La presidenta del grup parlamentari dels Comuns, Jéssica Albiach, ha dit que serien molt exigents en la negociació del pressupost de la Generalitat per a l’any vinent, especialment respecte del calendari dels acords a què van arribar amb el PSC per facilitar la investidura de Salvador Illa. “Hi ha temes que si no comencem a negociar ara, no arribarem a temps a final de la legislatura”, ha dit. Segons que ha explicat, el seu grup insistirà que es compleixi tot el que es va pactar i s’assegurarà que les mesures es comencin a executar immediatament.

Entre les prioritats dels Comuns, Albiach ha destacat l’accés a l’habitatge, amb la demanda d’augmentar el pressupost destinat a aquesta àrea i desplegar el règim sancionador de la llei per controlar els habitatges d’ús turístic i el lloguer temporal. A més, ha posat èmfasi en la necessitat d’un estudi sobre la càrrega turística que el país pot suportar, i ha reiterat la voluntat de repensar la taxa turística per recaptar més fons, destinats íntegrament a polítiques d’habitatge.

La proposta de pressupost del govern serà, segons Albiach, “la prova del cotó cap a on volen anar, per saber si van en la direcció correcta i si aquesta legislatura servirà per a recuperar el temps perdut”.

Crítiques a les baixes flexibles

Respecte de la proposta de “baixa flexible” anunciada aquesta setmana per la ministra de Seguretat Social espanyola, Elma Saiz, Albiach ha estat contundent i ha dit que era una ocurrència. “Els drets dels treballadors no es matisen, no s’afebleixen, es blinden, es defensen i s’amplien”, ha dit. Durant el consell nacional dels Comuns, fet avui a Barcelona, ha dit que aquesta mesura afavoria la possibilitat que un cap obligués els treballadors malalts a anar a treballar. “Ens tindrà davant cada vegada que vulgui retallar drets i llibertats dels treballadors, es digui com es digui i sigui del partit que sigui”, ha reblat.

Ha contraposat la proposta de la ministra amb l’acord recent per a desmantellar la llei mordassa, que ha dit que era un pas fonamental per a recuperar drets i llibertats a l’estat espanyol. “Aquesta és la manera correcta d’avançar, i no amb ocurrències com la que hem sentit aquesta setmana”, ha dit.

Suspensió del comerç d’armes amb Israel

Sobre la situació a Gaza, ara que fa un any de la guerra, Albiach ha criticat la inacció de la comunitat internacional i del govern espanyol, que considera que han actuat massa tard. Ha instat l’executiu espanyol a suspendre immediatament les exportacions d’armes a Israel, trencar relacions amb el seu govern i encoratjar la comunitat internacional a fer igual. “No és qüestió de discursos, és un imperatiu moral, i és el moment d’accions contundents”, ha sentenciat.

Finalment, ha fet referència a la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el dentista municipal de Barcelona i ha demanat al govern de Jaume Collboni que no solament mantingués aquest servei, sinó que n’ampliés l’abast i el fes extensiu a tot Catalunya.

El premi al millor vi català dels premis Vinari 2024 ha estat per a Ànima de Cal Pagès 2019, del celler l’Antic Magatzem (DOQ Priorat). Aquest vi negre ha obtingut la màxima puntuació absoluta. És un vi de carinyena nascut de vinyes centenàries en coster del paratge de les Sentius i sobre sòls de llicorella. És el primer vi que va elaborar aquest projecte vitivinícola. Un producte que surt al mercat després de passar 12 mesos en bota nova de roure francès i que es pot trobar a la botiga per uns 45 euros l’ampolla.

Quant al millor vi escumós 2024, els premis Vinari han destacat Sabaté i Coca Reserva Familiar 2014, del celler Sabaté i Coca (Corpinnat). És un monovarietal de xarel·lo, collit en vinyes molt velles de la finca Terroja de la propietat. Una part del vi base fermenta en bota de castanyer. Té una criança mínima en ampolla, abans de sortir al mercat, de 90 mesos i surt en una producció petita que supera de poc les sis mil ampolles.

Els premis Vinari són anuals i els organitza el digital VadeVi d’ençà de fa dotze anys. La cerimònia de lliurament s’ha fet al Teatre Casal de Vilafranca del Penedès, amb uns cinc-cents convidats. Conduïda pel Mag Lari, s’ha pogut seguir en directe pel Canal 33.

El propietari del celler l’Antic Magatzem, Adrià Domènech Simó, explica: “Som un celler familiar situat a Porrera. Després de moltes generacions dedicades a la pagesia, vaig fer un pas endavant i vaig decidir crear el celler l’Antic Magatzem, als baixos de la casa per part materna (cal Simó), la casa on vaig néixer. A final del segle XIX, en aquest mateix edifici, la família començava a comercialitzar vi, oli i fruita seca, i amb el pas del temps la casa va ser coneguda com a cal Simó o el Magatzem.” Per part de pare, la família també era pagesa de Porrera. La casa era cal Pagès. Per això els vins d’aquest celler tots acaben amb la terminació d’aquest renom. Tot i tenir uns orígens pagesos llunyans, l’Antic Magatzem és un projecte jove. La primera verema va entrar al celler el 2022.

La resta de medalles d’or, plata i grans ors s’han repartit per tota la geografia catalana. Tanmateix, en quantitat de medalles recollides, vora el centenar, la més premiada és la DO Cava, seguida de la DO Penedès i la DO Terra Alta, totes dues amb una trentena de medalles cadascuna.

Premis Vinari Gran Or ordenats per Denominacions d’Origen:

–DO Cava:

• Vinari Gran Or al millor vi escumós rosat jove: Brut Rosé Millésimé 2022, de Caves Roger Goulart.

• Vinari Gran Or al millor vi escumós rosat reserva: Cava Reserva de la Propietat Rosé 2017, de Caves Oriol Rossell.

• Vinari Gran Or al millor vi escumós blanc jove: Jove Eco Guarda 2022, d’Adernats Vinícola de Nulles.

• Vinari Gran Or al millor vi escumós blanc reserva: Miquel Pons Brut Nature Reserva 2021, de Caves Miquel Pons.

• Vinari Gran Or al millor vi escumós blanc gran reserva: Duran 5V Gran Reserva 2019, de Caves Ramon Canals Canals.

–DOQ Priorat:

• Vinari Gran Or al millor vi negre amb criança: Clos Abella 2020, de Marco Abella.
• Vinari Gran Or al millor vi negre de guarda: Ànima de Cal Pagès 2019, del celler l’Antic Magatzem.

–DO Penedès:

• Vinari Gran Or al millor vi blanc jove: Nat 1917 Chardonnay Muscat 2023, de Cellers Domenys.

• Vinari Gran Or al millor vi brisat: El Bosc Negre 2021, d’Albet i Noya.

Corpinnat:

• Vinari Gran Or al millor vi escumós de llargues criances: Sabaté i Coca Reserva Familiar 2014, Sabaté i Coca (Corpinnat).

–DO Conca de Barberà

• Vinari Gran Or al millor vi negre jove: 12@ 2023, del celler Carles Andreu.

–DO Montsant:

• Vinari Gran Or al millor vi rosat: Coca i Fitó Rosat 2022, del celler Coca i Fitó.

–DO Tarragona:

• Vinari Gran Or al millor vi blanc amb criança: Jujol 2022, del celler Vives Ambròs.

–DO Terra Alta:

• Vinari Gran Or al millor vi dolç, ranci o de postres: Coca i Fitó Ambre 2021, del celler Coca i Fitó.

Altres premis

–Premi Vinari al millor celler: Castell d’Or.

–Premi Vinari Euroselecció Riedel a la trajectòria professional: Agustí Torner Samper (Vilafranca del Penedès, 1951), un dels darrers boters d’ofici de Catalunya. Fa uns quants mesos que es va jubilar, després d’haver dedicat tota la vida a la Boteria Torner, on donava continuïtat a un llarg llegat familiar que té els orígens a començament del segle XVIII.

–Premi Vinari Gràfiques Varias a la millor etiqueta: Vinerel·les, el projecte més personal del propietari del celler Altavins Viticultors Joan Arrufí.

–Premi Vinari Nissan al millor projecte ecològic: vins el Cep.

–Premi Vinari AGBAR a la millor iniciativa de recuperació de vinya: El projecte de recuperació de varietats autòctones de vinya de la Torre Lluvià té l’origen l’any 2018 i neix fruit de la col·laboració entre l’Ajuntament de Manresa, la fundació AMPANS, Collbaix i el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Pla de Bages, que compta amb el suport de l’INCAVI.

–Premi Vinari Banc de Sabadell a la iniciativa més innovadora: El celler Llopart, amb el viticultor i cap de producció Pere Llopart, va introduir a les seves finques una tècnica innovadora, que han anomenat “de l’empapat”, i que, amb uns clots dibuixats amb el llaurat de les finques, ha de permetre de retenir l’aigua i canalitzar-la cap on ara mateix és més necessària que mai: la mateixa planta i les seves arrels.

 

Albert Serra (1975) continua acumulant premis i ara s’ha endut la Petxina d’Or al Festival de Cinema de Sant Sebastià per Tardes de soledad, el documentari sobre la tauromàquia. En aquesta entrevista feta dimecres, Albert Serra, subscriptor de VilaWeb, i mig afeccionat als toros de petit, ens parla de París estant, on fa retocs encara al seu primer i premiat documentari. Tardes de soledad s’ha fet durant 3 anys, 14 corrides i 42 toros (incloses places de València i Castelló) i és el seguiment íntim del torero peruà Andrés Roca Rey i la seva quadrilla. Ells són els grans protagonistes, justament amb una cruenta descripció de la mort animal, enregistrada al detall, de l’obra de Serra.

Albert Serra, cineasta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—He llegit que de petit havíeu anat als toros. A Olot?
—A Girona sobretot, tampoc no en tinc un record gaire clar. Era molt petit. També a Olot, Lloret, Sant Feliu de Guíxols.

—A casa vostra eren afeccionats als toros?
—No gaire, mon pare una mica.

—A La Razón s’han enamorat d’Albert Serra: “La càmera del català entra fins a l’habitació de l’hotel on vesteixen el torero, un moment fascinant per l’ambivalència masculí-femení.”
—Sempre s’ha dit, tradicionalment, de la corrida, que convoca l’univers masculí (força, poder, lluita, duel) però amb unes armes que són femenines (la gràcia, la dansa, el control del temps, l’espai, el moviment i el temple, el tremp) El tremp, una certa modèstia, característica bastant femenina. En tenen tots els toreros, i per això són molt cinematogràfics, molt fotogènics, perquè la seva vida depèn d’una cosa molt simple, que és estar atent al toro. Entendre quin caràcter té, com reaccionarà, si és més noble o més malparit. I això demana molta calma i molta observació. Tot el contrari del món actual, un altre petit valor, el contrast de la tauromàquia amb el món actual. Avui, que tot és sobrereacció a qualsevol estímul, a qualsevol notícia, a qualsevol cosa, la vida del torero depèn precisament de no sobrereaccionar. De tenir el temple famós. Una qualitat bastant femenina, diria jo. I el vestuari mateix, plàsticament, és un vestuari perfectament femení.

—Un altre element del film és la mort animal. Una idea en què us recreeu, he llegit.
—El toro, com els animals en general, no és conscient de la mort, i, per tant, hi ha una mirada més innocent. Els ulls reflecteixen una cosa que és diferent de l’autoconsciència dels humans. I és una cosa en què el pudor o la cosa moral hi té menys cabuda. Perquè és una espècie que no és l’ésser racional. La frontera entre la vida i la mort és això, la vida que s’escapa d’un cos o que l’abandona. I això tenia una visualització molt més poètica que en els éssers humans, que sí que són conscients de la mort i que en general crea una tensió o una autoconsciència, una tristesa.

—Per què en aquest film no hi ha plans generals?
—Vaig pensar que ja ho hem vist moltes vegades. Eren com una mica banals, vulgars, i el tema folklòric tampoc no m’interessava. Era més poder filmar aquesta relació del torero amb el toro i del torero amb la quadrilla. Hi ha molts plans en què el toro mira directament a la càmera, cosa que rarament es veu. I evitar el públic. Queda el sol, evidentment, que crea una mica d’ambient.

—La relació entre el torero i la quadrilla, quina és?
—No diré que tots els de la quadrilla són toreros frustrats, perquè a vegades hi ha gent que té més vocació de fer aquesta mena de feina, però tots participen en aquesta admiració. Només si ets torero et diuen maestro. Ell és realment qui es juga la vida amb un risc molt superior als altres.

—He llegit que us voleu desmarcar del debat de si estem a favor de la tauromàquia o en contra.
—D’alguna manera jo sento admiració pels toreros i pel toreig. I si em diguessis si hi estic a favor o en contra, si s’hagués de votar, jo hi votaria a favor. Evidentment, amb totes les excepcions, que si la gent les vol fer desaparèixer, això és l’evolució del món i la gent votant decidirà. Però, per mi, representa un grau de compromís. I posa en joc la vida i convoca uns altres elements, el sacrifici animal, el ritual. I en aquest món de plàstic en què es viu avui dia, em fascinava una mica. El documentari, però, no t’estalvia les imatges més cruentes. Sempre amb un rerefons plàstic interessant, perquè, si no, quin sentit tindria? És tota una lògica formal que es va imposant. Per tant, la idea que l’espectador hi pugui trobar alguna motivació ideològica, algun significat previ, és absurda.

—Heu fet l’obra en 3 anys, 14 corrides i heu vist morir 42 toros. De tots, hi ha algun moment que recordeu en especial?
—El que més m’impactava, cada vegada, era el valor del torero i el risc que assumia. Gairebé sempre m’espantava, i en feia bromes, i em tapava els ulls perquè tenia por que l’enganxés el toro. Em posava una mica nerviós.

—És el primer documentari que feu. Quines diferències heu trobat la ficció i el documentari?
—La metodologia del que feia ja era metodologia documental. En tant que no donava gaires instruccions als actors, sempre hi havia tres càmeres gravant, tota l’estona, càmeres petites, i so directe. Potser aquí encara era més exagerat no parlar amb els actors. La incomunicació era molt més gran encara.

—Per les crítiques que n’he llegit, és molt impactant, diuen, el so de l’alè del toro morint. El toro portava micròfon?
—No, però ho gravem tan a la vora com podem. I tots els toreros portaven micròfons sense fils. Aquesta pel·lícula no es podia fer fa tres anys perquè fa tres anys se’ls havia de canviar la pila cada vint minuts.

Albert Serra, cineasta (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Roca Rey. Per què heu triat de seguir aquest torero i no un altre?
—Havia començat gravant-ne dos i l’altre el vaig anar descartant. Roca Rey dóna més ocasió, té un caràcter especial, té molt de compromís. Dóna molt més joc en qualsevol circumstància.

—Heu treballat en tres llengües: català, francès i ara castellà.
—Evidentment, la tauromàquia és un tema majoritàriament espanyol. On succeeix l’element més tradicional i més radical, on el toro mor (a Portugal no succeeix, a França sí que succeeix, però n’hi ha menys tradició), el cor de tot això, és Espanya. No es podria fer de cap més manera.

—Roca Rey està content amb el film? L’ha vist?
—El va veure en un muntatge que no és el definitiu. Vaig tenir la sensació que no es mirava la pel·lícula com un objecte cinematogràfic, sinó analitzant la seva pròpia prestació com a torero. Ell té tres cojidas. És clar, per a nosaltres és molt bo. A ell, de gràcia, no n’hi deu fer tanta. Entén-me. A part que està tot molt amplificat. Això és un retrat molt i molt pròxim, molt íntim, i veure una pantalla gran és xocant. Amb el temps s’ha de veure quina és la relació que mantindrà amb aquesta obra.

—Què hi feu, a París?
—Retocs al documentari. Aquesta pel·lícula l’hem feta tota a París. És una coproducció francesa amb Arte. Hem estat aquí mesos i mesos i ara continuem aquí i preparem la pròxima pel·lícula, que aquesta potser t’interessarà: és sobre Rússia. L’eterna rivalitat entre Rússia i els Estats Units. Estaria ambientada al principi de la guerra d’Ucraïna amb aquesta dicotomia: és millor per al món, per al benestar del món, que Rússia com a tal, i l’ex-Unió Soviètica, com a contraposició, existeixi o no? És millor per al bé de la humanitat? Per cert, em va agradar molt l’entrevista que vas fer sobre Rússia i Ucraïna, com es diu aquest català…

—Rafael Poch!
—Aquest! Aquest dóna unes informacions a l’entrevista molt bones. Molt bones. I recomana un autor, Jacques Baud, de qui ara m’he llegit quasi tots els llibres. Baud és dels serveis secrets, representant de Suïssa a l’OTAN. L’única persona que he llegit mai que parla de tots aquests conflictes (com ara el de Rússia i Ucraïna, però també el d’Israel i Palestina) amb equanimitat. Que és una cosa molt difícil de trobar avui dia. Pensa que sóc subscriptor de VilaWeb. També de The Financial Times, d’El País, de l’Ara. Perquè la cultura s’ha de pagar, però el periodisme també!

Tots hem sentit alguna vegada allò de “Barcelona és bona si la bossa sona”, o “Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell”. Són dites tòpiques, és a dir, refranys de pobles o ciutats. De vegades, són merament descriptives, de vegades són falagueres i molt sovint són ofensives. Aquestes darreres, és clar, no han estat creades pels habitants de la localitat en qüestió, sinó pels de les viles veïnes.

A internet n’hi trobareu una munió, d’aquestes dites. Com sempre que parlem de refranys, hem de recórrer al gran expert en la matèria, Víctor Pàmies, que fa vora trenta anys que n’arreplega i els va abocant a la immensa Paremiologia catalana comparada digital. Tanmateix, per facilitar-nos la feina, Pàmies va crear la web Paremiologia tòpica, on podem consultar tots els refranys de pobles, bé alfabèticament, bé per territoris (Andorra, el Carxe, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes i el País Valencià). I el súmmum d’aquesta feinada és que Pàmies ha vinculat les dites a un mapa interactiu, on, simplement clicant damunt un punt, podem llegir totes aquelles en què surt el nom del municipi.

La passió de Víctor Pàmies pels refranys és compartida per molta gent. Hi ha qui n’ha publicat reculls; al final d’aquest article, en trobareu una petita mostra, però destaquem els quatre volums de l’eminent filòleg Manuel Sanchis Guarner (Els pobles valencians parlen els uns als altres). També hi ha qui, com l’amiga Roser Carol, ha “cedit” la seva immensa recerca a Pàmies, que fa constar això: “És un recull personal de Roser Carol, de la Bisbal d’Empordà i que ara viu a Andorra. […] Em diu que comença a fer arreplega el 1978 i fins ara (me’l passa el 2021). Aquesta obra té 8.763 fitxes a la base de dades, de les quals 8.496 estan recollides en aquest web.”

Tot seguit us oferim una tria de dites tòpiques de tots els Països Catalans.

Pobles enllaçats, amb versions per a donar i vendre

Hi ha dites que enfilen uns quants indrets, com ara una que enllaça ciutats importants dels Països Catalans, ben distants:

—A Barcelona hi ha barques, a Tarragona hi ha peix, a València hi ha taronges i a Benavent no hi ha res.

Amb una estructura semblant, n’hi ha una de prou coneguda que enfila uns quants indrets del Camp de Tarragona:

—A Tarragona manxen, a Reus enganxen, a Cambrils la boniquesa i a Mont-roig la flor del camp.

Amb aquesta mateixa estructura, cercant en la Paremiologia de Pàmies, hem trobat més de cinquanta dites tòpiques. Vegem-ne cinc variants, de territoris ben allunyats:

—A la Cala [l’Ametlla de Mar] són caleros; a l’Hospitalet, no tant; a Cambrils, la boniquesa; i a Salou, la flor del camp.

—A Arinsal són les boniques, a la Maçana ja no ho són tant; a Escaldes, les pubilles; a Andorra, la flor del ram.

—A Casserres són boniques, a Olvan ja no ho són tant, passarem per Gironella i agafarem la flor del ram.

—A Guimerà són molt guapes, a Ciutadilla no tant, a Rocallaura forment, a Bell-lloc, la flor del ram.

—Sant Feliu, les noies maques; Pallejà ja no ho són tant; Papiol, la gitanada; Molins de Rei, la flor del ram.

També té unes quantes versions una dita de viles de la Vall d’Albaida i la Costera. N’oferim la versió aplegada i difosa per Sanchis Guarner:

—En Quatretonda, la ronda, i Benigani el pollós, Xàtiva la socarrada, i Canals el mentirós.

Per bé que és molt coneguda aquesta altra versió:

—Quatretonda la redonda, Benigànim el pollós, Xàtiva la socarrà i Llutxent el pedregós.

Dites ofensives contra la gent i contra els pobles

Aquesta “gitanada” de la darrera dita és una mostra del poc respecte que es tenia fa anys per l’ètnia gitana. Això es pot veure en algunes variants d’un altre refrany –molt conegut–, com aquesta que dèiem a Callús en la meva infantesa:

—Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell; a Manresa són gitanos; i a Callús són bona gent.

—A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell; a Castellar són gitanos; i a Caldes, bona gent.

—A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell; a Barcelona, traïdors; i a Sarrià, bona gent.

—Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell; a Esparreguera són dimonis; i a Olesa, bona gent.

De dites ofensives, n’hi ha a gavadals, i de cap a cap dels Països Catalans. Sovint són per a riure’s dels habitants de l’indret en qüestió, destacant-ne qualitats més aviat primàries o poc atractives:

—Mare de Déu de l’Aguda, ajudeu els de Torà: tenen el ruc per la cua i se’ls acaba d’escapar.

—A Santa Coloma de Farners, quatre borratxos i res més.

—Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort.

—Barcelonins, caga-sucs, escuracassoles i pixavins.

—Entre Sispony i Anyós, no hi pot viure ni gat ni gos.

—A Oliana enfilen llana, a Tragó enfilen cotó i a Peramola apedreguen el rector.

També moltes vegades són com una mena d’advertiments per a forasters, en què es remarca que els habitants de la vila són poc de fiar:

—A Vilafant, si no te l’han feta, ja te la faran.

—Morella, la bella, mira-la de lluny i no et fiïs d’ella.

—A Maó, qui no és lladre és traïdor.

—Els de Campins, dels diables són cosins.

—A Gata, el qui no mossega, arrapa.

—A Alfarràs no hi aniràs, i si hi vas, en fugiràs.

També hi ha dites que són ofensives però no tant, com aquesta de dos poblets del Rosselló:

—A Tresserra fan la guerra, a Paçà deixen passar.

I algunes vegades són innocents, o fins i tot elogioses:

—A Ciutadella qui no és mascle és femella.

—Ploga o no ploga, forment en Oriola.

—A València no vages si no portes diners, que voràs moltes coses i no compraràs res.

—A l’Espluga de Francolí, carquinyolis i bon vi.

—A Batea el parellada: que és un vi que no emborratxa; a Gandesa fan bon vi de moscatell i garnatxa.

Jocs i retrucs

Els continguts de les dites poden respondre a fets històrics, com ara una de molt coneguda adreçada als manresans, que –segons que sembla– al segle XIV van aconseguir que les relíquies de tres sants que eren a Sant Fruitós de Bages anessin a parar a la seu de Manresa. D’ací va néixer una dita santfruitosenca força irada:

—Manresans, lladres, pillos i gormands…

Que es completava amb l’explicació sencera:

—…que ens heu pres els cossos sants: santa Agnès, sant Fruitós, sant Maurici gloriós.

De vegades la dita és un joc de paraules ben enginyós, com ara el dels noms d’aquestes dues viles, l’una de la Segarra i l’altra de l’Urgell:

—Val més Torrefeta que Castellserà. 

O bé aquesta altra, que juga amb els dos significats de set:

—A Binissalem, de set se’n varen morir vuit.

O encara aquesta, de la capital de la comarca d’Anoia:

—Igualada pot ser imitada, però mai igualada.

I n’hi ha que tenen resposta, com un retruc. Vegeu aquesta d’una vila del Garraf:

—A Cubelles, cul i mamelles. / Si ta mare no n’hagués tingut, no hauria criat aquest ruc.

O bé aquesta altra, adreçada als de Pedreguer, que es diferencien de la resta d’habitants del País Valencià perquè no pronuncien la -r final:

—Pedregué, cla, obri la boca que vull cagà. / Obri-la bé, que jo cagaré.

Les dones 

Sovint hi surten noies o dones, de qui de vegades s’elogia la bellesa:

—A Benidorm, xiques guapes; a Altea, peixaters; a la Nucia, tramussos, i a Callosa, dolçainers.

—A València hi ha les roses; a Castelló, els rosers; a Borriol, les xiques guapes, i a la Pobla, els llenyaters.

—A Andratx i a Calvià les aigües fresques són poques, però hi ha unes al·lotes que els ulls fan espirejar.

—Alacant per a les barques, Xixona per al raïm, i per a les xiques guapes, Ibi, Castalla i Onil.

—Guardamarenca, fina i flamenca.

Però no sempre són ben tractades:

—A Arbúcies, dotze dones, tretze bruixes.

—A Rasquera fan cabassos; a Ginestar, cabassoles; i a les xiques de Miravet no els agrada dormir soles.

—Ai, noies de Cornellà, no aneu a pixar en el riu, que les del Prat es queixen que l’aigua els enterboliu.

—A Fraga me’n vull anar, a cercar una fragatina, que les xiques de Vilella no valen una sardina.

—A la Pobla hi ha les lletges; al Boixar les malcarades; i per a xiques gorrines, Coratxà i Castell de Cabres.

—A les noies de Ribelles els donen per dot cul i mamelles.

—A Casserres, truges i verres.

—A Bellmunt, les dones de putes per amunt.

Sexe i escatologia, és clar

En un poble com el nostre no hi podien faltar les dites escatològiques o de contingut sexual. Una petita mostra, per a acabar aquesta tria:

—Qui no carda a Olot no carda enlloc.

—A Borriana la claven com els dóna la gana.

—Les xiquetes de Moncofa quan se’n van a tallar brossa, s’espatarren a la séquia i se renten la carxofa.

—A la Galera fan festes, al Godall la correguda i les xiques del Masdenverge tenen la figa peluda.

—A Bellpuig, caga i fuig.

—Els de Borriol caguen al vol i els de Castelló ho arrepleguen en un perol.

—A Avinyonet d’una merda en fan una paret, i els de Vilanant tot darrere la van llepant.

—A Banyeres caguen les guixes senceres.

—El capellà de la Guixa no caga ni pixa.

—Rotglà, en cada finestra una caguerà.

Això ha estat tan sols una petita mostra d’aquest tresor amagat, que ens demostra la vivesa que té (o tenia) la nostra llengua, fruit de la creativitat popular.

En voleu més?

—Els pobles valencians parlen els uns dels altres (4 volums), de Manuel Sanchis Guarner (Fundació Caixa Castelló, 1992);

—“Dites tòpiques o refranys de pobles”, del bloc Muixeranga. De soca i arrel (Santiago Moreno Beltran);

—“Dites dels Països Catalans”, dins el bloc 10.000 refranys catalans i 370 frases fetes (Josep Pujol i Vila);

—Dites sobre municipis de Catalunya, de Viquidites;

—Dites sobre municipis del País Valencià, de Viquidites;

—Dites sobre municipis de les Illes Balears, de Viquidites;

—Dites sobre municipis de la Catalunya del Nord, de Viquidites;

—Etimologies paremiològiques, de Víctor Pàmies.

The Washington Post · Bryan Pietsch, Miriam Berger

L’ofensiva terrestre que Israel ha començat al Líban ha estat precedida per desenes d’operacions secretes a la frontera durant aquest darrer any, segons que han reconegut les Forces de Defensa d’Israel (FDI). Segons Israel, cap soldat israelià no ha mort en aquestes operacions clandestines. Abans de l’atac començat aquesta setmana, els oficials israelians no havien reconegut l’existència d’aquestes operacions.

Malgrat això, observadors i analistes assumien àmpliament que Israel operava al costat libanès de la frontera i, de fet, a l’abril es va saber que quatre soldats israelians havien estat ferits per bombes de l’Hesbol·là. Però hi havia poques pistes de l’abast de les operacions, que van ser reconegudes oficialment dimarts per l’almirall Daniel Hagari, portaveu de les FDI.

Les forces israelianes han portat a terme més de setanta operacions aquest darrer any dins el Líban, segons un oficial de les FDI que parla amb la condició d’anonimat.

Israel assegura que l’Hesbol·là preparava un atac semblant al que Hamàs va llançar contra Israel el 7 d’octubre i afirma que un dels objectius de les FDI al Líban és evitar aquesta possibilitat.

Hagari va dir dimarts que les operacions clandestines, conduïdes “d’ençà del començament” de la guerra amb Hamàs arran de l’atac del 7 d’octubre, es van centrar a desmantellar la infrastructura de l’Hesbol·là prop de la frontera.

Les incursions no sembla que hagin alarmat a l’altre costat de la frontera, si més no, públicament. L’exèrcit libanès ha respost que no n’estava al corrent, i l’Hesbol·là no ha fet declaracions públiques. La força de pau de l’ONU al Líban tampoc no ha respost a les peticions de comentaris sobre aquestes revelacions fetes per The Washington Post.

Segons Hagari, les forces especials de les FDI van entrar en instal·lacions de l’Hesbol·là en “desenes de localitzacions”, on van recollir informació, van confiscar i desmantellar armes i van destruir infrastructures.

Entre les armes trobades, hi havia “armes avançades de fabricació iraniana”, segons que va dir Hagari. Hom creu que l’Hesbol·là és el grup més ben equipat entre les faccions que tenen el suport de l’Iran a la regió.

En una de les operacions, les tropes de les FDI van atacar una casa on es van trobar armes emmagatzemades a la planta baixa. Sota la casa hi havia un túnel de 150 metres, segons Hagari. La casa i el túnel van ser destruïts en atacs terrestres i aeris.

En una altra operació, es va descobrir una “xarxa de trinxeres” i un túnel subterrani connectat a un centre de comandament, magatzems d’armes i espais de descans per a milicians.

Durant l’operació, sempre segons la versió del govern israelià, també es va descobrir un mapa amb plans per a un suposat atac de l’Hesbol·là, informació que no s’ha pogut verificar de manera independent.

La Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (UNIFIL), responsable de la línia Blava de separació entre Israel i el Líban, va dir dimarts que Israel havia notificat dilluns la intenció de dur a terme “incursions terrestres limitades” al Líban.

La UNIFIL va destacar que qualsevol incursió al Líban era “una violació de la sobirania i la integritat territorial del Líban”. I va afegir que era una violació de la resolució 1701 de l’ONU, que el 2006 que va establir que no podia haver forces estrangeres al Líban sense el consentiment del govern libanès. El portaveu no va respondre si la UNIFIL estava al corrent de les incursions anteriors i si ja representaven violacions similars de la resolució.

La resolució també exigia el desarmament de tots els grups armats al Líban i prohibia qualsevol “autoritat o armes [al Líban] que no fossin del govern libanès”. Hagari va dir que el Líban i la UNIFIL havien “fallat a l’hora de fer complir” la resolució, en referència a l’acumulació d’armament de l’Hesbol·là.

Revelar les incursions anteriors mentre comença la invasió terrestre permet a Israel posar en relleu la construcció d’una infrastructura ofensiva per part de l’Hesbol·là, té una funció eminentment de propaganda, segons Jonathan Lord, expert en seguretat del Llevant al Center for a New American Security, un think tank de Washington.

Amb el fet de “descobrir i explicar tota la infrastructura secreta que l’Hesbol·là ha construït al sud del Líban, clarament amb un propòsit ofensiu”, Lord diu que Israel “genera el suport públic necessari per a dur a terme aquesta operació terrestre i netejar-ho tot”.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

 

La setmana entrant arribarà a les llibreries El purgatori del bibliòfil, de Ramon Miquel y Planas (1874-1950), escriptor i bibliòfil, gràcies a l’editorial Males Herbes. Diuen els editors Ramon Mas i Ricard Planas que aquesta obra “és un dels secrets més ben guardats del fantàstic català, una obra satírica, que ironitza sobre el món del llibre en general i sobre la cultura catalana en concret. Un viatge literari que us farà pixar de riure”. Diuen que El purgatori del bibliòfil “és una crítica despietada a la dèria per la subvenció i a la hipocresia ideològica que governa el sector, que podria haver estat escrita ahir a la tarda”.

De molt jove, Miquel y Planas va participar en la vida cultural i va escriure a la revista Joventut. Va destacar com a bibliòfil. Va presidir l’Institut Català de les Arts del Llibre, va ser membre destacat de la Cambra del llibre, de la Societat Catalana de Bibliòfils i de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. La seva bibliofília s’expressa en obres com ara la Revista ibérica de exlibris (1903-1906) i Bibliofília (1911-1920). També va publicar ficció, com ara La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928) i La novel·la d’un bibliògraf (1918). Es va oposar activament, i sense concessions, a la normalització lingüística. Aquest llibre n’és una prova.

Llegiu el primer capítol d’El purgatori del bibliòfil, de Ramon Miquel y Planas (Males Herbes).

Els editors de Males Herbes, Ramon Mas i Ricard Planas, expliquen als lectors de VilaWeb:

“Feia tants anys que volíem recuperar aquesta novel·la, que fer-ho ens sembla una mena de culminació. De què, exactament, no ho sabem, però ens rebla l’orgull publicar-la, d’això no en dubteu. El purgatori del bibliòfil, aparegut originalment el 1920, és una de les poques sàtires fantàstiques de tall clàssic que tenim a la literatura catalana, una obra en la tradició de Rabelais, Swift o Voltaire, que pren com a model el clàssic Faust de Marlowe, per elaborar una crítica despietada i divertidíssima a la hipocresia imperant en el món del llibre, tant pel que fa als ‘lectors’ (poso cometes perquè, com bé mostra el llibre, llegir llegir, no ho fa gaire ningú), com els escriptors, els bibliotecaris, els gestors culturals o els lingüistes.

Ramon Miquel y Planas, enemic declarat de la reforma de Pompeu Fabra, a qui ridiculitza amb enginy notable al llarg de la novel·la, rep la visita inesperada del diable, que diu requerir-lo per una feina (i quina feina!). Com que ell s’hi nega, el dimoni decideix endur-se’l a fer una sèrie de visites que l’ajudin a entendre que, en el món de la cultura, qui més qui menys treballa pel de baix. L’autor, a qui hem respectat l’ortografia original perquè, ja a les primeres pàgines, es caga obertament en els editors que imposen la ‘moda fabriana’, va escriure aquest pamflet estripat (si Valero Sanmartí hagués nascut 100 anys abans…) per atacar la cultura de la subvenció, la modernitat buida, el patriotisme mal entès, les ganes d’aparentar erudició de l’alta societat i, per sobre de tot, l’obsessió catalana per domesticar i normativitzar la llengua, esterilitzant així tota una tradició literària. Tan a contracorrent va aquesta joia que avui portem a les llibreries, que, fa 100 anys, R. Miquel y Planas se’l va haver d’editar ell mateix per distribuir-lo entre els seus exquisits amics, membres de la Societat Catalana de Bibliòfils i lletraferits de l’ala ingovernable.”

Què passaria si un cometa estigués a punt d’esclatar contra la Terra i l’única solució per a salvar la humanitat fos que tots els habitants del planeta s’agrupessin en un mateix punt per ballar una sardana? Aquesta és la premissa de Sardana Superstar, el nou musical d’Arnau Tordera, codirigit amb Antoni Font, i que es presenta aquest cap de setmana al teatre Kursaal de Manresa (Bages) dins la programació de la Fira Mediterrània.

Falta poc més d’una setmana per a l’estrena quan visitem Tordera i tot l’elenc del musical al local d’assaig que el músic té a Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) –per cert, antic local de Motomami S.A., empresa de Rosalía. Quan hi arribem, els actors de Sardana Superstar enregistren uns vídeos curts amb un croma de fons. Pol Blancafort fa veure que va amb bicicleta. Està assegut en un tamboret, sosté un bastó amb totes dues mans simulant un manillar de bicicleta i, fent força amb els abdominals, aixeca els peus de terra i pedala a l’aire. “No tan amunt, no tan amunt, abaixa una mica més els braços. Ara. Aguanta una mica més aquí”, indica Tordera. Mentrestant, Font ho enregistra amb una càmera amb trípode i Maria Cirici, Mireia Lorente Picó i Miquel Malirach s’acaben de preparar per començar l’assaig. Escalfen la veu, es pentinen, es maquillen, es calcen… Aquesta vegada, toca repassar la segona part del musical, a partir de l’escena desena fins al final. Quan ja són tots a punt, Tordera, Font i la productora Montse Farrarons s’asseuen al fons de la sala, rere una taula blanca. Tots tres segueixen el guió, en paper o bé per l’ordinador. “D’acord, quan vulgueu”, dirigeix Tordera. I, de cop, la sala es converteix en l’escenari.

En un costat, Maria Cirici i Pol Blancafort seuen en unes cadires i simulen que juguen a un videojoc, Alien Destruction. Fan el paper de la Mary i en May. “Esclafa l’àlien, tia! Esclafa’l!”, crida en May mentre es prepara una cigarreta d’herba. Quan acaben la partida, se’ls desconfigura la pantalla: en lloc de l’Alien Destruction, els hi apareix el president en una conferència de premsa per a donar informacions d’última hora sobre la catàstrofe del cometa. Sembla que han trobat la solució perquè no xoqui contra la Terra. “Finalment, hem trobat l’últim sardanista viu, que estava amagat en una zona rocosa de la Mediterrània. No ha estat fàcil, però el govern ha entès aquesta cerca com una prioritat d’estat. […] A partir d’ara, començarà un estudi sistemàtic per a treure l’entrellat d’aquesta dansa anomenada sardana, que segons que han assegurat les ments més brillants del món, és l’única esperança factible per a salvar el planeta.” A partir d’aquí, comença l’aventura per a salvar el món, explicada amb tretze personatges: la Margaret, la doctora Sciene, la Taylor, el General War, el president, la senyora Flowers, la Sophie News, el senyor Reason, el sardanista, el supersardanista, la científica auxiliar, etc. Tots, interpretats pels quatre actors, que van acompanyats de la cobla la Cani-Gó. L’espectacle també comptarà amb la col·laboració de dansaires dels grups 2.0 i Picapoll de l’Esbart Manresà de l’Agrupació Cultural del Bages.

Arnau Tordera (fotografia: Albert Salamé). Antoni Font (fotografia: Albert Salamé). Maria Cirici i Pol Blancafort (fotografia: Albert Salamé). Miquel Malirach calçant-se unes espardenyes (fotografia: Albert Salamé). La sardana, la gran protagonista

Arnau Tordera està avesat a fer musicals: no tan sols ha compost i arranjat un munt de projectes, sinó que també va posar música a La gata perduda, una òpera comunitària que explica la història del Raval de Barcelona amb col·lectius, veïns i entitats del barri que es va interpretar al Liceu; el 2016 va fer Verdaguer, ombres i maduixes, una òpera-rock basada en texts de Jacint Verdaguer i el disc homònim d’Obeses i, el mateix any, també va compondre la cantata infantil La màquina del temps. Així doncs, quan va arribar-li aquesta proposta, no va pensar-s’ho dues vegades. “La Fira Mediterrània de Manresa es va posar en contacte amb mi. Enguany, Manresa és la capital de la sardana i van proposar-me de fer un espectacle que tingués com a eix central aquesta dansa”, explica Tordera al seu estudi. Tot i que assegura que tenia llibertat creativa total, va voler posar el focus en la sardana. “Podia haver estat un concert estrictament de música, qualsevol altra cosa, però em va semblar atractiva la idea d’inventar un musical dedicat i centrat en la sardana.” El resultat és un espectacle singular que defineix com a revolucionari, tant per als amants del teatre com per als de la sardana i la cobla.

“Històricament, els catalans hem tingut algunes singularitats que ens han fet especialment decebedors, com ara que el nostre propi patrimoni, la nostra música i, en aquest cas, la gran orquestra d’instruments que hem generat –i que només existeix aquí– a vegades és considerada en grau més baix que no ho considera la gent de fora quan ho descobreix”, explica Tordera. A Sardana Superstar, la sardana no tan sols és presentada com l’única dansa del món capaç de salvar el planeta, sinó que, a més, l’únic sardanista que queda viu al món acaba convertint-se en un superheroi, un profeta. “He intentat crear Sardana Superstar amb el màxim respecte possible cap al món sardanístic”, explica Tordera, que mostra “fascinació i reverència” cap a la gent que “fa viure la sardana setmana darrera setmana”. “Com és que no he donat valor a una cosa que té un valor extraordinari fins que no l’he comprès?”, es preguntava fa uns dies en declaracions a l’ACN. Segons que explica, Tordera fa relativament poc que ha descobert la sardana. “Jo l’he descobert aquests últims anys, però la gent que és realment devota del gènere ho viu intensament i té admiració per moltíssims compositors, més enllà de les quatre peces més conegudes. Moltes vegades, la societat catalana no és conscient del valor extraordinari que té allò que ha generat, per això aquí poso la mirada cap a la sardana des d’un altre indret del planeta.” Tot i que no es diu, és evident que la història passa als Estats Units. “Davant d’una ficció absolutament passada de voltes, construïm aquest relat que explica com, en uns altres llocs del món, la sardana pot generar interès, molt més del que nosaltres a vegades li donem com a societat.” De fet, els qui vagin a veure l’espectacle –i sense voler revelar gaire què hi passa– podran gaudir d’una cançó en què es reivindiquen uns quants aspectes de la cultura i la gastronomia catalanes:

“T’he dut fuet i llonganissa
i el fricandó fet en cassola de terrissa.
Pa de pagès i uns bons tomàquets
i els peus de porc i, si tens gana,
t’he portat la crema catalana.”

Mireia Lorente Picó (fotografia: Albert Salamé). Antoni Font (fotografia: Albert Salamé). Miquel Malirach (fotografia: Albert Salamé). Antoni Font i Arnau Tordera (fotografia: Albert Salamé). Arnau Tordera (fotografia: Albert Salamé). Més viva que mai

El “Coti x Coti” dels The Tyets o el disc recent de Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona són tan sols dos exemples del gran èxit que té la sardana, actualment, entre el públic general. Tot i que Tordera està d’acord que “la sardana és més viva que mai”, també reivindica que això no vol dir que fins ara no hi hagués ningú interessant al món sardanístic: “Com a persona que he estat tant temps separada d’aquest àmbit, ara que m’hi he posat, m’he adonat que hi ha moltíssima gent que hi està immersa. Això que ara ‘torna a ser moda’, ho pensem la gent que no hi estem immersos. Hi ha músics joves que toquen extraordinàriament bé: la Cobla Cani-Gó!, la Cobla Berga Jove, etc. Hi ha interès en la música, en la dansa… I això es pot veure en les ballades. Ens hem d’atrevir a anar-hi i a al·lucinar de veritat, perquè participar en una vetllada de sardanes és una experiència molt més sorprenent i gratificant del que pot semblar.”

Roger Mas: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”

De Manresa a Vic… ara per ara

Sardana Superstar gairebé ha exhaurit les entrades per als espectacles d’aquest cap de setmana a la Fira Mediterrània, però també es podrà veure el 17 de novembre a l’Atlàntida de Vic (Osona). Encara se’n poden comprar entrades a la web de tots dos teatres. “Em fa molta il·lusió portar-ho a la comarca [Arnau Tordera és de Tona]. La nostra voluntat és que la pugui veure el màxim de gent possible, perquè agradarà tant a la gent devota de la sardana com a qui l’odia. L’odi, en general, germina de la ignorància. Si no els agrada la sardana, que vinguin i que es deixin seduir per aquesta música i aquesta dansa. Segurament passarà de l’odi a l’amor en poc temps”, declara Tordera.

Alhora, es mostra molt content que un gènere com el musical visqui un moment tan dolç: a més d’aquest musical, actualment es representa Mar i cel al teatre Victòria de Barcelona –amb un èxit aclaparador que els ha obligat a allargar les funcions fins al 20 de març–, i Ànima, al Teatre Nacional de Catalunya, fins el 27 d’octubre.

Tot l’elenc de ‘Sardana Superstar’ en un assaig (fotografia: Albert Salamé).

En un dels costeruts carrers d’Horta, a Barcelona, ben amunt, al barri de la Teixonera, hi ha un obrador de carquinyolis, en què Xavier Martí Picó prepara la massa, talla, cou i envasa aquests dolços típics d’alguns pobles de Catalunya, com ara Sant Quintí de Mediona, a l’Alt Penedès, que també tenen una llarga tradició a les Illes (carquinyols), al País Valencià (rosegons), a Occitània (croquant d’amandes), a Còrsega (canistrelli), i a Sicília i la Toscana (cantucci, cantuccini o biscotti di Prato). 

Els que Martí fa a Horta porten a l’envàs l’etiqueta de Ca la Marxanta. És l’aclucada d’ull que aquest artesà fa a la seva avantpassada, mare de la seva rebesàvia paterna, veïna de Cal Angó de Tuixent, que, amb la seva filla, feia la ruta des de les muntanyes de l’Alt Urgell fins a Reus, per vendre les herbes remeieres que collia als boscs del Pirineu, com tantes trementinaires feien. I al Baix Camp va romandre la filla, perquè va conèixer el seu home, d’Alforja, rebesavi de Xavier Martí, molt a prop d’on es fan les avellanes que també empra –a partir de l’octubre– per fer versions dels seus carquinyolis.

Ous, farina, sucre morè, ratlladura de pell de llimones ecològiques i ametlles senceres (o avellanes) tomben junts en la màquina batedora fins al punt idoni per a compactar una massa que Martí aplana i en deixa quatre costats ben rectes. Aleshores talla els carquinyolis. En fa de curts, d’uns quatre centímetres, i també uns de més originals, d’una dotzena de centímetres. Aquests darrers, els ha batejat amb el nom de Porretes del Padrí. És un altre record familiar, en aquest cas, de l’avi: “Quan el meu germà petit menjava galetes o bastons de pa, que li encantaven, sempre deia, mira quines porretes, referint-se als petits punys que no deixaven escapar molla.”  Tant de curts com de llargs, de carquinyolis, Martí en fa amb ametlles, produïdes a Maials (Segrià), i també amb avellanes de pagesos de la Selva del Camp (Baix Camp), al costat del poble del seu pare.

Xavier Martí Picó és l'ambientòleg que ho va deixar tot per fer carquinyolis i galetes (fotografia: Albert Salamé). Xavier Martí Picó és l'ambientòleg que ho va deixar tot per fer carquinyolis i galetes (fotografia: Albert Salamé).

De funcionari a artesà

Xavier Martí fabrica els carquinyolis i els distribueix en comerços de la ciutat i en algun de fora de Barcelona. A Horta, tan sols hi té l’obrador i no fa venda per internet, tot i que té una pàgina web que dóna a conèixer tots els seus productes sota el nom de Carquinyolis d’Horta. Fa uns quatre anys que s’hi dedica. És ambientòleg i treballava per a un ajuntament fins que va arribar un moment en què es va sentir fart de la seva dedicació de funcionari i va tenir ganes de fer alguna cosa artesana. “Volia fer galetes. Havia fet un curs de cuina i m’agradava, i anteriorment, quan vaig acabar la carrera, havia treballat a l’hostaleria. Vaig pensar que les galetes eren un producte fàcil de transportar i conservar”, explica.

Cercant un local per a muntar l’obrador, al seu barri d’Horta, en va trobar un que ja tenia maquinària per a batre ous i farina i forn per a coure carquinyolis. Qui traspassava el local, traspassava també la llicència per a fer-los, perquè ell ja s’hi dedicava. “Els carquinyolis que feia eren més com els de Sant Quintí, perquè la seva família és d’aquella zona. Jo vaig voler provar una recepta semblant i vaig mantenir el mateix nom de Carquinyolis d’Horta, perquè em feia il·lusió que fos un producte del barri, però hi vaig afegir el nom de Ca la Marxanta.” 

Els carquinyolis de Martí no tenen forma de llesca de pa perquè ell talla la pasta abans de coure’ls. Ací hi ha la diferència: “Els més tradicionals es tallen quan ja són una mica cuits i després es tornen al forn per acabar-los de coure.”

Els carquinyolis són fets de manera artesanal (fotografia: Albert Salamé). Els carquinyolis són fets de manera artesanal (fotografia: Albert Salamé). Xavier Martí talla la pasta abans de coure-la, per això els seus carquinyolis tenen una forma diferent dels tradicionals (fotografia: Albert Salamé).

Venda en botigues selectes

Els productes que Xavier Martí fa al seu obrador es venen en botigues del mateix barri, com ara la Terra de Sabors, la Sopa de Lletres i la Cansaladeria Grau, i també al mercat d’Horta. Però en establiments d’uns altres districtes de la ciutat també se’n troben, com ara a la botiga de queviures Quílez, a l’Eixample; la formatgeria Simó i la granja Viader, a Ciutat Vella; la graneria Sala de Gràcia; a la botiga Idoni de l’avinguda de Mistral; a la parada Sublims del mercat de Sant Antoni i a la parada Tant de Bo del mercat de la Concepció de l’Eixample i a la Formatgeria Camarasa del carrer de Santaló, a Sant Gervasi. Fora de Barcelona, també en despatxen a la cooperativa d’Alforja, a Tarragona, i a l’establiment Vilella Bonet de la mateixa població. La botiga de queviures selectes Malapell, de Sabadell, també en té. 

A banda de carquinyolis, Xavier Martí també fa i distribueix galetes de canyella i llimona, de coco, de gingebre i llimona i les més clàssiques, que recorden les pastes conegudes com a pets de monja, però més grosses. Per això a totes les variants de les seves galetes, rodones, les presenta com a Petarrons. El canvi de vida li dóna un control de la seva feina de principi a final, amb la satisfacció de treballar amb productes que sap d’on vénen i fer-ho tot al barri. “He intentat de fer un producte de qualitat amb un preu raonable”, comenta.

Els carquinyolis més llargs els ha batejat com a Petarrons del Padrí, i els normals són els Carquinyolis d'Horta (fotografia: Albert Salamé). Les galetes, de tota mena de gusts, es diuen Petarrons, per la forma que recorda els pets de monja (fotografia: Albert Salamé). Tot ple d'artesans de la ciutat venen els seus productes dues vegades el mes a la plaça del Pi (fotografia: Albert Salamé).

Fira del Pi

D’ençà de l’any 2019, els carquinyolis i els Petarrons d’Horta també tenen un espai a la Fira del Col·lectiu d’Artesans d’Alimentació de la plaça del Pi, on, el primer i el tercer cap de setmana de mes (de divendres a diumenge), s’apleguen productors artesanals de patés, embotits i formatges, mel i melmelades, bolets, vins i cerveses, fruits secs, herbes remeieres i xocolata. Allà, les galetes i carquinyolis de Ca la Marxanta comparteixen parada amb els pans i coques d’una altra artesana veïna d’Horta, la fornera de la fleca del número 20 del carrer del Tajo, Galette i Pastim. “La fira del Pi fa quaranta-un anys que es fa, únicament amb productors de proximitat. Només la xocolata ve de més lluny i és de la Franja. Tots els que hi anem pensem que el que té valor del nostre producte, a part de ser artesà, és que és de prop”, diu Xavier Martí.

El gran problema que tindran Junts i ERC els anys vinents, a banda de la manca de càrrecs, és que han perdut el vincle afectiu que els relligava amb els votants. Se’ls ha trencat de tant fer-lo servir, com si el xantatge emocional tan pornogràfic dels darrers anys hagués fet cedir les tisores i s’hagués tallat el cordó umbilical. Hi ha alguna cosa del retorn fugaç del president Carles Puigdemont que s’ha d’interpretar en aquest sentit: la intuïció que els embassaments de llagrimal s’havien assecat, i que tornar i ser detingut era llançar-se on no hi havia més aigua. Encara hi ha vots, és clar, i n’hi haurà, però la majoria són vots maquinals, sense il·lusió, vots rituals. No és que s’hagi acabat el cicle on es podia cremar l’empatia per la repressió i ara calgui canviar d’estratègia, és una cosa més fonda: les emocions són fora de la política institucional.

També hi ha una part de la guerra interna a Esquerra Republicana que té a veure amb això. Els republicans en són el retrat viu. Van perdre 350.000 vots a les darreres municipals, 411.000 a les espanyoles, 174.000 a les catalanes i 373.000 a les europees. La darrera data d’aquest cicle electoral fatídic va ser el 9 de juny; el diari Ara va publicar l’1 de juliol la primera notícia que revelava que els cartells contra Pasqual i Ernest Maragall havien sortit de les files d’Esquerra. La conversa al partit, tanmateix, no se centra en quins aspectes de la seva estratègia política i discursiva van dur el partit cap a aquesta davallada espectacular, ni quines decisions concretes o quines mancances hi van contribuir, sinó que, molt oportunament, tot el debat orbita al voltant d’un joc brut que s’ha desencadenat després, com si el joc brut fos l’origen del problema.

És clar que hi ha un interès compartit de no assumir responsabilitats, perquè tant junqueristes com roviristes han impulsat aquesta estratègia, i no la impugnen, i de fet amb prou feines es limiten a assenyalar la urgència d’un canvi d’etapa, com si tot fos un problema de cicles que s’esgoten per art de màgia. Ara bé, a més d’aquest interès, sembla que hi hagi també l’instint d’una superestrella de la televisió escombraria que ha passat de moda i s’adona que degradar-se en directe li donarà encara uns minuts d’atenció. L’embadaliment morbós de veure com dos es barallen sense pietat, a plena llum del dia, ha substituït el debat polític –què va fallar, què cal fer ara– perquè a gairebé ningú li causa cap més emoció que l’apatia, a hores d’ara. Els anys en què se n’hauria d’haver parlat amb rigor intel·lectual i valentia política, se n’ha parlat graponerament, sobreexplotant la por i la culpabilitat de la gent per evitar de tenir una conversa lliure.

Les tensions dins Junts per Catalunya no es veuen perquè ara el vent hi ha començat a bufar a favor, però el partit també té un garbuix. El sector que com més va més desacomplexadament voldria assemblar-se novament a Convergència no pot fer-ho sense el beneplàcit de Puigdemont, que carrega massa simbolisme a l’esquena per a tornar a ser aquell jove batlle que reivindicava el pacte fiscal. Orgànicament, els antics convergents van prenent el control de la formació com formiguetes, i més que ho faran després del congrés d’aquest mes, però el president és qui ho amalgama tot, i la seva excentricitat refrena el retorn d’allò que enyora el president Artur Mas. La continuïtat de Puigdemont s’explica per manca d’imaginació i d’alternatives, però també perquè, si es retirés del tot, als convergents se’ls acabaria l’últim ressort emocional que, a empentes i rodolons, encara els vincula amb una part dels votants, i haurien de fer llavors la maniobra complicada de tornar al passat desprotegits i del tot a la intempèrie.

Puigdemont ha retret al president Salvador Illa d’haver convertit la Generalitat en “una gestoria d’encefalograma políticament pla” –i, certament, el PSC travessa un desert intel·lectual–, però el problema que tenen els tres grans partits del país s’hauria de mesurar més aviat amb un monitor de ritme cardíac. El desenllaç del procés va interrompre la corretja de transmissió entre les decisions de la gent i els resultats polítics, i això ha conreat aquesta barreja tòxica d’insatisfacció amb la democràcia i desinterès absolut. La ràbia amorfa que canalitza l’extrema dreta n’és, de moment, el resultat més visible. L’invisible és aquesta grisor tecnòcrata i sense democràcia real en què s’ha instal·lat Illa, conscient que, per la paràlisi emocional del país, de moment, s’hi navega amb poques pulsacions.

Fa anys vaig visitar a Roazhon (Rennes, en francès) el Museu de Bretanya. I sols d’entrar-hi em va sorprendre una cosa que després s’ha fet més o menys habitual, però que fins aleshores no havia vist enlloc. Entre les primeres vitrines n’hi havia que contenien restes arqueològiques o elements dels que trobes sempre en un museu, però en una hi havia un disc –encara de vinil– d’Alan Stivell. Aquell disc (Un dewezh ‘barzh ‘gêr) havia estat un dels meus favorits de tots els temps, l’havia posat al tocadiscs de casa fins a ratllar-lo i de sobte me’l trobava allà, col·locat solemnement en un museu com si fos un quadre excels, una escultura única, una tela de valor incalculable.

Aquesta setmana, quan vaig saber la mort de Lluís Reales, vaig pensar que en un hipotètic Museu de Catalunya hi hauria d’haver una vitrina on es pogués exhibir el suplement de ciència i salut que ell va dirigir a La Vanguardia, amb Vladimir de Semir.

Supose que alguns dels lectors el deuen recordar, aquest producte. No tan sols pels continguts, sinó també per la forma. Aquell suplement va ser una finestra fascinant a un món que aleshores, els primers anys noranta del segle passat, era encara cosa d’especialistes i no del públic general. I enfocava els temes sempre partint dels interessos dels lectors, amb una gran elegància i amb un grafisme i una qualitat de presentació insòlites aquells anys. Tots tenim productes mítics, d’un record que ens acompanya tota la vida, i per a mi, en el món periodístic, aquest és dels més clars.

Va ser precisament a la vella redacció de La Vanguardia, al carrer de Pelai, que vaig conèixer en Lluís i hi vaig fer amistat. La gent del suplement de ciència ocupava un racó estrany de l’edifici, als marges de la sala gran de la redacció, però acostar-s’hi i parlar amb ell era sempre un goig.

Un dia vam descobrir, divertits, que molt probablement ell i jo érem els únics que teníem una cosa estranya aleshores, que es deia correu electrònic. Jo en tenia un d’aquells antics de Compuserve, ple de xifres i lletres sense solta, però ell estava orgullós del reales@cesca.edu que li havien facilitat els seus amics del Centre de Supercomputació de Catalunya. Portava el seu nom! Vist amb ulls d’avui, quan el correu electrònic ja és una cosa de vells i les adreces te les pots fer com vols i tantes com vulgues, imaginar que el correu electrònic –o l’accés a internet– era un tresor pot semblar fins i tot ridícul. Però nosaltres ho vivíem així.

Arran de la mort d’en Lluís, Txema Alegre –que va ser la peça clau, amb Lluís Foix, per a engegar l’edició digital de La Vanguardia– em recordava l’altre dia que feliços que havíem arribat a ser aquells anys, malgrat la incomprensió dels companys de redacció i del públic en general. Pensàvem que canviàvem el món, que el podíem canviar. I això era un al·licient extraordinari per a persones com Lluís Reales, sempre preparats per a fer arribar la mirada un poc més enllà de l’horitzó.

Amb ell, amb el seu gran amic Luis Ángel Fernández Hermana –una altra referència imprescindible, ell a El Periódico– i amb Toni Esteve vam protagonitzar la creació d’un Grup de Periodistes Digitals que avui sonaria a secta, però que en aquell moment va ser una enorme caldera d’ebullició intel·lectual. Caldera on Lluís no parava d’abocar idees, tantes com en tenia, i d’aportar i acompanyar gent que va acabar treballant amb ell durant la seua vida i en etapes diverses, com ara Cristina Ribas, amb qui compartí fins al darrer dia de treball, avui fa vuit dies, en l’aparell de comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans.

La notícia de la seua mort sobtada, a seixanta-dos anys, ha estat un colp de maça brutal. Una tronada negra i espessa que a molta gent ens ha deixat sense paraules, atordits, sense esme de dir res. Jo no he pogut escriure sobre ell fins avui, i ho faig gairebé amb llàgrimes als ulls. Que no s’eixuguen. Llàgrimes de dol, llàgrimes d’enyor, però també –i d’alguna manera– de culpabilitat. Aquell “Fora, maleïda taca!” de Lady Macbeth em persegueix de dimarts ençà, en un intent obsessiu de rentar-me la sang imaginària amb què Shakespeare va saber corporificar la culpabilitat. La culpabilitat, com a societat, de no haver sabut traure tot el profit que podíem d’un home savi com era Lluís Reales. La culpabilitat, com a amic, de no haver estat més a prop seu. La culpabilitat, com a periodista, de no haver pogut crear un ambient en la nostra societat on un col·lega del seu nivell pogués lluir més i de manera estable, ens pogués ensenyar més, ens il·luminés molt més.

Amb el dol, cadascú se’n surt com pot. Jo he cercat i recercat per casa algun exemplar d’aquell suplement de ciència, mirant de rellegir un dels seus magnífics articles i admirar aquella paginació que em fascinava. He tornat a mirar alguns dels seus programes a BTV, aquella manera de conversar tan particular que tenia. I, en un rampell, vaig enviar un correu a reales@cesca.edu –conscient que no el rebria, però intentant un petit homenatge personal que avui, amb aquest article, voldria que també esdevingués públic.

La commemoració dels cent anys del naixement de Vicent Andrés Estellés es desplega al llarg d’aquest 2024 en un munt d’activitats de recordatori i homenatge a tot arreu dels territoris de parla catalana i, molt especialment, al País Valencià i al Principat. Particulars, institucions i entitats culturals organitzen propostes encaminades a difondre l’obra d’un poeta que, segons que escrivia Salvador Espriu el 1979, “emplena el buit de les centúries de decadència i enllaça directament amb la immensa tradició del segle quinze valencià, amb preferència amb Ausiàs Marc”.

Estellés és un poeta llegit i estimat. Popular i cantat. I n’és una bona prova que els seus poemes, conjuntament amb els de Miquel Martí i Pol i Joan Salvat Papasseit, ara com ara siguin els que més vegades han estat convertits en cançons pels nostres intèrprets.

En la copiosa obra d’Estellés destaca de manera notòria “Coral romput”, un llarg poema de més de mil versos escrit el 1957 però no publicat fins el 1971 i que el gener del 1979 Ovidi Montllor, amb l’acompanyament a la guitarra de Toti Soler, va enregistrar en un doble disc de vinil que va editar Ariola. La primera presentació pública d’aquest treball s’havia fet uns quants mesos abans, el juliol del 1978, quan el projecte encara no tenia forma de disc, en un únic i memorable recital al Saló del Tinell de Barcelona.

Curiosament, malgrat la seva extensió, el llarg soliloqui que és “Coral romput” no existeix com a llibre independent. El text va sorgir a València durant els primers mesos del 1956 com a reacció del poeta per la mort d’Isabel, la seva filleta de tres mesos, el febrer d’aquell mateix any. Aquest “Coral” solemne i sincopat, Estellés el va incloure com a tercera part d’un llibre que va titular La clau que obri tots els panys i que el 1958 va guanyar el premi València de literatura, convocat per la diputació valenciana. No va ser, però, fins tretze anys després que veuria la llum en forma de llibre amb el títol abans esmentat.

Els versos de “Coral romput” no solament han estat musicats i cantats per diversos intèrprets un munt de vegades; també han estat objecte d’uns quants muntatges teatrals, cosa que demostra la gran polivalència del text, en què una força narrativa estremidora coexisteix amb una sensibilitat íntima i profunda que apel·la directament al cor del lector.

És per tots aquests motius que uns quants admiradors de Vicent Andrés Estellés i d’aquest poema en particular han organitzat una lectura col·lectiva de “Coral romput”, que aplegarà una vintena llarga de lectors provinents de llocs, disciplines i espais molt diferents però tots amb el nexe comú de la devoció per la paraula del poeta de Burjassot.

L’acte es farà dijous vinent, dia 10, a les onze del matí al hall de l’auditori del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (carrer de Trias Fargas, 25-27, Barcelona). Alguns dels participants que llegiran fragments del poema seran, Izaskun Arretxe, Pere Ballart, David Castillo, Maria Dasca, Carles Duarte, Oriol Izquierdo, Vicent Partal, Joan Safont i Carles Torner.

L’accés és gratuït i l’acte no anirà més enllà de la una del migdia.

Serà una manera modesta, però molt sincera de retre homenatge a aquest poeta gegantí sobre el qual fa uns quants anys Pere Ballart, un dels lectors, va escriure: “Com passa amb tot gran poema, ‘Coral romput’ perdura en la memòria i l’esperit dels lectors, que se senten una mica menys sols repetint-se les paraules d’algú que, com ells, va voler ‘insistir, brutalment, des d’ara en l’alegria’.” Això farem. 

Ara farà tres anys que Xavier Giró (Badalona, Barcelonès, 1955) va fer la darrera classe a la Facultat de Ciències de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona després de trenta anys de transmetre la seva mirada crítica sobre el discurs dels mitjans, amb l’objectiu de fomentar un periodisme crític i compromès. Ara, el llibre Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i lluita (Pol·len Edicions, 2024) recull una bona part de l’essència de les seves classes, però també l’actualitza i la fa útil tant per a qui construeix el relat dels mitjans com per a qui el consumeix. Com un manual de prevenció contra el discurs de l’odi i per a la construcció de la justícia social.

—Avui el discurs de l’odi té més capacitat de propagar-se que mai?
—Sí, és més perillós per aquesta capacitat i per la crisi, també. Hi ha una crisi política que es percep per un augment del malestar, la precarietat. Una part de la gent se sent afeblida, no té feina fixa, no pot pagar el lloguer… Coses tan bàsiques com aquestes, això no passava tant. Bé, la precarietat va a onades, i ara ve aquesta, que, a sobre, posa en qüestió el lloc on vius, la manca de futur… No veiem un futur gaire feliç, ni perspectives de millora. En aquest context, en què ni les polítiques econòmiques de dretes ni les d’esquerres donen una sortida satisfactòria a aquest malestar, és fàcil que arribi algú de qui no hem vist cap experiència en la gestió política, diferent del que hem tingut fins ara, que digui que tot això està malament, que tots aquests són uns incapaços, i que la culpa la té la immigració, la gent dissident, el feminisme, que posa en qüestió la vida tal com era abans, les minories sexuals, les ètniques, culturals, que trenquen l’homogeneïtat aparentment tan plàcida d’abans… Aquests són els qui odiaràs, diuen, i es presenten com la solució.

—Aquests que vénen són l’extrema dreta.
—Sí. Però aquest discurs també cau en un terreny ideològic que s’ha anat sembrant abans. El cas més escandalós darrerament és el d’associar immigració amb delinqüència.

—A les xarxes, tot és ple de vídeos que fan córrer comptes vinculats a l’extrema dreta per fer aquesta associació. Com ho ha de combatre el periodisme això?
—Hem de comprendre la naturalesa d’aquests mitjans, que creen unes noves zones de confort per a aquests discursos. És en aquestes zones on s’expandeixen, on tenen èxit, i es veuen i es reveuen milers de vegades. És greu, sí, però no és tan greu com que arribi a tothom. No exagerem tampoc, no és que tothom ho faci seu. Hi ha una quantitat de gent molt gran que no ho assumeix, això, i hi ha una quantitat prou gran i perillosa que ho pot assumir. Com que el context és tan negatiu, la nostra opció tàctica ha de ser una reducció de danys i de contenció. Posem-ho en termes de batalla: si l’enemic ha triat un camp de batalla que li és favorable jo no presentaré batalla en aquest camp, en cercaré un altre perquè sé que aquí estic perdut.

—I quin seria?
—Potser l’hem d’anar construint, i contenir el que ens passa en aquest camp de batalla que no ens convé, que és el del llenguatge i els missatges supersimplificats, molt superficials, d’imatges d’impacte i descontextualitzades. En canvi, ens hem d’abocar a fer una informació i una circulació de coneixement més sòlids. Però això no ho podem fer tots sols.

—Què voleu dir?
—Per exemple, a Vic, després d’haver guanyat Plataforma per Catalunya, Unitat contra el Racisme va fer una campanya casa per casa, repartint papers que explicaven que això no era així, parlaven amb la gent, i a les següents eleccions Plataforma per Catalunya es va ensorrar. No dic que pugui durar sempre, perquè després ha sorgit Aliança Catalana, ja ho sé. Però és una manera de dir: no trio les teves armes, en trio unes altres. Hem d’entendre que ara nedem contracorrent.

—Els cordons sanitaris van bé?
—D’un punt de vista polític, sí. No fem cap pacte amb aquesta gent, ni hi formem governs. En canvi, prohibir discursos em sembla que és una mala solució. Perquè aquest discurs de culpabilització, si no és a Twitter serà en una altra xarxa, continuarà circulant; circula pel carrer. La victimització els dóna una pàtina de rebel·lió que és un dels elements amb què s’expandeix l’extrema dreta, una lògica antisistema. Molts joves segueixen l’extrema dreta amb una lògica antisistema, no pas vers la justícia global, sinó contra tots els de fora.

—Com es combat periodísticament això?
—Hem de trobar l’oportunitat de desconstruir cada acció o manifestació d’odi. Per exemple, quan hi ha l’autobús d’Hazte Oir, que diu bajanades, no crec que s’hagi de prohibir; s’ha d’aprofitar per fer una contracampanya que els ridiculitzi, que desconstrueixi el que diuen, que sensibilitzi sobre tot allò que ataca. Tant poca fe tenim en la societat i en la democràcia que pensem que no podem discutir les coses que són insolidàries i inhumanes? No podem convèncer la gent que això està malament? Que això no ens portarà res de bo? És d’un paternalisme…

—Els mitjans no han de fer difusió del discurs dels partits d’extrema dreta?
—No. Però si no diem que algú ha dit una cosa, no la podem desconstruir. I sabent que existeix en la societat, potser que mirem de desconstruir-la. Perquè algú altre la dirà igualment, i ja flota. No hem de fer-ne més difusió de la necessària. Però quan en fem difusió, hem d’aportar en la mateixa peça, o en el conjunt informatiu que donem, els elements que la desactiven. No podem titular, per exemple, “Un regidor de Vox diu que cal donar plom als immigrants”. No hem de titular així, per més llaminer que sigui el titular i per més que cridi l’atenció.

—Com ho titularíeu?
—Hem de girar el mitjó: que el titular ho descompongui: li hem de dir a aquest regidor que és racista. Faria un titular de l’estil de “Nou exabrupte racista apel·lant als trets contra els immigrants….”. Fa uns quants anys, amb un grup de periodistes, vam trobar el famós cas d’un titular que deia que el 18% dels menors immigrants no acompanyats eren delinqüents reincidents. Hem de publicar-ho, això? És una dada. És que les dades són tan llamineres periodísticament, són inobjectables. És una dada instrumentalment objectiva. Llavors, titulem això? Alguns van dir que no podíem fer-ho, i van proposar de titular que el 82% no ho eren.

—Però la gent sap sumar i restar…
—…i quan vegin un noi immigrant li preguntaran si és dels del 18% o dels del 82%? Per a poder contextualitzar hem de conèixer una mica la realitat d’aquests nois, la política d’integració en el sentit no assimilacionista… I així es podria haver titulat: “El descens d’un 5% en el pressupost per a l’atenció als menors obstaculitza la seva integració”, i després ja donaràs aquesta dada. Aquests elements de contextualització desarticulen la presència del discurs de l’odi; però si en va separat, simplement es reproduirà i s’anirà estenent. L’única cosa que podem fer és subministrar aquests elements d’anàlisi.

—Això ho hauríem de fer sempre, de fet.
—Exacte, sempre, per a tot. Però no ho fem, normalment.

—Penseu que s’han d’entrevistar els dirigents d’extrema dreta?
—Les entrevistes són un mal gènere.

—…
—No, aquesta que fem nosaltres, no! Perquè no és una entrevista a la contra. Però quin sentit té una entrevista amb un polític que no sigui per a fiscalitzar-lo? Perquè si no el polític farà pura propaganda. De fet, les entrevistes són un acte de propaganda. Fins i tot, en el millor dels casos, en què la pregunta està documentada i a la contra, que no és regalada, l’entrevistat pot dir el que li dóna la gana. I tu pots repreguntar una vegada i dues. Excepcionalment, en podem fer alguna que surti bé. Jo no faria entrevistes. És a dir, jo aniria a entrevistar gent perquè m’expliqui coses, però no faria entrevistes com a gènere polític.

—Nosaltres no entrevistem gent d’extrema dreta.
—Bé, és una manera de no donar-los corda. Però als altres, tampoc!

—La tesi contrària diria: feu-los l’entrevista perquè així els podreu retratar i rebatre el discurs. 
—Per explicar que el seu discurs és fal·laç no et cal una entrevista; pots fer una sèrie sobre les mentides de l’extrema dreta. El problema és que no ho fem amb les mentides dels partits del sistema, per entendre’ns, dels partits hegemònics. Hi sucumbim, no els fem aquesta fiscalització. En general, és clar. Si els la féssim gaire ens farien la vida impossible.

—L’altra cosa és que si no els entrevistes et poden dir que els ajudes a victimitzar-se.
—Ja estan victimitzats, ataquen tots els mitjans. I quan van a una entrevista ho venen com una conquesta, “avui m’han fet una entrevista i he dit el que m’ha donat la gana”. Doncs no, no t’ho deixo fer. Perquè digui el que digui se’n sortirà. Perquè ells què volen de nosaltres? Que siguem corretges de transmissió. Volen un altaveu per a arribar al públic. Per això ens necessiten. Aquí necessitem un canvi de mentalitat en relació amb les entrevistes.

—Parleu sovint de la falta de temps en el periodisme per poder fer bé les coses.
—Aquesta falta de temps s’hauria de suplir amb més gent, i hauríem de tenir uns períodes de formació i de resituació de les coses noves, temps per a pensar.

—És incompatible la immediatesa amb fer periodisme ben fet?
—Sí. Bé, excepte en el següent cas: si tu vols fer un periodisme que legitimi l’estat de les coses, llavors pot ser ràpid. Quan reaccionem ràpidament amb una cosa, actuem en harmonia amb el sistema; actuarem d’una manera que hem après i hem automatitzat. O hem tingut la sort d’anar aprenent i de reaccionar i d’estar sempre atents, de saber que anem contracorrent, que ens enfrontem al poder, o seguirem el seu impuls discursiu. I el poder té un doll discursiu potentíssim. Té les xifres, les estadístiques, el coneixement, un cert coneixement de la realitat, que nosaltres no tenim, excepte alguns casos, en què ho hem cobert tant i podem dir “no titularé com tu vols”.

—Es pot ser competitiu amb l’última hora, sabent dir les coses d’una manera diferent…
—Les últimes hores són una pèrdua de temps com una casa. Què fa diferent que sàpiga això ara o ho sàpiga d’aquí a quatre hores o demà? Hi ha un fotimer d’informació innecessària immediatament. M’és igual que Junqueras hagi dit això avui com que ho digui demà. M’és igual. Per què ho expliquem? Per ser el primer? I què passa? Que ha de reaccionar immediatament la Rovira? I què? I què passarà al cap de dos mesos? Tot això no servirà de res. Hem anat omplint la màquina de coses insubstancials. Hi ha un procés d’industrialització de la informació que va contra la informació. Abans dèiem que els periodistes omplien els forats que deixava la publicitat, i ara, amb la proliferació de mitjans, tenim molts més forats, hi hagi publicitat o no. Per omplir aquests forats i per generar-ne més i els omplim de rucades. Què t’importa que avui hi hagi hagut trenta robatoris a Barcelona? Avui, ara, en aquest moment?

—Potser sí que t’importa.
—T’importa saber-ho, però no avui! T’importa saber, a final del mes, a la setmana, quins robatoris hi ha hagut, de quina mena, què fem socialment i policíacament també, on va aquesta gent, quin grau de punitivitat innecessària hi ha, quines alternatives laborals hem buscat per a aquesta gent. Ens interessa una comprensió global d’això, de conjunt. Això ens dirà si aquesta política està bé o no està bé. Omplim de superficialitat els mitjans. No tots, i no tots igual, evidentment, generalitzo molt. Però és aquesta industrialització que afavoreix la superficialitat, perquè només amb la superficialitat les coses canvien aparentment, però no pas substancialment. I ens hem de centrar més en la substància, no?

—A algú li pot interessar saber si acaba de passar una cosa, si Israel ja ha envaït el Líban o encara no. Hi ha gent que vol saber en quin moment passa això.
—Per què?

—Perquè som en aquesta dinàmica de consum d’informació. 
—Ah! Això ho alimenta i ho retroalimenta.

—Se suposa que el periodisme compromès i responsable el vols fer arribar a com més gent millor.
—Sí, però que arribi bé.

—Doncs es pot trobar un equilibri entre ser competitiu en la informació d’última hora per a poder ser una referència per a àmplies capes d’audiència potencial, per a poder tenir un públic ampli, sabent que aquest mitjà no ho fa com els altres, que té mirada pròpia… Ja hauràs atret audiència potencial, a qui oferiràs també les altres capes, les d’anàlisi i de profunditat.
—Sí, és cert. És a dir, no hem de menysprear el valor de donar algunes notícies de manera immediata, perquè són notícies que són un punt d’inflexió. Hi ha més últimes hores que no són cap punt d’inflexió, i que això sigui una esquerda a una visió diferent del món i del conflicte. Però hem de mantenir un equilibri.

—Té riscs.
—Sí, hi ha un risc de deixar-nos portar per això d’última hora com a alerta. Però aquesta alerta ha de venir immediatament d’una anàlisi, que és la que ens donarà l’impermeable perquè, quan diguin bajanades, ens rellisquin. I serà molt difícil, perquè quan treballes contracorrent no tens els recursos dels grans mitjans que treballen a favor del corrent, que fan les seves últimes hores i et fan una altra anàlisi. Si ho tinc, ho dono; si tinc una exclusiva, la publico. Perquè una exclusiva es converteix en una última hora; no per un fet, sinó per un canvi en el coneixement de la societat. Això va lligat amb la industrialització. Podem treballar amb un periodisme més lent, no? Més mesurat, més pensat, millor, i aquest periodisme existeix. Es fa a molts llocs. Volem fer coses sòlides, també. I hi ha públics per a això, perquè la societat tampoc no és tan homogènia.

—Les audiències cada vegada són més fragmentades, amb mitjans cada vegada més especialitzats…
—Això passa també per la dispersió de les alternatives, dispersió de les visions, perquè no hi ha un moviment que ens posi alhora, o que posi més gent alhora. Quan el moviment independentista era fort, no vèiem això: hi havia un corrent més homogeni, no hi havia tanta dispersió. Quan tens un moviment de masses, o quan la societat és conscienciada i activa en un seguit de coses, aquesta parcialització no és tan important, tothom ha de parlar d’allò que ocupa la gent, en l’espai del coneixement. S’ha de pensar el periodisme sempre com un element més dins la societat. Per molt que diguin bestieses a l’extrema dreta, si hi hagués un moviment social de solidaritat i de reivindicacions econòmiques i socials del conjunt de la població, tot això no arrelaria. Arrela perquè som en retrocés.

—Som en un moment de retrocés de les mobilitzacions.
—Fins i tot amb la guerra, amb la guerra de Gaza. I fins i tot amb Ucraïna. Tampoc no hi ha hagut grans mobilitzacions. Amb l’Irac va ser diferent, ben al contrari.

—Per què?
—Perquè en un moment de desmobilització les discrepàncies floreixen més. Discrepàncies i partcalització, cadascú mira més pel seu grupet, i hi ha poca esperança que la mobilització serveixi. El periodisme no tan sols ha de dir les coses que van malament: ha de dir “això està malament”, assenyalar-ne les causes o les diverses explicacions plausibles. Però hem d’anar un pas una mica més enllà, hem de dir a la societat com hem de batallar contra aquestes causes? Perquè si nosaltres només mostrem que “això està malament”, i “està malament”, i “està malament”, la gent dirà “d’acord, però no sabem què fer”.

—I què fem?
—Mostrar camins de superació.

—Quins?
—Empoderar la societat, perquè es manifesti, perquè faci més pressió. I ara, amb la guerra, la lògica dels mitjans és la diplomàtica: que els diplomàtics facin, que parlin. Parlen, però no serveix de res. Hi hauria d’haver més força, hi hauria d’haver més boicot. Per exemple, en el cas d’Israel, hi hauria d’haver un boicot molt més gran als productes israelians, sobretot als de les zones d’ocupació, als bancs, una mobilització molt més gran per a tallar tot el subministrament d’armament, les relacions comercials… Que l’opinió pública pressionés més, però animada pels mitjans, és clar.

—Però els mitjans són el reflex d’aquesta desmobilització? És generacional?
—Coincideix amb una generació, però coincideix amb una crisi del capitalisme. La guerra d’Ucraïna es pot interpretar en termes de crisi del capitalisme, de dos focus de capitalisme competitius. L’URSS va caure, i llavors va aparèixer Rússia com un altre pol de capitalisme, que competeix amb l’occidental. En el fons, és una competència intercapitalista, entre més elements, és clar. Hi ha una acumulació de capital, perquè els rics són més rics i els pobres més pobres. Vivim en una fase d’aquesta crisi, que és exacerbada perquè amenaça la supervivència del planeta, de la vida, amb la crisi climàtica, però també amb l’amenaça de la guerra. És bestial com el capitalisme és incapaç d’aturar Israel. La paraula genocidi fa curt.

—Els periodistes hem de dir-ne genocidi, del que fa Israel a Gaza?
—En podem dir genocidi. Jo crec que qualsevol paraula fa curt. Tinc dubtes sobre això, perquè la discussió sobre el terme, si se’n diu genocidi o se’n diuen crims de guerra, o si no té nom, té una història. Hi ha qui diu que genocidi és una definició molt delicada, perquè inclou la intenció d’eliminar una ètnia o un grup social, polític… Llavors, has de demostrar que hi ha la voluntat de fer-ho, i això és molt difícil de demostrar. El govern d’Israel diu que ells no fan cap genocidi, que ells eliminen els terroristes, que és una altra forma de demonitzar sempre els enemics (i això no vol dir que els atemptats comesos per Hamàs o l’Hesbol·là estiguin bé). Jo no trobo inconvenient que se’n digui genocidi, perquè vostè pot amagar el que vulgui, però aquest crim és tan gran i causa tantes morts indiscriminades que puc traduir la seva falta d’escrúpol en matar civils, la mort de civils és tan generalitzada que demostra que a vostè no li importa que morin pel fet de ser d’una ètnia, per ser una població d’un lloc. I d’això en puc dir genocidi.

—És un terme jurídic del Tribunal Penal Internacional.
—Sí, i la Carta de les Nacions Unides diu que, si hi ha un genocidi, les Nacions Unides hi han d’intervenir. On són? Per això es discuteix tant. Qualsevol paraula fa curt.

—Però voler utilitzar la paraula amb aquest propòsit no pot fer un mal favor? Us diran que la utilitzeu de manera impròpia, que feu propaganda…
—Sí. Però és igual com en diguem. Perquè el desprestigi d’Israel és tan gran com el de totes les convecions internacionals que són incapaçes d’aturar això. De què serveix la legislació internacional si no atura això? Tens raó que, si utilitzem paraules que no podem justificar, llavors fem un mal favor, fem pamflet, exagerem i llavors ens deslegitimem. No s’ha de fer, és una mala política. És millor ser mesurat i utilitzar les paraules que siguin adequades. Però com podem acceptar això que passa? És inacceptable. I han passat moltes coses en molts llocs terribles i no ens n’hem assabentat. Les paraules són importants, sobretot, per a aturar-ho i no tant per a castigar; per a reduir el sofriment humà. És la lògica del periodisme de pau i de lluita contra l’abús de poder i per a aconseguir que la pau sigui tan justa com sigui possible.

 

Aquest cap de setmana, la Tarraco Arena Plaça vibrarà amb més força que mai. S’hi fa el vint-i-novè Concurs de Castells de Tarragona, la diada castellera amb més repercussió mundial i una de les més esperades de tot l’any. De fet, es fa cada dos anys (els anys parells) i, per tant, aplega una gran quantitat d’espectadors. L’emoció és tan gran, que les entrades ja fa dies que són exhaurides.

El Concurs de Castells de Tarragona va néixer el 1932, però se’n van aturar les actuacions durant un bon grapat d’anys durant la dictadura franquista i la transició. No va ser fins l’any 1980 que se’n va recuperar la normalitat i la regularitat. D’aleshores ençà, les millors colles castelleres del món no falten mai a aquesta cita biennal.

La diada castellera més mediàtica i coneguda del món

Aquesta és, sens dubte, la diada castellera amb més projecció i fama internacional. Se’n parla a tot arreu del món i vénen periodistes de tots els països per explicar el fenomen. Sense anar més lluny, en anys anteriors ha estat transmès per Red Bull TV, i ha acumulat entre vint milions de visites i trenta. “El concurs és un aparador”, resumeix Pere Ferrando, jurat del concurs, afeccionat i historiador del món casteller. Després de dotze anys fent de jurat, enguany repeteix juntament amb sis membres de les sis millors colles de l’any passat: els Castellers de Vilafranca, la Colla Joves Xiquets de Valls, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Xiquets de Tarragona i els Moixiganguers d’Igualada.

Ferrando diu que el fet que sigui un esdeveniment amb tanta repercussió mediàtica lluny de cohibir a les colles castelleres les motiva encara més: “Les colles castelleres necessiten molta gent. No té res a veure fer castells en una plaça buida que davant de deu mil persones. Tenir tot de gent al voltant, patint, cridant i aplaudint, no causa pressió, sinó escalf.”

El rànquing de les millors colles

Però, com s’arriba a actuar aquest cap de setmana davant l’atenta mirada de tot el món? Totes les colles castelleres que hi ha –90– són observades durant 2 anys i són classificades en un rànquing d’acord amb les 20 actuacions o 30 més importants en què hagin participat. D’ací, es trien les 5 millors actuacions i se’n compten els punts. Les 12 colles més ben classificades actuaran demà; les 18 següents, avui; i les 12 restants fins a arribar a la posició 42 van actuar el cap de setmana passat, a Torredembarra. La victòria va ser per als Nois de la Torre, una colla del Baix Gaià. La segona posició va ser per als Castellers de Castelldefels, i va completar el podi la Colla Castellera de Figueres.

A la jornada d’avui, que començarà a les 16.30, hi participaran 18 colles: els Castellers de Mollet, els Xiquets del Serrallo, els Castellers d’Esparreguera, la Colla Jove de Castellers de Sitges, els Bordegassos de Vilanova, els Castellers de Berga, els Castellers d’Esplugues, els Tirallongues de Manresa, els Castellers de Terrassa, la Colla Castellera Jove de Barcelona, els Xics de Granollers, els Xicots de Vilafranca, els Sagals d’Osona, els Castellers de Sabadell, els Castellers de Lleida, la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau, els Castellers de Sant Cugat i els Castellers de la Vila de Gràcia. Si basteixen un castell de dificultat igual o superior al 3 de 8, les colles actuaran totes soles.

En la tercera i última jornada del concurs, que serà demà, es concentren les colles que han fet més bona temporada. Les actuacions començaran a les 10.00, i es disputaran el podi, per ordre de més a menys segons les puntuacions: la Colla de Vilafranca, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla de Joves dels Xiquets de Valls, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, els Minyons de Terrassa, els Capgrossos de Mataró, els Xiquets de Tarragona, els Moixiganguers d’Igualada, els Castellers de Barcelona, els Castellers de Sants, els Xiquets de Reus i els Nens del Vendrell.

Els nervis seran a flor de pell, perquè moltes actuacions es proposen objectius ambiciosos, fins i tot alguns d’inèdits. “Es podran veure castells que fa anys que no s’han fet perquè són molt difícils, o que encara no s’han provat mai i ho provaran aquest dia perquè, amb tanta gent que hi haurà, és el moment ideal per a provar aquests castells de màxims. Això sí, sempre dins les possibilitats de cada colla: una colla de 9 farà castells de 9; una de 7, farà castells de 7”, explica Ferrando.

A més, Ferrando diu que l’accident de l’agost, en què una menor de la Colla Vella dels Xiquets de Valls es va fer mal durant la diada castellera de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès, no impedirà que les colles s’hi vulguin deixar la pell: “L’accident va ser una cosa tan excepcional, i a més s’ha resolt satisfactòriament, que les colles continuaran anant al màxim.”

Tot amb tot, Ferrando té un desig per a aquest cap de setmana, que promet ser èpic: “Espero que tot vagi molt bé, que les colles tinguin seny, que es facin grans castells, i que guanyi el millor! I sobretot, que el jurat passem totalment desapercebuts: si no existim per a la gent, és un bon senyal.”

La portaveu del govern i consellera d’Habitatge, Sílvia Paneque, va anunciar ahir que el fet d’haver aplicat límits al lloguer a Catalunya havia donat “bons resultats”, amb una rebaixa del preu entre el 3% i el 5%. Això sí, va dir que eren dades de dos trimestres i prou, però indicaven una contenció del lloguer. “Veiem un cert efecte en les primeres dades”, digué, tot responent a les preguntes dels periodistes, després d’haver participat en la Conferència Sectorial d’Habitatge, a la seu del Ministeri d’Habitatge espanyol. En aquesta línia, també va comunicar que durant la setmana vinent farien públiques les dades “amb exactitud”, perquè també hi ha pendent la informació relacionada amb el segon trimestre –els mesos d’abril, maig i juny–, que va ser el primer en què es van aplicar les rendes regulades de bon començament.

Però la notícia ja s’ha avançat. Enmig de l’enrenou per la pujada de lloguers en unes altres ciutats i indrets de l’estat espanyol, vet aquí que aquesta mesura d’aplicar el topall funciona tan sols a Catalunya, precisament l’única comunitat on s’aplica la llei de l’habitatge. Un servidor, que de vegades pensa malament, no veu clar si ara que els dos governs, català i espanyol, són del mateix color era el moment d’explicar les virtuts de la regulació, perquè algunes altres comunitats s’apuntin a això que avancen com un èxit per a Catalunya. En relació amb això, atesa l’espectacular pujada de preus d’aquests últims temps, és una bona comunitat on emmirallar-se, amb Barcelona al capdavant.

Tanmateix, no deixa de ser curiós que el nou governador del Banc d’Espanya –i fins fa setmanes ministre de Seguretat Social espanyol–, José Luis Escrivá, assegurés ahir que no li constava que hi hagués cap prova empírica que demostrés que limitar els preus del lloguer en zones en tensió tingui un impacte positiu sobre els preus del lloguer, en una entrevista a Onda Cero. “Cal aplegar moltes dades de preus; jo crec que serà difícil de tenir-ne una evidència ràpida. En canvi, sí que hi ha evidència que falten habitatges. Hi ha una insuficiència d’habitatges per al nombre de llars que es van creant, hi ha un desajust entre oferta i demanda”, va subratllar.

També és curiós que les plataformes de dades immobiliàries no reflecteixin encara una caiguda de preus de lloguer generalitzada a Catalunya. Aquestes bases tenen en compte dades d’oferta, és a dir, a quins preus es publiciten els habitatges que surten al mercat. Tenint en compte això, per exemple, Idealista apunta a un augment dels preus del 6,1% entre el gener i el setembre i, això sí, una desacceleració de l’1,5% l’últim trimestre. En canvi, Fotocasa assenyala un creixement a la ciutat de Barcelona del 7,5% aquest darrer any.

Malgrat els dubtes per les comparacions d’aquestes dades amb les de la consellera, hem de tenir en compte que són una visió parcial de la realitat. La Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, per exemple, diu que podrien haver baixat els lloguers, entre més raons, perquè la superfície mitjana dels habitatges dels nous contractes ha disminuït, cosa que, evidentment, influiria en els preus. Per una altra banda, l’impacte de la llei d’habitatge en el mercat del lloguer ha de tenir en compte també la disponibilitat d’immobles. Sobre això, la Cambra ha detectat un descens molt clar en el nombre de contractes signats.

Parlo amb Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, que considera que és possible això que diu la senyora Paneque, però que no n’hi ha prou. “Si no sabem la distribució, si ho han fet tots o uns quants i a quines localitats, no ens diu gran cosa. Jo crec que, si han baixat una mica, deuen haver estat els més cars. El missatge global pot ser real –la setmana vinent veurem què ens expliquen–, però el fet important és veure a quina gent i a quanta gent fa profit aquesta situació. Perquè no ens serviria de res que baixessin els lloguers si l’oferta anava desapareixent, i cada vegada hi ha menys ciutadans que se’n puguin aprofitar. I aquests mesos, al mercat, hi passa això. De què serveix abaixar lloguers si no hi ha pisos per a llogar?”, conclou.

Paneque, que cal suposar que és plenament conscient de la situació, no es va limitar a fer aquest comentari dels preus, obligat perquè sabia que li assegurava titulars als mitjans. També va comentar que en el debat de política general a Catalunya es faran saber noves mesures en matèria d’habitatge. Més concretament, va avançar que consistirien a “posar sòl públic a la disposició de tercers, que podrien ser privats o cooperatives, per a la construcció d’habitatge”. Aquesta idea sembla més adequada, sobretot, com hem repetit mil vegades, perquè el problema el tenim en la minimització de l’oferta, mentre els governs insisteixen a actuar sobre la demanda.

Sobre això, Carles Sala, portaveu de les API de Catalunya, matisa el fet de la baixada anunciada per la consellera. “La reducció de preus, intuïm que no es deu només al control de rendes. Per exemple, no es pot passar per alt la pujada de preus anterior a la resolució de zona en tensió. Recordem que es va veure impulsada exacerbadament pel període de tres trimestres d’incertesa, entre l’anunci, el juny del 2023, de la declaració de zona en tensió, i l’entrada en vigor el març del 2024. Aquest període de tres trimestres va implicar un augment artificial dels preus, abans que el control de rendes es fes efectiu.”

També fa esment del fet que, tot i que el control de rendes pot beneficiar els arrendataris actuals, pot ser perjudicial per als nous, sobretot els joves que volen el primer pis. “Si hi ha una disminució de la rotació i una reducció de l’oferta, com constata la baixada de la signatura de contractes, s’evidencia que es dificulta l’accés al lloguer per a noves persones.” Això és ben clar. I acaba dient: “A partir de dilluns diuen que es farà una anàlisi exhaustiva dels trams de renda que han tingut la reducció més gran i també que es revisarà quines localitats tenen una baixada de preus més forta.”

En qüestió d’hores, doncs, potser sortirem de dubtes, però el fons de la qüestió serà el mateix. Per resoldre el greu problema de l’habitatge, hi insisteixo, cal incentivar l’oferta, tant sí com no. I fins ara no s’ha fet.

Aquesta nit, a les 22.00, s’estrena Zenit, un nou programa musical en directe de TV3 que presentarà Miki Núñez. Vint-i-quatre concursants hi competiran per demostrar que són els artistes que representen millor totes les generacions, triant cançons de totes les èpoques i gèneres musicals i adaptant-les per seduir el públic. Els concursants formaran equips per franges d’edat, cadascuna dirigida per un capità. Suu capitanejarà la generació Z; Lildami, la Y; Gisela, la X; i Joan Reig, la dels boomers.

S’estrena ‘Zenit’, el programa musical de TV3 que enfronta totes les generacions

Però qui forma part de cada generació? Us ho expliquem a continuació.

Qui forma part de la generació Z?

Els integrants de la generació Z,  també coneguts com a zennials, són els nascuts entre els anys 1997 i 2012. Per tant, són la generació posterior als millennials. Es caracteritzen per ser nadius digitals i haver crescut en l’era de les xarxes socials. A més, van patir la pandèmia del coronavirus en plena adolescència.

Com és la generació Z, la menys independentista i més favorable a la ultradreta i el caos?

Així, si tens entre dotze anys i vint-i-set, el teu equip és el que capitaneja la Suu.

Qui forma part de la generació Y o millennial ?

La generació Y és la generació millennial. La formen les persones nascudes entre els anys 1981 i 1996. Són els fills de la generació boomer. El nom prové del fet que són la primera generació que va arribar als divuit anys en el nou mil·lenni. Pel que fa a moments històrics, han viscut les guerres de l’Afganistan i l’Irac, i la gran crisi econòmica del 2008. També algunes revoltes socials, com la Primavera Àrab o l’Occupy Wall Street. A més, van viure el procés d’independència.

Tot i que quan es pensa en aquesta generació acostumar a venir al cap gent jove, ja han crescut i ara tenen 28 anys i 43. Al programa, són l’equip de Lildami.

Un president ‘millennial’

Qui forma part de la generació X?

La generació X la formen els nascuts entre 1965 i 1980. És la generació que va trencar més radicalment amb els valors socials establerts, amb l’impuls de reformes com el divorci o el matrimoni homosexual. Quant a esdeveniments històrics, van viure l’inici de la informàtica, la cursa espacial, a més de la Guerra Freda i la caiguda del mur de Berlín.

Per tant, si tens entre 44 anys i 59, el teu equip és el de la Gisela.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

Qui forma part de la generació boomer?

Els boomers, que és una abreviació de baby-boomers, són les persones nascudes entre 1946 i 1964, durant l’eclosió de natalitat que hi va haver al món després de la Segona Guerra Mundial. De fet, la data que marca el final d’aquesta generació és poc després de l’arribada de les primeres pastilles anticonceptives. És la generació més nombrosa i la que protagonitza moviments culturals i socials, com la lluita pels drets civils o per la igualtat de drets entre homes i dones.

Si tens entre 60 anys i 78, l’equip capitanejat pel Joan Reig és el teu.

El dirigent opositor de Veneçuela Edmundo González Urrutia ha anunciat que tornarà al país el 10 de gener per a prendre possessió com a president. Ho ha dit aquesta tarda en una conferència de premsa a l’illa d’A Toxa, a Galícia, on ha participat en el fòrum polític de la Toja. González va refugiar-se a l’estat espanyol a començament de setembre arran de les tensions polítiques sorgides per les eleccions, que van estar marcades per les denúncies de frau electoral de l’oposició contra el president Nicolás Maduro. 

González, malgrat que ha fixat el retorn pel 10 de gener, no descarta d’avançar-lo. “Si el president Maduro va avançar Nadal, no seria estrany que jo pugui avançar el meu retorn també”, ha comentat. González es reivindica com a guanyador de les eleccions presidencials del 28 de juliol, que han obert una crisi política al país per les denúncies de frau electoral contra Maduro. “Tornaré tan aviat com es pugui, quan restaurem la democràcia al país. El 10 de gener és la data que constitucionalment està prevista per a la presa de possessió i jo aspiro que la voluntat popular de vuit milions de veneçolans s’acrediti aquell dia”, ha comentat.

El 3 de setembre, el jutjat especial per a delictes de terrorisme de Veneçuela va emetre una ordre de detenció contra González per uns quants delictes greus, com ara el d’instigació a la desobediència, conspiració i falsificació de documents públics, entre més.

La Unió Europea no reconeix la legitimitat democràtica de Maduro com a president de Veneçuela perquè no ha mostrat les actes electorals dels comicis. L’informe provisional del Grup d’Experts de l’ONU ha constatat “la manca de fonamentació dels resultats anunciats per les autoritats veneçolanes”. El Parlament Europeuva reconèixer González com a “president legítim” de Veneçuela a mitjan setembre amb el vot en contra dels socialdemòcrates i la no participació dels liberals, arran de la proposta del Partit Popular Europeu pactada amb dos grups d’ultradreta.

El sector del cafè viu crisi de producció com no s’havia vist mai. Normalment, Europa acostuma a tenir reserves per a quinze setmanes, però ara mateix només en té per a sis. Hi ha uns quants factors que afecten la producció de cafè i el subministrament, entre els quals, el canvi climàtic, la mala collita a escala mundial i les conseqüències de noves regulacions europees contra la desforestació. Aquests darrers mesos, el preu del cafè ja ha pujat, i no es descarta que encara pugi més.

L’augment del preu no es pot adduir a un sol factor. El cafè, igual que el cacau, s’ha de cultivar a l’aire lliure en regions tropicals, i ha estat fortament afectat per efectes meteorològics extrems com ara sequeres prolongades i pluges torrencials. Les condicions són adverses en països productors clau com Brasil i Vietnam, on la producció ha disminuït dràsticament, segons que recull l’Organització Internacional del Cafè (ICO) en el seu darrer informe.

Les males collites també ha afectat altres productors, com ara Colòmbia, els països de l’Amèrica Central o Indonèsia, i això ha fet que l’excedent d’enguany sigui pràcticament inexistent. En el cas de la varietat robusta, que habitualment es fa servir en barreges de cafè exprés i cafè instantani, la baixa producció ha anat acompanyada d’un fort augment de la demanda, perquè molts torradors han impulsat mescles de cafè que inclouen aquesta varietat, més barata, a causa que l’arabica ha mantingut preus persistentment alts aquests darrers dos anys.

Regulació europea contra la desforestació

A Europa, a diferència de la resta de continents, hi ha una casuística: hi ha una nova regulació de la Unió Europa sobre desforestació que, segons els productors, pot ser catastròfica. El desembre del 2022, es va aprovar el reglament de desforestació de la Unió Europea (EUDR), amb l’objectiu de combatre la desforestació que causen sectors econòmics com el del cafè, el cacau, la soia, la fusta o el bestiar. A partir del 30 de desembre ja no es podran vendre aquests productes a Europa si abans les empreses no demostren que els seus béns no tenen cap mena de relació amb la desforestació. Les empreses més petites tenen temps fins el juliol del 2025.

La qüestió principal és com demostrar-ho. La resposta és que els fabricants de cafè de tot el món hauran d’utilitzar les coordenades de satèl·lit per mapar digitalment la mida de la seva granja i remarcar-ne clarament els límits, per tal de comprovar si alguna part ha estat talada d’ençà del 2020. En cada lliurament s’ha de proporcionar una fotografia aèria o per satèl·lit; altrament, es pot rebutjar el contenidor sencer. Tenint en compte que moltes granges es troben en estats en desenvolupament, aquest tràmit es preveu que sigui, pel cap baix, un autèntic maldecap.

L’exèrcit d’Israel ha bombardat un dels principals passos fronterers entre el Líban i Síria, que aquests dies el feien servir molts civils per fugir de la guerra. Segons les informacions recollides pel diari libanès L’Orient-Le Jour, hi ha hagut tres bombardaments i han afectat les carreteres. Aquests dies, milers de sirians i libanesos que han fugit a través d’aquest pas fronterer després de la intensificació dels atacs i l’inici d’una nova invasió del país.

Israel considera que l’Hesbol·là feia servir el pas per a nodrir-se d’armament des de Síria i beneficiar-se d’ajut logístic. En un comunicat, Israel també ha dit que ahir va bombardar un túnel de 3,5 quilòmetres que uneix el Líban i Síria. Segons el país hebreu, aquest túnel també el feia servir l’Hesbol·là per a traslladar armes i emmagatzemar-les.

L’Observatori Sirià per als Drets Humans ha denunciat que els atacs han causat danys extensos i han provocat el tall de l’autovia que connecta la capital del Líban, Beirut, amb la de Síria, Damasc.

L’organisme ha recordat que el pas és considerat un dels més importants a la frontera i ha afegit que “l’Hesbol·là no ha fet servir el pas per al contraban d’armes durant els últims anys” perquè “és un pas oficial ben vigilat pel Líban i per drons d’Israel”.

De fet, es considera que el grup fa servir altres passos irregulars per a la transferència d’armament des de Síria. Israel ja va fer la setmana passada un seguit d’atacs contra aquests punts argumentant igualment que actuava contra els intents de l’Hesbol·là d’obtenir més armament.

El consell de govern ha aprovat el projecte de llei de mesures adreçades a la conciliació de la vida personal, familiar i laboral de les Illes. Així, es contempla l’obertura dels centres educatius fora de l’horari lectiu, pels horabaixes, els dissabtes i en vacances. Com que hauran d’obrir més hores i es necessitarà més personal, es preveuen ajudes. 

En l’àmbit privat, s’implantarà una borsa d’hores a les empreses perquè els treballadors puguin adaptar les jornades a les necessitats per a la cura de menors o persones que tenen a càrrec, respectant les hores de contracte. També hi haurà ajudes a les entitats privades que prevegin mecanismes de racionalització d’horaris als convenis col·lectius 

I pel que fa a l’àmbit públic, s’afavorirà la reincorporació de les dones a la feina després de la suspensió de contracte per naixement, adopció, acollida o cura d’un menor. El projecte també contempla mesures fiscals com exempcions i bonificacions en les taxes i els preus públics que gravin serveis o activitats com la conciliació i la corresponsabilitat. 

Crítiques de les famílies

Malgrat que el conseller d’Empresa, Treball i Energia, Alejandro Sáenz de San Pedro ha dit que es tracta d’una demanda històrica de les famílies, la Federació d’associacions de famílies d’alumnes de Mallorca ha criticat que el projecte no compta amb consens, ja que no han estat consultats. Dia 30 de juliol es varen posar en contacte amb el gabinet de la presidenta per demanar la nostra participació en la seva elaboració, però encara no han rebut cap resposta. A més, han recordat que les famílies no estan representades en la mesa de diàleg social.

L’octubre de l’any 1582 es va viure un fet excepcional. La gent que va anar a dormir el dijous dia 4 es va despertar l’endemà i ja era dia 15. Sembla que la nit d’aquell dia durés deu dies, però l’endemà va continuar essent divendres. Què va passar exactament aquella nit?

Aquests deu dies tenen una explicació. El 4 d’octubre es va fer la substitució del calendari julià pel calendari gregorià. La reforma gregoriana es va adoptar per corregir el desfasament que hi havia hagut amb el pas dels anys. El calendari julià va ser proposat per Juli Cèsar l’any 46 aC, i establia un calendari habitualment de 365 dies, però amb un any cada quatre anys de 366, anomenat any de traspàs. De fet, bona part de la població encara es pensa que el calendari actual segueix fil per randa aquesta norma, i no és així.

En el Concili de Nicea, del 325, es va fixar el moment astral en què s’havia de celebrar la Pasqua, com també la resta de festes religioses que no tenen una data concreta. La Pasqua s’havia de commemorar el diumenge següent de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera a l’hemisferi nord. Aquell any, l’equinocci va ser el 21 de març, però, amb el pas dels anys, s’havia anat avançant i l’any 1852, el desfasament ja era de deu dies i l’equinocci va ser l’11 de març.

Això passava perquè hi havia un error en el càlcul del nombre de dies que dura l’any solar. Fins llavors, es creia que l’any solar era de 365,25 dies, i això feia que amb un dia més cada quatre anys es corregís adequadament; però, la realitat és que la xifra correcta és de 365,242189 dies, una petita variació que implicava que s’afegien onze minuts cada any, i en els 1257 anys entre el Concili de Nicea de 325 i l’any 1582, ja hi havia un error acumulat de deu dies.

El calendari manté l’any de traspàs

El calendari gregorià, el que ha estat acceptat internacionalment, manté l’any de traspàs cada quatre anys, però hi afegeix correccions. D’aleshores ençà, s’exceptuen els anys que són múltiples de cent. Amb una excepció a l’excepció, que fa que els anys que siguin múltiples de 400 sí que siguin de traspàs. Això fa que el 1700, el 1800 o el 1900 no fossin de traspàs, però sí l’any 1600, el 2000 i, ho serà el 2400. Aquest sistema és el que hi ha ara i, per això l’any 2000 sí que va ser de traspàs, però no ho serà pas l’any 2100.

El calendari gregorià va entrar en vigor immediatament a l’Europa catòlica, en un canvi imposat en el Concili de Trento (1545-1563). Tanmateix, a les zones protestants s’adoptaria a partir del 1700: el 1753 al Regne Unit, l’any 1873 al Japó i el 1918 a Rússia, ja llavors com a Unió Soviètica. Això causa, per exemple, que el dramaturg anglès William Shakespeare morís el 23 d’abril de 1616 segons el calendari julià i el 3 de maig de 1616 segons el gregorià.