Eva Bach (Manresa, 1963) és pedagoga, mestra i una de les pioneres en la introducció de l’educació emocional en els àmbits educatiu i familiar a casa nostra. Després de tota una carrera dedicada a divulgar i formar sobre el tema, ara publica Disbarats emocionals: ja n’hi ha prou! (Plataforma Editorial), un llibre en què alerta que som en un moment delicat quant a la divulgació sobre salut mental, emocions i psicologia. Diu que, en part, és per les xarxes socials, però que no en són l’única causa ni l’únic altaveu. Assenyala unes quantes maneres errònies de fer aquesta divulgació i, alhora, desmenteix mites i cantarelles d’autoajuda que estem cansats de sentir. Parlem de tot plegat amb ella i acabem l’entrevista amb una qüestió relacionada que darrerament ha aixecat força polseguera: l’educació emocional a les escoles.

—Som en un moment en què es parla més que mai d’emocions, però alhora s’ha registrat un gran augment dels problemes de salut mental. Com ho valoreu?
—L’adjectiu “emocional” és a tot arreu. Se’n parla molt, però amb una visió tan simple, distorsionada, restringida i a vegades plena de confusions i disbarats, que és normal que els problemes incrementin, sense oblidar que han augmentat a partir de la pandèmia, que va fer emergir coses que en la vida normal podíem mantenir a ratlla. Pel que fa als joves, hi ha hagut una mancança a l’hora d’ajudar-los a situar de manera saludable tot això.

“L'adjectiu 'emocional' és a tot arreu”

—Parlar-ne tant sembla positiu, però pot ser que hagi perjudicat d’alguna manera?
—El tema ha esclatat enmig d’un caos en què es poden dir coses que són errònies. Les xarxes ho posen fàcil. No dic que en siguin la causa, però sí que ho amplifiquen. Qualsevol pot parlar d’educació emocional sense titulació ni expertesa. És com si en una autoescola els professors no tinguessin el carnet, no coneguessin el codi de circulació i fessin les classes amb vídeos de TikTok. Que et diguessin “gas a fons sempre!”, “conduir és només qüestió d’actitud”, “vés per les carreteres de la vida i, encara que vinguin revolts, no t’aturis”. Aquests missatges i actituds els podem trobar a les xarxes.

—També una divulgació ben feta.
—Sí. Es barregen les males pràctiques i les bones i no sabem a qui fer cas. No abordarem bé certs problemes si diem coses com ara “per canviar una emoció has de posar-hi la seva contrària”. No pots dir a un deprimit que rigui, això no té cap base!

—Repasseu dotze maneres completament desencaminades de divulgar sobre les emocions. Quines en destacaríeu?
—Per exemple, parlar-ne només del punt de vista de la prevenció. Si només ens centrem en la prevenció, perdem el potencial humanitzador, de resiliència, d’empatia, d’assertivitat, que podem trobar quan hem fet el procés de transformació cap a les emocions lúcides, aquelles en què ja hi ha hagut una elaboració per part de la persona, un procés d’aprenentatge a partir d’allò que sent, que a vegades és primari i impulsiu. No hem de fer prevenció i prou, també proacció i provenció.

—Critiqueu també la filosofia Mr. Wonderful.
—Aquesta idea que, si no estem bé emocionalment, és perquè no sabem mirar les coses bé. Si a una persona que té ansietat o està deprimida li dius que això és perquè no es pren les coses amb prou optimisme, no li soluciones el problema, la culpes i, a més, ets cruel, desatens un malestar que té, d’alguna manera la deixes sola i li dius que ha d’espavilar-se.

“Si a una persona que té ansietat o està deprimida li dius que això és perquè no es pren les coses amb prou optimisme, desatens un malestar que té”

—Una altra metodologia equivocada és la del fast food.
—Volem receptes ràpides, que ens cuinin des de fora la solució als problemes emocionals, però necessiten cocció lenta, interna i personalitzada. No hi ha lleis per a tothom. Volem que ens ho solucionin ràpidament i, si no, una pastilla. El consum creix de manera alarmant…

—Entre totes les metodologies errònies, assenyaleu sobretot la de l’influenciador.
—És un aparador que aglutina el pitjor de totes. És una xerrameca incessant, un circ interminable, sovint amb una exacerbació del jo, com diu José Ramón Ubieto. També s’hi poden trobar continguts bons, però moltes vegades és pura autopromoció i exhibicionisme. Tenim la sensació que hem de penjar coses cada dia perquè els nostres seguidors ens necessiten. No devem ser nosaltres, els qui necessitem els seguidors? Això substitueix la reflexió pausada, la lectura i la formació presencial. Escoles que abans organitzaven formacions per a famílies ara ja no les fan perquè no hi van…

—A les xarxes es barregen influenciadors que parlen d’emocions sense ser psicòlegs i que sovint comparteixen amb detall els seus problemes personals amb altres perfils, com ara, els de psicòlegs que divulguen sobre la seva feina. Com separem el gra de la palla?
—Cal rigorositat i fonament. Tornant a la metàfora de l’autoescola, és com si el professor sense carnet et parlés dels accidents que ha tingut i com l’han fet més savi en la conducció sense la necessitat d’aprendre a conduir. Aquí hi ha un perill, i per això estaria bé fixar-nos en la trajectòria i la titulació de la persona, o si cita autors de diferents àmbits i corrents.

—Al llibre esmenteu l’emotional washing. Què és?
—És com el greenwashing, la rentada de cara que es fa amb l’ecologisme, però amb les emocions. Em trobo gent que em diu “fa molt que fem educació emocional”, “tenim en compte la intel·ligència emocional”, i després responen molestos, ofesos o amb ràbia quan els contradiuen. Hi ha empreses que diuen que són responsables amb les emocions i l’única cosa que fan és una xerrada puntual. O potser fan un taller en què la gent es despulla emocionalment i després això es fa servir per fer xantatges.

“L''emotional washing' és com el 'greenwashing', la rentada de cara que es fa amb l'ecologisme, però amb les emocions”

—També desmentiu uns quants discursos sobre les emocions. Per exemple: “Totes les emocions són fruit de pensaments. Canvia la manera de pensar i canviaràs què sents”.
—La visió cognitiva i racionalista de “canvia el pensament i canviaràs l’emoció” a vegades funciona, però, igual que les emocions, la raó pot ser lúcida o pot desvariejar. Moltes vegades, primer és l’emoció i després el pensament. Els nadons experimenten emocions abans de poder raonar. Jean Liedloff diu que allò que l’infant sent quan encara no és capaç de pensar influirà decisivament en les coses que pensi quan en sigui capaç. Les experiències primerenques, els primers vincles i l’atenció, deixen una empremta. A vegades és d’autoestima i resiliència i a vegades són ferides. Després farem coses per a protegir aquestes ferides que tenim, però de manera inconscient. Com que no tenim la capacitat de raonar, això es grava de manera no verbal.

—Heu estat una de les pioneres de l’educació emocional al país. Aquest tema s’ha introduït bé a les escoles?
—N’hi ha que ho fan bé i n’hi ha que no. Les que ho fan bé són aquestes en què el responsable d’introduir-ho ha fet un procés personal. Jo vaig sortir de l’escola el 1994, precisament, perquè vaig voler fer aquest procés. Vaig detectar una sèrie de mancances a conseqüència de les mancances adultes. Hi ha problemes que són els naturals de cada etapa psicoevolutiva; són normals i ineludibles, fins i tot necessaris. Però també hi ha problemes que són resultat de la manca de capacitat adulta per donar respostes als problemes naturals del creixement. Llavors es cronifiquen.

—Imaginem-nos una aula qualsevol. Quin podria ser un d’aquests problemes?
—Imaginem-nos una criatura que fa qualsevol cosa inapropiada o disfuncional. En comptes de tenir en compte que està aprenent, que no ho sap, que no ha pogut desenvolupar formes adequades d’expressar allò que vol, li posem una etiqueta, ens enfadem, ferim la seva autoestima, la invalidem, la desacreditem, comencem una confrontació… Aquesta mena de sortides de to les veia sovint en companys mestres. Això ens impedia de veure les necessitats de l’alumne i que pogués confiar en nosaltres per acompanyar-lo. Són problemes que continuen.

—Alguns mestres us contestarien que són professors, no pas psicòlegs.
—És evident que no ho som, a l’aula no hem de fer teràpia ni psicologia personalitzada. No et correspon fer teràpia a l’infant, però sí que ets responsable de tenir cura de la teva salut emocional, que repercuteix en la seva. Això implica intentar connectar amb allò que et transmet. Quan l’educació emocional es fa bé és perquè, a banda d’una formació específica, hi ha també un procés personal de creixement i aprenentatge sostingut en el temps. L’educació emocional no és tant qüestió de currículums o programes com d’actituds i estils de comunicació i relació. Si en la relació hi ha un vincle sa, fas educació emocional encara que no facis cap activitat específica.

“Com a mestre no et correspon fer teràpia a l'infant, però sí que ets responsable de tenir cura de la teva salut emocional, que repercuteix en la seva”

—Estaríeu en contra d’una educació emocional més “curricular”, d’espais en què específicament es parli del tema?
—No hi estic en contra perquè hi ha programes ben dissenyats, però si falla la part relacional, la nostra actitud, no funcionarà. L’empatia no es desenvolupa amb programes sobre empatia. Sobretot, si els fan persones no empàtiques en contextos no empàtics. En canvi, una persona empàtica, encara que no t’organitzi cap activitat concreta, et farà una bona transmissió emocional.

—S’apliquen alguns mètodes que no funcionen.
—Sí. Imagina’t que quan arribes a casa cada dia has de respondre com et sents i il·lustrar-ho amb una emoticona. Hem passat de preguntar “què has fet a l’escola?” a preguntar “com t’has sentit avui?” Però és el mateix! Es converteix en una rutina, no diu res. La qüestió important és que estiguis alerta per captar coses i poder parlar-ne amb l’infant, que sàpiga que hi ets. Educació emocional no és preguntar-li cada dia com se sent. Això és un martiri i una intromissió.

—Hi ha veus molt crítiques amb l’educació emocional amb uns quants arguments: que no hi ha prou recursos per a estar pendent d’això, que fan que els infants estiguin més pendents del seu ego, que pot sobreprotegir-los, que malgrat tot els problemes de salut mental han crescut… Què en penseu?
—Com dèiem al principi, és clar que tindrem més problemes que mai si ho fem malament, si entenem l’educació emocional com a exhibicionisme, disbauxa i incontinència o com haver de fer cas tot el dia de què sentim… Hem passat de censurar i reprimir les emocions a convertir-les en déus, i a vegades hem de fer el contrari del que ens diuen. Potser no tenim ganes de fer una cosa, però l’hem de fer. Ho hem confós tot i és normal que hi hagi veus que diguin que això ens fa fràgils i que perjudica el saber, la resiliència i el compromís social. La bona educació emocional se centra a transformar la persona i que pugui fer alguna cosa útil per a l’entorn.

“És clar que tindrem més problemes que mai si entenem l'educació emocional com a exhibicionisme, disbauxa i incontinència”

—I no es tracta que els nens siguin feliços tota l’estona.
—No, en absolut. L’objectiu principal no és la felicitat, sinó la salut. Orientar-los cap a la salut, en aquest cas emocional, quan la felicitat faci pujada i també quan se’ls faci miques. Hi ha felicitats que no són sanes, com la de “no aprenc res perquè no sóc feliç aprenent”. El coneixement és imprescindible, ineludible.

—Com resumiríeu, doncs, la importància de l’educació emocional?
—El procés sostingut de creixement emocional no ens estalvia el dolor, però ens pot salvar del trastorn. Hi ha avaluacions que confirmen que només és eficaç si té persistència en el temps, no pas amb accions puntuals, i també que hi ha una relació estreta entre emocions i salut mental. Si durant la infantesa hi ha traumes derivats de diverses situacions, però també negligència o desatenció adulta, es triplica el risc de trastorn mental. Sabent-ho, com voleu que no ens importi? Em preocupa molt més la nostra limitada intel·ligència emocional que no pas aquesta intel·ligència artificial que tant ens inquieta.

Un terratrèmol a l’epicentre de la justícia espanyola. Dimecres, el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, s’asseurà al banc dels acusats per declarar davant un jutge. L’han encausat per un delicte de revelació de secrets. El jutge, Ángel Hurtado, molt pròxim al poderós Manuel Marchena, l’acusa d’haver filtrat un correu en què l’advocat d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta madrilenya, reconeixia que havia comès frau fiscal i li demanava un acord. Era, és clar, informació confidencial sobre un ciutadà ras, que una volta filtrada a la premsa i difosa pels socialistes a l’Assemblea de Madrid, s’instrumentalitzà políticament. García Ortiz nega que ho fes ell, i addueix que el correu fou enviat a una direcció genèrica de la secció de delictes econòmics on tenen accés més de dotze fiscals i quatre funcionaris.

El jutge Hurtado, de la sala segona del Suprem, ha posat tota la carn a la graella de la investigació. Va demanar a la Guàrdia Civil que escorcollés el despatx de García Ortiz i, després, que en requisés el telèfon, l’ordinador i les contrasenyes dels serveis de missatgeria i de les xarxes socials. Calia rastrejar pam a pam tots els missatges del període en què es va produir la filtració, però no hi van reeixir. “Cap missatge que pertanyi a qualsevol classe d’aplicació de missatgeria instantània en el període analitzat”, van dir aleshores els agents. La Guàrdia Civil va comunicar al jutge que sospitava que el fiscal general es va canviar el telèfon set dies després d’obrir la investigació. La setmana passada, el jutge va manar a Whatsapp i a Google que li aportessin la informació recuperada dels comptes del fiscal durant les dates. 

Complidor o responsable d’un “nou Watergate”

Tothom hi fica cullerada, políticament. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, valedor de García Ortiz, l’ha defensat malgrat l’encausament perquè considera que “ha fet la seva feina, el que havia de fer: perseguir el delinqüent i combatre la desinformació i la mentida”. Els socialistes miren de capgirar la situació bo i adduint que el focus hauria de fixar-se en Ayuso, que podria haver-se beneficiat personalment dels diners defraudats pel seu home. El PP hi respon que tot plegat va ser un muntatge de Sánchez per a desgastar Ayuso, i que l’encausament del fiscal ho demostra. La presidenta madrilenya ha parlat del cas com el Watergate espanyol, “una operació d’estat que ha ordit el president del govern i el seu entorn contra un adversari polític”, incloent-hi García Ortiz. Alberto Núñez Feijóo li dóna suport.

El Suprem investiga també si hi va col·laborar la fiscal provincial de Madrid, Pilar Rodríguez, que declararà l’endemà de García Ortiz, i si la filtració era, com diu Ayuso, una operació ideada i coordinada pel govern espanyol. El novembre, Sánchez va deixar caure qui fins aleshores era secretari general del PSOE madrileny, Juan Lobato. Lobato, que havia fet servir el correu en seu parlamentària, va lliurar al jutge el seu telèfon mòbil i l’acta notarial que va registrar amb uns missatges que va bescanviar amb una assessora de la Moncloa, Pilar Sánchez Acera. Segons els documents que Lobato ha lliurat al Suprem, als quals va tenir accés l’Agència Catalana de Notícies, Acera va comunicar a Lobato que es publicaria la informació als mitjans al cap d’una estona. Una hora més tard, li va enviar un enllaç de la notícia a El Plural acompanyada del text: “Ja està.”

Una batalla més fonda: l’amnistia

Tanmateix, la del politiqueig és tan sols una cara del cas, molt incompleta. De fet, es tracta d’una crisi sense precedents en la història moderna de la magistratura espanyola. El Suprem, que la constitució espanyola reconeix com “l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres” –llevat del constitucional–, vol el cap del principal defensor “de la legalitat, els drets dels ciutadans i l’interès públic”. És un xoc frontal entre dues branques essencials del sistema judicial que, en realitat, trasllada als tribunals un xoc frontal entre les dues grans famílies polítiques espanyoles –els conservadors i els progressistes (o liberal-fusionistes)–, que es remunta al juny del 2018 pels pactes de Sánchez amb l’independentisme, i desbocat, sobretot, per la llei d’amnistia. Immerses en aquest xoc, totes dues desautoritzen ara actors centrals de la justícia espanyola que durant el procés van coincidir a defensar.

Els dos bàndols que es barallen en el cas de García Ortiz són, gens casualment, dos bàndols gairebé idèntics quant a l’amnistia. Per una banda, el mateix fiscal general de l’estat, a qui la part conservadora de la magistratura considera un servent de Sánchez, va demanar als fiscals del judici del procés que apliquessin l’amnistia als presos pels delictes de què no havien estat indultats. Els fiscals s’hi van negar, i a més a més van oposar-se a la retirada de les ordres de detenció contra el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig, que, evidentment, el jutge Pablo Llarena no va retirar. La revolta va provocar una junta de fiscals de sala en què García Ortiz va aconseguir d’apartar-los i situar la seva número 2 com a encarregada de l’aplicació de l’amnistia, però la guerra encara és oberta.

El segon enfrontament és entre el jutge Hurtado i l’advocacia general de l’estat, que depèn directament del Ministeri de Presidència i Justícia espanyol, dirigit per Félix Bolaños, un dels arquitectes de la llei d’amnistia. L’advocacia general s’encarrega precisament de defensar García Ortiz i sosté que el jutge actua de manera irregular perquè “omet elements de rellevància essencial” fins al punt d’acorralar el fiscal general “en una situació d’indefensió”. Hurtado, per la seva banda, forma part de la sala segona del Suprem –on hi ha, també, Marchena, Llarena i Carmen Lamela– i té poc renom com a jutge imparcial. Va ser el president del tribunal que va condemnar el PP per finançament irregular en el cas Gürtel, però ell es va negar a signar-la i va emetre un vot particular perquè no veia relació entre el partit i la trama de corrupció. Durant el judici, a més a més, es va esforçar de valent per impedir que l’aleshores president espanyol, Mariano Rajoy, hagués de declarar.

L’ombra de la parcialitat també afecta el fiscal

La disputa entre el Tribunal Suprem i el fiscal García Ortiz ve de lluny. La sala del contenciós-administratiu del tribunal –una de diferent que no l’encausa ara– va condemnar García Ortiz per “desviació de poder”, atès que va ascendir la seva antecessora, Dolores Delgado –ex-ministra socialista–, per afavorir-la, sense atendre raons de mèrit. El nomenament de Delgado com a fiscal de sala de Drets Humans i Memòria Democràtica fou anul·lat. Quan Sánchez el va renovar com a fiscal general malgrat aquesta sentència, el Consell General del Poder Judicial –llavors amb el mandat caducat– es va negar, en una decisió sense precedents, a avalar el nomenament. El traspàs directe de Delgado del govern a la fiscalia general ja causà enrenou el febrer de 2020, i el sector conservador va interpretar García Ortiz com el continuador de la interferència.

Aquest divendres està previst el desnonament d’en Josep, veí de la Casa Orsola de Barcelona, un edifici situat a la cruïlla entre el carrer de Calàbria i el del Consell de Cent, al barri de l’Eixample Esquerre. Serà el primer intent de desnonament que es farà de la finca, perquè els altres que hi ha hagut programats sempre s’han acabat suspenent. En Josep, igual que la majoria dels veïns del bloc, resisteix d’ençà de fa tres anys, moment en què se li va acabar el contracte. El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU, propietat d’Albert Ollé Bartolomé, va comprar l’edifici sencer i va voler fer fora els inquilins bo i aprofitant el projecte de la superilla, que li permetria de triplicar el preu del lloguer i fer-ne de temporada. Així doncs, quan el 2021 se li va acabar el contracte a en Josep, l’empresa no va voler renovar-l’hi. En lloc de marxar i cercar un altre pis –concepte anomenat “desnonament invisible“–, en Josep va presentar-se al Sindicat de Llogateres, organització que, d’ençà d’aleshores, l’ha acompanyat i li ha donat suport en la lluita i resistència per a quedar-se a casa seva.

Una lluita veïnal pel dret a l’habitatge

A Casa Orsola hi ha vint-i-set pisos: cinc estan en la mateixa situació que en Josep, amb el contracte de lloguer vençut; vuit, en lloguer indefinit i, per tant, no en poden fer fora els inquilins; sis, en lloguer residencial vigent –alguns, a punt d’acabar-se i, per tant, passarien a estar a la mateixa situació que en Josep– i set que ja són de lloguer temporal, però que d’aquí poc passaran a ser-ne vuit, perquè fa uns mesos va morir-se la inquilina d’un dels pisos. Tinguin el contracte que tinguin, la majoria dels veïns de Casa Orsola s’han unit per lluitar conjuntament contra l’especulació immobiliària i la gentrificació, perquè no els facin fora i per aconseguir una negociació col·lectiva perquè Albert Ollé els renovi els contractes. Per tot això, s’han convertit en un símbol de lluita i resistència veïnal a Barcelona, una ciutat que concentra 10.294 habitatges amb llicència turística, segons les dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona corresponents al segon trimestre del 2024 –una xifra que no para de créixer i a què cal sumar-li la de pisos turístics il·legals i, per tant, no registrats–, i on el preu del lloguer bat rècords històrics any rere any. Actualment, el preu mitjà del lloguer a Barcelona se situa en 1.193 euros el mes.

A la manifestació del 23 de novembre convocada pel Sindicat de Llogateres en què demanaven, entre moltes més coses, que s’abaixessin els preus dels lloguers i que va aconseguir d’aplegar més de 170.000 persones, Enric Aragonès, un dels portaveus del Sindicat, va pronunciar un discurs on emfatitzava la importància de visibilitzar la lluita de Casa Orsola. Deia: “Els deien que havien de marxar de casa tant sí com no, que no hi havia res a fer. Fa tres anys que els ho diuen, però continuen aquí. Prenguem-ne exemple.” Fa poc, Aragonès ho ha reafirmat en declaracions a VilaWeb: “Casa Orsola no és només un suport a veïns concrets afectats en aquest edifici, és un símbol de lluita pel dret a l’habitatge i pel dret a continuar vivint en aquesta ciutat.” La història d’en Josep és, per tant, la història de molts: segons les últimes dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), en els sis primers mesos del 2024 es van produir 1.428 desnonaments només a Barcelona, la majoria vinculats a pisos de lloguer.

Condemnats a la temporalitat i la inestabilitat

En Josep, tot i haver nascut i crescut a Salt (Gironès), va anar a viure a Barcelona quan tenia divuit anys, i d’ençà del curs 2001/2002 que viu a Casa Orsola. Al començament compartia pis i, entre tots, pagaven sis-cents euros. El 2015, va quedar buit un pis de l’edifici i va aprofitar per anar-hi a viure sol. Amb l’antic propietari van acordar un lloguer de sis-cents euros mensuals durant set anys, fins el 2022. En aquests vint-i-dos anys que ha viscut a l’Eixample Esquerre de Barcelona, a en Josep no només li han apujat el lloguer –ara paga set-cents euros–, sinó que també ha pogut veure com ha canviat la tipologia de veïns del barri i de l’edifici. “Hi ha menys mainada, perquè una família no pot canviar de casa cada cinc o set anys.”

La legislació actual especifica que la durada del lloguer és, com a mínim, de cinc anys si el llogater és persona física, i set anys si és persona jurídica. Una forquilla temporal que condemna a la inestabilitat endèmica als llogaters. “Ara parlem de contractes temporals, com si no ho fossin també els de cinc o set anys. Abans teníem contractes indefinits!”, critica Aragonès. De fet, els lloguers temporals de Casa Orsola oscil·len entre un mes i onze mesos, i valen entre 2.100 i 2.800 euros el mes, una xifra que triplica els lloguers actuals dels veïns. Per això, tal com relata en Josep, els inquilins dels pisos de lloguer temporal de l’edifici no són famílies sinó més aviat expatriats “que consumeixen Glovo i Amazon i que no demanaran mai una ensalada russa i callos al bar”, fet que ha obligat també a canviar el tipus de comerç del barri.

Un any abans que se li acabés el contracte a en Josep, l’octubre del 2021, Lioness Inversiones SLU va comprar l’edifici. Passades dues setmanes o tres, enviaven burofaxos als veïns als quals els faltava poc per al venciment del contracte, per avisar-los que no els el renovarien i que, per tant, havien de marxar. “Vam adonar-nos que érem uns quants veïns en la mateixa situació”, explica en Josep. I afegeix: “Vam decidir anar a una assemblea del Sindicat de Llogateres per explicar la nostra situació, i vam adonar-nos que això és el modus operandi dels fons voltor i els grans tenidors.” Aquells que hi tenien alternativa, van acabar marxant. Els que no, van quedar-se seguint una estratègia: no marxar de casa i continuar pagant el lloguer mensualment, un preu que oscil·la entre set-cents euros i nou-cents. D’aquesta manera, volen instar al propietari a negociar i acordar un nou contracte.

Malgrat tot, en aquests tres anys la resposta per part del propietari sempre ha estat negativa, segons que explica el portaveu del Sindicat: “S’han fet accions per a visibilitzar el conflicte i ens hem dirigit a la propietat perquè s’assegui a negociar. I, de fet, moltes persones els ho han estat demanant, fins i tot l’Ajuntament de Barcelona. Però de la mateixa manera que nosaltres hem agafat la Casa Orsola com a símbol del que passa en aquesta ciutat –l’augment de preus, la inestabilitat que implica viure de lloguer, el frau dels lloguers de temporada per a saltar-se la regulació de preus i les operacions especulatives–, també ho ha fet la patronal”, narra Aragonès, que recorda quan, el novembre del 2022, la propietat va fer una conferència de premsa amb Foment del Treball després d’un acte de suport en defensa dels veïns del bloc. “Cadascú ha exhibit els suports que té”, indica.

El primer de Casa Orsola, però no l’únic

“A mi m’ha tocat ser el primer a ser desnonat perquè sóc el primer a qui li va vèncer el contracte i, per tempos judicials, el meu procediment ha acabat abans, però això és un problema col·lectiu.” En Josep, en una conversa amb VilaWeb, insisteix a dir que el seu cas no és un problema individual sinó un exemple simptomàtic de la situació del lloguer a la ciutat i al país. “Ens expulsen de tota la ciutat i ens condemnen a ser nòmades. Quan vaig arribar a Casa Orsola, pensava que seria per sempre, que em jubilaria aquí. Pensava que sent bona persona i pagant el lloguer ja n’hi havia prou, però no ha estat així. El meu cas ha tingut molta repercussió, però cada setmana hi ha persones desnonades i les administracions no fan res.” En Josep és professor de matemàtiques en un institut, i no té una situació vulnerable econòmicament, per això vol conscienciar la gent que la inestabilitat i la precarietat de viure de lloguer pot afectar qualsevol persona o família en qualsevol moment. “Et sents vulnerable, insegur. El sistema no està ben dissenyat.” En Josep no té fills, però troba important de destacar que en el 70% dels desnonaments hi ha menors implicats.

Ara resten quatre dies per al desnonament i en Josep assegura que, si ho aconsegueixen, no sap què farà. “No, no tinc pla B. Després del 31 no sé què ve”, apunta. Així i tot, es mostra emocionat amb la solidaritat i el suport de tanta gent que li ha comunicat que el dia 31 anirà a Casa Orsola a defensar-lo. “M’emociona molt, però també em carrega una certa responsabilitat perquè surti bé. Ara, també demostra ser un reflex del que pateix la societat. La gent empatitza amb el meu cas perquè, per exemple, el 40% dels veïns de l’Eixample també viuen de lloguer. Tothom qui viu de lloguer pateix per quan se’ls acabi, per saber si els el renovaran o no”, reflexiona.

Malgrat tot, Aragonès posa èmfasi en el fet que la lluita d’aquests tres anys dels veïns de Casa Orsola ja han estat una victòria. Diu: “Fa tres anys que guanyem, perquè aquests pisos ja serien de lloguer de temporada amb el preu triplicat si en Josep, en Ton i tants altres haguessin marxat.” I afegeix: “Però, en canvi, han decidit quedar-se a canvi de molta lluita, resistència i dignitat.”

Marató de resistència

El Sindicat de Llogateres, amb el suport de centenars d’organitzacions, va anunciar la setmana passada en una conferència de premsa el pla per a aturar el desnonament d’en Josep: una marató de resistència que començarà aquest dijous a partir de les 18.30 i que durarà fins que no s’aturi el desnonament, previst per a divendres a les 10.30.

La marató de defensa de Casa Orsola començarà el dia 30 amb un acte massiu a les portes de la finca on participaran artistes com ara La Ludwig Band i més personalitats en representació de les entitats i organitzacions que hi donen suport. La marató continuarà amb més activitats que s’aniran anunciant durant la setmana, i el dia 31 s’ha convocat una concentració multitudinària a les 9.00 per aturar el desnonament.

En Josep, durant la conferència de premsa de la setmana passada, davant la Casa Orsola.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat la imposició “urgent” d’aranzels del 25% als productes colombians perquè el país s’ha negat a acceptar l’aterratge d’avions amb deportats a bord. Trump ha anunciat la represàlia a la seva xarxa social, Truth Social, on també ha detallat que incrementarà la tarifa al 50% la setmana que ve.

A banda d’aquesta mesura, ha decidit de prohibir l’accés als Estats Units de tots els càrrecs de l’administració colombiana “i tots els aliats”; que els revoca els visats a ells i a tots els membres del govern colombià, les seves famílies i membres del partit del president Gustavo Petro, Colòmbia Humana; un increment de les inspeccions als ciutadans i mercaderies procedents de Colòmbia que entrin als Estats Units, així com restriccions de moviment de capital.

Trump ha assegurat que això “només és el principi” i ha acusat el govern colombià de “violar les seves obligacions legals” pel que fa a l’acceptació de “criminals”. “La negativa de Petro ha posat en risc la seguretat nacional i la seguretat pública dels EUA”, ha argumentat.

Aleksandr Lukaixenko, l’actual president de Bielorússia, ha guanyat les eleccions del país amb el 87% dels vots, segons que han avançat els sondatges oficials. La Unió Europa havia rebutjat aquestes eleccions perquè hi ha hagut una forta repressió dels drets humans i una limitació de l’oposició política manipulant el procés electoral a favor seu, amb l’oposició bielorussa silenciada o a l’exili.

“M’és absolutament igual si la Unió Europea reconeix aquestes eleccions o no. L’única cosa que m’importa que les reconeguin els bielorussos”, ha declarat Lukaixenko en una conferència de premsa.

Amb tot, ha reiterat la voluntat de dialogar amb Brussel·les, malgrat que les autoritats europees han denunciat com una “farsa” aquestes eleccions i consideren que el país és vassall de Rússia i còmplice de la guerra contra Ucraïna.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha aixecat la suspensió al subministrament de 3.500 bombes pesants nord-americanes (superiors a 900 quilos de pes) a Israel que va declarar el maig de l’any passat el seu predecessor, Joe Biden, com una mesura de pressió per a un alto-el-foc en la guerra de Llevant, aconseguit finalment el 15 de gener.

“Les alliberarem avui. [Israel] les espera des de fa molt de temps i les hem emmagatzemat molt de temps també”, ha dit Trump en declaracions als mitjans nord-americans. Trump va esgrimir la seva raó dient que “Israel les ha comprades”.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha agraït al seu homòleg la decisió. “Gràcies, president Trump, per complir la seva promesa de donar a Israel les eines que necessita per a defensar-se, enfrontar-se als nostres enemics comuns i assegurar un futur de pau i prosperitat”, ha fet saber el mandatari en un missatge publicat a X.

El ministre d’Exteriors d’Israel, Gideon Saar, també ha comparegut en xarxes socials per agrair a Trump aquesta decisió. “Gràcies, president Trump, per una altra mostra de lideratge en alliberar l’enviament crucial de material de defensa a Israel. La regió està més segura quan Israel té el que necessita per a defensar-se”, ha dit.

La Gran Festa de la Calçotada de Valls (Alt Camp) ha encetat la celebració de la Regió Mundial de la Gastronomia de Catalunya amb el repartiment de cent mil calçots. La mostra de coure calçots, el concurs de menjar-ne o el de cultivadors han atret al voltant de 40.000 persones a la ciutat, segons l’Ajuntament de Valls.

Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé.

El president de la Cambra de Comerç de Valls, Josep M. Rovira, confia que aquest reconeixement internacionalitzi més tot el que envolta la ceba dolça. Un reconeixement que també veu positivament la IGP Calçot de Valls, que commemora trenta anys amb sensacions esperançadores pel que fa al sector i a la collita d’enguany, en què esperen superar els divuit milions d’unitats.

La capital de l’Alt Camp ha aplegat milers de persones pel nucli antic, que ha tornat a ser un punt de trobada per als amants dels calçots. Segons la Cambra de Comerç de Valls, s’han repartit unes 3.600 degustacions de lots de calçotada, una xifra similar a l’any anterior. Ara bé, Rovira ha subratllat la voluntat de mantenir aquestes dades de públic i no pas incrementar-lo. “Ens agradaria pensar que no hem de créixer més, sinó fer-ho més bé”, ha indicat.

Paral·lelament, enguany la festa ha estat l’encarregada d’encetar la celebració de la Regió Mundial de la Gastronomia de Catalunya, un reconeixement que, segons Rovira, serà un “punt d’inflexió” per tot el que envolta la calçotada. Entre altres propostes, està previst que se celebri una calçotada a Montserrat, una calçotada simultània internacional, un fòrum de la calçotada i un simposi de cuina dedicada a aquest plat. Es tracta d’una iniciativa amb què preveuen internacionalitzar encara més el producte i l’àpat.

És una visió compartida amb els productors, que veuen en el reconeixement una revaloració dels productes de proximitat. “Tot allò que serveixi per fer arribar el treball i els calçots arreu és fantàstic”, ha remarcat Dalmaci Clofent, president de la IGP Calçot de Valls. Pel que fa a la collita d’enguany, Clofent s’ha mostrat optimista per superar els divuits milions d’unitats de l’any passat, en un moment en què el calçot es ven al públic a un preu d’entre divuit i vint cèntims, un valor “raonable”. Tot plegat, permet veure amb esperança el futur de la IGP, just en el moment en què la denominació commemora trenta anys d’història.

Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. El guanyador

Un dels plats forts de la jornada ha arribat al migdia, amb el concurs de menjar calçots celebrat a la plaça del Pati de Valls. Dinou homes i una dona han competit per intentar endrapar-ne el màxim en tres quarts d’hora. El barceloní Adrià Wegrzyn ha tornat a sobresortir i s’ha coronat com a guanyador del certamen, després d’ingerir 195 calçots amb un pes de 3,275 quilograms. “Els primers vint minuts molt bé, però després es fa més dur, fa pujada”, ha afirmat. Acompanyat per familiars i amics, s’ha mostrat satisfet de la fita, que ha apuntat que celebraria amb un dinar de carn a la brasa.

Wegrzyn és un dels habituals d’aquest concurs, on participa d’ençà del 2002. L’actual normativa impedeix que el guanyador es pugui presentar a la següent convocatòria, de manera que caldrà esperar com a mínim fins al 2027 per a tornar a veure aquest barceloní en acció. De fet, ha insistit que en un futur, quan els seus fills ja siguin majors d’edat, li agradaria que fossin ells qui el desbanquessin com a campió.

Adrià Rabadà quanya el concurs de la Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé.

 

El Ministeri de Salut del Líban ha acusat Israel de matar vint-i-un civils i un militar, i de ferir gairebé un centenar de persones més en atacs dirigits contra comunitats que intentaven tornar a les seves llars al sud del país. L’alto-el-foc pactat el 27 de novembre amb les milícies de Hezbol·là viu un moment crític, atès que l’exèrcit israelià no ha complert el termini estipulat de seixanta dies per a la retirada de les forces a la regió meridional del país, que expirava avui.

El balanç del ministeri apunta catorze civils morts en localitats com ara Aitaroun, Blida, Mais al-Jabal i Houla. L’exèrcit libanès, que en teoria havia de reassumir les competències de seguretat després de la retirada israeliana, ha denunciat que “l’enemic israelià prossegueix l’agressió contra els ciutadans, tot causant més màrtirs i ferits, i negant-se a respectar l’acord d’alto-el-foc i a retirar-se dels territoris libanesos”.

La setmana passada, per part seva, Benjamin Netanyahu va dir que Israel hi romandria per ara perquè l’exèrcit libanès encara no estava preparat per a fer complir l’acord. L’exèrcit libanès també ha confirmat la mort d’un militar a la carretera entre les localitats de Marwahin i Tir “com a resultat dels trets de l’enemic israelià en el context dels seus continus atacs contra ciutadans i personal de l’exèrcit en les zones frontereres del sud”.

El portal de notícies Kataeb, afí a Hezbol·là, ha confirmat l’existència de manifestacions en les tres poblacions esmentades, on uns quants concentrats, alguns amb banderes del partit-milícia xiïta, intentaven trencar els controls encara en vigor de l’exèrcit israelià que els impedien de tornar a casa. Per contra, l’exèrcit libanès sí que ha pogut entrar en localitats com ara Maroun al-Ras, on efectivament s’han retirat les forces israelianes, per supervisar la tornada de la població.

El president del Líban, Joseph Aoun, va tractar la situació ahir amb el seu homòleg francès, Emmanuel Macron, qui al costat dels Estats Units ha fet una crida a la preservació del cessament d’hostilitats entre Hezbol·là i Israel, que ha reiterat la seva intenció d’adherir-se als termes de l’acord, però ha justificat que els seixanta dies esmentats eren més aviat una data aproximada i oberta a una pròrroga.

Aoun s’ha dirigit avui a la població per implorar paciència: “Estem davant un dia de victòria per al Líban, per a la nostra justícia, per a la nostra sobirania i la nostra unitat nacional, però al mateix temps que comparteixo aquesta alegria, vull demanar-vos autocontenció i que dipositeu la vostra confiança en les Forces Armades Libaneses, que garantiran la vostra tornada segura casa.”

El primer ministre sortint del Líban i principal autoritat del país durant el conflicte, Nayib Mikati, ha exigit que “els països que van patrocinar l’acord d’alto-el-foc”, amb els Estats Units al capdavant, assumeixin “la seva responsabilitat per dissuadir aquesta agressió i que obliguin l’enemic israelià a retirar-se dels territoris que ocupa”.

Les paraules de l’ONU

Poc després de saber-se les morts dels civils libanesos, l’ONU i la seva missió de pau al Líban, la Força Interna de les Nacions Unides pel Líban (FINUL), han emès un comunicat conjunt en el qual lamenten que els terminis prevists en l’anomenat Enteniment de Novembre no s’hagin complert. Així mateix, han avisat la població que encara no hi ha les condicions necessàries per a la tornada segura dels ciutadans a les seves poblacions al llarg de la Línia Blava, a la frontera amb Israel.

“Demanem, per tant, a les comunitats desplaçades, que tenen un llarg camí per a recórrer, per a recuperar-se i reconstruir-se, que actuïn amb cautela”, han sol·licitat la coordinadora especial de Nacions Unides per al Líban, Jeanine Hennis-Plasschaert, i el comandant de la FINUL, Aroldo Lázaro.

Tots dos sol·liciten de manera urgent un compromís renovat de totes les parts amb tot el que està en joc avui al país, sobretot tenint en compte els assoliments obtinguts fins al moment durant l’alto-el-foc en la zona, començant amb la reducció de la violència i seguint amb la designació d’un nou govern al Líban que ha posat fi a mesos de crisi política i podria facilitar l’estabilització de la zona.

Avui, 26 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Toni Comín: “No tinc res de què amagar-me, presentaré batalla”
• Escola Valenciana fa una crida a reviscolar un moviment ciutadà crític i actiu davant el poder
• Renovables: els projectes faraònics en funcionament a la Xina que deixen tothom bocabadat
• Carme Elias: “He viscut la vida que m’hauria agradat viure, què més vull?”
• Les llibretes secretes que revelen com els soldats nord-coreans s’adapten a la guerra moderna
• “Si fos en castellà, ningú no ens hauria fet cas”: els joves de les Illes reivindiquen els pòdcasts en català
• Margarida Aritzeta, baula imprescindible de la novel·la negra catalana
• Vins italians de terra volcànica
• Avançament editorial: ‘Sau’, de Ferran Garcia
• Tot allò que no volem canviar | Mail obert de Mercè Ibarz
• Històries de paraules | L’opinió del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
• Closcadelletra (CDLI): Atletes de la despossessió | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Us oferim un recull de fotografies sobre la gran final de la Lliga, celebrada al Teatre Poliorama de Barcelona

The Poliorama Theatre in Barcelona hosted the grand final of the second Lliga del Paraulògic this Saturday, bringing to a close a competition that spanned three months and engaged nearly 8,000 participants from across the Catalan-speaking territories.

The winner of this second edition was Javier Andrés (from Barcelona, aged 47), who clinched the title at the last moment after a closely contested face-off with Antoni Rúbies (from Vallfogona de Balaguer, aged 17), the runner-up and champion of the first edition. Aina Vicens (aged 49) from the Mallorcan town of Felanitx claimed third place.

Javier Andrés Infante Antoni Rúbies Aina M.Vicens Montserrat

The event, hosted by linguist Pau Vidal and comedian Maria Rovira (Oye Sherman), combined moments of competition with activities designed for the audience. Meanwhile, the finalists demonstrated their command of Catalan through vocabulary and mental agility challenges. Susanna Sanna, the sole finalist from L’Alguer, the catalan speaking city of Sardinia, said, “Paraulògic is a way to feel more connected to the Catalan language. It’s fantastic, and being here with all of you is a dream come true for me.”

This year’s final introduced a new feature: four different “hives” instead of just one. Javier, Antoni, and Aina competed for the title among the top 71 players in 15-minute rounds in each “hive.” The final tested participants’ speed, creativity, and mastery of Catalan, with interactive moments involving the audience and linguistic games such as Mot-li! and Minimots. These activities added dynamism to the event, and some audience members left with special prizes.

Pau Vidal Oye Sherman

The three winners received a bundle of Paraulògic-themed products, a one-year subscription to VilaWeb, and a Fem País gift box as recognition for their effort and dedication.

The event attracted 400 attendees, who enjoyed the thrill of the competition and entertainment tailored for the whole family. With this grand final, the Lliga del Paraulògic once again demonstrated its strong appeal and importance as a tool for promoting the Catalan language.

The second edition of the league began on October 14 and was initially scheduled to conclude on December 14. However, the semi-final in Valencia and the grand final were delayed due to the floods.

This edition saw nearly 8,000 players from 88 counties across the Catalan-speaking territories, surpassing participation in the first edition.

All participants competed in two online phases (local and regional levels), and to reach the final, they had to qualify in one of the five semi-finals held in Andorra, Barcelona, Palma, Perpinyà, and Valencia. The winners of the competition in L’Alguer advanced directly to the final.

Paraulògic is a linguistic puzzle game inspired by the New York Times’ Spelling Bee, which gained popularity in Catalan at the end of 2021. It is part of the suite of games offered by VilaWeb, attracting hundreds of thousands of players, 90,000 of whom play daily.

Dos amics, Vicent [Andrés Estellés] i Didín [Puig], presidint la XXI Nit d’Escola Valenciana a Benimodo. No podria haver-hi uns amfitrions millors, en forma de cabuts somrients, per a una festa destinada a reivindicar la necessitat d’una escola valenciana. No és una redundància, ni les minúscules, una errada. Una escola valenciana en el sentit més literal dels mots i del sintagma. Una escola valenciana contra la qual algú amb molt de poder ha declarat la guerra. Una guerra freda i calculada, però aquests càlculs no han tingut en compte la força del poble unit i combatiu.

Escola Valenciana premia cada any entitats o persones que destaquen per la seua actitud cívica de defensa de la llengua i la cultura valenciana. Enguany, els guardonats han estat el poeta Marc Granell, l’Escola la Bressola-Amics de la Bressola i l’Espai Joan Fuster de Sueca.

La gota freda en el record

La festa, que s’hauria d’haver celebrat el mes de novembre, però el dol pel mal de la gota freda ho va impedir, i així ha començat la nit, amb un record pels morts, pels que ho han perdut tot, pels pobles destrossats, amb silenci, amb imatges del fang projectades a la pantalla i amb el so sempre corprenedor de la Muixeranga.

La vint-i-unena Nit d’Escola Valenciana ha començat de vesprada, quan el sol rogenc es ponia i jugava amb els núvols i el vent i amb l’efígie d’acer que un altre benimodí il·lustre, Rafael Armengol, va donar al poble i ara presideix l’entrada a l’auditori. El grup de danses amb dolçainers i cabuts ha anat rebent els centenars d’assistents a l’acte. Com sempre passa en aquests casos, les converses prèvies són el termòmetre de la situació del país. I la situació del país, en el context en què ens trobàvem és la llei Rovira i els efectes de la gota freda.

Els cabuts de Benimodi amb Estellés i Didín Puig Marc Granell amb la presidenta d'ACPV, Anna Oliver Marc Granell amb l'ex-batlle d'Alzira, Diego Gómez Amics de la Bressola, Alexandra Usó, Verònica Cantó, Paco Teruel i Dolors Pedrós Jesús Figuerola i Teresa Val de la Fundació FULL Paco Teruel i el fundador d'Escola Valenciana, Josep Chaqués Manuel Carceller, de Plataforma per la Llengua, Antoni Royo i Francesc Fenollosa, professor de doblatge Verònica Cantó i Carmina Andrés El discurs d’Alexandra Usó

Alexandra Usó, la presidenta de l’entitat, ha tingut un record pels afectats per la gota freda i ha recordat que la darrera Nit d’Escola Valenciana es va fer fa catorze mesos a Cocentaina, el Comtat. “Sembla que ha passat tota una vida, amb les seues fetes i desfetes. La comarca de la Ribera, desbordada fa uns mesos pels rius Magre i Xúquer, no és la mateixa que l’any passat, ben bé que ho sabeu, ni tan sols és la mateixa que abans del passat 29 d’octubre”, ha dit.

Usó ha reflexionat sobre una societat sacsada per la gota freda i sobre els moviments de solidaritat que això ha provocat per a estructurar un discurs molt dur contra les polítiques del Consell. No només les polítiques educatives, sinó tota la contrareforma que en els darrers mesos ha executat en matèria de transparència o de mitjans de comunicació.

Quant a l’ensenyament, Usó ha fet referència explícita a l’anomenada llei de llibertat educativa. “Tots els individus són iguals davant la llei, per la qual cosa, les persones, totes, han de rebre un tracte just i equitatiu i no han de ser discriminades. Ens sentim així les valencianoparlants? El nostre valencià rep aquest tracte igualitari?”, s’ha preguntat. Ha qualificat de fal·làcia considerar que el català i el castellà estan en situació d’igualtat quant a l’ús social i ha desmentit que la nova llei siga un retorn a l’anterior sistema de línies. “Res més lluny de la realitat. Hi haurà una inseguretat per part de les famílies de quin serà el model durant l’etapa educativa de les seues criatures com mai”.

Alexandra Usó ha qualificat d’imprudència legislativa el fet d’atorgar automàticament els títols de coneixement del valencià segons el nivell educatiu assolit. “Ens trobem davant d’una desorganització premeditada i deliberada per acabar d’arraconar la nostra llengua, minoritzada i necessitada de protecció i impuls per a la recuperació del seu ús”. La presidenta d’Escola Valenciana ha recordat en el seu discurs la necessitat de reviscolar un moviment ciutadà crític i actiu que vigile el poder. “Cal fer-nos escoltar, participar en les decisions de la vida pública i rebutjar els canvis legislatius presos a correcuita i amb interessos partidistes que pretenen deteriorar, menyscabar les institucions públiques i la convivència harmònica de la societat”, ha dit per a recordar que els docents continuaran amb la tasca d’educar en la reflexió i el raonament crític.

Benimodo, poble d’acollida

L’acte l’ha obert Paco Teruel, batlle de Benimodo i diputat de Cultura de la Diputació de València, que ha expressat la seua satisfacció per a acollir aquesta festa de l’ensenyament, ha recordat que l’any 1998 el poble ja va acollir una de les Trobades d’Escoles en Valencià i que vol continuar fent-ho. També ha evocat la presència d’Armengol, de Didín, d’Estellés i de Josep Bausset que de l’Alcúdia anava a fer classes de llengua quan era una cosa clandestina. Teruel i s’ha mostrat disposat a defensar sempre la llengua tant des del consistori com des de la diputació.

A la festa hi han participat molts mestres i representants de desenes d’entitats com ara Verònica Cantó, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la llengua; Dolors Pedrós, presidenta del Consell Valencià de Cultura; els representants institucionals de Compromís Joan Baldoví, Àgueda Micó i Enric Morera; Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià; antics presidents d’Escola Valenciana com Josep Chaqués i Diego Gómez, també ex-batlle d’Alzira; Carmina Andrés, filla de Vicent Andrés Estellés; i representants d’entitats com la Federació Full, la Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, de diferents editorials, sindicats, partits polítics… Tot per a celebrar una nit de reivindicació i de reconeixement als ensenyants que, tal com els ha dit el poeta Marc Granell “amb gent com vosaltres no podran amb nosaltres”.

L’agraïment als mestres de Marc Granell

La presència de Granell damunt de l’escenari, i les seues paraules, han estat un dels moments més aplaudits de l’acte. El poeta ha recordat que Benimodo va ser la casa de la lluitadora antifeixista Didín Puig i del poeta Joan Fuster, i també de l’artista Rafael Armengol. La satisfacció del poeta, ha dit, és immensa “perquè Escola Valenciana ha assumit el compromís i el coratge de lluitar per una cultura i una llengua des d’aquest país nostre permanentment amenaçades”. Granell ha repassat alguns dels guardonats anteriorment amb el premi a la trajectòria i ha citat Isabel Clara Simó, Carme Miquel, Rosa Serrano, Paco Muñoz o Joan Francesc Mira. “Han destacat en la tasca literària i cívica i intente seguir-los perquè són un exemple”. El poeta ha dit als assistents que ha dedicat la vida, des de la passió i el compromís al conreu de la poesia i a l’activisme cultural. “Per fer possible que puguem fer eixe conreu amb la normalitat a què tenim dret i sense perill d’extinció de la llengua pròpia d’aquest poble. Ho he fet perquè he tingut la sort de poder-ho fer en companyia de veus amigues igualment compromeses amb la cultura i el futur d’aquest país”. Granell ha lamentat que ara tot això torna a estar amenaçat. “Voldrien abolir-ho com si no haguera existit mai. Els ensenyants ho sabeu molt bé. Sabeu que som el que som perquè ens han ensenyat a ser. En un món en marxa triomfal cap a l’abisme no hi ha un ofici més imprescindible que el vostre”, els ha dit als mestres que han rebut aquestes paraules amb un aplaudiment tancat, a peu dret i demostrant que, a desgrat d’allò que va dir Granell, els poetes no són tan inútils com ens vol fer creure.

Els límits geogràfics de la llengua

L’escola la Bressola-Amics de la Bressola ha rebut el guardó a l’Ús Social de la llengua. L’ha recollit el president de l’entitat, Geoffroy Lourdou i Ribot. Les primeres paraules les ha volgudes dedicar als afectats de la gota freda. “Teniu el suport de Catalunya Nord, de tot el món associatiu de Catalunya Nord”. La situació de precarietat econòmica de la Bressola ha flotat en l’ambient durant el seu discurs. “Vivim un moment molt difícil i necessitem recursos i suport de les autoritats del nord que fins ara no tenim”. Després ha remarcat que fa anys que la Bressola i Escola Valenciana comparteixen relacions i intercanvis i que treballen plegats per la llengua i per l’ensenyament en la nostra llengua. Lourdou està content que el premi li siga atorgat al País Valencià: “Quan tornem al nord demostrarem a la gent que la nostra llengua no és xicoteta, que la parla un territori molt ample, molta gent, de Salses al Carxe i de Fraga l’Alguer”, ha dit.

Els vuit anys de l’Espai Joan Fuster

El guardó extraordinari l’ha rebut l’Espai Joan Fuster de Sueca que, dia per dia, el 25 de gener, celebra vuit anys d’ençà de la inauguració. El premi l’ha rebut Mercè Sorrentino, regidora de cultura de l’Ajuntament de Sueca, que ha defensat que l’Espai Joan Fuster és molt més que la casa museu d’un escriptor. S’ha referit a les activitats que fan per a escolars i per al públic en particular i com el centre s’està convertint en un centre per a estudiosos de l’obra de Fuster. Sorrentino s’ha referit també al paper importantíssim de les escoles valencianes. “Les escoles valencianes, públiques, els docents, els pares i les mares, sou la principal raó de les nostres polítiques i de les coses promogudes des de l’espai Joan Fuster que mantindrà viva la llengua, la cultura i la dignitat del poble valencià”.

Les trobades que vindran

Tot l’acte ha estat clapat per actuacions de la cantant Xiomara Abello que ha començat amb una versió d'”Ací em pariren i ací estic”, i al llarg de la nit ha anat omplint de dolçor l’escenari amb les altres peces.

Escola Valenciana ha volgut acabar la primera part de la festa amb l’anunci del lema i el mapa de les Trobades d’Escoles en Valencià. Seran 21 trobades repartides en disset comarques entre els mesos de març i juny.

Xiomara Abello

Les persones que poden traçar una línia de continuïtat de la novel·la negra al país es poden comptar amb els dits d’una mà, i en sobren. D’una banda, tenim el degà del gènere negre a casa nostra, Andreu Martin. D’una altra, un dels inventors de les històries de lladres i serenos al País Valencià, Ferran Torrent. Finalment, una de les autores més interessants de la literatura catalana, Margarida Aritzeta. I pareu de comptar. Ara que Aritzeta acaba de publicar L’hort de les ànimes a Crims.cat, arriba el moment de traçar una història del gènere negre partint d’ella com a pal de paller per articular-la. I mirant on són les dones en tot aquest camí.

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) va començar la seva trajectòria literària el 1981 amb Quan la pedra es torna fang a les mans, però no va ser fins el 1990 que va publicar la seva primera novel·la negra, El correu de Trípoli, a la mítica col·lecció la Negra, de la Magrana. Abans, havia participat en tres volums de contes del col·lectiu Ofèlia Dracs –del qual formava part d’ençà del 1983–, quatre novel·les de literatura infantil i juvenil, texts d’assaig i recerca i tres novel·les, i ja era professora de la Universitat Rovira i Virgili, on va desenvolupar bona part de la seva vida professional fins el 2018.

Així doncs, Margarida Aritzeta és la cinquena autora que s’incorpora a la col·lecció iniciada pel segell la Magrana el 1986, després de Maria Antònia Oliver, Maria Aurèlia Capmany, Assumpció Maresma i Assumpta Margenat. Tie break (1991) i El cau del llop (1992), van ser els altres dos títols que l’escriptora publicà a la Negra.

Què havia passat al país fins a aquell moment, en què el gènere negre passava per un dels seus moments de màxima esplendor, sobretot del punt de vista industrial? Paga la pena que ens hi aturem un moment amb calma. Es considera de manera unànime que la novel·la negra catalana moderna va començar el 1972 amb la publicació de De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster. Abans, del 1954 cap endavant, hi havia hagut nombrosos precedents que fan que es pugui afirmar que hem viscut setanta anys de narrativa de lladres i serenos en català. Són noms com els de Rafael Tasis, Llorenç Sant Marc, Maria Aurèlia Capmany o l’imprescindible Manuel de Pedrolo. A les Illes Balears va ser Guillem Frontera qui va obrir la veda el 1979 amb La ruta dels cangurs, i al País Valencià, Ferran Torrent, el 1984, amb No emprenyeu el comissari.

Totes aquestes novel·les, i les que es publiquen fins el 1985, són esparses, que no ocupen espai en col·leccions especialitzades. La col·lecció la Cua de Palla, que havia iniciat Manuel de Pedrolo, no havia assolit l’èxit esperat, tot i haver incorporat el bo i millor de la novel·la negra clàssica al català, i les editorials encara no havien optat per res en ferm en aquest sentit. L’èxit de Negra i consentida, de 1983, del col·lectiu Ofèlia Dracs, i les provatures individuals en els catàlegs generalistes van crear un bon clima de conreu perquè la Magrana fes una aposta decidida, amb l’impuls clau de Jaume Fuster i la complicitat de Carles Jordi Guardiola, i així és com va néixer la Negra de la Magrana, la col·lecció que va publicar en massa autors catalans i algunes traduccions, sobretot d’escriptors europeus. Així doncs, Aritzeta feia novel·la negra i en va publicar tres a la col·lecció més important en català a començament dels anys noranta.

La Negra de la Magrana va acabar el 1996 amb Manolo, d’Assumpta Margenat, tot i que hi va haver un epíleg el 1998 amb Crims a les Àligues, del Jordi Ortiz, el 1998, i alguns intents de recuperar la col·lecció que no varen reeixir. A partir d’ací, va haver-hi una llarga travessa del desert quant a col·leccions editorials, fins el 2012, quan va començar Crims.cat, que actualment publica l’Editorial Clandestina. Vol dir, això, que es va deixar d’escriure novel·la negra en català? No, ni de bon tros, vol dir que es va fer de manera esparsa en els catàlegs generalistes de les editorials de tot el país. De fet, entre el 1999, quan Pep Coll va publicar L’abominable crim de l’Alsina Graells, fins el 2011, quan es va començar a gestar la nova col·lecció, es van publicar més de 160 novel·les negres escrites originàriament en català a tots els Països Catalans, una xifra més que notable. I Margarida Aritzeta hi era.

Tant és així que el 2010 va publicar una novel·la ben interessant, que barreja la novel·la negra i la intriga cultural, La maleta sarda, i que s’unia a un altre títol que en part negreja i que té la cultura, la història i la política –el cas Carod– com a trames que es barregen: El llegat dels filisteus, del 2005. No és negra, però en part n’aprofita l’estructura. En aquests anys, Aritzeta no ha estat quieta: mitja dotzena de novel·les per a adults; tres llibres per a joves; edició de textos del Baró de Maldà; relats esparsos en unes quantes antologies… El sorgiment de Crims.cat va anar seguit ben aviat pel de Llibres del Delicte, editorial dedicada únicament al gènere negre en català i escrit originàriament en la llengua del país.

El 2013, l’escriptora i professora Anna Maria Villalonga va tenir una idea ben reeixida: fer una antologia de dones escriptores de llibres de lladres i serenos en català. El resultat va ser Elles també maten, del 2013, en què Aritzeta va publicar el relat “L’assassinat de la venedora de cupons”. Hi apareix per primera vegada la sergent Mina (de Jaumina) Fuster, un homenatge explícit a Jaume Fuster, el seu gran amic. Això va significar la recuperació de l’escriptora de la novel·la negra més convencional. I d’ací han vingut quatre novel·les  publicades a Llibres del Delicte amb Mina Fuster com a protagonista: L’amant xinès (2015); Els fills de l’aranya (2016); Rapsòdia per a un mort (2018) i Teoria del gall (2020), un autèntic pòquer d’asos en què Aritzeta ha optat per utilitzar el territori tarragoní com a espai per a les aventures de Mina Fuster i els seus companys d’aventures.  De tota la sèrie destaca una magnífica col·lecció de personatges secundaris i la genial creació de l’oncle gros, un patriarca gitano que enamora pels jocs lingüístics que proporciona. Són quatre novel·les on l’ambició literària subjau en el text com a segona capa de lectura, com a creació finíssima i com a aposta pel joc i la diversió, en definitiva, la mestria d’una escriptora que arribava a la maduresa.

Atenció, que la cosa no acaba aquí. La nostra narradora, que va publicar quatre texts en cinc anys, no es va estar plegada de mans: el 2013 va publicar tres llibres més per a adults que conviuen amb el relat que implica el seu retorn al gènere; i entre el 2012 i el 2018 cinc obres de literatura infantil i juvenil, a més d’assaigs, articles i contes esparsos. El 2022 també va publicar Encara hi ha flors, una novel·la que encavalca amb el gènere de misteri i terror, protagonitzada per en Kàputx, el periodista que apareix de manera recurrent a les novel·les de la sèrie Mina Fuster. I, finalment, ara arriba a Crims.cat L’hort de les ànimes, la seva darrera creació en el gènere, on torna a sobresortir el territori, l’església, les trames paral·leles, grans personatges secundaris com l’Úrsula i un domini de la llengua, la dosificació de la informació i la creació d’atmosferes de primer ordre que demostra que fa anys que Aritzeta és una de les veus imprescindibles del gènere negre a casa nostra i que, a més, encapçala la nova fornada d’escriptores que s’han visibilitzat en la darrera dècada llarga.

I mentrestant, què ha passat al país? Doncs que, com qui no vol la cosa, la novel·la negra s’ha escampat com una taca d’oli pels catàlegs generalistes de les diverses editorials, però també que Crims.cat i Llibres del Delicte han superat la desena d’anys de pervivència; Pagès Editors va iniciar la seva col·lecció Lo Marraco Negre, també plenament consolidada; i Voliana ha estrenat la col·lecció Falciot Negre. Això sí, el panorama ha canviat radicalment: si a l’època de la Negra de La Magrana les tirades eren força generoses –amb primeres edicions de més de 3.000 exemplars–, ara són molt més minses i es considera un gran èxit superar els mil exemplars venuts. És a dir, en una època amb una desena de festivals literaris consolidats a casa nostra, amb col·leccions fortes i diverses, amb tots els mitjans de promoció, amb una qualitat mitjana molt alta i més autors que mai, costa que la novel·la negra feta a casa nostra aconsegueixi el mateix èxit que fa quaranta anys.

És un dels misteris que haurem d’escatir. Ara com ara, és clar que Aritzeta ens ha llegat una desena llarga de novel·les negres i alguns relats, que ha publicat en totes les grans col·leccions del país i en els catàlegs generalistes i que ha estat la baula i l’exemple de continuïtat que fa visible l’aportació de les dones a la novel·la negra catalana i que permet de traçar-ne la història durant més de tres dècades. Déu n’hi do.

MÓN NEGRE

Ferran Torrent i Pau Vidal premis a la trajectòria a Tiana Negra

El festival Tiana Negra tanca avui les seves portes i ho ha fet amb l’èxit habitual. Però a  més a més està consolidant tots els seus guardons. Si divendres a la nit va ser Dora Muñoz qui es va emportar el premi memorial Agustí Vehí per ‘Errada de comptes’ imposant-se a la quarantena d’originals presentats, ahir va ser el torn per als premis honorífics.

I en la categoria de premi trajectòria a la creació el guardonat va ser el valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951) per tot el conjunt de la seva producció dedicada al gènere negre des de 1984 fins a dia d’avui. Pau Vidal, per la seva banda, ha rebut el premi a la trajectòria de traducció de novel·la negra, amb molts autors vessats de l’italià al català, però sobretot per la dedicació a l’obra d’Andrea Camilleri, de qui enguany se celebra el centenari del naixement.

Marta Alòs, culpable

Marta Alòs té novel·la negra a la col·lecció lo Marraco Negre de Pagès Editors. Es titula Culpables. Torna el caporal Roure, i atenció a la sinopsi que se n’ha publicat: “En un primer moment tot feia suposar que havia estat un altre cas de suïcidi. Un altre desgraciat que s’havia llençat a les vies del tren. Punt final? Però el final només és el principi d’un dels casos més complicats als quals fins ara s’ha hagut d’enfrontar el caporal Roure. Tres morts amb un denominador comú. L’extirpació d’un òrgan vital. Qui els mata i per què? Un assassí en sèrie? Un col·leccionista sàdic? Una banda de traficants d’òrgans? Lleida, Sant Feliu de Guíxols i Calaf són els escenaris triats per l’assassí. Cor. Fetge. Ronyons. I una marca que els uneix. L’assassí tatua a la pell de les seves víctimes una paraula: CULPABILIS. ‘Aquell a qui es pot carregar la culpa.’ Aquest thriller polièdric i trepidant aconsegueix que el lector es vegi immers en una trama vertiginosa en què res és el que sembla. El dolor i el patiment que ens poden convertir en assassins… o en víctimes.” Coneixent la capacitat de Marta Alòs per generar impacte, la lectura promet.

Problemes d’agenda

A partir del 24 de gener, segons que es pot llegir a la web, podrem saber la programació del festival BCNegra 2025. De moment, en sabem les dates: del 10 al 16 de febrer. Vet aquí que hi haurà gent que tindrà problemes d’agenda, perquè el veterà Febrer Negre de Palma que organitza la llibreria Embat es farà de l’11 al 15 de febrer. Al final no seria mala idea allò de crear una agenda d’esdeveniments unificada de festivals negres per mirar que no coincideixin gaire.

Hervé Le Corre a Crims.cat

Ho sento, tinc devoció per la novel·la negra francesa, em sembla la més interessant del món. I Hervé Le Corre és un dels meus autors preferits. Té una quinzena de novel·les publicades, entre les quals, la sensacional Sota les flames. Ara arriba Nàufrags al catàleg de Crims.cat d’enguany: “Després de la mort accidental dels pares i de patir una severa depressió, amb fortes addiccions, la Louise mira de refer la seva vida amb el seu fill petit Sam. Però la fatalitat la persegueix i ara és assetjada i brutalitzada per l’ex-parella. El seu cas serà investigat pel comandant Jourdan, un home solitari, rebel i angoixat, ajudat del seu equip policial. Paral·lelament, a la plujosa ciutat de Bordeus també hi haurà una sèrie d’homicidis, comesos per un assassí desenfrenat, un ésser maligne i profundament pertorbat. Són tres vides irreparablement lligades al límit del naufragi, del qual no totes sortiran il·leses.”

 

Opòs a la fugacitat la impressió duradora d’allò que no va existir mai.

De vegades estic cansat del pensament i em refrèn unes indescriptibles ganes de plorar.

Escolt el renou de la mar que s’acosta amb la lentitud de la creixença d’aquest punt de meravellament i sideració que cada dia permet a l’esperit veure-hi.

Em passeig per entre arquitectures en extinció dotades d’una precarietat emocional i un patetisme que em resulten terriblement consoladors.

M’enrevolt de souvenirs del Grand Tour, una invitation au voyage: despulles refulgents que són còpies petitones de les obres dels grans mestres, escapolons de marbres de colors, imatges de postal mig esborrades, reliquiaris de brodaries de santes, maquetes d’edificis inventats damunt el natural que arrosseguen un talent especular, una aptitud per a incrementar la malenconia i un lloc ineludible en els territoris de l’ambigu amb un vincle molt especial amb la necrofília.

Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.

Necessit aquests llocs on es guarden històries sense temps ni vida en què em puc perdre o fer perviure l’absència, gabinets de curiositats on s’entreteixeixen els somnis escultòrics amb la taxidèrmia més repugnant, les col·leccions votives més exòtiques i els jardins artificials dels plaers impossibles, les fantasies més exuberants de l’estrany i aquests objectes que desprenen irradiacions de fosca saturada de luminescències.

Cada frase o conjunt de frases fa una dansa diferent: terrors amb paus, deliris amb raons, pornografies carnisseres amb exercicis espirituals, revelacions amb monotonies, quadres amb paraules, glòries amb femers, banques i roses, el piano de Bach i el ciment armat que m’ofega.

Em trob en una festa de les tristeses dins els jardins de vil·la Salina illenca, situats en aquesta terra vana, gastada i devastada, en què les flors músties exhalen ferums fortes com els líquids de la descomposició, aromàtics i destil·lats, que ixen per les relíquies de certes santes; amb la seva atmosfera real de cementeri amb les seves olors pútrides i pesades de fosses cendrejants, els seus canals de reguiu plens de detritus que tenen l’aire de tombes abandonades envaïdes amb plantes bordes i punxoses i males herbes aferradisses que creixen arreu arreu en un desordre tan espès com grotesc al costat de les roses degenerades, que semblen cols obscenes de color de carn viva d’un fast estellat.

Dins una atmosfera irrespirable trenc sense voler el calidoscopi de la meva consciència narrativa i em trob amb uns vidres, gastats i opacs, de colors a la mà dreta que em conviden a jugar a les cinc pedretes: l’art del visible no sempre és l’art del llegible.

Aprenc la lectura a l’inrevés, cal remuntar el text com una mecànica per accedir al sentit i arribar a una convulsió fonda.

Cal evocar de cada vegada més coses, suggerir-les per al·lusió i com indirectament per constrènyer, limitar, fendir i tòrcer el llenguatge, a fi d’extreure’n tota l’eficàcia poètica i expressar moltes de les seves significacions.

Curtcircuit entre els sentits i els mots, no l’escoltes?

Aferrat a les il·luminacions de l’inesperat, intent enumerar i comptabilitzar els tresors que duc a me coll: descripció de sensacions futures, itineraris que no sé, llistes de llibres necessaris per a sobreviure, esquemes de contarelles infantils, diagrames científics, troballes verbals, calcs fets a mà alçada, índexs de dolors, narracions de viatges sentimentals, cloendes d’històries perdudes, anagrames tecnològics, afinitats secretes, exercicis d’estil dels records, excursos sobre la informàtica, la IA i les màquines de les apnees, lloc on el desig creix sense objecte, passatges en què es pot comunicar amb geografies llunyanes, empelts per a arbres fets amb excrements d’animals prohibits, plànols d’arqueologies oblidades, fars sense llum damunt illots inexistents, reflexions sobre la mirada perduda, herbaris de flors omnívores…

M’assec davant la taula i deix que l’escriptura arribi.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/01/Cor-Closcadelletra-bm-CDLI.m4a

Després de la celebrada novel·la Guilleries, premi Maria Àngels Anglada i millor obra original en català del Festival 42 de gèneres fantàstics i finalista a la Millor Novel·la de l’any d’Òmnium i al premi Finestres, Ferran Garcia torna aquesta setmana a les llibreries amb una nova novel·la, Sau, publicada per Males Herbes, com l’anterior. 

Sau són dues històries condemnades a trobar-se, dos fils entrellaçats que es busquen sense saber-ho. A principi del segle XX, els Sala de Bruc tornen a la plana de Vic des de les seves plantacions de Guinea, i porten amb ells dues esclaves i un fantasma. Anys més tard, al poble de Sant Romà de Sau, a punt de desaparèixer sota les aigües del Ter, una mort fa que dos amics ensellin els cavalls i cavalquin cap a un destí incert per corriols on passat, present i futur es barregen.

Llegiu el començament de Sau, de Ferran Garcia (Males Herbes).

Ramon Mas, editor de Males Herbes, explica de l’obra i l’autor:
“La nostra relació amb la literatura d’en Ferran Garcia va ser un amor a primera vista. Quan vam llegir l’original que s’acabaria convertint en la novel·la Recorda que moriràs, vam quedar completament enlluernats per la seva força poètica, per la profunditat psicològica i emocional dels personatges, i per l’atmosfera alhora tèrbola i lluminosa que era capaç de crear. El llibre va tenir una acollida més aviat discreta, però això no ens va fer dubtar ni un segon de continuar publicant-lo. Amb Blasfèmia, la seva segona novel·la, va passar una mica el mateix; l’autor havia fet una passa endavant evident, construint una història amb una trama molt més complexa i emotiva, però ni els mitjans ni el públic no li van acabar de fer cas. 

En Ferran estava totalment fora dels cercles literaris, i sabíem que això té el seu peatge, però alhora estàvem convençuts que un talent d’aquesta magnitud s’acabaria imposant pel seu propi pes. Llavors, quan va sortir Guilleries, va semblar que de cop i volta tothom descobria allò que, pels pocs que ja l’havien llegit, era una obvietat: Ferran Garcia és un dels millors narradors actuals en llengua catalana. Sense tenir una gran recepció als mitjans (si més no durant els primers mesos), i gràcies a les recomanacions entusiastes de llibreters i lectors, Guilleries es va convertir en un petit fenomen del boca-orella, que va arribar a enamorar milers de persones que, tres anys després, continuen exhaurint edicions de la novel·la. 

Amb Sau, Garcia es consolida amb una força aclaparadora, alhora que conclou el díptic crepuscular començat amb Guilleries. Ambientada entre les colònies catalanes a Guinea i la plana de Vic de la primera meitat del segle XX, es tracta de la novel·la més lluminosa de l’autor, i potser també la més ambiciosa. Dues històries que es van trenant al llarg de tota una vida, amb personatges tràgics que tiren endavant malgrat les ferides, i amors impossibles que intenten fugir del destí que els ha marcat. Dos grans viatges que van del final d’una època al començament d’una altra, i que fan tremolar el cor de qui s’hi endinsa. Sau creix i s’enfila, fins a un punt que resulta gairebé impossible llegir les últimes pàgines sense que se’t posi la pell de gallina.”
Ramon Mas, editor de Males Herbes

Va ser, i ho continua sent, una dels escriptors més intel·ligents del segle XX. Tant a l’hora de les novel·les com a l’hora d’intervenir públicament en els dilemes, canviants a tot drap, de la vida col·lectiva al llarg d’aquella confusa i temible centúria. No es deixava encasellar per ningú, ni pel feminisme dels seixanta i setanta que la convertia en reina en publicar El Quadern daurat el 1962. Res, Doris Lessing cantava les quaranta sempre que ho considerava convenient. Als comunistes del seu temps que feien els ulls grossos amb tantes coses, a les feministes que evitaven el contacte amb els homes, al mercat editorial que anava en una direcció que no permetia als autors sortir-se de la casella (va publicar dues novel·les amb pseudònim per demostrar-ho), als horrors quotidians.

Tossuda i decidida, vivint amb austeritat a Londres, anava fent. I així li van caure tants premis, entre els quals, el Catalunya del 1999 i el Nobel de literatura el 2007. Tampoc aleshores es va deixar etiquetar. No crec que li fes del tot gràcia l’argument suec sobre “la seva èpica narrativa de l’experiència femenina”, perquè la Lessing escriu com a dona, en efecte, però no sols de les dones ni sols per a les dones. Sí que fou encertat dir que aquesta èpica narrativa “ha sotmès a examen, amb escepticisme, passió i poder visionari, una civilització desunida”. Desunió entre homes i dones, volien dir els del Nobel. Entesos, sí, però, i això és igual de valuós, a Lessing li importa de manera sostinguda la desunió entre tot allò que la humanitat arriba a saber dels pitjors aspectes d’ella mateixa i allò que (no) fa per canviar: saber i no fer res. Progressar en el coneixement i no fer-lo servir. És el tema de Les presons on triem viure.

Publicat ara fa dos anys (Edicions 62, traducció d’Alba Dedeu), no hauria de passar desapercebut. Llegim-lo abans no desaparegui de les lleixes de les llibreries i dels magatzems editorials. Amb prosa clara i argumentativa, en la millor tradició de Virginia Woolf, Lessing aborda uns quants aspectes d’allò que ens evita pensar.

Són cinc conferències impartides el 1985 sota els auspicis de la radiotelevisió canadenca. “Si poséssim en pràctica tot el que sabem… Però el problema és aquest. Penso que, quan la gent recordi la nostra època, es quedarà parada amb una cosa més que amb cap altra. I és el fet que, tot i que avui dia sens dubte sabem més sobre nosaltres mateixos del que se sabia en el passat, s’ha posat en pràctica una part ben minsa d’aquests coneixements” (p. 15). Escrit fa quaranta anys, quatre dècades. Llegit ara fa encara més efecte, el llibre. És el factor visionari Lessing.

Va viure gairebé cent anys, entre 1919 i 2013. Què en devia pensar, els últims anys i en el nou segle, de tot això que escriu aquí, que anticipa les xarxes socials i el seu cafarnaüm, i que desmunta creences com que només en temps dels nazis els executors del mal se n’amagaven dient que “seguíem instruccions”? L’experiment Milgram, conegut des del 1963, després del judici al responsable màxim dels camps d’extermini nazis, Adolf Eichmann, ens recorda Lessing, confirma que aquesta actitud formarà part de la naturalesa humana fins que no sigui rectificada en les criatures de bon començament.

Escrit abans de la caiguda del Mur de Berlín i de la desfeta del món soviètic, Lessing afronta qüestions essencials avui com aleshores, però és avui que vivim. Una es queda admirada de l’ampla paleta de l’escriptora que observa i analitza un món que estima i li fa paüra. Les presons on triem viure, i d’aquí el títol, són les que no fem res per enderrocar. Que la natura humana és així i no pot canviar és el mantra, quan la natura humana no fa més que ser modelada, al ritme de les tecnologies que, ja en els vuitanta, Lessing advertia que “noves i aterridores, estan vinculades a informació psicològica nova” (p.60). No n’hi ha prou amb pensar, que per descomptat és el que cal fer per tal d’observar bé el món i els seus canvis. Després de pensar, cal corregir tot allò que fem malament des de temps immemorials o des de fa poc: “Crec que és justament perquè les coses són tan esfereïdores que ens quedem com hipnotitzats i no advertim forces igualment poderoses en sentit contrari, les forces de la raó, el seny i la civilització.” És el convit de Doris Lessing a afonar les presons on hem triat viure. Fa quaranta anys i encara ara.

Toni Comín ha fet el pas de presentar-se a la presidència del Consell de la República quan li cau al damunt una tempesta pels dubtes sobre la seva gestió com a vice-president de l’entitat. Però diu que no ha pensat pas a llançar la tovallola, que no s’ha d’amagar de res i que pensa lliurar una doble batalla d’ara endavant: una per la presidència del Consell i l’altra per la seva reputació. I en aquesta entrevista explica, per una banda, quines són les seves propostes de futur per a una entitat que passa un molt mal moment i, per una altra, respon les preguntes sobre l’eficiència de la seva gestió.

—Què us empeny a presentar-vos a la presidència del Consell de la República, tenint en compte aquests últims temps tan convulsos?
—Tinc tres motius per a presentar-m’hi i cap per a no presentar-m’hi. És la conclusió després de moltes converses que he tingut. El primer, que un moment de canvi tan important pel fet que el president Puigdemont ha deixat la presidència, hem de garantir la continuïtat del Consell, i l’experiència em sembla imprescindible. La segona raó té a veure amb la internacionalització, per la qual la meva condició d’eurodiputat i l’agenda de contactes ens permeten d’obrir moltes portes. I la tercera raó: l’exili és una font de legitimació del Consell. Mentre hi hagi exili, al Consell l’afavoreix posar els exiliats al capdavant.

—I no veieu cap raó per a no presentar-vos-hi. 
—Totes aquestes acusacions infundades de què he estat víctima han de portar a no presentar-m’hi? Doncs no.

—No us ha passat pel cap de deixar-ho córrer?
—No tinc res de què amagar-me. Cada vegada que ha sortit alguna acusació infundada jo l’he replicada immediatament, amb tota la contundència que he pogut. No tinc res de què amagar-me. Defensaré la meva honestedat. Són dues batalles: una per la presidència i pel futur del Consell, i l’altra per la meva reputació, que tinc tot el dret del món a presentar-la i ho faré tant de temps com calgui i dedicant-hi tot el que calgui perquè quedi immaculada.

—El Consell no viu un bon moment. Quan dieu que voleu reimpulsar-lo, què faríeu que no hàgiu fet fins ara?
—Se n’ha de fer un balanç ponderat. El Consell ha fet moltes coses, algunes molt ben fetes. Qui va ser el responsable últim de l’acte a Perpinyà? A qui li va tocar de coordinar aquell acte en termes polítics i organitzatius i logístics? A mi. Qui va preparar la normativa electoral perquè es pogués constituir l’Assemblea de Representants? Ho coordinava jo. No dic que no es pugui criticar el lideratge d’una organització, però el Consell ha estat víctima d’un problema que neix amb una missió altíssima: materialitzar el mandat del Primer d’Octubre i fer efectiva la declaració d’independència, i havia de donar continuïtat a l’estat major.

—I no ha estat així.
—Si el Consell no té tot l’estat major, és molt difícil que compleixi aquesta missió. Hi havia una altra manera: el president va dir allò d’aconseguir que s’hi inscriguessin un milió de persones. N’hi ha més de 100.000, que és moltíssim, però no hi ha el milió. Hi ha una frustració que no li passa només al Consell. Els problemes que té són un símptoma més d’un problema general, que és la frustració del moviment independentista quan el procés queda aturat.

—Però això són tot causes externes al Consell. També hi ha una gestió, i hi ha hagut crítiques internes a l’organització.
—Una cosa són les crítiques a la gestió. Però em demanàveu què podia fer de diferent del que hem fet fins ara. I jo us responc que cal ajustar molt bé les expectatives que després no es poden satisfer i acaben en frustració.

—El candidat Jordi Domingo deia que per a la nova etapa calia fer foc nou, que el president no fos ningú de l’anterior govern i que per això vós éreu un candidat inapropiat. 
—Jo no qualificaré un altre candidat. Vull basar la candidatura en parlar del meu projecte més que no en qualificar o desqualificar les altres. Ara, l’experiència em permet de dir que a força de fer foc nou pot acabar passant que calin foc i el Consell acabi calcinat.

—Per què ho dieu?
—És molt important que el Consell en aquesta nova etapa estigui governat per algú que hi té experiència, perquè és un moment de canvi, és un moment delicat, marxa el president Puigdemont, i crec que el Consell necessita prioritzar l’acció internacional, perquè, si no, la seva supervivència serà més difícil.

—Us ha criticat amb molta duresa Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb qui vau compartir exili: “Recomano allunyar-lo de qualsevol organització”, deia de vós. Us ha sorprès?
—Una sorpresa absoluta. Evidentment que em dol, hem compartit cinc anys d’exili amb en Josep, i treballava al Consell, tot i que no sota les meves ordres directes. Són paraules òbviament totalment injustificades i em sap greu.  Jo no demano que ningú em doni les gràcies. He estat durant sis anys dedicat al Consell, dedicant-li moltes hores cada dia, a canvi de res, perquè ho feia per pura convicció. Però no puc acceptar de cap manera que se’m difami i que es faci la més mínima insinuació de corrupció. I això és una injúria i em defensaré tant com calgui i tant temps com convingui. Però això em preocupa no només per mi, com és normal, sinó pel conjunt del moviment independentista. Perquè, si ens donem tots plegats la llicència de difamar als qui han fet el sacrifici personal més gran, la gent té ulls a la cara i prendrà nota. I aleshores qui estarà en disposició d’assumir nous sacrificis, si després corres el risc d’acabar sent víctima d’una campanya de desprestigi?

—Hi ha hagut molt de soroll aquests darrers mesos sobre la gestió econòmica i ho voldria aclarir. Quina és la situació econòmica del Consell ara mateix?
—Una cosa és si el Consell en aquests moments té més o menys ingressos, que això li pot passar a qualsevol organització; una altra és si el Consell s’ha gestionat de manera honesta, i l’altra, si s’ha gestionat de manera eficient. Són tres coses diferents. Tu pots fer una gestió honesta i eficient i que igualment, per raons polítiques, caiguin els ingressos.

Toni Comín, durant l’entrevista a VilaWeb per videoconferència.

—Parlem de la gestió.
—Deixeu-me dir que jo he fet una entrevista amb en Gerard Sesé que és a YouTube perquè era conscient que amb les entrevistes normals no hi hauria l’espai per a poder donar tots els detalls del món. He volgut ser el màxim de transparent. Que la gent miri i jutgi si considera que amb aquelles explicacions exhaustives els dubtes queden aclarits. Jo entenc que sí. No hi ha cap retret que es pugui fer en termes d’honestedat. En termes d’eficiència, també ho explico allà: si fos per les decisions que he pres jo directament, el Consell no tindria el deute que té.

—Com ara?
—Que una part dels ingressos, en comptes d’estar dedicats al Consell, han anat a CATCIP. No són coses que es fessin per instrucció meva, sinó sense el meu coneixement. Jo no estic a l’associació que gestiona els recursos del Consell.

—Però CATCIP és l’associació que gestiona els recursos de la Casa de la República, no?
—Sí. I no em sembla malament. Però són decisions que no s’han pres en el marc del govern del Consell. Les decisions de les quals he sigut responsable haguessin assegurat una situació financera molt més sanejada que la que té avui el Consell. Ara, el Consell té uns proveïdors a qui es paga en la mesura que els ingressos del Consell ho permeten. I també és cert que la situació política i el soroll que hi ha hagut al Consell no han ajudat en aquest sentit.

—I la vostra gestió?
—El govern va fer un comunicat quan es va publicar l’auditoria, que confirma que la gestió ha estat correcta. Jo vaig entrar el juliol del 2023. Va marxar el gerent, va ser rellevat el juliol del 2023, i jo vaig assumir-ne directament les funcions, justament per estalviar despeses; entre aquestes, la gestió de l’equip tècnic, la gestió quotidiana de les finances. I l’auditoria explica que es va tancar el 2022 amb un dèficit comptable de 244.000 euros, però que l’any 2023 es va tancar amb un superàvit comptable de 4.000 euros. Per tant, tan mala gestió no devia haver-hi l’any 2023.

—També parla d’un dèficit patrimonial de 58.000 euros.  
—Sí, i per tant la situació financera del Consell no és ideal quan es fa l’auditoria. Però aquest dèficit patrimonial de 58.000 euros no posa en risc la supervivència del Consell. Sí que puc dir que m’havia posat en marxa amb la persona que portava el tema financer per fer un pla d’amortització del deute pendent, que espero que es continuï executant.

—La junta gestora que hi ha ara va acomiadar tots els treballadors. És així?
—Sí, quan es va fer aquesta auditoria, el govern del Consell va prendre la decisió de reduir la massa salarial al 50%, per anar més de pressa a pagar el deute als proveïdors. Però després, un cop convocades les eleccions, la junta gestora va decidir de saltar-se aquest acord del govern i va reduir la massa salarial al 100%, és a dir, que s’acomiadava tothom.

—Forçats perquè no tenien diners?
—Sí tens més despesa en salaris, vas més lent a pagar els deutes. És un tema de la velocitat amb què vols amortitzar el deute. És una decisió en part de gestió i en part política, de dir que anem més lents amb el deute per no haver d’acomiadar tots els treballadors. Si els acomiadem tots, s’eixugarà el deute abans. Però a mi m’agradaria parlar del projecte del Consell en el futur…

—Voldria aclarir abans aquestes qüestions.
—Per això he fet una entrevista d’una hora per a qui vulgui saber què passa, i jo el remeto allà. Ara hi ha unes eleccions en què m’agradaria parlar del Consell.

—Però jo vull aclarir què diu l’auditor sobre els comptes de l’entitat: ara hem sabut que va fer un aclariment i diu que vós no vau sobrepassar el límit de la despesa que teniu els exiliats en concepte de donacions.
—Ha fet una rectificació, no un aclariment. Perquè ell a l’auditoria diu que he tingut unes despeses per sobre del que diu el conveni i ara reconeix que s’han fet unes despeses per sota del límit que preveu el conveni. Això és una rectificació. En l’auditoria es feia una lectura errònia del conveni que explica les despeses a què té dret cadascú. L’auditor es va equivocar i quan li vaig demanar que rectifiqués, en un primer moment no ho va voler fer, i li vaig fer un requeriment avisant-lo que, si no, emprendria accions legals.

—L’auditor denuncia haver rebut pressions vostres.
—Jo tinc tot el dret no de pressionar, sinó d’exigir; no és pressionar, és exigir, res de pressions, és una exigència legítima perquè rectifiqui un error com aquest que m’ha causat un dany reputacional tan gran. Jo què he de fer? Defensar-me i intentar que s’esmeni aquest error, el que faria qualsevol persona. Titulars que han tacat la meva reputació basats en una frase d’una auditoria que és errònia. Si l’ha rectificat és que devia haver-hi un error.

—Ell diu que amb les pressions preteníeu fer-lo rectificar més enllà d’aquell punt concret i que modifiqués les conclusions de l’auditoria. I això no ho ha fet.
—Li demano que rectifiqui dues coses i en la nota d’aclariment n’ha modificat una. Li vaig demanar també que modifiqués unes consideracions subjectives per les quals ell no té la informació necessària. 

—Quines consideracions?
—Quan diu que no sembla justificat que jo faci ús del fons de Defensa Exili. Això és una consideració subjectiva que va més enllà de la seva funció. Aquests fons s’han utilitzat d’acord amb els criteris que va establir el govern, l’exili, són en una web. S’havia de limitar a contrastar les despeses amb els criteris. Les despeses corresponen als criteris? Són legítimes.

—Ell ho qüestionava en l’informe…
—No només vaig emprar menys recursos dels que hauria pogut emprar, perquè ho he fet per sota del límit que deia el conveni, sinó que, a més, no els vaig emprar per a mi. Perquè aquest fons diu que es poden utilitzar els recursos per a la manutenció i l’allotjament dels exiliats. Jo vaig deixar d’utilitzar aquests fons a partir del moment que vaig ser eurodiputat. I no vaig tornar a utilitzar aquest fons fins que va haver-hi l’oportunitat d’agafar un espai per a la persona de l’equip tècnic que durant cinc anys ha estat venint de manera regular a Bèlgica per donar-me suport. Vaig posar els fons al servei del Consell de la República. 

—L’auditoria fa un seguit de recomanacions perquè la gestió sigui més clara i transparent.
—Proposa d’acabar el desdoblament entre el consell d’administració de l’associació que dóna suport jurídic al Consell i el govern. Jo ja fa molt de temps que no sóc partidari d’aquest desdoblament, i crec que les mateixes persones que tenim la legitimitat per a prendre decisions som les persones que han de donar la cara des del punt de vista legal. Per tant, qui ha d’estar a la Junta de CatGlobal? El govern del Consell. Perquè ha arribat un punt que el govern del Consell ha perdut el control dels recursos, perquè els membres del consell d’administració d’aquesta associació s’han independitzat de les instruccions que jo els donava.

—Com és possible que l’entitat que gestiona això vagi a deshora del que diu el govern?
—Sembla impossible, però és així. Aquests membres del consell d’administració són persones de confiança del gerent que va ser rellevat i que ha volgut fer una revenja, i després les persones del seu entorn han seguit una mica amb la dinàmica del conflicte amb mi. Per tant, no hi ha hagut una mala gestió, sinó una mala relació amb els membres del consell d’administració, que són persones de la confiança de l’antic gerent. Però voldria que no perdéssim la capacitat de parlar del Consell. Sobre la gestió, jo ja he donat totes les explicacions. 

—Hi ha hagut manca de transparència sobre quants diners hi ha en aquest fons i on van a parar els diners de les quotes, com es reparteixen.
—Sí, la gent que hi posa diners ha de saber què en fas. 

—I doncs?
—Però no ha estat responsabilitat meva, perquè jo no ho gestionava directament, mai he tingut la responsabilitat legal d’aquest fons. Aquest fons era de CatGlobal. Amb prou feines he pogut veure els comptes corrents durant uns mesos. La potestat legal de la gestió d’aquest fons mai no ha estat meva. Jo passava instruccions. Jo sóc el primer que crec que s’ha de donar tota la informació del món. I per això, en el programa electoral he posat dues mesures noves que reforcen la transparència.

—Quines són?
—Que la comissió mixta entre el govern i l’assemblea territorial es reuneixi cada dos mesos de manera ordinària i, sempre que la part de l’assemblea ho requereixi, de manera extraordinària. Volem un seguiment permanent de la gestió financera. Aquesta comissió té dret de disposar de tota la informació que vulgui. I, com que hi ha un debat sobre si els proveïdors que s’han triat eren els que tocaven o no, proposo que hi hagi un síndic de comptes del Consell que porti la gestió financera, sota les directives polítiques del govern, i que triï els proveïdors de qualsevol cosa, activitat i acció que faci el Consell.

Toni Comín, durant l’entrevista a VilaWeb per videoconferència.

—El Consell com s’ha d’organitzar? S’ha de recuperar l’Assemblea de Representants?
—Ara no toca perdre energies en debats interns i la gent al final vol que ens confrontem amb l’estat espanyol, que avancem cap a la independència. Ara s’ha de mantenir l’assemblea territorial, segur, que representa els consells locals; i s’ha de desplegar l’assemblea de legislació republicana, també, perquè és una manera de preparar la república. Ara ens em de centrar a fer passos cap a la independència.

—I això què vol dir?
—Vol dir internacionalització, vol dir confrontar-nos amb l’estat espanyol, no entre nosaltres. I estic molt d’acord amb els tres temes que va triar l’assemblea territorial en el procés participatiu sobre el pla de govern: el consum estratègic, és a dir, desenganxar-se de les empreses de l’IBEX 35; la defensa de la llengua i dotar de contingut la Identitat Digital Republicana. 

—Poseu l’accent en la xarxa de delegats.
—Voldria doblar el nombre de delegats. Crec que amb l’experiència que tinc no és pas impossible.

—Això vol dir més recursos? Com es fa?
—No, perquè hem fet un model de delegats a l’exterior com si fossin cònsols honoraris. El fet d’incrementar la xarxa incrementa els costos de coordinació, però no la despesa del Consell, perquè els delegats exteriors, que tenen un perfil i una formació, són voluntaris.

—Què han de fer aquests delegats?
—Han d’explicar la legitimitat i l’encaix legal del dret d’autodeterminació per Catalunya. Tenim una mica guanyada la batalla de la denúncia de la repressió, i ara amb l’amnistia s’han pensat que aquest problema ja està resolt. Però hem d’explicar que la repressió continua i que el conflicte s’acabarà no perquè s’acabi la repressió, sinó quan respectin d’una vegada el dret d’autodeterminació de Catalunya. I cal explicar també la validesa del mandat del Primer d’Octubre, que això és un objectiu ara mateix més difícil. 

—A qui ho voleu explicar?
—A les institucions internacionals, als governs, als estats, als partits polítics, als think tanks, als acadèmics, als universitaris, als juristes, als mitjans de comunicació i a l’opinió pública dels diferents països. 

—De quins països?
—Les delegacions ja s’han fet tenint en compte dos criteris, que són els països que ens interessen més i els països on tenim gent disponible per a fer de delegat. Hi ha uns països prioritaris que són les potències de les quals aspirem a obtenir el reconeixement, i hi ha uns altres països prioritaris que són els països aliats, amb els quals pensem que el reconeixement és més fàcil; amb Eslovènia el reconeixement serà més fàcil que no amb uns altres països. Doncs té sentit de posar-n’hi un. Els països s’hauran de detallar en un programa d’acció exterior.

—I internament, què proposeu per a recuperar la força del moviment?
—Un activisme orientat a la confrontació, que sigui concret, que la gent pensi que dedica un temps i unes energies que serveixen per a alguna cosa. Això també té a veure amb mantenir l’estructura dels consells locals i flexibilitzar-ne la regulació perquè sigui més fàcil de crear-ne. També hi ha una línia de treball molt valuosa que són els convenis amb els ajuntaments que reconeixen el Consell com a primera institució republicana nascuda el 27 d’octubre. Aquests convenis es concreten amb la Identitat Digital Republicana, per entrar als equipaments municipals, però també haurien d’anar lligats al consum estratègic. Encara tenim governs municipals independentistes que continuen pagant-li la llum cada dia a l’IBEX 35. 

—Us hauríeu de coordinar amb l’ANC per això.
—És clar. Hem de fer una divisió de la feina amb l’ANC, perquè a la gent cada vegada l’esgota més la sensació que es duplica la feina. En molts casos es tracta de treballar plegats, com amb el consum estratègic en alguns municipis. I també tenim una bona infrastructura en el Consell per a facilitar la participació que potser no aprofitem prou. 

—De participació directa, en línia?
—Sí, i vam rebaixar el nombre d’avals que calien per a presentar una consulta. Utilitzem-ho més. Però tot això necessita una estructura tècnica, del Consell. No es pot fer màgia. Això sense una estructura tècnica no és gestionable. Ens calen recursos per a sostenir-ho, amb tota la transparència. 

—I és viable tot plegat en un moment en què van decreixent les aportacions al Consell?
—Nosaltres fem un programa ambiciós, concret, i a partir d’aquí, de manera molt honesta i transparent, el govern ha de dir que prioritzarem l’acció internacional; que potser tenim recursos per a reforçar la xarxa diplomàtica i potser no els tindrem, en un primer moment, per fer tres consultes cada setmana. Bé, doncs ja ho explicarem. 

—Una de les primeres decisions del nou govern haurà de ser tornar a contractar la gent acomiadada? S’ha de tornar a dotar de personal el Consell.
—Una de les primeres qüestions serà com es reconstrueix l’equip tècnic amb els recursos disponibles. Sempre s’ha gestionat amb molta austeritat l’equip tècnic, i ha crescut o ha disminuït segons els ingressos. Jo no veia clar que ara s’hagués fet un acomiadament total i absolut de tothom per poder tornar més ràpidament el deute. Ara espero poder demostrar a la gent que volem fer feina necessària i útil, com l’acció internacional, i que això faci que la gent vulgui continuar posant recursos al Consell. Aquesta és la meva esperança. Necessitem que la il·lusió es reconstrueixi sobre bases realistes. I aquí l’acció internacional ens pot ajudar molt, perquè es pot fer molt bona feina i anar-la explicant.

Quedem amb la Carme Elias al seu barri, el seu lloc segur. Ens porta el bar on cada dia va a fer un tallat. Ens explica que allà tothom la coneix, i que fins i tot ha fet una colla d’amics amb qui fan petar la xerrada. La Carme ve amb el seu germà, en Joan, el seu gran aliat d’ençà que li van diagnosticar Alzheimer. Durant la conversa, demostra una vegada i una altra com n’està, d’agraïda, del seu germà i la resta de la família, perquè li han sabut respectar l’autonomia, encara que són molt presents durant el dia, ja que, com més va, la malaltia es fa notar més.

Després de veure el documentari Mentre siguis tu a 3Cat, la setmana passada, no sabia com me la trobaria. I com diu ella, està molt bé, encara que la malaltia es fa present. En alguns moments s’oblida d’allò que ens ha explicat minuts abans, però la realitat és que m’hauria quedat hores parlat amb ella. Sobretot parlant de la seva professió. Se li il·lumina la cara d’una manera… Els ulls parlen com no ho he vist mai. Ho podeu comprovar en les fotografies que acompanyen aquesta conversa. En tot moment sabia com volia ser fotografiada, quina llum havia d’utilitzar el fotògraf… Tot demostrant el seu domini amb la càmera. Espero que gaudiu tant com jo d’aquesta conversa en una terrassa de Gràcia amb la Carme Elias, una de les grans actrius del nostre país, que ara s’ha convertit en una gran activista de la vida.

—Comencem pel més important. Com esteu?
—Estupenda. No farem un drama només començar, no trobes?

—I la relació amb el vostre amic Al [és com li diu ella a l’Alzheimer], com va?
—Bé, tenim les nostres anades i vingudes, saps? És com una parella que s’entén i no s’entén. Ho porto bé, és millor acceptar que barallar-te. I en aquesta acceptació, hi ha moments més difícils, moments més tranquils, però es porta bastant bé l’Al. No va molt de pressa. Quan et fan un diagnòstic, et sembla que tot passarà molt de pressa i no, la cosa va tranquil·leta. I jo estic prou bé. També és veritat que faig una vida tranquil·la, no m’arrisco. No he de sortir a un escenari, per exemple. Sí que faig entrevistes, com ara amb tu, però estic relaxada… Em pensava que a hores d’ara ja no hi seria, ja no estaria en aquest món. Va més lent del que jo em pensava i estic molt ben cuidada.

—Cada dia que aconseguiu passar bé és una victòria?
—No ho visc així. Sí que valoro més el dia a dia, però no ho visc com una victòria. No sé si ja t’ho he dit, perquè me n’oblido, però jo faig una vida tranquil·la. No és com quan havia de pujar a un escenari. Allò sí que era molt fort. Sortir a l’escenari, era com llençar-me d’un precipici i no saber com me’n sortiria. Parlo de quan encara no m’havien fet el diagnòstic. Sabia que alguna cosa no anava bé.

—De fet, el documentari comença així. Ens ensenyen com va ser gravar amb Clàudia Pinto el film La consequencias. Us quedàveu completament en blanc fent una escena, era molt complicat.
—Ah, sí? Veus, jo això ja no ho recordo… Sé que hem fet el documentari, però no recordo què surt i què no. Clar, en aquell moment no tenia diagnòstic, no em trobaven res. Va ser complicat.

—Com és el vostre dia a dia?
—La veritat és que és molt tranquil, és agradable inclús. Un cop has acceptat això perquè saps que no hi ha una lluita possible, el millor és amigar-te. Tinc la sort de tenir aquí al meu costat aquest germà meu que és el capità de la família i és el que gestiona totes les coses de les quals jo no en sóc capaç. El meu dia a dia és molt agradable. Sóc molt conscient que sóc conscient, encara. I això em fa viure d’una manera tranquil·la.

—Del que no sé si sou conscient és com esteu ajudant amb aquest documentari, el llibre i entrevistes a famílies que tenim persones malaltes amb Alzheimer. No tothom sap explicar el que us passa com ho feu vós. I escoltant-vos, aprenem moltes coses els familiars.
—No n’era conscient, però ara que ho dius, ho rebo amb molt de gust. Que bé. De totes maneres, és que és molt estrany això. Moltes vegades penso que s’han equivocat amb el diagnòstic. Penso que no pot ser. Però és veritat que després passen cosetes, i penses, vigila… Tinc la família al meu costat que és importantíssim. Tinc la seva protecció, sé que no estic sola, però sóc autònoma. Visc sola. És veritat que tot s’ha restringit, no puc exercir la meva gran vocació d’actriu, però de vegades penso que m’hauria d’atrevir a fer alguna cosa [Riu].

—Ara potser no ho recordeu; tanmateix, fa poc vau tornar a pujar a l’escenari… Vau fer Cartes d’amor amb Ramon Madaula, sota la direcció de Sílvia Munt.
—Ah! Era una lectura! Això ho puc fer, perquè llegeixo, i està tot controlat… No em feia por això. Va ser un plaer. Els vaig dir que hauríem de fer més actuacions, perquè a mi l’escenari em crida. Però sembla que no ha pogut ser… No és fàcil. Però a mi l’escenari no em fa por, el contrari, em dóna vida. És que ha estat la meva vida!

—És el que més trobeu a faltar, l’escenari?
—Sí, a mi m’encanta l’escenari. No sé si és el que més trobo a faltar… El trobo a faltar, però no tant, perquè ja ha passat molt de temps i ja ho he assimilat. I faig una vida molt gustosa, la veritat. Ara si em preguntessin què faig cada dia, no ho sé, vinc aquí a fer el cafè amb els meus amics. Gent que he conegut aquí, i fem una mica de tertúlia. Llegeixo, escric, cuino, faig coses de mestressa de casa.

—En el documentari expliqueu que, els primers anys, la malaltia va ser un secret que només sabia el vostre entorn més proper. Va haver-hi un moment que vau decidir explicar-ho…
—Veus, això que expliques quasi no ho recordo, però sé que és veritat!

—Com d’important ha estat fer-ho públic i poder-ne parlar?
—Quan em van proposar de fer-ho públic, vaig entendre que estava bé fer-ho. De fet, convertir-me en activista de tot plegat m’ha ajudat molt. He escrit un llibre, he fet un documentari… Eren coses que no m’esperava i, tot plegat, m’ha donat molta vida. M’ha donat vida de la que a mi m’agrada, la vida professional que jo he estimat. I si fent això he ajudat algú, és magnífic.

—També us heu tornat activista de reclamar una mort digna.
—Sí! Em sembla que és més digne morir amb la consciència, no? Ja he deixat escrit quan i com, llavors, adeu, no? Trobo que està bé que se’ns respecti això, no? Perquè no és viure dignament. Necessites que t’ho facin tot. No hi ets. Pot ser que tinguis una acció-reacció, però després no hi ets. I, llavors, trobo que viure d’aquesta manera no és viure. Vaig tenir una amiga, ara ja fa anys de tot això, a Madrid, que quan jo ni sospitava que a mi em podia passar una cosa així, va tenir aquest diagnòstic. Quan em van diagnosticar, me’n vaig anar a Madrid a visitar-la, perquè ella encara vivia, una senyora més gran que jo, una gran actriu. Quan vaig arribar allà, va fer… Ah! Em va reconèixer! I, immediatament, la seva cara es va transformar, es va quedar a no se sap on. I vaig dir, això no ho vull. Per això demano una mort digna. Trobo que viure d’aquesta manera no és viure i és tenir tot un conjunt de coses al voltant que estiguin per tu i persones. No cal, no ho vull. Jo sóc molt gran, encara em moriré abans… [Riu]

—En el documentari expliqueu que al final, amb aquesta malaltia, aquesta mort digna, és complicada, perquè és difícil de saber quan ja no hi ets. No ho podeu dir vós… 
—Jo ho tinc escrit, i la meva família ho té clar!

—Per tant, ho deveu haver parlat molt.
—Tampoc tant! Jo tinc escrit: quan passi això, i això, i això… I quan totes aquestes coses sumin, ja no cal ser-hi, no? I ja et dic, com que jo he tingut aquesta amiga, i he vist aquestes reaccions, vaig dir, fins aquí. No cal anar més enllà… Ets un ésser que ja no hi és. Pot tenir una reacció, però no existeix. Crec que no val la pena viure així. Crec que no és digne viure així. Està bé se’ns respecti això, no? Necessites que t’ho facin tot… La neteja, que et donin el menjar… tot! Això no ho vull! Això no és viure! Per això ho tinc tan clar. I crec que la meva família amb això serà coherent. Respectaran la meva decisió.

—Serà l’última mostra d’estima.
—Exacte! I mira que em cuiden, eh! Jo encara visc sola, però evidentment tinc una vigilància. Tinc molt a agrair. No sentir-te sola en un moment així és molt important. No em puc imaginar passar tot això sol. Sé que sóc molt afortunada en aquest sentit.

—En el documentari també surt el vostre fill…
—Afortunadament ja és un home. I pot viure la seva vida. Això em té molt tranquil·la. A més, sé que té qui el cuidarà si jo no hi sóc. Això em preocupa. Està tot organitzat. Ja he fet tot el que havia de fer. He signat tot el que havia de signar.

—Després de veure el documentari em sorgeix un dubte, continueu gravant?
—No, no s’ha donat. És una cosa tancada. La Clàudia no viu a Barcelona. I també la distància de les amistats que hi són, vulguis que no, també es va diluint una mica, no? Hi som tots, però hi som d’una altra manera, que no podem estar tota l’estona junts. La vida continua endavant, però la meva s’atura aquí. Que no s’atura, sinó, que estem avui aquí i demà allà, però vull dir s’ha aturat en alguns aspectes, com ara el professional. La seva contínua endavant. No puc esperar que sempre tothom estigui pendent de mi, tinc la sort de tenir el meu germà com a referent familiar. Ell em porta l’agenda, ho controla tot. No sé què seria de mi sense ell. Suposo que hauria de buscar algú, però tinc la sort que ho fa el meu germà. Però clar, tot va canviant. Hi havia molta gent al meu voltant que ja no hi són. Al meu voltant hi ha un cercle més tancat.

—En el documentari, per això, queda molt clar que per a vós els amics també són família.
—Els amics són família, però també tenen la seva vida. I la seva vida és més viva que la meva vida. I, per tant, van quedant-se pel camí també. O sigui, el camí, si no fos per la meva família, jo no el podria fer amb amics. Estaria sola. O quasi sempre estaria sola, exceptuant alguns moments. Sense la meva família seria molt complicat. Hauria d’estar en un centre. Comprenc que els meus amics no hi siguin tant, perquè tenen la seva vida. Només faltaria.

—Costa això de sentir que depens d’algú…
—Més que dependència, m’agrada pensar que tinc la seva vigilància. Perquè respecten molt la meva independència encara. Arribarà un moment que entenc que no podrà ser així. Però de moment estic bé, això va molt més a poc a poc que no pensava. La meva família em vigila, però ho fa molt intel·ligentment. Jo encara visc sola, faig una vida molt autònoma, molt ben vigilada. Em dono el meu espai, però alhora tenen el control.

—És molt important, tenir aquest control de l’espai. Vós al barri us sentiu segura, fora ja no…
—Si em traguessin del barri, em costaria tot molt més. Em sentiria molt desprotegida. Em sentiria com una barca en un mar enorme… Que no sap si l’onada li ve per aquí o per allà… En canvi, aquesta protecció tan intel·ligentment portada és vital. Sóc molt manaire, he fet una vida molt autònoma, per això agraeixo tant que em respectin la independència, però a la vegada que hi siguin… Agraeixo molt com ho està fent tota la meva família.

—Vós sou conscient que teniu la malaltia, ho noteu en el vostre dia a dia? Fa ràbia quan en sou conscient?
—No, ara ja no tinc ràbia. A veure, he passat per molts estadis. Ara és una acceptació de tot. És una acceptació i a més a més, sóc una persona molt gran. Ara mateix no sé dir-te quants anys tinc exactament, però més de setanta… Per tant, he viscut, he fet la vida que he volgut, professionalment he fet el que he volgut, això és molt important, naturalment he passat per tot, com tothom, però no tinc una cosa de dir: ostres, si haguessis fet això… Sí que la tinc, perquè tots en tenim, però vull dir que no, que en realitat he estat fidel a la meva vocació. Ja no sé què em preguntaves… Veus?

—És igual la pregunta, el que dèieu era molt interessant…
—Ja, però no sé si et parlo del mateix que t’he parlat abans… Vull dir que això em dóna satisfacció. Saber que he estat fidel al que jo volia, venint d’on venia. A mi no em tocava ser actriu, diguem. Va ser inesperat. Però des de joveneta vaig anar a un curs de teatre al barri. I els meus pares em van fer costat. Mira que en aquell moment era una professió que feia por. Era el pitjor. En canvi, els meus pares em van respectar. Els feia molta por, sobretot a la mare. Feia por perquè era un ambient molt obert, molt progre, per dir-ho d’alguna manera, com aquella època, no? I els feia una mica de por, però després van veure com era la cosa, i que jo era feliç pujant a l’escenari.

—Quan parleu del teatre se us il·lumina la cara.
—Sí, sí, teatre, cine, televisió… Sobretot el teatre, que tens el contacte amb el públic. És meravellós. Si miro enrere em dic: Maria del Carme, que em deien a casa, has viscut la vida que t’hauria agradat viure. Què més vull, no? Ara em toca això, és el que em toca. Ho he d’acceptar. No és només un discurs, sinó que ho intento practicar, però de vegades tens mals sentiments… Però s’ha d’acceptar el que hi ha. El que hi ha és el que hi ha i no hi ha res més.

—Dieu que plorar també va molt bé.
—Sí, treure llàgrimes és ideal. M’agrada tancar-me dins el llit i plorar. De vegades corro, me’n vaig al llit i ho trec tot. No passa res.

The Washington Post · Siobhán O’Grady i Serhii Korolchuk

Regió de Sumy, Ucraïna. “Resistir és inútil.” “Rendiu-vos.” “Esteu envoltats.”

Les frases, impreses en coreà amb la seva corresponent traducció –aproximada– al rus, eren escrites en un tros de paper que les tropes ucraïneses van trobar en el cos d’un soldat nord-coreà mort al front aquest mes. Vistes en conjunt, ofereixen una finestra molt reveladora als mètodes amb què l’exèrcit rus sembla que ha entrenat els seus nous aliats nord-coreans per agafar presoners ucraïnesos al camp de batalla.

Les tropes ucraïneses han utilitzat aquests documents, i també més objectes recuperats del camp de batalla, per entendre més bé el modus operandi dels milers de soldats nord-coreans que han assaltat les seves posicions aquestes darreres setmanes, en el darrer episodi d’escalada en la guerra entre Rússia i Ucraïna.

Els objectes i els relats dels soldats ucraïnesos sobre les seves trobades amb les forces nord-coreanes permeten de traçar un retrat robot de les tropes nord-coreanes al terreny –la presència de les quals no ha estat confirmada ni per Rússia ni per Corea del Nord: són altament motivades i organitzades, i també ben entrenades i més ben equipades que no pas la infanteria russa.

D’esquerra a dreta: en Dmitro, en Volodímir, en Vitalii i en Viktor, soldats del primer batalló del vuitè regiment de les forces d’operacions especials de l’exèrcit ucraïnès (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Els objectes recuperats són especialment importants atesa la dificultat que les tropes ucraïneses han tingut a l’hora de capturar i interrogar soldats nord-coreans durant el transcurs dels combats. A diferència de molts soldats russos, que segons els soldats ucraïnesos solen rendir-se voluntàriament, els nord-coreans lluiten fins a la mort o se suïciden amb granades per evitar de ser capturats.

The Washington Post ha obtingut accés a papers amb llistes de frases coreanes traduïdes al rus i a cartes manuscrites d’Any Nou atribuïdes a Kim Jong-un, i també a armilles antibales, equips de primers auxilis, documents d’identificació militar i més objectes recuperats les darreres setmanes dels cossos de soldats nord-coreans morts.

Tanca fronterera en un pas que connecta Rússia amb Ucraïna a la regió ucraïnesa de Sumy (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

En Vlad, un soldat ucraïnès de 31 anys, explica que Rússia sembla que ha seguit la filosofia de “deixar el millor per als hostes” a l’hora d’equipar els seus aliats nord-coreans.

“Els soldats russos estan molt més mal equipats”, diu. “Crec que han provat de fer-se notar davant els nord-coreans”, afegeix. Com més soldats ucraïnesos citats en aquest article, en Vlad accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que tan sols l’identifiquem pel seu nom de pila, d’acord amb les normes de l’exèrcit ucraïnès.

Un AK-12 rus trobat en el cos d'un soldat nord-coreà a la regió russa de Kursk (fotografia: Ed Ram/The Washington Post). Motxilla i pala recuperades del cos d'un soldat nord-coreà a la regió russa de Kursk (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va informar aquest mes que fins a 4.000 soldats nord-coreans havien mort o havien estat ferits les darreres setmanes al front, i que tan sols dos havien estat capturats amb vida. Ambdós homes eren ferits i van ser traslladats a Kíiv, on a més de tractar-los també els han interrogat.

Fins ara, els atacs nord-coreans s’han limitat al petit enclavament de la regió russa de Kursk que, d’ençà de l’agost de l’any passat, controlen les tropes ucraïneses. Aquests darrers dies, després de setmanes d’atacs incessants, les tropes nord-coreanes pràcticament no s’han deixat veure al camp de batalla, segons que expliquen els soldats ucraïnesos, fins i tot en els moments en què l’exèrcit rus ha llançat ofensives contra les posicions ucraïneses.

L’absència sobtada dels soldats nord-coreans podria indicar que van reagrupant-se i avaluant futurs moviments, o bé podria ser un reflex de les baixes generalitzades i l’esgotament després dels atacs ucraïnesos més recents.

“Es llepen les ferides”, diu en Vitalii, un soldat ucraïnès de 25 anys que ha combatut contra soldats nord-coreans al front.

Les dues pàgines manuscrites amb missatges del dirigent nord-coreà Kim Jong-un dataven del 31 de desembre i el primer de gener. Els documents han estat traduïts independentment per The Washington Post.

L’origen de les cartes, que compartien desigs d’Any Nou i donaven les gràcies a les tropes per lluitar en nom de la seva pàtria, no és clar. Poden haver estat enviades a les tropes des de Pyongyang, o bé transcrites per soldats nord-coreans a partir d’un discurs de Kim.

“Heu fet sacrificis corprenedors i heu experimentat en carn pròpia la joia de les victòries en batalla i el sentiment sense preu de la companyonia i el patriotisme genuí, lluny de la mare pàtria”, resava un dels missatges. “No puc trobar les paraules per a expressar-vos l’abast de la meva gratitud per la vostra dedicació i els vostres esforços incansables”.

“Us trobo a faltar molt profundament, camarades”, resava la missiva.

La carta manuscrita, atribuïda a Kim Jong-un, recuperada del cos d’un soldat nord-coreà (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Un altre petit quadern trobat en el cos d’un soldat la setmana passada era ple de lletres manuscrites de cançons patriòtiques nord-coreanes. “El meu destí sempre segueix el de la pàtria”, deia una de les lletres.

El fet que els soldats portessin aquests missatges a les butxaques mentre participaven en missions en el terreny de batalla fa pensar a les tropes ucraïneses que la seva motivació, en termes ideològics, és molt més gran que no la dels soldats russos, que sovint accedeixen a lluitar tan sols en canvi de salaris alts.

Quan les tropes nord-coreanes van arribar al front el desembre proppassat, els soldats ucraïnesos van quedar atònits en veure com es movien en grans grups i ni tan sols provaven d’amagar-se dels drons enemics. De fet, molts no van trigar a morir en aquestes onades primerenques. Però en les batalles posteriors els nord-coreans van demostrar que estaven plenament preparats per al combat, i també que estaven en bona forma física i que eren tiradors hàbils, segons que expliquen els ucraïnesos.

A mitjan desembre, en Vitalii i vuit soldats més del seu batalló van ser enviats a Kursk amb dues missions: l’una era estabilitzar el control de les posicions ucraïneses en una línia d’arbres; l’altra era fer presoner un nord-coreà, fos qui fos.

Una volta al front, en Dmitro, un altre soldat ucraïnès, no va trigar a establir contacte visual amb les tropes nord-coreanes, situades a tan sols uns vint metres de distància, i va disparar.

Durant les vuit hores següents, explica, els nord-coreans –vestits de camuflatge blanc per a confondre’s amb la neu– no van deixar de tornar els trets. En l’estrèpit, els ucraïnesos van poder sentir una veu que donava ordres en coreà, amb un to com més va més desesperat. Només una vegada durant aquestes vuit hores van sentir una veu russa, que va cridar: “Alto! No us n’aneu!”

Portada d'un manual de primers auxilis del ministeri de Defensa rus i traduït al coreà (fotografia: Ed Ram/The Washington Post). Pàgines d'un manual de primers auxilis recuperat del cos d'un soldat nord-coreà a la regió russa de Kursk, en què es mostren instruccions per a fer-se un torniquet (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

En Vitalii i un company d’unitat seu, en Volodímir, van acabar identificant un soldat nord-coreà que creien que podrien capturar. Li van disparar i el van ferir; poc després, en Vitalii va aconseguir arrossegar-lo fins a la posició ucraïnesa, on un metge el va estabilitzar. Van mantenir-lo amb vida durant quatre hores, amb l’esperança que fos el seu primer presoner de guerra nord-coreà.

Però quan els ucraïnesos es van retirar, aquell mateix dia, els nord-coreans van tornar a atacar. Enmig d’una retirada caòtica sota drons, projectils d’artilleria i trets, el presoner i un dels soldats de la unitat van morir. Els periodistes de The Washington Post han pogut veure imatges del cadàver, que les tropes van examinar i van lliurar a les autoritats ucraïneses.

La unitat no s’ha trobat cara a cara amb tropes nord-coreanes d’aleshores ençà, però els soldats expliquen que poden veure com s’adapten a les condicions en el terreny de batalla. “Fins ara es comportaven, en certa manera, com ovelles en un ramat. Ara proven de ser més astuts”, diu en Viktor.

Un senyal amb direccions incorrectes cap a pobles i ciutats ucraïnesos a la carretera que duu a la frontera d’Ucraïna amb Rússia a la regió de Sumy (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Amed Khan, un filantrop nord-americà que dóna suport financer a les forces especials ucraïneses, mostra a The Washington Post una altra partida de documents nord-coreans que les tropes ucraïneses van confiscar a Kursk, i que posteriorment va fer traduir.

The Washington Post no ha pogut verificar de manera independent l’autenticitat dels documents, però sembla que coincideixen amb uns altres materials nord-coreans revisats pels periodistes del diari.

Els documents, mecanografiats en coreà, suggereixen que les tropes nord-coreanes enregistren les seves experiències al front amb gran detall, en un intent aparent de comprendre més bé la tecnologia i l’equipament que fa servir l’exèrcit ucraïnès. Kíiv ha advertit que Pyongyang aprofita l’oportunitat per adquirir experiència pràctica en el camp de batalla per a possibles conflictes futurs amb Occident.

Porta d'un document d'identificació militar rus recuperat del cos d'un soldat nord-coreà a l'exèrcit rus (fotografia: Ed Ram/The Washington Post). Pàgines interiors d'un document d'identificació militar rus recuperat del cos d'un soldat nord-coreà a l'exèrcit rus (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Com suggereix en Viktor, sembla que els ucraïnesos també aprenen dels seus errors.

“En la guerra moderna, en què s’ataca amb drons, no dispersar els equips de combat en unitats més petites de dos o tres membres pot causar baixes importants”, resa un dels documents nord-coreans.

Un altre document explica que algunes tropes nord-coreanes han tingut dificultats al terreny de batalla perquè no se’ls ha proporcionat “detalls crucials, com ara, la ubicació de bastions enemics o les posicions d’artilleria, per la qual cosa han arribat al front sense la preparació adequada”.

Khan confia que el nou president dels Estats Units, Donald Trump, pressionarà perquè Pyongyang es retiri del conflicte i que “expliqui a tothom que no interessa a ningú [que les tropes nord-coreanes] es matin a set fusos horaris de distància de casa, a la frontera ucraïnesa”.

Andrew Jeong i So Jin Jung, de Seül estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquesta setmana el govern xinès ha publicat les dades energètiques del 2024, en què les renovables assoleixen un nou rècord. En un sol any, l’energia solar ha guanyat 277 GW, amb un creixement sorprenent del 45,7%, que, afegit a les centrals prèvies, sumen 887 GW en total. L’energia eòlica, per una altra banda, ha crescut de 80 GW, un 18%, i arriba a 521 GW. La hidràulica ha tingut un creixement més modest, del 3,2%, amb 13,5 GW addicionals i arribant a 436 GW. En conjunt, les renovables han augmentat la capacitat de 370,5 GW, fins a 1,844 GW. Per contextualitzar-ho, a la UE les renovables han crescut de 79 GW durant el 2024. Cal dir que la Xina el 2020 es va establir un objectiu de 1.200 GW renovables per al 2030, fita que ha estat superada àmpliament sis anys abans. És un contrast amb molts països on els plans van endarrerits en relació amb els plans governamentals. D’una altra banda, alguns havien volgut veure la Xina com la gran esperança nuclear. Tanmateix, el sector nuclear es mostra incapaç d’oferir el creixement requerit per la segona economia mundial: només ha crescut de 3,9 GW, un 1% de la capacitat afegida per les renovables, amb un total de 61 GW. Quant a les fonts tèrmiques (fonamentalment combustibles fòssils), la capacitat de generació ha crescut d’un 3,8%, fins a un total d’1,444 GW. La Xina continua essent també el principal consumidor de carbó.

Tanmateix, el consum de carbó va caure al desembre, i els permisos per a noves centrals han baixat d’un 83% aquest darrer any. Cal dir que totes aquestes xifres fan referència a la capacitat per a generar electricitat, però la generació final depèn de les hores que funcionin les centrals. Les sequeres limiten la producció hidroelèctrica i nuclear, dificultats en el subministrament de carbó han causat apagades a diverses regions xineses, fins i tot la capital, Pequín, i l’eòlica i la solar són afectades pels fenòmens climàtics. Tot i això, la Xina continua essent el primer productor d’electricitat del món, amb 9,418 TWh. El consum elèctric ha pujat d’un 6,8% durant el 2024, fins a 9,852 TWh, comptant les importacions d’electricitat. Els experts creuen que el 2025 podria ser l’any del pic de consum de combustibles fòssils a la Xina. I, per fer-lo realitat, juntament amb els objectius de disminuir les apagades i reduir les importacions d’energia de l’estranger, la Xina desenvolupa un seguit de projectes autènticament faraònics que tot seguit us mostrem.

La Gran Muralla Solar

A començament de gener l’agència nord-americana NASA mostrava les imatges de l’evolució de la instal·lació de plaques solars al desert de Kubuqi, a la província xinesa de la Mongòlia Interior, al nord de la Xina. Conegut històricament com a “mar de la mort”, perquè és una mar de sorra gairebé sense vida, al desert de Kubuqi s’hi instal·len plaques solars de l’any 2017 ençà. A la zona mostrada per la NASA es veu la icònica planta solar de Junma, que fa la forma d’un cavall a vista de satèl·lit, amb una potència de 300 MW. Però tot a l’entorn s’han continuat construint més plantes solars, incloent-hi una de les més grans del món, amb 2 GW de potència i una bateria estacionària de 300 MW amb una capacitat d’emmagatzematge de 600 MWh. Anunciada a final del 2021, es va preveure que entraria en operació comercial el 2025. No tan sols s’ha acabat a temps aquesta planta solar, sinó que, a final d’agost passat, es van construir més parcs solars a tocar, amb una capacitat total de 5,4 GW.

Al desert de Kubuqi ja hi ha 5,4 GW d’energia solar i l’objectiu del govern xinès és d’arribar a 100 GW el 2030 (imatge: NASA)

Aquesta xifra, per si sola, no té equivalent mundial. Però encara quedarà empetitida pels projectes que s’hi desenvolupen. El desert de Kubuqi és una franja de dunes de 200 quilòmetres de llargària per uns 10 d’amplada de mitjana. La intenció del govern xinès és que fins el 2030, en tan sols cinc anys, s’hi instal·lin 100 GW d’energia solar fotovoltaica repartida en unes 225 plantes, cosa que constituirà un clúster de plantes solars que ha estat batejat com a Gran Muralla Solar. El cost d’aquest megaprojecte sense precedents és de 48.000 milions de dòlars, i es preveu que produeixi 48 TWh d’electricitat anualment. Amb la Gran Muralla Solar, el govern xinès vol proporcionar electricitat a la capital del país, Pequín, i l’àrea d’influència. Amb una distància que els separa de 600 quilòmetres, problemes esporàdics de subministrament de carbó a les centrals tèrmiques que proporcionen electricitat a una capital de 22 milions d’habitants, han causat unes quantes apagades generals aquests últims anys. Afegits als elevadíssims nivells de contaminació atmosfèrica de la megalòpoli, el règim xinès mira de limitar les protestes socials millorant el subministrament elèctric.

Temps enrere, el govern no va dubtar a tancar centrals de carbó per disminuir uns valors de contaminació atmosfèrica que eren dels més elevats del món i originaven un profund malestar entre la població. Les plantes solars del desert de Kubuqi han de fer possible que s’acabin tancant totes les centrals de carbó, es posi fi als talls de llum i s’estableixi una pau social que no amenaci el règim comunista.

Encara més gran: desert de Gobi

El desert de Kubuqi forma part del desert de Gobi, emplaçat al nord de la Xina i el sud de Mongòlia, amb una longitud de 1.500 km, una amplada de 800 km i una superfície d’1,2 milions de quilòmetres quadrats. D’ençà dels anys setanta del segle passat, el govern xinès hi desenvolupa la Gran Muralla Verda, plantant arbres i vegetació en una àrea que ja arriba a 500.000 km2, el bosc artificial més gran del món. El projecte s’ha d’haver completat el 2050. Aquesta iniciativa forma part de la “guerra a la sorra” que lliura el gegant asiàtic, amb què vol disminuir les tempestes de sorra que s’originen al desert del Gobi i arriben a l’est del país, superpoblat.

A Xinjiang, dins el desert del Gobi, hi ha la planta solar més gran del món, amb 3,5 GW de potència

Tot i que ja fa vora cinquanta anys que es desenvolupa aquest projecte, l’energia solar ha esdevingut un aliat inesperat d’última hora. Les plaques solars ajuden a fixar les dunes, disminueixen la sorra aixecada i protegeixen la vegetació plantada sobre la sorra. Això és un al·licient addicional per al govern xinès a l’hora d’emplenar tota la franja del desert de Kubuqi de plaques solars. Es maten dos pardals d’un tret: energia per a la capital i menys tempestes de sorra. Però si un continu de 200 km amb milions de plaques solars és difícil d’imaginar, es farà petit pel projecte que el govern xinès vol a tot el desert del Gobi. L’objectiu final és assolir 600 GW solars, a les quals també s’afegirien plantes eòliques, perquè és una zona amb vents abundants. I ja el va començar fa anys, tot i que ara es pot accelerar ràpidament atesa la dimensió de desplegament mostrada el 2024. El 2020 a la província de Qinghai es va inaugurar la que aleshores fou la planta solar més gran del món, amb 2,2 GW de potència. Va ser construïda en cinc fases i acabada tan sols en nou mesos, un temps rècord.

Però aquesta planta fou superada per la que es va inaugurar l’estiu passat a l’extrem est del desert del Gobi, a prop de la capital de la regió de Xinjiang, Ürümchi. És la planta solar Midong, amb 5,26 milions de plaques solars per a una potència total de 3,5 GW. S’hi ha invertit l’equivalent a 2.000 milions d’euros. No tan gran, al sud de la part central del Gobi, al desert de Tengger, trobem un altre parc solar amb pocs equivalents mundials: 2,2 GW de potència i uns 6 milions de plaques solars, repartit per una àrea de 25 km2. La Xina no s’aturarà pas aquí, i aviat continuarà inaugurant més plantes com aquestes, de dimensions inimaginables en bona part del món. Si bé 600 GW pot semblar una xifra desmesurada, n’hi ha prou de recordar que en tan sols un any, el 2024, ha estat capaç d’instal·lar gairebé la meitat d’aquesta xifra, els 277 GW que exposàvem al començament.

La Xina ha hagut de construir milers de quilòmetres de línies d’alta tensió per transportar l’electricitat produïda a les zones remotes del nord del país als grans centres industrials i de població Del desert a la mar

Totes aquestes plantes solars instal·lades al desert del Gobi, i les que s’hi han d’instal·lar en el futur, tenen l’avantatge que se situen en una zona remota del país amb molt poca població i que no interfereixen en la producció agrícola i ramadera. De fet, ajudaran a aquesta producció perquè les plaques solars protegiran la nova vegetació plantada, que al seu torn pot servir de pastura i disminuir les tempestes de sorra que afecten els terrenys de conreu de l’àrea. Així i tot, és una zona allunyada dels grans centres industrials i poblacionals del país, i per això la Xina ha hagut de construir milers de quilòmetres línies de molt alta tensió per dur aquesta producció elèctrica a l’est del país. Un altre projecte faraònic en si mateix. Tanmateix, la zona costanera de la Xina també té projectes solars propis, i també d’una dimensió sense precedents.

A la província de Jiangsu, amb 85 milions d’habitants –al nord de Xangai–, el govern regional ha anunciat la zona de producció solar marina més gran mai vista. L’objectiu és que en tan sols cinc anys (2025-2030) s’hi construeixin 60 projectes marins costaners amb una capacitat de 27 GW. El 2027 esperen haver acabat la construcció de 10 GW, i el 2030 haver enllestit la resta. Els projectes es repartiran per unes quantes àrees costaneres de la regió i inclouran bateries que proporcionaran un mínim del 10% de la potència de les instal·lacions. Amb capacitat per a proporcionar dues hores de subministrament continu d’electricitat emmagatzemada. A aquesta iniciativa provincial, s’hi afegeixen a la mateixa zona tres plantes solars marines que desenvolupa l’administració central. Una de 2 GW i dues de 400 MW. Es preveu que es completin durant el mateix període, i que tot plegat faci pujar la capacitat solar marina de la zona a vora 30 GW.

La Xina és també el primer país que treballa decididament per l’energia solar marina a gran escala

El govern xinès confia que les plantes de Jiangsu serveixin de model d’expansió de l’energia solar marina per a la resta del país, de manera que ajudin a produir electricitat més a prop dels centres industrials i de població. Sense cap iniciativa semblant al món, això proporcionarà avantatge competitiu a les empreses xineses per a fer instal·lacions marines en més països en un futur pròxim.

La central elèctrica virtual més gran del món

Sense abandonar la província de Jiangsu, la companyia elèctrica regional, en coordinació amb el gestor nacional de la xarxa elèctrica, ha emprès un projecte de central virtual en l’escala de gigawatts. A Jiangsu les renovables ja han superat al carbó com a principal font generadora d’electricitat. I això fa que se n’hagi de gestionar la variabilitat. Al sector renovable es parla de fa anys de les xarxes elèctriques intel·ligents, capaces de gestionar no tan sols la generació d’electricitat, sinó també la demanda. Però, ara per ara, és una qüestió teòrica més que no pas una pràctica implantada, amb molt pocs exemples al món i d’una escala petita. Tanmateix, la Xina ha decidit d’anar un pas més enllà. La intensió de la regió xinesa de Jiangsu és connectar en una central virtual milions de cases, amb aires condicionats, escalfadors d’aigua elèctrics i bombes de calor, entre més. Amb la gestió remota, el núvol i l’ús d’intel·ligència artificial, esperen poder gestionar més eficientment la demanda elèctrica, especialment durant els pics de consum a l’estiu i l’hivern.

Les dimensions de les plantes solars xineses tenen pocs equivalents mundials

La intenció és que quan es prevegi una demanda massa alta s’enviï al mòbil una invitació als residents perquè ajustin la temperatura dels electrodomèstics per abaixar el consum i guanyar descomptes a la factura elèctrica. Segons els càlculs de la companyia elèctrica, abaixar un grau en l’aire condicionat dels 43 milions d’habitatges de la província es traduiria en un descens de la potència necessària de 2,6 GW. En un futur és previsible que s’inclogui una gestió remota automatitzada dels consums de les cases, d’acord amb els propietaris, també incloent-hi les bateries residencials. Tot plegat mostra que la Xina avança ràpidament en tots els fronts renovables. Per una banda, instal·la energia solar i eòlica com ningú. És el país que més cotxes elèctrics té en circulació, ja ha començat a expandir l’energia solar a la mar en massa i fa els primers passos en la creació d’una xarxa elèctrica intel·ligent a gran escala, on es gestiona tant la generació com la demanda.

La Xina és el país més electrificat del món, amb el 30% de l’energia consumida en forma d’electricitat, mentre a Occident s’ha mantingut en un 20% durant l’última dècada. Un percentatge de penetració de l’electricitat que puja nou vegades més de pressa a la Xina que no a la resta del món. I, així i tot, el ritme s’accelera encara més, no es frena pas. Amb una administració Trump que ja ha començat a prendre mesures per a fer sabotatge a les renovables i augmentar l’extracció de combustibles fòssils als EUA, la Xina esdevé el líder indiscutible industrial, econòmic, tecnològic i, fins i tot, moral de les energies renovables. La gran incògnita ara mateix és Europa. Seguirà els passos dels EUA o els de la Xina?