Avui, 9 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Xavier Godàs: “ERC no genera il·lusió ni tan sols en la base de suport”
• Susana Camarero, l’ariet més fidel i esmolat de Mazón contra la premsa i l’oposició
• Bona part dels veïns afectats per l’incendi en un bingo de València encara no poden dormir a casa
• Què en resta, de la covid, cinc anys després del primer cas al país?
• “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per als nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”
• [RECULL FOTOGRÀFIC] Els ninots de les falles, marcats pel dol i la ràbia de la gota freda
• DeepSeek pot haver posat fi també a la “renaixença nuclear”
• Albert Adrià: “No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar”
• A Colòmbia, l’auge de la cocaïna fa perillar una pau com més va més fràgil
• Vins de vinya vella
• Casa Orsola, fem números. Gaza, a la corda fluixa | MAIL OBERT DE MERCÈ IBARZ
• Closcadelletra (CDLIII): Porositats

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Que el text sigui el lloc mateix de l’experiència.

(Ressonàncies d’un altre temps inert)

Que el silenci sonor incessant faci emergir la forma d’un encontre que vindrà.

(Esclafit fugisser d’ocelleria ix a les totes de l’interior d’un drago de quatre branques)

Que alguna cosa té lloc en el poema i al mateix instant se’ns escapa.

(I collir la flor difícil del fracàs)

Que hi ha mancança.

(Sense ni un sospir, ni una llàgrima)

Que hi ha la tristesa de la pèrdua.

(L’excavació d’una arqueologia del desig)

Que hi ha la ferida del temps que fuig.

(Les ruïnes d’un antic camp de batalles)

Que hi ha el buit incandescent de l’absència.

(Quantes besades necessit per quedar assaciat?)

Que hi ha el batec neuronal obscur que dona una fesomia.

(El paisatge de la llum em deixa orb)

Que hi ha la lliure associació dels mots que cal confegir amb l’exactitud d’una immobilitat del signe, la seva fixesa (no es pot alterar l’ordre de les paraules en el poema sense fer-lo malbé), que donarà una multiplicitat de sentits.

(Visc dins la sedimentació dels records, dins la feina de saber oblidar-los i d’esperar que retornin fins que esdevenen carn i esperit íntims)

Que hi ha la paraula del poema que s’aixeca indecisa, quasi inarticulada, balbotejant; no hi ha cap  mot i escoltes la música del vers que sona com l’orella del poeta l’ha palpada.

(L’experiència d’aquest origen incessant germina quan menys ho sent, quan ho he oblidat per complet, i surt com una il·luminació nerviosa que em trasbalsa)

Que hi ha coherències inesperades que apareixen en el camí del descobriment d’espais que es fan entre l’atzar i la intuïció.

(Escolt “Salut d’amour”, d’Edward Elgar, interpretada per Edgar Moreau, un cop, dos cops, onze cops fins que qued estormiat damunt la plagueta on acab d’escriure que les roses ho han donat tot i ara moren, la qual cosa és una forma de donar encara)

Que faig marxa de lletra palpant, trontollant, ensopegant i agafant avenços insatisfactoris, retrocessos, camins oblics i perspectives incompletes; trencaments o cicatrius, marques de lligadura i figures de progressivitat són molt evidents per tal d’escenificar el moviment de la imaginació.

(Em trob devora un fondal. Lleneg, i per no despenyar-me, m’agaf, quasi sense témer-me’n, a un bri d’herba. Fa cinquanta anys i busques que m’hi aferr i aguanta, miraculosament m’aguanta)

No pot ser. Dins el matí transparent, quan vaig menant per l’autopista, enfora, entre la verdor molt extensa dels sementers d’una possessió gegantina, una fumera com un arbre viatger.

El fum adormit em fer tant que he de frenar a poc a poc i aturar-me a la cuneta per amarar-me d’aquell tremolor intens que no em deixa viure.

Al cel del capvespre una calma hemorràgica com un gest de la mà quan acarona la pell estimada, com quan la música s’alenteix, s’afluixa, abans de restar en silenci, segons una mesura tal que no hi pot haver cap esquinç.

I cop en sec, per davall tot això, entre les remors dels cotxes a tota velocitat, i la caiguda del sol, la jubilació ascendent del cant d’un sebel·lí, escrit en una pàgina molt antiga, que es perd dins els colors de la fosca.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Cor-Closcadelletra-aa-CDLIII.m4a

Una nina de sis anys “vola” amb uns patins de quatre rodes. Se’ls treu, camina descalça sobre l’asfalt. Se’ls torna a posar. Torna a “volar”. El seu cosí, de nou, la persegueix, també amb patins. Somriu. “Hola!”. Esquiva un ca que també juga. Al fons, un home adoba la seva caravana. Ara, hi ruixa un esprai per fer-la lluent. A mig centenar de metres, quatre nois seuen en unes cadires damunt un tros de terra. Fumen uns cigarrets. Parlen. Maten el temps. Na Begoña és dins de ca seva. Fins fa poc habitava en un cotxe i ara viu en una autocaravana. La criden perquè surti.

A l’aparcament de les piscines municipals de So n’Hugo hi ha la comunitat més gran d’autocaravanes de Palma. Encara que el batlle de la ciutat, Jaime Martínez (PP), hagi declarat que en tota la ciutat n’hi ha 5.000, tant un estudi de la UIB –que diu que n’hi ha 150–, com la plataforma d’autocaravanes espanyola (PACA) –que en compta 400– el contradiuen. I en vista d’aquest fenomen, que els investigadors diuen que serà permanent, PP i Vox han decidit d’aprovar una ordenança que prohibeix de viure-hi.

A la deriva

“El batlle vol una Palma neta, però no neta de brutor als carrers, sinó neta de gent vulnerable com nosaltres.” Ho diu na Begoña, una veïna mallorquina que s’ha trobat forçada a viure a So n’Hugo amb el seu fill, perquè pagar un lloguer li és impossible. Els preus s’han enfilat fins a màxims històrics. Ara, a 17,1 euros el metre quadrat a Palma, un 8,8% més que fa un any. És a dir, 1.200 euros per un pis d’uns 70 metres quadrats. I, si es pot pagar, aconseguir un contracte tampoc no és gens fàcil.

Autocaravanistes expulsats dels seus pisos pel preu de l’habitatge: “És com viure en miniatura”

M’ho explica una família de Colòmbia que fa dos mesos que va decidir de viure en tres autocaravanes. Són dos besavis, el seu fill, dues nétes amb els marits i un infant de cada una. “No és just que ho vulguin prohibir. En uns altres llocs ens van rebutjar per diners o perquè anàvem amb els nins”, diu na Nicole, mentre deixa reposar les mans a les espatlles de la seva filla de sis anys, encara amb els patins. “No tenim cap més solució que la caravana per estar amb els nostres fills. Si ens ho prohibeixen, anirem a la deriva una altra vegada”, lamenta.

Na Begoña davant l'autocaravana que comparteix amb el seu fill (fotografia: Martí Gelabert). Na Nicole, amb el seu pare, el seu marit i la seva filla a l'autocaravana on viuen (fotografia: Martí Gelabert).

La zona, malgrat les acusacions, és neta. Sempre hi ha alguna excepció, però s’hi viu en comunitat. Una cussa lladra i corre entre els vehicles. No atura. En té cura na Begoña, però és d’una altra autocaravanista. Entre lladrada i lladrada de la cussa, ella confirma la bona sintonia que hi ha: “Ens coneixem tots, ens ajudam, moltes vegades sopam plegats. Ens avenim més que si fóssim veïnats d’una finca.”

Besavis desesperats

Des que es van descobrir les intencions del batlle, una pregunta recorre tota la comunitat: què passarà si els prohibeixen viure a ca seva? El ple de l’ajuntament ho votarà de manera definitiva ben aviat. Una situació que, és clar, no és gens plaent per a qui viu allà: “No volem viure amb temor que ens expulsin. I ara vivim amb la mateixa por que vivíem en una habitació amb els nostres fills”, diu na Nicole. A diferència del batlle, que no ha ofert cap alternativa, els autocaravanistes sí que en tenen una. Tothom amb qui hem parlat la veu amb bons ulls: que hi hagi una àrea de serveis per a autocaravanes i pagar per fer-ne ús. “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per a viure amb els nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”, afegeix.

La senyora Lizarralde amb el seu marit, a l’autocaravana on habiten (fotografia: Martí Gelabert).

No tenir els papers és un problema afegit per a aquesta família colombiana. La senyora Lizarralde, de seixanta-un anys, viu amb el marit, de 62. Són els besavis de les criatures, que encara patinen per l’aparcament. Treballen per hores, sobretot ella, fent net en una casa. “On aniríem nosaltres? I amb nens?”, es demana, preocupada. “Vam venir aquí per l’esperança que hi havia una vida bona i ens hem estavellat. I ara hem de tornar a Colòmbia? Com? És difícil. És una frustració molt tremenda”, diu. Ens atén amb un somriure de banda a banda i una amabilitat immensa, com la de tota la família. Malgrat que riuen, s’avergonyeixen per la presència d’una càmera i en algun moment els ulls s’entelen d’un humit d’impotència i amb una pregunta molt clara: “Què farem?”

Mesura aporofòbica

Jesús Gallardo, de la PACA, partia de la mateixa pregunta i va ser molt directe en el ple de l’ajuntament en què va poder participar: “Què en farem, d’aquestes famílies? Les tirarem a la mar? Les durem a uns altres pobles i endossarem el problema a un altre batlle?”. I com na Begoña, que diu que el batlle vol una ciutat neta de gent vulnerable, tant l’oposició com Gallardo també van acusar l’equip de govern d’aprovar una mesura aporofòbica: “Volen fer creure a tots els turistes que no hi ha pobresa, i no és veritat”, insistia Gallardo.

En Juan Antonio, Yiyo, és dels més veterans de la comunitat. Hi ha viscut de fa cinc anys. Diu que no hi ha ningú que pugui pagar 800 euros de lloguer d’una habitació. “Me’n gast 5.000 en la furgoneta –batiada amb el nom de “Yiya”– i en tenc per a tota la vida”, diu. I veu un desbarat la intenció del batlle i l’extrema dreta: “Aquí hi ha molta gent vulnerable. Que tengui una mica de cor. Puc pagar un mes o dos per una habitació, però després què? Després al carrer en un barranc.”

En 'Yiyo' amb la 'Yiya', la furgoneta on dorm (fotografia: Martí Gelabert). Autocaravanes aparcades a So n'Hugo (fotografia: Martí Gelabert). Autocaravanes aparcades a So n'Hugo (fotografia: Martí Gelabert).

“El batlle vol turisme i fer com si això fos Las Vegas. Si ens multa, la gent es veurà entre l’espasa i la paret. Jo no ho faré, però és per plantejar-se agafar un matalàs i anar a dormir a les portes de l’ajuntament. Ja n’hi ha prou”, exclama.

Accions legals

Tant els veïns de So n’Hugo com l’associació de caravanistes assenyalen que l’ordenança de Cort no pot passar per damunt d’una normativa espanyola. Els vehicles són homologats com a habitatge, s’han de moure cada deu dies i és prohibit –això sí– que hi hagi materials personals o mobiliaris fora del perímetre del vehicle. “No són terroristes, són simplement autocaravanistes. Famílies que, lamentablement, s’hi han trobat abocats pel mateix sistema”, insistia Gallardo davant el batlle.

És per això que es preveuen moviments legals. Ho assegura na Begoña, que diu que tant els autocaravanistes com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), com la PACA estan disposats a anar als jutjats.

Una nina de sis anys “vola” amb uns patins de quatre rodes. Se’ls treu, camina descalça sobre l’asfalt. Se’ls torna a posar. Torna a “volar”. El seu cosí, de nou, la persegueix, també amb patins. Somriu. “Hola!”. Esquiva un ca que també juga. Al fons, un home adoba la seva caravana. Ara, hi ruixa un esprai per fer-la lluent. A mig centenar de metres, quatre nois seuen en unes cadires damunt un tros de terra. Fumen uns cigarrets. Parlen. Maten el temps. Na Begoña és dins de ca seva. Fins fa poc habitava en un cotxe i ara viu en una autocaravana. La criden perquè surti.

A l’aparcament de les piscines municipals de So n’Hugo hi ha la comunitat més gran d’autocaravanes de Palma. Encara que el batlle de la ciutat, Jaime Martínez (PP), hagi declarat que en tota la ciutat n’hi ha 5.000, tant un estudi de la UIB –que diu que n’hi ha 150–, com la plataforma d’autocaravanes espanyola (PACA) –que en compta 400– el contradiuen. I en vista d’aquest fenomen, que els investigadors diuen que serà permanent, PP i Vox han decidit d’aprovar una ordenança que prohibeix de viure-hi.

A la deriva

“El batlle vol una Palma neta, però no neta de brutor als carrers, sinó neta de gent vulnerable com nosaltres.” Ho diu na Begoña, una veïna mallorquina que s’ha trobat forçada a viure a So n’Hugo amb el seu fill, perquè pagar un lloguer li és impossible. Els preus s’han enfilat fins a màxims històrics. Ara, a 17,1 euros el metre quadrat a Palma, un 8,8% més que fa un any. És a dir, 1.200 euros per un pis d’uns 70 metres quadrats. I, si es pot pagar, aconseguir un contracte tampoc no és gens fàcil.

Autocaravanistes expulsats dels seus pisos pel preu de l’habitatge: “És com viure en miniatura”

M’ho explica una família de Colòmbia que fa dos mesos que va decidir de viure en tres autocaravanes. Són dos besavis, el seu fill, dues nétes amb els marits i un infant de cada una. “No és just que ho vulguin prohibir. En uns altres llocs ens van rebutjar per diners o perquè anàvem amb els nins”, diu na Nicole, mentre deixa reposar les mans a les espatlles de la seva filla de sis anys, encara amb els patins. “No tenim cap més solució que la caravana per estar amb els nostres fills. Si ens ho prohibeixen, anirem a la deriva una altra vegada”, lamenta.

Na Begoña davant l'autocaravana que comparteix amb el seu fill (fotografia: Martí Gelabert). Na Nicole, amb el seu pare, el seu marit i la seva filla a l'autocaravana on viuen (fotografia: Martí Gelabert).

La zona, malgrat les acusacions, és neta. Sempre hi ha alguna excepció, però s’hi viu en comunitat. Una cussa lladra i corre entre els vehicles. No atura. En té cura na Begoña, però és d’una altra autocaravanista. Entre lladrada i lladrada de la cussa, ella confirma la bona sintonia que hi ha: “Ens coneixem tots, ens ajudam, moltes vegades sopam plegats. Ens avenim més que si fóssim veïnats d’una finca.”

Besavis desesperats

Des que es van descobrir les intencions del batlle, una pregunta recorre tota la comunitat: què passarà si els prohibeixen viure a ca seva? El ple de l’ajuntament ho votarà de manera definitiva ben aviat. Una situació que, és clar, no és gens plaent per a qui viu allà: “No volem viure amb temor que ens expulsin. I ara vivim amb la mateixa por que vivíem en una habitació amb els nostres fills”, diu na Nicole. A diferència del batlle, que no ha ofert cap alternativa, els autocaravanistes sí que en tenen una. Tothom amb qui hem parlat la veu amb bons ulls: que hi hagi una àrea de serveis per a autocaravanes i pagar per fer-ne ús. “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per a viure amb els nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”, afegeix.

La senyora Lizarralde amb el seu marit, a l’autocaravana on habiten (fotografia: Martí Gelabert).

No tenir els papers és un problema afegit per a aquesta família colombiana. La senyora Lizarralde, de seixanta-un anys, viu amb el marit, de 62. Són els besavis de les criatures, que encara patinen per l’aparcament. Treballen per hores, sobretot ella, fent net en una casa. “On aniríem nosaltres? I amb nens?”, es demana, preocupada. “Vam venir aquí per l’esperança que hi havia una vida bona i ens hem estavellat. I ara hem de tornar a Colòmbia? Com? És difícil. És una frustració molt tremenda”, diu. Ens atén amb un somriure de banda a banda i una amabilitat immensa, com la de tota la família. Malgrat que riuen, s’avergonyeixen per la presència d’una càmera i en algun moment els ulls s’entelen d’un humit d’impotència i amb una pregunta molt clara: “Què farem?”

Mesura aporofòbica

Jesús Gallardo, de la PACA, partia de la mateixa pregunta i va ser molt directe en el ple de l’ajuntament en què va poder participar: “Què en farem, d’aquestes famílies? Les tirarem a la mar? Les durem a uns altres pobles i endossarem el problema a un altre batlle?”. I com na Begoña, que diu que el batlle vol una ciutat neta de gent vulnerable, tant l’oposició com Gallardo també van acusar l’equip de govern d’aprovar una mesura aporofòbica: “Volen fer creure a tots els turistes que no hi ha pobresa, i no és veritat”, insistia Gallardo.

En Juan Antonio, Yiyo, és dels més veterans de la comunitat. Hi ha viscut de fa cinc anys. Diu que no hi ha ningú que pugui pagar 800 euros de lloguer d’una habitació. “Me’n gast 5.000 en la furgoneta –batiada amb el nom de “Yiya”– i en tenc per a tota la vida”, diu. I veu un desbarat la intenció del batlle i l’extrema dreta: “Aquí hi ha molta gent vulnerable. Que tengui una mica de cor. Puc pagar un mes o dos per una habitació, però després què? Després al carrer en un barranc.”

En 'Yiyo' amb la 'Yiya', la furgoneta on dorm (fotografia: Martí Gelabert). Autocaravanes aparcades a So n'Hugo (fotografia: Martí Gelabert). Autocaravanes aparcades a So n'Hugo (fotografia: Martí Gelabert).

“El batlle vol turisme i fer com si això fos Las Vegas. Si ens multa, la gent es veurà entre l’espasa i la paret. Jo no ho faré, però és per plantejar-se agafar un matalàs i anar a dormir a les portes de l’ajuntament. Ja n’hi ha prou”, exclama.

Accions legals

Tant els veïns de So n’Hugo com l’associació de caravanistes assenyalen que l’ordenança de Cort no pot passar per damunt d’una normativa espanyola. Els vehicles són homologats com a habitatge, s’han de moure cada deu dies i és prohibit –això sí– que hi hagi materials personals o mobiliaris fora del perímetre del vehicle. “No són terroristes, són simplement autocaravanistes. Famílies que, lamentablement, s’hi han trobat abocats pel mateix sistema”, insistia Gallardo davant el batlle.

És per això que es preveuen moviments legals. Ho assegura na Begoña, que diu que tant els autocaravanistes com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), com la PACA estan disposats a anar als jutjats.

The Washington Post · Samantha Schmidt

Cúcuta, Colòmbia. En el seu moment, l’acord de pau a Colòmbia va ser aclamat com un pacte històric que, finalment, posaria fi al conflicte civil més longeu de l’hemisferi. L’acord es basava, en gran part, en una promesa: que milers de guerrillers lliurarien les armes i es comprometrien a mantenir la pau. En canvi, el govern colombià es comprometria a protegir-los.

Ara, més de vuit anys després, el país s’enfronta a una de les seves pitjors onades de violència d’ençà de la signatura de l’acord, i els rebels desmobilitzats asseguren que s’han convertit en un objectiu.

A la regió nord-oriental del Catatumbo, que fa frontera amb Veneçuela, la fràgil treva que mantenia la pau entre dos grups armats va acabar trencant-se arran de l’atac de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), el principal grup guerriller d’esquerres que queda al país, contra una facció de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), un grup rebel rival.

Vuitanta persones, pel cap baix, van morir en l’atac, segons les autoritats locals, i unes 53.000 han hagut de desplaçar-se a causa de la violència, tant a ciutats veïnes com a Veneçuela.

Els combats entre ambdós grups es financen, en gran part, gràcies al tràfic de cocaïna, un negoci en auge a tot el món. El Catatumbo és conegut per ser un dels grans centres neuràlgics de cultiu de coca, la planta a partir de la qual es produeix la cocaïna.

Un grup d’ex-combatents i familiars d’ex-combatents de les FARC que s’han hagut de desplaçar a causa de l’onada de violència recent (fotografia: Fernanda Pineda/The Washington Post).

L’atac és un dur revés per a la política de “pau total” del primer president d’esquerres de Colòmbia, Gustavo Petro, un antic membre de les guerrilles que es va presentar a les eleccions amb la promesa de negociar acords de pau amb els grups armats del país. Els analistes diuen que la violència podria amenaçar encara més les relacions entre Colòmbia i el seu aliat i benefactor més important: els Estats Units, on els aliats del president Donald Trump han criticat la manera en què Petro ha gestionat les negociacions de pau i, en general, la seva incapacitat per a controlar el tràfic de cocaïna. La relació entre Washington i Bogotà va tocar fons el mes passat, quan una disputa entre Trump i Petro va ser a punt de desfermar una guerra comercial entre ambdós països.

La violència ha posat de manifest la fragilitat de les treves entre grups armats en moltes parts de Colòmbia, però també les dificultats a l’hora d’implementar els acords de pau signats el 2016, un procés al qual els Estats Units han donat suport amb centenars de milions de dòlars en ajuda.

Més d’un 86% dels membres de les FARC que van comprometre’s a lliurar les armes i reintegrar-se a la societat continuen compromesos amb el procés de pau, segons que assegura l’Agència de Reincorporació i Normalització de Colòmbia. 441 ex-combatents, pel cap baix, han mort d’ençà de la signatura de l’acord, segons que informava aquest mes la Missió de Verificació de l’ONU.

Alguns dels atacs recents al Catatumbo semblaven ser dirigits contra ex-combatents de les FARC, segons que expliquen les autoritats locals. En un comunicat, l’ELN admetia que havia assassinat ex-combatents de les FARC que van signar l’acord de pau, tot acusant-los de ser col·laboradors del front actiu del grup.

Les amenaces creixents contra aquests ex-combatents podrien desestabilitzar encara més el país i erosionar-ne la fràgil pau.

Sandra Ramírez, ex-membre de les FARC i diputada al senat colombià, diu que el govern del país ha de demostrar, primer, que pot fer complir els acords existents si pretén de negociar la pau entre l’ELN i les FARC. “Hem de garantir la seguretat d’aquells qui van acceptar l’envit de signar l’acord”, defensa.

Pedro Nel Angarita Ascanio, pare de dos fills, era al carrer treballant en una ciutat del Catatumbo quan, de cop i volta, va ser assassinat a trets.

Els seus familiars, molts dels quals també s’han hagut de desplaçar a causa de la violència, es van reunir el mes passat per enterrar l’home, que coneixien com a Pepe, un ex-guerriller que havia ajudat a fundar una organització dedicada a ajudar els ex-combatents a reintegrar-se en la societat.

La fi d’una treva fràgil

En el seu apogeu, a final de la dècada dels noranta, les FARC controlaven fins a una quarta part del territori colombià. Durant dècades, els insurgents van terroritzar el país amb segrests i atacs: entre el 1964 i el 2016 van morir més de 220.000 persones a causa de la violència, i milions més van haver-se de desplaçar.

En els anys transcorreguts d’ençà del 2016, els membres de les FARC que van rebutjar l’acord de pau van dispersar-se per la selva colombiana. Uns altres grups van envair les zones que, anteriorment, havien controlat les FARC. El resultat és que el conflicte colombià ha esdevingut més complex que abans i tot de l’acord de pau.

Un refugiat en un hotel de Cúcuta (fotografia: Fernanda Pineda/The Washington Post).

La treva també va ser, en part, el resultat d’una crisi que assolà els productors de cocaïna colombians. L’excés d’oferta i l’escassetat de demanda internacional van fer que el preu de la pasta de coca s’enfonsés, cosa que va reduir dràsticament els beneficis dels grups armats i els va obligar a repartir-se beneficis.

Però, a final de l’any passat, el preu de la cocaïna va tornar a augmentar i el mercat es va estabilitzar, segons que explica Felipe Tascón, antic oficial d’intel·ligència del govern de Petro. Això, de retruc, va fer que la competència entre els dos grups tornés a escalfar-se.

Alhora, el front armat de les FARC s’ha anat enfortint, i ha assumit –com l’ELN– un rol polític com més va més actiu a les regions en què manté una presència significativa, com ara el Catatumbo. Lluny d’aturar definitivament el conflicte, l’alto-el-foc amb les forces armades colombianes, que formava part de les negociacions de pau del govern de Petro, ha permès a ambdós grups de reorganitzar-se i reclutar nous membres, segons que explica Tascón.

Una família de desplaçats espera l’arribada d’ajuda humanitària davant un pavelló esportiu que serveix com a centre de residència temporal a Cúcuta (fotografia: Fernanda Pineda/The Washington Post).

L’atac de l’ELN va agafar per sorpresa les FARC i l’exèrcit colombià, segons l’antic oficial d’intel·ligència, però els dirigents comunitaris feia mesos que advertien que les tensions entre ambdós grups anaven empitjorant i que “un conflicte de grans proporcions podria causes una catàstrofe humanitària”, segons que explica Juan Carlos Quintero, cap d’una associació de pagesos del Catatumbo.

150 dels combatents que van signar l’acord de pau del 2016 han hagut de desplaçar-se a causa de la violència a la regió, segons el govern colombià. Desenes de combatents desmobilitzats, acompanyats de les seves famílies respectives, s’amaguen ara en un refugi secret de Cúcuta.

“Vam haver de fugir i deixar-ho tot”, explica un d’aquests ex-combatents. El seu cunyat, que també va signar els acords de pau, va ser assassinat fa pocs dies.

Un fill diu adeu

Després d’uns quinze anys com a col·laborador de les FARC, Angarita va lliurar les armes i va signar l’acord de pau l’any 2016, delerós de donar un nou exemple als seus fills. Així ho explica el seu fill, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat per temor de represàlies dels grups armats.

Després de signar les armes, Angarita va començar a treballar en el sector de la construcció, i més endavant va aconseguir feina com a escombriaire. L’any passat, explica el seu fill, va obtenir el títol de batxillerat.

La família d’Angarita se n’acomiada durant el funeral (fotografia: Fernanda Pineda/The Washington Post).

Quan li van comunicar que el seu pare havia estat assassinat, el fill d’Angarita es trobava participant en un programa d’ajuda a les famílies dels desplaçats. El seu pare havia mort, diu el fill, “a causa d’una guerra que ja no era la seva”.

La vigília de l’assassinat, Angarita li havia trucat per dir-li que tenia bones notícies. El fill encara es demana què li devia voler explicar. “Han passat tres dies. Però no ha estat fins ara que realment he entès que no el tornaré a veure”, explica el fill d’Angarita entre sanglots.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

De vegades cal exagerar per mirar de veure-hi una mica més clar i perquè els punts de vista no coincidents amb les versions oficials puguin ser considerats. La Casa Orsola, de l’Eixample barceloní, serà comprada pel consistori després d’una rebel·lió de veïns com feia temps que no es veia a la ciutat. La franja de Gaza, devastada per la guerra immisericorde que encara no sabem si ha acabat, l’absolutista president dels Estats Units vol ara desocupar-la de veïns per convertir-la en una Riviera del Llevant, amb una construcció moderníssima de luxe. Símptomes dels temps sinistres que vivim. No importa, en el fons, la resistència dels veïns de l’Eixample. No importa, gens, la guerra patida per la població gaziana que ja vivia sota el règim no menys absolutista d’Hamàs i que s’ha quedat sense casa.

L’administració barcelonina apareix com la salvadora de la Casa Orsola, ja que, com sabem des d’aquest divendres, el consistori i Habitat3, entitat del tercer sector centrada en els problemes d’habitatge, l’han comprat per 9,2 milions. Al fons immobiliari que el 2021 l’havia comprat per 6,5 milions. Fem números. L’ajuntament i l’entitat social diuen que el preu que pagaran ara –el 49% el consistori, el 51% l’entitat social— és un 30% inferior del preu actual que tindria en el mercat immobiliari, o sigui, més de 13’1 milions.  En quatre anys, repeteixo, el seu valor de mercat ha pujat un 102%!. Un bon indicador.

Però no diuen ni piu del fet, gens menyspreable, que un 42%, en xifres rodones és, justament, el que guanyarà l’especulador fins ara propietari, Lioness Inversiones SLU, que la va comprar el setembre del 2021. Pas mal, gens. Dos milions set-cents mil euros de guany. En tres anys i mig, l’afer li ha sortit a set-cents setanta-cinc mil euros per any. Poca cosa per a un especulador, dirà l’especulador, però, ves, qui els tingués, quants pisos s’hi poden fer, reformar, rehabilitar, obrir dels que els propietaris de Barcelona tenen tancats i barrats, amb 2,7 milions.

La resolució del cas de la Casa Orsola evita els desnonaments, i això és un èxit força impressionant del moviment ciutadà. Feia temps que no es veia tanta gent diversa d’edat i condició social en una protesta així, ni menys encara guanyar. Però no tanco els ulls al ball de números que representa l’operació.

Per això trobo que la mobilització del Sindicat de Llogateres i Llogaters, després d’aquest triomf, ha de seguir mantenint, fins a guanyar-lo del tot, el mateix torcebraç amb els fons voltor i amb les administracions, ara que la mobilització col·lectiva ha demostrat la seva capacitat resolutiva d’incidir.  

Els fons voltor propietaris de la resta de cases Orsola no se n’haurien de sortir amb la butxaca plena (mig plena, diran, i me’n puc fer càrrec, però mira, no en sóc un, de fons voltor). Com a molt les administracions i entitats socials els haurien de pagar el mateix preu pel qual les van comprar, potser amb algun interès bancari, si és que paguen els impostos aquí. Si no, l’alegria per l’èxit de la protesta s’empantanega de decepció, i no estem per tenir-ne més, que els temps són cafres.

No puc fer números del que pot representar la construcció immobiliària de luxe i turisme ídem a la franja de Gaza que preveu l’aprenent de dictador de cabells grocs, però segur que Trump i el seu fill, el primer que ho va dir, els tenen fets i molt fets. Llàstima que els governs reunits en les institucions europees i les internacionals sorgides de la Segona Guerra Mundial no siguin capaços d’una protesta activa i transversal com la que, amb tots els matisos del cas, ha retornat la Casa Orsola a la ciutadania. Són dues guerres massa diferents, la de l’habitatge en aquesta part del món i la del Llevant sacrificat, ho sé. Però el totxo i el turbocapitalisme d’alguna manera les reuneixen. Prou consciència que tenim de les guerres: per més difícils que siguin d’emparentar, totes estan basades en conquerir la propietat.

De vegades cal exagerar per mirar de veure-hi una mica més clar i perquè els punts de vista no coincidents amb les versions oficials puguin ser considerats. La Casa Orsola, de l’Eixample barceloní, serà comprada pel consistori després d’una rebel·lió de veïns com feia temps que no es veia a la ciutat. La franja de Gaza, devastada per la guerra immisericorde que encara no sabem si ha acabat, l’absolutista president dels Estats Units vol ara desocupar-la de veïns per convertir-la en una Riviera del Llevant, amb una construcció moderníssima de luxe. Símptomes dels temps sinistres que vivim. No importa, en el fons, la resistència dels veïns de l’Eixample. No importa, gens, la guerra patida per la població gaziana que ja vivia sota el règim no menys absolutista d’Hamàs i que s’ha quedat sense casa.

L’administració barcelonina apareix com la salvadora de la Casa Orsola, ja que, com sabem des d’aquest divendres, el consistori i Habitat3, entitat del tercer sector centrada en els problemes d’habitatge, l’han comprat per 9,2 milions. Al fons immobiliari que el 2021 l’havia comprat per 6,5 milions. Fem números. L’ajuntament i l’entitat social diuen que el preu que pagaran ara –el 49% el consistori, el 51% l’entitat social— és un 30% inferior del preu actual que tindria en el mercat immobiliari, o sigui, més de 13’1 milions.  En quatre anys, repeteixo, el seu valor de mercat ha pujat un 102%!. Un bon indicador.

Però no diuen ni piu del fet, gens menyspreable, que un 42%, en xifres rodones és, justament, el que guanyarà l’especulador fins ara propietari, Lioness Inversiones SLU, que la va comprar el setembre del 2021. Pas mal, gens. Dos milions set-cents mil euros de guany. En tres anys i mig, l’afer li ha sortit a set-cents setanta-cinc mil euros per any. Poca cosa per a un especulador, dirà l’especulador, però, ves, qui els tingués, quants pisos s’hi poden fer, reformar, rehabilitar, obrir dels que els propietaris de Barcelona tenen tancats i barrats, amb 2,7 milions.

La resolució del cas de la Casa Orsola evita els desnonaments, i això és un èxit força impressionant del moviment ciutadà. Feia temps que no es veia tanta gent diversa d’edat i condició social en una protesta així, ni menys encara guanyar. Però no tanco els ulls al ball de números que representa l’operació.

Per això trobo que la mobilització del Sindicat de Llogateres i Llogaters, després d’aquest triomf, ha de seguir mantenint, fins a guanyar-lo del tot, el mateix torcebraç amb els fons voltor i amb les administracions, ara que la mobilització col·lectiva ha demostrat la seva capacitat resolutiva d’incidir.  

Els fons voltor propietaris de la resta de cases Orsola no se n’haurien de sortir amb la butxaca plena (mig plena, diran, i me’n puc fer càrrec, però mira, no en sóc un, de fons voltor). Com a molt les administracions i entitats socials els haurien de pagar el mateix preu pel qual les van comprar, potser amb algun interès bancari, si és que paguen els impostos aquí. Si no, l’alegria per l’èxit de la protesta s’empantanega de decepció, i no estem per tenir-ne més, que els temps són cafres.

No puc fer números del que pot representar la construcció immobiliària de luxe i turisme ídem a la franja de Gaza que preveu l’aprenent de dictador de cabells grocs, però segur que Trump i el seu fill, el primer que ho va dir, els tenen fets i molt fets. Llàstima que els governs reunits en les institucions europees i les internacionals sorgides de la Segona Guerra Mundial no siguin capaços d’una protesta activa i transversal com la que, amb tots els matisos del cas, ha retornat la Casa Orsola a la ciutadania. Són dues guerres massa diferents, la de l’habitatge en aquesta part del món i la del Llevant sacrificat, ho sé. Però el totxo i el turbocapitalisme d’alguna manera les reuneixen. Prou consciència que tenim de les guerres: per més difícils que siguin d’emparentar, totes estan basades en conquerir la propietat.

El gos Cèrber era el guardià gegantí de les portes de l’infern. Tenia molts caps, potser cinquanta, i una cua de drac. La seua missió era evitar que els morts sortiren de l’infern i que hi entraren els vius. Aquesta icona de la mitologia grega s’ha utilitzat en molts àmbits, com ara el futbol. En la política valenciana hi ha una figura que s’assembla molt a aquest guardià implacable: Susana Camarero.

Camarero és la vice-presidenta primera del Consell, consellera de Benestar Social, Igualtat i Habitatge i, d’ençà de la gota freda, portaveu. Portaveu del Consell, però, fonamentalment, fabricant i difusora de missatges que han de protegir un Carlos Mazón en hores baixes i molt desprestigiat després de la gestió de la gota freda. L’esforç de Camarero és titànic per a dur a l’extrem, per exemple, la tàctica de confrontació contra qualsevol que demane explicacions al president. És visible en el seu rostre l’esforç colossal que fa setmana rere setmana per a esculpir i projectar la figura d’un president íntegre convertit en víctima de l’oposició i dels mitjans de comunicació.

Un escut protector

Cada dimarts, després de la reunió de l’executiu, és l’encarregada d’explicar els acords que s’han pres i de respondre les preguntes dels periodistes. D’evitar, per tant, que ningú traspasse la porta de l’infern, que ningú no detecte cap rastre de la mala gestió de l’emergència del 29 d’octubre ençà. A les sessions de control de les Corts, la vice-presidenta també respon amb fúria moltes de les preguntes de l’oposició encara que no tinguen a veure amb el seu negociat de Benestar Social o Habitatge.

Camarero és portaveu d’ençà de la remodelació del Consell que el president Carlos Mazón va executar tres setmanes després del daltabaix de la gota freda que va fer 227 morts, milers de damnificats i unes pèrdues materials difícils d’avaluar. Abans de Camarero, la portaveu era Ruth Merino, titular d’Economia i Hisenda i repescada per Mazón del naufragi de Ciutadans quan el president es pensava, l’estiu del 2023, que tindria una legislatura plàcida.

Els primers dies després de la gota freda, amb un president noquejat, que fugia sempre dels micròfons perquè encara no havia construït les mentides que ha anat difonent, i amb una xifra de morts i desapareguts que no deixava de créixer, Susana Camarero es va convertir en l’ombra de Carlos Mazón. Primer era una ombra silenciosa, un estaló solidari, un “no et preocupes president, que no estàs sol”. Però ràpidament es va convertir en la veu de Mazón, que semblava mut per moments.

Quan es van reprendre les reunions del Consell, Camarero va comparèixer al costat de Ruth Merino. I l’11 de novembre, abans que Mazón executara el canvi d’alguns consellers, va comparèixer tota sola. Els periodistes li’n van preguntar els motius. I ella va posar la primera pedra del que seria el seu regnat en aquella sala de premsa: “Comparec perquè sóc vice-presidenta, secretària del Consell, consellera, faig part de l’òrgan del CECOPI i puc oferir la informació actualitzada de manera directa i puntual.”

Com a consellera d’Habitatge va protagonitzar, al costat del president, aquell episodi del lliurament de les claus d’un pis públic a uns damnificats per la gota freda. A l’Instagram del president podien veure’s tots dos entrant al pis i obrint els armaris de la cuina per veure com eren les tasses i comprovant la duresa d’un matalàs. La llei prohibeix expressament aquestes cerimònies i, a pesar de l’evidència de les imatges difoses pel president mateix, Camarero va negar que es tractés de res que no es pogués fer.

Amiga de Zaplana

A partir d’ací, aquesta madrilenya criada a València, llicenciada en Dret per la Universitat de València, que va entrar en política de la mà d’Eduardo Zaplana, per a qui no té prou paraules d’agraïment, i ha estat diputada a les Corts, senadora i diputada al congrés espanyol i secretària d’estat d’Afers Socials amb Mariano Rajoy, ha trobat el seu lloc al món. És, amb molta diferència, la consellera més política i més aspra de tot el Consell. És qui té més experiència a l’hora de desqualificar qualsevol oponent. Encara que l’oponent siguen els mitjans de comunicació que tenen com a principal missió informar la ciutadania de les activitats del govern.

Les rodes de premsa que Susana Camarero protagonitza són una mena de camp de batalla. Un tour de force entre ella i els periodistes. Una de les tàctiques que utilitza és negar de dades i xifres i milions de coses executades la intervenció inicial en què llegeix fitxa a fitxa cada acord de govern.

Quan comença el cos a cos, com el gos Cèrber, no deixa que cap qüestió travesse més enllà de la seua persona i les retorna en forma de més preguntes, de respostes que no tenen res a veure amb allò que li han preguntat, amb més xifres, i amb mentides, si cal. Però l’esport que amb més traça practica és el de capgirar els arguments i convertir-los en acusacions al govern espanyol o als independentistes catalans o als provocadors, com va fer dos dies després de la multitudinària manifestació del 9 de novembre per a demanar la dimissió de Mazón. Sistemàticament, ho ha fet després de cadascuna de les convocatòries ciutadanes sense entrar en el fons de la qüestió, sense admetre la gernació que ha omplert els carrers.

Si li pregunten per què Mazón no mostra la factura del dinar del Ventorro, ella demana que la delegada del govern espanyol també ensenye la factura del dinar d’eixe dia. Si li pregunten per què va tardar tant Mazón a anar al centre d’emergències de l’Eliana, ella pregunta per què la delegada Pilar Bernabé no hi va anar físicament i va seguir la reunió de manera telemàtica.

Defensar el president, encara que siga mentint

El 20 de novembre, quan un periodista li va demanar on era Carlos Mazón la vesprada del 29 d’octubre, va voler fugir d’estudi. “Fa més de deu dies que parlem sobre aquest tema. Més de deu dies parlant sobre on era, amb qui i per què.” El periodista va preguntar i tornar a preguntar i ella va rematar sense cap embut: “El més important és que era en un dinar de feina perquè no tenia informació ni de l’AEMET ni de la Confederació perquè hagués de ser en cap altre lloc.” A les repreguntes, Camarero va tancar: “Jo no tinc res més a dir a tot allò que hem contestat des de fa unes quantes setmanes.”

Aquesta darrera setmana ha estat estel·lar per a Susana Camarero. De la taula de la conferència de premsa del Consell estant no va tenir cap embut a amenaçar els sindicats de deixar-los sense els diners que la Generalitat els paga mitjançant un conveni (el conveni també abraça les organitzacions empresarials) perquè el cap de la UGT va criticar durament, en el congrés del PSPV, la gestió de l’emergència feta per Carlos Mazón. La portaveu els va acusar de trencar el diàleg social, els va retraure que tenen no sé quants alliberats i que els 2,5 milions d’euros que reben no són per a criticar el president. Fins i tot, el president dels empresaris valencians va haver de recordar a la vice-presidenta que parla de diners públics i d’uns convenis signats per totes les parts.

Miguel Polo, el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, és una de les bèsties negres de la portaveu del Consell. Durant totes aquestes setmanes ha insistit en la falta d’informació, l’apagada informativa, en paraules del Consell, que va causar la CHX durant dues hores. Aquesta seria, segons la seua tesi, el motiu del retard en el llançament de l’alerta el 29 d’octubre.

I aquest dimarts, en la mateixa conferència de premsa en què va amenaçar els sindicats, Susana Camarero va tergiversar la informació per carregar contra Polo. El mes de setembre, la delegació del govern espanyol havia demanat al Consell la destitució de Polo com a vocal del consell d’Administració de l’Entitat Pública de Sanejament d’Aigües Residuals per a nomenar una altra persona a qui li tocava pel càrrec que ocupa.

La petició ha romàs en alguna taula durant mesos i es va aprovar i anunciar aquesta setmana. Camarero no podia deixar perdre una ocasió com aquesta i va aprofitar per dir: “Serà el govern d’Espanya qui haurà d’explicar per què destitueixen Miguel Polo. La primera destitució d’unes quantes més que, probablement li arribaran.” A continuació va repetir el mantra que encapçala l’argumentari del Consell i del PP, que són coincidents: “Aquestes darreres setmanes s’ha certificat l’actuació del 29 d’octubre de silenci de dues hores i mitja quan el barranc de Poio no deixava de créixer i va inundar les poblacions de l’Horta Sud.”

Camarero, en el seu paper de gos Cèrber, també menteix, i ho fa per defensar el president Mazón i en assumptes tan delicats com ara el tractament que la Generalitat ha tingut amb les víctimes de la gota freda. No es cansa de dir que el Consell està en contacte permanent amb ells, quan són les víctimes que reclamen un tractament més humà, per exemple.

Aquesta setmana s’ha fet la Barcelona Wine Week (BWW) amb rècord d’assistència: 25.700 visitants, un 20% dels quals internacionals, segons dades de Fira de Barcelona. I, per primera vegada, la BWW ha ocupat dos pavellons del recinte de Montjuïc. El tema transversal d’enguany ha estat el de les vinyes velles, al qual s’han dedicat bona part de les sessions i també la Wine Tasting Journey, el bar de vins on es van poder tastar una vuitantena de referències que un jurat va seleccionar tenint en compte que la vinya de procedència fos de més de quaranta anys.

Parlar de vinyes velles és avui un tema interessant, ple de matisos, que s’afronta des de noves perspectives, de qualitat, de paisatge, biodiversitat. Unes vinyes molt marcades també pels efectes de la sequera arran del canvi climàtic. Durant els anys vuitanta i noranta del segle XX la vinya vella s’arrencava per plantar varietats de raïm franceses (cabernets, merlot, chardonnay). En deien varietats millorants i amb això ja s’expliquen moltes coses. Avui, la mirada ha canviat i ja se sap que són varietats que en clima mediterrani costen de cultivar, que és molt més lògic mantenir les varietats autòctones (garnatxes, xarel·lo, macabeu, monestrell, carinyenes…) per a fer grans vins de qualitat, amb capacitat d’envelliment i singularitat en el mercat internacional. També en aquest aspecte, és tendència en la línia de les vinyes molt velles el treball de recuperació de varietats pre-fil·loxèriques. Cellers petits i grans opten per la recuperació no només de varietats autòctones sinó també de varietats que arran de la fil·loxera gairebé van desaparèixer i ara es tornen a recuperar. 

Però avui, a l’estat espanyol i també als Països Catalans encara s’arrenca molta vinya vella per una qüestió sobretot de baixa productivitat i de necessitat de supervivència del viticultor. Tanmateix, en termes generals, els elaboradors de vins de qualitat i prescriptors han fet un gran canvi de visió amb relació a la vinya vella, tot donant-li un valor que abans no tenia, perquè ara se sap que, ben cuidada, permet d’elaborar vins de gran qualitat, que, entre més, tenen la virtut d’aconseguir frescor i al mateix temps volum en boca, com va explicar el sommelier Manu Jiménez. Vins en què destaca la subtilesa, l’acidesa i la finor, com va demostrar la sommelier Anna Vicens amb el vi Clos Fontà, de Mas d’en Gil (DOQ Priorat), nascut de vinyes velles de garnatxa i carinyena, plantades entre el 1930 i el 1950 en sòl de llicorella. Vins en què els elements primaris de la fruita apareixen i expressen també profunditat, no de pes, sinó de llargària. I tenen la capacitat de marcar l’origen també.

Un paisatge, un patrimoni, una relació emocional i de relleu generacional

La periodista vinícola i sommelier Ruth Troyano va moderar tres sessions relacionades amb les vinyes velles: “Hereus del temps i la terra”, “Vinya pre-fil·loxèrica, el patrimoni imborrable” i “Anàlisi organolèptic de les vinyes velles”. Del mite a la realitat. Quan li vam preguntar quins van ser els aspectes que es van destacar en relació amb la vinya vella, va explicar a VilaWeb: “En totes les xerrades s’ha posat de manifest la necessitat de crear una normativa, un element distintiu a les etiquetes també, que dibuixi aquesta piràmide de vinyes velles. Això no és nou, ja ho fan a Sud-àfrica, on posen l’edat de plantació de la vinya, i també es fa a Àustria, on estan categoritzats i això permet que es pugui reflectir a les cartes de vins. Aquí la vinya vella no està regulada i segurament caldria que es fes. A l’estat espanyol, de les 960.000 hectàrees de vinya que hi ha, 390.000 hectàrees són de vinya vella.”

Continua Troyano: “Un altre aspecte que s’ha recalcat és que no pel fet de ser vinya vella el vi hagi de ser més bo. És important veure com s’ha cuidat la vinya, qui l’ha cuidada. Més coses: que la vinya vella ens parla de paisatges històrics, que ens parla de moltes històries de superació, perquè històricament darrere de cada vinya vella d’avui hi ha al darrere moltes mans esforçades. També s’ha reivindicat aquests dies que els vins de vinya vella són fets amb una alta sensibilitat, que és tendència el fet d’apreciar-los i que sobretot ens connecta amb una cosa que necessitem molt avui, que és beure de manera conscient. Els vins de vinyes velles són temps embotellat i temps històric de longevitat de les vinyes. De manera que això ens condueix a parlar de vins de qualitat, que a l’hora de tastar-los necessitem dedicar-los un temps i prendre consciència del que contenen, de tangible i intangible. És la idea de beure amb consciència. I també ha quedat molt marcat el concepte de sostenibilitat amb la vinya vella. Salvem no només una vinya sinó un context i un paisatge únic, històric, especial. Perquè una vinya vella és un paratge on fa molt de temps un dia un home molt savi va decidir que allà hi hauria les condicions, encara que dificultoses, per a fer el millor vi. I quant a l’àmbit comunicatiu, hauríem de començar a incidir més en el fet que davant dos vins possibles ens decantés per aquell vi que té cura del paisatge i el protegeix. Un exemple de biodiversitat i paisatge és el treball que fa l’Anna Espelt al Mas Marès, a l’Alt Empordà, on cuida el mosaic agroforestal, o el treball que fa l’Albert Costa a Vall Llach, apostant pel mosaic agrari del Priorat.”

Vinya vella i canvi climàtic

L’enòloga i biòloga Sara Pérez del celler Mas Martinet va recordar que al Priorat es considera vinya vella aquella que té més de setanta-cinc anys. I entre els valors que ofereix una vinya vella avui, va destacar l’aportació de diversitat genètica. “Que una vinya que d’aquí a cinquanta anys en tingui cent, però que sigui clonal, no té el mateix que el valor que una vinya avui centenària que no és clonal i ens aporta diversitat genètica. Això és important com a patrimoni. I més enllà de la vinya, per a mi avui més important el sòl on la vinya està plantada. Un sòl que permeti que la planta tingui unes arrels molt profundes.” 

En relació amb la qualitat del vi que pot aportar una vinya vella, Pérez va explicar: “Certament, podem trobar que es doni un gran any quant a les condicions climàtiques i ambientals que permetin que una planta jove doni un vi espectacular, però el que entenem per una gran vinya, una gran parcel·la, ofereix una homogeneïtat en la qualitat. I poder fer front a les adversitats de cada anyada, la resiliència que es necessita per a aconseguir vins de qualitat cada any, l’aporta aquella vinya vella que té arrels que tenen gran capacitat d’exploració i hi ha reserva d’aigua al subsol.”

L’enòloga també va recordar que les reserves d’aigua, després de tres anys sense ploure pràcticament gens, s’han acabat i aquestes vinyes velles amb arrels molt profundes són les que han patit més la sequera, i per això s’han mort molts ceps vells, al Priorat, també al Penedès. Perquè quan plou tan poc l’aigua es queda a la superfície i només sobreviuen les plantes joves que tenen les arrels encara poc profundes, superficials. Per a pal·liar els efectes de la sequera Sara Pérez proposa d’ampliar el marc de plantació (que és la separació que hi ha entre vinyes), un recurs tècnic que es va repetir en diferents sessions, i va acabar defensant la idea que de la vinya vella se’n pot aprendre molt per a plantar avui vinya nova.

En temps de sequera, cal regar la vinya?

En relació amb la sequera, es va dedicar una sessió a l’aprofitament de l’aigua i a l’aigua amb relació a la vinya. En aquesta sessió es va parlar de regar la vinya, un cultiu de secà, i un tema controvertit i ben actual, perquè de vegades no hi ha més remei que fer un rec de suport perquè no es morin els ceps. Però, com fer-lo en finques que no disposen d’aigua?

L’enòleg de Perelada Delfí Sanahuja va recordar que en els territoris mediterranis, no només calia veure la quantitat de litres d’aigua anuals totals caiguts, sinó que bé se sabia que havien de ser ben repartits. “Sabem que ens trobem en una zona mediterrània on poden caure 200 litres en tres dies, però després et pots passar tres mesos sense aigua. Però els anys que tenen una pluviometria normal, entre 600 litres i 800, la vinya no s’ha de regar. També són importants les condicions de cada finca. No és el mateix una vinya plantada en sòl de pissarra, d’argila o granític. Tampoc és el mateix una vinya de deu anys que de seixanta. El rec a la vinya depèn de molts factors en temps de sequera.”  I va afegir: “La solució a la sequera és a llarg termini, en com posar recursos en materials, en formació, en personal, perquè els anys que vinguin molt secs puguem minimitzar-los. Crec que l’efecte del rec a la vinya fa dues coses: estandarditzar les veremes i després la producció, perquè en èpoques de sequera la producció cau i la rendibilitat és molt baixa i quan la producció és escassa has de vendre l’ampolla més cara. Però no es poden vendre totes les ampolles a un preu alt.”

Aquesta setmana s’ha fet la Barcelona Wine Week (BWW) amb rècord d’assistència: 25.700 visitants, un 20% dels quals internacionals, segons dades de Fira de Barcelona. I, per primera vegada, la BWW ha ocupat dos pavellons del recinte de Montjuïc. El tema transversal d’enguany ha estat el de les vinyes velles, al qual s’han dedicat bona part de les sessions i també la Wine Tasting Journey, el bar de vins on es van poder tastar una vuitantena de referències que un jurat va seleccionar tenint en compte que la vinya de procedència fos de més de quaranta anys.

Parlar de vinyes velles és avui un tema interessant, ple de matisos, que s’afronta des de noves perspectives, de qualitat, de paisatge, biodiversitat. Unes vinyes molt marcades també pels efectes de la sequera arran del canvi climàtic. Durant els anys vuitanta i noranta del segle XX la vinya vella s’arrencava per plantar varietats de raïm franceses (cabernets, merlot, chardonnay). En deien varietats millorants i amb això ja s’expliquen moltes coses. Avui, la mirada ha canviat i ja se sap que són varietats que en clima mediterrani costen de cultivar, que és molt més lògic mantenir les varietats autòctones (garnatxes, xarel·lo, macabeu, monestrell, carinyenes…) per a fer grans vins de qualitat, amb capacitat d’envelliment i singularitat en el mercat internacional. També en aquest aspecte, és tendència en la línia de les vinyes molt velles el treball de recuperació de varietats pre-fil·loxèriques. Cellers petits i grans opten per la recuperació no només de varietats autòctones sinó també de varietats que arran de la fil·loxera gairebé van desaparèixer i ara es tornen a recuperar. 

Però avui, a l’estat espanyol i també als Països Catalans encara s’arrenca molta vinya vella per una qüestió sobretot de baixa productivitat i de necessitat de supervivència del viticultor. Tanmateix, en termes generals, els elaboradors de vins de qualitat i prescriptors han fet un gran canvi de visió amb relació a la vinya vella, tot donant-li un valor que abans no tenia, perquè ara se sap que, ben cuidada, permet d’elaborar vins de gran qualitat, que, entre més, tenen la virtut d’aconseguir frescor i al mateix temps volum en boca, com va explicar el sommelier Manu Jiménez. Vins en què destaca la subtilesa, l’acidesa i la finor, com va demostrar la sommelier Anna Vicens amb el vi Clos Fontà, de Mas d’en Gil (DOQ Priorat), nascut de vinyes velles de garnatxa i carinyena, plantades entre el 1930 i el 1950 en sòl de llicorella. Vins en què els elements primaris de la fruita apareixen i expressen també profunditat, no de pes, sinó de llargària. I tenen la capacitat de marcar l’origen també.

Un paisatge, un patrimoni, una relació emocional i de relleu generacional

La periodista vinícola i sommelier Ruth Troyano va moderar tres sessions relacionades amb les vinyes velles: “Hereus del temps i la terra”, “Vinya pre-fil·loxèrica, el patrimoni imborrable” i “Anàlisi organolèptic de les vinyes velles”. Del mite a la realitat. Quan li vam preguntar quins van ser els aspectes que es van destacar en relació amb la vinya vella, va explicar a VilaWeb: “En totes les xerrades s’ha posat de manifest la necessitat de crear una normativa, un element distintiu a les etiquetes també, que dibuixi aquesta piràmide de vinyes velles. Això no és nou, ja ho fan a Sud-àfrica, on posen l’edat de plantació de la vinya, i també es fa a Àustria, on estan categoritzats i això permet que es pugui reflectir a les cartes de vins. Aquí la vinya vella no està regulada i segurament caldria que es fes. A l’estat espanyol, de les 960.000 hectàrees de vinya que hi ha, 390.000 hectàrees són de vinya vella.”

Continua Troyano: “Un altre aspecte que s’ha recalcat és que no pel fet de ser vinya vella el vi hagi de ser més bo. És important veure com s’ha cuidat la vinya, qui l’ha cuidada. Més coses: que la vinya vella ens parla de paisatges històrics, que ens parla de moltes històries de superació, perquè històricament darrere de cada vinya vella d’avui hi ha al darrere moltes mans esforçades. També s’ha reivindicat aquests dies que els vins de vinya vella són fets amb una alta sensibilitat, que és tendència el fet d’apreciar-los i que sobretot ens connecta amb una cosa que necessitem molt avui, que és beure de manera conscient. Els vins de vinyes velles són temps embotellat i temps històric de longevitat de les vinyes. De manera que això ens condueix a parlar de vins de qualitat, que a l’hora de tastar-los necessitem dedicar-los un temps i prendre consciència del que contenen, de tangible i intangible. És la idea de beure amb consciència. I també ha quedat molt marcat el concepte de sostenibilitat amb la vinya vella. Salvem no només una vinya sinó un context i un paisatge únic, històric, especial. Perquè una vinya vella és un paratge on fa molt de temps un dia un home molt savi va decidir que allà hi hauria les condicions, encara que dificultoses, per a fer el millor vi. I quant a l’àmbit comunicatiu, hauríem de començar a incidir més en el fet que davant dos vins possibles ens decantés per aquell vi que té cura del paisatge i el protegeix. Un exemple de biodiversitat i paisatge és el treball que fa l’Anna Espelt al Mas Marès, a l’Alt Empordà, on cuida el mosaic agroforestal, o el treball que fa l’Albert Costa a Vall Llach, apostant pel mosaic agrari del Priorat.”

Vinya vella i canvi climàtic

L’enòloga i biòloga Sara Pérez del celler Mas Martinet va recordar que al Priorat es considera vinya vella aquella que té més de setanta-cinc anys. I entre els valors que ofereix una vinya vella avui, va destacar l’aportació de diversitat genètica. “Que una vinya que d’aquí a cinquanta anys en tingui cent, però que sigui clonal, no té el mateix que el valor que una vinya avui centenària que no és clonal i ens aporta diversitat genètica. Això és important com a patrimoni. I més enllà de la vinya, per a mi avui més important el sòl on la vinya està plantada. Un sòl que permeti que la planta tingui unes arrels molt profundes.” 

En relació amb la qualitat del vi que pot aportar una vinya vella, Pérez va explicar: “Certament, podem trobar que es doni un gran any quant a les condicions climàtiques i ambientals que permetin que una planta jove doni un vi espectacular, però el que entenem per una gran vinya, una gran parcel·la, ofereix una homogeneïtat en la qualitat. I poder fer front a les adversitats de cada anyada, la resiliència que es necessita per a aconseguir vins de qualitat cada any, l’aporta aquella vinya vella que té arrels que tenen gran capacitat d’exploració i hi ha reserva d’aigua al subsol.”

L’enòloga també va recordar que les reserves d’aigua, després de tres anys sense ploure pràcticament gens, s’han acabat i aquestes vinyes velles amb arrels molt profundes són les que han patit més la sequera, i per això s’han mort molts ceps vells, al Priorat, també al Penedès. Perquè quan plou tan poc l’aigua es queda a la superfície i només sobreviuen les plantes joves que tenen les arrels encara poc profundes, superficials. Per a pal·liar els efectes de la sequera Sara Pérez proposa d’ampliar el marc de plantació (que és la separació que hi ha entre vinyes), un recurs tècnic que es va repetir en diferents sessions, i va acabar defensant la idea que de la vinya vella se’n pot aprendre molt per a plantar avui vinya nova.

En temps de sequera, cal regar la vinya?

En relació amb la sequera, es va dedicar una sessió a l’aprofitament de l’aigua i a l’aigua amb relació a la vinya. En aquesta sessió es va parlar de regar la vinya, un cultiu de secà, i un tema controvertit i ben actual, perquè de vegades no hi ha més remei que fer un rec de suport perquè no es morin els ceps. Però, com fer-lo en finques que no disposen d’aigua?

L’enòleg de Perelada Delfí Sanahuja va recordar que en els territoris mediterranis, no només calia veure la quantitat de litres d’aigua anuals totals caiguts, sinó que bé se sabia que havien de ser ben repartits. “Sabem que ens trobem en una zona mediterrània on poden caure 200 litres en tres dies, però després et pots passar tres mesos sense aigua. Però els anys que tenen una pluviometria normal, entre 600 litres i 800, la vinya no s’ha de regar. També són importants les condicions de cada finca. No és el mateix una vinya plantada en sòl de pissarra, d’argila o granític. Tampoc és el mateix una vinya de deu anys que de seixanta. El rec a la vinya depèn de molts factors en temps de sequera.”  I va afegir: “La solució a la sequera és a llarg termini, en com posar recursos en materials, en formació, en personal, perquè els anys que vinguin molt secs puguem minimitzar-los. Crec que l’efecte del rec a la vinya fa dues coses: estandarditzar les veremes i després la producció, perquè en èpoques de sequera la producció cau i la rendibilitat és molt baixa i quan la producció és escassa has de vendre l’ampolla més cara. Però no es poden vendre totes les ampolles a un preu alt.”

La pandèmia de la covid-19 va representar un punt d’inflexió a escala mundial. Els confinaments i les prohibicions de desplaçar-se, la distància social i l’ús de màscares per intentar d’aturar el virus van portar a una situació inimaginable unes setmanes abans. Al mateix temps, mentre tot s’aturava, els reports diaris sobre les morts i les noves infeccions ocupaven la centralitat informativa, quan no eren l’única notícia en alguns moments.

El 9 de febrer de 2020, ara fa exactament cinc anys, es detectava el primer cas de covid al país, un pacient britànic ingressat a l’Hospital Universitari Són Espases de Palma. El Principat i el País Valencià van registrar el primer cas respectiu setmanes més tard; una dona de trenta-sis anys, resident de Barcelona, n’era positiva el 25 de febrer, i just l’endemà, n’era un noi jove de Borriana ingressat a l’hospital de la Plana. Tots dos havien viatjat aquells dies a Itàlia, on hi va haver el primer brot d’Europa.

Les primeres setmanes, les instal·lacions es van situar al caire del col·lapse i la societat civil s’organitzava per produir tants ventiladors com fos possible. Les morts per covid van passar de 40.000 durant la pandèmia, amb brots constants que obligaven a la introducció de noves restriccions.

Cinc anys més tard, la situació és molt diferent. Les dades de Salut revelen que ara mateix al Principat hi ha 99 ingressats per covid, quan van arribar a haver-n’hi 3.075 simultàniament durant els moments més complicats de la pandèmia. I no solament és hospitalàriament, sinó que la covid ha esdevingut residual entre les malalties respiratòries que circulen ara mateix.

Les proves que es fan en el sistema sentinella a l’atenció primària del Principat demostren que, de les mostres de pacients amb infeccions respiratòries, solament un 2,5% és portador del coronavirus, i que dominen la grip (46%) i el rinovirus (10%). El mateix succeeix al País Valencià i a les Illes, ja que el  Sistema de Vigilància d’Infecció Respiratòria Aguda espanyol demostra que les mostres de covid solament representen un 3,5% i un 2,5%, respectivament.

Quines són les variants dominants?

La variant de la covid dominant ara mateix és l’òmicron, que ha tingut la capacitat d’esquivar la resposta immunitària generada per les infeccions i les vaccinacions, cosa que significa que les persones poden infectar-se malgrat tenir-ne certa immunitat. Òmicron va aparèixer el novembre del 2021 i va causar una nova onada de casos, però, alhora, també va fer que la malaltia fos menys greu.

Aquesta variant tendeix a infectar el tracte respiratori superior –el nas i la gola–, mentre que les anteriors infectaven més el tracte respiratori inferior –sobretot els pulmons. D’aleshores ençà, totes les variants que han aparegut són subvariants d’òmicron. L’any passat a Europa va predominar la variant KP.3, però aquest hivern ha anat guanyant terreny la variant XEC, que és una fusió de la KP.3 amb una altra soca. A final d’any, la XEC representava un 46% dels casos a escala europea i la KP.3 un 36%. Els medicaments i els vaccins actuals han de ser eficaces per a les variants actuals.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) controla la subvariant LP.8.1, amb una prevalença creixent en l’àmbit mundial, la variant XEC. Tot i que totes dues són com més va més dominants, no són més greus que unes altres variants i es considera que tenen un risc baix. Malgrat això, sempre hi ha el risc que aparegui una mutació que pugui representar una amenaça, amb nous símptomes o més greus.

La covid persistent

Un altre risc que roman de la malaltia és la covid persistent. Segons dades de l’OMS, vora dos milions de persones arrosseguen aquesta malaltia, amb símptomes que poden durar anys i que inclouen fatiga, problemes cognitius –com ara emboirament mental–, dolor i problemes cardiovasculars. Encara s’investiga com és que algunes persones sofreixen aquesta malaltia i unes altres no, i es pot desenvolupar a qualsevol edat independentment del fet que els símptomes de la infecció hagin estat lleus.

Vuit associacions de pacients amb covid persistent, entre les quals hi ha entitats de Catalunya i de les Illes, s’han ajuntat perquè es posi en marxa la proposició no de llei d’aquesta malaltia que fa poc va aprovar el congrés espanyol. Entre més qüestions demanen que es formin els sanitaris perquè no hi hagi un infradiagnòstic, destinar recursos econòmics i humans per a garantir-ne el tractament i també la necessitat d’oferir una atenció multidisciplinària, que ara mateix tan sols es pot tenir a l’Hospital Germans Trias i Pujol, tant al país com a l’estat espanyol.

Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió”

Com que es tracta d’una malaltia infradiagnosticada, molta gent no sap que la té. Al mateix temps, la multiplicitat de símptomes en dificulta la detecció. Moltes vegades es diagnostica als pacients segons els símptomes, i no es registra com a covid persistent, sinó, per exemple, com a migranya.

Un nou estudi sobre factors

La investigació sobre la covid continua donant resultats cinc anys més tard. Aquesta setmana mateix, un equip encapçalat per l’Institut de Ciències del Mar en col·laboració amb la Universitat de Girona i l’Hospital Germans Trias i Pujol ha identificat variables ambientals, com ara la pressió atmosfèrica i la humitat relativa, que influeixen en la propagació de la covid. Els detalls, que es recullen en un article publicat a la revista Frontiers in Public Health, podrien ajudar a preveure brots de la malaltia en situacions de poca mobilitat i restriccions moderades.

Els investigadors van analitzar la incidència de la covid entre el setembre del 2020 i el febrer del 2021, tot creuant-la amb les variables meteorològiques recollides per una xarxa de cent vuitanta-set estacions distribuïdes per tot Catalunya. Els resultats demostren que la pressió atmosfèrica i la humitat relativa són els factors més rellevants en la predicció de brots. En concret, la baixa pressió atmosfèrica, típica del començament de la tardor, es va associar amb un augment significatiu dels contagis després d’un lapse de set dies, i les condicions de baixa humitat relativa van contribuir a un increment de casos després d’aproximadament tres dies.

Aquests resultats suggereixen que un descens en la pressió atmosfèrica i la humitat relativa precedeix els augments en la incidència de la covid, i això permet de tenir un nou indicador primerenc de risc pandèmic. El model va aconseguir d’explicar entre el 14% i el 45% de la variabilitat i, addicionalment, aquest model es va validar durant la tercera onada pandèmica a Catalunya, del novembre del 2020 al febrer del 2021.

Un origen que encara cueja i sortida de l’OMS

Una altra qüestió que encara cueja és l’origen del virus. La majoria de científics consideren que el més probable és que circulés entre els ratpenats i, més tard, passés a una altra espècie, com ara un ós rentador o una rata del bambú xinesa, que van poder infectar humans que manipulaven algun d’aquests animals en el mercat de Wuhan, on van aparèixer els primers casos cap al novembre del 2019. Aquesta és una via habitual de transmissió de malalties i es creu que és com es van propagar uns altres coronavirus, com ara el SARS el 2002. Tot i això, la teoria no ha estat confirmada i hi ha versiones alternatives, com ara aquells que assenyalen els laboratoris d’investigació de malalties de Wuhan.

De fet, tan bon punt va prendre possessió del càrrec de president dels EUA, Donald Trump va ordenar de retirar el país de l’OMS a causa de les discrepàncies en la resposta a la covid. Aquesta setmana, l’Argentina de Javier Milei va seguir el mateix camí i va anunciar que també deixava l’organisme internacional. “La decisió es basa en diferències irreconciliables amb la gestió sanitària, en particular durant la pandèmia de la covid-19, que va començar el 2020. Vam ser testimonis del confinament més prolongat de la història, a més de la falta d’independència de l’organisme davant les pressions polítiques de certs Estats”, assegurava el portaveu del govern argentí.

Tot això demostra que la resposta i la gestió no és ni de bon tros una qüestió que desperti una opinió unànime. La covid roman, tot i que en baixa la incidència i és fora dels focus mediàtics, alhora que els científics alerten de la necessitat de preparar-se per a noves pandèmies, que poden ser com més va més comunes.

El canvi climàtic multiplicarà el risc de noves pandèmies, segons un nou estudi

A menys d’un mes per a la celebració de les falles a la ciutat de València els primers monuments ja són visibles a l’Exposició del Ninot 2025.

En aquest espai es poden trobar més 700 figures escollides per cada comissió fallera, però, tal com marca la tradició, només una serà escollida per a salvar-se de les flames el 19 de març.

Personatges mitològics, esportistes d’elit, cantants, polítics, ningú no s’estalvia la sàtira i la crítica social que aquestes obres d’art presenten. Però enguany aquestes obres estan molt condicionades per l’actualitat derivada de la riuada del 29 d’octubre, ja que moltes falles han optat per centrar la temàtica dels seus ninots en la gota freda, amb una forta crítica a les institucions o amb agraïment als voluntaris i als bombers.

Els ninots van molt més enllà de ser simples caricaturitzacions per esdevenir cada any els sentiments d’una societat, la valenciana, que encara es continua recuperant de la riuada del 29 d’octubre i demanant la dimissió del president de la Generalitat.

 

A menys d’un mes per a la celebració de les falles a la ciutat de València els primers monuments ja són visibles a l’Exposició del Ninot 2025.

En aquest espai es poden trobar més 700 figures escollides per cada comissió fallera, però, tal com marca la tradició, només una serà escollida per a salvar-se de les flames el 19 de març.

Personatges mitològics, esportistes d’elit, cantants, polítics, ningú no s’estalvia la sàtira i la crítica social que aquestes obres d’art presenten. Però enguany aquestes obres estan molt condicionades per l’actualitat derivada de la riuada del 29 d’octubre, ja que moltes falles han optat per centrar la temàtica dels seus ninots en la gota freda, amb una forta crítica a les institucions o amb agraïment als voluntaris i als bombers.

Els ninots van molt més enllà de ser simples caricaturitzacions per esdevenir cada any els sentiments d’una societat, la valenciana, que encara es continua recuperant de la riuada del 29 d’octubre i demanant la dimissió del president de la Generalitat.

 

La cursa per la intel·ligència artificial és també una cursa energètica. Al món es viu una expansió frenètica de centres de dades i ja n’hi ha uns 10.000. La meitat són als EUA, on consumeixen un 4% de l’electricitat del país i amb la previsió que assoleixin el 9% al final d’aquesta dècada. Aquests darrers mesos els anuncis sobre grans projectes d’IA es van encadenant. El més destacat el de Stargate, promogut per la principal companyia d’intel·ligència artificial, OpenAI. La inversió inicial prevista a Stargate és de 100.000 milions de dòlars, amb la possibilitat d’ampliar-lo a 500.000, cosa que el convertiria en el projecte més car de la història. La resta de tecnològiques no volen quedar enrere. Microsoft, Google i Amazon, amb servidors de les quals depenen moltes empreses d’IA, han anunciat més iniciatives. Tots aquests projectes requereixen grans volums d’energia, i fan que les companyies tanquin acords amb qualsevol que els pugui vendre electricitat, inclòs el sector nuclear, que ha començat a parlar d’una “renaixença nuclear”. Però DeepSeek podria haver-la aturat de cop.

Una “renaixença nuclear” producte de la desesperació

Les companyies tecnològiques nord-americanes es trobaven immergides en la reducció de la seva petjada de carboni, però l’eclosió dels centres de dades i la IA ha originat l’efecte contrari. Microsoft ha augmentat un 40% les seves emissions de CO2, i a Google la pujada ha estat del 48%. Totes dues companyies tenen l’objectiu de ser neutrals en emissions de CO2 l’any 2030. En aquest context de cerca desesperada de fonts d’electricitat que no emetin gasos d’efecte hivernacle i garanteixin grans potències, aquestes companyies han signat darrerament acords amb el sector nuclear. El fundador de Microsoft, Bill Gates, ha estat un defensor tradicional d’aquesta font energètica. No solament això, sinó que és cofundador i president de TerraPower, on ha invertit 1.000 milions de dòlars. La companyia té l’objectiu de construir un nou reactor de fissió.

Sam Altman, el responsable d’OpenAI, també és cofundador i president d’una altra iniciativa nuclear, Oklo. Aquesta companyia emergent té l’objectiu de construir un nou reactor nuclear de petites dimensions i modular (SMR), que proporcionaria electricitat a l’operador de centres de dades Switch, que, al seu torn, ofereix serveis a companyies com ara Google, Tesla PayPal i Nvidia. N’hi ha unes quantes, de companyies emergents que dissenyen reactors SMR, l’última esperança del sector nuclear per a ser competitius en preu i temps de construcció, emprant mètodes de construcció seriada a gran escala. Amazon tampoc no en resta al marge, i també defensa els SMR, amb tres acords i la inversió en la companyia emergent X-Energy, amb l’objectiu d’aconseguir més d’1 GW. Però la companyia de Jeff Bezos també opta per la via nuclear tradicional. A començament del 2024 va comprar un centre de dades que és a tocar de la central nuclear de Susquehanna, a Pennsilvània, una de les més grans dels EUA (2,5 GW), on és connectat directament. Allà Amazon vol crear un centre de dades que arribi a 960 MW de potència elèctrica, equivalent a la potència de Vandellòs II o cadascun dels dos reactors d’Ascó. Amazon, a més, ha contractat enginyers nuclears per tancar més acords en aquesta línia.

Oklo, dirigida per Sam Altman d’OpenAI, és una de les companyies emergents que vol construir reactors nuclears modulars de mida petita.

Microsoft no confia únicament en les iniciatives del seu fundador. El setembre passat va signar un acord de vint anys amb una companyia energètica per a reiniciar un dels reactors tancats a Three Mile Island, la central coneguda perquè hi va haver l’accident nuclear comercial més greu dels EUA, el 1979. Dies més tard, l’octubre passat, Google va anunciar un acord amb l’empresa emergent nuclear Kairos per construir set reactors petits modulars (SMR). Hauran de proporcionar 500 MW d’electricitat per als seus centres de dades. I fa molt pocs dies es va saber que una companyia elèctrica de Carolina del Sud volia reprendre l’ampliació de la central nuclear Virgil C. Summer, aturada el 2017. Cerquen finançament per acabar-hi dos reactors a mig fer, amb l’objectiu de vendre’n l’electricitat a centres de dades.

Meta, per una altra banda, també té interès en l’energia nuclear i cerca entre 1 i 4 GW. Però l’interès de les tecnològiques no és per la fissió nuclear i prou. També s’han apuntat a la fusió. La companyia emergent Helion, que vol construir el primer reactor comercial de fusió, té de director executiu Sam Altman, d’OpenAI, que ha invertit en la companyia. Helion té un acord de subministrament d’energia amb Microsoft. Amb tots aquests acords les companyies tecnològiques volen rebre un subministrament constant d’electricitat en grans volums i sense emissions de CO2 per complir els seus objectius ambientals. Tanmateix, tots aquests acords, tret del de Susquehanna, tenen un problema molt significatiu. A més, hi ha el fet que l’única companyia que ven combustible nuclear per a reactors SMR és de Rússia.

Els problemes de l’energia nuclear: endarreriments, sobrecosts i tecnologies no demostrades

El problema és que els reactors petits modulars SMR i l’energia de fusió no existeixen comercialment i han tingut molts endarreriments i sobrecosts en relació amb els plans inicials. És una constant en el sector nuclear. De reactors nuclears SMR només n’hi ha dos funcionant, un a Rússia i un altre a la Xina. Són molt vinculats als interessos estatals, en què el cost de l’electricitat és secundari. Oklo, que es va fundar el 2013, ha tingut dificultats amb les autoritats reguladores dels EUA, que li denegaren el primer permís per a construir un reactor a començament del 2022. La companyia tornarà a demanar el permís enguany, amb la intenció de tenir en actiu el primer reactor el 2027. D’entrada, només proporcionarà 15 MW, abans d’augmentar la potència a 50-100 MW. Més endavant, construiria dotzenes d’aquests reactors per cobrir les grans necessitats dels gegants tecnològics en l’escenari del 2044. Tanmateix, no hi ha res segur, el permís pot tornar a ser denegat, cal demostrar que els objectius tècnics es poden assolir i el 2044 és una data molt allunyada.

Helion vol proporcionar energia de fusió nuclear als centres de dades d’IA gràcies a reactors de la mida d’un contenidor de mercaderies.

En el cas de l’acord de Google amb Kairos, aquesta companyia emergent, fundada el 2016, va aconseguir el 2023 el permís per a fer un reactor de demostració de 35 MW, que es va començar a construir el juliol de l’any passat. Google li ha encarregat 7 reactors. El primer ha de ser operatiu el 2030 i la resta s’han de lliurar el 2035. Però, com en el cas d’Oklo, encara no tenen l’autorització de les autoritats reguladores, i el nou disseny nuclear ha de demostrar que funciona. Això mateix es pot dir de X-Energy: encara no té els permisos i no se sap quan acabarà el primer reactor, que hauria de tenir una potència de 80 MW. La companyia vol que siguin operatius a començament de la dècada vinent.

Aquesta data, començament del 2030, també és l’objectiu de Meta. Microsoft, en canvi, depèn que les promeses de TerraPower i Helion es facin realitat a partir del 2028, però els analistes recorden els retards i sobrecosts que van associats a les promeses de les companyies nuclears. Sense anar més lluny, la central on es vol reprendre la construcció a Carolina del Sud correspon a una expansió que va començar el 2008 i que el 2017, després de nou anys de construcció, es va haver d’aturar per uns sobrecosts que van fer passar el pressupost inicial de 9.800 milions de dòlars a 25.000 milions. Per aquest preu es poden fer centrals renovables més grans.

Les renovables al rescat

Enfront de l’enèsima promesa del sector nuclear, les tecnològiques recorren també a les energies renovables, per motius diversos. El primer, perquè els poden proporcionar electricitat immediatament, sense haver d’esperar a la dècada vinent. Construir de zero una central solar pot significar un any i mig de feina a bona part del món. A més, no cal esperar que sigui acabada completament per a començar a proporcionar electricitat, atesa la seva modularitat. La prova més fefaent correspon a la Xina, que l’any 2024 ha aconseguit els seus objectius renovables del 2030, sis anys abans d’hora, quan encara no ha assolit els seus objectius nuclears del 2020. A més, les renovables són una tecnologia àmpliament demostrada, que es pot instal·lar a diverses escales i a qualsevol lloc del món. A diferència de l’energia nuclear, altament regulada pels estats per les derivacions militars. A més, el preu de les renovables és clarament inferior.

Les centrals renovables són, ara per ara, les úniques que poden proporcionar l’electricitat que necessiten les empreses d’IA (imatge SB Energy).

Tanmateix, cal dir que el preu no és l’únic paràmetre que tenen en compte les tecnològiques. L’opció nuclear, encara que sigui més cara, proporciona energia constant les 24 hores del dia, en contrast amb la intermitència de les renovables. Això diu la teoria, perquè la realitat és ben diferent. La central nuclear més nova i potent (1,6 GW) d’Europa, la finesa Olkiluoto, es va connectar a la xarxa el 2023 (amb un cost d’11.000 milions enfront dels 3.000 originals), i durant el 2024 va tenir un seguit d’aturades sobtades i imprevistes per problemes tècnics. El resultat ha estat el caos a les xarxes elèctriques nòrdiques, que s’han estabilitzat gràcies a les energies renovables i grans bateries.

De fet, a començament del 2025 se sabia que els Emirats Àrabs Units construïen la primera central solar que podrà competir de tu a tu amb una central nuclear, proporcionant 1 GW de potència mínima de manera constant durant totes les hores del dia. Funcionarà amb la combinació més gran del món de planta solar i bateries estacionàries. Disposarà de 5,2 GW de plaques solars i bateries amb 19 GWh de capacitat d’emmagatzematge. No se’n sap ni la data d’acabament ni el cost, però serà el primer precedent amb què es podrà fer una comparació directa amb una central nuclear de potència equivalent, tant en cost com en temps de construcció i continuïtat de subministrament durant l’any. En cas de reeixir, se’n podrien fer més ràpidament.

Mentrestant, les tecnològiques anuncien gairebé setmanalment acords amb companyies renovables. Per exemple, a començament de gener, a Ohio (EUA) es va inaugurar la planta solar més gran d’aquell estat. De 577 MW i 1,4 milions de plaques solars, la producció de la planta anirà íntegrament a Amazon, gràcies a acords de compra energètics. A final del 2025 s’inaugurarà a Ohio una planta més gran encara, de 800 MW i 1.000 milions de dòlars de cost, però amb una producció que anirà a les cases. Alhora, a Oklahoma s’ha començat a construir una planta solar de 724 MW, amb una producció que anirà als centres de dades de Google, també mercès a acords de compra d’energia. Google ja té experiència en aquestes signatures. El 2022 va tancar un acord amb la companyia SB Energy per a comprar el 75% de la producció de quatre plantes solars d’1,2 GW. Actualment, la companyia solar anuncia a la web que està centrada a proporcionar energia solar 24 hores al dia 7 dies a la setmana, “apta per a IA”. És una àrea de negoci molt important.

Alguns experts qüestionen que en el futur calgui tanta energia per als centres de dades d’intel·ligència artificial.

De fet, Google inverteix 20.000 milions en renovables per cobrir les necessitats energètiques dels seus centres de dades. D’una altra banda, el projecte Stargate es preveu que s’alimenti fonamentalment d’energia solar i bateries, no pas d’energia nuclear. I Microsoft ha tancat un acord de 10,5 GW renovables que entraran en funcionament d’aquí al 2030. A la península ibèrica, fa pocs dies Amazon va tancar un acord amb Iberdrola per obtenir electricitat per als seus centres de dades de centrals eòliques i solars de Portugal i Castella i Lleó.

Realment caldrà tota aquesta electricitat?

En tot aquest context de febrada d’energia per a la intel·ligència artificial, l’arribada de DeepSeek és un atac frontal a tots aquests projectes faraònics. Els xinesos han demostrat que no calen ni els darrers xips ni grans recursos energètics per a entrenar i crear una IA a l’altura de qualsevol altra. De fet, fa pocs dies que han estat superats per acadèmics de Stanford, que han desenvolupat una IA de raonament al mateix nivell que les d’OpenAI i DeepSeek gastant tan sols 50 dòlars de crèdits de processament al núvol. Uns quants dies abans, investigadors de Berkeley havien creat un altre model de raonament per 450 dòlars. Tanmateix, els experts apunten que aquests desenvolupaments segueixen la tècnica de “destil·lació”, que vol dir que es basen en uns altres models per imitar-los. En canvi, els models innovadors no poden copiar d’uns altres, i això continua necessitant una gran potència de càlcul i moltes hores d’entrenament.

Així i tot, experts com el reputat Michael Liebreich consideren que les previsions de consum energètic són errònies. L’analista es basa en la llei de Koomey, que mostra que aquests darrers setanta anys l’eficiència energètica dels processadors augmenta 100 vegades cada dècada. A més, Liebreich apunta que cal considerar la disminució de la demanda energètica en uns altres sectors que provocarà l’ús de la IA, com ara optimitzant les rutes de mercaderies o reduint la congestió viària, gràcies a la conducció autònoma. O l’aprofitament de la calor residual dels centres de dades. Per aquest motiu, l’expert calcula que el 2030 caldran solament uns 30 GW extres de generació elèctrica als EUA, més 15 GW a la resta del món. Com a comparació, actualment la Xina instal·la 1 GW renovable al dia. Si a la millora de l’eficiència dels nous processadors d’IA s’hi afegeixen models com els de DeepSeek, que necessiten molta menys potència de càlcul per al dia a dia dels usuaris, no solament no caldrà tanta energia, sinó que també es tanca la porta a la “renaixença” nuclear que alguns havien anunciat.

Albert Adrià Acosa (l’Hospitalet de Llobregat, 1969) va encapçalar, amb el seu germà Ferran Adrià, la gran revolució gastronòmica del Bulli, el mític restaurant de Roses, on va entrar a treballar quan tenia setze anys i on, en un primer moment, es va centrar en la pastisseria. Després passar al departament d’R+D i, amb Oriol Castro, es va encarregar de dissenyar el menú anual del restaurant. L’any 2010, amb els germans Iglesias, va engegar el Barri, un projecte que aplegava uns quants restaurants entorn del Paral·lel i el Poble-sec de Barcelona, i que es van trobar obligats a tancar per la pandèmia. El 2022 va obrir l’Enigma, el seu restaurant, amb un disseny arquitectònic espectacular, que, després de tot de canvis conceptuals, encara el futur com una herència destil·lada de l’avantguarda i la creativitat d’allò que va significar el Bulli. Parlem amb ell, aprofitant que fa trenta anys que les guies peninsulars i internacionals es van posar d’acord a assenyalar la revolució que es forjava a la cala Montjoi.

—Volia demanar-vos quan havia estat l’última vegada que us havien preguntat pel Bulli, però és fàcil, perquè n’acabeu de parlar a Madrid Fusión.
—És difícil de separar la meva trajectòria del Bulli. Són vint-i-tres anys de la meva vida que hi vaig dedicar en cos i ànima. I, com li passa a tothom que hi ha treballat, no n’he marxat mai, del Bulli. Una part de la meva ànima hi és, encara.

—Creieu que en deixarem de parlar mai, del Bulli, o, per contra, com més temps passi més en parlarem?
—El llegat de la teva feina es veu amb la repercussió que té en el curs del temps. El Bulli continua vigent i la revolució que s’hi va començar és real. Només cal veure què es fa dins el panorama gastronòmic actual, en què l’empremta del Bulli és molt present.

—El Bulli va tancar el 2011, però és viu en molts cuiners que en continueu el llegat.
—Els cuiners, per una banda, en mantenen viu l’esperit. Nosaltres, la Bulli Foundation…

—I, per una altra banda, el vostre germà va tancar el restaurant, però no ha deixat de barrinar…
—No para, ara més que mai.

—Personalment, que és us ha marcat més de l’experiència del Bulli?
—Jo hi vaig entrar el 25 de març de 1985, encara era un nen. Vaig tenir la sort de viure al restaurant, i això em va marcar molt. Perquè viure la natura d’aquella manera és difícil d’entendre avui. En aquella primera època es van assentar les bases d’allò que va ser el Bulli després. Si mires els documentals que es van fer, Història d’un somni, es veu perfectament com parla i com és la gent que hi va treballar del 1985 al 1995, fins a la publicació de Sabors del Mediterrani. Del 95 endavant és diferent, com és diferent el restaurant. Et fas una idea de com el restaurant modulava la gent i com la gent també modulava el restaurant.

—Us hem d’imaginar llevant-vos cada dia a la cala Montjoi…
—La cosa pitjor era anar-te’n a dormir. És a dir, feia més por anar a dormir que despertar-te. No hi havia llum i la foscor era total. Vivia en una caravana sense vidres, sense pany a la porta. I a vegades havia de sortir a buscar aigua al mig de la nit. Ara, amb el temps, ho considero divertit, però llavors no feia gens de gràcia.

—L’any 2011, quan tanca el Bulli, heu passat de ser un noi de setze anys a ser un professional adult que ja té els projectes propis.
—En Ferran sempre havia dit que a cinquanta anys es retiraria. Amb en Juli Soler ho havia donat tot. Però nosaltres també. I, és clar, quan el 2008 em diuen que al cap de tres anys tanquen la barraca, jo ho aprofito per anar-me’n. El 2009 sóc pare. Ens fèiem grans, començàvem a tenir fills i, com li havia dit a en Ferran, és millor menjar-se la bèstia abans no se’ns mengi ella a nosaltres. Amb el pas el temps es veu que aquella decisió va ser una gran idea: tancar en el millor moment de la seva carrera.

—I comenceu a volar tot sol. Però fins a quin punt ha estat un pes o una sort que sempre us presentin com el germà de Ferran Adrià?
—És una sort. Els germans petits, també en l’àmbit familiar, sempre som els petits, i això és normal. Ara, no som Albert Adrià i Ferran Adrià, som els germans Adrià.
És diferent.

—Quina diferència hi ha?
—En aquesta revolució sempre vaig acompanyar el meu germà. Era al seu costat. Vaig cometre l’error dues vegades –ell diu que van ser tres– de dir-li que no volia ser soci del Bulli. Potser m’ho he guanyat, això de no ser recordats com els germans Adrià. Però n’he après molt, de les equivocacions. La vida és així.

—En algun moment vau tenir la necessitat de distanciar-vos-en, de fer el vostre camí?
—Internament, sempre pensava que sí, que algun dia havia d’agafar el comandament del meu vaixell i obrir alguna cosa, sense saber ben bé què. Perquè jo era cuiner i pastisser. I a la vegada era el director creatiu del Bulli. M’encarregava, amb l’Oriol Castro principalment, de proveir d’idees el restaurant. I, ves com passen les coses. Celebrava el cinquè aniversari del meu fill al Rías de Galícia, i Juan Carlos Iglesias em diu: “Mira, tinc un local que m’han ofert a la cantonada del Paral·lel.” I vam obrir un restaurant, el Tickets, que va ser preciós mentre va durar, però no tot és per sempre. Vam crear el Barri, i ara he reprès des d’un altre punt de vista, perquè crec que la pandèmia ens ha ensenyat molt, l’Enigma.

—Parlàvem del Tickets, que molta gent enyora. De tot el grup el Barri –Bodega 1900, Pakta, Hoja Santa, Niño Viejo…, que va tancar arran de la pandèmia. Sou nostàlgic?
—No. Gens. Entenc que la gent enyori el Tickets i la Bodega, que tenia una clientela bàsicament d’aquí. Senzillament, vaig intentar expressar-me amb la meva feina i, sense voler, obrir diferents camins. El Tickets va socialitzar l’alta cuina. Estimava la família, la gent gran, els nens, les taules grans… Això no passa en un lloc de menú degustació, no passa aquí a l’Enigma. La Bodega va revisar el receptari català tradicional, les tapes, sense sortir-se’n. No hi havia wasabi, no hi havia tatakis ni gyozes de cua de bou.  Vam fer una feina molt seriosa. Després vaig veure que hi havia les noves cuines, que hi havia un forat en aquest àmbit. Vaig obrir un dels primers nikkeis, i ara n’hi ha un a cada cantonada. I amb en Paco Méndez vam obrir Niño Viejo i Hoja Santa. Pel meu fill, la cuina mexicana i peruana són una opció més per triar. I, finalment, la vaig cagar amb aquest [l’Enigma].

—….
—En el bon sentit, perquè crec que ja n’hi havia prou. Va sortir aquest edifici, aquesta planta, i vaig dir que volia tenir un restaurant propi. Aquest és meu, només. La pandèmia s’ho va endur tot, com ja saps, i la veritat és que em va costar molt tornar. A cinquanta anys, penses que ja has fet molt i tornar a posar-te la jaqueta es fa difícil. Durant la pandèmia vaig descobrir com era la vida d’una persona normal, que no es dedicava en cos i ànima, del matí a la nit, de dilluns a diumenge, a treballar. I em va costar molt tornar, com deia.

—Com vau arrencar?
—Vaig prometre a la família que no tornaria a casa de matinada, i vaig començar obrint només a migdia. Vam començar sense menú degustació i no em sortien els comptes. Vam començar a fer tardes, que en dèiem “afternoon drink”. A les cinc de la tarda, la gent que acabava de dinar se n’anava i venia gent nova, fins a quarts de deu del vespre. Però al final vam haver de triar una de les dues fórmules. La nostra opció preferida era aquesta, però el públic volia el menú degustació de sempre.

—Hi ha alternativa al menú degustació dins l’alta cuina?
—Per mi és un mal menor. No sóc partidari de fer un menú degustació, perquè és complex, però a l’hora d’explicar una història i de donar a conèixer la teva cuina és necessari. Passa que limita les visites al restaurant. Al Tickets podies anar-hi un cop el mes, si l’economia t’ho permetia, però aquí vindràs, màxim, dos cops l’any. Hi treballem seixanta persones per a quaranta clients diaris.

—Us surt a compte?
—Surt a compte perquè n’hem après. Fem els comptes molt bé. Sabem que un restaurant és un negoci, i el punt de partida és aquest, els comptes. I, després, sobre això, construïm. Gràcies a això, i a la confiança dels clients, els comptes surten, però no per a fer salts d’alegria.

—La pandèmia us va afectar el negoci, però com la vau viure personalment?
—Estava bloquejat. Ara me n’adono. El que sabia era que em mereixia una mica de descans, de repòs, i agafar aire. Tampoc no tenia pressa. Quan es van acabar els ERTO i la covid se n’havia anat és quan vaig dir: posem-nos el davantal i tornem a arrencar.

—I torneu a cuinar?
—Torno a cuinar. Al principi també vaig anar a mig gas, però un dia recordo perfectament que vaig llevar-me i vaig pensar que això no portava enlloc. Aquí tenim la capacitat, l’experiència, i hem d’anar a totes. Sabia que necessitava tres anys –i ara ja n’han passat dos i mig– per donar a l’Enigma la idea del que hauria pogut ser el Bulli. Òbviament, no som els mateixos, no tinc la capacitat –i això és important, perquè amb diners pagues la creativitat, l’equip, el temps…– però treballem molt seriosament. Cap on ens durà? No ho sé. Quant duraré? Tampoc no ho sé.

—Fèieu referència als diners. És una qüestió a què solem donar poca importància quan parlem amb cuiners. La gastronomia és moltes coses –cultura, alimentació, etc.– però també és un negoci.
—Hi ha qui ven entrepans de dos euros i té un jet privat, i jo que venc un menú de dos-cents vint euros no tinc ni cotxe! Vull dir, entre el negoci i la realitat hi ha un gran marge.

—Heu dit una cosa interessant: la creativitat es paga amb diners.
—Nosaltres al Bulli vam començar destinant una part dels diners al taller i vam enviar dues persones que no treballessin al restaurant, que érem l’Oriol i jo, a Barcelona. Això té un cost, sumat al lloc, al menjar, inversions diferents, col·laboracions amb més professionals, com dissenyadors industrials, químics, gràfics… i no te n’adones i el compte mensual va pujant i pujant. I, per tant, entre el somni, les coses que vols fer, i la realitat, les que pots fer, hi ha una distància. Al Bulli tancàvem sis mesos. Aquí només puc tancar un mes. I ara tenim una cosa que no teníem llavors, que són les xarxes socials. El poder de la informació, del coneixement que es transmet d’una manera immediata. El 1985, per saber què feien Pierre Gaignaire o Michel Bras, havia d’anar al restaurant amb una càmera, comprar la carta i el llibre, fer les fotos, revelar-les… Jo ara puc buscar receptes xineses gràcies a YouTube. Però són una arma de doble tall.

—Què defineix el nou Albert Adrià?
—No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar. No canvio menús, canvio plats segons temporada. Entra producte, entra un nou plat. Ara per exemple, faig una terrina de col, tòfona i foie gras del 1991, revisant la recepta. Un dels plats que vaig fer al Bulli era el flam de foie gras, però com que no tenia els coneixements ni la tecnologia, mires la recepta i no s’aguanta. M’agrada revisar el receptari i jugar amb la tradició.  Aquesta llibertat de no haver de preocupar-me per res. De ser feliç i cuinar bé. I això ho aconsegueixo quan estic tranquil.

—Com heu viscut la fama?
—L’altre dia parlàvem amb l’Alberto Chicote d’aquests joves de dinou i vint anys que corrien per allà Madrid Fusión, i ell em deia: “No volen ser cuiners, volen ser com tu.” Pensen que estaran tot el dia en congressos, que la gent els demanarà fotos. Però entre aquesta percepció i la realitat hi ha un punt mitjà. I el punt mitjà és que em passo tres-cents dies l’any tancat al restaurant. Ni fama ni punyetes. Nosaltres ens obliguem a recordar-nos-ho constantment. Per ser un gran cuiner has de treballar moltes hores, però també has de llegir, has d’aprendre, has de cuinar, has de tallar-te… Quan vaig començar, més aviat m’amagava de dir que era cuiner als amics dels amics!

—Dèieu que l’Enigma necessita tres anys. En fa dos i mig que feu canvis i heu tingut dubtes que heu anat explicant. És inusual, perquè sovint més aviat s’amaguen o es minimitzen els fracassos…
—Sempre m’ha agradat pujar a un escenari o tenir la possibilitat de comunicar a algú la meva feina i ser honest, dir que m’he equivocat. Perquè és que l’èxit és darrere la cortina de l’error. Potser em vaig equivocar triant RCR per fer l’interiorisme d’aquest restaurant, però resulta que vam obrir i al cap de cinc mesos van guanyar el Pritzker. Al final el global és el que guanya. Positiu o negatiu? Positiu? Tens ple, fas un nom i si pots guanyes diners. Negatiu? Tanques. Aquesta és una altra: dediquem una setmana a celebrar l’obertura d’un restaurant i a la defunció el temps d’un cafè.

—Com us imagineu el futur de l’Enigma?
—Primer de tot, hem d’intentar que sigui ple cada vespre, com pràcticament hem aconseguit. Aquesta confiança per a mi és fonamental, perquè sense el client no té cap sentit res. Hem d’oferir al client el que espera de nosaltres. El cognom Adrià és sinònim de creativitat i d’oferir alguna cosa diferent, ni millor ni pitjor. Hem de continuar aquesta línia. Assentar més els pilars del projecte, que no hi hagi dubtes. El reconeixement arriba d’una manera o d’una altra. Però el primer reconeixement és que el client ompli i això s’aconsegueix amb el boca-orella.

—Parlàveu del reconeixement. Tothom tenia coll avall que obtindríeu una o dues estrelles més a la darrera gala i us en vau anar sense cap nova estrella. Com ho vau viure?
—No em puc preocupar pel que no puc canviar. Respecto moltíssim la Guia Michelin.
És una empresa privada que té una filosofia i una manera d’entendre la gastronomia.
L’única cosa que puc fer és treballar cada dia. Cada dia, cada dia, cada dia.

—Teniu un fill. Voldríeu que es dediqués a l’hostaleria?
—Acaba de fer divuit anys i l’encanta. Però que el seu oncle sigui Ferran Adrià i el seu pare Albert Adrià serà una cosa que portarà sempre a sobre. Ara se’n va estudiar direcció d’empreses i gastronomia, i que faci el que vulgui. Jo, sobretot, el que li he ensenyat és a menjar, no l’he disfressat de cuiner. La primera cosa per a començar a cuinar és saber menjar.

—Com les veieu, les noves generacions de cuiners?
—Molt preparades, tècnicament i amb coneixement. Mentalment, tinc dubtes. Perquè t’ha de seguir l’equip, has de convertir-te en un líder. Per una altra banda, crec que els restaurants gastronòmics haurien de quedar com un reducte, un poble de l’Astèrix. I trobar unes altres fórmules, potser més basades en el producte. Tot i que la cuina de producte, ben feta, és molt complicada.

Albert Adrià Acosa (l’Hospitalet de Llobregat, 1969) va encapçalar, amb el seu germà Ferran Adrià, la gran revolució gastronòmica del Bulli, el mític restaurant de Roses, on va entrar a treballar quan tenia setze anys i on, en un primer moment, es va centrar en la pastisseria. Després passar al departament d’R+D i, amb Oriol Castro, es va encarregar de dissenyar el menú anual del restaurant. L’any 2010, amb els germans Iglesias, va engegar el Barri, un projecte que aplegava uns quants restaurants entorn del Paral·lel i el Poble-sec de Barcelona, i que es van trobar obligats a tancar per la pandèmia. El 2022 va obrir l’Enigma, el seu restaurant, amb un disseny arquitectònic espectacular, que, després de tot de canvis conceptuals, encara el futur com una herència destil·lada de l’avantguarda i la creativitat d’allò que va significar el Bulli. Parlem amb ell, aprofitant que fa trenta anys que les guies peninsulars i internacionals es van posar d’acord a assenyalar la revolució que es forjava a la cala Montjoi.

—Volia demanar-vos quan havia estat l’última vegada que us havien preguntat pel Bulli, però és fàcil, perquè n’acabeu de parlar a Madrid Fusión.
—És difícil de separar la meva trajectòria del Bulli. Són vint-i-tres anys de la meva vida que hi vaig dedicar en cos i ànima. I, com li passa a tothom que hi ha treballat, no n’he marxat mai, del Bulli. Una part de la meva ànima hi és, encara.

—Creieu que en deixarem de parlar mai, del Bulli, o, per contra, com més temps passi més en parlarem?
—El llegat de la teva feina es veu amb la repercussió que té en el curs del temps. El Bulli continua vigent i la revolució que s’hi va començar és real. Només cal veure què es fa dins el panorama gastronòmic actual, en què l’empremta del Bulli és molt present.

—El Bulli va tancar el 2011, però és viu en molts cuiners que en continueu el llegat.
—Els cuiners, per una banda, en mantenen viu l’esperit. Nosaltres, la Bulli Foundation…

—I, per una altra banda, el vostre germà va tancar el restaurant, però no ha deixat de barrinar…
—No para, ara més que mai.

—Personalment, que és us ha marcat més de l’experiència del Bulli?
—Jo hi vaig entrar el 25 de març de 1985, encara era un nen. Vaig tenir la sort de viure al restaurant, i això em va marcar molt. Perquè viure la natura d’aquella manera és difícil d’entendre avui. En aquella primera època es van assentar les bases d’allò que va ser el Bulli després. Si mires els documentals que es van fer, Història d’un somni, es veu perfectament com parla i com és la gent que hi va treballar del 1985 al 1995, fins a la publicació de Sabors del Mediterrani. Del 95 endavant és diferent, com és diferent el restaurant. Et fas una idea de com el restaurant modulava la gent i com la gent també modulava el restaurant.

—Us hem d’imaginar llevant-vos cada dia a la cala Montjoi…
—La cosa pitjor era anar-te’n a dormir. És a dir, feia més por anar a dormir que despertar-te. No hi havia llum i la foscor era total. Vivia en una caravana sense vidres, sense pany a la porta. I a vegades havia de sortir a buscar aigua al mig de la nit. Ara, amb el temps, ho considero divertit, però llavors no feia gens de gràcia.

—L’any 2011, quan tanca el Bulli, heu passat de ser un noi de setze anys a ser un professional adult que ja té els projectes propis.
—En Ferran sempre havia dit que a cinquanta anys es retiraria. Amb en Juli Soler ho havia donat tot. Però nosaltres també. I, és clar, quan el 2008 em diuen que al cap de tres anys tanquen la barraca, jo ho aprofito per anar-me’n. El 2009 sóc pare. Ens fèiem grans, començàvem a tenir fills i, com li havia dit a en Ferran, és millor menjar-se la bèstia abans no se’ns mengi ella a nosaltres. Amb el pas el temps es veu que aquella decisió va ser una gran idea: tancar en el millor moment de la seva carrera.

—I comenceu a volar tot sol. Però fins a quin punt ha estat un pes o una sort que sempre us presentin com el germà de Ferran Adrià?
—És una sort. Els germans petits, també en l’àmbit familiar, sempre som els petits, i això és normal. Ara, no som Albert Adrià i Ferran Adrià, som els germans Adrià.
És diferent.

—Quina diferència hi ha?
—En aquesta revolució sempre vaig acompanyar el meu germà. Era al seu costat. Vaig cometre l’error dues vegades –ell diu que van ser tres– de dir-li que no volia ser soci del Bulli. Potser m’ho he guanyat, això de no ser recordats com els germans Adrià. Però n’he après molt, de les equivocacions. La vida és així.

—En algun moment vau tenir la necessitat de distanciar-vos-en, de fer el vostre camí?
—Internament, sempre pensava que sí, que algun dia havia d’agafar el comandament del meu vaixell i obrir alguna cosa, sense saber ben bé què. Perquè jo era cuiner i pastisser. I a la vegada era el director creatiu del Bulli. M’encarregava, amb l’Oriol Castro principalment, de proveir d’idees el restaurant. I, ves com passen les coses. Celebrava el cinquè aniversari del meu fill al Rías de Galícia, i Juan Carlos Iglesias em diu: “Mira, tinc un local que m’han ofert a la cantonada del Paral·lel.” I vam obrir un restaurant, el Tickets, que va ser preciós mentre va durar, però no tot és per sempre. Vam crear el Barri, i ara he reprès des d’un altre punt de vista, perquè crec que la pandèmia ens ha ensenyat molt, l’Enigma.

—Parlàvem del Tickets, que molta gent enyora. De tot el grup el Barri –Bodega 1900, Pakta, Hoja Santa, Niño Viejo…, que va tancar arran de la pandèmia. Sou nostàlgic?
—No. Gens. Entenc que la gent enyori el Tickets i la Bodega, que tenia una clientela bàsicament d’aquí. Senzillament, vaig intentar expressar-me amb la meva feina i, sense voler, obrir diferents camins. El Tickets va socialitzar l’alta cuina. Estimava la família, la gent gran, els nens, les taules grans… Això no passa en un lloc de menú degustació, no passa aquí a l’Enigma. La Bodega va revisar el receptari català tradicional, les tapes, sense sortir-se’n. No hi havia wasabi, no hi havia tatakis ni gyozes de cua de bou.  Vam fer una feina molt seriosa. Després vaig veure que hi havia les noves cuines, que hi havia un forat en aquest àmbit. Vaig obrir un dels primers nikkeis, i ara n’hi ha un a cada cantonada. I amb en Paco Méndez vam obrir Niño Viejo i Hoja Santa. Pel meu fill, la cuina mexicana i peruana són una opció més per triar. I, finalment, la vaig cagar amb aquest [l’Enigma].

—….
—En el bon sentit, perquè crec que ja n’hi havia prou. Va sortir aquest edifici, aquesta planta, i vaig dir que volia tenir un restaurant propi. Aquest és meu, només. La pandèmia s’ho va endur tot, com ja saps, i la veritat és que em va costar molt tornar. A cinquanta anys, penses que ja has fet molt i tornar a posar-te la jaqueta es fa difícil. Durant la pandèmia vaig descobrir com era la vida d’una persona normal, que no es dedicava en cos i ànima, del matí a la nit, de dilluns a diumenge, a treballar. I em va costar molt tornar, com deia.

—Com vau arrencar?
—Vaig prometre a la família que no tornaria a casa de matinada, i vaig començar obrint només a migdia. Vam començar sense menú degustació i no em sortien els comptes. Vam començar a fer tardes, que en dèiem “afternoon drink”. A les cinc de la tarda, la gent que acabava de dinar se n’anava i venia gent nova, fins a quarts de deu del vespre. Però al final vam haver de triar una de les dues fórmules. La nostra opció preferida era aquesta, però el públic volia el menú degustació de sempre.

—Hi ha alternativa al menú degustació dins l’alta cuina?
—Per mi és un mal menor. No sóc partidari de fer un menú degustació, perquè és complex, però a l’hora d’explicar una història i de donar a conèixer la teva cuina és necessari. Passa que limita les visites al restaurant. Al Tickets podies anar-hi un cop el mes, si l’economia t’ho permetia, però aquí vindràs, màxim, dos cops l’any. Hi treballem seixanta persones per a quaranta clients diaris.

—Us surt a compte?
—Surt a compte perquè n’hem après. Fem els comptes molt bé. Sabem que un restaurant és un negoci, i el punt de partida és aquest, els comptes. I, després, sobre això, construïm. Gràcies a això, i a la confiança dels clients, els comptes surten, però no per a fer salts d’alegria.

—La pandèmia us va afectar el negoci, però com la vau viure personalment?
—Estava bloquejat. Ara me n’adono. El que sabia era que em mereixia una mica de descans, de repòs, i agafar aire. Tampoc no tenia pressa. Quan es van acabar els ERTO i la covid se n’havia anat és quan vaig dir: posem-nos el davantal i tornem a arrencar.

—I torneu a cuinar?
—Torno a cuinar. Al principi també vaig anar a mig gas, però un dia recordo perfectament que vaig llevar-me i vaig pensar que això no portava enlloc. Aquí tenim la capacitat, l’experiència, i hem d’anar a totes. Sabia que necessitava tres anys –i ara ja n’han passat dos i mig– per donar a l’Enigma la idea del que hauria pogut ser el Bulli. Òbviament, no som els mateixos, no tinc la capacitat –i això és important, perquè amb diners pagues la creativitat, l’equip, el temps…– però treballem molt seriosament. Cap on ens durà? No ho sé. Quant duraré? Tampoc no ho sé.

—Fèieu referència als diners. És una qüestió a què solem donar poca importància quan parlem amb cuiners. La gastronomia és moltes coses –cultura, alimentació, etc.– però també és un negoci.
—Hi ha qui ven entrepans de dos euros i té un jet privat, i jo que venc un menú de dos-cents vint euros no tinc ni cotxe! Vull dir, entre el negoci i la realitat hi ha un gran marge.

—Heu dit una cosa interessant: la creativitat es paga amb diners.
—Nosaltres al Bulli vam començar destinant una part dels diners al taller i vam enviar dues persones que no treballessin al restaurant, que érem l’Oriol i jo, a Barcelona. Això té un cost, sumat al lloc, al menjar, inversions diferents, col·laboracions amb més professionals, com dissenyadors industrials, químics, gràfics… i no te n’adones i el compte mensual va pujant i pujant. I, per tant, entre el somni, les coses que vols fer, i la realitat, les que pots fer, hi ha una distància. Al Bulli tancàvem sis mesos. Aquí només puc tancar un mes. I ara tenim una cosa que no teníem llavors, que són les xarxes socials. El poder de la informació, del coneixement que es transmet d’una manera immediata. El 1985, per saber què feien Pierre Gaignaire o Michel Bras, havia d’anar al restaurant amb una càmera, comprar la carta i el llibre, fer les fotos, revelar-les… Jo ara puc buscar receptes xineses gràcies a YouTube. Però són una arma de doble tall.

—Què defineix el nou Albert Adrià?
—No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar. No canvio menús, canvio plats segons temporada. Entra producte, entra un nou plat. Ara per exemple, faig una terrina de col, tòfona i foie gras del 1991, revisant la recepta. Un dels plats que vaig fer al Bulli era el flam de foie gras, però com que no tenia els coneixements ni la tecnologia, mires la recepta i no s’aguanta. M’agrada revisar el receptari i jugar amb la tradició.  Aquesta llibertat de no haver de preocupar-me per res. De ser feliç i cuinar bé. I això ho aconsegueixo quan estic tranquil.

—Com heu viscut la fama?
—L’altre dia parlàvem amb l’Alberto Chicote d’aquests joves de dinou i vint anys que corrien per allà Madrid Fusión, i ell em deia: “No volen ser cuiners, volen ser com tu.” Pensen que estaran tot el dia en congressos, que la gent els demanarà fotos. Però entre aquesta percepció i la realitat hi ha un punt mitjà. I el punt mitjà és que em passo tres-cents dies l’any tancat al restaurant. Ni fama ni punyetes. Nosaltres ens obliguem a recordar-nos-ho constantment. Per ser un gran cuiner has de treballar moltes hores, però també has de llegir, has d’aprendre, has de cuinar, has de tallar-te… Quan vaig començar, més aviat m’amagava de dir que era cuiner als amics dels amics!

—Dèieu que l’Enigma necessita tres anys. En fa dos i mig que feu canvis i heu tingut dubtes que heu anat explicant. És inusual, perquè sovint més aviat s’amaguen o es minimitzen els fracassos…
—Sempre m’ha agradat pujar a un escenari o tenir la possibilitat de comunicar a algú la meva feina i ser honest, dir que m’he equivocat. Perquè és que l’èxit és darrere la cortina de l’error. Potser em vaig equivocar triant RCR per fer l’interiorisme d’aquest restaurant, però resulta que vam obrir i al cap de cinc mesos van guanyar el Pritzker. Al final el global és el que guanya. Positiu o negatiu? Positiu? Tens ple, fas un nom i si pots guanyes diners. Negatiu? Tanques. Aquesta és una altra: dediquem una setmana a celebrar l’obertura d’un restaurant i a la defunció el temps d’un cafè.

—Com us imagineu el futur de l’Enigma?
—Primer de tot, hem d’intentar que sigui ple cada vespre, com pràcticament hem aconseguit. Aquesta confiança per a mi és fonamental, perquè sense el client no té cap sentit res. Hem d’oferir al client el que espera de nosaltres. El cognom Adrià és sinònim de creativitat i d’oferir alguna cosa diferent, ni millor ni pitjor. Hem de continuar aquesta línia. Assentar més els pilars del projecte, que no hi hagi dubtes. El reconeixement arriba d’una manera o d’una altra. Però el primer reconeixement és que el client ompli i això s’aconsegueix amb el boca-orella.

—Parlàveu del reconeixement. Tothom tenia coll avall que obtindríeu una o dues estrelles més a la darrera gala i us en vau anar sense cap nova estrella. Com ho vau viure?
—No em puc preocupar pel que no puc canviar. Respecto moltíssim la Guia Michelin.
És una empresa privada que té una filosofia i una manera d’entendre la gastronomia.
L’única cosa que puc fer és treballar cada dia. Cada dia, cada dia, cada dia.

—Teniu un fill. Voldríeu que es dediqués a l’hostaleria?
—Acaba de fer divuit anys i l’encanta. Però que el seu oncle sigui Ferran Adrià i el seu pare Albert Adrià serà una cosa que portarà sempre a sobre. Ara se’n va estudiar direcció d’empreses i gastronomia, i que faci el que vulgui. Jo, sobretot, el que li he ensenyat és a menjar, no l’he disfressat de cuiner. La primera cosa per a començar a cuinar és saber menjar.

—Com les veieu, les noves generacions de cuiners?
—Molt preparades, tècnicament i amb coneixement. Mentalment, tinc dubtes. Perquè t’ha de seguir l’equip, has de convertir-te en un líder. Per una altra banda, crec que els restaurants gastronòmics haurien de quedar com un reducte, un poble de l’Astèrix. I trobar unes altres fórmules, potser més basades en el producte. Tot i que la cuina de producte, ben feta, és molt complicada.

Xavier Godàs va ser el candidat de Nova Esquerra Nacional a presidir ERC i, en aquesta entrevista, exerceix de portaveu d’aquest espai polític, com ell el defineix. El seu sector no tan sols continua actiu al partit sinó que es mobilitzarà en el debat d’esmenes a les ponències que es debatran internament fins al congrés de mitjan març. Godàs és crític amb la direcció d’Oriol Junqueras i Elisenda Alamany. Creu que ERC dóna estabilitat al PSC encara que no negociï el pressupost, assegura que l’organització no es recús i avisa que Junqueras té les mans lligades per la repressió. Godàs està convençut que és inevitable que hi hagi un canvi al partit, encara que no s’hagi fet en aquest congrés.

—NEN ja no és una candidatura. Us constituireu d’alguna manera?
—Nova Esquerra Nacional és un espai polític d’Esquerra Republicana. Perviu a partir d’afinitats segons el programa que vam presentar en el seu moment i de la contribució que volem fer a Esquerra a partir de les tesis que hem anat proposant durant tot aquest temps.

—Quina valoració feu d’aquests primers mesos de la presidència d’Oriol Junqueras?
—Es fa allò que es preveia: anar fent. En campanya vam dir que amb el PSC i el PSOE s’havien de cobrar factures, que vol dir bàsicament que has d’entrar en l’arena política i treure rèdit de tot allò que s’ha acordat. L’actual direcció diu que serà molt dura amb el PSC aquí i, en canvi, està molt adaptada a les necessitats del PSOE al conjunt de l’estat. És a dir, opta per una posició de suport permanent al Partit Socialista. Descric uns fets, no els jutjo. Donar suport al PSOE d’una manera sistemàtica implica donar suport al conjunt de la política de relacions amb el PSC a Catalunya. Teníem la tesi inicial que la direcció mantindria un plantejament de partit que pretén agradar a tothom, una política que se centra en el curt termini, que no té horitzó estratègic i no proposa reptes que eren propis d’ERC en termes d’objectius finalistes. Sap greu dir-ho d’aquesta manera. No genera il·lusió ni tan sols en la base de suport.

—ERC s’ha negat a negociar el pressupost d’Illa. Com ho interpreteu?
—Vam dir que havíem de ser exigents. Però parlem de política en sentit estricte i no de desitjos només. No pots dir que no hi haurà pressupost el 2025 perquè el PSC ha de respondre als acords d’investidura. Això sempre genera un element de temps que no s’ha de menystenir: alguns acords triguen més a arribar no perquè hi hagi mala voluntat, sinó perquè és impossible que vagin ràpid. Han de passar altres coses. D’entrada, que hi hagi canvis legislatius molt importants al congrés dels diputats. No hi haurà pressupost, però s’aprovaran les ampliacions de crèdit. Per tant, la governabilitat aquí és la qüestió clau. Si la governabilitat es garanteix per la via d’acords fora del que seria la negociació de pressupost, la conseqüència és que es mantindrà. Cal preveure que es donarà suport als elements centrals de governabilitat del PSC a Catalunya. Sóc partidari d’entrar en el fang.

—Què vol dir entrar en el fang?
—Doncs que no has de deixar cap porta tancada a avançar. He estat alcalde, hem hagut de fer pressupostos i els hem hagut de negociar. M’han fet suar la cansalada.

—ERC hauria d’haver intentat de negociar-los?
—Cal clarificar aquesta política general d’ERC en relació amb Catalunya i amb l’estat. Costa d’entendre que a Catalunya siguis tan exigent pel que fa al govern d’Illa, siguis molt poc exigent pel que fa al govern de Collboni quan dónes suport a un pressupost al qual l’alcalde diu que no en donarà curs, i que al congrés dels diputats, cada vegada que hi ha alguna mena de conflicte –com en el cas del decret òmnibus– la intervenció d’ERC per la via del senyor Rufián sigui gairebé de fer de govern del PSOE. És difícil d’entendre.

—Voleu dir que la negativa a negociar amb el PSC és més aviat cosmètica?
—Em sembla que té un recorregut estètic, bàsicament. Hi havia un company vostre que em feia una reflexió: quan tu dius que d’això, ni parlar-ne, surts de la foto. Tothom juga les seves cartes, tothom està en l’arena de la relació i de la negociació. Quina és l’estratègia que justifica una relació, una negociació, o fins i tot el fet evident que a vegades t’has de plantar? I el resultat final de la situació actual és que, malgrat que hi ha una confrontació superficial, diríem, amb el govern d’Illa, molt centrada en el pressupost del 2025, el còmput general que fa ERC, des del punt de vista més aviat de l’opinió pública, és tombar-se al partit socialista.

—Teniu contacte amb Oriol Junqueras o amb la direcció d’ERC?
—Jo, particularment, no.

—Us estranya no tenir-ne?
—Jo en tindria. Guanyar un congrés vol dir que la direcció és legítima, només faltaria, i que, per tant, és qui ha de tirar endavant ERC. Però més enllà d’això, el fet de guanyar un congrés i sistemàticament dir que som un sol partit, i que hem de tenir una sola veu, que ja no hi ha candidatures, i que no hi hagi cap altre moviment en relació amb les altres candidatures que no sigui el que veiem habitualment a la premsa, no funciona, i segueix una lògica militaritzada d’una organització política democràtica. Perquè ERC no és un bloc monolític en aquest moment. Això és una virtut, més que un defecte, i el que cal és intentar d’integrar discrepàncies, afrontar el conflicte amb els altres espais per tirar endavant el partit. Això no ha passat i no crec que passi.

—El partit no es recús?
—Sincerament, crec que no. Que la direcció actual fa les seves trobades territorials i que mira de parlar amb tothom? És clar, només faltaria. És molt important que ho facin. Però no es pot dir que s’hagi recosit o que es recusi. Perquè per a recosir, ja que som un partit polític, has de poder parlar amb l’altre que discrepa de tu políticament. De què? De política, de model de partit, d’estratègia, de casos concrets, de què fem i què no fem en relació amb el pressupost, i de qualsevol altra qüestió important per ser útils a la societat catalana. Enfocar un diàleg amb qui discrepa és recosir. Dir que som un sol partit, que hem de tenir una sola veu i que s’ha acabat el temps de les candidatures, no.

—Us van proposar de formar part de les comissions de les ponències del congrés…
—Potser és una perspectiva una mica clàssica de la política. Però si tu vols tenir contacte amb l’altre, no li dius que has muntat una comissió i a veure si et faria gràcia de participar-hi: una persona per comissió quan n’hi ha quinze. Nosaltres vam aconseguir el 42,2%, i anàvem a contracorrent. Abans quedes i dius: com ho fem això? Quina comissió muntem amb la resta de candidatures?

—Presentareu una esmena perquè la presidència i la secretaria general no puguin ser càrrecs institucionals. En realitat, és una esmena a la direcció actual?
—No. Estem convençuts que un partit que pretén l’emancipació social i l’alliberament nacional ha d’estar autocentrat. L’organització política com a tal és molt important, ha de poder perviure en moments d’auge i de crisi. Per tant, les responsabilitats institucionals, que en volem, no han de supeditar la capacitat de l’organització per a marcar una línia. S’ha dit moltes vegades que volem fer com els bascs. No és que ho tinguin en l’ADN, és que segurament el conflicte basc els ha portat a dissenyar organitzacions polítiques potents. A Catalunya ens diuen, d’una manera poc científica, que tendim més al lideratge messiànic. Doncs és un problema. Si anem seriosament a aconseguir els objectius, hem de tenir organitzacions polítiques potents, igual que una societat civil autònoma, la capacitat de mobilització que havíem tingut i la capacitat institucional. Que l’actual president és Oriol Junqueras? Que l’actual secretària general és Elisenda Alamany? Sí, però podria ser un altre i diríem el mateix. I podem parlar de quan s’implementa, però és una proposta sincera, i és política. No tenim interès a parlar de les agendes personals de cadascú. ERC ha d’encarrilar d’una vegada un debat a fons sobre model de partit i sobre l’estratègia política en el camp de l’esquerra d’alliberament nacional.

—Estaríeu disposats a negociar un temps de carència perquè s’apliqués?
—Per a parlar de model partit, estem completament oberts. Treballarem aquesta setmana, perquè és una esmena anunciadíssima i la que més ha interessat. És important tenir una organització política centrada en si mateixa, capacitada per a elaborar estratègia política, tenir un capital humà important que la faci créixer, i això vol dir que la presidència i la secretaria general s’han de dedicar al partit. L’esmena als estatuts que altres plantegen perquè la presidència del partit sigui automàticament la candidatura a la presidència de la Generalitat és un error garrafal, perquè disminueix l’organització, i impossibilita que qualsevol militant d’ERC tingui la possibilitat de concórrer a unes primàries.

—En una de les ponències es parla d’una conferència nacional sobiranista. Hi veieu reflectida la proposta que vau fer en aquesta línia?
—He pogut fer una primera lectura de la ponència estratègica i no, no és la nostra. Nosaltres dèiem: una conferència de les esquerres independentistes i sobiranistes. I el nostre objectiu és contribuir decisivament a reorganitzar l’espai de l’esquerra nacional, que és hegemònicament independentista, i contribuir al procés d’alliberament nacional. S’ha constatat, històricament parlant, i no fa pas tant, que des d’aquest espai es podia créixer. Volem ser un partit gran, centrat en l’esquerra nacional, no un partit que per a fer-se gran ha de saltar el perímetre de l’esquerra nacional i anar a pescar en un àmbit en què sóc tan català com espanyol, etc. Això si volem ser nació i exercir l’autodeterminació. Si no ho volem, tot i que ho declarem, parlem d’una altra cosa: d’un partit que es converteix en una gestora d’agendes personals. Per tant, és als antípodes de ser el partit republicà que hem de mantenir de cara al futur.

—També es preveu el 2031 com l’any per a aconseguir una majoria social i institucional, però no es fixa data per a cap referèndum ni embat.
—Qui discreparà del fet que el 2031 siguem més? No, ningú. Ja hi estic d’acord. Crec que ens falta mètode. Al conjunt de l’independentisme, no només a ERC. Sabem que per a arribar a exercir el dret d’autodeterminació hem de ser una majoria social que pugui arribar a guanyar un referèndum i abans d’això que el posi damunt la taula. Això vol dir confrontar perquè es faci inevitable com a sortida per resoldre un conflicte. Confrontar, no resoldre el conflicte. Hem de fer crònic el conflicte fins que no hi hagi una solució. Com hi arribem és molt més important que la data. L’àmbit municipal torna a ser clau, com el 1931. És el lloc on la institucionalitat i la capacitat contra-hegemònica de la mobilització és més important, on es pot trenar molt més. I perquè és la trama institucional republicana més gran que podem arribar a tenir. No ens podem passar tota la dècada dels 30 especulant. El 2031 hi ha unes eleccions municipals. Si el 2035, per posar una data, no hem arribat a generar la possibilitat fàctica de fer un assalt de sobirania, el país en sortirà malament. Som més dèbils que no ho érem fa deu anys. La nació, com a tal, és més dèbil. S’ha de tornar a construir nació. No podem posar dates, però la dècada dels 30 ha de ser determinant.

—ERC ha eliminat les referències a un pacte de claredat.
—Tot això, la veritat, és molt poc important. Quan tens la capacitat d’exercir l’autodeterminació s’ha de buscar la fórmula. El que està clar és que vivim en un marc geopolític on és realment complicat pensar que pots imposar-la per la via insurreccional. Perquè el marc geopolític és la Unió Europea, l’estat espanyol i el francès no en són la perifèria. Val la pena que tinguem una afinitat estratègica amb altres processos d’alliberament nacional: el basc, el gallec, l’escocès, la reunificació d’Irlanda. Hi ha una doble dimensió: la capacitat d’implantació territorial que tens i la capacitat d’aliança amb uns altres processos d’alliberament nacional en el marc de la UE. Ho tenim francament difícil. Però si només especulem i fem discursos i diem que hem de ser més, però no diem com, llavors ho tindrem encara més difícil. En el marc de l’estat espanyol hem de concertar. Mentrestant, hem de prendre com a objectiu la monarquia: una crisi de sistema permet obrir portes a l’alliberament.

—Esteu en contra de la modificació de l’article 2 dels estatuts per obrir ERC a no independentistes. Què significaria per a vosaltres que s’aprovés?
—No s’aprovarà perquè l’actual direcció ja no planteja aquesta possibilitat. I jo no crec que la militància d’ERC estigui per fer aquests passos. Joan Tardà té tota la legitimitat del món per a plantejar una esmena en aquest sentit i afavorir el debat polític. És possible fer créixer l’opció sobiranista i d’esquerres sense recórrer a aquestes fórmules. Si no, hauria estat impossible arribar on ho hem fet.

—Una part d’Esquerra se’n sentiria fora, si tirés endavant?
—Sí, és clar que passaria. La militància d’ERC déu n’hi do el que ha assumit. Ha assumit el conflicte del 2017, la repressió, el canvi d’estratègia… Perquè el 2017 havíem de tocar la lluna i no la vam tocar. Ha hagut d’aguantar una davallada important, la desorientació… I ara una part important d’aquesta militància ha dit que continuï la mateixa trajectòria. D’acord. Ara, no crec que estigui per massa més alegries. Hi ha una cosa evident: ara hi haurà el congrés del març, i les eleccions del 2027. Però ERC, allò que hauria pogut fer bé fins el 14 de desembre, ho haurà de tornar a fer més endavant.

—Creieu que el canvi s’acabarà fent?
—Si no hi ha un canvi, l’esquerra sucursalista del PSOE mantindrà les posicions de poder i les augmentarà i, en l’àmbit nacional, l’extrema dreta creixerà. Per tant, l’espai de progrés nacional de l’esquerra disminuirà encara més. I, en general, l’àmbit sobiranista també declinarà encara més. No és creïble per a la ciutadania en general, no dic ja per a les militàncies, que són una altra història, que qui comandi aquesta etapa sigui qui va arribar fins el 2017. La repressió marca. Tens les mans lligades, faràs el mateix de sempre.

—Creieu que Oriol Junqueras té les mans lligades?
—Crec que l’independentisme en general té les mans lligades per no haver entès que hi hauria d’haver hagut l’entesa per a una pista d’aterratge, quan la repressió s’ha plantejat només des de la perspectiva humanitària s’ha anat despolititzant. ERC s’ha hagut de concentrar en la qüestió antirepressiva i ho va haver de fer des d’un primer moment sobretot des del punt de vista humanitari, tot i que les declaracions fossin unes altres. Això tenalla les organitzacions polítiques i fa que la repressió, si es personalitza, generi una dinàmica infernal en què la repressió acaba explicant que qui era al davant ha de continuar-hi, sigui com sigui, fins que això no s’acabi, per molt que les coses no vagin bé. Això li ha passat al conjunt de l’independentisme. El dia que la repressió deixi de ser una llosa per a actius tan importants com Oriol Junqueras i el president Puigdemont, llavors ja no hi haurà excusa.

—Teniu algunes coincidències amb Foc Nou. Preveieu d’arribar a alguna mena d’entesa per a defensar-les?
—Estem oberts a parlar amb tothom amb qui coincidim. Però nosaltres pretenem anar fent via en el debat polític. És bo per a ERC i el país.

—Vau ser molt crítics amb la Comissió de la Veritat. Què n’espereu, ara que ja funciona?
—Com a militant de base, estic a l’expectativa de quin serà el resultat de la Comissió de la Veritat, que ara és la comissió de les suposades estructures paral·leles. Tot aquest tema s’ha portat molt malament. Ha estat una arma llancívola en tota la campanya. Acusaven NEN de tenir components que havien promogut aquestes estructures paral·leles. La meva hipòtesi, ara parlo com a Xavier, és que és una gran comèdia. I, a mi, les comèdies, en política, no m’agraden. Si acaba amb un document ecumènic que digui que han passat coses i que no tornaran a passar, crec que a la militància no li agradarà. Detecto que la militància està una miqueta fins al capdamunt d’aquests temes. Perquè se n’ha especulat molt, massa, durant massa temps.

—Més endavant hi haurà els congressos territorials. Hi presentareu candidatures?
—Aquesta qüestió ens interessa pel que fa al debat polític, al partit i a l’estratègia, no per a adquirir quotes d’influència, perquè tindrem un conseller nacional més o un secretari general de no sé quina federació comarcal. Perquè això, sense una línia política, no vol dir res. Ho veurem en cada cas, però no seguim la consigna que no es pot discrepar i que, per tant, no hi pot haver més d’una candidatura. Només faltaria que, en aquest punt, fos un gran anatema que hi hagués prou discrepància perquè algú intentés una candidatura alternativa. I tant que sí. Endavant, si això és possible. En cada cas, actuarem en conseqüència amb allò que decidim amb la gent que a cada lloc milita.

—Una última pregunta. En la llarga campanya interna es va parlar molt d’una purga. S’han mantingut la majoria dels càrrecs, amb algunes excepcions, com ara la de Marta Vilalta al grup parlamentari. Com veieu la situació?
—La paraula purga, com la Comissió de la Veritat, em remet a una cosa estalinista. Volia dir, bàsicament, que t’enviaven al gulag i et treien de circulació. És una paraula molt grossa. Què passa, en realitat? Hi ha una versió més postmoderna de la purga: tu mantens la teva posició, però et trec funcions. Cal veure si cadascú amb la posició ratificada per la direcció té les mateixes funcions i projecció pública.

—I creieu que no?
—Jo crec que no, com a observador exterior. Em sembla que és evident que no.

La Mary ha crescut a l’Anglaterra del segle XVIII, a l’ombra dels seus germans, ignorada per la família fins que es mor la mare i el pare l’obliga a casar-se amb un home a qui no estima. I malgrat tot, ella ha aconseguit de fer-se un caràcter amable i solidari, sempre disposada a ajudar qui més ho necessita. Com l’Ann, una amiga sense possibles i de salut fràgil. Quan el marit de la Mary marxa a París per negocis, elles dues ho aprofiten per a viatjar a Lisboa. Confien que el canvi d’aires els anirà bé. S’instal·len en un sanatori luxós, on coneixen en Henry. Però l’Ann empitjora i es mor, i la Mary decideix de tornar a Londres per donar la notícia a la mare de la finada i es queda amb ella per ajudar-la en el que pugui. Al cap d’un temps, torna en Henry. I aviat torna el marit… Mary, una ficció, de Mary Wollstonecraft, novel·la traduïda per Esther Tallada i publicada per Cal Carré, arribarà a les llibreries la setmana entrant.

Llegiu un fragment de Mary, una ficció, de Mary Wollstonecraft (Cal Carré).

Antònia Carré-Pons, responsable de l’editorial Cal Carré, explica als lectors de VilaWeb:

“Publicar aquesta novel·la de Mary Wollstonecraft (1759-1797) és un motiu de satisfacció doble. Primer, perquè l’autora és molt coneguda per haver estat una pionera del feminisme (i perquè és la mare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein), però no ho és tant com a novel·lista. Va escriure dues novel·les que demostren que és una escriptora autèntica, amb molta capacitat per a crear vius personatges, idees i emocions. I totes dues novel·les les hem publicades a Cal Carré: Maria o el món contra les dones va ser la primera, el 2023, i ara publiquem Mary, una ficció. El segon motiu de satisfacció és que és la primera vegada que es tradueixen al català aquestes dues novel·les i que Esther Tallada fa brillar la prosa de Wollstonecraft com es mereix. Llegir-la és gaudir-ne i també patir-la, perquè la història dramàtica que explica ens arrossega des de la primera pàgina fins a l’última. A Mary, una ficció, per exemple, hi ha una tempesta durant un viatge en vaixell que és colpidora, memorable.

Un aspecte que crida l’atenció de les novel·les de Wollstonecraft és la insistència en el nom propi: ella es diu Mary i les dues novel·les que ha escrit són protagonitzades per una Mary i una Maria. Hem de pensar que una autora de la talla de Wollstonecraft no té prou imaginació a l’hora de triar un nom per als seus personatges? Per descomptat que no. Estic convençuda que la tria és voluntària i que Wollstonecraft vol deixar ben clares dues coses: que els seus personatges femenins tenen trets autobiogràfics rellevants i que vol establir una línia de continuïtat entre totes dues novel·les. Al capdavall, i per a resumir, el que fa amb les seves obres de ficció és donar forma literària a les idees feministes que defensa a la Vindicació dels drets de la dona i a més assaigs: les noies tenen dret de rebre una educació igual que els nois, tenen dret de poder guanyar-se la vida amb el seu treball, tenen dret de triar lliurement la persona amb qui es volen casar, si és que decideixen de fer-ho.

Escrita abans que la Vindicació dels drets de la dona (1792), Mary, una ficció (1788) és una novel·la de finals tràgics que rebutja els models femenins que la societat del segle XVIII oferia. Wollstonecraft va eixamplar els anhels de llibertat de la Revolució Francesa també per a les dones i ens va explicar la sororitat abans que aquesta tingués nom. La Mary és una heroïna apassionada que precedeix Jane Eyre. Llegim-les i reivindiquem-les, perquè la societat que deixa de lluitar pels seus drets està condemnada a perdre’ls.”

Els Mossos d’Esquadra han detingut quatre persones per un tiroteig des d’un cotxe a Vilafranca del Penedès. Fonts policíaques han explicat a l’ACN que els arrestats, que acumulen una trentena d’antecedents, van ser interceptats a Reus una volta la policia va ser alertada que els autors del tiroteig havien fugit en cotxe des del Penedès cap al Camp de Tarragona. Són investigats per delictes de lesions i tinença il·lícita d’armes.

Segons el diari digital El Caso, els detinguts van aturar ahir a la tarda el cotxe a l’avinguda de Tarragona de Vilafranca i van obrir foc contra un home, a qui van ferir.

Els Mossos van localitzar el cotxe amb quatre persones a dins a l’avinguda del Comerç de Reus i van arrestar-ne inicialment un dels ocupants, un noi de vint anys amb dos antecedents, perquè tenia una ordre de detenció prèvia.

Cap al vespre, després de fer més indagacions, van acabar detenint els altres tres homes que viatjaven al vehicle: un de cinquanta anys amb quatre antecedents i dos joves de vint-i-quatre anys amb dinou antecedents i vuit, respectivament.

La Federació Llull ha tancat l’Any Estellés amb un homenatge emotiu a Vicent Andrés Estellés al seu Burjassot natal (Horta). Les entitats han reivindicat la figura del poeta i el seu llegat per “continuar defensant i promovent el català, que és la llengua pròpia i el nervi de la nació”.

La Federació Llull –integrada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear, amb el suport de la Plataforma Cent d’Estellés– ha organitzat un acte a la plaça de l’Ajuntament, on hi ha l’estàtua d’Estellés.

A l’acte han assistit la presidenta d’ACPV, Anna Oliver; el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, i el president de l’Obra Cultural Balear i de la Federació Llull, Antoni Llabrés. També hi ha participat part de la família

Durant l’homenatge, els representants de totes tres entitats han destacat la importància d’Estellés com a “referent literari” i n’han elogiat l’obra com “un llegat fonamental per a la cultura en català”.

L’acte ha inclòs una ofrena simbòlica de llibres, que pretenia representar “la transmissió de la literatura i la cultura com a patrimoni col·lectiu”. Així mateix, l’actor Francesc Anyó ha recitat fragments de l’obra d’Estellés.

La presidenta d’ACPV ha advertit de “la necessitat de revertir la mala situació” i la “posició de risc” del català, segons els indicadors sobre l’ús de la llengua als territoris de parla catalana. “Malgrat això, el que patim són situacions d’atac des dels governs centralistes i d’extrema dreta, i des del sistema judicial, que retalla les polítiques educatives i l’exercici dels drets lingüístics”, ha lamentat.

“Per a fer front a aquesta realitat, l’aliança entre les entitats que treballem pel país i la llengua és més necessària que mai. Cal fomentar-ne l’ús entre nous parlants, joves i en àmbits com el lleure. Com el poeta de Burjassot, fomentarem l’ús de la llengua per tota la terra i el mar”, ha reivindicat.