Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries la primera novel·la de Berta Creus, Fins a l’última pedra, una opció de l’editorial Males Herbes. El llibre, tal com n’expliquen els editors, és una novel·la teixida amb una base de contes o un recull de contes relligat en forma de novel·la. Al començament, un foraster arriba a un llogaret abandonat per trobar-hi respostes. Mentre passeja entre les cases en ruïnes, topa amb una vella esquerpa que sembla que hagi perdut el cap. L’home, confús, vol ajudar-la, però ella l’envia a escoltar les pedres. És un llibre fet de veus antigues, d’històries que retrunyen pels carrers desballestats d’allò que en un altre temps va ser un poble ple de vida. Són els anhels dels qui hi van viure, els seus desigs i les seves pors, que ressonen com ecos fantasmals al llarg dels segles.

Berta Creus Cuadras (Sant Martí de Tous, 1986) és llicenciada en traducció i interpretació i treballa com a traductora i cap d’idiomes. Té alguns relats publicats en revistes, reculls i diaris digitals, i ha guanyat uns quants concursos literaris o n’ha estat finalista.

Llegiu el primer conte del llibre Fins a l’última pedra, de Berta Creus (Males Herbes).

Els editors de Males Herbes, Ricard Planas i Ramon Mas, expliquen als lectors de VilaWeb:

“És sabuda la nostra dèria editorial a buscar noves veus per a la literatura catalana, autors i autores amb universos propis i maneres d’expressar-los que sonin genuïnes, diferents, personals, però sobretot que siguin literàriament valuoses. Considerem l’escriptora Berta Creus l’última d’aquestes troballes, i Fins a l’última pedra l’inici fulgurant d’una carrera molt prometedora.

Fins a l’última pedra és una novel·la teixida a base de contes, o un recull de contes relligat en forma de novel·la, una història d’històries sobre pobles que desapareixen, comunitats que moren i deixen la memòria òrfena, reclosa en les pedres que conformen les cases abandonades i els camins pels quals ja no passa ningú. Perquè és a les pedres on s’amaguen les veus d’aquells que les van habitar, i aquest llibre les escolta i les fa parlar amb una llengua orgànica, una llengua que expressa el pas del temps i de les persones, una llengua plena d’uns matisos que també s’han anat perdent amb els segles.

Berta Creus desenterra i fa volar tot d’històries que no apareixen als llibres d’història, vides que es confonen amb llegendes i que avui resten suspeses en el temps. Amb Fins a l’última pedra, Berta Creus s’erigeix en la narradora de la Catalunya buida.”

The Washington Post · Joby Warrick i Souad Mekhennet

Tres dies després de l’atac del 7 d’octubre contra Israel, un dels principals dirigents polítics d’Hamàs va fer una crida a obrir un nou front en el conflicte del grup amb Israel. És una lluita que no es lliura pas amb bales, sinó amb dòlars.

“Això és el gihad financer”, digué Khaled Maixal, ex-cap polític del grup, en un discurs difós a les xarxes socials en què instà els simpatitzants de tot el món a donar ajuda, diners i tot allò que tinguessin al grup.

Pocs dies més tard, una allau de diners va començar a arribar als comptes creats per ajudar els habitants de Gaza. Els fons procedien, en gran part, de gent commoguda per les imatges de les víctimes dels atacs aeris israelians.

El conflicte a Gaza ha reactivat velles xarxes de recaptació de fons vinculades a grups islamistes de tot el Llevant i Europa, incloent-hi grups acusats d’haver recaptat fons per a al-Qaida i els talibans, segons que diuen funcionaris en actiu i retirats del govern dels Estats Units.

Aquests grups van ajudar a recaptar milions de dòlars, pràcticament de la nit al dia, mitjançant campanyes de micromecenatge a les xarxes socials amb fotografies i vídeos que mostren el patiment dels civils de Gaza. Part d’aquests diners es va acabar dipositant en comptes controlats per Hamàs amb uns quants mètodes, com ara criptomonedes i xarxes informals de transferència d’efectiu emprades durant segles en països del Llevant, segons fonts del govern nord-americà.

Entre les organitzacions que donen suport a les campanyes de micromecenatge d’Hamàs, segons les autoritats nord-americanes, hi ha grups com ara Revival of Islamic Heritage Society de Kuwait, que ha estat acusada tant per les Nacions Unides com pel govern dels Estats Units de recaptar diners per a al-Qaida. Tanmateix, el grup nega haver secundat el terrorisme o haver-ne fet apologia. Els estatuts fundacionals d’Hamàs demanen la destrucció d’Israel, i tant els Estats Units com la Unió Europea consideren el grup com una organització terrorista.

Encara que els principals recaptadors de fons fa anys –i fins i tot dècades, en alguns casos– que són actius, les seves tàctiques s’han perfeccionat considerablement durant els darrers anys gràcies a l’ús de plataformes com ara Facebook i Twitter. Els grups islamistes milicians i els seus partidaris van adoptar l’ús del micromecenatge a les xarxes socials després de l’esclat de les revoltes de la Primavera Àrab, especialment a Síria. Alguns també van emprar aquesta tècnica per sol·licitar diners després del terratrèmol devastador de l’any passat a Turquia i Síria.

“És cert que Gaza està molt necessitada en aquest moment, i és molt fàcil crear pàgines que mostrin, per exemple, fotografies de nadons ferits”, explica Matthew Levitt, ex-funcionari d’antiterrorisme del Departament del Tresor dels Estats Units. “Si et dediques a recaptar fons per a Hamàs, ara és el teu moment”, afegeix.

És difícil d’obtenir xifres precises de la quantitat de diners que Hamàs ha obtingut per mitjà de campanyes de micromecenatge d’ençà que va començar el conflicte. Funcionaris del govern israelià han calculat el total en uns dos-cents milions de dòlars, una suma que reconeixen que inclou els diners recaptats per organitzacions benèfiques legítimes que proven d’ajudar els milions d’habitants de Gaza que necessiten desesperadament aliments, medicines i refugi.

Els funcionaris israelians diuen que Hamàs fa servir part dels diners per pagar els salaris dels seus combatents i finançar les operacions polítiques del grup a l’estranger. En el futur, diuen, els dirigents del grup podrien fer-los servir per renovar-ne l’arsenal de coets i més armes.

Funcionaris dels Estats Units, Europa i el Llevant expliquen que el micromecenatge s’ha convertit en una font d’ingressos clau per a Hamàs d’ençà que es va reactivar el conflicte amb Israel després de l’atac del 7 d’octubre. D’ençà del començament de l’ofensiva terrestre israeliana, Hamàs –l’autoritat que governa la franja de Gaza– no ha pogut recaptar imposts i taxes dels ciutadans de l’enclavament, cosa que fins ara n’era la font d’ingressos principal.

Les restriccions bancàries imposades pels Estats Units i més governs occidentals han dificultat a Hamàs l’obtenció d’ajuda financera de l’Iran i més socis estrangers i l’ús dels seus fons, estimats en uns cinc-cents milions de dòlars. És per això que Hamàs s’ha vist obligat a recórrer com més va més al micromecenatge, segons que expliquen funcionaris dels Estats Units consultats per The Washington Post.

D’ençà del 7 d’octubre, alts funcionaris del Tresor dels Estats Units han visitat unes quantes capitals europees i del Llevant per provar d’aturar la recaptació de fons per part d’Hamàs i garantir, al mateix temps, que els fons es canalitzin cap a organitzacions d’ajuda humanitària legítimes. Gran part d’aquest esforç diplomàtic s’ha centrat en Turquia, el govern de la qual històricament ha fet costat a Hamàs i ha permès que el grup establís empreses pantalla, moltes de les quals ara són subjectes a les sancions dels Estats Units.

Un funcionari del Tresor dels Estats Units va descriure les negociacions amb funcionaris turcs com a “converses difícils”, però va dir que el govern de Biden assolia l’objectiu de blocar la capacitat d’Hamàs d’accedir a comptes bancaris a l’estranger.

Aquests darrers dos anys, el Departament del Tresor ha imposat sancions contra més de quaranta empreses i particulars presumptament vinculats a les xarxes financeres d’Hamàs. D’ençà del 7 d’octubre, uns quants funcionaris nord-americans també s’han reunit amb executius d’empreses per fomentar mesures més estrictes que impedeixin a Hamàs de fer servir el sistema bancari i els serveis de crèdit i de pagament. La campanya per a ofegar financerament Hamàs ha estat tan agressiva que, aquestes darreres setmanes, el govern de Biden ha hagut de prendre mesures per garantir que les organitzacions legítimes d’ajuda humanitària puguin continuar tenint accés a fons destinats a Gaza.

“Provem de ser prescriptius a l’hora de perseguir les organitzacions benèfiques il·legals i alhora permetre que les legítimes rebin ajuda”, explica l’alt funcionari del Tresor nord-americà.

No obstant això, tal com reconeixen funcionaris en actiu i retirats dels Estats Units, Hamàs s’ha empescat maneres astutes d’accedir a part dels fons que els seus partidaris recapten a l’estranger. És una mescla d’estratègies modernes i mètodes que es remunten a la baixa edat mitjana.

El grup, per exemple, és un usuari experimentat de criptomonedes i ha acceptat amb freqüència transferències de fons digitals –generalment bitcoin– de comptes estrangers a moneders virtuals controlats pel grup. Els registres del Tresor dels Estats Units identifiquen més de tres-centes transaccions d’ençà del 2020 que impliquen transferències de criptomonedes a comptes d’Hamàs amb “possible finalitat de finançar el terrorisme”.

Aquestes transaccions solen implicar sumes relativament modestes, segons que expliquen els funcionaris consultats. Els investigadors d’antiterrorisme del Tresor dels Estats Units, en un operatiu que s’ha allargat durant anys, han identificat tot un seguit de transferències petites que involucraven un sol negoci amb seu a Gaza anomenat Buy Cash, una companyia que ofereix serveis de canvi de criptomonedes i de transferència de diners als ciutadans palestins. Part dels diners que va arribar al moneder virtual de Buy Cash semblen haver estat regals o préstecs a Hamàs per part de gent vinculada a uns altres grups terroristes. Per exemple, una transferència de dos mil dòlars va ser autoritzada, l’any 2019, per una filial d’al-Qaida a Turquia. Una altra transferència, l’any 2017, involucrà un compte prèviament vinculat a l’Estat Islàmic. El Tresor dels Estats Units va imposar sancions a Buy Cash el 18 d’octubre.

Les sumes més grans destinades a Hamàs es transfereixen per mitjà de cases de canvi del Líban, Síria i Turquia, i del sistema hawala, una xarxa bancària informal originària del sud de l’Àsia i el Llevant. Les hawales solen cobrar comissions ínfimes per cada transacció –alguns musulmans consideren prohibit el pagament d’interessos– i són basades en una mena de codi d’honor islàmic per transferir grans sumes de diners, fins i tot entre agents separats per milers de quilòmetres. Aquestes transaccions són pràcticament indetectables per als sistemes bancaris tradicionals i les forces de seguretat nacionals.

D’ençà de la dècada dels 2000, aquestes xarxes d’intercanvi continuen essent un dels obstacles principals per a aturar el flux de diners cap a grups terroristes. Hamàs, seguint les passes d’al-Qaida, s’ha tornat especialment hàbil a l’hora de navegar el sistema i ocultar així al món exterior gran part de la seva activitat de recaptació de fons.

Com a mostra de la importància d’aquestes xarxes, el govern israelià va promocionar a so de bombo i platerets les recents –i reeixides– operacions per a matar dos funcionaris d’Hamàs estretament vinculats amb els esforços de recaptació de fons del grup, incloent-hi aquesta mena de transferències informals. Un dels quals era el financer Subhi Ferwana, que va morir –juntament amb un nombre indeterminat de civils– en un atac aeri israelià en el sud de Gaza a mitjan desembre. Un altre era Saleh Arouri, sots-cap d’Hamàs mort en un atac israelià contra un suburbi de Beirut la setmana passada.

Els oficials israelians descriuen Arouri com un dels cervells principals rere l’atac del 7 d’octubre. Els Estats Units van sancionar-lo l’any 2015 i el van titllar de “financer clau” de les cèl·lules militars del grup.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

En el discurs de Nadal al Palau d’Amalienborg, la reina Margarida II de Dinamarca va anunciar, per sorpresa, que abdicaria el 14 de gener, és a dir, avui, en favor del seu fill Frederic. Això representa el final d’una etapa al país nòrdic, amb una monarca que regnava d’ençà del 1972, la que regnat més temps a Europa, tan sols superada per Elisabet II al Regne Unit (1952-2022). La reina Margarida va agafar una corona danesa que aleshores era en hores baixa i l’ha traspassada amb una alta popularitat. Tanmateix, no totes les monarquies europees reben el mateix suport dels seus ciutadans, ni de bon tros.

Avui en dia hi ha dotze monarquies a Europa. Per una banda, trobem uns estats al nord i nord-oest del continent, amb una continuïtat territorial; per una altra, un seguit de microestats, entre els quals, Andorra, amb un sistema singular; i, per una altra banda, l’estat espanyol, que es destaca per tenir una monarquia que ha estat restituïda pel franquisme durant el segle XX. De les monarquies, set són regnes (Dinamarca, Noruega, Suècia, el Regne Unit, l’estat espanyol, els Països Baixos i Bèlgica); tres són principats (Andorra, Liechtenstein i Mònegue), Luxemburg és un gran ducat i la Ciutat del Vaticà és una monarquia teocràtica i electiva.

La més mediàtica, sobretot fora d’Europa, és sense dubte la britànica. La mort de la reina Elisabet II el setembre del 2022 va ser un punt culminant en les mostres de suport d’una corona que després de set dècades anava estretament lligada a la figura de la reina. Tot i això, el regnat de Carles III és previst que sigui ple de desafiaments. Hi ha catorze ex-colònies britàniques escampades per uns quants indrets del planeta que tenen el rei anglès de cap d’estat. De fet, Barbados va esdevenir república l’any 2021 i és previst que molts més estats segueixin les seves passes. El govern de Jamaica té un pla, que inclou un referèndum, perquè el país sigui una república a partir del 2025 i, a les Bahames, Sant Vicent i les Grenadines i Austràlia hi ha un debat polític intens sobre la qüestió. Un sondatge fet per la coronació de Carles III revelava que hi havia una majoria republicana al Canadà, Austràlia, les illes Salomó, Jamaica, Austràlia i Antigua i Barbuda.

La corona britànica en crisi: dos terços dels canadencs no volen Carles de Gal·les com a monarca

Per si no n’hi hagués prou, Carles III no té ni de bon tros la mateixa popularitat que la seva mare i un sondatge d’enguany ha estimat que, amb un alt nivell d’indecisos, per primera vegada menys de la meitat dels ciutadans del Regne Unit, un 48%, prefereix la monarquia a un cap d’estat electe, que tindria el suport del 32%.

Consens als països nòrdics

Dinamarca, tal com hem vist, és una monarquia que ara gaudeix d’una bona popularitat. Un sondatge del 2018 mostrava que un 77% dels ciutadans eren partidaris de mantenir la monarquia i solament un 15% optava pel canvi. Però l’any 1972, quan Margarida va accedir al tron, solament un 42% de danesos volia mantenir la família reial. De fet, sobre el futur, amb el canvi de monarca no és previst que hi hagi un sotrac important, atès que un 84% dels ciutadans té una visió positiva del fins ara príncep Frederic.

A Noruega, el suport és fins i tot més alt. Un 81% dels noruecs aprovava la monarquia com a forma de govern en un sondatge del 2017, i el suport era encara és alt entre els més joves. Sobre això, el parlament vota regularment sobre la corona, dins el debat anual sobre la constitució i a proposta del Partit Socialista d’Esquerra, però fins ara els parlamentaris hi han donat un suport molt ampli, també de vora del 80% de la cambra. Per la seva banda, a Suècia, el suport a la monarquia és una mica més baix, però amb un avantatge important respecte dels republicans. Un 54% es mostra a favor de la corona sueca i un 20% la voldria abolir. No obstant això, trobem que solament un 11% opta per un cap d’estat electe, el percentatge més baix d’aquestes darreres dues dècades, i tot sembla indicar que ara com ara la monarquia no és en risc.

Però sí que sembla haver baixat la popularitat del monarca actual, Carles XVI Gustau, que l’any passat va fer els cinquanta anys al tron. En un sondatge, vora el 30% dels suecs considera que el monarca de setanta-set anys hauria d’abdicar en favor de la princesa Victòria, que té un suport molt més elevat.

Una monarquia espanyola impopular

La bona salut de les monarquies nòrdiques contrasta amb altres casos, com ara el de l’estat espanyol. Malgrat que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) fa gairebé una dècada, d’ençà de l’abril del 2015, que no demana sobre la monarquia ni els membres de la família reial, trobem per uns altres sondatges que la monarquia és sistemàticament la institució amb una valoració més baixa a Catalunya i fa temps que trontolla a l’estat espanyol. Dos terços dels ciutadans són partidaris de fer un referèndum sobre la monarquia, segons Electomanía, i aquest mateix sondatge, de fa solament uns quants mesos, mostra que un 53% votaria a favor de la república per un 45% que mantindria la corona.

Els escàndols ja van forçar Juan Carlos de Borbó a renunciar l’any 2014 i, de fet, se’n va haver d’anar als Emirats Àrabs i té unes quantes causes judicials obertes aquests darrers anys. A més, la figura de Felipe VI és fortament polititzada. Més d’un 80% dels votants del PP i Vox són partidaris de la monarquia, i, en canvi, entre els partits sobiranistes, el PSOE, Podem i Sumar, menys d’un 10% dels votants optaria per mantenir-la. Amb un tarannà conservador i espanyolista, es va destacar el 3 d’octubre de 2017 amb un discurs en què avalava l’a por ellos del Primer d’Octubre i la brutalitat policíaca contra una part de la població.

Els moments que empaitaran per sempre Felipe VI i la seva obsessió amb Catalunya

Als Països Baixos, la monarquia tampoc passa pel millor moment. Si l’any 2020 un 74% dels neerlandesos li donava suport, ha caigut de manera estrepitosa i ara solament n’hi dóna un 55%. Un dels motius principals és que el rei, Guillem Alexandre, que té una valoració encara és baixa que la institució, va ser enxampat de vacances a Grècia en ple confinament durant la pandèmia i no respectava la distància de seguretat. També han sortit més escàndols, com ara que, fa poc, s’ha revelat que el príncep consort Bernat de Lippe-Biesterfeld (1911-2004) va ser durant anys militant del Partit Nacionalsocialista Alemany tot i que ell sempre ho va negar.

A Luxemburg hi ha un fort consens parlamentari en favor de la monarquia i, de fet, una proposició del Partit d’Esquerra de l’any 2022 al parlament, en favor d’una república, va tenir el suport solament de dos diputats de seixanta –calen dos terços de la cambra perquè s’aprovi. L’any 2008 es va canviar la constitució perquè el monarca perdés el poder legislatiu i ja no fos necessari el seu consentiment per a aprovar una llei, després d’una crisi constitucional arran de la negativa del gran duc Enric d’aprovar la legalització de l’eutanàsia.

Per la seva banda, la corona belga també ha viscut alts i baixos aquests darrers anys. El rei Albert II va abdicar per sorpresa l’any 2013 envoltat d’escàndols que havien afeblit la monarquia, com ara el fet de tenir una filla il·legítima que reclamava el reconeixement de la paternitat als tribunals. Un sondatge de fa uns quants mesos mostrava que encara hi havia una majoria a favor de la continuïtat de la corona, però amb un suport desigual. Així, un 63% de ciutadans de Valònia i Brussel·les hi donava suport, però baixava fins al 52% a Flandes, malgrat que en el referèndum de l’any 1950 el suport a la monarquia va ser molt més alt entre els flamencs. La monarquia és, per bona part de la ciutadania, un símbol indispensable de la unitat nacional. Si bé hi ha més partidaris de la monarquia, també hi ha una majoria que creu que és massa cara i que no hauria d’intervenir en política i mantenir un paper estrictament cerimonial.

Uns estats estretament vinculats a la monarquia

En bona part dels microestats d’Europa, l’existència i supervivència com a estats independents va estretament lligada a la figura d’un sobirà. Així, trobem que a Mònegue, fins l’any 2002, si el monarca no tenia descendència directa, el país havia de passar a ser un protectorat de l’estat francès.

En aquest estat, juntament amb Liechtenstein, el monarca té un poder polític considerable, molt més important que no pas el de la resta de monarquies europees, amb un paper més aviat simbòlic. De fet, la constitució atribueix al príncep Albert II el poder executiu, legislatiu i judicial, encara que també hi ha eleccions i hi ha òrgans polítics, com ara un govern, el consell de govern i un parlament, el Consell Nacional, que actuen en nom del monarca. En el cas de Liechtenstein, l’any 2012 hi va haver un referèndum sobre si el príncep hereu Alois havia de mantenir el poder de vetar les lleis aprovades o dissoldre el parlament quan ho cregués convenient. El resultat de la votació va ser que un 76% dels ciutadans es va oposar a reduir els seus poders, fet que demostra l’enorme popularitat que tenen els monarques.

En una línia semblant, la constitució andorrana diu: “Els coprínceps són símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra, així com de la seva independència i del manteniment de l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els estats veïns.” És a dir, els dóna un paper imprescindible en la supervivència com a estat independent.

En aquest cas, hi ha la singularitat que el càrrec no és hereditari ni elegit pels andorrans, sinó que els coprínceps són el president francès i el bisbe d’Urgell. Hi ha un consens transversal entre els partits polítics andorrans i no hi ha cap moviment republicà fort, tot i que la confiança envers els coprínceps és força baixa i no arriba al cinc sobre deu d’ençà de fa anys.

Finalment, a la Ciutat del Vaticà, l’últim vestigi dels antics Estats Pontificis, hi ha el que s’anomena una monarquia electiva, amb un cap d’estat, el Papa, Francesc I actualment, triat per cardenals i que solament perd el càrrec per mort o renúncia. Té el poder legislatiu, executiu i judicial i no hi ha cap separació de poders ni una institució democràtica, fet que converteix l’estat en l’última monarquia absoluta d’Europa.

El papa Francesc.

De mica en mica, d’una manera visible, però també invisible, aquestes darreres dècades la pagesia ha anat reculant. Les xifres són esgarrifoses quan parlem d’un sector que és el que aporta els aliments bàsics que ens són imprescindibles per a viure. Fa pocs mesos, en una entrevista que el digital Crític va fer a Pep Riera, pagès del Maresme ara ja amb més de vuitanta anys a sobre, que durant la dècada dels setanta i vuitanta va ser una de les cares visibles que va encapçalar les mobilitzacions i la lluita pagesa mitjançant el sindicat agrari Unió de Pagesos, deia que la terra avui es fa servir per especular, no pas per cultivar-la. “Quan en Pep Riera va assumir el càrrec de coordinador nacional de la Unió, l’any 1976, la pagesia representava un 8% de la població activa a Catalunya. Quan va deixar-lo, a l’inici dels 2000, la xifra havia davallat fins al 3%. ‘Ara no arribem a l’1%’, diu. El temps fa la resta de la feina: al 70% dels pagesos els tocaria jubilar-se d’aquí a 10 anys”, escrivia Laia Soldevila a l’article.

Aquesta és la situació en què es troba la pagesia i el sector primari avui: pràcticament ha desaparegut. És una pagesia envellida, que no té relleu generacional (tot i meritòries i importants excepcions de joves que caldrà atendre i ajudar). I això va lligat al poc prestigi que encara representa ser pagès. Ni se sap ni es vol saber la importància de la pagesia, la dignitat de la seva feina. I avui és més necessària que mai, ja ho hem dit, sobretot per la sobirania alimentària, però també perquè la pagesia és garantia de tenir un paisatge ordenat, harmònic, un paisatge que (també, tornem-ho a dir) contribueix a pal·liar els efectes devastadors del canvi climàtic. El pagès té i manté una cultura que no es pot perdre, que és el vincle amb la cultura natural que la majoria de la població en tan sols cinquanta anys hem perdut.

Pagesia o mort!

En aquest context, en aquesta situació d’emergència, ha aparegut un cartell que ha començat a calar entre la pagesia i la gent de la cultura i sembla que ha de tenir un recorregut llarg: Pagesia o mort!

Pagesia o mort! és una proclama nuclear, sintètica, eficaç, actual, d’emergència, revolucionària (d’ahir i d’ara, perquè ens remet al crit de Fidel Castro davant la revolució cubana: “Pàtria o mort”). La primera notícia que se’n va tenir va arribar per mitjà de la periodista Ruth Troyano, que va escriure un article d’opinió al Diari de Tarragona titulat amb aquesta proclama. Era el 15 de setembre, temps final de la verema de la sequera, una de les veremes més difícils que han viscut els viticultors del país. I la periodista escrivia: “Sense pagesos no hi ha vida. Ha arribat el moment de fer allò que un país normal faria, que és consumir els seus aliments. Beure’s i menjar-se el país, que és estimar-lo i estar disposada a sostenir un sector primari que agonitza.”

També explicava: “Ara visc a la Nou de Gaià i un dels veïns de la meva comunitat és un referent en el món del disseny gràfic. En Gerard Joan ha concebut un cartell on es llegeix: Pagesia o mort!, amb la tipografia d’un altre geni, en Gerard Sierra. És un encàrrec per a la comunitat de les Terres del Sénia (@lo_fato_ a Instagram), però està clar que amplifica l’atzucac en què es troba el sector agrari. Hauria d’esdevenir un mantra.”

Lluís Llach i Albert Costa sostenen el cartell ‘Pagesia o mort!’.

Arran d’aquest article, sobretot gent del món vinícola es va posar en contacte amb Gerard Joan per demanar-li el cartell i comprar-l’hi. I aquest Nadal, el celler Vall Llach va fer-se seva la proclama i va adquirir seixanta cartells, que va regalar a clients i proveïdors. A l’Instagram el celler va penjar una fotografia amb Lluís Llach i Albert Costa sostenint el cartell i a sota, un poema de Miquel Martí i Pol. I aquesta va ser una altra embranzida per a la popularització d’un cartell que és lema, clam i ultimàtum d’una situació sense alternativa possible, i per això el seu interès, que no para de créixer.

Història del cartell

Però com es va cuinar aquest cartell, tant de l’àmbit formal com de l’ideològic? Hem parlat amb el dissenyador Gerard Joan (Tarragona, 1974), que ens ha explicat que sent un cert desbordament per l’interès que ha originat la peça, que va néixer d’una manera força espontània: “La culpable del cartell és l’Elisenda Rosàs, una jove arquitecta inquieta i compromesa. Com que som amics, un dia em va trucar per dir-me que li fes un cartell que digués ‘Pagesia o mort!’, que el volia penjar a l’Instagram de @lo_fato_, que havia obert amb uns amics vinculats a les terres de l’Ebre. Aquesta proclama em va interessar i interrogar de seguida al voltant de la defensa del territori i d’un compromís per respectar i defensar la terra.”

Efectivament, el missatge naixia de la indignació i d’un fet molt concret que ens explica Elisenda Rosàs mateixa: “Va sortir gairebé sense pensar-ho, d’un moment d’indignació davant les restriccions d’aigua que el govern va estipular aquest estiu. Perquè, com podia ser que es restringís l’aigua per als conreus mentre la nostra vida consumista i la nostra despesa desmesurada d’aigua continuava funcionant de manera aliena a aquesta tragèdia que és que els pagesos es quedaven sense poder regar els cultius? Ens imaginàvem la gent banyant-se a les seves piscines i els pagesos de braços plegats. Aquesta va ser l’espurna que va generar la consigna.”

Elisenda Rosàs és nascuda a Barcelona el 1987, però actualment viu a Tarragona i es dedica al patrimoni històric. Té família a les Cases d’Alcanar i en aquest territori entre els peus del Montsià, la mar i el riu Sénia, hi ha hagut durant segles una tipologia d’unitat agrícola que s’anomena ‘prat’, on es manté una cultura agrària molt arrelada que origina una manera de cuinar, de conservar els aliments, una cultura gastronòmica genuïna. La va començar a recollir en un compte d’Instagram, Lo Fato (@lo_fato_), amb un grup d’amics d’allà, entre els quals Sergio Sancho (Alcanar, 1987), doctorat en història medieval per la Universitat Pompeu Fabra, que és qui fa les fotografies.

Explica Rosàs: “Els prats són minifundis i cadascun té un maset on es va cavar un pou i s’hi va aixecar una sénia. Allà la gent gran té una cultura culinària que per nosaltres conté una saviesa altíssima, que comença a ser una cosa extraordinària perquè ha deixat de ser habitual. Per això hem volgut registrar aquesta vida quotidiana (tant en imatges com a través de l’oralitat). Per exemple, collir borraines (una mala herba) i fregir-les amb mel són les postres del dinar de Nadal als prats, també s’elaboren tota mena de conserves i es fan farinetes d’arròs…”

A l’Instagram de Lo Fato, Rosàs va publicar tres vegades el cartell de Pagesia o mort! i cada publicació contenia una consigna en relació amb el problema de la sequera i el malbaratament de l’aigua. La primera: “Que ploguen polítiques de protecció de la pagesia.” La segona: “Que mos inunde una nova cultura de l’aigua.” I la tercera: “Que broten iniciatives de recuperació de la terra fèrtil.” Amb aquestes consignes el cartell va aparèixer per primera vegada a les xarxes socials i va tenir el primer impacte públic.

Cartell ‘Pagesia o mort!’, de Gerard Joan.

El cartell reprodueix la llegenda dues vegades i les situa de forma simètrica, enfrontada, com un joc de miralls. La col·locació de Pagesia o mort! és determinant, perquè genera en tot moment una incomoditat en aquell qui mira el cartell. En aquest sentit formal, explica el dissenyador Gerard Joan que el disseny del cartell va ser molt intuïtiu: “És un missatge molt potent, perquè ens transmet la idea de pagesia o res. Són dues paraules i només en pots triar una o una altra, i giris com giris el cartell, només es mantenen aquestes dues opcions. Que, de fet, d’opció només n’hi ha una, l’altra és el no-res. Per això és eficaç, el cartell, perquè has de triar.”

La tipografia, també ens explica Gerard Joan, és original del jove tipògraf Gerard Sierra. Joan va triar aquesta tipografia perquè diu que té un punt d’orgànic i és condensada: “Fa una lletra grossa i té un aire un punt romàntic. La vaig trobar molt adequada.”

I tanquem amb la impressió que suggereix el cartell a Elisenda Rosàs: “Te’l miris com te’l miris només hi ha una opció. El cartell ens permet prendre consciència que la pagesia no només és imprescindible perquè hem de menjar per sobreviure, sinó que la pagesia i la ramaderia extensiva produeixen una vida que és essencial. Empobrir la pagesia també és empobrir la biodiversitat.”

Un vol Boeing 737 local de la companyia japonesa All Nippon Airways ha hagut de girar cua poc després d’haver-se enlairat perquè ha detectat una esquerda a la finestra de la cabina, segons que recull l’agència Reuters. Ha estat avui, una setmana després de l’incident greu d’Alaska Airlines, quan va perdre en ple vol tota una secció del buc, corresponent a una de les portes d’emergència.

El vol d’All Nippon Airway s’ha enlairat a l’aeroport Sapporo-New Chitose i es dirigia al de Toyama, però ha tornat a l’aeroport d’origen. Hi viatjaven cinquanta-nou passatgers i sis tripulants. En aquest cas, l’avió no era un dels avions 737 Max 9 de Boeing, el de l’incident d’Alaska Airlines.

Els draps bruts de Boeing, el gegant aeronàutic que no alça el vol

L’accident d’Alaska Airlines va ser tan sols la darrera polèmica que involucra Boeing. La companyia arrossega uns quants anys turbulents, amb la responsabilitat de la directiva en dos accidents que deixaren més de quatre-cents morts entre el 2018 i el 2019. Tot plegat pot fer perillar la seva posició com a principal fabricant d’avions del planeta.

L’accident d’Alaska Airlines del cap de setmana passat va ser tan sols el símptoma darrer –i més significatiu– dels defectes de producció que les naus de Boeing continuen arrossegant. L’abril passat, la companyia ja va haver d’endarrerir el lliurament d’alguns 737 Max, després d’un error en la instal·lació del buc. Pocs mesos després, a l’agost, va descobrir forats en la part posterior de la cabina d’alguns 737 Max, cosa que va fer que els lliuraments d’aquest model al setembre caiguessin al nivell més baix d’ençà del 2021. Al desembre, quan les dificultats de producció de l’estiu semblaven definitivament superades, Boeing va haver de demanar a les aerolínies que inspeccionessin tots els seus 737 Max perquè va trobar visos descollats dins el timó de direcció d’una nau pendent de ser lliurada.

Les infermeres han tornat a sortir un dia més als carrers per a reivindicar millores laborals i el reconeixement de la professió. Més d’un miler de persones recorren avui al matí el centre de Barcelona en una manifestació convocada per Infermeres de Catalunya (IC) amb el lema “Un govern que no inverteix en les seves infermeres és un govern que les condemna a l’exili”. La manifestació s’ha fet un mes després de l’inici de la vaga indefinida, que va començar el 12 de desembre. La mobilització ha començat a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia i té previst fde fer parada final a l’Estació de França, un símbol escollit per a l’exili al qual es veuen condemnades les professionals.

Entre els cartells visibles durant la protesta, hi ha missatges com “Llevadores diem prou”, “No és un acord, és un desacord”, “Fins els ovaris” i “La vocació no és explotació”. També s’han escoltat proclames i crits com “SOS auxili, anem a l’exili”, “Si el sistema no paga: vaga, vaga, vaga” o “Mans amunt, no volem més fum”.

Laia Marsal, vice-presidenta del sindicat Infermeres de Catalunya, ha assegurat en declaracions als mitjans que estan molt orgulloses i contentes de les companyes i de sortir al carrer un dia més per fer sentir la seva veu. “Fa un mes que estem en vaga reclamant que se’ns escolti”, ha recordat. També ha indicat que esperen trobar espais de negociació amb la conselleria de Salut.

Laia Marsal: “Les infermeres tenim com més va més responsabilitats, però no ens les reconeixen”

Reivindicacions

En un comunicat ahir, el sindicat ja va advertir que tot i l’esforç del Departament de Salut, mantindria la vaga fins que el govern implementi millores a l’espera de la requalificació professional que depèn del Ministeri de Sanitat.

Una de les principals reivindicacions és el reconeixement professional i econòmic de l’A1, ja que a hores d’ara les infermeres es troben en la categoria professional A2, tot i que des de fa anys són graduades. La reclassificació formal, però, depèn del Ministeri. Per això, en tant no arriba aquesta, les infermeres demanen al Govern un complement salarial als pressupostos que remuneri aquesta homologació al nivell A1. D’acord amb el calendari previst, el 2 de febrer, el conseller de Salut Manel Balcells es reunirà amb la ministra, amb qui abordarà la requalificació professional.

Altres demandes dels treballadors en vaga són el reconeixement de les especialitats en condicions –el tercer conveni de l’ICS crea complements per reconèixer les especialistes amb títol reconegut i les especialitzades via màster o expertesa, però no és suficient per als convocants de la vaga–, així com no haver d’utilitzar el vehicle propi per a les tasques d’infermeres.

El sindicat ha assegurat que ha consensuat amb Salut reconèixer les infermeres com a figures vàlides com a caps de torn i de guàrdia; garantir el dret en la desconnexió digital amb la creació d’un codi de desconnexió digital durant el 2024, i estudiar les necessitats reals de la flota de vehicles del territori i augmentar-la d’acord amb aquesta avaluació durant el primer semestre de 2024 (àmbit ICS) per poder garantir la cartera de serveis de l’atenció domiciliària a l’atenció primària, donant també la instrucció en l’àmbit del Siscat perquè es dugui a terme aquest estudi.

El partit independentista DPP (Partit Democràtic) ha tornat a guanyar les eleccions presidencials a Taiwan. Després dels vuit anys de govern de la presidenta Tsai Ing-wen hi havia una certa expectativa sobre els resultats electorals en que el seu vicepresident -i ja president electe- Lai Ching-te s’enfrontava sobretot al candidat del Koumintang Hou Yu-ih, partidari d’un acostament a la Xina i a la llarga a la reunificació.

Amb el resultat pràcticament tancat William Lai, com és conegut popularment, ha estat el primer candidat en la història en superar la barrera dels cinc milions de vots. El candidat independentista ha aconseguit el 36.54%, dels vots, amb el Koumintang a prop amb un 34.46% i el Partit Popular tercer amb el 21.84%.

L’elecció de Lai Ching-te provocarà un augment de la tensió amb la Xina, que ha interferit en la campanya electoral advertint contra el DPP i amenaçant amb una intervenció militar.

The Washington Post: Per què són tan importants les eleccions de Taiwan, més enllà de l’illa?

El secretari general de Junts, Jordi Turull, considera que és absolutament indigne acusar el partit de xenofòbia per haver pactat polítiques d’immigració amb el govern espanyol, i ha defensat que s’han d’assumir responsabilitats en polítiques fonamentals en comptes de defugir-les.

Durant el Consell Nacional del partit al Morell (Tarragonès), ha defensat que Catalunya ha de tenir una política nacional d’immigració. “És clar que també abordarem i volem abordar els temes de seguretat i de convivència”, ha exclamat. I ha assegurat que el seu partit no s’acomplexarà davant d’aquests retrets. “No actuar contra els delinqüents multireincidents, faci quinze dies que viuen o vuit generacions que visquin aquí, sí que és posar en perill la convivència”, ha considerat.

“Que no ens vinguin amb contes: justament l’augment de la ultradreta a Europa és, en part, responsabilitat dels partits que defugen aquest debat”, ha advertit. Per ell, defugir aquest tema ha deixat terreny lliure als altres per fer propostes que són del tot incompatibles amb els drets humans. “Aquest xantatge d’acusar-nos de xenòfobs perquè nosaltres ens preocupem i volem abordar aquest tema de la política nacional d’immigració és absolutament indigne”, ha comentat.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha aprovat en el ple d’avui la pregunta i el període de votació de la consulta sobre l’impuls d’una llista cívica a les pròximes eleccions al parlament. Els socis podran votar telemàticament entre el primer de març i el 14 per respondre aquesta pregunta: “Estàs d’acord que l’Assemblea impulsi la Llista Cívica per la Independència a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, per tal de fer efectiva la independència?”

L’entitat posarà a disposició dels socis i de la ciutadania una pàgina web en què es podran consultar tots els detalls i resoldre els dubtes sobre el projecte. S’hi detallaran els objectius, l’estratègia, el procés de participació ciutadana i la confecció de la llista. També inclourà un codi ètic i de compromís amb la declaració d’independència que els candidats hauran de signar i l’explicació de què és una agrupació d’electors i què la diferencia d’un partit polític.

L’ANC explica que durant el període de votació, que també inclou caps de setmana, es podran fer els tràmits presencialment a les seus territorials. Per aquest motiu, volen crear grups de suport en les regions en què s’estructura l’ANC perquè organitzin xerrades informatives i es preparin els punts d’assistència a la votació.

La llista cívica que proposa l’ANC serà en format d’agrupació d’electors. El secretariat va aprovar a començament de desembre la creació d’un grup de treball que desenvolupés el projecte de la llista cívica, tal com estipulava el full de ruta de l’entitat.

L’actor Juli Mira s’ha mort aquesta matinada a setanta-cinc anys, segons que ha informat l’Ajuntament d’Alcoi, d’on era. “Ha estat un dels actors més sòlids del panorama interpretatiu valencià. Al llarg d’una intensa i dilatada trajectòria, ha alternat el doblatge, el cinema, el teatre i la televisió”, destaca l’ens. És un dels actors més reconeguts del país i ha treballat en tota mena de formats.

Va debutar amb La Cassola (grup d’actors alcoians afeccionats al teatre) el 1972 amb El retaule del flautista, que va tenir molt d’èxit en teatres de Barcelona i Palma. Al començament de la carrera com a actor de cinema i teatre, Mira va passar sis anys fent doblatge. Entre més llocs, als estudis Tabalet de Lluís Miquel Campos. A la televisió, Mira va participar en un bon grapat de sèries per al Canal 9 i TV3.

Va interpretar personatges principals o protagonistes a Herència de sang (1995-1996) i A flor de pell (1996-1997) per a Canal 9, Crims (1999-2000) per a TV3, Hospital Central (2001-2002) per a Telecinco, Arroz y tartana (2003) per a TVE, Las cerezas del cementerio (2004) per a TVE, i Les Moreres (2007) i Unió Musical Da Capo (2009), també per a Canal 9. També ha participat com a actor secundari en més produccions, com ara Ventdelplà, per a TV3, Cuéntame como pasó, per a TVE, Porca misèria, per a TV3, Negocis de família, per a C-9 i La riera, també de TV3. A À Punt, ha aparegut en les sèries Desenterrats i La Fossa.

Mira va destacar en papers com ara el de Blasco Ibáñez al telefilm Cartas de Sorolla, per a la Televisió Valenciana. També va participar en films com ara Gràcies per la propina (1996), de Francesc Bellmunt, El mar (1999), d’Agustí Villaronga, L’illa de l’holandés (2000), de Sigfrid Monleón, Las voces de la noche (2002), de Salvador García, i Ens veiem demà, de Xavier Berraondo.

L’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau ha dit que continuaria treballant per Barcelona i ha descartat de ser candidata a les eleccions europees. En una entrevista a Catalunya Ràdio, s’ha mostrat disposada a continuar treballant per la ciutat en el càrrec que sigui. “És un sí a Barcelona, em quedo per la ciutat i per un projecte de transformació”, ha dit.

De fet, Colau ja va renunciar al càrrec de ministra, tot i que ha reconegut que ho va sospesar. Quan li han demanat si repetiria de candidata a les municipals, Colau ha dit que encara faltava molt temps, però que no ho descartava. També ha lamentat els gests de complicitat de Collboni amb Trias i ha dit que això volia dir mirar a la dreta i tenir una visió de ciutat més conservadora.

La multinacional Grifols, un gegant del plasma que és a l’ull de l’huracà per les denúncies d’ocultació de deute fetes per la firma Gotham City Research, afronta la borsària més gran de la seva història. Us presentem alguns dels personatges clau d’aquesta crisi.

Thomas Glanzmann, el president actual
El conseller delegat de Grifols, Thomas Glanzmann, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN).

Glanzmann, nascut a Estocolm (Suècia) el 1958, però amb nacionalitat suïssa, és un veterà executiu de la indústria farmacèutica que porta les regnes de Grifols des de la primera meitat de l’any passat, ja que el febrer va ser nomenat president executiu, després de la dimissió de Steven F. Mayer per motius de salut.

Al maig, Glanzmann va concentrar tot el poder executiu de la multinacional en ser nomenat també conseller delegat, i d’aleshores ençà ha intentat de redreçar el rumb de Grifols continuant amb el pla de reducció de costos i de desinversions activat al febrer.

En assumir el càrrec de primer executiu, Glanzmann, que ha exercit càrrecs directius en empreses farmacèutiques com Baxter i en la firma sueca de tecnologia mèdica Gambro, es va convertir en el primer directiu aliè a la família fundadora a ocupar aquesta responsabilitat.

Sota el comandament de Glanzmann, que coneix bé Grifols, perquè és membre del consell de la multinacional des del 2006, la companyia va aconseguir de remuntar en borsa en la segona meitat de l’any passat, una escalada que va acabar amb l’anunci de la venda del 20 % de Shangai Raas a Haier, amb la qual Grifols va superar els 15 euros.

No obstant això, l’informe de Gotham City Research va desplomar en borsa la companyia i va desacreditar la seva independència com a directiu: “Glanzmann és un Grifols en tot menys en el nom (…) No és nou ni independent”, deia respecte a Glanzmann, que va conèixer Víctor Grífols Roura als anys noranta.

Víctor Grífols Roura, l’artífex del creixement
Víctor Grífols Roura, en una imatge d’arxiu (fotografia: Grífols).

L’històric Víctor Grífols Roura (Barcelona, 1950), actual president d’honor de la companyia, és l’artífex del creixement de Grifols, a la qual va portar a cotitzar en borsa i a convertir-se en un gegant dels hemoderivats amb forta presència als Estats Units d’Amèrica.

Va començar la seva trajectòria a Grífols el 1973 com a director d’exportacions, després es va fer càrrec de les vendes i el 1987 va succeir el pare, Víctor Grífols Lucas, i es va convertir en conseller delegat de Grifols. El 2010, Víctor Grífols Roura i el seu equip de confiança van dur a terme una atrevida operació, la compra de l’estatunidenca Talecris, que aleshores era una companyia més gran que ells (Grifols facturava 913 milions d’euros i Talecris uns 1.533 milions d’euros).

Aquesta operació va suposar convertir Grifols en un actor global del plasma, però també va disparar el seu endeutament notablement, que ara continua sent el llast principal de la companyia.

Víctor Grífols Roura, que va deixar al desembre el consell de Grifols, després de quatre dècades a l’empresa, és un executiu carismàtic, que parla sense pèls a la llengua i que a vegades ha generat polèmica en defensar obertament les donacions remunerades de plasma a l’estat espanyol com a forma fins i tot de permetre uns ingressos extra a persones que ho necessitin, com els aturats.

En la darrera dècada, va ser capaç de catapultar el valor en borsa, un ascens meteòric que ell comparava de vegades a les Juntes Generals d’Accionistes amb el d’Inditex, però alhora ha dissenyat, juntament amb el responsable financer de Grifols, Alfredo Arroyo, i gent de confiança, com Tomàs Dagà, del bufet Orborne Clarke, de la complexa arquitectura fiscal i de deute de la multinacional.

La nissaga Grífols explica com funciona el seu imperi

Raimon Grífols i Víctor Grífols Deu, els anteriors CEO
Els dos anteriors CEO de Grifols, Raimon Grífols i Víctor Grífols Déu, durant una junta d’accionistes (fotografia: Grífols).

Raimon Grífols Roura, de seixanta anys, i Víctor Grífols Deu, de quaranta-set anys, són altres dels protagonistes d’aquesta complicada crisi. Són, respectivament, germà i fill del president d’honor de la companyia, Víctor Grífols Roura.

Víctor Grífols Roura pretenia una transició tranquil·la i el 2017, quan tenia seixanta-set anys –a la mateixa edat que el seu pare li va cedir el comandament de la companyia–, va nomenar consellers delegats solidaris a tots dos, un càrrec que van exercir fins al maig de l’any passat, quan van ocupar altres responsabilitats directives.

En algun acte públic, Víctor Grífols Roura ha comentat que el successor natural de la companyia és el seu fill Víctor Grífols Deu. Des que va entrar a Grifols, Víctor Grífols Deu ha treballat en unes quantes àrees de la companyia, per aconseguir una visió global.

Les seves arrencades en la primera línia de comandament van ser tranquil·les, i fins i tot en aquella època Grifols es comprometia amb causes de solidaritat empresarial, com quan va sortir al rescat d’Aigües de Vilajuïga, una històrica companyia empordanesa amb problemes.

Víctor Grífols Deu va veure en un informatiu que l’empresa estava en una situació molt delicada i va decidir adquirir-la. Grifols va destinar 5,5 milions d’euros a construir una planta embotelladora d’aigua mineral.

Els co-consellers delegats han dut a terme també grans operacions en la seva etapa al comandament de Grifols, com l’adquisició d’un 26 % de la xinesa Shanghai Raas, o de l’alemanya Biotest, uns moviments que van elevar novament el deute de Grifols, però tot va canviar amb la pandèmia.

La covid va desplomar el proveïment de plasma de Grifols i tots dos directius es van llançar a compres de centres de plasma d’altres empreses per compensar la caiguda, i això va contribuir a endeutar encara més Grifols, una bola de deute que l’ha posat a l’ull de l’huracà.

Rodrigo Buenaventura, president de la CNMV
Rodrigo Buenaventura, president de la CNMV, en una imatge d’arxiu (fotografia: EFE/ J.P.Gandul).

La missió de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) és supervisar i inspeccionar els mercats de valors espanyols i l’activitat dels seus intervinents, com les empreses que cotitzen en borsa. El seu president, Rodrigo Buenaventura, després de conèixer-se l’informe de Gotham City Research sobre Grifols va assegurar que l’organisme “exercirà les seves competències per aclarir la situació”.

“No té sentit posar en dubte la informació publicada ni ignorar-la”, va afegir el president de la CNMV, que ha demanat informació a la companyia sobre les acusacions realitzades en el document.

En la conferència d’analistes del dijous, Grifols va confirmar que el regulador els va donar un termini de deu dies perquè facilitin la informació sol·licitada després de la publicació del document del fons baixista en el qual qüestionava les pràctiques comptables de l’empresa i assegurava que les seves accions mancaven de valor.

Daniel Yu, el controvertit “justicier” que s’amaga darrere de Gotham City
Daniel Yu en una imatge d’arxiu del 2013.

Poc se sap de Daniel Yu, el misteriós personatge que s’amaga darrere de Gotham City Research, la firma d’anàlisi que, inspirada en la metròpolis on Batman jurava venjança contra els criminals, pretén representar el paper de “justicier” destapant presumptes irregularitats empresarials.

A banda de la seva educació al prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i el treball previ com a analista de fons de cobertura, és bastant desconeguda la vida d’aquest analista estatunidenc d’origen asiàtic que ha saltat de nou a la palestra després de posar Grifols al centre de la diana.

Fent de la venda en curt una senya d’identitat, Daniel Yu ha declarat la guerra a unes quantes empreses des de la creació de la firma el 2012, algunes de les quals amb un resultat letal i totes elles han estat víctimes d’una caiguda borsària.

Segons l’escassa informació que s’ha pogut recaptar en aquests anys, van ser les pèrdues que va patir durant la crisi financera de les hipoteques subprime, que es va estendre inicialment pels mercats financers dels Estats Units i que ràpidament es va contagiar a mig món, les que li van fer decidir-se a fundar Gotham City Research.

Analista de fons de cobertura abans de fundar Gotham, diuen els que el coneixen que aquest prodigi de les matemàtiques s’ha marcat com a missió combatre el frau com ho faria aquest superheroi de còmic, del qual n’és fidel seguidor, ateses les limitacions de recursos i personal que tenen les autoritats en la matèria.

Grífols reacciona i passa al contraatac | La píndola de Jordi Goula

Roger Español, el represaliat independentista que el Primer d’Octubre va perdre un ull arran de la bala de goma de la policia espanyola, ha retornat la Creu de Sant Jordi que el govern li va atorgar el 2018. L’activista critica amb duresa l’amnistia i el rumb que ha emprès el govern. Expressa que sempre ha cregut que l’1-O no solament es votava, sinó que també marcava una manera de fer i un camí clar sobre com s’havia d’arribar a l’objectiu. “Ja no en queda res d’aquell posicionament polític valent i insubmís”, considera.

Sempre he cregut que aquell dia no només es va votar a la pregunta en qüestió, sinó que també es votava una forma de fer i un camí molt clar sobre "com" havíem d'arribar a l'objectiu.
Ja no en queda res d'aquell posicionament polític valent i insubmís.

— Roger Español (@FrontRoger) January 12, 2024

El govern del president Quim Torra li va atorgar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la defensa del Primer d’Octubre. “Amb ell, la societat del país va mostrar al món els seus valors socials i humans amb coratge i pacifisme. Per la valentia i el compromís demostrats en la defensa del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya”, explicà el govern.

Un moment de l’entrega de la Creu de Sant Jordi (fotografia: Generalitat de Catalunya).

Segons Español, la utilitat pràctica de l’1-O era el procés que s’engegaria contra els policies espanyols: “I així poder iniciar altres camins jurídics fora d’Espanya per buscar justícia i reparació.” Diu que l’amnistia que han pactat els partits polítics deixa “pràcticament en res” l’acusació a l’estat espanyol per la violència d’estat d’aquell dia.

“Al final, l’orgull d’ostentar tal reconeixement –la Creu de Sant Jordi– s’ha vist superat per un pes que he d’anar defensant i reclamant a ultrança aquells que me la van atorgar. Ja no té sentit. He d’encarar un judici contra aquells que ens van venir a autonomitzar per la força i hi vull anar ben lleuger, sense càrregues”, rebla.

Avui, 13 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El cas de l’Oleks: una identificació irregular, un informe dubtós i una condemna de set anys
• Anna Freixas: “Si la cura dels néts és una obligació, cal pagar-la”
• El PSOE comença a aigualir el compromís en immigració amb Junts | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• La penúltima oportunitat per a recuperar el dret civil valencià
• Per què són tan importants les eleccions de Taiwan, més enllà de l’illa?
• Què té ‘Plats bruts’ que encara agrada vint-i-cinc anys després?
• Encesa de torres de guaita a la Mediterrània en favor dels drets humans
• Arrenca la temporada de calçots també als Països Baixos
• Coses que no passaven d’ençà del 1997 | “Bots i barrals” d’Ot Bou
• Allò que no sabem que ens delata | “Opinió contundent” del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La NASA ha presentat aquest divendres 12 de gener el seu nou avió supersònic silenciós X-59 Questst a les instal·lacions a Palmdale, Califòrnia, del gegant aeronàutic Lockheed Martin, el principal contractista del projecte.

Questt és la missió de la NASA per demostrar la capacitat de vol supersònic superant la velocitat del so al mateix temps que s’aconsegueix el tradicional esclat sònic. El seu distintiu disseny agut amb ales en forma de delta afavoreix aquest objectiu.

La NASA planeja realitzar vols del X-59 aquest mateix any sobre zones poblades per recopilar dades sobre com perceben les persones el so que produeix. Aquestes dades es proporcionaran als reguladors nord-americans i internacionals amb l’esperança d’ajustar les normatives que actualment prohibeixen els vols supersònics comercials.

Aquests avanços podrien obrir nous mercats comercials de càrrega i passatgers en viatges aeris a velocitats supersòniques.

El X-59 Questst és un avió experimental únic en el seu tipus. Incorpora nova tecnologia juntament amb sistemes i components provinents de diversos avions militars a reacció, com el seu tren d’aterratge, provinent d’un F-16, o el seu sistema de suport vital adaptat d’un F-15. El motor és el del F18 Super Hornet.

L’avió vola a més de 18.000 metres a una velocitat d’aproximadament 1.500 quilòmetres per hora, però produeix al seu pas un soroll tan fluix com seria el tancament d’una porta d’un cotxe – 75 decibels -, en comptes de l’estampida sònica característica dels avions que volen per sobre de la velocitat del so.

Les forces nord-americanes han dut a terme un atac contra una instal·lació de radar hutí a Iemen just un dia després dels atacs generalitzats contra el grup militant, ha informat el Comandament Central dels Estats Units (CENTCOM).

“A les 3.45 hores (hora de Sanà) del 13 de gener, les forces nord-americanes han dut a terme un atac contra un lloc de radar hutí a Iemen”, ha comunicat el Comandament en el seu compte a la xarxa social X, anteriorment coneguda com a Twitter.

“Aquest atac ha estat dut a terme pel ‘USS Carney’ (DDG 64) utilitzant míssils d’atac terrestre Tomahawk i ha estat una acció de seguiment contra un objectiu militar específic associat amb els atacs realitzats el 12 de gener dissenyats per degradar la capacitat dels hutís per atacar vaixells marítims”, ha explicat el CENTCOM en la mateixa publicació.

A diferència de l’operació anterior, en què també va participar el Regne Unit, aquesta ha estat duta a terme únicament pels Estats Units.

The Washington Post · Meaghan Tobin

Taipei, Taiwan. Les vuitenes eleccions presidencials del Taiwan democràtic, que es faran avui, prometen de ser les més importants fins ara. Els comicis arriben entre els advertiments com més va més freqüents del president xinès, Xi Jinping, que el domini de Pequín sobre l’illa és inevitable, que atien les flames d’un possible conflicte que podria acabar involucrant els Estats Units.

A Xi no sembla importar-li que Taiwan, una illa de vint-i-tres milions d’habitants amb una societat civil molt activa i una escena política dinàmica, no hagi format part mai de la República Popular de la Xina, ni tampoc que els sondatges hagin demostrat una vegada i una altra que els seus ciutadans decididament no en volen formar part.

Una mostra més d’aquest rebuig a la Xina podria veure’s avui si Lai Ching-et, del Partit Democràtic Progressista (PDP) i contrari a estrènyer vincles amb la Xina, s’assegura un tercer mandat consecutiu com a president, una fita sense precedents a Taiwan.

Pequín, per la seva banda, no ha amagat el rebuig a una possible victòria electoral de Lai. Aquests darrers mesos, l’exèrcit xinès ha envoltat Taiwan amb avions de combat i naus de guerra, cosa que ha fet augmentar la preocupació a Washington.

A mesura que s’acosten les eleccions, la Xina també ha enviat globus –semblants al que van arribar els Estats Units el febrer de l’any passat– a l’illa, cosa que ha dut al Ministeri de Defensa de Taiwan a advertir d’una guerra psicològica.

El principal contrincant de Lai, el candidat nacionalista del Kuomintang (KMT), Hou Yu-ih, ha plantejat les eleccions com una tria entre la guerra i la pau, i ha dit que el PDP empenyeria Taiwan cap a la confrontació amb la Xina.

Una victòria de Hou faria saltar totes les alarmes als Estats Units, que veu la Xina com a rival geopolític i proveeix armes a Taiwan.

Tanmateix, les implicacions d’una presidència de Hou també podrien ser econòmiques. Taiwan produeix la majoria dels xips avançats del món, cosa que converteix l’illa en una baula fonamental de la cadena mundial de subministrament tecnològic.

Heu de saber tot això sobre una de les primeres grans eleccions de l’any.

Qui són els candidats presidencials?

Lai, també conegut com a William, és el candidat amb més possibilitats de disgustar Pequín. El govern xinès ha titllat l’actual presidenta, Tsai Ing-wen, d’agitadora independentista i s’ha negat a dialogar-hi. Alhora, ha advertit que oferiria el mateix tractament a Lai, que ara és vice-president.

Procedent de l’ala activista del DPP, Lai va ser en el seu moment un dels grans abanderats de la independència de Taiwan. L’actual vice-president, que ara té seixanta-quatre anys, ha anat moderant la seva postura a mesura que ha ascendit en l’escala política, i darrerament s’ha mostrat partidari que el govern de Taiwan tingui la sobirania de facto sobre l’illa sense declarar-ne la independència, cosa que Pequín entendria com una provocació.

El candidat del Kuomintang, l’ex-agent policia Hou, de seixanta-sis anys, ha bastit la seva plataforma electoral entorn del restabliment dels vincles comercials i empresarials amb la Xina. Hou considera que un augment del diàleg entre Taipei i Pequín serà clau per a garantir l’estabilitat de l’illa en un futur.

Com a popular batlle de la ciutat de Nova Taipei, Hou s’ha guanyat la reputació d’eficàcia, tot i que els seus crítics lamenten que tingui poca experiència amb la Xina i els afers estrangers.

Excepcionalment per a Taiwan, on la política és dominada per dos partits, aquestes eleccions són una carrera a tres bandes.

Ko Wen-je, del Partit Popular de Taiwan, ha despertat l’interès dels votants més joves pel seu enfocament pragmàtic en qüestions com ara l’habitatge.

Ko, un cirurgià de seixanta-quatre anys que també va ser batlle de Taipei, promet de trobar un equilibri entre les relacions amb Pequín i Washington. Tanmateix, alguns observadors dubten que pugui reunir prou suport legislatiu per a fer realitat la seva visió sense els vots, pel cap baix, d’un dels dos partits establerts. Dissabte també es faran eleccions per al control del Iuan legislatiu, el parlament taiwanès.

Segons els sondatges publicats abans no comencés la jornada de reflexió el 3 de gener, Hou i Ko són com més va més a prop de Lai, cosa que augura una renyida cursa electoral a tres bandes.

“La gent vol estabilitat, no necessàriament canvis”, explica Wen Liu, acadèmic de l’Acadèmia Sinica, l’acadèmia nacional de Taiwan. “Els votants volen algú que pugui estabilitzar el país enmig de la turbulenta situació geopolítica”, afegeix.

Per a molts, els candidats a la vice-presidència són el veritable atractiu dels comicis. Lai es presenta amb Hsiao Bi-khim, una antiga diplomàtica taiwanesa a Washington que ha estat sancionada per Pequín pel seu historial de contactes amb funcionaris nord-americans. Hou, per la seva banda, cerca el suport la base del KMT amb l’elecció del famós presentador de televisió conservador Jaw Shaw-kong com a candidat a vice-president.

Què importa als joves?

Els votants de més edat recorden els caòtics anys en què la democràcia taiwanesa va lluitar per mantenir-se dempeus després de dècades de govern unipartidista, però els votants més joves tan sols han conegut Taiwan com una democràcia multipartidista vibrant.

Els analistes diuen que molts votants de menys de quaranta anys, farts del debat sobre l’acostament a Pequín, volen que els polítics dediquin més temps a les dificultats que afecten la vida quotidiana a Taiwan, com ara la inflació, l’estancament salarial i l’augment del cost de l’habitatge, i també qüestions relatives al canvi climàtic i els drets reproductius de les parelles homosexuals.

L’inesperat atractiu de Ko entre els votants més joves s’explica, en part, per la seva reticència a fer de la Xina el centre de la política taiwanesa, segons que explica Su. “La gent no vol pensar gaire en aquesta amenaça imminent, i Ko els ofereix una via d’escapament”, explica.

Encara que Ko diu que pot aportar un enfocament pragmàtic als desafiaments interns i externs de Taiwan, els analistes assenyalen que li manca experiència en la gestió de les relacions internacionals. Perquè fins i tot les preocupacions internes més bàsiques continuen depenent, en última instància, de la sobirania de Taiwan i de la relació amb la Xina.

“Evidentment que als taiwanesos els preocupa l’economia”, diu Nachman. “Però no es pot parlar de l’economia de Taiwan sense parlar també de com es gestionarà el creixement econòmic en relació amb la Xina, perquè gran part de l’economia de Taiwan continua vinculada a la República Popular de la Xina.”

Per què són importants aquestes eleccions, més enllà de Taiwan?

L’estatus de Taiwan ha estat, durant dècades, un problema per a les relacions entre els Estats Units i la Xina. D’ençà que va establir relacions diplomàtiques amb la Xina l’any 1979, els Estats Units han reconegut Pequín com el govern de la Xina i –sense donar-hi suport– les reclamacions que fa sobre Taiwan, una illa que considera com a part legítima del seu territori.

La inestabilitat a l’estret de Taiwan corre el risc d’atiar les tensions entre Washington i Pequín. El president dels Estats Units, Joe Biden, ha dit unes quantes vegades –i amb molta rotunditat– que Washington ajudaria Taiwan en cas d’una confrontació militar amb la Xina, abandonat així “l’ambigüitat estratègica” que els seus antecessors havien pres les dècades anteriors.

Els funcionaris de la Casa Blanca sempre han mirat de restar importància a les declaracions de Biden sobre Taiwan, i han al·legat que no representaven cap canvi de rumb per a la política nord-americana. No és clar, ara com ara, com abordaria la qüestió de Taiwan Donald Trump si guanyés les eleccions presidencials nord-americanes enguany.

L’any passat, el Congrés dels Estats Units va autoritzar mil milions de dòlars en ajuda armamentística a Taiwan, i el Departament d’Estat nord-americà va aprovar una venda de cinc-cents milions de dòlars en sistemes de cerca i rastreig d’avions de guerra.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

Unes quantes poblacions del país participaran avui, 13 de gener, en una encesa de torres, talaies i talaiots a la Mediterrània per a reivindicar els drets humans de la gent que travessa la mar amb l’objectiu de cercar un futur millor. L’acció té un objectiu doble: sensibilitzar sobre els morts que hi ha a la Mediterrània i reivindicar les torres, talaies, talaiots i fortificacions com a patrimoni històric i cultural present al conjunt dels territoris de parla catalana.

“Allò que havia estat un element defensiu de la gent que venia del mar ara es reivindica com si fos un far per a la gent que intenta de crear la Mediterrània i en molts casos perden la vida”, explica Maria Carme Jiménez, directora de l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), que d’ençà del 2022 coordina les accions de Catalunya, la Franja, el País Valencià i Catalunya Nord.

Hi participen trenta-sis municipis d’aquests indrets, que aglutinen quaranta-quatre torres o fortificacions. En total  se n’encendran cent cinquanta més de noranta d’elles a les Illes, concretament 85 a Mallorca.

Acció simultània

L’acció es farà simultàniament i recrearà la comunicació visual que tenia lloc entre torres de guaita, les quals eren, essencialment, un recurs d’autodefensa. “La idea és pujar a les torres i talaies cap a les 12.00, llegir el manifest i encendre pots de fum perquè es vegin en les altres torres. A la tarda, es repetirà amb bengales”, explica Carles Barull, secretari general del Centre d’Estudis Ribagorçans (CERIb), una de les entitats que ho organitza. En alguns casos, l’acció acabarà amb el “Viatge a Ítaca”, de Lluís Llach.

La iniciativa va néixer l’any 2016, quan un grup de professors de l’Institut d’Educació Secundària Marratxí i la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX van fer una acció per a tornar a fer possible la connexió visual entre les torres amb motiu de la commemoració del IV centenari de la mort de Joan Baptista Binimelis. El Consell de Mallorca, i en particular la Direcció Insular de Patrimoni, va donar-hi suport de bon començament, i a la coordinació s’hi han afegit entitats com Amnistia Internacional i el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació.

Manifest a càrrec de Josep Vallverdú

El manifest que es llegirà durant l’acció d’enguany l’ha escrit Josep Vallverdú, de qui fa poc s’ha commemorat el centenari. “En l’època actual, la constant emigració de masses africanes cap a Europa ha distorsionat les previsions morals que portàvem heretades i les han deixat laxes, fins a extrems perillosos”, diu Vallverdú.

Destaca que la gent que se salva té, en principi, tots els drets humans a respectar, però que ja han estat ferits al lloc d’origen: “Enfront de llur desesperat estat de fam i impotència, els oligarques i cacics els empenyen a emigrar, fent-los encara pagar i havent de fer milers de quilòmetres a peu fins a arribar a territoris costaners”. Vallvedú també reclama als estats membres del Parlament Europeu que no deixi els de la Mediterrània en una situació lamentable: “Obligats a no poder garantir, per impossibilitat física i dèficit pressupostari, els drets humans als migrants. La Mediterrània ja fa el primer esforç; que tots ajudin en un segon pas a desafeixugar-la.”

Què són, les torres de guaita?

Les torres de guaita són estructures normalment aïllades situades en un lloc alt i de bona visibilitat per a poder vigilar la mar i avisar de qualsevol sospita d’amenaça. La majoria són construïdes entre els segles XIV i XVI. N’hi ha centenars repartides per tot el país i la conservació depèn de l’indret. En alguns casos, han estat estudiades i han generat publicacions i s’han convertit en un atractiu turístic afegit. N’hi ha poques que hagin estat restaurades, i la majoria encara s’han d’acabar de conèixer quan se’n faci la investigació històrica.

Les torres que coordina l’IRMU

L’IRMU coordina una quarantena de torres durant l’encesa. Són les següents:

• Torre del Mir (Prats de Molló, Vallespir)
• Torre de les Creus (Cadaqués, Alt Empordà)
• Torre de Can Valls (Sant Vicenç de Montalt, Maresme)
• Torre d’en Nadal (Vilassar de Mar, el Maresme)
• Torre de Can Roca de Baix (Castelldefels, Baix Llobregat)
• Torre del Mas de la Goma (Castelldefels, Baix Llobregat)
• La Penya del Moro (Sant Just Desvern, Baix Llobregat)
• Torre de la Masia de Can Ratés (Santa Susanna, Maresme)
• Cim Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat)
• Castell de Santa Oliva (Santa Oliva, Baix Penedès)
• Quintana del Castell (Vila-rodona, Alt Camp)
• Castell de Falset (Falset, Priorat)
• Castell de Verdú (Verdú, Urgell)
• Torre de Fontdepou (Àger, Noguera)
• Col·legiata de Sant Pere d’Àger (Àger, Noguera)
• Castell d’Orrit (la Terreta, Tremp, Pallars Jussà)
• Castell d’Areny (Areny de Noguera, la Ribagorça)
• Castell de Montanyana (el Pont de Montanyana, Baixa Ribagorça)
• Castell de Viacamp (Viacamp i Lliterà, Ribagorça)
• Castell de Lluçars (Lluçars, la Noguera)
• Castell de Benavarri (Benavarri, la Ribagorça)
• Castell de Gardeny (Lleida, Segrià)
• Castell del Rei (turó de la Seu Vella, Lleida, Segrià)
• Tossal de Moradilla (Lleida, Segrià)
• Castell d’Algars (Batea, Terra Alta)
• Torre del Cèlio (Tortosa, Baix Ebre)
• La Casa del Prat (Campredó, Baix Ebre)
• Torre de Font de Quinto (Campredó, Baix Ebre)
• Torre de la Carrova (Amposta, Montsià)
• Torre de Sant Joan (Amposta, Montsià)
• Torre de la Guardiola (la Ràpita, Montsià)
• Torre del Moro (la Ràpita, Montsià)
• Torre del Carrer Nou (Alcanar, Montsià)
• Torre del Carrer Major (la Sénia, Montsià)
• Campanar (Rossell, Baix Maestrat)
• Castell de Carrícola (Carrícola, Vall d’Albaida)
• Castell de Moraira (Teulada, Marina Alta)
• Castell de Dénia (Dénia, Marina Alta)
• Els Molinets (Pedreguer, Marina Alta)
• Castell de Petrer (Petrer, Vinalopó Mitjà)
• Castell d’Elda (Elda, Vinalopó Mitjà)
• Torreta d’Elda (Elda, Vinalopó Mitjà)
• Castell de Monòver (Monòver, Vinalopó Mitjà)
• Torre del Rellotge (el Pinós, Vinalopó Mitjà)

Plats bruts celebrarà a l’abril el vint-i-cinquè aniversari com una de les sèries més reeixides de la graella de TV3. Tot i que és una sèrie on els personatges compten en pessetes, encara avui és un dels continguts més vists de la plataforma a la carta 3Cat, per davant de pesos pesants com Crims. Què fa que una sèrie estrenada el 1999 continuï tan viva i hagi calat tant entre els espectadors, fins al punt de poder recitar-ne escenes completes de memòria? I més encara: com és que és tan estimada per espectadors que quan es va emetre originalment eren massa petits per gaudir-ne o que, fins i tot, no havien nascut?

El primer episodi de Plats bruts, “Tinc pis”, es va emetre el 19 d’abril de 1999; i el darrer, “Tinc touchdown“, el 30 de juliol de 2002. Tres anys durant els quals es van emetre sis temporades, amb setanta-tres episodis en total, amb un gran èxit d’audiència: el segon episodi ja va superar el milió d’espectadors i més d’una vegada es va superar el 40% de la quota de pantalla. És a dir, que el 40% de tots els catalans que llavors miraven la televisió miraven Plats bruts. Uns pics d’audiència que rivalitzaven amb els dels partits del Barça, que llavors s’emetien en obert. Ara bé, gran part de la responsabilitat que calés tant entre la societat van ser les reposicions que durant molts anys se’n van fer a TV3 i, fins i tot, a 8TV. La darrera vegada, el 31 de desembre al vespre.

“Després dels serials tan previsibles de primera hora de la tarda de producció pròpia que TV3 emetia llavors, Plats bruts va ser com el vent de novembre a la ciutat de Barcelona que, en aquells anys (això ara també ha canviat, per desgràcia) esbandien la pol·lució i feien lluir els cels i la seva llum”, destaca l’escriptora Mercè Ibarz. La sèrie va ser creada i protagonitzada per Joel Joan i Jordi Sánchez, que interpretaven en David i en Lopes, antics coneguts que es veien arrossegats a compartir un pis de l’Eixample de Barcelona, on passaven gran part de les trames. Ara, Ibarz en destaca dos personatges femenins que també eren molt estimats per l’audiència: “L’Emma de l’estupenda Mònica Glaenzel, una veïna que avui en diríem ecologista radical, i la Carbonell de la gran Anna Maria Barbany, dona de fer feines del pis d’aquells dos eixelebrats que no tenien cap mania de quedar malament a cada frase. Cap de les dues no deia res sense agudesa, lluny de les convencions, i s’estaven prou de fer-se les guapes, trencaven els arquetips femenins amb tota la desimboltura del món.”

“És una sèrie on els personatges no tenen cap moral, tots són uns cretins absoluts”, diu la crítica de televisió Mònica Planas. “No hi ha convencions socials, no hi ha por del que diran, no tenen escrúpols ni cap mena de prudència.” Segons Planas, rere aquest histrionisme hi ha una de les claus que també funcioni entre les generacions més joves, que no la van veure en el seu moment: “Igual que el Polònia i el Crackòvia, són programes que funcionen molt bé entre la canalla, que s’hi ha enganxat en les remissions o ha buscat els capítols a YouTube o on sigui.”

La innovació de Plats bruts

Abans de Plats bruts, TV3 ja havia explorat el gènere de les comèdies de situació, les sitcoms, amb Teresina S.A. o Oh Europa!, però no va ser fins a Plats bruts que va fer una adaptació formal tan directa del gènere tal com es feia a la televisió nord-americana, però tan ben imbricada amb elements propis de Catalunya que la feien molt propera. “L’èxit de Plats bruts s’ha de comparar amb força amb el de Friends“, diu Joan Burdeus, periodista cultural especialitzat en televisió i cinema, que aplaudeix la capacitat de Joel Joan d’importar a Catalunya l’estil televisiu en voga a cada moment en la televisió internacional.

“La comèdia de situació amb multicàmera i riures enllaunats com era Friends, la porta a l’Eixample. Després, quan en la tendència internacional comença a haver-hi dramèdies –comèdies tristes que barregen les dues coses–, fa Porca misèria. I quan hi ha la cosa aquesta de la televisió del jo, és quan fa El crac“, enumera.

Manel Jiménez-Morales, professor de Comunicació i vice-rector de la Universitat Oberta de Catalunya, afegeix més elements que van ajudar que agradés al públic: “El primer és la lleugeresa del format. Són vint-i-cinc minuts, cosa força insòlita en el panorama. Això va fer que els programadors la poguessin posar a diferents espais i que es pugui mirar en moments molt diferents.” També posa sobre la taula la manca d’evolució dels personatges i que l’enorme majoria dels episodis fossin autoconclusius, de manera que es podien mirar saltejats sense por de no entendre la trama, i es podien començar en qualsevol moment si enganxaves la sèrie fent zàping.

Ara bé, més enllà de seguir fil per randa tots els cànons formals de les sitcoms, no té cap problema per deixar-se anar amb trames i acudits propis de la catalanitat. A la memòria, hi ha capítols memorables, com el “Tinc nació“, en què la consciència nacional del Lopes l’empeny a anar a Madrid a recuperar en David, que hi ha anat a fer un càsting; el xoc entre la castanyada i el Halloween a “Tinc castanyes“; o la sopa amb gàlets i mandonguilles que prenen els dos protagonistes a “Tinc un dia normal“, quan no volen celebrar Nadal.

“També hi ha un element que té a veure amb la tradició teatral catalana”, afegeix Jiménez-Morales. “Hi ha una manera molt genuïna de fer, que també és molt pròpia de les sitcoms, que és aquesta interpretació exagerada. Aquest caràcter més caricaturesc tant de les comèdies catalanes, com Els pastorets, com del teatre romàntic, on també es busca aquesta exageració. Crec que això ajuda a reconèixer que és un producte molt propi i ens fa gràcia”, diu.

La importància de la nostàlgia

Molt bé, Plats bruts va ser una sèrie innovadora que va agradar molt en el seu moment. Però què la fa tan perdurable en el temps? “La nostra generació, sobretot els millennials, hem fetitxitzat la felicitat dels noranta, i a Catalunya, els anys que van fins al 2008, abans de la crisi”, diu Bordeus. “Uns anys que concentren una mena d’ingenuïtat, felicitat i creixement, la idea que viuràs millor que els teus pares i que tot és senzill. Una mena de mite per part de la generació millennial que crec que la generació Z ja no reprodueix. De fet, crec que a ells Plats bruts no els interessa tant”, afegeix.

Planas comparteix el mateix punt de vista: “Plats bruts és el reflex d’una època mediàtica i social. És la paròdia de la generació X quan es comença a guanyar la vida, una generació una mica consentida perquè ha sigut la primera a créixer i educar-se en democràcia, que va tenir uns pares més tous, i d’on surt aquesta banda de cretins barruts.”

Una mena de mirall d’un moment molt concret al qual la nostàlgia ens pot fer venir ganes de tornar. No oblidem que el punt de partida de la sèrie és que el Lopes és a punt de llogar un pis de l’Eixample de Barcelona amb dues habitacions per 55.000 pessetes mensuals (uns 350 euros), però que la intervenció del David fa encarir fins a 90.000 pessetes (540 euros). Una xifra que ara es veu absolutament impossible d’assolir al centre de Barcelona.

Ja no es fan sitcoms

Després de la fi de Plats bruts, TV3 encara va apostar pel gènere amb L’un per l’altre –protagonitzada, novament, per Jordi Sánchez i Mònica Glaenzel– Jet lag i Lo Cartanyà, però després ja va passar a mirar altres formats de ficcions de comèdia. De fet, no és res que no passés en el panorama televisiu internacional, que va tendir cap a ficcions més reflexives, la hibridació de gèneres i l’auge del gènere dramàtic. Tot i que no va desaparèixer, i en podem trobar elements formals en comèdies de gran èxit de la dècada de final de la primera dècada dels 2000 i inicis de la segona, com How I met your mother, Modern Family, The Office o The Big Bang Theory.

Si Plats bruts encara agrada, seria possible fer ara una altra sèrie que en reproduís els elements formals? “En aquests vint-i-cinc anys tots hem evolucionat, com a espectadors hem fet un aprenentatge audiovisual i ens han començat a agradar unes altres coses. Tenint en compte tot el que ens ha portat després el món de les sèries i el que ens agrada com a espectadors, no sé si podem tornar a l’origen”, diu Planas.

“Seria una novetat que TV3 ressuscités la sitcom, però, com tot, algun dia tornarà”, afegeix Bordeus. Ara, avisa que actualment el món de la comèdia mira cap a una altra banda: “Els premis de comèdia on participen les sèries internacionals ja no els guanyen les sitcoms. Ja tot són sèries amb aquesta mena d’aura cinematogràfica i tràgica, reflexiva. No hem superat l’època del dramedy com a televisió de prestigi. Ha passat la mà per la cara a la comèdia més blanca de situació.”

 

És ara o mai. L’associació Juristes Valencians intensifica la pressió sobre els diputats valencians al congrés espanyol perquè dijous vinent voten a favor de la introducció a la constitució espanyola d’una esmena d’addicció a la disposició addicional segona per a permetre a les Corts de recuperar la seua capacitat normativa en matèria de dret civil. De moment, només tenen el suport dels diputats de Sumar. És per això que demà, diumenge, han convocat una concentració a la plaça dels Furs de València per a exigir als diputats que voten a favor de la incorporació del dret foral valencià a la constitució espanyola. El lema de l’acte és “No voteu contra la nostra gent”. Al cartell, també s’hi pot llegir: “Heu de defendre els drets civils del Poble Valencià en el congrés”.

José Ramon Chirivella, president de Juristes Valencians, és conscient de la transcendència d’aprofitar aquesta ocasió de reforma exprés de la constitució espanyola i lamenta l’enorme contradicció en què cauen tant Ximo Puig com Carlos Mazón com a dirigents valencians del PSPV i el PP. “A ningú no li han llevat mai autogovern com han fet amb els valencians”, diu Chirivella.

Aquest serà l’enèsim acte que l’associació de juristes convoca per a promoure la restitució del dret civil valencià. La reforma exprés de l’article 49 de la constitució espanyola per a eliminar-ne la paraula “disminuït” per a referir-se a les persones amb discapacitat és, a parer de tots aquells que ho defensen, la darrera oportunitat per a assolir-ho. I això és així perquè Juristes Valencians ha redactat una esmena d’addicció a la disposició addicional segona de la constitució que diu això:

“La competència legislativa civil de les comunitats autònomes, assumida als seus propis estatuts segons l’article 149.1.8 de la constitució, s’estendrà a la recuperació i l’actualització del seu dret privat històric d’acord amb els valors i principis constitucionals.”

Els impulsors de la reforma tenen, d’ençà de l’any 2020, el vist-i-plau del CERMI, que és la coordinadora que dóna suport a les persones amb discapacitat, per a aprofitar aquesta oportunitat, que és extraordinària.

PP i PSOE: a València diuen sí i a Madrid diuen no

Fa uns dies, la mateixa associació de juristes va convocar una conferència de premsa per a informar del procés de negociació amb els partits valencians. Un dels participants era Pasqual Sala, ex-president del Tribunal Constitucional, que va dir que aquesta reivindicació històrica era justa. I quant a l’ocasió, la considerava òptima del punt de vista polític i jurídic. Sala també va dir que l’afegitó d’aquest paràgraf a la constitució no tenia cap significació política.

El socialista Vicent Soler, ex-conseller d’Hisenda, també va participar en aquell acte. Amb tot, els diputats del PSPV han anunciat el vot en contra. El secretari d’organització i síndic a les Corts, José Muñoz, deia ahir mateix que potser sí que participarien en l’acte de demà, perquè “les iniciatives que vinguen de la societat civil i no siguen partidistes” li “semblen positives”. Muñoz no ha volgut confirmar el vot negatiu dels seus diputats a Madrid i ho ha argumentat dient que consideren que la reivindicació és adequada, però no estan segurs sobre si encaixa en una reforma constitucional tan concreta.

Ximo Puig, a qui també s’ha preguntat sobre aquest tema, tira per elevació. Diu que és molt injust que els valencians no disposem d’un dret civil propi, però afegeix que cal anar més enllà i aprofundir en la reforma i federalitzar l’estat…

El Partit Popular dóna suport a la demanda de la reforma. Un dels últims de dir-hi la seua ha estat Vicent Mompó, president de la Diputació de València. Però ja han anunciat el seu vot negatiu.

Tots dos partits han participat en tot d’actes semblants al de demà, s’han fotografiat a la porta del congrés espanyol amb representants sindicals, empresarials i de la societat civil que donen suport a la reforma constitucional.

Compromís, que ha aconseguit de revertir la negativa inicial de Sumar de votar a favor de l’esmena, entén que aquest canvi d’opinió dels dos partits d’obediència espanyola és l’expressió de la incapacitat política d’influir sobre les seus centrals. I és també, segons Compromís, una mostra del poc pes polític del País Valencià a Madrid. “Diumenge seran a la concentració i dijous votaran en contra”, diu a VilaWeb la diputada Àgueda Micó.

Micó també explica que negocien amb formacions com Junts, Esquerra, Bildu, el PNB, UPN, BNG i Coalició Canària el vot afirmatiu. Segons Micó, en l’anterior legislatura, aquests partits estaven disposats a votar-hi a favor quan Joan Baldoví va presentar una proposició semblant. “Pot passar que tinguem el suport de tots els partits tret del PP, el PSOE i Vox”, diu.

Una demanda que ve de lluny

Amb la introducció d’aquest text, els valencians recuperarien el dret de les Corts a dictar lleis civils, com fan alguns territoris de l’estat espanyol, que la reforma de l’estatut va establir l’any 2006. Aquella reforma, impulsada per Francisco Camps, va rebre el vist-i-plau dels socialistes valencians. Qui hi va recórrer en contra al Tribunal Constitucional va ser José Luis Rodríguez Zapatero. L’any 2016, el tribunal va anul·lar algunes lleis promulgades per les Corts mentre l’estatut reformat va ser vigent. Són lleis que afecten el règim econòmic matrimonial, les relacions familiars dels fills els progenitors dels quals no conviuen, o les unions de fet.

Les Corts Valencianes van aprovar, el febrer del 2020, una proposició de llei per a reformar la disposició addicional segona de la constitució espanyol. El 2021, el president de la cambra d’aleshores, Enric Morera, la va presentar oficialment a la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, perquè li donassen curs. Uns mesos més tard, Morera va insistir a Batet que acceleràs la tramitació, cosa que no va passar. Amb tot, amb el canvi de legislatura, aquesta petició no ha decaigut, com passa amb totes les que presenten els parlaments autonòmics. Això vol dir que continua viva i que, tard o d’hora, la mesa del congrés l’haurà de tramitar i es tornarà a debatre aquesta modificació.