Catalunya en Comú, Vox, el PDECat i Sortu –formació integrada a EH Bildu– van incórrer en irregularitats de la gestió dels seus comptes l’any 2020 que podrien derivar en sancions. Segons que consta en l’informe de fiscalització del Tribunal de Comptes de l’any 2020, conegut avui, Vox va ser la formació amb més irregularitats. De fet, el partit de Santiago Abascal va acceptar donacions o aportacions no identificades, donacions “finalistes” i quotes, aportacions i donacions en efectiu. Catalunya en Comú i Sortu també van tolerar donacions sense identificar.

Tal com indica el Tribunal de Comptes, com a resultat de l’activitat de les taules informatives de Vox, es van generar ingressos en efectiu, sense que el tribunal tingués constància a quin concepte corresponien. Posteriorment, l’efectiu recaptat es va anar ingressant als comptes corrents de la formació per mitjà de caixers automàtics, per quanties que majoritàriament no excedien els tres-cents euros.

“La formació no ha portat registres auxiliars de control d’aquests moviments d’efectiu, cosa que hauria estat convenient, tenint en compte que el 2020 s’han detectat 91.972,71 euros, l’origen dels quals no ha estat acreditat”, ressalta el Tribunal de Comptes. Els ingressos registrats per la formació l’exercici 2020 van ascendir a 15.333.939 euros. Del total, el 66% corresponia a finançament públic i el 34% a ingressos d’origen privat.

Cúpula amb un 75% d’homes

Quant a l’aplicació de la normativa en matèria d’igualtat efectiva entre dones i homes, el tribunal remarca que el comitè executiu de Vox està integrat per un 75% d’homes i un 25% de dones, cosa que no s’ajusta a la llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes. D’altra banda, la plantilla efectiva del personal comptava, en l’exercici 2020, amb una proporció mitjana de dones del 41% i d’homes del 59%.

Els Comuns

En el cas dels Comuns també hi ha irregularitats, però per un import molt menor. Segons el tribunal, la formació va rebre donacions el 2020 mitjançant una plataforma de pagament per internet per import de 279 euros. Segons l’organisme, no els ha estat possible d’identificar-ne els donants, cosa que incompleix la llei de finançament de partits, i això pot significar una “irregularitat sancionable”.

En el darrer exercici analitzat pel Tribunal de Comptes, els vint-i-cinc partits que reben subvencions van ingressar 245 milions d’euros. D’aquest import, el 73% venia del finançament públic i el 27% tenia origen privat. Quant als ingressos públics, venien principalment de les aportacions dels grups parlamentaris i locals (58%), mentre que les subvencions estatals van suposar el 31% del total. El tribunal destaca que tres de les vint-i-cinc formacions analitzades no mostren adequadament una imatge “fidel” de la seva situació financera i patrimonial. Disset partits presenten “excepcions” i quatre no van incloure en els comptes anuals la totalitat de les activitats locals o de formacions amb què mantenen vincles.

Una investigació de la Universitat d’Alacant ha revelat que el jaciment de la Fonteta, a Guardamar del Segura, era el port comercial més important del sud-est de la península ibèrica entre els segles VIII-VI aC. Un “interlocutor clau” tant amb els fenicis de Màlaga i Eivissa com amb els fenicis, itàlics i grecs de la Mediterrània central i oriental.

Els investigadors de l’Institut Universitari de Recerca en Arqueologia i Patrimoni Històric (INAPH) de la UA Albert J. Lorrio Alvarado i Raimon Graells i Fabregat han coeditat amb Mariano Torres Ortiz, de la Universitat Complutense de Madrid, un estudi exhaustiu de les importacions ceràmiques gregues i itàliques trobades en aquesta destacada ciutat fenícia. Els resultats s’han publicat en una edició del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant.

En aquesta investigació s’han analitzat totes les peces ceràmiques gregues i itàliques d’aquest jaciment en el context mediterrani. Per fer-ho, s’ha contactat amb màxims especialistes mundials sobre cadascun d’aquests materials, procedents de prestigioses institucions. En concret, de la Universitat de Milà, Universitat de Nàpols L’Orientale, Universitat de Salern, Universitat de Siena, Universitat de Friburg, Escola Normal Superior de París, CNR-Roma, Junta d’Andalusia, Universitat Autònoma de Madrid, Universitat Complutense de Madrid, Universitat de Halle, Universitat de las Palmas de Gran Canària, Universitat del País Basc, Universitat de València i Universitat d’Alacant.

Aquests experts han presentat “valuoses i interessants síntesis sobre cadascuna de les produccions, fent a més anàlisis arqueomètriques o lectures dels grafits inscrits sobre aquestes ceràmiques de la Fonteta” amb l’objectiu de “proporcionar un instrument de treball als qui s’ocupen de contextos similars i un marc historicointerpretatiu als qui s’interessin per aquest jaciment i període històric”. Tot i que el material grec i itàlic a la ciutat fenícia de la Fonteta, conservat al Museu Arqueològic de Guardamar (MAG), representa menys d’un u per cent del total del conjunt ceràmic recuperat fins avui, això “no impedeix que la seva importància sigui fonamental per a l’estudi del comerç i la cultura fenícia a la península Ibèrica i altres àrees de la Mediterrània”, asseguren els investigadors. Es tracta d’un destacat conjunt de ceràmiques gregues i itàliques, “de gran interès, ja que aquest tipus de materials no solen aparèixer de manera tan abundant entre els segles VIII i VI aC”. A partir d’aquí, s’ha esbrinat que procedien de Corint, Atenes, la costa jònia, la Magna Grècia, Sicília, Campània i Etrúria, cosa que ha aportat dades sobre el comerç i les pràctiques quotidianes dels fenicis aquest assentament.

D’aquesta manera, la investigació demostra que la Fonteta adquiria el mateix tipus d’importacions que les colònies fenícies més importants de la Mediterrània central i que ho feia de manera freqüent, ja que els materials estudiats procedeixen d’estrats d’abandonament i anivellament, és a dir, de nivells de runa en què queda fossilitzada la vida quotidiana del jaciment”. Els objectes analitzats són d’ús quotidià, en concret vaixella. Segons els autors de la investigació, “aquí rau el primer dels punts forts d’aquest estudi, el de poder treure el cap, a través d’aquests materials singulars, a la vida dels habitants de la Fonteta entre finals del segle VIII i finals del VI a. C.”.

En concret es tracta de gots per servir i consumir vi: àmfores, crateres, gerres i copes. Això, segons la investigació publicada per la UA, permet “reconèixer la manera i la intensitat de l’adopció de comportaments aristocràtics com seria el beure vi amb un protocol precís que associa formes ceràmiques amb diferents activitats: l’àmfora per portar el vi en una embarcació des d’un lloc remot de la Mediterrània, la cratera per contenir-lo i barrejar-lo, la gerra amb una nansa per servir-lo i la copa per beure’l”.

Sobre això, aquests objectes “no només proporcionen informació cronològica, sinó també sobre com es comerciaven i la manera com s’utilitzaven, ja que revelen que el consum de vi o begudes alcohòliques es realitzava segons el gust oriental, cosa que constituiria sens dubte una pràctica distingida”. Així, s’ha analitzat una vaixella que suggereix la celebració de banquets, un tipus d’esdeveniment que constituïa “un espai privilegiat on no tothom participava i tenia uns protocols i una sèrie de comportaments i instruments particulars”, només a l’abast de les elits de la ciutat fenícia.

Pel que fa a l’activitat comercial, i malgrat que encara falten dades per extreure’n conclusions definitives, les investigacions apunten que “les àmfores defineixen un circuit comercial diferent del de la vaixella de taula, que sembla arribar de manera seleccionada agrupant els diferents elements que defineixen el conjunt estàndard”, la qual cosa “invita a pensar que el consum de vi grec i itàlic a la Fonteta no sempre es realitzaria segons la manera grega o etrusca, sinó que ho farien segons costums fenicis, amb gots diferents”.

La troballa de materials grecs i itàlics és “una evidència més de la rellevància de la ciutat”, gràcies en gran manera a la seva posició estratègica a la desembocadura del riu Segura i controlant importants rutes comercials tant marítimes com terrestres. Per això, segons els investigadors es pot considerar “un dels assentaments més destacats de la diàspora comercial fenícia a la Mediterrània occidental”.

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat dues sentències en què rebutja per manca de legitimació els recursos que va presentar l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo contra els indults a l’ex-president d’ERC Oriol Junqueras i l’ex-president d’Òmnium Jordi Cuixart. La sala contenciosa administrativa del tribunal ja va inadmetre pel mateix motiu el setembre i l’octubre de l’any passat els recursos que van presentar contra els indults Vox i ex-diputats del parlament català.

Millo va recórrer-hi en contra al·legant que durant el procés, quan van passar els fets pels quals van ser indultats Junqueras i Cuixart, ell exercia el càrrec de delegat del govern espanyol a Catalunya, i per això hi tenia un interès legítim. Deia que era responsable dels cossos i forces de seguretat, víctimes de la “violència ambiental” del procés, i tant ell com la seva família van ser objecte d’atacs i van ser víctimes de “violència, intimidació i fustigació generalitzada”.

L’ex-delegat va recordar que va arribar a ser declarat persona non grata a molts municipis catalans i va destacar que també havia rebut atacs; els delictes indultats el van afectar “inequívocament” i per això, sostenia, estava legitimat a recórrer contra els indults. L’advocacia de l’estat espanyol va rebutjar aquesta legitimitat: no es va personar en la causa penal del procés i, afirmen que, davant les amenaces sofertes, podia acudir a la justícia, però no recórrer contra els indults.

Els magistrats tampoc l’hi veuen legitimat perquè, expliquen, en els fets provats de la sentència del procés no hi ha els esmentats per Millo. El recurs es vincula a la condició de ser víctima, perjudicat o ofès pel delicte, però no inclou a “la noció més general d’afectat pel delicte”.

El ple del Consell de Formentera ha aprovat una moció presentada pel PSIB per a demanar la dimissió immediata del president del parlament de les Illes, l’ultra Gabriel Le Senne, per haver estripat un cartell en què apareixien els retrats de dones assassinades pel franquisme –incloent-hi la sindicalista Aurora Picornell– durant la sessió en què es debatia la proposta de la formació ultradretana per a derogar la llei de memòria democràtica. La proposta ha estat aprovada amb els vots a favor de tota la cambra, inclòs el PP, que forma part de la coalició Sa Unió.

[VÍDEO] Escàndol al parlament de les Illes: Le Senne estripa una fotografia d’Aurora Picornell i expulsa membres de la mesa

Per justificar-hi el suport, el conseller de l’aliança i ex-president del PP a Formentera, José Manuel Alcaraz, ha explicat que hi havien votat a favor perquè s’havia arribat a un acord entre els grups polítics de la coalició.

Per la seva banda, els socialistes han titllat l’actitud de Le Senne de feixista i han dit que era impròpia d’un estat democràtic.

En la mateixa línia, les famílies d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, juntament amb l’associació Memòria de Mallorca, han interposat una denúncia penal al jutjat de guàrdia per un delicte d’odi contra el president del parlament.

Qui era Aurora Picornell, la víctima més coneguda de la repressió franquista a Mallorca?

Unió de Pagesos reclama al Departament d’Acció Climàtica una ajuda per fer front a les pèrdues de més del 80% de la collita d’olivera d’enguany. Expliquen que les comarques més perjudicades a causa de la sequera són el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta, a més dels municipis que s’abasteixen dels pantans dels Guiamets, Margalef i Riudecanyes. A més, han demanat celeritat al departament perquè faci una valoració dels danys als arbres que ja han perdut la flor i, per tant, no faran fruit.

Alhora, també han demanat una moratòria d’un any per als pagesos que van demanar els crèdits de liquiditat de l’Institut Català de Finances. En la reunió mantinguda ahir amb el Departament d’Acció Climàtica, el sindicat va reivindicar l’assegurança agrària de l’olivera com un instrument imprescindible per a afrontar els danys derivats del clima. En la mateixa línia, va titllar el sistema actual d’assegurances de totalment ineficaç. Per tot plegat, ha demanat al departament que treballés a favor d’una assegurança catalana independent que no creés discriminacions en la cobertura dels sectors productors del país.

Els grups parlamentaris del PSC, Junts, Esquerra Republicana, els Comuns i la CUP han registrat una proposta de modificació del reglament del parlament que demana d’ampliar els supòsits de delegació de vot i incorpora per primera vegada el vot telemàtic al reglament de la cambra, com també que una declaració institucional requereixi una majoria qualificada de dos terços a la junta de portaveus per a ser aprovada.

Concretament, les formacions demanen d’incorporar als supòsits de delegació de vot “situacions excepcionals degudament justificades a criteri de la mesa en què, per impedir el desenvolupament de la funció parlamentària i ateses les especials circumstàncies, es consideri prou justificat”. Una disposició transitòria vincula aquesta opció a l’aprovació de la llei d’amnistia, que ja s’aplica a Catalunya.

Un nou article, el 98 bis, serà el que regularà el vot telemàtic en els mateixos termes que la delegació de vot per a les situacions excepcionals, i també serà possible per als diputats que tinguin compromisos de representació institucional a l’estranger.

La proposta també vol que, a partir d’ara, calgui una majoria qualificada de dos terços de la junta de portaveus –en compte d’unanimitat– per a aprovar una declaració institucional del parlament. Les declaracions de la junta de portaveus, com fins ara, requeriran majoria.

Finalment, els grups també demanen de modificar l’article 27, sobre les adscripcions a grups parlamentaris. Quan s’aprovi la reforma, es podrà fer canvi d’un grup a un altre els cinc primers dies de cada període de sessions. Aquest canvi permetria que algun grup parlamentari cedís diputats a la CUP per conformar grup propi i que, després, tornessin a la formació original.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

El primer debat presidencial dels Estats Units s’ha fet aquesta matinada. Joe Biden sembla tenir dificultats per a repetir la campanya del 2020 i els republicans són optimistes sobre les possibilitats de Trump. Però les enquestes indiquen que encara és una cursa ajustada en els estats clau.

Aquest són els cinc punts clau del debat.

Biden ha estat fluix. Segurament la gran pregunta que es feia la gent abans del debat era com es comportaria Biden, en vista de les preocupacions dels votants sobre la seva edat i lucidesa, a més del recel previ de la seva campanya a debatre. Biden va fer un discurs ben fet sobre l’estat de la Unió al març, però enfrontar-se amb un oponent en un debat –en compte de fer un discurs escrit– és una altra cosa.

Durant el debat, en alguns moments, ha estat francament fluix. Biden ha sortit amb veu ronca i amb poca energia i inflexió de la veu. S’ha embarbussat i s’ha perdut en les línies d’argumentació. Potser l’exemple més sorprenent ha estat quan ha provat de fer un apunt inicial sobre l’atenció sanitària i no ha aconseguit d’acabar d’expressar la idea abans que se li acabés el temps. Més endavant, parlant sobre la frontera, ha dit: “Continuaré movent-me fins que tinguem la prohibició total sobre la iniciativa total, en relació amb el que podem fer amb més patrulles frontereres i més oficials d’asil.”

Trump ha respost: “Realment no sé què ha dit al final d’aquesta frase. I no crec pas que ell sàpiga què ha dit tampoc.”

Avançat el debat, Biden ha provat de ser una mica més combatiu, i s’ha referit a Trump com un “ploramiques”, per les seves declaracions en el sentit que els acusats del 6 de gener han estat tractats massa durament. L’ha definit com un “perdedor” i un “nen”. Però en conjunt no ha exhibit gaire força.

Poc després del debat, els demòcrates han començat a preocupar-se per la candidatura de Biden d’una manera que no havíem vist abans –un alt ex-assessor de la Casa Blanca de Biden ha qualificat la seva actuació de “realment decebedora”–; per tant, les preocupacions probablement continuaran aquests dies.

Biden ha aconseguit d’acorralar Trump només quan ha parlat de l’assalt al Capitoli i els seus problemes legals. Si hi ha hagut cap moment bo de Biden ha estat quan la conversa s’ha centrat en la democràcia, l’assalt al Capitoli del 6 de gener i els problemes legals de Trump.

Biden ha destacat les condemnes per delictes de Trump –”l’única persona ací que és un delinqüent condemnat ara mateix és l’home que miro de cara”– i ha posat sobre la taula els altres problemes de l’ex-president. Ha esmentat el “sexe amb una estrella porno” i “l’agressió a una dona en públic”. Biden també ha provat de posar Trump en evidència pels seus comentaris en el sentit que els acusats del 6 de gener han estat perseguits de manera injusta. Cap al final, Biden ha dit a Trump que després de la seva derrota del 2020 “alguna cosa es va trencar dins teu.”

Trump no ha fet grans respostes, i s’ha refugiat en l’afirmació que els seus casos han estat portats per un sistema de justícia instrumentalitzat –cosa en què, com en els indults del 6 de gener, els nord-americans no estan d’acord. També en un moment determinat, s’ha trobat obligat a negar haver tingut sexe amb Stormy Daniels (“No vaig tenir sexe amb una estrella porno”, ha dit).

Trump ha fet moltes afirmacions falses. No és cap sorpresa, però l’actuació de Trump ha inclòs el seu habitual desplegament d’afirmacions falses i enganyoses. Per exemple, ha dit haver limitat el cost de la insulina abans que Biden; ha dit que els estats demòcrates “executen nadons” després del naixement; que no hi va haver atacs terroristes durant el seu mandat; que Biden vol quadruplicar els imposts; i que Biden és al darrere de la persecució judicial contra ell.

No ha estat un gran debat. Hi havia molts dubtes abans del debat sobre si funcionaria el format proposat per la CNN. El debat no tenia públic i als candidats els tancaven el micròfon quan no era el seu torn per evitar que es trepitgessin. El format ha funcionat bé, en general. Però això no vol dir que hagi estat un gran debat.

Fins i tot sense els crits i el teatre de debats anteriors, el diàleg no ha estat substancial. No hi ha hagut gaire contrast sobre les qüestions. Trump ha parlat molt, repetint les seves afirmacions falses, sense ser interromput en cap moment pels moderadors del debat, que havien decidit prèviament que no era el seu paper, i Biden ha tingut dificultats per a explicar-se i marcar els contrasts tot i que ha contraargumentat algunes de les afirmacions de Trump. No és clar, però, que cap format hagués pogut fer el debat més atractiu. Molts problemes són deguts als candidats.

Trump finalment adopta una posició sobre l’avortament. Trump ha mirat d’evitar una posició clara sobre l’avortament, i ha provat de dir simplement que hauria de ser una elecció estatal i que el govern federal no hi hauria d’intervenir. Però finalment ha pres una posició sobre la píndola d’avortament mifepristona.

L’ex-president Donald Trump ha dit que està d’acord amb la decisió del Tribunal Suprem de permetre la distribució continuada de la píndola d’avortament mifepristona. “El Tribunal Suprem acaba d’aprovar la píndola d’avortament, i estic d’acord amb aquesta decisió, i no la blocaré”, ha dit. És una declaració significativa, vist que els demòcrates han advertit que una segona administració de Trump podria atacar la píndola d’avortament utilitzant una llei federal antiquada. És el senyal més clar que Trump tem les conseqüències d’una restricció de l’avortament per a la seva candidatura.

Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea van segellar ahir el repartiment dels alts càrrecs comunitaris. Això inclou la renovació de la conservadora Ursula von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea, després d’una negociació que ha reeixit sense el suport de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i malgrat el ferm rebuig del primer ministre hongarès, Viktor Orbán.

“Kaja, Ursula i António, acceptats. Els plans de defensa, acceptats. Satisfacció, per a Polònia i per a Europa”, ha celebrat el primer ministre polonès, Donald Tusk, un dels caps negociadors, en un breu missatge difós a les xarxes socials després de la decisió.

Segons fonts diplomàtiques, Meloni ha votat en contra de Kallas i Costa però s’ha abstingut en l’elecció de Von der Leyen. Algunes altres fonts aclareixen que el vot de Meloni ha estat l’únic en contra que Costa sigui el nou cap de la diplomàcia europea.

Els mandataris, reunits a Brussel·les d’ençà de primera hora de la tarda, han començat la discussió sobre els anomenats top jobs cap a les 22.00 i en només una hora i mitja han anunciat l’acord, que confirma el paquet pactat prèviament pels governs de les famílies popular, socialdemòcrata i liberal i que implica la renovació de la conservadora Ursula von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea a condició que superi la votació del Parlament Europeu, probablement el 18 de juliol.

De resultes de l’acord, l’ex-primer ministre portuguès António Costa, socialista assumirà la presidència del Consell Europeu de mans de Charles Michel el primer de desembre, amb un mandat de dos anys i mig. En acabat, els mandataris hauran de tornar a votar, com estableixen els tractats.

El tercer alt càrrec que completa l’equilibri territorial, ideològic i de gènere és el d’Alt Representant de Política Exterior de la UE que exercia fins ara Josep Borrell i que amb el canvi de legislatura passarà a mans de la primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas, que en el moment de la votació s’ha absentat de la reunió i ha delegat el vot en el seu col·lega finlandès, Petteri Orpo. Von der Leyen també havia sortit de la sala en el moment de la decisió.

Diumenge hi ha eleccions legislatives a l’estat francès. Els sondatges parlen d’una extrema dreta primera (31%), un Nou Front Popular que pressiona (28%) i un Macron enfonsat (19%). VilaWeb ha entrevistat Nicolas Berjoan, secretari dels Verds a Catalunya Nord, que es presenten dins el Nou Front Popular. L’aspiració de Berjoan és recuperar un escó dels quatre en joc. Ara com ara, a Catalunya Nord, tots quatre representants a París pertanyen a l’extrema dreta del Rassemblement National de Marine Le Pen.

—Per què no us agrada que Macron hagi convocat eleccions anticipades?
—Bé, no li ha agradat a ningú. No li ha agradat al primer ministre, no li ha agradat a la gent del seu govern. Si organitzes unes eleccions quinze dies després d’una victòria de Rassemblement National, en què tu mateix t’has trobat en un una situació molt fluixa, molt feble… És una falta política greu.

—Le Pen té 88 diputats al parlament francès. I Macron, 250. Els sondatges capgiren les xifres: Le Pen, 250. I a Catalunya Nord, l’extrema és encara més forta.
—És la mateixa cosa que al País Valencià o a més llocs on Vox és molt potent. Són uns llocs on s’ha perdut l’economia productiva. L’agricultura s’ha enfonsat. No hi ha hagut cap més idea que deixar tot el territori al turisme. Però el turisme no aporta gaires diners, aporta molta mà d’obra poc qualificada i molt d’egoisme. És un model polític de molt d’egoisme i de molta recriminació contra tot el que passa. I al mateix moment en l’àmbit nacional francès hi ha una mena de declivi que no s’ha volgut afrontar mai. Un estat que era molt potent, un dels més potents del món, i que agafava la riquesa de tot arreu, de l’Àfrica, en un model neocolonial molt impossible, que no pot viure tan bé avui dia. I que es troba pres en una mundialització que li reclama més esforços quan té menys recursos. A Espanya no heu tingut mai l’estat social tan fort com a França. La gent, coi, s’hi troba bé, en aquest estat social. I ara no ho té. I estan molt empipats. Com els americans, suposo. El Rassemblement National els ofereix una mena d’explicació. Són els altres. Ens hem abandonat a nosaltres, els francesos. És senzill.

—Per què dèieu a Ràdio Arrels que era tan difícil per al candidat dels Verds a Catalunya Nord, David Berrué, de poder entrar a la segona circumscripció?
—Perquè aquesta circumscripció és la més afí al Rassemblement National des de fa temps. La primera en què va guanyar Louis Aliot abans de ser batlle de Perpinyà. És una circumscripció amb una tradició d’extrema dreta, a la Salanca, on ha prosperat el vot d’extrema dreta sobre la misèria social des de fa molt de temps. A molts municipis el Rassemblement National ha aconseguit més del 50% dels vots a les europees.

—David Berrué, el candidat dels Verds, quin perfil té?
—És un militant històric a Catalunya Nord. A les regionals havia estat el tercer de la llista departamental. Féu una campanya molt entusiasta. És una persona que és activa en els esports de natura. I que sobretot té unes posicions molt fortes respecte de què ha de ser un turisme responsable. Això el fa una persona coratjosa, que ha pres una posició a vegades contra el sector del turisme [Berrué treballa de guia de barranquisme].

—Per curiositat, David Berrué és catalanoparlant?
—No, no és pas catalanoparlant. És un noi que s’ha instal·lat aquí. Però comparteix i sempre ha compartit les nostres idees federalistes i de suport a la cultura i a l’expressió política del catalanisme.

—Macron continuarà de president perquè no són eleccions presidencials. Però es pot trobar amb la cohabitació. President d’un partit, primer president d’un altre partit.
—Podria ser que hi hagi una cohabitació i podria ser que hi hagi una impossibilitat de tenir govern. Ara donen a l’extrema dreta entre 200 i 250 escons, que no és gaire lluny de la majoria absoluta (289), però no hi arriba. En aquest cas, si ningú té majoria, seria molt complicat, perquè el president no pot dissoldre la cambra abans d’un any. No ha passat mai a França. Un govern tècnic per esperar que passi l’any i després unes noves eleccions.

—No heu tingut mai un govern en funcions?
—No. Excepte quan s’han mort presidents. Però ha passat molt poques vegades i fa temps. Si no, no.

—A la coalició del Nou Front Popular, els Verds aneu de bracet amb el Partit Socialista, la França Insubmisa i el Partit Comunista. Què heu pogut aconseguir d’un punt de vista ecologista al programa?
—Tot el que toca la reforma de l’agricultura, el proteccionisme verd. I tenim bona sintonia sobre algunes coses, com ara la moratòria sobre les noves autopistes, que defensem de fa temps. O el canvi de postura del govern francès sobre la política agrícola comuna, per fer-ne una política més pagesa. Amb això, tothom hi està d’acord.

—Hi ha hagut la revolta pagesa. Els pagesos han sortit al carrer. Com a partit, quina opinió en teniu?
—Entenem les seves dificultats, entenem que no estiguin contents, però la veritat és que apostem per un canvi a l’agricultura. No es podrà continuar fent coses com abans. Pel canvi climàtic. Entenem la ira d’aquests pagesos, però els proposem de fer una nova política agrícola. No es podrà continuar fent la mateixa cosa quan farà cinquanta graus a l’estiu i tindrem sequeres. Tot això ens obliga a canviar la manera de cultivar, però també els cultius. D’aquestes revoltes pageses ens amoïna que demanen coses que els permetin de continuar com sempre, i mesures immediates. És a dir, afluixar la taxació del gasoil, o permetre als pagesos d’alleugerir les normes per a protegir el medi ambient. No ens sembla una solució. Hem tingut molta dificultat a fer entendre als pagesos la nostra postura. I això ens ha danyat i ens ha colpejat molt durant les europees. Les forces de dretes ens han apuntat, per estigmatitzar-nos davant els pagesos, com una gent que els volen fotre a terra, i és tot el contrari.

—I com a partit ecologista, les renovables i les plaques solars, com les veieu?
—És una qüestió molt complicada. Tenim un problema gros. Tot i una reducció molt forta, dràstica, dels consums, hem de multiplicar les instal·lacions de centrals fotovoltaiques. El problema és que, a Catalunya Nord, els pagesos ja tenen moltes dificultats per a instal·lar-ne per culpa del cost de la terra. I això serà una forma d’especulació immobiliària nova que agreujarà la seva situació. Nosaltres diem que primer s’han d’equipar amb aquestes eines tots els terrenys que ja són urbanitzats.

—Plaques a Perpinyà, sí. Però als camps, no. Seria això?
—Allà on hi ha urbanització, allà on hi ha els centres comercials, primer. La terra, després.

—Vosaltres, com a ecologistes de Catalunya Nord, heu defensat el dret de l’autodeterminació dels pobles. Fins i tot contra pressions d’ICV i Equo. Ara m’agradaria saber la posició de la resta de partits dins el Nou Front Popular: socialistes, insubmisos i comunistes.
—Estem a favor de l’autodeterminació dels pobles. És a dir, que si el poble català expressa la voluntat de decidir el seu futur políticament, s’ha de deixar fer. També ho pensem per Nova Caledònia. Som ferms en aquest sentit. Cosa que no vol pas dir que pensem que la independència sempre és la millor solució. Però si un poble expressa la seva voluntat, se l’ha de deixar. El que és notable és el rumb de la França Insubmisa, que en el cas català s’havia expressat en el sentit que quan un poble vol expressar-se també ho ha de fer. I, en tot cas no, ha de ser reprimit. El Partit Socialista és una altra cosa. Són molt afins als socialistes espanyols i sempre han pres unes posicions molt distants respecte del nacionalisme català.

—L’estat francès és un dels països que consumeix més energia nuclear.
—Fa poc temps era el 80% de l’electricitat. O de l’energia consumida. Penso que de l’electricitat consumida.

—No serà fàcil canviar aquesta xifra.
—Sí, però canviarà, per força. Perquè aquestes centrals nuclears arriben al final de la seva vida. Macron en vol fer unes de noves generacions, però han trigat molt a fer la central de nova generació que ha construït a La Hague. I no sabem ben bé com se’n sortirà, l’estat francès, que ha hagut de tornar a nacionalitzar l’electricitat. I segona cosa, tenim problemes per a fer funcionar aquestes centrals, a causa del cabal dels rius i de la temperatura de l’aigua.

—Un dels trets característics de l’extrema dreta és precisament negar el canvi climàtic. Per què el Nou Front Popular no agafa amb més força la bandera ecologista?
—Sí que ho fa. Hi tenim molt de protagonisme. Però si mires quines són les preocupacions dels francesos, la primera de totes és el cost de la vida. La gent es troba molt malament a final de mes, tenen dificultat per a trobar feina, quan tenen feina els aporta pocs diners. I amb un sentiment d’injustícia tremenda i d’incapacitat del món polític actual. És per això que el Rassemblement National és tan fort. Perquè hi ha aquesta ira fonda.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—Són unes eleccions molt preocupants, perquè canviaran de manera decisiva el panorama polític a França i a Europa per temps. Però no és estrany. El que passa no és estrany. Ja ha passat als Estats Units, on hi ha hagut un Trump. Al Brasil, on hi ha hagut Bolsonaro. A l’Argentina, a Itàlia. Som en aquest panorama en què les extremes dretes poden arribar al poder per culpa de la desesperació social. I no és pas un moviment fàcil de revertir, perquè depèn d’un context mundial molt esfereïdor, que no canviarà gaire. Als Estats Units es pregunten si guanyaran contra una persona que és boja. En el món actual em sembla molt complicat aconseguir un discurs d’esquerres que dibuixi de manera senzilla el que vivim tots. Demà no podrem viure com ahir. No és possible. Però, tanmateix, podem resistir i podem fer alguna cosa que ens aplegui.

The Washington Post · Anika Arora Seth

Poc més d’un mes després de la mort sobtada del president Ebrahim Raisi en un accident d’helicòpter, els iranians votaran avui el nou president. Amb quatre candidats i sense un favorit clar, el resultat és incert, un canvi evident respecte de les darreres eleccions, segons els analistes.

“Ebrahim Raisi va ser elegit en unes eleccions gens competitives el 2021, amb uns resultats predeterminats”, diu Arash Azizi, escriptor i historiador especialitzat en l’Iran. “Aquesta vegada els resultats no són predeterminats.” En el sistema polític de l’Iran el president té un poder limitat. El dirigent suprem de la república islàmica –l’aiatol·là Ali Khamenei– manté el control directe o indirecte de totes les branques del govern, de l’exèrcit i dels mitjans de comunicació. Tanmateix, el nou president podria tenir un impacte significatiu en la vida quotidiana, incloent-hi aspectes religiosos i restriccions de vestimenta, coses molt importants en un país sacsejat fa poc per protestes que demanen llibertat per a les dones.

Els vots es podrien comptabilitzar diumenge. Però els experts creuen probable que cap dels quatre candidats obtingui la majoria simple. En aquest cas els iranians tornaran a les urnes al juliol per a una segona tanda entre els dos primers candidats.

Qui són els candidats?

Els qui opten a ser elegits a la presidència o al parlament de l’Iran han de rebre l’aprovació del Consell de Guardians, que selecciona els candidats per assegurar-se que s’adhereixen als principis de la república islàmica. A la pràctica, els dotze membres del consell –sis clergues i sis juristes– són nomenats directament o indirectament per Khamenei.

S’hi van presentar una vuitantena de candidats, per a ser president. El consell en va aprovar sis, tots homes. Dos candidats s’han retirat en la recta final.

Mohàmmad Bagher Ghalibaf

Ghalibaf, de seixanta-dos anys, ha estat president del parlament d’ençà del 2020 i va ser batlle de Teheran del 2005 al 2017. Té una extensa carrera militar, incloent-hi tres anys de comandant de la Força Aèria del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (IRGC). De fet, encara manté estrets vincles amb l’IRGC, una força política poderosa dins la república islàmica. Conservador, Ghalibaf és conegut pel seu paper en les dures represàlies contra els estudiants manifestants quan era general de l’IRGC i, més tard, com a cap de la policia.

Saeed Jalili

Tot i que va exercir de negociador nuclear del país, Jalili és crític amb les negociacions internacionals sobre el programa nuclear de l’Iran. Té cinquanta-vuit anys i és membre del Consell de Discerniment de Conveniència, que originalment es va crear per resoldre conflictes entre el parlament i el Consell de Guardians, però que a la pràctica fa d’òrgan consultiu de Khamenei. Si Jalili és elegit, s’espera que continuï les dures represàlies contra els manifestants antigovernamentals i contra les dones iranianes acusades d’infringir les normes obligatòries del hijab.

Massud Pezexkian

Descrit pels analistes com l’únic reformista en la cursa, Pezexkian és un cirurgià cardíac que ha basat la seva campanya en les dones iranianes, la joventut i les minories ètniques. Ha adoptat una posició nuclear oposada a la de Jalili, tot fent campanya per a reobrir les converses nuclears amb Occident. Pezexkian, de seixanta-nou anys, va ser vice-president del parlament iranià del 2016 al 2020, va donar un fort suport a l’acord nuclear del 2015 i el 2022 va desafiar el discurs oficial del govern sobre la mort de Mahsa Amini, una jove kurda iraniana de vint-i-dos anys que va morir sota custòdia policíaca després de ser detinguda, presumptament, per no portar el hijab.

Mustafà Pourmohammadi

Pourmohammadi és l’únic clergue en la cursa. Conservador, Pourmohammadi, de seixanta-quatre anys, va ser ministre d’Interior sota la presidència de Mahmoud Ahmadinejad i més tard ministre de Justícia durant la presidència de Hassan Rouhani. Pourmohammadi, com Raisi, el 1988 va tenir un paper destacat en les execucions de milers de presoners polítics.

Una forta participació podria ajudar l’únic candidat reformista

Tot i que Pezexkian es considera l’únic reformista en la llista de quatre candidats, alguns el veuen com un potencial favorit. “Realment depèn de la participació electoral”, diu Michelle Grisé, investigadora sènior de polítiques a Rand. “Permetre que Pezexkian es presenti podria ser vist com un intent d’augmentar la participació electoral, però veurem si pot atreure un electorat aclaparadorament desencantat.” A les darreres eleccions presidencials, el 2021 van votar menys de la meitat dels electors, i a les eleccions parlamentàries del març la participació fou històricament baixa, segons Grisé.

Però les eleccions del 2021 es van considerar en gran part preparades en favor de Raisi. Això va fer que molts iranians –especialment aquells frustrats amb el règim conservador de l’aiatol·là– boicotessin les eleccions. “La qüestió és: ‘Els moderats de l’Iran es mobilitzen a favor de Pezexkian o no es mobilitzen gens?'”, diu Heather Williams, també investigadora sènior de polítiques a Rand. Segons ella, el règim vol participació, “tot i que preferirien no saber per qui es mobilitzarà la gent”.

Les eleccions s’avancen per la mort sobtada del darrer president

Aquestes eleccions s’havien de fer el 2025, però la mort inesperada de Raisi les va avançar un any. Raisi va morir en un accident d’helicòpter el 19 de maig, a seixanta-tres anys. Segons la constitució de la república islàmica, s’ha de fer una elecció especial dins els cinquanta dies següents.

Elegit el 2021, Raisi era àmpliament considerat com el vencedor d’unes eleccions manipulades, un esforç de l’aiatol·là per a mantenir el seu règim conservador. Alguns analistes creien que Raisi era el successor desitjat per l’aiatol·là. Després de la mort d’Amini el 2022, van esclatar protestes en massa, per demanar la dissolució de la teocràcia a l’Iran i arreu del món. Raisi va supervisar la repressió, en què hi hagué més de cinc-cents morts, segons un recompte de l’organització no governamental Iran Human Rights. Més tard, l’Iran va anunciar que havia indultat més de vint-i-dues mil persones que havien estat arrestades.

La mort de Raisi va arribar en un moment d’augment de la inestabilitat i la violència al Llevant. La guerra a Gaza ha fet créixer la tensió constantment latent entre l’Iran i Israel, mentre augmenta la violència a la frontera sud del Líban, a la mar Roja i a Síria i l’Irac, segons que va informar The Post el mes passat. A l’abril, Raisi va supervisar l’atac iranià més gran de la història contra Israel en represàlia per un atac mortal israelià en un recinte diplomàtic iranià a Síria.

La major part del poder polític de l’Iran és a les mans del cap suprem

Constitucionalment, el president ocupa el segon lloc després del dirigent suprem, que té la major part del poder i és “l’autoritat última de presa de decisions” en seguretat nacional i defensa, segons Grisé. Aquests darrers anys, l’aiatol·là “ha envaït efectivament” l’àmbit del president, diu Azizi, i ha acaparat més poder. Tanmateix, com a cap de govern, el president té responsabilitats importants sobre elements de la vida diària a l’Iran, incloent-hi la supervisió del pressupost nacional i la signatura de legislació i tractats.

Crucialment, el president de la república islàmica influeix en la severitat amb què la policia moral aplica els codis religiosos i les restriccions de vestimenta, com també en el nivell de llibertat que es permet als mitjans de comunicació iranians.

“A més, hi ha llibertats quotidianes que potser no considerem tant, com ara qui té permès d’assistir a esdeveniments esportius o quantes persones es poden reunir en públic, o si les dones poden ballar públicament”, diu Williams.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

En una intervenció imponent, durant la campanya del 2017, Marine Le Pen va amollar un dels seus discursos més recordats: “L’any 2012, François Hollande va dir: ‘El meu veritable adversari no té nom, ni cara, ni partit, no es presenta mai a les eleccions i, tanmateix, governa. Aquest adversari és el món de les finances.’ Doncs bé –deia Le Pen– avui l’adversari del poble francès continua essent el món de les finances, però ara té un nom, té una cara, té un partit i es presenta a les eleccions: es diu Emmanuel Macron.” En aquestes legislatives, que diumenge vinent, 30 de juny, passaran la primera volta i que poden ferir de mort la carrera del president Macron, sembla que és precisament Le Pen qui es prepara per seduir el poder financer, i una part d’aquest poder es deixa seduir. Les propostes esquerranes del Nou Front Popular, segon als sondatges per darrere del Rassemblement National, hi han contribuït. La setmana passada ho explicava el Financial Times en una peça: “Els empresaris francesos ja festegen Le Pen, espantats per les propostes de l’esquerra.”

L’article parlava tot just dels primers contactes i es referia a quatre alts executius i banquers que, anònimament, haurien afirmat al diari que una victòria de les esquerres “seria fins i tot pitjor per a les empreses que no pas les retallades mal finançades i les polítiques anti-immigratòries” de Le Pen. Un d’aquests alts executius hi afirmava: “Les polítiques econòmiques del Rassemblement National són més aviat una pissarra blanca que les empreses poden ajudar a impulsar en la direcció correcta.” És una de les principals crítiques que rep Le Pen, com alguns altres partits d’extrema dreta: que les promeses ambicioses del seu programa –ple, per exemple, de rebaixes d’imposts– no tenen en compte l’elevada despesa que implicarien. En canvi, la coalició de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, els socialistes, els comunistes i els ecologistes té un programa econòmic ben delimitat, que una part dels empresaris troba massa perillós. Les esquerres proposen, per exemple, la pujada del salari mínim a 1.600 euros el mes i que l’edat de jubilació baixi de seixanta-quatre anys fins a seixanta.

L’estat francès s’aboca a la inestabilitat i el col·lapse institucional

Macron ha tingut una política econòmica extraordinàriament amable per als negocis, en contacte constant amb el teixit empresarial. Ja va significar un tomb d’aquesta mena quan Hollande va fitxar-lo perquè fos ministre d’Economia durant el tram final del seu mandat, cosa que de fet ja decebé llavors l’ala més esquerrana dels socialistes: Macron venia del sector dels negocis i havia treballat durant quatre anys a la Banca Rothschild. Com a president ha complagut sovint els mateixos interessos que obeïa aleshores: ha endarrerit l’edat de jubilació, ha flexibilitzat els acomiadaments, ha suprimit l’impost anual sobre la propietat, ha reduït els imposts de les grans companyies. Al gener, en un discurs sobre els seus objectius econòmics per als tres anys que li resten de mandat, va explicar que volia una baixada d’imposts dràstica i generalitzada de 2.000 milions d’euros; una gran retallada de la burocràcia per a les empreses; i una simplificació del mercat laboral que, entre més mesures, escurci la durada de les prestacions de desocupació per als més grans de cinquanta-cinc anys, que ara com ara tenen certs privilegis.

La coalició presidencial esperava recollir-ne els fruits ara, però tan sols li ha sortit bé a mitges, perquè l’avançament electoral de sorpresa ha causat també indignació. El ministre de Finances de Macron, Bruno Le Maire, va demanar en una reunió amb la patronal Medef que els empresaris diguin què en pensen, dels programes econòmics de l’esquerra i de l’extrema dreta, perquè, si guanyen, hi ha un risc seriós que l’estat francès acabi sota la supervisió del Fons Monetari Internacional i de Brussel·les. L’estratègia dels aliats de Macron per a salvar els mobles abans del 7 de juliol és fer grans discursos apocalíptics dient com creixeria el deute si s’apliqués el programa de Le Pen, que Le Maire ha arribat a titllar de marxista. En públic, una part del poder econòmic s’ha abocat a repetir aquest mateix discurs, però ja insinuen una jerarquia del desastre en què el Nou Front Popular fóra tal volta pitjor que Le Pen. Patrick Martin, el president de Medef, que aplega més de 750.000 petites i mitjanes empreses de tot l’estat francès, va deixar anar fa poc en una entrevista a Le Figaro que el programa del Nou Front Popular és “tan perillós o més” que el de Le Pen.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: El garbuix polític francès, quins partits hi ha i què representen?

En canvi, els directors generals de les grans empreses emblemàtiques han evitat fins ara d’emetre missatges gaire explícits, ni a favor de Macron ni en contra de Le Pen, que encapçala folgadament els sondatges i amb qui, per tant, és ben probable que s’hagin d’entendre aviat. N’hi ha que es limiten a demanar més participació; n’hi ha que demanen el suport per als europeistes –com el de L’Oréal– i n’hi ha que demanen de no votar les forces que conduirien l’estat francès “cap a l’aïllament internacional”, però no hi ha l’onada de suport dramàtic que Macron rebria en els seus somnis. Tanmateix, allò que més preocupa els afins a Macron és què passa en privat. L’esmentada peça del Financial Times, per exemple, relatava també que Jordan Bardella, el número 2 de Le Pen i que seria molt probablement primer ministre si l’extrema dreta guanyés les eleccions amb prou força, ja fa setmanes que es reuneix en privat amb grans empresaris. A l’acte de la patronal Medef mateix, Bardella va voler calmar els ànims de l’auditori i va prometre creixement, estabilitat i manteniment de la política de rebaixes fiscals per a les empreses.

Molts veuen a venir el terratrèmol i volen que la digestió sigui ràpida. Els canals de prestigi de la premsa de negocis internacional miren de tranquil·litzar els inversors, i ja preparen mentalment els lectors per evitar un atac de pànic general si guanya Le Pen. El Wall Street Journal, per exemple, ha publicat uns quants articles en aquesta línia. El seu cap d’analistes econòmics, Greg Ip, ha escrit fa poc: “L’acceptació de l’euro per part de l’extrema dreta fa que la seva possible victòria a les eleccions franceses difícilment condueixi a una crisi financera.” I afirma també que els ultres “ja no són una amenaça existencial per a Europa”. Una lectura freda que connecta amb l’estratègia que comença a adoptar una part de la dreta conservadora tradicional a tot Europa: l’extrema dreta és aquí per a temps, val més acostumar-s’hi i cercar la manera de cooperar-hi. Ho va fer Ursula von der Leyen durant la campanya de les eleccions europees bo i flirtejant amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i ara ho ha fet el cap dels republicans, Éric Ciotti, que ha defensat una aliança amb Le Pen.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Amnistiat, però amb el risc d’haver de pagar 60.000 euros. Aquesta és la situació en què ara com ara es troba l’Oleksandr S., el jove d’Arenys de Mar (Maresme) que va rebre la condemna més alta per les protestes post-sentència, set anys i mig de presó. Abans-d’ahir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va notificar que tant ell com Francesc Colomines, que va ser condemnat a un any de presó per la mateixa causa, havien estat amnistiats.

Però la resolució del TSJC dóna per provats tots els fets per què els va condemnar l’Audiència de Barcelona, que els acusava d’haver encapçalat els aldarulls a la plaça d’Urquinaona el 18 d’octubre de 2019 i d’haver causat lesions a agents de la policia espanyola amb el llançament d’objectes, com ara pedres, llambordes i, fins i tot, pirotècnia. El tribunal no ha entrat a discutir els arguments de la defensa, que havia recorregut contra la primera sentència. En donar els fets per provats, ha deixat oberta la via civil, a què els agents podrien recórrer per obtenir les indemnitzacions, cosa que la llei d’amnistia permet. “Excloem l’extinció de la responsabilitat civil, no aplicable al delicte d’atemptat en concurs ideal amb delicte de lesions”, diu la resolució.

“Ens plantegem de recórrer-hi en contra perquè no estem d’acord amb la sentència del TSJC”, explica Esther Anglès, l’advocada de l’Oleks. “Diu que es creu els fets, els dóna per provats, perquè ho vincula tot només a l’amnistia, no entra a discutir el que nosaltres vam plantejar al recurs. No entren a discutir una de les qüestions principals: que l’Oleks no era ni al lloc dels fets ni a aquella hora.”

La indemnització, que és més baixa en el cas de Francesc Colomines però que voreja els 60.000 euros en el cas de l’Oleks, pot ser reclamada. Però per reclamar-la els agents haurien de recórrer primer a la via civil, en què el procés es reiniciaria, i, per tant, també en podria canviar el cost. “Ell està 50% tranquil perquè no complirà aquests set anys i mig de presó, però alhora 50% amoïnat perquè una quantitat tan alta pot truncar la vida d’una persona d’aquesta edat.”

L’Oleks va ser condemnat el novembre passat per atemptat contra l’autoritat i lesions, amb una petició inicial desorbitada, de catorze anys de presó. La seva defensa va denunciar nombroses irregularitats en el cas, com ara la identificació com a autor dels fets, que es va fer dues hores més tard i a partir d’una dessuadora normal i corrent, que creuen que podia haver estat de qualsevol altre manifestant. L’únic recurs gràfic per a defensar la tesi dels agents va ser una fotografia que van fer a l’Oleks en el moment de la identificació –no pas dels aldarulls– i que, a més, cap agent no va reconèixer haver fet.

Albert Lloreta és un home, i un periodista, ple d’intel·ligència i amb un sentit comú generalment admirable. D’aquells que no alça mai la veu, però que cal escoltar sempre. Lloreta ahir va publicar una piulada a X que crec que paga la pena de comentar perquè és especialment incisiva. Diu: “El procés va ser una farsa, ok, però si el 2017 muntàvem vagues generals, CDRs, l’1 d’Octubre o el Volem Acollir… i ara vivim obsessionats per la seguretat, les drogues, la immigració, i ho tenim tot capturat pel PSOE… podria ser que la farsa ens fes ser una mica millors?”

La pregunta que l’Albert es fa en veu alta, la reflexió que es demana i que ens demana a tots és molt pertinent. Imaginem per un moment que el procés ha estat una farsa –cosa que jo no compartesc de cap manera. Imaginem-nos, però –perquè una farsa voldria dir això–, que tots els polítics independentistes, i l’ANC, Òmnium i els periodistes en general i tots els Mossos i uns quants d’aquests sabuts que sempre ho saben tot i no sé quanta gent més –tots i tothom– sabíem ja de bon començament que tot era mentida, que no hi hauria independència i que en definitiva tot consistia a traure profit personal o de partit d’un engany a gran escala que, ben curiosament, la població no veia de cap manera malgrat haver-hi tanta i tanta gent involucrada i en un país on tot ho xerrem.

Acceptem això com a hipòtesi de discussió, va. I preguntem-nos aleshores com és que aquell país que vivia presumiblement en una farsa i enganyat totalment era infinitament millor que el que tenim ara. Més interessant, més atractiu, més emocionant, més humà, més creatiu, més alegre, més ambiciós, més despert, més de tot. Capaç de fer coses tan monumentals i fabuloses com l’Assemblea Nacional Catalana, la Via i les altres manifestacions de l’Onze de Setembre, la Llei de Transició i Fundacional de la República o el Llibre Blanc, per posar alguns exemples que crec que tots deveu conèixer. I el Primer d’Octubre, és clar! Com és possible?

Jo tinc un parell d’opinions, que són meues i prou. Però les explicaré i vejam si així es pot obrir un debat sobre el tema amb els subscriptors. D’entrada, la primera resposta és òbvia. Allò no era cap farsa. Ho dic i ho afirme, sense cap ombra de dubte. No va ser mai cap farsa, no és encara avui cap farsa. Que hi haja fets contradictoris i canvis de posició sobtats, per més grossos que siguen, no converteixen el procés en una farsa. Altrament, la vida humana mateixa seria una farsa completa. L’ésser humà no és més fort que una balena, ni més ràpid que un puma, ni més resistent que una panerola. Però ha conquerit el món. Per què? Doncs perquè té una màquina extraordinària que es diu cervell i perquè aquesta màquina té una habilitat extrema per a adaptar-se a les circumstàncies.

A quines circumstàncies, en el nostre cas? Clarament a la violència espanyola. Els partidaris de la teoria que tot era una farsa diuen, com a argument insistent, que no pot ser que els dirigents fossen tan innocents per a no esperar la violència espanyola. Però aquest és un argument típic de l’oncletomisme, és a dir, que passe què passe la culpa sempre la tenim els negrets inútils i ignorants i mai els amos blancs. I no és així, amics: no eren naïfs sinó demòcrates, precisament allò que no eren els qui hi havia a l’altra banda, de Rajoy a Sánchez o Illa. Curiosament, aquells que més es beneficien de l’atac furibund dels totoresistes –que diria el senyor Joan Reglà.

Com es va adaptar cadascú, com es va adaptant cadascú encara, això és motiu de discussió i és ben legítim que n’opinem i que ho critiquem. Que els critiquem.

Però aleshores és quan entra en joc el segon argument que m’agradaria posar sobre la taula, que és aquesta caiguda a l’infern completament desproporcionada i fora de lloc que protagonitzem tots plegats, amb males cares, insults, negativitat, desconfiança i una agressivitat despietada, descontrolada, contra nosaltres mateixos. Me’n faig creus, com més va més, de les coses que s’arriben a dir de tots plegats i sobretot de la manera com es diuen…

I en pose un exemple i prou. Entre els qui ja són amnistiats hi ha gent que va fer declaracions duríssimes contra els polítics perquè amb l’amnistia traïen el procés d’independència. Que els van dir de tot. Però, en canvi, ara alguns fins i tot han convocat festes per a celebrar la victòria… de l’amnistia. I jo dic d’ells com deia dels polítics abans: cadascú s’adapta a les circumstàncies canviants i ben fet que fa. Però, aleshores, no caldria demanar més prudència, en general, més empatia i menys agressivitat? No hauríem d’asserenar-nos tots i deixar de combatre’ns obsessivament? I això no implica, en cap cas, rebaixar la discussió política, que ha de ser dura per a arribar a l’objectiu desitjat –jo no deixaré d’opinar fort, però opinar fort no és opinar dur. O és que no veu ningú que, convertint-nos tots en petits monstres intransigents, acabem fent malbé el moviment que més orgullosos ens ha fet sentir, la idea amb la qual som més feliços, el projecte que defineix la nostra generació i que hem de rematar, aquell país brillant del 2017, al qual podem tornar perquè depèn sobretot de nosaltres?

Lloreta: et dec un cafè.

Tothom pot tenir un mal dia a la feina, jo el primer, i per això cal ser generosos amb el responsable de les xarxes del canal 3/24 que el dilluns 24 de juny va escriure aquesta piulada: “Nit de revetlles a la platja en un Sant Joan majoritàriament tranquil” (més endavant la van esborrar). I és cert, segur que la majoria va tenir una festa en calma, però aquella nit hi va haver tres homicidis, dos ferits greus per bala, un ofegat, desenes de detinguts i l’assalt a un dels principals hospitals del país. Si prenem el cap de setmana llarg, en només 72 hores hi va haver sis morts violentes.

Els fets de Font de la Pólvora han estat molt greus. Aquest barri de Girona es va construir als anys seixanta per acollir els immigrants espanyols que vivien en barraques escampades i, com solia passar, es va aixecar amb una mancança total de serveis públics. Això es va anar corregint a partir dels vuitanta, amb una gran inversió en infrastructures i recursos humans, però en aquella època també hi va entrar el tràfic d’estupefaents, que va caure als noranta i es va revifar a partir de la crisi del 2008. Una característica del veïnat, i també de tot el sector de Vila-roja, és que no està unit urbanísticament a la resta de la ciutat, sinó que és un espai a banda, ocult a les Gavarres (i, a diferència de Figueres, no hi han col·locat cap estació d’alta velocitat just al costat). La gran majoria de gironins, jo inclòs, no hi ha estat mai, i només hi pensa quan surt algun fet criminal als mitjans, o quan hi ha un incendi.

La diferència, aquesta vegada, ha estat la magnitud de l’acte. L’homicida va fer servir un AK-47, és a dir, un kalàixnikov, és a dir, una arma de guerra, i va disparar una ràfega de trenta bales en un carrer de Girona. I això és una escalada, com bé ha denunciat el batlle Salellas, que ha convocat una junta de seguretat per a tractar del tràfic d’armes. Tot plegat està relacionat amb l’augment del narcotràfic que pren la via de la Costa Brava, i de la violència cada cop més gran que fan servir les bandes criminals. Com indiquen els Mossos d’Esquadra, “el cultiu i el tràfic de cànnabis és la principal activitat de la criminalitat organitzada dedicada al tràfic de drogues a Catalunya, fet que comporta altres delictes relacionats, els quals incrementen la sensació d’inseguretat”.

Com ens hem de prendre les notícies dels darrers dies? Són una anècdota o una tendència? Si mirem dades del Portal Estadístic de Criminalitat del Ministeri d’Interior espanyol, hi veiem que a Catalunya els valors actuals de crims contra les persones i contra el patrimoni són semblants als de 2010, en ple enfonsament econòmic per la crisi financera. Durant gairebé una dècada, les xifres van anar millorant, però la delinqüència va repuntar el 2018 i el 2019, i després de la pausa de la pandèmia s’ha recuperat amb força. El 2023 hi va haver al Principat 71 homicidis i assassinats (el nombre més alt des del 2012), 4.039 delictes de lesions, 4.215 contra la llibertat sexual, 25.421 robatoris amb violència i intimidació i 18.843 robatoris amb força a domicilis (l’únic delicte que ha caigut en picat és la sostracció de vehicles). Segons dades dels Mossos, també es van intervenir 9.180 armes blanques i 1.171 armes de foc, i es van desarticular 13 organitzacions i 39 grups criminals dedicats al tràfic de marihuana. A Catalunya hi ha 76,93 “fets delinqüencials”, com es diu ara en burocratès, per 1.000 habitants, tot i que hi ha grans diferències entre regions policials. On n’hi ha més és de llarg a la de Barcelona, amb 126,38. La de Girona és la tercera, amb 71,38.

És molt o poc? Depèn amb qui vulguem comparar-nos, és clar. Aquests dies, quan s’ha parlat de Font de la Pólvora, s’ha mencionat molt el Bronx, i en tot cas seria el Bronx dels anys setanta; però també podríem mirar Finlàndia o Nova Zelanda. Quin país volem ser? Des de l’esquerra se sol dir que no n’hi ha per a tant, i que si hi ha una sensació d’inseguretat és per l’actuació dels mitjans. La gran obsessió és no “estigmatitzar” col·lectius que es consideren vulnerables, però em sembla un discurs força estrambòtic perquè implica que hi ha uns valors normals de criminalitat que cal assumir –a banda que deixa les víctimes com uns ciutadans que han patit una situació socialment acceptable, i que és millor amagar per no esvalotar el galliner. També és un discurs que va molt bé a les autoritats policials i al Departament d’Interior, malgrat que aquests activistes conscienciats sovint no se n’adonin.

Quan parlem de delinqüència, el gran canvi d’uns anys ençà han estat les xarxes socials. Hem vist el vídeo on se sentia la ràfega del kalàixnikov, i també del recent tiroteig entre bandes rivals a Riudellots de la Selva, que va acabar amb un mort i un ferit greu. A cada poble hi ha grups de WhatsApp que comparteixen les dades dels delictes, i a les ciutats grans Instagram i Facebook recullen els robatoris i les baralles. La veïna que han fet caure a terra quan li han robat la bossa, el pagès a qui han esbotzat la barraca per robar-li la bomba d’aigua, aquell incident violent al tren… la informació de seguida s’escampa. Uns diran que tot plegat ajuda a crear alarmisme, uns altres que abans vivíem enganyats i ara finalment sabem tot allò que passa. El criteri de molts mitjans de no publicar la nacionalitat dels detinguts també ha quedat obsoleta, perquè ara ho tenim tot a dos clics.

Com sempre, la percepció de la criminalitat depèn de l’entorn de cadascú, d’on viu i amb qui es fa. Allò que m’arriba, i puc estar equivocat, és que en molts sectors hi ha una tensió i un esgotament socials que poden tenir conseqüències greus si ningú no hi fa res. Pot passar que el teixit del país es trenqui, una part de la població abraci opcions cada cop més radicals, i fins i tot miri models forasters d’autodefensa –si l’estat falla i no pot garantir la seguretat, sempre hi ha algú disposat a ocupar el buit. I això en un context polític en què l’esquerra és més dèbil que mai (la suma d’ERC, Comuns i la CUP va passar de 50 diputats a 30 a les darreres eleccions al parlament).

Quan som petits la família ens ensenya que hem de parlar dels problemes, perquè si no es podreixen, i per això cal tractar obertament de la criminalitat com un dels molts fenòmens que hi ha a qualsevol societat, i discutir les opcions que tenim. Afirmar que no passa res, si cada dia ens arriben els fets i les imatges, ja no és una opció viable ni per a les autoritats ni per a la gent més benintencionada. I sempre acabem al cap del carrer, el perill que s’apropiïn el debat aquells que assignen trets i valors als individus segons l’ètnia, la cultura o la religió. Un camí molt perillós que els catalans coneixem molt bé, perquè també n’hem estat i en som víctimes.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Sabíeu que Hayao Miyazaki va visitar Akira Kurosawa a casa seva? Va ser una trobada enregistrada per la televisió japonesa (Miyazaki meets Kurosawa, Nippon TV). Abans d’entrar en matèria deixo una estona perquè cadascú es faci una idea de com devia anar la conversa, de què devien parlar. Aviam si us passa com a mi, que vaig veure aquests dos noms i a banda de començar a salivar de l’ànsia que tenia de sentir-los, vaig imaginar-los enlairant-se i sobrevolant els seus universos creatius. Jo és que veia dues divinitats terrenals assegudes per provocar una mena d’eclipsi artístic d’abast mundial. Amb aquest entusiasme vaig començar a llegir-los. Us hauria passat el mateix?

Arrenca així, l’eclipsi: “Miyazaki: Com a cineasta, crec que les preguntes més difícils són les que tracten sobre la nostra feina. És com si esperessin que hagués estat involucrat en tots els aspectes de la pel·lícula.” Ho trec del llibre Cómo piensan los niños y otros recuerdos de mi vida, un recull de textos de Hayao Miyazaki que et fa tocar de peus a terra alhora que bades amb visions celestials. Miyazaki quan parla de cinema, quan parla de les seves pel·lícules, parla de feina. En diu feina. 

La trobada amb Kurosawa és el 1993, quan el mestre ja té 83 anys i Miyazaki, 52, i acaba d’estrenar Porco Rosso. “Kurosawa: Quan et demanen que diguis alguna cosa a l’audiència… realment no tens res a dir, oi?” Aquesta és la primera intervenció del mestre i marca el to de tota la conversa, tan lúcida i tan aterrada. Comparteixen experiències, però no com dos artistes, sinó com dos col·legues que parlen de feina, amb una serenitat i un pragmatisme que sense pretendre-ho són alliçonadors, precisament perquè no ho pretenen. L’un fa els rodatges “en viu”, amb actors reals, l’altre no surt de l’estudi, els seus personatges són dibuixats, però hi ha una sintonia a l’hora d’enfocar i pensar el seu cinema que els uneix i ens enlluerna. 

De fet, tot el llibre és d’una clarividència envejable. Miyazaki sap molt bé quina feina fa, per a qui la fa i com la vol fer i en parla com qui parla de la botiga i el gènere que hi té. Sap a qui s’adreça, sap com és el seu públic: “Molta gent se sent insatisfeta amb una part de la seva vida, fins i tot quan no consideren que estan vivint una vida infeliç. I és una de les raons per què a tants japonesos en la pre-adolescència els agradi llegir El diari d’Anna Frank. En aquest sentit, ells poden envejar la situació descrita al llibre. Molts podrien desitjar viure una experiència com la d’Anna Frank, per viure una vida al límit enmig de tanta tensió, en un ambient tan extrem. Per descomptat, sentirien repugnància si hi hagués cap possibilitat real de viure una situació tan horrible. El que intento dir és que quan la gent jove se sent atreta pels herois de les tragèdies, en animacions o en altres mitjans, és perquè viuen envoltats d’una mena de narcisisme; aquella atracció que senten és una emoció que subroga alguna cosa que han perdut.” Miyazaki sap què han perdut i es proposa fer-ho realitat en les seves animacions: “l’animador ha de crear una mentida que sembli real perquè els espectadors pensin que un món dibuixat podria existir.” I també sap que el que fa és entreteniment, no s’eleva: “Si no existís l’entreteniment, la majoria de les persones haurien de ser enviades a un centre de salut mental o haurien d’anar a visitar un psiquiatre. És bo per a l’animació que sigui una mena d’entreteniment, sempre que no oblidem que només és això, des del principi. Sempre ha sigut creada per als infants.” 

“Pot sonar trivial quan dic que faig animació per entretenir els infants, però no ho és gens. És clar que no faig pel·lícules animades només perquè siguin populars entre els nens. Intento crear el que volia veure quan era petit, o el que crec que els meus fills volen veure.” Aquest és el savi que seu amb Kurosawa a parlar de feina. I que del seu art en digui feina o en digui entreteniment ens ha de fer rumiar, a tots els que potser conjuguem massa sovint el verb crear.

Miyazaki es preocupa per l’ambient que té a l’estudi, per l’estat d’ànim dels seus treballadors, “vull un lloc de treball saludable per crear pel·lícules”, sap que els bons resultats artístics en pantalla depenen del benestar dels que dibuixen. “És una fal·làcia pensar que només perquè als animadors els encanta la seva feina podem mantenir els seus salaris baixos. Això no és just.”

Llegint Miyazaki reflexionant sobre la seva feina, sobre com la pensa, com la fa, com s’organitza, a qui s’adreça i què pretén, crec que he rumiat més sobre l’escriure que no pas llegint un escriptor que es proposés fer el mateix, sobretot quan penso a escriure literatura infantil: “Quan faig una pel·lícula protagonitzada per un nen petit, penso en moltes coses que he sentit o imaginat, però en realitat recordo ben poques coses de la meva infantesa. De fet, tinc més tendència a recordar escenes de nens que he vist ara, d’adult. Penso en el meu fill, en els nens del veïnat o en els fills dels meus amics i com a resultat de tot plegat les meves pel·lícules representen el que m’hauria agradat sentir a mi si en aquell moment hagués sigut un nen.” 

No oblidar que el que fas és abans que res una feina (després altres ja jutjaran si també és art), que vols entretenir l’audiència i que escriure per a nens és ficar-se en la seva pell no és tan fàcil, però serien les tres potes sobre les quals ens hauríem de sostenir els que pretenem fer literatura (o cinema o música…) per a la canalla. Som els que hem de tenir més present el nostre públic quan treballem, els que l’hem de conèixer més, estar-hi en contacte, observar com reben el que fem. Hi ha un moment que Miyazaki explica que quan els seus animadors dibuixen cares alegres ells també somriuen, concentrats als seus escriptoris. I la transcripció de la conversa entre Miyazaki i Kurosawa és plena de claudàtors que atrapen riallades (“[riu]”, i si aneu a veure el vídeo, sentireu com els dos mestres riuen mentre conversen). I per somriure fent la feina, cal que l’ambient sigui saludable, ho diu Hayao Miyazaki i somrient ho subscric. Com deia Calders: “Perdoneu, però m’ho passo bé escrivint.”

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Reien i es felicitaven, els consellers i els diputats del PP i de Vox, ahir a mig matí a les Corts Valencianes quan van aprovar l’anomenada llei de “llibertat educativa”. Costa de dir el títol d’aquesta llei sense posar-hi distància, sense remarcar que hom no creu en la veracitat del sintagma que acaba d’escriure. Passa igual amb l’anomenada llei “de concòrdia” que aprovaran la setmana vinent per derogar la de memòria democràtica. El nom de “llibertat educativa” és pompós i buit. I fals. Perquè, en realitat, el nom de la llei amaga una reforma del sistema educatiu valencià pensada únicament per afeblir i reduir a la mínima expressió l’ensenyament del català. Per remarcar que el País Valencià no existeix i que això és Espanya i que tan sols hi ha una pàtria que és l’espanyola, de les quatre més antigues d’Europa, va recordar un diputat de Vox per marcar el terreny. Diuen aquells que la defensen que els pares podran triar la llengua en què volen que els seus fills siguen educats. Que ja no hi haurà imposicions. La pregunta més lògica és qui imposa què. I encara una altra: què passa si un pare vol que la seua filla siga educada únicament en català, per exemple.

“El pitjor atac al valencià en l’ensenyament”: així és la nova norma de segregació lingüística de PP i Vox

Reien, es feien copets a l’esquena i s’aplaudien els uns als altres, perquè tenen un pla i no l’amaguen: anorrear el català, eliminar-lo de les aules i dels carrers. Saben, els diputats de Vox i del PP, que limitant-ne tant i tant l’aprenentatge, menystenint-lo, donant-li un tracte de llengua menor, de llengua estrangera, que no cal saber ni estimar, en reduiran l’ús social. La mataran, pensen. I obliden la força i la potència que l’ha feta resistir anys que són segles, i que ha fet que s’escampe de mà en mà, com la rosa de paper d’Estellés, i que una cançó de Zoo arribe a Albacete i uns alumnes d’ESO rapegen que cau la calor a la Safor.

I per mirar d’aconseguir l’extinció que somnien no miren pèl. Tant els fa si la llei que han aprovat amb tants d’escarafalls i tanta festa té els informes en contra de les principals universitats valencianes, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, del Consell Valencià de Cultura, de bona part de la comunitat educativa, d’experts en l’aprenentatge multilingüe, d’entitats que treballen per a la promoció i l’ús de la llengua, de pares i mares nouvinguts que volen que els seus pares aprenguen la llengua pròpia del país que els acull, de famílies que volen preservar el llegat que han rebut… I sembla que en aquest cas a Vox i el PP tampoc no els importa d’anar contra la constitució espanyola, que tant diuen que veneren, i contra l’Estatut d’Autonomia, que consagra la preservació de les llengües pròpies i minoritzades.

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

Potser, després de les rialles i les abraçades amb què van rubricar el darrer tràmit a les Corts, tots van córrer a brindar amb cava de Requena amb una d’aquelles copes de plàstic amb el peu rosat que va exhibir la diputada de Vox Julia Maria Llopis, que va ser l’encarregada de defensar la llei. Ho va fer en castellà, és clar. Llopis era fins a la legislatura passada regidora del PP a l’Ajuntament d’Alacant, però quan va saber que el batlle Luís Barcala no la volia més al seu costat va córrer a llançar-se en braços de Vox, que la va rebre amb alegria. De fet, uns anys abans ja havien festejat, però Llopis es va donar a qui més la va voler, que en aquell moment era el PP. Julia Llopis és la persona més indicada per a defensar la llei que han aprovat el PP i Vox. No debades ha estat membre del Consell Escolar de l’estat espanyol i portaveu de la CONCAPA, Confederación Católica Nacional de Padres de Familia y Padres de Alumnos.

A la trona, a banda d’exhibir la copa, va jugar amb una mena de compte arrere. Tic-tac, tic-tac, deia de tant en tant mentre escopia eufòrica les bondats de la llei que eren a punt d’aprovar. Va arruixar tota mena d’improperis contra la llei del plurilingüisme del Botànic, contra el catalanisme i els Països Catalans i, fins i tot, va gosar de titllar de comprada l’associació de pares i mares Gonzalo Anaya. En aquell moment del discurs va oblidar que la seua CONCAPA va rebre més de dos milions d’euros en subvencions entre el 2001 i el 2015, segons que explica el periodista Moisès Pérez al llibre El negoci de les aules, publicat per la Institució Alfons el Magnànim.

El botí d’un any de feina per a Vox

Vox brinda amb cava valencià perquè, gràcies al PP, ha assolit una victòria impensable per ells fa solament un any, quan rubricaven aquells cinquanta punts apressats del pacte de govern amb el PP. Un PP tan assedegat de poder i tan necessitat dels seus vots que ha signat i votat una llei amb un contingut que no es van atrevir a escriure mai en més de vint anys de majories absolutíssimes a totes les institucions. Ho recordava en una entrevista recent a VilaWeb la professora de Sant Vicent de Raspeig Gràcia Jiménez. Vox brinda i aplaudeix amb les orelles perquè ha rebut el millor regal de final de curs que es podia haver imaginat. Un any de feina i ja es poden posar a jeure perquè volien justament això. Ells ho anomenen guerra cultural.

Gràcia Jiménez: “Hem de tenir un pla per a fer front als intents d’aniquilació, d’extinció, d’assimilació”

L’estridència de Julia Llopis a la trona casa molt bé amb el missatge que pràcticament el primer dia de mandat va llançar el conseller d’Educació, José Antonio Rovira. En castellà, igual que Llopis, l’estiu passat va demanar de flexibilitzar les normes del català, d’acostar-lo cada volta més al que es parla al carrer. És a dir, de convertir-lo en una llengua vulgar i allunyar-lo de l’acadèmia, de les aules. Deixar la llengua irreconeixible, no apta per a ser estudiada a les escoles. Allunyar-la de tota la cultura que es produeix en català, allunyar-la d’Estellés, de Beneyto, de Fuster, de Sánchez-Cutillas, d’Ausiàs Marc.

La llengua als mitjans públics

Qui va defensar el canvi de model dels mitjans públics valencians també va ser un diputat de Vox, Joaquín Maria Alés, d’Alzira. Amb molta vehemència va dir que el Botànic s’havia gastat vuitanta milions d’euros cada any en À Punt, cosa no és certa perquè el pressupost sempre ha estat prou per davall d’aquesta xifra. Els va dir que tenien molta barra i tot de floretes més abans d’acusar-los del pecat mortal d’haver establert lligams comunicatius amb el Principat, les Illes i Andorra. “Fins al sud de França, a l’Occitaní [sic], van, abans de fer lliga amb Múrcia o l’Aragó, que són veïns i amb qui compartim llengua i estat”, va dir Alés per justificar que li molestés tant i tant el fet que la llengua vehicular del servei públic de ràdio i televisió fos el català d’ençà del dia que van començar les emissions. Això, que era una disposició de la llei de creació, ara ha desaparegut del text nou. Ans al contrari, la diputada Llopis es va vantar ben cofoia que ara la televisió seria en totes dues llengües. En nom de la llibertat, tant Vox com el PP també van denigrar el fet d’imposar un percentatge de programació comprada a productores valencianes. El Consell Valencià de Cultura, que és un òrgan assessor de la Generalitat, també els ho va retraure.

L’ombra dels pitjors anys de Canal 9 plana sobre À Punt

El president Mazón també ho celebra

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va aprofitar una pregunta massatge del portaveu de Vox, José María Llanos, per fer una mena de balanç d’aquest primer any de govern. Un any que considera triomfal perquè han alliberat els valencians del jou de les imposicions lingüístiques i de l’adoctrinament dels xiquets a les escoles perpetrat pel govern del Botànic. “Avui és un gran dia per a la llibertat, en aquest canvi que hem dut a la Comunitat Valenciana, hem dut la llibertat a les aules”, va dir, felicitant Vox i felicitant-se. Després se’n va anar a trobar-se, junt amb el seu conseller d’Esports, el torero Vicente Barrera, amb uns atletes olímpics. “Les coses estan com estan, però ser pessimistes és un luxe”, deia Josep Lozano en una entrevista aquesta setmana a VilaWeb.

Josep Lozano: “Amb Estellés els ha eixit el tret per la culata”

 

Els llibres perduts tenen bona fama. Han fet somniar, especular, llançar-se a l’aventura com si hom fos un egiptòleg vuitcentista… Han produït malsons i han creat monstres. Que ho preguntin a fra Guillem de Baskerville i el seu ajudant, Adso de Melk, que descobriren els perills que implicava intentar de llegir el segon volum de la Poètica aristotèlica, fins avui dia perduda. No és pas l’únic volum de la saviesa de l’antigor perduda per les malvestats de la història, tan procliu al foc i la destrucció purificant. Qui sabrà mai què es va perdre a la biblioteca d’Alexandria? Quantes novel·les genials, memòries escandaloses, poesies sublims no es van extraviar en els moments de tragèdia que vam viure al segle XX? No em puc afigurar quant de paper va desaparèixer pel camí d’exilis i fugides i puc percebre el dolor dels mecanoscrits oblidats en un taxi, deixats en un cafè, desapareguts en un accident. Algunes altres vegades ha estat l’autor mateix qui les ha cremades personalment, o ha deixat escrit que ho facin els seus hereus. El tema ha fet córrer tinta i cadascú deu tenir les seves obres desaparegudes favorites, simbolitzades en la tràgica maleta de Walter Benjamin, amb què va arribar a la seva destinació final de Portbou. En el nostre món casolà, personalment, m’abelliria localitzar el Francis de Cer, novel·la amb què Noel Clarasó, avui oblidat, va guanyar el premi Crexells de 1938, quan tot ja era perdut. I, per què no, m’agradaria saber què se n’ha fet de la novel·la que Xavier Bru de Sala anunciava que escrivia quan va publicar el suggeridor i sempre vigent assaig El descrèdit de la literatura, ara fa vint-i-cinc anys. O, qui sap, poder llegir la tesi que el personatge de Sílvia Ribalta, interpretat per Muntsa Alcañiz a Nissaga de poder, havia escrit sobre la poesia eròtica de Vicent Andrés Estellés, de qui enguany celebrem el centenari. El fet és que, més enllà de les circumstàncies, sovint són els escriptors mateix que han ajudat a engrandir el mite de la seva futura obra mestra.

Truman Capote, abillat per al ball en blanc i negre. “Més llàgrimes es vessen per les pregàries ateses…”

Hi pensava amb motiu de la reedició de Pregàries ateses, la novel·la pòstuma de Truman Capote per Anagrama, dins la col·lecció Compactes, en la traducció de Jordi Ainaud que ja havia publicat anteriorment Quaderns Crema. També Proa acaba de recuperar Esmorzar a Tiffany’s, amb una nova traducció a càrrec de Ferran Ràfols d’aquesta narració icònica, associada per sempre a l’elegància d’Audrey Hepburn. Una recuperació que sembla coincidir amb la digestió de la segona part de la sèrie Feud, que si en la primera temporada se centrava en l’èpica baralla entre dues dives del cinema, Bette Davis i Joan Crawford, en aquesta nova tongada l’acció gira entorn de l’ascens i caiguda de l’autor d’A sang freda entre l’aristocràcia de Nova York, i que té aquesta novel·la inconclusa com a McGuffin. Nascut a Nova Orleans l’any 1924, i amb una infantesa marcada per l’abandonament i els somnis frustrats de la seva mare, Capote va fer una entrada de cavall sicilià a la literatura nord-americana, amb Altres veus, altres àmbits. La llengua esmolada, l’amanerament notori, l’ambigua liquidació dels esquemes morals, la vocació de beure’s fins a l’última gota del moment present van convertir-lo en alguna cosa més que un periodista i narrador, foguejat en les revistes literàries de Manhattan. El seu gran moment de glòria arribà l’any 1966, amb la publicació del títol que el consagrà… i que, d’alguna manera, l’acabà matant en diferit. D’aquella glòria mai més no se’n va recuperar.

És agombolat per l’èxit d’A sang freda, que va arribar a tres-cents mil exemplars venuts en un any, que el 5 de gener de 1966 Capote signa un contracte amb Random House per a la publicació d’un llibre amb un títol que feia referència a la frase de Santa Teresa de Jesús, segons la qual es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que no per les desateses. Tot un presagi de la fortuna del llibre i l’autor. Encimbellat per l’èxit de crítica i públic amb què s’havia rebut aquella primera obra mestra d’un gènere en plenes contraccions de naixença, la novel·la de no-ficció, i que fou considerada com el volum seminal del nou periodisme, Capote havia esdevingut a l’ensems un personatge imprescindible en el Who is who de la ciutat de Nova York. Segur de si mateix, la decisió en aquest cas ja no era mirar d’explicar l’horrible crim d’una família de grangers de Kansas, per part d’un parell de perdularis engalipats per una informació inexacta. Amb Pregàries ateses, Truman Capote volia rivalitzar directament amb Marcel Proust. N’hi ha tants, de miralls, entre l’un i l’altre que pot semblar redundant assenyalar-los, però el fet és que si Proust havia conegut i freqüentat els salons aristocràtics i burgesos de la Belle Époque parisenca, abans de retirar-se a escriure A la recerca del temps perdut evocant-hi tot aquell món, Capote no feia pas curt pel que fa als anys daurats de l’Amèrica de postguerra. “Durant quatre anys, aproximadament del 1968 al 1972, vaig passar la major part del temps llegint i seleccionant, reescrivint i fent l’índex de les meves pròpies cartes, les d’altra gent, els meus dietaris i diaris (que contenen relacions precises de centenars d’escenes i converses) de l’any 1943 al 1965. Tenia la intenció de fer servir gran part d’aquest material en una novel·la que feia temps que planejava: una variant de la novel·la de no-ficció”, va dir –qui sap si amb més pa que formatge– Capote mateix al pròleg de Música per a camaleons.

El custodi del secret i vicis privats

Fos real o no, durant anys va afirmar que l’escrivia. De material no li’n faltava. Amic i confident de les dames que dictaven la moda de la ciutat –i el món–, era el custodi dels seus secrets i vicis privats i el propagandista de les seves virtuts públiques. Ell les anomenava cignes i, amb la confiança guanyada gràcies a l’aparent caràcter inofensiu de les seves intencions –el fet que fos gai ocultava el perill real de la seva ploma, el perill mortal de l’escriptor–, va aconseguir un lloc a l’Olimp. Fos als seus sopars d’etiqueta, a les seves cambres amb el llit desfet, navegant als seus iots, estiuejant a les seves cases dels Hamptons o de Palm Beach, o bé a la taula favorita de la Côte Basque, el restaurant on hom pot veure i ser vist, i que va donar títol a un dels capítols de Pregàries ateses, publicat a la revista Esquire l’any 1975. I allà va esclatar tot. En aquell text hi desfilaven, sota pseudònims no gaire discrets, socialités com Babe Paley, antiga editora de moda de Vogue i un autèntic àrbitre de l’elegància, interpretada a la sèrie per Naomi Watts, i els seus secrets matrimonials més vergonyosos. Aquella confiança trencada, aquella traïció va significar la condemna a l’ostracisme social d’un Capote –Tom Hollander es posa literalment sota la seva pell– que havia assaborit l’hora de la resplendor a l’herba, de la glòria en les flors la nit del ball en blanc i negre, reflectit a la ficció en forma de fals documentari. El refugi davant les portes tancades i les trucades desateses van ser l’alcohol i les drogues. Alhora, el blocatge va impedir que de totes aquelles experiències Capote en tragués una obra colossal, de la qual avui només tenim els fragments que brillen com raigs de sol en un estany on neden elegants els cignes. Qui sap si hauria estat, com pronostica un oníric James Baldwin en un dels capítols del serial, una arma de destrucció social tan letal com la guillotina havia estat per a l’elit contrarevolucionària en les jornades del Terror.

Naomi Watts interpreta la perfecta Babe Palley a ‘Feud: Capote vs The Swans’ (HBO Max).

L’autodestrucció d’aquella joguina trencada antany tan brillant, l’ambició colossal d’emular la recerca proustiana, més gran que el propi talent o la pròpia disciplina de treball, el dolor per haver perdut l’antic estatus –encara que aquest fos tan sols el d’entranyable bufó, que freudianament havia aconseguit de venjar les humiliacions que l’alta societat havia propinat a la seva mare, una dona del sud amb aspiracions d’ascens social que s’havia acabat suïcidant–, la desesperació per aquella acumulació de promeses incomplertes i autoenganys d’un aneguet lleig a qui deixaven xipollejar a l’estany privat… tot plegat va fer descarrilar un projecte literari que es va esllanguir fins a la mort de Capote, l’any 1984. Tal com explica l’editor Joseph M. Fox al pròleg del llibre, quan l’escriptor va passar avall no es va trobar ni la documentació que deia que li servia de base, ni els capítols que ell mateix deia que havia enllestit. Tampoc, evidentment, el manuscrit acabat que, en alguna ocasió i en petit comitè, havia confiat que tenia acabat. “Hi ha tres teories sobre els capítols que falten de Pregàries ateses. La primera manté que el manuscrit va ser acabat i que bé van ficar-lo en alguna caixa forta en algun lloc, o va robar-lo un examant amb mala idea o per treure’n algun benefici, o bé –aquest és l’últim rumor– que Truman va dipositar-lo en una consigna de l’Estació d’Autobusos Greyhound de Los Angeles. La segona teoria és que, després de la publicació de ‘Kate McCloud’ [un dels tres capítols del projecte que formen el volum editat pòstumament] el 1976, Truman ja no va tornar a escriure mai més ni una línia del llibre. […] Una tercera teoria, que jo subscriuria amb reticències, és que Truman realment va escriure si més no alguns dels capítols esmentats més amunt […], però en un moment donat, a principis dels vuitanta, deliberadament va destruir-los.” Després de llegir el llibre i veure Feud: Capote vs The Swans, cadascú és lliure d’extreure’n les pròpies conclusions i d’optar per la teoria que li plagui. Els capítols perduts de Pregàries ateses ja són per sempre part de la fabulació.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Enguany farà sis-cents anys de les ordinacions d’Àneu, la primera condemna legal per bruixeria a Europa. L’estiu del 1424, els prohoms de la vall d’Àneu, reunits amb el seu senyor, el comte Arnau Roger IV de Pallars, van promoure aquestes ordinacions per perseguir un nou crim: la bruixeria. Així, les valls pirinenques es van convertir en un dels epicentres de la cacera de bruixes, que va durar de final de l’edat mitjana fins al segon terç del segle XVIII.

Pau Castell ha estudiat a fons aquest període tan fosc de la nostra història. És historiador i professor del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona, i ha escrit La cacera de bruixes a les Valls d’Àneu, entre moltes obres més. El llibre serà presentat el 6 de juliol, a les 18.00, a la sala d’actes de l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà), com a part del congrés internacional sobre els orígens de la cacera de bruixes a Europa, que es farà del 4 al 6 de juliol; i al qual encara us podeu inscriure. Parlem amb Castell per comprendre la importància que va tenir el fenomen a casa nostra i desmuntem alguns dels tòpics que han perdurat erròniament en l’imaginari col·lectiu.

 

—La setmana que ve es fa a Catalunya el congrés internacional sobre els orígens de la cacera de bruixes a Europa. És un tema desconegut, encara?
—És el primer congrés que es fa a Catalunya d’aquesta envergadura, tot i el paper rellevant que vam tenir en la cacera de bruixes. La riquesa documental que tenim en l’àmbit català ha estat pràcticament ignorada als grans fòrums internacionals, i això té a veure, dit de manera crua, pel fet de formar part de l’estat espanyol. Catalunya ha quedat al marge d’aquests grans debats historiogràfics, i això és el que volem començar a esmenar amb aquest congrés. Hem convidat alguns dels especialistes principals en aquest tema de les universitats de Suïssa, d’Itàlia, de l’àmbit anglosaxó o de Sud-amèrica, per establir les primeres anàlisis comparatives entre les lleis catalanes i les altres lleis europees coetànies o posteriors.

—No és casual que aquest congrés es faci ara. Les primeres condemnes legals per bruixeria van fer-se a la vall d’Àneu ara fa sis-cents anys.
—L’any 1424, a la vall d’Àneu, es va promulgar una llei, que se’n diu ordinacions, contra un nou crim, la bruixeria. Es perseguia aquelles persones que suposadament es reunien de nit, juraven fidelitat i obediència al diable i provocaven un seguit de mals entre els seus veïns. Avui dia, aquesta llei catalana és considerada, en l’àmbit dels especialistes, com la primera plasmació legal del crim de bruixeria a escala europea.

—Per tant, el Pirineu català va ser un dels epicentres de la cacera de bruixes a Europa?
—Sí, Catalunya va ser un dels epicentres de la cacera de bruixes a Europa. És un cas paradigmàtic, amb dos factors a destacar: la precocitat i la intensitat de la persecució; per això presenta xifres comparables amb els principals focus europeus. Concretament, les actuacions antibruixenques es van estendre al llarg del territori que va dels Pirineus als Alps occidentals, baixant cap al Piemont i fins al centre d’Itàlia. Els territoris que hi ha a banda i banda dels Pirineus semblen compartir una sèrie de característiques del que anomenem “estereotip de la bruixa”. Es podria parlar de l’existència d’una mitologia pròpia, que podríem anomenar pirinenca o catalano-gascona-llenguadociana.

—Quanta gent va ser assassinada per bruixeria als Països Catalans?
—És molt difícil parlar de xifres, perquè conservem una petita part de tota la documentació. Jo he pogut comptar al voltant d’unes vuit-centes persones amb noms i cognoms, però les fonts de l’època ens indiquen que van ser milers només al Principat i Catalunya Nord. En el cas del País Valencià, no hi ha dones condemnades per bruixeria al llarg dels segles de la cacera, i en el cas de Mallorca, que sapiguem, tampoc.

—Com eren els judicis de bruixeria?
—Resultava molt difícil de jutjar una persona per bruixeria seguint el dret penal de l’època. Per això es feien procediments extrajudicials en què es deixava en suspens la legalitat vigent. Si no, s’optava per mantenir una aparença de legalitat al llarg del procés, respectant totes les etapes processals, però a la pràctica es pervertia l’ordre del dret per forçar les confessions autoinculpatòries. Per què? Doncs perquè l’única prova vàlida en els judicis per bruixeria en època medieval i moderna era la confessió de boca de l’acusat.

—I com aconseguien que es declaressin culpables?
—Normalment, recorrien a mètodes de tortura; uns mètodes i uns judicis que ja rebien crítiques per part dels juristes de l’època que s’ho miraven fredament. La condemna final era la mort al foc o la mort a la forca, seguida de la confiscació dels béns de les persones acusades.

—Una de les conclusions dels vostres estudis és que la cacera de bruixes va ser més virulenta en aquelles zones on les autoritats locals tenien més autonomia, com ara Catalunya, Escòcia i els principats alemanys. Com és?
—La persecució de bruixes va tenir més força als indrets on les autoritats locals disposaven de més autonomia judicial i jurisdiccional precisament perquè no eren controlades per tribunals superiors. La gran majoria de judicis per bruixeria –i en el cas català és evidentíssim– són jutjats per tribunals d’àmbit local, pels batlles, pels agents senyorials, pels consells vilatans… Això converteix Catalunya en una excepció dins el context dels regnes de la monarquia hispànica. De fet, en territoris com Castella i Anglaterra, on hi havia un poder central més fort, els judicis per bruixeria són pràcticament inexistents.

—A més, a diferència que no solem pensar, la Inquisició gairebé mai no feia judicis per bruixeria
—Més del 90% dels casos jutjats a Catalunya van ser portats per tribunals civils esperonats per la població mateixa. Les poques vegades en què alguna acusació de bruixeria o un judici sortia de l’àmbit local per anar a parar a un tribunal superior, com ara el Consell Reial, la Reial Audiència o el Tribunal del Sant Ofici, els casos acostumaven a ser desestimats. O, en tot cas, es condemnaven els acusats a penes lleus, com ara una penitència, una retractació pública o el desterrament. I aquest desterrament no era una mesura punitiva, ans al contrari, era un mecanisme per a impedir el retorn de les persones acusades al seu poble i al seu lloc d’origen, on sens dubte acabarien essent objecte de la fúria dels seus veïns i de les autoritats locals.

—Per tant, els qui denunciaven per bruixeria eren els veïns mateixos.
—L’acusació de bruixeria es converteix en una espècie de catalitzador de les tensions socials dins la comunitat. Sorgia de processos d’estigmatització: el rumor, el boca-orella veïnal, portava les autoritats locals a actuar contra persones determinades, a qui feien responsables de les desgràcies que podien haver passat, com ara morts o malalties. És a dir, la cacera de bruixes s’alimentava de la sospita popular i de les oposicions llançades entre veïns al llarg de generacions.

—Per tant, la figura de la bruixa es va convertir en un boc expiatori dels malestars socials
—Però aquesta lògica no és pròpia de l’època de la cacera de bruixes. Hi ha un seguit de mecanismes i de lògiques que resulten ben actuals i que es basen en la idea de l’enemic intern. És a dir, la idea que els mals que ens arriben, les desgràcies que ens afecten com a societat, són causats per un seguit d’individus o per un col·lectiu de gent que viu entre nosaltres i que en secret atempta contra la població. I això és el que ens permet d’explicar l’amplitud del fenomen i la seva durada al llarg de tres-cents anys.

—Com ens hem d’imaginar el perfil d’algú acusat de bruixeria?
—És molt difícil fer el retrat robot d’una persona acusada de bruixeria, més enllà que la majoria eren dones. Eren joves, grans, solteres, casades, amb fills, sense, de diferents estrats socials… Tanmateix, el que més abundava eren les dones en situació de marginalitat, perquè la falta de suports familiars o d’amistats les convertia en el blanc de les acusacions veïnals. D’una banda, hi havia moltes dones forasteres i immigrants. D’una altra banda, moltes altres eren vídues, perquè entrava en joc l’element econòmic. Segons el dret català, la viudetat de les dones implicava l’usdefruit de tots els béns de la família del marit fins que la dona es tornés a casar. Si no ho feia, mantenia els drets i les propietats de la família, i això podia generar situacions de tensió i d’acusació de bruixeria dins les famílies. Finalment, també solien ser acusades de bruixeria aquelles dones que avui diríem “conflictives”: les que es barallaven sovint, les que tenien una mala relació amb les criatures, les que blasfemaven…

—Dieu que hi havia un component de gènere, però podem parlar de crims masclistes?
—Hem de tenir molt present que el crim de bruixeria com a tal no era un crim sexuat. De fet, a Europa hi ha una gran variabilitat: hi ha territoris on tenim un repartiment de 50-50 entre homes i dones. Fins i tot hi ha zones on predominen els homes: a Suïssa, al segle XV, entre el 75% i el 80% dels acusats de bruixeria van ser homes. De tota manera, si sumem tots els casos dels quals tenim constància, veiem que al voltant d’un 80% eren dones, i això cal vincular-ho al pensament misogin i la lògica patriarcal de l’època. Es pensava que una dona era més susceptible de ser temptada pel diable, i alhora es creia en la tendència natural de les dones a la maldat. Per tant, es considera el crim de bruixeria com un crim relatiu al gènere, però no específic del gènere. És a dir, el gènere és una variable explicativa, però no l’única.

—Avui les bruixes són un símbol feminista, però la seva figura s’ha anat redefinint amb els anys. Com n’ha canviat la percepció social?
—La seva imatge es comença a reinventar o redefinir al segle XIX, sobretot gràcies a determinats autors francesos i alemanys, que es basen en un seguit de postulats propis del pensament romàntic i del nacionalisme de l’època. Són els primers que dibuixen les dones acusades de bruixeria com una espècie d’heroïnes de la cultura popular, perseguides i reprimides per una Església Catòlica omnipotent que volia homogeneïtzar les nacions europees i liquidar-ne les particularitats. Eren un element que connectava directament amb l’agenda del liberalisme romàntic del segle XIX. Aquesta lògica, que arrenca amb els germans Grimm o Jules Michelet, s’anirà reproduint durant el segle XX i adaptant-se a diferents corrents literaris i filosòfics. Fins i tot es crea una nova religió, la Wicca, que existeix sobretot en el món anglosaxó i té milers de seguidors. Passa igual amb les onades feministes: una sèrie d’autores agafen la figura de la bruixa i se l’apropien com una espècie d’element simbòlic amb una càrrega política molt forta. De fet, la figura de la bruixa és prou plàstica i prou suggeridora perquè qualsevol corrent se la pugui apropiar. I, avui dia, la figura de la bruixa ja forma part de la cultura pop occidental.

—Però la realitat de la bruixeria no va ser així…
—És menys fàcil, menys romàntica i més fosca que no ens ha arribat. Penso en els típics eslògans de “Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar”, que són lemes que es basen sovint en explicacions molt simplistes o molt dicotòmiques. Hi ha uns bons i uns dolents, i s’assenyala una minoria d’homes d’església, fanàtics, molt dolents, que actuen contra les classes populars, que es pressuposa que sempre són bones. Però, en realitat, si som les nétes d’algú, som les d’aquella gent que va assenyalar, que va estigmatitzar i que va fer que es condemnessin aquestes dones. Perquè és dins les comunitats on es construeix la idea de bruixa, és a través de la mirada de l’altre que es produeixen aquests processos d’estigmatització contra determinades dones. Són els veïns –i sobretot les veïnes– els qui assenyalen, acusen i finalment acaben portant aquella dona a la forca i assisteixen a la seva execució amb gran alegria. Això ens dóna una visió més complexa i, per tant, també més difícil de fer servir en un discurs polític actual. Però si l’estudi del passat serveix d’alguna cosa, ha de ser per a adonar-nos de les nostres pròpies contradiccions. I aquest congrés també vol ajudar a desmentir tots aquests tòpics.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

L’Observatori Contra la LGBTI-fòbia ha registrat 128 incidències per LGBTI-fòbia a Catalunya en el primer semestre del 2024, segons que recull el primer informe semestral d’enguany al qual ha tingut accés VilaWeb. En els primers sis mesos del 2022 se’n van detectar 142, mentre que el 2023, 152. Per tant, la tendència ascendent en el nombre total d’incidències dels darrers anys s’ha frenat.

El col·lectiu d’homes gais continua sent el que més incidències reporta, amb un 45,2% de les incidències. Les incidències registrades pel col·lectiu trans continuen augmentant, sobretot en referència a les dones trans.

Pel que fa al tipus d’incidència, les mostres d’odi i exaltació continuen sent les més habituals, seguides de les agressions físiques, que augmenten un 4,5%. En tercera posició continuen les agressions verbals. Tant les agressions físiques, com les verbals són majoritàriament exercides en espais com la via pública, el transport públic o l’oci nocturn. Per contra, les situacions d’assetjament són més habituals en l’àmbit laboral.

Quant als espais on es produeixen les incidències, la via pública continua sent el més habitual, però les incidències en espais d’oci nocturn es redueixen a més de la meitat. En canvi, incrementen les dutes a terme a la feina.