Aquestes setmanes, els sindicats UGT i Intersindical negocien amb Ford Almussafes un possible ERO. És quart en cinc anys, tot i les ajudes públiques milionàries que rep la multinacional. El darrer, executat l’abril de l’any passat, va ser el més extens fins aleshores, amb 1.144 treballadors afectats. Ara, l’empresa ha proposat un reajustament encara més gran, de 1.622 treballadors. Això es traduiria en una pèrdua progressiva aquests darrers anys de dos terços de la plantilla. No obstant això, en la darrera reunió, Ford va posar damunt la taula la possibilitat de substituir 996 dels acomiadaments per un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO), el mecanisme RED o alguna altra fórmula. Per als altres 626, es treballa en eixides voluntàries, tal com ja ha passat les vegades anteriors. Avui hi haurà una altra reunió per a continuar negociant les condicions.

Amb tot, els treballadors de Ford no són els únics perjudicats per la progressiva baixada de la producció de la fàbrica, que ha passat de tenir més de 9.000 treballadors l’any 2018 als prop de 4.700 actuals. El teixit industrial d’Almussafes i de la comarca de la Ribera Baixa és vinculat estretament al sector de l’automoció. Aproximadament, s’hi dedica un terç de la població. Es calcula que la davallada de l’empresa americana ha causat una pèrdua entre 7.000 llocs de feina i 10.000 entre Ford mateixa i la indústria auxiliar. Ara, a més de l’ERO proposat per l’empresa, podrien perillar uns 2.000 treballadors externs més. Per Toni González, el batlle d’Almussafes, la preocupació en el sector és màxima.

“Hi ha moltíssima preocupació perquè afecta Almussafes i totes les comarques de l’entorn. Perquè te’n faces una idea, Almussafes, per al producte interior brut de la Comunitat Valenciana, representava el 10% l’any 2018 i 2019. Ara possiblement no arribem al 6%. És una autèntica barbaritat el que es perd ací d’economia”, assenyala.

Explica que el problema no és tant el possible ERO de Ford com la repercussió sobre les empreses del voltant. “Els acomiadaments en Ford possiblement no seran traumàtics, perquè hi ha moltíssima gent que es pre-jubilarà i, els que no, se n’aniran amb unes indemnitzacions molt altes. Per tant, els acomiadaments en Ford no són dramàtics per als treballadors acomiadats, sinó quant a la possibilitat de recuperar els seus llocs de feina en el futur. El problema el tenim en les empreses auxiliars. Eixos acords són menys favorables per als treballadors, o no n’hi ha.”

AVIA, el clúster d’automoció i mobilitat del País Valencià, relativitza aquesta preocupació i apunta que l’afectació sobre la indústria auxiliar serà proporcional a la facturació que tinguen amb Ford. “Les empreses auxiliars ja han adaptat la producció al volum que s’espera de Ford. A més, les empreses proveïdores no treballen només per a un sol fabricador, i les de nivell 2 treballen per a uns altres sectors. Les empreses, que ja sabien que la producció baixaria, han fet els deures i cerquen uns altres mercats i hi accedeixen”, diu Francisco Segura, president d’AVIA.

La incertesa de l’electrificació

La normativa europea, que obligarà a deixar de fabricar vehicles de combustió a partir del 2035, ha fet entrar les empreses d’automoció en una cursa per a adaptar-se a l’envit de futur. Però, a parer de González, ha mancat planificació. “En aquests moments, a escala nacional, som al 10% de quota de mercat del vehicle elèctric, i fa uns quants mesos que baixem. A Europa, que havíem arribat al 24%, sobretot en la gran economia europea, que és l’alemanya, ara han baixat al 19%. La venda de vehicles elèctrics a Europa es desaccelera i baixa. Tu prepares la indústria per a fabricar vehicles elèctrics, però no hi ha mercat”, apunta.

Així, explica que avui el procés d’electrificació ha implicat aquesta destrucció d’ocupació en l’entorn industrial d’Almussafes. “La fabricació d’un vehicle de combustió costa molt més de mà d’obra, perquè té moltíssims més components que un vehicle elèctric. A major necessitat de mà d’obra, major contractació. I si hi té a veure la quantitat de components que té un vehicle elèctric, doncs, més clar, l’aigua. I se sabia que vindria. La qüestió és que ja s’han destruït aquests 7.000 llocs de treball, com a mínim. Es podria haver estat un poc més flexible”, diu.

Fa poc es van reunir amb ANFAC i Sernauto, les dues patronals principals del sector, i la secretària d’estat d’Indústria espanyola, Rebeca Torró, per abordar quines eren les problemàtiques. Van concloure que hi ha una mancança en la xarxa d’estacions de càrrega i que les ajudes per a la compra de vehicles elèctrics s’acabarien aviat. A més, apunten a la competència d’uns altres mercats. “Encara sort que s’ha anunciat un projecte per part de la Unió Europea per a posar uns aranzels als vehicles xinesos. Perquè, si no, la competència és brutal. Pràcticament són 15.000 euros de diferència entre un vehicle fabricat a Europa i un vehicle fabricat a la Xina”, diu González.

Ford va ajornar les inversions per a la fabricació de vehicles elèctrics, assignada a la planta d’Almussafes l’any 2022.

Optimisme per al futur

Tot i la preocupació actual, es manté l’optimisme per al futur. Ford ha dit que el 2027 començaria la producció a la fàbrica d’Almussafes del nou model híbrid i és previst que això faça recuperar els llocs de feina que es puguen perdre ara. Fins i tot, que hi haja més contractació. “Tenim una situació puntual, però sabem que la factoria es quedarà a Almussafes”, diu González.

Segons que calcula el batlle, un 6% dels treballadors de Ford són d’Almussafes, i tenen una representació més alta en les empreses auxiliars, cap al 20%. És a dir, uns 2.000 almussafencs es dediquen al sector. Un nombre elevat tenint en compte que el poble té uns 9.000 habitants, 6.000 dels quals, actius. De moment, comenta que no ha notat una pujada de la desocupació. Ho atribueix, en part, a les ajudes que dóna l’ajuntament a les empreses que contracten veïns del municipi, que són de 4.000 euros.

“A més, la formació dels treballadors ajuda molt que els contracten en uns altres sectors perquè són gent molt formada en robotització, en línies de producció, en picking, etc. Moltes empreses d’uns altres sectors que ara mateix entren en aquestes dinàmiques, es rifen aquests treballadors. Entre una cosa i una altra, ajuden que la baixada de treball d’ací no repercutisca molt a la gent del meu poble”, diu.

Quin impacte té Ford a Almussafes, més enllà de l’ocupació?

L’Ajuntament d’Almussafes té un pressupost considerablement més elevat que no hi correspondria gràcies a la presència de Ford i del teixit industrial al seu voltant. “A nosaltres, per població, ens correspondria un pressupost d’uns 6 milions. I el tripliquem”, apunta González. Ford tota sola ja hi aporta prop de 5 milions, que és aproximadament un 30% del pressupost del municipi. Les empreses auxiliars, que en són més de 300, també en representen bona part.

Això repercuteix en la població de diferents maneres. “Tenim més de cent entitats i associacions esportives i culturals, i totes reben subvenció. Això no passa en cap poble de la contornada. L’IBI, el tenim al mínim legal, que és el 0,40. La diferència respecte dels pobles del costat d’un pis normal i corrent de noranta metres quadrats pot ser perfectament entre 125 i 200 euros. L’aigua ara es cobra perquè l’anterior govern la va privatitzar, però abans era gratuïta. Els llibres els tenim gratuïts des del 1991, tot i que fa uns quants anys que s’ha assumit per part de la Generalitat Valenciana a través de la Xarxa Llibres. Tenim ajudes al lloguer i la compra. Les instal·lacions són a l’altura de qualsevol ciutat gran. També invertim molt en neteja. Amb tot el que podem, repercutim en el poble”, diu el batlle.

Les ajudes a la contractació, que fan que els treballadors puguen rotar al mercat laboral malgrat la situació del sector de l’automoció, també es poden tirar endavant gràcies a l’elevat pressupost. Ara, González apunta que, com que l’activitat econòmica es reduirà, les empreses pagaran menys imposts. Per tant, calcula que l’any vinent l’ajuntament ingressarà entre un milió i un milió i mig menys. Però diu que això no perjudicarà directament la ciutadania. De fet, planegen d’augmentar les ajudes per a incentivar l’ocupació fins a 5.000 euros per veí contractat.

“La pregunta ofèn”, piulava Josep Costa la setmana passada. Fou la reacció que va tenir quan li va arribar la resolució del jutge Manuel Marchena en què li demanava si volia ser amnistiat en la causa pendent de recurs al Suprem sobre l’acusació de desobediència per haver tramitat resolucions sobre l’autodeterminació i contra la monarquia quan era vice-president del parlament. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el va absoldre el novembre del 2022, i també l’ex-president de la cambra Roger Torrent i els altres membres independentistes de la mesa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado. Però la fiscalia va recórrer contra la sentència al Suprem, i tant Costa com Campdepadrós també hi van recórrer, per més que fos absolutòria, perquè volien que es reconegués que el Tribunal Constitucional havia vulnerat la inviolabilitat parlamentària. Costa i Campdepadrós no volen l’amnistia, i així ho han fet saber al jutge: volen continuar el litigi. No són pas els únics, perquè Roger Español, a qui la policia espanyola va buidar l’ull l’1-O i que és acusat d’atemptat contra els agents, no vol pas que l’amnistiïn.

La sentència que va absoldre Torrent, Costa, Campdepadrós i Delgado deia que no havien comès el delicte de desobediència perquè les providències del Tribunal Constitucional espanyol –que els deia que no tramitessin iniciatives en favor de l’autodeterminació i contra el rei espanyol– no havien estat prou clares i permetien més d’una interpretació. A més, deia que no es podia acreditar que els membres independentistes de la mesa tinguessin la voluntat expressa de desobeir el Constitucional.

El judici feia referència a unes resolucions de Junts, ERC i la CUP aprovades el 12 de novembre com a resposta a la sentència contra el procés. El tribunal va valorar positivament que els membres de la mesa seguissin les directrius del secretari general del parlament i del lletrat major, però Costa i Campdepadrós van recórrer en contra de la sentència encara que fos absolutòria perquè volien que es reconegués que el Constitucional espanyol va violar la separació de poders i que, de fet, no tenia cap potestat de dir al parlament de què podien parlar i de què no. Una qüestió que la sentència absolutòria no posa en qüestió; tot al contrari, parteix de la premissa que el Constitucional pot establir límits a l’activitat parlamentària, però que els membres de la mesa no van pretendre de saltar-los.

Durant el judici, Costa –que, com a advocat, es representava a ell mateix–, va deixar plantat el tribunal a la segona sessió perquè va dir que no tenia legitimitat per a jutjar-los i que no li reconeixia cap autoritat. És per això mateix que quan el van absoldre va piular que tampoc no li reconeixia cap autoritat per a absoldre’l.

Tampoc no reconec l’autoritat del TSJ per absoldre’ns. El mer fet d’haver promogut i celebrat el judici ja és un atemptat contra la democràcia i la separació de poders.
Per això recorreré la sentència i continuaré lluitant fins que es reconegui la inviolabilitat del Parlament.

— Josep Costa (@josepcosta) November 23, 2022

Ara la voluntat de Costa i de Campdepadrós és que el recurs continuï viu malgrat la llei d’amnistia, que, si s’apliqués, arxivaria el procediment judicial sense que arribés al final del camí. Tot amb tot, és previsible que la fiscalia, la mateixa que acusava els membres independentistes de la mesa, sí que demani que s’amnistiï el cas.

Més enllà dels recursos a la sentència sobre la possible desobediència a la limitació del Tribunal Constitucional espanyol perquè el parlament parlés d’autodeterminació i la corona espanyola, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) té vist per a sentència les demandes presentades per Costa per la ingerència del Constitucional en l’activitat del parlament i per la vulneració de la inviolabilitat parlamentària.

Roger Español, contra l’amnistia

Costa i Campdepadrós no són els únics possibles afectats per l’amnistia que demanen que no se’ls apliqui. L’activista Roger Español, mutilat per la policia espanyola durant la repressió del referèndum del Primer d’Octubre i, alhora, acusat d’haver llançat una tanca contra uns agents de policia durant la mateixa jornada electoral, ha explicat a VilaWeb que no demanarà l’amnistia. D’altra banda, els seus advocats han demanat explícitament que no s’amnistiï els quatre policies que van fer que perdés l’ull dret.

Pocs dies abans de l’entrada en vigor de l’amnistia –en aquell moment, ja aprovada pel congrés espanyol–, la fiscalia ja va demanar que s’arxivés la causa contra els policies, amb l’argument que havien actuat amb proporcionalitat i complint el seu deure perquè obeïen l’ordre dictada per un superior orgànic. Una instrucció, deien, “degudament controlada pels comandaments intermedis”, sense que l’escopeter que va disparar la bala de goma que va buidar l’ull a Español incomplís cap protocol d’actuació.

A més, argumentava que, si de cas, els fets serien equiparables a un delicte de lesions, i que ja hauria prescrit perquè té un termini de cinc anys. Els advocats d’Español, en canvi, consideren que són delictes més greus, i demanen que jutgin els quatre policies per un delicte de lesions amb pèrdua d’òrgan principal i un altre de tortura. L’article 2 de la llei d’amnistia, que n’estableix les exclusions, en deixa fora els actes dolosos contra persones “que haguessin produït un resultat de mort, avortament o lesions al fetus, la pèrdua o la inutilitat d’un òrgan o membre, la pèrdua o inutilitat d’un sentit, la impotència, l’esterilitat o una greu deformitat”. Unes circumstàncies que els advocats d’Español creuen que encaixen clarament amb el seu cas.

D’altra banda, Español refusa que se li apliqui l’amnistia perquè no hi està d’acord políticament. “L’amnistia és una merda, perquè l’independentisme polític sap que l’estat espanyol voldrà una contrapartida”, va dir en una entrevista a VilaWeb quan es començava a parlar de l’amnistia arran de les negociacions del PSOE amb l’independentisme per a la investidura de Pedro Sánchez. Español es queixava que ningú no li havia preguntat si volia ser amnistiat i avisava que, en canvi d’amnistiar els catalans represaliats, el PSOE voldria alliberar també de càstig els policies encausats per la violència durant el Primer d’Octubre. A més, deia que també comportaria deixar de banda la reivindicació independentista: “Posar tantes condicions a una llei d’amnistia és voler anul·lar el Primer d’Octubre.”

Ara bé, tal com passa amb el cas de Costa i Campdepadrós, que els principals implicats estiguin en contra de l’amnistia no significa que el jutge no els l’apliqui, sobretot tenint en compte la intenció de la fiscalia de demanar-la.

Una de les conseqüències de la creació a Espanya de l’estat de les autonomies és la fragmentació dels espais nacionals pre-existents. Hi ha una forta discussió historiogràfica sobre si això va ser planificat amb el famós “cafè per a tothom” o si va ser simplement una conseqüència inesperada –feliç per al nacionalisme espanyol. La realitat, siga com siga, és la que és. I ara mateix Vinaròs és més lluny d’Alcanar que no als anys setanta, igual com Ibias de Suarna o Erreka de Berastegi.

A alguns us pot semblar increïble, però qualsevol que ja tinga una certa edat pot certificar que als anys setanta era més fàcil que no ara i més habitual la circulació de productes culturals, d’iniciatives socials i fins i tot de projectes polítics entre això que avui són les nostres tres autonomies. En bona part perquè l’aparició posterior d’aquests òrgans polítics que ens regeixen –encara que siga poc– des de Barcelona, València o Palma ha tendit a crear espais tancats, regionals en el pitjor sentit de la paraula, generalment girats d’esquena entre ells.

Òbviament, Espanya fa tot i més per estimular, magnificar i engreixar aquesta separació. D’endarrerir tant com pot el corredor mediterrani a no permetre la reciprocitat televisiva, per posar dos exemples il·lustres i que crec que tothom entén. Però la culpa d’aquesta situació, com passa en tantes altres coses, no la té tota Madrid. També fallem nosaltres.

En relació amb això, la Flama del Canigó és un recordatori impagable, fabulós, d’allò que podem ser i ben bé no som. I no parle solament d’allò que podem ser i ben bé no som els qui vivim dins la gàbia espanyola.

Diumenge a la nit, mentre mirava cremar la meua foguera, al mòbil m’anaven arribant fotografies i vídeos d’una geografia que existeix, ben viva i real, per damunt de les fronteres d’Espanya, França i Itàlia. D’una geografia, la que hauria de ser la nostra sense matisos, que és autèntica i viscuda, però que alhora sembla que ningú no tinga un gran interès a fer-la part de la nostra quotidianitat, a convertir-la en el nostre referent del dia a dia.

I adés veia la flama rebuda amb tots els honors a l’Alguer per les autoritats de la ciutat catalana de Sardenya i congregant una gentada a la platja que mira a l’origen, cap a  Barcelona. I adés la colla ciclista Tombatossals rematant amb un somriure a la cara els 418 llargs quilòmetres que havien recorregut en poques hores, entre el peu del Canigó i Castelló, portant la llàntia que havia d’encendre la foguera del Grau. I la gentada congregada a Alaró, per on la flama entrava a l’illa de Mallorca, per escampar-la tot seguit per una quarantena de poblacions. I els focs a Salses o Elna, els primers de la tradició i de la nit. I el “català” Lluís Puig llegint a la “nord-catalana” Vilafranca de Conflent el text de la “valenciana” Núria Cadenes. I la ministra Mònica Bonell –quina enveja!– presidint el repartiment de la flama per totes les parròquies d’Andorra. I tot de xiquets de Corbera de Llobregat, juganers, fent entrar la flama al Parlament de Catalunya. I finalment, ja ben entrada la nit, la magnífica resposta del poble de Vinaròs, acollint amb tots els honors una flama que hi arriba del 1971 ençà i que ara l’espanyolisme volia prohibir –de tot això i més, en trobareu fotografies en aquest article.

La qüestió és molt simple: si aquesta geografia és indiscutible i bellíssima, emocionant, un 23 de juny, què ho fa que no ho siga els altres 364 dies de l’any? Com és que no fem tots més, molt més, perquè aquest siga el marc del dia a dia? Si més no, el marc del dia a dia d’aquella part de la població catalanoparlant que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer no vol viure disminuïda i maltractada, convertida en ciutadana de segona.

Segurament el pecat original del catalanisme va ser la ràpida institucionalització “autonòmica” –si la Mancomunitat es pot considerar així– que va implicar una rebaixa immediata de l’horitzó nacional, de la geografia abans natural –cosa que no lleva mèrits a la gran obra civil i cultural que van fer.

Perquè mossèn Verdaguer, de Folgueroles, no entenia en fronteres imposades i cantava a banda i banda amb la mateixa naturalitat per al bisbe Carsalade de Perpinyà. I el  primer a fer servir, el 1876, l’expressió “Països Catalans”, Benvingut Oliver, era un il·lustre jurista i historiador de Catarroja. Menorca l’any 1931 va considerar d’integrar-se en l’autonomia catalana. I l’estatut de la Mancomunitat, el primer esborrany abans de la retallada madrilenya, preveia la incorporació de la resta de territoris –i vejam si sabeu quin va ser l’únic article que va desaparèixer del tot en el tràmit espanyol?

Però no cal pas anar tan lluny. Quan hi havia servei militar –demaneu-ho, si no en teniu experiència directa–, els de Sabadell s’ajuntaven sempre amb els d’Alcoi i els de Gandia amb els d’Eivissa. La Vanguardia, en castellà però catalana, era el gran diari de Castelló –substituït avui per papers madrilenys. Dalí, de Figueres, situava el centre del món a Perpinyà. I per a Maillol, de Banyuls de la Marenda, el golf que va de Cotlliure a Port de la Selva era el món sencer.

Torne a fer la pregunta, aleshores. I per què no? Com és que no som capaços ara, quan més ho necessitem, en el segle de la tecnologia i la comunicació que tantes coses ens facilita, de fer del país de la flama –seguint la definició de Núria Cadenes– el país de veritat, el nostre, el de cada dia?

Com és que, tenint el referent, tenint el territori tan ben delimitat, tenint la gent escampada que se’n sent part, tenint la llengua que ens ajunta i tenint totes les possibilitats tècniques per a viure’l en directe, encara avui ens mirem perplexos els uns als altres sense acabar de fer el pas, sense dedicar-nos a netejar el cap de tanta toxina com Espanya i França, i Itàlia, ens han abocat al damunt, sense decidir-nos a pensar simplement com una gent, com tanta n’hi ha, que no necessita ningú més per a explicar-se a ella mateixa?

 

PS1. Us recomane molt aquest nou article de Jordi Goula: “Els desafiaments econòmics i socials d’una Catalunya amb vuit milions d’habitants”.

PS2. Sergi Unanue fa molt de temps que viatja per tot el món explicant-nos amb una gran agudesa ciutats i paisatges, en la seua secció setmanal. Avui, a Dubai, desmunta la imatge d’aquest emirat, amb un text que paga la pena: “La distopia de Dubai i allò que no es veu per internet“.

PS3. Xavier Montanyà també ens obsequia aquesta setmana amb un article excepcional en què relata una carta de Ferran Canyameres a Lluís Montanyà, datada a Bouglainval vint dies després del desembarcament nord-americà a Normandia i que és una crònica precisa, viscuda i sentida de la perillosa i incerta situació que vivien els exiliats catalans a la regió de París els darrers temps de l’ocupació nazi. Llegiu-lo.

PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans. Ajudeu-nos. Ajudem-nos.

Fa nou mesos que Maria Hein va publicar el seu segon disc, Tot allò que no sap ningú. Un àlbum en què l’artista es desmarca completament de la Maria Hein del primer disc, Continent i contingut, on predominaven piano i veu. Tot i que aquell disc va ser molt ben rebut per la crítica, Hein ha volgut demostrar que era capaç de fer tot allò que volgués. No vol que l’etiquetin com a cantautora. “Jo som Maria Hein, i Maria Hein fa moltes coses”, afirma amb contundència. En aquest nou disc, ha experimentat amb el gènere urbà, amb el K-pop i amb l’electrònica i s’ha reafirmat com una de les grans artistes emergents del panorama musical català.

Per a l’entrevista, ens cita en un bar coreà de l’Eixample, un dels seus bars de confiança juntament amb un altre de japonès. Es disculpa per arribar uns minuts tard, demana un te amb gel i s’obre en canal per parlar del disc i de la seva carrera musical, que va començar a Mallorca quan era ben petita fent piano clàssic.

—Després d’haver publicat Continent i contingut, us feia por que us encasellessin com a cantautora, però ara, amb Tot allò que no sap ningú, us han posat l’etiqueta de cantant de música urbana, de K-pop…
—La por que tenia era que m’encasellassin a fer cançons en piano, per això me’n vaig desmarcar fent un disc així. I ara m’han marcat fent cançons més kawaiis, més K-pop. Hauré de desmarcar-me’n, també, no? M’ha entrat la por de dir: “És que jo no faig K-pop.” A mi m’agrada molt el K-pop, m’agrada molt Corea i m’agrada molt l’estètica que tenen allà, però ja està. Ara he explorat aquesta part, igual que he explorat la del folk, cançons més íntimes i cançons més urbanes. No m’agrada que m’encasellin com a artista urbana, artista pop, artista de no sé què. Jo som Maria Hein, i Maria Hein fa moltes coses. Crec que tot va per eres. He tingut una era més folklòrica, una era més fada, una era més kawaii… doncs ara en vindrà una altra.

—Però d’ençà que vau publicar l’àlbum, del setembre a ara, heu publicat unes quantes cançons més, com “Hana” o “Mochi de Sakura”, que potencien encara més aquest vessant K-pop. Amb pocs mesos, heu fet una evolució molt evident, en aquest sentit.
—A “Fiu Fiuuu”, inclosa en l’àlbum, vaig començar a explorar més aquest camp. Va ser la darrera cançó que vaig compondre i gravar. “Mochi de Sakura” i “Hana” són una continuació de “Fiu Fiuuu”. Però és cert que és una cosa temporal. La meva feina és explorar i aquestes cançons només són una petita part de jo.

Maria Hein: “Tenia molta por del fracàs, de no agradar a ningú”

—Us moveu com peix a l’aigua amb qualsevol registre musical. Diríeu que aquest és el vostre valor?
—El meu problema, o la meva virtut, no ho sé, és que, hi hagi el moment que hi hagi, me’n podré sentir part i alhora no. Ara som en un molt bon moment a Catalunya i, sobretot, hi predomina la música urbana. Jo no seré mai una artista urbana, però puc tocar gèneres i ritmes urbans, perquè també escolto aquest tipus de música. Si escolto Bad Gyal, per exemple, podré provar de fer aquest tipus de gènere, igual que he provat de fer folk o pop, però no seré mai una artista de música urbana ni de folk. M’agraden moltes coses, puc fer moltes coses i és el que estic demostrant. Ara hi ha el panorama urbà, doncs m’hi ajunt. Simplement, faig la meva música.

—Us surt de manera natural o us hi heu de forçar, per encaixar-hi?
—No. Sempre havia escoltat música més electrònica. Des de petita m’ha interessat tota mena de música. Sí que és ver que tinc formació musical i, òbviament, el més fàcil per a mi és seure al piano i compondre. No havia compost mai una cançó a partir d’una base, no n’havia produïda mai cap. A partir de fer les meves dues primeres col·laboracions urbanes, amb na Julieta i Plan-ET, vaig començar a veure com funcionava tot això: primer, fer un teclat, després trobar un ritme –de house, reggaeton, dancehall, etc. Ara ja ho tinc per la mà.

—Heu reversionat “Dama de Mallorca” i “Alenar”, de Maria del Mar Bonet. Continuareu treballant en aquesta línia de cançons tradicionals i d’arrel?
—M’encanta, fer aquestes coses! Faria una versió de “La disco resplandece”, de La Mafia del Amor, a “Alenar”, de Maria del Mar Bonet. Fins ara, sempre ho feia molt amb piano i veu o amb guitarra i veu, el meu àmbit. Però no ho havia fet mai a la inversa, portant-ho a la música urbana, que és el que provo de fer ara. A la “Dama de Mallorca” tenia claríssim que s’havia de gravar perquè és una cançó que em representa molt. I “Alenar” em feia molta il·lusió perquè és una de les cançons mítiques en català i, a més, la Maria del Mar Bonet és una de les meves cantants preferides del món. M’agrada perquè el públic hi connecta molt.

—Heu continuat la vostra formació musical, aquests anys a Barcelona?
—Vaig venir a viure a Barcelona per estudiar música. Sempre havia fet piano clàssic a Mallorca, i quan vaig venir aquí vaig començar fent piano jazz. L’any següent vaig decidir canviar i fer cant jazz. Em van dir que era molt millor començar fent cant perquè després em seria més fàcil presentar-me a proves. “Amb un any ho tens”, em van dir. Però és que hi havia dies que no hi podia anar: quan no tenia actuacions tenia entrevistes, sessions de fotos, gravacions… Em vaig adonar que, a part que estudiar música és molt car i no tothom ho pot fer, no tenia temps. La gent em deia: “Maria, allò que cerca la gent que estudia cant tu ja ho tens. Tu ja t’estàs creant una carrera.” Ara que el meu projecte funciona, ho vull aprofitar. Hi he posat totes les meves ganes i tot l’esforç possible. El dia que aquest projecte baixi, que esperem que no, ja continuaré formant-me.

—Amb tantes coses, com us ho feu per trobar el moment per a compondre i crear música nova?
—Aquest darrer mes ha estat boig. No m’havia passat mai, de no dormir a ca meva en dues setmanes. Ara vaig molt a Madrid a fer música, perquè a Barcelona ja hi tinc una rutina molt marcada: entrevistes, reunions, feina, actuacions, proves de vestuaris… Em va molt bé anar tres dies a Madrid a desconnectar. Per a jo són com unes “vacances”, encara que cada dia vagi a l’estudi. Allà allibero una mica el cervell. Però sí, aquest mes ha estat el més fort que m’ha passat a la vida. Estic molt contenta i molt cansada: Primavera Sound de Barcelona, Madrid, Primavera Sound a Porto, Mallorca, Cabró Rock… No em puc queixar. Estic molt agraïda per tot el que està passant.

—El disc repassa tota una relació de començament a fi. Una relació no gaire sana, les lletres evidencien una relació tòxica.
—No vaig manipular gens la realitat. Aquestes cançons les vaig fer tota sola a ca meva, i em va anar molt bé per pair-ho. Hi ha cançons que les vaig escriure durant la relació i unes altres, després. Hi ha moltes cançons en què jo ja sóc conscient que la relació es va acabant. Aquest procés em va ajudar a entendre que aquella relació no anava enlloc, moltes coses sobre jo…

—Heu tingut el retorn de l’altra persona?
—Sí, però molt poc, perquè no tenim gaire relació. M’ha vist en directe, que això també és un tema: saber que aquella persona és allà, escoltant tot el que has escrit. Però, bé, també em passa que, quan fa un any que he escrit una cançó, a vegades m’oblido que ho he escrit jo.

—Hi ha el tòpic que una ruptura ajuda al procés creatiu. Quan és la ruptura d’una relació tòxica, també passa? No afecta molt l’autoestima?
—Més que res, quan passen coses així, t’afecten del tot, i és clar, també t’afecta a l’hora d’escriure. Però no he tingut mai la sensació que no era prou bona per a no fer-ho. Era en un moment de tanta ràbia, que només pensava en allò. Però sí que és ver que a vegades et planteges si la lletra és prou bona, si agradarà…

—De fet, en el disc heu inclòs un àudio de WhatsApp de la vostra mare, “Mamà”. Es preocupa perquè, precisament, són cançons molt directes. Com ho viu, ella, tot això que us passa?
—La meva mare està al cas de tot. Ho mira i m’ho envia tot: concerts, entrevistes, TikToks… Quan preparava el meu segon disc jo tenia dinou anys, ella estava preocupada perquè xerrava d’una manera molt explícita i real de coses del meu dia a dia. I, és clar, ella em deia: “Maria, no diguis més del que toca, perquè potser et passes.” Però ara està molt contenta. Sempre que faig una cançó nova l’hi envio. Em diu: “Oh, aquesta és molt bona!” o “Ostres, en aquesta faria una altra cosa…” Està molt contenta, i jo superagraïda que estigui amb jo. Des que sóc petita que ha entès que em vull dedicar a la música. Sempre ha costat una mica, apostar per això, perquè vulguis o no una mare sempre té molta por que no funcioni, per això em deia que havia de tenir un pla B. I no el tinc, perquè crec que això pot funcionar. No tinc ganes de fer res més. I ella no ho entén, que no pugui tenir res més per si això no funciona. Ara mateix no vull pensar en una opció B, perquè quan hi penses és quan no funciona.

—Què escoltàveu de petita, a casa vostra?
—A ca meva sempre s’ha escoltat molta música, però no m’ha influït mai de manera directa. A mon pare li encantava Frank Sinatra. De petita l’escoltava molt inconscientment i ara és un dels cantants que més m’agraden del món. Quan era petita, només volia escoltar na Hannah Montana o Paulina Rubio. A ca meva no hi ha hagut ningú que fes música. La meva padrina cantava en una coral, però res més.

—L’apoderament a la relació arriba amb “Solitud”. Parleu de la solitud en una relació, però també durant el vostre camí musical. En quins moments heu experimentat aquest sentiment dins el sector? Com hi heu fet front?
—Quan vaig venir a viure a Barcelona només tenia els quatre amics de Mallorca amb els qui vivia. Encara els conservo i vénen allà on sigui per veure’m, i això és una cosa que m’ajuda molt. Quan sé que ells vénen als meus concerts, ja estic tranquil·la, perquè sé que em faran costat passi el que passi. Pel que fa al sector musical, quan vaig venir a viure aquí només coneixia en Ferran Palau, perquè m’havia produït el primer disc. Llavors vaig anar coneixent gent del segell i del sector: na Julieta, n’Ariox, na Ven’nus… Sóc una persona que tinc molta facilitat per a conèixer gent, perquè m’agrada molt xerrar, però vaig haver de fer un esforç. Em feia molta vergonya escriure a la gent: “Hola, vols anar a fer cafè?” Ara estic molt agraïda d’haver-ho fet. No m’hauria imaginat mai que podria tenir una “millor amiga” del mateix sector com ho és n’Irma, na Mushka. Està molt bé, perquè pots confiar plenament en una persona que sap què vius. A més, compartim música, que això és el millor. A una amiga meva de Mallorca no li puc explicar un problema relacionat amb la indústria, perquè no ho entén.

Mushkaa: “M’agrada cantar reggaeton porc”

—Parlem sobre com heu transportat aquesta nova sonoritat a l’escenari: hi heu afegit coreografia, molt influenciada pels balls de TikTok. És un concert molt “instagramejable”, pensat per ser enregistrat. Com es viu això, dalt l’escenari?
—Volia fer espectacle i que hi hagués ball, perquè era una cosa que no havia fet mai i tenia moltes ganes d’explorar-ho. Però, sobretot, és un concert per a observar i per a gaudir de les coreografies. Òbviament, també m’agrada que la gent balli, però, per exemple, quan vaig anar a veure na Rosalía, jo no podia ballar perquè estava embadalida. Crec que és un espectacle per a escoltar i observar, però també m’agrada molt que ballin. Crec que es poden fer les tres coses alhora. A partir d’això, la gent s’ha pensat que he abandonat la música en directe, i no. En JoanLupi, que em fa de discjòquei –no m’agrada dir discjòquei, però perquè ens entenguem–, tira seqüències, toca la guitarra, toca el teclat, la trompeta… Jo toco el piano en moltes cançons i d’ara en avant també vull portar més músics dalt l’escenari. Vull trobar la barreja entre espectacle i ball i, alhora, gaudir de la música en directe. Fusionar les dues coses.

—Acabeu de treure la primera col·laboració internacional amb Soluna i Moed, “Juicy a mida”, en castellà. També l’heu introduït una mica a les noves cançons. Us fan por les crítiques que us puguin arribar per això?
—La gent et criticarà facis el que facis, això és inevitable. Però també pens que tenim la sort que ara hi ha un panorama molt interessant en català, no el matem! És evident que també tenim curiositat per crear en altres idiomes. Si jo pogués cantar en anglès, que no en tinc ni idea, doncs també voldria provar-ho. Però hem d’aprofitar que el català va arribant molt a Madrid. Crec que no havia passat mai, que allà s’interessessin tant pel català en l’àmbit musical. I, per fer una cançó en castellà no vol dir que abandonis el català… Puc fer una cançó en portuguès, per exemple, i ningú em dirà res, no? Tampoc passa res per dir alguna paraula en castellà. A Mallorca hi ha molts castellanismes! Em fa molta ràbia que critiquin na Julieta, per exemple. Hem d’agrair que la música en català vagi sortint fora i hi hagi moltes artistes internacionals, com Bad Gyal, Rosalía o Rita Payés. Cuidem-les.

The Washington Post · Susannah George, Heba Farouk Mahfouz i Samuel Oakford

Dubai. Amb l’augment de la temperatura mundial i un sistema de dues categories que impedeix molts pelegrins d’accedir a instal·lacions o serveis, el Hajj, el pelegrinatge, a l’Aràbia Saudita pot esdevenir com més va més arriscat i el govern saudita és criticat cada dia més pel seu paper com a amfitrió d’una de les reunions religioses més grans del món. Enguany almenys mil pelegrins s’hi han mort, la major part dels quals, perquè viatjaven per lliure, sense accés als serveis oficials.

Aquestes darreres quatre dècades, l’Aràbia Saudita s’ha escalfat a un ritme un 50% més alt que la resta de l’hemisferi nord, segons un estudi del 2021 publicat per la Societat Meteorològica Americana, que diu que si la tendència persisteix, aviat “la supervivència humana a la regió serà impossible sense un accés continu a l’aire condicionat”.

Un altre estudi, publicat a la revista Geophysical Research Letters el 2019, diu que el canvi climàtic elevarà l’estrès per calor per als pelegrins del Hajj a nivells que superaran el “llindar de perill extrem” del 2047 al 2052.

Els qui hi van ser enguany descriuen una calor opressiva fins i tot als espais amb aire condicionat. Els pelegrins que cercaven refugi s’amuntegaven en mesquites ja superpoblades o es ruixaven amb aigua provant de refrescar-se. Alguns, caminant quilòmetres sota el sol del desert, es van desplomar o es van morir al carrer.

Els testimonis van dir que, als pelegrins no registrats –que viatgen pel seu compte, al marge de l’organització oficial–, en alguns casos els van negar l’accés a tendes amb aire condicionat i més centres de refrigeració oficials en què aquells que viatjaven amb permisos de Hajj podien escapar de la calor. Fins i tot quan alguns pelegrins estaven malalts visiblement, les autoritats van refusar d’ajudar-los. En alguns casos, els pelegrins no registrats mateixos, per por de represàlies de les autoritats saudites, es van negar a cercar ajuda mèdica.

Fins i tot hi va haver un moment que els generadors que alimentaven els aparells d’aire condicionat dins les tendes van deixar de funcionar a causa de la calor, relata Ahmad Bahaa, de trenta-set anys, un pelegrí egipci que viu a l’Aràbia Saudita. “Vaig dir al meu amic… ‘No puc respirar i sento que tindré una insolació mentre estic assegut a la tenda. No sé on anar’”, diu.

Segons Syam Resfiadi, president de la Unió d’Organitzadors de Hajj i Umrah d’Indonèsia, la policia saudita va prendre mesures enèrgiques contra els pelegrins no registrats abans de començar el Hajj. Van fer escorcolls en cases d’hostes i hotels i van arrestar centenars de persones que no tenien la documentació adequada.

Pelegrins musulmans assisteixen al ritual simbòlic de la lapidació del diable al pont de Jamarat durant el pelegrinatge del Hajj prop de la Meca, Aràbia Saudita, el 16 de juny (fotografia: EFE).

Molts pelegrins, la major part, de països amb ingressos baixos, sovint són enganyats per agents de viatges que es fan passar per operadors oficials de Hajj. Paguen per a allò que creuen que serà un viatge de servei complet, però, en canvi, arriben i troben que no tenen assistència.

Mohamed Fadl, de 28 anys, és un farmacèutic egipci. Explica que la seva tia, Kareema Abdelrahman Hussein, de 70 anys, que el va criar com si fos fill siu, es va morir la setmana passada mentre assistia al Hajj com a pelegrina no registrada. Un vell del seu poble a Sharqiya, al nord d’Egipte, va persuadir-la per unir-se a un grup d’uns 30 pelegrins que portava a l’Aràbia Saudita amb visats de turisme, dient que l’experiència no seria diferent de fer el viatge amb permisos oficials.

“Era una dona senzilla, analfabeta”, diu Fadl, que afegeix que van barallar-se abans no se n’anés perquè no volia que no dugués un visat oficial.

Quan el grup va arribar a la Meca, les coses van començar a anar malament. El vell del poble que va organitzar el viatge va desaparèixer i un autobús que se suposava que la portaria al mont Arafat no va arribar mai.

El viatge al mont Arafat, on es creu que el profeta Mahoma va pronunciar el discurs final, és el punt espiritual més alt del pelegrinatge del Hajj. Els fidels convergeixen a la muntanya sagrada per estar junts i demanar misericòrdia i perdó a Déu. Hi ha poca ombra, o gens.

Segons Fadl, la seva tia caminava de tornada d’Arafat a la Meca quan va trobar-se un metge i li va dir que tenia dolor i problemes per a respirar. Els treballadors mèdics a prop van organitzar que fos traslladada a l’Hospital King Faisal de la Meca, però es va morir durant el trajecte.

Pelegrins musulmans es dirigeixen cap al campament de tendes de Mina per començar el pelegrinatge del Hajj 2024, a la Meca, Aràbia Saudita, el 14 de juny (fotografia: EFE).

Aquesta reunió anual ja havia vist incidents tràgics i mortals, sovint relacionats amb la desmesura de les multituds. El 2015, més de 2.000 persones van morir en una estampida durant el pelegrinatge.

El govern saudita ha fet alguns esforços aquests darrers anys per provar de mitigar l’estrès per calor en els pelegrins, però no tots han estat efectius, segons els investigadors.

A principi d’aquest mes, les autoritats van dir que havien pintat l’asfalt al voltant de la Mesquita de Namira, prop del mont Arafat, amb un “recobriment de refrigeració de superfície” que els funcionaris van dir que reflectiria més bé la llum solar i reduiria les temperatures de la superfície d’uns vint graus, que així crearia “un entorn més còmode” per als vianants.

Les imatges per satèl·lit van confirmar que les àrees a prop de la mesquita eren cobertes amb un recobriment més clar a partir del maig, però un gran tram de carretera que començava a l’extrem nord-est de la mesquita no era pas cobert abans del començament del Hajj. Els vídeos i les imatges per satèl·lit preses aquests darrers dies –inclòs el 15 de juny, quan les multituds van omplir la mesquita i les carreteres circumdants– mostraven masses de pelegrins a peu prop de la mesquita, incloent-hi les àrees no cobertes.

Tot i això, encara que els recobriments reflectants poden reduir la temperatura de l’asfalt, tenen efectes limitats en les temperatures de l’aire que senten els vianants, explica Ariane Middel, professora de la Universitat Estatal d’Arizona (EUA) centrada en la paisatgística urbana i la infrastructura contra la calor extrema.

“Si voleu mantenir els pelegrins frescs, augmentar la reflectivitat de les carreteres no hi ajudarà”, diu. “No es redueix pas la càrrega de calor sobre el cos humà, que és el que voleu aconseguir per refrescar la gent.”

Middel diu que proporcionar ombra al llarg de les rutes de pelegrinatge és una manera més efectiva de refrescar la gent quan és a l’exterior, i assenyala els esforços saudites per a plantar arbres, donar aigua i paraigües i instal·lar sistemes de nebulització. “Amb l’augment de la temperatura, haurien d’augmentar aquests esforços, perquè com més anirà més gent necessitarà aquestes mesures de refrigeració per no desenvolupar malalties relacionades amb la calor o morir-se, especialment la gent gran, que és molt més vulnerables a la calor.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Los Mataresos de l’Alguer, la nova colla castellera de la ciutat catalana de Sardenya, s’han estrenat aquest Sant Joan i han fet les primeres construccions en els actes de recepció de la Flama del Canigó.

Gavino Balata, president de la colla, ha explicat a VilaWeb que fa temps que els joves activistes de l’Alguer tenien ganes de fer una activitat comuna que els vinculés amb la resta de territoris dels Països Catalans. “Les noves generacions de l’Alguer hem viatjat i hem conegut les tradicions catalanes, però fins ara ningú no havia tingut el coratge per tirar-ho endavant.”

Però a començament de l’estiu passat, a l’Alguer es va projectar el film ocumental de Paulí Subirà Enxaneta (2011), i va ser llavors que un grup va decidir de formar una colla castellera, els Mataresos de l’Alguer. “Matareso és una paraula del vocabulari de l’Alguer que equival a ‘entremaliat’. És un terme que ens identifica molt. Tots hem estat entremaliats en algun moment de la vida.”

Balata assenyala que la motivació de la colla no és fer castells i prou, sinó que hi hagi un espai físic i social “on la gent pugui trobar-se i parlar alguerès sense problema ni vergonya”. De fet, l’article primer del seu estatut determina que la llengua vehicular de l’associació és el català. “L’objectiu no és sols fer castells bells, grans i sòlids sinó també crear un ambient social en què tothom es pugui sentir còmode parlant alguerès. Serà un ambient que encoratjarà l’ús social de la llengua i que permetrà que continuï existint.” I afegeix: “Per fer castells cal força, determinació, confiança, motivació i amor. Amor per la ciutat, tradició, cultura i llengua. No hi havia cap raó negativa per a no crear una colla castellera.”

La colla, que encara és incipient i fa construccions petites, es proposa de  tornar a actuar per Sant Miquel.

Els seguidors de Bruce Springsteen som uns pesats i ho sabem. Ens assemblem a aquests creients que han vist la llum i volen de totes passades que els altres també la vegin. Només ens falta l’hàbit de missioner per a sortir al carrer i predicar la bona nova: Bruce Springsteen torna a Barcelona, dos concerts a l’Estadi Olímpic, sobretot no us els deixeu perdre! També en privat, amb la família o els companys de feina: de veritat no l’has sentit mai en directe? Hi has d’anar. Les entrades són cares, però val molt la pena. És un paio superautèntic i ho dóna tot a sobre l’escenari! En fi, som així i no ens canviareu.

Dijous passat, mentre pelegrinava cap a Montjuïc, ja vaig tenir la primera sensació agradable. Riuades de gent confluint a la plaça d’Espanya de Barcelona, de totes les edats, famílies senceres, tothom abillat amb samarretes per a l’ocasió, converses desitjant la derrota de la selecció espanyola que jugava aquella nit… Només faltava que algú comencés a cantar allò dels carrers seran sempre nostres per recuperar l’emoció de temps recents. Però no, a tot estirar vaig sentir uns joves no tan joves que escalfaven motors tot cantant “Born in the USA”.

Els accessos a l’Estadi Olímpic sempre són caòtics i sembla que no hi ha ningú que consideri que val la pena de senyalitzar-los com cal. Una hora abans de començar les diverses cues per a entrar avancen a bon ritme. Un guàrdia de seguretat convenç una senyora que ha aprofitat la vinguda a Barcelona per comprar una ampolla de perfum que la porti a la consigna en lloc de llençar-la. Però entrar-la no la pot entrar. Es veuen (i se senten) uns quants estrangers i un grup de gent porta unes samarretes amb el nom de les tres ciutats de la ronda que han triat per veure el cantant: Barcelona, Marsella i Gotemburg.

Tocades les nou, Bruce Springsteen surt a l’escenari d’aquesta ciutat que l’estima tant i que pel que sembla ell també aprecia una mica més que la resta. Va molt elegant, amb una camisa blanca de màniga llarga, armilla fosca i corbata. Tres vegades pregunta en català “Barcelona, com esteu?” i després arrenquen les notes de “Lonesome Day”. La mítica E Street Band la formen en aquesta ocasió disset músics, que se situen vuit a cada banda i el bateria Max Weinberg al mig, darrere seu. El so és extraordinari i les tres pantalles gegants tenen tan bona qualitat d’imatge que a vegades et fa dubtar si el personatge real és l’un o l’altre.

La festa ha començat i s’allargarà més de tres hores, en què Springsteen i els seus músics encadenaran un total de trenta-dues cançons gairebé sense interrupcions. Durant aquestes tres hores es tornarà a crear aquest sentiment màgic de comunió entre els 58.000 espectadors i el músic que ens converteix en una barreja d’éssers que es consideren afortunats de poder-ho viure i membres d’una secta que creuen que han de convèncer els descreguts, com explicava al principi. La gent és feliç i ho vol fer saber. Les xarxes socials són l’espai ideal per a abocar aquesta felicitat i durant uns quants dies s’ompliran de vídeos i mostres d’amor incondicional, acompanyades del nombre de vegades que s’ha participat de l’experiència.

Un dels secrets de Springsteen és justament la llargada dels seus concerts. Quan la majoria d’artistes mortals ja enfilen la recta final, al cap d’una hora i mitja, ell és just a la meitat, ha emocionat tothom amb “The River” i es pot permetre d’entrar en una fase més calmada i introspectiva amb “Last Man Standing”, després d’explicar-nos que a setanta-quatre anys ell és l’únic que resta dempeus dels amics que de joves somniaven que conqueririen el món a cop de guitarra i bateria i fer-nos un sermó sobre el sentit de la vida. I després dels primers noranta minuts de concert, el cansament (del públic, és clar) es comença a barrejar amb l’estat d’eufòria col·lectiva fins a esdevenir catarsi.

Les cançons van passant i et preguntes com pot ser que totes siguin bones i totes et toquin una fibra o interior o altra i t’emocionin. “Backstreets”, “Because The Night”, “I’m on Fire”, “She’s The One”, “Wrecking Ball”, “The Rising”, “Badlands”, “Thunder Road”, “Born in the USA”, “Born to Run”… no són una tria, són una mostra de les cançons que van sonar l’una rere l’altra durant la segona part del concert. Ell, pletòric de veu i de moviments, fent-nos creure que s’ho passa tan bé o més que nosaltres. I penses que potser un altre dels seus secrets és que efectivament és feliç mentre ens fa feliços.

El concert s’acaba, com sempre fa en aquesta ronda, amb ell sol cantant “I’ll See You in My Dreams”. Punt final. S’acaba el somni d’una nit d’estiu amb la promesa que ens tornarem a veure. Una nit preciosa i us estimem són dues de les frases en català que Springsteen ha adreçat al públic durant el concert. La declaració d’amor era el text d’una samarreta que duien centenars de seguidors de les primeres fileres que havia repartit el seu club de fans. Us estimem, escrit amb la seva lletra, aprofitant el text que duia preparat i que una càmera de fotos havia captat en un dels seus concerts anteriors. T’estimem, Bruce Springsteen, i t’esperem amb els braços oberts per a quan decideixis de tornar a venir.

Divendres el món celebrarà el cinquanta-cinquè aniversari de la Revolta de Stonewall, el dia que gais, lesbianes, bisexuals i persones trans van dir prou a la policia que els assetjava i perseguia i van plantar la llavor d’allò que els anys posteriors se’n va dir l’Orgull. Un punt d’inflexió que ens va menar al món que vivim ara i va trencar amb segles d’opressió, sovint poc estudiats per la historiografia. La revista Sàpiens ha volgut esquerdar aquest mur de l’oblit i dedica gran part del número de juny a l’evolució de la percepció i la repressió de l’homosexualitat als Països Catalans durant el darrer mil·lenni. Un treball coordinat per Àngel Casals, professor d’història moderna de la Universitat de Barcelona, a partir d’un any de recerca de fonts documentals desades a l’Arxiu Històric Espanyol, a Madrid; l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, l’Arxiu Municipal de Lleida, l’Arxiu de la Corona d’Aragó i l’Arxiu Històric de Sabadell, entre més arxius. Casos i casos de judicis durant l’edat mitjana i moderna principalment contra homes que tenien relacions amb uns altres homes.

Àngel Casals, professor d’història moderna de la UB (fotografia: Enric Galli).

—Una de les coses que expliqueu al dossier, i que és important de tenir en compte, és que el fet de ser homosexual o ser heterosexual, com una identitat, és bastant recent.
—Hi ha la idea, de Michel Foucault, que abans del segle XIX hi ha relacions homosexuals però no hi ha homosexuals, entenent-ho com un col·lectiu que s’identifica amb unes pràctiques sexuals, una afectivitat, i unes formes culturals concretes. Al dossier diferenciem entre una part que parlem de sodomites i una part que parlem d’homosexuals. El terme homosexual és un neologisme que sorgeix l’any 1869.

—Sorprèn com de ben datada en teniu l’aparició.
—El poeta hongarès Karl Maria Kertbeny fa servir la paraula en un text per explicar relacions afectives, i la crea justament per eliminar tota la càrrega negativa que tenia la paraula sodomita. Crea la paraula homosexual i també heterosexual. Les usa en termes literaris, però són assumides per la psiquiatria i la sociologia com a paraules que es pretenia era que tinguessin una significació neutra.

—Què significava sodomita?
—En termes de legislació canònica, de l’Església, i en termes de legislació laica, fins al segle XVIII és qualsevol aberració sexual. No solament les relacions homosexuals, qualsevol relació de penetració anal –homosexual o heterosexual–, qualsevol relació de bestialisme o qualsevol altra pràctica sexual fora de la norma del codi heterosexual i procreatiu.

—Això era abans d’aquesta invenció del terme homosexual, però a partir de quan? Tenim entès que a l’època clàssica hi havia una tolerància a les relacions homosexuals que després es va perdre.
—Cal matisar-ho. El moll de l’os són les relacions de poder, i el sexe n’és una dimensió més. En una relació heterosexual hi havia una part dominant, la masculina, i una dominada, la femenina. En una relació homosexual també hi ha una part dominant i una de dominada. Per això, en tots els interrogatoris pels delictes de sodomia a l’edat mitjana i moderna una de les preguntes clau és qui era la part passiva i qui era la part activa. I en el món romà i en el món grec passa igual. La relació homosexual tolerada és aquella que trasllada el rol social dels dos membres de la parella. És a dir, el membre actiu ha de ser l’adult i el socialment superior, i el passiu ha de ser el jove i el socialment inferior. Un ciutadà romà podia tenir relacions sexuals amb un esclau, sempre que fos la part dominant. Si era la part passiva, no. Llavors passava a ser una relació absolutament contra natura. No pel fet sexual, sinó pel canvi en els rols de dominació social.

—Això era en l’àmbit de les relacions sexuals, però fins a quin punt era tolerada una relació afectiva o una parella homosexual?
—La limitació que ens trobem els historiadors és que ens basem en el que és escrit. Normalment, fonts judicials. On hem de buscar altres formes de relació afectiva més estable en casos d’homosexualitat? Bàsicament, en la literatura. I, sí, tant en la literatura romana com en la medieval i la moderna apareixen formes d’afectivitat masculina, d’amistat, però sense una translació sexual explícita. És clar que existien relacions homosexuals i parelles més o menys estables, però són complicadíssimes de trobar perquè no ho proclamen públicament. Hi ha casos de gent que viu amb el seu amic o que té una relació d’amistat molt estreta declarada. Passa igual en el cas de les lesbianes, que són menys sospitoses…

—Fins ara hem parlat d’homosexualitat masculina i de relacions de poder a partir de la penetració anal, però com encaixen les lesbianes en aquest esquema?
—Si ens mirem el Levític, la condemna de la relació sexual no procreativa té una base pseudo-científica, que suposava que la quantitat d’esperma d’un home era limitada. Tota ejaculació sense una finalitat procreativa era un fill perdut. Les dones no tenen aquest problema. Segon element, la penetració “contra natura” era la penetració anal. En el cas de les lesbianes, no es dóna cap de les dues circumstàncies. A banda, es considerava que la dona era incapaç de ser activa sentimentalment, que si una dona tenia relacions amb un home era perquè ell prenia la iniciativa. Això fa que l’homosexualitat de les dones normalment passi molt desapercebuda, perquè s’amaga en aquestes formes de sociabilitat femenina. En alguns casos hi ha denúncies sobre relacions lèsbiques, però els tribunals els pregunten si hi ha hagut ejaculació i si hi ha hagut penetració. Si no n’hi ha hagut, el màxim amb què les podien castigar era per un delicte de masturbació, una categoria molt menor. També preguntaven si feien servir alguna mena d’instrument que pogués simular una penetració.

—Sí que veieu clarament que, d’homosexualitat, n’hi ha hagut sempre.
—Això és indiscutible. Les formes d’afectivitat humana s’expressen de maneres molt diverses, són una construcció cultural. Un exemple que no té a veure amb el tema, però perquè s’entengui: la idea que la gent ha d’estar enamorada per casar-se és una idea del segle XIX. Abans es considerava que el matrimoni era un intercanvi econòmico-social-patrimonial. És a partir del segle XIX que es diu que el matrimoni i amor són dues coses que van juntes, i que quan tu t’enamores, només et pots enamorar d’una persona i ha de ser per tota la vida. Això és absurd, la història ho desmenteix.

—Què canvia en aquest pas de l’imperi romà clàssic a l’edat mitjana perquè canviï la percepció social de les relacions homosexuals?
—Bàsicament, l’arribada del cristianisme. L’homosexualitat és tolerada a Roma, però no ben bé acceptada. No hi ha una homosexualitat oberta.

—Però hi ha un coneixement social que això passa sense que es condemni.
—Sempre que es doni aquesta condició de superioritat social i que sigui esporàdica. Per als romans, és un delicte civil, però el cristianisme ho converteix en pecat. També hem d’entendre que a l’edat mitjana hi ha èpoques. Fins als segles XI-XII hi ha una certa acceptació de l’homosexualitat mentre no sigui pública. A partir del segle XII, a mesura que s’imposa el pensament aristotèlic a l’Església –que és el que parla de la intervenció del dimoni i que allò que facis a la Terra, t’ho trobaràs al cel–, s’endureixen les conductes cap a l’homosexualitat. Fins a considerar que és un dels delictes més greus que es poden arribar a cometre. Per això es castiga amb la mort a la foguera, la pena més dura possible. A partir del segle XII es va endurint cada cop més la situació dels homosexuals, però al segle XIV es produeix el gran salt.

—Per què?
—Al segle XIV hi ha la pesta negra i Europa perd el 30% de la població. Com hi reaccionen, els europeus? En una època que no se sap per què hi ha malalties es pregunten: per què hem tingut la pesta? Perquè Déu ens ha castigat. Quin pecat s’ha comès perquè ens castigui d’aquesta manera? Una, perquè hem tolerat que els jueus visquin entre nosaltres. Això explica que les grans persecucions de jueus a Europa comencin a partir dels anys vuitanta del segle XIV. Dues, perquè hem permès que els homosexuals visquin entre nosaltres. Llavors també comencen persecucions d’homosexuals. També hi ha una altra raó: els governs volen fomentar polítiques natalistes. La manera d’assegurar que els homes tinguin fills és que tinguin relacions sexuals amb dones.

—Això que dieu de la pesta connecta amb el mite del càstig col·lectiu de Sòdoma i Gomorra.
—Per què Déu castiga Sòdoma? Perquè quan arriben els àngels, els homes de Sòdoma els volen conèixer, diuen els textos bíblics. Aquest “volen conèixer” es refereix a coneixement sexual. Els àngels no tenen sexe. Per tant, només és possible un tipus de relació sexual amb els àngels, que és l’anal. Això és el que Déu castiga. I no només castiga els qui volen fer-ho, sinó també la societat que ho tolera.

Àngel Casals, professor d'història moderna de la UB (fotografia: Enric Galli). Àngel Casals, professor d'història moderna de la UB (fotografia: Enric Galli). Àngel Casals, professor d'història moderna de la UB (fotografia: Enric Galli).

—Imagino que, per més que tot Europa fos cristiana, no hi devia haver una homogeneïtat exacta. Com era la persecució als homosexuals dels Països Catalans?
—La legislació a tot Europa deia el mateix, perquè provenia del dret canònic: l’homosexualitat es castigava amb la mort. Però en l’àmbit d’usos socials, sabem que hi havia dues zones a Europa. A l’Europa atlàntica, els Països Baixos i Anglaterra, bàsicament, durant l’edat mitjana i fins al segle XVII hi havia una certa tolerància. Parlem sempre de certa tolerància, mai d’acceptació. Al món mediterrani, en canvi, el control era més estricte. Possiblement, a la península ibèrica ho era més que no pas a Itàlia. A partir del segle XVIII, per contra, sembla que això s’inverteix i als països del nord augmenta molt més el control social contra l’homosexualitat que no pas en els països del sud. És molt habitual trobar que a viatgers anglesos que viatgen pel Mediterrani el segle XVIII, Townsend i companyia, els sorprèn que hi ha moltíssima homosexualitat.

—Parlàvem d’una repressió molt dura que feia pensar en una vida molt amagada, però potser no era tan oculta si aquests viatgers ho veien.
—Sí, però per segons qui. Hi havia reis homosexuals? Sí, és clar. Jaume I d’Anglaterra ho era i no se n’amagava. Lluís XIII de França ho era, i més o menys se n’amagava, però tampoc gaire. Eugeni de Savoia, el general austríac de la Guerra de la Successió, era homosexual. El duc de Berwick, que va prendre Barcelona, era bisexual. I era públic i sabut. Aquests són a un nivell en què no són tocables si no és que hi ha un daltabaix polític. El problema és més avall. Però tots els casos de judicis contra homosexuals que trobem són perquè se n’ha presentat denúncia. Ens hem de preguntar per tots aquells que no es van denunciar, que devien ser molts.

—Després hi ha allò que a la revista expliqueu com el pas del pecat al vici. Com és?
—A partir del segle XVIII i XIX, amb el liberalisme, s’abandona la qualificació penal dels pecats. És a dir, que una cosa que sigui pecat no ha de ser necessàriament delicte. L’homosexualitat és pecat? Sí. És delicte? No, sempre que no hi hagi escàndol públic. Passa a ser vista com un vici privat. Una mena de corrupció, una tara que té algú i que el fa ser així. Converteixen l’homosexualitat en una malaltia. No envien els homosexuals a la presó, però hi ha casos en què els envien al manicomi.

—Quan apareix la reivindicació de la lluita pels drets homosexuals?
—Hi ha moments i fases. Les primeres manifestacions públiques de lesbianisme femení les podem trobar a Anglaterra a final del segle XVIII. Però, com que són lesbianes, no se les prenen seriosament. No són vistes com un perill social. I en el cas dels homosexuals masculins, als Països Baixos del segle XVIII tenim alguns casos d’una certa cultura homosexual, amb els seus propis cafès, etcètera. Però clarament és a partir de la segona meitat del segle XIX al centre d’Europa –Alemanya, Suïssa, França…– que es desenvolupa una reivindicació per la normalitat dels seus comportaments. Per això és aquí on apareix la paraula homosexual. No ens hem d’imaginar un moviment homosexual organitzat, sinó individus o grups petits.

—Hi ha un tema de què no hem parlat fins ara, que és la qüestió trans.
—Hi ha casos trans al llarg de la història, però ens en surten poquíssims. Normalment, això acabava en pena de mort, sobretot en persones amb cos masculí que pretenien ser dones. La diferència de sexes també era una diferència social. Els homes tenien uns drets que les dones no tenien. Poca broma a jugar amb això. Què volia dir que una dona digués “és que jo sóc un home”? Que volia tenir els drets d’un home? Ni parlar-ne. I un algú nascut com a home que digués “jo vull ser una dona”, vol dir que estava disposat a renunciar als drets que li pertocaven? Voler sortir del rol sexual que t’havien adjudicat també era un problema legal.

—L’homosexualitat va tornar a entrar al codi penal durant la dictadura de Primo de Rivera, però, com va evolucionar la percepció social en aquestes dècades d’impàs que s’havia despenalitzat?
—Per als historiadors, el fet que es despenalitzi és un problema, perquè no en podem consultar fonts. No n’hi ha arxius mèdics. Què en sabem? Des del moment que es despenalitza, a partir dels anys vint del segle XIX, sabem per testimonis que hi ha una homosexualitat encoberta. Persones que viuen l’homosexualitat sense fer soroll. Potser tenen una parella més o menys estable, i procuren mantenir les relacions dins un cercle molt tancat perquè no se’n parli. D’una altra banda, tenim una homosexualitat que intenta socialitzar-se. En alguna banda hem trobat referència a festes que es fan a la Barcelona als anys 1860-1870. I després, hi ha una altra homosexualitat més sòrdida, la que es vincularia amb la prostitució i els baixos ambients. Es dóna en llocs com ara els galliners dels teatres i els lavabos públics, on es va buscar la relació esporàdica, en alguns casos amb contraprestació econòmica. És una cosa molt plural, hi ha diversos ambients i diversos comportaments. I molts d’aquests homosexuals ho viuen de manera privada i tenen una família heterosexual que els serveix de pantalla.

—Quan es torna a penalitzar durant la dictadura de Primo de Rivera, és capaç de fer enrere tots aquests petits espais de llibertat que s’havien creat?
—Hem de tenir present que ho penalitza el 1928, i la dictadura s’acaba el 1929. Per tant, no té pràcticament temps. I la República ho torna a despenalitzar l’any 1933. No sembla que aquells cinc anys afectessin gaire. Els locals d’ambient de Barcelona, que eren al final de la Rambla, van continuar oberts.

—Quins arguments polítics es donen durant la República per despenalitzar l’homosexualitat?
—Parlen de normalització. Que hi ha comportaments que poden ser socialment rebutjables, però que es practiquen. I, per tant, més que prohibir-los, hem de regular-los. Són el divorci, l’avortament i l’homosexualitat.

—Després arriba el franquisme i el nacionalcatolicisme.
—Amb el franquisme no tornem al segle XIX, tornem al segle XVII, directament. Es fa un salt enrere i torna el problema del pecat, però se li afegeix també el problema patològic i el problema social. Malgrat allò que ens pugui semblar, una cosa és el discurs oficial i una altra la praxi policial. L’homosexualitat es reprimia de manera molt dura, però no a tothom igual. Quan s’enxampava una parella en què l’un era un senyor de Barcelona amb família, casa i feina reconeguda, sense antecedents polítics, i l’altre era un nano de vint anys arribat des d’Andalusia o Extremadura, sense família ni ofici; espantaven el senyor, li deien que no ho tornés a fer mai més perquè avisarien la família. A l’altre se l’enduien a la Via Laietana, li fotien un gec d’hòsties i acabava a la presó. Per tant, la repressió de l’homosexualitat per part del franquisme també tenia una càrrega important de discriminació social, perquè requeia sobre els més dèbils.

—Amb la sortida del franquisme, en poques dècades la societat fa un canvi de rumb i es converteix en una de les capdavanteres del món en la normalització de l’homosexualitat. Com s’explica?
—A partir dels anys seixanta es produeixen uns certs canvis en els costums i els hàbits sexuals, que a Barcelona tenen a veure amb l’arribada de la flota americana i del turisme, i amb les influències que arriben d’Europa. Es comencen a formar unes bombolles d’una certa tolerància. Si t’agradava sortir fins a la matinada, emborratxar-te i tenir relacions sexuals amb qui volguessis, en el marc del franquisme no ho podies fer. Molta gent que potser no tenia una consciència política clara en termes de democràcia o no democràcia, sí que en tenia en termes de llibertat individual. Es convertia automàticament en enemic del règim. A partir del 1970, en tot el procés de descomposició del tardofranquisme, els homosexuals comencen a organitzar-se. També hi ha organitzacions homosexuals a Europa, però aquí prenen embranzida molt de pressa, entre més qüestions, perquè a Catalunya els fundadors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya aconsegueixen de fer entendre molt bé que la seva reivindicació forma part de la lluita general per la llibertat. Entren dins el paquet de tots els que demanen llibertat: les dones, els obrers, els intel·lectuals, els estudiants, els pagesos, etc. I ells en són uns més.

—Els progressistes s’empelten de l’alliberament gai.
—Anar a favor dels gais era anar contra el franquisme. Ho aconsegueixen entre més qüestions gràcies als líders d’aquest moviment, que gairebé haurien de tenir el títol d’herois, com ara l’Armand de Fluvià i en Jordi Petit. Assumeixen la reivindicació d’un moviment en què una bona part dels membres no vol que se sàpiga que en forma part. Donar la cara, sabent que te la poden trencar, per gent que no la donarà per tu.

Entrevista a Armand de Fluvià: “Fundava convents gais per on anava, sóc com una santa Teresa”

La gestora cultural Berta Sureda s’ha mort a seixanta-cinc anys a conseqüència d’un càncer, segons que han confirmat fonts del sector. Sureda, que va ser comissionada de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en el primer govern d’Ada Colau i havia estat directora de l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural del Departament de Cultura català. Sureda va ser una gran defensora de la creació de base i teòrica dels drets culturals. Aquests darrers anys va viure a Mallorca, on el 2017 va coordinar primer el pla de cultura de les Illes. També va encapçalar, amb Imma Prieto, un projecte de seminaris de pensament dins el Laboratori d’Art.

Després de saber-se la notícia, s’han succeït les reaccions de creadors i gestors culturals, a més d’institucions com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). L’Obra Cultural Balear (OCB) també ha lamentat la mort. Sureda era actualment membre del consell assessor de l’entitat i havia format part de la junta directiva. Així mateix, n’ha parlat el secretari d’estat espanyol de Cultura, Jordi Martí, que ha remarcat que havia estat una gestora cultural compromesa amb els creadors i la cultura de base.

Nascuda a Barcelona el 1959, Berta Sureda era filla del mallorquí Josep Lluís Sureda Carrión, també traspassat aquest mes de juny, a cent anys.

Catalunya va assolir la xifra de 8 milions d’habitants el darrer trimestre del 2023, i la població el primer de gener de 2024 va ser de 8.016.606 habitants, segons les estimacions de població avançades de l’Idescat. No se n’ha fet gaire rebombori, com sí que se’n va fer amb els 6 milions, per exemple. El cas és que últimament hi ha hagut alts i baixos demogràfics molt importants. Així, per efecte de la pandèmia, el creixement dels anys 2020 i 2021 es va moderar i va baixar fins a 15.000 habitants per any. Però, en canvi, els anys 2022 i 2023 s’ha registrat un augment extraordinàriament alt de la població –140.000 i 114.000, respectivament–, fins i tot superior al creixement previst en la part alta de les projeccions de població. Són dades que recull l’Informe Anual de l’Economia Catalana de la Generalitat, fet públic la setmana passada i de què ja vaig parlar a la píndola de dimecres, però en què no vaig tocar aquest aspecte per motius d’extensió.

Cal dir de seguida que el creixement de la població de Catalunya ha estat impulsat únicament pels immigrants. Tal com recorda l’informe, els fluxos migratoris de l’estranger que es registren actualment són en valors que en un context històric són molt alts. Aquests darrers tres anys (2021-2023), per exemple, el saldo migratori acumulat ha estat de 305.000 persones, fet que representa una mitjana de 100.000 persones anuals. Aquesta mitjana anual és equivalent a l’observada en el període 2001-2010. De fet, el saldo migratori amb l’estranger de l’any 2022 va ser de 158.546 habitants, el més alt registrat mai a Catalunya en un any.

Un fet que destaca és que l’estructura per edats dels immigrants és notablement més jove que la de la població resident a Catalunya. Si es comparen, per exemple, les dades dels immigrants arribats a Catalunya el 2022 amb la població resident a Catalunya, s’observa que un 39% dels immigrants tenen de 15 anys a 29, més del doble del 16,4% que representa la població resident de la mateixa edat.

Tot plegat fa que la població avui sigui més diversa, quant a l’origen, amb la presència a Catalunya de més de 170 nacionalitats. I també més nombrosa, en termes absoluts i relatius. Segons l’Idescat, els estrangers són 1,36 milions. És a dir, la població forana s’ha multiplicat per 20 aquests darrers 35 anys i ha passat de ser l’1,1% de la població al 17,2%, actual. Aquest percentatge és de 4 punts més que el corresponent a la mitjana de l’estat espanyol. Dit d’una altra manera, 22 estrangers de cada 100 de l’estat espanyol viuen a Catalunya.

De moment, cal afrontar què implica que la població de Catalunya hagi passat dels 7,5 milions el 2017 als 8 milions el 2024. Els desafiaments econòmics i socials derivats de l’augment de mig milió d’habitants en un període breu de temps són múltiples, com ara els associats al món educatiu, la necessitat d’habitatge, el consum més gran d’aigua en un context de sequera com l’actual, l’augment de la demanda de transport públic i la redistribució de la població al territori. Això vol dir que calen molts diners. No cal insistir en la necessitat urgent de més finançament i la minimització del dèficit fiscal.

Dins aquesta carestia, les coses podrien anar pitjor per a la població, considerada en general. El capítol 10 de l’esmentat informe es titula “Els índexs de desigualtat mantenen la tendència a la millora”. Molt minsa, és cert, però millora. Dos dels indicadors de referència que es deriven de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) són l’índex de Gini, i la ràtio S80/20, que es fan servir a tot arreu com a indicadors de la desigualtat social que hi ha en un territori.

L’índex de Gini va disminuir d’una dècima respecte de l’any anterior, fins al 29,9, i registra el mínim d’ençà de l’ECV del 2014. Si ho comparem amb el valor d’aquesta ECV del 2014, que marca el començament de la recuperació econòmica que va seguir a la crisi financera, la disminució ha estat de 3,1 punts. Cal dir que el punt de partida era dels pitjors, en termes de desigualtat. Sobre l’índex S80/S20, que relaciona la renda total del 20% de la població amb ingressos més elevats amb la del 20% amb ingressos més baixos, la disminució d’ençà de l’ECV de l’any 2014 també és sensible: va disminuir d’un valor de 6,4 el 2014 fins a 5 el 2023. En tots dos casos s’apunta una millora.

En el context de l’estat espanyol del 2023, segons l’INE, les diferències socials més grans són a les Canàries i Andalusia, amb més de 6, i les més baixes, a l’Aragó, amb 4,4. La mitjana espanyola és de 5,6 i a Madrid és de 5,7. A Europa, segons l’Eurostat, també el 2023, la mitjana és de 4,7; la més baixa, la trobem a Bèlgica, amb 3,3, i la més alta, a Bulgària, amb 6,6. Així doncs, a Catalunya, en termes de desigualtat, estem més bé que no a l’estat espanyol i més malament que a la mitjana de la Unió Europea.

Un altre dels indicadors de referència que es deriva de l’ECV és la taxa de risc de pobresa i exclusió social, o taxa AROPE, que mostra el percentatge d’habitants que es troben en risc de pobresa (TRP), o tenen privació material i social severa (PMSS) o bé viuen en cases amb baixa intensitat del treball (BIT).

Doncs bé, la taxa de risc de pobresa assoleix el mínim de la darrera dècada (18,0%), amb grans contrasts segons l’edat. Cal assenyalar que els infants continuen essent el grup poblacional amb una incidència més elevada, atès que el 26,8% dels menors de divuit anys és en risc de pobresa. La taxa d’habitants en cases amb baixa intensitat del treball (BIT) segueix una evolució favorable i baixa de dues dècimes (6,6%). Quant a la taxa de privació material i social severa, l’única referida a l’any 2023, va ser del 8,9%. Aquest percentatge representa un empitjorament de nou dècimes, i mostra incidències relativament elevades d’alguns elements, com ara no tenir capacitat de fer-se càrrec de despeses imprevistes (36,1%) i no poder anar-se’n de vacances almenys una setmana l’any (29,8%).

I què en podem dir, d’aquestes dades? Doncs que no són les que tots voldríem. Són massa altes. De fet, Catalunya és en més mala situació que la mitjana de la UE-27 en l’AROPE general, atès que s’hi situa tres punts per sobre, amb una taxa de risc de pobresa o exclusió social del 24,4%, enfront del 21,4% de la UE (i, tot s’ha de dir, del 26,6% de l’estat espanyol). Tots els components són pitjors, excepte la taxa BIT (6,6%), que és per sota de l’agregat europeu (8,0%). També en destaca la diferència en la taxa PMSS, que a Catalunya és del 8,9% i a la UE-27, del 6,8%.

És obvi que, malgrat la lleugera millora registrada, hi ha molta cosa a fer per millorar la situació. La nostra referència ha de ser en tot moment l’europea i no pas l’espanyola. No podem estar satisfets per estar una mica més bé que a l’estat espanyol, sinó molt preocupats per no arribar a la vora dels nivells europeus. En realitat, aquestes taxes ens diuen, per una altra via, la incapacitat que tenim de transformar allò que generem i produïm en benestar per als qui ho fan possible.

Referint-se a aquesta incapacitat, el dirigent del PSC, Salvador Illa, la setmana passada deia que Catalunya no podia ser “la tercera comunitat a aportar recursos [a l’estat espanyol] i la catorzena a l’hora de rebre’ls”, i afegia: “No és just, no demanem cap privilegi, és una qüestió de justícia.” Té tota la raó de dir-ho. Tanmateix, no sé si ho pensa de veritat, perquè els seus col·legues de la resta de l’estat espanyol, a l’hora de tractar aquest afer, ja hem vist mantes vegades que acostumen a respondre una muntanya d’improperis.

Per això resulta tan preocupant i poc esperançador pensar que per les vies que haurien de ser normals a qualsevol país democràtic algun dia puguem fer que a Catalunya el nostre esforç de treball es tradueixi en una millora real en el benestar dels membres de la comunitat.

L’escultura Cercle berninià, una de les últimes obres de l’artista plàstic Andreu Alfaro, ha estat instal·lada a l’entrada de l’ex-convent de Sant Domènec de Xàtiva (Costera). Abans, l’obra presidia el pati gòtic del Palau de la Generalitat fins que l’executiu d’extrema dreta, format pel PP i Vox i encapçalat per Carlos Mazón, va ordenar de retirar-la. Va ser un gest simbòlic, perquè representa el moviment i la llibertat.

El xantatge de Vox com la gran oportunitat d’un PP desbocat

Així doncs, l’escultura va ser retornada a l’IVAM, que ara li ha trobat una nova ubicació. Tanmateix, aquesta tampoc serà la definitiva, perquè la idea del consistori, encapçalat pel socialista Roger Cerdà, és exposar-la permanentment al Centre Cultural Raimon.

Andreu Alfaro va ser un dels artistes de referència de la segona meitat del segle XX, i un dels escultors contemporanis més importants, amb obres exposades a museus de tot el món i amb obres públiques instal·lades en unes quantes de les capitals més importants de tot el món.

Les seves escultures es poden veure en molts punts del país: a l’entrada d’Otos, als Jardins dels Vivers de València hi ha l’estàtua d’homenatge a Ausiàs March i a l’estació del Nord, l’homenatge a la dona; les columnes de la UAB, a l’entrada de la universitat, que representen la voluntat de coneixement, la llibertat d’expressió, la identitat cultural i la solidaritat. El Monument dels Països Catalans, a Tàrrega; els Rombes Bessons, l’escultura ubicada al parc de Cervantes de Barcelona, l’Escultura per a Europa, a Girona, i el monument a la Dona de Terrassa.

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, s’ha reunit amb el seu homòleg hongarès, Péter Szijjártó, per parlar sobre l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea durant la presidència hongaresa del Consell de la UE, que comença dilluns de la setmana que ve.

Per què l’oficialitat del català a la UE és clau per a protegir la llengua dins el seu territori lingüístic?

Ho ha explicat Albares mateix en un missatge a les xarxes socials, en què ha dit que l’oficialitat de totes tres llengües a la UE era una prioritat per al govern espanyol. “Hem acordat de treballar plegats amb aquest objectiu”, ha explicat. La reunió s’ha fet en el marc de la reunió de ministres d’Afers Estrangers de la UE que es fa a Luxemburg.

L’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec ha caigut de l’agenda europea i no s’ha abordat en les darreres reunions de ministres d’Afers Europeus. La darrera vegada que va ser abordada va ser al març i, ara com ara, no és en l’agenda de la reunió de demà. La petició de l’executiu espanyol no és una prioritat per a la presidència hongaresa. L’ambaixador hongarès davant la UE, Bálint Ódor, va dir que no preveia que tornés a l’agenda. Això sí, va deixar la porta oberta a tornar a parlar-ne.

Els ministres de la UE aborden l’oficialitat del català durant menys de deu minuts

El govern espanyol va presentar la petició d’oficialitat d’aquestes tres llengües l’agost passat, i la qüestió es va incloure en l’agenda dels ministres d’Afers Europeus en unes quantes reunions, fins que la qüestió va caure de l’agenda arran dels dubtes polítics, legals i econòmics d’alguns dels socis europeus.

Quan van parlar-ne al març, la intervenció va durar menys de deu minuts, i cap dels representants de la resta de països no va prendre la paraula. El govern espanyol ha evitat de marcar terminis perquè la petició tiri endavant. “És una qüestió que l’estat espanyol no interromprà i que continuarem defensant”, va dir el secretari d’estat per a la UE del govern espanyol, Fernando Sampedro.

Per la seva banda, la consellera d’Acció Exterior i UE del govern, Meritxell Serret, també va mantenir reunions a l’ambaixada hongaresa a Madrid per abordar l’oficialitat del català amb la intenció que no decaigués de l’agenda europea.

Avui el metro de Barcelona comença a fer unes quantes obres que implicaran talls parcials durant un mes a les línies L5, L2, L4 i L10 Nord. L’objectiu és haver acabat quan comenci la Copa Amèrica de vela, és a dir, el 22 d’agost.

Les contradiccions dels Comuns amb la Copa Amèrica els comencen a esclatar als dits

Són tasques per a rebaixar el nombre d’incidències i millorar-ne la fiabilitat, solucionar vibracions a diferents trams, ampliar la capacitat d’algunes línies i l’accessibilitat d’algunes estacions. En total, s’hi invertiran 25 milions d’euros i més del 60% del pressupost anirà a la L5, en què s’actuarà entre el 25 de juny i el primer de setembre.

Per la seva banda, a la L2 hi haurà obres entre el 25 de juny i el 25 d’agost; a la L4, entre el 27 de juliol i el 22 d’agost, i a la L10 Nord, entre el 5 i 25 d’agost.

Alteracions a la L5

A la línia L5, la blava, no hi ha circulació de trens entre Cornellà Centre i Collblanc. Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) posa dos busos especials, amb una freqüència de pas entre tres minuts i quatre. El primer fa aquest recorregut de la L5, sense aturar-se a l’estació de Can Vidalet. En canvi, sí que passa per les estacions de la L1 Rambla Just Oliveras, que té enllaç amb el servei de Rodalia, i Can Serra. També connecta amb la L9S/L10S a l’estació de Collblanc; i amb el Tram. El segon bus especial fa el trajecte entre les estacions de Can Serra i Can Vidalet, per garantir la connexió d’aquesta estació amb la resta del metro.

Les obres en aquest tram de la línia L5, uns cinc quilòmetres, serveixen per a fer una renovació integral de via, s’augmenta la capacitat de transport i es fa un recrescut d’andanes en aquesta mateixa estació per millorar-ne l’accessibilitat. L’afectació d’aquest tall, segons TMB, pot arribar als 72.000 usuaris en dies feiners.

Talls a la L2

A la L2, el tall es fa entre les estacions del Paral·lel i la Sagrada Família. L’alternativa principal seran les línies d’autobús D50, que fa el trajecte complet pel tram afectat, H12 i H16.

Les intervencions en aquest ramal de 4,4 quilòmetres serveixen per a renovar fixacions, canviar les prestacions mecàniques per eliminar les vibracions i instal·lar nous quadres de baixa tensió.

Alteracions a la L4

A la línia 4, els treballs seran entre les estacions de la Selva de Mar i la Pau i s’allargaran gairebé un mes, del dissabte 27 de juliol al dijous 22 d’agost. TMB oferirà un servei especial d’autobús en el tram afectat i la resta de la línia, entre les estacions de la Trinitat Nova i la Selva de Mar, funcionarà amb normalitat.

A la L10 Nord les obres seran més curtes, del 5 al 25 d’agost, i afectaran el tram entre les estacions de Gorg i de la Salut, a Badalona. També s’habilitarà un bus especial que cobrirà el trajecte.

La majoria de ciutadans dels Països Catalans ha tingut un cap de setmana llarg. Això és sinònim de molts desplaçaments i, per tant, de complicacions a les carreteres. Es calcula que avui uns 280.000 vehicles es mobilitzaran cap a la zona de Barcelona. Uns 48.000 vehicles ja han tornat a l’àrea metropolitana a partir de les 12.00 i les 14.00.

Per això, la AP-7, que inclou carrils addicionals en sentit contrari, i les vies que permeten d’anar cap a destinacions costaneres o tornar-ne seran les que concentraran més afluència de vehicles.

A continuació, us oferim les darreres actualitzacions de l’estat de les carreteres:

La defensa de dos agents de la policia espanyola que van ser ferits durant les protestes organitzades pel Tsunami Democràtic contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol de l’octubre del 2019 han demanat al Suprem i a l’Audiència espanyola que la llei d’amnistia no s’apliqui contra cap dels encausats. Els agents han format part del procediment judicial com a acusació i consideren que l’amnistia trenca el principi d’igualtat. A més, dubten que s’adeqüi a la constitució espanyola.

Fuster-Fabra, un advocat de la ultradreta per als mossos

La defensa de tots dos policies, que porta el despatx de l’advocat ultra Fuster-Fabra, critica la llei en els dos escrits remesos als tribunals. També posa en dubte que es pugui aplicar fins que no s’hagi determinat si els encausats van cometre delictes de terrorisme.

Un dels policies, l’agent 91.464, va ser denunciat per dos manifestants per maltractaments en les protestes post-sentència i ara és investigat per tortures en un altre procediment judicial. Per tant, malgrat acusar per terrorisme els investigats pel Tsunami perquè no puguin ser amnistiats, podria demanar l’amnistia en l’acusació en contra seu per tortures.

La història d’un policia espanyol acusat de tortures que juga amb l’amnistia

Dijous, la fiscalia de l’Audiència espanyola va demanar de declarar l’extinció de la responsabilitat penal en la causa del Tsunami Democràtic en aplicació de la llei d’amnistia.

Nota de redacció: La versió anterior d’aquesta notícia deia que els dos agents de policia no volien que se’ls hi apliqués l’amnistia només a ells. Un error del qual ens disculpem.

La Comissió Europea ha acusat formalment l’empresa tecnològica Apple d’incomplir les regulacions europees de competència digital amb l’Apple Store, la botiga en línia d’aplicacions de l’empresa. Per això, ha obert una investigació en què en revisarà el funcionament, amb especial atenció a la tarifa que l’empresa cobra als desenvolupadors per aparèixer a la plataforma i la manca d’alternatives que els usuaris d’Apple tenen a l’hora d’adquirir aplicacions.

La vostra vida digital és a punt de canviar

A més, la Comissió ha dit que la seva opinió preliminar era que Apple incomplia la llei de serveis digitals europea (DSA, per les sigles en anglès) perquè impedia als desenvolupadors de dirigir els consumidors a unes altres plataformes per obtenir aplicacions o productes fora de l’ecosistema d’Apple. És a dir, consideren que obliga els consumidors a fer servir únicament plataformes o aplicacions creades per ells mateixos, sense garantir accés a alternatives. “El nostre posicionament preliminar és que Apple no permet la redirecció”, ha dit la cap de competència de la UE, Margrethe Vestager, en un comunicat. “La redirecció és clau per a garantir que els desenvolupadors d’aplicacions siguin menys dependents de les botigues d’aplicacions i perquè els consumidors estiguin al corrent d’ofertes més bones.”

És la segona vegada que Apple rep per part Brussel·les aquests darrers mesos. El mes de març, l’executiu de la UE ja va imposar-hi una sanció de 1.800 milions d’euros per obstruir la competència dels serveis de música en línia rivals a Apple Music.

Apple s’afegeix a la intel·ligència artificial generativa, sense incloure-hi el català d’entrada

Nova nit d’aldarulls a Nova Caledònia. Els manifestants han tornat a formar barricades a les carreteres i a cremar mobiliari urbà per protestar contra la reforma del cens electoral promoguda per l’estat francès. Fins ara, la revolta ha deixat nou morts pel cap baix i va forçar el president francès, Emmanuel Macron, a suspendre la reforma.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: La violència torna a Nova Caledònia pels canvis al cens

“La nit ha estat turbulenta i marcada pels aldarulls a tot el territori i a les illes de Pins i Maré, on s’ha requerit la intervenció de molts reforços”, ha indicat les autoritats franceses de la zona.

Les autoritats han indicat que a la capital, Noumea, s’han controlat uns quants incendis causats pels manifestants. En més localitats al voltant de la capital, com ara Dumbéa i Paita, també hi ha hagut incendis en locals i vehicles de la policia. A més, els bombers també han actuat un incendi a l’Ajuntament de Koumac, a l’extrem nord de l’illa principal.

Les protestes van començar el 13 de maig, després del debat al parlament francès sobre la reforma del cens que concedia el vot als ciutadans francesos. El text, que va ser aprovat per l’Assemblea, proposava el dret de vot per als ciutadans francesos que fes almenys deu anys que visquessin a Nova Caledònia.

Els canacs, i especialment l’aliança independentista del Front d’Alliberament Nacional Canac i Socialista (FLNKS), van denunciar que la reforma pretenia de decantar el pes electoral a favor dels ciutadans d’origen francès, majoritàriament unionistes.

La revetlla de Sant Joan ha deixat quatre morts al Principat. Un home de vint-i-sis anys ha mort per una ganivetada al coll a Barcelona, segons que ha avançat El Periódico. L’agressió ha passat durant un intent de robatori al voltant de les cinc de la matinada a l’avinguda de Joan de Borbó, al barri de la Barceloneta. L’agressor ja ha estat detingut per la Guàrdia Urbana, que continua investigant els fets.

A més, una baralla amb un tiroteig inclòs al barri de la Font de la Pólvora de Girona ha acabat amb dos morts, un dels quals és una dona que ha estat atropellada. A més, hi ha uns quants ferits.

Dos morts en un tiroteig al barri de Font de la Pólvora de Girona

Finalment, un home s’ha mort a Sitges (Garraf) mentre celebrava la revetlla a la platja de la Rivera. Segons que explica RAC1, ha entrat a l’aigua poc després de la mitjanit i ja no n’ha pogut sortir.

Unes 70.000 persones han celebrat la nit de Sant Joan a les platges de Barcelona. El tercer tinent de batlle de la ciutat, Albert Batlle, ha dit que la situació a la ciutat ja s’havia normalitzat i ha lamentat l’incident que ha acabat amb un mort a la Barcelona.

Pel cap baix quinze agents de la policia de Rússia han mort en dos atacs coordinats a la república caucasiana del Daguestan. També hi ha víctimes civils, entre les quals, un sacerdot. El governador, Serguéi Mélikov, ha titllat l’incident d’atac terrorista. “Més de quinze agents han estat víctimes de l’atac terrorista d’avui, defensant la pau i la tranquil·litat de Daguestan amb les armes a la mà”, ha dit.

La policia ha confirmat la mort de sis atacants i ha explicat que ja havia desactivat l’operació gàbia impulsada per trobar-ne els responsables. A més, ha declarat el règim antiterrorista a tota la república.

Els assaltants han atacat una església i una sinagoga, que han incendiat, a Derbent. Hi han assassinat un sacerdot, Nikolai Kotelnikov. Més tard, també han atacat una estació de policia a Maixkala. Unes quantes hores més tard, hi ha hagut un tiroteig a la localitat de Sergokala, prop de Derbent.

“Voldria demanar-vos que mantingueu la calma. La situació és controlada per les autoritats governamentals i les forces de l’ordre”, ha assenyalat Mélikov en un vídeo publicat a Telegram i recollit per l’agència de notícies russa TASS.

El governador ha promès ajuda econòmica a les famílies de les víctimes i ha declarat tres dies de dol.

Avui, 24 de juny de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

L’estat francès s’aboca a la inestabilitat i el col·lapse institucional

Robert Surroca: “Per la frontera, hi vam passar de tot, des de propaganda clandestina i armes fins a membres d’ETA”

Adrià Fortet: “Netanyahu pensava: ‘Que l’Aràbia Saudita entri a Gaza i posi fi a Hamàs’”

Les tropes LGBTI ucraïneses lluiten una batalla doble: també pels seus drets

Per què els joves se senten sols? Quina culpa en tenen les xarxes socials?

França, juny del 1944, els exiliats catalans sota les bombes aliades

El partit cal jugar-lo amb xarxa | Mail obert de Joan Ramon Resina

Les dades estadístiques: realment podem mesurar l’estat de salut d’una llengua? | Opinió del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: