Vilaweb.cat

Dos sentits de llibertat

És gairebé universal que la llibertat es reclama quan hi ha privació. Durant segles a les masses de vassalls els ha mancat fonamentalment dues coses: llibertat i els mitjans de producció. “Terra i llibertat” era el lema d’una organització anarquista russa dels anys seixanta i setanta del segle XIX, d’on prengueren nom el diari anarquista fundat a Gràcia l’any 1888 i el que es publicà l’any següent a Madrid, abans de traslladar-se a Barcelona el 1906 i passar a ser editat per la FAI el 1930. Aquell lema, que també fou adoptat per Emiliano Zapata durant la revolució mexicana, no tenia tradició a Catalunya. “Llibertat, igualtat, fraternitat” era el mot d’ordre de la Revolució Francesa, però a Catalunya la revolta s’havia fet al crit de “Visca la terra! Muira el mal govern!” El Corpus de Sang no el catalitzà pas la idea de capgirar el món; ni encetà cap revolució anarquista contra el govern com a tal. Era una explosió social contra l’alteració d’una legitimitat anterior per imposició de la política centralitzadora de Felip IV de Castella i el seu privat el comte-duc d’Olivares. Els segadors clamaven contra el mal govern i contra els traïdors, és a dir, contra els catalans que executaven els abusos de la corona.

Per no perdre’s en el laberint de les abstraccions i les disputes estèrils que hi surten com furóncols, convé tenir present l’advertiment d’Isaiah Berlin: “Les paraules, idees i accions polítiques només són intel·ligibles en el context dels afers que divideixen les persones que les utilitzen.” Si no entenem la naturalesa dels problemes, difícilment entendrem el sentit dels mots que hi aboquem, i si no entenem l’ús que fem de les paraules tampoc no entendrem la nostra actitud davant els problemes.

Dels molts problemes dels catalans, n’hi ha que els afecten com a catalans –i no sols com a espanyols, europeus, occidentals o, en el vessant més particular, com a pagesos, urbanites, consumidors, pares o fills, dones i homes, estudiants o jubilats. Entre els problemes que els afecten com a catalans, és a dir, com a persones amb un sistema d’identificacions socials que inclou la identitat nacional, hi ha la manca de llibertat. Així es desprèn de les pancartes exhibides a les manifestacions abans i després del referèndum del 2017 amb eslògans com “Freedom for Catalonia”, “Llibertat presos polítics” o simplement “Llibertat”. I no hi ha cap dubte que la majoria de catalans, si els haguessin preguntat per a què volien un referèndum d’independència, hauria respost que per a gaudir de més llibertat. L’eufemisme “dret a decidir”, que Artur Mas invocà per satisfer la demanda social d’un referèndum, reclamava la llibertat d’encetar un procediment d’autodeterminació sense coaccions de l’estat, que ja havia intervingut de manera molt grollera quan revocà una part essencial de l’estatut d’autonomia.   

A banda els empresonaments per raons polítiques, que no ofereixen cap problema d’interpretació filosòfica o moral, val la pena d’aprofundir en el caràcter de la llibertat que reclama l’independentisme, una llibertat que no és pas evident a tothom, si jutgem per la dificultat que l’independentisme troba per a imposar el seu relat. En un famós assaig, Berlin analitzà dos dels sentits principals del mot “llibertat”. El primer sentit, que anomenà llibertat negativa, concerneix tot el que es pot fer sense interferències de ningú. Dit a la manera popular: és la potestat de fer allò que ens ve de gust, allò que ens dóna la gana de fer. El sentit negatiu sembla cobrir prou bé la reivindicació catalana, que suposa la interferència de l’estat en àrees en què els catalans voldrien poder actuar d’una manera diferent de com ho fan. Si algú posa en dubte la interferència estatal acusant la reivindicació de victimista, el catalans sempre podran remetre’s a l’evidència assenyalant, per exemple, que l’estat impedeix d’institucionalitzar l’idioma en tots els espais de la vida pública. O que priva el govern autonòmic d’aplicar les competències transferides, blocant-les amb lleis d’harmonització de les autonomies o recorrent sistemàticament contra la legislació del parlament català al Tribunal Constitucional. Tot això i més és incontestable, però no es pot descartar que la causa última de la dependència sigui la incapacitat política –una possibilitat per a la qual també hi ha evidència abundant.

L’experiència reiterada de mal govern i fins de desgovern en diverses èpoques no es pot atribuir exclusivament ni principal a manca de llibertat política. Xavier Rubert de Ventós rebatejà els Països Catalans amb la sigla PPP, Països Políticament Pobres. Repassant la història del país o països fins a l’actualitat, diria que els escau més l’acrònim PPE, Països Políticament Estúpids. No pas perquè, a la manera del capitalisme més darwinista, consideri la pobresa correlativa de la deficiència mental, sinó perquè en política la pobresa de recursos no és cap descripció d’una mancança ingènita, sinó una metàfora de la incapacitat demostrada per a copsar les oportunitats. En camí de bastir una de les nacions més potents d’Europa entre la baixa edat mitjana i el Renaixement, els catalans ho varen perdre tot, peça a peça, com hereus escampa d’una família opulenta en altre temps. I en l’etapa moderna, quan Catalunya concentrava la riquesa peninsular i era pionera a modernitzar la societat, malbaratà l’avantatge en orgies autodestructives astutament aprofitades per l’estat. Aquí caldria recordar les cinc regles de l’estupidesa del professor Carlo Cipolla, alterant la tercera, la regla d’or, per a adaptar-la a l’especificitat nostrada. L’estúpid –diu Cipolla– és qui perjudica els altres sense beneficiar-se’n o fins i tot amb perjudici per a ell. La nostra variant seria: l’estúpid és qui es perjudica ell mateix pensant-se perjudicar uns altres que acaba beneficiant.

El sentit positiu de llibertat deriva del desig de ser el propi amo, expressat en el lema “els catalans no tenim rei”. Aquest sentit es diferencia de l’anterior, en què l’accent es posa en el propi albir i racionalitat, en la voluntat d’autodeterminació i de responsabilitat, mentre que la llibertat en sentit negatiu consisteix a no ser privat per altri d’actuar d’acord amb la voluntat pròpia. La diferència sembla molt petita, però històricament ha tingut conseqüències importants, explica Berlin, a causa de la força inercial, del momentum, que prengué la metàfora d’autodomini.

No disposo d’espai per a resseguir l’argumentació de Berlin, i em limito doncs a apuntar les conseqüències del desig d’autodeterminació quan es predica d’un subjecte dividit entre un jo veritable, racional o judiciós –la Catalunya real d’alguns polítics, posem per cas– i un jo passional, ignorant del seu interès, ofuscat, recalcitrant. Amb aquesta bifurcació del subjecte de la llibertat, es poden bandejar les preferències i els sentiments de les persones empíriques, coaccionar-les i oprimir-les en nom del seu ésser veritable. I fer-ho amb convenciment que els objectius superiors coincideixen amb la llibertat del jo real, malgrat que el jo empíric ignori el seu interès autèntic. La llibertat en sentit positiu pot derivar en la idea que cal fer triomfar la forma de vida correcta, arrossegant-hi els repatanis per tots els mitjans necessaris. La forma de vida correcta és sinònim de correcció política, una idea que no és de dretes ni d’esquerres, car enllaça la tirania dels tradicionalistes –la Inquisició o el maccarthisme– amb la dels revolucionaris –la guillotina i el Gulag. Tenia raó Pilar Rahola criticant diumenge passat el relat de l’esquerra catalana –ella en deia “determinada esquerra”, però la veritat és que costa molt de discernir-ne cap altra– com un “problema de llibertats”. Denunciava “l’assetjament, coerció, amenaces i censura ideològica” en nom de la correcció política. És a dir, en nom de la llibertat entesa en el sentit positiu de Berlin de domini d’altri damunt la base de creure’s en possessió de la veritat. Rahola ho reblava al·ludint a l’experiència històrica de la qual he fet esment abans en parlar d’orgies autodestructives: “Per dir-ho clar i català: estem patint una esquerra amb tics totalitaris que no és nova a Catalunya, com bé ens recorda la memòria tràgica.” Durant dècades l’experiència del franquisme induí a confondre totalitarisme amb feixisme, que a Espanya és bàsicament d’arrel castellana, tot dissimulant que el totalitarisme tenia uns altres ascendents ideològics en terres catalanes.

Berlin creia que les nacionalitats oprimides no cerquen llibertat d’acció sense traves sinó una cosa més simple: ser reconegudes com a entitats col·lectives amb voluntat pròpia i decidides a actuar d’acord amb aquesta voluntat. Perquè hom es pot sentir privat de llibertat pel fet de no ser reconegut com una persona capaç d’autogovernar-se, però també com a membre d’un grup no reconegut o no prou respectat, i aquest sentiment acostuma a traduir-se en desig d’emancipació del grup o nacionalitat en qüestió.    

Collboni sí que rep Felipe VI al sopar del Mobile, i trenca el costum d’Ada Colau

El rei espanyol, Felipe VI, ha arribat aquest vespre al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de Barcelona per a presidir el sopar inaugural del Mobile World Congress (MWC), però, quan ha estat a les portes, com és habitual de fa anys, el president Pere Aragonès no hi era per a rebre’l. En canvi, sí que hi era Jaume Collboni, batlle de Barcelona, que ha trencat el costum de la seva antecessora, Ada Colau. També l’ha rebut el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i més tard, el del Paraguai, Santiago Peña, que aquests dies és a la ciutat.

Una vegada dins, ha estat rebut pels ministres espanyols Jordi Hereu i José Luis Escrivá; la comissària europea Adina Vălean; el delegat del govern espanyol, Carlos Prieto; les secretàries d’estat María Teresa Ledo i María González; la batllessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín; i la presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret.

Desenes de manifestacions per tot el país reclamen d’aturar el genocidi a Gaza

Noves manifestacions multitudinàries a desenes de ciutats dels Països Catalans en defensa del poble palestí en què es demana “aturar el genocidi” a Gaza. Només a Barcelona ja hi ha hagut 4.500 assistents, segons la Guàrdia Urbana. De nou, les mobilitzacions exigeixen que s’aturi el comerç d’armes amb Israel i que se suspenguin les relacions diplomàtiques amb l’estat israelià. Alhora, reclamen mesures “concretes i eficaces” contra “l’ocupació, l’apartheid i el colonialisme” a Palestina.

Les manifestacions han estat convocades pel moviment Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), que denuncia que cap de les mesures “per a impedir actes de genocidi i per a l’entrada d’ajuda humanitària sense restriccions” a la Franja de Gaza, que va exigir el Tribunal Internacional de Justícia va dictar el passat 26 de gener, estan sent adoptades. Així doncs, per segona vegada, han mobilitzat a centenars de persones d’arreu del país i també de l’estat espanyol.

“Després de quatre mesos i mig, seguim aquí perquè la massacre continua a Gaza davant els ulls i la passivitat de tot el món”, ha denunciat Mazeed Khalilia, membre de la Comunitat Palestina a Catalunya que ha assistit a la manifestació d’aquest matí a Barcelona. “Ens manifestem perquè és l’única eina de lluita. I seguim reclamant un alto el foc immediat a Gaza i la fi de l’ocupació militar sionista”, ha continuat Khalilia. Els manifestants també han exigit al govern espanyol la fi de la compravenda d’armes amb Israel. Les protestes s’han fet de manera simultània a desenes de ciutats de país i de l’estat espanyol.

“És molt preocupant comprovar com el ministre José Manuel Albares va mentir en seu parlamentària i als mitjans dient que s’havia suspès la venda d’armes a Israel”, ha criticat Alys Samson Estapé, membre de la coalició Prou Complicitat amb Israel. “Després s’ha demostrat que Espanya va ser el país que més armes va vendre a Israel al novembre i per valor d’un milió d’euros”, ha sentenciat Samson Estapé, que ha apostat per “l’embargament militar total” a Israel. “Els estats estan oblidant la seva responsabilitat en aquest genocidi i ignorant el dret internacional més bàsic”, ha apuntat la membre de la coalició Prou Complicitat amb Israel.

La manifestació de Barcelona ha estat una de les més multitudinàries, però també s’han fet mobilitzacions a les següents ciutats:

Alacant, Barcelona, Eivissa, Elx (Baix Vinalopó), Gandia (Safor), Girona, Lleida (Segrià), Maó, Morella (Ports), Novelda (Vinalopó Mitjà), Olot, Palma, Salt (Gironès), Tarragona, Terrassa (Vallès Occidental), Torrevella (Baix Segura), Vall d’Alba (Plana Alta), València, Vilafranca del Penedès, Villena (Alt Vinalopó), Vinaròs (Baix Maestrat) i Vila-real (Plana Baixa). A Nules (Plana Baixa), es farà demà a les 19.30 i començarà a la plaça Major.

Manifestació a València. Manifestació a Maó. Manifestació a Barcelona.

 

Alerta per pluja, vent i neu a gran part del país

Les Illes, el País Valencià i el Principat tenen activades alertes de pluja, ventades fortes i nevades per a avui, segons la predicció de l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET). Concretament, hi ha avís groc per fortes ratxes de vent entre setanta quilòmetres per hora i vuitanta, de manera que també s’han activat els avisos per risc d’onatge, amb ones que poden arribar a tres metres.

Així mateix, serà una jornada marcada per les nevades i la pluja. S’esperen precipitacions generalitzades, que poden anar acompanyades de tempestes ocasionals al nord del Principat i, a última hora del dia, a les Illes. A Catalunya, a més, la cota de neu serà al voltant de 1.400-1.800 metres, i podria arribar a baixar fins a 600-1.000. De fet, Protecció Civil ha posat en pre-alerta el pla especial d’emergències per nevades a Catalunya (Neucat) pel pronòstic de nevades de més de 20 centímetres de gruix a la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. El Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) preveu que la nevada serà sobretot demà, dimarts, quan la cota de neu començarà al voltant dels 1.000 metres d’altitud i pot baixar en moments de precipitació intensa.

La temperatura màxima baixarà, per bé que és previst que tant a la costa com al Pirineu les mínimes pugin.

Segons el Meteocat, la pluja al Principat serà feble en general i localment moderada a punts de la meitat est, on anirà acompanyada de tempesta i de calamarsa o pedra tova.

Al País Valencià han bufat fortes ventades tot el cap de setmana, i s’espera que ho continuï fent avui, sobretot a l’interior, per bé que no es descarta que també n’hi hagi al litoral. Els núvols predominaran pràcticament a tot el País Valencià, i a la tarda podria haver-hi precipitacions febles, més probables a l’interior.

25/02 11:24 #AEMET actualiza #FMA en C. Valenciana. Activos HOY y MAÑANA. Nivel máx amarillo. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 11:24 . Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/8qVmJoUFoM https://t.co/m6cX9KsbRd

— AEMET_C. Valenciana (@AEMET_CValencia) February 25, 2024

25/02 11:06 #AEMET actualiza #FMA en Baleares. Activos HOY y MAÑANA. Nivel máx amarillo. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 11:06 . Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/xY6Un0EpyF https://t.co/ynX5jxioYH

— AEMET_Baleares (@AEMET_Baleares) February 25, 2024

25/02 11:18 #AEMET actualiza #FMA en Cataluña. Activos HOY y MAÑANA. Nivel máx amarillo. Imagen del mapa de avisos en vigor a las 11:18 . Para ver una tabla de avisos actualizada haga CLIC EN LA IMAGEN o visite https://t.co/VSmZUB8rNB https://t.co/xA8WCSGQ1y

— AEMET_Cataluña (@AEMET_Cat) February 25, 2024

Andorra, de moment, no és en situació d’alerta, però, segons que informa el Servei de Meteorologia d’Andorra, les temperatures tornaran a baixar i apareixeran nous fronts que poden deixar nevades importants al nord. Les ventades en aquesta zona són previstes entre demà i demà passat.

Després del pas del front càlid que porta un augment de la cota de neu durant el dia i precipitacions febles, a partir de demà, nous fronts deixaran nevades, més importants al nord, i fort vent entre dimarts i dimecres pic.twitter.com/Oycuj1iSgn

— Servei Meteo d'Andorra (@MeteoAnd_OECC) February 25, 2024

A Catalunya Nord, hi pot començar a ploure avui a la tarda i allargar-se fins demà havent dinat. Les ratxes de vent demà podran superar els cinquanta quilòmetres per hora.

Aragonès diu que el pressupost superarà els 1.000 milions d’euros en recerca i innovació

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha anunciat avui que en els comptes del govern del 2024 se superaran per primera vegada els 1.000 milions d’euros destinats a la recerca, el desenvolupament i la innovació.  “És una aposta per la reindustrialització del país basada en el coneixement”, ha dit. Aragonès n’ha parlat al Mobile Lunch que ha congregat unes tres-centes persones de l’ecosistema digital a la Fundació Antoni Tàpies en la jornada prèvia al començament del Mobile World Congress. Aragonès els ha instat a aprofitar el Mobile per enfortir el lideratge tecnològic del país. L’esdeveniment ha comptat també amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i el ministre de Transformació Digital, José Luis Escrivá.

El Mobile Lunch marca l’inici oficiós del Mobile, que obre portes demà dilluns al recinte de Fira Barcelona a la Gran Via i on s’esperen enguany 95.000 visitants -15.000 més que l’any passat- i 2.400 expositors. L’esdeveniment previ organitzat per la fundació Mobile World Capital Barcelona ha reunit unes 300 persones de l’ecosistema digital barceloní i català, i també hi ha participat alguns dels congressistes internacionals que ja han arribat a la ciutat. Enguany la trobada s’ha celebrat a la Fundació Antoni Tàpies i no al recinte de Palo Alto com es feia fins ara, coincidint amb el centenari del naixement de l’artista barceloní.

El president Aragonès ha aprofitat la trobada per anunciar que el pressupost del 2024 de la Generalitat superarà “per primera vegada” la xifra dels 1.000 milions d’euros destinats a recerca, desenvolupament i innovació. Una mostra, ha dit, “de l’aposta del Govern per la reindustrialització del país basada en el coneixement i una mostra que sabem prioritzar els recursos on hi ha més retorn no només econòmic, no només en forma de llocs de treball, sinó en forma d’oportunitats per tothom”.

Aragonès ha vaticinat que el Mobile World Congress 2024, que obre portes demà, “batrà tots els rècords de visitants, d’impacte econòmic i de volum de negoci”, i ha cridat a aprofitar “l’oportunitat i el privilegi” que representa per Barcelona i Catalunya acollir la cita “per enfortir encara més el lideratge tecnològic al país”. El president ha remarcat que aquest sector és una aposta estratègica de país, juntament amb la recerca i el coneixement, “amb l’impuls d’infraestructures com el Barcelona Supercomputing Center o les desenes de centres de recerca al voltant de l’àrea de Barcelona”.

Collboni posa límits a les grans tecnològiques

Al seu torn, l’alcalde de la ciutat, Jaume Collboni, ha presentat Barcelona com la ciutat “on s’ha de ser si tens un projecte tecnològic, si vols emprendre, si et vols formar i vols que el teu negoci o projecte creixi”. Collboni ha dit que l’objectiu de fer de Barcelona el pol d’atracció tecnològica del sud d’Europa i del món “ja s’està aconseguint”. “Som la ciutat amb la taxa d’atur més baixa d’Espanya, el 6%, i que té el creixement d’ocupació qualificada més alt de tot l’estat, justament en el sector tecnològic; i aquest era l’objectiu”, ha asseverat. Per als anys vinents, l’alcalde ha dit que cal posar l’accent i “fer un esforç per compartir que Barcelona ha tornat, per compartir i per competir, amb la idea que la tecnologia ha d’estar al servei de la societat i les persones, i no a la inversa”. En aquest sentit, el batlle ha dit que “és important” saber posar límits a algunes plataformes i empreses tecnològiques molt grans, “i que les legislacions sobre intel·ligència artificial protegeixin la creativitat”. Aquest, ha dit, serà el propòsit de la Mobile World Capital els anys vinents.

Escrivà demana consens sobre la IA

En el seu torn de paraula, el ministre de Transformació Digital, José Luís Escrivá, ha abundat en aquesta línia i ha dit que “estem a les portes d’una revolució industrial” de la mà de la intel·ligència artificial, i ha dit que cal “un gran consens amb tots els agents social i la societat civil, liderada pels governs, per arribar a decidir els límits d’aquesta tecnologia tan transformadora, decidir on acaba el territori de les màquines i quin és l’àmbit que volem reservar a les persones”.

El ministre, que enguany visitarà per primera vegada el MWC, ha dit que aquesta cita l’impressiona, i que ha esdevingut “no només una fira de presentació sinó el punt de trobada en què tot el món digital ha de ser-hi; l’intercanvi d’experiències probablement serà el centre de l’activitat”.

També ha intervingut el CEO de la Mobile World Capital Barcelona, Francesc Fajula, que ha dit que des d’aquesta fundació entenen la tecnologia com a motor de canvi, al servei de les persones i no al revés. “Som enmig d’una crisi climàtica i el que ens pot ajudar a trobar solucions és la tecnologia, i per això en l’últim any hem treballat en projectes que abanderin aquest ús humanista de la tecnologia, no només de la intel·ligència artificial; i ho hem fet des de Barcelona.”

Els Estats Units i el Regne Unit tornen a bombardar els hutis al Iemen

Els Estats Units i el Regne Unit han tornat a bombardar aquesta nit els hutis al Iemen, concretament divuit objectius en què es preparaven atacs contra vaixells mercants. “El 24 de febrer cap a les 23.50 (hora de Sanà), forces del Comandament Central, juntament amb les forces armades del Regne Unit i el suport d’Austràlia, Bahrain, el Canadà, Dinamarca, els Països Baixos i Nova Zelanda, han atacat divuit objectius hutis a les zones del Iemen controlades per aquests a les quals l’Iran dóna suport”, tal com ha informat el Comandament Central de les forces armades nord-americanes en un comunicat.

Aquests atacs anaven adreçats contra “zones utilitzades pels hutis per atacar vaixells mercants internacionals i vaixells a la regió”, explica el text, publicat a Twitter. En concret contra “instal·lacions d’emmagatzematge d’armament, instal·lacions d’emmagatzematge de míssils, sistemes aeris no tripulats d’atac sense retorn, sistemes de defensa aèria, radars i un helicòpter”.

Amb aquests atacs, els Estats Units té l’objectiu de “rebaixar la capacitat dels hutis i evitar els seus atacs insensats i il·legals contra vaixells internacionals comercials i dels Estats Units i el Regne Unit la mar Roja, l’estret de Bab el-Màndeb i el golf d’Aden”. A més, apel·la a la “defensa pròpia” dels països participants i al restabliment de la llibertat de navegació. “Els atacs hutis il·legals han afectat l’ajuda humanitària adreçada al Iemen, les economies de Pròxim Orient i han provocat danys mediambientals.”

Ahir mateix, mitjans afins als hutis com la televisió Al-Masira, va informar de tres atacs dels Estats Units i el Regne Unit a la capital, Sanà, i bombardejos a Attan, Al-Nahdain i Taiz.

Després de l’actuació dels Estats Units i el Regne Unit, el portaveu d’operacions militars dels hutis, Yahya Sari, ha informat de nous atacs de l’exèrcit iemenita contra objectius nord-americans i ha advertit que les seves operacions militars no cessaran tret que ho facin les dels seus enemics a Gaza.

“Les forces navals de les forces armades iemenites han dut a terme una operació militar específica adreçada contra el vaixell nord-americà ‘Torm Thor’ al golf d’Aden, amb diversos míssils navals apropiats”, ha anunciat Sari en un comunicat publicat a Telegram. En la mateixa nota, el portaveu militar iemenita ha afegit que les seves forces aèries també han atacat “diversos vaixells de guerra nord-americans a la mar Roja amb diversos vehicles aeris no tripulats”.

Es tracta, explica la nota, d'”una resposta” a les crides del poble iemenita “pel triomf de l’oprimit poble palestí, i dins les represàlies a l’agressió nord-americana-britànica” contra el Iemen.

En aquest sentit, l’exèrcit del país ha asseverat que “faran front a l’escalada” dels Estats Units i el Regne Unit amb “més operacions militars qualitatives contra tots els objectius hostils a la mar Roja i Àrab”.

“Les forces armades iemenites, juntament amb tot el gran poble iemenita, persisteixen a mantenir els seus deures religiosos, morals i humanitaris cap al poble palestí, i les seves operacions militars no cessaran tret que cessi l’agressió i s’aixequi el setge contra el poble palestí a la Franja de Gaza”, conclou el comunicat.

En els últims mesos, les hostilitats s’han intensificat a la regió a conseqüència dels atacs israelians sobre la Franja de Gaza. En solidaritat amb els palestins, els hutis han advertit que atacaran qualsevol vaixell operat per empreses israelianes o bé que tinguin com a destinació final els seus ports.

En resposta, els Estats Units i el Regne Units han liderat una coalició amb vista a protegir el comerç marítim, arribant fins i tot a atacar territori iemenita controlat pels rebels, la qual cosa ha estès també els atacs als vaixells d’aquests dos països.

Neix al Zoo de Barcelona una gasela dama mohor

Neix al Zoo de Barcelona una gasela dama mohor (Nanger dama mhorr), una espècie natural de les regions subdesèrtiques del sud del Marroc i el Sàhara Occidental que, actualment, és en perill crític d’extinció, segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). L’animal va néixer el 7 de febrer, és un mascle, i és fill d’una de les femelles del grup i del mascle reproductor, segons que explica un comunicat de l’Ajuntament de Barcelona. El seu estat de salut és bo i aquests dies ja se’l veu interactuar amb la resta del grup, amb la mare sempre a prop.

Pel director del Zoo de Barcelona, Sito Alarcón, aquest naixement és un èxit de l’esforç del Zoo amb la conservació d’espècies. Subratlla la importància dels programes específics que hi ha per a la recuperació de la gasela dama mohor: “El Zoo de Barcelona fa temps que hi col·labora perquè entre els seus objectius hi ha la recuperació de la biodiversitat d’una regió molt amenaçada pel canvi climàtic i la pressió humana com és el Sahel.”

Reintroducció d’espècies

La gasela dama mohor és una subespècie rara de la gasela dama, que viu en les regions subdesèrtiques del sud del Marroc i el Sàhara Occidental. Les principals amenaces al seu hàbitat natural són la caça indiscriminada i la pèrdua i degradació del medi natural a causa de la pastura excessiva i la ramaderia.

Aquesta espècie d’antílop es va arribar a extingir al seu hàbitat natural, però l’any 1971, l’Estació Experimental de Zones Àrides del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) va engegar un programa de cria en captivitat que va fer possible que es reintroduís al Senegal (Reserva Especial de Fauna de Guembeul), el Marroc (Reserva Real de R’Mila) i Tunísia (Parc Nacional de Bou-Hedma).

Trump guanya les primàries republicanes a Carolina del Sud, estat natal de Haley

L’ex-president dels Estats Units Donald Trump ha guanyat les primàries republicanes a l’estat de Carolina del Sud, segons les projeccions de mitjans com ara la CNN, amb la qual cosa arrabassa gairebé totes les possibilitats de guanyar a la seva contrincant principal, Nikki Haley, que tenia les esperances posades en un possible triomf al seu estat natal.

Amb aquesta victòria, Trump s’emporta els vint-i-nou delegats que podia guanyar i els vint-i-un delegats restants s’atorgaran segons els resultats dels districtes del congrés, en què corresponen tres delegats al guanyador en cadascun dels set districtes de l’estat.

Fins ara, en les primàries fetes als estats d’Iowa, New Hampshire i Nevada, i al territori de les Illes Verges, Haley ha guanyat disset delegats i Trump noranta-dos. Calen 1.215 delegats per guanyar la nominació republicana.

L’ex-president ja ha sortit a celebrar la victòria i, en un discurs recollit per la CNN, ha dit que els resultats projectats eren una victòria encara més gran que no havia anticipat. “No hi havia hagut mai un esperit com aquest”, ha dit Trump mentre s’adreçava a una multitud que el victorejava en la festa de seguiment de la nit electoral a Columbia, i ha afegit que no havia vist mai el Partit Republicà tan unit com ara. “Això ha estat una mica abans que no esperàvem i una victòria encara més gran que no esperàvem”, ha reblat.

Trump fonamenta la seva victòria a la presidència republicana

Les primàries presidencials republicanes de Carolina del Sud són vistes com la contesa més important de la temporada, atès que, d’ençà del 1980, l’únic republicà que ha aconseguit d’arribar a presidir el partit sense guanyar en aquest estat va ser Mitt Romney el 2012, per la qual cosa aquesta victòria posa Trump en un camí gairebé segur per a aconseguir el seu objectiu.

D’una altra banda, segons les dades recollides per la CNN, no hi ha cap més exemple en aquests darrers quaranta anys d’unes primàries presidencials en què un candidat hagi superat el dèficit que ha aconseguit Haley en el seu estat natal, cosa que és el segon senyal d’alerta per a la candidata. D’ençà que va començar l’era primària moderna el 1972, cap candidat d’un partit important ha perdut al seu estat d’origen durant les primàries.

Haley continuarà lluitant?

L’equip de Haley no ha donat una resposta a la seva derrota de moment, però els seus seguidors han dit que li continuarien donant suport. “No crec que això s’hagi acabat”, ha dit a la CNN una de les seves partidàries a la sala de la candidata, que mira amb optimisme a les eleccions de Carolina del Nord.

“Estem a favor de qualsevol que estigui contra Trump”, s’ha sentit cridar a un altre partidari de Haley a la sala, mentre uns quants més han dit que no confiaven en la projecció i que en general estaven frustrats amb les enquestes.

Ningú a la sala no ha defensat que sigui el principi de la fi per a Haley, idea que comparteix la candidata mateixa, atès que abans d’aquestes primàries va insistir que continuaria en la cursa per la presidència fins a, almenys, el superdimarts de març.

“Carolina del Sud votarà dissabte. Però diumenge em continuaré postulant per a presidenta”, ha dit Haley, que ha afegit que no se n’aniriria enlloc.

Ha mort una jove de setze anys atropellada per un cotxe a Algemesí

Una jove de setze anys ha mort avui després d’haver estat atropellada per un cotxe a la ronda del Calvari d’Algemesí (Ribera Alta), segons que ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU). Agents de la policia espanyola del Grup d’Homicidis i de la Policia Científica de València s’han fet càrrec de la investigació i han detingut un home de dinou anys com a presumpte autor de l’homicidi.

L’atropellament ha estat a les 5.40, i el CICU va mobilitzar a la zona una unitat del SAMU, una unitat de suport vital bàsic i un metge d’atenció primària. Quan van arribar, l’equip sanitari de suport vital bàsic i el metge van començar la reanimació càrdio-pulmonar bàsica a la jove, de setze anys. Una vegada al lloc, l’equip mèdic de SAMU va continuar la reanimació càrdio-pulmonar avançada i més tècniques de suport vital avançat, però no va haver-hi resposta i van confirmar-ne la mort.

Indignació de conductors atrapats per la calamarsada per la manca d’informació i la lentitud

Els talls a la AP-7 i la C-25 per la calamarsada que hi va haver ahir a la tarda van causar una gran indignació als usuaris que van restar-hi atrapats. Els conductors s’han queixat a les xarxes socials tant de negligència i manca d’informació i assistència com del poc personal que va acudir a treure la calamarsa. Alguns, fins i tot, han arribat a demanar la dimissió del conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena. Segons els conductors, l’única informació que rebien era per la ràdio o per les xarxes socials.

Tot plegat, ha obligat el director del Servei Català de Trànsit (SCT), Ramon Lamiel, a justificar que els talls van durar tantes hores per garantir la seguretat viària. Ho ha explicat en declaracions a RAC1 i Catalunya Ràdio: “Vam actuar de manera conservadora per evitar un accident múltiple.” També ha recordat que una calamarsada semblant el febrer del 2022 a la C-32 al Maresme va causar un xoc d’una trentena de vehicles amb un balanç de setze ferits, quatre dels quals, greus. “Ara no hem de lamentar aquesta situació”, ha afegit Lamiel, que sí que ha reconegut que es podria haver millorat la informació i desviar abans el trànsit de vehicles de la AP-7 –en sentit nord– per la C-60 i la C-32.

Trànsit també ha explicat que als panells informatius s’anunciava el tall de la AP-7 a partir del nus de la Trinitat, i també de quines eren les vies alternatives.

Tots els que estem atrapats a l’ #AP7 des de fa 4 hores sense cap explicació coherent podriem demanar la dimissió del conseller d’interior, per la negligència i la desinformació @joanignasielena @govern @emergenciescat @transit @mossos @TV3 @elsmatins

— Jema Ciuró Soler (@JemaCiuro) February 24, 2024

Us hauria de fer vergonya @transit @joanignasielena @govern per la mala gestió.

La Generalitat sou tots una colla de catalanufos ineptes.

Molta independència i molta tonteria però a l'hora de la veritat sou el pitjor que hi ha.#GovernDeLaVergonya#GovernDimissió https://t.co/dx5kSDhERy

— David Adelantado (@davidadelantado) February 24, 2024

Fa 4 hores estem parats a l' AP7.
Jo pregunto: hi havia menys de 4 cm d'una pedregada de glaç tou. Abans de muntar el desastre que s'ha organitzat, no és podia fer pasar uns 100 camions per un carril. La pedra s'hauria aixafat i fos. Com és que només hi ha máquina operativa?

— Joaquim Calvet (@qcalvet2748) February 24, 2024

No té nom el que està passant a l AP7. Més de 4 hores parats per una mica de calamarssa. A quin país vivim? @transit @mossos https://t.co/luMV7aSldh

— Mariona Iglesias (@MarionaIglesias) February 24, 2024

4h parats a l'#ap7, portem 13h fora de casa, hem pixat i cagat a la carretera i no tenim ni aigua ni menjar. Cap idea?

— Georgina (@lacoma_g) February 24, 2024

AP7, des de les 18:25 aturats.
Són les 22:03. A 5 graus. @govern @transit i aquí no es mou ningú! pic.twitter.com/1GM9HEY4pb

— Neus Matamala (@neusmatamala) February 24, 2024

Ábalos descarta de plegar tot i la crida de Sánchez contra la corrupció

L’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos va descartar ahir de plegar de diputat del PSOE al congrés espanyol malgrat que el president del govern i dirigent dels socialistes, Pedro Sánchez, fes una crida “implacable i absoluta” contra la corrupció. “Vingui d’on vingui i caigui qui caigui”, av dir. Ábalos és embolicat en un presumpte cas de comissions irregulars en la compra de màscares durant la pandèmia pel Ministeri de Transports espanyol que ell dirigia, tot i que la querella presentada per la fiscalia no va dirigida en contra seu sinó contra un assessor d’aleshores. Ábalos, entrevistat a La Sexta, va dir que si encara fos ministre sí que hauria plegat.

Les portades del 25 de febrer de 2024: “València aboca a revisar l’edificació a Espanya” i “Guerra a Europa, any 3”

Avui, 25 de febrer de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Entrevista a Benet Salellas: “L’independentisme continuarà en risc”
Urkullu diu adeu i s’obre el duel de dos desconeguts per l’hegemonia
Mail Obert d’Andreu Barnils: Palestins contra Hamàs
Mail Obert de Mercè Ibarz:Langston Hughes, al·leluia
Eleccions a Sardenya: entre la dreta, el centreesquerra i una candidatura sobiranista
L’any més polèmic del Mobile World Congress de Barcelona?
La mort de Navalni recorda als presoners polítics russos que la seva vida és en perill constant
Mequinensa celebra el quarantè aniversari de la declaració en plena ofensiva contra el català
Entrevista a Alba Carreres: “Ens venen una maternitat perfecta i això causa una culpa brutal”
Ponç Feliu, viure la natura des del cap de Creus
Dotze propostes per a gaudir dels arbres florits aquest 2024
Monsó y Benet, un oasi per al món de la il·luminació i l’electricitat
Avançament editorial: ‘Deimos’, de Lucia Pietrelli
Laviral, cultura i ciència pel camí de l’aigua

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Urkullu diu adeu i s’obre el duel de dos desconeguts per l’hegemonia

“He treballat tan bé com he sabut”, va dir dijous el president basc, Íñigo Urkullu. Era la conferència de premsa posterior al consell executiu, en què va anunciar que les eleccions basques serien el 21 d’abril. Urkullu feia balanç després de tres legislatures al capdavant del govern. Es diu que hauria volgut provar d’encapçalar-ne una quarta, però el PNB va decidir, implacable, que el desgast que arrossegava aconsellava de fer un canvi generacional: Imanol Pradales. La notícia es va filtrar a la premsa abans no poguessin escenificar el relleu, com una evidència de les tensions entre el govern i el partit que Urkullu no ha volgut confirmar mai. “Sóc un home de partit”, va insistir també dijous, quan ja havia anunciat la data electoral. Després de la decisió dràstica del PNB, Arnaldo Otegi va renunciar a presentar-se a les eleccions perquè el cap de llista fos Pello Otxandiano. Dos candidats gairebé desconeguts per a la major part dels votants es disputarien la presidència del futur govern. Però el doble moviment de peces a l’escaquer electoral no va fer afanyar Urkullu per anunciar la data de les eleccions, malgrat la pressió constant. Es va guardar la data fins a l’últim moment possible.

Dimarts s’ha de dissoldre el parlament i començarà el compte enrere dels cinquanta-quatre dies establerts per llei. La major part de partits donaven per segura la data. Els condicionants del calendari no donaven per a més si Urkullu no volia fer-les coincidir amb les europees, cosa que desviaria el focus d’una campanya que la majoria volia centrada en el País Basc. Però el president va dir que ni tan sols l’havia compartida abans amb el PNB. De fet, va explicar que tampoc no la va revelar dilluns en una reunió que va tenir a Ajuria Enea amb el president del PNB, Andoni Ortuzar, i amb el secretari general del PSE-EE, Eneko Andueza, per a acomiadar la coalició de govern. Abans de disparar definitivament el tret de sortida electoral, Urkullu pretenia d’acabar de complir el programa legislatiu pactat amb els socialistes, i hauria volgut tancar les darreres transferències autonòmiques compromeses amb el PSOE. Divendres, sense anar més lluny, anunciaven l’acord per al traspàs de rodalia. Els manquen l’homologació dels títols universitaris i l’acollida i el finançament en matèria d’immigració, però podrien arribar amb el govern en funcions.

Urkullu pretén d’anar-se’n amb la legislatura tan endreçada com sigui possible, però el PNB no té assegurat que Pradales pugui succeir-lo. Els sondatges coincideixen a predir un ascens d’EH Bildu, que per primera vegada té possibilitats reals d’encapçalar el govern basc. La majoria dels sondatges apunten que el PNB serà primer, però tan sols amb 1 escó o 2 de diferència respecte de l’esquerra abertzale, i el baròmetre del febrer d’IKerfel per al Gabinet de Prospecció Sociològica de la Presidència basca apuntava un empat a 27 escons (és a dir, 4 menys per al PNB i 6 més per a EH Bildu), 11 per als socialistes, 6 per al PP, 2 per a Sumar, 1 per a Elkarrekin Podemos i 1 per a Vox. Pradales i Otxandiano també empaten quan es demana als votants qui volen que sigui el pròxim president.

De manera que la clau no serà qui sigui primer sinó, sobretot, amb qui pactaran els socialistes. No hi ha res escrit, però tot apunta que el PNB i el PSE provaran de reeditar la coalició. Fa dotze anys que governen plegats: els primers quatre, de fora del govern, i els darrers vuit, de dins. Però és que ja havien governat plegats abans, entre el 1987 i el 1998, a banda dels acords en diputacions forals i ajuntaments. Els sondatges apunten gairebé un empat entre aquesta opció i una coalició abertzale com a pactes preferits pels votants. De fet, aquesta és l’alternativa que planteja Bildu: un acord amb el PNB per a impulsar el sobiranisme. Que sigui una possibilitat no descartada per ningú, malgrat les dificultats d’una operació d’aquestes característiques per les motxilles de tots dos partits, ha fet que el PSE l’hagi convertida en el seu missatge de pre-campanya. “En algun moment s’uniran pel dret de decidir”, ha advertit Andueza, que pretén d’erigir-se en l’opció de vot útil per evitar que la política basca torni a girar entorn del dret d’autodeterminació, aparcat pel PNB com a prioritat política d’ençà dels anys de Juan José Ibarretxe.

Una cosa sembla clara, segons els sondatges: un pacte amb el PNB és l’opció que triaria la majoria de votants de l’esquerra abertzale (el 32,5%). I, en segona opció, amb un 16,8%, preferiria un acord d’esquerres amb Elkarrekin Podemos, tot esperant que s’aclareixi què faran Podem i Sumar. Tan sols un 9,1% dels votants de Bildu voldria un pacte amb el PSE, segons un sondatge d’EITB Focus fet a final de gener. Això és clau, perquè els mateixos votants de l’esquerra abertzale complicarien a Bildu de provar de tancar un pacte postelectoral amb els socialistes encara que fos aritmèticament viable. Andueza també nega que pugui passar, entre més raons, per la càrrega simbòlica que tindria per al PSE i el PSOE pactar-hi, segurament les mateixes –a la inversa– per les quals les bases de l’esquerra abertzale també s’hi oposarien.

És evident que la tria d’Otxandiano és també la materialització d’una opció d’EH Bildu per a desvincular el seu candidat del passat d’ETA. Però aquestes eleccions arriben massa d’hora per executar un tomb així, malgrat el precedent de l’Ajuntament de Pamplona i dels pactes de governabilitat de Bildu amb el PSOE al congrés espanyol. D’una altra banda, tan sols un 6% dels votants socialistes voldria un pacte amb l’esquerra abertzale. La gran majoria, un 50,5%, preferiria de repetir amb el PNB. Els jeltzale tenen els electors més dividits, tot i que la preferència és clara. El 42,7% preferiria un nou pacte amb els socialistes, però un gens negligible 23,2% voldria entendre’s amb Bildu.

Totes les campanyes electorals poden ser clau. Però la de les eleccions basques ho serà especialment per a decantar els votants. Si EH Bildu manté la tendència a l’alça, pot guanyar per primera vegada unes eleccions al País Basc. Fa tres legislatures que són segona força i aquest podria ser l’assalt definitiu a l’hegemonia històrica dels jeltzale, més enllà de si aconsegueixen governar o no.

La mort de Navalni recorda als presoners polítics russos que la seva vida és en perill constant

The Washington Post · Francesca Ebel

Per als centenars de presos polítics del brutal sistema penitenciari rus, la notícia de la mort del dissident empresonat més destacat del país, Aleksei Navalni, va trigar dies a arribar, de bracet d’un recordatori obvi però no per això menys aterridor: cap d’ells no és fora de perill.

La notícia de la mort sobtada de Navalni en una colònia penal de l’Àrtic gairebé no es va difondre a les cadenes russes de ràdio i televisió, que solen ser l’única font d’informació per als presos. Les cartes de l’exterior solen trigar dies, a vegades setmanes, a passar pel filtre dels censors.

“Per primera vegada, m’alegro que les notícies hagin trigat a arribar. De fet, hauria estat millor que no haguessin arribat”, diu Andrei Pivovarov, activista de l’oposició russa que compleix una condemna de quatre anys a Carèlia, al nord de Rússia, després de ser detingut el 2021 amb l’acusació de treballar per a una “organització indesitjable”.

“No és que ens acostem una mica més cap a l’abisme; és que ens hi precipitem”, diu.

D’ençà de la invasió d’Ucraïna, el febrer del 2022, el govern rus ha reprimit sense pietat els opositors polítics i les veus crítiques amb la guerra, n’ha empès molts cap a l’exili i n’ha empresonat uns altres, sovint amb condemnes excessivament llargues. Alguns dels presoners eren col·laboradors estrets de Navalni, com ara Vladímir Karà-Murzà, defensor de la democràcia i col·laborador de The Washington Post, que va ser condemnat l’any passat a vint-i-cinc anys de presó per traïció.

El grup de drets humans Memorial reconeix a més de sis-cents empresonats a Rússia com a presoners polítics. OVD-Info, un grup de drets humans que monitora les detencions i empresonaments a Rússia, denuncia més d’un miler de persones han estat tancades a la presó a Rússia per càrrecs políticament motivats. Totes elles són ara en les arpes d’un règim que no ha tingut objeccions a eliminar els qui considera enemics.

Ilià Iaixin, activista veterà de l’oposició i col·laborador de Navalni d’ençà dels anys 2000, quan tots dos eren membres del partit polític progressista Iàbloko, es va assabentar de la mort sobtada del seu amic dilluns –tres dies després que passés– pel seu advocat.

“Digues-me que no és veritat”, va suplicar inicialment Iaixin, commocionat, a l’advocat.

El 2022, Iaixin va ser condemnat a vuit anys de presó per haver publicat informes sobre les atrocitats comeses per l’exèrcit rus a Butxa (Ucraïna).

En una carta, Iaixin escriu que “el dolor i l’horror són insuportables”. Compara la mort de Navalni amb la de Borís Nemtsov, dirigent de l’oposició assassinat a trets prop del Kremlin l’any 2015. Iaixin també és franc sobre el perill al qual s’enfronta cada dia que roman empresonat.

“Els meus dos amics són morts. Sento un buit dins meu”, escriu. “I, naturalment, sóc conscient dels riscs que corro. La meva vida és en mans de Putin, i és en perill.”

La vídua de Navalni, Iulia Navàlnaia, el seu equip i els seus afins, han acusat directament el president rus, Vladímir Putin, d’haver-lo manat assassinar. El president Biden i més mandataris han dit que en consideraven Putin “responsable”.

No obstant això, les autoritats locals han dit que Navalni va morir per “causes naturals”, cosa que ha alimentat l’espiral d’acusacions sobre un encobriment del seu hipotètic assassinat. Liudmila Navàlnaia va dir dijous que les autoritats russes tractaven de fer-li xantatge perquè acomiadés el seu fill en un funeral privat, i van amenaçar-la que deixarien que el cos es descompongués si s’hi negava.

Les condicions penitenciàries a Rússia se sap que són dolentes, i els grups de drets humans han documentat repetidament l’ús generalitzat de la tortura.

La família de Navalni i diferents periodistes russos que informen sobre el sistema penitenciari rus diuen que els funcionaris van crear deliberadament condicions “insuportables” per al dissident d’ençà que va ser detingut el gener del 2021, quan va tornar a Moscou d’Alemanya, on havia estat tractat després de ser enverinat per agents de seguretat russos.

En total, Navalni va passar 295 dies en una cel·la de càstig, un fet que les autoritats van justificar amb l’argument que l’opositor havia infringit repetidament les normes penitenciàries. Se suposa que els reclusos no poden passar més de 15 dies en un confinament tan dur, i el Tribunal Europeu de Drets Humans ha reconegut com a forma de tortura l’internament repetit en cel·les de càstig.

L’enverinament, en què li van introduir un agent nerviós d’ús militar a la roba interior, va deixar tocada la salut de Navalni. Va passar setmanes en coma, i va haver de tornar a aprendre a caminar i a menjar. Després de ser empresonat, la salut se li va continuar deteriorant, segons que diuen la seva família i els seus advocats. D’aleshores ençà, el seu equip va denunciar unes quantes vegades que havia tingut qüestions de salut que les autoritats s’havien negat a tractar.

Maxim Litavrin, periodista de Mediazona –un mitjà rus independent que cobreix el sistema penitenciari de Rússia–, descriu les condicions d’una cel·la de càstig com a terribles. “No sabem què va matar Aleksei Navalni, i no ho sabrem fins que en tinguem una autòpsia independent”, diu. “Però sotmetre una persona a aquestes condicions durant gairebé un any és com un assassinat en si mateix”, continua.

Respecte de l’atenció sanitària general en les presons russes, Litavrin es limita a dir: “Pràcticament no hi ha medicines.”

En general, els reclusos tan sols tenen accés a antisèptics i analgèsics; si tenen sort, poden arribar a aconseguir ibuprofèn. El personal mèdic de les presons és mal pagat, i sovint mal qualificat.

“Les malalties complexes no es tracten en absolut a les colònies penals”, diu Litavrin. Al llarg dels anys, afegeix, el Tribunal Europeu de Drets Humans s’ha vist inundat per les demandes de familiars de presos que s’han mort en colònies penals russes per manca d’atenció mèdica.

Un dia abans de la mort de Navalni, Ivan Zirianov –un pres de quaranta-tres anys a la regió de Trans-Baikal– va haver de ser carregat en braços a una vista judicial després d’haver-li fallat les cames, en part a causa de la manca d’atenció mèdica adequada.

Aleksei Gorinov, un ex-legislador municipal de Moscou, va ser condemnat a set anys de presó el juliol del 2022 per haver denunciat públicament la guerra d’Ucraïna. Gorinov pateix d’una malaltia crònica i li manca una part d’un pulmó, però –així i tot– ha estat internat en una cel·la de càstig cinc vegades pel cap baix, segons que en diuen els advocats. Alhora, denuncien que les autoritats s’han negat repetidament a tractar-li els episodis de febre i bronquitis.

Després de la mort de Navalni, les famílies dels presos polítics van dir que estaven més espantades que mai.

“Ara tot fa molta més por”, diu Tatiana Balazeikina, el fill de la qual, Iegor Balazeikin –de disset anys– compleix una condemna de sis anys per terrorisme després d’haver llançat un còctel Molotov contra una oficina militar l’any passat en protesta per la guerra d’Ucraïna.

“Si no van salvar a una figura tan coneguda com Navalni, res no fa pensar que s’ocuparan de tots els presoners que no coneix ningú”, diu Balazeikina.

Balazeikin té una malaltia autoimmunitària complexa, segons la seva mare, i d’acord amb les normes del centre de detenció de menors, els seus pares poden proporcionar-li medicaments i portar-lo a examinacions mèdiques independents. Però Balazeikina diu que, després d’una visita mèdica a l’agost, van receptar al seu fill un tractament per a les úlceres que no li van arribar a administrar mai. La setmana passada, un metge va dir que les úlceres havien empitjorat.

“La responsabilitat de la salut i la vida dels presoners recau en l’estat”, diu Balazeikina. “Ni els pares, ni els advocats, ni cap altre familiar poden controlar de cap manera l’estat d’una persona entre reixes.” I afegeix que es preocupa pel seu fill tota l’estona.

“Si algú es mor a la presó, sigui pel motiu que sigui, l’únic culpable és l’estat”, explica Balazeikina.

Aleksandra Popova, activista de drets humans i esposa del poeta empresonat Artiom Kamardin –que l’any passat va ser condemnat a set anys de presó per haver llegit en públic poesia antibel·licista– parla del dolor que li causa saber que no pot fer res per garantir-ne la seguretat.

“La mort de l’Aleksei demostra que ningú no és fora de perill”, diu en referència a Navalni. “Totes les persones sota custòdia en centres de detenció preventiva i colònies són més prop de la mort que de la vida. Qualsevol cos sa té els seus límits. Si una persona és castigada una vegada i una altra, perd les ganes de viure”, afegeix.

Dilluns a la tarda, al centre de Moscou, la Veronika –una il·lustradora de quaranta-dos anys– va acostar-se a la Pedra de Solovetski, un monument commemoratiu de les víctimes del gulag, i va deixar un ram de clavells escarlata sobre de la neu en memòria de Navalni.

“Va morir en agonia, i això m’aterreix”, diu. “Hi ha molts més presos polítics a qui també maten lentament a la presó. I sé que, en el fons, les nostres flors no poden ajudar-los”, rebla.

Laviral, cultura i ciència pel camí de l’aigua

L’Alt Pirineu, el Berguedà i el Priorat prenen aquests dies un caràcter nou. Seran centres de debat, per mitjà de les arts i les ciències, sobre l’emergència de l’aigua. Territoris que aquests mesos a venir es trobaran units per un fil invisible, com un riu d’aigua, travessant el Principat, gràcies al projecte Laviral, que es defineix com un projecte cultural transformador, que posa l’art i la ciència al servei de les problemàtiques del territori.

L’equip matriu de Laviral és format per la Marta Pons, vinculada a qüestions d’agro-ecologia, sobirania alimentària i desenvolupament local; Vanesa Freixa, impulsora de l’Escola de Pastors; i Clara Saperas, responsable de Tramoia Produccions Culturals. En aquest equip tècnic, també hi participa la geògrafa de la UPF Rosa Cerarols, cofundadora del Konvent, que vetlla per la qüestió científica del procés.


Clara Saperas.

Hem parlat amb Clara Saperas per saber com va sorgir la iniciativa, com es desenvoluparà i si tindrà continuïtat.

Com neix Laviral?
—Va néixer d’una inquietud meva, dins de Tramoia, per tirar endavant algun projecte que superés el que ja fem, la cultura per la cultura o la cultura per a l’entreteniment. Situar-nos en l’espai de com la cultura pot contribuir al context d’emergències diverses que tenim davant. I així recuperar el sentit essencial de la cultura, en tant que capacitadora de generar nous imaginaris, de repensar el relat, el pensament crític, etc. I aquesta inquietud la comparteixo amb gent que fa temps que treballem plegats i que sento que es troben alineats en aquest sentit. Són el Centre Quim Soler del Priorat, el Centre d’Art i Natura de Farrera a l’Alt Pirineu i el Konvent de Berga, que ja són espais que comparteixen projectes.

Però què fa que es materialitzi aquesta voluntat?
—En aquest entramat, en comencem a parlar d’una manera informal, al principi, però de mica en mica va agafant cos fins que coincidim tots en la jornada que es va organitzar l’any passat al Konvent sobre cultura comunitària transformadora. En paral·lel, el Departament d’Economia Social i Solidària va convocar un ajut, que a Tramoia vam decidir de demanar per tirar endavant un projecte d’aquestes característiques, i vam tenir la sort o la desgràcia que ens el van donar. I aquest va ser l’impuls que ens va fer tirar endavant. Tenim els diners per a avançar, construirem una cosa junts i a veure de quina manera hi podem donar forma.

Per què dieu per sort o per desgràcia?
—Perquè per terminis era molt atapeït i just: era final de curs, tots anàvem molt cansats i fer possible el projecte volia dir configurar un equip tècnic específic, que volia dir buscar les persones idònies, i tot plegat. Però ho vam fer. Vam constituir un equip de treball per concentrar-se en aquest projecte i a partir d’aquí hi vam començar a donar la forma que ha esdevingut finalment Laviral. Fa un any que hi treballem.

Com l’heu articulat?
—Laviral volem que sigui un projecte pilot que funcioni com un laboratori de metodologies a partir d’equips interdisciplinaris. En aquest cas formats per persones que vénen de l’àmbit artístic i unes altres que vénen de l’àmbit científic i acadèmic (per incloure tots els coneixements). I ens posem a treballar juntament amb entitats locals de cadascun dels territoris pels quals passem.


L’equip tècnic de Laviral. D’esquerra a dreta: Clara Saperas, Vanesa Freixa i Marta Pons.

De quins territoris parlem?
—Els eixos territorials que configuren el camí o el riu que anirem seguint durant tres residències comencen a l’Alt Pirineu, amb la residència del CAN Centre d’Art i Natura de Farrera, després passarem pel Konvent del Berguedà i acabarem al Priorat, al Centre Quim Soler, seguint aquest curs natural de l’aigua i veient com la realitat de l’aigua agafa formes diferents en cadascun d’aquests contextos. Perquè un dels fets importants és poder abordar la singularitat de cada territori. Es parla molt de territori, però el territori no és una cosa unificada i homogènia que passa més enllà de la ciutat. Cada context té la seva idiosincràsia i des d’aquesta mirada més oberta i transversal volem buscar solucions a aquests problemes generats pel context d’emergències diverses.

Comenceu per afrontar una emergència estructural, que és la qüestió de l’aigua.
—L’aigua va aparèixer des del principi del projecte. És evident que el tema de la gestió de l’aigua fa temps que cueja i que la gravetat de la sequera també s’intuïa, però des del principi l’aigua ja dibuixava aquest vincle invisible, aquest riu, com a nexe entre tres territoris on juga un paper important i diferencial, més enllà de la sequera. La neu a l’Alt Pirineu; el passat industrial al voltant del riu i com aquest ha articulat la vida, que és el cas del Berguedà; i, finalment, el Priorat i tot el conflicte del riu Siurana, del món agrari i, per extensió, del delta.

Per tant, parlem de l’aigua, però en tres contexts diferents.
—A l’Alt Pirineu s’abordarà què passa quan ja no neva. Es visitaran les pistes d’esquí, es parlarà amb el sindicat de treballadors del sector dels esports de muntanya, i, per una altra banda, també es tocarà tota la qüestió de les hidroelèctriques i de com la gent ha de començar a pagar per l’aigua. En canvi, al Priorat el conflicte de l’aigua passa pel riu Siurana i la comunitat de regants de l’altra conca que els la prenen. En canvi, l’aigua en tota la part de la Catalunya Central té més a veure amb la contaminació dels aqüífers per les granges i de com els nuclis urbans s’han anat configurant al voltant del riu i de què passa quan el riu ja no és un element articulador sinó un espai contaminat. De manera que tots tres contextos són ben diferents.

Vau començar l’activitat de Laviral fent una jornada el 15 de febrer, al Centre de l’Aigua Can Font, de Manresa.
—Va ser una jornada que va donar el tret de sortida al projecte i que ens va servir per a posar marc de treball. Era adreçada a l’equip d’artistes, científics, comunitats locals i centres de residència, tot i que era oberta a tothom.

Les entitats que impulseu Laviral compartiu el fet que treballeu en l’àmbit de la cultura al territori. Per això arts i ciència i coneixement es posen al servei de la gestió de conflictes fora de l’espai urbà. Però què creieu que poden aportar disciplines artístiques i científiques treballant plegades sobre conflictes generals?
—Abans he de dir-te que no ens podem oblidar de la tercera pota, que és la ciutadania, les entitats i comunitats locals. Són importants a fi que el projecte pugui quallar i pugui tenir un impacte. Les idees s’han de fer aterrar en fets tangibles i aplicables. I en relació amb la pregunta, creiem que art i ciència poden generar una manera de fer diferent, noves praxis que es puguin desenvolupar en el marc dels projectes en què la ciutadania té un paper essencial. Volem que el projecte pugui tenir un impacte directe en el territori, que es puguin crear llavors que creixin en cada territori. Calen noves narratives que trenquin amb la idea catastrofista imperant. Un catastrofisme que ja va bé al sistema, perquè, si ja no hi ha res a fer, ja podem acabar de rebentar-ho.


Els participants en la jornada inaugural de Laviral del 15 de febrer, al Centre de l’Aigua Can Font de Manresa.

Trencar amb el catastrofisme.
—El coneixement científic aplicat amb una metodologia artística té un univers de possibilitats que s’haurien d’obrir per generar discursos d’esperança, d’acció, d’anàlisi crítica de la realitat… i que englobin unes altres maneres de fer, que es puguin aplicar. Hem de passar del pensar al fer. Per tant, és un procés de reflexió i acció, que volem que tingui un impacte social molt directe.

La cultura va recuperant una centralitat social que havia perdut?
—En un moment en què la cultura s’ha convertit en un producte de consum, en què preval veure el màxim de coses, anar al màxim de concerts, anar a tots els festivals, veure totes les obres…, mirem de recuperar el potencial que té la cultura com a generadora d’imaginaris i relats que han de contribuir en els imaginaris col·lectius del context actual.

Després d’aquest primera jornada, com es desenvoluparà el procés de treball i quin serà el calendari?
—El procés de treball arrenca la setmana vinent amb la primera residència, al Centre d’Art i Natura de Farrera, on el comboi farà una estada de set dies. A mitjans de març l’estada serà al Centre Quim Soler, al Priorat, i a mitjans de maig es farà una residència al Konvent, al Berguedà.

Qui forma el comboi?
—Quatre artistes (la cineasta Alba Bresolí, l’arquitecte Jaume Puchalt i els artistes tèxtils Mariona Cañadas i Pedro Murua), tres científics (Annelies Broekman, enginyera agrònoma i experta en aigua i canvi climàtic; Daniel Barbé, geògraf, escriptor i cineasta expert en la gestió de l’aigua; i Mercè Cisneros, paleobiòloga i paleoceanògrafa), un relator, amb l’acompanyament de l’equip tècnic. Tot el comboi viatjarà per tots tres territoris.


Relat de la jornada inaugural.

I aquest procés de treball, en què s’ha de convertir?
—Com que és un laboratori i un pilot, no hi ha un encàrrec específic. És un procés de treball de què al final podrem treure unes conclusions sobre de quina manera aquesta metodologia pot aplicar-se en uns altres contextos. Sí que demanem que al final del procés tothom lliuri una mena de diari de camp, amb la tècnica que vulguin, i a partir d’aquestes dades mirar de quina manera pot tenir un retorn. I la idea és que a finals de juny fem una altra jornada oberta en què puguem explicar què ha passat, a quines conclusions hem arribat i també pugui ser un espai de trobada d’uns altres projectes que treballen en aquesta línia.

De quina manera pot tenir continuïtat Laviral després d’aquest pilot?
—El resultat que ens agradaria obtenir és una metodologia o una manera de fer que es pogués aplicar en més contextos o per a més problemàtiques. Ens imaginem poder fer una segona edició que, o bé pugui ser més gran i impliqui uns altres centres i uns altres territoris i, en conseqüència, amb un recorregut més llarg i amb estades més llargues també; o bé que puguem crear petits grups de treball que puguin actuar sobre contextos específics més locals. Sí que ens agradaria que en pogués néixer una escola, que hem anomenat Escola Radical de les Arts i les Ciències, que pugui ser l’espai que doni continuïtat a aquesta manera de fer i a aquesta formació de perfils activistes i híbrids.

Més enllà d’aquest ajut inicial, d’on poden sortir recursos per construir aquesta Escola Radical de les Arts i les Ciències?
—En això treballem en paral·lel, perquè no voldríem que Laviral fos un bolet que s’acabi amb la subvenció de torn, sinó tenir capacitat de poder obtenir més fonts de finançament, públiques i privades, que permetin de donar continuïtat a aquest pilot i fer-lo créixer.

[EN DIRECTE] L’ajuntament diu que podrà reallotjar els veïns la setmana vinent

La policia científica espanyola ha trobat deu cossos en l’incendi de Campanar de València i, segons que ha dit l’inspector en cap del Departament de Bombers de l’Ajuntament de València, Enrique Chisbert, no esperen de trobar-hi més víctimes.

El foc va començar quan dos blocs de pisos d’un mateix complex, un de catorze plantes i un de deu, van començar a cremar ahir pels volts de les 17.30. El foc va començar en un dels blocs i es va estendre de seguida cap a l’altre. Des del primer minut les flames van ser molt virulentes, i el vent va fer que el foc es propagués ràpidament per tot l’edifici. S’hi van viure moments molt complicats, com ara, quan els bombers van haver de rescatar gent que esperava ser salvada als balcons envoltada de flames.

Els blocs afectats són situats entre el carrer del Mestre Rodrigo i l’avinguda del General Avilés. A continuació, podeu veure algunes imatges de l’incendi, preses ahir. La policia local ha habilitat un telèfon d’atenció a les víctimes: 690 167 830

Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban.

Podeu seguir tota la informació de l’evolució de l’incendi, a continuació.

Ponç Feliu, viure la natura des del cap de Creus

Vaig conèixer Ponç Feliu Latorre (Girona, 1975) a final dels noranta, quan cursàvem la carrera de ciències ambientals a la UdG. Ara feia un grapat d’anys que no ens vèiem, però de seguida veig que conserva tota la passió per la natura i l’ornitologia. Feliu ve d’una família molt coneguda a la ciutat, i tothom que l’ha tractat sap que el besavi era el famós avi Siset de la cançó. Després de ser regidor de l’Ajuntament de Girona durant l’època dels batlles Nadal i Pagans, i de portar la gerència del Consorci del Ter, el 2020 va ser nomenat director del Parc Natural del Cap de Creus.

Començo preguntant-li d’on li ve aquesta dèria pel medi. A cinquè d’EGB de l’escola Eiximenis de Girona vaig tenir un professor, l’Antoni Domènech, que era una persona amb un bagatge cultural immens, i ens va ensenyar no només natura, sinó geografia, patrimoni i història, i a fer debats i assemblees. Sobretot ens va enganxar molt per la banda dels ocells. Els ocells són un atractiu de la natura, per la seva coloració i diversitat. Són animals de mida mitjana, fàcils de veure, es mouen, fan migracions… Això fa que, no tan sols jo, sinó moltíssimes persones al món s’hagin aficionat a la natura a través de l’ornitologia.

També sóc hereu d’aquells campaments que es feien als Aiguamolls de l’Empordà als anys vuitanta, a l’època d’en Jordi Sargatal, d’en Josep Espigulé i d’en Quim Franch, un educador que va morir molt jove, però que va posar tota la llavor del que van ser tots els moviments d’educació ambiental. Eren  uns campaments a l’estiu, que hi anaves i en sorties impregnat de natura fins al capdamunt, i amb una consciència totalment diferent. Després Feliu va entrar a la Institució Alt Empordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura (IAEDEN), llavor de Salvem l’Empordà, i va ser un dels fundadors de l’Ateneu Naturalista de Girona, dissolt el 2016 per manca de relleu. Hi fèiem de monitors, i ja començàvem a parlar del canvi climàtic, de l’afectació de la biodiversitat, de com ha de ser la gestió de la natura. Era un moment molt incipient, però molt reivindicatiu contra les grans agressions que hi havia al territori, contra la construcció de grans infrastructures urbanístiques. Potser no hi havia un caliu ambiental global, però sí a escala local, de les petites amenaces.

Mentre feia la carrera, Feliu va treballar per a una de les iniciatives ambientals més reeixides que hi ha hagut a casa nostra: el Projecte Llúdriga. Si llavors algú ens hagués dit que un dia trobaríem aquest animal a rius com el Besòs o l’Anoia, l’hauríem pres per boig. No, no ens ho hauríem cregut, perquè llavors la llúdriga vivia només en algun riu del Pallars, o aïllada al Matarranya. S’ha vist que el problema no era la contaminació orgànica, sinó la química; abocàvem organoclorats, metalls pesants. A Catalunya hem fet la feina amb depuradores, amb els límits de contaminants a les fàbriques, i ara la llúdriga viu perfectament a qualsevol lloc del país. Al cap de Creus en tenim que fan vida al mar, necessiten un petit punt d’aigua dolça, però s’alimenten de Roses fins a Llançà i pesquen peixos marins.

 

Som enmig d’un dels episodis de sequera més greus de la història recent, i li pregunto com veu l’estat del riu Ter, que coneix tan bé. El Ter està molt malament per la quantitat d’aigua. A la plana del Baix Ter els pobles estan allunyats de la riba actual perquè de tant en tant el riu feia un Glòria, com el del 2020, inundava la plana, i aquests hàbitats són excel·lents: meandres abandonats, basses temporals, boscos de ribera. Tot això es va perdent, perquè els humans tendim molt a encaixonar les coses, a radiografiar un lloc, fer-ne un plànol, i que no es mogui. I els paisatges són dinàmics, i sobretot l’aigua. Hem d’entendre els rius com a llocs vius que es van movent. El Ter porta poquíssima aigua, que es va regulant amb una aixeta des dels embassaments, i ara és un canal de desguàs de l’aigua que els humans decidim que arribi cap al final. I no és com hauria de ser. També hi ha el fet que el riu Ter ha estat molt solidari amb Catalunya, i això no s’ha compensat mai.

La sequera també afecta el cap de Creus. Tenim molta superfície pasturada per vaques, uns sis-cents caps de bestiar que vénen des del Ripollès a passar els mesos d’hivern, perquè l’herba salinitzada els aporta nutrients que els falten al Pirineu. Són sis o set pastors, però aquest any alguns ja no han baixat. No hi ha un bri d’herba en aquesta època, el sòl està desertitzat com si fos el mes de agost. És una cosa que no he vist mai a la vida. I d’aquí em porta cap a una de les qüestions que més el preocupen.

L’hàbitat agrícola és un dels més amenaçats que hi ha. És l’agricultura ben entesa, amb aquest mosaic agroflorestal que sempre volem: filades arbustives, petits prats separats per closes, per recs… Tot això s’ha perdut moltíssim. A Europa i Catalunya les espècies forestals van en augment, però les agrícoles van en regressió. Aquesta diversitat d’una vinya, un olivar, una pastura, un petit bosc…, això és el que s’ha de potenciar, i és el que s’ha perdut. Aquest territori tan petit, tan fràgil, que s’ha substituït per grans extensions molt més conreables, més fàcils de gestionar, més productives. Recordo que a la carrera ens van explicar que els marges dels camps són un dels hàbitats amb més biodiversitat. Quan un pagès diu que de dos camps en fa un de sol, allà es perden les papallones, els insectes, les musteles, els capsigranys. Aquestes espècies que s’alimenten als camps, i hi van a fer el cau o el niu, perden el refugi. Però és clar, tota aquesta feina de conservació qui l’ha de fer? L’administració haurà d’acabar pagant pels valors ecològics que mantenen els pagesos, no només per la producció. I també tots hem de ser responsables, i comprar allò que sigui d’aquí, i ecològic.

El Parc Natural del Cap de Creus és un espai natural d’unes 14.000 hectàrees (de les quals unes 3.000 són marines) repartit entre vuit municipis. Vist des d’un avió, aquest parc, creat el 1998, els Aiguamolls de l’Empordà (protegits el 1983), i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (del 2010), formen un continu. Sí, són tres paisatges: els aiguamolls, la muntanya mediterrània i la zona marina. Els límits administratius que posem els humans no tenen res a veure amb els de la natura. Espais, que a més, són poc connectats per culpa de l’acció urbanística. Si miressis un mapa de fa uns pocs segles, hi havia el gran estany de Castelló, i tot aquest rosari d’aiguamolls que hi havia al pla estaven connectats. Es van dessecar per a poder tenir espais productius i agrícoles, i per la malària, que feia que la gent no hi volgués anar. Hi ha una dita molt divertida que diu “Pares, si teniu filles i no les voleu gaire, caseu-les a Albons o a Bellcaire, i si les voleu mortes aviat, caseu-les a Viladamat.”

Li exposo la qüestió dels incendis forestals, perquè a vegades sembla que només parlem dels parcs naturals quan n’hi ha algun. En llocs mediterranis com el cap de Creus, amb la tramuntana tan sovintejada, amb molta aridesa, el foc ha format part del paisatge durant dècades. Moltes espècies, i parlo de plantes, ocells i insectes, hi estan lligades i s’hi han adaptat, i no són enlloc més de Catalunya. Si treballem perquè no hi hagi mai més focs, creix el bosc i perdem un hàbitat que és clau. Aquí ens enlluernem amb els paisatges del nord d’Europa, en els boscos de Suïssa o Noruega, i no valorem els espais oberts secs. I això mateix amb els zones humides, que cada any s’han d’eixugar per tornar a començar el cicle reproductiu i eliminar les espècies invasores. Per tant, no vulguem ser com altres llocs. El nostre territori s’ha adaptat durant mil·lennis, i el que hem de voler és el que toca aquí.

Li demano quanta gent visita el parc durant un any i, tot i que no en té dades exactes, em dóna la xifra de mig milió. Hem hagut de fer restriccions d’accessos, perquè hi havia dies amb mil cotxes per a anar a la punta, on hi ha vuitanta places d’aparcament. Hem posat llançadores des de Cadaqués, això ordena més la visita, i la gent en surt més contenta. Abans havien de fer cua, no podien aparcar, i se’n tornaven enfadats. També el perfil de gent ha canviat. Abans n’hi havia que posaven cap de Creus al Google i només volien parar el sol en una cala. No sabien que eren en un parc natural, i menys en una reserva integral, que és la figura màxima de protecció. Ara saben que s’han de comportar de manera diferent.

Porto la conversa cap a l’educació, i d’on sortiran els Ponç Feliu del futur. Al parc fem gestió d’espècies i hàbitats, però de les coses que estem més orgullosos és de l’educació ambiental a les escoles. Hem fet una xarxa d’escoles i instituts, i els quatre mil nens i nenes reben una agenda del parc, que explica que ara floreixen els rosers, o arriben els falciots. També fem una trobada anual amb tallers, excursions i formació del professorat –potser la meitat dels mestres han passat per aquí. Intentem afavorir que els joves tinguin sentit crític, i aquells que tinguin inquietuds puguin trobar material.

Un altre projecte de Feliu és el Green Birding, que de fet vol dir veure ocells voltant en bicicleta. Fa uns anys en va fer un llibre (Pedals i plomes), i ara s’ha passat a l’audiovisual. Vam fer un documental, The Green Big Week, que era una setmana voltant per Catalunya intentant veure el màxim nombre d’espècies  d’ocells, i en van sortir 242 espècies. Això vol dir que tenim una varietat enorme d’ecosistemes, des dels aiguamolls fins els secans de Lleida… i enlloc més d’Europa ho podries fer. Tenim una mica de tot, i de moment es manté la biodiversitat. A més, amb bicicleta vas sentint com pedales, estàs integrat en l’entorn i és molt maco.

Quan Feliu i tots els companys de promoció ens vam començar a dedicar a les qüestions ambientals, als anys noranta, hi havia una sensació de progrés, que avançàvem. S’havien protegit espais naturals, hi havia noves normatives, vèiem un gran canvi en la qualitat de l’aigua. Ara, però, a vegades sembla que anem enrere, i cada cop llegim més articles sobre l’angoixa climàtica. Li pregunto si és optimista.  Diria que hi ha molt de pessimisme ambiental, però no som conscients que la natura és molt agraïda. Quan fas una bassa i cauen quatre gotes, la fauna hi torna tota sola i en pocs dies tens un ecosistema en bones condicions. O si en una zona molt degradada hi fas un prat, o pastures, i no ho sobreexplotes, en poc temps millora. És veritat que hi ha situacions molt greus de sequera, de pèrdua de diversitat, d’arribada d’espècies invasores, d’un excés de freqüentació al medi… però hi ha una resiliència. La natura té memòria, i si gestiones un espai com toca, torna.

Benet Salellas: “L’independentisme continuarà en risc”

La tarda del 3 de juliol de 1992 Baltasar Garzón rep al seu despatx rònec de l’Audiència espanyola Josep Musté, detingut per la Guàrdia Civil quatre dies abans. Ha passat per un infern, torturat pels guàrdies civils, primer, a Barcelona, després, a Madrid, fins que l’han obligat a signar una declaració inculpatòria amb l’amenaça de més tortures i de fer mal a la seva família. Però Garzón ni el mira als ulls, ni l’escolta. Aquella mateixa tarda passen davant el jutge David Martínez, Esteve Comellas, Jordi Bardina, Joan Rocamora i Ferran Ruiz. Després en vindran molts més, i tots li relataran les tortures i el tracte degradant sofert, però Garzón no solament no obrirà cap investigació sobre les denúncies sinó que mantindrà l’operació policíaca amb els mateixos agents i amb els mateixos espais de custòdia, és a dir, els mateixos espais de tortura.

El relat minuciós de les detencions, els maltractaments i la tortura com a eina sistemàtica d’anul·lació de les persones i de desactivació d’un moviment polític, com fou l’operació Garzón, poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, és presentat al llibre En encesa espera (Tigre de Paper), de l’advocat Benet Salellas, amb tot el rigor i la cruesa que cal. Salellas ha completat un viatge al passat després d’haver-se endinsat al sumari del cas, que va trobar oblidat al fons d’un armari del vell despatx del seu pare, Sebastià Salellas, quan el buidava per fer-ne trasllat. El llibre és el resultat d’un any de lectura de tota la documentació i d’entrevistes i retrobaments amb alguns dels protagonistes. I la constatació d’un fil conductor entre el comportament antidemocràtic i repressiu de l’estat aleshores i ara. I ho sap bé, ell que defensa alguns dels investigats per terrorisme pel Tsunami Democràtic.

Què heu descobert en capbussar-vos en el sumari de l’operació Garzón?
—Vaig tenir la sensació de trobar-me una cosa molt antiga. Segurament la realitat meva i del país del 2003, quan vaig participar en la vista a Estrasburg, i la de l’any 2021, quan torno a trobar les caixes, ha canviat radicalment. Se’m desperta una curiositat molt profunda per si això que hi ha aquí amagat en aquest armari em pot explicar coses que aleshores no m’havien explicat. Vaig tenir molta curiositat per veure què em podia explicar el sumari del 1992. Ho vaig viure com un anar enrere per obrir el focus, perquè després de tanta crisi i tanta depressió sobre el moment polític que vivim, potser ens pot donar moltes claus.

Quines coses noves us va explicar?
—Sobretot la impressió que la generació anterior estava molt més disposada a jugar-s’ho tot. I m’he trobat unes persones molt determinades i molt convençudes de tot, amb una noció de compromís vital que m’ha resultat molt inspiradora; en la forma com els advocats vivien l’advocacia, en la forma amb què els militants vivien el seu compromís polític… M’ha resultat molt diferent de com vivim moltes coses ara. És clar que aquesta història implica moltes persones, i la manera en què cadascuna d’elles es va relacionar amb els fets és diferent. Una de les coses en què em va semblar molt interessant d’entrar era un grup de persones que no havien format part del relat oficial sobre aquells fets, que havien quedat més amagades, per dir-ho d’alguna manera, i tenia una mica d’interès per veure com havien viscut tota aquesta història.

Com ara?
—En Xavier Tolosana i en Josep Maria Granja, a qui d’alguna manera el moviment havia deixat en un segon terme durant anys. En Tolosana és una de les primeres persones amb qui em vaig posar en contacte perquè em semblava molt interessant escoltar la seva vivència, perquè jo buscava d’introduir-hi visions que no s’haguessin fet fins ara, com ara el debat sobre la lluita armada que hi ha als vuitanta, en un moment molt diferent de l’actual. És molt curiós veure com les coses que en aquell moment passaven en molts llocs del món i tenien de molt sentit avui les veiem des d’una perspectiva molt diferent.

Amb Josep Maria Granja es veu l’efecte que tenia l’opció de la reinserció, que no era compartida per tothom.
—Hi ha un debat sobre com s’han de prendre les decisions, si col·lectivament o individualment. Aquí hi ha unes persones que se senten vinculades, que diuen que no volen decidir perquè qui ho ha de fer és el moviment, i n’hi ha unes altres que diuen que ja no hi estan tan vinculades i, per tant, prenen elles la decisió. I hi ha el debat sobre allò que és pràctic i allò que és més idealista. He intentat de no fer cap judici de valor sobre les decisions que prenia cadascú. No podem perdre de vista que és un moment de molta divisió dins el moviment independentista i dins Terra Lliure, a la qual pertanyien alguns dels implicats.

Dèieu que la generació anterior estava més disposada a jugar-s’ho tot. Jordi Vendrell, amb en Terricabras, en Murgades i Modest Prats van denunciar les tortures al programa L’orquestra de Catalunya Ràdio. Costa d’imaginar un gest com aquell avui.
—Tenen aquest punt autèntic, algunes de les històries que surten al llibre, perquè els protagonistes no estan lligats per aquesta pressió del que és políticament correcte ni del càlcul constant de desar la roba, que de vegades tens la sensació que és molt present en la vida política i comunicativa catalana del dia a dia. I en l’àmbit polític, aquells actors tenien més la capacitat d’obrir horitzons sense pensar què vindria després.

La tortura que van patir els detinguts no era cosa d’uns incontrolats. Era estructural.
—És un dels grans temes pendents que té el Regne d’Espanya, perquè la tortura és una pràctica coneguda, almenys durant tot aquell període. I no podia respondre a una casualitat, a un agent descontrolat, perquè la pràctica és tan massiva i tan generalitzada en contextos de detencions sota la legislació antiterrorista que demostra que és un patró que els superiors polítics han de saber necessàriament i l’han d’autoritzar.

Mètodes franquistes en democràcia.
—De vegades ho justifiquem pensant que té a veure amb la falta de depuració als cossos policials i a tota l’estructura repressiva de l’estat durant la transició, i que això va fer que els torturadors dels setanta que es van jubilar van continuar formant els nous agents, i, per tant, hi va haver una transmissió de la cultura de la tortura dins aquests cossos policials com una manera vàlida d’obtenir informació. I de castigar. Perquè la tortura també és una manera de destruir per dins les persones afectades i d’intentar de desactivar-les com a actors polítics. Era una de les eines amb què l’estat comptava i que tenia a l’abast i la feia servir sense gaire inconvenients.

I la cultura de la tortura persisteix?
—Un dels responsables policíacs de la Guàrdia Civil en aquell moment fou després el responsable de la Guàrdia Civil el Primer d’Octubre a Barcelona, Ángel Gozalo. És la mateixa persona. Això ens dóna pautes per entendre per què la Guàrdia Civil continua actuant avantposant la unitat d’Espanya a la protecció de la integritat física de les persones i dels ciutadans. Tot i que són situacions diferents, continuem acusant per delictes de tortura els guàrdies civils implicats a l’1-O i, per tant, hi ha aquest fil d’ençà del 1992.

Això passa perquè hi ha hagut impunitat sobre els responsables?
—Passa per això i perquè no hi ha hagut una voluntat política real de trencar-hi.

Encara avui no sabem els noms dels torturadors dels detinguts a l’operació Garzón.
—No els sabem. Fins i tot després d’una condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans ningú no ha obert cap expedient per investigar-ho. I els agents que van protagonitzar aquests fets condemnats per Estrasburg han mantingut les condecoracions, les pensions i tots els honors, i així serà fins al dia que es morin. Hi va haver una reparació econòmica, perquè era obligatòria i imposada pel tribunal, i prou, no hi ha hagut cap més forma de reparació ni de reconeixement per part dels òrgans de l’estat, ni cap investigació que hagi permès d’entendre què va passar per tal d’evitar que es pugui repetir. I això és el brou de cultiu perquè aquesta conducta, amb formes més contemporànies o més actualitzades, es pugui anar repetint. I em dol. Això va passar amb un govern del PSOE, i després de la condemna d’Estrasburg hi ha hagut més governs del PSOE. Però ningú no ha fet cap gest.

La sentència d’Estrasburg va ser molt important per al moviment independentista, però l’efecte a l’estat espanyol va ser mínim.
—El que ens fa por a tots és viure en un estat on les condemnes que hi pugui haver en matèria de drets humans, sigui per tribunals, sigui per comitès de les Nacions Unides, no interpel·lin ningú, que caiguin absolutament en el buit, com ja ha passat moltes vegades. És una notícia terrible. Causa un cert pànic, perquè reprodueix aquesta idea que és molt franquista de l’autarquia i d’Espanya com una illa.

A Espanya tant li fan, aquestes sentències?
—Mai no m’ha agradat plantejar un discurs maniqueu sobre la judicatura espanyola, perquè penso que hi ha gent també molt sensible a la qüestió dels drets humans, fins i tot dins la fiscalia. Però són una minoria. Hi ha una petita part que sí que mira Estrasburg, que sí que vol entendre i vol contagiar la seva praxi de la doctrina dels drets humans que ve de fora. Però no és el discurs jurídic hegemònic de la judicatura espanyola.

Es condemnava Espanya per no haver investigat les tortures, però no pas per les tortures en si mateixes.
—Però a l’estat l’hauria de preocupar igualment si la condemna és perquè declara que hi ha tortures o perquè no les ha investigat prou. Perquè el raonament és que si no investigues les denúncies de tortura es genera un context d’impunitat que fa que la tortura continuï existint.

“Sistemàticament, els acusats de terrorisme van repetint la cançoneta que han estat torturats.” Així es menyspreaven les denúncies de tortura el 92.
—És un argument que feia anar el director de la Guàrdia Civil d’aleshores, Luis Roldán. I els mitjans de comunicació de l’època el reproduïen també sense gaire crítica.

La metge forense de l’Audiència espanyola Leonor Ladrón de Guevara hi va tenir un paper cabdal.
—Tenia a les seves mans de fer unes exploracions com cal i la indiferència que va tenir la forense a l’hora d’examinar els detinguts demostra que hi ha una certa connivència de tots els qui haurien de ser garants que això no passés, i resten allà indiferents: la forense, el jutge Garzón, el fiscal…

I alguns mitjans. Poseu noms de periodistes que hi van tenir responsabilitat: Xavier Rius a La Vanguardia, Blanca Cia a El País. Per què va ser tan determinant aquesta branca mediàtica de l’operació Garzón?
—Perquè quan hi ha detencions la informació que de manera immediata se’n dóna és molt important a efectes de generar una certa opinió pública. Si els mitjans usen com a única font sobre unes detencions les policials, és a dir, els responsables que han pensat aquests dispositius, donaran necessàriament una informació absolutament parcial. I en aquest cas la falta de contrast de les informacions de la policia ens demostra el mal que poden fer els mitjans en aquestes primeres hores.

I també després, amb aquell editorial d’El País que aplaudia la ràtzia.
—Per una banda, hi ha la negació de les tortures, i per una altra, una idea més perversa, que ve a dir que com que són terroristes, al final si els han torturat tampoc no passa res.

Els detinguts del comando Dixan diuen que no van ser torturats perquè no hi havia l’incentiu de sembrar el terror en un moviment polític. Aquest era l’objectiu?
—Tenir informació, no tant sobre Terra Lliure sinó sobre el moviment independentista, servia en aquest cas per practicar noves detencions i afegir noves persones al cercle de la tortura. I si el teu objectiu és desactivar i destruir el moviment, com més persones vas afegint a la roda, més impacte tens. La tortura el 92 servia per a anar desactivant les persones que es detenien i afegir-ne de noves a la llista de detinguts. En el cas de l’operació Dixan, no calia cap de les dues coses: ni es volien detenir més persones, ni hi havia la voluntat de desarticular un moviment. En aquell cas l’objectiu d’estat tenia més a veure amb justificar una guerra a l’Irac, i tant els feia què passés amb aquells nois.

I avui encara persegueixen per terrorisme l’independentisme.
—No deixa de ser curiós que el 2024 el principal debat que tenim sobre l’amnistia continuï essent el terrorisme, i com algú s’ha tret de la màniga qualificar de terrorisme un moviment absolutament no violent com va ser el Tsunami Democràtic. És l’enèsima expressió que hem d’anar amb molt de compte amb el que els operadors jurídics estatals consideren terrorisme, perquè moltes vegades hi ha més una voluntat de criminalitzar la dissidència que no pas una autèntica voluntat de justícia. És un concepte molt atractiu en la història judicial espanyola contemporània, és molt recurrent i és un concepte especialment perillós.

Una de les lliçons de l’operació Garzón seria entendre que García-Castellón no va tot sol? Que no és un jutge que s’ha tornat boig, sinó que és una cosa més estructural?
—Sí, i és una de les coses que em molesta especialment de les reaccions al nostre país sobre el fenomen judicial: pensar que són gent concreta, que té a veure amb qüestions que s’han descontrolat, que l’estat va en la bona direcció i que de tant en tant hi ha aquests descarrilats, que són els que porten aquests problemes. Crec que aquesta visió és equivocada. Té a veure amb una qüestió molt més complexa, molt més profunda, amb la cultura jurídica i amb la ideologia que té l’estat que hi ha sota el Regne d’Espanya, que s’ha construït sobre una idea de dominació i de repressió al voltant de la qüestió nacional, que fa que disposi de jutges, policia i fiscalia que de manera permanent van conflictivitzant en relació amb els moviments d’emancipació i d’alliberament. Ens equivoquem si enfoquem personatges concrets, que són les expressions contemporànies d’aquest corrent de fons, que és indestriable de la naturalesa del Regne d’Espanya.

“L’estat espanyol és intrínsecament torturador i ens n’hem d’alliberar”, diu Núria Cadenes a l’epíleg.
—Penso que la Núria l’encerta amb la manera com el conclou. Això només es pot aturar amb una ruptura amb aquest sistema polític. Moltes vegades ho perdem de vista i llavors tot ens va sorprenent, i no entenem com és que no s’acaba mai. És que no es pot acabar mai perquè forma part de la seva pròpia naturalesa.

“A l’Audiència espanyola s’aplica un dret de guerra.” Us ho deia Pérez Mariño, un dels jutges del tribunal que va jutjar els acusats del 92. La solució és suprimir-la?
—Seria una forma d’afeblir-ho, perquè és un dels caus d’aquesta cultura jurídica que critiquem. Però té uns altres ressorts, i el Tribunal Suprem està totalment colonitzat per aquesta cultura. Probablement ho ha estat sempre, però en alguns moments hi ha hagut una certa capacitat de generar una mica de contrapès. Ara bé, s’ha anat fent com més va més petita. Avui tenim la discussió sobre si el Tsunami l’ha de continuar investigant el Suprem o l’Audiència Nacional, i els qui som allà pensem que probablement no hi haurà gaire diferència si ho fa un tribunal o un altre. Això és terrible perquè demostra que la cultura de l’excepció, del dret penal de l’enemic, d’aquesta visió tan autoritària de l’estat no és en cap lloc concret que puguem eliminar en una mena d’operació quirúrgica, sinó que ha contaminat tot el sistema judicial. Especialment, les altes esferes.

La tinent fiscal discrepa de García-Castellón, però ho torna l’Audiència espanyola, no a Barcelona. És a dir, manté l’esquema que això deu ser terrorisme.
—Al final l’opció més progressista és que el Tsunami continuï essent investigat per terrorisme a l’Audiència Nacional. Això és el més a l’esquerra de l’alta judicatura espanyola i demostra com aquesta cultura jurídica repressiva ho ha colonitzat pràcticament tot.

Veieu preocupant que es desencadeni una nova onada repressiva amb el Tsunami o amb més causes?
—No sabem què hi ha i què no hi ha a l’Audiència Nacional. Si això és un iceberg, en veiem només el que hi ha a la superfície; veiem les investigacions en què s’ha citat gent a declarar, en què hi ha hagut detinguts, en què hi ha hagut una certa part de la realitat judicial que ha arribat al nostre coneixement. Però aquí hi ha un volum ingent d’operacions que s’han fet i que probablement podrien fer-se ara mateix sota secret de sumari que no sabem, i en alguns casos no sabrem mai que han existit. No puc pronosticar res més que mentre continuïn existint uns jutjats que obren procediments judicials per investigar l’independentisme, l’independentisme continuarà en risc. El que es persegueix és el delicte d’independentisme, si em permeteu dir-ho així.

I desenes d’investigats que no saben que són espiats.
—Una de les solucions seria això que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dit a Rússia moltes vegades, i m’agradaria que un dia també digués als estats de l’Europa occidental: critica que no tinguin un sistema pel qual els ciutadans puguin saber quan han estat investigats, quan els han punxat el telèfon, i que puguin exigir després una rendició de comptes a les autoritats públiques. Això al Regne d’Espanya avui tampoc no existeix. Amb el cas Pegasus, avui encara no sabem qui ha estat intervingut, per què, si s’ha fet amb autorització judicial o no, si era la policia, si eren els serveis secrets… Hi ha uns forats a l’estat d’opacitat absoluta, d’impunitat absoluta, i sabem que hi ha una voluntat investigadora absoluta contra l’independentisme. Per tant, els riscs hi són, i probablement hi seran sempre.

El moment polític actual pot estimular-ho encara més?
—Quan governen els uns, ens espien i ens reprimeixen. Quan governen els altres, ens espien i ens reprimeixen per perjudicar el govern que en aquell moment hi ha… Al final potser no és la conjuntura la que porta a la repressió contra l’independentisme, sinó la configuració mateixa de l’estat.

Avançament editorial: ‘Deimos’, de Lucia Pietrelli

La mort va abandonar l’illa de Deimos poc abans no nasqués la Laia. D’aleshores ençà els seus habitants viuen immersos en una quotidianitat perpètua, amb la resignació de qui sap que no trobarà mai el repòs etern. La Laia, que de petita també va ser abandonada per la seva mare, té tretze anys i moltes preguntes. Perquè, com és possible desaparèixer d’un lloc d’on no es pot marxar ni s’hi pot morir? Deimos és la història d’aquesta recerca, un viatge cap al desconegut.

Així presenta l’editorial Males Herbes Deimos, la nova novel·la de Lucia Pietrelli, que diuen que ha escrit una història d’una bellesa corprenedora, un llibre d’aventures delicat i intimista, màgic però profundament humà, que juga amb la mitologia clàssica per confegir-ne una de pròpia. Deimos arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant.

Llegiu un fragment de Deimos, de Lucia Pietrelli (Males Herbes).

Ricard Planas i Ramon Mas, editors de Males Herbes, expliquen:

“Com a editors hi ha llibres que et fan una il·lusió especial, i Deimos n’és un. Si la publicació de la nova novel·la de la Lucia Pietrelli ens engresca així és perquè la sentim com una eclosió, el moment en què s’obre el capoll i veiem florir del tot una autora a qui ja llegíem amb devoció molt abans que s’incorporés al nostre catàleg. Lucia Pietrelli ha parit un llibre tan bonic, tan intens, tan delicat i emocionant, que ens té el cor robat. És una sort immensa per a la literatura catalana tenir una escriptora com ella, els seus orígens italians i el seu arrelament mallorquí donen un segell únic al seu estil evocador i musical, que aquí troba el vehicle ideal en una història familiar amb ressons mítics, un viatge que ens ha de portar a entendre qui som i d’on venim.

Deimos és la cinquena novel·la de Lucia Pietrelli i sense cap mena de dubte també és el començament d’una nova etapa en la seva carrera com a narradora. Sense abandonar del tot la prosa poètica que l’ha fet guanyar tants premis i reconeixements, Pietrelli es concentra més que mai en la història que necessita explicar. Se’ns emporta a l’illa de Deimos, on els habitants viuen atrapats en una eternitat somorta, un present perpetu on la mort ha desaparegut, i on coneixerem a la Laia i el seu pare, que intenten sobreposar-se a l’abandó de la mare, cadascun pel seu compte. Sense cap mena de dubte, Deimos és un dels nostres plats forts per aquest 2024, una joia que no us podeu perdre.”

Lucia Pietrelli (Itàlia, 1984) ha publicat els poemaris Fúria (Documenta Balear, 2010), Violacions (Moll, 2011), Esquelet (Pagès Editors, 2013), Mort d’un Aviador Tartamut (AdiA, 2013), Ortigues (AdiA, 2015), V (Cafè Central, 2016) i La terra i altres llocs (AdiA, 2020); i les novel·les Nissaga (Moll, 2013), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Cadenes (Edicions 62, 2015). També és obra seva la peça teatral Irene i la terra adormida, estrenada al Teatre Principal de Palma el novembre del 2018. La seva darrera novel·la, Lítica (Males Herbes, 2019), va guanyar el premi Lletra d’Or.

L’any més polèmic del Mobile World Congress de Barcelona?

Com cada any per aquestes dates, comença un nou Mobile World Congress (MWC), un dels grans esdeveniments internacionals que es fan a Barcelona. El d’enguany comença demà, dia 26 de febrer, i s’acabarà dijous, dia 29. Els organitzadors esperen d’arribar als 95.000 visitants, xifra que supera els 88.500 de l’any passat, però lluny encarà dels 109.000 del 2019. El congrés s’ha anat recuperant any rere any de l’impacte de la pandèmia, i enguany ha anunciat que han tornat totes les grans marques que havien faltat els anys després de la covid. Aquesta vegada no s’esperen grans revolucions tecnològiques, però tindran una importància especial la intel·ligència artificial, la realitat virtual i la connectivitat. Tanmateix, el MWC és molt més que un congrés per a la ciutat. Cada any el sector del taxi l’aprofita per pressionar els partits polítics i obtenir millores laborals. I es repeteixen, com més va amb més intensitat, les denúncies sobre els impactes a la salut mental, especialment dels joves, dels dispositius mòbils. També, les crítiques al model econòmic que representen esdeveniments com aquest per a la ciutat.

Les dades del MWC

En paral·lel del Mobile World Congress 2024, i tal com s’ha fet aquests darrers deu anys, es farà el 4YFN, adreçat a empreses emergents. Com és costum, tots dos esdeveniments es fan al recinte de la Fira Barcelona de la Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat i la millor manera d’arribar-hi és amb transport públic. Els participants, de fet, tenen un abonament gratuït que inclou un desplaçament a l’aeroport, i que va amb el preu de l’entrada, que costa entre 879 euros i 4.899. Per atansar-nos-hi, si optem pel metro, haurem de baixar a les parades Fira i Europa Fira de la L9 Sud o Foc de la L10 Sud. Si preferim el bus, ens serviran les línies H12, V1, 46, 65 i 79. TMB reforçarà els serveis de metro i bus. A més, habilitarà un servei especial de bus llançadora de 8.00 a 20.00 entre la plaça d’Espanya i el recinte firal, amb tots els vehicles 100% elèctrics. Per als qui facin servir FGC, caldrà baixar a les estacions d’Europa Fira de la línia L8.

Enguany, a més dels 95.000 visitants, hi haurà 2.400 expositors provinents de 200 països. Un 60% dels expositors seran de sectors aliens a la telefonia mòbil i el purament tecnològic, com ara la salut, el transport i les finances. El MWC es reorienta cap a un congrés generalista, en com la tecnologia pot ser aprofitat per tothom. El d’enguany es pot considerar que torna a la normalitat absoluta, després de l’impacte de la pandèmia, i recupera totes les grans empreses del sector, com ara Google, IBM, Samsung i Huawei, que havien refusat de participar-hi aquests anys passats. Com a novetat, per primera vegada participarà en el MWC l’empresa estatal xinesa China Telecom, el segon operador de telefonia d’aquell país, que demostra com les companyies xineses com més va més importància prenen a escala internacional.


El MWC 2024 es desenvolupa al recinte de Fira Barcelona de l’Hospitalet de Llobregat.

Una altra de les mostres que el MWC ha tornat a la normalitat pre-pandèmica és que l’aeroport de Barcelona supera d’un 2% els vols i viatgers del 2019, amb 8.470 aterratges i 1,5 milions de places, segons Aena. L’organització del congrés no ha facilitat dades sobre l’impacte econòmic a la ciutat d’enguany, tal com sí que les havia donades aquests anys passats. Així, el 2023 l’impacte es va calcular que era d’uns 350 milions i 7.400 llocs de feina temporal. Tanmateix, la patronal de bars, restaurants i discoteques ha estimat que facturaran al voltant de 105 milions d’euros durant les dates del MWC, uns 300 euros per participant i dia.

Protestes del sector del taxi i crítiques al MWC

Com cada any darrerament, el sector del taxi ha aprofitat el MWC per a la seva lluita contra les companyies de VTC (vehicle de transport amb conductor). Van amenaçar de fer mobilitzacions durant el congrés si s’aprovaven 1.337 noves llicències per a les empreses Cabify, Uber i Bolt, que ja en tenen un miler a la ciutat i a les quals aviat caldrà afegir-ne 600 més. El nus del problema és la liberalització del sector promogut per la UE i el fet que els taxistes de la ciutat han hagut de pagar un preu elevat per una llicència de taxi que, ara, amb llicències VTC, molt més barates i adjudicades a multinacionals amb seu a Madrid, perdrien el valor i els representaria una pèrdua d’ingressos per la nova competència.

Els tribunals han donat la raó als VTC unes quantes vegades i ací caldria emmarcar els acords recents a favor del català amb el sector. Ja que no poden aturar l’avanç dels VTC directament als tribunals, els taxistes han proposat que s’apugi el nivell de català exigit, de l’actual B1 al B2. És a dir, d’un nivell molt bàsic –i en què ara denuncien un frau generalitzat en l’adjudicació, amb falsificació de certificats– a un nivell intermedi que hauria de permetre que un client catalanoparlant pugui obtenir una atenció oral en la seva llengua. Amb unes companyies VTC amb seu a Madrid que recorren a conductors immigrants, generalment, el català esdevé una eina de filtratge en favor dels taxistes locals. ERC, Junts, el PSC i la CUP s’hi han mostrat a favor, però les forces parlamentàries condicionen l’acord a l’aprovació del pressupost de la Generalitat. Segons el sector del taxi, si s’aprova, deixarà els vehicles VTC sense conductors. Amb l’acord assolit, el sector diu que treballarà al 200% al Mobile World Congress i desconvocarà qualsevol acció de protesta.


El sector del taxi ha arribat a un pre-acord per augmentar el nivell de català exigit del B1 actual al B2.

Els VTC, per la seva banda, han rebutjat l’exigència del nivell B2 de català i l’han qualificada de discriminatòria, d’un pedaç normatiu innecessari i de no tenir gens de lògica. Argumenten que el 95% dels seus clients són internacionals, als quals s’adrecen en anglès. Aquest fet seria una mostra més de les crítiques, com més va més intenses, cap a un model econòmic que vol beneficiar-se de Barcelona, però vol viure al marge de la societat barcelonina i catalana. Societat que en pateix les conseqüències negatives, com ara la gentrificació, amb preus desorbitats de l’habitatge i el tancament de botigues tradicionals adreçades a la població local substituïdes per establiments orientats als turistes. El Mobile World Congress es fa d’ençà del 2006 a la capital de Catalunya, però el màxim responsable del congrés, John Hoffman, ha admès que no sap ni un mot de català, després de tenir contacte amb la ciutat durant gairebé vint anys.

Dins aquests moviments de protesta, cal situar-hi el Mobile Social Congress, que es fa en paral·lel del MWC d’ençà de fa nou anys. Promogut per sectors anticapitalistes i internacionalistes, critiquen el sector, de l’impacte de la mineria en la fabricació dels dispositius mòbils al volum d’escombraries que origina, passant per l’impacte de les tecnologies de la informació i la comunicació a la salut mental, especialment entre els més joves. Precisament aquest darrer punt, i més enllà d’ideologies polítiques, és un aspecte que com més va més preocupa els professionals sanitaris de tot el món, després d’haver detectat una disminució de l’autoestima i la satisfacció amb la vida dels adolescents, incapacitat de concentrar-se, addicció al mòbil, desordres alimentaris i un augment del ciberassetjament. Com més va més veus demanen una regulació del sector tecnològic, que fins ara ha operat amb impunitat i no s’ha fet responsable dels efectes negatius dels seus productes i serveis.

Polèmiques polítiques sobre el congrés

En l’àmbit polític de la ciutat, aquests dies s’han fet dos pronunciaments significatius sobre el MWC. Per una banda, el plenari municipal de Barcelona ha declarat un problema de salut pública l’abús de les xarxes socials pels menors d’edats. Una proposta del PSC que d’entrada parlava de “l’ús de les xarxes socials”, però que quan es va transaccionar amb Trias per Barcelona, ERC i els comuns, es va deixar en “abús de les xarxes socials”, un matís important. L’altre ha estat la polèmica crida al boicot a Israel de l’ex-batllessa. Colau va qualificar d’immoral que el MWC convidés i cedís un pavelló a Israel –que cal dir que té un sector tecnològic important– i va demanar al batlle de Barcelona que condemnés el genocidi a Gaza i no participés en la salutació oficial a Israel. Collboni s’ha limitat a respondre que no participaria en cap boicot i seguiria el programa previst del MWC.


En paral·lel del MWC es fa el Mobile Social Congress, que critica el sector tecnològic.

En aquest context de crítiques creixents a la ciutat, John Hoffman va dir en una entrevista a La Vanguardia el desembre passat que esperava que el congrés restés per sempre a Barcelona –actualment té contracte fins el 2030. Però va amenaçar que no es donés per fet i que el Mobile se n’aniria de la capital de Catalunya si les coses es deterioraven o no podien fer-lo “d’una manera raonable”. “No és cap amenaça, és solament una manera de fer negocis”, va dir. Per Hoffman, perquè el MWC romangui a la ciutat s’han de garantir bones connexions de transport, bons hotels, una ciutat neta, segura i acollidora amb la gent de tot el món. De moment, ha aconseguit de les institucions una ampliació de la Fira Barcelona de la Gran Via, prevista per al 2027, que permetrà d’expandir encara més el MWC.

Per contrarestar les crítiques locals, Hoffman ha participat en un acte de l’Ajuntament de Barcelona en favor del talent jove de la ciutat i hi ha dit: “La tecnologia no té a veure amb la maquinària, el programari o els materials nous. Té a veure amb les persones i les seves habilitats.” També ha recordat que al voltant del Mobile s’havia desenvolupat un sector tecnològic a la ciutat, inexistent abans de l’arribada del congrés a Barcelona. L’organització del MWC també ha demanat un ús responsable de l’aigua en l’actual context de sequera greu, amb un sector hoteler que té un consum per persona notablement superior al dels ciutadans de Barcelona.

Les grans qüestions del MWC

En l’àmbit estrictament tecnològic, el lema d’enguany és “El futur, primer” i s’articula en sis grans àrees. La primera és el 5G i més enllà. Havia de ser una gran revolució i ha esdevingut una millora progressiva, a mesura que els mòbils van incorporant aquesta tecnologia i n’augmenta la velocitat. El sector espera que al final d’any s’hagi arribat a 1.900 connexions de 5G, assolint els 5.900 milions al final de 2027. El volum de negoci dels serveis 5G s’estima que superarà els 2 bilions de dòlars a escala mundial el 2030. La velocitat de connexió dels mòbils amb 5G és una de les grans decepcions dels usuaris, que no han notat la millora espectacular promesa. El sector es defensa amb l’argument que els mòbils arribaran aviat a velocitats de descàrrega mitjanes d’uns 90 MB/s, unes vint vegades més que no amb el 4G, i destaca que vora el 60% de les empreses planifiquen d’invertir en 5G aviat.


El responsable màxim del MWC, John Hoffman, vol que el congrés romangui a Barcelona per sempre, però ha amenaçat d’anar-se’n si no hi ha les condicions adequades.

El 5G és la base per a la següent àrea temàtica, la connexió de tot. El sector espera que d’ací a dos anys hi hagi 15.000 milions de dispositius connectats a la xarxa. Per assolir-ho, defensa l’expansió de la tecnologia d’accés fix sense fils (FWA, fixed wireless access). Els usuaris i negocis, en compte d’haver de tenir fibra òptica, es connectarien per ones de ràdio amb 5G a estacions –aquestes sí, connectades a la fibra òptica– estratègicament distribuïdes per donar serveis en àrees urbanes i suburbanes. D’aquesta manera, s’amplia el radi d’acció de la infrastructura de fibra òptica disponible o evitar d’ampliar-la, que en àrees poc poblades o remotes pot resultar prohibitiu. El volum de negoci de l’FWA es calcula que serà de 89.000 milions de dòlars el 2027.

Però si hi ha una qüestió que plana sobre el congrés és la intel·ligència artificial, que recull l’àrea temàtica d’humanitzar la IA. La intel·ligència artificial generativa, és a dir, la que genera text, imatges, vídeo i més menes de dades mitjançant models generatius, és en boca de tothom, sovint amb molta preocupació pel mal ús que se’n fa. El sector n’és conscient i vol humanitzar-la i desenvolupar-ne mecanismes de governança i control. Fer una crida a la responsabilitat de les empreses i a evitar biaixos i riscs. Es calcula que el volum de negoci de la intel·ligència artificial assolirà mundialment els 16 bilions de dòlars el 2030. Segons el sector, el 30% de les empreses creuen que la IA generativa augmentarà la productivitat i l’eficiència dels treballadors, i el 70% creu que aquests tres anys vinents canviarà significativament la manera de crear valor de les companyies.


La intel·ligència artificial serà una de les qüestions centrals del MWC 2024.

Una altra de les àrees temàtiques és dedicada a la indústria 4.0. De com la transformació digital pot beneficiar les empreses, amb un volum de negoci que s’espera que arribarà als 770.000 milions el 2026. La robotització de les fàbriques, tecnologies sostenibles i els vehicles connectats a internet són un objectiu prioritari per al sector. Finalment, hi ha una àrea temàtica dedicada a les possibles disrupcions tecnològiques que hi pugui haver aquests anys vinents i que facin canviar del tot el sector. La intel·ligència artificial aplicada als dispositius, passant del big data a l’small data, l’eclosió de dispositius de realitat virtual/augmentada, com ara les ulleres d’Apple, la tecnologia de cadena de blocs i l’abaratiment de l’electricitat amb l’expansió de les renovables són àrees que el sector també segueix amb interès.

Pàgines