L’Oficina Federal de Justícia suïssa ha rebregat la petició d’auxili judicial del jutge Manuel García-Castellón en la causa del Tsunami Democràtic, segons que avança El País i ha pogut confirmar VilaWeb. Les autoritats suïsses desmunten l’acusació per terrorisme. “La jurisprudència dels nostres tribunals ha considerat que les organitzacions criminals/terroristes inclouen, per exemple, les brigades roges italianes, l’ETA basca i la xarxa al-Qaida, però no les organitzacions que, emprant mitjans que no són actes de violència criminal, lluiten pel poder polític en el país”, diu la resposta de Suïssa.

En la petició d’auxili, el jutge demanava la localització de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i informació sobre un compte bancari que suposadament va servir per a finançar les accions del Tsunami. Aquesta és la tercera vegada que Suïssa es nega a col·laborar amb l’Audiència espanyola en aquesta causa, tot i que en les anteriors, havia demanat més context –com ara l’estat de tramitació de la llei d’amnistia– i més informació sobre el cas.

La resposta de Suïssa té data del 22 de maig, però no s’ha fet pública fins ara, després de l’aprovació de la llei d’amnistia. Cal assenyalar que l’escrit, abans d’arribar a mans del jutge, va passar pel Ministeri de Justícia espanyol, de Félix Bolaños, que unes altres vegades també n’havia filtrat el contingut a la premsa. De fet, García-Castellón va rebre el document la setmana passada, segons que ha pogut saber VilaWeb, però encara no l’ha facilitat a les parts perquè n’ha demanat una traducció.

Suïssa menysté el Suprem

La causa per terrorisme contra el Tsunami ha estat polèmica d’ençà del principi. De fet, el fiscal de l’Audiència espanyola, el conservador Miguel Ángel Carballo, sempre ha descartat aquesta acusació. Tanmateix, el Tribunal Suprem espanyol va acceptar de continuar la investigació per aquests delictes contra Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg. Dit això, les autoritats suïsses detallen que aquest pas de l’alt tribunal no canvia res en la seva posició: “Les apreciacions o resolucions dictades pel Tribunal Suprem, sobre les quals no ens correspon emetre judici de valor, no alteren la qualificació que el dret suís atorga als fets descrits en la comissió rogatòria.”

Sobre això, Suïssa assenyala que solament pot oferir auxili judicial en casos de caràcter polític que s’hagin impulsat “amb fins de coacció o extorsió” i hagin posat en perill o hagin amenaçat la vida de persones, com ara, “mitjançant el segrest d’un avió, l’ús de mitjans d’extermini massiu, la provocació d’una catàstrofe o la presa d’ostatges”. “Aquesta situació no s’ha complert, segons el nostre judici”, afegeix.

Plantofada per l’amnistia

García-Castellón va expressar la seva indignació perquè Suïssa –en les respostes sobre el cas– havia demanat informació sobre la tramitació de la llei d’amnistia. “És normal que ens hàgim informat prèviament sobre el procés d’amnistia a Espanya, com hauríem fet en circumstàncies semblants amb uns altres estats estrangers. Aquest element legislatiu no pot ometre’s perquè pot tenir incidència en el procediment penal espanyol que serveix de base a la comissió rogatòria”, responen les autoritats suïsses, que també han descartat qualsevol mena de reunió amb el jutge espanyol per parlar sobre la causa. “No és la nostra pràctica reunir-nos amb representants de l’estat estranger que fa el requeriment, ni amb l’autoritat central estrangera per regla general i, molt menys, amb el magistrat estranger després de rebre la comissió rogatòria”, afegeixen.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’extrema dreta es consolida al cor d’Europa. No és nou: és un procés que s’ha anat coent a foc lent. Ja fa deu anys que Marine Le Pen va guanyar per primera vegada unes eleccions europees a l’estat francès. Llavors, semblava un crit d’atenció; ara podria ser el començament d’una hegemonia de més abast. L’any 2014, l’aleshores Front National va obtenir un 25% dels vots; ara, Rassemblement National n’ha assolit el 31%. El creixement és sostingut. Ara la victòria es pot traslladar a l’assemblea francesa arran del sorprenent avançament de les eleccions legislatives –el 30 de juny i el 7 de juliol– convocades pel president Emmanuel Macron. Tal com es planyia l’altre dia Le Monde, no hi ha tres anys per a evitar que Le Pen sigui presidenta el 2027, hi ha tres setmanes per a evitar una majoria de l’extrema dreta. L’estratègia d’un front democràtic sembla que comença a fer aigües, massa gastada després de tants cicles electorals. Els republicans són en ple terratrèmol per a decidir si gosen de travessar el riu i aliar-se amb l’extrema dreta abans que la torrentada se’ls endugui. A més, Le Pen fa feina de formiga dins de casa i fora, a Brussel·les, on s’ha entestat a construir una sola gran família amb tots els qui li cauen bé, fins ara separats.

L’eufòria de Le Pen i l’efectisme de Macron han donat a París un paper protagonista, però la taca de l’extrema dreta s’ha instal·lat en gairebé tot el nucli fundador de la Unió Europea. Ja no sembla un fenomen extern, un invent dels qui volen danyar des de fora les institucions comunitàries: ara fa massa temps que els ciutadans europeus s’hi abracen, per a considerar-ho una cosa aliena. Dels sis estats que el 1958 van fundar la Unió Europea, l’extrema dreta ha guanyat en tres: a França, el Rassemblement; a Itàlia, els Fratelli d’Italia; a Bèlgica, el Vlaams Belang flamenc. En dos més, ha estat segona força: als Països Baixos, el Partit per la Llibertat; a Alemanya, Alternativa per Alemanya, un partit amb dirigents que flirtegen amb el neonazisme i que ha superat els tres socis que governen el país, socialdemòcrates, verds i liberals. A l’altre, Luxemburg, els europeistes hi han guanyat folgadament, però l’Alternativa Democràtica i Reformista –sòcia a Brussel·les de Vox– hi ha obtingut representació per primera vegada. L’onada no ha estat tan forta com alertaven uns quants sondatges, però ha deixat molt debilitats els mandataris de les dues principals potències europees –Macron i el canceller alemany Olaf Scholz.

Francesco Cancellato: “Alemanya és el país on la pujada de l’extrema dreta és més impactant”

La tempesta no sembla tan grossa com apuntaven fa mesos les enquestes, però la sotragada és de fons i tindrà efectes a llarg termini. Tal com explica Gilles Ivaldi, investigador de Sciences Po, l’extrema dreta també ha pagat un preu –no necessàriament dolent per a ella– en canvi de la seva pròpia normalització. Per començar, perquè els partits tradicionals, amb més arrelament i una xarxa logística més eficaç, han començat a adoptar-ne el marc i les propostes, i això, en alguns països, els ha sortit a compte. Segon, perquè posar-se de moda i créixer implica, també, haver d’encarar matisos, corrents interns i competència dins la mateixa família política. A Hongria, per exemple, el partit del primer ministre Viktor Orbán, el Fidesz, ha tornat a guanyar, però amb un partit que li disputa el vot més extremista, l’MH, i encara un altre, Tisza, igualment conservador i populista, nascut d’una escissió del partit d’Orbán, que pretén d’esgarrapar-li el vot més moderat. Més casos: als Països Baixos, per exemple, el Partit per la Llibertat ha crescut però ho ha fet a costa del Fòrum per la Democràcia, també d’extrema dreta; i a Polònia, l’àmplia coalició europeista ha derrotat Llibertat i Justícia, però si els extremistes han perdut pistonada també és per culpa del sorgiment d’un nou partit d’extrema dreta, la Confederació, que fa cinc anys no va obtenir representació i, ara, sis eurodiputats d’un glop.

Però no tan sols els partits conservadors tradicionals absorbeixen discursos i propostes de l’extrema dreta per arrabassar-li votants. En aquestes eleccions europees també han tingut un cert èxit propostes com la candidatura de l’ex-diputada de l’Esquerra alemanya Sahra Wagenknecht, que fa uns mesos en va fer una escissió amb posicions més conservadores en matèria d’immigració o de canvi climàtic, per exemple. “Creiem, i així ho mostren moltes enquestes, que una gran part dels vots d’Alternativa per Alemanya són de votants que volen protestar. No són de dretes, ni donen suport a posicions d’extrema dreta… Senten que ningú no se’ls escolta prou, i tenen raó”, va dir la nit de les eleccions, després d’haver obtingut sis diputats.

Les diferències segons la geografia

L’auge de l’extrema dreta ve de lluny i va per llarg, però els continguts programàtics, les aliances internes i la relació amb les institucions també s’han anat transformant. Les eleccions del 2019 van estar marcades per un esclat extraordinari del Partit pel Brexit, que va arrasar al Regne Unit, cosa que en va acabar accelerant el procés de desconnexió. D’aleshores ençà, els sondatges mostren que, a tot el continent, ha anat baixant el suport de l’opinió pública per processos d’abandonament de la Unió Europea com el britànic. Ara, els partits d’extrema dreta han hagut de matisar una mica el seu discurs sobre Brussel·les, que també varia en funció de la geografia. No hi ha damunt la taula cap amenaça real d’abandonar els vint-i-set –de fet, el debat orbita més aviat al voltant de si rebaixar els requisits, o no, per deixar-hi entrar nous països, o si cal flexibilitzar les obligacions mútues del compliment de les normes. L’oposició a Brussel·les, tot i que bona part de l’extrema dreta continuï essent obertament euroescèptica, ha evolucionat cap a una certa aspiració d’incidir-hi, o fins i tot de governar-la –encara que sigui per desmantellar-la–, més que no pas d’anar-se’n i prou.

El malson que recorre Europa: la deslegitimació de la democràcia

S’observa amb claredat en el cas d’Itàlia: l’extrema dreta continua guanyant a les eleccions europees, però ja no guany la Lega de Matteo Salvini, putinista i euroescèptic, sinó Giorgia Meloni. Abans de manar, Meloni també criticava la burocràcia comunitària, però ara, en canvi, sembla una bona amiga de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i hi ha cooperat per signar pactes que redueixin els fluxos migratoris que Itàlia rep del nord de l’Àfrica. Una bona part dels extremistes, sobretot als països més europeistes, sembla que es van adonant que, si volen governar als seus respectius estats membres, ja els va bé una certa cooperació amb Brussel·les. Durant els cinc anys vinents, els partits que integren les dues grans famílies a la dreta dels populars –Identitat i Democràcia i els Conservadors i Reformistes– pretendran de condicionar clarament l’agenda del Parlament Europeu per fer un tomb més restrictiu en polítiques migratòries i per frenar l’agenda per a la transició verda: un camí amb més possibilitats, probablement, que no pas la simple demonització d’Europa. Si vas prenent el control de l’estructura, per què te n’has de desfer?

Brussel·les era l’ase dels cops en l’època del Brexit, però li van sortint rivals per a fer el paper d’enemic oficial. El descoloriment de l’euroescepticisme, substituït per una contrareforma conservadora i reaccionària molt més centrada en els valors culturals, també es deu al fet que el poder simbòlic de la Unió Europea ha baixat. S’obren, en canvi, tres disputes territorials diferents –que divideixen l’extrema dreta entre si, i que en part n’impedeixen la unificació. Per una banda, mirant cap enfora: aquests darrers dos anys Brussel·les ha mirat de cohesionar els ciutadans europeus empenyent-los contra el president rus, Vladímir Putin. L’amenaça exterior. En segon lloc, dins la Unió: l’enfrontament entre estats del sud i estats del nord pot créixer els anys vinents, sobretot al voltant dels dos plats forts de l’extrema dreta: els estats del sud són els qui reben els fluxos migratoris més forts i els qui percebran primer els efectes més greus del canvi climàtic; així mateix, els estats del nord, per exemple, són els qui més s’oposen a les quotes obligatòries de repartiment d’immigrants. I els interessos dels estats membres també topen i toparan en la discussió sobre com finançar que els països més dependents del carbó accelerin la transició ecològica.

El tercer front territorial és intern, als estats: a tot arreu, el vot de l’extrema dreta s’ha concentrat més en les zones rurals i les ciutats mitjanes, com una mena de protesta contra la gran ciutat i contra les institucions de cada estat. En el cas francès, per exemple, l’únic territori que li ha restat per arrasar a Rassemblement National és l’illa de França, la regió parisenca. En el cas portuguès i el neerlandès, la Chega i el Partit per la Llibertat també han obtingut més suport al camp –en el segon cas, sobretot, canalitzant bona part de les protestes agràries dels darrers anys i mesos.

Què és Se Acabó la Fiesta, el nou partit d’extrema dreta espanyola de l’eurocambra?

La convocatòria avançada de les eleccions legislatives franceses pot portar a un terratrèmol polític on els dos grans partits tradicionals, la dreta democràtica hereva, d’alguna manera, del gaullisme i el Partit Socialista, podrien quedar en un segon pla, superades per l’extrema dreta –que té moltes opcions de guanyar–, per l’extrema esquerra i pel moviment inclassificable del president Macron.

Els partits de l’esquerra francesa segellen una aliança electoral

Per ajudar a entendre els darrers moviments, també l’acostament de la dreta tradicional als ultres o l’intent de Macron de reagrupar tots els partits democràtics al seu voltant, Vicent Partal us ofereix aquesta pissarreta.

El Tribunal de Comptes espanyol va reaccionar de seguida a l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, va decidir de congelar la publicació de la sentència de la causa contra l’1-O i l’acció exterior de la Generalitat i va engegar el tràmit per a presentar qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) contra l’aplicació de la llei. Cap tribunal no ha mogut encara la fitxa de les pre-judicials, però el Tribunal de Comptes, que no és pròpiament un tribunal, sí; cap jutge no ha fet el pas, perquè fins ara han demanat el parer de les parts en les diverses causes, però la consellera del Tribunal de Comptes que ha enjudiciat (no jutjat) la trentena d’ex-alts càrrecs de la Generalitat, sí que s’hi llança. I això que Elena Hernáez ni tan sols és jutgessa, sinó llicenciada en dret, lletrada de la Comunitat de Madrid i ex-alt càrrec en el primer govern d’Isabel Díaz Ayuso. El Tribunal de Comptes és qui més soroll ha fet amb l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, però les pre-judicials amb què amenaça no les podrà fer. No les hauria de fer, perquè tant la normativa de la Unió Europea com la jurisprudència del TJUE no li ho permeten.

La pretensió d’Hernáez i del Tribunal de Comptes és de qüestionar al Tribunal de Luxemburg alguns aspectes nuclears de la llei d’amnistia, no únicament aquells que tenen a veure amb l’amnistia dels investigats o condemnats per aquest “tribunal”, sinó també, per exemple, l’article primer, que és el que defineix tots els casos que s’hi poden acollir; també considera conflictiu l’article 8.3, que dicta l’aixecament immediat de les mesures cautelars (en aquest cas, les fiances dels represaliats); el 10, que ordena la tramitació urgent i preferent de l’amnistia en un termini de dos mesos; i el 13.3, que ordena l’absolució dels afectats pel Tribunal de Comptes en primera instància o en apel·lació.

Això vol fer Hernáez, tot invocant suposats conflictes de la llei amb el dret de la Unió, com ara la lluita contra el frau i tota activitat il·legal que afecti els interessos de la UE, i també el principi de cooperació lleial, el d’igualtat, el de seguretat jurídica i, en general, el principi de l’estat de dret. I ha donat deu dies a les parts afectades en aquest procediment perquè es pronunciïn sobre la conveniència de presentar aquestes pre-judicials.

Però el cas és que, per més que vulgui, la consellera Hernáez no pot presentar cap pre-judicial al TJUE. De fet, no hi ha constància de cap pregunta pre-judicial presentada pel Tribunal de Comptes al tribunal europeu. Qui pot presentar qüestions pre-judicials al TJUE? Segons el Tractat de Funcionament de la UE (article 267), han de ser els òrgans jurisdiccionals dels estats membres. I hom podria pensar que el Tribunal de Comptes n’és un. Però no ho és pas, d’acord amb què s’entén per “òrgan jurisdiccional” segons la jurisprudència del TJUE.

El tribunal ha anat definint el concepte de “òrgan jurisdiccional” en una llarga i reiterada jurisprudència, com en aquesta sentència del 2011, segons la qual el TJUE haurà de tenir en compte una sèrie d’elements sobre l’organisme que envia les pre-judicials, com ara, “l’origen legal, la seva permanència, el caràcter obligatori de la seva jurisdicció, el caràcter contradictori del procediment i l’aplicació per part de l’organisme de normes jurídiques, a més de la seva independència”. El Tribunal de Comptes no compleix la majoria d’aquestes condicions, perquè, si bé el procediment per a fer l’enjudiciament és contradictori, és a dir, de contraposar els arguments de les parts confrontades, i si bé té un origen legal perquè hi ha una llei orgànica de creació de l’organisme i una altra que en defineix el funcionament, s’allunya de les altres condicions, que són definitòries d’un tribunal de justícia.

Els membres que formen part del Tribunal de Comptes poden no ser jutges, i de fet una bona part només són llicenciats en dret, o “economistes i professors mercantils”, segons que diu la llei mateixa de creació d’aquest ens, del 1982. El requisit és que siguin funcionaris públics amb aquestes titulacions que tinguin “una competència reconeguda” i més de quinze anys d’exercici professional. De manera que han estat sempre els dos partits espanyols majoritaris, PP i PSOE, els qui s’han repartit la designació directa dels consellers de comptes (no pas jutges), que és com es diuen els membres del Tribunal de Comptes: sis els elegeix el congrés espanyol i sis més, el senat.

Ni són jutges, ni els tria el Consell General del Poder Judicial, ni tenen independència respecte del poder polític, ni apliquen les normes jurídiques, les lleis, més enllà de desenvolupar la seva tasca d’avaluació i sanció de les suposades irregularitats comptables d’organismes, administracions públiques i partits, d’acord amb allò que estableix la llei de funcionament del Tribunal de Comptes. I, per si no quedés prou clar, la llei de creació mateixa diu, en l’article 16, que no correspon al Tribunal de Comptes d’enjudiciar “els afers atribuïts a la competència del Tribunal Constitucional, ni les qüestions sotmeses a la jurisdicció contenciosa administrativa, ni els fets constitutius de delicte o falta [l’àmbit penal], ni les qüestions de caràcter civil, laboral o de qualsevol altra naturalesa encomanades al coneixement dels òrgans del poder judicial”. Perquè no és poder judicial.

I, tanmateix, la consellera Helena Hernáez vol fer unes preguntes pre-judicials qüestionant la llei d’amnistia, no tan sols per allò que té a veure amb l’extinció de les responsabilitats comptables de les persones perseguides per aquest organisme, sinó sobre l’essència mateixa de l’amnistia i la seva raó de ser. Això, a més de no poder-ho qüestionar perquè el Tribunal de Comptes no és un “òrgan jurisdiccional”, sinó que té “una funció jurisdiccional”, que és ben diferent, segons el dret de la UE, ja ha estat resolt d’ençà del 2021 pel TJUE: les amnisties no tenen a veure amb el dret de la UE, sinó que tenen una naturalesa constitucional que han de resoldre els estats internament.

Per tant, si malgrat tot el Tribunal de Comptes espanyol envia les preguntes pre-judicials al TJUE, és ben segur que les defenses dels represaliats demanaran de seguida al tribunal europeu que les inadmeti perquè, senzillament, no ho pot fer.

 

Aquest cap de setmana torna a Barcelona el festival literari infantil Món Llibre. Dissabte i diumenge podreu descobrir històries de tot el món sense moure-us de Barcelona, mirar films, veure espectacles de teatre i titelles, aprendre cal·ligrafia d’altres idiomes, tallers creatius, escoltar contes i conèixer autors de llibres infantils.

El festival omplirà de literatura el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la plaça de Joan Coromines, el convent dels Àngels
(Ciutat Vella), la biblioteca Jaume Fuster (Gràcia) i la biblioteca Trinitat Vella – José Barbero (Sant Andreu).

Com sempre, Món Llibre pretén de ser una experiència literària per a petits i grans, però, enguany, també vol ser un portal per a viatjar en el temps i l’espai i poder conèixer més cultures amb què convivim. A més, enguany hi ha una novetat: l’obertura de l’Estació Creació, un espai pensat per a nois més grans de dotze anys en què es potenciarà la creació artística en directe de literatura i música. Tot seguit, us expliquem les activitats que s’hi poden fer.

Espectacles i films

Dissabte i diumenge podreu veure uns quants espectacles i films, com ara, les projeccions d’El cargol i la balena i La malvada guineu ferotge, o els espectacles Contes de Nadal (encapsulant Dickens) i La mestra, un obra de teatre de titelles. Totes les activitats es faran al CCCB. Podeu consultar la programació sencera a la web del festival.

Literatura i realitat augmentada

A l’arxiu del CCCB es farà una activitat per a la mainada de més de vuit anys que els permetrà “entrar” en un llibre gràcies a la tecnologia. A Acqua Alta. Cruzando el espejo les pàgines d’un llibre es converteixen en l’escenari d’una actuació de dansa, teatre i animació que deixarà bocabadada la mainada. Es farà dissabte d’11.00 a 20.30 i diumenge d’11.00 a 19.30.

Anem de viatge!

Dins la programació del festival hi ha les seccions “Terminal Coromines” i “Recepció Viatgera” per a oferir al públic més petit un viatge literari. Les activitats de la primera secció es fan a la plaça Joan Coromines, on hi haurà activitats, tallers, propostes editorials i un taller de cal·ligrafia d’idiomes d’altres països. A més, també hi haurà un rondallaire d’Open Arms amb els seus “contes a la deriva” per a acostar la realitat que viuen alguns migrants.

“Recepció Viatgera” es farà a la plaça dels Àngels, un espai que simularà l’agència de viatges “Món Llibre”, on podreu descobrir el vostre viatge literari ideal. També hi trobareu el servei Postal Exprés d’escriptura i enviament de postals literàries.

Per als més petits de casa

Durant el cap de setmana, al convent dels Àngels (MACBA) s’hi faran activitats adreçades als infants de menys de quatre anys. Els actes programats es divideixen en tres seccions: Sona la llum!, que es farà a les 11.00, les 13.00, les 16.00 i les 17.45; Gnoma, que es farà a les 12.00 i a les 16.45; i La biblioteca de colors, que es farà d’11.00 a 14.00 i de 16.00 a 19.00. A més, també hi haurà un espai dedicat als infants amb trastorn de l’espectre autista.

Activitats editorials

El Món Llibre d’enguany inclou, al CCCB i la plaça Joan Coromines, tota mena d’activitats proposades per les editorials. Hi trobareu narracions orals, tallers creatius, laboratoris literaris i espectacles per a tots els públics, entre els quals, l’exposició “L’Odissea com mai no te l’havien explicada!”; el contacontes “Petit&Gran Salvador Dalí”; l’espectacle literari “L’Agus i els monstres, Bitmax&CO i Copons&Fortuny visiten Món Llibre!” i el laboratori literari Atreveix-te a pensar. Podeu consultar totes les activitats programades per les editorials.

Activitats inèdites

Per primera vegada, s’obrirà al públic el projecte “Píndola escènica. Juguem a contes?”. El públic del Món Llibre tindrà la sort de conèixer i experimentar, en primícia, el llenguatge narratiu del joc amb què Tombs Creatius reinterpreta contes que tots coneixem, com Els músics de Bremen, Alícia al país de les meravelles o El Patufet. “Juguem a contes?” es farà dissabte i diumenge d’11.00 a 14.00 i de 16.00 a 18.00 al pati de les Dones del CCCB.

A més, enguany, s’ha obert una secció destinada al públic més gran de dotze anys, l’anomenada Estació Creació. A partir de les 18.30 al pati de les Dones, els joves de casa podran gaudir de creacions artístiques en viu: de la música fins a la literatura. Podeu consultar les activitats a la web del festival.

Portes Obertes al CCCB i al MACBA

El CCCB i el MACBA obriran durant el cap de setmana perquè pugueu visitar-ne les instal·lacions i les exposicions que hi ha ara mateix de franc. Al CCCB, per exemple, podreu aprofitar per veure-hi l’exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”, d’11.00 a 20.00 (diumenge a les 11.30 hi haurà la visita comentada); o la instal·lació participativa “Cases”, de Xesca Salvà, també d’11.00 a 20.00.

Al MACBA, podreu veure-hi les exposicions “Col·lecció MACBA. Preludi. Intenció poètica” i “Jordi Colomer. Façana Foto Festa Futur Fideus”. A més a més, podreu explorar el món de la narrativa, sigui oral o escrita, participant en l’activitat UAU!! Àlbums i històries al MACBA. 

Activitats a les biblioteques

Demà, dissabte, el Món Llibre serà present a la biblioteca Jaume Fuster. Hi haurà titelles, rondallaires, projeccions d’animació, un taller per a pintar com ho feien els samurais, i fins i tot un museu perdut, entre moltes més propostes divertides i originals! Podeu consultar totes les activitats que s’hi fan.

Diumenge, les activitats es traslladaran a la biblioteca Trinitat Vella – José Barbero. Hi haurà música, jocs, llibres, màgia… i molt més! Podeu consultar totes les activitats que s’hi fan.

 

Me n’ha passat una de bona, amb aquest article que ara llegeixes. Ahir (abans-d’ahir per a tu) el tenia gairebé enllestit, hi faltava una llegida i tancar-ne bé el final, poca cosa més. Me n’havia d’anar i vaig pensar que avui (per a tu ahir) el deixaria a punt de solfa en poc més de mitja hora. N’estava força contenta, del que havia escrit. Parlava de l’últim llibre que he llegit d’una autora nord-americana que m’interessa molt (companya de generació, cosa que sempre hi afegeix més interès, què vols que et digui), un llibre irregular que m’ha despertat sensacions i opinions molt oposades, perquè la primera meitat m’ha interessat tant que després de cada pàgina corria a escriure coses pels marges, i la segona part m’ha interessat tan poc…, no, no és que la segona part m’hagi interessat poc, és que la segona part m’ha (ho he de dir) ofès. Sí, un llibre (mig llibre en aquest cas) et pot ofendre, els llibres poden fer aquestes coses. 

I t’ho explicava, això de la primera part i de la segona, de la meravella i l’ofensa, confesso que m’hi recreava, en totes dues coses, amb un afany d’escriure-ho tot que m’havia encomanat l’autora. Em faltava acabar de trobar la frase final i pensar-ne el títol, que sempre és l’últim que faig. I aquest matí (per a tu ahir al matí) engego l’ordinador, obro l’arxiu… Dic: obro l’arxiu… Diiic: obro l’arxiiiu… No hi és. El document ha desaparegut. No m’havia passat mai. He remenat còpies de seguretat i carpetes que ni sabia que existien, i res. I si això li arriba a passar a aquesta autora que acabo de llegir? 

Vaig començar a escriure un diari fa vint-i-cinc anys. Té vuit-centes mil paraules.
No volia perdre’m res. Aquest era el meu principal problema. No podia enfrontar-me al final del dia sense registrar tot el que havia passat.
Escrivia sobre mi per no quedar-me paralitzada rumiant, per poder deixar de pensar en el que havia passat i oblidar-me’n.
És més: escrivia per poder dir que estava parant atenció de veritat. Amb l’experiència en si mateixa no en tenia prou. El diari era la meva defensa contra arribar al final de la vida i llavors adonar-me que me l’havia perduda.
Si m’imaginava la vida sense diari, només una setmana sense ell, sentia un pànic que potser valdria més ser morta.

Així comença Ongoingness. The End of a Diary, de Sarah Manguso. No el podràs llegir en català, Manguso ha escrit ja uns quants llibres i és una autora interessantíssima per les seves apostes formals, per la seva brevetat, pel seu miniaturisme, però per ara o la llegeixes en el seu idioma original, l’anglès, o confies en les traduccions al castellà que n’han fet els d’Alpha Decay. Aquest llibre no és un diari. Tampoc és una tria d’algunes pàgines del diari. Ni tan sols és l’autora rellegint-se el diari. És l’autora escrivint sobre escriure un diari, escrivint sobre escriure el seu diari, sense mostrar-nos-el. Potser al principi, com jo, penses: però jo el vull llegir, aquest diari, un trosset, com a mínim. Però a mesura que passes pàgines i llegeixes com Manguso entén, viu i pateix aquest diari, vas perdent l’interès en el diari i vas entenent, tot i que costa, la tria de l’autora. Parlar d’un diari que no podrà llegir ningú, de com l’ha escrit, de per què l’ha escrit, del que significa per a ella escriure’l, del que significava, perquè diu que ara ja deixa d’escriure’l. 

Veure com Manguso viu aquesta escriptura íntima fa mitja angúnia però també hi ha premis, si resisteixes. La hipergrafia, l’obsessió per escriure-ho tot, és una malaltia desesperant perquè de seguida t’adones que la teva dèria és impossible, que no podràs escriure-ho mai tot. Mentre escric això, no és només que no escrigui tot el que penso sobre el llibre, és que no escric tampoc tot el que penso, com ara que l’anell que m’he posat em fa nosa i després me’l trauré, que tinc fred als peus però els mitjons me’ls posaré després, que ara estic escrivint per segon cop aquest article escàpol i començo a tenir pressa per acabar-lo perquè tinc un dinar important i hi vull anar tranquil·la i despreocupada. Però no sóc Sarah Manguso i haver perdut l’article fa molt per a aquest llibre.

Manguso pateix, sense haver perdut cap arxiu, perquè de seguida s’adona que encara que reculli tot el que viu en un dia, que faci inventari de tots els moments viscuts, tots els moments sumats no fan el temps sencer, la vida no és una suma de moments, és alguna cosa més, i aquesta cosa més no es pot escriure, si es pogués escriure (això ho dic jo) hauríem de dir que la vida no és ni la suma de moments ni aquesta cosa més, és una altra cosa més, perquè si tot el que vivim es pot escriure… anava a dir: per què viuríem? Però després penso: si sempre escrius tot el que vius, vius? O només escrius? 

El problema era que hi havia moltes coses que no aconseguia transcriure.
Escrivia sobre alguns moments. Però hi havia tant de temps circumdant! […]
[…] sabia que no podia reproduir tota la meva vida per mitjà del llenguatge. 

Manguso ja ho sap, que escriure és triar, no és cap il·lusa exposant un fracàs grafòman. Però fa l’exercici de mostrar-nos com és això d’escriure un diari, per què es fa, amb quina intenció, amb quina ànsia… Ella és de les que escriu un diari però no vol que ningú el llegeixi. L’escriptura és malaltissa, ho detectem de seguida:

No havia passat res, però tot i això em calien quatre hores per posar-ho al quadern.
Volia recordar-me del que podia suportar recordar i convèncer-me a mi mateixa que era tot el que hi havia.

I arriba un moment que ens confessa que fa temps que ha deixat de fer fotos perquè no es refia de les imatges, diu que les fotografies no ho recullen tot i a més espatllen els records. La seva escriptura és una lluita contra l’oblit. Tot el que fem per no oblidar ens empeny a oblidar, perquè és tan impossible recordar-ho tot com escriure-ho tot. La memòria també tria, el que passa és que tu no la controles, i en canvi l’escriptura segons Manguso sí. Ella escriu perquè així pot oblidar, doncs. Escriure el que t’ha passat just després que t’hagi passat, t’ajuda a entendre-ho o t’ajuda a no donar-hi més voltes? 

Tot just arribem a la pàgina 43 i ja veus tot el que n’he tret. Però jo abans t’he dit que aquest llibre m’havia ofès. I no deus veure gens per què. Hem d’arribar a la pàgina 52 perquè et pugui explicar per què mig llibre m’ha revoltat tant. A la pàgina 52 Manguso explica que es va quedar embarassada. De cop i volta, apareix el seu cos, apareix una vida real i palpable, una cosa inesperada que irromp a la pàgina i trobo que ho desvirtua tot. 

Llavors em vaig convertir en mare. Vaig començar a habitar el temps d’una manera diferent. tenia alguna cosa a veure amb la mortalitat. Vaig continuar escrivint el diari, però la meva ansietat pels records perduts es va començar a calmar.

I si ens quedava algun dubte sobre si ens interessaria llegir el diari de Manguso o no, amb això ja queda clar que no el volem llegir, ara sí que ja no. Ha arribat la maternitat i ve disposada a obrir-nos els ulls, com si fins ara fóssim cegues. Manguso posa seny a partir del moment que és mare, vull dir: el diari ja no és tan important, recordar-ho tot i registrar-ho tot, tampoc, continua escrivint però qui escriu ja no és una escriptora obsedida per capturar tots els moments que sumats crèiem que era la vida i sabíem que no ho era. Ara qui escriu és una escriptora que ha sigut mare, i això, i d’aquí em ve l’ofensa, ja ho hem llegit abans i a més apareix com una sorpresa i ocupa, envaeix, tot el que queda de llibre. És un altre llibre, un altre llibre que sincerament no és que no m’interessi sinó que no me l’esperava aquí i m’expulsa de la lectura. Fins a la pàgina 52 tot era cap. Ara és cos. I en cap moment havia tingut ni la més petita sospita que apareixeria aquest cos i es quedaria fins al final i aniria desgranant totes les preguntes, ansietats i dubtes de les primeres 51 pàgines fins a deixar-ho tot gairebé (sort del gairebé) resolt. 

Potser exagero, i en tot cas continuo pensant que el llibre val la pena, que l’ofensa no és un argument per no recomanar-lo, al contrari. Així que continuaré atenta a l’obra de Sarah Manguso, correré de gust el risc d’ofendre’m en una altra pàgina 52.

Els límits de la frontera administrativa entre l’estat espanyol i Andorra no s’han mogut a grans trets de fa segles. Són uns límits territorials basats en el costum, però que no han tingut mai un traçat exacte acordat entre les parts. Fa tres anys, va començar un conflicte que ha portat les autoritats a constituir una comissió que vol precisar aquests límits i posar fi d’una vegada a les diferències i disputes que esclaten cada cert temps.

Una inspecció dels Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya va concloure el novembre del 2021 que un parc de 5.300 plaques solars instal·lat a la zona del planell de la Tosa, per a subministrar electricitat a l’estació d’esquí andorrana Vallnord – Pal Arinsal, tenia 16.000 metres quadrats a l’Alt Urgell. Això significava que tres quartes parts de la instal·lació eren en terreny forestal propietat d’Os de Civís, que forma part del Parc Natural de l’Alt Pirineu i de la Xarxa Natura 2000, segons la cartografia de Catalunya i de l’estat espanyol. Però la cartografia andorrana ho contradeia, i determinava que tota la planícia formava part del domini esquiable de Pal, uns terrenys que són propietat del comú de la Massana.

L’any 2008 ja hi va haver un cas similar a la mateixa zona, amb la construcció d’unes basses d’aigua per a produir neu. Aquella vegada, el cas es va arxivar perquè, precisament, el jutjat de la Seu d’Urgell va determinar que els límits en aquesta zona no eren ben definits. Així que, aquesta vegada, l’actuació dels Agents Rurals es va cenyir a informar-ne els jutjats. Tot i això, sí que va tenir conseqüències diplomàtiques, i solament uns mesos més tard, el gener del 2022, es va crear una comissió entre les autoritats andorranes i espanyoles per a marcar la frontera administrativa.

El primer pas ha estat encarregar un informe tècnic, que han de fer els instituts de serveis cartogràfics de tots dos estats. Per una part, cal fer un estudi de la documentació, tant municipal com notarial, i per una altra, un treball de camp. Així, doncs, hi ha implicat tècnics en cartografia, juristes i responsables públics.

La darrera reunió de la comissió bilateral es va fer aquest mes de març, i a mitjan juny, quan acabi la temporada de desglaç, començarà la tercera campanya de treball de camp. Si l’any passat es van comprovar els límits d’Andorra amb la comarca de l’Alt Urgell, enguany es farà amb els de la Cerdanya. L’Institut Geogràfic espanyol explica que, de manera coordinada amb Andorra, es troben encara en una fase preliminar i tècnica de treball de delimitació, així com de recopilació de la part documental. La previsió és que aquesta feina tècnica no acabi fins a final de l’any vinent i serà aleshores quan comenci una fase de negociació.

Quatre territoris en disputa

Albert Villaró, coordinador de la secció d’Història d’Andorra Recerca+Innovació, explica que les fronteres d’Andorra no s’han mogut, en essència, d’ençà de l’alta edat mitjana: “No hi ha hagut cap pèrdua o adquisició significativa de territori, només algunes discrepàncies puntuals amb els veïns, de vegades provocades per la mala delimitació dels emprius, que són drets sobre zones de pastura dins la jurisdicció d’un altre territori.” Les discrepàncies són, habitualment, per unes poques hectàrees.

A banda de la zona del planell de la Tosa, d’unes 10,45 hectàrees, es tracten més punts. En total, hi ha 200 hectàrees en disputa. Entre Civís i Sant Julià de Lòria, hi ha 80,71 hectàrees en disputa al barranc del Coll de Laquell, prop del refugi de Francolí. És la zona més gran, i tots dos estats consideren propi un terreny de pistes forestals on es podria fer tala a petita escala i on anualment es fa la caça de l’isard. Unes activitats prohibides a Catalunya però permeses a Andorra. També hi ha en disputa el vessant sud del pic de Montmalús, un total de 76,56 hectàrees entre Encamp i Lles de Cerdanya, que seran estudiats aviat pels tècnics sobre el terreny. Una zona escarpada i poc transitada entre els refugis de l’Illa i el de Montmalús. També entre Escaldes-Engordany i Bescaran hi ha 29,88 hectàrees que reclamen tots dos municipis, situats a la zona sud-oest del Pic Negre.

L’actual ambaixador espanyol a Andorra, Carlos Pérez-Desoy, assegurava l’abril d’enguany que, tot i haver-hi complexitat en l’àmbit tècnic, la comissió avançava a bon ritme. “Parlem d’una frontera molt antiga. Hi ha elements documentats, i uns altres no. Els tècnics van fent la seva feina, sobre la qual treballem els membres de la comissió. Però és un procés lent i sovint feixuc. També, és clar, tenim molt present l’opinió de les autoritats municipals”, assegurava. Però no tots els afectats són d’aquest parer i, sobre això, l’Ajuntament de les Valls de Valira ha expressat el seu malestar pel fet de no haver-los convidats a les reunions. El batlle, Ricard Mateu, deia al diari Segre que, malgrat ser una qüestió entre estats, consideraven que hi tenen alguna cosa a dir, en la mesura que són l’únic municipi afectat de l’Alt Urgell i tenint en compte que “la documentació base que ha de determinar la frontera són límits històrics que es van consensuar amb el territori ara fa més d’un segle”.

Els límits d’Andorra amb Catalunya Nord i Occitània

Històricament, tal com explica Albert Villaró, el conflicte principal havia estat la Solana d’Andorra, el vessant atlàntic d’Andorra, entre Canillo i els municipis occitans de Merenç i l’Ospitalet. Tot i això, tant la sentència del Consell Superior de Perpinyà, del 1776, com la del Consell Reial de Tolosa, del 1835, van resoldre el plet en favor dels andorrans.

Les diferències entre l’estat francès i Andorra es van resoldre l’any 2012, amb un acord de limitació de la frontera de cinquanta-set quilòmetres que hi ha entre Andorra i l’Arieja i Catalunya Nord. L’any passat, hi va haver un nou acord, sobre la demarcació i el manteniment de la frontera entre tots dos estats, en què es comprometien a vetllar perquè no s’aixequés cap construcció a menys de dos metres a banda i banda de la frontera, i també a mantenir aquesta franja desforestada. Segons que van explicar, l’objectiu era que no passés com a Mònegue, on les edificacions dels dos estats són tan a prop que envaeixen la frontera.

Les negociacions franco-andorranes, de fet, van començar l’any 1988, quan hi va haver incidents a l’estany de les Abelletes, entre els municipis d’Encamp i Porta (Alta Cerdanya). Aleshores, el batlle de Porta i uns quants veïns van pujar a l’estany i van blocar la captació d’aigua que hi havien instal·lat els andorrans. La policia andorrana ho va provar d’impedir disparant a l’aire, fet que va provocar la intervenció també de la gendarmeria francesa.

Finalment, de 46,61 hectàrees en disputa, es van considerar que 28,53 eren andorranes i 18,08 nord-catalanes. El nou traçat passa pel mig de l’estany de les Abelletes i atorga l’ús del llac a tots dos estats, cosa que causa malestar a la part nord-catalana, perquè perden l’accés a la font de l’Arieja. De fet, s’hi projectava la construcció d’un hotel d’un miler de llits que havia d’acollir esquiadors del Pas de la Casa i més pistes.

Tot i l’acord entre governs estatals, el desembre del 2019, l’Ajuntament de Porta va votar en ple de demanar la mediació del copríncep andorrà i president francès Emmanuel Macron per a aconseguir que els terrenys que s’havien disputat fossin de propietat i administració conjunta. Una demanda que no ha estat tinguda en compte.

The Washington Post · Kate Brady

El ministre de Defensa alemany, Boris Pistorius, ha presentat aquesta setmana una nova proposta per a reactivar el servei militar, en el context de la guerra d’Ucraïna, tot i que fa més d’una dècada que el servei nacional va ser eliminat. De fet, com més va més països europeus consideren de restaurar alguna forma de reclutament militar o universal arran de la invasió russa.

“Hem de ser realistes i estar en condicions de dissuadir un atac”, va dir Pistorius als periodistes. És el darrer exemple de com Alemanya adopta noves prioritats en política militar i exterior. Segons el pla de Pistorius per a un “servei militar selectiu”, tots els joves de divuit anys a Alemanya rebrien un qüestionari per a avaluar el seu interès per l’exèrcit, conegut com la Bundeswehr. Retornar el qüestionari seria obligatori per a quatre-cents mil homes cada any, però voluntari per a les dones, d’acord amb la constitució d’Alemanya. Pistorius va afegir que tots els qui completessin el qüestionari tindrien el dret legal d’objecció de consciència.

Es preveu que uns 100.000 homes cada any hi mostrin interès, segons Pistorius. Amb un model similar a l’escandinau de Suècia i Noruega, un grup de 40.000 a 50.000 seria convidat a un procés de selecció. Uns 5.000 dels candidats més adequats serien cridats per a sis mesos de servei militar, amb l’opció d’ampliar-lo fins a disset mesos. Tot això seria per a més dels 10.000 voluntaris anuals. “Volem els millors i els més motivats”, va dir Pistorius.

L’objectiu de Pistorius és augmentar la dotació de l’exèrcit fins a 203.000 soldats per al 2031 i crear un cos de reservistes de 260.000. Actualment, Alemanya té uns 180.000 soldats i 60.000 reservistes. En el punt àlgid de la Guerra Freda, davant la força combinada dels països del Pacte de Varsòvia d’Europa de l’Est, l’Alemanya Occidental tenia un exèrcit de 400.000 homes i gastava aproximadament el 4% del seu PIB en defensa, el doble de l’objectiu de despesa de l’OTAN actual. Tots els joves eren reclutats a partir dels divuit anys, i qualsevol que no volgués fer el servei militar estava obligat a fer un servei civil, com ara, treballar en una residència per a gent gran. El 2011, el període obligatori era de sis mesos i prou, mentre que a la dècada de 1960 era de divuit.

El nombre de joves que optaven pel servei civil va anar creixent i les necessitats de personal de l’exèrcit es van reduir dràsticament, de manera que la cancellera Angela Merkel va posar fi al servei nacional obligatori el 2011, una mesura que Pistorius va qualificar d’error. La proposta feta ara és tan sols el primer pas. Es preveu que hi hagi un debat intens sobre el servei militar a Alemanya aquests mesos vinents, i és probable que es converteixi en un tema electoral a la tardor. Qualsevol proposta final per al servei militar haurà de passar pel parlament.

La coalició de govern de centredreta, que inclou els Socialdemòcrates, els Verds i els liberals del Partit Lliure Democràtic, continua dividida sobre els detalls, i Pistorius encara no ha aconseguit el suport complet del seu canceller, el socialdemòcrata Olaf Scholz, que va descriure la manca de tropes de la Bundeswehr com una “tasca manejable.” En una intervenció a Estocolm el mes de maig, Scholz va dir que retornar al reclutament en massa “ja no funcionaria.” Tanmateix, la proposta ha suscitat una resposta relativament positiva per part dels socis de la coalició.

“La situació de seguretat a Europa ha canviat fonamentalment,” diu el cap del Partit Verd, Omid Nouripour, a l’Agència de Premsa Alemanya. “Per tant, hem d’assegurar-nos que les nostres forces armades estiguin ben posicionades. A més d’un bon equipament, això també s’aplica a la qüestió del personal.” Enquestes recents suggereixen que gairebé dos terços dels alemanys donen suport al retorn del servei militar, que forma part d’un canvi molt més ampli en la política exterior i de defensa alemanya que va començar tan sols uns dies després de la invasió russa d’Ucraïna, fet que Scholz va descriure com un punt d’inflexió.

Andrea Gawrich, investigadora en política de seguretat i professora a la Universitat de Giessen, avisa que el servei militar solament és una part de l’envit multifacètic de respondre a l’amenaça de Rússia. “El servei militar és tan sols una petita peça del trencaclosques en la resposta a aquest nou risc de seguretat,” diu, i esmenta més desafiaments, com la ciberseguretat, les campanyes de desinformació i notícies falses, i l’enviament de més armes a Ucraïna.

Després d’anys en què l’exèrcit ha estat considerat una burla, a causa d’una manca de recursos àmpliament reportada, incloent-hi tancs, municions i fins i tot roba interior tèrmica, Pistorius ha promès de revertir la situació i millorar la seva capacitat en defensa territorial amb un fons especial de 108.000 milions de dòlars que probablement es gastarà abans del 2028. Alemanya ha d’estar “preparada per a la guerra” el 2029, ha dit el ministre de Defensa moltes vegades. Finançar la contractació de noves tropes, abans d’allotjar-les, alimentar-les i entrenar-les, també serà un gran envit. Eva Högl, una legisladora dels socialdemòcrates i coordinadora parlamentària de les forces armades, estima que caldran 54.000 milions de dòlars en projectes de construcció per a modernitzar les casernes i millorar l’atractiu de servir l’exèrcit, tant per a les noves tropes com per a les antigues. La infrastructura de les dècades anteriors de servei militar a Alemanya ja no existeix.

“Això s’ha d’aconseguir sense debilitar simultàniament la Bundeswehr en uns altres aspectes,” diu Gawrich. Alemanya no és, ni de bon tros, l’únic país europeu que considera el retorn del servei nacional. A tot el continent, més de deu països, incloent-hi Àustria, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Grècia, Letònia, Lituània, Noruega, Suècia i Ucraïna, practiquen actualment el servei nacional en diverses formes. Al final de la Guerra Freda, la falta d’una amenaça militar directa es va convertir en un argument popular per a la transició del reclutament al servei militar voluntari.

A la Gran Bretanya, on el servei nacional va ser abolit el 1960, el primer ministre Rishi Sunak proposa d’introduir una nova manera de servei nacional si el seu Partit Conservador es manté a Downing Street després de les eleccions britàniques del 4 de juliol. Segons el pla de Sunak, els joves de divuit anys triarien entre un any al servei militar o un voluntariat d’un cap de setmana el mes. El govern neerlandès també considera el servei militar obligatori per a cobrir la manca de nou mil soldats a l’exèrcit.

A partir del 2026, Dinamarca proposa d’ampliar el servei militar obligatori a les dones i que el període de servei passi de quatre mesos a onze. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, diu que el govern vol assolir “una igualtat plena entre sexes”. Les dones ja poden oferir-s’hi voluntàries, i l’any passat van representar un quart dels 4.700 danesos que van fer el servei militar.

Després de l’annexió russa de Crimea fa una dècada, Ucraïna i Lituània també van reintroduir el servei nacional obligatori per a homes de divuit anys a vint-i-sis. Segons un estudi comparatiu del 2022 sobre el servei nacional europeu, vora el 90% dels reclutes a Lituània s’hi inscriuen voluntàriament, però l’exèrcit depèn de llistes de reclutament generades de manera aleatòria per seleccionar la resta de les tropes. Letònia també va reintroduir el servei militar nacional obligatori l’any passat.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

L’esplanada de la moderna catedral de l’Assumpció de la ciutat de Tànger, inaugurada uns pocs anys abans, és plena com un ou. No hi cap ningú més. Ni cristians, ni musulmans ni jueus de la ciutat internacional s’han volgut perdre el funeral. Amics i coneguts, personalitats… Tots volen presentar els seus respectes: entre les autoritats marroquines, el governador de la província hi ha enviat el seu secretari general i el cap de gabinet i també hi és el president del Tribunal d’Apel·lació i el metge en cap de la província. També hi ha el cònsol general d’Espanya, Jorge Taberna Latasa, i els directors de l’Hospital i l’Institut espanyols. Qualsevol diria que es tracta d’un independentista català exiliat, que fins pocs anys abans de la seva mort era vigilat per l’espionatge franquista.

Ningú es vol perdre el funeral del fundador i director de la Clínica Tingis, oberta l’any 1948 gràcies a l’ajut d’una notable colònia catalana, conformada pel diplomàtic Josep Maria Trias de Bes, l’intel·lectual Joan Estelrich, director del diari España, i el financer i ex-polític republicà Josep Andreu i Abelló, que després del seu pas per Mèxic va dirigir en aquella ciutat el Banc Immobiliari del Marroc, fundat per un altre català, l’advocat reusenc Antoni Pedrol Rius. Andreu seria qui li prestaria els diners necessaris per a obrir aquell centre mèdic modern, amb raigs X i més aparells d’exploració clínica. L’home que acaba de morir, a banda de dirigir una clínica que acabarà tenint divuit llits, col·laborava altruistament amb la Mitja Lluna Roja, l’Asil d’Ancians, la Casa-Cuna, l’orfenat, els boy scouts i la institució tutelar de menors delinqüents. Els més pobres l’estimaven, perquè aquest doctor català els visitava gratuïtament i els pagava les medicines quan no les podien comprar. Fins i tot, es deia que deixava d’amagat diners sota el coixí dels pacients més desafavorits. Un mena de doctor Rieux, honest i bondadós, en una altra ciutat del Magrib. El mort, que encara va poder tornar de visita a Catalunya abans de morir l’11 de febrer de 1966, pràcticament en olor de santedat pels seus conciutadans tangerins, es diu Josep Dencàs i Puigdollers, i encara avui és un nom fins a cert punt maleït dins la memòria política del país.

Retrat de Josep Dencàs, obra de Gabriel Casas i Galobardes (fotografia: Arxiu Nacional de Catalunya). L’ase dels cops

Precisament, per revisar aquesta condemna infamant i mirar de posar llum a les ambicions i contradiccions del personatge, fa setmanes que s’ha publicat Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966), dels historiadors Frederic J. Porta i Capdevila, Fermí Rubiralta i Casas i Fèlix Vilagrasa i Hernàndez, publicat per l’editorial Base i amb pròleg del desaparegut Joan B. Culla. L’afeccionat als uniformes, les desfilades i els corretjams que jugava a soldadets amb els Escamots d’Estat Català, l’enemic dels obrers, el culpable del desastre del 6 d’octubre de 1934, un covard que va deixar a l’estacada els seus companys i es va escapar per les clavegueres, un filofeixista (o feixista, directament) que, obsedit a aconseguir suports per a una hipotètica Catalunya independent, no va tenir miraments a fer el llagoter amb el vice-cònsol de la Itàlia feixista, un traïdor que va fugir l’any 1936 i vés a saber quins tractes va fer amb els revoltats –tot i que en el vaixell que el portava cap a Marsella va estar a punt de ser linxat pels fugitius feixistes–, un personatge tèrbol que no se sap què va fer a l’exili… Fos veritat o mentida, tot plegat, com assenyala Culla en el prefaci, breu però precís i contundent, que acompanya l’obra, el va convertir en un boc expiatori. Aquella figura en qui els antics hebreus, en el Dia de l’Expiació –o Yom Kippur– li carregaven els pecats del poble, que d’aquesta manera se’n desfeia i quedava net i polit.

El prologuista no s’està de destacar la “politització superficial”, la manca “de currículum previ” i “experiència institucional” i “l’escàs bagatge polític” –i intel·lectual, periodístic o doctrinal– de qui acabaria essent un dels pesos pesants d’ERC, dins el seu sector més independentista, i de les seves joventuts, les JEREC; diputat a les Corts Constituents; al parlament; i, finalment, conseller. De fet, a parer seu, “la indigència teòrica”, i la poca consistència de les seves idees pròpies, les influències de les modes i els interlocutors de cada moment, el portarien a l’errada de pensar de bona fe que la dictadura italiana podia ser una aliada d’una hipotètica Catalunya fora d’Espanya. Dit això, és evident que, com la pobra bèstia a qui els jueus penjaven totes les culpes, Dencàs no va ser l’únic personatge frívol, contradictori, equívoc, superat pels esdeveniments, amb moments d’una total vocació de sacrifici i, alhora, un lògic instint de supervivència d’aquell període. Però, a Dencàs li va tocar de fer el paper que els seus companys de partit i, en algun moment o altre, còmplices o amics –es diguessin Lluís Companys o Josep Tarradellas– li van reservar. D’ençà de llavors, gairebé seixanta anys després de la seva mort, la seva llegenda negra no ha fet sinó créixer, i ha superat el debat historiogràfic, malgrat que, paradoxalment, fins ara no disposava d’una biografia exhaustiva i completa, per esdevenir ase dels cops i arma llancívola en el debat polític nostrat, un vague referent útil per a acusar de tots els mals l’independentisme actual.

Un bon conseller

Però, al costat de tot això, que els autors del llibre contextualitzen i situen, allunyant-se de la temptació hagiogràfica, malgrat l’afinitat política amb el separatisme menys procliu a contemporitzacions que representa històricament el biografiat, hi ha un altre Dencàs que no podem passar per alt. I, en aquest sentit, l’aparició del llibre ha coincidit amb la publicació de l’encàrrec que em va fer el Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, i personalment el conseller Carles Campuzano, d’escriure un petit estudi titulat El llegat dels consellers de Drets Socials de la Generalitat republicana (1931-1939). Treballant en aquesta qüestió, hom s’adona de seguida que el titular de la cartera d’Assistència Social –sovint aparellada en aquella etapa amb Sanitat, Treball i Obres Públiques– més important, ambiciós i longeu en el càrrec és, sense cap mena de dubte, Josep Dencàs. En aquest sentit, la seva professió de metge i la seva experiència al capdavant de la Clínica Sant Jordi del seu barri natal de Sant Andreu van fer que prengués la cartera amb una empenta i una determinació que no van poder tenir els seus antecessors o successors, sovint víctimes de les crisis polítiques –fins i tot, les lluites de faccions dins el partit governamental– del període o d’un repartiment de responsabilitats que tal volta no s’adeia amb els seus àmbits d’expertesa. Tot i la seva joventut, durant l’any i deu mesos que va ser al capdavant del departament, Dencàs va demostrar una gran capacitat política com a gestor i impulsor d’iniciatives en un període que els entesos no s’estan de definir com l’etapa amb més transformacions i més engrescadora dels vuit anys de govern en l’àmbit socio-sanitari. No era únicament un independentista de la flamarada, per dir-ho així, sinó que sabia manar i manar bé. I no s’esperava a l’esdevenidor futur per fer-ho possible. Que en prengui nota qui calgui.

Per exemple, Dencàs va ser el conseller responsable de la creació del Segell Pro Infància, inspirat en iniciatives reeixides a tot el món a partir de la idea d’un carter danès, per tal de recaptar diners i finançar un programa ambiciós per a lluitar contra la mortalitat infantil, un autèntic flagell en un moment en què la crisi econòmica es feia patent. També va ser el responsable de l’assumpció de les competències legislatives en matèria sanitària i d’assistència social i el principal impulsor del desplegament normatiu en aquesta matèria, el traspàs de personal i l’endegament de programes específics, per exemple, contra l’assot de les malalties venèries. És evident que van quedar molts projectes al calaix i molts a l’aire, però diguéssim que el període no va ser ni pacífic ni estable per a poder veure’n els resultats a llarg termini.

Els biògrafs tenim el risc d’enamorar-nos dels nostres biografiats i disculpar-los les faltes, més petites o grans, a còpia d’atribuir els comportaments menys honorables a l’esperit del temps, al comportament generalitzat o les debilitats íntimes. Però què millor que un personatge ple de llums –i en aquest cas, Dencàs en tenia– i d’ombres –que també– per a resseguir-ne la trajectòria i fer-ho, a més, amb la minuciositat que els autors d’aquest volum demostren. Secretament, els envejo, perquè la vida que han escrit no és ni avorrida, ni grisa ni anodina, sinó travessada per totes les tempestes que van abatre’s sobre el segle vint, i, que, malgrat tot, no van aconseguir d’esborrar ni sotmetre una personalitat tan singular com apassionant. M’afiguro que la tasca d’esbandir llegendes, estabornir fantasmes i enderrocar mites, personalment, els ha estat una experiència tan suggeridora com vigoritzant.

 

Durant anys, el català ha estat –o, si més no, ho ha semblat– una llengua de segona a Google. Aparentment, el problema sempre era el mateix: per molt que l’usuari tingués el dispositiu configurat en català, i per molt que el fes servir a les xarxes, la llengua en què apareixien els resultats quan hi feia cerques era, una vegada i una altra, el castellà.

Després d’anys de queixes estèrils, l’any passat es passà a l’acció i es constituí l’Aliança per la Presència Digital del Català, un front comú creat amb l’objectiu explícit de posar dades al fenomen i lluitar per a capgirar-lo. Després de publicar un primer report l’any passat que demostrà –a partir de l’anàlisi de més sis-centes pàgines web– que Google havia fet perdre visites a dos terços de les pàgines en català, aquest cap de setmana el grup ha publicat un nou estudi que demostra que, en qüestió d’un any, la situació de la llengua a internet ha experimentat un canvi radical: lluny de minvar, el pes relatiu del català a les cerques ha passat d’un 34% el març del 2022 a un 52% a començament d’enguany. En parlem amb Albert Cuesta, periodista i coordinador de l’Aliança, que, tot i celebrar la millora de la situació, alerta contra el cofoisme i esbossa els envits que la llengua haurà d’encarar per continuar guanyant terreny a les xarxes.

—El català està millor ara que fa un any i mig?
—El català a internet està molt millor que fa un any i mig. Això és així perquè vam demostrar a Google que tenia un problema que no sabia que tenia, que és que penalitzava la visibilitat de les webs en català als resultats de cerca. Arran d’aquesta demostració, Google va introduir uns canvis a l’algorisme –el primer dels quals va ser el setembre del 2023– que han propiciat una millora substancial de la visibilitat dels continguts en català. El que publiquem ara és una actualització d’un informe que ens va permetre arribar a la conclusió que hi havia un problema amb el català a partir de l’anàlisi del trànsit de més de sis-centes webs multilingües i mirar-ne l’evolució en el trànsit de cadascuna de les llengües. El juny del 2023 vam comprovar que el trànsit a la versió en català havia caigut en dues de cada tres webs d’aquestes pàgines, i de manera considerable. En el 80% dels casos, aquest trànsit perdut a la versió en català se l’havia endut la versió en castellà. Va ser aleshores que ens vam posar en contacte amb el departament d’enginyeria de Google, que ens va dir que no era conscient del problema i que intentaria posar-hi remei.

—D’aleshores ençà, quin ha estat el canvi?
—Hem refet l’estudi d’ençà del canvi d’algoritme, l’agost passat, i hem comprovat que la millora ha estat considerable: respecte al pitjor moment de la crisi de visibilitat del català, a final del 2022 i començament del 2023, el català abastava un 34% del trànsit del conjunt de les webs analitzades; ara és més del 56%. És un guany de vint-i-dos punts percentuals en qüestió de pocs mesos. Per això considerem que la posició del català a internet ara és bona.

—Parlem d’un canvi molt gran en molt poc temps.
—No han estat ni mesos, de fet: d’un dia per l’altre d’ençà del canvi d’algorisme ja vam notar canvis. Això no fa sinó demostrar la dependència que tenen les webs del trànsit que els aporta Google. Demostra que l’algorisme de Google determina, entre moltes altres coses, a quin idioma dóna preferència. De fet, el motiu pel qual a nosaltres ens va semblar que estava justificat abordar Google era que el cercador havia deixat de respectar les preferències de l’usuari. Quan configures l’ordinador o el navegador, li pots demanar que doni preferència als resultats en català. El que vam comprovar aleshores és que això no passava: tu podies tenir configurat el teu entorn de navegació en català, però Google no ho respectava. Ara, en canvi, sí que ho respecta. També és cert que això no és una ciència exacta: a vegades, és difícil de detectar què és una cerca en català i què no ho és.

Fotografia: Albert Salamé.

—A què us referiu?
—Hi ha cerques que, per defecte, són ambigües: la paraula “Barcelona”, per exemple, en quin idioma és? Si cerques un terme o una expressió que és inequívocament en català, la tendència és que Google et respongui amb contingut en català. Si Google no pot inferir en quin idioma fas la cerca, mirarà unes altres coses: el teu historial de navegació, l’idioma de configuració del teu compte de Google, l’idioma en què tens configurat com a primer idioma el navegador, etcètera.

—I ací és on entren en joc les preferències de llengua de l’usuari?
—Hi ha una cosa que ha de quedar clara: si tu no li dius a Google que ets catalanoparlant, després no tens dret a queixar-te si no t’ensenya continguts en català. Al començament de l’estudi, vam veure que molta gent que es queixava que Google no els mostrava continguts en català ho feia des de mòbils configurats… en castellà.

—Així doncs, què han de fer els usuaris per a potenciar la visibilitat del català a internet?
—Visites majoritàriament webs en català i fas servir aplicacions en català? Perquè molta gent no ho fa. N’hi ha molts que es posen les mans al cap amb això del català, i després resulta que són els mateixos que van a TripAdvisor tot i que podrien anar a Booking, per exemple, o que continuen fent servir Instagram, que ni té en compte el català. Hi ha molta feina a fer, i nosaltres la volem fer, però també necessitem que la gent sigui coherent. La principal cosa que l’usuari pot fer per afavorir la visibilitat del català és catalanitzar-se tot l’entorn de navegació: el mòbil, l’ordinador, el sistema operatiu, l’idioma preferent del navegador, l’idioma del perfil d’usuari de Google, etcètera. Tot això són coses que Google, quan fas cerques, triangula per a decidir en quina llengua et respon. Com més d’aquestes coses siguin en català, més probable és que la resposta sigui en català.

—El problema, per tant, no comença i acaba amb Google.
—És imprescindible que els usuaris ens manifestem com a catalanoparlants. Hem d’augmentar el cens de catalans a internet, perquè a internet hi ha molts catalans que no hi figuren com a tals. Tu pots ser català i escriure i llegir sempre en català, però si tens el mòbil configurat en castellà o anglès, les empreses tecnològiques no et comptaran com a catalanoparlant, sinó com a hispanoparlant o angloparlant. Les plataformes digitals ho mesuren tot. Quan tu entres en una web o en una aplicació mòbil, ells miren qui ets: quina adreça IP tens, si navegues amb un mòbil o un ordinador, i quin és el teu idioma de preferència. L’única manera que les empreses digitals facin cas del català és que siguem molts. I l’única manera de ser molts, digitalment, és aquesta: catalanitzar el nostre entorn de navegació. Fent servir el català a internet no n’hi ha prou: cal que l’usuari digui al seu telèfon –al seu ordinador, a les plataformes que faci servir, etcètera– que prefereix el català. I això és una cosa que cal que cadascú faci pel seu compte.

Fotografia: Albert Salamé.

—Una de les conclusions que es deriven dels resultats de l’estudi és que el trànsit de cerques en català a Google és molt volàtil. Quines conseqüències té això en el contingut en català a internet?
—Quan tu crees un contingut digital esperes una audiència: t’adreces a un mercat i n’esperes uns resultats. En el cas de les empreses privades, n’hi ha que tenen una política comercial basada a adreçar-se al mercat catalanoparlant. Si els continguts en català perden visibilitat, aquestes webs perden negoci. El trànsit que ve dels cercadors continua essent la principal porta d’entrada als continguts web: un canvi en l’algorisme de Google pot ensorrar negocis sencers. La situació del català a Google és molt fràgil. Google va fer un canvi en el seu algorisme, pels motius que fossin, i el català va caure; després en va fer un altre i la situació va millorar molt ràpidament. Amb això vull dir que tot pot canviar en qualsevol moment: de la mateixa manera que la situació ha millorat per un canvi en l’algorisme, tot se’n pot anar en orris per un nou canvi.

—L’estudi se centra en els canvis en l’algorisme. Però què més creieu que pot fer Google per al català? En què hi ha marge de millora?
—Nosaltres creiem que sempre hi ha marge de millora. La sensibilitat de Google a les preferències lingüístiques no tan sols afecta el català, sinó totes les llengües no majoritàries. De fet, Google no ens va fer cas a nosaltres perquè fóssim catalans; ens va fer cas perquè érem el canari a la mina que els demostrava que no tractaven correctament llengües més petites, com ara el danès o l’hongarès, que tenen estat i tot. Si Google manté el seu tractament a les llengües no majoritàries, cosa que pot canviar en qualsevol moment, crec que és important treballar perquè hi hagi més contingut en català de més qualitat i perquè hi hagi més demanda implícita del contingut en català per dispositius i usuaris configurats en català. Hi insisteixo: tot això pot canviar. Però en aquest moment el problema del català a internet ja no és Google.

—A l’estudi, expliqueu que en ocasions anteriors hi ha hagut fluctuacions esporàdiques en el trànsit en català. Us preocupa que l’alça d’aquests darrers mesos no sigui una tendència, sinó un rebot?
—Nosaltres vam tancar l’estudi uns sis mesos després del canvi d’algorisme, a final de febrer. A mitjan març, Google va presentar un altre canvi a l’algorisme, i d’aquí a sis mesos ho tornarem a mirar a veure què ha passat, perquè volem veure com ha evolucionat i tenim la sospita que la situació s’ha deteriorat una mica. Hi ha molts factors que afecten la visibilitat del català a les cerques de Google, com ara la qualitat del contingut en català i castellà. Una altra de les coses que hem comprovat amb l’estudi és que hi ha pàgines –fins i tot d’organismes oficials catalans– que no són etiquetades correctament perquè et surti el primer resultat en català quan les consultes. Sí que tenim clar que no hi ha mala intenció per part de Google. És a dir: que la pèrdua de la visibilitat del català va ser un dany col·lateral de factors que no hi tenen res a veure. Perquè te’n facis una idea, nosaltres tenim la sospita que Google ni tan sols sabia que hi havia un problema amb les cerques en català quan els vam alertar per primera vegada. Valorem positivament que Google vulgui resoldre les coses, però com que continua fent canvis constants a l’algorisme, no descartem que la situació es torni a deteriorar. Nosaltres hem fet una anàlisi –molt limitada– del trànsit de març i abril amb unes quantes de les nostres webs col·laboradores, i ens sembla que la situació s’ha començat a degradar –tot i que és cert que no tan sols s’ha degradat en el cas del català, sinó també en el cas del castellà. Per això hem decidit que, a final d’agost, farem sis mesos més d’anàlisi per a veure com evoluciona i que, segons l’evolució, hi intervindrem.

—És interessant de veure que els canvis en el trànsit en català i en espanyol van inversament correlacionats: si l’un puja, l’altre baixa. Els canvis en el trànsit en anglès, en canvi, no tenen cap efecte sobre el trànsit en català.
—Això és bàsicament perquè les webs que hem mirat, majoritàriament, tenen continguts en català i castellà.

—Però també n’hi ha moltes que tenen continguts en anglès, i els canvis en el trànsit en anglès no semblen afectar de cap manera el català.
—Google, entre els molts senyals que fa servir per decidir quin és el resultat més adient a allò que cerques, també té en compte la localització. Quins resultats dóna una mateixa cerca feta a la Pobla de Segur, a Madrid, a Zuric o San Francisco? Haurien de ser diferents, és clar. Posem-ne un exemple: si tu cerques “Kursaal” a Manresa, t’ha de sortir al teatre Kursaal de Manresa. Però si ho cerques a Sant Sebastià, t’ha de sortir el Kursaal de Sant Sebastià. Una de les coses que encara comencem a explorar és si la mateixa cerca dóna resultats semblants a València i Cardedeu, o a Catalunya Nord, o a la franja de Ponent. Ara, encara no en tenim prou dades.

—Fa poc Google ha anunciat que començarà a incorporar la intel·ligència artificial als seus resultats de cerca. Quin efecte creieu que pot tenir en el trànsit per als continguts en català?
—Tindrà un efecte terrible. Fins ara, la manera habitual de consultar informació era mitjançant un cercador. Ara sembla que comença a passar –de manera molt incipient, encara– que la gent fa cerques directament per xatbots, com ara ChatGPT. Pot semblar que la irrupció dels xatbots és positiva per al català a internet: si tu fas preguntes en català a un xatbot, et respondrà en un català prou natural. El problema és d’on treu la informació que et facilita. Més d’un 50% d’internet és en anglès: per tant, és probable que almenys un 50% de la informació que et facilita un xatbot sigui originalment en anglès. Pot ser que tot allò que et digui t’ho digui en un català correctíssim, però que ho hagi llegit originalment en anglès o en una altra llengua. Els xatbots són una caixa negra: nosaltres no podem saber què fan servir, exactament, per entrenar els xatbots. Però sí que podem suposar que els xatbots, al cap i a la fi, no fan res més que cercar a internet a l’hora de respondre a les preguntes dels usuaris. Per tant, com més bona sigui la visibilitat del català a les cerques que els xatbots consulten, més adaptades a la nostra idiosincràsia –a la nostra cultura– estaran les respostes. Com més contingut en català hi hagi, més aflorarà i més visible serà. És un peix que es mossega la cua.

Una part, important, del desencís i la mala maror dels ciutadans envers el funcionament de la política té a veure amb el comportament tirànic i la impunitat de les grans empreses. I, òbviament, amb el fet que el poder polític no fa gran cosa –per a no dir que no fa res– per aturar-les. N’ha estat en exemple ben evident, aquestes darreres hores, Renfe.

La companyia ferroviària, que era un monopoli de l’estat espanyol i que encara gaudeix de tants privilegis, no solament és criticada pel desastre de rodalia, tant a Barcelona com a València. També per serveis com l’Euromed, la principal connexió entre aquestes dues ciutats, que cada dia que passa s’enfonsa més per un mal funcionament que ja supera la condició d’intolerable. Renfe ha reduït al mínim el nombre de trens que circulen en aquesta línia –avui n’hi circulen menys que mai, solament tres cada dia, i n’hi havien arribat a circular sis. El preu del bitllet és caríssim, triplica i quadruplica els preus d’anar de Barcelona, València o Alacant a Madrid. El temps de viatge continua essent excessiu i no millora amb els anys. I, a més, no arriba mai a l’hora. Aquests darrers mesos la situació s’ha agreujat tant que la majoria de trens, dos de cada tres, arriben tard a la destinació.

Obligada temps enrere per la legislació europea, Renfe va haver de crear un sistema per a reclamar el preu del bitllet en cas d’arribar tard. Però –la tirania de les grans empreses– ho va fer tan difícil com va saber. No pots reclamar a les estacions, sinó tan sols per internet. A la web no trobes on has de reclamar –a VilaWeb vam fer-ne una guia perquè la gent no ho trobava. I has de deixar passar vint-i-quatre hores abans de reclamar. Tot d’entrebancs, doncs.

La reclamació la podies fer si el tren arribava amb més de trenta minuts de retard; en aquest cas et tornaven la meitat del bitllet. I si arribava més d’una hora tard, el preu sencer. Però ara, de sobte i sense cap explicació –coincidint amb l’augment molt significatiu dels endarreriments–, Renfe ha decidit que no. Que això s’ha acabat. En una decisió completament unilateral, ha determinat que et torna la meitat del bitllet tan sols si el tren arriba una hora tard; i perquè et torne l’import del bitllet sencer ha d’arribar una hora i mitja tard. I no hi ha protesta que valga.

(En un comunicat poc clar, Renfe reconeixia ahir que l’any passat va haver de pagar 42 milions d’euros en retorns de bitllets. 42 milions d’euros que ara s’estalviaria amb aquest simple canvi de la norma.)

És un sol exemple de l’enorme barra de les grans empreses sistèmiques i de la inutilitat del poder polític per a limitar-ne o tallar-ne les pràctiques abusives. La Unió Europea de vegades ens dóna alegries, com seria el cas de les maletes que viatgen en cabina d’avió o les multes enormes a Amazon i Apple. Però, així i tot, la realitat és que els consumidors estem sotmesos permanentment als abusos d’aquestes grans companyies, com més va més grans i poderoses, que marquen la nostra vida. La caiguda de la qualitat del servei ofert pels bancs, per exemple, és enorme i respon a la pèrdua de pluralitat. Com menys bancs més et tracten a puntades de peu. I quantes vegades el lector no s’ha desesperat si prova de reclamar alguna cosa per telèfon i tan solament li apareixen cintes pre-enregistrades en bucle que no resolen res i obliguen a perdre temps i més temps?

Però el fet greu de tot plegat és que la qüestió no és econòmica i prou. Quan les empreses abusen tant del seu poder de mercat originen una sensació de desprotecció i impotència entre els consumidors que porta inevitablement a una pèrdua de confiança en les institucions públiques. Perquè es fa evident que les institucions no aconsegueixen de regular adequadament aquestes empreses, de tal manera que els drets dels ciutadans puguen restar protegits. I creix, aleshores, la percepció que el sistema va més orientat a protegir els interessos corporatius que no els dels ciutadans. Cosa que agreuja la desafecció política i augmenta el malestar popular amb l’ordre de coses que vivim. Poca broma, doncs.

 

PS1. Avui és dijous i toca per tant La tertúlia proscrita. La podeu veure en vídeo ací: Comença la guerra judicial contra l’amnistia

PS2. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És possible gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única en aquesta pàgina.

Aquests dies els mestres només tenim un objectiu, tancar l’any escolar 2023-24. Últimes classes, avaluacions i lliuraments, reunions de notes i, aquí al nord, exàmens orals. Són unes setmanes frenètiques i la percepció del temps es torna irreal. Per una banda, se’ns fa estrany que deu mesos hagin passat tan de pressa, per una altra l’inici del curs sembla un moment remot, com d’una altra vida. Els alumnes han crescut, han fet amics, han madurat i han après coses. Els ensenyants, una vegada més, hem intentat fer-ho tan bé com hem pogut.

El curs escolar 2023-24 no ha estat com els altres, perquè ens ha dut una gran novetat. Finalment s’han obert les comportes del descontentament contra les noves pedagogies que han dominat el discurs durant un parell de dècades. El pèndol ha començat a girar amb força, i no tan sols a Catalunya, sinó a tot Occident.

Fa un any els responsables educatius de Nova York van anunciar que, davant de la davallada catastròfica de la capacitat lectora dels alumnes, la ciutat tornaria a l’ensenyament fonètic tradicional i estructurat (allò de “la p amb la a, pa”). El mètode modern, més basat a deixar que els nens explorin els textos pel seu compte o agafin els llibres que els atreuen, pot funcionar per a aquells que tenen una bona base apresa de la família, però deixa a la intempèrie els que provenen d’un entorn sòcio-cultural més baix. La base de tot plegat l’explicava el New York Times: “La ciència demostra que per aconseguir que la majoria dels alumnes aprenguin a llegir s’ha de treballar explícitament la relació entre sons i lletres, i cal ajudar-los a construir el vocabulari i a ampliar el coneixement del món. Si no tenen les bases fonamentals de la lectura, no té gens de sentit que disposin de temps independent per a descobrir llibres.” Als estats on ja s’ha tornat al mètode tradicional els resultats han estat molt positius.

Al juliol l’informe de la UNESCO Tecnologia a l’educació, elaborat a partir de desenes d’estudis independents, va trencar el miratge que amb pantalles ho arreglaríem tot. La principal conclusió del text era que “hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació”, i que s’havia confós educar els estudiants en la tecnologia digital amb ensenyar als estudiants per mitjà de la tecnologia digital. També es destacaven els efectes negatius dels mòbils a classe, i des de llavors diversos països n’han prohibit l’ús en l’àmbit escolar.

Relacionat amb això, aquests mesos s’ha parlat molt de la crisi de salut mental que pateixen els joves, i de pèrdua de la capacitat de socialització. Dos llibres en anglès han ofert teories complementàries. A The Anxious Generation, el psicòleg Jonathan Haidt en dóna la culpa als smartphones i a les xarxes socials, però també a una infantesa cada cop més controlada i en què els infants ja no poden explorar l’entorn pel seu compte. La filòsofa i periodista Abigail Shrier, a Bad Therapy, critica l’excés de teràpia, de diagnòstics psiquiàtrics i de medicació, i avisa que una educació basada en la reflexió constant sobre les pròpies emocions pot dur els joves a caure en una espiral negativa.

Els resultats de l’últim informe PISA van ser catastròfics a gairebé tot Occident, i a Catalunya van crear un incendi de dimensions colossals, amb una forta indignació social i molta presència als mitjans. Com que les dades es van publicar just abans de les vacances de Nadal, potser els responsables del Departament d’Educació es pensaven que passarien desapercebuts. No va ser així, i la consellera Simó va haver de sortir a corre-cuita a donar explicacions, amb una carta infame destinada a les famílies que més o menys els passava tota la responsabilitat. La patacada d’Esquerra a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya té moltes explicacions, però crec que també hi ha ajudat el gran descontentament entre els docents, un habitual graner de vots del partit. L’eliminació de les lectures obligatòries al batxillerat sembla l’última punyalada d’uns responsables que saben que aviat perdran el càrrec. Amb aquest panorama tampoc no és estrany que visquem una forta crisi professional, i que cada cop costi més d’omplir les places vacants.

La batalla contra les pedagogies modernes i acientífiques serà aferrissada, sobretot perquè molta gent hi pot perdre el sou i el prestigi. Com diu l’historiador i mestre Xavier Díez, un objectiu fonamental que tenen experts educatius és evitar de tornar a fer classe. Tot i això les acusacions que es fan cap a l’altre bàndol de ser uns retrògrads ja no funcionen gaire bé, i la societat cada cop més els gira l’esquena. L’alternativa a aquesta revolució és que surti una nova xarxa escolar (privada o concertada) que vulgui atreure famílies amb l’esquer de la disciplina i l’aprenentatge clàssic, però això només augmentaria la segregació.

Malgrat la fatiga del final de curs, els bons professors saben que és important posar-se deures per a l’any següent. Permeteu-me, per tant, apuntar una idea que caldrà treballar. Sempre posem el focus a l’ensenyament secundari, perquè és on es veuen els mals resultats amb més cruesa, però el problema greu a Catalunya el tenim a la primària. En molts casos no es donen als alumnes les bases necessàries de lectura i càlcul, i això fa que les diferències acadèmiques augmentin entre aquells que tenen una família que ho pot compensar i els que no reben cap suport. Bona part de la responsabilitat del desgavell d’aquesta etapa l’hem d’assignar a les facultats d’educació.

Ara als docents ens toca tancar el curs i descansar una mica, però en acabat tots plegats tenim feina. N’anirem parlant.

L’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició ha proclamat els guanyadors dels Premis Nacionals de Gastronomia, una distinció en reconeixement de la cuina com una part fonamental de la cultura catalana. Uns premis que van néixer l’any 2002, per preservar la cuina i que té la voluntat de promoure i la gastronomia catalana.

7 Portes, els gairebé dos-cents anys del restaurant on es va inventar el pijama

Enguany, s’ha dividit el Premi Nacional de Gastronomia s’ha desdoblat entre el Premi Nacional de Gastronomia Tradicional, que se l’ha endut Paco Solé i Parellada, de l’emblemàtic restaurant 7 Portes; mentre que el Premi Nacional de Gastronomia d’Autor l’ha guanyat Xavier Pellicer i Guallo, del restaurant Xavier Pellicer.

A més, el Premi Revelació l’ha guanyat Núria Bonet i Autet, propietària del restaurant Ca la Núria de Bellver de Cerdanya; Empar Moliner i Ballesteros, el Premi Nèstor Luján de Periodisme Gastronòmic; Fina Navarro i Caballero, Premi Cap de Sala i Toni Massanés i Sánchez.

“La nostra cuina compta amb una llarga tradició històrica. Disposem d’un llegat culinari viu i ric que cal conèixer, estimar i preservar”, ha assegurat Carles Vilarrubí, president de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició.

A partir del 26 de juny, com a part de l’entrada en vigor de la nova política de privacitat, Instagram i Facebook permetran l’accés al contingut que pengin els usuaris per a entrenar la intel·ligència artificial de Meta. En resposta a l’anunci, en les darreres setmanes s’ha viralitzat una imatge que demana als usuaris que la republiquin si no volen que la IA Meta n’accedeixi als continguts. Republicar la imatge no té cap efecte pràctic, al contrari d’allò que diu la imatge, però sí que existeix una via per a evitar que la intel·ligència artificial de la plataforma accedeixi als vostres continguts.

Eviteu que la IA de Meta accedeixi als vostres continguts, pas a pas

Meta, per defecte, permet l’accés de la seva intel·ligència artificial als comptes dels usuaris d’Instagram i Facebook, com també d’altres serveis de la plataforma com ara Messenger o bé Threads. Entre la nòmina de plataformes de Meta afectades per la nova política de privacitat, tanmateix, no apareix WhatsApp, un servei de missatgeria que es preua a si mateix de xifrar tots els continguts que s’hi envien, incloent-hi tant missatges de text com notes de veu o bé imatges. L’aplicació, val a dir, no xifra les anomenades metadades, que no és sinó la informació circumstancial associada a un missatge: qui l’ha enviat, qui l’ha rebut, en quin moment s’ha enviat, des d’on s’ha enviat, etcètera.

Per impedir l’accés de la intel·ligència artificial de Meta a les vostres publicacions, cal que feu clic en aquest enllaç, que obrirà el formulari per a informar a Meta de la decisió de no permetre que la intel·ligència artificial accedeixi a les vostres publicacions (per a poder-hi accedir, cal estar logat a Facebook o Instagram). Caldrà que empleneu els tres camps obligatoris (país de residència, correu electrònic i justificació escrita de com us afecta aquesta política d’intel·ligència artificial) i, tot seguit, feu clic al botó blau de “Enviar”, que es troba a baix de tot del formulari. El formulari, de fet, constata que els usuaris “tenen dret a oposar-se a la possibilitat que Meta faci servir la informació que has compartit en els nostres productes i serveis per a desenvolupar i millorar la IA de Meta”.

Captura de pantalla del formulari.

L’enviament del formulari, tanmateix, no necessàriament garanteix que Meta faci cas la vostra voluntat. Una volta enviat, rebreu un missatge de Meta que diu que la sol·licitud serà examinada. “Gràcies per posar-te en contacte amb Meta. Revisarem la teva sol·licitud tan aviat com sigui possible”, diu el missatge.

Si la sol·licitud és aprovada, l’usuari rebrà eventualment un correu electrònic de Meta informant-lo de la decisió i fent-li constar que serà aplicada d’ara endavant. Generalment, aquest correu sol arribar en qüestió de pocs minuts.

Captura de pantalla del correu d’aprovació de la sol·licitud.

Renfe i Adif han anunciat que la reobertura del servei de Rodalia de les línies R3, R4 i R7 s’endarrereix un dia. El ministre de Transports i Mobilitat Sostenible espanyol, Óscar Puente, havia anunciat que recuperaria la normalitat el diumenge, però finalment serà el dilluns.

Canvi polèmic a Renfe: tan sols retornarà el preu d’un bitllet si el retard és de més de noranta minuts

El motiu del canvi de data és que Renfe i Adif preveuen de fer proves sense passatgers el diumenge per a comprovar que tot funciona correctament. Les dues empreses han defensat que aquestes comprovacions són necessàries i han explicat que, després d’això, comunicaran la data de la recuperació del servei.

Les tres línies han estat tallades d’ençà de l’avaria causada pel robatori de coure a Montcada Bifurcació el dia de les eleccions catalanes. Les obres que es feien a la zona per pal·liar els danys acabaran aquest dissabte, un mes abans del previst. S’han reparat les instal·lacions, els sistemes de senyalització, de comunicacions i de seguretat, així com el canvi d’agulles.

El congrés de la secció local d’ERC a Barcelona, que havia de decidir amb una consulta si el partit entrava al govern de Jaume Collboni, s’ha ajornat. L’afluència de gent ha desbordat les previsions del partit i la direcció ha decidit de cancel·lar l’acte per garantir els drets dels militants. Ara la comissió organitzadora cercarà un nou emplaçament que garanteixi el dret de participació dels militants en el congrés. Encara no se’n sap la nova data.

L’afluència de gent ha desbordat les previsions. La sala de l’Orfeó Martinenc era per a unes dues-centes setanta persones, i s’ha omplert quan encara hi havia prop d’un centenar de militants al carrer esperant de poder entrar. Els militants havien de decidir aquest vespre si avalaven el pre-acord amb el PSC per a governar plegats a l’Ajuntament de Barcelona. Entre els assistents hi havia conselleres com ara Ester Capella, Natàlia Garriga, Natàlia Mas i Joan Ignasi Elena, i l’ex-cap de llista a les eleccions municipals Ernest Maragall.

El cens d’ERC Barcelona és de més d’un miler de militants i a l’Orfeó Martinenc hi havia unes cinc-centes persones. Fonts de l’organització han explicat que no hi havia hagut mai tanta assistència a un congrés de la ciutat, i que el rècord era de poc més de 300. Per exemple, l’acord per investir Xavier Trias fa un any va comptar amb la participació de 150 militants. En un comunicat posterior a l’ajornament, ERC Barcelona ha afegit que el congrés s’ajornava perquè l’assistència excedia la capacitat del lloc previst, i que calia “garantir els drets de tota la militància” a participar-hi. “La comissió organitzadora buscarà un nou emplaçament que garanteixi el dret a la participació de la militància i avisarà de la nova data aviat”, afegeix el text.

Divisió a les bases

Les bases d’ERC arribaven dividides a la consulta, entre els partidaris d’avalar l’entrada al govern Collboni i els qui volen continuar a l’oposició. La votació s’havia de fer a mà alçada, o bé amb urna si ho demanava un 25% dels assistents. Entre els assistents al congrés ajornat d’avui es deia que el sector partidari de no entrar al govern de Collboni s’ha mobilitzat més, i que és majoritari. No es descarta que hi hagi dimissions els dies vinents segons el resultat de la votació.

El paper de l’executiva nacional

Segons el reglament de les eleccions municipals del 2023, que regeix la relació entre els municipis i l’executiva nacional d’ERC, en el cas de municipis més grans de 10.000 habitants i capitals de comarca, els pactes postelectorals els haurà d’aprovar l’executiva comarcal, l’executiva regional i l’executiva nacional (article 31). El mateix document afegeix, a l’article 37, que l’executiva regional de Barcelona podrà proposar un pacte pre-electoral o postelectoral a l’executiva nacional, perquè “l’aprovi”. En canvi, el reglament de la federació de Barcelona (aprovat el 2017) diu, a l’article 29.3 que, durant el mandat, qualsevol modificació en la posició d’ERC respecte del govern de Barcelona, també ha de ser votada per la militància. I que la proposta haurà de ser votada a instàncies de l’executiva, del 25% de la militància de la federació o per acord d’executives de les federacions de districte o de seccions locals que representin més del 50% de la militància i el 50% de les comarcals de la federació.

La direcció nacional d’ERC diu que no és igual un resultat “clar i contundent”, que una victòria a favor d’entrar al govern de Collboni per un marge “estret”. Fins i tot dubta que un resultat renyit tingui prou validació política. En canvi, la federació de Barcelona insisteix que ja n’hi hauria prou amb un vot més per a aplicar el resultat de la consulta. Sobre això, s’hi ha pronunciat la presidenta de la federació de Barcelona, Eva Baró, que ha deixat clar que n’hi ha prou amb un 51% per validar la decisió d’entrar al govern de Collboni: “Les majories són les majories.” Baró també ha assegurat que l’executiva nacional respectarà la decisió de les bases d’ERC a Barcelona.

La direcció nacional admet que si la militància barcelonina opta per entrar al govern de Collboni serà molt difícil de tombar la decisió. Però no tanquen la porta a forçar el grup municipal, per exemple, a ajornar uns quants mesos l’entrada a l’executiu capitanejat pel PSC, si més no fins que no s’hagi aclarit el panorama al govern de Catalunya.

més d'una hora de cua per entrar al congrés extraordinari on la militància d'ERC Barcelona ha de votar si entren a governar amb Collboni. havia de començar a les 19 pic.twitter.com/T69mPzSM9w

— Clara Blanchar (@clarablanchar) June 13, 2024

Converses d’ençà del gener

PSC i ERC han tingut converses del gener ençà. Els republicans asseguren que, després d’un cicle polític en què la ciutat ha viscut “d’esquena al país”, ara es noten les conseqüències de l’absència de partits sobiranistes al govern municipal. De fet, relacionen això amb fets com ara que el català es parli com més va menys, que desaparegui el comerç de barri, que el turisme “ho inundi tot” i que el preu de l’habitatge “expulsi els barcelonins de la seva ciutat”.

Tots dos partits van tancar, a mitjan febrer, un acord per al pressupost d’enguany a l’ajuntament. D’aleshores ençà, ERC ha anat treballant en un pacte amb els socialistes per a entrar al govern de Collboni, però la direcció nacional d’ERC ho havia aturat, pel cap baix, dues vegades: per no afectar les negociacions del pressupost català i, després, per les dues eleccions que hi havia a la primavera. La possible entrada a l’ajuntament xoca ara amb les converses d’ERC per a la investidura d’un nou president del govern.

Oriol Junqueras, ara ja ex-president d’ERC, és partidari d’entrar al govern de Collboni si els militants ho avalen. La secretària general del partit, Marta Rovira, és favorable a respectar la decisió de les bases.

Collboni i la “majoria progressista”

Ara fa un mes, Collboni va insistir a configurar una “majoria progressista” abans de l’estiu. En relació amb això, la presidenta de la federació d’ERC de Barcelona, Eva Baró, i el portaveu adjunt del grup municipal, Jordi Coronas, van publicar un article conjunt a El Periódico en què demanaven d’obrir “una nova etapa per a Barcelona”.

El col·lectiu Primer d’Octubre, un sector molt crític amb ERC, va demanar ahir als militants que hi votessin en contra. “No sembla oportú, en aquest moment, anunciar un acord de govern a la capital del país de la mà d’un PSC que continuarà governant en minoria i que ho ha fet gràcies a l’acord amb el PP. A més, les polítiques de Collboni estan allunyades del model de ciutat que defensa Esquerra Republicana de Catalunya”, diuen.

Critiquen que l’acord s’hagi presentat en l’interval entre la dimissió d’Oriol Junqueras com a president del partit i el nou consell nacional per a definir una nova estratègia i un nou lideratge, i també durant la negociació per a la investidura del nou president de la Generalitat. A més, consideren que el congrés extraordinari d’avui no ha convidat al debat ni a la participació dels militants.

La taxa anual de l’Índex de Preus de Consum (IPC) general el mes de maig va ser del 3,6%. Fou tres dècimes superior a la registrada el mes anterior. Els grups que més es van destacar per la seva influència en l’augment de la taxa anual van ser, per una banda, l’habitatge, amb una taxa anual que va augmentar d’1,2 punts, fins al 5,2%. Aquest comportament va ser degut a la pujada dels preus de l’electricitat, que va contrastar amb la baixada del maig de l’any passat. Per una altra banda, el transport, amb una taxa del 3,8%, nou dècimes per sobre de la del mes passat, un augment degut, sobretot, als preus dels carburants, que van baixar menys que el mateix mes de 2023.

Entre els grups amb influència negativa es van destacar els aliments i begudes no alcohòliques, amb una taxa anual que va disminuir tres dècimes, fins al 4,4%. Aquest descens fou degut, majoritàriament, als augments dels preus de la fruita i la carn, menors que en el mateix mes de 2023, i a l’abaratiment de l’oli i els greixos, enfront de la pujada del maig de l’any passat. I la taxa de variació anual de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) va pujar d’una dècima, fins al 3,0%.

Finalment, la taxa de variació mensual de l’IPC general va ser del 0,3%. La dada més destacada fou la dels hotels, cafès i restaurants, amb una variació del 0,7%, deguda a la pujada dels preus dels serveis d’allotjament i la restauració. Fins aquí el text de la nota oficial de l’INE sobre els preus del mes de maig.

Sobre Catalunya, el comentari de l’Idescat encara és més curt. Diu textualment: “L’índex de preus de consum (IPC) augmenta un 3,6% interanual el maig del 2024. Tots els grups presenten taxes de variació positives, excepte comunicacions (−0,3%). Els grups més inflacionistes són habitatge (4,8%), hotels, cafès i restaurants (4,6%) i transports (4,3%). En aquest mateix període, la inflació subjacent és del 3,1% a Catalunya.”

Sobre els comentaris de les institucions estatístiques no cal afegir-hi gran cosa, però hi ha algun aspecte que cal destacar. El més important és la desacceleració dels aliments. Recordem que fa un any eren del 12%, al gener del 7,5% i ara del 4,5%, amb una baixada mensual de 0,3 punts percentuals. Així i tot, crec que el nivell és encara excessiu.

Però hi ha productes que tenen una gran aversió a baixar, malgrat que el mes de maig l’índex de preus en origen i destinació dels aliments (IPOD), que calcula la COAG, ha presentat una caiguda important en la part de productes agraris i s’ha mantingut en els ramaders. Això vol dir, senzillament, que els marges entre el preu que reben els productors i el que paguen els consumidors s’han reduït durant el maig.

De totes maneres, alguns preus encara semblen massa alts. És cert que ha baixat l’oli d’oliva i, del 68% del mes anterior hem passat al 63%, si bé amb un futur incert amb vista als mesos vinents, per la collita d’enguany i pels preus que hagin pagat els supermercats per les ampolles que encara tenen al magatzem. La carn de xai continua pujant –d’un 8,9%. La fruita fresca es desaccelera, però encara creix del 12,2%, i els sucs són un 15,9% més cars que no un any enrere. El peix, les patates, la sal i la xocolata pugen per damunt del 6%, un ritme que gairebé duplica el general.

Segons el Banc d’Espanya, la moderació de la inflació dels aliments resulta coherent, entre més aspectes, “amb les cotitzacions que s’observen en els mercats de futurs per a diverses matèries primeres alimentàries i amb la marcada desacceleració que van mostrant aquests últims mesos els preus dels aliments en les etapes inicials del procés productiu”.

La notícia positiva en aquest punt és que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat que portarà al congrés la pròrroga de la rebaixa de l’IVA dels aliments, que s’havia d’acabar el 30 de juny. No ha concretat la durada de la pròrroga, tot i que des que es va aprovar s’ha renovat cada sis mesos. “L’evolució del preu dels aliments continua essent alta i hem de fer aquest esforç enorme per a les arques públiques, però necessari per a les nostres llars.” Recordem que aquesta rebaixa de l’IVA es va adoptar dins les mesures per a alleujar les conseqüències de la guerra a Ucraïna i es tradueix en un 0% en tots els aliments de primera necessitat, com el pa, la llet, els ous, el formatge, els llegums o els vegetals, i entre el 10% i el 5% per a alguns altres, com l’oli d’oliva i la pasta.

Més enllà dels aliments, no podem passar per alt que l’electricitat ha tornat a fer un salt i al maig puja d’un 14,3% (un 10,2% el mes anterior) i també salten els combustibles líquids, fins al 8,5% (5,3% el mes anterior). Segons Funcas, “la taxa general presentarà forts alts i baixos pels importants efectes graó en els productes energètics –que alguns mesos seran a l’alça i alguns altres a la baixa–, derivats de l’elevada volatilitat registrada l’any passat”. I compte amb l’encariment dels hotels. Tenen un augment de preu superior al 9% i això fa que els paquets turístics de l’estat espanyol augmentin d’un 17,7% respecte d’un any abans i quatre punts percentuals respecte del mes anterior. És clar que viatjar dins l’estat espanyol aquest estiu sortirà força més car.

I també continuen creixent a un ritme molt fort els preus de les assegurances privades relacionades amb la salut. Concretament, d’un 9,5% anual. De fet, aquest és un servei que no ha deixat mai de pujar, però ara s’ha accelerat substancialment. Fa cinc anys va créixer entre el 4% i el 5% i ara gairebé ha doblat. Què ha canviat? Ens posem més malalts? Els costa molt més? O potser també és el seu afany de guanyar més?

La PIMEC ha destacat un aparent estancament de la inflació subjacent, tot i el lleuger augment, que és la tendència a mitjà termini, cosa que pot indicar que els efectes de segona ronda –els induïts pels augments salarials– van disminuint la incidència en el comportament dels preus. És un aspecte que cal tenir en compte.

Quant al futur immediat, és interessant de comprovar que abans-d’ahir el Banc d’Espanya (“Projeccions macroeconòmiques i informe trimestral de l’economia espanyola. Juny del 2024”) canviava les previsions del mes de març per a enguany i destacava dos fets: que creixeria més el PIB espanyol i que també creixeria més l’IPC. Concretament, revisa a l’alça la mitjana de la taxa d’inflació general del 2024: del 2,7% al 3%. Segons l’autoritat monetària, aquesta revisió reflecteix, fonamentalment “uns preus més alts de l’energia i una inflació subjacent una mica més persistent que la prevista al març, aspecte que també té un impacte a l’alça sobre la inflació general en la resta de l’horitzó de projecció”.

De fet, el fenomen de revifalla inflacionària és general a Europa. Ahir vam tenir la confirmació de l’augment dels preus a Alemanya i l’avanç del mes de l’Eurostat ja ens deia que l’IPC de la zona euro havia escalat al maig de dues dècimes, fins al 2,6% interanual, i l’índex havia augmentat una dècima més que no es preveia. En la mateixa línia, l’índex subjacent, més observat aquests últims temps perquè s’havia mostrat més enganxós, també puja de dues dècimes, fins al 2,9%, per bé que la previsió dels analistes era que es quedés en el 2,7%.

Per això la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, assegurava abans-d’ahir que pot haver-hi períodes en què l’organisme mantingui els tipus d’interès, després d’abaixar-los de 0,25 punts, dijous passat. D’alguna manera, insinuava que el BCE podria trigar uns quants mesos a tornar-los a abaixar. “Hem adoptat la decisió adequada, però això no significa que els tipus d’interès hagin de seguir un camí lineal descendent. Podria haver-hi períodes en què tornem a mantenir els tipus.”

Finalment, cal dir que el diferencial d’un punt percentual entre la inflació espanyola i la de la zona euro no sembla pas que preocupi gaire l’autoritat monetària, que ho ventila en l’informe comentat, amb un parell de frases: “La diferència positiva en la inflació dels aliments entre Espanya i la zona euro s’explica, en gran manera, perquè en la cistella de consum de les llars espanyoles tenen més pes els aliments que més s’han encarit recentment.” Els mesos vinents veurem si té raó…

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha iniciat els tràmits per a decidir si amnistia Miquel Buch. L’ex-conseller d’Interior va ser condemnat pels delictes malversació i prevaricació atribuïts per haver fitxat com a assessor el sergent dels Mossos d’Esquadra, Lluís Escolà, perquè continués fent d’escorta del president Carles Puigdemont.

El judici contra Buch i Escolà revela la jugada de l’estat espanyol per a desprotegir Puigdemont

El setembre de l’any passat, l’Audiència de Barcelona va condemnar Buch a quatre anys i mig de presó i vint d’inhabilitació pels delictes de malversació i prevaricació.

En una providència, la sala d’apel·lació penal de la sala civil i penal del TSJC dóna un termini de cinc dies a les parts, en aquest cas les defenses de Buch i Escolà i la fiscalia, perquè es pronunciïn sobre si consideren amnistiats tots o alguns dels delictes pels quals es va dictar la condemna i sobre els quals pengen diversos recursos. A més, fixa per al pròxim 25 de juny una reunió per deliberar i votar sobre aquest cas.

També dóna cinc dies a la defensa dels tres independentistes de Granollers condemnats pel tercer aniversari de l’1-O

A més, TSJC també ha donat cinc dies a les parts del judici en què van condemnar a tres anys de presó tres independentistes que van participar en una manifestació pel tercer aniversari de l’1-O perquè es posicionin sobre si consideren que poden ser inclosos o no dins dels supòsits de la llei d’amnistia.

Segons la sentència, els joves van tirar pedres a una furgoneta dels Mossos d’Esquadra. A més, a un dels joves li van imposar mig any més de presó per haver envestit un agent.

Els fets van passar el primer d’octubre de 2020, quan l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium van convocar una manifestació amb motiu del tercer aniversari del referèndum d’independència del 2017. La sentència estableix que els tres acusats va actuar de manera conjunta i, a la cruïlla dels carrers de Pelai i de Balmes, van llançar pedres contra una furgoneta d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra, amb agents a dins.

Després de la decisió de Yolanda Díaz de deixar el càrrec de coordinadora general de Sumar després de la patacada a les eleccions europees, l’executiva del partit ha aprovat avui una direcció transitòria. Serà formada per quatre persones: Lara Hernández, Elizabeth Duval, Txema Guijarro i Rosa Martínez. Totes quatre ja formaven part de la direcció de l’espai creat per la vicepresidenta segona

Jaime Pastor: “El nacionalisme espanyol és dominant en la major part de l’esquerra espanyola”

La nova direcció s’encarregarà de gestionar la transició fins a l’elecció de la persona que substituirà a la vice-presidenta del govern espanyol. Aquesta tasca recaurà en el Grup Coordinador de Sumar, el seu màxim òrgan de direcció conformat per vuitanta membres, que haurà de proposar entre els seus integrants el nou cap orgànic de la formació.

En aquest òrgan no hi són cap dels aliats, com ara Més Madrid, Esquerra Unides, els Comuns o Verds-Equo, als quals inicialment se’ls hi havia de reservar un 30% dels seients. Això vol dir que noms destacats com els ministres espanyols de Sanitat, Mónica García, Drets Socials, Pablo Bustinduy, o de Joventut, Sira Rego, queden descartats perquè no són dins del grup coordinador.

La sortida de Díaz arriba no solament després del nefast resultat de les europees, on Sumar només va aconseguir tres escons, sinó que es produeix a només tres mesos de la seva proclamació com a coordinadora general a la primera assemblea estatal de març.

Ara, la formació haurà de bregar amb un canvi de lideratge amb una incipient estructura orgànica, la incògnita pendent del paper dels seus aliats als seus òrgans interns o el desplegament territorial.