La candidata del Bloc Nacionalista Gallec, Ana Pontón, ha reconegut la derrota contra el PP d’Alfonso Rueda, però ha celebrat els escons obtinguts pel seu partit: “Aquest resultat trenca tots els sostres electorals del BNG i ens situa com l’esperança de tots els qui creuen que Galícia es mereix més.” També ha agraït la mobilització als militants i votants: “Aquesta campanya i aquest resultat ens indiquen que aquest país ja ha canviat. Hi ha un abans i un després. No hi ha marxa enrere perquè hi ha una ciutadania il·lusionada que no es conforma amb la realitat d’aquest moment”, ha dit.

[EN DIRECTE] El PP aconsegueix la cinquena majoria absoluta consecutiva a Galícia

Pontón, acompanyada de l’executiva, ha estat rebuda amb un fort aplaudiment i crits de “BNG, BNG!”. No ha volgut concretar si es presentarà també d’ací a quatre anys, perquè encara és aviat, però ha promès que farien oposició per a governar a partir de les eleccions del 2028. “Sabem que els grans canvis no són fàcils, sabem que cal batallar-los, i avui tenim més força per a continuar lluitant. Aquí tindrem un grup parlamentari fort”, ha dit.

Pontón va dur el BNG de ser l’última força (8,3% del vot i 6 escons) al principal partit de l’oposició (23,8% i 19 escons) en tan sols quatre anys. Avui, després d’una altra legislatura, l’ha enfilat fins al millor resultat de la seva història (31,5% dels vots i 25 escons), amb una popularitat molt alta.

Tot i que ha baixat lleument, el PP ha mantingut una majoria absoluta sòlida (40 escons, 2 més que els necessaris). El vot s’ha redistribuït a l’oposició –el BNG creix sobretot gràcies a la davallada del PSOE–, però no ha erosionat prou el suport del PP. Un llast important que ha impedit de desbancar Rueda ha estat el paper de Sumar i Podem, que han obtingut cadascun menys del 2% dels vots i no han entrat al parlament.

Editorial de Vicent Partal | A Galícia l’esquerra espanyola frustra el canvi

Les eleccions gallegues han tingut un resultat nefast per a tres partits d’àmbit espanyol. Si el BNG ha aconseguit de concentrar el vot d’esquerres i esdevenir la principal alternativa al PP, amb un resultat històric per al sobiranisme gallec, l’altra cara de la moneda ha estat el resultat de Sumar. Amb Marta Lois, la portaveu de Sumar al congrés espanyol, com a cap de llista, la candidatura ha obtingut menys d’un 2% dels vots. Per a entrar al Parlament de Galícia cal aconseguir un 5% dels vots en cada una de les circumscripcions, però el millor resultat de la formació de Yolanda Díaz ha estat un 2,40% a Pontevedra. És a dir, molt lluny de les expectatives i de poder entrar en el repartiment d’escons.

Encara pitjor ha estat el resultat de Podem, que es volia reivindicar com a alternativa a Sumar o, almenys, com un actor amb força i necessari per a la reconfiguració de l’esquerra espanyola. La candidatura encapçalada per Isabel Faraldo ha obtingut un 0,25% dels vots, força per sota del PACMA (0,35%).

I Vox tampoc no ha satisfet, ni de bon tros, les expectatives. L’objectiu de la ultradreta era entrar al parlament i ser clau en la configuració de majories. Tanmateix, ha obtingut tan sols un 2,19% dels vots, un resultat semblant al del 2020 (2,04%) i molt lluny d’aconseguir representació. El resultat més bo és el 2,46% a la Corunya.

Pau Alabajos ha fet públic aquest vídeo on ha convertit en cançó els populars versos de Vicent Andrés Estellés que van ser publicats l’any 1971 en el seu poemari més celebrat, el Llibre de meravelles.

“Assumiràs la veu d’un poble” és el primer avançament del nou EP d’Alabajos, Una granota viva a la butxaca (RGB Suports, 2024), enregistrat als estudis Blind Records de Barcelona i amb la producció artística del tàndem Santos&Fluren.

Aquesta nova aventura discogràfica s’afegeix a més projectes estellesians de l’autor de Torrent, que ha volgut participar en les commemoracions del centenari del naixement del poeta de Burjassot, i n’ha musicat un grapat de poemes, que seran la banda sonora de l’espectacle La paraula viva i amarga. L’espectacle s’estrenarà el dia 10 d’abril a la sala Luz de Gas de Barcelona dins el festival Barnasants i rondarà per molts municipis i comarques dels Països Catalans.

L’aportació estellesiana d’Alabajos per enguany no s’acaba ací: també ha escrit una obra de teatre, Arbres de pols, que es representarà per primera vegada el dia 10 de març al Teatre Principal de València; imparteix tallers didàctics dirigits a l’alumnat de secundària amb el títol “Estellés a cau d’orella”; i s’ha encarregat de la redacció de la primera biografia del poeta, Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble, editada per l’editorial Sembra i que ja es pot trobar a les llibreries.

Pau Alabajos: “Trenta anys després de mort, Estellés continua essent incòmode per a la dreta”

El videoclip ha estat realitzat per Barret Films, que ha elegit uns quants espais simbòlics del País Valencià (Ares del Maestrat, el cim del Penyagolosa, la platja de la Renegà, la Foradada a la Vall de Gallinera, els boscs convalescents de la Vall d’Ebo, l’horta de València i diversos paisatges urbans del Cap i Casal) per traslladar-hi el despatx del poeta Vicent Andrés Estellés, que acompanya l’artista de Torrent mentre canta in situ els seus versos més emblemàtics.

“La idea era traduir a imatges aquell amor tan gran que Estellés sentia pel seu país”, ha explicat el cantautor. “El poble és la gent arrelada al paisatge, que és el gran protagonista d’aquest videoclip. Contemplar la bellesa del País Valencià a vista de pardal et recorda com és d’important cuidar el nostre patrimoni natural i salvaguardar l’herència cultural i lingüística que ens han llegat les generacions que ens precedeixen.”

The Washington Post · Claire Parker i Imogen Piper

Fotografies i imatges de satèl·lit obtingudes per The Washington Post mostren que Egipte desbrossa i tanca una parcel·la de terra al costat de la frontera amb Gaza, enmig dels temors d’una ofensiva israeliana a la ciutat sud de la franja, Rafah.

Els vídeos, capturats per la Fundació del Sinaí per als Drets Humans i compartits exclusivament amb The Washington Post, mostren camions i buldòzers desbrossant runes d’una parcel·la rectangular de terra, a tocar de la frontera amb Gaza, que fa uns dotze quilòmetres quadrats. També mostren la construcció d’una paret de formigó al voltant del perímetre. The Post ha verificat els vídeos i ha obtingut imatges de satèl·lit que mostren que tres quilòmetres quadrats d’aquella àrea van ser desbrossats entre el 6 de febrer i el 14.

Un informe d’aquesta setmana de l’organització, amb seu al Regne Unit i que té un equip de monitoratge al nord del Sinaí, deia que les autoritats egípcies delimitaven una àrea per acomodar els refugiats palestins que travessessin la frontera.

Quan li vam demanar un comentari, un oficial egipci va remetre The Post a una declaració del mes passat de Diaa Rashwan, cap del Servei d’Informació d’Egipte. “Egipte té plena sobirania sobre el seu territori i té control total sobre les seves fronteres al nord-est, sigui amb la franja de Gaza o amb Israel”, deia.

Tot i la negativa pública a preveure qualsevol situació en què els palestins siguin expulsats per la frontera, Egipte probablement prepara plans de contingència, segons que diu un ex-funcionari egipci, que parla amb condició d’anonimat sobre un afer delicat.

“Si com a resultat dels atacs [a Rafah] desenes de milers de palestins travessen la frontera, creieu que l’exèrcit egipci els dispararà? La resposta és que no”, diu aquesta persona. “Qualsevol govern responsable hauria de pensar, bé, si passa la pitjor situació possible, com ho gestionarem?”

El governador del Sinaí del Nord, Mohamed Abdelfadil Shousha, va negar els informes que indicaven que Egipte construïa un camp de refugiats a la frontera, segons que van informar uns quants mitjans àrabs.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Enviar correus electrònics, respondre trucades perdudes, mirar un vídeo a YouTube o fer una videoconferència són elements necessaris no solament per a relacionar-nos, sinó també per a treballar. En ple segle XXI, viure sense connexió a internet o sense cobertura mòbil pot ser complicat. Tanmateix, més del 4% de la població del país no té accés a fibra òptica. Tot plegat pot agreujar el despoblament d’unes quantes zones rurals que fa anys que malden per atreure habitants nous per evitar un degoteig sagnant i constant de població.

Les dades proporcionades pel Ministeri d’Afers Econòmics i Transformació Digital espanyol demostren que, malgrat que la majoria de pobles i ciutats dels Països Catalans tenen connexió a internet d’alta velocitat, encara n’hi ha que no en tenen prou, sigui al conjunt del municipi o en alguna de les urbanitzacions. Entre els pobles afectats amb més habitants destaquen Puig-Reig, el Baix Pallars, Estellencs, Sóller, Manises i la Pobla de Farnals.

Despreocupació de les administracions

Hi ha quatre pobles de la comarca del Racó d’Ademús que no tenen fibra òptica. Roberto Tortajada és el batlle de Cases Altes, un dels municipis en qüestió. Es queixa que no n’han tingut mai tot i les repetides promeses de les administracions: “Ningú no sap mai res.” D’ençà del 2019, s’han posat en contacte amb la Conselleria d’Indústria, Innovació, Comerç i Turisme; amb la Diputació de València, i amb Telefònica, l’operadora responsable de la seva zona, per instal·lar d’una vegada per totes la fibra òptica. Tanmateix, encara no n’han obtingut una resposta clara per a solucionar-ho, més enllà d’uns quants correus electrònics inconcrets. “No ens queda cap bri d’esperança que s’arregle”, lamenta.

Però el seu cas no és únic. La batllessa del Baix Pallars (Pallars Sobirà), Anna Sentinella, diu que fa temps que demanen a la Generalitat que els instal·li la fibra òptica, però els responen que, com que hi passa una carretera que és competència de l’estat espanyol, ho han de gestionar ells.

Sentinella entén que fer aquesta instal·lació en una població amb pocs clients és una inversió arriscada, però reivindica que és un dret que tenen com a ciutadans. I, mentre les administracions es posen d’acord, han pal·liat el problema tot instal·lant repetidors d’antenes que milloren i acceleren lleugerament la connexió a internet. “Ens hem d’espavilar nosaltres sols”, diu. Per a fer-ho, han triat Wicat, una operadora que porta internet d’alta velocitat a les cases de l’Alt Pirineu. Aquests darrers anys han sorgit algunes empreses petites que, a escala local, fan arribar la fibra òptica on les operadores més grans no volen invertir.

“Els grans operadors no hi inverteixen perquè no veuen un retorn interessant en àrees amb poca densitat de població”, explica Marc Mundó, director general de Vera, una operadora que va néixer el febrer de l’any passat fruit de la fusió de Goufone, Iguana i Soomfibra, i que actualment té cent vuitanta treballadors. A negocis com el seu, els resulta viable d’oferir aquest servei, sobretot gràcies a les licitacions que els atorga l’administració. De fet, diuen que reben peticions de fibra òptica cada dia. “Tenir un bon coneixement del país és un factor clau de diferenciació”, detalla. De tota manera, admet que com més va hi ha menys zones sense cobertura de fibra, i que, per tant, la competència ha crescut.

Ni fibra òptica, ni cobertura mòbil

A Puig-reig (Berguedà) tenen el mateix problema. Josep Parera, regidor de Comunicació i Colònies, explica que la internet d’alta velocitat no arriba a totes les zones del poble, per exemple, a l’Ametlla de Merola. Però la preocupació principal no és la fibra òptica, sinó disposar d’un servei encara més bàsic: la cobertura mòbil.

Es queixa que els és impossible de trucar o rebre trucades en algunes zones del poble: “Ens preocupem pel 4G quan no podem ni trucar per telèfon”, etziba. Sense anar més lluny, hi hem parlat pel telèfon fix, atès que no tenia cobertura al mòbil. “Sovint acabem trucant per WhatsApp”, explica. Actualment, tan sols tenen una antena mòbil al poble, i negocien amb Telefònica per ampliar-ne el servei.

Un obstacle més per al repoblament

La manca de cobertura mòbil perjudica la viabilitat dels negocis i el repoblament de les zones rurals. Al restaurant Cal Riera de Puig-reig, per exemple, no s’hi pot trucar per reservar perquè no tenen cobertura. “Hi ha negocis que perden trucades i, per tant, clients”, diu Antoni Clement, regidor de Millora Urbana i Obres i Serveis. De fet, denuncia que fins i tot hi ha comerços en què no es pot pagar amb targeta perquè no hi arriba el senyal. “La gent que sap que no tindrà cobertura per a rebre trucades no vol venir a viure aquí”, diu Parera.

Per la seva banda, el batlle de Cases Altes fa broma: “Espere el dia que em desperte i ja no em quede ni telèfon per a trucar.” La zona del Racó d’Ademús, a banda de no tenir fibra òptica, tampoc no disposa d’una bona cobertura mòbil. Això preocupa especialment Tortajada, perquè diu que és un obstacle greu per a la teleassistència en una població molt envellida: “La gent gran es troba en situació vulnerable si li passa alguna urgència.”

Amb tot, és evident que la manca de fibra òptica o de cobertura mòbil són dificultats afegides per al repoblament de les zones rurals. Sense internet d’alta velocitat, per exemple, és impossible de crear teletreball de qualitat o, fins i tot, de poder treballar en àmbits administratius, com ara a l’ajuntament mateix: “Quan vaig entrar, vaig descobrir que treballàvem amb 2 MG. Per pujar un simple document, trigàvem més d’un quart d’hora”, denuncia Tortajada. Ara, la situació ha millorat, perquè han aconseguit d’augmentar a 30 MG la velocitat de descàrrega. Tanmateix, el batlle ho considera insuficient: “Volíem crear un espai de cotreball a l’ajuntament, però si hem de compartir el poc internet que tenim entre uns quants, la cosa se’ns complica.”

A més, creu que si disposessin de fibra òptica, la gent que solament va a Cases Altes durant les vacances d’estiu, allargaria uns quants mesos l’estada i hi teletreballaria. Sentinella també ho pensa: “La gent que vol venir a viure aquí no s’ho planteja perquè saben que no hi podran teletreballar.” A més, detecta que a les empreses tampoc no els interessa d’instal·lar-s’hi. Per tot plegat, alça la veu contra els responsables polítics: “Si treballes per al repoblament, has de treballar per a un repoblament real. Hi ha solucions, però cal que les administracions col·laborin.”

Com cada any, els dies festius de la Setmana Santa varien entre el 22 de març i el 25 d’abril. Aquest canvi no és a l’atzar. Aquesta festa sempre se celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena una vegada transcorregut l’equinocci de primavera. Per tant, segons la data d’aquesta lluna plena, s’estableixen els dies festius. Per això, molta gent es demana quan serà la Setmana Santa del 2024.

Enguany, el primer dia festiu és el 24 de març, Diumenge de Rams. A continuació, us oferim la llista dels dies festius de Setmana Santa 2024 als Països Catalans.

Quins són els dies festius?

• Catalunya: Divendres Sant (29 de març) i Dilluns de Pasqua (primer d’abril).
• País Valencià: Divendres Sant (29 de març) i Dilluns de Pasqua (primer d’abril).
• Illes: Dijous Sant (28 de març), Divendres Sant (29 de març) i Dilluns de Pasqua (primer d’abril).
• Andorra: Divendres Sant (29 de març) i Dilluns de Pasqua (primer d’abril).

Quins dies són les vacances escolars de Setmana Santa 2024?

• Catalunya: Del 25 de març al primer d’abril.
• País Valencià: Del 28 de març al 8 d’abril.
• Illes: Del 28 de març al 5 d’abril.
• Andorra: Del 28 de març al 5 d’abril.

Quin dia es regala la mona?

La mona és una tradició molt viva al nostre país, que coincideix amb el Dilluns de Pasqua. Enguany, serà el dilluns primer d’abril, el dia que el padrí lliura la mona al seu fillol.

La mona és una de les tradicions més arrelades de Pasqua, però també la que té uns orígens i un significat més incerts. Existeixen tota mena de teories que es remunten al passat àrab, romà, a l’antiga Grècia i fins i tot a les festes que feien els pastors d’unes quantes cultures per donar la benvinguda a la primavera. Però hi ha un punt en què gairebé tots els experts estan d’acord: és un costum d’orígens pagans relacionat amb antics rituals de fertilitat que el cristianisme va assimilar.

La mona pot prendre formes molt diferents. La més tradicional és la massa cristina o de rotlle: un pa de massa de brioix dolç, coronat amb ous durs. A més, la tradició diu que la mona ha de portar tants ous com anys té l’infant que la rep. Com que és la recepta més tradicional, fa que prengui noms i formes una mica diferents en uns quants indrets del país. En alguns llocs del País Valencià és anomenada “tonya” i amb l’ou dur que conté es fa una declaració d’amor molt especial: l’ou s’esclafa al front de la persona estimada.

A Catalunya Nord són molt populars les “mounes”, tot i que no són exactament autòctones i amaguen una història molt especial. Segons que explica l’historiador de la cuina Jaume Fàbrega, la van introduir els pied noir exiliats d’Algèria a la dècada dels seixanta del segle XX. Molts d’aquests pobladors eren d’origen mallorquí, menorquí i valencià i sembla que van ser qui va dur la tradició de la mona en terres algerianes. Després, en exiliar-se arran de la independència d’Algèria, haurien portat novament la tradició –i el costum d’anar a menjar-la a fora– a Catalunya Nord, on es va establir principalment.

Per què és festa, el Dilluns de Pasqua, si ja no se celebra res?

Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més assenyalada del calendari religiós. Us heu demanat mai per què es fa festa el Dilluns de Pasqua, si ja no se celebra res? Doncs pel mateix motiu que també és festiu l’endemà de Nadal, el dia de Sant Esteve.

Al llibret Celebrem el Nadal, l’etnòleg Amadeu Carbó explica que és un fet singular del calendari que ens lliga amb el nostre passat carolingi. Al segle IX la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi fundat per Carlemany i depenia del bisbat de Narbona, a diferència de la resta de la península ibèrica cristiana, dominada pels gots i vinculada al bisbat de Toledo. Això va determinar dos conceptes de família diferents. El carolingi era molt extens, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal.

Aquest era el cas de les tres Pasqües de l’any: Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per a tornar a casa. Per tant, en la primeria, el Dilluns de Pasqua era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: “Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.”

Aquest costum originari de la Catalunya Vella es va anar estenent a mesura que s’anaven conquerint més territoris i ha perdurat a gairebé tots els indrets del país. Avui, a Catalunya i al País Valencià es fa festa de divendres a dilluns i a les Illes de dijous a dilluns. Tradicionalment, és el dia que es menja la mona i en alguns llocs és costum d’anar a menjar-la fora, en un dinar o berenar a l’aire lliure.

“He escrit aquest llibre com una advertència del món terrorífic que podria néixer si l’etno-nacionalisme d’estil israelià continua el seu ascens”, escriu, d’entrada, el periodista d’investigació independent Antony Loewenstein (Melbourne, Austràlia, 1974) a la introducció del llibre El laboratorio palestino (Capitán Swing, 2024). L’autor es defineix com a jueu ateu. És fill d’una família jueva que va fugir de la barbàrie nazi cap a Austràlia el 1939. Però, de ben jove, va començar a sentir-se incòmode amb el racisme explícit cap als palestins que es respirava al seu entorn, paral·lel al suport fidel i automàtic a totes les accions israelianes.

Va estar destinat al Sudan del Sud i ha treballat durant anys fent de periodista a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est. Ha publicat treballs d’investigació a The New York Times, The Guardian, The Washington Post, Aljazeera English i The New York Review of Books. Apareix regularment en emissores de ràdio i televisió, com ara la BBC, la CNN i ABC Australia. D’ençà que va publicar aquest llibre, bo i coincidint amb la guerra actual, s’ha convertit en focus d’atenció de molts mitjans de comunicació del món, que cercaven una perspectiva jueva crítica experta en la indústria militar israeliana i l’abast i els possibles errors de la tecnologia repressora desplegada contra els palestins.

Coberta del llibre ‘El laboratorio palestino’, d’Antony Loewenstein.

Després d’anys d’investigació, consulta amb nombroses fonts acreditades o anònimes i l’anàlisi de documents oficials o privats oberts, filtrats o desclassificats, l’autor ha descobert, i ho explica rigorosament a El laboratorio palestino, la manera perversa en què l’ocupació s’ha convertit en un terreny de proves per a nous mètodes de control i separació, en un món que és un mercat il·limitat per als fabricants d’armes i mercaders de la guerra israelians. Les empreses israelianes públiques i privades venen els seus productes per tot el planeta amb l’etiqueta de “Provades a Gaza”. És una constel·lació de corporacions dirigides per ex-militars, ex-agents del Mossad o ex-polítics i diplomàtics del govern israelià.

Sobre la importància de la qüestió i d’aquesta investigació periodística s’ha pronunciat el periodista de Haaretz i escriptor israelià Gideon Ley en aquests termes: “Loewenstein escriu un llibre fascinant, documentat i basat en proves, sobre el costat menys conegut de l’ocupació, un dels pocs de la història en què l’ocupant tan sols se’n beneficia i no paga res. És un llibre que traça un retrat d’Israel, un dels deu exportadors d’armes més grans del món, que comercia amb la mort i el patiment, i les ven a qui vulgui comprar-les.”

Il·lustració de l’artista Debashish Chakrabarty. Les seves obres es van fer virals. Un estat dins l’estat

A Israel, la frontera entre l’estat i el complex militar-industrial i de ciberseguretat és molt difosa. És un estat dins l’estat. Els comerciants d’armes són els qui prenen les decisions. Loewenstein cita exemples ben clars de les idees que uns quants militars han declarat als mitjans de comunicació. Impera la deshumanització dels palestins. El 2020 l’exèrcit israelià va desenvolupar una aplicació que permetia que un comandant sobre el terreny enviés les dades d’un palestí a la tropa perquè el neutralitzessin instantàniament. El coronel Oren Matzliach, que treballava en el projecte, va declarar a la web Israel Defense que l’atac seria “com demanar pel mòbil un llibre a Amazon o una pizza a una pizzeria”.

Les empreses d’armament dominen el màrqueting. Per si de cas, si la por del terrorisme no ven, vendrà l’atractiu sexual. Una veterana de les Forces de Defensa d’Israel (FDI), Orin Julie va fundar el 2018 les Alpha Gun Angels (AGA). És un grup de noies esculturals lleugeres de roba que s’exhibeixen a les fires d’armament acaronant rifles o míssils, que es fan fotografies amb el públic i reparteixen autògrafs i targetes amb els seus comptes d’Instagram i les seves mides de pits i malucs. Als seus comptes fan proclames com ara: “No importa com sigui de dur. Defensarem la nostra terra!” Sovint es fan fotografies al desert amb les armes i la roba tacada de sang falsa.

El negoci és el negoci. I d’ençà de l’11-S és imparable. No fan mai distincions per vendre armes a democràcies o dictadures autocràtiques, que no respecten els drets humans. És documentat, tal com explica el llibre, que les empreses israelianes han venut armes i en molts casos han ofert entrenament militar a règims genocides com els de Myanmar, que va exterminar els rohingyes, o Ruanda, els tutsis. Ara n’ofereixen, tal com en van oferir en el passat amb els cossos policíacs i els esquadrons de la mort de Colòmbia, Costa Rica, El Salvador i Guatemala. O amb sàtrapes com el guineà Teodoro Obiang, el genocida guatemalenc Ríos-Mont, el romanès Ceaușescu, Papa i Baby Doc Duvalier a Haití, els Somoza a Nicaragua, el Paraguai, que paradoxalment refugiava nazis, com ara Josef Mengele, i les dictadures de l’Argentina i Xile, independentment que alguns d’aquests règims també reprimissin i perseguissin els jueus dels seus països.

Soldats israelians a Gaza (fotografia: Getty Images/AFP).

Un complot famós va ser l’escàndol Iran-Contra, quan els EUA i Israel van facilitar la venda d’armes a un estat repressor com l’Iran per finançar la Contra a Nicaragua entre el 1985 i el 1987. Solament els interessava que l’Iran els podia ajudar contra l’Irac, encara que fos un règim que vulnerés els drets humans. Quan la trama es va descobrir, l’Iran va tallar tota relació amb Israel, i avui és el seu enemic principal a l’orient.

Israel també ha tingut un paper clau al costat del govern de Sri Lanka per l’anihilació dels Tigres Tàmils. Dos-cents mil morts o desapareguts en un quart de segle. I va donar un suport important a l’exèrcit de Myanmar en la seva campanya genocida contra els musulmans rohingyes, amb el subministrament de drons, sistemes d’escoltes il·legals, rifles, entrenament militar i vaixells de guerra.

Les polítiques de genocidi i d’apartheid que tant van patir els jueus en el passat, i que tanta història, cultura i propaganda constant origina per tot el món, no semblen suscitar cap mena de dubte ètic o moral a les empreses de venda d’armes israelianes quan es fan servir per exterminar unes altres minories, especialment si són musulmanes o d’un color de pell més fosc. En canvi, l’estratègia d’informació de les Forces de Defensa Israelianes, segons que diu l’autor, és fer servir el trauma jueu com una arma per perpetuar l’ocupació de Gaza.

Aquesta feina d’investigació reveladora té una gran resposta internacional. Fins i tot, l’artista bangladeixà-nord-americà Debashish Chakrabarty, algunes obres del qual il·lustren aquest article, ha creat una sèrie d’imatges inspirades en el llibre, que, de sobte, han fet el salt a la realitat i apareixen en manifestacions pro-Palestina per tot el món.

Antony Loewenstein i el ressò que té el seu llibre és la prova que el món vol saber la veritat i reclama un periodisme d’investigació rigorós sobre Israel i Palestina i les forces que ell denuncia, que s’han desplegat perquè el combat no s’aturi. Sobren opinadors indocumentats, notícies falses, profetes i manipuladors de premsa i xarxes socials. Hi ha una demanda aclaparadora d’informació rigorosa i independent.

L’artista Debashish Chakrabarty es basa en ‘El laboratorio palestino’. Israel s’enriqueix amb l’ocupació de Palestina

No interessa que el conflicte amb els palestins s’acabi. Israel s’enriqueix amb l’ocupació de Palestina. De fet, l’ocupació, tal com s’explica al llibre, és l’eina de màrqueting ideal per als interessos econòmics israelians. Gaza és un laboratori per al complex militar-industrial israelià imprescindible per a ascendir en el negoci mundial de les armes i la seguretat. A més, després dels atacs del 7 d’octubre i la resposta israeliana, moltes forces militars i polítiques per tot el món volen perllongar infinitament la “guerra contra el terrorisme” que va començar l’11-S. Israel, segons Loewenstein, fa molt de temps que argumenta que lluita “una batalla per la civilització contra els terroristes perquè Occident no hagi de fer-ho”. Israel es vol convertir en “el guerrer definitiu en una batalla mundial contra el terrorisme islàmic”.

Les perspectives són nefastes. Després de l’11-S la lògica que va emprar els EUA va implicar dues dècades de guerres il·legals contra nacions musulmanes i un programa de tortura mundial. “La mateixa ‘lògica’ ara l’aplica Israel, sense que els seus defensors no qüestionin l’ús de tàctiques que vulneren els drets humans, ni que els objectius a massacrar siguin escoles, hospitals, i població civil indefensa”, diu Loewenstein.

Val a dir, també, que després de l’11-S, els serveis de seguretat dels EUA es van israelitzar. La tecnologia de guerra i vigilància cibernètica israeliana s’usa per controlar la frontera de Mèxic, en la repressió de la dissidència dels afroamericans i del Black Lives Matter, en els sistemes d’espionatge telefònic que ja fan servir incomptables departaments de policia nord-americans, etc. Black Lives Matter relaciona explícitament l’ocupació de Palestina i la tecnologia desplegada a la muralla de ciberseguretat que envolta Gaza amb la vigilància i repressió de les minories americanes: “Les lluites per la llibertat dels palestins i dels negres estan interconnectades i no ens rendirem fins que tots siguem lliures.”

De la mateixa manera que molts policies i militars llatinoamericans que van dirigir les dictadures més terribles del continent es van formar a la nord-americana Escola de les Amèriques, avui molts policies americans es formen i aprenen tècniques modernes de repressió a Israel. Ja ho han fet més de mil. El grup activista Jewish Voice for Peace va denunciar l’any 2017 aquesta col·laboració perquè deien que era la convergència entre la violència estatal dels EUA i la d’Israel.

És impossible d’obtenir xifres exactes de la importància de la indústria militar israeliana, atès que l’estat mai en dóna, diu Loewenstein. No obstant això, creuant dades de diversos investigadors i documents, es calcula que avui dia Israel té més de tres-centes multinacionals i sis mil empreses emergents que donen feina a centenars de milers de persones dedicades plenament a les armes, el control i la vigilància.

Les vendes creixen constantment. El 2021 les exportacions en defensa van arribar a un màxim històric. 11.300 milions de dòlars, un augment del 55% en dos anys. Els beneficis de les empreses de ciberseguretat també s’han disparat, amb una facturació de 8.800 milions de dòlars i 100 contactes el 2021. Aquell mateix any, i aquesta és una dada important, les empreses cibernètiques israelianes van acaparar el 40% de la inversió mundial en el sector.

Manifestació a Barcelona (fotografia: ACN). De l’apartheid a les acusacions de genocidi

Hi ha hagut les denúncies d’apartheid de B’Tselem, l’organització de drets humans més important d’Israel, de Human Rights Watch i d’Amnistia Internacional. Tal com ja vaig explicar llavors en aquesta secció. Ara, hi ha una discussió internacional sobre si la guerra actual és un genocidi. L’editor de Haaretz, el diari més progressista i sionista, Amos Schocken, va escriure l’any 2021: “El producte del sionisme, l’Estat d’Israel, no és un estat jueu i democràtic, sinó que s’ha convertit en un estat d’apartheid […] no es pot dir que Israel dugui a terme el sionisme com un estat jueu i democràtic.”

“La ideologia etno-nacionalista creix quan s’afebleix la democràcia responsable –afirma l’autor–. Israel és el model i l’objectiu definitiu.”

Segons Loewenstein, la reivindicació que Israel és una democràcia al cor del Llevant la posen en evidència els fets. Hi ha censura, per exemple. Tots els mitjans estan obligats a enviar els seus articles sobre seguretat i afers estrangers al censor en cap militar de les Forces de Defensa d’Israel (FDI), abans de publicar-los. Les prioritats de l’establishment que dirigeix la seguretat nacional no coincideixen amb les d’un estat democràtic. Un exemple. La censora en cap d’Israel, Ariella Ben Avraham, va deixar el càrrec l’any 2020 i va entrar a treballar a l’empresa capdavantera en cibervigilància del país, NSO Group, creadora del programari espia Pegasus, entre molts més enginys de control eficaços i molt rendibles.

El control i la censura de la informació

De fa temps, a Gaza hi ha una apagada informativa evident. En part per la mort de periodistes sota les bombes. Ja en són més de cent. En part per la gran eficàcia de la censura habitual de l’exèrcit israelià i, també, per la col·laboració de fa anys de la censura explícita o oculta de les grans xarxes socials. Són molt interessants i reveladors els capítols dedicats als sistemes d’escolta com ara Pegasus. Com també a l’estratègia i evidències censores d’uns altres sistemes de ciberseguretat i per l’acció de les xarxes socials més conegudes.

Israel té el nombre d’empreses de vigilància per càpita més elevat del món, per damunt dels EUA i el Regne Unit. A més, empreses com ara Facebook, YouTube, TikTok o Twitter sovint bloquen rutinàriament els continguts crítics amb Israel o que són favorables als palestins. Hi ha molts casos explicats al llibre. Segons que diu Loewenstein, el 2021 el Tribunal Suprem va crear la Unitat Cibernètica d’Israel per operar en la foscor, establir pactes secrets amb les companyies de xarxes socials i eliminar publicacions sense consultar-ho als usuaris. Han dissenyat un sistema de bucle tancat en què els palestins no saben per què els desapareixen les paraules i imatges.

Els campaments de refugiats palestins a Rafah (Getty Images).

“Avui dia pots identificar i vigilar el pròxim Nelson Mandela fins i tot abans que ell sàpiga que és Nelson Mandela”, explica Eitay Mack, l’advocat defensor dels drets humans que, entre més qüestions, s’ha especialitzat en la lluita jurídica per evitar la col·laboració militar israeliana amb règims que cometen crims de guerra contra la humanitat.

Malgrat la fortalesa de la vigilància cibernètica inexpugnable de la caixa de seguretat en què l’estat d’Israel ha convertit Gaza, el 7 d’octubre passat es van cometre errors militars i de seguretat greus. Com s’entén? Aparentment, segons que se sap fins ara, la intel·ligència israeliana no va fer cabal de les informacions que tenien dels plans d’Hamàs, d’ençà d’almenys un any abans dels atacs. El llibre no en dóna més informació.

Sí que veiem que res no ha aturat Israel a fer proves en viu de noves armes d’ençà d’aquell dia. Antony Loewenstein diu: “Israel fa una campanya bèl·lica basada en intel·ligència artificial, i ha atacat objectius no militars amb una ferocitat sense precedents. ‘És una fàbrica d’assassinats en massa’, n’ha dit un oficial d’Intel·ligència. Així funciona el laboratori palestí. Sens dubte, la indústria armamentística israeliana prosperarà després del 7 d’octubre de 2023.”

El PP renovarà la majoria absoluta a Galícia. És una notícia que no ens hauria d’estranyar, vista l’excepcionalitat històrica gallega. Cal recordar que, d’ençà que s’hi va estrenar l’autonomia, el PP hi ha guanyat totes les eleccions amb majoria absoluta, tret de la primera, en què Manuel Fraga va pactar amb la UCD; i el 2005, quan el PSOE i el BNG van poder formar govern, però tan sols per un escó. Aquesta és, atenció, la cinquena majoria absoluta consecutiva del Partit Popular, cosa que diu molt d’aquell país i posa en evidència que la fortalesa del PP gallec és excepcional.

Però el fet és que la campanya electoral havia despertat unes expectatives que, dissortadament, no s’han complert. L’impuls d’il·lusió que ha sabut crear el Bloc Nacionalista Gallec s’ha traduït en un resultat excepcional per a ells (obtenen més del doble d’escons que els socialistes), un resultat que cal realçar, però que no ha estat suficient per a dur el canvi.

Ana Pontón, sens dubte, ha sabut presentar-se com una alternativa ben sòlida al PP i ha portat els sobiranistes gallecs a fer un salt endavant que els permetrà de treballar a mitjà termini per guanyar la presidència de la Junta, convertida ja en líder indiscutible de l’esquerra gallega, de la Galícia progressista. Però, al costat això, aquesta nit cal parlar de l’esquerra espanyola. Perquè ha frustrat, literalment, el canvi.

És evident que un dels factors clau de la victòria del PP a Galícia és que, a la pràctica, no hi ha ni Vox ni cap altre partit de dretes –Ciutadans, quan era viu, tampoc no hi va fer forat. Això concentra el vot en el partit de Feijóo i li permet d’obtenir aquestes majories absolutes que en uns altres parlaments han esdevingut impossibles per l’existència de quatre partits o més.

L’esquerra, en canvi, i molt especialment en aquestes eleccions, s’ha dividit tant que una part substancial del vot s’ha perdut. El PSdeG ha caigut en vots i escons fins al pitjor resultat de la història, i això ha fet que la gran pujada del Bloc pràcticament siga inútil. Els socialistes no han estat capaços de retenir els seus vots ni de sumar-ne per al conjunt. Però també Sumar i Podem han fet un paper ben galdós, i han acabat molt lluny d’entrar al parlament gallec. Entre tots dos partits no sumen ni el 3% dels vots.

De fet, ni l’un partit ni l’altre no han tingut mai cap possibilitat d’entrar al parlament –algun sondatge donava un escó a Sumar, però sempre posant-lo en dubte. I, tanmateix, aquests dos partits espanyols no han estat capaços de ser generosos, de fer el gest de retirar-se en el darrer moment a favor del BNG, i demanar el vot per Ana Pontón. De concentrar, en definitiva, els vots i provar de generar una onada que hagués pogut sumar més del trist 3% que han obtingut separats.

Més i tot: abans de començar la campanya Pablo Iglesias va demanar el vot pel BNG i, malgrat això, els darrers dies de la campanya es va presentar a Galícia per desmentir-se i demanar el vot per a Podem, un vot llançat a la paperera. Fins al punt que, en el moment d’escriure aquest editorial, el PACMA passa davant de Podem en vots! I, segons que es veu, això de “sumar” val tan sols quan és a favor de Sumar, i per a fagocitar les esquerres perifèriques. Els gallecs, més bé que ningú, coneixen Yolanda Díaz i les seues maniobres. Compromís i Més farien ben fet de prendre nota de la situació gallega.

Perquè les dades són rotundes al respecte. El PP en aquestes eleccions ha aconseguit 699.630 vots mentre que la suma de BNG, PSdG, Sumar i Podemos representa 705,951 vots. La majoria absoluta del PP ho és en escons, però no pas en vots.

I quina és l’explicació de tanta irresponsabilitat? Evidentment que ells –l’esquerra espanyola– pensen tan sols en termes espanyols, pensen tan sols en la batalleta particular que sostenen tots tres a Madrid. Per això es presenten competint i barallant-se pel no-res allà on fa més falta la unitat i apuntalar aquell qui pot portar realment el canvi.

Les eleccions gallegues, doncs, ni el PSdeG ni encara menys Sumar i Podem no les miren ni les han mirades mai com les eleccions nacionals que són, on s’aborden el dia a dia i les necessitats de la població gallega, sinó com una peça més del joc que juguen i volen jugar durant tota la legislatura espanyola a Madrid. Que, lamentablement, això és l’única cosa que –ens ho han deixat ben clar aquesta nit– ells consideren important.

En un passatge de La nacionalitat catalana, Enric Prat de la Riba defineix el poble com una mena d’ambient moral que dóna forma a la matèria humana i la treballa del bressol a la tomba. És aquest ambient i no pas l’origen, raça, o herència que conforma la identitat nacional de les persones. L’emmotllament per pressió ambiental pot observar-se a totes les societats i col·lectius. Abans, dels individus que no responien a la pressió grupal en deien inadaptats. Sempre n’hi ha hagut però acostumen a ser minoria.

Així com l’espanyolització ha avançat mitjançant la coacció i l’ús de la força, el catalanisme ha confiat en l’acció pausada del temps. Davant del repte migratori, Jordi Pujol afirma, com ja feia als anys vuitanta, que s’ha de posar l’ascensor social a disposició dels immigrats. Pujol és devot de la doctrina pratiana de l’assimilació amable: “Poseu sota l’acció de l’esperit nacional gent estranya, gent d’altres nacions i races, i veureu com suaument, de mica en mica, va revestint-la de lleugeres però seguides capes de vernís nacional: va modificant-ne les maneres, els instints, les afeccions, infon idees noves al seu enteniment i fins arriba a tòrcer poc o molt els seus sentiments. I si, en lloc d’homes fets, li dueu nois eixint de néixer, l’assimilació serà radical i perfecta.” 

I certament, l’assimilació de nouvinguts a les cultures fortes és un fet remarcable. A Catalunya mateix els immigrants de la primera meitat del segle XX s’integraren pràcticament del tot i en la segona meitat del segle els seus fills esdevingueren contribuents nets a la catalanitat. Però seria precipitat prendre per llei universal un procés històricament condicionat per factors que ja no hi són o no en la proporció necessària. A principi del segle XX Catalunya era el centre industrial i Barcelona el motor de la modernitat a la península ibèrica, amb una diferència tan aclaparadora que l’estat promogué l’efecte contrari. El lerrouxisme fou una política de desestabilització per injecció de barbarisme en una societat que començava a organitzar-se. De barbarisme literal, car no debades les tropes de xoc d’Alejandro Lerroux s’anomenaven joves bàrbars. Tothom recorda la part de l’article del primer de setembre de 1906 (l’any de la publicació de La nacionalitat catalana) en què Lerroux exhortava els seus seguidors: “Joves bàrbars d’avui, entreu a sac en la civilització decadent i miserable d’aquest país sense ventura, destruïu els seus temples, liquideu llurs déus, alceu el vel de les novícies i eleveu-les a la categoria de mares per a fer viril l’espècie.” Lerroux contraprogramà la Solidaritat amb la violència, retòrica i finalment també física, que sempre ha caracteritzat l’espanyolisme a Catalunya. Es proclamava d’esquerres, però era un precursor del cabdillisme feixista que esclatà pocs anys més tard al continent europeu. Als anys vint, Primo de Rivera revocà les institucions creades per la Mancomunitat, escoles professionals i organismes que per primera vegada organitzaven la instrucció d’acord amb les necessitats d’una societat moderna. La industrialització del país feia necessari donar al patriotisme forma nacional. La doctrina emanava de les condicions objectives. Però aquestes condicions han canviat profundament. Avui la capacitat econòmica catalana no presenta un contrast tan pronunciat com un segle enrere i sobretot l’ambient moral, la “unitat fonamental dels esperits” en què per Prat consistia el poble no es veu per enlloc o, en tot cas, presenta un aspecte molt menys diferenciat de la resta de la península. Quan dos “catalans” de cada tres són immigrats o fills d’immigrats, és lògic preguntar-se qui assimila qui.

Ens podem consolar amb la dita de Francesc Pujols, segons la qual “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. És una aplicació filosòfica del dualisme de Prat, qui assegura amb l’optimisme propi d’una època ascendent que el pensament nacional sols es pot anihilar destruint el poble, però llavors fins i tot amb la llengua extinta i la història oblidada, “per dessota les ruïnes seguirà bategant l’esperit del poble presoner […] d’un altre poble, però lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat característica”. Per a combregar amb aquest credo cal tenir fe en l’existència d’un esperit col·lectiu indestructible, capaç de perdurar arran de la terra, com el Comte Arnau. La nacionalitat, afirma Prat, “veu caure i passar per sobre seu imperis i civilitzacions, de segle en segle, sense perdre el seu ésser, sense mudar de substància, essent sempre ella mateixa”.

Davant la creença en una substància invariable se solleva el sentit històric i es pregunta què tenien en comú els habitants d’aquest tros de planeta abans i després dels imperis romà, visigòtic, andalusí, carolingi, espanyol i francès, com si la “substància espiritual” restés intacta després de la transfusió cultural i humana haguda amb cada nova ocupació del territori. Avui, malgrat que l’ocupació corri per lleres majorment pacífiques, és fantasiós creure que l’ascensor social durà les masses de nouvinguts a la substància d’una catalanitat sempre coincident amb ella mateixa. La catalanitat està immergida en un canvi històric de conseqüències incalculables, entre les quals l’extinció no és de lluny la més improbable. El problema amb l’ascensor social és que implica necessàriament la idea del descens. Perquè uns pugin uns altres han de baixar. Llevat que es concebi com una corretja sens fi, com un moviment continu de transmissió que atregui nous nouvinguts a mesura que els desplaça amunt. Dit de manera diferent: si les onades migratòries de les dècades recents s’han produït arran de l’ascens econòmic de la immigració dels anys seixanta per la necessitat de suplir les feines menys prestigiades, repetir el model d’inserció sense assimilació cultural garantirà que la “unitat fonamental dels esperits”, com Prat definia el poble, cedeixi el pas a la diversitat com a valor correlatiu de la nova configuració social. Una diversitat que l’estat s’encarrega d’unificar per dalt amb els mitjans tradicionals de coacció, que s’intensifiquen amb les actuacions del PP i Vox arreu dels Països Catalans on governen i ultrapassen les fronteres de l’estat amb la impúdica maniobra de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu tutelat per l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat.

L’única manera d’evitar la imposició d’un ambient moral nefast per a la continuïtat de la cultura catalana consisteix a aplicar als nouvinguts tantes capes de vernís tan ràpidament com sigui possible. Per reeixir en aquesta tasca cal, a més d’augmentar la pressió ambiental en sentit contrari a la descompressió actual, recuperar el poder d’absorció d’unes altres èpoques. Aquesta virtut socialitzadora sols pot venir de prestigiar la llengua i la cultura, dotant-les de l’atractiu de coses superiors i admirables. Això requereix homologar els criteris de rigor i d’actualitat amb els de les cultures més exigents, tal com es proposaren i en part aconseguiren els hereus intel·lectuals de Prat de la Riba en la segona i tercera dècades del segle passat.

S’estima que una de cada deu persones més grans de seixanta-cinc anys té alguna mena de demència. El deteriorament cognitiu i la pèrdua de memòria són els primers signes que es manifesten, però els primers canvis al cervell passen molts anys abans. Perquè, per a funcionar correctament, el cervell necessita certs nutrients. Malgrat que molt sovint no ho tenim en compte, allò que mengem té un impacte en la salut cerebral; amb una bona alimentació es poden prevenir les malalties neurodegeneratives. En parlem amb Anna Paré, professora del màster en alimentació en l’activitat física i l’esport de la UOC, que ha publicat juntament amb el cuiner Pep Nogué el llibre La cuina de la memòria.

—Expliqueu que hi ha una relació entre l’alimentació i la salut del cervell.
—De la mateixa manera que sabem que l’alimentació és important per a prevenir les malalties cardiovasculars, la diabetis o el càncer, també ho és per la salut del cervell. La dieta pot actuar com un factor de risc o de protecció de les malalties neurodegeneratives. D’una banda, directament, perquè hi ha determinats aliments que poden afavorir o perjudicar la funció cognitiva i ajudar-te a concentrar-te més bé o al revés. I també perquè hi ha aliments determinats que poden augmentar o reduir el risc d’unes altres patologies, com ara la diabetis i la hipertensió arterial, que són factors de risc per al deteriorament cognitiu. Cada vegada vivim més anys, i, per tant, augmenta la prevalença d’aquestes malalties. Quan ets jove no penses en com estaràs d’aquí a uns quants anys. Però cal saber que en el cas de les demències o l’Alzheimer, se sap que el cervell comença a deteriorar-se vint anys abans no ho diagnostiquem. Per això és tan important aquesta prevenció. Prendre consciència que tot allò que mengis tindrà un impacte en la salut, també la del cervell. Amb una bona alimentació pots prevenir malalties com l’Alzheimer.

—Dèieu que els aliments vegetals són clau. És important que sigui fresc i de temporada?
—És superimportant que sigui de temporada i de proximitat, perquè tindrà una aportació de nutrients més gran. No passa res si és congelat, perquè avui dia els mètodes de congelació ja són molt ràpids i es minimitza molt la pèrdua de nutrients. També és important que sigui ecològic, per les fruites i verdures que mengem amb pell, que no es pelen. És molt millor així per a evitar pesticides i productes químics que produeixen un dany que pot afavorir la demència.

—Totes les fruites i verdures són bones, però n’hi ha cap de més adient?
—Uns estudis que s’han fet als Estats Units sobre la dieta MIME, que és bastant semblant a la dieta mediterrània, van veure que certes fruites i verdures tenien un paper més destacat en la protecció del deteriorament cognitiu. Són les verdures de fulla verda, és a dir, espinacs, bledes, col arrissada, canonges… Són molt riques en folats, la vitamina B9, que, juntament amb la B6 i la B12, són les que tenen un paper més important en la funció cognitiva. D’una altra banda, són verdures que moltes vegades són riques en un compost que s’anomena luteïna. No és cap nutrient, són compostos que anomenem bioactius, que formen part dels carotenoides, i que tenen activitat antioxidant i antiinflamatòria. I també hi ha un altre grup de verdures, les crucíferes, que és tot el grup de les cols, però també hi trobem, per exemple, els raves o els naps.

—Els fermentats també són uns grans aliats?
—Sí, són molt interessants. Cada vegada coneixem més la meravellosa relació que hi ha entre l’intestí, la microbiota intestinal i el cervell. I s’ha vist que els qui van incorporant els aliments fermentats de manera habitual a la dieta tenen una microbiota intestinal més diversa, per tant, més sana. I també disminueix el nombre de marcadors inflamatoris. Hem de pensar que aquesta comunicació que hi ha entre l’intestí i el cervell també implica que si l’intestí està inflamat, si la membrana intestinal està inflamada, també està inflamada la membrana que envolta el cervell, que s’anomena barrera hemato-encefàlica. I quan el cervell s’inflama és quan apareixen els problemes de concentració o d’atenció. També està relacionat amb l’apatia, l’ansietat, la depressió… Quan tenim cura de l’intestí, de manera indirecta també afavorim que el cervell funcioni més bé.

—Els fermentats són els grans desconeguts de la dieta?
—En el nostre entorn, els productes fermentats no es coneixen gaire, els que es coneixen més són el iogurt i el quefir. Però n’hi ha més, com ara els vegetals fermentats, per exemple, la xucrut i el kimchi. Podem recomanar també el kombutxa o el vinagre. La xucrut és més fàcil que el kimchi, que és una mica picant. Sempre recomano que es comenci per la xucrut i més endavant pots anar incorporant-ne més. També podríem incorporar la salsa de soja o el miso, que la cuina japonesa els ha fet més coneguts… El tempeh, que és una mena de llegum fermentat, també va molt bé. En realitat, a la dieta mediterrània, s’haurien de menjar llegums quatre vegades la setmana. A l’àpat en què menges llegum no cal que mengis carn ni peix. Ajuda a reduir la carn que menges, que també ho hauríem de fer, sobretot la vermella.

—Fins ara això que ens dieu ho hem sentit moltes vegades, però sorprenen aliments com ara la xocolata i el cafè. També els recomaneu.
—El cacau és molt interessant. És molt ric en polifenols, una mena de flavonoides que afavoreix la circulació sanguínia a escala cerebral, de manera que arriba més sang al cervell, i això implica que hi arriba més oxigen, i també més nutrients. Encara que cal diferenciar entre cacau i xocolata. Perquè sigui bo, cal que el cacau sigui natural. El cacau és una substància que és poc soluble de per si, i que té una certa astringència, aleshores la indústria acostuma a fer-li procés d’alcalinització. Però en aquest procés s’eliminen els polifenols.

—Per tant, la xocolata que venen el supermercat no ens val?
—Sí, però cal que llegim les etiquetes. És un exercici que hauríem d’aprendre a fer tots. Cal que sempre busqueu una xocolata en què el primer ingredient no sigui el sucre. Buscar sempre que posi pasta de cacau com a primer ingredient. I si busqueu cacau en pols, que no tingui sucre afegit.

—També recomaneu el cafè.
—Sí, per la cafeïna. S’han fet estudis en cafè, amb cafeïna i sense, i s’ha vist que la cafeïna estimula les cèl·lules del cervell, per això ajuda molt quan t’has de concentrar, has de parar atenció en alguna qüestió important, o si estudies. T’ajuda també a tenir bona memòria. Sempre segons la tolerància de cadascú, perquè la cafeïna és una substància que hi ha qui metabolitza més de pressa, i qui més lentament. Hem de procurar que no ens llevi la son. Tenir una bona qualitat de son també és bàsic. Un o dos cafès el dia es poden recomanar perfectament.

—Amb el te passa igual?
—Sí. La teïna, de fet, és la mateixa molècula que la cafeïna. El te a més té l’avantatge que té uns altres components que també són antioxidants, com ara les catequines. El te verd és fantàstic, en aquest sentit.

—Parlem d’aliments que són bons, però també n’hi ha que són tot el contrari.
—D’una banda, tenim tot el que són aliments rics en sucre. El sucre, com a tal, hem d’entendre que causa un seguit de reaccions al nostre cos, un augment de glucosa en sang, que va acompanyat d’una alliberació d’insulina. Això, a la llarga, afavoreix que hi hagi un estat d’inflamació al cos. El sucre et dóna un moment d’eufòria, però després baixa, perquè de la hiperglucèmia passem a la hipoglucèmia, i el cos vol estar una altra vegada allà dalt i et demanen més sucre. Això, a la llarga, produeix una inflamació que va acompanyada d’una resistència a la insulina, d’una pre-diabetis i d’una diabetis. I, malauradament, fa molts anys que els greixos han estat mal vistos i ens hem anat acostumant a tenir sucre en tots aquests aliments. S’ha retirat el greix i s’hi ha posat sucre, i ens hem acostumat tots a aquest gust dolç dels aliments. Ara hauríem de fer l’exercici invers. Donar més prioritat als greixos, als greixos bons, i eliminar el sucre. Al final, el cervell és l’òrgan que més greix té al cos després del teixit adipós. Per això hem de donar prioritat als greixos saludables.

—I la sal?
—La sal és responsable que augmenti la hipertensió arterial, que és el factor de risc principal de tenir un ictus. Però no són les úniques coses que hauríem d’evitar. L’alcohol és l’altre gran enemic del nostre organisme. No deixa de ser un tòxic per a les neurones, per al sistema nerviós. Per tant, com menys, millor.

—Durant molts anys hem menjat molta carn vermella, s’hauria de restringir?
—Sí. No hi ha estudis concloents, però si mirem el que s’ha publicat en relació amb la dieta mediterrània, i sobretot en relació amb la prevenció del càncer, hem de moderar el consum de carn vermella i de carns processades. I donar més prioritat a les carns blanques, com ara el pollastre, el gall d’indi i el conill. I també al peix. El peix és un dels aliments a prioritzar per tenir una bona memòria. En aquest cas, sobretot, el peix blau, que conté més quantitat de greix. I és una mena de greix, de la família dels omega-3, molt ric en un greix que s’anomena DHA, que és un àcid gras poliinsaturat molt flexible que es col·loca a les membranes de les neurones i fa que la transmissió de l’impuls nerviós sigui més ràpida. Fa poc es va publicar un estudi que deia que consumir més greixos omega-3 estava relacionat amb tenir més bona memòria, més facilitat per a concentrar-se i millorar l’aprenentatge. Al mateix temps que serveix per a prevenir el deteriorament cognitiu i les malalties com l’Alzheimer.

—Els formatges també poden ser un aliment a vigilar. Encara que no és 100% així.
—No tenim una informació concloent. Hi ha unes publicacions de la Universitat Harvard que comencen a dir que no és tan prejudicial. Per això, sempre dic que cal mirar el context. No és el mateix menjar-te una pizza carregada de formatges que posar una mica de formatge a l’amanida.

—Parleu de begudes alcohòliques. El vi s’hi inclou?
—Quan mirem el decàleg de la dieta mediterrània veiem que recomanen aquesta copa de vi. I és així perquè és ric en resveratrol, que són uns polifenols que tenen activitat antioxidant. Però, és clar, al mateix temps té alcohol, que sabem que és una substància nociva per al cos. Per tant, recomanaria a la gent de consumir unes altres menes de fruites que siguin riques en polifenols. Les baies, els fruits vermells, sobretot els fruits que tenen aquest color blavós o lilós, com ara els nabius. En conseqüència, seria molt millor això que no pas una copa de vi.

—La hidratació és clau, també?
—Hem d’estar ben hidratats. Totes les cèl·lules del nostre cos necessiten aigua
i de vegades ens n’oblidem. El cervell també ha d’estar ben hidratat. Per exemple, si has de conduir durant moltes hores, és important d’assegurar-te una bona hidratació perquè el cervell estigui actiu.

—Ens manca cap recomanació?
—Per donar unes recomanacions més concretes, parlaríem d’afavorir un bon consum de verdures. Aquelles verdures de fulles verdes de què parlàvem abans i les crucíferes. Hi ha d’haver verdura cuita o crua en tots els àpats. També cal afavorir el consum dels fruits vermells, que són molt rics en antioxidants. I també el peix blau. Aquí hem de tenir en compte que, malauradament, el peix també acumula una gran quantitat de microplàstics, de metalls pesants i tòxics ambientals. Hem d’afavorir el consum de peix petit, com ara sardines, anxoves, verat i bonítol. Més que la tonyina vermella, que és un peix gran i acumula més d’aquestes substàncies que poden ser tòxiques. També cal fer servir oli d’oliva, oli d’oliva verge, tant per amanir com per cuinar. Sabem que és el gran tresor de la dieta mediterrània, per la mena de greix que conté. No poden faltar-hi els fruits secs. Se n’hauria de prendre un grapat cada dia, uns trenta grams. Fer un bon consum dels ous també és important. Aquest aliment amb poc temps ha passat d’estar molt limitat a considerar-se un superaliment. L’ou té proteïna de bona qualitat, també és una font de greixos, de vitamines A, D i E, i de minerals, que també són antioxidants. Els ous tenen molts avantatges més. Són molt versàtils.

—En el llibre, totes aquestes recomanacions, després les apliqueu en unes quantes receptes.
—Sí, us oferim receptes per poder-ho aplicar tot. El llibre és estructurat en dues parts. La primera part, la que he escrit jo, explica aquesta relació que té l’alimentació amb la salut cerebral. I en acabat hi ha les receptes que ha escrit en Pep Nogué. Quaranta receptes per a poder posar en pràctica tota aquesta informació que us explico al primer bloc.

—Al llibre també expliqueu que l’alimentació no ho és tot.
—Quan parlem de demències i d’Alzheimer, sabem que hi ha diversos factors de risc. Alguns no són modificables, com ara l’edat, el gènere o la susceptibilitat genètica. Però unes altres sí que ho són, com ara l’alimentació, l’activitat física i tenir una bona qualitat de son i una bona gestió de l’estrès. I això vol dir que cada dia tenim moltes oportunitats per fer aquesta millora. Per tant, dormir bé és fonamental per a tenir una bona salut cerebral, i també una bona gestió de l’estrès i l’activitat física.

—Tot això és prevenció, però si algú té un familiar que ha tingut un ictus o bé té Alzheimer o una demència, li anirà bé canviar de dieta?
—Sempre he pensat que mai és tard per a millorar l’alimentació i l’estil de vida. Si comences a fer exercici físic quan et jubiles, perquè abans no tenies temps, està molt bé. I també la dieta i l’alimentació. Encara que ja us hagin diagnosticat d’un deteriorament cognitiu, tot allò que pugueu canviar a l’alimentació farà alentir el procés.

—Però, alhora, fent tot això no ens assegurem que el dia de demà no tindrem una d’aquestes malalties, no?
—Hi ha un cert component genètic. Encara que al contrari que no es pensa molta gent, es diu que tan sols un 1% dels casos d’Alzheimer està relacionat amb els gens. Tota la resta és relacionada amb l’estil de vida.

—Voleu afegir res?
—Sí, vull parlar de la importància d’entrenar el cervell. Cal acostumar-te a fer coses noves per estimular-lo. Crec que hem d’actuar en tots els fronts possibles, per això és important de posar reptes al cervell, com ara passejar-te per una ciutat sense fer servir el GPS, sinó un mapa clàssic. O també, si ets un expert en sudokus, de cop un dia pots fer els mots encreuats, o al revés. O coses més senzilles, com ara rentar-te les dents o menjar amb la mà contrària amb què ho fas habitualment. Tot això força el cervell a crear nous circuits i noves connexions entre les neurones. És un factor clau per a la protecció contra la pèrdua de memòria.

“Les Falles del 2024 comencen a Madrid.” Aquesta és una de tantes frases que s’han pogut sentir aquests dies als informatius d’À Punt, la televisió pública valenciana, tot lloant i promocionant la mascletada que ahir es va disparar a la capital d’Espanya. En realitat, el calendari faller valencià comença amb la Crida el darrer diumenge de febrer a les Torres dels Serrans, als peus del vell llit del riu Túria, és a dir, enguany hauria de ser diumenge vinent, dia 25.

De bon matí, les falleres majors de València i les corts d’honor van pujar ahir a un tren de gran velocitat amb el vestit de llauradora, el mantell per si feia fred, les bandes i tota la indumentària. Una hora i mitja més tard ja eren a Espanya. Estaven expectants i il·lusionades perquè ahir havia de ser la primera volta que, a una veu, pronunciarien a cor què vols i aferrades al micròfon, les paraules màgiques: “Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà!” El seu regnat s’obriria al món perquè transcendiria la plaça de l’Ajuntament de València i s’elevaria més de sis-metres sobre el nivell de la mar per dominar tot l’altiplà de l’Espanya espanyola, espanyolitzadora i xucladora.

En braços de Madrid

Aquest llançar-se als braços de les autoritats valencianes a les de Madrid, sense anestèsia, sense cap mena de rubor, va començar el vespre mateix del 28 de maig, en saber que tant la Generalitat com la majoria d’ajuntaments i diputacions tornaven a les mans del PP. Per fi havia arribat el moment de deslliurar el País Valencià del pancatalanisme que volia furtar les senyes d’identitat, les falles i la paella i, fins i tot, Tirant lo Blanc. Tant el PP com Vox no solament ho pensaven, sinó que ho han verbalitzat sempre que han pogut. I ho practiquen de la manera més barroera. I tant els fa que mirar a Madrid els allunye d’Europa, de l’efervescència cultural i econòmica de l’arc mediterrani…

Els intercanvis i la demostració de germanor són constants, evidents i, a vegades, com ahir, impostats i artificials. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va tenir un paper destacadíssim i quasi impertinent en la presa de possessió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat. En set mesos de mandat, Mazón ha viatjat, de manera oficial, onze vegades a Madrid. Les mateixes que a Castelló. Amb tot, ahir no era a Madrid Río perquè era una festa entre ajuntaments, entre batlles amics i col·legues.

Políticament, aquest acostament a Madrid s’ha de llegir de manera directament proporcional a l’allunyament del Principat. Com més a prop de Madrid, més lluny de Catalunya. Madrid no cal que furte ni la paella ni les falles, perquè ja els ho lliurem nosaltres, fins i tot, declarem, si cal, que València és la platja de Madrid. Aquest és el pensament dominant entre les elits governants despullades de complexos i de cotilles.

La batllessa que ofrena el càrrec a Espanya

Amb les falleres i les corts d’honor van viatjar el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i la batllessa de València, María José Català. Exultant d’alegria, ella, perquè, per fi, podia celebrar –ofrenar– a Madrid –Espanya–, la seua victòria –glòria– electoral. Perquè és això el que va passar ahir a la vora del riu Manzanares: una exhibició de banalitat, de servilisme i de provincianisme, per a complir el caprici i el deliri del batlle de Madrid. I, és clar, la submissió de la batllessa de València. “Hi ha un nexe cultural que va més enllà de la necessària relació econòmica”, va dir Català. “Un nexe sòlid que ha d’anar a més”, va reblar.

Vint mil persones diu la delegació del govern espanyol a Madrid que hi havia per veure la disparada. Una mínima fracció de les que cada dia del mes de març s’atapeeixen a la plaça de l’Ajuntament i als carrers dels voltants. Hi havia també un petit grup de persones que protestaven perquè la disparada no tenia sentit en un lloc que de fa anys s’intenta renaturalitzar i el soroll i el fum de la pólvora podia estressar la fauna que es vol que s’hi assente.

L’origen de tot això l’hem de cercar en la visita a les Falles passades de José Luis Martínez-Almeida, batlle de Madrid. Amb el mocador faller lligat al coll li va dir a Català, poques setmanes abans de les eleccions municipals, que si ella esdevenia batllessa de la ciutat, ho havien de celebrar amb una mascletada a Madrid.

I tal dit, tal fet. Més de tres-cents quilos de pólvora, una cosa mai vista a la plaça de l’Ajuntament, disparats de manera magistral per Pirotècnia Valenciana de Llanera de Ranes. En aquell descampat enorme no hi va faltar un terratrèmol final extraordinari, ni tres explosions de fum de colors per a fer tres banderes: el vermell, que és el color de la Comunitat de Madrid, la senyera amb molt de blau, i la bandera espanyola.

Mazón i Català sols al Manzanares

Abans de la disparada, Martínez-Almeida va rebre tota la comitiva a l’ajuntament. Van signar al llibre d’honor i van fer uns discursos fets de paraules buides per mirar de justificar l’extemporaneïtat d’allò que era a punt de passar als afores de la capital. Almeida, per cert, no va poder participar en la festa perquè parava dol per la mort de dues dones en l’incendi d’una residència per a gent gran al districte d’Aravaca. Tampoc no hi era la presidenta Díaz Ayuso. Així, Mazón i Català van resultar ser les úniques autoritats en la disparada de Madrid. Com dos personatges de la ficció que interpreten un paper en un context equivocat perquè el tramoista s’ha equivocat a l’hora de fer baixar el fos de l’escenari.

En el llibre, Català va escriure en castellà: “Junts som sempre més forts.” Després, per a intentar de donar una mica de dignitat al fet va explicar que fa uns mesos van celebrar un acte conjunt a la casa-museu de Joaquim Sorolla, que és a Madrid. Allà s’adonaren, va dir, que valencians i madrilenys tenen tant i tant en comú que havien de signar un conveni per fer coses plegats. “Tants i tants valencians que viuen i treballen a Madrid. Tants i tants madrilenys que viuen i treballen a València. Som territoris germans que se saben apreciar i respectar. Les nostres festes i les nostres tradicions han anat sempre de bracet”, va dir Català amb aquesta naturalitat que va deixar més d’un valencià provant de recordar quan va ser la darrera vegada que va ballar un chotis o es va posar un clavell roig al cap per celebrar, a la manera de les chulapas, la diada de Sant Isidre.

Això és un clau que va reblant-se dia rere dia, perquè ara fa poques setmanes, els batlles de València i de Madrid també es van trobar a la fira del turisme Fitur i van signar amb sang i foc l’aliança: “Madrid i València, agafades de la mà, per Espanya”, van dir.

Hores més tard de la disparada, el president Mazón va escriure a Instagram en castellà: “Aquest és el millor agermanament entre Madrid i València.”

La mascletada agermana, sembla, però també la possibilitat, per exemple, que les falleres, el seu seguici i centenars de persones que els han acompanyat, pogueren triar entre tres companyies ferroviàries per fer un trajecte que dura menys de dues hores. Si, posem per cas, la mascletada d’ahir s’haguera disparat a l’esplanada del Fòrum, haurien hagut de viatjar en un Euromed de Renfe que hauria tardat més de tres hores si no acabava varat en el cobert on es fa el canvi d’amplada.

El desplegament d’À Punt

Així és com les Falles de Sant Josep ja han començat perquè s’ha fet la primera mascletada a Madrid. I com que són Falles, el desplegament dels mitjans públics valencians va ser extraordinari. O ordinari, ben mirat, perquè la realització, com sempre, va ser esplèndida. Tan bona, detallista i espectacular com la que fan a la plaça de l’Ajuntament de València. Al set de transmissions hi havia els dos presentadors habituals, hi havia dues convidades, i a peu de carrer, parlant i animant el públic dos reporters més. El programa especial va començar mitja hora abans de l’hora prevista per la disparada, amb una prèvia que va tenir tots els ets i uts. I, és clar, com a fet històric que era, l’informatiu del migdia va obrir amb les millors imatges de la mascletada i en va omplir els primers deu minuts de l’escaleta.

El primer capítol de Matar el director, que acaba de publicar Bru Rovira Jarque (Barcelona, 1955), un dels periodistes purgats de La Vanguardia per haver fet periodisme, és un retrat, amb humor, de la manera com el poder ensorra el periodisme a cop d’Excel. És un cop rotund i suggeridor. Rovira juga amb la ironia i un toc de malenconia. No vol identificar ningú, tot i que el lector no deixarà de fer-ho. Fa servir noms ficticis per ensenyar les entranyes i la decadència del poder. I, també, noms reals per homenatjar uns personatges i un Raval on va viure la seva vida professional.

Ens coneixem des de molt joves. Vam coincidir poques setmanes en una redacció d’un edifici de la Meridiana. Només ens separa un any i per a mi llavors, quan potser tot just teníem vint anys, ja era un mestre. Fem l’entrevista al bar Marsella, al cor d’aquest Raval, ferit i intens, que, com Can Lluís, el Boadas i molts altres, és protagonista d’aquesta novel·la, de quan el periodisme també es feia als bars i explicava què passava al carrer. Durant la conversa fa una anàlisi aguda sobre les xarxes i tot allò que envolta la informació, com els “m’agrada” acaben afavorint un món de creences i tot acaba essent més acostat al hooligalisme del futbol que no al periodisme. Descriu allò que passa com a les seves enyorades cròniques. Diu que allò que li ha passat ho viu com una derrota, però també té l’esperança que tanta ximpleria col·lectiva no duri gaire.

—Quan la vàreu escriure aquesta novel·la?
—Quan vaig plegar de La Vanguardia vaig marxar a Ruanda i la vaig començar, però estava tan enrabiat que ho vaig deixar. L’he acabat més tard.

—Estàveu enrabiat amb l’acomiadament de La Vanguardia? Però jugant amb el títol podríem dir que amb la literatura heu acabat matant el director…
—El títol de Matar el director és una metàfora. Aquest director podria ser qualsevol director. Tots hem llegit el llibre El director de David Jiménez. Tots hem vist que en aquesta professió hi ha hagut un poder que no venia de la capacitat professional sinó d’uns altres factors. Aquest director és un director metafòric, que cadascú pot entendre com vulgui, però no tenia gens d’interès que fos ningú concret. Tot i que un ha viscut la vida que ha viscut, és clar. I fa sortir qui fa sortir, no?

—Dieu que tot és ficció…
—És clar, és una novel·la.

—Però la gent quan ho llegeixi relacionarà i identificarà. El meu cap no ha deixat de fer associacions amb la realitat i a vegades he rigut molt…
—La gent que foti el que vulgui, la literatura serveix per a això. Si fas una peça literària que té interès és perquè aconsegueix que a l’altre, al que la llegeix, se li obrin finestres personals. No les teves, sinó les seves. En aquest sentit, hi ha molta part de mi.

—Hi feu sortir un diari que es diu les Notícies i un altre que és La Vanguardia. Hi surten molts noms ficticis, però també molts de reals.
—És un homenatge a tota aquesta gent, un homenatge a l’època. I després hi ha tota aquesta ficció que em serveix per a parlar una mica de periodisme. Hi ha una de les capes del llibre, que és el món laboral, d’aquesta època, és quan parlo de l’Excel. Hi ha aquesta idea que al final hi ha hagut una purga i no s’ha fet amb elements de qualitat professional o de necessitats periodístiques. S’ha purgat la gent amb un Excel, mirant el deure i l’haver.

—Heu dit que estaveu enrabiat
—Quan me’n vaig anar de La Vanguardia, al principi estava enfadat. Atribuïa que m’acomiadessin a una cosa personal. Ho he fet malament, no m’estimen! Quan et foten al carrer, et sents assenyalat. I després, amb els anys, he anat veient que jo formava part d’un conjunt de molta gent que ha estat acomiadada de la mateixa manera, és a dir, era una purga general d’una generació que tenia una visió del periodisme. I no tenia res a veure amb mi. No em van acomiadar per ser jo, no vaig robar cap màquina d’escriure.

—Però aquest sentiment suposo que és impossible de no tenir…
—És clar que el tens, perquè, de fet, el periodisme jo sempre l’he entès com una manera de viure, no l’he entès mai com una feina. Sempre ha estat una vocació de vida. Jo no puc entendre la meva vida sense el periodisme. He après moltíssim, he conegut el món, he pogut desenvolupar la meva curiositat, he fet moltes coses, m’ho he passat molt bé. És clar, quan t’acomiaden, no t’ho esperes.

—Estàveu en plena forma, lluny encara de l’edat de jubilació…
—Estava acostumat a portar una vida intensa, que quan passava alguna cosa hi anava. He pogut veure el genocidi a Ruanda, per exemple. És molt diferent conèixer aquestes coses que llegir-les. A mi això m’entusiasmava. Tot això, és clar, es va tallar. Distreure’m no és la meva vocació.

—Hi tornaríeu?
—Malgrat aquesta nostàlgia, tens el sentiment que no hi tornaries tal com està tot ara. Nosaltres havíem treballat amb una jerarquia de la informació, una manera d’analitzar el món, hi havia unes condicions laborals i també hi havia diners per a fer coses. I ara tampoc no saps si tornaries a aquesta esclavitud de les pantalles. Veig els periodistes cansats, explotats, mal pagats i fotuts davant d’un ordinador, que és l’antítesi del periodisme. El periodista ha d’estar al carrer, al bar, a l’avió. Ara ho veig com una explotació. Per tant, és veritat que el meu sentiment d’ara és de derrota, però al mateix temps no tinc gens d’interès en la nostàlgia.

—És un món que s’ha acabat per sempre.
—Hòstia, espero que no, eh? Jo penso que s’ha acabat el meu món, això és clar. Però també penso que tanta ximpleria no pot durar gaire temps. Tu creus que tanta ximpleria col·lectiva porta enlloc? Som un país democràtic, amb universitats, amb escoles, això s’ha de girar. No podem estar tot el dia dient ximpleries, tot el dia insatisfets, tot el dia poc constructius, tot el dia individualistes, tot el dia només mesurant les coses pel seu valor comercial. No pot durar per sempre això de la quota d’audiència, aquestes collonades, no? No podem estar tot el dia parlant de misèries i de nosaltres mateixos, no? És impressionant, som societats democràtiques amb uns recursos enormes per a viure bé i per a tenir una bona vida. Si en comptes de parlar del que ens fa por fóssim capaços de parlar del que podem fer com a democràcia, potser tindríem una visió totalment diferent de molts temes: la immigració, les guerres, la pau! Nosaltres vivim en pau! I som capaços de viure en pau i de fer èpica de la guerra. Té collons, la cosa, eh?

—Has fet un documental?
—Vaig fer una pel·lícula pels Balcans, que ha estat un fracàs total, però està molt bé. La vaig passar a Girona, al Temporada Alta. Em vaig comprar una caravana vella i vaig estar tres mesos viatjant. Es diu Trieste Tessalònica. És una mica revisitar la guerra que havia fet amb el meu fill, i era interessant veure què ha passat vint-i-cinc anys després. Però al final és més una cosa humana, dels escenaris, de paisatges. És molt visual, molt reflexiva, amb una veu en off. Vam començar fent entrevistes, però al final ho vam deixar.

—Per què?
—Perquè volíem més aquesta idea de mirar i pensar, més que estar fotent-te la tabarra.

—A la novel·la hi surt aquesta reflexió.
—Amb el meu fill vaig aprendre que has d’observar, i mirant i mirant, perquè el problema que tenim avui en el periodisme és que et donen les coses mastegades, no? I la gent, més que pensar, vol saber què pensa. Què ha de pensar. Tothom vol saber què ha de pensar, no? Escolten la gent que els agrada, per saber què han de pensar. La idea d’aquest documental era més aviat que tu has de pensar per tu mateix veient les coses. Donar un espai a la reflexió.

Fotografia: Enric Galli

—Però sempre heu fet un periodisme de mirar i observar. Mirar no és fàcil.
—No, és molt difícil, perquè la pregunta és on poses la càmera? Des del principi de fer periodisme crec que vaig prendre l’opció de no anar per la carretera principal. Vaig anar per les secundàries.

—Vàreu tenir una secció que es deia així.
—Exacte, era la idea de veure més, m’agradava la complexitat de la vida normal
de la gent. No és tan èpica, és molt més complexa. Al final és més grisa, però és més humana, més real. Serveix més per a fer-nos una idea del que passa. Si tu mires ara les carreteres secundàries, per exemple, d’Ucraïna, hi veuràs coses molt interessants. O si mires també la realitat humana de les guerres que hi ha en aquest moment a l’Orient Mitjà, la de Palestina. En canvi, sempre tenim aquests inputs que ens vénen de dalt, que ens obliguen a mirar les coses d’una manera amb què desapareix la persona humana.

—Sempre heu enfocat el periodisme cap a la persona.
—Hi ha una escena en el llibre meu d’Àfrica que faig com una vista a vol d’ocell que baixa i, a mesura que es va acostant, entra en una casa d’una persona africana i en veu els objectes i refà la seva vida. Si t’allunyes ho veus d’una manera molt diferent. El periodisme hauria de ser aquest exercici d’acostar-se molt i al mateix temps de saber mirar des de dalt. De saber mirar el conjunt. És un exercici dificilíssim. Demana molts recursos. Demana anar-hi, llegir, llegir mapes, parlar amb la gent. Fer-ho no és fàcil.

—Ara no es fa gaire?
—No es fa perquè ara hi ha una comoditat de l’impacte. Ara és això del like, del “m’agrada”, no? Ara estàs content impactant, no? Però en realitat l’impacte no és res, és absurd, no serveix de res. Des que hi ha els “m’agrada” i tot això, el món no ha millorat, jo crec que és al revés, anem desbocats. El “m’agrada” sense reflexió produeix més creences que criteris. O sigui, no fa servir la raó sinó la creença. Al final és com un partit de futbol, una mena de hooliganisme de la vida. T’apuntes a allò que t’agrada i et gires d’esquena a allò que et desagrada. No vols conèixer l’altre, que era el gran repte que Kapuściński deia sempre que tenim. Hem d’anar a conèixer l’altre. Això ara és al revés, ara hem d’anar a negar l’altre per poder ser nosaltres, sense pensar qui som. En un món en què realment estem barrejats tots, que és collonut, més necessitat de parlar de l’altre, perquè ja el tenim a casa.

—Darrerament, s’ha posat de moda explicar històries, però a vegades tinc la sensació que són històries que es cremen, de consum ràpid.
—Fa uns anys es deia “falta color, falten històries”. Ens vam posar a fer històries per humanitzar la geopolítica. Ara és al revés: la gent va a les guerres per explicar contes, que no són complets, ni són res, però no hi ha capacitat de posar això en el conjunt de les coses. Al final són històries de consum emocional. Em vull emocionar i vull emocionar la gent. Es crea per consumir, no per conèixer. És clar, llavors es busquen coses que es consumeixen, que són les més sentimentals possibles i com més salvatges millor i que no tenen una intenció profunda, que al final és un periodisme de distracció, que no té res a veure amb la funció del periodisme, que és una de les potes del sistema democràtic per a poder parlar amb nosaltres.

—En la novel·la expliqueu que l’entrevistador pot fer servir el silenci com una tècnica per a fer a parlar l’entrevistat. Veig que no la porto a terme…
—Està bé aquesta tècnica, he he…

—Descriviu molt Barcelona.
—El Raval.

Fotografia: Enric Galli

—Tothom quan es lamenta de Barcelona parla molt d’edificis o locals que s’han perdut, però aneu directe al cor amb una frase poc habitual en aquesta mena de reivindicació d’una ciutat millor. Dieu: falta comprensió per a la gent humil que ha estat esclafada.
—La vida moderna esclafa molta gent. En el món d’avui hi ha molta gent invisibilitzada que pateix molt. Per exemple, en l’àmbit laboral, que surt molt en el llibre. Penso que és brutal el sou que es paga en les feines. És curiós perquè visc bastant a París i veig no hi ha gent per a portar metros, per a netejar escales, per a cuidar… Ningú no vol fer aquestes feines, que les fan els immigrants que invisibilitzem i estigmatitzem. No volem veure aquesta subsocietat que s’encarrega de la sala de màquines de la nostra vida. També passa que la gent que perd es queda al marge. La gent a qui no li van bé les coses, que l’ha cagada, tenen una recuperació dificilíssima. És una societat hipercompetitiva ja des de l’escola.

—El Raval que retrateu.
—És aquest que tens per aquí, el Marsella. Pensar que fa quaranta anys, o no sé quants, encara veníem per aquí a les nits… Aquest és un altre dels temes del periodisme, que el periodisme ha estat molt de carrer. La gent que hem fet de periodistes ens hem trobat als bars. Hi surt el Boadas, que era el bar de l’època on els periodistes anàvem a parlar amb els advocats que sortien dels jutjats. Hi anaves i sempre caçaves alguna notícia entre còctel i còctel.

—Què és per a vós el Raval?
—Soc de Gràcia-Guinardó. Al Raval hi vaig viure un temps i m’agradava. És el barri de la meva vida professional, perquè quan treballava a La Vanguardia era a Pelai, però era al Raval. Era una manera de fer. Després van passar allà a Francesc Macià. Però era una manera de fer.

—També feu un homenatge a la tertúlia “La lamentable”.
—Va durar molts anys –molts, eh? Vam començar una tertúlia amb en Madueño, l’Àngel Alonso, el Martí Gómez i jo, i s’hi va anar afegint gent, i vam estar anys dinant cada dimecres a Casa Leopoldo. A mi m’agradava molt anar-hi. Si havies anat de viatge et posaves al corrent de tot. A vegades teníem convidats, jutges i això, i sempre hi havia un respecte per l’off the record, però al mateix temps ens barallàvem entre nosaltres, discutíem. Era una tertúlia oberta en què intentàvem que no hi hagués només periodistes, que quan estem junts som molt pesats.

Fotografia: Enric Galli

—També hi surt la corrupció.
—A mi la corrupció me la sua, és un problema menor de l’ésser humà. És com un gos que si li vas donant menjar, s’ho menjarà tot. En aquest sentit, em sembla poc interessant. És com una malaltia humana.

—Descriviu una trama de poder…
—Els encanta, però al final són una mica burros tots. No hi aniries a viure amb ells, ni a berenar. Són uns ploms, tot el dia amb els seus luxes. No poden fer una vida normal. Han d’estar amb les seves classes socials mirant-se el cul els uns als altres. És horrorós, un gran fracàs de vida.

—Els ridiculitzeu bastant.
—Veient-los et fas un tip de riure, no tenen ni l’elegància de l’antic poder.

—També parleu del tràfic de menors, heu fet reportatges sobre aquest tema?
—Això és dur. Tot i que ho canvio tot perquè és una novel·la, hi barrejo històries que he conegut. He fet reportatges sobre el tràfic de persones. Vaig anar a Albània i va ser molt bèstia. Vam anar a un poble caminant, i la meva traductora deia: aquí ens maten. Van ser històries terribles. És una cosa surrealista. Si no hi ha denúncia de la persona segrestada, no hi ha investigació i la persona que han agafat no pot denunciar res perquè té la família amenaçada o el que sigui.

—Què és més potent, la realitat o la ficció?
—La realitat és més potent que la imaginació.

—Dieu que el que heu fet és una novel·la periodística.
—No vol dir res, però té gràcia. Hauria pogut fer una autonovel·la o alguna cosa així. Però no tenia ganes de fotre una tesi sobre periodisme, donar lliçons i aquestes beneiteries, no. Volia deixar-ho al cap de la gent perquè pensi. No tenia gens de ganes de fer-me la víctima i donar lliçons a ningú. Però tenia ganes que es pensés sobre el que passa.

—I de riure-us-en una mica?
—Hi ha una ironia, que és una manera de no ser un dogmàtic, no? Però no sé si me’n ric tant. És bastant moralista, tot.

—I retratar?
—No he volgut retratar ningú. De fet, hi ha un esforç perquè moltes coses que la gent podrà dir: “Ah, hòstia, aquest era d’aquell i tot això”.

—Home, hi ha moltes temptacions, he he…
—Sí, però després descobreixes que no.

—Jo m’he fet la meva pel·lícula.
—És una fantasia perquè us divertiu una mica, però no hi ha ressentiment. Per exemple, en Muñoz aquest pot ser un i molts. No, no és ningú. Jo estic com dividit en molts. Només els que tenen el nom real són ells.

—No, no hi ha personatges dobles?
—No hi ha dobles, em vols fer dir alguna cosa que no et diré, he he.

—Ja m’agradaria, sí…però vaja.

—…

—També parleu de l’amo.
—Sí, és aquesta burgesia catalana antiga. M’interessava també aquesta distància que hi ha entre el que és l’amo i el que és director pencaire. A vegades els directors es pensen que perquè els han convidat a dinar ja en formen part, ja han pujat de categoria. Però hi ha un empresari que mana, que té el caler, i encara que t’apugin el sou, et consentin, et fotin xofer, sempre seràs un matat que t’han fet director, des del punt de vista de l’amo.

La Xènia ens ofereix una coca i tots dos fem la broma fàcil. Cocaïna a aquesta hora? És una coca boníssima de pernil que han fet els del Marsella. Hem de plegar, ja ens esperen fa massa minuts. Han quedat moltes preguntes per fer. No parlem d’en Seguí, dels anarquistes, de la bomba de Can Lluís. Com diu ell, el llibre té moltes capes, que ja descobrirà el lector. Acabem parlant dels anys que tenim, que el cos demana un altre ritme, però també del poc sentit que té que persones com ell no puguin estar d’una manera més còmoda en el periodisme.

Fotografia: Enric Galli

Una marxa de tractors ha tallat aquesta tarda la carretera C-14 al seu pas per Tàrrega (Urgell) i provoca retencions a la mateixa via al terme municipal d’Agramunt (Urgell), en el marc de les mobilitzacions dels agricultors per exigir solucions a la crisi del sector.

Segons han informat fonts del Servei Català de Trànsit (SCT), la mobilització s’ha iniciat a les 19:00, amb el tancament de la C-14 a Tàrrega en tots dos sentits de la circulació, per un grup de tractors concentrats i una marxa lenta de vehicles agrícoles que ha congestionat la circulació a l’alçada d’Agramunt.

Els convocants de la mobilització han anunciat que tenen previst obrir al trànsit a la C-14 durant uns cinc minuts, cosa que permetrà alleujar el col·lapse de la carretera, que ja acumula diversos quilòmetres de retencions. A Agramunt, la marxa de tractors ha congestionat el trànsit a la carretera, que arrossega fins a quatre quilòmetres de circulació lenta en sentit sud.

La protesta s’emmarca en les mobilitzacions que agricultors arreu d’Europa mantenen des de fa setmanes per exigir solucions per a la crisi del sector. Els agricultors catalans reclamen al Govern revisar les restriccions d’aigua del sector amb motiu de la sequera, agilitzar el pagament dels ajuts pendents i reduir la burocràcia.

La rambla de Canaletes de Barcelona s’ha convertit en l’escenari improvisat d’un homenatge a l’opositor rus Aleksei Navalni, que el van trobar mort fa dos dies quan complia una pena de presó de trenta anys per extremisme i frau. Als peus del fanal modernista, al costat de la plaça Catalunya, s’hi han dipositat flors blanques i vermelles, espelmes, i un retrat de Navalni.

El divendres, unes cinc-centes persones es van concentrar a plaça Catalunya, on els assistents van portar cartells amb missatges on es podia llegir “Putin assassí”, “Putin ha matat a Navalni”, “On és Navalni?” i “Russos en contra de la guerra”.

Paral·lelament, al Consolat rus de València també s’hi han portat flors, espelmes i fotografies de Navalni.

El grup parlamentari socialista ha sol·licitat a la mesa del congrés espanyol l’ampliació del termini per a l’emissió d’un nou dictamen de la Llei d’Amnistia per part de la Comissió de Justícia, que era previst que es reprengués aquest dimecres. La sol·licitud es va realitzar ahir, pocs dies abans que acabi el termini establert per la Mesa el 6 de febrer, quan es va acordar que la Comissió de Justícia emetés un nou dictamen en el termini de quinze dies, segons es destaca en el registre de la cambra baixa.

Fonts del grup parlamentari Popular han afirmat que amb aquesta petició el PSOE “prepara el terreny per a sotmetre als espanyols a noves cessions”, perquè es “demana temps per a continuar digerint les exigències dels seus socis independentistes”. Les fonts citades han destacat el fet que ara, amb aquesta petició, “els mateixos que buscaven un procediment d’urgència i escurçar terminis, encara que fos de manera irregular, ara demanen pròrrogues”. “La Presidència de Sánchez es basa a dir sí a tot el que demanin els seus socis”, han subratllat. I remarquen que, en l’àmbit de l’independentisme, ja es parla que hi haurà dos tipus de delinqüents: els amnistiats i els indultats.

La proposició de la Llei d’Amnistia no va superar la majoria absoluta que necessitava per a aprovar-se al Ple del Congrés el passat 30 de gener, ja que Junts va complir la seva amenaça, i el seu text va ser remès a la Comissió de Justícia per a reobrir la negociació i presentar un altre text en l’hemicicle.

L’exèrcit d’Israel ha informat d’haver dut a terme nous atacs contra Hezbol·là al sud del Líban. El partit-milícia ha estat l’objectiu en les últimes setmanes de l’ofensiva israeliana, que ha, pel cap baix, una dotzena de morts, deu d’ells civils.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han detallat que durant avui el matí, avions de combat han atacat infraestructures d’Hezbol·là a Yarun, una localitat pròxima a la frontera amb Israel. Així mateix, han assegurat que han llançat trets d’artilleria per a “eliminar una amenaça” en les petites localitats d’Alma El Chaeb i Al Dahira, a la ciutat de Tir.

La tensió entre l’Exèrcit d’Israel i l’Hezbol·làha ha augmentat després de la mort al gener del ‘número dos’ del partit-milícia, Salé al Aruri, i altres alts càrrecs a conseqüència d’un atac atribuït a l’Exèrcit israelià a Beirut, capital del Líban.

Polèmica entre el món del teatre i del futbol. El RCD Espanyol va emetre ahir un comunicat en què denunciava la “falta de respecte” al club a l’obra de teatre Cacophony (de Molly Taylor i dirigida per Anna Serrano) que es fa aquests dies a la Sala Beckett de Barcelona, en què es vincula un futbolista violador com a jugador del club blanc-i-blau. Tot va començar a les xarxes socials, quan un afeccionat de l’Espanyol va voler mostrar la indignació en un piulet.

Pericos: una història que acabo de saber i que il-lustra què significa ser del RCDE en aquest fangar.
La meva filla, perica i menor d’edat, ha anat aquesta semana amb l’escola a la @salabeckett a veure l’obra Cacophony. #RCDE Segueix…

— AlbertASRCDE (@AlbertASRCDE) February 16, 2024

Ahir, el club va emetre un comunicat: “[Volem expressar] la preocupació que ha generat entre la nostra massa social el que considerem una falta de respecte al nostre club en l’obra Cacophony de Molly Taylor, dirigida per Anna Serrano i que es representa aquests dies a la Sala Beckett de Barcelona.” També deia que ja s’havia posat en contacte amb la direcció de la Beckett per mostrar-los el seu enuig.

Menys de vint-i-quatre hores després d’aquest comunicat, la Sala Beckett n’ha publicat un altre, en què manifesten “astorament i incredulitat” pels fets. “La publicació d’aquest comunicat per part del RCD Espanyol, que demostra un absolut desconeixement dels fets i una ignorància total del sentit de la cultura en democràcia, suposa un atemptat directe, ja no únicament contra la llibertat d’expressió, sinó contra la dignitat mateixa del teatre i de l’art en general, alimenta irresponsablement una falsa polèmica, i posa en perill la integritat de persones concretes”, diuen.

Tot amb tot, fan èmfasi que és una mera ficció i que, per tant, la referència que s’hi fa a l’Espanyol és un fet absolutament anecdòtic. I afegeixen: “Al teatre, cal saber diferenciar els actors dels personatges; cal entendre que el que passa a l’escenari –i el que s’hi diu– no és mai veritat. Això requereix un petit esforç intel·lectual, tothom el pot fer, no és difícil, i és una manera de poder prendre distància sobre la mateixa condició humana i evitar, així, posicionaments fanàtics.”

Arran de la polèmica, i tot i que la sala reconeix que les reaccions van ser respectuoses i expressaven únicament una opinió personal, la directora de l’obra s’ha esborrat el compte de Twitter.

Les urnes de les eleccions gallegues per a elegir els membres del parlament ja són obertes. El PP, amb el president Alfonso Rueda de cap de llista, i el BNG d’Ana Pontón es disputen la presidència del govern gallec, en una votació ajustada com mai entre el PP i el bloc que formen el BNG, el PSdeG i, si entren, Sumar o Podem. També podria tenir un paper decisiu Democràcia Ourensana, un partit regionalista de dreta que no garanteix el suport a cap dels blocs.

Els col·legis electorals han obert a les 9.00 i tancaran a les 20.00, moment en què el president de la mesa electoral anunciarà la fi de la votació. No obstant això, si a les 20.00 encara hi ha algú al local electoral, el president de la mesa li permetrà de votar. En el cas de les eleccions al parlament gallec té una importància especial el vot exterior, que representa vora el 20% del cens i que pot decantar les majories d’ací a uns quants dies.

Hi haurà dos avançaments de la participació: a les 12.00 i a les 17.00. Una volta hagin tancat els col·legis electorals, es faran públics els sondatges a peu d’urna i començarà l’escrutini, que podreu seguir en directe a VilaWeb.

Avui, 18 de febrer de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Entrevista a Dolors Feliu: “Diem que necessitem nous líders. No surten de sota les pedres, proposeu-los”
– Els gallecs cansats de perdre acaronen un canvi històric
– [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Una mirada geopolítica a Galícia
– Mail Obert d’Andreu Barnils: El boicot al cinema israelià
– Mail Obert de Mercè Ibarz: Montserrat Torrent, un tribut
– Les noves ulleres de realitat virtual d’Apple, un malson per a la privadesa?
– El misteri del vessament de petroli que ha ennegrit les platges del Carib
– Closcadelletra (CDVI): Teixir la vida amb fil de llum

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“Venim a fer història, penya!” Així es donava per inaugurada la Catalunya Freestyle, el primer campionat de rap improvisat en català. Amb les idees molt clares i l’orgull ben alt, la Fabra i Coats de Barcelona ha vibrat amb força aquest vespre, i ha marcat un precedent en el món del rap en català. Hi han participat un centenar de rapers –una xifra molt superior a les expectatives inicials–, que han fet gaudir de valent un públic totalment lliurat, i que ha ovacionat Spica, el guanyador final de la nit, provinent de la glosa tradicional menorquina

Entre els participants s’han deixat veure rapers de renom i habituals de l’escena, com ara Zoyert, Titus, Marina, Bilal, Daura Mangara i Yung Rovello. La batalla ha començat a les 18.00 amb enfrontaments de quatre en quatre, els anomenats “filtres”. D’aquestes trobades, el jurat, format per Sarita, Noult, Soen, Valtònyc i Still ill, n’ha elegit els vint-i-quatre millors. A partir d’aleshores, s’han succeït els enfrontaments un per un fins a arribar a la gran final, que s’ha disputat vora les 22.00 i que ha durat uns vint minuts. Les rimes de Daura Mangara i Spica han fet embogir el públic, però finalment el premi se l’ha endut Spica, que marxa a casa amb 300 euros i amb l’orgull d’haver esdevingut el primer raper que guanya una batalla de rap improvisat en català.

Una assistència que supera les expectatives

El campionat ha tingut molt bona rebuda per part del públic, que han arribat a ser més de cinc-cents espectadors. “No m’esperava tanta gent avui aquí”, explica l’Alba, una de les assistents. Ha vingut amb la seva amiga Andrea, i totes dues celebren la transversalitat de l’acte: “Hi ha des de nens petits fins a gent gran, és molt emocionant”, diuen. Fins i tot s’hi han pogut veure cares conegudes de l’escena musical més majoritària, com ara Microbio, de Lágrimas de Sangre.

El català puja a l’escenari

Era la primera vegada que molts dels participants pujaven dalt un escenari a rapejar en català. És el cas d’en David. Amb tretze anys, ha vingut acompanyat de la mare i d’alguns amics, com ara en Toni, que també ha rapejat en català per primera vegada. Tots dos són castellanoparlants, però han volgut llançar-se a la piscina i provar de fer-ho en català. “Ha estat divertit”, coincideixen.

No són els únics que avui han experimentat amb la llengua. En Lemim fa tres anys que viu a Catalunya, però no té gaires oportunitats de practicar el català en el seu dia a dia. Com que l’interessa el món del rap, explica que ha decidit de venir per poder practicar l’idioma i millorar-lo. “Si no, no hi ha manera!”, comenta.

De fet, és precisament per casos com aquest que neix Catalunya Freestyle. L’objectiu és professionalitzar un circuit de batalles en català i alhora ser una eina de promoció de la llengua. “No som la panacea, però penso que la competició és una bona manera de fer que gent que no hi estigui habituada practiqui el català i a partir d’aquí vulgui llegir un llibre, escoltar música o practicar-lo en uns altres àmbits del seu dia a dia”, explica Albert Alarcon, punxa-discs i un dels organitzadors de la competició.

Per això, les rimes més repetides al llarg de la jornada han estat dedicades a la llengua: “El rap s’ha tornat català!” o “Amb el rap en català crearem institució, i cremarem la constitució”, han estat de les més aclamades pel públic. La Carlota, una de les assistents a la batalla, diu que, si s’organitza res de semblant una altra vegada, no té cap dubte que hi tornarà: “És una iniciativa molt interessant i útil per a impulsar la llengua i animar la gent que provi de fer rap en català.”

Un altre exemple és l’Arnau, que no ha dubtat a baixar de la Vall de Boí per rapejar a Catalunya Freestyle: “Volia posar el meu gra de sorra i promocionar l’ús de la meva llengua”, subratlla. De fet, ja havia participat més vegades en les trobades en català que organitza Raplegats, un col·lectiu que n’organitza d’ençà del 2021 i que ha estat clau per a l’èxit de la batalla d’avui.

De fet, l’acte ha estat possible gràcies a la unió de Raplegats, Gold Battle, que organitza competicions de rap improvisat a més de disset països i que va néixer el 2010 a Barcelona, i l’Associació Cultural Llobregat Block Party, una associació inspirada en les Block Parties dels anys setanta a la ciutat de Nova York, que treballa per fer del rap una eina de transformació social i cultural a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Tots tres col·lectius van presentar el projecte Perifèria Gold Battle als premis Lluís Carulla 2022, i van endur-se el premi a millor idea. Així va néixer Catalunya Freestyle, que porta per bandera promocionar l’ús del català a les batalles de rap. I avui, un any després, ha aconseguit de marcar un precedent històric dins l’escena urbana.