La Conselleria d’Educació prohibeix des de demà l’ús dels telèfons mòbils a tots els centres educatius no universitaris públics del País Valencià durant tota la jornada escolar. Hi haurà dues excepcions: es podrà fer servir quan es facin activitats didàctiques, i sempre sota supervisió del docent, o per raons de salut o altres motius autoritzats pel centre.

Així consta en una resolució d’Educació que es publicarà demà al Diari Oficial del País Valenciana (DOGV) i que ha anunciat avui el conseller, José Antonio Rovira, en conferència de premsa.

Sobre això, ha explicat que amb aquesta mesura, que estarà vigent tot el curs escolar, es pretén de començar a fer front al problema de l’assetjament i ciberassetjament mentre es publica la norma de convivència, que ja està en fase d’exposició pública, així com que l’alumne “deixi d’estar pendent del mòbil” mentre estigui a l’escola i als instituts.

Prohibir els mòbils a l’escola? Una realitat com més va més freqüent

La prohibició del telèfon mòbil estarà vigent durant tota la jornada: les classes lectives, l’hora del pati i les activitats extraescolars. “En arribar al centre el mòbil s’apaga i només en sortir es pot encendre”, ha comentat el conseller.

En cas que s’incompleixi la normativa, el centre s’encarregarà de retirar el mòbil, de custodiar-lo i retornar-lo, cosa que farà augmentar l’autoritat del professorat. A més, s’impartiran campanyes de sensibilització i formació a la comunitat educativa sobre l’ús de mòbils i xarxes socials.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Carles Puigdemont tornarà a ser candidat de Junts si s’han de repetir les eleccions de Catalunya, en cas que no es pugui investir cap dels candidats. Ho ha anunciat a la conferència de premsa de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), que a causa de l’exili s’ha hagut de fer a Argelers (Rosselló).

Ha dit que no veu probable una repetició electoral perquè considera que, en tot cas, hi haurà una investidura en segona votació, on cal una majoria simple. En aquesta votació, considera que qui més opcions tindria seria ell, amb abstencions d’uns altres partits.

En tot cas, ha dit que seria una mala notícia haver de tornar a les urnes, tot i que, admet, li permetria de “competir en igualtat de condicions” amb els altres candidats perquè ja s’hauria aprovat l’amnistia. “Recorrent el país, reunint-me amb els sectors i la ciutadania, i podent participar en tots els debats sense pantalla interposada”, ha dit. I ha afegit: “No tinc por d’una repetició electoral, però continuo pensant que seria una mala notícia.”

El president de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), Salvador Navarro, ha expressat la preocupació empresarial per una fusió del BBVA i el Banc Sabadell, que creu que podria fer que el crèdit deixés de fluir. A més, ha anunciat que, si finalment es concreta, pressionaran perquè la seu social del Banc Sabadell, que és a Alacant d’ençà de l’octubre del 2017 per l’estratègia de deslocalització empresarial després del referèndum d’independència, no es traslladi ara a Madrid.

El BBVA es vol cruspir el Banc Sabadell | La píndola de Jordi Goula

En declaracions als mitjans de comunicació abans de participar en un fòrum econòmic organitzat per La Vanguardia, ha admès que, tot plegat, són “decisions d’empresa”, però ha expressat la preocupació per les repercussions en l’economia valenciana. Segons que ha dit, aquests darrers anys el Banc Sabadell “s’ha implicat molt” en el País Valencià, on té un percentatge molt alt de participació tant en crèdit com de participacions d’empreses i ciutadans.

Navarro creu que l’operació perjudicarà el País Valencià, i ha dit que intentaran “traslladar la pressió” a l’entitat resultant perquè “en la mesura del possible mantinga el compromís amb el territori”.

L’oferta del BBVA al Banc Sabadell inclou tres seients al seu consell d’administració –un dels quals, amb la vice-presidència– i proposa de tenir una doble seu corporativa, mantenir la seu de Sant Cugat i el “compromís total amb Catalunya”. El banc diu que mantindria la marca Sabadell amb la del BBVA a les zones on pogués tenir prou interès comercial, que no concreta quines serien.

El candidat del PSC, Salvador Illa, ha dit que, si queda primer a les eleccions de Catalunya, es presentarà a una investidura, encara que no tingui garantida la victòria. “Si guanyo les eleccions, em presentaré a la investidura, i m’agradaria formar un govern fort i estable”, ha dit en una entrevista a la Cadena SER. Entre els possibles socis, ha dit que prioritzarà aquells que li donin estabilitat, que garanteixin una majoria parlamentària més àmplia, i que tinguin plantejaments socialdemòcrates. Dues condicions que, diu, no exclouen Junts, amb qui podria cercar acords: “Veurem quin resultat té Junts i què decideix de fer.”

“Hem tingut ocasió de col·laborar amb Junts en unes altres institucions, i veurem quina opció prenen ells. Si és l’opció de mantenir com a primera prioritat la independència de Catalunya, a qualsevol preu, serà molt difícil. Però val més esperar a veure quin camí prenen, i en funció del resultat, què decideixen de fer”, ha afegit. Ha dit que no és partidari d’un referèndum d’independència perquè “persisteix en un plantejament divisiu que obliga la gent a decidir-se, a posar-se a una banda o una altra d’una línia”, i ha negat que sigui una prioritat per a la societat catalana: “Em plantejo posar els serveis públics com a primera prioritat, que em sembla que és la manera d’unir la societat catalana.”

En la conferència de premsa que organitza amb els candidats l’Agència Catalana de Notícies, el candidat de Junts, Carles Puigdemont, ha contestat a les paraules d’Illa, i ha dit que la seva credibilitat era nul·la. “Té un acord amb els comuns, amb el món de Sumar i Podem, i comptarà suposo amb el suport d’ERC per a fer un govern d’esquerres catalanes i espanyoles. I el que hauria de dir és què ha pactat amb aquests grups per ser president”, ha dit. En canvi, ha negat la possibilitat de cap pacte entre Junts i el PSC: “Jo ja ho he dit molt clarament: nosaltres no pactarem amb el senyor Illa. Ell haurà de dir si pactarà amb el món dels comuns, amb ERC, per fer un govern tripartit a Catalunya, que ja sabem com acaben. Cap vot a la candidatura que jo encapçalo servirà per a fer president el senyor Illa ni les seves polítiques, i ens tindrà de front com ens hi té el senyor Sánchez a Madrid.”

A banda, Illa ha dit que li agradaria presidir “un govern transversal”: “Que tingui el suport d’una majoria molt transversal de la societat catalana […], no només de gent que coincideixi amb els meus plantejaments polítics, també de gent que vulgui obrir una nova etapa a Catalunya i veu en la meva candidatura una opció per a liderar aquesta nova etapa.”

Una incidència en el programari de les màquines d’autovenda impedeix que alguns usuaris puguin adquirir els abonaments de Rodalia per al segon quadrimestre. La incidència afecta aquelles persones que fan servir el suport de targeta sense contacte, que no poden obtenir els abonaments, segons que ha informat Renfe.

Per evitar esperes de clients, la companyia està lliurant gratuïtament un abonament de 10 viatges als afectats perquè puguin desplaçar-se. Renfe ha reforçat les estacions de la rodalia de Barcelona amb més personal d’informació i atenció al client. Els tècnics treballen per solucionar la incidència.

Ahir ja es van emetre prop de 30.000 abonaments recurrents gratuïts per al segon quadrimestre.

Nou cas d’infiltració d’un agent de la policia espanyola en moviments socials, a Madrid, que s’afegeix a quatre casos d’infiltracions més als Països Catalans, i dos més a Madrid. Segons que ha publicat eldiario.es, una noia que es feia dir María Peres va estar durant tres anys infiltrada en diversos col·lectius socials madrilenys, com el Movimiento Antirrepresivo de Madrid (MAR Madrid) i Distrito 104.

La noia va arribar a Madrid procedent d’Alacant a finals de l’estiu de 2020, amb la coartada que hi anava a estudiar una carrera universitària a distància i treballar de cuidadora d’una dona gran. Tanmateix, la seva identitat real era la d’una agent de la policia espanyola, L. R. de V. Els col·lectius afectats la descriuen com una persona reservada, però sempre disposada a participar en qualsevol activitat. Se la podia veure sovint en actes polítics i socials, participant activament als debats i iniciatives de les organitzacions, que, diu el diari, operaven dins de la legalitat més absoluta. MAR Madrid és conegut per la seva lluita per l’amnistia total dels que considera presos polítics, mentre que Distrito 104 es defineix com una assemblea de barri antifeixista, anticapitalista i feminista, amb una participació predominant de joves.

“No m’hauria imaginat mai que l’estat espanyol seria capaç de dormir sota el meu sostre”

El ministeri d’Interior espanyol i la policia espanyola guarden silenci absolut a les preguntes sobre els motius i criteris d’aquestes infiltracions. L’activitat de L. R. de V. va ser particularment notable en diverses manifestacions i esdeveniments, fins al punt que els mateixos col·lectius van començar a tenir sospites. Ara, el que va despertar les alarmes sobre l’autèntica identitat va ser la seva manca de coneixement sobre termes i símbols bàsics dels moviments antifeixistes. No sabia què volien dir els números “1312”, és a dir, “ACAB”, per l’ordre de les lletres, que vol dir “all cops are bastard“, “tots els policies són uns malparits”, en anglès. Tampoc no coneixia un grup tan popular en cercles d’esquerres com Los Chikos del Maíz ni que als neonazis se’ls deia “porcs”.

La noia va deixar els col·lectius el 2023, i posteriorment la investigació dels que havien estat els seus companys i la premsa n’ha destapat la identitat real gràcies a les pistes que va deixar a les xarxes socials i en transaccions digitals. Ni el MAR Madrid ni Distrito 104 tenien membres investigats o acusats de cap delicte durant o després de la seva infiltració, cosa que ha aixecat preguntes sobre la legitimitat i l’objectiu d’aquestes operacions.

El pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per al 2024 ha quedat aprovat automàticament perquè no hi ha hagut cap moció de censura, i el Butlletí Oficial de la de Barcelona ja els ha publicat. Els comptes arriben als 3.807 milions d’euros. El PSC va arribar a un acord amb ERC, però això no va ser suficient per aprovar-los. Davant de la negativa, el batlle Jaume Collboni va activar una qüestió de confiança, que va ser rebutjada. Com marca el procediment, llavors es va obrir un termini d’un mes durant el qual l’oposició podia proposar una moció de censura amb un candidat alternatiu a la batllia que pogués ser investit. Com que no ha estat així, els comptes han quedat aprovats automàticament.

Collboni diu que negociarà l’entrada d’ERC al govern quan el pressupost entri en vigor

El pressupost arriba als 3.807 milions d’euros, un 5,9% més que el 2023, i preveuen inversions per valor de 777 milions. Entre aquestes inversions, hi ha 153 milions a habitatge públic, 30 per al pla de barri, la mateixa quantitat per a manteniment de l’espai públic, i també 30 milions a allotjaments d’emergència social i polítiques contra la desigualtat; vuit a la reforma de la Rambla i sis per portar a terme la segona fase de cobriment de la ronda de Dalt, entre d’altres.

Pel que fa a la despesa, la partida més gran és la destinada a serveis socials i promoció social (438,7), seguida de benestar comunitari (419), seguretat i mobilitat ciutadana (396) i transport públic (183).

Avui, 2 de maig de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—La mort amb acarnissament de Ciutadans
—Unes eleccions greument adulterades per la repressió | Editorial de Vicent Partal
—Dr. No, lladrucs i Aragonès invocant el fantasma de la sociovergència
—Enquesta de VilaWeb: Aliança Catalana entraria al parlament i el PSC s’estancaria
—La gent construeix drons casolans a mesura que Ucraïna va perdent munició
—Vot en blanc, nul i abstenció: què signifiquen i quins efectes tenen en les eleccions?
—Què passa a les escoles oficials d’idiomes del País Valencià?
—L’estat francès, l’últim obstacle en el camí dels trens nocturns cap a Barcelona
—Toni Matas: “No tingueu por de la intel·ligència artificial”
—Almeria i Peris | Mail obert de Núria Cadenes
—Ser dona abans d’hora | Mail obert d’Estel Solé

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias: 

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un cotxe dels Mossos d’Esquadra custodia la plaça del Vapor Ventalló de Terrassa. És festiu i són dos quarts de sis de la tarda. Tot és tancat i barrat, però un bar petit, el Cafè Dolç, té les taules plenes. ERC ha decidit de traslladar aquí el míting de les eleccions a Catalunya perquè hi havia previsió –fallida– de pluja. La gent comença a arribar i les ampolles d’Estrella s’acumulen. Sota el sostre de l’antiga fàbrica hi ha un escenari petit amb els colors corporatius i l’eslògan electoral: “Al costat de la gent. Al costat de Catalunya.” Els coloms han deixat rastres regalimant a les bigues de fusta i les parets són plenes de grafits i de missatges en castellà, que no reproduirem.

L’ex-conseller sabadellenc Juli Fernández arriba amb antelació i conversa amb membres del partit i simpatitzants. Fa broma sobre si començar el discurs amb una pulla als terrassencs, però li recomanen que no ho faci. “Potser no cal”, li diuen, i ell riu. També arriba abans la tercera tinent de batlle de la ciutat, Ona Vila, que es coneix l’espai i la gent com si fos a casa seva. Algú dubta si les cadires s’ompliran, mentre uns altres conversen sobre les enquestes i com ERC pot pescar vots entre les runes dels Comuns i els desencantats de la CUP.

Una mica abans de les set arriben la resta de participants: la consellera Tània Verge, la vice-presidenta, Laura Vilagrà, i el president, Pere Aragonès. Hi ha salutacions disteses i converses animades. Tot i ser un míting obert, el públic rema clarament a favor. Només alguns despistats del bar no tenen ni idea de què passa. Les cadires s’omplen i els altaveus avisen que l’espectacle és a punt de començar. I es produeix l’escena, necessària en termes de comunicació –però rara in situ–, de veure com Vila, Fernández, Verge, Vilagrà i Aragonès es col·loquen rere el públic i apareixen un per un entre aplaudiments i després s’asseuen a la primera fila.

Pere Aragonès: “Un pacte amb el PSC d’avui és pràcticament impossible”

Una volta situats, la pantalla de l’escenari emet la versió llarga de l’espot electoral d’ERC. Són uns minuts estranys. Tothom quiet amb el cap alçat, com si formessin part del conjunt escultòric Família de Vapor de Xavier Corberó. Però l’espot s’acaba i la gent recupera el moviment. Vila és la primera d’intervenir i recorda la història soferta de Terrassa: cremada el 1713, empobrida per la fil·loxera, capdavantera amb la industrialització, però també en la deslocalització. “No ens rendim”, assegura amb vehemència. Una part del seu discurs és interromput pel lladruc esgargamellat d’un gos.

I la pulla que maquinava Fernández la hi etziba Vila, que fa broma no pronunciant el nom de Sabadell. “Benvingut a la capital del Vallès Occidental. És el millor diputat que pot tenir la comarca”, afirma. L’ex-conseller puja a l’escenari i aporta una mica més d’energia (i algun gall), tot i que construeix bona part del discurs sobre la reiteració de preguntar-se, de manera retòrica, si hi pot haver un govern millor que l’actual. Segons ell, l’única resposta és un executiu d’Aragonès amb més diputats.

Després és el torn de Verge, que repassa algunes de les actuacions d’Igualtat i Feminismes, però també es posa els guants de boxa i reparteix. Diu que el 12-M hi ha en joc la conselleria i acusa els Comuns i Sumar d’amagar les polítiques feministes. Però s’acarnissa amb Junts. Recorda que van deixar “sota mínims” el pressupost per a polítiques d’igualtat i lamenta que “no tenen vergonya” de perseguir les professionals que investiguen la denúncia d’assetjament de la diputada Cristina Casol.

Cristina Casol: “Hi ha hagut una persecució masclista perquè ideològicament penso de manera diferent”

Verge passa el testimoni a Vilagrà, que compara Salvador Illa amb el Dr. No. “És el primer dolent de James Bond. Els grans ja ho sabeu, ho dic pels joves”, aclareix, abans d’assegurar que Carles Puigdemont és el candidat de “jo a tot”. “Nosaltres som els de tot per Catalunya i tot pels catalans”, continua. La vice-presidenta intenta de recollir part de la intervenció de Fernández, ex-company de govern, però no li surt el nom. “Com deia el diputat”, diu. “Perdoneu, ja no sé on sóc.”

Vilagrà retreu al PSC haver ressuscitat l’estratègia de Ciutadans en contra del català amb la proposta del trilingüisme a les escoles. I després prova de fer un rodolí no massa reeixit: “El català perilla amb Illa.” Abans d’acabar encara es treu de la màniga un últim dard per a Junts. “On és la número dos?”, es pregunta, en referència a Anna Navarro. “Només sabem que l’Olivia –la minyona mexicana– li porta l’esmorzar”, continua. “Jo m’ho preparo tot. Em llevo a dos quarts de sis per ser a les nou a palau, que si no el president em renya”, afegeix.

I finalment, Aragonès puja a l’escenari. La gent s’alça de les cadires i l’ovaciona. El president retorna els aplaudiments i aixeca el puny. Dos guardaespatlles es col·loquen a banda i banda de l’escenari. Ell recorda que el seu pare va estudiar a Terrassa, on ara viu el seu germà. La seva veu sona amb més força que la resta. No és clar si és un foc intern o li han apujat el volum. Aprofitant que és el Primer de Maig, recorda que el seu govern, amb la feina de Roger Torrent, va facilitar que l’antiga Tag Automotive –afectada pel tancament de la Nissan–, en compte de tancar, passés a mans de Taurus.

Les converses de les taules del bar, les corredisses d’uns nens i els lladrucs d’uns gossos es barregen amb el míting. I no plou, malgrat la previsió. Aragonès reivindica l’actuació d’ERC en matèria antirepressiva amb els indults, la reforma del codi penal i la llei d’amnistia. “Malauradament, l’exili encara continua”, diu, tot mencionant Marta Rovira i Ruben Wagensberg. A la resta s’hi refereix anomenant-los “companys d’altres formacions polítiques”.

“No hem acabat la feina, la governança republicana tot just comença”, insisteix Aragonès, que es marca tres fites per a la nova legislatura: establir les bases d’un referèndum acordat i validat per la comunitat internacional, assolir el finançament singular i reforçar l’estat del benestar i el català. “Els pròxims quatre anys el país no pot estar al servei de la Moncloa i no es poden limitar a un retorn personal”, afegeix, en referència a Illa i Puigdemont.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

I acaba amb un avís: si Junts aixeca l’espantall d’un retorn del tripartit, ERC parla de l’amenaça de la sociovergència: “Si poden es posaran d’acord per expulsar-nos de la Generalitat.” El míting s’acaba i els altaveus escupen música a tot drap, com ara “Bailoteo”, dels Tyets. Aragonès i la resta dels participants es fan fotografies, mentre els operaris recullen i pleguen les cadires. “Nosaltres hem d’anar a la nostra”, diu un dels assistents. “Sí, les enquestes no se les creu ningú”, li respon un altre.

The Washington Post · Siobhán O’Grady i Kostiantyn Khudov

Abans de la invasió russa, Magdalina, una florista, feia servir un escriptori senzill de casa seva, als afores, per fer rams. Ara és on construeix drons.

Els rams pesen més, però per la resta tots dos productes no són tan diferents, diu. Tots dos “fan més felices unes altres persones”.

Magdalina, de vint-i-set anys, forma part del nombre creixent d’ucraïnesos que construeixen equipament casolà per a l’exèrcit perquè temen que Rússia avanci i destrueixi encara més el seu país. Com molts testimonis més en aquest article, The Washington Post identifica Magdalina solament pel nom per motius de seguretat.

D’ençà de l’any passat, ha construït cent cinquanta drons de visió en primera persona (coneguts comunament com a FPV) i n’ha reparat centenars més, inclosos els drons russos que les tropes ucraïneses recullen després d’haver-se estavellat a la línia del front. Ha aconseguit més de dos-cents mil dòlars per a comprar peces de drons a la Xina, recaptats en gran part amb donacions en línia, tot i que ella i el seu marit, un professional de la informàtica, també s’han gastat part dels seus estalvis.

Els FPV, drons civils redissenyats per soldats ucraïnesos per portar explosius, han transformat el camp de batalla ucraïnès i són àmpliament desplegats per tots dos bàndols. Els drons, que són prou petits per a maniobrar dins les trinxeres i sorprendre les tropes enemigues, han adquirit una importància fonamental aquests darreres mesos, quan Ucraïna va perdre tots els projectils d’artilleria i més municions tot esperant el suport occidental, inclosos els Estats Units.

Els operadors llancen els dispositius portàtils de les posicions darrere de la línia de contacte i, fent servir ulleres i un comandament a distància, els fan volar cap a territori enemic i els guien cap a objectius russos, per matar-ne o ferir-ne la infanteria i destruir-ne equipament. Rússia es va adonar de l’eficàcia dels FPV i ara els produeix en massa per a les seves tropes.

Ucraïna també ha començat a fabricar FPV i més drons a les fàbriques –s’ha compromès a fer-ne un milió enguany–, però molts dels drons enviats a les tropes ucraïneses els fan civils a casa. No manipulen explosius, que solament s’hi afegeixen quan els drons són lliurats al front. Un dels avantatges del microproveïment (crowdsourcing) és que és descentralitzat, atès que les cases particulars són menys vulnerables als atacs de míssils russos que no pas una fàbrica militar a gran escala.

En lloc de línies de muntatge complexes, els voluntaris transformen els seus propis espais en tallers de drons improvisats. Magdalina anomena l’oficina a casa “l’habitació de drons”. Una pila de FPV són al costat d’uns altres subministraments que fa servir per construir els drons, com ara un soldador, filferro de coure, alicates, un tornavís, àcid i brides que els soldats fan servir per enganxar-hi les bombes.

Un col·lectiu de base anomenat SocialDrone és una de les iniciatives locals que ha ensenyat a centenars de voluntaris a fer drons, ha compartit llistes de components que es poden comprar en línia i instruccions escrites sobre com muntar-los. El grup també va publicar un vídeo de YouTube detallat a vista d’ocell en què se’n mostra el procés, que s’ha vist més de 400.000 vegades d’ençà del novembre.

Una vegada els voluntaris acaben de construir els FPV, els envien al grup, que prova enèrgicament els drons casolans abans d’enviar-los al front. Els constructors de drons poden sol·licitar que s’enviï un dispositiu a un soldat o unitat específics, inclosos els seus amics o familiars, o poden permetre que SocialDrone triï una brigada que ho necessiti.

“Un dron FPV d’uns 250 euros pot fer la feina d’un míssil antitancs Javelin en què cada tret val 70.000 euros”, indica el lloc web del grup. Oleksii Asanov, un treballador informàtic que va cofundar SocialDrone, no s’havia pensat mai que es dedicaria a la fabricació de drons.

Voluntari d’ençà dels primers dies de la invasió de Rússia el 2022, Asanov també va fundar més projectes per a donar suport als soldats al front. Un dels quals els envia sistemes de llançament de drons i un altre entrena soldats com a pilots de drons en un curs intensiu de deu dies. Després d’haver-se graduat les primeres tropes, es queixaven que tornaven al front amb habilitats però sense drons. Atesa la intensitat de la lluita, les tropes sovint es despleguen en una missió amb cinc FPV o més, i després els fan servir d’armes autodestructives que volen cap a un objectiu. Aquesta mena d’ús únic significa que hi ha una demanda constant de drons nous.

Asanov diu que a fi que Ucraïna tingui alguna oportunitat a la guerra, ha d’estar al dia amb aquesta demanda. “Em sembla que aquesta guerra s’acabarà amb els drons FPV”, diu. Va reclutar uns quants amics i l’any passat va fer un canal de Telegram per presentar el projecte. Va compartir una llista d’articles a comprar, i la major part de gent adquireix les peces a AliExpress, la plataforma xinesa per a comprar en línia. “Hi ha molta gent que vol ajudar”, recorda. “Per què no podem fer instruccions clares i donar-les a la gent?”

Després de la publicació de la guia, les sol·licituds d’on enviar els drons acabats van començar a arribar. Primer, en van rebre cinc. La setmana següent, 7. Després, 13. El mes de febrer, en van aconseguir 400 en una sola setmana. Ara han rebut uns 5.000 drons i n’han provat i enviat al front 4.500. Les donacions continuen arribant, com ara la d’un desconegut que va sentir Asanov parlant del seu projecte als periodistes del Post en una cafeteria de Kíiv.

Ivan Bilodid, de seixanta-cinc anys, es va assabentar del projecte per un vídeo de YouTube. Enginyer d’energia tèrmica especialitzat en instal·lacions d’energia nuclear, va estudiar física a Moscou els anys setanta i, mentre mirava el vídeo, va pensar que construir un FPV semblava factible.

També era una qüestió personal.

Viu a Moschun, un suburbi de Kíiv que es va convertir en la primera línia del front quan les tropes russes van avançar sobre la ciutat el febrer del 2022. Durant dies, Bilodid es va refugiar al soterrani d’un veí amb vint-i-set persones més. Finalment, va fugir, sense saber si tornaria mai a casa.

Quan les tropes russes es van retirar, va saber que havien entrat a casa seva. Els saquejadors van escorcollar-li les pertinences, li van robar l’ordinador portàtil i les joies de la seva dona. Casa seva també va ser molt danyada pels bombardaments, i les reparacions li van costar desenes de milers de dòlars. “[Aquesta experiència] sens dubte em va empènyer a ajudar d’alguna manera”, diu.

Bilodid va anunciar els seus plans a les xarxes socials, va compartir amb les seves amistats sol·licituds d’ajuda per a recaptar fons i el mes de març havia enviat dotze drons a la línia del front.

Ian, de tretze anys, també va topar amb el vídeo de YouTube. Va créixer jugant amb Lego i més joguines de construcció i va pensar que construir un FPV no seria tan difícil. Els seus pares el van ajudar a comprar les peces, però prefereixen que no treballi en la construcció de drons les nits d’escola. Així, dissabtes i diumenges dedica unes cinc hores diàries a muntar-los. Fins ara ha treballat en quatre drons i l’escola s’ha compromès que l’ajudarà a fer-ne més si continua així.

“Estic enfadat amb l’enemic, però també estic feliç”, diu. “M’interessa això que faig, és una nova afecció.” Cada cap de setmana, desenes de voluntaris posen a prova els drons als parcs i camps dels voltants de Kíiv.

Un dissabte de fa poc, Kirilo, de trenta-dos anys, i Denis, de vint-i-tres, van classificar piles de drons donats i van provar de fer-los volar un per un. Tots dos són antics soldats que van ser ferits. Ara fan proves de control de qualitat per a SocialDrone i sotmeten els drons a maniobres complicades per comprovar que no es fan malbé. També hi afegeixen ampolles de plàstic plenes de sorra per simular el pes dels explosius, i així s’asseguren que cada FPV enviat al front pot anar equipat amb una arma.

Entre prova i prova, van ajudar una altra voluntària, l’Anna, de trenta-tres anys, a practicar el vol. L’Anna, venedora de productes que treballava en una aplicació mòbil, va sentir un dels cofundadors de SocialDrone parlant del projecte en un espai de treball compartit al gener i s’hi va incorporar de seguida de voluntària. Ara, passa tant de temps amb drons que “és com una altra feina a temps complet”, diu.

Després de la prova, el grup col·loca cada dron en una de les tres piles: excel·lent, decent i no funcional. La majoria arriben en bones condicions, diuen, però el procés casolà també significa que hi ha errors. Una vegada seleccionats, els drons s’envien al front. Els soldats sovint envien fotografies d’agraïment als voluntaris i, de tant en tant, imatges que mostren com els fan servir per eliminar tropes russes.

“No havia pensat mai que hi hauria un moment en què algú moriria i jo em sentiria bé”, diu Magdalina. Però la guerra l’ha canviada. “Me n’alegro que es morin amb la meva ajuda”, diu sobre els soldats russos enemics, “solament perquè així demà no ens mataran a nosaltres”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El 2021 va ser el primer any en dècades en què cap tren nocturn no circulava per les vies de les principals ciutats del país. Però, per bé que la pandèmia semblava haver donat el cop de gràcia a aquest servei, aquests darrers anys moltes companyies privades han proposat de vertebrar Barcelona amb les grans ciutats europees per mitjà del tren nocturn, amb parades previstes també a ciutats catalanes com Perpinyà i Girona.

Trens més atractius, ecologia i connexions directes: la gran tria europea a favor dels trens nocturns

Però la recuperació del tren nocturn, que fins fa poc semblava una realitat imminent, ha quedat greument en entredit pels entrebancs de les autoritats franceses a un servei que –tot i ser considerat clau per la Comissió Europea per a l’assoliment dels objectius verds del bloc– té uns costos d’explotació molt superiors als d’altres serveis ferroviaris, com ara el TGV, i uns marges molt inferiors.

European Sleeper i Nightjet, dos somnis de futur incert

La primavera del 2023, la companyia neerlandesa-belga European Sleeper va anunciar a so de bombo i platerets que inclouria, a partir de la primavera del 2025, la ruta Barcelona-Amsterdam a la seva nòmina de serveis de tren nocturn. L’enllaç –que també inclouria parades a Perpinyà, Figueres i Girona– no tan sols seria el primer de la companyia al sud d’Europa, sinó que també significar el retorn del tren nocturn a la capital catalana, tres anys després del tancament de la ruta Barcelona-Vigo amb motiu de la pandèmia.

Però, un any després, el futur del projecte sembla més incert que mai. En una entrevista concedida a començament de mes a la cadena neerlandesa BNR, Elmer van Buuren, un dels fundadors de European Sleeper, va admetre que la ruta podria trigar, pel cap baix, un any més a entrar en funcionament que no es preveia originalment.

Europa es prepara per substituir els avions per trens nocturns

A què es deu, aquest retard sobtat? Van Buuren no es mossegà la llengua: el tren nocturn no és una prioritat per a les autoritats franceses, ras i curt. La xarxa ferroviària del país, explicà, es troba saturada, cosa que obliga a fer les obres de manteniment de nit. “Aquesta mena de feines es fan principalment de nit, cosa que xoca en termes de prioritats”, afegí l’empresari, que acusà els responsables de la xarxa ferroviària francesa de gestió deficient i de posar entrebancs a l’expansió del tren nocturn. “Sembla que no havien comptat amb nosaltres a l’horari i que serà difícil d’afegir-nos-hi. És molest, però cada vegada que entrem en un país es veu que han d’acostumar-se al fet que hi ha un nou participant”, lamentà. Uns dies abans, European Sleeper havia confirmat que havia traslladat el cas a l’autoritat reguladora francesa, tot i reconèixer que el procés podria trigar mesos o anys a resoldre’s.

El de European Sleeper, certament, no és pas l’únic projecte de tren nocturn amb destinació a Barcelona que ha quedat penjat aquestes darreres setmanes. Un cas semblant és el del Nightjet, un projecte de tren nocturn entre Zuric i la capital catalana que tenia previst de començar a operar aquest mateix desembre sota el lideratge d’ÖBB, l’operadora ferroviària austríaca. Però fonts de la companyia diuen en declaracions a VilaWeb que la ruta no té data d’inauguració establerta a curt termini o mitjà.

Si bé ÖBB no dóna més informació sobre els motius que han dut a cancel·lar-lo, l’enllaç Zuric-Barcelona és l’única de les rutes anunciades per la companyia l’any 2021 que travessa l’estat francès sense parar a París, i l’única que s’ha acabat cancel·lant. La resta de rutes (Zuric-Amsterdam, Viena-París, Berlín-París, Berlín-Brussel·les) han començat a operar segons els horaris prevists. L’única excepció és la ruta Zuric-Roma, que, tot i haver-se endarrerit, oficialment continua en vigor.

El tren nocturn, un servei romàntic però poc rendible

Com és que les autoritats franceses tenen aquesta manca d’interès en el tren nocturn a Barcelona? Una possible explicació és que la introducció d’una (o unes quantes) rutes privades de tren nocturn entre París i Barcelona probablement desplaçaria part de la demanda del TGV entre la capital francesa i la catalana, una línia que SNCF sí que opera i de la qual treu rèdits més alts: en compte de viatjar de dia amb l’operadora francesa, alguns passatgers probablement optarien per viatjar de nit amb companyies com ara European Sleeper. Per tant, no és d’estranyar que SNCF sembli tenir el tren nocturn –un servei que tan sols podria treure-li negoci– ben avall en la llista de prioritats: la ruta Barcelona-París, com a tal, potser passaria a tenir més passatgers amb la introducció del tren nocturn, però el benefici que SNCF en trauria seria més baix.

El govern espanyol declara la guerra a Ouigo per les rebaixes al TGV

Una opció que podria resoldre aquest problema d’incentius seria que el govern francès –i l’espanyol– designessin el tren nocturn com a obligació de servei públic (OSP), cosa que els permetria de concedir-hi subvencions públiques i permetria que deixés d’operar segons paràmetres estrictament econòmics. De fet, la qüestió de la rendibilitat és precisament l’excusa que Renfe va oferir quan va desmantellar definitivament la xarxa de trens nocturns a l’estat espanyol el 2021, en plena pandèmia. Ara com ara, ni el govern espanyol ni el francès han fet cap pas públic per designar el tren nocturn com a OSP, una classificació que sí que reben uns altres serveis, com ara el de rodalia.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

SNCF, un fre als desigs ferroviaris catalans

El cas del tren nocturn és l’exemple més recent, però ni de bon tros l’únic, de les traves de l’estat francès als trens internacionals amb origen o destinació al Principat. A començament del 2022 –pocs mesos després d’haver entrat al mercat del TGV espanyol– l’operador francès, SNCF, va anunciar unilateralment que trencava les col·laboracions amb Renfe en les rutes entre l’estat espanyol i el francès. La decisió no tan sols deixà Renfe com a única administradora de la línia que connecta Barcelona amb París, cosa que desbaratava els plans de fer de la capital catalana un hub ferroviari, sinó que a més reduí a la meitat –una al matí i una a la tarda– les freqüències de la línia, l’única d’alta velocitat que connecta Barcelona amb Perpinyà. La tardor passada, Renfe optà per doblar pel seu propi compte les freqüències entre totes dues ciutats tan bon punt recuperà el control de la línia de TGV Barcelona-Lió, que també para a la capital del Rosselló.

La guerra entre Renfe i SNCF deixa sota mínims la connexió entre Barcelona i Perpinyà

Més recentment, SNCF ha saltat a primera plana de l’actualitat per la negativa aparent a concedir a Renfe els permisos i homologacions que li permetrien d’estendre les operacions fins a París, pocs mesos abans de la data clau dels Jocs Olímpics d’aquest juliol. El ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, ha denunciat els entrebancs de les autoritats franceses a l’entrada de competidors espanyols al seu mercat ferroviari, més encara si es té en compte el fet que les autoritats espanyoles sí que han ofert facilitats per a l’entrada d’SNCF al TGV espanyol. Entre aquests obstacles hi ha la negativa d’SNCF Reseau, l’homòleg francès d’Adif, a fer feines de manteniment en els trens de Renfe a l’estat francès –un servei que Adif sí que ofereix als trens francesos– i els retards en el procés d’homologació dels trens de Renfe, tot i ser fabricats per la companyia francesa Alstom.

Cada any, pel mes d’abril, la Conselleria d’Educació envia instruccions a les vint-i-cinc escoles oficials d’idiomes (EOI) que hi ha al País Valencià perquè puguen començar a planificar els horaris del curs següent. Ho anomenen forecast. Aquest document, normalment, els marca el total de grups que poden oferir. Però enguany, per primera vegada, també els determina un màxim de grups per llengua, que afecta, en concret, uns determinats idiomes com ara el català, l’èuscar, l’àrab i el castellà per a estrangers.

Tot i que encara no hi ha xifres concretes, els sindicats van estimar que es perdrien uns 244 grups, 8.450 places d’alumnes i 61 llocs de professors. Malgrat que el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va dir que eren “reajustaments”, els sindicats denuncien que són retallades. El conseller argumenta que en el curs actual només es va cobrir el 61% de les places oferides i que, a més, el 32% dels alumnes matriculats plegaven durant el curs. Globalment, la conselleria diu que dels 2.842 grups totals del sistema, 1.281 no compleixen la proporció mínima, un 45%.

Joan Pérez, coordinador d’ensenyaments artístics i EOI de l’STEPV –el sindicat majoritari de l’ensenyament al País Valencià–, diu que el conseller parla “en termes economicistes”. Apunta que molts alumnes ho van deixar estar per la pandèmia de la covid-19, i que no s’ha tingut en compte aquest factor. “Ho justifiquen dient que no hi ha alumnat i liquiden l’oferta”, diu. Considera que haurien de tenir un enfocament propositiu, com ara potenciar la matriculació, en lloc de fer retallades. Amb tot, sosté que els grups dels nivells inicials sí que tenen molta demanda, i denuncia que els deixen d’oferir per a llengües minoritzades.

“Ells ho argumenten tot d’una manera molt bàsica perquè una persona que no sàpiga de què va la cosa tinga la impressió que ho fan superbé. Per exemple, amb idiomes de menor difusió, com ara finès, polonès, neerlandès i romanès, eliminen els grups inicials. D’entrada, sembla que siga una retallada petita, però això aboca l’oferta d’aquesta llengua a la mort imminent. Si els grups A2 no s’ofereixen, l’any següent no hi haurà alumnes, i si no hi entren alumnes nous, no es nodreix l’idioma i no creix. És una manera de retallar a la llarga. És com una agonia lenta.”

Retallades de caràcter ideològic

El català també serà objecte de retallades, especialment a les comarques castellanoparlants. L’escola d’Utiel (Plana d’Utiel-Requena) sembla que és la més afectada: s’hi reduiran vuit grups de català, cosa que implicarà la pèrdua de dos professors. “Sembla que es pretén entrebancar l’aprenentatge del català a les comarques castellanoparlants, on, precisament, sí que té demanda, contràriament a tot això que diu el conseller”, denuncia Àngel Munyoz, de la sectorial d’educació de la COS al País Valencià.

Per a Munyoz, sembla que hi ha un biaix ideològic darrere aquestes retallades, car afecten llengües com ara l’àrab i l’espanyol per a estrangers, que té una demanda principalment d’immigrants que han d’acreditar la llengua per a obtenir el permís de residència. “Són cursos que afecten sobretot gent de classe treballadora, població migrant, i persones que tenen un cert interès per a determinades qüestions culturals, com els idiomes”, diu Munyoz.  A més, Pérez assenyala que en el cas dels cursos de castellà per a estrangers hi ha més demanda que oferta, i que sempre resta gent en llista d’espera. “Ací no té cap justificació la retallada, és una contradicció”, diu.

Per als representants sindicals, és un primer pas per a privatitzar l’ensenyament. “Podria implicar que qui tinga diners podrà pagar-se una acadèmia. I qui no en tinga tindrà més dificultats per a accedir a una plaça en una escola oficial d’idiomes”, explica Munyoz. I afig: “aquesta és la primera gran retallada d’aquest programa d’atac a l’educació pública del govern del PP i Vox.” Pérez considera que és una estratègia generalitzada de desmantellament del servei públic: “Sembla descoordinada, però jo crec que no ho és.”

En el cas de l’èuscar, que era present a molt poques escoles, s’elimina el 50% de l’oferta. Ja no s’oferirà cap classe presencial, i tan sols es mantindran quatre grups en línia, que s’impartiran a l’EOI de València. Això implica que sols hi haurà un professor, l’únic que té la plaça fixa, i la resta del departament, amb tres professors interins –els més afectats–, desapareixerà. Segons Pérez, Rovira ho va justificar dient: “Al País Basc no s’ensenya el valencià.” Un argument que considera “infantil i qüestionable”.

En aquesta mateixa línia argumentativa, el conseller va dir a les Corts: “Heu muntat una xarxa d’escoles d’idiomes que no la té ni Catalunya. Ensenyàveu més idiomes que a Catalunya, amb més escoles d’idiomes que a Catalunya, amb menys habitants.” Per al representant de l’STEPV, aquest argument tampoc no té trellat, perquè, diu, el conseller d’Educació hauria d’estar content que al País Valencià hi haja un bon sistema públic d’ensenyament. “Açò no s’ha de mesurar per la seua rendibilitat econòmica, sinó per la utilitat pública que té i la importància com a servei públic. I això és el que ataca la conselleria”, diu el representant de la COS.

Educació en línia o educació presencial?

A més a més, hi ha un altre fet. L’escola d’idiomes virtual, que oferia classes en línia, desapareix, i pretenen repartir aquests grups entre set de les escoles físiques. Però les classes continuaran essent en línia. Per tant, com explica Pérez, sembla que augmenten l’oferta perquè, al cap i a la fi, hi haurà més grups, però redueixen la de classes presencials. Els sindicats diuen que l’ensenyament en línia és un servei que permet d’arribar allà on no es pot, territorialment, però que hauria de ser complementari. De fet, en EOI més menudes, com ara la de Xàbia (Marina Alta), l’ensenyament presencial hi pot desaparèixer. “Això implica que molts alumnes, si volen continuar els estudis d’idiomes, hauran de desplaçar-se a unes altres localitats. I això és bastant greu”, diu Munyoz.

Els sindicats consideren que forçar a fer classes en línia no garanteix una bona qualitat de l’ensenyament. “No és igual assistir a classe i tenir un professor, i companys amb qui pots practicar l’idioma, fer conversa, practicar la gramàtica, resoldre dubtes, que estudiar a distància. Els estudis a distància són per a quan, en la teua situació personal, no pots assistir a classes. Aleshores, és un servei públic que també s’ha de donar, però és complementari. Una cosa no lleva l’altra. Depèn del perfil de l’alumne i les necessitats que té”, diu Munyoz.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Què en diuen, les escoles?

“Les escoles estan en peu de guerra”, assegura Pérez. D’ençà que es van saber les intencions del conseller Rovira, sindicats, escoles i alumnes s’han mobilitzat per mostrar rebuig. Es fan accions concretes en cada centre, com ara recollides de signatures perquè es modifique la proposta. També es van concentrar davant la seu de la Conselleria d’Educació. “Hi ha molt de malestar. L’alumnat està molt emprenyat”, diu.

El 23 de maig també hi ha convocada una vaga general de l’ensenyament no universitari, en protesta contra l’anomenada llei de llibertat educativa del mateix Rovira, i contra més mesures impulsades pel PP i Vox, com ara el districte únic. L’educació pública del País Valencià s’ha alçat contra aquest Consell.

“El pitjor atac al valencià en l’ensenyament”: així és la nova norma de segregació lingüística del PP i Vox

Manca poc temps per a les eleccions a Catalunya. Sabeu què signifiquen el vot en blanc, el vot nul i l’abstenció? Quins efectes tenen aquestes opcions en els resultats d’unes votacions? Quins partits afavoreixen? Quines es tenen en compte en el recompte? Repassem les conseqüències d’aquestes tres formes d’expressió política, ara que s’acosta el 12 de maig.

Què és un vot en blanc?

El vot en blanc s’emet posant el sobre de votació sense cap butlleta a dins. L’elector va al col·legi electoral i exerceix el dret de vot, però no vol donar-lo a cap partit concret.

Quins efectes té el vot en blanc?

El vot en blanc és un vot vàlid i entra en el recompte per al repartiment de representants. Amb l’aplicació de la llei D’Hondt, el vot en blanc encareix l’obtenció de representants.

El sistema electoral vigent a l’estat espanyol, que també s’aplica en les eleccions a Catalunya, deixa sense representació les candidatures si un partit no arriba al 3% dels vots en cada circumscripció (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida).

És a dir, com més vot en blanc hi ha, més vots calen per a superar la barrera del 3%. Per això es diu que el vot en blanc perjudica els partits petits i afavoreix que als parlaments o als ajuntaments hi hagi menys partits.

Què és un vot nul?

Un vot nul és un vot que s’ha efectuat incorrectament, sigui per voluntat pròpia o per error. Es comptabilitza com a vot nul, per exemple, un sobre amb més d’una butlleta de partits diferents, un que conté materials o símbols no prevists o butlletes de vot manipulades. Si el sobre conté més d’una butlleta de la mateixa candidatura no es considera un vot nul, sinó una equivocació clara del votant.

Quins efectes té el vot nul?

Es considera un vot equivocat (encara que pugui tenir una motivació o intenció concretes) i és comptat com un “vot emès no vàlid”. El vot es compta, però no es té en consideració en el repartiment de la representació dels partits. No beneficia ni perjudica ningú.

Què és l’abstenció?

L’abstenció és senzillament el fet de no anar a votar. Quan el vot nul s’emet expressament, també s’anomena abstenció activa, perquè és una manera de mostrar el desacord amb els partits polítics.

Quins efectes té?

El resultat de l’abstenció tan sols es té en compte a efectes d’anàlisi política, però no té cap impacte concret en el recompte electoral ni en el resultat. Aquests darrers anys, hi ha uns quants exemples que han servit per a extreure’n conclusions.

Els tres partits majoritaris de l’independentisme, ERC, Junts i la CUP, van sofrir una patacada en les eleccions municipals del 28 de maig de l’any passat, arran de la forta abstenció amb què l’electorat els va castigar. ERC va perdre 301.747 vots en comparació amb el 2019. La CUP en va perdre 43.045 i Junts, 4.582. En les eleccions espanyoles del 23 de juliol de l’any passat, tots tres partits van perdre 697.744 vots i un total de 9 diputats. Tot plegat va coincidir amb la crida a l’abstenció que havien fet sectors independentistes a les xarxes socials, i amb l’intent del secretariat de l’ANC de promoure-la.

En les eleccions a Catalunya del 12 de maig, la campanya en favor a l’abstenció ja s’ha tornat a activar. Una de les entitats que l’ha impulsada és la Plataforma Antirepressiva de Ponent, que coordina, defensa i denuncia els casos d’uns quants encausats, amb lemes com ara “Ni un vot a les seves urnes” o “Neteja el teu barri de propaganda electoral”. “Com en totes les farses electorals, les campanyes dels partits es basen en la por i la mentida”, denuncien.

Tinc gravat a l’ànima el dia que em va venir la primera menstruació, segurament perquè era molt jove, massa, i segurament també perquè aquella sang tacant per sorpresa les meves calces no va aparèixer un dia qualsevol, sinó el dia del meu aniversari. Aquell dia, deixava enrere els meus deu anys i iniciava els onze. Recordo que ho vaig viure com un fet traumàtic; en aquell moment i malgrat l’acompanyament que em van fer la meva mare i el meu pare, jo estava encegada per una enfadamenta ferotge, i no ha estat fins anys després que he pogut processar i analitzar tot el que aleshores vaig sentir. Sabia que allò tard o d’hora havia d’arribar, però com passa en tants àmbits que afecten les dones, era ben poca la informació que tenia sobre aquell fet biològic que tard o d’hora em tocaria de viure; als anys noranta l’educació sexual era escassa, pèssima. A aquella desinformació s’hi sumava una manca de referents reals. Les dones adultes del meu voltant vivien les seves menstruacions tal com la societat els havia demanat: d’amagat, dins les llars i, si pogués ser, que se’n parlés poc. En comptades ocasions havia presenciat dones adultes parlant de les seves regles i tot el que aleshores em venia al cap era un anunci que deia: “Somriu, somriu segura amb Ausonia Extraplana.” Aquell missatge em pertorbava perquè em forçava a viure amb felicitat aquell sagnat que jo vivia tan tràgicament i vist amb ulls d’ara em sembla d’una perversitat considerable perquè mentre que el món havia convertit la regla en un tabú i ens havia dit a les dones que qualsevol cosa relacionada amb la nostra salut sexual no havia de transcendir a l’esfera pública i que ho havíem de viure de manera oprimida, la publicitat ens deia que somriguéssim, que tenir la regla era molt divertit. Aquella enrabiada que jo no entenia venia atiada, inconscientment, pel menyspreu que la societat ha mostrat vers la nostra sang uterina. I és que de motius per estar molestes en tenim, i molts: no va ser fins l’estiu de l’any passat que la Universitat de Ciències i Salut d’Oregon va publicar els resultats d’un estudi en els quals asseguraven que eren el primer grup de feina que utilitzava sang menstrual real per analitzar la capacitat de retenció de compreses i tampons. És a dir, que fins fa un any, hem pagat productes de salut sexual a preus de luxe que en comptes de sang utilitzaven solucions salines.

Que a mi em vingués la regla amb deu, onze anys era un fet força excepcional en aquella època, però lamentablement la tendència cap a la precocitat menstrual va en augment. Al final del segle XIX, les nenes tenien la primera regla al voltant dels setze anys, però la pubertat i aquesta primera menstruació cada vegada arriba abans; ara al voltant dels dotze anys, fet que suposa que en el darrer segle, cada dècada s’ha avançat tres mesos. Què hi ha darrere d’aquesta precocitat? L’obesitat i els disruptors endocrins. És a dir, aliments de mala qualitat, ultraprocessats, i milers i milers de productes que van des de la roba del fast fashion que vestim, fins a les cremes, xampús, desodorants i productes de neteja que van carregats de químics que alteren el sistema hormonal de les nenes. Però encara hi ha un fet més rellevant i greu, els tampons i compreses que dissenyen sense la nostra sang i que ens introduïm vagina endins també contenen disruptors endocrins. I encara pitjor, enlloc de l’etiquetatge s’informa que aquests productes contenen aquestes substàncies. Les compreses contenen un 90% de plàstic i, de regal, dioxines i additius químics.

És a dir que les nenes cada vegada tenen la regla abans per culpa dels tòxics permesos arreu i a partir del moment que sagnen, continuaran condemnades a recollir els seus sagnats amb productes tan perjudicials per a la seva salut com els que han causat alteracions menstruals en els seus cossos i, en conseqüència, l’avançament de les seves menstruacions.

Més enllà d’aquest fet, em preocupa el que suposarà socialment per a aquestes nenes el fet de tenir la regla. Jo vaig amagar durant anys que tenia la regla perquè sabia que m’exposava al linxament social si els amics i amigues se n’assabentaven. Ho havia vist amb els meus propis ulls; a una amiga de la classe, li havia vingut la regla poc abans que a mi i va patir escarnis de tota mena. Vaig decidir que no deixaria que ningú ho descobrís fins que la majoria de noies de la classe tinguessin la regla. I tots aquells anys de silenci, de canviar-me tampons d’amagat, de dissimular un fet biològic que hauria de ser acceptat, em tornava el lema de l’anunci de compreses: “Somriu, somriu segura!” I jo no tenia ganes de riure, sinó de plorar perquè no en té res de saludable ni físicament, ni psicològicament, haver de viure vergonyosament un sagnat gràcies al qual les dones podem gestar vida i portar més criatures al món. Sortosament hem avançat en educació sexual i vull pensar que aquesta canalla a la qual tocarà de menstruar quan encara se senten nenes té més informació que no pas la que jo tenia. Vull pensar que socialment hem normalitzat la menstruació i que ja hem deixat de passar-nos els tampons entre amigues i conegudes com si ens passéssim un gram de cocaïna, però ja sabem que quan l’estigma sobre un fet s’ha perpetrat durant segles, avancem lentament en la lluita per a revertir-ne els efectes socials. Tenir la regla ens converteix en dones, diuen, però quina por ser dona abans d’hora en un món que continua sexualitzant les nenes massa aviat, que no sempre els garanteix l’accés a la formació i a la informació i que continua fent recaure la responsabilitat sexual en nosaltres.

Desitjo que aquestes criatures –el sistema hormonal de les quals és víctima d’un mercat i unes polítiques mancades de lleis que prohibeixin l’ús de químics nocius en productes i aliments– puguin accedir abans a vídeos de TikTok, Instagram i YouTube que els parlin sobre copes menstruals, empoderament i feminisme, que no pas a continguts que les empenyin a caure en pressions estètiques i consum capitalista desfermat de cosmètics. Estimades noves menstruants, l’entorn no us ho dirà, però tingueu sempre clar el que la poeta Rupi Kaur ens recorda en un dels seus versos: “Sango cada mes perquè la humanitat sigui possible.” Mereixeu ser venerades per cada gota de sang que us regalimi úter avall.

A Toni Matas el preocupa que tinguem por de la intel·ligència artificial. En aquesta entrevista explica per què no n’hem de tenir i dóna algunes claus de com es pot aprendre a relacionar-s’hi. Les seves paraules són mel per a ajudar a mirar un futur sense monstres sota el llit i al mateix temps no badar. Amb ulls clars espurnejants, sempre ben oberts, posat de savi despistat –entre divertit i irònic–, és un etern entusiasta que sempre és a punt de fer un pas endavant. Fem l’entrevista per WhatsApp i, encara que sembli impossible, la fem amb passió, amb converses creuades i complicitats antigues. El fotògraf li fa les fotografies a La Salle, en què és professor convidat d’intel·ligència artificial d’enginyeria informàtica, a més de dirigir l’empresa Superalia.ai. S’ha posat tirants vermells.

Amb Toni Matas ens coneixem d’ençà del començament d’internet, en les primeres reunions d’un sector que encara no se sabia ben bé què era. Ell ja va brillar en aquella primera reunió. Sabia de tecnologia, però també de literatura i de llengua. Volia que allò que feia servís al país, que la cultura catalana no s’endarrerís. Acabava de fundar Barcelona Multimèdia, un projecte mític. Era l’any 1996 i ell, com un autèntic pioner, ja feia dos anys que havia fundat la seva editorial i feia possible que els nens d’aquest país tinguessin videojocs en català, amb continguts propis. Qui no recorda els enyorats Otijocs de Picanyol? L’any 2008, amb un còmic també dibuixat per Picanyol, va editar la primera Bíblia per a nens en iPhone, amb més de set milions de descàrregues a tot el món.

Llicenciat a la Facultat d’Informàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya i amb un MBA a ESADE, en què va ser professor de creació d’empreses, sap que la tecnologia és una gran aliada, però que requereix transformació constant. Per això la seva vida és plena d’iniciatives empresarials innovadores que han anat evolucionant. Els èxits en aquest món no s’acumulen, però ell ha seguit un mateix rumb combinant tecnologia, màrqueting i escriptura. S’ha anat adaptant als nous formats, a la innovació permanent. En aquest camí, gens planer, però sí transformador i excitant, l’any 2019 va fundar Persualia, la principal agència de màrqueting digital per a ONG del nostre país. Enguany ha fundat Superalia.ai, una empresa que crea eines d’intel·ligència artificial per a fer la feina menys rutinària i més creativa.

—Us indigna que la gent tingui por de la intel·ligència artificial. Per què no ens n’ha de fer?
—Perquè la intel·ligència artificial (IA) és informàtica, ni més, ni menys. Una branca de la informàtica que aspirava, en la superba pretensió dels savis que la van batejar, a rivalitzar amb la intel·ligència humana. Als desenvolupadors d’aplicacions d’IA, que de savis no en som gaire, ens agrada més considerar-la una eina que eixampla les nostres capacitats humanes. Tot això ho va explicar molt més bé que no pas jo Ramon López de Mántaras quan us va dir en aquesta entrevista: “Em fa més por l’estupidesa natural que no pas la intel·ligència artificial.” No li falta raó. L’eina no ens ha de fer por, les persones que la dissenyen són les que ens poden fer por o despertar admiració. Com en l’ús de qualsevol eina.

—Per què creieu que en fa?
—Per la corrua de pel·lícules de ciència-ficció en què les màquines substitueixen les persones. Tot va començar l’any que jo vaig néixer, amb 2001: una odissea a l’espai. Des d’aleshores, la indústria del cinema ha trobat un filó en les IA malignes: Blade Runner, Terminator, Matrix, Jo, robot… Tot i això, el galliner es va esvalotar de debò el novembre del 2022, amb l’aparició del ChatGPT. Perquè la premsa, quan va veure que un programa informàtic podia escriure raonablement bé, i que la seva professió podia ser en risc (quina ingenuïtat!), va activar el substrat col·lectiu de l’imaginari cinematogràfic i el va portar a la realitat amb titulars “de pel·lícula”. Dos exemples de VilaWeb: “Haurem de prohibir la intel·ligència artificial?” o bé “Taxistes, les primeres víctimes de la intel·ligència artificial?”. Els altres mitjans van ser, i encara són, més incendiaris. Però VilaWeb fa temps que ha corregit la reacció inicial amb articles ben documentats. Feu un bon diari!

—Per exemple, fa por la pèrdua dels llocs de feina…
—Cada vegada que la informàtica ha fet un avanç significatiu, hi ha hagut un període de por. Per la primera comunió em van regalar una calculadora, “quina por!”, va dir l’escola, i la meva calculadora va ser confiscada. Quan el primer PC va arribar a les editorials, va haver-hi gent que es va negar a treballar-hi, els feia molta por perdre la feina. Amb la popularització d’internet, els periodistes també tenien molta por. Però, gràcies que Vicent Partal i tu no vau tenir por, avui podem llegir VilaWeb, oi? Va passar igual amb els iPhones. Els canvis de la informàtica són tan sorprenents que ens fan imaginar monstres sota el llit. Però amb el pas del temps descobrim que, sota el llit, tan sols hi havia un mitjó. La IA no fa perdre llocs de feina, de moment; tan sols en crea. Però certament la IA ja és aquí i ens farà repensar la manera de treballar. Recordeu Charlot a Temps moderns? Tots els treballadors del coneixement fem feines rutinàries que gustosament cedirem a la IA per centrar-nos en les feines més humanes. Fins i tot descobrirem que les eines d’IA augmenten les nostres capacitats per a poder fer tasques que, fins ara, no podíem fer.

—Podem fer servir la IA per saber si la IA ens enganya?
—Ja hi ha eines que detecten si un text, o una imatge, ha estat generat amb intel·ligència artificial. Però deixeu-me prendre la pregunta com a excusa per a parlar de l’antropomorfització de la IA. Parlem de la IA com si fos una persona i és un programa informàtic, amb molta programació, moltes matemàtiques, molta estadística i un corpus ingent de documents amb què ha estat entrenat. Darrere dels models de llenguatge de la IA hi ha enginyers que prenen decisions sobre com s’han de contestar certes preguntes i entrenen els models de llenguatge amb exemples precisos. Respecte del primer article, OpenAI ha explicat que va sobreentrenar ChatGPT perquè sabia que els periodistes farien les preguntes tòpiques sobre la substitució dels humans i volia evitar captures de pantalla malicioses. En el segon article, l’autor se sorprèn que ChatGPT doni respostes diferents sobre el referèndum de l’1-O segons la llengua en què se li demana, res més natural! El programa informàtic és entrenat amb articles de mitjans, també de VilaWeb, escrits en diferents llengües, per això les generacions porten els biaixos dels periodistes que van parlar del referèndum en la seva pròpia llengua. No podria haver-hi un exemple més bo d’antropomorfització de la IA, donar la culpa al programa informàtic dels biaixos dels periodistes que han escrit sobre el referèndum. Perquè experimenteu amb un exemple d’IA entrenada per un autor, barreja d’escriptor i d’enginyer d’IA, de qui ja heu llegit alguna cosa, us aconsello que jugueu al joc Un Batec a la Tomba, que Superalia.ai ha publicat aquesta Setmana Santa.

—Quantes coses el dia fem en què hi ha IA i no ho sabem?
—Moltes. Per exemple, la IA va tenir un paper clau en el desenvolupament de les vacunes contra la covid-19 que ens van injectar. Es va fer servir per predir com les proteïnes del virus podrien estructurar-se. Això va ajudar els científics a desenvolupar les vacunes en un temps rècord. Qui sap si, si s’hagués prohibit la IA (tal com va fer Itàlia amb el ChatGPT), no estaríem confinats, encara. Això sí que fa por, oi? A Persualia, l’agència de màrqueting digital de les ONG, fem servir la IA des de l’any 2019 per ensenyar els anuncis de les ONG a les persones que són més sensibles a cada causa. Aquestes campanyes fan servir xatbots per entendre més bé cada persona i adaptar el discurs. La IA també serveix per a construir un món millor. A Superalia.ai avui creem les eines d’IA per als equips de comunicació d’una gran empresa que opera en gairebé un centenar de països. Amb aquestes eines, els equips de cada país poden comunicar de manera senzilla i coherent les accions de l’empresa invertint-hi la meitat de temps. També hem construït una eina que ajuda les editorials a redactar més de trenta textos per a l’edició i la promoció d’un llibre a partir del PDF original, bo i preservant-ne la privadesa. La universitat i la xarxa d’hospitals Johns Hopkins van estimar que les morts causades als Estats Units per errors mèdics eren entre 250.000 i 440.000 cada any. Per això creen eines d’IA per ajudar els metges en els diagnòstics i en els tractaments. Quan pensem en el nostre sistema sanitari, què us sembla que fa més por, que els metges facin servir la intel·ligència artificial o que no ho facin?

—I en el món de l’educació, sovint la IA fa pànic. Com podem vèncer-lo?
—El món de l’ensenyament encaixa malament i lentament els canvis tecnològics, perquè als professors els agrada més ensenyar que aprendre. I ara toca aprendre. El meu fill Raimon va fer servir la intel·ligència artificial per fer el treball de recerca. Primer es va documentar i va escriure l’esquema del treball. Va demanar a la intel·ligència artificial que revisés les mancances de l’esquema i va poder completar alguns punts i equilibrar més els continguts. Després, va redactar el treball i va fer servir la intel·ligència artificial per fer una revisió general del text, a part de corregir les faltes d’ortografia, el va ajudar a millorar els diferents apartats, complementar-ne els continguts, o millorar-ne la redacció. La intel·ligència artificial formarà part del dia a dia de tots els treballadors del coneixement, i els estudiants, de qualsevol nivell, ja en formen part. Per això, els professors han d’entendre com aquestes eines poden ser un recurs per a fer més bé la seva feina i augmentar els nivells d’exigència sobre els resultats, en lloc de prohibir-ne l’ús.

—Això que dieu sorprendrà. Teniu algun consell per a començar?
—L’única manera de fer-ho no és fent cursets o acumulant recursos, sinó posant les mans al teclat i fent-ho servir cada dia. Us sorprendrà com us pot arribar a ajudar la IA. Recomano que comenceu amb una conversa nova al ChatGPT o al Gemini amb un text com aquest: “Sóc una professora de [el vostre nivell i assignatura], necessito que em guiïs per descobrir com em pots ajudar a fer la meva feina en menys temps i amb més bons resultats. Fes una llista de suggeriments amb una descripció d’una línia de cadascun i jo ja et demanaré que ampliïs la informació que més m’interessi.” Treballar amb la IA és conversar-hi, no cal esperar un primer resultat que ho resolgui tot. S’ha d’anar guiant amb les respostes perquè entengui més bé les necessitats de cadascú. Els resultats us sorprendran segur.

—La IA ha de tenir límits?
—Som europeus, per desgràcia dels qui ens dediquem al desenvolupament d’aplicacions d’IA. Europa és el continent que vol regular-ho tot per la insaciable voracitat de les multes milionàries. Això espanta moltes empreses d’intel·ligència artificial que, per una por raonable, eviten el mercat europeu. És el cas de Google, que no permet l’accés dels seus models a Europa fins que té totes les garanties que no rebrà la multa. O Anthropic, que, en els primers models, va ignorar Europa. Fa un mes vaig assistir a un congrés sobre intel·ligència artificial a Madrid en què una ponent va explicar que havia participat en la redacció del reglament europeu d’IA i que era assessora del govern espanyol en aquesta qüestió. Després de la ponència, en privat, em va explicar que fundava l’empresa privada que ajudaria el govern espanyol a detectar els desenvolupadors que infringissin la regulació, per aplicar-los multes importants. En aquell moment vaig patir un procés de reducció testicular. Aquella persona antropomorfitzava la IA i no sabia res d’informàtica, però sabia molt bé què era una multa. Confiar en els polítics per posar límits a la intel·ligència artificial sí que fa por, molta por. Els polítics europeus són els qui haurien de tenir límits.

—Per respondre heu fet servir IA?
—Sóc subscriptor de VilaWeb per la responsabilitat amb què es validen les informacions que es publiquen. Ser entrevistat a VilaWeb exigeix estar a l’altura, i he necessitat la IA per a evitar de basar-me únicament en les meves opinions i poder validar moltes coses que he explicat. Arribarà el dia en què preguntar si s’ha fet servir la IA per escriure serà tan absurd com preguntar si un text ha estat escrit amb ordinador. Quan arribi aquell dia, ja no tindreu por de la IA. Però els informàtics ja haurem inventat alguna altra cosa que us pugui fer por (i s’amagarà sota el vostre llit!).

Que potser hauria hagut de titular aquest article, simplement, clarament, “Visca el teatre”. O començar d’entrada amb la recomanació directa i dir-vos que hi aneu, quan pugueu, de seguida que pugueu, potser a la tardor hi tornaran i podrem repetir però l’hora és sempre ara i tot això que tindrem al sarró, aquest gaudi que costa de descriure perquè també fa patir, l’emoció continguda i les llàgrimes que baixen en silenci i el pati de butaques alçat dempeus quan per fi pot aplaudir.

És que la Companyia Teatre Micalet (CTM) representa L’oroneta, i és que ho fa d’aquesta manera, i és que un cop has assistit a aquest espectacle (sobri, commovedor, intensíssim, els adjectius s’hi acumulen i no hi ha contradicció) ja no te’n pots oblidar.

I no importa si ja l’heu vista: l’obra que Guillem Clua va escriure empès per l’impacte i els silencis que van seguir l’atemptat homòfob que, l’any 2016, va arrabassar la vida de quaranta-nou persones a la discoteca Pulse, a Orlando (EUA), s’ha representat a Londres i a París i a Madrid i a Nova York abans d’arribar finalment a Barcelona i (després, ara) a València per prendre cos en la llengua original, així que hi ha possibilitats que ja ho hàgiu fet. Però això que us deia: no importa si ja l’heu vista perquè cada posada en escena és diferent, i els matisos que hi sumi cada actriu i cada actor, la proposta que hi estableixi cada direcció, l’escenografia, tot, fan que el mateix text variï tantíssim que no hi haurà sensació de repetició. Per això el teatre té aquesta màgia, suposo. Per això i per més coses però també per això.

“Almeria i Peris”: he escollit finalment el títol amb doble cognom perquè, empesa encara per l’estremiment de l’obra, volia parlar d’ells, sobretot, de Pilar Almeria i de Joan Peris. I sé que en fer-ho cometo una injustícia, perquè a sobre de l’escenari conflueixen dues interpretacions esplèndides, i al costat del magnífic domini de tot que exhibeix Pilar Almeria hi ha (en torcebraç i en estímul mutu alhora: quina meravella!) l’art cada vegada més modulat que posa en joc aquest actor de cap a peus que és també Bruno Tamarit. És tan sols que, a més de l’obra, o a partir de l’obra concreta que ara serveix d’excusa i d’esperó, jo, en realitat, volia escriure un petit reconeixement dedicat, avui, a Almeria i a Peris. Perquè sí i pels anys que fa que són teatre i que fan teatre i que ens ofereixen teatre des d’aquesta ciutat desballestada i reconstruïda mil vegades. Teatre en català. Amb tossuda aspiració de normalitat. Amb voluntat d’altura.

I enfilant-se, sí, cada vegada més amunt.

Perquè aquesta versió de L’oroneta és molt alta. A l’escenari, un piano, una taula, quatre bancs, una lleixa estreta. No cal gaire res per crear l’ambient, la màgia, la tensió, el fil que no es trenca i que ens transporta a la casa on aquesta professora de música rep el jove que li demana unes classes, només, per cantar una cançó, el fil que ens farà transitar per tants de sentiments que s’encadenen, el dol i la culpa i la ràbia i la negació i la comprensió de la pena de l’altre, el tancament de tot, el matís també, l’amor tan intens. L’amor, sobretot. No cal gaire res llevat del talent. I aquí n’hi ha a dojo.

Que Pilar Almeria és una gran dama del teatre no és cap secret i és profecia. Que en aquesta obra excel·leix és gairebé un deure d’escampar-ho perquè tothom qui pugui cerqui l’oportunitat de constatar fins a quin punt el teatre, el teatre tan ben fet, és un generador de felicitat. I jo no sé què n’hauria estat, d’aquest text, sense la contenció que li ha atorgat el director. És la feina que no es veu directament i que, tanmateix, tot ho impregna i determina: Joan Peris aconsegueix evitar qualsevol temptació de melodrama, condensa el dolor sense estridència i ens el fa encara més punyent. Inoblidable.

Que no sé si en som sempre conscients, d’això que tenim, aquí, aquestes dues bèsties de l’escena, i que només volia, avui, compartir la celebració.

“Coses que passen a València” com a títol, també. Coses belles que passen a València. Que l’adjectiu no sigui sorpresa sinó constatació. Que quan parlem del cap i casal del sud no sigui tan sols per descriure les barrabassades que li fan viure, sinó per mostrar-ne el batec invicte, la creativitat que l’enlaira malgrat les ponentades.

Que ens enlaira.

Estem tan avesats a la repressió que ja ni tan sols hi pensem, ni en com influeix al nostre país cada dia, al dia a dia. Però hi influeix molt. En aquesta campanya electoral, per exemple, el PSOE treu molt de profit de la repressió desencadenada per ells mateixos i el PP. Solament cal constatar, per exemple, com és de diferent poder fer actes públics o anar a passejar per on vulgues o no poder-ho fer.

Qualsevol que haja sentit el president Puigdemont parlant d’una manera tan vibrant com parla a Argelers de la Marenda aquests dies crec que es deu haver demanat –com m’he demanat jo després d’haver-ne vist els vídeos– com seria de diferent aquesta campanya –i segurament el resultat– si pogués parlar així, amb aquest to, amb aquestes idees i d’aquesta manera, a Tortosa o a Mollerussa, a la Seu d’Urgell o a Sant Boi de Llobregat, a Girona o a Barcelona. Però ho impedeix l’exili causat pel 155 que van signar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez.

De la mateixa manera, hom té dret de demanar-se com seria la campanya d’ERC si el candidat fos Oriol Junqueras o Marta Rovira. No és que el president Aragonès siga un candidat menor, ni de bon tros. Però és evident que Esquerra no ha pogut decidir lliurement i sobiranament qui encapçala la seua llista. Per si sola, com ha de ser. I d’aquesta anomalia també en treu profit el PSOE.

El PSOE treu profit de condicionar les candidatures dels altres o de fer coses molt pitjors. Evidentment, tal com hem vist aquests dies, fa servir la presidència del govern espanyol i tot allò que implica per modificar la campanya catalana. Però, en vista de tot allò que ha passat aquests anys, també és raonable de demanar-nos què sap avui l’estat –i, per tant, què pot saber el candidat Pedro Sánchez– de les tàctiques, de la campanya, dels debats interns, de la voluntat de pactes d’ERC, Junts o la CUP. Què en sap, vull dir, il·legalment, mitjançant l’espionatge. O és que cal recordar, una vegada més, que ningú no ha mogut ni un sol dit per aturar l’ús del Pegasus i d’uns altres mètodes d’infiltració, inclosa la prostitució policíaca, i que, per tant, l’operatiu que espiava ahir pot continuar espiant avui?

Si una condició bàsica de qualsevol procés electoral democràtic és que tothom tinga la mateixa capacitat de participar-hi i competir-hi, aleshores hem de convenir que no és el cas d’aquestes eleccions del 2024. Si una condició bàsica de qualsevol procés electoral democràtic és assegurar que tots els candidats tenen accés als mateixos recursos i oportunitats per a presentar les seues propostes i competir pel suport dels electors, és evident que això no passa, en aquesta campanya.

Ho torne a dir: com a país ens hem acostumat tant a la repressió i a resistir-la estoicament que ni tan sols protestem. Fins i tot crec que ens hem insensibilitzat tant a la repressió que ni tan sols entenem, ni tan sols ens n’adonem, de com d’adulterades són aquestes eleccions de bon començament, abans i tot que la ciutadania comence a votar. Adulterades a favor d’Espanya i per Espanya. Perquè són els partits independentistes que juguen amb una mà lligada a l’esquena, contra el PSOE de Salvador Illa i contra Pedro Sánchez, el rei del cinisme, que amb una mà executa la repressió i amb l’altra ens demana el vot, com si no passàs res.

 

PS1. Els trens nocturns que haurien d’unir Barcelona i Perpinyà amb unes quantes ciutats europees enguany segurament no podran per la tossuderia egoista de l’estat francès, que vol protegir SNCF i posa tots els entrebancs imaginables a la circulació pel seu territori. És un problema greu que Blai Avià ens explica en aquest reportatge.

PS2. El retard en el lliurament d’armament dels aliats causa moltes dificultats a Ucraïna. I una de les respostes del país ha estat la fabricació artesanal, a les cases, de drons d’atac. De Kíiv estant ens ho conten Kostiantyn Khudov i Siobhán O’Grady en aquest reportatge.

PS3. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i, si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única en aquesta pàgina.

La desaparició de Ciutadans és lenta però inexorable. Fa més de quatre anys que el partit que van encapçalar Albert Rivera i Inés Arrimadas sembla condemnat a l’extinció. Però el candidat a les eleccions catalanes, Carlos Carrizosa, prova de salvar la nau del naufragi a la desesperada. Navega contra corrent perquè el partit no desaparegui del parlament on va créixer i d’on es va estendre a l’estat espanyol. Ho prova de bracet de l’eurodiputat Jordi Cañas, director de campanya, amb qui han volgut escenificar un retorn a les essències del partit. Però tot sembla anar-los en contra. Cap sondatge els ha pronosticat que puguin obtenir representació parlamentària i el PP està decidit a fer-los l’estocada final. Res més simbòlic que l’anunci d’avui d’Adrián Vázquez, ex-secretari general de Ciutadans i cap de files al Parlament Europeu, que anirà a les llistes del PP a les eleccions europees. Alejandro Fernández, candidat del PP el 12-M, se’n vantava: “Ja fa molt de temps que s’ha produït un reagrupament del nostre espai constitucionalista al voltant del PP.”

En una conferència de premsa a l’ACN, Fernández donava així la benvinguda a Vázquez a la “casa gran del centre-dreta constitucionalista”, tres anys i mig després d’haver fitxat Lorena Roldán per anar de número 2 a les catalanes (Carrizosa l’havia rellevada inesperadament uns quants mesos abans de cap de llista de Cs) i uns quants mesos després d’haver posat de candidat del PP a les darreres eleccions espanyoles l’ex-diputat i portaveu de Ciutadans Nacho Martín Blanco. Vázquez no és un qualsevol. Era el secretari general del partit i se’n va anar a final de març després d’haver fracassat en l’intent de fusionar el partit amb el PP per presentar-se plegats a les eleccions catalanes i a les europees. Una operació a què es va oposar totalment Carrizosa. Abans d’ell, també havia plegat Patricia Guasp, dirigent de les Illes. Arrimadas els havia cedit el testimoni a tots dos. A més, Vázquez, va destacar entre l’espanyolisme a l’eurocambra com a president de la Comissió d’Afers Jurídics. Es va enfrontar constantment amb Puigdemont perquè li retiressin la immunitat i va batallar contra l’amnistia.

Ciutadans també va tenir desercions cap al PSC, que va ser el primer partit que es va aprofitar de la seva caiguda aglutinant un vot contrari a l’independentisme del qual encara es beneficia. Però seran els populars els que s’enduran els talls més grossos que resten del pastís. Segons la darrera enquesta electoral del CEO, un 37% dels votants de Carrizosa de fa tres anys optarà ara pel PP, un 20% triarà Illa i un 37% està indecís o no votarà. El tracking diari de VilaWeb estima que obtindran un 0,9% dels vots, molt lluny dels seus objectius.

Carrizosa ha evitat de parlar sobre Vázquez. El partit ha presentat aquest matí un reportatge audiovisual amb el cridaner títol d’Ocho apellidos catalanes per a parlar dels immigrants de l’estat espanyol que, segons que diuen, han estat “tractats com a ciutadans de segona” i “insultats” per l’independentisme. Els vuit cognoms que reivindiquen com a catalans són Soto, Suárez, Paniello, Molina, García, Fernández, López i un altre Fernández, tots vuit de testimonis entrevistats com a proves d’aquest suposat maltractament i una integració que creuen inexistent, en una peça que vol apel·lar a les emocions i al vot visceral.

I és que Carrizosa intenta constantment de cridar l’atenció dels titulars. La seva campanya és de baix pressupost i cerca la màxima rendibilitat. Van començar amb un espot electoral que acabava amb Carles Puigdemont a la presó i que reivindicaven haver fet amb intel·ligència artificial com una gran innovació. Als carrers han penjat cartells amb el candidat de Junts i el president espanyol donant-se la mà, amb un lema en forma de prec: “Detén-los” [en castellà]. Proven treure el màxim rèdit a les xarxes socials, amb vídeos com ara el de Carrizosa al desnudo, que és una aproximació al candidat sense gaires filtres: Carrizosa menja una hamburguesa de menjar ràpid amb mostassa i exhibeix els plats bruts a l’aigüera de la cuina. Atenen els mitjans de comunicació en llocs simbòlics i fan actes de petit format. Dos exemples: van fer un viatge llampec a Argelers per criticar l’exili de Carles Puigdemont i, a la plaça del Rei de Barcelona, molt a prop del saló del Tinell, van evocar la signatura del pacte del primer tripartit per assenyalar la “traïció” dels socialistes, i per advertir els electors del PSC que reeditaran un pacte com aquell després del 12-M.

Ciutadans ha recuperat el logotip amb el cor tribandera, el color carabassa i el triangle. Símbols del 2017 i del desembre en què Arrimadas va guanyar les eleccions a Catalunya. Però aquell Ciutadans ja no existeix. El partit va anar desinflant-se a mesura que s’imposava la repressió, el 155, i els partits independentistes deixaven enrere la unilateralitat; mentre el PSC es refeia internament i s’erigia en una formació més efectiva per a enfrontar-se a l’independentisme; al mateix temps que Vox creixia per l’extrema dreta amb un espanyolisme encara més radical; Ciutadans fracassava com a partit frontissa a Espanya i acumulava errors estratègics a tot arreu. Ciutadans ha deixat de ser una eina útil per a l’espanyolisme, i aquestes eleccions podrien ser la implosió definitiva: Catalunya, el principi i el final. Malgrat tot, Cañas preveu de ser-ne el cap de cartell a les europees, perquè no tot s’acabi ací.

 

L’anècdota

El PSC ha provat d’endur-se el titular principal de la jornada amb una reaparició no anunciada de Pedro Sánchez a la campanya electoral. El president espanyol ha acompanyat Salvador Illa a la Fira d’Abril a Barcelona, i no ha estat fins després que el partit no ha confirmat allò que el mateix ministre Óscar Puente penjava en un vídeo a X: Sánchez aclamat per les bases socialistes i una llarga ronda de fotografies a la caseta del PSC. El dirigent del PSOE havia d’entrar en campanya en un míting a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat), però han preferit l’efecte sorpresa. Dissabte també serà amb Illa en un altre míting a Montmeló (Vallès Oriental).

La frase

“Votaré Puigdemont i votaré Junts”, ha dit l’ex-president de la Generalitat Artur Mas. Mas ha participat en un míting a Vilassar de Mar (Maresme) amb el secretari general de Junts, Jordi Turull. L’antic dirigent de CiU va demanar el vot pel PDECat en les darreres catalanes. De fet, militava al partit que aleshores encapçalava electoralment Àngels Chacón, però va advocar insistentment per la reunificació de l’antic espai electoral de Convergència. En les eleccions espanyoles de juliol de l’any passat, es va desmarcar de la candidatura Espai CiU fent públic que pensava que no s’hauria d’haver presentat als comicis i va acabar donant suport a la cap de cartell de Junts, Míriam Nogueras. Després de la dissolució del PDECat, Mas ha fet un pas definitiu que, dies abans, també havia fet l’ex-president Jordi Pujol, que també va anunciar que votaria Puigdemont.

La proposta

Alhora planteja apujar la taxa turística a Barcelona a quinze euros per nit, en la mateixa línia de ciutats com París, i que la recaptació no s’inverteixi a fomentar el monocultiu turístic. La candidatura de Clara Ponsatí i Jordi Graupera també advoca per reduir les llicències de lloguer turístic i fer un pla d’habitatge que n’incrementi l’oferta.

La CUP ha reclamat una jornada laboral de 30 hores setmanals i un salari mínim de 1.600 euros nets repartits en 14 pagues, bo i coincidint amb la diada del Primer de Maig. Així ho ha defensat la seva candidata a les eleccions de Catalunya, Laia Estrada, abans de participar en la manifestació convocada per la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Estrada ha dit que eren propostes de justícia, i ha demanat de repartir el treball i la riquesa.

Ha criticat que, mentre s’encaria el cost de la vida, la Generalitat i el govern espanyol fessin proclames triomfalistes sobre la creació d’ocupació. “Sembla una broma de mal gust. La lluita de classes existeix, i malauradament els rics ens guanyen per golejada.”

Una de les reclamacions principals de les manifestacions d’avui ha estat la reducció de la jornada laboral, que s’inclou en el pacte de coalició del govern espanyol entre el PSOE i Sumar amb un pla per a reduir-la fins a les 37,5 hores setmanals el 2025 sense reducció salarial. Tanmateix, Estrada ha dit que aquest objectiu era totalment insuficient. “Sembla que ens hàgim d’anar conformant amb molletes per por que ens diguin que no”, ha dit sobre la petició de CCOO i UGT d’engegar aquest programa. “Aquells que ens diguin que nosaltres demanem la lluna, els diem que fa més d’un segle que la classe treballadora va guanyar la jornada laboral de vuit hores a la vaga de la Canadenca”, ha defensat.

Estrada també ha fet una crida a les forces d’esquerres per començar a fer polítiques reals per a repartir la riquesa. “Serveix de poc que ens diguin es creen llocs de feina, si són precaris, cada vegada hi ha més treballadores pobres i si no es controla l’augment de preus”, ha dit. Així doncs, ha demanat de votar la CUP a les eleccions catalanes: “Cal obtenir la màxima representació possible per a demanar coses que són de justícia, repartir el treball i repartir la riquesa.”

Arran del dubte de si les seves propostes sobre el mercat de treball poden casar amb acords amb Junts, Estrada ha llançat un avís a la candidatura de Carles Puigdemont: “Si volen una república on guanyi una minoria, reproduint el que ja passa a l’estat espanyol però canviant de bandera, que ens ho expliquin.”

Les autoritats del Regne Unit han començat a detenir els sol·licitants d’asil que seran deportats a Ruanda en virtut de la nova llei migratòria aprovada a l’abril pel parlament britànic. Ho ha anunciat el Ministeri d’Interior britànic, que espera que els primers vols s’enlairin en un termini entre nou setmanes i onze.

Aquesta nova política és basada en un tractat signat amb Ruanda, catalogat com un país segur, per a enviar-hi els immigrants. El ministre d’Interior, James Cleverly, diu que és una resposta pionera en el “desafiament mundial de la immigració il·legal”. “Hem treballat incansablement per aprovar una llei nova i contundent per a dur-la a terme”, ha dit.

El Tribunal Suprem britànic va tombar l’any passat el projecte previ de deportacions i les organitzacions defensores dels drets humans, inclosa l’ONU, han qüestionat aquest segon intent perquè consideren que no garanteix els drets i llibertats bàsics dels sol·licitants d’asil. No obstant això, les autoritats britàniques defensen tant la legalitat com la conveniència d’aquest nou programa, amb l’objectiu declarat de reduir l’arribada d’immigrants pel canal de la Mànega. “Frenar els vaixells i trencar el model de negoci de les bandes que trafiquen amb persones”, tal com ha insistit Cleverly en el comunicat del seu departament.

Les autoritats britàniques presumien d’haver reduït d’un terç les arribades d’immigrants l’any passat, però la tendència s’ha revertit amb el canvi d’any. En els primers quatre mesos del 2024, s’han registrat més de 7.500 arribades, un 27 % més que en el mateix període del 2023, segons dades provisionals del Ministeri d’Interior britànic.