Vilaweb.cat

Clara Queraltó guanya el novè premi Llibres Anagrama amb una novel·la sobre el desig

Aquest migdia s’ha anunciat el novè premi Llibres Anagrama de novel·la, que ha guanyat Clara Queraltó pel llibre Com el so d’un batec en un micròfon. Queraltó ha explicat en conferència de premsa: “Volia parlar del desig, de la part apresa i de la part irracional que també té el desig. Com viu el desig una noia de divuit anys i com el viu un jove a punt de fer-ne quaranta. I volia investigar sobre com ens relacionem amb el desig que no volem desitjar.” El premi té una dotació de 12.000 euros. Enguany s’han presentat 106 originals. La novel·la arribarà a les llibreries abans de Sant Jordi, a final de març o primers d’abril.

Una recerca sobre el desig

La història passa en un poble, que Queraltó diu que és inventat, un estiu, en una època recent. La Gabriela té divuit anys i en Quim, que és tècnic de so, trenta-nou. La relació que s’estableix entre ells aquell estiu és narrada en dos monòlegs. El primer és el d’ella, per mitjà del diari que escriu del juny al novembre, i explica com viu aquesta història de seducció, i és un relat molt de present, ple d’accions, de prendre la iniciativa. Després Queraltó narra la història segons el punt de vista d’ell, que fa un relat a la inversa, del novembre al juny, molt més introspectiu.

El jurat del premi Llibres Anagrama és format per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies, Jordi Puntí i les editores Isabel Obiols i Silvia Sesé. Precisament, tant Mita Casacuberta com Sergi Pàmies, presents a la conferència de premsa, han destacat que com a lectors han viscut la novel·la com una història d’amor. A Clara Queraltó això l’ha sobtada, perquè no l’havia escrit en aquest sentit, però li ha semblat molt interessat. De fet, ha explicat que no ha volgut jutjar els personatges, que el lector no trobarà una lliçó moral i permet que cada lector decideixi de què tracta.

Allò que els membres del jurat han destacat de la novel·la és com s’afronta aquesta mena de relació (amb tanta diferència d’edat) per part d’una jove que és d’aquesta generació actual. De com els feminismes han anat conformant una visió i una posició de la dona diferent en aquesta mena de relacions (a diferència de fa trenta i quaranta anys), de prendre la iniciativa, de la relació de poder que s’estableix… En aquest sentit, per Mita Casacuberta la novel·la desmitifica l’amor. I Sergi Pàmies n’ha destacat la construcció de la psicologia masculina.

Del Grup 62 a Anagrama

Clara Queraltó (1988) és professora de llengua i literatura catalanes. Com el so d’un batec en un micròfon no és el primer llibre que publica ni el primer premi que guanya: ha publicat El que pensen els altres, premi Mercè Rodoreda de contes i narracions (Proa, 2017), relats a les antologies Barcelona suites i Nits d’estiu (Univers, 2019 i 2020), la novel·la Et diré R. (Empúries, 2021) i la novel·la infantil Xiular en cas d’emergència (Bindi Books, 2023). També col·labora a RAC 1 i El Nacional. Queraltó és una cara coneguda a la televisió, perquè ha estat a l’equip d’Àngel Llàcer com a jurat en els programes El llop i La puntual.

Fins ara Queraltó era considerada una autora del Grup 62, fins al punt que és jurat del premi Proa de novel·la. Per això li hem demanat per la motivació a l’hora de presentar-se al premi Llibres Anagrama. Més enllà de tenir el segell de referent en la seva formació com a lectora i escriptora, ha dit que amb el premi volia arribar al màxim de lectors possible.

Els tretze dirigents catalans sancionats per Podem deixen el partit i militaran solament als comuns

Els tretze dirigents de Podem Catalunya sancionats pel partit per haver defensat la unitat amb Sumar al juny, quan es debatia sobre si Podem s’afegiria al projecte encapçalat per Yolanda Díaz o no, han abandonat la formació morada i han decidit militar només als comuns.

Fonts dels comuns han explicat a Europa Press que aquests tretze ex-dirigents de Podem exercien la doble militància, però han decidit d’abandonar la formació, que els ha sancionat, arran de la decisió de prohibir la doble militància.

Conchi Abellán i María Pozuelo, candidates a les primàries per dirigir Podem Catalunya

La Comissió de Garanties a escala de l’estat espanyol de Podem va resoldre el 29 de desembre l’expedient contra aquests tretze dirigents i va acordar nou mesos de suspensió de militància i quatre anys sense poder optar a càrrecs públics o orgànics del partit. Els tretze ex-membres són el portaveu de Podem i ex-diputat dels comuns al parlament, Lucas Ferro; la diputada dels comuns al parlament Yolanda López; i els membres de l’executiva i la direcció Marcos Galante, Laura Alzamora, Raquel Vernedas, Sarai Martínez, Loren Rider, Xavier Navarro, Ramon Espejo, Marta Gómez, David PetitRosa Trenado i Gerard Bargalló.

A més, cent vint-i-dos militants de Podem, entre els quals hi ha aquests tretze, han signat un manifest en què anuncien que es donen de baixa del partit i estan en contra de la sanció “arbitrària i desmesurada”.

La Generalitat demana diligència al govern espanyol amb el català a la UE

La Generalitat culpa el govern espanyol de l’ajornament del debat sobre el català a la Unió Europea. En una atenció als mitjans per una reunió sobre el compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha lamentat que Bèlgica, estat que ostenta la presidència rotatòria del Consell de la UE, hagi descartat d’abordar l’oficialitat del català en la pròxima reunió del Consell d’Afers Generals. Ara bé, Vila ha apuntat al govern espanyol i no al belga com a responsable de l’estancament d’aquesta carpeta perquè, tal com denuncia, la feina de preparació tècnica correspon a Madrid.

“S’han de posar encara més les piles”, ha dit, i ha demanat que l’executiu espanyol s’espavili a treballar per presentar tots els informes que els altres governs demanen i a intensificar converses amb les capitals europees.

Preguntat per aquesta qüestió, Gerard René de Groot, un dels experts del comitè d’Experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries que aquest avui s’ha reunit amb l’executiu català, ha dit a títol personal que l’oficialitat del català a la UE enfortiria la presència de la llengua. Tanmateix, ha plantejat dubtes pel seu cost econòmic: “Qui ho pagarà? Això pot ser un problema”. El govern espanyol s’ha compromès a assumir el cost de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec.

Debat ajornat

L’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea no es debatrà durant el pròxim Consell d’Afers Generals, previst per al 29 de gener, i es tractarà només a escala tècnica. Segons que van indicar fonts de la presidència belga, encara esperen una proposta alternativa sobre l’oficialitat que sigui “compatible amb els tractats”. En aquest sentit, demana que la proposta espanyola vagi acompanyada d’una anàlisi d’impacte administratiu, jurídic i financer, que diuen que “encara trigarà temps a publicar-se”.

Des que Espanya va assumir la presidència del Consell, el govern espanyol va incloure la qüestió del català en quatre debats durant el semestre europeu. Malgrat els avenços que se’n van fer —Albares va presentar una proposta adaptada i la Comissió Europea va presentar un informe preliminar sobre costos—, cap dels debats entre els 27 va concloure amb una votació final.

Espanya va remarcar en l’últim Consell d’Afers Generals la voluntat de Bèlgica per continuar impulsant la mesura. En una conferència de premsa, el secretari d’estat per a la Unió Europea del govern espanyol, Pascual Navarro, es va mostrar confiat que els treballs avançarien “ràpidament” per trobar una solució “jurídicament acceptable” i que arribés al més aviat possible.

Pendents de nous informes

Perquè l’oficialitat del català tiri endavant, les delegacions de la Unió Europea parlen de l’elaboració de dos informes, els dos encara en procés d’elaboració. Per una banda, el dels serveis jurídics del Consell, que ha d’avaluar si la modificació que es proposa s’ajusta al dret de la UE.

L’altra fa referència a la Comissió Europea, que ha d’estudiar l’impacte de funcionament. Si bé l’executiu comunitari va presentar un document preliminar el desembre passat —xifrava en 132 milions d’euros anuals el cost de fer oficials el català, el basc i el gallec—, fonts del departament d’Acció Exterior remarquen que no és l’informe definitiu. De fet, la Comissió va indicar que l’estimació es va fer a partir dels càlculs que es van dur a terme l’any 2015 pel gaèlic i que caldria tenir en compte altres factors per ser més acurada.

“Ho considerem una primera valoració, perquè molts estats han demanat més sobre l’impacte general, més enllà dels costos”, indiquen des d’Exteriors.

Ibèria proposa de crear una nova filial per a gestionar el servei de terra i desprendre’s de 1.727 treballadors

Ibèria ha proposat de crear una nova filial 100% participada per la seva matriu, el grup IAG, per gestionar el servei de terra i traspassar-hi tota la plantilla de la Direcció de Serveis Aeroportuaris, que mantindria els drets laborals sense cap canvi. Amb tot, la nova companyia impulsaria després un pla de viabilitat que implicaria la sortida de 1.727 treballadors, entre baixes incentivades i pre-jubilacions, fins el 2026. Segons la companyia, és una “oportunitat per forjar un futur sòlid i convertir-se en un dels referents del handling internacional”, després del sotrac de perdre vuit aeroports en el concurs d’Aena, entre els quals, el de Barcelona.

Sánchez diu que les informacions de l’operació Catalunya justifiquen les comissions d’investigació

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha dit que les informacions sobre l’operació Catalunya que assenyalen directament el seu antecessor, Mariano Rajoy, mostraven l’ús partidista que el PP va fer de les “palanques de l’estat”. “D’ençà que nosaltres vam arribar al govern d’Espanya no es fan servir aquestes palanques per res més enllà de garantir la seguretat dels ciutadans, però no per interessos partidistes com clarament es demostra en aquestes informacions”, ha dit en una entrevista a RNE.

A parer seu, aquesta mena de situacions confirmen la necessitat de fer comissions d’investigació al congrés espanyol: “Usar mecanismes de l’estat tan importants per perseguir adversaris polítics té pocs exemples en unes altres democràcies consolidades.” Ha afegit que hi havia una responsabilitat clara, si més no política, sobre aquestes males pràctiques, que diu que són un dels capítols més lamentables de la història democràtica espanyola.

Albares demana als ambaixadors espanyols que s’esforcin per aconseguir l’oficialitat del català a la UE

El ministre d’Afers Estrangers del govern espanyol, José Manuel Albares, ha demanat als seus ambaixadors que s’esforcin per aconseguir l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea. En una entrevista a El Periódico, Albares diu que obtenir el reconeixement europeu és una prioritat del seu ministeri. També explica que ha demanat que es promogui a l’estranger la literatura, el teatre i les expressions de tota mena en català, èuscar i gallec, a més de l’espanyol. “Els he demanat que ho facin amb orgull, perquè és interès nacional espanyol”, diu.

Les paraules d’Albares arriben després d’haver-se publicat la setmana passada que la presidència belga del Consell de la Unió Europea no té previst de posar a l’agenda del pròxim Consell d’Afers Generals l’oficialitat del català.

Ara per ara, es continuen elaborant els estudis i informes tècnics per avaluar els costs i les implicacions de permetre que totes tres llengües entrin en el règim lingüístic oficial de la UE.

Escortes policíacs lliuraven a Rajoy sobres amb informació de l’operació Catalunya

El govern de Mariano Rajoy va espiar i va orquestrar una guerra bruta contra els partits independentistes entre el 2012 i el 2016, pel cap baix. Segons noves informacions publicades per Eldiario.es i La Vanguardia, l’ex-ministre Jorge Fernández Díaz centralitzava tota la informació que recopilaven diferents unitats policíaques i, posteriorment, la filtrava i la feia arribar a Rajoy a la Moncloa per mitjà d’un escorta amb un sobre blanc, tancat i sense cap referència (ni remitent ni destinatari).

Sánchez diu que les informacions de l’operació Catalunya justifiquen les comissions d’investigació

Aquestes revelacions posen Rajoy al centre de l’operació Catalunya, tot i que sempre ho ha negat i no és investigat en cap causa judicial. De fet, Fernández Díaz és investigat per l’Audiència espanyola, però no pas per la guerra bruta contra l’independentisme. L’ex-dirigent del PP és amenaçat amb presó per l’anomenada operació Kitchen, és a dir, la trama d’espionatge dins el seu partit per a desacreditar l’ex-tresorer Luis Bárcenas.

Segons Eldiario.es i La Vanguardia, la guerra bruta contra l’independentisme va començar després de la Diada multitudinària del 2012. Amb els carrers plens a Barcelona, Fernández Díaz va decidir de moure els fils per activar diferents estaments policíacs perquè cerquessin draps dels principals dirigents independentistes, tot i que també hi van participar més ministeris, com ara el d’Hisenda.

Però els informes, en què va participar l’ex-comissari José Manuel Villarejo, eren un compendi d’informacions falses i rumorologia, que no tenien cap mena de segell o signatura. Posteriorment, els documents eren filtrats a la premsa –tal com va passar amb els comptes falsos d’Artur Mas i Xavier Trias– per difamar les files independentistes.

De fet, en una de les notes policíaques sobre la branca andorrana de l’operació, es deixa constància que es va coaccionar la BPA perquè lliurés informació sobre els suposats comptes de la família Pujol, si no volia perdre la llicència per operar a l’estat espanyol. La investigació judicial a Andorra és l’única que fins ara ha assenyalat directament Mariano Rajoy.

L’estructura de l’operació

Rajoy era al capdamunt de l’operació, però Fernández Díaz era qui feia les funcions executives amb la complicitat dels principals caps de la policia, com ara el director adjunt operatiu d’aleshores, Eugenio Pino, que era el seu interlocutor directe. A Catalunya, més enllà de la policia, també hi actuava director de l’Oficina Antifrau d’aleshores, Daniel de Alfonso, que també recopilava informació contra l’independentisme.

Així mateix, segons la investigació periodística, Fernández Díaz va encarregar al seu cap de gabinet, Francisco Martínez, fer d’enllaç amb l’ex-comissari José Manuel Villarejo perquè també participés en les investigacions prospectives contra l’independentisme. És en aquest moment que Martínez va ordenar que qualsevol dada important es lliurés per escrit. Aquesta va ser la via d’entrada de Villarejo amb la cúpula de la policia i el ministeri.

Les portades del dilluns 15 de gener de 2024

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

‘In memoriam’ Ventura Pons

L’article d’aquesta setmana havia de prendre un rumb molt diferent, però la notícia de la mort de Ventura Pons dilluns passat n’ha alterat la urgència. La vida ja ho té, que una fatalitat ens obligui a canviar de plans. Dic fatalitat i no pas imprevist, perquè la mort és la cosa més previsible de totes. Passa que vivim sense pensar-hi, o pensant-hi com en una eventualitat sempre postergada; però el fet és que morim sense cessar, i quan deixem de morir és quan som morts. Ventura Pons havia superat un parell d’assetjaments de la gran dama. A Mèxic va rebre un tret que no el cercava a ell però li deixà un record a l’esquena. Més endavant, una caiguda de la bicicleta li causà una forta contusió amb vessament cerebral.

Amb en Ventura teníem una amistat sincera. Alguns dels subscriptors que van assistir a l’acte de VilaWeb al CCCB el 9 de gener de l’any passat potser recorden que hi vaig arribar amb ell. Veníem de la cafeteria que hi ha al carrer d’Elisabets cantonada plaça dels Àngels, on havíem quedat per parlar abans de l’acte. I és que solíem trobar-nos durant les meves visites a Barcelona. La seva generositat era notòria. Quan va fer setanta anys em va convidar, amb la família, a la festa d’aniversari a Cadaqués, hostatjant-nos durant tres nits en un apartament de la vila. Entre els convidats hi havia força personatges de la vida pública catalana. Hi recordo artistes com ara Pau Riba i Albert Serra, i amb ells un grapat de cares conegudes del procés d’independència: la periodista Patrícia Gabancho, el jutge Santiago Vidal, Pilar Rahola i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, que aleshores jugava la carta independentista.

D’ençà que ens coneixíem, en Ventura m’enviava còpies dels films que estrenava. Alguns els he fet servir a les classes, sobretot el que fou i roman el documentari icònic de la transició: Ocaña, retrat intermitent. Aquest film, que vaig veure per primera vegada a la Filmoteca de Catalunya poc després d’estrenar-se, no deixa mai indiferents els estudiants. L’agost del 2014 vaig presentar Forasters al festival de cinema d’estiu patrocinat per Stanford Global Studies. I abans, l’octubre del 2012, el professor Andrés Lema-Hincapié, de la Universitat de Colorado a Denver, havia organitzat la conferència “Ventura Pons: The Unconventional Gaze of Catalan Cinema”, per a la qual m’encomanà la conferència plenària, que vaig dedicar al tema de l’herència cultural i la circularitat del temps a Amic/Amat i Forasters. Ventura era a primera fila, engrescat amb l’anàlisi i feliç amb un esdeveniment universitari internacional dedicat a la seva cinematografia. L’any 2015 l’editorial Vervuert va publicar un llibre amb una selecció dels treballs presentats a la conferència, obra de referència per als afectes al cinema d’en Ventura Pons.

Ell fou el responsable (o el culpable) de les meves úniques visites a un plató de televisió i una emissora de ràdio. Mai no he estat afeccionat a aparèixer als mitjans i ja havia declinat alguna invitació en aquest sentit, quan en Ventura em va demanar d’anar amb ell i Santiago Fouz-Hernández, professor de cinema de la universitat de Durham al Regne Unit, als estudis de Sant Joan Despí arran de la publicació del llibre esmentat. Per cert que, a la sortida, vam topar amb Vicent Partal, que jo no coneixia i encara trigaria uns quants anys a conèixer personalment. El diumenge següent em trucà d’hora i em demanà d’anar a Catalunya Ràdio, al programa de Sílvia Cóppulo, amb qui ho acabava de concertar. Hi vaig anar, però aquell dia la presentadora tenia altra feina que parlar de Ventura Pons i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i que Califòrnia rau als Estats Units, o potser simplement per l’homonímia entre la radiofonista i la poeta americana, la senyora Cóppulo sols s’interessà per què pensava jo de Sylvia Plath.

Ventura tenia una gran autoexigència, base d’una autoestima també considerable. Quan el vaig convidar a Stanford per impartir un seminari de deu setmanes sobre el seu cinema, li va fer il·lusió, però havent fet compte del temps que li requeria preparar el curs, va calcular que la interrupció dels seus projectes cinematogràfics seria massa llarga i considerà que el seu equip de rodatge no s’ho podia permetre. Al final de la nota de renúncia deia: “Deu setmanes amb tu haurien sigut something to remember…”, frase del tot reversible.

Enllà de les converses compartides i dels correus que conservo a la safata com una presència virtual, allò que mai no podré oblidar és la darrera trobada, la tarda del 9 de desembre del 2023. Perquè en entrar a la cafeteria de la cantonada del carrer d’Elisabets vaig veure un Ventura molt canviat. L’optimisme havia desaparegut i la tristesa aureolava una feblesa que no era sols física sinó també espiritual. M’explicà que el seu germà, d’acord amb el seu propi advocat, l’havia incapacitat financerament. Es queixà amargament de no poder enllestir el film que tenia a mig fer per falta de mitjans. Tampoc no podia viatjar a Berlín per assistir a un acte d’homenatge al seu cinema. Seria una imprudència imperdonable per part meva afirmar res; em limito a fer de testimoni de la seva queixa. Segons que em va dir, el jutge havia disposat que el germà li fes lliurament de cinquanta euros diaris, “però no me’ls dóna.” Vaig sentir tristor en pagar un trist cafè a l’amic que més d’una vegada havia pagat el sopar en algun restaurant de moda.

En aquell moment hauria volgut escriure un article denunciant que el cineasta més compromès amb Catalunya no podia acabar una pel·lícula per manca de recursos i vivia amb un passament de misèria. Però l’escàndol era massa íntim i els drames de família, que ell tan bé havia explorat en el seu cinema, molt difícils d’apedaçar. En Ventura es feia molt amb la seva germana Dolors i vaig pensar que ella ja devia haver fet tant com havia pogut per amorosir la situació.

Si algú ha pecat de negligència, o d’indiferència si més no, han estat les institucions, que ara correran a homenatjar el director que ha representat Catalunya als festivals de cinema de tot el món sense abdicar la llengua amb la falsa esperança d’arribar a més gent. El cinema d’en Ventura defineix una època que potser ja no és la dels més joves, una època en què es van trencar molts tabús, i en què ell va recollir-ne els fragments sense ira ni despit, ans amb humor i ironia, que és senyal d’intel·ligència i d’humanitat.

Som molts, a diferents continents, que trobarem a faltar la teva empenta creadora i la teva mirada crítica però càlida damunt una cultura d’una feblesa extrema, potser fins tocada de mort, però que de tant en tant fa el cor fort i, amb un manyoc d’energia i de vitalitat encarnades en una persona singular, treu Catalunya a passejar pel món.

Triquell: “Vaig ser objecte d’un experiment social amb l’objectiu de tenir audiència”

Cesc Fuentes i Triquell (Sant Quirze del Vallès, 2000) ha acabat un any intens en què va debutar amb el disc Entre fluids, que li va valdre el premi Enderrock a millor disc revelació i que l’ha portat a fer una ronda de quaranta concerts per tot Catalunya. Les cançons “Jugular”, “CBD i espardenyes”, “NPC” i “Road Trip” han sonat a les emissores principals del país i, ben aviat, la crítica l’ha col·locat com un dels artistes més transgressors de l’escena musical actual. En definitiva, Triquell ha tancat un 2023 que, tal com reconeix, encara no ha tingut temps de pair. Així i tot, no abaixa el ritme. Del 17 al 20 de gener serà a l’Ideal de Barcelona per presentar el seu nou EP, FOMO, compost per sis cançons coproduïdes en col·laboració amb Andy Wheels, Wise Mike, Vernat i Scotty DK al so, a Èlia Lorente i Adela Montolí a l’univers visual i Jordi Turú al gràfic.

A FOMO, que són les sigles en anglès de fear of missing out (en català, “por de perdre’s alguna cosa”), Triquell s’endinsa en la gran por de la generació Z, alimentada per les xarxes socials, que mostren vides utòpiques i inaccessibles. Però, a part de les seves pors, l’artista santquirzenc també parla sense pèls a la llengua sobre com ha hagut de gestionar l’èxit amb tan poc temps i sobre què va significar participar en un programa com Eufòria, ara que ho pot veure amb perspectiva.

De fora sembla que professionalment us va molt bé, però l’EP que presenteu és bastant fosc. De portes endins, no tot és tan meravellós com sembla?
—Tinc molts alts i baixos, personals i emocionals. Però intento que, com a mínim, puguin sortir-ne cançons. Que tot sumi: no només el projecte, sinó també la persona. Procuro recollir experiències i anar-les posant a la motxilla, tot i que a vegades també he de transitar per espais que emocionalment no són tan còmodes ni tan domesticables.

A la vostra vida, Triquell ocupa més espai que Cesc Fuentes?
—No. Ara, no. Hi va haver una època en què no tenia clar on ubicar cada cosa ni en quins moments tocava ser qui. Però cada cop cedeixo més espai a la persona, que per mi és el més important, perquè és el que permet que, després, pugui viure del personatge. Amb aquest EP precisament parlo més de la idea i de l’obra que no pas del personatge.

Amb aquest EP –però també al disc Entre fluids– la crítica i els mitjans us defineixen com un artista “contemporani”, “transgressor”, que opta per coses diferents, etc. Vós, com us definiu, com a artista?
—Em costa molt definir-me, ubicar-me i abanderar-me perquè sento que sóc en un procés de canvi i aprenentatge constant. Tot allò de què m’intenti abanderar o definir potser a la llarga és una cosa de què em puc penedir. M’agrada molt observar, alimentar el pensament crític, consumir sèries, pel·lícules i llibres… i també m’agrada parlar amb la gent de manera oberta.

Després d’haver-vos posat aquestes etiquetes, us fa por de caure en la música mainstream? Proveu d’allunyar-vos-en?
—És que no saps mai què pot arribar a esdevenir mainstream. I, és clar, és molt difícil voler-se’n allunyar quan és una cosa que es genera tota sola. Evidentment, pots decidir d’afegir-te a l’onada o provar de generar-ne una de pròpia encara que sigui més petita, que és el que intento fer. Però també he de tenir clar que hi ha d’haver una certa rendibilitat del projecte i una part d’agraïment a la gent que hi dóna suport, que és a qui em dec. Per això provo d’anar sempre als concerts amb la millor veu, la millor consciència, la millor emoció i preparar el millor concert per a la gent que vindrà. És a dir: hi ha una part servicial que, alhora, evito que hi sigui en el procés creatiu, perquè això voldria dir que manipulo l’obra perquè tant sí com no sigui un producte que vengui.

L’EP que presenteu es titula FOMO, la por de perdre’s les coses. Diríeu que és la gran por de la generació Z? Per què?
—Sí, absolutament. I jo l’he patida. Crec que neix d’espais com les xarxes socials i de prendre consciència de la vida dels altres. Neix de voler ser en espais que no són físics, dels models de conducta, d’ídols i d’influenciadors que donen a aquestes noves generacions un excés de contingut i d’informació i, per tant, una desconnexió total i absoluta d’un treball intern i de la consciència d’allò que tens més a prop.

I, en la música, també l’heu viscuda, aquesta por? Haver de produir contingut constantment, anar a esdeveniments a promocionar-vos… En definitiva, ser a tot arreu per a no perdre-us res.
—Faig els equilibris que puc. Només vaig a llocs on em conviden si estic bé físicament o si no tinc una altra prioritat. Per a algú que viu de contactes socials, de comunicar, de transmetre o d’escriure, per exemple, és una gran càrrega anar a aquests espais per donar a conèixer allò que fa i, alhora, és important ser-hi. Però s’han de respectar els espais personals i íntims. A vegades et sents qüestionat perquè hi ha qui et diu: “Per què vols privacitat i, a la vegada, una carrera que se’t reconegui?”

I com ho gestioneu, tot plegat?
—Hi ha moments que et mires al mirall i no et reconeixes; n’hi ha uns altres que, de cop, t’adones que fa set dies que fas coses que no et venien de gust; moments que t’agafa ansietat perquè fa tres hores que ets a casa sense fer res i sents que perds el temps… Intento de reconnectar amb allò que em fa ser jo mateix. No oblidar d’on venim i qui ens envolta. Requereix molta reflexió, treball personal, diàleg amb un mateix, silenci… i la no-productivitat.

Una de les cançons de l’EP és “Una mentida em salva”, en què dieu: “Prefereixo perdre el pa si una mentida em salva.” Sou dels qui, segons en quina ocasió, preferiria no saber la veritat?
—No. Qui t’estima procurarà dir-te sempre la veritat. No la veritat absoluta, sinó la seva veritat. Amb aquesta frase el que vull dir és que, si jo visqués d’una mentida o que si vengués una cosa que no forma part dels meus principis, preferiria que la vida em fotés una hòstia i em fes canviar de camí. He vist molta mentida i veig molta gent que en viu. Gent que maquilla i mercantilitza la mentida.

A la indústria musical o en general?
—En general.

A “Treu-me” demaneu que us treguin de la pantalla i també de qui la propaga. Com us ho feu per evadir-vos de les pantalles tenint en compte que, en part, la vostra feina en depèn?
—Aquesta és la gran paradoxa de l’EP: les meves pors també són un gran motor del meu procés creatiu. Es dóna per fet que l’artista ha de renunciar i mercantilitzar la seva privacitat, ha de ser omnipresent, ha de crear a un ritme frenètic si vol viure de la seva obra, etc. Jo en sóc víctima i entro en una gran contradicció. No vull que tingui projecció la meva vida sinó la meva obra.

A “Fums”: “Volia surfejar la meva pròpia wave i ara visc en un tsunami.” Què és el que us ha sobrepassat tant?
—Viure en un tsunami és viure hiperestimulat. També neix del somni que normalment té algú quan és a la fase embrionària d’un projecte: voler que el projecte creixi més i puguis implicar-t’hi més. Sempre sents que creixeràs proporcionalment al creixement del projecte: “Com més bé estigui jo, més bé estarà el projecte.” I no sempre és així. A vegades, com més creix el projecte, més responsabilitat implica, més por tens de perdre’l. En definitiva, moltes més coses s’accentuen, tant negatives com positives. Quan vaig escriure aquesta cançó estava totalment sobrepassat per les circumstàncies. És una cosa intermitent: ve i marxa sense que puguis controlar-ho. I com que no pots controlar-ho, t’enfonses.

“No puc ser de plàstic, Barbie. No puc ser fantàstic, fancy” canteu a “Plàstic”. La pressió estètica també arriba als homes?
—Sí. Sento la pressió estètica i és un debat llarguíssim. Per què és tan canònica la bellesa i per què s’exerceix aquesta pressió d’haver de complir amb uns cànons de bellesa? Per ser músic també s’exigeix un codi estètic.

I més ara, que la imatge és una acció més de màrqueting del projecte.
—Per això, tot i que em costa, sempre intento vestir-me com em vestiria normalment. La moda és un art i, ben tractada, és brutal. Però, en el meu cas, penso que com més transparent sigui la meva forma física, millor. De fet, crec que és un error pensar que només per la cuirassa o pel teu codi estètic ja tens un valor.

Presentareu FOMO del 17 al 20 de gener a l’Ideal de Barcelona. Per què a aquest lloc?
—Per casualitats de la vida vaig conèixer en Jordi Sellas, que és qui ho porta, i vaig fer el doblatge de l’exposició de Tutankamon. Un dia, parlant, li vaig comentar que em faria molta il·lusió que a l’espai de concert no recaigués tota la importància visual en la persona sinó també en l’entorn. Ara, els concerts són pensats amb una mirada lineal cap a l’artista i que, com més a prop siguis de l’escenari, més bé ho sentiràs. I jo no volia això. En aquesta sala de l’Ideal es genera un espai general i una narrativa visual que fa que sigui una experiència immersiva. Miris on miris i siguis on siguis estàs connectat al concert. Pots renunciar a mirar el paio que canta per mirar les projeccions, per exemple. I això em sembla interessant perquè és una concepció diferent d’allò que entenem per concert. I també perquè m’agrada renunciar a l’ego.

Ara que ja fa uns quants anys que sou dins la indústria, quin diríeu que és el vostre lloc? Què sentiu que s’espera de vós?
—No ho tinc clar. El meu lloc és el lloc que ocupi la meva proposta musical. Tinc ganes de transgredir i trencar concepcions pre-definides d’allò que és l’experiència musical. També m’agradaria que el meu lloc fos de col·lectivitzar i fer un gremi a través de la música. El meu lloc serà on em vulguin posar. La indústria t’ubica a tu, i jo intentaré conviure-hi i entendre-la amb el rol que em toqui.

Tot i que durant molts anys vau fer música en anglès, quan us heu professionalitzat, ho heu fet en català. Heu fet el procés a la inversa.
—Sí, i no va ser gens premeditat. Va ser per inèrcia. Fa anys vaig tenir la gran sort de poder viatjar molt i em comunicava molt en anglès. La meva forma d’expressió era en anglès perquè és molt més monosil·làbic, les paraules són més curtes, etc. El català és més complex i, per tant, per mi, és un repte més gran.

Ara que faran Eufòria 3, m’agradaria parlar sobre la poca repercussió que han tingut els concursants d’Eufòria 2. Per què creieu que ha passat? És un programa que ha de deixar més espai entre temporades per donar projecció als concursants?
—Això passa perquè es ven una utopia i es posiciona les persones en un lloc gens natural. De sobte corones gent a dalt de tot i li dónes uns recursos, un espai i una sensació de poder i d’influència social que és només momentània. I això té efectes que personalment acaben afectant molt.

El circuit català és massa petit per a absorbir tants talents nous?
—Sí. No sé si hi ha tant de mercat per a tanta gent ni tampoc si la tele és a un nivell tan mediàtic per a promocionar setze carreres musicals. I, tot plegat, forma part d’un barem en què hi ha uns supervivents i uns damnificats. És un format ambiciós, i prorrogar-lo significa prorrogar l’ambició. I això no és gaire ètic.

N’esteu ressentit?
—Sempre ho dic: em vaig inscriure a Eufòria per donar projecció al meu projecte musical. I no vaig donar projecció al meu projecte sinó a un personatge i un repertori que no vaig crear jo sinó que em va venir donat. Vaig ser objecte d’un experiment social amb l’objectiu de tenir audiència televisiva.

I ara, vist amb perspectiva, com ho viviu?
—De tant en tant, si hi penso, m’afecta. Ara, també ho agraeixo. Sóc molt conscient per on he passat i a qui haig d’estar agraït. Però això no vol dir que no pugui ser crític amb el format. Si el programa es dediqués a orientar la carrera de setze artistes, potser seria útil, però, en canvi, és només una eina d’entreteniment. Encara ara vaig a teràpia per això. I per això també ara tinc projectes com FOMO, en què jo faig un pas enrere per fer un pas endavant amb l’obra. Que l’experiència no només sigui centrada en mi. No vull ser el centre de tot ni alimentar el narcisisme que, en el fons, em condemna.

Per acabar: el 2024 serà l’últim any de molts grups dels Països Catalans, com ara Smoking Souls, Xavi Sarrià, Da Souza, Zoo… És el moment perquè els que fins ara éreu “emergents” us consolideu. Com es presenta aquest canvi generacional?
—És que si a petita escala, aquí a Catalunya, ja sento que tinc una càrrega i pressió increïble, no em vull imaginar els grups que tenen projectes més grans i que fan rondes arreu. Entenc que hi ha un moment a la vida en què has de començar a viure-la.

Quines són les vostres prioritats, a banda de la música?
—Mira, tinc un projecte de vida que és anar-me reformant la casa del meu avi. Ara la mantinc, l’arreglo i hi faig vida. És un lloc que em dóna molta pau mental. I, sincerament, també vull viure d’allò que no són expectatives ni metes. Vull poder tenir un dia per a fer una marató de pel·lícules, si vull. Viatjar també és un dels meus somnis, i no ho he pogut fer tant com m’hauria agradat. Treballo d’ençà que tinc setze anys, compaginant feina, estudis i música i, ara, a vint-i-tres, sento que he trotat molt. Tant de bo arribi un dia en què pugui estar connectat amb coses que no solament siguin productives per al sistema.

Les eleccions als Estats Units comencen avui a Iowa, amb Trump com a gran favorit al caucus

The Washington Post · Dan Balz

Des Moines (Iowa). L’esperada marxa victoriosa de Donald Trump cap a ser nomenat candidat a les eleccions dels Estats Units pel Partit Republicà comença aquesta nit a Iowa, enmig de la neu i del fred. I tot indica que la batalla serà curta i que no hi haurà ni el drama ni la intriga d’anys anteriors.

Això no vol dir que els candidats no facin campanya, en fan, però gran part de la intensitat que hi havia –tot i l’avantatge enorme de l’ex-president als sondatges– se’n va anar en orris per una tempesta de neu divendres i una baixada enorme de la temperatura, que van obligar a cancel·lar molts actes.

Les previsions per a la nit del caucus indiquen que la sensació tèrmica pot arribar als 20 graus sota zero, i això lògicament fa qüestionar quanta gent es presentarà a les assemblees. Els sondatges finals mostren Trump molt per davant, i això vol dir que la batalla per la segona posició entre els republicans és la competició més destacada. Els demòcrates avui no votaran candidats presidencials a les assemblees.


Fotografia: Justin Lane.

El governador de Florida, Ron DeSantis, i Nikki Haley, l’ex-ambaixadora de les Nacions Unides i ex-governadora de Carolina del Sud, proven d’aconseguir la segona plaça en la cursa. Ser tercer seria un gran maldecap per a DeSantis, atès l’avantatge de Haley a les primàries de Nou Hampshire, que seran el 23 de gener. I a l’inrevés, un tercer lloc per a Haley aniria contra la idea que és l’únic candidat que pot competir contra Trump.

El fet que la batalla per la segona posició sigui tan destacada parla molt de l’estat del Partit Republicà en l’era de Trump. I aquesta és una altra raó per la qual aquest cap de setmana pre-caucus no ha estat normal. Potser hi haurà una sorpresa. Alguns candidats han sorprès al final de les campanyes a Iowa –Rick Santorum el 2012 és el cas clàssic–, però caldria un canvi històric, que ningú no preveu, perquè Haley o DeSantis amenacessin Trump.

No obstant això, després de molts mesos de sondatges i comentaris, Iowa oferirà els primers resultats basats en votants reals sobre quin és el sentiment republicà. Unes quantes mètriques definiran els resultats d’avui, començant pel rendiment de l’ex-president. Trump, que ha fet molta menys campanya a Iowa que els seus rivals, espera trencar el rècord del marge més gran de victòria d’un republicà als caucus i superar els dotze punts de Bob Dole sobre Pat Robertson el 1988. A més, Trump pot ser el primer republicà a guanyar una majoria absoluta de vots en un caucus amb més de dos candidats.

Haley no té gaires oportunitats a Iowa, però vol aconseguir la sorpresa a Nou Hampshire. Els sondatges mostren que allà s’acosta a Trump i deixa DeSantis més enrere. Trump, per la seva banda, vol ser el primer candidat republicà a guanyar tant a Iowa com a Nou Hampshire. I, si ho aconsegueix, sembla que el resultat de les eleccions dins el Partit Republicà serà clar, fins i tot en el cas que Haley i DeSantis continuessin competint en els altres estats.


La candidata presidencial republicana Nikki Haley parla amb periodistes dijous a Waukee, Iowa (fotografia: Melina Mara/The Washington Post).

Però això, ara, és el futur. El focus avui és sobre Iowa i sobre tres grans línies argumentals: la campanya de Trump pot atreure una gran afluència de nous electors al caucus i obtenir una gran victòria? Haley finalment pot superar DeSantis per la segona posició, i, si ho aconsegueix, pot acabar a prop de Trump? DeSantis, que s’ho juga tot a Iowa, pot demostrar que tots aquells que diuen que la seva campanya ha estat desastrosa s’equivoquen?

L’equip de Trump evita de respondre les preguntes sobre el seu rendiment, excepte per mostrar confiança que el seu marge de victòria serà més gran que el de Dole el 1988. Però no volen crear expectatives gaire altes sobre si la campanya acabarà de seguida.

Els problemes legals de Trump semblen haver fet créixer l’entusiasme per la seva candidatura entre els seus seguidors. Trump s’enfronta a quatre acusacions i noranta-un càrrecs legals, que inclouen dues acusacions d’haver conspirat per subvertir les eleccions del 2020. I ha parlat obertament de fer servir els poders de la presidència per perseguir els oponents. Ha dit que en un segon mandat posaria sobre la taula la venjança. Aquestes amenaces són precisament la qüestió central de la campanya per la reelecció del president Biden.

No és difícil de trobar republicans a Iowa que no volen Trump de candidat. Han anat a mítings de campanya de DeSantis i Haley. Haley va fer campanya dijous a Ankeny, un suburbi de Des Moines, i quan va demanar a l’audiència quanta gent la sentia per primera vegada: més de la meitat va alçar la mà, un indicador clar que potser atrau interès tardà de la gent d’Iowa, i vés a saber si el suport i tot.

Amb l’avanç als sondatges, Haley ha captivat la imaginació de molts republicans que s’oposen a Trump. Nancy Sorenson, una comptable jubilada d’Ankeny, va votar dues vegades per Trump, però va dir que aquesta vegada faria el caucus per Haley. Explica que l’han allunyada de Trump “la negativitat” i “el caos que l’envolta”. “Sembla que no sap quan parar”, diu.

John Brown, de Johnston (Iowa), és republicà, però ha estat contra Trump de fa temps. No va votar-lo ni el 2016 ni el 2020. La seva dona, Shelly, és demòcrata. Tots dos van dir que donarien suport a Haley al caucus, tot i que ella no pot votar.

“Els meus avantpassats van lluitar a la guerra de la independència, a la guerra civil, a la guerra de Corea”, diu John Brown. “I estic segur que els consternaria veure això que Trump vol fer amb la nostra democràcia.” Per la seva banda, Shelly Brown diu: “M’agradaria veure Trump derrotat i crec que Haley és qui ho pot fer.”

Als 1.657 caucus d’Iowa –assemblees obertes on es vota pel nomenament de cada partit– hi poden participar els registrats com a republicans.


El candidat presidencial republicà Ron DeSantis parla amb els mitjans després de saludar els voluntaris en una seu de campanya divendres a Des Moines (fotografia: Ricky Carioti/The Washington Post).

En un acte de DeSantis dijous a prop de Des Moines, Laura Hannam, una dentista, electora regular del caucus, va dir que encara no s’havia decidit per cap candidat. Valora si donar suport a l’empresari Vivek Ramaswamy, que és en quarta posició als sondatges, o a DeSantis, que va rebre el suport públic de la governadora d’Iowa, Kim Reynolds.

Hannam també s’ha apartat de Trump. “Pensava que ho havia fet bé [com a president]”, explica. “Però no em va agradar el que va fer el 6 de gener” –fent referència a l’assalt el 2021 al Capitoli per part dels seus seguidors.

La gran pregunta és si aquesta nit gaire gent com aquesta anirà a les assemblees –republicans que estan contra Trump i que el veuen com una amenaça per al país. Perquè seria l’única sorpresa possible.

Els assessors de Trump tenen al cap una victòria ràpida als quatre estats que voten primer –Iowa, avui; Nou Hampshire, el 23; Nevada i Carolina del Sud, més tard– per a reclamar el nomenament oficial del partit a principi de març. De moment, aquells que pensaven a començament del 2023 que Trump podria perdre el nomenament s’han passat aquests darrers dotze mesos fracassant a l’hora de mirar de demostrar-ho. Aquesta nit hi haurà la primera prova.

Com tenim la llengua, doctors?

Cada setmana ens arriben notícies de discriminacions per raons de llengua en centres sanitaris. Això és un drama sempre, però si aquestes situacions passen en un cafè o en un banc no és igual que si passen en un CAP o en un hospital, perquè un pacient malalt o ferit és molt més vulnerable que no pas un client d’un establiment. 

Carme Junyent: “Morir-se en català”

Però el cas és que hi ha un altre problema que afecta la llengua de la sanitat, i és l’empobriment del codi. Quants mots i expressions, o girs, referits al cos humà i a la salut no s’han anat arraconant aquests darrers decennis? En els registres informals, és clar. Pensem en denominacions tan simples com queixal corcat, que ja fa anys que en diem càries. O les feridures, que també han desaparegut, perquè tot són vessaments o ictus. O una afecció tan corrent com el fet d’estar enrogallat, que molts joves ja no saben què és, perquè els pares els han dit sempre que estan afònics

Recuperar tot aquest tresor és un esforç que paga la pena per a reforçar la parla col·loquial, segurament la part més malmesa de la nostra llengua.

Aquesta és la tasca a què s’ha dedicat, de fa molt de temps, el doctor Antoni Beltran (Matadepera, Vallès Occidental, 1955), que fa més de trenta anys que és metge d’atenció primària a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). 

A més de la feina de metge, Beltran ha aplegat i aplega el vocabulari popular referit a la salut. Fruit d’aquestes observacions, el 2018 va publicar el llibre Ensenya’m la llengua (editorial Gregal), que va tenir un succés notable, amb quatre edicions. I abans d’acabar el 2023 n’ha sortit una edició nova –ara a l’editorial Gavarres–, revisada i ampliada. Màrius Serra n’ha fet el pròleg i Josep M. Pous-Culí les il·lustracions.

És un llibre de més de quatre-centes pàgines que s’aprofita de cap a cap. La introducció ja és tota una declaració d’intencions. Fa anys, el doctor Beltran va començar a anotar en una llibreta mots i expressions que li deien els pacients o que sentia ací o allà, relacionats amb la salut, però no va decidir de convertir-ho en un llibre fins que no es va adonar que la llengua es deteriorava i s’empobria molt ràpidament: “Hi havia una gran distància lingüística, un veritable trencament generacional entre la parla dels avis i la dels seus nets”, diu. 

Beltran apel·la a la responsabilitat dels metges per a mantenir aquest tresor, com a mitjà d’aproximació als pacients: “Els metges, a part de diagnosticar –curar (si es pot)–, alleugerir i consolar, han de procurar no espantar els seus malalts amb paraules massa tècniques i enrevessades.” I encara va més enllà: “Hem d’entendre d’una vegada per totes que la llengua també forma part de la curació, és un element essencial de l’acte mèdic; el metge ha de saber percebre i copsar, a vegades intuir, què li vol dir el pacient; la llengua és precisió, intimitat, confiança.” I acaba anant al moll de l’os que justifica aquest llibre: “Durant l’última meitat del segle XX els metges –o bona part– han esbandit el nom popular de moltes malalties, ja no hi ha ‘espatllats’ i costen de trobar les ‘feridures’ i les ‘trencadures’.”

El cos i més

El gruix principal llibre és estructurat seguint les parts, les funcions i les activitats del cos, amb capítols dedicats al cor i la sang; a l’aparell respiratori; a l’aparell digestiu; al menjar i el beure; a la cara, la llengua i el parlar; al sistema muscular i esquelètic; als sentits; a la pell; als òrgans sexuals; i al cap i el cervell. 

El contingut no és ofert esquemàticament, com en un diccionari, sinó que l’autor introdueix els mots, expressions, frases fetes, etc. amb explicacions amenes, que s’alternen amb llistes de paraules i locucions comentades. Quan ens parla del cor, per exemple, hi trobem això: “Cobriment de cor, defalliment, desmai, pèrdua dels sentits… Quan els termes com síncope, lipotímia o episodi vagal encara no s’havien introduït en la parla quotidiana, l’expressió cobriment o cobriment de cor servia per definir una sèrie de situacions molt diverses que podien anar des d’un simple desmai fins a una angina de pit.” I tot seguit ens explica succintament què volen dir mots com ara esvair, coresforç, tropell, terrabastada, bategar, baticors, boca del cor … Aprofitant l’avinentesa, duu l’explicació més enllà de l’àmbit de l’anatomia i de la salut i ens parla, per exemple, de termes i expressions que tenen el cor al centre: corsecar, corglaçar, agafar cor, estar amb l’ai al cor… Tot contribueix a presentar la llengua popular com un immens tresor a preservar.

Això es veu especialment en capítols com ara el tercer, de l’aparell digestiu, que té apartats ben “sucosos”, titulats “De flatos, coragres, corrípies i desventrellaments”, “De recargolaments, espremors i toves” i “Ganses, llufes, bufes, pets i veixines”. Aquest darrer és un repertori infinit de termes mèdics i no mèdics que es refereixen a les ventositats: pet amb cua, llepet, canviar pets per merda, anar de pet, anar a petar, peti qui peti, anar pet, estar que peta, gos petaner, no aguantar-se els pets, fer un pet com un aglà, cosa dolenta fora del ventre… 

És molt remarcable, també en aquest àmbit de l’aparell digestiu, la precisió de la llengua popular quan s’han d’expressar les diverses maneres d’anar de ventre: anar com un rellotge, anar fluix de ventre, anar desfet, fer-s’ho a sobre, anar lligat, tenir treballs per a anar de ventre, anar amb sang, anar fluix de molles, tenir el ventre brut, anar de cambra, anar-se’n com raig de poal, perdre la clau del cul, desembotigar… fins al refrany tan conegut que fa Menja bé i caga fort i no tinguis por de la mort.

Per a entendre la vastitud d’aquesta obra, n’hi ha prou de fer una ullada a les pàgines dedicades a la pell (capítol 8). L’autor –com fa ara i adés per tot el llibre– hi destaca reflexions en què lliga llengua, medicina i història: “‘El més profund de l’home és a la pell’. La pell representa l’aparell més accessible del nostre cos, el que tenim més a l’abast. És normal que hagi donat peu a una gran quantitat de paraules, locucions i frases fetes. Entre d’altres, hi trobarem blaus, fits, llúpies, furóncols, nafres i vespers; i tot un seguit de mots d’una gran expressivitat i extraordinàriament gràfics: voltadits, panses, mules, mussols…” És una reflexió destacada i acolorida i precedida d’un reguitzell de termes comentats, com ara granissada, verinada, borradura, esborronar, esborrifar, borrissol, pèl moixí, pelussa…, al costat de frases fetes i refranys: no tenir pèls a la llengua, el pèl crida pèl, allà on hi ha pèl hi ha alegria

Ja podeu suposar que la vintena de pàgines dedicades als òrgans sexuals (capítol 9) són per a sucar-hi pa, perquè en aquest àmbit el llenguatge popular, col·loquial i vulgar és d’allò més abundós. No tan sols hi ha una munió d’alternatives genuïnes a castellanismes ben escampats, sinó també invencions enginyoses, com ara On tinguis la cassola no hi fiquis la titola, un refrany per a recomanar de no barrejar sexe i feina i que en pot suplir un altre (de castellà) massa difós. 

De la vida i de la mort

Els capítols 11, 12 i 13 no tracten estrictament del cos humà, sinó de temes col·laterals: els subjectes (maneres d’ésser); els remeis i tractaments; i el pas del temps, la salut i la mort. Acabar parlant de la mort és escaient en un llibre com aquest, atès que és el pa de cada dia dels metges i del personal sanitari en general. De maneres d’anomenar la mort, l’autor n’ha aplegades un gavadal: fer l’ànec, fer-s’hi la pell, quedar-s’hi, dinyar-la… Però també hi ha –i ja tornem a tenir la precisió– expressions que parlen de la mort indirectament, com ara criar malves (ser mort i enterrat), no cantar-se’n ni gall ni gallina (haver mort fa temps), malaguanyat (en referència a algú que s’ha mort prematurament), tant de bé li ha fet Déu (que es diu d’algú que patia molt i finalment s’ha mort)… I aquella dita, carregada de sorna, que fa Qui tingui pressa, que passi al davant.

Un llibre tan aprofitat com aquest havia d’acabar amb un recull de mots vells i nous (capítol 14). En aquest apartat, l’autor hi encabeix també tot de “deformacions i variants dialectals” que potser molts heu sentit o emprat, com ara indicció, llenga, pessigoles, tífols (tifus).

En definitiva, aquest llibre d’Antoni Beltran l’haurien de llegir metges i metgesses, infermeres i infermers, i auxiliars de clínica. Però també els pacients, que, al capdavall, tots hi podem sortir guanyant, com diu l’autor al final de la introducció: “El llenguatge popular pot ser capaç d’expressar-se, tot sovint, amb molta més precisió i riquesa de matisos que el llenguatge tècnic. Un vocabulari viu, senzill i aclaridor –clar i català– que gira al voltant de la salut i sobretot de la pèrdua d’aquesta salut, un vocabulari que ara es troba una mica pioc però que ens és absolutament necessari.”

La frivolitat de l’esquerra catalana amb les acusacions interessades de xenofòbia

Per desgràcia, la vida política catalana ja fa dècades que és marcada per la disputa de l’hegemonia institucional entre Esquerra Republicana i Convergència Democràtica i el PDECat, primer, i ara Junts. Quan el carrer els ha pressionats, els partits han fet veure que podien treballar plegats per aconseguir la independència. Però la pulsió partidista s’ha acabat imposant gairebé sempre; ara sens dubte.

La competència és bàsicament de relat –és a dir, de control dels mitjans i generació d’ideologia– i d’ocupació de càrrecs institucionals –per a engreixar el partit-empresa i fer-lo com més potent i poderós millor. D’acord amb això, la realitat es disfressa i es dibuixa com interessa a cada moment.

Avui, com que ja no és realista pensar que ERC tinga intenció de fer res per assolir la independència, i Junts i la CUP també són sota sospita, ERC ja no vol disputar l’hegemonia en el terreny de l’independentisme i intenta de traslladar la batalla a l’eix, tradicional i antic i més que desfasat, de confrontar això que en diuen dreta amb això que en diuen esquerra.

Dic desfasat no perquè la contraposició entre llibertat i justícia s’haja exhaurit o superat, sinó perquè ara mateix l’esquerra catalana té d’esquerra tant com jo tinc d’espanyol: una etiqueta més o menys oficial sense cap correspondència amb la realitat. I la prova més evident és que van tenir una revolució popular a les mans –l’any 2017– i no solament no van saber fer res per guanyar, sinó que se’n van allunyar immediatament, abans que ningú, per concentrar-se en debats esotèrics sobre extremismes diversos i per emprendre una deriva antinacionalista que en alguns casos els duu gairebé a emular Ciutadans.

Ara, en veient l’augment de la presència pública i la centralitat de Junts, aquesta esquerra s’ha empescat un nou mantra, que és el de la xenofòbia d’aquest partit. L’ocurrència faria riure si no fos que és realment perillosa per a la societat. I també –per més que, enmig de la seua ignorància, no ho vulguen veure els dirigents actuals– destructiva per a la mateixa esquerra catalana, que per aquest camí tan sols pot anar cap a la irrellevància, com es va demostrant en tots els països europeus.

Sobre això hi ha tres elements que, a parer meu, són especialment preocupants. Primer, la banalització de la xenofòbia i el racisme. Segon, el contrast tan estrident entre la realitat i el món imaginari que despleguen. I en tercer lloc, la ignorància respecte d’allò que passa al carrer i respecte del debat intern de les esquerres europees.

La primera és molt greu. Que un batlle, a partir de fets reals, demane què s’ha de fer amb delinqüents reincidents si resulta que són estrangers, a parer meu això no és racisme. O és que no s’ha de poder ni tan sols debatre com cal resoldre casos com aquests? I que un partit independentista demane que el control de la immigració el tinga la Generalitat i no el govern espanyol no té res de racista. Com tampoc no és racista de creure i defensar que si Catalunya –com passa, efectivament– és un país que sempre ha estat de barreja i que sempre ha crescut integrant els nouvinguts, ara cal assegurar-se que aquest procés es faça adaptant-se al moment present. I això inclou tant l’escola i els mitjans com la policia i la justícia. Banalitzar tal com es banalitza el racisme i la xenofòbia, tan sols per consignes de partit amb interessos espuris, és molt greu.

El segon fet preocupant és el contrast tan sorprenent entre la realitat i el món imaginari on es mouen aquests grups. De debò que no són capaços de veure que una part important de la població –ho expresse de manera raonable i refinada o no– està preocupada i frustrada per això que veu com un canvi social molt gros? De debò que no s’adonen del fracàs col·lectiu que és la reculada diària i constant de la llengua catalana fins a extrems on no havia arribat mai? I de debò que no entenen que això preocupe la part de la població que té una sensibilitat mínimament catalanista?

La preocupació hi és, al carrer, i per tant cal atendre-la i oferir-hi alternatives, no pas negar-la i despatxar-la amb una apel·lació simplista a la xenofòbia. Perquè negar la realitat, en política, no serveix de res.

I, a partir d’això, és evident que hi ha maneres i maneres de respondre a la situació que vivim. Una és, dissortadament, el racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, que creix rabent a tot Europa i que cal combatre cada dia i a tot arreu. Però què passa quan les alternatives al racisme, en compte de proposar una actuació diferent, es limiten a dir que el problema no existeix i a acusar de xenòfob tothom qui opina que el problema sí que existeix? Doncs, com s’ha vist a tot Europa, passa que el feixisme creix i guanya adeptes perquè no hi ha cap debat real, sinó tan sols un forat negre a l’esquerra. I és això el que les esquerres catalanes volen que passe ací?

La ceguesa davant la realitat té un altre component: allò de la palla i la biga. Aquests dies han eixit tots com un sol home a atacar Junts i acusar-lo de xenòfoba, perquè ha dit –més aïna volen fer veure que diu– que cal pensar en l’expulsió dels delinqüents multireincidents que no són de ciutadania espanyola. Molt bé, i on són aquests crits i aquestes desqualificacions quan ahir Pedro Sánchez isqué a la portada d’El País a dir, ple d’orgull, que ací qui expulsa és ell i que això continuarà essent així?

Perquè resulta, si més no, xocant tant d’atac contra un futurible i tant de silenci en vista de la xenofòbia present, real i institucionalitzada.

Les darreres xifres disponibles demostren que el govern progressista espanyol va expulsar 1.592 immigrants durant el primer semestre del 2023 i que entre el 2005 i el 2023 n’expulsà més de 140.000, la meitat dels quals durant el govern de Zapatero. Vejam si ens entenem: resulta que Zapatero va expulsar l’equivalent a la població sencera de Sant Boi o d’Oriola, però el problema són unes declaracions de Junts? I la tanca de Melilla què? I les ganivetes de Marlaska què? I els CIE què? Són responsabilitat directa del PSOE i dels comuns-Sumar o no? I això no és xenofòbia i racisme? I es pensen que la gent no veu aquesta doble vara de mesurar que els fa perdre tota la credibilitat?

El tercer problema és la ignorància. Ignorància sobre allò que passa al carrer, que té molt a veure amb aquella explicació de la ciutadella de Christophe Guilluy. Ells viuen en un altre món, amb sous d’un altre món, amb vides i experiències d’un altre món, amb preocupacions i gaudis d’un altre món. Cada dia més descaradament.

Però si això és preocupant, encara ho és més la ignorància o el silenci sobre els debats que precisament afronta l’esquerra europea. Perquè l’esquerra catalana insisteix en les tesis més puristes just quan en tota l’esquerra europea hi ha debats molt seriosos i profunds sobre la manera d’encarar l’emigració. I molta autocrítica sobre allò que ha fet fins ara. A Dinamarca, a Suècia, a Alemanya, a França, a Portugal, als Països Baixos, a Anglaterra, a Eslovènia, a Grècia…

A Dinamarca, per exemple, el partit socialdemòcrata de Mette Frederiksen afirma que s’ha comès un “abús amb l’emigració” que diuen que cal rectificar perquè ha representat una “traïció a la classe obrera i a l’estat del benestar”. A Alemanya Die Linke s’ha ensorrat pel naixement dins seu d’un nou partit d’esquerres –encapçalat per Sahra Wagenknecht– que considera que l’emigració és un problema que cal regular urgentment per mantenir la societat democràtica unida. A Suècia, el novembre proppassat, el Partit Socialdemòcrata féu públic un document titulat “L’emergència de societats paral·leles“, en què diu que l’augment de l’emigració amenaça de crear dues societats dins el país, amb els emigrants tancats en guetos cada volta més violents, sotmesos a pràctiques inacceptables, ignorant la llengua sueca i la majoria relegats a una vulnerabilitat extrema que l’estat no pot tolerar sense perdre la raó última de ser.

Podríem continuar així tot el dia. Però la pregunta és si tot això ho ignora la nostra esquerra. Si no han seguit les controvèrsies. Perquè, sembla mentida, però resulta que la posició que explica Junts s’acosta molt més a tot això que debat l’esquerra europea avui que no pas a les consignes buides de l’esquerra catalana.

Voldria acabar, després d’haver fet l’anàlisi, amb una posició molt personal, perquè ningú no puga dir que esquive el debat i no vull pronunciar-m’hi. Com tothom, jo també he anat evolucionant ideològicament durant la meua vida, fins a arribar a un punt en què crec tan sols en una cosa: crec que tothom, ací i en qualsevol part del món, té el dret de viure una vida digna, que vol dir una vida sense por. I, per tant, crec que si per aconseguir-ho ha de canviar de país travessant les fronteres té el dret de fer-ho tantes vegades com calga, sense cap mena de restricció. Per a mi això no és una qüestió política que es puga debatre, sinó una posició moral. Però, precisament per això, estic convençut que aquestes coses s’han de fer especialment bé i que no es pot acceptar una situació en què la societat d’acollida tinga por de les conseqüències de l’arribada dels nouvinguts –que cal atendre amb molt rigor i gens de demagògia, encarant tots els problemes possibles per evitar que això passe. Simplement perquè si passa apareix el racisme –que és el pitjor corc que puga tenir qualsevol societat– i el nouvingut, que jo vull que no tinga por, en tindrà.

És per aquesta raó que m’irrita d’una manera tan personal la frivolitat de l’esquerra catalana en aquesta qüestió, i encara més l’aprofitament descaradament partidista i interessat que en vol fer.

 

PS1. El tema del control de la immigració la Generalitat el va estudiar molt seriosament en el Llibre blanc de la transició nacional, en què sí que va col·laborar tothom. Josep Casulleras s’hi ha capbussat i ens explica en aquest article els treballs que es van fer el 2014 per dotar el país d’un projecte viable en aquest àmbit.

PS2. Avui comencen les eleccions als Estats Units amb els caucus d’Iowa. Donald Trump és el candidat favorit en tots els sondatges però aquestes assemblees populars sempre són un cau de sorpreses. Ens ho explica Dan Balz, des de Des Moines, en aquesta crònica.

PS3. La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Xavier Massó: “L’escola ha renunciat a ensenyar”

Xavier Massó (1959) és llicenciat en filosofia i antropologia social i cultural. I ara fa set anys que va deixar les aules per posar-se al capdavant del Sindicat del Professorat de Secundària, l’ASPEPC. Massó és una altra de les veus crítiques amb la manera com s’ensenya als alumnes, basada en la metodologia per projectes. I situa el principi del declivi a l’aplicació de la LOGSE, aprovada el 1990 i aplicada el 1997, que ja afavoria l’ensenyament per projectes. Dijous el senyor Massó va rebre VilaWeb al despatx que el sindicat té a l’Eixample de Barcelona, on pengen pòsters reivindicatius, s’hi veuen banderes republicanes espanyoles, i on ens recorda que Víctor Mora, autor d’El Capitán Trueno, era del PSUC. A la vegada, segons Massó, Irene Rigau és la consellera que aquests darrers anys ho ha fet més bé, i a les parets s’hi veuen pòsters de “Cambray Wanted”.

Us han sorprès els resultats de l’informe PISA?
—No. Era la crònica d’una caiguda anunciada. D’una banda, teníem el declivi sostingut, però força sostingut, dels darrers informes PISA, que ja feien preveure una caiguda. I la incorporació de la nova llei, LOMLOE (2020), amb la qüestió de l’aprenentatge per competències, i els projectes, uns criteris d’avaluació tan absolutament qualitatius que no hi ha manera de quantificar-los, i que d’alguna manera asseguren l’aprovat. I que fins i tot amb els suspensos es pot passar de curs. Per tant, no és estrany que hàgim arribat a aquesta situació. No sorprèn gens, per dir-ho així.

Què té més pes en els mals resultats, segons vós: el mòbil o ensenyar per competències?
—Crec que la causa profunda és un concepte erroni de model educatiu. Un model que s’ha demostrat que no funciona i que les receptes que s’apliquen tampoc funcionen perquè són conceptualment errònies.

De quin model parlem?
—Del model de projectes, model competencial i totes les categories que hi ha darrere d’això, com la devaluació del coneixement. La funció primordial d’un sistema educatiu és la transmissió de coneixements. Però si resulta que abandonem els coneixements, i anem a unes altres qüestions, com ara la intel·ligència emocional (que és una quimera, absolutament) o el que ens interessa és que els alumnes siguin feliços… Això arrenca amb la LOGSE.

Quin any és, això?
—La LOGSE s’aprova el 1990 i es comença a aplicar plenament cap al 1997. I aquí comença el declivi. I això es veu molt clar només que donem un cop d’ull als informes PIAAC, que també fa l’OCDE, que és un PISA per a adults. El país que fins el 1990 avança més de pressa és Espanya. S’estabilitza a partir del 1994 i, a partir del 1996, es comença a notar el declivi: és l’efecte de la LOGSE. A la LOGSE i hi ha el postulat de l’aprenentatge per competències. Però aquí s’ha començat a aplicar més tard. Directament s’ha començat a fer ara. I s’ha fet descaradament, en el sentit de saltar-se allò que la LOGSE mateixa entén per competències.

I com ho entén?
—Ho entén com a coneixements, capacitats (perícia, diguem-ne) valors i actituds. Aquí, la primera part, que són els coneixements, ha decaigut. El coneixement teòric s’ha bandejat, s’ha maleït. Que si la memòria, que si enciclopedisme… És a dir, no ensenyem. L’escola no ensenya avui dia perquè, d’alguna manera, com diu Andreu Navarra en el seu llibre, està prohibit.

Al sindicat sabeu el tant per cent d’escoles que fan l’ensenyament més tradicional, i el tant per cent que van a una escola més de competències? En teniu les dades?
—Els percentatges no, perquè el departament els té, però no els publica. Sí que puc dir, i no diré noms, el cas d’un institut de Barcelona que es nodreix de tres escoles de primària. Dues de les quals treballen per projectes, l’AAB (aprenentatge basat en projectes), i la tercera treballa per un currículum estructurat. Les diferències són brutals. Els uns han après i els altres, no. Simplement.

I aquestes dades que teniu d’un institut de Barcelona, no les teniu en general de tot el país?
—No, això el departament no ho publica. Crec que ho sap i no ho diu, perquè de vegades la cosa se’ls escapa. Tal com va passar amb el projecte Escola Nova 21. Un dels experts educatius, precisament del departament, Joan Mateo, va fer un estudi, una anàlisi, i va demostrar que tot allò no servia de res. Que els resultats no solament no eren per damunt ni tan sols significativament, de la mitjana, sinó que l’efecte era zero. I que fins i tot podien estar en declivi. Doncs aquest senyor va tenir problemes per publicar-ho. Hi ha secretisme. I tampoc no es publica el rànquing de notes de selectivitat de tots els centres privats i públics de Catalunya.

El projecte Escola Nova 21 es deia així perquè hi havia vint-i-una escoles que hi donaven suport. En aquest moment, encara són vint-i-una o n’hi ha més?
—N’hi ha algunes més, n’hi ha bastants més que s’han ajuntat, però actualment estan absolutament desprestigiades. Centres que s’han gastat un grapat de diners per readequar les aules: ara hi ha butaques o cadires per a seure-hi, no hi ha pupitre, no hi ha pissarra, el professor va per allí com si fos un bàrman. Això ja es veia que no podia funcionar.

Sovint són culpats els de dalt, els responsables polítics. Jo em demano fins a quin punt als professors ja els ha agradat d’ensenyar per competències.
—Segons que em consta, no. I el problema no és si agrada o no agrada, sinó que estàs obligat a fer-ho. De fet, a la LEC el model educatiu de Catalunya és el constructivisme. Constructivisme educatiu. I els professors, els docents, l’hauran d’aplicar.

Què és el constructivisme educatiu?
—Constructivisme educatiu és l’aplicació del constructivisme psicològic a l’educació, l’enunciat fonamental del qual és que els coneixements no es transmeten. L’únic que es pot transmetre és la informació. El coneixement se’l construeix cadascú internament en el seu psiquisme. Aquesta és la frase. I aquest enunciat és fals. És fals. El coneixement es transmet. Tan simple com això.

Comenteu les frases: “La culpa de tot això és dels governs d’Esquerra.” “La culpa de tot això és dels governs de Junts.” “La culpa de tot això és dels governs de tots dos.” Com ho veieu?
—Ha passat la dreta, ha passat l’esquerra, i aquí cada cinc anys tenim una nova llei educativa. No ha canviat el model. L’han aplicat les dretes i les esquerres. La política és la mateixa. De fet, fixi’s en una paradoxa. Els països que surten més ben situats en els informes PISA no ensenyen per competències. L’ex-ministre d’Educació portuguès, Nuno Crato, que va situar Portugal per damunt de Finlàndia, diu això: “De PISA, no se n’han d’escoltar les recomanacions. S’ha de mirar és què fan els països que n’han sortit ben parats.”

I quins són?
—Dins el món occidental, el més ben situat en aquests moments és Estònia, de lluny. I els de l’Extrem Orient són els que sempre surten més ben col·locats, que són Singapur, la Xina, el Japó i Corea del Sud.

Singapur i la Xina, dictadures. També és paradoxal, que els millors resultats es donin també en dictadures.
—Depèn del model. Qui desautoritza l’ensenyament, el docent, la doctrina i el converteix en un sergent matusser han estat sempre les dictadures. El model clàssic és el nazisme. I l’educació emocional se la inventen els nazis, i Maria Montessori era amiga de Mussolini. Compte, perquè aquí hi ha tot un relat que ens han venut.

Montessori va ser amiga de Mussolini, però Mussolini va acabar prohibint totes les escoles Montessori, i ella va haver de fugir, i marxar l’exili.
—Montessori va gaudir del suport de Mussolini i del seu ministre d’Educació, Giovanni Gentile, fins que van topar per la qüestió del bel·licisme feixista, no per l’encabiment del model educatiu Montessori en l’esquema feixista, tot i que sí a mesura que el feixisme italià anava mostrant cada vegada més la seva autèntica naturalesa (com el model Waldorf a l’Alemanya nazi). Quan ho he comentat, era a propòsit de l’èmfasi en l’aspecte emocional per sobre del cognitiu. Gramsci, per exemple, hi era contrari. El meu preferit és Gramsci. Evidentment, la dictadura, o el que contemplen els nazis, és un model d’educació en què a cadascú, segons la classe social a la qual pertanyi, se li adjudica un determinat destí social i laboral. Cosa que contradiria qualsevol principi d’igualtat. Ara, també contradiu el principi d’igualtat de drets, del dret de l’ensenyament, el fet de no ensenyar tant el pobre com el ric. I això és el que passa avui.

Això passa?
—Li poso un exemple molt senzill. Entre els vuit anys i els nou hi ha alumnes que, d’acord amb la seva procedència cultural, tenen un lèxic entre 800 paraules i 900. I n’hi ha també, segons la seva procedència social i familiar, que el tenen de 2.000 paraules, 2.500. L’escola hi és per corregir-ho. I això no es fa. Simplement, perquè si no ensenyem, estafem. I en què ens trobem? Miri, l’ESO avui dia es regala. Hi ha gent que en té 7 i 8 de suspeses i li han donat el graduat a l’ESO. Surten preparats? No, evidentment. Quin és el país de la Unió Europea que té l’abandonament escolar prematur més alt? Ho ha endevinat. La repetició és fatxa, es diu.

Aquesta frase es diu?
—I tant, es diu que els exàmens externs, les revàlides, les va fer Franco. I és fals. Franco va suprimir les revàlides.

—Passa que Franco no elimina revàlides fins al final. Es fan durant molts anys [pregunta i resposta afegides un cop entrevista publicada]
—Les revàlides van existir des de la Llei Moyano (1857), i va existir durant Isabel II, La revolució Gloriosa, I República, Restauració i II República. Desapareix oficialment el 1970, però ja havia deixat de ser obligatòria per als que seguien a Preu o, després, COU. Hi continua havent revàlida a molts països (França, Itàlia, etc.).

Comenteu la frase: “Hi ha escoles que fan bé el mètode tradicional i escoles que el fan malament. De la mateixa manera, hi ha escoles que fan bé el mètode competencial i escoles que no.”
—Si jo el que vull és un estricte operari com els èpsilons d’Un món feliç de Huxley, doncs ja em va bé. Però no crec que aquest sigui l’objecte d’una democràcia. A veure, no estic en contra de l’aprenentatge basat en projectes, de cap manera. Però per poder fer un projecte s’ha de saber alguna cosa d’abans. Si abans de saber sumar, o abans de saber distingir entre la física i la química, em volen fer fer un projecte, no el podré entendre.

Hi ha nens que van a escoles per projectes i exerciten la memòria, i s’han d’aprendre les taules de multiplicar de memòria?
—Hi ha escoles que certament ho fan. Ho fan dins el marge que tenen. I n’hi ha que aniran a pal·liar en la mesura del possible les burrades que indiquen les lleis. Aquí hi ha una trampa: a la pública l’obliguen a aplicar una llei i uns procediments que són ni més ni menys que posar bastons a les rodes a la feina que se suposa que li han encomanat. Mentre que a la privada hi ha permissivitat. I ho eludeixen més.

Als mals resultats de PISA, quin remei hi posaria?
—El primer que faria és aplicar l’eslògan: tornar a ensenyar. Això és fonamental. I, en segon lloc, s’ha de poder comprovar si hi ha un aprenentatge adequat o no.

Amb aquestes dades que no publiquen.
—Amb les que no publiquen i amb les que es publicarien si tornéssim a ensenyar. I féssim uns currículums estructurats. António Bivar, matemàtic portuguès, la persona que va dissenyar els currículums de matemàtiques de Portugal des de primària fins a la universitat, ens va explicar una cosa que és bastant evident: el currículum de matemàtiques, l’ha de fer un matemàtic, no un pedagog.

I ací el fa un pedagog?
—És clar. Quants matemàtics hi ha hagut elaborant currículums? En pot dir algun? Qui ha elaborat la LOMCE? El senyor César Coll, trenta-cinc anys després d’haver elaborat la LOGSE, per cert. Hi ha molta innovació, però de personal, poca.

Els professors d’avui estan menys preparats que els de fa vint anys?
—No necessàriament. El que passa és que els fan fer unes coses que són absolutes beneiteries educatives, que no serveixen per a res i, per tant, no poden ensenyar.

Quin és el pes de les famílies en el mal resultat de PISA?
—No solament les famílies, quan parlem de famílies parlem de la ciutadania que s’ha desentès de l’educació, i es promouen les noves pedagogies que, per cert, dataven de final del segle XIX a començament del XX. A Nova York hi va haver una vaga pel mal ensenyament que es feia amb els models del senyor Dewey, que és un dels profetes pedagògics. I les famílies van protestar, hi va haver manifestacions que deien que aquest ensenyament era una porqueria.

Vós teniu fills?
—No.

Quin és el conseller d’Educació o d’Ensenyament que més us ha agradat?
—Jo tinc molt clar que la menys nociva, la que s’ha pres més seriosament el problema educatiu que hi havia a Catalunya, ha estat Irene Rigau.

Voldríeu afegir res que no us hagi demanat?
—Hi ha una cosa que se’n diu el dret de l’educació, que no es fa efectiu avui dia, perquè l’escola ha renunciat a ensenyar, ha renunciat a transmetre coneixements. I cal tornar a ensenyar i comprovar si ho fem.

Exposicions d’art que arriben el 2024

Aquest 2024 serà un any ple d’exposicions. Algunes de les més destacades seran les activitats relacionades amb la commemoració del centenari d’Antoni Tàpies i l’exposició “Miró-Matisse, que explorarà el vincle entre en l’obra i la vida d’aquests dos grans artistes contemporànis. També serà d’interès la mostra de ceràmiques de Miquel Barceló a la Pedrera, l’exposició de Mari Chordà al MACBA o la biennal europea “Manifesta 15”, que enguany té seu a Barcelona. A continuació, us expliquem algunes de les exposicions d’art que tindran lloc al país, i també algunes d’internacionals, que seran importants aquest any i que són a punt de començar.

La Fundació Antoni Tàpies celebra el centenari de l’artista amb un any ple d’activita

“Anònims”, de Susana Solano.
Del 2 de febrer al 14 de juliol, a la Sala Volart, a Barcelona.
L’exposició presentarà fonamentalment escultures de gran format, a més de fotografies i obres sobre paper. S’hi recolliran algunes de les obres més conegudes de l’artista, i d’altres d’inèdites o més recents.

“El color dels somnis de Chagall”.
Fins el 24 de març, al Palau Martorell de Barcelona.
Una selecció única de cent vuitanta-una obres d’un dels artistes més reconeguts i destacats dels corrents del cubisme, el fauvisme i el surrealisme, Marc Chagall (Bielorússia, 1887- França, 1985). És un recorregut per l’obra de l’artista, des dels records de la seva infància, fins al seu amor per la literatura, passant per la seva passió per París.


Marc Chagall, ‘Les amoreaux à l’ane bleu’, 1955. Oli sobre tela (© VEGAP, Barcelona, 2023 – Chagall ®).

“El mirall perdut. Jueus i conversos a l’edat mitjana”
Del 23 de febrer al 26 de maig de 2024, al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).
L’exposició aprofundeix en el paper que van tenir les imatges en les relacions entre jueus i cristians a l’època medieval (entre 1285 i 1492). L’objectiu és entendre com es va utilitzar l’art per a la conversió dels jueus o per la creació d’imatges i escenografies durant el primer període de la Inquisició. 

“Barceló. Ceràmiques. Tots som grecs”
Del 8 de març al 30 de juny de 2024, a la Pedrera de Barcelona.
L’exposició fa un recorregut a través de la trajectòria artística de Miquel Barceló al llarg de tres dècades de treball: des de les primeres obres africanes de 1994 fins a les últimes creacions. Hi haurà pintures i obres sobre paper que complementaran les ceràmiques, a més d’una escultura de bronze situada al pati de la Pedrera. 


Escultures de Llull, Martorell i March de Miquel Barceló. Autor: Jean Marie del Moral

“Llorenç Barber. Arxiu d’escoltes”
Del 8 de febrer al 16 de juny de 2024, a l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern).
La mostra explora el treball pioner en l’art sonor de Llorenç Barber, a més dels seus col·laboradors al llarg d’unes quantes dècades. Així, es podrà veure la relació entre l’art, la música i el medi ambient, a través de la noció de plurifocalitat. 

“Sempere a París (1949-1960)”
Del 14 de març al 9 de juny de 2024, a l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern).
Amb motiu de la commemoració del centenari del naixement de l’alacantí Eusebio Sempere, l’IVAM col·labora amb el MACA (Museu d’Art Contemporani d’Alacant) per exposar les seves obres, emmarcades en la seva estada a París: un període que va des del 1949 fins al 1960. 

“Jordi Colomer”
Del 10 de maig al 24 de setembre de 2024, al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona).
Recorregut pel treball de l’artista Jordi Colomer des de finals dels vuitanta fins a l’actualitat, amb escultures, collages, instal·lacions, fotografia, vídeo i accions en viu. En tots casos, la realitat i la il·lusió es fusionen.  

“Jeff Wall”
Del 17 de maig al 13 d’octubre, al Palau de la Virreina, a Barcelona.
La Virreina acollirà una de les retrospectives més importants que s’han dedicat al fotògraf canadenc fins ara al país. S’hi podran veure els seus treballs i la seva mirada al llarg ed quatre dècades, des de l’any 1980 fins al 2022. Les peces exposades formen part dels imaginaris col·lectius, pertanyen a grans institucions internacionals i és la primera vegada que es reuneixen en un museu.


Fotografia ‘Hunting Scene’ de Jeff Wall

“Tàpies. L’empremta del zen”
Fins al 30 de juny, a la Fundació Antoni Tàpies, a Barcelona.
Aquesta exposició, emmarcada en la celebració del centenari del naixement d’Antoni Tàpies, explora l’interès de l’artista per l’obra d’alguns monjos japonesos dels segles XVIII i XIX, que van ser transmissors dels ensenyaments del budisme zen. 

“A=A, B=B”
Fins al 30 de juny, a la Fundació Antoni Tàpies, a Barcelona.
L’exposició, també emmarcada en la celebració de l’Any Tàpies, es basa en La nueva visión del mundo, un llibre que recull unes xerrades sobre ciència i filosofia que van fer-se a Sankt Gallen (Suïssa) a la dècada dels 50, i que fascinava a Tàpies. Així, partint del llibre, l’exposició trasllada aquelles xerrades al context actual. 

“Mari Chordà… i moltes altres coses”
Del 5 de juliol al 12 de gener de 2025, al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona).
L’exposició presenta l’obra de Mari Chordà (Amposta, 1942) a partir d’una atenta mirada a la seva vida. El seu treball artístic, iniciat amb la pintura i molt vinculat a l’escriptura poètica, pren diferents formes –escultura, dibuix, instal·lacions, fotografies… – i tracta qüestions sobre el cos, l’embaràs i la maternitat, sempre des d’un ferm compromís personal amb el feminisme. 


Autorretrat embarassada, de Mari Chordà (fotografia: MNAC)

“Antoni Tàpies. Retrospectiva”
Del 17 de juliol al 12 de gener de 2025, a la Fundació Antoni Tàpies
En el marc de la celebració del centenari de l’artista, Manuel Borja-Villel organitza aquesta mostra d’obres procedents de museus i col·leccions privades nacionals i internacionals, que recullen una part del treball menys conegut de l’artista entre els anys 1943 i 2011. 

“Manifesta 15”
Del 8 de setembre al 24 de novembre, a Barcelona.
La biennal itinerant europea arriba a Barcelona en la seva 25ena edició. Algunes de les seus escollides són l’antiga editorial Gustavo Gili, les Tres Xemeneies, o el Monestir de Sant Cugat. Fundada a principis de la dècada dels noranta, Manifesta planteja la relació entre cultura i societat civil, i posa sobre la taula debats urgents com els desafiaments mediambientals o la globalització. 

“Kimsooja”
Del 20 de setembre al 5 de gener de 2025, a l’Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma.
L’obra de Kimsooja, una artista contemporània internacional sud-coreana, serà un dels deu projectes de producció pròpia que s’exposaran a l’Es Baluard al llarg del 2024, amb motiu del vintè aniversari de la seva fundació. Aquesta serà la seva primera exposició institucional a les Illes, en què s’hi podrà veure un repàs de la seva trajectòria artística.

“Paula Bonet”
Del 8 d’octubre al 25 de gener de 2025, a Can Framis, a Barcelona.
La pintora i escriptora presentarà la seva obra, amb una tonalitat feminista, en aquest espai de la Fundació Vila Casas.

Paula Bonet: “Va ser pintant un embrió que vaig entendre que jo havia gestat monstres”

“Henri Cartier-Bresson”
De l’11 d’octubre al 26 de gener de 2025, al centre de fotografia KBr de la Fundació Mafre de Barcelona.
Mostra d’un dels grans fotògrafs de la història universal. La seva obra destil·la un ferm compromís social, per això sovint el carrer es va convertir en l’escenari de les seves fotografies.

“Miró Matisse: més enllà de les imatges”
Del 17 d’octubre al 23 de febrer de 2025, a la Fundació Joan Miró, a Barcelona.
L’exposició explora el vincle entre l’obra fauvista del francès Henri Matisse (1869) i el surrealisme del català Joan Miró (1893). Partint d’una base bibliogràfica, s’entrellacen les vides d’un i de l’altre per entendre com vam creuar mirades i establir punts en comú entre ambdós artistes, tot i haver format part de generacions diferents. 

“De Montmartre a Montparnasse (1889-1914). Artistes catalans de París.”
Del 22 de novembre al març del 2025, al Museu Picasso de Barcelona.
El museu Picasso oferirà una mostra de fotografies del pas d’uns quants artistes catalans per París, centrada en els anys que van de L’Exposició Universal del 1889 a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i que té com a finalitat mostrar les diferents visions i percepcions del que va ser el centre neuràlgic de l’art. 

“Exposició immersiva de la Capella de Sant Miquel”
Novembre de 2024 (se’n desconeixen encara les dates exactes), al Monestir de Pedralbes de Barcelona.
Es podrà veure un conjunt de pintures murals encarregades al pintor Ferrer Bassa per l’abadessa Francesa ça Portella, executades amb una tècnica mixta: al fresc i al sec, que constitueixen el primer exponent a la península de la pintura italiana del trecento

“Sorolla, una nova dimensió”
Des del 9 de febrer al 10 de maig de 2024, al Centre d’Art Amatller, a Barcelona.
L’exposició immersiva amb motiu del centenari de Joaquim Sorolla arriba enguany a Barcelona, després del seu pas per València. Una experiència de 360 graus que permetrà endinsar l’espectador a la vida i obra de l‘artista valencià. 


Una imatge de l’exposició ‘Sorolla, una nova dimensió’

“La ciutat imaginada de Manel Esclusa”
A partir del 22 de novembre, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Exposició de les fotografies de Manel Esclusa que van formar part dels projectes expositius Barcelona Ciutat Imaginada i Musa Museu, que es van presentar l’any 1988 i 1992, respectivament, al Palau de la Virreina, en uns anys claus per a la transformació de la ciutat.

Les exposicions internacionals més destacades del 2024

A escala internacional, l’any presenta unes quantes novetats. Al Guggenheim de Bilbao s’exposarà Giovanni Anselmo: Más allá del horizonte, del 9 de febrer al 9 de maig, en la què serà la seva primera retrospectiva pòstuma. Més endavant, del 18 d’octubre al 2 de febrer de 2025, el mateix museu mostrarà els quadres plens de color de l’artista sueca Hilma af Klint. Una exposició que brindarà l’oportunitat de conèixer una gran artista que havia estat invisibilitzda durant molts anys. 

A Londres hi haurà unes quantes grans exposicions. D’una banda, la National Gallery mostrarà els quadres de Caravaggio a L’últim Caravaggio, del 18 d’abril al 21 de juliol; i, més endavant, del 14 de setembre al 19 de gener de 2025, es podrà veure Van Gogh: poetes i amants. A més, la National Portrait Gallery acollirà els retrats de Francis Bacon del 10 d’octubre al 19 de gener de 2025. 

D’altra banda, el museu d’Orsay de París presenta París 1984. Inventar l’Impressionisme, del 26 de març al 14 de juliol. S’hi podran veure cent trenta obres que comprenen pintures, dibuixos, gravats i fotografies de diversos artistes destacats com Monet, Renoir, o Pissarro, entre d’altres.


Claude Monet a Bordighera Exposicions que ja han començat

Durant el primer trimestre de l’any encara es pot gaudir d’algunes exposicions que van començar a final de l’any passat. Fins el 25 de febrer, hi ha l’exposició “Miró-Picasso”, un projecte conjunt i únic del Museu Picasso de Barcelona i de la Fundació Joan Miró que té lloc de manera simultània a les dues institucions. Al MNAC, hi trobareu el Nou espai Mestre de Cabestany, amb fragments escultòrics romànics procedents del monestir de Sant Pere de Rodes. I al Monestir de Pedralbes podreu conèixer la història i el llegat de Juliana Morell fins el 14 d’abril.

Zeleste, cinquanta anys: un espai de somni, dos noms per al record

“És un gran músic, va dir en Màrius, es diu Toti Soler.”
Montserrat Roig, ‘El temps de les cireres’, premi Sant Jordi de novel·la 1976.

Matí fred de gener a l’hora del sol. M’encamino cap al Convent de Sant Agustí per veure l’exposició que recorda que la sala Zeleste va obrir portes fa cinquanta anys. Pel camí penso com era aleshores –maig del 1973– aquell barri de la Ribera i els records em remeten bàsicament a un indret no gaire acollidor i depriment.

No havien passat encara dos anys que el mercat del Born havia tancat de manera definitiva i l’incansable brogit que de la matinada fins a migdia havia donat vida durant més de noranta anys a aquells carrers es va desplaçar lluny, a Mercabarna, condemnat a no tornar-hi mai més.

M’imagino, doncs, que en la tria de Víctor Jou per aquell vell i historiat local del carrer de l’Argenteria (aleshores Plateria) va tenir un pes considerable, a part de la intuïció, el preu, sensiblement per sota d’uns altres indrets barcelonins. M’adono també que els records que tinc d’aquells inicis de la sala i del barri que l’envoltava estan fortament influenciats pel que pocs anys després Montserrat Roig descriuria a El temps de les cireres i que incorporaria de seguida al meu repertori de mites personals.

Un plafó de l'exposició "50 anys de Zeleste" (fotografia: Marina Tomàs/Enderrock). Revistes de l'exposició "50 anys de Zeleste" (fotografia: Marina Tomàs/Enderrock).

És un capítol breu, però molt intens, situat cap al final de la novel·la en què Natàlia Miralpeix, la protagonista, acabada d’arribar del seu exili voluntari a Londres, li proposa a Màrius, el seu nebot de quinze anys, d’escapolir-se d’una avorrida festa familiar per anar a algun lloc on puguin escoltar música tota la nit. Sota el guiatge del noi surten del metro a la plaça de l’Àngel, agafen Princesa fins a Montcada, continuen per Santa Maria del Mar i per un fossar de les Moreres convertit en aparcament de cotxes, deixen a mà dreta les façanes plenes de roba estesa de Sombrerers i entren finalment a Zeleste. “És un barri decrèpit i teatral, sembla que les cases siguin decorats a punt d’ésser traslladats”, pensa la Natàlia, sorpresa pels cops amagats del nebot. “Per què m’has fet fer aquesta volta?, preguntà la Natàlia, perquè és un ritu, contestà en Màrius, aquest barri em deixa l’estómac buit, com si hi hagués viscut en una altra època.” I, efectivament, a l’altra banda de la pesant cortina de vellut vermell, la música. Un escenari petit amb un guitarrista d’aspecte tímid que captiva totes les mirades. Montserrat Roig ho explica així: “La Natàlia pensà que el noi que tocava la guitarra semblava un quadre d’en Rosetti, deliqüescent, irreal, les mans pàl·lides i belles. Se li notava la blavor de les venes sota el coll, tan lívid. És un gran músic, va dir en Màrius, es diu Toti Soler.”

Inauguració de l'exposició "50 anys de Zeleste" (fotografia: Marina Tomàs/Enderrock). Inauguració de l'exposició "50 anys de Zeleste" (fotografia: Marina Tomàs/Enderrock). La cortina de vellut vermell

Entro a l’exposició –que s’estarà al Convent de Sant Agustí fins el 30 d’aquest mes– i l’escenografia em situa en el punt on m’ha deixat l’excursió nocturna d’aquella insòlita parella: una cortina de vellut vermell amb l’anagrama de Zeleste a través de la qual m’he d’obrir pas. I tot just entrar, em trobo el rostre d’aquell mateix guitarrista –un jove Toti Soler en blanc i negre– mirant-nos a través del mirall en forma de rombe que hi havia en una de les portes de la sala. Al costat, el cartell de l’exposició amb la inconfusible i mítica silueta de la làmpada cònica d’alabastre dissenyada per Santiago Roqueta i Àngel Jové. El record de Jové, traspassat el mes d’octubre, em porta directament cap a dues altres notes negres, negríssimes, que ens ha deixat el 2023, l’any del mig segle: les morts de Víctor Jou, a l’abril, i de Rafael Moll, al desembre. Jou i Moll: les ànimes de Zeleste. Dos noms per al record.

Acomplert el ritual de deixar-se engolir per la cortina, el visitant es troba amb una mostra reduïda pel que fa a l’extensió i senzilla pel que fa als recursos formals. Vull dir que al visitant que va viure en directe aquell Zeleste l’exposició li semblarà curta i li servirà per a repetir allò del “uf, com passa el temps” tan habitual quan s’arriba a certes edats. I al qui en aquella època ni hi era ni hi havia pensament que hi fos la visita li pot facilitar uns primers punts de contacte per avançar en el coneixement de tot allò que es va cuinar entre aquelles quatre parets fosques i carregades de màgia i bones vibracions de l’antic magatzem de teixits: una oficina de management, una discogràfica, una escola de música, un indret de fusió d’estils, una revista d’un sol número… Un espai de somni.

Toti Soler al mirall de la sala Zeleste, a l'exposició "50 anys de Zeleste" (fotografia: Marina Tomàs/Enderrock).

Una vintena de plafons explicatius, tres vitrines amb caràtules de discs, revistes i publicacions de l’època i un audiovisual amb gravacions i filmacions històriques formen el contingut d’aquesta mostra que m’atreviria a definir com la introducció a una altra més extensa i dotada amb més recursos dedicada a explorar i descriure a fons tot el que va ser i va representar aquell fenomen íntimament lligat a Zeleste que va ser la “música laietana”. Una mostra que, mig segle després, encara resta pendent de fer.

El maig del 1973 en aquest barri van començar a passar coses i en la majoria dels casos tenien el coixí d’una banda sonora molt especial. La proposta va quallar: hi havia músics i també un públic que fins aquell moment havia estat al marge, tot esperant l’arribada del mite.

“El noi que tocava la guitarra obria la boca i treia les dents. Quan toca sembla un vampir, va dir la noia de les arracades llargues a la Natàlia, però és genial.” Montserrat Roig, ‘El temps de les cireres’.

Sobre la història natural de la destrucció

D’ençà de la Primera Guerra Mundial, l’augment en les guerres de víctimes civils indefenses ha anat brutalment en augment. Calia evitar la mort de soldats i la pèrdua econòmica d’efectius militars. El combat entre estats, entre exèrcits, cara a cara, va anar donant pas a unes altres tècniques molt més inhumanes, si era possible, de vèncer en una batalla.

Com es podia derrotar l’enemic, com sembrar el terror i minar-ne la moral i els recursos vitals, i estalviar el nombre més gran de baixes en l’exèrcit propi? Bombardant. Semblava més pràctic, fàcil i net destruir la rereguarda de l’enemic i matar-ne la població civil, que desmoralitzar la pròpia amb la pèrdua de les “costoses” vides dels professionals militars en el front de batalla.

El cel es va convertir en el millor aliat dels senyors de la guerra. El bombardament aeri, a principi del segle passat, era el sistema ideal per a sotmetre i terroritzar els pobles colonitzats sense arriscar gaire. Una lliçó que van aprendre prou bé els imperialistes europeus i americans que, després de les guerres mundials, es van convertir en líders i exemple a seguir de les democràcies actuals.

Per això, per una qüestió efectiva i pràctica, un dia aquest mètode es va començar a fer servir a Europa: a Gernika, a Madrid, a Lleida, etc., en aquell camp de proves que va ser la guerra del 1936-1939. Barcelona va ser la primera gran ciutat de la història universal que va ser bombardada en massa i de manera continuada durant gairebé tres anys. La bombardaven Franco, Hitler i Mussolini, mentre Churchill, Roosevelt i Blum s’ho miraven de lluny, impassibles.


Fotograma del documentari ‘Sobre la història natural de la destrucció’, de Serguí Loznítsia.

L’occident va saber llavors que les seves ciutats també podien ser destruïdes com les del tercer món. D’ençà d’aquell moment, i malgrat les lleis que van provar de controlar-ho, tots els estats han treballat per augmentar el seu potencial assassí contra els civils desarmats i esquivar la legislació internacional. I ho van posar en pràctica. Els dirigents europeus i americans van inventar la guerra total. Després de Barcelona, va passar a Londres, Dresden, Hamburg, Berlín, Tòquio, Hiroshima, Corea, el Vietnam, Bagdad, Sarajevo, Kàbul, i ara passa a Gaza i Ucraïna, ha passat a Mariúpol i a Khàrkiv. Actualment, la gran màquina de guerra aèria són els drons.

Les imatges documentals de les matances

El cineasta ucraïnès Serguí Loznítsia, nascut el 1964 a Bielorússia, és un mestre en la creació de films amb imatges d’arxiu. L’any 2022 va impactar al Festival de Canes amb Sobre la història natural de la destrucció, film elaborat exclusivament amb imatges d’arxiu, basat en el llibre del mateix títol de l’escriptor alemany W. G. Sebald. De fet, el film i el llibre són absolutament complementaris. El llibre el va publicar Anagrama l’any 2003 i el documentari es pot veure ara a les plataformes digitals.

Sebald va néixer l’any 1944 als Alps d’Allgäu. Va viure i va estudiar a Suïssa i a Anglaterra. No va viure directament la catàstrofe del Reich tot i que de sempre va sentir que havia deixat rastres a la seva memòria. Al seu entorn la guerra no s’havia expressat mai amb paraules, però l’ombra d’aquell passat silenciat enfosquiria les vides de generacions.

El pes de l’horror de l’Holocaust era molt profund a la consciència dels alemanys. Els sis milions de jueus assassinats en els camps d’extermini nazi eren un dels màxims episodis de terror que havia viscut la humanitat. Tota la societat alemanya, en un grau o en un altre, preferia oblidar-ho, passar pàgina. No se’n parlava a les famílies i, tal com constata Sebald, tota una generació d’escriptors alemanys va ser incapaç d’abordar la qüestió.


Fotograma del documentari ‘Sobre la història natural de la destrucció’, de Serguí Loznítsia.

Així fou, de retruc, com l’episodi dels bombardaments i la destrucció de les seves vides i ciutats va restar també relegat a l’oblit. Els alemanys es van esforçar a crear un nou futur, callar, oblidar el passat i reconstruir les seves vides i les seves ciutats. Censura i autocensura pre-conscient. És com si la població, malgrat el seu gust innat per narrar, reflexiona Sebald, hagués perdut la capacitat física de recordar, especialment dins els confins de les superfícies destruïdes de les ciutats. Per això escriu: “Les imatges d’aquell terrible capítol de la nostra història no van traspassar mai veritablement el llindar de la consciència nacional.”

Per esvair aquella ombra de censura que marcava la seva vida i la de la seva generació d’alemanys, Sebald va investigar tant com va poder. Què havia passat amb els morts i els supervivents dels bombardaments d’Hamburg, Dresden i més ciutats. Com es van fer els bombardaments, com va morir la gent i com sobrevivien entre les runes els qui encara eren vius. Com corrien pels carrers persones convertides en torxes vivents. Com rebentaven els cadàvers escalfats per l’esclat de les aigües bullents de les calefaccions sota el foc de les bombes. La pudor posterior de putrefacció humana que va durar mesos en el que va ser, potser, el camp de runes més horrible de tot Europa. La gent viva va embogir, emmudir, al·lucinar, com zombis. Envoltada d’escombraries, aigües negres i eixams de mosques verdes, rates i cucs gegants que van sorgir de les runes de la destrucció.

En el seu relat hi ha moltes escenes impressionants. En la memòria, en retinc dues d’ençà que vaig llegir el llibre fa molts anys. Les he comprovades i el record resta intacte. Quan la gent espantada baixava d’un tren de passatgers, una maleta de cartó va caure a l’andana i es va obrir. La propietària estava molt alterada. Entre joguines, un estoig de manicura i roba interior socarrimada, hi havia el cadàver d’un nen rostit i momificat que la dona s’enduia no se sap on.

En una altra escena explica que, en un viatge en tren durant quilòmetres, tan sols es veien runes per les finestres a banda i banda. El vagó anava ple de gent. Semblaven somnàmbuls, amb la mirada fixa a terra o al sostre. Ningú no mirava mai a fora per les finestres.


Fotograma del documentari ‘Sobre la història natural de la destrucció’, de Serguí Loznítsia. El film que posa imatges a les paraules de Sebald

L’ucraïnès Serguí Loznítsia ha posat les imatges reals a allò que ens va explicar Sebald en paraules. Sense veu en off. Sense testimonis de carrer. Només música. Les imatges d’arxiu que ha fet servir són excel·lents, tant per la vida de la gent abans i després de les matances, com per la construcció de bombes i avions.

Els britànics i els alemanys van fer realitat una indústria de la massacre aèria enorme i eficaç. Hi ha seqüències impressionants dels vols de bombardament i de la posterior destrucció causada quan s’esvaïa el foc, les flames, el fum i la pols. Imatges que remeten a moltes de les que veiem d’ençà de fa mesos per televisió sobre les guerres actuals.

La lectura i el visionament de totes dues obres causa un efecte colpidor que explora els límits de la crueltat humana i els resultats devastadors. Alhora que detalla i mostra la cara fosca, per molts anys, ignorada o silenciada, del desastre que van ser els bombardaments aeris contra la població civil indefensa de la Segona Guerra Mundial. Tant a Alemanya com a la Gran Bretanya. El material d’arxiu i les reflexions i dades de Sebald sobre el que va passar a Alemanya, aportades ja fa anys actuen com un joc de miralls, on es reflecteixen les tragèdies bèl·liques antigues en els bombardaments que hi ha a Gaza, a Ucraïna i més llocs del món.

Les xifres sempre són variables segons les fonts consultades, però segons que relata Sebald a l’assaig d’investigació en fonts oficials, la RAF va llançar un milió de tones de bombes sobre Alemanya. 131 ciutats van ser atacades, una vegada o més. Algunes van ser gairebé arrasades. 600.000 civils van ser víctimes, 3 milions d’habitatges van ser destruïts i, en acabar la guerra, hi havia 7 milions i mig de persones sense casa. A cada habitant de Colònia li corresponien 31,4 metres cúbics de runes, i a cada ciutadà de Dresden, 42,8. Però què significava realment tot allò?, es demana Sebald al començament de l’assaig, no ho sabem. I va treballar profundament i rigorosament per esbrinar-ho.

És moralment acceptable fer servir la població civil indefensa d’objectiu militar? Com es pot justificar la destrucció en massa de ciutats i l’extermini de bona part dels seus habitants? Són qüestions ètiques que van començar a plantejar-se aleshores i encara són vigents avui, quan el mètode de matar per l’aire és plenament acceptat per la majoria d’estats del món, siguin considerats democràtics o dictatorials.


Fotograma del documentari ‘Sobre la història natural de la destrucció’, de Serguí Loznítsia. Les justificacions de Winston Churchill i Bombarder Harris

A banda de mostrar-nos la destrucció terrible i les conseqüències per a la vida de les persones i les ciutats, el documentari de Serguí Loznítsia també ens il·lustra sobre el que era el pensament d’alguns dels grans protagonistes que ordenaven els bombardaments aeris. Com comunicaven a l’opinió pública les seves intencions i, fins i tot, com ho justificaven.

El film inclou fragments de discursos radiofònics d’alguns de dos o tres dels principals protagonistes. Un dels quals és el mariscal de l’aire britànic Arthur T. Harris, Bombarder Harris, un dels responsables màxims i entusiastes de la guerra aèria contra la població civil. Com que el documentari no té una veu en off (i fa bé) que aporti unes mínimes dades sobre els personatges i els fets, crec oportú de reproduir una de les referències que en fa l’escriptor suec Sven Lindqvist a l’assaig Historia de los bombardeos (Turner, 2002):

“Arthur Harris va acceptar, sense piular, una ordre rere l’altre de concentrar-se en la indústria petroliera, en què la maquinària bèl·lica alemanya podia ser reduïda a la meitat. Tanmateix, en el seu pensament, condicionat per dècades de guerres colonials, no hi havia lloc per a la indústria petroliera. Eren les ciutats les que s’havien de cremar. Es va sotmetre obedient als plans de bombardar les plantes petrolieres. Però hi va haver ‘desviacions de l’ofensiva principal’ que es van continuar centrant en les zones residencials, és a dir, en combatre la ‘moral’ de dones, nens, i vells.”


Fotograma del documentari ‘Sobre la història natural de la destrucció’, de Serguí Loznítsia.

Al film és Bombarder Harris en persona qui ens explica, tal com ho va fer en realitat als ciutadans britànics per ràdio, l’essència del seu pensament:

“Colònia, Lübeck, Rostock… aquest és només el començament. Deixin que els nazis prenguin bona nota de l’horitzó occidental on veuran un núvol fins ara no més gran que una mà. Però, darrere aquest núvol rau tot el poder massiu dels EUA. Quan una tempesta esclati a Alemanya, recordaran els dies de Lübeck, Rostock i Colònia com un home atrapat en la ràfega d’un huracà recordarà els suaus zèfirs de l’últim estiu. Hi ha molta gent que diu que el bombardament mai guanya la guerra. Bé, la meva resposta és que encara no s’ha provat mai, i ho haurem de veure. Alemanya aferrant-se més i més desesperadament a les seves conquestes, i nèciament intentant-ho més, farà que sigui un experiment inicial més interessant.”

Però, sens dubte, de tot el film, la intervenció històrica que més impressiona per la seva cruesa és la de Winston Churchill. Són paraules que va pronunciar per ràdio abans dels bombardaments de la RAF sobre les ciutats alemanyes, quan la guerra ja havia entrat en la fase final:

“La població civil d’Alemanya té una manera fàcil d’escapar d’aquesta severitat. El que han de fer és abandonar les ciutats on es duen a terme treballs de munició. Abandonar la feina i sortir al camp i mirar el foc a les cases des de la distància.”

Churchill, racista, franquista i genocida

Bombardaments de civils per a sortir de la marginalitat?

Vejam què ens explica W. G. Sebald. Segons ell, l’estratègia del “bombardament d’àrea” es va basar en la posició summament marginal en què es trobava la Gran Bretanya l’any 1941. Hitler era al cim del seu poder, els nazis havien conquerit el continent i eren a punt de penetrar a l’Àfrica i l’Àsia. Els britànics no tenien cap possibilitat d’intervenir-hi. Eren relegats al seu destí insular. Amb aquesta perspectiva, Churchill va creure tenir la solució i va escriure a Lord Beaverbrook i li va dir que solament hi havia una via d’obligar Hitler a un enfrontament: “Un atac d’exterminació absolutament devastador dut a terme per bombarders molt pesants del nostre país sobre el territori nazi.”

I així ho van fer. Construint bombes, avions i entrenant pilots, tal com mostra el documentari de Serguí Loznítsia, amb un esforç patriòtic i industrial gegantí. Les imatges d’arxiu són documentaris de propaganda de l’exèrcit o del govern i mostren com es va perfeccionar, tant a la Gran Bretanya com a Alemanya, amb orgull patriòtic i alegria proletària la indústria de la matança aèria de la població civil.


Fotograma del documentari ‘Sobre la història natural de la destrucció’, de Serguí Loznítsia. Dresden, 1945

Per exemple, Dresden. Quan la guerra ja tocava a la fi, el 13 i el 14 de febrer de 1945, l’aviació aliada i americana van destruir la ciutat i els seus habitants en un atac infernal, gairebé sense precedents. Hi van morir desenes de milers de persones. Hi van participar uns mil avions. La destrucció va ser gairebé total en una ciutat que no tenia un valor estratègic especial. I menys encara quan la guerra ja era pràcticament decidida.

Així descriu Sven Lindqvist allò que va passar: “Dresden seria la més gran victòria de l’Escamot de Bombarders (de Bombarder Harris) de tota la guerra. La tempesta de foc d’Hamburg, que havien intentat de repetir una vegada i una altra sense èxit, es va reproduir aquí d’una manera encara més cruenta. La temperatura va superar els mil graus. Al voltant de cent mil civils van morir –el nombre exacte és impossible de determinar, atès que hi va haver nombrosos cadàvers que mai no van poder ser identificats, ni tan sols separats els uns dels altres, una vegada van passar a l’estat ‘semilíquid mitjançant el qual la pols torna a la pols’, segons paraules de Kurt Vonnegut. L’escriptor nord-americà era aleshores a Dresden com a presoner de guerra, sobrevisqué a l’atac i va ajudar a desenterrar els cadàvers.” Ell és un dels que, anys a venir, van gosar de començar a explicar allò que havien vist i viscut.


Fotograma del documentari ‘Sobre la història natural de la destrucció’, de Serguí Loznítsia.

El dret civil valencià, l’article que no cap dins el meló podrit de la constitució espanyola

Avui comença una setmana clau per a millorar l’autogovern valencià, però cap dels dos partits que fins ara s’han alternat per a exercir-lo no estan interessats a millorar-lo o a ampliar-lo. I la culpa és, diuen, d’un meló. Un meló collit fora de temporada l’any 1978 que es diu constitució espanyola. El calendari d’aquesta possibilitat és implacable i és el següent:

Demà, el congrés espanyol prendrà en consideració la proposta de reforma pactada pel PSOE i el PP per modificar l’article 49 i substituir la paraula “disminuït” per l’expressió “persona amb discapacitat”. Dimecres s’obri el termini per a presentar esmenes. La diputada de Compromís integrada dins Sumar, Àgueda Micó, presentarà una esmena d’addicció a la disposició addicional segona de la constitució, en què es diu que les comunitats autònomes tenen la competència legislativa sobre el dret civil. D’aquesta manera es podria recuperar la capacitat de les Corts Valencianes d’aprovar lleis que una sentència del Tribunal Constitucional espanyol els va arrabassar l’any 2016. L’esmena l’ha redactada l’associació Juristes Valencians, que fa anys que lluita per assolir-ho. Dijous hi haurà la votació i, si res no canvia, l’esmena no prosperarà perquè tant el PSOE com el PP hi votaran en contra. El meló romandrà tancat i tots dos partits hauran caigut en una contradicció que els costarà molt d’explicar.

Un espill per al PP i el PSOE

Els que han anunciat que votaran contra allò que prediquen són els mateixos PP i PSOE que a les Corts Valencianes van acordar d’elevar una proposició al congrés espanyol perquè es modificàs la constitució. Els mateixos PSOE i PP que governen algun dels més de cinc-cents municipis on s’han aprovat mocions a favor de la recuperació del dret foral. Els mateixos PSOE i PP que aprovaran avui per majoria a la Diputació de València una moció demanant que les Corts puguen tornar a legislar sobre el dret civil dels valencians. Els mateixos PP i PSOE que tenen dues o més cares i que tenen algun mecanisme que els impedeix de defensar i votar el mateix a València i a Madrid.

La situació encara pot ser més esperpèntica perquè com que ja fa anys que la demanda hi és i la composició de les Corts i del congrés espanyol ha canviat després de les eleccions, és molt possible que algun diputat d’aquests dos partits hi votàs a favor quan premia el botó al palau dels Borja de València i que dijous vote en contra al palau del senat, que és on, momentàniament, es reuneix el congrés espanyol a Madrid.

El fet de votar que no a aquesta esmena és un espill que retorna una imatge desfigurada i empetitida tant de Ximo Puig com de Carlos Mazón. Mostra dos dirigents que ací s’esgargamellen demanant millores i drets per als valencians i que són incapaços de plantar cara a les direccions centrals dels seus partits. Tant si a Espanya governa l’un com l’altre. Fins i tot, són capaços de dur la petició a les portes del congrés espanyol i barallar-se per fer-se una fotografia al costat dels lleons, però una volta travessen la porta i la proposta entra al registre, sembla que ja no és cosa seua.

Vicent Soler: “Estem carregats de raons per a avançar en l’autogovern”

Dimissió del País Valencià

D’una banda, el PP renega d’una part de l’estatut que les Corts van reformar l’any 2006 a instàncies del president Francisco Camps. Per tant, ni el seu llegat preserven. D’una altra, els socialistes valencians tampoc no fan res per rectificar la iniciativa que van tenir quan van demanar al seu dirigent d’aleshores, José Luis Rodríguez Zapatero, que recorregués al Tribunal Constitucional espanyol contra algun article que ells mateixos van aprovar a les Corts.

D’aquesta manera, tots dos partits dimiteixen, una vegada més, del País Valencià. Dimiteixen d’endur-se el mèrit de ser els artífexs de la restitució d’un dret que reforça l’autogovern. Continuen ofrenant a Espanya i s’allunyen del ganivet que hauria d’encetar el meló. Temen, diuen, que si ho fan, ja no podran tornar a tancar-lo mai més. I saben que això és cert, perquè el meló fa massa anys que el van collir i ningú no ha gosat mai de posar-hi les mans si no és de manera molt controlada quan Europa exigeix un canvi en les pautes d’endeutament, o quan resulta insostenible jurar-lo o prometre’l tot sabent que inclou el mot “disminuït” per a qualificar un col·lectiu amplíssim de gent.

Una oportunitat única

L’associació Juristes Valencians, que presideix José Ramon Chirivella, fa anys que demana la modificació de la constitució espanyola. Quan els dos partits espanyols van decidir que farien el canvi que els demanaven les associacions de persones amb discapacitat, van veure l’oportunitat d’incorporar-hi aquesta millora. És una frase redactada amb precisió mil·limètrica perquè no trontolle res, i perquè el meló quede, aparentment, intacte.

Però aquest meló podrit ha arribat a un punt de no-retorn, i el PP i el PSOE volen evitar que s’òbriga perquè unes altres comunitats autònomes no comencen a fer peticions per incloure modificacions als seus estatuts o per millorar-ne la condició. Un dels qui ja ha fet pública aquesta demanda és Més per Mallorca, integrat dins Sumar, que demana la modificació de l’estatut de les Illes per demanar que Formentera puga elegir un senador. I això no és un caprici dels nacionalistes, sinó que prové d’un acord del Parlament de les Illes Balears que va tenir el suport del PP i del PSOE. I, probablement, aquesta demanda no serà l’única, perquè el meló podrit ja ha perdut la utilitat si és que en algun moment en va tenir.

Una darrera crida a la responsabilitat

Ahir a València es va fer un acte per cridar-los l’atenció una volta més. Per dir a Pedro Sánchez i a Alberto Núñez Feijóo que d’ací a dijous encara són a temps de recapacitar i canviar el sentit del vot que han anunciat. La convocatòria la van fer Juristes Valencians i les entitats socials, empresarials, locals i sindicals que fan costat a la petició. Hi havia poc més d’un centenar de persones per a escoltar els discursos. La representació de tots dos partits va ser mínima i d’un perfil molt baix. El meló va sobrevolar tot l’acte.

Vicent Soler, que és el dirigent socialista que més s’ha significat en aquest sentit, va dir allò que també havia explicat en aquesta entrevista a VilaWeb, que la constitució del 1978 es va fer com una taula de salvació que consolidàs l’eixida de la dictadura. Quant a la negativa dels socialistes a reformar-la, diu que és imprescindible un pacte entre les dues forces majoritàries i en els temps que corren ho veu molt complicat.

A Ximo Puig li van demanar l’altre dia per què el seu partit, que ostenta el govern espanyol, no dóna suport a aquesta petició i va evitar de respondre tot parlant de la necessària federalització de l’estat espanyol i més reformes que també són necessàries a parer seu.

El Partit Popular va enviar a l’acte de la plaça dels Furs la diputada Laura Chulià, que va admetre que la seua obligació era recuperar i mantenir les senyes d’identitat i va recordar que el seu partit era el que més havia fet per reintegrar la competència en matèria de dret civil. Però en cap moment no va anunciar el vot favorable dels seus diputats a Madrid.

El senador Enric Morera, que era president de les Corts l’any 2020, quan van aprovar per unanimitat d’elevar al congrés espanyol la proposició, va posar el meló damunt la taula i va demanar que tothom en menjàs, que tothom parlàs i que trencàs silencis clamorosos. La diputada Àgueda Micó, que serà l’encarregada de defensar l’esmena, va assenyalar el PSOE i el PP. “Si no hi voten a favor, trairan els valencians i trairan l’autogovern i trairan els ciutadans que volen que els valencians siguem ciutadans de primera.” En declaracions a VilaWeb, la diputada va explicar que aprofitaria aquesta setmana per acabar de tancar acords amb tots els partits del congrés espanyol excepte els dos esmentats i Vox per aconseguir el vot de tota la cambra excepte del PP, el PSOE i Vox.

Fa uns dies, Compromís va convocar a una reunió a les Corts Valencianes els responsables del PP i del PSPV per mirar de convèncer-los que no podien votar en contra de l’esmena. El PP no ha respost a la crida i el PSPV els va dir que els semblava una iniciativa interessant. La coalició ha convocat aquest acte amb el nom de “Cimera per a impulsar el dret civil valencià”. Qui sí que hi assistirà serà José Ramon Chirivella, president de Juristes Valencians, que ahir es va embolcallar en la senyera per advertir a aquells diputats que voten contra l’esmena que ja no tindran dret de tornar-la a usar o esmentar mai més. “Ja està bé d’utilitzar la senyera com si fos un tros de qualsevol cosa, això significa autogovern, és la senyera del segle XIV, que ens donava institucions pròpies i ens va fer diferents”, va dir.

I mentrestant, el meló bífol, collit a destemps i per força l’any 1978, continua podrint-se a l’andana.

Quan la Generalitat proposava el control de les fronteres pels Mossos i la creació de consolats

El compromís de delegar a Catalunya “les competències i recursos per a fer una gestió integral de la immigració” és genèric i no se’n saben els detalls, ni què implicarà ni quan es farà. L’acord entre el PSOE i Junts diu que es farà mitjançant una llei orgànica, d’acord amb l’article 150.2 de la constitució espanyola, que permet de delegar o transferir a les autonomies competències del govern espanyol. Que no vol dir totes les competències en immigració, ni la titularitat, que és exclusiva de l’estat espanyol. Quines competències exactament es deleguen a la Generalitat s’haurà de negociar en la tramitació de la llei, que haurà de ser aprovada per una majoria absoluta del congrés espanyol. Les competències en immigració es poden ampliar, però el desenvolupament ple és constret per les limitacions autonòmiques. De fet, la Generalitat disposa d’ençà del 2014 de les observacions del Llibre blanc de la transició nacional sobre què caldria perquè el govern català disposés d’un control efectiu de les competències en immigració.

Són unes recomanacions publicades en un dels informes que va elaborar el Consell Assessor per a la Transició Nacional, que presidia Carles Viver i Pi-Sunyer. El context és diferent de l’actual; les recomanacions es van elaborar pensant en les necessitats, en diversos àmbits, que tindria el govern de Catalunya per a fer la transició a un estat independent. La qüestió de la immigració era apuntada en l’informe sobre les estructures administratives exigides per la Unió Europea, amb la recomanació de crear “dos serveis administratius”, un de control fronterer, “que faci complir la normativa europea d’accés a la Unió”, i un servei d’administració d’immigració, “que gestioni els fluxos migratoris, tant en relació amb persones dels estats membres de la UE com de països tercers”.

Respecte del control fronterer, l’informe suggeria la creació de noves unitats dels Mossos d’Esquadra “que assumissin el control de les fronteres exteriors i reforçar la capacitat policial per assumir funcions de lluita contra la delinqüència organitzada i el terrorisme i el tràfic de drogues”. En el segon cas, sobre l’administració de la immigració, i un supòsit de transició a un estat propi, l’informe proposava d’intentar “el traspàs o la incorporació del personal radicat a Catalunya” que depenia de l’estat espanyol aleshores. I tot seguit detallava tres accions necessàries: la creació de centres d’acollida d’immigrants, de sol·licitants d’asil i de víctimes de tràfic d’éssers humans; la designació d’un punt de contacte nacional amb l’Agència Europea per a la Cooperació Judicial (Eurojust) i la creació d’una xarxa consular catalana per a tramitar i emetre visats.

La via acordada entre Junts i el PSOE per a delegar competències en immigració és la que preveu la constitució espanyola en l’article 150.2 i, tal com explica el jurista Joaquín Urías, ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol, ho permet, però de manera limitada. És a dir, la competència sobre permisos de residència o la concessió de la ciutadania sempre dependran de l’estat espanyol. El govern espanyol també ha deixat clar aquests dies que no hi hauria cap mena de canvi sobre el control de les fronteres, que romandran en mans de la policia espanyola.

En canvi, sí que es pot, segons Urías, augmentar la participació de les comunitats autònomes en l’elaboració de les normes que regulen les qüestions que tenen a veure amb immigració; i també es poden delegar afers que tenen a veure amb la gestió i l’execució de polítiques migratòries, com ara la tramitació de sol·licituds de residència, la concessió de permisos de feina i fins i tot la gestió dels CIE.

I si el PSOE ha anat advertint dels límits en la delegació de competències d’immigració, el govern, que és qui hauria de beneficiar-se’n, de moment, s’ha limitat a dir que l’acord era un compromís genèric, que no hi ha res imminent i que tampoc no s’havia pactat res encara. I Junts ha començat a apuntar què hauria de permetre aquesta delegació de la competència. El secretari general, Jordi Turull, posava l’èmfasi en polítiques d’integració, en el requeriment del coneixement del català, en el control dels fluxos d’immigrants que arriben a Catalunya, en la capacitat dels Mossos de poder expulsar persones en situació irregular que siguin multireincidents… En definitiva, deia Turull a Catalunya Ràdio: “Ara veurem tot allò que es pot traspassar, que ha de ser la majoria de les coses que fa l’estat, i acompanyat dels recursos.” Però difícilment serà res d’allò que va preveure, fa gairebé una dècada, el Consell Assessor de la Transició Nacional.

Yolanda Díaz anuncia que Sumar farà l’assemblea fundacional el 23 de març

La vice-presidenta segona del govern espanyol i dirigent de Sumar, Yolanda Díaz, ha anunciat que la formació farà l’assemblea fundacional el dissabte 23 de març. “A tots els companys i companyes de formacions polítiques diferents us dono les gràcies i us dic que, per sobre dels nostres passats, sumem els nostres futurs. La gent ens espera, i per això convoquem l’assemblea fundacional de Sumar per al 23 de març. Fem-ho possible”, ha dit Díaz en un acte al Teatre Goya de Madrid. La formació ha presentat també el grup promotor, de cent membres, que prepararà l’assemblea fundacional i Díaz ha aprofitat igualment per criticar durament el tàndem Feijóo-Abascal: “El seu país es resumeix a destruir Espanya.”

“L’únic projecte del binomi Feijóo-Abascal té a veure amb el país del ‘no’. Són la coalició de l’odi i les seves polítiques sí que destrueixen Espanya. […] El model laboral que defensa el PP sí que trenca Espanya, i també els contractes escombraria, abaixar els impostos als rics i augmentar-los a la gent treballadora o privatitzar la sanitat pública. […] Al país de PP i Vox no hi cabem les dones lliures, ni els joves, ni les persones trans i el col·lectiu LGTBI, ni tampoc Catalunya, Galícia o Euskadi. El seu país és molt estret i només es concentra a la plaça de Colón. En canvi, nosaltres volem fer un país millor a través de la diversitat cultural”, ha explicat Díaz.

Sumar ha presentat la direcció de cent persones que treballaran en la preparació de l’assemblea fundacional, un think tank amb membres de Catalunya en Comú, com ara Aina Vidal, David Cid i Joan Mena; l’ex-ministre d’Universitats espanyol Joan Subirats; i dirigents d’uns altres partits com Amanda Meyer (Izquierda Unida), Rita Maestre (Más Madrid) i Mar González (Verdes Equo). “Als cent homes i dones que avui configureu el grup motor, teniu ni més ni menys el desafiament de pensar i d’imaginar aquesta tesi cultural, social i política que serà Sumar”, ha dit.

“Som un moviment democràtic al servei de les famílies treballadores. Us demano que ens ajudeu. Us demano que projectem esperança. Ara toca un moviment ciutadà, democràtic i transformador”, ha reblat.

Pàgines