El president Puigdemont ha comunicat als diputats de Junts amb qui s’ha reunit avui a Waterloo per a preparar el debat de política general que descarta d’exercir de cap de l’oposició, segons que ha avançat el Nacional i han confirmat a l’ACN.

Junts aposta per “rebaixar les hostilitats” dins de l’independentisme i ratifica l’estratègia a Madrid

Carles Puigdemont ha adduït, precisament, que, atesa la responsabilitat que va assumir com a president de la Generalitat de Catalunya, ara no pot exercir de cap de l’oposició. Tanmateix, Puigdemont mantindrà l’escó de diputat tot esperant com es resol la llei d’amnistia, que el Tribunal Suprem no li vol aplicar.

En canvi, tot fa preveure que Puigdemont sí que voldrà recuperar el lideratge de Junts per Catalunya, i que en el congrés tornarà a ser elegit president del partit, en substitució de Laura Borràs.

Puigdemont demana de renovar lideratges i missatges al congrés de Junts

En un moment de Trist tigre (Anagrama), Neige Sinno dóna set motius per a no escriure el llibre, un dels quals molt contundent: “No crec en l’escriptura com a teràpia. I si això existís, la idea de curar-me per mitjà del llibre em fa fàstic.” Hom es podria demanar per què Sinno acaba publicant el seu testimoni com a víctima d’abusos sexuals durant la seva infància per part del seu padrastre. Per què ara? Per a qui? La resposta és el relat que ha aconseguit d’escriure en poc més de dues-centes pàgines. Un relat cru, nu i de tanta bestialitat que sembla mentida que l’hagi pogut plasmar de la manera amb què ho ha fet: amb un llenguatge lúcid, senzill i acostat pel lector.

Trist tigre es va publicar l’any passat a França, país natal de l’autora, tot i que fa vint anys que viu a Mèxic. De seguida es va convertir en un fenomen editorial i va rebre desenes de reconeixements. Ara Anagrama el publica en català i tot fa pensar que serà un dels llibres de què sentirem parlar més aquest curs. Però aquesta entrevista no pretén indagar en la història personal de l’autora, en allò que va sofrir de petita. Per a això, val més que llegiu el llibre. En aquesta entrevista procurem desgranar com una vivència tan traumàtica com aquesta pot arribar a ser un envit artístic per a una escriptora.

—A diferència d’allò que tothom podria esperar, no heu escrit aquest llibre com a teràpia. Per què l’heu escrit?
—Hi ha moltes maneres de respondre-hi, perquè hi ha una manera de respondre-hi a partir del moment en què escric aquest llibre i ara. Són diferents. En el moment en què el vaig començar a escriure no tenia un projecte de “escriuré aquest llibre per tal raó”. Sóc escriptora, escric, escric un munt de coses. De sobte, entre les coses que escric, escric un text que em sembla que promet molt. Va anar així. Quan n’escrivia les primeres pàgines –que van sortir tal com són al llibre–, vaig veure el projecte de llibre a què m’enfrontava. Vaig dir: “Sí, ho faig.” Per què ho faig? Perquè em proposen un objecte literari interessant. Llavors, per què? Per què hauria de fer una teràpia per explicar-t’ho? Per què en aquest moment de la meva vida tinc aquesta necessitat d’escriure aquest llibre? Perquè puc, perquè en sóc capaç, perquè sóc sòlida, perquè tinc ganes d’assumir aquesta posició de responsabilitat que és la meva. Es va fer possible per moltes raons. Per què i per a qui és una cosa que puc veure ara que és publicat i que circula, que puc veure-ho des d’un altre angle. Estaria bé que servís per a difondre el tema, per a participar en aquesta conversa social sobre l’abús infantil, però no seria cert en relació amb el motiu pel qual vaig proposar-me aquest projecte. Si serveix per a això, meravellós. És un llibre que es va fer necessari per moltes raons i tenia la consciència molt clara que podia fer-ho tant en l’àmbit emocional com en l’artístic. Tenia la intuïció que aquest projecte –un llibre híbrid, fàcil de llegir i molt complex alhora–, aquestes fites artístiques que tenia… Vaig sentir que estava disposada i preparada. Que podria fer-ho.

—Per a vós era imprescindible escriure-ho en primera persona? Vau pensar a escriure-ho en tercera persona?
—Sí. De fet, vaig fer-ho. Fins i tot vaig escriure’l en forma de ficció, i no sabria dir-te exactament quina diferència hi ha. Sé que és molt diferent, perquè ho he experimentat, oi? Aquest és el primer llibre autobiogràfic que publico, però sí que noto que no és igual. I és curiós, perquè és el mateix material, la mateixa història. La puc explicar d’una manera en tercera persona i d’una altra en primera… No n’estic segura… [Pensa uns quants segons.] Crec que la diferència és el contacte amb el lector.

—Què voleu dir, exactament?
—És la relació amb la persona que ho llegeix. Sap que el “jo” que parla és el “jo” que també va viure la història. És autobiogràfic en diversos aspectes, perquè la vivència de l’abús és meva, però jo també sóc qui fa tota la resta del llibre: analitzar texts, comentar una foto, etc. Totes aquestes coses no són exactament el mateix “jo” que va viure l’experiència de la nena. És un “jo” autobiogràfic que assumeix una altra personalitat; són moltes personalitats. És el que dic en un moment del llibre: tots aquests “jo” són jo i no són ningú alhora.

Podeu comprar Trist tigre de Neige Sinno a la botiga de VilaWeb

—Parleu d’aquestes anàlisis de texts. N’apareixen moltes, i de molts autors diferents. Hi ha una anàlisi molt crítica de Lolita, de Nabokov. Com us han ajudat aquests texts a donar forma i configurar el relat?
—No sé si t’hi has fixat, però hi ha molts autors que surten dues vegades. El projecte és pensar, atrevir-se a pensar en alguna cosa que és impensable i que, en general, no ens podem atrevir a pensar-hi. Aquesta és la proposta que faig al lector. Com que jo sóc una gran lectora de tota la vida, quan penses, no estàs mai sol: penses en els films que has vist, en les converses que has sentit, en els programes de ràdio que escoltes i els llibres que has llegit. En el meu cas, els llibres és la cosa principal. Però, per mi, no es tracta de seguir un autor o defensar les idees d’uns o uns altres. M’agradava la idea de pensar la mateixa cosa que Annie Ernaux i, alhora, pensar contra ella. Que fos molt visible que utilitzo els autors i tant se val si és per dir les mateixes coses o per oposar-m’hi. Simplement volia integrar aquesta riquesa i aquest acompanyament amb els autors, que és una de les coses que més m’agrada a la vida: sentir-me acompanyada per veus d’altri. És una cosa que em causa alegria, entusiasme, plaer. Volia integrar aquest plaer literari, no sé com dir-ne, a una part del llibre que és molt dolorosa per a mi i per a qui ho llegeix.

—Tan sols de començar el llibre deixeu clara una cosa: “Això no és alta literatura, és un testimoni.” De fet, relateu els fets amb un llenguatge simple, senzill, pla, fins i tot repetitiu. Considereu que els texts autobiogràfics o els testimonis s’han infravalorat?
—Són etapes del llibre, perquè això ho dic al principi amb relació a la mena de frases, l’oració. Puc usar repeticions perquè del testimoni és un gènere en què considerem que l’autenticitat és primordial i que per ser autèntic no s’ha de parlar com en un llibre. Per ser autèntic, s’ha de parlar una llengua copiada de l’oralitat en la qual un es pugui permetre de repetir el mateix vocabulari i no polir gaire el text. Però això és escrit amb una certa ironia, perquè òbviament no puc proposar-me un llibre tan difícil i descartar de bon principi la idea que no és important. Jo sé que és important, però m’inscric en aquest gènere testimonial i repto el lector: “Què llegeixes? Com classifiques aquest llibre? De quin gènere és?” És un desafiament i un joc. Al final del llibre reprenc aquestes preguntes després de la lectura, i les faig també al lector. “Això que has llegit és un testimoni? És un subgènere, perquè parlo de la meva vida? Realment ho penses?” Són preguntes que també em faig a mi mateixa, perquè és un gènere que, per la meva formació, no m’atreia. Tenia aquesta tendència a menysprear la literatura autobiogràfica i el testimoni. Per això al final del llibre intento de girar-ho i dir: “Què és un testimoni?” Un testimoni és algú que ha vist alguna cosa que poques persones han vist, i que ho treu a la llum mitjançant la paraula i que fa que els altres ho vegin. Intento valorar més aquesta figura del testimoni per a mi mateixa, per acceptar la idea que vaig fer aquest llibre autobiogràfic, que és una cosa que no volia fer. Escric en contra de mi mateixa.

—Per què?
—Perquè és una cosa que em passa ara amb la premsa. Per a un periodista, dir que és un testimoni moltes vegades és dir que allò que importa és la història que explico, no la manera que utilitzo per explicar-la. I jo estic convençuda que allò que fa que ells puguin veure interès en la història és la manera com l’explico, perquè és una història entre cent mil. Aquestes històries són a tot arreu. És una estratègia, potser inconscient, però que fa que es menyspreï i que es continuï menyspreant la part artística del treball, que es basa en un material autobiogràfic.

—Us heu emmirallat en Annie Ernaux en la forma? No tan sols la citeu, sinó que utilitzeu un estil narratiu molt semblant al seu: aquest equilibri entre el jo biogràfic i col·lectiu, aquesta escriptura simple que, alhora, explica tantes coses, aquest gènere inclassificable…
—Cada experiència és única, i això és molt clar en l’experiència d’Annie Ernaux. És molt particular, únic, amb la consciència que allò que és privat i particular sempre és travessat per les històries col·lectives. Les nostres vivències es reflecteixen les unes en les altres. Això és una cosa que em sembla molt bonica d’ella. Per exemple, el títol de La vergonya –té un llibre que es diu La vergonya, no sé si l’has llegit–, és una història molt particular en un moment molt curt de la seva vida i, en canvi, hi posa un títol d’una cosa universal. Explica un moment de la seva vida en què hi va haver violència a casa seva; ella va ser testimoni que el seu pare va agafar la seva mare pels cabells i la va portar al soterrani. La volia matar. I aquí sent que passa el llindar entre una baralla a casa i una cosa que no podrà entendre ni processar i que fa de la seva família i de la seva vivència una cosa vergonyosa, la porta cap a una part fosca de la humanitat. I, en canvi, ho explica com dius tu, d’una manera pura. Jo això ho admiro i ho veig com una posició política: no cal ser un especialista, o ser de classe alta, o haver llegit gaires llibres per atrevir-se a pensar. I això es ressalta molt en aquesta mena d’escriptura. Pots pensar coses molt complexes fent servir un vocabulari que sembli senzill. No cal la paraula de l’especialista –que tampoc no ho rebutjo, a vegades intento d’introduir-ho–, però no cal ser fosc per a pensar coses profundes, i aquesta posició m’interessa.

—Us definiu tota l’estona com a víctima. En un moment en què es qüestiona tant aquest concepte, per la connotació negativa que té –estigmatitza, relega a una posició passiva, etc.–, per què decidiu de mantenir aquest terme i no el de supervivent, per exemple?
—Intento… No tinc gaires preses de posició, no tinc interès a defensar una opinió o una altra. Quan sento que hi ha alguna cosa una mica estranya, falsa, miro com indagar-hi. Quan llegeixo titulars als diaris com ara “Ella no vol adoptar una actitud de víctima”, sento alguna cosa que em causa incomoditat, i hi reflexiono: per què? Per què em causa tanta incomoditat? Intento de respondre’m a mi mateixa, perquè això sempre són coses que van per dins, no? Allò que em causa incomoditat és que això reflecteix un perjudici social: ser víctima és ser inferior. Però com la puc processar, aquesta experiència? Com puc explicar aquesta experiència d’haver estat violada durant anys per un adult si en algun moment no considero que vaig ser víctima? Utilitzar aquesta paraula, “víctima”, també posa les coses al seu lloc. Som éssers en moviment, el llenguatge és en moviment. “Supervivent”, per mi, pot ser útil en un context i, en un altre, fer-me aversió. Això vull emfatitzar-ho. No tinc res en contra de cap interpretació, i crec que utilitzem les paraules que necessitem segons el context en què se’ns fan útils.

—…
—A mi em sembla perillosa aquesta interpretació que s’ha de ser un supervivent exemplar, perquè això vol dir que hi ha gent que són mals supervivents, si no tenen aquesta actitud de dir: “No, no vull tenir una actitud de víctima, vull tenir una actitud d’algú que va vèncer, que ho va superar tot.” Bé, si això et serveix a tu per a créixer, que bé, però això es pot girar també en contra i ser una opressió més per a algú que no ho va superar i que es va sentir culpable de no ser un bon supervivent.

—Que no sigui una pressió afegida, oi?
—Quan vaig arribar a aquest punt del raonament vaig entendre què em genera conflicte. Ja és prou difícil d’haver viscut una situació com aquesta i fer-ho tan bé com pots perquè, a més, t’adonis que no ets una bona víctima o no ets un bon supervivent. Perquè això fa que et sentis malament. Ja tragines un munt de traumes per a, a més a més, carregar-te del sentiment de: “No ho he fet bé”, “No vaig fer teràpia”, “Em considero una víctima, “No ho vaig denunciar”, etc. No, això em sembla malament, em sembla massa. Llavors, les paraules són eines per a fer-nos més lliures, però també poden fer mal. I vull explorar això. No vull arribar a la conclusió de si és bo o no dir “víctima” o “supervivent”, no m’importa. Bé, no és que no m’importi, és que jo no puc prendre aquesta decisió. El lector o la lectora ja la prendrà, a mi m’importa que s’obri la possibilitat de debat, de tenir aquesta conversa encara que sigui amb mi mateixa i prou.

—Una de les coses que m’han sorprès més és fins a quin punt sou dura amb vós mateixa. Com us qüestioneu allò que va passar i, fins i tot, com us culpabilitzeu en algun punt de la història. Per què ho feu, això?
—No n’estic gaire segura, però per a mi era important perquè jo sé que és una cosa molt comuna. Aquí tornem una mica a Annie Ernaux. Era molt conscient que al llibre explico la meva història personal, però connecta amb tantes altres… Havia de dir-ho, havia de dir que és molt comú que una víctima es pregunti “per què em va passar a mi?”, i que aquest dubte fa que indagui en la possibilitat de la seva pròpia culpa, de la seva pròpia complicitat. Quan ho desconstrueixes i ho examines, sembla una cosa molt òbvia del trauma que fa que et qüestionis a tu mateixa fins als fonaments, pensant: “Potser m’ho vaig buscar”, perquè hi ha una manipulació molt forta que fa que la versió d’ell és la que existeix més durant un temps. Allunyant-me d’aquesta versió vull demostrar que em costa, que no és fàcil. I per això hi és tan present la seva versió [la de l’agressor] ja de bon començament, i hi torna de tant en tant… Aquesta claredat per a dir: “No, no vaig fer res, tota la culpa és de l’agressor” es va construint a poc a poc, però vull que sigui visible. Vull que es vegi la complexitat d’allò que es viu interiorment, cosa que també va passar a moltes víctimes. Recordo que volia posar al llibre això que ens preguntem constantment: “Què se n’hauria fet de la meva vida si no m’hagués passat mai això? Qui seria jo?” Ara, qui t’ho respondrà, això? No se sabrà mai. I és una pregunta… No sé si és inútil, però l’he sentida a tants testimonis… És una cosa inevitable. No sé gaire per què és important, però volia que hi fos perquè és la meva pregunta i la de tants altres, i no necessàriament parlant d’abús infantil. No és una pregunta gaire constructiva, perquè té una part fosca, com si m’hagués transformat en algú millor, com si hagués pogut tenir una vida millor. Per a què?

—Al llibre comenteu que el vostre cas és un dels pocs en què la denúncia arriba a una condemna. A l’estat espanyol, l’incest –terme que es fa servir al llibre– no és tipificat com a delicte al codi penal. Com es poden arribar a jutjar uns fets que ni preveu el marc jurídic?
—La paraula “incest” és molt complicada. Bé, moltes paraules són difícils, no? La paraula “abús” també és complicada, perquè dir que abuses és dir que fins a cert punt és tolerable i, a partir d’allà, ja és un abús. És ridícul, no? Vull dir, no és tolerable cap relació sexual amb un nen. Per què n’hem de dir “abús sexual”? Això no funciona. Res no funciona. “Incest” és complicat perquè la paraula ha estat molt usada en el context antropològic per parlar de relacions intrafamiliars, però pot ser un abús a un nen o que es casin cosins llunyans que són adults i que ho consenten tots dos. És una paraula que parla d’un crim molt greu i, alhora, parla d’una cosa prohibida en les cultures, però que no és una violació. Tot això és molt relliscós, certament. I com a societat m’agradaria que es debatés, perquè calen paraules per a anomenar les coses. A mi em sembla interessant la paraula “violència sexual”, que pot ser intrafamiliar o fora l’àmbit familiar. Perquè la paraula “incest”, per exemple, només parla de relacions prohibides dins la família, però em sembla bastant semblant a allò que passa quan un sacerdot abusa de nens. Per què hem de fer tanta diferència entre aquest mateix tipus de violència? No sóc ningú per a decidir, però seria genial que tot fos sobre la taula i que decidíssim col·lectivament de quina manera pensem el codi penal: quines paraules hi posem, quin pes i sentit hi té cada paraula, etc. Perquè allò que no es diu, no existeix. I és això: si ni tan sols és al codi penal, com farem que existeixi i que es prengui seriosament com una cosa greu?

—Vau traduir el llibre del francès al castellà vós mateixa. Com va ser aquest procés de reescriptura, tornar a viure tot això en una llengua que no és la materna?
—És un viatge interior molt interessant. No sabria dir-te totes les conseqüències d’això, perquè és un projecte de vida. Fa vint anys que visc a Mèxic. El 2011 vaig publicar un llibre en castellà. Per tant, aquest desig de reinventar-me en un altre idioma… A més, vaig aprendre llengües estrangeres de gran, no ha estat fàcil per a mi, ha estat un esforç molt gran i pateixo bastant, traduint. Així i tot, ha estat tan enriquidor, fer aquest viatge, aquesta transformació, aquesta metamorfosi personal i artística d’escriure en un altre idioma que, en aquest cas, és una traducció i no, perquè quan vaig començar a traduir-lo del francès hi vaig anar canviant coses. Estic en un taller literari amb un grup d’amigues. Elles em feien suggeriments sobre la correcció d’estil, però també sobre la manera com rebien el text. Aquest text és concebut com una conversa perquè va ser una conversa real amb lectores.

El Reial Madrid i Le Monde fa més d’una dècada que estan embolicats en una batalla legal, tant a l’estat espanyol com al francès, que esquitxa els límits de la llibertat de premsa i d’opinió. Demà, finalment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictarà la sentència que tancarà el cas. L’origen del conflicte es remunta al desembre del 2006, quan el diari francès va publicar una informació – “El Reial Madrid i el Barça, vinculats amb el doctor Fuentes”– que vinculava el Madrid, el Barça, el València i el Betis amb el dopatge, concretament amb el polèmic metge Eufemiano Fuentes, el cervell rere l’operació Port.

Le Monde deia que havia accedit a la documentació confidencial sobre els “plans de preparació” que Fuentes dissenyava per als clubs –escrits amb la seva lletra en un paper A4–, tot indicant que eren molt similars als confiscats per la Guàrdia Civil en l’operació Port, que va desarticular una trama de dopatge que involucrava més d’una cinquantena de ciclistes, entre els quals, Jan Ullrich, Ivan Basso, Alejandro Valverde i Michele Scarponi.

“No es va fer cap contracte escrit entre els clubs i el metge [Eufemiano Fuentes], que transmetia les instruccions per als tractaments mèdics per mitjà del metge de l’equip i va rebre visites d’alguns jugadors. L’ex-ciclista Jesús Manzano, les revelacions del qual van posar la Guàrdia Civil rere la pista del doctor Fuentes el 2004, ha confirmat a Le Monde que es va trobar a la consulta del doctor Fuentes ‘un jugador del Madrid’, de qui no ha volgut revelar la identitat”, deia una part del reportatge.

Els quatre equips assenyalats van negar rotundament qualsevol mena de vincle amb el metge i van exigir una rectificació. El diari no ho va fer, però sí que va publicar les cartes dels clubs que desmentien els contactes amb Fuentes. Tanmateix, el Madrid i el Barça, cadascú pel seu compte, van decidir d’emprendre accions legals. En primera instància, els jutjats van fixar una indemnització idèntica de 300.000 euros per vulneració de l’honor. En el cas del Madrid, també se’n va fixar una de 30.000 per a un dels seus metges, Alfonso del Corral, tot i que no apareixia esmentat en l’article.

L’editora del diari, Société Editrice du Monde, va recórrer contra les sentències, però sense gaire èxit. L’Audiència de Madrid va avalar la indemnització al club espanyol i al seu metge, mentre que l’Audiència de Barcelona va retallar l’import fins als 15.000 euros en el cas dels blau-grana. Posteriorment, el Tribunal Suprem espanyol va ratificar les condemnes. “La informació no era veraç. No hi va haver prou comprovacions del periodista, que es va limitar a publicar com a certes dades inconsistents i no contrastades que podien representar un descrèdit greu per al Reial Madrid”, deia.

L’autor de l’article, Stéphane Mandard, va lamentar la sentència del Suprem i va afirmar que era un atemptat contra el periodisme d’investigació. “Crec que hi ha una voluntat de matar la premsa que investiga. Hi ha un tabú sobre l’ús del dopatge en el futbol”, va dir. I va afegir: No em penedeixo del que vaig escriure, vaig fer la meva feina i vaig intentar d’arribar al fons de l’afer.”

El conflicte esdevé internacional

El 2014, la justícia espanyola va ordenar l’execució de les indemnitzacions al Reial Madrid i a Alfonso del Corral. Amb els interessos i les despeses judicials, els imports havien augmentat fins als 390.000 euros per al club i 33.000 per al metge. El 2018, el Tribunal de Primera Instància de París va cursar la petició, però Le Monde va portar-ho al Tribunal d’Apel·lació, que, el 2020, va aturar l’execució de les indemnitzacions, tot argumentant que eren contràries a l’ordre internacional francès.

El tribunal assegurava que el Reial Madrid no havia al·legat cap dany patrimonial i considerava que l’impacte de l’article havia estat molt limitat, tenint en compte que Le Monde havia publicat les cartes dels clubs afectats i els mitjans espanyols, de bon començament, havien posat en qüestió la veracitat de la informació. A més, qualificava d’insòlites les indemnitzacions perquè la legislació francesa castiga la difamació amb multes de 12.000 euros o inferiors. En aquest sentit, els jutges van concloure que l’excepcionalitat de les condemnes només cercava un efecte dissuasiu, és a dir, coartar la llibertat d’expressió i de premsa i, per tant, condicionar la participació del diari i de l’autor de l’article en el debat públic en temes d’interès general i rellevància informativa.

El Reial Madrid va recórrer al Tribunal de Cassació, la darrera instància francesa, tot al·legant que els jutges d’apel·lació s’havien extralimitat perquè havien revisat el fons de la sentència del Tribunal Suprem espanyol, en compte d’executar-la directament. A més, defensava que l’import de les dues indemnitzacions no era desorbitat perquè no eren multes o sancions. L’octubre del 2022, el Tribunal de Cassació espanyol va consultar al TJUE si l’execució de la sentència tenia alguna mena d’impacte en la llibertat de premsa.

L’advocat general fa costat a Le Monde

El febrer d’enguany, l’advocat general del TJUE, Maciej Szpunar, va publicar les conclusions del cas i va fer costat al diari francès, en defensa de la llibertat de premsa. De fet, qualificava d’irracionals les indemnitzacions imposades per la justícia espanyola. “Una condemna de pagament d’una indemnització per danys i perjudicis d’una quantia manifestament irracional genera un efecte dissuasiu que afecta tant la llibertat de premsa com la llibertat d’informació”, deia.

Així mateix, Szpunar va justificar la decisió del Tribunal d’Apel·lació de París d’aturar l’execució, tenint en compte l’amenaça que podia representar per al periodista, el diari i el conjunt de mitjans. “El risc d’un efecte dissuasiu que transcendeixi la situació de la persona directament afectada justifica que es denegui el reconeixement i l’execució perquè constitueix una vulneració manifesta i desproporcionada de la llibertat de premsa”, afegia.

Les conclusions de l’advocat general no són vinculants, però normalment els jutges del TJUE les tenen en compte i les incorporen en la redacció de la sentència.

 

L’anomenen “llei de llibertat educativa”. Sempre fan igual. Diuen “llibertat horària” quan parlen d’explotació laboral o “llibertat de mercat” quan encobreixen l’ofec als agricultors o al petit comerç, “llibertat d’expressió” per a justificar l’altaveu a les mentides. Etcètera. Aquesta explícita, conscient perversió, aquest intent d’apropiació per intensa reducció: la llibertat sóc jo, la llibertat és meva, la llibertat com a exaltació de l’individualisme o, més exactament, de l’individu dominant (o amb aspiració de domini).

Perquè la llibertat que canten és la llibertat de mantenir els privilegis. La llibertat d’oprimir, de perseguir. De perseguir una llengua, per exemple i ben concretament. La llengua catalana. I la prohibeixen, i la problematitzen, i la invisibilitzen, i la menystenen, i la ridiculitzen. Si poguessin fer-la desaparèixer de la faç de la Terra, eliminar-ne fins i tot qualsevol rastre, ho farien. I a fe que ho han intentat. Ho han intentat i ho intenten.

Però no poden.

Hi ha un moviment preciós que creix avui, aquí, ara, cada minut que passa. Positiu, decidit, colorista. Té un nom descriptiu i senzill d’això que és, i del perquè, Famílies pel Valencià: “Som famílies que volem que els nostres fills estudien en valencià dins l’ensenyament públic. Exigim a l’administració pública que garantisca aquest dret, en perill amb la normativa actual”, expliquen. Han fet un manifest on demanen, u) que, si es fa la consulta, les famílies marquin sí al valencià; dos) que es pugui estudiar plenament en valencià; i tres) que es derogui la llei anomenada “de llibertat educativa”. Simplement, reclamen que es reconegui l’obvietat: que “la proporció d’assignatures que vehicularà cada llengua durant les diferents etapes educatives” és una decisió que ha de quedar en mans de professionals docents, lingüístics i pedagògics. Igual com “confiem en el personal sanitari per receptar el millor remei contra les malalties”, raonen. Tan sols tres dies després de compartir el seu manifest ja hi ha més de cinc mil adhesions. I continuen.

El juny passat, PP i Vox van aprovar una llei que ataca la igualtat d’oportunitats i que, això que expliquen les famílies que es comencen a mobilitzar, assenyala i posa en perill l’ensenyament en valencià. Directament. Denominar-la llei de persecució educativa, o llei de vergonya educativa, o “ley de los servidores de Madrid” hauria estat, potser, massa directe. I en diuen, amb aquella barra que gasten, “llei de llibertat educativa”. Perquè resulta que ara, afirmen, les famílies tindran la llibertat d’escollir: podran votar si la mainada estudia química o si l’alliberen d’una assignatura tan difícil que, al capdavall, no serveix per a res; votar perquè es puguin saltar les classes de gimnàstica, que cansen; votar que enguany no facin matemàtiques i que després ja ho veurem; que els xiquets no hagin de compartir aula amb les xiquetes, que els distreuen, o viceversa; que a la classe del meu fill no hi hagi pèl-rojos; que a veure quina altra barrabassada se m’acut.

Oh, no era això? Llibertat educativa, no? Ah, no? Que l’única cosa que pretenen sotmetre a votació de les famílies és el valencià? Ves quin cas.

(A votació, de veritat, això diuen que volen fer abans de Nadal: una fantasmagòrica votació electrònica, i d’interpretació fantasmagòrica, per a posar en qüestió l’ús del valencià als centres d’ensenyament, i obviant, de passada, els òrgans de participació de les famílies en la vida dels centres educatius.)

En fi. La llibertat. Hi ha aquell episodi famós de José María Aznar, el personatge que havia estat president espanyol. Era l’any 2007, li donaven una medalla en un acte d’empresaris del vi castellans i entre glop i glop es va anar animant i va dir coses com que ell mai (mai!) no bevia res que no fos vi, o, sobretot, allò altre contra les campanyes per a reduir els accidents a les carreteres: que qui m’ha de dir a mi (a mi!) les copes de vi que he de beure o que no he de beure (rialleta etílica), i que deixa’m que les begui tranquil, que en això consisteix la llibertat.

Doncs no. La llibertat no “consisteix” en això que predicava aquell Cid de la caspa (que no m’ho invento jo, que n’he vist la foto: que un dia, en anguniosa sublimació de mancances, l’homenet es va fer retratar disfressat amb cota de malla i tot!), no es redueix a aquesta interessada apologia del menyspreu pels altres, del bé comú. No. Pot ser això que prediquen els trumpistes d’ahir i d’avui, aquest egoisme del privilegi, aquest dret autoatorgat d’esclafar els que consideres per sota teu (per color, per nació, per sexe, per classe social, pel que sigui), pot ser un eslògan publicitari de cotxes, de tampons, de begudes enllaunades, pot ser el nom d’un partit ultra, o pot ser tota una altra cosa. Pot ser, per exemple, pot ser si volem que sigui, aquella completesa que ens dibuixava fa uns anys en Josep Maria Terricabras: “La moneda que m’agradaria fer córrer és la que tingués per una cara la igualtat i per l’altra la llibertat”. I també: “Estic clarament en contra de l’expressió aparentment liberal i massa ben acceptada per la majoria que diu: ‘La meva llibertat comença on acaba la de l’altre’. I jo em pregunto: i si la de l’altre no s’acaba mai? El que vull defensar és la igualtat de la llibertat. Per això dic: ‘La meva llibertat comença on comença la de l’altre’. O les llibertats comencen juntes, o alguna és llibertat sotmesa.”

Aquesta evidència.

 

La Maria i el Pasqual feia temps que conversaven per internet. Abans de la primera cita, ella li va dir: “El dia que ens veiem, a mi m’agradaria que em fessis una abraçada d’aquelles que t’arriben a l’ànima.” Ell li va demanar que quan caminessin junts en la primera trobada, ella li agafés la mà. I així va ser.

La Mercè és monitora de sardanes i va conèixer en Ramon el dia que ell s’hi va adreçar per millorar la seva tècnica. I practicant la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, es van enamorar. I fins avui.

Aquestes dues dones i aquests dos homes passen dels seixanta anys i els vaig conèixer escoltant l’entrevista que Roger Escapa els va fer a El suplement, de Catalunya Ràdio, ara fa uns dies, en un d’aquells moments radiofònics d’alta qualitat que et deixen clavat a la cadira perquè traspuen una calma i una honestedat cristal·lina, insòlita entre tanta informació política, banal i catastròfica. Hi ha esperança, vaig pensar, metre les llàgrimes em rodolaven galtes avall. Avui en dia, girats endins com estem per culpa de les nostres neurosis, amb les nostres ànimes baldades d’estrès i compromisos, a voltes tan corsecats i tan esmaperduts, que una història que ve de fora ens emocioni és ben bé com trobar or. L’amor, quina cosa tan estranya; segurament la cosa més senzilla i que més compliquem amb els nostres tarannàs torturats d’estúpids mortals. L’amor, protagonista de tants versos de poetes, de tantes narracions cinematogràfiques, dramatúrgiques, novel·les, de tantes obres d’art i tan habitual com a tema central a les consultes de psicòleg. L’amor, capaç de propulsar-nos per damunt de tots els mals, de fer-nos levitar pels dies plàcids, plens, però també capaç de sepultar-nos en les nostres pròpies ruïnes quan se’ns en va, quan el trenquem o quan per por el deixem escapar. Perquè, si hi ha una veritable enemiga de l’amor, és la por. Gràcies a la ciència sabem què passa al nostre cos quan ens enamorem, sabem que es disparen la serotonina, les endorfines i la dopamina i que, per uns dies, unes setmanes o uns mesos, ens fan veure-ho tot més lluminós i aconsegueixen que malgrat les nostres apaties habituals, tornem, ni que sigui breument, a deixar pas a la il·lusió vital. També és gràcies a la ciència que sabem que el nostre cos està format per gairebé un 70% d’aigua, però la ciència no diu una veritat com un temple, si podem afirmar que som un 70% d’aigua, hem d’assumir també, malgrat que no estigui escrit enlloc, que estem fets en un 90% de por. D’una por que no tenim en néixer, però que anem acumulant cos endins amb el pas dels anys. Tenim a dins una por que se subdivideix en moltes pors petites que fan niu pels racons i els plecs de la nostra ànima fins a tornar-se una bola tan densa, tan pesada, que acaba alçant murs de protecció que fan que ens creguem asimptomàtics de l’amor o que directament ens proposem de fugir-ne perquè ja sabem que, després dels dies meravellosos, vindrà la patacada. Vivim en una era que s’ha entestat a batejar nous conceptes, on tot el que abans era inefable ara té un nom, i sí, també hem posat títol a aquesta por de l’amor: se’n diu filofòbia. Les causes d’aquest fenomen són una desfilada d’experiències acumulades que tenen forma de fracàs, de vulnerabilitats, de vergonyes, de traumes, d’aversió al rebuig, d’autoboicot o d’autocàstig; en definitiva, és el pànic irracional d’estimar o de ser estimats profundament.

En fugim o el perseguim, l’amor no pot deixar-nos indiferents, és el motor de tots els sentiments, l’emoció més planerament complexa, la que té el poder de fer passar pel mateix arc rics i pobres, l’emoció que no fa distinció de gèneres, ni d’edat, ni d’ètnia. Pot fer-nos persones millors o bé corcar-nos fins a convertir-nos en aspersors de fel i de rancúnia; l’amor rere les més grans venjances, l’amor fent perdre el cap als més assenyats, l’amor rere els actes més preciosos i també rere els més estúpids.

A mesura que ens fem grans, anem aprenent que no n’hi ha prou amb estimar-se molt, que el que sentim a primera vista s’esberlarà si no hi posem cura i pràctica. Aprenem també que els complements circumstancials seran determinants i que, per més amor que hi hagi, la llunyania, les maneres de ser, la no coincidència en el temps propici entre dues persones poden deixar estroncada la prometedora història entre dos amants que semblaven fets per estar plegats fins al seu últim alè. Però, és clar, una cosa és saber-se la teoria i l’altra és posar-la en pràctica, i aquí és on sovint tots suspenem talment com ens passa amb l’examen de conduir, que no solem sortir-nos-en bé a la primera. I com que, a més, hem crescut assumint que l’amor és cosa de la joventut, si ens hem estimbat en plena edat adulta, si som solters, divorciats o vidus a certa edat, acabem per concloure que l’amor ja no fa per nosaltres. I així ens tornem éssers resignats a no estimar mai més, fent fora els qui se’ns acosten, empaitant els qui ens defugen, picant a la porta dels qui no ens deixen entrar o bé ignorant els missatges dolços dels qui s’han enamorat de nosaltres.

De totes aquestes pors que portem a dins, n’hi ha una que m’han confessat uns quants dels meus amics de més de seixanta anys, la por de quedar-se sols, de transitar en solitud i aïllament els seus darrers dies. És una por que, als qui estan malament en parella, els porta a aguantar el matrimoni, malgrat que ja no són feliços, només perquè no volen morir sols. Val més boig conegut que savi per conèixer, solen dir per reafirmar la seva manca de coratge, la seva escassa esperança… Als qui estan sols, aquesta por els porta a concloure que van tard, que per a ells ja han passat tots els trens carregats de dies i moments excitants, que per més que busquin no trobaran ningú amb qui tornar-se a il·lusionar plegats.

Va ser per tot això que em van emocionar les històries d’amor del Pasqual, la Maria, el Ramon i la Mercè, perquè són la clara mostra que, del futur, no en sabem res, i que malgrat que sempre que mirem els dies que vindran ho fem amb un pessimisme estúpid, a voltes, la vida, en el moment menys esperat, tal vegada anys abans de replegar-nos per sempre, ens guarda un tomb on tornar a viure el que ja crèiem que no mereixíem. Com la meva amiga que s’ha tornat a enamorar tot just començar la seva cinquantena. Com el meu pare, ja jubilat, que va afrontar el seu temor de viure sol, que va sanar el dolor de les males experiències amoroses i quan començava a estimar-se de debò, quan es va acceptar amb totes les seves llums i les seves ombres, va topar-se amb la dona que ara li omple la vida i el fa encara més feliç. Com el meu amic que està agafant coratge per dir adeu a una dona amb qui ja no s’estimen i es llançarà al buit del destí, perquè, malgrat la por, sap que cal buidar la vida d’allò que ja no ens serveix perquè hi pugui entrar el que ens serà adient en una nova etapa.

L’amor romàntic està sota revisió, i fem bé d’esbudellar-lo per eliminar-ne els preceptes més corcats que ens tenallen i no ens deixen ser lliures per viure amors, sans, però malgrat que hàgim desterrat la forma caduca d’allò romàntic, que bonic, i que preciós sentir aquell neguit feliç abans de la trobada amb qui ens ha enamorat, quin regal, coi, quin regal allò de notar les papallones a la boca de l’estómac. I quina gran lliçó d’humilitat, l’amor, que ens regala l’oportunitat de ser humils i vulnerables en una societat de postulats inamovibles i d’egos massa construïts. Quin aprenentatge, l’amor, que ens fa dubtar de tot allò de què cal dubtar, a voltes, que ens fa fer allò que havíem jurat que no faríem mai, que ens recorda que viure és meravellós malgrat tots els malgrats. Perquè potser després vindrà el dolor, però si patim és perquè hem viscut, perquè com diu Enric Casasses: “No haver-te conegut / seria terrible. / Però terrible terrible. /I no ho sabria. / A sobre, no ho sabria.”

 

Ha arribat la tardor i, per tant, el dia s’escurça. Però encara no és el moment de canviar l’hora. Quan serà, exactament? El 27 d’octubre a la matinada és quan els rellotges s’hauran d’endarrerir una hora: a les tres passaran a ser les dues. Molta gent es demana quan es fa aquest canvi perquè, de fet, tot i dormir una hora més, els dies encara seran més curts: les hores de llum es redueixen i a les sis ja serà fosc.

Serà l’últim canvi d’hora?

Aquesta modificació horària s’aplica a tots els països de la Unió Europea, en compliment d’una directiva general. Tanmateix, a causa de les discrepàncies que hi ha de fa temps sobre aquest afer, l’estiu del 2018 la Comissió Europea va fer una consulta pública no vinculant per a saber què en pensaven els ciutadans, les parts interessades i els estats.

Els resultats van ser prou clars: dels 4,6 milions de respostes, el 84% volia eliminar el canvi d’hora, i una àmplia majoria, el 64%, volia tenir permanentment l’horari d’estiu. El canvi es va aprovar, però el març del 2019 el Parlament Europeu va votar d’ajornar-ne la resolució definitiva.

Més enllà d’Europa, qui ja ha fet passos per posar fi a aquesta modificació horària són els Estats Units. Una setmana després d’haver canviat l’hora, van proposar de fer desaparèixer aquesta normativa. El senat va aprovar per unanimitat de suprimir el canvi d’hora i tenir tot l’any l’horari d’estiu.

Marco Rubio, el senador republicà que va impulsar el projecte de llei, diu que és una de les qüestions que té més consens i creu que, amb aquesta mesura, es permet a la població de passar més temps a l’aire lliure horabaixa. De totes maneres, la normativa preveu que els territoris que fins ara no canviaven d’horari, com ara Hawaii i bona part d’Arizona, continuïn igual i mantinguin el d’hivern tot l’any.

I nosaltres, tindrem l’horari d’estiu o el d’hivern?

Si finalment s’elimina el canvi, no és clar quin horari prevaldrà, si el d’estiu o el d’hivern. A l’estat espanyol es va crear una comissió d’experts que s’havia d’encarregar de decidir-ho, però encara no ha arribat a cap acord concloent.

Hi ha opinions diverses sobre quina és la millor opció, però segons el baròmetre del CIS del mes d’abril de 2022, un 65,6% dels enquestats volia posar fi al canvi horari i gairebé un 71% volia mantenir el d’estiu. Alguns beneficis que s’hi associen són més hores de llum a la tarda i un impacte positiu en el lleure i el turisme.

Per una altra banda, hi ha sectors que opten per l’horari d’hivern, que evitaria que durant els mesos de fred hi hagués zones en què no es fes de dia fins a les nou o les deu del matí, cosa que voldria dir començar la jornada laboral o entrar a l’escola a les fosques. La iniciativa ciutadana Reforma Horària defensa en el dictamen del Consell Assessor per a la Reforma Horària que s’ha de mantenir el mateix horari tot l’any i que ha de ser el d’hivern.

El motiu principal és que la llum al matí és un sincronitzador important i, amb aquest horari, l’activitat de la gent s’ajusta més a les hores de sol. “La llum al matí afavoreix la sincronització del rellotge circadiari, millora l’humor i ajuda a avançar la son. En cas contrari, la manca de llum al matí afavoreix que s’endarrereixin els ritmes circadiaris. Aquest endarreriment en un país d’horaris ja tardans, com el nostre, encara originaria tendència a allargar-los més”, diu el text.

La plataforma, que treballa per impulsar canvis horaris que permetin de gaudir de més llibertat en la gestió del temps, també diu que un canvi d’horari altera el rellotge intern. Alerten que, encara que el canvi sigui tan sols d’una hora, el cos triga uns quants dies a resincronitzar-se. Aquests efectes sobre el sistema circadiari afecten més la gent gran i els infants, atès que tenen un rellotge intern menys flexible.

El canvi horari espanyol, un cas únic al món que prové del nazisme

Cinc trucs per a adaptar-se millor al canvi d’hora

Molta gent té molèsties amb el canvi d’hora, però hi ha unes regles senzilles que poden ajudar a millorar les sensacions del cos. Durant els primers dies després del canvi d’hora, hi ha qui té símptomes tan diversos com irritabilitat, disminució de la son, fatiga diürna i reducció de la funció immunitària. Us oferim cinc consells que us poden ajudar a adaptar-vos-hi:

1. Mantingueu un patró de son regular abans i després del canvi d’hora. És especialment important de llevar-se a una hora regular al matí, atès que el cos allibera cortisol per estar més alerta. A mesura que avança el dia, us sentireu com més va més cansats, perquè els nivells de cortisol disminueixen i limiten l’impacte del canvi d’hora al vostre son.

2. Acostumeu gradualment el vostre cos a la nova hora canviant a poc a poc l’horari de son durant una setmana aproximadament. Canviar l’hora d’anar-se’n al llit uns 10-15 minuts abans o després cada dia ajudarà el cos a adaptar-se sense problemes a la nova hora i a reduir el trastorn.

3. Gaudiu de la llum del sol al matí. La llum del matí ajuda el cos a adaptar-se més ràpidament i sincronitza el rellotge corporal; en canvi, la llum de la tarda endarrereix el rellotge. La del matí també millora l’estat d’ànim i l’estat d’alerta durant el dia i ajuda a dormir millor a la nit.

4. Eviteu la llum brillant a la nit. Això inclou la llum blava dels telèfons mòbils, les tauletes i més dispositius electrònics, que pot endarrerir l’alliberament de l’hormona de la son, la melatonina, i el rellotge intern. Un ambient fosc és més adequat per a dormir.

5. Mantingueu un patró d’alimentació regular. Uns altres senyals ambientals, com ara el menjar, també poden ajudar a sincronitzar el rellotge corporal. Les investigacions han demostrat que l’exposició a la llum i l’alimentació a l’hora adequada poden ajudar els rellotges principal i perifèrics a moure’s a la mateixa velocitat. Compliu els horaris dels àpats i eviteu de menjar tard.

 

El braç armat del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs), les Brigades Ezzeldin al-Qassam, ha reivindicat l’atac d’ahir a l’estació de tramvia del barri de Jaffa, al sud de la ciutat de Tel-Aviv, on van morir set persones.

“Mentre l’ocupació continuï exterminant el nostre poble i els nostres nens a Gaza, s’acostumarà a veure els seus morts als carrers de les nostres ciutats ocupades”, ha dit el braç armat de Hamàs en un comunicat.

Muhammad Jalaf Saher Regev i Hassan Muhammad Hassan Tamimi, d’uns vint anys i residents de la ciutat cisjordana d’Hebron, eren membres de la milícia palestina. Van ser neutralitzats per la policia després del tiroteig.

El comandant de la policia del districte de Tel-Aviv, Haim Sergof, va explicar que els dos atacants van pujar a bord del tren, on van efectuar uns quants trets. Tot seguit, van baixar del vagó i van continuar disparant al carrer.

El ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, ha confirmat aquest dimecres que Lev Kreitman, supervivent de la massacre perpetrada per la milícia al festival de música Nova en els atacs del 7 d’octubre, va aconseguir abatre un dels autors.

La nova presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, ha insistit que l’estat espanyol ha de disculpar-se públicament per haver perpetrat la conquesta de l’any 1519. Sheinbaum ho ha dit en la seva primera conferència de premsa com a presidenta.

S’ha referit a la carta que l’ex-president Andrés Manuel López Obrador li va enviar l’any 2019, on sol·licitava que demanés perdó pels crims comesos durant la colonització del país. Felipe VI mai no ha respost carta, i aquest va ser el motiu pel qual no va ser convidat en la presa possessió d’ahir.

Segons Sheinbaum, la carta era privada i la resposta també havia de ser a través d’una missiva privada, encara que no hi estigués d’acord. “El tema aquí és que no només no contesta, sinó que es fa pública aquesta carta i després ve una campanya tremenda contra Mèxic”, ha dit.

Pocs dies abans de deixar el càrrec, López Obrador va apujar el to contra Espanya i va acusar Sánchez de faltar al respecte a la nova presidenta de Mèxic perquè, segons López Obrador, el president espanyol havia insinuat que la decisió de convidar el monarca espanyol va ser seva, i no pas de Sheinbaum.

Sheinbaum: “La disculpa pública davant d’atrocitats del passat engrandeix els pobles”

La presidenta de Mèxic ha expressat davant de la premsa que les disculpes engrandeixen els pobles. “Nosaltres diem que la disculpa pública davant d’atrocitats del passat engrandeix els pobles, engrandeix els governs, no és qüestió de ficar sota la catifa un fet com aquests, sinó dir que va passar i no volem que torni a passar, com el cas del 2 d’octubre de 1968”, ha dit en referència a la massacre de Tlatelolco, on les forces armades mexicanes van reprimir violentament una manifestació d’estudiants i van causar la mort d’entre tres-centes i quatre-centes persones.

Rosa Icela Rodríguez, disculpant-se públicament per la matança del 1968 (fotografia: EFE / Sáshenka Gutiérrez).

Sobre l’episodi del 1968, la secretària de Governació del nou executiu de Sheinbaum, Rosa Icela Rodríguez, ha expressat, en nom de l’estat mexicà, una disculpa pública a tota la gent que va perdre éssers estimats o les víctimes dels crims que es van perpetrar.

Tot i haver tornat a demanar unes disculpes a Felipe VI, Sheinbaum ha considerat que la relació amb l’estat espanyol és bona, tot i que ha insistit que el govern mexicà sempre defensarà que Espanya ha de disculpar-se. “Nosaltres creiem que primer ha de recapacitar”, ha dit, tot recordant que hi ha països europeus o el Vaticà que ja han expressat públicament les disculpes.

Rebaixar “les hostilitats” entre els partits independentistes i perseverar en l’estratègia de negociació a Madrid són dues de les apostes que Junts ha inclòs en les ponències que es debatran en el congrés de final de mes a Calella. Un congrés en què es consagrarà orgànicament el lideratge de Carles Puigdemont i en què la direcció s’ha proposat evitar la divisió interna, arribant-hi amb un pacte per renovar la cúpula amb una candidatura tancada i blocada que eviti el vot de càstig entre sectors. Els afiliats han rebut avui les propostes dels equips redactors per a les tres ponències: l’estratègica, la de model de país i l’organitzativa. En l’estratègica, Junts advoca per treballar per aconseguir una “nova unitat”. Per això, apunta que si “la societat civil independentista” impulsés una “entitat paraigua” per a aglutinar partits, organitzacions i entitats, amb l’objectiu de “facilitar” la definició d’una estratègia compartida, Junts s’hi adheriria. Al mateix temps, el partit pretén ampliar la seva base vinculant-hi els partits amb qui ja s’ha presentat conjuntament a les eleccions, com és el cas de Demòcrates de Catalunya. En aquest sentit, en la ponència organitzativa estableix que es crearà un espai anomenat Fem-ho Junts per permetre que participin al partit i al mateix temps es preservi la seva identitat. “Un espai amb la voluntat de ser un paraigua sota el qual totes aquelles formacions que ho vulguin podran sincronitzar les seves accions i objectius”, diu.

Preveuen, de fet, dues vies formals per regular aquesta relació amb altres partits: la de la col·laboració, a partir de la signatura d’un conveni, o la incorporació amb un format de persona jurídica amb un acord que negociaran, per part de Junts, el president i el secretari general. D’altra banda, Junts també preveu eliminar el requisit de sis mesos d’antiguitat per als càrrecs del partit, de manera que això faria possible que formessin part de l’executiva dirigents amb ascendència com Toni Castellà. Junts també accepta la doble militància i, en cas que els dos partits en qüestió es presentin per separat en unes eleccions, podrà suspendre de militància les persones que participin de les dues organitzacions i puguin tenir un conflicte d’interessos.

Entesa a Junts per a evitar una fractura amb el relleu de Borràs

Com es preveia, Junts ratificarà la seva estratègia negociadora a Madrid. “El que ha de fer el senyor Sánchez és parlar directament amb Junts” , deia Carles Puigdemont en una intervenció davant dels diputats, aquest matí, a Waterloo. La ponència estratègica assenyala que la prioritat de Junts en la política espanyola no serà mai afegir-se a un bloc per beneficiar un partit espanyol, no se sent part de cap majoria parlamentària estable, i dona per acabada l’etapa del catalanisme regeneracionista. “És evident que Espanya és irreformable després d’un segle d’estar-ho intentant”, afirma. Junts no refusa la negociació amb l’estat però assegura que no regalarà els seus vots per mantenir un govern a Madrid a canvi de res, sigui del color que sigui. Aposta per confrontar-se amb el PSOE i el PSC “denunciant els seus incompliments sistemàtics i les falses promeses”, i mantenir “en tensió” els governs espanyol i català.

La fundació que podria liderar Borràs

Junts preveu vincular-se a una fundació a la qual no posa nom i que anomena, en majúscula, “la Fundació”. Aquest és l’organisme que, tal com va explicar VilaWeb, podria presidir l’actual presidenta del partit, Laura Borràs, amb la previsió que Puigdemont la rellevi en el càrrec. La fundació es regirà per un patronat nomenat per la direcció del partit a proposta del president. Els seus membres s’escolliran “per la seva trajectòria política o per la seva activitat intel·lectual o acadèmica” i hauran de representar les diverses sensibilitats del partit. El patronat escollirà la presidència i la direcció executiva de la fundació. El president o presidenta i un altre membre de la fundació seran membres nats de l’executiva de Junts. Borràs, de fet, havia transmès a Puigdemont la seva voluntat de mantenir-se en la direcció. Els objectius de la fundació són crear un espai de pensament per a “l’independentisme transversal”, recollir els punts de vista territorials, sectorials i de pluralitat ideològica, i promoure seminaris, publicacions i altres activitats. També pretén guiar i promoure la formació de quadres i d’incorporar joves a l’activitat política.

El grup socialista del congrés espanyol ha presentat una proposició no de llei on demana al govern espanyol, dirigit precisament pel PSOE, que impulsi “mesures destinades a garantir l’ús de les llengües oficials de l’estat a les delegacions del govern espanyol” a Catalunya, el País Valencià, les Illes, el País Basc, Navarra i Galícia. En concret, l’insta a “continuar millorant la formació del personal” i a “continuar focalitzant aquest esforç en els llocs d’atenció al públic”. Aquest gest arriba en vistes de l’aprovació del pressupost espanyol, amb què els socialistes es volen assegurar el vot de Junts per Catalunya.

La iniciativa recorda que l’article 3 de la constitució espanyola reconeix la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques de l’estat espanyol i ha de ser objecte d’especial respecte i protecció i que els estatuts d’autonomia de Catalunya, País Valencià, les Illes, País Basc, Navarra i Galícia recullen la previsió.

“La pluralitat lingüística i cultural forma part de la identitat d’Espanya com a nació”, sostenen els socialistes, i afegeixen que les administracions públiques tenen el deure de respectar i de protegir les llengües oficials.

En aquest marc, recorden que el dret a la igualtat de tots els espanyols davant la llei “impedeix la discriminació per raó de naixement, raça, religió, entre més”. I, per tant, diuen que els poders públics també han de “garantir el lliure exercici dels drets lingüístics dels ciutadans que viuen a les comunitats amb més d’una llengua oficial” de manera que puguin exercir els drets d’opció lingüística en els termes previstos per l’ordenament jurídic.

La iniciativa també recorda que l’estat espanyol té assumits compromisos internacionals mitjançant la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, i que el Tribunal Constitucional (TC) espanyol té jurisprudència sobre el fet que en els territoris que tenen cooficialitat lingüística les llengües oficials són d’ús normal i produeixen plens efectes jurídics. “L’ús per part dels particulars de qualsevol llengua oficial té plena validesa jurídics en les relacions que mantinguin amb qualsevol poder públic radicat en aquest territori”, diuen en l’escrit.

Per tot plegat, segons la iniciativa, “és necessari continuar reforçant l’ús de les llengües oficials de l’Estat mitjançant la formació de personal que presta serveis a les delegacions del govern en aquells territoris amb llengua específica, així com focalitzar i centrar esforços especialment en els llocs d’atenció al públic”.

Un informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau assenyala que els tres principals bancs espanyols, el Santander, el BBVA i Caixabank, han finançat amb més de quatre mil milions de dòlars les empreses armamentístiques que venen subministraments a l’exèrcit israelià per a atacar Gaza. En concret, diu que el Santander ha prestat 2.442 milions, el BBVA, 1.500 milions, i Caixabank, 110 milions. Al rànquing també hi ha Ibercaja, Banco Caminos i Banca March.

Després d’haver analitzat 3.606 operacions financeres efectuades aquests darrers anys (classificables en línies de crèdit, préstecs corporatius, subscripció de bons i compra d’accions) i que s’han produït entre empreses i entitats financeres a escala internacional i de l’estat espanyol, el Centre Delàs ha identificat dotze entitats financeres espanyoles que financen les empreses armamentistes.

Exportacions d’armes a Israel

En el nou informe, centrat en la matança de Gaza, s’estableixen i documenten les connexions que hi ha entre les exportacions d’armes de diferents estats a Israel aquests darrers deu anys, les empreses d’armes que les produeixen i els bancs que les financen. La investigació del Centre Delàs d’Estudis per la Pau es refereix a aquestes entitats financeres com a “Banca Armada” i identifica els vincles amb la matança a Gaza, tot apel·lant a la responsabilitat que emana de la injecció de recursos econòmics de les entitats financeres a empreses que venen armes que són utilitzades per l’exèrcit israelià a Gaza i la resta de territoris palestins.

A l’informe, es documenten un seguit de casos d’ús recent d’armes i municions concretes a Gaza, el nombre de víctimes que han causat i les empreses que les han fabricat i transferit a l’exèrcit d’Israel. La majoria dels casos estudiats corresponen al període que va del 7 d’octubre de 2023 fins a l’actualitat, si bé s’han inclòs alguns casos previs atesa la rellevància, per exemple, perquè són subjectes d’investigacions per crims de guerra.

“Tenint en compte que la majoria de la població espanyola se solidaritza amb la lluita del poble palestí i s’oposa fermament al genocidi a Gaza, els bancs que amb els seus diners i els dels seus clients donen suport al complex militar i industrial israelià han d’assumir-ne la part de responsabilitat i cancel·lar totes les operacions que puguin anar relacionades amb els crims de guerra comesos per l’exèrcit israelià”, declara Max Carbonell, investigador del Centre Delàs i coautor de la publicació.

El BBVA i el Santander, pioners en el finançament de la indústria armamentística

El periodista Patrick Radden Keefe va impactar el periodisme el 2018 amb la publicació del llibre No diguis res, un retrat precís i complet del conflicte dels Troubles d’Irlanda del Nord. El 2019 va guanyar el premi Orwell de no-ficció política, va ser considerat un dels millors llibres de l’any i, entre els de no-ficció, un dels millors de la dècada. Gairebé sis anys després, No diguis res s’ha convertit en una sèrie de televisió que s’estrenarà el 14 de novembre a Disney+ a tot el món, i a Hulu als Estats Units.

Keefe ha estat entrevistat per la revista Vanity Fair, que també en publica les primeres imatges. “Si haguessis de fer una adaptació completament lleial al llibre, pàgina a pàgina, probablement no seria gaire bona”, diu l’autor, que explica que s’han passat gairebé tant de temps fent la sèrie com el temps que va trigar a escriure el llibre. Gairebé sis anys per a transportar la intriga i el ritme trepidant de No diguis res en nou episodis de televisió que, segons diu Keefe, segueixen la seva pròpia direcció.

First big piece on SAY NOTHING @VanityFair with a lot of new details about the series, premiering on @hulu in the US and @DisneyPlus everywhere else on November 14. https://t.co/HNR1R4MidI

— Patrick Radden Keefe (@praddenkeefe) October 2, 2024

Comença amb una recreació dura de la desaparició de Jean McConville, una dona de Belfast nascuda en una família protestant però que es va convertir en catòlica per a casar-se amb el seu marit. Tot seguit, salta anys endavant, amb una Dolours Price, militant de l’IRA, ja gran participant en les entrevistes del Projecte Belfast, la investigació de memòria oral sobre els Troubles que va promoure el Boston College. Aquesta entrevista serà el punt de partida perquè vegem com Dolours Price i la seva germana Marian van acostar-se a l’IRA de joves després d’haver tastat de prop la intransigència britànica.

“Aquesta sèrie tracta tant el romanticisme de les polítiques radicals com del cost d’aquestes polítiques. Tracta de joves que volen canviar el món i que pensen que la violència és l’única manera de fer-ho”, diu Josh Zetumer, autor de la sèrie, que ha tingut Keefe com a productor executiu i Michael Lennox (Derry girls) com a director. “Volem capturar l’energia de com se sent quan ets un adolescent o amb prou feines ets a la vintena i quedes atrapat en una causa”, afegeix Zetumer.

Patrick Radden Keefe: “El periodisme et dóna llicència per a ser ingenu”

Una diferència significativa entre la sèrie i el llibre és que, al llibre original, Keefe manté una distància extrema dels dos bàndols en conflicte i els exposa tots dos sense complexos. A la sèrie, el narrador és algú que dóna suport a Dolours Price, i veiem recreacions de la seva vida. És per això que Keefe va haver de recuperar les seves fonts per a tenir més context de les persones que apareixen i enriquir-ne els personatges. També s’ha tingut cura perquè els guionistes no fossin aliens al conflicte i hi han tingut irlandesos com Joe Murtagh, autor de The woman in the wall.

“Aquesta història és la meva història”, diu Lola Petticrew, que interpreta la versió juvenil de Dolours Price. Va néixer i créixer a Belfast, i durant tota la vida ha sentit a parlar de les germanes Price. “Com a jove que encara viu aquí, sempre hi ha la pregunta persistent de com ens enfrontem al nostre passat i com ens sanem i continuem endavant, i construïm alguna cosa que esperem que sigui molt millor per a la generació que ve”, afegeix.

Arran de la proposta de participar en la sèrie, Petticrew va llegir el llibre per primer cop i el va devorar en només tres dies. “Va ser una lectura increïblement dura, però vaig pensar que el llibre era bell”, diu, i admet que va haver d’interrompre-la un parell de vegades perquè esclatava a plorar. “Havia llegit molts llibres sobre els Troubles, i a vegades, quan la gent que no és d’aquí n’escriu potser passen per alt la realitat, però això no passa amb el llibre d’en Pattrick”, afegeix. La sèrie se centra en unes dones que es van veure involucrades directament en el conflicte, i com s’aborda el conflicte intern pels marcs morals, la passió per la seva causa política, i la brutalitat dels seus mètodes a mesura que pren més lideratges a l’IRA. “Alguna gent veurà la Dolours com una heroïna, i uns altres, no. Però crec que ens dóna la capacitat d’intentar entendre per què una gent en aquest període de temps concret van prendre les decisions que van prendre, i com els va afectar el trauma a les seves vides”, diu.

Patrick Radden Keefe, molt intrigat per Catalunya

La sèrie comença de la mà de Dolours, però progressivament avança cap a la història de la seva germana Marian i la de Brendan Hughes, que interpreta un altre actor de Belfast, Anthony Boyle. També hi té un gran protagonisme Gerry Adams, durant gairebé trenta-cinc anys cap polític del Sinn Féin, que és interpretat per Josh Finan i Michael Colgan en dues línies temporals diferents. La sèrie el mostra com l’arquitecte dels actes de violència més grans de l’IRA i el promotor de la transició cap als acords de pau. De tots els protagonistes d’aquells fets històrics, Adams fou l’única persona que es va negar a parlar amb Keefe quan preparava el llibre, i cada episodi de la sèrie de televisió s’acaba amb el següent missatge: “Gerry Adams sempre ha negat haver estat membre de l’IRA o haver participat en cap acció violenta relacionada amb l’IRA.”

“Volia mostrar la humanitat d’Adams tant com de la resta. Això és el que és interessant d’Adams: a la història, se’l pot veure com menteix i traeix; però al mateix temps, és l’arquitecte de la pau. Si no fos per ell, els Troubles potser continuarien, i des d’una perspectiva narrativa, és una de les grans ironies”, diu Keefe.

Ja s’ha publicat el vídeo promocional del documentari Gonzalo Boye. El enemigo público (Indie Cinema), dirigit per Sebastián Arabia, que s’estrenarà el 4 d’octubre a Filmin. El film arriba dos mesos abans que comenci el macrojudici a l’Audiència espanyola pel qual la fiscalia li demana nou anys i mig de presó i la inhabilitació com a advocat, per l’acusació d’emblanquiment de diners del narcotràfic i falsedat documental. A Gonzalo Boye. El enemigo público l’advocat explica amb tota mena de detalls, amb enregistraments i converses telefòniques inclosos, com el van anar incriminant en una gran causa contra el narcotràfic a mesura que la defensa dels exiliats catalans a les jurisdiccions europees anava donant fruit.

Sebastián Arabia manté el format del film Boye (2016) amb què va difondre la història d’un advocat xilè força desconegut aleshores però que ja havia tingut a les mans casos importants, com la representació d’una víctima de l’11-M, o la querella contra Israel pel bombardament del barri d’Al Daraj, a Gaza, el 2002, o contra els assessors del president George W. Bush per haver dissenyat una falsa estructura jurídica que emparava Guantánamo, o per haver participat en l’equip jurídic d’Edward Snowden…

Gonzalo Boye, en català i emocionat, presenta batalla contra Espanya

En aquell primer film, Boye mirava a càmera i explicava qui era, com havia acabat condemnat i empresonat pel segrest de l’empresari Emiliano Revilla a càrrec d’ETA sense que ell hi tingués res a veure; i també que havia aprofitat els set anys de presó per estudiar dret i entendre com era possible que el condemnessin, i que va entendre que a l’Audiència espanyola ningú no és innocent si no es demostra el contrari, sinó a l’inrevés: els has de convèncer que no ets culpable.

En aquest altre film, que es presenta com una continuació d’aquell, Boye també mira a càmera mentre respon a les preguntes que li fa el director. El director va parlar de les “adversitats” que havien hagut de superar ell i el seu equip a l’hora de fer aquest film: portes tancades, advertiments, amenaces de mort, problemes de finançament i de distribució, i fins i tot algun sabotatge.

El director de ‘Boye, el enemigo público’ revela amenaces de mort, pressions i sabotatge

El grup musical Cactus ha criticat el president de la Generalitat, Carlos Mazón, perquè ha utilitzat una cançó seva en un vídeo promocional per donar el títol de català a qualsevol persona que hagi aprovat l’assignatura de valencià des del curs 2008/2009 en l’educació obligatòria, batxillerat o FP, sense necessitat d’acreditar-ne el nivell. Mazón ha penjat un vídeo a totes les seves xarxes socials on se’l veu signant el decret que permet la concessió automàtica dels títols i amb la cançó “Ens veiem on sempre”, de Cactus i la Fúmiga. “Agrairíem que no féreu servir la nostra música per al vostre desprestigi constant de la llengua. Nosaltres l’estimem, la cuidem i la parlem. Vosaltres feu tot el contrari”, els han retret els autors de la cançó.

El missatge de Mazón va acompanyat d’un missatge on diu que “el certificat de valencià està a tan sols uns clics de distància” i hi enllaça la pàgina web per a fer el tràmit. La web enllaçada és la que permet de fer el tràmit en castellà, tot i que també existeix una versió en català. “Vos molesta el valencià, no sabeu què fer per a arraconar-lo cada vegada més. Visca el País Valencià!”, afegeix Cactus al seu missatge de resposta.

Agrairíem que no féreu servir la nostra música per al vostre desprestigi constant de la llengua. Nosaltres l'estimem, la cuidem i la parlem. Vosaltres feu tot el contrari.

Vos molesta el valencià no sabeu què fer per a arraconar-lo cada vegada més.

Visca el País Valencià!

— CACTUS (@cactustroop) October 2, 2024

La decisió de Mazón de concedir automàticament els títols acreditatius de català pel sol fet d’haver aprovat l’assignatura de valencià ha estat molt polèmica perquè es considera que degrada el valor dels títols oficials, perquè d’ara endavant ja no certificarà que, efectivament, la persona que el tingui té el nivell que es correspon.

A més, Acció Cultural del País Valencià ha demanat la dimissió de Mazón per la manera com va justificar la mesura en la seva presentació, dient que és una manera d’acabar amb la “imposició” als valencians del seu idioma. Mazón va dir: “Per a mi, té a veure amb la convivència, amb posar fi a una etapa d’imposició que solament allunyava el valencià, en comptes d’acostar-lo amb la promoció, el reconeixement, la justícia i el mèrit”. A més, el president de la Generalitat va presentar la mesura en un discurs en castellà.

El grup parlamentari del PSC assumeix el sou de dos assessors dels comuns al parlament. Segons que ha avançat el diari Ara i ha pogut confirmar l’ACN, els dos partits ho van acordar durant les negociacions per la configuració de la mesa del parlament. Segons consta al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC) del 17 de juliol, els socialistes van proposar el nomenament de dos assessors –tècnicament per al seu grup parlamentari– que estan vinculats als comuns. Totes dues formacions van acordar que se cedissin aquests assessors als comuns, de manera que a qui presten els seus serveis és al grup parlamentari presidit per Jéssica Albiach.

Fonts dels grups subratllen que aquest acord no contradiu el parlament i afegeixen que hi ha precedents d’altres institucions on s’han donat casos similars, com el congrés espanyol. Les mateixes fonts remarquen que aquesta situació no suposa cap cost extra per al parlament. Fonts dels comuns també garanteixen que aquests dos assessors no tenen en risc la independència política tot i que formalment qui hagi proposat els assessors sigui el PSC, i encara que els fons per pagar els seus sous també provinguin dels recursos reservats per al grup parlamentari socialista.

El ximpanzé femella Natàlia, del zoològic Bioparc València, s’ha passat set mesos portant a sobre el cos mort de la seva cria, que es va morir pocs dies després d’haver nascut. Finalment, avui l’ha deixat anar i els curadors consideren que ha acabat el dol “de manera totalment natural”, segons que han informat a EFE fonts del parc.

Quan la cria es va morir, el ximpanzé va començar un període de dol i portava el cos de la cria a tot arreu on anava, un comportament que ja s’havia documentat en grups de ximpanzés a l’hàbitat natural. Els treballadors de Bioparc van decidir de no intervenir-hi per no alterar el benestar de la mare, i deixar que fes el dol tant de temps com calgués, com hauria estat el seu comportament innat i el de tot el grup.

Durant aquests mesos, l’equip d’especialistes del Bioparc ha estat molt pendent del comportament i benestar de la Natàlia i el grup, i han observat que “la integració i la relació continuaven essent completament normals”. El ximpanzé ha mantingut una socialització excel·lent amb tots els integrants del grup, que li han donat suport en tot moment. Fonts del Bioparc destaquen el cas de la Noèlia, germana de la Natàlia, que va parir poc abans que ella i que durant aquests mesos de dol l’han vista besant el cap de la seva cria.

La curadora del departament de primats del Bioparc, Ana Bro, ha explicat a EFE que el ximpanzé ha tingut molt bona cura de la seva cria durant set mesos perquè ha entès “que havia de continuar amb ella”, i que al parc han respectat en tot moment el seu “comportament natural”. “Ara ha decidit de deixar a la cria i seguix integrada en el grup”, ha afegit.

Segons que ha explicat, durant aquest temps “la cuidava, l’empolainava i la portava a tot arreu; només la deixava en moments puntuals, potser per a alimentar-se, però sempre la tenia al seu costat fins que ha decidit de deixar-la”. Ara, els curadors han d’estudiar bé si Natàlia podrà tenir més fills perquè sembla que el volum de les mamelles ja no era l’adequat per a alimentar la cria.

Lluís Apesteguia, diputat de Més per Mallorca, ha denunciat en la segona sessió del debat de política general que es fa al parlament de les Illes l’emergència lingüística que es viu. Apesteguia ha dit que la situació del català és molt delicada i ha criticat el govern de Marga Prohens, a qui ha reclamat mesures per a fer-hi front.

“L’emergència lingüística pot conduir, en poques generacions, a la desaparició de la nostra llengua. A un procés d’irlandització que pot fer que tothom la sàpiga, però ningú no l’empri”, ha exclamat Apesteguia. El diputat s’ha referit a l’InformeCat de la Plataforma per la Llengua, que indica que molt pocs joves fan servir el català com a llengua habitual, i menys de la meitat l’usa sovint.

“Això no passa de forma espontània. Això no passa perquè sí. Que el castellà sigui la llengua habitual a Logronyo i el català retrocedeixi a Palma, no és casual”, ha dit. És fruit –ha afegit– d’una dinàmica històrica concreta i es produeix en un context social, econòmic, demogràfic i polític concret. “Per això són necessàries polítiques lingüístiques que exerceixin de contrapès d’aquest context.”

Així mateix, ha dit: “El manteniment del català com a llengua plenament viva i dinàmica a les Illes és un deure de tothom, sigui quin sigui el seu idioma familiar. Perquè aquesta llengua és un patrimoni compartit que ens identifica i enriqueix a tots, sigui quin sigui l’idioma familiar. I és un deure de tothom, sigui quina sigui la ideologia i projecte nacional. Si la situació és extraordinària, fan falta mesures extraordinàries.”

El govern d’Israel ha declarat persona non grata el secretari general de l’Organització de les Nacions Unides, António Guterres, i li ha vetat l’entrada al país. Ho ha comunicat el ministre d’Afers Estrangers, Israel Katz, que ha dit que Guterres no havia volgut condemnar “inequívocament” l’atac amb míssils de l’Iran contra Israel.

Segons Katz, Guterres dóna suport a “terroristes, violadors i assassins d’Hamàs, l’Hesbol·là, els hutis i ara l’Iran”. “Israel continuarà defensant els seus ciutadans i defensant la seva dignitat nacional, amb António Guterres o sense”, ha dit Katz en un piulet.

Today, I have declared UN Secretary-General @antonioguterres persona non grata in Israel and banned him from entering the country.

Anyone who cannot unequivocally condemn Iran’s heinous attack on Israel, as almost every country in the world has done, does not deserve to step…

— ישראל כ”ץ Israel Katz (@Israel_katz) October 2, 2024

El govern israelià ha criticat públicament Guterres més d’una vegada. Ara considera inadmissible el comunicat que va emetre poc després de començar l’atac iranià contra Israel.

El Ministeri d’Afers Estrangers d’Israel diu que no va esmentar l’Iran ni va condemnar clarament la seva “greu agressió”, per la qual cosa considera que Guterres no és benvingut.

La Comissió 9 d’Octubre ha presentat avui el cartell oficial de la manifestació unitària de la Diada del País Valencià, que té per lema “Som País, parlem valencià“. El cartell d’enguany reivindica la defensa de la llengua, el territori i la llibertat en un moment polític convuls. La manifestació eixirà de la plaça de Sant Agustí de València a les 18.00.

Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i portaveu de la Comissió 9 d’Octubre, ha subratllat la importància d’aquesta convocatòria en un context marcat per les contínues tensions amb l’estat espanyol sobre el finançament, la manca de compromís amb els drets lingüístics de l’actual Consell de la Generalitat, la censura a revistes, escriptors, artistes i músics, i a qui empra un terme vàlid i estatutari com “País Valencià”.

ACPV exigeix la dimissió de Carlos Mazón per haver afirmat que el català s’havia imposat durant massa anys

Així mateix, s’ha remarcat que, malgrat les promeses polítiques, el País Valencià continua en una situació de desigualtat estructural que afecta directament àmbits fonamentals com ara l’educació i la cultura. “El lema d’enguany és un crit digne i ferm per un poble que vol viure plenament en valencià, que es respecte la seua terra i que s’aturen les polítiques de destrucció ambiental i d’exhauriment de recursos, amb una turistificació desbocada”, ha dit Oliver. I ha afegit que la manifestació no és sols una celebració del passat històric, sinó també una crida urgent a construir un futur de respecte i justícia per al País Valencià.

El lema d’enguany es refereix a l’arraconament i la situació de diglòssia institucionalitzada de la llengua pròpia, agreujada per la nova llei educativa. I s’hi fa servir el terme “País Valencià” per tots aquells que han estat censurats pel fet d’emprar-lo i com a reivindicació del territori com a espai de convivència veïnal enfront de l’especulació.

Naix Famílies pel Valencià per lluitar contra la llei Rovira

Per a acabar, han assenyalat que el 9 d’Octubre també ha de servir per a exigir transparència i independència als mitjans de comunicació públics, i denunciar qualsevol intent de control per part del govern. Han al·ludit a la nova llei que elimina el consens i les majories reforçades per a elegir la direcció d’À Punt, cosa que amenaça la llibertat de premsa.

La Comissió 9 d’Octubre és integrada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), ACV Tirant lo Blanc, Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), Ca Revolta, CCOO-PV, Compromís, Decidim, Intersindical Valenciana, ERPV, EUPV, Escola Valenciana, la Plataforma per la Llengua, Podem i la Societat Coral el Micalet.

El grup parlamentari de Junts per Catalunya al parlament és a Waterloo, Bèlgica, per a planificar el curs polític. Avui i demà faran unes jornades de treball on, a més dels diputats, hi participaran la presidenta de Junts, Laura Borràs, i el secretari general, Jordi Turull. La reunió començarà després d’una intervenció inaugural del president Carles Puigdemont, que ofereix en obert. Podeu seguir-la en el vídeo en directe que encapçala la notícia.

Demà Junts explicarà el seu enfocament en el debat de política general, que començarà dimarts 8 d’octubre. Ho farà la portaveu del grup parlamentari, Mònica Sales, en una intervenció davant dels mitjans de comunicació.

Puigdemont va reivindicar ahir el referèndum del Primer d’Octubre en una declaració pel setè aniversari de la votació. “El poble de Catalunya i les seves institucions nacionals van protagonitzar una victòria històrica en termes democràtics, de mobilització i de missatge al món de determinació i de voler ser un país independent”, va dir. I va afegir: “Els referèndums són un recurs que té la democràcia per a implicar tothom en la presa de decisions més importants  a què es pot confrontar un país. Però allò que fa excepcionalment històric el nostre referèndum són les circumstàncies i les conseqüències.”