Una càrrega dels antiavalots de la Guàrdia Civil en un polígon, vexacions, un dit trencat i una condemna de nou mesos de presó per atemptat contra l’autoritat. Aquesta és la història de l’Òscar Morros, un veí de Dosrius (Maresme), a qui el relat policíac va transformar de víctima en botxí. “Abans de l’11 d’agost s’ha de decidir si li apliquen l’amnistia, o no”, diu el seu advocat, Andreu Van den Eynde, que no descarta que intentin de desvincular el cas del context del referèndum del Primer d’Octubre. “El context polític el van crear ells [en referència als agents] i són ells els qui han muntat tota aquesta història”, afegeix.

El matí de l’1 d’octubre de 2017, un escamot de la Guàrdia Civil es va desplegar a Canyamars i va atacar amb violència el centre de votació del Casal de les Cotxeres. L’actuació va deixar uns quants ferits i la veu va baixar ràpidament fins a Dosrius, on la gent votava a l’escola del Castell.

Els mòbils també treien fum amb les imatges i els vídeos dels antiavalots, que armats amb cascs i porres s’enfrontaven als votants pacífics. “Ningú no va colpejar ningú”, va declarar un agent al Tribunal Suprem, però la realitat era molt diferent de la versió oficial: cops de puny, puntades de peu, empentes i crits.

Després de la ràtzia, l’escamot es va replegar al polígon dels Alocs, a l’entrada de Dosrius. El poble era el següent objectiu, però passaven els minuts i no es movia res. La Guàrdia Civil jugava amb la incertesa. En aquell moment, Òscar Morros va decidir de pujar al seu ciclomotor i anar fins al polígon a veure què feien els agents.

Les furgonetes dels antiavalots estaven aparcades davant una empresa de pintures. “Vaig aparcar en un costat de la carretera. Vaig baixar de la moto i vaig treure el mòbil [per enregistrar-ho], però em van veure i quatre guàrdies civils uniformats van venir cap a mi. No sabia si em venien a pegar”, relata.

Espantat, va desar el mòbil a la motxilla i va pujar al ciclomotor amb la intenció d’anar-se’n. Però quan el va engegar, tenia els antiavalots al damunt, que li feien retrets de manera agressiva. “No sóc una persona que vulgui fer mal. Només volia marxar”, explica.

Amb un cop de gas, Morros va trepitjar un peu a un agent –li va causar una contusió en un dit i un sangtraït– i, llavors, un altre se li va abraonar amb força, va tombar la moto i van caure a terra. Arran d’això, el guàrdia civil el va denunciar per una lesió a l’espatlla. Tanmateix, les represàlies no es van acabar aquí.

Dos agents van agafar Morros i el van acorralar en un caminet protegit per una cadena. Amb una empenta, s’hi va entrebancar i va caure de cap a terra. “Per sort encara portava el casc. Em van començar a clavar puntades de peu mentre em cridaven: ‘Però tu qui et penses que ets’”, explica.

Un superior va aturar l’agressió. Quatre agents van agafar Morros pels canells i els turmells i el van tornar al lloc de l’incident, on el guàrdia civil que havia rebut la trepitjada, aprofitant que estava immobilitzat, li va agafar una mà i li va dir: ‘Tu m’has trepitjat el peu, jo et trenco un dit’.”

L’espetec i el dolor tampoc no van ser prou. “No vaig poder fer res”, diu. Els antiavalots, encegats i protegits per la negror de l’uniforme, encara es van endinsar més en la humiliació. En un carreró, Morros va acabar de cara en una paret, mentre l’insultaven i li escorcollaven la motxilla (li van rebentar el mòbil).

Finalment, una furgoneta de la Guàrdia Civil el va traslladar a la caserna de Premià de Mar. Anava emmanillat i assegut a terra. Durant el trajecte, l’agent que el custodiava li trepitjava els peus i amb el mòbil, com si fos una penitència final, li reproduïa l’himne franquista.

Unes hores més tard, després de passar pel calabós, Morros va ser alliberat. Durant uns quants dies no va voler parlar sobre el que havia viscut. Mentre era tancat, la Guàrdia Civil havia atacat l’escola del Castell i havia enviat nou veïns, entre els quals el batlle, a l’hospital.

El batlle de Dosrius, agredit en mans de la policia espanyola: “Han vingut a destruir-nos” 

Nou mesos de presó

Morros va presentar una denúncia pels abusos policíacs, però de seguida va quedar arxivada en un calaix. “L’advocat de l’estat, que defensava els policies, va anar a mort. Repetia que no hi havia cap prova”, explica Van den Eynde, que lamenta que es va assumir de manera acrítica la versió dels guàrdies civils. En canvi, la causa contra el veí de Dosrius sí que va prosperar.

La fiscalia li demanava una pena de tres anys i un dia de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat amb l’agreujant de vehicle de motor. “És un cas que s’hauria d’haver resolt amb un delicte lleu de lesions i una multa de dos duros, però som en un estat que no raona en termes de sentit comú”, continua.

Van den Eynde recorda que en el judici –es va fer l’abril passat, arran del col·lapse als jutjats de Mataró– es va menystenir un testimoni que, d’un cotxe estant, va veure com els agents actuaven amb agressivitat i s’abraonaven sobre Morros.”La jutgessa va fer un paper molt galdós. Havia de dir que quatre guàrdies civils mentien? S’ha de ser molt valent per fer això. I no ho va ser. No va escoltar res del debat”, afegeix.

La defensa també va aportar una pericial d’un metge forense que assenyala que Morros té un trastorn d’espectre autista que, per la seva caracterologia, li impedeix de mentir i agredir ningú. “L’Òscar ho ha dit des del primer dia. Ell volia marxar. En aquell context era incapaç de prendre la decisió d’atacar la policia. Ell reacciona amb una fugida i els policies mateixos reconeixen que volia marxar”, explica l’advocat.

A mitjan maig, gairebé set anys després de l’1-O, la titular del jutjat penal 1 de Mataró, Montserrat Torrent, va condemnar Morros a nou mesos de presó per atemptat contra l’autoritat. La sentència preveu tres atenuants. El principal són les dilacions indegudes que han tingut el procés paralitzat durant 39 mesos. Els altres dos són l’informe del metge forense i el fet que va consignar uns 2.000 euros per a reparar danys.

L’antiavalots que va ser trepitjat pel ciclomotor només va estar de baixa dos dies. Segons la sentència, les lesions –la contusió en un dit del peu, un sangtraït i un cop al canell– van tardar quinze dies a curar-se. Així mateix, el guàrdia civil que va tirar Morros a terra i suposadament es va fer mal a l’espatlla, no va agafar cap baixa. I el dolor –sense ferida exterior–li va durar cinc dies.

I ara què?

La defensa de Morros ha presentat un recurs en contra de la sentència a l’Audiència de Barcelona, que previsiblement quedarà interromput per la deliberació sobre l’amnistia. “En dos mesos hem de saber si se li aplica. L’audiència té vuit seccions penals. Depèn de quina li toqui, se li aplicarà o no. Sabem que cada secció té el seu color polític”, diu Van den Eynde.

L’advocat destaca que l’amnistia és molt clara i el cas de Morros entra perfectament dins el paraigua de la llei. “Hem de ser realistes. Hi ha un sistema que posa tots els recursos possibles per no aplicar la llei. És molt fàcil dir que l’hi aplicaran, però no ho sabem”, continua, sense descartar que el tribunal plantegi qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

“L’Òscar va ser el primer detingut de l’1-O i ara va camí de ser l’últim. Potser tindrem sentència ferma el 2050”, bromeja, sense perdre la confiança que, si cal, guanyaran el cas a Estrasburg.

The Washington Post · Dan Balz 

Una única pregunta assaltà les ments dels demòcrates quan es llevaren ahir, després d’un debat que molts consideren el pitjor de la història moderna de la política nord-americana: podrà refer-se de la patacada, el president Biden?

Hi ha hagut més presidents que han tingut dificultats en debats, abans, però res no és comparable al que Biden va experimentar la matinada de dijous. L’objectiu principal del president per al debat era, en principi, dissipar els dubtes sobre si era massa vell i fràgil per a dirigir el país quatre anys més. Però el resultat va ser tot el contrari.

Biden té temps de recuperar-se del cop. Aquest debat va ser el més primerenc de la història, i falten més de quatre mesos per a les eleccions –una eternitat, en política. Però això no és una qüestió de canviar l’estratègia de campanya. Els seus assessors poden ajudar-lo; poden oferir-li idees. Però el problema recau, majoritàriament, sobre Biden.

Estarà a l’altura del moment? Podrà convèncer prou votants perquè oblidin allò que van presenciar dijous i reavaluïn si té la capacitat física i mental per a servir quatre anys més? Podrà superar el mal que el debat va fer a la seva candidatura, i l’impacte que va tenir en les expectatives electorals dels demòcrates, com més va més alarmats per la possibilitat que Donald Trump torni a la Casa Blanca?

Trump, certament, no va tenir pas una gran una nit. Ni de bon tros. Va provar de transmetre als votants que les coses anaven més bé quan ell era president, sense gaire èxit.

L’ex-president va mentir durant tota la nit, i va anar repetint frases de relació tènue –per no dir inexistent– amb la realitat: va ser un sense-sentit rere un altre. Va espolsar-se les preguntes sobre l’atac al Capitoli del 6 de gener de 2021, i va tornar a declinar d’aclarir si acceptaria els resultats de les eleccions en cas que perdés.

Però, gràcies a la patacada de Biden, pot ser que res d’això acabi important. El president va aconseguir d’imposar-se en moltes qüestions. La seva actuació va anar millorant a mesura que el debat avançava. Però les primeres impressions importen, i per a Biden van ser pitjors que no havien temut molts demòcrates. I va haver-hi prou entrebancs, pauses, paraules confuses i mirades en blanc durant el debat perquè aquestes primeres impressions es mantinguessin.

No és cap secret que Trump i Biden no es tenen en gran consideració l’un a l’altre. Les seves interaccions van esdevenir més agres i personals a mesura que el debat avançava. Per a molts espectadors, el debat va ser un recordatori de per què tanta gent està tan insatisfeta amb la tria que aquestes eleccions els ofereix. Però, tret que hi hagi algun canvi, aquestes seran les opcions: Biden o Trump.

L’alarma entre els cercles demòcrates va palesar-se uns minuts després del començament del debat. L’espectacle va ser tan dolorós de veure que alguns demòcrates fins i tot van dir que volien deixar de mirar el debat. Les mateixes preguntes que s’havien fet durant mesos, però que havien menystingut, van tornar a emergir amb una urgència nova: es retirarà Biden abans de la convenció demòcrata? L’instarà el partit a fer un pas al costat? I, si és així, qui el substituirà? Qui seria un candidat més bo que ell?

Res d’això està assegurat. Biden és orgullós i tossut, i creu que és qui està més ben posicionat per a derrotar Trump, com ja va fer fa quatre anys. Per a alguns demòcrates, la seva decisió de cercar un segon mandat –després d’haver dit, el 2020, que faria de pont cap a una nova generació de dirigents polítics– fou egoista, i va avantposar els seus interessos a les necessitats del partit i va posar en perill el futur de la república.

Però això deixa els demòcrates en una posició precària. El debat de dijous podria disminuir encara més les possibilitats de Biden de guanyar el col·legi electoral aquest novembre. El president ja es trobava en una posició de desavantatge abans del debat; ara el debat sobre si cal substituir-lo encara serà més present. Una convenció oberta és una invitació a més caos al si del partit. Com va dir un demòcrata just després del debat: “Biden haurà de moure’s agressivament les pròximes vint-i-quatre hores per aturar el pànic.”

Abans del debat, Trump semblava que tenia un avantatge estret en els futurs comicis. Els sondatges mostraven una campanya gairebé igualada –en contrast a fa quatre anys, quan Biden va gaudir d’un avantatge constant sobre Trump durant tota la campanya. La posició de Trump sembla encara més sòlida als estats que decidiran qui guanya el col·legi electoral i, en conseqüència, les eleccions.

Els estrategs demòcrates i republicans esperaran ara els sondatges posteriors al debat per veure quins canvis pot haver-hi en la demoscòpia. Els debats poden ocasionar algun canvi en l’equilibri entre els candidats, però no solen ser uns canvis duradors. Si Biden cau als sondatges després dels debats, les preocupacions del partit sobre la seva idoneïtat creixeran.

Després del debat, la vice-presidenta Harris va provar de mitigar els danys amb un seguit d’entrevistes televisives. Va destacar el contrast de les agendes dels dos candidats i va posar l’èmfasi en l’amenaça que, segons ella, Trump representa per al país. Va recordar les mesures de l’administració Biden, tal com el president va provar de fer durant el debat, tot centrant-se en el dret de l’avortament, el tema electoral més potent que els demòcrates han tingut aquests darrers dos anys.

Harris pot provar de tranquil·litzar els demòcrates espantats perquè retrocedeixin i vegin les coses amb perspectiva. Pot recordar als votants quins són els riscs que hi ha aquest novembre i què representa Trump. Però no pot rescatar Biden. Només Biden es pot salvar a si mateix.

Al si de la campanya de Biden hi ha un cert pragmatisme sobre què va passar dijous, i una certa esperança que el president pugui recuperar el rumb. Aquests demòcrates defensen que les posicions de Biden en molts temes són molt més populars que no les de Trump, i que molts votants encara recelen de la perspectiva d’un segon mandat de Trump, independentment de què pensessin sobre el debat de Biden. Però, en el món cruel de les campanyes presidencials, el fons no sempre s’imposa a la forma.

Un temor entre els demòcrates és que els votants desil·lusionats amb les eleccions simplement es quedin a casa o votin el candidat d’un tercer partit. Això podria perjudicar Biden més que no pas Trump. Fins i tot, abans del debat, hi havia algunes proves que els votants que normalment donarien suport a un candidat demòcrata desconfien del president. Biden no es pot permetre que això continuï essent així.

David Plouffe, director de campanya de Barack Obama en les eleccions del 2008 i ex-assessor del president, va definir el debat com “els 90 minuts més importants de la campanya i, per tant, una oportunitat important perduda” per a Biden.

És una manera educada de descriure-ho. Plouffe esbossa dos escenaris per a la campanya i el partit: l’un és que Biden es retiri, cosa que no creu que passi. El segon és que Biden, d’alguna manera, sigui capaç de “redreçar la nau”, en les seves paraules.

Plouffe afegeix una observació més sobre el debat: “Trump i Biden es porten tres anys. En el debat, aquesta diferència va semblar, més aviat, de trenta anys.”

L’edat del president ha estat el seu principal desavantatge durant tota la campanya. Tot i que Trump té 78 anys i Biden en té 81, els sondatges mostren que molts nord-americans consideren Biden massa vell i poc lúcid, mentalment parlant, per a servir quatre anys més. A Trump, tanmateix, no el veuen de la mateixa manera. Els demòcrates que admiren Biden comparteixen aquestes preocupacions sobre la seva idoneïtat, tot i que la majoria afirmen que li donaran suport aquest novembre per parar els peus a Trump.

Obama va tenir un primer debat dolent el 2012, però no se’n va adonar quan va baixar de l’escenari. Els seus assessors li ho van dir i el van convidar a veure el debat en vídeo. Va ser aleshores quan va reconèixer que ho havia fet malament. El mal rendiment d’Obama en aquell debat no va representar la mateixa amenaça existencial que la que ha significat per a Biden el seu paper en el debat de dijous a la nit. Sigui com sigui, farà Biden la mateixa reflexió que Obama, aquests dies vinents?

El segon debat –i l’únic que falta– es farà el 10 de setembre. Entre ara i aleshores, els republicans s’hauran de reunir per a la convenció del partit del juliol a Milwaukee, i els demòcrates hauran de reunir-se per a la seva a l’agost a Chicago. Abans, el Tribunal Suprem es pronunciarà sobre la reclamació de Trump d’immunitat contra el judici que afronta a l’estat de Nova York. És a dir: encara hi ha temps perquè passin moltes coses.

Voldrà un altre debat, Biden? Trump acceptarà de fer-ne un altre, si Biden ho demana? Serà un salvavides, el debat, o bé un risc massa gran per al president? Tot això són decisions que corresponen al futur. Ara per ara, totes les mirades són posades en el president.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

The Washington Post · Dan Balz 

Una única pregunta assaltà les ments dels demòcrates quan es llevaren ahir, després d’un debat que molts consideren el pitjor de la història moderna de la política nord-americana: podrà refer-se de la patacada, el president Biden?

Hi ha hagut més presidents que han tingut dificultats en debats, abans, però res no és comparable al que Biden va experimentar la matinada de dijous. L’objectiu principal del president per al debat era, en principi, dissipar els dubtes sobre si era massa vell i fràgil per a dirigir el país quatre anys més. Però el resultat va ser tot el contrari.

Biden té temps de recuperar-se del cop. Aquest debat va ser el més primerenc de la història, i falten més de quatre mesos per a les eleccions –una eternitat, en política. Però això no és una qüestió de canviar l’estratègia de campanya. Els seus assessors poden ajudar-lo; poden oferir-li idees. Però el problema recau, majoritàriament, sobre Biden.

Estarà a l’altura del moment? Podrà convèncer prou votants perquè oblidin allò que van presenciar dijous i reavaluïn si té la capacitat física i mental per a servir quatre anys més? Podrà superar el mal que el debat va fer a la seva candidatura, i l’impacte que va tenir en les expectatives electorals dels demòcrates, com més va més alarmats per la possibilitat que Donald Trump torni a la Casa Blanca?

Trump, certament, no va tenir pas una gran una nit. Ni de bon tros. Va provar de transmetre als votants que les coses anaven més bé quan ell era president, sense gaire èxit.

L’ex-president va mentir durant tota la nit, i va anar repetint frases de relació tènue –per no dir inexistent– amb la realitat: va ser un sense-sentit rere un altre. Va espolsar-se les preguntes sobre l’atac al Capitoli del 6 de gener de 2021, i va tornar a declinar d’aclarir si acceptaria els resultats de les eleccions en cas que perdés.

Però, gràcies a la patacada de Biden, pot ser que res d’això acabi important. El president va aconseguir d’imposar-se en moltes qüestions. La seva actuació va anar millorant a mesura que el debat avançava. Però les primeres impressions importen, i per a Biden van ser pitjors que no havien temut molts demòcrates. I va haver-hi prou entrebancs, pauses, paraules confuses i mirades en blanc durant el debat perquè aquestes primeres impressions es mantinguessin.

No és cap secret que Trump i Biden no es tenen en gran consideració l’un a l’altre. Les seves interaccions van esdevenir més agres i personals a mesura que el debat avançava. Per a molts espectadors, el debat va ser un recordatori de per què tanta gent està tan insatisfeta amb la tria que aquestes eleccions els ofereix. Però, tret que hi hagi algun canvi, aquestes seran les opcions: Biden o Trump.

L’alarma entre els cercles demòcrates va palesar-se uns minuts després del començament del debat. L’espectacle va ser tan dolorós de veure que alguns demòcrates fins i tot van dir que volien deixar de mirar el debat. Les mateixes preguntes que s’havien fet durant mesos, però que havien menystingut, van tornar a emergir amb una urgència nova: es retirarà Biden abans de la convenció demòcrata? L’instarà el partit a fer un pas al costat? I, si és així, qui el substituirà? Qui seria un candidat més bo que ell?

Res d’això està assegurat. Biden és orgullós i tossut, i creu que és qui està més ben posicionat per a derrotar Trump, com ja va fer fa quatre anys. Per a alguns demòcrates, la seva decisió de cercar un segon mandat –després d’haver dit, el 2020, que faria de pont cap a una nova generació de dirigents polítics– fou egoista, i va avantposar els seus interessos a les necessitats del partit i va posar en perill el futur de la república.

Però això deixa els demòcrates en una posició precària. El debat de dijous podria disminuir encara més les possibilitats de Biden de guanyar el col·legi electoral aquest novembre. El president ja es trobava en una posició de desavantatge abans del debat; ara el debat sobre si cal substituir-lo encara serà més present. Una convenció oberta és una invitació a més caos al si del partit. Com va dir un demòcrata just després del debat: “Biden haurà de moure’s agressivament les pròximes vint-i-quatre hores per aturar el pànic.”

Abans del debat, Trump semblava que tenia un avantatge estret en els futurs comicis. Els sondatges mostraven una campanya gairebé igualada –en contrast a fa quatre anys, quan Biden va gaudir d’un avantatge constant sobre Trump durant tota la campanya. La posició de Trump sembla encara més sòlida als estats que decidiran qui guanya el col·legi electoral i, en conseqüència, les eleccions.

Els estrategs demòcrates i republicans esperaran ara els sondatges posteriors al debat per veure quins canvis pot haver-hi en la demoscòpia. Els debats poden ocasionar algun canvi en l’equilibri entre els candidats, però no solen ser uns canvis duradors. Si Biden cau als sondatges després dels debats, les preocupacions del partit sobre la seva idoneïtat creixeran.

Després del debat, la vice-presidenta Harris va provar de mitigar els danys amb un seguit d’entrevistes televisives. Va destacar el contrast de les agendes dels dos candidats i va posar l’èmfasi en l’amenaça que, segons ella, Trump representa per al país. Va recordar les mesures de l’administració Biden, tal com el president va provar de fer durant el debat, tot centrant-se en el dret de l’avortament, el tema electoral més potent que els demòcrates han tingut aquests darrers dos anys.

Harris pot provar de tranquil·litzar els demòcrates espantats perquè retrocedeixin i vegin les coses amb perspectiva. Pot recordar als votants quins són els riscs que hi ha aquest novembre i què representa Trump. Però no pot rescatar Biden. Només Biden es pot salvar a si mateix.

Al si de la campanya de Biden hi ha un cert pragmatisme sobre què va passar dijous, i una certa esperança que el president pugui recuperar el rumb. Aquests demòcrates defensen que les posicions de Biden en molts temes són molt més populars que no les de Trump, i que molts votants encara recelen de la perspectiva d’un segon mandat de Trump, independentment de què pensessin sobre el debat de Biden. Però, en el món cruel de les campanyes presidencials, el fons no sempre s’imposa a la forma.

Un temor entre els demòcrates és que els votants desil·lusionats amb les eleccions simplement es quedin a casa o votin el candidat d’un tercer partit. Això podria perjudicar Biden més que no pas Trump. Fins i tot, abans del debat, hi havia algunes proves que els votants que normalment donarien suport a un candidat demòcrata desconfien del president. Biden no es pot permetre que això continuï essent així.

David Plouffe, director de campanya de Barack Obama en les eleccions del 2008 i ex-assessor del president, va definir el debat com “els 90 minuts més importants de la campanya i, per tant, una oportunitat important perduda” per a Biden.

És una manera educada de descriure-ho. Plouffe esbossa dos escenaris per a la campanya i el partit: l’un és que Biden es retiri, cosa que no creu que passi. El segon és que Biden, d’alguna manera, sigui capaç de “redreçar la nau”, en les seves paraules.

Plouffe afegeix una observació més sobre el debat: “Trump i Biden es porten tres anys. En el debat, aquesta diferència va semblar, més aviat, de trenta anys.”

L’edat del president ha estat el seu principal desavantatge durant tota la campanya. Tot i que Trump té 78 anys i Biden en té 81, els sondatges mostren que molts nord-americans consideren Biden massa vell i poc lúcid, mentalment parlant, per a servir quatre anys més. A Trump, tanmateix, no el veuen de la mateixa manera. Els demòcrates que admiren Biden comparteixen aquestes preocupacions sobre la seva idoneïtat, tot i que la majoria afirmen que li donaran suport aquest novembre per parar els peus a Trump.

Obama va tenir un primer debat dolent el 2012, però no se’n va adonar quan va baixar de l’escenari. Els seus assessors li ho van dir i el van convidar a veure el debat en vídeo. Va ser aleshores quan va reconèixer que ho havia fet malament. El mal rendiment d’Obama en aquell debat no va representar la mateixa amenaça existencial que la que ha significat per a Biden el seu paper en el debat de dijous a la nit. Sigui com sigui, farà Biden la mateixa reflexió que Obama, aquests dies vinents?

El segon debat –i l’únic que falta– es farà el 10 de setembre. Entre ara i aleshores, els republicans s’hauran de reunir per a la convenció del partit del juliol a Milwaukee, i els demòcrates hauran de reunir-se per a la seva a l’agost a Chicago. Abans, el Tribunal Suprem es pronunciarà sobre la reclamació de Trump d’immunitat contra el judici que afronta a l’estat de Nova York. És a dir: encara hi ha temps perquè passin moltes coses.

Voldrà un altre debat, Biden? Trump acceptarà de fer-ne un altre, si Biden ho demana? Serà un salvavides, el debat, o bé un risc massa gran per al president? Tot això són decisions que corresponen al futur. Ara per ara, totes les mirades són posades en el president.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El matrimoni i l’adopció homosexuals són legals a l’estat espanyol d’ençà del juliol del 2005. Uns mesos abans, Catalunya s’havia avançat a l’hora de regularitzar les famílies homoparentals amb un canvi al codi civil per a permetre la doble filiació i que, en les parelles de fet, un membre de la parella pogués adoptar els fills de l’altre i figurar tots dos com a pares. Aquests gairebé vint anys han normalitzat socialment les famílies homoparentals i han fet que com més va sigui més habitual trobar infants amb dos pares o dues mares. Una visibilitat que, al seu torn, afavoreix que les generacions d’homosexuals més joves considerin la paternitat com una possibilitat real, cosa que anys enrere no passava.

El mes de l’orgull és ací: com han canviat els drets de les persones LGBTIQ+ al món aquest darrer any?

“Tant a les classes pre-part com a les postpart, com al pediatre o quan hem anat a veure escoles bressol, ens hem sentit molt acollides”, explica Cynthia Cabrera. Fa set mesos va tenir una filla amb la seva dona, que és qui la va gestar. Inicialment, van intentar que Cabrera es quedés embarassada amb el seu propi òvul, però després de tres inseminacions artificials i una fecundació in vitro que no van funcionar, van provar que fos la seva esposa qui gestés amb un òvul de Cabrera. És l’anomenat mètode ROPA (recepció d’òvuls de la parella), que permet una vinculació biològica del fill amb les dues mares, però que no està cobert per la seguretat social. Sí que cobreix la inseminació artificial i la fecundació in vitro, però la llarga llista d’espera sovint fa que moltes dones acabin optant per clíniques privades. “Ens feien esperar, com a mínim, nou mesos per començar”, diu Cabrera, i després cal afegir-hi un procés que es pot allargar. Per tot plegat, la seva dona i ella es van acabar gastant més de 15.000 euros per a tenir la filla.

La via més habitual per a les parelles d’homes que volen fer una família és l’adopció, que quan és estatal és gratuïta. Molt pocs estats permeten encara l’adopció internacional a parelles homosexuals –a Catalunya, se’n poden tramitar a Colòmbia, Brasil i Mèxic–, i les dificultats amb els tràmits fa que pràcticament totes les adopcions homoparentals siguin estatals. És un camí llarg, de més de quatre anys, que exigeixen una planificació familiar a més llarg termini que amb un embaràs. Només després del primer tràmit, la sol·licitud d’adopció, poden passar anys fins que no comença el procés d’idoneïtat, en què es fan formacions i entrevistes per a determinar que els sol·licitants poden ser bons pares. I un cop s’obté, encara cal esperar més temps fins que no s’assigna un infant i comença el procés de vinculació. Tot plegat, un camí llarg que pot ser desesperant, però que es justifica per l’enorme diferència entre el nombre de pares que volen adoptar i el d’infants en situació d’abandó o de maltractament que necessiten ser adoptats.

Marcel Mauri i Zuber Abezic: “Cada dia esperàvem la trucada que ens canviaria la vida i ens faria pares”

Tot i que aquests darrers anys ha crescut la xifra de famílies homoparentals, sempre seran una minoria al costat de les heterosexuals. “No tenim gaires famílies homoparentals al voltant. N’hem conegut algunes, però d’amigues no en tenim”, explica Cabrera, que precisa que tenen amigues lesbianes que ara comencen el procés de ser mares, de manera que tard o d’hora podran compartir experiències. “Tenim el hàndicap que val diners, i els has de tenir”, diu. Malgrat que encara són poques, dades com les de l’Enquesta continuada de les llars de l’Institut d’Estatística espanyol mostra una tendència a l’alça de les parelles homosexuals que tenen fills. Al costat, a molta distància en nombres absoluts, s’observa una tendència a la baixa d’heterosexuals amb fills. Podeu veure a continuació les dades agregades de Catalunya, el País Valencià i les Illes entre el 2014 i el 2020, el termini en què s’ofereix aquesta informació.

 

“Moltes famílies vénen a nosaltres perquè els seus fills trobin més famílies com la seva, però també perquè es troben problemes en el dia a dia”, diu Carla Álvarez, presidenta de l’associació FLG – Famílies LGBTI. En el seu cas, són l’única família LGBTI de l’escola. En aquests gairebé vint anys de matrimonis i adopcions homoparentals s’han fet més visibles models diferents de famílies, però diu que continuen trobant-se amb els mateixos problemes de manera recurrent. Dificultats per a la reproducció assistida a la Seguretat Social, formularis amb les caselles de “pare” i “mare”, problemes de dos pares per a acompanyar la filla en un vestidor d’un poliesportiu… “Al d’homes, la nena petita no hi pot accedir, i al de dones, no hi poden entrar els pares. Hi podria haver vestidors familiars, però no es preveuen”, diu.

Registrats a Catalunya 128 actes de LGBTI-fòbia la primera meitat de l’any

“A l’àmbit sanitari falta molta formació. A vegades, els pediatres tracten com a mare només la mare gestant; i amb dos pares no saben ben bé a qui dirigir-se”, continua. També critica que moltes escoles no treballen adequadament la diversitat sexual i afectiva. Per això cada any fan una campanya per a enviar a les escoles lots de contes que ho tracten, amb el compromís que se’n farà un seguiment i es faran servir.

L’associació FLG va començar a gestar-se el 2001, quan un grup de famílies homoparentals es va ajuntar per compartir solucions a problemes comuns i promoure reivindicacions com el matrimoni i l’adopció. Es van formalitzar com a associació dos anys després, i pràcticament cada any ha crescut en nombre de socis. “Som l’associació de famílies LGBTI més gran d’Europa“, diu Álvarez. Actualment, ja són més de set-cents socis, que corresponen a més de quatre-centes famílies, i d’ençà que es va crear, hi han passat més de 1.400 famílies. Les memòries anuals de l’entitat –disponibles a partir del 2006– mostren una clara tendència ascendent de les famílies homoparentals associades. D’ençà del 2015, es recull de manera diferenciada el gènere dels associats, cosa que permet de constatar amb xifres un clar domini femení entre els associats.

 

Normalitat a casa, però no sempre a l’estranger

Els canvis legislatius, les millores en les tècniques de reproducció assistida, la lluita contra la LGBT-fòbia i l’emergència de referents d’altres famílies homoparentals han contribuït a facilitar les vides d’aquests tipus de famílies. Ara bé, la cosa es complica en situacions tan prosaiques per a altres famílies com organitzar les vacances. Ja sense fills, una parella homosexual sap que hi ha països on val més no anar o, si s’hi va, fer-se passar per amics. Però amb una criatura pel mig pretendre dissimular pot ser missió impossible, cosa que ja és una limitació important dels indrets del món on anar en família.

El parlament de Tailàndia aprova el matrimoni igualitari

“A nosaltres ens agrada molt viatjar i fer viatges internacionals, però amb la nena ara no sé com serà”, diu Cynthia Cabrera, que sovint fa veure que la seva dona i ella són només amigues. “Més que res, per la nostra integritat física.” Però és que els problemes no són únicament en països amb una hostilitat –social o també penal– contra les persones LGBT, sinó que es poden trobar complicacions en aquells estats que no reconeixen les famílies homoparentals i que, per tant, no reconeguin els dos progenitors com a pares de la criatura.

“Cada any fem una formació interna, i enguany la vam fer sobre la mobilitat entre països, que és un tema que preocupa”, diu la presidenta de l’associació FLG. A banda, també fan assessoraments gratuïts i individualitzats oberts a tothom, siguin socis o no, sobre qüestions com la reproducció assistida, les adopcions i els acolliments, la filiació internacional o qüestions legals diverses. “Sempre intentem apoderar les famílies. Contribuint a la nostra visibilitat fem que la societat sigui més igualitària, més respectuosa i més diversa”, diu Álvarez. I afegeix: “Cada cop som més i volem tenir els mateixos drets que tenen tota la resta de famílies. Ni més, ni menys.”

 

El matrimoni i l’adopció homosexuals són legals a l’estat espanyol d’ençà del juliol del 2005. Uns mesos abans, Catalunya s’havia avançat a l’hora de regularitzar les famílies homoparentals amb un canvi al codi civil per a permetre la doble filiació i que, en les parelles de fet, un membre de la parella pogués adoptar els fills de l’altre i figurar tots dos com a pares. Aquests gairebé vint anys han normalitzat socialment les famílies homoparentals i han fet que com més va sigui més habitual trobar infants amb dos pares o dues mares. Una visibilitat que, al seu torn, afavoreix que les generacions d’homosexuals més joves considerin la paternitat com una possibilitat real, cosa que anys enrere no passava.

El mes de l’orgull és ací: com han canviat els drets de les persones LGBTIQ+ al món aquest darrer any?

“Tant a les classes pre-part com a les postpart, com al pediatre o quan hem anat a veure escoles bressol, ens hem sentit molt acollides”, explica Cynthia Cabrera. Fa set mesos va tenir una filla amb la seva dona, que és qui la va gestar. Inicialment, van intentar que Cabrera es quedés embarassada amb el seu propi òvul, però després de tres inseminacions artificials i una fecundació in vitro que no van funcionar, van provar que fos la seva esposa qui gestés amb un òvul de Cabrera. És l’anomenat mètode ROPA (recepció d’òvuls de la parella), que permet una vinculació biològica del fill amb les dues mares, però que no està cobert per la seguretat social. Sí que cobreix la inseminació artificial i la fecundació in vitro, però la llarga llista d’espera sovint fa que moltes dones acabin optant per clíniques privades. “Ens feien esperar, com a mínim, nou mesos per començar”, diu Cabrera, i després cal afegir-hi un procés que es pot allargar. Per tot plegat, la seva dona i ella es van acabar gastant més de 15.000 euros per a tenir la filla.

La via més habitual per a les parelles d’homes que volen fer una família és l’adopció, que quan és estatal és gratuïta. Molt pocs estats permeten encara l’adopció internacional a parelles homosexuals –a Catalunya, se’n poden tramitar a Colòmbia, Brasil i Mèxic–, i les dificultats amb els tràmits fa que pràcticament totes les adopcions homoparentals siguin estatals. És un camí llarg, de més de quatre anys, que exigeixen una planificació familiar a més llarg termini que amb un embaràs. Només després del primer tràmit, la sol·licitud d’adopció, poden passar anys fins que no comença el procés d’idoneïtat, en què es fan formacions i entrevistes per a determinar que els sol·licitants poden ser bons pares. I un cop s’obté, encara cal esperar més temps fins que no s’assigna un infant i comença el procés de vinculació. Tot plegat, un camí llarg que pot ser desesperant, però que es justifica per l’enorme diferència entre el nombre de pares que volen adoptar i el d’infants en situació d’abandó o de maltractament que necessiten ser adoptats.

Marcel Mauri i Zuber Abezic: “Cada dia esperàvem la trucada que ens canviaria la vida i ens faria pares”

Tot i que aquests darrers anys ha crescut la xifra de famílies homoparentals, sempre seran una minoria al costat de les heterosexuals. “No tenim gaires famílies homoparentals al voltant. N’hem conegut algunes, però d’amigues no en tenim”, explica Cabrera, que precisa que tenen amigues lesbianes que ara comencen el procés de ser mares, de manera que tard o d’hora podran compartir experiències. “Tenim el hàndicap que val diners, i els has de tenir”, diu. Malgrat que encara són poques, dades com les de l’Enquesta continuada de les llars de l’Institut d’Estatística espanyol mostra una tendència a l’alça de les parelles homosexuals que tenen fills. Al costat, a molta distància en nombres absoluts, s’observa una tendència a la baixa d’heterosexuals amb fills. Podeu veure a continuació les dades agregades de Catalunya, el País Valencià i les Illes entre el 2014 i el 2020, el termini en què s’ofereix aquesta informació.

 

“Moltes famílies vénen a nosaltres perquè els seus fills trobin més famílies com la seva, però també perquè es troben problemes en el dia a dia”, diu Carla Álvarez, presidenta de l’associació FLG – Famílies LGBTI. En el seu cas, són l’única família LGBTI de l’escola. En aquests gairebé vint anys de matrimonis i adopcions homoparentals s’han fet més visibles models diferents de famílies, però diu que continuen trobant-se amb els mateixos problemes de manera recurrent. Dificultats per a la reproducció assistida a la Seguretat Social, formularis amb les caselles de “pare” i “mare”, problemes de dos pares per a acompanyar la filla en un vestidor d’un poliesportiu… “Al d’homes, la nena petita no hi pot accedir, i al de dones, no hi poden entrar els pares. Hi podria haver vestidors familiars, però no es preveuen”, diu.

Registrats a Catalunya 128 actes de LGBTI-fòbia la primera meitat de l’any

“A l’àmbit sanitari falta molta formació. A vegades, els pediatres tracten com a mare només la mare gestant; i amb dos pares no saben ben bé a qui dirigir-se”, continua. També critica que moltes escoles no treballen adequadament la diversitat sexual i afectiva. Per això cada any fan una campanya per a enviar a les escoles lots de contes que ho tracten, amb el compromís que se’n farà un seguiment i es faran servir.

L’associació FLG va començar a gestar-se el 2001, quan un grup de famílies homoparentals es va ajuntar per compartir solucions a problemes comuns i promoure reivindicacions com el matrimoni i l’adopció. Es van formalitzar com a associació dos anys després, i pràcticament cada any ha crescut en nombre de socis. “Som l’associació de famílies LGBTI més gran d’Europa“, diu Álvarez. Actualment, ja són més de set-cents socis, que corresponen a més de quatre-centes famílies, i d’ençà que es va crear, hi han passat més de 1.400 famílies. Les memòries anuals de l’entitat –disponibles a partir del 2006– mostren una clara tendència ascendent de les famílies homoparentals associades. D’ençà del 2015, es recull de manera diferenciada el gènere dels associats, cosa que permet de constatar amb xifres un clar domini femení entre els associats.

 

Normalitat a casa, però no sempre a l’estranger

Els canvis legislatius, les millores en les tècniques de reproducció assistida, la lluita contra la LGBT-fòbia i l’emergència de referents d’altres famílies homoparentals han contribuït a facilitar les vides d’aquests tipus de famílies. Ara bé, la cosa es complica en situacions tan prosaiques per a altres famílies com organitzar les vacances. Ja sense fills, una parella homosexual sap que hi ha països on val més no anar o, si s’hi va, fer-se passar per amics. Però amb una criatura pel mig pretendre dissimular pot ser missió impossible, cosa que ja és una limitació important dels indrets del món on anar en família.

El parlament de Tailàndia aprova el matrimoni igualitari

“A nosaltres ens agrada molt viatjar i fer viatges internacionals, però amb la nena ara no sé com serà”, diu Cynthia Cabrera, que sovint fa veure que la seva dona i ella són només amigues. “Més que res, per la nostra integritat física.” Però és que els problemes no són únicament en països amb una hostilitat –social o també penal– contra les persones LGBT, sinó que es poden trobar complicacions en aquells estats que no reconeixen les famílies homoparentals i que, per tant, no reconeguin els dos progenitors com a pares de la criatura.

“Cada any fem una formació interna, i enguany la vam fer sobre la mobilitat entre països, que és un tema que preocupa”, diu la presidenta de l’associació FLG. A banda, també fan assessoraments gratuïts i individualitzats oberts a tothom, siguin socis o no, sobre qüestions com la reproducció assistida, les adopcions i els acolliments, la filiació internacional o qüestions legals diverses. “Sempre intentem apoderar les famílies. Contribuint a la nostra visibilitat fem que la societat sigui més igualitària, més respectuosa i més diversa”, diu Álvarez. I afegeix: “Cada cop som més i volem tenir els mateixos drets que tenen tota la resta de famílies. Ni més, ni menys.”

 

Monument de la Route de la Liberté
Vaugeton, Celle-Lévescault, França
Mapa a Google

Amb tota la pompa i solemnitat, el 21 de febrer passat el president francès, Emmanuel Macron, va presidir oficialment l’entrada al mausoleu del Panteó de París de les restes del resistent d’origen armeni Missak Manouchian i la seva dona Mélinée Assadourian. Amb aquest gest d’alt nivell polític i simbòlic l’estat francès homenatjava i reconeixia els combatents estrangers que van participar activament en la lluita contra l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. El dia elegit no era casual: just vuitanta anys enrere, els alemanys havien perpetrat la matança de la fortalesa del Mont-Valérien, en què foren executats Manouchian i una vintena de membres del seu grup de resistència, conegut sobretot perquè les seves cares apareixien al famós Affiche rouge, un cartell de propaganda anticomunista i antisemita imprès per les autoritats alemanyes i penjat per tot França.

Les execucions del Mont-Valérien no van ser, ni de bon tros, les úniques perpetrades per les tropes d’ocupació alemanyes i els col·laboracionistes francesos el 1944. Entre el 10 i l’11 de juny, quatre dies després del desembarcament de Normandia, un altre grup de maquis integrat al moviment Franctiradors i Partisans (FTPF) va aconseguir d’encerclar el camp d’internament i de retenció administrativa de Rouillé (Nova Aquitània), on hi havia tancats comunistes, republicans fugits de Franco i “estrangers indesitjables”, segons la terminologia nazi, i cap a una cinquantena de retinguts es van poder escapar. Una bona part es van endinsar al bosc per a formar un grup de la Resistència a les ordres de Marcel Papineau, àlies capità Bernard, i el valencià Tomàs Urbitzondo i Barber, àlies Tommy. El 27 de juny, els alemanys van enviar a la zona una columna motoritzada amb més de mil cinc-cents homes de les SS i la Wehrmacht, juntament amb milicians col·laboracionistes locals, per perseguir-los. Els van localitzar a Saint-Sauvant, al sud de Poitiers, i després d’un intercanvi de trets van tornar a ser capturats. Cinc d’ells van morir en combat, com el capità Papineau, i una vintena llarga es van rendir. Després de maltractar-los, foren executats sumàriament aquell mateix dia al vespre en un indret anomenat Vaugeton, al municipi de Celle-Lévescault.

Entre els trenta-un noms que apareixen a l’estela commemorativa d’aquells fets hi ha, com en el grup de Manouchian, un bon grapat de combatents d’origen estranger. Hi trobem un armeni d’Istambul, un belga, un gallec i un basc, dos murcians, dos italians i un istrià, a més d’un portuguès, un extremeny i dos castellans. I també hi ha quatre republicans nascuts als Països Catalans: els catalans Joan Queralt i Antoni Serra, el menorquí Rafel Massa i el valencià Vicent Rosell.

Joan Baptista Queralt i Fabregat és el més gran de tots. Nascut el 21 de setembre de 1910 al domicili familiar del carrer de Sant Bru d’Alcanar (Montsià), sabem que es va afiliar al PSUC i amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 es va incorporar a l’exèrcit popular regular. Arran de la desfeta republicana, a la primeria de febrer del 1939 va entrar a Catalunya Nord i fou internat al camp de concentració d’Argelers, d’on no va sortir fins el 13 de gener de 1940 en direcció a la població d’Arnage, prop de Le Mans, i s’hi va establir amb la dona i tres fills. Segons el diccionari biogràfic d’afusellats i executats, el 10 de maig de 1944 es va enrolar en un grup de FTPF a Rouillé, on fou capturat i internat al camp local fins a l’alliberament de l’11 de juny. Executat a Vaugeton ara fa exactament vuit dècades, les seves restes reposen actualment a la necròpoli de Santez-Anna-Wened (Bretanya).

D’Antoni Serra Clariani, nascut el 7 d’agost de 1915 a Rocafort de Bages, en tenim menys dades: com a republicà, havia hagut de sortir de Catalunya al principi del 1939 i un any i mig després treballava de llenyataire a la zona d’Orleans. El 4 de gener de 1943 la policia col·laboracionista el va detenir per suposada vinculació amb membres del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a França. Després de passar per presons parisenques, fou traslladat el 7 de maig de 1944 al camp de Rouillé, d’on va escapar-se un mes després. Com Queralt, el seu cos reposa a la mateixa necròpoli bretona de Santez-Anna-Wened.

Rafel Massa Andreu, nascut el 3 de febrer de 1912 a Maó, és segurament el perfil més sorprenent dels caiguts nostrats a Vaugeton. Abans del cop d’estat de Francisco Franco, havia treballat de dissenyador de moda dels famosos magatzems Can Jorba de Barcelona i a la guerra va arribar a exercir de comissari polític a l’aviació militar republicana. Amb la victòria feixista, va passar per uns quants camps de concentració francesos fins a integrar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers. Amb una d’aquestes, el 27 de setembre de 1940, fou internat amb dos centenars i mig de republicans més a l’anomenat Camp Franco, prop de Saint-Nazaire, com a mà d’obra quasi esclava en la construcció d’una base de submarins alemanya. Allà devia entrar en contacte amb el clandestí PCE, motiu pel qual fou detingut el juny del 1942 en una àmplia operació contra simpatitzants comunistes a la zona i transferit, posteriorment, al camp de Rouillé. Com molts dels fugits d’aquest centre de detenció el juny del 1944, es va integrar a la resistència local i va participar en unes quantes accions armades contra els alemanys abans de ser capturat i executat. També fou enterrat posteriorment a la necròpoli bretona.

Finalment, Vicent Rossel Barrachina, el més jove de tots, va néixer el 18 d’abril de 1919 a València i era pintor de parets a la seva ciutat natal. Membre del sindicat UGT, amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 es va incorporar a l’exèrcit republicà. L’11 de febrer de 1939 passava de Portbou a Cervera de la Marenda i, després d’una estada als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès, va treballar amb una Companyia de Treballadors Estrangers a Poitiers i després a Évreux. Amb l’ocupació alemanya de França, va aprofitar la desorganització regnant per a anar-se’n a París. Del setembre del 1940 al juny del 1942 va exercir de pintor i de constructor a la capital francesa i a la zona del Loira, on fou detingut com Massa per vinculació amb el PCE, en una operació en què sembla que va participar l’infaust comissari Pedro Urraca Renduelles. Va ingressar primer a la presó de París i el 6 de maig entrava al camp de Rouillé. Vint dies després perdia la vida sota les ràfegues alemanyes.

L’operació militar en la qual es va perpetrar l’execució sumària del 27 de juny va continuar els dies següents amb algunes detencions, com la de Tomàs Urbiztondo i Barber. Aquest delineant industrial i mestre de professió havia nascut el 25 d’abril de 1914 a València i durant la guerra del 1936-1939 va ascendir de simple soldat a comandant d’infanteria de l’estat major republicà. Després d’un intent infructuós d’anar a Mèxic el 1940, a França es va destacar com a guerriller d’acció en cèl·lules de la resistència fins que fou capturat i deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald, del qual va poder sortir viu al final del gran conflicte mundial.

I una mica més: Entre les nombroses matances del 1944, cal destacar la del municipi llemosí d’Orador de Glana, on els nazis van assassinar fa vuitanta anys quasi sis-cents cinquanta civils, entre els quals hi havia una desena de refugiats catalans de totes les edats. Com Corbera d’Ebre, Orador no es va reconstruir i ha restat un testimoni mut de les atrocitats de la guerra.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Estela en record de la matança de Vaugeton el 27 de juny de 1944. Els noms dels 31 morts i executats en la matança de Vaugeton el 27 de juny de 1944.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Monument de la Route de la Liberté
Vaugeton, Celle-Lévescault, França
Mapa a Google

Amb tota la pompa i solemnitat, el 21 de febrer passat el president francès, Emmanuel Macron, va presidir oficialment l’entrada al mausoleu del Panteó de París de les restes del resistent d’origen armeni Missak Manouchian i la seva dona Mélinée Assadourian. Amb aquest gest d’alt nivell polític i simbòlic l’estat francès homenatjava i reconeixia els combatents estrangers que van participar activament en la lluita contra l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. El dia elegit no era casual: just vuitanta anys enrere, els alemanys havien perpetrat la matança de la fortalesa del Mont-Valérien, en què foren executats Manouchian i una vintena de membres del seu grup de resistència, conegut sobretot perquè les seves cares apareixien al famós Affiche rouge, un cartell de propaganda anticomunista i antisemita imprès per les autoritats alemanyes i penjat per tot França.

Les execucions del Mont-Valérien no van ser, ni de bon tros, les úniques perpetrades per les tropes d’ocupació alemanyes i els col·laboracionistes francesos el 1944. Entre el 10 i l’11 de juny, quatre dies després del desembarcament de Normandia, un altre grup de maquis integrat al moviment Franctiradors i Partisans (FTPF) va aconseguir d’encerclar el camp d’internament i de retenció administrativa de Rouillé (Nova Aquitània), on hi havia tancats comunistes, republicans fugits de Franco i “estrangers indesitjables”, segons la terminologia nazi, i cap a una cinquantena de retinguts es van poder escapar. Una bona part es van endinsar al bosc per a formar un grup de la Resistència a les ordres de Marcel Papineau, àlies capità Bernard, i el valencià Tomàs Urbitzondo i Barber, àlies Tommy. El 27 de juny, els alemanys van enviar a la zona una columna motoritzada amb més de mil cinc-cents homes de les SS i la Wehrmacht, juntament amb milicians col·laboracionistes locals, per perseguir-los. Els van localitzar a Saint-Sauvant, al sud de Poitiers, i després d’un intercanvi de trets van tornar a ser capturats. Cinc d’ells van morir en combat, com el capità Papineau, i una vintena llarga es van rendir. Després de maltractar-los, foren executats sumàriament aquell mateix dia al vespre en un indret anomenat Vaugeton, al municipi de Celle-Lévescault.

Entre els trenta-un noms que apareixen a l’estela commemorativa d’aquells fets hi ha, com en el grup de Manouchian, un bon grapat de combatents d’origen estranger. Hi trobem un armeni d’Istambul, un belga, un gallec i un basc, dos murcians, dos italians i un istrià, a més d’un portuguès, un extremeny i dos castellans. I també hi ha quatre republicans nascuts als Països Catalans: els catalans Joan Queralt i Antoni Serra, el menorquí Rafel Massa i el valencià Vicent Rosell.

Joan Baptista Queralt i Fabregat és el més gran de tots. Nascut el 21 de setembre de 1910 al domicili familiar del carrer de Sant Bru d’Alcanar (Montsià), sabem que es va afiliar al PSUC i amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 es va incorporar a l’exèrcit popular regular. Arran de la desfeta republicana, a la primeria de febrer del 1939 va entrar a Catalunya Nord i fou internat al camp de concentració d’Argelers, d’on no va sortir fins el 13 de gener de 1940 en direcció a la població d’Arnage, prop de Le Mans, i s’hi va establir amb la dona i tres fills. Segons el diccionari biogràfic d’afusellats i executats, el 10 de maig de 1944 es va enrolar en un grup de FTPF a Rouillé, on fou capturat i internat al camp local fins a l’alliberament de l’11 de juny. Executat a Vaugeton ara fa exactament vuit dècades, les seves restes reposen actualment a la necròpoli de Santez-Anna-Wened (Bretanya).

D’Antoni Serra Clariani, nascut el 7 d’agost de 1915 a Rocafort de Bages, en tenim menys dades: com a republicà, havia hagut de sortir de Catalunya al principi del 1939 i un any i mig després treballava de llenyataire a la zona d’Orleans. El 4 de gener de 1943 la policia col·laboracionista el va detenir per suposada vinculació amb membres del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a França. Després de passar per presons parisenques, fou traslladat el 7 de maig de 1944 al camp de Rouillé, d’on va escapar-se un mes després. Com Queralt, el seu cos reposa a la mateixa necròpoli bretona de Santez-Anna-Wened.

Rafel Massa Andreu, nascut el 3 de febrer de 1912 a Maó, és segurament el perfil més sorprenent dels caiguts nostrats a Vaugeton. Abans del cop d’estat de Francisco Franco, havia treballat de dissenyador de moda dels famosos magatzems Can Jorba de Barcelona i a la guerra va arribar a exercir de comissari polític a l’aviació militar republicana. Amb la victòria feixista, va passar per uns quants camps de concentració francesos fins a integrar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers. Amb una d’aquestes, el 27 de setembre de 1940, fou internat amb dos centenars i mig de republicans més a l’anomenat Camp Franco, prop de Saint-Nazaire, com a mà d’obra quasi esclava en la construcció d’una base de submarins alemanya. Allà devia entrar en contacte amb el clandestí PCE, motiu pel qual fou detingut el juny del 1942 en una àmplia operació contra simpatitzants comunistes a la zona i transferit, posteriorment, al camp de Rouillé. Com molts dels fugits d’aquest centre de detenció el juny del 1944, es va integrar a la resistència local i va participar en unes quantes accions armades contra els alemanys abans de ser capturat i executat. També fou enterrat posteriorment a la necròpoli bretona.

Finalment, Vicent Rossel Barrachina, el més jove de tots, va néixer el 18 d’abril de 1919 a València i era pintor de parets a la seva ciutat natal. Membre del sindicat UGT, amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 es va incorporar a l’exèrcit republicà. L’11 de febrer de 1939 passava de Portbou a Cervera de la Marenda i, després d’una estada als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès, va treballar amb una Companyia de Treballadors Estrangers a Poitiers i després a Évreux. Amb l’ocupació alemanya de França, va aprofitar la desorganització regnant per a anar-se’n a París. Del setembre del 1940 al juny del 1942 va exercir de pintor i de constructor a la capital francesa i a la zona del Loira, on fou detingut com Massa per vinculació amb el PCE, en una operació en què sembla que va participar l’infaust comissari Pedro Urraca Renduelles. Va ingressar primer a la presó de París i el 6 de maig entrava al camp de Rouillé. Vint dies després perdia la vida sota les ràfegues alemanyes.

L’operació militar en la qual es va perpetrar l’execució sumària del 27 de juny va continuar els dies següents amb algunes detencions, com la de Tomàs Urbiztondo i Barber. Aquest delineant industrial i mestre de professió havia nascut el 25 d’abril de 1914 a València i durant la guerra del 1936-1939 va ascendir de simple soldat a comandant d’infanteria de l’estat major republicà. Després d’un intent infructuós d’anar a Mèxic el 1940, a França es va destacar com a guerriller d’acció en cèl·lules de la resistència fins que fou capturat i deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald, del qual va poder sortir viu al final del gran conflicte mundial.

I una mica més: Entre les nombroses matances del 1944, cal destacar la del municipi llemosí d’Orador de Glana, on els nazis van assassinar fa vuitanta anys quasi sis-cents cinquanta civils, entre els quals hi havia una desena de refugiats catalans de totes les edats. Com Corbera d’Ebre, Orador no es va reconstruir i ha restat un testimoni mut de les atrocitats de la guerra.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Estela en record de la matança de Vaugeton el 27 de juny de 1944. Els noms dels 31 morts i executats en la matança de Vaugeton el 27 de juny de 1944.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

N’hi ha que, de trens, ara mateix no en poden sentir a parlar perquè l’entrebanc més gran cada dia és arribar a l’hora a la feina amb aquest transport. Però n’hi ha uns altres que sense el ferrocarril i tots els entusiastes d’aquesta manera de viatjar tindrien un gran buit a la vida, com ara la família Casas Garrell, propietària de la botiga Rocafort Modelisme, al número 436 de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Joan Carles Casas i Maria Teresa Garrell, amb la seva filla Cristina, donen vida a una exposició colossal de màquines i vagons de tren, però també d’avions, vaixells i cotxes de tots els temps. Juntament amb Joan Ginesta, han proveït la ciutat de Barcelona d’una meca per als amics del modelisme. L’art de la construcció de models, maquetes i figures a escala té en aquest negoci familiar cent vuitanta metres quadrats de recreació del paradís del transport en miniatura.

Hi trobem reproduccions de trens reals de totes les èpoques, que identifiquem amb escenes de cinematogràfiques i diferents continents. També hi ha els avions a petitíssima escala de conegudes companyies d’aviació, vaixells de vela i els automòbils que han ajudat a escriure la història del turisme i les comunicacions a tot el món. Fer una passejada per la gran exposició de peces de tots aquests mitjans de transport ja és un gran entreteniment. Però, la veritable imaginació, la desperta cada joc de muntatge que hi trobem. Aquesta botiga és una gran crida a la creativitat i l’enginy per a gent de totes les edats. “A partir de tres o quatre anys, ja tenim jocs amb plastilina, Lego de peça gran i lots de fusta per a fer les primeres construccions”, explica Cristina Casas. Va créixer entre peces que van donant forma i sentit a maquetes i diorames que fan viure una gran afecció que el seu pare, Joan Carles Cases, i el pare d’aquest, ja tenien de petits. I a partir d’aquesta forta atracció han arribat a ser referents per a més gent amb aquest gust per l’art de muntar petits trens i tot allò que és necessari per a fer-los circular en entorns que recreen pobles i ciutats amb estació de tren.

Rocafort Modelisme és el punt de trobada per als afeccionats a les miniatures (fotografia: Albert Salamé). Rocafort Modelisme és el punt de trobada per als afeccionats a les miniatures (fotografia: Albert Salamé). Hi ha reproduccions de tota mida (fotografia: Albert Salamé). Joan Carles Casas, un dels fundadors de Rocafort Modelisme (fotografia: Albert Salamé). Origen en una llibreria i papereria

Tot va començar l’any 1966 en una papereria-llibreria, al carrer de Rocafort, que van obrir Casas i Garrell. Ell, fruit del seu interès pels trens, hi va començar a fer portar revistes de temàtica ferroviària, llibres i vídeos de filmacions de trens. A casa seva, d’ençà que era petit sempre hi va haver una maqueta de tren. “Els meus pares eren masovers al Baix Llobregat i al graner on guardàvem els sacs amb els productes de pagès el meu pare em va fer una maqueta de tren”, explica. En aquella zona de Bellvitge on vivien, enmig de camps, també podien veure passar els trens reals. “A la llibreria vam arribar a tenir cinc-cents títols de tot això”, recorda Joan Carles Casas.

A poc a poc, aquella singularitat editorial va anar guanyant espai a la botiga, fins que van tenir l’oportunitat de llogar un local de davant i el van dedicar plenament al món dels trens i la seva literatura. I aquell reclam anava fent-se com més anava més gran, fins que van acabar deixant el negoci de la papereria i els altres llibres per dedicar-se de ple al modelisme de trens i més transports. L’any 2002 van fer el trasllat al local de la Gran Via, 436, on ara fa vint-i-dos anys que serveixen tot allò que cal per a recrear circuits ferroviaris i recrear-se posant trens a circular en petits espais per on també passa moltíssima imaginació.

Al fons de la botiga, hi ha una maqueta que recrea una estació de tren en què no falta cap detall. I ja en l’espai de magatzem –al fons a la dreta–, hi ha una recreació encara més gran d’un circuit ferroviari que ens fa viatjar per una estesa fenomenal de petits detalls. S’hi veu la muralla de Nuremberg, una plaça amb la recreació d’un dia de mercat popular, una banda de música que amenitza el moment, la reproducció d’un ajuntament, el parc de bombers amb els efectius a punt per a sortir, gent ocupada en diferents oficis, tota una vida ben real en miniatura que, tot i que no és part exhibida a la botiga d’accés a tothom, ens poden ensenyar si ho demanem.

Serà la millor inspiració per a qui vulgui posar la creativitat a prova i passar el temps recreant estacions de tren, pistes d’aterratge d’avions, circuits de carreres de cotxe o embarcacions navegant en entorns idíl·lics.

Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé).

En aquesta botiga, hi és tot per a fer-se una casa de joguines. Hi ha els maons i pintura per a donar-hi el color que vulguem, llambordes per a fer el paviment dels carrers i places. “Ara és una afició més cara que abans, pels preus dels materials, i per a la qual es requereix molta paciència, perquè es posen moltes hores per a cada construcció. La fusta s’ha de pintar, s’han de muntar peces i després s’ha d’embellir tot”, explica Casas. “La qüestió, però, és començar a fer maquetes.”

Entre els clients hi ha grans afeccionats que així ho van fer, van començar de petits i ara, a cinquanta anys, ja tenen unes quantes màquines. “I després hi ha els col·leccionistes. Tot i que cada vegada són menys, encara en tenim que venien a la llibreria”, explica. L’espai és l’altre gran obstacle per als col·leccionistes. “Moltes vegades és més l’espai que no pas els diners, el condicionant per a continuar amb una afició com aquesta”, diu el propietari d’aquest paradís del transport en miniatura.

La filla, Cristina Casas, s’encarrega de tot allò que és de muntatge. Això inclou jocs de construcció de cases, i també de monuments, en fusta o en cartó. Es poden completar construccions cèlebres, com ara l’Hospital de Sant Pau, l’hivernacle i la catedral de Barcelona i l’ermita de Sant Climent de Taüll, una de les joies del romànic que la UNESCO va inscriure a la llista de patrimoni de la humanitat. La Casa Batlló, la torre Eiffel, la de Pisa, el mur de Berlín o l’Empire State també es poden construir en tres dimensions. Veient els petitíssims maons, arbrets, fanals de la via pública, bancs i més peces de mobiliari urbà, esglésies, cases, ponts, llacs i monuments, no se’ns fa estrany, tal com expliquen els qui porten aquesta botiga, que els pessebristes també la tinguin de referència per a proveir-se.

Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). També hi ha tots els elements per fer les escenes ferroviàries (fotografia: Albert Salamé). També hi ha tots els elements per fer les escenes ferroviàries (fotografia: Albert Salamé). També hi ha tots els elements per fer les escenes ferroviàries (fotografia: Albert Salamé). Totes les escales de modelisme

També tenen rèpliques de trens reals per a tenir al jardí. D’interior o d’exterior, tenen totes les escales de models de tren que existeixen. En alguns petits diorames muntats que veiem a la botiga, hi ha detalls, com ara les cortines de les finestres, fets amb teixit.

Joan Carles Casas durant més de trenta anys ha voltat totes les fires més famoses del sector, sobretot a Alemanya i a Suïssa, el gran referent d’un país amb bona infrastructura i puntualitat de trens. Per això aquesta botiga és referent per a clients de tot el món.

També tenen escalèxtrics, trencaclosques i molts jocs de taula, entre els quals n’hi ha de la firma catalana Educa. “De trencaclosques, en tenim des de tres peces fins a 42.000”, explica Cristina Casas. La seva mare, Maria Teresa Garrell, s’encarrega de tota la decoració per als muntatges, tot l’attrezzo, simulació d’oficis i persones diminutes que donen vida a les recreacions d’espais per on circulen els diferents transports, que és el punt de partida d’aquesta gran oferta de recreacions en miniatura.

Un altre dels puntals de la botiga són els jocs de construcció, en cartó o fusta (fotografia: Albert Salamé). Un altre dels puntals de la botiga són els jocs de construcció, en cartó o fusta (fotografia: Albert Salamé). Un altre dels puntals de la botiga són els jocs de construcció, en cartó o fusta (fotografia: Albert Salamé). Hi ha jocs per a totes les edats (fotografia: Albert Salamé). A banda de jocs de construcció, també hi ha trencaclosques (fotografia: Albert Salamé). A banda de jocs de construcció, també hi ha trencaclosques (fotografia: Albert Salamé).

Hi ha també peces fetes a mà i models de sèries limitades en llautó i metall de tot el món. També fan maquetes per encàrrec, a part de donar bon consell a qui comença a introduir-s’hi o a jugar amb tramvies, locomotores o vaixells. Amb el pas dels anys, això sí, en aquesta botiga han vist com davallaven els clients més joves, un fet que segurament té molt a veure amb l’arribada de les pantalles. “En països com Alemanya i Suïssa, on hi ha molta afició al modelisme, els infants encara s’hi dediquen. També perquè en aquests països, a l’hivern, de seguida és fosc i fan molta més vida a les cases. Però també és cert que en llocs així, la mateixa afició fa que hi hagi moltes exposicions de trens i maquetes, i això crida a aficionar-s’hi”, comenta Garrell en aquest comerç de barri que, tot i la singularitat de producte, ha sabut fer una bona pinya amb la resta de comerços de Sant Antoni i participa en accions conjuntes amb entitats veïnals, tot l’any, i especialment en dates assenyalades, com ara Nadal.

D’ençà de fa uns anys, les notícies que surten de la fàbrica de Ford a Almussafes (Ribera Baixa) tenen més a veure amb reduccions de personal i retallades de producció que no pas amb qüestions de la indústria. La darrera volta, va venir en forma d’anunci de l’acomiadament de 1.622 operaris dels 4.700 que té actualment. Amb el pas dels dies i el transcurs de les negociacions amb el comitè d’empresa, la primera atzagaiada s’ha suavitzat, i en el moment de fer aquesta entrevista sembla que l’empresa s’avé a substituir prop de mil acomiadaments per un sistema d’ERTO rotatiu. Tot això, amb el vist-i-plau de les administracions que malden per mantenir viva una fàbrica que és cabdal per a la comarca i per a tota una indústria que en viu de manera directa o indirecta.

Entrevistem Carlos Faubel, directiu d’UGT i president del comitè d’empresa de Ford quan acaba d’eixir d’una reunió amb l’empresa amb bones notícies. Amb tot, Faubel és conscient que la indústria de l’automòbil es troba en una cruïlla tecnològica que farà canviar els sistemes de producció.

—Dieu que sou més optimista, avui.
—A partir d’avui (dijous) crec que les negociacions van molt bé i que som a prop de la solució. L’empresa s’ha compromès a buscar alternatives en forma d’ERTO rotatori per a mil persones que ja no quedaran desvinculades de la fàbrica, com es preveia en un principi. I per a les 626 que han de deixar Ford de manera definitiva, la setmana vinent en sabrem les condicions, i pensem que seran molt favorables.

—L’ERO que va proposar Ford i que podria convertir-se en ERTO deixa la fàbrica reduïda a la mínima expressió. Fa dos anys, quan es va triar Almussafes per a continuar produint en compte de Saarlouis, hi havia un acord per a aguantar la plantilla. Què ha passat perquè les coses hagen canviat tant?
—L’acord continua, però en forma d’ERTO, que durarà tres anys i mantindrà mil persones vinculades a Ford, en la nòmina de Ford. Mil o més, perquè serà rotatiu. Què ha passat? Doncs que la posada en marxa de l’electrificació ha sofert un retard i tardarà més que no es pensava en un principi. Quant a la resta no ha canviat res. L’aposta per Almussafes continua ferma. Lamentablement, la fàbrica de Saarlouis tancarà l’any vinent i nosaltres tindrem un vehicle per a tot el món que substituirà els dos elèctrics que havíem de tenir. Això representa la mateixa càrrega de faena que tindríem amb els elèctrics perquè, a més, tindrem la planta de motors. L’ocupació es mantindrà. És veritat que estarem tres anys en mínims històrics, però el 2027 recuperarem la màxima activitat.

—No és un termini massa llarg, tres anys? Poden passar moltes coses en aquest temps.
—Els temps de l’automòbil són eixos. No és una cosa que pugues canviar en un parell de mesos o en un any, perquè no parlem de fer caramels. Un automòbil s’ha de dissenyar de bell nou. S’ha de fer tota la cadena de valor, s’han de veure els proveïdors. Però en aquest sentit, tenim el compromís ferm de la direcció de Detroit. I hi confiem. És complicat, la travessa és llarga, però l’aposta no ens ofereix dubtes.

—Quan es va signar aquell acord, ja se sabia que sobraven treballadors, però quan la direcció va posar la xifra de 1.622, no us va sobtar? No són molts?
—Són molts, sí. I per això hi ha aquest compromís de mantenir-ne mil. Pense que no ho fa cap empresa, això de mantenir-los durant tres anys esperant que vinga el model nou. Aquest és un motiu per a l’optimisme que comentàvem abans. L’altre excedent ja sabíem que es produiria per la transformació cap a l’elèctric. Fins ara, hem tingut bons acords amb unes bones condicions per als treballadors.

—Per què Ford no es va acollir al PERTE de vehicles elèctrics?
—En un principi sí que s’hi va apuntar, però en veure com evolucionava el mercat, i que no podia col·locar quatre vehicles elèctrics, dos a Colònia i dos a València, perquè seria una ruïna per a tots, va canviar el pas a un vehicle multienergia, i la condició del PERTE és que ha de ser cent per cent elèctric. Els temps de Ford en transformació no donen per a agafar aquests 140 milions d’euros.

—Com valoreu la implicació de la Generalitat a l’hora de gestionar aquesta crisi?
—El govern de la Generalitat n’ha estat pendent, amb tota la informació al minut, i ha donat suport. I igual el govern de l’estat, que és a qui correspon, en l’última instància, d’arbitrar eixos mecanismes als quals la Generalitat s’ha de sumar i complementar. Des d’aquest punt de vista no tenim cap queixa de les administracions.

—Aquests dies es posen en qüestió els ajuts públics que Ford ha rebut aquests darrers anys i, fins i tot, es compara amb la situació d’altres empreses, com ara Marie Claire, els treballadors de la qual seran acomiadats.
—Hi ha situacions molt clares. No entraré a valorar-ne unes altres, però hi ha una cosa fonamental, que és que Ford té un pla, té una continuïtat i no està en venda. I no podem oblidar que arribem a un acord aquesta setmana; a Ford s’hauran acomiadat de manera pactada vora dos mil treballadors i tindran un salari d’acompanyament de nou anys que paga l’empresa amb la cotització a la Seguretat Social fins que complesquen seixanta-quatre o seixanta-cinc anys. Això s’ha de tenir en compte i no es pot comparar. A Ford els ERO són pactats i hi ha un pla per a continuar.

 

—El futur de la fàbrica, el veieu assegurat?
—Sí. Veig el futur en una posició de recuperar els anys esplendorosos de Ford i aportarà molta activitat econòmica. Vaig estar molt més preocupat l’últim trimestre de l’any.

—Per què?
—Perquè no teníem notícies. No sabíem què passaria. Ja sabíem que l’electrificació no anava bé, que no teníem les inversions que ja s’haurien d’estar fent a la fàbrica. No teníem cap resposta de la direcció mundial, ni de l’europea ni de la local. Finalment, vam ser capaços de fer venir la direcció mundial ací i que es comprometés a tornar a veure’ns el mes d’abril. Finalment, el dia 27 de març ens van anunciar que els assignaven el vehicle multienergia i que el compromís que havíem signat era ferm i no hi havia marxa arrere.

—La direcció mundial té un pla per a totes les fàbriques a cinc o sis anys vista?
—Per a totes les fàbriques, no ho sé. Per a la nostra, sí. A cinc o sis anys i a vuit o deu, també.

—Aquesta reconversió cap al cotxe multienergia significarà una reconversió dels treballadors?
—Clarament. A més, no podem tenir durant tres anys mil treballadors desenganxats totalment dels ritmes de producció, dels canvis que hi haurà a la fàbrica. Ara s’han de dissenyar plans rotatius perquè els treballadors vagen passant per formació i tots estiguen enganxats, tots tinguen nòmina i que no hi haja cap dubte de quin és el futur i quina és la transformació de la fàbrica. Aquesta és la garantia que tot arribarà a bon termini.

—Com afectarà aquesta parada de vora tres anys les empreses auxiliars? En la negociació també es preveu aquesta qüestió?
—Per descomptat. Ho tenim en la mira. És cert que impacta d’una manera molt diferent segons qui és el proveïdor. Hi ha qui té el seu negoci diversificat i treballa per a unes altres marques. Hi ha qui patirà un poc més. I també s’ha creat una taula sectorial perquè es puguen beneficiar del mecanisme que es pose en marxa amb plans de formació, per exemple. L’impacte serà diferent, però la situació es pot salvar, cosa que no podíem dir fa uns mesos.

—Una pregunta personal, si em permeteu. Després de tants anys com a president del comitè d’empresa, veient com va reduint-se la plantilla, com minva la producció, quina és la sensació que us queda?
—La sensació és que el sector de l’automòbil està immers en una clara revolució, si no transformació, i això farà parlar molt els pròxims anys. La situació ha canviat radicalment en el conjunt d’Europa i ara tenim uns altres actors, com són els fabricants xinesos o asiàtics, que canvien totalment el panorama, com ja va passar en el seu dia amb la irrupció de les marques coreanes. Europa s’ha de preocupar molt de cuidar una indústria fonamental per a tenir llocs de faena de qualitat, per a mantenir una classe mitjana i un benestar social. És un repte que tenim al nostre país, però també en el conjunt de la Unió Europea.

—Voleu afegir res més?
—Pense que salvarem una situació molt delicada, que hem estat a punt d’un moment més perillós encara i que Ford es troba en una reconversió total a Europa, i que València és clau per al futur. Si Ford continua a Europa, València serà una fàbrica clau. El temps ho demostrarà.

D’ençà de fa uns anys, les notícies que surten de la fàbrica de Ford a Almussafes (Ribera Baixa) tenen més a veure amb reduccions de personal i retallades de producció que no pas amb qüestions de la indústria. La darrera volta, va venir en forma d’anunci de l’acomiadament de 1.622 operaris dels 4.700 que té actualment. Amb el pas dels dies i el transcurs de les negociacions amb el comitè d’empresa, la primera atzagaiada s’ha suavitzat, i en el moment de fer aquesta entrevista sembla que l’empresa s’avé a substituir prop de mil acomiadaments per un sistema d’ERTO rotatiu. Tot això, amb el vist-i-plau de les administracions que malden per mantenir viva una fàbrica que és cabdal per a la comarca i per a tota una indústria que en viu de manera directa o indirecta.

Entrevistem Carlos Faubel, directiu d’UGT i president del comitè d’empresa de Ford quan acaba d’eixir d’una reunió amb l’empresa amb bones notícies. Amb tot, Faubel és conscient que la indústria de l’automòbil es troba en una cruïlla tecnològica que farà canviar els sistemes de producció.

—Dieu que sou més optimista, avui.
—A partir d’avui (dijous) crec que les negociacions van molt bé i que som a prop de la solució. L’empresa s’ha compromès a buscar alternatives en forma d’ERTO rotatori per a mil persones que ja no quedaran desvinculades de la fàbrica, com es preveia en un principi. I per a les 626 que han de deixar Ford de manera definitiva, la setmana vinent en sabrem les condicions, i pensem que seran molt favorables.

—L’ERO que va proposar Ford i que podria convertir-se en ERTO deixa la fàbrica reduïda a la mínima expressió. Fa dos anys, quan es va triar Almussafes per a continuar produint en compte de Saarlouis, hi havia un acord per a aguantar la plantilla. Què ha passat perquè les coses hagen canviat tant?
—L’acord continua, però en forma d’ERTO, que durarà tres anys i mantindrà mil persones vinculades a Ford, en la nòmina de Ford. Mil o més, perquè serà rotatiu. Què ha passat? Doncs que la posada en marxa de l’electrificació ha sofert un retard i tardarà més que no es pensava en un principi. Quant a la resta no ha canviat res. L’aposta per Almussafes continua ferma. Lamentablement, la fàbrica de Saarlouis tancarà l’any vinent i nosaltres tindrem un vehicle per a tot el món que substituirà els dos elèctrics que havíem de tenir. Això representa la mateixa càrrega de faena que tindríem amb els elèctrics perquè, a més, tindrem la planta de motors. L’ocupació es mantindrà. És veritat que estarem tres anys en mínims històrics, però el 2027 recuperarem la màxima activitat.

—No és un termini massa llarg, tres anys? Poden passar moltes coses en aquest temps.
—Els temps de l’automòbil són eixos. No és una cosa que pugues canviar en un parell de mesos o en un any, perquè no parlem de fer caramels. Un automòbil s’ha de dissenyar de bell nou. S’ha de fer tota la cadena de valor, s’han de veure els proveïdors. Però en aquest sentit, tenim el compromís ferm de la direcció de Detroit. I hi confiem. És complicat, la travessa és llarga, però l’aposta no ens ofereix dubtes.

—Quan es va signar aquell acord, ja se sabia que sobraven treballadors, però quan la direcció va posar la xifra de 1.622, no us va sobtar? No són molts?
—Són molts, sí. I per això hi ha aquest compromís de mantenir-ne mil. Pense que no ho fa cap empresa, això de mantenir-los durant tres anys esperant que vinga el model nou. Aquest és un motiu per a l’optimisme que comentàvem abans. L’altre excedent ja sabíem que es produiria per la transformació cap a l’elèctric. Fins ara, hem tingut bons acords amb unes bones condicions per als treballadors.

—Per què Ford no es va acollir al PERTE de vehicles elèctrics?
—En un principi sí que s’hi va apuntar, però en veure com evolucionava el mercat, i que no podia col·locar quatre vehicles elèctrics, dos a Colònia i dos a València, perquè seria una ruïna per a tots, va canviar el pas a un vehicle multienergia, i la condició del PERTE és que ha de ser cent per cent elèctric. Els temps de Ford en transformació no donen per a agafar aquests 140 milions d’euros.

—Com valoreu la implicació de la Generalitat a l’hora de gestionar aquesta crisi?
—El govern de la Generalitat n’ha estat pendent, amb tota la informació al minut, i ha donat suport. I igual el govern de l’estat, que és a qui correspon, en l’última instància, d’arbitrar eixos mecanismes als quals la Generalitat s’ha de sumar i complementar. Des d’aquest punt de vista no tenim cap queixa de les administracions.

—Aquests dies es posen en qüestió els ajuts públics que Ford ha rebut aquests darrers anys i, fins i tot, es compara amb la situació d’altres empreses, com ara Marie Claire, els treballadors de la qual seran acomiadats.
—Hi ha situacions molt clares. No entraré a valorar-ne unes altres, però hi ha una cosa fonamental, que és que Ford té un pla, té una continuïtat i no està en venda. I no podem oblidar que arribem a un acord aquesta setmana; a Ford s’hauran acomiadat de manera pactada vora dos mil treballadors i tindran un salari d’acompanyament de nou anys que paga l’empresa amb la cotització a la Seguretat Social fins que complesquen seixanta-quatre o seixanta-cinc anys. Això s’ha de tenir en compte i no es pot comparar. A Ford els ERO són pactats i hi ha un pla per a continuar.

 

—El futur de la fàbrica, el veieu assegurat?
—Sí. Veig el futur en una posició de recuperar els anys esplendorosos de Ford i aportarà molta activitat econòmica. Vaig estar molt més preocupat l’últim trimestre de l’any.

—Per què?
—Perquè no teníem notícies. No sabíem què passaria. Ja sabíem que l’electrificació no anava bé, que no teníem les inversions que ja s’haurien d’estar fent a la fàbrica. No teníem cap resposta de la direcció mundial, ni de l’europea ni de la local. Finalment, vam ser capaços de fer venir la direcció mundial ací i que es comprometés a tornar a veure’ns el mes d’abril. Finalment, el dia 27 de març ens van anunciar que els assignaven el vehicle multienergia i que el compromís que havíem signat era ferm i no hi havia marxa arrere.

—La direcció mundial té un pla per a totes les fàbriques a cinc o sis anys vista?
—Per a totes les fàbriques, no ho sé. Per a la nostra, sí. A cinc o sis anys i a vuit o deu, també.

—Aquesta reconversió cap al cotxe multienergia significarà una reconversió dels treballadors?
—Clarament. A més, no podem tenir durant tres anys mil treballadors desenganxats totalment dels ritmes de producció, dels canvis que hi haurà a la fàbrica. Ara s’han de dissenyar plans rotatius perquè els treballadors vagen passant per formació i tots estiguen enganxats, tots tinguen nòmina i que no hi haja cap dubte de quin és el futur i quina és la transformació de la fàbrica. Aquesta és la garantia que tot arribarà a bon termini.

—Com afectarà aquesta parada de vora tres anys les empreses auxiliars? En la negociació també es preveu aquesta qüestió?
—Per descomptat. Ho tenim en la mira. És cert que impacta d’una manera molt diferent segons qui és el proveïdor. Hi ha qui té el seu negoci diversificat i treballa per a unes altres marques. Hi ha qui patirà un poc més. I també s’ha creat una taula sectorial perquè es puguen beneficiar del mecanisme que es pose en marxa amb plans de formació, per exemple. L’impacte serà diferent, però la situació es pot salvar, cosa que no podíem dir fa uns mesos.

—Una pregunta personal, si em permeteu. Després de tants anys com a president del comitè d’empresa, veient com va reduint-se la plantilla, com minva la producció, quina és la sensació que us queda?
—La sensació és que el sector de l’automòbil està immers en una clara revolució, si no transformació, i això farà parlar molt els pròxims anys. La situació ha canviat radicalment en el conjunt d’Europa i ara tenim uns altres actors, com són els fabricants xinesos o asiàtics, que canvien totalment el panorama, com ja va passar en el seu dia amb la irrupció de les marques coreanes. Europa s’ha de preocupar molt de cuidar una indústria fonamental per a tenir llocs de faena de qualitat, per a mantenir una classe mitjana i un benestar social. És un repte que tenim al nostre país, però també en el conjunt de la Unió Europea.

—Voleu afegir res més?
—Pense que salvarem una situació molt delicada, que hem estat a punt d’un moment més perillós encara i que Ford es troba en una reconversió total a Europa, i que València és clau per al futur. Si Ford continua a Europa, València serà una fàbrica clau. El temps ho demostrarà.

“Passi el que passi aquesta nit, hem complert els nostres objectius. Ens falta només el temps i els fundadors.” La mateixa nit electoral que va constatar que Alhora restava molt lluny d’entrar al parlament, un dels promotors, Jordi Graupera, va anunciar un congrés fundacional. “Aquest partit ha vingut per fer un moviment a llarg termini i construir l’independentisme del futur”, va afegir. I el dia ha arribat. Avui a l’Espai Cultura de Sabadell s’aplegaran uns tres-cents militants per definir els fonaments del partit independentista i elegir una direcció provisional per començar a funcionar.

Originalment, els promotors d’Alhora volien fer una presentació de la idea del projecte la diada de Sant Jordi, el congrés fundacional a principi d’estiu i encarar amb un cert rodatge les eleccions al parlament, que eren previstes entre aquesta tardor i la primavera de l’any vinent. L’avançament electoral va capgirar els plans i ara han de construir el partit amb una primera derrota electoral al sac i amb la renúncia de Clara Ponsatí. Ho faran amb una direcció nacional amb gran protagonisme d’alguns dels candidats que van ocupar els primers llocs de les llistes electorals, com Jordi Graupera, Anna Punsoda i Júlia Ojeda, que han confirmat a VilaWeb que han presentat la seva candidatura. L’actor Joel Joan, que en va ser el número deu per Barcelona i va participar activament a la campanya, no s’hi ha presentat. Fonts d’Alhora remarquen que serà una direcció provisional d’onze membres, i que més endavant es convocarà un segon congrés que elegirà una direcció estable.

De fet, aquestes mateixes fonts remarquen que el congrés fundacional té d’objectiu principal engegar la maquinària, tant organitzativament com políticament, per a arribar al segon congrés amb prou múscul. D’una banda, es vol definir una estructura interna que pugui menar el partit i organitzar territorialment els militants de base i, d’una altra, definir unes línies de treball ideològic a partir de les bases que ja definia el programa electoral. Cinc grups motors han treballat les ponències que se sotmetran a votació: dos d’organitzatives, sobre estatuts i sobre estratègia; i tres de polítiques, sobre política nacional, lingüística i econòmica.

Per tant, no seran el corpus ideològic complet que posicionarà Alhora sobre les grans qüestions de país, sinó uns marcs i unes línies de treball per a continuar definint-lo. L’objectiu, diuen aquestes fonts, és aplegar prou gent per treballar “en una alternativa política seriosa, radical nacionalment, sense ser populista ni d’extrema dreta”, i créixer orgànicament fent arribar el projecte polític d’Alhora als independentistes desencantats amb els partits polítics grans. Una evolució que condicionarà i marcarà el futur del partit.

Dins Alhora es definirà una pota dedicada a la formació, per a debatre i tractar qüestions de fons sobre la política catalana; una altra de dedicada a la comunicació, per a portar aquestes reflexions a la població general; i una pota electoral, per a tractar com s’encaren les següents convocatòries a les urnes. De fet, una de les altres qüestions que es parlaran al congrés fundacional és què hauria de fer Alhora si el parlament no investís un nou president de la Generalitat i es repeteixen les eleccions el 13 d’octubre, o si es posa la mirada en les eleccions municipals del 2027.

“Passi el que passi aquesta nit, hem complert els nostres objectius. Ens falta només el temps i els fundadors.” La mateixa nit electoral que va constatar que Alhora restava molt lluny d’entrar al parlament, un dels promotors, Jordi Graupera, va anunciar un congrés fundacional. “Aquest partit ha vingut per fer un moviment a llarg termini i construir l’independentisme del futur”, va afegir. I el dia ha arribat. Avui a l’Espai Cultura de Sabadell s’aplegaran uns tres-cents militants per definir els fonaments del partit independentista i elegir una direcció provisional per començar a funcionar.

Originalment, els promotors d’Alhora volien fer una presentació de la idea del projecte la diada de Sant Jordi, el congrés fundacional a principi d’estiu i encarar amb un cert rodatge les eleccions al parlament, que eren previstes entre aquesta tardor i la primavera de l’any vinent. L’avançament electoral va capgirar els plans i ara han de construir el partit amb una primera derrota electoral al sac i amb la renúncia de Clara Ponsatí. Ho faran amb una direcció nacional amb gran protagonisme d’alguns dels candidats que van ocupar els primers llocs de les llistes electorals, com Jordi Graupera, Anna Punsoda i Júlia Ojeda, que han confirmat a VilaWeb que han presentat la seva candidatura. L’actor Joel Joan, que en va ser el número deu per Barcelona i va participar activament a la campanya, no s’hi ha presentat. Fonts d’Alhora remarquen que serà una direcció provisional d’onze membres, i que més endavant es convocarà un segon congrés que elegirà una direcció estable.

De fet, aquestes mateixes fonts remarquen que el congrés fundacional té d’objectiu principal engegar la maquinària, tant organitzativament com políticament, per a arribar al segon congrés amb prou múscul. D’una banda, es vol definir una estructura interna que pugui menar el partit i organitzar territorialment els militants de base i, d’una altra, definir unes línies de treball ideològic a partir de les bases que ja definia el programa electoral. Cinc grups motors han treballat les ponències que se sotmetran a votació: dos d’organitzatives, sobre estatuts i sobre estratègia; i tres de polítiques, sobre política nacional, lingüística i econòmica.

Per tant, no seran el corpus ideològic complet que posicionarà Alhora sobre les grans qüestions de país, sinó uns marcs i unes línies de treball per a continuar definint-lo. L’objectiu, diuen aquestes fonts, és aplegar prou gent per treballar “en una alternativa política seriosa, radical nacionalment, sense ser populista ni d’extrema dreta”, i créixer orgànicament fent arribar el projecte polític d’Alhora als independentistes desencantats amb els partits polítics grans. Una evolució que condicionarà i marcarà el futur del partit.

Dins Alhora es definirà una pota dedicada a la formació, per a debatre i tractar qüestions de fons sobre la política catalana; una altra de dedicada a la comunicació, per a portar aquestes reflexions a la població general; i una pota electoral, per a tractar com s’encaren les següents convocatòries a les urnes. De fet, una de les altres qüestions que es parlaran al congrés fundacional és què hauria de fer Alhora si el parlament no investís un nou president de la Generalitat i es repeteixen les eleccions el 13 d’octubre, o si es posa la mirada en les eleccions municipals del 2027.

Va, emprenguem un petit viatge cap a dos pobles separats per només 16 quilòmetres: la Jonquera, a la part sud de la frontera administrativa, i el Voló, el primer poble a la part nord. Ara reculem cent anys i fem un joc imaginari: enviem una carta des del Voló adreçada a uns amics de la Jonquera. L’excursioneta era així de ràpida: primer, de dret cap a París, després, d’allà cap a Madrid i, finalment, d’aquesta ciutat cap a la Jonquera. Tot plegat molt recte, vaja. És a dir, dos pobles catalans situats a 16 quilòmetres de distància, en realitat per carta eren a 2.700 quilòmetres. Sens dubte, fins i tot anant a peu coix d’un poble a l’altre l’enviament hauria arribat molt abans a destinació. Els resultats d’aquest joc, els van denunciar els catalanistes de l’època: quan s’havia d’enviar una carta d’una banda a l’altra de la frontera, ja podies prendre paciència i força camamilla, el temps del correu (la poste) era molt particular. Tot un fre, l’“efecte frontera”.

En un brot contemporitzador, podríem pensar que aquest sistema particular de comunicació forma part d’una altra època, que la societat digital ha enterrat tot aquest passat i tota la pesca. Però avui encara hi ha comunicacions actuals que porten el fre posat. Per exemple, un viatge en tren de Girona a Perpinyà, dues ciutats a encara no cent quilòmetres de distància, demana anant bé cap a dues hores (exceptuant TGV). La raó fonamental és que Cervera, aquesta estació batejada com a Cerbère pels altaveus de Renfe, és un bon entreteniment per a tota mena d’ocis, com saben tots els viatges que hi han esmolat el seu sistema nerviós. “El millor lloc per solucionar problemes filosòfics són les estacions de tren”, va escriure Wittgenstein. Si fem cas al filòsof, Cervera té tots els trumfos per ser l’escollida com a Capital del Pensament.

No siguem, però, tan perepunyetes i agafem un TGV. Si prenem aquesta decisió i mirem com estan organitzades les comunicacions de tren actuals veurem que tenen una rara (infeliç) coincidència amb les xarxes de comunicacions terrestres de fa cent cinquanta anys, organitzades a partir d’un centre (la capital política) que connecta amb moltes capitals de província. Un mapa de 1855 és gairebé un calc del mapa que tenim avui del TGV. Els fluxos culturals i econòmics de l’arc mediterrani (acceptant que Madrid no té mar), els frena el sistema radial de les infraestructures concebudes des de Madrid i París, com ha estudiat tan bé Germà Bel. La vareta màgica del nacionalisme banal transforma les fronteres administratives en elements naturals fins a fer-les invisibles, encara que et facin perdre el temps, la paciència i potser la llengua. En realitat, però, les fronteres actuals són en bona part fruit de guerres i d’expansions vinculades al colonialisme (o compres i vendes de territoris, si pensem en altres continents). Els estats-nació estan construïts sobre la base de convencions, arbitrarietats i ‒sovint‒ injustícies. Ho explica molt bé Will Kymlicka en el seu assaig Fronteras territoriales.

Més que les comunicacions d’uns estats que s’omplen tot el dia la boca d’Europa sense esborrar de veritat les seves fronteres interiors, el fenomen transfronterer segurament més rellevant d’aquests últims temps ha estat la mateixa llengua, personificada en Julien, el cantant de Perpinyà finalista del programa televisiu Eufòria. Per la seva repercussió, important a Catalunya, matisada a Catalunya Nord. D’una banda, gràcies a les potencialitats de la llengua la frontera s’ha difuminat per uns mesos: el públic del Principat ha vist amb tanta simpatia la manera de ser, de cantar i de parlar de Julien que va ser gairebé una decepció nacional que no guanyés la final. De l’altra, la frontera ha frenat la creació d’un referent local a la seva pròpia regió, que no ha anat més enllà de la minoria catalanista que segueix TV3. “L’‘efecte Julien’ ha estat mínim perquè des del 2018 a Catalunya Nord TV3 només es pot mirar a través d’internet, i ara a la plataforma 3Cat”, ha explicat el mateix cantat perpinyanès.

La frontera, tot un fre, però també tota una inèrcia en forma de substrat general. Més d’una vegada ha aflorat durant les emissions del programa. Sovint s’ha esperat que Julien s’identifiqués com a francòfon per raó de l’equació la seva llengua – el seu estat de procedència, tot fent-li comentaris com “Très bien… allez” cada vegada que pujava a l’escenari. Aleix Renyé ha tipificat com a “sudista” aquest comportament en forma d’una família molt catalanista de Barcelona educada al Liceu francès que exhibeix com sigui el seu francès només d’arribar a Perpinyà. Una manera d’activar més la condició de subalterna a la nostra llengua.

Ara bé, Julien és un actiu promotor de la llengua i la cultura catalanes, com a locutor professional d’una ràdio de referència a Perpinyà, amb un programa en català adreçat al públic juvenil, amb tot de jocs sobre llengua i música. A més, ha fet de mestre a la Bressola. La frontera també ho deu haver esborrat, tot això, i només s’ha deixat veure a ella mateixa: amb la lògica (?!) de l’altre estat, la seva llengua. Cada divendres a la nit Julien, però, feia sentir a tot Catalunya el català amb “accent de la Bressola”, com l’ha definit ell mateix, és a dir, el català que han après gràcies a la immersió milers d’estudiants que en porten de casa una de diferent, el francès gairebé sempre.

Tot i compartir la llengua, però, una bona part dels referents culturals no són els mateixos a una banda i l’altra. Qualsevol nord-català de mitjana edat sabria explicar un acudit de Coluche, però no pas de l’Eugenio. I al revés: qualsevol català del Principat identificaria un inici com “saben aquell que diu…” i no passaria el mateix amb el “c’est l’histoire d’un mec…” de Coluche. Tots dos humoristes van popularitzar el seu humor a les televisions d’un costat i de l’altre.

Els referents privatius es podrien multiplicar en molts àmbits culturals. Joan-Daniel Bezsonoff n’ha donat un exemple brillant sobre el cinema: com podem distingir els nord-catalans dels catalans del sud? N’hi ha prou si a aquests darrers els fem una pregunta del tipus: “Heu vist mai alguna pel·lícula de Jean Gabin o Pierre Fresnay?” Es tracta de dos actors de cinema i teatre molt coneguts a França, però en els altres territoris catalanòfons probablement hauríem d’anar a buscar cinèfils d’art i assaig perquè ens en fessin cinc cèntims. La pregunta de Bezsonoff il·lumina les moltes altres fronteres (no només polítiques) que ens separen, malgrat que la llengua ens agermani. És clar que la pregunta es podria fer a la inversa, i demanar als nord-catalans què en pensen de Torrente, el brazo tonto de la ley. Molt probablement molts d’ells no sabrien de què els parlem. I si algun lector ha somrigut, de ben segur que és del sud de la frontera. Josep-Sebastià Pons, el gran escriptor d’Illa, ho havia dit de manera ben elegant: als catalans del nord i als catalans del sud ens uneix la llengua, però ens separa l’educació i el gust.

Durant segles la llengua compartida ha facilitat que Catalunya Nord i el Principat hagin estat una “comunitat de vida” fruit dels intercanvis de tota mena que hi ha hagut entre aquests territoris. Des del moment que el català ha deixat de ser la llengua social hegemònica, sobretot en terres nord-catalanes, la llengua ha passat a formar part d’aquell substrat més o menys difús que configura una “comunitat d’idees”, per reprendre una distinció de Zygmunt Bauman. L’Eufòria d’aquesta edició mateixa en dóna exemples i alhora obre una via per recrear una “comunitat de vida”, ni que sigui durant uns mesos.

Les cantants Lluna i Valeria, provinents d’un entorn castellanoparlant de l’àrea metropolitana, han vist com el programa els ha permès guanyar fluïdesa en català i millorar el seu nivell de llengua, com elles mateixes han explicat. De l’altra banda de la frontera, hi havia Julien, que fins a 16 anys no havia parlat mai en català, només una mica amb un avi i la mare. Per això, a Julien li feia por de participar en el programa, temia estar per sota del nivell de català dels altres concursants, tot i haver-hi anat guanyant seguretat en el moment d’entrar a la ràdio. Realitats paral·leles a una banda i l’altra: persones joves que no tenen contacte amb el català ni per la vida familiar ni pel seu entorn social, sinó que l’aprenen en un context educatiu que els capacita un temps més tard per espavilar-se amb desimboltura en els directes televisius i projectar-se a les pantalles davant uns quants centenars de milers de persones. A la balança de la immersió i dels espais segurs del català, també hi hauríem de posar tot això.

Les realitats sociolingüístiques d’una banda i l’altra de la frontera presenten moltes diferències, però també hi ha alguna coincidència. L’ús social del català a Catalunya Nord ha anat baixant des de fa unes dècades, sobretot a partir del moment que es generalitza el trencament de la transmissió familiar després de la Segona Guerra Mundial. En contraposició amb aquesta dura realitat, avui hi ha una gran majoria de la població nord-catalana que veuria amb bons ulls un ensenyament bilingüe català-francès generalitzat. I una majoria encara més contundent voldria una televisió local en català en un mercat comunicatiu absolutament monopolitzat pel francès. A Catalunya Nord l’ús social de la llengua catalana és precari, però en contrapartida, hi ha una voluntat majoritària de més presència de la llengua, de més competència en català dels ciutadans de Catalunya Nord. Poc ús, però, en canvi, més desig de llengua.

Aquesta realitat contrasta en alguns aspectes amb la de l’altra banda de la frontera. Al Principat la transmissió familiar és mantinguda de manera molt general i fins i tot guanya parlants, al costat de tendències negatives que tots coneixem prou bé, com el fet que en pocs anys el català hagi baixat d’una manera significativa com a llengua d’ús habitual. La situació ambivalent es manifesta en altres aspectes. Així, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2018, una majoria molt significativa de ciutadans veu el català com una llengua del seu futur personal i manifesta interès per aprendre o millorar els coneixements de català, un desig especialment significatiu entre la població nouvinguda. Al Principat, doncs, també es manifesta la voluntat de conèixer millor i parlar més la llengua, amb un cert paral·lelisme al que passa a Catalunya Nord. Un ús minvant, però, en canvi, més desig de llengua, també.

Potser Cervera no serà mai la Capital del Pensament tot i els esforços incessants de Renfe i SNCF, però sí que el nostre país ha esdevingut tot un referent en el pensament lingüístic gràcies a les nombroses contribucions de Carme Junyent, la lingüista més original i internacional que ha donat el nostre país, la que més ha reflexionat sobre la necessitat que els parlants de llengües minoritzades s’alliberin dels marcs dominants que reforcen les amenaces contra aquestes llengües. L’impuls social del català també passa per donar una bona embranzida a les relacions transfrontereres, que són una manera molt eficaç d’activar el coneixement i l’ús de la llengua. El cas de Catalunya Nord n’és un exemple eloqüent, ja que si bé el català hi és una llengua minoritzada (amb prou feines el 5% de la població la té com a llengua habitual), aquest ús s’accelera quan els nord-catalans travessen la frontera cap al sud: es calcula que al Principat un 35% passa a fer servir el català. Quan hi ha l’oportunitat de practicar la llengua…

Eufòria és per uns dies un espai segur que permet activar l’ús de la llengua entre els sectors de població que són el nostre futur. Amb aquest programa de joves per a un públic intergeneracional, la televisió catalana ha interpretat el país d’una manera àmplia i n’ha trepitjat els carrers per captar futures promeses en el món de la música moderna. Gràcies a aquesta obertura, s’han pogut sentir accents i dialectes diferents, també el de Perpinyà. Julien s’ha atrevit a esborrar la frontera i els espectadors han pogut sentir “l’accent de la Bressola”, el català que s’ensenya a les escoles de Catalunya Nord a uns alumnes que no tenen el català com a llengua inicial. Les seves famílies volen un projecte educatiu que vinculi els seus fills amb el territori i amb uns referents culturals compartits. Malgrat els retards del correu/la poste, les companyies de tren i tota mena de frens. Ens ho ensenyen amb tenacitat els nord-catalans en un context molt advers, però amb tota la frescor i l’alegria de la música: la llengua pot ser la millor embranzida per saltar-nos totes les fronteres que ens separen, naturalment.

Narcís Iglésias és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

A banda tot el maldecap polític que significaria, si Rassemblement National guanya i pot formar govern, l’estat francès cal que es prepari per a un problema igual de turbulent, però de caire més administratiu: la disputa sobre on s’acaben les competències del president, Emmanuel Macron, i on comencen les del primer ministre –que molt probablement seria Jordan Bardella. Durant la cinquena república francesa tan sols ha passat tres vegades que tots dos càrrecs fossin d’un partit diferent. El socialista François Mitterrand va haver de nomenar els conservadors Jacques Chirac, entre el 1986 i el 1988, i Édouard Balladur, entre el 1993 i el 1995; Chirac mateix, quan va ser president, va haver de fer primer ministre el socialista Lionel Jospin del 1997 al 2002. Van ser temps d’inestabilitat i desavinences: el sistema és pensat per funcionar de manera presidencialista, però el president resta decapitat si perd el control del govern. El rol de Macron esdevindria en bona part el d’un monarca elegit: sancionaria les lleis, però no les impulsaria.

Aquestes darreres setmanes, ha anat quallant la idea que, en aquest supòsit, el paper del president s’hauria de cenyir a la geopolítica i les tasques de representació diplomàtica. Seria un cap d’estat viatger, mentre Bardella s’encarregués de gestionar els afers interns. Tindria un cert sentit per a Macron: ha estat molt actiu en qüestions internacionals, sobretot en relació amb la Unió Europea. Aquests dies ha estat un dels negociadors per a designar la presidenta Ursula von der Leyen candidata a la reelecció, i ha estat un dels principals impulsors perquè la nova Comissió Europea s’embranqui en una estratègia de rearmament i perquè es cohesioni contra l’amenaça de noves agressions russes amb una política de defensa més integrada i coordinada. Marine Le Pen ha dit que no demanaria la dimissió de Macron, mal que faci un resultat estrepitós –i ell mateix ha dit que no dimitirà encara que perdi–, però voldria escurar tot el plat del president fins al punt que s’hagi de resignar a un rol mínim, també en aquestes funcions. Per primera vegada, l’ha avisat que el títol de cap de les forces armades que recau damunt del president és “purament honorari”.

El partit de Macron ja l’ha acusada de no entendre-hi, en lleis, d’incompetent i de tenir mala fe, però si l’advertència ha sacsejat la campanya és perquè, amb la constitució a la mà, sembla que Le Pen té, com a mínim, part de raó. El tinent general de l’exèrcit Michel Yakovleff, per exemple, una figura influent, declara al diari Libération: “Encara que faci la guitza als macronistes, em sembla que la interpretació que Le Pen fa del text és la correcta. Presidir els consells de defensa no vol dir decidir tot sol. Macron potser podia decidir sense el seu govern –això ho hem vist– però no pas en contra del seu govern.” La constitució diu explícitament que el primer ministre “és responsable de la defensa nacional” i que “té l’administració i les forces armades a la seva disposició”. Per una altra banda, la llei també reconeix que foren competència de Macron mesures tan determinants com l’ús d’armament nuclear, la negociació de tractats o l’entrada en guerra. Hi ha prou marge per a la incertesa: la premsa francesa va plena avui d’opinions contradictòries d’experts, cosa que augura un conflicte gros.

Le Pen ha posat el dit en una nafra important: les propostes en política exterior del programa de Rassemblement National preocupen força el sector liberal de l’ordre francès, que encara la veu com una vella aliada de Vladímir Putin. Per distanciar-se’n, Le Pen ha condemnat la invasió i ha temperat molt les seves posicions sobre Europa –ja no parla explícitament d’abandonar la Unió, per exemple, ni de canviar de moneda, tot i que els fantasmes encara l’acompanyen. Tanmateix, tant a Brussel·les com a Volodímir Zelenski els causa neguit quin grau de suport a Ucraïna hi hauria en un estat francès governat per l’extrema dreta. Macron havia intensificat el seu discurs, els darrers mesos: a començament d’any va dir que caldria sospesar si s’haurien d’enviar tropes de l’OTAN a fer entrenaments en terres ucraïneses i encara ho va tornar a insinuar fa unes setmanes. Le Pen ja ha avisat que, si depèn de Rassemblement National, la participació francesa a la guerra canviarà respecte de Macron: “En Jordan no té cap intenció de barallar-s’hi, però ha traçat les línies vermelles. El president no podrà enviar tropes a Ucraïna”, ha dit.

Fins ara, Bardella s’ha mostrat partidari de continuar enviant a l’exèrcit ucraïnès les armes justes per a poder-se protegir, però ha insistit sovint que faria per manera d’evitar una escalada militar. “Cal mantenir el front i alhora evitar qualsevol risc d’escalada amb Rússia, perquè és una potència nuclear”, va dir fa uns dies. També ho és l’estat francès, una potència nuclear –l’única del continent, sense comptar-hi el Regne Unit–, i aquesta és, de fet, una altra de les discrepàncies centrals entre Macron i Le Pen, que sobrevola silenciosament el debat sobre qui pilotaria les forces armades en cas de cohabitació. Fa uns mesos, Macron havia posat damunt la taula la possibilitat tant d’ampliar, per una banda, el poder nuclear de l’estat francès, com d’europeïtzar-lo, per protegir els vint-i-set països de la Unió en cas que el mapa geopolític s’enlletgeixi els pròxims anys. Rassemblement National no en vol ni sentir a parlar, d’aquesta europeïtzació nuclear –els conservadors, tampoc–, perquè consideren que erosionaria la sobirania francesa. Bardella ha contradit l’antiga aposta de Le Pen per abandonar el comandament de l’OTAN, però tot és un estira-i-arronsa continu: si guanya l’extrema dreta, el paper defensiu i geopolític de l’estat francès pot girar com un mitjó.

 

WhatsApp ha llançat una nova funció per a organitzar esdeveniments en els xats grupals, fet que permet als usuaris de planificar trobades, confirmar detalls i fer un seguiment d’assistència amb les persones que formen part de la conversa en qüestió.

La plataforma de missatgeria instantània ha incorporat aquesta funcionalitat per facilitar l’organització a l’hora de quedar amb amics o de reunions amb companys de feina. S’hi pot accedir al menú d’opcions (la icona amb forma de clip), situada al costat de l’eina d’enquestes amb una icona en forma de calendari. Una vegada es prem “Esdeveniment”, s’obre una pestanya en què els usuaris poden afegir un nom a la trobada i una descripció.

Igualment, cal seleccionar el dia i l’hora en què es farà l’esdeveniment i afegir-hi un emplaçament en cas que sigui presencial. D’altra banda, també es pot activar una opció d’enllaç de trucada de WhatsApp, amb què es programarà una trucada grupal a la qual els usuaris podran accedir per mitjà d’aquest URL, per a casos en què l’esdeveniment es faci en línia. Es pot especificar si la trucada serà d’àudio o també de vídeo. Una vegada creat l’esdeveniment, els membres del grup poden veure la invitació i acceptar-ne l’assistència. A més, els administradors i creadors de l’esdeveniment poden actualitzar els detalls en tot moment, com ara, afegir un canvi en l’hora.

L’advocat Gonzalo Boye ha denunciat que el jutge Joaquín Aguirre, del cas Vólkhov, que va obrir divendres passat una peça separada per a continuar la instrucció de l’anomenada “trama russa” del procés, ha inclòs en la interlocutòria informació que coincideix amb parts del llibre La trama rusa, publicat aquest dimecres pel periodista David Alandete. “No estic segur de què es va redactar primer, si aquest libel o la interlocutòria per la qual el jutge Aguirre ens ha encausat, però les similituds són preocupants. A més, hi ha un reconeixement explícit de l’origen de la informació reproduïda”, diu Boye a les xarxes socials.

El jutge Aguirre obre una nova peça per alta traïció contra Puigdemont, Mas, Boye i Alay per intentar d’esquivar l’amnistia

Sobre això, Boye, advocat de Josep Lluís Alay, ja va denunciar a començament d’any una actuació irregular del jutge Aguirre. Un pla que Boye dibuixava al llarg de la vintena de pàgines d’un recurs i que consistiria en la filtració de continguts a periodistes, que posteriorment arribaven al jutjat en forma de retalls inclosos en cartes anònimes adreçades al jutjat i que servien a Aguirre de justificació per a engegar, primer, la causa Vólkhov el 2020 i, més tard, per a reactivar-la.

En el cas ara denunciat, hi apareix la mateixa informació en el llibre, que no ha aparegut fins aquesta setmana, i la interlocutòria de fa una setmana, fet que pressuposa ara que hi ha alguna mena de relació i coordinació entre el periodista i el jutge. Per exemple, hi hauria el fet d’implicar el periodista Carles Porta, tal com fa el periodista i com va fer també el jutge per primera vegada la setmana passada. Alandete va ser desacreditat per prova de vincular el procés català amb Rússia. El periodista del diari El País va arribar a portar aquestes ingerències a una comissió d’investigació sobre notícies falses del parlament britànic. Tanmateix, un informe encarregat per la cambra a experts en xarxes socials va desmuntar les teories del diari espanyol.

No estoy seguro de qué se redactó primero, si este libelo o el auto por el cual el juez Aguirre nos ha imputado, pero las similitudes son preocupantes. Además, hay un reconocimiento explícito del origen de la información reproducida en él. pic.twitter.com/HopqHnpo3L

— Gonzalo Boye (@boye_g) June 28, 2024

La inflació anual estimada de l’IPC el juny del 2024 és del 3,4%, d’acord amb l’indicador avançat elaborat per l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Aquest indicador proporciona un avanç de l’IPC que, si es confirma, significaria un descens de dues dècimes en la seva taxa anual, atès que al maig aquesta variació va ser del 3,6%. Aquesta evolució respon, principalment, a la baixada dels preus dels carburants, enfront de la pujada del juny del 2023. També, en un grau més baix, a l’augment dels preus en l’alimentació, tot i que no pugen tant com el mateix mes de l’any passat. En sentit contrari, destaca la influència a l’alça de lleure i cultura, en què els preus pugen més que no pas el juny de l’any passat. La taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) es manté en el 3,0%, la mateixa que la registrada al maig i a l’abril.

Vet ací tot allò que l’INE diu sobre l’IPC avançat del juny. La dada més evident és que baixa dues dècimes la taxa anual, respecte del maig, però que, si bé els preus dels carburants baixa, els dels aliments continuen pujant i els del lleure i la cultura, també. Em preocupen els aliments, malgrat que l’augment sigui menor que el del juny del 2023. Continuen cap amunt, a menor ritme, però pugen. Recordem que, fa un any, l’índex dels aliments era per damunt del 10%. I el mes passat, al 4,4%.

Evidentment, la notícia de la setmana sobre els aliments venia escrita al BOE de dimarts. Confirmava que, fins el 30 de setembre, es mantindria al 0% l’IVA dels aliments bàsics, com ara, el pa, la farina, la llet, el formatge, els ous, la fruita, la verdura, els llegums i els cereals. De l’octubre al desembre pujarà al 2%, i el 2025 tornarà al seu percentatge habitual, el 4%. A aquests aliments bàsics amb l’IVA superreduït, s’hi afegeix l’oli d’oliva, que quedarà per sempre en aquesta categoria i tindrà aquest mateix impost (0% fins que acabi el setembre, 2% fins a final d’any, 4% a partir del 2025). El següent nivell, d’IVA reduït, el que s’aplica a les pastes i olis de llavors, es mantenen, també fins a final del setembre, al 5%. A l’octubre passaran al 7,5%, i el 2025 tornaran al 10% habitual. Sense dubte, el més destacable és que el preu de l’oli d’oliva queda catalogat com a aliment bàsic indefinidament, i sense IVA, durant uns mesos. Veurem com ho notem als supermercats.

On no hi ha hagut moderació és en la inflació subjacent, que es va mantenir en el 3% anual. Queda així quatre dècimes per sota de l’índex general, on es manté d’ençà del mes d’abril passat. Tampoc no cedeixen els preus en la taxa mensual. Ans al contrari, del maig al juny, l’IPC va avançar tres dècimes, la qual cosa, si es confirma, representarà el seu sisè increment mensual consecutiu. Compte!

Al juliol, el més probable és que torni a pujar la taxa de preus anual, atès que el juliol de l’any passat va pujar només del 0,2% i el ritme d’aquests darrers cinc mesos és en el 0,3% mensual o pel damunt. No sé si ajuda gaire, el fet que l’índex de preus industrials (IPRI) del maig, publicat dimarts passat, presentés una taxa de variació mensual important, del 0,8%. Més aviat, no. Per la seva banda, la taxa de variació anual de l’índex general, sense energia, va augmentar de quatre dècimes, fins el 0,4%, i es va situar cinc punts per sobre de la de l’IPRI general.

A Catalunya, la tensió és una mica menor que a la resta de l’estat espanyol: al maig, ha pujat d’un 0,3% mensual i d’un 0,2% anual. D’altra banda, per divisions industrials, els decrements de preus més elevats es registren a les indústries del paper (-4,3%) i a la indústria de la fusta i del suro, tret de mobles, cistelleria i esparteria (-3,7%). En canvi, els creixements de preus més elevats els trobem a la fabricació de begudes (+3,5%) i a la de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs (+2,8%), segons dades de l’Idescat.

I, no ens enganyem, tampoc ajudarà gaire a frenar l’IPC l’alta demanda existent en el sector serveis, especialment en hoteleria i turisme, que continuarà pressionant els preus a l’alça. No oblidem que s’espera un estiu excepcional en el sector hoteler, amb un increment notable en les tarifes a causa de la demanda elevada. I també es pronostica un any de despesa rècord en els viatges, la qual cosa contribuirà a la persistència de la inflació en el sector serveis. De fet, la inflació subjacent continua essent persistent a causa d’aquesta alta demanda en el sector serveis, especialment en els esmentats, la qual cosa complica una mica més els esforços per reduir-la. Vet ací que la inflació que generin aquests dos epígrafs, la podem acabar pagant tots, sense cap mena de benefici.

Avui també hem sabut els avanços de la inflació en alguns estats més, i en tots es troba molt per sota. A l’italià, per exemple, s’ha repetit la taxa interanual al 0,8% i la mensual ha estat del 0,1%. En el cas de l’estat francès, ha baixat dues dècimes l’anual, fins al 2,1%, amb un 0,1% mensual. I a Portugal, ha baixat tres dècimes, fins al 2,8%, amb un 0% mensual. Fixem-nos que totes tres són més baixes que l’espanyola. I, cosa que per a mi és més important, el ritme mensual continua essent molt més alt a l’estat espanyol.

Caldrà veure el detall de l’índex a mitjan juliol per poder jutjar més afinadament la situació. Però, de moment, malgrat la petita baixada registrada aquest mes, no em deixa de preocupar.

 

Milers de persones de totes les edats han recorregut el centre de Palma aquesta tarda en la manifestació de l’Orgull, que enguany ha posat l’accent en la importància d’una educació compromesa amb els drets del col·lectiu.

La marxa, convocada per Ben Amics amb el lema “El nostre Orgull, l’educació que transforma”, ha partit a les 18.00 hores del Born, i recorrerà els carrers de la ciutat fins a arribar al parc de les Estacions.

Després, a partir de les 20.30, se celebrarà la revetlla Orgull LGBTIQ+ al parc de les Estacions. L’associació Ben Amics, amb la col·laboració de l’ajuntament, oferirà una celebració amb actuacions musicals i el tradicional lliurament del premi Siurell i Dimoni Rosa.

Enguany, la manifestació ha coincidit amb la polèmica per l’emplaçament de la bandera LGBT a la façana del parlament, una decisió que el president de la cambra, Gabriel Le Senne (Vox), va titllar de “traïció del PP”. També va dir que la bandera era “un símbol divisiu”.

Arran d’això, l’associació Ben Amics ha distribuït per les xarxes socials una fotografia de Le Senne sobre els colors de l’arc de Sant Martí amb el missatge “Penja-la, Le Senne”. També han fet més publicacions reivindicatives, amb lemes com “Cremen les nostres banderes, mai el nostre orgull”, arran dels fets ocorreguts recentment a l’auditori d’Alcúdia, on la bandera LGBT penjada va aparèixer cremada.

La fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha demanat l’amnistia per al president Artur Mas i les ex-conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, que van ser condemnats per un delicte greu de desobediència per la consulta del 9-N del 2014.

La mateixa fiscalia reconeix que les penes imposades ja s’han complert totalment, però l’amnistia esborraria la condemna. De fet, la llei d’amnistia es refereix concretament als “actes de desobediència, sigui quina en sigui la naturalesa, desordres públics, atemptat contra l’autoritat, els seus agents i els funcionaris públics o resistència que haguessin estat executats amb el propòsit de permetre la celebració de les consultes populars”. Sobre això, Mas va ser condemnat a un any i un mes d’inhabilitació i a una multa de 36.000 euros,  l’ex-vice-presidenta Joana Ortega a nou mesos (30.000 euros de multa), l’ex-consellera d’Educació Irene Rigau a mig any (24.000 euros de multa).

El mes de maig, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va desestimar la demanda del president Artur Mas en contra de la sentència per la manca de resposta del president i del seu advocat Xavier Melero.

Les retencions estan complicant la situació en les carreteres valencianes, coincidint amb la primera operació sortida de l’estiu. Avui a les 15.00 ha començat el dispositiu especial, que acabarà a mitjanit del dilluns dia 1 de juliol. Es preveuen 675.000 desplaçaments de nord a sud del País Valencià.

A hores d’ara, hi ha una retenció a la A-3, l’autovia de Madrid, en l’accés a València, a l’altura de Riba-roja (Camp de Túria), d’aproximadament tres quilòmetres. D’una altra banda, un accident a la V-31 dificulta la sortida de València amb retencions de més de tres quilòmetres. Un altre accident en la A-7, a l’altura de Càrcer, ha generat retencions en els dos sentits d’uns dos quilòmetres.

Segons fonts de la DGT, la de la A-3 és l’única retenció relacionada amb l’operació sortida.