Marta Vilaret és una persona fonamental en la lluita antirepressiva a ERC; va fer d’enllaç entre Oriol Junqueras i Marta Rovira durant els anys d’exili i de presó, va fer costat en tot moment als presos polítics del partit i ha acabat assumint la coordinació, des de la direcció, de la batalla judicial contra la repressió. Vilaret ha estat la negociadora d’ERC de la llei d’amnistia, que considera que és millorable però que “a mitjà i llarg termini passarà tots els filtres”; que les maniobres i invents del jutge Manuel García-Castellón tenen un recorregut limitat. Ens rep a la seu d’ERC, pocs dies abans de la votació al congrés espanyol del text definitiu de la llei.

—García-Castellón fa impossible que es pugui amnistiar els perseguits pel Tsunami?
—Crec que intenta de posar-nos nerviosos, dient que és igual què digui la llei d’amnistia que s’acabi aprovant que ell trobarà mecanismes per saltar-s’ho. I demostra que actua políticament, i ho fa a rebuf de l’actualitat, reaccionant evidentment a la tramitació legislativa, i contrasta amb el que deia la presidenta del TEDH que els jutges no poden criticar una llei en tràmit perquè seria intervenir en el procés democràtic.

—Això que fa desactiva l’esmena que vau pactar amb el PSOE sobre l’exclusió del terrorisme?
—Ell vol dir això, però això no passarà.

—No la desactiva realment?
—No, ell ve a dir que fins i tot podria ser una vulneració de l’article 2 [del Conveni Europeu dels Drets Humans], que és el dret de la vida, però per com està redactat necessitaries un mort. Diu que hi ha unes lesions tan greus amb un ànim homicida… És una perífrasi que fa ell, però no és cert, i estic convençudíssima que, més enllà de la seva instrucció, això no s’aguantarà fins al final.

—Ell no serà qui haurà d’aplicar l’amnistia en aquesta causa?
—Ell no serà ni qui haurà de jutjar aquestes persones ni qui haurà d’aplicar la llei d’amnistia, perquè en cas que es quedi a l’Audiència Nacional serà la sala qui l’apliqui. Per tant, tampoc no serà a les seves mans. És tan barroer, això que fa aquest senyor, que l’únic que demostra és que de jutge no en té res.

—Però ell ja dóna un argument per a desactivar l’aplicació de l’amnistia, i això és perillós, perquè parlem de jutges de l’Audiència espanyola o del Tribunal Suprem.
—Que faci l’argument en certs moments de la causa, sí. Però la fiscalia de l’Audiència Nacional, que no és susceptible de tenir cap interès polític que ens pugui beneficiar a nosaltres, ja li ha dit per activa i per passiva que no hi veu terrorisme i, per tant, veurem què hi diu la sala d’apel·lacions, si es pronuncia sobre els recursos que té damunt la taula, en paral·lel a l’exposició raonada al Tribunal Suprem.

—Ja veurem què diuen els fiscals del Tribunal Suprem, que sabem quin peu calcen.
—Hem dit moltes vegades que la llei d’amnistia no té noms, i la responsabilitat dels legisladors és determinar molt clarament els fets que hi han d’entrar i els fets que no. Que algú es pot inventar fets que és molt clar que no hi entren perquè hi entrin? Sí, es pot fer en una certa fase del procediment, però que això arribi fins al final… No et pots inventar morts.

—Bé…
—És a dir, els pots buscar, com ha fet ell mateix, però després aquests morts han de ser intencionats, això sí. Però no hi pots buscar assassinats: pots trobar-hi morts, però no pas assassinats, perquè no n’hi ha hagut. Si anéssim canviant la llei en funció de què es pot arribar a inventar un jutge o quins fets pot arribar a plasmar en un moment donat a la instrucció en una resolució, ho faríem cada dia deu vegades. I no crec que hàgim de legislar donant-li aquest protagonisme. Cau pel seu propi pes, que això que fa aquest senyor no té cap solidesa ni cap sentit.

Fotografia: Enric Galli.

—El problema és haver posat d’entrada el terrorisme com una exclusió de l’amnistia? És un error?
—Jo crec que no calia i nosaltres sempre ho vam defensar. Perquè no hi ha hagut terrorisme. Però crec que l’anomalia de base no és que s’exclogui o s’inclogui això en la llei, sinó que tinguem tanta gent acusada de terrorisme, no només en el Tsunami sinó en els CDR de fa anys, tot i que no hi ha hagut terrorisme. Això és una anomalia. A partir d’aquí, de certeses que un text estarà molt bé i passarà el filtre del TJUE… Al final, la llei l’hauran d’aplicar uns jutges, i és clar que després hi pot haver recurs. Però les coses no seran tan fàcils com haurien de ser, perquè és evident que tenim davant tot un statu quo que passa per la cúpula judicial, pels partits de dreta i d’extrema dreta. Tota aquesta oposició te la pots treure de sobre amb un text perfecte? No, pots intentar fer el millor text perquè a llarg termini tot acabi caient.

—Ja hi havia l’operació Judes quan negociàveu la llei, i ja s’anava veient que García-Castellón aniria cap al terrorisme. Per això demano si va ser un error que s’hi inclogués el terrorisme. Entenc que va ser una exigència del PSOE.
—Ells volien que en quedessin exclosos delictes greus i creien que havia de passar per excloure el terrorisme. També hi havia veus de l’independentisme en aquell moment –no precisament nosaltres– que deien que perquè no ens poguessin dir que s’amnistiaven terroristes era important que citéssim la directiva [europea sobre el terrorisme].

—Els altres independentistes eren Junts?
—És igual, en aquest procés no he volgut mai que això es converteixi en una batalla entre Junts i Esquerra, i no ho faré ara tampoc. Perquè estic convençuda, i ho sé, que compartim el mateix objectiu: que això arribi a tothom i que tingui la màxima seguretat jurídica.

—És per entendre per què el terrorisme s’hi manté, perquè ara ja és molt difícil de fer marxa enrere.
—Hi és, però sempre amb la premissa que el suposat terrorisme que atribueixen als CDR i al Tsunami no entraria en aquesta exclusió. Era una línia vermella que nosaltres vam tenir claríssima des del primer dia. Perquè no sabíem que el Tsunami estava tan avançat, però per a Esquerra Republicana i per a mi en particular, era una línia vermella, que l’operació Judes pogués ser inclosa en aquesta amnistia. L’amnistia té sentit si arriba a tothom. Ara, quina és la millor llei? És molt pervers, això, perquè els escenaris que s’obriran són difícilment controlables. Ara, nosaltres estem convençuts que a mitjà i llarg termini aquesta llei passarà els filtres del TJUE i del TC. Que això passarà en dos dies? No. Quina és la millor manera de resoldre aquest atac? No hi ha una única resposta, i crec que hem intentat de trobar un consens que està prou bé. Es pot millorar? Segurament.

—Però manteniu esmenes vives, o sigui que penseu que la llei pot ser millor. És possible encara?
—No m’imagino un redactat que pugui salvar allò que va dir García-Castellón, o que pugui dir o inventar-se demà.

—Hi haurà negociació amb el PSOE fins dimarts per a convèncer-los que votin l’esmena pactada amb Junts que suprimeix la referència al terrorisme?
—Nosaltres estem oberts a tenir-la i parlem amb tothom i hi continuarem parlant fins a l’últim dia. Tot està obert fins que es vota.

Fotografia: Enric Galli.

—No vau presentar esmena sobre l’exclusió dels delictes de traïció o contra la independència de l’estat. No és perillós, per al Tsunami o per al cas Vólkhov?
—Nosaltres ho veiem completament inviable. És a dir, hem donat suport a l’esmena de Junts, i si s’elimina, fantàstic. Però creiem que no tindrà aplicació a la causa. Acusarien Suïssa de ser una força estrangera perquè no sé quin diplomàtic o no sé quin membre de no sé quin organisme del govern suís hagi tingut unes converses amb no sé qui? I, d’aquí, inferir que això és un delicte de traïció a la pàtria… Seria un conflicte diplomàtic amb Suïssa. Que aquest senyor jutge, en els seus somnis humits, pugui pensar que pot acusar Suïssa de traïció a la pàtria espanyola, potser sí. Però que això tingui cap recorregut real… Que ho digui, però ho haurà de demostrar.

—El professor Joaquín Urías deia que amb aquest redactat sobre el terrorisme la llei sortia debilitada internacionalment. Hi esteu d’acord?
—Entenc què vol dir. Que nosaltres, tot i no haver-hi hagut terrorisme, hàgim d’estar immersos en un debat sobre el terrorisme i sobre com es plasma en la llei, no ajuda internacionalment que la llei es pugui entendre. Que anem parlant de si s’amnistia el terrorisme no ens ajuda internacionalment, segur. Però no crec que aquest debat estigui marcat perquè hi hagi l’exclusió de la llei. Des de l’estiu que parlem de terrorisme, i les preguntes pre-judicials que es puguin fer al TJUE, amb l’exclusió o no, són en aquestes causes on hi ha terrorisme. Aquests tribunals preguntaran què han de fer si tenen gent processada per terrorisme si hi ha una llei que els amnistia. No crec que sigui pel text de la llei, sinó que el focus ve d’abans.

—Però aquesta redacció de la llei distingeix formes de terrorisme, gravetats dins el terrorisme. Això pot complicar la llei al TJUE? Que no sigui compatible amb la directiva europea?
—Nosaltres creiem que no, perquè la legislació europea no diu res sobre no poder amnistiar delictes de res. L’única jurisprudència que hi ha és d’Estrasburg, del Tribunal Europeu de Drets Humans, i és sobre els límits que s’han marcat a les amnisties tradicionalment, i no tan sols a Europa sinó també al dret internacional comunitari, i el que diuen les Nacions Unides: són les vulneracions greus de drets humans. L’únic límit legal i ètic que sap que hi ha en la jurisprudència són aquestes vulneracions de drets fonamentals, i precisament el TEDH marcava l’article 2 i el 3 del Conveni Europeu de Drets Humans. Per això és a la llei d’amnistia.

—Amb aquesta amnistia, la causa de l’operació Judes la veieu més protegida de les argúcies dels jutges de l’Audiència espanyola?
—La diferència és que la instrucció s’ha tancat, i, per tant, García-Castellón ja no pot anar fent resolucions inventant-se coses noves, perquè això ja s’ha tancat. Ja no es poden imputar nous fets a aquestes persones. Els acusen de tinença d’explosius, però no hi ha hagut cap acte i, per tant, cap vulneració de drets. L’article de la llei parla de resultats, que s’hagin vulnerat aquests drets humans, i això no ha passat.

—Alguns jutges voldran entrebancar la llei amb preguntes al TJUE. Ens podem trobar que en algunes causes no es pugui aplicar realment l’amnistia quan entri en vigor la llei? Que ens hàgim d’esperar mesos o fins i tot anys?
—Això és una cosa que ja hem valorat des del primer dia. Serà complicat d’entendre per a la gent, perquè un cop entri en vigor la llei, en alguns casos estic convençuda que l’amnistia s’aplicarà de manera ràpida, amb els dos mesos màxims que marca la llei. Però en uns altres, i com que segurament coincidiran amb les causes més mediàtiques, doncs ja ens han dit, i és molt clar, que alguns tribunals plantejaran aquests dubtes de constitucionalitat i de compliment del dret de la Unió. I si planteges aquests dubtes, en tots els estats de la Unió està molt consolidat que s’ha d’esperar, i és el que diuen les recomanacions del TJUE.

—I això què implicaria?
—En els casos que hi ha d’haver un judici o que són en instrucció, s’ha d’aturar aquest procediment. O sigui, fas la pregunta, atures l’aplicació de la llei d’amnistia, però també atures el procediment mare principal. Per tant, si hi ha un judici previst o si hi ha una instrucció en marxa en aquell moment, s’ha d’aturar. Evidentment, les persones que siguin en tribunals que facin aquesta pregunta [al TJUE] no tindran l’aplicació de la llei d’amnistia.

—En el cas d’Oriol Junqueras i els altres inhabilitats del procés, si es fa aquesta pregunta al TJUE, l’amnistia no se’ls aplicarà. Fins que el tribunal no ho resolgui.
—No s’aplica sobre ells fins que el tribunal no ho resolgui, sí. Primer haurem de veure si admet o inadmet les preguntes. Nosaltres esperem que no s’admeti a tràmit.

—En la causa contra els exiliats que instrueix Llarena, què passaria? Què implicaria que s’aturés el procediment?
—Nosaltres volíem que no fessin servir les mesures cautelars durant aquest temps d’espera com a càstig, com un perllongament del càstig. La llei diu que es puguin alçar les mesures cautelars que hi hagi en vigor i que afectin els drets fonamentals, com el dret a la lliure circulació.

—Però Llarena pot decidir de mantenir les ordres de detenció contra els exiliats quan faci la consulta al TJUE.
—Ho podria decidir. En aquell moment, nosaltres, per la mateixa llei, perquè hi ha arguments de pes, batallarem perquè no les pugui mantenir. Perquè privarà que s’apliqui a unes persones una llei vigent, no sobre els efectes definitius sinó perquè el compliment de les cautelars no impedeix que la resposta del Tribunal tingui efectes després i, per tant, es vulnerarien drets. Tenim arguments per a batallar-ho, però no ens ho posaran fàcil. Això segur.

—El lliure retorn dels exiliats no serà possible d’entrada.
—Nosaltres treballem perquè sigui possible com més aviat millor, però la garantia absoluta serà quan la llei s’hagi aplicat a aquestes persones.

—Quan s’hagin resolt tots els dubtes al TJUE i al TC.
—Aquest serà el moment de la seguretat absoluta. La decisió de tornar o no, com la de marxar o no, és una decisió personal que pren cadascú valorant en cada moment moltes coses de la seva vida i també dels riscos i què es guanya i què es perd. La seguretat que vulgui tenir cadascuna d’aquestes persones per a tornar o no, jo no la prejutjaré.

Fotografia: Enric Galli.

—Com pot evolucionar la causa del Tsunami? Ens podem trobar ordres de detenció i noves euroordres?
—Ara mateix hi ha dues coses que determinaran molt què passi: una, la sala d’apel·lacions ha de resoldre els recursos tant de fiscalia com de les parts contra la qualificació de terrorisme, i no sabem quan serà; i després, la competència està en discussió en aquesta sala d’apel·lacions i en el Suprem, que ha d’estimar si es vol quedar la causa o no.

—I es pot actuar contra García-Castellón?
—Es pot actuar presentant recursos a tot el que faci, perquè evidentment ell no és l’última instància. Però, malauradament, encara que les coses semblin molt lògiques i molt evidents, no són tan fàcils. Jo crec que això sí que té recorregut per a denunciar-se a llarg termini. Però aquestes coses no són mai ni ràpides ni eficaces.

—I a llarg termini?
—Ja ho anirem veient. Depèn com acabi.

—Al final es tracta de denunciar-ho a la fiscalia, no?
—Aquests dies, veiem noves informacions sobre l’operació Catalunya, però moltes ja se sabien i no s’investiguen en cap tribunal. Són actuacions de cossos policials i de polítics i de membres de l’estat. Això a l’estat costa, i quan has de sortir fora, has d’exhaurir els recorreguts, com quan hem hagut d’anar a Estrasburg. Aquesta mena d’actuacions de jutges i tribunals fan un servei ben galdós al prestigi que encara pugui tenir el sistema judicial espanyol, que crec que és poc.

—Aquesta llei podria amnistiar els responsables de l’operació Catalunya, si mai arribessin a ser investigats o condemnats?
—La idea és que no. Com a mínim, com està redactada, la llei parla dels responsables d’actuacions policials. Però les actuacions policials no són les que fa el senyor Fernández Díaz.

—Però sí les que feia el comissari Villarejo o Eugenio Pino i més membres de l’anomenada policia patriòtica.
—Potser les que fa el comissari Villarejo sí, però cada jutge ho hauria d’interpretar, si el que feia era una actuació policial. Jo crec que negociar amb dirigents polítics què calia investigar queda fora del que és una actuació policial, jo diria que és més aviat una actuació mafiosa.

—Com viviu personalment aquesta situació de tenir a tocar la llibertat dels companys represaliats, com Marta Rovira, a qui heu fet costat aquests anys, i que hi hagi el perill que això s’escapi?
—És dur, perquè és molt complicat, i cada vegada tens molts dubtes de si ho fas tan bé com pots o no. Això ja ve d’un procediment molt dur, perquè fa molts anys que parlem de repressió, i fa molts anys que veiem patir gent, no tan sols del meu partit, que n’hi ha moltíssima, sinó amics, companys, veïns meus, que són en unes altres causes, que han estat jutjats per desordres públics o per atemptat contra l’autoritat, gent de la mateixa operació Judes, que jo sóc de Mollet i hi ha gent que conec i em preocupa què li pugui passar. Quan dèiem que una llei d’amnistia ho arregla tot, ja sabíem que això no era màgia ni seria fàcil.

—Costa girar aquest full.
–I no és tan sols pel patiment de les persones, sinó que és una qüestió d’estratègia política: deixem de parlar de repressió i parlem del conflicte polític. Jo m’he trobat en aquest àmbit de la repressió sense voler-ho, i hem hagut de crear mecanismes específics perquè abans no en teníem com a partit. Tot això és una feina d’anys que hem hagut de fer per aquest nou context, però volem que això s’acabi per poder parlar del conflicte polític, perquè si no ens perdem parlant de la repressió i oblidem per què hi ha hagut represaliats. Doncs perquè es van jugar la pell en el seu moment per fer un referèndum, i hi ha una majoria del país que vol decidir el futur polític. Tinc moltes ganes de deixar de veure patir la gent que m’estimo, però sobretot tinc moltes ganes de girar el full de la repressió.

Fotografia: Enric Galli.

Després d’un estiu frenètic en què han participat en gairebé setanta concerts de festa major, Figa Flawas es consolida a l’escena musical amb la presentació del seu segon disc, La calçotada. Un recull de vint cançons que fan de sobretaula en un dia de calçotada: de “La salsa” romesco del principi fins “El vermutillu” del final. S’hi poden sentir alguns dels seus grans èxits, com “Mussegu” –amb més de cinc milions de reproduccions a Spotify–, “Que no s’acabi” o “Diabla”, i també algunes novetats interessants, com “Es ven”, que parafraseja la mítica cançó de Raimon “Al vent”.

En menys d’un any, Pep Velasco i Xavier Cartanyà (Valls, 1998) han passat de treballar de tècnic de so i de torner de fàbrica a viure exclusivament de la música: “El que ens fa feliços.” Tot i la breu carrera musical, el duet vallenc ja ha tingut temps de guanyar el premi Sona9 de l’Enderrock i de fer col·laboracions amb artistes com Mushka, The Tyets o Lluís Gavaldà. En aquesta entrevista feta a VilaWeb el mateix dia que estrenaven disc, parlem de la seva evolució com a artistes, de la salut del panorama musical català, de les seves pors i com es gestiona un èxit tan abrupte com el seu.

—En un any heu passat de no poder-vos dedicar a la música i haver de treballar d’altres coses a poder viure exclusivament d’això. Com ho heu viscut?
—Pep Velasco [P. V.] A poc a poc, sobre la marxa. Nosaltres no som tan conscients dels impactes que podem tenir o del significat que té tot plegat, perquè quan ets dins del procés ni hi penses.

—Fa mig any dèieu que havíeu tornat a viure a casa els pares… Ara com esteu?
—Xavier Cartanyà [X. C.]: Estic igual, estalviant una mica.
—P. V.: M’he independitzat, comparteixo pis a Valls.

—Molts grups expliquen que el segon disc és un moment complicat, perquè representa una prova de foc. Us ha costat trobar la fórmula?
—X. C.: Realment, el primer disc no va tenir èxit. Ens va situar dins la indústria, però no té gaires reproduccions. L’èxit ve a partir de cançons com “Mussegu”. Pressió? Sempre la sents. Però també és bo no ofuscar-se per voler repetir un èxit concret.
—P. V.: La nostra particularitat és que fem estils molt diferents, i no repetim la fórmula, simplement treballem de la mateixa manera. De la mateixa manera que vam fer una bachata que va significar un abans i un després per a nosaltres, hem anat repetint aquest mecanisme d’experimentar i d’investigar les maneres de fer música. De fet, hem notat que el nostre creixement s’explica per ser molt presents a les festes majors.

—Al nou disc, s’hi inclouen molts temes ja consolidats i d’èxit, com “Mussegu” o “Que no s’acabi”. Ara els discs no són tan importants en la indústria?
—X. C.: Per a la indústria, no ho sé, perquè potser als programadors els serveix per a saber què es pot vendre a l’hora de tancar concerts. Però, en l’àmbit de públic, sí que funciona molt millor un senzill únic que no pas treure un disc amb tretze cançons noves. Aquest disc té moltes cançons que no les enteníem com a senzills, i és precisament la gràcia de fer el disc: poder experimentar.
—P. V.: Hem tingut l’ambició de fer un disc llarg. Perquè avui en dia no és una fórmula fàcil de digerir.

—Presenteu “La calçotada”. D’on ve el títol?
—P. V.: L’hem escollit perquè és una festa vallenca i ens la sentim molt nostra: el gaudi, el divertiment, el joc constant. És una excusa per a convocar la gent i acostar-la a nosaltres. Metafòricament, hem muntat una calçotada, i el públic pot entrar al nostre univers amb el disc. La calçotada encaixa en la nostra música, perquè és una festa que no és gens pretensiosa: no cal gaire cosa per a gaudir-ne, només bona companyia i un bon dia.
—X. C.: Sí, el disc és com una calçotada, on pots trobar totes les emocions diferents: des de moments més pensats per a fer-se veure a les xarxes, fins a moments més íntims i d’introspecció.

—Sou molt de calçotades?
—P. V.: Tota la vida he viscut les calçotades familiars. I amb els meus grups d’amics hem arribat a improvisar-ne el mateix dia. I hi ha una calçotada molt clàssica, que també ens ajuda a fer aquest disc, que és organitzar-ne una amb gent de fora de Valls. La gent de ciutat, quan et coneix, ve a Valls a fer calçotades, perquè té aquest punt d’interès cultural.
—X. C.: Jo vaig guanyar el concurs de calçots del 2014 [riu]. És conya! No som uns experts en calçots, però sempre ho hem viscut de prop.

—A “Es ven” sorpreneu versionant el clàssic “Al vent”, de Raimon. Com és, això?
—P. V.: El joc amb en Raimon surt perquè teníem interès a fer una cançó de hip-hop i vam trobar que la seva base ens encaixava. I a partir dels ritmes de la cançó ens va sorgir la idea de parlar d’aquest camí de l’exposició i d’entrar a la indústria musical, i d’aprendre a sobreviure, perquè és difícil i comporta un sacrifici personal. De fet, és aquest estil de música, que ens mou a trobar aquest relat.
—X. C.: I hem capgirat una miqueta el significat de la cançó, que era un himne molt conegut per la situació de la dictadura.

—És la cançó en què us mostreu més vulnerables. Quines pors teniu, ara que comenceu a créixer en la indústria musical?
—X. C.: No diria pors, sinó coses que ens preocupen. Sobretot seria que això no es quedés en dos anyets i prou. Poder continuar la nostra trajectòria durant tres anys, cinc, deu.
—P. V.: Sempre hi ha la inseguretat, quan t’exposes. Vas aprenent a fer-ho, però tens dies en què estàs més tranquil i segur de tu mateix i uns altres en què estàs més decaigut. Igualment, som molt conscients que qualsevol dia les coses poden anar malament, per això cuidem molt què passa l’avui i apreciem el privilegi de viure d’això i poder-hi dedicar tot el nostre temps.

—Una altra por seria perdre els vostres orígens?
—X. C.: Perdre els orígens, en el nostre cas, seria deixar de sorprendre. L’única por és que arribarà un moment que ja haurem provat tots els estils, i no voldríem que els nostres pròxims llançaments fossin previsibles.
—P. V.: Trobem la finalitat de la nostra música en nosaltres mateixos i en la nostra manera de treballar, i no tant com sona una cançó en concret. No ens podem trair a nosaltres mateixos si continuem treballant de la mateixa manera.

—L’èxit i la popularitat creixent us allunyen dels amics de tota la vida?
—X. C.: El fet de no tenir una jornada laboral marcada fa que les relacions d’amistat se’n vegin afectades. Però també és cert que el 85% de persones que vénen als concerts amb nosaltres són del nostre cercle pròxim, són col·legues.
—P. V.: A vegades reflexiones i penses que vas molt a la teva. Hi ha una certa obsessió i dedicació constant al projecte. La música et té el cap activat vint-i-quatre hores.

—Ara heu fet colla amb la nova fornada d’artistes joves en català: Mushka, Julieta, The Tyets… Ha estat molt important, ajudar-vos?
—P. V.: Ha estat decisiu perquè es consolidés un nou tipus de sonoritat i una nova manera de fer les coses. També ha estat imprescindible perquè tothom pogués arrencar els seus projectes, i compartir aquesta manera de fer en directe, del nou format de xou, de nova estètica…
—X. C.: Tot i que no tothom sorgeix al mateix temps, ens anem trobant. La Pawn Gang és a la base, i també havien picat pedra Flashy Ice Cream i 31 Fam. Després van sortir The Tyets, nosaltres vam arribar després de la pandèmia, i després va venir la Mushka. I crec que això irromp en aquest moment perquè, quan veus que ja hi ha gent fent coses en català, t’hi animes. És una tendència global, perquè aquest procés a Espanya es va donar el 2016.

—La fornada de cantants en català anterior a la vostra tenia un estil diferent, unes lletres molt més reivindicatives o polítiques que no les que triomfen ara. Per què creieu que passa? És polític, això que feu, també?
—X. C.: Nosaltres no entenem la nostra música com una cosa reivindicativa.
—P. V.: Som conscients d’aquesta situació, hem fet música des d’un altre lloc. Des d’un interès més musical que no pas de reivindicació política. No perquè estiguéssim en contra de res concret, simplement perquè hem entrat a fer música des d’aquest lloc d’interès artístic. I ha passat que és una cosa generacionalment compartida, no hi ha aquest interès tan concret, per molts motius polítics que segurament es poden analitzar des d’un vessant històric. Però entrar a això és un merder que, com a músics, no ens interessa.

—No hi ha cap intenció concreta darrere?
—X. C.: Tampoc és que mai hàgim fet una lletra i després hàgim vist que era reivindicativa i l’hàgim volgut treure.
—P. V.: Simplement, la música no va lligada a un moment polític concret existent.

—Com més va, les xarxes socials tenen més pes a la indústria musical. Però allò que esdevé popular ràpidament també es pot oblidar ràpidament. Us preocupa?
—X. C.: Per això, les cançons d’ara són més curtes que fa deu anys. Però no ens fa tanta por que una cançó es pugui oblidar més ràpidament a causa de les xarxes socials, perquè, si analitzes les dades, tenim un creixement exponencial i constant. Ara bé, som conscients que un nombre de reproduccions no vol dir que tinguis aquell nombre de fans.
—P. V.: És el món d’avui. És el TikTok, és el “no m’interessa”, l’scroll. En som víctimes i hi vivim immersos. La manera en què fem la nostra música segurament respon al fet de ser part d’aquest món. De fet, els grups de fa més anys tenien un ritme de publicació més lent i pausat, podien passar dos o tres anys sense treure disc. I, en canvi, avui dia els artistes publiquen constantment. El consum de la música es desgasta abans, i això sí que ens mou a viure en aquesta necessitat constant d’anar produint, d’anar creant.

—És el menjar ràpid de la música?
—X. C.: Però intentem que sigui un menjar ràpid de qualitat! [Riuen].
—P. V.: Això ens va passar amb “Aurora”. Teníem la idea del corrido des de feia gairebé un any, i de sobte ho va petar Peso Pluma. Vam veure que o sortia en aquell moment, o ja no podria sortir, perquè ja no estaria tan de moda. Aleshores érem al mig de l’estiu, i va ser complicadíssim de gestionar, però vam veure que no podia trigar més a sortir si volíem tenir èxit.

—Així, doncs, penseu en el tros que triomfarà a TikTok quan componeu?
—X. C.: No, no. Això ho penses després, però només fem suposicions.
—P. V.: Tenim la discussió de què és millor, provem, esperem a veure si a la gent li agrada, si s’inventen coses noves…

—Discutiu gaire entre vosaltres?
—P. V.: Molt. Tot el dia! [Riuen]. És el nostre motor de creació, realment.
—X. C.: Som un matrimoni.
—P. V.: Sí, molta gent ens diu que semblem un matrimoni. Matrimoni clàssic.

—Fa un any us vam conèixer a vosaltres. A qui hauríem de conèixer ara?
—P. V.: Ja fa temps que hi ha moltes propostes, però no són tan conegudes perquè sabem que són sonoritats “complicades”. Hi ha en Pol Bordas, en Pep Comte, en Galgo Lento – que a mi m’agrada molt. Ara també sona la Jules. Trama també és molt interessant.
—X. C.: En Bordas, amb qui fem una col·laboració al disc, fa música més underground i no ha tingut un públic tan generalista. Però, per a nosaltres, és el millor en tot el que fa.

—Enguany, han plegat molts grups (Zoo, Smoking Souls…). Creieu que és un procés cíclic?
—P. V.: El comiat de Zoo és una llàstima, perquè encaixa amb les noves sonoritats musicals de l’escena.
—X. C.: Jo crec que potser no pleguen tant… Vaig veure els vídeos i ho veig tot molt ben muntat.

—També hi ha l’exemple de Lluís Gavaldà, amb qui col·laboreu a la cançó “Xalalà”. Després de gairebé quaranta anys, els Pets continuen actius.
—X. C.: Sí! Quan ens vam conèixer, ens va donar quatre consells molt bons del món de la música.

—Els podem saber?
—X. C.: No! [Riu]
—P. V.: Ser fidel a un mateix. Però perquè no s’ho pensa, ell és autèntic, té la seva essència.
—X. C.: El dia que el vam conèixer va estar molt bé. Hi va haver una connexió increïble, tot i la diferència d’anys. Potser és perquè som de la mateixa terra…
—P. V.: És un tio de puta mare. No va ser gens forçat, no hi ha cap moment incòmode, molt bon rotllo. Vam gravar a l’estudi, vam dinar…

—Vau menjar calçots?
—X. C.: No era temporada!

La majoria dels vint-i-vuit ultres acusats de la violència desencadenada a València el 9 d’octubre de 2017 ha acceptat la seua culpabilitat, quan falten pocs dies per al judici, previst el 14 de febrer. 

El reconeixement de la culpa implica l’acceptació de les penes que se’ls demanen i ha estat qualificat de fet històric per fonts de la Comissió 9 d’Octubre, que han recordat en declaracions a VilaWeb la impunitat amb què l’extrema dreta violenta ha actuat sempre al País Valencià. Aquesta és la primera vegada que un grup de violents espanyolistes accepten la seua culpabilitat.

Tot i això, aquesta conformitat amb la culpabilitat de les accions haurà de ser ratificada en seu judicial perquè siga efectiva, cosa que farà innecessari el judici. En el cas que alguns dels ultres no vulguen participar de la decisió majoritària el judici, continuarà endavant contra ells. Sembla que només seran dos dels vint-i-vuit.

Els vint-i-vuit acusats, alguns dels quals són membres de grups d’extrema dreta, com els Yomus, s’enfronten a penes entre uns quants mesos i dos anys de presó per delictes d’amenaces, coaccions, desordres públics i lesions amb agreujant de discriminació ideològica. Entre les penes, s’inclouen també multes i mesures d’allunyament, que hauran de complir, una volta reconeguda la culpabilitat.

Les agressions violentes de què són acusats es van cometre al centre de València, durant la tradicional manifestació de la Diada, convocada per la Comissió 9 d’Octubre, una setmana justa després del referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

El president del Consell Europeu, Charles Michel, ha anunciat avui que retirarà la seva candidatura del Moviment Reformista Belga (MR) a les eleccions del Parlament Europeu del juny vinent. D’aquesta manera, esgotarà el mandat, en resposta a les fortes crítiques de diferents sectors per la situació d’interinitat en què el Consell quedaria després de la seva sortida prematura.

“No vull que aquesta decisió ens distregui de la nostra missió ni soscavi aquesta institució i el nostre projecte europeu, tampoc que no s’utilitzi indegudament per dividir el Consell Europeu”, ha declarat en un comunicat que ha compartit a les xarxes socials, on lamenta que la candidatura ha causat un “acalorada controvèrsia mediàtica”.

Segons que ha relatat Michel, ell mateix ja havia previst que les seves aspiracions a eurodiputat generarien polèmica, però va subestimar “la magnitud i radicalitat d’algunes reaccions negatives, no dins del Consell Europeu, si no fora d’ell”, una situació que ha lamentat.

“Accepto la legitimitat de qualsevol crítica i qualsevol argument intel·lectual. Per descomptat, qualsevol situació té diversos punts de vista possibles, però els atacs personals s’estan apoderant cada cop més del discurs democràtic objectiu”, ha recalcat l’ex-primer ministre belga.

En aquest context, Michel ha reconegut que la situació generada el fa replantejar a tots els nivells, inclòs per l’impacte que provoca en l’àmbit personal. “Per aquestes raons, i per mantenir el focus en la meva missió, no seré candidat a les eleccions europees. Dedicaré tots els meus esforços a les meves responsabilitats actuals amb ferma determinació fins al final. Sempre seré un fervent defensor d’una Europa democràtica, forta, unida i propietària del seu destí”, ha conclòs.

En cas que Michel hagués aconseguit un escó al Parlament Europeu a les eleccions d’aquest estiu, hauria d’haver abandonat la presidència del Consell Europeu, que va assumir el 2019, mesos abans d’esgotar el mandat el novembre d’aquest mateix any.

L’equip de Michel defensa que no existien impediments legals i que el relleu només obligaria a haver-hi un successor abans del previst. Altres veus, en canvi, veuen un risc que el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, d’extrema dreta, prengui provisionalment les regnes de la institució, ja que tindria la presidència de torn del Consell de la UE mentre es decidís el reemplaçament de Michel.

El quart trimestre del 2023, la població activa a Catalunya va batre un nou rècord, amb gairebé 4,1 milions de persones (4.082.900), d’acord amb les estimacions de l’enquesta de població activa (EPA) del quart trimestre, publicada aquest matí. Per una altra banda, el 2023 també va tancar amb un rècord d’ocupats a Catalunya, de 3.716.600. En aquestes bones xifres globals hi ha un aspecte positiu i un de negatiu, que destaquen sobre la resta.

El primer és la generació d’ocupació. Durant l’any es van crear gairebé 200.000 llocs de feina, que representen la quarta part del total generat a l’estat espanyol. Preferentment, en el sector serveis. És el segon increment interanual més voluminós de la sèrie històrica després del quart trimestre del 2005. Aquest augment en valor absolut representa un creixement del 3,9%, i això vol dir tres coses. Primera, una forta acceleració respecte de l’any 2022, quan va créixer d’un 2,1%. Segona, que el ritme anual és superior al de tot l’estat (3,0%). I tercera, que també és superior al creixement esperat del PIB, que estarà al voltant del 2,5% tot l’any. Aquesta darrera diferència, tot tenint en compte que en el quart trimestre es frena la progressió, indica que la productivitat aparent del nostre sistema econòmic haurà baixat. En unes altres paraules, que una gran part de l’augment de nous treballadors que han entrat al mercat aporta poc valor afegit.

El secretari general de la PIMEC, Josep Ginesta, ha lamentat avui aquesta pèrdua de productivitat el 2023, amb una escletxa entre el nombre d’ocupats i la capacitat de producció (el tercer trimestre registra un ritme interanual de l’1,8%, mentre que el 2022 se situava al 3,8%). A més, ha explicat: “La taxa d’activitat és del 61,98% a Catalunya i la taxa d’ocupació és del 56,42%, xifres que se situen lluny de les dades de les economies del nostre entorn amb les quals competim.”

Amb les dades de l’EPA a la mà, veiem que l’ocupació als serveis ha crescut d’un 5,25% en tot l’any. Hi destaquen, sobretot, les activitats immobiliàries, professionals i tècniques, amb un 12,6%, i l’hostaleria, amb un 10%. Després, amb un 9,5%, ve el comerç a l’engròs i la reparació de vehicles de motor; transport i emmagatzematge, amb un 8%; activitats financeres i assegurances, amb un 7,1%; i les administracions públiques, amb un 6,4%. Només hi ha creixements negatius dins els serveis, en les activitats administratives (-0,9%) i en l’educació (-5%).

A la indústria, l’ocupació ha augmentat d’un minso 1,9%, i destaca la maquinària, material elèctric i de transport, amb un 11,3%, i la baixada en el subsector químic, amb un 6,8%. La construcció, malgrat haver acabat el quart trimestre amb un augment de la contractació, el saldo anual baixa d’un 1,9%.

Segons l’Observatori del Treball de la Generalitat, atesa la situació professional, el treball per compte propi i el treball assalariat s’eleven gairebé amb la mateixa intensitat (+5,7% i +5,6%, respectivament). En el primer cas, gràcies en part als autònoms sense assalariats (+5,2%) i en el segon, a l’ocupació assalariada indefinida (+7,1%), atès que la temporal s’ha contret d’un 3,1%. Com a resultat, la taxa de temporalitat marca un nou mínim històric (13,3%).

Quant a la població desocupada total, continua descendint en còmput anual (-5,4%, 20.900 menys). Com a dada destacada, cal assenyalar que baixen amb més intensitat els aturats que fa més d’un any que cerquen de feina (-7,8%; 11.300 menys).

Però, del meu punt de vista, l’aspecte preocupant el trobem, precisament, en l’evolució de la desocupació. En el quart trimestre, la taxa de desocupació ha estat del 8,97%. Comparada amb la del tancament de l’any anterior (9,91%) o amb la de tot l’estat (11,76%), és positiva, però no podem perdre de vista que en el tercer i quart trimestre ha augmentat sobre l’anterior. Recordem que en el segon la taxa era del 8,44%.

I, dins aquest apartat, tampoc hem d’estar contents –més aviat al contrari– amb la taxa que afecta els joves (16-24 anys). En el tancament del 2022 era del 19,7%, i ara és del 24,8%. És un salt molt fort –fins i tot exagerat– i ens hauria de posar en alerta. Pensem, per exemple, que la diferència de taxes juvenils amb tot l’estat ara fa un any era menor en gairebé 10 punts percentuals i ara s’ha reduït a menys de 4 punts (24,8% davant 28,4%).

Josep Ginesta ha destacat que, malgrat la resistència del mercat de treball i la resiliència de l’economia i l’esforç del nostre empresariat, encara tenim problemes estructurals importants que ens resten competitivitat. De totes maneres, ha considerat positiu que els mercats de treball català i espanyol mantinguessin quotes de millora en l’ocupació i en la població activa el 2023, i que es reduís parcialment la taxa d’atur. Aquesta qüestió l’atribueix al fet que els empresaris “encara creen llocs de treball i generen riquesa en benefici del progrés sostenible”, i fan front a les crisis que afecten l’economia global, com ara la situació inflacionària.

Però, a parer meu, la clau del que va passar l’any passat, la tenim en el nombre important de persones que han volgut entrar en el mercat laboral, com ja he indicat al començament. És a dir, això que l’EPA anomena els actius. Hem de pensar que els nous actius a tot l’estat espanyol han estat 590.000, mentre que a Catalunya i prou n’hi ha hagut 177.000. Això vol dir que, de cada cent persones que han volgut entrar al mercat a tot l’estat, trenta han entrat al mercat català. Un percentatge del 30% és molt elevat, si tenim en compte que la grandària relativa del nostre mercat és la d’aplegar un 17% de tota l’ocupació estatal.

Sense cap mena de dubte, aquesta entrada massiva de nouvinguts al mercat de treball té a veure amb l’augment de l’atur, ja que ha desbordat les possibilitats que ha ofert una activitat que, no ho oblidem, ha anat amb una clara tendència a la baixa. D’acord amb aquestes dades, encara em sembla més digne de lloança la quantitat d’ocupació que ha generat l’esforç de la xarxa empresarial catalana.

 

La ministra d’Afers Exteriors d’Andorra, Imma Tor, ha rebut en visita oficial a la vice-primera ministra de la República de Kossove, Donika Gërvalla-Schwarz. La reunió de treball ha permès de refermar la voluntat dels dos estats d’estrènyer les relacions bilaterals i explorar possibles vies de col·laboració en àmbits com ara l’economia, el turisme, i la digitalització. Concretament, Tor ha explicat, durant l’atenció als mitjans, que s’ha posat sobre la taula la possibilitat d’ampliar la cooperació entre els dos països perquè joves estudiants kossavesos facin estades curtes a Andorra.

En l’àmbit més internacional, Tor ha mostrat el ple suport a Kossove perquè esdevingui membre de ple dret en organismes internacionals com ara la Francofonia o el Consell d’Europa. Gërvalla-Schwarz ha agraït l’acollida a Andorra així com l’acompanyament per part d’Andorra.

La visita de la ministra s’emmarca en les relacions bilaterals existents entre Andorra i Kosovo que van començar el 2011. A més de la trobada de treball amb la ministra Tor, Gërvalla-Schwarz també s’ha reunit amb el cap de govern.

La secretària d’Organització de Podem, Lilith Verstrynge, ha anunciat que deixa les seves responsabilitats polítiques al partit i la seva acta de diputada al congrés espanyol. En un missatge a Twitter, Verstrynge, fins ara parlamentària del grup mixt, ha dit que els comiats eren “difícils i tristos” i ha agraït la confiança dels militants de Podem.

Verstrynge, que era un dels cinc diputats de Podem que van trencar amb Sumar, va ser nomenada número 4 per Barcelona a les eleccions espanyoles, arran de l’equilibri dins de Sumar per a confeccionar les llistes de les eleccions espanyoles del 23 de juliol que va obligar els comuns a reservar els números 4 i 8 de la llista per Barcelona a Podem.

Las despedidas son difíciles y tristes. Dejo mis responsabilidades políticas y también el acta de diputada.

Mil gracias a la militancia de Podemos y a las personas que habéis confiado en mi estos años.

— Lilith Verstrynge (@LilithVerstryng) January 26, 2024

 

Nascuda a Madrid (1993), Verstrynge és filla de l’ex-polític Jorge Verstrynge (antic membre de Reforma Democrática, Alianza Popular i PSOE, actualment a Podem). Es va criar al barri de Salamanca i va estudiar al Liceu Francès. A disset anys se’n va anar a París per continuar la formació en història i relacions internacionals. La seva carrera política va començar el 2016, quan es va incorporar com a assistent de Podem al Parlament Europeu. Més tard, va fer el mateix a l’Assemblea de Madrid i al Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030.

El 2021, amb la partida de Pablo Iglesias i la renovació interna de Podem, la secretària general, Ione Belarra, la va nomenar número 3 del partit, és a dir, secretària d’organització de la formació. Un càrrec que abans havien exercit Alberto Rodríguez i Pablo Echenique. Un any més tard, amb Belarra fent de ministra de Drets Socials espanyola, Verstrynge va ser nomenada secretària d’estat d’Agenda 2030, en substitució d’Enrique Santiago.

El geògraf menorquí Carles Carreras, catedràtic emèrit de geografia de la Universitat de Barcelona s’ha mort avui a Maó a setanta-cinc anys.

Llicenciat en geografia a la Universitat de Barcelona (1971), va esdevenir professor l’any següent i era catedràtic d’ençà del 1986. També era membre de la Societat Catalana de Geografia i el 2008 va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Va ser fundador de la Universitat Internacional Menorca Illa del Rei l’any 1996.

Expert en geografia urbana, econòmica i regional, va coordinar treballs com ara la Geografia General dels Països Catalans, publicada entre 1992 i 1994, així com Atles de la diversitat, l’any 2004.

L’ex-directora del CNI Paz Esteban ha declarat durant aproximadament una hora davant el jutjat d’instrucció 29 de Barcelona, que la investiga per l’espionatge amb el programari Pegasus al president de la Generalitat, Pere Aragonès.

Esteban ha declarat de Madrid estant per videoconferència, una connexió amb Barcelona que ha patit errors informàtics que han endarrerit el començament de la declaració, prevista d’entrada per a les 12.00. La declaració d’Esteban arriba després d’haver desclassificat el govern espanyol part dels documents en relació amb l’espionatge a Aragonès, dels quals es desprèn que la intervenció del seu telèfon es va autoritzar perquè el CNI creia que era qui dirigia els CDR, i el jutge ha advertit les parts que podien incórrer en delicte si desvelaven el contingut de la declaració.

Sobre això, avui el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha negat que fos el coordinador dels CDR i ha lamentat les mentides incloses en els documents. Ha dit que no tenien cap fonament, que era absurd vincular l’independentisme amb la clandestinitat i que el moviment actuava a plena llum del dia. Alhora, ha insistit que aniria fins al final i ha criticat el CNI: “Si no fos per aquesta justificació, que he estat sotmès durant nou mesos com a mínim a un espionatge, seria per a riure, perquè sembla una aventura de Mortadel·lo i Filemó. És lamentable.”

L’església de la Cartoixa d’Escaladei (Priorat) ha culminat les obres de restauració i la descoberta de tres capelles gòtiques. La rehabilitació, inclosa en el pla director del monument del 2007, ha consistit en la reconstrucció del temple, en ruïnes a causa de la desamortització del 1835.

La intervenció, impulsada pel Departament de Cultura, ha tingut un cost superior als quatre milions d’euros. Segons la consellera de Territori, Ester Capella, el conjunt arquitectònic ha recuperat l’esplendor i ha posat de manifest la simbiosi entre el monument i l’entorn natural, si bé el començament de les obres va ser feixuc per la coincidència de l’esclat de la pandèmia. És previst que la Cartoixa passi a formar part d’un projecte immersiu a final d’any.

 

L’abat emèrit del Monestir de Poblet (Conca de Barberà) Josep Alegre s’ha mort a vuitanta-tres anys després d’una “curta i inesperada” malaltia, segons que informa el monestir en un comunicat. Alegre (Vallobar, Baix Cinca, 1940) era monjo d’ençà de fa vint-i-set anys, sacerdot d’ençà de fa cinquanta-tres i va ser abat del 1998 al 2015.

Dilluns a les 10.00 s’oficiarà la missa i l’enterrament d’Alegre, que dimecres va rebre la santa unció i el viàtic de mans del cardenal arquebisbe de Barcelona, ​​Joan Josep Omella.

El Tribunal Penal Internacional de la Haia ha dit que veia indicis de genocidi a Gaza per part d’Israel, i li ha demanat que prengués, “amb efecte immediat”, “totes les mesures en el seu poder” per prevenir qualsevol acte que caigui sota la definició de la Convenció per a la Prevenció del Genocidi. Tot i haver ordenat a Israel que previngui i castigui l’incitament del genocidi a la franja i que hi permeti l’entrada d’ajut humanitari, el tribunal no ha exigit a Tel-Aviv un alto-el-foc a la franja, tal com demanava Sud-àfrica.

En la lectura de la sentència, la jutgessa Joan Donoghue ha dit que almenys alguns dels drets reclamats per Sud-àfrica en el cas contra Israel per presumpte genocidi a Gaza eren plausibles. “Hi ha un vincle entre els drets reclamats per Sud-àfrica i algunes de les mesures provisionals demanades que el tribunal considera plausible.” Alhora, Donoghue ha explicat que el tribunal reconeixia els drets dels palestins a Gaza de ser protegits d’actes de genocidi i ha afegit que els palestins podien ser considerats un grup protegit sota els paràmetres de la convenció. També ha refermat la jurisdicció del tribunal en el cas.

La sentència d’aquest migdia no determina si hi ha hagut genocidi per part d’Israel a Gaza –l’acusació central de la demanda de Sud-àfrica–, sinó que se centra en les mesures reclamades per l’estat africà.

La decisió del tribunal ha causat decepció a Palestina, on esperaven un posicionament clar que exigís un alto-el-foc, que finalment no ha passat. Tot i això, les autoritats palestines han reconegut que la decisió és històrica i consideren que posarà molta pressió sobre els estats que encara donen un suport incondicional a Israel.

El cas: Sud-àfrica contra Israel

El 29 de desembre la República de Sud-àfrica va demandar l’Estat d’Israel davant la Cort Internacional de Justícia per haver vulnerat les seves obligacions en virtut de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi. Segons la sol·licitud, els actes i “omissions” d’Israel tenien caràcter genocida perquè pretenien de destruir els palestins a Gaza com a grup nacional, racial i ètnic.

Sud-àfrica va demanar mesures provisionals per impedir “un dany encara més greu i irreparable dels drets del poble palestí” i garantir el compliment d’Israel de les seves obligacions en virtut de la Convenció del Genocidi. En concret, va exigir que Israel suspengués immediatament les operacions militars, prengués les mesures necessàries evitar el genocidi, desistís de matar, causar danys corporals i imposar condicions de vida destinades a la destrucció física total o parcial dels palestins, com també d’impedir naixements dins aquest grup.

També demanava al TIJ que ordenés a Israel d’aixecar les restriccions a l’ajuda humanitària a Gaza, aturar els desplaçaments forçats de palestins i permetre l’accés a aliments, aigua i assistència mèdica.

Arguments de les parts

Israel nega el genocidi contra els palestins i, tot al·legant el seu dret de l’autodefensa, diu que els seus atacs solament pretenen d’aturar l’amenaça d’Hamàs i recuperar els ostatges segrestats el 7 d’octubre. Durant la vista pel cas el 12 de gener, l’equip jurídic dels israelians va desmentir que els atacs a Gaza tinguessin cap intenció genocida i van dir que eren legítims i proporcionats. A més, van alertar que una ordre de suspensió d’operacions militars no afectaria Hamàs, que no era part en el procediment.

Per Sud-àfrica, la matança en massa de palestins, els desplaçaments forçosos de més d’un milió de persones a Gaza, els atacs militar israelians a hospitals i infrastructures civils i la imposició d’unes condicions de vida que priven els palestins de necessitats bàsiques com aigua i menjar demostren “un patró sistemàtic de conducta genocida”. Pretòria defensa que els palestins tenen dret d’existir i que necessiten protecció perquè Israel es nega a aturar els atacs a gran escala contra els civils a Gaza.

El comissari europeu de Justícia, Didier Reynders, ha acceptat que la Comissió Europea faci de mitjancera per a desblocar la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol. Amb aquest propòsit, el comissari ha citat dimecres a Brussel·les el ministre de Justícia espanyol, Félix Bolaños, i el sots-secretari de Política Institucional del PP, Esteban González Pons, per a una primera reunió. La idea de la Comissió és tenir un “diàleg estructurat” que no s’allargui més de dos mesos.

En l’anunci, la Comissió Europea subratlla que la renovació i posterior reforma del CGPJ és una qüestió prioritària, tal com ha apuntat en els darrers informes sobre l’adequació de l’estat de dret a Espanya als estàndards europeus. L’executiu comunitari insisteix que el mandat de l’òrgan fa cinc anys que està caducat perquè els principals partits espanyols han estat incapaços de renovar-lo i que això està “causant problemes seriosos a l’administració de justícia a Espanya”.

El moviment de Brussel·les coincideix amb la celebració d’una reunió de ministres europeus de Justícia, en què participen Reynders i Bolaños. El ministre espanyol i el comissari van abordar ahir en una conversa informal el blocatge del CGPJ, segons ha explicat Bolaños.

L’ex-vice-president del govern espanyol i ex-dirigent de Podem, Pablo Iglesias, ha afirmat que la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, hauria d’haver dimitit pel cas d’espionatge amb el programari Pegasus.

“No va ser capaç d’impedir que li instal·lessin Pegasus a ella i al president Sánchez”, ha dit Iglesias avui en una compareixença telemàtica en la Comissió d’investigació sobre l’espionatge a polítics independentistes amb els programaris Pegasus i Candiru al parlament.

Iglesias també ha sostingut que no va tenir constància que s’hagués produït cap espionatge: “No n’he tingut ni tan sols en el marc de la meva participació en la Comissió de Seguretat Nacional. Puc dir que no vaig saber mai que s’estigués espiant ningú”.

El ministre espanyol de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños, ha descartat que el govern espanyol introdueixi canvis d’última hora en el text de la llei d’amnistia.

Preguntat sobre si el text ja està tancat, Bolaños ha afirmat que dimarts que ve es votaran les esmenes proposades “i aquí es comprova si alguna d’aquestes esmenes vives es vota per majoria i, per tant, s’incorpora“. No obstant això, a continuació ha apuntat: “El Partit Socialista està votant les esmenes que aprova i que pacta el Partit Socialista”.

Així, Bolaños ha tancat d’aquesta forma les esmenes a la llei que va presentar Junts en solitari, sense pactar-les amb el PSOE. D’altres, però, van ser acordades amb altres socis de la investidura i ja s’han incorporat a la redacció del text.

En aquest moment del procediment tan sols es poden afegir modificacions que no s’hagin registrat si és per la unanimitat de tota la cambra, incloent-hi el PP i Vox, per la qual cosa aquest possibilitar és molt improbable. Finalment, Bolaños ha tornat a dir que la considera una llei impecable, sòlida des del punt de vista tècnic i a més “conforme a la Constitució”.

Bolaños ha fet aquestes declaracions arran de la interlocutòria del jutge de l’audiència espanyola Manuel García-Castellón, que podria deixar fora de la llei els implicats per terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic.

“Totes les decisions, totes les resolucions que adopten els jutges i tribunals poden ser recorregudes per a revisar-ne la legalitat. Això és el funcionament normal d’un estat de dret com Espanya i, per descomptat, jo confio en un comportament exemplar de totes les institucions de l’estat“, ha assenyalat.

El jutge de l’Audiència espanyola que investiga el Tsunami Democràtic, Manuel García-Castellón, ha dictat un nou conjunt de diligències a què ha tingut accés VilaWeb. Entre més qüestions, demana d’investigar algú que identifica amb el pseudònim “Xuxo Rondinaire” i que, dedueix, podria ser agent dels Mossos d’Esquadra o d’un altre cos policíac. A partir d’aquesta conversa, considera que el Tsunami Democràtic tenia intenció d’actuar durant el juliol del 2020, mesos més tard de la darrera gran mobilització, al Camp Nou. I afegeix: “Un dels seus objectius podria ser actuar al pas de la comitiva del rei” Felipe VI. Per això, ordena a la Guàrdia Civil que investigui la conversa, que identifiqui qui és el tal Xuxo Rondinaire i que informi sobre les visites que havia de fer Felipe VI en aquelles dates.

Malgrat que originalment s’havia dit que aquells dies Felipe VI aniria a Barcelona i Figueres en una ronda per l’estat espanyol per a homenatjar les víctimes de la pandèmia de coronavirus, finalment les visites es van anul·lar i es van substituir per un viatge al monestir de Poblet. L’ANC i Òmnium van convocar mobilitzacions de protesta, però el Tsunami Democràtic no es va manifestar. Cal tenir en compte, a més, que aquells dies la figura de Felipe VI havia quedat tacada per la publicació dels documents que l’implicaven en els negocis tèrbols del seu pare.

El jutge diu que ha revisat les actuacions i s’ha adonat d’un fet que no va fer constar a la interlocutòria de començament de novembre i que ara vol investigar. Són uns missatges intervinguts entre Josep Campmajó, un dels investigats i una altra persona, que té per nom d’usuari “Xuxo Rondinaire” i que García-Castellón encara no ha identificat. “Revisades les actuacions es constata que en un fil de missatges, Xuxo Rondinaire comença a explicar fil per randa alguns aspectes relatius als preparatius de seguretat d’una comitiva que, per les referències expressades, s’entén que podria ser una comitiva reial”, diu el jutge. Aquests suposats missatges intervinguts diu que es van enviar els dies 12 i 13 de juliol del 2020, molts mesos després de la protesta al Camp Nou.

García-Castellón creu que els missatges fan referència a la visita del rei espanyol Felipe VI a Barcelona aquell juliol pel lliurament dels premis Princesa de Girona. Tanmateix, aquell any no es va fer cap cerimònia de lliurament dels premis per les restriccions sanitàries i es van atorgar l’any següent, juntament amb els del 2021. A la conversa, Xuxo Rondinaire explica com serà el desplegament de seguretat habitual dels desplaçaments del Borbó: de l’ús de vies ràpides des de l’aeroport al recinte on es fa l’acte, incloent-hi la composició de la comitiva mòbil amb la disposició dels vehicles de la casa reial espanyola, els Mossos d’Esquadra i les ambulàncies, per exemple. A més, diu que explica els reconeixements permanents que fa la policia sobre el recorregut i com se situen les forces policíaques a les cruïlles, els ponts i les interseccions.

Els missatges en qüestió semblen seguir una conversa anterior que no és en disposició del jutge. I diuen: “Des d’unes hores abans, la Guàrdia R [que el jutge creu que és la guàrdia reial de Felipe VI] fa passes endavant i endarrere per tot el recorregut i va informant de novetats. Expliqueu-me què voleu fer i us diré si val la pena o és perdre el temps com al Camp Nou. Un parell d’hores abans, fan el recorregut dos cops tota la comitiva (sense la personalitat), i la comitiva és llarga.”

“La referència a ‘perdre el temps com en el Camp Nou’ condueix inevitablement a l’acció executada pel Tsunami Democràtic el 18 de desembre de 2019, el resultat del qual no va estar a l’altura d’allò que esperava l’organització”, contextualitza García-Castellón. Per tot plegat, el jutge dedueix que el Tsunami Democràtic podria tenir al cap de fer alguna actuació en relació amb la suposada visita de Felipe VI a Barcelona.

A més d’ordenar d’investigar qui era el Xuxo Rondinaire i què pretenia, García-Castellón accepta que un advocat de Còrdova, Francisco Velasco Pedraza, es personi com a acusació popular, sempre que dipositi una fiança de 5.000 euros, i demana més informació sobre l’ocupació de l’aeroport de Barcelona i l’assistència mèdica al turista francès que es va morir d’un atac de cor.

També demana informació sobre la concentració que el Tsunami Democràtic va fer per presentar-se el 9 de novembre de 2019, abans de la publicació de la sentència contra el procés. Vol saber si va demanar de comunicar formalment que faria la concentració i qui ho va fer, i si els Mossos d’Esquadra en van fer informes, denúncies, atestats, registres fotogràfics o de vídeo, o identificacions. “Tot allò que pugui servir per a documentar què va passar”, diu.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha negat que fos el coordinador dels CDR. Segons que consta en documents a què la defensa del president va tenir accés ahir, el CNI espanyol va infectar-li el telèfon mòbil quan era vice-president de la Generalitat, amb el pretext que dirigia els CDR.

Aragonès, que avui és a Vilablareix (Gironès), ha lamentat les mentides incloses en els documents. Ha dit que no tenien cap fonament, que era absurd vincular l’independentisme amb la clandestinitat i que el moviment actua a plena llum del dia. Alhora, ha insistit que aniria fins al final i ha criticat el CNI: “Si no fos per aquesta justificació, que he estat sotmès durant nou mesos com a mínim a un espionatge, seria per riure, perquè sembla una aventura de Mortadel·lo i Filemó. És lamentable.”

“Aquestes mentides –ha afegit– amaguen la intencionalitat política d’espiar i tenir accés a la nostra intimitat i les nostres comunicacions per destruir un projecte polític, que és la llibertat de Catalunya. […] És la primera vegada que els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol es troben sotmesos a escrutini. Hem de permetre que amb mentides i amb intencionalitat política es puguin vulnerar els nostres drets?”

Aragonès ha remarcat que la informació de què es disposa és incompleta, perquè va farcida de pàgines senceres ratllades per a ocultar dades reservades, però ha constatat la continuació de l’espionatge en massa a persones pel seu compromís amb la independència. “No hi ha detalls, hi ha molts elements censurats. Hi ha molta part incompleta, cosa que afegeix un element d’indefensió”, ha dit.

“Escombraries polítiques”

En aquesta línia, ja s’hi havia pronunciat aquest matí el vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern, Sergi Sabrià, que ha qualificat la documentació parcial desclassificada del cas Pegasus de “escombraries polítiques”, plenes d’invencions, sense cap justificació ni prova. “Evidentment que Aragonès no liderava els CDR”, ha dit en una entrevista a la cadena SER.

Sabrià té coll avall que el govern de Pedro Sánchez estava al cas de l’espionatge, però, així i tot, diu que no s’han de trencar les negociacions. “No hem de renunciar a l’oportunitat que ens dóna l’aritmètica; seria renunciar a fer política”, ha afegit.

Sabrià ha dit que avui hi haurà contacte amb el govern espanyol després d’haver-se desclassificat part dels documents de Pegasus. En declaracions a RAC-1, ha considerat que és “un espionatge polític pur i dur” contra la dissidència política. I ha subratllat que es van fer en moments clau en què Pere Aragonès tenia paper important en la negociació de la investidura de Pedro Sánchez.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ha anunciat que el govern valencià eliminarà les fronteres sanitàries amb les regions limítrofes per a afavorir que els ciutadans puguin ser atesos pel servei més pròxim en cas d’urgència.

En la seva intervenció en el fòrum Som Més, organitzat pel diari Las Provincias, Mazón ha explicat que la primera regió amb què això es farà Castella-la Manxa, però que el govern vol que també es pugui fer amb Múrcia i amb el Principat, si ho volen.

“Eliminarem els límits burocràtics i ho farem amb les comunitats frontereres”, ha assegurat.

La diputada de Junts Cristina Casol s’ha pronunciat per primera vegada en públic sobre la seva denúncia per assetjament dins del partit que va presentar a l’Oficina d’Igualtat del parlament. Aquella denúncia va acabar arxivada perquè va concloure que no es podia provar l’assetjament masclista, però va detectar masclisme i “pràctiques històriques de base fortament patriarcal”, facilitades per l’enfrontament entre sectors, dins del grup parlamentari.

El parlament també investiga una denúncia de Madaula per assetjament masclista a Junts

Ara, en un article al diari Segre titulat “Esgotar”, Casol en parla com una “mala gestió d’un conflicte en el si d’una organització política que comporta sovint un resultat traumàtic per totes bandes”.  La diputada de Junts diu que no entra en detalls pel compromís de confidencialitat i, de fet, no explicita que parla del conflicte intern amb Junts, però queda palès pel contingut de les seves paraules. “Davant d’una dificultat hi ha dos camins”, continua. “Reconèixer-la com a tal i treballar per la seva superació perquè hi surti guanyant el conjunt o enquistar-se en el problema sense voler fer-hi front obertament”, diu.

Ella diu que l’opció de la política hauria de ser la primera, “però no sempre acaba sent així”. “Quina contradicció!”, diu. Particularment, afegeix: “A mi, personalment, em trobareu sempre amb el gran repte de representar Lleida com a diputada fruit de les eleccions de febrer del 2021. Una diputada d’aquella majoria del 52% que no va ser i que ara el seu govern vol esgotar. La lluita per la independència, per una societat socialment justa, feminista i compromesa amb el medi ambient són els reptes que motiven el meu treball en política cada dia i que, aquests sí que no, no m’esgoten en absolut.”

Abans de tocar aquest tema, l’article comenta l’anunci del president Pere Aragonès d’ascendir a vice-presidenta Laura Vilagrà i a vice-conseller d’Estratègia i comunicació Sergi Sabrià. “És evident que el ball de cadires no respon a cap necessitat governamental sinó a una estricta lògica de partit”, escriu Casol, que ho relaciona amb la designació d’Aragonès com a candidat d’ERC a les eleccions catalanes. És a partir d’aquesta notícia que ho lliga amb “el que he après aquests darrers dies”, perquè diu que també respon a “interessos partidistes”.

“Em queixava abans que les institucions es posin al servei dels partits polítics, però també cal reconèixer que a vegades els partits polítics necessiten engreixar les seves maquinàries internes per no esgotar la paciència dels seus soferts electors”, acaba l’article.

La desocupació va créixer entre l’octubre i el desembre del 2023 a Catalunya, les Illes i el País Valencià, segons l’enquesta de població activa que ha publicat l’Institut d’Estatística espanyol (INE). On més ha crescut la desocupació és a les Illes, amb 33.600 desocupats més, un augment del 82,15% en comparació amb el trimestre anterior. Amb aquest creixement, la xifra de desocupació de les Illes és de l’11,38%, 581.100 en total. Aquesta xifra de desocupats és la més alta en un quart trimestre d’ençà del 2021.

A banda de les xifres de desocupació, hi ha 94.400 contractes laborals menys, una baixada del 13,9% dels treballadors. De tota manera, la xifra de treballadors és de 581.100 persones, la més alta en un quart trimestre d’ençà que hi ha registres.

Al País Valencià, la desocupació ha crescut d’un 7,38% en comparació amb el trimestre anterior, que són 22.900 desocupats més i que deixen la xifra total en 333.100. Amb aquesta pujada, la taxa de desocupació al País Valencià és del 12,65%. En aquest cas, la xifra de desocupació és la més baixa en un quart trimestre d’ençà del 2007. D’ençà del començament de la sèrie de l’INE, la majoria de vegades ha baixat la desocupació en el quart trimestre (tretze vegades), i ha pujat nou vegades.

Tanmateix, els darrers tres mesos de l’any es van trencar 20.600 contractes laborals, amb un total de 2.300.700 treballadors, la xifra d’ocupació més alta en un quart trimestre des que hi ha registres.

I a Catalunya la desocupació ha crescut de 20.900 persones durant el quart trimestre del 2023, un augment del 6,04%. La taxa de desocupació ha arribat al 8,97%, per sobre del 8,5% amb què es va acabar el tercer trimestre. Amb aquest augment, la xifra total de desocupats va arribar a 366.300 persones.

El nombre de treballadors va arribar a les 3.720.000 persones, un augment del 0,2% en termes intertrimestrals i del 5,62% si es compara amb el mateix període del 2022, amb 197.600 treballadors més que un any enrere.