Vilaweb.cat

836.000 euros per una candidatura inexistent: el cost del fracàs dels Jocs Olímpics d’Hivern

Després d’un lustre de preparatius i anys de campanya, finalment el govern de la Generalitat va manifestar la setmana passada que la candidatura per a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 al Pirineu difícilment tiraria endavant. Tot i tenir el suport de l’administració i de bona part del teixit empresarial, el projecte va topar de bon començament amb un fort rebuig social i amb l’escepticisme de molts experts, que alertaren que l’empitjorament de les condicions climàtiques al Pirineu –on aquest hivern moltes estacions ja han tingut dificultats per a obrir, atesa la manca de neu– feien inviable l’organització d’uns jocs d’hivern sostenibles d’ací a set anys, com el govern ha acabat reconeixent. Les desavinences amb el govern de l’Aragó per a organitzar una candidatura conjunta, que van fer que el Comitè Olímpic Espanyol (COE) retirés el suport al projecte l’any passat, han estat l’element que ha condemnat definitivament una candidatura que organitzacions com ara Stop JJOO denuncien que va néixer d’esquena a la realitat política i les necessitats econòmiques del Pirineu.

Però el fet que el projecte hagi estat corcat de bon començament per la incertesa –política, econòmica i fins i tot ambiental– no ha impedit al govern d’invertir una quantitat substancial de recursos públics en una candidatura que ha acabat dissipant-se fins i tot abans del procés de presentació formal al Comitè Olímpic Internacional (COI). La quantitat, segons que es desprèn dels documents facilitats pel Departament de Presidència i el registre de contractes menors de la Generalitat, puja a més de 836.000 euros abans d’IVA per a un ampli ventall de conceptes, que inclou tant projectes de difusió dels valors olímpics com visites institucionals del COI a Catalunya, passant per contractes amb empreses vinculades a alguns alts càrrecs –actuals i passats– del govern.

La campanya publicitària, la punta de l’iceberg

Tot i l’entusiasme de bona part de la classe política local, el projecte de candidatura sempre va dividir la societat civil de les comarques del Pirineu. Lluny de ser una posició marginal, l’oposició als Jocs Olímpics d’Hivern va condicionar l’esdevenidor de la campanya. El punt culminant d’aquesta oposició fou la manifestació multitudinària del maig de l’any passat a Puigcerdà, que va aplegar 2.500 persones segons els Mossos i 5.000 segons l’organització, en un municipi de menys de 9.000 habitants. El govern, de fet, va arribar al punt de proposar una consulta sobre la candidatura a nou comarques per a mesurar el suport dels ciutadans al projecte. Programada originalment a final de juliol del 2022, la votació acabà essent ajornada indefinidament per la manca d’acord amb el govern de l’Aragó sobre el repartiment de les seus.

Tot i que la consulta no s’arribà a fer, el govern esmerçà 329.682 euros en l’anunci de l’any passat per a promoure el projecte als mitjans. Aquesta quantitat es divideix en tres apartats: la creativitat i la producció de la campanya (28.765 euros), la difusió a mitjans digitals (96.920 euros) i la difusió a mitjans impresos i multimèdia (203.996 euros).

El cost total del vídeo, d’un total de trenta segons de durada, aixecà molta polseguera quan fou revelat el setembre de l’any passat per la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, en resposta a una pregunta parlamentària de la CUP, que va titllar la despesa de despropòsit. Mesos abans, al juny, Stop JJOO havia presentat una denúncia contra la campanya davant el Síndic de Greuges i l’Oficina Antifrau perquè considerava que el vídeo –que presentava els jocs com “una oportunitat per a tornar a brillar i enamorar el món sencer”– intentava de crear un estat d’opinió favorable a la candidatura. A mitjan 2023, el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) expressà en una comunicació remesa a Stop JJOO que l’anunci podia ser considerat “propaganda instrumentalitzada de manera encoberta mitjançant la publicitat institucional”.

Gairebé 200.000 euros en estudis

Si bé l’anunci ha estat el principal focus d’atenció en el debat públic sobre el cost de la candidatura, la inversió del govern en el procés de preparació de la candidatura va molt més enllà de la despesa publicitària. Del 2018 al 2022 (el darrer any en què consten inversions per al projecte), el govern va gastar ni més ni menys que 173.748 euros en estudis per a l’elaboració del document tècnic del projecte de candidatura. Tots aquests reports, elaborats entre el 2018 i el 2021, es van vehicular –per encàrrec del Departament de Presidència– mitjançant Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), que aleshores presidia Ricard Font. Font deixà la presidència de l’empresa pública el 2021 per a esdevenir secretari general de Vice-presidència sota la batuta de Jordi Puigneró, un càrrec que ocupà fins que el vice-president fou destituït per Pere Aragonès, el setembre del 2022, arran de la sortida de Junts del govern.

En aquests 173.748 euros s’hi inclouen conceptes com ara una “enquesta qualitativa” a esportistes olímpics sobre l’organització dels jocs olímpics en què han participat (14.900 euros), un projecte d’anàlisi “per a la difusió dels valors dels jocs olímpics a la ciutadania” (14.545 euros), un estudi per a l’anàlisi del llegat de les darreres seus dels Jocs Olímpics d’Hivern als països ciutats on s’han fet (13.500 euros), un estudi de l’estratègia comunicativa de les candidatures als jocs del 2026 (11.900) o bé una anàlisi de la valoració dels ciutadans de Barcelona sobre la proposta de candidatura “en base al record dels jocs olímpics del 1992” (9.713 euros).

Els Jocs d’Hivern: operació d’estat | Article de Pau Lozano

Dels setze estudis recollits al portal del Departament de Presidència, cap supera els 15.000 euros de pressupost, la xifra a partir de la qual l’administració té l’obligació d’adjudicar els contractes per concurs públic segons la legislació catalana. D’aquests, tres s’adjudicaren a una mateixa empresa (MOT SLP) i sis més es repartiren a parts iguals entre tres empreses (BCN Event Factory, l’Institut Feedback d’Investigació Aplicada i Propia Studio). Un altre s’encarregà l’any 2019, per 14.500 euros, al despatx d’advocats Sinergia, que en aquell moment tenia Joan Ignasi Elena de soci. Dos anys més tard, Elena abandonà les seves responsabilitats a Sinergia per esdevenir conseller d’Interior a proposta del president Aragonès. L’any 2022, quan la contractació de Sinergia sortí a la llum, la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, assegurà que responia a criteris purament tècnics.

Els serveis, un calaix de sastre sense fons

Paral·lelament als 173.748 euros esmerçats en estudis, el govern destinà durant el període 2018-2022 un total de 662.766 euros a uns altres serveis (incloent-hi els serveis publicitaris ja esmentats) vinculats amb el projecte de candidatura. Entre aquests serveis s’inclouen “despeses diverses” relatives a l’estand dels Jocs Olímpics d’Hivern a la Fira de Lleida l’any 2019 (14.320 euros), una anàlisi de dominis web per a la pàgina dels jocs (13.900 euros), o bé una visita institucional a la seu del COI a Lausana (2.779 euros) i, conversament, d’una visita institucional del COI a Catalunya (2.774 euros). A la web del Departament de Presidència també consta una visita d’una delegació de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern a Andorra per a avaluar les feines de preparació de la candidatura per als Campionats del Món d’esquí del 2027 (868 euros).

El Pirineu: la força d’una terra oblidada

A banda els serveis enumerats per Presidència, al registre de contractes menors de la Generalitat també hi consta un pagament de 9.000 euros abans d’IVA a la consultora jurídica Tarba –en què treballa l’ex-conseller de Presidència Francesc Homs– per a feines de “treball tècnic en relació amb les eines i instruments per a la creació de la candidatura”. Homs, tanmateix, va assegurar el 2022 al diari El Confidencial, que va destapar el contracte, que no havia arribat a fer cap feina que hi tingués relació ni n’havia cobrat res.

L’últim mes de Sidecar: tanca una de les sales de concerts més emblemàtiques de Barcelona

La sala de concerts Sidecar, situada a la plaça Reial de Barcelona, encara l’últim mes abans de ser traspassada, el 31 de gener. És, sens dubte, una de les sales de concerts de referència a la ciutat. El propietari, Roberto Tierz, es jubila i la sala canviarà de mans. El mes de març va celebrar quaranta anys amb la 40 Hours Party People, una festa de quaranta hores per la qual van passar artistes com ara Gerard Quintana, Santi Balmes, The New Raemon, Mushkaa, Alizzz o La Habitación Roja.

Tot i el traspàs, Tierz assegura que tant la plantilla de treballadors com la programació de concerts –programada fins al 24 de maig– es mantindran. “Els concerts són garantits. Potser canviarà una mica l’estil de música, però essencialment serà el mateix. Era una de les condicions del traspàs”, explica. Precisament aquesta “essència”, que s’ha conservat d’ençà del començament, el 1982, ha estat una de les claus de l’èxit de la sala, una de les poques de la ciutat que han estat més de quatre dècades oferint música i concerts ininterrompudament: allò que va començar per amor a l’art s’ha convertit en un projecte cultural d’èxit molt consolidat. “Fa quaranta-un anys que sóc al capdavant de Sidecar. Ara, a seixanta-cinc anys, he pensat que era el moment de cessar, d’anar-me’n a temps de la festa.” “Tinc ganes de fer altres coses i portar una altra vida”, confessa Tierz.

A partir del primer de febrer Sidecar passarà a les mans d’un gran grup de cocteleries de Barcelona, que ja tenen el Bar Sauvage, Farola Cocktail Bar Barcelona i Creps al Born, tots tres al barri del Born.

Una sala de concert de Barcelona, per als de Barcelona

Sidecar és un oasi de música alternativa i local al centre de Barcelona, saturat pel turisme. Segons Tierz, el públic majoritari de la sala és local. “No sabem treballar per al turisme, fem propostes per a la gent d’aquí. S’ha de preservar.” I encara més: Sidecar també ha estat, de sempre, un local on es poden descobrir talents emergents. Per exemple, explica que una de les últimes “joies” que han descobert és Mushkaa, cantant de Vilassar de Mar que aquest darrer any s’ha convertit en tot un fenomen dins la música urbana del país. Un estil que contrasta amb el rock i el punk que ressonaven entre les quatre parets de Sidecar al començament. Tierz confia que els nous propietaris vulguin mantenir-ne l’essència: “Ells estaran més oberts a altres públics, però, bàsicament, volen continuar treballant amb gent de Barcelona.”

Alhora, diu que la sala sempre ha tingut una actitud “molt de país i progressista”, i que han estat oberts a col·lectius feministes i LGBTI. Alhora, sempre han procurat allunyar-se del lleure comercial de l’hoteleria i la cultura actuals. “Això és el que ens defineix”, puntualitza.

Sales i macrofestivals

Tierz destaca uns quants companys de generació que van prosperar obrint sales de concerts. Parla, per exemple de David Lafuente, director de la Sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat, o Albert Guijarro, director de la Sala Apolo de Barcelona i codirector del festival de música Primavera Sound que, com ell, venien del món de la música. “Jo tocava a diversos grups, Guijarro era discjòquei, en David era bateria… Érem apassionats de la música que, com que teníem les nostres sales, vam acabar essent empresaris.” Tot i que l’any que Sidecar va obrir només hi havia tres sales més de concerts a la ciutat i l’escenari era molt diferent del d’ara, explica que, com a espectador, troba trist i empobridor el panorama actual, en què el circuit de concerts ja no passa per les sales sinó pels macrofestivals. Per això destaca que les que resisteixen han de ser valorades. Parla del tancament recent del Milano Jazz Club, un dels espais de música en directe més destacables de Barcelona que va abaixar la persiana el mes d’agost proppassat.

“La gent de la meva generació entràvem en aquest món per vocació, per amor a la música. No ens importava gaire si era rendible o no, perquè hi ha coses molt més rendibles en el sector de la nit. Però nosaltres, durant quaranta anys, hem pogut tirar endavant.” I acaba dient: “Els festivals són una competència molt forta, però a la llarga s’adonaran que necessiten les sales perquè és on es formen els artistes que després omplen la seva programació. I si no hi ha aquest recorregut, el planter no surt.”

L’últim concert

Tierz no en dóna gaires detalls, però diu que vol acabar aquesta etapa tal com la va començar: amb música i molta festa. El 30 i 31 de gener, els dos últims dies abans del traspàs, Sidecar ha organitzat dos concerts amb artistes de primera línia molt relacionats amb la sala. “Són artistes molt coneguts que van començar aquí i que ara volen tornar-nos l’estima.” Els concerts s’anunciaran passat Reis, quan es podran comprar les entrades.

Les Cavalcades de Reis més singulars d’aquest 2024

Com cada 5 de gener, Ses Majestats els Reis de l’Orient arriben a casa nostra. És una data assenyalada en el calendari de les festes de Nadal, perquè és una de les nits més màgiques de l’any. Els Reis treballen de valent per fer realitat els somnis i desigs dels infants, i per això gairebé tots els municipis del país organitzen cavalcades.

No són pas una tradició ancestral: les més antigues van començar a final del segle XIX. Les històriques són les d’Alcoi, Igualada, Sant Vicenç dels Horts i Barcelona.

Tanmateix, hi ha tradicions que s’han transmès de generació en generació i que són ben diferents de les cavalcades clàssiques. Us expliquem algunes de les tradicions més curioses i menys conegudes d’aquesta nit màgica, a més de repassar les cavalcades clàssiques del país.

La pluja esguerrarà moltes cavalcades de Reis

Cavalcada de Reis a Alcoi

La cavalcada més antiga del país es fa d’ençà del 1885 –tot i que n’hi ha antecedents documentats el 1866– i mobilitza un miler de persones i desenes d’entitats. La festa ha estat d’Interès Turístic d’ençà del 2001. Els Reis de l’Orient hi apareixen cavalcant camells i els patges porten unes escales molt llargues per a enfilar-se als balcons.

El recorregut de la cavalcada comença a les 18.00 al principi de l’avinguda d’Elx i recorre els carrers del Camí, Sant Nicolau i la plaça d’Espanya, on es fa una parada per adorar el nen Jesús. Després de l’espectacle de focs artificials, a les 20.00 i pocs minuts, la comitiva continua el seu recorregut pel carrer de Sant Llorenç i arriba vora les 22.00 al final de l’avinguda del País Valencià.


Fotografia: Aramultimèdia.

Com i quan explicar la veritat sobre els Reis d’Orient als infants

Cavalcada de Reis a Barcelona

Fa més de cent seixanta anys que Ses Majestats els Reis de l’Orient cavalquen pels carrers de Barcelona. L’any 1855, el Diari de Barcelona va fer la primera publicació sobre la cavalcada dels Reis i, malgrat que la tradició ha evolucionat i canviat molt, l’essència és la mateixa.

Enguany, a les 16.30 Melcior, Gaspar i Baltasar arribaran al portal de la Pau amb el pailebot Santa Eulàlia. Hi seran rebuts pels gegants de Barcelona, que celebren sis-cents anys, i pel batlle, que els oferirà el pa i la sal com a símbol d’hospitalitat i benvinguda, juntament amb les claus de la ciutat perquè puguin entrar a cada casa.

Per què mengem el tortell de Reis?

La cavalcada començarà a les 18.00 a l’avinguda del Marquès de l’Argentera i s’acabarà a la Font Màgica de Montjuïc a quarts de deu. S’ha dissenyat un itinerari que recorrerà el passeig de Colom, continuarà per l’avinguda del Paral·lel i pujarà per la ronda de Sant Pau i el carrer d’Urgell, girarà pel carrer de Sepúlveda fins a arribar a l’avinguda de la Reina Maria Cristina i la Font Màgica de Montjuïc passades les 21.00.

Enguany, s’ha renovat el vestuari d’alguns dels patges i del seguici, i s’estrenen estendards i peces musicals. I, com en els anys anteriors, al seguici hi participaran entitats de gent amb diversitat funcional i en les coreografies de l’espectacle es farà ús de la llengua de signes.

‘Fer sogall’ a Blanes

Una curiosa tradició de la nit de Reis d’alguns pobles del Maresme i la Selva consisteix a fer giravoltar trossos de corda gruixuda encesos a manera de senyal lluminós, perquè el Reis d’Orient, que vénen de la mar, els vegin. Aquestes cordes fluixes es coneixen amb el nom de sogues, llibants o sogalls –a Blanes, pronunciat sogais.

També s’acostuma a anar fins a la platja, on es fan giravoltar els sogalls apagats amb suavitat, perquè Ses Majestats trobin un bon vent que els ajudi a arribar a la costa i desembarquin amb una gran abundància de regals.

Cavalcada de Reis a Igualada

La rebuda dels Reis a Igualada és una de les cavalcades més antigues del país: es manté viva d’ençà de l’any 1895, i ja fa anys que malda per ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO

Un dels trets diferencials del seguici d’Igualada és que els patges s’enfilen als primers balcons i finestres de les cases per repartir obsequis a les famílies. Ses Majestats tenen un gran nombre d’ajudants, però el més característic de la ciutat és el patge Faruk. És l’emissari reial que cada 28 de desembre arriba a Igualada acompanyat d’una munió de patges i llibres blancs –on apunta els infants que han fet bondat– i un de negre –per a tots aquells que han fet malifetes. El patge Faruk també recull les cartes el primer de gener i el dia 5 visita els centres hospitalaris i les residències.

Recepta del tortell de Reis, pas a pas

Enguany, Ses Majestats arribaran a l’ajuntament a les 17.30, moment en què el batlle els donarà la benvinguda. Després començaran el recorregut per la ciutat, escortats per mig miler de patges.

La cavalcada passarà pel passeig de Verdaguer, l’avinguda de Montserrat, l’avinguda de Caresmar, el carrer de la Soledat, la plaça del Rei, el carrer de Sant Jordi, la rambla del General Vives, la rambla de Sant Isidre, la rambla Nova i la rambla de Sant Ferran, fins a arribar a la plaça de Castells. A les 21.00 acabarà i serà el moment en què es repartiran les joguines entre els nens, enfilant-se a cada balcó. 

Cavalcada de Reis a Palma

Enguany, la cavalcada de Reis a Palma tindrà un caràcter més religiós que en anys anteriors. Per exemple, es recuperarà la salutació al balcó de Cort i es dedicarà una carrossa al Betlem de la Sang, una representació del naixement de Jesús de vint-i-tres peces que és una de les més antigues d’Europa i que es troba a l’Església de la Sang.

Per primera vegada, els Reis de l’Orient arribaran al moll Vell a bord del llaüt la Balear, que celebra cent anys. Serà a les 18.00, i després emprendran el recorregut de la cavalcada, que enguany s’ha modificat lleugerament. Ses Majestats aniran cap al carrer d’Antoni Maura, la plaça de la Reina, la de Joan Carles I, el carrer de la Unió, el Teatre Principal i la Rambla; allà, a diferència d’altres anys, el recorregut girarà cap al passeig de Mallorca. Finalment, es preveu que arribaran a les 21.00 al balcó de Cort, on es posarà punt final a la cavalcada. Serà un espai diferent de l’habitual, perquè fins ara els Reis acabaven al Casal Solleric.

L’Obrador dels 15, el forn on es fa el millor tortell de Reis de Catalunya

Cavalcada de Reis a la Pobla de Montornès

Una de les particularitats de la cavalcada de la Pobla de Montornès (Tarragonès) és que, després de la cercavila, els Reis i els patges reials lliuren els regals als nens d’un en un, als balcons. La comitiva encarregada d’acomplir aquesta tradició és formada pels tres Reis, que van a cavall i obren el seguici, i una corrua de patges amb tractors plens de regals. El recorregut que fan canvia cada any, segons les cases on calgui aturar-se a donar els regals als infants.

Quan els Reis arriben davant una casa on cal donar un regal, tota la família els espera al balcó o finestra, amb els més menuts a primera fila. Els patges i ajudants se serveixen d’unes llargues escales per a arribar fins on siguin els infants, i els donen el regal o present que els pertoca. Enguany, els Reis arribaran a les 18.00 a la plaça de l’Església.


Un patge puja a una escala i dóna els regals als infants (fotografia: Festes.org). Festa dels Reis a Salomó

Hi ha unes quantes poblacions que tenen la tradició de rebre els Reis Mags amb fanalets, per indicar-los bé el camí i evitar que es perdin. Solen ser fanalets de paper, normalment amb una espelma a dins, que s’encén durant la cavalcada.

Un dels exemples més singulars és el cas de Salomó (Tarragonès), en què els nens esperen els Reis davant l’església fins que arriba el patge. Llavors s’adrecen als afores amb els fanalets encesos, bo i cantant una cançó acompanyats amb música tradicional. Tot seguit es reparteixen els regals pels balcons de les cases.

Cavalcada de Reis a Taradell

La màgia a Taradell (Osona) el dia 5 arriba gràcies a les atxes de barballó, una mena de torxes de foc que els taradellencs encenen per guiar els Reis de l’Orient fins al poble. Són fetes amb barballó, una herba aromàtica que es va a cercar al bosc a final d’agost i es guarda dins cada casa fins un dia abans de la cavalcada. Després, se’n fan rams o feixos lligats amb cordills i es construeix l’atxa, que s’exhibeix per tot el poble mentre es fa la cavalcada, omplint els carrers amb aquesta flaire tan característica.

Enguany, Ses Majestats hi arribaran a les 18.30 i emprendran un recorregut del carrer de la Font fins a la carretera de Mont-rodon. A les 19.00, es farà l’adoració del nen Jesús davant l’església i després es continuarà fins a arribar dalt l’ajuntament, a quarts de vuit. Després del discurs tradicional, es farà el lliurament de regals a la plaça de les Eres. Els nens en poden obtenir agafant-ne un de les carrosses reials, o bé directament de les mans d’un dels tres Reis.


Fotografia: Ajuntament de Taradell.

“La feinada que m’espera quan torni”: pensaments intrusius que ens arruïnen les vacances

Cavalcada de Reis a València

Enguany, la cavalcada dels Reis de l’Orient a València arrossega polèmica. El PP i Vox han eliminat el Sr. Carbó, el Patge Miquel i la Missatgera Caterina, uns simpàtics personatges que havien acompanyat els Reis a la ciutat aquests darrers anys. La regidora de Festes i Tradicions, Mónica Gil, de Vox, ho va justificar dient que no eren bíblics i que volien centrar la desfilada en escenes del Nou Testament. La sorpresa va arribar quan es va saber que hi hauria personatges de Disney.

“No tenen cultura”: continua la campanya destructiva del PP i Vox, ara a la cavalcada dels Reis d’Orient de València

Polèmiques a banda, els Reis arribaran a València per mar, concretament a la Marina, a les 16.30. La cavalcada no començarà fins a les 17.30, i anirà de l’Albereda a la plaça de l’Ajuntament, amb el lema “Un nen que llegeix serà un adult que pensa”.

Acabada la cavalcada, es recrearà l’escena del naixement de Jesús, i Ses Majestats li presentaran els regals. Més tard, eixiran al balcó del consistori per fer-hi el discurs. Tot seguit aniran al Saló de Cristall, on els nens els podran demanar els últims desigs abans d’anar a dormir.

Cavalcada de Reis a Sant Vicenç dels Horts

Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) organitza cavalcades de Reis del 1896 ençà. Actualment, Ses Majestats ja no van amb tartana, sinó amb grans carrosses, que es construeixen en una nau exclusivament destinada a preparar la cavalcada. A més de les de Melcior, Gaspar i Baltasar, també són molt populars les carrosses del Camell i del Ninot de Neu.

A les 18.00, els Reis es reuneixen al Centre Catòlic, des d’on van cap a la casa de la vila per recollir les cartes dels infants. A les 20.00 comença la cavalcada, que va de la plaça de la Vila fins a l’avinguda de Torrelles.


Fotografia: Cavalcadadereis. Renous de Reis a Vilaplana

Algunes localitats com Vilaplana (Baix Camp), la Pobla de Lillet (Berguedà) i Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta) tenen la curiosa tradició de rebre els Reis de l’Orient fent tant xivarri com sigui possible. La gent agafa tota mena d’estris que facin soroll –pots, llaunes, carraus…– i els arrossega lligats amb un cordill pels carrers del poble mentre canta cançons, amb l’objectiu d’atreure l’atenció de Ses Majestats.

De totes maneres, cada localitat té costums particulars. A Vilaplana, es fa l’anomenat Rastre de Reis, que consisteix a arrossegar enfilalls de llaunes buides –que anomenen rastres– amunt i avall dels carrers. Tot i que en la majoria de cases el rastre es passa de generació en generació, alguns infants també se’n construeixen un de nou cada any.

A la Pobla de Lillet es fa l’Esquellada de Reis, una sorollosa cercavila en què els més petits es pengen al coll o a les mans unes esquelles grosses per fer soroll per tot el poble.

A Alcàntera de Xúquer aquesta tradició l’anomenen Petrolieres, i també consisteix a arrossegar per terra llandes lligades amb fils per atraure l’atenció dels Reis de l’Orient.


Fotografia: Festes.org.

La regla dels quatre regals: combatre la síndrome del nen hiperregalat

Cavalcada de Reis a Vila-real

La tradicional cavalcada de Reis de Vila-seca es remunta a l’any 1928, i és una de les més antigues del País Valencià. Per això s’ha guanyat el títol de festa d’Interès Turístic Nacional. Les carrosses dels Reis de l’Orient, amb patges i seguici, desfilen pels carrers del centre de la ciutat fins a arribar a la plaça Major, acompanyats del singular cant del Tirorí Tirorí. És una cançó de benvinguda que canten els infants als Reis perquè els portin regals.

 

La cavalcada és organitzada per la Joventut Antoniana, una associació sense ànim de lucre que recull les cartes amb els desigs dels nens per a remetre-les als Reis i organitza el repartiment dels regals per les cases el 5 de gener a la nit.

Enguany, la cavalcada vol ser inclusiva i es delimitarà un tram del carrer Major, davant la Casa dels Mundina, en què s’abaixarà la intensitat de la música i els estímuls sonors perquè els nens amb hipersensibilitat també puguin gaudir de l’espectacle.

Xiula: “Un cap de setmana parlant sobre la mort va donar molta llum”

Ja fa gairebé dotze anys que el grup de música familiar i educativa Xiula va començar la seva aventura. Avui ja són un dels grups per a infants més populars, i han aconseguit no tan sols cridar l’atenció de nens i famílies amb cançons i espectacles divertits, sinó també fer reflexionar i ser crítics amb problemàtiques socials diverses. Si abans havien parlat de desnonaments, discapacitat o assetjament escolar, el seu darrer disc, Babynova, encara s’arrisca més i tracta d’alguns temes que poden ser incòmodes, però que cal rescatar del tabú. Per exemple, el desig en la primera infància, la prevenció de l’abús sexual infantil o el dol i la mort. El disc parla d’això i molt més de manera delicada, educativa i, quan és possible, també humorística. En parlem amb Rikki Arjuna i Marc Soto, dos dels seus membres, ara que tot just han començat la ronda de concerts.

Aquest disc ha estat etiquetat com el més arriscat que heu fet. Què en penseu?, quina resposta heu rebut?
—Rikki Arjuna [R. A.]: A les xarxes la gent que ens segueix ens ha donat una resposta boníssima i ens ha dit que ens hem arriscat més i hem tocat temes més profunds. A Girona vam fer un concert i vam rebre molt de caliu, i aspectes com la sexualitat o la mort també apareixen a l’espectacle, no solament al disc. No sabem si pot haver-hi certa desconnexió de famílies que ho trobin massa o pensin que és per a nens més grans.
—Marc Soto [M. S.]: Volíem actualitzar la música i les temàtiques. La majoria de les cançons són de segona o tercera escolta. Volíem que tingués un punt més que Descontrol MParental, en què ja tocàvem temes més seriosos. Ens va agradar i vam tenir bona resposta i ara volíem assolir nous reptes com a músics.

Rikki Arjuna i Marc Soto. Fotografia: Enric Galli. Fotografia: Enric Galli. Rikki Arjuna. Fotografia: Enric Galli.

Babynova parla de la creació d’una vida artificial. Què hi volíeu reflectir?
—R. A.: Volíem fer un musical sobre la creació d’un nen artificial, tot i que vam veure que potser ens anava molt gros i que, tal com estava el mercat, era massa risc. Llavors vam decidir de fer el disc com si fos el nostre fill: què li posaríem i trauríem a un nen o nena digital? Què projectem en els nostres fills? Fins a on seríem capaços d’arribar per a fer-los com volem? El Xavi, el nostre director artístic, va tenir la idea del títol pels jocs de Juguetes Mediterráneo: Ceranova, Choconova, Cheminova… Això és un kit per a fer el teu nadó a mida.
—M. S.: Era allò de “fes-te el teu ninot de plastilina”, etc., els kits d’una generació anterior a la meva. Això ens ha servit per a trobar un eix central des del qual surten diverses idees, que és allò que sempre busquem.
—R. A.: Hi entren molts temes: les malalties, si volem una adolescència fàcil, si volem que aprengui a perdre, si volem que no es baralli amb el germà…

La conclusió és que els fills no es poden fer mai a mida?
—R. A.: Totalment. Toquem temes com l’ètica sobre la intel·ligència artificial, però al mig hi ha el mite de Frankenstein sobre com vols que sigui el teu fill. Imagina’t que se’t presenta la possibilitat que s’acabin les rebequeries, que no faci rots ni digui renecs i en quedi només el que t’agrada.

A M’estimo bastant parleu de la sexualitat infantil. Per què heu decidit de posar sobre la taula aquest tema?
—R.A.: Va ser idea d’en Jan Garrido, que em va dir que havíem de parlar de sexualitat infantil, que sempre és un tema una mica tabú, tot i que molts professionals en parlen. Per no parlar només del desig com una cosa alliberadora, creativa, que hem d’anar coneixent i que no ens hem de censurar, ho vam delimitar a l’autodescobriment. Vam fer una formació amb Som Mandràgores sobre com hem viscut nosaltres el tema de la sexualitat a les nostres famílies i d’aquí va sortir la cançó, revisada per professionals: Sílvia Catalán, Elisenda Pasqual, gent de la Fundació Vicky Bernadet, que també ens van ajudar a l’hora de tractar sobre els abusos sexuals… Parla de la importància d’estar a gust amb el propi cos, poder descobrir-se i poder connectar amb el plaer de manera sana.

Sobre la sexualitat dels adolescents se’n parla més, però en la infància encara és tabú.
—R. A.: És un tema polèmic i de seguida ens van dir que no hi poséssim la paraula “masturbació” perquè llavors moltes famílies passarien la cançó perquè encara no estan preparades. En parlem de manera subtil, delicada i progressiva. En el grup de pares i mares de l’escola a vegades sortia el tema: “Ostres, el vostre es toca una mica a vegades? Com ho viviu?” Jo ho vivia bastant malament, amb una incomoditat que els transmetem sovint. Aquesta repressió origina por, frustració i cabòries.

També parleu de l’abús sexual infantil a El meu cos és meu, amb l’objectiu de prevenir-lo.
—R. A.: Era un tema que teníem pendent. Drets Socials ens va demanar aquesta cançó i ens van assessorar aquestes professionals. És per a la prevenció i per a aprendre a gestionar quan ha passat, que passa molt més que no pensem.

La cançó dóna dos missatges: el teu cos és teu, hi ha uns límits, i si t’ha passat parla’n. 
—R. A.: Sí. Parlar, no tenir secrets, establir espais de comunicació a casa, anomenar les coses pel seu nom… En discs anteriors ja havíem parlat de no obligar els nens a fer petons que no volen fer o de fer-los xantatge amb això. O Vulva i penis, que parla d’anomenar les coses pel seu nom i no amb eufemismes.

L’altra gran experiència del disc és Dol i fa sol, que és alhora una cançó i un documentari guardonat i sorgit després d’haver passat un cap de setmana amb famílies que han perdut un dels seus membres més propers. Com ho vau viure?
—M. S.: Va ser un regal. Que tantes famílies que ho havien passat poguessin obrir-se així i que en dos dies poguéssim escriure, compondre i estar en contacte amb elles va ser increïble. Hi anàvem al més pur estil Xiula, improvisant. En Rikki només tenia algunes coses escrites i nosaltres sabíem que volíem una havanera, que al final hi dóna molta llum. Volíem que fos una cançó lluminosa, que també parlés de vida. És curiós com un cap de setmana parlant sobre la mort va donar tanta llum. Van treure moltes conclusions que potenciaven la vida, sense oblidar tot el que havia passat. Va sortir amb molta veritat.

Com ho vau aconseguir?
—R. A.: En Jan Garrido és terapeuta i té un do especial per a acompanyar el dolor. Vam fer activitats de coneixença, vam jugar… Per sort, tots venim del món de lleure. Vam passejar per buscar coses que ens recordessin la persona que havia marxat i vam fer un altar posant-hi objectes relacionats i explicant el context en què es va perdre la persona estimada. També vam fer espais de creació, com un mural en què els nens escrivien les paraules que volien que apareguessin a la cançó. I els pares ens van donar idees com ara el títol. Vaig acabar llençant a la brossa tot el que tenia preparat.

Us va sorprendre res sobre com veuen la mort els nens?
—M. S.: Hi havia casos i perfils diferents, però vaig notar certa naturalitat, portaven amb certa normalitat el que havien viscut. Hi havia un sentiment d’empatia molt fort entre moltes famílies, fins i tot entre molts nens, sense que haguessin de parlar gaire, perquè havien passat una història similar. Nosaltres miràvem que estiguessin bé i que fos un espai de complicitat i tranquil·litat.

Sovint els adults afegim tabú i artifici al tema de la mort, quan l’expliquem als nens?
—R. A.: Sí, i val més parlar-ne i afrontar-ho de cara, i per això vam fer aquesta cançó. Les famílies hi trobaven molt de sentit perquè pot ser una eina bàsica, una bona excusa per a parlar-ne.

A l’Himne dels perdedors” refuseu amb ironia la competitivitat tòxica. A vegades també en tenen els pares, però… 
—R. A.: Això és la clau de la majoria de les temàtiques: papa, mama, si no ho tens treballat, què intentes fer? Veus les actituds d’alguns pares quan els nens juguen a futbol, molt agressius, i et violentes. Per a nosaltres és essencial que aquestes cançons les escolti tota la família, i per això a vegades la lletra ha de ser més complexa, per a cridar l’atenció dels adults i establir un espai de comunicació si el nen pregunta. Aquesta cançó la volíem portar al paroxisme de celebrar la derrota.
—M.S.: És clar, celebrem la derrota sempre!


Fotografia: Enric Galli.

Sempre eviteu de tractar els nens com si fossin rucs, en el pla sonor i de contingut… 
—M. S.: Sempre ho hem procurat. És molt important fer la música que faríem nosaltres, sigui per a qui sigui. Al final als nens sempre els acabes posant la teva música i a nosaltres ens agrada diferenciar-nos en aquest sentit.

Hi ha pares que us diuen que, gràcies a una cançó vostra, han pogut parlar d’alguns temes amb els fills?
—R. A.: Constantment, és el que ens dóna més vida. Des de “ja mengem verdura i peix gràcies a la vostra cançó” a coses que toquen més, com ara amb “Et faig un lloc”, que parlava del dol perinatal i moltes parelles ens van dir que els havia ajudat, o “Mirada estràbica”, que parla de la discapacitat i ha estat sanadora per a les famílies que fan aquest viatge.


Rikki Arjuna (fotografia: Enric Galli).

Fa dotze anys que vau començar. Com va ser?
—R. A.: En Jan tenia un grup d’animació més d’estar per casa i va proposar de donar-li certa dignitat. M’ho va dir a mi i vam anar a buscar en Marc.
—M. S.: L’Adri va venir després, però ens ajuntàvem tots en un mateix casal-esplai-teatre-cau, ens coneixíem des de feia molt.

Alguns de vosaltres sou educadors socials. Com es poden fer cançons educatives sense que sonin a sermó?
—M. S.: Al principi hi ha una llavor de poder fer alguna cosa diferent, però s’ha anat accentuant. El primer disc potser formaria part d’una animació més familiar de tota la vida. El Verdura i peix va ser la nota que va començar a trencar, ens va funcionar i vam veure que podíem encarar-ho a coses que semblen negatives, fer-ho sense infantilitzar, utilitzant gèneres com el rap…

El tema de la criança i l’educació porta a debats força polaritzats. Us fa por de vegades tocar segons quins temes?
—M. S.: D’allò que no en sabem no en parlem, però tampoc no és un fre per a expressar-nos. Ens informem, parlem amb gent formada… I ho fem amb cura.
—R. A.: Si volem tocar un tema que ens defineix, connectem amb l’experiència. Si ens demanen una cançó sobre el desnonament infantil anem a Ciutat Meridiana i a Ciutat Vella i parlem amb xavals i escoles on hi ha un percentatge increïble de nens que ho han patit. Parlem des de la seva experiència, no diem “hauria de passar això o allò”. La gent pot preguntar-se si és just, i aquí és on es mou allò més polític. Però és veritat que en una societat tan polaritzada no sabem si algú se’ns gira d’esquena.

Recordeu cap anècdota?
—M. S.: Des de no trobar lloc on tocar, ni un punt de llum, ni ningú que ens rebés, a anar-nos-en a Berlín amb furgoneta i fer una gira per Hamburg, Brussel·les… Tenir un grup d’animació familiar és tenir una aventura.
—R. A.: En un concert a la Prosperitat, a Nou Barris, vam pujar una nena a l’escenari. A vegades els preguntem: “Vols dir alguna cosa a tota aquesta gent?” I la nena va cridar “Arriba España!” [Riu.]
—M. S.: No ens ho esperàvem, la veritat…


Marc Soto (fotografia: Enric Galli).

Heu passat de no tenir lloc on tocar a estar a cartells de festivals de renom… 
—R. A.: S’ha dignificat el panorama, tot i que encara hi ha greuges diferencials. Quan el sector ha vist que grups com el Pot Petit, Reggae per Xics o Dàmaris Gelabert atreien la gent s’ha posat les piles i ens han donat escenaris més grans.

Quan parleu de greuges, són només econòmics? 
—R. A.: Econòmics, mediàtics, de mercat musical en general. No tenim discogràfica ni management, ens ho hem de fer tot nosaltres. Si fem un disc, la promoció l’hem de fer nosaltres, piquem portes, tot i que hi ha una persona que ens ajuda.

Això té a veure amb una manca d’interès per la música familiar? 
—M. S.: És mutu. També tenim el desig de fer-nos-ho nosaltres. Treballem com satèl·lits quan ens relacionem amb la indústria. No ho podem fer absolutament tots sols i ens hi relacionem per càpsules: fer la promoció amb una persona, treballar els concerts amb una altra gent… Té un punt ètic i també passa que el mercat no està gaire preparat per a entomar el gruix de l’animació familiar. La diferència amb la música normal continua essent molt gran.
—R.A.: Per exemple, enguany la Marató anava de salut sexual i reproductiva i tenim dues cançons que parlen de sexualitat en aquest disc. Les podem cedir, tocar gratis… Ens agrada fer pedagogia d’això i creiem que són molt necessàries i les podrien haver aprofitat. Els ho vam dir, però ens van dir que ja ho tenien tot tancat…


Rikki Arjuna i Marc Soto (fotografia: Enric Galli).

La qüestió no és si cal parlar amb el PP, sinó de què s’hi parla i com

Ahir es va armar una certa polèmica quan es va difondre una reunió entre Junts i el PP, anterior al pacte de Junts amb els socialistes. Segons la narració dels fets, una delegació dels dos partits es va reunir en un hotel de Barcelona per explorar si era possible d’arribar a cap acord sobre la investidura. En la reunió, els de Junts van posar sobre la taula les demandes que més tard també posaren davant el PSOE –amnistia, autodeterminació, mitjancer internacional…– i els de Feijóo van dir que així no hi havia res a parlar.

Feijóo mateix, sense donar-ne detalls, ja ho havia explicat quan va dir que ell podria ser el president del govern espanyol, tan sols que hagués dit que sí a les condicions de Junts. I encara, després, hi va haver aquella sonada reunió a peu dret entre el president Puigdemont i el cap del PP europeu, Manfred Weber, en què Puigdemont li va dir que Junts podria entendre’s amb el PP si el partit espanyol canviava algunes actituds. Són detalls que revelen un canvi de guió molt interessant i que té molt a veure, val a dir, amb tot això de què parlem aquests darrers dies, tot allò de fer passar el poder davant de la seducció.

Molt interessant per què? Doncs perquè implica un realisme diplomàtic que és nou en l’independentisme català, però que encaixa en la pràctica de qualsevol moviment d’alliberament nacional que vol aconseguir el seu objectiu. Allò dels vint quilòmetres de platja de què parlàvem ahir

Durant anys, molt interessadament, el PSOE ha anat forjant una pressió ideològica consistent a demonitzar el PP –que ho té tot per a ser demonitzat–, però ho ha fet per interès propi; com una manera de mantenir captius els partits nacionalistes entorn seu. Pur cinisme, perquè, en canvi, ells bé han pactat amb el PP sempre que els ha plagut.

La cosa ara, per tant, no és si Junts, o qualsevol altre partit independentista, es reuneix amb el PP o no, i si hi negocia. La cosa és de què parlen en aquesta reunió. I sobretot la cosa és qui se situa en la posició dominant.

Perquè estar en la posició dominant és condició necessària perquè el resultat t’afavoresca. I aquest és el canvi interessant d’ara. La diferència amb algunes negociacions que hem viscut –el pacte del Majestic, per exemple– és que ara no és acceptable l’ambigüitat sobre qui hi ix guanyant, no s’hi val allò que hi guanyen tots dos, sinó que se cerca la derrota de Madrid. Obligar els partits espanyols a passar per on no volen passar.

Per tant, el fet d’haver negociat tant amb el PP com amb el PSOE i les condicions posades i aconseguides amb aquest darrer partit són bons símptomes que indiquen que alguna cosa important ha canviat en l’imaginari diplomàtic català. Tot i que, òbviament, cal ser prudents, perquè encara ens resta per comprovar si això és així de debò i amb totes les conseqüències. L’amenaça tan sols té credibilitat si es compleix.

Abans de llançar les campanes al vol, caldrà comprovar, quan siga el moment, si Junts és capaç de fer mal al PSOE així que els socialistes travessen un sol mil·límetre de la ratlla marcada –la setmana vinent, per exemple, veurem què fan amb alguns punts del decret llei clarament inacceptables que Pedro Sánchez durà al congrés. I caldrà veure, sobretot, si en el moment decisiu, a Junts li tremolarà els pols o no per deixar caure Pedro Sánchez. Perquè tot plegat és això: o et són útils o els deixes caure. Sense gens de pietat, ni cap remordiment.

Els qui no seran mai propietaris

Els preus dels lloguers creixen, les famílies s’encongeixen i s’allarguen. Causa i conseqüència. Amb l’esperança de vida actual, les criatures que neixin ara possiblement coneixeran els seus avis i àvies i tal vegada, fins i tot, besavis i besàvies, tot i que aquests seran més vells que els ancians amb néts de fa anys, però alhora tindran menys germans, i menys cosins. Malgrat que són diferents els factors que marquen la transformació present i futura dels retrats familiars, és evident que els joves d’avui renuncien a la maternitat perquè no poden ni pagar-se un habitatge. Si hi ha una política pública que fracassa estrepitosament és la de l’habitatge: fa set mesos que el govern espanyol va aprovar una llei que anunciava la voluntat de regular i limitar els lloguers, però mig any després el bloqueig i la ineficàcia no només no han ajudat en res, sinó que han portat a la proliferació dels lloguers temporals i han alimentat la por dels propietaris que decideixen en massa no llogar els seus pisos. Al conjunt del país, viure de lloguer costa de mitjana 848 euros mensuals; a Barcelona els contractes ja ronden els 1.171 euros. El salari mínim interprofessional és de 1.080 euros. La pesta de la precarietat va començar infectant primer els nascuts a principi dels anys vuitanta, i ha causat estralls en totes les generacions posteriors. Ni els que ara tenen quaranta anys, ni els que ara en tenen divuit no poden plantejar-se seriosament tenir criatures: qui pot mantenir un infant, mentre malviu en una habitació a preu d’or en un pis compartit? El desig de la maternitat es desfà o, directament, ja no neix quan mirar el futur fa por. A trenta anys, la fertilitat de la dona comença a caure en picat i aquesta és actualment l’edat en què les dones, tímidament, poden afirmar que s’han estabilitzat laboralment, anant molt bé. És a dir, per a moltes la disjuntiva és clara: ser mare o lluitar per la meva carrera? Amb millors ajudes per a la conciliació i la criança, un desig no devoraria l’altre.

No és d’estranyar que creixi entre els joves un nihilisme aspre que els porta a aferrar-se als instants, al carpe diem, com a única salvació. No és immaduresa, és la seqüela de l’enfonsada de la classe mitjana: feines inestables, incertesa, altes taxes de suïcidis i amics i més amics prenent ansiolítics i fent teràpia per rescatar de l’ofec una mica d’esperança. I tot plegat, amb la perversitat de saber-nos privilegiats respecte d’aquells que viuen en la pobresa extrema. Se’ns ha lliurat un present devastat, i encara ens fan creure que si tenim un iPhone i podem pagar la quota de Netflix, o permetre’ns anar de vacances és perquè som rics. Per a molts joves, poder tenir oportunitats, una propietat, dependrà directament de si poden heretar patrimoni familiar; heretar-lo i pagar-ne els impostos corresponents, és clar. El gran error és continuar creient que com que som fills de pares que van formar part de la classe mitjana, nosaltres també ho som. Convindria començar a anomenar amb cura la cosa: som classe treballadora; per sota nostre, vides violentades, aniquilades pel capitalisme; per damunt, l’1% que acumula tota la riquesa.

Els meus besavis, fills de miners morts de silicosi a les mines de Múrcia, van arribar de ben petits a Barcelona. Van viure a les barraques de Can Tunis i, posteriorment, es van traslladar a Andorra, on les seves mares van trobar feina netejant. Ells, de joves, van acabar treballant al sector de l’hoteleria i van poder-se comprar un pis i una casa, amb molts esforços. Aquest relat, aquesta trajectòria vital de venir de la pobresa extrema i acabar tenint una propietat és avui una entelèquia que demostra la mort del sistema. Se suposa que jo he nascut amb més bones condicions socials que els meus besavis, el progrés m’ha fet avançar, però malgrat tot, no puc aspirar a comprar-me ni un pis, ni una lúgubre plaça d’aparcament.

Però el problema va més enllà d’assumir que segurament no podrem ser mai propietaris: som llogaters esquivant la inseguretat. Servidora viu de lloguer. Tot sovint miro les ofertes d’habitatge perquè d’aquí a un any llarg se m’acaba el contracte i he de preveure la possibilitat que apugin els lloguers o bé que venguin el pis. Totes dues opcions m’aboquen a trobar una nova llar. Al meu poble els pisos que hi ha disponibles per a llogar són escassíssims: els pitjors mesos se n’ofereixen sis. Els millors, deu. Una desena d’habitatges de lloguer per a una població de gairebé 27.000 habitants. Evidentment, el preu mitjà supera els mil euros, fins i tot en aquells que tenen només una habitació o dues, a tot estirar.

Jo no sé si realment arribarà aquell dia que pronosticà el vers d’Estellés, el dia en què ja no podrem més, i llavors ho podrem tot, però si, per ventura, ens despertem i un dia la valentia ens empeny i acabem cremant contenidors, farts de tanta violència estructural, valdrà més que callin aquells qui de seguida tenen la crítica a la boca i ploren lamentant les revolucions socials.

Orange té una caiguda del servei d’internet a causa d’un atac informàtic

La companyia de telefonia mòbil Orange ha tingut una caiguda del servei d’internet que afecta els seus clients a l’estat espanyol. “Treballem perquè el servei es restableixi com més aviat millor”, ha dit Orange, que ha afegit que el problema ja s’ha resolt per a alguns clients i que espera de recuperar la resta aviat.

La incidència ha estat detectada aquesta tarda i, segons que ha explicat la companyia, el compte d’Orange al centre de coordinació de xarxes IP (RIPE) ha estat víctima d’un atac informàtic que ha afectat la navegació d’alguns dels clients. Amb tot, afirmen que les dades dels clients no han estat compromeses, i solament ha afectat la navegació d’alguns serveis. 

Han estat els usuaris de la companyia els que s’han començat a queixar a les xarxes socials. “Treballem per resoldre-ho com més aviat millor”, han respost des d’Orange.

Para los que nos comentabais que estabais teniendo problemas para acceder a algunas webs, el problema ya está resuelto para algunos clientes y esperamos recuperar el resto en breve. ¿Nos vais contando por aquí, por favor? Disculpad las molestias ocasionadas.

— Orange España (@orange_es) January 3, 2024

Acaba un any laboral sense fred ni calor

Tan bon punt s’han sabut aquest matí les xifres d’afiliats a la Seguretat Social, la nova ministra de Seguretat Social, Inclusió i Migracions espanyola, Elma Saiz, s’ha afanyat a declarar: “El mercat laboral ha registrat un comportament excepcionalment positiu durant l’any 2023, amb un nou augment de l’ocupació al desembre. I és especialment remarcable l’augment d’ocupació entre les dones, que representa el 55% de l’ocupació creada l’any passat.” Sobre les xifres de final d’any, en relació amb el novembre, s’han registrat 29.937 afiliats més. El creixement interanual de l’afiliació ha estat del 2,7%, amb 539.740 treballadors més que el desembre del 2022. La xifra d’afiliació mitjana es manté en nivells històrics, amb 20.836.010 afiliats.

En termes comparatius internacionals, les xifres també han sortit prou bones. El cas és que, respecte del nivell previ a la pandèmia (desembre del 2019), l’afiliació ha crescut de més d’1,4 milions de persones i, d’ençà de llavors, la creació d’ocupació a l’estat espanyol (+7,2%) supera la dels grans països europeus (estat francès, +5,1%; Itàlia, +2,7%; Alemanya, +1,4%).

Quant a la desocupació, el ministeri espanyol del ram ha estat més caut. A la nota oficial, ha comunicat: “El nombre de persones desocupades registrades en les oficines del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), en acabar el mes de desembre del 2023 ha baixat de 27.375 (-1%) respecte del mes anterior. En termes interanuals, la desocupació ha baixat de 130.197 persones (-4,59%). El 2023 ha estat, per tant, un any molt positiu en termes d’ocupació malgrat la incertesa de la conjuntura internacional. La desocupació ha estat de 2.707.456 persones, la xifra més baixa per a aquest mes d’ençà del 2007, abans de l’esclat de la crisi financera.” Aquesta és la valoració oficial de la dada estatal.

I, quant a la contractació, la valoració també ha estat positiva. Això sí, han evitat de parlar dels fixos discontinus. Durant el 2023 s’ha consolidat la contractació indefinida, perquè s’han signat 6.620.983 nous contractes estables en el marc de la reforma laboral. Diu que se n’han beneficiat, especialment, els joves, perquè un 42,6% dels contractes que signen són indefinits, un percentatge que multiplica per sis la mitjana del 2006 al 2021. A més, el 2023 s’ha signat el menor nombre de contractes temporals de la sèrie: 8.823.222. Són un 21,8% menys que l’any anterior i si fa no fa la meitat dels signats anualment en el període 2015-2019. Un èxit total, segons les fonts oficials, si no fos que amaga un petit parany que ja hem anat comentant durant tot l’any.

Ho ha tornat a recordar aquest matí el director de The Adecco Group Institut, Javier Blasco. “La desocupació ha baixat fins a 2.707.456 persones, i això vol dir una baixada interanual del 4,6%, la més moderada d’ençà del maig del 2021, i encadena trenta-dos mesos continuats baixant. Ara bé, als 2,71 milions de desocupats registrats, se n’hi poden afegir 508.500 amb “disponibilitat limitada” i més situacions (+5,2% interanual). Si també s’hi afegeixen els qui tenen un ERTO (10.900) i els fixos discontinus que no treballen, amb la definició més àmplia de desocupació s’arribaria a uns 3,7 milions de persones (+0,5%). És a dir, surten un milió més de persones en situació de “no treball”, però no considerades oficialment desocupades. Això fa dubtar, en bona lògica, del triomfalisme que demostra el govern espanyol en uns mesos econòmicament preocupants.

A Catalunya les coses no han anat tan bé, segons les xifres finals, si bé hem de pensar que la taxa de desocupació aquí és més baixa. En el balanç anual, el 2023 tanca amb 2.957 desocupats menys que el desembre del 2022, que significa una baixada del -0,9% a Catalunya, una taxa molt inferior a la total de l’estat espanyol (-4,6%). I que, realment, és molt minsa.

Sí que és destacable que, territorialment, les quatre demarcacions han registrat reduccions, però amb intensitats diferents i molt importants. Lleida i Girona mostren els descensos de desocupació més destacats, amb un -4,7% i un -4,1% respectivament. Seguidament, Tarragona (-1,8%) i Barcelona (-0,02%), on pràcticament s’ha mantingut estable. En termes absoluts, Girona encapçala la baixada, amb 1.318 persones menys.

La xifra catalana no és bona. No ens enganyem. Intermensualment, al desembre la desocupació registrada ha crescut d’un 1% (3.474 desocupats més), en un mes en què, per contra, acostuma a disminuir. Així ha passat d’ençà del 2010, tret de l’any 2020, en què es mantenien mesures per a contenir la pandèmia de la covid-19. Però ara ja fa sis mesos que la xifra de desocupats va a l’alça i això no apunta pas a res positiu.

Sobre la contractació acumulada de tot l’any 2023, voreja els dos milions i mig de contractes, dels quals els indefinits són el 44,6%, una proporció 3,3 punts superiors a la de 2022. Interanualment, la contractació s’ha reduït d’un 12,7%, caiguda que ha estat força més acusada en la contractació temporal (-17,6%) que no en la indefinida (-5,7%).

Cal assenyalar que la contractació indefinida de fixos discontinus –el punt de la discòrdia creat per la reforma laboral– ha assolit els 301.042 contractes, un 1,3% més que el 2022. En canvi, la resta de la contractació indefinida s’ha reduït d’un 8,1% (71.114 menys) i, malgrat això, supera els 800.000 contractes. D’aquesta manera, el pes dels fixos discontinus en el total de la contractació indefinida s’enfila al 27,2%, 1,9 punts per sobre del pes que va tenir en la contractació indefinida del 2022 (25,3%). Vet aquí el resultat de la reforma laboral.

L’augment de les afiliacions a Catalunya i a Espanya, en el balanç acumulat anual, pràcticament s’arrengleren (+2,6% i 2,7%, respectivament). En xifres absolutes, hi ha 94.028 afiliacions més a Catalunya que no el desembre del 2022. En termes relatius, totes les comunitats autònomes han tingut un augment interanual de les afiliacions a la Seguretat Social. Els creixements més destacats són els de les Canàries (+4%), seguides de la Comunitat de Madrid (+3,8%), les Illes Balears (+3,3%) i el País Valencià (+3%), que pugen per sobre de la mitjana de l’estat espanyol. Els augments menors són els de Cantàbria (+1,4%) i Extremadura (+1,8%). Catalunya és la cinquena comunitat amb més creixement (+2,6%), i pràcticament assoleix la mitjana de l’estat espanyol. Per tant, no podem dir que hagi estat un any excessivament bo, tampoc en aquest sentit.

Així ho pensa també la PIMEC. La patronal de les pimes ha constatat avui un alentiment més gran de l’activitat econòmica i que el mercat de treball es comença a ressentir de l’augment dels costs i la rigidesa en l’àmbit laboral amb una manca de flexibilitat per a les empreses. El secretari general, Josep Ginesta, ha assenyalat que a Catalunya els indicadors són més dolents que a la resta de l’estat espanyol. “Només hem reduït de 2.957 persones la desocupació registrada durant tot l’any 2023, mentre liderem l’atur a Europa, fet pel qual aquest 2024 s’haurien de reconsiderar la regulació laboral i les polítiques actives d’ocupació i prestacions socials.” Així mateix, Ginesta destaca: “El mes de desembre no havia crescut mai l’atur registrat, excepte el 2020, amb motiu de la pandèmia.” I afegeix: “També hem perdut afiliació mensual, tant mitjana com al darrer dia del mes”, que ha disminuït d’un 0,4% a Catalunya i, en canvi, a la resta de l’estat espanyol s’ha reduït d’un 0,1%. Un altre punt important!

El govern català també ha valorat les dades de la desocupació registrada a Catalunya l’any passat. Creu que són unes xifres molt positives, que, en paraules del conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, han estat possibles “gràcies a la robustesa mostrada pel teixit productiu, amb el reforç clar de les polítiques actives d’ocupació del govern”. I ha afegit: “Comptem amb una base sòlida per a afrontar les dificultats i reptes d’aquest 2024.” Torrent ha remarcat també: “Catalunya va tancar el 2023 amb l’atur més baix des del 2007 i amb rècord d’ocupació en un mes de desembre.”

Les xifres que presenta són les què són, i no menteix, però la tendència existent no és per a fer salts d’alegria, sinó més aviat a l’inrevés. Potser per això ha assegurat: “El 2024 actuarem amb el màxim de contundència per empènyer la creació d’ocupació i la reducció de l’atur, amb una colla de mesures, com ara la convocatòria del programa Treball i Formació dotat amb 62,1 milions d’euros i la previsió de beneficiar 1.800 persones.” Tant de bo això pugui canviar la tendència. Però tinc la sensació que, més enllà de les bones paraules i intencions del govern, ens esperen uns mesos preocupants en el mercat laboral.

La Cambra Nacional del Treball de l’Argentina suspèn part del gran decret impulsat per Milei

La Cambra Nacional del Treball de l’Argentina (CNT) ha aprovat de suspendre cautelarment part del Decret de Necessitat i Urgència (DNU), el pla de xoc neoliberal impulsat pel president Javier Milei. Així, la justícia laboral ha tombat temporalment “fins que recaigui sentència definitiva” el títol IV del DNU, que dicta mesures en l’àmbit de l’ocupació.

La CNT ha adoptat aquesta mesura cautelar després d’acceptar a tràmit les reclamacions de la Confederació General del Treball (CGT), recull l’agència Télam. Un dels aspectes del DNU més qüestionats pel sindicat és precisament l’article que amplia el període de prova fins als vuit mesos, la incorporació dels blocatges o presa d’instal·lacions com a causa d’acomiadament, així com els canvis previstos en el sistema d’indemnitzacions.

El gran decret impulsat per Milei inclou unes tres-centes lleis i amb ell se cerca de desregular l’economia, aplicar un estat d’emergència pública i econòmica fins al 31 de desembre de 2025, modificar el mercat laboral i els plans de salut, derogar la llei de lloguers i privatitzar d’empreses públiques, entre altres mesures.

Multat perquè duia l’adhesiu “CAT” a la matrícula, malgrat que és legal

La Guàrdia Civil ha multat amb dos-cents euros el secretari nacional de l’ANC David Miñana per haver tapat la lletra “E” de la matrícula amb un adhesiu “CAT”.  Segons que es desprèn de la denúncia, la Guàrdia Civil indica que Miñana va tapar les plaques amb caràcters diferents dels que assenyala el reglament. La víctima recorrerà contra la multa.

Els fets van passar a l’autopista AP-7, a prop de Castelló, al punt quilomètric 403,9, el dos de gener. De camí a València, va veure que una patrulla circulava pel carril dret. Després d’avançar uns quants cotxes, es va col·locar al carril dret, la Guàrdia Civil el va avançar i poc després van encendre les llums prioritàries i el van aturar. Miñana va adonar-se que poc abans feien moviments estranys: “Em feia la sensació que es pensaven si m’havien d’actuar o no”.


El fet que ha denunciat la Guàrdia Civil (fotografia: David Miñana).

El motiu de l’aturada va ser per l’adhesiu “CAT”. “Vam discutir educadament. El to no va pujar en cap moment. Li vaig indicar que no estava d’acord amb la denúncia perquè hi ha jurisprudència i sentències que indicaven que això no era il·legal i no era cap infracció”, explica Miñana. El guàrdia civil va tirar pel dret i va decidir de multar-lo igualment. Miñana, avançant-se a la multa, els va ensenyar un possible recurs que podria presentar, però tampoc no en van fer cas.

Els agents li van ordenar que retirés els adhesius que duia al davant i al darrere. I que si s’hi negava, no el deixarien circular i l’immobilitzarien el vehicle. “Em va sobtar molt aquesta amenaça. Ho trobo desproporcionat”, explica. Va optar per treure-les voluntàriament. “Era tard, havíem quedat per dinar a València. I ho vaig treure voluntàriament i indicant que el que feien no era correcte”, comenta Miñana.

Algun dia m'havia de passar i ha sigut hui. La GC m'ha fet eixir de l'AP7 per Castelló i m'ha posat una denúncia per tindre el #CAT a la matrícula. M'han fet treure l'enganxina sota amenaça d'immobilitzar-me el cotxe. He fet un @mantincelcatala i reclamaré la multa #MatrículaCAT pic.twitter.com/pWfiqGcsaA

— David Miñana i Galbis (@davidalcoia) January 2, 2024

Tapar la lletra “E” és legal

Tapar la lletra “E” de la matrícula amb un adhesiu “CAT” és legal. Ho va reconèixer el govern espanyol quan el Ministeri de l’Interior va veure’s obligat a anul·lar totes les multes contra el secretari d’organització del Bloc Nacionalista Gallec (BNG)Bieito Lobeiro, que fa anys que llueix el “GZ” a la matrícula dels vehicles.

El moviment per l’adhesiu “CAT” el reprimeix econòmicament la policia fa molts anys. La primera multa dels Mossos és del novembre del 2000 a un conductor a Guissona, tot i que finalment va quedar sense efecte. L’acció de lluny i una de les primeres accions la va impulsar el president Jordi Pujol quan va col·locar un “CAT” al damunt de la matrícula dels cotxes oficial de la Generalitat de Catalunya quan van entrar en vigor la nova llei de matriculació d’Aznar, el setembre del 2000.

Què en diu, la llei sobre trànsit?

Segons que es desprèn de la llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, el conductor ha de verificar que les plaques de la matrícula del vehicle no presentin obstacles que impedeixin o dificultin la lectura i identificació, com per exemple que estigui mal col·locada, trencada o amb poca il·luminació. En cas d’incomplir-ho, el conductor s’enfronta a una infracció greu, recollida a l’article 76. Ara bé, la normativa no fa cap mena de referència a la lletra del país, i és per aquest motiu que el Ministeri d’Interior espanyol va haver d’anul·lar les multes a Lobeira.

Si us han multat, podeu reclamar que us retornin l’import?

La resposta és: depèn. Segons que explica Àlex Solà, advocat de Domingo Advocats, les sancions que ja han estat imposades i pagades no s’haurien de retornar: “En el cas de la gent que va recórrer-hi en contra i li va ser desestimat el recurs, no hi ha possibilitat de retorn.” Ara bé, l’excepció rau en si el conductor encara té un procés de reclamació obert amb l’administració pública. En aquest cas, els afectats poden reclamar l’import i, si se’ls aplica el mateix criteri que Lobeira, els han de donar la raó. “Ho han de demanar explícitament”, aclareix Solà.

Juristes Valencians demana el suport del PP i PSOE per a recuperar el dret civil valencià

 L’Associació de Juristes Valencians ha instat avui a PP i PSOE a donar suport a l’esmena que es votarà aquest mes al congrés espanyol perquè el País Valencià pugui recuperar el dret civil valencià, en el marc d’una reforma de la constitució espanyola que suposa “l’última oportunitat real” per a aconseguir una “reivindicació justa, democràtica i amb enorme consens social”. Així ho ha assenyalat en conferència de premsa el president de Juristes Valencians, José Ramon Xirivella, acompanyat per l’ex-president del Tribunal Constitucional, Pascual Sala; el catedràtic d’Economia i ex-conseller d’Hisenda, Vicent Soler, i el degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de València (ICAV), José Soriano.

PP i PSOE van presentar divendres la proposició de reforma constitucional de l’article 49, per a eliminar el terme “disminuït” en referència a les persones amb discapacitat. En aquest marc, Compromís-Sumar s’ha compromès a impulsar una esmena per a incloure la recuperació del dret civil valencià en el debat de la reforma, que es tramitarà d’urgència durant aquest gener en un ple monogràfic. L’esmena, ha detallat Sala, proposa d’afegir un segon paràgraf a la disposició addicional segona de l’article primer de la constitució, per a establir que: “La competència legislativa civil de les comunitats autònomes, assumida als seus propis estatuts conforme a l’article 149.1.8a de la Constitució, s’estendrà a la recuperació i l’actualització del seu dret privat històric d’acord amb els valors i els principis constitucionals”.

Així, no se cita de manera expressa al País Valencià, és per a “qualsevol comunitat que l’haja assumit en el seu estatut i forme part del bloc de constitucionalitat la competència privada en matèria de dret civil”. “No es tracta de separatisme” ni “d’independentisme” o “particularitat”, “es tracta d’allò més afí precisament que és el dret privat, contractual i familiar en la vida dels ciutadans”.

Xirivella ha indicat que “és impresentable que als valencians se’ns vullga deixar de costat, oblidar i discriminar en un moment en el qual per fi es va obrir la modificació del text constitucional, per acord de PP i PSOE”.

Compromís de tots els dirigents

Així mateix, ha recalcat que, en la campanya per a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, “tots els líders polítics de PP i PSOE de les circumscripcions de València van dir que impulsarien un pacte d’estat en favor de la recuperació de l’autogovern valencià en l’àmbit del dret civil”. En aquesta votació, “s’hauran de posicionar” i, “a l’hora de la veritat, veurem si realment estan amb els valencians o simplement ens estan donant llargues”, ha dit, abans de recordar que perquè tiri avant es precisa el suport de tres cinquenes parts del congrés.

El president de Juristes Valencians ha anunciat que el pròxim 14 de gener, l’entitat organitzarà una concentració a València a la qual convidarà a tota la societat civil valenciana i al municipalisme.

S’ha mort el missioner claretià i biblista Jaume Sidera

El missioner claretià Jaume Sidera i Plana s’ha mort avui a la matinada a Lleida, a l’edat de noranta-quatre anys, segons ha confirmat la Diòcesi de Lleida. Claretià i biblista, Sidera va publicar el 1978 una versió catalana popular del Nou Testament, a partir dels textos originals i amb la col·laboració de Pere Franquesa i Ramon Caralt, que ha merescut unes quantes edicions.

Va ser traductor de textos contemporanis per a la col·lecció “Clàssics del Cristianisme” i va formar part de l’equip que el 1993 va publicar la Bíblia interconfessional, entre d’altres, i recentment va publicar un volum amb setanta homilies. Nascut a la Cellera de Ter (Selva) el 1929, a deu anys va ingressar al seminari menor claretià i va estudiar a Alagó (Saragossa) i Barbastre, a més de formar-se en Teologia a Valls (Alt Camp) entre 1949 i 1954.

El funeral es durà a terme el 5 de gener a la parròquia Sant Antoni Maria Claret del barri de Balàfia, a Lleida.

“Parla’m en castellà”: un metge va voler fer canviar de llengua un pacient catalanoparlant

Un home de Sabadell que va requerir una visita mèdica al Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) Sant Fèlix va topar amb un metge que va exhortar-lo a canviar de llengua i a parlar-li en castellà, quan ell s’hi havia adreçat inicialment en català. L’afectat, Marc Serrano, va entrar ahir a la consulta per explicar-li una molèstia que feia temps que arrossegava i quan va començar a detallar-la-hi, el metge el va interrompre: “Parla’m en castellà.” Ell, sorprès, li va dir que mantindria el català. “Li vaig dir que no, que jo continuaria parlant en català, que el feia servir sempre“, explica a VilaWeb.

Segons que diu, el metge ni tan sols va justificar la petició; no li va pas dir que no l’entenia. “No, m’ho va dir com si demanar a un pacient que li parlés en castellà fos la cosa més normal del món”, diu. Un cop li va deixar clar que ell mantindria la conversa en català, diu que l’atenció va ser ben correcta, com requereix la situació, cadascú parlant un idioma diferent: “Em va fer una exploració, després una prova i finalment el diagnòstic. L’atenció va ser excel·lent, en tot moment va ser amable i no em va tornar a dir que li parlés en castellà.”

Així i tot, la incomoditat de la situació va fer que, en sortint, Serrano presentés una instància per exclamar-se del tracte rebut i publiqués un missatge a les xarxes socials explicant els fets. Avui, el Departament de Salut li ha respost el missatge demanant disculpes i més dades sobre el cas. “Ja hem obert una investigació per esbrinar els fets i prendrem les mesures que siguin necessàries per evitar que es torni a produir”, han dit.

Hola Marc, primer de tot, disculpes per aquesta situació. Ja hem obert una investigació per esbrinar els fets i prendrem les mesures que siguin necessàries per evitar que es torni a produir.

Podries enviar-nos per privat les teves dades per posar-nos en contacte amb tu? Gràcies

— Atenció Primària Metropolitana Nord (@apicsmetronord) January 3, 2024

“En moments com aquest no et sents còmode. Hem après dels nostres pares que és de mala educació parlar en català en un territori on el català és la llengua pròpia autòctona; fa que sentis aquestes pessigolles de la culpabilitat”, diu. Així i tot, reflexiona sobre la necessitat de fer respectar els drets lingüístics: “Tenim un problema molt gros si un metge que exerceix aquí, un treballador públic, no té clar que qualsevol ciutadà que vingui té el dret d’expressar-se en català o en castellà. Ni li hauria de passar pel cap de dir una cosa així.”

“De seguida vaig veure que m’entenia perfectament”, continua Serrano, que, a causa del dubte, va voler reforçar allò que deia en català amb gests no verbals o repetint algunes paraules. “Ni tan sols al meu país no puc fer servir la meva llengua?”, demana.

Serrano té clar que no és un cas aïllat –”segurament no era el primer cop que deia a un pacient que li parlés en castellà”–, i diu que la responsabilitat de tot plegat és compartida per totes les baules del sistema sanitari: “No és només una responsabilitat dels gestors públics, també ho és dels professionals sanitaris, del col·legi de metges i dels pacients catalanoparlants. Em consta que s’hi treballa, però és una cosa estructural i segur que canviar-ho no és gens fàcil.”

“Hem de trobar prou consens perquè els drets lingüístics dels catalanoparlants siguin respectats davant les administracions. No només de la Generalitat, també dels ajuntaments, de les diputacions, dels consells comarcals i de l’administració espanyola a Catalunya. Que no et sentis com un súbdit colonitzat quan vas a fer qualsevol gestió”, reflexiona.

Per tot plegat, reivindica la importància que quan algú es trobi en un cas com aquest ho faci saber: “Se suposa que hi ha un dret, però aquest dret no existeix, a la pràctica. I això és molt greu, ho hem d’assenyalar. Cal que comenci a haver-hi gent que surti de l’armari en aquest àmbit.” I afegeix: “No és normal que un metge al teu país et digui que no facis servir la teva llengua per la seva comoditat o pel que sigui. La llengua amb la qual jo m’expresso a un servidor públic és la que jo trio.”

Serrano diu que això que reclama no és res que no sigui tan normal “com que a Madrid t’atenguin en castellà, a París en francès o a Berlín en alemany”. “Ni més, ni menys. Si no m’atens en català, m’atens malament i em trepitges. Em vulneres un dret importantíssim, com qualsevol altre”, deixa clar.

Un ex-regidor de Vox a València denuncia irregularitats en el grup municipal

L’ex-regidor de Vox a l’Ajuntament de València Vicente Montañez ha demanat a la batllessa, María José Catalá, que traslladi a la fiscalia i al Tribunal de Comptes l’informe de la intervenció municipal que revela possibles irregularitats del grup municipal Vox, juntament amb tots els documents que el sustenten. En un comunicat, ha indicat que mentre ell va formar part del grup municipal tenien un únic compte bancari i no disposaven de cap caixa en efectiu i ha dit que, davant d’aquestes suposades irregularitats, el segon tinent de batlle i portaveu de Vox, Juanma Badenas, “només li queda dimitir”, o que Català el destitueixi.

L’ex-regidor s’ha referit a la devolució de disset mil euros de romanent no justificat de l’assignació del grup municipal Vox que va ser posada de manifest a l’informe de la Intervenció municipal de l’ajuntament després de l’estudi de la comptabilitat i justificacions de les despeses realitzades pel grup el setembre de 2023.

El grup va al·legar que es trobava en “un altre compte”, però Montañez denuncia que el grup municipal disposava d’un únic compte. “Si existien dos comptes, serien creats d’amagat i sense la meva firma, igual que si es van retirar diners en efectiu per a una suposada caixa”, ha afegit l’ex-regidor. “Són moltes les explicacions que Vox hauria de donar, que no ha donat i que la batllessa tampoc no ha exigit”, ha assegurat. “Què amaga el grup municipal Vox? S’ha finançat Vox amb l’assignació del grup municipal?”, ha finalitzat Montañez.

La grip augmenta d’un 287% al País Valencià i ja s’hi apliquen mesures assistencials especials

La grip s’ha quadruplicat al País Valencià l’última setmana fins als 551 casos per cada 100.000 habitants, un 287,21% més que els 142,3 de la setmana anterior, mentre que les infeccions per covid han baixat un 10,15% fins als 222,2 casos davant dels 247,3 casos del període anterior. Per la seva banda, el virus respiratori sincicial (VRS) ha crescut un 33,92% fins als 258,2 casos davant dels 192,8 casos de fa set dies.

Així, es desprèn del darrer Butlletí del Sistema de Vigilància d’Infeccions Respiratòries Agudes, que analitza l’evolució de la covid, grip i virus respiratori sincicial.  Per una altra banda, la incidència d’infeccions respiratòries greus als hospitals valencians ha crescut un 23,84% en l’última setmana fins als 37,3 casos davant els 21,3 de fa set dies. En concret, l’edat mitjana dels malalts per grip se situa en setanta-tres anys, i el percentatge d’ingressos a les UCI dels afectats baixa al 5,1%.

Arran d’això, la Conselleria de Sanitat ha anunciat una sèrie de mesures assistencials especials davant del repunt de les infeccions respiratòries. Aquestes mesures han estat acordades a la reunió mantinguda entre el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, el director de l’Oficina de Coordinació i Integració Sociosanitària de la Comunitat Valenciana, Manuel Escolano, i representants de les direccions generals d’Atenció Hospitalària i Gestió Econòmica, Contractació i Infrastructures.

D’aquesta manera, a la reunió esmentada s’han abordat els problemes que, any rere any, sorgeixen davant els pics estacionals d’especial demanda assistencial com l’actual o els que es preveu que es registrin les setmanes vinents. Entre aquestes mesures acordades hi ha l’ajust de la programació de l’activitat quirúrgica per tal de generar espais per atendre la demanda, i en funció del context de cada centre hospitalari, així com el reforç de les plantilles. Altres mesures són potenciar, en aquests períodes, els serveis d’atenció domiciliària i establir el màxim nivell de col·laboració amb la Conselleria de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge, potenciant l’hospitalització a domicili a les residències de gent gran en els casos en què aquest recurs resulti l’idoni; així com la reassignació i priorització dels recursos socials.

Per la seva part, al Principat, el Sistema d’Informació per a la Vigilància d’Infeccions a Catalunya explica que es manté la tendència ascendent d’onada epidèmica de la grip. Ara com ara es troba en el llindar alt, amb 153,37 casos per cada 100.000 habitants, molt per sobre de les dades de grips dels darrers anys. El grup d’edat amb més incidència és el de 0 anys 4, amb 329 casos per cada 100.000 habitants.

Més de cent morts per dues explosions a l’Iran en un homenatge a Qasem Soleimani

Almenys 103 persones s’han mort i més de 180 han resultat ferides a causa de dues explosions prop d’un cementiri a l’Iran, a la província de Kerman, on hi ha enterrat Qasem Soleimani, cap de la Força Quds de la Guàrdia Revolucionària, mort en un bombardament dels Estats Units el gener de 2020 a Bagdad. Segons les informacions recollides per l’agència iraniana de notícies Tasnim, les explosions han estat a prop del Jardí dels Màrtirs i de la mesquita Sahib al Zaman durant un acte pel quart aniversari de la mort de Soleimani.

Els mitjans iranians expliquen que una primera explosió ja ha deixat nombroses víctimes, però després n’hi ha hagut una segona. Fonts citades per Tasnim diuen que els explosius havien estat col·locats en diverses bosses deixades per la zona i que es van ser activar per control remot. Per ara, cap grup s’ha atribuït l’autoria del doble atemptat. Les forces de seguretat iranianes han reforçat la presència a la zona de les explosions, on s’han desplaçat moltes ambulàncies per a atendre les víctimes i traslladar els ferits a hospitals de la ciutat.

Milers de persones s’hi havien concentrat per a retre homenatge a Soleimani, una de les víctimes d’un atac amb drons que també va matar Abu Mahdi al-Muhandis, llavors número dos de les Forces de Mobilització Popular, una coalició de milícies progovernamentals iraquianes secundades per l’Iran.

Un tribunal iranià va condemnar el govern dels Estats Units i altres institucions i individus del país nord-americà a pagar uns 50.000 milions de dòlars (més de 46.000 milions d’euros) per la mort de Soleimani. També va emetre desenes d’ordres de detenció contra alts càrrecs estatunidencs, inclòs l’ex-president Donald Trump.

Txell Feixas i Marc Giró, Premis Nacionals de Periodisme i de Comunicació

El govern ha fet públics els noms dels guanyadors dels Premis Nacionals de Comunicació, que enguany incorporen la categoria de Comunicació de Proximitat. Marc Giró ha estat distingit amb el Premi Nacional de Comunicació i Txell Feixas ha rebut el de Periodisme i Mitjans de Comunicació.

El jurat reconeix de Giró la capacitat d’haver sabut incorporar amb un llenguatge proper i distès temes que sovint no es tractaven en programes d’entreteniment, i d’haver revolucionat el panorama radiofònic i televisiu amb la seva manera de fer desacomplexada i trencadora. “També –afegeixen–, per normalitzar la informació sobre la cultura en un programa de caire humorístic i per haver creat una marca pròpia que barreja la frivolitat i l’humor, convertint-se en un referent professional en l’àmbit dels mitjans de comunicació catalans.”

De Feixas en destaquen que és un exemple de periodisme rigorós, valent i compromès. “El jurat ha destacat la seva trajectòria professional, especialment per la cobertura de conflictes, i ha reconegut la capacitat d’explicar les conseqüències més enllà del moment en el qual esclaten, retratant el dia a dia de la gent que els pateix i visibilitzant el paper de les dones en les zones on ha treballat”, diu la nota del govern.

A banda, també ha estat reconegut amb el Premi Nacional de Comunicació Publicitària i Corporativa la nova plataforma de televisió a la carta 3Cat per la campanya de llançament. El jurat considera que va ser una campanya innovadora, original i inclusiva que volia fer arribar el seu missatge a tot el públic de Catalunya, amb la voluntat de recuperar unes generacions que durant anys havia abandonat TV3.

Per acabar, l’editorial Grup Gavarres ha rebut el Premi Nacional de Comunicació de Proximitat, com a exemple de periodisme de qualitat. “Va néixer l’any 2002 amb la voluntat de recuperar la memòria oral i el patrimoni i els seus editors reivindiquen una manera de viure i conviure a partir d’un periodisme de proximitat, de conversa llarga i cocció lenta. Les seves publicacions són un exercici de recuperació de la memòria històrica, explicant fets, professions o circumstàncies, que de no recollir-se haurien quedat en l’oblit”, diu el jurat.

L’acte de lliurament dels premis es farà el 22 de gener al Casino de l’Aliança del Poblenou de Barcelona i serà presidit pel president de la Generalitat, Pere Aragonès. També s’hi farà un homenatge a la ràdio pel centenari del començament de les emissions radiofòniques a Catalunya.

Es compleix el malson de Disney: s’anuncien un film i un videojoc de terror de la versió lliure de drets de Mickey Mouse

L’1 de gener la primera versió del ratolí Mickey Mouse va passar a ser de domini públic perquè ja han passat noranta-cinc anys d’ençà de la seva primera aparició al curtmetratge Steambot Willie. Val a dir que el que passa a ser lliure de drets és tan sols aquella versió, en blanc i negre, sense guants i amb el morro punxegut, i Disney ha intentat d’evitar que Mickey Mouse sigui de domini públic per la importància que té per a la companyia. Amb tot, ha aconseguit de diferenciar el personatge Steambot Willie del de Mickey Mouse, per bé que és conegut de sobres que el segon és una evolució del primer.

Això no ha evitat que des del mateix moment que el personatge ha passat a ser de domini públic ja se n’han anunciat dues versions no oficials del ratolí protagonitzant un film i un videojoc de terror. El primer és Mickey’s Mouse trap, una comèdia de terror que encara no té data d’estrena, però que podria sortir al març, amb un assassí sanguinari que porta una careta de Steambot Willie.

La sinopsi oficial diu així: “És l’aniversari dels 21 anys de l’Alex, però està atrapada en una sala de màquines recreatives durant el torn de nit, així que els seus amics decideixen de fer-li una sorpresa. Però un assassí emmascarat disfressat de Mickey Mouse decideix de jugar a un joc amb ells, al qual ella ha de sobreviure.”

En declaracions a la BBC, el productor explica que volen fer una representació del ratolí que sigui tot el contrari del que existeix fins ara. “La gent no s’ho ha de prendre gaire seriosament, fem un film ridículament divertit”, diu Simon Philips, que també és el guionista i l’actor que interpreta l’assassí disfressat de Mickey Mouse. I afegeix: “Si poses en Mickey a un film familiar, no cobreixes cap àmbit nou.”

Coincidint amb l’anunci de Mickey’s Mouse trap també s’ha anunciat un nou videojoc violent protagonitzat pel ratolí, però que no té res a veure amb el film. És Infestation 88, de l’estudi independent Nightmare Forge Games. Es tracta d’un videojoc de terror cooperatiu en el qual els jugadors hauran de sobreviure a diferents onades de versions terrorífiques de personatges clàssics, entre ells Mickey Mouse.

El pas al gènere de terror de Mickey Mouse un cop ha passat de ser de domini públic és el mateix camí que va fer l’os Winnie-the-Pooh. Se’n va fer el film Blood and Honey, en què el pacífic osset es convertia en un assassí en sèrie. Disney l’ha portat als tribunals, amb l’argument que danya la imatge original del personatge.

Renfe va expedir més de 660.000 abonaments gratuïts de Rodalia al quart quadrimestre

Renfe va expedir 834.000 abonaments gratuïts de Rodalia i Mitjana Distància i d’Avant bonificats al 50% durant el quart quadrimestre del 2023, entre l’1 de setembre i el 31 de desembre, segons ha informat el Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible espanyol, que celebra la “gran acceptació d’aquesta mesura entre la ciutadania”. Del total, 661.000 corresponen a abonaments per viatjar en Rodalia, mentre que els 153.000 restants són per a trajectes de Mitjana Distància. Els títols per al primer quadrimestre d’aquest any es poden adquirir des de dissabte passat. A més dels abonaments gratuïts, també s’han expedit 19.700 abonaments d’Avant amb descomptes del 50%.

Les xifres suposen que el 20,5% de la població activa catalana ha adquirit un títol bonificat en el darrer quadrimestre de l’any passat. L’ús dels abonaments, segons el govern espanyol, s’està traduint en un increment de viatgers en trens de servei públic del 20,5%.

D’altra banda, Renfe té previst perseguir l’ús irregular dels abonaments per als trens d’Alta Velocitat de Mitjana Distància (Avant) a partir de l’1 de març amb mesures que donarà a conèixer en les pròximes setmanes. De moment, la companyia ha anunciat que farà controls aleatoris per comprovar que l’ús dels títols bonificats és correcte i que en cas de detectar-se l’incompliment de la normativa s’aplicaran les mesures antifrau establertes en aquests serveis.

El PSC reivindica els Jocs Olímpics d’Hivern i diu que el govern empra la sequera d’excusa per a renunciar-hi

La portaveu del PSC-Units al parlament, Alícia Romero, ha lamentat aquest dimecres la decisió de la Generalitat d’aparcar la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern i ha acusat l’executiu català d’usar la sequera com a excusa per renunciar-hi.

En una entrevista a SER Catalunya, Romero ha defensat la idoneïtat del projecte i ha criticat que el govern anunciés la decisió de renunciar a la candidatura sense avisar els grups parlamentaris. “Nosaltres sempre hem apostat pels Jocs Olímpics d’Hivern, ens semblava que era una bona aposta per al Pirineu. El Pirineu els volia majoritàriament perquè creia que podien servir també per millorar molts dels serveis i infraestructures al Pirineu”, ha sostingut.

“Podria haver estat un revulsiu per al Pirineu. Que s’aparqui definitivament no és una bona notícia”, ha afegit la portaveu socialista. Pel que fa a la compatibilitat de celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern en l’actual context de sequera, Romero ha retret la manca d’inversions per part del govern en infraestructures del cicle de l’aigua els darrers 10 anys. “Molt sovint troben excuses fàcils per no tirar endavant projectes que són importants per a Catalunya“, ha opinat Romero, que ha assenyalat que el govern “moltes vegades no sap cap on va i l’excusa de l’aigua li serveix per a tot”.

Sobre els pressupostos catalans del 2024, Romero ha reiterat l’exigència del PSC que es compleixin el gruix dels acords de l’anterior pacte pressupostari perquè els socialistes s’obrin a negociar l’aprovació dels comptes següents. Romero ha assenyalat que el compromís sobre la Ronda Nord (B-40) ja es pot donar per complert després que el govern espanyol aprovés la setmana passada diferents mesures perquè el Govern pugui encarregar-se de l’execució del projecte, cosa que permet de desblocar el conveni que faltava per signar. Tot i això, ha recordat que encara està pendent la creació de la taula tècnica sobre l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona-El Prat, així com l’aprovació del Pla Director Urbanístic del macrocromplex d’oci Hard Rock. Alhora, ha considerat que és impossible que el pressupost del 2024 entri en vigor aquest mes de gener, atès que la tramitació parlamentària dura entre sis i set setmanes pel cap baix.

Pàgines