Vilaweb.cat

La nova cúpula de la UE coneix bé la dimensió del conflicte català

El Consell Europeu va designar dimarts la nova cúpula de la Unió Europea per als cinc anys vinents. Si l’eurocambra no ho veta, Ursula Von der Leyen, ministra de Defensa d’Alemanya, serà la nova presidenta de la Comissió Europea; Charles Michel, primer ministre de Bèlgica, presidirà el Consell Europeu; el socialdemòcrata David-Maria Sassoli ja presideix l’eurocambra, i el socialista Josep Borrell serà l’Alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat.

L’arrencada de la legislatura europea ha estat marcada pel Brexit i per Catalunya. El vet a la presència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín al ple constitutiu del parlament va suscitar les primeres protestes a l’hemicicle, amb la intervenció contundent de l’irlandès Matt Carthy. A més, la manifestació independentista a Estrasburg, amb deu mil persones segons la policia local, fou la més gran mai vista davant de l’eurocambra en aquella ciutat. La qüestió catalana continuarà, atès que el Tribunal de Luxemburg estudiarà i es pronunciarà sobre el recurs de Puigdemont i Comín per a poder exercir d’eurodiputats i comptar amb totes les prerrogatives. I també haurà de resoldre la qüestió pre-judicial que ha presentat el Tribunal Suprem espanyol sobre la immunitat de Junqueras. Res d’afer intern: el conflicte català ja és un afer políticament i judicialment europeu.

I la nova cúpula de la UE que arriba ara coneix prou bé el conflicte català i és probable que s’hi hagi d’enfrontar, sigui perquè el Tribunal de Luxemburg decideix a favor de Puigdemont i Comín, sigui perquè la sentència del Suprem contra els presos polítics torna a sacsar la política catalana i intensifica el conflicte amb l’estat espanyol. El coneixement del cas català no vol dir pas que els nous alts càrrecs de la UE siguin favorables a les tesis de l’independentisme, sinó que aquests últims anys hi han tingut una aproximació des de diversos punts de vista. La carpeta catalana els és incòmoda, perquè incomoda un dels estats més grans de la Unió, el desestabilitza, en un moment de grans conflictes oberts, com el Brexit, la crisi dels refugiats i l’ascens de la ultradreta, entre més.

Sassoli, crític amb la repressió de l’1-O

David-Maria Sassoli, periodista de professió i ex-presentador de la RAI, la televisió pública italiana, ha estat el primer d’assumir el càrrec com a nou president del Parlament Europeu per als dos anys i mig vinents, en substitució d’Antonio Tajani. Sassoli pertany al grup socialdemòcrata i d’entrada pot tenir un perfil menys bel·licista amb l’independentisme que no pas el seu predecessor, que pertanyia al grup del PP europeu. ‘El president del parlament ha de dialogar amb tothom. La meva porta ha d’estar sempre oberta’, va respondre ahir quan li van demanar, el dia que s’estrenava, sobre la qüestió catalana i el Brexit.

Sassoli va manifestar-se després de la repressió espanyola contra l’1-O. Aleshores exercia de vice-president de l’eurocambra. ‘La situació s’ha d’abordar des de la política. S’ha de condemnar tot acte de violència, naturalment’, va dir a Ràdio Vaticana. Fins i tot va dir que la UE podia mitjançar entre Catalunya i Espanya. Ara, Sassoli era reticent a la independència: ‘Cal tenir present que l’eventual, hipotètica sortida de Catalunya d’Espanya podria tenir conseqüències molt greus per a Catalunya, que hauria d’obrir un procediment d’ingrés a la Unió Europea, amb conseqüències econòmiques molt importants.’

I afegia en un piulet el mateix Primer d’Octubre: ‘Els catalans que són als carrers no pensen en els problemes que els sotgen: procediment d’adhesió a la UE, blocatge del finançament de la UE, adeu a Schengen i als tractats comercials. El drama és això que vindrà després: una regió rica no ha de ser necessàriament una nació rica. I per entrar a la UE, els procediments són als tractats.’

Il dramma è ciò che accadrà dopo. Una ricca regione non è detto che sia una ricca nazione. E per entrare nell'UE procedure sono nei Trattati

— David Sassoli (@DavidSassoli) October 1, 2017

Sassoli plegarà d’aquí a dos anys i mig perquè el demòcrata-cristià Manfred Weber n’agafi el relleu. Tanmateix, la situació de Puigdemont, Comín i Junqueras es resoldrà en un sentit o un altre durant el seu mandat i és probable que hagi de prendre alguna decisió important.

Michel, mesos de tensió amb Espanya

El primer ministre belga presidirà el Consell Europeu, en substitució de Donald Tusk. Farà una funció d’àrbitre entre els dirigents dels estats membres de la UE i serà un dels caps visibles de les institucions europees. Durant la tardor del 2017 va ser probablement el mandatari europeu més crític amb l’actuació repressiva del govern de Mariano Rajoy i la negativa a dialogar amb l’independentisme.

El 27 d’octubre, després de la declaració d’independència del Parlament de Catalunya, va piular: ‘Una crisi política només pot solucionar-se mitjançant el diàleg. Fem una crida a una solució pacífica amb respecte per l’ordre nacional i internacional.’

A political crisis can only be solved through dialogue. We call for a peaceful solution with respect for national and international order

— Charles Michel (@CharlesMichel) October 27, 2017

Pocs dies abans, la premsa belga havia publicat que la diplomàcia espanyola havia pressionat Michel per haver condemnat la repressió contra l’1-O i haver fet una crida al diàleg. A més, membres del seu govern, especialment els flamencs, han criticat públicament unes quantes vegades que hi hagi presos polítics i que l’independentisme sigui perseguit. Aquest fet fins i tot va originar una crisi diplomàtica entre Espanya i Bèlgica, amb retirades d’estatuts diplomàtics a càrrec de Borrell i declaracions bescanviades entre el ministre espanyol i el president del parlament flamenc, Jan Peumans.

La tensió va traslladar-se al Consell Europeu, on Michel coincidia amb Rajoy. A més, Michel va defensar la independència de la justícia belga quan van refusar-se les euroordres i la premsa i els polítics espanyolistes clamaven contra Bèlgica.

Von der Leyen i la carpeta Puigdemont

La candidata a presidir la Comissió Europea ha de rebre encara l’aval de l’eurocambra. No se sap pas que Von der Leyen s’hagi pronunciat mai públicament sobre el conflicte català, però el pas de Carles Puigdemont per Alemanya l’any passat, on va romandre durant tres mesos mentre el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein estudiava l’euroordre, indubtablement va posar el conflicte damunt la taula del govern d’Angela Merkel.

La carpeta Puigdemont va tenir un gran ressò entre l’opinió pública alemanya. Fins aleshores, la majoria de la premsa alemanya havia estat molt reticent respecte de la qüestió catalana. Tanmateix, el cas de Puigdemont i la persecució judicial contra l’independentisme va fer virar a poc a poc l’opinió pública cap a posicions més favorables a l’independentisme i la denúncia de la repressió i la manca de diàleg del govern espanyol.

Von der Leyen sí que va pronunciar-se quan la justícia espanyola va emetre la primera euroordre contra Puigdemont i els consellers exiliats a Bèlgica. En unes declaracions recollides per ZDF, va mostrar-se convençuda que l’arrestarien i que a Alemanya s’actuaria de la mateixa manera. ‘Tots els altres estats membres dins el sistema legal actuarien sobre una ordre d’arrest europea’, va dir.

Borrell, la polèmica contínua

La trajectòria de Borrell contra l’independentisme aquests últims anys va accentuar-se quan fou nomenat ministre d’Afers Estrangers espanyol, ara fa un any. D’episodis polèmics, n’hi ha hagut uns quants: la ‘desinfecció’ de Catalunya, la burla respecte de la situació de presó preventiva d’Oriol Junqueras, la discussió amb un periodista alemany perquè li feia preguntes sobre el cas català que no volia respondre en una entrevista en directe… I el darrer: acusar el conseller Alfred Bosch de ‘fer el ridícul’ per haver-se disculpat amb el poble mexicà per la matança dels colonitzadors espanyols.

Una les seves primeres intervencions després del nomenament –pendent del vist-i-plau del Parlament Europeu– ha estat a la SER Catalunya. Borrell hi ha assegurat que no utilitzaria el càrrec per a treballar contra l’independentisme perquè el seu deure és representar la UE a l’exterior. Una de les qüestions més calentes que haurà d’abordar és el paper de mediació que fa la UE entre Sèrbia i Kossove, estat que Espanya no reconeix perquè va declarar la independència unilateralment. Borrell probablement haurà d’entrevistar-se amb dirigents kossovesos i assumir el paper que li pertoca com a Alt Representant.

De fet, aquest càrrec té poca autonomia i va molt lligat a les decisions del Consell Europeu. Les competències en matèria de seguretat i de política exterior pertanyen encara als estats, recelosos de cedir-les a les institucions europees, i qualsevol moviment es negocia abans d’executar-se.

The post La nova cúpula de la UE coneix bé la dimensió del conflicte català appeared first on VilaWeb.

De Beirut a Joan Colomo: el Vida es consolida com un dels festivals de l’estiu

Avui comença un nou cicle del Vida Festival, de Vilanova i la Geltrú. Va començar fa sis anys i s’ha consolidat com un dels festivals d’estiu. El Vida segueix un criteri artístic molt personal: va enfocat principalment a la música d’autor i el pop rock. Però també té un ull posat en les noves tendències musicals que emergeixen en el panorama independent.

Una trentena de grups conformen enguany el cartell del festival, que es farà a la Masia d’en Cabanyes del 4 al 6 de juliol. Hi tocaran grups internacionals com Madness, Beirut, The Charlants, Hot Chip, Superchunk i José Gonzàlez. I també grups d’aquí, com ara la Iaia, Ferran Palau, Joan Colomo, Miqui Puig i el Petit de Ca l’Eril

El lema d’enguany, ‘Endless summer’, pren de referència el film documental de Bruce Brown i vol insistir en el lligam entre el festival i l’estiu.

Quins artistes hi toquen cada dia?

El plat fort del dia és el pop electrònic de Hot Chip i el pop folk de José González. També hi tocaran els argentins Él Mató a un Polícia Motorizado. I s’hi destaca Cala Vento, que fa uns quants mesos que va estrenar el seu tercer disc; els assistents del Vida seran dels primers a veure’n el nou directe. Per a aquells que cerquen una proposta més tranquil·la, el festival ofereix concerts a la zona de la Cabanya, on actuaran músics que ja han vingut altres anys, com ara Pau Vallvé i el Petit de Ca l’Eril.

 

Divendres serà el dia de noms internacionals, com ara Beirut i Sharon Van Etten, però també s’hi podrà veure talent autòcton, com Carla, i gaudir d’un dels clàssics del festival: Joan Colomo. Algunes de les altres propostes del dia seran Superchunk, Marlon Williams, Didirri o Westerman.

I per tancar aquest nou cicle s’ha organitzat una nit carregada de propostes amb bona part dels caps de cartell. Els assistents podran veure-hi els mítics Madness i un dels grans referents del so Madchester: The Charlatans. També hi actuaran grups de renom de l’estat espanyol, com ara Nacho Vegas i Carolina Durante, a més de músics catalans, com Ferran Palau i Miqui Puig.

A més, hi haurà una vintena de discjòqueis que tocaran sota el paraigua del Vida Club, un espai pensat per ballar, amb noms com ara Todd Terjer, The 2 bears i Ramon Castells. 

On són els escenaris?

Un altre punt fort del festival és l’entorn: la major part de concerts es fan a la Masia d’en Cabanyes, una casa de pagès neoclàssica, amb grans jardins, on munten mitja dotzena d’escenaris. Els concerts més multitudinaris són a l’esplanada, però també s’hi pot sentir música en espais singulars: al mig del bosc, en una cabana de fusta o en un escenari que és una barca.

The post De Beirut a Joan Colomo: el Vida es consolida com un dels festivals de l’estiu appeared first on VilaWeb.

Propostes i paisatges del Festival Poesia i +, que s’arrapa al Maresme

Del 4 al 14 de juliol la poesia ressona en el paisatge del Maresme. El Festival Poesia i + té el centre neuràlgic en la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, però de tres anys ençà uns quants pobles de la comarca també hi participen, fent d’altaveu i de xarxa d’aquest programa poètic: Canet de Mar, Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, Canyamars (Dosrius), Alella i Arenys de Mar.

El festival s’ha fet tres propòsits, enguany: defensar el talent jove que tenim més a prop; obrir el festival cap al treball vocal en diversos registres; i acostar-se al patrimoni paisatgístic que tenim a tocar.

S’inaugura aquest vespre amb una doble formació de piano i veu: a la plaça de la Indústria de Canet de Mar, a les 20.30, la poetessa Maria Cabrera i la pianista Irene Fontdevila, acompanyades per Vàlius, presentaran el seu primer disc sota el nom de Vladivostok. El grup va més enllà de l’experiència de Cabrera amb el grup el Pèsol Feréstec, que és més festiu. Amb Vladivostok hi ha més investigació amb la veu, més delicadesa, més matisos, més introspecció. A continuació, a les 21.30, Pascal Comelade i Enric Casasses oferiran un concert a duo, l’únic que faran enguany. I podria ser el seu últim concert plegats. O això diu Comelade, que cada vegada en fa més pocs.

Els primers dies de festival concentren els concerts i recitals que s’esdevenen fora de Caldes d’Estrac i del dijous 11 i fins al diumenge 14 la programació es farà en indrets de Caldes d’Estrac i de la Fundació Palau.

Al programa hi ha un equilibri de gèneres i s’han tingut en compte propostes que surten de la norma, segons que ha explicat el director del festival, Eduard Escoffet, que també demana de construir un festival marcadament del Maresme, una comarca que creu que s’ha de reivindicar: ‘Sempre ha estat molt important el Maresme en aquest festival. Enguany no hem augmentat el nombre de municipis (no tenim més dies), però sí que hi hem incorporat dos nous espais: la Casa Coll Regàs de Mataró i l’església de Caldes d’Estrac.’

I el paisatge amara les propostes: ‘L’any passat, el passeig poètic entre vinyes que vam fer a Alella va ser molt important per a donar aquest caràcter paisatgístic al Poesia i +. I els artistes sovint també ens demanen d’intervenir en espais que vagin més enllà d’un escenari.’ Segurament, l’espai més impressionant del programa és a Canyamars, a Dosrius, al Pou de Glaç, enmig del bosc, on diumenge actuaran dos personatges de potència absoluta: a les 20.00 la poetessa Núria Martínez Vernis i a les 20.30 el cantant Albert Pla, que presenta un espectacle sense guió pre-establert.

El responsable de la programació diu: ‘És un festival que vol ser pròxim, acollidor i estimulant, que es vol definir com a lloc d’encreuaments i d’experiències sorprenents. Hem volgut continuar experimentant amb nous formats, com ara en l’acció-instal·lació de l’artista Carlos Bunga, que a partir de la suma de les arts (música, dansa, poesia) ens proposa de redescobrir els racons més amagats del parc de Can Muntanyà. I com que parlem de formats i d’experimentació, no podem deixar d’esmentar la presència de Brossa en diverses activitats, com ara la instal·lació de Cabosanroque o l’acció del mataroní J. M. Calleja.’

‘Les activitats del festival (recitals, concerts, instal·lacions i accions) volen reivindicar més que mai la força de la paraula i de la poesia. Perquè sí, perquè en moments d’imatges repetitives, de bombolles informatives i de veritats alternatives, dir el nom de cada cosa i viure el silenci davant del mar, enllaçar frases i horitzons pot ser la millor arma, la més inofensiva i la més transformadora.’

Destaquem quatre espectacles del programa, a més dels que ja hem esmentat:

1. La poetessa occitana Aurélia Lassaque

Participa en la Nit de Poetes, juntament amb Anna Gual i Andreu Subirats. El festival Poesia i + vol establir un vincle amb el paisatge lingüístic de Palau i Fabre i enguany ha convidat Lassaque, poetessa en llengua occitana de Tolosa de Llenguadoc. Els seus recitals glacen i deixen un record que perviu: combina poemes i cançons, tendresa i crit, occità i francès, rapidesa i contenció. I per sort a casa nostra comença a ser una veu coneguda i reconeguda. El 2017 LaBreu va publicar Perquè cantin les salamandres, en traducció d’Albert Mestres, que ens ha permès d’endinsar-nos encara més en el seu món.

Dissabte 13, 21.00. Parc de Can Muntanyà – Fundació Palau (carrer de la Riera, 54).

2. Pau Riba i Orchestra Fireluche

Aquesta proposta es va estrenar a l'(a)phònica de Banyoles i es podrà veure al Poesia i + i a pocs llocs més, amb la formació completa de l’orquestra Fireluche. Ataràxia, el disc que han preparat plegats, fa que la poesia irreverent i juganera de l’autor de Dioptria es trobi amb un veritable laboratori sonor, multitudinari i delicat, que experimenta amb instruments de joguina, curiosos, alguns altres d’inventats i alguns altres de procedències ben diverses.

Dissabte 6, 21.00. Jardins del Museu-Arxiu de Can Caralt (carretera de Sant Vicenç de Montalt, 14, Sant Andreu de Llavaneres).

3. Manuel Rivas, A boca da terra

L’escriptor, poeta i activista gallec ens endinsa mitjançant la paraula i el moviment en una denúncia clara de les mordasses que ens atrapen, els abusos i les injustícies. Una proposta en què els poemes del llibre A boca da terra es troben embolcallats per la natura, que el poeta va destriant. L’acompanyen les cançons interpretades per la veu i la guitarra de Nacho López i els detalls de la multiinstrumentista Tanja Haupt.

Dijous 11, 21.30. Parc de Can Muntanyà – Fundació Palau (carrer de la Riera, 54).

4. Cloenda: Tarta Relena i Rodrigo Cuevas

Veus singulars. Experimentació vocal, que va més enllà del dir i del cantar i juga a favor del talent jove. Tarta Relena, una de les sorpreses recents del panorama musical, és un duo format per la Marta i l’Helena, que treballen únicament amb la veu, d’una manera molt sensible. Arrangen cançons i poemes i experimenten amb tècniques, colors vocals i timbres diversos que resulten de cantar juntes. Acaben de publicar el disc Ora pro nobis, que recull vuit temes.

I Eduard Escoffet defineix el cantant asturià Rodrigo Cuevas com una barreja de folclore asturià, música electrònica d’última generació i queer rural. Un personatge molt particular que omple l’escenari i es guanya el públic. Presentarà temes del nou disc que enllesteix, produït per Refree.

Diumenge 14, 21.00 i 22.00. Parc de Can Muntanyà – Fundació Palau (carrer de la Riera, 54).

Podeu consultar tot el programa.

The post Propostes i paisatges del Festival Poesia i +, que s’arrapa al Maresme appeared first on VilaWeb.

‘Smart country’

Un bon amic que treballa de fa anys en la prevenció d’incendis em parla d’allò que els bombers anomenen la paradoxa del foc. És un concepte senzill: en aquest país dediquem un grapat de recursos a apagar incendis i, de fet, som molt bons fent-ho, perquè tenim un dels millors parcs de bombers d’Europa (‘s’encén una bala de palla i fem enlairar un helicòpter’, m’explica); ara, en proporció, dediquem molt pocs (massa pocs) recursos a prevenir aquests incendis i a fer gestió forestal. Per què? De respostes n’hi ha moltes, cap de convincent, però és una evidència provada que si dediquéssim més energia a netejar boscos i camins, no tan sols no hi hauria tants incendis, sinó que els apagaríem molt més de pressa.

Però de paradoxes n’hi ha més: resulta que Barcelona, la capital d’aquest modest país que de tant en tant es crema, és tan collonuda que ja gairebé podem dir amb totes les lletres que és una autèntica smart city. Sí, smart city, ciutat intel·ligent, en l’argot local. Sense anar més lluny, el festival Cruïlla d’aquesta setmana a la ciutat és, diuen, el primer festival europeu 5G amb realitat virtual i immersiva de 360 graus. Tot plegat amb uns partners, segons el mateix argot, de primer nivell, que hi han invertit un paquet de diners. Una experiència única i pionera per als espectadors, que tindran, a més de 5G i realitat virtual, polseres moneder electròniques, wifi, línies especials d’autobús nocturn i metro tota la nit. En podem estar ben orgullosos i, què coi, queda molt bé que els diaris d’aquí i d’allà ho expliquin i parlin d’una Barcelona que quan s’hi posa sembla quasi escandinava.

Però passa que mentre el Cruïlla és un banc de proves de l’últim crit en tecnologia, a centenars de municipis del mateix país amb prou feines hi ha fibra òptica, per no parlar del transport públic. Que hi viu poca gent i no és rendible? Tan cert, clar i breu com qui no espera resposta. Però potser resulta que si hi viu poca gent és també, en part, precisament per això, i més ara que Barcelona s’ha encaparrat a expulsar els joves locals, que senzillament no poden assumir els preus del lloguer d’aquesta metròpoli tan refotudament intel·ligent. Barcelona és fantàstica, sí, sobretot quan la bossa sona, però resulta que aquell que n’ha de marxar no se’n pot anar a viure a les Garrigues perquè aleshores haurà de teletreballar amb una raquítica ADSL, i quan hagi d’anar a les reunions presencials a la ciutat haurà de fer un viacrucis logístic, abans no pugui enllaçar amb les línies de metro que, aquestes sí, si no són les 8.30 i no hi ha vaga, són pura vaselina balsàmica. Val la pena de recordar l’excel·lent article de Marta Rojals, d’aquesta mateixa setmana, que descriu com ningú la necessitat de fer un punt i a part i de començar a fer foc nou sobre aquesta qüestió.

La paradoxa, de fet, a mirada d’extraterrestre, és que mentre al Cruïlla experimentem amb la realitat virtual, la realitat analògica és que a cent cinquanta quilòmetres un incendi costa d’apagar perquè, a més d’unes condicions climàtiques terribles (promogudes, diguem-ho tot, per una emergència climàtica que és responsabilitat de tots), resulta que en aquelles terres agrestes i feréstegues tan barceloninament llunyanes però en el fons tan nostres, no hi ha prou punts d’aigua; i resulta que els tot-terrenys dels bombers i de les ADF ni tan sols poden passar per segons quins camins perquè, condemnats a l’oblit, ningú no s’ha preocupat de fer-los transitables. I tot això, deixant de banda que si hi hagués hagut més trossos llaurats el foc no s’hauria propagat tant. Ja s’ha dit prou però repetim-ho: perquè hi hagi més terres cultivades que facin de tallafocs, novament, ens toca a tots de fer la cosa rendible i, encara que costi, cal comprar, com sigui, productes de la terra.

Barcelona és collonuda, sí, però el país, afortunadament, és més gran. I aquests dies n’hem parlat molt, del país, però tanmateix d’aquí a dues o tres setmanes, quan hagi plogut i l’aigua s’ho hagi emportat tot, els grans mitjans que aquests dies maldaven per pronunciar i per situar bé uns quants  topòmins ja no en tornaran a parlar fins l’any que ve (o fins que una central nuclear no tingui una avaria).

El mateix amic que em parlava de la paradoxa del foc també es refereix, atenció, a allò que els bombers anomenen megaincendis. Són aquells incendis que, com els que hi hagué els anys passats en zones rurals i menystingues de Portugal i de Grècia, directament no es poden apagar, ni que vinguessin helicòpters de mig Europa i avions bombarders americans. No es poden apagar perquè hi ha tantes tones d’arbustos, de sotabosc abandonat i d’arbres morts que mai ningú no ha recollit que el foc és imparable fins que no se li acaba la fusta. Aquí, per sort, no n’hem tinguts, d’aquests megaincendis, però no ens podem arriscar a tenir-ne, que ja hem patit prou… I, per tant, encara que, com massa sovint, fem tard, cal que ens hi posem a treballar, abans no sigui efectivament massa tard.

La paradoxa, en el fons, es pot transformar en pregunta: i si en lloc d’una smart city comencéssim a pensar en un smart country? O, més ben dit, i si a més d’una ciutat intel·ligent també féssim un país (sencer) intel·ligent? O això, o tots acabarem essent una mica piròmans, com diu el biòleg Marc Talavera en un dels articles més virals d’aquests dies. De fet, el fet més trist és que deixar de ser-ho, de piròmans, encara que només sigui una mica, queda clar que no és pas tan complicat.

The post ‘Smart country’ appeared first on VilaWeb.

Marc Castellnou: ‘Pensem que el bosc no ens afecta gens, i això és un suïcidi’

Marc Castellnou, cap del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), és des de fa anys un dels bombers analistes de referència a qui els mitjans recorren quan hi ha un incendi. S’explica de manera didàctica i l’experiència li permet d’apartar les emocions quan es crema una zona forestal com el que es va originar a la Torre de l’Espanyol, a pocs quilòmetres de Tivissa, el seu poble. A banda els efectes a curt termini i les causes dels incendis, Castellnou ens fa reflexionar sobre l’absència d’una política per a gestionar els nostres boscs, com els hem abandonat i per què el nostre consum reverteix directament sobre el paisatge.

Hi ha moltes probabilitats que hi torni a haver un incendi com el que es va originar al Baix Ebre?
—Sí. La situació d’ara mateix és pitjor que la d’abans de l’incendi. Imagineu-vos que heu tingut la grip i quan ja esteu bé, recaieu. La segona vegada sempre serà pitjor que la primera perquè esteu més febles. Doncs el bosc, després de la primera bufetada que ha rebut està més dèbil; ha fet més calor i està més estressat, i si hi ha més foc, cremarà amb més intensitat. La temperatura extrema que hi ha hagut ha deixat el bosc totalment fora de joc. I si a sobre venim d’un hivern extremadament sec, a la primavera ha plogut poc i el juny ha estat el més càlid de la història, doncs hem d’esperar els pitjors incendis. Ja ho vàrem dir a principi de juny i els fets ho han demostrat. Ara caminem cap a un episodi pitjor.

Parleu d’un bosc estressat, dèbil… Com si fos un ésser humà.
—Sí perquè és un ecosistema i, com a tal, és viu, pateix i vol sobreviure igual que nosaltres. Tots formem part de la biosfera i el bosc en si és un ecosistema. I nosaltres vivim al mig. A vegades som nosaltres que ens separem del bosc i pensem que no forma part del nostre entorn, però sí que en forma part. De fet, en depenem. Hi ha en joc la capacitat de viure en aquest país que es diu Catalunya. No és broma. Hem de mantenir l’espai on vivim.

Vivim d’esquena al bosc?
—Es viu totalment d’esquena al bosc. Per a la nostra societat és un decorat. I em demanen què es pot fer per a prevenir els incendis. Sempre se’n culpen els polítics, assenyalem el govern i sembla que no se’n pugui culpar la societat. És evident que els qui governen han de desplegar polítiques per a garantir que tot el territori sigui viu i s’hi pugui viure. Però nosaltres, com a societat, com a individus, amb les nostres decisions tenim la capacitat d’influir en el paisatge. Entre tots anem fabricant un país que viu d’esquena al bosc. Pensem que el bosc no ens afecta gens, i això és un suïcidi. I no cal anar gaire lluny. Només cal veure el col·lapse de les civilitzacions al llarg de la història, quan eliminen l’ecosistema on viuen i acaben desapareixent. Nosaltres fem això mateix. I Catalunya és en una cruïlla, la cruïlla més curta entre l’Atlàntic i la Mediterrània, aquesta vall de l’Ebre que connecta els dos mars a la plana dels Pirineus. Estem extremadament exposats al canvi climàtic i som en una cruïlla de biodiversitat. És clau per a nosaltres i per al nord d’Europa que mantinguem això.

Dieu que aquests últims vint anys el nostre paisatge ha deixat de ser el paisatge agrícola forestal que teníem i, com a conseqüència, tenim una zona forestal més bruta. És per aquest motiu que hi ha tants incendis?
—El concepte de ‘brut’ és molt antròpic, molt humà. El bosc, o és madur i sa, o no. Bàsicament els nostres ecosistemes es van regenerant després de segles de tenir-ho gairebé tot conreat, i són ecosistemes molt joves. Però a aquests ecosistemes joves els falten moltes espècies. Tu no veuràs ramats de cérvols i herbívors caminant pertot arreu perquè nosaltres, en milers d’anys, hem fet que l’ecosistema sigui molt humà. A aquest ecosistema li falten peces i l’hem d’ajudar a madurar. Evidentment, un mosaic agrícola forestal és molt més resistent contra els incendis. Però un paisatge ordenat en mosaic també ho és. Per tant, ens falta entendre que hem d’invertir en el paisatge i els boscs per a fer-los resistents al canvi climàtic i per tant, hem de fabricar el paisatge de demà.

Fotografia: Bombers de la Generalitat.

I com es fa?
—Amb eines d’ordenació forestal. És a dir, puc agafar el meu territori i afavorir les estructures mixtes de roures i pi, o estructures de bosc amb matoll, o mosaic de bosc temperat de coníferes… Un incendi necessita una inèrcia i si cada X metres ha de canviar la manera de cremar i l’energia que en treu, l’incendi perd inèrcia i per tant és molt fàcil d’apagar. Entendre l’ecosistema és clau, entendre l’economia rural és clau, però també que els nostres ecosistemes han de madurar i nosaltres hi podem intervenir. Hem d’ajudar el bosc a fer el seu camí perquè participem en un paisatge que es va regenerant després de segles d’haver-lo ocupat agrícolament.

Creieu que no es fomenta prou que els propietaris desbrossin els boscs?
—Sí. És un problema molt important i s’hauria de facilitar que les zones forestals protegides tinguessin recursos de gestió. Al final tots ens queixem quan al bosc crema, però quan no crema ningú no es recorda que s’hi ha d’invertir. I s’ha de fer transversalment, és a dir, comptant amb el pagès, el propietari forestal, els ambientòlegs… Tota aquesta transversalitat necessita recursos i necessitem una economia de país enfocada cap aquí; no podem subvencionar i prou. Hem de repensar i reconstruir un paisatge per a sobreviure als desafiaments del canvi climàtic; no podem pensar que tindrem un paisatge com hem tingut aquests últims anys, sense evolucionar. És dinàmic i el clima l’estressa molt. Els incendis són la part més visible d’aquest desequilibri.

Hi ha d’haver un pacte de país, doncs?
—Hem de crear bioeconomia o economia verda, és a dir, el paisatge ha de ser viu i no pot ser un mer decorat. Se n’ha de preservar la diversitat i s’hi ha de poder reinvertir. És un compromís de tots. L’altre dia demanava a la presentadora de ‘FAQS’ quant temps feia que no menjava cabrit, i em va dir que no ho sabia. Doncs si no mengem cabrit no hi ha pastors a les muntanyes; i no tenim oli d’oliva d’aquí, vol dir que no hi haurà oliveres a la Torre de l’Espanyol; i si els mobles de casa no són de la fusta del país, doncs difícilment podrem tenir les pastures de faig del Pirineu. És tota una dinàmica. Hem abandonat el nostre paisatge i com a país cal recuperar l’interès, la inversió, la defensa, l’interès i la protecció del nostre paisatge.

Fotografia: Bombers de la Generalitat.

El despoblament de les zones rurals és un dels efectes col·laterals
—I tant. El despoblament és conseqüència del fet que no hi ha vida. Els últims vint anys la Torre de l’Espanyol s’ha despoblat molt. Ara ens exclamem i ens escandalitzem perquè s’ha cremat. Bé, jo el 1993 ja vaig anar a un incendi a prop de la Torre de l’Espanyol, concretament, a la Palma Ebre. I l’incendi va ser petit: mil hectàrees. Per què? Doncs perquè hi havia molts més espais conreats que no pas ara. Ara l’incendi ha corregut tant perquè la major part dels espais abandonats eren plens d’herbassar i matollar, que cremen molt de pressa. No eren boscos madurs que cremen més a poc a poc i per tant em deixen més temps, com a bomber, per a apagar-lo. Si no entenem tot això, no serveix de res lamentar-nos. Tan fàcil com això: un paisatge gestionat i sa ens evita grans incendis. Que no volem invertir en paisatge? Preparem-nos per a grans incendis. Que tu no et vols cuidar? Prepara’t per a morir jove. Les coses clares, i no cal fer-hi tants tombs.

Us preocupa que l’interès de tants mitjans es desfaci d’aquí a quatre dies?
—Pregunteu als de l’Empordà quants projectes s’hi han fet. Es van quedar bastant sols. Avui fa vint-i-cinc anys dels incendis de la Catalunya Central del 1994. No ha canviat. El país s’ha continuat despoblant. Ens agrada molt parlar-ne, però demà ja parlarem d’una altra cosa. És que ens agrada molt parlar del nostre país, però ens l’estimem molt poc; estimem més el nostre melic.

Es presenta un cap de setmana amb males previsions?
—Aquest cap de setmana tornarà a fer tanta calor com el passat. L’única nota positiva és que en principi ha de fer vent a partir de diumenge. La situació havia de ser caòtica, però ara sembla que no. Fins i tot potser podem tenir tempestes i uns dies per a recompondre equips i material.

The post Marc Castellnou: ‘Pensem que el bosc no ens afecta gens, i això és un suïcidi’ appeared first on VilaWeb.

Els bombers seran sempre nostres

Mentre s’alçaven les flamarades al cel, bramulant en la crema descontrolada, reduint-nos la terra a cendra i desolació, mentre hi havia encara viu l’incendi terrible i pensàvem Flix i Bovera i la Palma, en l’hora de la impotència i de serrar les dents, dels ulls brillants i el que fa falta, de mirar les imatges espantoses a les pantalles o de viure-les de prop i sentir-les com sutge sobre la pell, en aquella hora tot era massa urgent i massa important i massa de debò per a gastar el temps responent a la barrabassada.

Després, un cop apagat el foc, i al mateix temps que es fa el balanç tristíssim, a peu de cendra, des del coneixement i l’experiència han arribat les veus que apunten les qüestions de fons, les que són obligatòries d’abordar: que calen pagesos a la terra i mitjans per als bombers, que equilibri territorial (que no hi ha rerepaís com no hi ha avantpaís, dimoni: que tot és país igual i que aviam si ens ho fiquem al cap d’una vegada) i que, tal com reclamava la Marta Rojals en un dels seus articles imprescindibles, pla general de desenvolupament.

Hi ha hagut, però, durant aquest darrer incendi, un soroll de fons, un rum-rum significatiu que s’ha anat sentint a l’empara de la caverna mediàtica espanyolista i dels seus bots i que podríem resumir en un ‘ara sí que voleu el nostre exèrcit, no?’

Perquè resulta que ens hi han enviat soldats, a l’incendi de la Ribera d’Ebre. I que n’hauríem d’estar agraïts.

Aquesta és la cosa.

Amb el seu fons sinistre i la seva superfície d’insult.

Soldats. Mentre els nostres bombers fa temps, anys, que avisen de la precarietat que els envolta, que els posa en risc (a ells i, amb ells, a tothom), l’estat presumeix d’enviar-nos soldats. Amb el seu pressupost de soldats i el seu material de soldats i les seves banderes de soldats.

Anem a pams: l’estat espanyol, per obra i gràcia d’aquell president taaaaan progressista que va tenir, el de l”apoyaré el estatuto que salga, etcètera’, va crear una cosa que es va anomenar (i s’anomena) Unitat Militar d’Emergències (UME), que ha tingut (i que té) amplíssim pressupost i que s’ha dedicat (i que es dedica) a militaritzar la protecció civil i a mirar de netejar la imatge de l’exèrcit. És, fet i fet, una maniobra de propaganda de l’estat i de l’exèrcit que l’apuntala. Una maniobra molt cara que de passada justifica part de la sempre antipàtica (i estratosfèrica) despesa militar i on tenen adscrits gairebé cinc mil soldats, que resulta que hem de trobar tan necessaris perquè vénen i ens ajuden i fan de bombers.

Més enllà de preguntar-nos per quins set sous algú que es dedica a les emergències hauria de tenir formació militar, que també ens ho podríem preguntar, hi ha la cosa més de fons, que és la frivolitat de gastar en propaganda els recursos que realment fan falta per als professionals.

Perquè això és, la seva UME dels nassos: un emblanquidor de l’exèrcit, un instrument de propaganda.

I resulta que ves, que mira, que som uns desagraïts perquè no fem reverències a aquests uniformats que ens envien al so de bombo i platerets i amb aquella displicència, amb aquell dir l’exèrcit que injuries ara me’l demanes i et ve a salvar.

I un be negre amb potes rosses.

Una dada, només, que destacaven l’altre dia els bombers  de l’ANC: cada any Catalunya paga, com a comunitat autònoma del regne d’espanya, 3.000 milions d’euros al seu exèrcit (seu: d’espanya); el pressupost autonòmic del 2019 per a la campanya forestal és de 32 milions.

El Primer d’Octubre, i després, sempre, els bombers han estat on els corresponia: defensant-nos, essent poble. Ens van fer d’escut, literalment, contra les porres. Ho recordem i ho recordarem sempre.

Per això encara és més ofensiva la frivolització, la propaganda, el patètic intent d’emblanquinar la imatge dels militars i de tapar, de reduir la feina dels bombers. Gairebé sembla que els facin ràbia. Com si ells, els garants i perpetradors de l’estat, també se’n recordessin, dels cascs grocs, aquell octubre.

Doncs no: no volem el vostre exèrcit ni les engrunes que reparteixi la misèria autonomista, sinó que els nostres bombers tinguin d’una vegada els recursos (atenció, pressupost, places, material) que necessiten, que reclamen i que mereixen.

The post Els bombers seran sempre nostres appeared first on VilaWeb.

Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre

Em va cridar molt l’atenció que a la sessió inaugural del Parlament Europeu, la de dimarts, només dos problemes emergissen obertament i de manera pública: el Brexit i el conflicte entre Catalunya i Espanya. Hi havia, això és cert, moltes referències al vergonyós mur de la Mediterrània i a la detenció de Julian Assange, entre més afers també excepcionalment greus. Però el gest poc elegant dels brexiters i la intervenció de Matt Carthy en defensa dels tres eurodiputats catalans van marcar el to de la sessió.

Permeteu-me que intente arribar fins a l’obra d’un dels més grans politòlegs americans, Sheldon Wolin, per tal d’explicar el significat i la importància que crec que té tot plegat. El dia a dia de la vida política és massa trepidant i aturar-se i recapitular sempre és bo. En aquest cas propose de repassar la situació on som a partir de dues nocions bàsiques de les teories d’aquest professor de Berkeley, Oxford, Cornell i Princeton, gran seguidor de Hannah Arendt i referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema capitalista –encara no té cap entrada a la Viquipèdia; aquesta és l’entrada a la Wikipedia en anglès.

Els dos conceptes que voldria que s’entenguessen són el de ‘totalitarisme invers’ i el de ‘democràcia fugissera’ –hi ha ningú que tinga una traducció millor de ‘fugitive democracy’? Són dos conceptes que expliquen de manera molt clara què va passar a Catalunya el primer i el tercer d’octubre de 2017 i també què va significar el Brexit. A més de l’impacte continuat que aquests dos fets tenen ara mateix en la consolidació de l’actual projecte de la UE.

Tots dos conceptes van interconnectats. Segons Wolin el sistema en què vivim no és una democràcia sinó un ‘totalitarisme invers’. El totalitarisme clàssic, les dictadures dels anys trenta a setanta, consistia en la captura de l’estat per un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i social del país. El totalitarisme invers consisteix en la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.

En el totalitarisme tradicional el carisma del dictador era la peça clau. En el totalitarisme invertit no hi ha cap dictador però tampoc no hi ha polítics sinó productes a vendre en processos electorals. Se’ls inventen i els cremen. Tant hi fa. Macron o Rivera són dues operacions claríssimes, de càsting. I Sánchez mateix. Per això les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó un concurs de personalitats.

En el totalitarisme tradicional la democràcia era expressament rebutjada. El totalitarisme invertit, en canvi, fa servir la democràcia per a legitimar-se, sempre que no es puga fer servir en realitat. I ací hauria de remetre’m a les teories d’Ivan Krastev sobre la UE, però podeu aprofundir-hi, si voleu, en aquest editorial del gener passat, en aquest del febrer, precisament sobre Tajani, i en aquest del mes de març de l’any passat. (Bàsicament, Krastev afirma que la Unió Europea és una mena de feixisme postmodern que crea una il·lusió de democràcia, però que en realitat dirigeixen polítics que ningú no ha triat a les urnes mentre fan la pantomima de deixar-nos elegir als nostres països uns polítics que després no podran fer res perquè els ho impediran, fent servir la Unió Europea. Tu pots votar Tsipras, però Tsipras no pot fer res.)

Tornem a Wolin. El totalitarisme invers, el sistema en què vivim, accepta la democràcia però només com un corcó que cal aguantar. Els rituals de la democràcia es mantenen per a legitimar l’invent però la despolitització és encoratjada, molt particularment a partir dels mitjans de comunicació. Winston Churchill quan va perdre les eleccions, acabada la guerra, va fer broma dient que la democràcia és un sistema perfecte que només té el problema que la gent vota allò que vol. Això ho han après ara i és això que volen evitar. Els liberals clàssics, Churchill, s’horroritzarien de veure què fan avui els qui diuen que són continuadors seus.

Quan expliquem que l’Íbex 35 domina la vida pública espanyola mitjançant el duopoli televisiu i el control de la gran majoria de partits polítics, que cada volta són més productes de màrqueting que no esferes ideològiques, constatem les teories que Wolin va elaborar fins a la seua mort, el 2015. I, com a prova, heus ací una definició que fa dels estats actuals, que no em podeu negar que entra com l’anell al dit en la realitat que vivim cada dia:

‘És un estat administratiu i penetrant, amb tentacles a tot arreu i sobre tothom, especialment sobre els més desfavorits; no honren les distincions entre públic i privat, les distincions entre política i economia, ni tan sols les distincions entre legal i il·legal. […] L’estat contemporani és una complexa amalgama de poders polítics, econòmics, administratius i discursius.’

A diferència d’uns altres pensadors, Wolin no té cap recepta sobre com eliminar la situació que descriu amb tanta amargor. Ara, sap i valora que hi ha la ‘democràcia fugissera’, un concepte que nosaltres els catalans hauríem d’apreciar especialment.

El concepte és poderós. Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.

Més enllà de qui l’ha votat, això va ser el Brexit, tal com apunten molts autors, entre els qual James Hodgson, que m’ha fet obrir els ulls particularment. I això va ser, clarament, el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre –i l’anàlisi quadra tant que Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que les elits de la ‘democràcia fugissera’ també s’espanten, com va passar amb el govern del president Puigdemont.

Vaig acabant. Wolin no té cap recepta per a guanyar. I apunta que les democràcies fugisseres són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació.

Ara, hem vist esclats impressionants de ‘democràcia fugissera’ aquests darrers anys que semblen haver-se apagat del tot: les primaveres àrabs, per exemple. O que han semblat acabats durant molts anys i de sobte s’han revifat, com la revolta democràtica d’Hong Kong. Hem vist ‘democràcies fugisseres’ que han empentat l’estat contra les cordes, però que semblen haver-se quedat només en les formes, sense anar al fons, com el cas dels jupetins grocs. Algunes democràcies fugisseres han acabat essent adoptades per una fracció de l’elit, que les ha domesticades, com és el cas del 15-M.

La diferència amb l’independentisme és la seua capacitat enorme de resistència en el temps. El nostre moviment popular i democràtic també intenta dominar-lo l’elit del procés, siga d’Esquerra o de Junts, però ara per ara no ho ha aconseguit, gràcies a l’extraordinària capacitat de sacrifici de la població, però també en part perquè Espanya s’afebleix a ella mateixa cometent l’error de pressionar i perseguir una part de l’elit, independentista, amb la qual s’hauria pogut entendre, i forçant-la, per tant, a lluitar sense rendició ni treva.

I aquest colossal error espanyol origina una de les dues condicions que Wolin presenta com a condició per a allargar i fer fructificar el fugisser esclat de la democràcia al carrer: que la disrupció del sistema siga d’un abast tan gran que l’estat, per frenar-la, es trobe forçat a recuperar el totalitarisme clàssic amb mesures despòtiques i tiràniques, que acaben deslegitimant-lo i equiparant-lo cada dia més a una dictadura.

La segona condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc científics però profundament intuïtius i que estime especialment. Diu, simplement, que els primers d’octubre, per entendre’s, exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que ‘poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde’. Perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.

Per això, fins i tot comptant que una part de l’elit independentista ho faça servir només com a símbol i sense voluntat real d’anar-hi, el retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la plasmació més evident, a escala mundial, del totalitarisme invers. O no és a les peculiars institucions de la UE on més clarament avança el projecte d’apartar l’economia del control de la política i d’apartar la política de l’escrutini de la població?

 

PS. En l’editorial d’ahir vaig agrair el fet que l’Esquerra Unitària Europea hagués defensat els drets dels tres eurodiputats independentistes catalans en la sessió d’investidura del parlament. Afegia que m’havia semblat un gran contrast amb l’actitud de l’ALE i els Verds. No en vaig ser conscient de que Diana Riba havia intentat prendre també la paraula per fer-ho i Tajani ho havia impedit, cosa que m’han explicat ara. He rectificat l’editorial d’ahir en aquest punt.

The post Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre appeared first on VilaWeb.

Borrell rep el premi de consolació de la UE

TEMA DEL DIA
Desconegut.
La setmana passada Josep Borrell anunciava que renunciava a l’acta d’eurodiputat per continuar essent ministre d’Afers Estrangers espanyol. La raó era que l’actual incertesa de la política espanyola no aconsellava de deixar buida la cartera de ministre. Una setmana més tard, la incertesa es manté. Tanmateix, Borrell ha estat designat cap de la diplomàcia europea, un dels cinc càrrecs més importants de la UE, però el que té menys poder i menys competències. Fins al punt que al començament de la cimera europea del 20 i 21 de juny no hi havia cap estat que reclamés aquesta plaça, actualment devaluada. Si avui es fes una enquesta sobre qui l’ocupava fins ara, pocs ciutadans europeus n’encertarien el nom. Era Federica Mogherini, una autèntica desconeguda, no per culpa seva sinó perquè la UE no té competències en política exterior, que són a les mans dels estats membres.

Borrell arriba al càrrec quan Pedro Sánchez ha perdut la batalla per col·locar un socialista a la presidència de la Comissió Europea. És un premi de consolació, que Sánchez ha volgut realçar per dissimular el seu fracàs, recordant que ha guanyat competències, com ara la immigració i les relacions amb Àfrica. Unes relacions per a les quals Borrell ja té preparada la indumentària adequada, com es va veure en la seva darrera visita oficial com a ministre a Níger i Kènia. Només li faltava el salacot. De tota manera, seria un error menysprear la capacitat de Borrell: ara tindrà 14.000 milions d’euros anuals per gastar i 4.000 funcionaris al seu servei. El pressupost de la conselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat és de 64 milions d’euros. I l’últim regal que ha deixat com a ministre ha estat demanar al TSJC el tancament de les delegacions catalanes a Londres, Berlín i Ginebra, amb què ha demostrat el tarannà dialogant del govern de què encara forma part, en funcions.

El nomenament de Borrell no solament ha estat inflat per Sánchez sinó que ràpidament ha estat interpretat com un revés a l’independentisme català, que d’ara endavant tindrà tots els ponts europeus tancats. Els mateixos que deien que l’independentisme no tenia aliats a Europa ara asseguren que li han tancat les portes definitivament, sense tenir present que el nou president del Consell d’Europa, el liberal Charles Michel, era primer ministre belga quan una part del govern català, encapçalat per Carles Puigdemont, es va exiliar a Bèlgica. I el nou president del Parlament Europeu, el socialdemòcrata catòlic italià David-Maria Sassoli, va condemnar la violència de l’1-O.

No hi havia hagut mai a la cúpula de la UE tants responsables coneixedors del conflicte català. Això no vol dir que d’ara endavant l’independentisme tindrà el camí més planer. A l’inrevés. Borrell ja s’encarregarà de dinamitar tots els ponts que pugui, però indirectament contribuirà a internacionalitzar el conflicte, ni que sigui pressionant o maniobrant a la contra. Borrell té moltes virtuts, però no pas la de diplomàtic, precisament. El seu caràcter irascible i dogmàtic li ha fet cometre barrabassades com a ministre d’Afers Estrangers: de tallar en directe entrevistes que no li agradaven a banalitzar el genocidi indígena a l’Amèrica del Nord. Amb el nou càrrec no canviarà i les polèmiques no trigaran a arribar.

El conflicte català ha arribat al cor d’Europa i ja no se’n mourà, com es va veure dimarts a Estrasburg. La designació de Borrell com a alt representant de la UE no evitarà la internacionalització, al contrari, la reforçarà. Si no corregeix l’estil, cosa difícil a l’edat que té, les seves previsibles pífies es giraran en contra de la causa de la unitat d’Espanya. Una causa que defensa tan apassionadament que el va dur a manifestar-se, a Barcelona, al costat de l’extrema dreta de Vox. Haver-se beneficiat d’informació privilegiada com a membre del consell d’administració d’Abengoa, fet pel qual seva ser multat per la Comissió del Mercat de Valors espanyola, no serà cap inconvenient: a la nova cúpula de la UE la corrupció no és cap problema, com s’ha comprovat amb el nomenament de l’ex-presidenta de l’FMI, Christine Lagarde, com a nova presidenta del Banc Central Europeu.

MÉS QÜESTIONS
La taxa turística origina la primera polèmica dins el segon Botànic. Compromís, Unides Podem i PSPV han tingut a les xarxes un intens debat sobre la taxa turística. El portaveu de Compromís, Fran Ferri, n’ha defensat la implantació i el diputat d’Unides Podem Ferran Martínez li ha respost que ells van proposar d’incloure-la al Botànic II i Compromís s’hi va oposar, tot donant suport a la posició del PSOE. I el socialista Manolo Mata s’ha apuntat a la discussió recordant que el seu partit va oferir d’implantar una taxa municipal discrecional i que Podem no hi va donar suport. L’enfrontament ha començat quan Ferri ha defensat que la taxa turística és una bona idea que no s’ha de desar al calaix perquè és una oportunitat per a millorar la vida dels valencians. Pensa que si no és possible d’aprovar una taxa autonòmica amb un tram municipal, després de les negociacions del Botànic II ‘hi ha un terreny per al consens d’una majoria parlamentària per a impulsar una normativa que permeta implantar la taxa als ajuntaments que ho desitgen’. Segons Ferri, cal diàleg amb tots els sectors però sense el requisit del consens, perquè no hi serà mai. Per això, diu que cal cercar un acord dins el Botànic amb ‘ambició i realisme’. Ferran Martínez ha recordat que la taxa turística podria ser vigent d’ençà de l’any passat si Compromís no hagués contribuït a tombar-ne la tramitació a les Corts. Un altre dels dirigents de Compromís favorable a la taxa turística és el batlle Joan Ribó, que durant la campanya electoral es va comprometre a implantar-la.

La fiscalia no veu delicte en el discurs islamofòbic d’Ortega Smith a València. La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol ha arxivat la denúncia de l‘Associació Musulmans contra la Islamofòbia per les paraules del diputat de Vox Francisco Javier Ortega Smith, sobre la població musulmana, en un míting al Casino d’Agricultura de València, el setembre del 2018. Ortega Smith va fer referència a l’amenaça d’una presumpta ‘invasió islamista’ a la Unió Europea, que va qualificar d’enemic comú, entre més expressions d’odi. El fiscal del Suprem Luis Navajas considera ‘delirants’, ‘repulsives’ i ‘abominables’ les paraules del diputat de Vox, però arxiva la causa perquè entén que no poden ser tipificades penalment com a delicte d’odi, segons els supòsits que recull l’article 510.1 del codi penal. El fiscal recorda que, malgrat les afirmacions d’aquest polític d’extrema dreta, no va fer cap incitació a la presa d’accions contra la comunitat musulmana ‘amb actes o omissions que puguin ser considerades delictes’.

Els consellers de Més per Mallorca prometen lleialtat al rei d’Espanya per imperatiu legal. Els onze nous consellers del govern han pres possessió dels seus càrrecs. Els dos membres designats per Més per Mallorca, Fina Santiago i Miquel Mir, han afegit la fórmula ‘per imperatiu legal’ a l’hora de prometre lleialtat al rei espanyol. L’acte s’ha fet al pati del Consolat de Mar. En acabant, la presidenta del govern, Francina Armengol, ha intervingut assegurant que deixarien la pell per treballar per les Illes, i que el centre de les seves polítiques serien les persones. Una de les imatges més esperades ha estat la de Bel Busquets i Fina Santiago. Han aparegut juntes després de la crisi oberta a Més per Mallorca que les ha enfrontades per la configuració del nou govern. Totes dues han dit que el conflicte dins la coalició ja s’havia resolt. Busquets, que s’acomiada del càrrec de vice-presidenta, ha dit que havia assistit a l’acte com a coordinadora de la coalició, per donar suport. Fina Santiago, que torna a ser titular d’Afers Socials, ha confirmat que deixaria l’acta de diputada per centrar-se en la tasca de consellera, tal com marquen els estatuts del seu partit, i ha desmentit que ahir hagués sospesat de mantenir l’acta de diputada. El conseller de Medi Ambient, Miquel Mir, que substitueix Vicenç Vidal, ha defensat que havia estat part de la solució del conflicte que Més ha viscut aquests darrers dies. Precisament, Vidal ha demanat consell al seu predecessor, Xisco Antich, per a exercir de senador autonòmic.

Primera reunió d’Espot i Suñé amb el copríncep episcopal de la Seu. El copríncep episcopal i arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, ha rebut el cap de govern, Xavier Espot, i la síndica general, Roser Suñé, al Palau Episcopal, en la primera reunió d’aquesta legislatura dels tres mandataris d’Andorra. El copríncep, Espot i Suñé han comentat l’oportunitat de governar en coalició i traslladar la voluntat manifesta dels ciutadans mostrada a les urnes el mes d’abril. Durant la reunió s’han exposat les grans línies de l’acció de govern d’aquesta legislatura i els temes cabdals, com ara la negociació per a l’acord d’associació amb Europa, les mesures de sostenibilitat de les pensions i la continuació de la reforma en l’àmbit de la salut. El copríncep episcopal, Joan Enric Vives, ha celebrat amb el cap de govern, Xavier Espot, i la síndica general, Roser Suñé, la visita del copríncep francès, Emmanuel Macron, que es farà la primera quinzena de setembre.

LA XIFRA
2.486 sol·licituds ha rebut el govern d’Andorra per adaptar allotjaments turístics a la nova llei. El període per a demanar el número de registre es va acabar el 3 de maig, si bé es va concedir una pròrroga fins al 31 de juliol per a aquells que fessin obres per adaptar-s’hi.

TAL DIA COM AVUI
El 3 de juliol de 2006 el descarrilament i la bolcada d’un comboi de la línia 1 del Metro de València entre les estacions de Jesús i Plaça Espanya, amb 150 persones a bord, causa la mort de 43 persones i 47 ferits. Des del principi s’apunta que les causes del sinistre són el trencament d’una roda del vehicle, però encara ara hi ha dubtes sobre les causes reals.

The post Borrell rep el premi de consolació de la UE appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Rosalía publica la primera cançó en català, ‘Milionària’

Rosalía ha publicat la primera cançó en català, titulada ‘Milionària’. La cantant de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) ha saltat a la fama internacional fa pocs mesos i ha rebut diversos guardons. Aquest disc, Fucking money man, arriba després d’èxits com Malamente i Pienso en tu mirá.

Rosalía barreja en aquesta cançó la rumba catalana i el trap, amb referències iròniques als diners i a l’ostentació.

‘Flamenca’: la novel·la occitana feminista del segle XIII que va inspirar Rosalía

Durant el dia, Rosalía ha fet públic el nom de la cançó amb un anunci en diversos diaris. Un piulet sorpresa que feia referència a les 18.00, hora en què ha publicat la cançó.

pic.twitter.com/yitFp4E1OK

— R O S A L Í A (@rosaliavt) July 3, 2019

The post [VÍDEO] Rosalía publica la primera cançó en català, ‘Milionària’ appeared first on VilaWeb.

Carles Pellicer és reescollit batlle de Reus després de la repetició del ple d’investidura ordenat pel TSJC

Carles Pellicer torna a ser, de nou, batlle de Reus després del ple extraordinari celebrat avui a la tarda. El TSJC va anul·lar ahir el seu nomenament arran d’una denúncia del cap de llista de VOX a Reus per la fórmula de promesa de la constitució espanyola que van usar els regidors de la CUP en la investidura del passat 15 de juny.

En la repetició de la presa de possessió de l’acta de regidors, els representants cupaires han fet servir fórmules iròniques i crítiques amb la constitució espanyola. Posteriorment s’ha celebrat un altre plenari per ratificar les decisions que s’havien adoptat fins ara per garantir la seguretat jurídica davant d’un hipotètic recurs.

The post Carles Pellicer és reescollit batlle de Reus després de la repetició del ple d’investidura ordenat pel TSJC appeared first on VilaWeb.

[MAPA INTERACTIU] El govern publica la cartografia de la repressió de l’1-O

L’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat ha publicat un mapa interactiu de la repressió a Catalunya al voltant del referèndum d’independència del Primer d’Octubre. El mapa, recull imatges i vídeos per ubicar en el temps i en l’espai la repressió abans i després del dia del referèndum. La cartografia parteix de 490 punts, que s’aniran actualitzant en català, castellà i anglès, on es van vulnerar alguns dels drets inclosos dins de l’àmbit d’actuació de l’oficina: vida i integritat física i moral, llibertat d’expressió, manifestació, participació política, procés just. Podeu consultar-lo fent clic ací.

La pàgina web també recull un document de balanç amb dades concretes sobre la repressió. Així per exemple consta que 1.083 persones van ser ateses de l’1 al 4 d’octubre del 2017, segons dades de la xarxa sanitària. La distribució va ser d’un 68% homes i un 32% dones d’entre 40 i 65 anys majoritàriament.

En concret, el mateix dia 1 d’octubre de 2017 es van realitzar 1.066 assistències sanitàries, amb 1.221 diagnòstics, dels quals 1.143 van ser traumatismes (34, cranioencefàlics); 2 conjuntivitis per gas pebre; i 76 trastorns d’impacte emocional. Dels 712 alcaldes de l’Associació de Municipis per la Independència, 78 van ser investigats, amb 62 arxius (a 14 de març de 2019) i 16 en tràmit.

 Així mateix, s’apunta que les càrregues policials han donat lloc a 27 peces separades, al jutjat número 7 de Barcelona, per violència policial durant l’1 d’octubre del 2017; i que 22 jutjats més han mantingut obertes diligències per violència policial al territori, fora de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, només a Sant Carles de la Ràpita es van produir 85 denúncies per violència policial. 

Les conseqüències del 155

 El web detalla l’impacte de l’aplicació contra Catalunya de l’article 155 de la constitució espanyola. Per exemple, segons dades recollides per l’ODCP, el 155 va suposar l’exili de 7 persones, 13 empresonades, 12 detingudes, 259 cessades, 24 organismes suprimits o dissolts, 4 intervinguts i 108 iniciatives normatives que van decaure del seu tràmit. 

 Finalment, i segons la Comissió d’Economia del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), els tres grans elements de pressió de l’estat espanyol contra l’economia catalana davant el referèndum van ser: la retirada de dipòsits; l’aplicació de l’article 155; i la modificació legislativa per a impulsar el canvi de seu social d’empreses.  

La cartografia és un mandat del parlament

Amb la publicació de les dades el govern dóna resposta a la Moció 51/XII del Parlament sobre el balanç del primer any de legislatura pel que fa a la repressió, la defensa dels drets fonamentals i l’autodeterminació que l’instava a elaborar aquesta cartografia i ‘fer-la accessible a tota la ciutadania’.

The post [MAPA INTERACTIU] El govern publica la cartografia de la repressió de l’1-O appeared first on VilaWeb.

Els vigilants dels controls de seguretat de l’aeroport de Barcelona desconvoquen les vagues parcials del juliol

El comitè d’empresa de Trablisa, la concessionària del servei de vigilància als controls de seguretat de l’aeroport de Barcelona, ha desconvocat les vagues parcials que s’havien d’iniciar el 12 de juliol.

Segons ha explicat a l’ACN el president del comitè de vaga, Juan Carlos Giménez, l’únic punt d’increment salarial inclòs al preavís de vaga registrat al Departament de Treball la setmana passada, el plus de productivitat de 150 euros, està denunciat com a conflicte col·lectiu a l’Audiència espanyola i això feia il·legal la convocatòria, com els ho va advertir ahir dimarts la Generalitat.

Els treballadors de Trablisa es reuniran en assemblea dilluns vinent per decidir si convoquen o no noves aturades.

The post Els vigilants dels controls de seguretat de l’aeroport de Barcelona desconvoquen les vagues parcials del juliol appeared first on VilaWeb.

L’Audiència espanyola absol definitivament Sandro Rosell

La Sala d’Apel·lacions de l’Audiència espanyola ha desestimat el recurs de la fiscalia espanyola i ha confirmat l’absolució de l’ex-president del Barça Sandro Rosell, a qui l’acusació demanava sis anys de presó, després d’haver-ne passat gairebé dos en presó preventiva.

Així ho ha anunciat el seu advocat, Andrés Maluenda. Rosell era acusat d’emblanquiment de diners i repartiment de comissions rebudes per l’ex-president de la Confederació Brasilera de Futbol Ricardo Teixeira pels drets audiovisuals de 24 partits de la selecció brasilera de futbol i un contracte de patrocini amb Nike. També ha estat absolt el seu soci Joan Besolí i les altres quatre persones acusades de delictes d’emblanquiment.

Ultima hora: la Sala de Apelaciones de la Audiencia Nacional confirma la Sentencia absolutoria de @sandrorosell! pic.twitter.com/GpHU8UID7Z

— Andres Maluenda (@andres_maluenda) July 3, 2019

L’Audiència els ha aplicat el principi de ‘in dubio pro reo’, és a dir, que en cas de dubte es resol en favor de l’acusat. Rosell ha estat 643 dies en presó preventiva, la més llarga de la història de l’estat espanyol, però el primer dia del judici la magistrada Concepción Espejel va decretar la llibertat provisional sense fiança.

Al començament, la fiscalia demanava una pena d’onze anys de presó i una multa de 59 milions d’euros, però a la petició final la fiscalia va passar a demanar sis anys de presó i cinc anys per a Besolí. A més, demanava penes d’1 any i 11 mesos a 1 any i 6 mesos per a la dona de Rosell, Marta Pineda, i els altres tres acusats, Pedro André RamosJosep Colomer i Shahe Ohannessian.

The post L’Audiència espanyola absol definitivament Sandro Rosell appeared first on VilaWeb.

El Consell per la República i l’ANC recorreran el refús a la iniciativa ciutadana perquè la UE suspengui Espanya

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Consell per la República recorreran al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) el refús de la Comissió Europea a registrar la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per obrir un procés sancionador a escala europea contra Espanya. Totes dues entitats van presentar a principis de maig una ICE per activar l’article 7 del Tractat de la UE, que preveu un mecanisme per suspendre els drets a vot d’un estat membre de la Unió Europea que posi en risc l’estat de dret. Però l’ANC i el Consell no han pogut passar aquest primer filtre necessari per fer la recollida de firmes en suport de la iniciativa, ja que la Comissió Europea ha assegurat que la ICE ‘no convida’ a l’executiu a fer una proposta ‘per fer una acció legal’. ‘Aquest és l’únic objectiu que pot tenir una ICE’, ha dit la institució en un comunicat.

En l’acte de presentació, el president Carles Puigdemont va dir que la mesura no era pas cap estratègia de defensa, sinó una manera d’interpel·lar la ciutadania europea i una oportunitat perquè Espanya reforcés el seu estat de dret. La petició denuncia les vulneracions de drets fonamentals a Catalunya per part del govern espanyol, inclosa la violació de la ‘dignitat humana, la llibertat, la democràcia, el respecte igualitari dels drets humans i de les minories’.

Entre els exemples exposats, hi ha els intents de la Junta Electoral espanyola d’impedir que Puigdemont, Comín i Ponsatí es presentin a les eleccions europees. També es queixen d’una ‘utilització espúria’ de les euroordres contra independentistes per part d’Espanya.

La iniciativa va signada per set ciutadans de set estats membres: Finlàndia, Suècia, França, Eslovènia, Espanya, Alemanya i Bèlgica. A més, han assenyalat que serà finançada únicament amb fons privats donats per ciutadans i entitats sense ànim de lucre.

Un any per a aconseguir un milió de signatures

Segons les regles comunitàries, si una Iniciativa Ciutadana Europea és acceptada a tràmit, els impulsors han d’aconseguir en dotze mesos un milió de signatures almenys en set estats de la UE.

Després d’aquest procés, els promotors de la Iniciativa Europea Ciutadana han d’informar del resultat a la Comissió, amb dades dels suports i del finançament que hagin rebut. L’etapa final estableix un termini màxim de tres mesos perquè la iniciativa, en cas de complir tots els requisits de registre, sigui exposada en detall davant l’executiu comunitari i en una audiència pública al Parlament Europeu.

The post El Consell per la República i l’ANC recorreran el refús a la iniciativa ciutadana perquè la UE suspengui Espanya appeared first on VilaWeb.

Pàgines