La plataforma per a aprendre català disposa de diversos recursos i continguts en línia, proves de nivell i guies d’aprenentatge segons l’expertesa de l’usuari. Els vídeos, els àudios i altres recursos digitals estan extrets de programes ja emesos per les diferents pantalles de la Corporació Valenciana de Mitjans audiovisuals. La consellera d’educació, Raquel Tamarit, ha dit en la presentació d’Apunts de llengua que totes les societats que s’estimen la llengua tenen recursos per a facilitar-ne l’aprenentatge. “Ens hem d’adaptar a les necessitats de la gent en la seua aventura d’acostar-se al valencià, usar-lo, practicar-lo i perfeccionar-lo”, ha dit.

Aquest projecte que ara s’ha presentat va començar a gestar-se, en col·laboració molt estreta amb el director general de Política Lingüística, Ruben Trenzano, pràcticament al mateix temps que es posava en marxa la corporació. Mar Iglesias, la presidenta en funcions de la corporació s’ha mostrat satisfeta del resultat. “Som conscients que els mitjans de comunicació públics tenim com a missió la difusió de la nostra llengua, i amb aquesta nova plataforma volem, a més, ser una eina útil per a l’aprenentatge”, ha dit.

Joan Laporta, president del FC Barcelona, ha assegurat aquest migdia que aviat donarà “totes les explicacions necessàries”, respecte al cas Negreira en una roda de premsa en què oferirà detalls sobre la investigació externa que s’està fent des de fa uns dies sobre el cas.

El dirigent del club, en un missatge institucional sense preguntes després d’un acte públic, ha comentat que explicarà pròximament el material de què el club disposa sobre el cas “en tots aquests anys”. Laporta ha aclarit que en el primer mandat (2003-2010), els serveis de l’empresa d’Enríquez Negreira es van dur a terme “amb la factura i el suport documental i de vídeo corresponent”, i que aquestes factures es pagaven per serveis prestats.

“Creiem fermament que perquè existeixi una societat democràtica hi ha d’haver un periodisme lliure i independent. Lamentem profundament la filtració de documents i dades d’una causa que està en curs d’investigació a la fiscalia i que hauria de tenir la màxima custodia, i més encara quan en cap cas ni la Fiscalia ni els cossos policials han comunicat el club que formi part de cap investigació. Qui embruti el nom del Barça o ho intenti tindrà una resposta contundent“, ha dit.

Crític contra Tebas

Alhora, el president ha lamentat les filtracions de dades i documents que s’estan produint d’ençà que va sortir a la llum el cas, tot aprofitant per respondre al president de la lliga espanyola, Javier Tebas, que ahir va demanar la dimissió de Laporta en cas que es negués a oferir explicacions sobre l’assumpte. “No li donaré el gust, perquè el Barcelona és dels seus socis i sòcies”, ha reblat.

I ha afegit: “El senyor Tebas ja ha sortit a la palestra un cop més. Alguns de vosaltres ens vau avisar que semblava que Tebas estava promovent una campanya reputacional contra el Barça i contra la meva persona, ara s’ha tornat a treure la careta. És una persona que una la seva trajectòria ha mostrat el seu antibarcelonisme. La seva fòbia cap al Barça“.

José Luis Calama, jutge de l’Audiència espanyola, ha rebutjat investigar l’espionatge al president de la Generalitat, Pere Aragonès, amb el programari Pegasus en el marc de l’escàndol Catalangate. Calama és el magistrat instructor de la causa oberta per l’espionatge als telèfons mòbils de membres del govern espanyol, entre els quals figura el president Pedro Sánchez.

Fonts jurídiques han explicat a l’ACN que Calama ha considerat que no és competent per a jutjar l’espionatge a Aragonès perquè no creu que el seu cas pugui vincular-se a la intervenció als mòbils de Sánchez i tres ministres espanyols més. És per això que ha enviat la querella del president a repartiment, i ara el jutjat d’instrucció número dos de l’audiència, a càrrec del magistrat Ismael Moreno, estudiarà si l’admet.

El recurs d’Aragonès estava en mans de l’Audiència espanyola d’ençà del novembre proppassat, després que l’Audiència de Barcelona l’hi enviés, tal com havia sol·licitat la Fiscalia.

Els sindicats i la direcció d’Amazon a Martorelles (Vallès Oriental) han arribat a un pre-acord per al tancament del centre logístic que permetrà la recol·locació en centres del Principat d’uns dos-cents dels vuit-cents treballadors –prop d’un quart– de la planta. La resta rebran indemnitzacions similars a la d’un acomiadament improcedent: trenta-tres dies amb un afegit de 375 euros per any treballat i un pagament únic d’entre 690 i 790 euros en funció de la categoria laboral del treballador.

Fonts de CCOO han confirmat a l’agència EFE que el principi d’acord s’ha segellat aquest dimarts de matinada, després d’una negociació maratoniana que s’ha allargat durant bona part de la nit. Els treballadors hauran d’avalar l’acord en l’assemblea que es durà a terme demà.

Fonts sindicals han valorat positivament en declaracions a Europa Press l’augment dels dies comptabilitzats per al còmput de la indemnització, que originalment era de vint. Es tracta d’una quantitat que, segons que asseguren, era molt baixa perquè la plantilla té una antiguitat molt baixa.

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha anunciat la suspensió de la participació russa del Nou Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques (START), el darrer pacte signat amb els Estats Units per a la reducció i el control d’armes nuclears. Ho ha dit en el marc del primer discurs de l’estat de la nació d’ençà que va iniciar la invasió d’Ucraïna. Putin ha dit Rússia “ha d’estar preparada per fer assajos nuclears si els Estats Units els duu a terme primer”. Ha puntualitzat que no abandona completament el tractat sinó que “suspèn la participació”.

Aquest anunci escala encara més la tensió de la guerra quan queden pocs dies perquè es compleixi un any de la invasió i just l’endemà de la trobada entre Joe Biden i Volodímir Zelenski.  Des del centre de convencions Gostini Dvor, a Moscou, Putin ha aprofitat per a presentar-se com a víctima de les maniobres d’Occident i ha promès que portarà la guerra fins a les últimes conseqüències: “Ja hem començat i continuarem”.

El missatge tenia una menció especial per les regions de Lugansk, Donetsk, Zaporíjia i Kherson, que són les més afectades pel combat bèl·lic: “Van exercir la seva voluntat en el referèndum per estar amb Rússia, la nostra pàtria”.

La compareixença, davant tota la plana major política i civil de Rússia, s’ha convertit en un balanç de l'”operació especial” iniciada fa un any. Putin ha repetit que sempre va cercar una solució pacífica al Donbass i que el desembre del 2021 va fer una proposta, però que tant l’OTAN com els Estats Units van respondre amb negatives i amb una expansió militar: “Volen acabar amb nosaltres i transformar un conflicte local en un conflicte global, però no entenen que Rússia és invencible en un camp de batalla”.

En aquest sentit, ha carregat contra la presència militar dels Estats Units. “Cap país té tantes bases militars com ells, tot el planeta està ple de bases, només cal mirar un mapa”.

La Pissarreta d’en Partal: Com serà el segon any de la guerra

Putin ha atiat amb duresa no només contra Kíiv, sinó contra els països occidentals perquè segons ell, han participat de la desinformació, de tancar els ulls “davant les represàlies i els assassinats polítics a mans de Kíiv”, de formar batallons nacionalistes i subministrar laboratoris biològics i armes al “règim de Kíiv”.

Davant els convidats a l’acte, entre els quals hi havia membres de totes les dues cambres parlamentàries i del govern rus, com també persones que han combatut a Ucraïna, el president rus ha encoratjat la població i ha anunciat diverses inversions i ajudes per estimular l’economia russa. Una economia que segons ha reconegut, s’ha vist perjudicada per les sancions i el blocatge econòmic que han patit per part d’Occident: “L’objectiu és fer patir els nostres ciutadans, desestabilitzar el nostre poble. Però no han pogut perquè el nostre sistema és més fort del que creien”. Putin s’ha congratulat que el PIB només hagi caigut un 2,1% quan des de l’exterior assenyalaven que el país podria col·lapsar.

 

Finalment TV3 ha trobat substitut per a Joel Díaz, que va deixar el programa Zona Franca en protesta per l’acomiadament del col·laborador Manel Vidal per un gag sobre el PSC i una esvàstica. A partir del 27 de febrer el substituirà la periodista esportiva Danae Boronat. El mateix Díaz, que quan va plegar va demanar que Zona Franca continués, ha aplaudit la decisió.

Boníssima notícia

Enhorabona, @danaeboronat! Ho faràs molt bé i t'ho passaràs teta.

*Els que insulteu als comentaris sou una colla de miserables. https://t.co/gQzMjK1xAF

— Joe DiBraggio (@joeldiazbrah) February 21, 2023

Danae Boronat: “A la federació espanyola els anava fantàsticament tenir les jugadores amb por”

Per a TV3 no ha estat fàcil trobar un substitut de Díaz. Segons que es va saber, abans de decantar-se per Boronat ho van oferir a l’humorista Isma Juárez, que actualment fa una secció al programa APM?. Juárez va dir que qualsevol humorista voldria tenir l’oportunitat de presentar un late night, però que no ho podia acceptar per principis: “No seria coherent amb el que penso i sóc, i tampoc vull que existeixi una ombra de sospita sobre mi ni sobre el mateix projecte.” També van pensar en l’opció de la periodista Elisenda Pineda, que va confirmar a Catalunya Ràdio que n’havia enregistrat un programa pilot, però tampoc no va reeixir.

Finalment, TV3 s’ha decantat per Danae Boronat, que també s’encarrega de narrar el futbol femení a TV3 i Catalunya Ràdio. La cadena diu que Boronat aportarà la seva “mirada feminista i transgressora” a Zona Franca, però que el programa mantindrà “l’univers genuí del late night: la Mercabanda, els col·laboradors habituals del programa i les entrevistes més sorprenents i menys freqüents”.

El gag de Manel Vidal pel qual el van acomiadar formava part d’un fals consultori polític en què havia de respondre els dubtes de l’audiència sobre la negociació del pressupost. Vidal deia: “Si tu li parles de Catalunya, d’independència, d’una mica el que seria Catalunya com a nació a un progre espanyolista, un votant o representant socialista se situa aquí.” I en aquell moment, al quadre de l’eix esquerra-dreta i autoritari-llibertari apareixia una esvàstica i el votant del PSC se situava a l’extrem superior dret d’una de les aspes de la creu, corresponent al màxim de dretà i autoritari.

[VÍDEO] El gag de Manel Vidal censurat per TV3 que ha motivat el seu acomiadament del ‘Zona Franca’

Joel Díaz va justificar que hagués plegat dient que la direcció de TV3 no li havia deixat cap opció “mínimament digna” i que li van comunicar l’acomiadament de Vidal sense possibilitat de negociar-ho. A més, va contradir el director de TV3, Sigfrid Gras, que havia dit que el gag sobre el PSC havia esquivat els processos de control previ perquè l’esvàstica que va motivar la polèmica era un gràfic, i que com a tal no era inclòs en el guió. Segons Joel, el guió va passar tots els filtres i processos de validació i que, per tant, si no volien que s’emetés, “la va cagar moltíssima gent”. “I TV3 va prendre la decisió equivocada de fer fora la persona que no n’era responsable”, va afegir.

Gras n’havia parlat prèviament a la comissió parlamentària de control de la CCMA, en el qual va dir que el programa Zona Franca era una opció decidida de TV3 que volia jugar amb els límits de l’humor, però no traspassar-los. El gag sobre el PSC, va dir, els havia traspassat: “Creiem que va superar tots els límits i va faltar el respecte a un nucli important de la població.” A banda, va avisar molt clarament al programa que una cosa com aquella no es podia repetir: “Volem llançar un missatge al programa: saben que això és TV3 i que si volem continuar fent aquesta mena de provocació, transgressió, buscar un tipus d’humor, accedir a un altre públic… aquestes coses no es poden repetir.”

Zona Franca i el futur de TV3 | Mail obert de Josep Sala i Cullell

Reobren la investigació a Santiago Laiglesia en el cas de l’assassinat d’Helena Jubany. Les proves d’ADN de l’actual investigat, Xavi Jiménez, ha sortit negatives i, arran d’això, el jutge ha ordenat que es tornés a obrir la investigació a Laiglesia, que va ser investigat anys enrere, just després del crim, el 2001. Ara hauran de fer aquestes mateixes proves d’ADN a Laiglesia, per comprovar si hi ha coincidències entre l’ADN trobat al cos de la víctima i el seu.

Laiglesia va ser el principal investigat en la primera causa per l’assassinat de Jubany, que fou arxivada el 2005 sense resoldre’s i que es va tornar a obrir el 2020, després de rebre noves proves aportades per la família.

L’Audiència de Barcelona ha decidit de mantenir en presó provisional sense fiança el futbolista Dani Alves, a qui s’investiga per una agressió sexual a una noia a la discoteca Sutton de Barcelona la matinada de 30 de desembre. La defensa del futbolista, que porta Cristóbal Martell, havia presentat un recurs per a demanar de revisar la presó provisional, que proposava de canviar per mesures alternatives imposar-li una fiança, la retirada del passaport, la presentació periòdica als jutjats i la col·locació d’una polsera telemàtica.

Per què Dani Alves és a la presó i la importància dels protocols contra les agressions sexuals

Tanmateix, l’Audiència considera que el risc de fuga és elevat, ja que Alves té prou diners per a pagar la fiança i que podria fugir de l’estat espanyol encara que no tingués documentació. Creuen que podria arribar al Brasil sense problemes, bo i sabent que no seria lliurat a l’estat espanyol per les autoritats del seu país. Per últim, també descarten l’ús de dispositius telemàtics de control perquè a l’estat espanyol no es fan servir per a geolocalitzar qui el porta, sinó protegir la víctima i evitar l’incompliment d’una ordre d’allunyament. En definitiva, no serviria per a evitar que travessi la frontera.

A més, el tribunal diu que comparteix amb l’acusació que hi ha “indicis severs de criminalitat” d’Alves. La fiscalia havia demanat de mantenir-lo en presó provisional presentant indicis que l’incriminen, entre els quals les proves d’ADN i els enregistraments de les càmeres de la discoteca Sutton. A més, demanava que continués a la presó perquè deia que les mesures alternatives que va proposar la defensa no són suficients per a garantir que Alves estigui a disposició de la justícia espanyola durant tota la tramitació del cas.

En canvi, la defensa va qüestionar la versió de la víctima i va argumentar que Alves té prou arrelament a l’estat espanyol per garantir que no fugirà.

La patronal de la indústria mòbil GSMA ha comunicat la mort d’un treballador que muntava el Mobile World Congress (MWC), que començarà dilluns a la Fira de Barcelona. Segons que ha dit, era un treballador d’una empresa especialitzada en càrrega i descàrrega que ahir al matí va patir un accident laboral. Hores després es va morir a l’Hospital de Bellvitge per la gravetat de les ferides.

GSM ha transmès el condol a la família, i ha afegit: “Barcelona és sinònim d’MWC, i el que és més important, la gent de Barcelona –els nostres generosos amfitrions– són part integral del nostre esdeveniment”.

Avui, dimarts 21 de febrer de 2023, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Dolors Feliu: “La meva dimissió no ha estat mai sobre la taula”
• La Pissarreta d’en Partal: Com serà el segon any de la guerra d’Ucraïna?
• Laura Borràs és sentenciada? Les claus del contraatac en el judici de tots contra ella
• Una forta rèplica torna a sacsejar la frontera entre Turquia i Síria
• La Plataforma per la Llengua uneix els Països Catalans en una sola ‘selfie’
• “Volem un tercer Botànic”, o tots els colors d’un crit
• El Lluçanès, un procés d’independència a petita escala

Tot seguit, us oferim les portades dels diaris del país:

Ara:

Diari Bondia:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Les potes dels cavalls de les Valquíries semblen caure sobre l’escenari del Palau de la Música, portant els herois caiguts a la batalla. Segons el mite wagnerià, elles eren les encarregades de dur-los Valhalla. Descarregats de la mitologia germànica, els premis Martí Gasull i Roig són el recordatori de l’activista pel català i fundador de la Plataforma per la Llengua, mort en un accident de muntanya a l’Himàlaia l’any 2012.

Un acte reivindicatiu i gens complaent

El Palau de la Música ha estat, justament, l’escenari de la celebració del desè aniversari dels guardons, presentats per Òscar Dalmau, que s’ha presentat com a catalanoparlant: “Només canvio quan no m’entenen al restaurant, o quan jugo a videojocs, o quan he d’anar a renovar el DNI… Facilíssim. És mentida que es pugui viure plenament en català.” El comunicador, autor del satíric Manual d’adoctrinament de l’escola catalana, ha fet servir durant l’acte la seva habitual ironia i mala bava, per evitar que la festa de la Plataforma per la Llengua –l’ONG del català– acabés essent un acte triomfalista, davant un públic amb una forta presència de representacions dels Països Catalans, com la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó, o l’ex-síndic de l’Alguer, Carlo Sechi. Un espai de trobada del modernisme i els modernets, amb un escenari amb tres grans telèfons mòbils, que tenien funció de pantalla i que feien present la lluita pendent per aconseguir la plena presència del català a l’entorn digital.

També han tocat el viu i han evitat el cofoisme i la resignació les escenes teatralitzades que han servit per a recordar situacions que justifiquen la tasca de la Plataforma per la Llengua. La vulneració de drets lingüístics, la nul·la presència de productes etiquetats en català als supermercats –la noia diu al noi: “El meu tiet es va trobar una Coca-cola etiquetada en català… És broma!”, tot recordant l’acte fundacional de Plataforma per la Llengua, que el 12 de desembre de 1993 va omplir la plaça de Catalunya de Barcelona amb 15.000 llaunes d’aquell refresc– o el vet del català per part de l’estat espanyol a les institucions europees, fins al progressiu –i encara migrat– augment de la presència del català a les plataformes audiovisuals o els núvols negres originats per les protestes contra el 25% de castellà, que fa perillar la immersió lingüística, i la introducció del castellà com a llengua vehicular de l’escola catalana.

Els joves són el present

Els creadors de contingut en català hi han tingut una forta presència, conscients com som tots que el futur del català no es juga només al carrer, sinó també a les xarxes. Laura Grau ha recordat que no es tracta de fer el jovenàs –quan alguns dels referents triats són més grans que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, present a la sala– sinó de donar oportunitats als joves perquè comencin a fer seu l’espai comunicatiu. Apitxat i Antoni Gistafred han recordat que si a les xarxes hem de ser nosaltres mateixos, ho hem de fer en català.

Ho ha refermat Susanna Pérez, creadora de contingut i membre de la Plataforma, quan ha dit: “La joventut no és el futur, és el present”, durant la presentació del nou premi Martí Gasull i Roig a la Innovació, que vol trobar nous referents que parlin la nostra llengua, i que ha servit per a reconèixer Cabrafotuda, un popular instagramer i tiktoker de la Vila Joiosa, a la Marina Baixa, alter ego de Fran Tudela, que ha deixat clar que “el pitjor català és el que no es parla”, i ha agraït el reconeixement per algú del País Valencià i, especialment, del sud, on la situació és dramàtica.

El premi Martí Gasull reconeix la tasca de VilaWeb

El premi Martí Gasull per votació popular –que ha recollit més de vuit mil vots– ha reconegut aquest diari, VilaWeb. Assumpció Maresma i Vicent Partal han pujat a l’escenari del Palau de la Música a recollir de mans del president de l’entitat, Òscar Escuder, el guardó que reconeix el diari que van fundar l’any 1995. Maresma ha volgut compartir el reconeixement amb la resta de finalistes, tot confessant que el poc temps lliure que tenen el passen mirant Filmin i afegint que havien votat la Bressola. L’editora de VilaWeb, ha volgut compartir el reconeixement amb els lingüistes que han definit la llengua del diari, Jem Cabanes i Jordi Badia, amb la redacció i, especialment, amb els vint-i-tres mil subscriptors, ben presents a la sala i que han votat en massa.

El director del diari, Vicent Partal, ha volgut deixar clar que hi ha VilaWeb per molts anys. Molts anys de periodisme de qualitat, independent i compromès. I en català, la llengua comuna d’un país on es parlen més de dues-centes llengües i que es vol “independent en forma de república”, com deien les butlletes de votació del Primer d’Octubre.

Blanca Serra: “Una independència política sense la llengua i la cultura, no serviria de res”

El premi especial del jurat ha volgut homenatjar la lingüista i activista Blanca Serra i Puig, amb un currículum de lluita a l’esquena. Militant del Front Nacional de Catalunya, fundadora del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), una de les històriques del moviment independentista català, membre del primer secretariat de l’ANC, candidata de la CUP en unes quantes eleccions i fundadora del Consell de la República. Serra ha volgut recordar Núria Feliu, Pau Riba, Maria Antònia Oliver, Àngel Casas, Vicenç Pagès Jordà, Josep Massot i Josep Maria Espinàs, abans de deixar clar que no havia vingut ni a lamentar-se “ni a fer servir les xurriaques”.

Serra ha deixat clar que cal augmentar l’autoestima i subratllar les fortaleses: “Hem de tenir clar, d’entrada, que una independència política sense la llengua i la cultura no serviria de res. No ens hem de deixar entabanar per la idea de ser una nació bilingüe, perquè no ho som, som una nació bilingüitzada.” Decidida a defensar la suma individual i la multiplicació col·lectiva, ha evocat Joan Fuster i la seva proclamació d’unitat dels Països Catalans: “Com es pot ser català sense ser valencià i sense ser mallorquí, i viceversa?”

El final de l’acte l’han posat les notes de Se canta, l’himne occità en record de Martí Gasull –l’heroi evocat per Roger Buch, Teresa Casals i Jordi Manent–, “Els segadors”, els “i-inde-independència” compassats i, és clar, una selfie dels premiats i el públic.

En el primer episodi d’aquesta nova sèrie de dos capítols de la Pissarreta, Vicent Partal recapitulava l’evolució de la guerra d’Ucraïna i analitzava alguns dels enfrontaments més importants entre ambdós bàndols, com ara el de la ciutat de Kherson, bombardada i assetjada per l’exèrcit rus.

Com serà el 2023 als Països Catalans?

En aquest segon i darrer vídeo, VilaWeb us ofereix una anàlisi de la guerra per a entendre com serà el segon any del conflicte, que encara avui Putin considera solament una operació especial. L’enfrontament es pot revifar a la primavera –quan les condicions meteorològiques permetin a les tropes mecanitzades d’avançar– amb la possible participació activa de la Xina donant suport a Rússia.

Que les emocions acaben determinant la política és un fet. I que el paisatge polític determina les emocions, també. Eva Illouz és coneguda com la sociòloga de les emocions. La pensadora, d’origen francès i israelià, fa dècades que explora per què les emocions expliquen fenòmens com la pujada de l’extrema dreta o el boom de vendes de llibres d’autoajuda. La premissa és senzilla: les emocions no són una punxada que sentim al mig del pit, sinó una construcció (intencionada) al servei del poder. Aquests dies, Illouz ha visitat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on ha conversat amb Eudald Espluga, autor de No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada (Destino, 2022) sobre el paper dels afectes en aquest món nostre neoliberal. Illouz va desplegar un seguit d’idees en un vestíbul de gom a gom, al qual es van afegir centenars de persones en una retransmissió paral·lela. Avui en voldria resumir algunes en aquest mail obert.

Hem de donar una dimensió política al nostre patiment

Illouz va dir que la gran crisi de la democràcia és causada per l’apatia que sentim vers les institucions. Creure que no és cosa nostra és el perill, va explicar. I va insistir que aquesta indiferència ens retira progressivament de l’esfera pública. Cap cot i de pet a casa. De fet, el problema principal de tot plegat, va explicar, és arribar a creure’ns que el nostre malestar és “problema nostre”. Un assumpte del tot individual. Si això passa és una tragèdia, ens retirem cap a l’esfera hiperprivada i ens separem dels altres, va dir al CCCB, en una frase que tenia forma de titular.  I què succeeix aleshores? Doncs que assistim a l’ascens de la soledat crònica, el refugi en l’oci o en el romanticisme, va dir l’endemà de Sant Valentí. Segons Illouz, privatitzar el patiment és el primer pas cap a l’auge de l’extrema dreta. “Quan la misèria social esdevé una misèria (només) psicològica, deixem de ser conscients del malestar que compartim amb l’altra gent. I si fem això, no donem una dimensió política a les nostres emocions”, va afirmar. Illouz diu que la gent, sobretot la classe treballadora, es va morint perquè no pot expressar el malestar. Com més intensament subjectiu és el món social, més risc d’acabar aïllats, va denunciar.

La mala política apel·la a les emocions

Illouz va dir que la bona política apel·la a la raó, i la cínica, a les emocions. En aquest sentit, va deixar clar que l’emoció més perillosa de totes és la por. Por de l’estranger, por del transsexual, por de les minories. Que la por és la porta d’entrada als moviments populistes. “Si els populismes creixen és perquè són percebuts com a salvadors de la suposada decadència dels valors tradicionals.” Illouz va argumentar que viure en una bona societat significa no tenir por dels col·lectius que no són com tu. Ni dels negres, ni dels jueus, ni de les lesbianes. “En el moment en què transformes els rivals polítics en enemics, comença el problema gros.” Ara, la pensadora va afegir que el discurs de la por no és només cosa de dretes, les esquerres també l’utilitzen, per exemple, amb l’alerta del desastre ecològic.

La hipersexualització dels cossos genera monstres

Un dels conceptes més populars d’Illouz és el de “capitalisme emocional”, que Espluga també desenvolupa en el seu assaig. L’autora nascuda a Fez n’apunta un de nou: el capitalisme escòpic. Illouz diu que a mesura que ha augmentat la llibertat sexual, aquests darrers trenta anys, s’ha disparat la sexualització dels cossos, sobretot dels femenins. “Hi ha una explotació o extractació de valor del cos de les dones. I aquest valor és econòmic.” Illouz,  professora de Sociologia i Antropologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem, diu que dones jueves o musulmanes es refugien en la religió com a resistència contra la hipersexualització promoguda pels mercats. En aquest sentit, també van anomenar dos exemples de moviments reaccionaris vinculats a l’extrema dreta. El cas dels incel –abreviatura de l’anglesa involuntary celibate–, un col·lectiu cèlibe voluntari, antifeminista i misogin; o les state wife, dones joves que defensen un retorn a un model familiar i patriarcal tradicional. De fet, en aquest paisatge emocional, Illouz va dir que estar casada encara ara representa un privilegi, perquè el matrimoni continua essent objectivament un estat que proporciona un futur econòmic i emocional millor.

Construcció de la nació d’acord amb valors masclistes

Illouz també va apuntar que, en un context neoliberal, la sexualitat és un tema central en les nostres vides. I potser també un refugi del descontentament polític. Illouz va posar com a exemples els moviments d’extrema dreta que continuen considerant la família monògama la cèl·lula bàsica de les societats capitalistes. “Per això, el president hongarès, Viktor Orbán, o el rus, Vladímir Putin, fan campanya en contra de qualsevol expressió pública LGTBIQ+”, va declarar. Però Orbán i Putin no són els únics. “El concepte de nació construït per l’extrema dreta europea i nord-americana, amb Le Pen o el Tea Party al capdavant, s’edifica, clarament, sobre valors masclistes.” L’objectiu d’aquests partits és majoritàriament restablir la masculinitat, va dir l’autora d’El fin del amor. Una sociología de las relaciones negativas, que també va explicar que fins i tot els homes gais dels Estats Units voten Trump, per preservar l’amenaça cap a la seva masculinitat.

Recanvi generacional?

Illouz va apuntar un diagnòstic que potser va ser un dels arguments més controvertits de la sessió. La pensadora va dir que l’esquerra progressista ha treballat per promoure els drets de les minories sexuals, i algunes persones, sobretot de classes treballadores, ho han vist com una amenaça als seus ideals. “Crec que s’ha anat massa ràpid. Alguns grups de la població han entrat en pànic per l’amenaça que han sentit de l’ensorrament dels valors tradicionals”, va assegurar davant la indignació d’algun dels assistents, que va aixecar la mà per dir que s’havia sentit decebut per l’afirmació. Illouz, que va respondre que aquesta explicació no és un desig sinó un intent de comprendre què passa, va cloure l’acte apuntant a un futur, potser marcat per un recanvi generacional, que podria eliminar l’abisme de valors que conviuen avui dia.

Fa mesos que hom especula amb el retorn del president Puigdemont i les conseqüències polítiques que aquest moviment podria tenir en la política catalana. Però, de moment, qui sembla que torna segur és precisament el seu antecessor, el president Artur Mas.

El 129è president de la Generalitat ha augmentat de manera ostensible la seua presència pública, i va perfilant com més va més un discurs que inclou reivindicar l’espai tradicional de Convergència, lamentar la trencadissa entre Junts i el PDECat, emfasitzar que sense la unitat independentista el moviment restarà aturat i reivindicar la gestió de la comunitat autònoma com a motor de la reconstrucció nacional.

Aquests darrers dies, Mas també s’ha deixat veure unes quantes vegades al costat del president Jordi Pujol, cap a qui, sobtadament, es dirigeixen moltes mirades. Ahir, en una entrevista a El Periódico, ell mateix declarava, com qui no diu res, que Pujol s’havia equivocat amb la seua confessió –cosa que Lluís Prenafeta també assegurava en aquesta entrevista amb VilaWeb. No ha arribat a l’extrem del secretari d’organització del PDECat, Genís Boadella, que ahir va parlar directament de la necessitat de “restituir Jordi Pujol”.

No són anècdotes aïllades. Per les coses que m’arriben, es respira una certa sensació d’alegria continguda en la dreta catalana. Les perspectives d’èxit de Xavier Trias han generat un efecte euforitzant que, per primera vegada després de molts anys, els fa pensar que si reforcen el seu missatge d’ordre i estabilitat i es desmarquen clarament de l’espai d’esquerres, hi ha una part de la ciutadania esperant-los que els podria portar novament al poder.

A un poder simplement autonòmic, això sí. Dins Espanya i sense més aspiracions, molt semblant als vells temps, efectivament, de la presidència de Pujol. La caiguda anunciada de Laura Borràs i l’allunyament del president Puigdemont sembla que marca per a alguns el moment de superar això que en privat han arribat a qualificar de “disbauxa” independentista i, per a aconseguir la independència, esquerranosa.

De la distància estant, he de dir que veig aquest entusiasme un poc desmesurat. El Primer d’Octubre és una fita que ha canviat tantes coses que pensar en un retorn al pujolisme com si no hagués passat res tots aquests anys simplement sona irreal. I posats a tornar al pujolisme, ERC resulta que aplica al peu de la lletra el seu manual, així que la idea tindria una competència dura. A banda, si es presentés l’opció, caldria veure si els seus els seguirien. Que Junts abandonés el govern per l’acció de les bases és un fet molt excepcional i remarcable que demostra, com a mínim, que té una militància que no sembla gens disposada a combregar amb qualsevol roda de molí ni a acceptar rebaixes únicament per tocar poder.

De tot plegat, l’única cosa que sí que veig, i la veig amb molta preocupació personal, és que l’esquerra catalana ja fa tot el possible per a facilitar el retorn de la dreta. Fa molts anys que seguesc amb atenció la política francesa, i en això que passa a Catalunya veig –per mi, per desgràcia– massa ecos de tot el que va causar en el seu moment l’enfonsament de l’esquerra parisenca. El possible èxit electoral de Xavier Trias seria una prova d’això mateix, atès que a Barcelona Ada Colau representa l’extrem més evident i enfilat, caricaturesc i tot, d’aquesta esquerra embogida ideològicament, frívola, cínicament despietada, desenganxada de la població i els seus interessos, arrogant i interessada que en el cas francès ha aconseguit catapultar la dreta i, horror!, l’extrema dreta, a uns nivells que ningú no es podia ni imaginar fa pocs anys. Miraré d’explicar-me amb més detall un dia d’aquests.

 

PS1. VilaWeb fou guardonada ahir al vespre amb el premi Martí Gasull que atorga la Plataforma per la Llengua per votació popular. Volem expressar el nostre reconeixement als altres dos finalistes, Filmin i la Bressola, que tenien mèrits suficients també per a guanyar. I el nostre agraïment a la Plataforma i a tota la gent que ha votat per VilaWeb. Per a aquest diari la llengua no és tan sols un instrument per a comunicar-nos, sinó l’essència, juntament amb el periodisme, del nostre projecte. Per això volem dedicar aquest guardó als dos caps d’estil que ha tingut VilaWeb, Jem Cabanes primer i Jordi Badia després, i a tots els lingüistes que han passat per la nostra plantilla en el curs dels anys.

La platea del Teatre Micalet es va omplir ahir de gent amb ganes de participar en la presentació del manifest “Volem i necessitem un tercer Botànic. Fem-lo possible”. Aquesta frase, aquest prec, aquest crit, aquest desig, es pronuncià de totes les maneres possibles, i en espais diversos: de la reflexió a l’acció; del sindicalisme a la cultura; dels moviments socials a l’ensenyament; del feminisme a l’acolliment dels nouvinguts. Tota l’esquerra ideològica era representada damunt l’escenari i a les butaques del teatre.

Es va pronunciar també amb tots els accents, en les dues llengües oficials, amb diverses entonacions i amb un bon catàleg de grans de veu. L’altre leitmotiv de la vesprada fou el de l’advertiment. Els promotors del manifest són conscients que ni el primer Botànic ni el segon no ho han fet tot bé, que hi ha moltes mancances. Però, arran de la possibilitat que la dreta i l’extrema dreta tornen a governar el país, cal mobilitzar els ciutadans.

Entre els assistents a l’acte, Papi Robles i Àgueda Micó de Compromís; la consellera d’Unides Podem Rosa Pérez Garijo; el número dos dels socialistes valencians, José Muñoz; el sindicalista Vicent Maurí; el professor Rafa Xambó; el secretari general d’Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert… La llista és molt més llarga i diversa. I aquesta diversitat, abans de començar l’acte, ha afavorit converses i abraçades en aquest magma que s’anomena societat civil i els seus representants a les institucions.

Tres minuts per a repassar el passat i enfocar el futur

Tonetxo Pardinas, com a president de la Societat Coral el Micalet, donà la benvinguda als assistents. Som gent preocupada pel país, va dir. “No hem de permetre que la foscor ens ofegue una altra vegada. No volem tornar enrere. S’han de redoblar esforços per a reforçar el teixit cívic i social del país. Ens hem de defensar d’aquests que ataquen el català, hem de normalitzar la llengua”, afegí.

En representació de la gent més jove, Laura Alcaide parlà de la vergonya de la corrupció i de l’elitisme sense escrúpols de la dreta. “La resposta del Botànic –va dir– ha estat diferent de les diferents crisis que hem viscut.” I parlà de salut mental i de crisi climàtica i de violència masclista. Ofelia Vila, representant dels col·lectius feministes, recollí el guant i recordà els darrers casos de violència exercida sobre les dones, i l’escletxa salarial, que encara és d’un 20%. I va fer un prec als polítics presents a la sala: que totes les polítiques, tortes les lleis, es facen amb perspectiva de gènere.

La portaveu d’Intersindical Valenciana, Beatriu Cardona, va reivindicar el paper dels ciutadans fora de les institucions. “Per a fer política en majúscules, no cal dedicar-se a la política de partits”, digué. I va jugar amb el concepte de jardí botànic i les flors que cal que nasquen a cada instant. “Us imagineu la pandèmia gestionada per ments psicòpates com la d’Isabel Ayuso?”, digué. I, tocant de peus a terra, recordà que el Botànic havia incomplert algunes coses. Potser massa. Però després es va preguntar si Carlos Mazón o María José Català les complirien.

El secretari general de la UGT, Ismael Sáez, va fer seu el vell lema de José María Aznar: “La Comunitat Valenciana va bé, molt millor que llavors.” Després va retreure els casos de corrupció passada i recordà tots els indicadors d’aquesta millora que, a parer seu, fa necessari que el Botànic es repetesca: la desocupació, la cotització a la seguretat social, la cobertura social… Anna Garcia, la secretària general de Comissions Obreres, va citar Joan Fuster: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà.” I fou molt dura amb els partits del Botànic: “Preservar el dret de la classe treballadora és una necessitat i una obligació.” Va recordar als polítics que el Botànic no és res més que el cansament de la ciutadania d’un temps molt negre. I féu un advertiment: “La dreta està mobilitzada, i espanta de debò.”

Papa Bala, un ciutadà del Senegal que fa quinze anys que viu al País Valencià, va parlar en nom de la federació d’immigrants. Recordà la importància del número tres i de les trilogies i va recordar als polítics que després d’aconseguir coses importants s’ha d’insistir en aspectes com ara les dificultats dels immigrants per a empadronar-se o per a aconseguir un habitatge o una faena dignes.

Antonio Montiel, que ara és l’advocat de la Comissió Ciutat-Port, va ser el cap de llista de Podem a les eleccions del 2015 i, per tant, va formar part de la comissió negociadora del primer pacte del Botànic. En la seua intervenció d’ahir, va recordar que l’11 de juny del 2015 tots els presents tenien clar que allò no era un acord entre partits, sinó un acord amb els ciutadans. “Parlàvem de la quarta pota del Botànic”, digué, abans de reflexionar sobre el perill de caure en els defectes que els ciutadans van rebutjar l’any del canvi. Va lamentar certs entrebancs de la política per a ser efectiva, per a fer coses tangibles, més enllà de les propostes i proclames. “Encara tenim un problema d’habitatge, d’especulació, tornen els grans projectes i s’han ressuscitat alguns PAI que estaven adormits”, digué. I va reclamar polítiques de defensa del litoral, de l’albufera i de l’interior per a evitar que siga el lloc on va a parar l’especulació dels oligopolis elèctrics.

En representació de la coordinadora d’associacions per la memòria democràtica, Maria Navarro cridà “No passaran! No passaran!” i va recordar que el Botànic havia fet coses com ara obrir fosses, missions de la memòria o un banc d’ADN, però que no n’hi ha prou.

I en l’àmbit de la cultura, el dramaturg Manuel Molins va recordar també les errades del Botànic, però va reconèixer que culturalment s’està infinitament millor. “Hem de consolidar, esmenar errades perquè tots els àmbits de la cultura no tinguen cap retrocés. Esmenem, avancem, consolidem”, demanà.

El manifest imperatiu

Abans de tots aquests parlaments, la periodista Rosa Solbes i el director del col·legi major Rector Peset, Carles Xavier López, van llegir el manifest que fa una setmana que és a la xarxa. Ja ha aconseguit unes 600 signatures i és obert perquè s’hi adheresca tothom.

El manifest repassa la història dels dos Botànics, però recorda que el primer, que va nàixer de les urnes del 2015, va ser possible gràcies a un impuls ciutadà molt important. Moviments socials, sindicats, plataformes de defensa del medi, feministes, de joves, de pensionistes… tot de gent que clamava per un canvi després de més de vint anys d’hegemonia conservadora.

Tot allò és història, i el present i el futur tenen cara d’emergència climàtica, de treballadors que s’han empobrit, de gent que continua vivint en exclusió social, de dones que pateixen violència masclista i de fosses que encara romanen sense obrir en cementeris i cunetes.

En vista d’aquest panorama, plana el fantasma del descontentament, de l’abstenció i del vot de càstig dels actuals governants. És per això que els impulsors del manifest fan una crida a la societat organitzada a recuperar la iniciativa i impulsar, una altra volta, els partits que ara governen el País Valencià a continuar al capdavant de la Generalitat després del 28 de maig.

El fantasma de Francisco Camps, a Madrid

Tot això passava a València mentre encara ressonaven les converses obscenes i vergonyoses entre l’ex-president Francisco Camps i el seu amic Álvaro Pérez, que s’havien sentit durant el matí a l’Audiència espanyola. Escenes ocorregudes abans del Botànic i que, probablement, en van precipitar l’adveniment. Pérez plora quan recorda el casament. Camps renega de l’amistat, el desdenya i el menysté. I menysté la fiscalia anticorrupció. I menysté la intel·ligència dels ciutadans que el veuen anar i venir cap a l’audiència, posar els ulls en blanc i respondre amb indolència i supèrbia.

El procés per substituir el director general de Turisme de Barcelona s’ha declarat avui desert. El comitè executiu ha decidit per unanimitat de posposar el nomenament i ha demanat al president, Eduard Torres, que assumeixi de manera provisional les funcions del càrrec fins que no hi hagi un candidat de consens.

L’entitat ha decidit d’endarrerir la decisió fins després de les eleccions municipals, el 28 de maig, i de la Cambra de Comerç, amb data encara per confirmar. Amb tot, Turisme de Barcelona ha dit que es podria trobar un candidat abans “si sorgeix l’oportunitat”.

Fins ara, el càrrec era ocupat per Marian Muro, que va ser destituïda com a directora general a mitjan setembre. En un comunicat emès llavors, Turisme de Barcelona va assegura que prescindia de la que havia sigut directora general de Turisme de la Generalitat entre 2011 i 2016 per encetar una nova etapa per afrontar “els nous reptes de ciutat”.

Ha costat una dotzena anys, però a la fi el  memorial Pere Rodeja ha premiat la periodista cultural Anna Guitart. El guardó premia cada any el millor o la millor periodista literària del país i era sorprenent que Guitart no el tingués (sense treure cap mèrit als guanyadors dels anys anteriors), així que el proper divendres a Girona se l’emportarà per la seva tasca com a comunicadora de tot el que envolta el món del llibre en mitjans com TV3, Catalunya Ràdio o el diari Ara.

El Gremi de llibreters reconeix així a Guitart (1976) ‘pels anys que fa que treballa a favor de la literatura; per la seva cultura àmplia i diversa; per promoure el gust per la literatura, amb gràcia i amenitat; per ser en multitud d’actes, ben diferents, siguin de presentacions de llibres, premis o fires i esdeveniments, i també en mitjans de comunicació, de la premsa escrita a la ràdio i la televisió, i sempre amb gran capacitat de generar ressò i l’estima als llibres’.

A més a més de la periodista, el guardó reconeix cada any la tasca d’una llibreria i es lliura en homenatge al llibreter gironí Pere Rodeja i Ponsatí (1931- 2009), considerat exemple i mestre en l’ofici de la llibreria i té per finalitat: Estimular els llibreters agremiats en la seva dedicació d’activadors culturals i difusors de la llengua i la literatura catalanes, l’arrelament en el territori, la influència en els hàbits lectors, la complicitat amb l’entorn cultural, el servei i tot allò que hagi donat i doni prestigi a l’ofici de llibreter i en aquest cas el jurat format per Jordi Grau, Anna Vilanova, Ester Pujol, Rosana Lluch i Guillem Terribas ha decidit concedir el premi als llibreters Sílvia Muntané i Gerard Remendo de la Llibreria Saltamartí, de Badalona.

Segons explica el jurat, ‘el nom, referència al poema de Joan Brossa, és tota una declaració d’intencions a la tercera ciutat més gran de Catalunya. Són dinou anys d’història, de servei, de mediació cultural en un lloc molt divers; d’acostament dels autors als lectors, sigui amb presentacions o clubs de lectura, i essent arreu, en qualsevol esdeveniment que tingui a veure amb els llibres, com també en els mitjans de comunicació, a través de recomanacions. També es vol destacar la riquesa del seu fons, ampli i divers, que abraça des de la novetat a la lectura fàcil, la novel·la gràfica i el còmic, l’especial atenció a la literatura catalana, i, no cal dir-ho, a servir tot allò que el client demani. I perquè s’ho llegeixen tot i per això ho coneixen i ho defensen’.

Cal destacar que des de que va obrir les seves portes el 2004 la llibreria Saltamartí s’ha convertit en un espai cultural de primer ordre al centre de Badalona, on han desenvolupat una tasca d’activisme llibreter de primer ordre però sense pressa, consolidant un projecte que s’ha implicat directament en el territori i que ha transcendit més enllà de la ciutat per ser una referència comarcal (per exemple, durant molts anys, han estat la llibreria del festival Tiana Negra), però també s’han convertit en un dels espais més estimats pels autors tant d’editorials independents com de grans grups per presentar les seves obres.

Sílvia Martí (Barcelona, 1959) i Gerard Remendo (Sant Adrià de Besòs, Barcelonès, 1956) es varen ajuntar després de trajectòries laborals molt diferents i allunyades de la llibreria, per poder tirar endavant aquest projecte que va obrir fa 19 anys a Badalona.

Finalment, ha arribat el dia que s’ha vist com els dos coacusats deixaven tota sola Laura Borràs, canviaven de bàndol i s’unien, fil per randa, a l’acusació de la fiscalia en el judici contra la presidenta suspesa del parlament per unes adjudicacions de contractes suposadament irregulars a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). El panorama a la sala civil i penal del TSJC era ben inquietant per a Borràs: tots contra ella, per més que durant tres anys i fins a la darrera setmana abans de començar el judici les tres defenses, la seva, la d’Isaías Herrero i la d’Andreu Pujol, havien remat alhora i havien pactat fins al darrer detall l’estratègia per a desactivar les acusacions. Però s’ha capgirat tot, i avui ha quedat ben clar el pacte, en una sessió que ha estat especialment tensa quan l’interrogatori a Herrero ha tocat la seva politoxicomania i fins a quin punt això podia qüestionar el valor d’allò que digués. Però la incriminació que fa l’informàtic en qui va confiar Borràs té un valor relatiu com a prova, és escandalosa mediàticament però no és pas un testimoni i té el dret de mentir. A la sala se l’ha vist amb ànsia de dir allò que la fiscal volia que digués, però ara serà feina de l’acusació demostrar que això que ha dit es pot corroborar. I encara més: tindran feina Isabel Elbal i Gonzalo Boye a demostrar que tot plegat és mentida, i a saber com contraatacar a contrarellotge.

Herrero ha dit, ras i curt, que Laura Borràs va pactar amb ell com adjudicar-li de manera encoberta i irregular tots els contractes sobre uns quants projectes de digitalització de continguts de la ILC entre el 2013 i el 2017, quan ella presidia l’entitat. Uns projectes sobre renovació de la web de la ILC i de digitalització d’alguns continguts. L’acusació té unes proves, a bastament difoses: uns correus electrònics entre ella i Isaías Herrero que semblen prou contundents per a demostrar que hi havia una connivència entre l’una i l’altre per a fragmentar els projectes que se li adjudicaven en contractes menors, de menys de divuit mil euros, que no requerien un concurs públic. I que, per poder-ho fer, van acordar de presentar dos pressuposts comparsa que acompanyaven el projecte guanyador, sempre el d’Isaías Herrero. 

L’informàtic ha dit que van fer-ho així, i ha replicat el contingut d’aquests correus: que van acordar amb Borràs de presentar en diferents contractes d’obra i servei els projectes que li encarregava; que aquests contractes no sobrepassessin els divuit mil euros i que, en cada cas, hi hagués tres pressuposts que hi optessin. I tots els elaborava Herrero, tots els dels divuit expedients que s’examinen en aquest judici i que anaven a nom d’altres empreses i cooperatives. En alguns casos, va recórrer a la col·laboració del tercer acusat, Andreu Pujol, que ha reconegut, en una declaració llampec, els fets descrits per la fiscalia i ha dit que Borràs estava al cas de tot plegat. 

La validesa dels correus

La fiscalia ha aprofitat que el tribunal no ha desestimat els correus amb Herrero com a prova (qüestionada com a vàlida per part de la defensa de Borràs) per estirar el fil de la seva declaració, i n’ha exposat uns quants durant la sessió. Aquests correus van ser obtinguts pels Mossos d’Esquadra durant un escorcoll al domicili d’Herrero el novembre del 2018. Són correus amb data del 2013 i del 2014, quan Borràs presidia la ILC. Gonzalo Boye i Isabel Elbal diuen que no es podien admetre com a prova perquè un cop intervinguts se’n va trencar la cadena de custòdia que hauria de garantir que no van ser manipulats de cap manera. 

Per això han aportat una prova pericial, molt controvertida, perquè l’autor és Emilio Hellín, que ara es fa dir Luis Enrique, un ultradretà ex-membre de Fuerza Nueva i que va ser condemnat a quaranta-tres anys de presó per haver mort a trets l’estudiant basca Yolanda González el 1980. Malgrat la polèmica, entre els arguments de la defensa de Borràs aquesta pericial és cabdal, perquè pot desactivar la principal prova de càrrec, bo i demostrant que aquests correus no van ser obtinguts pels Mossos d’una manera adequada. Si això es demostrés, la prova s’invalidaria.

I més enllà de la pericial informàtica?

En el supòsit que aquesta pericial realment tingués aquest efecte, la defensa segurament no en tindria prou, perquè hauria de demostrar que els fets, que al cap i a la fi és allò que el tribunal hauria d’examinar, no constitueixen pas cap delicte de prevaricació ni de falsedat documental, que és per això que la fiscalia demana sis anys de presó, vint-i-un d’inhabilitació i una multa de 144.000 euros a Laura Borràs. 

Per això serà important allò que declarin els ex-treballadors de la ILC, del Departament de Cultura de la Generalitat i de les empreses i cooperatives que Isaías Herrero va utilitzar per presentar aquests pressuposto comparsa i que aquesta setmana declararan com a testimonis en el judici. Perquè caldrà veure quins són els graus de responsabilitat i de coneixement de tots ells en aquestes contractacions que s’examinen. 

I caldrà comprovar fins a quin punt la pràctica de fragmentar els contractes, en aquest cas concret, és un delicte que s’ha de castigar penalment o una irregularitat administrativa, o res d’això. És l’envit de la defensa de Borràs, demostrar la seva innocència ara que s’ha instal·lat d’una manera contundent el relat de la seva culpabilitat. Tot al revés de la lògica jurídica. 

Boye i Elbal han denunciat la vulneració del dret de la defensa aquests primers dies del judici pel pacte sobrevingut entre la fiscalia i Marina Roig, en nom d’Isaías Herrero, i Àlex Solà, en nom d’Andreu Pujol, i que avui finalment s’ha fet evident. Perquè tot allò que van preparar durant anys per a defensar-se conjuntament no pugui ser utilitzat per a atacar Borràs. O, més precisament, perquè ells voldrien utilitzar tot allò que van treballar conjuntament per a demostrar que Borràs no va cometre cap delicte i que la confessió d’avui d’Herrero no s’ajusta a la realitat. 

Van demanar al Col·legi d’Advocats de Barcelona la dispensa del secret professional per a utilitzar tota la informació compartida en benefici de la defensa de Borràs. La resposta del Col·legi encara no ha arribat, i pot trigar. I Barrientos no els ha concedit la petició de suspensió del judici mentre no disposen d’aquesta dispensa i poden reorientar la seva estratègia arran del pacte dels altres dos acusats amb les fiscals. Sí que tindran, això no obstant, l’opció de declarar en darrera instància, al final del judici, previst el primer de març. 

Isaías Herrero i Andreu Pujol avui saben que han complert la seva part del pacte amb la fiscalia, que els haurà de compensar d’alguna manera, segurament amb una rebaixa en la petició de penes. Això els pot haver salvat. Laura Borràs potser és una mica més a prop de la condemna, de la seva mort política. Però encara no s’han jugat totes les cartes.

L’Associació Catalana d’Estudiants de la Universitat de Perpinyà ha explicat que hi ha molts estudiants nord-catalans preocupats per la impossibilitat de sintonitzar Ràdio Flaixbac. “Ignorem la raó per la qual s’ha deixat d’emetre el senyal al nord de l’Albera. Volem recordar que aquí la ràdio musical de Catalunya és un contacte importantíssim amb la llengua catalana per molts joves nord-catalans”, diuen en un comunicat.

Comunicat de premsa ACE. 17 de febrer del 2023 pic.twitter.com/tAcWTuQ2OP

— Associació Catalana d'Estudiants (@ACE_IFCT) February 17, 2023

VilaWeb s’ha posat en contacte amb Ràdio Flaixbac. Atribueixen la desaparició de la freqüència de ràdio a una incidència tècnica causada per les nevades d’aquests darrers dies. I asseguren que tornaran a emetre tan bon punt resolguin la incidència, cosa que preveuen que passi les “setmanes vinents”. Les emissores sud-catalanes que se sintonitzen al Rosselló emeten des del Pic de les Salines, al municipi de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), a menys d’un quilòmetre de Catalunya Nord.

El 2010, les emissores Flaix FM, Ràdio Flaixbac i RM Ràdio van desaparèixer de les ones nord-catalanes a petició del Consell Superior de l’Audiovisual (CSA) francès i del Comitè Tècnic Regional (CTR) de Tolosa de Llenguadoc, que en una carta formal a l’estat espanyol ordenaven que deixessin d’emetre-hi perquè, deien, interferien en les emissores franceses.

Aleshores, el fundador del Grupflaix Miquel Calçada va cercar una alternativa a la freqüència afectada, el 92.9 FM, i va habilitar l’actual 103.6 FM. “No podia deixar penjats els oients de Perpinyà”, va dir.

Fundada l’any 1994, Flaixbac és una emissora musical que emet els darrers èxits de la música dance, electrònica i pop, tant del país com internacional. Es pot sintonitzar a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i, fins fa poc, a Catalunya Nord.

Per tercera vegada a la història s’ha confirmat un cas de guarició total d’una infecció del VIH. És un home de cinquanta-tres anys a qui ara fa quatre anys li van retirar el tractament antiretroviral contra el VIH de manera supervisada després d’haver rebut un trasplantament de cèl·lules mare per a tractar una leucèmia mieloide. Quatre anys més tard és en bon estat de salut i el virus no ha reaparegut. L’home és conegut en la comunitat mèdica i científica com el pacient de Düsseldorf i segueix la línia dels altres casos d’èxit dels pacients de Berlín i de Londres, que també van eliminar el virus amb el mateix procés.

Bonaventura Clotet: “L’única vacuna terapèutica del VIH l’hem creada nosaltres”

La revista Nature Medicine ha publicat l’estudi que certifica que, quaranta-quatre mesos després, no s’ha detectat cap rastre de virus a la sang ni als teixits del pacient. “Tampoc no hem vist cap resposta immunitària característica d’un rebrot viral. Les seves defenses no són activades envers el VIH perquè no s’han de defensar contra el virus”, explica Maria Salgado, investigadora a l’IrsiCaixa i coautora de l’estudi. La investigació s’integra dins el consorci IciStem, coordinat per l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i el University Medical Center d’Utrecht (Països Baixos).

“Amb un equip excel·lent de professionals d’arreu del món fa nou anys que estudiem aquests casos excepcionals en què, gràcies a una estratègia terapèutica, el virus queda totalment eliminat del cos. Volem entendre detalladament cada passa del procés de curació per poder dissenyar estratègies que siguin aplicables a tota la població”, explica Javier Martínez-Picado, investigador ICREA a IrsiCaixa, codirector d’IciStem, i també coautor de l’article.

El pacient de Düsseldorf va ser diagnosticat d’una infecció de VIH el 2008 i va començar el tractament antiretroviral, cosa que li va permetre de controlar la infecció i reduir la quantitat de virus fins a nivells indetectables a la sang. Quatre anys més tard, el 2012, va patir una leucèmia, càncer al sistema immunitari, i va necessitar un trasplantament de cèl·lules mare. Com que tenia el VIH, i amb els antecedents dels pacients de Londres i de Berlín, van cercar un donant de cèl·lules mare que tingués la mutació CCR5Δ32. Els qui tenen aquesta alteració genètica no produeixen una de les portes d’entrada del VIH a les cèl·lules i, per tant, dificulta que hi hagi la infecció.

Els diagnòstics de VIH a Catalunya baixen d’un 20%

“Que coincideixin tots aquests factors és molt complicat, només un 1% de la població té aquesta mutació i, a més, cal que sigui un donant compatible sanguíniament per evitar el rebuig del trasplantament”, explica Salgado. En aquest cas, es va trobar una donant amb aquesta mutació i compatible amb el pacient. Cinc anys després del trasplantament, i havent passat dues recaigudes de la leucèmia i diverses complicacions, el pacient es va estabilitzar. A partir d’ací, l’equip investigador va consensuar de retirar-li el tractament antiretroviral contra el VIH de manera controlada, i van veure que no va tornar a detectar-se cap rastre del virus.

Tan sols s’han curat del tot tres pacients, però n’hi ha més en estudi

La cura del pacient de Düsseldorf segueix la dels pacients de Berlín i Londres, però aviat se’n podrien confirmar dues més. Hi ha dos pacients, un a Nova York i un altre a Duarte (California), a qui també ha remès el VIH i s’han presentat a conferències científiques. Tanmateix, encara cal esperar perquè es confirmi que l’han eliminat del tot.

“Cap d’ells no té unes característiques immunitàries especials que els permetin de controlar la infecció pel VIH espontàniament, sinó que el virus s’ha eliminat del cos com a resultat d’una intervenció mèdica. Això diferencia aquests casos d’eradicació dels de cura funcional en controladors d’elit o post-tractament aconseguits fins ara, en què el cos mateix del pacient tenia factors especials que li permetien de controlar el virus”, diu Salgado.

Tot i que hi hagi aquests casos d’èxit en la desaparició del VIH del cos de pacients infectats, és un tractament molt agressiu que no es pot estendre a la resta de la població. El tractament de cèl·lules mare tan sols s’aplica a qui té una malaltia hematològica i no té cap tractament alternatiu. En canvi, el VIH es pot controlar perfectament amb el tractament antiretroviral, que si bé no aconsegueix d’eliminar-lo del tot, el redueix a la mínima expressió i permet de viure amb normalitat.

Així i tot, les investigacions encara exploren més camins. “Una possible estratègia amb la qual ja es treballa és introduir la mutació CCR5Δ32 mitjançant teràpia gènica per tal d’aconseguir la curació del VIH sense haver de passar per un trasplantament”, comenta Martínez-Picado.