Emmanuel Macron ha nomenat Gabriel Attal nou primer ministre de França. Attal, de trenta-quatre anys, ja havia estat el ministre més jove de la Cinquena República, i ara passa a ser el primer ministre més jove de la història francesa, en una decisió radical de Macron per mirar de reconduir la situació política, que se li escapa de les mans.

Fins ara era ministre d’Educació, un càrrec en què ha mostrat el seu tarannà i la seua manera de fer. A causa dels mals resultats del report PISA va ordenar una revolució dels continguts i del paper dels professors. Per això ha imposat un pla de xoc que es basa a prioritzar el respecte pels professors i l’ordre a la classe i a centrar l’ensenyament en la comprensió lectora. Va considerar que la pèrdua de 19 punts en aquesta habilitat era completament inacceptable i va criticar que es permetés de passar de curs als alumnes que no tenien les competències bàsiques suficients.

Després de l’apunyalament d’un professor per un jove francès musulmà, Attal va prendre una de les decisions més polèmiques del seu mandat: va enviar a judici i va expulsar 179 alumnes, molts dels quals foren investigats per apologia del gihadisme. Pocs mesos abans havia decidit de prohibir l’abaia (túnica que duen algunes noies i dones) a les escoles i instituts, al·ludint a la laïcitat de l’estat francès.

De resultes d’aquestes actuacions ha estat acusat de ser d’extrema dreta o de representar l’ala més acostada als postulats de l’extrema dreta dins el macronisme.

Però a aquesta acusació, hi contraposa la seua vida privada. Perquè Gabriel Attal de Couriss és fill del cineasta tunisià Yves Attal i de Marie de Couriss, descendent de la noblesa francesa, amb arrels jueves i russes. I és obertament homosexual. La seua parella és també molt important en medis polítics: Stéphane Séjourné, la mà dreta de Macron a Brussel·les com a cap del grup liberal Renew Europe al Parlament Europeu.

Attal va començar la vida política al Partit Socialista, on fou un conegut activista de les joventuts, abans de llicenciar-se a Science-Po. Militant socialista del 2006 al 2014, va estudiar anat sempre en centres privats i d’elit, cosa que li ha originat algun problema polític, precisament per haver-se d’encarregar de l’educació.

Tanmateix, ell se’n surt molt bé, gràcies a la capacitat oratòria i de debat, una qualitat que tots, inclosos els seus enemics, la hi destaquen com a excepcional.

El 2017 va ser elegit diputat a l’Assemblea francesa i el gener de l’any següent ja era el portaveu de la República en Marxa. El juliol del 2020 va passar a ser el portaveu del govern i dos anys més tard fou nomenat ministre, de primer encarregat dels comptes públics i després d’Educació.

El Consell ha signat el conveni de col·laboració entre Turisme Comunitat Valenciana i RTVE per a promoure aprofitar el festival Benidorm Fest de 2024, que servirà per a escollir el representant espanyol al festival d’Eurovisió, per a fer publicitat turística del País Valencià. El conveni contempla una aportació màxima d’1,5 milions d’euros, el mateix import que ja es va destinar l’any passat, sota el govern del Botànic, que ja va incrementar la quantia de 968.000 euros destinats el primer any de la nova vida del Benidorm Fest, el 2022.

El conveni preveu que RTVE farà a Benidorm la selecció de la representació espanyola a Eurovisió i que s’encarregarà de l’organització i producció del festival. També de la gravació audiovisual i la retransmissió televisiva de les tres gales: dues semifinals, els dies 30 de gener i 1 de febrer, i la final, el 3 de febrer. A més, s’encarregarà de la concepció i disseny del Benidorm Fest i de la inclusió dels continguts als seus mitjans digitals interactius.

El document inclou actuacions necessàries per a la celebració del Benidorm Fest com ara la construcció de decorats del plató, la maquinària de rodatge i transports, els dos suports de gravació i de producció, el muntatge, la sonorització i postproducció o la despesa del personal artístic, entre més despeses.

Els Mossos d’Esquadra consideren la violència vicària —és a dir, la violència que s’exerceix sobre els fills o altres éssers estimats per a fer mal a la mare– com la principal hipòtesi de la mort d’un home i els seus dos fills menors d’edat al barri d’Horta de Barcelona, segons que han indicat a l’ACN fonts de la investigació. Sembla que l’home va matar els seus fills i després es va suïcidar. Els Mossos d’Esquadra continuen treballant en la investigació i el cas es manté sota secret d’actuacions.

La mare dels nens va alertar la policia que no tenia notícies de l’ex-marit, que li havia de retornar els fills després de les vacances de Nadal, i que no dilluns no havien anat a l’escola. Al domicili, hi havia una forta concentració de gas, i dins, els bombers  van localitzar els tres cossos.

Junts per Catalunya reclama que es reverteixi el decret del govern espanyol que va facilitar de deslocalitzar les seus d’empreses catalanes durant el procés el 2017. El portaveu de Junts, Josep Rius, ha demanat que, posteriorment, se sancionin les que no vulguin tornar i s’incentivin amb mesures fiscals les que siguin a Catalunya. Ho ha dit en una entrevista a SER Catalunya, on ho ha desvinculat de l’aprovació o no dels decrets que engloben mesures socials i qüestions jurídiques demà al congrés espanyol.

Les mesures socials que perillen perquè el PSOE no vol negociar

Ha dit que no els satisfà l’oferta de tirar endavant els decrets a través d’un projecte de llei per després modificar-los durant el tràmit parlamentari, perquè, en paraules de Rius, és insuficient i podria eternitzar el procés legislatiu. El portaveu de Junts ha insistit que estan en contra “d’uns quants elements” dels decrets perquè diu que agreugen l’infrafinançament del govern i considera que poden demorar l’efectivitat de l’aplicació de la llei d’amnistia. “No volem que a la primera corba quedi impedida”, ha dit.

Per contra, Junts demana que es retirin els tres decrets i el govern espanyol els torni a fer “temàtica per temàtica”. “El POSE confon negociar amb informar”, ha dit, i ha afegit: “No es pot donar la política de fets consumats.”

A banda de l’amnistia i el finançament, Rius s’ha mostrat en contra de la pujada de l’IVA de l’electricitat i el gas i ha demanat que l’IVA de l’oli sigui zero.

Estudien la filtració del cas d’assetjament de Casol

Sobre la nova denúncia per assetjament de la diputada de Junts Cristina Casol davant l’Oficina d’Igualtat del Parlament, el portaveu de la formació ha criticat que la informació hagi arribat a la premsa, i ha dit que està preocupat pel fet que s’hagi trencat el principi de confidencialitat. De fet, ha dit que estudien com ha pogut passar.

El FC Barcelona jugarà dijous la semifinal de la Supercopa d’Espanya de futbol masculí, que enguany torna a disputar-se a l’Aràbia Saudita. Per als afeccionats blau-granes que es desplaçaran per acompanyar l’equip, el Barça ha publicat una sèrie de “recomanacions de seguretat” que inclouen el suggeriment d’evitar les relacions entre persones del mateix sexe i les mostres de suport al col·lectiu LGBTI, fins i tot a les xarxes socials.

Les recomanacions, redactades per la Federació Espanyola de Futbol segons les indicacions de l’ambaixada espanyola a Riad, inclouen el recordatori que és prohibit la introducció, venda, compra i consum d’alcohol, drogues i porc a l’Aràbia Saudita. El Barça també recomana de “tenir respecte i prudència en els comportaments en públic i demostracions d’afecte”, i afegeix: “El comportament indecent, incloent-hi qualsevol acte de caràcter sexual, podria tenir conseqüències legals per als estrangers. També poden ser motiu de sanció les relacions entre persones del mateix sexe i les mostres de suport al col·lectiu LGBTI, fins i tot a les xarxes socials.”

En general, el Barça recomana als afeccionats de ser “prudents” i mantenir, sobretot en llocs públics, “una actitud discreta” i de “respectar estrictament els usos i costums del país”. També demana als seguidors que es posin en contacte amb les autoritats locals si observen “moviments sospitosos” i que evitin les zones de grans concentracions de persones, particularment en actes públics o religiosos. De fet, aconsellen d’extremar la precaució en cas de viatjar fora dels grans nuclis urbans i carreteres principals.

En cas de detenció o incident amb la policia, el Barça diu als afeccionats que és indispensable informar immediatament a l’ambaixada espanyola mitjançant el número d’emergència (0550 541 144).

El club també recorda que les lleis de l’Aràbia Saudita prohibeixen les concentracions i manifestacions, motiu pel qual recomanen als afeccionats d’evitar possibles mobilitzacions. A més, proposen mesures d’autoprotecció, com ara, no circular per barris desconeguts, sobretot de nit; tancar les portes dels vehicles tant estacionats com en marxa; i anar a una comissaria de policia en cas de percebre moviments sospitosos.

De fet, sobre els vehicles, recomanen de no estacionar-los en espais no vigilats i inspeccionar-los abans d’utilitzar-los, per si haguessin estat manipulats. També recomanen als afeccionats que viatgin a l’Aràbia Saudita que no deixin objectes a l’interior del vehicle ni distintius com adhesius a l’exterior que puguin identificar-lo com un vehicle occidental.

Per últim, el Barça afegeix: “Pel que fa al terrorisme, es recorda que l’Aràbia Saudita i els ciutadans de països occidentals, inclosos els espanyols, són objectius potencials de grups terroristes que operen al país i en països limítrofs, o de terroristes en solitari que actuen per iniciativa pròpia.”

Una competició polèmica

La Supercopa d’Espanya, que enfronta el guanyador i finalista de la lliga espanyola de futbol amb el guanyador i finalista de la copa del rei, va començar a disputar-se a l’Aràbia Saudita el 2020, i hi ha un contracte signat per a continuar fent-ho fins el 2029. Portar la competició al Llevant és part del llegat que va deixar Luís Rubiales com a president de la Federació Espanyola de Futbol abans de dimitir, acorralat pel comportament masclista durant la final del Mundial de futbol femení.

L’Aràbia Saudita cerca d’obrir-se socialment al món a través del futbol, com ja va fer Catar amb l’organització de la copa del món, i la federació espanyola justifica l’exportació d’un dels seus principals torneigs pels diners que paga la monarquia absolutista. Per a tancar l’operació va ser clau el paper de l’ex-jugador del Barça Gerard Piqué, que segons que va revelar El Confidencial va rebre una comissió de 24 milions d’euros per a facilitar l’operació.

El maig del 2022 la fiscalia anticorrupció va obrir diligències contra Rubiales per esbrinar com s’havia tancat el contracte de la Supercopa. Quan li van demanar sobre les vulneracions de drets que comet el règim saudita, Rubiales va dir: “Abans d’anar-hi nosaltres, no hi havia ni banys per a les dones en els camps de futbol de l’Aràbia Saudita. Amb nosaltres van entrar a la igualtat i ara seuen on volen, i no en una cantonada, apartades.”

L’Agència Europea de Seguretat Aèria (AESA) ha informat que la crisi del Boeing 737-9 (Max) no afecta cap aerolínia de la Unió Europea. Arran de l’incident d’un aparell d’Alaska Airlines, que va perdre part del buc en ple vol, les autoritats nord-americanes van activar una alerta per immobilitzar i inspeccionar tots els avions d’aquest model.

La pèrdua en ple vol d’una porta d’emergència torna a encendre les alarmes sobre els avions Boeing Max

En un comunicat, l’AESA assegura que ha adoptat l’emergència, però que cap aerolínia europea opera amb el mateix model que Alaska Airlines, que presenta una configuració diferent: la sortida d’emergència a mig buc és substituïda per un panell. Aquest format, segons l’AESA, la fan servir companyies que operen vols de menor capacitat, de manera que aquesta sortida addicional no és necessària per a complir els requisits de seguretat.

D’aquesta manera, l’AESA insisteix que cap aerolínia europea disposa en la seva flota d’aquest model de Boeing 737-9 (Max), concretament Corendon Dutch Airlines i Icelandair disposen de la versió estàndard. “Estem en contacte amb les autoritats nord-americanes sobre aquest tema i seguirem de prop la investigació sobre l’esdeveniment d’Alaska Airlines”, afegeix el comunicat.

Avions sense portes centrals d’emergència

La porta d’emergència en el centre de l’incident se situa entre les ales i la porta de darrere de l’avió. Les aerolínies la poden deshabilitar i canviar-la per un panell si l’aparell transporta menys de 200 passatgers. En aquest sentit, Alaska Airlines va decidir de canviar totes les portes per panells en els seus Boeing 737-9 (Max), de manera que va limitar la capacitat dels avions a 178 seients.

La multinacional Grífols ha negat “de manera categòrica” les acusacions del fons d’inversió baixista Gotham City Research (GCR). En un comunicat a la Comissió de Mercat de Valors espanyola (CNMV), diu que els seus estats financers estan consolidats i que els controls interns són robusts. “Com a empresa compromesa amb la transparència, integritat i conducta ètica, neguem i rebutgem categòricament qualsevol acusació de pràctiques comptables o d’informació errònies dels nostres estats financers consolidats”, diu el comunicat, que han difós unes quantes agències. La publicació d’aquest informe ha enfonsat en borsa les accions de la farmacèutica.

Grífols diu que és coneixedora de les recents informacions “falses” i les “especulacions” publicades per Gotham City Research en relació amb la seva informació comptable i financera.

“Grifols, com a empresa cotitzada, informa i divulga plenament tota la informació pertinent relativa a totes les transaccions significatives amb el màxim nivell d’integritat i transparència per reflectir una visió exacta i justa dels seus estats financers consolidats”, diu la multinacional.

Segons que ha explicat la companyia, les transaccions amb parts vinculades i les divulgacions informades per Gotham City Research han estat “completament divulgades i auditades” des del 2018 i informades al regulador espanyol, la CNMV.

“Els estats financers consolidats de Grifols i els controls interns sobre la informació financera són robustos i estan subjectes a auditories anuals periòdiques i rigoroses. Aquestes auditories anuals són realitzades per una de les quatre grans firmes d’auditoria, que ha emès sistemàticament informes d’auditoria sense excepcions”, afegeix.

“Com a empresa capdavantera mundial en el sector sanitari, tenim el compromís ferm de mantenir el màxim nivell d’integritat empresarial i financera. El govern corporatiu és i segueix essent la nostra màxima prioritat. Sempre hem mantingut i mantindrem normes estrictes als nostres informes comptables i estem plenament compromesos amb una conducta transparent i ètica en totes les nostres pràctiques empresarials.”

El govern confia que Grífols “continuarà essent un puntal”

La portaveu del govern, Patrícia Plaja, ha explicat que el president Pere Aragonès és en contacte amb les màximes instàncies de l’empresa. “És una empresa estratègica, amb més de cinc mil treballadors, i estem convençuts que continuarà essent un puntal nacional i internacional”, ha dit Plaja. El govern, en tot cas, demana prudència i seguirà de prop la situació.

La multinacional catalana Grífols s’enfonsa a la borsa, al voltant d’un 30%, arran d’un informe que l’acusa d’haver manipulat els comptes. Ha arribat a caure d’un 42%, però amb el pas de les hores ha reduït la caiguda i a mig matí rondava el 25%. Rere l’informe hi ha el fons d’inversió baixista Gotham City Research (GCR), que s’ha fet famós per assenyalar i enfonsar empreses en situacions econòmiques irregulars o delicades, com ara Gowex i SES Imagotag.

Grífols nega “de manera categòrica” les acusacions de manipulació comptable

En el cas de Grífols, GCR considera que la farmacèutica ha manipulat els comptes per reduir artificialment el seu palanquejament, és a dir, l’endeutament de l’empresa per continuar invertint. En aquest sentit, el fons recomana de no invertir a Grífols perquè les seves accions “probablement valen zero”.

Both GRF and Scranton Enterprises (a Grifols family vehicle) fully consolidate BPC + Haema. BPC + Haema are very material to both GRF and Scranton's earnings and overall financial statements. We believe this treatment is deceptive and incorrect. Are their creditors aware?

— Gotham City Research (@GothamResearch) January 9, 2024

“Si la nostra estimació del veritable palanquejament de Grífols és correcta, afronta unes despeses de finançament notablement més altes”, diu l’informe, que assegura que els accionistes de l’empresa tenen “accions d’una entitat deficitària i molt endeutada”. Concretament, calcula que el palanquejament real és entre deu i tretze, tot i que la companyia diu que és de sis.

Així mateix, el fons assegura que el nou CEO de Grífols, Thomas Glanzmann, no representa cap “canvi de direcció” en la companyia perquè en forma part d’ençà del 2006. A més, diu que ja era al consell d’administració “quan les transaccions sospitoses descrites a l’informe van passar”.

Segons GCR, la multinacional d’hemoderivats utilitza societats, GRF i Scranton –vinculada a la família Grífols– per manipular el deute. Ahir, l’empresa va tancar als mercats amb una cotització de 14,24 euros, i una capitalització a borsa d’uns 8.675 milions d’euros.

Cal destacar que Gotham City Research no és una auditora i molts professionals han posat en qüestió les seves pràctiques. De fet, el fons mateix reconeix en la seva pàgina web: “Podem tenir posicions llargues o curtes de capital a les empreses que cobrim”.

Avui, 9 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El decret de Sánchez fa una reforma inquietant de l’obligació de complir les sentències del TEDH contra Espanya
• El peix que es mossega la cua amb el pressupost d’Aragonès
• L’absurda lògica del PSOE respecte dels tres decrets llei I Editorial de Vicent Partal
• Sobre la conciliació i altres mites I Mail obert de Marta Rojals
• La policia tortura i assassina I Mail obert de Martí Estruch
• Cristina Escrivà: “La negativa del PP i de Vox converteix les Magues en un fet polític que nosaltres no hem volgut mai”
• Les mesures socials que perillen perquè el PSOE no vol negociar
• Ni Nadal ni Cap d’Any: Turquia va obligar a suspendre les celebracions a Rojava
• Els canvis d’estratègia constants de Sunak compliquen el futur electoral dels conservadors britànics
• Okinawa, l’illa del Japó que fa poc no ho era
• Ja tenim el primer ensurt de l’any I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

A les manifestacions, ho hem cridat a ple pulmó un munt de vegades. Quan eren grisos, quan van passar a ser marrons i després quan han acabat essent blaus. De fet, hi havia un altre lema molt popular que ara no reproduiré i que justament explica com el canvi cromàtic no afecta l’essència. Ho cridàvem quan baixaven de les furgonetes (altrament dit porqueres) amb cara d’odi i disposats a repartir llenya, abans que d’aquests menesters se n’ocupessin els Mossos. Ho cridàvem quan ens disparaven pilotes de goma entre les parades de llibres de Sant Jordi a la Rambla barcelonina. I ho cridàvem, encara amb més força, cada vegada que en la ruta habitual de les manifestacions cap a la plaça de Sant Jaume passàvem davant la comissaria de Via Laietana 43, el cau de la bèstia, el nostre Intxaurrondo, símbol de poder i dominació.

Però en aquest cas tot indica que la frase és tristament certa: la policia tortura i assassina. Durant quaranta anys, els qui ocupaven i ocupen encara la tenebrosa prefectura superior de la Policia Nacional espanyola de la Via Laietana de Barcelona han torturat dissidents de manera absolutament impune, alguns dels quals van morir. No un, ni dos, ni tres dissidents: centenars, potser milers. Comunistes, sindicalistes, independentistes, gitanos, homosexuals, immigrants… Tots al mateix sac, tots dins la mateixa bossa, tots a la mateixa banyera. I no un, ni dos, ni tres torturadors: dotzenes, potser centenars. Alguns, amb noms i cognoms. Amb medalles i condecoracions. I amb cases amb família on tornaven després de la jornada de treball i on devien sopar un cop beneïda la taula, amén.

Aquest fet brutal, escandalós i inadmissible en temps de dictadura, i igualment brutal i encara més escandalós i inadmissible en democràcia, és el tema central del documentari que emetrà avui al vespre el programa Sense ficció de TV3. Laietana 43, el cau de la bèstia és una coproducció del cineasta Jaume Domènech, de Balandra Films, i TV3, que de tant en tant i per sort també exerceix de televisió nacional i pública del país, com en aquest cas. Durant una hora, el film encadena testimonis de persones que en algun moment de la seva vida hi van romandre detingudes i van ser torturades. Blanca Serra diu que la comissaria era un lloc que tothom temia perquè se sabia que hi feien coses horroroses, Carlos Vallejo en destaca la grisor i la brutor, a banda les tortures, i Agustí Alcoberro descriu la sensació angoixant d’estar en mans de gent que et poden fer el que vulguin i que són felices si aconsegueixen anul·lar-te com a ésser humà.

El documentari té moltes virtuts, a banda les més evidents de denunciar unes pràctiques abominables i lluitar contra l’oblit i la desmemòria. La primera és que ens permet de visualitzar com és l’interior del cau de la bèstia, aquest edifici que hem vist tantes vegades per fora i que fa que algunes persones encara travessin el carrer quan hi han de passar davant. Evidentment, no ho fa amb imatges reals, sinó a partir d’una recreació en 3D que es va poder realitzar gràcies a una campanya de micromecenatge. Jaume Domènech va demanar autorització per enregistrar imatges a dins, però amb l’excusa d’unes obres o alguna altra sempre la hi van denegar. Aleshores va trobar a l’arxiu municipal un projecte d’obres, precisament, que s’havien dut a terme als anys vuitanta, i d’aquí va poder extreure els plànols de tot l’edifici. La resta correspon a les descripcions i els records dels testimonis: com eren les cel·les, les parets, què hi havia a les cambres on els torturaven, com eren les finestres, etc.

Una segona virtut del documentari és que posa llum a la foscor i noms i cara a molts dels torturadors, més enllà dels ja coneguts Quintela, Polo i els germans Creix. És curiós, o potser no, que un parell fossin boxadors també. Impressiona la quantitat de medalles i condecoracions que van rebre, algunes en dates tan pròximes a la teòrica democràcia com el 2016. És clar que amb ministres del ram com Barrionuevo o Grande-Marlaska no ens hauria de sobtar gaire res. I malgrat tot no pot deixar de sorprendre que entre els pocs que han arribat a ser jutjats, gairebé cap no hagi estat condemnat, que els qui ho hagin estat rebessin penes tan descomunals com 12 dies d’arrest major, que cap no hagi passat per la presó i que la majoria s’hagin jubilat alegrement o encara estiguin en actiu. Spain is different i la transició, a banda de modèlica, va ser una grollera transacció.

Jaume Domènech em diu que no tenia gaire idea de què significava l’edifici de la Via Laietana 43 fins que el 2020 va fer un documentari sobre l’assassinat del militant comunista Gustau Muñoz l’11 de setembre de 1978. Estirant aquell fil, parlant amb testimonis i a partir de la denúncia que va presentar el pare de Muñoz, Domènech va veure clara la continuïtat entre la Brigada Político-Social del franquisme i la Brigada Regional de Información que la va seguir. I també va veure clar que en aquella comissaria s’hi amagava molt més que els dos assassins de Gustau Muñoz. S’hi amagaven una bona colla de policies torturadors, un ofici que es transmet de mestres a aprenents, de gent que s’estima més atonyinar els dissidents per aconseguir respostes que no investigar per aconseguir proves. Dos anys i mig d’investigació més tard, naixia Laietana 43, el cau de la bèstia.

El documentari, que no tan sols recomano sinó que inclouria en el currículum d’història de tots els instituts del país, s’afegeix al llibre recent Torturades de Gemma Pasqual, que aplega 22 històries de terror en boca de les dones que en foren víctimes entre el 1941 i el 2019. I s’afegeix també a la ferma campanya impulsada per la Comissió de la Dignitat i l’Assemblea de Persones Represaliades de l’ANC, amb el suport de moltes altres entitats, per convertir l’actual comissaria de policia en un centre de memòria històrica. Com diu l’advocat i historiador Josep Cruanyes, ànima d’una altra noble campanya –la dels Papers de Salamanca–, no defalliran fins a aconseguir-ho. L’ESMA de Buenos Aires, la seu de la Gestapo de Lió o el quarter de les SS a Berlín marquen el camí. Ara que el govern espanyol no tan sols fa passar amb raons en les negociacions amb Catalunya, sinó que de tant en tant fa alguna concessió, potser estaria bé obligar-los a incloure aquesta entre les següents.

El batlle de Girona l’entrevistaven l’altre dia per la seua decisió de reservar un parell de tardes a la setmana a això que en diuen conciliar. Explicava que, quan el van nomenar, a ell el felicitaven i a la seua dona li donaven el condol, i que això el va fer reflexionar. Mira que és sàvia, la saviesa popular: tothom donava per fet que hauria d’assumir, ella, la càrrega tradicional de les dones dels hòmens ocupats, a saber: la que sigui menester perquè ells puguin consagrar-se a la feina sense distraccions ni contratemps. I ja és un pas, perquè no fa tants anys, a ella també l’haurien felicitada “per la part que et toca”, que no era altra que la de ser consort d’un senyor important.

Tal com està muntat el mercat laboral, la decisió de l’alcalde gironí és un privilegi, però va en la línia dels nostres temps. Uns temps que els progenitors il·lustrats han descobert la criança conscient, hiperconscient, i cap dels dos no vol renunciar a l’experiència. Pel que fa als hòmens, molts aspiren a ser una esmena a la totalitat del pare proveïdor a qui els nanos només veien el pèl quan ja anaven en pijama. Pares dominants i igual d’absents tant si treballaven al tros, com a l’oficina, com a la fàbrica. Pares que sabien organitzar-se després de la jornada laboral per a omplir cafès i bars i ateneus i clubs socials, allargant al màxim el moment d’afrontar el soroll o el silenci de la llar.

Avui, en canvi, molts dels fills d’aquests pares declaren obertament la voluntat de ser “presents” a la vida dels seus menuts, de dedicar-los allò que en diuen “temps de qualitat”, demanar-los què senten, plorar junts, fer la croqueta sobre aquesta nova paternitat revelada, inèdita a la història, i que en els casos extrems es pot considerar complementària a la maternitat romàntica: un enamorament, aquest sí, que serà per sempre, no com d’altres. Una nova paternitat que es ven, es viu, com una experiència espiritual, una filosofia total, tant més com més alt és el nivell educatiu dels protagonistes, evidentment.

Ara bé, en les parelles home-dona, en general, ha resultat que no tothom rivalitza per la mateixa part del pastís de la criança. De fet, l’estadística ens diu que a aquesta experiència espiritual ells hi entren per la banda lúdica i gratificant, el joc, el parc, la dutxa, el conte, i no tant per la de la càrrega mental, la disponibilitat 24/7 per als afers mèdics i escolars, el tengui i falti de la nevera, la vestimenta, l’agenda domèstica, les tasques de neteja, que no arriben a l’elevació que s’esperava l’home alliberat.

Tot això és estadísticament parlant, que ja sabem que a la nostra llar en particular la corresponsabilitat és exemplar. Però si el balanç general l’haguéssim de fer ara, el negoci no surt rodó per a tothom: de la superació de la divisió sexual del treball, ells a l’àmbit públic, elles al privat, tenim que les mares han acabat carregant la pitjor part de treballar fora –horaris, transports, teixits urbans que responen a l’antiga organització social–, mentre que els seus companys han assumit la més agraïda d’intramurs. Perquè és clar, quan un hom té poc temps per als afers familiars –les mares són les campiones de la reducció de jornada, del sacrifici de les carreres professionals, de les pèrdues d’oportunitats laborals per aquesta causa–, no devem pretendre pas que el passi amb el fregall i el Viakal.

També cal comptar que educar, avui, demana més hores que a l’època de la plantofada a temps, del perquè ho dic jo i del ja veuràs quan arribi ton pare. Els models de família democràtica –en diuen així, no és cap llicència inventada– exigeixen una dedicació més intensiva que no pas els de base autoritària, que seguida acaben les raons. Dialogar, negociar, donar totes les explicacions del món a uns éssers individualistes i inexperimentats, tot sovint polls únics i que se saben el centre absolut de les cases, requereix més paciència i literatura que els sistemes més expeditius del passat. Ara bé, entre el poc i el massa, el segon guanya per golejada.

Molts padrins-cangur assisteixen estupefactes a les aquestes noves maneres de criar –hem de parlar en plural, perquè hi ha escoles i escoles–, davant les quals tenen poca veu i gens de vot. Tot i l’experiència d’haver estat pares ells mateixos, i segurament de més canalles, de sobte se senten insegurs i desautoritzats. L’adveniment dels pares “presents”, casualment o no, coincideix amb el moment que l’educació recau menys en la tribu que mai. Cap padrina, cap veïna, cap figura que no consti al llibre de família no té l’autoritat que tenia fa vint i trenta anys sobre els fills dels altres, els mestres ens ho podrien explicar. Per tant, convertida la criança en una empresa personal i limitada, restringida a un sol niu, hem de dir que feina rai.

Al final de la cadena, no havíem vist mai fills tan contemplats, reverenciats, escoltats com ara, i no sé si aquesta evolució hauria estat tan fulgurant sense la participació activa de les noves fornades de pares implicats. Dit en clau d’heteropatriarcat: si els hòmens no haguessin començat a cedir més temps personal a la criança, a reclamar-lo, a anhelar-lo com un poder, potser la tasca de pujar fills no hauria assolit aquest prestigi i aquesta elevació tan ràpidament; si més no, el prestigi i l’elevació que no se li concedia quan requeia sobre simples dones atabalades. Com dèiem abans, és un pas, però ens enganyem si caiem en el cofoisme que les coses estan canviant més que superficialment. De tota manera, la resposta també és qüestió de temps: ho sabrem quan la canalla així pujada tingui els seus propis descendents.

El 2023 ha estat un dels anys més càlids a Catalunya i també un dels més secs. Segons que informava la setmana passada el Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat), l’any que hem deixat enrere ha estat el segon més càlid al conjunt del Principat, després del 2022, i el més sec, amb la pitjor sequera registrada mai. Per aquesta raó el consell d’administració de l’Agència Catalana de l’Aigua va aprovar el proppassat mes de novembre la declaració de l’estat de pre-emergència al sistema Ter-Llobregat, que afecta 202 municipis de catorze comarques. Un pas previ a la declaració d’emergència, que es pot decretar aviat si continua sense ploure.

És la secada més extrema d’ençà de l’any 1905, quan es van començar a prendre registres. Tot i ser una situació excepcional del conjunt de la població, ha afectat especialment la pagesia, que encara el 2024 amb una certa basarda i fa mans i mànigues per optimitzar l’aigua per als conreus. El sector està preocupat per l’aigua, però no tan sols per l’escassetat, sinó també per la qualitat.

Aigua reciclada, però de poca qualitat

Marcel Tort, pagès de ca N’Aleix de la Madrona –una petita explotació familiar agrària, que es dedica a la producció hortolana tradicional–,al Prat de Llobregat, explica que, actualment, els pagesos d’aquesta àrea poden regar amb l’aigua que proporciona la depuradora del Prat barrejada amb la del riu Llobregat, cada vegada més escassa. Però alhora alerta que en la situació extrema actual, en què l’aigua de la depuradora pot passar a ser només d’ús domèstic i amb un riu pràcticament sec, és possible que ben aviat comencin a fer servir l’aigua de la depuradora de Sant Feliu de Llobregat. “Una aigua molt dolenta per als conreus”, diu.

En parlem també amb Rocío Hernández, membre de l’Agrupació de Defensa Vegetal (ADV) del Baix Llobregat, una entitat sense ànim de lucre que aplega pagesos amb l’objectiu de col·laborar amb l’administració per lluitar de manera conjunta contra agents nocius dels vegetals. Per Hernández l’aigua de Sant Feliu és més dolenta que no pas la del Prat, perquè no té un procés de regeneració terciari. “És a dir, una vegada surt de la depuradora no es torna a netejar per treure’n la salinitat. Tota aquesta quantitat de sals afecta la terra i els conreus. En canvi, la del Prat sí que té aquest tercer procés i arriba als regs amb menys salinitat.” Això, afegit a l’aigua del riu, fa disminuir encara més la concentració de sals, sodi, potassi i clorurs que degrada el sòl. “L’aigua regenerada pot causar una certa toxicitat als conreus –segons la tipologia– perquè desplaça el calci i el magnesi que té la matèria orgànica del sòl i el degrada. A conseqüència d’això, hi ha deficiències i danys al cultiu i no es poden vendre els productes.”

Tort ho reitera: “La qualitat de l’aigua afecta la varietat d’aliments.” El Llobregat és terra de carxofes, de tomàquets, de maduixes, etc. En definitiva, conreus que no toleren l’excés de sal. És per això que Tort, amb vista al futur, estudia de plantar varietats més resistents a la sequera i a la sal; aplicar més matèria orgànica al terreny perquè retingui més l’aigua i no haver de regar tant; i canviar el sistema de reg encara que això requereixi grans inversions. Es troba en el mateix cas Joan Amat, pagès de Viladecans que actualment rega amb el mètode del degoteig i la microaspersió. Amat conrea tomàquet i cogombre a l’estiu, i bleda, carxofa, api, pèsols i faves a l’hivern. Amat fa servir aigua del seu pou per compensar la reciclada que prové també de la depuradora del Prat perquè al riu pràcticament no hi queda aigua . “De moment, els pous aguanten perquè optimitzem l’aigua. Preocupa més la qualitat amb què arriba: si no baixa aigua dolça del cel, entrarà la salada per baix. Espero que no ens col·loquin la de Sant Feliu, però tot dependrà de si acaba plovent.” Tot i que fer servir la del pou li surt molt més car, per la despesa energètica tan alta, és la que s’estima més per regar. “No ens hauríem imaginat mai que arribaríem a aquesta situació.” Amat explica que, en més de quatre dècades que fa que es dedica a la pagesia, no havia viscut mai una situació tan excepcional.

I quan arribi l’estiu… què?

A l’estiu, la situació encara s’agreuja més. Hernández explica que la toxicitat del sòl s’afegeix a la forta radiació solar i les altes temperatures, que pot arribar a cremar els conreus i reduir-ne el rendiment perquè augmenta la conductivitat de l’aigua, és a dir, la suma de substàncies iòniques –sals– que hi ha presents. “Si esperàvem tenir un rendiment d’enciam de vint-i-cinc tones per hectàrea, per exemple, amb l’augment de la conductivitat de l’aigua del rec el rendiment es redueix.” I, com que actualment la majoria de la gent encara rega per inundació, l’acumulació de sals encara és més perjudicial. És precisament aquí on la feina de l’ADV pren importància, perquè aconsella als pagesos com dividir i organitzar el camp perquè la salinitat tingui menys repercussió, els proposa alternatives de reg, els dóna dades sobre quins conreus són més sensibles o menys a la salinitat i els orienta sobre quines varietats són les més resistents. Amat comenta que hi ha productes que ha deixat de cultivar perquè no li sortien a compte. “L’aigua salada fa que hi hagi menys producció perquè el rendiment és molt inferior. Abans, per exemple, teníem mongeta i pebrot vermell, però no són prou resistents a la sal i no eren rendibles.”

Inacció d’ençà del 2008

Joan Caball, Coordinador Nacional de la Unió de Pagesos de Catalunya i pagès de l’Alt Empordà, denuncia que hi ha accions que s’haurien d’haver emprès amb la secada del 2008. “Durant aquella sequera, que no va ser tan forta com la d’ara, s’havien d’haver tirat endavant accions, però com que va tornar a ploure es van aturar. Són coses que costen de fer i que, evidentment, no s’aconsegueixen d’avui per demà, però cal tirar-les endavant i no deixar-les a mitges”, s’exclama. Els pagesos de l’Empordà pateixen més la sequera que no pas els del Llobregat. Avui dia, l’embassament de Darnius-Boadella –el que utilitzen a la zona per regar– és tan sols al 13,24% de capacitat.

Alhora, critica la mala gestió de l’aigua que es fa sense tenir en compte els habitants habituals de la zona i els pagesos. Explica que, a l’estiu, la població de la costa augmenta considerablement i que, per tant, consumeixen molta més aigua. Ara, qui en rep les conseqüències i les restriccions són els qui hi viuen la resta d’any. “A l’hora d’aplicar les restriccions, es pensa només en la gent que hi viu a l’hivern, sense tenir en compte que a l’estiu hi ha turisme i som uns quants més.”

Tant Amat com Tort deixen clar que els pagesos del Llobregat són uns privilegiats: “si més no, aquí podem anar regant encara que sigui amb aigua salada”, diu Amat. I Tort conclou: “Al Baix Llobregat som uns privilegiats tot i l’aigua que tenim. Hi ha comunitats de regants que no tenen aigua.”

Els pronòstics per a enguany són clars, doncs: poca aigua i de mala qualitat.

A cinc-cents quilòmetres de l’arxipèlag principal del Japó hi ha unes petites illes paradisíaques. Per a molts, aquestes platges d’aigua turquesa conformen un paisatge desconegut del gegant asiàtic, amb unes diferències que van més enllà de l’estètica. La cultura d’ací no és la mateixa que l’hegemònica japonesa. Avui l’ambient no s’assembla gens al que es respira a la resta del país. A Okinawa hi ha gent que fa tard, els conductors tenen una conducció més agressiva i el 8% de la prefectura és ocupat per bases militars nord-americanes. La història recent d’aquestes illes s’ha escrit amb sang. De fet, molts veïns miren amb recel cap a la Xina i temen que pugui tornar a arribar un conflicte armat en aquestes tranquil·les latituds en un futur no gaire llunyà.

La prefectura d’Okinawa engloba 160 illes, de les quals sols 44 són habitades. N’hi ha prou d’estar-hi unes quantes hores per veure que el tarannà a les ciutats és molt més relaxat i la gent molt més oberta de ment. Hi ha treballadors que canten contents mentre venen sucs de fruita i homes d’edat avançada vestits amb camises de flors passejant per la platja. Els veïns se saluden i xerren pel carrer. És una cara del Japó inversemblant.

Una platja al bell mig de la capital de la prefectura, Naha.

Aquest conjunt d’illes és a cent quilòmetres mal comptats de Taiwan. Amb tot, no ha format mai part de la Xina. Al segle XV s’hi va crear el regne de Ryukyu, que va ser reconegut per la valentia dels mercaders que hi vivien, que travessaven la mar fins als veïns gegants per comerciar. Tant la Xina, de sempre, com el Japó, d’ençà del segle XVII, el consideraren un estat vassall que els havia de pagar imposts. Però ningú no va envair mai aquestes illes. Fins l’any 1872.

L’emperador japonès Meiji va declarar unilateralment l’annexió del regne Ryukyu, que s’acabà convertint en la prefectura d’Okinawa, el nom de l’illa més gran. El rei va ser enviat a Tòquio, on va viure amb totes les comoditats fins que morí, el 1901. Amb ell, els vestigis de la identitat cultural de les illes s’esvaïa.

Les ruïnes del castell de Tamagusuku, el més antic d’Okinawa, del segle XV.

Però si un esdeveniment marca la història recent d’Okinawa és la Segona Guerra Mundial. El 1945 es va lliurar ací l’última batalla amb els Estats Units, la més sagnant. Quan l’imperi japonès va veure que perdia, va matar els habitants d’Okinawa o els va forçar a suïcidar-se, amb el pretext que no podien caure en mans enemigues. Es calcula que van morir més de cent mil civils, una tercera part de la població. Molts diuen que aquella barbàrie fou la justificació del govern nord-americà per llançar les bombes atòmiques de Nagasaki i Hiroshima pocs dies més tard.

Quan els americans van haver guanyat, els habitants d’Okinawa, que eren indígenes d’una ètnia i una cultura diferent, van ajudar-los a identificar els soldats japonesos que es feien passar per civils. Era molt simple: n’hi havia prou de parlar-los en la llengua local en els interrogatoris. Si no sabien respondre, eren japonesos vestits amb la roba tradicional de les illes Ryukyu.

Un soldat americà observa d’un antic teatre estant la ciutat de Naha després de la batalla d’Okinawa (fotografia: Arxiu del Cos de Marines dels Estats Units d’Amèrica).

Després de la guerra, l’arxipèlag va restar sota control americà, situació que l’exèrcit va aprofitar per construir-hi un munt de bases militars. Finalment, el 1972 els Estats Units van tornar Okinawa al Japó, però encara avui el 70% de bases del país són en aquestes illes que ocupen menys de l’1% del territori total del Japó. Perquè aquest indret té una gran importància geopolítica.

Un poble dividit

Durant la meva estada a l’illa d’Okinawa, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb dotzenes de persones que hi viuen. D’una banda, vaig poder comprovar que gran part dels habitants prové d’unes altres parts del país, de manera que s’hi produeix una assimilació semblant a la que hi hagué a Hokkaido amb els ainus segles enrere. D’una altra banda, vaig trobar-me amb disparitat d’opinions sobre les bases militars americanes, que a l’illa principal ocupen el 25% de la superfície.

El 25% del territori de l’illa d’Okinawa és ocupat per bases militar nord-americanes.

Històricament, gran part de la població havia estat contrària a la presència militar dels Estats Units. Molts fins i tot creien que les illes de Ryukyu havien de tornar a ser independents. L’oposició a les bases militars es queixava de l’impacte que tenia en la vida dels habitants. Hi havia molt soroll, ocupaven territori que ancestralment els pertanyia i la presència de tants nord-americans alterava el dia a dia dels veïns. El 1995, un esdeveniment va acabar de posar aquesta situació en el punt de mira nacional i internacional.

Tres soldats americans van llogar una furgoneta, van segrestar una nena de dotze anys, la van lligar, la van emmordassar i la van violar. Aquells fets van indignar els japonesos. I encara els indignà més la reacció del comandant de la regió, Richard C. Macke, que en una conferència de premsa per a parlar de l’escàndol va dir: “Crec que va ser completament estúpid. Pel preu del lloguer del vehicle, podrien haver aconseguit una noia [prostituta].” Aquelles declaracions li van “costar” la jubilació anticipada.

La mar és visible de gairebé qualsevol punt de l’illa d’Okinawa.

Aquests darrers anys, els dos governs han acordat de resituar algunes bases d’Okinawa a la resta del país, però, així i tot, els veïns creuen que l’operació no va prou de pressa. Per una altra banda, n’hi ha molts que ja no veuen tan clar que sigui bona idea deixar de tenir tanta presència militar. “Tenim por dels xinesos –em va dir un home d’uns quaranta-cinc anys–. Si cau Taiwan, creiem que després vindran cap a nosaltres.”

Si bé les illes de Ryukyu no formen part de les disputes territorials xineses, sí que és veritat que el president Xi Jinping ha fet esment d’aquest conjunt d’illes dues vegades, una el 2013 i una altra aquest estiu passat. Totes dues vegades n’ha parlat al diari oficial del Partit Comunista, el People Daily’s. Les seves intervencions poden semblar simples apunts històrics, però també es pot interpretar que qüestionen la situació actual de l’arxipèlag. Per a alguns, deixen entreveure que potser considera que la Xina hauria de tenir-ne la sobirania per haver tingut l’antic regne de Ryukyu com a estat vassall durant la dinastia Ming.

La vista d’un canal a la ciutat de Naha, Okinawa.

Tot plegat és una situació que no passa per alt als habitants d’Okinawa, com més va més homogeneïtzats amb la resta del Japó. Dels diversos idiomes que es parlaven a les illes, només continua viva la variant d’Okinawa, amb menys de 100.000 parlants nadius. La majoria, per sobre de la cinquantena. Ací, val a dir-ho, és un dels llocs del planeta on és més habitual passar dels cent anys.

La llengua no s’ensenya a les escoles ni es fa servir en el dia a dia, de manera que perilla greument d’extingir-se. De fet, ni tan sols es reconeix oficialment sinó com un dialecte, i els nadius d’Okinawa tampoc no són considerats indígenes. De mica en mica, les illes s’assimilen al Japó sota la mentida nacional que l’èxit del país s’explica gràcies al fet que a la nació nipona hi ha una única ètnia i cultura.

Una família d’Okinawa celebra el Shichi-Go-San, un festival infantil tradicional japonès, amb mitjans de comunicació que ho enregistren.

Això, lògicament, també va fent canviar les ideologies polítiques dels residents, que abans tendien més a considerar favorablement l’amistat amb la Xina i, fins i tot, tenien la percepció que les illes de Ryukyu havien de tornar a ser independents. Tot aquest procés demostra l’èxit de les polítiques d’assimilació del Japó amb tan sols cent cinquanta anys d’annexió de l’antic regne mercant.

Ara, Okinawa continua essent un lloc on es pot desconnectar. No solament per les platges fantàstiques que ofereix, sinó perquè molts asseguren que ací no hi ha la rigidesa ni la pulcritud extremes característiques del Japó. La personalitat dels habitants i la seva manera de fer és més aviat una barreja de les dels seus conciutadans japonesos, amb un toc occidental i la clara influència autòctona dels aborígens de l’arxipèlag. Una combinació única al món i agraïda per japonesos i visitants.

Demà, si no passa cap miracle, Pedro Sánchez estrenarà la legislatura amb una derrota espectacular. Junts i probablement Podem votaran contra els tres decrets llei que el PSOE pretén que el parlament espanyol valide.

Això se sabia de feia molts dies. Són decrets que per a aquestes dues formacions atempten contra principis bàsics i que no poden votar. El govern espanyol els va aprovar en un consell de ministres sense negociar-los, pensant-se que tenia un xec en blanc després de la investidura. I ara s’ha trobat enmig d’un atzucac. Ha deixat passar dies i dies sense negociar i, segons que sembla, no hi ha temps per a rectificar. La derrota serà dura.

Junts ha demanat a Pedro Sánchez que els retire, els modifique i els torne a presentar després de negociar-los amb les forces que van donar suport a la investidura. Seria el procés lògic per a reconduir aquesta crisi. El PSOE, com sempre, en veure les orelles al llop, ha intentat que el PP li salvàs la votació, però els de Feijóo no estan de romanços. Prefereixen que Sánchez es creme.

I el cas, espectacular, és que els socialistes ni així no ho veuen. Ahir la vice-presidenta primera del govern espanyol va fer unes declaracions en què afirmava que Junts vota contra aquest decret perquè té una batalla electoral amb ERC i en vol treure rèdit –ERC, tan dòcil com sempre, hi votarà a favor. I va arribar a dir que mirarien com compensar els de Puigdemont en canvi que votassen una cosa que no volen votar –com si tot fos un mercat persa.

No tinc cap dubte que a Junts ja li va bé marcar distàncies amb ERC, però la lògica dels socialistes és simplement absurda. Primer perquè menysté deliberadament les raons de Junts i de Podem per a votar-hi en contra. Pretén fer-ho passar tot com un caprici, malgrat que els dos grups tenen raons ben clares i concretes per a prendre aquesta posició.

Però sobretot perquè, deliberadament, inverteix el procés. En qualsevol país del món, quan el govern és tan feble com aquest de Pedro Sánchez, el partit del govern s’esforça a mantenir la coalició unida, tractant-ne bé els components, escoltant-los, dialogant-hi i pactant-hi fins a l’esgotament. Adaptant-se, en definitiva, a la realitat dels vots que té i els que no té. Sánchez, en canvi, inverteix el mètode i es pensa que són els altres que s’han d’adaptar a ell. Com si la responsabilitat de governar no la tingués qui governa.

És clar que tot plegat forma part de la tradició espanyola més rància –aquella cosa de l’ordeno y mando. I cal reconèixer que el mètode, durant dècades, als socialistes els ha funcionat de meravella. Però, segons que sembla, demà la carraca deixarà de funcionar, cosa que és un símptoma clar que hi ha coses que efectivament han canviat per sempre, sobretot a Catalunya. I ja veurem quines conseqüències té això. Perquè el PSOE es pot enfadar molt i fer tants escarafalls com vulga, pot fer la campanyeta de mitjans acusant els altres –malgrat ser responsabilitat seua – de deixar perdre drets socials. Però la crua realitat que hauria d’assumir és que Junts i Podem, fins i tot Junts tot sol, és qui té la clau de la Moncloa, qui pot decidir si Sánchez dijous hi dormirà o si ha de començar a cercar pis.

La cosa, doncs, es torna molt interessant…

 

PS1. Ahir es va morir Ventura Pons, un home excepcional que deixa un forat immens en la cultura catalana, un ciutadà d’una dignitat civil i empresarial a prova de tot. L’any 2020, Montserrat Serra va parlar amb ell en un moment difícil, i d’aquella conversa en va eixir una entrevista que el retrata a la perfecció i que avui crec que ens pot servir a tots de record i homenatge: “Sóc català, amb mentalitat britànica i ciutadà del món“.

PS2. El PP i Vox han prohibit la cavalcada de les Magues de Gener a València, amb una excusa estúpida. Després de destruir la cavalcada de Reis, ara pretenen impedir aquesta tradició del temps de la Segona República espanyola que aquests darrers anys havia renascut amb força al cap i casal. Esperança Camps ha entrevistat la coordinadora de les Magues, Cristina Escrivà, que explica que la decisió del govern municipal converteix en política una activitat que no volia ser-ho. Fins al punt que diumenge vinent, a l’hora que s’havia de fer la cavalcada, hi haurà una manifestació en defensa de la cultura i la llibertat, clarament amenaçada per l’autoritarisme de la dreta.

El govern de Pedro Sánchez ha trigat ben poc a comprovar la fragilitat de la majoria parlamentària que el va fer president espanyol. Perquè demà perilla la convalidació de tres decrets amb un gran nombre de mesures que el govern espanyol va aprovar el 19 de desembre. Hi ha parts del contingut d’aquests decrets que no agraden a Junts ni a Podem. Junts ja va alertar que el decret llei 6/2023 podia fer perilla l’aplicació de l’amnistia perquè inclou una reforma de la llei d’enjudiciament civil que pot afavorir l’ús de les qüestions pre-judicials al TJUE per a blocar-la durant mitja legislatura. Però també hi ha una altra mesura polèmica: la modificació de l’article de la llei d’enjudiciament criminal (Lecrim) que detalla què ha de fer l’estat espanyol per complir les condemnes del Tribunal Europeu dels Drets Humans. La reforma atorga un protagonisme a l’advocacia de l’estat en els processos de revisió de sentència, i això desperta recel a Junts.

Les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans són de compliment obligat per part de l’estat espanyol. Hi ha un article de la Lecrim, el 954, que diu, en l’apartat tercer, que una persona que hagi vist reconeguda una violació dels seus drets fonamentals per part del Tribunal d’Estrasburg té el dret de reclamar la revisió de la sentència amb què el Tribunal Suprem va confirmar la seva condemna. I aquesta revisió, diu la llei, l’ha de fer el Suprem mateix, “sempre que la violació, per la seva naturalesa i gravetat, tingui efectes que persisteixen i que no puguin acabar de cap altra manera que no sigui mitjançant aquesta revisió”.

És l’única referència de la legislació espanyola al compliment obligat de les sentències d’Estrasburg, i permet un marge d’interpretació pels magistrats del Suprem –que són els que han d’assumir i aplicar la bufetada del TEDH en darrera instància– que ha fet que a la pràctica l’estat espanyol incompleixi moltes de les resolucions. O que en demori molt l’aplicació, tal com han denunciat organitzacions de defensa dels drets humans com ara Democracy Reporting International, que vetlla pel bon funcionament de l’estat de dret a escala internacional. I en el report del 2022 alertava que Espanya tenia “un percentatge molt alt de sentències [del TEDH] d’aquesta darrera dècada pendents d’execució (un 61% de les sentències condemnatòries), molt superior a la mitjana de la Unió Europea.” Vegeu el report complet d’aquesta organització.

El precedent escandalós del cas Otegi

El cas més conegut recentment per l’impacte que va tenir, també en la jurisprudència del TEDH, és el d’Arnaldo Otegi, condemnat el 2011 pel cas Bateragune, acusat d’haver volgut reconstruir Batasuna com si fos un instrument d’ETA. El cas va arribar a Estrasburg, i el TEDH va donar la raó el 2018 a Otegi i a quatre demandants més i va reconèixer que no havia tingut un judici just ni imparcial. Per això va condemnar l’estat espanyol. El Suprem no va moure peça fins dos anys més tard, en compliment de l’article 954 de la llei d’enjudiciament criminal, però es va empesar una manera xocant de revisar la condemna: va ordenar la repetició del judici a l’Audiència espanyola. Així ho va decidir per unanimitat la sala segona del Suprem a instància de la fiscalia d’aquest tribunal.

La voluntat d’humiliar Otegi i el perjudici evident que hom li causaria amb la repetició del judici, havent guanyat la llarga causa al Tribunal d’Estrasburg i amb la pena de deu anys d’inhabilitació ja complerta, va dur el Tribunal Constitucional a aturar cautelarment el nou judici mentre no resol la demanda d’Otegi contra la decisió del Suprem. La fiscalia del TC fins i tot s’ha oposat a la peculiar revisió execució de la sentència del TEDH que es va empescar la sala del Suprem presidida per Manuel Marchena.

Una modificació amb doble tall?

Aquella decisió bé podia ser un avís a navegants de Marchena just quan els presoners polítics independentistes enllestien les demandes al TEDH per la sentència del Suprem contra el Primer d’Octubre. Però tampoc no és un cas anecdòtic: Espanya no compleix com cal les sentències del TEDH. I en aquest context el govern espanyol inclou en un extensíssim decret ple de mesures sobre el funcionament de la justícia una reforma de la llei que incorpora dos paràgrafs en el punt que tracta dels casos de revisió de sentència per resolucions del TEDH.

Uns paràgrafs que diuen que l’advocacia de l’estat ha d’estar informada dels casos de revisió de sentència que es duguin a terme, i que “podrà intervenir, sense tenir la condició de part, per iniciativa pròpia o a instància de l’òrgan judicial, mitjançant l’aportació d’informació o la presentació d’observacions escrites sobre qüestions relatives a l’execució de la sentència del TEDH”. I afegeix, encara: “Els lletrats de l’administració de justícia corresponents informaran l’advocacia general de l’estat de les principals actuacions que es duguin a terme a conseqüència de la revisió.”

Aquesta intervenció de l’advocacia de l’estat en el procés de revisió és vista amb recel perquè, de fet, l’advocacia ja és part en les demandes al TEDH, on intervé en defensa dels interessos del Regne d’Espanya. Per què, doncs, ha de tornar a intervenir en el procés de revisió de la sentència després d’una condemna a Estrasburg en un procediment en què ja havia pres part? L’exposició de motius del decret llei diu que és una mesura perquè l’advocacia de l’estat informi el comitè de ministres del Consell d’Europa (de qui depèn el Tribunal Europeu dels Drets Humans), en el nom del Regne d’Espanya, de les mesures que es prenen per a executar les sentències del tribunal europeu. I també, diu, perquè es faciliti l’execució de les sentències per part “dels òrgans jurisdiccionals”, és a dir, del Suprem.

Hom pot pensar que hi pot haver una raó de malfiança del govern espanyol envers els jutges del Suprem, en un context de guerra oberta entre els uns i els altres a propòsit, sobretot, de mesures com l’amnistia i la reforma recent del codi penal. Però la literalitat del text pot pervertir el propòsit que es declara i pot fer, segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb, que, a la pràctica, tingui un efecte encara més obstructiu en el compliment de les sentències. Perquè ja no siguin tan solament la fiscalia i els jutges del Suprem que facin interpretacions esbiaixades de les sentències del TEDH que condemnen Espanya, sinó que ara, també, ho pugui fer l’advocacia de l’estat. I amb les sentències d’Estrasburg sobre el procés ja no tan llunyanes en l’horitzó.

Havia de ser una festa, però serà una manifestació contra la censura que PP i Vox exerceixen contra les Magues de Gener. Cristina Escrivà, la coordinadora de la cavalcada, que també va fer el paper de maga un any, remarca en aquesta entrevista a VilaWeb que la negativa s’ha fet per voluntat política i que no se’n pot fer cap altra lectura. Quant a la manifestació del dia 14, es farà a les onze del matí, la mateixa hora prevista per a la cavalcada, i hi participaran tots els col·lectius que tenien previst d’assistir-hi en el format original. Escrivà està convençuda que la marxa es convertirà en una mostra del malestar general contra l’odi a la cultura que manifesten la dreta i l’extrem dreta amb el seu comportament.

—Quan vau rebre la negativa de l’ajuntament a fer la cavalcada?
—Després de nou anys d’experiència, nosaltres vam fer el mateix de sempre per a sol·licitar el permís. No hem fet res que puga ser un defecte de forma, tot està bé. La negativa la vam veure consultant la carpeta ciutadana. No ens ho van dir personalment. La nota venia acompanyada amb tot d’informes negatius. Tant de la policia com de la delegació de transports. Deien que són dies de rebaixes… És a dir, un amalgama d’inconvenients que també tenen unes altres festes que sí que s’autoritzen. De la mateixa manera que ix la cavalcada de l’any nou xinès, o la de Reis, i els autobusos canvien la ruta. És una negativa que s’ha fet per voluntat política, no en podem fer cap altra lectura.

—En comptes de la cavalcada de les Magues, fareu una manifestació, el mateix dia i a la mateixa hora.
—Ens agradaria que tots els col·lectius afectats, sobretot la gent de la cultura, hi participara. Sabem que serà així perquè hem rebut moltes trucades. La majoria dels col·lectius sortiran. Per exemple, en compte d’eixir tots els capgrossos, n’hi haurà un. No farem la cavalcada, però mostrarem el malestar general, perquè les Magues ja són a l’imaginari col·lectiu, i la negativa de l’ajuntament no s’entén sinó com una mena d’odi a tot allò que no agrada a la dreta. No vull dir paraules gruixudes, però això és una festa per als infants, va dirigida als nanos. No hem volgut mai que fos una cosa política, i amb la negativa, el PP i Vox ho fan polític. S’havia convertit en una festa que respectava totes les creences. Nosaltres, com a laics, sí, i per això mateix representem una part molt important de la societat. Potser sóc molt innocent, però no entenc que s’haja de prohibir una activitat que només du alegria al carrer, fa una festa diferent i s’ha convertit en una festa del segle XXI, amb els valors i la tradició valenciana. Ells s’han quedat estancats en el segle XIX, i no entenen que la societat és diferent i que hi ha famílies de formes molt diverses. Prohibir això és prohibir la llibertat d’expressió.

—Quin contacte heu tingut amb la delegació del govern espanyol a l’hora de convocar la manifestació?
—N’hem tingut uns quants, presencials i per telèfon, i ens han posat una sèrie de condicions. La primera és que no fos una cavalcada, que nosaltres tampoc no volem fer. Però sí que sortiran els representants dels col·lectius, cantarà el cor Dona Veu, i en la capçalera hi haurà representants de tots els col·lectius.

—Hi haurà les Magues, també?
—Sí que hi seran. Elles, i més magues.

A peu i a cavall, les Magues

—Tornant als motius pels quals el PP i Vox han censurat la cavalcada, pot ser que un siga perquè les protagonistes són tres dones?
—El protagonisme de la dona, és clar! I que siga una festa en què surten moviments al voltant del valencianisme, també. Jo crec que els ha posat molt nerviosos. Temen que la societat pense que tots els privilegis que tenen s’afluixen. El PP i Vox no estan a l’altura del nostre temps. No han donat permís per a això, perquè tot el que han al·legat és completament superable. És un greuge comparatiu amb altres festes que sí que es fan.

—Per a muntar la festa de les Magues, enguany heu hagut de recórrer al micromecenatge. Quants diners heu recaptat fins ara?
—Havíem demanat un mínim de sis mil euros i un màxim de set mil. Ara ja arribem als set mil i encara hi ha trenta dies per a continuar fent aportacions. Tenim les despeses cobertes. Unes despeses que són, bàsicament, per a la megafonia i per a la impressió d’un poemari en què han participat poetes prestigiosos del País Valencià. Tenim un fum de poetes i poetesses i volíem obsequiar els nanos amb aquest llibre. O siga que això que han fet en la passada festa del dia de Reis, que deien que farien alguna cosa perquè les criatures s’afeccionaren a llegir i van posar el Quixot, en fi…

—Llibres regalats, lliurats, no llançats.
—Nosaltres regalàvem llibres físics, en paper, i quan s’esgotaven, teníem un codi QR per a descarregar-los. La nostra festa és una festa humana, de proximitat. No llancem mai caramels, fem obsequis i els donem en la mà i amb un somriure. No ens agrada que ningú, i encara menys un xiquet, s’haja d’ajupir per agafar un caramel. És el que nosaltres hem fet sempre i continuarem fent-ho, perquè això ha de continuar.

—…
—A Altafulla ja han fet una petita cavalcada, hi han sortit tres dones i han repartit el conte de les Magues de Gener. La idea de la festa era bona i anem arribant a més municipis. També ens han trucat de Galícia per veure com la fèiem perquè la volien fer. És normal. Si tu tens tres homes que van amb la cara coberta, nosaltres donem la cara i les nostres Magues tenen una connotació social, política, educativa. Fem que la il·lusió siga sempre contínua i en la figura de la dona, a través de la tendresa, reflectim la part més positiva de la vida. I insistesc, pense que això al PP i a Vox els fa por. No sé què temen.

—Voleu afegir alguna cosa més?
—Si la gent coneguera la festa, no la criticaria. Nosaltres no exhibim cap bandera ni fem cap al·legat. El nostre objectiu és la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la fraternitat. No es pot criticar una cosa que no es coneix. I menys encara, sabent que els diners que nosaltres fem servir són una mínima part del que costa la cavalcada del 5 de gener. La gent que hi participa ho fa de manera altruista, i això també és màgic. M’agafes en un moment fluixet. Tot l’esforç que havíem fet per organitzar la cavalcada, ara l’hem de tornar a fer per organitzar la manifestació.

—Potser aquest serà el signe del temps que ve, passar de les festes a les manifestacions?
—Sí, segurament, però ho farem, eh? Com va passar en la primera edició, que ens van criticar tant, que deien que les Magues estaven grasses i no sé què més… Allò ens va donar més força perquè la gent que no sabia res es preguntava, com és que prohibeixen això? No pot ser de veres. Ara passarà igual, ens donarà més força i tindrà una altra dimensió.

No va haver-hi celebracions de Nadal a Rojava (Kurdistan Occidental o nord de Síria). Els nens no van poder gaudir dels dies festius. La gent no mirava el cel per veure-hi espectacles de llums o focs artificials, sinó per veure si l’aviació militar turca i els seus drons sobrevolaven la zona. Els civils del nord-est de Síria van passar els últims dies de l’any d’aquesta manera.

Les incursions turques van matar 10 civils i en van ferir almenys 13. Turquia va apuntar contra més de 40 llocs d’infrastructura civil diferents amb 32 atacs aeris el dia de Nadal, tal com van dir els dirigents polítics i militars del nord-est de Síria. Aquests bombardaments van arribar tres mesos després de la campanya aèria turca i van deixar més d’un milió d’habitants sense aigua i electricitat.

El dia de Nadal, Turquia va fer tot un seguit d’atacs aeris intensos de 10.00 a 21.00, hora local, que es van centrar principalment contra les ciutats de Qamixli, Amuda, Kobani i Tirbespiye, i es van dirigir sistemàticament contra elements essencials i infrastructures civils, com ara dos centres mèdics, fàbriques de construcció, productes agrícoles i aliments, a més de les sitges de gra, un molí, centres industrials, un centre de diàlisi i una estació de combustible. Però l’atac més greu va ser contra una impremta, en què van morir set civils.

Turquia va bombardar Rojava durant les festes nadalenques (fotografia: Hawar News). Turquia va bombardar Rojava durant les festes nadalenques (fotografia: Hawar News). Hi va haver destrosses en uns quants edificis i centres sanitaris (fotografia: Hawar News). Turquia va bombardar Rojava durant les festes nadalenques (fotografia: Hawar News).

L’Administració Autònoma Democràtica del Nord i l’Est de Síria anuncia en un comunicat: “Les institucions atacades prestaven serveis i atenien les necessitats humanitàries de la població, com també alleujaven la càrrega derivada del setge i la guerra a la regió. A més, aquests atacs augmenten les dificultats humanitàries i econòmiques i amenacen la tasca de manteniment de la pau i lluita contra el terrorisme.” A més, informa que 5 escoles van ser atacades i això els ha obligat a suspendre classe en més de 700 col·legis i centres educatius. Més de 60.000 alumnes no poden fer classe.

L’administració demana a les Nacions Unides i a les organitzacions legals i humanitàries que prenguin una posició clara contra aquests atacs, “que amenacen la pau i la unitat de milions de persones que viuen en circumstàncies difícils”. La declaració afegeix: “Nosaltres, l’Administració Autònoma Democràtica de la Regió del Nord i l’Est de Síria, condemnem aquests atacs, l’opressió de l’estat turc i l’objectiu de les institucions civils i de serveis al nord i l’est de Síria.”

Un dels punts atacats el dia de Nadal va ser l’hospital de Mashta Nour, a Kobani, que atenia a més de cinc-centes persones el dia. Es va cremar totalment. Aquest centre va ser construït amb l’ajuda de Metges Sense Fronteres el 2015, després d’alliberament de la ciutat de mans de l’autoproclamat Estat Islàmic (EI). El metge Tawfiq Sheikh Ahmed confirma que els pacients tenen dificultats per a rebre tractament i obtenir medicaments. “Avui, ni tan sols tenim els vaccins per a les criatures, perquè s’han cremat. Ara cerquem un centre mòbil alternatiu per poder oferir serveis als pacients.” El cost de la reconstrucció de l’hospital supera dos-cents mil euros, segons les estatístiques de l’Autoritat Sanitària.

Els atacs van matar almenys deu civils (fotografia: Hawar News). Els atacs van matar almenys deu civils (fotografia: Hawar News).

Mar Maurice Amsih, el bisbe de la diòcesi ortodoxa siríaca, diu: “Les celebracions nadalenques enguany van ser diferents per les guerres en curs a tot el món, que tenen com a objectiu pobles de totes les ètnies. Aquests conflictes estan desproveïts d’humanitat i vulneren les cartes, reglaments internacionals i tots els drets destinats a protegir-la. L’estat turc continua colpejant el nostre poble amb tots els seus components. Els objectius dels seus bombardaments són la infrastructura i les fonts de vida a la regió. Atacar-nos el dia del naixement de Jesucrist significa que Turquia no coneix la humanitat.”

Segons l’administració i les organitzacions locals, durant el 2023, Turquia va executar 198 atacs contra la zona del nord i nord-est de Síria, que van matar 105 persones, entre les quals, nens i dones. A més de ferir més de desenes de civils i militars. Del 5 al 10 d’octubre i del 23 al 27 de desembre van ser dies d’atacs i bombardaments intensos contra la infrastructura, edificis i centres mèdics.

Rishi Sunak va sorprendre en la conferència anual del seu partit, a l’octubre, quan es va presentar com el candidat del “canvi”, malgrat que els conservadors han governat els darrers tretze anys al Regne Unit. Però, de sobte, sembla que el canvi ha deixat de ser el pla.

Només tres mesos després d’aquell discurs, en què Sunak va criticar la política dels darrers trenta anys i va dir que volia “liderar d’una manera diferent”, el primer ministre ha tornat a canviar el discurs.

“Hem de continuar com fins ara”, va dir dilluns passat Sunak als membres del públic en una sessió de preguntes i respostes a Lancashire, al nord-oest d’Anglaterra. Votar els tories ofereix “pau mental”, va argumentar, mentre que votar el Partit Laborista portaria el país “de retorn a la casella de sortida”.

El canvi d’estratègia de Sunak és important, perquè té previst de convocar eleccions generals durant la segona meitat de l’any i prova de recuperar la distància que les enquestes mostren respecte del Partit Laborista i que ha fluctuat al voltant de 20 punts durant mesos.

Els canvis constants de discurs també suggereixen que el partit governant no està segur de com ha d’encarar les eleccions.

“Hi ha hagut massa canvis i massa rellançaments”, diu John McTernan, ex-assessor del primer ministre laborista Tony Blair i estrateg de BCW Global.

Sunak va canviar la seva estratègia política unes quantes vegades, l’any passat. Va començar l’any mirant de distanciar-se dels problemes creats pels governs conservadors de Boris Johnson i Liz Truss i revelant cinc promeses sobre l’economia, el servei de salut i la immigració que estaven dissenyades per restaurar la confiança del públic en el Partit Conservador.

A l’estiu, la seva consigna encara era de mantenir aquest pla i fer-se ressò de les cinc promeses. No obstant això, a mesura que les enquestes continuaven afavorint el Partit Laborista de Keir Starmer, Sunak va començar a emprar una retòrica més populista i d’extrema dreta contra l’agenda de zero emissions, els immigrants i les qüestions de la “guerra cultural”.

I quan això tampoc no va aconseguir de canviar l’opinió pública, aleshores es va presentar a la conferència conservadora de l’octubre com un agent del canvi disposat a prendre decisions importants sobre polítiques com ara l’eliminació d’una costosa línia ferroviària d’alta velocitat i la prohibició de fumar per a les futures generacions.

“Hem tingut trenta anys d’un sistema polític que incentiva la decisió fàcil, no pas la correcta”, va dir a la conferència conservadora, en què citava un període durant el qual el seu partit ha estat al poder més de la meitat del temps. “Trenta anys d’interessos creats”, va afegir.

Finalment, només un mes després, Sunak va sorprendre el seu partit amb un altre gir cap al centre polític quan tornà a incorporar l’ex-primer ministre David Cameron com a secretari d’Estat d’Exteriors en una remodelació del gabinet. Cameron havia estat al capdavant del govern durant sis anys dels trenta que Sunak critica tant.

El primer ministre britànic va començar el seu mandat amb “una estratègia relativament sensata” de perseguir les cinc promeses dissenyades per l’assessor australià Isaac Levido, explica McTernan. I afegeix: “Després, va entrar en pànic l’estiu passat i va canviar de relat quatre o cinc vegades. Vam passar del Rishi dels fulls de càlcul al Rishi anti-zero emissions, al Rishi del món de la tecnologia, al Rishi del canvi i al Rishi de Cameron.”

Finalment, sembla que Sunak i els seus assessors han optat per una estratègia molt més tradicional per a encarar la campanya electoral. Argumentarà que ha fet progressos en les seves promeses i que la situació dels britànics comença a millorar. Dirà que si el país segueix el seu pla econòmic, els conservadors podran oferir un futur més brillant a llarg termini. I, alternativament, els tories argumentaran que votar el Partit Laborista comporta un risc.

D’aquesta manera, seguirà les teories d’un altre estrateg electoral conservador australià, Lynton Crosby, que ja va dirigir una llarga sèrie de campanyes a la Gran Bretanya en favor dels successius líders conservadors. Levido, l’actual assessor principal de Sunak, és un antic treballador de Crosby. El 2015, Crosby va ser el cervell darrere la campanya electoral victoriosa de Cameron amb un missatge ben controlat segons el qual els tories oferien “estabilitat” i un “pla econòmic clar” a llarg termini, mentre generava la por que un govern laborista significaria una “coalició del caos” amb el Partit Nacional Escocès.

Sigui com sigui, no és clar que amb una campanya basada en els principis de seguretat com els de Crosby n’hi hagi prou per a canviar les enquestes. És poc probable que els votants decideixin que volen el mateix i, per tant, la campanya electoral dels tories sembla condemnada a adoptar polítiques més radicals sobre l’economia i la immigració, en l’intent de canviar la narrativa actual que veu clar que el laborisme pot aconseguir el poder després de les eleccions.

 

El congrés espanyol debatrà demà els tres decrets aprovats pel govern espanyol el desembre proppassat, en una jornada en què també es tractaren les esmenes presentades per PP i Vox contra la llei d’amnistia.

Un d’aquests decrets és l’anomenat decret ‘òmnibus’, que estén al 2024 bona part de les mesures del paquet anticrisi que entrà en vigor a començament de l’any passat. Llevat d’una hipotètica abstenció del PP, una possibilitat que sembla haver agafat força aquestes darreres hores, el text caurà –juntament amb els altres dos presentats per l’executiu– arran de les desavinences amb Junts, que divendres ja va avançar que hi votaria en contra perquè considera que envaeix competències de la Generalitat i fa perillar l’aplicació de la llei d’amnistia. Podem també ha dit que no hi donaria suport si no és que l’executiu s’avé a mantenir un 2% d’augment anual màxim dels lloguers i imposar un topall d’un 2% sobre el marge de beneficis dels grans supermercats –dues exigències sobre les quals el govern espanyol, com en el cas de Junts, no s’ha disposat a negociar fins ara. Aquestes són les principals mesures que se sotmetran a votació demà com a part del decret.

Pròrroga de la rebaixa de l’IVA dels aliments

El decret del govern espanyol preveu de mantenir fins el 30 de juny la rebaixa de l’IVA dels aliments de primera necessitat (com ara el pa, els llegums, la fruita i la verdura i els ous) del 4% –el tipus superreduït– al 0%. Alhora, el decret també preveu la pròrroga de la rebaixa de l’IVA –del 10% al 5%– de l’oli i la pasta durant el primer semestre de l’any.

Revaloració de les pensions d’acord amb l’IPC

Una altra de les mesures que el decret preveu és la revaloració de les pensions d’acord amb l’augment de l’índex de preus de consum (IPC), que va augmentar d’un 3,8% el 2023. Aquesta revaloració s’estén també a les pensions no contributives –com ara la d’invalidesa o la d’orfandat causada per violència contra la dona– i a la dotació de l’ingrés mínim vital (IMV).

Prohibició dels desallotjaments

Fruit d’un acord entre l’executiu espanyol i Bildu, una de les noves mesures del decret és la prohibició de desallotjar persones vulnerables sense alternativa residencial. El text també recull el compromís del govern espanyol d’impulsar un programa d’avals per a habitatge social amb una dotació de 4.000 milions d’euros.

Pròrroga de les rebaixes en el transport públic i el transport de carretera

Un dels principals punts del decret és la pròrroga, durant tot l’any, de les rebaixes del transport públic i el transport de carretera. En el cas de transport públic urbà i interurbà, el govern espanyol mantindrà la bonificació d’un 30%, que les comunitats autònomes podran ampliar fins a un 50%. També es mantindrà la gratuïtat per als usuaris freqüents dels trens de Rodalia, Mitjana Distància i Avant, i per als usuaris de les línies d’autocar que depenen de l’estat (és a dir, les que travessen més d’una comunitat autònoma).

Quant al transport de carretera, el decret també prorroga la subvenció temporal de les tarifes i peatges de les autopistes de titularitat de l’estat espanyol. Les tarifes augmentaran entre un 5% i un 6,55% enguany, i el govern espanyol calcula que haurien augmentat entre un 8% i un 10,5% sense subvenció.

Pròrroga de la prohibició dels talls d’electricitat, aigua i gas a llars vulnerables

Una altra mesura que el decret preveu de mantenir –també durant sis mesos pel cap baix– és la prohibició dels talls per impagament del subministrament elèctric, de gas i d’aigua a les llars vulnerables.

Augment de l’IVA del gas, per sota del nivell pre-rebaixa

Com en el cas dels aliments, el decret també inclou la pròrroga de la rebaixa de l’IVA del gas, que originalment era d’un 21% i d’ençà de final del 2022, amb l’esclat de la crisi energètica a Europa, es troba rebaixat a un 5%. En compte de restar fixat en el nivell actual del 5%, tanmateix, el text preveu que l’IVA del gas pugi fins a un 10% del gener al març. A partir de l’abril, recuperaria el nivell original d’un 21%.

Augment de l’IVA de la llum, per sota del nivell pre-rebaixa

Un cas semblant és el de la rebaixa de l’IVA de la llum, que l’executiu també reduí del tipus ordinari del 21% al tipus actual d’un 5% l’any 2022. La previsió del decret era augmentar l’IVA de la llum d’un 5% a un 10% durant el 2024, però no pas més. Aquesta mesura també s’estendrà a l’IVA del pèl·let, la llenya i els substitutius ecològics del gas natural provinents de biomassa. Quant a l’impost especial sobre l’electricitat, el decret preveu que pugi d’un 0,5% a un 2,5% durant els primers sis mesos de l’any, i d’un 2,5% a un 3,8% durant el segon semestre.

Pròrroga del bo social elèctric

El decret sí que preveu de mantenir, durant sis mesos pel cap baix, el descompte del bo social elèctric: d’un 40% per a les famílies d’ingressos baixos, d’un 65% per a consumidors vulnerables i d’un 80% per a consumidors molt vulnerables. Durant aquest període també es prorrogarà la limitació del creixement de la tarifa d’últim recurs de gas (TUR) a un 5% trimestral, com també el topall del preu d’una bombona de butà a 19,55 euros.

Pròrroga de l’impost als bancs i les companyies energètiques

Una altra mesura que el decret preveu de mantenir sense modificacions, durant tot el 2024, és l’impost a la banca, que grava a un 4,8% les comissions i interessos de totes les corporacions del sector que van facturar més de 800 milions d’euros l’any 2019. També es prorrogarà l’impost a les energètiques, que grava a un 1,2% les companyies que van facturar més de 1.000 milions l’any 2019.

Eliminació de les comissions bancàries per a retirar efectiu en caixers

El decret també prohibeix, durant tot l’any, la comissió per retirada d’efectiu en caixers, una mesura orientada principalment a la gent gran. Alhora, prorroga la suspensió de comissions per l’amortització anticipada de préstecs hipotecaris de tipus variable i amplia a les hipoteques de tipus fix la comissió màxima d’un 0,05% per al canvi a hipoteca variable.

Cessió de la gestió de l’IMV a les comunitats autònomes

La darrera gran mesura del decret és la cessió de la gestió de l’ingrés mínim vital a les comunitats autònomes de règim comú que el demanin. Fins ara, tan sols el podien gestionar les comunitats autònomes de règim foral.

El govern de Pere Aragonès preveu d’intensificar les converses per a fer avançar el pressupost d’enguany: dimecres, es reunirà amb el PSC, amb qui ha prioritzat la negociació, i fonts del govern asseguren que intenten d’acordar nous contactes amb Junts, els comuns i la CUP. Però el pressupost és lluny de comptar amb prou suports i, segons els partits de l’oposició, no ha passat de converses preliminars. El cap dels socialistes catalans, Salvador Illa, ja va respondre a ERC que no farien un intercanvi de “cromos” amb els comptes espanyols, i que volien negociar-los a fons. De moment, les converses continuen encallades amb els requisits previs que ha posat el PSC perquè es compleixin tres compromisos adquirits amb el pacte del pressupost de l’any passat: l’aprovació del Pla Director Urbanístic (PDU) del complex turístic del Hard Rock; la signatura del conveni d’acord i finançament per a garantir la redacció del projecte de la Ronda Nord (B-40) dels sistemes urbans de Terrassa, Sabadell i Castellar del Vallès, i l’execució de les obres per part del govern de la Generalitat; i la constitució d’una comissió tècnica per a acordar “el nou model aeroportuari” amb l’objectiu que l’aeroport de Barcelona guanyi capacitat i esdevingui un veritable hub intercontinental. Però és un peix que es mossega la cua, perquè tant l’impuls a la Ronda Nord com a la comissió tècnica sobre l’aeroport depenen del govern de Pedro Sánchez. A més, el president espanyol no té garantits els suports perquè el congrés validi el decret amb què va fer les modificacions legals per al perllongament de l’anomenat Quart Cinturó.

L’executiu de Sánchez va incloure en un dels macrodecrets que es votaran dimecres al congrés espanyol la reforma que havia de fer possible l’encomanda de gestió d’obra a la Generalitat d’una carretera de què té la titularitat. Es tracta del decret 8/2023, del 27 de desembre, “pel qual s’adopten mesures per a afrontar les conseqüències econòmiques i socials derivades dels conflictes a Ucraïna i el Pròxim Orient, així com per a pal·liar els efectes de la sequera”, un dels tres a què Junts preveu de votar en contra. Per l’oposició local amb què comptava en les seves files, el Quart Cinturó va ser, políticament, el peatge que ERC va pagar més car internament per aconseguir els vots del PSC a l’anterior pressupost. Però, paradoxalment, la iniciativa resta encallada pel govern espanyol. El decret en qüestió especifica que, en els convenis que subscriguin l’estat i la Generalitat per a executar la infrastructura, es podrà acordar que la Generalitat faci la licitació, la contractació, el seguiment i la supervisió de les obres i la contractació dels estudis i els projectes per a executar-les, malgrat que l’aprovació del projecte l’haurà de fer l’estat. A més, la Generalitat podrà rebre els recursos per avançat sense que s’hagi de prestar la garantia legal exigible.

És imprescindible que aquesta modificació legal s’aprovi al congrés perquè els dos governs puguin subscriure el conveni que reclama el PSC. A més, fonts del govern recorden que el govern espanyol els ha de fer arribar una nova proposta de conveni que hauria d’encaixar amb el protocol que van signar el 7 de juliol. Després, els convenis de les encomandes han de passar tant pel consell executiu com pel consell de ministres. De manera que no es preveu pas que sigui immediat. En aquest context, la consellera de Territori, Ester Capella, es reunirà dimecres a Madrid amb el nou ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana espanyol, Óscar Puente. Sobre la taula del ministre també hi ha la comissió tècnica sobre l’aeroport de Barcelona, que el PSC també exigeix per a negociar el pressupost. Capella va enviar una carta a final d’octubre a l’anterior ministra espanyola, Raquel Sánchez, per a instar-la a constituir la comissió tècnica bilateral, atès que depèn de la iniciativa estatal. Abans, s’hauria de convocar la comissió bilateral d’infrastructures.

El tràngol del darrer pressupost d’Aragonès

Del govern d’Aragonès sí que en depèn totalment l’aprovació del PDU del Hard Rock. El projecte continua encallat perquè el Departament d’Acció Climàtica no n’ha aprovat l’informe preceptiu, tal com va constatar la portaveu del govern, Patrícia Plaja, després de la primera reunió del consell executiu de l’any. El desenvolupament d’aquest macroprojecte és el que fa més difícil la reedició de l’aliança del govern amb els socialistes i els comuns. Els de Jéssica Albiach s’hi oposen frontalment, més en un context de sequera, i l’han convertit en un cavall de batalla polític de difícil combinació amb el discurs del PSC. El portaveu de Catalunya En Comú, Joan Mena, també veu una incoherència que el govern apressi els partits a donar suport als comptes quan “demostra certa passivitat en les negociacions”.

A Junts, hi ha veus que sí que consideren combinable el seu suport al pressupost amb el dels socialistes. Ho va expressar la presidenta del parlament, Anna Erra, en una entrevista a l’ACN. “Seria una bona manera de demostrar que hi ha ganes d’escoltar tothom. Seria un gran pas”, va dir. Fonts coneixedores apunten que l’executiva del partit va convenir a oferir-se per negociar els comptes, sense entrar en una equació complicada amb els socialistes en un any que, a efectes pràctics, serà el darrer del mandat d’Aragonès. “Aquest govern en solitari és una agonia i té un còmplice, que és Salvador Illa”, va dir ahir el portaveu de Junts, Josep Rius. El partit va oferir-se per tancar uns comptes “en clau catalana”, que no quedin supeditats als de Madrid. Tanmateix, Junts només s’ha reunit una vegada amb el govern per a abordar-lo.

El govern no preveu que el consell executiu aprovi el pressupost ni la llei d’acompanyament si no tanca abans un acord polític. Enviar-lo al parlament sense tenir els suports garantits podria convertir-se en un revés polític que complicaria el propòsit d’ERC d’acabar la legislatura. De manera que el 2024 ha començat amb una pròrroga tècnica dels comptes, però no sembla que sigui fàcil el propòsit expressat pel president de la Generalitat que el parlament pugui aprovar els d’enguany a final de gener o començament de febrer. Ni per la durada dels tràmits parlamentaris, ni per la manca d’aliats –a hores d’ara– per a aprovar-los. La possibilitat que la pròrroga es cronifiqui sempre hi és.