Carles Ruiz Novella, batlle de Viladecans (Baix Llobregat), serà el nou president de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) en substitució d’Antoni Segarra, segons que han confirmat fonts properes a l’empresa.

Carles Ruiz, que va néixer a Barcelona el 1962, és batlle de Viladecans d’ençà del 2005, membre del comitè federal del PSOE i de la Comissió Executiva del PSC.

L’empresa pública de la Generalitat que presidirà Ruiz connecta Barcelona amb el Vallès, el Baix Llobregat, l’Anoia i el Bages; al Pirineu, opera la línia de Lleida a la Pobla de Segur; i gestiona els cremalleres de Montserrat i Núria, a més d’unes quantes estacions d’esquí.

Carles Ruiz Novella, batlle de Viladecans (Baix Llobregat), serà el nou president de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) en substitució d’Antoni Segarra, segons que han confirmat fonts properes a l’empresa.

Carles Ruiz, que va néixer a Barcelona el 1962, és batlle de Viladecans d’ençà del 2005, membre del comitè federal del PSOE i de la Comissió Executiva del PSC.

L’empresa pública de la Generalitat que presidirà Ruiz connecta Barcelona amb el Vallès, el Baix Llobregat, l’Anoia i el Bages; al Pirineu, opera la línia de Lleida a la Pobla de Segur; i gestiona els cremalleres de Montserrat i Núria, a més d’unes quantes estacions d’esquí.

El president Carles Puigdemont s’ha manifestat a Twitter després de la xiulada a Salvador Illa i els crits d’independència en el Concurs de Castells de Tarragona. Entre altres coses, ha assenyalat les afectacions en els serveis ferroviaris i ha reprovat a l’actual president de la Generalitat que membres del seu partit diguin que “el resultat dels esforços dels treballadors catalans pertanyen a tots els espanyols” i no ho desmentís.

Quan creus que el Cercle d’Economia i els capitostos dels sindicats amics que van a les teves llistes representen el veritable pols empresarial i laboral del país…

Quan penses que la Catalunya real és només la que t’expliquen els mitjans amics i els assistents a les trobades…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) October 6, 2024

També ha apuntat al Cercle d’Economia, als “sindicats amics”, i als “mitjans amics”, i ha criticat amb contundència que Illa mesuri l’acceptació de les seves polítiques “per les raspallades que et fan els líders d’audiència”.

“Quan poses al Govern gent que odia la llengua pròpia del teu país i insulta la idea legítima de la independència, votada per milions dels teus conciutadans en condicions extremadament difícils… Quan ignores sistemàticament la població de Catalunya que va defensar el referèndum i et poses del costat del rei que va ordenar-ne la repressió… No esperis massa aplaudiments del poble”, ha acabat.

El president Carles Puigdemont s’ha manifestat a Twitter després de la xiulada a Salvador Illa i els crits d’independència en el Concurs de Castells de Tarragona. Entre altres coses, ha assenyalat les afectacions en els serveis ferroviaris i ha reprovat a l’actual president de la Generalitat que membres del seu partit diguin que “el resultat dels esforços dels treballadors catalans pertanyen a tots els espanyols” i no ho desmentís.

Quan creus que el Cercle d’Economia i els capitostos dels sindicats amics que van a les teves llistes representen el veritable pols empresarial i laboral del país…

Quan penses que la Catalunya real és només la que t’expliquen els mitjans amics i els assistents a les trobades…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) October 6, 2024

També ha apuntat al Cercle d’Economia, als “sindicats amics”, i als “mitjans amics”, i ha criticat amb contundència que Illa mesuri l’acceptació de les seves polítiques “per les raspallades que et fan els líders d’audiència”.

“Quan poses al Govern gent que odia la llengua pròpia del teu país i insulta la idea legítima de la independència, votada per milions dels teus conciutadans en condicions extremadament difícils… Quan ignores sistemàticament la població de Catalunya que va defensar el referèndum i et poses del costat del rei que va ordenar-ne la repressió… No esperis massa aplaudiments del poble”, ha acabat.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha estat rebut amb xiulets i crits d’independència a la final del Concurs de Castells, que es fa avui a Tarragona. És el primer gran acte popular en què Illa participa com a president, i ha rebut un rebuig multitudinari per part del públic, que ha demanat la independència en una Tarraco Arena Plaça plena de gom a gom. Illa ha arribat a la llotja acompanyat pel batlle de Tarragona, Rubén Viñuales, i el president del parlament, Josep Rull.

En aquesta tercera jornada, hi participen les dotze colles castelleres catalanes amb més bon rànquing d’aquest darrer any, encapçalat pels Castellers de Vilafranca, guanyadors del concurs passat, del 2022.

Els Castellers de Lleida es van imposar ahir en la segona jornada, després de coronar una estructura de 2 de 8 amb folre i tancar les cinc rondes amb un total de 2.375 punts.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha estat rebut amb xiulets i crits d’independència a la final del Concurs de Castells, que es fa avui a Tarragona. És el primer gran acte popular en què Illa participa com a president, i ha rebut un rebuig multitudinari per part del públic, que ha demanat la independència en una Tarraco Arena Plaça plena de gom a gom. Illa ha arribat a la llotja acompanyat pel batlle de Tarragona, Rubén Viñuales, i el president del parlament, Josep Rull.

En aquesta tercera jornada, hi participen les dotze colles castelleres catalanes amb més bon rànquing d’aquest darrer any, encapçalat pels Castellers de Vilafranca, guanyadors del concurs passat, del 2022.

Els Castellers de Lleida es van imposar ahir en la segona jornada, després de coronar una estructura de 2 de 8 amb folre i tancar les cinc rondes amb un total de 2.375 punts.

L’exèrcit israelià ha llançat aquesta nit sobre la capital del Líban, Beirut, una de les onades de bombardaments més intenses d’ençà que va començar la invasió del país amb gairebé una trentena d’atacs concentrats principalment als districtes del sud de la ciutat, considerats el bastió de les milícies xiïtes de l’Hesbol·là.

Els bombardaments han danyat especialment els districtes de Bourj el-Barajné i Ghobeiri, i també el barri nord-americà, Sfeir, Choueifat i Amrousieh. Sembla que l’atac també ha arribat a l’estudi de televisió de la cadena Al-Manar, que havia estat desallotjat, i la carretera de l’aeroport internacional que, malgrat la intensitat dels atacs, ha operat amb relativa normalitat.

El Ministeri de Sanitat libanès encara no ha donat un balanç d’aquests darrers atacs i se cenyeix a les estimacions d’ahir: 2.036 morts i 9.662 ferits en atacs israelians contra el Líban d’ençà del 8 d’octubre de l’any passat, data del començament dels enfrontaments entre Israel i l’Hesbol·là, que donava suport a Hamàs.

Per la seva banda, el portaveu en àrab de l’exèrcit israelià, el coronel Avichay Adraee, al començament dels bombardaments ha confirmat uns quants atacs contra dos edificis, un dels quals era prop del col·legi Heliòpolis i de la Universitat de Chuifat, i l’altre prop de la mesquita de Mojtaba. Hi ha hagut una altra explosió a Sfeir, prop de Hadath, i poc després n’hi ha hagut una altra a Borj el-Brajneh. No s’ha fet cap avís de la primera detonació.

L’avís israelià instava la població a situar-se almenys a cinc-cents metres dels llocs atacats, de la mateixa manera que ho havien recomanat en atacs anteriors al sud de la ciutat. Després de les explosions, Adraee mateix ha tornat a avisar a X els residents del suburbi sud de Beirut, específicament els dels edificis de Borj el-Brajneh, Al Layliki i Haret Hreik.

“Sou a prop d’instal·lacions i interessos de l’Hesbol·là, contra els quals les Forces de Defensa d’Israel (FDI) operaran aviat”, ha dit, i ha reiterat la crida a allunyar-se dels punts esmentats.

Així mateix, l’exèrcit israelià ha indicat que, a banda dels bombardaments, les seves forces de terra havien continuat les operacions en tot de poblacions pròximes a la frontera amb Israel, com ara Khiam, Marjaayoun, Tebnine, Ain Ebel, Bint Jbeil, Hasbaiyya, Yaroun, Madfoun i Beit Yahoun.

Hassan Nasral·là, la mort de l’home que va fer gran l’Hesbol·là

Evacuació del nord de Gaza

L’exèrcit d’Israel també ha ordenat una evacuació forçada de gairebé tot el nord de Gaza arran d’una nova operació que ha començat a l’àrea de Jabalia. L’exèrcit israelià diu que l’objectiu és impedir-hi la reestructuració de les forces del braç militar d’Hamàs.

L’enorme amplitud de l’ordre d’evacuació ha obligat el Coordinador d’Activitats del Govern als Territoris (COGAT), l’autoritat militar d’Israel encarregada dels territoris palestins, a ampliar l’anomenada “zona segura” d’Al-Mawasi, a la costa de Gaza. Allí, hi viuen amuntegats centenars de milers de desplaçats pels atacs israelians.

A l’ordre d’evacuació, Adraee ha instat la població del nord, desenes de milers de persones que s’havien aventurat a tornar a la zona després de la fi provisional de les operacions israelianes a principi d’estiu, a tornar a Al-Mawasi.

Bo i coincidint amb aquesta ordre, l’exèrcit israelià ha llançat una operació per terra a gran escala a Jabalia, que acull el campament més gran de refugiats de l’enclavament i en què ara com ara han mort almenys disset palestins, segons l’agència oficial de notícies palestina, WAFA.

Israel torna així a una zona que va abandonar al maig després de tres setmanes d’intenses operacions per a desmantellar les restes de l’estructura de les milícies d’Hamàs. “L’operació continuarà el temps que calgui per a destruir sistemàticament la infrastructura terrorista a la zona”, ha fet saber l’exèrcit israelià en un comunicat.

L’exèrcit israelià ha llançat aquesta nit sobre la capital del Líban, Beirut, una de les onades de bombardaments més intenses d’ençà que va començar la invasió del país amb gairebé una trentena d’atacs concentrats principalment als districtes del sud de la ciutat, considerats el bastió de les milícies xiïtes de l’Hesbol·là.

Els bombardaments han danyat especialment els districtes de Bourj el-Barajné i Ghobeiri, i també el barri nord-americà, Sfeir, Choueifat i Amrousieh. Sembla que l’atac també ha arribat a l’estudi de televisió de la cadena Al-Manar, que havia estat desallotjat, i la carretera de l’aeroport internacional que, malgrat la intensitat dels atacs, ha operat amb relativa normalitat.

El Ministeri de Sanitat libanès encara no ha donat un balanç d’aquests darrers atacs i se cenyeix a les estimacions d’ahir: 2.036 morts i 9.662 ferits en atacs israelians contra el Líban d’ençà del 8 d’octubre de l’any passat, data del començament dels enfrontaments entre Israel i l’Hesbol·là, que donava suport a Hamàs.

Per la seva banda, el portaveu en àrab de l’exèrcit israelià, el coronel Avichay Adraee, al començament dels bombardaments ha confirmat uns quants atacs contra dos edificis, un dels quals era prop del col·legi Heliòpolis i de la Universitat de Chuifat, i l’altre prop de la mesquita de Mojtaba. Hi ha hagut una altra explosió a Sfeir, prop de Hadath, i poc després n’hi ha hagut una altra a Borj el-Brajneh. No s’ha fet cap avís de la primera detonació.

L’avís israelià instava la població a situar-se almenys a cinc-cents metres dels llocs atacats, de la mateixa manera que ho havien recomanat en atacs anteriors al sud de la ciutat. Després de les explosions, Adraee mateix ha tornat a avisar a X els residents del suburbi sud de Beirut, específicament els dels edificis de Borj el-Brajneh, Al Layliki i Haret Hreik.

“Sou a prop d’instal·lacions i interessos de l’Hesbol·là, contra els quals les Forces de Defensa d’Israel (FDI) operaran aviat”, ha dit, i ha reiterat la crida a allunyar-se dels punts esmentats.

Així mateix, l’exèrcit israelià ha indicat que, a banda dels bombardaments, les seves forces de terra havien continuat les operacions en tot de poblacions pròximes a la frontera amb Israel, com ara Khiam, Marjaayoun, Tebnine, Ain Ebel, Bint Jbeil, Hasbaiyya, Yaroun, Madfoun i Beit Yahoun.

Hassan Nasral·là, la mort de l’home que va fer gran l’Hesbol·là

Evacuació del nord de Gaza

L’exèrcit d’Israel també ha ordenat una evacuació forçada de gairebé tot el nord de Gaza arran d’una nova operació que ha començat a l’àrea de Jabalia. L’exèrcit israelià diu que l’objectiu és impedir-hi la reestructuració de les forces del braç militar d’Hamàs.

L’enorme amplitud de l’ordre d’evacuació ha obligat el Coordinador d’Activitats del Govern als Territoris (COGAT), l’autoritat militar d’Israel encarregada dels territoris palestins, a ampliar l’anomenada “zona segura” d’Al-Mawasi, a la costa de Gaza. Allí, hi viuen amuntegats centenars de milers de desplaçats pels atacs israelians.

A l’ordre d’evacuació, Adraee ha instat la població del nord, desenes de milers de persones que s’havien aventurat a tornar a la zona després de la fi provisional de les operacions israelianes a principi d’estiu, a tornar a Al-Mawasi.

Bo i coincidint amb aquesta ordre, l’exèrcit israelià ha llançat una operació per terra a gran escala a Jabalia, que acull el campament més gran de refugiats de l’enclavament i en què ara com ara han mort almenys disset palestins, segons l’agència oficial de notícies palestina, WAFA.

Israel torna així a una zona que va abandonar al maig després de tres setmanes d’intenses operacions per a desmantellar les restes de l’estructura de les milícies d’Hamàs. “L’operació continuarà el temps que calgui per a destruir sistemàticament la infrastructura terrorista a la zona”, ha fet saber l’exèrcit israelià en un comunicat.

Avui, 5 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Manel López Esteve: “El Sis d’Octubre també és República Catalana i revolució social”
• S’ha acabat la festa d’Alvise Pérez?
• Ferran Torrent: “L’ús de la llengua és el que més em preocupa. Sense llengua no tenim res”
• La Pissarreta d’en Partal: Les illes Txagos, la geopolítica i l’imperialisme en estat pur
• La disputa marítima que amenaça la xarxa internacional d’internet
• Una masculinitat en crisi: què hem de fer amb l’antifeminisme?
• Canvi de rumb renovable a Catalunya? La Generalitat presenta mesures per a desencallar-ne la situació
• El mapa d’un cervell diminut que marca una fita històrica per a la neurociència
• Clos Galena celebra els 25 anys d’una història de superació a la DOQ Priorat
• Avançament editorial: ‘El món interior’, de Francesc Serés
• L’original i la còpia | Mail obert de Mercè Ibarz
• Homes que encara no existeixen i dones que han deixat d’existir | Mail obert d’Andreu Barnils
• Closcadelletra (CDXXXV): El desgast interior | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui, 5 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Manel López Esteve: “El Sis d’Octubre també és República Catalana i revolució social”
• S’ha acabat la festa d’Alvise Pérez?
• Ferran Torrent: “L’ús de la llengua és el que més em preocupa. Sense llengua no tenim res”
• La Pissarreta d’en Partal: Les illes Txagos, la geopolítica i l’imperialisme en estat pur
• La disputa marítima que amenaça la xarxa internacional d’internet
• Una masculinitat en crisi: què hem de fer amb l’antifeminisme?
• Canvi de rumb renovable a Catalunya? La Generalitat presenta mesures per a desencallar-ne la situació
• El mapa d’un cervell diminut que marca una fita històrica per a la neurociència
• Clos Galena celebra els 25 anys d’una història de superació a la DOQ Priorat
• Avançament editorial: ‘El món interior’, de Francesc Serés
• L’original i la còpia | Mail obert de Mercè Ibarz
• Homes que encara no existeixen i dones que han deixat d’existir | Mail obert d’Andreu Barnils
• Closcadelletra (CDXXXV): El desgast interior | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Una de les notícies que aquestes darreres setmanes ha tingut més impacte als mitjans ha estat la publicació de l’estudi que parla del conegut com a dèficit masculí, el fet que una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no tinguin una correspondència masculina amb les mateixes característiques. L’estudi no solament assenyala una escletxa entre homes i dones, sinó que les reaccions a haver estat publicat, en part, també l’han corroborada: hi ha una part de les dones que és com més va més feminista, i, en canvi, hi ha una part dels homes molt reticent a aquests avenços.

Què és el dèficit masculí? Manquen homes per a les dones formades i feministes

Aquest estudi no és una anècdota, dades d’aquests darrers anys assenyalen recurrentment una bretxa ideològica entre homes i dones joves a molts països. Tanmateix, la reacció antifeminista o les posicions d’enuig contra aquest moviment no són, ni de bon tros, exclusives del jovent. Com cal abordar aquest malestar entre molts homes? Què el causa? Alguns dels missatges del feminisme no s’entenen prou bé? Es pot parlar d’una identitat masculina en crisi?

Per què a alguns homes els molesta tant, el feminisme?

Ferran Giménez, sociòleg i professor col·laborador dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, emmarca aquesta reacció antifeminista com una part de l’onada reaccionària mundial: “Els qui han estat històricament privilegiats han de confrontar discursos que els assenyalen com a responsables. Ara mateix sentim discursos decreixentistes, antiracistes o feministes i la resposta de les elits ha estat un discurs reaccionari.”

Teo Pardo, activista trans i professor de secundària, considera que aquesta reacció té causes múltiples i que l’auge del feminisme aquests darrers anys ha agafat d’imprevist molta gent, però assenyala les dinàmiques que generen les xarxes socials com una de les claus: “Sempre que hi ha una onada feminista hi ha una reacció, però ara les reaccions tenen aquest amplificador. La dinàmica de les xarxes afavoreix la polarització i dóna més visibilitat a discursos d’odi, cosa que fa que l’antifeminisme arribi a molta més gent.”

Joan Turu, il·lustrador que fa tallers d’educació visual amb perspectiva de gènere als instituts, n’assenyala un component més personal: “Si tens un privilegi i estàs còmode, si de cop et diuen que això s’ha acabat, la primera reacció és la d’enfadar-te. No conec ningú que hagi renunciat als seus privilegis voluntàriament. Als homes, ens han educat per ser el centre i sovint ens costa callar i escoltar. Alguns, precisament perquè es posen al centre, senten que els parlen des de la ràbia i alcen un mur infranquejable com a reacció instintiva: ‘M’ataquen, ataco.’”

Joan Turu: “L’única emoció que els homes tenim validada és la ràbia”

Els malestars masculins

Diversos sectors del feminisme assenyalen sovint la paradoxa dels homes que refusen el moviment, però que alhora són perjudicats pel patriarcat. Per exemple, que els homes tinguin més dificultats per a mostrar-se vulnerables i parlar de les seves emocions, que cometin més infraccions de trànsit i siguin víctimes de més accidents –també en proporció amb el nombre de conductors i conductores– o que siguin víctimes de moltes violències –per part d’uns altres homes– són fenòmens que tenen a veure amb la manera en què els homes socialitzen, amb l’agressivitat, la dominació, la temeritat o l’autosuficiència com a elements clau en la construcció de la masculinitat. Malgrat que el feminisme assenyala l’arrel d’aquests malestars o molts més i posa el focus en una construcció social i no biològica d’aquestes característiques –que, per tant, es pot revertir– aquests discursos no semblen convèncer molts dels perjudicats.

“La polarització a xarxes s’afegeix als malestars que tenen molts homes, que poden tenir orígens en situacions de precarietat, de soledat, de falta de pertinença o que fins i tot poden tenir a veure amb el masclisme mateix. Quan tu tens un malestar i t’arriba un discurs senzill que hi dóna resposta –com els que culpen les dones o els migrants de tots els mals–, és fàcil que el reprodueixis”, diu Pardo.

“Als homes no ens han ensenyat a mirar la nostra part vulnerable, i això ens porta molts problemes. Quan quedo amb els amics, sovint parlem de coses molt superficials i després li inflem el cap a la parella amb les coses que no ho són. Ens fem una cuirassa infranquejable de petits i mai més hi tornem a entrar. Ho he viscut en alguns tallers: fins i tot a homes amb discurs feminista, quan ens fas fer coses que tenen a veure amb el cos i les emocions, abraçar-nos o tocar-nos, ens desmuntem. Transformem moltes pors i tristeses en ràbia, que és l’única emoció que se’ns permet”, considera Turu.

Una masculinitat contradictòria i en crisi

Igual que els mandats relacionats amb la feminitat acostumen a ser contradictoris –per exemple, el de ser sexuals, però no massa– a vegades en els homes també pot aparèixer aquesta sensació ambivalent. “Sobretot els nois més joves reben contínuament missatges contradictoris que no saben gestionar. Per una banda, els diuen que han de tenir la iniciativa i ser molt segurs de si mateixos, però, per una altra banda, que han de ser comprensius, pacients i sensibles. I a les xarxes potser es troben missatges completament contraris als de la família o l’escola. Ja no hi ha un missatge unificat que digui ‘els mascles ens construïm d’aquesta manera’”, assenyala Giménez.

De fet, tal com assenyalen alguns sectors del feminisme, és possible que homes de qualsevol edat que han estat socialitzats en una masculinitat encara basada en l’autosuficiència, o en el fet de ser el cap de família i l’home proveïdor, o fins i tot en el fet d’acumular moltes parelles sexuals, es trobin sorpresos amb un moviment feminista que refusa aquests mandats i, en general, amb unes dones que ja són independents i que no necessiten la figura d’aquest home dominant i protector. Aquests missatges contradictoris d’alguna manera han posat en crisi la masculinitat, i això pot originar reaccions d’enuig i nostàlgia d’un temps en què el sistema els reservava, a costa de la submissió femenina, un paper clar i segur –tot i que no lliure d’alguns malestars també per a ells.

“Joves i adults reben missatges ambivalents, i tots han crescut en aquesta ‘cultura bro’, d’haver de demostrar la seva masculinitat als col·legues. Per això hi ha homes que són d’una manera amb la xicota i d’una manera diferent en els grups de WhatsApp d’amics. Els amics els donen sentiment de pertinença, i, per tant, els és molt difícil cridar-los l’atenció si fan una cosa que els sembla violència. El problema és que no fer-ho et converteix en un col·laborador”, reflexiona Pardo.

Alhora, hi ha tota una cultura que romantitza i erotitza els homes dominants i agressius, cosa que també afecta la construcció del desig femení, que és molt divers, però que també pot estar-ne influït. Té una arrel social que no és immutable, però pot originar sentiments contradictoris entre els homes. “Estic molt d’acord amb la demanda feminista de deixar de romantitzar els homes rebels, fanfarrons, temeraris, líders… A vegades sembla que si et mostres vulnerable perds l’atractiu, i això és molt problemàtic”, diu Turu.

El feminisme ha de canviar la comunicació?

Tenint en compte aquests malestars, el feminisme hi incideix prou? Val la pena focalitzar-s’hi tant, tenint en compte que les perjudicades principals pel patriarcat són les dones, a causa d’una jerarquia social que col·loca els homes a la part dominant? “Crec que el feminisme ha fet molt bona feina i que aquests discursos calin no té l’origen en el moviment mateix, no ho hem de viure amb culpa. Sempre es poden millorar les coses, però ens hem de centrar en com arriben certs discursos per culpa del capitalisme de plataformes. Això no vol dir renunciar a noves estratègies, com l’alfabetització digital o com el fet de fer-los veure d’on ve el seu malestar”, assenyala Pardo.

Ferran Giménez considera que el progressisme no ha fet prou per contrarestar el discurs reaccionari. “Ara el relat mediàtic dominant fa entendre que el feminisme ha arribat massa lluny, encara que sigui des de discursos que es venen com a moderats o progressistes. I l’estratègia comunicativa de la majoria dels discursos contrahegemònics no funciona, potser perquè semblen poc proactius o sembla que sempre van a la contra. Tinc alumnes que s’identifiquen com a feministes, però que tenen la sensació que s’han de disculpar per ser homes blancs i heterosexuals. Jo els dic que es tracta simplement que siguin conscients que no els passaran una sèrie de coses que sí que li passaran a una xica negra, per exemple. Tampoc no ajuden les batalles internes dins el moviment, i l’error més gran és transmetre que el feminisme és una qüestió moral, i no una qüestió política o científica. Fenòmens com la bretxa salarial o la desigualtat en el repartiment de les tasques es poden demostrar.”

Els vuit indicadors que demostren la desigualtat entre dones i homes

Turu considera que sí que és positiu que el feminisme parli dels malestars masculins –i en bona part ja en parla sovint–, però també entén que moltes feministes no vulguin fer-ho: “Entenc que algunes dones ens diguin que això és el nostre problema, és un treball que potser hem de fer més els homes entre nosaltres. Jo tenia una parella dona que sempre em deia que alçava massa la veu, i no li feia cas. Va ser quan un home em va fer veure que allò era intimidant que em vaig adonar que era cert. Però és veritat que als instituts, per exemple, quan els homes donem missatges feministes a vegades detectem entre els nois un sentiment de traïció.”

“Jo veig moltes noies d’ESO enfadades amb els seus companys. Tenen una ràbia molt legítima perquè han rebut moltes violències d’ells, que probablement no tenien mala intenció. Però la revolució no la farem només amb les nostres amigues. Toca fer feina de formigueta amb els homes del voltant, des de l’afecte”, explica Pardo.

Dinàmiques de poder entre els nois joves

Ací apareix també la incògnita de si l’estratègia que se segueix amb els joves és la més adequada. “Els nois són com érem nosaltres d’adolescents, mentre que les noies són molt diferents, amb un discurs molt potent i sense tabús. Els homes ens hem quedat al mateix lloc. Els nois veuen el feminisme com a institucional i hegemònic i saben què és el que han de contestar de manera políticament correcta, però després al pati poden ser homòfobs i masclistes. Ara bé, els demanem coses que els homes de cinquanta tampoc no aborden”, diu Turu.

Pardo hi coincideix: “Hauríem de poder treballar amb els homes adults. Els pares són referents per als fills, però després mirem estudis d’usos del temps i apareixen força absents en les seves vides.” D’una altra banda, explica que hi ha joves que se senten assenyalats com a culpables d’unes violències que no cometen. “Senten que els culpem de violències que vénen del món adult, i es posen a la defensiva. Això s’afegeix al fet que la masculinitat és molt resistent a pensar-se a si mateixa, a col·locar-se en un lloc de dubte, que s’associa a la debilitat. Tanmateix, hi ha molts nois que sí que tenen ganes de fer-ho. Moltes vegades, els qui no tenen ganes de pensar-se potser només són dos, el problema és que generen una dinàmica de poder que impedeix que els altres parlin. Reconèixer la vulnerabilitat en grup vol dir perdre poder i rebre violència. Has de generar entorns segurs i ser un referent de vulnerabilitat com a adult.”

Joves i masclisme: com es manifesta la reacció antifeminista entre els nois?

Tant Pardo com Turu, a partir de la seva experiència, opten pel treball en grups no mixtes, solament de nois, per donar-los eines per pensar a partir de coses concretes: la seva vida, les relacions sexo-afectives… Giménez també posa el focus en un control més gran de les dinàmiques negatives de les xarxes socials que es podria fer a les institucions i critica el fet que l’educació sexual no sigui obligatòria ni un eix important en l’educació.

Aquestes conductes reaccionàries no són exclusives dels joves, ni han de ser irreversibles. “Igual que necessito dos minuts per a saber com estan establertes les dinàmiques de poder en un grup d’alumnes, em passa igual en un bar, entre homes adults. Crec que aquestes generacions de joves no estaran tan polaritzades d’aquí a uns quants anys. Hi ha experiències que encara no han tingut, reprodueixen el que han sentit a xarxes i és possible que amb el temps canviïn d’opinió”, reflexiona Pardo.

Una de les notícies que aquestes darreres setmanes ha tingut més impacte als mitjans ha estat la publicació de l’estudi que parla del conegut com a dèficit masculí, el fet que una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no tinguin una correspondència masculina amb les mateixes característiques. L’estudi no solament assenyala una escletxa entre homes i dones, sinó que les reaccions a haver estat publicat, en part, també l’han corroborada: hi ha una part de les dones que és com més va més feminista, i, en canvi, hi ha una part dels homes molt reticent a aquests avenços.

Què és el dèficit masculí? Manquen homes per a les dones formades i feministes

Aquest estudi no és una anècdota, dades d’aquests darrers anys assenyalen recurrentment una bretxa ideològica entre homes i dones joves a molts països. Tanmateix, la reacció antifeminista o les posicions d’enuig contra aquest moviment no són, ni de bon tros, exclusives del jovent. Com cal abordar aquest malestar entre molts homes? Què el causa? Alguns dels missatges del feminisme no s’entenen prou bé? Es pot parlar d’una identitat masculina en crisi?

Per què a alguns homes els molesta tant, el feminisme?

Ferran Giménez, sociòleg i professor col·laborador dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, emmarca aquesta reacció antifeminista com una part de l’onada reaccionària mundial: “Els qui han estat històricament privilegiats han de confrontar discursos que els assenyalen com a responsables. Ara mateix sentim discursos decreixentistes, antiracistes o feministes i la resposta de les elits ha estat un discurs reaccionari.”

Teo Pardo, activista trans i professor de secundària, considera que aquesta reacció té causes múltiples i que l’auge del feminisme aquests darrers anys ha agafat d’imprevist molta gent, però assenyala les dinàmiques que generen les xarxes socials com una de les claus: “Sempre que hi ha una onada feminista hi ha una reacció, però ara les reaccions tenen aquest amplificador. La dinàmica de les xarxes afavoreix la polarització i dóna més visibilitat a discursos d’odi, cosa que fa que l’antifeminisme arribi a molta més gent.”

Joan Turu, il·lustrador que fa tallers d’educació visual amb perspectiva de gènere als instituts, n’assenyala un component més personal: “Si tens un privilegi i estàs còmode, si de cop et diuen que això s’ha acabat, la primera reacció és la d’enfadar-te. No conec ningú que hagi renunciat als seus privilegis voluntàriament. Als homes, ens han educat per ser el centre i sovint ens costa callar i escoltar. Alguns, precisament perquè es posen al centre, senten que els parlen des de la ràbia i alcen un mur infranquejable com a reacció instintiva: ‘M’ataquen, ataco.’”

Joan Turu: “L’única emoció que els homes tenim validada és la ràbia”

Els malestars masculins

Diversos sectors del feminisme assenyalen sovint la paradoxa dels homes que refusen el moviment, però que alhora són perjudicats pel patriarcat. Per exemple, que els homes tinguin més dificultats per a mostrar-se vulnerables i parlar de les seves emocions, que cometin més infraccions de trànsit i siguin víctimes de més accidents –també en proporció amb el nombre de conductors i conductores– o que siguin víctimes de moltes violències –per part d’uns altres homes– són fenòmens que tenen a veure amb la manera en què els homes socialitzen, amb l’agressivitat, la dominació, la temeritat o l’autosuficiència com a elements clau en la construcció de la masculinitat. Malgrat que el feminisme assenyala l’arrel d’aquests malestars o molts més i posa el focus en una construcció social i no biològica d’aquestes característiques –que, per tant, es pot revertir– aquests discursos no semblen convèncer molts dels perjudicats.

“La polarització a xarxes s’afegeix als malestars que tenen molts homes, que poden tenir orígens en situacions de precarietat, de soledat, de falta de pertinença o que fins i tot poden tenir a veure amb el masclisme mateix. Quan tu tens un malestar i t’arriba un discurs senzill que hi dóna resposta –com els que culpen les dones o els migrants de tots els mals–, és fàcil que el reprodueixis”, diu Pardo.

“Als homes no ens han ensenyat a mirar la nostra part vulnerable, i això ens porta molts problemes. Quan quedo amb els amics, sovint parlem de coses molt superficials i després li inflem el cap a la parella amb les coses que no ho són. Ens fem una cuirassa infranquejable de petits i mai més hi tornem a entrar. Ho he viscut en alguns tallers: fins i tot a homes amb discurs feminista, quan ens fas fer coses que tenen a veure amb el cos i les emocions, abraçar-nos o tocar-nos, ens desmuntem. Transformem moltes pors i tristeses en ràbia, que és l’única emoció que se’ns permet”, considera Turu.

Una masculinitat contradictòria i en crisi

Igual que els mandats relacionats amb la feminitat acostumen a ser contradictoris –per exemple, el de ser sexuals, però no massa– a vegades en els homes també pot aparèixer aquesta sensació ambivalent. “Sobretot els nois més joves reben contínuament missatges contradictoris que no saben gestionar. Per una banda, els diuen que han de tenir la iniciativa i ser molt segurs de si mateixos, però, per una altra banda, que han de ser comprensius, pacients i sensibles. I a les xarxes potser es troben missatges completament contraris als de la família o l’escola. Ja no hi ha un missatge unificat que digui ‘els mascles ens construïm d’aquesta manera’”, assenyala Giménez.

De fet, tal com assenyalen alguns sectors del feminisme, és possible que homes de qualsevol edat que han estat socialitzats en una masculinitat encara basada en l’autosuficiència, o en el fet de ser el cap de família i l’home proveïdor, o fins i tot en el fet d’acumular moltes parelles sexuals, es trobin sorpresos amb un moviment feminista que refusa aquests mandats i, en general, amb unes dones que ja són independents i que no necessiten la figura d’aquest home dominant i protector. Aquests missatges contradictoris d’alguna manera han posat en crisi la masculinitat, i això pot originar reaccions d’enuig i nostàlgia d’un temps en què el sistema els reservava, a costa de la submissió femenina, un paper clar i segur –tot i que no lliure d’alguns malestars també per a ells.

“Joves i adults reben missatges ambivalents, i tots han crescut en aquesta ‘cultura bro’, d’haver de demostrar la seva masculinitat als col·legues. Per això hi ha homes que són d’una manera amb la xicota i d’una manera diferent en els grups de WhatsApp d’amics. Els amics els donen sentiment de pertinença, i, per tant, els és molt difícil cridar-los l’atenció si fan una cosa que els sembla violència. El problema és que no fer-ho et converteix en un col·laborador”, reflexiona Pardo.

Alhora, hi ha tota una cultura que romantitza i erotitza els homes dominants i agressius, cosa que també afecta la construcció del desig femení, que és molt divers, però que també pot estar-ne influït. Té una arrel social que no és immutable, però pot originar sentiments contradictoris entre els homes. “Estic molt d’acord amb la demanda feminista de deixar de romantitzar els homes rebels, fanfarrons, temeraris, líders… A vegades sembla que si et mostres vulnerable perds l’atractiu, i això és molt problemàtic”, diu Turu.

El feminisme ha de canviar la comunicació?

Tenint en compte aquests malestars, el feminisme hi incideix prou? Val la pena focalitzar-s’hi tant, tenint en compte que les perjudicades principals pel patriarcat són les dones, a causa d’una jerarquia social que col·loca els homes a la part dominant? “Crec que el feminisme ha fet molt bona feina i que aquests discursos calin no té l’origen en el moviment mateix, no ho hem de viure amb culpa. Sempre es poden millorar les coses, però ens hem de centrar en com arriben certs discursos per culpa del capitalisme de plataformes. Això no vol dir renunciar a noves estratègies, com l’alfabetització digital o com el fet de fer-los veure d’on ve el seu malestar”, assenyala Pardo.

Ferran Giménez considera que el progressisme no ha fet prou per contrarestar el discurs reaccionari. “Ara el relat mediàtic dominant fa entendre que el feminisme ha arribat massa lluny, encara que sigui des de discursos que es venen com a moderats o progressistes. I l’estratègia comunicativa de la majoria dels discursos contrahegemònics no funciona, potser perquè semblen poc proactius o sembla que sempre van a la contra. Tinc alumnes que s’identifiquen com a feministes, però que tenen la sensació que s’han de disculpar per ser homes blancs i heterosexuals. Jo els dic que es tracta simplement que siguin conscients que no els passaran una sèrie de coses que sí que li passaran a una xica negra, per exemple. Tampoc no ajuden les batalles internes dins el moviment, i l’error més gran és transmetre que el feminisme és una qüestió moral, i no una qüestió política o científica. Fenòmens com la bretxa salarial o la desigualtat en el repartiment de les tasques es poden demostrar.”

Els vuit indicadors que demostren la desigualtat entre dones i homes

Turu considera que sí que és positiu que el feminisme parli dels malestars masculins –i en bona part ja en parla sovint–, però també entén que moltes feministes no vulguin fer-ho: “Entenc que algunes dones ens diguin que això és el nostre problema, és un treball que potser hem de fer més els homes entre nosaltres. Jo tenia una parella dona que sempre em deia que alçava massa la veu, i no li feia cas. Va ser quan un home em va fer veure que allò era intimidant que em vaig adonar que era cert. Però és veritat que als instituts, per exemple, quan els homes donem missatges feministes a vegades detectem entre els nois un sentiment de traïció.”

“Jo veig moltes noies d’ESO enfadades amb els seus companys. Tenen una ràbia molt legítima perquè han rebut moltes violències d’ells, que probablement no tenien mala intenció. Però la revolució no la farem només amb les nostres amigues. Toca fer feina de formigueta amb els homes del voltant, des de l’afecte”, explica Pardo.

Dinàmiques de poder entre els nois joves

Ací apareix també la incògnita de si l’estratègia que se segueix amb els joves és la més adequada. “Els nois són com érem nosaltres d’adolescents, mentre que les noies són molt diferents, amb un discurs molt potent i sense tabús. Els homes ens hem quedat al mateix lloc. Els nois veuen el feminisme com a institucional i hegemònic i saben què és el que han de contestar de manera políticament correcta, però després al pati poden ser homòfobs i masclistes. Ara bé, els demanem coses que els homes de cinquanta tampoc no aborden”, diu Turu.

Pardo hi coincideix: “Hauríem de poder treballar amb els homes adults. Els pares són referents per als fills, però després mirem estudis d’usos del temps i apareixen força absents en les seves vides.” D’una altra banda, explica que hi ha joves que se senten assenyalats com a culpables d’unes violències que no cometen. “Senten que els culpem de violències que vénen del món adult, i es posen a la defensiva. Això s’afegeix al fet que la masculinitat és molt resistent a pensar-se a si mateixa, a col·locar-se en un lloc de dubte, que s’associa a la debilitat. Tanmateix, hi ha molts nois que sí que tenen ganes de fer-ho. Moltes vegades, els qui no tenen ganes de pensar-se potser només són dos, el problema és que generen una dinàmica de poder que impedeix que els altres parlin. Reconèixer la vulnerabilitat en grup vol dir perdre poder i rebre violència. Has de generar entorns segurs i ser un referent de vulnerabilitat com a adult.”

Joves i masclisme: com es manifesta la reacció antifeminista entre els nois?

Tant Pardo com Turu, a partir de la seva experiència, opten pel treball en grups no mixtes, solament de nois, per donar-los eines per pensar a partir de coses concretes: la seva vida, les relacions sexo-afectives… Giménez també posa el focus en un control més gran de les dinàmiques negatives de les xarxes socials que es podria fer a les institucions i critica el fet que l’educació sexual no sigui obligatòria ni un eix important en l’educació.

Aquestes conductes reaccionàries no són exclusives dels joves, ni han de ser irreversibles. “Igual que necessito dos minuts per a saber com estan establertes les dinàmiques de poder en un grup d’alumnes, em passa igual en un bar, entre homes adults. Crec que aquestes generacions de joves no estaran tan polaritzades d’aquí a uns quants anys. Hi ha experiències que encara no han tingut, reprodueixen el que han sentit a xarxes i és possible que amb el temps canviïn d’opinió”, reflexiona Pardo.

S’encenen els llums i la música deixa de sonar. El terra és brut i l’aire, espès. Alvise Pérez continua ballant i bramant lemes populistes, antisistema i anticorrupció. Les paraules reboten i ressonen, però com més va hi ha menys gent que les escolti. El PP i Vox es miren l’escena amb delit i es freguen les mans amb la desfeta de l’eurodiputat ultra i fundador de Se Acabó La Fiesta (SALF). L’estrella antisistema que havia de salvar l’extrema dreta espanyola solament ha estat un miratge malgirbat i fugaç del “jonqui dels diners”.

“Ens titllaran de radicals, diran que som uns ultres, però vosaltres sabeu que no és veritat. Som patriotes plens d’il·lusió i volem superar les divisions d’aquesta nació amb mà dura contra el crim i la corrupció.” Aquestes van ser les primeres paraules d’Alvise Pérez després d’aconseguir 803.545 vots i 3 escons en les eleccions europees del 9 de juny. Encara no han passat quatre mesos i la fiscalia ja l’investiga per haver rebut 100.000 euros en metàl·lic d’un empresari, Álvaro Romillo, vinculat al món de les criptomonedes.

En un vídeo a X, Pérez es va mirar de justificar i es va declarar “culpable com a autònom” d’haver cobrat diners sense factura. “He cobrat per la meva feina sense factura? Sí, aquesta és la veritat”, afegia, i deia que eren honoraris privats per a poder estalviar i així no enriquir-se amb la seva activitat política, tenint en compte que sortejava el sou d’eurodiputat. Tanmateix, Eldiario.es ha publicat missatges i àudios que demostraven que els diners eren per a finançar la campanya electoral.

Soy culpable. pic.twitter.com/hua50yCZ5w

— Alvise Pérez (@Alvise_oficial_) September 26, 2024

En un missatge a Romillo, Pérez li deia que entre les seves necessitats abans del 9-J hi havia “fons que no requerissin ser controlats pel Tribunal de Comptes” amb la intenció, entre més qüestions, de pagar sis actes de SALF. Arran d’això, l’empresari li va obrir quatre moneders digitals per canalitzar les donacions dels seguidors. Alvise Pérez de seguida en va fer publicitat a Telegram, en què acumula més de 700.000 subscriptors, però el resultat no el va satisfer, 7.000 euros en un dia.

Quan Romillo li va notificar la xifra, va respondre: “Que bo! Però va massa lent. El temps se’m menja pels pagaments de la campanya.” Uns quants dies després, s’organitzava en una de les seves empreses a Madrid, Sentinel BQ –disposa de milers de caixes fortes i promet màxima confidencialitat per a fer intercanvis–, el lliurament dels 100.000 euros. “Tot, bé! 100.000 gràcies”, li va escriure Pérez.

La llei de finançament de partits marca molt clarament els límits. Les donacions anònimes i de persones jurídiques estan prohibides i no es poden rebre, directament o indirectament, imports de més de 50.000 euros anuals per part d’una mateixa persona. Qualsevol donació per sobre dels 25.000 euros s’ha de notificar al Tribunal de Comptes en un termini de tres mesos.

El codi penal espanyol tipifica el finançament il·legal en l’article 304 bis i el castiga amb penes entre sis mesos de presó i quatre anys. Així mateix, preveu multes importants, que oscil·len entre el triple i el quíntuple de la quantitat rebuda de manera fraudulenta. En el cas d’Alvise Pérez, si el Tribunal Suprem espanyol decideix de tirar endavant la investigació –és aforat i cal un suplicatori del Parlament Europeu–, més enllà de la pena, hi pot haver una sanció entre 300.000 euros i 500.000.

Una relació estreta i un final brusc

Álvaro Romillo, àlies Luis CryptoSpain, és l’altre gran protagonista de la història. Aquest empresari i assessor financer –sempre porta una màscara que li tapa part del rostre– és el fundador de Madeira Invest Club (MIC), una plataforma d’inversions en criptomonedes que prometia rendibilitats entre el 30% i el 60%. Ara fa més d’un any, la Comissió del Mercat de Valors espanyola va emetre una alerta per a avisar que l’entitat no tenia autorització per a fer “les activitats reservades a les institucions d’inversió col·lectiva”.

Divendres passat, el jutge de l’Audiència espanyola José Luis Calama va tramitar tres querelles i va començar a investigar Romillo per possible estafa piramidal, després del tancament de MIC de manera abrupta –oficines, comptes, webs, correus i xarxes socials– el 16 de setembre, que va deixar a l’estacada uns 30.000 clients i un forat que es valora en uns 300 milions d’euros. Alguns d’aquests clients havien arribat a MIC gràcies a un acte que es va fer a l’Hipòdrom de la Zarzuela a l’abril.

Allà, Alvise Pérez va prendre la paraula i va fer promoció dels serveis de MIC. La relació entre ell i l’empresari es va estrènyer els mesos següents, fins al punt que Romillo, a part de lliurar-li 100.000 euros, li va dir que havia fet trucades i arranjat reunions per aconseguir finançament per a SALF. “El que passa és que aquesta gent té la mateixa fe en el canvi que jo, que és zero, d’acord? Llavors, és clar, ells ho veuen com una inversió”, li va dir.

Els contactes es va mantenir fins a gairebé el dia abans del tancament de MIC. El 13 de setembre, Alvise Pérez es va oferir a l’empresari per fer de lobby a Brussel·les a favor de les criptomonedes, però també a l’estat espanyol, en cas de tenir la clau de la governabilitat. “Aquest és un torcebraç històric. En el sentit que les enquestes m’encaminen cada volta més a prop de ser la clau de govern amb Feijóo i amb Abascal. I això significa que en un possible acord de govern puc posar com a [condició] sine qua non un seguit de legislacions relatives al bitcoin, etcètera. Això és un torcebraç entre l’estat nació i la llibertat financera”, li va dir, segons Eldiario.es.

Tres dies després del tancament de MIC, Romillo va denunciar Alvise Pérez a la fiscalia general de l’estat espanyol per finançament il·legal i va aportar documentació i converses que demostraven el pagament dels 100.000 euros que li va fer abans de les eleccions del 9-J. Ara, arran de l’aforament, la querella és en mans de la fiscalia del Suprem, que ha obert diligències. De moment, l’única bona notícia que ha rebut Alvise Pérez és que el jutge que investiga MIC i Romillo s’ha negat, ara per ara, a incloure’l en la causa, tal com demanava una de les querelles col·lectives.

S’encenen els llums i la música deixa de sonar. El terra és brut i l’aire, espès. Alvise Pérez continua ballant i bramant lemes populistes, antisistema i anticorrupció. Les paraules reboten i ressonen, però com més va hi ha menys gent que les escolti. El PP i Vox es miren l’escena amb delit i es freguen les mans amb la desfeta de l’eurodiputat ultra i fundador de Se Acabó La Fiesta (SALF). L’estrella antisistema que havia de salvar l’extrema dreta espanyola solament ha estat un miratge malgirbat i fugaç del “jonqui dels diners”.

“Ens titllaran de radicals, diran que som uns ultres, però vosaltres sabeu que no és veritat. Som patriotes plens d’il·lusió i volem superar les divisions d’aquesta nació amb mà dura contra el crim i la corrupció.” Aquestes van ser les primeres paraules d’Alvise Pérez després d’aconseguir 803.545 vots i 3 escons en les eleccions europees del 9 de juny. Encara no han passat quatre mesos i la fiscalia ja l’investiga per haver rebut 100.000 euros en metàl·lic d’un empresari, Álvaro Romillo, vinculat al món de les criptomonedes.

En un vídeo a X, Pérez es va mirar de justificar i es va declarar “culpable com a autònom” d’haver cobrat diners sense factura. “He cobrat per la meva feina sense factura? Sí, aquesta és la veritat”, afegia, i deia que eren honoraris privats per a poder estalviar i així no enriquir-se amb la seva activitat política, tenint en compte que sortejava el sou d’eurodiputat. Tanmateix, Eldiario.es ha publicat missatges i àudios que demostraven que els diners eren per a finançar la campanya electoral.

Soy culpable. pic.twitter.com/hua50yCZ5w

— Alvise Pérez (@Alvise_oficial_) September 26, 2024

En un missatge a Romillo, Pérez li deia que entre les seves necessitats abans del 9-J hi havia “fons que no requerissin ser controlats pel Tribunal de Comptes” amb la intenció, entre més qüestions, de pagar sis actes de SALF. Arran d’això, l’empresari li va obrir quatre moneders digitals per canalitzar les donacions dels seguidors. Alvise Pérez de seguida en va fer publicitat a Telegram, en què acumula més de 700.000 subscriptors, però el resultat no el va satisfer, 7.000 euros en un dia.

Quan Romillo li va notificar la xifra, va respondre: “Que bo! Però va massa lent. El temps se’m menja pels pagaments de la campanya.” Uns quants dies després, s’organitzava en una de les seves empreses a Madrid, Sentinel BQ –disposa de milers de caixes fortes i promet màxima confidencialitat per a fer intercanvis–, el lliurament dels 100.000 euros. “Tot, bé! 100.000 gràcies”, li va escriure Pérez.

La llei de finançament de partits marca molt clarament els límits. Les donacions anònimes i de persones jurídiques estan prohibides i no es poden rebre, directament o indirectament, imports de més de 50.000 euros anuals per part d’una mateixa persona. Qualsevol donació per sobre dels 25.000 euros s’ha de notificar al Tribunal de Comptes en un termini de tres mesos.

El codi penal espanyol tipifica el finançament il·legal en l’article 304 bis i el castiga amb penes entre sis mesos de presó i quatre anys. Així mateix, preveu multes importants, que oscil·len entre el triple i el quíntuple de la quantitat rebuda de manera fraudulenta. En el cas d’Alvise Pérez, si el Tribunal Suprem espanyol decideix de tirar endavant la investigació –és aforat i cal un suplicatori del Parlament Europeu–, més enllà de la pena, hi pot haver una sanció entre 300.000 euros i 500.000.

Una relació estreta i un final brusc

Álvaro Romillo, àlies Luis CryptoSpain, és l’altre gran protagonista de la història. Aquest empresari i assessor financer –sempre porta una màscara que li tapa part del rostre– és el fundador de Madeira Invest Club (MIC), una plataforma d’inversions en criptomonedes que prometia rendibilitats entre el 30% i el 60%. Ara fa més d’un any, la Comissió del Mercat de Valors espanyola va emetre una alerta per a avisar que l’entitat no tenia autorització per a fer “les activitats reservades a les institucions d’inversió col·lectiva”.

Divendres passat, el jutge de l’Audiència espanyola José Luis Calama va tramitar tres querelles i va començar a investigar Romillo per possible estafa piramidal, després del tancament de MIC de manera abrupta –oficines, comptes, webs, correus i xarxes socials– el 16 de setembre, que va deixar a l’estacada uns 30.000 clients i un forat que es valora en uns 300 milions d’euros. Alguns d’aquests clients havien arribat a MIC gràcies a un acte que es va fer a l’Hipòdrom de la Zarzuela a l’abril.

Allà, Alvise Pérez va prendre la paraula i va fer promoció dels serveis de MIC. La relació entre ell i l’empresari es va estrènyer els mesos següents, fins al punt que Romillo, a part de lliurar-li 100.000 euros, li va dir que havia fet trucades i arranjat reunions per aconseguir finançament per a SALF. “El que passa és que aquesta gent té la mateixa fe en el canvi que jo, que és zero, d’acord? Llavors, és clar, ells ho veuen com una inversió”, li va dir.

Els contactes es va mantenir fins a gairebé el dia abans del tancament de MIC. El 13 de setembre, Alvise Pérez es va oferir a l’empresari per fer de lobby a Brussel·les a favor de les criptomonedes, però també a l’estat espanyol, en cas de tenir la clau de la governabilitat. “Aquest és un torcebraç històric. En el sentit que les enquestes m’encaminen cada volta més a prop de ser la clau de govern amb Feijóo i amb Abascal. I això significa que en un possible acord de govern puc posar com a [condició] sine qua non un seguit de legislacions relatives al bitcoin, etcètera. Això és un torcebraç entre l’estat nació i la llibertat financera”, li va dir, segons Eldiario.es.

Tres dies després del tancament de MIC, Romillo va denunciar Alvise Pérez a la fiscalia general de l’estat espanyol per finançament il·legal i va aportar documentació i converses que demostraven el pagament dels 100.000 euros que li va fer abans de les eleccions del 9-J. Ara, arran de l’aforament, la querella és en mans de la fiscalia del Suprem, que ha obert diligències. De moment, l’única bona notícia que ha rebut Alvise Pérez és que el jutge que investiga MIC i Romillo s’ha negat, ara per ara, a incloure’l en la causa, tal com demanava una de les querelles col·lectives.

“Les dones cerquen homes que encara no existeixen i els homes cerquen dones que han deixat d’existir.” Aquesta és la frase que em va venir al cap després d’haver llegit la peça de Clara Ardévol titulada “Què és el dèficit masculí? Manquen homes per a les dones formades i feministes”. La peça resumeix un estudi del Centre Estudis Demogràfics (CED) que diu que a l’estat espanyol una tercera part de les dones no troben homes prou formats, ni prou feministes. No estem al seu nivell. I que això els dificulta aparellar-se. I, diu l’estudi, algunes podrien, per tant, quedar-se solteres… o conformar-se amb un home mig masclista.

Gens d’acord, amigues. Hi ha una solució. Hi ha esperança. Anna Cabré (ex-directora del CED, per cert) fa uns quants anys em va explicar una seva teoria per contrastar que la sortida, oh, sorpresa, era que elles agafaven… i els trobaven fora! I no només això, ells fan igual!

“Les dones cerquen homes que encara no existeixen i els homes cerquen dones que ja han deixat d’existir vol dir que els homes cerquen dones de fora que siguin més tradicionals que les que poden trobar de dins. I les dones cerquen homes de fora més igualitaris dels que poden trobar dins. Per això hi ha molts homes que es casen amb llatinoamericanes, en què les societats són més tradicionals. Cerquen dones que aquí ja no existeixen. En qualsevol cas, ens barregem. I això és un gran element de cohesió.”

Vaig quedar mut per dins, tu, el dia que Cabré me la va dir, aquesta frase. Quanta raó. I si ella sabés! Aquell dia em vaig adonar que jo era un home que encara no existia. O no sóc casat amb una estrangera de la costa est dels Estats Units que sempre es queixava del tipus d’home que trobava allà, als Estats Units, que ella dividia en dos grans grups, el macho man (en anglès ho diuen en castellà, tu) i l’home progre sense conseqüències (molta teoria, i poca pràctica), fins que, farta, va sortir fora, i em va trobar a mi, l’home avançat i europeu, després d’alguns intents fallits amb francesos? L’home ideal, tu. L’home que canvia bolquers, parla idiomes, llegeix llibres i canta cançons de bressol, l’home que no solament va tenir un pare triomfant fora de casa, sinó que la mare, també, i ha viscut sense traumes ni vergonya que elles poden guanyar més diners que ells i que ha arribat a la idea radical que les dones són persones, i que ara mateix jeu, allà, en un racó, plorant de por i tremolors. Un home trencat.

Oh, sí, aquest sóc, qui em va arribar a parir. No és cert que aquest estiu passat, oh, Déu dels cels, una neboda de la dona es va plantar a la reunió familiar a Connecticut amb un home més ros que jo, més alt que jo, més bon tenista que jo i fill de Noruega? Un europeu… més europeu que jo! La meva aura d’home europeu avançat, incomparablement millor que els macho men dels EUA, quedarà totalment al descobert, tota la mentida impostada i les costures afegides es veuran quan em comparin no amb els americans, sinó amb els europeus del nord! Un llatí feminista, diran, i què més!

Hòstia puta, aquest estiu ho vaig veure: les dones parlen entre elles. I es passen informació. És la meva mort. Hem de prohibir, immediatament, els vols transatlàntics. Prohibir viatjar a Noruega. On s’és vist! Amb el canvi climàtic que hi ha! No, home, no. Tots els macho men made in USA i jo, brillant al mig. Res de noruecs, home. On s’és vist. Hem d’imaginar un món on si no trobes  el que vols dins, ni somniant ho busquis fora!

 

“Les dones cerquen homes que encara no existeixen i els homes cerquen dones que han deixat d’existir.” Aquesta és la frase que em va venir al cap després d’haver llegit la peça de Clara Ardévol titulada “Què és el dèficit masculí? Manquen homes per a les dones formades i feministes”. La peça resumeix un estudi del Centre Estudis Demogràfics (CED) que diu que a l’estat espanyol una tercera part de les dones no troben homes prou formats, ni prou feministes. No estem al seu nivell. I que això els dificulta aparellar-se. I, diu l’estudi, algunes podrien, per tant, quedar-se solteres… o conformar-se amb un home mig masclista.

Gens d’acord, amigues. Hi ha una solució. Hi ha esperança. Anna Cabré (ex-directora del CED, per cert) fa uns quants anys em va explicar una seva teoria per contrastar que la sortida, oh, sorpresa, era que elles agafaven… i els trobaven fora! I no només això, ells fan igual!

“Les dones cerquen homes que encara no existeixen i els homes cerquen dones que ja han deixat d’existir vol dir que els homes cerquen dones de fora que siguin més tradicionals que les que poden trobar de dins. I les dones cerquen homes de fora més igualitaris dels que poden trobar dins. Per això hi ha molts homes que es casen amb llatinoamericanes, en què les societats són més tradicionals. Cerquen dones que aquí ja no existeixen. En qualsevol cas, ens barregem. I això és un gran element de cohesió.”

Vaig quedar mut per dins, tu, el dia que Cabré me la va dir, aquesta frase. Quanta raó. I si ella sabés! Aquell dia em vaig adonar que jo era un home que encara no existia. O no sóc casat amb una estrangera de la costa est dels Estats Units que sempre es queixava del tipus d’home que trobava allà, als Estats Units, que ella dividia en dos grans grups, el macho man (en anglès ho diuen en castellà, tu) i l’home progre sense conseqüències (molta teoria, i poca pràctica), fins que, farta, va sortir fora, i em va trobar a mi, l’home avançat i europeu, després d’alguns intents fallits amb francesos? L’home ideal, tu. L’home que canvia bolquers, parla idiomes, llegeix llibres i canta cançons de bressol, l’home que no solament va tenir un pare triomfant fora de casa, sinó que la mare, també, i ha viscut sense traumes ni vergonya que elles poden guanyar més diners que ells i que ha arribat a la idea radical que les dones són persones, i que ara mateix jeu, allà, en un racó, plorant de por i tremolors. Un home trencat.

Oh, sí, aquest sóc, qui em va arribar a parir. No és cert que aquest estiu passat, oh, Déu dels cels, una neboda de la dona es va plantar a la reunió familiar a Connecticut amb un home més ros que jo, més alt que jo, més bon tenista que jo i fill de Noruega? Un europeu… més europeu que jo! La meva aura d’home europeu avançat, incomparablement millor que els macho men dels EUA, quedarà totalment al descobert, tota la mentida impostada i les costures afegides es veuran quan em comparin no amb els americans, sinó amb els europeus del nord! Un llatí feminista, diran, i què més!

Hòstia puta, aquest estiu ho vaig veure: les dones parlen entre elles. I es passen informació. És la meva mort. Hem de prohibir, immediatament, els vols transatlàntics. Prohibir viatjar a Noruega. On s’és vist! Amb el canvi climàtic que hi ha! No, home, no. Tots els macho men made in USA i jo, brillant al mig. Res de noruecs, home. On s’és vist. Hem d’imaginar un món on si no trobes  el que vols dins, ni somniant ho busquis fora!

 

Avui fa noranta anys dels fets del Sis d’Octubre de 1934, quan Lluís Companys (1882-1940) fa la proclamació de l’estat català dins la república federal espanyola. Però sota aquesta declaració, un munt de moviments revolucionaris, obrers, comunistes i independentistes van sortir a defensar la República Catalana i la revolució social. L’octubre català, finalment fallit, no solament va ser cosa de polítics. Ho explica l’historiador Manel López Esteve (1981), professor a la Universitat de Lleida, deixeble de Josep Fontana, autor d’Els fets del 6 d’octubre de 1934 (Editorial Base, 2013), basat en la seva tesi doctoral, i comissari de l’exposició “Sis Octubre Trenta-quatre”, que es va inaugurar ahir a Girona. López Esteve va atendre VilaWeb dijous per parlar-ne.

Manel López Esteve, historiador (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Sobre els fets del Sis d’Octubre de 1934, dieu que hi ha uns altres actors tan importants o més que Companys: obrers, rabassaires i pagesos.
—Aquesta és una mica la tesi, sí. El 6 d’octubre, des del Palau de la Generalitat, Lluís Companys fa la proclamació de l’estat català dins la república federal espanyola. Una bona part de la societat catalana pensa que és el moment d’anar més enllà del que s’havia aconseguit fins aquell moment. Trobem una mobilització obrera de fons que, per primer cop, aconsegueix fer una vaga general revolucionària sense la CNT. Per ells, el Sis d’Octubre també és República Catalana i  revolució social. Trobem també una mobilització de pagesos pobres i rabassaires, que diuen, ara és el nostre moment per a anar a fons contra aquells que ens han sabotejat la reforma agrària, la llei de contractes de conreu. I també trobem una mobilització de totes les bases republicanes catalanistes d’Esquerra Republicana i del separatisme català que diuen, ara podem anar més enllà, podem proclamar la República Catalana, podem assaltar el poder local i podem avançar amb les institucions d’autogovern.

—Mirem de posar-hi xifres. Aquells dies, en teoria, van sortir 400 mossos d’esquadra, 3.200 guàrdies d’assalt, 3.400 militants d’Estat Català i 1.000 obrers de l’Aliança Obrera a defensar la República Catalana. Són bones, aquestes xifres?
—Són totes bones en part, però la insurrecció pròpiament obrera és més difícil de quantificar. Nosaltres posem molt el focus a la ciutat de Barcelona, però en un lloc com Sabadell, el 5 d’octubre es declara una vaga general, s’assalta el poder, es proclama una República Catalana, es penja una bandera roja al balcó, hi ha una mobilització gairebé fins el 10 d’octubre, i el volum de gent és important. La situació de Sabadell passa a Vilanova i la Geltrú, Granollers, Mataró, Badalona. Per tant, els efectius de l’Aliança Obrera segur que són més de mil. Només a la ciutat de Barcelona hi ha 400 obrers de l’Aliança Obrera que decideixen d’anar cap a Gràcia, recollir tot l’armament que han deixat els escamots d’Estat Català, i continuar la lluita armada per unir-se als revolucionaris de Sabadell. Les xifres en termes generals sí que s’hi aproximarien, però en el cas obrer requeririen aquestes matisacions.

—Posem noms als fets del Sis d’Octubre al món obrer.
—Víctor Colomer, Joaquim Maurín, Hèlios Gómez, el mateix Andreu Nin. Tota la plana major de l’Aliança Obrera de Catalunya, els caps pensants del Bloc Obrer i Camperol, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la minoria separatista i comunista que s’havia organitzat dins el CADCI, amb els noms més recurrents del martirologi de l’octubre, Jaume Compte, Manuel González Alba, Amadeu Bardina i més gent.

—Que són comunistes i separatistes alhora.
—Que són separatistes i comunistes. El seu programa és el de la proclamació de la República Catalana i l’activació de les revolucions. És un programa una mica diferent del de Companys.

—Quan a les manifestacions del 1934 els obrers criden “República Catalana”, hem de veure-hi una república federal amb Espanya o una d’independent?
—Els del Partit Català Proletari pensen en una separació, en una ruptura amb l’estat espanyol. En el cas de les altres forces de l’Aliança Obrera, això no és tan clar. El BOC, per exemple, ho veien com un exercici d’autodeterminació i com a primer pas per a l’activació d’una revolució d’àmbit estatal. Companys pensa en un horitzó federal estatal, però els separatistes de les JEREC pensen en una República Catalana, però sense acabar de definir. Pot ser independent, dins un estat confederal, dins un estat federal. És una certa ambigüitat que tot el separatisme (jo diria que el conjunt de forces polítiques de la Catalunya d’entreguerres) manté sobre la qüestió.

Manel López Esteve, historiador (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—A Barcelona, els obrers cridaven a favor de tenir armes i la República Catalana. Totes dues coses.
—Sí, és això. La Rambla és un amunt i avall de manifestacions de l’Aliança Obrera que fonamentalment demanen República Catalana i revolució social. Però el seu programa immediat és la proclamació de la República Catalana. Què passa? Que les forces policials, dependents de la Generalitat, reprimeixen una bona part de les manifestacions. Les mobilitzacions de l’Aliança Obrera, que criden a la República Catalana, que criden mori Lerroux i mori Gil Robles, són reprimides per les forces policials de la Generalitat. Companys pensa que la direcció del moviment polític ha d’estar únicament a les nostres mans. Ningú ens pot qüestionar aquesta direcció.

—Una vegada acabat l’intent fallit de República Catalana, quina repressió reben aquests caps obrers?
—Això va ser una part de recerca fonamental de la meva tesi. Entre l’octubre del 1934 i el gener del 1935, a Catalunya s’empresonen almenys 5.000 persones. El primer consell de guerra, sumaríssim, jutja 17 militants obrers que han format part d’aquesta columna de Gràcia, que han agafat les armes dels escamots i han intentat d’anar cap a Sabadell. Són condemnats a cadena perpètua i enviats al fortí de Sant Cristóbal de Pamplona, amb tota la llegenda negra repressiva que l’acompanya. Després tenim la repressió militar contra els dirigents del govern, d’Esquerra Republicana, dels militants separatistes. Aquí hi ha una qüestió que és fonamental. A partir del 7 d’octubre la repressió exercida pels militars, però amb col·laboració civil, especialment de la dreta social i política catalana, afecta totes les esferes de la vida social i política catalana.

—Què voleu dir?
—Que es militaritzen les institucions catalanes, que hi ha un procés de castellanització, que hi ha un procés de depuració. Almenys 900 treballadors públics de la Generalitat són destituïts o depurats, es deroguen les lleis de reforma social del govern català, s’exerceix una repressió contra el moviment rabassaire, el moviment camperol, que és el que preocupava l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Lliga, els homes de la CEDA de Catalunya. Al camp, hi ha una onada de desnonaments de cultivadors que afecta tota la geografia catalana. Expulsen pagesos pobres que cultiven les seves terres o per fer-los pagar més renda que la que legalment havien aconseguit amb les mesures de la Generalitat. En el cas del moviment obrer, abans de l’octubre del 1934 s’havien aconseguit la jornada de quaranta-quatre hores laborals. Amb la repressió de l’octubre es torna a implantar la jornada de quaranta-vuit. I això va acompanyat d’un desmantellament de les organitzacions obreres.

—Un altre element que poseu damunt la taula és el context europeu. Hitler mana.
—Aquest és un factor fonamental sense el qual no es pot explicar històricament l’octubre català. L’any 1934, any de la involució, han dit historiadors europeus. L’avenç del feixisme i del nazisme. No és que sigui una fabulació, és una constatació que la dreta antidemocràtica que es feixistitza a Europa arriba al poder de l’estat, i engega un procés d’eliminació de tots aquells adversaris polítics per construir un model de societat i un model polític a l’estil feixista. Hitler ha arribat al poder el 1933, el 1934 es produeix la temptativa de l’extrema dreta francesa d’assaltar el parlament; a Àustria, cop militar feixista que anorrea una de les socialdemocràcies més importants d’Europa i a Portugal el 1934 es produeix la institucionalització de l’Estado Novo. La lectura que fa una bona part de la societat catalana és que aquí pot passar igual. I aquest és una mica el marc amb què s’ha de situar l’acció de Companys i el conjunt de l’octubre del 1934. Si no, no s’entendria.

—I dins el context europeu, l’espanyol.
—El punt seria el novembre del 1933, amb la victòria electoral de la CEDA a les Corts de la República espanyola. Allà comença una autèntica revolució antirepublicana per eliminar la reforma agrària, la reforma social i la qüestió nacional catalana. A veure, tu pensa, un tipus com Gil Robles ha anat al congrés del partit nazi. Torna absolutament admirat de la modernitat i del projecte que construeixen els nazis a Alemanya. La qüestió nacional catalana serà el seu cavall de batalla predilecte perquè concentra tots els vicis i defectes de l’anti-Espanya.

—Rojos i separatistes.
—Sí, hi ha una cosa molt interessant de la repressió a partir del 6 d’octubre: reforça la idea de la catalanitat i la bandera social. La repressió és tan indiscriminada i tan general, que al final no hi ha gaire distinció entre si es reprimeix un republicà catalanista per ser republicà catalanista o simplement per ser català. S’acaben clausurant l’Ateneu Popular de Lleida, el Centre Excursionista de Gràcia, uns quants centres d’esports, fins i tot cafès. Detenen Pompeu Fabra.

Manel López Esteve, historiador (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Gairebé cent anys després, per què les esquerres no independentistes no reivindiquen els fets del Sis d’Octubre quan és tot ple de comunistes? No solament ells, tots nosaltres pensem en el 1934 i veiem Companys i no els comunistes.
—No conec amb detall l’espai social i polític dels Comuns, però ens hauríem de plantejar quina vinculació té aquest espai amb la tradició del comunisme revolucionari en l’àmbit català, en l’àmbit espanyol i en l’àmbit europeu, perquè em sembla que és un lligam més aviat molt diluït. La segona és que bona part d’aquests militants comunistes de la Catalunya republicana tenen una posició conseqüent al voltant de l’exercici d’autodeterminació, si vols tàctica, però una posició conseqüent que incorpora i té en compte la possibilitat de la separació. I em sembla que aquest no és el plantejament d’uns determinats espais d’esquerres avui dia. Al final, l’octubre del 1934 és una acció de força que pretén, a través d’una mobilització amb un suport armat relatiu, mantenir i aprofundir les institucions catalanes, l’autogovern i el programa de reforma social.

—Fins i tot la CUP tampoc en fa gaire bandera, de l’any 1934.
—La veritat és que segurament ningú, cap espai social i polític, en fa gaire bandera. La idea de la política com una mena de confrontació permanent, més enllà del que succeeix dins el parlament, em sembla que no és del tot a l’agenda política. Potser per aquesta qüestió els polítics ho han intentat passar de puntetes o no han acabat d’analitzar políticament i històricament què va ser l’octubre del 1934.

—La repressió als ajuntaments és brutal.
—Entre el 7 d’octubre del 1934 i l’abril del 1935, gairebé 500 ajuntaments arreu del Principat són suspesos per l’autoritat militar. La meitat dels ajuntaments del país. 3.000 regidors, 3.000 consellers municipals que han estat destituïts i que algú els ha substituït per homes del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, de la Lliga Catalana, de l’Acció Popular Catalana de la CEDA. Tota aquesta repressió és important. La majoria d’ajuntaments governats per Esquerra Republicana o per coalicions republicana-catalanistes hi participen o proclamen l’estat català o fan una mobilització. L’autoritat militar i la dreta social i política té una cosa claríssima: aquesta Catalunya republicana, autònoma, d’esquerres, s’ha construït per moltes vies, però sobretot a través del poder municipal.

—Voleu dir res que no us hagi demanat?
—És important veure que l’acció de Companys i del govern de la Generalitat és una mena de paraigua sota el qual hi ha molts projectes revolucionaris que són poc coincidents. No hi ha una direcció única ni un punt de trobada únic, i aquest és un element fonamental que explica la fallida de l’octubre del 1934. L’altre element que explica la fallida de l’octubre del 1934, i això serveix per a Dencàs, per a Companys, per a l’Aliança Obrera, és que pensen que serà simultani a un moviment de revolució arreu de l’estat. No es produeix. Únicament a Astúries.

Manel López Esteve, historiador (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Avui fa noranta anys dels fets del Sis d’Octubre de 1934, quan Lluís Companys (1882-1940) fa la proclamació de l’estat català dins la república federal espanyola. Però sota aquesta declaració, un munt de moviments revolucionaris, obrers, comunistes i independentistes van sortir a defensar la República Catalana i la revolució social. L’octubre català, finalment fallit, no solament va ser cosa de polítics. Ho explica l’historiador Manel López Esteve (1981), professor a la Universitat de Lleida, deixeble de Josep Fontana, autor d’Els fets del 6 d’octubre de 1934 (Editorial Base, 2013), basat en la seva tesi doctoral, i comissari de l’exposició “Sis Octubre Trenta-quatre”, que es va inaugurar ahir a Girona. López Esteve va atendre VilaWeb dijous per parlar-ne.

Manel López Esteve, historiador (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Sobre els fets del Sis d’Octubre de 1934, dieu que hi ha uns altres actors tan importants o més que Companys: obrers, rabassaires i pagesos.
—Aquesta és una mica la tesi, sí. El 6 d’octubre, des del Palau de la Generalitat, Lluís Companys fa la proclamació de l’estat català dins la república federal espanyola. Una bona part de la societat catalana pensa que és el moment d’anar més enllà del que s’havia aconseguit fins aquell moment. Trobem una mobilització obrera de fons que, per primer cop, aconsegueix fer una vaga general revolucionària sense la CNT. Per ells, el Sis d’Octubre també és República Catalana i  revolució social. Trobem també una mobilització de pagesos pobres i rabassaires, que diuen, ara és el nostre moment per a anar a fons contra aquells que ens han sabotejat la reforma agrària, la llei de contractes de conreu. I també trobem una mobilització de totes les bases republicanes catalanistes d’Esquerra Republicana i del separatisme català que diuen, ara podem anar més enllà, podem proclamar la República Catalana, podem assaltar el poder local i podem avançar amb les institucions d’autogovern.

—Mirem de posar-hi xifres. Aquells dies, en teoria, van sortir 400 mossos d’esquadra, 3.200 guàrdies d’assalt, 3.400 militants d’Estat Català i 1.000 obrers de l’Aliança Obrera a defensar la República Catalana. Són bones, aquestes xifres?
—Són totes bones en part, però la insurrecció pròpiament obrera és més difícil de quantificar. Nosaltres posem molt el focus a la ciutat de Barcelona, però en un lloc com Sabadell, el 5 d’octubre es declara una vaga general, s’assalta el poder, es proclama una República Catalana, es penja una bandera roja al balcó, hi ha una mobilització gairebé fins el 10 d’octubre, i el volum de gent és important. La situació de Sabadell passa a Vilanova i la Geltrú, Granollers, Mataró, Badalona. Per tant, els efectius de l’Aliança Obrera segur que són més de mil. Només a la ciutat de Barcelona hi ha 400 obrers de l’Aliança Obrera que decideixen d’anar cap a Gràcia, recollir tot l’armament que han deixat els escamots d’Estat Català, i continuar la lluita armada per unir-se als revolucionaris de Sabadell. Les xifres en termes generals sí que s’hi aproximarien, però en el cas obrer requeririen aquestes matisacions.

—Posem noms als fets del Sis d’Octubre al món obrer.
—Víctor Colomer, Joaquim Maurín, Hèlios Gómez, el mateix Andreu Nin. Tota la plana major de l’Aliança Obrera de Catalunya, els caps pensants del Bloc Obrer i Camperol, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la minoria separatista i comunista que s’havia organitzat dins el CADCI, amb els noms més recurrents del martirologi de l’octubre, Jaume Compte, Manuel González Alba, Amadeu Bardina i més gent.

—Que són comunistes i separatistes alhora.
—Que són separatistes i comunistes. El seu programa és el de la proclamació de la República Catalana i l’activació de les revolucions. És un programa una mica diferent del de Companys.

—Quan a les manifestacions del 1934 els obrers criden “República Catalana”, hem de veure-hi una república federal amb Espanya o una d’independent?
—Els del Partit Català Proletari pensen en una separació, en una ruptura amb l’estat espanyol. En el cas de les altres forces de l’Aliança Obrera, això no és tan clar. El BOC, per exemple, ho veien com un exercici d’autodeterminació i com a primer pas per a l’activació d’una revolució d’àmbit estatal. Companys pensa en un horitzó federal estatal, però els separatistes de les JEREC pensen en una República Catalana, però sense acabar de definir. Pot ser independent, dins un estat confederal, dins un estat federal. És una certa ambigüitat que tot el separatisme (jo diria que el conjunt de forces polítiques de la Catalunya d’entreguerres) manté sobre la qüestió.

Manel López Esteve, historiador (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—A Barcelona, els obrers cridaven a favor de tenir armes i la República Catalana. Totes dues coses.
—Sí, és això. La Rambla és un amunt i avall de manifestacions de l’Aliança Obrera que fonamentalment demanen República Catalana i revolució social. Però el seu programa immediat és la proclamació de la República Catalana. Què passa? Que les forces policials, dependents de la Generalitat, reprimeixen una bona part de les manifestacions. Les mobilitzacions de l’Aliança Obrera, que criden a la República Catalana, que criden mori Lerroux i mori Gil Robles, són reprimides per les forces policials de la Generalitat. Companys pensa que la direcció del moviment polític ha d’estar únicament a les nostres mans. Ningú ens pot qüestionar aquesta direcció.

—Una vegada acabat l’intent fallit de República Catalana, quina repressió reben aquests caps obrers?
—Això va ser una part de recerca fonamental de la meva tesi. Entre l’octubre del 1934 i el gener del 1935, a Catalunya s’empresonen almenys 5.000 persones. El primer consell de guerra, sumaríssim, jutja 17 militants obrers que han format part d’aquesta columna de Gràcia, que han agafat les armes dels escamots i han intentat d’anar cap a Sabadell. Són condemnats a cadena perpètua i enviats al fortí de Sant Cristóbal de Pamplona, amb tota la llegenda negra repressiva que l’acompanya. Després tenim la repressió militar contra els dirigents del govern, d’Esquerra Republicana, dels militants separatistes. Aquí hi ha una qüestió que és fonamental. A partir del 7 d’octubre la repressió exercida pels militars, però amb col·laboració civil, especialment de la dreta social i política catalana, afecta totes les esferes de la vida social i política catalana.

—Què voleu dir?
—Que es militaritzen les institucions catalanes, que hi ha un procés de castellanització, que hi ha un procés de depuració. Almenys 900 treballadors públics de la Generalitat són destituïts o depurats, es deroguen les lleis de reforma social del govern català, s’exerceix una repressió contra el moviment rabassaire, el moviment camperol, que és el que preocupava l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Lliga, els homes de la CEDA de Catalunya. Al camp, hi ha una onada de desnonaments de cultivadors que afecta tota la geografia catalana. Expulsen pagesos pobres que cultiven les seves terres o per fer-los pagar més renda que la que legalment havien aconseguit amb les mesures de la Generalitat. En el cas del moviment obrer, abans de l’octubre del 1934 s’havien aconseguit la jornada de quaranta-quatre hores laborals. Amb la repressió de l’octubre es torna a implantar la jornada de quaranta-vuit. I això va acompanyat d’un desmantellament de les organitzacions obreres.

—Un altre element que poseu damunt la taula és el context europeu. Hitler mana.
—Aquest és un factor fonamental sense el qual no es pot explicar històricament l’octubre català. L’any 1934, any de la involució, han dit historiadors europeus. L’avenç del feixisme i del nazisme. No és que sigui una fabulació, és una constatació que la dreta antidemocràtica que es feixistitza a Europa arriba al poder de l’estat, i engega un procés d’eliminació de tots aquells adversaris polítics per construir un model de societat i un model polític a l’estil feixista. Hitler ha arribat al poder el 1933, el 1934 es produeix la temptativa de l’extrema dreta francesa d’assaltar el parlament; a Àustria, cop militar feixista que anorrea una de les socialdemocràcies més importants d’Europa i a Portugal el 1934 es produeix la institucionalització de l’Estado Novo. La lectura que fa una bona part de la societat catalana és que aquí pot passar igual. I aquest és una mica el marc amb què s’ha de situar l’acció de Companys i el conjunt de l’octubre del 1934. Si no, no s’entendria.

—I dins el context europeu, l’espanyol.
—El punt seria el novembre del 1933, amb la victòria electoral de la CEDA a les Corts de la República espanyola. Allà comença una autèntica revolució antirepublicana per eliminar la reforma agrària, la reforma social i la qüestió nacional catalana. A veure, tu pensa, un tipus com Gil Robles ha anat al congrés del partit nazi. Torna absolutament admirat de la modernitat i del projecte que construeixen els nazis a Alemanya. La qüestió nacional catalana serà el seu cavall de batalla predilecte perquè concentra tots els vicis i defectes de l’anti-Espanya.

—Rojos i separatistes.
—Sí, hi ha una cosa molt interessant de la repressió a partir del 6 d’octubre: reforça la idea de la catalanitat i la bandera social. La repressió és tan indiscriminada i tan general, que al final no hi ha gaire distinció entre si es reprimeix un republicà catalanista per ser republicà catalanista o simplement per ser català. S’acaben clausurant l’Ateneu Popular de Lleida, el Centre Excursionista de Gràcia, uns quants centres d’esports, fins i tot cafès. Detenen Pompeu Fabra.

Manel López Esteve, historiador (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Gairebé cent anys després, per què les esquerres no independentistes no reivindiquen els fets del Sis d’Octubre quan és tot ple de comunistes? No solament ells, tots nosaltres pensem en el 1934 i veiem Companys i no els comunistes.
—No conec amb detall l’espai social i polític dels Comuns, però ens hauríem de plantejar quina vinculació té aquest espai amb la tradició del comunisme revolucionari en l’àmbit català, en l’àmbit espanyol i en l’àmbit europeu, perquè em sembla que és un lligam més aviat molt diluït. La segona és que bona part d’aquests militants comunistes de la Catalunya republicana tenen una posició conseqüent al voltant de l’exercici d’autodeterminació, si vols tàctica, però una posició conseqüent que incorpora i té en compte la possibilitat de la separació. I em sembla que aquest no és el plantejament d’uns determinats espais d’esquerres avui dia. Al final, l’octubre del 1934 és una acció de força que pretén, a través d’una mobilització amb un suport armat relatiu, mantenir i aprofundir les institucions catalanes, l’autogovern i el programa de reforma social.

—Fins i tot la CUP tampoc en fa gaire bandera, de l’any 1934.
—La veritat és que segurament ningú, cap espai social i polític, en fa gaire bandera. La idea de la política com una mena de confrontació permanent, més enllà del que succeeix dins el parlament, em sembla que no és del tot a l’agenda política. Potser per aquesta qüestió els polítics ho han intentat passar de puntetes o no han acabat d’analitzar políticament i històricament què va ser l’octubre del 1934.

—La repressió als ajuntaments és brutal.
—Entre el 7 d’octubre del 1934 i l’abril del 1935, gairebé 500 ajuntaments arreu del Principat són suspesos per l’autoritat militar. La meitat dels ajuntaments del país. 3.000 regidors, 3.000 consellers municipals que han estat destituïts i que algú els ha substituït per homes del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, de la Lliga Catalana, de l’Acció Popular Catalana de la CEDA. Tota aquesta repressió és important. La majoria d’ajuntaments governats per Esquerra Republicana o per coalicions republicana-catalanistes hi participen o proclamen l’estat català o fan una mobilització. L’autoritat militar i la dreta social i política té una cosa claríssima: aquesta Catalunya republicana, autònoma, d’esquerres, s’ha construït per moltes vies, però sobretot a través del poder municipal.

—Voleu dir res que no us hagi demanat?
—És important veure que l’acció de Companys i del govern de la Generalitat és una mena de paraigua sota el qual hi ha molts projectes revolucionaris que són poc coincidents. No hi ha una direcció única ni un punt de trobada únic, i aquest és un element fonamental que explica la fallida de l’octubre del 1934. L’altre element que explica la fallida de l’octubre del 1934, i això serveix per a Dencàs, per a Companys, per a l’Aliança Obrera, és que pensen que serà simultani a un moviment de revolució arreu de l’estat. No es produeix. Únicament a Astúries.

Manel López Esteve, historiador (fotografia: Adiva Koenigsberg).

El nou govern de la Generalitat ha decidit de començar a actuar sobre una de les qüestions més polèmiques de fa més d’una dècada: l’aturada renovable a Catalunya. Amb el títol “Situació de les energies renovables a Catalunya i propostes per a descarbonitzar la forma de viure i produir a Catalunya”, el document elaborat fa uns quants dies pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica fa una diagnosi de la situació en què es troba un dels sectors clau per al futur del país. També proposa un seguit d’accions per a començar a desencallar la situació i arribar al 50% de producció renovable el 2030, objectius marcats a la PROENCAT i que clarament no s’assoliran si no hi ha un canvi de rumb dràstic, com fa anys que denuncia el sector renovable. Alhora, el govern espanyol ha aprovat els nous objectius renovables per al 2030 i n’ha augmentat significativament els valors. El sector renovable espanyol veu que la península ibèrica pot oferir l’energia a meitat de preu que no el nord d’Europa i vol atreure la indústria del continent al seu territori, més enllà de Catalunya i el País Basc.

El context de la situació de les renovables a Catalunya

El govern reconeix d’entrada la necessitat d’expandir les energies renovables com a eina per a eliminar les emissions de gasos d’efecte hivernacle generades pels combustibles fòssils. També el paper geopolític important que desenvolupen les energies verdes en el context internacional actual, com a via per a no dependre de països amb “fortes tensions”, en referència a la invasió russa d’Ucraïna. El nou govern veu les renovables com un factor clau de competitivitat per a l’economia catalana, atès que abarateixen el cost de l’energia per a les empreses catalanes, i contraposa la situació d’aturada renovable a Catalunya al compromís internacional per a triplicar la potència renovable fins el 2030 per limitar tant com sigui possible els efectes del canvi climàtic que ja sofrim.

Igualment, ressalta que la UE ha anat apujant els objectius renovables, amb l’última revisió, del 2023, que va augmentar els valors del 32% al 42,5% del consum energètic total –la xifra catalana tan sols fa referència al consum d’electricitat, un vector energètic que correspon aproximadament a un quart de l’energia total. Finalment, emmarca la situació catalana dins els objectius de l’estat espanyol i que han estat pujats al 48% del consum d’energia total de fonts renovables el 2030, amb un 80% de la generació elèctrica. Respecte de Catalunya, el nou govern recorda que la PROENCAT, el pla de renovables en vigor, preveu que l’any 2030 un 54% de l’electricitat sigui generada per renovables, una xifra notablement inferior als nous objectius espanyols.

El nou executiu valida les xifres de l’Observatori de les Energies Renovables per al 2023, any en què a Catalunya la demanda elèctrica va ser coberta tan sols amb un 13,6% de renovables, amb una oscil·lació històrica que s’ha mogut entre el 13% i el 20%, i ha depès molt de la variabilitat anual de la hidràulica i l’eòlica. En comparació, el conjunt de l’estat espanyol va assolir una xifra de producció elèctrica amb renovables del 51% l’any passat.

La UE ha anat ampliant progressivament els objectius renovables. Eòlica i solar, aturades fins ara

El nou executiu reconeix que l’energia eòlica és pràcticament estancada a Catalunya, amb un creixement de solament 130 MW entre l’any 2020 i el 2024. Els nous parcs són de projectes tramitats fa anys que finalment han vist la llum i, també de manera destacable, de l’augment de potència de parcs existents, és a dir, la substitució de molins que han arribat al final de la vida útil per models més moderns i de més potència. Segons l’executiu català, hi ha una seixantena de projectes eòlics en tramitació. En destaquen 2 en construcció (57 MW en total), 8 que ja tenen l’autorització de construcció (237 MW) i 11 més que han passat l’avaluació ambiental (973 MW). L’objectiu per al 2030 per a l’eòlica terrestre és de 5.234 MW, i actualment hi ha 1.406 MW en funcionament.

També és remarcable la defensa de l’eòlica marina que fa el document de la Generalitat, particularment dels projectes que hi ha la badia de Roses, una font de polèmica aquests darrers anys per l’oposició de sectors, com ara el turístic, i per grups ecologistes i científics. El govern argumenta que la PROENCAT situa l’objectiu de l’eòlica marina en 1.000 MW de potència l’any 2030. Tanmateix, recorda que l’aprovació d’aquests projectes marins correspon a l’administració espanyola.

Una de les altres notícies preocupants que destaca el nou executiu català és la manca de desenvolupament fotovoltaic a Catalunya. A més, diu que els motius no són pas tecnològics, econòmics o de manca d’inversions, sinó que cal cercar-los en qüestions reguladores. És a dir, la responsabilitat és de l’administració pública i no pas del sector privat. D’acord amb la PROENCAT, Catalunya ha de disposar de 4.458 MW de fotovoltaica en parcs solars a terra l’any 2030. Malgrat aquesta xifra, que s’hauria d’haver assolit d’ací a cinc anys, actualment solament n’hi ha 351 MW en funcionament, i veníem de 289 MW disponibles el 2020. Un creixement del 21% que contrasta amb la més que duplicació del conjunt espanyol, que entre el 2020 i 2024 passà dels 11.670 MW als 28.334 MW.

Segons el govern, a Catalunya hi ha actualment uns 500 parcs fotovoltaics en diferents estadis de tramitació, més de 150 dels quals són en una fase de tramitació molt primerenca. N’hi ha 15, que sumen 34 MW, que ja han entrat en servei, 129 amb autorització de construcció (967 MW) i 12 més (478 MW) tot esperant de passar aquest tràmit. Amb el tràmit ambiental favorable hi ha 39 projectes (881,4 MW). El govern destaca que hi ha hagut un “cert progrés” de la fotovoltaica, però que la xifra de parcs autoritzats i connectats encara és lluny de ser prou per a arribar als objectius fixats.

El nou executiu català dóna suport a l’eòlica marina a la badia de Roses. Autoproducció solar, l’única bona notícia

Sobre l’autoconsum gràcies a la instal·lació de plaques solars a teulades, el govern destaca que aquest àmbit és el que ha aconseguit més avenços i el que és més a prop de l’objectiu fixat per a l’any 2030, que és de 2.182 MW. Actualment, a Catalunya la iniciativa de particulars i empreses per a posar plaques solars a les teulades ha assolit la xifra total de 991 MW de potència. Tanmateix, el govern apunta que el desenvolupament de l’autoproducció solar ha tingut una desacceleració, que emmarca dins una crisi de l’autoconsum en l’àmbit de l’estat espanyol. De fet, és un fenomen general a escala internacional, amb països com ara Austràlia que comencen a sortir-ne, motivat per l’abaratiment del preu de l’energia després d’haver-se superat la crisi energètica del 2022 i també l’encariment del crèdit i la situació econòmica com més va més complicada per a moltes famílies per fenòmens com ara el fort encariment de l’habitatge.

En relació amb l’energia hidràulica, els embassaments de Catalunya, la PROENCAT no preveu cap creixement de les centrals actuals, excepte les de bombament (reversible), que serveixen per a acumular energia com una gran bateria i són necessàries per a gestionar els excedents solars i eòlics. El nou executiu català apunta a dues necessitats. Per una banda, que quan vencin les concessions actuals no s’enderroquin els embassaments, sinó que se n’asseguri la continuació. Per una altra, respecte de la hidràulica de bombament, el govern considera que si s’acaben aprovant els projectes del Berguedà i les terres de l’Ebre, s’assoliran els objectius del 2030 de 2.034 MW, tenint en compte que ja hi ha en funcionament 534 MW. Tanmateix, no veu viables aquests projectes si no es canvia el termini de concessió, actualment situat a 25 anys, “període totalment insuficient per a fer viable un projecte d’aquestes característiques”.

Finalment, hi ha la bioenergia, amb l’objectiu de produir 2 TWh anuals de producció de biogàs el 2030, amb una potència instal·lada de 246 MW. Segons el govern, Catalunya té 72 plantes de biogàs en funcionament, una trentena de les quals són d’aprofitament de fangs de les depuradores urbanes i una vintena de dejeccions ramaderes. Tots els projectes nous que hi ha en l’àmbit de bioenergies són en fases molt primerenques de tramitació.

Les solucions proposades pel nou govern

Amb aquesta diagnosi general, el grau de compliment dels objectius renovables per al 2030, quan falten poc més de cinc anys per a arribar-hi, se situa en un 0% de l’eòlica marina, un 0% de la solar sobre espais antropitzats (com ara aparcaments), 8% de la solar sobre terreny, 26% de l’eòlica terrestre i la hidràulica de bombament. Les úniques bones notícies són el 45% de compliment de l’autoproducció i el 100% de la hidràulica. Tanmateix, i tal com apunten alguns experts, la PROENCAT es va desfasant ara que es revisen a l’alça per tot Europa els objectius renovables i apareixen noves tecnologies fins ara no previstes, com ara la intel·ligència artificial, que augmentaran el consum energètic de manera destacable.

Sigui com sigui, el govern proposa d’actuar prioritàriament, per desencallar la paràlisi actual, en unes quantes àrees. La primera, promoure l’autoconsum i evitar que la desacceleració continuï. Entre les mesures proposades, hi ha l’eliminació de la necessitat d’autorització administrativa per a les instal·lacions de menys de 500 kW de potència, i això hauria d’accelerar l’aprofitament de les teulades mitjanes. L’administració també vetllarà per l’autoconsum col·lectiu, una amenaça velada a la distribuïdora Endesa, que sovint és acusada de no facilitar-lo. D’una altra banda, reforçarà el paper de l’Energètica, la companyia elèctrica pública, perquè la Generalitat cobreixi totes les teulades els seus edificis amb plaques solars abans del 2030, sempre que sigui possible tècnicament. Preveu que amb aquesta acció s’afegiran uns 200 MW d’autoproducció.

En l’àmbit de la tramitació administrativa, que ha estat recurrentment criticat pel sector renovable com el causant principal de la paràlisi de les renovables al país, el nou executiu anuncia que dedicarà més recursos a la tramitació de projectes, inclosos els centres territorials i una modificació de l’estructura actual per a accelerar-los. També preveu que els permisos es puguin tramitar en paral·lel, i no esperar que se n’aprovi un per passar al següent. En el cas de projectes que són en tràmit, però en què el promotor vol desistir, el govern vol que puguin ser continuats per uns altres promotors. En conjunt, vol reduir els terminis de tramitació de projectes.

El nou govern català reconeix que l’aturada renovable és per motius fonamentalment administratius.

Sobre la solar en espais antropitzats, en què encara no se n’ha començat el desplegament, el nou executiu promet d’aclarir la normativa urbanística o modificar-la per facilitar la construcció de pèrgoles solars als pàrquings i més espais oberts de grans dimensions. En l’àmbit de planificació i l’assoliment dels objectius per al 2030, preveu d’aprovar un pla territorial de les energies renovables per facilitar el coneixement d’aquelles zones més adients per a la implantació de renovables, de manera que s’hi puguin atreure promotors. També, accelerar la tramitació d’aquells projectes estratègics que permetin d’acostar-se als objectius acceleradament, com ara l’eòlica marina o els projectes de centrals reversibles del Berguedà i les terres de l’Ebre. Per evitar les oposicions locals a aquests projectes, el govern aclareix que s’hauran de fer bo i assegurant les compensacions al territori i la protecció del medi.

En l’àmbit de les infrastructures, en què cal actualitzar la xarxa de distribució i transport per donar cabuda a més renovables per la seva natura descentralitzada, el govern vol establir negociacions amb Red Eléctrica i el ministeri espanyol perquè en la pròxima planificació per al període 2025-30 prevegin de fer les inversions necessàries a Catalunya. El govern diu que també actuarà per accelerar l’electrificació del transport, la climatització i la indústria, però sense donar-ne cap detall concret, més enllà de facilitar els tràmits per a nous punts de recàrrega i encarregar a l’Energètica la instal·lació de punts de càrrega de vehicles elèctrics durant els quatre anys vinents a tots els edificis públics amb pàrquing i espais pròxims a la xarxa de carreteres en aquelles comarques en què no hi hagi prou carregadors.

Finalment, sobre les bateries, un sector que és en plena expansió internacional pel seu abaratiment, i en què ja no es conceben centrals solars sense grans bateries, el nou govern vol establir una regulació clara i donar seguretat jurídica a un “sector emergent” que ha de fer viables projectes renovables fins ara descartats. En definitiva, després d’anys de queixa del sector renovable, de paràlisi gairebé absoluta, i amb coneixement ple de quines n’eren les causes, el nou executiu català sembla decidit a actuar-hi. No és el primer govern que declara voler posar fi a aquesta problemàtica. El temps dirà si aquesta vegada les mesures proposades són efectives. No caldrà esperar gaire: el 2030 és a tocar.

El nou govern de la Generalitat ha decidit de començar a actuar sobre una de les qüestions més polèmiques de fa més d’una dècada: l’aturada renovable a Catalunya. Amb el títol “Situació de les energies renovables a Catalunya i propostes per a descarbonitzar la forma de viure i produir a Catalunya”, el document elaborat fa uns quants dies pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica fa una diagnosi de la situació en què es troba un dels sectors clau per al futur del país. També proposa un seguit d’accions per a començar a desencallar la situació i arribar al 50% de producció renovable el 2030, objectius marcats a la PROENCAT i que clarament no s’assoliran si no hi ha un canvi de rumb dràstic, com fa anys que denuncia el sector renovable. Alhora, el govern espanyol ha aprovat els nous objectius renovables per al 2030 i n’ha augmentat significativament els valors. El sector renovable espanyol veu que la península ibèrica pot oferir l’energia a meitat de preu que no el nord d’Europa i vol atreure la indústria del continent al seu territori, més enllà de Catalunya i el País Basc.

El context de la situació de les renovables a Catalunya

El govern reconeix d’entrada la necessitat d’expandir les energies renovables com a eina per a eliminar les emissions de gasos d’efecte hivernacle generades pels combustibles fòssils. També el paper geopolític important que desenvolupen les energies verdes en el context internacional actual, com a via per a no dependre de països amb “fortes tensions”, en referència a la invasió russa d’Ucraïna. El nou govern veu les renovables com un factor clau de competitivitat per a l’economia catalana, atès que abarateixen el cost de l’energia per a les empreses catalanes, i contraposa la situació d’aturada renovable a Catalunya al compromís internacional per a triplicar la potència renovable fins el 2030 per limitar tant com sigui possible els efectes del canvi climàtic que ja sofrim.

Igualment, ressalta que la UE ha anat apujant els objectius renovables, amb l’última revisió, del 2023, que va augmentar els valors del 32% al 42,5% del consum energètic total –la xifra catalana tan sols fa referència al consum d’electricitat, un vector energètic que correspon aproximadament a un quart de l’energia total. Finalment, emmarca la situació catalana dins els objectius de l’estat espanyol i que han estat pujats al 48% del consum d’energia total de fonts renovables el 2030, amb un 80% de la generació elèctrica. Respecte de Catalunya, el nou govern recorda que la PROENCAT, el pla de renovables en vigor, preveu que l’any 2030 un 54% de l’electricitat sigui generada per renovables, una xifra notablement inferior als nous objectius espanyols.

El nou executiu valida les xifres de l’Observatori de les Energies Renovables per al 2023, any en què a Catalunya la demanda elèctrica va ser coberta tan sols amb un 13,6% de renovables, amb una oscil·lació històrica que s’ha mogut entre el 13% i el 20%, i ha depès molt de la variabilitat anual de la hidràulica i l’eòlica. En comparació, el conjunt de l’estat espanyol va assolir una xifra de producció elèctrica amb renovables del 51% l’any passat.

La UE ha anat ampliant progressivament els objectius renovables. Eòlica i solar, aturades fins ara

El nou executiu reconeix que l’energia eòlica és pràcticament estancada a Catalunya, amb un creixement de solament 130 MW entre l’any 2020 i el 2024. Els nous parcs són de projectes tramitats fa anys que finalment han vist la llum i, també de manera destacable, de l’augment de potència de parcs existents, és a dir, la substitució de molins que han arribat al final de la vida útil per models més moderns i de més potència. Segons l’executiu català, hi ha una seixantena de projectes eòlics en tramitació. En destaquen 2 en construcció (57 MW en total), 8 que ja tenen l’autorització de construcció (237 MW) i 11 més que han passat l’avaluació ambiental (973 MW). L’objectiu per al 2030 per a l’eòlica terrestre és de 5.234 MW, i actualment hi ha 1.406 MW en funcionament.

També és remarcable la defensa de l’eòlica marina que fa el document de la Generalitat, particularment dels projectes que hi ha la badia de Roses, una font de polèmica aquests darrers anys per l’oposició de sectors, com ara el turístic, i per grups ecologistes i científics. El govern argumenta que la PROENCAT situa l’objectiu de l’eòlica marina en 1.000 MW de potència l’any 2030. Tanmateix, recorda que l’aprovació d’aquests projectes marins correspon a l’administració espanyola.

Una de les altres notícies preocupants que destaca el nou executiu català és la manca de desenvolupament fotovoltaic a Catalunya. A més, diu que els motius no són pas tecnològics, econòmics o de manca d’inversions, sinó que cal cercar-los en qüestions reguladores. És a dir, la responsabilitat és de l’administració pública i no pas del sector privat. D’acord amb la PROENCAT, Catalunya ha de disposar de 4.458 MW de fotovoltaica en parcs solars a terra l’any 2030. Malgrat aquesta xifra, que s’hauria d’haver assolit d’ací a cinc anys, actualment solament n’hi ha 351 MW en funcionament, i veníem de 289 MW disponibles el 2020. Un creixement del 21% que contrasta amb la més que duplicació del conjunt espanyol, que entre el 2020 i 2024 passà dels 11.670 MW als 28.334 MW.

Segons el govern, a Catalunya hi ha actualment uns 500 parcs fotovoltaics en diferents estadis de tramitació, més de 150 dels quals són en una fase de tramitació molt primerenca. N’hi ha 15, que sumen 34 MW, que ja han entrat en servei, 129 amb autorització de construcció (967 MW) i 12 més (478 MW) tot esperant de passar aquest tràmit. Amb el tràmit ambiental favorable hi ha 39 projectes (881,4 MW). El govern destaca que hi ha hagut un “cert progrés” de la fotovoltaica, però que la xifra de parcs autoritzats i connectats encara és lluny de ser prou per a arribar als objectius fixats.

El nou executiu català dóna suport a l’eòlica marina a la badia de Roses. Autoproducció solar, l’única bona notícia

Sobre l’autoconsum gràcies a la instal·lació de plaques solars a teulades, el govern destaca que aquest àmbit és el que ha aconseguit més avenços i el que és més a prop de l’objectiu fixat per a l’any 2030, que és de 2.182 MW. Actualment, a Catalunya la iniciativa de particulars i empreses per a posar plaques solars a les teulades ha assolit la xifra total de 991 MW de potència. Tanmateix, el govern apunta que el desenvolupament de l’autoproducció solar ha tingut una desacceleració, que emmarca dins una crisi de l’autoconsum en l’àmbit de l’estat espanyol. De fet, és un fenomen general a escala internacional, amb països com ara Austràlia que comencen a sortir-ne, motivat per l’abaratiment del preu de l’energia després d’haver-se superat la crisi energètica del 2022 i també l’encariment del crèdit i la situació econòmica com més va més complicada per a moltes famílies per fenòmens com ara el fort encariment de l’habitatge.

En relació amb l’energia hidràulica, els embassaments de Catalunya, la PROENCAT no preveu cap creixement de les centrals actuals, excepte les de bombament (reversible), que serveixen per a acumular energia com una gran bateria i són necessàries per a gestionar els excedents solars i eòlics. El nou executiu català apunta a dues necessitats. Per una banda, que quan vencin les concessions actuals no s’enderroquin els embassaments, sinó que se n’asseguri la continuació. Per una altra, respecte de la hidràulica de bombament, el govern considera que si s’acaben aprovant els projectes del Berguedà i les terres de l’Ebre, s’assoliran els objectius del 2030 de 2.034 MW, tenint en compte que ja hi ha en funcionament 534 MW. Tanmateix, no veu viables aquests projectes si no es canvia el termini de concessió, actualment situat a 25 anys, “període totalment insuficient per a fer viable un projecte d’aquestes característiques”.

Finalment, hi ha la bioenergia, amb l’objectiu de produir 2 TWh anuals de producció de biogàs el 2030, amb una potència instal·lada de 246 MW. Segons el govern, Catalunya té 72 plantes de biogàs en funcionament, una trentena de les quals són d’aprofitament de fangs de les depuradores urbanes i una vintena de dejeccions ramaderes. Tots els projectes nous que hi ha en l’àmbit de bioenergies són en fases molt primerenques de tramitació.

Les solucions proposades pel nou govern

Amb aquesta diagnosi general, el grau de compliment dels objectius renovables per al 2030, quan falten poc més de cinc anys per a arribar-hi, se situa en un 0% de l’eòlica marina, un 0% de la solar sobre espais antropitzats (com ara aparcaments), 8% de la solar sobre terreny, 26% de l’eòlica terrestre i la hidràulica de bombament. Les úniques bones notícies són el 45% de compliment de l’autoproducció i el 100% de la hidràulica. Tanmateix, i tal com apunten alguns experts, la PROENCAT es va desfasant ara que es revisen a l’alça per tot Europa els objectius renovables i apareixen noves tecnologies fins ara no previstes, com ara la intel·ligència artificial, que augmentaran el consum energètic de manera destacable.

Sigui com sigui, el govern proposa d’actuar prioritàriament, per desencallar la paràlisi actual, en unes quantes àrees. La primera, promoure l’autoconsum i evitar que la desacceleració continuï. Entre les mesures proposades, hi ha l’eliminació de la necessitat d’autorització administrativa per a les instal·lacions de menys de 500 kW de potència, i això hauria d’accelerar l’aprofitament de les teulades mitjanes. L’administració també vetllarà per l’autoconsum col·lectiu, una amenaça velada a la distribuïdora Endesa, que sovint és acusada de no facilitar-lo. D’una altra banda, reforçarà el paper de l’Energètica, la companyia elèctrica pública, perquè la Generalitat cobreixi totes les teulades els seus edificis amb plaques solars abans del 2030, sempre que sigui possible tècnicament. Preveu que amb aquesta acció s’afegiran uns 200 MW d’autoproducció.

En l’àmbit de la tramitació administrativa, que ha estat recurrentment criticat pel sector renovable com el causant principal de la paràlisi de les renovables al país, el nou executiu anuncia que dedicarà més recursos a la tramitació de projectes, inclosos els centres territorials i una modificació de l’estructura actual per a accelerar-los. També preveu que els permisos es puguin tramitar en paral·lel, i no esperar que se n’aprovi un per passar al següent. En el cas de projectes que són en tràmit, però en què el promotor vol desistir, el govern vol que puguin ser continuats per uns altres promotors. En conjunt, vol reduir els terminis de tramitació de projectes.

El nou govern català reconeix que l’aturada renovable és per motius fonamentalment administratius.

Sobre la solar en espais antropitzats, en què encara no se n’ha començat el desplegament, el nou executiu promet d’aclarir la normativa urbanística o modificar-la per facilitar la construcció de pèrgoles solars als pàrquings i més espais oberts de grans dimensions. En l’àmbit de planificació i l’assoliment dels objectius per al 2030, preveu d’aprovar un pla territorial de les energies renovables per facilitar el coneixement d’aquelles zones més adients per a la implantació de renovables, de manera que s’hi puguin atreure promotors. També, accelerar la tramitació d’aquells projectes estratègics que permetin d’acostar-se als objectius acceleradament, com ara l’eòlica marina o els projectes de centrals reversibles del Berguedà i les terres de l’Ebre. Per evitar les oposicions locals a aquests projectes, el govern aclareix que s’hauran de fer bo i assegurant les compensacions al territori i la protecció del medi.

En l’àmbit de les infrastructures, en què cal actualitzar la xarxa de distribució i transport per donar cabuda a més renovables per la seva natura descentralitzada, el govern vol establir negociacions amb Red Eléctrica i el ministeri espanyol perquè en la pròxima planificació per al període 2025-30 prevegin de fer les inversions necessàries a Catalunya. El govern diu que també actuarà per accelerar l’electrificació del transport, la climatització i la indústria, però sense donar-ne cap detall concret, més enllà de facilitar els tràmits per a nous punts de recàrrega i encarregar a l’Energètica la instal·lació de punts de càrrega de vehicles elèctrics durant els quatre anys vinents a tots els edificis públics amb pàrquing i espais pròxims a la xarxa de carreteres en aquelles comarques en què no hi hagi prou carregadors.

Finalment, sobre les bateries, un sector que és en plena expansió internacional pel seu abaratiment, i en què ja no es conceben centrals solars sense grans bateries, el nou govern vol establir una regulació clara i donar seguretat jurídica a un “sector emergent” que ha de fer viables projectes renovables fins ara descartats. En definitiva, després d’anys de queixa del sector renovable, de paràlisi gairebé absoluta, i amb coneixement ple de quines n’eren les causes, el nou executiu català sembla decidit a actuar-hi. No és el primer govern que declara voler posar fi a aquesta problemàtica. El temps dirà si aquesta vegada les mesures proposades són efectives. No caldrà esperar gaire: el 2030 és a tocar.