És temps de vi novell i això vol dir que molts cellers del país ja tenen embotellat el primer vi de l’any, un vi que té una cruesa atractiva, un vi lligat a la fruita, que és tot ell lleugeresa, que és la simplicitat d’un vi que a la copa es mostra informal i convida a beure d’una manera despreocupada. És un vi que atrau la joventut i el ben beure. Tradicionalment, Sant Martí marca l’arribada del vi novell, però és durant aquest mes de novembre que les celebracions se succeeixen. Hem triat avui perquè hi ha festa grossa a Sant Maria del Camí (Mallorca) i a Barcelona.

Festa del Vi Novell de Santa Maria del Camí

Avui Santa Maria del Camí celebra la Festa del Vi Novell. El vi novell no s’ha deixat de fer en aquest poble, que darrerament ha crescut força. Però fa una vintena d’anys que els cellers del poble i l’ajuntament van començar a organitzar la festa. Avui és festa grossa i hi assisteixen milers de persones. Des que van començar a fer-la i es van constituir com a associació, els cellers s’han posat d’acord per treure el mateix dia aquest vi i fer-ne celebració. Hi ha moltes activitats i reconeixements, però el dia de la festa és un no parar. Al matí, hi ha una jornada de portes obertes i es poden visitar els set cellers de Sant Maria i tastar el vi novell de franc. Joves del poble treuen els tractors amb el remolc que omplen de gent i fan la ruta del vi novell. A l’hora de dinar s’han empescat un àpat popular anomenat les Burballes del vi novell, que són uns fideus amb brou. Antigament les burballes es feien amb llebre. I a partir de les sis de la tarda, a la plaça de la Vila, que és plena de carpes, una quarantena, comença la festa, amb música i tapes, que serveixen els restaurants, bars i associacions del poble.

Pere Calafat, del celler Jaume de Puntiró, un dels cellers de Santa Maria, ens explica quin vi novell els ha sortit: han fet dues mil ampolles d’un vi novell de manto negre, una varietat autòctona de l’illa, i nou-centes ampolles de premsal, que en uns altres indrets del país és el xarel·lo, la pansa blanca o el cartoixà. Enguany, tot i les incerteses que causa el canvi climàtic en el cultiu de la vinya i el descens de la producció i tot i la sequera –que a Mallorca no ha estat extrema i ha previngut algunes plagues–, ens explica que la qualitat del raïm ha estat molt bona i que ha elaborat un negre novell que es caracteritza per la seva suavitat. “És un vi suau i amb molta bonhomia, i això és fantàstic quan es tracta d’un vi novell.”

Dibuix dels cellers de Santa Maria del Camí.

Ara, Calafat no cau en l’eufòria. Explica: “El vi que s’embotella tan prest genera molta curiositat d’entrada, però és un interès que es perd quan arriba Nadal. És un vi simpàtic, que s’ha fet sempre al poble, però em genera una certa desil·lusió que es perdi l’interès amb tanta rapidesa. Perquè excepte el dia de la festa, que venem sobre el 80% de la producció, l’interès és mínim. Certament, és una assignatura pendent.”

Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell

Els vins novells del celler Jaume de Puntiró i del 7103 Petit Celler, amb seu a Santa Maria del Camí, també es poden tastar a la Festa del Vi Novell que es fa avui als jardins del Palau Robert de Barcelona. En aquest espai, durant tot el dia, el Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell, amb la col·laboració de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI), organitzen la Festa del Vi Novell. En total seran onze cellers de diferents territoris vinícoles del país. Fins a les vuit del vespre es podran tastar aquests primers vins de l’anyada 2024.

La padrina del vi novell d’enguany, la periodista gastronòmica Carme Gasull, dirà unes paraules, juntament amb el director general de l’INCAVI, Joan Gené. Hem demanat a Gasull pel valor de recuperar la tradició de fer vi novell i ha comentat: “Estic molt contenta de ser la padrina del vi novell d’enguany, d’aquesta festa que han recuperat uns quants cellers sensibles a la tradició del vi més jove de tots, per tot el que representa: paisatge, família, cooperació, enoturisme, gastronomia… Per mi el vi novell, a més d’història, tradició i cultura, és casa, perquè és un espai que et fa sentir bé, que et conforta i reconforta, que et connecta amb un territori i la seva gent. A mi, en concret, em connecta amb la Conca de Barberà i amb el barri de Sants de Barcelona. Un vi afruitat, franc, del temps. Un vi de temporada, de proximitat, lleuger, però amb un cert cos, que acompanya els plats d’hivern, com l’escudella, per exemple. A casa per Nadal bevem vi novell. I així ho fem perquè en Toni Falguera, del Celler de Gelida, establiment històric de Sants i del món del vi i veí de casa els pares, ja fa molts anys que me’l va recomanar.”

Al celler cooperatiu del Masroig, es va fer la Festa del Vi Novell el 9 de novembre, bo i coincidint amb Sant Martí. Es va convocar un concurs de dissenys d’etiquetes i va guanyar aquesta.

A Santa Maria del Camí, a més dels cellers Jaume de Puntiró i de 7103 Petit Celler també trobem els cellers Àngel, Macià Batle, Ramanyà, Sebastià Pastor i Son Crespí. I a Barcelona, el Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell el formen Carles Andreu, Vinícola de Sarral i Vins Petxina, de la DO Conca de Barberà; el Celler Cooperatiu d’Espolla, de la DO Empordà; els cellers Masroig i Ronadelles, de la DO Montsant; Maset, de la DO Penedès, i Sant Josep Vins, de la DO Terra Alta.

Més iniciatives

Tot i haver parlat d’aquests cellers i aquestes festes del vi novell, hi ha moltes més iniciatives de cellers a tot arreu del país. Per exemple, la que tira endavant el celler Mas Vicenç amb la creació d’un Vi Novell Solidari: el celler de Cabra del Camp, situat al nord de l’Alt Camp, s’ha aliat amb la Fundació Noelia, organització sense ànim de lucre, i que representa i acull els qui tenen distròfia muscular per dèficit de col·lagen VI i les seves famílies.

El vi novell solidari de Mas Vicenç.

També ens agrada mencionar el NaNo, la Festa del Vi Natural i Novell que s’organitza a Arenys de Munt (Maresme) i que es va fer el 16 de novembre. L’impulsor de la festa és l’elaborador Joan Munich, del Celler Talcomraja. Li hem demanat que ens expliqui quin vi novell ha elaborat enguany: “El vi novell d’aquest any és un rosat amb un color molt bonic, una barreja de monestrell i pansa blanca i una mica de raïm d’unes parres que pensem que són de picapoll. El raïm prové de la vinya de Can Sala de Dalt, que vam plantar el 2017. Ha estat laboriosa la verema aquest any, però ens fa molta il·lusió per dir que, pel que fa al vi novell, és un dels NaNo més bons que hem fet mai.”

The Washington Post · Rebecca Tan

Zamboanga, Filipines. Durant mig segle, els soldats filipins desplegats a l’extrem sud-occidental del país s’han dedicat a perseguir moviments separatistes encapçalats per rebels islamistes. Però aquests darrers anys, l’exèrcit ha començat a preparar-se per fer front a una amenaça que molts filipins consideren més urgent: la Xina.

Les forces xineses a la mar de la Xina Meridional, una via fluvial estratègica que les Filipines es disputa parcialment amb sis països més, amenacen la seguretat del país i desafien els esforços d’Occident per tal de contenir el poder de Pequín a la regió, segons que expliquen els dirigents filipins i els analistes de seguretat occidentals.

Després de dècades centrat a combatre les guerrilles internes, l’exèrcit filipí ha començat a posa el focus en les amenaces exteriors. Després de gastar milers de milions de dòlars per a combatre en camps de batalla selvàtics, ara el govern ha augmentat les compres de míssils, avions de combat i vaixells de guerra en preparació per a un conflicte a la mar.

Efectius d’una unitat especial de la marina filipina, durant un exercici d’entrenament a Zamboanga (fotografia: Martin San Diego/The Washington Post).

Els dirigents filipins diuen que aquest gir estratègic és possible perquè el país ha pogut garantir la pau a les illes del sud, feu històric dels rebels: els fons que, originalment, s’havien destinat a campanyes de contra-insurgència poden reassignar-se als combats aeris i a la marina.

Exercicis d’entrenament de l’exèrcit filipí a Zumboanga (fotografia: Martin San Diego/The Washington Post).

Però encara que la violència a Mindanao, una illa de majoria musulmana, ha disminuït els darrers anys, la situació és més complicada que no pas asseguren els dirigents filipins, segons que es desprèn de les dades de grups de seguiment del conflicte i d’entrevistes amb els residents de ciutats i pobles de la zona que els periodistes internacionals rarament visiten.

“La idea que les Filipines tornin a apostar per la defensa territorial no funcionarà, tret del cas que hi hagi una pau real i sostenible a Mindanao”, diu Brian Harding, analista del sud-est asiàtic a l’Institut de la Pau dels Estats Units, que demana a Washington que es comprometi més fermament amb els esforços de pacificació al sud del país.

Els moros de Mindanao, una minoria en un país aclaparadorament catòlic, han lluitat durant segles contra la dominació exterior: primer, contra els colonitzadors espanyols i nord-americans i, després, contra l’exèrcit filipí. Grups radicals moros vinculats a Estat Islàmic i Al-Qaeda han fet segrests, decapitacions i atacs en massa a l’illa.

El 2019, un acord de pau i un plebiscit van aplanar el camí perquè part de Mindanao fos governada en un règim de semiautonomia pel principal grup separatista de l’illa, el Front Moro d’Alliberament Islàmic. L’acord donà pas a un període de calma, i desenes de milers de rebels han deposat les armes d’aleshores ençà, segons el govern nacional. Les ciutats on hi va haver els enfrontaments més violents entre els rebles i l’exèrcit han estat declarades “lliures d’insurrecció”.

Però la població local de Mindanao afirma en declaracions a The Washington Post que la inseguretat ha tornat a augmentar a l’illa, alimentada per les lluites internes entre els moros i la frustració per les promeses incomplertes del govern quant al desenvolupament econòmic de l’illa.

Motoristes en una carretera de Mindanao (fotografia: Martin San Diego/The Washington Post).

Alguns dels rebels que semblava que s’havien rendit han tornat a empunyar les armes. Paral·lelament, la campanya del govern per a desarticular els centenars de milers d’armes de foc que circulen per l’illa no sembla que hagi tingut els efectes esperats. A la meitat de les províncies de la Regió Autònoma de Bangsamoro al Mindanao Musulmà (BARMM), la conflictivitat va augmentar entre el 2021 i el 2023 en relació amb els tres anys immediatament anteriors, cosa que invertia una dècada de descens en els incidents violents.

Segons el capità de l’Armada Cesar Pangan Jr., destinat a la caserna general del Comandament de Mindanao Occidental a Zamboanga, aquesta violència creixent afecta directament el conflicte internacional pel control i la influència sobre el Pacífic. Si volen protegir-se contra els avenços de la marina xinesa, explica, les Filipines no poden permetre’s el luxe de gastar més diners lluitant contra els seus propis ciutadans.

“Imagineu-vos que les Filipines fossin una llar familiar: com vols fer front a un intrús si tens un incendi a la sala d’estar?”, es pregunta.

Les forces navals del Comandament de Mindanao Occidental han assistit l’exèrcit filipí en la lluita contra els rebels durant anys. Però, al juliol, el comandament va substituir el grup intern de treball antiterrorista per un de nou sobre seguretat marítima.

L’objectiu d’aquesta nova missió, denominada Posidó, és reforçar el control sobre les aigües que envolten les províncies insulars de Basilan, Sulu i Tawi-Tawi i, més concretament, sobre l’estret de Basilan i el pas de Sibutu, dos canals clau que uneixen la mar de la Xina Meridional amb el Pacífic occidental. L’exèrcit ha nomenat el subcomandant de l’illa de Palawan, pròxima als esculls en disputa on hi ha hagut repetides col·lisions entre vaixells xinesos i filipins, director de l’operació.

L’estret de Basilan es troba dins les aigües territorials filipines, però és obert, segons el dret internacional, a vaixells estrangers que hi transitin de manera pacífica. El 2024, una desena vaixells de l’armada xinesa, pel cap baix, van passar per l’estret tres vegades, segons l’armada filipina.

Tot i que aquest trànsit no viola el dret internacional, el contraalmirall Francisco Tagamolila Jr. assegura que l’exèrcit ha estat “agressiu” i ha ampliat la vigilància a l’estret en anticipació de possibles incidents. Els oficials del comandament, explica, han assistit a conferències sobre els supòsits en què es pot aturar i escorcollar legalment vaixells estrangers segons el dret internacional. Els exercicis d’entrenament, que solien centrar-se a perseguir rebels en petites llanxes motoritzades, se centren ara en l’abordatge de grans embarcacions hostils.

Taglamolila (esquerra), davant la base de la missió a Mindanao (fotografia: Martin San Diego/The Washington Post).

Els anys vinents, l’exèrcit es proposa d’establir “bases d’operacions avançades” a Basilan i unes altres illes per a donar suport a les activitats de la marina, segons que expliquen els comandants.

El gir estratègic cap a la mar que Manila denomina com a mar de les Filipines occidental ha suscitat dures crítiques de Pequín, que ha advertit a les Filipines que “no jugui amb foc” i ha promès de “esclafar una invasió hostil”.

En un comunicat, el portaveu de l’ambaixada xinesa a Washington, Liu Pengyu, reitera que la Xina té dret de “gaudir de la llibertat de navegació a la mar de la Xina Meridional, d’acord amb el dret internacional” i atribueix les tensions a les provocacions filipines. “Que les disputes marítimes entre la Xina i les Filipines s’intensifiquin es deu a les infraccions i provocacions de la part filipina”, diu.

L’illa de Basilan, coneguda pels seus boscs frondosos, és el bressol d’Abu Sayyaf, considerat per molts el més extremista dels grups separatistes moros. Fa tan sols cinc anys, les banderes negres d’Estat Islàmic onejaven en bona part de l’illa, i els helicòpters filipins cometien atacs aeris contra les bases secretes del grup.

Avui, Abu Sayyaf ha quedat reduït a un grapat de milicians acampats al bosc, segons les autoritats. L’illa, segons les autoritats, probablement serà declarada “lliure d’insurrecció” abans de Cap d’Any.

En declaracions a The Washington Post, els residents avisen que hi ha franges de l’illa que encara no es poden visitar perquè són massa perilloses. A l’agost, hores després que el poblet de Tipo-Tipo, antic bastió d’Abu Sayyaf, fos alliberat oficialment, dues bombes van esclatar davant les dependències municipals. Ibrahim Fernández, ex-comandant d’Abu Sayyaf de la zona, assegura que l’atac fou obra del grup. “Era un missatge per a dir que continuaven ací”, explica.

Soldats filipins a Tipo-Tipo (fotografia: Martin San Diego/The Washigton Post).

Fernández va rendir-se el 2017. Als combatents com ell els van prometre amnistia, feina, habitatge i atenció mèdica, però poques d’aquestes promeses s’han acabat materialitzat. Explica que coneix insurgents que, frustrats per aquests incompliments, han acabat tornant a les seves antigues bases. Ell ha aguantat com a civil, i ha acceptat feines com a guàrdia de seguretat per a mantenir la seva família mentre cercava feines més lucratives.

A Marawi, una ciutat al centre de Mindanano on l’exèrcit filipí va lliurar una batalla de mesos contra milicians vinculats a Estat Islàmic l’any 2017, la frustració és palpable entre els residents que esperen ser compensats per la destrucció de les seves llars durant els combats.

Naguib Sinarimbo, un destacat dirigent moro, fa temps que defensa que l’exèrcit filipí redueixi la seva presència a Mindanao. Enmig una onada d’assassinats polítics perpetrats per assaltants moros, Sinarimbo afirma que l’exèrcit no pot fer un pas enrere si la inestabilitat continua augmentant. Sense militars sobre el terreny, diu, la policia no podrà fer front a la violència que podria desencadenar la campanya electoral l’any vinent.

Aquesta preocupació per la inestabilitat suscita encara més interrogants sobre el tomb estratègic de l’exèrcit. Tan sols aquests darrers mesos, dos helicòpters Black Hawk que havien d’ajudar a vigilar les rutes marítimes han estat redirigits a l’interior de Mindanao a la recerca de rebels, segons que expliquen els comandants.

Bobby Lagsa ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post

Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Un mes després de la gota freda, el País Valencià encara prova d’assumir la magnitud dels estralls i la buidor de les més de 220 vides perdudes. “Hi ha d’haver una investigació judicial de primer ordre”, reclama el meteoròleg Francesc Mauri (Barcelona, 1966). En aquesta entrevista, mostra el seu enuig amb la gestió i no s’explica com el govern de Carlos Mazón va ser incapaç de plantar cara a l’emergència. “Tot allò que es podia fer malament a l’hora de prendre decisions es va fer malament”, afegeix.

—Com s’explica que l’any 2024 unes riuades deixin més de 220 morts?
—Només s’explica perquè no es va advertir correctament la població de l’emergència i no es van prendre les mesures, sobretot de prevenció, que s’havien d’haver pres. Ja està. És així de contundent. Episodis meteorològics extrems n’hem tingut d’una magnitud semblant, com ara els aiguats del 1957, del desbordament del Túria, i la pantanada de Tous del 1982. Però ara hi ha més de 220 morts. Això canta, canta molt. Analitzant la cronologia de la meteorologia del 29 d’octubre, de les alertes, de la prevenció i de les decisions en el moment crític… Aquí hi ha l’explicació.

—La gota freda d’enguany és similar a la del 1982, però en aquella es va trencar una presa. La diferència de morts es deu al fet que quaranta anys després el territori està més trinxat i poblat?
—És una suma de factors i detalls…

—Digueu.
—El 82 no hi havia el Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH). La pantanada de Tous va coincidir pocs dies després amb els grans aiguats del Pirineu, amb moltes víctimes mortals i grans destrosses al territori. Llavors es comença a parlar de la necessitat dels advertiments prematurs i les conques hidrogràfiques s’activen [la primera és la del Xúquer, el 1984] per crear aquest sistema. Ara sabem en temps real i pel mòbil com creixen rius, rieres i rambles. És una eina fantàstica…

—Hi ha un però?
—En el món mediterrani, és veritat que no tenim hores i hores de prevenció per a prendre mesures. Perquè aquí tenim inundacions sobtades, això que en anglès anomenen flash floods, però sí que salva vides. A més, hi ha una millora molt notable en els models. meteorològics.

—Molt notable?
—El Centre Europeu de Predicció va comparar prediccions i va determinar que una previsió a 24 hores del 1982 tenia la fiabilitat d’un a cinc dies del 2020. Malgrat que una predicció meteorològica no necessàriament s’encerta, la del 29 d’octubre es va encertar. Es va encertar molt. No d’una manera absoluta, perquè aquests extrems gairebé són impossibles de precisar, però sí que sabíem que podia passar alguna cosa grossa.

—I llavors com s’explica la diferència en víctimes mortals?
—És veritat que l’any 82 es trenca una presa i el territori estava mínimament urbanitzat respecte a l’actualitat. El meu record de les imatges de la pantanada, passades per programes de TV3 com ara Actual, són de rescats amb helicòpter de gent enfilada a teulades, però no tots en teulades de pobles (que també, eh?). Alzira va ser la zona zero i Déu n’hi do, però sobretot hi havia gent enfilada en teulades entre camps de tarongers. Al final, la densitat de població era molt més baixa. Era una altra època, clarament, i ara no té res a veure, hem hiperurbanitzat una zona de risc evident. Un risc que coneixem de fa segles.

—Poc després de la gota freda vau dir que la gestió de l’emergència havia assassinat persones…
—Sí, ho mantinc.

—El CECOPI es va constituir sense el president de la Generalitat a les cinc de la tarda, quan l’aigua feia hores que causava estralls. I les alertes als mòbils no van arribar fins ben passades les vuit del vespre.
—Se n’ha parlat molt a les xarxes socials i aquí hi ha tota una auca del senyor Mazón o del seu govern. A les xarxes socials diuen que si anava borratxo, que si estava cardant, que si estava amb gent del seu partit… No ho sé, no ho sé, és a dir, entenc que hi ha d’haver una investigació judicial de primer ordre perquè parlem de més de 220 morts. Quantes víctimes mortals hi va haver als atemptats de l’11-M?

—Més de 190.
—Fixa’t. I tot el rebombori que hi va haver. I el jutge Bermúdez, que va ser l’estrella del judici… Jo entenc que la cosa ha d’anar per aquí. Com a persona propera als tècnics, m’adono que tot allò que es podia fer malament a l’hora de prendre decisions es va fer malament. És a dir, hi havia unes dades hidrològiques bestials, hi havia unes dades pluviomètriques bestials, hi havia una alerta taronja de l’AEMET el dia abans, que s’insinuava que podia saltar a vermella al matí. I així va ser. No va ser a les 11.30 del matí, va ser a les 7.30. Alguns polítics han enganyat sistemàticament en moltes declaracions…

—Han mentit directament.
—Sí, sí, sí. S’ha mentit directament perquè s’han donat dades que no eren certes. En tinc moltes al cap, però no n’he fet cap recull sistemàtic. En tot cas, si en fes un, no me l’acabaria, el recull de mentides. A partir d’aquí continuo enrabiat. Han passat molts dies, moltes setmanes i continuo enrabiat.

—Per què?
—En els meus gairebé quaranta anys de vida professional havia observat que fins ara hi havia un camí per a millorar el servei que donem la gent que ens dediquem a la meteorologia, i entenc que els hidròlegs també, amb la gestió del riu, rieres, etc. I que anàvem cap amunt. No podem evitar que hi hagi fenòmens extrems, perquè n’hi ha, però sí que podem anticipar-nos i prevenir, prendre decisions que preservin la vida, i ho hem de fer. No conec el CECOPI valencià. No conec l’organització de tot plegat. No sé com ha anat tot, ni com funcionen de manera exacta, però la investigació judicial ho haurà d’aclarir mil·límetre per mil·límetre. Em semblaria inaudit que aquí no s’intentés d’aclarir res, no?

—Podria passar això mateix al CECAT?
—Conec la manera de funcionar del CECAT i de Protecció Civil a Catalunya. I després, evidentment, de moltes bufetades durant molts anys, sobretot amb episodis de nevades, s’ha arribat a un nivell de coordinació extraordinari amb el Servei Meteorològic, que és el que fa els avisos meteorològics. En aquest cas hi ha aquest maridatge perfecte que també veiem, em consta, amb l’ACA, que gestiona les conques internes de Catalunya, o fins i tot amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre de Saragossa. A partir d’aquí, continuo enrabiat. Continuo enrabiat perquè, que això passés als anys vuitanta o noranta, dels quals recordo uns quants episodis, que t’avisaven des d’una cabina telefònica… O que no t’assabentes fins al cap d’una hora que l’aigua s’ha emportat tres cases… Ara, això de València és inexplicable.

—…
—En aquests aiguats hi ha una nova dimensió de les emergències. I la nova dimensió és que la gent pot demanar ajuda a les xarxes socials. Vull imaginar que trucaven al 112 i no els responien o trigaven moltíssim i la seva emergència era vital.

—Hi ha el vídeo viral d’una la noia de Paiporta demanant auxili mentre s’agafa a unes plantes. “No hi ha res al meu voltant. És com si fos al mig del mar”, deia.
—Quan el vaig rebre, com tots, em pensava que eren uns actors, que era una notícia falsa, perquè ho semblava. No m’ho creia, al principi. I després, quan entens l’emergència, quan entens que aquell territori estava desbordat en tots els sentits, t’adones que és que aquella dona l’única cosa que podia fer era penjar-ho a les xarxes perquè altres persones identifiquessin on era i l’anessin a ajudar d’una manera que no ho podia fer el 112.

—A la premsa s’ha publicat que l’ex-consellera Salomé Prades, en compte d’entomar l’emergència sense Mazón, no es va atrevir a prendre decisions, sortia cada dos per tres de la sala i escridassava els tècnics. Una negligència rere una altra.
—Primer de tot, que hi hagi una investigació judicial i que s’actuï d’una manera clara i diàfana perquè això no es repeteixi. Si això funciona o serveix d’alguna cosa, no ho sé, però com a mínim això. Jo no m’imagino una reunió al CECAT de Protecció Civil així. Hi ha polítics, hi ha gent… A tots ens pot passar, que reaccionis abruptament, que diguis: no em dóna la gana, etc. I s’hi poden trobar, però és que en una sala d’emergències, almenys a Catalunya, hi ha gent molt formada i contundent. És a dir, aquesta persona gairebé l’haurien d’haver tret emmanillada de la sala. És que és tan bèstia allò que va passar allà, que no m’ho puc imaginar. És a dir, són més de 220 morts i si no hi ha una actuació judicial aquí, doncs, escolta’m, a l’Haia. És molt fort.

—És possible el rescabalament?
—El rescabalament és impossible. Això d’entrada. El que hauria de rebre la població valenciana és un rescabalament en forma de gestors dignes que fan la feina bé en una emergència d’aquesta magnitud. A veure, hem de tenir present que buscar la perfecció en una situació d’aquestes és impossible, igual que en la predicció meteorològica. Dit això, la prevenció hauria d’haver funcionat a tots els nivells. El rescabalament és impossible i només se m’acut la via judicial perquè personatges d’aquesta mena, que és clar que no han sabut estar a l’altura, no tornin a prendre decisions i posin en risc més vides.

—Com veieu el mal ambient que s’ha originat arran de les querelles i notícies falses en contra de l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer?
—Per la meva experiència vital, ho veig com en altres episodis de la nostra història, en què hi ha un sector, en aquest cas, negacionista del canvi climàtic, que és als antípodes de qualsevol racionalitat, que intenta desgraciadament omplir més de fang la societat valenciana i la de tots. En definitiva, a mi em fa fàstic, perquè hi ha gent a qui, evidentment, com que no està avesada a la informació o no té segons quins coneixements, aquesta porqueria li arriba amb relativa facilitat i la confon. Em queda l’esperança que la gent més sensata vegi o sàpiga destriar el gra de la palla.

—Heu signat un manifest en defensa de l’AEMET.
—Sí, tocava fer-ho. Hi ha un funcionament de les emergències, dels avisos, del seguiment meteorològic… I tot això el 29 d’octubre va funcionar. A partir d’aquí, es llança aquest fang i s’intenta desprestigiar la directora de l’Agència Estatal de Meteorologia i l’acusen directament. Entenc que hi ha aquest sindicat d’extrema dreta, Manos Limpias, que es dedica automàticament a fer denúncies. Hauria de ser el sistema judicial que ho capgirés; és a dir, que al final el denunciat fos Manos Limpias. Això no és procedent i vostè fa una estupidesa. I ja està, es talla aquí. Vist des de fora sembla ridícula una denúncia com aquesta. Això no hauria de passar del senyor de seguretat de la porta del jutjat.

—Hem parlat molt dels avisos. Una de les angoixes que transmetia la cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló, era no haver sabut fer entendre millor a la població el seu significat i el perill que s’acostava, tenint en compte la inoperància governamental. 
—Avisos vermells per pluviometria tan alta, en aquest cas de l’Agència Estatal de Meteorologia, n’hi ha poquíssims l’any. Poquíssims. Una altra cosa és que a tu et soni que hi ha molts avisos vermells, però qui fa els avisos és l’AEMET, o el Meteocat en el cas de Catalunya, i després hi ha una sèrie d’aduladors del món de la comunicació que, procurant de pescar clics, fan titulars continuats i fastigosos barrejant avisos de Protecció Civil o d’uns altres àmbits amb el meteorològic. El problema és que la població rep inputs pertot arreu i al final no sap ben bé què passa. La població no ha de respondre als avisos meteorològics. Quan s’activa un avís vermell és Protecció Civil qui ha d’activar els seus avisos per a la població. Sí que és veritat que segurament aquell dia a València –i la Victòria té molta raó– la situació va quedar molt desdibuixada perquè els esdeveniments anaven passant, passant i passant, i no hi havia cap reacció. A les 5 i escaig de la tarda hi havia d’haver un cop de puny sobre la taula i començar a prendre decisions. Hi hauria hagut desenes de morts, però no centenars.

—A aquella hora el president de la Generalitat encara era dinant a El Ventorrillo.
—El Ventorrillo. Això mateix. És curiós. No ha aportat cap factura. Res.

—Ja li va costar dies donar el nom de l’altre comensal.
—[Esbufega].

—Què en penseu, de les crítiques dels sectors econòmics contra les restriccions, com ara el tall de la AP-7 ara fa uns dies, pels efectes encara de la gota freda?
—Això no passa cada dos per tres. És a dir, jo entenc que a la tardor es poden ajuntar alguns episodis d’aquests perquè és l’època de grans aiguats. Hi haurà anys que aquesta mena d’avisos i restriccions en una comarca serà zero. I potser hi haurà anys que aquests avisos seran dos o tres. El que no volem són morts, no volem afectacions personals, i volem minimitzar les materials tant com sigui possible. Si hi ha fenòmens meteorològics extrems, amb l’emergència que es produeix, les pèrdues econòmiques hi seran gairebé sempre.

—Què us sembla que la reconstrucció quedi en mans de militars?
—Vejam, per a una persona que ha fet el servei militar, com jo…

—On el vau fer?
—Vaig fer la mili a Esquiadors i Escaladors a Osca el 87-88, i després de dos mesos d’instrucció dura, perquè era un cos boina verda, em van posar al bar d’oficials de cambrer perquè a casa teníem fonda. Abans que no anar a esquiar i a escalar durant un any amb militars, intentaves que et posessin de conductor o del que fos. Vaig passar un any al bar d’oficials i, per tant, vaig passar un any relacionant-me amb la cúpula. Allà vaig veure de tot. Gent molt vàlida i gent realment molt quadriculada, en aquest sentit, i ho dic des del punt de vista positiu, de l’organització, de la feina, etc. I, a l’altre extrem, gent amb patologies diverses i coses realment potents i greus. Sigui com sigui, a partir d’aquí, entenc que hi ha militars molt capaços, però, en el cas de la reconstrucció, hi ha gent de la societat civil que ho pot fer igual de bé o fins i tot millor.

—Com ha de ser aquesta reconstrucció?
—Segur que tornarà a passar. No sabem quan, però tornarà a passar. La història meteorològica de la zona ens diu que quan passen unes determinades dècades, no sabem si una o tres, es repeteix. Sabem que aiguats amb el mateix mapatge de caiguda, distribució i intensitat es repetiran. Si ens entossudim a fer-ho tot exactament igual com fins ara, amb anys ferotges d’urbanització intensiva, doncs ens hi tornarem a trobar. Per tant, basar la reconstrucció exactament en els mateixos clixés que fins ara seria un error de primeríssima magnitud.

—Us atreviu a desenvolupar-ho amb més detall?
—Opinar a la distància sense tenir el coneixement geogràfic detallat… No m’atreveixo a donar una opinió clara, però hi ha d’haver la manera, s’ha de trobar, s’ha de plantejar i s’ha d’explicar. Ara que hi ha aquesta ràbia, perquè hi ha més de 220 víctimes mortals, és el moment de proposar aquestes coses.

—Som davant una nova generació de gota freda, com diu el catedràtic Jorge Olcina? A què ens enfrontem?
—D’una banda, ens enfrontem al que ja coneixíem de sempre, un relleu, una orografia, un golf de València i una meteorologia que fa un maridatge sensacional i fantàstic perquè hi hagi aquest tipus de fenòmens. Això ja ho sabíem. I, d’altra banda, tenim l’anomenat índex d’atribució que relaciona canvi climàtic i escalfament global amb la part de culpa d’aquest fenomen. Aquesta part de culpa estaria entre un 10% i un 15%. Això serà com més va més intens, i ja es pot veure que, si no actuem d’una manera contundent amb territori i mitjans de detecció precoç, entre més, la història es repetirà.

Un dels problemes que té el català és la manca d’un estàndard reconegut per tots els parlants, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (o a l’Alguer). Això –juntament amb la baixa autoestima i el centralisme lingüístic– fa que algunes paraules vives en un parlar siguin poc conegudes en els altres.

Avui veurem un seguit de mots propis dels parlants de les Illes que la resta de catalanoparlants no solen fer servir i, per tant, potser no saben què volen dir.

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

Hem deixat fora de la llista mots que a la resta del domini també són coneguts, com ara capell, besada, cercar, batlle… I també mots que, tot i ésser poc usats al Principat, són vius en algun altre parlar, com pardal (‘penis’), granera (‘escombra’) o esclata-sang (‘rovelló’), emprats també al País Valencià; o manco (menys), encara resistent a l’Alguer i al País Valencià.

Cal advertir que alguns dels mots que hi hem posat són vius a les Balears (Mallorca i Menorca), però no a les Pitiüses (Eivissa i Formentera). Tanmateix, n’hem exclòs alguns que es mantenen solament a Mallorca, com ara misser (‘advocat’), picapedrer (‘paleta’), nin, nina (‘nen, nena’) i tudar (‘fer malbé’).

1. al·lot, al·lota (‘noi, noia’)
2. ca, cussa (‘gos, gossa’)
3. dejorn (‘de bon matí’)
4. devora (‘a prop’)
5. doblers (‘diners’)
6. empegueir-se (‘avergonyir-se’)
7. és ver (‘és veritat’)
8. fer feina (‘treballar’)
9. idò (‘doncs’)
10. llenegar (‘relliscar’)
11. llinatge (‘cognom’)
12. maldament (‘encara que’)
13. moix (‘gat’)
14. oís (‘esternut’)
15. passar pena (‘patir’)
16. prest (‘aviat’)
17. qualcú, qualcun, qualque (‘algú’, ‘algun’)
18. renou (‘soroll’)
19. talent (‘gana’)
20. trempar (‘amanir’)

 

Aquest article no hauria estat possible sense l’ajut d’Esperança Camps, cap de redacció de VilaWeb.

En voleu saber més?

—Els parlars catalans (manual de referència, de Joan Veny).

—Una llista completa, en tres nivells (de Nando Flix).

Les calces són les mitges?

El mandat presidencial de José María Aznar fou dirigit per la idea que “Espanya és Madrid”, i per això s’hi havia d’arribar com més ràpidament millor des de tots els punts d’Espanya mitjançant els nodes locals de l’estructura estatal, que són les capitals de províncies peninsulars, en Alta Velocitat Ferroviària en menys de quatre hores (a Madrid i des de Madrid). Una vintena d’anys després, la presidenta regional, Díaz Ayuso, va fer una expansió de l’argument, reivindicant que “Madrid és Espanya dins Espanya”… Així ho explicava en la seva sonora declaració de fa quatre anys (setembre del 2020): “Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?… Tothom utilitza Madrid, tothom passa per aquí. Tractar Madrid com la resta de comunitats seria injust.” És a dir, Madrid ha de servir-se de tots, perquè a tots serveix.

Les narratives són importants; especialment quan hi ha poc més que retòrica. I ara estem assistint a un gir argumental més audaç: tots els espanyols necessiten estar situats al món, per tenir accés a allò que és global; i Madrid s’ofereix per fer aquest servei a tots els espanyols. Només cal fer créixer més Madrid perquè assoleixi la massa crítica de Londres o París (París, sempre París). O això, o tots mediocres i provincians.

La cosa és que, diu aquesta nova visió de servei, el desenvolupament de les xarxes radials d’autopistes lliures i d’alta velocitat ferroviària va ser només un exercici de “justícia retributiva”: la compensació del desnivell que havia causat Franco prioritzant les autopistes de la Mediterrània i la vall de l’Ebre. Cosa que, per cert, demostraria que Madrid no és sempre el primer, contra el que diuen les males llengües. Però aquest desenvolupament radial, compensatori, no ha permès articular prou bé Madrid amb la seva àrea d’influència immediata: l’“Espanya buidada”. Per tant, perquè Madrid sigui el Gran Madrid que els espanyols necessiten per a ser adequadament al món, cal ara un gran programa d’articulació de Madrid i les províncies del seu hinterland amb carreteres regionals i trens regionals. Lògicament, en un programa finançat per l’estat, atès que afecta unes quantes regions, i és en benefici directe de tots els espanyols.

La proposta és audaç. Però es basa en una lectura equivocada –o potser massa lleugera– d’Espanya, capital París. Madrid no ha estat sempre el primer. Només ho ha estat quan era l’estat –és a dir, tots els espanyols– qui pagava els projectes. No, però, quan el projecte l’havien de pagar els usuaris, en lloc de tots els espanyols. Per això, el primer ferrocarril peninsular fou el Mataró-Barcelona el 1848, ciutats entre les quals hi havia trànsit de mercaderies; això, tot i els esforços subvencionats del (futur) marquès de Salamanca amb el Madrid-Palau d’Aranjuez, rescatat per l’estat l’endemà del seu viatge inaugural, presidit per sa majestat Isabel II.

Tampoc no va ser Madrid el primer quan un règim franquista econòmicament exhaust i buit de recursos fiscals i divises va decidir que les primeres autopistes les haurien de pagar els usuaris, puix l’estat no podia. Per això es van fer primer els corredors de la Mediterrània, de la vall de l’Ebre i del litoral atlàntic de Galícia, on hi havia trànsit també de mercaderies. I fins aquí el recompte. Perquè tota la resta de transformacions de les xarxes d’infrastructures des del 1716 les han pagat tots els espanyols; i sempre han començat per Madrid.

Per això té tot la lògica del món, i és conseqüent amb la Història, la proposta de desenvolupar megaxarxes de vies regionals de carretera i ferrocarril a l’entorn de Madrid pagant tots els espanyols. Perquè, si no, no hi ha manera. Un moment; realment no hi ha manera? La solució del creixement de Madrid no és una districte-federalització, que, si vol ser realment federal, el duria a dimensions reduïdes, com ara Canberra a Austràlia o Washington DC als EUA. Encara que pot ser que la referència de “districte federal” que tinguin més al cap sigui la de Mèxic DF, Caracas, Bogotà o Buenos Aires.

La solució real per a articular Madrid amb el seu territori d’influència directa és que, definitivament, passi a exercir el seu lideratge directe, mitjançant la fusió en una Gran Castella de les comunitats autònomes de Madrid, Castella – la Manxa i Castella-Lleó. Això crearia una comunitat autònoma d’11,5 milions d’habitants, poc més poblada que Andalusia (8,6 milions) i Catalunya (8,1 milions), i amb un pes semblant al de Rin del Nord-Westfàlia a Alemanya. La densitat de població seria una mica baixa, de 63 habitants per km2, però, no gaire inferior a la d’Andalusia, que és de 99 habitants per km2.

El fet més interessant: tindria –de llarg– el producte interior brut (PIB) més alt de totes les regions espanyoles, i el PIB per persona seria de prop de 35.000 euros, quasi un 20% més alt que el del conjunt de l’Espanya comuna (no foral). Això li permetria usar la seua pròpia base fiscal per desenvolupar el que ara ja seria una articulació estrictament “intraregional”. I amb una mica de “finançament singular”, ja ho tindrien.

Certament, això fóra una modificació gens trivial del mapa autonòmic. Ara bé, les conseqüències institucionals serien molt limitades. No generaria una hegemonia indescriptible de la província de Madrid en el nou parlament regional: un 40% dels diputats si reproduïssin la llei electoral espanyola. Per comparar, Barcelona en té el 59% al Parlament de Catalunya, i Saragossa el 52% a les Corts d’Aragó. I, pel que fa al pes de Castella a les Corts Generals, res no canviaria al Congrés, i passarien de 63 senadors a 61. Per aquest front, cap problema rellevant.

Aquesta és una forma realista i seriosa d’afrontar el problema de l’articulació de Madrid amb el seu hinterland, recreant Castella; o Gran Castella, si ho preferiu. Tanmateix, també podria ser que tota aquesta nova retòrica sigui només una actualització de la doctrina Aznar. Aquesta fou expressada de forma planera i entenedora el 29 de setembre de 1997 per Rafael Arias-Salgado, llavors ministre de Foment del primer govern del Partit Popular, quan va afirmar que –amb l’objectiu de reequilibrar el mapa espanyol d’infrastructures– calia “posar en marxa una sèrie d’inversions que tinguin en compte allò que podríem anomenar els 200 quilòmetres a la rodona de Madrid i la connexió de certes regions d’Espanya amb el centre peninsular”.

Potser es tracta només que tots els espanyols paguin ara l’articulació interna del Gran (eixamplat) Madrid, després d’haver començat cosint Espanya amb cables d’acer (ministra Magdalena Álvarez dixit). És a dir, un Aznar actualitzat, amb una retòrica més voltada. Però, de fet, el mateix de sempre. Des de fa segles. 

El Futbol Club Barcelona ha presentat Cat, la mascota commemorativa del cent vint-i-cinquè aniversari de la història del club, durant la gala de celebració que s’ha fet al Gran Teatre del Liceu. És una figura inspirada en un gat, fent un joc de paraules amb el nom de l’animal en anglès i l’abreviatura que es fa servir popularment per a referir-se a Catalunya.

Donem la benvinguda a la mascota Cat, creada en motiu del 125è aniversari pels germans Granhel juntament amb FC Barcelona.

Culer, integradora, carismàtica, divertida… La millor mascota per al millor club del món pic.twitter.com/kEq8t3kYEG

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) November 29, 2024

Set moments de la història de Catalunya per mitjà del FC Barcelona

Segons que ha explicat el club, el rostre de la mascota s’inspira en l’escut del club. Els germans Carlos i Jordi Grangel, coneguts per haver creat els personatges del film Pinotxo que va guanyar de l’Òscar el 2023, han estat els encarregats de dissenyar-la.

Lamine Yamal i Gavi ja són amics d'en Cat! pic.twitter.com/wtJgJwnAEu

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) November 29, 2024

“1899, neix el club que porto al cor…”

 Un mes exacte després de la mortífera gota freda del 29 d’octubre, milers de persones s’han concentrat en els pobles més afectats. A la localitat de Paiporta (Horta Sud), on hi va haver 45 morts, s’han reunit centenars de persones, que han fet un homenatge emotiu amb ciris il·luminats al voltant dels dos ponts del barranc de Torrent.

Les concentracions han estat convocades per una cinquantena d’organitzacions cíviques i sindicals, que denuncien la gestió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, i en demanen la dimissió. Demà hi ha una manifestació a València que es preveu multitudinària.

A les 20.11, l’hora exacta en què va sonar l’alerta el 29 d’octubre, s’ha fet sonar el mateix so que fan les alertes als mòbils:

A Picanya (Horta Sud) s’ha fet una marxa amb ciris en homenatge a les víctimes:

Al Parc Alcosa, un dels barris d’Alfafar (Horta Sud) més afectats, també hi ha hagut una mobilització dels veïns, que s’ha desplaçat fins a l’ajuntament per demanar la dimissió de Mazón i que s’accelerin les ajudes.

 

També en moltes més localitats valencianes:

Ara mateix a Alacant, #MazonDimissió i #mazonalapreso pic.twitter.com/XUycxPmWsM

— AT_ LasLomas (@AT_IESLaslomas) November 29, 2024

Fotografia de Torrent

1MES
223 MORTS = O RESPONSABLES
17 MORTS A VALÈNCIA
14 La Torre

Ni oblit, ni perdó #MazonDimissió pic.twitter.com/yntZPOkugV

— Lucía Beamud (@BeamudLucia) November 29, 2024

 

A València, a diferència de la manifestació del 9 de novembre, un fort dispositiu policíac ha impedit d’arribar a la porta del Palau de la Generalitat, i la concentració s’ha hagut de fer a la plaça de la Mare de Déu.

 

La restitució pública del president Jordi Pujol no és una causa personal. És la causa d’un espai polític. Avui li han fet un homenatge a Castellterçol (Moianès), casolà però transcendental, que ha servit per a situar dos missatges: “Això de la independència és molt difícil” i “Hauria valgut la pena de mantenir Convergència”. I aquests dos missatges tampoc no són cap causa personal, sinó, novament, la causa d’un espai polític. Pujol té noranta-quatre anys, en fa dos que va tenir un ictus i fa poc que s’ha quedat vidu. Perdia el fil sovint i es repetia mentre la sala l’escoltava amb un nerviosisme espès, però encara li aguanta el carisma i el vigor, i s’ha barallat amb qui calgués per acabar de parlar. “Dos minuts, dos minuts més! Seieu!”, ha bramat davant el públic, que ja era dret. I sabia què deia. “Allò que dic ho sento”, ha afirmat.

Després d’una llarga reivindicació, Pujol ha demanat de reprendre l’obra convergent: “Hem d’aconseguir de mantenir, en el grau que puguem, això que fèiem. Per tant, primera cosa: salvar el partit, que no serà Convergència, en serà un altre, però ha de respectar aquell esperit i aquella mentalitat.” El fantasma de la resurrecció de Convergència flotava per l’aire de la sala a la recerca d’un cos viu, i resulta que n’hi havia uns quants, de cossos, amb una sola etiqueta: Junts. El president del parlament, Josep Rull, ha enviat un vídeo enregistrat en què definia Pujol com “el pare de la nació catalana moderna”. El president Artur Mas, que seia al seu costat, ja va dir fa quinze dies que el congrés de Junts podia significar “la recuperació de l’espai i sobretot del projecte de país” de Convergència. L’ex-presidenta del parlament Núria de Gispert ha celebrat que Junts i els hereus de “l’autèntica Unió Democràtica”, els Demòcrates de Toni Castellà, decidissin d’integrar-s’hi. I a la taula rodona, hi havia assegut el darrer candidat de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias.

Pujol, en canvi, no ha parlat directament de Junts, perquè encara té un retret guardat al pit: no és obra seva. No fou ell qui va extingir Convergència. Ell va cometre errors personals, vol dir, però els polítics no se li poden pas atribuir. “Convergència no hi és. Hauria valgut la pena de mantenir-la, de ser capaços de superar un trauma del qual jo em sento, en part, responsable. Allò es podia salvar, però aleshores tothom es va atabalar. Ja ho entenc, ja ho entenc, ja ho entenc. Jo vaig dir: ‘Em retiro i em repudieu’”, ha dit. Mas, l’hereu que li va retirar els honors, tenia el cap cot i els braços plegats. Pujol es fa càrrec de la ferida moral que va causar la confessió de la deixa de l’avi Florenci, però es desentén del procés.

Per explicar-ho sense que semblés cap atac a Mas, Pujol ha recreat una conversa amb el seu amic Pere Figuera, activista antifranquista i molt independentista, mort el 1970 en un accident de moto, i que, per tant, ni tan sols el veié president. “Jo li deia: ‘Pere, no serem independents. Per què? Perquè, mira, Espanya és un país molt poderós, que té una de les dues o tres llengües més importants del món, que està ficada per tot arreu. Podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer negociant amb Espanya.” Això, ha prosseguit Pujol, ho deia un bon jan de dinou anys que encara tenia empenta per a fer les coses. “Això ara gairebé no es pot dir. Ara es pot dir una mica més, perquè aquests últims temps s’ha vist que això de la independència serà molt difícil. Nosaltres hem d’aconseguir tenir un país prou consistent. Amb autonomia. El país de Prat de la Riba”, ha dit.

Pujol navega còmodament en la insinuació del “jo ja ho deia”, perquè encaixa en la imatge del polític brillant que hi veia sempre enllà, i els altres eren cecs. Una imatge que li han brodat a mida els seus seguidors més fidels, com Lluís Prenafeta, que avui havia de ser a l’acte, però no hi ha pogut anar. El seu fill Marc n’ha llegit un text en què Prenafeta s’hi desfeia en elogis. Per què l’entorn del president Pujol era molt més independentista que no pas ell? “Perquè el president era més intel·ligent que nosaltres”, va respondre Prenafeta una vegada. Però Pujol tampoc no ha dit “jo ja ho deia” directament, sinó que ho ha posat en boca dels presidents Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, de qui ha dit que no havien estat mai independentistes, encara que poguessin semblar-ho, perquè coneixien bé l’estat espanyol.

Castellterçol no és un lloc atzarós per a demanar que torni Convergència. És la vila natal de Prat, president de la Mancomunitat entre 1914 i 1917 i a qui el pujolisme sol idolatrar com el “seny ordenador de Catalunya”. L’acte d’avui l’organitzava justament l’associació que en preserva la memòria, i fa molts anys que, cada primer d’agost, fan també un homenatge a Prat al qual Pujol ha assistit religiosament aquestes darreres dècades. L’historiador Adrià Fortet, deixeble de Joan B. Culla, ha traçat un paral·lelisme entre els llegats de Prat i de Pujol: la reconstrucció d’un país que venia de la ruïna i es pogué modernitzar de pressa. Relligant-ho amb el present, Fortet ha dit que tots dos exemples podien servir de brúixola per a reconstruir el país ara. Però, després, Pujol ha fet servir Prat per assenyalar el límit polític d’aquesta reconstrucció: “Hem d’aconseguir un sistema que no se’ns pugui discutir per part del govern espanyol en el sentit de la llengua, la cultura, l’ensenyament, la funció pública, i la capacitat de Catalunya de fer un poble que valgui la pena, que era la idea d’en Prat de la Riba”. Posar una pedra damunt d’una altra, sí, però dins d’Espanya.

Tanmateix, hi ha uns altres vincles de Pujol amb Castellterçol que fan el relat una mica més irregular. A la vila, hi sovintejava la família de Raimon Galí, un dels pensadors que més van influir de jove el president. Galí era un crític profund del catalanisme d’abans de la guerra, del tradicionalisme de Prat i del bisbe Torras i Bages. A redós de les seves idees, de fet, s’articulà el CC, el moviment de joves catòlics catalanistes en què Pujol va forjar el seu lideratge. Galí demanava una “meditació catalana”, una reflexió moral que, abans de reconstruir el país, reconstruís els catalans perquè superessin el folklorisme, la passivitat, l’obediència cega a l’església, la banalitat. Llavors era una crítica ben compartida per Pujol, com reflecteixen els seus escrits del 1961 a la presó, en què renegava del català “colltorçat i trist” i de “l’habituat cofoi”. “Hi ha gent que no s’adona que són uns derrotats, als quals només és permès agitar-se per petites qüestions marginals; complaure’s en foteses, com indis ignorants enlluernats amb mirallets, i hi ha gent que se sent tan derrotada que no gosa fer un pas”, escrivia llavors el president.

En els discursos d’avui de Pujol i dels seus escuders no hi havia cap esmena a Prat de la Riba, sinó la reivindicació del paral·lelisme entre tots dos mons. Fortet mateix s’ha referit a la Lliga Regionalista, partit de Prat, com “el gran partit del catalanisme”, mentre la presidenta De Gispert assentia, i Pujol n’ha lloat la capacitat d’integrar perfils ideològics molt diferents. Galí era tan crític amb la Lliga Regionalista com amb la resta de forces d’aquell temps, però avui no hi havia ni rastre d’aquella crítica, perquè Convergència no va ser pas la continuació d’aquella “meditació catalana”, sinó una interrupció. Com escrigué magistralment Jaume Lorés l’any 1984, “l’home català, base del nou catalanisme, que per a Galí era una recerca costosíssima, és, per a Pujol, una fàcil troballa, rebaixant les exigències ètiques i culturals del seu nou catalanisme”. La Convergència que avui Pujol demana de recuperar desmuntava els somnis del jove Pujol.

Pujol no ha gosat d’afirmar que Catalunya no seria mai independent, com han aventurat unes quantes interpretacions generoses dels seus mots. Amb la seva sintaxi envellida i dispersa, ha insinuat que calia assumir que no la veuríem, pel cap baix, els lustres vinents, però no ha fet el pas final de matar del tot l’esperança, perquè això també és Convergència: l’exigència de “treballar amb Espanya”, però amb la bombeta encesa al final del passadís. L’adeu de Pujol també és un desafiament a les generacions posteriors: ningú no ha demostrat fins ara que pot superar la idea de política pràctica que sostingueren ell mateix i Prat de la Riba. “Jo, que arrossego un nom que fa mal, puc fer sermons com aquest, però la resta l’heu de fer vosaltres”, ha acabat. Perquè Jordi Pujol reconeix la tragèdia però mai la derrota.

 

Solament seixanta-sis litres. Aquesta és la testimonial producció d’oli obtinguda d’oliveres mil·lenàries del territori Sénia aquesta campanya. La sequera prèvia a l’inici d’aquesta collita, en el marc d’una campanya general nefasta per al sector oleícola al territori, així com els efectes del canvi climàtic han deixat les xifres en mínims històrics. Així s’ha constatat durant el dotzè Congrés Oliveres Mil·lenàries del Territori Sénia, que per primera vegada s’ha celebrat al museu de l’aire lliure de la finca de l’Arion, a Ulldecona. El director territorial del Departament de Territori, Miquel Alonso, ha anunciat que treballen per enllestir durant l’any vinent el reglament de la llei que ha de protegir aquest patrimoni.

Dels setze productors acreditats al territori Sénia, que abasta quinze municipis valencians, nou del Principat i tres de la Franja, únicament Lluís Porta va decidir arriscar-se davant la perspectiva d’un més que possible fracàs. Propietari d’una de les finques amb major concentració d’arbres monumentals, a Ulldecona, així com d’un molí d’oli a la Galera, ha recol·lectat només una mica menys de cinc-cents quilos d’olives de divuit arbres. D’aquí n’ha extret seixanta-sis litres d’oli: molt lluny dels deu mil que, com l’any 2019, s’han arribat a produir a tot el territori Sénia.

“Quan al setembre veiem la previsió de collita per enguany, érem conscients que hi havia molt poca collita. Però pensàvem que era viable tractar de fer-ho per donar testimoni de la importància de continuar les oliveres mil·lenàries i fent l’oli de les oliveres mil·lenàries. Va ser una aposta: ens ho vam jugar a tot o res. Només teníem olives per fer una sola molta i, per sort, ha sortit bé i hem pogut fer un verge extra de la màxima qualitat, que hem certificat com a oli d’aquesta collita de 2024 i estem molt contents”, ha manifestat Porta. Les condicions climàtiques, d’uns anys ençà, castiguen severament la producció d’unes oliveres fargues que, en alguns casos, fa més de 1.700 anys que estan plantades al mateix enclavament. L’oleïcultor assegura que, ara com ara, mantenir aquesta producció és inviable. “La sostenibilitat econòmica, ja no de les oliveres mil·lenàries, sinó també de la varietat farga, és pràcticament impossible. Són unes varietats que, amb el canvi climàtic, ens adonem que queden desplaçades. És molt difícil arribar a fer una collita en quantitat i qualitat per la sequera i altres impactes”, ha assegurat.

Congrés entre oliveres

La dada de la producció d’oli d’aquesta campanya s’ha fet pública en el marc del dotzè congrés Oliveres Mil·lenàries del Territori Sénia que, precisament, i per primera vegada, s’ha celebrat justament al museu a l’aire lliure de la finca de l’Arion, una de les concentracions d’arbres monumentals més importants i antigues del territori. Organitzat per la Mancomunitat de la Taula del Sénia i l’Associació Territori Sénia, ha reunit productors, propietaris, elaboradors, restauradors, agents turístics i batlles.

Els propietaris i productors, que d’ençà de fa anys alerten sobre la necessitat de recursos que els ajudin a preservar i mantenir viu aquest patrimoni natural i cultural, reclamen a l’administració, concretament a la Generalitat, que sigui “coherent” amb la llei aprovada i converteixi el suport verbal en suport tangible. “Quan l’any 2020 van aprovar una llei pràcticament per unanimitat cal que la tirin endavant, que aprovin el reglament i hi hagi mesures perquè els propietaris i agricultors que treballem les oliveres mil·lenàries que no sigui un esforç estèril, perquè a la llarga s’acabarà”, insisteix Porta. Segons l’inventari impulsat per la Mancomunitat i l’Associació, de la xifra inicial de 4.080 oliveres mil·lenàries inventariades al territori Sénia ha superat ja les 7.000.

El fins fa dos dies secretari general del PSOE , Juan Lobato, ha lliurat avui al Tribunal Suprem el seu telèfon mòbil i l’acta notarial que va registrar amb els missatges que va intercanviar amb una assessora de la Moncloa. Lobato ha declarat durant prop d’una hora i mitja davant el jutge Ángel Hurtado, que investiga el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, per la suposada filtració de dades personals de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’empresari Alberto González Amador. Després de declarar, Lobato ha explicat que ha lliurat el mòbil voluntàriament perquè “els socialistes sempre porten la veritat i la llei per davant”.

La boirina de la corrupció entela el congrés del PSOE

Segons els documents que Lobato ha lliurat al Suprem, als quals ha tingut accés l’ACN, l’exsecretari general del PSOE de Madrid va rebre de Moncloa les dades sobre el frau fiscal de González Amador abans que aquests apareguessin publicats a El Plural, el primer mitjà que en va fer notícia.

A la conversa de WhatsApp, a les 8.48 l’assessora de Moncloa Pilar Sánchez Acera li comunica que la informació sortirà als mitjans i li diu que “la imatge amb la carta és potent”. Lobato replica preguntant si ja s’ha publicat a algun lloc i com és que la té, i Acera respon “perquè arriba, la tenen els mitjans”.

Poc després, a les 9.29 l’assessora de la Moncloa li envia un enllaç amb la informació apareguda a El Plural i li diu: “Ja està”.

Lobato ha declarat voluntàriament durant una hora i mitja. Ha arribat al Tribunal Suprem poc abans de les 10 del matí. Ho ha fet amb una carpeta amb el logo del PSOE sota el braç on hi duia l’acta notarial amb els missatges que suposadament va rebre de la Moncloa.

El que fins dimecres era secretari general del PSOE madrileny ha comparegut com a testimoni en la causa del Suprem per la suposada filtració de dades personals de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, l’empresari Alberto González Amador, que prèviament havia reconegut dos delictes fiscals.

El jutge del Suprem Ángel Hurtado investiga el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, a qui relaciona amb la filtració a la premsa de les dades de González Amador en el marc d’un intent de la Fiscalia per rebatre les mentides del cap de gabinet d’Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, sobre un acord inexistent entre Amador i el ministeri fiscal.

Lobato va ser citat després que el diari ABC publiqués que, com a secretari general del PSM, havia anat a una notaria a registrar converses de WhatsApp amb Pilar Sánchez Acera, cap de gabinet del ministre de Transformació Digital. En aquestes converses s’hauria mencionat informació sobre González Amador.

Segons el rotatiu, Sánchez Acera va demanar a Lobato que utilitzés aquestes dades en un debat a l’Assemblea de Madrid, però ell s’hi va negar, al·legant que eren confidencials. Les dades van aparèixer aquell mateix dia a la premsa.

Lobato va abandonar el càrrec després que transcendís que havia registrat davant notari una conversa amb Pilar Sánchez Acera, cap de gabinet del ministre de Transformació Digital. Alguns dirigents del PSOE li han atribuït manca de lleialtat i ell va denunciar que era objecte d’un “linxament” per part de membres del partit.

De fons, la voluntat de la direcció dels socialistes de rellevar-lo com a líder del PSM durant el Congrés territorial que els socialistes madrilenys celebraran en els pròxims mesos. Amb la seva sortida, Lobato facilita el camí perquè el PSOE pugui situar Óscar López al càrrec.

L’antic cinema Comèdia de Barcelona esdevindrà la seu del Museu Carmen Thyssen. El fons inversor Stoneweg ha comprat l’edifici, situat al passeig de Gràcia, segons que ha avançat La Vanguardia. Al maig, les famílies Pla i Planàs ja havien signat un pre-acord per a llogar-lo, però finalment han acordat de vendre’l.

El batlle, Jaume Collboni, ha celebrat l’acord, que considera una gran notícia per a la ciutat. Per la seva banda, la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar, ha aplaudit el pacte i ha dit que esperava que no anés en detriment de l’espai de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).

La decisió de comprar l’edifici respon a la voluntat de la baronessa Thyssen de fer un projecte ambiciós. Per contra, considera que el lloguer que havien acordat la limitava a l’hora d’invertir-hi.

Collboni ha dit que el nou museu representaria un salt qualitatiu en l’oferta museística de Barcelona i diversificaria culturalment el centre de la ciutat. A més, ha dit que el nou museu i les ampliacions previstes del MACBA i el MNAC serien un “salt històric” en l’oferta museística de la ciutat.

Segons que ha explicat La Vanguardia, el cost de l’operació, entre l’adquisició i les obres d’adequació de l’espai, supera els cent milions d’euros.

El cinema Comèdia va tancar el 14 de gener, després de més de seixanta anys. S’havia convertit en sala de cinema el 1960. Abans, havia estat la residència de l’empresari i polític Frederic Marcet i més tard un teatre. L’edifici, dissenyat per l’arquitecte Tiberi Sabater, va ser construït entre el 1887 i el 1890.

El president Jordi Pujol ha demanat al món convergent que recuperés una política possibilista dins l’estat espanyol perquè “això de la independència serà molt difícil”, i ha dit que va ser un error d’extingir Convergència Democràtica de Catalunya. Pujol ho ha expressat en un homenatge a Castellterçol (Moianès), en què ha trenat un discurs una mica erràtic, en què a voltes perdia el fil i es repetia –atesa la seva edat, noranta-quatre anys, i les seqüeles d’un ictus que va tenir ara fa dos anys. En un discurs de quaranta minuts que s’ha acabat un punt abruptament, ha semblat sovint desorientat –tot i que ell mateix ha fet molta broma sobre aquest fet–, però els arguments i els missatges que volia enviar eren clars. “Allò que dic, ho sento”, ha aclarit ell mateix.

Pujol també ha dit que els presidents Enric Prat de la Riba i Francesc Macià no havien estat mai independentistes, encara que poguessin semblar-ho per les seves accions polítiques, perquè eren conscients del poder que tenia Madrid. Ell mateix s’ha reconegut en aquest diagnòstic i ha recordat una conversa de fa més de seixanta anys amb un amic seu independentista, Pere Figuera. Pujol li responia llavors que Catalunya no seria independent. “Per què? Espanya és un país molt poderós, que té una de les dues o tres llengües més importants del món. Que està ficada pertot arreu. Podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer a través de negociar amb Espanya”, ha dit, tot recreant la conversa.

Pujol ha parlat en un homenatge organitzat per l’associació dels Amics d’Enric Prat de la Riba. L’acte s’emmarca en una sèrie de conferències i trobades per a reivindicar el llegat pujolista, bo i coincidint amb els cinquanta anys de Convergència, i la figura del president, ara que l’Audiència espanyola ha fixat la data del judici contra la seva família –el novembre del 2025– per delictes d’organització criminal, emblanquiment de capitals, falsedat documental i delictes contra la hisenda pública. Ningú no hi ha fet menció, però Pujol ha dit que es feia responsable dels errors que havien derivat en la desaparició del partit, cosa que ara lamentava.

“Convergència no hi és. Hauria valgut la pena de mantenir-la, de ser capaços de superar un trauma del qual jo em sento, en part, responsable. Allò es podia salvar, però aleshores tothom es va atabalar. Ja ho entenc. Jo vaig dir: ‘Em retiro i em repudieu.’ Això va anar ben bé així, però encara hi som, tots nosaltres, i hem d’aconseguir de mantenir, en el grau que puguem, això que fèiem. Primera cosa: salvar el partit, que no serà Convergència, en serà un altre, però ha de respectar aquell esperit i aquella mentalitat”, ha dit.

L’acte ha tingut més ponents, que han parlat abans, El president del parlament, Josep Rull, en un vídeo enregistrat, ha definit Pujol com “el pare de la nació catalana moderna”. L’ex-presidenta del parlament Núria de Gispert ha celebrat que Junts i els hereus de “l’autèntica Unió Democràtica”, els Demòcrates encapçalats per Toni Castellà, decidissin d’integrar-se. L’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias i l’ex-conseller Felip Puig han recordat l’obra de govern del president Pujol i el tarannà pactista.

L’historiador Adrià Fortet, deixeble del professor Joan B. Culla, ha comparat l’obra de govern de Pujol amb la de Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya entre el 1914 i el 1917, perquè tots dos, ha dit, van reconstruir un país que es trobava en un estat molt magre. “La reconstrucció tant de Prat com de Pujol ens poden ajudar a construir el país una altra vegada”, ha dit. L’advocada Magda Oranich ha explicat que l’etapa de la transició havia implicat uns quants èxits polítics, malgrat que no s’aconseguís la ruptura, i el president Artur Mas ha demanat d’aprendre dels èxits i dels errors del procés amb realisme i sense menystenir l’autonomia.

Els Mossos d’Esquadra han intervingut 4.545 armes blanques -una mitjana de 25 al dia- i 562 armes de foc en procediments administratius o penals durant la primera meitat d’aquest 2024. En ambdós casos la xifra ronda la meitat de les armes intervingudes tot l’any 2023: 9.180 armes blanques i 1.171 de foc.

La majoria són navalles, dues de cada tres, i gairebé un 30% ganivets. Pel que fa a les de foc, gairebé el 60% són armes llargues. La consellera d’Interior, Núria Parlon, admet un “augment dels incidents amb armes blanques a Catalunya en diferents tipologies delictives”.

Delictes i faltes

Del conjunt d’actuacions dels Mossos que han acabat amb intervenció d’arma o armes blanques fins a setembre d’enguany, el 73,6% de fets denunciats són faltes administratives (14.210). Pel que fa als delictes, representen el 26,7% dels fets denunciats.

La tipologia de delicte més comuna amb intervenció d’arma blanca és el d’amenaces (hi ha 1.300 fets denunciats per aquest tipus penal concret) i coaccions, que representen un terç del total; una quarta part més són delictes de lesions (s’inclouen els maltractaments en l’àmbit de la llar, que per si sols són un 7% de tots fets delictius comptabilitzats) i una altra quart part són delictes contra el patrimoni (entre els quals els de furt, robatori amb força o danys).

 

Encara amb dades corresponents als primers nou mesos d’aquest any, els Mossos han practicat 1.301 detencions (no es discrimina si un individu ha estat detingut més d’una vegada). La xifra s’apropa a les 1.586 detencions de tot el 2023, però sembla que estarà lluny del rècord de 1.952, l’any 2022. El perfil més habitual (nou de cada deu detinguts) són homes, i l’edat mitjana enguany i l’any passat és de 34 anys.

La intervenció d’armes blanques, en màxims

Les intervencions d’armes blanques tant en procediments administratius (faltes) com penals estan en màxims històrics. Concretament, les actuacions policials per delictes que acaben amb intervenció d’arma blanca es van més que triplicar entre 2013 i 2023: de 501 procediments l’any 2013, a 1.613 l’any passat, segons dades obtingudes per l’ACN a través d’una petició d’informació pública. Enguany, entre gener i setembre, n’han estat 1.289, xifra gairebé calcada al 2023 en aquest mateix període. Això representa, de mitjana, unes cinc actuacions diàries amb intervenció d’arma blanca, i gairebé 145 al mes.

On hi ha hagut més intervencions és a Ciutat Vella, amb 149, molt per sobre de Terrassa i Badalona, amb 65 casos respectivament.

Un estudi vincula la millora de les teràpies antiretrovirals contra la sida, com també el començament immediat del tractament després del diagnòstic, amb una reducció del reservori viral -el principal obstacle que fins ara ha impedit trobar una cura definitiva per a aquest virus- en les persones amb VIH. L’anàlisi d’IrsiCaixa, que recull dades de prop de 900 persones diagnosticades i tractades en els darrers 30 anys, revela una tendència esperançadora: les persones que van començar el tractament a partir del 2007 presenten un reservori viral fins a quatre cops menor en comparació amb aquelles diagnosticades i tractades prèviament. Per tant, les cèl·lules immunitàries es mantenen en nivells significativament més alts.

Aquesta reducció coincideix amb l’aprovació de fàrmacs que impedeixen la integració del VIH a l’ADN de les cèl·lules.  També coincideix amb la implementació de guies clíniques que recomanen iniciar el tractament de manera immediata després del diagnòstic.

“L’evolució i els avenços en el tractament del VIH ens han permès domar el reservori viral”, explica Javier Martínez-Picado, investigador principal d’IrsiCaixa i professor ICREA. “Aquests descobriments demostren que els nous tractaments no només són efectius per reduir la càrrega viral, sinó que també obren el camí cap a una cura, ja que disminueixen el principal obstacle per erradicar definitivament el virus”, afegeix.

Els gràfics de l’estudi revelen un canvi notable a partir del 2007. “Des de llavors, les persones que inicien el tractament no només mostren un reservori viral inferior, sinó que també presenten un sistema immunitari en millor estat”, indica Maria Salgado, investigadora IGTP a IrsiCaixa. A més, el temps necessari per aconseguir que el virus sigui indetectable a la sang, i per tant intransmissible, s’ha reduït. L’equip també ha identificat quants pacients tenien un reservori extremadament baix, un perfil denominat LoViReT (Low Viral Reservoir Treated).

L’aspirant a tornar a presidir ERC, Oriol Junqueras, ha admès que li agradaria ser candidat a la presidència de la Generalitat quan ja no estigui inhabilitat. De moment, segons que ha recordat en una entrevista a TV3, no pot ser cap de llista fins al 2031 si no se li aplica la llei d’amnistia. “Jo vull ajudar des de tots els àmbits i potser des de la candidatura a la presidència de la Generalitat. Tota la predisposició del món en ajudar amb tot”, ha afegit. En canvi, els aspirants a encapçalar ERC de les dues altres llistes, Xavier Godàs (NEN) i Helena Solà (Foc Nou), han deixat clar que no volen presentar-se en unes eleccions catalanes i proposen separar les dues figures: el president d’ERC i el presidenciable a la Generalitat.

Junqueras també ha afegit que al partit hi ha persones que tenen “ambicions legítimes i molta capacitat” per ser candidats a la presidència de la Generalitat i ha apuntat que s’haurien de fer primàries per elegir el cap de llista. De totes maneres, ha mostrat la seva disposició a optar-hi.

D’altra banda, Junqueras ha deixat clar que no deixarà de militar al partit encara que perdi la votació d’aquest cap de setmana i no torni a presidir ERC. “Estic segur que ERC és la millor eina per servir aquest país”, ha conclòs.

I pel que fa a l’acord entre ERC i PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, l’ha qualificat de millorable. Segons que ha afegit, ara s’ha de fer el possible perquè es compleixi i ha avisat als socialistes que, si no ho fan, no podran aspirar a cap acord afegit, en referència al pressupost de la Generalitat.

El ple de l’Ajuntament de Paiporta (Horta Sud) ha escenificat la ràbia, el descontentament i la desesperació dels veïns, que han exigit solucions, responsabilitats i el repartiment de les ajudes. En aquest sentit, han assegurat que la desorganització, la desinformació i la descoordinació han estat absolutes i que, un mes després de la tragèdia, continuen. Uns veïns que, segons que han dit, “encara duem les botes d’aigua”.

Un futur incert, ganes de tornar a començar, agraïment i un cert escepticisme: la cultura un mes després del fang

La sessió plenària, que ha començat a les 19.00, ha aprovat uns quants punts de l’ordre del dia, malgrat les interrupcions contínues del públic. Entre aquests punts, s’ha aprovat una modificació del crèdit d’1,4 milions d’euros per destinar-los a partides per afrontar les despeses corrents de recuperació pel temporal. 

Durant el torn de precs i preguntes, els regidors de l’oposició han expressat també el seu malestar i han exigit “seriositat i compromís” amb les necessitats dels veïns. A més, han criticat durament l’actuació de l’equip de govern el dia 29 d’octubre, especialment el fet de no haver suspés les classes ni les activitats extraescolars, com es va fer en altres localitats, com ara Torrent. 

La batllessa, Maribel Albalat, ha explicat que es va rebre una alerta hidrològica que indicava que el barranc de Torrent (o rambla del Poio) assoliria els 264 litres per metre quadrat per segon, una quantitat que, segons que ha dit, era assumible. No obstant això, ha afirmat que aquesta xifra queda molt lluny dels 2.300 litres per metre quadrat que finalment es van registrar, dels quals “no rebérem cap avís”.

Maribel Albalat: “La gent està nerviosa i s’impacienta, hi ha certes coses que no arriben” 

Els veïns han estat protagonistes de la sessió plenària, on han expressat problemàtiques particulars, com ara garatges que continuen negats, clavegueram obstruït a molts domicilis, aigües fecals que s’aboquen a garatges des de baixants trencats i manca d’enllumenat públic en unes quantes zones.

Tant el públic com l’oposició s’han interessat també per la reobertura de les escoles, ja que, segons una mare, “els infants no poden estar un mes sense escola; són els més indefensos i ja tenen problemes d’ansietat”. Aquesta veïna ha explicat que, a més de no poder dur els fills a l’escola, ha hagut d’anar a treballar caminant per l’autovia més de nou quilòmetres. “No pot ser que 4.000 infants no estiguen reubicats en cap centre”, ha clamat.

El consistori ha indicat que treballa en un pla per reubicar els escolars i ha assegurat que l’empresa Tragsa ha paralitzat temporalment les tasques al municipi després de l’accident mortal ocorregut a Massanassa. També s’ha manifestat malestar pels mals olors que desprén el barranc, les aigües del qual contenen material fecal a causa de la ruptura d’un col·lector. S’ha exigit una solució immediata.

Un dels veïns que han intervingut ha parlat en nom de Jesús, un veí que continua a l’hospital, ven fruits secs al mercat municipal i que passà la tarda de la tragèdia quatre hores aferrat a una reixa. Mentrestant, la seua dona, embarassada de vuit mesos, intentava retenir el part, i avui finalment ha donat a llum una nena, Lucía. Aquest veí ha demanat “unitat” per Lucía i ha fet una crida a “trobar esperança en ella” i a “guardar respecte pels que ja no hi són”.

Els assistents també han exigit conéixer el nombre real de morts a Paiporta. La batllessa ha indicat que les dades de què disposa assenyalen que 45 persones han aparegut mortes al terme municipal, sense precisar si totes eren veïnes.

Una altra veïna ha acusat el consistori de “mala gestió i falta d’informació”. Juntament amb altres assistents, ha demanat explicacions sobre per què els militars que ajudaven han marxat. El consistori ha indicat que continuen treballant al poble.

La batllessa ha admès que “alguna cosa va fallar”, que els serveis d’alerta no es van activar i que Paiporta, com el municipi més afectat pel temporal, ha afrontat la situació amb “recursos molt precaris”.

Avui, 29 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Un futur incert, ganes de tornar a començar, agraïment i un cert escepticisme: la cultura un mes després del fang
• ‘La tertúlia proscrita’: Un dissabte per a estar atents   
• L’Aran com una oportunitat per a tots I Editorial de Vicent Partal
• Quan s’ha de triar l’escola, qui està disposat a sacrificar els fills pel bé comú? I Mail obert de Josep Sala i Cullell
• Quantes llengües parleu? I Mail obert de Tina Vallès
• Crida a fer sonar l’alerta als mòbils a totes les localitats del País Valencià
• “Vivim de la misericòrdia”: el desànim s’imposa a Paiporta un mes després de la gota freda
• Alba Camps: “No pots parlar de fer gran el partit i alhora parlar de purgues” 
• La boirina de la corrupció entela el congrés del PSOE 
• Víctimes del Catalangate s’organitzen en una associació i es querellaran a l’Audiència espanyola per l’espionatge d’estat 
• És possible fer que un adolescent deixi de fer servir TikTok? Austràlia és a punt de descobrir-ho 
• Set moments de la història de Catalunya per mitjà del FC Barcelona
• “1899, neix el club que porto al cor…” I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont
• Ofèlia Carbonell: “Internet fa que una autora tan important com Sally Rooney acabi reduïda a una estètica”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Irlanda celebra avui divendres eleccions generals, després que el primer ministre, Simon Harris, del Fine Gael, anunciés la dissolució del govern de coalició amb el partit Fianna Fáil. La crida a les urnes arriba en un moment complicat pels republicans del partit Sinn Féin. El partit ha patit una davallada considerable de la seva popularitat a causa de diversos escàndols i la seva política migratòria, passant de ser el partit amb més vot popular a les eleccions anteriors, a situar-se per sota dels partits de la coalició a les enquestes. Segons sondejos recents publicats a l’Irish polling indicator, els percentatges donarien una victòria a la centre-dreta del Fine Gael (22%), seguida del Fianna Fáil (21%) i el Sinn Féin (19%).

Fine Gael podria encadenar el quart mandat consecutiu si guanya les eleccions del proper divendres. Harris podria continuar al càrrec com a primer ministre irlandès després de la dimissió de Leo Varadkar el març de 2024. Una retirada precedida de “raons polítiques” sense precisions, explicava Varadkar.

Tot i així, el partit de Simon Harris ha patit una davallada a les enquestes després que durant una trobada a Cork amb una treballador amb necessitats especials en un supermercat el cap de setmana la contestés amb evasives. La treballadora es va dirigir al primer ministre per comentar-li que el sector amb necessitats especials “havia estat ignorat”, a qui Harris va respondre de manera directa que “no havia lluitat prou” i seguidament va marxar.

Aquest episodi va passar factura al partit i posteriorment Harris va declarar a Instagram: “no li vaig donar el temps que li hauria d’haver donat i em sento molt malament per això, perquè no sóc jo”. El primer ministre també va mostrar-se empàtic amb la causa, argumentant que té un germà autista i “entén les necessitats.”

En un principi, la coalició de centre-dreta, escollida les anteriors eleccions de 2020 estava pensada per alternar la governança dels dos primers ministres, un de cada partit, fins a finals del mandat. L’acord entre els dos partits no es donava des del segle passat ja que des de llavors s’havia consolidat la seva rivalitat.

Aprofitant el moment de debilitat del Sinn Féin, Harris, també conegut per la seva popularitat a les xarxes i haver fet remuntar el partit en el moment de la dimissió de Varadkar, va anunciar la nova convocatòria d’eleccions el dia abans d’una trobada de primers ministres de la Unió Europea a Budapest. El successor de Varadkar va explicar el 8 de novembre, que “era el moment” de demanar a la ciutadania irlandesa un nou mandat per al govern, i va agrair als seus companys de coalició la feina feta: “no ens hem posat d’acord en tots els temes però sempre hem treballat dur i junts pel bé dels irlandesos”.

Estrena de sistema parlamentari a la cambra baixa

Pel que fa al sistema parlamentari irlandès, el país ha augmentat el nombre de membres parlamentaris degut a un increment de la població, concretament del 8% des de 2016. Fins ara, la representació es basava en 160 Teachta Dála (TD), que és com es coneixen els membres del parlament, els quals representaven 39 circumscripcions. Aquesta vegada la cambra baixa del parlament comptarà amb 170 representants de 43 circumscripcions.

Respecte el sistema electoral, és de representació proporcional amb vot únic transferible, és a dir, que el votant enumera els candidats segons preferència. A les properes eleccions hi haurà 700 candidats de 20 partits diferents. El fet que cap partit hagi rebut tan suport com per assolir una majoria, assegura que el proper govern haurà d’estar format per una coalició. En el cas d’Irlanda, les eleccions es duran a terme un divendres i el recompte de vots s’iniciarà el dia següent al matí. Tal com es va viure a les eleccions del 2020, el resultat pot publicar-se diversos dies després.

Pel que fa a la participació, s’estima que es podria registrar una de les xifres més baixes de votants a les urnes. Segons la televisió pública RTE, el 2020, aquesta dada va caure al seu punt més baix des de 1927, amb una participació registrada del 62,9%.

Preocupacions principals

La principal preocupació entre la ciutadania irlandesa és el cost de vida, juntament amb el finançament de l’assistència sanitària i la crisi de l’habitatge. Els principals afectats són els joves que volen llogar un habitatge.

A més, la immigració i l’asil són un tema que també està a l’ordre del dia ja que, a causa de la creixent quantitat d’arribades i opinions polaritzades respecte el tema, s’han produït diverses protestes violentes des de fa més d’un any. Aquest efecte també ha produït un augment dels votants d’extrema dreta.

No passa gaire sovint: algú, davant d’un micròfon, expressa en públic allò que la gent d’ambients benpensants només diu a casa. Li va passar fa poc al còmic Joel Díaz, que sempre s’ha declarat d’esquerres i ha donat suport a la CUP, quan li van preguntar si portaria els fills a l’escola concertada. I va dir: “No ho sé. El que veig amb les parelles que conec que tenen fills és que no totes les escoles públiques són iguals. El problema el tens si vius en un barri pobre o de l’extraradi. Tinc amics que treballen de professors en alguns llocs de Catalunya en què hi ha uns merders educatius per temes d’integració de nens d’orígens diferents, hi ha un ritme educatiu lent, els professors no donen l’abast i hi ha falta de recursos.” Ho va rematar així: “Crec que l’educació la marca més l’alumnat i les famílies que no l’escola ni el currículum.” El tall va circular molt a les xarxes, com a exemple de la hipocresia de l’esquerra.

Hi ha pocs debats més importants en una societat que el model del sistema educatiu. A Catalunya un 31% dels alumnes de primària i de secundària obligatòria van a l’escola concertada, xifra que puja a un 54% a la ciutat de Barcelona, uns dels valors més alts de l’OCDE (i, tot i que som una societat molt poc religiosa, el 68% dels centres concertats pertanyen a fundacions, ordes i congregacions catòlics). Per als uns, el sistema ofereix als pares una lliure elecció de centre; per als altres, és una segregació escolar. Segons dades de la Fundació Bofill, “el sector públic matricula 4,2 vegades més d’alumnat de baix nivell socioeconòmic, 2,1 vegades més d’alumnat estranger i 1,6 vegades més d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu”.

Els arguments en contra del model català –d’escola pública, concertada i privada– són prou coneguts, i els hem llegit en centenars de llibres, articles i reportatges. Sabem que perpetua les tres grans classes socials, i que redueix la mobilitat social. I, tot i això, passen les dècades i el model roman inalterat, perquè quan uns pares han de matricular els nens en una escola, tots els debats polítics queden arraconats per un dilema molt més personal. Com afectarà la tria del centre el rendiment acadèmic dels fills? O, dit d’una altra manera, tenir companys de classe disruptius, amb un nivell lingüístic baix, d’origen immigrant o d’una classe social inferior els serà un fre?

Si el sistema educatiu tingués prou recursos per a atendre tothom en igualtat de condicions, aquestes preguntes no existirien; però com que les mancances són evidents, tothom hi busca una resposta. Els defensors del model català tenen clar, encara que no sempre ho diguin obertament, que aquesta resposta és un sí rotund. Els que lluiten contra la segregació, en canvi, no s’atreveixen a oferir el no, i construeixen el discurs sobre la defensa del bé comú.

Què ens explica la ciència sobre el dilema dels pares? El consens (i aquest estudi recent del govern britànic n’és un bon resum) diu que hi ha dos factors fonamentals que afecten l’assoliment acadèmic durant l’etapa obligatòria. El primer són les capacitats de l’alumne, tant les cognitives (raonament, memòria, resolució de problemes) com les no cognitives (autoconfiança, persistència, motivació), i també els elements de salut física, com dormir bé, tenir una alimentació adequada o l’absència de malalties. L’altre factor clau, molt ben estudiat des de fa un segle, és el nivell sòcio-econòmic de la família, i sobretot el nivell educatiu i cultural que van assolir els progenitors. Això s’ha explicat de moltes maneres, com per exemple l’anomenat word gap: tenir uns pares que llegeixen i que parlen a casa de política o de cultura farà que el nen comenci la primària amb un vocabulari molt més ric. Una família com aquesta també pot ajudar l’alumne quan ha de fer els deures, té capacitat per a inscriure’l a més extraescolars, i li pot donar experiències vitals com anar de viatge o visitar museus. La qualitat de l’escola, la preparació dels docents o el currículum són importants, però en un grau molt menor que els dos factors anteriors.

Ara, estudiar els efectes dels companys de classe sobre un alumne és molt més complex, perquè un mateix nen no pot ser a dues escoles alhora, i per tant les comparacions s’han de fer per mètodes indirectes, com el nivell sòcio-econòmic dels pares. M’agradaria donar una resposta definitiva, però la bibliografia ofereix un ventall de resultats molt amplis, des dels que conclouen que l’efecte és minso, fins als que li donen una gran rellevància (un estudi noruec que va analitzar els estudiants de cinquè de primària va arribar a una conclusió brutal: “Els resultats dels alumnes individuals es veuen afectats negativament pels companys de classe amb pares poc formats”). La dada que es repeteix sovint és que la influència negativa dels companys sobre els nens és molt més gran que sobre les nenes, cosa que els docents veiem cada dia.

Sóc professor d’institut en un país, Noruega, en què no hi ha lliure elecció de centre, i el 95,4% dels alumnes de l’etapa obligatòria va a una escola pública. Aquí el model funciona força bé, però disposem de molts més recursos, i per això sempre m’he negat a emetre valoracions morals sobre les decisions dels pares catalans. No ens enganyem, una cosa és ser d’esquerres i estar disposat a sacrificar una certa llibertat individual, i una altra jugar amb el futur de la descendència. D’aquí ve que hi hagi tanta gent que vota partits progressistes i que porta els fills a la concertada o a escoles públiques amb alumnes d’orígens molt homogenis –és a dir, que ha arribat a les mateixes conclusions que Joel Díaz. Voler eliminar la segregació escolar al nostre país és una fita ben noble, però només s’aconseguirà amb una entrada massiva de recursos al sistema públic, i l’aplicació real de la immersió lingüística. Si això no passa, i es vol reduir la solució a pedaços legislatius, la batalla està condemnada al fracàs.

Els militants d’ERC decidiran demà qui ha de dirigir el partit en la nova etapa que comença. En aquesta entrevista, la candidata a la secretaria nacional de Nova Esquerra Nacional (NEN), Alba Camps, explica el seu programa, com veu el futur dels pactes amb els socialistes, les aliances polítiques a fer i el diagnòstic de la davallada electoral. Lamenta que, durant la campanya interna, hi hagi hagut poques oportunitats de confrontar els projectes polítics. Després de tot això que ha passat, Camps descarta que NEN pugui arribar a cap acord amb la candidatura d’Oriol Junqueras si hi ha una segona volta, i és molt crítica respecte de la hipòtesi que hi pugui haver una purga després del congrés. També diu que, sigui com sigui, no hi ha risc d’escissió per part de la seva candidatura. Amb aquesta conversa, VilaWeb tanca el cicle d’entrevistes als candidats a la presidència i la secretaria general d’ERC, sense haver estat possible d’entrevistar els de Militància Decidim, que han refusat les peticions d’aquest diari.

—Quina valoració feu del curs de la campanya electoral?
—Crec que hem tingut poques oportunitats de parlar del projecte polític. De fet, hem fet dos debats i en un sí que se n’ha pogut parlar, en part. Quan comença tot aquest procés, l’entenem com un moment necessari per al partit, com una mirada cap endins que feia temps que no es feia i que era important. Per tant, era una oportunitat. A mesura que van sortint candidatures, també ho entenem com una cosa positiva: són idees diferents sobre com ens imaginem el futur. Entenem que forma part d’una base sòlida d’un partit democràtic. Però hi ha hagut qüestions que han embrutat una mica tota aquesta campanya, que ens han impedit de centrar-nos en aquells aspectes que poden interessar més els militants a l’hora de votar.

—Heu dit que fareu caure governs si no es compleixen els acords amb els socialistes. Illa espera negociar el pressupost amb ERC. Si guanyeu, què seria imprescindible per a vosaltres?
—Es va fer una consulta prèvia amb uns acords. La militància d’Esquerra Republicana va votar aquell acord. Hi ha d’haver avenços en algun sentit més enllà de comunicacions públiques, que sempre és el primer pas. Hi ha d’haver mostres palpables, continuades, que es van assolint els objectius.

—Quant al finançament, voleu que es doti l’Agència Tributària de Catalunya dels mitjans materials i humans?
—Passes endavant que ens condueixin als objectius que vam sotmetre a votació i que van obtenir un sí condicionat. Que siguin palpables i que puguem dir: d’acord: es van encaminant al compliment d’aquests acords.

—Per tant, si la proposta de pressupost inclou aquests compromisos els donareu suport o demanareu que abans es compleixi alguna cosa?
—És molt difícil ara de fer aquesta hipòtesi si encara no ha començat aquest procés. Sí que hem avançat que serem implacables a l’hora de fer complir els acords, perquè anar-ne sumant sense compliment no té sentit.

—També heu anunciat que ho consultareu als militants. Abans negociareu amb el PSC? O en quin moment del procés la preveieu?
—Entenc que les consultes han de ser-hi quan hàgim fet una feina. La primera norma dels processos participatius és que quan les persones han de participar tinguin prou informació. Hi ha d’haver una feina prèvia per a exposar i conèixer la proposta. El compromís de Nova Esquerra Nacional és, evidentment, que aquests grans acords o passes que acaben condicionant la posició de l’organització s’han de sotmetre a la militància.

—En el debat de candidats a la secretaria general, vau explicar que havíeu votat contra la investidura de Salvador Illa. Per què no ho havíeu dit fins llavors?
—Els militants d’Esquerra Republicana som crítics, pensem a la nostra manera i creiem que això és font de riquesa del partit. Cadascú fa la seva evolució i les seves deduccions. No ho havia dit fins en aquell moment perquè tampoc no n’havia tingut segurament l’oportunitat explícita. No tinc cap problema a dir-ho i menys si em presento per coliderar en algun sentit algun projecte polític. Entenc que la gent vota segons les posicions, també, que estableixen els diferents espais. Em semblava important de dir-ho, com a Xavier Godàs li va semblar important de dir que havia votat que sí. Al final, és l’exemple perfecte d’això que diem des del principi: que nosaltres representem el total de l’organització. Màxim respecte per aquells militants que van votar que sí i màxim respecte per aquells militants que van votar que no. No ens fa més o menys bons militants.

—I per quins motius vau votar que no?
—Vaig votar que no essent molt conscient de l’enorme esforç i la bona feina que van fer els companys en la negociació. Si es compleix, és un bon acord. Però vaig votar que no perquè jo he estat diputada del parlament i he vist el model de país que té el PSC i, a mi, no m’encaixava. Però sí que és cert que s’havia assolit un acord sense precedents, i que hi havia una balança per a sospesar: és un no, però evidentment em va costar d’arribar-hi, igual que sé que a la gent que va votar que sí li va costar d’arribar-hi. Allò que compartim tots els militants és que no va ser una consulta alegre. A ningú no li agrada investir un president que no és el seu, o una presidenta (tant de bo, algun dia) que no és la seva. És un acte de responsabilitat cap al país. Això, a ERC, ho sabem fer.

—ERC ha aprofitat prou la seva posició decisiva al congrés espanyol?
—Sí, més del que s’ha valorat externament, penso jo. Potser el temps ens donarà la possibilitat de mirar enrere i veure quant s’ha avançat gràcies a ERC i a tot allò que ha liderat. Parlo de l’amnistia, per exemple. Fa molt poc era una qüestió completament impensable i ens deien: no podreu. Els mateixos que s’hi sumen ens deien: no sereu capaços de fer-ho. I la tenim. Hem fet evolucionar les mentalitats de moltíssimes persones i hem fet moure molts partits polítics. Per tant, sí, la feina que s’ha fet ha donat resultats, tot i que el reconeixement que hi ha hagut segurament no coincideix amb la feinada que ha fet ERC.

—Per què creieu que no s’ha reconegut prou?
—Per molts factors. Primer, perquè crec que hi ha hagut un gran exercici de responsabilitat de la nostra organització, que ha passat per davant de la voluntat d’apuntar-se les fites. Hem destinat molts esforços –i és un punt molt positiu i me’n sento orgullosa– a l’antirepressió: a combatre-la, a estudiar com lluitar-hi, molt sovint a porta tancada, i no hi ha hagut el mateix esforç a fer-nos protagonistes de tot això. En canvi, hi ha hagut actors polítics que potser han centrat els esforços a capitalitzar alguns avenços i no tant a crear-los.

—Proposeu d’enfortir l’espai de les esquerres sobiranistes i de fer una conferència l’any vinent. Hi veieu els Comuns i la CUP? I com s’articularia això?
—La ultradreta, el feixisme, avança pertot arreu. Al parlament, no tan sols hem perdut una majoria independentista, sinó també una majoria d’esquerres. Perquè el PSC, amb el model de país que té, no és d’esquerres. Nosaltres no volem creure que hem perdut una majoria social de pensament d’esquerres. No és que les esquerres no hi siguin, sinó que no han anat a votar. I això ens obliga, més enllà del nostre partit polític, com a col·lectiu i espai ideològic, a fer una reflexió sobre quines són les respostes que donem. I ho hem de fer conjuntament. Per combatre aquesta dreta, aquest feixisme, i els vots que hi van, hem de fer una reflexió i un front comú. Allò que ens hi juguem ultrapassa tots els partits polítics. No són cicles polítics, són valors, pilars fonamentals de la societat i, com a tals, els hem d’afrontar de manera més transversal i no partidista.

—Amb vista a les municipals, aquest espai es podria concretar amb candidatures com la de Guanyem Badalona fa anys? Proposeu això?
—Creiem que ERC pot liderar aquest espai, però no tindria cap sentit que digués totes les conseqüències que es derivaran d’aquesta conferència. És lògic que en aquesta conferència hi hagi convidats no tan sols altres partits polítics, sinó la base social col·lectiva, l’activisme, diferents moviments socials. Hem de treballar des d’aquesta òptica de l’esquerra sobiranista i, en tot cas, les propostes han de sortir després d’aquesta conferència. Fixeu-vos que nosaltres preveiem de fer-la el febrer del 2025. És una prioritat màxima reordenar-nos en aquest espai, com més aviat millor.

—Per què hi ha hagut la davallada electoral d’Esquerra?
—Hi ha hagut un procés de gran responsabilitat del nostre partit. Quan governes, s’arriba a posicions o acords a favor del país, i quan governes amb uns altres socis, no passa tot allò que vols i has de negociar. Això és una raó. La segona, per a mi, és molt important: ERC no pot agradar a tothom, no ha de voler-ho. Necessitem una política valenta, amb una comunicació valenta. Que quan ens demanin una cosa, no responguem una mica d’aquí, una mica d’allà… De vegades hem confós la idea de fer gran el partit. En comptes de fer valer els nostres valors, que són els millors i per això militem en un espai, hem intentat desfigurar-los per veure si els compraven agents diversos a qui no arribàvem d’entrada. Això ha portat a una Esquerra Republicana poc recognoscible. Per això, una de les nostres propostes, com a Nova Esquerra Nacional, és tenir posicions molt més clares, sobretot amb coherència política, i avançarem moltíssim. En poso un exemple. No ens podem definir com un partit ecologista i verd i alhora defensar uns jocs olímpics d’hivern. Segurament és contradictori. N’hi ha més. El Hard Rock, la B-40, l’aeroport del Prat. Són posicions que, com a partit, havíem d’haver definit molt més clarament de bon començament. Per això fem la proposta de separar partit i govern, perquè és important que el partit no es difumini darrere posicions institucionals diferents.

—ERC ha perdut credibilitat, també, en la defensa de la independència?
—El procés de reflexió s’ha de fer de manera més oberta, no exclusivament com a partit, sinó com a moviment. La gent que volia la República Catalana el 2017, hi continua essent, però se n’ha desconnectat tota la força. Parlo dels moviments socials que van impulsar tot aquest procés. Recordem que ERC, des del començament, té com a objectiu l’alliberament nacional –és fundacional–, però la resta d’actors polítics es van moure. És un moviment que va de baix cap amunt, molt cívic, comunitari, que fa moure els espais polítics. Hi havia una connexió entre activisme, societat civil i partits. Cal recuperar-la. De manera similar a la Conferència Nacional d’Esquerres, hi ha d’haver una conferència en clau nacional i de país.

—Es diu que els membres de Nova Esquerra Nacional sou roviristes. Personalment, us sentiu afí a Marta Rovira?
—És la primera dona secretària general, ha estat al capdavant durant moments molt durs, no ha omès mai responsabilitats, sempre ha posat el partit al davant i és un referent, com ho són tantes altres persones que ens han precedit. Hem fet una campanya explicant la importància del fil roig, de tot aquest coneixement acumulat, aquesta experiència durant quasi cent anys d’història. De referents en tinc molts. Això no vol dir que siguem roviristes. És una etiqueta que ens han col·locat, que a mi no em molesta. Ho diuen com si fos una cosa dolenta. No ho és. Per mi, és un referent i, si acabo essent secretària general d’aquest partit, serà tot un orgull continuar la feina que ha fet ella.

—ERC ha gestionat bé el cas dels cartells dels germans Maragall fins ara?
—Em situo dues o tres pantalles enrere. La major part de l’organització, jo i molta altra gent, ens en vam assabentar pels mitjans, igual que tothom. És un fet que ens ha produït molt desgast i molta vergonya. Però això no ens defineix com a organització, perquè ningú no va decidir que això passés. En un àmbit ampli no es va decidir. No ens representa i ens avergonyeix. Necessitem que hi hagi la resolució de la comissió de garanties com més aviat millor, perquè ens hem de refer d’aquesta situació. No ens identifica ni parla de qui som. Formo part de l’executiva actual com a secretària. He demanat disculpes a la militància. Des del primer moment, i a tothom. No ho sabia, però fins i tot, com que era tan greu la situació, pensava que, per omissió… El que no entenc és que hi hagi hagut omissió de responsabilitats de persones tan rellevants i amb tanta responsabilitat en aquest cas. A mi em demanen explicacions, però a la vegada demano explicacions al president del partit de llavors, que s’ha desvinculat completament de tot això, i és profundament injust per a l’organització.

—Foc Nou diu que tots els qui éreu a l’executiva heu d’assumir responsabilitats i no aspirar a tornar-hi a ser.
—Si allò no es va decidir en cap espai, ni ho coneixíem, ni teníem possibilitat de conèixer-ho… Ho dic: demano disculpes. No sé com ho hauria pogut saber. Si es continuen prenent decisions a porta tancada, és impossible que puguem treballar de manera col·lectiva. Per això, un dels punts del nostre programa és la traçabilitat de les decisions. Si puc seguir on s’ha pres qualsevol decisió –comunicativa, de nomenament de càrrecs, de posicions– ningú no podrà ometre les responsabilitats, com passa ara. No pot ser.

—Hi ha candidatures que diuen que les campanyes sense logotip s’han de deixar de fer. En el programa, proposeu que les campanyes “d’activisme” segueixin un codi ètic. Sou partidaris, per tant, que es continuïn fent, amb aquesta traçabilitat?
—Som partidaris de la màxima transparència i honestedat. El límit ha de ser que tothom pugui sentir-se orgullós de la campanya que es fa. Hi ha hagut campanyes sense logotip que han estat importantíssimes per al nostre país. Perquè m’han fet sentir orgullosa, apel·len a valors republicans, a la nostra lluita i ens ajuden a avançar. Em refereixo a campanyes com el “Free Junqueras”. Ara, ha de ser una cosa transparent, que l’organització conegui.

—D’algunes altres accions, com els bitllets de Laura Borràs o els mariatxis, què n’opineu?
—Que no s’havien d’haver produït. No tenen cap sentit polític. La clau, penso jo, és quin sentit té. Beneficia en algun sentit el país, fa avançar? És igual pel que fa als pactes, eh? Han de tenir sentit o per al país o per al partit. Algú ha de poder entendre per què es prenen aquestes decisions i, en funció d’això, són més legítimes o menys.

—Per a atacar un rival polític tindrien sentit?
—No crec que sigui la manera de fer les coses.

—Heu dit que confieu en les estructures internes, en la comissió de garanties i el responsable de compliment. Què en penseu, de la proposta d’una comissió de la veritat o que es faci una auditoria externa?
—L’auditoria, al final… Com que nosaltres defensem la transparència, tots els mecanismes que ens en facin guanyar, a favor. Sobre la comissió de la veritat, ho he dit prou vegades: el nom em sembla profundament desencertat. És una banalització de les comissions de la veritat, que es feien després de processos de dictadures o de vulneració de drets humans; l’apartheid, per exemple. Em sembla molt dur per part dels companys i companyes del partit que fan la proposta. Parlen de recosir però a la vegada diuen que necessitem les comissions de la veritat. Ja tenim les estructures. En tot cas fem aportacions en relació amb això.

—Militància Decidim també proposa que la investigació no depengui del responsable de compliment, que és una sola persona, i que la torni a fer la comissió de garanties.
—És que no s’ha tancat ni el procés. Apel·lem a un ordre lògic de les coses: tanquem el procés, vegem la solució. A més, quan ho tinguem, hi ha una qüestió importantíssima de què no parla ningú: quan sapiguem ben bé què ha passat –perquè a hores d’ara no ho sabem–, podrem tenir la garantia de no-repetició. Què diem a la militància? No tornarà a passar. Hem de verificar tots els mecanismes perquè no torni a passar.

—En una entrevista a l’ACN, Helena Solà va denunciar pressions i coaccions d’una candidatura amb la recollida dels avals, i sembla que parlava de Militància Decidim. Us consten aquestes pràctiques?
—Creiem que la campanya s’hauria pogut fer molt millor. Nosaltres no ho hem fet. Quan a Nova Esquerra Nacional parlem d’una nova manera de fer política, de formes més honestes, més transparents, més empàtiques, volem dir no fer aquesta mena de coses. Ens en desvinculem completament i no crec que contribueixin, de cap manera, a recosir el partit. Ni de cara a l’1 de desembre, ni mai. Hem de guanyar perquè els valors que proposem per a l’organització són els millors, no perquè posem sobre la taula el que expressava l’Helena Solà o altres costums. No, aquesta no és una bona manera de guanyar un congrés.

—Heu dit que si hi ha una segona volta prioritzaríeu els pactes amb Foc Nou. Això vol dir que els oferireu d’entrar a l’executiva?
—És que no ho vam dir… Jo hi era. Si no ho recordo malament, Xavier Godàs va dir que amb la candidatura amb què teníem més elements en comú era amb Foc Nou. I em sap molt greu de dir-ho així, però és tan senzill com que nosaltres vam treballar molt el projecte polític i vam treure propostes molt de pressa. Foc Nou n’ha anat agafant, d’aquestes propostes. Nosaltres, feliços i contents que sigui així, perquè és senyal que el que hem proposat és compartit i ens ajudarà molt més després a poder avançar. Per exemple, la separació entre el partit i el govern, ja l’havíem proposat i ells s’hi ha afegit. Perfecte. Han explicat algunes propostes que coincideixen amb les nostres. Però no ens ho hem plantejat encara, no ha passat el congrés. Segurament encara no és moment de parlar d’aquestes qüestions.

—Tenint en compte com estan les coses, descarteu un acord amb Militància Decidim si hi ha segona volta?
—Sí. D’entrada, sí. Ho veig molt difícil. Veig que són projectes allunyats.

—N’hi ha que van interpretar com a referència a una purga la frase d’Oriol Junqueras que no es cosiria cap ferida que no s’hagués netejat abans. Teniu aquesta por, si guanya?
—Por no en tenim. Recordo Teresa Jordà dient que la por no guanya la política. Si som tots aquí és perquè creiem en la política i en Esquerra Republicana, ara i després del congrés. Preocupació perquè puguin guanyar el congrés persones que pensen així, sí. Jo m’estimo ERC, vull un bon lideratge per als 8.400 militants. No vull militants de primera i de segona. A l’organització no li convé i l’empetiteix. No pots parlar de fer gran el partit i alhora parlar de purgues. No pots. És profundament incoherent i inconsistent.

—Mantindríeu els grups parlamentaris al congrés i al parlament tal com estan?
—És que nosaltres no farem purgues, no en farem. Per això no veig cap motiu més enllà del que comentes, i en això no hi entrarem. Al contrari.

—Si guanyeu, proposeu que les candidatures participin en l’elaboració de la ponència política. Vol dir que descarteu d’obrir l’executiva a uns altres sectors?
—Som a les portes del congrés. És molt prematur poder proposar això. Volem arribar a compromisos no de llocs, sinó de projecte. Necessitem propostes que representin el conjunt de l’organització. La ponència és l’acció política d’ERC dels quatre anys vinents. Què és més important que això? Ens sembla injust que es faci només des d’una part o visió, quedin com quedin els resultats. Hi ha d’haver la perspectiva integrada, primer, dels valors republicans, i segon, de les diferents perspectives, sensibilitats i visions que hi pugui haver al nostre partit. Les candidatures, i Recuperem ERC, tenen sensibilitats diferents. S’han de poder debatre i treballar en la ponència conjunta.

—Després del congrés del 2008, hi va haver dues escissions. Creieu que hi ha risc que torni a passar?
—Confio que no. Almenys, per part de Nova Esquerra Nacional, seguríssim que no. També diré que ERC té quasi cent anys d’història. Ha viscut moments molt difícils i sempre s’hi ha sabut sobreposar i recuperar-se. No tinc cap dubte que serem capaços i capaces de fer-ho. Hi ha variables que no controlo, però n’hi ha una que sí, que és Nova Esquerra Nacional. Som d’Esquerra Republicana i ho continuarem essent. El que defensem ara, hi ha gent que ja ho defensàvem abans que hi hagués la convocatòria del congrés. I després, passi el que passi, ho continuaré defensant: són els nostres valors polítics, és el motiu pel qual militem a ERC. No són a la venda, ni són a canvi de res, ni res els pot alterar.