Roger Mas (Solsona, 1975) arriba a la redacció de VilaWeb a primera hora de la tarda, després d’haver anat a dinar a l’Havana, un restaurant del Raval que coneix bé de la seva època barcelonina. Hi va viure un temps, al Raval, quan fugia de l’asfíxia que li causava Solsona. Amb els anys, i després d’haver descobert món, va aconseguir de reconciliar-se amb la seva ciutat natal, on viu actualment. Abans de començar l’entrevista, explica que abans el barri del Raval era ple de Teresinos: “Anaves a la ferreteria Mallol i te’n trobaves molts vestits amb pantalons de pana i jaquetes de color de mecànic. Trobo a faltar els Teresinos. Ja no està de moda. És més fàcil trobar Teresines [Riu].”

Malgrat que potser li hauria agradat d’allargar la sobretaula, es presenta puntual a l’entrevista per parlar del disc que publica avui, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona · Vol 2. Un disc que havia quedat pendent d’ençà del 2012 i que, durant tot aquest temps, el públic no ha parat de reclamar-l’hi. Ho demostra el fet que no han parat de fer concerts plegats. El darrer, el passat 31 de juliol.

—Després de dotze anys, torneu a treure disc amb la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona. Per què?
—Perquè estava previst que fos així. Estava previst que, després del primer disc, n’hi hauria un altre, amb el mateix disseny de Perejaume, però girant els colors. Per què ara? Doncs perquè el Francesc Viladiu, amb la Fira Mediterrània i la Marfà de Girona, ens va donar l’empenta. Va dir: “Nois, posem-nos-hi i estrenem-ho a la Fira el 2024”. Aquesta va ser l’empenta final.

—És un disc on trobem cançons populars de tot el món: italianes, mexicanes, sèrbies…  Com heu configurat aquest diàleg entre cançons?
—Jo crec que tot ve de la fascinació per la meva pròpia llengua, que suposo que ha fet que tingués una debilitat per les altres. A més, treballant amb una sonoritat com la cobla, que és una sonoritat molt nostra, és molt bonic anar a visitar les llengües veïnes. Aquesta va ser, per a mi, la part més divertida i potser la més agraïda. Si mai hi ha un tercer disc, d’aquí a dotze anys o quan sigui, tornarà a haver-hi aquesta excursió a diferents idiomes.

—I és difícil, adaptar el so de la cobla a unes altres llengües?
—Evidentment que hi ha una part que tu saps que és una sonoritat que remet a una cosa nostra, però sobretot la fem servir per jugar i per passar-nos-ho bé. A més, com que ja vam fer un disc i ja està fet, també hi havia la cosa de no posar-nos pressió i no voler demostrar res. Només és una continuació. El primer disc va sortir fa dotze anys, l’últim concert del repertori del primer disc va ser el 31 de juliol d’enguany. Cada any hi ha hagut concerts d’aquest disc. Ha sigut una cosa que s’ha allargat molt en el temps i que l’hem poguda gaudir molt. Ens ho passem molt bé, i jo volia que fos alegre i que fos lleuger, que no fos exigent. Hi ha gent que quan sent “cançó d’autor” i sent “cobla” té la sensació que, com a públic, té una responsabilitat cultural. Com si hagués de donar algun tipus de resposta particular. Per a nosaltres és molt important: això és només entreteniment, però mirant de fer-ho ben fet i mirant que sigui bonic i que tingui un valor cultural.

—Per què us fascina tant, la cobla?
—La fascinació em ve per l’avi Joan, que era un músic de cobla-orquestra dels anys trenta i quaranta. Tocava el clarinet, el saxo tenor i la tenora. En aquella època, quan una orquestra arribava a un lloc feia totes les festes: passacarrers, sardanes… Aquest disc, d’alguna manera, és un homenatge a aquests músics que feien que la gent s’ho passés bé. I, tot i que jo sempre miro que les coses que faig tinguin un valor cultural, no vull perdre de vista que sigui un disc que faci passar una bona estona i no posar responsabilitat sobre el públic.

—Què voleu dir, exactament, quan parleu d’aquesta responsabilitat del públic?
—Vull dir que els catalans som una gent que vivim la realitat que vivim, i sempre tenim molta feina. Hi ha gent que té la sort d’haver nascut en cultures i en grups etnolingüístics on les coses es donen per descomptades, i pots anar per lliure. Les persones que tenim una preocupació per la salut de la nostra llengua i la nostra cultura sempre estem pensant tot el que fem. Fins i tot, quan gaudim d’un producte cultural, el fem també pensat que allò ha de construir alguna cosa. Penso que ara, amb tot aquest dol del procés, és un moment important per a ser com ets d’una manera desacomplexada i divertida sense pressió, perquè amb això també es fa aquesta feina. No sé si m’explico. És que penso massa les coses, i després, a l’hora d’explicar-les, és un embolic. El que explico fa la feina contrària del que jo volia aconseguir amb el disc. [Riu.]

—De fet, sí que hi ha una recuperació de cert de repertori popular i tradicional (si més no, de la sonoritat), però actualitzat en el context musical actual, mentre que vós sempre n’heu mantingut més l’essència.
—Penso en Joan Magrané, que un dia em va dir que només li interessava la música que podia escriure amb un llapis i un paper i que algú la pogués reproduir i tocar amb un instrument. L’electrònica no s’ha inventat avui, de fet, ja fa molts anys que va començar, de manera que aquesta fascinació tampoc l’acabo d’entendre. M’emboliquen i m’atabalen, les màquines. Em distreuen, hi ha massa feina. Mira, quan vaig començar, vaig comprar-me una taula de so per intentar gravar-me les coses a casa. Al final, vaig veure que l’única cosa que necessitava era una gravadora per a poder comunicar-me amb els meus tècnics i amb l’arranjador, perquè són feines diferents. Ara, a mi em sembla magnífic que s’actualitzi. La música tradicional està feta per revisitar-la, i trobo meravellós que la gent jove continuï fent això i actualitzant-ho, més que amb els temps, amb allò que senten ells en aquest moment.

—Així i tot, per al públic general la música de cobla encara queda molt restringida a la sardana. Amb aquest disc, precisament, trenqueu aquest tòpic.
—El que fem nosaltres és molt senzillet! Vull dir que amb cobla es fan coses molt interessants fora de la sardana. Jo vull intentar [es queda pensant uns segons]… És difícil d’explicar. Jo volia fer una cosa una mica popular, passa que és un disc vintage i són sonoritats que remeten al segle vint i a les cobles-orquestres de l’època.

—Una de les cançons de l’àlbum és “Quan tothom viurà d’amor”, amb Marina Rossell. Fins ara, estàvem molt acostumats a sentir-la amb Lluís Llach. Com ha estat cantar-la amb ella?
—Va ser una cosa d’última hora. És un disc que s’ha trigat dotze anys a fer i hi ha coses cuinades amb molt de temps, però una de les últimes va ser això, que és culpa de l’Èric Viladrich, que és lector de català a la Universitat de Mont-real i una persona activíssima amb la llengua. Quan vaig anar a tocar a Mont-real em va demanar de cantar aquesta cançó, que jo ja coneixia perquè l’any que ve farà quaranta anys de Barca del temps, el disc de la Rossell on la versionava [la cançó original és del quebequès Raymond Lévesque]. Una setmana abans de gravar el disc, Viladrich em va trucar i em va dir que ell veia la cançó en cobla. Una cosa que m’agrada d’aquesta cançó és que repetim el francès, però en aquest cas és un francès que, en lloc de ser una llengua de dominació, és una llengua minoritzada. Sempre recordo l’anècdota d’en Joan-Lluís Lluís quan va anar a Mont-real i es va trobar que la llengua que al Rosselló oprimeix allà és la llengua oprimida. És interessant i he intentat de respectar una mica l’accent quebequès.

—Hi heu tornat, al Quebec, després d’haver-hi tocat el 2019?
—Quan hi vaig anar aquella vegada me’n vaig enamorar, i hi he tornat. El Quebec és un lloc que m’entusiasma bastant, perquè és una barreja de coses, i com a català és un lloc curiós. La realitat quebequesa fa una mica d’enveja, per algunes coses: hi ha problemàtiques que et poden sonar. És el nou món. És molt poca gent en un territori molt vast, amb molts recursos, i això permet una mena de socialdemocràcia a l’escandinava que és curiosa. Catalunya sempre ha estat una mica “petadet” i hem hagut d’espavilar-nos amb poca cosa. Allà has de ser molt respectuós. El sol fet que tu, d’entrada, facis l’esforç de parlar en francès després facilita la comunicació, perquè ràpidament s’adonen que ets un inútil i que no saps francès, i després pots comunicar-te en anglès, sempre que els hagis reconegut. Em va agradar, això. Realment, si entres primer en anglès, tens dificultats; no et respondran correctament.

—Tornem al disc. Hi ha una cançó que es diu “Tres branques” que uneix els Països Catalans: hi incorporeu una cançó de bressol valenciana, una cançó popular eivissenca i la cançó del Carnaval de Solsona. Per què vau decidir ajuntar-les en una mateixa cançó?
—El disc repeteix l’esquema del primer, en què també hi ha una peça per explicar que el meu marc mental és el marc lingüístic. La meva nació és la meva llengua. En un disc com aquest, fent servir la sonoritat de la cobla i on anem a visitar els veïns, volia explicar des d’on ho faig. Al primer disc era la “Muixeranga”, amb la “Muixeranga l’Algemesí”, que quedava perfecte amb “El ball de l’àliga de la Patum” i “La balanguera”, era un Pi de les Tres Branques més seriós, més dramàtic, més transcendental. I, com dèiem, amb el dol que vivim ara mateix, no són temps de lluita sinó de rearmament i d’omplir el polvorí, no de plantar cara. I el polvorí es pot omplir rient, també. Volia fer un Pi de les Tres Branques dient: “Nosaltres no tan sols som aquí defensant o estimant una cosa, sinó que també podem riure, cardar i fer mil coses normals.” Comença amb un malson, que és “La meua xiqueta és l’ama”, entrem en la llum de la Mediterrània amb “Flors de baladre” i acabem amb “Aiguardent, figues, coca i vi blanc”, la part més lleugera de totes, el Carnaval de Solsona. M’agradaria que fos un homenatge a una normalitat i a una lleugeresa de ser com a poble, que és el que ens ha faltat aquests últims anys.

—Per què creieu que ens ha faltat?
—Perquè no tenim mira amb això: ni tan bé anàvem ni tan malament estem. Hi ha país i som. I ni érem tants ni som tan pocs. Convé calmar-se. Bé, sempre hi ha urgència, perquè Espanya no descansa mai (jo sempre dic que és com una brida) i quan nosaltres dormim, Espanya fa un pas. Tot i això, s’ha de saber quines forces tens en cada moment. Vivim en un país on hem mossegat constantment entre l’autoodi i l’autocomplaença d’una manera brutal. El que ha passat tots aquests últims anys ens ha fet molt mal i encara no ens ho reconeixem a nosaltres mateixos, i els responsables encara és hora que tinguin el bon gust de mirar el poble i dir-li: “Em sap greu, m’he equivocat, no n’he sabut més.” El màxim que hem sentit és: “No he sigut jo, ha sigut aquest.” És un moment de desànim, per això vull una cosa lleugera, perquè no és un temps d’èpiques.

—Tornant a “Tres branques”. Us en cantaven, a vós, de cançons de bressol? N’heu cantat? O creieu que és una cosa que es va perdent?
—Es va perdre. Ara, precisament, l’Artur Blasco, que és aquest home brutal que ha recorregut tot el Pirineu recuperant el nostre patrimoni oral de cançó, traurà a la tardor el seu darrer volum d’A peu pels camins del cançoner, dedicat al Solsonès, l’última comarca. Li he escrit el pròleg per explicar el valor de la feina que ha fet i recordar que aquest país, com tants d’altres, un dia va emmudir per les ones de ràdio, la televisió i una colonització cultural no tan sols espanyola sinó de tot el món anglosaxó. S’ha ficat en les nostres vides i en la nostra concepció del món, i una de les conseqüències és aquest emmudiment, aquest estroncament de la transmissió oral de les coses. Jo crec que fa dues generacions que ja no es transmet, pràcticament. Però som una gent tossuda, i llavors veus iniciatives com el Càntut i tantes més, i veus que hi ha país. És cosa d’haver heretat una cultura de resistència. Això d’aguantar ho fotem prou bé! [Riu.]

—I del Carnaval de Solsona, quin record en teniu? Encara hi aneu?
—Em costa una mica, a mi, el Carnaval. Em sembla excessiu. Abans, el Carnaval tenia més sentit que ara. Ara té sentit, però abans era necessari. La Solsona de no fa gaires dècades era una realitat molt dura, molt tancada, i oprimia molt la persona. Els ritus i el cicle de l’any era una cosa molt estipulada, i el Carnaval permetia aquesta setmana de disbauxa en què un es podia sentir alliberat de les convencions socials i tenia molt de sentit. Ara és una mica un excés, perquè això és una cosa que passa de dijous a diumenge cada setmana. Deu ser que em faig gran, però em sembla una festa que ja no respon a unes necessitats. Queda una mica buida de sentit i no fa la funció catàrtica que podia tenir abans. Ara les coses es mesuren per quanta gent ve, quants hotels s’omplen i quants bars venen tants litres i barrils de cervesa. Es veu que això és la mesura de les coses. Estaria bé valorar les coses per allò que ens ha aportat, per com ens han fet créixer i pel benestar real de les persones.

—Parleu d’aquesta opressió de Solsona…
—Sí, jo em vaig haver de reconciliar amb Solsona. Va molt bé venir a Barcelona, per exemple. Viure en aquest barri, el Raval de Barcelona, un lloc magnífic. Veure món, fer coses, ocupar el teu espai, descobrir-te, passar-t’ho bé i haver-te’n de sortir, de problemes. I, llavors, un dia, tornes a Solsona i t’adones que les coses també són per alguna raó i que, encara que les coses a vegades no t’agradin, hi ha alguna raó perquè siguin així. Això no vol dir que estiguin bé, i no s’ha d’acceptar  tot, però les coses són molt complicades. Hi ha un moment que t’has de reconciliar una mica amb el món sense perdre esperit crític. No podem viure enfadats i deprimits.

—Ara hi viviu, a Solsona?
—Sí. Ara a Solsona hi ha una efervescència molt divertida. El jovent de Solsona porta una marxa magnífica d’activitat cultural. Divertida, creativa, positiva i constructiva, que és fantàstic. I això no surt del no res. En aquesta Solsona que a mi em va costar, la llavor de tot això hi era. Vull dir que, fins i tot en realitats que a vegades et poden causar una dificultat, hi ha la llavor i es transmeten unes altres coses. És un bon moment.

—Hi ha una revifada de nous autors de cobla?
—No hi havia hagut mai tants músics de cobla tan bons com ara. Hi ha un nivell musical brutal. La gent que arrenca ara arrenca amb un arsenal immens i la gent que té talent i ganes no para de fer coses. Passa que les has d’anar a buscar. No passa res perquè no arriben a ser conegudes. Hi ha gent que ho treballa i crec que la música de cobla es va treballant molt, i que es fan més coses que mai.

Una de les grans notícies d’aquesta setmana és la decisió del govern alemany de recuperar durant uns quants mesos els controls fronterers amb tots els estats veïns. “Volem reduir encara més la immigració irregular”, va anunciar dilluns la ministra d’Interior, Nancy Faeser. Les dades de la policia federal mostren que el 2023 van entrar de manera il·legal al país un quart de milió de persones, un increment del 33% respecte de l’any anterior. Tot i això, el context polític l’hem pogut seguir aquest estiu als mitjans: primer, l’atac amb ganivet a la ciutat de Solingen, en què un sirià amb una ordre de deportació va matar tres persones; i al cap de poc els resultats electorals als estats de Turíngia i Saxònia, on les forces contràries a la immigració van superar el 40% dels vots.

Va passar més desapercebut, però el 9 d’agost Dinamarca també va tornar a establir controls fronterers, en aquest cas amb Suècia –una decisió encara més transcendent, perquè fa dècades que els països escandinaus tenen tractats de lliure circulació, i des de la construcció del monumental pont d’Øresund les ciutats de Copenhaguen i Malmö cada vegada funcionen més com una única àrea urbana. Amb tot, l’explosió de criminalitat a Suècia, vinculada amb bandes organitzades que fan servir una violència extrema, té preocupats els estats veïns. En només una setmana tres adolescents suecs de 16 i 17 anys van ser detinguts a Dinamarca per haver disparat una arma de foc, en tres incidents separats. Noruega es planteja de prendre la mateixa decisió.

Als Estats Units, el president Biden va signar aquest juny una ordre executiva que suspèn el dret dels immigrants de demanar estatus de refugiat si van entrar de manera irregular al país. És una pràctica que ja va aprovar el president Trump i que demostra el canvi radical del Partit Demòcrata en aquesta qüestió, empès per la preocupació creixent de la majoria de nord-americans. La xifra d’arribades s’ha disparat (un quart de milió de persones detingudes a la frontera només el desembre del 2023), i la decisió del governador de Texas de pagar bitllets d’autobús als nouvinguts cap a les ciutats del nord ha provocat un terratrèmol polític. Aquestes ciutats allunyades de la frontera, que s’havien declarat “santuaris” de refugiats (fet que inclou donar-los per llei allotjament i manutenció), ara viuen un col·lapse extraordinari dels serveis públics. A Nova York hi han arribat més de 200.000 immigrants irregulars des de la primavera de 2022, i l’alcalde calcula que la factura d’atendre’ls serà d’uns 10.000 milions de dòlars en tres anys.

Quan llegeixo totes aquestes notícies recordo els moviments antiglobalització dels anys noranta, que ja van avisar de tot allò que vindria abans no fossin esclafats. El nou paradigma econòmic, sorgit de les teories liberals però abraçat pels socialdemòcrates, consistia a desvincular les fortunes i les grans empreses dels estats, amb una lliure circulació de capitals que permetés d’esquivar els impostos. Alhora es va voler enfonsar les classes treballadores autòctones amb la importació constant de mà d’obra barata de països més pobres. Les conseqüències, al cap de trenta anys, són catastròfiques a tot Occident: les diferències entre la minoria més rica i la resta de la població s’han disparat, i regions i ciutats senceres han quedat devastades per la desindustrialització i la concentració dels bons llocs de feina a les capitals.

Les esquerres van blanquejar el model amb tota mena de teories marxistes i postcolonials, però hi havia un interès personal. Acadèmics i activistes van poder entrar en una nova casta de salvadors del món, formada per membres d’organitzacions supranacionals, ONG, observatoris pagats per les grans fortunes, etcètera. Així es va formar un mandarinat tecnocràtic global que en el fons menysprea la democràcia, perquè considera que la gent normal és ignorant i no sap allò que li convé (i allò que li convé és la lliure circulació de capitals i persones, és clar). Aquests suposats experts tenen un sou astronòmic i tribuna als principals mitjans, i sovint mostren una indiferència total pel país on resideixen.

(Fa pocs dies una companya de l’institut m’explicava que el seu germà és un altíssim directiu en una de les ONG solidàries més conegudes del planeta. Fa cinc anys que viu a prop d’Amsterdam, però ni ell ni la família no han après neerlandès. Els fills, com no podria ser de cap més manera, van a una escola internacional i reben les classes en anglès.)

A tot Occident, però, cada cop més gent se n’ha afartat, i el punt de ruptura ha estat la immigració. El model globalitzador necessita fronteres obertes per a mantenir a ratlla les condicions laborals dels autòctons, una política que s’ha comunicat amb el mantra estúpid de “vénen a fer les feines que nosaltres no volem”, com si el sou que ofereix l’empresari fos irrellevant a l’hora d’acceptar una feina. Les castes globals, que viuen aïllades en barris exclusius de les grans capitals, són immunes als xocs culturals, però la resta de la població els ha rebut de ple.

En un sondatge recent fet per la cadena franco-alemanya ARTE a ciutadans dels 27 països de la Unió Europea, es revelava que el 71% dels enquestats creu que el seu país rep massa immigrants, que el 53% veu la immigració com un problema (i només un 22% com una oportunitat), i que el 60% pensa que Europa no necessita nouvinguts. Ara, si els demòcrata-cristians, els socialdemòcrates, els liberals i els conservadors volen continuar amb la globalització per motius econòmics, i els ecosocialistes, els comunistes i els verds, també perquè creuen que tothom té el dret de viure al país que vulgui, quina opció queda? Exacte. De fet, les dades del sondatge indiquen que aquests partits encara tenen molt camí per córrer.

El tomb en matèria d’immigració del Partit Demòcrata dels Estats Units, del govern alemany o de les esquerres escandinaves (amb el cas molt clar de Dinamarca) indica que molts líders polítics finalment ho han entès, i per pura supervivència han decidit de canviar de rumb. No és el cas del president Illa, que en el discurs de la Diada va tractar la qüestió com si fóssim a la dècada de 1990: “Tothom que ve a millorar Catalunya és català, amb els mateixos drets i els mateixos deures que tenim tots nosaltres.” Però aquest article es fa llarg, i de la situació del nostre país –inclòs un consens inaudit a tot Occident– us en parlaré més endavant.

Avui fa justament quinze anys que es va fer la consulta d’Arenys de Munt. Una diada històrica per a l’independentisme. Per primera vegada un poble de Catalunya votava si volia ser independent d’Espanya. El resultat fou contundent, el 96,33% va votar que sí. Amb un gest tan senzill com una votació canviaven el rumb del país i Arenys de Munt passava a la història com el poble que havia començat el procés independentista actual. Una guspira que va portar al Primer d’Octubre.

Quinze anys després, entrevistem Carles Móra, que el 2009 era el batlle d’Arenys de Munt. La seva vida ha fet molts tombs i ara és batlle de Tarrés, un poble de la comarca de les Garrigues on viuen noranta persones. Aprofitem l’ocasió per recordar tot allò que va passar a Arenys de Munt aquell 13 de setembre i els dies previs. Però també parlem de la situació actual de l’independentisme i de les necessitats dels micropobles, que se senten abandonats per les grans institucions.

La consulta d’Arenys de Munt, com la determinació d’un poble va despertar un país

—Com el recordeu, aquell 13 de setembre a Arenys de Munt?
—Va ser una gran festa de la democràcia. Ho recordo d’una manera molt entranyable, molt positiva. Vam veure i viure coses que van ser sorprenents, meravelloses, captivadores… Va ser molt bonic veure que la gent anava a votar amb aquella il·lusió, sobretot moltíssima gent gran a qui es despertava moltes esperances que havia guardat feia molts anys en un calaix. Ho recordo amb molta il·lusió.

—I quan veieu el moment de l’independentisme ara mateix… Us fa un punt de ràbia o tristesa?
—Sí, una barreja de tot. Ara em ve el cap quan anàvem a la presó dels Lledoners. Allà hi anàvem amb molta tristesa. Es despertaven moltes emocions. La gent acostumava a plorar. Cridàvem unitat! Tot allò se n’ha anat en orris. És molt trist. Evidentment que t’indigna, et molesta i t’emprenya! Però cal no deixar-se portar per la desesperança, cal mantenir la il·lusió perquè si no ho engegaríem tot a rodar i no pot ser. Els nostres representants, i parlo en general, no han sabut agafar el missatge d’ençà, ja no de la consulta d’Arenys de Munt, sinó de molt més abans. Hi ha hagut moltíssima gent que ha donat la vida, que ha estat exclòs de la vida normal i corrent als seus pobles. Fins i tot hi ha gent que han perdut feines, o que ha estat torturada o ha mort per la causa de la independència. I sembla que tot això no es té en compte. Sembla que s’hagi oblidat. I això ens aboca a la tristesa, la indignació i la ràbia. Però no ens hem de deixar vèncer per això.

—Malgrat tot, estem millor que aquell 2009. Fins llavors, la independència era mig tabú. Molta gent amb les consultes va descobrir que la seva tia era independentista…
—Sí, i tant! [Riu] Durant aquests anys hem fet un pas de gegant. Però passa que la gent ha desistit perquè no veu unitat. Ha vist que els nostres partits polítics i la gent que ens representava, en lloc d’aixoplugar-nos i protegir-nos, s’ha dedicat a barallar-se. Tenim un objectiu comú que hauria de ser compartit per tothom. Els polítics s’haurien de menjar tots els gripaus que convinguessin. Haurien de ser molt més madurs del que han demostrat que són. Aquí s’ha prioritzat molt la cadira, el partit, el privilegi… Amb Reagrupament vam fer una investigació en què vam veure que els diputats tenien setze privilegis que la gent del carrer no tenim. No pot ser que passi això. Els diputats no poden tenir privilegis, ni un. Els polítics han d’estar disposats a sacrificar-se, a moure’s, a manifestar-se a rebel·lar-se… Si el Tribunal de Comptes fa res que ens perjudica, cal que ens manifestem. Però qui ha de fer això a primer terme? Els polítics. No podem demanar sempre al poble que es manifesti. Els primers que haurien d’aixecar el cul de la cadira i moure’s sense treva, de manera insistent i tossuda, haurien de ser els nostres representants. Jo els respecto, no m’he posat mai amb ningú, però penso que no han fet prou. Haurien de tenir una actitud bel·ligerant i unida, no defallir i entossudir-se a anar d’aquí cap allà. Cal una actitud que faci creure que encara és possible. Que hem de continuar lluitant per la independència, que és un objectiu assolible. Però necessitem que els nostres representants ho capitanegin. Perquè cada vegada que els veiem apoltronats i conformistes la gent es desanima molt. I per això hi ha 800.000 persones que són independentistes però que no voten.

—Ara algú podria pensar que us heu enfadat molt amb els polítics, però que formeu part de la política institucional. I no és així.
—Jo de polític no ho he estat mai. He estat un ciutadà mobilitzat per la política. I sovint no comparteixo de les coses que fan.

—Però fa un any vau tornar a la política municipal.
—Sí, perquè aquí no s’hi volia presentar ningú. Vaig anar a buscar en Pau, en Pere i en Berenguera. Vaig intentar convèncer tothom, vaig llançar floretes a tothom i ningú no va voler agafar la batllia. Penseu que aquí tot és voluntariat, amb una actitud de servei vint-i-quatre hores el dia. I entenc que ha de ser així. Hi ha molts països on la política s’aferma amb el voluntariat, i per mi són un model de seguir. Per tant, vaig decidir fer-ho, no buscant cap reconeixement, sinó des de la senzillesa més absoluta per intentar servir i lluitar pel poble. Penseu que a les Garrigues un dels problemes crucials que tenim és el despoblament. Nosaltres som dels poquíssim pobles que no hem arribat encara a aquest punt, però hem de batallar perquè això no s’esdevingui mai. Per tant, tenim molta feina. A Arenys de Munt, l’ajuntament tenia vuitanta-sis treballadors. En canvi, aquí tenim una administrativa, una secretària-interventora dos matins, que ens la proporciona el Consell Comarcal, un agutzil i un peó. Us podeu imaginar la diferència.

—Ho és molt, de diferent, oi?
—Molt! A les Garrigues, com sabeu, hi ha molt poca població, políticament i demogràficament som insignificants. És a dir, no podem fer tombar cap balança, som molt pocs. I per això potser ens tenen una mica abandonats. Sempre protesto que les administracions supramunicipals acostumen a tardar a pagar. Nosaltres tenim necessitats, que a vegades són imperioses i per tant voldríem ser una mica més ben tractats. Cal que les administracions supramunicipals responguin amb molta més promptitud, perquè les nostres necessitats a vegades són urgents.

—Quants habitants té Tarrés?
—Aquí hi vivim tot l’any noranta persones, i empadronats avui som cent vint-i-sis. Aquesta és la realitat de molts de pobles de les Garrigues. Tenim gent gran, que demana tenir serveis sanitaris. Tenim molts infants, i, per sort, disposem d’escoles al nostre voltant. I també tenim una escola de bosc. I mira, en relació amb això tinc una queixa. Som l’únic país que no té les escoles de bosc homologades. Per què? Per què som tan diferents de la resta? No tenim prou diners per a homologar les escoles? Per què els nostres metges, infermeres i auxiliars han d’anar tant de bòlit? Per què han d’anar exhausts a la vida? Hi ha tantes coses que s’han de resoldre… Demanen que ens tinguin en compte.

—Sou batlle per Junts, i governeu amb Esquerra.
—Sí, oi tant! Ho tinc molt clar: per anar bé aquí hi ha d’haver governs de concentració. De fet, nosaltres ja ens vam presentar plegats. Sóc el batlle de Junts, amb dos regidors; i hi ha dues companyes que són d’Esquerra. I tinc molt clar, i així ho dic als altres batlles, que no pensin en el partit, que pensin sobretot en el poble. Els companys i companyes, evidentment, es lliuren molt generosament a la gent dels seus pobles, però tenen massa present el partit. Aquí seria bo fer governs de concentració. I si algú vol anar a l’oposició, preguntar-li: “Des de l’oposició què voleu fer? O si governessis que voldries fer? Feu la llista de prioritats que us sembli i entreu al govern. Feu tot allò que voldríeu fer.” No entenc per què volen estar a l’oposició. Des d’allà no es poden fer les coses que voldries fer pel poble. No pots canviar les coses. És més senzill: entreu al govern i ho podreu fer. I així tots treballarem pel poble unit. I quan faltin quinze dies per a les eleccions parleu del partit. Però durant quatre anys crec que és millor treballar junts.

—Però ara mateix Esquerra i Junts no poden ni seure en una mateixa taula…
—No t’ho sé dir, no hi sóc. Però sí que gent que han estat presidents de consells comarcals o de la Mancomunitat d’Aigua, és a dir, que han estat en contacte amb moltes batllies, m’expliquen que hi ha molta rivalitat. Hi ha molt intent de segar els peus als que no són del teu partit. Així no anem bé. S’ha d’entendre que hem de lluitar tots pel poble, sigui del partit que sigui, respectant-nos les ideologies que puguem tenir i anar tots a l’una. Aquella unitat que tant demano també és molt necessària en els pobles petits. No té sentit enfrontar-se en un poble de 200, 300, 400 habitants. I de fet, els micropobles som la gran majoria de pobles que hi ha a Catalunya. Gairebé som cinc-cents.

—A Arenys de Munt es va veure molt clar que el municipalisme pot ser clau en la lluita per la independència. De fet, durant el 2017, 2018 i 2019 els batlles de Catalunya van ser clau, però ara es veuen molt poc actius. Què ha passat?
—Hi ha un desencís generalitzat. Si les batllesses i els batlles independentistes es tornessin a unir, si es tornessin a manifestar, si tornessin a agafar força embranzida i tinguessin un front comú, les coses canviarien. Va haver-hi uns anys que vaig visitar molts pobles. Vaig arribar a fer 80.000 quilòmetres i més de 500 actes, amb les consultes. I allà ningú no mirava de quin partit era l’altre. Tothom actuava. No estàvem per romanços. Hi havia gent de Convergència, Esquerra, la CUP, fins i tot, alguns del PSC. Dins el PSC hi havia gent que ens va donar suport. Sense anar més lluny, el molt honorable president Maragall en un dels últims llibres que vam editar, proclamava que una de les úniques sortides que hi havia era la independència. A partir de llavors li van fer el buit, el van trair. De fet, va ser quan la seva senyora, Diana Garrigosa, va estripar el carnet del partit davant els mitjans de comunicació.

—Però per què hi ha hagut aquest desencís?
—Perquè s’ha vist que els polítics no es dedicaven a la tasca que és primordial i principal, la independència. Després, ja mirarem que tothom vagi per aquí o per allà segons la seva ideologia, però el repte és la independència. I si ens poséssim d’acord és un objectiu assolible. En els 940 pobles que hi ha a Catalunya, n’hi ha molts que són de caràcter independentista. Per exemple, aquí a Tarrés sempre guanya l’independentisme. Els vots es reparteixen entre Esquerra i Junts. I si us hi fixeu en el poble tot són estelades. Aquí tothom batega pel país. Per tant, si ens uníssim tots tindríem moltíssima força. Algú ha d’encendre una altra vegada la guspira.

—Arenys de Munt va ser aquesta guspira… Però suposo que quan vau començar a treballar en la consulta no us podíeu imaginar quina guspira seríeu…
—No, no ens ho podíem imaginar. De fet, això va ser una idea que va sorgir molts anys abans a Arenys de Mar, gràcies a l’historiador Jordi Bilbeny. I quan en Jordi va aterrar a Arenys de Munt, per sort nostra, vam crear el Moviment per l’Autodeterminació a Arenys de Munt, on ens vam unir unes quantes persones. I allà a algú se li va ocórrer que fer entrar un paperet en una urna, que és molt visual, podria ser una cosa molt positiva. La plataforma Salvem la Riera va traslladar una moció a la CUP que ho va fer arribar al consistori. El ple municipal va abrigar i cuidar aquella moció com si fos un nadó, per tal que no deixés de respirar. Es va crear la comissió de la consulta i el poble s’hi va abocar. És a dir, el mèrit és del poble. És a ells que s’ha de felicitar. El poble s’hi va abocar amb molta il·lusió. Tothom era important, dels que feien entrepans a la gent que va venir a fer pancartes, o que van dissenyar les estratègies. Tothom va unir forces. És que aquesta és la solució, unir forces perquè allò que no pensa l’un ho pensa l’altre, i si no l’altre de més enllà. Això es pot tornar a fer. De fet, estic esperançant i confio que ho tornarem a fer.

—En tot plegat també hi va tenir un paper important el govern espanyol i la Falange.
—Sí, segurament sense tot aquell rebombori no hauríem arribat tan lluny. Van ser una colla de maldestres. Primer Ciutadans fent molt la murga, després la Falange. Hi havia un grup d’extrema dreta a Sant Vicenç de Montalt, no sé si encara existeix, que ens van fer molt la murga. De fet, crec que gràcies a això, vam ser la punta de llança de l’independentisme. Els mitjans de comunicació també hi vàreu tenir un paper, perquè moltes vegades vam ser primera plana, vau entrevistar molta gent. Gràcies a tot això hi va haver molta gent que s’hi va anar afegint. No em vull descuidar noms. Es va redactar un text, i dos companys van anar a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada del Conflent, a recollir firmes de suport. Aquests dos companys sempre han passat completament desapercebuts, no se n’ha parlat mai, però van ser els artífexs de fer signar el president Maragall i molts altres consellers. Aquell escrit que demanava de poder fer una consulta sobre la possibilitat de ser independents va ser molt important.

—Parleu del president Maragall, però no tot el PSC ho va entendre…
—Dissortadament, el president Montilla i el PSOE no ho van entendre. La vice-presidenta del govern espanyol, Fernández de la Vega, tampoc no ho va entendre. Aquesta gent no entenia res i deia: “No es provocarà l’efecte dòmino.” Sempre deien això, però els periodistes sempre li ho demanaven. Ella provava de fugir-ne, i passava molt per alt. Sempre ens treia importància. Però, segurament tens raó i és allò, en part, que ens va posar en flotació, a la vista de tothom. També els maldestres de la Falange i les seves amenaces. Amenaçaven totes les botigues i bars del poble. Ens deien que trencarien els aparadors. Però no va servir de res, va ser una gran festa de la democràcia. Els bars ens van dir: per què no organitzeu una consulta cada mes? Perquè van exhaurir absolutament totes les existències i van fer un negoci impressionant.

—Aquests últims anys sembla que ha arrelat molt entre la gent que si els polítics no fan res la societat no pot fer res… Però Arenys de Munt desmunta aquest argument, no?
—La societat podem fer molt. Hem d’exigir als nostres representants que es moguin, no ens hem de conformar. Nosaltres ja vam començar amb els 10.000 a Brussel·les, que va ser la primera manifestació important. Allò era una meravella, una cosa impressionant. I darrere d’això han vingut totes aquelles grans manifestacions. S’han fet coses tan meritòries… Casos únics a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. Per tant, hi podem tornar. Ara, no podem anar amb el lliri a la mà. Hem de ser combatius. Hem de lluitar, i no lluitar amb armes, sinó amb tota la força que ens dóna el convenciment que lluitem per una causa justa. Fins a on ha d’arribar l’espoliació? Fins a on ha d’arribar el menysteniment de la nostra llengua? Vivim un moment crucial per a la nostra llengua. Si no la defensem, la perdrem en un parell o tres de generacions. I això no ho dic jo, sinó gent que hi entén. Sobretot passa a les àrees metropolitanes. No és la realitat nostra d’aquí, però ho pot arribar a ser d’aquí a poques generacions. Per tant, tenim moltes coses per a continuar lluitant, per a rebel·lar-nos. Cal ser tossuts i convèncer-nos que realment ho podem assolir.

—Com es pot tornar a activar aquesta gent decebuda?
—Estar assegut en una cadira del parlament, del senat o del congrés espanyol implica una corresponsabilitat. Implica moure’s i comprometre’s. I quan la gent vegi que aquesta gent hi torna, i tornaran ells també. Però si la gent veu que s’actua per conveniència o perquè toca no avançarem. Encara menys si la gent s’enfronta, o ni es parla. Cal que s’actuï per aquell compromís personal que arriba del moll de l’os. Ha d’haver-hi algú que torni a congregar les multituds. Ens hem de convèncer que realment els protagonistes som nosaltres i que hem de tornar a sortir al carrer. Cal deixar clar que sortir al carrer és la millor cosa que podem fer. No podem fer, ara per ara, res més. A més, cal fer servir estratègies eficients. És a dir, no anar a les palpentes, sinó fer servir estratègies que siguin eficients. Això implica tenir bons dissenyadors d’estratègies, i que les vegem clares; que la gent s’hi impliqui i s’hi torni a posar.

—I per fer això caldria una renovació dins els partits polítics independentistes?
—Cal fer foc nou, això és claríssim. Però els que ara com ara hi són tenen l’obligació de demostrar fil per randa que estimen el país. I estimar el país no vol dir sortir només per la Diada. Vol dir sortir cada dia que tinguem un greuge. És a dir, en qualsevol àmbit que tinguem un greuge, ens hauríem de moure. Imagina’t que tota aquesta colla de diputats ens provoquen, ens afligeixen amb un greuge, i aquesta gent es belluga, es manifesta i fa declaracions. Però no les típiques declaracions asseguts i… No, no, que es moguin, que es moguin, que es moguin. Davant d’on sigui. Si han d’anar a Ginebra, que vagin a Ginebra. Si han d’anar a Estrasburg, que vagin a Estrasburg. Però no una vegada. Una vegada ja hi vàrem anar. No, constantment. Que es facin pesats. Que escriguin i s’adrecin a tots els mitjans de comunicació d’arreu del món. Que paguin gent que treballin a xarxes. Què ho expandeixin per tot el món. Que el cas dels catalans realment sigui un cas flagrant, i que tothom, absolutament tothom, el conegui. Però, és clar, això des d’una cadira no es pot fer. S’ha de picar pedra cada dia. Si no, no farem res.

—Fins a quin punt la repressió ha fet mal a aquesta generació de polítics?
—Hi ha hagut molta repressió i hi ha molta por. Però, és clar, si no vols pols no vagis a l’era. Hauria hagut d’haver-hi una manifestació total i absoluta de tots els polítics professionals davant els jutges que no volen acatar la llei de l’amnistia. On són aquestes reaccions? Només hi ha declaracions davant els mitjans. I ni això, perquè tampoc no és que aquestes declaracions siguin gaire contundents. Com és possible que es permeti que alguns jutges menystinguin el poder legislatiu? A quin país passa això? No s’ha de consentir. I on és la reacció; la reacció pensada, però irada, rabiosa, contundent dels nostres representants? No la veig enlloc.

—L’heu viscuda de prop, aquesta repressió, amb el vostre fill.
—Sí, amb un informe completament fals. Es van inventar que havia agredit un policia però l’únic que va fer va ser alçar les mans perquè els Mossos no envestissin la gent gran. Era el dia en què s’havia d’haver fet president en el molt honorable Carles Puigdemont. Durant cinc anys, ha tingut la llosa al damunt. El fiscal li demanava quatre anys de presó i una multa de 50.000 euros. I al final, com que van veure que l’havien acusat acusat sense cap prova, tant en ell com altres, els va caure un any de presó, m’imagino que per no quedar en ridícul per tot allò que havien fet abans. Ara ha estat amnistiat. Però, com ell, n’hi ha milers. Això és una gran injustícia. I el que has de fer és no tenir por i continuar bregant perquè la cosa tiri endavant. I no desanimar-te mai, perquè ens volen desanimats. No ens hem de deixar vèncer. Qui es deixi vèncer està perdut, sigui una persona o sigui un poble. Si ens deixem vèncer estem perduts.

“Hem d’aspirar a ser el veritable partit del treball”, ha dit Oriol Junqueras en un acte de la candidatura Militància Decidim obert a la premsa. L’ex-president d’Esquerra intenta d’aconseguir el suport dels militants afiliats a sindicats i amb consciència de classe treballadora i aquesta tarda ha reunit una cinquantena de militants a Barcelona per parlar d’aquest àmbit sectorial. Junqueras s’ha dedicat a prendre el pols a la militància i a fer campanya interna des que va deixar de presidir el partit i ha dosificat l’aparició en mitjans de comunicació. En l’acte d’avui s’ha aïllat de la polèmica oberta pel cas dels cartells dels germans Maragall, que ha tornat a centrar els titulars aquesta setmana, i ha volgut posar el focus sobre el seu projecte polític. Si la secretària general d’ERC, Marta Rovira, va assenyalar la corresponsabilitat de Junqueras en l’existència d’una estructura comunicativa paral·lela, l’ex-president del partit no solament ha esquivat la confrontació directa (alguns dels seus afins van parlar de “falses acusacions sense evidències”), sinó que ha aparegut públicament donant protagonisme als militants amb afiliacions sindicals i a un programa amb accent d’esquerres.

Quan un militant li ha demanat què els diferencia de les altres candidatures que es disputen la direcció del partit, Junqueras ha reivindicat que poden ser “molt útils” per a construir grans aliances i acords amb la resta de partits independentistes i amb les forces polítiques “que volen millorar la vida de la gent del nostre país”. “És impossible fer la independència de Catalunya si no som capaços d’implicar molta gent en aquesta lluita”, ha dit. Propugna que el partit es reconnecti amb la societat i el seu antic electorat posant èmfasi en les necessitats dels treballadors, que són la majoria de la població. Això vol dir, segons que ha precisat, convertir-se en l’organització política dels assalariats, els autònoms, de la funció pública, dels mestres, dels metges… “Si no som el partit d’aquesta gent no som el que hem de ser”, ha dit. En un moment en què el debat polític intern que aflora d’ERC se centra en el cas dels cartells o en la discussió sobre l’abast de la renovació que la majoria diu defensar, Junqueras reapareix públicament amb un missatge d’acostament a l’antiga base electoral d’Esquerra, prioritzant les polítiques públiques d’esquerres en àmbits com l’habitatge, les infrastructures o l’ocupació. Tampoc no s’ha volgut pronunciar sobre el pacte d’ERC amb el PSC per la investidura de Salvador Illa.

Junqueras s’ha situat, doncs, en la línia estratègica d’eixamplar la base electoral d’Esquerra que ja propugnava, prioritzant el discurs d’esquerres i de les polítiques públiques al costat de la defensa de la independència. “La causa de la independència és indestriable d’una economia pròspera, d’una societat més justa, etc.”, ha dit. Durant l’acte, s’ha manifestat en contra de la por que ha expressat verbalment l’ex-diputat al parlament José Rodríguez (Trinitro): que el partit acabi replegant-se cap “endins” en el projecte independentista com a resultat de la crisi interna. A l’auditori de l’Espai Línia, a l’Eixample, també hi havia l’ex-conseller de Treball Chakir El Homrani. Junqueras ha parlat del partit hegemònic de Lluís Companys per optar per una Esquerra que aconsegueixi ser el partit de l’antic cinturó roig de Barcelona –disputant la consolidació electoral del PSC– i de la majoria de la població, com quan ERC tenia 100.000 militants en un país de tres milions.

El juliol passat, fonts de la candidatura Militància Decidim informaven que Junqueras tenia el suport d’uns 2.000 militants. Dilluns va fer una mostra de força reunint-ne 400 del Baix Llobregat a Molins de Rei, segons que van publicar a X afins a Junqueras. L’ex-president d’Esquerra presentarà la candidatura el 21 de setembre en un acte a Olesa de Montserrat. Es preveu que hi participin l’ex-conseller Raül Romeva, la diputada Ana Balsera, l’eurodiputada Diana Riba, l’ex-portaveu a Rubí Arés Tubau, l’ex-conseller d’Afers Estrangers Bernat Solé i la senadora Laura Castel.

Renfe ha anunciat modificacions en el pla alternatiu de transport (PAT) arran del començament de les obres del túnel ferroviari de Roda de Berà (Tarragonès), que començaran l’1 d’octubre i obligaran a interrompre el pas de trens entre Tarragona i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) durant cinc mesos. Així, incorporarà una línia d’autocar que sortirà de Cambrils (Baix Camp), farà una única aturada a Vila-seca (Tarragonès) i finalment arribarà a Sant Vicenç de Calders. Aquí, els usuaris podran agafar ja el tren per a anar a Barcelona.

Amb aquesta línia, els usuaris de les línies R14, R15 i R16 de Rodalia de Catalunya d’aquests municipis no hauran d’anar obligatòriament a Tarragona o Reus per a agafar els autocars. La decisió arriba arran de la insistència dels ajuntaments de Cambrils i Vila-seca.

Així mateix, la incorporació traurà pressió sobre la ciutat de Tarragona, perquè aquests viatgers aniran directament a Sant Vicenç de Calders i, per tant, es reduirà el trànsit d’autobusos a l’estació.

A més, també hi haurà dos nous trens per sentit de la línia R15 des de Valls, dos a primera hora del matí cap a Barcelona i uns altres dos a darrera hora del dia en sentit sud. D’aquesta manera, la capital de l’Alt Camp comptarà amb set trens per sentit en la relació amb Barcelona a partir de l’1 d’octubre.

La Generalitat crearà un abonament bonificat

A més, Tarragona també tindrà una segona parada de les línies d’autocars, concretament a la plaça de la Imperial Tàrraco. Aquesta servirà per als usuaris que iniciïn o acabin el seu recorregut a la ciutat i serà directa a Sant Vicenç de Calders.

El Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica crearà un nou abonament de transport públic a un preu bonificat. Serà una T-10/120 unipersonal, vàlida per al recorregut Tarragona-Barcelona durant el tall del servei.

A més, es reforçarà l’oferta de busos interurbans directes entre ambdues ciutats amb sis noves expedicions per sentit durant les obres, de tal manera que s’assolirà la xifra de nou expedicions per sentit.

No hi ha hagut cap mena de sorpresa. El BCE ha seguit el guió previst. El consell de govern ha decidit de reduir de 25 punts bàsics el tipus d’interès aplicable a la facilitat de dipòsit, tipus amb què guia l’orientació de la política monetària, de manera que quedarà al 3,50%. Sobre la base de l’avaluació actualitzada de les perspectives d’inflació, la dinàmica de la subjacent (la total menys els aliments frescs i l’energia) i la intensitat de la transmissió de la política monetària al mercat real, el comunicat del BCE diu: “Ara és apropiat de fer un pas més en la moderació del grau de restricció de la política monetària.” Alhora, ha recordat que aquests canvis tindran efecte a partir del dia 18.

Però els analistes, que això ja ho veien clar, estaven pendents de què diria a continuació la presidenta del BCE, Christine Lagarde. I no ha deixat pas tothom satisfet: “La incertesa sobre les previsions ens fa continuar pendents de les dades.” Ha aclarit que la tendència dels tipus és a la baixa, però no al ritme que caldria: “Preveiem que la inflació baixi al setembre, però que augmenti fins a final d’any.” En això, molts hi veuen una primera pista que, probablement, no hi haurà baixa de tipus a l’octubre, com deien les últimes juguesques.

Com és habitual, ha marejat tothom, a còpia d’aportar-ne una de freda i una de calenta. “És convenient de moderar encara més el grau de restricció de la política monetària”, ha dit, però sense comprometre’s en cap data determinada. Això sí, “esperem que la inflació dels serveis baixi durant el 2025”, ha conclòs.

La primera impressió entre els analistes, després de les seves paraules, és que no hi haurà retallada de tipus a l’octubre i sí, probablement, al desembre, d’acord amb el to que ha emprat la senyora Lagarde. No oblidem que ens movem en un món de metallenguatge, quan hi ha aquestes intervencions al més alt nivell de la política monetària. Cadascú ha d’intuir què s’amaga darrere la paraula, el gest o senzillament el to que ha fet servir l’autoritat.

On sí que hi ha hagut sorpresa és en el nou quadre macroeconòmic que ha presentat el BCE per a enguany, amb retocs de certa importància. Ha sorprès, per exemple, que hagi mantingut sense canvis les seves projeccions sobre l’evolució dels preus, i que, en canvi, hagi rebaixat el pronòstic del PIB d’una dècima, tant per a enguany com per als dos anys vinents. El panorama econòmic és, per tant, una mica més fosc. Amb les dades d’avui, el BCE preveu que l’economia de la zona de l’euro no tingui tanta empenta com s’esperava al juny. El PIB anirà de menys a més, perquè es preveu que creixi d’un 0,8% el 2024, fins a l’1,3% el 2025 i l’1,5% el 2026. Totes aquestes xifres mostren una dècima menys que el pronòstic del juny, a causa, principalment, d’una contribució més feble de la demanda interna els trimestres vinents –sobretot el consum–, com assenyala l’organisme monetari en el comunicat.

Fent un salt cap aquí, diguem de seguida que una dada molt positiva lligada a l’evolució del tipus bàsic del BCE ha estat la de l’euríbor d’aquests darrers dies. Concretament, el de dotze mesos, que és el que es fa servir de referència a les hipoteques, ha tingut un mes de setembre espectacular per als qui tenen hipoteques variables. Ha baixat del 3%, cosa que no passava en el mercat interbancari d’ençà del desembre del 2022. Concretament, el tancament d’avui ha estat del 2,96% i la mitjana provisional del setembre és del 3,03%. Una mitjana que cal esperar que baixi a final de mes. Més enllà de les hipoteques, també pot significar una millora en uns altres crèdits i un empitjorament per les remuneracions dels dipòsits. De totes maneres, ambdues decisions resten a les mans de les entitats i depenen de les polítiques de cadascuna envers la competència.

Un tercer aspecte que ha fet vibrar els mercats avui ha estat la dada d’inflació dels EUA, que és vital per als moviments següents de la Reserva Federal en els tipus de referència. I tampoc no hi ha hagut sorpreses. Ahir vam saber que les xifres de l’IPC, corresponents al mes d’agost, havien complert les expectatives del consens. La inflació en termes interanuals va pujar al 2,5%, en contrast amb el 2,9% del juliol, fet que continua confirmant l’alentiment en l’ascens dels preus. La Reserva Federal nord-americana n’haurà pres bona nota amb vista a la reunió següent de tipus d’interès. L’IPC en termes mensuals puja d’un 0,2%, igual que el mes de juliol. L’IPC subjacent, en termes interanuals, va pujar a l’agost d’un 3,2% (igual que el mes anterior) i en termes mensuals va pujar d’un 0,3% (una dècima més que el mes anterior).

Segons la majoria dels analistes, el risc de recessió continua essent baix i la hipòtesi de base continua preveient un aterratge suau de l’economia nord-americana. Aquesta és també la hipòtesi del president de la Reserva Federal dels Estats Units, Jerome Powell, que a la reunió de Jackson Hole, a final d’agost, va dir que havia arribat el moment de retallar els tipus d’interès a causa de la caiguda de la inflació. Una primera retallada al setembre hauria de desencadenar ara un nou cicle de baixades de tipus d’interès. De totes maneres, el comportament més alt que no es preveia de la inflació subjacent podria induir la Reserva Federal a retallar els tipus 25 punts bàsics en lloc de 50 punts, com s’havia parlat últimament.

La resposta immediata dels mercats a totes aquestes dades ha estat moderadament positiva. L’Euro Stoxx 50 i l’Íbex han pujat una mica més de l’1%. I als EUA, el to general avui és positiu, a l’hora de tancar aquest article, però amb una intensitat menor en els índexs principals.

El fet és que el BCE ha decidit un pas més en la normalització del preu dels diners i s’espera que la Reserva Federal faci això mateix aquests dies, perquè l’economia de la zona euro, com ha assenyalat avui el BCE, es troba en plena malaltia. I en la dels EUA, encara que està millor, el mercat laboral ha començat a mostrar els primers símptomes de feblesa. I això fa por.

L’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, juntament amb altres entitats culturals, han sol·licitat al govern d’Aragó la declaració de l’aragonès i el català d’Aragó com a bé d’interès cultural, demanant igualment de paralitzar qualsevol actuació que rebaixi la seva protecció. La sol·licitud ha estat signat per aquestes dues entitats de la Franja, a més del Consell d’A Fabla Aragonesa, el Rolde de Estudios Aragoneses i la Fundació Gaspar Torrente.

Vox fracassa i no aconsegueix d’eliminar el català i l’aragonès com a llengües pròpies de l’Aragó

Es tracta de les associacions més veteranes en la tasca de recerca i dignificació d’aquestes llengües pròpies. En aquest escrit sol·licitem la incoació de l’expedient per a la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) de la llengua aragonesa i de la llengua catalana parlada a Aragó.  A més, es demana l’adopció d’una sèrie de mesures cautelars. Argumentem que ambdues llengües, de filiació romànica, formen part de la riquesa cultural aragonesa d’ençà de la fundació del regne. A aquests motius de context històric, se n’hi afegeixen d’altres de valor territorial, social i patrimonial.

Les entitats consideren que actualment la supervivència d’aquestes llengües es troba compromesa per la manca de suport institucional, malgrat els nombrosos fonaments jurídics que reclamen aquest suport, com ara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. A la sol·licitud s’incorporen informes fets pels professors de la Universitat de Saragossa Francho Nagore Laín, per a l’aragonès i Javier Giralt Latorre, per al català.

Javier Giralt: “El president s’equivoca: a l’Aragó s’hi parla català”

La síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, ha obert una actuació d’ofici pels 31.404 alumnes que encara no tenen plaça assignada a l’FP. Ho ha anunciat l’adjunta per a la Defensa dels Drets de la Infància i l’Adolescència, Aida C. Rodríguez, que ha remarcat que “els estudis postobligatoris són un dret de l’alumnat”. “Les places han d’estar garantides”, ha dit en un missatge a X, en què subratlla la necessitat “d’adequar l’oferta i la demanda” i que hi hagi places disponibles en “estudis del seu interès”.

Avui ha començat una convocatòria extraordinària de Formació Professional amb gairebé vint mil vacants i 31.404 alumnes que encara no tenen plaça assignada de la seva llista de preferències. D’aquests 31.404 alumnes, s’han validat 16.914 sol·licituds, que ara podran accedir a alguna de les gairebé 20.000 vacants, en concret 19.514. D’aquestes, 9.020 són de grau mitjà i 10.494 de grau superior.

Més per Mallorca i Més per Menorca han presentat una esmena al decret llei de simplificació administrativa per recuperar el requisit del coneixement del català per a accedir a la funció pública. Els partits ecosobiranistes pretenen, d’aquesta manera, d’assegurar els drets lingüístics dels ciutadans i complir el mandat estatutari de normalització lingüística. “Dirigir-se i ser atesos a l’administració pública amb la llengua pròpia de les Balears és un dret i és imprescindible recuperar el requisit de coneixement de la llengua catalana per accedir a la funció pública”, ha assegurat la diputada de Més per Mallorca Maria Ramon.

D’altra banda, ha recalcat que les administracions públiques tenen el mandat estatutari de treballar i vetllar per la normalització lingüística. D’aquesta manera, les dues formacions han presentat esmenes al decret llei, que han batejat amb el nom de “Destrucció Massiva”, per recuperar el requisit d’acreditació del coneixement de la llengua catalana. Entre les esmenes, han reclamat la derogació de la possibilitat d’acreditar el nivell exigit en un termini de dos anys, previst a la Llei 3/2007 de Funció Pública.

Alhora, han argumentat que davant la ruptura formal del pacte entre el PP i Vox, el PP “ja no pot emprar a l’extrema dreta com a excusa per atacar la llengua pròpia i eliminar drets lingüístics”, de manera que els “animen a votar a favor de l’esmena presentada”. Sobre això, han recalcat que el PP “no portava l’eliminació del requisit lingüístic per accedir a la funció pública al seu programa electoral” i que el 88% de la ciutadania va votar en contra dels “atacs a la llengua pròpia i d’eliminar drets lingüístics”.

L’històric vaixell de Mar i cel ja és a punt per salpar cap a la darrera aventura del clàssic musical de Dagoll Dagom. La companyia ja ha venut més de 150.000 entrades a una setmana de l’estrena oficial de la quarta reposició de l’espectacle.

Les primeres representacions començaran dissabte i s’allargaran, d’entrada, fins el 2 de febrer. Amb el bon ritme de venda d’entrades, Dagoll Dagom ja ha avançat que en els dies vinents obriran noves dates i que esperen poder allargar les reposicions de Mar i cel mentre hi hagi demanda al llarg de la temporada. Els assistents al Teatre Victòria també podran descobrir una exposició amb un viatge històric durant els cinquanta anys de Dagoll Dagom amb vestuari original, marquetes i recreacions.

Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset. Fotografia: ACN / Guillem Roset.

El Banc Central Europeu (BCE) ha rebaixat els tipus d’interès en 25 punts bàsics, fins al 3,5% S’ha decidit en la reunió d’avui i la mesura té com a objectiu impulsar l’economia de la zona euro en un moment en què la inflació mostra signes de desacceleració i el creixement econòmic continua sent moderat.

La baixada dels tipus d’interès representa un intent de fer que els préstecs siguin més assequibles per a empreses i consumidors, amb l’esperança d’estimular el consum i la inversió. Aquesta decisió també és una resposta a les condicions econòmiques globals i les tensions a escala internacional que han afectat els mercats.

Els analistes esperen que aquesta reducció pugui ajudar a enfortir la recuperació econòmica i proporcionar un suport addicional a les economies dels països de la zona euro, tot i que alguns experts alerten que els efectes podrien ser limitats si altres factors econòmics no milloraran simultàniament.

Aquests canvis inclouen la modificació tècnica anunciada al març pel BCE i que tenen efecte el 18 de setembre. D’aquesta manera, la taxa de dipòsit s’ha convertit de facto en el tipus de referència en determinar l’interès que les entitats financeres reben, o paguen de ser negatiu, per mantenir els dipòsits al BCE.

Anteriorment, la taxa de refinançament era una variable de més pes a l’hora d’informar sobre les decisions de política monetària del BCE. Tot i això, aquesta ha perdut rellevància amb el temps per l’excés de liquiditat en el sistema financer, fruit d’accés més gran dels bancs als fons del BCE, cosa que s’ha traduït que les entitats fessin més ús dels dipòsits.

L’objectiu últim de l’ajust seria alinear els tipus d’interès a curt termini del mercat monetari amb les decisions del consell de govern, així com retirar la liquiditat sobrant del sistema per tal que no interfereixi la transmissió correcta de la política monetària.

Avui s’ha fet l’obertura solemne del curs de la Universitat d’Alacant. A l’acte, hi han assistit el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i la secretària general del PSPV, Diana Morant, en qualitat de ministra d’Universitats espanyola. També hi havia una delegació de Compromís encapçalada per Joan Baldoví. Tant Compromís com els socialistes han criticat durament l’absència del president Carlos Mazón, i han dit que la seua presència en el campus de Sant Vicent del Raspeig era per donar suport a la rectora de la universitat, Amparo Navarro.

L’acte s’ha fet en un ambient de tensió que té a veure amb l’enfrontament directe entre la direcció de la universitat i el Consell pels estudis de medicina que, per segon curs, s’imparteixen a la Universitat d’Alacant.

Fa dos dies, el consell de govern de la Universitat d’Alacant va defensar la legalitat i la legitimitat del grau de medicina, que es troba qüestionat per un procés judicial.  El govern de Mazón fa costat a la Universitat Miguel Hernández en la seua pretensió de ser l’únic centre que impartesca medicina al sud del país. Tots dos campus estan separats per dotze quilòmetres. Arran de les crítiques, Mazón ha proposat una solució que vol ser de consens, però que no té precedents, i sense cap mena de concreció que seria, segons que va dir, la creació d’un campus compartit entre totes dues universitats.

Una postura inexplicable

Tant Diana Morant com Joan Baldoví han defensat que al País Valencià calen molts metges i que no hi ha prou oferta de places públiques per a cursar els estudis. “No entenem la postura del president Mazón. Avui ha manifestat una gran covardia no venint a la inauguració de curs. D’una altra banda, és una vergonya que parle de neutralitat”, ha dit Baldoví, que ha atribuït l’actitud de Carlos Mazón als interessos de les universitats privades d’establir-se a Alacant amb estudis de medicina.

La secretària general del PSPV ha acusat Mazón de sotmetre els 172 alumnes que ja estudien primer i segon a una angoixa innecessària i injustificada. “La batalla que està lliurant Mazón no té cap sentit ni del punt de vista de la política universitària ni de la política sanitària. Només ho entenc del punt de vista sectari.” Diana Morant ha recordat que el grau de medicina és el que té la nota de tall més alta de tots els de la Universitat d’Alacant i que més de mil persones s’han quedat en llista d’espera.

Un conflicte que ve de lluny

L’any 1996, poc després d’arribar al poder, Eduardo Zaplana considerava que la Universitat d’Alacant tenia un consell de govern massa progressista i que no s’avenia amb els seus postulats ideològics. Així va ser com va decidir la creació d’una nova universitat pública a la seua mida, en aquest cas a Elx. Per fer-ho, va decidir que determinats estudis havien de desaparèixer de la d’Alacant per passar a impartir-se a la d’Elx. El cas dels estudis de medicina va ser el més polèmic i va ser considerat una declaració de guerra del Consell a aquella universitat.

L’abril del 2022, amb Ximo Puig al capdavant, el Consell va tornar a autoritzar el grau de medicina a Alacant. La Universitat Miguel Hernández va recórrer-hi en contra i el Consell del Botànic es va personar en la causa per donar suport a la Universitat d’Alacant. Amb el canvi polític, el Consell s’ha retirat i ha deixat sola la Universitat d’Alacant.

Mentrestant, el curs passat, el 2023-2024,  ja es va impartir el primer curs amb una oferta de setanta-cinc places. Ara fa pocs dies, aquells alumnes van començar segon, i s’ha incorporat una nova tongada d’estudiants de primer que viuen amb molt de desconcert i preocupació pel seu futur acadèmic el seu futur.

El president Carles Puigdemont ha advertit el PSOE que Junts només acceptarà un traspàs integral de les competències en immigració, tal com van acordar tots dos partits a començament d’any a canvi de tirar endavant al congrés dos decrets essencials per al govern de Pedro Sánchez. Puigdemont ho ha dit arran de la publicació d’una informació a El Periódico segons la qual tots dos partits han avançat en el traspàs d’aquestes competències, sense que incloguin ni el control de les fronteres ni la capacitat d’expulsar al seu país d’origen els immigrants que siguin delinqüents multireincidents. De fet, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska ha afirmat avui mateix que el seu govern no delegarà cap competència a la Generalitat que tingui a veure amb fluxos migratoris. 

Puigdemont ha fet aquest advertiment: “Si algú pensa que deixant passar el temps ens avindrem a una solució a mitges –a l’estil del finançament– va ben confós. Si algú tenia planificat empaquetar els incompliments acumulats per resoldre’ls al seu favor en una negociació pressupostària, també s’equivoca. I si algú pensa que fent filtracions interessades ens deixarem ensarronar, encara l’erra més. Els hem avisat cada vegada, i no sembla que escoltin. O pitjor: sembla que se’ls en refot. En tot cas, aviat en traurem l’entrellat.”

Algú s’ha passat de llest, perquè això senzillament no és així. Només avançarem si Catalunya rep la delegació integral de les competències en immigració, que és el que vam acordar.

Si algú pensa que deixant passar el temps ens avindrem a una solució a mitges –a l’estil del…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) September 12, 2024

Segons El Periódico, el suposat avenç en la negociació pel traspàs de les competències en immigració —negat per Puigdemont— hauria de facilitar també que Junts donés suport al projecte de pressupost de l’estat. Ara per ara la posició de Junts sembla lluny d’això, després d’haver votat contra el sostre de despesa a final de juliol.

El futbolista Hugo Mallo ha estat condemnat pel delicte d’abús sexual per haver fet tocaments a la dona que treballava de mascota del RCD Espanyol abans d’un partit quan ell era jugador del Celta de Vigo. El jutjat penal 19 de Barcelona l’ha condemnat a una multa de 20 mesos amb una quota diària de 10 euros, i haurà d’indemnitzar la víctima amb 1.000 euros més interessos pels danys morals i de pagar les costes processals.

Tot plegat va passar abans del partit entre el RCD Espanyol i el Celta de Vigo que es va disputar a Cornellà el 24 d’abril del 2019. En aquell partit Mallo era el capità del Celta i es va acostar on hi havia les mascotes amb caps de perico —una interpretada per un home, i una altra per una dona— i li va tocar els pits sense cap consentiment.

Actualment, Mallo juga com a futbolista de l’Aris de Salònica FC de la Superlliga grega.

El ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha defensat el cos dels Mossos d’Esquadra després del “fracàs”, com n’ha dit ell, en l’operatiu per a detenir el president Carles Puigdemont en la seva aparició a Barcelona el 8 d’agost. “A tots ens hi hauria encantat que hagués estat detingut com procedia, però vull salvar-ne tant la nova direcció dels Mossos com l’anterior”, ha dit en un esmorzar informatiu de Fòrum Europa. “A vegades les coses fallen i és difícil de justificar; estic convençut que això no es repetirà”, ha afegit.

Elena i Sallent esclaten contra el president Puigdemont pel fracàs en la detenció

En la seva intervenció, Grande-Marlaska ha dit que es manté la “lleialtat” institucional, tant amb els diferents consellers d’Interior com al nou equip format per Salvador Illa, amb Núria Parlon com a consellera i amb Josep Luis Trapero com a director general de la policia. “La gent pot estar tranquil·la”, ha dit, i ha agraït la presència de representants dels Mossos en la seva conferència a Madrid.

Ha dit que als Mossos “no els va agradar” la marxa de Puigdemont perquè “va implicar un fracàs”. Ara bé, ha dit que “no és degut a una falta de professionalitat i diligència dels Mossos”. “Tenen tot el meu respecte”, ha dit, i n’ha destacat “l’altíssima professionalitat”. En aquest punt, ha recordat com a “setmana més dura” dels Mossos d’Esquadra les protestes contra la sentència, l’octubre de 2019. D’aleshores ençà, ha dit, la coordinació entre els Mossos d’Esquadra i el ministeri d’Interior espanyol és “extraordinària”. “No ens podíem permetre un mort als carrers de Barcelona”, ha dit, i aquella col·laboració va marcar a totes dues parts i va establir una “lleialtat que és inatacable”.

La llei d’amnistia ha arribat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a Luxemburg. El TJUE ha informat de l’entrada al registre de les qüestions pre-judicials que li va fer arribar a final de juliol el Tribunal de Comptes i de les enviades pel Tribunal de Justícia de Catalunya aquest mes de setembre sobre l’adequació de la llei al dret de la Unió. En les primeres, s’exposen els dubtes sobre aspectes genèrics de la llei per a no amnistiar la trentena d’ex-alts càrrecs de la Generalitat, inclòs el president Carles Puigdemont i l’ex-vice-president Oriol Junqueras, amenaçats de sancions comptables per les despeses de l’1-O; en les segones, es presenten els dubtes del TSJC sobre la compatibilitat entre l’amnistia del delicte de malversació als dirigents d’ERC Josep Maria Jové i Lluís Salvadó i l’obligació de perseguir els delictes que afecten els interessos financers de la UE.

N’ha informat el tribunal, que ha donat un número d’identificació a sengles pre-judicials: aquest per a les del Tribunal de Comptes, i aquest altre per a les del TSJC. I no seran pas les úniques, perquè l’Audiència espanyola va publicar fa poc la llista de preguntes que enviaria al TJUE amb els dubtes sobre la compatibilitat amb el dret comunitari d’amnistiar la dotzena de CDR acusats de terrorisme en l’operació Judes.

Amb aquesta entrada a registre de les pre-judicials, comença un camí llarg fins que el TJUE no es pronunciï sobre les preguntes que li formulen aquests òrgans en relació amb l’amnistia. El procediment es pot allargar entre un any i dos. I el TJUE no solament haurà de respondre a les preguntes que li fan el Tribunal de Comptes i el TSJC, juntament amb les que li farà arribar l’Audiència espanyola, sinó que també s’haurà de pronunciar sobre l’admissibilitat d’aquestes preguntes.

És a dir, els advocats dels beneficiaris de l’amnistia que hauran d’esperar les respostes de la justícia europea al·legaran, en el cas del Tribunal de Comptes, que no és un òrgan competent per a fer preguntes pre-judicials al TJUE, perquè no és pròpiament un tribunal ni un òrgan jurisdiccional, entre més raons. El Tribunal pot prendre una decisió sobre l’admissibilitat d’aquestes preguntes en qualsevol moment del procediment, després d’haver escoltat les al·legacions de les parts i el parer de l’advocat general. I, segons fonts del tribunal, això pot ser amb una resolució abans de dictar sentència o bé en la sentència mateixa.

Els representants dels amnistiables també al·legaran que aquestes pre-judicials no són admissibles perquè l’amnistia és un afer resolt per la justícia europea ja fa anys, que la considera una qüestió interna dels estats, que són els que han de resoldre els dubtes que hi hagi d’un punt de vista constitucional.

El Tribunal de Comptes qüestiona la llei d’amnistia, no tan sols per allò que té a veure amb l’extinció de les responsabilitats comptables dels perseguits per aquest organisme, sinó també per l’essència i la raó de ser de l’amnistia.

En el cas de Jové i Salvadó, el TSJC demana al TJUE que examini l’adequació de la llei d’amnistia al tractat de funcionament de la UE i a la directiva sobre la lluita contra el frau que afecta els interessos financers de la Unió mitjançant el dret penal.

Tot i remarcar que “cap de les acusacions no ha exposat com a tesi acusatòria que els acusats s’haguessin beneficiat personalment” de les conductes de malversació que haurien de ser jutjades (que és l’argument amb què el Suprem nega l’amnistia als exiliats i als condemnats per malversació per l’1-O), demana si els interessos financers de la UE poden veure’s exposats en cas d’amnistia.

L’Índex de Preus de Consum (IPC) ha caigut fins al 2,4% a l’agost a Catalunya, cinc dècimes menys respecte del mes passat, segons les dades publicades avui per l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Es tracta de la variació interanual més baixa de l’últim any i s’atribueix al descens dels preus dels carburants i l’alimentació. En canvi, l’electricitat s’ha encarit més que l’any passat. L’IPC subjacent, que no té en compte els preus més volàtils, s’ha mantingut en el 2,9%, igual que al juliol. Pel que fa a la variació mensual, a Catalunya els preus han repuntat un 0,1%.

Pel que fa al País Valencià, l’IPC a l’agost ha baixat al 2,2% , cinc dècimes per sota de la taxa interanual del mes anterior. Aquesta és la dada més baixa que s’ha registrat al País Valencià d’ençà del juny de 2023. En termes mensuals, la inflació ha augmentat un 0,1%; un 2,1% en el que portem d’any. On més han pujat els preus respecte al mateix mes de l’any anterior ha estat en habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, un 4,4% més que l’agost de 2023; restaurants i hotels, un 4,4% més; begudes alcohòliques i tabac, un 3,3% més i altres béns i serveis, un 2,9% més. En canvi, on ha caigut més la taxa interanual han estat al transport, un -1,6%; i comunicacions, un -0,6%.

Finalment, a les Illes, l’IPC a l’agost ha baixat al 2,3% en taxa interanual, sis dècimes per sota de la taxa interanual del mes anterior. Aquestes dades són les més baixes registrades a les Illes d’ençà del març del 2021. En termes mensuals, la inflació a les Illes ha augmentat d’un 0,3%, un 3,2% enguany. On més han pujat els preus és en altres béns i serveis, un 4,5% més que l’agost de 2023; habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, un 4% més; restaurants i hotels, un 3,8% més i begudes alcohòliques i tabac, un 3,2% més. En canvi, on més ha caigut la taxa interanual ha estat en vestit i calçat, un -2,8% i  transport, un -0,4%.

L’ex-president del Perú Alberto Fujimori (1990-2000) s’ha mort a 86 anys a conseqüència del càncer que patia, poques hores després que el seu metge personal, hagués informat que lluitava per la seva vida. “Després d’una llarga batalla contra el càncer, el nostre pare, Alberto Fujimori acaba de partir a la trobada del Senyor. Demanem als qui el varen apreciar que ens acompanyin amb una oració per l’etern descans de la seva ànima. Gràcies per tant pare! Keiko, Hiro, Sachie i Kenji Fujimori”, ha publicat la seva filla Keiko Fujimori en el seu compte de la xarxa social X.

Después de una larga batalla contra el cáncer, nuestro padre, Alberto Fujimori acaba de partir al encuentro del Señor. Pedimos a quienes lo apreciaron nos acompañen con una oración por el eterno descanso de su alma.
Gracias por tanto papá!
Keiko, Hiro, Sachie y Kenji Fujimori.

— Keiko Fujimori (@KeikoFujimori) September 11, 2024

El 1989 Fujimori va guanyar les eleccions presidencials del Perú, però tres anys després va donar un cop d’estat en col·laboració amb les forces armades que va abolir la constitució, va tancar el congrés i va intervenir el Palau de Justícia. Els seus deu anys del seu mandat van estar esquitxats per diverses matances, com les de Barrios Altos i La Cantuta —per les quals va ser condemnat vint-i-cinc anys de presó per delictes de lesa humanitat—, i per les esterilitzacions forçades a milers de dones i homes, majoritàriament indígenes. Tanmateix, el desembre de 2023 va ser excarcerat arran d’un indult per raons humanitàries malgrat les objeccions de la Cort Interamericana de Drets Humans.

El diagnòstic d’un càncer de llengua va arribar fa més de 27 anys, i d’aleshores ençà ha patit molts problemes de salut. Els últims dies els ha passat a casa de la seva filla Keiko Fujimori, que ha intentat sense èxit seguir els seus passos en el món polític amb el partit ultradretà Fuerza Popular. A mitjan juliol, el partit va designar Alberto Fujimori candidat presidencial per a les eleccions de 2026.

Un cop coneguda la notícia de la seva mort, el primer ministre peruà, Gustavo Adrianzén, ha dit transmès les condolences a la família Fujimori i ha dit que es coordinarà amb ells per a conèixer com el volen enterrar. L’ex-primer ministre Alberto Otárola, també ha donat el condol als familiars malgrat la distància política amb l’ex-president, perquè ha dit que entén “el patiment del tancament, la tortura de portar un càncer a la presó i la necessitat de la reconciliació nacional.”

L’ex-president del Perú Alberto Fujimori (1990-2000) s’ha mort a 86 anys a conseqüència del càncer que patia, poques hores després que el seu metge personal, hagués informat que lluitava per la seva vida. “Després d’una llarga batalla contra el càncer, el nostre pare, Alberto Fujimori acaba de partir a la trobada del Senyor. Demanem als qui el varen apreciar que ens acompanyin amb una oració per l’etern descans de la seva ànima. Gràcies per tant pare! Keiko, Hiro, Sachie i Kenji Fujimori”, ha publicat la seva filla Keiko Fujimori en el seu compte de la xarxa social X.

Después de una larga batalla contra el cáncer, nuestro padre, Alberto Fujimori acaba de partir al encuentro del Señor. Pedimos a quienes lo apreciaron nos acompañen con una oración por el eterno descanso de su alma.
Gracias por tanto papá!
Keiko, Hiro, Sachie y Kenji Fujimori.

— Keiko Fujimori (@KeikoFujimori) September 11, 2024

El 1989 Fujimori va guanyar les eleccions presidencials del Perú, però tres anys després va donar un cop d’estat en col·laboració amb les forces armades que va abolir la constitució, va tancar el congrés i va intervenir el Palau de Justícia. Els seus deu anys del seu mandat van estar esquitxats per diverses matances, com les de Barrios Altos i La Cantuta —per les quals va ser condemnat vint-i-cinc anys de presó per delictes de lesa humanitat—, i per les esterilitzacions forçades a milers de dones i homes, majoritàriament indígenes. Tanmateix, el desembre de 2023 va ser excarcerat arran d’un indult per raons humanitàries malgrat les objeccions de la Cort Interamericana de Drets Humans.

El diagnòstic d’un càncer de llengua va arribar fa més de 27 anys, i d’aleshores ençà ha patit molts problemes de salut. Els últims dies els ha passat a casa de la seva filla Keiko Fujimori, que ha intentat sense èxit seguir els seus passos en el món polític amb el partit ultradretà Fuerza Popular. A mitjan juliol, el partit va designar Alberto Fujimori candidat presidencial per a les eleccions de 2026.

Un cop coneguda la notícia de la seva mort, el primer ministre peruà, Gustavo Adrianzén, ha dit transmès les condolences a la família Fujimori i ha dit que es coordinarà amb ells per a conèixer com el volen enterrar. L’ex-primer ministre Alberto Otárola, també ha donat el condol als familiars malgrat la distància política amb l’ex-president, perquè ha dit que entén “el patiment del tancament, la tortura de portar un càncer a la presó i la necessitat de la reconciliació nacional.”

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: