Vilaweb.cat

Les portades: “El jutge soscava l’amnistia acusant de terrorisme Puigdemont i Rovira” i “Aldarulls davant la seu del PSOE”

Avui, 7 de novembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La conjura d’un jutge amb l’extrema dreta per a fer saltar l’amnistia de Puigdemont

El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón va mantenir secreta durant tres anys i mig una causa per terrorisme contra els suposats organitzadors del Tsunami Democràtic. La va nodrir sobretot amb una part de la macrocausa Vólkhov que instrueix encara ara l’histriònic jutge Joaquín Aguirre, del jutjat número 1 de Barcelona, que ha hagut d’anar tancant carpetes que havia obert, i per les quals havia ordenat detencions ara fa tres anys, com la de l’anomenada “trama russa”. Però quan García-Castellón va aixecar el secret del sumari del Tsunami, el mes de maig, es va veure que la causa s’esfilagarsava, i que el delicte que l’havia motivada, el terrorisme, amb l’empenta i la connivència del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, no tenia fonament. Per això la fiscalia se’n començava a desentendre, i semblava que la causa acabaria en un jutjat ordinari de Catalunya per desordres públics. Ara, el resultat de les eleccions del 23-J va obrir de cop el debat i la negociació d’una llei d’amnistia, i de retruc va activar l’extrema dreta, que va ordir una maniobra que García-Castellón no solament ha permès sinó que ha fet seva.

De manera que el mateix dia que a Brussel·les la cúpula de Junts es reunia amb Puigdemont per a discutir els darrers esculls sobre la llei d’amnistia per a investir Pedro Sánchez, el jutge de l’Audiència espanyola signava una resolució en què situava per primera vegada el president a l’exili com a responsable del Tsunami Democràtic, i l’incloïa com a investigat per un possible delicte de terrorisme i un altre de desordres públics terroristes, juntament amb la secretària general d’ERC, Marta Rovira, assenyalada per la Guàrdia Civil de fa temps com una de les responsables del Tsunami, i nou persones més, inclosos Josep Lluís Alay, l’ex-conseller Xavier Vendrell, l’empresari Oriol Soler i el periodista Jesús Rodríguez.

I el jutge fa tot això contra el criteri de la fiscalia, que fins i tot ha anunciat que recorreria contra la interlocutòria; ha aconseguit de retenir la causa del Tsunami a l’Audiència espanyola, un tribunal d’excepció, de jurisdicció especial, que reté totes les causes que tenen a veure amb suposats delictes de terrorisme, just quan la fiscalia sospesava de mantenir la causa per desordres públics i traslladar-la a Catalunya. Ho ha fet just quan culminava la negociació de l’amnistia entre el PSOE i ERC i s’encaminava amb Junts, quan entre tots havien trobat una manera d’incloure-hi causes instruïdes per terrorisme, com la del Tsunami i la de l’operació Judes. I ho ha pogut fer perquè no fa gaire que va permetre la personació de Vox i de l’associació d’ultradreta Dignidad y Justícia, que havien presentat una querella com a (pretesament) perjudicades pel Tsunami per delictes de terrorisme.

Amb això n’ha tingut prou, García-Castellón, un jutge que ara fa un mes que va participar en un acte públic organitzat pel president d’Intereconomía, Julio Ariza, una de les persones més pròximes al dirigent de Vox, Santiago Abascal. En aquell acte, pensat per parlar de envits del poder judicial, era inevitable que li demanessin el parer sobre una possible amnistia als independentistes represaliats pel procés. I, malgrat reconèixer que havia de ser prudent perquè tenia causes entre mans que se’n podrien veure afectades, va parlar ben clar. Massa clar, tenint la responsabilitat que té: en va tenir prou de matisar que parlava “com a ciutadà”, i va dir: “La constitució tampoc no diu que sigui prohibida l’esclavitud, no és prohibida expressament. I aquests senyors han dit que de seguida que puguin ho tornaran a fer; per tant, aquesta amnistia serà la primera de moltes altres que vindran després?”

Només dues setmanes després d’aquell acte, García-Castellón desencadenava una successió de fets que, en molt poc temps, i a una velocitat prodigiosa tenint en compte la feixuguesa habitual dels procediments judicials, reactivava la causa del Tsunami, i en la versió més dura, contravenint el criteri de la fiscalia i deixant anar una bomba d’alta capacitat destructiva en el moment més delicat de la negociació entre Junts i el PSOE. Primer, va acceptar que es personessin Dignidad y Justicia i de Vox com a acusació particular, tot recuperant l’acusació de terrorisme; una setmana després el PSOE i ERC escenificaven l’acord sobre la llei d’amnistia, en què destacaven precisament que havien trobat una fórmula per a fer-hi entrar les causes del Tsunami i de l’operació Judes contra els CDR. Una fórmula (que, dit de passada, Junts també avalava i compartia) que els uns i els altres preferien mantenir en secret mentre no es tanqués definitivament el text de la llei d’amnistia amb l’equip negociador de Junts.

Just l’endemà, la Guàrdia Civil sorprenia amb un informe de dues-centes pàgines lliurat al jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiència espanyola amb informació que suposadament incriminava Marta Rovira, a qui atribuïa que era un dels cervells del Tsunami. Hi havia alguna referència secundària a Carles Puigdemont, de qui deien que era una de les persones a qui els altres membres de l’organització feien consultes importants. Poca cosa més. I tanmateix, tres dies després, dilluns al matí, El Confidencial publicava un article en què afirmava que l’informe de la Guàrdia Civil deixava “els caps del Tsunami al caire de l’encausament per terrorisme”, per més que els agents no utilitzessin en cap moment aquesta paraula. I poques hores més tard es feia pública la interlocutòria de García-Castellón acusant de terrorisme Rovira i Puigdemont; i Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de Puigdemont; i els empresaris Oriol Soler, Xavier Vendrell i Josep Campmajó; i Marta Molina, professora i delegada de l’Intersindical-CSC; i el periodista de la Directa Jesús Rodríguez (un periodista acusat de terrorisme en un estat de la UE el 2023); i l’enginyer Jaume Cabaní; i l’ex-directiu d’Òmnium Cultural Oleguer Serra; i el banquer suís d’origen italià Nicola Flavio.

La conspiració de togues de l’extrema dreta havia culminat. I això farà que ara no tan sols sigui el jutge Llarena (o la sala d’enjudiciament del Tribunal Suprem, si escau), qui hagi de decidir sobre l’amnistia de Puigdemont, sinó també García-Castellón, o el jutge corresponent de l’Audiència espanyola. Molta més pressió encara per al Tribunal Constitucional i el seu president, Cándido Conde-Pumpido.

La conjura d’un jutge amb l’extrema dreta per a fer saltar l’amnistia de Puigdemont

El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón va mantenir secreta durant tres anys i mig una causa per terrorisme contra els suposats organitzadors del Tsunami Democràtic. La va nodrir sobretot amb una part de la macrocausa Vólkhov que instrueix encara ara l’histriònic jutge Joaquín Aguirre, del jutjat número 1 de Barcelona, que ha hagut d’anar tancant carpetes que havia obert, i per les quals havia ordenat detencions ara fa tres anys, com la de l’anomenada “trama russa”. Però quan García-Castellón va aixecar el secret del sumari del Tsunami, el mes de maig, es va veure que la causa s’esfilagarsava, i que el delicte que l’havia motivada, el terrorisme, amb l’empenta i la connivència del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, no tenia fonament. Per això la fiscalia se’n començava a desentendre, i semblava que la causa acabaria en un jutjat ordinari de Catalunya per desordres públics. Ara, el resultat de les eleccions del 23-J va obrir de cop el debat i la negociació d’una llei d’amnistia, i de retruc va activar l’extrema dreta, que va ordir una maniobra que García-Castellón no solament ha permès sinó que ha fet seva.

De manera que el mateix dia que a Brussel·les la cúpula de Junts es reunia amb Puigdemont per a discutir els darrers esculls sobre la llei d’amnistia per a investir Pedro Sánchez, el jutge de l’Audiència espanyola signava una resolució en què situava per primera vegada el president a l’exili com a responsable del Tsunami Democràtic, i l’incloïa com a investigat per un possible delicte de terrorisme i un altre de desordres públics terroristes, juntament amb la secretària general d’ERC, Marta Rovira, assenyalada per la Guàrdia Civil de fa temps com una de les responsables del Tsunami, i nou persones més, inclosos Josep Lluís Alay, l’ex-conseller Xavier Vendrell, l’empresari Oriol Soler i el periodista Jesús Rodríguez.

I el jutge fa tot això contra el criteri de la fiscalia, que fins i tot ha anunciat que recorreria contra la interlocutòria; ha aconseguit de retenir la causa del Tsunami a l’Audiència espanyola, un tribunal d’excepció, de jurisdicció especial, que reté totes les causes que tenen a veure amb suposats delictes de terrorisme, just quan la fiscalia sospesava de mantenir la causa per desordres públics i traslladar-la a Catalunya. Ho ha fet just quan culminava la negociació de l’amnistia entre el PSOE i ERC i s’encaminava amb Junts, quan entre tots havien trobat una manera d’incloure-hi causes instruïdes per terrorisme, com la del Tsunami i la de l’operació Judes. I ho ha pogut fer perquè no fa gaire que va permetre la personació de Vox i de l’associació d’ultradreta Dignidad y Justícia, que havien presentat una querella com a (pretesament) perjudicades pel Tsunami per delictes de terrorisme.

Amb això n’ha tingut prou, García-Castellón, un jutge que ara fa un mes que va participar en un acte públic organitzat pel president d’Intereconomía, Julio Ariza, una de les persones més pròximes al dirigent de Vox, Santiago Abascal. En aquell acte, pensat per parlar de envits del poder judicial, era inevitable que li demanessin el parer sobre una possible amnistia als independentistes represaliats pel procés. I, malgrat reconèixer que havia de ser prudent perquè tenia causes entre mans que se’n podrien veure afectades, va parlar ben clar. Massa clar, tenint la responsabilitat que té: en va tenir prou de matisar que parlava “com a ciutadà”, i va dir: “La constitució tampoc no diu que sigui prohibida l’esclavitud, no és prohibida expressament. I aquests senyors han dit que de seguida que puguin ho tornaran a fer; per tant, aquesta amnistia serà la primera de moltes altres que vindran després?”

Només dues setmanes després d’aquell acte, García-Castellón desencadenava una successió de fets que, en molt poc temps, i a una velocitat prodigiosa tenint en compte la feixuguesa habitual dels procediments judicials, reactivava la causa del Tsunami, i en la versió més dura, contravenint el criteri de la fiscalia i deixant anar una bomba d’alta capacitat destructiva en el moment més delicat de la negociació entre Junts i el PSOE. Primer, va acceptar que es personessin Dignidad y Justicia i de Vox com a acusació particular, tot recuperant l’acusació de terrorisme; una setmana després el PSOE i ERC escenificaven l’acord sobre la llei d’amnistia, en què destacaven precisament que havien trobat una fórmula per a fer-hi entrar les causes del Tsunami i de l’operació Judes contra els CDR. Una fórmula (que, dit de passada, Junts també avalava i compartia) que els uns i els altres preferien mantenir en secret mentre no es tanqués definitivament el text de la llei d’amnistia amb l’equip negociador de Junts.

Just l’endemà, la Guàrdia Civil sorprenia amb un informe de dues-centes pàgines lliurat al jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiència espanyola amb informació que suposadament incriminava Marta Rovira, a qui atribuïa que era un dels cervells del Tsunami. Hi havia alguna referència secundària a Carles Puigdemont, de qui deien que era una de les persones a qui els altres membres de l’organització feien consultes importants. Poca cosa més. I tanmateix, tres dies després, dilluns al matí, El Confidencial publicava un article en què afirmava que l’informe de la Guàrdia Civil deixava “els caps del Tsunami al caire de l’encausament per terrorisme”, per més que els agents no utilitzessin en cap moment aquesta paraula. I poques hores més tard es feia pública la interlocutòria de García-Castellón acusant de terrorisme Rovira i Puigdemont; i Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de Puigdemont; i els empresaris Oriol Soler, Xavier Vendrell i Josep Campmajó; i Marta Molina, professora i delegada de l’Intersindical-CSC; i el periodista de la Directa Jesús Rodríguez (un periodista acusat de terrorisme en un estat de la UE el 2023); i l’enginyer Jaume Cabaní; i l’ex-directiu d’Òmnium Cultural Oleguer Serra; i el banquer suís d’origen italià Nicola Flavio.

La conspiració de togues de l’extrema dreta havia culminat. I això farà que ara no tan sols sigui el jutge Llarena (o la sala d’enjudiciament del Tribunal Suprem, si escau), qui hagi de decidir sobre l’amnistia de Puigdemont, sinó també García-Castellón, o el jutge corresponent de l’Audiència espanyola. Molta més pressió encara per al Tribunal Constitucional i el seu president, Cándido Conde-Pumpido.

S’ha mort Toni Martí, ex-cap de govern d’Andorra

L’ex-cap de govern d’Andorra Toni Martí s’ha mort aquesta tarda a seixanta anys a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Segons que informa l’Agència de Notícies d’Andorra, ha patit un atac de cor.

Toni Martí va ser escollit cap de govern l’abril del 2011, en presentar-se com a cap de llista de Demòcrates per Andorra. La formació va obtenir una majoria absoluta de vint consellers. Quatre anys després, va ser reelegit en una segona legislatura el 2015. Martí era cap de govern durant l’Operació Catalunya quan el govern espanyol amb Mariano Rajoy va intentar extorsionar  d’extorsió de les institucions andorranes. El que va acabar amb la intervenció de la BPA. De fet, estava cridat a testificar contra Rajoy en la causa que hi ha oberta a Andorra contra la sobirania andorrana en l’Operació Catalunya.

Tot i que s’havia allunyat de la primera línia política un cop esgotat el seu segon mandat el 2010, feia poques setmanes que s’havia incorporat a la delegació andorrana que negocia l’acord d’associació amb la Unió Europea.

El govern decretarà en les hores vinents dos dies de dol nacional al país.

El Govern s’afegeix a les mostres de condol per la defunció d'Antoni Martí Petit, excap de Govern d'Andorra.

L’Executiu decretarà dos dies de dol nacional.https://t.co/96G2mGS2tu

— Govern d'Andorra (@GovernAndorra) November 6, 2023

El jutge carrega un mort al Tsunami per excloure la causa de l’amnistia

El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón ha premut l’accelerador en la causa que instrueix sobre les accions del Tsunami Democràtic, encausant-hi Carles Puigdemont i Marta Rovira per terrorisme, entre més persones, just quan s’havia acordat el text d’una llei d’amnistia entre el PSOE i ERC i quan els socialistes enllestien la negociació amb Junts. Una amnistia que inclouria tots els encausats del Tsunami Democràtic per més que acabessin acusats de terrorisme. El PSOE n’era reticent, però la fórmula acordada, segons que ha transcendit, era que el text de la llei digués que els casos de terrorisme quedarien exclosos de l’amnistia, tret d’aquells en què no hi hagués víctimes mortals. Si fos així, tant els investigats pel Tsunami com els CDR processats en l’operació Judes, podrien ser amnistiats. Però avui García-Castellón ha vinculat la mort d’un passatger francès per un infart el dia de la protesta a l’aeroport de Barcelona, el 14 d’octubre de 2019, amb aquella protesta, i ha assenyalat els investigats com a possibles responsables. 

El jutge del Tsunami i dels CDR critica l’amnistia en un acte públic amb ultres

“No es pot minimitzar l’impacte que va tenir [el blocatge de l’aeroport] per a la vida i la integritat de les persones, i cal destacar que en el marc d’aquesta acció hi va haver la mort d’una persona, tal com recullen els mitjans de comunicació en aquell moment”, escriu García-Castellón. Es refereix a la mort d’un home de seixanta-cinc anys després d’haver tingut un infart a la terminal 2 de l’aeroport per haver hagut de caminar tres quilòmetres a causa del blocatge. Un cop a la terminal, va tenir l’infart, i segons les informacions d’aquell dia, els serveis d’assistència mèdica van tenir dificultats per assistir-lo; després el van traslladar a l’Hospital de Bellvitge, on va acabar morint. 

El jutge diu ara que “la investigació haurà de determinar la relació entre la mort d’aquesta persona i l’acció exposada, i s’haurà de concretar si aquesta mort recollida en els mitjans de comunicació resulta objectivament imputable als responsables de l’organització”. I per a això encarrega unes noves diligències a la Guàrdia Civil, perquè identifiquin l’home mort i es pugui citar a declarar els seus familiars.

El Parc Taulí tanca dos dies la planta de pediatria per fer-hi un tractament químic contra les xinxes

L’Hospital Parc Taulí de Sabadell ha tancat el cap de setmana la planta de pediatria del nou edifici Ripoll per fer-hi un tractament químic contra les xinxes. Segons que ha confirmat l’ACN, el centre va detectar la presència de l’insecte el 20 d’octubre, quan l’acompanyant d’un pacient va advertir que havia rebut unes quantes picades. L’hospital va fer dos tractaments tèrmics focalitzats en una habitació per intentar d’eradicar les xinxes. Amb tot, el servei de Control d’Infeccions del mateix centre va recomanar de fer un tractament químic a tota la planta per assegurar que no quedés cap exemplar que pogués posar ous i iniciar nous cicles de criança, especialment ara que comença la temporada forta de malalties respiratòries.

Fonts del centre detallen que la desinfecció va coincidir en un moment de molt baixa ocupació de la planta, en què tan sols hi havia sis pacients (a pediatria hi ha una cinquantena de llits). Les mateixes fonts asseguren que ahir a última hora de la tarda els infants ja van poder tornar a les habitacions. El centre recalca que en cap moment no han tingut constància d’una plaga i insisteix que només li consta un acompanyant amb picades.

Puigdemont, sobre l’encausament per terrorisme: “És el cop d’estat permanent”

El president Carles Puigdemont ha acusat l’estat espanyol profund de viure en el cop d’estat permanent per modelar la realitat al seu gust, tenint en compte les negociacions sobre l’amnistia i la investidura de Pedro Sánchez. “L’a por ellos! Per no perdre el costum”, ha piulat, després de ser encausat per terrorisme pel jutge Manuel García-Castellón en el cas del Tsunami Democràtic. “Mentre no tanquin la porta que va obrir el rei amb el discurs del 3 d’octubre, sempre se sentirà pudor de claveguera”, conclou.

El jutge del Tsunami i dels CDR critica l’amnistia en un acte públic amb ultres 

“¡A por ellos!”, per no perdre el costum. És el cop d’Estat permanent que tant els agrada de reviure, sigui amb sabres o sigui amb togues. Mentre no tanquin la porta que va obrir el rei amb el discurs del 3 d’octubre, sempre se sentirà pudor de claveguera. https://t.co/StZy1SXXoj

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) November 6, 2023

García-Castellón, el jutge obsessionat amb els secrets i els CDR que menysté la corrupció del PP

PSOE i BNG signen l’acord de suport a la investidura de Pedro Sánchez

La vice-secretària general del PSOE, María Jesús Montero, i la portaveu del BNG, Ana Pontón, han signat aquest matí l’acord que segella el suport del diputat de la formació gallega a la investidura de Pedro Sánchez.

A canvi d’aquest vot favorable, els socialistes s’han compromès a impulsar descomptes de fins a un 75% per als usuaris freqüents de l’AP-9 i l’AP-53 i a condonar part del deute de Galícia amb l’estat espanyol. “Aquest govern tindrà una repercussió directa a la vida dels gallecs. És un acord d’investidura positiu per a Galícia i estem fent la feina que no és capaç de fer el president de la Junta, que només ofereix crispació i mentides”, ha afirmat Pontón just en acabar l’acte de signatura.

El document signat entre el PSOE i el BNG recull també el compromís dels socialistes per a adequar l’estructura de l’estat al reconeixement dels sentiments nacionals de pertinença i assegurar a Galícia el mateix estatus de Catalunya i País Basc com a nacionalitats històriques.

Segons que han explicat les dues parts, l’acord també suposarà una modernització del ferrocarril de rodalies gallec i un “tracte igualitari”, en paraules de Pontón, respecte a Catalunya i la resta de territoris en la condonació del deute del FLA.

A més, l’acord també inclou el compromís del govern de Sánchez d’avançar en el reforçament de la capacitat d’autogovern de Galícia mitjançant la convocatòria de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Junta de Galícia.

Altres compromisos signats són l’ampliació del permís de paternitat i maternitat a vint setmanes, la creació de cinc nous jutjats de violència de gènere i un pla plurianual 2024-2028 per a actuacions urgents a la xarxa viària gallega. També un pla de modernització de la xarxa ferroviària.

Joan Ribó deixa el càrrec de portaveu de Compromís a l’Ajuntament de València

L’ex-batlle de València Joan Ribó deixarà de ser portaveu de Compromís al ple municipal, segons que ha informat la mateixa formació a l’agència Europa Press. L’actual portaveu adjunta, Papi Robles, assumirà el càrrec. La formació política ha explicat que la decisió d’abandonar el càrrec és compartida entre el grup municipal i Ribó.

La transició s’executarà quan s’hagi fet el ple de pressupost, previst per a final d’aquest mes de novembre. Ribó mantindrà l’acta de regidor i el partit espera un relleu tranquil.

Ribó va entrar al ple del consistori valencià com a cap de llista de Compromís, després de les eleccions municipals del 2011. El 2015, va accedir a la batllia després d’haver pactat amb el PSPV-PSOE i València en Comú per superar la candidata popular Rita Barberà. En la darrera cita electoral d’enguany va passar a l’oposició, on ha estat portaveu del grup municipal.

L’exèrcit israelià deté l’activista palestina Ahed Tamimi per amenaces als colons

L’activista palestina Ahed Tamimi ha estat detinguda aquesta nit per l’exèrcit israelià. Tamimi ha estat detinguda de nit a casa seva, al poble de Nabi Salih, a Cisjordània, prop de Ramal·lah, després de publicar un missatge a Instagram que contenia amenaces de mort als colons israelians, que en els darrers dies han intensificat els seus atacs contra els palestins. L’exèrcit l’acusa d’incitació al terrorisme.

A mesura que la violència dels colons augmenta, els palestins de Cisjordània temen de tornar a ser expulsats 

“El nostre missatge a les multituds de colons és que us estem esperant a totes les ciutats de [Cisjordània], des d’Hebron fins a Jenin. Us massacrarem, i direu que el que Hitler va fer amb vosaltres era una broma. Beurem la vostra sang i menjarem dels vostres cranis. Veniu, us estem esperant”, deia el text, escrita en hebreu i àrab.

El 2018, Tamimi va ser detinguda i acusada d’agredir un oficial de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) després de donar una bufetada al militar. Posteriorment, va ser condemnada a vuit mesos de presó i a una multa de 5.000 xéquels (aproximadament 1.200 dòlars).

El ministre de Seguretat Nacional israelià, l’ultra Itamar Ben-Gvir, ha felicitat els soldats per haver detingut una “terrorista”.

כל הכבוד לכוחות צה”ל שעצרו הלילה את המחבלת ו”פעילת זכויות האדם” עהד תמימי מנבי סאלח שהורשעה בעבר בתקיפת חיילי צה”ל ומאז פרוץ המלחמה מביעה הזדהות ותמיכה בחיות האדם הנאצים ברשתות החברתיות. אפס סובלנות עם מחבלים ועם תומכי טרור! רק ככה! pic.twitter.com/YeozAiUxvd

— איתמר בן גביר (@itamarbengvir) November 6, 2023

Tamimi és filla del també activista Bassem al-Tamimi, que segons la premsa palestina va ser detingut la setmana passada per l’exèrcit israelià, quan intentava de sortir de Cisjordània i entrar a Jordània.

Eduard Riu-Barrera: “El cas del Born és el d’un plantejament totalment equivocat en què es va voler fer entrar el clau per la cabota”

Eduard Riu-Barrera (Barcelona, 1959) és arqueòleg i historiador i d’ençà del 1986, any que va ingressar al Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, es dedica a la recerca aplicada a la restauració de monuments. El currículum d’aquest especialista en arqueologia i arquitectura medieval és extens i de gran interès, perquè ha hagut d’intervenir com a expert en uns quants afers de caràcter conflictiu, com ara el fals claustre romànic muntat al voltant de la piscina d’una finca particular a Palamós, la restauració de Sant Pere de Rodes (amb troballa de tresor inclosa) i, ara mateix, la retirada de les pintures que decoraven el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. D’aquests afers i d’uns quants més que, com el Born, el maridatge entre la cultura i la política i els nou-cents anys de la consagració de les esglésies de Taüll, avui són de gran actualitat, ens en parla en aquesta conversa.

Dispenseu-me que comenci amb una frivolitat: hi ha gent que associa la feina de l’arqueòleg amb una vida aventurera i un salacot al cap. Cosa que m’imagino que no deu ser del tot exacta.
—Com la majoria de les disciplines, l’arqueologia té un equipatge metodològic i conceptual únic que fa servir arreu, excavi les ruïnes de Nínive o al mig de la Rambla de Barcelona, però a partir d’aquí els seus camins poden ser diferenciats. Per una banda, hi ha la recerca acadèmica centrada en cultures passades i sovint alienes que en temps colonials podia tenir derivacions aventureres en terres exòtiques, component que encara conserva en part i, per una altra banda, hi ha l’arqueologia molt menys novel·lesca, sense salacot ni teatralitat, que s’arremanga cada dia i s’aplica a explorar i recuperar el patrimoni de la societat pròpia en tota la seva llarga història cultural.

Aquest és el camp on us heu mogut sempre?
—Sí. Resumint molt, consisteix a documentar les restes que apareixen, generalment a conseqüència d’obres públiques o privades, i que poden ser en perill de destrucció, per estudiar-les, valorar-les i, si és el cas, salvaguardar-les de la manera més adient. En el meu cas m’he centrat molt en la documentació dels vestigis arqueològics que es troben quan es planteja la restauració d’un monument. De fet, per redactar un projecte de restauració, cal saber com era inicialment aquella edificació, com ha canviat al llarg del temps, com es relaciona històricament amb el que hi havia en el seu entorn i quins valors la caracteritzen.

Com es valora actualment el concepte de “patrimoni”?
—És un concepte en evolució i en creixement constant. En aquests darrers temps diria que és en un procés d’implosió. No té gaire antiguitat, prové de la Revolució Francesa i la idea apareix quan enmig de les destruccions de tot allò que representava l’Antic Règim la societat comença a pensar que hi ha algunes coses que cal conservar i portar als museus, on seran útils de cara a l’ensenyament artístic i al coneixement cultural d’aquell concepte, que també es va formant, que és la nació. Una nació amb un patrimoni propi per a oferir als ciutadans, per a enriquir-los culturalment, artísticament i fer-los partícips d’una història comuna.

Hi ha una dimensió política, també.
—Claríssima. La cultura i la política van de costat. I la valoració del patrimoni va sempre lligada amb la destrucció, perquè els processos destructius són els que generen la consciència que cal salvar alguna cosa. Processos cruents com els iconoclastes –la crema de retaules a la guerra civil, per exemple–, però també propis del que va significar la Revolució Industrial, que de cop va deixar obsoletes no solament unes tècniques de treball, també uns edificis i unes instal·lacions que després s’han recuperat per a uns altres usos. El patrimoni industrial és importantíssim i d’acceptació molt recent, encara prou sovint imprecís i poc definit.

 

No és estrany que en els afers relacionats amb un material tan sensible com el patrimoni aparegui sovint la paraula “conflicte” relacionada amb interessos contraposats. Segurament és inevitable, no?
—A la meva feina ho he viscut sempre així. Quan intervenim en el patrimoni, treballem habitualment amb immobles, amb territoris i espais diversos, i el xoc entre interessos apareix sempre, sigui per motius econòmics, culturals, polítics o religiosos. També per enfocaments de caràcter tècnic entre conservacionisme i intervencionisme. El que no es pot fer amb un conflicte és amagar-lo o fer com si no existís. La riquesa intel·lectual que origina la discussió és la que acaba portant a propostes noves. I, per tant, a avançar. Així ha estat fins ara i així continuarà essent.

La vostra feina us porta a situacions conflictives que en alguns casos arriben fins i tot als mitjans de comunicació. En tinc unes quantes d’anotades per parlar-ne i començo per la més allunyada en el temps, ara fa onze anys, que va ser la del famós claustre de Palamós, dit també “de Ciudad Lineal”.
—Va sortir als diaris perquè és un assumpte apassionant. No és gens habitual que apareguin falsificacions de les dimensions d’aquell claustre romànic sencer i amb unes característiques artístiques aparents de primeríssim nivell. El conflicte es va desenvolupar per dues bandes. La primera va ser en l’àmbit de la discussió científica al voltant de l’autenticitat o falsedat. Això va motivar uns quants estudis i informes que posteriorment van ser confirmats pel professor Eduard Carbonell i que van acabar de concretar el veredicte: el claustre de Palamós era una obra mestra de la falsificació escultòrica, que no és gens fàcil perquè, a diferència de la pintura, que es ven relativament bé, l’escultura és molt més complicada d’executar i de comercialitzar. El claustre és dels anys vint del segle passat i fins el 1950 no el varen poder vendre. No va ser cap gran negoci.

Però em dèieu que hi havia unes altres dimensions en aquest conflicte concret.
—Sí perquè va coincidir amb un moment en què algú va pensar que es podria interpretar com un intent dels catalans d’apropiar-se d’una obra mestra castellana –de Salamanca, a més– en un moment en què els papers de Salamanca i el que representaven eren a l’ordre del dia. Tot això ho va aprofitar un diari nacionalista espanyol com El País per esbombar-ho tant com va poder. Ho van vendre implícitament (no cal dir) com la torna: ells tenien els papers i nosaltres ens apropiàvem del claustre. Val a dir que molt aviat aquesta argumentació es va anar diluint i la col·laboració entre el Departament de Cultura i l’Institut del Patrimoni Cultural espanyol es va fer amb neutralitat i sense cap discrepància. Sens dubte és un dels assumptes de la feina que he viscut de manera més trepidant. Però no és l’únic.

Vós direu.
—Els últims anys vuitanta vam intervenir en el monestir de Sant Pere de Rodes amb unes aportacions molt intenses i unes propostes arquitectòniques que aleshores eren innovadores i que van ser també molt discutides.

Va ser allí on es va descobrir un pot amb un petit tresor de monedes a dins?
—Exacte. I d’això també en van parlar els diaris. No el vaig descobrir jo personalment, però era la primera vegada que en unes excavacions sota la meva responsabilitat apareixia un tresor com aquell. Un pot de ceràmica amb un munt de monedes d’or i plata posades de manera molt ordenada a la zona de la casa de l’abat i que, tal com suposàvem, tenien un extraordinari valor històric i numismàtic. Ara són al gabinet numismàtic del MNAC.

Fem un salt amb un conflicte d’ara mateix: la casa de Francesc Macià a Vallmanya, prop d’Alcarràs.
—Un sector del territori considera que la declaració que ja té l’edifici de bé cultural d’interès local és insuficient i hauria de passar a ser d’interès nacional, com a lloc històric. La categoria que té ara ja n’assegura la conservació i impedeix la destrucció o l’alteració. La finca, que era de la família de la seva dona, és un lloc on el president va residir de manera esporàdica, però no va ser escenari de cap fet històric i polític d’alta significació nacional, per tant, la modificació no sembla procedent. D’una altra banda, el president Macià ja té un espai prou significatiu d’interpretació històrica a les Borges Blanques, que és on va néixer. Ara hi ha un recurs presentat contra la primera decisió del departament i caldrà veure com es resol.

Parlem ara del Saló de Sant Jordi, una remodelació que em sembla que aplega moltes més simpaties que conflictes i en la qual esteu implicat com a membre de la comissió d’experts que va dictaminar la retirada de les pintures.
—Les pintures que ara es treuen són dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i formen part de les accions preparatòries que el règim va fer per agençar a la seva manera el palau de cara a l’exposició del 1929. Són una apologia pictòrica de l’antic règim: monarquia, gremialisme, conquesta i colonització d’Amèrica, guerra de l’Àfrica, victòria sobre l’infidel… En resum, les pintures del Saló de Sant Jordi són una mostra de la ideologia reaccionària dels moviments protofeixistes d’aquell moment. Es van pintar damunt d’una decoració inacabada de Torres García i dels acabats originals de Pere Blai dels segles XVI i XVII. Tal com es veurà quan la feina s’acabi, aquest saló és un espai renaixentista d’una puresa de disseny i acabats d’una bellesa extraordinària. No exagero si dic que aquesta recuperació patrimonial és la més important que ara mateix es fa a Catalunya i serà una magnífica aportació als coneixements que tenim sobre l’arquitectura renaixentista al país.

És també un espai totalment decorat?
—No, al contrari. D’origen no tenia pintura als murs ni a les voltes, i tota la força plàstica i cromàtica era centrada en els elements arquitectònics, columnes i arcs. És una decoració que remet molt al Brunelleschi de la capella dels Pazzi, a la Santa Croce de Florència. Amb les columnes i els arcs de pedra finament decorats i la resta amb un estucat blanc net i llis, que farà un contrast amb l’espai que hem conegut fins ara, tancat, fosc i carregat de valors força allunyats del que el país defensa. Em sembla que era en Feliu Elias que deia que era una decoració de “capsa de puros”, una referència que potser avui molta gent no entendrà, però que és molt exacta.

Dieu que fa molt de temps que es volia fer aquest canvi, però que no ha estat possible fins ara. Per què?
—És un fet curiós, perquè en les diferents propostes d’actuació al Palau de la Generalitat al llarg dels anys sempre figurava la intervenció al Saló de Sant Jordi, una intervenció temuda políticament per totes les forces que han tingut poder de decisió en l’edifici i que es deu fonamentalment a la iniciativa del president Quim Torra. Un tabú, gairebé. De fet, des del primer dia, les pintures van tenir contestació i fins i tot durant la República se’n va retirar una part, la que exaltava més la monarquia, que no cal dir que després de la guerra va ser immediatament restituïda. Però en democràcia sempre hi ha hagut una gran reserva a emprendre aquesta operació tement potser un daltabaix polític des del nacionalisme espanyol que a l’hora de la veritat gairebé no ha existit.

Què se’n farà, amb les pintures?
—No es destrueixen pas. Al contrari, prèviament a l’extracció s’han consolidat les parts que estaven més malmeses i s’han documentat fotogràficament amb escaneig làser 3D. Es caragolen i van a un dipòsit del fons d’art del Departament de Cultura.

Em consta que feu un seguiment molt directe dels treballs. Em podríeu dir quan és previst que s’acabin les obres?
—És una operació molt aparatosa i complicada. Només de logística ja és espectacular, tant per les bastides que s’han muntat com per la manera amb què es tracta tot el material i les diverses empreses que hi treballen, sempre sota l’alta direcció del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Respecte dels terminis, calculo que cap a la tardor de l’any vinent la feina s’haurà enllestit i podrem gaudir del nou vell Saló de Sant Jordi.

Per acabar aquesta passejada per algunes operacions conflictives relacionades amb el patrimoni, us he de preguntar pel Born, molt especialment perquè uns canvis recents en la seva naturalesa han aixecat una certa polseguera.
—Toquem un tema que des del primer dia ha estat enverinat i carregat d’unes connotacions polítiques inequívoques. Hauríem de remuntar-nos cap enrere per intentar de treure’n l’entrellat, perquè el cas del Born és el d’un plantejament totalment equivocat en què es va voler fer entrar el clau per la cabota. Tots els arqueòlegs que hem treballat a Barcelona sabíem que sota el Born hi havia unes restes importantíssimes i que la biblioteca que es projectava no es podia fer de cap manera.

Però bé que uns anys abans es va construir un pàrquing soterrani al costat.
—Un pàrquing que va implicar una destrucció gairebé olímpica perquè va ser durant aquells anys que tot allò que estava relacionat amb els Jocs Olímpics tenia prioritat, no es filava gens prim respecte del patrimoni i les destruccions que s’hi van perpetrar van ser importants. El silenci sepulcral que va acompanyar la desfeta motivada pel pàrquing devia fer creure a alguns responsables polítics que amb el Born passaria igual, però no va ser així. I crec que van actuar d’aquesta manera no tant per raons polítiques sinó, simplement, per incultura, per desconeixement del valor arqueològic intrínsec i també simbòlic que aquells vestigis podien tenir per a la memòria històrica del país i de la ciutat. Quan es va començar a parlar de posar-hi la biblioteca es va desfermar la polèmica. Molt aferrissada especialment pels mitjans espanyolistes, que, malgrat que pretenguin fer veure el contrari, a l’hora de la veritat són els més integristes i destructius. Els desagradava veure el testimoni físic de la virulència amb què el regne d’Espanya va actuar després del 1714 i volien evitar que aquesta evidència fos reconeguda històricament com podria ser, per exemple, una realitat com el gueto de Varsòvia. Una realitat que, com que no hi havia catalans per entremig, en cap moment s’havien plantejat de criticar o ridiculitzar.

El tricentenari del 1714 va motivar moltes inversions al Born que potser no van ser ben vistes o ben explicades.
—Va ser una actuació acompanyada d’una recerca històrica aprofundida i d’unes excavacions molt ben fetes. Si ho mirem, és el que s’hauria de tenir sempre en operacions d’aquesta importància: un finançament adequat i uns recursos tècnics competents. El resultat final, amb la combinació de les restes i l’arquitectura de ferro que les acull, és d’una bellesa i una força difícilment qüestionables des de qualsevol posició cultural mínimament sòlida.

Però després la situació es va esguerrar.
—Els primers anys van servir per a confirmar l’interès de l’operació i la resposta de la gent, tant els barcelonins com els visitants de fora. Però després, amb Barcelona en Comú a l’ajuntament, la situació s’ha anat degradant de manera molt notòria per la dificultat que aquesta formació té per entendre el Born com l’evidència d’un conflicte del qual no solament se sent molt allunyada sinó que no vol reconèixer que existeix. En conseqüència, intenta de neutralitzar tant com sigui possible tot allò que aquell espai representa fins arribar a la situació d’encefalograma pla dels últims temps.

El pas de museu autònom a adscrit al Museu d’Història de Barcelona es pot entendre com una degradació?
—És una manera d’interpretar-ho políticament que puc entendre, però la situació en què es trobava el Born l’abocava a la pèrdua i ja no representava res. Adscriure’l al Museu d’Història de Barcelona és posar-lo en l’òrbita d’una de les institucions més dinàmiques i interessants que hi ha al país. Com a museu d’història és un centre de recerca i innovació intel·lectual de primer nivell i aquesta idea de museu amb diverses instal·lacions disperses en l’espai barceloní li pot anar molt bé. Integrar el Born en aquest conjunt implica un tractament historiogràfic de gran rigor i segurament unes inversions que aquests darrers anys no s’han fet.

Fem un salt cap enrere en el temps i situem-nos a Taüll l’any 1123.
—Aquest desembre farà nou-cents anys de la consagració de les dues esglésies de Taüll, Santa Maria i Sant Climent. La commemoració forma part del programa oficial de la Generalitat, cosa que vol dir que som en l’Any Taüll.

Un any del qual sou el comissari, cosa que em porta a demanar-vos per les actuacions que teniu previstes de fer.
—La major part del programa es desenvoluparà durant l’any que ve i ara acabem de perfilar totes les actuacions que s’hi faran. El presentarem d’aquí a unes quantes setmanes i, per tant, encara falten detalls per tancar. El que sí que puc dir és que encara que el fet que es commemora és una consagració de caràcter religiós, el relleu el tenen les pintures, que són part fonamental del conjunt de la Vall de Boí reconegut per la UNESCO.

Hi eren ja, les pintures, aquell 1123?
—Les opinions enteses són discrepants, hi ha qui les situa lleugerament abans o una mica després, però indubtablement la data ens serveix de referència per situar-les en context històric i artístic. Tampoc podem oblidar que a principi dels anys vint del segle passat, ara fa un segle, la Mancomunitat va fer una gran feina de recuperació d’aquell patrimoni que estava condemnat a caure en mans de col·leccionistes i de museus estrangers. Una feina potser no gaire rigorosa en els procediments seguits per aturar l’espoli, però que va ser clau, per la rapidesa amb què es va reaccionar, per salvaguardar aquelles peces artístiques. Això em serveix també per a parlar d’allò que en diem “patrimoni desplaçat”. És a dir, aquelles peces que en un moment determinat són extretes del lloc original mitjançant espoli o per raons de salvaguarda i van a parar als museus.

Podríem definir-ho com la restitució d’allò que s’ha extret a les parets despullades del monument?
—Exacte. I no és un debat d’ara. Als anys cinquanta del segle passat es van fer unes primeres operacions a Santa Maria i Sant Climent de Taüll en què es va reconstruir uns absis i s’hi va posar una còpia de les pintures que hi ha al MNAC. Amb els anys, aquests afegits es van degradar i van posar damunt la taula el debat de com renovar aquesta presència de l’absència. Una absència que es veia molt clar que no podia ser substituïda per mitjans físics. Vaig tenir la sort de participar en el primer grup de treball que va proposar una solució que fos innòcua, que no afectés la materialitat de l’espai i que permetés la recuperació virtual precisa i exacta de la imatge de les peces.

Us referiu al mapping.
—Sí, perquè vam veure que era una eina que, alhora, ens permetia de fer alguns jocs intel·lectuals interessants com ara la restitució hipotètica de l’estat original de la pintura –a Sant Climent de Taüll no es va extreure tota la pintura, en van quedar uns vestigis–, també la incorporació del que tenim al MNAC i finalment permet un espai per a l’especulació: la recreació de com ens imaginem que estava decorada tota l’església a partir dels indicis i els estudis que s’hi han fet. El conjunt d’aquests tres nivells és el que ens ofereix el mapping de Sant Climent de Taüll, l’únic que ara com ara tenim en funcionament.

Parlem ara d’una figura fonamental: Josep Puig i Cadafalch. Home de múltiples facetes –polític, historiador del patrimoni, arquitecte– de qui el 2017 es van celebrar els cent cinquanta anys del naixement. Una commemoració de la qual també vau ser el comissari.
—Va ser un comissariat feliçment compartit amb la doctora Mireia Freixa per commemorar, efectivament, el segle i mig del naixement de Puig i Cadafalch. Vist ara, amb la perspectiva de sis anys, crec que va ser molt positiu perquè s’hi van fer unes quantes aportacions molt significatives tant de la figura personal com de la trajectòria d’home públic i defensor del patrimoni. Penso en les conseqüències com ara l’aparició, dos anys després, de la revista Quatre Columnes, creada pels Amics de Josep Puig i Cadafalch, i en unes altres experiències en aquesta línia. A part de la seva dimensió com a arquitecte modernista i historiador de l’art, ara se’n recupera figura com a polític i, sobretot, quan presidia la Mancomunitat i abans, des de l’Institut d’Estudis Catalans, com a capità d’empreses culturals, moltes de les quals encara avui funcionen a ple rendiment, com ara les excavacions d’Empúries o els museus creats sota el seu influx, precedents dels actuals MNAC i MAC. Sense oblidar això que hem parlat fa un moment de la seva faceta d’impulsor de la recuperació de l’art romànic del Pirineu.

Ara fa cent anys, el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera va obrir un període de dictadura que es va mantenir fins a la República espanyola. Primo de Rivera era el capità general de Catalunya, Puig i Cadafalch presidia la Mancomunitat i, per tant, cal suposar que es coneixien molt bé. Se l’esperava Puig, el cop d’estat?
—La situació de conflictivitat social a Catalunya i, especialment, a Barcelona era altíssima. Setmana Tràgica, pistolerisme… Mataven gent pels carrers. Era una situació que s’havia agreujat a partir del triomf de la Revolució Russa el 1917 perquè les classes populars van creure que el que calia no era un canvi de règim sinó una autèntica revolució social que capgirés tot el que hi havia hagut fins aleshores. D’una altra banda, la victòria de les potències aliades a la Primera Guerra Mundial va crear una sensació que les nacionalitats a Europa podrien ser reconegudes i que, per tant, en aquest context s’obria una oportunitat per a Catalunya, cosa que fa que les posicions polítiques es radicalitzin molt. Puig i Cadafalch rep contínues amenaces de mort dels ultraespanyolistes i això, en aquella època, era especialment preocupant. No oblidem que Puig pertany a la classe conservadora benestant i, per tant, l’amenaça latent d’un pronunciament militar era vista com un fet molt plausible. I ben segur que fins i tot alguns sectors de la Lliga Regionalista no veien aquesta possibilitat amb mals ulls.

Quina va ser la seva posició?
—Puig no té cap indici sobre com i quan serà el cop d’estat ni hi col·labora en cap moment. Adopta una posició possibilista entre més raons perquè el dictador mateix l’enganya dient que és molt regionalista i que no hi ha res a témer.

Li va aixecar la camisa, vaja.
—Ni més ni menys. Arran d’això i per evitar una radicalització del nacionalisme espanyol que acabés amb la dissolució de la Mancomunitat, Puig no es col·loca al seu costat però tampoc s’hi enfronta, vol congeniar per mirar de salvar els mobles. Però al cap d’un mes de ser al govern, Primo de Rivera promulga un decret de repressió del separatisme que deixa molt clar que la política espanyola serà duríssima contra Catalunya i que l’actitud condescendent davant el dictador no ha servit de res. Aquest error, Puig i Cadafalch el purgarà durant tota la vida i, de fet, va ser l’únic responsable polític de la Lliga que no va signar la carta d’adhesió al règim de Burgos, cosa que li va portar greus perjudicis quan l’any 1942 el règim franquista el va inhabilitar per exercir la professió d’arquitecte.

A les seves memòries, Puig i Cadafalch diu que amaga l’arxiu presidencial de la Mancomunitat “en lloc segur”. Quan va ser, abans del pronunciament de Primo de Rivera?
—No. Va ser poc després. Durant el procés que deia abans de salvar els mobles de la Mancomunitat, va agafar els papers seus i els de Prat de la Riba, els arxius de la presidència, i els va amagar a les golfes de casa seva convenientment protegits i camuflats rere una paret d’obra. I allí s’hi van estar fins que el juliol del 2006, quan s’inventariava a casa seva l’arxiu personal per llegar-lo a l’Arxiu Nacional, es va veure que a les golfes hi havia un joc de parets que no coincidien exactament amb les del pis de sota. Es va fer un forat per veure què s’hi amagava i va aparèixer tota la documentació dins els sacs tal com l’havia deixada l’any 1923 Puig i Cadafalch. Un repòs de vuitanta-tres anys, que aviat és dit.

I també un parell de pistoles, oi?
—Un parell, no, hi havia unes quantes armes més. Una mostra, al capdavall, dels temps perillosos que en aquells moments es vivien.

Som prou conscients del valor que té el nostre patrimoni?
—Crec que sí. Tant per la banda dels ciutadans com per la de les institucions. El que passa, i això s’ha de dir, és que de vegades aquesta conscienciació no és sempre coincident, perquè les mirades sobre el patrimoni no són unànimes. Hi ha visions conservacionistes, unes altres de més decantades cap a la monumentalitat (potser les més esteses), visions que queden més reduïdes als cenacles dels estudiosos, unes altres de més noves, com ara les que treballen el patrimoni oral i l’immaterial, l’etnografia.

Seria el cas de Joan Amades.
—Un home sorgit de les classes populars, sense formació acadèmica, però que s’adona que hi ha unes formes culturals que són en perill de desaparició i que cal preservar.

Com a ciutadans, de quina manera ens interpel·la el patrimoni que ens envolta?
—Veient-lo com un referent a la nostra identitat, però no solament això. També com una manera d’afirmar-nos davant la cultura universal. De mostrar què han fet els creadors d’aquí, què hi ha als nostres museus i col·leccions. Tot això ens situa en el context del món. També per això creixen els col·lectius, especialment marginals o marginats, que reclamen el seu reconeixement patrimonial en tant que aportació col·lectiva al cos social o nacional.

Com valoreu la relació amb el turisme, un fenomen íntimament lligat al patrimoni. És una relació perversa? Enriquidora?
—Com totes les relacions humanes, és una relació ambigua. Amb una part positiva perquè ajuda a recuperar el patrimoni, a fer-lo valer i a estudiar-lo. I, per una altra banda, és una font d’erosió, de pressió i de trivialització del patrimoni. De tota manera, crec que és un error quedar-se només amb els aspectes negatius del turisme, com sembla que es vol fer entendre darrerament. El Grand Tour estava estretament relacionat amb el coneixement del patrimoni i, per tant, no és nou això que vivim ara. El que passa és que està massificat fins a uns límits extrems. Però cal no oblidar que hi ha una altra mena de turisme molt relacionada també amb el patrimoni i que potser no és tan coneguda.

A quin us referiu?
—Al turisme religiós. El pelegrinatge i la visita als santuaris. De fet, els primers turistes són els pelegrins i la tendència no s’ha interromput. Montserrat potser té tants visitants per raons patrimonials i religioses. O el camí de Sant Jaume, de gran valor monumental, però també espiritual. Potser en l’actual món secularitzat els monestirs no són mediàtics, però apleguen encara molta intensitat, més que no ens imaginem.

L’ala més ultra fa servir l’amnistia per empènyer el CGPJ cap a l’abisme

El PP ha avisat que farà tot allò que pugui per torpedinar la llei d’amnistia, encara que impliqui acabar d’enfangar les institucions espanyoles. En aquest sentit, l’ala més dura del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) –vuit vocals vinculats a la formació d’Alberto Núñez Feijóo– han forçat avui un ple extraordinari (19.00) perquè l’òrgan de govern dels jutges s’oposi públicament a l’amnistia.

Subordinats del PP, militars i apologetes del rei: els vocals que han segrestat el CGPJ

És la primera volta en la història de la democràcia espanyola que el CGPJ delibera si fa una declaració institucional contra una llei que encara no existeix. El text legal encara es negocia –el PSOE i Junts discuteixen serrells perquè discrepen de l’abast– i no se’n sap absolutament res del contingut, més enllà d’algunes filtracions periodístiques poc concretes.

La maniobra de l’ala ultra arriba en ple incendi de la judicatura, que considera que l’amnistia és una intromissió il·legítima en les seves competències. Aquesta setmana, la principal associació de jutges, la conservadora APM, va emetre un comunicat duríssim contra les negociacions del PSOE amb l’independentisme. “Volen fer ara un pas més i situar-nos en el començament del final de la nostra democràcia. Trencar les regles de la constitució i fer miques l’estat de dret”, deia.

El jutge del Tsunami i dels CDR critica l’amnistia en un acte públic amb ultres 

Comunicado de la @juecesAPM

La APM en defensa del Estado de derecho. pic.twitter.com/E7d3bak7UI

— APM Nacional (@juecesAPM) November 1, 2023

La bilis de l’ala dura

El president del CGPJ, Vicente Guilarte, va acceptar dijous de convocar el ple extraordinari, però els vocals del PP ja han condicionat el debat fent públic un comunicat contra l’amnistia. L’ala dura diu que l’amnistia implica una degradació, “si no l’abolició de l’estat de dret d’Espanya”, i assenyalen que la mesura implicarà un perjudici real en els interessos de l’estat.

Vicente Guilarte, l’advocat del germà de Rajoy que dirigeix els jutges espanyols

Els responsables de la maniobra dins l’òrgan de govern dels jutges són: Carmen Llombart, José Antonio Ballestero, Francisco Gerardo Martínez-Tristán, Juan Manuel Fernández, Juan Martínez Moya, José María Macías, Nuria Díaz Abad i María Ángeles Carmona. En aquesta trinxera ultraconservadora i reaccionària hi ha subordinats directes de Gènova, reservistes de l’exèrcit, apologetes de la monarquia i membres de l’Opus Dei.

Es tirarà per l’abisme, el CGPJ?

El resultat de la votació serà molt ajustat. El CGPJ fa gairebé cinc anys que té el mandat caducat i dels vint-i-un membres nomenats el 2013 tan sols en resten setze. Rafael Fernández i Rafael Mozo es van jubilar; Victoria Cinto es va morir l’estiu passat; i Concepción Sáez i Carlos Lesmes van plegar.

El bloc ultra té garantits els vots de la meitat del plenari (8), però en necessita un més per a aprovar la declaració (9). Divendres, fonts jurídiques deien que el bloc pròxim al PSOE i a Sumar –format per 6 vocals– no es fracturaria i hi votaria en contra perquè considerava que l’òrgan no havia de fer pronunciaments polítics. Això deixava un resultat provisional de 8 a 6 favorable al PP, però insuficient per a aprovar la declaració.

Tanmateix, ahir, el vocal Álvaro Cuesta va fer un comunicat en què reclamava que se suspengués el ple perquè el considerava il·legal. En aquest sentit, va advertir el president del CGPJ, Vicente Guilarte, que no hi participaria si finalment es feia. “No seré jo qui contribueixi a la indignitat i desprestigi”, va dir, i va lamentar que el bloc ultra volgués aprofitar la majoria a l’òrgan per fer de contrapoder al govern espanyol. Sense el vot de Cuesta, el ple canvia de quòrum i amb el resultat provisional de 8 a favor i 5 en contra, els afins del PP no necessiten més suports per a aprovar la declaració.

Així doncs, el salt a l’abisme del CGPJ dependrà dels vots del president Vicente Guilarte, i del vocal Wenceslao Olea –encarregat de la Comissió Disciplinària, que té la potestat de sancionar els jutges. Tots dos han expressat més d’una vegada l’afinitat al PP, però no és clar que aquesta volta es dobleguin a les seves pretensions. Alguns mitjans madrilenys especulaven divendres que era possible que no es mullessin i s’abstinguessin. I, així, deixar morir la iniciativa dels ultres. Tanmateix, si Cuesta no es presenta al ple, l’abstenció de Guilarte i Olea serà una catifa vermella perquè s’aprovi la declaració.

L’imaginari fantàstic català fet llibre: quines són les nostres llegendes?

En un moment en què el gènere fantàstic en la literatura i el cinema gaudeix de molta popularitat –les versions cinematogràfiques de Harry Potter i El senyor dels anells han tornat a prendre notorietat gràcies a les plataformes digitals–, l’editorial Comanegra ha decidit de reivindicar el patrimoni imaginari català amb la col·lecció Catalunya Fantàstica. El 2 de novembre se’n publicà el darrer volum, titulat El gran llibre de l’imaginari fantàstic català: Criatures, bruixes i dimonis, escrit per Joan de Déu Prats i Pijoan i il·lustrat per Maria Padilla Climent. Amb aquest llibre, l’editorial vol fer un exercici de reparació històrica i recuperar l’imaginari col·lectiu. Per aconseguir-ho, ha recopilat més d’un centenar de criatures extraordinàries que poblen el Principat de cap a cap i que n’expliquen les històries i llegendes.


‘El gran llibre de l’imaginari fantàstic català: criatures, bruixes i dimonis’ (fotografia: Maria Casas / Comanegra).

Temps ençà, folkloristes i antropòlegs van aplegar les llegendes catalanes de final del segle XIX i principi del XX, però, segons Prats, calia actualitzar-les al context actual per evitar que les d’uns altres imaginaris prenguessin protagonisme enfront de les locals, tal com ha passat amb algunes tradicions. En són exemples la rivalitat entre el Halloween i la castanyada per Tot Sants, la celebració de Sant Valentí el 14 de febrer i l’arribada del Pare Noel per Nadal. “Volíem reivindicar i divulgar l’imaginari fantàstic català i fer-lo tangible. Reivindicar-lo d’una manera poètica, tal com han sabut fer els anglosaxons”, explica Prats. Creu que ara és un molt bon moment per a recuperar aquestes històries i explicar-les en forma de literatura perquè vivim en un món mancat de màgia. Per exemple, és per això que, més de vint anys després de la publicació del primer llibre de la saga de Harry Potter, Harry Potter i la pedra filosofal (1997), les aventures màgiques de J. K. Rowling han tornat a irrompre amb força entre les noves generacions. “La gent està sensible als temes imaginatius”, argumenta. “Fa un parell de segles, la gent imaginava molt més. Eren capaços de veure, sentir i percebre coses que, ara, en un món ple de màquines com aquest en què vivim, no veiem.”

En aquest cas, El gran llibre de l’imaginari fantàstic català: Criatures, bruixes i dimonis incorpora llegendes diverses, com ara la de la Pesanta, una bèstia peluda que de nit s’asseu sobre el pit dels qui dormen per generar-los la sensació d’asfíxia i ofec i, fins i tot, per fer-los tenir malsons. Una història que, antigament, explicava el fenomen de la paràlisi del son no solament al Principat sinó per tot el món. Al llarg de la història, la Pesanta ha estat més que un personatge d’una llegenda oral i fins i tot ha estat representada en la pintura. El pintor Johann Heinrich Füssli, per exemple, la pinta al quadre El malson, del 1781. Així i tot, en la cultura popular catalana, la Pesanta més que una bèstia o un dimoni és un gos enorme i molt pelut. Prats explica que és un animal que es trobava a la Garrotxa i a les zones més boscoses del territori. Evidentment, ara, aquest fet s’ha estudiat científicament i es pot explicar a partir d’un raonament lògic, la parasòmnia. “Actualment, el pensament dominant a la societat és el científic, tot passa pel mètode empíric-analític. Per això, les llegendes han quedat apartades i són difícils d’explicar des de la lògica”, puntualitza.


‘El malson’, Henry Füssli, 1781. Una representació del personatge mitològic de la Pesanta. Què és mite i què és realitat?

Avui dia costa molt de trobar versatilitat a les llegendes. Així i tot, no es pot negar que, durant anys, han servit per a explicar molts fenòmens fins aleshores incomprensibles. La Pesanta n’és un exemple, però també en trobem més, com ara les llegendes sobre bruixes. Sempre representades com a dones malèfiques i lletges, les bruixes eren acusades de fer pactes amb el dimoni perquè les dotés de poders sobrenaturals. Eren capaces de curar, sabien les fórmules de la medicina tradicional i tots els beneficis de les herbes remeieres i també feien de llevadores. Durant l’edat mitjana, el poder eclesiàstic va alimentar entre la població la creença que les bruixes eren malèfiques. Les marginaven, les empresonaven i, fins i tot, les executaven pel simple fet de ser dones que no encaixaven en l’ordre social establert. Les bruixes eren personatges reals. Eren les dones sàvies. “En un moment en què el patriarcat, l’església i l’estat tenien un pes molt més important sobre la societat, no interessava que les dones tinguessin el poder a les mans. I la ciència actual no ho investiga perquè considera que no és seriós”, comenta Prats.

Al món actual –un món modern, pràctic i tecnològic–, és molt difícil de creure que tot plegat existís de debò. Per això, Prats, per escriure el llibre, no solament ha treballat amb material bibliogràfic –documents i arxius històrics de folkloristes dels segles XIX i XX, com ara l’etnòleg Joan Amades–, sinó que també ha hagut de fer molt de treball de camp i parlar amb testimonis. A les comarques de muntanya i amb molta presència de natura encara es mantenen vives les llegendes: “És a la vora de la llar de foc i en contacte amb la natura on tot això té més presència. De fet, la paraula llar, en català, ve de lares, paraula llatina que designava unes divinitats petites que custodiaven la casa. Eren petites entitats que la gent adorava. En canvi, ara, és només superstició.”

El Principat és un territori petit, però amb moltíssimes llegendes. Cosa que s’explica precisament per la gran varietat geogràfica. Això, afegit al fet que fins fa relativament poc moltes comarques havien estat aïllades, ha fet conservar durant molt temps aquestes històries fantàstiques. “Tenim muntanyes i serralades com el Pirineu, però també un frontal marítim molt gran que ha permès de desenvolupar llegendes marítimes, de pescadors, de dones d’aigua i de sirenes. De bèsties submarines i de ciutats submergides… Tenim de tot.” A més, moltes llegendes traspassen fronteres i s’escampen per tot el món. Les dones d’aigua, unes divinitats de la natura que ajudaven a fructificar els arbres durant la primavera, o els simiots, unes criatures diabòliques d’aspecte semblant a un mico molt presents en la zona d’Arles, al Vallespir, i a l’Alt Empordà, també es troben en moltes cultures més. Una coincidència que ens fa demanar: si tothom en parla, és perquè van existir de debò?


Una il·lustració d’una dona peix, feta per Maria Padilla (fotografia: Maria Casas / Comanegra). Llegendes: del text a la imatge

Maria Padilla Climent, il·lustradora del llibre, ha fet una feina meticulosa per representar de manera genuïna les bèsties fantàstiques i els escenaris on passen les llegendes. Una feina gens fàcil perquè no hi havia cap referent visual de llegendes catalanes, atès que s’han transmès oralment o, a tot estirar, hi havia documents històrics escrits. “No hi havia res definit. I, a més, has de fer que siguin identificatives de cada zona geogràfica. Ha estat molt difícil saber com representar-ho”, explica Padilla. El fet de no tenir referents il·lustrats i, per tant, restriccions estètiques, li ha permès de representar les llegendes d’una manera més lliure. Ha volgut fugir de l’estètica que normalment es fa servir per a la mitologia. “Es tendeix a usar colors molt llampants i fer il·lustracions amb molt de moviment. En canvi, nosaltres ho volíem traslladar en una atmosfera més estàtica i més onírica”, diu. En definitiva, els gravats antics n’han estat els referents principals: il·lustracions amb molta presència de textures. Aquest punt oníric, segons Padilla, permet que es capturi un món més imaginari, surrealista i irreal, que distorsiona i, alhora, fusiona la realitat.

Les il·lustracions són una part molt important del llibre, primer, perquè enriqueixen l’experiència del lector, però també perquè ajuden a visualitzar les llegendes. I si hi ha referents visuals compartits, és més fàcil d’estructurar i potenciar un mateix imaginari col·lectiu entre la població. “Les il·lustracions faciliten la lectura, aclareixen conceptes abstractes i potencien la imaginació”, argumenta Padilla. De fet, Prats té una cosa clara: “La imaginació és la gran eina per a transformar el món.”

L'infern (il·lustració: Maria Padilla). El personatge de Cucarell (il·lustració: Maria Padilla). El personatge Butoni (il·lustració: Maria Padilla). Les llegendes són en perill d’extinció?

“Les llegendes sempre tindran públic. I sempre se’n crearan més. A les escoles hi ha interès de veure d’on venim. No són en perill d’extinció.” Així de contundent es mostra Prats quan li demanem pel futur de les llegendes. I afegeix: “No crec que el patrimoni es perdi, una altra cosa és la capacitat i la feina que tenim en aquest país perquè puguin conviure les coses de fora amb les d’aquí.” En aquest sentit, distingeix les tradicions de les llegendes: mentre les tradicions sembla que sempre cal reivindicar-les per sobre d’unes altres d’imposades, les llegendes s’han anat reinventant. “Ara hi ha les llegendes populars, que són diferents, però, al cap i a la fi, són llegendes”, conclou Prats, que destaca que, tot i ser un país petit, hem de tenir eines per a preservar l’imaginari autòcton.

El terminis d’Espanya a Estrasburg i a l’ONU afegeixen pressió a Sánchez per l’amnistia

Pedro Sánchez està disposat a acordar una llei d’amnistia relacionada amb el procés d’independència de Catalunya perquè necessita els vots dels partits independentistes per poder ser investit president del govern espanyol. Però també té factors importants de pressió externa que el condicionen, com ja va passar amb els indults. Les condemnes internacionals que ha tingut l’estat espanyol, i sobretot les que pot tenir, per la repressió contra els dirigents independentistes també són damunt la taula de la Moncloa, i Sánchez vol aprofitar les coincidències de calendaris per dir tant al Tribunal Europeu dels Drets Humans com al Comitè de Drets Humans de l’ONU que ja posen fil a l’agulla a les demandes dels afectats i que l’amnistia repararà els excessos comesos. D’aquesta manera, en nom de la pacificació del conflicte i amb la voluntat de passar pàgina, voldrà netejar una vegada més la imatge de l’estat espanyol.

Perquè aquest tram final de la negociació de l’amnistia amb Junts, i que ja ha estat acordada amb ERC, coincideix amb el venciment del termini que el TEDH va donar a l’estat espanyol, després de dues pròrrogues, perquè respongui les preguntes sobre les vulneracions de drets humans que els ex-presos polítics hi van presentar. És avui, precisament, 6 de novembre, quan s’acabava aquest termini. I d’ací a menys de dues setmanes, el 18 de novembre, s’acaba el termini perquè respongui a la condemna del mes de maig del Comitè de Drets Humans de l’ONU per haver vulnerat els drets polítics del president Carles Puigdemont; perquè digui què ha fet per a reparar aquesta vulneració. I el govern espanyol voldria poder respondre que han pactat, precisament amb Puigdemont, una llei d’amnistia de la qual ell és beneficiari.

El Comitè de Drets Humans va condemnar Espanya per haver vulnerat els drets polítics de Puigdemont quan el jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena va ordenar que li fos suspesa la condició de diputat del Parlament de Catalunya l’estiu del 2018 sense motius “raonables i objectius”. La resolució deia que la suspensió excepcional de funcions públiques imposada abans d’una condemna judicial havia de complir unes exigències més estrictes que les aplicades amb posterioritat de la condemna. I aquell estiu Llarena va ordenar la suspensió de Puigdemont i dels presos polítics com a diputats, en una maniobra sense precedents que rebregava el dret en cerca de la mort política dels màxims representants del govern de l’1-O.

Això, que el comitè de l’ONU no accepta perquè és contrari al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat pel Regne d’Espanya, no solament fou ordenat per Llarena sinó que també va ser acceptat pel parlament; lletrats i diputats, membres de la mesa i president del parlament, aleshores Roger Torrent. Tots van acceptar la ingerència de Llarena, però el responsable de la vulneració dels drets de Puigdemont és l’estat espanyol. “L’estat té l’obligació d’adoptar totes les mesures que calguin per evitar que es cometin vulneracions semblants en el futur”, deia el comitè, i recordava que era obligació de l’estat espanyol de garantir una reparació efectiva, i de fer una difusió àmplia del dictamen del comitè.

Aquest mateix comitè va dictaminar uns mesos abans que l’estat espanyol també havia vulnerat els drets polítics dels ex-presos que hi van recórrer, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. Una condemna feta en uns termes semblants a la de Puigdemont. En aquest cas, havent passat els cent vuitanta dies de termini, l’estat espanyol no va respondre res al comitè i va incomplir l’obligació de prendre mesures perquè no hi hagués més vulneracions de drets com aquestes en el futur. Ara el govern espanyol espera de poder respondre d’ací a menys de dues setmanes que ha acordat el text d’una llei d’amnistia.

Les preguntes del TEDH

I l’advocacia de l’estat espanyol també espera de poder respondre al Tribunal d’Estrasburg en les demandes dels presos contra la sentència del Suprem que hi ha hagut una amnistia que ha reparat els seus drets vulnerats. Si finalment hi hagués un acord entre Junts i el PSOE per a la investidura de Sánchez, i es presentés una llei d’amnistia, l’estat tindria temps fins al 12 de gener per a respondre al TEDH les preguntes que li va traslladar al setembre sobre les denúncies dels ex-presos. Però hi ha unes altres demandes que ja han fet camí abans, les que Junqueras, Rull, Turull i Jordi Sànchez van presentar abans contra la vulneració dels seus drets polítics mentre eren en presó preventiva. Perquè Llarena va impedir que poguessin anar al parlament tot i haver estat elegits diputats, perquè en el cas de Turull i Sánchez va impedir-ne la investidura. El temps per a respondre a aquestes primeres demandes vencia avui, quan encara no hi ha hagut temps de pactar amb Junts el text de la llei d’amnistia.

L’estat espanyol prova d’allargar tant com pot el termini per a poder fer aquestes al·legacions, que són cabdals en el procediment: no és igual poder al·legar que sobre aquestes demandes ja hi ha aprovada o tramitada una llei d’amnistia que extingirà les responsabilitats penals dels afectats que no poder. Perquè un aspecte fonamental que valora el tribunal és si les denúncies que li arriben han exhaurit la via interna de l’estat, és a dir, si han disposat de vies adequades de reparació. I una amnistia que obligui a absoldre les condemnes i a arxivar els casos pendents de judici pot ser entesa pel tribunal en aquesta línia.

Fill d’un malparit

Fill d’un malparit (Edicions de 1984), de Sorj Chalandon, és el desenllaç de tota una vida. La confrontació entre la veritat, la mentida i la memòria, el xoc entre la gran història i la petita, entre les llums i ombres conscients o inconscients del passat i del present. De petit, el seu pare relatava a l’autor episodis extraordinaris de la seva guerra entre intrigues, trinxeres i missions secretes. Sempre apareixia com un heroi i patriota, soldat, agent secret, resistent, antifeixista, que s’havia jugat la vida en missions i batalles molt arriscades, gestes que l’havien fet mereixedor de la Legió d’Honor i més distincions importants.

Qualsevol anècdota li donava peu a una epopeia de la qual sempre en sabia més que ningú perquè hi havia estat. I a primera línia. Quan van veure plegat el film de Jean-Paul Belmondo Cap de setmana a Duinkerke (1964), el pare li va fer una esmena a la totalitat amb tot luxe de detalls i sensacions, que tiraven per terra el guió, la veracitat històrica dels fets i, fins i tot, la valentia de Jean-Paul Belmondo. El petit Sorj, de deu anys o dotze, no podia sinó creure-se’l. Era el seu pare, un heroi de guerra que, a més, sovint s’enfadava i podia ser violent.


Coberta del llibre ‘Fill d’un malparit’, de Sorj Chalandon. Una càrrega per a tota la vida

Un dia, de visita a casa els avis, quan el nen explicava que el seu pare havia estat amic i company del mític cap de la resistència francesa, Jean Moulin, l’avi no es va poder contenir i li etzibà tres frases com tres càrregues de profunditat: “El teu pare va fer la guerra del costat dolent”, “Jo el vaig veure a la plaça amb l’uniforme alemany” i “Ets el fill d’un malparit”. Ell va haver de viure amb aquesta incògnita terrible mitja vida.

D’adult, el nen Sorj Chalandon (1952) es va fer periodista, va ser corresponsal de guerra i durant trenta-quatre anys treballà a Libération i a Le Canard Enchaîné. Va veure coses terribles a mig món, a Sabra i Xatil·la, al Líban i a l’Afganistan. Pels reportatges sobre el Nord d’Irlanda va guanyar el premi Albert Londres. I pels llibres –Una promesa, El meu traïdor, Retorn a Killybegs, El dia abans, etc.–, unes altres distincions literàries importants. Sembla com si aquell nen que carregava un pes insuportable sobre el passat del seu pare s’hagués fet periodista per saber la veritat, per descobrir la mentida.

Finalment, el maig del 1987, Chalandon cobreix per Libération el procés del criminal de guerra nazi Klaus Barbie, el Carnisser de Lió, que havia estat cap de la Gestapo de la ciutat els anys de l’ocupació. Al judici era acusat de la mort o extradició de 840 persones, entre les quals hi havia 41 nens jueus refugiats en un centre catòlic d’Izieu, de la mort de Jean Moulin i d’haver organitzat trens per deportar jueus a Auschwitz.

Aquell judici va ser un esdeveniment històric seguit atentament per tot el món. Es van acreditar centenars de periodistes i es va haver d’habilitar la sala d’entrada del Tribunal de Lió per acollir víctimes, testimonis i públic. Per Sorj Chalandon, és el més gran record com a periodista i com a home. Era la darrera vegada que va sentir les veus i els testimonis de les víctimes, que en la crònica per capítols que fa al llibre reprodueix amb una fidelitat, emoció i respecte impressionants. I ací és on la gran història i la petita història conflueixen en la novel·la Fill d’un malparit i en la vida de l’autor i del seu pare.

El pare assisteix a algunes de les sessions entre el públic. El fill estableix relacions i viu en paral·lel les revelacions sobre la història, veritats i mentides, que es diuen en el judici del Carnisser de Lió i les incògnites que carrega d’ençà de petit sobre el passat del seu pare. Aquells dies va trobar les forces per indagar sobre el veritable historial militar del seu pare en els arxius oficials. Aconsegueix el dossier judicial i el deixa estupefacte. En realitat, el va obtenir anys més tard, el 2020, quan el seu pare ja havia mort. Però, segons que ha confessat, l’únic recurs literari que s’ha permès ha estat ficcionar les dates i situar la descoberta del dossier els dies del judici de Barbie. La resta és tot veritat.


Klaus Barbie entra a la sala del judici. Cinc uniformes diferents en quatre anys

Al sumari judicial el fill descobreix que el seu pare va estar condemnat per activitats antifranceses a cinc anys d’indignitat nacional després de l’alliberament. Va passar prop de dos anys a la presó. En el dossier, hi és tot. En papers oficials, tamponats, signats i documentats per policies, advocats, testimonis, jutges i jurats. Tota la veritat sobre l’al·lucinant periple del seu pare durant la Segona Guerra Mundial. No era un heroi, com ell solia explicar. No havia estat a les platges de Duinkerke, ni era amic de Jean Moulin a la resistència armada de Lió.

En realitat, havia estat un col·laboracionista camaleònic que va canviar cinc vegades d’uniforme en quatre anys, i totes cinc vegades va desertar. Es va enrolar a l’exèrcit francès a disset anys, després a l’exèrcit de l’armistici del mariscal Petain, a la Legió Tricolor –una milícia d’extrema dreta–, a l’exèrcit alemany i, finalment, a la resistència. Era com Zelig. Havia estat amb tothom i a tot arreu.

Amb els anys, en les converses amb el fill periodista, hi havia anat havent variacions curioses en el relat. Un dia el pare li va reconèixer que havia estat amb les SS a Berlín per defensar l’estat francès del bolxevisme. Al final va resultar que també això era mentida.

La vida del pare que s’extreu de l’expedient judicial és per si mateixa una novel·la. Les diferents vides, uniformes i personatges que va interpretar a la realitat i a la ficció van despistar tothom. Fins i tot el jurat que el va sentenciar a tan sols un parell d’anys de presó, quan, de fet, li podrien haver imposat la presó perpètua o la pena de mort.

El llibre s’encapçala amb dues cites molt reveladores. Una nota confidencial d’un comissari de policia sobre el pare: “Aquest individu és un mentider, dotat d’una imaginació fabulosa. Cal considerar-lo molt perillós i tractar-lo com a tal.” I una frase d’una carta del pare al jutge escrita a la presó: “Disculpeu, senyor jutge, el meu estil pobre, però sóc un soldat, no pas un novel·lista.”

L’autor intercala la lectura del sumari judicial, molt sàviament, entre fragments de la crònica del procés judicial al Carnisser de Lió i de les reunions i converses amb el pare, que s’asseu gairebé cada dia entre el públic. Tot plegat construeix un cos narratiu sòlid que estimula múltiples reflexions sobre el pes del passat, l’horror de la part fosca de la consciència humana i, alhora, la dignitat, el valor i la resiliència de les víctimes.

Són revelacions, de les més sensacionals a les més senzilles i humils, que travessen les línies de la història col·lectiva i la individual, la veritat i la mentida, la covardia, la picaresca i la mala consciència. És un tractat profund i veritable (per verídic) sobre la necessitat i el deure de memòria individual i col·lectiva i com les guerres, l’horror i la violència arrasen l’ànima humana per generacions.


Sorj Chalandon (fotografia: JF PAGA). El malparit és el pare que m’ha traït

El lector tindrà accés a tots els detalls sobre l’epopeia del pare de l’autor quan llegeixi el llibre. El fill acaba astorat quan descobreix una vida de novel·la protagonitzada per un xaval de divuit anys hàbil i espavilat que actuava a la guerra sense seguir cap mena de lògica política i ideològica. Era un noi sense estudis que somniava amb “uniformes de carnaval i fusells massa pesants”.

De fet, el fill podria haver perdonat a un pare així, si li hagués explicat la veritat com cal. “Sí, sóc un fill de malparit, però el malparit no és el de les ‘guerres en desordre’, el malparit és el que m’ha traït, el que ha llançat el seu fill a la vida com si el llancés al fang. Sense rastres, sense punts de referència, sense llum, sense la més petita veritat. Que va travessar la guerra tancant totes les portes darrere seu, que es va creure més fort que ningú i aconseguí sobreviure a còpia d’enginy, esperit d’aventura, finesa d’instint i una habilitat genial per a la interpretació i la constant i desvergonyida invenció de mentides.”

El fill ha volgut saber la veritat tota la vida, li podria haver permès de construir-se i retrobar-se amb el pare. Ho hauria pogut entendre tot. Que el seu pare “havia tingut la bata grisa d’obrer en comptes de l’uniforme escolar. Que havia estat un pobre lionès, sense recursos, que somniava en aventures glorioses sense entendre’n res. Un nen curt de gambals i de mires que s’havia posat totes les disfresses militars com si jugués a soldats al pati d’una granja”.

Si el pare li hagués confiat la veritat, s’hauria desempallegat per fi dels oripells militars i s’hauria posat un bonic vestit de pare. I ell no hauria estat el fill d’un malparit.

El judici al Carnisser de Lió fou un esdeveniment històric. Van haver d'habilitar sales per la gran afluència de públic. El procés a Klaus Barbie

La crònica que l’autor ens va relatant del judici a Klaus Barbie és precisa en tots els detalls. La combinació de les vistes del judici, les converses amb el pare i la descoberta del seu passat construeix una narració molt potent. Ens fa reviure el judici de tan exacte que el conserva en el record de periodista. De l’ambient d’expectació i respecte per les víctimes i tots els testimonis que van relatant la tragèdia, fins als silencis solemnes “com de catedral submergida” que es produeixen en moments determinats. Fins a la descripció del vellet fantasmagòric amb una americana negra que li va gran, l’escàpol i tremebund nazi Barbie, capturat a Bolívia, que pretén d’argumentar que es diu, en realitat, Robert Altman i que per això no el poden jutjar. L’acusat que molts dies es negarà a assistir al seu judici i deixarà el banc dels acusats inquietantment buit.

En algun moment important el jutge força Barbie a ser a la sala, per acarar-se amb alguna víctima que l’acusa d’haver-lo torturat personalment. Ell, impertèrrit, desplega un full de paper i llegeix en alemany: “Em trobo aquí d’una manera il·legal, de resultes d’un segrest i obligat per la força. Com que jurídicament estic absent, no respondré.”

També és precisa i detallada la descripció que fa de l’advocat defensor de Barbie, l’insuperable Jacques Vergés, mestre de la interpretació, dels silencis i dels cops d’efecte. Home de gests teatrals i una gran intel·ligència de polemista, que sovint haurà de fer el paper de dolent perquè la República garanteix el dret de defensa a qualsevol acusat dels crims més horribles del món. Una actitud que, el darrer dia, a la sortida del tribunal va fer que hagués de ser protegit per la policia perquè hi havia gent que en demanava el linxament.


Klaus Barbie, amb el seu advocat, Jacques Vergés, durant el judici.

En l’al·legat final, Vergés va aprofitar per introduir un dels seus grans cavalls de batalla de tota la vida. Va acusar amb vehemència l’estat francès de tenir també les mans tacades de sang per la repressió colonial brutal que havia exercit a Madagascar, el Senegal i Sabra i Xatil·la, per exemple.

La descripció dels testimonis de les víctimes i els supervivents és molt precisa i profunda. Un homenatge als darrers que van poder parlar en públic, davant la justícia. Descriu els personatges, en reprodueix les paraules, els gests, l’expressió de dolor infinit resignat o revoltat que hi ha a les seves cares, així Chalandon ens situa a les portes de l’infern, com si aquella experiència també fos la seva, com si tots els qui hi havia a la sala aleshores i els qui llegim el llibre avui també haguéssim de quedar marcats per sempre.

Hi ha moments insuperables, impressionants, gairebé cinematogràfics, com quan el vol d’un pardal acompanya una dona de vuitanta-sis anys a la barra dels testimonis. “L’espetec del bastó, la remor del fregadís de les ales, el silenci del públic.” Quan l’advocat defensor, Jacques Vergés, es manté en silenci, amb un somriure fi, quan el sorprenen casualment les campanades a morts d’una església que irrompen a la sala per una finestra oberta. Quan un dels testimonis del segrest dels nens jueus es limita, simplement, a llegir un per un els noms i cognoms, edat i alguna frase de les postals que escrivien als seus pares, dels quaranta-quatre infants capturats i enviats a morir a Auschwitz.


Klaus Barbie entra a la sala del judici.

Finalment, Klaus Barbie va ser declarat culpable cinc vegades. Chalandon ens ho recorda. Paraula per paraula. Com si volgués remarcar l’horror dels crims contra la humanitat. Culpable de complicitat en la deportació de 21 jueus i 38 resistents. Culpable d’haver organitzat la batussa i la tramesa cap a la mort de 86 jueus, detinguts al local de la Unió General dels Israelites de França, usat com a parany. Culpable d’haver ordenat la captura de 44 nens jueus i de 5 adults del personal directiu de la colònia d’Izieu. Culpable d’haver triat i després amuntegat 650 dissortats en el darrer comboi de deportats que va sortir de Lió cap a Auschwitz l’11 d’agost de 1944.

Klaus Barbie es va morir a Lió el 25 de setembre de 1991, reclòs a la presó de Saint-Paul. Tenia setanta-set anys.

El pare de Sorj Chalandon es va morir a Lió, el 21 de març de 2014, internat a l’hospital psiquiàtric Le Vinatier. Tenia noranta-nou anys.

L’autor va poder llegir l’expedient del seu pare el 18 de maig de 2020, sis anys després d’haver-se mort.


L’advocat Vergés atén els periodistes a l’entrada del Tribunal de Lió. PS. El segon traïdor a la vida de Sorj Chalandon

No és la primera vegada que tant a la vida com a la literatura Chalandon ensopega amb un traïdor i l’analitza. El seu pare va ser el primer traïdor, sí. I el segon va ser Denis Donaldson, dirigent de l’IRA i del Sinn Féin que, durant molts anys, va ser amic seu i un dels millors contactes que tenia al Nord d’Irlanda. El 2005 es va saber que el seu amic Donaldson havia estat un agent de la intel·ligència britànica. Els anglesos el van delatar, potser en el context dels pactes de les negociacions de pau.

Denis Donaldson va assumir la veritat, no va voler amagar-se ni canviar d’identitat, i tornà al seu poble, a Killybegs, on va ser assassinat a trets per la fracció de l’IRA Autèntic, un any més tard. Per Sorj Chalandon allò va ser traumàtic. Ho va poder superar escrivint dues novel·les magnífiques: El meu traïdor i Retorn a Killybegs, aquest darrer també publicat en català per Edicions de 1984, igual que cinc obres seves més.

Podeu trobar Fill d’un malparit a La Botiga de VilaWeb

La diferència que fan les diferències

Una nació mai no existeix com a tal. Allò de l’Espanya eterna i la unitat de destí en l’universal era una falòrnia afaiçonada per a compensar una crisi d’identitat. Els intel·lectuals espanyols de principi del segle XX cercaven l’ànima d’Espanya i alguns fins i tot trobaven la glàndula pineal dins els caps castellans, els únics, a parer d’Ortega y Gasset, que posseïen els òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral. Més contingut, Jacint Verdaguer reconeixia que l’obra humana és transitòria –“lo que un segle bastí, l’altre ho aterra”– i sols perdura l’ordre còsmic: “mes resta sempre el monument de Déu”. Però a hores d’ara aquest ja tampoc no és segur que romangui. Els pols es desfan, les muntanyes es desglacen i baixa la línia de la vegetació, mentre la costa es desdibuixa a mesura que puja el nivell de la mar i zones abans verdes es desertitzen, alhora que el monument de la creació queda empastifat amb els grafits de l’activitat humana.

Les nacions mai no són fetes i el nacionalisme al capdavall no és res més que l’esforç de completar-les. Més civilitzat en uns indrets, més bàrbar en uns altres. Per això un filòsof pragmàtic com Richard Rorty titulà un dels seus llibres Assolint el nostre país, entenent el verb assolir en el sentit de ‘realitzar’. Partint de l’obvietat que els éssers humans no compartim les mateixes necessitats o interessos, el desacord sobre les situacions de fet és més que probable. Per a resoldre’l, diu Rorty, no n’hi ha prou d’apel·lar a una realitat independent de les necessitats humanes. Creure que podem dirimir els conflictes establint els fets objectivament és il·lusori. Com ho és que hi hagi fets en estat pur als quals podem accedir sense distorsionar-los, en qualitat d’observadors neutrals. Per a observar el món no ens desprenem del nostre criteri, i aquest inevitablement inclou desigs, pors, prevencions i els prejudicis que ens conformen tal com som i conformen el nostre univers.

Rorty afirma que la resolució dels conflictes no pot ser epistemològica, ans ha de ser política. Que cal emprar les institucions i procediments democràtics per a reconciliar les necessitats d’uns i altres, i així ampliar el consens sobre la natura o l’estat de les coses. Evidentment aquesta no és pas la pràctica política habitual. A Espanya mateix, el consens mai no s’ha cercat per procediments democràtics; és per això que en lloc d’ampliar-se ha anat reduint-se amb el pas del temps. El secret de domini públic de la nació espanyola és que no existeix, perquè els espanyols mai no han assolit un consens sobre la societat de la qual es predica la nacionalitat. La nació, en el sentit modern de la paraula, no s’assolí amb la unió monàrquica dels Reis Catòlics, com pretén la dreta espanyola, ni amb els decrets de Nova Planta, ni amb la constitució de Cadis, com pretenien els liberals del segle XIX, ni amb la cirurgia franquista, ni amb la restauració del 1975 i el suposat consens que l’estintolà. Un consens que s’esvaí a tot estirar el febrer del 1981. D’ençà d’aquella operació d’estat que la constitució esdevingué un instrument repressiu aplicat amb una marcada parcialitat territorial.

Els espanyols no són pas a prop d’assolir la seva nació, perquè el procediment seguit no ha estat ampliar el consens sobre la funció de l’estat, sinó defugir i desnaturalitzar els procediments democràtics. La idea en què recolza aquest consens restrictiu és la uniformitat: d’antuvi religiosa, més endavant política i finalment cultural. La uniformitat imposada és el fonament de l’Spain is diferent amb què el nacionalisme espanyol remarca orgullosament la distància espiritual i de costums amb les altres nacions europees. I així l’escomesa per a distingir-se de les nacions exteriors és el revers de l’impuls homogeneïtzador intern. L’angoixa i inseguretat identitàries que sostenen aquest impuls uniformador vénen del fet que, malgrat la violència anivelladora o potser a causa d’aquesta, les diferències es recreen constantment.

No hi ha cap cultura que no sigui composta, cap en què la gent no es consideri diferent i cregui legítima la seva diferència. Fer la nació vol dir articular les diferències i compensar-les entre si, no pas enfrontar-les. Vol dir organitzar-les en vista del creixement comú, no pas destarotar-les reduint el sentit de realitat a l’interès exclusiu de cadascuna.

De vegades les societats miren de recosir l’estripada expulsant-ne una part. Quan la part exclosa es caracteritza per algun tret comú, l’expulsió esdevé neteja ètnica. Històricament, Espanya n’ha practicades unes quantes. Avui, a Occident, és més habitual de posar en marxa la màquina repressiva contra un boc expiatori, i en la selecció del cap de turc la diferència és decisiva. Ara, com advertia René Girard, els signes que indiquen la tria d’una víctima propiciatòria no provenen de la diferència dintre del sistema sinó de la diferència fora del sistema. Els espanyols no temen tant la singularitat catalana o basca –la gallega l’han reduïda a una peculiaritat controlada– com la possibilitat que curtcircuiti la diferència espanyola. Dit d’una altra manera: que Espanya deixi d’existir com a sistema i hagi de tornar a constituir-se de bell nou. La darrera vegada que es va trobar en aquest destret, havent perdut les darreres colònies, hagué de refundar-se sobre una identitat que ja no podia ser l’imperi i sols podia ser la nació. Ja sabem què en feu llavors, de les diferències internes.

La transició a la democràcia no refundà el sistema en cap sentit diferencial del mot; fou una operació per a regenerar el model anterior. El projecte era modernitzar un sistema atàvic per a integrar-lo dintre del sistema diferencial europeu. Un sistema bastit damunt la hipòtesi d’unes diferències indestriables dels estats membres, que sumades donen com a resultat la identitat europea. Heus aquí per què l’estat espanyol ha encetat una campanya d’extinció de la diferència catalana al moment que esdevenia dinàmica i alterava l’equilibri de les diferències internes, controlades amb l’ordenació autonòmica. Girard entenia que l’esforç per a frenar la dinàmica diferenciadora és inútil i sols aconsegueix de trasbalsar les altres diferències. La turbulència a la societat espanyola, l’auge de la ultradreta, la inquietud que s’apodera del sistema i fa perillar no sols l’estabilitat del règim sinó la mateixa democràcia, són conseqüència de la fragilitat de la diferència espanyola. Vénen del terror que envaeix l’estat davant la possibilitat que una diferència fins ara interna, part de “l’Espanya diversa”, esdevingui una diferència exterior. Perquè, com veia Girard, “la diferència que existeix fora del sistema és aterridora perquè revela la veritat del sistema, la seva relativitat, la seva fragilitat i la seva mortalitat”.

L’única esperança de salvaguardar la diferència catalana rau a assolir l’exterioritat al sistema espanyol. Cal que la diferència esdevingui inassimilable al consens extorquit que ens limita l’accés a la realitat. Les decisions que es prenguin aquests dies sobre investir o no el president espanyol són d’una enorme gravetat. Es tracta de decidir entre refermar la diferència espanyola amb taules de diàleg i altres mecanismes de producció de consens coercitiu, o fer política d’alt risc –amb plena consciència de la càrrega històrica d’un sí i d’un no– en pro d’un consens expansiu que relativitzi la diferència espanyola i rescati la catalana a fi que la diferència percebuda s’atansi cada vegada més a la diferència potencial.

Ramon Tremosa i Jaume Morron: “A aquest ritme, si mai Catalunya s’independitza, tindrà l’energia sucursalitzada a Madrid”

El ple monogràfic sobre sobirania energètica que es va fer la setmana passada al Parlament de Catalunya evidencià, una volta més, que les dècades de paràlisi en l’àmbit de l’energia renovable amenacen de deixar el Principat a la mercè d’uns veïns que sí que han fet els deures. Amb el 2024 cada dia més a prop, Catalunya continua lluny de complir els objectius de renovables estipulats pel govern per a l’any 2030 –i encara més d’assolir la gran fita de la neutralitat de carboni el 2050.

Però no ho tenim tot perdut. A Renovables: L’energia de la llibertat. Per a una logística catalana de l’electró (Pòrtic), el diputat i ex-conseller Ramon Tremosa, l’ex-gerent d’Eoliccat Jaume Morron i l’enginyer industrial Manel Torrent es rebel·len contra les diagnosis més catastrofistes i expliquen que Catalunya –tot i que haurà de suar per a recuperar el temps perdut– continua tenint un gran potencial renovable. En parlem amb Tremosa i Morron, que en una llarga conversa a la redacció de VilaWeb repassen el passat i el present de l’energia a Catalunya per mirar d’explicar-ne el futur.

Dieu que som en temps de descompte. Catalunya és a prop o lluny de complir l’objectiu de renovables el 2030, que estipula que la meitat de la producció elèctrica haurà de ser amb fonts verdes?
—Jaume Morron [J. M.]: En som lluny, malauradament. Però això no significa que no haguem de complir-los. És una qüestió de matemàtiques. Si havíem de posar en funcionament 1.000 megawatts de potència renovables cada any i aquests últims tres anys no ho hem fet, ara ens trobem que n’haurem de posar en funcionament uns 1.500 anuals. El govern encara ha de demostrar que la transició energètica és prioritat número u a Catalunya. S’ha de fer una feina de pedagogia per explicar-ne els avantatges: per a l’economia local, per a les finances municipals, per a l’ocupació, per a la dinamització del món rural… I aquesta pedagogia s’ha d’utilitzar també per a desactivar l’oposició a les renovables que s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu del país. Hem de perdre la por a la paraula “macro”, que sovint es diu amb menyspreu cap a les renovables. “Macro”, “micro”… Ho necessitem absolutament tot.

El president Aragonès presumeix d’haver aprovat 1.600 MW en dos anys.
—J. M.: L’objectiu que busquem són 1.500 megawatts construïts i posats en servei cada any entre avui i l’any 2030. No “aprovats”, no. Parlem de potència en funcionament, que ja et dic jo que el 2023 no es complirà: si arribem a 500 de potència instal·lada enguany ja podrem brindar. Però és que hauran de ser 1.500 enguany, l’any que ve, i així successivament fins el 2030.

La setmana passada el parlament va fer el ple monogràfic sobre les renovables i la sobirania energètica. Quina valoració en feu?
—Ramon Tremosa [R. T.]: La gran notícia del debat de renovables al parlament és el consens –d’un 90% de la cambra–, que dóna mandat a l’energètica pública per a entrar a fer feina de distribució elèctrica. Això vol dir que si Red Eléctrica, l’operadora espanyola, no vol fer noves connexions al Pallars Jussà, ja no haurem de condemnar la comarca més gran de Catalunya a quedar-se sense desplegament renovable. Hi ha d’anar la distribuïdora pública de la Generalitat, l’energètica pública. Aquest és el gran salt que li falta a Catalunya en matèria de renovables. S’explica molt poc fins a quin punt aquest últim estadi de la distribució bloqueja el desplegament de renovables a casa nostra.

En el ple, tant el president com el conseller Mascort van insistir en la importància de l’autoconsum per a assolir els objectius de renovables. Què en penseu?
—J. M.: El conseller diu que tenim 1.061 megawatts en autoconsum. Bé, doncs em trec el barret per la ciutadania i les empreses de Catalunya, perquè la Generalitat no ha fet res en aquest sentit. Ara, aquests 1.061 megawatts aporten a la xarxa elèctrica el 17% del que aporta un dels tres reactors nuclears que hi ha a Catalunya. Que tot això s’ha de fer? Naturalment que s’ha de fer, que no se’m malinterpreti. Qualsevol pas en aquesta direcció és bo. Però hem d’anar a buscar generació massiva, instal·lacions massives. Mira què fan els nostres veïns: projectes eòlics de 5.000, 10.000, 25.000 megawatts. I nosaltres ens conformem amb el Parc Tramuntana, de 500. A Catalunya hi ha molta manca d’ambició amb les renovables. Som un Lil·liput energètic. Hem d’aspirar a més.
—R. T.: Són cacauets. Nosaltres, que sempre havíem anat al davant en renovables, ara som els últims.
—J. M.: Posar plaques a les teulades està bé, però dóna per al que dóna. Si hem d’anar fent amb plaques a les teulades i prou, ja podem preparar la cartera perquè hi haurà menys electricitat i valdrà el doble que si en produíssim amb grans instal·lacions. El que hem de fer és una monstruositat, una barbaritat; és el repte més important que té el país d’aquests darrers 50 anys. Hem de canviar completament de dalt a baix el sector energètic.

L’economista Francesc Reguant diu que som el país del “no a tot”. L’escepticisme pels projectes de renovables ha deixat Catalunya a la mercè de la planificació energètica espanyola?
—R. T.: L’eòlica, la renovable amb més potencial de progrés tecnològic, serà el que tancarà les nuclears. Per això dic que els antinuclears de tota la vida haurien de ser els primers partidaris de l’energia eòlica. I en tot això hi ha, també, una dimensió política. Mira Escòcia, per exemple. Ells han posat 25 gigawatts a la mar del Nord. Això és 50 vegades el Parc Tramuntana. Òbviament, amb 25 gigawatts, Escòcia en té molt més que suficient, però ells tenen l’ambició d’il·luminar tota la Gran Bretanya. I per què? Doncs perquè quan els anglesos els demanin l’energia que produeixen –a un cost molt més baix que no la fòssil–, a canvi els podran demanar el referèndum. És a dir: Escòcia, de la sobirania energètica, en pot treure la independència política. Bé, doncs si aquí diem que no a tot, fins i tot al Parc Tramuntana, llavors les conseqüències seran molt clares. Tindrem línies de molt alta tensió de l’Aragó que ens faran dependre d’una energia que no controlarem; i els preus i el cost de transport ens els fixaran a Madrid. Si seguim bloquejant grans projectes i projectes renovables mitjans, anem cap a un model de dependència absoluta. I és evident que l’estat espanyol estaria encantat que això fos així, perquè, a aquest ritme, si mai Catalunya s’independitza tindrà l’energia completament sucursalitzada a Madrid.
—J. M.: Aquí s’ha engreixat un monstre, i en termes polítics qui l’ha engreixat ha estat, sobretot, Esquerra. L’ha engreixat i l’ha fet tan gran que, a l’hora de tornar-lo a ficar a la gàbia, no hi entra. Aquest monstre ara s’haurà d’aprimar, i això no seran quatre dies. És un transatlàntic que s’haurà de fer girar, i per a fer-lo girar caldrà molta determinació. Ja ho proven, es clar, però en sortiran escaldats. Aquí hi ha hagut una posició predeterminada que ve, al meu entendre, d’un gran acomplexament per part del govern envers grups ultraconservacionistes.

Així doncs, haurem de triar entre molins i torres de gelosia faraòniques?
—R. T.: És justament això. I a més, les línies de molt alta tensió no són com els molins, que es poden desmuntar i reciclar: si tu dalt d’una muntanya hi poses cinc molins, al cap de vint anys els pots treure i la muntanya queda com abans. Parlem de torres de setanta-cinc metres d’altura i fins a vuitanta metres de servitud de pas. La trinxada del territori serà espectacular. El temut macroprojecte renovable serà la MAT.

Amb aquest balanç, quines possibilitats té Catalunya d’assolir la sobirania energètica a curt i mitjà termini?
—R. T.: No ho tenim tot perdut. Un dels punts centrals d’aquest llibre és la bioenergia. A Dinamarca, gairebé el 30% de les renovables prové del biogàs d’origen animal: agafen els purins i n’aprofiten pràcticament tot el residu per a produir energia. El potencial que té Catalunya en la bioenergia és enorme: Dinamarca té 6 milions d’habitants i 12 milions de porcs; Catalunya, perquè ens en fem una idea, té 8 milions d’habitants i gairebé 8 milions de porcs. Ara tenim grans empreses daneses que volen venir a Catalunya a fer plantes de biogàs en pobles de la demarcació de Lleida, i ja veiem grups que vénen de no sé on amb pancartes a dir que no. Però pensa-hi: agafaríem els purins, que són un problema greu a Catalunya, i a més podríem generar fertilitzants d’una banda i biogàs d’una altra. És un win-win que no podem deixar escapar.

Però no són els purins i prou. Al llibre parleu també del potencial energètic dels boscs, la biomassa.
—R. T.: Catalunya té mil milions d’arbres i una massa forestal que creix cada any, però importem fusta. I ara hi ha un boom a tot el món de construcció amb fusta: a Londres, a Nova York; fins i tot a Barcelona també es fan gratacels de fusta i vidre, que són més barats i aïllen la calor més bé que el ferro i el ciment. El segle XXI serà el segle de la fusta, i hem de fer que les pimes catalanes entrin en aquest sector. Així també podrem gestionar els boscos catalans, que creixen sense control i produeixen fusta de molt baixa qualitat. Si no gestionem els boscos se’ns cremaran tard o d’hora, i perdrem tot aquest potencial de biomassa tan gran.
—J. M.: El biogàs i la biomassa són oportunitats que el govern ha de poder agafar per a explicar que bones, necessàries i útils que són les renovables per a Catalunya. Solucionaríem problemes d’ocupació en àrees rurals, de manca de recursos dels municipis, de contaminació d’aigües subterrànies. Són win-wins, tot això. I el govern ha de fer aquesta feina de pedagogia, ha d’explicar-ho una vegada i una altra perquè entri al cap de la gent.

El subtítol del llibre és La logística catalana de l’electró. En què consisteix aquesta logística?
—R. T.: La distribució de l’electricitat a Catalunya, ara, ens la fan monopolistes des de Madrid. Al llibre, Manel Torrent explica que a Alemanya, per exemple, hi ha quatre distribuïdores, i no pas una. La legislació europea permet que els ajuntaments grans i petits puguin crear distribuïdores públiques. Mira el cas de la cooperativa dels Hostalets de Balenyà: generen energia renovable i neta amb un cost molt baix, però quan han de trucar a Endesa per a distribuir a les cases del poble, a les masies i a les pimes, tot són problemes. Que si retards, que si endarreriments, que si tarifes més altes. Si als Hostalets de Balenyà poguessin crear una distribuïdora pública d’energia podrien fer arribar aquesta electricitat renovable amb un cost molt baix a famílies i empreses. De retruc, això augmentaria la competitivitat de les empreses i la renda disponible de les famílies. I això ja ho fan els nostres veïns. Aquí si un petit ramader que té tres granges de porc vol fer una planta de biogàs i es troba a cinc quilòmetres de la xarxa principal, la connexió l’haurà de finançar ell. Això val molts milions d’euros, i per tant aquest projecte ja no neix. La llei francesa, com també la italiana o l’alemanya, obliga les grans empreses a cofinançar una bona part d’aquesta connexió. Per això aquests països han tingut un boom del biogàs que no hem vist aquí.
—J. M.: Jo crec que el que és més important entendre ací és que aquesta connexió no és tan sols una necessitat del productor de biogàs; és una necessitat del país. Per això les grans empreses –que a França, a més, són públiques– són les que han de fer la inversió. Això s’ha de copiar aquí. És una necessitat del país substituir el gas rus o el gas fòssil que ens ve de 10.000 o 20.000 quilòmetres de distància per biogàs generat per la indústria agroalimentària catalana.

El 75% de la potència eòlica i el 87% de la fotovoltaica es van sol·licitar abans de la fi del 2021. Els inversors comencen a perdre la confiança en Catalunya?
—J. M.: Jo crec que ja l’han perduda. Per les dades que tenim del gener del 2021 al 2023, veiem que hi ha un boom de sol·licituds molt important durant els primers mesos que va caient en picat posteriorment. Tenim gegants del sector com Repsol, RWE, Naturgy, SSE, Siemens Gamesa o Statkraft que van presentar exàmens preliminars de planificació de projectes renovables per analitzar la viabilitat dels emplaçaments. Aquests emplaçaments van ser considerats viables després de mesos de burocràcia, però aquestes empreses no van arribar a presentar mai els projectes. Hi ha hagut una retracció d’aquestes empreses que el govern hauria de compensar amb una actitud proactiva. La Generalitat ha de picar a la porta d’aquestes empreses i demanar-los què dimonis ha passat aquí, que per què no els han presentat, aquests projectes. Els hem de dir: “Escolteu, hem canviat. Mireu aquest consens tan gran que tenim al parlament, deixeu-nos demostrar-vos que hem canviat.” Si no et vénen a comprar, has d’anar a vendre.

Sovint pensem en la transició energètica com una qüestió d’ecologia. Però expliqueu que la transició també és una qüestió de competitivitat econòmica.
—R. T.: Si no tens la generació renovable d’electricitat al costat dels centres de producció, hi ha el risc que moltes empreses se n’aniran de Catalunya i aniran allà on hi hagi generació d’energia renovable eòlica o fotovoltaica. Aquí alegrement anem dient que no a tot sense explicar que no instal·lar renovables podria implicar el tancament d’empreses que es mouen amb energia fòssil, per a les quals portar l’energia renovable d’un altre territori a 500 quilòmetres tindrà un cost que no podran assumir.
—J. M.: Hi ha un exemple claríssim de fa quatre dies, que és aquesta grandíssima inversió industrial –la més gran prevista a Catalunya aquests darrers vint anys– de l’empresa sud-coreana Lotte a Mont-roig del Camp. Quina és la condició sine qua non perquè vingui aquesta empresa i faci aquesta inversió? Doncs que construeixin una planta fotovoltaica de noranta-sis hectàrees al costat. Si no hi ha plantes fotovoltaiques, no vénen. I això no és que ho insinuïn els sud-coreans d’amagatotis: és signat al conveni entre l’ajuntament i l’empresa.
—R. T.: Aquest és el paradigma industrial d’Europa. Si no tens generació renovable a peu de fàbrica, tota la indústria més intensiva en consum energètic se n’acabarà anant a casa dels teus veïns.
—J. M.: Un altre cas és de la indústria petroquímica de Tarragona. Que no es pensi la gent que no es pot deslocalitzar, per molt que hi hagi estat des del 1964. I tant, si es pot deslocalitzar. I el fet de no disposar d’hidrogen renovable, d’hidrogen verd o d’electricitat neta és un dels factors que es tindran molt en compte a l’hora de decidir si una planta nova va aquí o allà. I si una nova planta va allà i resulta que hi van deu noves plantes, les empreses pensaran: “Això de Tarragona es va fent vell, deixem-ho estar.” Per tant, resulta importantíssim tenir les renovables tan a prop com sigui possible, i ens haurem d’escarrassar molt perquè això sigui així.

Més encara quan tots els territoris del voltant premen l’accelerador de la transició energètica.
—J. M.: Això encara fa més pressió. Pensa-ho com si fos un examen: si no has fet els deures durant el curs, després serà molt difícil que vagis preparat a l’examen per molt que hagis dedicat tota la nit anterior a estudiar.

“Quan a Catalunya parlem de política energètica ho fem amb voluntat de ser nació sobirana, però amb capacitat de ser tan sols una autonomia”, dieu en el llibre.
—R.T.: Catalunya va viure del carbó britànic fins a la Primera Guerra Mundial. Quan va començar el conflicte, el govern britànic va prohibir les exportacions de carbó. És una situació que recorda això que ha passat ara amb la guerra d’Ucraïna. I què va fer Catalunya sense carbó britànic? Doncs es va electrificar en deu anys i va assolir un potencial energètic molt més alt que no el que hauria tingut sense guerra. Ara vivim una revolució tecnològica comparable al salt de fa cent anys. Si Catalunya no fa els deures en renovables perdrà el tren del futur. És cert que tenim un context monopolístic dictat per l’estat espanyol en la distribució energètica. Però si la legislatura va endavant, crec que els partits catalans podran trobar marge per a començar a crear aquesta logística catalana de l’electró de què parlem. Per tant, ara és el moment d’intentar acomodar aquest marc de la distribució energètica perquè puguem desplegar tot el nostre potencial energètic.

Digueu…
R. T.: El decret llei aprovat pel govern del president Torra el 2019 va aixecar més de 14.000 megawatts. D’aquest, tots corresponen a projectes de menys de 50 megawatts, que és el límit competencial de la Generalitat de Catalunya. Per tant, mira si hi ha feina a fer amb les competències minses que tenim. Encara som a temps de ser energèticament sobirans, però ens cal agafar ritme, perquè si no serem dependents energèticament. Si poguéssim posar en funcionament aquests 14 gigawatts que el decret Torra mobilitza, ja tindríem els deures fets més enllà del 2030. Tan sols s’ha de materialitzar allò que ja s’ha acordat. Però el problema a l’hora de fer efectiu aquest acord no és tan sols de personal o de capacitat institucional. Tenim un decret, aprovat pel tripartit el 2009, que va burocratitzar de manera extraordinàriament complexa tota la tramitació del procediment administratiu. Ara ens trobem que a molts projectes renovables els caduca el permís de l’ACA o de Medi Ambient mentre tramiten els permisos d’obres, i la roda de la burocràcia torna a començar. En altres projectes veiem, per exemple, que el Departament d’Energia no sap si Territori n’ha aprovat el pla especial urbanístic o no. Els agents privats, les famílies i les empreses fan grans esforços perquè després acabin perdent-se projectes a l’últim metre d’abans d’arribar a la meta; decauen a l’últim metre. I això és el que no podem permetre’ns.

Al llibre poseu com a model el cas d’Estònia. Quines lliçons en podem extreure?
—J. M.: La primera és que les pedres grosses –els grans projectes– les hem de posar primer, i tan de pressa com sigui possible. És això que deia d’accelerar la transició. Oi que tenim un sac de pedres grosses que ja han estat presentades? Doncs desenvolupem això. Fem-ho tot alhora i a tot arreu, projectes grans i petits. La lliçó d’Estònia és aquesta. Parlem d’un país petit que és molt a prop de l’antiga Unió Soviètica, que coneix molt bé Rússia i que sap que necessita ser-ne independent –per començar, amb l’energia. I que, per tant, decideix que l’any 2030 tota la seva energia ha de ser d’origen renovable. Pren la decisió de tirar endavant tots els projectes que té en tràmit i planificar 1.000 megawatts eòlics marins i 1.000 megawatts eòlics terrestres. La primera ministra Kallas fins i tot es mostra disposada a fer alguna pífia en la implementació de les renovables. Aquí hem de seguir el mateix esperit: hem d’estar disposats a equivocar-nos. Si fem alguna errada, ja tindrem temps d’arreglar-la. Però que la prudència no ens paralitzi. Ho dèiem al començament: som en temps de descompte, no? Doncs hem d’aplicar les tècniques del temps de descompte.

La ‘lawfare’ ha d’entrar en la llei d’amnistia, no pels noms sinó per allò que implica políticament per a Espanya

Les negociacions per a una possible investidura de Pedro Sánchez s’han frenat en sec, tot sembla indicar que per la negativa del PSOE a incloure els casos de lawfare en la llei d’amnistia.

Cal tornar a recordar que, de tot això, tan sols en tenim informació per fonts indirectes i que, per tant, ho hem de tractar amb molta prudència. Però assumim que, efectivament, la llei pactada fins ara amb Sumar i ERC no inclou com a casos susceptibles d’amnistia els de lawfare, i Junts no vol aprovar-la sense que s’hi incloguen. Si això és així, quina importància política té?

Com que el partidisme i la batalla per l’hegemonia tampoc no han restat al marge de la negociació, hi ha qui té interès a destacar noms i casos concrets –que ningú no sap si són certs– per a atacar l’adversari amb la cançoneta de la corrupció i dels comportaments delictius. Ara no parlaré d’això, perquè no estic segur que en la negociació es parle de casos concrets i, si se’n parla, no sé de quins. Però sobretot no en parlaré perquè l’enfocament em sembla incorrecte i molt irresponsable, i em voldria centrar en això.

Temps arrere vaig escriure un editorial sobre la lawfare: “De Lula a Laura Borràs: la lawfare no ataca tan sols els sants“. Hi defensava que la lawfare pot servir per a apartar de la vida política persones completament innocents, però també pot servir per a apartar de la vida política persones culpables de delictes, menors o majors. Però que, fos quin fos el cas particular, el fet essencial és que la lawfare té el propòsit d’apartar de la vida política persones que molesten un determinat poder, fent ús de tècniques molt ben definides a tot el món aquests darrers anys, que sempre serveixen per a coartar la voluntat democràtica de la població. Per a intervenir en els processos electorals i modificar-los, si cal.

Per això és tan important que la lawfare entre de ple en la llei d’amnistia, que hi tinga cobertura. Perquè és un procediment essencialment polític que aprofita, o pot aprofitar, circumstàncies personals, amb l’objectiu principal d’obtenir un resultat polític. La lawfare és política i converteix en polítics tots els fets que toca i contamina. I encara més en el cas d’Espanya.

I dic això perquè hi ha dos motius específicament espanyols que, a parer meu, fan imprescindible que la responsabilitat i la il·legalitat de la lawfare siguen ben delimitades també en la llei d’amnistia.

El primer és que els casos de lawfare són el senyal indiscutible que l’estat espanyol va ser proactiu –del 2014 ençà, si més no– i emprengué una campanya planificada de destrucció de l’independentisme català, molt abans que ningú pogués imaginar que passaria allò que va passar el 2017.

I això significa que el 2014 l’estat espanyol, amb tota la seua força, va considerar il·legítima la ideologia independentista. Abans que aquesta força es posàs a actuar realment. Va negar a l’independentisme la neutralitat que les seues institucions representa que han de tenir envers qualsevol ideologia. I per això va fabricar casos personals per frenar-la. Casos que han omplert pàgines i pàgines d’instruccions judicials i de relats mediàtics interessats i que, malgrat tot, ara i adés han acabat en no res, després de deu anys.

Simplement no es pot deixar que aquesta actuació no siga reconeguda i desqualificada. La llei d’amnistia, la presenten com la presenten en la redacció final, té un clar component de reconeixement dels errors comesos per Espanya el 2017 i després. I quin trellat tindria, doncs, deixar fora de l’abast d’aquest reconeixement una de les armes més brutes de totes les que han fet servir? En l’acord signat amb ERC, per exemple, s’hi diu que cal respectar totes les ideologies i reconèixer la legitimitat dels seus objectius. I no s’ha de fer pagar l’estat per haver-ho fet?

Però hi ha una segona raó a tenir en compte. El pacte entre el PSOE i Junts no serà un pacte entre Espanya i Catalunya. Ni tan sols entre el govern català i l’espanyol. I no obligarà, per tant, el conjunt de l’estat. Però cada dia és ben visible que una bona part del poder real espanyol, el judicial sense anar més lluny, continua en guerra i continuarà en guerra contra l’independentisme. I per més que el PSOE, a contracor, vaja dient que cal llevar els afers polítics de la via judicial, tots sabem que això no passarà. I que és més que probable que l’endemà del dia que entre en vigor l’amnistia hi haja nous encausats per qualsevol cosa i amb qualsevol excusa. Probablement, per via de lawfare.

Evitar-ho, això, serà gairebé impossible, perquè Espanya no fa cap revolució i el PSOE tan sols s’avé a tot això per interès. Però si la lawfare –no els noms ni els casos, sinó el comportament– és clarament tipificada en la llei, en primer lloc, se salvarà gent que altrament tindrà tots els números per a ser el primer objectiu de la ràbia de la ultradreta judicial. I, en segon lloc –i això és important–, els advocats defensors tindran a la mà un principi clar, un precedent indiscutible, emanat del poder legislatiu, que els pot servir per a confrontar-se amb molta més eficàcia contra els nous intents de persecució del moviment independentista que capitanejarà la dreta judicial i mediàtica espanyola. O vés a saber si el PSOE mateix.

En definitiva, la qüestió en joc és per a què serveix aquesta amnistia. Per als uns, espanyolistes o independentistes, és un final de camí que neteja l’actuació del 2017, sense perspectiva que es repetesca. Per a uns altres, independentistes solament, i no tots, és una victòria que estableix un precedent legal i dóna múscul al moviment per a tornar-hi. Que la lawfare entre o no en el text de la llei és una de les coses que marcarà la diferència, per més que alguns, irresponsablement, intencionadament o amb mala bava, vulguen rebaixar el debat a una qüestió de noms i circumstàncies personals d’aquest o aquell.

 

PS1. Un altre factor a tenir en compte, que Josep Casulleras explica bé en aquest article, és que avui venç el termini que el TEDH va donar a l’estat espanyol perquè respongués les preguntes sobre les vulneracions de drets humans que els presoners polítics hi van presentar. I el 18 de novembre s’acaba també el termini perquè Espanya responga a la condemna del mes de maig del Comitè de Drets Humans de l’ONU per haver vulnerat els drets polítics del president Carles Puigdemont; i diga què ha fet per a reparar aquesta vulneració. És molt important tenir-ho en compte, això, també.

PS2. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!

El PSPV critica que Feijóo porte a València un missatge d’odi: “No saben ni perdre ni governar”

El síndic adjunt del PSPV, Arcadi España, ha lamentat que el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, haja portat a València un missatge d’odi. Ha considerat que allò que molesta als populars no és l’amnistia, sinó no disposar d’una majoria per a governar. “No saben ni perdre ni governar”, ha dit.

Així ha valorat el representant socialista la concentració organitzada pel PP avui en la plaça dels Furs contra l’amnistia. “Pedro Sánchez ha aconseguit un acord que és positiu per a la Comunitat Valenciana en el qual es parla de la reforma del finançament autonòmic, la condonació del deute i de la gestió de la rodalia”, ha dit.

Per això, España lamenta: “Feijóo ha portat a València el seu missatge de divisió i odi amb l’aplaudiment del president de la Generalitat, Carlos Mazón, qui està més preocupat per acontentar a Ayuso i al Partit Popular que per defensar els interessos dels cinc milions de valencians i valencianes”.

Finalment, el dirigent socialista ha recordat al Partit Popular que la democràcia és diàleg, convivència i educació, i no és divisió, fractura i odi al qui pensa diferent. “El PP no pot repartir carnets de democràcia i ni tan sols té la potestat de dir qui és un bon o mal espanyol”, ha dit.

Pàgines