Vilaweb.cat

Els preus negatius arriben al mercat elèctric: us poden pagar per encendre el llum?

Dilluns, el mercat majorista d’electricitat a l’estat espanyol va viure una situació inèdita i, en aparença, contraintuïtiva: el preu del megawatt/hora (MWh) va caure a nivells negatius (-0,01 euros, l’equivalent a un cèntim negatiu), entre les 14.00 i les 17.00, segons dades de l’Operador del Mercat Ibèric de l’Energia (OMIE).

El preu de la llum es desploma a mínims: com us en podeu beneficiar?

A efectes pràctics, això vol dir que els productors d’electricitat van haver de pagar, en compte de cobrar, per distribuir energia durant aquesta franja horària. Tot i ser habituals en països europeus com l’estat francès i Alemanya, al mercat espanyol no s’havien registrat preus negatius fins ara. L’evolució a la baixa del cost del MWh aquests darrers mesos i l’augment de la importància de la generació renovable a mitjà i llarg termini fan pensar que els mesos vinents podria tornar a haver-hi preus negatius. Però com funcionen, i quin impacte tenen en la factura de la llum? Pot passar que els usuaris arribin a cobrar per encendre el llum?

Si els preus de la llum són negatius, podeu cobrar per consumir?

Que el preu de la llum es desplomi fins a valors negatius no vol dir que els consumidors puguin arribar a cobrar per consumir, de la mateixa manera que els consumidors han de continuar pagant la factura de la llum quan el preu de l’electricitat cau als zero euros.

Això s’explica per uns quants factors. Primerament, perquè l’evolució del preu de la llum tan sols afecta de manera directa la factura dels usuaris acollits a la tarifa regulada (també coneguda com a preu voluntari per al petit consumidor o PVPC) i a la tarifa indexada del mercat lliure, en què el preu de l’electricitat varia segons les fluctuacions diàries del preu del MWh al mercat elèctric. No és el cas dels usuaris acollits a la tarifa fixa del mercat lliure –aproximadament un terç del mercat espanyol–, que estipula un preu constant de l’electricitat durant el període contractat. Aquesta tarifa protegeix el consumidor d’encariments sobtats en el preu de l’electricitat, però també li impedeix que pugui beneficiar-se de períodes d’abaratiment sostinguts.

Sigui com sigui, el preu de l’energia és tan sols un dels components de la factura de la llum. Més enllà de la potència contractada, la factura també inclou els càrrecs i peatges d’accés fixats pel govern espanyol sobre el consum elèctric. Aquests tributs van destinats a cobrir una sèrie de costs associats al sistema elèctric, com ara el cost de la distribució o el transport de l’electricitat, i els usuaris estan obligats a pagar-los per molt que el preu de la llum sigui igual a zero o inferior.

Per què els productors continuen distribuint electricitat amb preus negatius?

Els usuaris no cobren per consumir electricitat quan els preus són negatius, però els productors sí que han de pagar –en compte de cobrar– per afegir més electricitat a la xarxa en períodes de preus negatius. En aquests casos, els grans productors opten per continuar produint, per la simple raó que deixar de fer-ho (l’anomenat cost d’oportunitat) seria més costós que les pèrdues derivades de distribuir electricitat amb preus negatius. En el cas de moltes instal·lacions renovables, deixar de produir implicaria haver de renunciar a les subvencions del govern, que els obliguen a continuar afegint electricitat a la xarxa amb independència del preu del mercat. En el cas de les centrals nuclears o d’algunes centrals tèrmiques de cicle combinat (que produeixen electricitat a partir de gas), el cost tècnic d’aturar la producció per a reactivar-la al cap de poques hores (és a dir, quan els preus tornin a ser positius) és molt més alt que no el cost de continuar produint durant una franja horària (o unes quantes) amb preus negatius.

Però els grans productors no són els únics que han de pagar per distribuir electricitat en períodes de preus negatius. Els petits productors en règim d’autoconsum també hauran de pagar en cas que vulguin continuar injectant electricitat al sistema si el preu de la llum cau en terreny negatiu, per bé que la majoria poden optar per deixar de produir electricitat durant aquestes franges horàries per evitar haver de pagar per la distribució. Sigui com sigui, qualsevol pagament hipotètic per distribuir electricitat en franges de preus negatius s’equilibra, en la factura mensual, amb els beneficis de distribuir electricitat en períodes de preus positius; és a dir, durant la resta de franges horàries del mes.

Com és que el preu de l’electricitat pot arribar a ser negatiu?

En termes planers, el preu de l’electricitat és l’incentiu econòmic que tenen els productors per generar i distribuir tanta electricitat com puguin: com més electricitat siguin capaços de generar i comercialitzar, més diners rebran i més rendibles seran les instal·lacions. Els preus negatius atempten directament contra aquesta lògica: en compte de guanyar diners per generar electricitat, els productors són perjudicats (és a dir, obligats a pagar) per distribuir energia.

Així doncs, com és que el preu de l’electricitat pot arribar a ser negatiu? La resposta es troba en el sistema que es fa servir per a fixar el preu del MWh al mercat majorista, l’anomenat sistema marginalista. En el sistema marginalista, el preu de l’electricitat es fixa segons el cost de la font d’electricitat més cara que permet de cobrir la demanda total d’electricitat. Sovint, la tecnologia que marca el preu general de l’electricitat és el gas natural. Aquest preu més car, de retruc, és el que fixa el preu general de l’electricitat per a la resta de fonts, com ara les renovables o bé la nuclear (conegudes col·lectivament com a inframarginals), que produeixen electricitat a un cost molt més baix. El sistema marginalista, per tant, tracta d’incentivar per a la producció renovable, perquè la diferència entre el cost de producció (que sovint és zero) i el preu final en què es pot vendre l’electricitat al mercat és molt més alt que no en fonts com ara els combustibles fòssils i, per tant, el benefici potencial és molt més gran.

En alguns casos, la producció renovable és suficient per a cobrir tota la demanda elèctrica, i per tant el preu final de l’electricitat al mercat majorista queda en zero o bé en valors molt pròxims a zero. És una situació que, enguany, ja s’ha vist més de seixanta vegades al mercat elèctric espanyol a causa de l’augment de la importància de la producció renovable. Els preus negatius tenen lloc quan, en franges horàries en què el preu de la llum cau als zero euros, alguns productors es veuen obligats a oferir la seva electricitat en preus inferiors als zero euros (és a dir, negatius) per poder continuar tenint accés al mercat majorista. És precisament el que va passar el cap de setmana, en què la generació renovable –particularment la hidràulica i, en grau més baix, l’eòlica– es va disparar a tota la península Ibèrica a causa de l’impacte del temporal Nelson, cosa que ha creat una sobreoferta d’electricitat que ha inundat el mercat majorista i ha rebaixat els preus a mínims històrics.

Podria tornar a haver-hi preus negatius els mesos vinents?

Els alts i baixos en la generació renovable són difícils de predir, atès que depenen en gran part de factors meteorològics com ara l’arribada de temporals, però l’augment del pes de les fonts renovables en la generació elèctrica a l’estat espanyol aquests darrers mesos fan pensar que el mercat majorista podria tornar a veure preus negatius en algun moment els mesos vinents. De fet, l’augment de la generació renovable ja ha abaratit considerablement el preu de l’electricitat aquestes darreres setmanes: al març, el preu mitjà del MWh al mercat majorista espanyol va ser d’uns 20 euros, una xifra que representa la meitat dels 40 euros registrats al febrer i un 77% menys que els 90 euros registrats el març de l’any passat. Aquest mes de març, de fet, el govern espanyol va posar fi a la rebaixa de l’IVA de la llum, que feia gairebé tres anys que era vigent, a causa de l’abaratiment del cost de l’electricitat.

Xantal Llavina: “No es parla del dret de l’oblit oncològic, volem girar full”

Xantal Llavina (Barcelona, 1975) ja fa molts anys que és una de les cares més conegudes de TV3 i Catalunya Ràdio i, d’ençà de fa vuit temporades, s’ha dedicat sobretot a la divulgació tecnològica i digital al programa Revolució 4.0. Però el desembre del 2022 va anunciar que deixava de presentar-lo temporalment a causa d’un càncer de mama. Després de nou mesos de tractament, la periodista va superar el càncer, i just quan acabava la recuperació va enregistrar els deu capítols de Ho he superat, un vídeo-pòdcast de la seva productora, Inspira XL Productions, que es pot trobar a la plataforma 3Cat i a l’aplicació de Catalunya Ràdio. A partir de la seva experiència, Llavina conversa amb més personatges públics que expliquen les seves històries de superació i com encaren ara la vida.

Parlem amb ella sobre aquestes històries, sobre la importància d’una actitud positiva davant les adversitats i també sobre el dret de l’oblit oncològic. Tal com defensa, es pot haver donat testimoni sobre una malaltia i, alhora, no voler que l’empremta digital hi vagi relacionada permanentment.

A Ho he superat la vostra història dialoga amb altres històries de superació. Com va sorgir la idea?
—La vam idear amb Santi Faro i Jordi Borda, els meus caps. Volíem parlar del fet de superar una malaltia des de la part positiva. És clar que costa, però en el meu cas va ser important la psicologia positiva, i evidentment la sort i la ciència. La sort permet que et curis, al final, i alguns tenen més sort que uns altres. Em sentia amb el deute de divulgar sobre això. Volia fer un documental sobre la relació entre el càncer i l’estrès emocional, un tema que he parlat amb diversos metges. D’això encara no he fet res, però va sorgir la possibilitat de fer un video-pòdcast i tenia clar que el títol havia de ser Ho he superat. És una malaltia que em va costar nou mesos de superar i que tenen sis mil dones a Catalunya, i per tant l’altaveu era important. La Xantal d’abans del càncer és diferent de la d’ara, i volíem parlar d’aquest procés amb unes altres persones que han viscut històries de superació.

Són històries de superació molt diverses: Paula Valls i la superació de l’anorèxia, Nandu Jubany i la lluita contra el dol i la depressió, Elisenda Roca i el maltractament psicològic…
—Són deu històries i, de moment, ha anat molt bé de visites i he rebut moltes felicitacions. Són entrevistes que ajuden, i això és un regal. M’ha escrit gent que ha tingut càncer de mama o de pulmó dient-me que el programa els havia ajudat, dones que m’han dit que el seu home les maltractava i la conversa amb l’Elisenda les havia remogudes… Tots sofrim situacions difícils. Jo no m’esperava haver de superar un càncer de mama, però ha estat un aprenentatge vital molt bèstia. Era difícil fer aquestes entrevistes a l’octubre, que encara em recuperava i hi surto amb la gorra. Sóc menys periodista, i alguns em fan preguntes i jo també parlo del meu procés. És una conversa sobre la vida, la malaltia i com en som, de fràgils i vulnerables. Un programa fet més amb el cor que amb el cap.

“És un programa fet més amb el cor que amb el cap” Raül Balam i Xantal Llavina. Fotografia: Roger Codina Nandu Jubany i Xantal Llavina. Fotografia: Roger Codina Anna Barrachina i Xantal Llavina. Fotografia: Roger Codina

Què us ha sorprès, d’algunes d’aquestes històries?
—De la Paula Valls em va sobtar que em digués que la seva anorèxia, que és una addicció, es deia Filomena. Parles a una altra persona perquè no ets tu: “Filomena, jo et guanyaré, jo menjaré”. Del Nandu Jubany impacta que algú que té aquesta imatge sempre tan optimista expliqui que va caure en una depressió. L’Elisenda Roca, que va escriure Animals ferits, explica com una dona d’èxit no s’adona fins al cap d’uns anys que el seu marit la maltracta psicològicament. Això costa molt d’explicar, i que una persona coneguda ho expliqui és molt important. L’Anna Barrachina, que va tenir un càncer de pulmó que va fer metàstasi al cervell, ens parla de la soledat que se sent, tothom continua fent vida normal i tu ets en un llit. És cert que et sents així, però per sort jo, a més de la meva família, a les xarxes em vaig sentir molt estimada.

Per què vau decidir de fer-ho públic?
—Ho vaig fer públic perquè havia de deixar de treballar al Revolució 4.0, però em va ajudar. Les paraules, com la música, curen. Al Raül Balam, amb el tema de la drogoaddicció, fer-ho públic també el va ajudar, perquè d’alguna manera així tothom el vigilava. Em va sorprendre que fos capaç de dir que tractava malament la gent, que les drogues el van convertir en un monstre. Ara la seva droga és la vida. Tots els qui hem passat una història de superació ens tornem vitalistes. Entre més, també apareix el cas del Joan Reig, que va patir abusos sexuals d’un capellà de Constantí. Explica que no en podia parlar amb els seus pares perquè no ho entenien. És un tema molt delicat, però fer-ne denúncia ajuda.

“Tots els qui hem passat una història de superació ens tornem vitalistes”

Són històries molt diferents, però en aquest “superar-ho” hi ha moltes coses en comú?
—L’actitud. He llegit i m’he documentat molt sobre el tema, i que no em diguin que la psicologia positiva no és important. La teva ment i com enfrontes les adversitats és molt important i es veu en tots els casos. Per exemple, al Nandu, la seva actitud el va ajudar a remuntar. Fins i tot en els temes de drogues (Raül Balam) i alcohol (Sebastià Alzamora): un dia ells diuen “prou, he de canviar-ho”. I també hi ha en comú un canvi de vida.

De quina mena?
—Quan reps un cop fort a la vida, te la prens diferent. Com en el cas de Pep Anton Muñoz, en molts altres coincideix que la feina deixa de ser una prioritat. Te la mires d’una altra manera, més relaxada, et quedes amb les persones que et fan bé i canvies de prioritats, valores les coses essencials, que són poques. A mi m’agrada molt treballar, però la vida és un equilibri i, com explica l’Ernest Folch sobre el seu infart, viure revolucionat és una droga. I a mi això m’ha calmat, m’ho prenc tot més amb calma i medito, faig ioga, entreno…


Fotografia: Jordi Borràs.

Com va començar tot?
—M’ho van comunicar el novembre del 2022. Tens molta por i la paraula “mort” et passa pel cap. Però tens una filla de vuit anys i tens molt clar que te’n vols sortir. Vaig començar un procés de documentació, ho vaig llegir tot sobre el tema. I vaig començar un treball de fer quimioteràpia, canviar l’alimentació, fer exercici i anar al meu metge, Miquel Prats, i a la meva psicooncòloga, Lídia Caba –experta d’Oncolliga, servei gratuït al qual pot anar qualsevol dona. M’he curat i hi ha gent que no té aquesta sort. Vaig posar-hi tota l’energia i vaig deixar de treballar, crec que s’ha de parar.

Com ho veieu, amb la distància d’haver acabat el procés?
—Encara em sembla una pel·lícula. No sé qui era el guionista, però no m’agrada gens, aquest capítol de la meva vida. Però un cop passat ara és un regal, perquè visc intensament. Tinc una llista de coses que vull fer, les vaig fent, i tinc relació amb qui m’aporta benestar emocional. Tot això, abans, no m’ho plantejava. El nucli dur –la família, els pares, les amigues, els amics– són el més important. Aquest viatge d’anada que tenim és molt fràgil i hem de viure’l sense angoixes, amb respecte i educació. M’ha canviat la mirada de la vida.

“M'ha canviat la mirada de la vida”

Com fer aquest discurs sobre la importància de l’actitud positiva sense caure en un discurs naïf, com passa a vegades?
—Jo crec que la manera com enfrontes les dificultats sí que és important. Em podria haver quedat a casa, no sortir i que això afectés la meva salut mental, però penso sempre en la frase de “si caus set vegades, te n’aixeques vuit”. Vinc d’una família emprenedora i els meus pares sempre m’han ensenyat el valor de la perseverança i la resistència. Sóc forta i m’he treballat mentalment, també.

De quina manera us ha ajudat compartir la vostra experiència amb més dones que han passat per la mateixa situació?
—M’ha ajudat molt la Susana Valdés, que és una mestra. En parlo en el capítol de l’Ernest Folch, perquè és la seva dona. Va fer quimioteràpia just abans que jo i va ser la meva mentora. També em va ajudar molt la Montse Llussà, de RAC1. Recomanaria a tothom qui passa per una malaltia que parli amb una persona en la mateixa situació. I una vegada ha passat, un tema que vull reivindicar és el dret de l’oblit, perquè continues treballant, pots demanar una assegurança, una hipoteca… No es parla del dret de l’oblit oncològic, volem girar full.

Com ha estat en el vostre cas?
—Em trobava a internet enllaços de “Xantal Llavina té càncer”. He hagut de treballar amb una empresa per fer una neteja de titulars incorrectes. Pel clickbait, quan algú està malalt, és fàcil titular “Xantal Llavina té càncer”, però que m’he curat ho han dit la meitat dels mitjans. I em trobo titulars amb què no estic d’acord, perquè a la vida volem girar full. Hi ha una feina de divulgació, però vull fer-la puntualment, no cada dia. I cal tractar amb sensibilitat les malalties. Si un diari publica que algú està malalt, que quan s’hagi curat, també ho publiqui. També hi ha notícies sobre la meva vida privada que no hi haurien de ser. Els mitjans digitals, que tenen moltes coses bones, amb això haurien de ser més curosos i no anar a la recerca del clic.

“Si un diari publica que algú està malalt, que quan s'hagi curat també ho publiqui”

Heu explicat que el càncer fa més por fora que dins. Per què?
—La paraula químio des de fora fa molta por, però un cop t’hi trobes, al final, és una màquina amb un líquid. Com em deia la Lídia Caba, t’hi has de fer amiga, et cura. Jo escoltava música vitamina, de riure, ballava, anava a fer químio amb els meus pares, amb les meves millors amigues, amb la meva germana… I aquelles dues hores ens ho passàvem bé. Em trobava malament després, evidentment: ganes de vomitar, cansament… El més dur per a mi va ser la caiguda del cabell i els moments de tristesa i en què no et pots aixecar, però no la químio en si.

Què caldria canviar, socialment, respecte de l’abordatge del càncer de mama?
—Apel·lo a la Conselleria de Salut perquè faci més campanyes de mamografies i d’informació. Hi ha molt de desconeixement, falten programes de salut als mitjans. La prevenció i la divulgació són molt importants. Ara es fan estudis genètics que la gent no sap ni que existeixen.

Heu esmentat que us interessa especialment la relació entre càncer i estrès. Per què?
—M’interessa la salut holística, la medicina que tracta tant el cos com la ment, la salut mental, física, emocional, social i espiritual, totes relacionades. Lídia Caba m’explicava que hi ha molts temes emocionals relacionats amb el càncer, i això també és un món per a divulgar. M’agrada molt la divulgació, el periodisme més sincer no el trobo ni en els esports ni en la política, sinó en la divulgació. Vaig estudiar periodisme perquè volia canviar el món, però el món és molt difícil de canviar. En canvi, en la divulgació veig que podem ajudar.

Què diríeu a algú que en aquests moments té un càncer de mama?
—Que amunt, força, energia. És clar que la sort a la vida és el més important, però que hi posi tota l’energia positiva, que ho faci tot en temes de quimioteràpia, alimentació, exercici físic –també clau– i que es recolzi en la gent que estima. I, com dic, també és molt important documentar-se, estar ben informat.

Extorsions, amenaces, por, traïcions: com Rússia recluta espies ucraïnesos

The Washington Post · Isabelle Khurshudyan i Kostiantyn Khudov

Kíiv, Ucraïna. Un soldat ucraïnès lluitava contra els russos al camp de batalla quan uns agents russos van anar a cercar els seus pares a Zaporíjia, a la Ucraïna ocupada. Van segrestar-los i torturar-los, segons que expliquen fonts del servei de seguretat ucraïnès. Va ser aleshores que un dels agents russos es va posar en contacte amb el soldat ucraïnès per oferir-li un ultimàtum: o bé canviava de bàndol i passava a ser un espia rus, o bé els seus familiars patirien encara més.

Finalment, el soldat va acabar acceptant de col·laborar amb Rússia, segons el Servei de Seguretat d’Ucraïna (SBU). Seguint instruccions del seu superior rus, el soldat va fer plans per contaminar l’aigua del complex de bugaderia emprat pels seus superiors amb una substància verinosa. L’agència va aconseguir d’aturar el complot a temps i va detenir el soldat, que ha estat acusat de traïció i s’enfronta a cadena perpètua.

Tanmateix, l’incident exemplifica una de les tàctiques que els serveis de seguretat russos fan servir com més va més per reclutar ucraïnesos.

El pla original de Moscou era que els seus agents s’infiltressin a les esferes d’influència de la societat ucraïnesa abans de la invasió i, una volta llançat l’atac, prenguessin el poder d’Ucraïna de dins. Però la major part d’aquests infiltrats van ser detectats i neutralitzats per les forces de l’ordre ucraïneses o bé van fugir pel seu compte durant els mesos immediatament després de la invasió russa.

Ara, més de dos anys després del començament la guerra, la xifra d’ucraïnesos amb simpaties pro-russes –particularment en posicions d’influència– disposats a ajudar Moscou és molt més baixa.

Vídeos, documents i missatges de text facilitats a The Washington Post per funcionaris de l’SBU i revelen que, en molts casos, els russos recorren a l’extorsió per obligar els ucraïnesos a treballar-hi i tot sovint n’amenacen familiars que encara viuen sota l’ocupació russa o bé que han estat empresonats per l’exèrcit rus.

The Washington Post no identifica els funcionaris de l’SBU pel nom perquè publicar-los els pot posar en perill tant a ells com als seus familiars que viuen sota l’ocupació russa o bé són presoners dels russos.

Encara que alguns dels ucraïnesos reclutats pels russos tenen accés a alts càrrecs i a informació valuosa, com ara el soldat de Zaporíjia, molts són gent corrent sense formació ni experiència en espionatge.

Però, en una guerra en què les línies del front pràcticament no s’han mogut en aquest darrer any, qualsevol dada pot ser un avantatge clau.

El soldat ucraïnès –la identitat del qual l’SBU no ha revelat– es va comunicar amb algú del Servei Federal de Seguretat rus (FSB) mitjançant l’aplicació de missatgeria xifrada Telegram. En els missatges de text que l’SBU ha fet públics, l’agent de l’FSB demanava al soldat informació sobre la seva unitat militar: quines eren les seves tasques i qui formava part de l’estructura de comandament; també li demanà fotografies de les seves posicions.

“No hem de demanar aquesta mena d’informació que no hem de saber necessàriament”, va respondre-li el soldat en un dels missatges. “Pot aixecar sospites”, va afegir.

“Tu no has de demanar res”, va respondre-li l’oficial de l’FSB. “Fes fotografies del material que té la teva unitat.”

L’extorsió no és pas un recurs nou per als serveis de seguretat russos, però sí que s’ha generalitzat a mesura que Rússia ha anat ocupant aproximadament un 20% d’Ucraïna i ha empresonat milers d’ucraïnesos. Funcionaris de l’SBU expliquen que els russos envien fotografies i vídeos dels presoners de guerra als seus familiars, en què sovint apareixen amb una pistola al cap.

Una de les víctimes d’aquestes amenaces va ser la Iana; la seva mare treballava de guàrdia fronterera a la regió nord-oriental de Khàrkiv quan Rússia va envair el país, i va ser empresonada immediatament després de la invasió. Però mesos després la Iana va començar a rebre missatges estranys del número de la seva mare.

Al començament, la persona a l’altra banda del telèfon era educada, explica la Iana, i prometia que no farien mal a la mare. Però, en canvi, li demanava informació i li demanava si havia vist cap equip militar pel seu barri de Khàrkiv.

El to va canviar quan la Iana va deixar de contestar. “Els russos estan enfadats”, deia un missatge. La Iana va rebre aleshores una trucada de la seva mare, que li va dir que havia de respondre els missatges. “Va dir que la seva vida en depenia”, explica la Iana.

La mare de la Iana finalment va ser alliberada, i va deixar de viure sota l’ocupació després de la reconquesta d’Ucraïna de la major part de la regió de Khàrkiv el setembre del 2022.

Però, en uns altres casos, els russos s’han endut presoners ucraïnesos durant la retirada. Un dels quals era un home gran. Mesos després de ser segrestat, el seu fill va rebre un missatge de Telegram d’un número desconegut amb una fotografia seva. El remitent va esborrar el missatge segons després. The Washington Post no l’identifica perquè el seu pare continua essent presoner dels russos.

“Se’l veia tan magre, com si hagués estat en un camp de concentració”, diu. El següent missatge que va rebre deia: “Si vols que el teu pare visqui, treballaràs per a nosaltres.”

El fill, aleshores, va demanar-los un temps per a pensar-s’ho. L’SBU, mentrestant, es va assabentar de l’objectiu els russos i es va posar en contacte amb l’home abans no pogués passar cap informació al bàndol enemic. Ara, l’SBU en supervisa les comunicacions amb els russos i li dicta les respostes perquè sembli que hi coopera.

Si l’SBU no hagués intervingut, el fill explica que hauria fet allò que els russos li haguessin demanat. Ara viu amb por, preocupat que els russos descobreixin que parla amb les forces de seguretat ucraïneses.

“Tot va ser un xoc”, diu. “No sabia què dir-los perquè no li fessin mal.”

Fins i tot en cas que acceptin cooperar amb els russos a causa d’extorsions brutals, els ucraïnesos que espien per a Rússia s’enfronten a penes de presó molt llargues.

Un oficial de contraespionatge de l’SBU que ha investigat aquests casos diu que sent pena pels amenaçats, però recorda que han de posar-se en contacte amb les autoritats ucraïneses sempre que els serveis especials russos provin d’extorsionar-los.

Si ho fan, diu que seran tractats de víctimes, i no pas de traïdors. “Si no, han d’entendre que les seves accions són subjectes a responsabilitat penal”, afegeix.

Tanmateix, alguns ucraïnesos no necessiten que els pressionin per trair el seu país. Dmitrio Logvinov, de seixanta anys, era russòfil d’ençà de feia molt de temps, segons el seu pare, tot i haver nascut i viscut tota la vida a Khàrkiv. De fet, el 2009, fins i tot va obtenir la ciutadania russa.

Quan va començar la invasió, Logvinov es va posar en contacte amb un cosí, que havia estat militar de l’exèrcit rus a Belgorod, a l’altre costat de la frontera, i es va oferir a ajudar els invasors. El cosí, al seu torn, va posar-lo en contacte amb “Maksim”, que es va convertir en l’enllaç de Logvinov amb l’FSB. Una vegada, Logvinov va enviar a en Maksim un vídeo en què parlava de l’oratge meravellós que feia a Khàrkiv mentre, darrere seu, cremava un edifici a causa de l’impacte d’un míssil: era la confirmació, per als russos, que havien aconseguit l’objectiu.

Logvinov va ser detingut per l’SBU poc després. A les portes d’un tribunal de Khàrkiv, en què Logvinov era jutjat per traïció, el seu pare Eduard va marcar el número d’en Maksim, l’encarregat. Però ell no va respondre.

Un funcionari de contraespionatge de l’SBU li havia facilitat el número. El veritable nom de “Maksim” era Andrei Salitsev, segons l’SBU. Salitsev havia assegurat a Logvinov que Rússia el protegiria fins i tot si el capturaven, segons que explica el seu pare. Però després de la detenció de Logvinov, Salitsev va deixar de respondre als missatges.

L’agent de l’SBU va donar a Eduard el número de la mare de Salitsev i va animar-lo a trucar-li. Potser ella podria fer arribar un missatge al seu fill, diu l’agent. Ella sí que va respondre.

“La seva única sortida, ara, és que Rússia intenti de fer un intercanvi de presoners per ell”, va dir Eduard a la dona. “Treballava per a Rússia i tenia contacte amb el vostre fill, que era el seu agent. Podeu dir al vostre fill que ajudi a impulsar aquest procés des del costat rus?”

“Quin és el cognom d’Andrei?”, va demanar aleshores Eduard a la dona.

“No t’ho diré”, va respondre ella. “S’enfada amb mi si ho dic; diu que no hauria de dir-ho a la gent”, afegí.

“És Salitsev?”, va replicar-li Eduard.

“Doncs sí”, va respondre ella. I va afegir que era “en un altre país”, i que pràcticament no hi havia tingut contacte en els darrers sis mesos.

Menys d’una setmana després de la trucada, Logvinov va ser condemnat a quinze anys de presó per traïció.

“Quan aquesta gent ha estat detinguda, se n’obliden”, diu l’oficial de l’SBU, que parla amb condició d’anonimat en compliment dels protocols dels serveis de seguretat. I afegeix: “Els russos, simplement, cerquen algú altre.”

El partit del silenci

El discurs de Salvador Illa es basa a repetir que hem perdut deu anys per culpa del procés, però no respon a cap idea integral de Catalunya. En la seva travessa del desert, el PSC no tan sols ha abandonat el catalanisme, com va escriure Montserrat Tura, sinó que ha perdut el debat intel·lectual intern, i per tant les idees, i per això no té res a explicar. Els consellers maragallistes ja fa temps que són lluny del partit. Uns se’n van anar a Esquerra o simpatitzen amb els comuns. Uns altres ronden orfes per les tertúlies. Uns altres callen. L’autodeterminació va estroncar la conversa entre les dues ànimes del PSC, perquè n’hi havia una que no estava disposada a tolerar-la, i era la que tenia exèrcit. Així, el partit va conservar la carcassa però el contingut va deixar d’evolucionar, i el PSC passà simplement a representar l’ordre. Per això avui ressona per dins i tot és legalisme i maquinària. Illa és un recipient que tan sols s’omple dels interessos de Madrid i del poder econòmic.

Tots els dirigents importants dialoguen amb la història del seu país i obren un tros de camí nou, encara que no se’n surtin. “Vet aquí un conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona que travessa la plaça de Sant Jaume”, va dir el president Pasqual Maragall en prendre possessió, l’any 2003: “No havia passat mai.” Maragall volia encarnar la Catalunya Ciutat que havia escrit Gabriel Alomar i, després de Barcelona, somiava cosir l’altra meitat a través de la Generalitat: tenia una història per a oferir als votants. El seu successor també. “José Montilla, un dels altres catalans, serà president. Això vol dir que som una nació forta, que confia en ella mateixa, que sap fer dels qui hi arriben ciutadans. No és una equació senzilla, però Catalunya l’ha sabut fer, i estic segur que el nou president l’honorarà”, va dir Maragall. Tot i que no l’acompanyés l’èpica, Montilla era el fruit del canvi fonamental que les onades migratòries espanyoles del segle XX van imprimir a Catalunya.

La conversa de Maragall va continuar amb l’estatut. La majoria de federalistes van deixar de creure en Espanya i l’espanyolisme segregador va crear Ciutadans. La conversa de Montilla –i la de Josep Lluís Carod-Rovira– va continuar amb la desafecció, l’auge d’Albert Rivera, les consultes del 2009 i la patacada d’Esquerra que va fer néixer Reagrupament i Solidaritat i a poc a poc va trasbalsar el debat. Una democràcia és un combat de les trajectòries polítiques, morals i emocionals de cadascú: n’hi ha que coincideixen i s’ajunten, d’altres que discrepen i divergeixen, i les unes debaten amb les altres, i les conclusions del debat dibuixen corrents a la mar i s’enduen el país cap a una banda o cap a una altra. De vegades guanya el mercat, de vegades la força, però la conversa sempre continua. Té raó Illa quan diu que el primer diàleg ha de ser entre catalans. L’únic, d’entrada. Aquesta és justament la qüestió. El PSC va fer callar el país i per això ara no té res a dir, encara que pugui guanyar.

Amb quina part de la història del país dialoga, Salvador Illa? Només amb el 2017. Ell diu que la gent està cansada del procés, però, paradoxalment, és el candidat més octubrista de tots, perquè tota la seva posició s’articula arran del que va passar llavors, del xoc que va causar tot plegat. És una proposta reactiva, que mira d’explotar la fatiga i prou. Tota la seva narrativa neix de la urgència d’oblidar que la conversa sobre la llibertat del país va existir, perquè així ningú no recordi com ells van impedir-la. Però quan Illa ha de pouar en una tradició històrica, es troba que a casa ja no hi ha ningú; quan ha de gratar l’arbre genealògic de la família política que diu que representa, se’l troba esfullat i amb la fruita porgada. La imatge de Sílvia Paneque, cap de llista per Girona, obrint l’últim congrés del partit en castellà i citant Josep Pallach, que es devia remoure on reposi, ho il·lustrava molt bé. Illa és un candidat sense ahir i sense demà.

Encara que els socialistes ja salivin perquè creuen que els ha arribat l’hora de tallar el bacallà, la història no és inamovible. Fa un temps semblava broma que el món convergent ressorgís, i molts se’n van burlar quan Junts va sortir del govern, però hi ha un instint de resistència molt profund en la tradició política catalana. Avui el PSC és incapaç de simbolitzar aquesta resistència, perquè l’expulsió dels sobiranistes i el desbocament de Ciutadans l’ha fet del tot captiu, a més de Madrid i dels poders econòmics, de l’espanyolisme sociològic. Fins i tot Montilla encara respon avui que ell no intercalaria el català i castellà: “Jo no ho vaig fer mai”, va dir fa poc. “Algú que presideix Catalunya ha de predicar amb l’exemple i parlar amb la llengua del seu país.” Mentrestant, Illa empra totes dues llengües gairebé a parts iguals com a cap de l’oposició. Els socialistes dominen el terreny per inèrcia i gràcies a una empresa, el PSC, que funciona com un rellotge, però amb la inèrcia no n’hi ha prou per a construir res.

En canvi, l’atzar va forjar la figura del president Carles Puigdemont perquè mig país mirava cap al futur –l’altra manera que té la gent de parlar amb la història–, i d’aquí ve la seva força, per erosionada que estigui, i malgrat les decepcions i les mentides. L’independentista dels convergents va relligar el pujolisme, que per a una part del país expressava un sentiment gairebé místic de continuïtat històrica, amb la idea naixent de la independència, que el president Jordi Pujol sempre havia insinuat amb derrotisme i paternalisme a l’horitzó del desert. Per això el van triar a ell. Puigdemont també remet al 2017, però no el votaran els nostàlgics: per a molts, representa la resposta contra el silenci imposat per Madrid i la xarxa clientelar al voltant del PSC. Per això tanta gent diu que el votarà “per fotre”, encara que sàpiguen, íntimament, que les seves promeses hagin estat sempre paper mullat.

Encara que la qüestió avorreixi, el procés ha deixat una ferida ben oberta: a Catalunya, els qui tenien la llei a favor van dir a l’altra meitat que les conclusions del seu pensament polític eren il·legals. No va ser l’independentisme que va dur les institucions fora de la legalitat, com diuen els socialistes: va ser el PSC, i tots els qui remaven amb ell, que van empènyer la meitat del país fora de la seva legalitat a fi de no debatre les coses que els feien por. Aquesta mena de receptes poden funcionar per derrotar projectes polítics, tal volta ha servit per a evitar la independència, però pel camí s’ha prohibit al país que dialogui amb ell mateix. Si de manera activa o passiva fas servir la llei per a ofegar les idees dels altres, el pensament se’n va fora del terreny de joc. Potser el derrotes, però tu també et quedes sense, i al teu costat resten tan sols la tecnocràcia i l’oportunisme. La recepta que ofereix Illa –silenci durant un temps– pot trobar el seu moment, però no satisfarà per sempre, i no té cap proposta per a l’endemà.

I si fem que el català també sigui una llengua de recerca nacional i internacional?

Els docents d’universitat, a més de fer docència, fem altres tasques; principalment, tres més: recerca, gestió i impacte. Recerca vol dir que pensem projectes, demanem diners en convocatòries públiques i portem a terme projectes al voltant de temes rellevants per a la societat (per exemple, sobre educació i ensenyament de llengües). La recerca sol culminar, al cap de mesos de recollida de dades i anàlisis, en presentacions de la recerca en forma de comunicacions, congressos i en publicacions en articles, capítols de llibre o llibres sencers. Per gestió s’entén tot allò que té a veure amb tasques d’organització i coordinació dels graus, màsters i doctorats a la universitat, coordinació d’estudis, de grups de recerca, o càrrecs concrets, com ara degà, vice-degà, etc. L’impacte social és una part que anys enrere no es valorava gaire però que cada cop té més rellevància i té a veure amb el retorn de la recerca a la societat i la difusió de la recerca.

Totes quatre tasques involucren fer servir una o diverses llengües i sovint susciten preguntes al voltant de la tria de llengües. En l’àmbit de la recerca universitària, això es trasllada a la discussió de si la llengua acadèmica de recerca que emprem és el català, el castellà o, sobretot, l’anglès, la (mal) anomenada lingua franca de la recerca. Dic (mal) anomenada perquè si bé és cert que l’anglès és la llengua en què es produeix el gruix més nombrós de la recerca, no és cert que no hi hagi presència d’altres llengües en investigació ni és cert que no s’estiguin fent esforços per a canviar la situació de dominància i injustícia de l’anglès. En aquest article en parlo a partir d’una situació que es genera sovint a la universitat: el Grup de recerca GRGRGR d’una universitat d’un territori de llengua catalana ha rebut una subvenció de 80.000 euros d’una institució pública (govern autonòmic, govern central, etc.) i al pressupost s’hi va incloure organitzar un congrés al final del projecte per a presentar i compartir els resultats amb altres investigadors. Compte, és un congrés internacional, perquè en les avaluacions dels investigadors es valora que sigui precisament així. Cal dir que en tots els projectes hi ha una part obligatòria de “impacte social”, és a dir, del retorn a la societat dels diners públics en forma de coneixement i també productes (patents, instruments concrets, etc.). Els organitzadors han de decidir en quina llengua es farà la comunicació del congrés (convocatòries, programa, benvinguda, etc.): el web el faran en català només? Només en anglès? En trilingüe (català, castellà, anglès)? I en quines llengües es faran les comunicacions al congrés? Designen una llengua “oficial”? Més d’una? Que cadascú faci el que vulgui? Si bé aquestes són preguntes pràctiques, en el rerefons tenen una pregunta: en recerca internacional, el català és una llengua acadèmica pública? (en congressos no internacionals, és evident que el català ha de ser i normalment és la llengua principal).

Sovint els congressos de recerca són internacionals i això vol dir que hi haurà persones de diferents contrades amb diferents nivells de coneixement de llengües. Quan els congressos es fan a països amb una política propera al monolingüisme es plantegen poques preguntes, i encara menys als països anglosaxons. Per exemple, la majoria de congressos internacionals als Estats Units i a Anglaterra són en anglès i a França, en francès. Com fem els congressos internacionals a Catalunya? Es plantegen diverses disjuntives.

Si es fa en català, hi ha el perill que no hi hagi prou públic internacional perquè molts investigadors d’altres zones no entendran els treballs que s’hi presenten i el congrés no serà internacional i els organitzadors tindran números vermells.

Si es fa en castellà, no es dóna visibilitat al català com a llengua acadèmica pública, que a més és la llengua inicial de molts dels investigadors que presenten la recerca al congrés i cooficial i pròpia del territori on se celebra (per exemple, Catalunya).

Sovint, la solució és fer-ho tot en anglès, com si aquesta opció fos neutral. Però fer-ho en anglès invisibilitza tant el català com fer-ho en castellà i només soluciona que hi hagi més assistents al congrés (i que surtin els números). Però, a més, fer-ho en anglès perpetua que aquesta llengua continuï expandint-se com a llengua acadèmica pública i no permeti que hi siguin presents la resta de llengües.

Una quarta opció és estipular que el congrés té una, dues, o més llengües dites “oficials”, pràctica bastant freqüent. Es tracta d’una opció que dóna veu a diverses llengües sempre que la llista no sigui dominada per les llengües globals (sovint, les llengües “oficials” són l’espanyol i l’anglès en congressos nacionals en l’àmbit espanyol).

Finalment, hi ha una opció, que sovint defensava la Carme Junyent quan organitzava congressos internacionals, com ara el Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades: no hi ha llengües oficials de recerca als congressos, que cadascú presenti en la llengua que vulgui i que sàpiga que totes les llengües seran benvingudes. No és una implementació del laissez faire, que es tradueix en la preponderància de l’anglès, sinó de fer explícita aquesta opció: la visibilitat acadèmica de totes les llengües. Ningú es mama el dit i s’adonarà que si presenta en una llengua poc parlada la difusió de la recerca no arribarà gaire lluny; per això es poden fer servir fórmules diverses i híbrides si cal, com ara que la presentació oral sigui en una llengua i la part audiovisual sigui en una altra llengua, que s’alternin diferents llengües, es faci servir un servei d’interpretació (amb professionals o voluntaris) i que s’aprofiti el potencial de la intel·ligència artificial.

És important, per això, que les opcions lingüístiques en els actes acadèmics i en la docència universitària siguin transparents i donin seguretat a tots els interlocutors: “La transparència lingüística consisteix a fer pública, abans del començament d’una activitat, la informació sobre quina serà la llengua que utilitzaran les persones que la despleguen o la condueixen.”

Podríem pensar que és sobretot en el camp de les ciències que s’ha establert l’anglès com a llengua acadèmica pública internacional, però no és així. Irònicament, hi ha evidències que fins i tot en el camp més relacionat amb la recerca en multilingüisme hi ha la tendència a fer de l’anglès la llengua principal de comunicació. Warren i Sato (2024) van fer un estudi de les seccions informatives de les revistes acadèmiques de més impacte en lingüística aplicada (instruccions per als autors, abast de la revista, etc.; indexades a Scopus i Clarivate, dades del maig del 2022) i van adonar-se que la majoria defensen i promouen el multilingüisme, però… a l’hora de la pràctica la situació és ben diferent. Les revistes només accepten treballs escrits exclusivament en anglès i a més promouen que l’anglès en què s’escriu ha de ser el d’un parlant nadiu, és a dir, assumeixen que els parlants no nadius han de tenir un nivell equivalent al d’un nadiu o buscar recursos addicionals (és a dir, un corrector o un traductor) perquè el text escrit sigui a nivell “nadiu”. En conclusió, la majoria de revistes internacionals de més impacte en lingüística aplicada no practiquen el que promouen i pretenen defensar.

De fet, en l’esfera internacional, és en el camp de les disciplines de ciències que hi ha hagut esforços importants per ser més inclusius amb les llengües. Per exemple, el juliol del 2023, la revista Nature Human Behavior va publicar l’editorial titulat “Scientific publishing has a language problema“. I quin és aquest problema?

“La ciència és internacional, però la publicació científica està dominada per les publicacions en anglès. Això beneficia de manera desproporcionada els parlants nadius o amb fluïdesa en anglès. Volem prendre mesures per abordar el desequilibri que això crea, i les noves tecnologies poden ajudar-hi” (p. 1019).

Del desequilibri que s’esmenta en tenim evidències clares, en aquest cas també des de la branca de les ciències. Amano et al. (2023), a partir de dades de 908 investigadors en ciències ambientals de nacionalitat bangladeixiana, boliviana, britànica, japonesa, nepalesa, nigeriana, espanyola i ucraïnesa van trobar que els investigadors que no tenen l’anglès com a llengua inicial tenen desavantatges clars per a fer recerca: necessiten més temps per a llegir la recerca (fins i tot en el cas dels investigadors que tenen un nivell alt d’anglès), necessiten més temps per a escriure i revisar en anglès, tenen més possibilitats que els rebutgin un treball a causa del nivell d’anglès, han de fer més esforços per a difondre la seva recerca en múltiples llengües i tenen més obstacles per a anar a congressos en què l’anglès és la llengua principal (Soler-Carbonell i Rozenvalde en parlen en termes de dominació i discriminació, en el context universitari a Estònia).

Davant d’aquesta situació, què hi podem fer? La llista de propostes és llarga i no és nova!

La primera recomanació és que les universitats i els investigadors siguin plenament conscients que les seves accions són propagadores d’ideologies lingüístiques i que l’argument que “la ciència es fa en anglès” és una afirmació carregada d’ideologia lingüística, que emmascara diferències i injustícies evidents. També amaga que no és un tema que hagin de decidir els investigadors de manera individual, sinó que forma part de la política lingüística de les institucions universitàries i de recerca, que, seguint l’exemple, haurien de ser coneixedores de les múltiples iniciatives a favor de la diversitat lingüística en la difusió de la recerca.

Fóra bo aplicar la “Iniciativa d’Hèlsinki sobre el multilingüisme en la comunitat acadèmica” (2019), que té tres recomanacions concretes: 1) “Donar suport a la difusió dels resultats de recerca per al ple benefici de la societat” (per exemple, “assegurar l’accés igualitari al coneixement científic en diferents llengües”); 2) “Protegir les infrastructures per publicar recerca local rellevant” (per exemple, “assegurar que les editorials de revistes i llibres amb finalitats no lucratives tenen alhora prou recursos i el suport necessari per a mantenir estàndards alts de control de qualitat i de la integritat de la recerca”); i 3) “Promoure la diversitat lingüística en els sistemes d’avaluació i de finançament de la recerca” (per exemple, “assegurar que quan s’utilitzin sistemes mètrics es considerin adequadament les publicacions en revistes i llibres en totes les llengües”).

Malgrat que les universitats dels territoris de parla catalana tenen àmplia documentació sobre política lingüística (sovint, amb referències a “transparència lingüística” i “seguretat lingüística”) passa com en el cas de les revistes de lingüística aplicada: una cosa és dir i l’altra és practicar. I ara toca posar en pràctica la diversitat lingüística en l’esfera acadèmica pública. Per això, seria bo implementar tots els instruments i legislació que ja tenim, sense haver de fer pràcticament res de nou.

El govern actual (en funcions) ha fet un esforç considerable a l’hora d’admetre que calen molts més esforços i pressupost per a fer que el català sigui llengua universitària i de recerca (vegeu l’Informe sobre la publicació de la recerca en català, de M. Massaguer, A. Flors-Mas i F. X. Vila, i el Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya).

L’any 2021 es va publicar el dossier “El català i la comunicació social de la recerca“ del web pensem.cat, amb una discussió aprofundida del problema. En concret, Ayats (2021) apunta una sèrie de “propostes per a afavorir l’ús del català en l’entorn acadèmic”: 1) Vetllar perquè el català no perdi presència a les aules de les universitats, 2) estimular que les persones que fan recerca tinguin en compte el català i el facin servir, 3) fer que la transferència i la divulgació científica en català sigui reconeguda en els currículums i les trajectòries acadèmiques dels docents i investigadors i 4) crear unes publicacions universitàries catalanes que unifiquin els serveis de publicacions de les universitats en un sol segell.

Cal concreció i valentia i que les 22 universitats de territoris de parla catalana (Xarxa Vives) posin fil a l’agulla al que van acordar a la declaració a l’Institut d’Estudis Catalans del 5 d’abril de 2023 –”la necessitat de reivindicar el català com a llengua amb plena capacitat per a fer i divulgar ciència”– i implementin les mesures que hi esmenten: “Garantir la presència del català en la presentació i cloenda de les activitats públiques de recerca realitzades en el territori catalanoparlant; fomentar els plans d’acollida en els grups científics; invertir en eines tecnològiques d’interpretació interlingüística oral, i replantejar alguns criteris d’avaluació i acreditació de professors, investigadors, activitats i publicacions, de manera que, a més de la valoració de la qualitat i l’impacte professional i social del contingut, també valorin i potenciïn l’ús de la llengua catalana.”

Pel que fa a les publicacions de recerca, tal com indiquen Warren i Sato (2023), permetre que es publiqui en revistes d’alt impacte internacional en altres llengües a part de l’anglès és una manera de practicar el multilingüisme. De fet, sempre parlem d’internacionalitzar-nos, quan en realitat el que fem és anglicitzar-nos. Alguns direu que és impossible que les grans editorials publiquin en una llengua que no sigui l’anglès. Per què no? De fet, les empreses propietàries de les revistes acadèmiques internacionals són empreses privades amb beneficis econòmics importants, en gran part sufragades per recerques pagades amb diner públic, a les quals seria lògic demanar més retorn i impacte a la societat. No es tractaria de publicar exclusivament en una gran diversitat de llengües, sinó d’oferir, per exemple, resums o traduccions d’alguns articles. Sato, coautor de l’article, proposa aquesta mesura i parla des de l’experiència, ja que és editor d’una revista d’alt impacte en lingüística aplicada. Una altra mesura seria no discriminar els parlants que tenen l’anglès com a llengua addicional i no rebutjar articles pel sol fet que no tenen el nivell d’anglès nadiu.

El català és una llengua rica en el seu registre acadèmic, però no és prou visible quan fem trobades acadèmiques internacionals; per això, a vegades la invisibilitzem o fins i tot l’amaguem. Siguem agraïts amb tots els esforços fets en els darrers anys, llegat de tots els investigadors que han contribuït a crear un registre acadèmic en català i que han emprat aquesta llengua en les seves recerques, implementem totes les mesures que ja existeixen i entre tots fem que el català, al costat d’altres llengües, també sigui una llengua acadèmica i de recerca nacional i internacional.

Llorenç Comajoan-Colomé és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i del Glossa-Grup de Recerca en Lingüística Aplicada, Didàctica i Literatura de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

La Botiga VilaWeb us ofereix de regalar el llibre de Sant Jordi signat per l’autor sense haver de fer cua

Voleu regalar un llibre dedicat pel seu autor aquest Sant Jordi 2024? A la Botiga de VilaWeb us oferim de fer-ho sense que hàgiu de fer cua durant la diada. Fins l’11 d’abril, teniu la possibilitat d’escollir entre tot un ventall d’autors que han tret novetats editorials i rebre’n el llibre dedicat i signat. Si el voleu regalar, ens podeu indicar el nom a qui s’ha d’adreçar l’autor amb un correu a botiga@vilaweb.cat o en l’apartat de “Notes” en el moment de formalitzar la comanda.

Els autors que signaran abans de Sant Jordi a la Botiga de VilaWeb si compreu el llibre en línia són:

Jordi Badia – No val a badar
Alfred Bosch – Obriu pas!
Núria Cadenes – Tiberi Cèsar
Laura Calçada i Barres – Fucking New York
Esperança Camps – La por
Jaume Clotet – La germandat de l’àngel caigut
Julià de Jòdar – La casa tapiada
Ramón Gener – Història d’un piano
Caterina Karmany i Jaume – El temps de les magranes
Joan-Lluís Lluís – Balla amb Babel
Joan-Lluís Lluís – El dia de l’ós
Biel Mesquida – Passes per Palma
Maria Nicolau – Cremo
Júlia Ojeda Caba / Anna Punsoda Ricart / Marta Roqueta-Fernàndez – Màtria o Barbàrie
Jordi Panyella – Salvador Puig Antich, cas obert
Vicent Partal – Fronteres
Gemma Pasqual – Torturades
Laia Perearnau – La passadora
Xavier Pla – Un cor furtiu. Vida de Josep Pla
Jordi Puntí – Confeti
Francesc Ribera, Titot – El silenci que heu de témer
Regina Rodríguez Sirvent – Les calces al sol
Neus Rossell – Tres mesos de vacances
Benet Salelles – En encesa espera
Pep Salsetes – De l’hort al plat
Quim Torra – Armand Obiols, d’una fredor que crema
Tina Vallès – La llegenda de Sant Jordi de cap per avall
Josep Maria Virgili – Si m’ho permeteu

Llista de Junts+ Puigdemont per Catalunya per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Ja s’han tancat les llistes de Junts+ Puigdemont per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. La candidatura de Barcelona té al capdamunt el president Carles Puigdemont. El segueixen l’empresària Anna Navarro, alta directiva de Silicon Valley, i l’ex-conseller de Territori Josep Rull, que torna a la primera línia de la política. Encapçalen les altres llistes Salvador Vergés per Girona, Jeannine Abella per Lleida i Mònica Sales per Tarragona.

Qui és Anna Navarro, la número dos de Puigdemont a les eleccions?

Aquestes són les llistes completes de Junts per Catalunya de les circumscripcions per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

Llista de Junts + Puigdemont per Catalunya a Barcelona

1.Carles Puigdemont
2. Anna Navarro
3. Josep Rull
4. Anna Erra
5. Albert Batet
6. Enatu Domingo
7. Josep Rius
8. Judit Toronjo
9. Agustí Colominas
10. Glòria Freixa
11. Jaume Giró
12. Mercè Esteve
13. Lluís Puig
14. David Saldoni
15. Montserrat Ortiz
16. Antoni Castellà
17. Joan Canadell
18. Francesc Dalmases
19. Ariadna Urroz
20. Laura Martínez
21. Lourdes Ciuró
22. Mònica Gallardo
23. David Torrents
24. Sandra de la Iglesia
25. Joaquim Jubert
26. Elena Fort
27. Eva Serra
28. Eliseu Esterlich
29. Claudia Cots
30. Marc Codina
31. Marta Canas
32. Mar Forcada
33. Adrià Ventura
34. Rosa Maria Ortega
35. Ramon Riera
36. Laia Domènech
37.Isidre Sierra
38. Georgina Lázaro
39. Jordi Bou
40. Alinna Susanna
41. Josep Valcarce
42. Antoni Maria Grau
43. Esther Alòs
44. Ivan Condés
45. Elisabet Colomer
46. Esteve Planes
47. Núria Balada
48. Jordi Gutiérrez
49. Núria Iniesta
50. Estanis Fors
51. Joan Porras
52. Marc Alomà
53. Sònia Rojas
54. Pau Tetas
55. Cesca Berenguer
56. Núria-Anna Salas
57. Aleix Roca
58. Joan Porras
59. Azucena Carranzo
60. Esteve Planas
61. Montserrat Cantín
62. Raul Garcia
63. Carme Sayós
64. Hector Berzas
65. Laura Cuadrado
66. Carles Agustí
67. Blanca Albà
68. Ivan Vila
69. Rosa Maspons
70. Ramon Caballé
71. Maria José Mata
72. Joan Cuch
73. Esther Lligades
74. Josep Grima
75. Mireia Traveria
76. Francesc Olivella
77. Bibiana Riu
78. Marcel·lí Bosch
79. Roser Güell
80. Sergi Matas
81. Paula Moyano
82. Oriol Prats
83. Ximena Gadea
84. Marta Pujol
85. Xavier Trias

Suplents

1. Anna Tarrés
2.Joaquim Colominas
3. Marina Geli
4. Ferran Requejo
5. Ezequiel Martínez

Llista de Junts + Puigdemont per Catalunya a Girona

1.Salvador Vergés
2.Carme Renedo
3. Isaac Padrós
4. Sònia Martínez
5. Maite Selva
6. Maria Àngels Planas
7.Jordi Munell
8. Mònica Rabassa
9. Teresa García
10. Francesc Ten
11. Salvador Coll
12.Mònica Santjaume
13. Joan Mir
14. Núria Murlà
15. Josep Santamaria
16.Ferran Rodero
17. Maria Rosa Vila

Suplents

1. Jordi Camps
2. Montserrat (Montse) Mindant
3. Josep Maria Bernils
4. Mariona Camps
5. Joan Sala
6. Immaculada (Imma) Constants
7. Èric Bertran
8. Glòria Plana
9. Èric Torres
10. Susanna Bazan

Llista de Junts + Puigdemont per a Catalunya a Lleida

1. Jeannine Abella
2. Ignasi Prat
3. Anna Feliu
4. Jordi Fàbrega
5. Rosa Jové
6. Antoni Reig
7. Raül Aguilar
8. Judith Guim
9. Gerard Sabarich
10. Sílvia Torra
11. Carme Miró
12. Josep (Pepe) Torres
13. Carlota Monfort
14.Albert Maurell
15. Violant Cervera

Suplents

1. Manel Consola
2. Anna Maria Farré
3. Marta Poch
4. Manel Safont
5. Elvira Laregula
6. Joan Segura
7. Maricel Segú
8. Miquel Àngel Cullerés
9. Jaume Ars
10. Marta Gispert

Llista de Junts + Puigdemont per a Catalunya a Tarragona

1.Mònica Sales
2.Jordi Bertran
3. Joaquim (Quim) Calatayud
4. Noemí Nieto
5. Irene Negre
6. Pere Segura
7. Núria Besora
8. Joan Nin
9. Laura Domènech
10. Sarah Dubois
11.Ruben Biarnés
12. Íngrid Salas
13. Joan Ibarra
14. Jovita Baltasar
15. Jordi Salvadó
16. Arnau Llambrich
17. Gemma Cid
18. Josep (Pep) Andreu

Suplents

1. Felip Montclús
2. Teresa Guerola
3. Joan Casas
4.Lídia Pino
5.Roger Batllevell
6. Rosa Sànchez
7.Josep Subirats
8. Annabel Garcia
9. Àngels Llombart
10. Joan Descals

Un 53% d’europeus creu que la Unió Europea no va estar a l’altura el Primer d’Octubre

Un sondatge publicat pel mitjà europeu Politico feta a ciutadans d’Alemanya, l’estat francès, Dinamarca, Eslovènia i Lituània durant el mes de desembre revela la percepció que tenen els europeus sobre els moviments d’independència a Europa.

Segons aquest sondatge, hi ha una majoria de ciutadans en el conjunt d’aquests cinc estats que creu que la Unió Europea va actuar malament en relació amb el Primer d’Octubre. El 53% dels ciutadans és d’aquest parer, i són especialment crítics els ciutadans d’Eslovènia (70%) i Alemanya (56%). En línia amb això, hi ha una majoria que considera que s’han perseguit els dirigents independentistes per les seves idees. El percentatge més alt el trobem a Eslovènia, on ho creu el 74%, seguit de Dinamarca (65%). En canvi, solament un 47,5% dels ciutadans de l’estat francès és d’aquest parer.

Cal tenir en compte que l’estudi ha estat pagat per la delegació al Parlament Europeu de Junts-Lliures per Europa, i ha estat fet per les consultores demoscòpiques Verian Group i Sibilare, segons que diu Politico.

L’independentisme català ha tingut una notorietat important a escala continental aquests darrers anys, i un fet que ho demostraria és que a tots els estats on s’ha fet el sondatge més de la meitat de la població coneix el moviment independentista català.

Allà on més es coneix és a Eslovènia (61%), Dinamarca (56%) i Alemanya (55%). Si el 55% dels ciutadans europeus té coneixement del cas català, un 46,7% sap de l’existència del moviment nacional basc, un 35,3% del de Còrsega, un 28,5% del flamenc i un 21,5% del de Galícia.

Quan es pregunta per la possibilitat que algun moviment nacional aconsegueixi la independència, el català és considerat com el que té més suport i el que té més possibilitats d’assolir-la. El 40,2% dels europeus creu que la independència de Catalunya és possible, mentre que gairebé el 60% expressa escepticisme.

Tot i això, no hi ha cap país dels enquestats on els qui ho creuen possible siguin majoria. Lituània seria el país on més gent ho creu, un 47% de la població, seguit del 42% de francesos i danesos.

Solucionar el conflicte territorial

Per a resoldre els conflictes territorials, l’opció preferida és el referèndum acordat, que rep el suport del 54% de ciutadans. De fet, a Alemanya s’enfila fins al 58% els qui consideren que aquesta és la manera efectiva de solucionar-ho. En canvi, l’opció que els ciutadans consideren menys adequada és que simplement el poderós s’imposi sobre el més feble.

Així mateix, es demana sobre la intervenció de la Unió Europea. Un 31% dels ciutadans és del parer que s’impulsi una legislació específica per a protegir els drets de les minories nacionals, un 47% creu que la UE hauria de contribuir diplomàticament a resoldre conflictes entre els estats i les minories, sense una legislació específica, i solament un 23% és del parer de no intervenir en absolut.

Hi ha diferències importants entre països. Els més partidaris de no intervenir són els francesos, amb un 29% que creu que les institucions europees no s’hi haurien d’immiscir. En general, Eslovènia mostra la creença més ferma en la participació directa o indirecta de la UE en la mediació de conflictes, amb un 85,9% que dóna suport a alguna forma d’acció.

En les discussions sobre la resolució de conflictes dins els estats membres de la UE, la majoria és partidària de la mediació. L’opció més popular, triada pel 33,4% dels enquestats és que la UE sigui un agent neutral que faciliti el diàleg. La segona més popular és que la mediació formi part d’una estratègia més àmplia. Això significa que un 60,4% es mostra a favor del diàleg.

En canvi, un 19% creu que la mediació representa una ingerència en els afers interns dels estats, i un 20%, que pot no entendre la dinàmica interna dels estats. És a dir, un 40% es mostra en contra de la utilitat de la mediació de la UE en conflictes interns. Alemanya i Dinamarca mostren la confiança més ferma en la UE com a mediador, amb un 64% i un 63%, respectivament, que donen suport a les opcions de mediació. A França i Eslovènia estan menys convençuts, amb un 55% i un 59%, respectivament. Tot i això, bona part dels ciutadans s’hi mostren en contra per motius diferents. França és qui més veu una intromissió en els afers interns (23%), mentre que Eslovènia dubta més de la comprensió de la UE de la dinàmica interna de l’estat (23%).

Uns dirigents independentistes coneguts

Un 37,9% dels enquestats diu que sap qui és Carles Puigdemont, i el 36,6% coneix Roberta Metsola. Entre els països enquestats, on Puigdemont és més conegut és a Eslovènia (42,2%), i on menys, a Dinamarca (35,9%). De fet, és més conegut que Metsola a tots els països enquestats amb l’excepció de Lituània, on el 45,5% dels ciutadans enquestats coneix Metsola i el 38,1%, Puigdemont.

Els europeus coneixen més Puigdemont que no Metsola, segons un sondatge pagat per Junts

A Oriol Junqueras el coneix el 33,2% dels enquestats, quatre punts per sota del coneixement de Puigdemont, però per sobre del president del grup Renovar Europa, Stéphane Séjourné; del president del partit independentista flamenc Nova Aliança Flamenca, Bart De Wever; i del president del Tirol del Sud, Arno Kompatscher. A més, té un percentatge de coneixença pràcticament igual que la copresidenta del grup de l’Esquerra Radical, Manon Aubry.

Els Mossos conclouen que el mòbil del diputat de la CUP Carles Riera va ser espiat el 2019

Els Mossos d’Esquadra han conclòs que el telèfon mòbil del diputat de la CUP Carles Riera va ser infectat el 2019 per un programari maliciós que deixa el mateix tipus de rastre que Pegasus, el sistema d’espionatge que es va utilitzar per intervenir els telèfons de dirigents independentistes.

Ho sostenen els Mossos d’Esquadra en un informe, al qual ha tingut accés Efe, que han remès al titular del jutjat d’instrucció 32 de Barcelona, que investiga una denúncia per espionatge polític amb Pegasus als diputats i ex-diputats de la CUP Carles Riera, Albert Botran i David Fernàndez. És una de les causes obertes pel suposat espionatge a dirigents independentistes, entre les quals, la del jutjat d’instrucció 29 de Barcelona per la denúncia del president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la del jutjat 20 de Barcelona, relativa als diputats d’ERC Josep Maria Jové i Diana Riba. En aquest cas, el laboratori d’informàtica i electrònica forense dels Mossos, adscrit a la Divisió de Policia Científica, ha localitzat al mòbil del diputat de la CUP Carles Riera tres missatges de text (SMS) que contenen enllaços d’adreces de dominis “inclosos com a indicadors de compromís” del programari Pegasus.

Els Mossos diuen que una de les formes “més documentades” que té Pegasus per a infectar els seus objectius és mitjançant missatges SMS que inclouen un enllaç maliciós, de manera que si l’usuari el prem el dirigeix a un servidor que controla el telèfon sense que el percebi. En aquest cas, Riera va rebre al mòbil dos SMS amb enllaços maliciosos el febrer del 2019, un amb el títol “Judici a la democràcia” i un altre, “La sortida de pactar el desacord”, que van ser els que suposadament el van infectar, i un altre al juny amb el missatge “Independentisme i Comuns formen una nova alternativa pública recolzada per Roures”.

Els Mossos conclouen que el mòbil de Riera va ser infectat el 6 i el 26 de febrer de 2019 per un programari maliciós “que deixa el mateix rastre” que Pegasus. En un dels casos, el programa maliciós va descarregar 1,59 megabytes al mòbil de Riera i va aconseguir extreure-li 14,9 megabytes d’informació, sense poder determinar-ne el destí, mentre que a l’altre  va descarregar 3 megabytes de codi maliciós que van aconseguir d’extreure 6,12 megabytes de dades, també sense poder determinar on es van enviar.

Els especialistes de la policia reconeixen que la detecció de Pegasus és difícil per la seva sofisticació i les mesures d’ocultació implementades, perquè és dissenyat per no tenir persistència al terminal, de manera que no guarda el programari maliciós a la memòria del telèfon per no ser detectat. D’aquesta manera, subratlla que els estudis que s’han fet sobre Pegasus han arribat a la conclusió que la millor manera de detectar la seva presència és identificar patrons o comportaments registrats al sistema per part del programa maliciós.

Es tracta dels “indicadors de compromís”, que recopilen informació de processos, trànsit en xarxa, accions utilitzades per explotar vulnerabilitats conegudes, comportaments anòmals en el funcionament del sistema operatiu, registres i fitxers sospitosos o comunicacions amb dominis específics que s’han vinculat a aquest programa maliciós.

Respecte d’Albert Botran, els Mossos diuen que han localitzat un indicador de compromís, el desembre del 2019, si bé puntualitzen que això no implica directament la “detecció automàtica” del programa maliciós Pegasus. “No s’han localitzat els indicadors necessaris per a determinar amb certesa que es va produir una activitat maliciosa vinculada al programari Pegasus”, assenyala en informe sobre l’anàlisi del mòbil de Botran. Per això, els Mossos sostenen que, per poder fer una anàlisi més detallada, haurien de disposar del seu terminal, per extreure’n la informació, i no únicament una còpia del contingut lliurat per un notari.

Sobre David Fernàndez, els Mossos informen el jutge que no han pogut analitzar la còpia digital del mòbil perquè no els han facilitat la contrasenya per a accedir al contingut xifrat.

Les comandes de l’estranger truquen a la porta

És encoratjador observar que no sols ha augmentat la producció a la indústria de l’estat espanyol al febrer i al març, sinó que també es van rebre més comandes tots dos mesos. L’impuls de les noves comandes encara és relativament modest, però és important, perquè sembla que assenyala el final d’un període de deu mesos de caiguda continuada. Tanmateix, cal destacar que les carteres també han tingut el suport, durant el març, d’un nombre més alt de comandes procedents de l’estranger. Per tant, tot apunta a un creixement moderat de la producció industrial els mesos vinents. I no sóc jo qui fa aquesta anàlisi. Són paraules del director de l’enquesta als directors de compres (PMI) del mes de març valorant els resultats presentats aquesta setmana. I que tenen més transcendència si pensem que el doctor Cyrus de la Rubia és el cap d’economistes de l’Hamburg Commercial Bank, és a dir, una persona objectiva en els comentaris.

Això sí, també explica que hi ha diferències de comportament per sectors. Que la recuperació moderada està distribuïda de manera desigual, vaja. D’aquesta manera, si fa uns quants mesos que s’observa un impuls relativament fort en el sector de béns de consum, la indústria de béns tot just acaba d’entrar a territori expansiu al març. En canvi, la situació en la indústria de béns de capital s’ha tornat a deteriorar, després de la sorprenent recuperació del febrer. “No obstant això, la tendència de diversos mesos del corresponent índex PMI aquí també continua apuntant a l’alça”, matisa.

Sense dubte, el tret més important de l’enquesta és l’augment de les comandes i, sobretot, després d’uns quants mesos de sequera, d’una millora de les comandes provinents de l’estranger. Tot plegat fa que el director de l’enquesta es pregunti si “l’estat espanyol forma part realment de la zona euro”. “Per descomptat, però si ens fixem en el sector manufacturer, es podria pensar que no. Al capdavall, mentre la indústria a la zona euro fa més d’un any i mig que llangueix, la situació espanyola s’ha recuperat per segon mes consecutiu”. Respecte del sector manufacturer i considerant l’índex PMI, diu: “La nostra estimació en temps real del PIB apunta a una taxa de creixement sòlida de l’1% el primer trimestre, una xifra amb la qual la zona euro només podria somiar.”

I no sembla que vagi gaire errat, perquè si observem la darrera estimació en temps real que acaba de fer l’AIReF, amb data d’avui, 5 d’abril, sobre el creixement estimat del PIB estatal del primer trimestre, veiem que és del 0,8% intertrimestral (venim d’un 0,6% del quart trimestre) i del 2,3% interanual (2,0%). No cal dir que, si aquestes estimacions s’ajusten finalment a la realitat, significaria que durant el primer trimestre l’economia estatal s’hauria accelerat. I cal pensar que Catalunya hi té força a veure, en aquest creixement. Penso sobretot en la indústria. És a dir, que l’acceleració també ens afectaria positivament.

Molt lligat a la informació esmentada, avui s’ha fet públic l’índex de producció industrial (IPI) de l’INE i l’Idescat, referit al febrer, just el mes en què els directors de compres assenyalaven com a inici d’una inflexió, que s’ha accelerat al març. Doncs bé, per a Catalunya, l’índex de productes industrials (que no inclou l’energia ni està corregit d’efectes de calendari) augmenta d’un 11,0% respecte del mateix mes de l’any anterior i l’índex de producció industrial (que inclou l’energia) creix d’un 9,4%.

Segons l’Idescat, per divisions industrials els increments més elevats al febrer es registren en la fabricació de materials i equips elèctrics, electrònics i òptics (29,4%) i en la fabricació de material de transport (28,7%). També amb creixements que superen el 10% interanual, destaquen els productes farmacèutics, amb un 16,1%, les indústries d’alimentació i begudes, amb el 13,9% i les indústries del paper i arts gràfiques, amb el 10,5%. En canvi, hi ha decreixement en les indústries tèxtils de la confecció, cuir i calçat (−4,3%) en la fabricació de maquinària i equips mecànics (−2,8%).

Sembla, doncs, que la indústria no va pas mal encarrilada, en termes generals i llevat d’alguns subsectors particulars.

Quant al sector serveis, ja fa mesos que els directors de compres el veuen en termes més positius. Aquesta vegada no és una excepció, si ens fixem en la valoració que en fa el director. Diu, concretament: “La sòlida trajectòria de creixement del sector serveis no sols es manté, sinó que també es va accelerant. En general, es van establint les bases per a un altre any de creixement superior a la mitjana, en comparació amb la majoria dels altres països de la zona euro.” En realitat, és cert que s’observen millores en tots els fronts. A més de l’augment de l’activitat i l’ocupació, les empreses de serveis també han captat més comandes. Jo crec que és encoratjador veure que les fetes per clients de l’estranger, impulsats principalment pel turisme, es van expandint novament, i marquen el primer creixement en vuit mesos, segons els PMI.

Fixem-nos que en aquest punt els directors de compres també fan referència a una incipient millora de les compres que vénen de fora. Em sembla un fet molt important, perquè no parla només del turisme, sinó d’exportar altres serveis –com enginyeria, transports, consultoria–, alguns dels quals fa uns anys que són en una tendència clarament positiva.

El resum global dels dos sectors el fa el mateix director de l’enquesta. Em sembla positiu el seu raonament, i unes gotetes d’optimisme sempre van bé.

L’economia del sector privat es va expandir a un ritme més fort al març, sostingut per un creixement més gran del sector manufacturer i del sector serveis. Aquest fet ve subratllat per l’Índex PMI Compost d’Activitat Total per a Espanya, que va augmentar a 55,3 punts, des dels 53,9 registrats al febrer. La puntuació del març ha estat la més alta registrada per l’enquesta d’ençà de l’abril del 2023. S’han observat augments simultanis de les noves comandes en les economies del sector manufacturer i del sector serveis, i l’increment global és el millor registrat en onze mesos. Per acabar, val a dir que la puntuació registrada, en aquests moments, és superior a la d’Itàlia, França i Alemanya. I, hi insisteixo, encara que els PMI es refereixen a tot l’estat espanyol, Catalunya hi té alguna cosa a dir…

 

Més de 320.000 dones han recollit productes menstruals reutilitzables a les farmàcies

Més de 320.000 dones han recollit productes menstruals reutilitzables a les farmàcies d’ençà del començament de la campanya “La meva regla, les meves regles”, que va començar al març. Segons que ha anunciat la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, en el primer mes de funcionament s’ha superat el mig milió de descàrregues del codi QR necessari per a poder demanar copes, calces o compreses reutilitzables, concretament, se n’han registrat 532.871. “Això demostra com era de necessari avançar en la garantia del dret a l’equitat menstrual”, ha celebrat Verge. La consellera ha donat les dades en el marc de la inauguració de les II Jornades de Cultura Menstrual, que es fan a Amposta d’ençà d’avui.

Copa menstrual, calces o compreses de tela? Guia dels productes menstruals gratuïts

“Poder parlar obertament i de forma comunitària de salut menstrual, de primeres menstruacions i de climateri, de viure el cicle amb salut i de deixar enrere els tabús, ja és transformació feminista”, ha reivindicat Verge. Les jornades, que s’allargaran durant quatre dies, tenen lloc a l’Espai Dones i inclouen una desena d’activitats i xerrades entre els quals en destaquen tallers per a l’acompanyament en l’arribada de la primera menstruació per a nenes i mares o un d’informatiu sobre productes menstruals reutilitzables. En la seva intervenció, la consellera ha fet valdre la tasca de l’organització i ha destacat el gran valor d’aquestes jornades “perquè posen llum i visibilitzen tot allò que els passa” als cossos de les dones.

Així mateix, ha reivindicat que la posada en marxa de la distribució de franc de productes menstruals reutilitzables ha permès d’obrir una “conversa molt necessària que el país està vivint intensament des de fa un mes”. “És molt positiu, perquè més enllà de la distribució gratuïta i universal de productes menstruals reutilitzables, ha provocat que parlem de temes que fins ara es guardaven per a l’àmbit privat i sobre els quals regnava el silenci”, ha sentenciat.

El TSJC ordena a l’Ajuntament de Molins de Rei de penjar la bandera espanyola de manera permanent

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha ordenat a l’Ajuntament de Molins de Rei que col·loqui la bandera espanyola en el pal de la façana i la hi deixi permanentment.

En una sentència consultada per Europa Press, el tribunal ho ha ordenat com a mesura cautelar a petició d’Impuls Ciutadà, a qui dona la raó en un recurs que va presentar contra la sentència del jutjat contenciós 5 de Barcelona, que al setembre va desestimar-ne la petició.

Per part seva, l’ajuntament va enviar fotografies per a acreditar que la bandera d’Espanya era penjada a la façana del consistori, al costat de la municipal, la senyera i la bandera de la Unió Europea, tal com també va certificar la secretària municipal. No obstant això, el tribunal aprecia ara que tan sols s’ha acreditat que la bandera va onejar aquell dia concret, el 20 de setembre de 2023, però no acredita la presència continuada de la bandera a l’edifici consistorial. Impuls Ciutadà va presentar al tribunal una fotografia, feta sis dies després d’aquesta data, en què no hi havia cap bandera espanyola penjada a la façana.

Olost farà una consulta per a decidir si surt del Lluçanès o hi continua

L’Ajuntament d’Olost, al Lluçanès, ha anunciat que farà una consulta per a decidir si surt de la comarca o bé hi continua. Encara no hi ha ni data ni pregunta, però es treballa perquè sigui cap a l’estiu o bé just després.

En la consulta del 2015 sobre una futura comarca del Lluçanès, Olost va registrar un 38,09% de participació. Dels votants, un 63,29% va apostar pel “sí”, mentre que un 32,40% es va decantar pel “no”. Descontents per la manera s’ha materialitzat el naixement de la nova comarca, de moment amb un òrgan jurídic en forma de mancomunitat, el batlle del municipi, Gil Salvans, ha explicat que Olost farà la consulta, i s’arriba a una xifra de participació similar a la de la primera, la decisió serà vinculant. Dels tretze municipis que van participar en la votació d’ara fa gairebé deu anys, tan sols en vuit va guanyar el “sí”.

Salvans critica que la comarca del Lluçanès es constituís a correcuita, després de vuit anys sense gairebé ni parlar-ne. “Això va generar moltes tensions, sobretot als municipis del ‘no’. A Olost també molta gent ens preguntava ‘i ara què?’, i alguns ni recordaven què havien votat”, explica. És per això que en la darrera campanya de les eleccions municipals, abans d’entrar com a batlle el 2023, Salvans ja va proposar de fer una consulta “per veure si la gent ho veia bé o no”.

“Som en una comarca administrativa. No és la comarca del Lluçanès dels tretze municipis, només en som vuit. A partir d’aquí, tampoc estem del tot satisfets sobre com han evolucionat els primers mesos des del naixement”, ha explicat. Una de les crítiques és que en l’aprovació de la mancomunitat no es va tenir en compte les esmenes que havia fet Olost, subratlla el batlle.

La galeria Marlborough de Barcelona tanca després de divuit anys

La galeria Marlborough tancarà la seu del grup a Barcelona, i també la resta de seus que manté a les ciutats de Madrid, Londres i Nova York.

Ho ha confirmat a l’ACN la directora de la seu barcelonina, Mercè Ros, que afirma que l’equip de la galeria a Barcelona va tenir coneixement de la notícia ahir a la tarda, en paral·lel a la publicació del comunicat que n’anunciava el tancament al Financial Times. Ros ha atribuït la decisió a la desvinculació de la família fundadora de la gestió artística i empresarial de les galeries, l’any 2020. I afegeix que el distanciament per part de la família del projecte, d’aleshores ençà, pot haver dut la família a decidir-ne el tancament i la venda del patrimoni associat, que inclou edificis i estoc artístic.

L’arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright va fundar la galeria Marlborough el 1948, i des d’aleshores i fins l’any 2020, sempre hi ha hagut una persona de la família vinculada a la gestió dels espais. L’any 2006, el grup va obrir va la seva quarta galeria a Barcelona, que s’afegí a les que ja mantenia a Nova York, Londres i Madrid.

Al comunicat de premsa publicat ahir al Financial Times els propietaris del grup Marlborough anunciaven que havien pres la decisió de tancar una trajectòria de prop de 80 anys, i que el tancament tindrà lloc aquest mes de juny.

La Boqueria i dotze mercats més de tot el món demanaran a la Unesco de ser patrimoni de la humanitat

El mercat de la Boqueria i dotze mercats més de diferents països del món han subscrit una petició per demanar a l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) que reconegui aquests equipaments comercials com a patrimoni de la humanitat.

Representants d’aquests tretze mercats han signat un document aquesta setmana a Florència, amb motiu del cent cinquantè aniversari del mercat central de Sant Llorenç, situat a la ciutat italiana. El president de la Boqueria, Jordi Mas, ha destacat que el reconeixement de la Unesco garantirà la preservació i la protecció dels mercats com a estaments històrics.

“Juntament amb la resta de representants hem acordat la necessitat d’impulsar accions per protegir la identitat dels nostres mercats i reflexionar sobre el mercat del futur“, ha explicat Mas.

En referència a aquests envits, el president de la Boqueria ha apostat per potenciar la gastronomia a les parades, de tal manera que es pugui diversificar una oferta “sempre basada en productes frescos i de qualitat” per “satisfer tant els turistes com els clients locals de tota la vida”.

A més de la Boqueria, han assistit al congrés el mercat de la Esperanza de Santander, el mercat Torvehallerne KBH de Copenhague (Dinamarca), el Nishiki Market de Kioto (Japó), l’Oslo Mathallen (Noruega), el Malmø Saluhall (Suècia), el mercat de Cork (Irlanda), el Markthalle Neun de Berlin (Alemanya), el Nami Market de Riga (Letònia), el Mahane Yehuda Market de Jerusalem (Israel), el Mercato delle vettovaglie de Livorno (Italia) i el MEQ de Follonica (Itàlia).

Puigdemont deixa Waterloo i es trasllada a viure a Catalunya Nord

Carles Puigdemont ha deixat la Casa de la República a Waterloo (Bèlgica) per instal·lar-se a la comarca del Vallespir, a Catalunya Nord, on s’ha traslladat aquesta Setmana Santa. Tot i el trasllat, la Casa de la República de Waterloo continuarà com a institució, segons que han confirmat fonts de l’entorn de Puigdemont a VilaWeb.

Puigdemont situa Rull de número 3 i afegeix més independents a Girona, Lleida i Tarragona

Així ho expliquen fonts de Junts, que assenyalen que el president i candidat de la formació a les eleccions a Catalunya té intenció de fer bona part de la campanya electoral de forma presencial i sense pantalles, a diferència de convocatòries electorals anteriors. De fet, Puigdemont ja va anunciar la seva candidatura el passat 21 de març a Elna, i demà presentarà la seva llista –que ja s’ha sabut avui– en aquest mateix municipi.

El president s’ha traslladat a viure en una casa a la comarca del Vallespir, en un municipi a concretar, que es troba a aproximadament tres quarts d’hora de Girona (Gironès), on tenia la residència abans de marxar a l’exili l’octubre del 2017. Segons fonts de Junts, el candidat de la formació a les eleccions a Catalunya ja ha mantingut reunions sectorials diàriament i ha rebut personalitats de diversos sectors a la casa del Vallespir d’ençà que s’hi traslladà.

Retorn des de la Catalunya del Nord

El trasllat al Vallespir suposa que, en cas de tornar al Principat, Puigdemont travessaria la frontera administrativa des de la Catalunya Nord. Durant l’acte de presentació de la seva candidatura a Elna, el president ja va assegurar que tenia intenció de tornar de l’exili definitivament per a assistir al debat d’investidura al parlament, encara que pogués córrer el risc de ser detingut en cas que la justícia espanyola no apliqués la llei d’amnistia.

Presentació de candidatura demà a Elna

Demà, Puigdemont farà un nou acte públic a Elna per a presentar la seva candidatura a les eleccions a Catalunya, per la qual Junts explica que ja hi ha uns 1.300 inscrits.

Qui és Anna Navarro, la número dos de Puigdemont a les eleccions?

A banda de l’empresària tecnològica Anna Navarro com a número dos, destaca l’aposta per Josep Rull com a número tres, i l’actual presidenta del parlament, Anna Erra, com a número quatre. Els segueixen el fins ara president del grup de Junts al parlament, Albert Batet; l’escriptora Ennatu Domingo, que s’inscriu com a independent; i el portaveu del partit, Josep Rius. L’ex-batlle de Barcelona, Xavier Trias, tancarà simbòlicament la llista.

Un terratrèmol de magnitud 4,8 sacseja l’àrea metropolitana de Nova York, sense causar danys importants

Un terratrèmol de magnitud provisional de 4,8 a l’escala de Richter ha sacsejat l’àrea metropolitana de Nova York cap a dos quarts de cinc (hora catalana), sense causar danys materials o humans importants.

L’epicentre del terratrèmol s’ha registrat prop de Lebanon, una ciutat situada a una setantena de quilòmetres de Nova York, a l’estat veí de Nova Jersey. El sisme també s’ha notat en ciutats més llunyanes com ara Filadèlfia, Baltimore i Boston.

El sisme ha obligat a desviar uns quants vols que es dirigien als tres grans aeroports de Nova York, segons que ha explicat el govern nord-americà. “El meu equip està avaluant qualsevol impacte o dany que pugui haver ocorregut, i continuarem actualitzant el públic al llarg del dia”, ha explicat la governadora Kathy Hochul, en un piulet a Twitter. El batlle de Nova York, Eric Adams, ha descartat per la seva banda que s’hagin produït grans afectacions a la ciutat.

A 4.8 magnitude earthquake hit west of Manhattan and has been felt throughout New York.

My team is assessing impacts and any damage that may have occurred, and we will update the public throughout the day.

— Governor Kathy Hochul (@GovKathyHochul) April 5, 2024

Treballem per a ampliar aquesta informació.

Vueling designa Carolina Martinoli nova presidenta i consellera delegada de la companyia

Vueling ha designat Carolina Martinoli nova presidenta i consellera delegada de l’aerolínia, segons que ha informat en un comunicat. Martinoli agafa el relleu de Marco Sansavini i arriba a la companyia coincidint amb el seu 20è aniversari després d’haver estat membre del consell d’administració d’Ibèria, on va ser directora de clients, i de British Airways, on va desenvolupar els càrrecs de directora de marca i d’atenció al client. També té experiència dins del grup IAG, al qual pertany Vueling.

La nova presidenta s’ha compromès a impulsar la transformació estratègica de la companyia aèria per desenvolupar “la seva competitivitat, eficiència i excel·lència operativa” per afrontar reptes com ara avançar en la descarbonització del sector.

Martinoli ha destacat que treballarà per consolidar la posició d’aerolínia referent en el mercat domèstic espanyol, líder a Barcelona i Bilbao. També ha apuntat que, en l’aspecte internacional: “Vueling haurà de refermar la seva presència en hubs estratègics d’Europa com Londres, París, Amsterdam o Florència, entre d’altres”.

El PI critica el govern i diu que fa de la llengua un problema on no n’hi havia

El PI-Proposta per les Illes Balears ha criticat el govern per les polítiques de segregació del català. “Han creat un problema on no hi era. Jo som docent, la meva dona és docent. No conec cap docent de les Illes Balears que hagi estat de baixa per motius de llengua en la qual impartia les classes. No en conec cap!”, diu el portaveu del PI, Antoni Salas, en un comunicat. “És un despropòsit que el govern estigui disposat a gastar aquesta doblerada en separar els alumnes per llengua i els costi tant escoltar el sector educatiu i les famílies”, afegeix.

Salas demana al govern que inverteixi els diners del “pla lingüístic de Vox” en millores estructurals en els centres educatius, com ara eliminar els barracons, que es redueixin les ràtios o que les aules estiguin ben climatitzades: “Aquí és on s’haurien d’invertir els 60 milions d’euros que PP i Vox volen utilitzar per a crear un conflicte.”

“Dins les aules hi ha molts d’alumnes, molts d’ells en dificultats. Han fet falta docents de suport, han fet falta psicòlegs, i aquestes dificultats a les aules sí que han donat molts de problemes als docents. No la llengua. Per tant, han creat un problema allà on no hi era. Si volen facilitar la feina dels docents, no els compliquin la vida”, insisteix Salas.

D’altra banda, diu que veu bé que la Conselleria d’Educació i Universitats faciliti i ofereixi noves places de comissions de servei perquè els docents que han aprovat oposicions tinguin més facilitats de quedar-se en el seu lloc de residència.

Illa es nega a debatre amb Puigdemont a Catalunya Nord

El PSC no està disposat a moure’s perquè el seu candidat a les eleccions a Catalunya, Salvador Illa, debati presencialment amb Carles Puigdemont, tenint en compte que fins que l’amnistia no hagi entrat en vigor no podrà tornar de l’exili. Aquest matí el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha ofert públicament un debat a tres amb Illa i Puigdemont fet a Catalunya Nord. Però ara el PSC ho descarta i restringeix els debats imposant-hi tres condicions.

Segons que expressa la directora de campanya socialista, Lluïsa Moret, en un comunicat, Illa participarà en aquells debats electorals que es facin al Principat i comptin amb la participació de la majoria dels caps de llista de formacions polítiques amb representació al parlament.

Així doncs, el PSC diu que Illa participarà en tots els debats que compleixin condicions relatives a l’organització —”que es facin a Catalunya, ja siguin organitzats per mitjans de comunicació, institucions, organitzacions o agents de la societat civil”—, una participació àmplia —”que comptin amb la majoria de caps de llista”— i que siguin difosos per la televisió, la ràdio o l’àmbit digital.

Amb aquestes condicions, Illa també deixa fora la fórmula de cara a cara o d’un debat a tres, atès que no compliria la condició que hi hagi la majoria de caps de llista dels partits al parlament.

“És bo que hi hagi debats que respectin al màxim la pluralitat representada al parlament, i és bo que els protagonitzin els números 1 de cada llista, perquè els catalans i catalanes tenen dret de conèixer de primera mà els plantejaments que fan els aspirants a la presidència de la Generalitat”, diu Moret.

Pàgines