Pot semblar a priori que els colors, com a mínim alguns, són categories senzilles i naturals. Que el blau és blau perquè ho és, que el negre ho és perquè així la natura l’hi ha adjudicat. I podem visualitzar aquests colors (vermell, groc, verd…) dins del cap sense gaires problemes. En canvi, ens és molt més difícil posar fronteres entre un blau clar i un turquesa, entre un blanc trencat i un crema, entre un grana i un bordeus, un taronja i un carabassa… La realitat del que nosaltres veiem com a color té molts més girs i capes del que ens pot semblar, i és causada per combinacions de factors culturals, biològico-genètics i ambientals. I la millor manera de veure-ho és en el seu vessant lingüístic.

Per una banda, tenim la variació individual entre les persones, el factor biològico-genètic esmentat més amunt. La pregunta que ens hem fet tots de si realment el nostre groc és igual que el de la resta de la gent queda fàcilment resolta perquè el color, a la fi, és un fenomen físic que afecta tothom de manera semblant. Això no obstant, sabem que hi ha gent que té visions alterades: hi ha gent que neix amb daltonisme, que afecta un 8% de la població (la gran majoria homes) i que dificulta la distinció entre alguns colors. Per altra banda, algú que està acostumat a treballar amb colors cada dia, com un dissenyador, tindrà normalment un vocabulari molt més ampli que un parlant qualsevol. Resulta, però, que més enllà de variacions individuals en la percepció del color (i, a priori, de manera independent a la percepció dels parlants), les llengües del món també classifiquen els colors de manera diferent entre si.

L’estudi dels colors en les llengües de manera científica té el seu origen en els experiments de Berlin i Kay dels anys seixanta i setanta, que van desenvolupar una sèrie de jerarquies sobre com les llengües categoritzen i incorporen els termes bàsics de colors (entenem terme bàsic com un color que no s’inclou en cap altre: així com el turquesa el considerem un tipus de verd o de blau, el vermell, el verd o el taronja són irreductibles a cap altra categoria). Aquests experiments, que inicialment s’havien fet amb un nombre reduït de llengües, més tard es van ampliar en el marc del World Color Survey, i es basaven a demanar als parlants de més de cent llengües de tot el món com anomenarien una sèrie de colors. Aquesta enquesta es basava en la taula de colors de Munsell, que cobreix la majoria de l’espectre visible humà.

Taula de colors de Munsell, el mètode estàndard per a elicitar colors en les llengües del món. Extret de Lindsey, D. T., i Brown, A. M. (2021). Lexical Color Categories. Annual Review of Vision Science, 7 (Volume 7, 2021), 605-631.

A partir d’aquests experiments, Berlin i Kay, i més tard l’equip del World Color Survey, van trobar que hi ha llengües (i aquí insisteixo a dir llengües, no parlants), com el famós pirahã de la selva amazònica, que només distingeixen entre un color “clar” i un color “fosc”, semblant al nostre blanc i negre; és a dir, que només tenen dos termes bàsics de color. N’hi ha que en tenen tres, i en aquest cas són gairebé sempre el color clar, el color fosc i el vermell. Les llengües que tenen quatre termes de color tenen els colors ja esmentats i el verd o el groc, i així les llengües van afegint colors de manera més o menys ordenada fins als onze termes que tenen llengües com el català (hi ha qui proposa que algunes llengües en tenen dotze, de termes bàsics de colors, com l’italià, que distingeix entre blu “blau fosc” i azzurro “blau clar”). És en aquest sentit que parlem de jerarquies: hi ha colors que apareixen en totes les llengües, i n’hi ha que només en algunes, i les aparicions solen seguir un ordre concret.

És clar, també, que no tots els colors, per molt integrats que els tinguem al vocabulari, ens són igual de canònics. Recuperant els noms d’alguns colors que he esmentat al primer paràgraf, veiem que no cal ser cap expert en etimologia per veure d’on ve el color taronja o el rosa. En canvi, no és evident per a un usuari comú de la llengua d’on vénen els termes vermell, blau o verd. És fàcil deduir que els menys transparents són aquells que fa més que s’han incorporat a la llengua i que han tingut temps per obscurir el seu significat etimològic, mentre que aquells que remeten directament a objectes són afegitons més recents.

Per què hi ha aquestes diferències entre llengües, però? La teoria més estesa, proposada des dels temps de Berlin i Kay, però difícil de mesurar, és la cultural: les llengües adopten termes de colors a mesura que els van necessitant. Les llengües que es parlen en societats industrialitzades, amb capacitat per a produir objectes de qualsevol color imaginable, i amb nivells de saturació que no se solen trobar en la natura, incorporaran i canonitzaran més termes en la seva llengua. Això no vol dir, a priori, que els parlants de llengües amb menys termes bàsics de colors no sàpiguen distingir-los, sinó que faran servir noms d’objectes, com fem nosaltres amb termes com el verd maragda, el blanc os o el blau cel. En aquest cas, podríem fer una analogia a nivell de llengua entre el dissenyador i l’usuari pla: els parlants que fan servir més colors en el dia a dia necessitaran més termes en les seves llengües.

Ara bé, hi ha un altre factor que s’està començant a explorar: l’entorn podria afectar com categoritzem els colors. I és que s’ha trobat que les llengües en llocs on hi ha més incidència de raigs ultraviolats (en l’estudi en qüestió, les regions prop de l’equador) tendeixen a codificar menys sovint una paraula separada pel color “blau”. La solució en aquest cas seria tenir un sol terme de color que engloba els nostres “verd” i “blau”, com passa en llengües com l’amazic, on el terme azgzaw cobreix tota aquesta part de l’espectre, o el vietnamita, on la paraula xanh fa la mateixa funció (i si un parlant de vietnamita vol referir-se al nostre verd, dirà xanh lá “blau-verd fulla”, i al nostre blau, xanh biển, “blau-verd mar”). Per què aquesta correlació entre raigs ultraviolats i termes de color? Els raigs ultraviolats, després de molt de temps d’exposició, arriben a afectar la percepció de la part “blava” de l’espectre de color. I, per tant, els parlants d’aquestes llengües tindrien menys incentiu per a fer servir un mot a part. Però aquest és un aspecte encara poc estudiat.

Amb el que hem vist en aquest article podem entendre com els colors continuen essent un tema que fascina el món científic, amb psicòlegs, biòlegs, físics i, per descomptat, lingüistes que es dediquen a desxifrar-los. I tot repassant com les llengües divideixen i treballen l’espectre del color visible als humans, podem veure, a més, com la llengua vehicula la nostra relació amb el món físic, i com és de normal no posar-se d’acord en com anomenar el color d’un objecte o d’un altre, perquè les llengües tampoc s’hi posen, i això ens enriqueix el món. I que, per tant, encara hi ha molta vida més enllà de les llengües europees, i és necessari i val la pena continuar descrivint i explicant noves facetes de la diversitat lingüística.

 

Alejandro García és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Avui fa quatre anys que el raper Pablo Hasel va ser empresonat per les lletres de les seves cançons i uns quants piulets publicats anys enrere. Inicialment, va ser condemnat a nou mesos de presó, però l’acumulació d’unes quantes causes ha fet que encara li quedin dos anys i dos mesos de condemna.

En quin moment s’aplica el tercer grau penitenciari –que dóna més llibertat i que en alguns casos permet de sortir de la presó el cap de setmana o anar-hi només a dormir– depèn de cada condemna i situació, però en el cas del raper ja fa temps que ha complert prou anys de reclusió per a acollir-s’hi. Com és, doncs, que no se’n beneficia? Fonts de la seva defensa expliquen que l’hi han ofert unes quantes vegades, perquè ha complert dos terços de la condemna i té bona conducta, però que ell mateix l’ha refusat, de la mateixa manera que ha refusat la intervenció psicològica i el treball social que acostumen a ser els passos previs d’aquest règim de semillibertat. De fet, Hasel continua en segon grau penitenciari, però renuncia voluntàriament als permisos.

El raper es nega a demanar perdó

L’aplicació del tercer grau no es fa de manera automàtica en tots els presos, sinó que la determinen les juntes de tractament, que en ponderen la personalitat i historial, la durada de les penes, el mitjà social on retornen i l’èxit del tractament de reinserció. Així doncs, segons que informa el Departament de Justícia, es fa una valoració a partir de la conducta i l’adaptació al centre, la xarxa familiar, les possibilitats de tenir feina, l’absència d’antecedents penals, el risc de reincidència… El penediment no és un requisit estricte per a accedir al tercer grau, però sí que es pot tenir en compte, i aquesta és una de les raons principals del refús de Hasel a la proposta.

L’advocada del raper, Alejandra Matamoros, explica que ell no demanarà perdó perquè considera que l’únic que ha fet ha estat exercir el seu dret de llibertat d’expressió. “Els drets es conquereixen exercint-los, i no pas demanant perdó per fer-ho. Ha cantat sobre el que ell creia que era just i necessari. Si el condemnen i empresonen per això i després demana perdó, haurà cedit al xantatge de l’estat i haurà reconegut, en certa manera, que ha comès un delicte i que és just que es trobi en la situació en què està. Seria una manera de justificar la repressió. No es pot demanar perdó per exercir els drets que l’estat t’hauria de donar. A més, el tercer grau implica permisos de sortida de la presó durant dies. Això vol dir que tu tornes a entrar-hi voluntàriament, i aquesta és l’altra part que més refusem. En Pablo va ser empresonat perquè els Mossos van anar a buscar-lo. No acceptarà mai de sortir i entrar voluntàriament de la presó, seria incoherent amb allò que defensa.”

La “reinserció” en els delictes d’opinió

Ara bé, quins itineraris de reinserció se suposa que s’han de seguir quan el pres és condemnat per delictes d’opinió, com en aquest cas? Quin penediment exacte s’espera, tenint en compte que es tracta de la publicació d’una opinió pròpia de tipus polític? No s’ha donat cap resposta concreta, però els programes de tractament acostumen a preveure una sèrie d’entrevistes amb el psicòleg que tracta aspectes de la personalitat que poden anar lligats a la comissió del delicte. “No entenem gaire quins són els aspectes de la personalitat d’en Pablo que volen treballar, si el delicte que ha comès és cantar. No parlem d’un violador”, afegeix Matamoros. Ell ha denunciat alguna vegada que no li havien deixat enregistrar cançons a la presó per si això podia anar en contra de la reinserció en el seu cas, atès que va ser condemnat, precisament, per la seva música.

‘Erosionant murs’: noranta-nou poemes de Hasel de la presó estant

El cas del raper, a més, té un altre element afegit: està condemnat per delictes diferents. Per una banda, té dues condemnes que sumen dos anys i nou mesos de presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona, dos delictes d’opinió molt qüestionats per com s’instrumentalitzen per a vulnerar la llibertat d’expressió. Per altra banda, dues penes de presó més. Es va considerar provat que havia agredit un periodista i que havia comès obstrucció a la justícia i amenaces contra el testimoni d’un judici en què es van absoldre agents de policia acusats d’agredir un activista. “Sembla que són delictes més comuns, però els considerem part de la repressió i persecució política que pateix”, conclou la seva advocada. “No són qüestions al marge de la seva activitat política ni idees, ni de qui és com a Pablo Hasel, com a persona reconeguda. Per a nosaltres són exactament el mateix que els delictes d’opinió”.

Cantada per la llibertat

Avui s’ha convocat una cantada per la llibertat del raper a les 12.00 a la porta principal de la presó de Ponent. Hi seran presents Lluís Llach, Cantaires de Ponent, Cants de Llibertat Terrassa, Martí de Térmens i Nailo/Acros. La Plataforma Antirepressiva de Ponent també ha organtizat ponències i es llegirà un escrit del propi Hasel. La plataforma sempre ha reivindicat, també, l’absolució dels encausats per les protestes per la llibertat del raper. Es calcula que hi ha desenes d’encausats, alguns pendents de judici, uns altres ja jutjats –en alguns casos condemnats–, però l’absència d’una defensa comuna i la voluntat d’alguns manifestants que el seu cas no transcendeixi impossibiliten de tenir-ne una xifra exacta. El que ja fa mesos que és segur és que cap d’ells no podrà acollir-se a la llei d’amnistia, que inclou només les causes que tenen a veure directament amb el procés.

Hasel reivindica el boicot actiu: “El desencís amb els partits processistes estafadors no es pot amagar”

És un gra de blat, una pedra tosca, un solc malapler, un home entotsolat que començarà aquest cant per a major honor i glòria d’uns sentits anestesiats per les malures que senyoregen a lloure.

No t’acostumes a ser mortal.

Per aquí perds l’oli i la sal i les tempestes d’aquell espoli de la infantesa quan encara creies que els reis no eren els pares.

Els dissecadors de records no em deixen fer el reverd perquè el vernís tapa tota possibilitat d’empelt.

Quan jugàvem per les grades del gran teatre del món amb els reflexos de moaré sota la calidesa de l’ermini d’aquelles figures violadores d’innocències?

La mà dóna el consentiment i el desig negre fa que s’esbuquin els caminois d’una ingenuïtat de feres.

Vigila les sensacions fetes d’instants cosits que s’esquincen amb la bufada d’un estol de llàgrimes que no troben mar on colgar-se.

Escriure: ser al món com si cada ínfim detall comptàs, i pogués, per una inversió de valors, reorganitzar-lo.

Però escriure l’existència significa, també, de vegades, rompre el vel de silenci i exposar els tabús i les ferides secretes.

I també escriure seria bastir frases la plasticitat de les quals permeti expressar el provat de l’existència i el fluir de la sensibilitat, per treure a la llum allò reprimit i allò no pensat i, sobretot, per crear desordre i interrompre les suposicions teixint nous vincles.

Aqueferat en la feina dels sentits, pos l’orella dreta dins el solc de la terra de call vermell i, cop en sec, m’arriba tota la circulació dels verns i les cuques, els fongs i les formigues i les seves menjusses i cagarades, la multiplicació lluminosa de les arrels del sementer per viaranys, llodrigueres, timbes i enfonyalls, la maquinària transformadora dels bacteris simbiòtics fixadors del nitrogen per conjugar el mineral que es fa orgànic, el vent inacabable dels moviments de la respiració dels nombrosos insectes, el metabolisme incessant dels essers vius, les putrefaccions de les mortaldats, la vasta empresa de creixença i de destrucció, de resurrecció i de mort, tot això em penetra pels nervis de les paraules que anomèn amb cura sagrada perquè impregnin les meves cèl·lules molt de temps.

És que ja no som capaços d’entendre la terra?

És que ja hem perdut les connexions amb els no-humans?

És que només som fum de mortalles que han oblidat els noms?

És que ja no sabem deixar les empremtes per les sendes solitàries?

És que ja no podem bastir un cau nostrat dins la forest que moltes coses diu al pensament?

És que ja hem tornat sord-muts a la lectura i la dicció dels indicis que ens interpel·len seguit seguit?

És que ja som negats per a escoltar el remoreig de les fulles, els alens de l’herba, els batecs de la terra de rota, sabent que tot és viu i movedís?

És que ja no volem ser conscients que la natura no és propietat dels humans, sinó que nosaltres en som un bocinet que tenim en usdefruit?

L’herba és més verda que d’ordinari i el moment de les ombres quasi imperceptibles damunt els brins és com paraules sense pes però carregades de força com les clorofil·les vivificants.

Mir com la llum del matí suau escriu sobre el sòl unes paraules vives que em diuen alguna cosa del que som.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Cor-Closcadelletra-mc-CDLIV.mp4

Les eleccions a la presidència del Consell de la República han sotragat Junts i la seva estructura a l’exili. Toni Comín aspirava a rellevar Carles Puigdemont al capdavant del Consell, malgrat que li havien demanat que no s’hi presentés. I el conseller a l’exili va quedar en tercer lloc, contra vent i marea, arrossegant el desgast d’una campanya interna marcada per les acusacions de mala gestió i la denúncia per assetjament laboral i sexual d’un ex-col·laborador seu al comitè consultiu del Parlament Europeu. Junts també va obrir una investigació interna: la comissió de garanties del partit haurà de decidir si el sanciona o pren alguna mesura cautelar. Però el futur polític de Comín pivota sobre el Parlament Europeu i la pregunta que plana ara sobre Junts és si el resultat de les eleccions al Consell el podrien descavalcar.

Diverses fonts consultades intenten de separar els dos àmbits, el del Consell de la República i el de l’eurocambra. Malgrat que s’hagin disparat els rumors a Junts, no és previst que Comín variï els plans de perseverar a obtenir l’escó d’europarlamentari, que de moment no pot exercir sense l’aplicació de la llei d’amnistia. No es preveu que faci un pas al costat i, de fet, el partit tampoc no podria forçar-lo, malgrat el distanciament que la batalla política pel Consell hagi pogut generar amb Antoni Castellà, vice-president del partit i ex-portaveu del Consell, i amb Puigdemont mateix. Una hipotètica renúncia únicament dependria de Comín.

Aquestes darreres setmanes s’ha endurit l’enfrontament entre els contraris que presidís el Consell i Comín mateix. La decisió que havia pres l’anterior govern de Puigdemont era que no hi repetissin els qui n’eren membres, i Castellà ho va fer públic a X abans de les eleccions. En un piulet, va fer explícit que ell i el president a l’exili li havien demanat que no s’hi presentés. Comín també va rebre crítiques del raper Valtònyc, Josep Miquel Arenas, company d’exili durant més de cinc anys a Bèlgica, i el conseller Lluís Puig va exhibir el seu suport a l’advocat Jordi Domingo. També ho va fer l’advocada Neus Torbisco, número dos de la candidatura de Comín a les europees. El missatge dels afins a Puigdemont per a les bases del Consell era clar. Una volta coneguts els resultats electorals, i la victòria de Domingo, Comín va denunciar irregularitats en les eleccions. Sigui com sigui, diverses fonts consultades donen per aïllat el seu futur polític a l’eurocambra que, en darrer terme, només estaria en les seves mans.

Tanmateix, el litigi estratègic ha canviat d’ençà de fa mesos. Ara tot és en mans de l’aplicació de l’amnistia. En l’anterior legislatura europea, Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí van utilitzar la batalla jurídica per a l’obtenció de l’escó al Parlament Europeu com una via prioritària d’acció política dins l’estratègia de l’exili. No obstant això, la darrera resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea complica encara més el camí perquè qui va ser cap de llista de Junts pugui tornar al Parlament Europeu i hi exerceixi el càrrec pel qual va ser elegit pels votants. La seva situació judicial i la congelació de l’aplicació de la llei d’amnistia han complicat el front de Brussel·les. El pròxim pas l’haurà de fer el Tribunal Suprem el 10 de març: estudiarà el recurs d’apel·lació que van presentar Puigdemont, Comín i Puig contra la negativa del magistrat Pablo Llarena d’amnistiar-los del presumpte delicte de malversació pel qual encara són perseguits, i amb una ordre de detenció vigent a l’estat espanyol. Si el Suprem desestima el recurs –la cosa més probable–, ja podrien presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional. El futur dels exiliats quedaria definitivament en mans de la majoria progressista de l’alt tribunal espanyol.

Si Comín fos amnistiat, podria complir el requisit de prometre la constitució espanyol i obtenir definitivament la condició de diputat que la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, li nega amb l’aval del TJUE, que va validar la decisió de l’ex-president Antonio Tajani de no donar-li l’escó el 2019. Però aquesta hipòtesi queda lluny, i abans hi hauria una altra via, que ell mateix apuntava en una entrevista a VilaWeb: que el Constitucional li concedís unes mesures cautelars que impliquessin l’aixecament de l’ordre de detenció i pogués complir el requisit de prometre la constitució. Si fos així, es declarava disposat a tornar per complir el tràmit que la Junta Electoral espanyola considera imprescindible. Comín no hi veia cap contradicció política, però va rebre crítiques internes. Amb Puigdemont abocat al partit, després de ser-ne reelegit president, i mantenint com a prioritària l’acció política a Madrid, el front de l’exili ha quedat fortament sacsejat. Les eleccions al Consell de la República, el futur polític i econòmic de la institució, i de Comín mateix apunten a un canvi de rasant.

 

 

El Wine Tasting Journey de la Barcelona Wine Week és un espai dins la fira on el visitant té la possibilitat de tastar una vuitantena de vins seleccionats per un comitè d’experts, que giren entorn l’eix temàtic de cada certamen; enguany, les vinyes velles com a patrimoni històric. El comitè de tast era format pels prescriptors següents: César Cánovas, Clara Antúnez, Ricardo Herrera, Sharon Grundy i Teresa Cedenilla. D’aquesta vuitantena de referències, vam posar el focus sobre aquells vins elaborats al País Valencià i a les Illes. Avui us mostrem dues referències del País Valencià i una que es troba a tocar, amb vins de qualitat, variats i atractius. Per descobrir.

Paquita Mut les Freses de Jesús Pobre 2024
Celler les Freses
Vi elaborat amb raïm 100% moscatell d’Alexandria, de vinyes de setanta anys, al poble de Jesús Poble, a la comarca de la Marina Alta (DO Alacant). Un vi net, que expressa la varietat d’una manera joiosa.

Ens explica Mara Baño, enòloga i copropietària del celler les Freses: “Tota la vinya que tinc la vaig plantar el 2009 i és vinya jove encara. Tanmateix, hi havia una vinya dins la finca que vam comprar que, en aquella època, tenia cinquanta-cinc anys i ara ja en té setanta. La vaig preservar. M’encantava tenir vinya vella a casa, perquè les vinyes velles són les que ens expliquen més coses, ens donen profunditat, igual que les persones majors. I d’aquesta vinya va néixer aquest vi, al qual vam posar Paquita Mut, que és el nom de la meua iaia. Perquè si pensava en alguna persona vella i bonica, la inspiració m’arribava fàcilment. Ella és la que surt a l’etiqueta i és una foto que li van fer el dia que es van casar mon pare i ma mare, que pobreta tot el que tenia ho portava damunt.”

“Una vinya de vint anys i una de setanta no s’alimenten de les mateixes coses. Els sabors són distints. Fent vi de vinya vella és com si portares les Freses a la universitat, perquè és un vi amb moltes més històries per a contar. I estic molt contenta d’aquest vi. Quan vam comprar la finca, era una vinya abandonada de feia trenta anys, la vam salvar fent un treball de podes els primers cinc anys per portar-la al lloc on nosaltres volíem i també per entendre un poc com l’havien podada abans i no perdre els rius de sàvia que ja hi fluïen. I penso que ha estat una de les millors decisions que hem pres a les Freses, conservar aquesta vinya. Són dues hectàrees, no arriba, i enguany hem elaborat nou-centes ampolles. L’any passat en vam fer unes quantes més, perquè no vam patir tant el secà. Però a mi m’agrada treballar produccions xicotetes i cuidades, botella a botella.”

“La varietat és moscatell d’Alexandria, però és un clon molt antic que a la Marina Alta ja no gastem. Jo tinc una parcel·la experimental que vaig començar a conrear, per decidir quines varietats de moscatell havia de plantar. Tenia clar que volia elaborar vins de moscatell, perquè és la varietat més feliç de la Marina Alta. No ho dic jo, ho diu la història. Als segles XVIII i XIX, el port de Dénia era el primer exportador de panses de raïm de moscatell a tot el món. Però a tot el planeta hi ha una vuitantena de varietats distintes de moscatell. A la parcel·la experimental en vaig plantar quaranta-dos, moltes de la Marina Alta. La varietat de moscatell d’aquesta vinya vella és una varietat que anomenem moscatell antic i hi ha gent que en diu moscatell de Torís, que és un poble de la Ribera Alta.”

1771 Casa Los Frailes 2021
Celler Casa Los Frailes
Vi elaborat amb raïm de monestrell de vinyes de vuitanta anys a Fontanars dels Alforins, a la Vall d’Albaida (DO València), un dels tres pobles de la terra dels alforins. Un vi de color robí molt bonic, que marca la tanicitat i la rusticitat. Treballen l’agricultura ecològica i biodinàmica.

Maria José Velázquez, copropietària del celler juntament amb el seu germà, explica: “Aquest vi neix de la vinya de monestrell més vella que tenim a la finca, vuitanta-cinc anys. És una vinya en vas que té un marc de plantació ample, de tres metre entre els ceps. És una zona molt seca i això ajuda que la vinya sobrevisqui.” Continua: “Antigament, a la finca hi havia frares jesuïtes i sembla que al segle XV ja elaboraven vi. La meva família va comprar la finca arran de la desamortització del 1768, i ara ja fa tretze generacions que és de la família. Però ens va costar adonar-nos del valor que tenien les vinyes velles. La moda d’arrencar i plantar cabernet sauvignon també va arribar a casa. La sort és que jo en aquella època vivia a Bèlgica i allí ja em van dir que no arrenquéssim, que preservéssim aquest patrimoni, aquesta singularitat de la varietat. I no la vam arrencar. Tenim 60 hectàrees de monestrell, la més jove de trenta anys.”

Arroba by Gratias 2023
Celler Gratias. Família i vinyes
Vi elaborat amb una vinya de seixanta anys d’una varietat a punt de desaparèixer, la pintaillo, al poble Casas-Ibáñez, a la comarca de Manchuela de la zona d’Albacete, fent frontera, a deu minuts a tocar d’Alborea, el primer poble del País Valencià. Aquest és un vi rústic, mostra la seva tanicitat i astringència, que es concentra sobretot als costats de la boca i, per força, és poc convencional. És l’únic vi de la varietat pintaillo que trobarem al mercat.

Ens atén Ivan Gómez, enginyer agrònom i enòleg, un dels quatre socis del celler (dos matrimonis joves que són família). Ens explica aquest projecte de recuperació varietal: “Vam començar a treballar amb la bobal i la tardana, que són les varietats autòctones més importants de la zona. Però quan ens vam posar a treballar la vinya vella que era del meu avi, vam veure que hi havia una barreja de varietats. En una mateixa parcel·la hi podíem trobar deu o dotze varietats diferents plantades. Quan vam arribar a la zona, la gent arrencava aquestes vinyes velles per plantar altres varietats com la tempranillo. Per evitar perdre tota la riquesa de varietats que ens oferien encara les vinyes velles, vam començar el projecte ‘I tu de qui ets?’, perquè no coneixíem moltes de les varietats que hi havia plantades. Vam obrir una campanya de micromecenatge i vam demanar a la gent que ens ajudés a salvar aquestes vinyes. I ja sabem que una vinya només se salva si se’n pot elaborar un vi. Si en fas un vi, segur que no l’arrenques. De totes les varietats, una de les que era més clara era la pintaillo.”

“De pintaillo en queda ben poca, és una varietat molt local. N’hi ha a Alborea, el meu poble, n’hi ha a Casas Ibáñez, però a Requena ja no n’hi ha. Aleshores, el que fem és marcar les plantes i totes les de pintaillo les veremem juntes per fer aquest vi, l’Arroba. Però si preguntes al meu pare, que és d’Alborea, com es diu aquesta varietat, et dirà que es diu pintailla. En canvi, si ho preguntes al meu veí de Casas Ibáñez, et dirà que es diu pintaillo. No hem aconseguit que es posin d’acord. De manera que al celler marcàvem el vi amb el símbol @. Primer vam fer només 60 ampolles i a les primeres fires on vam anar vam marcar el vi amb la @ com si fos una prova de dipòsit. I a la gent li va agradar aquest símbol i el vam mantenir.”

Quines altres varietats heu treballat, li preguntem. I ens diu: “Treballem una varietat que es diu coloraillo, una varietat grisa, per això al vi li diem Gris.” Un vi molt aromàtic. Han identificat vuit varietats en aquesta vinya vella d’una dotzena plantades.  “La vinya del meu iaio és una vinya de subsistència de mitja hectàrea, sis-centes plantes. Així vam començar, el 2009. Ara ja fa quinze anys. I el 2015 vam muntar el celler on som ara. Ja en fa deu. Avui produïm unes 50.000 ampolles, tot i que a causa de la sequera l’any passat només vam embotellar-ne 35.000.

 

Som en plena temporada –i força bona, enguany– de la tòfona negra, una varietat de fong tradicionalment molt preuat en la cuina francesa i italiana, que ja de fa un temps ha començat a fer-se un lloc en la cuina catalana. Se’n troba, sobretot, en boscos del Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i Osona, però també a la zona dels Ports.

Però, fins fa una bona colla d’anys, la major part de la tòfona nascuda en sòl català s’exportava. Encara avui se’n ven molta a França i a Itàlia, però gràcies a la feina de divulgació dels especialistes, a l’organització a Vic (Osona) del Trufforum, la trobada de referència en l’àmbit internacional per a enaltir els valors i la cultura de la tòfona, i sobretot als cuiners que l’empren en les seves elaboracions, ha anat augmentant el coneixement i el consum d’aquest fong a Catalunya.

Hi ha moltíssimes tipologies de tòfones, però, tal com ens explica el cuiner Oriol Rovira, del restaurant els Casals, de Sagàs, al Berguedà, les més conegudes són les del gènere tuber, i dins d’aquestes, “la cirereta del pastís i més valorada i preuada és la Tuber melanosporum, anomenada popularment tòfona negra o tòfona d’hivern. És l’espècie més ben remunerada de la península, explica l’associació de productors d’aquest fong. Pot fer entre 3 centímetres i 10 de diàmetre i el seu aroma la caracteritza.

La tòfona neix i creix sota terra, i sempre gràcies a una estreta simbiosi amb un arbre, que en la zona mediterrània acostumen a ser, principalment, roures, alzines, avellaners o garrics. “Cada peça de tòfona és diferent en funció de diversos factors, com ara, el tipus de sòl on es fa, l’orientació, la humitat, els dies que fa que és madura… Tot això determina que una tòfona faci una olor o una altra”, explica Pere Muxí, tofonaire i productor ecològic de tòfona negra de Cal Rosal, al Berguedà.

Els matisos de l’olor que caracteritza la tòfona negra són tants que, segons l’olfacte de cadascú, s’hi poden identificar un gran ventall d’aromes, “des de l’hidrocarbur fins a les escopinyes: el sòl on creix li acaba donant un aroma x o y”, puntualitza Muxí.

Vic, centre neuràlgic de la tòfona

Aquests darrers vint anys, “hem fet un salt molt gran en el consum d’aquest fong a Catalunya, abans se n’anava tot a fora”, diu el productor Pere Muxí. I considera que una punta de llança en aquesta conquesta catalana del consum de fong és l’organització del Trufforum, que es fa un cop l’any a Vic, i que enguany es va fer els dies 8 i 9 de febrer al recinte firal el Sucre de Vic. “És l’esdeveniment de referència a Catalunya i a tot l’estat. El que passa aquí, no passa enlloc més a l’estat”, afirma Muxí.

Pere Muxí, en una imatge d’arxiu.

Al número 35 de la plaça Major de Vic va obrir fa tres anys la primera tofoneria de Catalunya, una botiga dedicada exclusivament a la venda de tòfona, fresca i com a base o toc en moltes elaboracions gastronòmiques. També hi trobem estris per a treballar-la o conservar-la, i de tot allò que permet de gaudir del seu aroma i sabor en les elaboracions culinàries, però també productes de cosmètica a base de tòfona. Al capdavant d’aquesta botiga, batejada com a Noir et Blanc, hi ha Clara Busoms que, amb la seva parella, fa més de vint anys que està en el món de la tòfona. “Som tofonaires”, precisa, tot posant en relleu allò que caracteritza el tofonaire de mena envers el truficultor. “El tofonaire sent amor i passió per la tòfona. I el truficultor és qui decideix fer un cultiu de tòfona en uns camps. I gràcies als tofonaires de debò existeix la plantació que ajuda a mantenir aquest producte, perquè la tòfona silvestre s’acaba”, apunta.

I s’acaba “per diferents factors, no només perquè plogui menys”, explica Busoms. “El bosc va envellint, hi ha un excés de porcs senglars i molts boscos també es transformen en camps. Hi ha moltes causes que fan que es vagi perdent la tòfona.”

Ni els seus pares, ni els de la seva parella, es dedicaven a l’agricultura, però aquesta parella han construït el seu modus vivendi al voltant d’aquest fong al qual grecs, romans i egipcis atorgaven qualitats màgiques i divines. Tenen més de divuit hectàrees de plantació de tòfona a Terol (Aragó), que és, juntament amb Sòria (Castella i Lleó), un dels llocs de més concentració d’aquest conreu a escala europea. Tant Sòria com Terol, i també Nova York, són seus del Trufforum, igual que Vic.

Els propietaris de la botiga Noir et Blanc tenen també cinc hectàrees de plantació de tòfona a Catalunya, “més per gust i per amor a la terra que pel guany que n’obtenim”, diu la Busoms. Són, a més, organitzadors de la Ruta de la Tòfona al Lluçanès, en la qual, entre més activitats, es visita una plantació d’aquest fong.

Al seu establiment dedicat a la tòfona, hi trobem més de trenta-dos elaborats amb aquest fong. Per exemple, flam d’ou, crema catalana, ceba caramel·litzada, escalivada, flor de sal o micuit de foie, oli d’oliva o llonganissa, tot, amb tòfona negra. Puntualitza que treballen amb alguns col·laboradors de la comarca que els preparen determinats productes, i altres se’ls fan ells mateixos. El seu home es dedica a la recol·lecció i a la producció de la tòfona, i ella, a abastir i despatxar a la tofoneria, on ha pogut anar veient que “el consum de la tòfona en l’àmbit particular va creixent, i la gent va perdent la por”, comenta.

El preu per quilo ha estat sempre una de les grans barreres de consum. Si bé pot oscil·lar entre els mil euros i el centenar, sempre depenent molt del moment de la temporada, que també marca la qualitat i quantitat de tòfona, només uns grams basten per gaudir d’aquest fong.

Com en el cas del safrà, la quantitat de tòfona per a condimentar un plat és qüestió de pocs grams. Anar experimentant com aquesta minsa porció, moltes vegades en forma d’escames que es ratllen del fong, pot afavorir un plat és el que ha anat contribuint a acostar més gent a la tòfona.

Josep Maria Carol fa més d’onze anys que cada setmana munta una parada de tòfones, bolets –frescs i deshidratats– i productes trufats al mercat de Vic. Actualment, la casa Carol Truffles sempre hi és el dissabte. “Vam ser pioners a portar la tòfona a mercat perquè la pogués degustar el particular a casa seva”. Diu que, sobretot al principi, “era molt desconeguda”: “Hem picat molta pedra des del primer dia, explicant com és cada tipus de tòfona. Sobretot, perquè la gent no pugui ser enganyada.”

Perquè, com acostuma a passar amb els productes més exquisits i poc abundants, els succedanis o imitacions artificials sempre veuen el seu mercat paral·lel. I la tòfona no n’escapa. “S’ha enganyat moltíssim la gent amb tòfona que ve de la Xina, d’una qualitat molt inferior, però que, per un tema de preu, la gent tria al supermercat”, explica el tofonaire Pere Muxí. I afegeix: “L’altre problema és el de l’aroma que imita el de la tòfona, però fet a la indústria química, que no té res a veure amb l’agricultura.” Per això, Muxí considera que l’administració hauria d’ajudar a evitar l’engany amb un bon etiquetatge, que és la clau, segons ell, per fer que la gent sàpiga què compra realment. “En l’etiqueta ha de figurar el contingut i la procedència amb lletra de la mateixa mida que la resta d’informació, s’ha de poder llegir ben clar si ve de la Xina o si és un producte no de tòfona sinó ‘amb aroma de tòfona’”, suggereix el productor ecològic d’aquest fong.

Cuiners, ambaixadors de la tòfona

“La tòfona, per molt que sigui un fong que creix a sota terra, no deixa de ser un altre dels molts bolets que consumim a Catalunya”, simplifica el cuiner i propietari del restaurant els Casals. La seva cuina és al bell mig d’una explotació agrària molt viva, una part de la qual és un vedat de recol·lecta de tòfona. “Vivim en un territori tocat per la mà de Déu, en una zona calcària, mediterrània, prepirinenca, i això fa que la tòfona hi sigui present”, detalla Oriol Rovira.

La recol·lecció de tòfona –a diferència de la de bolets– sí que està legislada. Cal pagar una llicència per a poder-ne agafar, i per fer-ho, es fan servir gossos ensinistrats pel seu propietari, que acostuma a ser el mateix tofonaire.

Rovira treballa conjuntament a la finca amb els seus quatre germans. I a ell, com a cuiner, la tòfona sempre li ha interessat gastronòmicament. “És un producte especial, diferent, molt desconegut.” Encara que Rovira en fa servir tot l’any –també perquè es fan uns altres tipus de tòfona en unes altres estacions–, ara al seu restaurant, com en molts d’altres, viuen de manera més intensa el consum d’aquest fong, perquè és ara, quan la tòfona negra es recol·lecta, perquè és madura, l’època que es considera la temporada de la tòfona.

Va del 15 de novembre al 15 de març i, segons que explica aquest cuiner, per Nadal ja n’hi ha moltes de madures i respectables, i fins a final de febrer acostuma a haver-hi tòfones de molt bona qualitat. També diu que aquest any és força bo, per la qualitat i la quantitat que hi ha.

En les seves mans, la tòfona acompanya plats de cuina senzilla perquè, comparant aquest fong amb el caviar, diu “com menys coses li facis, millor”. Sempre l’utilitzen fresca i madura, amb productes, com més neutres, millor. Per exemple: “Una patata, amb puré o fregida, unes patates rosses, bullides i aixafades, com vulguis, i una mica de tòfona ratllada a sobre o entremig, però sempre quan el plat ja s’ha acabat de preparar, es duen molt bé”, diu el cuiner. “També amb arròs, en un brou suau, on res interpel·li o faci desaparèixer la tòfona, o sobre uns ous ferrats, l’aroma de la tòfona fa realçar-ho tot, tot el que toca ho converteix en una altra història. I el més important és sempre l’aroma, per això la fem servir fresca i madura.”

Més plats que la tòfona afavoreix són l’escudella, una torrada amb mantega, i també s’avé amb el porc i amb carns de caça, detalla el cuiner dels Casals, que també la fa anar amb la cuina dolça, perquè, diu, la tòfona no és ni dolça ni salada. Posa d’exemple un gelat de tòfona o un flam. “La tòfona és la subtilesa i la complexitat més absoluta”, conclou.

No com un aliment de luxe, sinó com un condiment

Unes mandonguilles, una hamburguesa o una botifarra, macerada vint-i-quatre hores perquè agafi la flaire de la tòfona, canvien totalment de gust. “La tòfona és un potenciador de gust fantàstic, però només amb aquell toc subtil, que ho fa tot més apetitós i gustós. Per a mi, aquesta és la màgia de la tòfona”, afegeix Ignasi Camps, propietari del restaurant Ca l’Ignasi, situat a Cantonigròs, a la comarca d’Osona.

“La tòfona és una gran desconeguda, tot i fer-se al peu del Collsacabra”, diu. Ell fa més de trenta anys que treballa amb la tòfona. I explica que van ser els estiuejants de Cantonigròs i la rodalia els qui el varen anar introduint en el món i el gust d’aquest fong que, segons ell, no hauríem de veure “mai com un aliment de luxe, sinó com un condiment”.

Bri de Riudavets al forn amb ou i tòfona (fotografia: cedida). Rocs de xocolata, craquinyolis i tòfona (fotografia: cedida). Croquetes d'enciam brut i tòfona (fotografia: cedida). Ous ferrats amb crema de patates del Bufet i tòfona llescada (fotografia: cedida). Torradetes de pa de nous i panses de masa mare amb mantega de tòfona i tòfona ratllada (fotografia: cedida).

Fa trenta anys, no tenia ni idea de com es feia servir a la cuina, i va començar a fer proves. “Les mares d’alguns estiuejants sí que acostumaven a fer servir la tòfona per Nadal.” I va ser amb elles, amb els tofonaires i amb cuiners d’uns altres restaurants, com va començar a agafar idees, i a poc a poc ha anat consolidant la seva pròpia cuina amb tòfona.

La subtilesa aromàtica que aporta la tòfona és la cosa que més li va agradar, res que embafi. “Menges un ou ferrat tofonat i veus el cel, el gust canvia completament”, diu. I cada any prepara quinze quilos de mantega de tòfona, de la qual pot afegir la quantitat d’una nou a qualsevol plat de pasta, per exemple, en qualsevol moment de l’any.

Explica també que la tòfona negra del país es pot conservar amb oli d’oliva, confitada o amb mantega; amb un mitjà gras va bé, però no congelada, perquè, quan cristal·litza per dins, perd la gràcia del color espurnejat de blanc i negre i, encara que no perd el gust, sí que perd l’aroma. “Fins i tot la crema catalana, la fem amb tòfona, i és boníssima.”

Aquesta art culinària de saber posar les propietats organolèptiques de la tòfona al servei d’aquesta aromatització subtil, que transforma els plats més senzills de la cuina autòctona, té molt a veure, segons Camps, amb l’augment del consum d’aquest fong hipogeu. En paraules del cuiner de Ca l’Ignasi: “Poder fer servir la tòfona com a condiment dóna un ventall més gran de clientela.”

 

The Washington Post · Michael E. Miller

Wellington, Nova Zelanda. La Xina i les illes Cook, una petita nació insular situada al Pacífic Sud, han signat un acord d’associació estratègica inaudit que ha fet saltar les alarmes a la regió, i particularment a Nova Zelanda.

El primer ministre de les illes Cook, Mark Brown, va signar el tractat abans-d’ahir durant una visita diplomàtica a la Xina, la primera en més d’una dècada. Aquests darrers anys, les illes Cook han provat de diversificar l’economia i reduir la dependència en el sector turístic, que va quedar greument tocat per l’impacte de la pandèmia.

Però el secretisme al voltant de l’acord, els detalls del qual no han transcendit, ha fet arrufar celles a Nova Zelanda, a la qual les illes –que en són un estat lliure associat– han de consultar sobre qüestions de seguretat i defensa. El ministre d’Afers Exteriors neozelandès, Winston Peters, ha acusat Brown de no haver informat degudament Wellington sobre l’acord, tot i les peticions reiterades de la diplomàcia neozelandesa.

“Ens preocupa que l’exèrcit xinès estengui la seva àrea d’influència a un país que forma part del Regne de Nova Zelanda”, explica a The Washington Post un representant del govern neozelandès, que parla amb la condició d’anonimat per a poder tractar afers diplomàtics classificats com a confidencials.

Tant les illes Cook com la Xina han dit que l’acord no tractava pas qüestions de seguretat. Tot i que cap dels dos signataris n’ha fet públics els detalls, es creu que l’acord tracta la mineria en aigües profundes i el control d’infrastructures estratègiques, incloent-hi ports i molls. Tot això, segons que explica un funcionari neozelandès, té implicacions per a la seguretat tant per a les illes Cook com per a Nova Zelanda.

Jason Young, director del Centre de Recerca sobre la Xina Contemporània de la Universitat Victoria de Wellington, considera que la manca de detalls sobre l’acord resulta “profundament desconcertant” per a Nova Zelanda, de la qual les illes Cook continuen formant part formalment.

“Un ‘acord d’associació estratègica global’ pot significar qualsevol cosa, des de fer reunions periòdiques fins a estrènyer vincles comercials o, fins i tot, establir relacions de cooperació militar”, explica.

Tot i que van independitzar-se parcialment de Nova Zelanda l’any 1965, les illes Cook continuen utilitzant el dòlar neozelandès, i els seus residents són ciutadans neozelandesos. El desembre passat, Brown va proposar que el país comencés a emetre els seus propis passaports, una idea de la qual s’ha acabat desdient a causa de les objeccions de Wellington.

Ni Brown ni el ministeri d’Afers Exteriors de les illes Cook no han respost a les preguntes de The Washington Post. Brown va reiterar la setmana passada que el govern de les illes Cook havia estat “coherent, respectuós i obert” amb Nova Zelanda; dijous, en una publicació a les xarxes socials, va suggerir que es farien públics més detalls sobre l’acord els dies vinents.

L’associació entre la Xina i les illes Cook és tan sols el darrer dels intents de Pequín de guanyar influència al Pacífic. Aquests darrers anys, sense anar més lluny, la Xina ha signat acords de cooperació policíaca amb les illes Salomó i Kiribati, cosa que ha generat una certa inquietud a Nova Zelanda i als Estats Units.

Pequín també ha convençut unes quantes nacions insulars del Pacífic –incloent-hi Nauru, l’any passat, i Kiribati i les illes Salomó, l’any 2019– perquè deixin de reconèixer diplomàticament Taiwan en favor de la Xina. Segons que explica Young, molt pocs dels acords que la Xina ha signat amb els països de la regió s’han fet públics.

Les illes Cook tenen una de les zones econòmiques exclusives més extenses del món: més de dos milions de quilòmetres quadrats, una àrea semblant a la de Mèxic. El fons marí sota aquestes aigües és ric en nòduls polimetàl·lics que contenen metalls com ara manganès, cobalt, níquel i coure, necessaris per a tecnologies com els cotxes elèctrics i els sistemes d’armament avançats.

En una visita dijous al Centre Nacional d’Aigües Profundes de la Xina, situat a la ciutat de Qingdao, Brown va destacar l’obertura “de noves àrees de col·laboració” entre ambdós països, incloent-hi “l’exploració en aigües profundes i la gestió sostenible dels oceans”.

Encara que moltes nacions insulars del Pacífic han demanat una moratòria de la mineria en aigües profundes –que consideren una amenaça per al turisme i la fauna marina–, les illes Cook se n’han erigit en un dels principals defensors a la regió.

Brown ha parlat de la mineria en aigües profundes com una via perquè el seu país, d’uns 15.000 habitants, deixi de dependre del turisme i, alhora, pugui recaptar prou diners per a mitigar l’impacte del canvi climàtic. L’any 2022, el govern de les illes Cook va concedir llicències d’exploració submarina a tres empreses mineres, cap de les quals era xinesa.

Els grups ecologistes locals temen que el pacte amb la Xina acceleri l’explotació del fons marí de les illes Cook, encara que expliquen que ells tampoc en coneixen els detalls.

“No tenim ni idea de què s’ha signat”, explica Alanna Smith, directora de Te Ipukarea Society, una organització ecologista que ha demanat una moratòria mundial de la mineria en aigües profundes mentre se n’estudien les possibles repercussions en els ecosistemes marins. “Això diu molt de la manca de transparència d’aquest govern amb els seus ciutadans.”

Brown ha explicat que les activitats d’explotació minera es faran a centenars de quilòmetres de la costa, i tan sols si es pot garantir que siguin ambientalment segures. Però Smith, que denuncia que les avaluacions d’impacte ambiental del govern no són imparcials, tem que la mineria en aigües profundes pugui afectar negativament les poblacions de tonyina de què depenen les illes Cook.

Segons que explica David Capie, director del Centre d’Estudis Estratègics de la Universitat Victòria de Wellington, l’arribada de Trump a la Casa Blanca afegeix una nova dimensió a la crisi diplomàtica: amb Trump com a president dels Estats Units, és probable que Nova Zelanda vulgui mostrar-se especialment ferma amb els avenços de Pequín a la regió per a satisfer les exigències d’un aliat clau.

Capie afegeix que l’afirmació que l’acord no té res a veure amb la seguretat, tan repetida per Pequín, ha d’agafar-se amb pinces. “Diguin què diguin, es fa difícil dir on comença la seguretat nacional i la defensa i on comença la mineria en aigües profundes: la línia que separa una cosa de l’altra és molt fina i porosa”, explica.

Sigui com sigui, és clar que l’acord amb les illes Cook representa tota una victòria geopolítica per a Pequín, més encara en un moment d’augment de tensions diplomàtiques amb el govern Trump.

L’acord entre la Xina i les illes Cook contrasta amb la decisió de Trump de desmantellar USAID, l’agència dels Estats Units per al desenvolupament internacional, que el govern de Biden considerava clau per a contrarestar la influència xinesa al Pacífic.

“L’administració Trump no sembla que valori els beneficis diplomàtics de l’ajuda internacional al desenvolupament; però per a la Xina continua essent cabdal”, explica Zhao Minghao, professor de relacions internacionals a la Universitat Fudan de Xang-hai. I afegeix: “Organitzacions com l’Agència Xinesa de Cooperació Internacional per al Desenvolupament exerceixen un rol molt actiu a les nacions insulars del Pacífic.”

Vic Chiang, de Taipei estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La històrica Revista de Catalunya, fundada el 1924 per Antoni Rovira i Virgili, celebra el centenari amb un terrabastall important: el patronat n’ha destituït la directora, la professora i crítica Lluïsa Julià, i ha nomenat Frederic J. Porta (Barcelona, 1996), doctor en història contemporània per la Universitat Pompeu Fabra. Arran de la decisió, el consell de redacció va plegar en bloc. Julià se n’ha anat tot criticant que la decisió fos unilateral i deguda a la voluntat de tenir un control ideològic sobre la publicació. En aquesta entrevista, Porta se’n defensa i explica sense embuts quins plans té –uns plans que neixen d’una reflexió política que va més enllà de l’acadèmia. Diu que la revista necessita una transformació profunda, en fons i forma: més subscriptors, més debat, més assaig, i que gosarà creuar més línies vermelles. Porta és expert en la història de l’independentisme i s’ha centrat en figures com Daniel Cardona, Josep Dencàs i Josep Maria Batista i Roca. També és director de la revista Esperit, una publicació digital feta sense subvencions i “sobretot amb nacionalistes de dreta”. 

—Heu explicat que voleu una “transformació profunda” de la Revista de Catalunya. En què consistirà?
—La revista tenia un sentit quan Max Cahner la va refundar, però les coses han canviat. Ara s’ha envellit, s’ha convertit en un calaix de sastre. Si fas una recerca sobre un tema relacionat amb Catalunya, segur que consultaràs uns quants números de la Revista de Catalunya dels últims quaranta anys. En canvi, no la pots vendre a un lector o un subscriptor actual. Ni els lectors ni el panorama de les publicacions en català no són com els anys vuitanta. Llavors hi escrivien els millors autors del moment i tenia influència i projecció pública. Això ha anat decaient. Primer, amb la malaltia de Cahner; després, per inèrcia. I no s’ha professionalitzat. Els directors que hi ha hagut després l’han duta com un servei a la cultura catalana, sense el marge o el temps o l’energia per a adaptar-la al canvi de temps.

—Hi ha cap més raó cultural o ideològica a la qual atribuïu aquest decaïment de la Revista de Catalunya?
—Sí. A Catalunya no s’ha transcendit el seixantisme, la cultura de resistència al franquisme. Hem arrossegat els mateixos temes, els mateixos eslògans, la mateixa manera de veure el món. Tot això tenia sentit llavors, però a partir del 2010, quan es vol aconseguir un estat, la cultura del resistencialisme ja no serveix. Has de començar a pensar en termes de poder, d’estat, i falta una revista que s’hi dediqui des de la perspectiva semiacadèmica i assagística, que reuneixi les principals plomes del país, els principals cervells de totes les generacions, i que se centri especialment en història i política. És el buit que hi ha ara mateix i que la Revista de Catalunya pot omplir.

—Què voleu dir amb cultura de poder i d’estat?
—Sovint, els catalans pensem més a resistir davant el poder que no a exercir-lo. És normal: tenim un estat en contra. Hem de pensar més en com podem crear poder i exercir-lo. Com podem tornar a tenir banquers, grans empresaris, alts funcionaris. Ja que no tenim la independència, mirem què podem fer dins l’estat espanyol per ocupar més poder. Això s’ha fet abans: als anys quaranta i cinquanta, molts catalans es van dedicar a fer diners i a posar-se dempeus. Hem de tornar a crear poder català i a ocupar-ne tantes parcel·les com puguem. Jo tinc algunes intuïcions sobre com superar el seixantisme, però ha de ser un treball col·lectiu.

—Això va de bracet amb una lectura específica que feu del procés?
—Sí. L’octubre del 2017 ens vam pensar que n’hi havia prou resistint i assenyalant les contradiccions de l’estat espanyol, que la independència ens vindria donada per intervenció divina o de les institucions internacionals. No teníem la visió d’estat, ni els quadres, ni les organitzacions, ni l’estratègia, res. Allí es va notar el buit que té el catalanisme. El catalanisme es fa amb els derrotats del Sexenni Democràtic: els republicans federals i els carlins se centren a nacionalitzar Catalunya, primer, i després plantegen un nou intent d’hegemonia espanyola. Això s’intenta des de la no-violència justament perquè Catalunya ha estat derrotada militarment. Aquest plantejament, que s’arrossega moltes dècades, serveix per a guanyar influència dins un estat, però no per a crear-ne un de nou.

—Alguna vegada heu parlat de paral·lelismes entre el moment actual i la derrota després del franquisme. Quins hi veieu?
—Hi ha una sensació de derrota i de l’esgotament total d’un món. De fet, sóc més partidari de comparar-ho amb els anys deu o vint del segle XX. Al capdavall, ara no ens han derrotat militarment, i som aquí parlant sense que ens esperi un falangista fora per a portar-nos a la Via Laietana. El moment actual s’assembla més al final del règim de la restauració, en què uns consensos que han durat moltíssims anys comencen a esberlar-se. També passa una mica com a partir de la revolució del 1917, que els principals partits catalans es van esventrant, el nivell dels polítics cau en picat –també a Espanya–, la crisi es fa present i se sent un tam-tam de solucions autoritàries per part de l’estat espanyol que ara ja hem tastat una mica.

—És una interpretació unànime o àmpliament compartida per la majoria del nou equip que comandarà la Revista de Catalunya?
—Sí.

—I ha estat un element determinant perquè el patronat us encomanés aquest relleu?
—Sí, el patronat es va posar en contacte amb nosaltres perquè els interessava el que havíem fet amb la revista Esperit. Els temes, el fet que fóssim un grup de joves organitzat, amb constància, amb un projecte propi, desvinculat de partits i de la política catalana actual però amb moltes ganes de participar-hi. Ens van veure amb moltes ganes i moltes idees noves i els va agradar el projecte.

—Uns quants membres de la revista Esperit, que també dirigiu, han passat al consell de redacció i al patronat.
—Sí, sobretot al patronat. Al consell de redacció en som quatre, comptant-hi el director.

—Això és un desembarcament de l’equip de la revista Esperit a la Revista de Catalunya? Hi reproduireu el model?
—Els formats són diferents, és clar, perquè Esperit ve dels marges i hi ha sobretot nacionalistes de dreta. Per a repensar la Revista de Catalunya podem agafar la part que funciona del model d’Esperit: és una publicació que es manté sense necessitat de publicitat ni de vincles amb l’administració ni amb els partits polítics, amb subscriptors. Però la Revista de Catalunya la farem transversal: que interpel·li tota mena de militants i de lectors.

—Algú es podria demanar: si la revista que ja havia triat de fer Frederic Porta, Esperit, és de dreta i nacionalista, per què n’hauria de voler dirigir una altra de transversal?
—I per què no? Catalunya necessita més nacionalisme en tot l’espectre ideològic. Al capdavall, sóc nacionalista i independentista. Vull canviar la centralitat, que l’esquerra nacional també canviï, i m’agradaria contribuir-hi. Tinc bona relació, per exemple, amb Abel Riu o Júlia Ojeda, i aquests espais també haurien de ser representats a la Revista de Catalunya. 

—I quins mecanismes fareu servir com a garantia de transversalitat? Procurareu que hi hagi quotes a cada número o variarà segons els temes?
—Anirà variant. En tot cas, la idea de fons és que ja tenim una cosa que és marcadament de dreta, Esperit, i ara volem fer una cosa més oberta i més transversal. Qualsevol país ha de tenir dreta i esquerra, no volem tancar-ho tot a fer una cosa de dreta. 

—També heu dit que Esperit és feta des dels marges. Què són, per a vós, els marges?
—Els marges són tot allò que no és subvencionat ni vinculat als partits polítics o a les institucions de l’autonomia. Tot allò que es fa fora d’aquests canals, que neix de gent que pensa lliurement i es reuneix per a fer coses. 

—I que ara passeu a la Revista de Catalunya vol dir que s’ha acabat el temps de treballar només des dels marges?
—Sí, ara la intenció és transformar les coses que es fan al centre, a les institucions ja creades. Els anys de procés i els que han vingut després han estat una trituradora de cervells. Hi ha molta desmoralització emocional perquè molta gent es pensa que Catalunya s’ha mort, i això s’ha de revertir. Fer coses als marges està molt bé i és molt útil, però no pots quedar-t’hi sempre. Ara hi ha l’oportunitat d’incidir des del centre. 

—Esperit és una revista molt opinativa. A la Revista de Catalunya hi ha opinió, però també més gèneres. Això canviarà?
—Hi ha una part que serà acadèmica i hi mantindrem el dossier indexat, però vull que hi hagi una combinació de recerca i d’assaig; que hi puguis entrar de maneres diferents; que la presentació sigui amena i que hi hagi audiovisual, pòdcasts i vídeos. La cosa central de la Revista de Catalunya són les idees: ha de ser una porta d’entrada als temes de què tractem. Una barreja d’assaig amè, si ho vols, però també de bibliografia acadèmica per a submergir-t’hi a fons.

—Hi haurà cap línia vermella segons els temes, les opinions o les preses de posició?
—En principi, no. De quina mena?

—Hi haurà voluntat de distanciar-se de les tesis d’extrema dreta?
—No. Aquestes línies vermelles les creuarem totes. Parlarem de tots els temes. Temes que preocupen a tot el món i preocupen Catalunya: la demografia, l’habitatge, la llengua, la renovació de la cultura, l’administració de la cultura.

—Però hi haurà pluralitat ideològica?
—Sí, la idea és d’abordar tots aquests temes que són fora d’allò que s’adreça en l’autonomia, i fer-ho amb tot el ventall ideològic i generacional. No ens posarem només els joves de dretes a parlar d’aquesta mena de coses, sinó que joves, grans i veterans, intel·lectuals consolidats, d’esquerra i de dreta, adreçarem cada problema des de perspectives diferents. Volem generar debat, i que cada lliurament de la Revista de Catalunya sigui una introducció dels temes de què tractem per a situar-los al centre del debat públic i també que funcioni com un llibre blanc de referència i de rigor.

—Quan dieu que la Revista de Catalunya ha de servir per a articular debats que no es tenen prou en el marc autonòmic, voleu dir que ha de servir com un espai d’entrenament polític, per a posar les bases intel·lectuals de futures organitzacions polítiques?
—Sí, m’agradaria que servís per a tota l’acció política, cultural i intel·lectual dels anys vinents. Que, entre tots, dotéssim d’eines tothom qui vulgui fer militància política en el sentit més ampli: participar en un partit, en una associació cultural o en una xarxa en defensa de la llengua catalana a les escoles. Totes les organitzacions i les persones que es dediquin a omplir els buits que es van obrir el 2017.

—Hi ha cap revista o publicació acadèmica, actual o antiga, catalana o estrangera en què us inspireu?
—No. És un buit que veig: no hi ha la publicació que a nosaltres ens agradaria llegir. Crec que m’inspiro més en l’etapa dels anys vint de la Revista de Catalunya que no pas en cap d’actual. Mirem què es fa arreu del món, és clar, però no hi ha cap referent que vulguem imitar.

—Què us inspira d’Antoni Rovira i Virgili, fundador de la revista?
—Que és historiador, com jo, i que es dedica a la política, una mica també com jo, que intenta fer política des de la cultura. Es troba una Catalunya que ha esgotat un cicle, el de la Lliga Regionalista i de la política que perdura gairebé d’ençà del començament del segle XX, i crea una palestra perquè els intel·lectuals nous i consolidats replantegin la cultura catalana. I ho fa amb èxit: encara que la revista tanqui el 1929 per falta de recursos, hi han escrit i reflexionat els principals intel·lectuals catalans dels anys trenta. En aquella Revista de Catalunya hi ha encapsulat el que serà la cultura catalana dels anys trenta. És una mica la idea.

—I de Max Cahner, director entre el 1986 i el 2011?
—M’agrada que Cahner és incombustible i fa una feina ingent de construir poder català durant el franquisme. Veu tots els buits que hi ha i mira d’omplir-los. Falta una gran enciclopèdia, editorials que publiquin en català. Tot és devastat. Que el facin conseller l’any 1980 és només la confirmació de tot el poder que ha creat els trenta anys abans. M’agrada aquesta perspectiva de detectar buits i omplir-los. No venim del 39, però hi ha coses que s’han de reconstruir.

—Com a historiador heu estudiat figures com Daniel Cardona, Josep Maria Batista i Roca i Josep Dencàs. Hi ha res sobre aquests tres personatges que us orienta a l’hora d’enfocar la Revista de Catalunya?
—De Batista i Roca i de Carles Muñoz Espinalt, que n’he fet les biografies i es publicaran enguany, me n’inspira la visió molt poc conformista del català. No diuen que tots els problemes són Espanya. Diuen que sobretot els problemes són interiors, de caràcter, de com ens prenem les coses i com afrontem la vida, i que el país és un reflex d’això. Si treballem i ens exigim més, amb una altra ètica, les coses sortiran. M’agrada també la història de la Bernat Metge: Catalunya és una nació sense estat però quan ens proposem coses grans i apuntem molt amunt, ens en podem sortir.

—Avui és viable, econòmicament, la Revista de Catalunya?
—Sí, però amb molt d’esforç de tots els implicats. La idea és que amb les subscripcions i els mecenes puguem convertir-ho en un projecte al qual dedicar-nos professionalment. És una de les coses que han faltat a la revista els últims quinze anys, que el director i una part de l’equip s’hi dediqui professionalment, i que es retribueixi tot, incloent-hi les col·laboracions, generosament.

—Com us imagineu aquest pla de subscripcions?
—La idea és augmentar-les, però també vull trucar a portes de tots els mecenes que es troben orfes de projecte i que vulguin finançar una cosa diferent de tot allò que s’ha fet aquests últims anys.

—La directora sortint, Lluïsa Julià, està dolguda perquè el patronat va prendre de manera jeràrquica i unilateral la decisió de rellevar la direcció.
—Hi ha hagut diferències i problemes de comunicació, però la Revista de Catalunya forma part d’una fundació que decideix el director i que el nomena o el destitueix com li convé.

—Quin balanç en feu, del mandat de Julià?
—Bo. Ha incrementat la visibilitat de la revista, ha introduït el dossier indexat, ha renovat el funcionament del consell de redacció i ha fet millores en el consell acadèmic, però no ha revertit la davallada de subscriptors i la pèrdua del pes cultural que feia molts anys que s’allargava.

—La professora Neus Torbisco, que formava part del comitè de científic, va anunciar que renunciava a participar-hi perquè entre els membres del nou patronat només hi havia una dona, Dolors Clotet, i en el comitè assessor, cap.
—La previsió és que se n’hi incorporin un parell més aquestes setmanes vinents, Elisenda Paluzie i Vinyet Panyella. Encara som en una etapa de transició: demano que em deixin de marge fins al setembre, que serà quan presentarem la renovació estètica i de contingut. Abans hi haurà dos números més, però el número que ja incorporarà la renovació de debò serà al setembre. Canviarem el format i l’estètica. Necessitem temps.

—Torbisco es va queixar que l’excusa fos que no havíeu trobat dones que s’adeqüessin al perfil.
—Sí, és molt difícil de trobar el perfil adequat. Sóc al principi de la meva carrera i encara no conec prou gent. Farem més incorporacions, en tot cas: l’etapa de transició encara no s’ha acabat.

Malestar de fons en els canvis a la Revista de Catalunya

L’autoexigència és necessària per a assolir objectius en tots els àmbits de la vida, però ben sovint pot ser un caramel enverinat. La psicòloga i psicoterapeuta sistèmica Júlia Martí (Barcelona, 1990) ho analitza a fons en el llibre Dones que s’exigeixen massa, en què desmunta el mite de la dona perfecta i repassa vivències molt comunes entre els autoexigents –sentir que no s’arriba a tot, sentir-se insuficient, sentir-se culpable quan no s’és productiu… A més, proposa exercicis i solucions per a arribar a tenir una autoexigència saludable i funcional, i no pas una que no deixi viure.

—Al llibre introduïu un test d’autoexigència. M’ha sortit un resultat molt alt. Això és negatiu?
—El test es divideix en tres franges i el resultat ideal seria un que sigui a la del mig, que implica que tens una autoexigència que, per una banda, et permet aconseguir objectius, però, per una altra, et permet cuidar-te i gaudir. Si l’autoexigència és extrema, sents culpabilitat pel fet de cuidar-te i et pressiones constantment, sense tenir en compte allò que necessites. Però sense gens d’autoexigència jo al matí no em posaria el despertador ni duria els meus fills a l’escola…

—L’objectiu no és que l’autoexigència desaparegui, sinó moderar-la.
—Exacte. El problema de la gent que puntua baix en aquest test és que sempre ho deixa tot per a més endavant, ho fa tot a curt termini… Això també és un problema. Per a escriure un llibre, ser esportista o en general per a qualsevol carrera, necessites autoexigència.

—El llibre es titula Dones que s’exigeixen massa. Per què us centreu en les dones?
—Primer, parlo de dones perquè jo ho sóc, i m’agrada parlar del que he viscut. No és que el llibre no parli dels homes, però homes i dones tenim autoexigències diferents. A les dones se’ns ha exigit ser bones no només en una cosa, sinó en tot. La nostra exigència és més gran per això. Els homes, en canvi, centren l’autoexigència en la feina, en l’èxit i en el fet de proveir la família. Abans a les dones se’ls exigia ser bones mares, però amb la incorporació al món laboral, ara també han de ser bones treballadores, amigues, filles… I tot sempre amb dobles missatges: t’has de cuidar i descansar, però si ho fas, no fas el que et toca.

“A les dones se'ns ha exigit ser bones no només en una cosa, sinó en tot”

—També menystenim més les nostres capacitats? Si et menystens, sempre t’exigeixes molt perquè penses que no hi arribaràs.
—És clar. I el grau de reconeixement sempre és massa alt. En alguns casos ser la superwoman s’ha entès com una virtut. Si en una entrevista de feina et vens com a autoexigent, ho veuen com una virtut. Però, encara que costi, has de deixar anar aquest reconeixement que implica l’autoexigència. Per una part et reconeix, però per una altra et mata.

—Matar-se treballant dóna cert reconeixement social. Com podem deixar-lo anar?
—L’ideal seria que t’exigissis en una feina que t’omple. A vegades no tens opció de triar, però hi ha gent que sí que en té, i tria exigir-se molt en unes coses i poc en altres. Per exemple: treballo de vuit a vuit i no veig créixer els meus fills. Hi estic de gust, amb aquesta tria? Si és que sí, genial, no jutgem. Però segurament serà que no. Cal trobar un equilibri perquè en totes les àrees aconsegueixis el que vols, però amb un espai per a poder gaudir d’altres coses.

—Aquesta inèrcia social de fer de la teva feina la teva identitat no hi ajuda gaire.
—És un problema sistèmic, la identitat està molt barrejada amb la feina i s’ha d’aprendre a separar-ho. Si alguna cosa a la feina no va bé, has de revisar-ne el mètode, però això no sempre parla de tu com a persona.

“La identitat està molt barrejada amb la feina i s'ha d'aprendre a separar-ho”

—Parleu de les banderes vermelles laborals. Què són?
—Coses bàsiques: que et tractin malament, que et parlin malament, que et menyspreïn, que en comptes de dir-te “això es podria millorar”, et diguin que ets un desastre o que no vals. O que la comunicació no sigui clara. A vegades hi ha aquesta trampa que se suposa que has de plegar a les sis, però fins que no deixa anar el bolígraf la primera persona ningú no s’aixeca de la taula, encara que no tinguis res a fer. Tot això és un model molt antic.

—Com es pot detectar la síndrome d’Estocolm laboral?
—El primer símptoma és que, quan plegues de la feina, no et trobes bé. Arribes a casa plorant, angoixada, encara hi penses amb preocupació… Si hi ha maltractament, és un tipus de maltractament en què sempre apareix la lluna de mel. Primer et tiro per terra, però després et dic “això ho has fet molt bé”. És un reforç intermitent perquè facis coses esperant aquesta recompensa. I això és tòxic, perquè a més normalment és una recompensa aleatòria, imprevisible. Tu ho intentes fer tot bé, però no saps en quin moment algú et dirà que no ho fas bé. És aleatori tant el reforç com el càstig. Et demanen un PowerPoint groc i quan el fas groc et diuen que el volien taronja.

—I com es pot detectar l’anomenat burn out (esgotament personal)?
—És aquesta sensació d’estar cremat i ser irritable a la feina, de no tenir ganes d’anar-hi… T’hi has esforçat molt i has arribat al límit, i potser arribes a tenir ansietat, depressió… Sobretot té relació amb professions sanitàries, sempre a primera línia de foc, amb gent que té problemes i amb impotència sistèmica. Si tens burn out en una empresa normal i corrent segurament és perquè treballes massa i et cuides poc. Si combines bé l’autocura amb l’autoexigència, el burn out probablement no arribarà.

Podeu comprar Dones que s’exigeixen massa de Júlia Martí a la Botiga de VilaWeb

—També analitzeu la hiperexigència com a mares, especialment les que ara tenen entre trenta anys i quaranta. Què l’origina?
—Ho he viscut en primera persona. Em vaig exigir fins a límits impossibles. Vaig estar un any sense dormir per la lactància i vaig portar fins a l’extrem allò que deien els llibres. Vaig estar a punt de caure en una depressió. Les nostres mares i àvies tenien una maternitat intuïtiva. En canvi, sembla que nosaltres necessitem els llibres. És el que anomeno maternitat acadèmica. Tot ho busquem per internet o als llibres i deixem de connectar amb el que ens surt de dins. I fins i tot deixem d’escoltar les nostres mares i àvies perquè pensem que no tenen res a dir. A vegades, entre aquests consells, potser més caducats, n’hi ha de bons. Quan vaig deixar els llibres i vaig començar a escoltar la meva mare, vaig veure que tenia més raó que no semblava, i em vaig relaxar.

“Les nostres mares i àvies tenien una maternitat intuïtiva. En canvi, sembla que nosaltres necessitem els llibres”

—Què recomaneu, doncs?
—Triar tres coses que per a tu són fonamentals, el pilar de l’educació i relació amb els teus fills, i deixar anar tota la resta. Si no, et tornes boja. No pots deixar-li el mòbil a la motxilla, però si li poses una pel·lícula un divendres a la nit no passa res… Hem arribat a uns extrems que no són sans, ens perdem gaudir dels nostres fills.

—Les mares d’aquesta generació tenen una pressió afegida: no repetir el patró d’educació autoritària, no respectuosa i poc connectada amb les emocions, força comuna en generacions anteriors. Com es pot aconseguir de no repetir-ho sense tornar-nos boges?
—Cal posar límits des de l’amor. La majoria de nosaltres hem rebut una educació autoritària, des de la por. I moltes vegades ens n’anem al punt contrari, ser permissives. Cal un punt mitjà: sostenir els límits amb una veu tranquil·la, amb contundència, però sense cridar ni castigar. Però cal paciència. Tinc mares a consulta que es flagel·len per haver cridat als fills; i per un petit moment no passa res, cal posar les coses en context. I no tot el que van fer els nostres pares va estar malament. Als nostres pares no els van ensenyar d’emocions perquè en aquell moment equivalia a ser dèbil. Ens van educar per a l’entorn de llavors, i avui no es pot jutjar el que van fer, tot i que sí que es pot jutjar el que hi havia a escala sistèmica.

—I com es pot transmetre una autoexigència sana, i no tòxica, als fills? Per exemple, unes notes molt altes cal premiar-les?
—No hi ha cap resposta correcta. Això és el que busquem les millennials, respostes correctes, i no en tinc. Cada mare i  pare ha de connectar amb la manera com vol criar, i sentit comú. No pot ser que el nostre fill vingui amb un vuit i li diguem que amb allò no n’hi ha prou. O que quan li ha costat molt una feina i al final l’ha tirat endavant, li diguem que és responsabilitat seva. Hi ha d’haver equilibri entre fer-li veure quan les coses s’han de millorar i felicitar-lo per l’esforç. La gran por de les mares millennials és que els nostres fills vagin a teràpia i parlin de nosaltres. I això passarà, hem de deixar anar aquesta por. Els teus fills aniran a teràpia i parlaran de tu perquè a algunes coses que has fet llavors no hi trobaran sentit. I no passarà res, és natural.

“No pot ser que el nostre fill vingui amb un vuit i li diguem que amb allò no no n’hi ha prou”

—Parleu d’uns altres fenòmens relacionats amb l’autoexigència: quan el perfeccionisme et bloca i, com que no faràs les coses perfectes, no les fas. Com es pot evitar?
—Els alpinistes, quan són al camp base, no miren el cim de l’Everest i pensen “ostres, ara he de pujar aquí!” Ningú no hi pujaria, realment. Què fan? Es preparen, pensen “on poso el peu?”, “on tinc els grampons?”, “on tinc la motxilla?”… Això és el que fa que un objectiu tan gran no els bloquegi. Quan el perfeccionisme et bloqueja és perquè mires l’objectiu final, el gran. El que necessites és desglossar tots els passos per arribar allà, i simplement centrar-te a gaudir de cada pas, cada objectiu petit.

—Quan vénen els pensaments de “no sóc suficient” proposeu un exercici interessant: imaginar-te que ets l’acusada en un judici.
—Ho fem molt a teràpia, sobretot quan la persona té creences sobre si mateixa que, des de fora, no se sostenen. Has de pensar amb quins arguments t’acusaries. Quines proves contundents tinc per a demostrar que no sóc suficient? Habitualment la gent no ho pot demostrar. Amb aquest diàleg intern, detectem d’on ve la creença. O l’exercici d’agafar una crítica que t’han fet i analitzar separadament la crítica i la persona que te l’ha dita. Primer penso si la crítica podria ser veritat. I després miro si la persona té credibilitat: si és experta en el tema, si és apta per a fer aquell comentari…

—L’autoexigència també va lligada a molta pressió per allò que pensin els altres?
—Sí. A vegades penses que els altres no estaran contents amb el que fas i en el fons els ets igual. En certa manera, és important que t’importi la seva opinió perquè si no estaries totalment aïllat, i no seria sa. El problema ve quan tota la teva autoestima es basa en el que els altres pensen de tu. Cal acceptar que els altres pensaran malament de tu, però això no ha d’implicar que facis les coses de manera diferent. Tot plegat ve de la incapacitat que tenim per a sostenir emocions desagradables. O canvies la teva manera de fer de mare o no la canvies, i acceptes el malestar que et genera que els altres no hi estiguin d’acord. Si no sostens aquest malestar, ets infidel a tu mateixa. I que els altres s’enfadin no implica que no ens estimin.

“Cal acceptar que els altres pensaran malament de tu, però això no ha d'implicar que facis les coses de manera diferent”

—Per acabar, també esmenteu aquesta sensació de sentir-nos culpables quan descansem. Com cal fer-hi front? Sembla que fins i tot l’oci hagi de ser productiu.
—En alguns casos es pot introduir el descans com si fos una assignatura més. No et sents malament perquè fas l’assignatura que toca: descansar. El descans no ha de ser si et sobra temps, perquè no te’n sobra mai. Les autoexigents pensem que ens hem de cuidar, però que sigui productiu: em cuido, però vaig al gimnàs; em cuido, però llegeixo… No. Has d’introduir una autocura no productiva. Fer coses pel simple fet de gaudir-ne. Mirar La isla de las tentaciones, pintar-te les ungles o fer una cervesa amb una amiga. Com més facis una autocura no productiva, més productiva seràs, perquè el teu cervell haurà descansat.

Les bateries són la tecnologia del present i estan en voga. Amb la popularització dels cotxes elèctrics i les grans bateries estacionàries, el sector creix extraordinàriament. Per entendre la situació, la Fundació Volta, amb seu a San Francisco (EUA) i formada per més de 75.000 professionals i 200 empreses del sector de les bateries, ha publicat un informe anual molt detallat (517 pàgines) que permet de conèixer en profunditat la situació actual i cap a on s’avança, desmunta mites i analitza noves tecnologies molt prometedores. Tot seguit en destaquem les parts imprescindibles.

Nou rècord de producció, amb sobrecapacitat de fabricació i preus a la baixa

El 2024 s’ha assolit un nou rècord de producció de bateries de liti. Expressat en termes de la capacitat d’emmagatzematge, s’ha arribat a 1.460 GWh. L’equivalent a fer 25 milions de cotxes elèctrics amb una bateria de 60 kWh. Però no totes les bateries han anat a parar a vehicles elèctrics, malgrat representar el volum principal, un 80%. Les bateries estacionàries (BESS) ja representen un 15% del mercat, mentre que el 5% restant correspon a uns altres usos. La Xina continua essent la gran dominadora, amb el 80% de la producció. La tecnologia que sobresurt és la de liti-ferrofosfat (LFP), amb el 59% de les vendes, enfront de les de química NMC (níquel, manganès i cobalt). D’una altra banda, els experts defineixen el mercat de bateries com un oligopoli: dos terços de les vendes les fan tan sols 3 fabricants. Els xinesos de CATL i BYD tenen una quota de mercat del 38% i el 17% respectivament, i els coreans de LG arriben a l’11%.

El sector és marcat per l’enorme sobrecapacitat de fabricació de la Xina, amb 2.100 GWh anuals. Però de les seves instal·lacions han sortit 1.150 GWh de bateries i només n’han venut 850 GWh. Això origina grans tensions entre els productors, perquè ha obligat a abaixar preus de manera insostenible, segons els analistes. Alguns han hagut de vendre producte per sota del cost de producció, amb pèrdua. Ara per ara, rebaixar costs de producció és l’única manera de sobreviure. Els analistes apunten que el sector de bateries a la Xina passant per la mateixa fase que, fa anys, amb la producció de plaques solars. La política de la Xina sembla que consistirà a tancar les empreses amb una producció de menys qualitat i centrar-se en grans companyies amb la tecnologia líder i màxima qualitat, per fer net i consolidar el sector.

Però l’extrema competició al mercat xinès també fa que les companyies del gegant asiàtic surtin a l’estranger a col·locar el seu producte. Això, juntament amb la sobrecapacitat que també hi ha a la resta del món, ha originat que alguns projectes de fàbriques no xineses hagin estat reconsiderats a la baixa, ajornats o, fins i tot, anul·lats. 

Sobreproducció de minerals també

 Si les fàbriques no han elaborat totes les bateries que podrien haver fet, no ha estat pas per manca de minerals, com a vegades s’apunta. No hi ha hagut cap limitació en aquest sentit, ans al contrari. També hi ha hagut una sobreproducció minera, a conseqüència de les inversions fetes aquests darrers anys. Això ha causat una baixada del preu del liti, el cobalt i el níquel, i mines i refinadores de mineral han aturat la producció en alguns casos. La baixada de preu introdueix una certa preocupació al sector, perquè compromet inversions futures. Un altre front de preocupació són els canvis que hi ha fora de la Xina, particularment, les accions de l’administració Trump als EUA i la frenada de les vendes de cotxes elèctrics a la UE.

La Xina és el país amb la capacitat de refinament de liti més gran.

En el cas del liti, hi ha nous productors que han entrat en escena: l’Argentina, l’Àfrica i la província xinesa de Sichuan. Els productors miners proven d’optimitzar processos i escalar la producció per reduir costos i poder influir sobre el preu de mercat del liti, la qual cosa introdueix més pressió a les empreses menys competitives. La Xina continua dominant el refinament de liti, amb plantes infrautilitzades. D’altra banda, les bateries empren menys liti per kWh, la qual cosa contribueix a una disponibilitat excessiva de liti. Paradoxalment, aquesta sobreabundància incentiva que el liti s’utilitzi en forma metàl·lica al càtode de les bateries, el pol positiu format per metalls (per a l’ànode, el pol negatiu, s’empra grafit normalment), i no només com l’ió responsable de generar l’electricitat que es mou entre el càtode i l’ànode. Això introdueix avantatges tècnics, però fins ara no s’havia explorat per no tensionar a l’alça els preus.

El polèmic cobalt, per la seva banda, es troba en una sobreproducció seriosa, segons els analistes de Volta. El fet que el sector vagi migrant cap a bateries LFP, que no necessiten cobalt, i que Indonèsia, la Xina, Austràlia i els EUA competeixin amb el Congo ocasiona que les mines aturin també l’extracció de mineral nou. Quant al níquel, el principal component de les bateries NMC, la seva mineria continua dominada per Indonèsia, amb el 56% de la producció mundial i el 50% de les reserves. La migració a bateries LFP també en baixa la demanda, però això afecta poc la seva mineria i refinament, perquè que el seu principal ús, amb diferència, és la producció d’acer inoxidable.

 Occident a l’atac: vol produir bateries

Com hem vist, la Xina és la gran dominadora de la fabricació de bateries, amb un 80% del mercat. Però els EUA i la UE no es queden quiets i promouen zones de producció alternatives per a reduir la dependència del gegant asiàtic. Els EUA promouen fàbriques als països de la seva zona de lliure comerç, especialment al Marroc, Corea del Sud i el Japó. Indonèsia i l’Índia també estan interessats a vendre bateries al món occidental, tot i que tant els EUA com la UE vigilen si no són empreses xineses camuflades i desplaçades allà per esquivar aranzels. Tanmateix, les xifres dels plans occidentals són encara lluny dels xinesos.

A Europa hi ha planificades fins a 54 fàbriques de bateries, com la que ja opera a Polònia.

La Xina té una capacitat de fabricació anual de 5.796GWh, amb 180 gigafactories, si es compten les fàbriques en funcionament i les noves plantes (o ampliacions) planificades. En el cas dels EUA, és de 1.372GWh, amb 47 fàbriques. La capacitat d’Europa és lleugerament superior, de 1.504GWh anuals, amb 54 gigafactories. Tot i això, la capacitat actual planificada a Europa s’ha encongit en 473GWh, després de les maniobres per a retardar l’electrificació del transport i l’encariment de l’energia derivat de la invasió russa d’Ucraïna. A la resta d’Àsia, es compten 35 fàbriques i una capacitat de 437GWh anuals, amb el Japó, l’Índia i Corea del Sud com a principals fabricants, però també hi apareixen Vietnam, Tailàndia, Indonèsia, Malàisia i Taiwan.

Encara hi ha camí per a abaixar el preu de les bateries

 Tot i que el preu de les bateries LFP ha arribat a 50 dòlars/kWh a la Xina, un valor insostenible segons els analistes atesa l’estructura de costos actual, els experts de Volta consideren que encara hi ha camí per a abaixar-ne el cost. Basant-se en l’excel·lència manufacturera, guanys en eficiència de la cadena de subministrament i amb innovació tecnològica, a la Xina es podria arribar a un cost d’uns 25 dòlars/kWh de bateria LFP. Els EUA i la UE ho tenen més difícil, amb costos de producció un 57% i 52% superiors, respectivament. Tanmateix, els sobrecostos estan motivats per una producció inferior a les fàbriques noves (calen anys per optimitzar-les), diferències de costos energètics i laborals, la necessitat de tenir més marge de guany pel model de treballar amb subministradors (que també tenen un marge comercial) en compte de fer-ho tot internament, i els aranzels d’importació i costos locals més elevats de matèries primeres. Els experts de Volta consideren que tots aquests sobrecostos es poden mitigar.

La fabricació de bateries s’orienta principalment a la fabricació de cotxes elèctrics.

Si als EUA fer una bateria LFP avui dia costa 125 dòlars/kWh, amb la reducció dels errors de fabricació, l’automatització (robots), la fabricació del càtode al Marroc i amb empreses coreanes fabricant al país, que aportarien l’expertesa, el cost de producció podria baixar per sota dels 60 dòlars/kWh. A Europa, per la seva banda, seria més econòmic, i passaria dels actuals 90 dòlars/kWh a 40. En el nostre cas, assumint que el càtode es fes al Marroc i la fabricació la fes una companyia xinesa implantada a territori europeu. De fet, les empreses xineses estan més obertes a establir aliances amb companyies europees per fabricar bateries al nostre continent. Però el govern xinès s’hi oposa perquè no vol que els europeus copiïn la seva tecnologia i experiència i qüestionin el seu avantatge industrial.

 Un sector marcat per l’evolució de la fabricació de cotxes elèctrics

La producció de bateries es troba determinada en gran manera per l’evolució de l’electrificació de la mobilitat. La demanda de vehicles electrificats continua intacta, tot i que la taxa de creixement ha disminuït, marcada per l’aturada europea. Mentre que a la Xina ja s’ha aconseguit la paritat de preu amb els cotxes de combustió (de fet, els elèctrics són un 5% més econòmics), a Europa els 100% elèctrics (BEV) són un 75% més cars. Això és degut al fet que fins ara els fabricants només han ofert models de gamma mitjana-alta. Però això ja ha començat a canviar i són a punt d’arribar un seguit de cotxes econòmics fabricats al nostre continent de marques europees, a més dels de la competència xinesa. Mentrestant, van pujant les vendes de vehicles híbrids endollables. Si els BEV van créixer d’un 14% el 2024 a tot el món i es van arribar a fabricar 11,2 milions, els híbrids endollables (PHEV) van créixer d’un 50%, amb 6,5 milions venuts. En total, 17,7 milions de nous cotxes electrificats a tot el món, un creixement del 25% anual. 

Tanmateix, tant els cotxes BEV més econòmics com, sobretot, els PHEV, duen bateries més petites. En conseqüència, la fabricació de bateries per a cotxes ha crescut, però no amb el mateix percentatge, sinó d’un 16%. Tot i això, els vehicles BEV tenen una mida de bateria molt més gran, de manera que han dominat la producció: 736GWh per als BEV enfront dels 128GWh per als PHEV. Les xifres del 2023 van ser de 652GWh i 95GWh, respectivament. La quota de vendes de vehicles electrificats ja ha assolit el 45% a la Xina, amb un fort creixement. A Europa ha baixat del 18% assolit el 2022 al 17% el 2024. Mentre que a l’Amèrica del Nord és del 10%, i a la resta del món, del 5%.

La venda de bateries BESS supera les expectatives

Tot i representar encara un percentatge baix de producció de bateries (un 15%), la venda de bateries estacionàries (BESS) continua superant les expectatives dels experts, amb un domini clar de la tecnologia de liti (98% de quota de mercat). Durant el 2024 es van instal·lar 69GW/169GWh de bateries BESS, un creixement del 55%. I es va arribar a una xifra instal·lada total de 150GW/363GWh (la primera xifra correspon a la potència que poden donar, la segona a la capacitat d’emmagatzematge d’energia). El creixement d’aquest mercat abasta tot el món, però està marcat sobretot per la Xina (36GW), els EUA (13GW), Europa (10GW) i Austràlia (2GW). A més, ara les bateries BESS són més grans, i passen de proporcionar 1,8 hores d’electricitat de mitjana, a 2,4 hores (+33%). També hi ha un canvi en massa de químiques NMC a LFP, atès el cost molt inferior de les segones.

Les vendes de bateries estacionàries tenen un gran creixement, gràcies també a la seva forma estandarditzada de contenidor de mercaderies, que en facilita el transport i la instal·lació.

Els analistes esperen que el 80% de les bateries BESS es concentrin en els projectes “abans del comptador”: centrals renovables i xarxa elèctrica. El 20% restant seria per a bateries “darrere el comptador”: bateries per a casa, comerços i indústria. En el primer cas, es van estandarditzant les bateries en els 5-6MW de potència i en forma de contenidor de mercaderies, amb dimensions de 6m per 2,4m per 2,6m, la qual cosa facilita el seu transport i instal·lació. També s’ha millorat la seguretat en aquest segment del mercat, després de les imatges mostrades als mitjans internacionals mostressin de l’incendi de bateries BESS als EUA. El 2024, va haver-hi a tot el món cinc incendis, en contrast amb els quinze del 2023. Tenint en compte que ara hi ha més bateries en funcionament, la taxa ha baixat molt, a 0,03 incidents per GW instal·lat. A més, només l’11% dels incidents han estat causats per fallada de les piles/cel·les/mòduls. La majoria són degudes a errors durant l’operació.

Un altre detall important és que en el sector de bateries BESS s’ha estandarditzat una garantia de vint anys: la bateria funcionarà durant aquest període de temps amb un cicle de càrrega i descàrrega diari (7.200 cicles en total). Algunes companyies ja han començat a oferir 10.000 cicles i vint-i-cinc anys. En el sector automobilístic, CATL ha començat a imitar-ho en bateries adreçades a autobusos.

Acabem destacant el reciclatge. Fins ara, ha estat acaparat pel rebuig durant la fabricació de bateries (entre el 8% i el 18% del material emprat), no pas per les bateries que han arribat al final de la seva vida útil, que són molt poques encara. La bona notícia és que les bateries de cotxe NMC fabricades amb els elements reciclats tenen un cost entre un 5% i un 30% més econòmic. En el cas de les bateries LFP no és tan clar, perquè conté materials amb menys valor econòmic, atès que són més abundants, i perquè normativament només s’obliga a recuperar el liti. Però els experts no preveuen cap gran impacte en el cost de fabricació per haver d’emprar elements reciclats, tal com exigeix la normativa de la Unió Europea.

Un menor de catorze anys ha mort i quatre persones han estat ferides en un atac en ganivet a Villach, un poble austríac a 350 quilòmetres al sud de Viena. Segons l’agència APA, l’atacant és un ciutadà sirià de vint-i-tres anys amb permís de residència.

La policia ha dit que encara no se saben els motius de l’atac, però APA indica que, segons les primeres informacions, el presumpte agressor no tenia antecedents policíacs. Les autoritats també investiguen si ha actuat tot sol o té cap còmplice.

L’atac ha passat cap a les 16.00. Dos dels ferits es troben en estat greu. L’atacant ha estat detingut una volta un testimoni l’ha atropellat i l’ha pogut reduir.

Una dona de trenta-set anys i la seva filla de dos han mort quan fa dos dies que foren atropellades per un cotxe que va envestir una colla de gent a Munic, segons que ha informat la policia. Arran de l’atac, gairebé quaranta persones van ser ferides, algunes de gravetat.

El conductor era un sol·licitant d’asil afganès de vint-i-quatre anys, segons la policia, que els mitjans de comunicació alemanys han identificat com a Farhad N. L’home va ser detingut al lloc dels fets i la fiscalia ha dit que el sospitós podia tenir una motivació religiosa.

“Malauradament, hem de confirmar la mort avui de la criatura de dos anys i de la seva mare de trenta-set”, ha declarat el portaveu de la policia Ludwig Waldinger a l’agència de notícies AFP.

En una conferència de premsa, la fiscal de Munic Gabriele Tilmann va explicar que el sospitós havia cridat “Al·là Akbar” (‘Déu és el més gran’) quan havia estat detingut, fet que, segons ella, podria indicar que tenia una motivació islamista.

La cantant Rosalía s’ha unit al repartiment de la tercera temporada de la sèrie ‘Euphoria’, encapçalada per l’actriu Zendaya i un dels títols estrella de la plataforma Max. “Si hi ha alguna cosa que m’emocioni tant com trobar una bona melodia o una bona lletra, és aconseguir ser cada dia una millor intèrpret”, ha dit la intèrpret de Sant Esteve Sesrovires. 

“Euphoria ha estat la meva sèrie preferida dels darrers anys i no podria estar més feliç i més agraïda d’actuar al costat de tots aquests companys que tant admiro i d’aportar el meu granet de sorra per fer realitat la visió d’en Sam (Levinson). No puc esperar per compartir el que estem fent!!!”, ha afegit la cantant.

A banda de Rosalía, també se sumen al càsting de la sèrie l’ex-jugador de futbol americà Marshawn Lynch; els actors Darrell Britt-Gibson, Kadeem Hardison i James Landry Hébert; i les actrius Priscilla Delgado i Anna Van Patten. 

Repeteixen intèrprets com Zendaya, Eric Dane, Jacob Elordi, Sydney Sweeney, Alexa Demie, Maude Apatow, Colman Domingo i Hunter Schafer. 

La tercera temporada d”Euphoria’ ja s’ha començat a rodar a Los Ángeles, tindrà vuit episodis i està previst que s’estreni el 2026. Les dues primeres temporades de la sèrie van rebre 25 nominacions als premis Emmy.

El braç polític de les forces kurdes de Síria, el Consell Democràtic Sirià (CDS), ha denunciat que ha estat exclòs dels preparatius de l’anomenada Conferència de Diàleg Nacional organitzada per les noves autoritats del país. El nou govern sirià s’ha negat a incorporar el CDS a les converses després d’acusar les forces kurdes de refusar de lliurar les armes per formar part d’una estructura unificada de seguretat.

Les forces kurdes, en canvi, declaren que són la força armada de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), una entitat política autònoma, i que continuen en armes per defensar-se de les milícies gihadistes amb el suport de Turquia. En un comunicat recollit per l’agència kurda Rudaw, el CDS denuncia que, arran de la seva exclusió, aquest comitè preparatori “no representa els sirians en tot el seu espectre i diversitat”.

“Hi ha una exclusió clara de les forces polítiques, socials i nacionals, que constitueixen un percentatge gran i significatiu de la societat siriana. La seva exclusió és una violació flagrant del principi d’associació nacional”, ha afegit.

“L’abandonament deliberat i l’exclusió intencionada de les forces polítiques nacionals que s’han oposat al règim sirià durant anys i que han estat sotmeses a assassinats, arrestos, exili i desplaçament és un acte que no reflecteix la veritable intenció de fer que tothom participi en el futur de Síria”, ha conclòs.

El portaveu militar de l’organització, Farhad Shami, ja va advertir ahir de les conseqüències polítiques d’una exclusió que no afecta només les milícies, sinó també la principal entitat política representativa del poble kurd, l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria.

“Qualsevol conferència siriana que exclogui les FDS o l’AANES no tindrà caràcter ni nacional ni unitari, sinó que serà una repetició de l’antiga política d’exclusió que va conduir a la destrucció de Síria i a la fragmentació de la seva societat”, ha explicat en declaracions a la cadena Al-Arabiya.

Així mateix, el dirigent kurd Saleh Muslim, membre de la presidència del Partit de la Unió Democràtica, una de les formacions més importants de l’AANES, que també ha denunciat que el mateix comitè preparatori només ha estat creat “per complaure elements externs i no representa tot l’espectre del poble sirià”.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha reivindicat el “lideratge” en la lluita contra la multireincidència i s’ha mostrat confiat que la proposició de llei que van presentar al congrés espanyol per combatre-la tiri endavant. Segons Turull, això no es resoldrà “mirant cap a un altre costat” ni parlant-ne “per atiar el foc o per recrear-se en el problema”. Per això, ha deixat clar que Junts vol centrar-se en la solució del problema i que “no hi hagi ningú que pugui tenir la percepció d’impunitat”. 

Junts ha celebrat a Lleida una jornada sobre la multireincidència en què han participat la diputada al congrés Marta Madrenas; la diputada al parlament Anna Feliu i la portaveu de Junts a Lleida, Violant Cervera.

Turull ha afirmat que “no ens valen les estadístiques” davant la percepció d’inseguretat i l’alarma social. “Encara que diguin que la delinqüència només ha pujat un 4,5%, hi ha una percepció, una alarma social i els polítics el que hem de fer és donar-hi resposta”, ha afegit.

El secretari general ha defensat que “encara que ens etiquetin de moltes coses, nosaltres volem actuar”, i ha contraposat el posicionament de Junts amb el d’altres formacions polítiques que “es mouen pel postureig, pel fet de quedar bé o per apriorismes ideològics, i que mai no acabaven fent res”.

L’any passat la proposició de llei va ser presa en consideració per la majoria dels grups polítics del congrés i ara es troba en la fase d’esmenes. “Estem segurs que hi haurà un bon suport”, ha afirmat Turull. La proposició de llei va superar el primer escull amb els vots de Junts, PP, PSOE i PNB. ERC es va abstenir, mentre que Podem i Sumar van votar-hi en contra.

Junts defensa que la seva proposta va a l’arrel del problema i planteja reformes al codi penal i de la llei d’enjudiciament criminal, però també més pressupost per al sistema judicial perquè es puguin fer més judicis ràpids. Així, proposa un augment del nombre de jutges d’adscripció territorial a Catalunya perquè passi de 35 a 70, i obre la porta al fet que els ajuntaments puguin intervenir en processos penals relacionats amb delictes lleis com el furt.

La iniciativa també planteja canvis en els registres per facilitar que els jutges puguin imposar penes d’1 a 3 anys de presó als delinqüents que hagin estat condemnats en tres ocasions o més per delictes semblants, encara que només hagin comès furts de menys de 400 euros. També tipifica amb més severitat el robatori de dispositius mòbils i ordinadors. 

Durant la seva visita a Lleida, Turull també ha defensat canvis legislatius per protegir els agricultors que pateixin robatoris a les finques i a les collites. En aquest sentit, la portaveu de Junts a Lleida, Violant Cervera, ha explicat que en clau municipal promouen la instal·lació de càmeres de vigilància, sobretot a l’Horta, per ajudar a combatre els robatoris i la inseguretat a la ciutat.

Els Mossos d’Esquadra investiguen la troballa del cadàver d’un home dins d’una séquia a Organyà (Alt Urgell), segons que ha avançat la periodista Anna Punsí i ha confirmat l’ACN de fonts policíaques. El cos sense vida s’ha trobat pels voltants de les 8.00. Uns veïns de la zona han alertat el telèfon d’emergències 112. L’Àrea d’Investigació Criminal dels Mossos s’ha desplaçat al lloc i està analitzant les causes de la mort, amb totes les hipòtesis encara obertes. La comitiva judicial ja està treballant en l’aixecament del cadàver.

El president d’Argentina, Javier Milei, ha promocionat a les xarxes socials la criptomoneda $LIBRA i ha hagut de fer marxa enrere arran de les denúncies d’estafa. En poques hores, l’actiu digital ha multiplicat el seu valor i ha mogut milions de dòlars, però finalment s’ha desplomat. Arran d’això, Milei ha esborrat el seu piulet promocional i n’ha publicat un de disculpa.

“L’Argentina lliberal creix! Aquest projecte privat es dedicarà a incentivar el creixement de l’economia argentina finançant les petites empreses i els emprenedors argentins. El món vol invertir a Argentina”, deia el piulet original.

Què és $LIBRA?

L’actiu digital, representat amb la sigla $LIBRA, ha estat assenyalat ràpidament per economistes com una possible estafa, atès que el 80% dels actius estaven concentrats en només cinc moneders digitals.

De fet, $LIBRA no és una criptomoneda tradicional, sinó un memecoin, un terme que fa referència a una criptomoneda creada com una broma o una tendència d’internet. És a dir, no té cap suport en l’economia real, fet que alimenta la possibilitat d’estafa.

La marxa enrere de Milei

En un segon piulet, Milei ha aclarit que no té cap vinculació amb el projecte i que després d’analitzar-ne els detalls ha decidit de retirar-li el suport. Tanmateix, les crítiques de la indústria de les criptomonedes han estat contundents, tot alertant sobre la centralització i els riscos d’aquest criptoactiu.

Hace unas horas publiqué un tweet, como tantas otras infinitas veces, apoyando un supuesto emprendimiento privado del que obviamente no tengo vinculación alguna.

No estaba interiorizado de los pormenores del proyecto y luego de haberme interiorizado decidí no seguir dándole…

— Javier Milei (@JMilei) February 15, 2025

Per exemple, una empresa popular que visualitza les relacions i els fluxos de capital entre diferents adreces de criptomonedes, Bubblemaps, ho ha dit: “Un altre mem presidencial. El 82% de $LIBRA es manté en un clúster. No es comparteix la tokenomia –l’estructura econòmica darrere d’un testimoni–: comercieu amb precaució”

 

S’acumulen les proves que demostren la negligència del Consell durant l’emergència de la gota freda, tot i que el president Carlos Mazón fa mans i mànigues per espolsar-se’n la responsabilitat. Un nou vídeo demostra que la Generalitat era la responsable de vigilar els barrancs, com ara el de Torrent –també conegut com a rambla del Poio–, que van arrasar bona part de l’Horta Sud.

Els bombers que mesuraven el barranc de Torrent denuncien que els van ordenar de tornar a la base 

En les imatges, publicades per Eldiario.es, el subdirector d’Emergències, Jorge Suárez, reconeix a un periodista d’À Punt –a les 15.10 del 29 d’octubre– que “en aquests moments estem fent seguiment de tots els barrancs”. I afegeix: “Ja hem fet tot el que és el riu Magre, com el barranc del Poio. És molt important insistir, és una situació greu en què hem d’evitar qualsevol trànsit i evitar qualsevol zona pròxima a un barranc.”

Ara fa uns mesos, es va saber que la Generalitat va retirar l’equip de mesurament del barranc de Torrent en ple esclat de la gota freda. A les 13.00, un grup de bombers forestals de Bunyol (Foia de Bunyol) es va desplegar a Xiva per a fer seguiment del barranc, on van mesurar un creixement de 80 centímetres. Dues hores després, el Consorci Provincial de Bombers de València els va ordenar de tornar a la base.

En les hores posteriors, quan la gota freda s’intensificava, els bombers forestals no van ser mobilitzats. A les 19.30 van rebre l’ordre d’anar cap a casa, però van decidir per iniciativa pròpia de participar en els operatius de rescat. “Si Emergències no ens hagués retirat, podríem haver avisat sobre la crescuda”, va explicar un bomber.

En aquella vesprada, Carlos Mazón no va arribar al Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) fins després de les 19.00 perquè, segons ell, tenia “un dinar de treball” a El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana. Posteriorment, per intentar de justificar la seva negligència ha declarat que sempre va estar comunicat i ha provat de culpar l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) de transmetre informació errònia.

La Confederació del Xúquer diu a la jutgessa que la Generalitat tenia dades de l’augment del barranc de Torrent a les 18.10

D’una altra banda, arran d’un requeriment judicial, el president ha assegurat que la decisió d’alertar la població mitjançant els mòbils –a les 20.11, quan la tragèdia era irreversible– va ser del comitè de direcció del CECOPI, format per la consellera de Justícia i Interior d’aleshores, Salomé Pradas, i la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre 

Les autoritats penitenciàries israelianes han començat a excarcerar els 369 presos palestins inclosos en el sisè intercanvi per ostatges del moviment islamista Hamàs.

Nou dels presos palestins ja han arribat a la ciutat cisjordana de Ramal·lah, i tres més han estat transferits a Jerusalem Est.

La Mitja Lluna Roja Palestina ha avisat que quatre dels presos alliberats a Cisjordània havien estat traslladats immediatament a un centre mèdic arran de “la gravetat de les seves condicions de salut” sota captivitat israeliana.

Del total de presos alliberats, 333 van ser detinguts per Israel després de l’atac de les milícies palestines el 7 d’octubre de 2023, que va causar prop de 1.200 morts en territori israelià i va marcar el començament de la guerra de Gaza.

El grup parlamentari de Compromís a les Corts ha demanat al Consell que “esclarisca” la compatibilitat de Nuria Montes, ex-consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, amb els càrrecs de responsabilitat que ocupa actualment a la patronal hotelera Hosbec, que considera una “porta giratòria de legalitat dubtosa”.

“El poble valencià ens hem de preguntar si és ètic políticament i democràticament que el PP permeta a la senyora Montes aprofitar-se dels seus càrrecs d’una manera tan descarada”, ha assenyalat el diputat de Compromís, Vicent Granel, en un comunicat.

Granel ha expressat la seua preocupació per la possibilitat que Montes ocupe càrrecs en una patronal relacionada amb el sector turístic després d’haver estat responsable de l’àrea durant la seua etapa al Consell. 

Segons indica, la llei 8/2016, de 28 d’octubre, de la Generalitat, d’incompatibilitats i conflictes d’interessos de persones amb càrrecs públics no electes, considera incompatible ocupar llocs en societats amb les quals s’hagen signat convenis o acords en àmbits relacionats amb les competències exercides.

Granel reivindica que “la transparència i la responsabilitat política són més importants que mai”