El govern de Salvador Illa ha provat de llevar importància a la negativa definitiva d’ERC de negociar el pressupost d’enguany. La portaveu del govern, Sílvia Paneque, assumia ahir l’evidència, que no podran aprovar els comptes, i insistia que cercarien acords igualment amb Esquerra i els Comuns per a garantir que els plans del govern no quedessin compromesos. Necessitaran entendre’s amb els dos grups perquè la pròrroga pressupostària, les ampliacions de crèdit que siguin necessàries i les altres modificacions que es facin via decret prosperin al parlament. La majoria parlamentària de la investidura s’esberla en la primera prova d’estabilitat del govern, i Illa s’endinsa en uns mesos en què l’agonia negociadora es pot convertir en la tònica quotidiana.

El desmarcatge de la direcció d’Oriol Junqueras amb el pressupost no indica únicament que ERC prova de tallar una de les causes potencials de la fuita de vots, sinó que apunta la necessitat que hi perseverin perquè el tomb sigui creïble. La crisi del partit i el llarg procés congressual, que ha entrat en la segona fase i que passarà per una tercera fins que s’acabi totalment al juny, han condicionat totalment el paper dels republicans al parlament a curt termini. En canvi, la posició d’Esquerra ha estat diferent a Barcelona, on van arribar a un acord amb el PSC i, en aquest cas, si Jaume Collboni no té pressupost és per la manca d’acord amb Barcelona en Comú. El front de Madrid ha quedat totalment condicionat per la crisi entre Junts i el PSOE.

La pinça dels socis prioritaris

Mentre Paneque assumia en públic l’evidència, als faristols del parlament el portaveu dels Comuns, David Cid, mirava de pressionar l’executiu perquè complís el seu compromís d’aprovar, abans del 31 de gener, el decret per a sancionar els propietaris d’habitatges que superin de més d’un 30% el topall del lloguer i que cometin frau de llei amb el lloguer de temporada. El govern insisteix que complirà el compromís, però els Comuns provaven de collar-lo després d’haver constatat la lentitud en les negociacions. L’amenaça dels Comuns és passar a l’oposició si no s’entenen. Aquesta és la proposta amb què Jéssica Albiach ha supeditat les relacions amb els socialistes.

En canvi, sembla difícil –perquè el termini no s’haurà complert– que els Comuns s’acabin oposant al decret de necessitats financeres del sector públic en pròrroga pressupostària, que es votarà dimecres vinent al parlament. Però ERC no en garanteix la validació. Fonts del grup parlamentari assenyalaven que no havien decidit ni comunicat el seu posicionament. Per la seva banda, Junts alertava que, quan el govern havia aprovat aquest decret, ho havia fet amb la previsió que la pròrroga no seria tan llarga i que hi hauria uns nous comptes. Per això la portaveu parlamentària de Junts, Mònica Sales, assenyalava que votarien que es pogués tramitar com a projecte de llei. Junts provarà de treure suc del desgast potencial  d’Illa i va anunciar que es reunirien amb tots els sectors per presentar esmenes ajustades a les seves necessitats.

Vies alternatives perquè es compleixin els acords

Els moviments que pugui fer ERC els dies vinents seran clau per al govern. La paradoxa és que la setmana que ve, en el mateix ple en què Illa assumirà les dificultats per a comptar amb una majoria parlamentària estable, els tres partits de la investidura aprovaran la modificació de la llei, tramitada d’urgència, per a revertir les rebaixes fiscals que beneficiaven l’aposta empresarial pel macrocomplex turístic del Hard Rock, i que Esquerra i els Comuns esperen que empenyi els promotors a desistir del projecte. S’ha girat la truita.

El PSC, que va imposar de fora del govern a Pere Aragonès que defensés el Hard Rock, ja va assumir aquest canvi legislatiu com un dels peatges a pagar per la investidura. Va ser ERC qui va registrar una proposició de llei que en l’anterior mandat havien abanderat els Comuns. Illa volia incloure la iniciativa a la llei d’acompanyament del pressupost, però Esquerra i els Comuns la van desvincular perquè s’aprovés primer.

Malgrat això, els Comuns han centrat les seves demandes en l’habitatge, i ERC, en el finançament singular. Junqueras pretén que el govern d’Illa faci passos per a formalitzar l’acord d’investidura abans que no pas tornar a fer un vot de confiança al govern, cosa que li podria obrir una nova crisi interna enmig del congrés. El primer semestre d’enguany, segons el pacte, s’ha de detallar el model i formalitzar l’acord en la Comissió Bilateral entre la Generalitat i el govern espanyol. El govern català i l’espanyol ja van anunciar que la comissió es reuniria aquest divendres a Barcelona, i el dia 28 es reunirà la Comissió d’Afers Econòmics i Fiscals, on es tracta específicament el finançament.

La consellera d’Economia, Alícia Romero, va explicar que mirarien d’avançar en la concreció del sistema i en l’augment de la recaptació dels imposts. Tanmateix, Romero admetia igualment la possibilitat d’incomplir el compromís adquirit amb ERC que l’Agència Tributària de Catalunya recapti l’IRPF l’any vinent. “No és impossible, però és complex. […] Segurament serà difícil que l’any que ve ho fem”, va dir en una entrevista a RTVE.

Els 4.000 milions que falten

Amb la consolidació de la pròrroga pressupostària com una realitat incòmoda, el govern reconeix que se li complica la gestió, però al mateix temps assegura que disposa de mecanismes eficients per a incorporar recursos i promoure les polítiques necessàries. Calculen d’incorporar a la pròrroga partides addicionals que podrien arribar als 4.000 milions amb suplements de crèdit que el parlament hauria de validar. “Podem continuar fent coses, tot i que no amb la mateixa agilitat”, reconeixia la consellera. Sigui com sigui, el govern haurà de trobar suports a la cambra perquè prosperin.

L’advertència que calien uns nous comptes per a materialitzar els acords de la investidura no ha estat suficient per a fer moure Esquerra. I com més peces hi hagi a negociar a partir d’ara, més oportunitats tindran ERC i els Comuns de fer-se valdre, i el desgast potencial per al govern serà més gran. Illa no ha aconseguit de tenir un pressupost el primer any de la legislatura. No és un obstacle que el faci pensar en la possibilitat d’un avançament electoral. De fet, ni tan sols ha arribat a presentar els comptes, vistes les dificultats de la negociació. Però el PSC queda condicionat per una precarietat parlamentària que li pot complicar l’agenda a partir d’ara.

Un dels fundadors de la modernitat, Niccolò Machiavelli, escrigué a El príncep: “Molts s’han imaginat repúbliques i principalitats que mai ningú no ha vist ni sabut que existissin de veritat; car hi ha tanta diferència entre com es viu i com s’hauria de viure, que qui deixa allò que es fa per allò que caldria fer aprèn més aviat la seva ruïna que no pas la seva preservació.”

De la república imaginària encara es discuteix qui n’ha de presidir el consell. Aquesta superfetació de la república avortada es gestà com a òrgan d’un hipotètic govern a l’exili. Però aquell govern, que havia de ser com la rèplica de la France Libre a la França de Vichy, no sobrevisqué a la declaració d’independència, car els seus membres es dividiren des del primer moment entre els qui marxaren i els qui es confiaren a la misericòrdia de la justícia espanyola.

Un govern empresonat en ple hauria fornit la imatge definitiva de la impotència i d’una injustícia més per a l’àlbum de cromos de la història nacional. Una repetició de la fotografia del president Companys i els seus consellers darrere reixes arran dels fets del 6 d’octubre. Un govern exiliat en ple hauria representat la legitimitat a l’exterior i cridat l’atenció a la il·legitimitat de la nova situació, com féu una Generalitat espectral però simbòlicament efectiva entre el 1939 i el 1976. L’una opció i l’altra eren defensables en la lògica de la derrota temporal. Però en lloc de refermar-se amb totes les conseqüències en una declaració d’independència que havia estat inconseqüent, els partits del “govern legítim” rivalitzaren en unes eleccions que s’havien negat a convocar quan podien i que ara acceptaven sota l’autoritat de l’article 155 de la constitució. Participant-hi, l’independentisme no sols amortitzava el govern destituït; en el mateix fet enterrava la república non nata. Foren, doncs, els partits mateixos, pugnant per recuperar espai i influència en la restauració autonòmica, els qui consignaren un possible govern a l’exili a la ineficàcia, si no ja a la il·legitimitat. El trencament es visualitzà quan el president del parlament impedí la restauració de l’status quo ante refusant d’investir el candidat guanyador. Amb aquest gest fongué qualsevol possibilitat d’articular el govern autonòmic amb l’exili. D’aquest trencament ja es podia deduir el fracàs del Consell de la República, però si calia més evidència, el parlament certificà la ruptura retirant la condició de diputat (i per tant l’aforament) al president Torra, l’enllaç governamental entre Barcelona i Brussel·les. La república nascuda entre himnes i vares d’alcaldes quedava consignada definitivament als llimbs dels reialmes imaginaris.

Maquiavel aspirava a recolzar la política en uns pilars més sòlids que la teoria heretada dels antics. Si la política clàssica es fundava en una concepció ideal de l’univers i una idealització de la figura humana, ell es proposava de presentar la realitat nua i de dir les coses com són i no com haurien de ser. La gent repeteix com una salmòdia que la política és l’art d’allò que és possible. Per a Maquiavel, la política és l’estudi no pas dels fins, possibles o impossibles, sinó dels mitjans. És doncs la ciència del poder. Si els antics confiaven en els oracles i veneraven la deessa Fortuna, els moderns podien aprendre a modificar les condicions naturals mitjançant l’observació freda i acurada de com s’obté el poder i com es perd. La novetat, ço és, la modernitat, consistia a procurar amb el propi esforç i habilitat –amb la virtù– allò que abans pertanyia a l’àmbit del desig o a la intervenció d’agents sobrenaturals. Políticament, ser modern consistia a perseguir amb càlcul i premeditació una empresa que abans es confiava a l’atzar o a la voluntat dels déus.

Fins a la Guerra Civil els catalans foren l’avantguarda de la modernitat a Espanya. Políticament, però, eren lluny de l’empirisme d’un Maquiavel o del realisme catastrofista d’un Hobbes. A la novel·la La febre d’or de Narcís Oller hi ha una frase reveladora del cofoisme català quan un personatge exclama eufòricament: “Diu, diu… que som els terços de Flandes!” Per molt que sembli mentida, a la història catalana hi ha aquests moments d’entusiasme. El 14 d’abril de 1931 en fou un. El primer d’octubre de 2017, un altre.

El català cada dia pren un bany de raó i en surt regalimant satisfacció. Amb la raó a favor seu, s’enlaira a una visió superior dels esdeveniments, convençut que al capdavall les coses s’arranjaran d’acord amb el seny i la república s’esdevindrà indefectiblement en les condicions més raonables. Parafrasejant una dita molt grapejada: la república serà progressista o no serà. Malgrat haver tingut per monarca el model del Príncep, els catalans mai no han après les lliçons de Maquiavel. Qui sí que l’entengué, i ben aviat, fou la monarquia espanyola. Durant “el procés” i fins ara mateix, l’estat ha seguit fil per randa les observacions de l’inventor de la teoria política.

La imaginació pot ser una fórmula de supervivència a curt termini, però no és cap refugi a termini mitjà. Es pot, per exemple, atiar la ficció d’un nou embat amb la relació entre Junqueras i Puigdemont pacificada, però cal molta ingenuïtat per a creure que es pot recuperar el temps perdut. Com si passejant-se en el cotxe del primer d’octubre —talment el tast d’una magdalena proustiana— poguessin recuperar el moment en què llançaren al món una declaració de salva.

Hom pot assumir l’expressió profètica de Martin Luther King en el discurs de recepció del premi Nobel de la pau: “El dret temporalment derrotat és més fort que el mal triomfant.” Però convé no oblidar que darrere aquestes paraules hi bategava una fe molt robusta i una voluntat insubornable amb un pla d’acció que incloïa acceptar el risc que es concretà el 4 d’abril de 1968 amb l’assassinat de King. Com altres líders que han deixat petja a la història, King sentia la força universal del dret (concretat als Estats Units dels anys seixanta en els drets civils) i s’hi orientava sense desviar-se’n, però era sensible en un grau molt alt a les relacions entre el poder i els fets, i als mètodes a seguir per a modificar-les. King era modern i practicava un maquiavel·lisme paradoxal.

Som un país satisfet del seu patrimoni. És una impressió que no tinc en altres llocs, o no amb aquest grau de cofoisme. Jo compararia la nostra estima pel patrimoni autòcton amb la que professen els francesos per la seva presumpta grandeur. El patrimoni cultural, a Catalunya, s’exhibeix com un valor que, juntament amb la llengua, sustenta un imaginari col·lectiu originari i exclusiu: (quasi) tot allò del passat conforma una riquesa patrimonial que, se’ns diu, ens pertany a tots. I ens explica com a societat.

Aquesta impressió es recolza, a més, en dades que podem comprovar, en primer lloc, a les webs institucionals. La Generalitat dedica una atenció especial al patrimoni i, més encara, al nostre patrimoni material i immaterial vinculat a la UNESCO. També les diputacions catalanes i molts ajuntaments consignen les seves riqueses artístiques i històriques, o totes dues coses ensems. És lògic que sigui així. El problema en tot cas no és el que hi ha, sinó com es gestiona el que hi ha i, d’una altra banda, les coses que s’han deixat perdre o que es mantenen sense rescatar i estudiar per falta de diners.

Tinc una altra impressió sobre aquesta afecció que els catalans professem cap al nostre patrimoni: de vegades som massa dogmàtics, ens agrada tenir uns referents molt clars. En la història de l’art, els catalans hem forjat una època ideal, o mítica: el període medieval. I uns estils: el romànic i el gòtic. Aquesta causa medievalista ja ve de la Renaixença, quan agafem una idea que recorre Europa: l’origen dels pobles es troba a l’edat mitjana. Després, el catalanisme noucentista ho acabarà de subratllar: tot i que Eugeni d’Ors s’obnubila per les troballes a les ruïnes d’Empúries, l’acció de govern de la Mancomunitat rescata les pintures romàniques del Pirineu. I envia un missatge clar: la història de l’art català comença allà. El problema d’aquest capficament col·lectiu és que hem menystingut, en art i en literatura, uns altres períodes, tendències o moments que són tan nostres com els estils medievals. Per exemple, el barroc, tan present en els nostres paisatges, especialment a la Catalunya nova. Fa uns quants mesos hi va haver dues persones que van reivindicar aquest barroc català: el filòleg Albert Rossich, arran de la celebració de l’Any del Rector de Vallfogona, Vicent Garcia; i la historiadora de l’art Maria Garganté, amb el seu llibre Paisatge Barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII (Farell editors). De fet, Garganté fa anys que estudia i divulga la importància del barroc català. Un dia vaig sentir-li una idea suggestiva que he pogut corroborar: al contrari del que es pot pensar, l’skyline del món rural català és fonamentalment barroc.

Hi ha moltes consideracions teòriques sobre el patrimoni. Fa poc Daniel Rico, company al Departament d’Art i Musicologia de la UAB, va publicar un llibre molt suggestiu: ¿Quién teme a Francisco Franco? Memoria, patrimonio, democràcia. (Anagrama). És un llibre curt, però d’una densitat admirable. El professor Rico, entre més coses, posa en qüestió la iconoclàstia que s’estén en les institucions polítiques governades per l’esquerra, o que són més a l’esquerra que la dreta nominativa (això ho dic jo). Aquesta iconoclàstia que fa que es treguin del carrer monuments del passat fets en memòria de personatges funestos de la història (l’esclavista Antonio López o el dictador Franco, entre més individus) i es desen en uns magatzems. Com si traient del carrer aquells monuments, o rastres visuals de tota mena, féssim taula rasa respecte al que signifiquen aquells personatges del poder antic.

Daniel Rico aporta un debat summament interessant sobre el patrimoni i la memòria. Sobre si només hem de deixar als carrers allò que és políticament correcte, segons les ideologies dels qui manen en un moment determinat, o cal deixar tots els rastres dels períodes històrics que han conformat una societat. Rico ens recorda que aquest debat ja el van tenir després de la Revolució Francesa, quan s’havien començat a destruir elements urbans que representaven la monarquia borbònica. L’Assemblea Constituent, tot i haver tallat el cap de Lluís XVI, va decidir de mantenir les riqueses dels Borbons (i conservar-les als museus) com a mesura didàctica, per saber allò que no havia de tornar.

Daniel Rico escriu que “hi ha mil maneres de fer memòria sense esborrar la història”. I aquí, com la majoria dels qui parlen sobre el patrimoni, oblida, ho sap però no ho diu, que la història dels qui no han tingut mai monuments commemoratius ja ha estat esborrada abans de començar, i la seva memòria no existeix. Efectivament, quan parlem de patrimoni, gairebé sempre parlem d’edificis, personatges i monuments que fan referència a les classes dirigents, als vencedors. El patrimoni de les classes populars ha estat foragitat dels carrers i dels museus. Tothom ho sap, però a mi m’agrada recordar-ho, perquè en això els catalans som com tots, ens agraden els farbalans nobiliaris de l’art del passat, no la memòria dels nostres avantpassats humils i treballadors.

A banda d’això, sobre la presència al carrer d’un seguit de monuments i no d’uns altres, al meu entendre cal atrevir-se a plantejar que la monumentalitat és en si mateixa retrògrada. El poeta Carles Hac Mor, més valent que jo, va arribar a dir que “la perfecció és feixista” i, potser en aquest cas, ens hauria dit que fer monuments als carrers és, també, una actitud feixista, encara que de vegades recordin personatges rupturistes. A Praga hi ha un museu del comunisme farcit de bustos i estàtues de Lenin, i de pintures i  d’objectes que s’estaven als centres d’administració soviètica. Els van treure del carrer, ho entenc, però la història de la Unió Soviètica no s’esborra per emmagatzemar tots aquells munts de signes artístics i històrics.

Un apunt final, en aquesta sèrie on no em puc permetre de divagar massa. Fins aquí m’he referit al patrimoni del passat. Però un dels problemes que arrosseguem a Catalunya és la poca atenció que es presta a la creació contemporània; al fet que l’art del present ha de ser, també, patrimoni del futur. Per què és un problema? És una qüestió estrictament volumètrica: hi ha molts artistes que produeixen molta obra –massa artistes?, massa obra?, massa crítics i historiadors de l’art, també?– perquè es pugui conservar tota per al futur de la humanitat. Primer, no hi cap en tots els museus que hi ha ni en els que s’obrin en el futur; segon, el patrimoni d’avui ha de tenir una lectura prospectiva, ajudar a entendre la nostra època als que vindran, tal com el patrimoni del passat hauria d’explicar coses del que aleshores va ocórrer. Tercer, tampoc no cal omplir els carrers de les obres d’uns artistes que el poder afavoreix, solen ser sempre els mateixos. I és lògic que sigui així. No és cap tragèdia: mai no s’ha pogut conservar tota la producció artística del passat, ni de bon tros. I, aleshores, sorgeix una pregunta: com s’ha de decidir el que es preserva i el que no cal conservar?

Els mecanismes pels quals unes obres, antigues o contemporànies, han perviscut i han passat a formar part de col·leccions públiques o privades no parteixen de regles uniformes. Però les qüestions materials o econòmiques sempre s’han imposat al suposat valor estètic de l’art. Un exemple: tots (amb poques excepcions) els artistes que durant el segle XX van crear una fundació amb el seu nom tenien prou bona posició econòmica per a iniciar el procés, independentment de la vàlua del seu llegat. A les seves classes, Alexandre Cirici parlava d’un clàssic de la sociologia de l’art: el valor d’ús i el valor de canvi del producte artístic. I el que predomina és, d’una banda, l’origen nobiliari de l’art del passat i, d’una altra, el valor mercantil de l’art més nou.

Hi ha artistes que no han promogut una fundació amb el seu nom i que mereixen un reconeixement de cara al futur més enllà dels suports que han rebut en vida. I, viceversa, n’hi ha molts, d’artistes –o d’obres–, que no expliquen res de nou i són prescindibles. Això genera un dilema, és clar: quins criteris s’adopten per conservar unes obres i desestimar-ne unes altres? Un crític d’art català, Joan Merli, va dir fa molts anys que “triar és trair”. Però no triar, si és que tal cosa és possible, ens aboca a la impossibilitat de preservar-ho tot. I més encara si ens imposem la tasca d’esmenar l’oblit de les classes subalternes a què m’he referit abans. Per mi és evident que un signe distintiu d’unes societats democràtiques és salvaguardar i fer memòria de la manera de viure dels més humils. I això no es fa, òbviament, amb els mateixos criteris amb què s’han omplert els nostres museus: amb les decisions i els gustos dels més afavorits.

 

Nota al marge 1. Un amable lector, que va llegir el primer article d’aquesta sèrie, dedicat als museus, em va fer veure que la llista de museus registrats que mostra el Departament de Cultura de la Generalitat, i que jo citava i enllaçava, inclou molts buits –hi ha salts de numeració–, per la qual cosa en el nombre final de museus registrats que jo donava en falten, ni més ni menys, 78. El departament ho hauria de resoldre. I jo, abans de donar una dada per bona, corroborar-la. Demano perdó.

Fermin Muguruza (Irun, 1963) celebra enguany quaranta anys de trajectòria musical amb una ronda que passarà pel Palau Sant Jordi de Barcelona aquest divendres, 24 de gener. Després d’onze anys sense fer actuacions internacionals, el músic celebrarà el quarantè aniversari de la formació de la seva primera banda, Kortatu, en un concert multitudinari en què també repassarà més moments de la seva carrera. Serà el segon concert d’una ronda que començarà a Tenerife i recorrerà indrets d’Europa, Àsia i Amèrica. Parlem amb ell no tan sols d’aquesta ronda, que es preveu històrica, sinó també d’alguns dels moments més destacats de la seva carrera, de la repressió que sempre l’ha perseguit i de la situació política.

—Què n’hem d’esperar, del concert al Palau Sant Jordi? Repassareu la vostra carrera d’ençà de Kortatu fins als vostres àlbums tot sol, passant per Negu Gorriak.
—No tenia pensat de fer una gira, però la idea va sorgir després de l’anunci dels concerts a Bilbao. Novament, havia sofert una campanya de repressió: van encausar els membres de l’equip directiu de l’Institut Joan Fuster de Bellreguard (Safor), acusats d’enaltiment del terrorisme per la pintada d’un mural que em feia un reconeixement. No era un atac directe contra mi, sinó contra la gent que em feia un reconeixement, i vam patir molt, es podien haver quedat sense feina. De la mateixa manera que hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats. És un avís per a navegants: “Si ets a prop seu, en pots patir les conseqüències.” El cas és que vaig dir que hi havíem de respondre amb més cultura.

“Hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats”

—Amb més concerts…
—Ho vaig dir sense pensar en cap concert, tot i que tenia la idea de celebrar els quaranta anys de la primera maqueta i el primer concert de Kortatu per a dir que hi som, encara, malgrat que no hi hagi el meu germà. Vaig anunciar, primer, un concert a Bilbao i es van exhaurir les entrades, i després, un segon concert, i igual, va ser molt emocionant. Llavors vaig veure que calia pensar maneres perquè tothom pogués gaudir d’aquests concerts el 2025. Ivan Altimira, de la CUP de Sant Andreu, em va dir que havíem de fer un Sant Jordi. Jo sóc andreuenc d’adopció, hi vaig aprendre el català i m’estimo molt el poble –no puc dir que és un barri– de Sant Andreu de Palomar. Un Sant Jordi no és qualsevol cosa, però no volia que ningú es quedés sense entrada i vam pensar que podríem fer-lo sense una gran productora.

—Ho heu aconseguit.
—Hi tindrem unes 14.000 persones i és una victòria de tots els moviments socials i de la gent que ha estat al voltant de la meva feina. Poder anar a un lloc que normalment no és per a gent com nosaltres, com el Sant Jordi, és una victòria. Ocuparem el Palau Sant Jordi i hi farem un concert amb tota la nostra reivindicació i des de la independència i l’autogestió. Catalunya és el meu segon país i poder tocar al Sant Jordi és molt gros, serà un aquelarre basco-català antifeixista i interseccional amb gent d’edats molt diferents. Hi ha gent que ens va començar a escoltar amb quaranta i que ara en té vuitanta, i gent jove que també ens segueix.

—De moment no és previst que toqueu a València. Per què?
—Igual que la Diputació d’Osca ha dit que no tocaré en cap festival a l’Aragó, la situació al País Valencià és complicada, no he trobat lloc per a fer-hi un concert, tot i que per a mi és un territori molt important. El 2007 ja no hi vaig poder tocar. El 2013 tampoc no vam passar per València. Amb el canvi de govern sí que hi vaig poder fer coses, però amb la tornada del feixisme a la Generalitat Valenciana ha estat impossible. Explorem la possibilitat d’anar a un festival a l’estiu, però encara no es pot assegurar. En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig, ja he tingut l’experiència que a última hora arribi una ordre del govern d’Extremadura, per exemple, que el prohibeix. Encara tenim aquesta tensió. Qui em diu que Ayuso no aturarà el concert de Madrid?

“En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig”

—Sempre que us han vetat ha estat al·legant els suposats vincles amb ETA.
—Sí. Hem de recordar que hi ha una persona presa per cantar: Pablo Hasel. Hi ha una sèrie de cantants que som molestos i ens volen destruir. Amb mi ho han intentat moltes vegades, el feixisme em va venir a posar una bomba a un concert a les Cotxeres de Sants el 2001, després d’haver celebrat la victòria en el procés judicial que vam tenir amb Galindo. Fa catorze anys que ETA va cessar la seva activitat, però si fas un mural sobre mi encara pots ser acusat d’enaltiment del terrorisme. Igual com van fer una campanya brutal contra l’actriu Itziar Ituño per haver cantat per donar-me suport en la recollida d’un premi.

—També va generar molta polèmica un concert vostre a la presó de Martutene. Com ho vau viure?
—Vox i totes les associacions de víctimes d’ultradreta també van fer aquesta campanya contra mi per haver cantat “Sarri, Sarri” a la presó de Martutene. No totes les víctimes tenen la mateixa sensibilitat, algunes han vingut al meu concert de Bilbao. Però aquestes associacions de la ultradreta aprofiten la condició de víctima per anar contra qualsevol iniciativa que no els agrada. El govern basc va dir que quedava prohibit un concert d’aquesta mena amb aquestes cançons. Doncs que ens passin la llista de les que es poden tocar…

Fotografia: ikorkotx.

—Heu esmentat “Sarri, Sarri”. Com va sorgir la idea de la cançó i quin significat creieu que té avui dia? Va ser escrita el 1985 arran de la fugida de la presó de Martutene, precisament, de Joseba Sarrionandia, Sarri, i Iñaki Pikabea, Piti.
—Vam tocar dins la presó de Martutene un mes abans d’aquesta fugida i no en sabíem res, però els presos ja la preparaven. Es van fugar el 7 de juliol, el dia de Sant Fermí! I no era qualsevol pres, era el nostre escriptor nacional, Joseba Sarrionandia, a qui un lehendakari socialista va donar el premi Euskadi de Literatura fa uns anys. Va ser una fugida musical, poètica, dins els bafles d’un concert. Quan ho vam saber vam pensar que havíem de fer una cançó sobre el tema. Vam agafar “Chatty Chatty”, de Toots & the Maytals, i la vam convertir en “Sarri, Sarri”.

—Com altres cançons, la vau fer en èuscar, llengua que vau haver d’aprendre per iniciativa pròpia.
—Sí, de fet, en aquell moment aprenia èuscar i vaig preguntar a la meva professora com podíem dir “hi ha una marxa de l’hòstia”, i em va dir “kriston martxa dabil”, una frase que es va fer popular. Al cap d’un temps la vam treure del repertori, fins el 2003, que ens van proposar de tocar-la en un concert a Madrid. Parlem del moment d’Aznar, del tancament d’Egunkaria, de la guerra d’Irac, del “Nunca mais”… Fernando León de Aranoa ens va comentar que no entenia com el PP no deia res dels nostres concerts. Va ser premonitori, després d’aquest concert ens els van anul·lar tots.

—Sempre heu format part del relat contrahegemònic. El rock radical basc ho era, en contrast amb la moguda madrilenya, per exemple.
—Els vuitanta dèiem que fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons. I és un relat que també hem celebrat, als nostres concerts sempre hi ha hagut una sensació de celebració de la vida, malgrat que la situació sigui desil·lusionant, una manera de dir “encara som aquí i podem lluitar”. El “Sarri, Sarri” és una excusa per a anar contra aquesta proposta. Si no, en trobarien una altra. Precisament perquè hem proposat un contrarelat, no els agrada. No els agrada res si és fora del seu relat. Però si pots omplir un Palau Sant Jordi o un WiZink amb aquest contrarelat, ho veuen perillós.

“Fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons”

—Com fer, com a músics, el contrarelat al moment d’auge reaccionari que vivim?
—Un dels objectius del poder sempre ha estat la desunió, i per això els nostres concerts són perillosos per a ells i empoderadors per a nosaltres. Si al Palau Sant Jordi la gent comença a cridar “els carrers seran sempre nostres”, això anirà en contra de la desunió creada. Ha de quedar clar que la gent està activa i que, si hi ha una espurna, el foc torna a ser al carrer. M’agradaria que servís com a catarsi col·lectiva, que es vegi que hi ha una massa crítica. Tenim Trump i Musk i som en un moment de neoliberalisme molt complicat que no sabem combatre des de l’esquerra, no sabem com contrarestar aquesta ofensiva mediàtica i de xarxes. Però no està tot perdut. Com diu Angela Davis, l’esperança és una disciplina, l’hem de treballar dia a dia. És molt difícil no ser pessimista, però jo sóc un pessimista actiu, no passiu.

—També sou pessimista actiu quant a la situació dels Països Catalans i del País Basc?
—Vaig tenir la sort de viure la tardor del 2017 a Sant Andreu, vaig defensar el col·legi i vaig anar a totes les manifestacions. Vaig ser el teloner d’Anna Gabriel i David Fernàndez en l’últim míting abans de l’1-O. El moment revolucionari del Primer d’Octubre ja és històric. Diuen “després ens van trair”, però hem de pensar que un estat, amb tota la seva força armada i d’intel·ligència, ens va dir “no votareu”, i la gent va respondre “votarem”. Recordo el moment de la gent cridant “hem votat”, i és històric. Tenim aquest moment, hem estat capaços d’arribar-hi. Va ser un acte de desobediència civil increïble, però encara no existeix cap pel·lícula de ficció sobre el tema! Al País Basc sabem molt bé com és la repressió i jo no tinc cap clau, només sé que sols el poble salva el poble, com hem vist al País Valencià. Hem de trobar noves maneres d’organitzar-nos i de dir que ho tornarem a fer. És important dir-ho perquè és una espècie d’amenaça. Al Sant Jordi vull fer aquest discurs: han passat quaranta anys, m’han censurat, m’han encausat, m’han intentat posar una bomba i sóc aquí, som aquí. És la nostra victòria i hem de celebrar-la per continuar la lluita.

 

Fermín Muguruza: “L’heroïna és una eina de la guerra bruta i no tan sols al País Basc”

La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, sabia d’un bon començament que encapçalaria un govern municipal dèbil. D’ençà del 2023 que ha tastat què implica governar en minoria. I un bon exemple per a calibrar-ho és el pressupost. L’any passat, la dirigent d’Aliança Catalana fou incapaç d’aprovar el del 2024. Tan sols hi van votar a favor els seus sis regidors. L’oposició, Junts, ERC, el PSC, la CUP i Som-hi Ripoll, el van fer fracassar. La història s’ha repetit.

Per segona vegada consecutiva, Orriols no ha aconseguit d’aprovar el pressupost. L’oposició l’hi va tornar a tombar ahir en un ple extraordinari pensat únicament per a votar el pressupost. L’any passat, va optar per prorrogar-lo. Però ara ha canviat d’estratègia i ha presentat una qüestió de confiança que es votarà dijous en un ple extraordinari.

Al ple d’ahir es va tornar a fer palès el malestar de l’oposició amb la manera com governa Orriols i les polítiques que impulsa. En el cas del pressupost, es queixen que hi ha hagut una manca total de transparència i de voluntat negociadora, i que no hi ha hagut gens d’interès a dialogar amb la resta de forces polítiques.

Voluntat d’entesa de tots els partits

VilaWeb ha parlat amb tots els partits de l’oposició i la diagnosi que fan és compartida. Assenyalen que Ripoll és blocada, que la ciutat ha perdut protagonisme, que Orriols se centra més aviat a enfortir el projecte polític que encapçala, que la situació política i social municipal s’ha degradat i que la gent reclama canvis.

Per tot plegat, els partits deixen clar que votaran contra la qüestió de confiança de dijous i consideren que aquesta vegada sí que seran capaços d’arribar a un acord per a apartar l’extrema dreta del govern municipal.

Els dos principals partits, Junts i ERC, s’han erigit en els negociadors principals. “Hem arribat a un punt màxim. No li podíem aprovar el pressupost. No podem deixar que continuï governant. A hores d’ara, tal com estem, l’efecte seria molt més perjudicial. Hem de ser conseqüents amb allò que fem i diem als plens”, assenyala Maria Soldevila, cap de files de Junts, que té tres regidors.

Chantal Pérez, d’ERC, diu que cal configurar una alternativa al govern actual i que en començaran a parlar amb la resta de partits dijous. “Allò que es faci, ha de tenir cara i ulls. Si dijous hi ha el vot de censura, començarem les negociacions”, afegeix. El PSC, amb dos regidors, té clara la seva posició. “Serem al costat de qualsevol alternativa a l’extrema dreta. Ho facilitarem, hi serem. En quins termes i condicions, no ho sabem. Però tenim clar que qualsevol alternativa a l’extrema dreta serà millor”, explica Enric Pérez, dirigent dels socialistes de Ripoll.

Segons la CUP, també amb dos regidors, la situació ha madurat ara que Orriols ha constatat que no té prou força i que l’única manera de continuar endavant és amb la qüestió de confiança. “Sempre hem estat onze contra sis. La novetat és que dues formacions volen assumir responsabilitat. El canvi és aquest i ara s’obre un escenari nou”, diu el regidor Dani Vilaseca. Malgrat aquesta nova situació política, Vilaseca es queixa que s’arriba tard: “D’oportunitats, n’hi ha hagut moltes. Hi havia majoria a l’oposició.”

Segons Joaquim Colomer, l’únic regidor del partit independent Som-hi Ripoll, Orriols ha constatat que no és capaç de gestionar amb “solvència” l’Ajuntament de Ripoll”. “No és una qüestió política, sinó de gestió. El nostre grup critica la manca de gestió de Ripoll en mans d’aquest govern”, afegeix Colomer.

Què se’n farà, de la batllia?

Segons la previsió, a Orriols li resten pocs dies a la batllia. Quan els partits de l’oposició hagin tombat la qüestió de confiança, tindran trenta dies per a presentar una moció de censura. Si no es presenta o no reïx, el pressupost s’aprovarà automàticament. Però aquesta possibilitat no la preveu absolutament ningú, a l’oposició. Ans al contrari: tenen clar que aquesta vegada les negociacions sí que arribaran a bon port.

L’any 2023, fruit de les eleccions municipals, els partits ja van engegar una ronda de negociacions per a barrar el pas a l’extrema dreta. Aleshores, ERC, el PSC i la CUP van presentar un acord sense Junts, que pocs dies després va anunciar que volia formar govern sense la CUP. No van arribar a cap mena d’acord. Al ple d’investidura, s’hi van presentar tres candidates: Sílvia Orriols, que va rebre el vot dels 6 regidors del partit; Chantal Pérez, d’ERC, amb 7 vots, i Manoli Vega, de Junts, que en va aconseguir 3. Com que cap candidat no va obtenir majoria absoluta, l’elegida fou Orriols, cap de la llista més votada a les eleccions.

Ara la situació ha canviat perquè la decisió de formar un nou govern no sorgeix d’uns resultats electorals, sinó d’haver constatat una gestió política, segons que expliquen els partits. I, a més, hi ha nous agents polítics, com ara Maria Soldevila, que exerceix de cap de llista de Junts en substitució de Manoli Vega, que va deixar el càrrec el setembre. “La intenció i voluntat de tots els grups és tirar endavant un govern fort per a Ripoll i enfortir la resta del mandat, deixar Ripoll en una posició correcta i minimitzar la polarització social i política que hi ha”, diu Soldevila.

Els partits de l’oposició encara no s’han reunit, però es veuran aviat i compartiran visions i fulls de ruta. Ara mateix, el nom que té més pes per a esdevenir nova batllessa és el de Chantal Pérez, d’ERC, atès que hi hagut canvis en les primeres posicions de Junts. Pérez diu que encara és aviat per arribar a conclusions i no ha detallat quina posició defensarà ERC.

Orriols en sortirà reforçada?

Orriols en sortirà reforçada, sigui quina sigui la situació? Els regidors reconeixen que aquesta pregunta ressona en el si dels partits i que causa malestar i incertesa. Consideren que tindrà un discurs bel·ligerant, com ara, que optarà pel victimisme i que els cordons sanitaris no són profitosos. De fet, segons Vilaseca, a Ripoll, des que govern Orriols, no s’ha pas aplicat i diu que el nou acord també l’ha de descartar.

A Vilaseca li fa la sensació que Ripoll s’ha convertit en un cas d’assaig i error per a l’extrema dreta. “Som el laboratori d’allò que pot passar en més viles i ciutats de Catalunya d’aquí a dos anys. L’extrema dreta fa un banc de proves a Ripoll. Toquen els temes i miren quins són els que es mouen”, diu. Segons ell, en aquesta situació, els partits s’han despertat tard en relació amb el fenomen de la ultradreta i “tothom ha anat despistat”.

Enric Pérez té coll avall que, passi què passi, Orriols ho aprofitarà per a guanyar protagonisme. “Ella pot sortir-ne reforçada, però hi ha una gran part de la població que demana que fem alguna cosa. És de molt mal diagnosticar”, diu. Segons ell, el primer error ja va ser permetre que el 2023 accedís a la batllia. Soldevila també reconeix que el moviment pot fer guanyar notorietat a Orriols, però diu que s’havia arribat a una situació límit: “Em feia més por que continués el mandat fins al final.”

Chantal Pérez explica que els ha tocat de viure un fenomen mundial i que no tenen cap manual per a fer-hi front. “Sempre hi ha pors, però sempre és millor actuar que lamentar no haver-ho fet”, diu. Per una altra banda, Colomer considera que el paper que ha pres Orriols és fruit d’una estratègia, és més encarada al partit i la posició amb vista a les eleccions catalanes. “Ella creu que està en un bon moment i ho vol aprofitar.” I afegeix: “Sap que si presenta la moció de confiança, la farem fora. Ella farà veure que no, però busca això.”

El consell executiu ha aprovat d’incorporar membres independents als òrgans col·legiats o consells d’administració de les entitats del sector públic de la Generalitat. Aquesta és una de les mesures que ja preveu l’estratègia de reforma i millora dels serveis públics de l’administració, i ara s’ha concretat quins seran els criteris per a escollir-los.

Es preveu d’incorporar-ne a gairebé noranta entitats del sector públic. Els nous membres hauran d’acreditar experiència laboral i absència de conflictes d’interessos. Segons el nou acord, les entitats que tinguin entre tres i deu membres de l’administració en tindran un d’independent; entre onze i vint, en tindran dos; i entre vint-i-un i trenta membres de l’administració, hi haurà tres membres independents. Aquests membres hauran d’acreditar experiència professional, absència de conflictes d’interessos i no tenir vincles laborals o professionals recents amb l’administració de la Generalitat. A més, també es tindrà en compte la paritat de gènere.

Els membres independents seran designats per a un únic mandat que tindrà la mateixa durada que el de la resta de membres i, en el cas que no estigui establert, per un període màxim de sis anys. La incorporació de membres independents s’ha de produir durant l’exercici 2025, tret dels casos en què sigui necessària l’aprovació d’una norma amb rang de llei per habilitar la seva designació.

L’acord afecta les entitats autònomes administratives i comercials, les de dret públic sotmeses a l’ordenament jurídic privat i les singulars; els consorcis amb participació majoritària de l’administració, les societats mercantils amb participació íntegra o majoritària de l’administració i les fundacions del sector públic. En canvi, en queden excloses entitats com l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, el CAC, l’Administració Tributària o les entitats en què incorporar nous perfils puguin generar una posició no majoritària de l’administració de la Generalitat.

El nou representant personal del copríncep francès, Patrice Faure, ha fet la primera visita oficial a Andorra d’ençà que va assumir el càrrec el 6 de desembre. Inicialment, la visita s’havia planificat per uns dies després de la seva presa de possessió, però va ser suspesa arran de la catàstrofe natural causada pel pas del cicló Chido per les Illes Mayotte. Faure va substituir Patrick Strzoda, que havia ocupat el càrrec durant set anys.

Faure ha estat rebut pel cap de govern, Xavier Espot, i ha signat el llibre d’honor. Posteriorment, Espot li ha lliurat el pin oficial. Més endavant, el síndic general, Carles Ensenyat, i la subsíndica general, Sandra Codina, l’han rebut també a la Casa de la Vall.

Rebem al representant personal del copríncep francès, Patrice Faure. En la seva primera visita oficial a Andorra tindrà l’oportunitat de conèixer les institucions andorranes i els representants polítics del país.#InstitucionsAndorra #CoprincipatAndorra pic.twitter.com/X3Cen24nq6

— Xavier Espot Zamora (@XavierEspot) January 20, 2025

Patrice Faure va ser nomenat cap de gabinet del president Emmanuel Macron. Abans, entre 2021 i 2023, havia ocupat el càrrec d’alt comissionat de l’estat francès a Nova Caledònia.

La Conselleria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya obrirà el 28 de gener les inscripcions per a les proves oficials d’obtenció dels certificats de català. Es faran exàmens per a tots els nivells, de l’A2 fins al C2.

Les inscripcions seran obertes fins el 5 de febrer, i els pagaments es podran fer fins el 6 de febrer, segons que ha informat la conselleria en un comunicat.

La llista provisional d’admesos i exclosos es publicarà el 19 de febrer; el període d’esmenes a la llista provisional, el 5 de març, i la llista definitiva, el 19 de març.

L’Audiència de Barcelona veu indicis per investigar l’ex-directora del CNI Paz Esteban per “sospita d’autoria criminal” en l’espionatge amb el programari Pegasus contra l’eurodiputada d’ERC Diana Riba i el president del grup d’ERC al Parlament de Catalunya, Josep M. Jové, segons han confirmat fonts de la defensa.

Esteban ja és investigada per l’espionatge contra el president Pere Aragonès, i ara se li obre un front judicial. En un principi, la titular del jutjat 20 de Barcelona de denegar la petició d’informació als serveis d’intel·ligència espanyols sobre la compra de Pegasus i sobre l’ús que es va fer contra Riba i contra Jové, però aquesta decisió ha estat esmenada per l’Audiència de Barcelona, que ha dit que ha de ser investigada.

El govern espanyol va destituir Paz Esteban al capdavant del CNI el maig del 2022, arran de la polèmica per l’espionatge amb Pegasus, que afecta més d’una cinquantena de dirigents independentistes. El juny del 2022, Aragonès es va querellar contra l’ex-directora del CNI i contra NSO, l’empresa israeliana propietària del sistema de ciberespionatge Pegasus. Inicialment, el jutge es va inhibir davant l’Audiència espanyola, a instàncies de la fiscalia, perquè considerava que aquest tribunal era el competent, tenint en compte que el president català és una alta institució de l’estat, però finalment també la va citar com a investigada.

 

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha visitat avui el nou edifici de consultes externes de l’Hospital Clínic de València al costat del conseller de Sanitat, Marciano Gómez.

Novament, en la seva arribada ha estat rebut amb crits de ciutadans que li recorden la seva gestió durant la gota freda, amb crits com ara “assassí”, “ves al Ventorro”, en referència al restaurant on va dinar el dia de la gota freda, o crits de dimissió.

Mazón no puede salir a la calle.

Hoy en el Hospital General de Valencia siguen pidiendo la dimisión del President del Ventorro. pic.twitter.com/7MSrOxZJyH

— Jose Muñoz (@JMLladro) January 21, 2025

Justament avui, més de 200 entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià es mobilitzaran el primer de febrer en una nova manifestació per a demanar la dimissió del president Carlos Mazón per la mala gestió de la gota freda. D’altra banda, el 29 de gener es faran actes en unes quantes localitats, entre les quals, Alacant, Alcoi i Burjassot.

Convoquen una nova manifestació a València el primer de febrer per a demanar la dimissió de Mazón

Vint-i-dos municipis de l’Alt Empordà que depenen de l’aqüífer Fluvià-Muga tornen a l’emergència per sequera, segons ha informat l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) en un comunicat. Les restriccions, que entraran en vigor demà, afecten unes 24.000 persones i suposen una dotació mitjana de 200 litres per habitant i dia.

Això implicarà una reducció en els consums domiciliaris, els usos econòmics i els municipals, prohibir el reg de zones verdes amb aigua potable, permetre només el reg de zones esportives per a la pràctica d’esport federat, o reduir el reg agrícola en un 80%, entre d’altres restriccions. La decisió es pren pel descens continuat de l’aqüífer a partir de l’estiu.

Els municipis afectats són Agullana, Capmany, Garriguella, la Jonquera, l’Armentera, Masarac, Mollet de Peralada, Palau-saverdera, Pau, Pedret i Marzà, Peralada, Sant Climent Sescebes, Sant Miquel de Fluvià, Sant Mori, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluvià, Ventalló, Vilabertran, Viladamat, Vilajuïga, Vilamacolum i Espolla. Tots van estar en emergència fins a finals de maig, quan van passar a un estat d’excepcionalitat per la millora de les reserves.

Aquest aqüífer se situa en un nivell de 14,37 metres sobre el nivell del mar. A principis de la primavera es preveu que entrin en servei cinc nous pous de l’entorn de Peralada, que milloraran la gestió de les extraccions d’aquesta massa d’aigua. Es tracta d’una actuació pressupostada en 4,4 milions d’euros que estarà operativa a partir del mes de març.

Una defensa ferma del català en uns premis que, històricament, han estat en llengua catalana, però en els quals el PP va voler introduir el castellà. Això és el que va fer Joan Moragues, premi Ciutat de Palma de Novel·la en català durant el seu discurs en la recollida del premi. “Moltes gràcies a l’organització per permetre la presència d’aquests espais on mostrar la nostra veu. I en el meu cas, per poder-ho fer en català. Perquè en altres llengües n’hi ha molts, d’espais”, començava Moragues, premiat per la novel·la “Les estrelles no parlen”.

“Tenint en compte la nostra situació, per ventura hauríem d’oblidar una mica tots aquests arguments relacionats amb la importància de la inclusió, el bilingüisme i tot això, que no són altra cosa que excuses per oblidar el deure que tenim per preservar la nostra llengua. I, per tant, també les nostres arrels, i la nostra identitat”, va seguir, essent aplaudit per bona part del Teatre Principal, en excepció de nombroses cadires de les primeres files, ocupades per les autoritats, com la presidenta Marga Prohens, el president del Parlament, Gabriel Le Senne, o el batlle de Palma, Jaime Martínez.

El discurs de Moragues també va ser especialment emotiu, recordant al seu pare i advocant per cuidar els vincles familiars: “La història més important no la llegirem a cap llibre, la viurem en carn i ossos, amb les persones que ens estimen. I aquesta història acaba, com tot, llevat de, per ventura, el silenci de les estrelles”, sentenciava. 

Seixanta-sis morts i cinquanta-un ferits pel cap baix al nord-oest de Turquia, en un incendi d’un hotel en una estació d’esquí, segons que ha dit el ministre de l’interior de Turquia, Ali Yerlikaya.

Segons que ha dit Yerlikaya, 267 persones de diferents institucions i entitats públiques han intervingut a l’incendi, on encara hi treballen. La tragèdia ha tingut lloc a l’hotel Grand Kartal, a la localitat de Kartalkaya, a les muntanyes de Koroglu, a uns 300 quilòmetres a l’est d’Istanbul. Segons els informes, el foc s’ha originat al voltant de les 3.30 al restaurant de l’hotel.

L’hotel, de dotze pisos, és una destinació popular per als turistes a l’hivern, especialment durant les vacances escolars, que van des de gener fins a la primera setmana de febrer. Justament, l’incendi ha coincidit amb aquestes vacances escolars, i en total hi havia 234 persones allotjades.

El ministre de Salut, Kemal Memisoglu, ha dit que un dels ferits es troba en estat greu, i que 17 persones més ja han rebut l’alta després d’haver estat ateses.

El ple del Consell ha aprovat la constitució de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana SA (CACVSA), la nova societat mercantil de la radiotelevisió pública valenciana, que substitueix la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i la Societat Anònima de Mitjans de Comunicació (SAMC), i que obri les portes al control d’À Punt per part del govern valencià.

La portaveu del Consell, Susana Camarero, ha informat que també s’ha ratificat el nomenament dels vuit membres del Consell d’administració, la majoria dels quals –set de vuit– triats per les Corts, amb majoria del PP i Vox; l’altre, és triat per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. La nova llei d’À Punt va establir que s’aprovarien amb una majoria de tres cinquens a les Corts en primera volta, o per majoria absoluta en la segona, la qual cosa els permetia a PP i Vox de controlar l’ens.

El ple del Consell també ha aprovat la subscripció de 60.000 accions, per un nominal d’un euro cadascuna d’elles, en concepte d’aportació inicial de la Generalitat al capital social de la nova societat. A més, s’han aprovat els estatuts de la nova corporació. Camarero ha explicat que la constitució de la societat donarà lloc a la subrogació, per part de la CACV, del personal de les extintes CVMC i SAMC, en la mateixa posició jurídica que tenien en aquestes entitats.

Amb anterioritat a l’efectivitat de la subrogació del personal per CAVCSA, es farà una auditoria de personal en la qual es comprovarà la categoria professional, l’antiguitat, els drets econòmics adquirits, així com els drets socials, incloent-hi els compromisos de pensions i, en general, les obligacions en matèria de protecció social complementària que hagueren adquirit les entitats que s’extingeixen.

La constitució d’aquesta nova mercantil es fa en aplicació de la llei 2/2024, de 27 de juny –la nova llei d’À Punt–, que recollia la seua creació en substitució de les dues societats existents fins ara. Aquesta norma també estableix que la prestació dels serveis de televisió, radiodifusió i comunicació digitals de titularitat de la Generalitat s’efectuarà en règim de gestió directa a través de CACVSA i, segons la GVA, “es regirà per criteris d’optimització de recursos públics i de subjecció al control parlamentari.”

Els membres del Consell d’administració

Així, els membres del Consell d’administració seran María José Arambul Ballester, María Pilar Caro Carralero, Juan Alfonso Gil Irun, Rosalía Major Rodríguez, Vicente Ordaz Soriano –proposats pel PP–, Susana Pérez González, Julio Utrilla Cano –proposats per Vox–, i Gonzalo Romero Casaña –triat per la FVMP.

Arambul Ballester ha estat periodista en Cope Castelló i actualment treballa a l’Ajuntament de Castelló; Gil Irun ha estat delegat de l’agència EFE al País Valencià; Major Rodríguez presideix l’Associació de Periodistes d’Alacant; Ordaz Soriano dirigeix els informatius de Cope València; i Caro Carralero és directora general de la Fundació Conexus Madrid-Comunitat Valenciana. Utrilla Cano és ex-diputat espanyol de Vox i patró de la Fundació Disenso, i Pérez González és tècnic especialista en educació infantil amb un màster en periodisme i gestió de xarxes socials. Romero Casaña, per part seva, va ser membre d’Unió Valenciana, partit d’ideologia regionalista i conservadora, i és el president de l’associació cultural Cardona Vives.

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) ha oficialitzat la imposició del topònim en espanyol per a Castelló de la Plana (Castellón de la Plana). La batalla pel seu nom ve de lluny. El 2019, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va aprovar per unanimitat l’adaptació de la forma única oficial en valencià del topònim de la ciutat. Però, PP i Vox sempre s’hi han mostrat contraris.

L’actual batllessa de Castelló, Begoña Carrasco, d’ençà que va accedir al càrrec el 2023, va posar-se entre cella i cella espanyolitzar de nou el topònim. Així, el juliol passat, el ple de l’Ajuntament de Castelló de la Plana va aprovar amb els vots a favor de l’equip de govern (PP i Vox) i en contra del PSPV i Compromís, el canvi de denominació oficial i imposar el castellà al nom de la ciutat. Ara, el BOE ho ha oficialitzat.

El govern ha renunciat al pressupost per al 2025, de manera que el president Salvador Illa comença el mandat sense marge econòmic per a desplegar tot el seu programa polític. Ahir, la secretària general d’Esquerra Republicana, Elisenda Alamany, va donar per tancada la qüestió i va fer saber al PSC que no hi negociarien. Avui, la consellera portaveu, Sílvia Paneque, ha admès que el govern haurà de recórrer a una pròrroga, per bé que s’hauria estimat més no fer-ho. “És evident que ens hauria agradat tenir una eina com un pressupost per al 2025 per a poder desplegar. En aquests moments, la realitat és que Esquerra Republicana ha anunciat que no hi hauria negociació pressupostària”, ha dit. Paneque ha afegit que el govern no cerca culpables i que continuarà treballant per complir els acords amb Esquerra i els Comuns.

ERC trasllada al PSC que no negociarà el pressupost: “És un tema tancat. Ara toca sobirania fiscal”

La consellera també ha insistit que, malgrat tot, el govern té eines per a continuar governant sense pressupost. A més, el president Illa continua necessitant la complicitat d’Esquerra i els Comuns per als decrets de pròrroga pressupostària, de manera que no considera trencada la relació de socis. “No revisem retallades, sinó que activem mecanismes per a complir l’agenda pròpia del govern i els acords d’investidura”, ha dit. Els Comuns, de fet, han anunciat que la legislatura perillarà si els socialistes no aproven un règim sancionador per als incomplidors de la llei d’habitatge. Paneque els ha respost en la conferència de premsa que mantenen el compromís d’aprovar-lo abans d’acabar el mes. Quant a Esquerra, Alamany va insistir que volen fruits palpables de la reforma del finançament, cosa que ara com ara sembla llunyana.

Els tres governs dirigits pel PSOE o el PSC comencen l’any sense pressupost: no en tenen de nou ni la Generalitat de Catalunya, ni el de l’Ajuntament de Barcelona ni tampoc el govern espanyol. Paneque, tanmateix, ha evitat de fer cap autocrítica i ha dit que ho han intentat fins a l’últim moment. “Més que valoracions crítiques o autocrítiques, allò que hem de fer és donar respostes a la ciutadania de Catalunya”, ha dit. Tot i que el moment és delicat, el govern també ha descartat cap avançament electoral.

Ni tan sols els compromisos de la cerimònia de presa de possessió han impedit a Donald Trump de posar fil a l’agulla. Poques hores després de jurar el càrrec com a president, ha signat un seguit d’ordres executives que refermen el rumb profundament reaccionari traçat en el discurs d’inauguració i que fan presagiar una legislatura tant o més polèmica que la seva primera etapa a la Casa Blanca.

De desplegar militars a la frontera a retirar els Estats Units de l’Acord de París, passant per indultar els insurrectes del 6 de gener de 2021 o rebatejar el golf de Mèxic com a “golf d’Amèrica”, aquestes són les mesures més sonades de les primeres hores de la presidència de Trump.

Retirada de l’Acord de París i de l’OMS

Tal com havia promès en la campanya, i com ja va fer en la primera legislatura, Trump ha adreçat una carta a les Nacions Unides per retirar els Estats Units de l’Acord de París, el tractat internacional de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. També ha signat un decret per a la retirada dels Estats Units de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), tot al·ludint –ha dit– “als errors en la gestió de la pandèmia de la covid-19 que va començar a Wuhan, a la Xina” i a “la incapacitat per a garantir la independència de la influència indeguda dels seus estats membres”. “Carai, aquesta és grossa!”, ha comentat Trump a un dels seus assistents mentre signava el decret.

Fi de la ciutadania per als fills d’immigrants irregulars

Com ja havia insinuat, Trump ha signat una ordre que estipula que el govern dels Estats Units deixarà de reconèixer com a ciutadans les persones nascudes als Estats Units amb pares en situació irregular, com també amb pares amb visats de treball temporal, d’estudiant i de turista. La catorzena esmena de la constitució dels Estats Units garanteix la ciutadania a “totes les persones nascudes o naturalitzades als Estats Units, i que siguin subjectes a la seva jurisdicció”, amb independència de si els seus pares són ciutadans nord-americans o no. L’ordre de Trump, tanmateix, exclou d’aquesta jurisdicció els fills de pares en situació irregular o amb autorització temporal de residència, una reinterpretació que els experts consideren jurídicament qüestionable i que ben segur que serà impugnada als tribunals.

Enduriment de la política immigratòria

Un dels primers actes com a president de Trump, que ha promès reiteradament de deportar “en massa” els més d’onze milions de persones que es calcula que resideixen en situació irregular als Estats Units, ha estat signar un reguitzell de mesures que han endurit significativament la política migratòria del país. El magnat ha ordenat el final de la construcció de la muralla fronterera amb Mèxic i ha restaurat la llei, abolida pel govern de Biden, que obliga els sol·licitants d’asil de la frontera sud a esperar a Mèxic –no pas als Estats Units– mentre es resol el cas.

Trump també ha ordenat al seu secretari de Defensa que traci un pla per a “segellar les fronteres” i aturar “la immigració en massa”, tot instruint l’exèrcit nord-americà a ajudar la resta d’agències del govern en qüestions relatives a “la detenció i transportació [d’emigrants] i més serveis logístics” a la frontera sud.

El nou president també ha suspès indefinidament l’acolliment de refugiats estrangers, incloent-hi els refugiats provinents de zones de guerra, com ja va fer durant el seu primer mandat, i ha declarat els càrtels mexicans com a organitzacions terroristes, un pas previ imprescindible per a una hipotètica intervenció militar en territori mexicà. Poques hores abans, en el primer discurs com a president, Trump havia promès de declarar una “emergència nacional” a la frontera sud. “Tota l’entrada d’il·legals serà aturada de manera immediata, i encetarem el procés de retornar milions i milions d’estrangers il·legals al lloc d’on van venir”, resumí.

Indult “complet i incondicional” als insurrectes del 6 de gener

Tot i que Trump no havia amagat mai la intenció d’amnistiar els condemnats per la insurrecció del 6 de gener de 2021 –a qui ara i adés ha anomenat “ostatges”–, pocs es devien imaginar que la clemència s’estendria als condemnats de delictes violents, incloent-hi els condemnats per agressió a agents de policia i conspiració sediciosa. L’ordre executiva del president concedeix un “indult complet i incondicional” als prop de 1.500 acusats per delictes vinculats a la insurrecció –llevat de catorze membres de milícies d’extrema dreta, a qui ha commutat les condemnes.

Trump també ha ordenat que la justícia nord-americana retiri tota acusació pendent relacionada amb la insurrecció, que l’FBI classificà d’acte de terrorisme domèstic. “Esperem que surtin [de la presó] aquesta mateixa nit”, ha dit Trump durant la signatura de l’ordre.

Trump allibera els líders empresonats de l’extrema dreta i amnistia tots els acusats d’atacar el Capitoli

Canviar el nom del golf de Mèxic per “golf d’Amèrica”

Prometent de “retre homenatge a la grandesa americana”, Trump ha ordenat canvis radicals al nomenclàtor dels Estats Units. Concretament, ha ordenat de canviar el nom del golf de Mèxic per “golf d’Amèrica” –una denominació sense fonament històric, i que no s’empra ni a la regió ni internacionalment– en tots els mapes i documents oficials. També ha ordenat de restaurar l’antiga denominació oficial de la muntanya més alta dels Estats Units, situada a l’estat d’Alaska. La muntanya es deia oficialment McKinley, el nom que li van posar els colons nord-americans a final del segle XIX. Però el 2015 Barack Obama consagrà com a oficial la denominació Denali, amb què els indígenes de la zona l’han coneguda durant segles. A l’ordre, Trump titlla el canvi “d’ofensa a la vida, èxits i sacrificis de McKinley”, el president dels Estats Units que inspirà el primer nom oficial de la muntanya.

Revocació de les ordres executives de Biden

Trump ha encetat la legislatura tot revocant ni més ni menys que setanta-vuit ordres executives signades pel seu predecessor, Joe Biden. La llista de mesures revocades abracen tota mena d’àmbits, de la discriminació de gènere a la política exterior, però posen en relleu el caràcter radical de l’agenda política del president. Trump ha ordenat de revocar l’ordre que prohibia a les agències governamentals de discriminar treballadors per raó de la identitat de gènere o orientació sexual, l’ordre que permetia a les persones transgènere de servir com a soldats a l’exèrcit, l’ordre que imposava sancions contra els colons israelians en assentaments il·legals a Cisjordània o bé l’ordre per a reduir el cost dels medicaments, entre desenes més.

Fi de la “censura governamental”

Trump també ha ordenat d’aturar les campanyes del govern contra la difusió d’informació falsa, que considera “censura governamental”. “Sota el pretext de combatre la ‘desinformació’, el govern federal ha infringit durant anys els drets d’expressió dels ciutadans nord-americans arreu dels Estats Units per fer prevaler la visió del govern sobre qüestions de debat públic”, diu el text de l’ordre. La decisió posa en qüestió les iniciatives amb què el govern dels Estats Units havia provat de combatre durant anys, en col·laboració amb les plataformes tecnològiques, la difusió d’informació falsa a les xarxes, una de les grans obsessions del moviment conservador nord-americà.

Moratòria a la prohibició de l’ús de TikTok

Com ja va avançar diumenge, el dia en què havia d’entrar en vigor, Trump ha indicat al seu govern que congeli la prohibició de l’ús de TikTok als Estats Units durant un període de setanta-cinc dies. La llei de prohibició de l’aplicació, aprovada al congrés amb suport de demòcrates i republicans i ratificada per Biden, concedia a la plataforma un termini que acabava diumenge passat, 19 de gener, per a vendre l’aplicació a un comprador nord-americà –o d’un país considerat aliat– com a condició per a evitar de ser prohibida als Estats Units i retirada de les botigues d’aplicacions. Trump, que durant el seu primer mandat com a president també demanà de prohibir TikTok al país, explicà dilluns a la premsa que havia canviat de posició després de “començar a fer-la servir”. El futur de l’aplicació als Estats Units, tanmateix, continua essent una incògnita, atès el recel de l’empresa propietària a vendre-la a inversors estrangers.

Fi del teletreball dels funcionaris

En el seu dia al càrrec, el president també ha aprofitat l’avinentesa per intervenir en una faceta molt específica del règim laboral d’alguns treballadors públics: l’opció d’acollir-se al teletreball. Una de les ordres signades per Trump demana de “fer tots els passos necessaris per a posar fi als acords de teletreball i per a requerir als treballadors [públics] que tornin a treballar de manera presencial a temps complet”. El president també ha ordenat d’aturar la contractació de nous treballadors públics, una directiva que no inclou l’exèrcit ni tampoc qualsevol lloc de feina en l’administració pública que tingui a veure amb “el control migratori, la seguretat nacional i l’ordre públic”.

Gabriela Bravo, diputada del PSPV-PSOE i vice-presidenta segona de les Corts, ha anunciat avui que renunciava a l’acta de diputada i deixava la política. Bravo ha explicat que tornava al ministeri fiscal espanyol per continuar la seva trajectòria professional en l’àmbit judicial.

“Després d’una dècada en política, me’n vaig agraïda. Ara torno al ministeri fiscal, on, com sempre, defensaré l’interès general i els drets dels més vulnerables. Mantinc intacte el compromís de continuar lluitant pels valors democràtics”, ha dit Bravo.

En una carta publicada a les xarxes socials, l’ex-consellera de Justícia, Interior i Administració Pública dels governs del Botànic (2015-2023) explica que tanca “una etapa il·lusionant que va començar fa gairebé deu anys”. També assegura que la seva decisió respon a “la profunda convicció” que el seu “compromís amb la societat valenciana” serà més útil des d’un altre àmbit, al qual, diu, també es deu: la justícia.

Después de una década en política, me marcho agradecida.

Ahora, regreso al Ministerio Fiscal, donde, como siempre, defenderé el interés general y los derechos de los más vulnerables.

Con el compromiso intacto de seguir luchando por los valores democráticos. pic.twitter.com/ebqhpy15GW

— Gabriela Bravo (@gabrielabravo_s) January 21, 2025

Agraïments i balanç de la trajectòria

Bravo ha destacat que l’any 2015 el PSPV-PSOE li va donar l’oportunitat d’integrar-se en “el projecte de renaixement” del País Valencià amb l’objectiu de “retornar la dignitat a una terra que mereixia superar dècades de governs que van ignorar les necessitats reals dels valencians”. Ha assegurat que li ha honrat contribuir a aquest canvi com a consellera de Justícia durant vuit anys i ha agraït al PSPV-PSOE i al president Ximo Puig “una dècada de progrés”.

En referència a la seva darrera etapa com a vice-presidenta de la mesa de les Corts, Bravo ha dit que ha intentat actuar amb la màxima dignitat institucional, defensant l’interès col·lectiu per damunt de qualsevol particular. A més, ha expressat el seu agraïment als companys del grup parlamentari socialista.

Ha aprofitat també per demanar disculpes pels errors comesos i ha reivindicat els èxits assolits, que ha atribuït al treball col·lectiu i als “equips magnífics” amb els quals ha tingut l’oportunitat de col·laborar.

Reivindicació de la política útil

De cara al futur, Bravo ha dit que continuarà la seva tasca “des de la justícia, com a fiscal, amb la mateixa vocació de servei públic” que la va portar fins a la política. També ha recalcat la seva fe en la política com “l’eina més noble per transformar, protegir drets i avançar en igualtat”.

Segons ella, en un context de “soroll, sectarisme i discursos d’odi”, ha reivindicat la importància de la “política útil”, aquella que, segons ella, construeix ponts i treballa sense descans per garantir un futur millor per a tothom”. Finalment, ha conclòs que “la política, ben entesa, és vocació, entrega i la màxima expressió de servei públic”.

Una explosió d’un producte molt inflamable al moll de l’Energia del port de Barcelona ha causat un mort, segons que ha explicat Protecció Civil. També hi ha cinc ferits, un dels quals en estat greu.

L’explosió ha passat durant les tasques de manteniment d’una empresa subcontractada i ha obligat a activar la fase d’emergència del pla d’autoprotecció i l’alerta del Plaseqcat.

Concretament, ha esclatat un tanc d’acetat de metil, un èster derivat de la reacció entre el metanol i l’àcid acètic. És un producte molt inflamable, però no és tòxic. Els fets han passat poc després de les deu del matí.

Ara mateix hi treballen onze dotacions dels bombers de Barcelona. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha activat deu dotacions i fa més atencions de caràcter lleu. A més, la Guàrdia Civil ha desplaçat diverses patrulles i un equip de la Policia Judicial per a la investigació i instrucció de diligències sobre l’explosió.

Actualització Alerta #PLASEQCAT

Explosió d'un tanc d'acetat de metil, producte molt inflamable.@BCN_Bombers confirma que el foc està apagat. @semgencat confirma que hi ha dues persones afectades.#AlertaCAT #ProteccióCivil@nuriaparlon @interiorcat https://t.co/cTfoN7IZMw

— Protecció civil (@emergenciescat) January 21, 2025

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

La fiscal avala que l’agent de policia que es va infiltrar als moviments independentistes de Girona i Salt, Maria Isern, mantingués una relació amb l’activista Òscar Campos per a obtenir informació.

En una diligència que ha enviat al jutjat, a la qual ha tingut accés VilaWeb, la fiscal subratlla que l’agent no va fer servir mitjans il·lícits per a ser parella de Campos. Concretament, diu: “S’ha de tenir en compte que és a partir d’aquella relació que la querellada va aconseguir de fer l’acostament que li havia estat encarregat per a poder complir la missió d’obtenir informació.”

La lletrada defensa que les reunions amb els lletrats, entre els quals Benet Salellas, es va produir precisament en el context de parella de Campos i “amb el consentiment d’ell”.

A més, tot i que la llei no reguli expressament la figura “d’agent infiltrat per a obtenir intel·ligència criminal”, la fiscalia sí que creu que la legislació empara que fes servir aquesta “tècnica” i ocultés la seva identitat.

“En aquest cas es trobaria, per exemple, l’agent infiltrat per a obtenir intel·ligència criminal, sense que això es faci amb la finalitat d’obtenir proves per un procediment penal”, diu la fiscal. Per tot plegat, demana al jutjat que inadmeti la querella contra l’agent per tortura, lesions psíquiques i revelació de secrets.

La @fiscal_es considera que existeix una figura legal -no prevista a la llei- d'agent infiltrat d'intel·ligència que pot obviar tots els límits dels drets fonamentals perquè la seva funció no és obtenir proves penals. Però llavors, la informació per a què és? Cas @gi_infiltrada pic.twitter.com/a0B2DcyLK5

— salellas advocats (@salellasadv) January 21, 2025

“Només t’he ocultat que sóc policia”

El documentari Infiltrats, de TV3 i la Directa, que repassa com van infiltrar-se quatre agents de la policia espanyola en moviments socials dels Països Catalans, va destapar una conversa inèdita enregistrada per Òscar Campos amb Maria Isern, en què ell li diu que l’han enxampada. Isern manté la manipulació psicològica i intenta de capgirar els fets, malgrat haver estat descoberta.

“Te’n recordes, quan em vas dir si t’ho perdonaria tot? Saps què no et perdonaria mai de la vida? Que et diguessis Maria Isern Torres. No t’ho perdonaria mai. Et dius així, t’hem enxampat”, li diu Campos. L’agent es queda congelada, però, lluny de penjar el telèfon, com els altres infiltrats, prova de justificar-se, plorant. “De tu, no n’he passat absolutament res, tot el teu entorn està segur, i a tu t’he ajudat. T’he beneficiat més que perjudicat”, li diu, fent referència a la informació obtinguda.

“Tu m’has conegut a jo de veres, t’ho jur. Només t’he ocultat que he estudiat criminologia i que sóc policia. Deixa de pensar en la puta política, hi ha famílies que acaben destrossades per això. Ho relacioneu amb l’independentisme, però hi ha infiltrats per tot Espanya”, li diu Isern.

Revelen la impressionant darrera conversa amb una agent infiltrada