El primer de gener es van acabar els quinze mesos d’inhabilitació del president Quim Torra. En una data tan assenyalada hem volgut parlar amb ell per valorar la situació política actual del moviment independentista. Ho té clar: “Mentre una part de l’independentisme no opti per la ruptura democràtica, serà molt difícil que Catalunya s’independitzi.” Torra es mostra decebut amb els seus companys i diu que fins que el moviment independentista no sigui encapçalat un altra vegada per opcions unilaterals no ens en sortirem. “Els mateixos partits que ens van portar fins aquí ara ens diuen que no? Que tots ens equivocàvem?” Defensa que el moviment ha de tornar a ser creïble, i per això caldria que hi hagués un canvi de lideratges i que aparegués alguna alternativa als partits actuals. “Hi ha la possibilitat de fer alternatives molt interessants.”

Però, a l’entrevista, Torra no solament mira el futur, sinó que també fa un repàs del passat i accepta la seva responsabilitat en tot aquest procés. A més, creu que una vegada s’hagi aprovat l’amnistia serà el moment d’analitzar tot allò que va passar. I diu que podrà explicar coses que no ha dit fins ara.

—Ja no esteu inhabilitat?
—D’acord amb la sentència, han passat els divuit mesos, i, per tant, ja no hauria d’estar inhabilitat. Però es necessita que el tribunal ho reconegui. I ho hem demanat ara.

—Ara podríeu tornar a aspirar a un càrrec públic, però heu dit molt clarament que no. Per què?
—Des del primer dia en què em proposen d’assumir la presidència, fins l’últim dia, sempre he dit el mateix. Vaig arribar en un moment molt complicat al país, amb els 155, i després d’un seguit d’investidures fallides. Hi havia molta pressió per engegar les institucions. I em va semblar que en aquell moment no es podia dir que no. Però feia un servei, i quan s’acabés –pensava que acabaria d’una altra manera–, no continuaria en la lluita política. També em pensava que en una situació tan difícil, en què sempre es barallaven, que hi hagués un president per sobre els partits podia ajudar. Però no va ser així.

—La sensació és que us va decebre allò que vau veure dins la política institucional.
—Quan arribes a la presidència del teu país, després que el país hagi fet un referèndum d’autodeterminació, hagi proclamat la independència i hi hagin presos polítics i exiliats, tot és diferent. Penses que seràs capaç, amb tota aquella energia que hi ha, de continuar aquella lluita cap a la independència. Ho vaig intentar, i no vam aconseguir-ho. A vegades la paraula decepció té unes connotacions que no em convencen. A les conferències faig servir la paraula dol. Tinc un dol per haver tingut una oportunitat que té molt poca gent, de ser president del teu país, i no haver assolit la independència. Em dol per tota aquesta gent que ho ha donat tot, que ha lluitat tants anys. Sempre penso en ells, en els que es van mobilitzar. La resposta que se’ls va donar i se’ls dóna és decebedora.

—Per què no es va aconseguir?
—Quan arribo al govern pactem una legislatura que va de la restauració a la constitució, i havia d’acabar amb una consulta sobre les bases de la nova constitució. Això implicava que hi hagués quatre motors a la legislatura: l’exili, la presó, les institucions i la ciutadania. Si tothom tirava endavant i ningú es quedava enrere, creia que era possible que construíssim un altre momentum. També és cert que hi havia un judici polític molt important. Hi havia molta pressió. Tant de fer coses com de no fer-ne. I, per tant, fins que no es resolgués aquell judici era complicat. Però fins aleshores, més o menys, el govern va treballar unit i en bona direcció. A partir del judici, ja no, de cap de les maneres.

—L’octubre del 2019 podria haver estat aquest momentum?
—En aquell moment ja hi havia part del moviment independentista que no estava disposada a optar per la ruptura. I hem d’assolir, quan tornem a tenir un momentum, que tornem a ser-hi tots. Si no, serà molt difícil. Mentre hi hagi una part de l’independentisme que no opti per la via de la ruptura democràtica, serà molt difícil que Catalunya s’independitzi.

—Parleu que part del moviment no estava disposada a optar per la ruptura. Era un partit concret?
—Hi havia gent en tots els partits.

—Ara en resten molt pocs de la via de la ruptura…
—Sí, ara vivim la nova restauració del peix-al-covisme, que en dic jo. I no ho entenc, sincerament. Em sembla que això acaba de restar la poca credibilitat que el moviment independentista encara tenia. Perquè quan has portat el país al penya-segat, al límit, d’una declaració unilateral d’independència, li has proposat a la ciutadania que ho voti, com va ser el 2015, i fas un referèndum perquè la ciutadania ho voti, com és el 2017, és que has descartat, els anys abans, moltes coses. Has descartat que la via pactada sigui possible. Has encarregat a consells assessors de la transició nacional que t’estudiïn com arribar a la independència. La gent ha posat arguments sobre la taula. S’ha intentat pactar amb el govern espanyol i no s’ha aconseguit. Ho havíem provat tot, i havíem decidit que no hi havia cap més solució. Què ha canviat perquè ara tot allò que havia estat descartat es converteixi en la via? No ho entenc. Ara resulta que una via que tots vam estar d’acord que no ens portaria mai a la independència és la solució que els partits independentistes abracen. Crec que s’entén molt bé si posem l’exemple dels partits nacionalistes bascos.

—Quin?
—Els partits bascos no han arribat mai a demanar la declaració de la independència. Per això encara tenen un punt de credibilitat molt important. Per això poden fer el joc de pactar. Però si mai un d’aquests partits arriba a proposar a la seva gent que la via és l’autodeterminació, ja no hi ha marxa enrere; si no, la credibilitat és nul·la. Perquè vol dir que en algun moment t’has equivocat. O t’has equivocat quan deies que la via unilateral era l’única possible, o ara quan suggereixes una altra cosa. Per això defenso que, si t’has equivocat, ho has de reconèixer, almenys. I si ho reconeixes, potser és millor que t’apartis pel bé del moviment independentista, perquè li acabem restant credibilitat.

—Creieu que aquest és el problema principal, ara? La gent ja no creu que sigui possible arribar a la independència. Fa uns quants dies es publicava un sondatge en què podíem veure aquesta tendència, la gent vol la independència, però no creu que sigui possible.
—Hem perdut molta credibilitat. Tots els líders polítics que eren al capdavant del moviment entre el 2015 i 2017 hi continuen essent. Després de tot el que ha passat? Tots aquests girs del guió no es poden fer tan tranquil·lament. Per mi és necessària una reflexió profunda. Probablement amb l’amnistia serà possible. Cal que analitzem on ens vam equivocar i com podem tornar a guanyar la credibilitat perduda. Per mi, part d’aquesta credibilitat perduda implica necessàriament una renovació de lideratges.

—Hi ha qüestions que encara no heu explicat i que creieu que podreu explicar quan hi hagi l’amnistia?
—Sí. La ciutadania de Catalunya es mereix saber tot el que ha passat. El que jo vaig saber; serà sempre una visió parcial, i subjectiva, però serà la meva. I desitjo saber les altres visions, perquè segur que hi ha coses que també desconec. Necessitem fer-ho, pel bé de les generacions futures. Han de saber perfectament què va passar.

—Per exemple, explicareu el paper que van tenir els presos i els exiliats en la vostra presidència?
—Sí, és clar.

—Sabem realment què va passar i el paper que hi van jugar?
—Més o menys sí, però segurament hi ha detalls, hi ha moments molt concrets que val la pena que se sàpiguen. Tampoc seran grans revelacions. Quan vaig publicar els dietaris de Canonges, m’interessava que la ciutadania sabés com havíem viscut aquella situació excepcional de la pandèmia, com va ser viure la malaltia des dels Canonges. Em va semblar que calia compartir-ho. Però, en canvi, les memòries del meu pas per la presidència penso que necessiten un punt de repòs. Encara que ho explicaré.

—Teniu la sensació que no es va entendre aquella inhabilitació, que la gent no va entendre la vostra defensa d’aquelles pancartes?
—No es tractava de defensar la pancarta al Palau de la Generalitat. Es tractava de defensar les pancartes i els llaços grocs arreu del país. Rebo una ordre d’una junta electoral que em demana que emeti una norma demanant a tots els responsables dels edificis públics del país que retirin les pancartes. És a dir, el director d’un hospital, d’un institut o d’un centre cívic. Evidentment, no vaig enviar aquest requisit. I el primer centre públic que tenia era el Palau de la Generalitat. Com si en fos el propietari. Per mi no hi ha lluites petites en la defensa de la llibertat d’expressió i dels drets cívics més elementals. Per això en vaig fer causa i em va semblar important que la primera autoritat del país, el president, fos ferm en aquesta qüestió i que, a més, el dia del judici digués que sí, que havia desobeït. Perquè aquí ningú no diu que ha desobeït mai res. Resulta que no van fer res. No, miri, jo sí, no la vaig obeir. Perquè em pensava que no es podia obeir aquesta ordre. I ja està. I després va arribar un altre requeriment pel mateix, però en aquell cas sí que era concret sobre la pancarta del palau. Perquè tan sols quedava aquella en tot el país, gairebé. I ja no era ni en període electoral. Naturalment, vaig dir que no.

—Us molesta que se n’hagi fet befa?
—Sí, em molesta. Perquè em sembla que, si algú defensa un dret que ens pertany a tots, acostumo a estar al seu costat.

—Us vau sentir sol defensant aquest gest?
—Va haver-hi de tot. Hi va haver gent que em va donar suport, i gent que no ho va entendre. Sempre passen aquestes coses.

—Hi ha qui diu que s’hauria d’haver desobeït en alguna cosa més important.
—És veritat. Sí, sí, tant de bo. Jo, a vegades, m’adreçava a la gent i els deia que per on començàvem a desobeir. No em va arribar mai cap llista.

—Tornaríeu a actuar de la mateixa manera amb la pancarta?
—Sí!

—Creieu que amb els temps la gent entendrà allò que vau fer?
—Com que no m’agafarà l’amnistia, espero que el meu cas continuï al Tribunal Europeu de Drets Humans i que hi hagi una resolució favorable. El meu objectiu, naturalment, és mirar d’aconseguir inhabilitar els jutges prevaricadors que em van inhabilitar a mi. El senyor Barrientos, president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

—Dieu que no enteneu què passa ara com ara en la política catalana. N’heu parlat amb els vostres companys?
—No mantinc contacte directe amb els líders polítics del país. Ens veiem quan coincidim en algun esdeveniment. N’he parlat amb alguns amics que són polítics. En canvi, no paro de fer xerrades i conferències arreu del país. És el que sempre m’ha agradat, saber què pensen les bases independentistes. Aquest moviment no és d’elits, sinó del poble. I per això, també, una mica, aquesta tristesa, aquest dol de veure molta gent molt desanimada.

—Vós vau defensar l’amnistia de bon començament.
—Sí, però no aquesta amnistia, no estic d’acord en com s’hi ha arribat. Després de dues inhabilitacions per haver defensat la llibertat dels presos i els exiliats, puc expressar-me d’aquesta manera. És evident que sóc el primer d’alegrar-me dels efectes que pot tenir una possible amnistia. Sobretot per gent sobre la qual pesen acusacions gravíssimes de terrorisme. Aprofito per dir que crec que es parla molt dels afectats pel Tsunami Democràtic, i molt poc dels afectats per la causa dels CDR. Em sembla una causa tan greu o més, probablement més, entre més coses perquè hi ha una acusació gravíssima per part de la fiscalia. I, per tant, que aquesta llei d’amnistia pugui ajudar les persones, les seves famílies, els seus amics, em sembla perfecte i només faltaria.

—Llavors?
—Aquesta llei ens torna a situar al ben bé al mig de la constitució espanyola. Com la resta de pactes que van signar ERC i Junts. Tot plegat ens fa tornar a la gàbia constitucional. I, per mi, un procés d’independència com el que hem viscut es basa, justament, en l’apoderament individual i col·lectiu. És a dir, l’apoderament individual, que jo, amb les meves capacitats, des de l’espai, des d’on sigui, puc ajudar el meu país a arribar a aquesta independència. I l’apoderament nacional, que nosaltres, els catalans, som capaços també d’autodeterminar-nos. I això implicava sortir de la constitució. Dins la constitució no hi ha vida per a un independentista. I, és clar, ara resulta que amb les taules de diàleg negociarem una votació consultiva d’acord amb l’article 92 de la constitució. De debò que això és el màxim que podem optar a negociar? No puc estar-hi d’acord. Tal com s’ha enfocat aquesta legislatura i aquests pactes, em sembla que és tornar enrere, i jo ja no em veig capaç de fer-ho. Seria anar contra tot allò que he defensat. M’he quedat al 2015 i el 2017.

—…
—Potser resulta que els que defensem la via de la ruptura democràtica estem molt equivocats. No ho sé, però la majoria social d’aquest país, més de dos milions de persones, ho van votar i ho van tornar a votar en un referèndum. I els mateixos partits que ens van portar aquí ara ens diuen que no? Que tots ens equivocàvem? Ara resulta que hi ha un altre via?

—Tampoc diuen que s’equivocaven, no?
—És cert, no t’ho diuen. Almenys que t’ho diguin. “No, mira, resulta que no, que ens equivocàvem.” Encara que, d’alguna manera, t’ho insinuen: “No som prou, hem de ser més, no sé què…” Perquè, és clar, què passa si diuen que es van equivocar? Haurien d’assumir responsabilitats polítiques, i no ho volen fer.

—Com s’aconsegueix de revertir aquesta decisió i tornar a fer passes endavant?
—Primer cal autocrítica rigorosa del que va passar. Però també crec que cal recuperar la consciència de la força que tenim. Fins i tot això hem perdut, o volen fer veure que hem perdut. Ens volen fer creure que allò va ser un miracle, i no, va ser una realitat molt concreta, hi havia una majoria social. I, finalment, cal recuperar la credibilitat. El moviment independentista ha de tornar a ser creïble. Això implica renovacions de lideratges. Implica un apoderament de les entitats socials. I, probablement, implica que aparegui alguna alternativa als actuals partits polítics.

—Però ens podem trobar que a les pròximes eleccions catalanes s’hi presentin Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
—Sí.

—Creieu que és un error?
—Crec que seria bo que hi hagués renovació de lideratges. I, dit això, no em sembla el mateix el paper que s’ha fet a l’exili que el que s’ha fet a l’interior.

—Dieu que entendríeu que es presentés Puigdemont però no Junqueras?
—Això ho decidiran els partits. No hi tinc res a dir, només faltaria. Però crec que seria important que tothom fes l’anàlisi. Jo l’he feta, i això m’ha portat a dir que no puc continuar a primera línia. No puc liderar. Ara, si cal ajuda, sempre hi seré. Intentaré fer tot el que pugui. Hi ha qui diu que el procés s’ha acabat, per mi, la lluita per la independència continua fins que no siguem independents. Per tant, hi continuaré essent. Però no ho vaig aconseguir, no seria creïble que liderés res. Crec que igual que ho he fet jo, ho haurien de fer tots els polítics. Tots haurien de pensar en el bé de la majoria, perquè és un projecte de país.

—Què diríeu a aquells ciutadans que continuen creient en la via unilateral? Molts se senten orfes.
—Fins que el moviment independentista no el liderin una altra vegada les opcions unilaterals, no ens en sortirem. Totes aquestes taules de diàleg fracassaran. Què faran, llavors? Per què, és clar, hauran dit que la via uniliteral no és possible, i després hauran de dir que la del pacte amb l’estat, tampoc. Què proposaran? El problema encara és el mateix, que Espanya no ens reconeix com a part. Espanya es basa en la indissoluble unitat de la pàtria.

—Per tant, creieu que seria interessant que naixés una alternativa als partits polítics actuals?
—Tenint en compte el punt a què hem arribat, em sembla molt legítim que qualsevol persona que cregui que té una via diferent per a arribar a la independència, i que té un esperit de vocació nacional, ho faci. La legitimitat per a presentar-se a les eleccions la té tothom. Però en el moment en què ens trobem, de desencís i d’abstenció altíssima, em semblaria molt interessant que almenys aquests vots no es perdessin, i, per tant, anessin a una opció. Però sí que demano a totes aquestes iniciatives que puguin coure’s que tinguin prou generositat perquè la via unilateral proposi una sola candidatura. No pot ser que també ens trobem que l’unilateralisme es presenta dividit a les eleccions. Això convidaria al fracàs, per descomptat. I penso que aquí cal ser molt generosos entre tots els qui que puguin plantejar-se de fer un nou partit, una nova llista, el que sigui.

—Si us vinguessin a cercar d’aquesta llista…?
—No. En aquest país hi ha gent jove molt preparada, hi ha un gran talent. El projecte independentista és un projecte col·lectiu, en què els lideratges són molt importants, certament, però cal anar-los renovant. La lluita per la independència a Catalunya és una cadena i tu, en un moment determinat, n’ets una baula. Molt bé. En ve una altra, una altra, una altra. Tenim gent excel·lent. I, per tant, sortiran.

—Però vós sou una cara coneguda, sou un ex-president. Això també li donaria una força, a aquests projectes.
—Considero que la motxilla que porto darrere no m’acaba donant el 100% de credibilitat per a poder encapçalar una nova etapa del procés independentista. Puc ajudar. Que no dubtin qui seré. Però no puc liderar. Si dic que hi ha un problema de manca de credibilitat, cal ser conscient que jo hi era i no ho vaig aconseguir. Estic convençut que hi ha gent que ho podrà fer, que tindrà l’empenta que ara necessitem. Cal que tots els que creiem en aquesta via unilateral que siguem conscients que necessitem la màxima generositat i complicitat, que no són possibles les rivalitats personals. Més que mai, cal sumar. Hi ha la possibilitat de fer alternatives molt interessants.

—Hi ha massa rivalitats personals dins l’independentisme?
—Moltes. Però això deu passar a tot arreu. He arribat a la conclusió que si vam arribar el Primer d’Octubre i a la declaració unilateral d’independència va ser precisament perquè no hi havia unitat entre els partits independentistes. Era per la competència caníbal que hi havia entre ells que vam aconseguir d’arribar-hi, perquè es vigilaven els uns als altres. Ara, hi havia una fita, hi havia un objectiu. Això és importantíssim. Quan no tens res, quan anem com ara a unes taules, quan a més s’ha exclòs la gent de participar, què passa? On hem portat la política i l’activisme independentista? Resulta que hi ha unes taules, després hi ha uns senyors que negocien, i nosaltres que ens ho mirem? En som fora. Així no arribarem mai a la independència. El nostre moviment es basa en la força de la gent. Que els polítics sentin l’alè de la gent. Déu n’hi do l’alè que vaig sentir.

—Sí?
—Mare meva si el sents quan ets a Palau de la Generalitat. I tant.

—El moment més complicat va ser l’octubre del 2019? Sentíeu l’alè de la gent?
—Políticament, sí. Personalment, va ser més complicat el març del 2020, amb la covid. Allò que vivim el març i l’abril del 2020 em transforma personalment.

—I aquell 2019, veient que detenien aquells nois joves, com ho vau viure?
—Molt malament. És també un moment que passo amb gravíssimes contradiccions personals i internes, com us podeu imaginar.

—Faríeu res diferent?
—Faria moltes coses diferents, d’allò i de moltes coses més.

—Com ara?
—Moltes coses. Segurament tenir molta més presència pública, assumir un lideratge. Em deien que, com a administració, si hi havia qualsevol dany a qualsevol funcionari, l’administració s’hi havia de personar. Bé, ara penso que s’ha de mirar molt més estrictament. Després també he sabut unes altres coses que m’han fet arribar a la conclusió que podríem haver fet coses diferents.

—Ens ho explicareu després de l’amnistia, oi?
—Serà explicat.

—M’apunto a demanar una entrevista després de l’amnistia.
—Molt bé!

Nostàlgia m’ha paregut sempre una paraula-parany, una mentida del sentiment, un as a la màniga que revela la falsedat del joc i la condició falsària de qui el practica. Les paraules-parany no les menyspreo, però, són indicis per mi, un avís de les trampes del llenguatge, una brúixola: quan sento o llegeixo nostàlgia fujo corrents, tanco el llibre i les orelles. Comerç, societat de consum i de l’espectacle, kitsch. Si ens ho prenem seriosament, si creiem que la nostàlgia és relativa al passat, qui hi voldria tornar? Trobar a faltar allò que has estimat i perdut és més precís i no mentider. Sentir pena per la pèrdua, evocar un passat feliç, els seus moments de llum, què hi té a veure, amb la dita nostàlgia? Una no vol tornar al passat, vol que sigui present i continuar vivint més ensenyances i troballes d’aquest present continu, viure el temps que passa.

Hi penso arran del llibre que em va regalar la seva editora, Pilar Beltran, justament titulat La nostàlgia. “Pilar, ja ho saps que em fa enrere això de la nostàlgia”, li vaig dir sense cap concessió a la cortesia deguda. “Per això te l’he portat”, va fer ella. Signa La nostàlgia la filòloga, hel·lenista i filòsofa francesa Barbara Cassin (Edicions 62, traducció de Jordi Martín Lloret). S’ho val fins per mi, o potser per això mateix, que no l’hauria llegit mai només pel títol. Escriu una erudita que sap comunicar, una raó suficient. Per als desconfiats de la paraula nostàlgia, el seu llibre succint de raonament empeltat de saviesa, poesia i compromís és aigua sense contaminar en plena sequera.

La primera cosa que Cassin ens fa saber és l’invent de la paraula com qui diu fa quatre dies. No se la van empescar els grecs, com és habitual de creure a partir de l’Odissea del poeta “Homer” (ho escric entre cometes com ho fa l’autora, per remarcar que Homer no va existir sinó que és un nom col·lectiu de poetes), sinó els suïssos! Els suïssos de parla alemanya. No es va catalogar fins al segle XVII, el 1678, abans no existia, per parlar, com una malaltia, de l’enyorança de casa dels fidels i costosos mercenaris suïssos de Lluís XIV, rei de França i de Navarra, comte de Barcelona com a Lluís II i de Santa Coloma, baró de Queralt i copríncep d’Andorra. Enyorança de casa. Anem bé, vaig pensar, si nostàlgia es refereix en tot cas a la casa que has hagut d’abandonar. I aquí engega la contemporaneïtat i audàcia d’aquest llibret que replanteja la tradició per “fer de la nostàlgia una aventura molt diferent que ens condueixi al llindar d’un pensament més ampli, més acollidor, d’una visió del món més deslliurada de totes les pertinences”. M’apunto als seus arguments.

Cassin (1947) parteix de la pròpia experiència de casa, quan fa poc es va adonar que no és la de París on ha fet vida, professió i família i és ben reconeguda, sinó a Còrsega: la casa aixecada amb el marit durant anys i en què ell va morir i on és enterrat, al pati (una prerrogativa corsa, pots enterrar els teus morts a casa). Un lloc on ni ella ni ell tenien arrels d’origen, sinó les que hi van fer. Replanteja així en termes d’ara mateix quina és la casa de tants refugiats i exiliats, de la immensa humanitat desarrelada, on és casa (la pregunta d’Adrià Guinart al final de Quanta, quanta guerra…). Actualitza i desenvolupa la Hannah Arendt que el 1947 en una entrevista a la televisió alemanya avui molt comentada va posar damunt la taula que de tot plegat llavors només hi quedava per ella la llengua materna, no el poble alemany ni menys encara l’estat alemany: per al refugiat i l’exiliat només resta la llengua materna. Les implicacions actuals en aquest món d’exili són moltes i Cassin ajuda a pensar-les.

La llengua és la casa, el poble, l’estat. No va de pàtries sinó del fet que és així tant per als refugiats i exiliats que arriben al teu país com per als parlants propis de la llengua del teu país, per a tu. La nostàlgia ara és així la nostàlgia de la llengua: la que no pots parlar perquè te n’has hagut d’anar i, insisteix Cassin, la pròpia llengua materna destrossada pel burocratès, el llenguatge global, el globish, i els clixés per als que s’hi han quedat. Qui ho negaria? D’aquesta casa de la llengua sí que tinc nostàlgia, em dic mentre tanco aquest llibre que ben segur rellegiré més d’un cop. Rebla un altre aspecte per mi indiscutible, que la literatura és exili, que només així, tant en l’exili fora com en l’exili interior, lluny de la violació de l’idioma, la llengua viu i crea literatura i comunitat.

Al número 13 del carrer de Girona de Barcelona, fent xamfrà amb el d’Ausiàs Marc, hi ha una botiga de queviures, antic colmado dels de tota la vida. És un d’aquells comerços que ha despatxat embotits i formatges, fruita i verdura fresca, conserves, galetes, vins i torrons, pastes i arròs a més de quatre generacions d’un barri. N’han estat clients sempre, també, aquells que cerquen un vi en concret, una ensaïmada de Mallorca o un formatge que tan sols troben en comerços així. Per això, Queviures Serra guarda una clientela de prop, però també feta de veïns de tota la ciutat i de fora de Barcelona.

El maig de l’any que acabem d’acomiadar, el propietari, Joan Serra, es jubilava i menava així aquest comerç emblemàtic a abaixar la persiana per sempre. Unes quantes ofertes sobre la taula, fins i tot de la firma Starbucks, feien pensar en el final d’una altra icona singular, identitat pròpia en un xamfrà de l’Eixample barceloní. Una nova pèrdua de l’ADN comercial d’aquesta ciutat s’albirava fins que una de les propostes va sobreeixir per sobre de tota la resta: mantenir oberta la botiga de queviures i salvaguardar-ne el nom, Queviures Serra, la decoració, tant de fora, com de dins –protegida, de fet, per la seva condició municipal de comerç emblemàtic– i pràcticament tots els productes que han distingit durant dècades aquest establiment de barri.

Aquest va ser el compromís d’Albert Cabanas, fill i nét de xarcuters i carnissers amb parada al Mercat Vell de Badalona, que va sentir una connexió especial amb la botiga de queviures de Joan Serra. “Només amb la façana, ja ens vam enamorar”, diu. Parla en plural perquè amb un soci cercaven un lloc on oferir allò que ja han pogut començar a fer al Xiringo de la Barceloneta, tapes i platets de cuina tradicional a preus moderats. I han sabut parar taula a la terrassa del negoci ancestral, i també a dins. Tres taules, només entrar, i tres taules més al pis de dalt, on antigament hi havia hagut un magatzem, i encara abans, l’habitatge d’antics propietaris.

L'aparador del negoci continuarà essent el de sempre. L'emblemàtica botiga sobreviurà i no perdrà l'essència centenària. Per dins, conserva el caliu de botiga de tota la vida. Les etiquetes dels preus, a mà, com s'ha fet tota la vida. Els nous propietaris no han volgut canviar-ne la decoració. D’ençà del 1890

La botiga té molta història. La va fundar l’any 1890 Domingo Rifà, amb el nom de La Confianza. I quan es va jubilar, va traspassar-la al seu treballador, que havia començat d’aprenent, Ramon Casal. L’any 1944, hi va entrar, també d’aprenent, Joan Serra –pare del propietari que es va jubilar l’any passat. Mentre hi treballava, hi va haver un altre canvi de la propietat. El negoci va passar a mans de Lucinia Prádanos, que va rebatejar la botiga com a Colmado Prádanos. Ella va ser qui li va vendre a Joan Serra, pare, que va donar al xamfrà de Girona amb Ausiàs Marc el rètol de Colmado Serra.

El fill, l’any 2003, va catalanitzar com a Queviures Serra aquest establiment que no solament no ha tancat, sinó que ha afegit una altra motivació per a entrar-hi. “Som hostalers, per això hem habilitat una vintena de llocs per poder esmorzar, prendre un aperitiu, dinar, berenar o sopar”, explica l’encarregat de la botiga, Oriol Gresa. A la carta, hi trobem mandonguilles amb sípia, galta de vedella, esqueixada i entrepans fets amb els embotits i formatges que han distingit aquest comerç tota la vida. “Servim molt de producte que no necessita cuina, com ara conserves, vins, cerveses i vermut”, afegeix. Per exemple: olives, anxoves, cloïsses i navalles. Com que no tenen cuina a l’establiment, tots els plats “de cullera” els preparen en una cuina central.

Els comensals mengen i conversen embolcallats en una atmosfera que no ha hagut de crear artificialment cap ambient ni caliu, tot el caliu de la botiga que continua essent hi roman. Mentre es prenen una copa de vi amb un entrepà de pernil, els clients de sempre avancen cap a la xarcuteria a aconseguir una peça del Tou dels Til·lers de la formatgeria artesana Tros de Sort, que fa formatges amb la llet de les vaques que pasturen pels prats del Pallars Sobirà, dels ramaders que són part de l’empresa. Uns altres entren a comprar la sobrassada de Cal Rovira de Sagàs, les galetes Trias en una preciosa capsa metàl·lica que no es troba a tot arreu, una ensaïmada de crema de l’Arxiduc, o un pot de mongetes de conserves Rosara. La crema de cacau i avellanes de la Trencadora, amb el caganer dibuixat per la Pilarín Bayés a l’etiqueta tampoc no és tan fàcil de trobar, i a Queviures Serra hi és.

Hi podeu trobar la xocolata Amatller en les petites capses metàl·liques decorades. Hi ha conserves de tota mena. També una gran varietat de begudes. Hi ha conserves de tota mena. Hi ha conserves de tota mena. Hi ha conserves de tota mena. I tota mena de formatges i embotits. I tota mena de formatges i embotits. I tota mena de formatges i embotits. Selecció pensant en clients concrets

“Vam agafar la llista de proveïdors del Sr. Serra perquè sabem que cada producte que hi ha a la botiga té el seu client”, explica Albert Cabanas. Així és com el comerç manté la seva essència d’origen i l’esperit de comerç de barri, fet de pensaments per a un veí i l’altre. Això explica la gran varietat de productes que despatxen. De vins i licors, n’hi ha centenars de referències, moltes de les quals es poden veure en les prestatgeries que han mantingut l’estètica de sempre, com el rellotge de paret que les corona.

Els propietaris actuals saben que aquesta és una botiga feta pel barri i per al barri, i que això no s’ho han de deixar perdre. El pa amb què preparen els entrepans, per exemple, és fet en un forn de proximitat. “Un client, quan va veure que posàvem taules per menjar a la botiga, ens va parlar d’aquest forn, on fan fermentar la massa quaranta-vuit hores”, comenten. “El més maco és això, que el client de sempre continuï venint a comprar a la botiga”, afegeixen. Per això, saben, cal mantenir la qualitat dels productes selectes que van elevar el prestigi de la botiga, i que així va poder sobreviure al sotrac de l’aparició dels grans supermercats. Saben també que el comerç havia arribat a tenir vuit treballadors que repartien les comandes a les cases, un servei a domicili que ara també poden oferir en versió més moderna, com ara els càterings i els lots de Nadal que també serveixen.

Tot això, enmig d’un patrimoni protegit. La reforma de la botiga feta abans de reobrir-la, el 27 de setembre passat, es va fer sobretot amb una mà de pintura a les parets i la restauració del paviment. A la terrassa també hi ha unes taules per a fer degustacions. Molts dels qui s’hi asseuen, passen després a comprar productes de la botiga, bo i aprofitant que són ben a la vista. L’aparador i tot el mobiliari en fusta a l’interior ens recorda que som en un establiment amb arrels ben agafades al barri on som. No desentonen gens les taules de marbre que també ens acullen en aquesta nova versió del colmado de tota la vida repensat avui, gràcies a una bona entesa entre passat i present.

Els nous propietaris de Queviures Serra n'han volgut mantenir l'essència. Ara els clients també s'hi poden entaular. Hi ha de tot: de formatges a vi, xocolata o embotits. La qualitat és un criteri indispensable.

Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries la primera novel·la de Berta Creus, Fins a l’última pedra, una opció de l’editorial Males Herbes. El llibre, tal com n’expliquen els editors, és una novel·la teixida amb una base de contes o un recull de contes relligat en forma de novel·la. Al començament, un foraster arriba a un llogaret abandonat per trobar-hi respostes. Mentre passeja entre les cases en ruïnes, topa amb una vella esquerpa que sembla que hagi perdut el cap. L’home, confús, vol ajudar-la, però ella l’envia a escoltar les pedres. És un llibre fet de veus antigues, d’històries que retrunyen pels carrers desballestats d’allò que en un altre temps va ser un poble ple de vida. Són els anhels dels qui hi van viure, els seus desigs i les seves pors, que ressonen com ecos fantasmals al llarg dels segles.

Berta Creus Cuadras (Sant Martí de Tous, 1986) és llicenciada en traducció i interpretació i treballa com a traductora i cap d’idiomes. Té alguns relats publicats en revistes, reculls i diaris digitals, i ha guanyat uns quants concursos literaris o n’ha estat finalista.

Llegiu el primer conte del llibre Fins a l’última pedra, de Berta Creus (Males Herbes).

Els editors de Males Herbes, Ricard Planas i Ramon Mas, expliquen als lectors de VilaWeb:

“És sabuda la nostra dèria editorial a buscar noves veus per a la literatura catalana, autors i autores amb universos propis i maneres d’expressar-los que sonin genuïnes, diferents, personals, però sobretot que siguin literàriament valuoses. Considerem l’escriptora Berta Creus l’última d’aquestes troballes, i Fins a l’última pedra l’inici fulgurant d’una carrera molt prometedora.

Fins a l’última pedra és una novel·la teixida a base de contes, o un recull de contes relligat en forma de novel·la, una història d’històries sobre pobles que desapareixen, comunitats que moren i deixen la memòria òrfena, reclosa en les pedres que conformen les cases abandonades i els camins pels quals ja no passa ningú. Perquè és a les pedres on s’amaguen les veus d’aquells que les van habitar, i aquest llibre les escolta i les fa parlar amb una llengua orgànica, una llengua que expressa el pas del temps i de les persones, una llengua plena d’uns matisos que també s’han anat perdent amb els segles.

Berta Creus desenterra i fa volar tot d’històries que no apareixen als llibres d’història, vides que es confonen amb llegendes i que avui resten suspeses en el temps. Amb Fins a l’última pedra, Berta Creus s’erigeix en la narradora de la Catalunya buida.”

The Washington Post · Joby Warrick i Souad Mekhennet

Tres dies després de l’atac del 7 d’octubre contra Israel, un dels principals dirigents polítics d’Hamàs va fer una crida a obrir un nou front en el conflicte del grup amb Israel. És una lluita que no es lliura pas amb bales, sinó amb dòlars.

“Això és el gihad financer”, digué Khaled Maixal, ex-cap polític del grup, en un discurs difós a les xarxes socials en què instà els simpatitzants de tot el món a donar ajuda, diners i tot allò que tinguessin al grup.

Pocs dies més tard, una allau de diners va començar a arribar als comptes creats per ajudar els habitants de Gaza. Els fons procedien, en gran part, de gent commoguda per les imatges de les víctimes dels atacs aeris israelians.

El conflicte a Gaza ha reactivat velles xarxes de recaptació de fons vinculades a grups islamistes de tot el Llevant i Europa, incloent-hi grups acusats d’haver recaptat fons per a al-Qaida i els talibans, segons que diuen funcionaris en actiu i retirats del govern dels Estats Units.

Aquests grups van ajudar a recaptar milions de dòlars, pràcticament de la nit al dia, mitjançant campanyes de micromecenatge a les xarxes socials amb fotografies i vídeos que mostren el patiment dels civils de Gaza. Part d’aquests diners es va acabar dipositant en comptes controlats per Hamàs amb uns quants mètodes, com ara criptomonedes i xarxes informals de transferència d’efectiu emprades durant segles en països del Llevant, segons fonts del govern nord-americà.

Entre les organitzacions que donen suport a les campanyes de micromecenatge d’Hamàs, segons les autoritats nord-americanes, hi ha grups com ara Revival of Islamic Heritage Society de Kuwait, que ha estat acusada tant per les Nacions Unides com pel govern dels Estats Units de recaptar diners per a al-Qaida. Tanmateix, el grup nega haver secundat el terrorisme o haver-ne fet apologia. Els estatuts fundacionals d’Hamàs demanen la destrucció d’Israel, i tant els Estats Units com la Unió Europea consideren el grup com una organització terrorista.

Encara que els principals recaptadors de fons fa anys –i fins i tot dècades, en alguns casos– que són actius, les seves tàctiques s’han perfeccionat considerablement durant els darrers anys gràcies a l’ús de plataformes com ara Facebook i Twitter. Els grups islamistes milicians i els seus partidaris van adoptar l’ús del micromecenatge a les xarxes socials després de l’esclat de les revoltes de la Primavera Àrab, especialment a Síria. Alguns també van emprar aquesta tècnica per sol·licitar diners després del terratrèmol devastador de l’any passat a Turquia i Síria.

“És cert que Gaza està molt necessitada en aquest moment, i és molt fàcil crear pàgines que mostrin, per exemple, fotografies de nadons ferits”, explica Matthew Levitt, ex-funcionari d’antiterrorisme del Departament del Tresor dels Estats Units. “Si et dediques a recaptar fons per a Hamàs, ara és el teu moment”, afegeix.

És difícil d’obtenir xifres precises de la quantitat de diners que Hamàs ha obtingut per mitjà de campanyes de micromecenatge d’ençà que va començar el conflicte. Funcionaris del govern israelià han calculat el total en uns dos-cents milions de dòlars, una suma que reconeixen que inclou els diners recaptats per organitzacions benèfiques legítimes que proven d’ajudar els milions d’habitants de Gaza que necessiten desesperadament aliments, medicines i refugi.

Els funcionaris israelians diuen que Hamàs fa servir part dels diners per pagar els salaris dels seus combatents i finançar les operacions polítiques del grup a l’estranger. En el futur, diuen, els dirigents del grup podrien fer-los servir per renovar-ne l’arsenal de coets i més armes.

Funcionaris dels Estats Units, Europa i el Llevant expliquen que el micromecenatge s’ha convertit en una font d’ingressos clau per a Hamàs d’ençà que es va reactivar el conflicte amb Israel després de l’atac del 7 d’octubre. D’ençà del començament de l’ofensiva terrestre israeliana, Hamàs –l’autoritat que governa la franja de Gaza– no ha pogut recaptar imposts i taxes dels ciutadans de l’enclavament, cosa que fins ara n’era la font d’ingressos principal.

Les restriccions bancàries imposades pels Estats Units i més governs occidentals han dificultat a Hamàs l’obtenció d’ajuda financera de l’Iran i més socis estrangers i l’ús dels seus fons, estimats en uns cinc-cents milions de dòlars. És per això que Hamàs s’ha vist obligat a recórrer com més va més al micromecenatge, segons que expliquen funcionaris dels Estats Units consultats per The Washington Post.

D’ençà del 7 d’octubre, alts funcionaris del Tresor dels Estats Units han visitat unes quantes capitals europees i del Llevant per provar d’aturar la recaptació de fons per part d’Hamàs i garantir, al mateix temps, que els fons es canalitzin cap a organitzacions d’ajuda humanitària legítimes. Gran part d’aquest esforç diplomàtic s’ha centrat en Turquia, el govern de la qual històricament ha fet costat a Hamàs i ha permès que el grup establís empreses pantalla, moltes de les quals ara són subjectes a les sancions dels Estats Units.

Un funcionari del Tresor dels Estats Units va descriure les negociacions amb funcionaris turcs com a “converses difícils”, però va dir que el govern de Biden assolia l’objectiu de blocar la capacitat d’Hamàs d’accedir a comptes bancaris a l’estranger.

Aquests darrers dos anys, el Departament del Tresor ha imposat sancions contra més de quaranta empreses i particulars presumptament vinculats a les xarxes financeres d’Hamàs. D’ençà del 7 d’octubre, uns quants funcionaris nord-americans també s’han reunit amb executius d’empreses per fomentar mesures més estrictes que impedeixin a Hamàs de fer servir el sistema bancari i els serveis de crèdit i de pagament. La campanya per a ofegar financerament Hamàs ha estat tan agressiva que, aquestes darreres setmanes, el govern de Biden ha hagut de prendre mesures per garantir que les organitzacions legítimes d’ajuda humanitària puguin continuar tenint accés a fons destinats a Gaza.

“Provem de ser prescriptius a l’hora de perseguir les organitzacions benèfiques il·legals i alhora permetre que les legítimes rebin ajuda”, explica l’alt funcionari del Tresor nord-americà.

No obstant això, tal com reconeixen funcionaris en actiu i retirats dels Estats Units, Hamàs s’ha empescat maneres astutes d’accedir a part dels fons que els seus partidaris recapten a l’estranger. És una mescla d’estratègies modernes i mètodes que es remunten a la baixa edat mitjana.

El grup, per exemple, és un usuari experimentat de criptomonedes i ha acceptat amb freqüència transferències de fons digitals –generalment bitcoin– de comptes estrangers a moneders virtuals controlats pel grup. Els registres del Tresor dels Estats Units identifiquen més de tres-centes transaccions d’ençà del 2020 que impliquen transferències de criptomonedes a comptes d’Hamàs amb “possible finalitat de finançar el terrorisme”.

Aquestes transaccions solen implicar sumes relativament modestes, segons que expliquen els funcionaris consultats. Els investigadors d’antiterrorisme del Tresor dels Estats Units, en un operatiu que s’ha allargat durant anys, han identificat tot un seguit de transferències petites que involucraven un sol negoci amb seu a Gaza anomenat Buy Cash, una companyia que ofereix serveis de canvi de criptomonedes i de transferència de diners als ciutadans palestins. Part dels diners que va arribar al moneder virtual de Buy Cash semblen haver estat regals o préstecs a Hamàs per part de gent vinculada a uns altres grups terroristes. Per exemple, una transferència de dos mil dòlars va ser autoritzada, l’any 2019, per una filial d’al-Qaida a Turquia. Una altra transferència, l’any 2017, involucrà un compte prèviament vinculat a l’Estat Islàmic. El Tresor dels Estats Units va imposar sancions a Buy Cash el 18 d’octubre.

Les sumes més grans destinades a Hamàs es transfereixen per mitjà de cases de canvi del Líban, Síria i Turquia, i del sistema hawala, una xarxa bancària informal originària del sud de l’Àsia i el Llevant. Les hawales solen cobrar comissions ínfimes per cada transacció –alguns musulmans consideren prohibit el pagament d’interessos– i són basades en una mena de codi d’honor islàmic per transferir grans sumes de diners, fins i tot entre agents separats per milers de quilòmetres. Aquestes transaccions són pràcticament indetectables per als sistemes bancaris tradicionals i les forces de seguretat nacionals.

D’ençà de la dècada dels 2000, aquestes xarxes d’intercanvi continuen essent un dels obstacles principals per a aturar el flux de diners cap a grups terroristes. Hamàs, seguint les passes d’al-Qaida, s’ha tornat especialment hàbil a l’hora de navegar el sistema i ocultar així al món exterior gran part de la seva activitat de recaptació de fons.

Com a mostra de la importància d’aquestes xarxes, el govern israelià va promocionar a so de bombo i platerets les recents –i reeixides– operacions per a matar dos funcionaris d’Hamàs estretament vinculats amb els esforços de recaptació de fons del grup, incloent-hi aquesta mena de transferències informals. Un dels quals era el financer Subhi Ferwana, que va morir –juntament amb un nombre indeterminat de civils– en un atac aeri israelià en el sud de Gaza a mitjan desembre. Un altre era Saleh Arouri, sots-cap d’Hamàs mort en un atac israelià contra un suburbi de Beirut la setmana passada.

Els oficials israelians descriuen Arouri com un dels cervells principals rere l’atac del 7 d’octubre. Els Estats Units van sancionar-lo l’any 2015 i el van titllar de “financer clau” de les cèl·lules militars del grup.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

En el discurs de Nadal al Palau d’Amalienborg, la reina Margarida II de Dinamarca va anunciar, per sorpresa, que abdicaria el 14 de gener, és a dir, avui, en favor del seu fill Frederic. Això representa el final d’una etapa al país nòrdic, amb una monarca que regnava d’ençà del 1972, la que regnat més temps a Europa, tan sols superada per Elisabet II al Regne Unit (1952-2022). La reina Margarida va agafar una corona danesa que aleshores era en hores baixa i l’ha traspassada amb una alta popularitat. Tanmateix, no totes les monarquies europees reben el mateix suport dels seus ciutadans, ni de bon tros.

Avui en dia hi ha dotze monarquies a Europa. Per una banda, trobem uns estats al nord i nord-oest del continent, amb una continuïtat territorial; per una altra, un seguit de microestats, entre els quals, Andorra, amb un sistema singular; i, per una altra banda, l’estat espanyol, que es destaca per tenir una monarquia que ha estat restituïda pel franquisme durant el segle XX. De les monarquies, set són regnes (Dinamarca, Noruega, Suècia, el Regne Unit, l’estat espanyol, els Països Baixos i Bèlgica); tres són principats (Andorra, Liechtenstein i Mònegue), Luxemburg és un gran ducat i la Ciutat del Vaticà és una monarquia teocràtica i electiva.

La més mediàtica, sobretot fora d’Europa, és sense dubte la britànica. La mort de la reina Elisabet II el setembre del 2022 va ser un punt culminant en les mostres de suport d’una corona que després de set dècades anava estretament lligada a la figura de la reina. Tot i això, el regnat de Carles III és previst que sigui ple de desafiaments. Hi ha catorze ex-colònies britàniques escampades per uns quants indrets del planeta que tenen el rei anglès de cap d’estat. De fet, Barbados va esdevenir república l’any 2021 i és previst que molts més estats segueixin les seves passes. El govern de Jamaica té un pla, que inclou un referèndum, perquè el país sigui una república a partir del 2025 i, a les Bahames, Sant Vicent i les Grenadines i Austràlia hi ha un debat polític intens sobre la qüestió. Un sondatge fet per la coronació de Carles III revelava que hi havia una majoria republicana al Canadà, Austràlia, les illes Salomó, Jamaica, Austràlia i Antigua i Barbuda.

La corona britànica en crisi: dos terços dels canadencs no volen Carles de Gal·les com a monarca

Per si no n’hi hagués prou, Carles III no té ni de bon tros la mateixa popularitat que la seva mare i un sondatge d’enguany ha estimat que, amb un alt nivell d’indecisos, per primera vegada menys de la meitat dels ciutadans del Regne Unit, un 48%, prefereix la monarquia a un cap d’estat electe, que tindria el suport del 32%.

Consens als països nòrdics

Dinamarca, tal com hem vist, és una monarquia que ara gaudeix d’una bona popularitat. Un sondatge del 2018 mostrava que un 77% dels ciutadans eren partidaris de mantenir la monarquia i solament un 15% optava pel canvi. Però l’any 1972, quan Margarida va accedir al tron, solament un 42% de danesos volia mantenir la família reial. De fet, sobre el futur, amb el canvi de monarca no és previst que hi hagi un sotrac important, atès que un 84% dels ciutadans té una visió positiva del fins ara príncep Frederic.

A Noruega, el suport és fins i tot més alt. Un 81% dels noruecs aprovava la monarquia com a forma de govern en un sondatge del 2017, i el suport era encara és alt entre els més joves. Sobre això, el parlament vota regularment sobre la corona, dins el debat anual sobre la constitució i a proposta del Partit Socialista d’Esquerra, però fins ara els parlamentaris hi han donat un suport molt ampli, també de vora del 80% de la cambra. Per la seva banda, a Suècia, el suport a la monarquia és una mica més baix, però amb un avantatge important respecte dels republicans. Un 54% es mostra a favor de la corona sueca i un 20% la voldria abolir. No obstant això, trobem que solament un 11% opta per un cap d’estat electe, el percentatge més baix d’aquestes darreres dues dècades, i tot sembla indicar que ara com ara la monarquia no és en risc.

Però sí que sembla haver baixat la popularitat del monarca actual, Carles XVI Gustau, que l’any passat va fer els cinquanta anys al tron. En un sondatge, vora el 30% dels suecs considera que el monarca de setanta-set anys hauria d’abdicar en favor de la princesa Victòria, que té un suport molt més elevat.

Una monarquia espanyola impopular

La bona salut de les monarquies nòrdiques contrasta amb altres casos, com ara el de l’estat espanyol. Malgrat que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) fa gairebé una dècada, d’ençà de l’abril del 2015, que no demana sobre la monarquia ni els membres de la família reial, trobem per uns altres sondatges que la monarquia és sistemàticament la institució amb una valoració més baixa a Catalunya i fa temps que trontolla a l’estat espanyol. Dos terços dels ciutadans són partidaris de fer un referèndum sobre la monarquia, segons Electomanía, i aquest mateix sondatge, de fa solament uns quants mesos, mostra que un 53% votaria a favor de la república per un 45% que mantindria la corona.

Els escàndols ja van forçar Juan Carlos de Borbó a renunciar l’any 2014 i, de fet, se’n va haver d’anar als Emirats Àrabs i té unes quantes causes judicials obertes aquests darrers anys. A més, la figura de Felipe VI és fortament polititzada. Més d’un 80% dels votants del PP i Vox són partidaris de la monarquia, i, en canvi, entre els partits sobiranistes, el PSOE, Podem i Sumar, menys d’un 10% dels votants optaria per mantenir-la. Amb un tarannà conservador i espanyolista, es va destacar el 3 d’octubre de 2017 amb un discurs en què avalava l’a por ellos del Primer d’Octubre i la brutalitat policíaca contra una part de la població.

Els moments que empaitaran per sempre Felipe VI i la seva obsessió amb Catalunya

Als Països Baixos, la monarquia tampoc passa pel millor moment. Si l’any 2020 un 74% dels neerlandesos li donava suport, ha caigut de manera estrepitosa i ara solament n’hi dóna un 55%. Un dels motius principals és que el rei, Guillem Alexandre, que té una valoració encara és baixa que la institució, va ser enxampat de vacances a Grècia en ple confinament durant la pandèmia i no respectava la distància de seguretat. També han sortit més escàndols, com ara que, fa poc, s’ha revelat que el príncep consort Bernat de Lippe-Biesterfeld (1911-2004) va ser durant anys militant del Partit Nacionalsocialista Alemany tot i que ell sempre ho va negar.

A Luxemburg hi ha un fort consens parlamentari en favor de la monarquia i, de fet, una proposició del Partit d’Esquerra de l’any 2022 al parlament, en favor d’una república, va tenir el suport solament de dos diputats de seixanta –calen dos terços de la cambra perquè s’aprovi. L’any 2008 es va canviar la constitució perquè el monarca perdés el poder legislatiu i ja no fos necessari el seu consentiment per a aprovar una llei, després d’una crisi constitucional arran de la negativa del gran duc Enric d’aprovar la legalització de l’eutanàsia.

Per la seva banda, la corona belga també ha viscut alts i baixos aquests darrers anys. El rei Albert II va abdicar per sorpresa l’any 2013 envoltat d’escàndols que havien afeblit la monarquia, com ara el fet de tenir una filla il·legítima que reclamava el reconeixement de la paternitat als tribunals. Un sondatge de fa uns quants mesos mostrava que encara hi havia una majoria a favor de la continuïtat de la corona, però amb un suport desigual. Així, un 63% de ciutadans de Valònia i Brussel·les hi donava suport, però baixava fins al 52% a Flandes, malgrat que en el referèndum de l’any 1950 el suport a la monarquia va ser molt més alt entre els flamencs. La monarquia és, per bona part de la ciutadania, un símbol indispensable de la unitat nacional. Si bé hi ha més partidaris de la monarquia, també hi ha una majoria que creu que és massa cara i que no hauria d’intervenir en política i mantenir un paper estrictament cerimonial.

Uns estats estretament vinculats a la monarquia

En bona part dels microestats d’Europa, l’existència i supervivència com a estats independents va estretament lligada a la figura d’un sobirà. Així, trobem que a Mònegue, fins l’any 2002, si el monarca no tenia descendència directa, el país havia de passar a ser un protectorat de l’estat francès.

En aquest estat, juntament amb Liechtenstein, el monarca té un poder polític considerable, molt més important que no pas el de la resta de monarquies europees, amb un paper més aviat simbòlic. De fet, la constitució atribueix al príncep Albert II el poder executiu, legislatiu i judicial, encara que també hi ha eleccions i hi ha òrgans polítics, com ara un govern, el consell de govern i un parlament, el Consell Nacional, que actuen en nom del monarca. En el cas de Liechtenstein, l’any 2012 hi va haver un referèndum sobre si el príncep hereu Alois havia de mantenir el poder de vetar les lleis aprovades o dissoldre el parlament quan ho cregués convenient. El resultat de la votació va ser que un 76% dels ciutadans es va oposar a reduir els seus poders, fet que demostra l’enorme popularitat que tenen els monarques.

En una línia semblant, la constitució andorrana diu: “Els coprínceps són símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra, així com de la seva independència i del manteniment de l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els estats veïns.” És a dir, els dóna un paper imprescindible en la supervivència com a estat independent.

En aquest cas, hi ha la singularitat que el càrrec no és hereditari ni elegit pels andorrans, sinó que els coprínceps són el president francès i el bisbe d’Urgell. Hi ha un consens transversal entre els partits polítics andorrans i no hi ha cap moviment republicà fort, tot i que la confiança envers els coprínceps és força baixa i no arriba al cinc sobre deu d’ençà de fa anys.

Finalment, a la Ciutat del Vaticà, l’últim vestigi dels antics Estats Pontificis, hi ha el que s’anomena una monarquia electiva, amb un cap d’estat, el Papa, Francesc I actualment, triat per cardenals i que solament perd el càrrec per mort o renúncia. Té el poder legislatiu, executiu i judicial i no hi ha cap separació de poders ni una institució democràtica, fet que converteix l’estat en l’última monarquia absoluta d’Europa.

El papa Francesc.

De mica en mica, d’una manera visible, però també invisible, aquestes darreres dècades la pagesia ha anat reculant. Les xifres són esgarrifoses quan parlem d’un sector que és el que aporta els aliments bàsics que ens són imprescindibles per a viure. Fa pocs mesos, en una entrevista que el digital Crític va fer a Pep Riera, pagès del Maresme ara ja amb més de vuitanta anys a sobre, que durant la dècada dels setanta i vuitanta va ser una de les cares visibles que va encapçalar les mobilitzacions i la lluita pagesa mitjançant el sindicat agrari Unió de Pagesos, deia que la terra avui es fa servir per especular, no pas per cultivar-la. “Quan en Pep Riera va assumir el càrrec de coordinador nacional de la Unió, l’any 1976, la pagesia representava un 8% de la població activa a Catalunya. Quan va deixar-lo, a l’inici dels 2000, la xifra havia davallat fins al 3%. ‘Ara no arribem a l’1%’, diu. El temps fa la resta de la feina: al 70% dels pagesos els tocaria jubilar-se d’aquí a 10 anys”, escrivia Laia Soldevila a l’article.

Aquesta és la situació en què es troba la pagesia i el sector primari avui: pràcticament ha desaparegut. És una pagesia envellida, que no té relleu generacional (tot i meritòries i importants excepcions de joves que caldrà atendre i ajudar). I això va lligat al poc prestigi que encara representa ser pagès. Ni se sap ni es vol saber la importància de la pagesia, la dignitat de la seva feina. I avui és més necessària que mai, ja ho hem dit, sobretot per la sobirania alimentària, però també perquè la pagesia és garantia de tenir un paisatge ordenat, harmònic, un paisatge que (també, tornem-ho a dir) contribueix a pal·liar els efectes devastadors del canvi climàtic. El pagès té i manté una cultura que no es pot perdre, que és el vincle amb la cultura natural que la majoria de la població en tan sols cinquanta anys hem perdut.

Pagesia o mort!

En aquest context, en aquesta situació d’emergència, ha aparegut un cartell que ha començat a calar entre la pagesia i la gent de la cultura i sembla que ha de tenir un recorregut llarg: Pagesia o mort!

Pagesia o mort! és una proclama nuclear, sintètica, eficaç, actual, d’emergència, revolucionària (d’ahir i d’ara, perquè ens remet al crit de Fidel Castro davant la revolució cubana: “Pàtria o mort”). La primera notícia que se’n va tenir va arribar per mitjà de la periodista Ruth Troyano, que va escriure un article d’opinió al Diari de Tarragona titulat amb aquesta proclama. Era el 15 de setembre, temps final de la verema de la sequera, una de les veremes més difícils que han viscut els viticultors del país. I la periodista escrivia: “Sense pagesos no hi ha vida. Ha arribat el moment de fer allò que un país normal faria, que és consumir els seus aliments. Beure’s i menjar-se el país, que és estimar-lo i estar disposada a sostenir un sector primari que agonitza.”

També explicava: “Ara visc a la Nou de Gaià i un dels veïns de la meva comunitat és un referent en el món del disseny gràfic. En Gerard Joan ha concebut un cartell on es llegeix: Pagesia o mort!, amb la tipografia d’un altre geni, en Gerard Sierra. És un encàrrec per a la comunitat de les Terres del Sénia (@lo_fato_ a Instagram), però està clar que amplifica l’atzucac en què es troba el sector agrari. Hauria d’esdevenir un mantra.”

Lluís Llach i Albert Costa sostenen el cartell ‘Pagesia o mort!’.

Arran d’aquest article, sobretot gent del món vinícola es va posar en contacte amb Gerard Joan per demanar-li el cartell i comprar-l’hi. I aquest Nadal, el celler Vall Llach va fer-se seva la proclama i va adquirir seixanta cartells, que va regalar a clients i proveïdors. A l’Instagram el celler va penjar una fotografia amb Lluís Llach i Albert Costa sostenint el cartell i a sota, un poema de Miquel Martí i Pol. I aquesta va ser una altra embranzida per a la popularització d’un cartell que és lema, clam i ultimàtum d’una situació sense alternativa possible, i per això el seu interès, que no para de créixer.

Història del cartell

Però com es va cuinar aquest cartell, tant de l’àmbit formal com de l’ideològic? Hem parlat amb el dissenyador Gerard Joan (Tarragona, 1974), que ens ha explicat que sent un cert desbordament per l’interès que ha originat la peça, que va néixer d’una manera força espontània: “La culpable del cartell és l’Elisenda Rosàs, una jove arquitecta inquieta i compromesa. Com que som amics, un dia em va trucar per dir-me que li fes un cartell que digués ‘Pagesia o mort!’, que el volia penjar a l’Instagram de @lo_fato_, que havia obert amb uns amics vinculats a les terres de l’Ebre. Aquesta proclama em va interessar i interrogar de seguida al voltant de la defensa del territori i d’un compromís per respectar i defensar la terra.”

Efectivament, el missatge naixia de la indignació i d’un fet molt concret que ens explica Elisenda Rosàs mateixa: “Va sortir gairebé sense pensar-ho, d’un moment d’indignació davant les restriccions d’aigua que el govern va estipular aquest estiu. Perquè, com podia ser que es restringís l’aigua per als conreus mentre la nostra vida consumista i la nostra despesa desmesurada d’aigua continuava funcionant de manera aliena a aquesta tragèdia que és que els pagesos es quedaven sense poder regar els cultius? Ens imaginàvem la gent banyant-se a les seves piscines i els pagesos de braços plegats. Aquesta va ser l’espurna que va generar la consigna.”

Elisenda Rosàs és nascuda a Barcelona el 1987, però actualment viu a Tarragona i es dedica al patrimoni històric. Té família a les Cases d’Alcanar i en aquest territori entre els peus del Montsià, la mar i el riu Sénia, hi ha hagut durant segles una tipologia d’unitat agrícola que s’anomena ‘prat’, on es manté una cultura agrària molt arrelada que origina una manera de cuinar, de conservar els aliments, una cultura gastronòmica genuïna. La va començar a recollir en un compte d’Instagram, Lo Fato (@lo_fato_), amb un grup d’amics d’allà, entre els quals Sergio Sancho (Alcanar, 1987), doctorat en història medieval per la Universitat Pompeu Fabra, que és qui fa les fotografies.

Explica Rosàs: “Els prats són minifundis i cadascun té un maset on es va cavar un pou i s’hi va aixecar una sénia. Allà la gent gran té una cultura culinària que per nosaltres conté una saviesa altíssima, que comença a ser una cosa extraordinària perquè ha deixat de ser habitual. Per això hem volgut registrar aquesta vida quotidiana (tant en imatges com a través de l’oralitat). Per exemple, collir borraines (una mala herba) i fregir-les amb mel són les postres del dinar de Nadal als prats, també s’elaboren tota mena de conserves i es fan farinetes d’arròs…”

A l’Instagram de Lo Fato, Rosàs va publicar tres vegades el cartell de Pagesia o mort! i cada publicació contenia una consigna en relació amb el problema de la sequera i el malbaratament de l’aigua. La primera: “Que ploguen polítiques de protecció de la pagesia.” La segona: “Que mos inunde una nova cultura de l’aigua.” I la tercera: “Que broten iniciatives de recuperació de la terra fèrtil.” Amb aquestes consignes el cartell va aparèixer per primera vegada a les xarxes socials i va tenir el primer impacte públic.

Cartell ‘Pagesia o mort!’, de Gerard Joan.

El cartell reprodueix la llegenda dues vegades i les situa de forma simètrica, enfrontada, com un joc de miralls. La col·locació de Pagesia o mort! és determinant, perquè genera en tot moment una incomoditat en aquell qui mira el cartell. En aquest sentit formal, explica el dissenyador Gerard Joan que el disseny del cartell va ser molt intuïtiu: “És un missatge molt potent, perquè ens transmet la idea de pagesia o res. Són dues paraules i només en pots triar una o una altra, i giris com giris el cartell, només es mantenen aquestes dues opcions. Que, de fet, d’opció només n’hi ha una, l’altra és el no-res. Per això és eficaç, el cartell, perquè has de triar.”

La tipografia, també ens explica Gerard Joan, és original del jove tipògraf Gerard Sierra. Joan va triar aquesta tipografia perquè diu que té un punt d’orgànic i és condensada: “Fa una lletra grossa i té un aire un punt romàntic. La vaig trobar molt adequada.”

I tanquem amb la impressió que suggereix el cartell a Elisenda Rosàs: “Te’l miris com te’l miris només hi ha una opció. El cartell ens permet prendre consciència que la pagesia no només és imprescindible perquè hem de menjar per sobreviure, sinó que la pagesia i la ramaderia extensiva produeixen una vida que és essencial. Empobrir la pagesia també és empobrir la biodiversitat.”

Un vol Boeing 737 local de la companyia japonesa All Nippon Airways ha hagut de girar cua poc després d’haver-se enlairat perquè ha detectat una esquerda a la finestra de la cabina, segons que recull l’agència Reuters. Ha estat avui, una setmana després de l’incident greu d’Alaska Airlines, quan va perdre en ple vol tota una secció del buc, corresponent a una de les portes d’emergència.

El vol d’All Nippon Airway s’ha enlairat a l’aeroport Sapporo-New Chitose i es dirigia al de Toyama, però ha tornat a l’aeroport d’origen. Hi viatjaven cinquanta-nou passatgers i sis tripulants. En aquest cas, l’avió no era un dels avions 737 Max 9 de Boeing, el de l’incident d’Alaska Airlines.

Els draps bruts de Boeing, el gegant aeronàutic que no alça el vol

L’accident d’Alaska Airlines va ser tan sols la darrera polèmica que involucra Boeing. La companyia arrossega uns quants anys turbulents, amb la responsabilitat de la directiva en dos accidents que deixaren més de quatre-cents morts entre el 2018 i el 2019. Tot plegat pot fer perillar la seva posició com a principal fabricant d’avions del planeta.

L’accident d’Alaska Airlines del cap de setmana passat va ser tan sols el símptoma darrer –i més significatiu– dels defectes de producció que les naus de Boeing continuen arrossegant. L’abril passat, la companyia ja va haver d’endarrerir el lliurament d’alguns 737 Max, després d’un error en la instal·lació del buc. Pocs mesos després, a l’agost, va descobrir forats en la part posterior de la cabina d’alguns 737 Max, cosa que va fer que els lliuraments d’aquest model al setembre caiguessin al nivell més baix d’ençà del 2021. Al desembre, quan les dificultats de producció de l’estiu semblaven definitivament superades, Boeing va haver de demanar a les aerolínies que inspeccionessin tots els seus 737 Max perquè va trobar visos descollats dins el timó de direcció d’una nau pendent de ser lliurada.

Les infermeres han tornat a sortir un dia més als carrers per a reivindicar millores laborals i el reconeixement de la professió. Més d’un miler de persones recorren avui al matí el centre de Barcelona en una manifestació convocada per Infermeres de Catalunya (IC) amb el lema “Un govern que no inverteix en les seves infermeres és un govern que les condemna a l’exili”. La manifestació s’ha fet un mes després de l’inici de la vaga indefinida, que va començar el 12 de desembre. La mobilització ha començat a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia i té previst fde fer parada final a l’Estació de França, un símbol escollit per a l’exili al qual es veuen condemnades les professionals.

Entre els cartells visibles durant la protesta, hi ha missatges com “Llevadores diem prou”, “No és un acord, és un desacord”, “Fins els ovaris” i “La vocació no és explotació”. També s’han escoltat proclames i crits com “SOS auxili, anem a l’exili”, “Si el sistema no paga: vaga, vaga, vaga” o “Mans amunt, no volem més fum”.

Laia Marsal, vice-presidenta del sindicat Infermeres de Catalunya, ha assegurat en declaracions als mitjans que estan molt orgulloses i contentes de les companyes i de sortir al carrer un dia més per fer sentir la seva veu. “Fa un mes que estem en vaga reclamant que se’ns escolti”, ha recordat. També ha indicat que esperen trobar espais de negociació amb la conselleria de Salut.

Laia Marsal: “Les infermeres tenim com més va més responsabilitats, però no ens les reconeixen”

Reivindicacions

En un comunicat ahir, el sindicat ja va advertir que tot i l’esforç del Departament de Salut, mantindria la vaga fins que el govern implementi millores a l’espera de la requalificació professional que depèn del Ministeri de Sanitat.

Una de les principals reivindicacions és el reconeixement professional i econòmic de l’A1, ja que a hores d’ara les infermeres es troben en la categoria professional A2, tot i que des de fa anys són graduades. La reclassificació formal, però, depèn del Ministeri. Per això, en tant no arriba aquesta, les infermeres demanen al Govern un complement salarial als pressupostos que remuneri aquesta homologació al nivell A1. D’acord amb el calendari previst, el 2 de febrer, el conseller de Salut Manel Balcells es reunirà amb la ministra, amb qui abordarà la requalificació professional.

Altres demandes dels treballadors en vaga són el reconeixement de les especialitats en condicions –el tercer conveni de l’ICS crea complements per reconèixer les especialistes amb títol reconegut i les especialitzades via màster o expertesa, però no és suficient per als convocants de la vaga–, així com no haver d’utilitzar el vehicle propi per a les tasques d’infermeres.

El sindicat ha assegurat que ha consensuat amb Salut reconèixer les infermeres com a figures vàlides com a caps de torn i de guàrdia; garantir el dret en la desconnexió digital amb la creació d’un codi de desconnexió digital durant el 2024, i estudiar les necessitats reals de la flota de vehicles del territori i augmentar-la d’acord amb aquesta avaluació durant el primer semestre de 2024 (àmbit ICS) per poder garantir la cartera de serveis de l’atenció domiciliària a l’atenció primària, donant també la instrucció en l’àmbit del Siscat perquè es dugui a terme aquest estudi.

El partit independentista DPP (Partit Democràtic) ha tornat a guanyar les eleccions presidencials a Taiwan. Després dels vuit anys de govern de la presidenta Tsai Ing-wen hi havia una certa expectativa sobre els resultats electorals en que el seu vicepresident -i ja president electe- Lai Ching-te s’enfrontava sobretot al candidat del Koumintang Hou Yu-ih, partidari d’un acostament a la Xina i a la llarga a la reunificació.

Amb el resultat pràcticament tancat William Lai, com és conegut popularment, ha estat el primer candidat en la història en superar la barrera dels cinc milions de vots. El candidat independentista ha aconseguit el 36.54%, dels vots, amb el Koumintang a prop amb un 34.46% i el Partit Popular tercer amb el 21.84%.

L’elecció de Lai Ching-te provocarà un augment de la tensió amb la Xina, que ha interferit en la campanya electoral advertint contra el DPP i amenaçant amb una intervenció militar.

The Washington Post: Per què són tan importants les eleccions de Taiwan, més enllà de l’illa?

El secretari general de Junts, Jordi Turull, considera que és absolutament indigne acusar el partit de xenofòbia per haver pactat polítiques d’immigració amb el govern espanyol, i ha defensat que s’han d’assumir responsabilitats en polítiques fonamentals en comptes de defugir-les.

Durant el Consell Nacional del partit al Morell (Tarragonès), ha defensat que Catalunya ha de tenir una política nacional d’immigració. “És clar que també abordarem i volem abordar els temes de seguretat i de convivència”, ha exclamat. I ha assegurat que el seu partit no s’acomplexarà davant d’aquests retrets. “No actuar contra els delinqüents multireincidents, faci quinze dies que viuen o vuit generacions que visquin aquí, sí que és posar en perill la convivència”, ha considerat.

“Que no ens vinguin amb contes: justament l’augment de la ultradreta a Europa és, en part, responsabilitat dels partits que defugen aquest debat”, ha advertit. Per ell, defugir aquest tema ha deixat terreny lliure als altres per fer propostes que són del tot incompatibles amb els drets humans. “Aquest xantatge d’acusar-nos de xenòfobs perquè nosaltres ens preocupem i volem abordar aquest tema de la política nacional d’immigració és absolutament indigne”, ha comentat.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha aprovat en el ple d’avui la pregunta i el període de votació de la consulta sobre l’impuls d’una llista cívica a les pròximes eleccions al parlament. Els socis podran votar telemàticament entre el primer de març i el 14 per respondre aquesta pregunta: “Estàs d’acord que l’Assemblea impulsi la Llista Cívica per la Independència a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, per tal de fer efectiva la independència?”

L’entitat posarà a disposició dels socis i de la ciutadania una pàgina web en què es podran consultar tots els detalls i resoldre els dubtes sobre el projecte. S’hi detallaran els objectius, l’estratègia, el procés de participació ciutadana i la confecció de la llista. També inclourà un codi ètic i de compromís amb la declaració d’independència que els candidats hauran de signar i l’explicació de què és una agrupació d’electors i què la diferencia d’un partit polític.

L’ANC explica que durant el període de votació, que també inclou caps de setmana, es podran fer els tràmits presencialment a les seus territorials. Per aquest motiu, volen crear grups de suport en les regions en què s’estructura l’ANC perquè organitzin xerrades informatives i es preparin els punts d’assistència a la votació.

La llista cívica que proposa l’ANC serà en format d’agrupació d’electors. El secretariat va aprovar a començament de desembre la creació d’un grup de treball que desenvolupés el projecte de la llista cívica, tal com estipulava el full de ruta de l’entitat.

L’actor Juli Mira s’ha mort aquesta matinada a setanta-cinc anys, segons que ha informat l’Ajuntament d’Alcoi, d’on era. “Ha estat un dels actors més sòlids del panorama interpretatiu valencià. Al llarg d’una intensa i dilatada trajectòria, ha alternat el doblatge, el cinema, el teatre i la televisió”, destaca l’ens. És un dels actors més reconeguts del país i ha treballat en tota mena de formats.

Va debutar amb La Cassola (grup d’actors alcoians afeccionats al teatre) el 1972 amb El retaule del flautista, que va tenir molt d’èxit en teatres de Barcelona i Palma. Al començament de la carrera com a actor de cinema i teatre, Mira va passar sis anys fent doblatge. Entre més llocs, als estudis Tabalet de Lluís Miquel Campos. A la televisió, Mira va participar en un bon grapat de sèries per al Canal 9 i TV3.

Va interpretar personatges principals o protagonistes a Herència de sang (1995-1996) i A flor de pell (1996-1997) per a Canal 9, Crims (1999-2000) per a TV3, Hospital Central (2001-2002) per a Telecinco, Arroz y tartana (2003) per a TVE, Las cerezas del cementerio (2004) per a TVE, i Les Moreres (2007) i Unió Musical Da Capo (2009), també per a Canal 9. També ha participat com a actor secundari en més produccions, com ara Ventdelplà, per a TV3, Cuéntame como pasó, per a TVE, Porca misèria, per a TV3, Negocis de família, per a C-9 i La riera, també de TV3. A À Punt, ha aparegut en les sèries Desenterrats i La Fossa.

Mira va destacar en papers com ara el de Blasco Ibáñez al telefilm Cartas de Sorolla, per a la Televisió Valenciana. També va participar en films com ara Gràcies per la propina (1996), de Francesc Bellmunt, El mar (1999), d’Agustí Villaronga, L’illa de l’holandés (2000), de Sigfrid Monleón, Las voces de la noche (2002), de Salvador García, i Ens veiem demà, de Xavier Berraondo.

L’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau ha dit que continuaria treballant per Barcelona i ha descartat de ser candidata a les eleccions europees. En una entrevista a Catalunya Ràdio, s’ha mostrat disposada a continuar treballant per la ciutat en el càrrec que sigui. “És un sí a Barcelona, em quedo per la ciutat i per un projecte de transformació”, ha dit.

De fet, Colau ja va renunciar al càrrec de ministra, tot i que ha reconegut que ho va sospesar. Quan li han demanat si repetiria de candidata a les municipals, Colau ha dit que encara faltava molt temps, però que no ho descartava. També ha lamentat els gests de complicitat de Collboni amb Trias i ha dit que això volia dir mirar a la dreta i tenir una visió de ciutat més conservadora.

La multinacional Grifols, un gegant del plasma que és a l’ull de l’huracà per les denúncies d’ocultació de deute fetes per la firma Gotham City Research, afronta la borsària més gran de la seva història. Us presentem alguns dels personatges clau d’aquesta crisi.

Thomas Glanzmann, el president actual
El conseller delegat de Grifols, Thomas Glanzmann, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN).

Glanzmann, nascut a Estocolm (Suècia) el 1958, però amb nacionalitat suïssa, és un veterà executiu de la indústria farmacèutica que porta les regnes de Grifols des de la primera meitat de l’any passat, ja que el febrer va ser nomenat president executiu, després de la dimissió de Steven F. Mayer per motius de salut.

Al maig, Glanzmann va concentrar tot el poder executiu de la multinacional en ser nomenat també conseller delegat, i d’aleshores ençà ha intentat de redreçar el rumb de Grifols continuant amb el pla de reducció de costos i de desinversions activat al febrer.

En assumir el càrrec de primer executiu, Glanzmann, que ha exercit càrrecs directius en empreses farmacèutiques com Baxter i en la firma sueca de tecnologia mèdica Gambro, es va convertir en el primer directiu aliè a la família fundadora a ocupar aquesta responsabilitat.

Sota el comandament de Glanzmann, que coneix bé Grifols, perquè és membre del consell de la multinacional des del 2006, la companyia va aconseguir de remuntar en borsa en la segona meitat de l’any passat, una escalada que va acabar amb l’anunci de la venda del 20 % de Shangai Raas a Haier, amb la qual Grifols va superar els 15 euros.

No obstant això, l’informe de Gotham City Research va desplomar en borsa la companyia i va desacreditar la seva independència com a directiu: “Glanzmann és un Grifols en tot menys en el nom (…) No és nou ni independent”, deia respecte a Glanzmann, que va conèixer Víctor Grífols Roura als anys noranta.

Víctor Grífols Roura, l’artífex del creixement
Víctor Grífols Roura, en una imatge d’arxiu (fotografia: Grífols).

L’històric Víctor Grífols Roura (Barcelona, 1950), actual president d’honor de la companyia, és l’artífex del creixement de Grifols, a la qual va portar a cotitzar en borsa i a convertir-se en un gegant dels hemoderivats amb forta presència als Estats Units d’Amèrica.

Va començar la seva trajectòria a Grífols el 1973 com a director d’exportacions, després es va fer càrrec de les vendes i el 1987 va succeir el pare, Víctor Grífols Lucas, i es va convertir en conseller delegat de Grifols. El 2010, Víctor Grífols Roura i el seu equip de confiança van dur a terme una atrevida operació, la compra de l’estatunidenca Talecris, que aleshores era una companyia més gran que ells (Grifols facturava 913 milions d’euros i Talecris uns 1.533 milions d’euros).

Aquesta operació va suposar convertir Grifols en un actor global del plasma, però també va disparar el seu endeutament notablement, que ara continua sent el llast principal de la companyia.

Víctor Grífols Roura, que va deixar al desembre el consell de Grifols, després de quatre dècades a l’empresa, és un executiu carismàtic, que parla sense pèls a la llengua i que a vegades ha generat polèmica en defensar obertament les donacions remunerades de plasma a l’estat espanyol com a forma fins i tot de permetre uns ingressos extra a persones que ho necessitin, com els aturats.

En la darrera dècada, va ser capaç de catapultar el valor en borsa, un ascens meteòric que ell comparava de vegades a les Juntes Generals d’Accionistes amb el d’Inditex, però alhora ha dissenyat, juntament amb el responsable financer de Grifols, Alfredo Arroyo, i gent de confiança, com Tomàs Dagà, del bufet Orborne Clarke, de la complexa arquitectura fiscal i de deute de la multinacional.

La nissaga Grífols explica com funciona el seu imperi

Raimon Grífols i Víctor Grífols Deu, els anteriors CEO
Els dos anteriors CEO de Grifols, Raimon Grífols i Víctor Grífols Déu, durant una junta d’accionistes (fotografia: Grífols).

Raimon Grífols Roura, de seixanta anys, i Víctor Grífols Deu, de quaranta-set anys, són altres dels protagonistes d’aquesta complicada crisi. Són, respectivament, germà i fill del president d’honor de la companyia, Víctor Grífols Roura.

Víctor Grífols Roura pretenia una transició tranquil·la i el 2017, quan tenia seixanta-set anys –a la mateixa edat que el seu pare li va cedir el comandament de la companyia–, va nomenar consellers delegats solidaris a tots dos, un càrrec que van exercir fins al maig de l’any passat, quan van ocupar altres responsabilitats directives.

En algun acte públic, Víctor Grífols Roura ha comentat que el successor natural de la companyia és el seu fill Víctor Grífols Deu. Des que va entrar a Grifols, Víctor Grífols Deu ha treballat en unes quantes àrees de la companyia, per aconseguir una visió global.

Les seves arrencades en la primera línia de comandament van ser tranquil·les, i fins i tot en aquella època Grifols es comprometia amb causes de solidaritat empresarial, com quan va sortir al rescat d’Aigües de Vilajuïga, una històrica companyia empordanesa amb problemes.

Víctor Grífols Deu va veure en un informatiu que l’empresa estava en una situació molt delicada i va decidir adquirir-la. Grifols va destinar 5,5 milions d’euros a construir una planta embotelladora d’aigua mineral.

Els co-consellers delegats han dut a terme també grans operacions en la seva etapa al comandament de Grifols, com l’adquisició d’un 26 % de la xinesa Shanghai Raas, o de l’alemanya Biotest, uns moviments que van elevar novament el deute de Grifols, però tot va canviar amb la pandèmia.

La covid va desplomar el proveïment de plasma de Grifols i tots dos directius es van llançar a compres de centres de plasma d’altres empreses per compensar la caiguda, i això va contribuir a endeutar encara més Grifols, una bola de deute que l’ha posat a l’ull de l’huracà.

Rodrigo Buenaventura, president de la CNMV
Rodrigo Buenaventura, president de la CNMV, en una imatge d’arxiu (fotografia: EFE/ J.P.Gandul).

La missió de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) és supervisar i inspeccionar els mercats de valors espanyols i l’activitat dels seus intervinents, com les empreses que cotitzen en borsa. El seu president, Rodrigo Buenaventura, després de conèixer-se l’informe de Gotham City Research sobre Grifols va assegurar que l’organisme “exercirà les seves competències per aclarir la situació”.

“No té sentit posar en dubte la informació publicada ni ignorar-la”, va afegir el president de la CNMV, que ha demanat informació a la companyia sobre les acusacions realitzades en el document.

En la conferència d’analistes del dijous, Grifols va confirmar que el regulador els va donar un termini de deu dies perquè facilitin la informació sol·licitada després de la publicació del document del fons baixista en el qual qüestionava les pràctiques comptables de l’empresa i assegurava que les seves accions mancaven de valor.

Daniel Yu, el controvertit “justicier” que s’amaga darrere de Gotham City
Daniel Yu en una imatge d’arxiu del 2013.

Poc se sap de Daniel Yu, el misteriós personatge que s’amaga darrere de Gotham City Research, la firma d’anàlisi que, inspirada en la metròpolis on Batman jurava venjança contra els criminals, pretén representar el paper de “justicier” destapant presumptes irregularitats empresarials.

A banda de la seva educació al prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i el treball previ com a analista de fons de cobertura, és bastant desconeguda la vida d’aquest analista estatunidenc d’origen asiàtic que ha saltat de nou a la palestra després de posar Grifols al centre de la diana.

Fent de la venda en curt una senya d’identitat, Daniel Yu ha declarat la guerra a unes quantes empreses des de la creació de la firma el 2012, algunes de les quals amb un resultat letal i totes elles han estat víctimes d’una caiguda borsària.

Segons l’escassa informació que s’ha pogut recaptar en aquests anys, van ser les pèrdues que va patir durant la crisi financera de les hipoteques subprime, que es va estendre inicialment pels mercats financers dels Estats Units i que ràpidament es va contagiar a mig món, les que li van fer decidir-se a fundar Gotham City Research.

Analista de fons de cobertura abans de fundar Gotham, diuen els que el coneixen que aquest prodigi de les matemàtiques s’ha marcat com a missió combatre el frau com ho faria aquest superheroi de còmic, del qual n’és fidel seguidor, ateses les limitacions de recursos i personal que tenen les autoritats en la matèria.

Grífols reacciona i passa al contraatac | La píndola de Jordi Goula

Roger Español, el represaliat independentista que el Primer d’Octubre va perdre un ull arran de la bala de goma de la policia espanyola, ha retornat la Creu de Sant Jordi que el govern li va atorgar el 2018. L’activista critica amb duresa l’amnistia i el rumb que ha emprès el govern. Expressa que sempre ha cregut que l’1-O no solament es votava, sinó que també marcava una manera de fer i un camí clar sobre com s’havia d’arribar a l’objectiu. “Ja no en queda res d’aquell posicionament polític valent i insubmís”, considera.

Sempre he cregut que aquell dia no només es va votar a la pregunta en qüestió, sinó que també es votava una forma de fer i un camí molt clar sobre "com" havíem d'arribar a l'objectiu.
Ja no en queda res d'aquell posicionament polític valent i insubmís.

— Roger Español (@FrontRoger) January 12, 2024

El govern del president Quim Torra li va atorgar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la defensa del Primer d’Octubre. “Amb ell, la societat del país va mostrar al món els seus valors socials i humans amb coratge i pacifisme. Per la valentia i el compromís demostrats en la defensa del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya”, explicà el govern.

Un moment de l’entrega de la Creu de Sant Jordi (fotografia: Generalitat de Catalunya).

Segons Español, la utilitat pràctica de l’1-O era el procés que s’engegaria contra els policies espanyols: “I així poder iniciar altres camins jurídics fora d’Espanya per buscar justícia i reparació.” Diu que l’amnistia que han pactat els partits polítics deixa “pràcticament en res” l’acusació a l’estat espanyol per la violència d’estat d’aquell dia.

“Al final, l’orgull d’ostentar tal reconeixement –la Creu de Sant Jordi– s’ha vist superat per un pes que he d’anar defensant i reclamant a ultrança aquells que me la van atorgar. Ja no té sentit. He d’encarar un judici contra aquells que ens van venir a autonomitzar per la força i hi vull anar ben lleuger, sense càrregues”, rebla.

Avui, 13 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El cas de l’Oleks: una identificació irregular, un informe dubtós i una condemna de set anys
• Anna Freixas: “Si la cura dels néts és una obligació, cal pagar-la”
• El PSOE comença a aigualir el compromís en immigració amb Junts | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• La penúltima oportunitat per a recuperar el dret civil valencià
• Per què són tan importants les eleccions de Taiwan, més enllà de l’illa?
• Què té ‘Plats bruts’ que encara agrada vint-i-cinc anys després?
• Encesa de torres de guaita a la Mediterrània en favor dels drets humans
• Arrenca la temporada de calçots també als Països Baixos
• Coses que no passaven d’ençà del 1997 | “Bots i barrals” d’Ot Bou
• Allò que no sabem que ens delata | “Opinió contundent” del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La NASA ha presentat aquest divendres 12 de gener el seu nou avió supersònic silenciós X-59 Questst a les instal·lacions a Palmdale, Califòrnia, del gegant aeronàutic Lockheed Martin, el principal contractista del projecte.

Questt és la missió de la NASA per demostrar la capacitat de vol supersònic superant la velocitat del so al mateix temps que s’aconsegueix el tradicional esclat sònic. El seu distintiu disseny agut amb ales en forma de delta afavoreix aquest objectiu.

La NASA planeja realitzar vols del X-59 aquest mateix any sobre zones poblades per recopilar dades sobre com perceben les persones el so que produeix. Aquestes dades es proporcionaran als reguladors nord-americans i internacionals amb l’esperança d’ajustar les normatives que actualment prohibeixen els vols supersònics comercials.

Aquests avanços podrien obrir nous mercats comercials de càrrega i passatgers en viatges aeris a velocitats supersòniques.

El X-59 Questst és un avió experimental únic en el seu tipus. Incorpora nova tecnologia juntament amb sistemes i components provinents de diversos avions militars a reacció, com el seu tren d’aterratge, provinent d’un F-16, o el seu sistema de suport vital adaptat d’un F-15. El motor és el del F18 Super Hornet.

L’avió vola a més de 18.000 metres a una velocitat d’aproximadament 1.500 quilòmetres per hora, però produeix al seu pas un soroll tan fluix com seria el tancament d’una porta d’un cotxe – 75 decibels -, en comptes de l’estampida sònica característica dels avions que volen per sobre de la velocitat del so.

Les forces nord-americanes han dut a terme un atac contra una instal·lació de radar hutí a Iemen just un dia després dels atacs generalitzats contra el grup militant, ha informat el Comandament Central dels Estats Units (CENTCOM).

“A les 3.45 hores (hora de Sanà) del 13 de gener, les forces nord-americanes han dut a terme un atac contra un lloc de radar hutí a Iemen”, ha comunicat el Comandament en el seu compte a la xarxa social X, anteriorment coneguda com a Twitter.

“Aquest atac ha estat dut a terme pel ‘USS Carney’ (DDG 64) utilitzant míssils d’atac terrestre Tomahawk i ha estat una acció de seguiment contra un objectiu militar específic associat amb els atacs realitzats el 12 de gener dissenyats per degradar la capacitat dels hutís per atacar vaixells marítims”, ha explicat el CENTCOM en la mateixa publicació.

A diferència de l’operació anterior, en què també va participar el Regne Unit, aquesta ha estat duta a terme únicament pels Estats Units.

The Washington Post · Meaghan Tobin

Taipei, Taiwan. Les vuitenes eleccions presidencials del Taiwan democràtic, que es faran avui, prometen de ser les més importants fins ara. Els comicis arriben entre els advertiments com més va més freqüents del president xinès, Xi Jinping, que el domini de Pequín sobre l’illa és inevitable, que atien les flames d’un possible conflicte que podria acabar involucrant els Estats Units.

A Xi no sembla importar-li que Taiwan, una illa de vint-i-tres milions d’habitants amb una societat civil molt activa i una escena política dinàmica, no hagi format part mai de la República Popular de la Xina, ni tampoc que els sondatges hagin demostrat una vegada i una altra que els seus ciutadans decididament no en volen formar part.

Una mostra més d’aquest rebuig a la Xina podria veure’s avui si Lai Ching-et, del Partit Democràtic Progressista (PDP) i contrari a estrènyer vincles amb la Xina, s’assegura un tercer mandat consecutiu com a president, una fita sense precedents a Taiwan.

Pequín, per la seva banda, no ha amagat el rebuig a una possible victòria electoral de Lai. Aquests darrers mesos, l’exèrcit xinès ha envoltat Taiwan amb avions de combat i naus de guerra, cosa que ha fet augmentar la preocupació a Washington.

A mesura que s’acosten les eleccions, la Xina també ha enviat globus –semblants al que van arribar els Estats Units el febrer de l’any passat– a l’illa, cosa que ha dut al Ministeri de Defensa de Taiwan a advertir d’una guerra psicològica.

El principal contrincant de Lai, el candidat nacionalista del Kuomintang (KMT), Hou Yu-ih, ha plantejat les eleccions com una tria entre la guerra i la pau, i ha dit que el PDP empenyeria Taiwan cap a la confrontació amb la Xina.

Una victòria de Hou faria saltar totes les alarmes als Estats Units, que veu la Xina com a rival geopolític i proveeix armes a Taiwan.

Tanmateix, les implicacions d’una presidència de Hou també podrien ser econòmiques. Taiwan produeix la majoria dels xips avançats del món, cosa que converteix l’illa en una baula fonamental de la cadena mundial de subministrament tecnològic.

Heu de saber tot això sobre una de les primeres grans eleccions de l’any.

Qui són els candidats presidencials?

Lai, també conegut com a William, és el candidat amb més possibilitats de disgustar Pequín. El govern xinès ha titllat l’actual presidenta, Tsai Ing-wen, d’agitadora independentista i s’ha negat a dialogar-hi. Alhora, ha advertit que oferiria el mateix tractament a Lai, que ara és vice-president.

Procedent de l’ala activista del DPP, Lai va ser en el seu moment un dels grans abanderats de la independència de Taiwan. L’actual vice-president, que ara té seixanta-quatre anys, ha anat moderant la seva postura a mesura que ha ascendit en l’escala política, i darrerament s’ha mostrat partidari que el govern de Taiwan tingui la sobirania de facto sobre l’illa sense declarar-ne la independència, cosa que Pequín entendria com una provocació.

El candidat del Kuomintang, l’ex-agent policia Hou, de seixanta-sis anys, ha bastit la seva plataforma electoral entorn del restabliment dels vincles comercials i empresarials amb la Xina. Hou considera que un augment del diàleg entre Taipei i Pequín serà clau per a garantir l’estabilitat de l’illa en un futur.

Com a popular batlle de la ciutat de Nova Taipei, Hou s’ha guanyat la reputació d’eficàcia, tot i que els seus crítics lamenten que tingui poca experiència amb la Xina i els afers estrangers.

Excepcionalment per a Taiwan, on la política és dominada per dos partits, aquestes eleccions són una carrera a tres bandes.

Ko Wen-je, del Partit Popular de Taiwan, ha despertat l’interès dels votants més joves pel seu enfocament pragmàtic en qüestions com ara l’habitatge.

Ko, un cirurgià de seixanta-quatre anys que també va ser batlle de Taipei, promet de trobar un equilibri entre les relacions amb Pequín i Washington. Tanmateix, alguns observadors dubten que pugui reunir prou suport legislatiu per a fer realitat la seva visió sense els vots, pel cap baix, d’un dels dos partits establerts. Dissabte també es faran eleccions per al control del Iuan legislatiu, el parlament taiwanès.

Segons els sondatges publicats abans no comencés la jornada de reflexió el 3 de gener, Hou i Ko són com més va més a prop de Lai, cosa que augura una renyida cursa electoral a tres bandes.

“La gent vol estabilitat, no necessàriament canvis”, explica Wen Liu, acadèmic de l’Acadèmia Sinica, l’acadèmia nacional de Taiwan. “Els votants volen algú que pugui estabilitzar el país enmig de la turbulenta situació geopolítica”, afegeix.

Per a molts, els candidats a la vice-presidència són el veritable atractiu dels comicis. Lai es presenta amb Hsiao Bi-khim, una antiga diplomàtica taiwanesa a Washington que ha estat sancionada per Pequín pel seu historial de contactes amb funcionaris nord-americans. Hou, per la seva banda, cerca el suport la base del KMT amb l’elecció del famós presentador de televisió conservador Jaw Shaw-kong com a candidat a vice-president.

Què importa als joves?

Els votants de més edat recorden els caòtics anys en què la democràcia taiwanesa va lluitar per mantenir-se dempeus després de dècades de govern unipartidista, però els votants més joves tan sols han conegut Taiwan com una democràcia multipartidista vibrant.

Els analistes diuen que molts votants de menys de quaranta anys, farts del debat sobre l’acostament a Pequín, volen que els polítics dediquin més temps a les dificultats que afecten la vida quotidiana a Taiwan, com ara la inflació, l’estancament salarial i l’augment del cost de l’habitatge, i també qüestions relatives al canvi climàtic i els drets reproductius de les parelles homosexuals.

L’inesperat atractiu de Ko entre els votants més joves s’explica, en part, per la seva reticència a fer de la Xina el centre de la política taiwanesa, segons que explica Su. “La gent no vol pensar gaire en aquesta amenaça imminent, i Ko els ofereix una via d’escapament”, explica.

Encara que Ko diu que pot aportar un enfocament pragmàtic als desafiaments interns i externs de Taiwan, els analistes assenyalen que li manca experiència en la gestió de les relacions internacionals. Perquè fins i tot les preocupacions internes més bàsiques continuen depenent, en última instància, de la sobirania de Taiwan i de la relació amb la Xina.

“Evidentment que als taiwanesos els preocupa l’economia”, diu Nachman. “Però no es pot parlar de l’economia de Taiwan sense parlar també de com es gestionarà el creixement econòmic en relació amb la Xina, perquè gran part de l’economia de Taiwan continua vinculada a la República Popular de la Xina.”

Per què són importants aquestes eleccions, més enllà de Taiwan?

L’estatus de Taiwan ha estat, durant dècades, un problema per a les relacions entre els Estats Units i la Xina. D’ençà que va establir relacions diplomàtiques amb la Xina l’any 1979, els Estats Units han reconegut Pequín com el govern de la Xina i –sense donar-hi suport– les reclamacions que fa sobre Taiwan, una illa que considera com a part legítima del seu territori.

La inestabilitat a l’estret de Taiwan corre el risc d’atiar les tensions entre Washington i Pequín. El president dels Estats Units, Joe Biden, ha dit unes quantes vegades –i amb molta rotunditat– que Washington ajudaria Taiwan en cas d’una confrontació militar amb la Xina, abandonat així “l’ambigüitat estratègica” que els seus antecessors havien pres les dècades anteriors.

Els funcionaris de la Casa Blanca sempre han mirat de restar importància a les declaracions de Biden sobre Taiwan, i han al·legat que no representaven cap canvi de rumb per a la política nord-americana. No és clar, ara com ara, com abordaria la qüestió de Taiwan Donald Trump si guanyés les eleccions presidencials nord-americanes enguany.

L’any passat, el Congrés dels Estats Units va autoritzar mil milions de dòlars en ajuda armamentística a Taiwan, i el Departament d’Estat nord-americà va aprovar una venda de cinc-cents milions de dòlars en sistemes de cerca i rastreig d’avions de guerra.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb