Vilaweb.cat

Restringeixen durant 24 hores la mobilitat en una vintena de municipis valencians

El Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) ha anunciat que, a causa del nou temporal d’avui i com a mesura preventiva, es restringeix la circulació de vehicles privats d’avui a les 18.00 fins demà a les 18.00 en una vintena de municipis del País Valencià.

Concretament, són Alaquàs, Albal, Aldaia, Alfafar, Algemesí, Alginet, Benetússer, Beniparrell, Catarroja, Xiva, Guadassuar, Alcúdia, Llocnou de la Corona, Massanassa, Paiporta, Picanya, Sedaví, Torrent i les pedanies del sud de València i Xirivella.

Ho ha anunciat la directora general de Prevenció d’Incendis Forestals, Rosa Tourís, després de la reunió del CECOPI d’avui. Són exempts d’aquesta mesura els desplaçaments urgents justificats adequadament per algun dels motius següents: assistència a centres, serveis i establiments sanitaris; retorn al lloc de residència habitual o familiar; assistència i cura a persones grans, menors, dependents, persones amb discapacitat o persones especialment vulnerables; i també per raons de força major o situacions de necessitat i qualsevol altra activitat de naturalesa anàloga.

The Guardian anuncia que deixa X, l’antic Twitter

El diari britànic The Guardian, que té una gran influència internacional, ha anunciat que deixava la xarxa social X, l’antic Twitter, on acumula prop d’onze milions de seguidors. “Pensem que els beneficis d’estar a X ara són superats pels perjudicis i que els recursos es podrien utilitzar millor a promocionar el nostre periodisme en uns altres llocs”, diuen en una publicació. The Guardian és el primer dels grans mitjans que deixa aquesta xarxa social.

La decisió, que feia temps que estudiaven, es fonamenta en el contingut sovint pertorbador que es troba o que es promou a X, incloent-hi teories de la conspiració d’extrema dreta i comentaris racistes. Segons The Guardian, la campanya electoral dels Estats Units ha reforçat aquesta percepció. Consideren que X és una plataforma tòxica, amb un impacte desmesurat en el discurs polític, sota la influència del propietari, Elon Musk.

Why the Guardian is no longer posting on X https://t.co/j4fRgzSYde

— The Guardian (@guardian) November 13, 2024

“Les xarxes socials poden ser una eina important per a les organitzacions de notícies i ens ajuden a arribar a nous públics, però, en aquest moment, X té un paper reduït en la promoció del nostre treball”, diuen. The Guardian recorda que els seus periodistes podran continuar fent servir X amb finalitats professionals, i que els lectors podran continuar compartint-hi articles del mitjà.

The Guardian explica per què pot prendre aquesta decisió: “El nostre model de negoci no es basa en contingut viral adaptat als capritxos dels algorismes dels gegants de les xarxes socials, sinó que som finançats directament pels nostres lectors.”

Escola Valenciana demana la paralització cautelar de les certificacions de català de la llei Rovira

Escola Valenciana torna a portar la llei Rovira davant la justícia i demana ara la mesura cautelar de paralització del reconeixement, certificació i registre dels nivells de referència del català per vulnerar el marc comú europeu de referència per a les llengües (MCERL) i per estar basats en una llei sobre la qual s’ha interposat un recurs d’inconstitucionalitat.

La resolució de 26 de setembre de 2024 de la Conselleria d’Educació reconeix el nivell B2 de català a tots aquells alumnes que hagen aprovat l’assignatura amb un 5 o més, i el C1 als qui tinguen més d’un 7 en batxiller. A més, amb caràcter retroactiu d’ençà del 2008. L’entitat considera que no se subjecta en les determinacions previstes en el MCERL, “i això a pesar que en la resolució impugnada, de forma totalment espúria i enganyosa, s’indica que els reconeixements lingüístics es realitzen en el marc del MCERL.”

“Resulta antijurídic i il·lògic que per part de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació se certifique diferents nivells de valencià sense haver avaluat la competència lingüística de l’alumnat que ha finalitzat les diferents etapes educatives”, apunta.

Recorden que per a fer una homologació d’aquestes característiques amb les garanties necessàries, es requeriria que el currículum de l’assignatura de català abastara totes les competències que es recullen al MCERL, tant en l’àmbit oral com escrit, en els diferents àmbits de competència. A més, respecte al caràcter retroactiu de la resolució, expliquen que no es pot donar una certificació lingüística si no s’acredita que la persona, en el moment en el qual se li concedeix, disposa d’aquest nivell lingüístic.

També assenyalen que aquest procés de certificació discrimina el català respecte a altres llengües estrangeres que també formen part del currículum educatiu. “Si la Conselleria entén que per a certificar una llengua estrangera com l’anglés i el francés resulta necessària una avaluació en la qual es faça un examen de totes les àrees lingüístiques i resulte adequada al que es disposa en el MECRL, no resulta raonable que adopte un criteri diferent respecte del valencià”, diuen.

Finalment, destaquen que si el recurs d’inconstitucionalitat que s’ha interposat a la llei Rovira prospera, es declararien nuls tots els preceptes, provocant un caos administratiu. “Resulta necessari adoptar la mesura cautelar que sol·licitem abans que siga massa tard i els alumnes que han obtingut tals certificacions –especialment, les certificacions de nivell C1– en facen ús, per exemple, per a l’accés a la funció pública en oposicions o altres processos selectius”, apunten.

Qui és la X del Catalangate? Irídia obre una via amb Van den Eynde per a saber-ho

Qui és la X de l’espionatge en massa contra el moviment independentista català amb Pegasus? Els seixanta-cinc noms de víctimes de l’espionatge d’estat amb aquest programari maliciós (i amb programaris semblants, com Candiru), comprovats per Citizen Lab el 2022 i corroborats per Amnistia Internacional, són la punta de l’iceberg d’una vigilància a gran escala i fora de control contra tot un moviment polític. Dos anys després, encara no hi ha explicacions de qui n’és el responsable ni de la magnitud real d’aquest espionatge. La majoria de les querelles de les víctimes del Catalangate que han denunciat el cas s’han encallat als jutjats, per l’obstrucció de la fiscalia i per l’opacitat tant de la legislació espanyola que regula el CNI com de l’entramat empresarial de NSO Group, el conglomerat responsable del desenvolupament i comercialització de Pegasus.

Un d’aquests casos és el d’Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras, que fou espiat el maig del 2020, durant el confinament i quan discutia l’estratègia jurídica amb els seus col·legues que defensaven els altres presos polítics. Ara el centre per a la defensa dels drets humans Irídia ha assumit la causa de Van den Eynde i ha activat una estratègia per a determinar qui és la X.

[VÍDEO] HBO estrenarà ‘Surveilled’, un film impactant de Ronan Farrow sobre l’espionatge contra l’independentisme català

Ara com ara, ha ampliat la querella que Van den Eynde va presentar i que el jutjat d’instrucció número 24 de Barcelona va admetre a tràmit el juliol del 2022. Aquella denúncia anava contra l’empresa israeliana NSO, per la responsabilitat que té en l’ús fraudulent i il·legal del seu programari per part de les autoritats espanyoles; i demanava que s’enviés una ordre europea d’investigació a Luxemburg per a obtenir informació de la filial luxemburguesa d’aquesta companyia. Però el jutge no ho ha fet. I ara l’equip legal d’Irídia hi insisteix, tot aportant al jutjat un informe pericial que exposa l’organigrama i el complex entramat empresarial amb què NSO penetra a la UE per a vendre-hi el Pegasus (als estats, que són els únics que suposadament el poden adquirir). I hi identifica els noms de tres responsables d’aquesta companyia contra els quals s’adreça també la querella de Van den Eynde.

Són Omri Lavie, fundador del grup NSO i membre de la junta directiva de la companyia i amb càrrecs en nou societats de les dinou que té el grup empresarial que s’encarrega de la comercialització de Pegasus; Shalev Hulio, també fundador de NSO i director general del grup fins el 2022, i amb responsabilitats també en empreses comercialitzadores del grup, que també fou investigat en la causa de WhatsApp contra Pegasus en la justícia nord-americana; i Yuval Somekh, que va tenir càrrecs directius en quatre societats del grup amb seu a Luxemburg durant el període 2016-2021, és a dir, quan el mòbil de Van den Eynde fou infectat.

Irídia demana que els tres nous querellats siguin citats a declarar en condició d’investigats i que si cal declarin per videoconferència de Luxemburg estant. I confia que aquesta nova informació mourà el jutge a engegar definitivament l’ordre europea d’investigació per a demanar la col·laboració de les autoritats judicials de Luxemburg, per a requerir a NSO informació que la companyia no revela, però que és cabdal, sobre les llicències del programari venudes a l’estat espanyol, els organismes amb qui es va tancar la compra, les condicions amb què es va fer i quin nivell de suport tecnològic i d’assistència van oferir a l’estat perquè espiés Van den Eynde (i la resta de víctimes del Catalangate). És a dir, mitjançant la determinació de la X de NSO, s’ha de poder saber quina és la X de l’estat espanyol sobre el Catalangate, qui en són els responsables.

Van de Eynde és, juntament amb Gonzalo Boye i Jaume Alonso-Cuevillas, un dels advocats espiats en el Catalangate. Penetrant en el seu telèfon mòbil, tenien accés a tot allò que contenia: no solament hi ha una vulneració de la intimitat, sinó també del secret professional, del dret de defensa, del secret de les comunicacions… Es tracta d’un cas de revelació de secrets. Vet aquí la base de la causa judicial que Irídia ha engegat.

Per a poder-ho fer, ha obert una campanya de donacions anomenada “Irídia vs Pegasus”.

[VÍDEO] Micó esclata al congrés espanyol: “El govern de Mazón està de merda fins al coll”

La portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha fet un discurs contundent per a denunciar la incompetència del president Carlos Mazón durant la gota freda al País Valencià. Micó ha fet un repàs de totes les negligències que ha comès Mazón durant les hores més crítiques de la tragèdia i les dues setmanes següents i ha exigit al PP que el destitueixi. “Els nostres pobles són plens de fang, però el govern de Mazón està de merda fins al coll”, ha dit.

Picó ha dit: “La tristesa que tenia s’ha anat convertint en ràbia i impotència.” Però ha afegit que feia aquesta intervenció amb orgull i esperança, veient la resposta del poble valencià i els crits d’indignació contra el govern de Mazón. Ha començat la intervenció exposant el testimoni d’uns quants veïns del País Valencià que relaten la tragèdia. “Són paraules de persones que ho han perdut tot”, ha dit amb un to contundent.

Micó ha aprofitat l’ocasió per a fer valer el paper dels voluntaris i la solidaritat mostrada amb el poble valencià, però ha centrat bona part de la intervenció a denunciar la incompetència de Mazón i les negligències que ha comès tot aquest temps. “La gestió del govern Mazón és una humiliació. Han donat cinc versions diferents d’on era el president de la Generalitat el dia que el nostre país rebentava i la nostra gent s’ofegava a casa, al cotxe o al carrer”, ha dit. Segons ella, el poble valencià va parlar clar dissabte, en la manifestació contra Mazón: “Que prepari la defensa judicial”, ha dit Micó.

Compromís demana una comissió d’investigació al congrés per a aclarir el paper del govern espanyol en la gestió de la gota freda

També s’ha adreçat a la bancada del PP: “Vostès no sostenen Mazón perquè creuen que és capaç de gestionar la crisi, no sostenen Mazón per no torpedinar el treball de les administracions dels pròxims mesos; només sostenen un mentider i negligent per no donar un triomf a l’esquerra.” “Miren a la cara les víctimes, les persones que han perdut amics i familiars perquè l’alerta va arribar tard, i diguen-los a la cara que el sostenen perquè Sánchez no agafe les regnes”, ha afegit. Per tot plegat, ha exigit al PP que destitueixi Mazón: “Per dignitat política i pel poble valencià.”

Micó ha fet un repàs dels fets del 29 d’octubre, quan el president valencià va restar incomunicat un bon grapat d’hores mentre el CECOPI feia hores que era reunit per a donar una resposta a la catàstrofe. “El president va desaparèixer fins a les 19.30. Mentre el govern de Mazón no sabia per on tirar, Mazón havia desaparegut, estava incomunicat. No agafava el telèfon. Quina vergonya de president de la Generalitat Valenciana i quina vergonya de Partit Popular que no els destitueix”, ha insistit.

També ha criticat el paper del govern espanyol. Adreçant-se al ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres, s’ha queixat que se n’hagin desentès mentre “veien que un kamikaze gestionava la tragèdia”. Segons ella, el president espanyol, Pedro Sánchez, havia d’haver agafat les regnes d’un bon començament en veient la incompetència de Mazón. També ha preguntat per què el PSOE i el PSPV no demanen la dimissió de Mazón i, en canvi, faciliten el pressupost valencià. “Que no s’enganye el PSOE. No farem com ells. No regalarem el vot al pressupost de Mazón sense tenir l’esborrany. Volem tot el pressupost necessari per a reconstruir les nostres comarques”, ha dit Micó.

El secretari general del PP valencià confirma canvis en el govern de Mazón

Penes fins a deu anys i nou mesos de presó per als tres mossos de Santa Coloma de Farners que traficaven amb marihuana

L’Audiència de Girona ha condemnat els tres mossos de Santa Coloma de Farners (Selva) acusats de traficar amb marihuana comissada amb penes de deu anys de presó i nou mesos en el cas del caporal considerat dirigent de la trama; deu anys, un mes i un dia per a l’agent que feia d’intermediari i nou anys, nou mesos i quinze dies per al tercer mosso implicat.

Quant al matrimoni que s’encarregava de distribuir la droga, l’Audiència condemna l’home a dos anys i tres mesos de presó i absol la dona. La sentència condemna els agents pels delictes contra la salut pública, pertinença a grup criminal, furt continuat i falsedat en document oficial. Els agents s’enfrontaven a penes fins a dotze anys i nou mesos de presó.

Membres del col·lectiu Konvent declararan per la “processó de la Santa Baldana” el 15 de gener

El jutjat d’instrucció 2 de Tortosa (Baix Ebre) ha citat a declarar cinc membres del col·lectiu Konvent com a investigats per un presumpte delicte d’ofensa contra els sentiments religiosos el 15 de gener. El col·lectiu artístic va simular una processó religiosa per a exaltar les virtuts del menjar i el beure dins el Fòrum Cultura i Ruralitats organitzat pel Ministeri de Cultura espanyol a la ciutat el 5 de juny En la processó simulada pels carrers del voltant del teatre, hi apareixia una marededeu dalt d’un pas amb enfilalls de baldanes penjant.

La representació formava part del projecte artístic “La gran bacanal”, que aquests artistes van idear i desplegar durant el fòrum. La difusió de les imatges ja va aixecar una forta polseguera entre els cercles eclesiàstics locals, que la van arribar a qualificar d’ofensa als símbols religiosos.

Els Mossos d’Esquadra van identificar-los com els responsables de “la processó de la Santa Baldana” arran d’una denúncia d’Abogados Cristianos. La presidenta d’aquesta entitat, Polònia Castellanos, va retreure que el govern volia eliminar el delicte contra els sentiments religiosos perquè els atacs contra els catòlics quedessin impunes. “És intolerable que aquest espectacle que es mofa dels cristians i les seves creences sigui avalat pel Ministeri de Cultura.”

El col·lectiu Konvent es va defensar en un comunicat dient que l’imaginari religiós “no està reservat a cap grup específic” i que les imatges religioses eren una “part integral de la identitat i cultura col·lectiva”, “un llenguatge universal sense fronteres ni èpoques”. Argumentaven que la suposada processó volia simbolitzar “la capacitat humana de reinterpretar i resignificar els símbols religiosos, en contextos nous i diversos”. També van rebutjar cap intenció “d’ofendre ningú en la seva fe, els seus símbols i tradicions”.

Elon Musk i Vivek Ramaswamy es faran càrrec del nou Departament d’Eficiència Governamental dels EUA

El president electe dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que el magnat Elon Musk i l’empresari Vivek Ramaswamy encapçalaran el nou Departament d’Eficiència Governamental (DOGE, per les sigles en anglès).

pic.twitter.com/Vnk4MCAofY

— Elon Musk (@elonmusk) November 13, 2024

“Em complau d’anunciar que el gran Elon Musk, treballant conjuntament amb el patriota nord-americà Vivek Ramaswamy, dirigirà el DOGE. Plegats, aquests dos americans magnífics obriran el camí perquè la meva administració desmantelli la burocràcia governamental, elimini les regulacions excessives, redueixi les despeses innecessàries i reestructuri les agències federals”, ha dit en un comunicat.

Trump s’ha fet ressò d’unes declaracions en què Musk, propietari de la xarxa social X i de l’aeroespacial SpaceX, afirmava que “això enviarà ones de xoc a través del sistema i de tots els implicats en el malbaratament governamental, que són molts”. En aquest sentit, el president electe ha considerat que aquestes mesures eren “essencials per al moviment per salvar els Estats Units”.

Aquest departament, que pretén d’impulsar un “canvi dràstic amb el qual els polítics republicans han somniat durant molt de temps”, oferirà assessorament a la Casa Blanca per a impulsar una reforma estructural a gran escala i “crear un enfocament empresarial per al govern mai vist fins ara”, diuen.

Les portades del dimecres 13 de novembre de 2024

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

[EN DIRECTE] La Generalitat restringeix la mobilitat a València i a tots els municipis en alerta roja

Una nova gota freda amenaça bona part del país amb ruixats forts, acumulacions d’aigua i alguna nevada. A Catalunya, el govern ha aturat tota l’activitat en cinc comarques: el Baix Camp, el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i el Tarragonès. Hi ha restriccions en el trànsit i en la xarxa ferroviària. Ahir al vespre l’AEMET va activar l’alerta màxima per pluja torrencial a les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona.

Quins municipis han suspès les classes per la nova gota freda? 

Ahir, la pluja va causar estralls en alguns punts del País Valencià, com ara el Baix Maestrat i el Baix Segura. Avui, bona part del territori és en alerta per pluja intensa, però el nord i el centre —especialment castigat per la gota freda anterior— és on hi ha més preocupació (s’han suspès les classes en una cinquantena de municipis). Hi pot haver precipitacions entre 40 litres i 60 en una hora i més de 120 litres en dotze hores.

Finalment, a les Illes Balears, la gota freda regarà el conjunt de l’arxipèlag, sobretot a Eivissa, Formentera i Mallorca. Hi ha alerta carabassa per pluja forta que pot superar els 40 litres en una hora (més de 100 en dotze hores).

3Cat celebra el primer aniversari amb prop d’1,2 milions d’usuaris i mira amb optimisme el futur

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA) ha presentat avui els resultats del primer any de la plataforma de continguts 3Cat. L’equip directiu s’ha mostrat satisfet de les xifres obtingudes durant el primer any de vida d’aquesta plataforma, que pretén de convertir-se en un projecte de país que vagi més enllà dels mitjans públics catalans.

1,17 milions d’usuaris registrats

La plataforma ha arribat a aquest primer any de vida amb prop d’1,17 milions d’usuaris registrats, 219 milions de reproduccions i 342.500 hores de continguts en català. Mensualment, s’hi connecten un milió de dispositius i generen 3,6 milions d’hores de consum audiovisual. De fet, les xifres no han parat de créixer de l’estrena ençà. Per exemple, aquestes darreres setmanes s’han assolit xifres rècord. Concretament, la setmana del 21 d’octubre ha estat la de més consum de l’any, amb més de 5 milions de reproduccions, i el mes passat va superar les dades més altes fins aleshores, amb 22 milions de reproduccions. El 4 de novembre es va obtenir la millor dada de dispositius únics connectats. Rosa Romà, presidenta de la CCMA, diu que estan contents perquè les xifres demostren que són capaços de competir amb les grans plataformes que hi ha al mercat.

Continguts fragmentats per a arribar a nous públics

Aquest primer any s’han estrenat gairebé cinquanta produccions exclusives i s’ha optat pels programes culturals i divulgatius, dels quals s’han arribat a publicar dinou. Així, segons Romà, s’han convertit en una “gran factoria de continguts en català amb una plataforma innovadora i amb un gran potencial de creixement”. I amb l’aposta clara per a arribar a nous públics. Per això, diuen que com més va cal fer continguts més fragmentats que potser no tindran un gran èxit d’audiència, però que ajudaran a arribar a nous públics, sobretot els més joves. “Cal tenir una oferta molt àmplia. Si no ho fem nosaltres en català, no existeix”, ha explicat Romà.

Un dels grans desafiaments és que la plataforma arribi a nous públics amb nous continguts, però sense menjar-se TV3 i Catalunya Ràdio. Sobre això, el director de Catalunya Ràdio, Jordi Borda, s’ha mostrat molt satisfet: “S’ha produït un efecte multiplicador del nostre públic gràcies a la plataforma. Hem aconseguit d’arribar a nous públics.” Per la seva banda, Sígfrid Gras, director de TV3, ha confessat que no totes les estratègies han funcionat aquest últim any. Per exemple, ha reconegut que programar a la televisió convencional La travessa vuit mesos després d’haver-la estrenada a la plataforma no havia estat una bona idea, atès que considera que tothom que volia veure el programa ja l’havia vist. De fet, han explicat que, de moment, no tenen previst d’emetre la segona temporada del programa de Laura Escanes a TV3. Malgrat tot, es mostren molt satisfets amb aquest nou format d’aventures, que ha estat amb diferència el programa més vist aquest darrer mes d’octubre, i ha aconseguit 111.409 reproduccions per capítol. Així s’ha col·locat entre el contingut més vist, just per sobre de Cites Barcelona i Com si fos ahir.

3Cat publicarà tres rànquings mensuals de visualitzacions

Un dels grans desafiaments que s’han trobat aquest primer any és com valorar quan una cosa és un èxit o no. Actualment, cap plataforma no comparteix dades de reproducció de contingut. 3Cat, en canvi, vol fer un exercici de transparència i ajudar a construir un nou model, i per això a partir d’ara publicarà tres rànquings mensuals amb el nombre de reproduccions dels productes més vists a la plataforma. Hi haurà una llista amb els vint continguts més consumits del mes, una altra amb els vint continguts més consumits en directe i, finalment, una amb els cinc continguts antics més reproduïts.

Avui han presentat els primers resultats, els del mes d’octubre. Dels continguts en directe destaca l’actualitat informativa, marcada per la gota freda. També destaquen els partits de futbol, com ara el Manchester City-FC Barcelona de la Lliga de Campiones emès a TV3 i la transmissió del Madrid-Barça a Catalunya Ràdio. També destaca el Concurs de Castells a Tarragona.

Dels vint continguts de vídeo i àudio més reproduïts a la carta, com dèiem, destaquen La travessa, Cites Barcelona i Com si fos ahir. Seguits per L’estafador de l’amor, El paradís de les senyores i Zenit. Cal remarcar que aquestes xifres són exclusives de la plataforma i no inclouen pas les visualitzacions que es fan en uns altres canals, com ara Spotify i YouTube. A més, la CCMA oferirà aquestes xifres ponderades per capítol. Farà la mitjana dividida pel nombre de capítols en compte de dir quantes reproduccions totals té cada sèrie.

La gran sorpresa són els continguts de catàleg, aquells que es van emetre fa anys, però que continuen reproduint-se. El cor de la ciutat, La Riera, Plats Bruts, Merlí i Ventdelplà són els productes estrella.

Les novetats d’aquests mesos vinents

Durant la reunió amb periodistes, l’equip directiu ha explicat una de les grans novetats d’aquests mesos vinents. El mes de març la plataforma farà un gran pas endavant. Fins ara, els usuaris tenien accés a una primera fase de la plataforma 3Cat, construïda a partir de l’antiga pàgina web de TV3 a la carta. Aviat se’n canviarà la tecnologia i hi haurà millores significatives, com ara que es podrà tenir més d’un perfil dins de cada usuari, i que obtindran recomanacions personalitzades segons el contingut que vegin. També es podrà baixar contingut, per després poder-lo veure sense connexió. Un altre avantatge és que integrarà el sistema de protecció DRM i això permetrà d’afegir més continguts internacionals al catàleg.

També hi haurà més estrenes, entre les quals destaquen els nous capítols de Natura Sàvia i el retorn de Bola de drac i Jo mai mai.

L’autobús que connecta la normalitat amb la catàstrofe

Un bus llançadora gratuït connecta Paiporta (Horta Sud) i més pobles malmesos per l’aiguat amb la ciutat de València d’ençà de la setmana passada. La Generalitat va anunciar una ampliació del servei a partir de dilluns, amb l’arribada d’autobusos de Madrid, que implicaria més freqüència de pas –cada quinze minuts– i més parades. La gestió el primer dia va ser un caos, amb cues llargues i hores de retencions. Però sembla que avui tot ha començat a funcionar amb relativa normalitat. Si és que hi ha res “normal”, ara.

Uns quants minuts abans de les 6.25, davant el número 129 del carrer de Sant Vicent de València esperen dos autobusos verds. Demane si algun dels dos va a Paiporta, però fan la ruta fins a Torrent. Són els que han vingut de Madrid i el conductor no sap res dels altres recorreguts. Poc després, se’n van buits i n’apareix un altre de roig, de l’empresa Avanza Mobility. Aquest sí que és el nostre. Hauria d’eixir a les 6.30, però no se’n va fins a les 6.45. Els conductors han vingut de Torrevella (Baix Segura) i de Benidorm (Marina Baixa).

L’autocar sembla net per fora, però, una vegada dins, el fang no deixa confusió d’on es dirigeix. Encara és fosc i solament hi puja una xica. Es diu Karelin. Comencem una conversa i em conta que abans vivia a Paiporta. “Saps aquell carrer amb tants cotxes amuntegats? Doncs era el meu.” “N’hem vist tants, ja…”, li responc. Va a treballar al polígon, a les oficines d’una empresa menuda d’extintors. Els treballadors en van netejar com van poder els baixos, però la feina habitual encara no s’ha reactivat perquè no hi poden entrar camions a descarregar la mercaderia. Amb tot, la paperassa no s’atura.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Solia anar-hi en metro des de Patraix, on viu ara. Eren tot just quatre parades, però les infrastructures han estat molt malmeses per l’aiguat i encara no se sap quan tornaran a funcionar. La setmana passada es va organitzar amb els companys per anar-hi plegats en cotxe i, entre els controls i les retencions, tardaven una hora. Com que es va assabentar del reforç del servei del bus llançadora, va decidir de provar-lo, i li va anar bé, però comenta que l’horari és incert. “Podrien haver posat un horari més creïble i s’hagueren curat en salut, perquè diuen que passen cada quinze minuts, però potser passa cada trenta, i la gent es queda esperant a Paiporta. Sembla que han publicat aquest horari perquè parega que han posat molts autobusos, però després no el poden complir”, diu.

Un piano bolcat, timbals enfangats i un cotxe enmig de l’aula d’assaig: així va quedar la Societat Musical d’Algemesí

A la parada següent, a la Creu Coberta, hi puja un grapat de gent. Dues dones comenten que el bus de Picanya no ha passat, que han estat mitja hora esperant, i res. Dilluns sí que va passar, però el trajecte va durar tres hores. Els paga més la pena anar-hi caminant de Paiporta. La Sandra viu a Picanya, però va a dormir a casa de la mare a València, on també hi ha la seua filla. Ara torna a casa perquè el lampista li ha d’arreglar una cosa perquè no se li torne a inundar el garatge amb la pluja prevista. Comenta que dilluns, després de l’enrenou del cap de setmana amb l’allau de voluntaris i els fanals sense llum, Picanya semblava una ciutat fantasma. “No hi eren ni els veïns.” L’altra dona és la Lola. És de Pinedo, però treballa en aquesta població de l’Horta Sud. Concretament, a Edicions del Bullent, on ara els llibres han passat a un segon pla i es dediquen a llevar fang.

Vint-i-cinc minuts de carretera i arribem a Paiporta. Puntuals, a les 7.10. Totes dues, que s’han conegut aquests dies a l’autobús, es calcen les botes d’aigua abans de baixar i emprenen el camí juntes cap a Picanya. Si hi ha res de positiu, és aquest sentiment de germanor que ha aflorat enmig de la catàstrofe.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Comença el dia a Paiporta

La parada de l’autobús és improvisada, com gairebé tot, aquests dies. És al carrer de València, entre una gasolinera fantasmagòrica i un parc sembrat de cotxes desfets. Un xic de Còrdova que ha vingut amb la seua furgoneta reparteix material als voluntaris més matiners. Al costat, una dona vigila un punt de donacions, on cadascú agafa lliurement allò que li cal: màscares, mantes, llet o desinfectant. Entre més productes.

L’autobús que ha d’eixir cap a València ja està preparat, i ple de gent. El xofer és en José Manuel, tot i que a l’empresa tots el coneixen pel cognom, Calderón. Sembla ple d’energia. És qui ha fet el primer trajecte de Paiporta a València, a les 5.55, cinc minuts abans de l’hora prevista perquè ja era ple. Transporta, sobretot, treballadors. Explica que avui han habilitat un carril per als autobusos llançadora i els serveis d’emergència, i per això poden circular més bé. Els autobusos de la seua empresa són ací d’ençà de dimecres passat. “Vam ser els primers a venir”, diu. Li demane pel caos de dilluns, i m’explica que la ruta de Picanya l’havien de fer dos conductors de Madrid. “A una li va agafar un atac d’ansietat i l’altre es va perdre, i vam haver d’anar-hi nosaltres.” Potser això explica alguns dels entrebancs.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Fent saltirons i amb un somriure als ulls arriba la Cloe, d’uns set anys. Sap que durant unes quantes hores podrà oblidar-se del malson en què s’ha convertit el seu poble. Juntament amb la cosina, ha començat a anar al col·legi a València mentre no arreglen el seu. Bo i aprofitant que la mare hi treballa, se n’hi van totes dues juntes. “Sembla que li ha agradat el col·legi i l’han acollit molt bé. Almenys allí es distreu de tot”, diu el pare, que les ha acompanyades a la parada. Comenta que el servei va molt millor, que dilluns va ser la prova. “Donem-los un poc de marge.” Mentre espera que el bus se’n vaja per acomiadar-se, fuma un cigar amb el cunyat. Costa de parlar d’una altra cosa que no siga tot això que han viscut. Estan esgotats, cansats de veure sempre el mateix. Han passat setmanes molt dures i comencen a normalitzar coses que no en són, de normals. “Et passes tot el dia a la claveguera i arribes a casa mort. Ahir em vaig adormir a les vuit de la vesprada.” Acabat el cigar, se’n van a continuar amb les tasques del fang.

Amb la primera llum, comença a desfilar cap a Paiporta tot el tràfec de maquinària i operaris de cossos de tota mena: tancs i militars de l’exèrcit espanyol, emergències de Castella i Lleó i de Múrcia, policies locals bascs i de Jaén, bombers gallecs… No cal dir-ho, perquè ho hem repetit moltes voltes, però les imatges superen la ficció. Dues companyes de feina es disposen a agafar l’autobús per anar a València per primera vegada d’ençà de l’aiguat. Diuen que a la feina ho han entès perfectament, però reconeixen que tot és una mica estrany. Una d’elles encara demana si han de pagar per pujar al bus.


Fotografia: Laura Escartí.

Anant cap a la parada, una xica comenta que dilluns la cua arribava fins a la cantonada amb el carrer del Mestre Palau, a uns tres-cents metres. Però dimarts tot sembla tranquil. La Diana treballa en una botiga de guitarres a Patraix, i, entre sorpresa i contenta, celebra que no hagen d’esperar per pujar a l’autobús. “Cal anar a treballar, només faltaria que ens quedàrem sense faena”, diu.

Confusió com a síndrome de la tragèdia

Algun veí despitat havia anat a cercar l’autobús a la parada del metro. La setmana passada, l’ajuntament va establir allí el punt de recollida de passatgers, però amb tanta informació, alguns veïns no s’havien assabentat del canvi d’emplaçament. Una dona m’indica el camí i em diu que dilluns la gent feia cua al metro, però la policia que hi havia tampoc no els va avisar que allà no arribaria cap autobús.

Mentre faig algunes fotografies de l’estat de les instal·lacions del metro, una dona se m’acosta a mi. Se la veu confosa. Cerca l’autobús. Mentre l’acompanye a la parada, em conta que se’n va al psicòleg, perquè no pot més. Es diu Cele, té cinquanta-nou anys, és sanitària i està de baixa d’ençà del dia que es va inundar Paiporta. La realitat la supera, com ja li va passar durant la pandèmia. Però aquesta vegada, diu, és encara pitjor.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Viu en un tercer i, per sort, ella i els seus estan bé, però se li humitegen els ulls quan recorda els dos xicots que va veure passar arrossegats per l’aigua del balcó estant. Diu que allò que es veu a la televisió no fa justícia a allò que es viu. “Açò és com una guerra. Nosaltres no hi estem acostumats, estem acostumats a anar a la botiga a comprar, i ara no n’ha quedat cap en tot el poble”, diu. També critica la gestió de Carlos Mazón, i recorda que l’alerta va sonar quan ja tenien l’aigua damunt. “Si tingueren vergonya, se n’anirien, però no només el president, sinó tot el govern.” Abans de separar-nos, m’agraeix haver-la escoltada. “Va bé treure-ho.”

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Voluntaris incansables

A partir de les deu, el flux de voluntaris augmenta, tot i que no en són tants com el cap de setmana. La Mònica n’és una. Ve del Cabanyal amb la seua germana i és la primera vegada que trepitja una de les zones afectades per la gota freda. Aquestes setmanes ha ajudat en les tasques logístiques i de gestió de les donacions, però no s’havia vist amb cor de venir. “Estic amb tot el cos remogut”, confessa. La germana, en canvi, ha estat assídua. Ha treballat, sobretot, al Parc Alcosa d’Alfafar, cap a on van ara. Solia anar-hi caminant del barri de Sant Marcel·lí, i ara el bus els estalvia, almenys, de travessar el Túria a peu.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

A prop, un vehicle militar amb megàfon avisa que a partir de migdia s’espera pluja forta al País Valencià i que pot haver-hi inundacions locals. És moment de tornar a casa. M’assec entre dos homes que conversen. “La setmana passada tot açò era un caos.” “Tardaren molt a avisar.” “Eixirem, costarà, però…” Són frases recurrents, però cadascú té la seua pròpia història. Un dels dos conta que aquell dia havia d’anar a recollir la filla a la faena, a Albal. Agafà el cotxe a les 19.00 i el va haver de deixar al carrer perquè li venia l’aigua. La filla va passar la nit allà. Així com tants que van romandre aïllats o a casa d’un veí desconegut, així com tants cotxes que es van perdre, tants amb vides a dins.

Quan arribem a València, l’altre sospira: “La normalitat…” Encara és un xoc veure que a l’altre costat del riu la vida no s’ha aturat. Quan baixa de l’autobús, la gent canvia les botes d’aigua per les sabatilles i tracta d’allunyar-se mentalment de la catàstrofe unes quantes hores. “Cal continuar.”

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Ame Soler (Tres Voltes Rebel): “Si no haguera estat pels voluntaris, els primers dies hi hauria hagut morts de set”

Ame Soler (Almussafes, 1994) és la il·lustradora que hi ha darrere el compte d’Instagram Tres Voltes Rebel. Fa anys que fa servir les xarxes socials d’altaveu de les seves idees i il·lustracions de caràcter feminista, però aquestes setmanes el seu contingut ha canviat del tot. D’ençà de fa quinze dies, quan hi va haver la catàstrofe per la gota freda, ha aprofitat el seu perfil públic de més de 110.000 seguidors per donar a conèixer les necessitats més bàsiques de les poblacions danyades i informació de primera mà sobre el terreny. Parlem per videotrucada i ens explica la situació que es viu a Algemesí, un dels pobles més damnificats, on viu. Està molt dolguda per la gestió de Mazón i el Consell, i també per com l’extrema dreta prova de treure rèdit del dolor de les víctimes en un moment de gran vulnerabilitat. També reflexiona sobre l’oportunisme de molts influenciadors i la desinformació que corre per les xarxes socials, especialment aquests dies.

Com esteu i com està el vostre entorn?
—Bé, però una mica cansada, no he parat des del primer dia. Crec que cadascú porta aquesta situació com pot, tinc amics que han vingut a ajudar i el segon dia han vist que no podien tornar. Ixes al carrer i et trobes el fang, et trobes el desastre. Encara hi ha cases que tenen cotxes encastats a la porta i no en poden eixir. Com pot ser? És que és surrealista. No és sensacionalisme: fins que no ho veus, no n’ets conscient, el teu cervell no connecta. Estic tot el dia fent el que puc, perquè he intentat parar, he intentat estar a casa, però em sentia pitjor que si estava al carrer.

Com vau viure el dia de la tempesta?
—La meua sort va ser que no era al meu poble, que sí que està afectat. Tinc l’estudi a Almussafes, on era aquell dia, i justament mirava el directe d’À Punt quan vaig veure com es desbordava el riu a Algemesí, que és on visc. Si no hagués sigut per aquella connexió, no sé si us ho explicaria. Vam viure una nit prou malament perquè hi havia persones que coneixíem, que sabíem que eren en pobles afectats, i no podíem posar-nos-hi en contacte. Per sort la meua gent pròxima està bé. Aquell dia va ser un infern. Però sobretot l’endemà, quan van començar a arribar els testimonis. Com que a Almussafes no havia passat res, perquè tenim un barranc de fa pocs anys amb molta capacitat, van habilitar un pavelló municipal perquè hi anara a dormir la gent que havien rescatat del tornado. Llavors jo vaig agafar el cotxe i vaig portar a casa seua la gent de la Ribera. Mentre no hi havia llum ni aigua, vaig dormir a casa els meus pares a Almussafes, i després ja vaig tornar a Algemesí.

Quina ajuda cal, ara?
—Continuen fent falta voluntaris. L’UME pot venir a llevar-te trastos d’un carrer, a ajudar-te a llevar fang, però és que hi ha molta feina a fer, i quan penses que ja és net, hi tornes a passar, i torna a eixir-ne fang. Si no haguera estat pels voluntaris, els primers dies hi hauria hagut morts de set, perquè al final tota l’ajuda que va arribar els primers dies, de coses bàsiques, la va donar la gent. No vull generalitzar, però la majoria de persones que he vist en un camió, en una excavadora, en una grua, no l’enviava ningú, eren voluntaris. Els trastos del meu carrer, els ha llevat un home que venia amb el seu camió des d’Eivissa, que ha pagat el ferri i ha pagat la gasolina. Això haurien de fer-ho l’exèrcit i els bombers. M’han arribat correus de policies locals que han demanat permís al seu ajuntament per poder vindre uniformats. En el seu dia lliure, gent que s’ha demanat vacances, gent que s’ha agafat dies d’assumptes propis… Es necessiten mans i ajuda especialitzada remunerada. I això és una cosa de què no es parla prou. Si ve ajuda especialitzada, es pot coordinar, però així no; no si no hi ha ningú al comandament. Una cosa molt necessària de què es parla poc és que la gent necessita que l’escolten. Potser anava a donar-li un lot de menjar a algú i començava a explicar-me coses, o un iaio es posava a plorar.

Tot aquest patiment que expresseu… Com creieu que es gestionarà emocionalment i psicològicament en un futur?
—Li vaig dir l’altre dia de broma a un amic que pararé el dia que la meua psicòloga em done hora. M’afectarà, però no crec que tinga estrès post-traumàtic. Però hi ha molta gent que sí. La salut mental aquests dies es deixa de banda perquè és més important tenir els subministraments bàsics, però jo ja comence a dir a la gent que vigile com tractem les persones a qui llevem el fang de casa. Al final, aquesta persona es desfà de tota una vida. O que cal parar-se a parlar amb una dona pel carrer i preguntar-li si necessita alguna cosa. Això ja fa sentir la gent acompanyada.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Tres Voltes Rebel (@tres.voltes.rebel)

Dieu que tot això que passa aquests dies és polític. Quina responsabilitat hi té, el Consell?
—Som en una situació que no m’hauria pensat mai que s’arribaria a viure a l’estat espanyol. I encara menys que passaria a casa meua. Em sembla una victòria del poble, una demostració d’humanitat, i la major catàstrofe política de la democràcia, però de lluny. Mazón va dir que enviaria cinc-cents efectius de l’exèrcit. Cinc-cents efectius per al meu carrer i per al del costat! Mazón l’única passejada que ha fet és la d’aquell dia, que poquet li va passar. I em fa moltíssima por el que això generarà a la gent. Perquè Alvise és a Paiporta llevant fang. A Vox, ben calladets, quan la Unitat Valenciana d’Emergències la van tancar ells. La gent té una desafecció brutal amb la política, ara mateix. Perquè senten que els ha fallat el PP i senten que els ha fallat el PSOE. Això també ve de molta desinformació, de no saber a qui corresponen les competències de cada cosa. Al final, la gent està molt desencantada i l’extrema dreta, mai millor dir, es frega les mans amb la merda. Per això pense que la solució és política. I on hem arribat, és polític també, perquè hi havia plans i estudis fets per canalitzar el barranc de Torrent, però valia molts diners i no sumava de cara a les eleccions. Ni la dreta ni l’esquerra han volgut fer-ho. Doncs ara, a pagar-ho. I el poble també, de manera emocional i amb vides humanes. És que estic tan encesa! És que ja ni parlar del fet que Mazón era en un dinaret privat quan tenia una reunió d’urgència, quan ja hi havia gent desapareguda a València. Mazón no té ni idea de què passa, no ho sap, viu en una absoluta bombolla. Haurien de disfressar-lo quan passe pel carrer, perquè si hi passa normal, potser el matarem.

Per tant, Mazón hauria de dimitir?
—És clar que pense que Mazón ha de dimitir, però no encara, perquè ara ens falta organització. Crec que ara mateix el que més urgeix és donar els serveis bàsics a la població. Està claríssim que ni aquesta persona ni el seu govern no saben gestionar. Però fer un relleu de càrrecs ara mateix seria prou complicat per a la població.

Aquestes idees d’extrema dreta que dieu que guanyen terreny entre la població, les noteu de primera mà?
—He viscut en primera persona que em facen comentaris racistes per donar menjar a una dona gitana o a un home marroquí. I no m’ha passat ni una ni dues vegades: “Vigila, que aquests et diran que sí tot i que no ho necessiten!” Aquesta persona s’ha de morir de fam perquè ja ho feia dilluns passat? És que la gent, ni patint de fam, és capaç d’empatitzar amb el de costat. I a les xarxes socials la gent està desencantada. Diuen: “Ni de dretes ni d’esquerres, ens han fallat tots, no tornaré a votar, no vull pagar imposts…” Em preocupa moltíssim el nostre futur polític, perquè la gent vulnerable ho serà cada vegada més, i aquesta gent és la que compra aquest discurs. Veuen l’Alvise llevar fang i diuen: “Aquest sí.” És terrorífic, un infern per totes bandes: el que passa als carrers, la mala gestió i els polítics fent campanya del dolor. Això em drena. Mira que sabíem que teníem polítics incompetents, però no a aquest nivell.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Tres Voltes Rebel (@tres.voltes.rebel)

Tres Voltes Rebel és un projecte artístic, però aquests dies heu optat per penjar contingut exclusivament sobre la gota freda. Feu un servei públic?
—Des del primer moment vaig ser conscient que tenia un altaveu, que molta gent que em seguia era d’aquesta zona o del voltant, que, o bé necessitaven ajuda, o bé volien ajudar. Aleshores, he intentat, per una banda, explicar el que vivíem en primera persona, i, per una altra banda, he intentat de llevar la veu a les notícies falses. També em vaig coordinar amb l’Ajuntament d’Algemesí. Vaig rebre crítiques perquè és del PP i Vox, però jo vull ajudar els veïns del meu poble. Si m’he de coordinar amb qui siga, ho faré, si el fi és ajudar. I he intentat de fer un vídeo explicant com és de necessària la política, i que la política no és partidisme.

Entenc que fer aquesta pedagogia és una manera més de fer política a les xarxes socials.
—No sóc una experta en política, ni en res, però sí que sent la responsabilitat de posicionar-me. He intentat d’informar-me del que podia, sobretot de competències. Sempre hi haurà gent que pensarà que m’ha pagat algú, però he intentat de posar un poc d’informació i d’ordre en tot aquest caos. He hagut de reflexionar trenta vegades cada vegada que publicava alguna cosa perquè volia fugir del sensacionalisme. Ja hi ha prou patiment. He procurat evitar de publicar qualsevol notícia que parlàs de cadàvers, perquè sóc conscient que hi ha gent que encara cerca els seus familiars. Aleshores, el que he intentat un poc és informar la gent de fora i servir com a canal d’informació útil per a la gent que vulga ser voluntària o pel que siga. Puc compartir informació que potser no ix als mitjans. Tinc la sort que jo no he de rendir comptes amb ningú, ni amb cap partit, que només em mouen els meus valors.

La desinformació i les mentides corren com la pólvora a les xarxes socials. Com us manteniu informada i d’on traieu la informació que compartiu amb els seguidors perquè sigui veraç?
—Com que he estat centrada en Algemesí, tota la informació que he donat l’he viscuda o l’he parlada amb l’ajuntament. Per exemple, dissabte vaig esborrar una història d’Instagram. Una xica m’explicava que l’autobús llançadora des de Paiporta fins a València per la manifestació no funcionava. Una altra xica em va dir el mateix, i jo vaig publicar les dues captures de pantalla. Però després vaig pensar que no tenia com contrastar allò que em deien, perquè no era un bus oficial, i vaig esborrar-ho.

Alguns influenciadors han estat criticats perquè feien contingut en català sobre la gota freda. Us ha passat? Què diríeu als qui ho critiquen?
—Sí, també m’ho han dit en privat. Em diuen que el que dic és important, i que hauria de fer-ho en castellà perquè arribés a la gent. Amor, el meu Instagram és en valencià des del primer dia fins avui, perquè és la meua llengua, és com m’expresse. On ha passat, tots els pobles són valencianoparlants. Què vols? Si ets de Badajoz i te’n vols assabentar, doncs potser no sóc la teua font. Així i tot, és la primera vegada que he fet dos vídeos subtitulats en castellà, perquè sé que ara hi ha més gent que no són seguidors meus i em sembla una informació important de donar. Però, ostres, només em falta que em passe això a casa meua i tu m’hages de dir com he de parlar! Però això ja no és ni una lluita per mi. És la meua llengua, el projecte de Tres Voltes Rebel tracta de les coses que em preocupen, i les sent en la meua llengua i em preocupen en la meua llengua. I a qui no li semble bé, que no em seguisca, que no passa res.

Una de les crítiques que s’ha fet a molts influenciadors és que han anat als pobles més malmesos a enregistrar perquè els donava visites. Teniu la sensació que alguna gent ho ha volgut convertir en una mena de “parc temàtic”?
—M’ha fet moltíssima ràbia la gent que ho ha aprofitat per crear contingut. Que ha gastat això com si fora un escenari. Em dol la gent que ve a fer-se un vídeo, a fer-se una foto, a abraçar una iaia que és en el moment més vulnerable de la seua vida. He vist coses tan boges com un paio que va dir a les xarxes que el poble que més “m’agrada” tinguera als comentaris rebria una donació. Jugues amb el nostre dolor i la nostra necessitat! Des del primer dia que jo somie en inundacions, em desperte a mitjanit absolutament acalorada i taquicàrdica i no em vull imaginar la gent que es va salvar per poc. Aleshores, que vinga gent de fora, perquè queda molt bé dir: “Mireu la donació que hem fet.” Talleu-vos una mica! Em sembla una falta de respecte i pensava que ningú no ho faria.

Algun influenciador es demanava quin era el moment adequat per a deixar de penjar contingut exclusivament de la gota freda…
—Jo també m’ho plantege. Sóc autònoma, fa dotze dies que no treballe, i això són dotze dies sense guanyar diners. D’una altra banda, tinc la sort que puc dedicar aquest temps a això. Ahir al matí em vaig intentar de posar a dibuixar i en sóc incapaç. Perquè pense que hi ha gent a qui podria ajudar en aquest moment i dic, ostres, puc resistir un mes així, no? He de confessar que els primers dies, quan veia gent que penjava contingut normal, em feia moltíssima ràbia. Que cadascú gestione com puga, però a mi em feia molta ràbia, perquè dius, ostres, gastes el teu altaveu en un moment en què és molt important donar informació i fas la propaganda d’influenciador que et tocava per aquesta setmana.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Tres Voltes Rebel (@tres.voltes.rebel)

Carlos Mazón defensarà a les Corts la seua gestió negligent de la gota freda més mortífera

Demà hi haurà a les Corts Valencianes la primera sessió d’ençà que la gota freda va escapçar la vida de més de dues-centes persones i va fer perillar el futur de centenars de milers. Serà una sessió en què el president de la Generalitat, Carlos Mazón, haurà de retre comptes davant una ciutadania escèptica i esquiva que, per milers, ha demanat que plegue. Una ciutadania ferida per una gestió de la pre-emergència inexistent, una gestió de l’emergència negligent i una gestió de les hores posteriors erràtica, indolent i incompetent.

La primera declaració que Carlos Mazón va fer al centre d’emergències dimarts dia 29 d’octubre de 2024, a dos quarts de nou del vespre, en un passadís i davant un micròfon de presidència i un d’À Punt, va marcar com seria la gestió del desastre humà que acabava d’ocórrer. Descol·locat, sense informació, sense saber què dir. Sense entendre què passava i quin seria el país que veuríem l’endemà, quan sortís el sol.

Molts dels afectats no podran seguir per televisió aquesta sessió de les Corts perquè no tenen senyal i perquè continuen vivint entre el fang i preocupats per refer la vida. Uns altres, perquè encara cerquen els seus éssers estimats que són a les llistes de desapareguts.

Carlos Mazón diu que ha demanat ell aquesta compareixença, tot i que també l’havien demanada el PSPV, Compromís i Vox. I diu que vol explicar “la realitat de les coses” i desmentir totes les faules sobre la seua gestió que, segons ell, s’han contat aquests dies.

L’intent de capgirar els fets

Hi ha molta expectació per a aquesta sessió de les Corts perquè, d’ençà de la inundació, les compareixences del cap del Consell han estat escasses i sempre en forma de declaracions caçades al vol o de compareixences sense preguntes. Això sí, en aquestes declaracions s’ha observat com el president ha anat tombant el discurs per provar de reconduir-lo cap a l’exculpació pròpia i responsabilitzar els tècnics de l’AEMET i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la ministra espanyola Teresa Ribera. Moltes d’aquestes afirmacions han estat negades amb documents, imatges o declaracions dels protagonistes.

Amb el pas dels dies s’ha sabut pels mitjans de comunicació què va ocórrer al centre d’emergències el dia 29, l’absència del president, les fallades tècniques, les indecisions de la consellera i la manca d’una autoritat política que dominàs la situació i que fos capaç de prendre una determinació que hauria salvat moltes vides. Això el deixa en una situació molt feble, quasi en fals.

Una crisi de govern per a salvar-se

Carlos Mazón arribarà al ple de les Corts amb una ofrena per mirar d’expiar el pecat original de la negligència i la manca de previsió: una remodelació del Consell. Ell no se’n vol anar i sacrificarà alguns peons per mantenir-se a recer. Diu que vol reestructurar tot el govern per enfocar-lo en la recuperació de les comarques ofegades. Per això han de caure, per exemple, la consellera de Justícia i Interior, amb competències en emergències, Salomé Pradas, i la de turisme, Núria Montes pel seu paper desaprensiu i poc empàtic amb les víctimes.

Després d’uns quants dies de silenci, el Partit Popular del País Valencià ha sortit a donar suport a Carlos Mazón. Fins ara s’havia transmès la sensació que el president estava molt sol, que no es fiava de ningú i que per això s’havia refugiat en tres assessors de la Presidència que eren de la seua màxima confiança. Però ahir, Juan Fran Pérez Llorca, el síndic de les Corts, el seu escuder, va anar a Les notícies del matí de la televisió d’À Punt per estalonar el seu cap. Va dir que no valorava cap possibilitat que no fos la continuïtat de Carlos Mazón, i que sí, que hi hauria una remodelació del govern per a començar la reconstrucció de totes les poblacions devastades. Pérez Llorca va desviar el tir cap a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que és el mantra que ha repetit aquestes darreres hores el president.

I ahir també, el PP espanyol va tornar a confiar en Mazón després d’uns quants dies marcant les distàncies, i Alberto Núñez Feijóo va dir que el president era l’únic que havia donat la cara i havia fet autocrítica i va insistir a criticar que el govern espanyol no hagués declarat l’emergència després de la gota freda.

Compromís demanarà la dimissió del president

Quant a l’oposició, Compromís ha demanat la dimissió de Carlos Mazón perquè consideren que no està capacitat per a comandar la reconstrucció del país després del pas de la gota freda. Afirmen que Mazón ha demostrat la seua negligència i la seua incompetència per a gestionar aquesta crisi i, finalment, que ha estat més pendent de netejar la seua imatge que no pas de coordinar l’ajuda necessària.

Ahir, Enric Morera va escalfar l’ambient amb una intervenció al senat espanyol en què va anunciar la presentació d’una querella contra el president de la Generalitat per homicidi imprudent. Morera va acusar de la trona estant que el president havia dut els ciutadans a l’escorxador amb la seua gestió de la gota freda. Després d’haver demanat al ministre Grande-Marlaska quines mesures havia pres el govern espanyol per afrontar la riuada, li va dir que ell sabia com va actuar l’equip d’emergències perquè hi havia estat i li ha retret que no actuàs. “Molta gent ha mort perquè no tenia llum per als respiradors o per a la diàlisi. Som en mans d’uns incompetents.”

El PSPV no demanarà la dimissió per respecte a les víctimes

El PSPV no ha explicat, de moment, quin seria el sentit de la seua intervenció, tot i que han avançat que no demanarien la dimissió del president. Diuen que ara toca de ser al costat de les víctimes i els municipis afectats. “Qualsevol cosa que diguem serà una excusa perquè Mazón deixe de fer la seua feina, que és ajudar les víctimes.”

El partit que dirigeix la ministra espanyola Diana Morant ha tingut un perfil molt baix durant aquestes dues setmanes. Han evitat de totes passades un enfrontament directe amb el PP i amb Carlos Mazón i, especialment, Morant, que ha tingut intervencions molt esparses i sempre institucionals com a representant del govern d’Espanya. La seua màxima aquests dies és que únicament importen les víctimes i que ja arribarà el moment d’exigir responsabilitats.

Sense demanar obertament la dimissió de Mazón, Ximo Puig va demanar fa dos dies un canvi de governança. “Després del que ha passat, res no pot continuar igual”, va dir. Puig va contraposar l’actuació del govern del Partit Popular davant aquest episodi extrem amb la del Botànic l’any 2019, amb la gota freda que va negar el Baix Segura. Segons que va explicar, el CECOPI es va constituir quaranta-vuit hores abans de l’arribada de la pluja i durant la pre-emergència es van fer actuacions que van salvar vides. Així i tot, van morir tres persones.

La cimera climàtica “imperdible” de l’ONU comença sense els grans dirigents mundials

The Washington Post · Chico Harlan i Maxine Joselow

Bakú, Azerbaitjan. Dos mesos abans, si fa no fa, de la presa de possessió de Donald Trump com a nou president dels Estats Units, el govern de Joe Biden ha enviat una delegació d’alt nivell a la cimera anual sobre el clima (COP29), en un intent de tranquil·litzar la comunitat internacional i assegurar-li que els Estats Units continuaran treballant en la lluita contra el canvi climàtic.

En una conferència de premsa abans-d’ahir, John D. Podesta –assessor en cap del president nord-americà sobre política climàtica internacional– explicà que els Estats Units continuarien “reduint les emissions, en benefici del nostre país i del món”.

Però, tot i que la cimera –que l’any passat va culminar en un acord històric per a “allunyar” l’economia global del carbó, el petroli i el gas– arriba en un moment en què el planeta es troba en camí de registrar l’any més calorós d’ençà que se’n tenen dades, molts dels grans dirigents mundials han optat per no assistir-hi.

No és tan sols una qüestió d’anar-hi o no anar-hi. Els Estats Units arriben a la cimera després d’un any en què han produït més petroli i gas que qualsevol altre país en la història de la humanitat, una tendència que ben segur continuarà sota Trump. Dilluns, Trump va triar l’ex-congressista novaiorquès Lee Zeldin per a dirigir l’Agència de Protecció Ambiental, i va assegurar que pressionaria perquè es flexibilitzessin les regulacions ambientals que afectaven les empreses nord-americanes.

Mentre Trump posa fil a l’agulla del seu futur govern, Podesta, un polític veterà especialitzat en el mercat energètic, ha activat mecanismes perquè bona part del text de la llei climàtica aprovada durant el govern de Biden, la llei de reducció de la inflació, quedi fora de l’abast del segon govern de Trump. La llei, va dir Podesta, ha atret més inversions en regions del país dirigides per republicans que no pas en regions dirigides per demòcrates, cosa que dificultarà que Trump i els republicans del congrés la deroguin.

“Molts republicans, especialment els governadors, saben que tota aquesta activitat és bona per als seus districtes, estats i economies”, va defensar Podesta.

En una carta signada aquest agost, divuit republicans de la cambra de representants van demanar al president de la cambra, el republicà Mike Johnson, que no derogués les rebaixes fiscals a la generació d’energies neta, un dels aspectes cabdals de la llei.

“Pot ser que hi hagi alguns aspectes d’aquesta llei que l’administració Trump aturi, però la magnitud i abast del suport a la llei és més gran que no es podria pensar”, va dir David Waskow, director de la iniciativa climàtica internacional de l’Institut de Recursos Mundials, abans-d’ahir. “Políticament parlant, és clar que aquesta mena de crèdits fiscals es mantindran [en el govern Trump]”, va afegir.

L’optimisme de Podesta contrasta amb l’angoixa que es palpa a la cimera, on molts negociadors temen que els Estats Units, en el nou govern de Trump, abdiquin novament el seu rol de capdavanters en la lluita internacional contra el canvi climàtic.

“Al gener, aquest país passarà a tenir un president que ha fet servir la paraula ‘engany’ per a referir-se al canvi climàtic”, deia Podesta abans-d’ahir. I afegia: “Res d’això és un engany: és ben real; és una qüestió de vida o mort.”

Biden no té previst d’anar a Bakú. Hi ha molts altres dirigents mundials que tampoc no assistiran a la cimera d’enguany, que durarà unes dues setmanes. També s’espera que el president xinès, Xi Jinping, i el primer ministre indi, Narendra Modi, evitin de fer-hi acte de presència.

Entre els dirigents mundials que tampoc no han assistit a la cita, hi ha el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, que va suspendre el viatge per la lesió que va sofrir al cap el mes passat; el canceller alemany, Olaf Scholz, que no hi assistirà arran del trencament del seu govern de coalició la setmana passada; i el primer ministre holandès, Dick Schoof, que ha decidit de romandre a casa per fer front a la crisi política derivada dels atacs contra ultres d’un equip de futbol israelià a Amsterdam.

No obstant això, hi ha previst que a la cimera assisteixen més d’un centenar de caps d’estat, incloent-hi els presidents de Barbados, Colòmbia, Itàlia, Kenya, Espanya, Turquia i l’Aràbia Saudita.

La Xina, un dels principals emissors de gasos d’efecte d’hivernacle històricament, ha desafiat fins ara les pressions internacionals per a establir objectius de reducció d’emissions més estrictes, i també ajudar les nacions més pobres a mitigar l’impacte de l’escalfament global.

El president de la COP29, Mukhtar Babayev –que ha passat gran part de la seva carrera a la companyia estatal de petroli i gas de l’Azerbaitjan– va obrir la cimera tot recordant als països assistents el compromís contret l’any passat, i que els plans nacionals de reducció d’emissions –que han de presentar-se els mesos vinents– eren una “darrera oportunitat” per a evitar que el canvi climàtic empitjorés encara més.

Abans que comencés la cimera, un exèrcit de bots va inundar les xarxes socials amb publicacions a favor de la polèmica tria de l’Azerbaitjan com a seu de la COP29. El país, gran productor de petroli i gas, ha provat d’utilitzar la cimera per a emblanquir la seva reputació i silenciar les crítiques internacionals per les seves violacions de drets humans i els intents d’augmentar la producció de gas natural.

“Justícia climàtica ara”, resava un cartell que sostenien els manifestants, amb el puny esquerre enlaire, a l’entrada de la cimera. “Prou d’afegir benzina al genocidi”, deia un altre.

Aquesta cimera és també coneguda com “la COP financera”, perquè els dirigents mundials s’han marcat l’objectiu de crear nous fons per a finançar l’acció climàtica als països en desenvolupament. Tanmateix, s’espera que les negociacions per a aconseguir aquest objectiu siguin polèmiques.

En el discurs d’inauguració, Babayev va defensar que la cimera era una ocasió “imperdible” per a redreçar l’escalfament global, però que la causa climàtica necessitava “alguna cosa més que bones intencions i paperassa”.

Simon Stiell, polític grenadí i secretari executiu de la Convenció de l’ONU sobre el Canvi Climàtic, va afirmar que, sense millores en el finançament, als països en vies de desenvolupament seria “gairebé impossible” complir els objectius climàtics.

Les cimeres internacionals sobre el clima solen ser blanc de crítiques per tractar la qüestió de l’escalfament global en el pla teòric, tot i que ja afecta centenars de milions de persones cada any.

Stiell va apel·lar a l’experiència personal en el seu discurs. Quan es va dirigir als delegats, va mostrar la fotografia d’una casa greument danyada per un huracà. Era la casa de la seva veïna Florence, de 85 anys, que havia quedat completament devastada per l’huracà Beryl d’enguany, va explocar.

“La Florence s’ha convertit en un dels milions de víctimes que el canvi climàtic ha deixat tan sols enguany”, va dir Stiell mentre provava de contenir les llàgrimes. “I hi ha gent com la Florence a tots els països del planeta”, va afegir.

Joselow informa de Washington estant.

 

Josep Ramoneda: “Hi ha raons per a pensar que les democràcies liberals perillen”

És impossible que l’actualitat no s’escoli en una entrevista, però encara ho és més si l’entrevistat és el periodista, assagista i filòsof Josep Ramoneda (Cervera, Segarra, 1949), i si acaba de publicar un assaig titulat Poder i llibertat. Reflexions d’un canvi d’època (Ed. 62). Les eleccions nord-americanes del 5 de novembre i les repercussions internacionals que han tingut, el poder del capitalisme tecnològic, la guerra de Gaza, l’emergència de la Xina i els fets del País Valencià esdevenen exemples d’aquesta nova època que per al fundador del CCCB, president del Grup 62 i director de La Maleta de Portbou i l’Escola Europea d’Humanitats és marcada per la pèrdua de la noció de límits. La vella dialèctica entre poder i llibertat, tal com anirem veient, pren un nou sentit en aquest món davant el qual es resisteix a ser del tot pessimista. Malgrat tot.

Donald Trump acaba de guanyar les eleccions presidencials nord-americanes amb una contundència sense pal·liatius.
—Em costa recordar, en la història recent, un personatge tan esbojarrat que arriba a escena. I no és només capaç d’arribar al cim, sinó a més, de tornar. Trump és un personatge sense equivalents. És difícil de trobar ningú tan desmesurat. Sorprèn, però hi ha un sector majoritari de la població americana que continua confiant en ell, quan porta trenta-quatre condemnes a l’esquena i té un discurs cada vegada més despectiu i superb. Em sembla que no acabem de tenir els mecanismes per a entendre-ho. O potser és que no coneixem prou la societat americana.

Què implica aquesta victòria?
—Aquesta victòria està en els signes del temps. La qüestió és un tema recurrent del meu llibre. El fet és que hem arribat a un moment en què hi ha raons per a pensar que les democràcies liberals perillen. No oblidem que no n’hi ha tantes i només el 30% de la població viu en democràcies, amb un sentit molt ampli de la paraula. L’autoritarisme és majoritari al món, però el tomb de les democràcies liberals és extraordinari. Trump és la forma més distòpica d’aquesta tendència. Un altre cas molt representatiu és Netanyahu. Tots dos són un cas molt representatiu d’allò que en dic l’autoritarisme postdemocràtic, que és la pèrdua de la noció de límits.

Què hi ha de diferent entre el Trump del 2016 i el del 2024?
—La gran novetat, després de les passades eleccions, és l’aparició d’Elon Musk i més –com Peter Thiel i companyia– al seu costat. Que gent com Musk o Thiel expressin, amb formulacions diferents, que llibertat i democràcia són incompatibles, ja ho diu tot. Aquesta gent vol liquidar la democràcia perquè posa límits a les seves llibertats.

Un anarcocapitalisme, que ja va treure el cap amb Javier Milei a l’Argentina.
—El que explica aquesta gran transformació són dos factors bàsics. En primer lloc, el pas del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital, i tot allò que hi ha al voltant. Al capitalisme industrial hi havia un amo que es trobava cada dia amb els treballadors en un espai, que era la fàbrica. En el capitalisme financer i digital poden no veure’s mai. No és pas poca la diferència! En segon lloc, el nou capitalisme ha generat aquest sistema comunicacional immens, en un sentit molt descontrolat, però, per una altra banda, molt controlat. Tot plegat, en un moment d’acceleració tecnològica que no havíem viscut mai.

Quan es produeix aquest canvi?
—El moment significatiu és la crisi del 2008, que és la que realment fa el pas al capitalisme industrial i financer. Des d’aquest moment, hi ha una cosa nova cada dia i això és una acceleració que no és fàcil de suportar ni per la persona ni per les comunitats. Aquesta acceleració també impacta. Crec que tendeix a afavorir aquesta evolució cap a l’autoritarisme, que a Europa la veiem claríssimament. El cas de França és espectacular. Una figura representativa del liberalisme com Macron perd el món de vista i abans de pactar un govern amb l’esquerra prefereix un govern minoritari que és a les amb mans de Marine Le Pen, que en pot fer el que vulgui. Tot això són símptomes que van tots en la mateixa direcció.

El llibre que acabeu de publicar es titula Poder i llibertat. Aquesta darrera paraula, que ha servit per a avançar i projectar canvis i anhels d’ençà de la Il·lustració, ara és sovint en boca d’aquest autoritarisme.
—Aquest és el problema clau. Per dir-ho així, la llibertat se’ns escapa de les mans. La llibertat que havíem aconseguit de compartir en els règims més o menys democràtics i liberals. Quan hi ha un senyor que ens diu directament que la democràcia és un sistema autoritari estem perduts. Ells consideren que la llibertat de la democràcia és excessiva i la restringiran moltíssim més encara. Crec que un dels problemes centrals d’aquest moment és el nihilisme. Alguns senyors tenen especialment a les mans unes capacitats tan extraordinàries que és molt fàcil la pèrdua de la noció dels límits. És a dir, és molt fàcil pensar que a tu t’és tot possible, que pots fer allò que et doni la gana, que pots arribar fins allà on vulguis. Recordem, a més, que hi ha aquesta tendència a la servitud voluntària, com va escriure Étienne de La Boétie. És a dir, a l’hàbit, a la mistificació… La llibertat, en definitiva, no és garantida, ni de bon tros.

La tensió entre poder i llibertat és un dels pilars de la història de la filosofia?
—Els diferents moments de la història de la filosofia són marcats per aquesta relació estructural. Quan parlem de poder pensem en governs, exèrcits…, però entre qualsevol dels éssers que conformen una societat hi ha una potencial diferència. I quan aquesta diferència potencial s’exerceix, aquí tenim el poder. Pensem en el poder familiar, per exemple. El poder és la trama que constitueix la societat.  Per això és tan important de tenir règims que aconsegueixin un equilibri entre el poder i la llibertat. És a dir, que garanteixin els graus màxims de llibertat possible.

És en crisi l’herència de la Il·lustració?
—El projecte il·lustrat és que cadascú tingui capacitat de pensar i decidir per si mateix. Aquesta capacitat a hores d’ara pot estar molt minvada. Els que s’aboquen bojament a les xarxes no tenen capacitat de pensar i decidir per si mateixos. Es governen per un fenomen com el d’Alvise Pérez. Quant de temps hauria necessitat un partit polític nou per a aconseguir 800.000 vots? Personatges que apareixen molt de pressa, i potser, desapareixeran igualment de pressa.

Quan parlem del poder, pensem en el poder polític, que és el més visible, però sovint el poder és en mans de l’economia.
—Com deia, el mateix pas del capitalisme industrial al capitalisme financer demostra com canvien les formes de poder. Què té a veure el poder dels grans magnats d’avui amb el poder del fabricant més important d’Espanya de l’època del capitalisme industrial? Musk és l’home més ric del món, té la xarxa social X i, alhora, ha fet campanya per Trump per aconseguir poder polític.

Hi pot haver llibertat amb una societat desigual?
—Aquest és un dels problemes. És a dir,  les societats que han viscut uns nivells de llibertat més alts són societats en què en general no hi havia grans fractures socials. En els bons moments de les societats europees democràtiques no hi havia les grans bretxes. La desigualtat és un factor amb els dobles sentits i amb les dobles direccions. Així com el que creix s’engreixa i perd la noció de límits, el que cau s’enfonsa encara més avall. Les distàncies socials es fan tan enormes que no té sortida.

En algun moment va semblar possible l’equilibri entre capitalisme i democràcia?
—Els anys de l’Europa de postguerra hi va haver uns moments en què Déu n’hi do. Encara hi havia restes d’autoritarisme de la guerra, però les societats europees dels cinquanta, seixanta i vuitanta són d’un relatiu equilibri. Llavors arriba la caiguda del mur de Berlín, com una gran expectativa, i és el començament del procés de canvi de sistema econòmic que s’ha anat consolidant.

Així, doncs, no és que els fills ara visquin pitjor que els seus pares, sinó que aviat viuran pitjor que els seus avis?
—Això és una cosa que he anat veient reformular. Quan era petit, tothom donava per fet, i en aquest país encara més, que els joves viurien millor que els pares. A partir d’un moment, ja es va veient que no. Que l’estat del benestar es va esfondrant. Com dèiem, a partir del 1989 hi ha la sensació per part dels poders econòmics que ara ja no hi ha amenaça, ja poden respirar tranquils i apoderar-se també d’aquests països.

En el cas de Rússia no s’ha aconseguit un sistema democràtic
sinó un autoritarisme capitalista.
—Un factor que s’ha de tenir en compte de la victòria de Trump és un possible acostament a la Rússia de Trump per la via de l’autoritarisme. Ara, la gran incògnita que determinarà el futur del món és cap a on es decantarà i com es va dibuixant la potencialitat de la Xina en aquest joc d’equilibris mundials.

El fet és que el capitalisme no es posa en dubte enlloc.
—Ha guanyat la partida a  tot arreu. Tot el que hi ha són formes de capitalisme, encara molt diferents pel que fa a l’organització estatal. La qüestió, doncs, és si anem cap a un autoritarisme postdemocràtic, que els països de la democràcia liberal s’endureixin, o bé que els autoritaris s’obrin. No és pas clar, però més aviat sembla la primera tendència. És evident que a la Xina actual es viu millor que a la Xina de Mao, però, així i tot, és un règim autoritari, amb una gran sofisticació dels sistemes de repressió. Encara no es pot dir què passarà, però els països democràtics cada vegada s’hi van assemblant més. No voldria ser pessimista i vull creure que hi ha alguna manera de sortir d’aquesta degradació, que en algun moment es provocarà una reacció i que es recuperarà una consciència democràtica més àmplia, i no com en aquest moment, en què molta gent ja claudica.

Us resistiu al pessimisme, malgrat tot?
—Intento explicar coses que ajudin a entendre el món, que siguem capaços de pensar què es pot fer perquè això no passi o no anem tan enllà. Però hi ha una certa dinàmica d’adaptació. Trump ja no és tan monstre, molta gent diu que cal acceptar-lo tal com és i no anar assenyalant-lo. Jo crec que sí que hem de continuar assenyalant-lo, perquè si no donem per bo allò que creiem que hauríem d’intentar evitar. Passa que no és fàcil, perquè hi ha molta gent que se sent molt desemparada i l’origen i la força d’aquests poders tan personals i d’uns grups tan concrets és fer creure a la gent desemparada que ells són la seva salvació.

Els fets de la gota freda a València també es poden veure com una crisi de poder.
—El cas valencià és un altre exemple de la pèrdua de la noció de límits. Al País Valencià, durant els setze anys de Zaplana i Camps, s’excedeixen tots els límits. Per un cantó, passen de llarg les institucions, com demostren les condemnes i judicis que acumula Zaplana. I, després, tiren pel dret amb una expansió territorial en nom del creixement de l’economia, construint en llocs on no s’hauria d’haver fet mai i desenvolupant una política territorial demencial. I, finalment, un negacionisme climàtic que és un dels grans mals del nostre temps.

Alhora, hem vist una desemparança. En bona part la submissió voluntària al poder és en espera de protecció, però en aquest cas hem vist un abandonament total.
—Tot això encara afavoreix més els discursos autoritaris. La gent perd la confiança en les institucions i és susceptible de ser seduïda per un Trump.

En el llibre parleu també d’Europa, hi ha alguna cosa de preocupant en aquest model com el de Viktor Orbán a Hongria, de democràcia il·liberal.
—Hi ha cada cop més règims que, en realitat, són formalment democràtics
i que sovint es posen en evidència per una cosa perquè el mateix candidat repeteix sempre. Vol dir que alguna cosa falla.

Sovint pensem que l’autoritarisme vindrà vestit amb les disfresses dels anys 30, però potser anirà a la darrera moda.
—L’autoritarisme postdemocràtic actual no anirà amb uniformes d’SS. Perquè no els hi fa falta. Amb els sistemes de comunicació que posseeixen, ja en tenen prou. Trobarem la manera de civilitzar i tenir formes de llibertat àmplies en l’actual univers tecnològic? El més probable és que encara no siguem capaços d’imaginar-ho.

Els principals problemes expressats en enquestes pels electorals americans són l’economia i la immigració. No seria gaire diferent si féssim la mateixa pregunta en qualsevol societat europea.
—S’ha de distingir en els que realment són els problemes principals
i els que realment són sobreactuats. Així com crec que l’economia és un problema estructural, especialment en societats cada vegada més desiguals, la immigració està sobreactuada. Per qualsevol ciutadà el més important és la seva renda, però és més fàcil donar la culpa al que ve de fora. Això és tan barat, que aquests grups ho fan servir per estimular les velles atraccions patriòtiques. Perquè, tot aquest món en transformació encara passa per un mapa de nacions. No sabem quines formes de capitalisme global ens esperen, però la pàtria seguirà sent un element articular i incontestable.

Aquest discurs sobreactuat de la immigració comença a fer-se forat en una Catalunya que sembla en un temps d’impàs o de frustració.
—Hem entrat en una fase lògica. Quan un va més enllà de les mateixes forces, això ho acaba pagant, perquè no pots mantenir un activisme infinit sense parar. I si no hi ha aquest activisme, les coses fan una baixada. Aquesta etapa encara durarà, no crec que sigui conjuntural, crec que en l’estat d’ànim de la ciutadania hi ha una sensació de necessitat de pausa. Pot ser que després d’un temps, l’independentisme torni a créixer. El risc és que, com a tot arreu del món, la via autoritària no es pot descartar.

Tanqueu el llibre reivindicant el paper de les humanitats. Què són per a vós?
—Per a mi són el punt de vista des del que vull mirar les coses, perquè no en tinc cap altre. En el que és el projecte il·lustrat, una societat en què cadascú tingui capacitat de pensar i decidir per ell mateix, les humanitats –situar la condició humana al centre– continuen sent fonamentals. I crec que hem de continuar estirant aquesta preocupació, perquè al final serà la condició humana la que ens pot provocar el canvi, la que ens portarà cap a un lloc o un altre.

També en tenen culpa els partits que donen suport al PSOE

Estic estupefacte. El Partit Socialista ha anunciat que demà no demanaria la dimissió de Carlos Mazón, a les Corts, en la sessió prevista perquè el president s’explique. No la demanarà malgrat la seua actuació evidentment criminal, però tampoc després de la reacció popular, clara i diàfana, multitudinària com poques vegades s’ha vist, expressada en les grans manifestacions de dissabte. Com és possible?

La pregunta, és clar, és retòrica. Ja sabem per experiència pròpia i de fa bona cosa d’anys que els socialistes, al País Valencià, a les Illes, al Principat i on siga, són bàsicament un partit sucursalista que no té al cap això que en diuen “el territori” si no és com a part de les seues jugades a Madrid, l’única cosa que els importa.

I torna a ser així. Quan a VilaWeb hem demanat reiteradament al PSOE valencià quina raó podria tenir per a un comportament així d’estrany i d’incomprensible, la resposta han estat uns missatges pre-cuinats al·ludint a una suposada necessitat de no fomentar una polèmica política per obligar el president Mazón a concentrar-se en la recuperació de les comarques afectades. Tot més fals, com sol dir-se popularment, que l’ànima de Judes.

D’entrada perquè ja m’explicareu en quin cap cap que es deixe continuar governant un personatge que ha estat capaç de fer això que ha fet ell, amb les conseqüències que ha causat. Mazón ha de demostrar encara més fins a quin punt és perillós? Perquè parlem d’això. De perill físic i immediat per a la ciutadania. De perill de mort, física i real. Per això la dimissió és necessària i imprescindible, fins i tot diria que apolítica, i era un clam dissabte als carrers de València, Elx i Alacant, i, dos dies abans, a Castelló. Com pots deixar que aquest criminal perillós continue fent i desfent després de tot el mal que ha causat?

La raó real d’aquest despropòsit, tem i estic segur, té a veure amb la politiqueta barata i els càlculs electorals espanyols. I amb la situació molt més que delicada de Pedro Sánchez a Madrid. Ells simplement fan números i passen per damunt dels cadàvers dels valencians. I fan números, en conseqüència, sense pensar en València sinó amb el cap a Madrid. Si Mazón plega, per exemple, el nou president del PP, siga qui siga, dependrà de Vox –els números hi obliguen. El PP hauria de tornar a negociar amb Vox qui posar al capdavant de la Generalitat Valenciana. I algun llest a Madrid deu pensar que és millor deixar les coses com són que no pas arriscar-se a moure el vesper de la dreta extrema i l’extrema dreta.

O pitjor encara: algú, algun setciències d’aquests que viuen reclosos permanentment a la Moncloa i no xafen el carrer ni que els maten, es deu creure que reforça la posició de Pedro Sánchez si el seu cap es mostra magnànim políticament davant la tragèdia. Evidentment, cercant un quid pro quo que el PP no està disposat a oferir de cap manera –semblen criatures si creuen que faran reflexionar aquestes males bèsties. I així els socialistes valencians diuen que aprovaran el pressupost de Mazón per l’aiguat –quan no calen per a res, els diners del pressupost de l’any vinent, perquè es poden aprovar de manera immediata ampliacions de l’actual– tan sols per veure si així posen una miqueta més de pressió al PP perquè aprove, en contrapartida, el de Sánchez. I diuen que no cal fer caure Mazón i que ara cal dedicar-se solament a la reconstrucció com a argument fungible per a quan els toque dir que no cal fer caure Sánchez perquè ara cal dedicar-se solament a la reconstrucció.

Del PSOE, en tot cas, és evident que no cal esperar res. Però l’episodi hauria de ser exemplificador per als partits que ha sucursalitzat després del 2017. Per a Compromís, en primer lloc, però també per als Més illencs i per a Esquerra Republicana i, finalment, Junts al Principat.

Compromís, en concret, té una oportunitat d’or, que és la de situar-se com l’únic partit capaç de defensar els interessos dels valencians. Ja veurem si s’hi atreveix, perquè els primers dies també va caure en l’argument del respecte i l’“ara no toca”.

Més enllà de l’episodi valencià, en tot cas, Compromís i tota la resta haurien de reflexionar sobre la impossibilitat de fer res de profit de bracet d’aquest Partit Socialista. Res de profit per a la ciutadania i per a la gent, per als interessos de la gent corrent. D’aquesta gent corrent que dissabte cridava i cridava i no parava de cridar pels carrers de València demanant allò que la raó i el sentit comú reclamaven. Gent que avui no pot sinó sentir-se traïda per uns sucursalistes a qui no importa gens què passe a València. I qui diu València diu allò que vulgueu.

Una reflexió final: sense el suport sempre gratuït de Compromís, Més, ERC i Junts, sense que acudissen a besar-los la mà cada volta que els cridessen amb falses promeses, el PSOE no podria governar. I no podria, per tant, menystenir d’una manera tan evident la voluntat popular com farà demà. També hi ha una culpa en això. Que n’hi haurà prou…

 

PS1. Julià de Jòdar, al seu article d’avui, respon d’alguna manera a preguntes i interrogants que em feia a l’editorial d’ahir, això de la política i la gent. El podeu llegir ací: “Poble organitzat en poble.”

PS2. L’univers evoluciona en escales de milers de milions d’anys. Per tant, l’anomenada constant de Hubble no afecta cap ésser humà. Però és una qüestió molt important perquè, al capdavall, parlem sobre la naturalesa fonamental de l’univers. Si els científics no poden redefinir les seues estimacions, tal com passa, pot voler dir que hi ha alguna cosa a l’univers que requereix fer revisions dràstiques. En parla Joel Achenbach en aquest article apassionant que publiquem avui.

PS3. VilaWeb necessita la vostra ajuda per a continuar publicant-se. Us demanem que us en feu subscriptors si encara no ho sou.

La gran pregunta còsmica es complica encara més: a quina velocitat s’expandeix l’univers?


The Washington Post · Joel Achenbach

L’univers s’expandeix. Però a quina velocitat? Per què passa, això? I quin serà el destí final de l’univers? Aquestes són qüestions còsmiques i els astrònoms continuen tenint moltes dificultats per a trobar-ne les respostes. Perquè les diferents tècniques que hi ha per a mesurar l’anomenada constant de Hubble –que estableix la relació de proporcionalitat entre la distància i la velocitat de recessió de les galàxies– ofereixen estimacions diferents.

Els cosmòlegs han batejat aquest enigma amb el nom de “tensió de Hubble”.

L’agost passat, un article d’un grup d’astrònoms de la Universitat de Chicago, publicat en línia i encara no revisat, informava de tres tècniques observacionals que havien fet estimacions per a la constant de Hubble i que oscil·laven entre 68 i 72 quilòmetres per segon per megaparsec.

Pocs dies després, un altre equip de recerca encapçalat pel cosmòleg i premi Nobel Adam Riess, de la Universitat Johns Hopkins, publicava un article en línia en què estimava la constant de Hubble en 73.

Per a qualsevol profà, aquestes xifres poden ser molt semblants. Però no pas per als cosmòlegs, i encara menys per a Riess, que ha dedicat tota la seva carrera a mesurar l’expansió còsmica.

“Estem encallats”, explica Riess al seu despatx de Johns Hopkins, on guarda una rèplica de la medalla d’or que li van donar a Estocolm.

La constant de Hubble s’havia estimat tradicionalment en 67. Però Riess i els seus col·legues van utilitzar el telescopi espacial Hubble per estudiar estrelles que exploten en galàxies llunyanes (supernoves) i van obtenir una estimació més alta, de 73. Algunes observacions més recents fetes amb el telescopi James Webb han arribat a resultats similars.

Wendy Freedman, autora principal de l’article de la Universitat de Chicago, opina ara que potser la tensió de Hubble no és res greu, i que la comunitat científica només necessita millorar la manera d’estimar les distàncies entre galàxies i, per tant, la velocitat amb què s’allunyen les unes de les altres. Si és així, es podria resoldre sense haver de necessitar teories revolucionàries.

“Arribarem al fons de la qüestió”, assegura Freedman.

Però el debat –la tensió– és esotèric i fonamental alhora. És esotèric perquè l’evolució de l’univers té lloc en escales de milers de milions d’anys. Per tant, la constant de Hubble no afecta cap ésser humà. En definitiva, l’expansió còsmica passa en l’espai intergalàctic, no ací a la Terra, on vivim tots.

Però als físics i cosmòlegs els importa molt, perquè al capdavall parlem sobre la natura fonamental de l’univers. Si els científics no poden reconciliar les seves estimacions, això pot significar que hi ha alguna cosa a l’univers que requereix fer revisions dràstiques a l’ortodòxia cosmològica.

Perquè la taxa d’expansió còsmica ens indica l’edat de l’univers –uns 13,8 mil milions d’anys, segons l’estimació actual basada en la radiació de fons. I l’expansió còsmica determinarà, finalment, el futur de tot allò que existeix. I, certament, no hi ha qüestions científiques més grans que aquesta.

Lluny, molt lluny

L’espai té la característica de ser generalment transparent. Però continua essent molt difícil per als astrònoms mesurar la distància a estrelles i galàxies llunyanes. Això, al seu torn, fa que sigui difícil determinar amb quina rapidesa les galàxies s’allunyen les unes de les altres a mesura que l’espai entre si s’expandeix.

Cada vegada que els científics creuen que són a punt d’arribar a un consens, l’univers capgira la narrativa, cosa que obliga els astrònoms a tornar als seus telescopis i, en el cas dels teòrics, a les seves pissarres.

La constant de Hubble deu el seu nom a l’astrònom Edwin Hubble, que als anys vint del segle passat va descobrir que la llum de moltes galàxies es desplaçava cap al vermell, un signe que les galàxies es van allunyant de nosaltres. A més, el desplaçament cap al vermell augmentava amb la distància. (I aquest és el motiu pel qual la constant de Hubble es descriu tradicionalment amb la complicada unitat de “quilòmetres per segon per megaparsec”. Un megaparsec és una distància equivalent a uns 3 milions d’anys llum. Com més lluny és una galàxia, més ràpid s’allunya de nosaltres.)

La implicació teòrica del descobriment de Hubble va ser sorprenent: l’univers no és estàtic ni etern. És dinàmic. L’espai entre les galàxies, tret de les que estan unides entre si per la gravetat, s’expandeix. Aquest és un element clau de la teoria del Big Bang. Avui l’univers és una vasta sopa freda i prima de matèria i energia, però fa molt temps era inimaginablement calenta i densa.

Riess, de 54 anys, ha dedicat la seva carrera a entendre l’expansió còsmica. Ell i dos científics més van compartir el Nobel pel descobriment que van fer el 1998 que l’univers no només s’expandia, sinó que ho feia a un ritme accelerat.

“Hem descobert que l’univers és força complicat. De manera que continuem trobant petites sorpreses”, va dir Riess.

Però mentre continua el debat sobre la tensió de Hubble, ha aparegut un altre desenvolupament sorprenent que fa referència a l’expansió còsmica. Un projecte anomenat Instrument Espectroscòpic d’Energia Fosca (DESI) fa servir un telescopi a Kitt Peak, Arizona, per a examinar milions de galàxies i crear un film de la història de l’expansió còsmica durant milers de milions d’anys.

El primer lot de dades de DESI es va publicar enguany. I les dades indicaven que l’acceleració de l’univers, aquell descobriment pel qual Riess va guanyar el Nobel, sembla que s’ha moderat els darrers mil milions d’anys, com si algú hagués aixecat el peu de l’accelerador.

Aquest resultat és provisional, però té el potencial de dinamitar una suposició sobre l’energia fosca, el camp energètic hipotètic (i encara molt misteriós) que es creu que impulsa l’acceleració. Els científics han considerat generalment l’energia fosca com una “constant cosmològica”, que manté la seva densitat en qualsevol volum d’espai fins i tot quan l’univers s’expandeix. Però les dades de DESI suggereixen que potser no és constant.

“Si aquest resultat es confirma, seria la troballa més important sobre l’energia fosca d’ençà del descobriment de l’acceleració còsmica el 1998”, explica Mustapha Ishak, astrofísic de la Universitat de Texas a Dallas i un dels caps de l’anàlisi cosmològica de DESI.

De fet, això podria canviar el destí de l’univers.

D’ençà del descobriment de l’acceleració, els teòrics han calculat que l’univers continuarà expandint-se com més va més ràpidament, fins que (d’ací a trilions d’anys) el cosmos esdevingui completament fred, fosc i inhòspit per a la vida. Tanmateix, aquest futur desolador potser no arribarà mai si l’expansió es modera.

De fet, en una de les hipòtesis possibles, l’univers podria tornar-se a col·lapsar, fins i tot. Un fenomen que té nom: el “gran col·lapse” (Big Crunch).

Els astrònoms ja han revelat meravelles increïbles de l’univers, però algunes de les preguntes més bàsiques continuen essent difícils de respondre i potser van més enllà de l’abast de la ciència actual. Per exemple: l’univers és finit o infinit? Els científics no ho saben. Podria ser una cosa o una altra, diuen. Potser no hi ha manera de respondre definitivament a aquesta pregunta. I per això és imprecís dir que l’univers en expansió “es fa més gran”. Si és infinit, ja seria tan gran com pot ser.

El llibre més venut de Stephen Hawking, Història del temps, presentava grans preguntes que encara no tenen resposta, trenta-sis anys després de la seva publicació: “D’on va sortir l’univers i cap a on es dirigeix? Va tenir un començament? I si és així, què va passar abans? Quina és la naturalesa del temps? Arribarà mai a la seva fi?”

Heus ací una altra qüestió complexa: ningú no sap de què és fet l’univers –fins i tot, l’“espai buit”– en el nivell més fonamental. El físic Brian Greene presenta la pregunta d’aquesta manera: “Quins fils cusen el teixit de l’espai?”

Els científics han calculat que una quarta part de l’“energia total” de l’univers, aproximadament (que inclou matèria i energia), és matèria fosca. Ningú no sap què és la matèria fosca. Per això se’n diu “fosca”.

Finalment, arribem novament a l’enquesta DESI: hi ha l’energia fosca. Es calcula que constitueix al voltant del 70% de l’univers. Només un 4% de l’univers és compost per matèria ordinària, com protons, neutrons, electrons i altres partícules que ens proporcionen estrelles, planetes, roques, arbres, formiguers, torradores, etc.

“L’univers és dominat per la matèria fosca i l’energia fosca, i nosaltres no les entenem. És absurd. Això ens desconcerta a tots”, diu Jane Rigby, científica sènior del telescopi Webb.

Encara a les fosques

Riess encara era un jove investigador postdoctoral quan es va afegir a un projecte encapçalat per l’astrònom Brian Schmidt per estudiar supernoves amb la intenció de discernir canvis en la taxa d’expansió de l’univers. Un segon equip encapçalat per l’astrònom Saul Perlmutter tenia un objectiu similar, i els dos equips competien per ser els primers d’aconseguir la resposta.

En aquell moment, s’assumia que la gravetat faria que l’expansió es ralentís. Però el 1997 Riess es va trobar amb una anomalia: les observacions de supernoves i les equacions per a l’expansió còsmica només tenien sentit si l’univers tenia massa negativa. I això no tenia sentit. No existeix la massa negativa.

Aleshores, Riess va tenir una revelació: les equacions tindrien sentit si l’univers no s’anés alentint, com tothom pensava en aquell moment, sinó que s’anés accelerant.

Ell i els seus col·legues van intercanviar un gran nombre de correus electrònics emocionats però prudents. Era una afirmació ben extraordinària. I si s’equivocaven? Riess va instar els seus col·legues a confiar-hi: “Enfoqueu-vos en aquests resultats no amb el cor o el cap, sinó amb els ulls. Som observadors, al cap i a la fi!”

Finalment, els dos equips rivals van acabar informant del mateix resultat sorprenent i van compartir la glòria del premi Nobel.

Però aleshores els científics es van haver d’enfrontar a la tasca d’esbrinar què causava exactament l’acceleració còsmica. I van començar a utilitzar un nou terme: energia fosca, que sembla ser una propietat de l’espai, una força repulsiva, similar a l’antigravetat.

“L’energia fosca és un nou fluid sobre el qual no sabem res. No és matèria, no són fotons, és una altra cosa, amb pressió negativa”, explica Nathalie Palanque-Delabrouille, directora de la divisió de física del Laboratori Nacional de Lawrence Berkeley i portaveu del projecte DESI.

“Ho vaig dir fa vint-i-cinc anys, i encara ho crec: l’energia fosca és l’enigma més profund de tota la ciència”, raona Michael Turner, cosmòleg de la Universitat de Chicago, que va encunyar el terme “energia fosca” i no forma part de l’equip de DESI. Els resultats de DESI, diu, “poden ser l’avanç que necessitem”.

Els resultats de DESI que mostren que l’energia fosca no és una constant són preliminars. El cap de l’estudi, Michael Levi, físic del laboratori nacional, assenyala que les dades publicades fins ara cobreixen solament un any d’observacions.

“Pensem que això és interessant, però crec que encara som molt lluny de poder parlar d’un ‘descobriment’”, explica Levi.

Es fa un gran esforç per resoldre el misteri de l’energia fosca. Als Estats Units, la NASA desenvolupa el telescopi espacial Nancy Grace Roman, que és previst que es llanci el 2027. Té la mateixa mida que el telescopi Hubble, però tindrà un camp de visió molt més ampli i haurà d’oferir més dades sobre l’evolució de l’univers. Una missió europea, Euclid, també es dedica a fer el mapa de l’univers durant el temps i a estudiar el paper de l’energia fosca.

Si analitzem el darrer segle de cosmologia, veiem un univers estàtic que es transforma en un univers en expansió, després en un d’accelerat, i que potser ara tornarà a canviar. Riess és un dels qui creuen que la seva professió pot ser a punt de fer un altre gran descobriment.

“Comencem a veure més tensions o, potser, anomalies”, diu. “Tenim la descripció física correcta de l’univers?”

Amb tanta incertesa científica sobre l’expansió còsmica, el futur és molt obert. I, de fet, el passat també. És possible, comenta Riess, que l’univers sigui cíclic. Un Big Bang podria ser seguit per un Big Crunch (“gran col·lapse”) i després un altre Big Bang, una vegada i una altra. Per tota l’eternitat. “De fet, jo sempre he preferit que fos un univers cíclic”, diu.

Però això solament és la seva preferència. L’univers farà què hagi de fer i el destí del cosmos, això sí que és segur, no es decidirà amb una votació popular.

 

Poble organitzat en poble

El director d’aquest diari parlava ahir d’un “país sense política, però amb gent […] amb la qual confiar mentre esperem el temps de la política”. Vet aquí el moll de l’os de la qüestió que explica el fracàs tant del Primer d’Octubre al Principat com el desficaci dels aiguats al País Valencià: esperar que ens facin la “política”. Però no es tracta pas de “política”, sinó de poder. De contrapoder.

En primer lloc, diré que, de “política”, se’n fa, i molta, als Països Catalans, però emanada, subjecta, imposada, mediatitzada i implementada des de (i per) la raó d’estat. De l’estat espanyol, que, en el nostre cas –i mal els pesi a alguns companys de brega massa nominalistes–, practica, amb tots els matisos, una política colonial de sobreexplotació, menyspreu i deixadesa mitjançant intermediaris de tota casta i condició: pactistes del diàleg, aprovadors dels pressupostos, buròcrates autonomistes, espietes i sipais, caragirades i dakoits, menestrals amb estudis i patronals apàtrides, menfotistes amb carnet de periodista, etcètera.

En segon lloc, diré que fer política, ara i aquí, ha de ser cosa dels de baix; si no, no n’hi ha, de política. Mirem de prop els exemples esmentats del Primer d’Octubre i el de la catàstrofe valenciana. Qui, si no el poble, la gent mobilitzada, en graus i circumstàncies distintes, ha definit les aspiracions, les dinàmiques i les formes que han deixat en fora de joc les classes dominants, el sistema, el règim? Qui, si no les classes populars, la gent autoorganitzada? Qui no recorda el borbó al passeig de Gràcia el 2017? Qui no el recorda a Paiporta?

En tercer lloc, diré que de Valències, dissabte, n’hi havia tres a la capital del país: la conscient, la desolada i la indiferent. Transitant d’un cantó a l’altre, totes coincidien: la conscient, que arrossegava la desolada, no pas com una càrrega, sinó com una part de la pròpia i damnada ànima popular –certament, el poble que salva el poble–, mentre s’entrecreuava amb la indiferent, que feia “vida normal” en terrasses i cafès. Però, entre la València conscient, la desolada i la indiferent, s’hi trobava a faltar el poder del poble organitzat en poble. El contrapoder popular.

Què vull dir amb açò? Vull dir que no n’hi ha prou de sortir al carrer, d’ocupar places, de protestar davant els emblemes del poder. Allò que falta, que es troba a faltar, que cal crear, és la continuïtat. Una continuïtat que s’ha de fer des de baix, en acte, no esperant els “polítics”, la “política”. El Primer d’Octubre es va fer posant les bases d’un embrió d’estat independent. Al País Valencià, un altre octubre, s’ha fet posant les bases d’un alçament material, moral i polític, embrió d’una Taula Civil per a la Reconstrucció que hauria de ser el contrapoder que talli els tentacles del poder colonial i posi la metròpoli en  estat de xoc. El poder material i moral de damnats, voluntaris i entitats cíviques, closes com un puny, creador d’una xarxa on la gent s’hi reconegui. Una xarxa continuada en el temps i en l’espai, d’on haurà d’eixir la política real, feta, imposada, des de baix. L’única política possible: la del poble organitzat en poble.

 

La cultura, perplexa davant de la tragèdia

Mentre al País Valencià s’havia produït una catàstrofe de dimensions tràgiques, a Catalunya tot rodava com sempre, més enllà de les penes individuals. És cert que la proximitat o, fins i tot, la coneixença fa que impacti molt més un fenomen com el que ha passat que quan es produeix molt lluny d’aquí. Però el sector cultural català –d’això vull parlar– no es va aturar, els museus van obrir igual que sempre, els artistes i els galeristes van penjar les seves convocatòries a les xarxes, els escriptors treballàvem en els projectes que tenim entre mans, els teatres van fer les seves representacions. No és una queixa; com podria queixar-me d’un problema que sé formular, però no sé resoldre?

Durant la pandèmia ja vaig tenir la mateixa sensació: havien mort o morien centenes de persones i una part del sector cultural reclamava poder treballar amb normalitat. Es van inventar allò de la “cultura és segura”, que a mi em va semblar un lema èticament reprovable i de molt poca intel·ligència: la cultura segura és la que vol el sistema, com aquella festa pels terrats de Barcelona que Ada Colau volia muntar en plena anomalia sanitària i política.

La cultura no sap com respondre a les tragèdies de la realitat. Qui sap si és que ha de ser així. O potser és que el creador no vol immiscir-se en les problemàtiques socials i polítiques que li són coetànies? L’art és una representació de la realitat, però quan la realitat és tan immanent no té sentit fer-ne representacions simbòliques? Faig preguntes. La història de l’art va farcida de revisions de tragèdies fetes a posteriori, no pels qui la van viure. És com la pobresa, molt representada en la història de la pintura, però –quasi– mai representada pels pobres mateixos. Tantes vegades, l’artista que es posa per damunt de tothom i a deshora. 

Això de València ha estat un desastre de proporcions gegantines. Primer, per la natura desbocada; segon, per la incompetència dels polítics, incompetents per no haver fet bé la seva feina, més incompetents encara per haver-se presentat als llocs dels fets per figurar a l’aparador; incompetència absoluta i indignitat dels qui defensen el partit abans que els ciutadans que han de representar fins a la mort (la seva, no la dels seus representats). Sort de la gent que ha acudit a ajudar, encara que els incompetents no els hi volguessin. La tossuderia de la solidaritat és immensa. Però la cultura ha estat callada, no s’ha aturat res, com el futbol. I aquesta inacció l’entenc i no l’entenc alhora.

No sé què hauria d’haver fet la cultura més enllà d’agafar les pales –això primer de tot– i de denunciar la indignitat dels polítics que aprofiten les desgràcies per llançar-se el verí entre ells mentre els ciutadans no poden fer més que aixecar-se o plorar; o aixecar-se plorant. És el que van fer els meus pares quan ens va afectar la riuada del Llobregat del setembre del 1971. Jo tenia tretze anys i no he oblidat mai els carrers amb més d’un metre d’aigua; i el llot que ho va envernissar tot d’una massa pútrida; i la solidaritat, aleshores també, que va venir a ajudar les cases del Cornellà de baix. Allà no hi va haver morts, és una pena que no arrosseguem. Les altres penes, les pèrdues materials i els records que no s’esborren, sí.

Sé formular el problema, però no la resolució, he escrit abans. Potser hi ha gent que el problema tampoc no el veu. Potser només sóc jo a qui m’agradaria que el meu ofici, el de la cultura en sentit extens, fos capaç d’intervenir directament sobre la tragèdia ocorreguda al País Valencià. No, no tinc cap solució, però proposo tres hipòtesis, no pas excloents entre si.

La primera. Potser l’única solució és fer-se càrrec que, en determinades situacions, l’art no serveix de res, com aquest mateix escrit. És dur, però potser el primer pas és admetre-ho per repensar la cosa artística en l’actualitat. No que vingui algú molt més tard a recordar les penes, o a estetitzar el dolor.

La segona. Que no és veritat que la realitat superi la ficció, per més vegades que es repeteixi, i més aquests dies. Hi ha vegades que la realitat no supera la ficció, la traumatitza, la viola, l’anul·la, la deixa en un registre d’inutilitat absoluta.

La tercera. Suposant que encara vulguem parlar de l’artista com una figura vàlida en els nostres temps, crec que els veritables artistes, al País Valencià, van ser les multituds de dones i d’homes que van anar a ajudar els desvalguts. Uns artistes que no feien servir pinzells, cisells i grans pensaments: anaven proveïts de pales, rasclets i escombres per a barallar-se amb el llot que les aigües havien dipositat. Uns artistes compromesos i solidaris: quina lliçó!

Pàgines