Josep Lluís Serrano ha estat ordenat bisbe coadjuntor d’Urgell en una cerimònia solemne a la catedral de Santa Maria d’Urgell de la Seu d’Urgell que ha aplegat centenars de persones, entre les quals, familiars del nou bisbe, feligresos i representants eclesiàstics i institucionals. El nou bisbe coadjutor succeirà, en un futur, l’actual bisbe diocesà i copríncep d’Andorra, Joan Enric Vives. El temple de la Seu d’Urgell no acollia una ordenació episcopal d’ençà del 31 de gener de 1971, quan va ser ordenat bisbe Joan Martí. El papa Francesc va anunciar el nomenament del nou bisbe a final de juliol.

Serrano s’ha mostrat agraït en el seu primer parlament com a bisbe coadjutor per servir catequesi a nens, adolescents i joves, i també ancians que viuen “sols i sense companyia” per ser “un estímul de vida”. També ha mostrat agraïment per servir treballadors i immigrants, i a les institucions públiques per “esdevenir llum i pau” i “cercar el bé comú del poble”. En la mateixa línia ha agraït caminar junts amb l’arquebisbe Joan Enric Vives “pels senders de l’església”.

Ha dit que el sentit de família és molt important a les comunitats cristianes de l’Àfrica, i ha reivindicat que “a casa nostra cal reviure el sentit de poble de Déu i família cristiana”. Així mateix, ha tingut paraules per la seva família i ha esmentat representats i rectors de diferents municipis de les Terres de l’Ebre com el seu poble natal, Tivissa (Ribera d’Ebre) o Tortosa.

Tot plegat, després d’un acte de dues hores i mitja de durada obert al públic i que també ha comptat amb àmplia representació institucional, com el cap de govern d’Andorra, Xavier Espot; el representant personal del copríncep francès al Principat d’Andorra, Patrick Strzoda; el president del de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa; el conseller de Justícia, Ramon Espadaler; i el batlle de la Seu d’Urgell, Joan Barrera, entre altres.

L’acte d’ordenació ha començat a les onze del matí amb una processó d’entrada a la catedral i les salutacions de l’ordenand principal, l’arquebisbe Edgar Peña; de l’arquebisbe-bisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives; i del Nucli Apostòlic a l’estat espanyol, Bernardito Auza.

La figura del bisbe coadjutor està contemplada en el codi de Dret Canònic perquè assisteixi el bisbe diocesà i, un cop el bisbe cessa, automàticament el succeeix. En aquest sentit, l’arquebisbe-bisbe d’Urgell Joan-Enric Vives continuarà com a copríncep d’Andorra fins que cessi per jubilació o altres causes i el nou bisbe coadjutor el rellevi.

Doctorat en Teologia Dogmàtica

Josep Lluís Serrano va néixer el 19 de març de 1977 a Tivissa (Ribera d’Ebre) i l’any 1991 va entrar al Seminari Menor de Tortosa estudiant al col·legi diocesà de la Immaculada. L’any 1995 va començar la seva etapa al Seminari Major de la capital del Baix Ebre on va rebre formació filosòfica i teològica.

L’any 2001 va ser ordenat diaca i el 21 d’abril de 2002 prevere a la catedral de Santa Maria de Tortosa. D’aquesta manera, va ser rector de les parròquies de la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre), la Bisbal de Falset (Priorat) i Margalef de Montsant (Priorat). L’any 2005 es va traslladar a Roma per ampliar els seus estudis a la Pontifícia Universitat Gregoriana on va obtenir la llicència en Teologia Dogmàtica l’any 2007.

A la seva tornada a la diòcesi de Tortosa, des del 2007 al 2009 va ser rector de les parròquies de Sant Andreu i Sant Pere del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp). Durant el curs 2008 i 2009 va ser moderador de la unitat pastoral del Litoral Nord i compaginà la tasca pastoral amb la docent, essent professor al Seminari Major Diocesà de Tortosa, a l’institut a distància Sant Agustí de Tortosa i al col·legi Mestral de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp).

L’any 2012 va obtenir el doctorat en Teologia Dogmàtica. D’altra banda, estant al servei diplomàtic de la Santa Seu, va ser enviat com a secretari de la nunciatura apostòlica de Moçambic, Nicaragua i Brasil. Des del 2019 fins el passat mes de juliol havia estat secretari en la secció pels assumptes generals de la Secretaria d’Estat.

Poc després que Junts votés contra la llei que regula els lloguers de temporada, Íñigo Errejón va fer aquest piulet:

A mucha gente le parecerá menor en esta situación, pero con sus equivocaciones estratégicas, sus mezquindades y su estrecho clasismo, Junts alimenta los prejuicios del anticatalanismo presentes en buena parte de la sociedad española, también en la izquierda.

Dificulta así más…

— Íñigo Errejón (@ierrejon) September 17, 2024

Quanta raó té Errejón, i que curt que es queda, a la vegada. Si els anticatalanistes aquests sabessin que la llei tombada no tan sols l’han tombada catalans, sinó que també l’han escrita catalans! És l’anticatalanisme feast! A vegades penso que sí que assistim a un debat entre catalans en un marc espanyol. És el Congreso, ho sé, i en una banda, Junts, els anti-regulació de lloguers. Els catalans de Junts. En una altra banda, els del Sindicat de Llogaters, també catalans. Els autors de la llei. Ells i el Sindicatos de Inquilinos, entre més, van aportar tècnics que escrivien la llei. Dit per Errejón mateix.

Per cert, si Junts desperta anticatalanisme, el Sindicat de Llogaters desperta catalanisme a Madrid?

Fora bromes, i posats a afegir veus catalanes en el tema dels lloguers, jo poso damunt la taula les germanes Amat, de Finques Amat, que gestionen pisos d’altra gent, uns 15.000. Les Amat són dones en un món d’homes (la seva immobiliària només acceptava dones fins a la llei d’igualtat), són unes independentistes amb vincles amb Estat Català, creuen que en aquest món d’homes qui ho va fer millor va ser la secretària general d’habitatge Carme Trilla, durant el tripartit de PSC-ERC-ICV.

“Si alguna cosa sabem els administradors és que del tercer mes al quart d’impagament és quan entres en zona de risc”, em deien fa uns mesos. “La gent, fins a tres mesos, com que en té un de fiança, es pot recuperar. Quan passa del quart, ja no. Estadísticament, se’n va al desnonament. Aquest és el moment de posar la tireta al problema. La Generalitat, sense manies, hauria d’estar complementant al propietari tot allò que no pot pagar aquella persona. Ni un desnonament, ni una acció judicial, res. Senzillament, amb el certificat de l’administrador, que per això som professionals, que digui: jo puc demostrar que ha estat un bon llogater, que ara té un problema, m’ho ha demostrat. I ja es recuperarà. Pagar això, màxim dos anys –perquè molt abans trobarà feina–, a mil euros de mitjana, són 24.000 euros. Això, per una banda. A l’altra banda, posa com es fa ara: les despeses que signifiquen per al propietari començar el plet, els mesos que el propietari perd, activar la taula del tercer sector, una colla de funcionaris que pagues, més els funcionaris del jutjat que han treballat per aquest desnonament. Quan vius tot això, estàs pagant un atur de llarga durada. Perquè tu creus que una persona que ha estat desnonada pot anar a buscar feina i li’n donen? Si ha d’anar amb l’ànima per terra, és impossible que trobi feina, està malalt, del punt de vista psicològic. Si, en canvi, li soluciones aquest problema, s’acaba una feina i en sis mesos en troba una altra. I després, l’Ajuntament de Barcelona ha gastat 22 milions d’euros enguany només per a pagar fons que surten del desnonament. 22 milions d’euros. Què més li passa, a aquest senyor que té un atur de llarga durada? És molt fàcil que caigui en temes d’alcoholisme o qualsevol mena de malaltia mental. I els nanos, en fracàs escolar. Tot això, contra 24.000 euros, us asseguro que és de bojos.”

En aquest debat sobre els pisos, jo que vinc de creure, com crec, que bàsicament assistim a un robatori, a les germanes Amat sí que me les escolto. I això que en el tema dels okupes, per exemple, pensem de manera oposada. Les escolto tant o més que als catalans de Junts i els del Sindicat de Llogaters. I així continuem aquest debat nostre, tan català, i tan allunyat, en el fons, de qui té les competències. És pura ideologia, això nostre i els pisos. I ben català tot el debat, també.

 

The Washington Post · Yufan Lu, Lyric Li

Langfang, Xina

Liu Wei es descriu a si mateix com “l’operador d’un dipòsit de cadàvers d’històries d’amor”.

Des que va plegar de la feina en una empresa farmacèutica estatal a Pequín, el 2022, Liu dirigeix un negoci de destrucció professional de documents en un magatzem a Langfang, al sud de la capital. No era una activitat particularment lucrativa fins que va aprofitar una escletxa de mercat, a començament de l’any passat: divorciats que volen desfer-se de les seves fotos de casament.

“Som un crematori d’aquestes fotos quan s’acaba el seu cicle vital”, diu Liu en una entrevista a The Washington Post, fent servir una altra metàfora relacionada amb la mort.

Certament, ara hi ha molts clients potencials per al negoci de Liu.

Aproximadament 1,3 milions de parelles xineses s’han divorciat la primera meitat d’aquest any. Algunes acudeixen a Liu Wei per destruir les seves fotos de casament, com una part del procés per a posar fi al seu matrimoni (fotografia: Yufan Lu, per a The Washington Post).

Entre el 2016 i el 2020 va haver-hi més de quatre milions de divorcis l’any, cosa que va portar el govern xinès –que promou el matrimoni tradicional i la criança de fills en vista que la població disminueix– a instaurar un període de reflexió obligatori de 30 dies per evitar separacions “impulsives.” Això ha ajudat a reduir la taxa de divorci a menys de 3 milions l’any del 2021 ençà. Aproximadament, 1,3 milions de parelles xineses ja s’han divorciat en la primera meitat d’aquest any.

Molts divorciats no saben què fer dels retrats de casament emmarcats, alguns fins i tot d’un metre i mig d’alçada.

A mesura que la Xina s’ha enriquit i la classe mitjana ha crescut, les sessions fotogràfiques pre-matrimonials s’han tornat molt habituals. Una parella pot passar moltes hores i gastar molts diners per posar en una fotografia matrimonial, canviant-se una vegada i una altra de vestuari i emplaçament. I les versions gegantines de les fotos resultants es mostren en la recepció del casament i a casa seva després –i, no cal dir-ho, també a les xarxes socials.

Però què passa quan aquesta imatge de perfecció matrimonial deixa de ser real? Llençar les fotos és impensable a les ciutats, on hi ha estrictes normes de separació de residus, i la privadesa també és una preocupació. Cremar fotos de persones encara vives es considera que porta mala sort, en la cultura xinesa, fins i tot per als cònjuges separats.

Liu –que té quaranta-dos anys, és casat però no ha fet mai cap d’aquestes sessions fotogràfiques extravagants– en té la resposta.

“Tan sols m’heu d’enviar les fotos i nosaltres les farem desaparèixer completament, com si no haguessin existit mai”, diu en un vídeo promocional a Douyin, la versió xinesa de TikTok, mentre els seus companys trepitgen fotos emmarcades, per mostrar com alguns materials duradors –acrílic, vidre, fusta, metall…– poden ser massa difícils de trencar a casa. El clip va tenir més d’un milió de visualitzacions, i el negoci de Liu va començar a enlairar-se.

Ara, la destrucció de fotos abasta més del 95% del seu negoci, i si fa no fa el 80% són de casaments. Moltes van ser fetes per fotògrafs professionals en llocs tan llunyans com el Tibet o París.

Quan els paquets arriben a la seva fàbrica, Liu i el seu equip fan un vídeo mostrant com s’obren les caixes i es compten i es pesen els articles per determinar-ne el preu. A més de fotos de casament, les caixes solen contenir tovalloles, roba de llit i diaris personals.

Llavors es posen a treballar: ho destrueixen tot.

Quan els paquets arriben a la seva fàbrica, Liu i el seu equip fan un vídeo mostrant com s’obren les caixes i es compten i es pesen els articles per determinar-ne el preu (fotografia: Yufan Lu, per a The Washington Post).

Per a les fotos, Liu i els seus companys ruixen les cares i els trets distintius, com tatuatges, pírcings i discapacitats físiques, amb pintura fosca, en part per protegir la privadesa dels clients i, de vegades, per assegurar-se que en destrueixen completament els records. Alguns clients demanen un color concret, i alguns demanen patrons com ara que tingui la forma d’un talismà taoista per “exorcitzar la toxicitat”.

Les coses que no poden passar per les destructores de gran potència, com ara el vidre i la fusta, són destruïdes amb un mall.

Després Liu envia al client un vídeo de tot el procés –de vegades amb una banda sonora alegre–, abans que les deixalles siguin enviades a una planta de conversió de residus en energia, on esdevenen biocombustible.

“Tot és gestionat amb responsabilitat”, explica Liu, que afegeix que alguns clients troben un “valor terapèutic” en el seu servei.

Trinxar fotografies d’una relació anterior és una “mena de comiat del passat”, ens explica  Zhou Bingbing, una mare de vint-i-vuit anys de la ciutat de Foshan, al sud del país.

El marit de Zhou es va divorciar de la seva esposa anterior l’abril de 2020, i va guardar les fotos del primer casament a les golfes de la casa dels seus pares, en una altra ciutat. Quan Zhou va veure el servei de destrucció de Liu a les xarxes socials, a final de l’any passat, va convèncer el marit per posar-s’hi en contacte i destruir les restes d’aquella relació.

“Pagar perquè un professional s’encarregui de les fotos era la solució més digna i respectuosa que vaig poder imaginar”, diu en una entrevista.

Els clients canvien d’idea de vegades, en l’últim minut abans, que Liu destrueixi les fotografies (fotografia: Yufan Lu, per a The Washington Post).

Aproximadament el 80% dels clients de Liu són dones, i envien fotos de tot el país. Liu diu que ell no es fica en els assumptes personals, però algunes persones que truquen per informar-se sobre el seu servei passen més d’una hora explicant-li les seves històries de divorci.

Alguns clients canvien d’opinió en l’últim moment. Un dimecres a la tarda de l’any passat, un home va enviar les seves fotos pre-matrimonials i va sol·licitar una destrucció urgent, preferiblement l’endemà. Dijous va trucar per suspendre la comanda. Divendres al matí, l’home va enviar un missatge de text a Liu per cancel·lar definitivament la comanda, dient que s’havia reconciliat amb la seva promesa i volia recuperar les fotos.

Les fotos de casament, per naturalesa, van vinculades a emocions intenses i poden convertir-se en una càrrega gran durant divorcis i separacions, i fins i tot només quan es canvia de casa.

“La destrucció de fotografies va inevitablement associada amb la fi d’una relació –diu Liu–. Alguns articles dels quals creus que no pots prescindir poden convertir-se en una patata calenta… en una altra etapa de la vida.”

Hi ha gent, especialment en pobles petits, que van a ciutats de la vora per a enviar les fotos, preocupats per si es convertiran en el tema de xafarderies entre els veïns, explica Liu. El divorci continua essent estigmatitzat en moltes regions menys desenvolupades i en comunitats molt unides, especialment per a les dones.

Hi ha clients que van a la fàbrica per presenciar la destrucció, potser per fer una catarsi emocional addicional, explica  Liu.

Per a Cheng Lingli, una professora de trenta-set anys de Changsha, les fotos antigues de casament ja no tenen cap significat. Es va separar del seu ex-marit fa una dècada.

“Però fa poc, quan el meu fill em va demanar per què encara guardava les fotos, em vaig sentir molt incòmoda i vaig pensar que havia de fer alguna cosa –explica en una entrevista–. Jo em sentiria estranya cremant les fotos o estripant-les jo mateixa, de manera que miraré que algú altre ho faci per mi.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Copii una pintada que he fotografiat aquest matí a Ciutat: La gent necessita mirar-se.

El desig exasperat!

El desfici!

Aquesta desaparició de l’altre!

Em fa molt de bé veure la serra de Tramuntana, allà enfora, a l’enfront, dins la llunyania, amb les ombres dels núvols que es passegen i ballen pels boscos, pels comellars, pels nius, pels torrents, pels poblets, per les obagues, per les coves, per les llodrigueres, pels bassals, pels alzinars, per les possessions, pel monestir, per les cases de roter, pels cims.

Necessit, des de la intempèrie on escric, canvis de to i de clima, caçar a la desesperada la música del no-sentit, fer llistes de coses impossibles, ruptures sobtades de ritme, connexions ràpides, paraules d’arrel intensa, canvis de rumb, esllavissament de mots, condensacions de la melodia fins a l’ofec, desajustaments, caigudes lliures, gests de captació de la cosa, estremiments de la lletra, irisades reverberacions…

Som en el foradecamp d’una història que volia contar fil per randa com una paràbola del nostre temps i que ara ha quedat invalidada, sense enquadrament ni focus. Potser només la vibració d’algunes paraules que aniré acaramullant podran donar una mica del so i del sentit que es conjuguen per la força a la recerca d’elements on aferrar-se.

No cal saber.

Estam al ras i cada horitzó cerca el seu risc.

Cal recordar sempre seguit la provisionalitat.

Podria escriure la mateixa escena des de punts de vista i d’acció diferents.

Cada frase seria una interpel·lació a la contemporaneïtat.

No sents els gemecs d’una cançó trencada dins aquestes ombres plenes de cossos que no volen dir la seva?

Avanç a les palpentes mentre sent un malestar fort que no em deixa aclarir les sensacions que es manifesten amb el tacte i qued engalavernat dins un entelament dramàtic, espectacular i amb la perspectiva que a la meva vida es pogués veure novetat.

Aquells badoixos d’un pam i mig de llargs de fonoll marí sortien de dins cinc forcs de fullassa de pi de les escletxes del roquissar Blau i no en deixava ni un brot per senyal.

No et pensassis que l’acció verbal et descobrirà panorames ordenats i confortables perquè puguis descansar; l’enjòlit et deixa a l’aire i hauràs d’anar viu per no caure en la nyonya més vergonyant i epidèmica, la utilització d’eines creactives et permetrà sortir del sostrac rutinari anestesiat i si no perds calada, potser, enlairar-te, volar, amunt, amunt!

Com l’àliga!

Escrit sobrecarregat que tremola com un palimpsest trivial, d’una obscena concisió o d’una volubilitat difusa, escòries del pensament i del somni en què el traç esdevé energia incorporada sordament, revisió de coses disperses i de ferides fresques, signes que obren l’evidència de la seva il·legibilitat, el furor del seu silenci, el rovell incandescent de la seva història.

Tot em regolfa!

La serra de Tramuntana negra!

Gest de tinta, sense imatge, sinó el que l’avança i la segueix en el lligam de la memòria, en el crit. Una rapinyada, una bretxa, una fluctuació, l’anfractuositat en el mur, l’alè que arma la mà, l’èxtasi d’una troballa, un viatge negatiu al fons de l’ull: el negat.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/09/Closcadelletra-CDXXXIII.mp3

D’ençà de fa uns mesos, veiem els anuncis de companyies tecnològiques nord-americanes, xineses i europees en la cursa per produir robots humanoides. Els seus plans són començar a fabricar-ne milers de milions d’unitats a final d’aquesta dècada a un preu equivalent a un cotxe. Aquesta explosió de la robotització de la societat encara sembla ciència-ficció, però hi ha un primer precedent que ha anat progressant silenciosament (o no tant) aquesta darrera dècada: els robots aspiradors. A moltes llars s’han oblidat pràcticament d’escombrar. Popularitzats per la marca iRobot, que continua essent la referència del sector, avui en trobem de moltes marques (Xiaomi, Dyson, Roborock, Dreame, Eufy, Narwal, SwitchBot, Ecovacs, Shark, Yeedi, Eureka…) amb característiques molt diverses i un ampli rang de preus, des de poc més de 100 euros fins a vora 2.000. Tot seguit, analitzem quins són els paràmetres clau que heu de considerar per a triar-ne el model que s’adapti més bé a les vostres necessitats i al vostre pressupost.

Navegació per casa, la diferència entre una mala experiència i una de bona

Aquesta és una de les característiques que més ha evolucionat, i és l’aspecte primordial perquè un robot aspirador faci la seva feina més eficaçment. I, sobretot, que ens resulti tan còmode com sigui possible aprofitant una de les seves grans virtuts: que cliquem el botó de l’aparell abans d’anar cap a la feina i que quan tornem a casa estigui neta sense que hàgim hagut de preocupar-nos-en ni sentir-lo. Els models més bàsics consideren tota la llar com una estança, i s’hi mouen amunt i avall sense memoritzar-ne res. Cada vegada que l’engeguem, comença de zero i ha de tornar a descobrir la casa. Tot i que aspiren igual que la resta, tenen tres inconvenients principals.

El primer és que és més fàcil que es desorienti i es deixi parts de la llar sense netejar. Pot ser que no entri en una habitació, o que en surti abans de fer-la sencera. Un segon inconvenient és que això fa que trigui més temps a aspirar tota la casa. I l’últim és que, com que sabrem que no ho acaba fent del tot bé, l’acabarem posant manualment a cada habitació amb la porta tancada perquè no en surti fins que no hagi acabat. O tancarem les portes de les habitacions que no vulguem que faci, o posarem barreres físiques (com cadires) perquè no caigui per les escales. És a dir, que haurem de passar el robot quan siguem casa i haurem d’estar-ne pendents tota l’estona.

Si tenim un pis molt petit, o treballem a casa i no ens importa fer això, continua essent un guany en relació amb passar l’aspirador tradicional o escombrar la casa. Ens estalviarem diners. Ara bé, per una mica més de diners trobem models més útils amb sistemes de navegació, per la qual cosa el consell és evitar els models més simples si la nostra butxaca ens ho permet. El següent graó són els models amb sistema de navegació. El més bàsic és el que reconeix les habitacions amb el moviment i les emmagatzema al núvol. El robot ha de fer una primera passada per tota la casa, sense aspirar, per fer-ne un mapa. Només cal que ho faci una vegada i trigarà força més que en una aspiració normal. Generalment, més d’una hora, segons la mida de la casa.

Els robots aspiradors ja són un electrodomèstic comú a moltes cases (imatge: iRobot).

És convenient que en aquesta primera passada traguem del mig tot allò que sigui mòbil: posar les cadires sobre la taula o el llit, treure joguines, objectes i cables, i assegurar-nos que totes les portes són obertes. L’objectiu és que el robot conegui exactament les dimensions de la llar. Un cop acabada aquesta primera passada, el robot emmagatzema el mapa de la llar al núvol, per la qual cosa ha de tenir connexió a internet –algun model l’emmagatzema a l’aparell, sense necessitat de connexió. Després, amb el mòbil podrem veure el mapa, i ens demanarà que el confirmem o que acabem d’editar les habitacions que ens proposa. A partir d’aleshores, podem dir al robot que passi per tota la casa, que aspiri unes habitacions i n’eviti unes altres, o que passi primer per unes habitacions, mentre deixem les cadires en unes altres, i després faci la inversa, un cop canviades les cadires de lloc. O que no passi mai per un lloc perquè eviti el passadís amb escales, per exemple. Això es pot fer creant un mur virtual a l’app.

Tot i que la majoria tenen detecció d’escales, no seria la primera vegada que acaben estimbats. Alguns models també disposen de petits elements independents que situem a terra i, mitjançant un feix d’ones, marquen un mur que no poden travessar, un element de seguretat extra. D’altra banda, si vivim en una casa amb més d’una planta, podem fer un mapa per a cadascuna. Amb aquesta capacitat de navegació, ara sí que podem engegar el robot i sortir de casa sense haver-nos-en de preocupar. Fins i tot, amb l’app al mòbil podem dir-li que comenci a aspirar siguem al lloc del planeta on siguem, com ara, l’oficina o casa dels pares. També, gràcies a l’app, podem programar el robot perquè escombri uns dies determinats en una hora concreta, sense que hi hàgim d’intervenir. En general, és recomanable fer passar el robot uns quants dies la setmana per tenir-la ben neta, atès que no serem a casa i el soroll no ens ocasionarà cap molèstia.

Poder seleccionar habitacions és una característica cabdal perquè els robots aspiradors ens resultin de màxima utilitat (imatge: iRobot). Càmeres amb intel·ligència artificial

Aquest sistema de reconeixement de la llar es basa generalment en algorismes de moviment, que mesuren les distàncies segons la rotació i direcció de les rodetes de l’aparell, cosa que incrementa el cost de l’aparell en relació amb els models bàsics. Actualment, hi ha un sistema més avançat, amb càmeres amb intel·ligència artificial i, fins i tot, Lidar (radar làser). Això afegeix dues funcionalitats extres. Per una banda, no tan sols podem seleccionar les habitacions, sinó que podem marcar que no passi per determinades àrees dins una estança, per evitar elements problemàtics, com poden ser mobles especialment delicats (els robots hi impacten suaument quan aspiren), o allà on tinguem els recipients per al menjar i l’aigua dels nostres animals de companyia.

La segona funcionalitat és que, gràcies a les càmeres i la intel·ligència artificial, el robot pot reconèixer objectes mentre neteja i, d’aquesta manera, evita de passar-hi per sobre o impactar-hi, sense necessitat de marcar-li les zones. Aquests tres tipus de navegació (sense reconeixement d’habitacions, reconeixement amb moviment i amb càmeres) és el primer element de decisió de compra. Per fer-nos una idea de les diferències de preu que hi ha, serveix d’exemple el model bàsic d’iRobot, l’i1, que el podem trobar a partir d’uns 230 euros. L’i5, amb reconeixement d’habitacions, surt a partir de 299 euros. I si volem càmeres amb intel·ligència artificial, el j5 d’oferta el podem trobar a partir de 399 euros.

Recanvis, passades i animals de companyia

Un altre dels aspectes clau a l’hora d’optar per una marca o una altra és que en trobem recanvis fàcilment. Els robots aspiradors incorporen tres elements que hem de canviar periòdicament amb l’ús: els raspalls giratoris de la part inferior, el raspall lateral i els filtres d’aire. Generalment, l’app ens dirà cada quant ho hem de fer. Dependrà molt de la marca i model, però, com a referència, haurem de canviar cada element cada 300 hores, 150 i 50, respectivament. La bateria és un element que, tard o d’hora, haurem de substituir. Com més gran sigui la llar, més bateria consumirà a cada passada, tot i que els robots, generalment, si es queden sense bateria abans d’acabar, tornaran automàticament a la base a recarregar-se i continuaran on s’havien quedat.

Trobar recanvis de les peces dels robots és important perquè ens durin molts anys (imatge: iRobot).

Un altre aspecte a considerar és si el robot fa una passada o ens permet de dir-li que en faci dues o, fins i tot, tres pel mateix lloc. Això garanteix una neteja més profunda, tot i que no és un aspecte cabdal en la majoria dels casos, perquè la gràcia dels robots aspiradors és que els podem passar unes quantes vegades la setmana, de manera que si un dia no ho ha fet perfecte i no ha passat per un lloc adequadament, és molt probable que l’endemà o dos dies després sí que hi passi i ho faci bé. Ara, un aspecte que sí que és cabdal és si tenim animals domèstics. Primer de tot, pel pèl que deixen, cosa que fa que el dipòsit de la brutícia s’empleni més ràpidament. En general, la mida estàndard del dipòsit ens hauria de servir, però és un aspecte a valorar en aquests casos. La majoria dels models detecten si el dipòsit és ple i tornen a la base, de manera que acaben prematurament la feina fins que no el buidem (una opció que es pot desmarcar, perquè els detectors fallen sovint i el dipòsit no sempre és realment ple).

Amb els animals domèstics hi ha un aspecte que pot ser catastròfic per al robot: els excrements. Si hi passa per sobre i l’aspira, segurament haurem de canviar el filtre d’aire, com a mínim, i netejar a fons els raspalls. Fins i tot, podria malmetre l’aspirador. És per això que hauríem d’optar per models amb càmera (reconeixement d’objectes), però això no garanteix al 100% que no falli alguna vegada, per la qual cosa serà convenient que revisem la casa abans de passar-hi el robot. Aquí és on també és important optar per marques i models que permetin de canviar fàcilment el màxim de peces del robot.

Buidatge automàtic del dipòsit de brutícia

Una característica que com més va incorporen més models és la capacitat que els robots buidin automàticament el dipòsit de la brutícia en un dipòsit més gran a la base de recàrrega. Tot i que això incrementa notablement el preu de l’aparell. Si en els casos anteriors, amb buidatge manual, podem trobar la majoria dels models per sota dels 500 euros (tot i que alguns s’enfilen als 1.000), amb dipòsit de buidatge automàtic els preus pugen ràpidament fins als 1.500 euros o més. Afegeixen comoditat, perquè no ens haurem de preocupar de buidar el dipòsit del robot a cada passada, sinó que podrem buidar el dipòsit gros cada mes, en general. La brutícia es recull en bosses que també haurem de comprar (una despesa extra), tot i que hi ha algun model que va sense bosses, amb el recipient de plàstic i prou. Aquest detall també és un aspecte a considerar per persones que tinguin al·lèrgia als àcars, atès que a l’hora buidar el dipòsit del robot, vulguis o no, es pot respirar una mica de pols. Amb l’autobuidatge amb bosses, això s’elimina. Amb alguns models, podem adquirir més endavant el dipòsit d’autobuidatge, tot i que ens sortirà més car que si el comprem d’entrada.

Capacitat de succió, raspalls i soroll

En general, avui dia tots els robots tenen prou capacitat de succió per a les necessitats comunes. Malgrat això, n’hi ha que tenen més potència que uns altres, com ara el Dyson. Un altre detall que ajuda que aspiri més bé és que disposi de dos raspalls a la part inferior, en compte d’un, especialment si tenim catifes. Això és perquè els robots aspiradors hi poden passar perfectament per sobre (també pel parquet). Però per si cap raó les volem evitar, els que tenen navegació per càmera ens permeten de definir aquelles àrees d’una estança on hi ha les catifes. També ens podem fixar si els raspalls inferiors són lleugerament mòbils, per adaptar-se més bé a les irregularitats del terra, la qual cosa ajuda a mantenir més la capacitat de succió que no amb els fixos.

Un altre detall és la mena de raspalls inferiors, especialment si tenim animals de companyia, perquè els pèls s’hi enrotllaran ràpidament. És preferible optar pels que són de goma i no de pèl com d’escombra, i també pels que s’extreuen fàcilment per netejar-los. El soroll que fa el robot també és un paràmetre significatiu, especialment si ha de passar quan som a casa. Fa uns quants anys feien un soroll terrible, però els models actuals han baixat molt el nivell acústic. Tot i això, hi ha models que són més silenciosos que uns altres. Si posem el robot generalment quan no som a casa, no serà un paràmetre gaire important.

Fregar i els mobles que comprem a partir d’ara

La tendència actual és que els robots aspiradors també tingui l’opció de fregar. De fet, molts models duals són més barats fins i tot que els models estrictament aspiradors. En els models més bàsics, consisteix a canviar el dipòsit de la brutícia per un segon dipòsit amb aigua que té un drap a la part inferior, que es va humitejant. Necessiten un sabó especial, generalment de la marca, que és més car, per no malmetre el robot, tot i que algunes marques recomanen sabons específics que podem trobar al supermercat i són més econòmics.

En general, actuen passivament: el drap, sense moviment, toca amb el terra mentre el robot es desplaça. Alguns tenen una petita vibració i els últims models tenen draps giratoris, cosa que els fa molt més eficaços però també notablement més cars. Els models bàsics (no giratoris) no són especialment útils perquè no poden treure la brutícia més incrustada i el dipòsit d’aigua no dóna per a tota la casa. Però podem fer-ho servir per a algunes estances particulars, com ara la cuina o el bany. Els models prèmium amb autobuidatge de la brutícia també incorporen un dipòsit d’aigua i sabó per omplir automàticament el dipòsit d’aigua del robot i, fins i tot, per treure i posar el drap netejador. Si optem per fregar amb el robot i tenim catifes, és gairebé obligatori que excloguem zones d’una estança amb l’aplicació, per evitar que mulli la catifa.

Una vegada hàgim vist la utilitat del nostre robot aspirador, és possible que ens adonem que no pot passar per sota de certs mobles, sofàs i llits perquè no té prou espai, cosa que fa que s’hi acumuli brutícia. Això ens obliga a moure’ls perquè hi pugui passar o bé a escombrar manualment. Els robots aspiradors fan uns deu centímetres d’alçària. És per això que si hem de canviar cap element de la casa, pensem que sigui prou elevat perquè el robot aspirador hi passi per sota. Molts dels coneguts mobles d’Ikea tenen potes d’unes quantes  mides. Si en tenim, podem canviar-les per unes de més altes.

La conversa del xef Albert Raurich (Barcelona, 1970) és volcànica. Gesticula, exemplifica, s’exclama, riu, reprèn el fil i, fins i tot, posa veu als personatges a qui cita, amb una semblança notable. Cadaquesenc per part de mare, és un mediterrani total. Tot al contrari de la tradicional contenció i subtilesa japoneses, país al qual homenatja el seu restaurant Dos Palillos, al carrer d’Elisabets de Barcelona, reconegut amb una estrella Michelin. El va obrir juntament amb la seva dona, la sommelier Tamae Imachi, l’any 2008. Es van conèixer al Bulli, en què Raurich era cap de cuina i mà dreta de Ferran Adrià. Bullinià rebel i lliure, com pertoca al seu esperit de moter, Raurich va obrir fa vuit anys el restaurant Dos Pebrots, al carrer del Doctor Dou, en què aplica el mateix mètode a les elaboracions tradicionals de la gastronomia mediterrània, i que ara gestionen els seus socis Takeshi Somekawa i Adri de Pablo.

—El restaurant Dos Palillos acaba de fer quinze anys. Si mireu enrere, què penseu?
—Vam començar com un restaurant que volia transmetre l’autenticitat de la cuina asiàtica, bàsicament japonesa, que llavors no era tan coneguda com ara. I, de fet, si ara preguntem a la gent del carrer, només coneix el sushi, el sashimi i la tempura. A més de donar-la a conèixer, hem anat reinterpretant-la a partir de la nostra manera d’entendre-la. És a dir, molt associada a la filosofia japonesa de la subtilesa, de l’elegància, dels sabors molt sensibles… Ha estat una feina molt maca, i, de fet, ara Dos Palillos s’ha convertit més en un projecte cultural que en un restaurant exclusivament.

—Quan vau començar a estudiar cuina, us imaginàveu que tindríeu el vostre propi restaurant, una estrella Michelin, un altre restaurant, el Dos Pebrots, etc.?
—Vaig començar a estudiar cuina a quinze anys, i llavors, òbviament, no sabia quin futur tindria. El fet és que era molt mal estudiant, un cul inquiet. Avui dirien que era hiperactiu. Em costava molt centrar-me en els estudis, els meus germans ho aprovaven tot i tenia sobre meu la pressió dels meus pares, que patien pel meu futur. Per tant, el primer objectiu d’estudiar cuina era la supervivència: un plat calent segur que el tindré.

—És curiós, perquè uns altres cuiners amb qui he parlat expliquen una història semblant. La cuina és una sortida per a joves que no encaixen al sistema educatiu?
—L’educació de la meva època era molt estricta. Si t’hi adaptaves, bé, i si no, fora. M’imagino que ara això ha canviat i es tenen més en compte les capacitats i possibilitats dels nens. Al final l’escola és una guia per a adaptar-nos a la realitat d’aquest món, i jo a l’escola no m’hi vaig trobar. La mare sempre deia, com vols que el nen estudiï si no és capaç d’estar una hora i mitja davant el televisor sense aixecar-se del sofà deu vegades? El cas és que ara m’agrada estudiar, fer recerca. He fet classes i ponències a tot arreu, i això que no tinc ni l’EGB.

—I el cuc d’obrir el vostre negoci?
—Després, a mesura que vas coneixent restaurants i cuiners, comences a fer els teus platets, vas tenint inquietud i, a partir d’aquí, s’obren tota mena d’objectius. Però obrir un restaurant no ens ho vam proposar fins al final de la meva etapa al Bulli. Sí que és veritat que amb l’Oriol Castro, que després va obrir el Compartir amb en Mateu Casañas i l’Eduard Xatruch, ens havíem plantejat d’obrir una cosa a Cadaqués. Però Ferran Adrià no ens va deixar simultaniejar-ho.

—La història hauria pogut ser diferent. De fet, Cadaqués és el poble de la vostra mare…
—El pare no tenia germans i la mare només una germana. Per tant, som una família relativament petita i ens n’anàvem tots junts a l’estiu cap a Cadaqués. Quan hi arribàvem érem lliures. Amb el meu germà fèiem pesca submarina, sortíem al mar amb una barca, el Joan Petit, un llaüt de fusta de quatre o cinc metres i ara baixava l’un, ara baixava l’altre. Vam aprendre a navegar, a fer submarinisme… A Cadaqués vivíem una mica assilvestrats, com era la mare, sols, lliures. Per mi, Cadaqués és la llibertat, el meu refugi. Encara avui, quan necessito desconnectar me n’hi vaig. Gràcies a Déu que no hi vaig obrir un restaurant!

—De fet, la mare ha estat algú molt important a la vostra vida.
—Era una persona molt espiritual, amb molt d’amor i molt autèntica. Sempre ens havia curat amb les mans. De fet, de petits no vam anar mai al metge. Una dona de molt caràcter, molt treballadora. L’única dona en una casa on hi havia el marit i quatre nanos. Cinc mascles i ella. Al final, a ella que era tota una avançada en l’alimentació natural, ecològica, macrobiòtica, vegetariana, li van detectar un càncer de pulmó i es va morir al cap d’un any i mig. En aquest any i mig, tots els germans vam estar-hi dedicats i vaig poder-hi passar moltes estones, xerrar amb ella. Me’n vaig poder acomiadar i estic molt agraït d’haver-ho pogut fer. Va morir envoltada de la família, a Cadaqués, veient el mar.

—Gastronòmicament, com es palpa aquesta herència de Cadaqués?
—Un dels plats que més orgullós estic d’haver fet en aquests anys és una amanida d’algues i mol·luscos. Al Mediterrani no és gaire habitual fer servir algues. Al Japó, en fan servir de seques. Però al Bulli vam començar a fer-les servir fa vint-i-cinc anys. Aquest plat és com menjar-se el mar. I això lliga amb la història de Cadaqués, un poble sense tren i sense a penes carretera, on era més fàcil comunicar-se per mar que per terra. Hi havia gent que coneixia Cartagena o Cuba, i no havia estat mai a Figueres. Això va crear un sentiment de comunicat, el “nos amb nos”, que segons com t’exclou –jo seré sempre un foraster, tot i venir de família cadaquesenca–, però respon a la necessitat d’espavilar-se, perquè ningú els vindria a salvar. Per això, quan la guerra i la postguerra, la meva àvia em deia que s’havien menjat fins i tot les pedres. Ella ens va ensenyar a caçar les gambetes transparents, per exemple. Gràcies al que vaig aprendre et puc preparar un aperitiu de nassos només de coses que puc trobar al mar: anemones, musclos, ostres… O les garotes, que li encantaven a la mare!

—Com arribeu al Bulli?
—Un company de l’Escola d’Hostaleria, Sergi Arola, em va dir que se n’anava al Bulli. Llavors no era un restaurant tan reconegut, ni de bon tros. De fet, quan li van donar la tercera estrella només va sortir un breu a La Vanguardia. Tot i que no hi havia estat mai, el coneixia. I em vaig trobar que tenia vint-i-sis anys, en portava tres com a cap de cuina del Cafè de l’Acadèmia i em trobava sol. Cada dia me n’anava a la Boqueria, comprava els meus productes i feia això i allò. Jordi Castellví, el propietari, que era una persona meravellosa que em va ajudar molt, em deixava fer. Però, tot i tenir aquesta llibertat, em sentia sol. Treballava de dilluns a divendres tot el dia, i els caps de setmana me n’anava amb la gent de les Harley. No coneixia ningú de l’ofici.

—Havíeu estudiat amb Arola, José Andrés, Carles Abellán…
—Hi tenia certa relació, però no eren el meu cercle. Quan l’Arola em va comentar això del Bulli, vaig pensar que era una oportunitat de poder conèixer i comunicar-se amb gent de la cuina. Total, que vaig dir-li a Christian Escribà, que també era moter, si podia parlar amb Ferran Adrià, perquè sabia que buscava un cap de partida.

—Éreu cap de cuina i estàveu disposat a baixar d’estatus per anar al Bulli.
—Primer hi vaig anar de stagier, sense cobrar. I, quan vaig deixar el Cafè de l’Acadèmia per anar-hi, vaig passar de cobrar tres-centes mil pessetes, amb bones propines i bonificació anual fent festa el cap de setmana, a cobrar menys de la meitat i treballant dissabte i diumenge.

—I us hi vau estar onze anys.
—En aquest ofici, hi ha aquesta part de dedicació innata. Òbviament, has de subsistir, però no hi penses. En aquell moment em va moure la inconsciència i la passió, perquè ho necessitava.

—Què vau aprendre de Ferran Adrià?
—El meu gran aprenentatge del Bulli va ser la llibertat de pensament a la cuina. La idea que no hi ha límits. Que els límits els hi poses tu. Veure tot el que pots arribar a fer amb un producte. Aquest és el meu gran aprenentatge. Fora d’algun mal vici, com treballar en excés.

—Això també és herència del Bulli?
—Totalment. A mi m’agrada treballar, però també m’agrada desconnectar i passar-m’ho bé. A en Ferran només li agrada treballar. La seva vida és l’alta gastronomia. Quan descansa, treballa i, quan vol desconnectar, obre un altre camp de treball. Una altra eina, un altre estudi per mirar d’entendre-ho tot, de categoritzar-ho. Quan va a restaurants, continua treballant. Jo no. La meva jornada laboral comença a les deu i treballo fins a les dotze de la nit. Entre dotze i catorze hores cada dia. No necessito treure-li hores al dia, perquè no tinc fills, però li puc treure dies a la setmana. I per això, molts dissabtes desaparec. I el diumenge és sagrat. Com que el Dos Pebrots obre el diumenge, un dia truquen i diuen que hi van a sopar en Ferran amb en Juan Mari Arzak. Tant és. Sagrat.

—Tot i això, amb Adrià no heu deixat mai de col·laborar.
—Amb en Ferran, fem un projecte per catalogar l’alta cuina japonesa, no per explicar-la a ells, sinó a nosaltres, els occidentals. Per això hem d’entendre la història, l’estructura social del país, la cuina casolana, la cuina tradicional, la influència de la cuina occidental…

—Al Japó, hi vau arribar per amor?
—No, per feina! Un dia en Ferran em va preguntar si havia estat mai en un restaurant japonès. Em va suggerir que hi anés i mirés de conèixer aquesta cuina. I la primera vegada que vaig menjar en un japonès vaig quedar sorprès. No entenia res. Per això sempre dic que no hauria imaginat mai que acabaria obrint un restaurant asiàtic. Vam anar al Japó l’any 2001 i vam començar un diàleg amb les cuines asiàtiques i, concretament amb el Japó. L’amor va venir després, l’any 2002, quan va venir la Tamae a treballar al Bulli i ens vam enamorar.

—La cuina del Bulli i la japonesa tenien gaires semblances?
—Ens vam adonar que aquí érem molt deutors del menú clàssic de primer, segon i postres. En canvi, un menú kaiseki tenia deu elaboracions diferents, amb unes seqüències i amb un ritme que semblava el que fèiem al Bulli, sense haver anat mai al Japó. Aquí vam començar a trobar similituds en les coccions, en les textures…

—Ara la cuina japonesa és molt popular, ací.
—Els qui diuen que no els agrada la cuina japonesa és que no la coneixen. Et diuen que el peix cru no els agrada. I, malauradament, per a molta gent el menjar japonès es redueix al sushi. Al principi en vaig fugir, però ara en faig. A la meva manera. Perquè si tu preguntes a un client què és el sushi, ningú ho sap. És una forma de conservar el peix. Com el nostre escabetx o les nostres anxoves…

—De l’Escala o de Cadaqués?
—De Cadaqués, que els hi posem pebre i les confitem un xic més.

—L’any 2016 vau obrir el Dos Pebrots. Què volia ser i què ha acabat essent?
—Volia obrir un bar de tapes, però no ho vam fer. El Dos Palillos és basat en el coneixement i la cultura, les maneres de fer i l’estil de cuina del Japó. Però no deixo de ser mediterrani, penso en fonoll i romaní, no en shiso i wasabi. I, per tant, al Dos Pebrots vam fer el mateix, aprendre i transmetre aquest coneixement de la cuina mediterrània. Intentar entendre la nostra cuina i fer que no es perdi. Després va venir la pandèmia i vam haver de tancar els dos restaurants i tornar-los a obrir, amb les despeses que comporta. Per això vaig agafar les meves mans dretes i els vaig proposar associar-nos, compartint riscos. Al final, tinc cinquanta-quatre anys i he de començar a afluixar.

—Com encareu els pròxims anys?
—Vull treballar menys, però per a fer-ho ara he de treballar més i anar cap a un petit grup, organitzat, consolidat, que estigui diversificat. No podem tenir només restaurants gastronòmics i al Raval.

—L’aventura del Tamae no va acabar de rutllar.
—Em vaig ajuntar amb uns socis amb qui no ho hauria d’haver fet, perquè no ens vam entendre. Funcionava bé, a la gent li encantava el concepte, el lloc i l’espai. Però amb els socis no ens vam posar d’acord amb la feina de cadascú. L’error més gran que vaig cometre va ser posar-li el nom de la meva dona. I això no tornarà a passar mai més.

—Parlàveu de diversificar i sortir del Raval…
—Aquests darrers anys hem viscut un viacrucis. Hem patit les conseqüències de l’atemptat, de les protestes, de les drogues i la inseguretat… i, ara, les obres de la Rambla. A més, per l’ajuntament vam passar de ser vistos com un valor del barri com a ser els dolents que treballem per a les elits. Això ho hem patit. Però no volem marxar del Raval, és el nostre espai. Això sí, diversificarem, amb petits negocis de barri que tindran el meu suport.

—I com us veieu d’ací a quinze anys?
—En tindré setanta i espero continuar venint per aquí. M’agrada cuinar, però em cansen els serveis. Voldria venir i asseure’m amb el cap de cuina, Marc Comella, i fer planificacions i tastar coses. Asseure’m a menjar, a gaudir de la vida. Veure’ls treballar i com els projectes continuen endavant. Ara en Ferran diu que amb la passió no n’hi ha prou, que cal obsessió. I no li compro.

Albena, la companyia de teatre creada per Carles Alberola i Toni Benavent, celebra trenta anys de trajectòria. Alberola, autor, director i intèrpret, encapçala la part artística d’aquest tàndem indestriable, que es complementa amb la producció i la gestió empresarial de Benavent.

Aquests dies, celebren l’efemèride al Teatre Micalet. Fins el cap de setmana vinent, hi representen Currículum, Ficció i Waterloo, els tres monòlegs que han marcat la seua història, escrits conjuntament amb Pasqual Alapont. Mandíbula afilada, Besos, Que tinguem sort i M’esperaràs són algunes de les produccions que Albena ha fet rondar pel país i també fora.

Però el nom d’Albena no tan sols va lligat al teatre valencià, sinó també a l’audiovisual. Van començar fent formats com Autoindefinits, Maniàtics o Socarrats a Canal Nou, i a À Punt han tornat a produir sèries com La forastera, Després de tu o Açò és un destarifo.

L’entrevista, la fem al teatre mentre els tècnics munten l’escenari i el preparen per encabir-hi les andròmines necessàries per a les representacions. Parlem del segell inconfusible que han sabut imprimir a les seues produccions, de tots els reconeixements que han tingut, de la crisi permanent del teatre i de com veuen el futur.

—Quin és el secret d’Albena per a arribar als trenta anys fent riure, fent plorar, fent emocionar l’espectador?
—Carles Alberola [C. A.]: Si ho sabérem… No ho sé. És el plaer de dedicar-nos a aquest ofici. Després has de tenir una miqueta de sort i trobar que connectes amb la gent. Crec que, afortunadament, Currículum, el primer espectacle, va rebre la confiança del públic, la seua empatia, i era com anar agafats de la mà. Ens sentim molt afortunats de totes les coses que hem aconseguit. I també de totes les puntes de serra que hi ha en els trenta anys de trajectòria. Amb tants projectes teatrals o audiovisuals, passen moltes coses. No tots els espectacles o els projectes funcionen sempre, però tenim la sort de mantenir la il·lusió, les ganes, i de sentir el plaer i eixe cuquet que tens cada vegada que presentes un nou espectacle, de què passarà. Són aventures noves i ens renova a nosaltres, també.

—I del punt de vista empresarial, com s’aguanta una companyia, durant trenta anys?
—Toni Benavent [T. B.]: No descobresc res si dic que és complicat, però és de veres que si una cosa t’agrada, sempre traus forces i fas per salvar obstacles. És molt important tenir un bon equip, tota la gent amb qui col·laborem, tant en la part tècnica com els actors que han passat per Albena aquests anys, els qui fan els cartells, els qui fan l’escenografia, les llums. És molt important compartir complicitats, perquè quan tot va bé i tens premis, és una alegria, i quan va malament, ací hi ha la gent per a donar un cop de mà.

—Quina va ser l’espurna que va fer que Alberola i Benavent es convertiren en Albena i crearen la companyia?
—C. A.: Hi ha un moment en què prenem la decisió, però les coses passen abans sense que un ho sàpiga, sense saber que s’està enamorant d’algú, o que està prenent la decisió sobre la seua carrera. Nosaltres dos vam coincidir en un moment, en unes sessions d’un cineclub a Alzira, teníem amics comuns. Es va establir una afinitat, una estima, una complementarietat invisible, que es va anar gestant. En veure que ens enteníem, va venir la decisió de muntar una companyia professional. Però des del moment que en vam parlar, que va ser el 1987 o 1988, tardàrem uns anys a establir-nos.
—T. B.: Del 1985 al 1995, va haver-hi una aposta per la cultura molt important per part de les administracions, que ara no hi és. Va ser quan nasqueren les cases de cultura, les ajudes, quan va nàixer el circuit teatral. Com nosaltres, ho va veure Arden, el Micalet, la Dependent, Hongaresa, l’Om… companyies que tenen totes una trentena d’anys.

—Sou de mirar enrere i veure la feina, els premis i tot allò que heu assolit?
—T. B.: Com que jo, habitualment, sóc en l’oficina, quan explore, de cop veig una mostra retrospectiva al festival de Sitges, amb quatre obres, quan quasi érem uns desconeguts… Que Carles, en el primer muntatge de Currículum, guanya el premi de la crítica de Barcelona com a millor actor. Que hem fet trenta-dos espectacles i més de quatre mil representacions i seixanta o setanta premis… És una discreta bona trajectòria. Sempre he pensat que els actors, els autors, la gent de la cultura valenciana, tenen més talent que no projecció.
—C. A.: A mi m’agrada més mirar cap endavant. Pensar que les millors històries encara no les hem contades, que encara ens en queden unes quantes. Ara ja vaig sabent que no en queden tantes, perquè ens fem grans, perquè cada nou projecte demana moltes coses, però això et fa estar amb la voluntat de posar-te davant el públic.

—Quin és eixe encert que penseu que va ser fonamental per a la seguida de la companyia?
—T. B.: Crec que hi ha hagut moltes coses. Hem estat pràcticament a tots els festivals de teatre importants de l’estat espanyol. Tàrrega, Sitges, l’Iberoamericà de Cadis, la Fira de Sant Sebastià, la Mostra d’Alcoi… en dies i hores destacades. En teatres destacats, i omplint eixos teatres. El fet d’haver omplert diverses voltes el Teatre Olympia, haver omplert el Principal, el fet d’haver guanyat diversos premis Max, tenir reconeixements de la crítica de Barcelona i d’altres festivals i, amb tot, et diria que, si no ens haguera obert un poc la porta l’audiovisual valencià, probablement ens hauria costat molt seguir. Per a nosaltres, Canal 9 va ser un punt de suport, amb les sèries d’humor, i ara, À Punt. Els pressuposts són molt ajustats, hem pogut fer uns projectes que tenen a veure amb el projecte teatral, treballar amb molta gent, i quan venien mal dades, vam poder traure el coll i respirar, perquè hi havia moments que estàvem sota l’aigua.
—C. A.: Per a mi, la clau és la primera decisió de Toni. Nosaltres vam fer una projecció a tres anys dels tres primers espectacles que volíem fer. L’atzar va fer que no acabàrem de trobar la manera, i Toni va proposar de començar amb un monòleg. Jo no ho veia clar, però crec que va ser un dels grans encerts, perquè fèiem un espectacle petit, que podíem controlar treballant amb gent boníssima. Eixe primer espectacle que ens va obrir les portes de Catalunya i vam fer temporada a Catalunya i temporada a Madrid, va ser un moment important. Un altre va ser Besos, i la nit del festival de Sant Sebastià, que va ser un escàndol, aquella representació, i això ens va obrir la porta del mercat espanyol.

—I una errada grossa, l’heu tinguda? Alguna cosa que dius, això no ho hauríem d’haver fet mai…
—T. B.: No sé si és una errada, però en un dels moments alts, nostres, el 2004, fèiem simultàniament El pianista de l’oceà al Poliorama de Barcelona, i a l’Espai Moma fèiem Paraules en penombra, de Gonzalo Suárez, amb Nina i Xus Estruch. I, al mateix temps, a Madrid fèiem Besos. Tres espectacles amb bones crítiques, amb gent en la sala. I amb tot això no teníem prou diners per a cobrir la despesa que generaven. Les dietes, els salaris, la seguretat social, de la publicitat… El que entrava per taquilla no era suficient i les ajudes eren xicotetes. Això va ser molt important per a la projecció, i al mateix temps vam crear una crisi i un enfonsament econòmic del qual no podíem eixir. Va ser quan vam tocar a la porta de l’audiovisual.

—Hi ha un univers Albena que fa que les vostres obres siguen molt recognoscibles. Com ha estat el treball per a construir-lo?
—T. B.: En una gran part, es deu al que fa Carles. I també al fet que ens solem envoltar de col·laboradors molt habituals. El logotip d’Enric Solbes, que ja no hi és, Marcos, que és el cap tècnic des de Currículum… Som molt fidels. Tenim un equip, una manera de comunicar que fa que hi haja un embolcall i una part visual que ens acompanya.
—C. A.: Sempre hem intentat treballar des de l’autoria pròpia però també des de l’autoria compartida amb altres autors. Pasqual Alapont, Roberto García, Ernest Sorrentino o Rodolf Sirera. Molta gent. Supose que hi ha un vincle amb les històries que contes perquè temàticament són les coses que t’interessen. A vegades, tens la sensació que cada obra és un món, però estic segur que moltes vegades hi ha una reiteració, uns llocs als quals tornes. Sempre vas variant per l’experiència, l’edat, les ferides, el que et passa en la vida. Nosaltres ja no som els joves de trenta anys que férem Currículum… Intentem sempre trobar textos que tinguen a veure amb els homes i les dones, amb la seua visió, amb els seus desitjos, amb els seus patiments, amb els seus somnis. A vegades, intentes arrapar durant uns instants o uns minuts l’ànima de la gent. Que es puga sentir que els parles a ells i que parles d’ells.

—Pasqual Alapont és una mena de fix discontinu de la companyia. De fet, els tres monòlegs que ara representeu els heu coescrits amb ell. Què us aporta?
—C. A.: Buf! Moltíssimes coses. Pasqual és un autor increïble. En el vessant de la literatura infantil i juvenil és fantàstic, divertidíssim. Quan escriu novel·la, o textos d’adults, també ho és. I en el teatre, que té una trajectòria àmplia, aporta la seua saviesa, és coetani nostre, no únicament per edat, sinó també per territori, té un domini de la llengua meravellós i és una persona molt divertida. Això fa que quan ens trobem pel camí en gaudim molt, des de la primera sessió, que consisteix a dir-li “he pensat que podríem parlar d’això, tal i tal”, i comences a construir. Durant el procés de treball, en la posada en escena, Pasqual és fora, i ell és molt acurat, molt respectuós, però sap puntejar molt bé. I això és el que acaba els nostres espectacles.

—Dieu que no sou els mateixos ara que fa trenta anys. Com ha canviat el públic?
—C. A.: Igual que ens hem format nosaltres, i hem anat avançant, el públic també, perquè ha vist molta cosa variada. El repte sempre és incorporar nous públics. Majoritàriament, qui assisteix ara a les sales solen ser dones al voltant dels seixanta anys. Els homes, pel que siga, comencen a quedar-se en casa. La nostra responsabilitat és fer els millors espectacles que puguem fer. El públic ja ha vist moltíssima ficció. Ara se’n consumeix moltíssima a casa i, per tant, ja coneixen tots els mecanismes d’allò que contes a l’escenari.
—T. B.: La societat ha canviat tota. Nosaltres tenim un públic molt generacional, que es troba al voltant dels 50-60, però crec que som de les companyies que pot anar incorporant públic jove.

—Regala’m esta nit, que és el darrer muntatge vostre, és una autoreferència i recupereu uns personatges de fa anys. Què heu vist en aquesta mirada enrere?
—C.A.: [Riu]. Hem vist que hem canviat molt. Tornar enrere ha sigut idea de Toni. Jo no era molt partidari de tornar a saber de la història dels personatges del Mandíbula afilada, però Toni sempre em deia que s’hi amagava una bona història. Què hauria passat amb aquests joves que aquella nit es van trobar, va passar alguna cosa entre ells, però les seues vides portaven camins diferents? És la primera vegada que he tornat sobre uns mateixos personatges. Ha sigut molt curiós, però molt inquietant també, perquè trobem coses que no han canviat en absolut i coses que sí. Són animals ferits per la vida, per les circumstàncies, per les pèrdues, per les malalties i perquè allò que era fort en la seua personalitat s’ha reforçat. És interessant perquè no és només un viatge sobre aquests personatges, sinó un viatge sobre tu mateix. Sobre la teua visió de les coses, des de l’escriptura, la posada en escena, la interpretació, i és adquirir consciència que et fas gran, que tens una edat i pots interpretar algunes coses.
—T. B.: Una de les grans diferències és que quan tens vint anys encara somnies què faràs i amb qui, i què aconseguiràs. Quan tens seixanta anys, encara et queda molt per fer, però saps que probablement ja eres qui seràs, i hi ha moltes coses que descartes.

—Es parla tant de la crisi del teatre que no sé si el teatre és teatre perquè està sempre en crisi.
—T. B.: Ja diuen que el teatre és com el malalt imaginari. Sempre hi ha crisi. El teatre és una cosa que no és per a tot el món. Hi ha un col·lectiu a qui li interessa i hi va i en gaudeix. Hi ha gent que no hi va. Si tens la sort de topar-te amb dos o tres bons espectacles, el que es paga en una entrada, pel gaudi que et dóna durant una hora i mitja o dos, no hi guarda relació. És una cosa en viu i en directe i les tecnologies difícilment ho substituiran.
—C. A.: Jo crec que s’hauria de reforçar en el moment formatiu de la gent, quan són joves. Hi ha mestres fantàstics que porten els seus alumnes a veure les funcions i de sobte amplien la línia de l’horitzó. El teatre, si no el coneixes, si ningú t’agafa de la mà, el veus com una cosa estranya, antiga, anquilosada, que no té res a veure amb tu, tot i que en realitat és present en el dia a dia de cada persona. Tots contem coses als altres. Tornem del cap de setmana i contem què hem fet, i inventem, i direm el que hem sentit o dit per a provocar un efecte. Quan ho veuen en viu i en directe, encarnat en unes persones, té molta potència. Si això ho aconseguírem, ajudaria a perviure i que s’incorporara moltíssima gent.

—Heu parlat de l’audiovisual. Vau ser pioners en Canal 9 i ara en À Punt. Fa el paper que tocaria, À Punt, de locomotora per a estirar el carro?
—T. B.: Si tinguera un pressupost com cal, seria molt important. Actualment, no. Actualment té un pressupost molt limitat. No hi ha ficció, pràcticament. Comparada amb el que té Galícia, el País Basc o TV3, no tenim ficció. I les ajudes a l’audiovisual han anat creixent, però igual que passa en el teatre, no n’hi ha prou per a la quantitat de professionals que s’incorporen. Quan nosaltres començàrem, fa trenta anys, potser hi havia vint-i-cinc companyies. Ara n’hi ha cent. I no es dóna suport a això perquè realment siga un sector estratègic. La televisió valenciana és molt important, però ha de tenir un pressupost que no té i els polítics han d’entendre que això és bo. No només per als qui treballen, sinó per a la societat, perquè ofereixes productes de proximitat. Podem fer sèries filmades ací que no faran Netflix o Amazon Prime i donaràs faena a la gent d’ací. Com a eina és important, però està desaprofitada perquè no té un pressupost.

—Citàveu plataformes de consum a la carta, heu intentat de dur-hi cap projecte?
—T. B.: És complicat. Hem temptejat, però per a fer un tempteig de veres, l’has de fer amb algú més. Reben tantes coses que, si no hi vas acompanyat d’algú, és difícil que t’escolten i que et vegen. Alguna cosa hem fet, però molt tímidament i no amb la força que caldria.
—C. A.: Vam aconseguir finalment que la pel·lícula M’esperaràs estiga en Filmin, però no ha entrat en altres plataformes. I hem encetat un projecte audiovisual i estem en contactes per a veure si pot trobar eixa via.

—Albena forma part d’Escola Valenciana, quina opinió teniu de la nova llei d’educació?
—T. B.: Participem i col·laborem amb tot allò que creiem que és interessant. També som en la Fundació Bromera, compartim trajectòries del món de l’audiovisual, i del teatre. Sabem que hi ha un retrocés en la llengua, que ara mateix tornem a anar anys enrere. Que no està clar que la llengua valenciana puga tenir tot el que necessita per a sobreviure, com hauria de sobreviure una llengua, que és la nostra.

—Heu triomfat fora del país. S’entén bé, l’univers Albena, fora d’ací?
—C. A.: A nosaltres ens fa gràcia quan ens diuen “feu un humor valencià”. Probablement, el fem. Però això no exclou que vages fora i la gent riga igual. Amb Besos, amb Mandíbula afilada, amb Currículum, la gent se sent còmplice. Nosaltres escrivim els textos en valencià i després en fem la versió castellana. Algunes de les obres s’han muntat a l’estranger. Ara hi ha Mandíbula afilada a Polònia. A Sud-amèrica s’ha muntat moltíssim, i funcionen igual.

—Com es veu Carles Alberola quan algú altre fa el seu paper?
—[C. A.]: Les que s’han muntat a l’estranger, no les he vistes. Ja m’hauria agradat! Sí que les he vistes quan les han muntades ací, i sempre és molt rar. No pots vèncer la imatge que en tens, i com voldries que es fes, i hi entren l’autor, el director i l’intèrpret. Per exemple, a Mandíbula afilada, que és l’obra meua més representada, la gent riu molt, però no fan el que jo crec que haurien de fer. La gent riu, els acudits funcionen, però de sobte era només un gag darrere d’un gag, i jo sempre he pensat que era una comèdia romàntica amb elements dramàtics. Però la persona que ho munta ho veu d’una altra manera. També he de dir que, per exemple, vaig veure M’esperaràs a Barcelona, muntada per una companyia de Sabadell, i estava molt bé. I l’actor que interpretava el meu paper ho feia d’una manera diferent, però estava ben fet i era molt divertit. Em vaig sentir molt a gust, molt tranquil. A vegades et poses molt nerviós, però allí en vaig gaudir.

—Trenta anys després, cap a on va, Albena?
—C. A.: No ho sabem.
—T. B.: La veritat és que és complicat. Anem molt dia a dia. Ara mateix treballen en vuit, nou, deu coses, potser, de diferents àmbits. No sabem si alguna veurà la llum, o si no n’eixirà cap, o què passarà. La qüestió de les ajudes és molt paradoxal. Si després de trenta anys i aquesta trajectòria, en dues voltes que han eixit ordres d’ajudes a una continuïtat, que són les ajudes biennals, ens quedem fora i acabem tenint ajudes molt menudes, insuficients, pel que fem, és difícil poder planificar bé. No tenim eixos recursos per a una continuïtat amb tota la gent que treballa amb nosaltres. Nosaltres fem i anem nedant, i és gràcies a un públic que ve a veure’ns, que tenim unes actuacions, però ens falta aquesta empenteta, que no sempre hi és. Si es vol crear una indústria cultural, caldria més suport a la cultura en general. Als polítics se’ls ompli la boca parlant de cultura, però la cultura és molt complicada i perquè tinga un poquet de dignitat es necessiten les institucions.
—C. A.: El repte sempre ha sigut continuar treballant, i continuar sentint la necessitat de contar coses. Llevat que tingues algun problema personal, o alguna malaltia, jo sé que continuaré contant històries fins al moment en què diga que ja no paga la pena, que ja no sé què contar, que ja no m’excita el fet d’alçar-me i anar a una sala d’assajos o de sortir a la carretera. La continuïtat sempre és molt complicada. En aquests moments, fem quatre espectacles al mateix temps. En coproducció en vindran dos més. I tenim projectes tant de teatre com d’audiovisual. Algunes d’aquestes coses depenen de tu, però la majoria no. Per tant, sempre ets en eixa inestabilitat. Les que depenen de tu, són estructures molt petites. Amb això pots continuar. Després hi ha els somnis. Nosaltres hem tingut la sort de fer realitat molts dels somnis que hem tingut.

—Voleu afegir res més?
—C. A.: Vull agrair-vos la vostra estima, perquè tots junts fem el teatre valencià.
—T. B.: I donar les gràcies a la gent que ha decidit d’acompanyar-nos i a la gent que amb cada nou espectacle d’Albena ve a celebrar-ho amb nosaltres.

L’anomenat cas Pélicot, el de l’home que durant deu anys va drogar la seva dona, Gisèle, perquè desenes d’homes la violessin, continua trasbalsant l’estat francès i el món sencer. Els darrers dies de judici, ella mateixa ha denunciat que havia estat revictimitzada: el jutge ha permès tota mena d’estratègies i insinuacions de les defenses, que en alguns casos han arribat a insinuar cert consentiment per part seva, malgrat les proves flagrants. Alguns encausats han argumentat que ells pensaven que era un joc sexual del matrimoni en què ella fingia estar adormida i que, per tant, segons el seu relat, no tenien manera de saber si ho consentia.

No sembla pas que aquests arguments puguin reeixir, però la legislació francesa encara està poc blindada contra les violències sexuals. El codi penal sí que recull la submissió química, però defineix la violació per la violència o l’amenaça i no pas pel consentiment. Com pot afectar aquest cas el futur tractament de les violències masclistes encara és una incògnita. Hi ha la possibilitat que s’intensifiqui el debat sobre el consentiment en el codi penal, però de moment, al carrer, s’hi ha vist sobretot el suport incondicional a la víctima.

Una estratègia contra la idea de consentiment

Dominique Pélicot, l’ex-marit de Gisèle i l’agressor que ho organitzava tot per internet, ha reconegut els fets i s’ha definit com un violador. Alguns altres acusats no han estat tan contundents, però han reconegut que no tenien el consentiment de la dona. Les defenses d’uns altres encausats han seguit estratègies que distorsionen la idea de consentiment i que revictimitzen la víctima.

Ni boigs, ni monstres, ni desconeguts: tot allò que amaga l’estereotip sobre els agressors sexuals

Per una banda, han fet interrogatoris amb preguntes que insinuaven que ella ho consentia, malgrat que el seu ex-marit ja va deixar clar que no. “No tens tendències amb les quals no et sents còmode?”, va preguntar un advocat a Gisèle Pélicot. “Ni tan sols respondré a aquesta pregunta, és insultant”, va contestar ella. “Entenc per què les víctimes de violació no denuncien”, va afegir. “M’han dit alcohòlica, que em poso en un gran estat d’embriaguesa i que sóc còmplice del senyor Pélicot.”

Un altre advocat li va preguntar si realment estava inconscient durant una de les agressions enregistrades. “Estava en estat de coma; els vídeos ho demostraran.” Aina Díaz, advocada que ha treballat en casos de violència sexual, diu que aquesta mena d’interrogatoris, els hauria d’haver redirigit la sala. “Les víctimes han de ser respectades i el tribunal no hauria d’haver admès preguntes que no toquen.”

Malgrat aquestes insinuacions, l’estratègia principal d’algunes defenses s’ha centrat a fer creure al tribunal que els agressors van ser enganyats per Dominique Pélicot i que pensaven que tot allò era un joc sexual del matrimoni o que ella fingia que estava adormida. En definitiva, que era impossible de saber que no ho consentia, i que per tant no se’ls podia acusar d’agressió sexual. Per justificar aquest relat, han demanat que es mostrin vint-i-set fotografies de Gisèle nua que, suposadament, van servir al seu ex-marit per enganyar tots aquests homes. Ella ja va deixar clar que no tenia cap record d’aquestes fotografies i que només serveixen per a humiliar-la: “Intenten atrapar-me amb aquestes fotografies, volen demostrar que vaig atraure aquestes persones a casa meva i que vaig consentir.”

Però el cas és que cap estratègia de la defensa no s’aguanta si es contraposa amb una idea ferma de consentiment. “Es basen en una idea de consentiment que es fa a través del marit, i no d’ella. Quan estàs inconscient no pots dir ‘sí'”, assenyala Díaz. “Diuen que confiaven que allò era un joc sexual. Però en quin moment ho van demanar a ella? Com ho sabien, si ella no deia res? Algun, fins i tot, ha arribat a dir que pensava que ella ho consentia perquè va percebre lubricació.” Aquest és un argument que es fa servir a vegades en judicis sobre violències sexuals i que és completament desmuntat pels experts: pot tractar-se d’una reacció mecànica no necessàriament lligada al desig.

Sembla improbable que aquests arguments puguin reeixir, però el codi penal francès no està prou blindat en matèria de les violències sexuals, i per això hi ha un cert dubte. “No crec que puguin acreditar tot això que sostenen, com tampoc no crec que no siguin condemnats, però potser són condemnats a penes menors”, afegeix l’advocada. “El problema és que a França no apliquen el Conveni d’Istambul, que posa el consentiment de la dona al centre.”

El cas obrirà un debat legislatiu?

El codi penal francès sí que recull la submissió química en relació amb les violències sexuals, però el concepte de consentiment hi és absent. La definició de violació gira al voltant de la violència, i no pas d’aquest consentiment. Així doncs, aquests delictes depenen de la presència de “violència, amenaça, intimidació o sorpresa”. Això, a vegades, porta a interpretacions judicials que donen impunitat als agressors si es considera que aquests elements no hi han estat. Per exemple, en el cas mediàtic del ministre de l’Interior Gérald Darmanin es va concloure que “la manca de consentiment” no era “suficient per a acreditar una violació”: “Cal que l’acusat tingui consciència d’haver imposat un acte sexual per mitjà de la violència, l’amenaça, la intimidació o la sorpresa.”

És precisament això, que es volia evitar amb l’aprovació de la llei de llibertat sexual a l’estat espanyol: tot allò que no sigui un sí, encara que no sigui explícit verbalment –pot ser amb gests, l’actitud…– és un no. Amb aquesta definició del consentiment, en positiu, cal buscar i assegurar-se que hi ha un “sí”, i no pas esperar-se que hi hagi un “no” que, a vegades, la víctima no està en situació de donar. Malgrat que la llei ho va blindar a l’estat espanyol, feia deu anys que hi havia jurisprudència que ho assenyalava i no tots els jutges feien les mateixes interpretacions. De fet, per això es va poder canviar la sentència de la Manada abans que no s’aprovés la llei.

La incògnita és fins a quin punt el fet que el consentiment no estigui definit en el codi penal pot facilitar als agressors d’argumentar que ells creien que la dona consentia i que no van agredir-la perquè no van utilitzar la violència. Que la legislació reconegui la submissió química fa pensar que la sentència serà clarament condemnatòria, i més tenint en compte que el principal agressor ha confessat i n’ha assenyalat la resta, deixant clar que sabien molt bé què feien. Ara bé, hi ha experts que creuen que seria convenient un blindatge més gran per a evitar algunes interpretacions i no deixar cap marge de dubte. “Abans, la legislació espanyola també recollia la submissió química, però igualment a vegades hi havia problemes, precisament, perquè no s’hi havia introduït la noció de consentiment”, recorda Díaz.

Dominique Pélicot: “Sóc un violador com tots els altres acusats, que ho sabien tot”

Malgrat que alguns experts a l’estat francès assenyalen la necessitat de canviar el codi penal i introduir-hi una noció de consentiment en positiu, de moment sembla que el clam al carrer no se centra tant en això. “No pot ser que a la França de la llibertat, la igualtat i la fraternitat encara s’abordin d’aquesta manera les violències sexuals. La gent hauria de sortir al carrer a demanar un canvi legislatiu, i no tan sols donar suport a la víctima.” Però és possible que el cas sí que obri una escletxa perquè els canvis legals, tard o d’hora, s’acabin implementant, i sobretot per a apoderar les víctimes i canviar el focus social, d’elles als agressors. Una presa de consciència molt similar a la que es va viure arran del cas de la Manada a Pamplona. Gisèle Pélicot ha reunit un coratge extraordinari per a demanar que el judici es faci en obert, per a enviar missatges de resistència i suport a les víctimes i per a denunciar totes les injustícies que ha patit i pateix. Al carrer, seguint les seves paraules, el clam també és molt clar: “Que la vergonya canviï de bàndol.”

La setmana entrant arriba a les llibreries De la caverna al cosmos, d’Eudald Carbonell (Ara Llibres), un llibre en què l’arqueòleg planteja noves idees i arguments per ajudar-nos a veure els canvis que es produeixen actualment i ser capaços d’imaginar el futur. Carbonell explica que la humanitat ha entrat en una nova fase evolutiva i que això implica canvis cada vegada més ràpids i panorames incerts. L’ús de la intel·ligència artificial, els avenços tècnics i tecnològics en el camp de la medicina, els nous mitjans de transport que superaran les barreres del temps i l’espai, l’alimentació moderna, l’adquisició d’una consciència ecològica més gran… Amb un llenguatge concís, però pròxim, aterra i explica amb calma aquestes qüestions aparentment complexes, que ens fan reflexionar.

Eudald Carbonell ha dedicat la vida professional a estudiar el passat per comprendre el futur: és un dels millors coneixedors d’Atapuerca i de tants secrets sobre l’evolució humana que ens han desvelat aquestes restes prehistòriques. A partir d’aquesta experiència única, diu que l’espècie que va habitar aquelles coves sortirà del planeta Terra i ocuparà l’espai, seguint un camí natural. Un fet que ja és present.

A Ara Llibres, Eudald Carbonell ha publicat més de deu títols, entre els quals: El naixement d’una nova consciència, La consciència que crema, El sexe social i El futur de la humanitat.

Llegiu un fragment de De la caverna al cosmos, d’Eudald Carbonell (Ara Llibres).

L’editor d’Ara Llibres, Joan Carles Girbés, explica als lectors de VilaWeb:

“Quan vam editar a Ara Llibres l’anterior obra d’Eudald Carbonell, El futur de la humanitat, i vam engegar la primera de les set reimpressions que té fins ara (és, de llarg, el seu títol que ha arribat a més lectors en l’última dècada) la primera reacció que va tenir va ser: ‘Genial, una nova edició! I… Sabeu quants joves la tenen?’ Com a bon ‘pessimista esperançat’ –així s’autoqualifica– sap que les noves generacions són les qui durant més temps patiran –o gaudiran, si són conscients cap a on ens adrecem– les conseqüències de les decisions col·lectives del present.

Eudald Carbonell –que amb els seus descobriments i investigacions ens ha fet avançar en el coneixement del passat de la nostra espècie– fa temps que es dedica en cos i ànima a explicar-nos i contextualitzar les incògnites i les transformacions amb què conviurem en el futur, algunes de les quals generen rebuig o temor, per desconeixement. Perquè tot avança més de pressa del que som capaços d’assimilar. I és que, per sobre de tot, l’Eudald vol activar la nostra consciència crítica, que és la que ens capacita per a escollir i ser lliures.

Els seus llibres van d’això: ens activen, ens motiven, ens il·luminen, ens provoquen i mai, mai ens deixen indiferents. No és especulació, sinó lògica i deducció. Que un científic amb la seua trajectòria i experiència divulgue el vast coneixement que atresora entre lectors de totes les edats és un privilegi que hem de saber aprofitar. I aquest nou viatge que ens proposa ara, De la caverna al cosmos, és una nova oportunitat per a saber cap a on camina –despreocupadament, irremeiablement– l’espècie humana.”

La història es repeteix com a farsa, diu la dita clàssica. En aquest cas, la de les estratègies del mercat de l’art, convenientment disfressades d’esdeveniments culturals de categoria dedicats a commemorar el pintor més popular del planeta. Torna Van Gogh.

Les grans exposicions de masses –grans en pressupost– s’estan succeint aquest any, a París i ara a Londres, capitals europees del turisme cultural, una rere l’altra, al mateix temps que, aquest mes de març, un quadre de la primera època de l’artista es venia per 4,5 milions d’euros a la Fira Europea d’Art, a Maastricht. Cap de pagesa amb còfia blanca, pintat a trenta-cinc anys, és del 1888, el mateix any que s’estableix a Arles. El pinta amb la mateixa mirada sense mitificacions que tres anys abans, a les seves terres holandeses, Els menjadors de patates, obres prèvies a l’esclat de colors que donaran a la seva paleta la llum provençal.

Del comprador només se sap que no és europeu, el contracte de confidencialitat evita que puguem saber si és una persona o una corporació, com ho era el banc japonès que fa més de trenta anys va comprar per una altra milionada un d’Els gira-sols i el va tancar a la caixa forta i ara potser, acomplerta l’operació especulativa, vés a saber on para o si encara és a la caixa forta atenta a la nova oportunitat d’or, com la que arriba ara. Pobre Vincent. No és cap demèrit a la seva obra, ni tampoc als seus incomptables amants i seguidors, simplement la cosa va així. Aquella especulació japonesa va coincidir amb la celebració multitudinària arreu d’exposicions el 1990, centenari de la seva mort, que va ser l’inici de tot, del nou model del mercat i dels museus icònics. Ara se’n repeteix la fórmula.

El mercat de l’art internacional, que no va notar gaire l’època pandèmica, s’ha recuperat tant que tornen les grans exposicions, en pressupost i en obres, als museus públics hegemònics. El Musée d’Orsay parisenc va tancar aquest 4 de març l’expo dedicada als últims anys de l’artista a la població d’Auvers-sur-Oise amb el seu rècord de visitants des que va obrir el 1986: prop de 800.000 entrades venudes, sense comptar-hi les visites virtuals des de qualsevol lloc del planeta per la web, més i més freqüents entre els amants de l’art, en tots els museus. Una mitjana diària de més de 7.000 visitants. Més que la dedicada el 2022 a Munch, un altre dels preferits del públic, que en va tenir més de 700.000, xifra a què va faltar poc per a arribar a la de les èpoques rosa i blava de Picasso el 2018. Entretant, el 2021 girava per diferents capitals europees l’expo immersiva, amb horaris a Barcelona de les 9.00 a les 23.00…

Ara és el torn de la National Gallery de Londres, que celebra el seu bicentenari amb un ventall d’expos i activitats, entre les quals amb rebombori promou la del pintor com la seva “exposició 5 estrelles”. Lloa amb magnificència els seus dos-cents anys i els cent de la compra d’Els gira-sols i de La cadira (va comprar obra de VG ben aviat, per als paràmetres de l’època, en efecte). L’expo s’acaba d’obrir, a bombo i plateret, amb viatges pagats als informadors per a assistir a la roda de premsa, que els mitjans han correspost amb una i dues pàgines i, calculo, amb una bona xifra de minuts als mitjans audiovisuals.

“Deixa’t sorprendre amb les pintures més espectaculars de Van Gogh a la nostra exposició once-in-a-century (una vegada per segle)”, proclama la National Gallery, dient alhora, el 2024, que aquesta serà la seva expo de la centúria. Si no és que d’aquí a trenta o quaranta anys el mercat torna a recórrer a Van Gogh, cosa que no seria gens estranya. Visca Van Gogh, que mitja hora abans de matar-se a Auvers va pintar el quadre que teniu amunt, Arrels, una pintura que anuncia la pintura que vindrà, fins a l’expressionisme abstracte i tot, el seu manifest, l’artista és un arbre, un arbre d’arrels fortes i duradores, com tan bé saben el mercat de l’art i els museus d’upa que han de fer calaix com sigui, mentre els visitants fan cua per entrar i a les sales, mans i mànigues per contemplar les obres. Salut, Vincent.

Aquest primer de setembre, al poble de la Febró (Baix Camp), amb quaranta habitants i situat a 750 metres d’altura, va actuar Maria del Mar Bonet, acompanyada pel guitarrista Borja Penalba i el pianista i acordionista Dani Espasa. Un concert que la Bonet va fer a mida del festival Terrer del Priorat, que obria amb aquesta actuació de luxe el primer cap de setmana del certamen. Maria del Mar Bonet va revisar el seu treball Saba de terrer, del 1979, per recuperar peces imprescindibles del seu cançoner més tradicional, el Cançoner Popular de Mallorca, integrat per més de quinze mil cançons tradicionals.

El festival Terrer, que enguany s’allargarà fins al 7 de desembre, va néixer el 2017 i s’ha anat consolidant any rere any al Priorat i ha esdevingut un festival de referència respecte de vincular el territori, la cultura del vi, amb tasts de nivell i figures destacades de l’escena musical i poètica dels Països Catalans i de la Mediterrània. Fórmules com ara el Festival Cruïlla al Penedès s’hi han emmirallat i han optat per aquest format, perquè el festival Terrer ha aconseguit de fer-se un lloc entre els festivals de prestigi del país, tot i les dificultats i els desafiaments que implica.

Blai Rosés (Barcelona, 1977), fundador i director del festival, ens parla d’uns valors profundament arrelats al Priorat, que són la columna vertebral del festival i que li confereixen una personalitat i una raó de ser. No és fàcil fer cultura i territori, en aquest cas, al món rural i en un territori amb poca demografia i transmetre una identitat pròpia que és reflex de la identitat del territori, aportar qualitat i que generi interès tant per a la gent del lloc com per als qui no ho són.

Blai Rosés ve d’una família assentada a Reus. Fill de l’escultor Rufino Mesa i de la crítica d’art Assumpta Rosés, s’ha dedicat a la gestió cultural en l’àmbit de les arts visuals (va ser el primer director del Centre d’Art Lo Pati, entre més) i més endavant va entrar al món del vi per l’àmbit de la comunicació. Va començar a organitzar el festival juntament amb Pau Fort, també gestor i activista cultural, amb la voluntat de contribuir a dinamitzar l’escena musical de la comarca, perquè hi havia molt poca oferta. Des del principi, el festival va relacionar els concerts amb els tasts de vins. Aquest binomi de seguida es va anar configurant com una fórmula que funcionava, especialment pel suport dels cellers, les empreses d’enoturisme, restaurants i cases rurals i després pels ajuntaments que s’hi van anar sumant, les dues denominacions d’origen, el suport de la Generalitat i el compromís de la Diputació de Tarragona. Avui el festival és a un pas de professionalitzar-se.

Blai Rosés, director del Festival Terrer del Priorat.

Explica Blai Rosés: “Les línies mestres vénen molt marcades pel vi. El vi és escena viva i escena cultural. Va lligat a una tradició que enllaça amb la cultura mediterrània, amb una manera d’entendre com habitar una orografia, entendre els cicles de la natura… I és un element espirituós, que connecta amb un estat d’ànim i amb unes litúrgies. I més recentment també connecta amb una cultura gastronòmica. I tot això va lligat amb uns relats, basteixen una arquitectura simbòlica, que al Priorat s’ha portat a l’extrem. Ens trobem en un lloc on hi ha un terrer molt específic i unes varietats pròpies (la garnatxa negra i la carinyena negra, principalment), que s’han conreat i habitat durant segurament dos mil anys. I en els últims quaranta anys hi ha hagut una revolució en la manera de singularitzar el territori a través del vi.”

Continua Rosés: “El vi al Priorat (tant per la DOQ Priorat com per la DO Montsant), és un producte que viatja i representa el lloc. El vi porta el paisatge a tot arreu. I hi ha una connexió a través del riu Ebre amb uns altres territoris vinícoles i amb una història, que mostra territoris de frontera entre la Catalunya nova i la Catalunya vella i que té vincles amb el Maestrat, el País Valencià, i amb elements intangibles identitaris, com ara la jota, que mitjançant el vi també es van expressant. Tots aquests elements han anat creant un pòsit i és el que es troba en l’esquelet i el significat del vi avui al Priorat.”

“El que fa el festival és respectar aquests valors i aquesta identitat i traspassar-los a l’escena: sabem que el Mediterrani és l’àmbit d’influència més gran; després, els països de parla catalana; després, la frontera entre la Catalunya nova, la Catalunya vella i el País Valencià. Des dels punts més alts de la comarca, visualment, geogràficament, ja tens uns límits que et vénen donats. Enguany, al festival tenim gent d’Occitània, gent de les Illes, arribem fins a Itàlia. I aquest és l’àmbit d’influència.”

“Un altre element que el festival agafa com a identitat és el de les veus femenines. Perquè al Priorat hi ha molta tradició de dones molt potents, amb molt de caràcter, que han estat veritables líders de la comunitat. Ara mateix, puc dir dos noms, com Roser Vernet i Sara Pérez, que segurament són les dues persones avui més influents a la comarca a un nivell de profunditat en conceptes arrelats a la vida.”

—Com s’estructura el festival Terrer?
—El festival s’estructura a partir de la geografia. Però abans, per resumir aquests valors: hi ha un valor central que és l’excel·lència; un altre valor que és la resiliència, en el sentit de coses que emergeixen del lloc, estan adaptades al lloc i afavoreixen la sostenibilitat del lloc; sostenibilitat, també és un altre valor; la singularitat; la connexió entre tradició i innovació, no és cultura de masses promoguda per multinacionals, sinó que és cultura arrelada que fa el seu camí per contemporanitzar-se.

—Quan dieu que el festival s’estructura a partir de la geografia, què voleu dir?
—El festival s’assenta sobre un territori i és un model de festival tranquil, festival slow, d’aforaments petits. Perquè un altre valor és ajustar-se a la mesura del lloc. El Priorat és una comarca petita amb només deu mil habitants, les produccions dels vins són petites, els pobles són petits, els espais on fem els concerts són petits. Respectem aquesta identitat i entenem el festival com una eina per a la gent que vol conèixer el Priorat. A través del festival convidem a recórrer aquesta geografia i anar descobrint llocs. Cada any canviem de seu, assagem escenaris nous i també és una manera de fer viable el festival. Perquè és a través de sumar esforços que podem tirar endavant: els ajuntaments que acullen un concert, a vegades espais privats i també espais públics, com ara la Cartoixa d’Escaladei. La suma de tots aquests petits escenaris fa un gran escenari, que és el Terrer. Tot junt, el festival ja és un gran escenari.

—Són tres mesos i escaig de festival, fins al 7 de desembre, divuit actuacions i totes en llocs diferents de la comarca i vinculades amb un tast de vins. La música defineix el festival, però també s’hi vinculen unes altres arts.
—Només sortim del Priorat quan fem el concert a la Febró, cada dos anys, i a Arbolí. Arbolí va ser de la comarca del Priorat fins als anys noranta, que va passar administrativament a ser Baix Camp i és on avui resideixo. I incloem la Febró perquè és el municipi on neix el riu Siurana, el poble forma part de la conca del riu Siurana i, per tant, també és una anomalia que no sigui del Priorat i formi part del Baix Camp. I sobre els altres llenguatges que inclou el festival més enllà de la música, doncs igual que el vi fàcilment demana el vincle amb la gastronomia, la música de seguida demana o dansa o literatura, que són els passos previs i posteriors de la música. En un festival de música introduir aquestes disciplines és una cosa natural, orgànica. Tot el sentit d’això que anem fent intenta ser tan orgànic com sigui possible.

—Comenteu el programa del festival d’enguany.
—No ens agrada parlar de caps de cartell. Procurem portar els millors, cadascú en el seu llenguatge. Entre els millors pianistes de jazz de l’escena actual trobem Ignasi Terraza, Marco Mezquida, Xavi Torres, i els portem. Veus que parlen de tradició, Maria del Mar Bonet i Anna Ferrer. Una representa la tradició i l’altra, la nova saba emergent que té una potència descomunal. Fent vincle amb la tradició, també portem Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi i el Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Veus femenines emergents de música d’autor: Rita Payés, Magalí Sare, Maria Jaume, Queralt Lahoz. Veus molt potents, cadascuna en el seu registre. I fem que cadascú tingui el seu lloc i el seu vi. I que l’un i l’altre reverberin i reforcin el missatge. Això és el més difícil. Mirem les escenes veïnes, Cocanha i Maria Mazzota, que vénen d’Occitània i d’Itàlia enguany. Portem un grup de jazz de Galícia, els Sumrrá, que acaben d’inaugurar el festival de jazz de Vitòria. I també buscant els artistes amb pertinença al territori, com Apel·les Carod, que treu el primer disc i és una meravella; Ramon Quadrada, Esteve Pi i Miquel Àngel Cordero. Són artistes que es troben en aquest diàleg en què ens sentim còmodes. Músiques d’autor, músiques profundes, per escoltar, per compaginar amb la copa de vi, per entrar en un món d’emoció i reflexiu.

Diana Riba (Barcelona, 1975) es va fer militant d’ERC just després de les darreres eleccions europees i en ple esclat de l’escàndol pels cartells contra els germans Maragall i l’activitat de l’estructura B del partit. Era un gest de compromís en el pitjor moment del partit, i poc després passava a donar suport públic a la candidatura Militància Decidim, d’Oriol Junqueras, per a renovar la direcció d’ERC. N’és una de les cares més visibles, i en aquesta entrevista explica per què fa aquest pas, per què pensa que Junqueras és un actiu per al partit i per al país i no pas un vell lideratge que cal superar. Reconeix que el partit “ha perdut la connexió amb la ciutadania” i que, arran del cas dels cartells, cal anar més enllà per fer net, perquè “ens anem destrossant per dins”.

Sigui quin sigui el resultat del congrés d’ERC del 30 de novembre i el paper que pugui tenir a partir d’aleshores en el partit, continuarà essent eurodiputada, en una legislatura que comença ara i que té un horitzó més complex i inquietant que no pas fa cinc anys.

—Aquesta legislatura serà més difícil aconseguir avenços socials i nacionals al Parlament Europeu?
—Serà una legislatura molt més complicada. Veiem com ara sí que tenen majoria, les dretes i extremes dretes. El PP i els tres grups d’extrema dreta tenen prou majoria per a aprovar qualsevol política a Europa. Una majoria petita, això sí, per això els cinc grans grups polítics democràtics –l’Esquerra, els Verds-ALE (on hi ha ERC), Renew, socialistes i el PP– podem fer un bloc per a fer avançar totes les lleis. Però ara el PP no ens necessita, i ho hem vist aquesta setmana, que ha fet grans aliances amb l’extrema dreta per a aprovar resolucions al Parlament Europeu.

—Com el reconeixement d’Edmundo González com a president legítim de Veneçuela?
—Exacte, en què no tan sols han mirat a l’extrema dreta, sinó que han escrit conjuntament la resolució i l’han aprovada sense cap voluntat d’arribar a acords de canvi en el text amb totes les altres forces polítiques. És clar que les extremes dretes han vingut desfermades al Parlament Europeu.

—I això quines conseqüències pot tenir?
—Ens preocupen moltíssim els grans reptes, com l’últim pacte sobre migració i asil, l’espai Schengen, els drets de les dones, com anirà la regulació que tenim en temes d’intel·ligència artificial, si només es mira des d’una part ultraconservadora i conservadora… Preocupats per la situació de drets humans, perquè dins d’Europa no han estat mai garantits.

—I el reconeixement del català a les institucions europees serà possible?
—Que el català sigui oficial a tota la Unió Europea és cosa del Consell, i dels estats membres, i això no ha canviat després de les últimes eleccions: continua havent-hi els mateixos caps d’estat, i enmig hi ha la Comissió Europea. Ara totes les carteres de la Comissió són en construcció, i els estats membres aporten comissaris i negocien carpetes. I exigim al govern espanyol que en aquest moment posin el català damunt la taula. És una gran oportunitat per a aconseguir avenços en aquest camp. Ara el govern espanyol té moltes coses a negociar amb tots els altres estats membres.

—I l’ús del català al Parlament Europeu de què depèn?
—És en mans de la presidenta Metsola i dels seus vice-presidents, que ja han estat nomenats. Tindrem una oportunitat de portar aquest tema un altre cop, perquè no ha caducat. Ara ja no hi haurà excuses, tampoc que aquestes tres llengües no es parlen al congrés espanyol. Cada cop queden menys passos per a poder parlar aquestes tres llengües al ple del Parlament Europeu.

—Això és possible amb les majories que hi ha al ple i a la mesa?
—Jo crec que sí que surten els números per a decantar-ho, entre més coses perquè això no hauria de ser una qüestió de dretes o d’esquerres. Hauria de ser una qüestió lingüística, i no entenc per què una persona del PP europeu s’hi hauria d’oposar. O dels liberals, que fins ara tenien una pressió interna molt forta de Ciutadans, però ara Ciutadans ja no existeix.

—Què proposeu perquè es reconegui el dret d’autodeterminació dins la UE?
—És un camí llarg. Fa cinc anys que som al grup del Caucus, on ja es va presentar la llei de claredat europea perquè els estats membres tinguin una eina quan un territori vol fer un referèndum d’autodeterminació. I que no depengui de la voluntat de cada estat membre com afronta aquesta situació. A principi d’aquesta legislatura ja vam presentar la llei a la presidenta Von der Leyen, ens hi vam reunir en privat. Volem continuar parlant-ne amb la Comissió, perquè hi hagi una iniciativa per a aprovar-la. És clar que caldrà trobar majories per a fer-la.

—La percepció del conflicte català a Brussel·les ha canviat aquests darrers cinc anys?
—El conflicte català polaritza molt la situació. Veiem una dreta i una extrema dreta molt polaritzades, que volen generar un odi cap a Catalunya, cap als catalans, cap al procés. Però el 2019 teníem una crisi pel fet de tenir presos polítics a Europa, i hi havia grups polítics de colors diferents que es movien per posar-hi fi. Ara ja no n’hi ha, però no s’ha resolt. Quan ens pregunten on és Raül Romeva i on és Oriol Junqueras, els has d’explicar que estan inhabilitats, perquè la inhabilitació s’ensenya menys, tot i que les conseqüències són enormes.

—I hi ha un eurodiputat exiliat que no és reconegut. Com heu pressionat perquè Metsola reconegui Toni Comín?
—Ara tothom espera la sentència del dia 26. La pressió que vam fer des d’Esquerra Republicana era evidenciar-ho: com és que jo puc fer aquests tràmits i puc ser en aquests moments al Parlament Europeu i l’eurodiputat Comín no? No n’hem deixat de parlar, però amb la proximitat d’aquesta sentència Metsola n’ajorna la resolució. Esperem que sigui l’últim pas per a posar fi per sempre a l’estat espanyol a això tan estrany que ens fan fer de jurar o prometre la constitució per poder ser eurodiputat.

—La unitat d’acció independentista a Brussel·les és tan bona com havia estat sempre, o ha quedat tocada ara que les relacions entre Junts i ERC són més dolentes que mai?
—Depèn de quines coses. Els dos perfils que hi ha ara d’ERC i Junts, en Comín i jo, que tenim una relació dins de la repressió molt forta, aquests temps ens hem estat veient per la qüestió de les seves credencials. I continuarem avançant en qüestions com ara l’acord de claredat, que esperem que hi sigui. Van fer un pas al costat més per qüestions catalanes que no europees, crec, però esperem anar-hi junts. Els convidem a tornar-se a unir al grup del Caucus, que pot tenir fruits. Per altra banda, evidentment, amb Junts no ens posarem d’acord en moltes coses a l’hora de votar.

—Què us separa més?
—En l’àmbit europeu, treballem per grups polítics i aquí hi ha les relacions dins els grups. I, en segon lloc, vam votar de manera totalment diferent el pacte d’immigració i asil, perquè tenim polítiques i famílies polítiques que ens porten a vots molt diferents. Però per avançar en temes d’independència i del referèndum, evidentment, ens hem de poder trobar. Els canals no estan trencats. Amb Toni Comín podem parlar sempre, l’altre dia vam fer un cafè per parlar de la qüestió de les credencials. Evidentment, hi som per resoldre una anomalia política com és que ell, aquesta setmana, no hagi pogut votar al Parlament Europeu.

—En aquestes eleccions vau perdre gairebé 400.000 vots en relació amb el 2019. A què ho atribuïu?
—Primer, a una tendència del partit en totes les últimes eleccions en què Catalunya ha pogut fer un vot, a les espanyoles, a les catalanes, a les municipals… Després, perquè fa cinc anys la realitat política era molt diferent, la participació també va ser molt més alta, i teníem una situació de presos i exiliats i hi va haver un vot cap a Esquerra i cap a Junts molt alt. Nosaltres a les eleccions europees ens presentem amb la coalició Ara Repúbliques, amb el BNG, amb Bildu, i també amb Ara Més, i l’objectiu era treure tres eurodiputats, que és el que hem acabat traient.

—Però el gruix de la pèrdua de vots de la coalició el capitalitzeu vosaltres. Què ha de fer Esquerra per reconnectar amb l’electorat?
—Primer ha de ser una reconnexió de tot l’independentisme, perquè en relació amb fa cinc anys perden vots tots els partits independentistes. Segon, hem de tornar a connectar absolutament amb les necessitats dels ciutadans i donar-hi respostes. Durant molts anys, a causa també de la repressió, ha estat molt difícil de gestionar políticament qualsevol espai dels que teníem, perquè hi havia presos, exiliats, gent inhabilitada. Hi havia moments de campanyes electorals mentre ens enviaven notificacions judicials. Tot plegat també fa que es dilueixi tot una mica, i jo crec que hem perdut aquesta connexió amb la ciutadania, és evident; si no, ens continuarien votant. I ara veurem com es torna a liderar el partit i com tornem a connectar.

—Investir Salvador Illa ajuda a reconnectar o aprofundeix en el problema d’ERC?
—Esperem que aquest cicle electoral de caiguda s’acabi. ERC fa una consulta i, per tant, és una decisió conjunta amb tota la militància. És veritat que es guanya per una majoria petita, i és clar que no és una voluntat unànime de tota la militància d’Esquerra Republicana. També la situació a Catalunya en aquestes últimes eleccions és la que és, no hi havia una altra majoria possible i anar a unes altres eleccions no ho volia ningú, ni la ciutadania. Quan la militància decideix que s’ha d’investir Salvador Illa, ens posem a treballar per obtenir el millor acord possible amb la nostra pressió política, perquè la investidura no sigui una carta blanca.

—Aquest acord us convenç? Hi ha garanties?
—Jo crec que és un gran acord per a Catalunya, en què hi ha uns terminis de compliment dels quals no pots estar 100% segur, perquè no és a les teves mans, sinó que ho ha de fer el govern de Salvador Illa. Sí que teníem una línia vermella dins el partit, que era que nosaltres anàvem a l’oposició, perquè així ho havia volgut la ciutadania.

—Illa va aplaudir el 155 i va avalar una repressió que vosaltres, a casa vostra, heu sofert molt. Personalment com ho heu digerit?
—La veritat és que és de molt difícil digestió. Sí. Però la política no la pots fer a cops d’estómac. A la decisió que pren Esquerra Republicana no només hi porta l’estómac, sinó la racionalitat que necessitem com a partit. És veritat que costa de digerir, i més en una casa com la nostra. Però també som polítics i hem de ser responsables amb la nostra feina.

—Potser els electors no ho digereixen.
—No només els electors, els militants mateixos quan voten deixen clar que hi ha les dues posicions. Però en algun moment has de prendre una decisió. No investir Salvador Illa també tenia conseqüències. Per a aquest país, per a la ciutadania, per a la militància i per a Esquerra Republicana. I quan fas una consulta també tires endavant amb allò que la militància ha decidit.

—Per què doneu suport a la candidatura Militància Decidim, d’Oriol Junqueras?
—D’entrada, perquè hi ha Oriol Junqueras, que crec que és un pes polític molt important i molt necessari per al partit, per a Catalunya i per a l’independentisme. Després, perquè crec que és la candidatura que té un lideratge més clar per a reconstruir el partit, per a tornar a ser aquell partit gran que érem fa set anys, abans de la repressió. I potser també perquè crec que necessitem tot el múscul polític.

—Junqueras ha presidit també el partit durant el darrer cicle electoral tan nefast pel partit. No calen nous lideratges per a rectificar el rumb?
—Quan fas una candidatura nova, hi ha nous lideratges. Oriol Junqueras no ha estat mai un hiperlideratge, sempre ha tingut lideratges conjunts, en aquest cas amb Marta Rovira. I és quan estan totalment lliures per a fer avançar el partit durant els primers set anys que Oriol Junqueras i Marta Rovira el porten a dalt de tot. No crec que l’anàlisi dels set últims anys hagi de ser que ells no han tingut un bon lideratge, sinó que la repressió va voler destrossar-nos. Ja tenim uns jutges que els inhabiliten, que els tanquen a la presó i els envien a l’exili. No estaré mai d’acord que aquest partit els inhabiliti.

—Una part de l’independentisme reclama una renovació de lideratges. No ho compartiu?
—Si canviem els lideratges de cop, ens quedem sense cares que es reconeguin. Hem creat uns líders polítics molt grans i no crec que ningú hagi de prescindir-ne en cap moment. La renovació la podem entendre de moltes maneres; jo crec que la renovació hi serà, però sempre al costat de les persones que van donar-ho tot per nosaltres, fins i tot personalment, tant a la presó com a l’exili. Esquerra no es pot permetre de perdre més lideratges i, per tant, allò que vol la repressió, que és la seva inhabilitació i que marxin de la política, no estaré mai d’acord que ho faci el partit, que el mateix partit tiri a la foguera els seus grans actius polítics. I una última qüestió: els partits polítics els dirigeix la seva militància, que sempre té un llarg recorregut dins el partit. Les noves cares han de venir de dins la militància. No poden venir persones totalment noves a refundar res; ha de ser la pròpia militància, o sigui que sempre seran cares conegudes dins el partit.

—En el vostre cas, us vau fer militant fa poc.
—Sí, però fa cinc anys que sóc a la permanent i a l’executiva d’aquest partit…

—Sí, ho deia per això que la renovació ha de venir dels militants. Quin paper voleu fer en el futur d’ERC i com a membre de la candidatura de Junqueras?
—En primer lloc, jo vull continuar essent eurodiputada i portaveu d’Esquerra Republicana al Parlament Europeu, perquè m’acabo de presentar a unes eleccions. I com a tal, els pròxims cinc anys tindré un paper, com fins ara, en les permanents i les executives. I no té sentit deixar de ser militant quan estic tan implicada, quan em sento tant d’aquesta família política i quan crec que ningú ja no em veia com a independent. Sóc una persona molt compromesa amb les organitzacions i entitats de què formo part, i volia tenir el dret de votar en el pròxim congrés del partit. Més enllà d’això, veurem com es conforma aquesta candidatura, però en tot allò que pugui ajudar, hi seré.

—Quin paper tindrà Diana Riba en la candidatura? Optareu a la nova direcció?
—Ja ho veurem. Som en una nova etapa política, les coses canvien, hi ha noves maneres de construir una direcció i, per tant, veurem una direcció molt àmplia, molt plural i hi serem tots els que siguin necessaris i tinguin la capacitat necessària per a fer avançar Esquerra Republicana.

—I esteu oberts a pactar amb unes altres candidatures que es presenten al congrés?
—Queden vuit setmanes, és molt de temps. Anirem veient pas a pas com es va formant. Ha de sortir una candidatura, una direcció, forta i volem arribar al congrés forts i sobretot amb una militància activa, que participi en aquest congrés, i que puguem tornar a portar el partit allà on era fa set anys.

—Hi ha un perill de trencament del partit com va passar en el congrés del 2008?
—Si és per aquesta candidatura, no. La voluntat és de fer un congrés tranquil, fins i tot mediàticament treballem amb els militants i explicant-nos-hi. I s’hi ha d’intentar arribar sense grans trencadisses, perquè l’endemà estarem asseguts tots els militants un altre cop, treballant pel mateix partit. La voluntat de la nostra candidatura sempre serà d’allargar la mà.

—Però ara mateix hi ha una tensió forta entra la vostra candidatura i la que impulsa Marta Rovira, Nova Esquerra Nacional.
—Per part meva, no ho trobareu. És veritat que, paral·lelament al congrés, tenim situacions molt greus dins el partit, com la que és en mans del comitè de garanties, amb els cartells de Maragall. I no podem disparar-nos els uns als altres. Hem d’aclarir aquests fets, esperem el comitè de garanties. Cal portar el partit d’una altra manera comunicativament, perquè no pot tornar a passar. Ens destrossem per dins: no es poden portar campanyes B, ni direccions B, no hi veig cap sentit. És que és tan greu, la situació dels cartells i del ninot, que quan se’m posa aquest tema sobre la taula jo només puc pensar en Maragall i en Junqueras. Costa molt pensar com s’arriba aquí. Esperem que el comitè de garanties ens faci l’informe i després hem de reaccionar amb contundència.

—Què us sembla que Marta Rovira assenyalés Junqueras com a responsable de la B i del joc brut?
—Abans de fer declaracions sobre això, vull esperar el comitè de garanties. Perquè mentre tinguem informacions puntuals que ens destrossen i, sobretot, que grans actius polítics que han patit tant la repressió, com Marta Rovira i Oriol Junqueras, quedin tocats per això, mirem on hi ha el problema i ataquem-lo. Jo no vull entrar en tweets, en cartes, ni en qui és què fins que no tinguem aquest informe.

—Fins ara no ha fet prou, la direcció?
—No n’hi ha prou amb això, però és el primer pas i necessitem acabar-ho. No podem fer res més sense l’informe del comitè de garanties. Tots reclamem –entenc que no només la candidatura de Militància Decidim– que es faci com més ràpid millor i tinguem els fets clars sobre la taula.

 

 

El primer ministre francès, el conservador Michel Barnier, ha nomenat els trenta-nou membres que conformaran el seu govern. Dos mesos després de les eleccions que van guanyar la candidatura àmplia d’esquerres Nou Front Popular, França té un govern amb perfils escorats a la dreta per la negativa d’Emmanuel Macron de nomenar un primer ministre d’esquerres amb l’argument que no tindria prou suports a l’assemblea francesa. En canvi, el nou govern reparteix les carteres entre macronistes i conservadors; un executiu que mira de ser simpàtic a l’ultra-dretà Rassemblement National de Marine Le Pen, que tindrà la clau per fer-lo caure.

Entre els nous ministres hi ha Bruno Retailleau, cap dels Republicans i representant de l’ala més dretana. És partidari d’endurir la llei amb la immigració i defensa postures contundents en polítiques de seguretat. Fins ara no havia ocupat cap posició de govern, però a partir d’ara serà el nou ministre d’Interior. Els macronistes Antoine Armand i Laurent Saint-Martin seran els homes encarregats de l’economia francesa. El primer ha estat nomenat ministre d’Economia, Finances i Indústria, i el segon ministre adjunt al primer ministre, encarregat del Pressupost i els Comptes públics.

Una de les poques picades d’ullet a l’esquerra és Agnès Pannier-Runacher, considerada de l’ànima esquerrana dels macronistes, que ha estat nomenada ministra de Transició energètica.

Lucie Castets, la candidata a primera ministra del Nou Front Popular, ha reaccionat als nomenaments dient “ens van prometre un govern de concòrdia, tenim un govern de dreta dura”. “La democràcia ha estat humiliada aquest vespre amb la fi d’aquest suspens diari”, diu en referència a la llarga espera fins que s’ha nomenat govern.

On nous promettait un gouvernement de concorde, on a un gouvernement de droite dure. C’est la démocratie qui est humiliée ce soir avec la fin de ce suspense de papier.

— Lucie Castets (@CastetsLucie) September 21, 2024

Malgrat el gir a la dreta, el candidat a primer ministre del Rassemblement National, Jordan Bardella, ha escrit que és un govern sense cap futur. “Aquest ‘nou’ govern és el senyal del retorn del macronisme per la porta del darrere. Allò que els francesos van descartar democràticament, en dues voltes, no es pot convertir en jocs d’aparells lamentables i càlculs polítics”, ha dit.

Ce « nouveau » gouvernement signe le retour du macronisme par une porte dérobée.

Ce que les Français ont démocratiquement sanctionné, à deux reprises, ne peut revenir par de lamentables jeux d’appareils et calculs politiciens.

C'est donc un gouvernement qui n’a aucun avenir.

— Jordan Bardella (@J_Bardella) September 21, 2024

La CUP ha acordat d’evolucionar tant políticament com organitzativament. L’assemblea nacional feta a Sabadell ha tancat avui el cicle de debats interns anomenat Procés de Garbí amb l’aprovació de noves ponències estratègiques i organitzatives per a fer la CUP un partit més gran que, per primera vegada, aspirarà a les màximes quotes de poder a tot arreu. També han aprovat canvis per a millorar la seva referencialitat, com la consolidació de lideratges, i a partir d’ara la CUP tindrà la figura de secretari general i coordinador nacional. A més, el secretariat nacional tindrà un mandat de quatre anys –fins ara era de dos– i tindrà dos portaveus nacionals.

La nova ponència estratègica posa la idea de ruptura democràtica com a palanca per a trencar amb l’estat espanyol i aconseguir la transformació social. Per tal de generar el moment de ruptura amb l’estat, i poder sostenir-lo i guanyar, la CUP assumeix que cal ocupar el màxim nombre d’espais de poder polític, tant de les institucions existents com amb noves estructures de poder popular capaç de prendre el poder.

El Procés de Garbí ha servit per a superar l’antiga dicotomia entre lluita al carrer i lluita a les institucions. La ponència estratègica aprovada ha consagrat una brúixola per a guiar l’acció política de la CUP de manera homogènia a tot el país: un triangle amb tres objectius estratègics que s’han de complir en qualsevol política que facin els representants de la CUP, encara que en alguns casos uns siguin més predominants que uns altres. Aquests objectius són: construir hegemonia –incidir en la societat perquè s’acosti als postulats ideològics de la CUP–, generar organització i conflicte –promoure que els moviments socials siguin forts i es mobilitzin– i conquerir victòries materials i polítiques –aprovar mesures que millorin la vida de la gent o que acostin als objectius estratègics.

D’altra banda, no s’ha aprovat l’esmena de la CUP de Girona que obria la porta a construir un espai polític més ampli, un mecanisme que en aquesta ciutat van aplicar amb Guanyem Girona i que els va dur a la batllia.

La nova ponència organitzativa substitueix el consell polític, que era el màxim òrgan de decisió entre assemblees nacionals, per la mesa nacional; i estableix una nova direcció política amb mandats més llargs i estables, mecanismes de renovació encadenats, revisions cada dos anys de les opcions tàctiques i la participació de les assemblees locals i les sectorials de la CUP.

Eleccions al secretariat nacional el 6 d’octubre

Una volta aprovades les noves ponències, la renovació de la CUP continua amb les eleccions de les persones que conformaran les noves estructures organitzatives. La més immediata serà l’elecció d’un nou secretariat nacional, i els equips que s’hi presentin hauran de lliurar la documentació el 29 de setembre. Tindran sis dies per a fer campanya, i el diumenge següent, el 6 d’octubre, seran votats pels militants.

A banda, les noves assemblees territorials creades amb la ponència organitzativa hauran de fer assemblees constituents abans del 13 d’octubre, i un cop constituïdes tindran fins el 9 de novembre per a designar els seus representants a la mesa nacional, el nou màxim òrgan de direcció política de la CUP entre assemblees, que substitueix l’actual consell polític. La primera mesa nacional es farà el 9 de novembre, i a partir de llavors es convocarà mensualment. Després d’això, tocarà crear les noves sectorials –que substitueixen els grups de treball actual– i la coordinadora d’electes, un nou òrgan per a aplegar els militants amb responsabilitats a les institucions.

A banda, la CUP exposa la necessitat de fer una anàlisi específica dels fets més rellevants del procés d’independència del 2017 protagonitzat per aquells militants que llavors encapçalaven la CUP, amb la idea d’aportar una diagnosi conjunta a la resta de l’independentisme. El Procés de Garbí també ha servit per a veure que el moviment de l’esquerra independentista havia de fer les seves pròpies reflexions per adaptar-se al moment actual, i la CUP es compromet a promoure’l els anys vinents.

Oriol Junqueras ha anunciat que qui l’acompanyarà a la candidatura Militància Decidim com a secretària general serà Elisenda Alamany, presidenta d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. Ho ha dit en l’acte de presentació de la seva candidatura al congrés d’ERC.  Alamany va començar la carrera política com a regidora a Castellar del Vallès amb la formació local Decidim Castellar, que formava part de les Candidatures Alternatives del Vallès, una de les potes fundacionals de la CUP.

Junqueras presenta la seva candidatura acusant ex-companys de la direcció d’ERC d’haver-lo exclòs

Més tard, va ser la número dos de la llista Catalunya en Comú Podem, i també en va ser la portaveu parlamentària, però el seu sobiranisme va fer que se n’allunyés per desavinences amb la línia política dels comuns. Finalment, va fer el pas a ERC com a número dos de la llista d’Ernest Maragall el 2019, i va repetir en aquestes darreres eleccions. Amb la retirada de Maragall, es va convertir en la presidenta d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.

Alamany ha dit que, en qualsevol procés de canvi, sempre hi ha passos endavant i d’altres enrere, però ha promès que ERC tornarà “a ser gran”, tant “com Catalunya necessita”. “No en tingueu cap dubte, tornarà a ser l’hora d’ERC, tornarà a ser la nostra hora i caldrà que ens agafi preparats. Si ERC lidera el discurs nacional d’aquest país, ningú ens aturarà; si ERC és forta, aquest país és imparable”, ha dit.

Si bé el d’Alamany és l’únic nom de l’organigrama que ha donat Junqueras, ha estat acompanyat per l’eurodiputada Diana Riba i els ex-consellers Raül Romeva, Bernat Solé, entre més dirigents d’ERC.

Oriol Junqueras ha presentat la seva candidatura a la reelecció a la presidència d’ERC desmarcant-se de l’estructura paral·lela que feia campanyes de joc brut polític. I, sense esmentar cap nom directament, ha atacat els seus companys de la direcció per haver-ho fet. Junqueras ha dit que, prèviament a l’estructura B comunicativa, el gener del 2018 –quan ell era a la presó– es va crear una estructura política paral·lela per a prendre decisions al marge dels canals oficials: “Ja des del gener del 2018 van decidir de fer un grup B per a prendre decisions polítiques. Un grup B que ells mateixos van anomenar ‘Pa amb tomàquet’ en un grup de WhatsApp o de Signal, que tenia com a objectiu prendre decisions”, ha dit en un teatre d’Olesa de Montserrat acompanyat de mil cinc-centes persones que l’aclamaven.

Entra el company Oriol @junqueras al teatre de la Passó d'Olesa!#MilitànciaDecidim#Tornemhi pic.twitter.com/PlJdmYjYKa

— Militància Decidim (@MDecidim) September 21, 2024

Fins ara, Junqueras s’havia desmarcat dels cartells sobre l’Alzheimer injuriosos amb Pasqual i Ernest Maragall, però no s’havia expressat amb la mateixa contundència que avui. Aquell mateix grup que va fer un canal alternatiu per a prendre decisions polítiques, ha dit, és el que va decidir de tenir una estructura comunicativa en B. “Es van dedicar a avergonyir-nos a tots, a avergonyir els nostres candidats i els nostres militants. Es van dedicar a penjar ninots als ponts dels trens, als camins de les escoles dels nostres fills amb cartells on es podia llegir ‘Podreix-te a la presó'”, ha dit.

Tota aquesta gent, ha dit Junqueras, va trair els principis d’ERC, i ha fet una referència –sense dir-ne el nom– a Sergi Sabrià i a les seves declaracions quan va dimitir: “Quan ho reivindiquen amb orgull des de la sala de premsa de la seu nacional del partit, explicant que ells contractaven mariachis, ens fan passar vergonya a tots.” Un cop s’ha desmarcat dels fets, ha recollit la indignació dels militants i els ha dit que era un sentiment legítim que calia utilitzar per renovar el partit: “Teniu tota la raó del món d’estar indignats, aquesta indignació no només és legítima, sinó que és imprescindible. L’hem de convertir en un motor de canvi, de transformació, de renovació, en un foc que ho renovi tot.”

Junqueras s’ha vantat del suport intern que té i ha dit que ja hi havia més de dues mil cinc-centes persones compromeses amb la seva candidatura; que hi havia un grup de WhatsApp d’un miler de persones en què compartien informació de la candidatura, i que hi havia quatre-centes persones que formaven part dels sis grups de treball de renovació del partit. “Vull dir-vos a tots vosaltres que sou la garantia de la renovació”, ha dit, i tot seguit ha fet una metàfora que semblava que cercava de tapar la candidatura Foc Nou, que demana de superar tant els roviristes com Junqueras: “La renovació sou vosaltres, sou la brasa que ha mantingut el caliu de la dignitat d’aquest partit. D’aquesta brasa, n’ha de sortir una flama que ho renovi tot, perquè vosaltres també sou el foc nou, i el vell, i tots els focs que escalfen els cors dels patriotes.”

Elisenda Alamany, secretària general

A l’acte, Junqueras ha anunciat que qui l’acompanyarà a la candidatura com a secretària general serà Elisenda Alamany, presidenta d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. Alamany va començar la carrera política com a regidora a Castellar del Vallès amb la formació local Decidim Castellar, que formava part de les Candidatures Alternatives del Vallès, una de les potes fundacionals de la CUP.

Més tard, va ser la número dos de la llista Catalunya en Comú Podem i en va ser la portaveu parlamentària, però el seu sobiranisme va fer que se n’allunyés per desavinences amb la línia política dels comuns. Finalment, va fer el pas a ERC com a número dos de la llista d’Ernest Maragall el 2019, i va repetir a les últimes eleccions. Amb la retirada de Maragall, es va convertir en la presidenta d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.

El secretari nacional de l’ANC Julià de Jòdar ha presentat al conjunt de la direcció de l’entitat un document de deu punts en què analitza l’estat actual de l’independentisme i presenta unes bases per a reprendre el procés d’independència. El document, titulat “Tesis d’agost“, analitza el Primer d’Octubre i la declaració d’independència, la repressió espanyola, el paper dels partits polítics i la necessitat de trobar noves formes de lluita independentistes. D’altra banda, el ple del secretariat nacional de l’ANC ha obert un procés durant el mes d’octubre perquè les assemblees de base facin aportacions per a redactar el full de ruta de l’entitat, que el secretariat debatrà per a elaborar la primera ponència.

En el primer punt del document, Julià de Jòdar es reafirma en el fet que el procés d’independència “continua viu i continuarà viu mentre la seva gent lluiti per fundar la República de Catalunya al si dels Països Catalans”, i en el segon recorda que durant catorze anys el poble mobilitzat va demostrar “una ètica democràtica menyspreada i una acció pacífica reprimida”. Alhora, diu que la lluita no va ser corresposta pels partits polítics amb el sosteniment de la independència, “incapaços de defensar-la i de respondre a la causa general repressiva desfermada per l’estat espanyol”.

En aquest sentit, diu que la resposta d’Espanya fou totalitària, negant qualsevol solució negociada a la demanda legítima d’independència de Catalunya. Per aquest motiu, el document defensa que la independència només es podrà assolir amb accions unilaterals i la resistència del poble per a forçar Espanya a negociar en termes d’igualtat.

El document posa èmfasi en la necessitat que el poble mobilitzat no torni a ser utilitzat com a força auxiliar per a unes institucions subordinades a l’estat espanyol. Es proposa que la gent recuperi el lideratge des del carrer i creï organitzacions capaces d’establir noves relacions de força amb les institucions. “En cada moment i circumstància, caldrà cercar en tots els àmbits de lluita un equilibri dinàmic per tal que el poder guanyat pel poble en pugna directa no resti hipotecat per unes institucions subordinades a Espanya”, diu De Jòdar.

El document també exposa que l’acció massiva del Primer d’Octubre, amb la mobilització de milers de persones per tot el país, és un exemple a seguir. Per contra, fa una crida a no repetir els errors de la claudicació institucional del 2017 i a construir eines d’autodefensa que ajudin a protegir la lluita del poble per l’alliberament nacional.

“Per ser alliberadors a Catalunya, no podem serfs a Espanya”, exposa en el sisè punt, dedicat a rebutjar tota col·laboració amb Espanya. Critica durament la col·laboració dels partits independentistes amb els governs espanyols, i diu que és “una trampa del catalanisme subordinat”. Diu que és perjudicial per activa i per passiva, perquè legitima l’estat espanyol davant l’opinió pública internacional amb pactes al congrés espanyol i “simulacres de negociació que pretenen d’enterrar de manera espúria el poder democràtic del Primer d’Octubre”, i perquè des de la submissió s’ha perdut la majoria independentista al parlament.

Després d’aquest diagnòstic, De Jòdar exposa tres punts per a posar unes bases de futur per a l’independentisme. D’una banda, la necessitat d’una lluita més eficient i organitzada, i diu que l’experiència de la primera fase de lluita ha mostrat la necessitat d’una nova estratègia, més complexa i eficient. Aquesta lluita haurà de ser “més complexa, diversa i articulada, acompanyada d’uns recursos que la facin més eficient i orgànica amb l’objectiu cercat”, diu. “La depredació colonial que practica Espanya sobre Catalunya ens obligarà a idear formes de lluita específiques, flexibles i audaces per trencar les línies enemigues, desarticular-ne les forces, i passar a l’ofensiva en els espais econòmic, social, cultural i militar del seu domini”, afegeix.

També, diu que cal que les entitats independentistes que han encapçalat la mobilització popular durant el procés revisin les seves tàctiques per adaptar-se a les noves circumstàncies. Com a exemple diu que, en una situació d’espoliació colonial, la cultura també forma part d’aquesta lluita i no es pot deslligar de la realitat política.

El document també tracta l’abstenció electoral, i diu que és “feble i inconseqüent, producte de la separació entre el carrer i les institucions”. En oposició, diu que l’independentisme civil no es pot abstenir i ha de mantenir la lluita en tots els àmbits possibles, ja que les institucions pròpies estan subordinades a l’estat espanyol i cal capgirar aquesta situació.

Finalment, el document fa una crida a l’activisme civil independentista perquè faci un salt de qualitat i esdevingui una força de xoc permanent. Això inclou la creació d’estructures de país que sorgeixin del coneixement i la mobilització popular, amb l’establiment de blocs unitaris de lluita per a fer front a l’estat espanyol en l’assalt final cap a la independència.

Podeu llegir a continuació de manera íntegra les “Tesis d’agost”:

La secretària general del PSIB i presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, considera que és “un insult” que el govern de Marga Prohens renunciï a un debat bilateral sobre finançament amb el govern espanyol. “Hi ha coses que, evidentment, són de caràcter multilateral, però en el cas de les Balears n’hi ha que són de caràcter bilateral, perquè la constitució espanyola reconeix a aquesta comunitat un tret singular, que és la insularitat, i que cal batallar sempre, perquè és quan s’aconsegueixen les coses”, ha dit.

Ho ha dit durant la reunió del consell polític del PSIB, a la seu d’UGT de Palma, i ha demanat directament a Prohens que “deixi d’ajupir-se” davant el president espanyol del PP, Alberto Núñez Feijóo, en la defensa dels interessos del seu partit, que diu que no són els mateixos que els dels ciutadans de les Illes. “Que faci de presidenta d’aquesta comunitat autònoma d’una vegada”, ha dit, i ha garantit que, si és així, tindrà el suport del PSIB. Però que, si no ho fa, el govern espanyol garantirà que els recursos arribin a les Illes de totes maneres. “Quan més s’ha aconseguit en aquesta comunitat ha estat quan el Partit Socialista governava a les Balears i a Espanya”, ha defensat.

Ha recordat que l’anterior legislatura es va aprovar el règim econòmic i fiscal per a les Illes, i que es va acordar que es defensaria a Madrid un nou sistema de finançament basat en l’ordinalitat i en una corresponsabilitat fiscal més alta, i que s’exigiria la condonació del deute. “Vaig veure tothom assegut en aquesta taula i a la senyora Prohens a la foto, darrere meu. Doncs bé, ara li toca de ser davant, asseguda amb el president del govern d’Espanya i exigint allò que és d’aquesta comunitat. I no toca, en cap cas, fer d’escolà de Feijóo, perquè aquest home no ens pot portar res de bo”, ha afegit. Ha dit que era “un disbarat enorme” que el govern digués que tant li era si es condonava el deute, “perquè això significa sacrificar escoles, hospitals i serveis socials”. “I que diguin que no volen bilateralitat és un insult”, ha afegit.

També ha criticat la incoherència de dir que és insolidari “voler ser corresponsables fiscalment i gravar els que tenen més per a repartir millor la riquesa” i, alhora, dir que és solidari demanar més diners al govern espanyol “per a perdonar impostos a qui més té, com fan Ayuso, Prohens i els governs del PP”. A més, ha lamentat el criteri del PP de votar en contra del sostre de despesa per als pressupostos del 2025 i 2026, que permetria 6.800 milions d’euros més per a les comunitats autònomes i 5.000 més per als ajuntaments, ha detallat.

L’ex-vice-president del parlament Josep Costa ha presentat una nova demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) contra Espanya per vulneració de drets humans. L’octubre del 2021, la magistrada del TSJC Maria Eugènia Alegret el va fer detenir perquè Costa no s’havia presentat a declarar en la causa per desobediència contra la mesa del parlament de Roger Torrent. Arran d’això, va passar bona part del matí a un calabós del TSJC i a la tarda el van portar davant la magistrada, tot i que es va negar a declarar.

Tal i com vaig prometre als meus enemics Barrientos i Alegret, ja és camí d’Estrasburg la meua quarta demanda contra Espanya per vulneració dels Drets Humans.
En aquesta es denuncia la meua detenció arbitrària, un 27 d’octubre, per no reconèixer-los cap autoritat per jutjar-me. pic.twitter.com/1ERVF4CB8S

— Josep Costa (@josepcosta) September 21, 2024

Costa denuncia que fou detingut de manera arbitrària i argumenta que la detenció “va ser completament inútil i supèrflua, no va aportar cap benefici a la instrucció de la causa ni va contribuir a salvaguardar la finalitat del procés o els drets de les parts”. En aquest sentit, diu que la detenció “no tenia cap finalitat legítima, ni era idònia, ni era necessària ni era proporcionada en sentit estricte”.

Exposa que és “absolutament desproporcionat privar un investigat de la seva llibertat, encara que només sigui unes hores” pel fet de no comparèixer personalment a declarar en una causa penal, i que té el dret fonamental de no fer-ho. Més encara, tenint en compte que ja va comparèixer i va prendre coneixement de les actuacions, que té un advocat exercint-ne la defensa i que està a disposició del tribunal.

“I tot això, en una causa penal que no pot comportar una pena privativa de llibertat ni en la seva mínima expressió, motiu pel qual la llei permet la celebració del judici en absència de l’acusat”, afegeix. Per això, diu que la detenció injustificada vulnera el dret a la llibertat personal, a la llibertat de moviments i el dret de no declarar.

La demanda exposa que la llei d’enjudiciament criminal espanyola no imposa que l’investigat comparegui obligatòriament en circumstàncies com les del seu cas i, afegeix, si ho fes seria inconstitucional i contrària al conveni de drets humans. És per això, diu Costa, que va demanar als tribunals interns de plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat. A més, continua, la llei d’enjudiciament tampoc imposa una detenció automàtica o obligatòria, i diu que això no apareix en cap text legal. És per això que, diu, la magistrada i la sala d’apel·lacions es contradiuen quan invoquen un article que diu que els tribunals “podran” ordenar la detenció i, alhora, diuen que es van veure obligats a ordenar-la.

Diu que el TSJC va justificar l’ordre de detenció per una doctrina del Tribunal Constitucional espanyol que es refereix a delictes greus amb penes de presó elevades, no com el delicte de desobediència, pel qual el jutjaven. En tot cas, diu, aquesta doctrina és incompatible amb la del Tribunal de Drets Humans i la del Tribunal de Justícia de la Unió Europa pel que fa a les conseqüències jurídiques de la manca de compareixença de les parts en un procés penal.

El president Carles Puigdemont ha insistit que la relació de Junts amb el govern espanyol no respon a la voluntat “d’estabilitzar o de desgastar”, sinó a la negociació d’aspectes concrets. Ha reaccionat així a una filtració del PP a l’agència Europa Press en què es deia que Alberto Núñez Feijóo estava disposat a negociar amb Junts i el PNB amb la voluntat de desgastar el govern espanyol fent-lo perdre votacions al congrés espanyol, amb la mirada posada a curt termini amb la votació del sostre de despesa, pas previ per a aprovar el pressupost.

No m’estranya que amb la fressa mediàtica i el poc rigor que sovint l’acompanya, ni uns ni altres no ho acabin d’entendre. La nostra vocació política no és donar estabilitat ni desgastar ningú. El nostre objectiu és defensar Catalunya i els interessos dels catalans, i qui ens hi… https://t.co/4DVBaWPqHJ

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) September 21, 2024

“La nostra vocació política no és donar estabilitat ni desgastar ningú. El nostre objectiu és defensar Catalunya i els interessos dels catalans, i qui ens hi ajudi tindrà el nostre suport, sigui per governar, sigui per fer oposició”, ha escrit Puigdemont, que també avisava: “Qui faci el contrari o qui ens enganyi (o maregi la perdiu), que no hi compti.” Ha escrit que no es tractava de “blocs ideològics” ni de “rivalitats domèstiques que mantenen els partits espanyols”, als quals diu que no els interessa de formar part “per bé que n’hi ha que frisen per ser-hi de manera incondicional”. “O per ficar-nos-hi”, afegeix.

Així doncs, diu que el vot de Junts sobre el sostre de despesa no es decidirà amb l’objectiu d’estabilitzar o de desgastar, “sinó en funció d’allò que hi ha a la taula de negociació per aquest cas concret”. “Cada cosa té la seva negociació i els seus objectius. I cal negociar peça a peça”, diu, i afegeix que tancar un acord en una qüestió no suposa que en la següent també estiguin d’acord, o no tancar-ne en una altra no vol dir que a la següent tampoc no s’hi posaran.

Puigdemont reacciona així després d’una reunió a Suïssa amb representants del PSOE i els mediadors internacionals que els socialistes van filtrar a la premsa. La trobada formava part de les reunions mensuals que van acordar amb la investidura de Pedro Sánchez i que fins ara havien estat discretes. Per això, fonts de Junts van explicar a VilaWeb que estaven molestos i que la reunió s’havia fet en un clima de “gran escepticisme i incertesa”. A més, van constatar que les posicions dels dos grups estan molt allunyades. La delegació del PSOE, l’encapçalava Santos Cerdán, i la de Junts, el president Carles Puigdemont.