Vilaweb.cat

El BCE manté els tipus d’interès en un 4,5%, però millora les perspectives d’inflació del 2024

El Banc Central Europeu (BCE) ha optat per una nova pausa –la quarta consecutiva des de l’octubre passat– i ha mantingut el tipus d’interès bàsic en un 4,5%.

Tot i que la inflació s’ha reduït al llarg dels darrers mesos i al febrer es va registrar la segona taxa d’inflació més baixa des de l’esclat de la guerra d’Ucraïna (un 2,6%, sis dècimes per sobre de l’objectiu del 2&), l’entitat espera una reducció més accentuada per a relaxar la política monetària i encetar la baixada de tipus.

Per altra banda, l’entitat ha revisat dues dècimes a la baixa el creixement del PIB a l’eurozona pel 2024, fins al 0,6%. Malgrat la rebaixa, el BCE millora les perspectives d’inflació i preveu que se situï en un 2,3% de mitjana el 2024, tres dècimes menys respecte a la darrera revisió.

A banda de la pausa sobre el tipus d’interès bàsic, la resta de tipus que controla el BCE tampoc no han variat. Així, el tipus per als préstecs immediats queda fixat en un 4,75%, mentre que el tipus que s’aplica a les entitats per a dipositar diners al banc central es manté en el 4%.

A l’espera de futures retallades

La decisió d’aquest migdia va en línia amb els posicionaments que la institució ha emès al llarg de les últimes setmanes. Tant la presidenta Christine Lagarde com el vicepresident Luis de Guindos han defensat que el manteniment dels tipus en nivells “prou restrictius” durant un període prou llarg contribuiran a fer tornar la inflació al voltant del 2%.

No obstant això, també comença a entreveure’s una primera baixada de tipus de cara a l’estiu per evitar que la voluntat de controlar la inflació acabi comprometent el creixement econòmic. En països com ara Alemanya, per exemple, ja s’ha entrat en recessió tècnica.

Lagarde ja va avançar al Fòrum Econòmic de Davos (Suïssa) que veia possible una baixada del preu de diners a l’estiu, tot i que alguns mitjans econòmics apunten que, en funció de l’evolució de la situació econòmica, aquesta decisió es podria avançar. La següent data marcada al calendari és l’11 d’abril, quan el consell de govern del banc central s’ha de tornar a reunir a Frankfurt per decidir una volta més sobre la seva estratègia de política monetària.

Aragonès celebra l’acord per l’amnistia i diu que és el principi de la fi d’un malson

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha celebrat l’acord per la llei d’amnistia, que titllat de començament de la fi d’un malson que havia implicat l’amenaça de repressió i exili per a centenars de persones.

En declaracions als mitjans al parlament, Aragonès ha reivindicat el nou dictamen –validat aquest migdia per la Comissió de Justícia del congrés espanyol– com el reconeixement que la repressió de l’estat espanyol havia estat il·legítima.  “Obrim una nova etapa de drets i llibertats per a Catalunya. Avui, els represaliats poden imaginar-se un futur en plena llibertat”, ha dit.

Alarma a la premsa de Madrid per si l’amnistia propicia un retorn immediat de Puigdemont

Així, tot i valorar que avui era un gran dia, ha afegit que encara hi havia molt camí per a recórrer. “La força que ens dóna l’acord assolit avui, un pas endavant impensable fa tan sols mesos, ens dóna tota la convicció i força per continuar endavant i que aquesta llei ja sigui una realitat.”

Sobre l’abast de la llei, ha reivindicat que el text blindava els afectats tant com era possible. I ha afegit: “En el nostre estat de dret, les lleis els apliquen els parlaments i després les apliquen els tribunals. Els tribunals hauran d’aplicar la llei d’amnistia d’acord amb el contingut i l’esperit de la norma, que queda molt clara en l’exposició de motius. Estic convençut que aquesta aplicació correcta de la llei arribarà, i probablement en alguns casos haurem de batallar, perquè en les darreres setmanes hem vist accions orientades a impedir l’acord d’avui.”

En aquest sentit, ha considerat que l’acord per l’amnistia era una mala notícia per aquells qui, a l’Audiència espanyola i el Tribunal Suprem, es decidien “a fer política amb el codi penal“. I ha acabat dient: “La política es fa amb els vots i els parlaments, i el codi penal s’aplica per unes altres coses.”

Alarma a la premsa de Madrid per si l’amnistia propicia un retorn immediat de Puigdemont

La premsa madrilenya dedica l’obertura de les seves portades al possible retorn de Carles Puigdemont, després de l’acord entre el PSOE, ERC i Junts per a esmenar la llei d’amnistia. En aquest sentit, citen l’entrevista a RAC 1 del secretari general de Junts, Jordi Turull, en què ha dit que el president a l’exili podria tornar cap a l’estiu, més concretament al juliol, quan expirarien els dos mesos que tenen els magistrats per a aplicar la llei. A més, ha explicat que li agradaria que, a banda de presentar-se a les europees, fos el candidat a la presidència de la Generalitat.

Així queda la llei d’amnistia: el terrorisme ja no remet al codi penal espanyol per poder cobrir el Tsunami

“Si algun jutge ho intenta d’impedir [en referència a Pablo Llarena i Manuel García-Castellón], prevaricarà”, ha advertit Turull sobre el retorn de Puigdemont. Aquestes declaracions, entre més, com ara que després de l’amnistia calia negociar el referèndum d’autodeterminació, han causat molt de rebombori a la capital espanyola, especialment entre els mitjans més conservadors.

“Junts calcula que al juliol Puigdemont podria tornar a Espanya, mentre adverteix: ‘Ara toca l’autodeterminació’.” És el titular que obre la portada del diari El Mundo, que a l’interior assenyala: “Junts s’ha afanyat a desmentir el PSOE i ha aclarit que la llei d’amnistia no procura la reconciliació social de Catalunya.”

L’ABC també atorga un lloc preferencial a la informació amb aquest titular: “Junts confirma que Puigdemont serà candidat a les eleccions europees i augura que tornarà a Espanya al juliol.” El diari de Vocento també destaca que Turull ha mencionat que el calendari de retorn podria ser el mateix per a Toni Comín, Lluís Puig i Marta Rovira.

El titular de La Razón és força semblant: “Jordi Turull afirma que Puigdemont tornarà al juliol i es presentarà a les eleccions europees.” En aquest sentit, el diari de Paco Marhuenda ressalta que Turull ha col·locat el president a l’exili en la “primera fila política”. La informació apareix en una segona renglera de notícia, després d’una principal que diu: “La llei d’amnistia de Sánchez i Puigdemont esquiva el codi penal espanyol.”

“Junts diu que Puigdemont serà el seu candidat el 9-J i que tornarà al juliol: ‘Ara toca l’autodeterminació.’” Aquest és el titular que obre la portada de El Español, el diari que dirigeix Pedro J. Ramírez, que també destaca: “Turull ha deixat clar que en cap cas Junts no es comprometia a respectar els límits constitucionals, en canvi de beneficiar-se de l’amnistia. En uns termes semblants es va expressar el mateix Carles Puigdemont el cap de setmana passat, quan va anunciar el seu imminent ‘retorn de l’exili’ i va insistir que Junts continuava optant per la via ‘unilateral’ per a fer efectiva la secessió.”

A les televisions, Antena 3 obre la portada amb una fotografia de Puigdemont i el titular: “Tornarà a Espanya el juliol.” I Telecinco diu: “Carles Puigdemont podrà tornar a Espanya el juliol i serà candidat a les eleccions europees, segons Junts.”

 

Comín, sobre l’amnistia: “Després de set anys, ens toca tornar amb el cap alt”

Toni Comín, eurodiputat de Junts i Lliures per Europa, ha confiat en el fet que els exiliats podran tornar al Principat arran de l’aplicació de la llei d’amnistia. “Després de set anys ens toca tornar amb el cap alt, que és com ho farem gràcies a aquesta llei”, ha dit en declaracions als mitjans des del Parlament Europeu.

Turull diu que Puigdemont podrà tornar al juliol gràcies a la llei d’amnistia

Respecte als terminis d’un possible retorn al Principat, Comín ha explicat que la previsió és que la llei s’aprovi definitivament a final de maig al congrés espanyol, i que comenci a aplicar-se dos mesos després, el juliol. “Els comptes són aquestes”, ha puntualitzat Comín.

I ha afegit: “Confiem que els jutges apliquin la llei que és el que han de fer en totes les democràcies”. Paral·lelament, ha confirmat que concorrerà a les eleccions europees del juny al costat del president Carles Puigdemont.

Alarma a la premsa de Madrid perquè l’amnistia propiciï un retorn immediat de Puigdemont

La Comissió de Justícia aprova el nou text de la llei d’amnistia

La Comissió de Justícia del congrés espanyol ha aprovat el nou text de la llei d’amnistia, després de l’acord d’ahir a última hora entre el PSOE, Junts i ERC. El nou dictamen presenta tres esmenes respecte del que va tombar el ple de la cambra el 30 de gener. En concret, s’amplia l’abast de l’amnistia fins al novembre del 2011, es precisen els casos de malversació –d’acord amb les recomanacions de la Comissió de Venècia– i es revisa la redacció de les exclusions per terrorisme i traïció per adaptar-les a la legislació europea i no pas a l’espanyola. Ara el nou text passarà al congrés espanyol, que el debatrà i votarà d’avui en vuit.

Alarma a la premsa de Madrid perquè l’amnistia propiciï un retorn immediat de Puigdemont

Incidències a la R4 i la R12 a Manresa i a la R2 Sud entre Sitges i Vilanova

Una incidència a l’estació de Manresa causa alteracions a les línies R4 i R12, segons que ha informat Renfe. Això obliga a circular en via única al pas per aquesta estació. En concret, afecta els trens de la R4, amb origen o destinació Manresa, i els de la R12, que han de fer transbordament a Calaf. S’ha establert un servei alternatiu per carretera. Tècnics d’Adif treballen per resoldre-ho.

D’una altra banda, una incidència en una maquinària obliga a circular en via única també entre Sitges i Vilanova, que afecta els trens de la R2 Sud i els regionals del corredor sud.

Circulació per via única entre Sitges i Vilanova per avaria de maquinària de via entre totes dues estacions.

— R2 Sud Rodalies (@rod2sudcat) March 7, 2024

Les portades del dijous 7 de març de 2024

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La llei d’amnistia mantindrà les exclusions de terrorisme i traïció apel·lant al dret europeu

L’acord entre el PSOE i Junts i ERC ja és un fet, però el text definitiu de la llei d’amnistia, que es votarà primer a la Comissió de Justícia del congrés espanyol –i la setmana que ve al ple–, encara no. Tan sols s’han sabut alguns detalls de fonts de Junts per Catalunya. En canvi, el PSOE i d’ERC mantenen el silenci. No serà fins dijous al matí a primera hora, tan bon punt s’hagin registrat les esmenes transaccionades entre tots tres partits, que se’n sabrà la lletra petita. Però, ara com ara, segons Junts, ja es pot aclarir una de les incògnites de la negociació: es mantindrà l’exclusió dels delictes de terrorisme i els de traïció. Junts exigia que se suprimissin les referències a aquests delictes i el PSOE s’hi negava, perquè les considerava una línia vermella. Ara, segons la informació facilitada per Junts, tant el terrorisme com la traïció s’adapten “als estàndards europeus”, i no al codi penal espanyol.

Alarma a la premsa de Madrid perquè l’amnistia propiciï un retorn immediat de Puigdemont

El cas és que el delicte de terrorisme és definit d’una manera molt àmplia, molt vaga, en el codi penal espanyol, de manera que permet interpretacions aberrants com la que la sala segona del Suprem feia en relació amb el Tsunami Democràtic quan la setmana passada assumia la investigació contra el president Carles Puigdemont i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg. El text que es va sotmetre a votació el 30 de gener al ple del congrés i que fou rebutjat amb els vots de Junts feia referència al codi penal espanyol i, també, a la directiva europea sobre el terrorisme. Caldrà veure quina referència es fa ara el terrorisme; la Comissió de Venècia va deixar clar que cap país europeu on s’ha regulat d’alguna manera l’amnistia no l’ha especificat com a exclusió.

Sobre el delicte de traïció, fins ara el text de la llei esmentava el codi penal espanyol i punt. Caldrà veure quina legislació europea esmenta el nou text acordat sobre aquest delicte, oimés tenint en compte que, segons les pràctiques del dret internacional recollides per les Nacions Unides, els delictes de traïció –com també els de sedició i els de rebel·lió– són perfectament susceptibles de ser amnistiats en els processos de resolució de conflictes. És a dir, que no són pas cap línia vermella d’actes que no es poden amnistiar, com sí que ho són aquells que tenen a veure amb les violacions greus de drets humans.

I segons Junts, el nou text també ha incorporat les recomanacions que feia la Comissió de Venècia en relació amb el delicte de malversació, de manera que ara hauria d’establir d’una manera més clara i precisa que aquest delicte s’amnistia sempre que tingui una vinculació clara amb la consulta del 9-N i el referèndum de l’1-O.

Finalment, segons aquestes mateixes fonts, s’ampliarà l’àmbit temporal d’aplicació de la llei, que començarà el primer de novembre de 2011 (i no pas el primer de gener de 2012), cosa que permetrà d’incloure-hi tots els acusats en el Tribunal de Comptes.

Picabaralla a la Plataforma per la Llengua per l’anul·lació d’una candidatura alternativa a la direcció

Les eleccions de la Plataforma per la Llengua, que s’han de fer a mitjan mes, arriben carregades de polèmica. Tan sols s’hi presentarà la candidatura que encapçala Òscar Escuder, actualment president de l’entitat. Un equip contrari a la direcció actual, encapçalat per l’ex-dirigent d’ERC al País Valencià Agustí Cerdà, també s’hi volia presentar, però la candidatura ha estat invalidada, segons que ha avançat el diari Ara i ha pogut confirmar VilaWeb. Segons la comissió electoral, la candidatura alternativa no complia els estatuts de l’entitat.

La candidatura de Cerdà era formada per Marçal Girbau, Glòria Julià, Raül Castanyer, Hug Domènech, Maria Fajardo, Guillem Fuster, Juliana Bacardit, Ernest Pérez-Mas, Anna Pineda, Enric de Vilalta i Carme Sansa, alguns dels quals han treballat a l’entitat. La idea de crear la llista va sorgir fa pocs mesos, pel malestar d’uns quants socis arran de la gestió de l’entitat. De primer, l’equip de Cerdà havia proposat un acord –a què ha tingut accés VilaWeb– a la candidatura d’Escuder per fer-hi uns quants canvis abans de les eleccions.

El pacte incloïa la incorporació a la llista d’Escuder de quatre socis proposats pel grup impulsor –Agustí Cerdà, Isabel Casals, Marçal Girbau i Pere Camps–; la reforma dels estatus per tal que el conjunt de socis fossin participessin més en les decisions; i el compromís dels quatre socis de participar sempre amb la màxima voluntat d’entesa i esperit constructiu en totes les reunions, debats, accions, activitats, comissions i grups de treball.

Finalment, l’acord no ha reeixit. Segons l’equip de Cerdà, Escuder s’ha fet enrere poc abans de les eleccions i això obligà el grup impulsor a confeccionar una llista. Escuder, en conversa amb VilaWeb, nega que s’hagués arribat a cap acord. Reconeix que hi hagué converses presencials i telefòniques sobre les diverses qüestions, però diu que mai no es va arribar a pactar res.

Invalidació de la llista

La invalidació de la llista de Cerdà té relació amb la confecció de la candidatura. L’equip ha presentat candidats per a encapçalar les delegacions de les Illes, el País Valencià i unes quantes comissions, com ara la coordinació de lleure i joventut, educació i cultura. Però s’han trobat amb un impediment a l’hora de comprovar si complien els estatuts.

El reglament detalla que les delegacions territorials i les comissions de treball “s’encarreguen de presentar un candidat de l’executiva, d’acord amb el sistema de candidatures en llistes tancades previst als presents estatuts”. És a dir, els membres de la nova candidatura havien d’haver sortit de les comissions i delegacions.

La candidatura de Cerdà critica aquest funcionament perquè creu que no és prou democràtic. Rut Carandell, directora de la Plataforma per la Llengua, assegura que hi hauria pogut haver dues candidatures o més, si això ho haguessin decidit les comissions, i sempre que es complissin els estatuts. I afegeix: “Les comissions com a mínim han de tenir tres membres per a ser vàlidament constituïdes. Per tant, donaria per a fer tres llistes segur.”

L’equip de Cerdà considera que, amb el sistema actual, la traducció directa és que no hi pot haver dues candidatures. I afegeix que hi ha comissions que fa temps que no es reuneixen i delegacions territorials que no han elegit el delegat. També s’exclamen de la votació en l’assemblea: “Les entitats com la Plataforma, a l’hora de votar en unes eleccions, donen uns quants dies de marge i que els socis s’organitzin. Aquí només pots votar en un moment de l’assemblea. Ho fan perquè votin el mínim de socis possible.”

ERC creu que la llei d’amnistia queda fonamentalment com estava

ERC considera que la llei d’amnistia queda fonamentalment com estava després del pacte anunciat amb Junts i PSOE. Les dues darreres formacions han negociat esmenes a la norma les darreres setmanes una vegada Junts va tombar el primer esborrany del text al congrés espanyol. “Fa dos mesos teníem una llei sòlida i robusta que cobria totes les persones represaliades. I ara tenim una llei sòlida i robusta que cobreix totes les persones represaliades”, han afirmat fonts d’ERC en to irònic. Sobre això, han lamentat, en paral·lel, que “els dos mesos de retard” han causat, per exemple, que s’hagin fet alguns judicis “que es podien haver aturat” o “donar marge a les accions persecutòries de jutges com García Castellón”.

Segons la lectura d’ERC, després del nou pacte es manté l’excepció dels delictes amb tortura o morts intencionats, que són les violacions greus dels drets humans previstes en l’article 2 i 3 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans. Els republicans recorden que el text inicial ja contenia aquest redactat, i en conseqüència considera que tant en el primer esborrany com en el pactat ara pels dos partits queden coberts tots els actes de Tsunami Democràtic.

Tot i això, sí que defensen, alhora, que en l’acord s’han incorporat algunes millores, com ara una seva proposta segons la qual la Generalitat pugui retornar les multes imposades per la llei mordassa. També s’ha afinat la redacció de l’exclusió dels delictes de tortures i tracte degradant per afavorir que els policies que el Primer d’Octubre van cometre les accions més greus quedin exclosos de l’amnistia. També s’amplia el termini de cobertura de la llei des del primer de novembre del 2011 i queden inclosos tots els acusats del Tribunal de Comptes.

Guillem Agulló i un regalim de pintura vermella

Hi ha coincidències que no ho són. Que tenen significat. Que responen a corrents de fons, a maneres de ser, de fer. Que defineixen.

La mateixa setmana que una banda violenta nazistoide assaltava la festa de l’associació cultural Cosa Nostra, a Castelló de la Plana (barres de ferro, bats de beisbol, crits i coces contra les persones de totes les edats, famílies, que celebraven la Magdalena), mentre un home continuava encara a l’UCI amb traumatisme cranial i la resta de ferits (una vintena) provaven de refer-se de l’espant, i del dolor, preparar les denúncies, etcètera, els diputats del PP, seguint formalment la iniciativa dels seus companys (més) ultres de Vox, eliminaven el premi Guillem Agulló que atorguen les Corts Valencianes.

Aquesta baixesa.

També és “coincidència”, tal com denuncien representants de la Cosa Nostra, que l’actual regidor de (en fi) Seguretat Ciutadana de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, Antonio Ortolà, de Vox, hagués fet campanya assenyalant i intentant criminalitzar l’associació cultural; que aquell dia els hagués enviat desenes de policies municipals per provar d’evitar que se celebrés una festa que tenia tradició i tots els permisos, i que aquests mateixos policies haguessin desaparegut d’escena poc abans de l’atac de la banda ultraespanyolista; que entre els assaltants hi hagin identificat Alejandro Ramírez Mendoza, un dels ultres condemnats per l’atac a la manifestació del Nou d’Octubre de 2017, i que l’advocat del tal Ramírez en una altra causa, igualment per agressió violenta, sigui, ves per on, el regidor Antonio Ortolà. També és significatiu que l’actual batllessa de Castelló, Begoña Carrasco, del PP, encara no hagi destituït el personatge. Que li doni, així, complicitat i aquiescència.

Aquest retrat.

Que s’instiguin, que es protegeixin les bandes d’ultres violents, que no puguin suportar la idea de mantenir un premi amb el nom de Guillem Agulló ja són tota una declaració de principis… i de finals.

Que hagin hagut de recórrer a mentides i patètics subterfugis per provar de justificar la seva actuació, també.

Però això darrer ens parla, amb tot, sobretot, de l’evolució que en aquest tema ha viscut la societat valenciana: la dreta espanyolista ja no pot proferir les barrabassades amb què anys enrere van pretendre d’atacar la figura de Guillem Agulló, precisament perquè la societat valenciana l’ha feta seva, aquesta figura, i l’ha convertida en un símbol de democràcia i de dignitat. I per això menteixen, com fa el PP quan diu que el premi va ser instituït unilateralment per Compromís, sabent, com sap tothom i com va quedar consignat al document oficial, que forma part de la “Declaració institucional en memòria de Guillem Agulló” que van signar tots els grups polítics representats a les Corts el 12 d’abril de 2016. I per això s’emboliquen en la retòrica, i es retraten, com fan els de Vox quan primer han d’escriure: “sense perjudici dels mèrits que van fer mereixedor el jove valencià Guillem Agulló de donar nom a un Premi atorgat per les Corts Valencianes, per la seua lluita contra la injustícia i per haver estat assassinat per un partit neonazi”, i quan tot seguit hi afegeixen que “entenem que no és procedent donar continuïtat a l’esmentat premi”.

Aquests dies hem tornat a parlar de Salvador Puig Antich. O, més exactament, n’hem tornat a parlar amb més força. El 2 de març va fer cinquanta anys del seu assassinat, per sentència i ordre de la dictadura franquista, a la presó Model de Barcelona, i per això s’han estès els records, els actes d’homenatge, música, debats, el mural de Roc BlackBlock, documentaris, veure’n de nou la pel·lícula i tornar a plorar, tot. I ha pres rellevància, no sé ben bé per què però ja està bé que sigui així, el regalim de pintura vermella que hi ha a la façana de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Que jo també m’hi havia fixat, que em pensava que era una taca, un rovell o un pas del temps, i que resulta que no. Que és fet expressament. Que ens és un símbol.

Ho vaig saber per una piulada de Jordi Salvia (la fotografia de l’article és la que hi posava ell), que recordava un escrit d’Arnau Puig al diari Avui, l’any 1999: “El monument ‘fortuït’ a Salvador Puig Antich.” Allà hi parlava de les lluites dels estudiants als anys setanta, i hi explicava que aquell abocament de pintura façana avall tenia relació amb les protestes pel judici ignominiós, per la sentència ignominiosa, per l’execució ignominiosa de Puig Antich: que des de dalt de l’edifici van voler llançar la pintura contra els uniformats que els amenaçaven, que no podien prendre prou impuls, que va quedar així com roman encara, a la façana.

En realitat, sembla que el gran regalim roig va ser una acció de l’assemblea d’estudiants de tercer curs d’arquitectura per protestar contra els assassinats de Vitòria (quan la policia espanyola va disparar contra els obrers en vaga aplegats en una església, i va matar cinc persones, el 3 de març de 1976). Diria, però, que l’atribució popular també li escau. I que totes dues s’enllacen. Que són, al capdavall, la mateixa: l’acte de llançar la pintura (fet a posta o com a accident) i el fet que hagi perdurat; que quaranta-vuit anys després sigui on era; que ningú no l’hagi volgut tapar; que ara que sembla que reformaran l’edifici, diguin que hi deixaran el regalim.

Perquè ja és, tal com Arnau Puig el va descriure, un “monument sorgit de la voluntat popular”.

Perquè els símbols del poble ni es decreten ni s’esborren. Puig Antich, Guillem Agulló, aquell grandiós regalim de pintura vermella.

Ramon Gener: “La música és l’única cosa al món que no et dirà mai que no”

No hi ha cap dubte. El protagonista d’Història d’un piano (Columna) és el Grotrian-Steinweg del 1915, que fa anys el músic i divulgador Ramon Gener i Sala (Barcelona, 1967) va comprar en un estat deplorable i, què en restaurar-lo, va donar notícies sobre el seu passat. De fet, aquest home del Renaixement, llicenciat en humanitats i ciències empresarials, format musicalment al Conservatori del Liceu, on va començar a tocar el piano a sis anys, ha resseguit més de cent anys d’anades i vingudes d’un instrument nascut en plena Primera Guerra Mundial a Alemanya i que un bon dia va acabar a casa seva, a Barcelona. Amb aquesta primera novel·la –anteriorment havia publicat –Si Beethoven pogués escoltar-me, L’amor et farà immortal i Beethoven, un músic sobre un mar de núvols–, el popular presentador d’Òpera en texans va guanyar el Premi Ramon Llull. Hem quedat amb ell a Jorquera Pianos, al taller on van tornar a la vida l’instrument. Trobem Gener assegut al piano, i durant l’entrevista ja ens avisa que no podrà resistir la temptació de tocar-lo.

Un piano t’elegeix?
—Això sempre és així. Si vas a buscar un instrument, l’instrument sempre t’acaba triant, l’instrument sempre t’acaba trobant. Hi ha una certa mística en això. L’instrument és molt més que un tros de fusta, unes tecles. L’instrument ho és tot. L’instrument és una màquina del temps. És un lloc per a viatjar on tu vulguis. Si tu vols saber com era la Viena de Mozart, doncs és així [toca al piano un fragment de Mozart] I aleshores ja saps com era. Pots viatjar de la Viena imperial fins a Ipanema, i tocar en una bossa nova. I és una relació gairebé mística la que tinc amb el meu instrument. I crec que tots els instrumentistes hi tenen una relació molt especial.

Però què hi cercàveu en un piano?
—Hi buscava un so. Un tipus de so. D’instruments n’hi ha molts, però jo buscava el so vellutat de què parlo a la novel·la. Els pianos d’avui dia són molt mecànics, són de so molt brillant. Jo buscava un so més temperat, més esmorteït. I el vaig trobar en aquest piano. El meu piano. Quan el vaig trobar estava destrossat, fet una coca. Però vaig pensar que era igual. Ja arribaria el moment. El fet més important és que hi vaig trobar el so que somiava.

Vau trobar-hi també el pes de la història?
—Quan el vaig comprar no sabia que seria un piano que al final m’acabaria donant tantes coses. No sabia res, ni el número de sèrie. Tot això va sortir molt més tard. Només intuïa i em deixava guiar pel seu so. Després va sortir tota la resta. Un dia, aquí al taller, vam descobrir el número de sèrie del piano, el 31.887, i vam saber que havia estat fabricat a Brunsvic l’any 1915. De manera que me’n vaig anar a Alemanya i vaig demanar una cita a la fàbrica. Tot i que era enmig de la pandèmia pensava que hi havia d’anar personalment. El cap de l’empresa em va atendre molt amablement i em va confirmar que el piano era del novembre del 1915. També em va confirmar que n’havia estat el primer propietari. A partir d’aquí, vaig estirar el fil i vaig anar omplint de ficció aquelles coses on no arribaven les dades. Hi ha coses que són certes i semblen ficció i n’hi ha que són ficció i semblen certes. Però a final, tot té un sentit. D’aquí surt la novel·la.

Per què un piano és tan especial respecte d’alguns altres instruments?
— L’altre dia em vaig trobar amb una persona i em va explicar que a casa tenia el piano de la seva àvia, tot i que no el sabia tocar. El piano és allà, encara que no el toqui ningú. Quan ella parla amb els seus fills o hi té una discussió, quan va de la sala al menjador, del menjador a la cuina, el piano és allà. Un violí el guardes dins una funda i el deses a l’armari o en un prestatge, però el piano no el pots desar enlloc. El piano sempre hi és present. És el que sap tot el que passa en una casa, perquè la seva presència és ineludible. I això és el que el fa especial i diferent. Té una presència i una prestància que fa que te l’hagin de portar amb una grua i endur-se’l també amb una grua. Això ja el fa diferent dels altres instruments.

I el vostre Grotrian-Steinweg, model Boudoir VII f308, què el fa particular respecte de tots els altres pianos?
—És un piano art-déco. També el vaig comprar per això, perquè era un model art-déco de just abans de l’eclosió del moviment. Em va semblar increïble que aquest model s’hagués avançat al disseny que vindrà. A més del so, em va fascinar el model. Però, també la marca.

De fet, els Grotrian-Steinweg són cosins germans dels Steinway americans. Aquí ja hi ha una història en aquesta fàbrica…
—Grotrian-Steinweg és una marca icònica, perquè és la precursora de l’Steinway, el piano de tots els pianos. És Steinway és Steinweg. Passa que quan van arribar als Estats Units, això de Steinweg els devia semblar massa estrany, massa alemany, i els van rebatejar Steinway, que sembla més americà. És igual com va passar a la família del músic George Gershwin, que originalment eren Gershowitz.

Visitar la fàbrica de Grotrian-Steinweg deu ser com entrar al sancta sanctorum del piano.
—És molt bèstia! Veure com es fa un piano és molt bonic, perquè encara és una feina molt artesana. Hi ha màquines per a fer motlles per a la fusta, per a donar-hi la forma, però al final allò que és realment màgic és que hi ha una persona que posa una a una les clavilles del piano, hi posen les cordes, el pes, el martell… I aquest procés artesà en ple segle XXI és fascinant. A més, cada instrument té el seu número, perquè cada instrument és únic i irrepetible. El piano 1.200 i el 1.201 són iguals, però sonen molt diferent.

Construït el 1915, durant la Primera Guerra Mundial, anava predestinat a viure en primera persona la història europea.
—La història del meu piano no és que sigui especial perquè és el meu piano o perquè jo vulgui dir que és la història del meu piano i és més important que cap altre. Ho és perquè la història del piano explica la història de tots els qui l’han tingut i l’han tocat. Ens explica com som, d’on som i d’on venim, i per què ens barallem i per què no som capaços de fer segons quines coses. I això em semblava fascinant, que el piano ens expliqui a tots com som i per què el segle XX ha estat com ha estat.

El soldat Johannes Schulze s’evadeix de la guerra, des de la trinxera, gràcies a la música.
—Això és una cosa que tothom pot entendre perquè a tothom li agrada la música. Tots, en algun moment o altre, xiuxiuegem, taral·legem o pensem interiorment en una música. Ell en concret és un nen prodigi destinat a ser un grandiós pianista, però el seu somni es veu estroncat per la guerra. L’única cosa que sap fer és tocar i, de sobte, li posen un fusell a les mans i li diuen que ha de començar a engegar trets. Llavors li queda la música. Pensar en la música, intentar netejar tot allò que veu amb la música.

Parlem de la treva de Nadal del 1914, en què justament la música va tenir un paper clau.
—Com és possible que, enmig de tota aquella disbauxa de mort i violència, realment, si algú tragués el cap per la trinxera, comencés a cantar nadales i passés allò? Hi ha la idea que si realment hagués estat per aquella canalla que es va donar la mà, la guerra s’hauria pogut acabar aquell mateix dia. Tot allò no tenia sentit, ni podia acabar bé. La guerra quan comença sempre acaba malament, guanyi qui guanyi. No guanya mai ningú. És impossible.

De tota manera, els himnes, la música, també han tingut un paper a l’hora de dur la gent a la guerra, oi?
—La música serveix per a qualsevol cosa. La pots utilitzar per a allò que vulguis. La pots fer servir per a allò que necessitis, per als teus propòsits. Però, com que soc un naïf i un il·lús, m’agrada pensar que la música serveix per a pensar-nos, per a intentar trobar alguna cosa de transcendent. [Es posa a tocar el Clar de lluna de Beethoven]. Això són només tres acords, però Beethoven aconsegueix que sigui transcendent. A mi m’agrada pensar que la música és per a això, per a transcendir. Per a intentar trobar les coses que són de veritat. Les coses que valen la pena. Després pots tenir música per a distreure’t, però no és el seu perquè.

“La música no és només música”, diu el professor Frye a l’Emily i l’Scott. “És tot el que vulgueu que sigui.”
—La música sempre està a punt per a donar-t’ho tot. La música és l’única cosa al món que no et dirà mai que no. Per a la música no existeix el no. Sempre és sí. Que necessites això? Jo t’ho dono. Tu estàs trist i et poses música trista, perquè necessites que algú t’escolti. I la música sempre t’escolta. Perquè no és que nosaltres escoltem la música, és la música que ens escolta a nosaltres.

Aquest llibre també homenatja els mestres, com el senyor Schmidt o el senyor Frye.
—Per això jo faig que els dos mestres siguin com dues rèpliques l’un de l’altre. Perquè si bé és veritat que Mr. Frye és una persona real, l’organista de la catedral de Chelmsford, és exactament com el descric i mor exactament com dic al llibre, el professor Schmidt no el vaig trobar. Però vaig pensar que tots dos d’alguna manera havien de ser iguals. No tan sols pel seu aspecte exterior, sinó que havien de ser totalment entregats, que, malgrat que potser sonarà pedant, és com sóc jo. Si hi ha alguna cosa que tu puguis fer en la música, l’única que realment pots fer, és intentar passar el testimoni al següent. Donar-la, regalar-la. Si no la regales no serveix de res. Com deia Machado, l’únic que queda és el que fas i l’únic que no queda és el que et quedes.

El piano passa d’Alemanya a Anglaterra, viatja d’un país a un altre. Què en queda, en un instrument, dels anteriors propietaris?
—En queda tot. Cada dia quan em llevo, després de sonar el despertador del mòbil i de passar pel lavabo, baixo al meu estudi i obro el piano. Llavors li dic bon dia i és com si ja tot pogués començar. El dia per mi ja pot començar. No és que jo només li digui bon dia a ell, li dic bon dia a ell, però dic bon dia a tots els qui han estat allà dins. Potser és que sóc massa espiritual, però quan toco això [comença a tocar el Nocturn núm. 2 Opus 9 de Chopin] sé que ells també el van tocar.

Ara tocàveu el Nocturn de Chopin, que és un dels fils del llibre.
—Quan vull tocar el piano penso: ara què puc tocar? Podria tocar qualsevol cosa, però m’agrada tocar això. M’agrada pensar que és el que toca en Johannes quan es presenta a les proves del Conservatori de Leipzig. O el que toca en Willi Grotrian quan la seva mare compra el piano. Hi ha una altra peça que és present a tot el llibre, però que no es toca mai: la Rêverie de Claude Debussy. És aquesta cosa fascinant de l’harmonia de Debussy, que és tota etèria. Aquesta harmonia ajuda en Johannes a evadir-se, però no la toca mai, només la pot entendre en la partitura.

És un llibre amb una presència notable de la mort, potser perquè el segle XX va ser especialment mortífer?
—La mort és un dels tres moments més importants de la vida. I m’agrada pensar que aquests tres moments, que són el naixement, l’enamorament i la mort, no els tries mai tu. Pots intentar prendre la iniciativa en la tercera, però en general la mort ve i no saps ni quan ni com. M’agrada aquesta idea que la mort vingui a buscar-te. En una història de més de cent anys, és normal que la gent traspassi, però una de les coses boniques és que, en realitat, no moren. Moren físicament, però són vius al llibre.

Parlant d’enamorament, l’Emily, per amor, prendrà una decisió amb el piano força arriscada.
—També és interessant equivocar-te i que l’amor et faci fer segons quines coses. I si això no hagués passat mai, potser el piano no hauria arribat mai a mi.

Abans parlàveu de la ficció i els fets. Hi ha cap personatge que us hàgiu inventat?
—Et diré que el Janusz Borowski, que tothom es pensarà que és imaginari, és el més real de tots. Li dono un aire molt especial, però efectivament era un polonès, que va morir fa uns quants anys i em va portar el meu piano. Perquè, després de pensar-hi molt, he arribat a la conclusió que no li vaig comprar el piano, sinó que ell me’l va portar. En Janusz tenia una cosa màgica. I el fet cert és que dos dies després de comprar el piano, la botiga va tancar. Per això vaig provar d’imaginar en Janusz com algú que traspassa el temps i l’espai.

Tanmateix, sembla que les casualitats no existeixen al vostre llibre. L’Scott acabarà bombardant Magdeburg.
—A mi m’agrada molt aquella idea del cercle de la vida, del Rei Lleó, el film de Disney. M’agrada pensar que tot té un perquè i que, com diu l’Eclesiastès, no hi ha res de nou sota el sol. Tot passa i tot sempre repeteix. Com un cercle, com una cosa que va anant i va tornant. Fins i tot per al mal. L’Scott a l’avió es pregunta com és possible, això. No li agradava pensar que tot era una fatalitat, una fatalitat del destí, però quan ell s’estimba tot li fa pensar que és veritat, que tot és el destí. Aquesta idea del destí també em fascina. Em fascina la idea d’intentar de lluitar contra el teu destí: si existeix o no existeix, si tu ets capaç de fer res realment, si tens cap poder sobre el que passa, més enllà de les petites decisions, sobre les coses de veritat…

També m’han sorprès les referències a les Escriptures, tant a l’Antic Testament com al Nou Testament. Entenc que tenen a veure amb uns personatges que són educats i troben consol en la fe, però què significa per a vós?
—Al meu llibre anterior hi havia moltes referències a la mitologia grega, però en aquest vaig voler que tot fossin referències bíbliques. Fins i tot hi ha capítols escrits com si fos el Gènesi o l’Èxode de la Bíblia. Connecta amb la meva idea de transcendència. Tot i ser un home per a qui la música és el seu déu, la religió connecta amb la idea de transcendència. I al final nosaltres som qui som, venim d’on venim i tenim les arrels que tenim. La cultura judeo-cristiana és el que em permet fer peu a la piscina, per entendre’ns. Després ja fas el que vulguis, però la Bíblia és com l’acte
fundacional de la nostra cultura.

Vinculat a això, un espai que relliga els diversos personatges són les catedrals.
—Les catedrals gòtiques representen aquest desig de pujar al cel, d’intentar assolir-lo. Els arquitectes gòtics van fer un seguit d’innovacions, com obrir grans vidrieres i mirar amunt, provant d’arribar-hi. I aquest paral·lelisme de dos llocs que tenen dues catedrals gòtiques, una d’immensa com la catedral de Magdeburg, i una de molt petita, la de Chelmsford, em permet d’agermanar-les, perquè totes dues són gòtiques. I tot coincideix.

El llibre és ple de referències musicals. De fet, el tempo del llibre s’indica amb expressions musicals que s’inclouen en un glossari.
—Ho vaig donar per la cosa més evident del món, però l’editora, Glòria Gasch, em va dir que potser hi hauria gent que no sabria què és un accelerato rossiniano. O que és un forte subito o un a cappella. Per això vam posar el glossari al final. Però la novel·la té aquesta idea que tot va d’acord amb els temps de la música, amb el tempo que marca la música [es posa a tocar el piano, exemplificant el largo, l’andante, l’allegro…]. I la vida també.

Podeu comprar Història d’un piano de Ramon Gener a la botiga de VilaWeb

La cara fosca de la ginecologia

L’article d’avui té contingut sensible i explícit, personal i aliè. Us ho vull advertir. He llegit una notícia i se’m glaça l’ànima. Sota engany i sense permís, entre el 1966 i el 1970, a més de 4.000 nenes i adolescents indígenes de Grenlàndia, els van introduir un DIU vagina endins, un anticonceptiu intrauterí. L’objectiu polític que hi havia rere aquella violència? Limitar el creixement de la població impedint embarassos. Ara, aquelles dones han demandat Dinamarca per haver abusat dels seus cossos i de la seva llibertat. Naja Lyberth, una de les afectades, que aleshores tenia catorze anys i que ara en té vuitanta, reclama “recuperar la nostra autoestima i el respecte pels nostres ventres. No hi ha cap govern que tingui el dret de decidir si has de tenir fills o no”. A banda de la humiliació, les conseqüències d’aquella violència mèdica han significat per a moltes la limitació de la seva fertilitat, dolors, hemorràgies internes i infeccions abdominals durant dècades.

M’imagino aquelles nenes tan joves dins les consultes mèdiques on els van col·locar aquells DIU. Penso que soles que es devien sentir i se m’encén una empatia total cap a elles. Em torna un record al cap, un record de mi: jo, sentint-me tan sola com elles, en unes altres circumstàncies, en una consulta ginecològica.

Fa uns quants anys vaig tenir un avortament. El cor del fill que esperava es va aturar. No hi havia sala d’operacions disponible per a aspirar-me el fetus i el vaig dur mort a dins el ventre una setmana. Com que ja havia perdut un altre fill anteriorment, van dir-me que calia fer una biòpsia per saber què havia passat. Aleshores no sabia que aquella experiència ginecològica em marcaria emocionalment com em va marcar. I tampoc no sabia que necessitaria escriure sobre aquells fets. Igual que ens passa a la gran majoria, vaig afrontar aquella intervenció amb una automàtica valentia forçada, i amb un desconeixement absolut de com anava el procediment. Sol ser així com encarem els processos mèdics: ens posem en mans de professionals que no coneixem de res, des de la por i amb molta manca d’informació. Les consultes de clíniques i hospitals són fredes i costa d’esgarrapar d’algun lloc el caliu i el confort que ens cal quan som dins una d’aquelles cambres de parets i bates blanques, de pulcrituds alienes al nostre patiment. Els metges tenen autoritat i nosaltres, com a simples pacients, fem cas de tot el que ens diuen sense gosar contradir res, malgrat que els professionals tenen el coneixement, però que el cos és nostre. En aquella ocasió, quan la doctora em va demanar que em despullés, que em nués la bata i que m’estirés a la llitera eixancarrada, amb un turmell recolzat a cada gambera, vaig obeir. Si sou homes que em llegiu, segurament us costarà d’entendre què sent una dona quan es col·loca en aquesta postura. Com que el vostre gènere probablement no us portarà mai a viure una situació similar, m’agradaria que recordéssiu la darrera visita al dentista: la desagradable sensació de la boca forçadament oberta i unes mans alienes a dins, fent-hi moure estris estranys als quals no esteu habituats. Potser, com a homes, algun dia us han fet un tacte rectal mentre estàveu de quatre potes, amb el cul “en pompa”, damunt una llitera, davant un metge. Esgarrapeu una mica d’aquella incomoditat viscuda i us aproximareu a la dura i violenta sensació que implica obrir-se de cames en una consulta mèdica, en aquella postura de forçada vulnerabilitat. Els instruments quirúrgics que acompanyen aquests procediments, i que han estat majoritàriament inventats per homes, sovint ens resulten sinistres. Malgrat que vosaltres sou actius sexualment, no soleu fer-vos revisions anuals per a revisar el vostre òrgan reproductor, però les dones, anant bé, sí. Anualment, la cita per a la citologia. Anualment, un espèculum obrint-nos la cavitat vaginal a la força perquè hi entrin uns altres aparells. El dia de la biòpsia de què us parlava, un cop ja tenia l’espèculum a dins, la doctora va introduir-me dins la vagina unes tisores enormes per arribar fins al fetus mort i pinçar un trosset d’aquell cos diminut amb l’objectiu de poder-lo analitzar. Tot, sense cap mena d’anestèsia. Aquell dia em vaig sentir un vedell esventrat. Una dona tremolosa i covarda, incapaç de resistir amb la fortalesa que el món esperava d’ella, sense trontollar físicament i emocional. Vaig acabar sagnant i vomitant; primer vaig perdre els sentits i després el coneixement. I m’imagino, que malgrat que a les noies indígenes de Grenlàndia els introduïen un DIU sense el seu permís, també es van sentir violentes, només pel que significa que et furguin entranya endins. Allò que més mal em fa, ara que recordo aquell procés dolorós, és la falta d’empatia que va mostrar la doctora durant tot el procediment. Una situació que probablement també devien viure les noies indígenes. Ara, quan hi penso, no recordo tant les tisores funestes com la distància emocional entre nosaltres. Quan vaig entrar a la consulta, la doctora no es va presentar. Tenia els ulls enganxats al teclat de l’ordinador. Em va dir que allò que estava a punt de viure no faria mal, malgrat que ella, com a pacient, no havia patit mai aquella situació. Recordo la tristesa i la solitud que vaig sentir. Recordo haver trobat a faltar unes paraules amables que em diguessin alguna cosa que em donés permís per a plorar, per a cridar –si esqueia–, i per trencar-me emocionalment davant de tant de dolor carnal i emocional.

Penso en les nenes indígenes de Grenlàndia, penso en totes les dones que en el curs dels segles, i encara ara, arreu del món han hagut de patir soles la violència mèdica, la manca d’empatia, el tracte vexatori. Penso en totes les dones que han estat tractades com bestiar mentre els arrencaven fills del ventre, mentre els amputaven el clítoris, mentre les sotmetien a la infertilitat imposada. Penso en el seu dolor callat i allargassat en els anys, sostingut des de la solitud, i penso en les dones que van morir, en el pitjor dels casos, o en les que van acabar tancades en presons per haver-se rebel·lat contra tanta ignomínia envers el nostre gènere i envers els nostres cossos, tot per culpa de supersticions, de religions, de tabús i de legislacions masclistes redactades per homes i sota la voluntat de governs encapçalats per homes.

Penso en nosaltres, en les dones, que sagnem un cop cada mes durant anys per portar vida a la vida, per portar fills al món, alguns de mascles que després, lluny de venerar-nos, lluny d’entendre que és dels nostres ventres d’on neix tot, acaben tractant-nos pitjor que als animals guiats pels seus interessos que ens aniquilen.

A qui correspongui, que demani perdó, que repari els danys causats; a la resta, només us demanem els mínims: que no poseu en dubte les nostres narracions encara que el nostre relat per a vosaltres vulgui dir assumir que viviu en un món, el vostre món, tan funest i sovint tan injust i cruel cap a nosaltres, les dones.

Que no ens vulguen enganyar: l’amnistia és una circumstància i prou

L’amnistia, finalment, és cosa feta. Tot és a punt perquè avui, dijous, la Comissió de Justícia del parlament espanyol aprove una esmena transaccional de PSOE, ERC i Junts que desencallarà finalment la llei.

I cal esperar que, una volta promulgada, s’acabe aquest llarg període en què l’independentisme ha viscut centrat en les repercussions de la repressió. Tan centrat que fins i tot una part substancial dels seus actors ha deixat de banda l’objectiu propi del moviment, la independència, i ha redirigit tots els esforços cap a la lluita antirepressiva. L’amnistia, aquesta amnistia en concret, té, per tant, el valor que tanca, esperem-ho, una etapa de la vida política catalana i del combat per la independència.

Ara caldrà llegir-ne amb atenció la lletra petita. Però si es confirma que l’independentisme ha aconseguit de doblegar el PSOE en les seues línies vermelles haurà estat una victòria clara. Ara, dit això, que ningú no s’enganye: l’amnistia és una circumstància i prou.

És una circumstància i prou perquè en definitiva el fet fonamental, allò que va desencadenar la repressió, continua intacte allà mateix on era. Catalunya –entesa com l’actual comunitat espanyola que porta aquest nom– vol la independència, vol crear un estat propi i vol separar-se. I Espanya està disposada a fer-ho servir tot, i molt particularment la violència, per impedir-ho. En això no ha canviat res.

D’ençà de l’inici del moviment catalanista, la repressió espanyola ha estat una constant històrica. Quan ells se senten forts –en dictadura o en democràcia– fan servir implacablement la força. I quan se senten febles o en tenen necessitat ens parlen de negociació i acord, d’entesa fraternal. Però sempre, sempre, amb la seguretat i la convicció que si cal tornaran les garrotades. El 1931 els espanyols van pactar la República i la Generalitat, però tres anys després el govern ja era a la presó. El 1977 els espanyols van pactar el retorn de l’exili de la presidència de Catalunya, però el 2017 la presidència de Catalunya va tornar a l’exili.

Ara es tracta, doncs, que s’acabe definitivament això, que s’acaben les circumstàncies. Que s’acabe d’una vegada per totes aquest constant anar i venir del diàleg a la violència, una altra volta al diàleg i una altra volta a la violència. I sols es pot acabar amb la independència, és a dir, amb la llibertat definitiva.

És aquest el camí que hem de seguir, encara amb més força que abans, després de l’amnistia. Perquè és evident que, vist de la perspectiva històrica dels cent quaranta anys de catalanisme, no havíem arribat mai tan lluny com el 2017. I, per tant, no tindria trellat deixar passar ara molt més temps sense rematar la jugada. Sabent, a més, com sabem, que ells (Fuster feia servir la cursiva per referir-s’hi), aquest mateix ells que avui signa l’amnistia, quan els convinga o quan puguen, tornaran allà on sempre tornen. És a dir, a la repressió, a la violència, al vaixell Uruguai, al fossar de Montjuïc, al 155, a un aporellos qualsevol.

 

PS1. Avui, dijous, fem a Palma la segona sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. Si hi voleu participar us esperem a Ca n’Alcover (Sant Alonso, 24) a les 19.00.

PS2. VilaWeb necessita imperiosament augmentar el nombre de subscriptors. Si podeu llegir avui el diari amb accés obert és per la generositat dels qui ja ho són. Podeu ajudar-nos, doncs, a ser més per a poder fer més?

‘Deu lliçons per a salvar el català’: un recull d’articles de Carme Junyent publicats a VilaWeb

Ja ha arribat a les llibreries Deu lliçons per a salvar el català (la Campana), un recull d’articles i entrevistes de la lingüista M. Carme Junyent publicats a VilaWeb durant més de deu anys (2013-2023). El llibre és prologat per l’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma. De l’edició i selecció del contingut se n’ha encarregat el cap d’estil de la casa, Jordi Badia. El llibre conté trenta-sis articles i quatre entrevistes i és dividit en deu apartats: “El català, llengua de convivència”, “El multilingüisme supera el parany del bilingüisme”, “Llengües amenaçades, ments colonitzades”, “Contra les polítiques lingüístiques”, “El fracàs de la immersió”, “Lingüistes i filòlegs”, “Llengua inclusiva?”, “Mites, tòpics i prejudicis”, “Els joves tenen la clau”, “Encara hi som a temps”.

El nou llibre serà presentat el dilluns dia 18 a les set del vespre a la llibreria Ona de Barcelona.

Deu anys de combat compartit amb VilaWeb

Carme Junyent va començar a publicar articles a VilaWeb l’any 2013. Ja feia anys que era una lingüista reconeguda. Experta en llengües africanes, va centrar la investigació en les llengües amenaçades i en perill d’extinció. Fins l’any 1999, quan Antoni Dalmau li va encarregar un article per a la Revista d’Igualada (“El català, una llengua en perill d’extinció?”), es pot dir que no havia fet públics els coneixements lingüístics de la seva especialitat aplicats a la seva llengua. I a partir de llavors aquest interès va anar creixent, juntament amb una crítica contra la “imposició” de l’anomenada “llengua inclusiva”.

El 6 de juny de 2013, doncs, surt el seu primer article a VilaWeb, Les llengües en la Catalunya independent (publicat originalment, pocs mesos abans, a la revista SomAnoia). I el 31 d’octubre d’aquell mateix any, es va publicar una entrevista de Bel Zaballa que va tenir una gran repercussió, Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení.

Carme Junyent: deu lliçons

De llavors ençà, Junyent va anar publicant articles en aquest diari, de primer esporàdicament i després periòdicament. També hi van sortir entrevistes, de vegades amb motiu de la publicació d’algun llibre, o bé perquè s’havia pronunciat sobre alguna qüestió polèmica (com ara el 25% de castellà a l’ensenyament), o bé, simplement, perquè VilaWeb volia recollir i deixar testimoni de la seva opinió sobre l’estat de la llengua.

Per una altra banda, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), que havia fundat i dirigit Junyent, també publicava (i encara publica) un article setmanal a VilaWeb, i alguns d’aquests articles anaven signats per ella.

A més, el novembre del 2020 Carme Junyent va dirigir i coordinar a VilaWeb una sèrie d’articles de lingüistes de tot el país, titulada “El futur del català”, i que va inaugurar ella amb “El futur del català, un quadern de tardor per a un debat pendent”.

I encara cal tenir en compte tots els articles seus que no tenen relació directa amb la llengua, com ara els que havia publicat cada dilluns aquests darrers anys i, finalment, la sèrie “No patiu per mi”, de l’estiu de l’any passat, en què es va acomiadar dels lectors amb l’esperit positiu i vital que tant la caracteritzava. Amb els articles d’aquesta darrera sèrie, se’n va fer un llibre, No patiu per mi, publicat per Comanegra. El dia que es va morir va sortir el seu darrer article, que va tenir un gran impacte: “Morir-se en català”.

Podeu comprar Deu lliçons per a salvar el català de Carme Junyent a la botiga de VilaWeb

Salut preveu de destinar 6,5 milions d’euros a la ciberseguretat dels hospitals del Principat

El Departament de Salut ha incorporat al projecte de pressupost que l’executiu negocia amb els grups parlamentaris una partida de 6,5 milions d’euros per donar continuïtat al model de protecció contra riscos potencials i ciberatacs desplegat als 68 hospitals del Sistema de Salut de Catalunya (SISCAT). Si els comptes públics tiren endavant, la partida s’articularà a través de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya.

Al llarg dels darrers mesos hi ha hagut uns quants ciberatacs contra hospitals catalans, com ara el que va afectar el Consorci Sanitari Integral –que va paralitzar gairebé del tot l’assistència als centres sanitaris de Barcelona i el Baix Llobregat– o bé els que han sofert els hospitals Moisès Broggi, Dos de Maig i General de l’Hospitalet.

El conseller de Salut, Manel Balcells, ha participat avui en la Jornada de Ciberseguretat i estratègia del sistema nacional de Salut, celebrada a l’Espai Bital de l’Hospitalet de Llobregat, on ha destacat la necessitat de protegir el sector i garantir l’assistència sanitària de la ciutadania de Catalunya contra possibles ciberamenaces.

Acord entre PSOE, ERC i Junts sobre el contingut de la llei d’amnistia

PSOE, ERC i Junts han arribat a un acord sobre el contingut de la llei d’amnistia. Hi han arribat gràcies a una transacció única a partir de les esmenes que es mantenien vives, per reforçar la llei d’amnistia, que és una llei que cobreix tota la gent vinculada al procés independentista.

Patxi López assegura que la llei d’amnistia cobrirà també Carles Puigdemont

Tots tres partits expliquen en un comunicat conjunt que la llei és plenament conforme amb la constitució espanyola, el dret i la jurisprudència europea i els millors estàndards europeus i internacionals. El contingut íntegre de la transacció acordada per PSOE, ERC i Junts es farà públic demà abans de la comissió de justícia del congrés espanyol.

Fonts de Junts expliquen a VilaWeb que el text que emergeix de l’acord és una llei integral, que inclou tothom i que és d’aplicació immediata. Alhora, expliquen que el abasta els delictes de terrorisme i traïció adaptats a la legislació europea, no pas al codi penal espanyol. També asseguren que el text recull les principals recomanacions de la Comissió de Venècia, també en el delicte de malversació, i que s’ha ampliat el termini de cobertura de la llei fins al primer de novembre de 2011. Finalment, expliquen que s’hi inclouen tots els acusats de les causes del Tribunal de Comptes.

Un nou examen demà al matí

La llei d’amnistia se sotmetrà a un nou examen al congrés espanyol demà a les 11.00. El president de la Comissió de Justícia, el socialista Lucas Ayala, ha convocat els grups parlamentaris a aquesta hora per tornar a debatre i votar el dictamen de la comissió. Perquè reïxi, necessita l’aval de totes les formacions que han donat suport a la tramitació, inclòs Junts. Si la Comissió de Justícia hi dóna el vist-i-plau, la llei arribarà al ple del congrés espanyol la setmana que ve, en què –si hi ha acord– serà aprovada definitivament i enviada al senat espanyol.

Els quatre punts a observar sobre l’acord imminent de la llei d’amnistia

Negociació d’ençà del 30 de gener

L’acord arriba després de setmanes intenses de negociació. El ple del congrés espanyol va refusar la redacció final de la llei d’amnistia arran de l’oposició de Junts. El partit havia advertit el PSOE que mantenir les mencions als delictes de terrorisme i traïció era una línia vermella, tenint en compte les maniobres judicials dels jutges de la causa del Tsunami Democràtic –que investiguen el president Puigdemont per aquest delicte– i la de Vólkhov.

D’aleshores ençà, el debat s’ha centrat entorn del concepte de terrorisme i com evitar que les decisions de l’Audiència espanyola i el Tribunal Suprem tinguin un efecte directe per als encausats del procés. ERC ha recordat avui que la negociació tenia com a eix central les esmenes que Junts i ERC havien deixat vives ara fa poc més d’un mes. Per exemple, les que delimitaven la definició de terrorisme dins l’apartat d’exclusions de la llei. Sánchez ja havia obert la porta aquesta matinada a fer noves modificacions que fessin possible aquest encaix.

La votació de demà a la Comissió de Justícia del congrés pot posar el punt final a mesos d’estira-i-arronsa a causa de les resolucions del magistrat de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón, que va introduir el terrorisme en la investigació del Tsunami Democràtic i va originar el recel de Junts respecte del text de la llei.

Símptomes positius en l’activitat del mes de febrer


Realitat o miratge? És molt d’hora per a parlar sobre si enguany l’economia es va redreçant o no, però hi ha alguns símptomes que ens haurien de fer pensar una mica. Els primers indicadors de l’any, sobretot els del febrer, són bons. I això pot ser una flor d’estiu o no. D’acord. Però, sigui com sigui, és un bon exercici tenir-ho present. Després, ja veurem com es desenvolupa tot plegat els mesos vinents.

De moment, ahir vèiem que el conjunt de sectors d’activitat i establiments adherits a Comertia havia tingut una mitjana de creixement del 4,4% durant el mes de febrer respecte del mateix mes de l’any anterior. Les dades posen de manifest un creixement a l’alça durant els dos primers mesos de l’any. Al llarg del mes, el 78% de les empreses associades ha tingut un augment de vendes en valor respecte del mateix mes de l’any anterior; un 0% les ha mantingudes i un 22% les ha disminuïdes. Ha estat un bon mes, doncs. I els empresaris de Comertia són optimistes i preveuen que les vendes el mes vinent s’incrementaran d’un 5,3% respecte del març de l’any passat. “El Mobile World Congress ha estat una bona notícia per a Barcelona, perquè té un impacte molt positiu per a la restauració, el lleure i els sectors més vinculats al turisme. És una projecció internacional de la ciutat que ens posiciona com a capital moderna del mòbil i hub digital”, ha dit el president de Comertia, David Sánchez.

Barcelona Oberta, l’associació que reuneix els principals eixos comercials turístics de la ciutat, també parlen del febrer en positiu. La seva directora general, Elvira García, afirma: “El febrer ha estat molt bo, per a la restauració especialment, gràcies als congressos ISE i MWC, tot i que l’hivern que no hem tingut ha afectat negativament els sectors de la moda i parament de la llar. La gran afluència de visitants al MWC i a l’ISE ens fa augurar una bona campanya d’estiu, perquè, entre més coses, els executius que vénen a aquests congressos acostumen a tornar a l’estiu amb la família.”

I no són les úniques indicacions que les coses potser van una mica més bé que no ens pensàvem. Recordem que la previsió d’enguany és la d’un creixement que anirà de menys a més els quatre trimestres. Abans-d’ahir, sense anar més lluny, vèiem com les afiliacions a la Seguretat Social havien crescut força a Catalunya, fins a representar gairebé la quarta part de l’augment de totes les registrades en el conjunt de l’estat espanyol. I la Pimec constatava que era “un comportament del mes de febrer més bo que no es preveia.”

És segur que el MWC hi ha ajudat, però tornant a l’indicador de Comertia, els resultats per sectors podrien fer pensar que la cosa va una mica més enllà dels visitants de luxe que han vingut. Així, explica que la categoria d’alimentació bàsica ha encapçalat l’augment de vendes totals amb un 11,2%; seguit de complements de la persona (10%), lleure i cultura (6,7%), i altres (sobretot, cotxes, 6,1%). En canvi, la moda s’ha vist especialment afectada per les condicions meteorològiques impròpies que hem tingut i les seves vendes han disminuït d’un 2,4%.

Pot ser que el consum intern estiri l’activitat? És d’hora per parlar d’això, però hi ha un altre indicador que sembla que apunta cap a aquesta banda. La inflació del febrer ha desaccelerat el creixement fins al 2,8%, la qual cosa significa una millora en el poder adquisitiu, sobretot, en les classes mitjanes, on el pes dels aliments –l’ovella negra de la millora dels preus– en el pressupost familiar té un pes suportable.

Per una altra banda, la situació actual dels nostres dos principals clients exteriors no és que sigui la més bona. Ni França ni Alemanya travessen el seu millor moment, han retallat les previsions i el ritme de creixement voreja el 0% en ambdós casos. D’ací a un parell de setmanes, sabrem les exportacions del gener, i no m’estranyaria gaire que tinguéssim un petit esglai si continua la desacceleració registrada aquests darrers mesos. Per tant, la tirada exterior no pot ser un motor de l’activitat en aquests moments.

A més, hi ha un fet que em fa pensar que tot això ens pot portar a una sorpresa positiva, que no seria la primera dels darrers temps. L’estimació del PIB en temps real que elabora l’AIReF, actualitzada en data d’ahir, diu que el creixement del primer trimestre sobre l’anterior, al conjunt de l’estat espanyol, és del 0,7% i l’interanual, del 2,3%. Són xifres superiors a les previsions que s’han fet fins ara. Per exemple, l’últim panel de Funcas, corresponent al gener, fa una estimació de creixement per al primer trimestre del 0,3%, menys de la meitat del que apunta el càlcul de l’AIReF en aquests moments.

I he deixat per al final les estimacions que fa l’enquesta dels directors de compres per a tot l’estat espanyol, referides al mes de febrer, els anomenats PMI. Ahir va sortir la corresponent als serveis i al total, i la setmana passada, la de la industrial. Doncs bé, la interpretació del moment que fan, sobretot a la banda dels serveis, és força encoratjadora.

El comentari del director de la publicació afirma: “L’estat espanyol continua avançant en la sendera del creixement. L’índex PMI del sector serveis ha experimentat un augment en comparació amb el mes anterior. De manera similar a les millores observades en el sector manufacturer, l’impuls en el sector serveis també es deu a l’augment de la demanda interna. [Compte amb això!]. Sembla que, actualment, el país travessa un repunt impulsat per la demanda. La nostra estimació en temps real, que inclou els índexs PMI, anticipa un creixement sòlid el primer trimestre. Aquestes dades subratllen la resiliència del país, especialment considerant l’expansió econòmica estable de l’any passat. No obstant això, els impulsos procedents de l’exterior continuen essent limitats.”

I afegeix que l’estat espanyol és el segon en el rànquing de la seva puntuació, després d’Irlanda, per davant d’Itàlia, i encara més de França i Alemanya, els altres tres grans països de la zona euro. I diu: “Enmig d’un retorn al creixement de la producció manufacturera i un augment accelerat de l’activitat del sector serveis, l’expansió de l’economia del sector privat espanyol va millorar al febrer. Segons les últimes dades, es van observar també tendències positives en el volum de noves comandes, i l’augment en general és el millor registrat en nou mesos.” Per això, “la confiança en el futur va millorar fins a aconseguir el seu nivell més alt en dos anys.”

Insisteixo que encara no es poden començar a fer cabòries d’aquesta mena. Però les dades que anem sabent del primer trimestre, quan tot just hem travessat la meitat, indiquen que s’avança una mica més bé que no es preveia. De moment, el mes passat, l’OCDE va augmentar una dècima la seva previsió per al 2024, i avui el BBVA Research les apujava de sis dècimes. És poc, però potser –només potser– és un començament de canvi a positiu. Veurem què passa amb els pròxims indicadors, però, fins ara, els resultats de l’enquesta dels PMI el 2024 em semblen força importants.

Grífols baixa d’un 11,27% a la borsa després d’un nou atac de Gotham

Grífols ha encapçalat les caigudes de l’Íbex 35 d’avui amb una reculada de l’11,27%, després que el fons baixista Gotham City Research hagi tornat a atacar la multinacional amb la publicació d’un informe que posa el focus a les operacions de caixa de les seves filials i Scranton. A més, ahir, després del tancament del mercat, es va conèixer que l’agència de qualificació Moody’s va col·locar en revisió per rebaixa la nota de Grífols. Aquest és el tercer informe de Gotham sobre Grífols, després dels dos que va publicar el 9 de gener i el 20 de febrer, i que van provocar la caiguda a borsa del fabricant d’hemoderivats, que fa dos mesos que pateix una important volatilitat al mercat.

Després del fort càstig a borsa, la capitalització de Grífols s’ha reduït un 51,26% fins als 4.246 milions respecte als 8.711 milions de capitalització que tenia l’empresa el 8 gener passat, la vigília en què la firma d’inversió Gotham va denunciar en el seu primer informe que la companyia manipulava els comptes.

Els títols de classe A de Grífols, que cotitzen al principal selectiu espanyol, l’IBEX 35, han tancat amb aquesta caiguda de l’11,27%, fins als 6,89 euros per acció; per tant, la capitalització d’aquest tipus d’accions puja a 2.936 milions d’euros. Després de l’obertura de la sessió, la caiguda de Grífols ha arribat a superar el 18%, després que l’agència Moody’s col·loqués ahir en revisió per rebaixa la seva qualificació. El valor acumula una caiguda del 55,37% durant l’any.

Per la seva banda, les accions de classe B de Grífols, que cotitzen al mercat continu, han caigut un 13,1%, fins a 5,01 euros. Per tant, la capitalització d’aquest tipus de títols puja a 1.310 milions d’euros.

Els títols de la companyia acumulen un ple de descensos a la setmana, ja ahir van caure un 3,81%, mentre que dilluns es van enfonsar un 9,96%, després que un dels seus principals inversors, Capital Group, reduís la seva participació a la companyia i els inversors baixistes elevessin les seves posicions.

Segons consta avui als registres de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), AKO Capital ha elevat la seva posició baixista a Grífols fins al 0,59%, i Millennium International Management, fins al 0,62%.

Al contrari, Qube Research &Technologies, que el passat 29 de febrer va comunicar al mercat que les seves posicions curtes havien crescut fins a l’1,62%, les ha reduït aquesta setmana a l’1,57%.

Javier Cabrera, analista d’XTB, assenyala que la valoració per part de Moody’s fa que l’empresa hagi de resoldre tres fronts; per una banda, presentar els comptes ja auditats; el segon, orientar la generació de caixa amb vista als venciments del seu deute del 2025. I el tercer, millorar el seu perfil de liquiditat per als propers mesos. A més, Cabrera apunta que encara que això no és un problema menor, el més rellevant és el nou informe de Gotham que posa el focus en les operacions de caixa de les seves filials amb Scranton i acusa l’empresa de continuar mostrant poca transparència i informar certs analistes abans que el públic general. “Des de l’equip d’anàlisi d’XTB pensem que Grífols segueix sense contestar i explicar aquest tipus de transaccions de manera correcta, clara i concisa. Fins que no s’expliqui d’aquesta manera, la desconfiança continuarà impactant en les accions de la companyia”, conclou Cabrera, que afegeix que el risc d’invertir en aquesta firma és cada vegada més gran.

Per la seva banda, Pedro Echeguren, analista de Bankinter, considera que la posada en revisió del ràting de deute de l’empresa és una nova notícia negativa que afecta la cotització de les emissions en circulació i que elevarà el cost de qualsevol refinançament a futur. “El risc és que, si no aconseguís refinançar els venciments següents o no generés flux de caixa lliure positiu (de fet, el 2021, 2022 i 2023 el flux de caixa lliure va ser negatiu), la companyia podria veure’s obligada a vendre més actius per repagar deute”, apunta.

Sánchez dóna per fet un acord sobre l’amnistia amb una esmena transaccional que se sabrà d’ací a “minuts o hores”

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha explicat que d’ací a uns “pocs minuts o unes poques hores” es farà pública una esmena transaccional que ha de fer possible l’aprovació de la llei d’amnistia al congrés espanyol. Ho ha dit en una conferència de premsa a Brasília, al costat del president Lula da Silva.

Segons Sánchez, la qüestió important és que hi haurà llei i que serà “plenament constitucional” i alienada al dret europeu. D’aquesta manera, dóna per fet un acord que s’ha de plasmar demà en la votació del dictamen de la llei d’amnistia a la comissió de justícia del congrés, que es reunirà a partir de les 11.00.

Els quatre punts a observar sobre l’acord imminent de la llei d’amnistia

Setmanes de negociació

El possible acord arriba després de setmanes de negociació. El passat 30 de gener, Junts va votar en contra de la llei que el PSOE havia portat al ple del congrés, després d’haver refusat les esmenes de la formació del president Puigdemont.

D’ençà d’aleshores, el debat ha gravitat novament entorn del concepte de terrorisme i com evitar que les invectives dels jutges de l’Audiència espanyola i del Tribunal Suprem –que investiguen Puigdemont per aquest delicte– evitin que la llei tingui l’efecte que cerca i empari tots els investigats pel procés.

ERC ha recordat avui que la negociació té com a eix central les esmenes que Junts i ERC van deixar vives ara fa poc més d’un mes. Entre més, les que delimitaven la definició de terrorisme dins l’apartat d’exclusions de la llei.

Sánchez ha obert la porta aquesta matinada a noves modificacions que facin possible l’encaix i que s’han de plasmar en l’esmena transaccional de què ha parlat a Brasilia. “Falten poques hores. Crec que aconseguirem un acord per a fer prosperar una llei transcendent per a la democràcia que deixarà enrere les conseqüències judicials de la crisi territorial a Catalunya”, ha dit.

Pàgines