El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres, ha assegurat avui que el govern espanyol designarà l’edifici on s’ubica la prefectura de la policia espanyola a la Via Laietana de Barcelona com a “lloc de memòria”. Torres ho ha dit després d’haver-se reunit a Barcelona amb el batlle Jaume Collboni, amb qui han parlat de memòria democràtica.

Segons el ministre, l’edifici serà designat com un lloc de memòria, però el seu futur ús serà acordat entre les administracions implicades d’acord amb un “consens i diàleg compartit”. D’altra banda, ha indicat que el consell de ministres espanyol aprovarà dimarts un acord per a una comissió de restauració per avançar en la restitució de Lluís Companys i Salvador Puig Antich.

Collboni ha explicat que ha traslladat al ministre la petició de les entitats perquè es continuï aprofundint en la llei de memòria i que els processos de reparació i reconeixement de les víctimes del cop d’estat i la dictadura franquista no només tinguin un acte de reparació simbòlic. Ha afegit que ha reclamat anar més enllà i aprofundir també en l’anul·lació dels processos judicials de Companys i Puig Antich.

L’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau salparà amb la Flotilla de la Llibertat amb un miler d’activistes per intentar de trencar el blocatge de Gaza, segons ha avançat el diari Ara i han confirmat a l’ACN fonts properes a Colau. Sortiran de Turquia estant en els pròxims dies amb un carregament de 5.500 tones d’ajuda humanitària. En total seran quatre vaixells. La iniciativa arriba després de l’assassinat de set membres de l’ONG World Central Kitchen que treballaven amb autorització de l’exèrcit israelià. En aquest cas, però, no hi ha coordinació amb les autoritats d’Israel.

La flotilla estarà formada per un vaixell de càrrega que portarà 350 contenidors d’ajuda, i tres vaixells en què aniran els observadors, personal mèdic, representants polítics i mitjans de comunicació. Aquesta iniciativa ja va intentar en el passat dues accions per trencar el blocatge. L’any 2010 la marina israeliana va assaltar els vaixells i deu persones van morir, nou activistes i un periodista.

Ametller Origen ha tancat el 2023 amb una facturació de 552 milions d’euros, xifra que indica un creixement del 22% interanual. “Ha estat un any molt bo, en què hem aconseguit de mantenir el ritme de creixement, tot i la inflació”, ha dit el conseller delegat del grup, Josep Ametller, durant la presentació que s’ha fet a Barcelona.

Aquest darrer any, l’empresa ha obert onze botigues i n’ha reformades una dotzena. Juntament amb aquestes inversions, s’ha ampliat la plantilla fins a 3.800 treballadors. Ara la companyia té 138 botigues, amb previsió d’obrir-ne deu més enguany.

A l’estiu, a més, han de començar les obres del futur Agroparc a l’Alt Penedès, concretament a Gelida i a Sant Llorenç d’Hortons, per acabar-ne la primera fase el 2026.

José Luis Bravo, advocat d’Albert López, un dels dos condemnats pel crim de la Guàrdia Urbana, ha assegurat que el seu client no ha fet cap confessió. Segons ha dit en declaracions a Antena 3, ha parlat amb López i ell li ha dit que tot és fals i que no hi ha cap document de confessió. “No hi ha hagut cap confessió. L’únic que Albert ha confessat és la seva participació en el crim, mai ha admès haver participat en la mort de Pedro”, ha assegurat. Pel que fa a possibles permisos penitenciaris, ha indicat que ja té marcada una pauta i que ja sap quan hi podrà accedir. En aquest sentit, l’advocada de Rosa Peral, Núria González, ha remarcat al mateix mitjà que, si sap quan podrà sortir en permís, és perquè ha confessat els fets.

Bravo ha lamentat les informacions sobre una suposada confessió del seu client i ha negat que hi sigui, alhora que ha indicat que volen esbrinar com s’ha filtrat aquesta informació. En tot cas, ha assegurat que encara que existís una confessió, no tindria cap transcendència jurídica. Després que la defensa de Rosa Peral hagi apuntat que estudiaven una revisió de la sentència, ha assenyalat que la sentència és inamovible i que només podria canviar amb una prova de caràcter científic irrefutable, però no per un testimoni. Demanar algun tipus de revisió, ha dit, és una excentricitat.

Pel que fa als permisos penitenciaris, ha assegurat que el seu client ja sap quan hi podrà accedir, i que encara n’estan lluny. Això li ha servit a l’advocada de Peral, Núria González, per a subratllar que, si Albert López ja sap quan pot accedir a permisos, és perquè ha confessat. “A Espanya per tenir accés a un benefici penitenciari és obligatori que els presos reconeguin els fets”, ha dit González, que ha destacat que Rosa Peral ha demanat diversos permisos i tots han estat rebutjats perquè no reconeix la seva culpa.

L’Abu Dhabi National Energy Company (TAQA) ha confirmat que manté converses amb Criteria Caixa per a un “possible pacte de cooperació en relació amb Naturgy”. La companyia també admet que parla amb els fons CVC i GIP pera  l’adquisició de les seves accions a l’empresa energètica. “Si es fes l’adquisició, s’hauria de formular una OPA per la totalitat del capital de Naturgy”, assegura TAQA, que reitera que ara per ara no s’ha assolit cap acord ni amb Criteria Caixa ni amb CVC i GIP, i que no hi ha cap garantia ni certesa que s’hi arribi.

Aquest matí, la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) ha suspès la cotització a la borsa de Naturgy, tot esperant que s’aclarís la situació de la companyia. Quan s’han confirmat les negociacions, l’energètica ha tornat a cotitzar i les accions s’ha disparat més d’un 5% i superen els 22 euros. Ahir, quan Criteria Caixa va confirmar converses preliminars, les accions van pujar d’un 7%.

El hòlding de la Caixa és el primer accionista de l’energètica, amb un 26,7% del capital; alguns altres accionistes de referència, com ara els fons CVC i GIP, sumen el 20,7% i el 20,6%, respectivament.

La Junta Electoral provincial de Barcelona ha acceptat la denúncia de Ciutadans contra TV3 i Catalunya Ràdio per haver utilitzat els termes “exili” i “exiliats” en informacions relatives als exiliats que són perseguits en la causa contra el Tsunami Democràtic. La junta electoral ha demanat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que no utilitzi aquestes expressions durant el procés de les eleccions a Catalunya. Considera que anomenar “exiliats” els exiliats del Tsunami “incompleix els principis de neutralitat informativa exigibles als mitjans de titularitat pública en període electoral, i afavoreix unes determinades posicions polítiques en detriment d’unes altres”, segons la resolució a què ha tingut accés VilaWeb.

La junta afegeix: “Hi ha una manifestació repetida i constant per part dels mitjans denunciats que conforma un relat unívoc d’allò que es qualifica d’exili i d’exiliats, sense qüestionar-se la idoneïtat d’aquests termes per a referir-se als qui arran de la imputació d’uns determinats fets per part de l’autoritat judicial opten per traslladar la seva residència a un altre país, ni oferir una versió diferent de la relatada perquè l’espectador pugui comparar diverses percepcions dels fets i de la situació jurídica dels afectats.”

La CCMA va al·legar que no hi havia pas cap definició legal dels termes “exiliat” i “exili”, però la junta diu que sí que hi ha el concepte legal de “refugiat”, el considera sinònim de “exiliat” i diu que els mitjans de difusió l’haurien de contextualitzar jurídicament “per evitar que hi hagi equívocs entre l’opinió pública”.

De fet, la resolució de la Junta Electoral de Barcelona invoca el precedent de la resolució de la Junta Electoral espanyola (JEC) del 4 de desembre de 2017 que ja va prohibir als mitjans públics catalans d’utilitzar els termes “exili” i “exiliats” durant el període electoral de les eleccions al parlament del 21 de desembre d’aquell any, just en el moment en què mig govern de la Generalitat acabava de sortir a l’exili i quan el president Carles Puigdemont era candidat i havia de fer campanya de l’exili estant.

Els Mossos d’Esquadra investiguen la presumpta agressió d’uns escortes del dirigent de Vox, Santiago Abascal, a un camioner a l’estació de servei del Bruc (Anoia). Els fets van passar dijous després de l’acte en què Abascal va presentar Ignacio Garriga, el candidat de l’extrema dreta espanyolista a les eleccions a Catalunya del 12-M.

L’home, natural de Valladolid, va denunciar que els escortes, que eren agents de la policia espanyola, l’havien colpejat una quinzena de vegades quan ell va criticar Abascal. Segons que ha avançat El País, l’agredit va negar davant els Mossos haver amenaçat el dirigent de Vox ni haver mostrat una actitud violenta.

“Mentre un l’aguantava [un altre] el va agredir, colpejant-lo deu vegades al cap amb la mà oberta, i amb el puny tancat més de cinc vegades a la zona costal”, diu la denúncia, que també inclou un informe mèdic que constata una contusió costal arran de l’agressió.

L’agredit i Abascal van coincidir a l’estació de servei, quan el dirigent entrava a la cafeteria. “Ospa! Que m’hagi de trobar jo amb aquest”, va dir i, seguidament, els escortes li van mostrar les credencials de la policia espanyola, el van escorcollar i li van demanar si portava droga. Quan van veure al carnet d’identitat que residia a Errenteria, li van dir “etarra” i el van colpejar.

Després de rebre la denúncia, l’endemà de la suposada agressió, els Mossos van obrir una investigació per esclarir els fets.

L’advocada de Rosa Peral, Núria González, ha demanat saber què ha confessat exactament l’altre condemnat pel crim de la Guàrdia Urbana, Albert López, abans de valorar demanar una revisió de la sentència. “Tot el que ha dit l’Albert fins ara és mentida. El que estudiarem ara és quines d’aquestes afirmacions que va fer durant el judici han tingut algun tipus d’efecte o influència en la condemna de la Rosa”, ha indicat González en declaracions a Catalunya Ràdio, on ha insistit que primer han de saber què ha dit exactament. Ha reconegut que això pot ser difícil perquè els expedients de les juntes de tractament són confidencials. González ha constatat que la teoria del fiscal hauria quedat totalment malmesa i el mòbil del crim desvirtuat.

Albert López confessa que va participar en el crim de la Guàrdia Urbana

González s’ha referit així a les informacions que apunten que l’altre condemnat pel crim de la Guàrdia Urbana hauria explicitat que ell va matar la víctima per a poder aconseguir beneficis penitenciaris.

“Tenim una feina de gegant, revisar totes les declaracions de l’Albert, totes les que es van fer al judici, per veure si això ha tingut transcendència”, ha continuat González, que ha remarcat que si és cert que ha confessat, tot el que ha dit fins ara és fals. “El llibre que va escriure és mentida. Ell ha passat tot aquest temps sabent que ell havia matat el Pedro i intentant inculpar la Rosa”, ha subratllat.

En aquest sentit, ha assenyalat que la Rosa sempre ha mantingut la seva innocència i que mai reconeixerà un assassinat que no ha comès. També ha subratllat que cal aclarir com va morir el Pedro, perquè la sentència no ho diu, i això seria clau per poder situar la Rosa Peral. “L’Albert ha reconegut que l’ha matat, que expliqui com va morir el Pedro. És vital per poder demostrar que la Rosa no té res a veure”, ha argumentat.

González ha demanat que “algú es comenci a creure una versió que mai no ha canviat”, la de Rosa Peral, que “es va amagar perquè tenia por d’un assassí, d’un assassí que ara ha confessat”.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha acusat el cap de llista del PSC a les eleccions a Catalunya, Salvador Illa, de defensar la proposta de Ciutadans sobre el trilingüisme a l’escola. El candidat d’ERC s’ha mostrat preocupat perquè Illa hagi canviat el posicionament tradicional del PSC, i ja no defensi la immersió lingüística. En aquest sentit, ha asseverat que cal un president que defensi la llengua sempre i que no l’abandoni mai. El cap de llista d’ERC ha qüestionat la credibilitat de Junts, i ha dit al seu candidat, Carles Puigdemont, que cal demostrar amb fets les crides a la unitat. L’ex-conseller Andreu Mas-Colell ha presentat Aragonès, i n’ha lloat el caràcter negociador i proper.

Aragonès ha remarcat que li preocupa que Illa s’allunyi de la defensa de la immersió lingüística, i ara aposti per un trilingüisme a les aules. El cap de llista republicà ha constatat que es tracta de la proposta de Ciutadans, que va arribar al parlament per afavorir la divisió social del país. En aquest sentit, ha manifestat que cal posar al dia el model d’immersió, perquè no s’han aconseguit tots els objectius i s’ha de reforçar.

Ara bé, ha indicat que l’alternativa no poden ser les receptes de Ciutadans. El cap de llista d’ERC s’ha compromès a combatre aquestes propostes. I que, si torna a ser president, defensarà la llengua sempre. Així mateix, ha conclòs que la llengua i la cultura són una política estratègica, i ha defensat la seva proposta de crear una conselleria específica per al català.

Mas-Colell lloa Aragonès

Mas-Colell ha destacat la figura del president Aragonès: “És bo que la Generalitat la lideri un president amb el seu tarannà”, ha afegit. L’ex-cap del departament d’Economia de l’executiu d’Artur Mas també ha subratllat que és bo que Aragonès tingui un paper cabdal per triar els camins que es trobarà el país els pròxims anys. Així mateix, l’ex-conseller ha demanat un executiu estable i sensible a l’economia, i ha reclamat estabilitat perquè el país no perilli.

A la conferència hi han assistit la majoria dels consellers i conselleres del govern; diputats i diputades d’ERC; el president i l’ex-dirigent del partit, Oriol Junqueras i Joan Puigcercós; la portaveu a Madrid, Teresa Jordà; el candidat a les europees del 9-J Tomàs Molina; la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas; representants d’altres formacions com l’exconsellera de CDC Meritxell Borràs i l’ex-dirigent del PDECat David Bonvehí; així com els representants sindicals Camil Ros i Pepe Álvarez (UGT) i Javier Pacheco (CCOO).

El cònsol de l’Equador a les Illes, Julio César Lalama, és el centre de la polèmica per unes declaracions catalanòfobes, en què assegura que la llengua motiva una segregació dels ciutadans que no la dominen. En aquest sentit, considera que no s’aprofita el talent dels equatorians a les Illes per l’exigència del català, fet que els obliga, segons ell, a fer feines relacionades amb la neteja i l’atenció a la gent gran.

Les declaracions les va fer en una entrevista al Diario de Mallorca, on se li va demanar per la integració i l’acollida dels equatorians a l’arxipèlag. “Podria dir que arran del català, pot ser que molts hagin perdut oportunitats“, va respondre Lalama, que va afegir que les Illes guanyarien necessiten desfer-se de qualsevol requisit del català per no malbaratar talent. En aquest sentit, el cònsol lloa les accions del govern del PP –amb el suport de Vox– per desballestar les exigiències relacionades amb la llengua.

“Pot ser que diguin que no és obligatori el català, però el que el parla, se’l puntua millor, i això és una forma de segregació, de discriminació. Amb una imparcialitat en els processos, el territori guanyaria molt més, perquè es malbarata talent, a persones que han arribat aquí amb unes capacitats increïbles i que es veuen relegades a la neteja i a l’atenció de persones grans”, va concloure.

La Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) ha suspès cautelarment la cotització a borsa de Naturgy a l’espera d’una “informació rellevant” sobre la companyia, segons que ha difós en un comunicat. El regulador ha pres la decisió amb efectes immediats pocs minuts després de les nou del matí, l’endemà que Criteria Caixa confirmés converses preliminars amb un “potencial grup inversor” –amb seu als Emirats Àrabs Units– que manifestava estar en contacte amb alguns dels accionistes de referència de l’energètica.

Com a conseqüència, aleshores les accions de Naturgy es van disparar per sobre del 7%. Avui, en el moment de la suspensió, les accions cotitzaven en els 21,80 euros. El hòlding de la Caixa és el primer accionista de l’energètica, amb un 26,7% del capital, mentre que altres accionistes de referència, com ara els fons CVC i GIP, sumen el 20,7% i el 20,6%, respectivament.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Uns quants comptes de Twitter del país han estat suspesos aquesta nit amb afectacions en institucions i mitjans de comunicació. El perfil oficial del govern de les Illes (@goib) ha denunciat que els de la Conselleria de Salut i la Conselleria de la Mar i del Cicle de l’Aigua han deixat de funcionar, per bé que la plataforma no els n’ha donat cap explicació.

Per causes alienes, s'ha produït la interrupció dels comptes de les conselleries @salutgoib i @cmar_ib. Estam treballant per reactivar-les. Disculpau les molèsties i continuau informats de tot al web https://t.co/MZDiWfjLJ2

— Govern de les Illes Balears (@goib) April 16, 2024

Ara fa uns dies, el propietari de la xarxa social, Elon Musk, va explicar que Twitter estava fent una purga de bots i trols, és a dir, de comptes falsos. Així mateix, va demanar als usuaris que li fessin arribar a ell o al compte de Twitter (@XEng) informació sobre perfils legítims suspesos.

System purge of bots & trolls underway.

Please reply to me or @XEng if legitimate accounts are suspended.

X Corp will be tracing the people responsible and bringing the full force of the law to bear upon them.

— Elon Musk (@elonmusk) April 4, 2024

Afectacions en el món de la comunicació

En la mateixa línia, els comptes d’uns quants mitjans de comunicació de les Illes com l’Ara Balears, el Diari Balears i elDiario.es a les Illes també han estat suspesos. “S’han començat les gestions per recuperar el compte”, ha explicat el periodista de l’Ara, Jaume Perelló.

El compte de l'@arabalears a @X ha estat suspès sense que hi hagi cap comunicació sobre cap incident. S'han iniciat les gestions per recuperar el compte. Mentrestant, a més de la resta de xarxes socials, teniu els continguts disponibles al web https://t.co/k6UZw3X3SD pic.twitter.com/LbQcvPQwI4

— Jaume Perelló Moll (@JaumePerell1) April 16, 2024

Twitter ha suspendido la cuenta de https://t.co/FVfCgn6bp4 en Balears (@eldiariobalears) sin motivo y sin previo aviso. Evidentemente no hemos incumplido ninguna regla de X. Nos limitamos a postear noticias propias. ¿Alguien sabe cómo podemos recuperar la cuenta? Muchas gracias. pic.twitter.com/X69lGxQH6y

— Angy Galvín (@AngyGalvin) April 16, 2024

Una situació similar han viscut Mediacat i el president del Grup Barnils, Enric Borràs, que s’han quedat sense comptes a Twitter. “Estem treballant per aclarir què ha passat”, ha piulat el grup de periodistes, que ha recordat que disposen d’altres xarxes socials.

Els comptes de @MediacatCat i el del president del @GrupBarnils s'han suspès sense cap comunicació. En les últimes hores també s'han suspès més comptes de mitjans.

Estem treballant per aclarir què ha passat. Ens podeu seguir a Telegram, IG i llegir-nos a https://t.co/N2OXGprjVn.

— Grup de Periodistes Ramon Barnils (@GrupBarnils) April 16, 2024

 

El filòsof Josep-Maria Terricabras va fer el 8 de maig de 2014, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, l’última lliçó com a professor de filosofia. Era l’última lliçó, però també un homenatge de la comunitat acadèmica. Ací podeu recuperar la crònica de l’acte publicada aleshores.

S’ha mort Josep-Maria Terricabras, un intel·lectual i polític valent i compromès que ha marcat el rumb del país

Terricabras va parlar de la seva trajectòria i dels aspectes que més l’havien marcada. El seu pas per l’institut de secundària, la seva estada a universitats alemanyes i angleses, la creació de la Càtedra Ferrater Mora, la descoberta de Wittgenstein, i més coses. Una bona part del discurs la va dedicar a la defensa del llenguatge com a element que ens fa humans i que explica qui som i com hem arribat on som. Recupereu ací el vídeo de l’acte:

Editorial | Terricabras, un home gran entre els més grans

També podeu recuperar el vídeo de l’acte sencer, amb les intervencions del rector Sergi Bonet, el degà Josep Gordi i el director del Departament de Filosofia, Josep Lluís Prades —i la lliçó de Terricabras—, que podeu veure a continuació:

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) acaba de publicar l’assaig El segrest de la política (Anagrama), un text breu i crític –però alhora esperançat i constructiu– sobre com la democràcia es degrada a tot arreu d’occident i per què. Calvo critica durament els partits polítics sistèmics per les seves tendències oligàrquiques i l’abandonament de la gent, i reivindica que cal tornar a afirmar la democràcia de debò, la del dia a dia, amb organització social constant. Si no, avisa, “anem cap a la tirania, cap a la jerarquització, cap al transhumanisme, cap a la burocràcia creixent i el militarisme”. El 7 de maig presentarà el llibre a la llibreria la Impossible, a Barcelona, amb la filòsofa Marina Garcés i l’escriptora Míriam Cano.

L’escriptor Lluís Calvo. (Fotografia: Enric Galli).

—“El segrest que els partits han fet de la política i de les accions vinculades a la dimensió pública constitueix un dels escàndols dels temps recents.” Per què?
—Perquè la política no comença ni acaba en els partits polítics. Els partits són òrgans d’expressió de la voluntat que emana del poble: aquest és el principi democràtic més bàsic. Les últimes dècades, i la cosa ve de lluny, els partits han anat agafant una estructura, una organització, unes jerarquies, que han fet que s’apropiessin de la política que ens pertany com a ciutadans i la segrestessin. Segons aquest principi, semblaria que hi ha dos tipus de política. Una d’incontrolable: la política de la plebs, que té un dels apogeus en la Revolució Francesa. I una de legítima: la dels partits polítics i les institucions, organitzats en la democràcia representativa. Durant les revoltes contra la reforma de la jubilació, Macron va dir que les manifestacions no tenien la legitimitat que adquiria el poble per mitjà de les eleccions. Segons ell, l’expressió sobirana correcta és quan el poble canalitza la seva voluntat de manera exclusiva per mitjà dels partits polítics i de la democràcia representativa. La resta, caos. És un discurs recurrent. La tesi del llibre és que cal tornar a organitzar-nos com a éssers polítics que som. Cadascun de nosaltres som polítics. El que no som és polítics professionals.

—Quins mecanismes tenen, els partits, que els donen aquesta tendència a segrestar la política?
—Hi ha una sèrie de trets: l’organització, la burocràcia, la jerarquia. Però n’hi ha un de molt distintiu: el principi d’adhesió. Un partit té uns postulats i els qui hi estan afiliats, especialment els qui tenen una visibilitat pública més rellevant, no poden sortir d’aquest guió. Els partits estan sotmesos a una sèrie de pressions, d’interessos, i, per tant, l’única veu que es vehicula està molt filtrada per tots aquests interessos. Llavors la política perd espontaneïtat i no és creïble. Com a ciutadans ho percebem: darrere de tot això, només hi veiem un teatre. Això ens emprenya moltíssim, perquè atempta contra la nostra intel·ligència. Hi ha una cosa molt bonica que deia Simone Weil en un escrit de 1943, que de fet no es va publicar fins el 1950 a la revista Table Ronde, amb el títol de “Notes sobre la supressió general dels partits polítics”. Diu que els partits contraposen la llibertat individual a la disciplina general. Així, la veritat i la justícia estan subordinades a aquests interessos, a partir dels quals s’elaboren discursos de conveniència.

—Hi ha cap marge per a reformar això amb primàries autèntiques o llistes obertes?
—Hi ha moltíssimes vies. La via en què crec més és l’organització ciutadana. Prescindir d’avui per demà dels partits polítics, ara mateix, en el nostre grau de consciència ciutadana i d’evolució com a humans, no és possible.

—Però hauria de ser un horitzó?
—Això hauria de ser un horitzó. Molta gent pot pensar que això és ideal, però és massa utòpic, massa idealista. No ho és: cada dia ho veiem, la política és en lluites diàries, més enllà dels partits. En l’habitatge, per exemple, o el canvi climàtic, qui porta la iniciativa? Els ciutadans. Dues mil dones suïsses acaben d’aconseguir que el Tribunal d’Estrasburg es pronunciï a favor seu perquè Suïssa no ha fet les polítiques necessàries per a combatre el canvi climàtic. Això ho veiem a tot arreu. En el cas climàtic és molt clar: l’economia capitalista es basa en el creixement, per això les solucions són molt tímides o de maquillatge. Sense la pressió ciutadana, els polítics professionals no es mouran.

—Continuant la idea de reformar els partits. Als Estats Units, per exemple, els senadors poden estar adscrits al partit, però es juguen el càrrec individualment i tenen molta independència. Això no els fa menys corruptibles als lobbies.
—A mi, aquests sistemes… Em sembla positiu que el polític professional es degui al seu electorat, en primer lloc, i no a un partit que estableixi una disciplina tancada. Però amb això no n’hi ha prou. Hem de crear sistemes organitzatius molt flexibles.

—Les plataformes electorals que es creen, d’entrada, per anar més enllà dels partits, són preferibles?
—Formen part del que proposo. El problema de molts d’aquests moviments és quan es fossilitzen i perden el contacte amb els ciutadans i el dinamisme. D’altra banda, hi ha tot el fenomen del populisme i l’antipolítica, que jo critico molt en aquest assaig. Hi ha la temptació de l’estirabot. “No vull saber res de política” o “aposto per qui crida més”. Són estratègies, en el fons, neoliberals, i també d’una certa esquerra per a captar de manera fàcil i teatral una sèrie d’electors. També per donar a entendre que hi ha solucions màgiques o simples per als problemes que tenim. I no. Ara, hi ha un altre extrem: els polítics professionals que titllen qualsevol crítica de populisme o d’antipolítica.

—Parleu de dos conceptes interessants, en aquest sentit. Els idiotes i la parresia.
—El terme grec ‘idiota’ designava el ciutadà que era apàtic als assumptes polítics, o que en vivia del tot al marge. Això era un idiota. Un idiota no és qui critica els partits polítics, sinó qui ha desistit de la seva dimensió social i organitzativa. De la parresia, l’altre concepte clau, en parla Michael Foucault. És atrevir-se a expressar la veritat pròpia. Això ens falla. Les estructures del partit fallen perquè tots els discursos són escàpols, intenten quedar bé, cenyir-se al discurs, no donar dades que puguin comprometre tant qui les expressa com el partit.

L'escriptor Lluís Calvo. (Fotografia: Enric Galli). L'escriptor Lluís Calvo. (Fotografia: Enric Galli).

—Aquí s’ha titllat d’antipolítics els independentistes que van criticar que tots els partits polítics havien tingut graus de responsabilitat en els fets del 2017.
—Sí. A veure, el ciutadà també ha d’exercir un sentit crític per veure si determinats plantejaments o promeses tenen un recorregut factible o no. Tampoc no podem posar en un mateix sac tota la classe política, perquè això és un error claríssim. Moltes vegades els polítics són gent compromesa que entra en la política per una voluntat clara de servir. Després, és clar, hi ha tota la temptació corruptora del poder. I la ciutadania ha d’estar-hi a sobre per evitar-ho.

—Què us sembla l’abstenció activa?
—L’abstenció sempre serà un sac heterogeni. Em sembla bé quan cal, quan és un toc d’atenció. Ens abstenim perquè veiem que aquests partits o aquest sistema no soluciona els problemes, no només del present, sinó d’un horitzó amb reptes importants. Som en un moment històric en què cal fer front a una sèrie de coses molt urgents i no podem limitar-nos a anar fent. D’altra banda, som deutors de sistemes ideològics del segle XIX o anteriors. Hi ha d’haver altres tipus d’organitzacions que sorgiran quan la gent s’agrupi per interessos, per determinats projectes, per solucionar aspectes parcials. Això no vol dir perdre un punt de vista global. Però les formes organitzatives han de ser molt versàtils.

—Per què dieu que la participació és una fal·làcia?
—Davant de l’apatia, de la dificultat perquè els ciutadans s’impliquin en un teixit actiu, s’ha recorregut a la participació. Però avui es munten els processos participatius de tal manera que posen al mateix nivell situacions jeràrquiques molt diferents. A vegades, això són operacions cosmètiques que no tenen un impacte real, o el tenen en un tant per cent limitadíssim de pressupost, d’estructura organitzativa, de polítiques, etc. Què passa, llavors? Que s’organitzen processos de participació en què la gent no participa, cosa absolutament grotesca. D’altra banda, hi ha tota una sèrie de professionals que dominen aquest argot, que saben relacionar-se amb l’administració i que acaben entrant en aquests consensos participatius en què el consens ja està ben fixat d’entrada. Ens pot oferir molt poques sorpreses. Si realment un procés participatiu portés a una solució inesperada, no s’organitzaria.

—Tesi: la gent percep que el seu vot ha perdut capacitat d’influència i, per això, es deixa seduir pels populismes. Si el sistema diu que aquests són els dolents, els voto per demostrar que impugno el sistema, més que no pas perquè m’he radicalitzat.
—Sí, s’opta per la situació més exasperada i teatral, i de vegades el vot no es correspon amb l’ideari del partit. És una imatge, una manera d’expressar-se, una idea simple que és capaç de mobilitzar. És així. El discurs neoliberal ha estat una manera de contrarestar l’apatia que la mateixa democràcia comporta. Una part de la democràcia és el caos, una altra, l’apatia. I en aquest temps postmodern de l’espectacle, en què tot és televisat i seguit per les xarxes, posar en marxa aquesta teatralitat és molt poderós. El problema és que això té un preu, i el preu és que se t’escapa de les mans i apareixen populismes, i el feixisme torna tristament a agafar protagonisme. Aquest és el perill de no activar la veritable regla de la democràcia, que és la transformació, el servei dels ciutadans.

—Com es torna a activar l’organització social en un moment de tant individualisme i d’alienació digital creixent?
—Això és el paradigma neoliberal. La fragmentació. La separació. És la realitat diabòlica: cada cop ens separem més. És un fenomen que ens afecta a tots. A les xarxes socials, avui, hi ha un discurs d’odi… És el territori dels ressentits, de l’emprenyada que no porta fruits palpables. I també és territori de la fragmentació. Poden sorgir iniciatives importants a partir de les xarxes? Sí, en tenim molts exemples, de gent que s’organitza per mitjà de les xarxes. Però el paradigma general és aquest. Un món postmodern, narcisista, que ens fragmenta i que ens reclou en una bombolla. Dit això, tampoc no hem d’idealitzar l’assemblearisme. Faig una crítica a l’assemblea per l’assemblea. L’assemblearisme també respon a un pragmatisme antic. S’ha comprovat que abusar d’aquests recursos no funciona, igual que no podem abusar de fer un referèndum sobre temes delicats cada dia. Hem de buscar mecanismes sense fer demagògia.

—Què ha fallat perquè les xarxes no hagin tingut el potencial democratitzador que semblava que podien tenir al principi? Com heu dit, hi ha molts moviments que se n’han servit.
—Hi ha Hong Kong, el procés, el 15-M, la Primavera Àrab. N’hi ha molts, de casos. Per què no funciona, això, en el dia a dia? Perquè els estats i els polítics professionals encara tenen la manera de rebentar molts d’aquests processos, i llavors es crea una desil·lusió, i apareix aquest discurs del ressentiment i la frustració. Què cal? Doncs il·lusió col·lectiva, construcció, horitzó, tenir un projecte. Una visió comuna. I això dóna molta força.

—Això que proposeu és necessàriament d’esquerres?
—És molt transversal. Pot anar molt més enllà. Cada ciutadà ha de prendre consciència de la seva capacitat organitzativa, de la necessitat d’actuar i de no delegar la seva responsabilitat política. És molt còmode, això. Emeto el vot, tranquil·litzo la meva consciència i d’aquí a quatre anys ja en parlarem. Llavors diem pestes per Twitter i ens indignem. O afirmem la democràcia de debò o anem cap a la tirania, cap a la jerarquització, cap al transhumanisme, cap a la burocràcia creixent i el militarisme. I més en aquest context de canvi climàtic, que ja crea moltes tensions econòmiques i demogràfiques. No és una utopia, és una necessitat. Hem de creure en un horitzó d’esperança. Si no, oferim als nostres fills la mera subsistència, convertir-nos en xifres en una societat cada dia més inhumana.

—Cal lluitar.
—Rancière diu que tot estat tendeix a l’oligarquia. La meva tesi és a favor de l’horitzontalitat màxima. Però ell diu que s’ha d’arrencar aquest esperit oligàrquic de la vida pública per mitjà del consens, i jo crec que això no es pot fer per mitjà del consens, sinó del conflicte i de la ruptura.

L'escriptor Lluís Calvo. (Fotografia: Enric Galli). L'escriptor Lluís Calvo. (Fotografia: Enric Galli).

—La Revolta Pagesa o la Plataforma en Defensa de l’Ebre serien exemples concrets d’aquestes organitzacions sectorialitzades que, a parer vostre, funcionarien? Parlem d’això?
—D’aquests i de molts altres. Fins i tot, d’agrupacions que no cal que surtin a la llum, però que en un moment concret poden fer pressió de mil maneres. Una de les vies per a superar la inoperància de l’assemblearisme és que cadascú contribueixi amb allò que sap i amb què pot fer una aportació interessant.

—I els sindicats?
—Crec en organitzacions molt descentralitzades. Els sindicats fan la seva feina i em sembla molt bé, però continuen essent organitzacions de l’Ancien Régime. El vell paradigma. Crec en organitzacions molt descentralitzades, molt poc jeràrquiques, que poden aparèixer per una qüestió concreta i desaparèixer per una altra, però sempre amb un gruix ciutadà molt important darrere, que pressiona i que crea discurs, que es mobilitza i que és capaç de crear aquesta pressió damunt la política. Els discursos dels partits polítics, si mirem els programes, recullen de manera assimilable pel sistema moltes de les qüestions que han sorgit dels moviments socials. Després, és clar, esdevenen conceptes que poden arribar a ser buits de contingut, de tant repetir-los i de tan poc que es concreten en accions visibles, palpables. I això crea molta decepció. Sostenibilitat, justícia social, igualtat… Bé, concretem-ho. Quines polítiques hi ha d’haver rere aquestes paraules perquè no siguin buides?

—Però la virtut de la política és trobar un equilibri just entre els interessos particulars. Ho vam veure durant la pandèmia. Els interessos dels metges, dels nens, dels mestres, dels epidemiòlegs o dels pacients no coincidien. Calia la política.
—Sí. És la virtut, de fet, de la democràcia, que de vegades la ciutadania no entén. Uns equilibris molt fràgils. Per mi, la democràcia és conflicte. Més, fins i tot, que el consens. El consens seria la victòria després del conflicte. La democràcia és incòmoda i cansada, però és l’única via. És aquest joc entre l’apatia i el caos, entre qui estira d’una banda i qui estira d’una altra. En el conflicte d’interessos són molt importants les nocions de bé comú i de justícia. Tornem a Simone Weil. Què és just i què és injust? Què és bo per al bé comú i què és un interès merament particular, per poderós que sigui? No vull desistir d’aquest component ingenu de tornar a la veritat. Sense la veritat no podem tenir una societat, perquè tot cau en el relativisme i perdem la noció d’aquest bé de la comunitat que ja trobàvem en el món grec.

—La democràcia no és sempre una negociació constant sobre què és la veritat o què es considera formalment la veritat?
—Per mi hi ha unes veritats molt clares. L’equilibri del planeta Terra, la justícia social, la pau, estar en contra de la depredació econòmica a què ens sotmet el capitalisme. Per mi, això són veritats. Anar contra el crim, contra la idea del benefici. Són aquestes veritats que justifiquen la democràcia, no pas a l’inrevés. Com els polítics, que neixen de la voluntat popular. Són els polítics professionals i les institucions els qui estan al servei dels ciutadans, i no a l’inrevés. Si no tenim una veritat, caiem en el cinisme, i llavors podem justificar qualsevol cosa. És el que passa avui amb tota una sèrie d’elements retòrics, de paraules fetitxes. Creixement, llocs de feina… Cal veure si determinades consignes beneficien el bé públic o hi van en contra.

—Però les decisions de la majoria poden anar en contra d’aquests valors.
—Hem de ser conscients d’aquestes febleses. Simone Weil deia que la República de Weimar podria haver acordat democràticament l’extermini dels jueus. Em sembla una situació molt extrema, en aquest cas, però ja ha passat, que governs democràtics han pres decisions contra aquests principis. La democràcia té un instint suïcida, en qualsevol moment pot mossegar-se a si mateixa, perquè és un terreny molt incòmode per a tots: per al polític, per als ciutadans… Sempre és anar al fil de la navalla. És un sistema en perpètua transformació i que no pot donar solucions màgiques ni fàcils, com pretén fer el populisme. Els missatges simples són eslògans. Són molt atractius, però al final resulta que són al servei de sistemes que no porten enlloc, o del feixisme. La realitat és molt complexa.

—A banda la veritat, creieu que la hipocresia pot tenir un valor polític també positiu, que pot afavorir de vegades la democràcia?
—Crec que no. Aquesta hipocresia ja la vivim, i no ens funciona. Sempre és millor posar les cartes sobre la taula. Crec que el ciutadà ha de tenir informació per a prendre decisions. Ara, també cal no confondre la informació amb el soroll.

—De vegades, la clandestinitat és una manera d’evitar la repressió. Ho hem vist ara amb el Tsunami, que continua causant exiliats.
—Sí. A vegades hem d’esquivar la ingenuïtat de posar-se massa al descobert. En un assaig que va publicar Arcàdia, L’infiltrat, vaig defensar la infiltració com una estratègia. Una part de la transformació social ha de venir de la sorpresa. Ho hem vist en molts moviments socials. S’ha d’esquivar la repressió. Més enllà dels partits, hi ha tota una sèrie d’interessos econòmics, d’estats, de funcionament del món que es posen per davant de la mateixa idea de democràcia. Hem d’anar alerta. Són formes d’involucionisme que de vegades es presenten com a preservadores de l’ordre i, en realitat, volen preservar una manera determinada d’organització de la societat. Ho hem vist aquí amb discursos de Macron o del govern espanyol.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

L’escriptor Lluís Calvo. (Fotografia: Enric Galli).

Aquests darrers dies han estat marcats per temperatures extremadament altes a tot Europa. El 14 d’abril hi va haver rècords de temperatura màxima en un mes d’abril en bona part del país i durant el cap de setmana es van superar els trenta graus en indrets com ara Vinebre (Ribera d’Ebre), amb 33,2 graus; Llíria (Camp de Túria), 30,5; i Aldover (Baix Ebre), 32,3. Hi va haver també el rècord de temperatura màxima un mes d’abril a Barcelona, amb 29,4 graus a l’Observatori Fabra, dos graus més que la màxima anterior en cent deu anys d’història (27,5 ºC).

Però no va ser ni de bon tros l’únic lloc d’Europa amb temperatures inusualment altes: 31,7 graus a Dinamarca, 32,6 a l’estat francès i 31,8 a Eslovènia, per exemple. D’aquesta calor de més de trenta graus del cap de setmana, que el Meteocat defineix com a “temperatura diürna d’avançat mes de juny”, amb quinze graus per sobre de l’habitual, els models de previsió meteorològica preveuen que ara es podria passar dimarts vinent, dia de Sant Jordi, a temperatures per sota dels deu graus i fins a deu graus inferiors a la mitjana d’aquesta època de l’any. Un canvi dràstic: d’un oratge estival es passarà a un fred hivernal en algunes zones, és a dir, amb anomalies importants en l’un extrem i en l’altre.

Malgrat que les temperatures ja han baixat entre tres graus i set en bona part del territori, encara són suaus; ahir es va arribar a 25,6 graus a Ulldecona (Montsià). Però a final de setmana la temperatura ja serà inferior a la mitjana històrica d’aquesta època de l’any. De fet, al centre d’Europa el canvi ha estat molt dràstic, i a Munic, a Alemanya, o a Zagreb, a Croàcia, hi va haver vint graus de diferència entre diumenge i ahir. Es preveu que el període de fred s’allargarà i tota la segona setmana del mes la temperatura es mantindrà pel cap baix per sota de la mitjana habitual, per l’allunyament de la massa càlida i l’arribada d’una massa freda i inestable procedent del nord.

#PrediccióMitjàTermini

Entre dimecres i dijous s'espera precipitació a punts de la meitat est i al vessant nord del Pirineu. La temperatura baixarà. pic.twitter.com/5VI8NUMjN1

— Meteocat (@meteocat) April 15, 2024

Els models meteorològics, de fet, preveuen un blocatge anticiclònic, d’alta pressió, que interromprà la circulació habitual de la primavera i que pot dur una temperatura encara més baixa a final de mes, que seria entre dotze graus i quinze per sota de la mitjana habitual, amb valors per sota de zeros graus en zones on no és habitual en aquesta època de l’any. Això pot originar glaçades en zones agrícoles, amb conseqüències catastròfiques per a alguns cultius, perquè arbres i vinyes en plena floració poden sofrir danys importants si hi ha temperatures baixes, encara que no siguin extremes.

A més, hi haurà precipitacions anòmales als Alps, a l’Europa central i als Balcans, que arran de les baixes temperatures seran de neu. El refredament ràpid al sud d’Àustria i a Eslovènia pot dur-hi nevades abundants, d’uns cent centímetres de neu nova, i també pot tenir efectes al Pirineu, amb nevades inusuals en aquesta època.

Si res hagués de donar sentit estratègic a les eleccions autonòmiques d’enguany, això fóra la necessitat de construir un poder fort cap endins i cap enfora de Catalunya. Dos poders intrínsecament lligats: no es pot ser fort a l’exterior si ets dèbil a l’interior ni ser fort a l’interior quan ets dèbil a l’exterior.

Comencem pel poder a l’interior. Perquè aquest poder sigui fort, el sentit comú ens porta directament a la idea de “unitat” en termes polítics, perquè en termes socioeconòmics és impossible en una societat esqueixada com la capitalista, que, en cada circumstància, es revesteix de tants parracs ideològics com cal per a imposar l’antídot perfecte de la desunió: “Tants caps, tants barrets”. Ara bé, quan la política nacional gira entorn de l’antagonisme amb una altra política nacional, que competeix amb la teva per subordinar-te i, en el límit, per absorbir-te i fagocitar-te, la unitat política no pot ser mai temporal, sinó continuada. O, dit d’una altra manera, els tractes entre formacions nacionals no poden ser oportunistes i transitoris, sinó que, en cada contesa política (eleccions), han de ser vistos com a esglaons cap al cim de la unitat entre adversaris, no pas antagonistes. No sembla pas que aquest sigui el cas que hem viscut els últims anys, ans al contrari: la topada caïnita entre formacions nacionals com ERC i Junts ha estat forta i vistosa, potser més que la que esperàvem d’elles amb el govern espanyol. En els termes que intento abordar ara i aquí, no hi ha cap dubte que el “retorn a l’ordre” del govern de la Generalitat, en mans d’ERC, ha deixat de costat l’antagonisme per entrar en la lògica del pacte amb l’estat, seguint la dita “el meu mal no vol soroll”. Se’ns dirà que Junts se n’ha aprofitat a contrario sensu per fer-ne potser massa, de soroll, a vegades amb poques nous recollides, però, sigui per necessitat o sigui per tàctica, el cas és que ha posat l’antagonisme amb l’estat al centre mateix del conflicte actual. Que el sàpiga governar, o no, és tota una altra qüestió, però, si cal parlar d’unitat política en termes estratègics, caldrà referir-se a les possibilitats que aquest antagonisme prengui peu a partir d’ara: o, cosa que és el mateix, qui vulgui la independència, haurà de pactar amb la resta de formacions nacionals en aquests termes i no en uns altres. No s’hi valdran mitges tintes d’aroma autonomista per a fer un govern nacional, per a dirigir el país i per a enfrontar-se a l’estat espanyol. I totes i cadascuna de les polítiques s’han de basar en l’antagonisme per fer un poder fort tant a l’interior com a l’exterior. (Deixo de costat, no per menys important, sinó per no obrir massa fronts, la qüestió de la manera per a fer que aquesta unitat política sigui acceptada per àmplies masses de gent hipotecades a la desraó de l’estat espanyol.)

Ara bé, les forces nacionals que hagin d’entrar en aquesta lògica del pacte estratègic entorn de l’antagonisme no poden pensar, ni de bon tros, que són autònomes respecte als fets que han portat les coses fins al punt de no retorn on ens trobem. Un punt de no retorn que impedeix a les forces espanyolistes d’oferir al conjunt de la nació cap alternativa que no sigui la seva regionalització sense embuts i l’oblit de la dinàmica històrica que les va obligar a elles, les forces espanyolistes, a decantar-se, associades al feixisme rampant espanyol en la manifestació del 8 d’octubre de 2017, per la negació de les llibertats nacionals de Catalunya. Parlem, doncs, d’aquells fets que han portat les coses on són ara. El triomf democràtic del Primer d’Octubre, la resistència a la ferotge repressió espanyola, les grans masses de gent protestant contra els empresonaments i els judicis, les marxes, el tsunami democràtic, la batalla d’Urquinaona, els talls de carreteres i les ocupacions d’estacions de tren, la imposició al PSOE dels indults per passiva, fent com que era una concessió graciosa quan era una maniobra bastarda de cara a l’opinió pública internacional, i de la llei d’amnistia per activa, ja que sense amnistia no hi havia governació a Espanya ni amb PSOE ni amb PP… I és una gran sort que, mentre els interessos partidistes no es miraven sinó el melic, hàgim conservat i preservat entitats com l’ANC, que es podia haver escolat per la pica, però que, gràcies a la seva gent, haurà de ser decisiva en l’amalgama del pacte per la unitat basada en l’antagonisme amb l’estat. Tot plegat, és un patrimoni polític de primer ordre i una memòria viva, és a dir, materialment política en la consciència de la gent –una quantitat de gent mobilitzada com no s’havia conegut a Europa des de la postguerra. I és amb aquest patrimoni que caldrà comptar per a fer una estratègia antagonista amb l’estat i per a articular un pacte polític unitari en aquests termes i no altres.

D’aquestes eleccions, no en pot sortir un xef indiscutible, però qui les guanyi, entre les forces nacionals, caldrà anomenar-lo xef de salses. Els ingredients, el pròxim dia.

 

L’atac de l’Iran a Israel ha portat certes confusions sobre qui són els àrabs i qui els perses; i en alguns casos, els dubtes s’amplifiquen als turcs i al conjunt dels musulmans. En el vídeo d’avui, us expliquem quines diferències hi ha entre els uns i els altres, i també us oferim uns quants mapes per a aprofundir en la qüestió.

Poblacions perses.

 

Mapa de les poblacions de l’Iran.

 

Mapa dels pobles turcs.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

 

 

Els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol (TC) van arribar a discutir en la reunió més encesa que han tingut, la del 27 de gener de 2018, la possibilitat que Carles Puigdemont entrés al Parlament de Catalunya d’amagat per una claveguera. La pressió era enorme, aquell dissabte al tribunal, sobretot per part del govern espanyol, que havia impugnat la sessió d’investidura convocada per al cap de tres dies, el 30 de gener, i que trucava a magistrats del tribunal perquè acceptessin el seu recurs. Però una prohibició preventiva d’una investidura era inèdita, i fins i tot el Consell d’Estat s’hi oposava: el tribunal estava dividit, trencat. Finalment, el TC va sortir del pas amb unes mesures cautelars que han esdevingut doctrina: no es pot investir cap president de la Generalitat si no és presencialment, no es pot fer de manera telemàtica ni delegada, i si té cap ordre de detenció vigent necessita una autorització judicial. Són unes mesures, confirmades en una sentència del TC del 19 de març de 2019, que ara podrien afectar o condicionar el retorn i la hipotètica investidura de Puigdemont, però no la podrien impedir, segons les fonts judicials consultades per VilaWeb.

Puigdemont ha dit que tornaria en la pròxima sessió d’investidura al parlament, tant si és la seva com si no. La data seria, aproximadament, entre mitjans de juny i el 25 de juny, a tot estirar, segons el calendari que es desprèn de les eleccions a Catalunya del 12 de maig. Aleshores, la llei d’amnistia ja farà pràcticament un mes que haurà entrat en vigor. La llei diu que els jutges tenen dos mesos per a aplicar l’amnistia a les persones que se n’hagin de beneficiar, i que en tot cas, fins i tot, si aquests jutges tenen dubtes que volen plantejar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) o al TC, les mesures cautelars que hi hagi vigents, com ara les ordres de detenció, s’han d’aixecar.

Ara per ara, l’única ordre de detenció que té vigent Puigdemont és la dictada per Pablo Llarena en relació amb la causa contra el Primer d’Octubre per malversació. És una ordre estatal de detenció que, amb l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, hauria de quedar sense efecte. Si fos així, Puigdemont no tindria cap problema per a poder tornar lliurement de l’exili i sotmetre’s a una hipotètica investidura.

Una detenció inevitable?

Però què pot passar si Llarena encara manté vigent l’ordre de detenció? Si Puigdemont entra al Principat, qualsevol agent de policia, per ordre judicial, el pot detenir i portar a disposició judicial. Per més que hi hagi vigent la llei d’amnistia; l’ordre de detenció és d’obligat compliment per part dels funcionaris de policia. El moment de la detenció podria trigar més o menys, però hom suposa que seria relativament ràpid. Hi ha el precedent de la detenció al centre de Barcelona de Clara Ponsatí per agents dels Mossos d’Esquadra quan va tornar de l’exili, el març del 2023, poca estona després d’haver comparegut públicament.

Una diferència important amb Puigdemont és que Ponsatí és investigada per un delicte de desobediència, que no implica penes de presó (a diferència de la malversació) i no pot implicar, per tant, una mesura de presó preventiva. Però l’altra diferència és que, en aquest cas, ja hi hauria aprovada una llei d’amnistia que no deixa cap marge de maniobra als jutges per a no aixecar les ordres de detenció o qualsevol mesura cautelar que hi hagi contra els potencials beneficiaris. Per això, si Puigdemont fos traslladat davant el jutge, ja fos inicialment en un jutjat de guàrdia de Catalunya o bé havent estat traslladat a Madrid per ser posat a disposició de Llarena, hauria de quedar en llibertat en poques hores. Com Ponsatí.

La llei d’amnistia, per si sola, no podria impedir la detenció de Puigdemont si un jutge com Llarena decidís de no retirar l’ordre de detenció, però sí que en prohibeix l’empresonament o la restricció perllongada de la seva llibertat. I ho fa de manera explícita, fins i tot, en el cas que el jutge volgués plantejar una qüestió pre-judicial al TJUE de manera que quedés suspesa l’aplicació de l’amnistia a aquest cas. Perquè la presentació d’una pre-judicial (sempre que el TJUE l’admetés a tràmit) deixaria en suspens l’arxivament de la causa per aplicació de l’amnistia, però també quedaria aturat el procediment judicial.

L’escletxa tancada

I ací, en aquest punt exacte, és on hi havia una escletxa que Llarena hauria pogut aprofitar per a mantenir tant l’ordre de detenció contra Puigdemont. En el primer text de la llei, l’article quart ja deia: “Quedaran sense efecte les ordres de crida i cerca i l’ingrés a la presó de les persones a qui s’hagi d’aplicar aquesta amnistia, a més de les ordres nacionals, europees i internacionals de detenció.” Era un text prou clar, però la presentació d’una pre-judicial al TJUE implica la suspensió del procediment judicial sobre el qual es formula la pregunta, segons la doctrina del tribunal mateix. I els jutges obertament contraris a l’amnistia, alguns dels quals han fet un manual per a fer pre-judicials amb el propòsit d’aturar-la, interpretaven que la suspensió del procediment no implicava pas la suspensió de les mesures cautelars, també.

I ara, en la versió definitiva del text, la llei diu que “la suspensió del procediment penal per qualsevol causa no impedirà l’aixecament de les mesures cautelars que hagin estat acordades amb anterioritat a l’entrada en vigor de la present llei i que impliquessin la privació de l’exercici de drets fonamentals i llibertats públiques”. Això acota del tot el marge de maniobra als jutges: tant sí com no, han d’aixecar les mesures cautelars. És clar que poden no fer-ho, declarar-se en rebel·lia o fer com si la causa que tenen entre mans no fos amnistiable, però aleshores incomplirien la llei, actuarien de manera manifestament il·legal.

El supòsit més extrem

Per tant, si Llarena no hagués retirat encara l’ordre de detenció quan arribés el dia del ple d’investidura, el dia que Puigdemont assegura que tornarà, l’hauria d’aixecar i deixar sense efecte tan bon punt el president hagués estat detingut i posat a disposició judicial. Però si, tanmateix, no fos així, si persistís en la negativa a aixecar l’ordre de detenció i a mantenir-lo privat de llibertat, la defensa del president tindria el recurs a l’abast de presentar un habeas corpus, un recurs que preveu la llei per a prevenir les detencions arbitràries, que obliga el jutge a revisar si la detenció és ajustada a la llei. Si el recurs es desestimés, com que el Suprem és la màxima instància judicial, s’obrira la porta a un recurs d’empara al Tribunal Constitucional amb petició de llibertat cautelar.

Ens trobaríem en un cas extrem, molt poc probable, segons totes les fonts consultades per VilaWeb, però que no es pot descartar mai del tot, tenint en compte que parlem de l’alta judicatura espanyola, d’una causa contra el procés i, més concretament, contra Puigdemont.

A diferència del 2018, el Tribunal Constitucional, amb una majoria de magistrats pròxims al PSOE i amb una llei d’amnistia a la mà beneïda pel PSOE, ara pot ser un element més favorable que no un obstacle. Tant si s’arribés a una situació límit de negativa del jutge Llarena a aixecar l’ordre de detenció o a mantenir retingut Puigdemont, com per a tombar qualsevol impugnació que li arribés de partits polítics o diputats contra una hipotètica convocatòria d’un ple d’investidura de Puigdemont. Si més no, preventivament, perquè els requisits de presencialitat i d’autorització judicial es veurien el dia mateix de la investidura, i es podrien fins i tot pressuposar per l’existència d’una llei d’amnistia.

I la causa del Tsunami? 

Tot plegat són hipòtesis pensant en la causa que instrueix Pablo Llarena contra el Primer d’Octubre. Però Puigdemont també és investigat per terrorisme pel Suprem en la causa contra el Tsunami Democràtic. Ara per ara, no hi ha cap mesura contra Puigdemont, i fins que no assumeixi l’escó de diputat al Parlament de Catalunya i, automàticament, renunciï al d’eurodiputat, no se’n pot prendre cap sense l’autorització del Parlament Europeu amb un suplicatori. I no és probable que hi hagi cap més moviment ben bé fins a la data d’una possible investidura, perquè la jutgessa instructora, Susana Polo, ha citat a declarar Puigdemont i Ruben Wagensberg de manera voluntària i per videoconferència entre el 17 de juny i el 21. Caldria veure si la investidura s’escauria abans d’aquestes dates o després, i si tan bon punt entrés en vigor la llei d’amnistia la jutgessa deixaria sense efecte la declaració.

Si fins ara no hi ha hagut cap ordre de detenció, és poc probable que n’hi hagi cap més endavant amb l’amnistia en vigor, perquè si la llei ja diu explícitament que s’haurien d’aixecar les ordres de detenció, seria no tan sols una il·legalitat sinó tota una provocació dictar-ne de noves.

Puigdemont ha repetit, aquests dies, que tenia la manera d’arribar al parlament sense ser detingut el gener del 2018 si hagués estat investit. Aquesta vegada, ha declarat públicament que tornarà per més que no l’investeixin, i sense necessitat de fer-ho clandestinament. Perquè els jutges hauran d’aplicar la llei, i la policia es podrà estalviar de furgar les clavegueres.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

 

Les Corts prendran avui en consideració les cinc proposicions de llei que el PP i Vox volen tramitar per la via d’urgència i que siguen aprovades abans del 15 de juliol, que és quan s’acaba el període de sessions. És a dir, just quan farà un any que la dreta i l’extrema dreta van començar el mandat, hauran capgirat com un calcetí l’arquitectura legislativa dels vuit anys del Botànic. Una de les lleis que ha originat més polèmica d’ençà que la van anunciar, el 21 de març, és la de la reforma estructural d’À Punt.

Avui, en el primer debat a les Corts ja es veurà l’enfrontament total entre els dos partits del govern i els dos de l’oposició. Dos blocs irreconciliables. Tant el PSPV com Compromís han anunciat que presentaran esmenes a la totalitat a la proposició que ha fet el PP. Tots dos grups parlamentaris han fet reunions amb el comitè d’empresa i amb els sectors industrials relacionats amb l’audiovisual valencià per a saber quina és la seua posició i quines aportacions poden fer-hi. De fet, alguns d’aquests col·lectius compareixeran en la comissió de la radiotelevisió valenciana per expressar el seu punt de vista i aportar possibles millores a la llei.

L’opinió dels treballadors

Com que hi ha dues empreses, la corporació i la societat anònima, també hi ha dos comitès d’empresa. Encara no han emès cap valoració de la proposició de llei, i tampoc no han decidit quina serà la seua postura quan compareguen a les Corts ni en quin sentit aniran les esmenes que proposaran. Demà és previst que es reunesquen i que es decidesca quina serà la seua manera d’actuar a partir d’ara.

Amb tot, membres del comitè s’han reunit amb tots els grups parlamentaris tant abans de presentar-se la proposició de llei com després.

Quant als primers contactes amb el PP, José Juan Zaplana, membre de la comissió de la radiotelevisió valenciana, ja els va avançar per Nadal que proposarien una reforma integral de la llei d’À Punt. En aquella ocasió, els treballadors els van explicar les deficiències que trobaven en la llei vigent, com ara l’existència de les dues empreses o l’anomenada regla del terç. Aquesta regla diu que, en cap cas, la despesa del capítol 1, que és el del personal, pot representar més d’un terç del pressupost anual. Això, els treballadors ho trobaven absurd, perquè impedia, per exemple, la correcció de la relació de llocs de feina. En la proposició feta pel PP, aquesta regla ha quedat eliminada.

L’ombra dels pitjors anys de Canal 9 plana sobre el futur d’À Punt

Una presa de pèl

Nathalie Torres, diputada de Compromís i membre de la Comissió de Radiotelevisió Valenciana de les Corts, ha qualificat la proposició de llei presentada pels grups de la majoria com una presa de pèl. “Si ho poses textualment, t’ho agrairia”, diu. “És una llei que, del punt de vista jurídic i tècnic, és fluixa i és tornar als pitjors anys de Canal 9. Crea més inseguretats que no pas certeses i va clarament i rotundament contra el valencià”, diu Torres, que remarca que enlloc de l’articulat es diu quina llengua serà la vehicular.

A parer de la representant de Compromís, la nova llei té com a única finalitat afavorir el control polític dels grups que donen suport al govern, ara el PP i Vox, i dificultar-ne la transparència. “Es carreguen el consell rector i imposen un consell d’administració que designarà el director general, i el director general designarà el director d’informatius. Quina imparcialitat, quina pluralitat hi haurà? És una presa de pèl.”

Compromís presentarà un text alternatiu a aquest que ha presentat el PP que inclourà, també, la unió de les dues empreses actuals. Aquesta és una demanda que s’ha fet, pràcticament, d’ençà de la posada en marxa dels mitjans públics, quan es va comprovar que la convivència entre un president del consell rector i un director general no era operativa.

La indefinició del model

Mercedes Caballero, diputada del PSPV, també portaveu del partit en la Comissió de Radiotelevisió Valenciana, considera que la llei presentada pel PP i Vox és la indefinició d’un model. “Al final, podran fer el que els done la gana quan els done la gana”, diu. Caballero avança que el seu grup també presentarà una esmena a la totalitat de la llei, però que té clar que el PP i Vox aplicaran la majoria parlamentària. Fins i tot, apunta que l’aplicaran perquè tots set membres del consell d’administració que han de nomenar les Corts siguen representants dels dos partits de la dreta, sense deixar cap lloc a l’oposició. “I quant al representant de la Federació de Municipis i Províncies, ells ho venen com un òrgan de participació, però no deixa de ser un òrgan polític dominat completament pel PP.”

Caballero té al cap l’exemple de Canal 9 i avança que aquell és el model que cerquen el PP i Vox. “Volen controlar els mitjans de comunicació públics perquè no creuen en el servei públic, creuen en l’audiència per a competir amb les privades, creuen en els negocis de la gent que té televisions privades, i no creuen en la professionalitat dels treballadors laborals”, diu.

La nova relació de llocs de feina

Quant a la manera de presentar la proposició de llei, la representant de Compromís opina que ho han fet d’aquesta manera i no com a projecte de llei a proposta del Consell perquè s’estalvien una sèrie d’informes i dictàmens que són preceptius. “Un és l’informe d’hisenda, perquè estic segura que hisenda els diria que no han marcat un mínim o un màxim de despesa ni especifiquen quin impacte tindrà sobre el pressupost de la Generalitat”, diu. Torres considera preocupant que no hi haja cap referència al compliment de contractes amb productores valencianes o amb els actors.

Una de les coses que diu la nova llei és que, una volta s’aprove i entre en vigor, els treballadors de les dues empreses seran subrogats per la nova empresa resultant. Segons Torres, el fet que del consell d’administració desaparega el representant dels treballadors que ara sí que és al consell rector els restarà molta força. “Els han volgut vendre una moto sobre les seues reclamacions d’estabilització professional, mitjançant un concurs de mèrits, i això és mentida. La llei parla d’un procés selectiu i això engloba tots els possibles models de processos de selecció”, diu. Els treballadors també dubten que això siga així a llarg termini, perquè el mateix text diu que, sis mesos després, s’ha de negociar una nova relació de llocs de feina. “S’han carregat els processos selectius, com que liquidaran la societat i la corporació, això els permet de carregar-se’ls… Però bé, per això hi ha les majories”, diu Nathalie Torres, que també remarca l’eliminació del llibre d’estil actual com un gran retrocés.

El canvi de llei que no va fer el Botànic

La creació dels mitjans públics va topar amb alguns inconvenients de funcionalitat que venien marcats pel text de la llei que encara és vigent. Tots els partits n’eren conscients i, fins i tot, a començament de la legislatura passada, es va crear una comissió de treball per a canviar-la. Per les Corts van passar experts de tota mena amb idees per a millorar-la. Tant el president del consell rector com el director general van demanar als diputats de la majoria que s’afanyaren a corregir uns defectes que en llastaven el funcionament. “Pensàvem que l’actual llei necessitava una actualització, però és veritat que no ens acabàrem de posar d’acord, es van dissoldre les Corts i allà es va quedar el treball fet. Però això no significa una indefinició del model ni passar d’una televisió oberta de tots i per a tots els valencians a una televisió com si fos Tele Madrid o Canal Sur”, diu la representant socialista.