La portaveu de Vox al parlament balear, Idoia Ribas, i el portaveu adjunt, Sergio Rodríguez, han presentat la renúncia als càrrecs amb un escrit enviat a la mesa. Aquests dos portaveus, que ja van encapçalar una crisi interna al partit fa uns quants mesos amb l’intent d’apartar el president del parlament, Gabriel Le Senne, van anunciar divendres, juntament amb el diputat Agustín Buades, que activarien una associació anomenada Avança en Llibertat, dirigida per ells mateixos amb els càrrecs de presidenta, vice-president i secretari, respectivament. És, segons que van explicar, una iniciativa particular, totalment desvinculada del partit i del grup parlamentari, perquè troben a faltar una mobilització de la societat civil en defensa de la unitat d’Espanya i de la cultura espanyola.

Diuen que de vegades necessiten sentir-se “abrigats” per la societat a l’hora de presentar i defensar les seves iniciatives i posen d’exemple la derogació de la llei de memòria democràtica, que portarà al parlament entitats i associacions que criticaran l’eliminació, però no partidaris de la derogació, que n’hi ha, a parer seu, però que no s’han articulat en cap moviment. I passa igual, afegeixen, amb la qüestió de la “lliure elecció de llengua”.

Tot i que estan molt satisfets amb els darrers resultats electorals, que els van situar com a tercera força, reconeixen que el nombre de vots no es tradueix en una base social sòlida.

Malgrat la crisi que obre aquesta decisió dins Vox, tant Ribas com Rodríguez i Buades han descartat que la creació de l’associació sorgeixi d’un desacord amb la direcció espanyola del partit amb la qual, insisteixen, la sintonia és total després d’haver superat la crisi de fa uns mesos. Segons que diuen, mentre sigui possible compaginarien l’impuls de l’associació amb els seus llocs de diputats. Ara per ara, es mantenen en el grup parlamentari de Vox.

Vox, la CUP i Ciutadans han criticat que la PIMEC els hagi exclosos del debat d’avui per contrastar les propostes econòmiques de cada formació per a les eleccions de Catalunya. Hi han convidat Salvador Illa (PSC), Pere Aragonès (ERC), Josep Rull (número 3 de Junts), Jéssica Albiach (Comuns Sumar) i Alejandro Fernández (PP); però n’han exclòs Vox, la CUP i Ciutadans, els dos primers amb més diputats que els Comuns, i tots amb més representants que el PP.

“No ens han convidat a aquest debat i ens sap bastant de greu, perquè tenim unes propostes econòmiques que volem situar en tots els espais on puguem”, ha criticat Laure Vega, número dos de la CUP per Barcelona, en una entrevista a TV3. Vega ha dit que no han reclamat explicacions a la PIMEC per aquesta exclusió, però ho atribueix a les seves propostes polítiques: “Els últims dies hem estat parlant que Foment i una part de la patronal situa una sèrie de propostes en contra del país. Ahir sortia una notícia que el conjunt de la patronal catalana deien que no era el moment del dret a decidir. La CUP creiem que sí que és moment de decidir en quin país volem viure i de quin model s’ha de poder viure.”

“PIMEC ha preferit convidar els responsables del procés”, ha dit el candidat de Ciutadans, Carlos Carrizosa, que ha afegit que els partits independentistes són “els responsables de la fugida d’empreses, de la ruïna econòmica, de la divisió”. Tampoc no li sembla bé que la PIMEC hi hagi convidat el PSC i el PP, “els delegats de Sánchez i Feijóo, que no volen altra cosa que pactar, ni que sigui amb l’independentisme”. “La cúpula dels empresaris prefereixen sentir-se còmodes al costat dels poders fàctics, que a Catalunya és l’independentisme, i a la resta d’Espanya aquests dos grans partits que volen pactar amb ells”, ha dit.

Vox considera que no els han convidat per les crítiques a les subvencions que rep la patronal.

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, ha tornat a defensar la solució dels dos estats a Israel i Palestina, i ha anunciat que dijous participarà en la sessió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i donarà suport a l’entrada de Palestina com a membre de ple dret de l’ONU. “Fa mesos que treballem per la pau, l’estabilitat i la seguretat a l’Orient Mitjà i espero que tots ens posem d’acord en la necessitat d’un alto-el-foc permanent”, ha dit en una entrevista a TVE. Per ell, cal mirar a llarg termini i fer efectius els dos estats amb el reconeixement d’un estat palestí viable. “És la millor solució per a la seguretat i l’estabilitat del poble d’Israel”, ha justificat.

Segons Albares, en aquests moments tant el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, com ell mateix, treballen en aquesta direcció i cerquen un reconeixement coordinat de Palestina com a estat. “La situació és greu i cal adoptar aquesta decisió a curt termini”, raona. I afegeix: “L’esperança de l’estat palestí va íntimament vinculada a la seguretat d’Israel. […] Si volem pau, seguretat i prosperitat, això implica aplicar la solució dels dos estats.”

El ministre ha dit que el govern espanyol ja ha prohibit noves exportacions d’armes a Israel, ha triplicat la cooperació amb Palestina i ha augmentat de 35 milions d’euros el finançament de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Llevant (UNRWA), que diu que fa una tasca indispensable per a la població palestina. “Prenem moltes decisions i fem tant com és al nostre abast per aturar aquesta violència”, ha dit.

El preu del barril de Brent, el petroli de referència per a Europa, s’ha abaratit fins una mica menys dels 90 dòlars. La baixada de preu és destacable, tenint en compte la crescuda de la tensió al Llevant després de l’atac de l’Iran a Israel en represàlia al bombardeig del primer d’abril contra el consolat iranià a Damasc, Síria.

Israel diu que estudia “totes les opcions” per a respondre a l’atac iranià

En concret, abans de l’obertura de les borses d’Europa, el preu del barril de petroli Brent era de 89,76 dòlars, per sota dels 90,45 dòlars del tancament anterior, i lluny dels més de 92 dòlars que va arribar a registrar el divendres.

En paral·lel, la cotització del cru West Texas Intermediate (WTI), de referència per als Estats Units, es mantenia estable en 85,20 dòlars, similar als 85,66 dòlars del tancament anterior.

Des de principi d’any, el cost del barril de petroli Brent s’ha encarit un 16% i el de cru WTI gairebé un 19%.

Com és de greu l’atac de l’Iran a Israel? Cinc preguntes i respostes urgents

Alhora, la candidatura de Clara Ponsatí i Jordi Graupera a les eleccions de Catalunya, ha presentat un pla de xoc pel català amb sis mesures diferents. La més destacada és la proposta de substituir l’actual immersió lingüística en català, que diuen que no funciona, per una doble xarxa educativa segons la llengua. “La política catalana viu de la ficció que hi ha immersió lingüística: és fals des de fa dècades; les mateixes que els nostres polítics, en un moment demogràficament complex, han fet de la inacció el seu dia a dia”, diu Ponsatí en un comunicat. Per a resoldre-ho, diu, cal canviar el model educatiu del país.

Ara fa dos anys, Ponsatí reflexionava en una entrevista a VilaWeb sobre les polítiques que hauria impulsat com a consellera d’Educació si no hagués estat destituïda per l’article 155 de la constitució espanyola i hagués pogut continuar en el càrrec. Ja llavors parlava de la possibilitat d’acceptar línies on no s’apliqués la immersió en català en canvi de poder-la garantir a totes les famílies que sí que la volen. Amb tot, reconeixia que quan ho havia defensat havia rebut “unes reaccions molt irritades en contra”. “Hi ha una ofensiva contra els drets civils en els quals és molt difícil defensar el dret d’educar en català. Si als qui ho fan els retires l’argument que torturem infants fent-los aprendre català i els dius: vostè, que no vol que el seu infant aprengui català, doncs pitjor per a vostè, vagi a aquesta línia. Això treu aquest argument i llavors pots dedicar esforços a revitalitzar la immersió”, deia. I demanava d’aixecar el tabú sobre un model alternatiu a la immersió, i discutir-ho.

De fet, la proposta actual d’Alhora no parla de dues línies, com deia llavors Ponsatí, sinó d’una xarxa doble d’escoles. És a dir, dins una mateixa escola no hi hauria estudiants en català i estudiants en castellà que es trobarien als espais comuns; sinó que hi hauria escoles plenament en català, i escoles que no ho serien. “La raó d’apostar per la doble xarxa es fa des de la convicció que la immersió lingüística només és efectiva si excedeix els límits de l’aula i es fa extensible a patis, menjadors i a la resta d’espais de la vida lectiva de l’alumnat del país”, diu ara Ponsatí.

Alhora diu que aquesta nova xarxa escolar garantiria el dret d’una educació 100% en català per a totes les famílies que ho desitgin, sense distincions d’origen ni extracció social. Un model que, diuen, milloraria el model d’immersió actual. Alhora cita dades de l’Enquesta sobre drets dels infants i adolescents a Catalunya del 2021 que fa el Síndic de Greuges. Aquestes dades exposen que el català tan sols té un “ús exclusiu” per part dels professors en el 75% de l’horari lectiu en el 15% d’escoles i el 17% d’instituts. El partit diu que amb un model de dues xarxes faria que aquesta xifra cresqués fins al 30%. El document del Síndic també matisa, tanmateix, que si la categoria és “ús predominant” del català en el 75% de l’horari lectiu, el 34% dels centres de primària i el 32% de secundària “tenen una alta vehicularitat en català”.

Per a reforçar el català a les escoles on no es fes una immersió en català, Alhora proposa de fer avaluacions externes del nivell de català i d’oferir incentius de finançament per a les escoles que assoleixin els objectius proposats. La finalitat, afegeixen, és retornar a l’escola catalana el prestigi, fent-la garant dels drets i les oportunitats dels alumnes.

El pla de xoc per al català d’Alhora també proposa cursos de llengua i cultura catalanes remunerats per als qui no hagin estat escolaritzats en català, la incorporació de 5.000 professors nous de llengua catalana en els deu anys vinents, l’exigència del coneixement i l’ús del català de tots els servidors públics, l’extinció de subvencions per a produccions i mitjans de comunicació que no siguin íntegrament en català i l’afavoriment de les empreses que prioritzin la comunicació en català amb treballadors i clients.

Avui, 15 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Bernat Lavaquiol: “ERC fa servir Tomàs Molina per posar un llacet a la merda que li arriba del PSC”
—Com podeu saber si us ha tocat de ser en una mesa electoral a les eleccions a Catalunya?
—El racisme | Editorial de Vicent Partal
—Llibres de cuina per a tots els gusts per a alimentar el Sant Jordi 2024
—Detecten nivells “alarmants” de bacteris al riu Sena, on hauran de nedar els atletes als Jocs Olímpics de París
—Elisenda Pascual: “Els ideals de criança a les xarxes són fum”
—Antoni Simon Mossa, l’home que volia engrandir la nació de l’Alguer estant
—“Encara hi som a temps”: presentació del llibre ‘Deu lliçons per a salvar el català’, de Carme Junyent
—Política és doble vara de mesurar | Mail obert de Joan Ramon Resina

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president d’Israel, Isaac Herzog, ha declarat aquest diumenge que el seu país està estudiant “totes les opcions” per respondre a l’atac amb drons i míssils iranians de la nit de dissabte a diumenge, que ha qualificat de “declaració de guerra”.

“Aquesta és una declaració de guerra. Ens estem contenint. Coneixem les repercussions. Estem consultant amb els nostres socis i estem considerant totes les opcions. Estic molt segur que prendrem les mesures necessàries per protegir i defensar la nostra gent. No volem la guerra”, ha afirmat Herzog en una entrevista amb la cadena britànica Sky News.

Per a Herzog, l’atac iranià és “només un exemple més” de com actua l’Iran, “estenent el caos, el terror i la inestabilitat arreu del món”. “Ja ha arribat l’hora que el món faci front a l’imperi del mal que hi ha a Teheran i que deixi clar que el règim iranià no pot sortir-se’n amb la seva, que això és inacceptable”, ha rematat.

L’Exèrcit d’Israel ha confirmat que l’atac directe de l’Iran —l’anunciat per Teheran com a operació ‘Promesa Veritable’— ha comprès el llançament de 170 drons, 30 míssils de creuer i 120 míssils balístics, “un 99%” dels quals han estat interceptats pels sistemes defensius israelians.

D’altra banda, Iran ha defensat que aquests atacs són part d’una resposta legítima i del seu dret a l’autodefensa després del bombardament contra el seu Consolat a Damasc, atribuït a Israel, i que va acabar amb la mort de set membres de la Guàrdia Revolucionària iraniana, cinc membres de milícies proiranianes, un membre de Hezbollah, un assessor iranià i dos civils.

El racisme és un sistema de creences i de pràctiques que es basa a afirmar la superioritat d’una presumpta raça sobre una altra, per privilegiar sistemàticament els membres del grup dominant. Es manifesta amb diverses formes, com ara la promoció d’estereotips negatius, la promoció dels prejudicis, la discriminació, els atacs verbals o físics. El racisme és alimentat per la ignorància, però sobretot pel temor. I creix a partir de les representacions negatives dels grups humans als mitjans de comunicació i la cultura popular. El racisme sempre té un impacte negatiu en la vida i el benestar dels individus i les comunitats. Devastador, en realitat. Cap nació no pot tornar a ser allò que entenem per nació –un conjunt de lleialtats comunes que volen aconseguir uns objectius– si hi arrela el racisme.

Una característica essencial del racisme, que és molt important d’entendre, és per què esclata de sobte. Passa perquè el mecanisme principal que el converteix en ideologia pública és l’eixida de l’armari de racistes que no s’atrevien a manifestar-ho en públic.

A tot Europa veiem àmplies capes de votants de l’esquerra tradicional que es passen a l’extrema dreta racista a una gran velocitat. Això és perquè, de fet, ja ho eren abans, de racistes, només que contenien el seu impuls individual per la percepció social generalitzada que el racisme era un comportament deplorable i indigne. Però ara, alliberats de sobte de la percepció social, emergeixen amb una gran violència verbal –com veiem, per desgràcia, al nostre país i també en aquest diari mateix. Se senten alliberats per a dir tot allò que ja pensaven, però que es reprimien. I, a més, generalment, neguen que són d’extrema dreta i posen el seu passat al servei d’aquesta negació. El cas és que en cap país ni en cap moment l’extrema dreta no s’ha sentit orgullosa de ser-ho. La gent que els vota sempre té encara el recurs final de negar que ells estiguen bruts. De negar l’evidència.

El racisme és, tècnicament, parasitari. Sap aprofitar perfectament les crisis polítiques, les tensions socials i molt especialment les frustracions. Perquè ofereix una manera de simplificar problemes complexos i perquè redirigeix la ira i la frustració contra la classe política o econòmica cap a grups específics de persones molt fàcils de caricaturitzar. Ho fa tot fàcil. Els racistes deixen d’atacar l’arrel del conflicte i deixen de qüestionar el poder real, per a passar a atacar gent que no té tantes capacitats com ells i que és més fàcil de vèncer. El racisme, doncs, sempre és covard i sempre és un gran ajut per als estats i per als grans poders econòmics.

Especialment en temps de crisi. Les recessions econòmiques, els conflictes socials que s’enquisten o la inestabilitat política susciten immediatament sentiments de por i incertesa i la decepció dels votants és una gran eina per a exacerbar els prejudicis i les actituds racistes pre-existents.

En el nostre cas, a més, és evident que la incapacitat de la classe política per a fer efectiva la independència ha motivat l’acceptació en alguns sectors de grups racistes que es presenten –de manera oportunista– com a independentistes amb la intenció de guanyar terreny electoral. El racisme sempre s’aprofita de les debilitats i les tensions d’una societat per prosperar, i per això és tan important d’abordar-ne les causes estructurals.

Per què una extrema dreta catalanista precisament ara?

En el cas de l’extrema dreta catalanista, a part la frustració pel procés d’independència, els grups racistes prosperen per l’existència d’un problema real amb una emigració que és percebuda socialment com a excessiva i que les forces polítiques tradicionals no solament no han volgut qüestionar sinó que l’han fomentada per interessos propis –també per interessos de partit, de graner electoral.

La discussió política sobre l’impacte del fenomen migratori en la societat és necessària. Però la manera sensata de parlar-ne és aïllant el component ètnic o religiós de l’equació. Cal parlar de si es pot sostenir l’estat del benestar amb una població que augmenta de manera desproporcionada. Cal entendre que la velocitat amb què creix origina por en molta gent: ningú –no solament a Europa, sinó tampoc als altres continents– no vol ser minoria en el seu país. I cal debatre sobre els drets i els deures de tots els ciutadans, sense fer distincions negatives, és clar, però tampoc fent discriminacions artificialment positives que fan créixer la rancúnia en una part de la població.

És especialment curiós això que passa a Catalunya. El racisme no havia pres mai cos en la nostra societat, segurament per la consciència ben arrelada que som un país de pas: és català qui passa pels Països Catalans, hi vol restar i accepta de formar part d’aquesta comunitat nacional.

En el curs dels segles, el catalanisme ha estat constant a l’hora d’explicar que Catalunya creix per l’assimilació dels nouvinguts. Això que alguns diuen que és un problema demogràfic, tenir pocs fills, ha estat una constant en la història del país. I s’ha resolt sempre amb onades d’emigrants. Durant els segles XV al XVIII va arribar una enorme onada d’occitans que van conformar bona part dels catalans que avui es pensen que ho són de soca-rel. El segle passat, especialment després de la derrota a la guerra, va arribar una enorme onada d’espanyols. I al segle XXI arriba una onada immensa de ciutadans del Tercer Món.

I tanmateix en tota la història del catalanisme –i això cal remarcar-ho molt, especialment per la comparació amb països veïns– és molt difícil de trobar precedents de posicions racistes o fins i tot d’extrema dreta. No passa perquè sí.

Passa perquè aquest país té una consciència de què som. Però passa també perquè amb el curs del temps hem identificat el racisme i l’extrema dreta com a actituds típiques de l’espanyolisme.

El feixisme, l’extrema dreta i el racisme als Països Catalans han estat sempre moviments espanyols. I això explica avui la simpatia visible i la complicitat amb què molts militants i simpatitzants de Vox han acollit els postulats de Sílvia Orriols i les seues esquadres. S’entenen molt fàcilment entre ells. Perquè és cert que Aliança Catalana té independentistes dins seu, però no és l’independentisme sinó el racisme i la xenofòbia la seua característica definitòria. Per això els vots a aquest partit no es poden comptar com a independentistes, de la mateixa manera que no s’hi poden comptar els vots dels Comuns, malgrat que també tenen independentistes dins seu. Ni en l’un cas ni en l’altre l’independentisme no és la característica definitòria del partit, a diferència de Junts, ERC, la CUP, Alhora o Solidaritat, entre més.

Una extrema dreta independentista és la gran esperança de l’espanyolisme

Hi ha un altre element a tenir en compte. D’ençà dels anys noranta, l’espanyolisme ha treballat per crear un independentisme d’extrema dreta que puga esdevenir la justificació pràctica de la seua delirant teoria segons la qual el catalanisme és intrínsecament feixista. Per això els mitjans espanyols estan tan contents, entusiasmats i tot, amb l’aparició d’Aliança Catalana, i la promocionen d’una manera tan exagerada. Per aquesta raó entrevisten a so de bombo i platerets, amb honors de portada, una dona, l’única representativitat de la qual és ser la batllessa d’una ciutat de deu mil habitants i dirigent d’un partit que solament té representació en tres ajuntaments, on suma en total vuit regidors. La desproporció entre allò que representa i l’entusiasme que desperta en els mitjans antiindependentistes hauria de bastar per a fer obrir els ulls de molta gent.

D’això ens en va parlar Marta Rojals fa unes quantes setmanes en aquell extraordinari article, “Necessitem un independentisme d’extrema dreta”, on va deixar claríssim que l’extrema dreta dita independentista és l’instrument perfecte per a enfonsar el sobiranisme català en el pou més fosc del desprestigi internacional, cosa que sap l’estat espanyol. Gràcies, Marta.

Com es combat el racisme?

Els arguments, doncs, són ben clars, però el problema seriós és que contra el racisme no hi valen arguments. No hi ha res a discutir: no ens escoltaran mai. Un cop inoculat el virus racista, les persones es tornen irrecognoscibles. Perden la capacitat de reaccionar intel·lectualment i analitzar allò que fan, convençuts que tots els altres formem part d’una immensa conspiració. Et demanen insistentment, per exemple, que expliques com és que qualifiques d’extrema dreta o de racista aquest partit o aquell, tot i que el perquè és l’evidència del dia a dia: són racistes per les seues paraules i pels seus fets, per les seues idees i per les seues propostes. Quina altra definició cal?

Contra el racisme

Contra el racisme hi ha dues coses a fer. La primera, fonamental, és encarar les causes que l’han fet aparèixer.

El racisme no apareix ni l’extrema dreta floreix en una societat estabilitzada, on la immensa majoria de la població viu bé. Però aquest ja no és el nostre cas. Avui els ciutadans d’aquest país vivim en condicions molt pitjors que fa vint anys. Quant a l’habitatge, quant a la salut, quant a la cultura i l’ensenyament, quant a la llengua, quant als nostres drets individuals o col·lectius, quant a la seguretat i les polítiques públiques en general.

Això va vinculat a molts factors –també a l’emigració–, però, com ens recordava Christophe Guilluy en aquesta entrevista, el fet fonamental és que les classes populars han entès perfectament que l’esquerra predominant avui s’ha tornat el propagandista més eficaç de l’egoisme neoliberal i s’ha transformat en una “nova burgesia” que viu i prospera personalment gràcies a la gestió partidista dels diners públics. Els partits s’han convertit en empreses i solament pensen en ells mateixos. I a qui pot estranyar el pèndol, en aquestes condicions?

En el cas català, a més, l’esforç immens de la població per a aconseguir la independència no ha estat correspost per la majoria de la classe política. Això que ERC en diu “la lluita per l’hegemonia” ha erosionat la credibilitat dels líders i dels partits polítics independentistes fins a uns extrems colossals. I el clima caïnita que s’hi ha instal·lat –i que ara és visible en l’exuberància desmesurada de partits i partidets que van a les eleccions atacant-ho tot i sense gens de respecte per a res d’allò que s’ha fet aquests anys– ha irritat i ha abatut moralment el ciutadà normal i corrent, aquell que va anar a totes les manifestacions, va comprar totes les samarretes, va acudir a totes les conferències, es va fer soci de mil i una iniciatives i va treballar per tenir un país nou i millor, que no tenim.

L’extrema dreta, camaleònica i aprofitada sempre, ha trobat en la ràbia de l’independentista de peu el canal per a entrar en la nostra societat. Aquell que no havia existit mai abans per a ells en el nostre país. I això cal explicar-ho i denunciar-ho.

He dit que hi ha dues coses a fer. La segona, i la més eficaç i important per a mi, és plantar-se davant seu, sense cedir ni un pam, ni mostrar la mínima “comprensió” cap al fenomen.

Abans he explicat que el racisme esclata sobretot perquè és una eixida de l’armari de gent que tenia prevencions a exposar els seus pensaments en públic, perquè era conscient que no són presentables. Per això mateix plantar-se, tornar a aconseguir que no siguen presentables, és l’única manera de fer reflexionar una part de l’electoral racista, aquella que encara té capacitat de reflexionar.

D’ací ve que siga tan important això que ha començat a passar aquest cap de setmana a causa d’una sèrie de conferències organitzades per l’ANC de Sabadell on Aliança Catalana havia estat convidada. Partits com Esquerra i la CUP, organitzacions que d’alguna manera es trobaven vinculades a l’acte, com ara Plataforma per la Llengua o el Consell de la República, i finalment l’ANC mateixa –tot i que d’una manera molt timorata– han expressat disconformitat amb el fet que un partit d’extrema dreta, per més independentista que diga que és, siga presentat com si fos un més i s’han negat a col·laborar-hi. I l’ANC ha recordat de manera explícita que hi ha un codi ètic de l’entitat que assenyala que no pot encabir ni l’odi ni la discriminació.

Aquest gest, el de plantar-se i posar-los davant l’espill, és el camí més eficaç per a frenar el racisme, perquè acorralar-los i avergonyir-los és l’única evidència que pot aconseguir de fer reflexionar una part dels seus possibles votants.

Tan sols tornaran a pensar si senten l’evidència que són rebutjats. Especialment si senten que són rebutjats per gent sensata, pels amics, per la gent pròxima en qui creuen i confien, pels referents públics en què confien, per gent que els ha demostrat durant anys que no té interessos que no siguen la llibertat i el benestar del país.

Per això com més gent amb autoritat moral els diga obertament i a la cara que aquell partit que segueixen és racista i que en aquestes condicions no poden acceptar-ho ni col·laborar-hi en res millor.

Perquè els racistes no els faràs dubtar amb paraules –ells sempre trobaran la manera de defensar que no són allò que evidentment són. Tan solament els podràs fer dubtar, podràs fer que es demanen si s’equivoquen, en la mesura que els avergonyeixes, és a dir, si els fas evident el rebuig pel mal que cometen al país i a la societat. Si tornen a sentir, en definitiva, que expressar el racisme i compartir-lo és un comportament deplorable i indigne, aliè a la història del catalanisme i la nació catalana, i no pas una opinió més, com qualsevol altra.

 

PS1. Aquest cap de setmana hem començat a publicar entrevistes a candidats a les eleccions del 12 de maig. Amb les de Jordi Graupera, d’Alhora, i Agustí Colomines, de Junts. Avui parlem amb el cap de llista de la CUP per Lleida, Bernat Lavaquiol, molt clar en les respostes: “ERC utilitza Tomàs Molina per posar un llacet a la merda que li arriba del PSC“.

PS2. Nosaltres som clars i directes sempre, compromesos. Per això tanta gent ataca VilaWeb de tants fronts i prova de dificultar la nostra supervivència. Només depenem de vosaltres i la vostra generositat. Si us plau, ajudeu-nos.

Elisenda Pascual és psicòloga de criança respectuosa i acompanyament familiar i, darrerament, una cara especialment coneguda perquè ha aparegut a la sèrie de 3Cat Això no és Suècia. Acaba de publicar Criar i jugar (Ara Llibres), en què repassa els temes centrals de la criança amb una perspectiva teòrica i alhora dóna moltes eines pràctiques, en forma de jocs, per a treballar aquestes qüestions. Parlem amb ella sobre el llibre i també sobre la sèrie. Explica que no hi ha interpretat res, sinó que simplement ha dirigit teràpies grupals de pares de la mateixa manera que en dirigeix fora de les càmeres. De fet, la serenor i saviesa que transmet a la sèrie també les transmet a la realitat.

—A Criar i jugar doneu eines per a afrontar punts clau de la criança mitjançant el joc. Per què us heu focalitzat en aquesta part lúdica?
—La llar és el primer espai terapèutic, i en la infància, el recurs principal d’aprenentatge és el joc, per tant, donar eines de joc em sembla coherent. Hi apareix a cada capítol, a banda de la teoria. Són eines pràctiques per als temes essencials de la criança: límits, pantalles, emocions, separacions, gelosia entre germans, alimentació… Que ningú no s’ho agafi com un manual perquè no hi ha receptes, però sí que són eines que pots adaptar a la teva realitat.

—Us identifiqueu amb la criança respectuosa. Què és, exactament?
—Implica retornar la dignitat a la infància, mirar les criatures com a persones amb necessitats autèntiques. No són capricioses, no ens volen prendre el pèl. El que passa és que busquen constantment créixer, sobreviure i pertànyer. Quan oferim el que realment necessiten, oferim una criança respectuosa. No és fugir dels límits, dir que són castradors i no posar-ne cap. La criança respectuosa no és dir: “Ostres, és que si li dic que no, traumatitzaré la criatura.”

—És un malentès habitual?
—Sí, i em dedico a desmuntar-lo. Venim d’una criança en què hi ha hagut molt poca consciència i respecte perquè la infància era considerada una part del desenvolupament sense importància perquè no érem raonables. Gràcies a la neurociència, hem entès que els primers set anys de vida són la base de la nostra personalitat. Si podem generar prevenció, promoció de la salut, acompanyament a partir de la coherència del que necessiten… És una manera meravellosa de transformar el món.

“Els primers set anys de vida són la base de la nostra personalitat”

—Heu dit que hem de deixar de pensar que els infants volen manipular-nos. Quins mites hi ha, relacionats amb això, per exemple amb la qüestió del plor?
—Moltes vegades adultitzem la infància, creiem que els infants funcionen com els adults. Cognitivament, el cervell no acaba d’evolucionar fins a vint-i-cinc anys. Com ens pot manipular una criatura de tres anys que té una rebequeria? Posem al comportament infantil creences, emocions i funcionaments cognitius adults. El plor és l’únic mecanisme de comunicació que tenen els nounats. La manera que tenen les criatures de fer-nos saber que alguna cosa els angoixa és el plor, el crit, la conducta.

—Com podem interpretar-ho?
—El que fem les psicòlogues evolutives és descodificar. Això que passa amb la teva criatura pot significar un ventall d’opcions. I treballem en hipòtesis. Però no podem pensar que una criatura té emocions i pensaments maquiavèl·lics com poden tenir els adults o adolescents.

—Molts experts diuen que el plor, si no s’atén, genera indefensió apresa.
—Una criatura s’acostumarà a allò que li ofereixis perquè ha de sobreviure. Quan naixem, ens assemblem més a un conill que a una persona, cerebralment. Necessitem coses que en les primeres etapes són molt més semblants als animals. Quan deixes plorar un infant reiteradament aprèn que, per més que plori, tu no hi aniràs. És una energia que el cos ha de consumir i que desgasta. L’infant aprèn a deixar de plorar no perquè entengui que allò és el que li toca, sinó perquè, si no, es moriria d’esgotament, l’energia es consumiria. És domesticació, no pas criança.

—Entendre així la criança pot implicar un sacrifici extra dels pares? Al llibre esmenteu que en les primeres etapes hi ha certa sensació de “o la criatura o jo”.
—Per a criar un infant necessites un poblat, una tribu, però cada cop vivim vides més individualistes, més aïllades de la xarxa. Digitalment, és una societat hipervinculada, però en l’àmbit analògic, de sosteniment, de braços, d’ajuda, de suport, cada vegada estem més aïllades. Marxem a uns altres països, marxem a viure a un barri on potser no tenim vincles per una escola que ens agrada… No dic que el millor sigui viure amb la teva família perquè a vegades no ho és, però una criatura necessita un poblat, uns pares sols no poden oferir-li tot el que necessita perquè anirà en detriment de la seva pròpia salut mental.

“Per a criar un infant necessites una tribu, però cada vegada vivim vides més aïllades ”

—Això els fa sentir molt culpables.
—Hi ha un decalatge, un desgast, una sensació profunda que no som prou, que no arribem a l’ideal que les xarxes ens venen. Una mica és el que passa a Això no és Suècia, en què els pares de la Lia li expliquen que aniran a fer un taller per a ser més bons pares i ella els diu: “Però si ja sou bons pares.” És a dir, “deixeu-vos estar de punyetes, el que jo vull és que sigueu aquí i em mireu, juguem i riguem una estona”. Perseguim una pastanaga perquè no generem un entorn prou saludable per a la criança respectuosa. Sempre haurem d’elegir, i a vegades elegiràs l’infant i a vegades a tu.

—La resposta de la Lia evidencia que a vegades amb l’estima i la presència n’hi ha prou, que crear-los traumes no és tan fàcil com alguns pares temen?
—Sí, aquí hi ha molta confusió. Tota la vida ens han empès a ser els millors, a treure excel·lents, i jo a les famílies sempre els dic que els dono permís per quedar-se en l’aprovat. És important que aprenguem a ser mediocres, perquè, si no, viurem un autoengany que ens desconnectarà del que l’infant necessita, perquè pensarem en el que li volem oferir. I a vegades no és el mateix. Amb allò que sóc i que tinc moltes vegades ja n’hi ha prou. L’excel·lència és donar el que sóc en cada moment. Els ideals de criança a les xarxes són fum. Jo acompanyo influenciadores de criança i veig, i elles mateixes ho diuen, que la realitat supera amb escreix la ficció. Això no és Suècia és una comèdia negra, però molt real.

—Com arribeu a Això no és Suècia?
—Era la terapeuta grupal d’alguns dels guionistes, la persona que anava a casa d’una família a Vallvidrera on ens trobàvem mares –i algun pare– per parlar de criança, tal com es veu a la sèrie. L’Aina em va dir que pensava en un projecte, però no m’imaginava que m’oferiria de fer de terapeuta a la sèrie, l’última cosa de teatre que vaig fer van ser Els pastorets, de petita.

—La sèrie neix d’una teràpia real.
—Els casos que s’exposen són reals. A vegades no són de les persones que els exposen, però són reals, i jo no els sabia d’entrada, no sabia què m’explicarien. A més, no tots són actors. Jo no tenia guió, era espontani, no sabia quin cas era de qui i me’ls prenia tots com si fossin de veritat. Rebia informació com si fos realment una teràpia grupal, donava feedback, feia reflexions… I cada capítol té les càpsules amb la teràpia sencera. La Mariana agafa les idees, però les distorsiona.

“Els casos de la teràpia d’Això no és Suècia són reals”

—La vostra presència a la sèrie és molt interessant perquè la vostra serenor i les eines que doneu contrasten amb l’atabalament dels pares i com les acaben aplicant. Creieu que és una bona representació de què passa als pares d’aquesta generació que vol criar diferent, però a vegades no sap com fer-ho?
—Sí. La generació de mares i pares actual és la primera que revisa les pròpies històries alhora que cria i que intenta que els infants no duguin les seves motxilles. Són en una frontera, i les fronteres són llocs de tensió. La criatura et posarà davant de la teva infància, d’allò que tu no tens resolt. Llavors diem, això que em va passar em vaig prometre que si tenia una criatura no ho faria mai. I me’n vaig a l’extrem oposat.

—Per exemple?
—Si em van posar límits molt rígids i incoherents, me’n vaig a l’extrem oposat i no en poso, perquè he associat el límit amb la castració i el trauma perquè amb aquells límits em van deixar sola. Això és el que genera el trauma: una vivència dura, incomprensible, que ningú no acompanya. Llavors anem a l’extrem oposat: sobreexpliquem, sobreprotegim, sobreoferim… No agafem la part positiva del límit que vam rebre, que és la consistència, la coherència, que és el que dóna seguretat i la possibilitat de poder-se posar límits en el futur. Tots volem que quan tinguin divuit anys diguin, aquest diumenge no surto fins tard que tinc examen, però n’hi hem de plantar les llavors en la infància.

—Però a vegades es replica el patró que es va rebre.
—Això que dic es barreja amb el fet que, quan intento de fer l’oposat d’allò que he rebut, com que ho miro tant, ho faig gran. I quan estic desbordada, m’acabarà sortint per la boca la meva mare, el meu pare, amb el límit que em van posar.

—Com el capítol en què la Mariana no vol transmetre a la Lia les amenaces que li transmetia la seva mare, però ho acaba fent.
—Prova de negar tant el que va rebre que quan ja no pot més li acaba sortint per la boca tota la ferida. Resoldre una ferida no és posar-la sota la catifa, sinó mirar-la, entendre, perdonar, tenir compassió… Si t’hi gires d’esquena, explota.

—En un cas com el de la sèrie, un infant que fa una rebequeria, com podem evitar que esclati?
—Si no sóc conscient de què porto a la motxilla, allò explotarà. Quan tinc una mica d’idea de si he rebut un aferrament segur o no, de si he tingut pares més autoritaris o permissius, tinc més eines. Quan sabem la nostra història, podem saber què és més probable que ens surti davant un infant que ens porta al límit. I comprendre que és una persona diferent, que no es pot regular com un adult i que el que li passa no és nostre. L’infant no ve a arruïnar-te la vida ni a manipular-te. Té una rebequeria perquè li passa alguna cosa, però no té l’abstracció per demanar-se què.

“L’infant no ve a arruïnar-te la vida ni a manipular-te. Té una rebequeria perquè li passa alguna cosa”

—Com ho podem aconseguir?
—”Si tens una rebequeria és perquè et passa alguna cosa. Què necessites?” “Vull aquest ou Kinder.” “És clar, és que seria genial poder menjar tota la xocolata que volem, però no pot ser.” Aquí hi ha la diferència entre negar el seu desig i dir-li que el veiem, però alhora sostenir el límit. Els infants saludables són els que demanaran fins que entenguin que no els ho donaràs. O fins que els ho donis, i continuaran demanant més.

—I si insisteixen sense parar?
—És un tema de paciència, però la dilatarem si el que ens expliquem del que passa té a veure amb ells i no amb nosaltres. Si et fan això a tu, que ets qui més necessiten, és perquè entenguis que tenen un malestar profund. Com que no t’ho saben explicar perquè no saben relacionar paraula i emoció, els ajudem jugant. Si penso que li passa alguna cosa, em predisposo a ajudar-lo, si penso que em fa la vida impossible, em predisposo a castigar-lo, a desvincular-me de l’afecte, i la ferida es fa més gran.

—Per això els càstigs no serveixen, perquè neguen el malestar?
—El càstig serveix per a parar una conducta momentàniament, és una forma de domesticació. Volem criatures domesticades a qui d’adults els costi saber què volen, posar límits, frenar abusos? O podem sostenir la incomoditat de tenir una criatura molt més saludable i connectada amb si mateixa? Potser a vegades et surt castigar o parar el plor amb una recompensa o amenaça, perquè som humanes, però el problema és quan sempre ho fem així, quan sempre passa per l’amenaça, el càstig o l’abús de poder. Genera una jurisprudència emocional que els fa entendre que han de tenir por dels adults, que no mereixen amor pel sol fet d’existir. I comencen les neurosis adultes.

“El càstig és una forma de domesticació”

—Això no és Suècia pot servir a molts pares per a fer teràpia i riure’s de si mateixos, però segons qui ho miri també ho pot fer servir per qüestionar aquest model de criança?
—El nostre cervell preserva el que coneix, li dóna seguretat, i a partir d’aquí vénen crítiques intergeneracionals: “És que avui dia no feu res bé.” Les generacions anteriors no tenien la capacitat d’autorevisió actual. L’educació emocional, la mirada interna, parlar de les nostres ferides… Tot això ha estat més en auge aquests darrers deu anys. A alguna gent la sèrie li servirà per a l’autocrítica i una altra dirà: “Nosaltres no ho fèiem així i no heu sortit tan malament.” Qui diu això no deu mirar gaire com va el món… Quines neurosis volem que tinguin les persones del futur? És millor un procés de creixement saludable perquè aquestes ferides no siguin tan profundes. Les guerres que vivim a fora són les que vivim internament i a petita escala.

—Hi ha molts Sams i Marianes?
—I tant, i sense exagerar, el que surt a la sèrie és real, però allà tot és condensat en la mateixa parella. Però poden evolucionar. Els humans som una espècie totalment flexible respecte del sistema nerviós fins que ens morim. Si faig treball personal amb aquesta abundància que mereixia amorosament i que no vaig rebre com volia, si me la començo a donar, en comptes d’assenyalar els meus pares com a culpables, puc ser sobirana de la meva salut mental.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

The Washington Post · Frances Vinall

Una organització sense ànim de lucre dedicada a la conservació de les vies fluvials ha expressat preocupació per la contaminació del riu Sena de París, pocs mesos abans no s’hi disputin les proves de natació en aigües obertes dels Jocs Olímpics i Paralímpics, que començaran al juliol.

La Fundació Surfrider va anunciar dilluns passat que les mostres que havia pres de l’aigua sota el pont d’Alexandre III entre els mesos de setembre i març van detectar nivells consistentment més alts que no són recomanats –i, ocasionalment, extraordinàriament més alts– de bacteris E. coli i enterococs, que solen indicar la presència de matèria fecal.

El pont és la meta de la marató de natació de deu quilòmetres, i també de la part aquàtica dels triatlons olímpics i paralímpics.

Tanmateix, els responsables del districte de l’Illa de França, han menystingut les advertències de Surfrider i ha dit que entre l’abril i el maig es desplegarien els elements clau d’un pla de neteja del riu, amb un pressupost de milers de milions d’euros, que garantiria que l’aigua fos apta per al bany durant els jocs. El tinent de batlle d’Esports i Jocs Olímpics i Paralímpics, Pierre Rabadan, va explicar en una entrevista dimarts que l’informe de Surfrider ignorava el fet que la qualitat de l’aigua del Sena havia millorat substancialment aquests darrers anys. “No he après res de nou de les proves que ens han facilitat”, va dir.

Històricament, el Sena –el riu que serpenteja per París– no s’ha considerat un bon lloc per a la natació. D’ençà de fa un segle, de fet, és prohibit banyar-s’hi per motius de salut pública.

Però la neteja del riu va ser un dels compromisos principals de les autoritats parisenques a l’hora de presentar la candidatura dels Jocs Olímpics d’enguany.

A banda de l’escenari d’alguns esdeveniments esportius, el riu serà el centre de les cerimònies d’inauguració. Els atletes navegaran pel Sena en creuers i els espectadors els seguiran de la riba estant, en compte de la tradicional desfilada per terra.

En un comunicat, Surfrider va manifestar preocupació pels atletes olímpics si l’aigua continuava essent contaminada al juliol, i va qualificar d’alarmants els resultats de les proves.

El pla de neteja ha topat amb més contratemps. A l’agost, la Copa del Món de Natació en Aigües Obertes –que s’havia de fer al Sena– es va cancel·lar a causa de la baixa qualitat de l’aigua després d’unes precipitacions superiors a la mitjana. Aquest mateix mes es van cancel·lar dues proves olímpiques de les quatre que s’hi havien de disputar per aquest mateix motiu.

Però en un comunicat de premsa dilluns de la setmana passada, l’administració de la regió de l’Illa de França va dir que les obres estructurals clau en el pla de neteja encara no s’havien engegat, incloent-hi la conca d’emmagatzematge d’aigües pluvials que s’ha de construir aquests mesos.

Alhora, va afegir que les unitats de desinfecció de les plantes de tractament d’aigües que s’activarien per als Jocs no havien començat a funcionar durant el període en què Surfrider va prendre les mostres; que la qualitat de l’aigua s’havia degradat per les fortes pluges hivernals –que no serien pas un inconvenient durant els Jocs, a l’estiu– i que els vaixells que navegaven pel Sena, alguns dels quals hi abocaven aigües residuals, es connectarien a la xarxa de sanejament de la ciutat abans de l’estiu o es desplaçarien amb motiu dels Jocs Olímpics.

Va assegurar que l’aigua del Sena seria apta per al bany en el moment en què comencessin els Jocs. “És ben sabut que l’hivern, un període en què plou molt, no és adient per a nedar”, va dir Rabadan.

Segons les seves pròpies mostres, la qualitat de l’aigua ha millorat aquests darrers mesos respecte d’hiverns passats, cosa que mostra que els operatius de neteja són efectius. “Hi ha una millora contínua de la qualitat del Sena”, va defensar.

Rabadan va afegir que no hi havia cap seu alternativa per a les proves de natació olímpica i paralímpica que s’havien de fer al Sena, però que els organitzadors tenien la potestat d’ajornar algunes competicions uns quants dies si la qualitat de l’aigua era deficient.

Els plans per a netejar el riu van començar fa vuit anys, el 2016. L’objectiu de les autoritats és obrir al públic més de vint punts aptes per al bany després dels Jocs Olímpics, cosa que, segons Rabadan, “reconnectarà a residents i turistes una mica més amb el seu riu urbà” i “oferirà oportunitats de refrescar-se durant els períodes estivals, que seran com més va més càlids”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Amb la sala Jacint Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès plena de gom a gom, dijous al vespre es va presentar el llibre Deu lliçons per a salvar el català, amb texts de la lingüista M. Carme Junyent (1955-2023). El llibre és un recull d’articles i entrevistes publicats per Junyent a VilaWeb durant més de deu anys: del 2013 fins poc abans de la seva mort, l’agost de l’any passat. L’acte de presentació va anar a càrrec d’Assumpció Maresma, editora de VilaWeb i encarregada de prologar el llibre; i Jordi Badia, cap d’estil d’aquest diari, autor de la introducció i responsable de la tria dels texts. El llibre ha estat publicat per Rosa dels Vents.

Carme Junyent: deu lliçons

Maresma i Badia van establir un diàleg per a repassar els temes principals de què tracta el recull, principalment la idea que la clau perquè el català sobrevisqui és que esdevingui llengua de convivència, és a dir, que sigui l’eina de comunicació reconeguda pels parlants i les institucions com a llengua comuna, juntament amb un tractament respectuós de la resta de llengües parlades al país. En relació amb això, es va insistir també en dues idees bàsiques del pensament de Junyent. En primer lloc, que el bilingüisme és un perill, perquè en el nostre cas pot desembocar en la substitució de la llengua dominada –el català– per la dominant –el castellà. En segon lloc, que la situació de multilingüisme que hi ha als Països Catalans és el millor aliat per a superar justament aquest parany del bilingüisme, si la societat és capaç d’atorgar un paper preeminent a la llengua pròpia, com a instrument de cohesió.

En els articles publicats, Junyent fa una crítica de la política lingüística que s’ha seguit fins avui, perquè no ha estat capaç de convertir-se en un projecte de país, sinó simplement en un apèndix d’un departament dels governs. I també és especialment punyent a l’hora d’avaluar els resultats de la immersió lingüística de l’ensenyament, un aspecte que a l’acte de dijous fou molt comentat pel públic assistent.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Durant l’acte també es va fer esment d’un aspecte al qual Junyent va dedicar força articles i entrevistes: la crítica de l’anomenada “llengua inclusiva”. Maresma i Badia van lamentar que molt sovint es vulgui reduir la seva aportació tan sols a aquesta qüestió, per bé que, de fet, no en fou ni de bon tros un àmbit essencial.

Carme Junyent i la “llengua inclusiva”: deu idees fonamentals

Un dels trets del tarannà de M. Carme Junyent era un pragmatisme eficaç, del qual es derivaven missatges clars. A l’acte se’n van comentar uns quants exemples, com ara que, per ella, en la societat catalana hi havia un 15% de militants a favor del català, un 15% d’hostils i un 70% d’indiferents. Junyent insistia que s’havien de deixar de banda els hostils i esmerçar els esforços a convèncer els indiferents, per ampliar el compromís social amb la llengua i enfortir-la.

L’acte va començar i acabar amb el missatge d’esperança que traspua aquest recull de texts, especialment els darrers apartats, titulats “Els joves tenen la clau” i “Encara hi som a temps”. Perquè, en definitiva, l’obra de M. Carme Junyent és una visió lúcida de la realitat lingüística, una manera de sacsejar la societat per a fer veure el perill de perdre la llengua i, sobretot, donar eines per a evitar-ho.

Podeu comprar Deu lliçons per a salvar el català a la botiga de VilaWeb

La CUP entoma la campanya de les eleccions a Catalunya amb una defensa molt forta de l’ecologisme per distingir-se com a partit verd del parlament, que colla una ERC que ha fet aigües amb la gestió dels macroprojectes. La negativa dels Comuns a aprovar el pressupost pel Hard Rock ha precipitat les eleccions, però abans ja van haver d’embeinar els Jocs Olímpics d’Hivern que volien fer al Pirineu i es van embolicar amb propostes estranyes per a ampliar la capacitat de l’aeroport de Barcelona encotillades per les limitacions de les proteccions ambientals de l’estany de la Ricarda. A la CUP estan convençuts que la gent està d’acord que l’origen de la crisi climàtica és la irresponsabilitat depredadora del capitalisme, i ara solament cal que comprin les seves receptes per a fer-hi front. És per això que Laia Estrada, la principal veu de la CUP en contra del Hard Rock durant la legislatura passada, és la cap de llista per Barcelona. I és per això que han donat a Bernat Lavaquiol (1994), un regidor jove de la Seu d’Urgell que va ser portaveu de la campanya Stop Jocs Olímpics, la responsabilitat de ser el cap de llista per Lleida. Molt crític amb “l’ecologisme neoliberal i ambientalisme de propaganda”, critica amb contundència Tomàs Molina, el fitxatge mediàtic d’ERC per a les eleccions europees. Si la CUP vol parlar d’ecologisme, parlem-ne.

—L’ecologisme no és nou a la CUP, però en aquesta campanya projecteu un vessant ecologista més fort que mai, potser comparable a quan la CUP va agafar la bandera feminista i va virar gran part del discurs cap ací. Com és que feu aquest canvi?
—Fem una lectura de la realitat de la crisi ambiental, amb un primer embat molt fort per l’escassetat d’aigua per la gestió que en fem. Vénen anys molt durs, és el moment de fer un pas endavant i anar a l’arrel de què ho provoca. Hi ha una generació, la que ha nascut per sota meu, que ha viscut tota la vida amb crisi social i ambiental. Xavals amb molts problemes d’angoixa, ansietat i depressió, perquè tenen uns estudis molt potents i no troben feina i no poden pagar el lloguer, i perquè pateixen per allò que vindrà amb el canvi climàtic. Hem de fer-hi front amb propostes que vagin a l’arrel del problema, transformadores, perquè és possible una altra manera d’organitzar la societat que no ens aboqui al desastre.

—El canvi climàtic s’ha fet més evident que mai amb la sequera i les calorades d’aquests darrers estius, però esteu segurs que això és el que la gent tindrà al cap quan vagi a votar o prioritzaran unes altres qüestions?
—El que determina el vot també és responsabilitat de la premsa i com decideix d’enfocar el marc de la campanya. El CEO de fa dues o tres setmanes deia que la primera preocupació de la població era el canvi climàtic. A la gent la preocupa, l’angoixa i vol solucions. Quines oferim? Optem per un capitalisme verd com el d’Esquerra Republicana, que s’empassa tots els macroprojectes especulatius que posa sobre la taula el PSC? Fem una rentada de cara dient que per a solucionar la crisi climàtica i social que ha provocat el capitalisme ens cal més capitalisme? O diem que el problema és la manera d’organitzar la societat basada a augmentar els beneficis d’uns pocs que controlen els recursos?

—Per exemple?
—A Ponent podem decidir com volem que sigui el sector primari. Hi ha una gent que vol macrogranges de porcs controlades per l’agroindústria, i que el 85% del porc que produeixen se’n va a l’exportació. Rebentem els sòls de Sud-amèrica per portar la soja cap aquí, contaminem els nostres aqüífers, posem tota la merda dels porcs a les nostres terres, explotem els treballadors i, a sobre, exportem l’aigua en forma de porc. Tot això per a enriquir uns pocs mentre es destrueix el model de petita i mitjana pagesia. Hi ha dues maneres d’organitzar la societat, la nostra és produir allò que necessitem amb els recursos que tenim, i creiem que aquesta és la manera de fer front a la crisi climàtica. I hi ha gent que té unes altres apostes: Tomàs Molina proposa de fer uns Jocs Olímpics i empassar-nos el Hard Rock, no tanca la porta a l’ampliació de l’aeroport, parla d’energia nuclear, i tot això diu que ho farà per solucionar el canvi climàtic. No, el canvi climàtic té uns orígens molt clars. Tu no pots revertir aquesta situació intensificant allò que ens hi ha portat. Esquerra fa servir Tomàs Molina per agafar tota la merda que li arriba del PSC, tots els macroprojectes, posar-hi un llacet i que la societat s’ho mengi. Crec que estaria bé que hi pogués haver un debat de quin model de país i de quin ecologisme volem. M’agradaria molt poder fer un debat amb Tomàs Molina per a abordar tota aquesta situació.

—Es presenta en unes altres eleccions, no sé si hi estarà disposat. De tota manera, us va sorprendre que fes el pas d’entrar a la política?
—M’agrada molt Antonio Gramsci, que parla del paper dels intel·lectuals orgànics del règim. Una gent que aparentment no hi és vinculada, però que ocupa llocs de decisió i són referents per a la societat, que modulen el sentit comú de la gent. I en Tomàs Molina sempre l’ha modulat perquè ens empassem el capitalisme. Perquè pensem que amb unes reformes petites podríem solucionar el problema. No sé si sorprèn que hagi fet aquest pas, ell ja ho feia des del lloc que tenia abans. Ara fa un pas més, entenem que és perquè Esquerra ha fet unes polítiques econòmiques i ambientals nefastes, i necessita reforçar el seu argumentari amb gent com ell, que hi pot aportar una referencialitat. Malgrat que es presenti en unes europees, ell diu molt clarament que s’hi presenta per parlar del canvi climàtic. Doncs parlem de com ho farem. Diu que al Pirineu els Jocs Olímpics haurien anat molt bé per a millorar la línia de tren a la Seu. A la Seu no hi ha tren!

—Una cosa que diu Tomàs Molina és que l’espècie humana no s’acabarà amb el canvi climàtic, sinó que la seva vida serà més difícil i que, per tant, cal fer polítiques per a adaptar-s’hi. Aquesta perspectiva xoca amb el catastrofisme, que pot arribar a ser desmobilitzador i fer que la gent, tant per tant, assumeixi que no hi ha res a fer i es tanqui a cercar el màxim benestar individual.
—Hi ha tres maneres d’entomar la crisi climàtica, que va relacionada amb la crisi social. Una és que, davant el col·lapse, una persona de classe mitjana de Barcelona se’n vagi a la muntanya a viure aïlladeta. No fem res, ens assegurem que nosaltres estiguem bé i prou. Una altra opció és la d’en Tomàs Molina de dir, això no és tan greu, fem Jocs Olímpics, un Hard Rock i una ampliació de l’aeroport. I hi ha la tercera opció, que crec que és la correcta, que és acceptar que vénen uns anys molt durs i preguntar-se si el desastre de la crisi ambiental i social el gestionarà la dreta o nosaltres. Volem que els nostres xavals treballin fent llits d’hotel i servint gintònics, o volem una feina estable i de qualitat? Volem poder pagar l’habitatge, tenim pobles amb el 80% de segones i terceres residències. El model que proposa Tomàs Molina augmentarà la crisi social i ambiental i ho tenyirà amb un ecoemblanquiment dient que ell ens salvarà del canvi climàtic. Esquerra ha de ser valenta i debatre sobre quin model ecològic volem. Creiem que ens enganyen amb les seves solucions. Sigui per desconeixement seu o per mala fe.

—Parlem de model. Per què us oposeu als macroprojectes d’energies renovables? Necessitaríem generar més de 50.000 MW per a arribar al 100% d’energia renovable a Catalunya. No hi arribarem solament amb produccions comunitàries, anem tard com a país i tenim poc temps.
—És urgent i estic totalment d’acord que no podem anar amb cosetes aïllades i petites, s’ha de fer un canvi de país. Però hem de pensar com ho ordenem. Reforcem una gran metròpoli, que és grisa i que no s’hi pot viure, i al mateix temps trinxem tota la resta del país, les millors terres de cultiu, per portar una energia de centenars de quilòmetres lluny cap a l’àrea metropolitana? Tinguem en compte que les línies perden un 30% de l’energia quan es transporta. O distribuïm més bé el país? Potser no cal una ciutat tan gran i uns pobles buits durant la setmana i col·lapsats el cap de setmana. Potser el que cal és potenciar el sector primari i una petita indústria de transformació d’allò que elaborem del camp i dels boscos a la Catalunya rural. Repartir més bé el país: industrialitzar el camp, i fer entrar el camp a la ciutat. Un país més harmònic.

—Però això no es contradiu amb els macroprojectes. Iberdrola pot oferir d’instal·lar X plaques solars o X molins de vent, i se’ls pot dir no d’entrada o s’hi pot negociar en quines condicions perquè sigui tan beneficiós com sigui possible per a la comunitat. És veritat que seran els de sempre que tornen a fer diners, però ens resoldran una necessitat.
—Al desastre climàtic ens hi ha portat aquesta gent, la solució no hi passa. Passa per fer la transició energètica amb una energètica pública, ordenada des del govern, pagada per tothom i que entri a disputar amb Iberdrola i Endesa. No com la d’ara, d’autoabastiment d’ajuntaments. Això ho hem de fer des del sector públic, el privat no ens serveix. Qui va amb Forestàlia, que és l’empresa principal que va pel país per posar plaques solars als millors camps? Felip Puig.

—Felip Puig és un senyor de negocis i farà el negoci pensant en els seus beneficis. Però potser aquest negoci també pot ser positiu per a la comunitat. Hi pot haver gent que s’enriqueixi però que també ens ajudi a avançar amb l’autoabastiment d’energies renovables.
—La nostra recepta no pot ser una altra: fem la transició, però fem-la amb una energètica pública. Iberdrola no ens solucionarà el desequilibri territorial ni la crisi social i ambiental. Aquests van a guanyar el màxim benefici, els és igual la transició! Si veuen un nínxol de mercat amb les renovables l’explotaran carregant-se les millors terres de cultiu, i si un altre dia veuen un altre nínxol de mercat, hi aniran. Igual que els fons d’inversió, que ara veuen un nínxol de mercat a acaparar terres. Tenen la seva planificació del país basada a maximitzar els beneficis. Nosaltres proposem també una planificació del país, però no dictada per Foment del Treball. Que la puguem decidir la gent del país.

—L’energètica pública que dieu la vau pactar ERC i la CUP en l’acord d’investidura d’Aragonès, però de moment solament produeix i gestiona energia per a edificis públics i no ha entrat al mercat com a comercialitzadora. Us ha decebut?
—No és una energètica pública real. No fa el paper que caldria. El govern no és a l’altura dels reptes que ha d’entomar per oferir-nos uns futurs mínimament desitjables. Què ens diferencia de la resta? Que veiem on neix el conflicte. Un sistema econòmic com l’actual no ens serveix per a garantir-nos el futur. Podrem fer canvis? Depèn de la força que tinguem. Això implica tenir una CUP forta al parlament, però també articular la societat amb un bloc ampli que faci front a aquesta crisi ecosocial.

—Fins ara la CUP quan ha estat forta al parlament ha arribat a condicionar l’executiu, però també podria pretendre d’assumir responsabilitats de govern. Ho preveieu?
—Amb un ecologisme neoliberal no ens hi trobaran. Amb un ecologisme per a les classes populars i per a les majories, si ens posem d’acord amb els programes, es pot parlar de tot. Però siguem conscients que el moment és greu.

—Això vol dir que sí que estaríeu disposats a entrar al govern si les polítiques us encaixessin?
—Parlem de quines respostes s’han de donar. Nosaltres les tenim clares. Ecologisme neoliberal i ambientalisme de propaganda per a continuar fent ampliacions de macroprojectes que ens porten al desastre, no. Ens porten al precipici i nosaltres volem marxar-ne.

—Amb aquesta perspectiva, quins són els vostres aliats potencials?
—Qualsevol amb qui ens asseiem a taula per revertir totes aquestes polítiques ecocides i que van en contra de les classes populars. Evidentment, el marge és reduït. Som l’únic espai polític que entoma això des d’on creiem que s’ha d’entomar, amb una crítica global al sistema i oferint-hi una alternativa. La majoria de gent està d’acord amb l’anàlisi, ara cal que ens posem d’acord amb les solucions.

—Parleu de posar-vos d’acord amb les polítiques, però també és molt important la confiança. El 2021 vau tancar un acord amb ERC i un any després ja dèieu que el govern l’incomplia. Amb aquest precedent tan immediat teniu marge per a entendre-us?
—No repetirem la situació del 2021, amb uns acords que al cap de tres dies ja no es complien. Si ens posem d’acord amb assumptes programàtics, s’han de complir i hi ha d’haver garanties.

—La garantia que us va donar ERC era fer una qüestió de confiança a Aragonès dos anys després, i al final no va ser així.
—És la paraula d’Esquerra.

—Carles Puigdemont diu que vol ser investit president amb els vots d’Esquerra i la CUP. Hi ha cap vet a la seva figura o es pot parlar d’investir-lo?
—Que torni Carles Puigdemont és una alegria per a tothom. I més en aquest moment, que ahir es va saber que Jesús Rodríguez, companys d’Òmnium i companys de Girona són a l’exili. No volem que marxi més gent. Volem que la gent torni a fer la política aquí, que no hi hagi repressió. Solidaritat total. I si hem de fer els debats a Catalunya Nord, hi anirem. La qüestió és per a fer què, torna? Puigdemont va marxar a l’exili com a president i ara torna com a candidat del Junts més Convergència dels últims anys. La seva formació política de l’any 2017, quan el país l’empenyia amb un caràcter progressista, obert i transformador, no té res a veure amb el Junts d’ara. Si ve a aturar l’ampliació de l’aeroport i el Hard Rock, ens hi trobarem, però ens preocupa que no vingui a fer això.

—Situeu Puigdemont i Aragonès en el mateix pla a l’hora d’arribar a acords?
—Al poble no podem regar l’hort, no hi ha aigua i la volen gastar per fer canons de neu i en els porcs. El moment és greu, hem de mirar com avancem i no és qüestió de personalismes, és qüestió d’unes polítiques molt clares que urgeixen al país.

—Fa poc us vau trobar sols al parlament demanant de recuperar el català com a única llengua vehicular a l’escola. Això serà una mesura que exigireu en les negociacions després de les eleccions?
—Abans em preguntaves amb quins actors arribarem a pactes. Doncs en la defensa del català no vam poder arribar a cap acord amb ningú i ens vam quedar sols. No farem un pacte amb algú que vulgui fer el contrari que nosaltres, que volem defensar el català. Si estem sols, això és el que ha votat la societat. No podem fer una cosa que no tenim la força per a fer. Volem que ens voti més gent per a tenir més força, i intentarem organitzar la societat perquè ens condueixi cap aquí.

—Aquests darrers temps també s’ha vist amb molta preocupació l’estat del sistema educatiu. Per exemple, com que es va identificar que havia baixat el nivell, es va implantar una prova d’aptitud personal o el nivell C2 de català, però ara ens trobem que hi ha més places que aspirants a les oposicions per a ser professor de matemàtiques, de català i d’informàtica. Què fem?
—Patim les conseqüències de les retallades de Convergència i Unió de fa una dècada. Perdre la sisena hora, abaixar tots els índexs de qualitat i abaixar el pressupost ha fet empitjorar la qualitat educativa. No pot ser que un professor faci classe a 30 o 35 xavals. Potser amb 15 n’hi ha prou. Es reverteix posant diners a la pública, no a la concertada. Trencar amb la segregació escolar, amb les escoles que són guetos. Si dónes unes condicions materials a l’escola pública perquè es pugui desenvolupar amb bones condicions i bons professionals, tot es posarà en marxa.

—I com ho fem per recuperar l’atenció d’adolescents que estan més desmotivats que mai, i que la força dels algorismes de les xarxes socials els ha impactat tant?
—Sóc professor, i quan faig classes a la universitat m’he trobat que els xavals pugen amb poca capacitat d’entendre allò que llegeixen. Els costa molt la comprensió lectora, però no estan desmotivats. Els poso uns textos complexos, i tenim uns debats complexos. Els segueixen i els motiva, i les classes magistrals els agraden. No hem d’abaixar el llistó. Amb llistons elevats, els xavals de segon o tercer de carrera són capaços de seguir-ho i els motiva. El que no podem fer és anar a l’escola a aprendre classificacions de memòria. Raonem, entenguem com funciona la societat, que les realitats no són aïllades; sinó que són complexes i interrelacionades. Quan portes aquesta manera de veure a classe, la gent et segueix, s’engresca, participa i aprèn.

—A la sanitat sovint també hi manquen professionals. Desocupació zero. Com ho voleu revertir?
—És especialment greu a l’àmbit rural. Al Solsonès no es pot avortar. A tota la província de Lleida, tan sols es poden fer avortaments quirúrgics en clíniques privades i la sanitat pública les subcontracta. A l’Hospital de la Seu, que exerceix com a capital del Pirineu, només hi ha un metge d’urgències a la nit. La gent té por de posar-se malalta. Tampoc no tenim residències públiques. La gent ha de tenir una vellesa de qualitat. Sense patir, sense angoixa. Un altre tema important: el servei d’atenció domiciliària. No es pot planificar igual a l’Eixample, on viuen milers de persones en un quilòmetre quadrat, que a l’Alt Urgell o a les Garrigues, on, en una superfície enorme, hi viu molt poca gent. Si no hi ha els serveis públics, precaritzem les dones, perquè són les que s’encarreguen de portar els nens al col·legi, de portar la gent gran a l’hospital, d’anar a comprar… En lloc de treballar, es dediquen a fer de taxistes perquè no hi ha transport públic ni serveis públics als pobles.

—Fa poc el govern va anunciar incentius econòmics i de conciliació laboral als sanitaris que anessin a la medicina rural.
—Perquè un metge pugi al Pirineu o vagi a treballar a llocs rurals de Ponent l’incentiu no poden ser cent euros més a final de mes. Ha de poder desenvolupar la seva carrera, que pugui formar part d’equips de la Vall d’Hebron i de més llocs, també des del món rural. S’ha de pensar en quina formació i quina projecció de les seves carreres professionals poden tenir.

—Proposeu una “nova economia catalana” que promogui propostes més enllà de les costures autonòmiques per a mostrar al país la mena de polítiques que es podrien fer amb la independència. Això ja es va fer entre el 2015 i el 2017, i sense culminar la independència van acabar totes a la paperera del Tribunal Constitucional espanyol.
—Som independentistes perquè nosaltres creiem que la manera actual d’organitzar la societat no és la correcta i ens porta al precipici. Creiem que una altra manera d’organitzar la societat molt més racional és possible, però implica trencar amb el règim del 78.

—Com es fa per a arribar més enllà d’on es va arribar el 2017?
—Al pla institucional, no revertirem la crisi ecosocial ni arribarem a la independència amb pactes de les cúpules d’Esquerra i Junts amb l’estat. I hi ha d’haver una articulació popular forta en tots els àmbits i que s’interrelacionin per la independència. Però una independència plena, no una independència de forma perquè no canviï res. Amb un nou rumb, una nova economia catalana. Una nova manera d’organitzar la societat. La societat ha d’empènyer amb construcció popular i els partits institucionals han d’estar a l’altura per entomar aquest horitzó d’esperança. Que no s’hi posin en contra; ni pactant amb l’estat perquè s’acabi el procés independentista, ni fent la rentada de cara de les polítiques del PSC amb en Tomàs Molina.

—Sovint l’independentisme de base demana unitat entre els diferents espais independentistes. Hi esteu disposats?
—Em faig pesat, però és que la lectura de la realitat que veiem és greu. Hi ha angoixa, hi ha patiment i hi ha incertesa. Què ve a fer el candidat Puigdemont? Segons això ens entendrem o no. Pactar en abstracte, no. Perquè no avancem amb el procés d’independència i som al precipici amb la crisi ecosocial.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

A l’Oráculo manual y arte de prudencia, llibre que interessà Schopenhauer fins al punt de traduir-lo a l’alemany, Baltasar Gracián diu: “Art era d’arts saber discórrer; ja no n’hi ha prou, ara cal endevinar, i més en desenganys.” L’aforisme es refereix a l’art d’entendre, i “discórrer” hi té el sentit de “reflexionar”. Un desengany és la pèrdua d’una il·lusió i desenganyar és desfer una superstició mitjançant la crítica, que no és sinònim de bescantament, com creu l’ànima popular, sinó d’examen i correcció de l’error. El mot ens ve del grec kritikos, a través del llatí, amb el significat de ‘capaç de discernir’. Per això Gracián anomenà “crisis” els capítols d’El criticón. I per això l’escola de Frankfurt anomenà “teoria crítica” la seva activitat especulativa, no sense pedanteria, car el terme és redundant. La idea, aparentment, és que la contemplació a què es lliuraven els filòsofs pre-socràtics mentre especulaven sobre l’origen i estructura de l’univers no era prou perspicaç i calia adjectivar-la en aquest sentit per assegurar-ne el discerniment. Tanmateix, no és gens clar que la infusió de marxisme a la dialèctica de Hegel la fes més penetrant. 

Per a desenganyar, diu Gracián, els antics en tenien prou de raonar, car la raó, per a aquest jesuïta del segle XVIII, era guia del coneixement. Modernament, ens diu, la capacitat d’engany ha avançat tant que no n’hi ha prou de raonar; s’ha d’esmolar l’enginy per penetrar les aparences, car l’engany ha arrelat de tal manera que es resisteix a la raó amb tot el poder de l’opinió, que és contagiosa i en extrem apassionada.

Rellevada pels philosophes i la Revolució del paper que tenia en la configuració dels costums i les creences, la religió fou substituïda per la política com a dogma modern. La nova fe heretà el dualisme de l’anterior. D’una banda, restà l’esfera ideal d’uns valors inalterables però abstractes; d’una altra, l’esfera immanent de les pràctiques temporals, circumstancials, casades amb l’oportunitat, lligades al context, egoistes i ara i adés corruptes. I com la religió, teòricament superada en la tasca de consolidar una ètica social, la política esdevingué una teodicea d’àngels celestials i àngels caiguts, incloent-hi la mitologia d’un paradís no pas perdut (que és cosa de reaccionaris) sinó d’un paradís a guanyar, pàtria veritable dels progressistes. El dualisme no té espai per a la crítica en el sentit que donava Gracián a aquest mot. “Qui no és amb mi, és contra mi”, diu Jesús, exigint una determinació inequívoca respecte del seu missatge. “O ets amb nosaltres o contra nosaltres”, parafrasejà Lenin, reafirmant el sentit escatològic de la frase evangèlica amb un significat afegit de caràcter apocalíptic. Però la determinació és sempre negació.

Hi ha persones que s’inflamen com feixina si hom critica, és a dir, si hom discorre sobre la seva església, i en lloc d’il·lustrar caritativament la pobra ànima enganyada l’envien a l’infern sense examinar si els títols d’abjecció que li encolomen li escauen en cap sentit rigorós. Si no és dels nostres ha de ser de l’enemic, car l’enemic és precisament qui no és dels nostres.

Així funciona la dialèctica dreta-esquerra, una divisió tan relativa i al capdavall tan reversible com el bé i el mal a la vida quotidiana. Jesús ja va advertir que calia anar amb cura de no arrencar el blat ensems les males herbes i recomanà de destriar-lo després de la sega, ço és deixar el judici per al final de la història, que ningú no sap ni com ni quan acabarà ni en pot precipitar l’acabament. Sols els marxistes, que sí que en saben la fi, poden afirmar que la història els absoldrà dels crims comesos. Amb la mateixa presumpció, asseguren que tal o tal forma d’organització social, econòmica o de pensament és condemnada per la història, que com és notori equival a l’Índex de l’Església catòlica. Dir que l’evolució modifica les estructures socials i que la ciència altera el coneixement és una banalitat; invocar el judici de la història per a compensar la impotència actual és posar-se per damunt de la història, com un Pantocràtor amb els dits índex i mitger formant les primeres i darreres lletres del nom grec de Crist. És comportar-se com un sobirà universal i autoreferencial.

Hom no és de dreta pel fet de qüestionar el privilegi moral que s’adjudica l’esquerra, com tampoc no era ateu Baruch Spinoza pel fet d’impugnar l’excepcionalitat de la Bíblia. El Tractat teològico-polític és un dels pilars de l’immanentisme modern, una obra que val la pena de llegir per a entendre les objeccions de principi als excessos a què el dualisme ha abocat el món modern. “Puc resumir el problema –diu Spinoza– dient que el mètode d’interpretar les Escriptures no difereix gaire del mètode d’interpretar la natura; de fet, és gairebé el mateix.” Per haver sotmès la tradició religiosa a l’escrutini de la raó, Spinoza fou objecte d’un decret d’herem, d’excomunió, per part de la congregació jueva d’Amsterdam, formada majorment pels jueus portuguesos que havien fugit de la Inquisició de Portugal.

Si sotmetem a un monisme crític el dualisme teològico-polític que reparteix el bé i el mal entre hemisferis incomunicats, caldrà acceptar que, així com la dreta és jutjada no pas per raó del seu reialme dels fins sinó per les seves accions en la història, l’esquerra també s’ha de judicar amb el mateix mètode, sotmetent-la a anàlisi empírico-racional. En compte de contrastar les seves intencions ideals amb els pecats de la dreta, cal contrastar-ne l’aplicació històrica amb idèntic rigor. I si a la dreta li correspon de fer penitència per crims inexcusables, a l’esquerra li pertoca de fer-ne per uns altres de comparables. Encara més, si, com diuen els ultrancers, el liberalisme és cosa de la dreta, llavors s’ha de concloure que l’esquerra “coherent” acumula el rècord en totalitarisme, car arreu on ha assumit el poder –sigui a la Unió Soviètica, a la República Popular de la Xina, a Corea del Nord, al Vietnam, a Cambotja, a Iugoslàvia, a Cuba, a Nicaragua, a Veneçuela…, sense oblidar la Segona República espanyola durant la guerra civil– no sols ha abolit la distinció entre l’esfera pública i la privada –condició primera de la llibertat–, sinó que ha devastat la societat exterminant els desafectes, els desaplicats i els remisos sense escrúpols ni remordiment.

Els comunistes empedreïts defensaven que la Unió Soviètica no era el vertader comunisme. Amb la mateixa lògica alguns diran que l’esquerra coneguda no és la vertadera esquerra. Però argumentar des del silenci complica innecessàriament la realitat. Com passa amb el conflicte de les interpretacions, resolt per la navalla d’Ockham, la més senzilla és la bona. Si no es coneix cap exemple de règim comunista benigne és perquè no n’hi ha. I si en canvi s’observa que l’esquerra, com més es radicalitza més s’assembla a la dreta radical, l’explicació amb més probabilitats d’encertar-ho és que comparteixen passió i irracionalitat. No hi ha elevació ètica ni noblesa intel·lectual en l’escalf de l’opinió majoritària. En tot cas n’hi ha en el fet de preservar la llibertat d’emprar la raó enfront del prejudici i negar-se a esdevenir l’eina d’un poder aparentment superior.

Si traslladem aquest raonament a la política catalana, deixant de banda les pàgines inglorioses escrites per l’esquerra revolucionària durant l’estiu i la tardor del 1936 (de les pàgines escrites per la dreta feixista, en sobren els comentaris, car formen l’esquelet de la memòria històrica predominant), s’ha de convenir que tampoc aquí no hi ha més cera que la que crema. I allò que crema en els partits de l’esquerra realment existent no és pas un ciri pasqual de flama alta i lluminosa, sinó una flameta de parafina tremolosa i parca en idees que no dimanin del ressentiment. Sols aquesta qualitat explica la buidor i l’efecte de paròdia de les guerres culturals que es lliuren en escenaris molt diferents. És així com als gests que es projecten en la paret de la caverna com eidola o fantasmes els manca qualsevol semblança de veritat. El dualisme ideològic, amb què es pretén establir una veritat dialèctica, explica, si més no, la frustració d’un projecte com la independència nacional, que per definició sols pot ser una efemèride d’unitat en la multiplicitat.

A casa nostra encara ignorem en gran manera la història de l’Alguer i els personatges contemporanis cabdals d’aquesta ciutat. Malgrat que el marc mental de molts ciutadans és la nació completa, tot sovint l’Alguer és més un territori mític i de vegades exòtic que no pas un lloc conegut. Per això són tan importants les aportacions que va començar a fer ja fa uns quants anys el professor i investigador Marcel Farinelli (l’Alguer, 1978), autor, per exemple, de la Història de l’Alguer (2014) i d’una altra monografia que estudia el feixisme a la ciutat sarda.

Continuant aquesta línia de recerca i investigació, Farinelli acaba de publicar a Dalmau Editor el llibre Antoni Simon Mossa, l’Alguer i Sardenya durant el franquisme, una obra que ajuda a descobrir i entendre el paper clau que va tenir Mossa en l’establiment de relacions continuades i fructíferes entre la Catalunya continental i l’Alguer i la importància com a baula i lligam entre les generacions anteriors a la Segona Guerra Mundial i la reconstrucció posterior. També és una figura clau per a entendre que tot això es va haver de fer també partint de la immensa complexitat que afectava els catalans: la repressió franquista a l’interior, d’una banda; l’exili, d’una altra.

En el llibre el professor Farinelli ens situa el 1948, l’any en què per primera vegada una obra en “alguerès” omple el teatre de la ciutat i obté un èxit tan important que ha d’allargar la temporada. Era Lo siddaru i, contràriament a allò que puguem pensar, tothom la podia entendre perfectament perquè el català era l’idioma més utilitzat per les classes populars de l’Alguer. Evidentment, era un català que s’havia transmès oralment, perquè la Itàlia feixista havia fet mans i mànigues per uniformitzar l’estat i la llengua.

Farinelli explica: “El feixisme va representar l’intent més coherent de voler transformar la realitat lingüística de l’Alguer, amb la imposició d’una educació estatal en italià i amb el projecte, fracassat, de repoblar amb gent provinent de l’àrea de Ferrara la meitat nord del territori municipal, on la ciutat nova de Fertília hauria representat l’anti-Alguer. Si en això el règim va fracassar, no es pot negar que els vint anys de dictadura, malgrat la falta d’una repressió pròpiament dita, marquessin un abans i un després en l’evolució de la comunitat catalanoparlant i de les seves relacions amb la resta de terres de parla catalana. Tot el que van aconseguir els primers catalanistes algueresos entre finals del segle XIX i la Primera Guerra Mundial –els primers estudis sobre l’alguerès, la primera gramàtica, els contactes entre intel·lectuals i una certa visibilitat- semblava perdut. Si durant aquell període l’existència de l’Alguer, almenys a Catalunya, havia deixat de ser alguna cosa mítica i començava a cobrar un aspecte de realitat tangible, després de la guerra feia l’efecte que s’havia de refer tot. O almenys ho semblava a la generació que, en aquell moment, tenia uns trenta anys. Eren joves que havien fet la guerra, o que n’havien patit les conseqüències a l’Alguer, i ara alguns d’ells estaven entusiasmats amb la versió local del català. Tot i que era un idioma que es parlava molt als carrers de la ciutat vella, poca gent o quasi ningú el sabia escriure i ningú tenia la possibilitat d’aprendre’l: no existien escoles i eren pocs els llibres que circulaven.”

I aquest és el context en què apareix la figura d’Antoni Simon Mossa, que no solament trobarem vinculada a la recuperació o evolució del catalanisme alguerès, sinó que també acomplirà el paper de promotor de l’independentisme sard en un moment en què molts sardistes ja estaven prou cofois amb l’autonomia que havien aconseguit després de les primeres grans eleccions italianes posteriors a la guerra, les del 1946.

En relació amb això, és molt interessant què explica Farinelli: “L’Alguer era part de la nació catalana –o dels Països Catalans, com l’anomenava de vegades– i atesa la situació de repressió que es vivia a Espanya podia jugar un rol molt important. Però era també Sardenya una de les moltes nacions sense estat que calia alliberar del tracte colonial que rebia per poder construir una nova Europa basada en els pobles lliures, no en els estats nacionals que oprimien les llibertats. Aquesta era, resumida, la visió política d’Antoni Simon Mossa, una visió excepcional en la Sardenya d’aquell moment, que sobrepassava tant la indiferència cap a la dimensió política que mostraven els catalanistes algueresos com l’autonomisme que dominava llavors entre els sardistes.” El llibre de Farinelli vol omplir el buit històric que es deriva del fet de no haver analitzat bé el paper del catalanisme i del sardisme.

Per poder fer tot això, Farinelli ha tingut accés a l’arxiu personal d’Antoni Simon Mossa, on es conserven nombrosos articles, texts i sobretot la correspondència que va mantenir tant amb diverses personalitats catalanes com amb nombrosos exiliats, sobretot dels casals catalans de Cuba, Mèxic i l’Argentina. “El resultat –explica l’historiador– és un estudi basat en la seva correspondència, els seus articles i les seves notes personals, que té com a objectiu desxifrar els contactes que, des de Sardenya, Simon Mossa va mantenir amb personatges com Joan Ballester i Canals, Josep Maria Batista i Roca, Pere Català Roca, Adolf Florensa o Miquel Ginart. La intenció és demostrar com el progrés de la seva trajectòria dins del catalanisme alguerès, que el porta d’entusiasta militant a ser-ne un dels més destacats dirigents, i el seu pensament polític, que des de l’autonomisme sardista evoluciona fins a l’independentisme, estan estrictament lligats al seu contacte amb altres catalanoparlants i, sobretot, a la influència que va tenir del nacionalisme català. Simon Mossa, de fet, fou el primer entre els catalanistes algueresos a tenir una profunda i ben documentada visió política de les relacions entre la comunitat algueresa i la resta dels Països Catalans i, és clar, del rol de l’Alguer dins d’una Sardenya que, amb el pas del temps, hauria hagut d’assolir l’alliberament nacional.”

El temps ha demostrat que, malgrat els seus intents, encara hi ha molta feina a fer, tant per consolidar el català a l’Alguer com per consolidar un moviment independentista sard potent i amb opcions reals d’influir en la vida política de l’illa. Evidentment, Simon Mossa, en els pocs més de vint anys intensos de dedicació política i cultural –fins a la seva mort sobtada, el 1971–, esdevé un personatge important, amb accions com el vaixell del retrobament amb els catalans del 1960 o els Jocs Florals de l’Alguer del 1961, però el seu projecte polític no es consolida. Farinelli rebla el clau: “No era, com quasi tots els seus predecessors i la majoria dels seus successors, una figura relegada al rol de recollidor de composicions populars, paraules o tradicions locals per compte d’algun lingüista o filòleg continental, ni un poeta dedicat a escriure composicions en la versió local del català. Per molt que tot això hagi estat una feina rellevant, Simon Mossa va fer un pas més enllà en voler fer política i pretendre, amb això, contribuir a l’evolució històrica del que ell considerava la nació catalana.”

Els llibres de cuina com més va ocupen més espai a les llibreries. L’interès creixent per la gastronomia, que cada vegada ha anat adquirint un paper més important dins la cultura, ha fet que ja no es pugui obviar aquest sector quan som a prop de la diada del llibre. Un llibre ben saborós pot ser el present perfecte per a regalar aquest Sant Jordi 2024. Per això, hem triat entre algunes de les novetats editorials els títols imprescindibles de la cuina de temporada, i us els servim en forma de recomanacions.

Ja no es tracta solament dels clàssics receptaris per a cada dia o per a ocasions especials, com ara la Pasqua mallorquina investigada per Tomàs Vibot, sinó que a la taula de novetats d’enguany es troben uns altres formats més singulars, com ara els volums memorialistes de cuineres amb caràcter i moltes coses a dir, com el Cremo!, de Maria Nicolau, i Conciliar cuina i vida, d’Ada Parellada, o bé autèntics reculls de saviesa, com ara De l’hort al plat, del gran Pep Salsetes. Entretant, els grans cuiners d’aquest país, protagonistes de la revolució gastronòmica, continuen destil·lant els coneixements en llibres com ara Cuinar el Mediterrani, de Joan Roca, La paella pel mànec, de Carme Ruscalleda, i Les millors receptes de Carles Gaig. Al seu costat, i tot i la joventut, Lluc Crusellas o Gessamí Caramés s’han convertit en noms propis de la gastronomia, que han començat l’any amb novetat al sarró. Aquesta darrera, per partida doble, atès que participa en el llibre de Cuines, amb els seus companys Marc Ribas i Arnau París. Però, aquest Sant Jordi, a més dels llibres dels cuiners i restauradors, també hi ha espai per als que escriuen els clients satisfets: com ara la declaració d’amor de l’escriptor Xavier Febrés a l’històric Motel Empordà de Figueres, comandat per Jaume Subirós.

Trieu, tasteu i remeneu. Un o un altre us farà quedar bé i us procurarà aliment. Tant físic com intel·lectual. Bon profit!

Els ranxos de la Gessa

Gessamí Caramés

Cossetània

Entrevista: “A casa el peix ha estat l’aliment sagrat, el producte més noble”

Reserva’t per a les postres

Lluc Crusellas

Ara Llibres

Entrevista: “Sento dir ‘el millor xocolater del món’ i penso que no sóc jo”

Motel Empordà. Elogi de l’amor estable

Xavier Febrés

Edicions Gavarres

Article: Una declaració d’amor al Motel Empordà

Les millors receptes de Carles Gaig

Carles Gaig

Columna

Entrevista: “Ja no aspiro a recuperar l’estrella Michelin”

La cuina del Consolat de Mar

Sergi de Meià, Miquel Calent i Lucía Murillo

Parcir

Article: Consolat de Mar: 750 anys de tradició gastronòmica

Cremo!

Maria Nicolau

Columna

Entrevista: “Hem perdut la noció de què és cuinar, estic indignadíssima. Prou!”

Conciliar cuina i vida

Ada Parellada

Efadós

Entrevista: “Ja n’hi ha prou d’aquest complex d’inferioritat amb la nostra cuina”

Cuines

Marc Ribas, Gessamí Caramés i Arnau Paris

Ara Llibres

Cuinar el Mediterrani

Joan Roca

Columna

La paella pel mànec

Carme Ruscalleda

Ara Llibres

Entrevista: “No m’he sentit mai ciutadana de segona pel fet de ser dona”

De l’hort al plat

Pep Salsetes

Rosa dels Vents

Entrevista: “És més fàcil trobar un restaurant de cuina japonesa que catalana. Som un país colonitzat, tan clar com això!”

Cuina de la passió, gastronomia i etnografia mallorquina de Pasqua

Tomàs Vibot

Gall Editor

Article: Frits, panades, rubiols… cuina amb passió mallorquina

Aitana Mas, diputada de Compromís a les Corts Valencianes i ex-vice-presidenta del Consell, ha anunciat avui que té càncer. Ho ha dit a Twitter: “Portava més de quatre anys vigilant i controlant que este moment no arribara, però finalment ha sigut inevitable… La mala notícia és que tinc càncer. La bona és que pense curar-me.”

Portava més de quatre anys vigilant i controlant que este moment no arribara però finalment ha sigut inevitable…

La mala notícia és que tinc càncer. La bona és que pense curar-me, que no cunda el pánico!!

Continue… pic.twitter.com/ixd4SQwLFc

— Aitana Mas (@AitanaMas) April 14, 2024

“Tinc dos poderoses, precioses i tendres raons que fan que només pense en viure, no contemple altra alternativa. Però això no vol dir que demà comence un camí fàcil de transitar. Desitgeu-me sort!”, ha afegit en un altre piulet.

Aitana Mas va substituir Mónica Oltra com a vice-presidenta del Consell del Botànic el 2022, i també ocupava el càrrec de consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Actualment, és diputada de Compromís a les Corts.

Dimecres, 17 d’abril, s’acaba el sorteig de les meses electorals per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig, que es fan als ajuntaments. En les eleccions, són cridats a les urnes 5.754.840 electors, però n’hi ha uns quants que hauran de formar part de les meses. Cada mesa electoral és formada per tres membres, però el sorteig elegeix nou persones, comptant els suplents. Com podeu saber si us ha tocat de ser en una mesa electoral el 12-M? Us en resolem tots els dubtes.

Quan es farà el sorteig de les meses?

El sorteig de les meses electorals per a les eleccions a Catalunya va començar ahir, 13 d’abril, i s’acabarà dimecres, 17 d’abril, tal com marca el calendari electoral de la Junta Electoral espanyola (JEC). Els sorteigs són públics i els fan els ajuntaments.

Com podeu saber si heu estat elegits membres d’una mesa electoral?

Els elegits per a ser membres de la mesa electoral rebran una notificació per carta tres dies després del sorteig. Els resultats no es publiquen i solament en tenen constància els ajuntaments i les juntes electorals de zona (JEZ).

El retard en la notificació no invalida la designació com a membre de la mesa en cap cas.

Què passa si us envien la notificació i no sou a casa?

Les notificacions per correu certificat s’han de lliurar al titular. Tanmateix, la llei del procediment administratiu comú de les administracions públiques indica que, si el titular no hi és en el moment de lliurar la carta, podrà fer-se’n càrrec qualsevol persona major de catorze anys que sigui al domicili i faci constar la seva identitat.

La llei estableix que si ningú no se’n fa càrrec, la notificació es tornarà a enviar un altre dia i hora diferent. Si en aquest segon intent tampoc no es pot lliurar personalment, la policia local s’encarregarà de trobar el destinatari i fer-li arribar la notificació. Si tampoc no és possible, es deixa una nota a la bústia a fi que l’elegit la vagi a recollir a Correus i es notifica a la JEC.

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig? Quanta gent es tria en el sorteig?

Cada mesa electoral és formada per tres membres: un president i dos vocals. Tots han de ser menors de setanta anys i saber llegir i escriure. El president ha de tenir el títol de batxillerat o el de formació professional de segon grau o, subsidiàriament, el de graduat escolar o equivalent. També es trien dos suplents per a cada càrrec. En total, es trien nou persones.

Us podeu negar a ser membre de la mesa?

Acudir a les meses és un deure i la llei preveu sancions econòmiques –fins a 1.800 euros– i fins i tot penes de presó –entre tres mesos i un any– per a qui no es presenti al col·legi electoral el dia de les eleccions. No obstant això, els presidents, els vocals i els suplents designats poden “formular excuses” i acreditar-les amb documents a la JEZ. Els elegits tenen set dies a partir de la notificació per a presentar les al·legacions. En acabat, la JEZ tindrà cinc dies per a resoldre-les.

Com podeu saber si us toca ser membre d’una mesa electoral a les eleccions a Catalunya?

EFE.- El candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa, ha demanat aquest diumenge esperar el “veredicte de les urnes” per parlar de pactes postelectorals i només ha descartat assolir acords amb les extremes dretes de Vox i Aliança Catalana, si aquesta darrera entrés al Parlament.

En declaracions als periodistes a Badalona (Barcelonès), Illa ha recordat que el PSC té “acords amb moltes formacions polítiques” en diferents àmbits, fins i tot amb Junts.  “Tenim plantejaments polítics diferents, però això no ens impedeix arribar a acords”, ha afirmat.  “Posar vetos, bloquejar, paralitzar, fer-ho difícil… no porta enlloc”, ha advertit tot seguit.

“Esperem que parlin els ciutadans de Catalunya, i a partir d’aquí veurem”, ha indicat en un context en què les enquestes dibuixen un escenari on el PSC, malgrat que pot ser la llista més votada, requeriria acords amb altres forces com ERC o Junts per governar.

En relació amb com pot afectar el resultat del 12 de maig el Govern de Pedro Sánchez, Illa s’ha limitat a assenyalar que el 23 de juliol passat, a les eleccions generals, els catalans ja van dir amb claredat quina era la seva opinió.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

 

D’un nou sondatge d’Electomanía per a Crónica Global s’extreu que l’independentisme es juga la majoria absoluta en les eleccions catalanes en la demarcació de Girona.

Segons l’enquesta, el PSC assoliria el quart diputat gironí, que la mateixa enquesta donava a ERC a finals de març. I amb això, la suma entre els partits independentistes seria de 67 diputats, un menys que la majoria absoluta. Junts + Puigdemont mantindria el lideratge en la demarcació amb més 36% dels vots.

El PSC seria la primera força al conjunt de Catalunya, però l’enquesta reflexa com la candidatura de Carles Puigdemont s’aproxima a la de Salvador Illa, ja amb només cinc escons de diferència entre les dues.

Els socialistes obtindrien 39 diputats, sis més dels actuals i un més que en la mateixa enquesta feta ara fa un mes.

Mentrestant Junts seria la primera força independentista amb 34, dos més dels actuals i un més que en l’enquesta de fa un mes.

Puigdemont s’allunya també clarament d’ERC, que segueix a la baixa i perdria set escons, quedant-se amb només 26, dos menys que en l’enquesta d’ara fa un mes. Per una altra banda, la CUP perdria dos diputats, passant dels 9, als 7, un menys que en l’enquesta de fa un mes.

Segons l’enquesta els altres partits que intenten entrar al parlament no aconseguirien fer-ho. Alhora no marca cap resultat en aquesta enquesta mentre que Aliança Catalana s’estanca en el 2,4 per cent dels vots, només dues dècimes més que en l’enquesta d’ara fa un mes.

Sempre segons les mateixes dades PP seria la quarta força, amb 13 diputats, i Vox es mantindria amb 11. Segons l’enquesta, la candidatura dels Comuns Sumar baixaria dels 8 diputats als 5, aproximant-se al grup mixt i obtenint els pitjors resultats de la seva història.

Amb aquests resultats, l’independentisme es quedaria a un escó de la majoria absoluta, que seria el que es juga a Girona.

El sondatge es va fer entre el 26 de març i el 10 d’abril, amb un total de mil entrevistats.

El consell nacional d’Esquerra Republicana, fet ahir al matí, ha donat llum verda a les llistes per a les eleccions europees del 9 de juny. Com ja es va anunciar, Diana Riba encapçalarà la candidatura, i el físic i meteoròleg Tomàs Molina en serà el número dos. Cal recordar que ERC es presenta conjuntament a les europees amb EH Bildu, BNG i Ara més, per tant, aquesta no serà la llista definitiva, sinó que s’integrarà a Ara Repúbliques. Així, Molina finalment serà el número tres.

El seguirà la periodista i comunicadora danesa Helle Kettner, elegida com a representant del Camp de Tarragona. Després, hi aniran Oriol Cases, Elisabet Nebreda i Jordi Navarra.

Hi figurarà també un candidat d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Mikel Lorenzo Forcada. La menorquina Blanca Noguera serà la representant del Jovent Republicà; el seu consell nacional la va elegir al març com a cap de llista de l’organització juvenil.

S’afegeix a la llista el sociòleg, doctor en econòmiques i catedràtic de ciència ambiental Louis Lemkow. De procedència sueca, Lemkow ja va participar en la candidatura d’ERC a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

“Ara Repúbliques es presenta per tornar a treballar per assolir un estat propi de les nacions sense estat i construir societats més justes, igualitàries i sostenibles”, va expressar Riba.

Aquesta és la llista completa d’ERC a les eleccions europees:

1. Diana Riba Giner (Independent)
2. Tomàs Molina i Bosch (Independent)
3. Helle Kettner Hoeberg
4. Oriol Cases i Vilà
5. Elisabet Nebreda i Vila
6. Jordi Navarra i Torres
7. Ara Més (Mallorca)
8. Mikel Lorenzo Forcada Zubizarreta
9. Blanca Noguera i Coll
10. Manel Vila i Motlló
11. Anna Belló i Tarsa
12. Assia Cherdal i Roukha
13. Arnau Piqué i Magadalena (Independent-Comunistes)
14. Glòria Rosell i Perelló
15. Eva Font i Morató
16. Jan Bosch i Doria
17. Ara Més (Menorca)
18. Gemma López i Quesada
19. Joan Aubanell i Sabaté
20. Júlia Andrés i Pascual
21. Aniol Vinyoles i Bernatallada
22. Anna Quinto i Salort
23. Adrià Serrarols i Soldevila
24. Ara Més (Eivissa)
25. Maite Viñals i Clemente
26. Jaume Forès i Llasat
27. Maite Salord i Ripoll (Independent-Ara Més)

Suplents:

1. Reis Juan Esteve
2. Carles Simarro i Haba
3. Yoya Alcoceba i Cruixent