Vilaweb.cat

Per quin model cultural aposta, senyora Colau?

He començat a escriure aquest article amb un atreviment, qui sap si un desig impossible: que el llegeixi Ada Colau; que els seus assessors li diguin que no prové d’algú d’aquests que aprofiten qualsevol aparició pública seva per a posar-la a parir; que voldria compartir amb ella, i amb tots els qui vulgueu acostar-vos-hi, és clar, unes reflexions crítiques sobre la cultura a la ciutat de Barcelona. Jo no represento ningú, però tinc la presumpció, si no la convicció, que algunes coses que explicaré són compartides per força gent del món de la cultura (que, en realitat, som tots, perquè tots en som usuaris) i que es van fer ben evidents amb el terrabastall ocasionat arran de l’anunci d’un concert als terrats de la ciutat, coordinat per la productora El Terrat i finançat per l’Ajuntament de Barcelona. És cert que la situació en què ens trobem, en ple confinament, devia aguditzar-ho tot, però em sembla que la cosa ve d’abans i que podríem resumir-la en una pregunta: quina diferència hi ha entre el model cultural dels ajuntaments d’Ada Colau i el que van oferir els seus predecessors mentre presidien el consistori de la capital de Catalunya? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Anem enrere. Quan va guanyar l’alcaldia de Barcelona, el 2015, molts vam tenir la sensació –potser l’anhel– que havia arribat el moment en què es podrien aplicar polítiques d’esquerra en el món de la cultura institucional. No parlo només d’aquella gent lligada a l’eix de cultura de Barcelona en Comú, que feia anys que havien establert uns debats molt interessants; parlo també de persones que proveníem d’unes altres comprensions progressistes de la societat. I tot i que, al començament, hi va haver una certa sorpresa de no nomenar cap regidor exclusiu per a la matèria, la feina de Berta Sureda a l’Icub prometia unes noves formes: hi va haver reunions amb les associacions professionals, també amb gent no associada; es van anunciar mesures il·lusionadores; d’aquell període va sorgir el concurs per a la direcció de la Virreina, un dels –pocs?– senyals d’identitat d’una nova manera d’entendre la cultura a la ciutat, combatent i participativa… Però la cosa es va quedar en promesa i no sabrem mai si la feina de la Berta hauria fructificat: el maig del 2016 Colau va pactar amb el PSC i va regalar l’administració de la cultura municipal a Jaume Collboni i, en un episodi vergonyós, Xavier Marcé.

Torno al present i a la iniciativa ‘Barcelona, ens en sortirem’. Quan es pren la decisió de cancel·lar-la definitivament, Ada Colau fa un comunicat en què, entre més coses, diu que l’actual govern municipal és conscient de les dificultats que passa el teixit cultural i que, precisament per això, havien pres un seguit de mesures de suport, ‘entre les quals 2 milions d’euros en ajuts extraordinaris o la reorientació dels grans festivals municipals (com el Grec o la Mercè) per donar suport a aquest teixit’. Potser ella no ho veu, però aquesta frase inclou una part del malestar que va causar el seu projecte dels terrats, perquè una cosa és tot el teixit cultural i una altra els grans festivals. Crec que aquesta és una qüestió fonamental en què hauríem de posar-nos d’acord: tot és cultura, evidentment, però mentre que una mira a les grans xifres i sol tenir un suport publicitari màxim, n’hi ha una altra que sempre serà minoritària i que, precisament per això, els governs progressistes l’haurien de protegir.

En aquesta línia, tinc més preguntes: l’alcaldessa de la ciutat sap que, en termes generals, el teixit cultural de base ha estat desatès pels seus predecessors en l’alcaldia, tant per Trias com per tots els socialistes anteriors? Que tradicionalment s’ha donat prioritat als grans esdeveniments, des de l’Olimpíada Cultural del 92 fins al Fòrum de les cultures, i que amb això s’ha generat una mena de culte als grans esdeveniments (Primavera Sound, Sònar, per posar-ne uns exemples) que fan ombra a la feina de barri, de poc pressupost, però de gran intensitat? I que, incomprensiblement, durant el seu mandat, no ha variat aquest model cultural de ciutat? En el comunicat que va fer Ada Colau, recordava que ‘som l’única administració que des de fa anys destinem més del 5% del pressupost a cultura’, cosa que és certa, molt per sobre dels governs de la Generalitat, ai las!, però aquests diners a quina aposta responen o quina cultura volen protegir?

Essent així les coses, potser pot entendre que, com jo vaig mirar d’explicar de manera urgent quan va saltar la notícia de l’esdeveniment, hi hagués persones que se sentissin isolades, no solament pel confinament, sinó perquè es volia repescar la cultura altisonant i banalitzadora en un moment de preocupació col·lectiva i sectorial molt notable. Procuro ser didàctic: a banda de més consideracions, a qui se li ocorre d’encarregar aquell esdeveniment a una productora com El Terrat? Que no sap que el sector de les productores està també molt malament i n’hi ha de menys famoses que també haurien pogut organitzar la suposada retransmissió? Que mai no podrem fugir del ‘famoseig’ i del ‘col·leguisme’? Si no em faig entendre, senyora Colau (si és que ha tingut la gentilesa de llegir-me fins aquí), no sé si sabré explicar-me quan li dic que encara esperem que els comuns apliquin una cultura pròpia, allunyant-se o si més no contrarestant els grans fastos, aquest fervor per les indústries culturals que els seus socis del PSC-PSOE propugnen tan insistentment (entre més coses perquè, en aquestes indústries, hi tenen interessos personals).

On és aquella Ada Colau que s’enfrontava a l’exèrcit perquè al Saló de l’Ensenyament no hi hagi cap estand dels militars? On és l’alcaldessa que renunciava a la Llotja del Liceu que els seus antecessors tenien reservada des de sempre? Resulta frustrant veure que, fora de casos concrets com aquests, les seves formes culturals s’assemblin tant a les de Serra, Clos o Trias, entre més. Em permeto una altra anècdota, per veure si em faig entendre: quan, el setembre del 2018, Lluís Pasqual dimiteix el seu càrrec davant del Teatre Lliure, empès per un escàndol d’abús de poder i econòmic, ens vam quedar sorpresos que, en comptes de donar suport a l’actriu que havia destapat el cas, Ada Colau fes una piulada de suport al dramaturg. I una altra: enmig d’aquella demagògica polèmica que es va muntar sobre l’ampliació del Macba, si el Raval necessitava més sanitat o més cultura, el silenci de l’alcaldessa semblava atorgar la raó als qui diuen que, per ella, l’art contemporani és cosa de pijos. I, per acabar de demostrar-ho, va deixar que la representació del museu en actes públics i entrevistes recaigués en Ainhoa Grandes, una senyora que no hauria de tenir res a veure amb el governament d’un museu públic. Oi que no m’equivoco?

Totes aquestes coses resulten incomprensibles. Si els comuns volen transformar la societat, com poden renunciar a fer que la cultura participi en aquesta transformació? Com poden inhibir-se en benefici de la cultura espectacle, és a dir, de la banalització? Els assessors de l’alcaldessa li han dit que acaba de sortir un llibre que explica que hi ha una altra cultura de la ciutat compromesa amb la llibertat i la democràcia dels més desvalguts, fora de l’entreteniment per l’entreteniment? Més important i tot, els seus assessors li han explicat que acaba de fer-se pública una iniciativa que compta amb una gran quantitat d’adhesions que demana una renda bàsica universal i incondicional per a la gent que treballa en cultura? La seva formació no hauria d’estar d’acord amb aquesta demanda? Perquè el teixit cultural també el fan les grans indústries i productores com El Terrat, això ja ho he escrit, però sense el teixit cultural de base, el precari, el que se suposa que és la seva gent, la que la va votar, tot acabaria essent foc d’encenalls. I es necessiten propostes valentes, fora dels consensos habituals, com aquesta que demana la protecció radical de creadors de tota índole.

Ja acabo i no he hagut de parlar en cap moment d’independència ni d’espanyolisme, d’equidistants ni d’antisistema; reduir el fracàs del projecte de concert pels terrats de Barcelona a les turbulències polítiques, a les animadversions partidistes, com Ada Colau suggeria en el seu comunicat i com els seus defensors van apressar-se a difondre sectàriament als mitjans contraris al sobiranisme, és parapetar-se en un indret que et permet de defugir un repte. El seu repte, alcaldessa, és fer que la cultura a Barcelona deixi de fonamentar-se exclusivament o majoritàriament en l’entreteniment i la sumptuositat i aposti d’una vegada pel combat. Perquè els models culturals basats en l’opulència ja els coneixem i ja seria hora que Ada Colau ens en proposés un d’alternatiu.

The post Per quin model cultural aposta, senyora Colau? appeared first on VilaWeb.

Per què el coronavirus és més letal en homes que no en dones?

Des que va començar la pandèmia de la Covid-19, estudis i estatístiques han anat assenyalant que aquesta malaltia té un índex de mortalitat més gran en els homes que no pas en les dones. L’últim estudi, el de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), revela que els homes tenen un 55% més de probabilitat d’ingressar en un hospital per aquesta malaltia que no les dones, i un 62% més de probabilitats de morir-se una vegada hi han ingressat. Per una altra banda, un estudi sobre l’impacte del brot en homes i dones publicat a The Lancet també assenyala que, malgrat que el nombre de contagis entre ambdós sexes és semblant, hi ha diferències quant a la mortalitat i la vulnerabilitat a la malaltia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les dades sobre el coronavirus als Països Catalans van en la mateixa direcció en relació amb la mortalitat, malgrat que apunten a un percentatge de contagis superior en dones (63%) que no en homes (37%). Al Principat, la mortalitat pel coronavirus sobre casos confirmats i sospitosos és del 6,3% en homes i del 3,7% en dones. Al País Valencià, és del 12,2% en homes i del 7,6% en dones i a les Illes, del 14,4% en homes i del 7,6% en dones. Els percentatges de mortalitat probablement serien inferiors si se sabés el nombre real de contagis, però la diferència per sexes és evident. No hi ha dades desglossades per sexes d’Andorra ni Catalunya Nord.

Aquesta tendència ja es va observar a la Xina durant la primera etapa de la pandèmia. A començament de febrer, la proporció de mortalitat entre els homes era del 2,8%, i entre les dones de l’1,7%. També es va comprovar en més epidèmies de coronavirus. En la de SARS-CoV del 2003, els homes tenien una mortalitat més alta que no les dones: un 21,9% contra un 13,2%.

Les xifres són clares, però per què aquesta malaltia causa complicacions més greus en els homes? Com en la majoria d’aspectes relacionats amb la Covid-19, encara no se’n té prou informació i, per tant, els experts no en poden extreure conclusions clares, però treballen amb hipòtesis que poden explicar aquestes diferències per sexes. De fet, els avantatges immunològics de les femelles de diverses espècies en la resistència a les infeccions també són sabuts de fa anys per la comunitat científica.

L’enzim ACE2, porta d’entrada del virus

Les investigacions més recents assenyalen la importància de l’enzim convertidor d’angiotensina –més conegut per ACE2– pel que fa a l’afectació diferent per sexes. Mitjançant aquest enzim, que es troba especialment al cor, als testicles, als ronyons i als pulmons, el virus entra a les cèl·lules del cos i infecta les sanes. Per tant, com més concentració d’aquest receptor, més entrada del virus al teixit i més infecció hi ha. ‘L’ACE2 és una porta amb un pany, el SARS-CoV té una clau (el seu receptor Spike) que obre la porta i entra. Si tens moltes portes al pulmó, per exemple, el coronavirus pot entrar més al pulmó i produir més infecció’, explica la doctora Cristina Royo, investigadora de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

Segons un estudi fet a onze països europeus i publicat per l’European Heart Journal, els homes tenen més concentració d’ACE2 en la sang que no les dones i això pot explicar per què els afecta més la Covid-19. L’estudi ha mesurat les concentracions d’ACE2 en 1485 homes i 537 dones amb insuficiència cardíaca i s’ha trobat que les concentracions plasmàtiques són superiors en el primer grup (5,38 en homes i 5,09 en dones).

El cromosoma X i les hormones femenines

Segons que explica Royo, les diferències genètiques associades al cromosoma X poden ser un altre factor a tenir en compte a l’hora de presentar les hipòtesis. ‘Sembla que hi ha diversos gens que codifiquen la immunitat innata, i que són al cromosoma X.’ La immunitat innata és la primera que apareix en una infecció, i respon igual a un virus que a un bacteri o a un fong, diu. Les dones tenen dos cromosomes sexuals X (XX) i els homes només en tenen un; l’altre cromosoma dels homes és Y (XY). Això, segons que sosté un estudi elaborat per investigadors italians, influeix perquè les dones tinguin menys susceptibilitat a les infeccions. En definitiva, sembla que la regulació de les respostes immunes basada en el sexe contribueix en última instància al desenvolupament de la malaltia.

Un altre factor relacionat amb les diferències biològiques entre homes i dones és l’hormonal. Investigacions com la que hem esmentat indiquen que la progesterona i els estrògens, hormones sexuals femenines, tenen un efecte modulador del sistema immunitari innat, que participa en algun punt de la resposta immunitària i la regula. Les dones, per tant, també poden tenir un avantatge respecte dels homes quant a aquesta funció moduladora que les protegeix més de les conseqüències de la malaltia.

Precisament per aquest possible avantatge que poden conferir les hormones sexuals femenines, dos assaigs clínics investiguen quina funció podrien tenir a l’hora de tractar el coronavirus. Investigadors de Nova York ja han començat a tractar amb pegats d’estrògens els pacients masculins, i a Los Ángeles es fa això mateix amb la progesterona. Tanmateix, Royo alerta que encara no hi ha prou dades ni conclusions sobre aquests estudis i que, en cas de reeixir, aquests tractaments serien complementaris als antivirals, perquè aquest efecte modulador de les hormones té un paper coadjuvant i no exclusiu. ‘No crec que puguis guarir una infecció prenent estrògens’, diu.

Uns hàbits més insans, clau en l’aparició de més malalties

El darrer estudi d’AQuAS també assenyalava la comorbiditat –la presència d’una o més malalties o trastorns– com un dels principals factors associats a l’hospitalització o a un pronòstic pitjor dels pacients amb coronavirus. Una càrrega alta de morbiditat fa que la probabilitat de ser hospitalitzat sigui gairebé cinc vegades la de la població amb risc basal. Entre les patologies específiques amb més risc, cal destacar l’obesitat (27%), la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) (18%), la insuficiència cardíaca (20%) i els trastorns psiquiàtrics (11%).

En aquest factor també hi ha diferències entre homes i dones. ‘Els pacients amb Covid que presenten més mortalitat ja tenen malalties de base: pulmonars, càrdio-vasculars, hipertensió…’, explica Royo. ‘Aquestes malalties van associades a hàbits que les desenvolupen, com ara fumar o beure. Els fumadors, per exemple, tenen més risc de tenir MPOC o càncers pulmonars, i sembla que aquesta mena d’hàbits tenen més incidència en homes que no en dones.’ També Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries de l’estat espanyol, va assenyalar que la Covid-19 afectava més certs grups de risc com ara els esmentats i que aquestes malalties atenyen més homes que no dones. ‘Per tant, és normal que ells tinguin més letalitat’, va dir. La hipertensió, per exemple, el 2015 va afectar un de cada quatre homes i una de cada cinc dones, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

El factor del tabac –molt relacionat amb el desenvolupament de l’MPOC i també un factor de risc en les malalties càrdio-vasculars– ja es va assenyalar a la Xina, on aquest producte és molt més consumit pels homes que no per les dones, amb una diferència del 50% al 2%. Segons l’OMS, dels més de mil milions de fumadors que hi ha al món, només un 20% són dones, mentre que dels 5 milions de morts anuals a causa del tabac, 1,5 són dones. L’OMS també assenyala que el consum d’alcohol és més alt en homes que no en dones. El consum mitjà d’alcohol per cap a tot el món el 2010 fou de 19,4 litres entre els homes i 7 entre les dones.

Els factors culturals i sòcio-econòmics

Fora del camp estrictament científic, els experts també tenen en compte la possibilitat que les diferències culturals i sòcio-econòmiques entre ambdós sexes siguin un factor que influeixi en l’afectació de la malaltia, però seria el menys evident de tots i fins i tot se’n podrien extreure conclusions contradictòries. La clau seria la diferència en l’exposició al virus que tenen homes i dones: ‘Les dones presenten unes taxes de desocupació més altes i, per tant, n’hi ha més que es queden a fer les feines de casa. A més, hi ha feines, com la construcció, que han trigat molt a aturar-se i en què treballen majoritàriament homes’, diu Royo.

No obstant això, en molts altres oficis són les dones que tenen una exposició més gran al virus. Les feines relacionades amb les cures –a la sanitat, a les residències de gent gran o en l’atenció domiciliària– són absolutament feminitzades, i també professions que han estat molt exposades durant l’estat d’alarma, com ara les caixeres de supermercat o les netejadores. L’estudi publicat a The Lancet analitza les dades de Hubei –on es va detectar el primer brot– i explica que allà més del 90% de les treballadores relacionades amb les cures són dones, unes xifres que no difereixen pas gaire de la majoria de països del món. A Catalunya, per exemple, un 88,4% del col·lectiu d’infermeria són dones.

L’estudi de The Lancet també diu que els estereotips de gènere que imposen a les dones la feina de les cures van exposar-les més durant l’epidèmia d’Ebola, perquè moltes eren cuidadores dins de les seves famílies i com a treballadores sanitàries.

Les diferències biològiques i la perspectiva de gènere, claus per a la investigació

Vista la importància de tots aquests factors a l’hora de desenvolupar hipòtesis sobre l’afectació del virus en homes i dones, els investigadors consideren clau que es tinguin en compte les diferències sexuals (biològiques), com també les provinents dels rols de gènere (culturals) a l’hora d’analitzar les causes i conseqüències de la Covid-19. Les diferències en la biologia poden influir de manera directa en l’afectació del virus, mentre que les diferències de socialització que reben homes i dones, juntament amb la segregació en el món laboral, poden tenir-hi una repercussió més indirecta, però també important. El fet que hi hagi diferències notables entre el consum de tabac i alcohol, per exemple, no s’entén sense l’anàlisi d’aquestes causes socials, perquè són hàbits que tradicionalment han estat més associats als homes, per bé que el consum de les dones ha anat augmentant amb el temps.

Hi ha més factors relacionats amb l’educació diferent que reben homes i dones, i també amb les diferències biològiques, que poden influir a l’hora d’entendre alguns fenòmens. Segons un estudi de les investigadores Sabra L. Klein i Rosemary Morgan, les dones tenen més tendència a cercar informació i atenció mèdica, per una banda perquè és més acceptat socialment que es trobin en una posició vulnerable o de malaltia, i per una altra perquè les seves necessitats de salut reproductiva les forcen a cercar més atenció mèdica que no els homes. Els homes poden tenir menys tirada a informar d’una reacció adversa, especialment si no la perceben com res de greu i, per tant, tenen més possibilitats de ser atesos quan les malalties ja són en una fase més avançada.

Les investigadores sostenen que la tendència de la recerca mèdica és de no analitzar ni informar de les diferències entre sexes en la presentació, progressió i tractament de les malalties; sovint se n’exclouen les dones i, per tant, s’arriba a conclusions errònies sobre com les afecten les malalties. En el cas del coronavirus, aquestes diferències tot just es comencen a analitzar i probablement encara cal esperar molts mesos per a tenir-ne proves concloents.

The post Per què el coronavirus és més letal en homes que no en dones? appeared first on VilaWeb.

Pilar Almeria i Joan Peris: ‘Tenir a València un teatre com el Micalet és un miracle; o una tossuderia impressionant’

Els temps són estranys i, en compte de poder abraçar i felicitar com es mereixen aquest parell de monstres de l’escena, gent de teatre de cap a peus, responsables d’haver-nos fet riure i plorar i emocionar i pensar i ballar de tot amb el gest i la paraula i el silenci, en compte de celebrar amb ells i com cal els vint-i-cinc anys que fa que la Companyia de Teatre Micalet va pel món, ens hem de conformar amb una entrevista per telèfon, dues entrevistes que després quedaran recosides en una, com si fos realment una conversa de dues veus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 13 de maig de l’any 1995, Pilar Almeria, Joan Peris (juntament amb Ximo Solano, que al cap d’un temps va continuar per uns altres camins) van decidir de formar aquesta companyia que ha demostrat, amb talent i tenacitat, que es pot fer teatre popular i de qualitat i en català a la ciutat de València, que es poden superar les maltempsades i confegir, al remat, una bella, intensa, vivíssima història d’èxit. Des del primer Eduardo de Filippo fins al darrer (de moment) i meravellós Anton Txèkhov, han enfilat clàssics i contemporanis, creacions col·lectives, teatre de ballar i de poesia, experimental, popular, de tot. Han aconseguit de recuperar i crear i mantenir i expandir un públic on semblava que no s’hi volia deixar créixer ni cultura ni res.

Avui, val a dir, la maleïda pandèmia plana com una presència no convidada a la festa. No volen que els determini també la celebració, per bé que inevitablement l’ha condicionada. Doncs que no ho marqui tot, si més no. Que no ho marqui tot. I així ho duen, com tothom i amb aquell de més a més que atorga l’arrel i la pràctica de la famosa dita que ens recorda, a tothom però a la gent de teatre encara més, que the show must go on. O, en paraules de Pilar Almeria, ‘intentem ser positius i el que calga. I mira que hem superat situacions estranyes, però és que això no és una crisi econòmica, depèn de factors que ningú no sap. Ara mateix, podríem pensar, i ho fem, que conste, de reprendre la temporada en setembre, encara que siga en una capacitat del 50%, i d’intentar d’anar entre tots agarrant confiança. Però és que de seguida penses… i si hi ha un altre rebrot… en setembre? En novembre? En fi, que anem venuts. Venudíssims. I, al mateix temps, malgrat la incertesa, hem de continuar endavant; no hi ha cap més remei’.

Quina cosa tan difícil, celebrar els vint-i-cinc anys així…
—Pilar Almeria [P. A.]: Sí. Tan complicat com ha estat arribar fins ací i ara això… Vam pensar d’ajornar-ho, però al final vam dir, mira, no, la situació és aquesta, com una prova més que ens posen els déus, doncs ho celebrarem tal com estem. I ara estem en casa. Així que hem engegat una història que pot ser bonica, hem demanat a persones que han col·laborat en el projecte, actors, actrius, gent de l’equip, gestors… un fum de gent que des del 1995 són realment els responsables que nosaltres sigam ací, que ens envien vídeos que anirem penjant després a les xarxes. I aquesta serà la nostra celebració, una celebració compartida.
—Joan Peris [J. P.]: Però també fa ràbia, eh? Jo sóc una persona molt festera i m’hauria agradat divertir-nos i donar gràcies. Però, bé. La festa, la farem. Per una altra banda, això també fa pensar en el fet que la vida és més que una entropessada, per greu que siga. Una pandèmia és terrible, però també és part del que som. I som més coses: hi ha l’art i la bellesa, i tot continuarà existint malgrat les pandèmies. És la meravella de l’ésser humà, malgrat tot.

Esperem que sigui una de les lliçons de tot plegat, aquesta reflexió sobre les coses que són importants…
—J. P.: Bé, en això sóc un poc pessimista. Això no canviarà el món, no canviarà el pensament de la gent. Tota pedra fa paret, sí, però no l’alçarem de seguida, la paret. Sempre passa igual. Tant de bo que en eixir de casa tot fóra diferent, i la gent tinguera una altra escala de valors. Però jo no crec que una pandèmia canvie tant les coses.

Ens recordem de santa Bàrbara quan trona i, després, quan deixa de tronar…
—J. P.: Exacte. Ja ho veurem d’ací a un temps. Potser sí que hi ha gent a qui això ha fet vibrar un poquet les cordes, i reflexionar. En el teatre ens ha passat això: al començament dèiem: si hi ha deu persones que s’ho passen bé, ja estem contents. I després hem vist que hi ha molta gent que ha begut d’eixa energia. Molta. I això fa molta alegria. És un poquet la filosofia de tot això: que no ho farem tot de cop? D’acord. Però mira, a poquet a poquet, qui sap.

Aquest impuls inicial, la idea de crear un centre de producció, d’exhibició, amb programació estable, teatre de qualitat, en català, popular i al mateix temps de nivell, és fantàstic…

Pilar Almeria, Joan Peris i Ximo Solano, en una de les primeres reunions de la Companyia de Teatre Micalet.

—Pilar Almeria: Segurament és que estàvem un pelet bojos [riu]. Però aquest era el somni. Havíem fet una incursió en els noranta per tenir una companyia de teatre, però no va eixir bé. L’altre dia en parlàvem, els tres fundadors, Joan Peris, Ximo Solano i jo (perquè Ximo també hi va ser en aquells començaments complicadíssims, quan es va definir la manera d’entendre-ho tot): el nostre somni, des del començament, era una casa, un lloc referencial de la companyia on poder fer exhibicions llargues, donar temps perquè la gent ho poguera veure, perquè els espectacles, els actors, pogueren anar creixent amb la gent, conjuntament.
—J. P.: Jo havia anat a Barcelona, a l’Institut del Teatre, i després al Lliure, i sempre hi havia una cosa que em deia que havia de tornar. Vaig venir a València a fer una cosa del Centre Dramàtic i vam coincidir amb Pilar i Ximo, i férem una companyia, Vale&cia. No va funcionar, però continuàrem molt amics. I anàrem parlant de coses. De tenir una seu. Un lloc on representar. Potser era l’experiència al Teatre Lliure, també.

I anàreu a parar al Micalet.
—P. A.: Havia estat referencial en l’època del teatre independent, però en aquell moment estava un poc en desús. El coneixíem tots, i de seguida hi vàrem pensar com a centre de la nostra activitat. I vàrem parlar amb la junta directiva de la Societat Coral el Micalet, que en aquell moment presidia Frederic Jordà. Realment, no sé si ens entenien [riu], però van confiar en nosaltres. Crec que els va sorprendre com es va anar desenvolupant el projecte. Ara pense que estan contentíssims de tenir-nos a casa.
—J. P.: Abans d’anar-me’n a Barcelona hi havia fet teatre, allà. I coneixia Frederic Jordà. Recorde eixa conversa: ens mirava amb una cara… [riu]. Ximo deia: això no tirarà. I jo: calla, espera, espera! Total, que vam aconseguir de començar. No va ser fàcil però ho vam fer. Com amb totes les coses que es poden aconseguir, ho has de tenir clar i enfocar-hi tota l’energia. I la gent va respondre molt bé. I de seguida, va sortir Nàpols milionària, i molt bé.

Fotografia: Santiago Carreguí.

Quina ha estat la relació de la companyia de teatre amb la Societat Coral el Micalet?
—J. P.: Hem tingut molta sort que existisca la Societat Coral el Micalet. Amb tots els canvis que hi ha hagut i les anades i vingudes. Molta sort. Una entitat nacionalista al mig de la ciutat de València i que combregue, més o menys, amb la nostra visió de la societat, està molt bé. El fet que més els agradava era que ho poguérem fer en català, a València. I això, que en nosaltres era una cosa molt important, era un punt en comú clau. Les relacions van ser de tota mena, és clar. En algun moment va ser mot dur, també. Però amb perspectiva només els puc donar gràcies: gràcies per haver-nos deixat entrar i per tot. I està bé agrair a la gent que ha fet possible el somni de tirar endavant la companyia. Que ha estat dur? També. Quan hi va haver un moment de parèntesi, Pilar va ser qui ho va mantenir perquè poguérem retornar. Si Pilar hi no hi haguera estat, ara no podríem celebrar els vint-i-cinc anys ni res.

Si ho haguéssiu d’explicar a un marcià que ara aterrés a València i per tant no us conegués, com li resumiríeu aquest segell especialíssim que té el Teatre Micalet?
—P. A.: És una manera de fer les coses. I, evidentment, en la nostra llengua. Que pràcticament no caldria ni dir-ho: per a nosaltres era natural. Passa que ja sabem com funcionen les coses a València: ens va costar fidelitzar el públic a poquet a poquet. Una altra cosa? Sempre hem fet espectacles lligats al temps, a la gent, en contacte amb les coses que passen. Els artistes no ens podem situar fora del món. Aquest contacte el pots fer mitjançant un clàssic, a voltes amb un espectacle de creació, o d’un autor contemporani, depèn. La marca, potser ha estat aquesta. I crear espectacles basats molt especialment en el treball actoral. Mai no hem utilitzat grans escenografies. I tenim una cosa fantàstica que ens permet aquest teatre, físicament: ser a prop del públic, poder-nos-hi comunicar amb facilitat.

Com escolliu l’obra següent, quin és el procés per a decidir que fareu Txèkhov o Molins o una autocreació?
—P. A.: És un procés bastant visceral. Comentem entre nosaltres, amb gent pròxima a l’equip (Cassany, per exemple), i no sé què fa que diguem ‘ara no és el moment, més endavant’. Hem volgut plantejar-nos reptes, a voltes, jo què sé, perquè et fas gran i t’abelleix una reflexió sobre el temps, a voltes perquè vols parlar d’això tan bèstia que passa. No és una cosa excessivament intel·lectual, l’elecció, és una sensació, un batec. A voltes ens hem equivocat, és clar, però a voltes no.

Al capdavall, l’art és aquesta combinació estranya de raonament i aprenentatge i estudi i, alhora, d’aquella altra cosa que no se sap què és…
—P. A.: Sí. Per què, per exemple hi va haver un moment en què que vam necessitar fer una obra de Vicent Andrés Estellés. Per què en aquell moment? No t’ho sé explicar, però necessitàvem fer el Poseu-me les ulleres, i el vàrem fer. Rondava i de cop un dia vàrem saber que ha de ser ara perquè ara és el moment.

Ens expliqueu la millor experiència, en aquests anys, i, també, la pitjor?
—P. A.: La millor… Recorde molt molt bé el Ballant, ballant. Perquè tocàvem molts pals i treballàvem amb moltíssima gent diferent… Hi vaig fer grans amics. I era molt gratificant perquè arribava, i li agradava, a moltíssima gent. Però n’hi ha més. L’experiència d’El jardí dels cirerers, una obra que teníem pensada des del començament, però que dèiem ‘no, encara no’. Pensàvem que no teníem encara l’edat ni la vivència per a poder fer una obra amb la complexitat de sentiments d’aquest Txèkhov. I ha estat fantàstic. De funció, d’equip, de comunicació amb l’espectador. Ben mirat, no recorde cap muntatge en què diguera ‘ai no, no hi tornaria a passar’. En tots, en els processos artístics sempre es pateix un poc, però tots formen part de la teua vida, ja.

Joan?
—J. P.: La meua pitjor experiència va ser després d’estrenar Nàpols milionària. Per sempre, personalment, és una de les coses que em quedaré. Jo era actor. I aquella va ser la meua primera direcció. Havíem quedat que ho faríem per torns fins que tinguérem diners i poguérem portar directors. La qüestió és que quan vaig estrenar, vaig trobar un buit tan gran… Tant! Que ja sé que no s’ha de fer, però cada nit anava al teatre, em posava allà en la porteta dels camerinos a mirar l’escenari com si haguera d’eixir. I era horrorós perquè no em tocava mai. Coses boniques? No puc deixar de pensar el dia que estrenàrem Ballant, ballant. Una obra molt dura de fer, de les més cansades, físicament i emocionalment. El dia de l’estrena recorde l’emoció. Sempre sol desbordar al final, amb els aplaudiments i tot. Aquí va ser diferent: començava en fosc i de colp, llums i música. Jo era a l’escaleta, allà amagat, i tan bon punt va començar em va agarrar un botó i vaig començar a plorar que no podia parar. T’ho pots imaginar? Doncs ho recorde com un dels moments meravellosos que he passat. La sensació de veure un treball fet. Fet. Allò de dir: ‘ací hi és tot. Tot. Ja no puc més’. [S’emociona] Això em passa encara, eh? Però amb Ballant, ballant va ser brutal. I, no sé per què, ja sentia que seria un èxit. Quan va començar la música era com si ja sentira els aplaudiments que van venir després, anys i anys. Una cosa tremenda. En El jardí dels cirerers, per exemple, no era conscient que agradaria tant com ha agradat. Quines coses.

Tota una fita, Ballant, ballant.
—J. P.: Sí. La vam idear pensant que feia falta alguna cosa que funcionara, que cridara molta gent. I saps què vàrem pensar? Una cosa certa però bèstia: que havia de ser un espectacle on no es parlara en valencià, perquè, si no, la gent que no hi estava acostumada no hi venia. Solució? A Ballant, ballant no s’hi parlava. Fort, eh? Però, mira, gràcies a això ho hem pogut mantenir després. I fer altres coses. Coses diferents. Després va venir Ai, Carmela! i La ruleta russa.

En l’obertura de compàs del Teatre Micalet, dels clàssics al teatre més popular, heu aconseguit cultivar o retornar un pic d’autoestima que potser era necessària. Era una funció que us havíeu plantejat o us ho heu trobat amb el temps?
—P. A.: Una anècdota sobre això de l’autoestima: a Ballant, ballant, efectivament, no s’hi deia ni una paraula, i al final convidàvem el públic a ballar. Doncs jo em vaig trobar amb diverses persones amb qui he ballat que em preguntaven si érem valencians. Per què? Perquè em deien que els havia agradat tant, ho havíem fet tan bé, que pensaven que no érem valencians.

Tela.
—P. A.: És al·lucinant, però és així.

Pilar Almeria, al centre, caracteritzada per a l’obra ‘El jardí dels cirerers’.

Parlar del Teatre Micalet és parlar d’un balanç més que positiu i d’èxit. De vegades fa la sensació que sou més una tenacitat, una insistència, el fruit de dir ‘ho aconseguirem’, que no pas el producte d’una política cultural impulsada des de fora a consciència.
—J. P.: Exacte. Més aviat al contrari, sí. Quan vàrem nàixer, hi havia el PSPV. Els vam demanar que ens ajudaren, abans de l’ensulsiada que ja es veia a venir, de l’època negra que de seguida es va inaugurar. Els dèiem ‘ei, que si guanyen aquests ens quedarem sense valencià, sense teatre, sense res, doneu-nos suport’. I bé, doncs van mirar cap a una altra banda. Devien pensar en alguna altra cosa. Per això dic que cada vegada que ha canviat els gestors culturals, en realitat ha estat com si no existírem. Saps què és sentir-te com que no et veuen? I saber que fas coses i trencant-hi les banyes i res? En fi, hem estat molt molt d’aguantar.
—P. A.: Sí, a València és tot bastant casual. No ens caracteritzem, malauradament, per ser gent que tinguem una política cultural clara, que apostem per coses en què la societat es puga reconèixer. Nosaltres funcionem malgrat: malgrat tot. Ara mateix funcionem perquè en aquests vint-i-cinc anys hem aconseguit de fidelitzar un públic que espera les nostres produccions i que ja té el Teatre Micalet com a referent. I això ho hem aconseguit perquè som d’una tossuderia impressionant. I això que intentar, en València, en el cap i casal que està tan absolutament entreverat, tenir un projecte d’aquestes característiques, és un miracle. Que només ha pogut continuar gràcies a la tossuderia de la gent. Si haguérem abandonat cada volta que ens han fet tornar a començar possiblement no seríem ací.

Vàreu passar una temporada en parèntesi…
—Sí, una temporada curta, quan la gran crisi econòmica. Vam estar un temps fora del Micalet. I després hi vam tornar per la mateixa tossuderia de què parlàvem. Tenir  casa és molt important, també per a una companyia de teatre. Es van escaure les circumstàncies i vam continuar endavant. És l’única manera.

Manteniu un equilibri molt interessant entre la resistència i l’èxit.
—J. P.: Al final, es tracta de teatre. De teatre, que és el que més m’agrada en el món. Hi ha hagut moments en què li he dit a Pilar: ‘Ei, no puc més: no vull anar a reunions, parlar amb no sé qui, les instàncies… per poder mantenir això, quan en realitat ens haurien de venir a buscar perquè ho férem.’ Però resulta que hem de demanar i demanar i demanar per poder-ho fer. Per fer teatre! Teatre, que d’això es tracta. Però així hem passat aquests vint-i-cinc anys, perdent tant de temps, vivint sempre en la incertesa, que si has de muntar un restaurant per a poder sobreviure, l’altre ha de fer doblatge… Ha estat sempre una lluita tremenda.

Caldrà tornar a explicar la importància de la cultura? Cada vegada que hi ha una crisi econòmica sembla que sigui la primera capa de la qual es pugui prescindir. Quan aprendrem que no és un element de luxe sinó absolutament necessari?
—P. A.: Sí, caldrà tornar-ho a repetir. Ara, quan hem estat tots a casa, ens hem adonat que per a conservar la salut mental hem necessitat els llibres, les pel·lícules, la música, les obres de teatre, tot el que d’alguna manera ens alimenta l’ànima. Ara això s’ha visibilitzat un poc més. Ara la situació és tan complicada que són mitjanament sensibles, diria que fan un esforç per a fer-nos cas. Però no hem de deixar de fer valdre que la cultura és absolutament imprescindible per a la vida de les persones. És un bé de primera necessitat. Potser ara s’ha fet més evident que mai, però no sé si haurà servit per a conscienciar completament. Crec que haurem de continuar insistint-hi.
—J. P.: Fa molta ràbia que els polítics no siguen capaços de veure-ho. Si no canviem això no podem canviar res.
—P. A.: I hi ha aquesta situació tremenda que ens deixa la pandèmia… És que no sabem si caldrà un suport per a un any o per a dos anys o què. És clar, no és tan sols el temps que hem d’estar per força sense activitat, és també el temps que vindrà després. Vénen uns mesos molt complicats. Si és que s’entén que s’han de mantenir les constants vitals de la cultura.

Encareu els vint-i-cinc anys vinents…
—P. A.: [Riu] Mare meua…!

Ara sou més savis i el tremp continua a lloc.
—P. A.: És que és part del nostre sentiment. Com que sempre hem estat en situacions precàries, potser és que hem generat defenses que ens fan resistents contra tot. Sóc conscient de la situació, no és una falta de responsabilitat pensar que podrem continuar endavant: ara mateix, ho tenim tot en l’esperança. I en la il·lusió que a poquet a poquet la gent torne a confiar a entrar en un teatre. Quan tinguem una vacuna, amb tota la tranquil·litat possible, és clar.

Què té el teatre que no tingui una pantalla?
—J. P.: La respiració. És l’alè de la vida.
—P. A.: Ah! Els rituals són en l’ADN de l’ésser humà: reunir-se perquè algú et conte alguna cosa és tan antic com l’home. Reunir-se en un teatre perquè algú et conte una història és un ritual insubstituïble. És emoció en directe. I, en èpoques de tantíssima soledat, és important de tenir l’oportunitat de compartir. Amb una persona que respira, que riu, que plora. Per això jo crec que el teatre, que ja ha passat pandèmies, crisis, i de tot, no morirà mai. N’estic absolutament convençuda.

The post Pilar Almeria i Joan Peris: ‘Tenir a València un teatre com el Micalet és un miracle; o una tossuderia impressionant’ appeared first on VilaWeb.

Diari ociós d’un confinat IV

Divendres 8. Celebracions oficials a Europa de la derrota del nazisme; aquí, muts i a la gàbia, com si no haguéssim tingut víctimes als camps de concentració (fins l’any passat, no constaven al registre els 4.427 morts i no hi va haver cap monument de memòria a escala de tot l’estat), records personals –Neus Català, fins abans d’ahir–,  literaris –Amat-Piniella, Montserrat Roig sobre els catalans als camps de concentració–, organitzatius –Amical de Mauthasuen–, o impostors –Enric Marco. Entretant, el Comitè Internacional de Mauthausen celebra la seva conferència anual –aquesta vegada, virtual, i amb protagonisme especial per a la gent jove. La literatura té capacitat per a descriure el sofriment de la humanitat? Com deia Sebald a propòsit de Hölderlin, hi ha moltes formes d’escriure, però només en literatura, per damunt del registre dels fets i de la ciència, es pot intentar la restitució. Recordo aquell passatge de Vonnegut, quan era a Dresden durant el bombardeig aliat de la ciutat el febrer del 1945: «No vam arribar a veure la tempesta de foc. Estàvem en una càmera frigorífica sota un escorxador amb els nostres sis guardes i fileres i fileres de despulles de bestiar, porcs, cavalls i xais. Si haguéssim sortit a donar un cop d’ull, ens hauríem convertit en els típics àtoms de foc: una mena de trastos de fusta carbonitzada de tres o quatre pams –éssers humans ridículament baixets, o enormes saltamartins fregits, si ho preferiu.»  O  aquell fragment de K.L. Reich, quan Amat Piniella descriu les cambres de gas de Mauthausen: «Un cop tancada la porta de la cambra, aquells malaurats, nus i en completa promiscuïtat, esperaven en va que ragés l’aigua. De les peres en comptes d’aigua en sortia gas, que aviat saturava l’aire. L’agonia era esgarrifosa: embogits per la desesperació, molts s’estavellaven el cap contra les parets; altres es llançaven damunt els seus companys i amb les ungles i les dents es prenien una revenja absurda; alguns es ficaven els dits fins al fons de la gorja com si així poguessin obrir pas a l’aire pur que no existia… A poc a poc anaven caient, els uns damunt els altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos.» Entra, ara, en escena la kultur alemanya, que tanta cura va tenir a separar-se de la política democràtica com per a permetre la barbàrie nazi, per dedicar-nos una ganyota burlesca. Arran, justament, del bombardeig de Dresden, els pocs avions alemanys que encara podien sortir a enfrontar-se amb els avions aliats, volaven en cercle mentre esperaven informacions en clau per saber on s’havien de dirigir a obstaculitzar les ràtzies enemigues. Un d’aquells avions alemanys, mentre sobrevolava Estrasburg, va escoltar l’emissió d’una gravació radiofònica d’uns valsos d’El cavaller de la rosa, l’òpera de Richard Strauss, i els seus tripulants –dos dels quals, amb doctorats universitaris– van pensar a l’acte que s’havien de dirigir a Viena, on no van trobar cap indici d’un atac aliat; aleshores, l’artiller, no menys culte que la resta, va recordar que l’òpera de Strauss s’havia estrenat a Dresden, però, un cop arribats, van haver de girar cua perquè la cosa ja no tenia remei. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dissabte 9. Entre el 2016 i el 2020, he entrat i sortit centenars de vegades d’UCI hospitalàries per atendre familiars i amics: en tres tandes al Clínic i en dues tandes a Sant Pau. Hores i hores de guàrdia, de visita als malalts, de reunions amb metges, d’esperança i derrota. Enmig del tragí del personal sanitari, els visitants fèiem fila de figures d’un decorat, a vegades amb sensació d’inutilitat, a vegades com si ens fiquéssim on no ens tocava, sempre sense consciència del pas del temps i, sovint, del propi cos. Però les figures del personal sanitari que anaven i venien també semblaven formar part  del decorat, fins que no hi entraves en contacte per inquirir informació amb ànsia, per entreveure senyals de progrés en el seu posat, o per caçar un bri de seguretat al vol. El contacte, per càlid i agraït que fos, es dissolia en la immediatesa del nostre neguit: estaven a la nostra disposició, al servei de la nostra ansietat. Aquest vespre van passar per TV3 un reportatge amb responsables d’urgències i UCI de distints hospitals –Vall d’Hebron, Bellvitge, del Mar, Sagrat Cor, Sant Pau, Clínic– que ens explicaven el sofriment quotidià de tot el personal que es feia càrrec de la riuada de malalts de Covid que els arribaven. Un d’aquells metges em va cridar l’atenció perquè, en el moment de recordar que no podia saber quant de temps feia que els seus fills no anaven a escola, per la senzilla raó que havia perdut la consciència del temps, no gosava mirar a la càmera. I a un altre se li ensorrava el cap al pit quan es preguntava per les seqüeles que els esperaven un cop superat el tràngol. De cop vaig sentir els ulls plens de llàgrimes: aquell personal sanitari ens demanava que ens poséssim a la seva disposició, que estiguéssim al servei de la seva ansietat.

Diumenge 10. Acostumat a no veure ningú i a no ser vist, quan em porten menjar i entreobro la porta, veig en els ulls de l’altre –un fill, una amiga– la figura deforme de mi mateix, barbat. I em demano si els podré tornar a veure com els que eren o com a visitants ocasionals que fugen d’un espectre barbat.

Dilluns 11. Parlo amb un amic del discurs d’en Jaume Asens al Congreso, en què comparava Torra amb el virus i etcètera. Un discurs que lliga amb la irrupció de cavall sicilià de Pablo Iglesias en la política catalana atacant David Fernàndez i amb les pitjors escenificacions de Joan Coscubiela. Increïble relliscada per incompetència comunicadora o caiguda abismal en la deshumanització imposada pel discurs del poder? No importa. El mal ja és fet i, malgrat les disculpes de l’endemà, és una taca inesborrable en la carrera d’una persona provinent del BEI, participant activa en els moviments antiglobalització i en la defensa dels drets humans. Per a mi, el bacil que corroeix els comuns és l’ambició de poder que els va portar a acceptar l’alcaldia de Barcelona amb un vot absolutament espuri, que els ha deixat tacats inesborrablement. Però Asens, que havia patit la disputa pam a pam del poder amb la tecnocràcia municipal, no sembla haver-ne tret les conseqüències. I ara és ell, l’infectat.

Dimarts 12. El Glòria va esquerdar el pont del Petroli i l’Albiol l’acabarà ensorrant per sempre més. Substituir la política per les emocions té això de dolent: un dia, l’antic pantalà, un buc rovellat i perillós, va ser substituït per un pont de més supòsit, que, amenaçat també de mort, va ser rescatat, romànticament, per un senyor que el va repintar: la gent en va fer un símbol badaloní. Però la vella andròmina tenia substància històrica, perquè va ser l’escenari dels jocs i banys dels fills de la feréstega classe obrera industrial badalonina desapareguda, a diferència del Club de Natació, on anaven els nens més polits. I el pont refet i repintat només ha comptat com a símbol susceptible de ser enderrocat segons com bufi el vent, perquè havia esdevingut un passeig de diumenge, una mena de substitut per als que baixen de la perifèria del que va ser la Rambla per als del centre de la vila. La meva germana volia aprofitar els primers dies de bonança de primavera i els començos del desconfinament per escampar-hi, amb una certa clandestinitat, les cendres de ma mare –sembla que per exprés desig de la difunta. M’estranyava molt, perquè ma mare era del camp de Cartagena, i la seva platja era a Los Alcázares del mar Menor, però què hi farem. No l’havia vista mai amb vestit de bany, la meva mare, ni a la platja del pont del Petroli –les Roques– ni a cap altra, tot i que em consta que, de joveneta, hi anava a fer esport –i llegir el Zaratustra de passada– amb la colla cenetista i naturista del barri. Li diré a ma germana que esperi temps millors, quan les dites esquerres progressistes i tal sàpiguen fer baixa política –n’hi ha d’altra?– i posin fi a la desgràcia que s’ha tornat a abatre sobre la ciutat. Aleshores, que ja no hi haurà pont, ho podrà fer a flor d’aigua, vora les Roques, on el vent no les hi tirarà a la cara.    

The post Diari ociós d’un confinat IV appeared first on VilaWeb.

On tenen més importància els ERTO a Catalunya?

El consell de ministres espanyol ha donat el vist-i-plau a l’acord amb patronal i sindicats per a prorrogar i adaptar els expedients temporals de regulació d’ocupació, una nova normativa que és previst que reculli demà mateix al BOE. Ahir van signar l’acord. A les patronals no els ha agradat gaire i avui mateix ja han publicat notes de rebuig. Foment diu que la pròrroga dels ERTO per força major fins al 30 de juny és insuficient i que les obligacions i sancions per a les empreses previstes durant els sis mesos posteriors a la represa de l’activitat són contraproduents i desproporcionades. I la Pimec qualifica l’acord de poc realista i inassumible per a les empreses que no facturen d’ençà del 15 de març i, com Foment, considera que la data pel manteniment dels ERTO de força major hauria d’anar més enllà del 30 de juny. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els ERTO sense dubte són els grans protagonistes de la crisi. Hi ha l’esperança que siguin l’instrument que ens serveixi per a no repetir experiències com les del 2009 al mercat laboral, quan es van trinxar empreses i llocs de feina. La importància que tots hi han vist s’explica observant que a Catalunya, del 22 de març fins ahir, s’han presentat 96.704 expedients que afecten 712.086 treballadors. Val a dir que el 94% dels expedients són per causa de força major.

Atesa la importància que té, he cregut que seria interessant de fer-ne una radiografia amb les dades que manté al dia l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat. Realment fins ara hem parlat sobretot de xifres globals, però no hem baixat gaire al detall. D’entrada, cal dir que la distribució temporal de presentació dels expedients es concentra en els primers dies. Del 22 de març a final d’aquell mes es van presentar més de 72.000 expedients, que afectaven gairebé 550.000 treballadors. Sobre les xifres totals d’ahir, això vol dir que els primers deu dies es van presentar un 78% del total dels ERTO que hi ha ara. Els deu dies següents el ritme va afluixar notablement, amb 16.000 expedients i 107.000 treballadors afectats. Això vol dir que els primers vint dies més del 93% d’expedients i treballadors afectats ja havien estat presentats. De llavors ençà hi ha un degoteig diari, però d’una importància molt minsa.

Dit això, hi ha dos aspectes que em semblen interessants d’analitzar i ens ho permeten les dades disponibles: el sectorial i el territorial. En aquests moments, a Catalunya hi ha sis sectors –en sentit ampli– que tenen més de 20.000 persones  amb expedient temporal. El més important és el de l’entorn de l’automòbil: comerç a l’engròs i al detall més reparacions. En total són 130.000 persones, gairebé el 20% del total. La fabricació de vehicles, en canvi, ocupa el quart lloc, amb gairebé 33.000 treballadors. Comptant el sector globalment, amb producció, comercialització i reparacions, són 163.000 persones, molt a prop de la quarta part del total de Catalunya. Vet aquí la importància que té el sector a Catalunya i el risc que corre en aquests moments.

El segon lloc l’ocupa el sector de menjar i begudes, és a dir, bars i restaurants, amb 108.500 persones. Una xifra molt alta i que té una solució molt complicada, ateses les mesures de seguretat previstes per al període post-Covid-19. La tercera posició és per a l’educació, amb 36.000 persones. Els col·legis són en una posició molt delicada a curt termini, com han dit representants de les escoles concertades i independents. El problema actual és fonamentalment de liquiditat, però per al nou curs també hi juguen les mesures de seguretat i la capacitat de les aules.

El quart, ja l’he esmentat, és la fabricació de cotxes i el cinquè pertany a les activitats esportives i d’entreteniment, amb 26.500 persones. Hem pogut veure també, pels seus representants i gent de l’ofici, la gravíssima situació del sector i cal pensar que les mesures de seguretat que vindran seran un problema addicional, perquè s’exigirà una minimització del públic assistent . I, finalment, el sisè és el sector d’allotjament, és a dir els hotels i pensions, amb 26.400 persones. També se n’ha parlat prou, amb la prevista i temuda baixada del turisme. Hem de pensar que aquests sis sectors amplis s’enduen més de meitat dels afectats per expedients temporals a casa nostra.

Quant a l’aspecte territorial, trobem els afectats molt concentrats, perquè 242.000 són al Barcelonès, és a dir, la tercera part són localitzats al voltant de la capital catalana. La segona comarca és el Baix Llobregat, amb 96.100 persones; i segueix el Vallès Occidental, amb 91.100. Després, ja molt separats, hi ha el Vallès Oriental, amb 34.500, i el Maresme, amb 30.600. Aquestes cinc comarques apleguen gairebé mig milió de treballadors i el 70% del total de Catalunya.

Mirant el pes dels afectats dins l’afiliació de la Seguretat Social a cada comarca, la dimensió del problema té una altra perspectiva. Les dades reals poden variar una mica, perquè les dels afectats per ERTO són de l’11 de maig i les de la Seguretat Social del dia final de març. Però recordem que a final de març ja s’havien registrat els expedients corresponents al 78% dels afectats. Tenint en compte aquesta petita diferència que hi pot haver, la comarca on pesen més els afectats temporals és el Baix Llobregat, amb un 27% dels afiliats comarcals. Amb el 25% hi trobem l’Alt Camp, l’Alt Empordà, el Barcelonès i la Conca de Barberà. I una mica per sota, el Bages, amb el 24%; la Selva, amb el 23,5%; el Vallès Occidental, amb el 22,5%; i el Baix Empordà, amb el 22%. Els percentatges més baixos, en canvi, són a la Ribera d’Ebre, amb el 7,5%; a les Garrigues, amb el 8%; i a la Terra Alta, amb el 8,5%. Poseu-ho tot plegat en relació amb la mitjana catalana, que és del 21,4%, i potser tindreu una idea una mica més clara de la situació de la distribució dels llocs de feina a Catalunya que ara com ara estan penjats…

The post On tenen més importància els ERTO a Catalunya? appeared first on VilaWeb.

Vanda Marujo: ‘Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic’

La crisi sanitària derivada del SARS-CoV-2 ha tingut una gestió molt eficient en alguns territoris europeus. Un dels més interessants és Portugal. Amb una població i una extensió similar als Països Catalans, les xifres d’afectació pel nou coronavirus són molt més baixes. Fins dissabte, el nombre d’infectats era 27.268, dels quals 1.114 havien mort, 2.422 s’havien recuperat i 842 continuaven ingressats a les UCI del país. Parlem de quines poden ser algunes claus de la gestió efectiva de la crisi sanitària a Portugal amb la doctora Vanda Marujo (Torres Novas, 1979), que coneix la situació de primera mà i que, a més, fa quatre anys que treballa al Robert Koch Institut a Berlín, l’Institut de Salut Pública d’Alemanya, al departament de malalties infeccioses i, precisament, en la unitat de prevenció i control d’infeccions. Ens atén després de quatre hores de guàrdia oferint informació tècnica especialitzada sobre la Covid-19 a metges i altre personal sanitari, responsables d’unitats de salut i agències de salut pública alemanys. Ella ha comparat directament què es fa a Portugal i què es fa a Alemanya, dues actuacions sanitàries amb molt bons resultats si es té en compte la taxa de letalitat, de les més baixes d’Europa: 41,4 morts i 43,6, respectivament, per cada 1.000 infeccions, segons dades de l’Organització Mundial de Salut i del Centre Europeu de Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Us sentiu ofesa, com a portuguesa, quan es parla de ‘miracle portuguès’, com si ningú ho cregués possible?
―Sí, molt, perquè era partir del pressupòsit que tot ho fem malament. Ja ens havien condemnat abans de començar a treballar. Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic.

Tan poc prestigi tenia la sanitat portuguesa?
―No sé si és la sanitat o bé tot el país, que tenia poca credibilitat. En el context de la crisi econòmica del 2009-2010 i de la mala gestió financera, la imatge del país va quedar malmesa i pel deute contret es considerava que els portuguesos érem incapaços de gestionar bé els diners o les situacions de crisi. És cert que, a conseqüència de la crisi, hi va haver una gran retallada en el sistema nacional de salut portuguès, que va quedar afeblit, i potser també per això la gent dubtava que Portugal estigués tan ben preparat per fer front a la pandèmia. Curiosament, després de tantes retallades i amb una manca d’inversió i de personal mèdic, d’infermeria i assistència tècnica, les coses s’han fet molt bé, en gran part gràcies a la màxima dedicació dels professionals sanitaris.

Un exemple és a la zona centre del país, que coneixeu molt bé. Allà s’ha optat per alliberar algun hospital, com el d’Abrantes, només per a malalts de la Covid-19…
―És un dels exemples que ens va sorprendre molt positivament. A la zona hi ha tres petits hospitals situats a uns trenta o quaranta quilòmetres de distància entre si. Formen un triangle que dóna assistència a més de 250.000 persones i es va decidir d’alliberar un dels hospitals només per a malalts de Covid-19, en aquest cas el d’Abrantes. Aquesta reorganització va implicar traslladar serveis als altres dos, Tomar i Torres Novas, però ha permès l’optimització de l’assistència clínica, amb molt bons resultats, entre els quals, la prevenció del contagi entre el personal sanitari: segons dades de la setmana passada, no hi ha cap cas d’infecció del personal.

Tinc entès que en aquests hospitals els sanitaris ho fan tot, fins i tot la neteja.
―Efectivament. Sempre s’ha donat molt poc valor a la neteja dels hospitals i, habitualment, és una feina que fa personal precari, molt sovint contractat per hores i d’empreses que no pertanyen als hospitals. Però a l’hospital d’Abrantes i en altres centres es va aplicar la regla que a la zona contaminada només hi entrava personal sanitari i és aquest personal qui fa la neteja o serveix el menjar als malalts, perquè tots ells han rebut una formació específica per a atendre i tractar els pacients amb aquesta infecció, amb tota seguretat. No es poden delegar tasques tan importants com la higiene o netejar les habitacions a persones sense la formació necessària per a combatre la malaltia; concretament, sense la preparació per a fer servir de manera correcta l’equipament de protecció individual, i això ha estat un altre dels encerts.

Així doncs, a Portugal la formació i la preparació s’havia fet abans de la crisi sanitària?
―Sí, des del primer moment, quan gairebé no hi havia casos confirmats. Hem tingut un avantatge temporal en relació amb l’inici de l’epidèmia a la Xina i després a Europa, i l’hem aprofitat.

Heu dit que Portugal i Alemanya s’assemblen en alguns aspectes, especialment en la taxa de letalitat.
―Sí, això també depèn molt de la quantitat de proves que hagis fet. Les morts per infecció es poden comparar entre tots dos països i són baixes, però a Alemanya s’han fet proves d’una manera molt més en massa.

I això ha ajudat a salvar vides?
―Per descomptat. Si es detecta la malaltia en una fase embrionària, es pot controlar molt millor i es poden evitar més contagis i hi ha més capacitat de reaccionar.

Quins consells donaríeu?
―Que totes les persones que tenen la malaltia i que formen part del col·lectiu de risc ingressin a l’hospital i se’ls faci el seguiment per a reaccionar amb màxima rapidesa davant qualsevol agreujament. Si se’ls envia a casa, de vegades tornen a l’hospital quan ja és massa tard. En cas d’un mínim agreujament, en un hospital ja es pot aplicar el tractament per a aturar la pneumònia vírica.

Així doncs, és fonamental el control entre la població de risc.
―Tot depèn entre quina població s’escampa el virus. Si entra en una residència de gent gran, tindràs molts morts, perquè és gent més feble, amb altres patologies i població de risc, però si les residències es protegeixen, no tindràs tan morts. Entre els joves i les persones sanes el risc de mort és menor.

Teniu experiència en malalties tropicals i a Portugal hi ha hagut molt de contacte amb les antigues colònies africanes. Pot ser una de les claus que expliquin l’èxit sanitari?
―Podria ser una de les claus, perquè la tradició en la investigació i el tractament de malalties infeccioses al país ve de lluny. L’Institut d’Higiene i Medicina Tropical, on vaig treballar alguns anys, va ser creat el 1902 com a Escola de Medicina Tropical, com a resposta a aquest contacte internacional intens. Als principals hospitals del país, hi ha especialistes en malalties infeccioses veterans i tenen una gran influència. Molts han après sobre el terreny perquè han estat a l’Àfrica fent voluntariat i han actuat i vist com contenir una epidèmia a Angola, Moçambic o Guinea. A més a més, Portugal té un acord de cooperació amb les antigues colònies i constantment vénen pacients que fan el tractament aquí, alguns amb malalties infeccioses. Aquest contacte, tant històric com diari, pot haver contribuït a augmentar la consciència de la mena de situació. Crec que aquesta experiència, i la preparació adequada, ha fet que molts metges especialistes hagin influït de manera decisiva en l’organització dels serveis hospitalaris i en les mesures adoptades.

El seguiment de les mesures dictades pel govern portuguès també ha estat molt alt, fet clau en un país amb una població envellida.
―Penseu que aquí l’obediència ha estat molt alta, però que abans que s’anunciessin les mesures la gent ja havia començat a prevenir la malaltia pel seu compte. Hi havia escoles tancades per manca d’alumnes i petits negocis i comerços que havien tancat abans que es declarés l’estat d’emergència sanitària sense tenir-ne l’obligació. Aquí hi ha hagut una presa de consciència molt ràpida de la importància de la malaltia.

I això com s’ha aconseguit? Amb la comunicació?
―I tant. Les autoritats polítiques i sanitàries ho han sabut comunicar tot molt clar i tots units. Hi ha hagut una sola veu, ningú ha contradit ningú i el govern i l’autoritat sanitària nacional s’han reunit molt sovint i han ofert una comunicació clara i ràpida de les preses de decisions. Va ser una decisió molt encertada, restringir la mobilitat de la població i blindar el país abans que tinguéssim xifres greus de casos. Això era una decisió impopular i la gent podria haver-ho criticat, però la seva necessitat es va comunicar tan bé i de manera tan unànime que ningú hi va posar cap emperò. Si més no, teníem l’exemple dels països veïns. Potser això explica que la gestió sanitària hagi estat tan ben valorada pels ciutadans.

―S’ha vençut la primera fase de la pandèmia, a Portugal?
―Sembla que la corba està controlada, baixen les infeccions i baixen els decessos.

Un dels principals perills pot ser aquesta obertura de fronteres per als turistes i l’arribada del bon temps?
―Tinc molta confiança que el govern continuarà la seva política de comunicació efectiva i continuarà el seny de la gent. No està científicament comprovat que la mesura de tallar les fronteres sigui efectiva, sí que és vital mantenir la distància social física i les mesures d’higiene adequades. A la platja, és vital limitar-hi la cabuda i establir-hi controls, però hem de confiar també en la gent. La immensa majoria dels portuguesos volen protegir la seva vida i també protegir el seu grup. Hi haurà d’haver una vigilància perquè les mesures no es relaxin, perquè és normal que la gent tingui ganes d’abraçar-se i que, amb la calor i les vacances, es relaxi la idea que la malaltia és molt perillosa. Suavitzar les mesures preses fins ara no significa que la malaltia hagi passat i hi ha un potencial enorme de rebrot. Hem d’estar molt atents i molt preparats perquè poden augmentar els casos si tothom es relaxa. De moment, la gent està molt atenta i és molt conscient, i si les normes i els consells es continuen comunicant tan bé com ara per part del govern, tindrem molt guanyat. Recordar la importància de la malaltia és fonamental.

La televisió pública ha tingut un paper molt important, no tan sols en la comunicació sinó també en el manteniment de la cohesió de l’ensenyament, per exemple.
―La informació s’ha transmès molt bé i ha arribat a tothom, i ara van fent les propostes educatives. Al matí s’ofereixen continguts especialitzats per a cada nivell en diferents franges horàries. Evidentment, no tenen el professor a casa, però s’intenta que cada contingut abasti prou àrees temàtiques i beneficiï el màxim d’alumnes. No es pot saber exactament per on anava cada grup concret del programa curricular, però la televisió intenta ser útil a la majoria. I té un avantatge important: arriba a tothom, fins i tot a les zones rurals sense cobertura d’internet i, sobretot, i això és el més important, als col·lectius menys afavorits.

The post Vanda Marujo: ‘Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic’ appeared first on VilaWeb.

Mireu Badalona els qui encara parleu de fer pactes o acords amb el PSOE…

El retorn de Xavier Albiol a la batllia de Badalona és una mala notícia. Ell va guanyar les eleccions amb una certa comoditat, però és evident que la resta de regidors haurien pogut impedir que el PP, i encara més aquest PP que Albiol representa, fes de Badalona el seu bastió. Tot ha grinyolat pel paper del PSC, tercer partit del municipi per darrere de la Badalona Valenta, coalició de la qual formen part Guanyem i ERC. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquests dies, tenim feina amb això, encara hem vist que alguna gent insistia en allò del pacte de les esquerres, com si els socialistes d’avui ho fossen i com si aquest projecte fos el seu. I s’equivoca de ple qui insisteix en aquesta via, a Badalona o on siga. El 2018 el socialista Àlex Pastor va arribar a la batllia pactant amb el PP una moció de censura contra Dolors Sabater. Al cap d’un any, Dolors Sabater mateix va ser objecte del xantatge del PSC. Malgrat ser ella la candidata d’esquerres més votada, el PSC va anunciar que no la votaria i que presentaria Àlex Pastor a la batllia. O el votaven a ell o el batlle seria Garcia Albiol. La Badalona Valenta va acabar cedint al xantatge i donant els vots a un batlle socialista que ha estat un desastre pel que fa a la gestió i que ha hagut de dimitir per un lamentable afer personal. I ara, altra volta, per tercera vegada en tres anys, el PSC ha fet mans i mànegues per a impedir que Dolors Sabater arribàs a la batllia.

Interpretar la política com una professió

El gest de la Badalona Valenta de fa un any ara no ha tingut correspondència en els socialistes i tot plegat esdevé un episodi tremendament aclaridor sobre qui són aquests i sobre més coses. A la seua columna de ‘L’última’, Pere Martí ho explica molt més en detall avui, especialment pel que fa a l’obsessió compartida contra una batllessa que és símbol d’una nova manera de fer política. I contra un moviment diferent. La pluralitat i l’assemblearisme molesten els partits que s’han acostumat a tenir dins gent que interpreta que gestionar la política és una professió. Mesurable, com tantes altres professions, amb els èxits personals i el creixement de l’estructura diguem-ne empresarial, més que no pas pels canvis que origina la seua acció.

Badalona, en eixe sentit, és paradigmàtica. Durant la primera onada del procés d’independència l’aspiració per l’objectiu comú i la necessitat que el nou estat fos diferent, que fos millor, va crear una atmosfera política innovadora que ara, fins i tot els partits independentistes, pretenen controlar i minimitzar. Alguna vegada he defensat –ho deveu recordar– que podem entendre molt millor què va passar el Primer d’Octubre amb les idees de Sheldon Wollin sobre ‘la democràcia fugissera’. El primer gran envit polític del procés, del 2014 a la tardor del 2017, va ser aquell moment, per dir-ho a la manera del pensador americà, en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que esbotza els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control i la població visualitza que té poder.

Tanmateix, les eleccions del desembre del 2017, la negativa a restituir el govern legítim i la conformació posterior de l’anomenat ‘govern efectiu’ ens han apartat momentàniament d’aquell marc que permetia miracles com un equip de govern plural i progressista, diferent, a Badalona. Els partits ara intenten de tornar al business as usual, acomodar-se als objectius professionals i fer gestió. I el canvi, aquell canvi amb majúscules que l’independentisme va capitanejar, el van arraconant més o menys suaument.

Això que ha passat a Badalona ho constata amargament. Ho constata quan els grups polítics acaben aparcant una persona que té una manera de fer nova, que no forma part de cap Partit S.A. i que ha demostrat que la nostra societat, la manera de fer política i de gestionar un ajuntament no ha de ser forçosament això que és. Ho constata quan hi ha funcionaris de partit, dins la seua coalició i tot!, que volen pactar d’esquena als seus regidors. I ho constata especialment el retorn del pitjor PSOE, que ningú no hauria d’oblidar mai que és el cor real i imprescindible del règim del 78, el bastió de la reacció.

Recuperar l’alternativa

Quan el primer de desembre del 2007 milers de manifestants es van llançar als carrers de Barcelona, amb el president Maragall d’incògnit entre ells, protestant contra el desgavell de les infrastructures, es va fer visible que la nova etapa política situaria a una banda un front ampli per la ruptura –que anava, aleshores, d’Unió Democràtica a la CUP– i a l’altra els defensors de l’status quo. A partir d’aquell moment el PSOE es va anar dessagnant de cada volta més votants i militants, càrrecs i tot, que es passaven a l’independentisme perquè representava, i representarà sempre, una alternativa de vida millor que és impossible d’assumir pel règim, l’única manera de canviar. Ara hi ha qui, dins l’independentisme, deu pensar que aquella lliçó no val, potser creu que aquells deu anys no varen servir de res. S’equivoquen i molt. Perquè, per més que es vulga creure ningú que hi ha pactes possibles amb el Partit Socialista, coses a fer amb ells, al final la realitat reapareix sempre. Com ho va fer ahir, clarament, a Badalona.

PS: Dit tot això, és evident que amb fets com els d’ahir tot continua aclarint-se. Cada dia és més evident que el projecte independentista ha de tornar a pensar per ell mateix, desempallegar-se de la dependència, tan excessiva, dels partits i la institucionalitat i formular alternatives innovadores que pressionen i obliguen. Fórmules com ho van ser després de la sentència contra l’estatut la creació de l’ANC i la celebració de les consultes populars per la independència. I en aquest dibuix, quan arribe el moment, estic cert que l’experiència i la credibilitat de persones com Dolors Sabater tindran una gran vàlua.

The post Mireu Badalona els qui encara parleu de fer pactes o acords amb el PSOE… appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: el centre de l’epidèmia es desplaça d’Europa a Amèrica

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Europa ja no és el continent amb més casos de coronavirus. Aquest dubtós honor el va començar tenint el continent asiàtic, on van aparèixer els primers milers de casos de Covid-19, a la província xinesa de Hubei. A continuació la pandèmia va agafar força a Europa, especialment a Itàlia i a l’estat espanyol, i el vell continent va prendre el relleu d’Àsia com a continent més afectat. Ara, els 1,6 milions d’infectats europeus han estat superats pels 1,7 que ja hi ha Amèrica. Tan sols als Estats Units se n’han confirmats més d’1,3 milions i més de 80.000 morts. El Brasil, amb 170.000 infectats, i el Canadà, amb 70.000, segueixen la gran potència a molta distància. A Europa l’estat espanyol continua essent el més afectat, amb més de 269.000 casos, per davant de Rússia, amb 232.000, i el Regne Unit, amb més de 224.000.

Mobilitat excessiva. Aquesta és l’explicació que va donar el ministre espanyol Salvador Illa a la consellera de Sanitat, Ana Barceló, per a justificar per què catorze departaments de salut del País Valencià no havien pogut sortir de la fase 0. Una explicació que no va anar acompanyada de cap dada ni cap document que ho justifiqués. Barceló, en canvi, creu que el País Valencià està preparat per a passar tot sencer a la fase 1 del desconfinament.

Amb tot, el malestar polític i social cap a aquesta decisió és un fet. Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha demanat ‘una resposta cívica en favor de l’autogovern i dels drets del poble valencià’ arran de la gestió de la crisi de la Covid-19 i la centralització de competències del govern espanyol. ‘Ja és hora de plantar cara a les reiterades discriminacions del govern espanyol’, diu l’entitat.

Mentre bona part del país malda per entrar a la fase 1, segons que ha avançat el diari Última Hora, Formentera ja ha demanat al govern espanyol de poder passar a la 2 dilluns vinent. L’illa va entrar a la fase 1 fa dues setmanes, set dies abans que no la resta de les illes.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 4.318.171 casos confirmats i 291.354 morts. Del total de casos, 1.569.217 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.396.153 casos i 82.789 morts.
—L’estat espanyol, amb 269.520 casos i 26.920 morts.
—Rússia, amb 232.243casos i 2.116 morts.
—Regne Unit, amb 226.463 casos i 32.692 morts.
—Itàlia, amb 221.216 casos i 30.911 morts.
—L’estat francès, amb 178.225 casos i 26.991 morts.

Als Països Catalans hi ha 78.313 casos, 46.481 altes i 12.994 defuncions [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 61.355 casos, 35.130 altes i 11.351 morts (avui hi ha hagut 349 casos, 345 altes i 103 morts)
—Al País Valencià, 13.937 casos, 9.089 altes i 1.351 morts (avui hi ha hagut 56 casos, 144 altes i 6 morts)
—A les Illes, 1.953 casos, 1.423 altes i 210 morts (avui hi ha hagut 8 altes i 1 mort)
—A Catalunya Nord, 310 casos, 271 altes i 34 morts (avui hi ha hagut 4 altes)
—A Andorra, 758 casos, 568 altes i 48 morts (avui hi ha hagut 2 casos, 11 altes i cap mort)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal

Mireu Badalona els qui encara parleu de fer pactes o acords amb el PSOE…

La píndola de Jordi Goula: ‘On tenen més importància els ERTO a Catalunya?’

El consell de ministres espanyol ha donat el vist-i-plau a l’acord amb patronal i sindicats per a prorrogar i adaptar els expedients temporals de regulació d’ocupació, una nova normativa que és previst que reculli demà mateix al BOE. Ahir van signar l’acord. A les patronals no els ha agradat gaire i avui mateix ja han publicat notes de rebuig. Foment diu que la pròrroga dels ERTO per força major fins al 30 de juny és insuficient i que les obligacions i sancions per a les empreses previstes durant els sis mesos posteriors a la represa de l’activitat són contraproduents i desproporcionades. I la Pimec qualifica l’acord de poc realista i inassumible per a les empreses que no facturen d’ençà del 15 de març i, com Foment, considera que la data pel manteniment dels ERTO de força major hauria d’anar més enllà del 30 de juny.

Els ERTO sense dubte són els grans protagonistes de la crisi. Hi ha l’esperança que siguin l’instrument que ens serveixi per a no repetir experiències com les del 2009 al mercat laboral, quan es van trinxar empreses i llocs de feina. La importància que tots hi han vist s’explica observant que a Catalunya, del 22 de març fins ahir, s’han presentat 96.704 expedients que afecten 712.086 treballadors. Val a dir que el 94% dels expedients són per causa de força major.

Atesa la importància que té, he cregut que seria interessant de fer-ne una radiografia amb les dades que manté al dia l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat. Realment fins ara hem parlat sobretot de xifres globals, però no hem baixat gaire al detall. D’entrada, cal dir que la distribució temporal de presentació dels expedients es concentra en els primers dies. Del 22 de març a final d’aquell mes es van presentar més de 72.000 expedients, que afectaven gairebé 550.000 treballadors. Sobre les xifres totals d’ahir, això vol dir que els primers deu dies es van presentar un 78% del total dels ERTO que hi ha ara. Els deu dies següents el ritme va afluixar notablement, amb 16.000 expedients i 107.000 treballadors afectats. Això vol dir que els primers vint dies més del 93% d’expedients i treballadors afectats ja havien estat presentats. De llavors ençà hi ha un degoteig diari, però d’una importància molt minsa.

Dit això, hi ha dos aspectes que em semblen interessants d’analitzar i ens ho permeten les dades disponibles: el sectorial i el territorial. En aquests moments, a Catalunya hi ha sis sectors –en sentit ampli– que tenen més de 20.000 persones  amb expedient temporal. El més important és el de l’entorn de l’automòbil: comerç a l’engròs i al detall més reparacions. En total són 130.000 persones, gairebé el 20% del total. La fabricació de vehicles, en canvi, ocupa el quart lloc, amb gairebé 33.000 treballadors. Comptant el sector globalment, amb producció, comercialització i reparacions, són 163.000 persones, molt a prop de la quarta part del total de Catalunya. Vet aquí la importància que té el sector a Catalunya i el risc que corre en aquests moments.

El segon lloc l’ocupa el sector de menjar i begudes, és a dir, bars i restaurants, amb 108.500 persones. Una xifra molt alta i que té una solució molt complicada, ateses les mesures de seguretat previstes per al període post-Covid-19. La tercera posició és per a l’educació, amb 36.000 persones. Els col·legis són en una posició molt delicada a curt termini, com han dit representants de les escoles concertades i independents. El problema actual és fonamentalment de liquiditat, però per al nou curs també hi juguen les mesures de seguretat i la capacitat de les aules.

El quart, ja l’he esmentat, és la fabricació de cotxes i el cinquè pertany a les activitats esportives i d’entreteniment, amb 26.500 persones. Hem pogut veure també, pels seus representants i gent de l’ofici, la gravíssima situació del sector i cal pensar que les mesures de seguretat que vindran seran un problema addicional, perquè s’exigirà una minimització del públic assistent . I, finalment, el sisè és el sector d’allotjament, és a dir els hotels i pensions, amb 26.400 persones. També se n’ha parlat prou, amb la prevista i temuda baixada del turisme. Hem de pensar que aquests sis sectors amplis s’enduen més de meitat dels afectats per expedients temporals a casa nostra.

Quant a l’aspecte territorial, trobem els afectats molt concentrats, perquè 242.000 són al Barcelonès, és a dir, la tercera part són localitzats al voltant de la capital catalana. La segona comarca és el Baix Llobregat, amb 96.100 persones; i segueix el Vallès Occidental, amb 91.100. Després, ja molt separats, hi ha el Vallès Oriental, amb 34.500, i el Maresme, amb 30.600. Aquestes cinc comarques apleguen gairebé mig milió de treballadors i el 70% del total de Catalunya.

Mirant el pes dels afectats dins l’afiliació de la Seguretat Social a cada comarca, la dimensió del problema té una altra perspectiva. Les dades reals poden variar una mica, perquè les dels afectats per ERTO són de l’11 de maig i les de la Seguretat Social del dia final de març. Però recordem que a final de març ja s’havien registrat els expedients corresponents al 78% dels afectats. Tenint en compte aquesta petita diferència que hi pot haver, la comarca on pesen més els afectats temporals és el Baix Llobregat, amb un 27% dels afiliats comarcals. Amb el 25% hi trobem l’Alt Camp, l’Alt Empordà, el Barcelonès i la Conca de Barberà. I una mica per sota, el Bages, amb el 24%; la Selva, amb el 23,5%; el Vallès Occidental, amb el 22,5%; i el Baix Empordà, amb el 22%. Els percentatges més baixos, en canvi, són a la Ribera d’Ebre, amb el 7,5%; a les Garrigues, amb el 8%; i a la Terra Alta, amb el 8,5%. Poseu-ho tot plegat en relació amb la mitjana catalana, que és del 21,4%, i potser tindreu una idea una mica més clara de la situació de la distribució dels llocs de feina a Catalunya que ara com ara estan penjats…

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Les empreses amb presència a paradisos fiscals finalment sí que podran tenir ajudes del govern espanyol per la Covid-19
– Politico: Europa tem una segona onada de contagis de la Covid-19 (en anglès)
– Corriere della Sera: Vaccí: què passa si no es pot desenvolupar (i quin és el pla B) (en italià)
– CNN: Com el coronavirus va recórrer el món, deixant la mort al seu pas (en anglès)
– Infobae: Una esperança per a salvar vides i reactivar l’economia: l’estudi que confirma la immunitat dels que han passat la Covid-19 (en castellà)
– Vox: Onze preguntes sobre el coronavirus que encara no podem respondre (en anglès)
– Público: Els estudiants universitaris viuen en una incertesa pandèmica: mantenen el lloguer o tornen a casa? (en portuguès)
– Le Monde: A l’Àfrica subsahariana, el nombre de morts per la sida amenaça de duplicar-se a causa del coronavirus (en francès)
– The Economist: Els sanitaris esdevenen objectius inesperats durant la Covid-19 (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Salvador Illa diu ara que van negar la fase 1 a tot el País Valencià per ‘mobilitat excessiva’
Wuhan farà la prova als onze milions d’habitants arran d’un nou brot de coronavirus
Compromís amenaça de votar en contra d’un nou estat d’alarma
Vergés permet l’ús de tests privats en entorns laborals un cop garantida la capacitat del sistema públic
El Pertús reviu les cues als estancs i supermercats i la policia francesa es troba obligada a limitar-hi l’accés de vehicles
ACPV demana una mobilització per l’autogovern del País Valencià
L’OMS destaca que hi ha ‘set o vuit’ candidats principals de vaccí contra el coronavirus
Ortega Smith, ingressat d’urgència per complicacions després de tenir la Covid-19
Només el 16% dels infectats per la Covid-19 a les Illes Balears continuen malalts
El Mercat de Música Viva de Vic prioritzarà els continguts digitals però oferirà concerts en viu
Saskia Sassen: ‘L’enemic no és el virus sinó les grans empreses extractives’

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: el centre de l’epidèmia es desplaça d’Europa a Amèrica appeared first on VilaWeb.

Dolors Sabater: ‘ERC i els comuns han comprat el marc del PSC’

El PSC ha tornat a impedir que Dolors Sabater sigui la batllessa de Badalona. Després de facilitar-ne la investidura el 2015, els socialistes van contribuir a expulsar-la de la batllia amb una moció de censura juntament amb el PP i Ciutadans el 2018 i van negar-se a pactar amb Guanyem Badalona l’any passat, després de les eleccions municipals. La candidatura de Sabater va regalar els vots a l’ex-batlle del PSC Àlex Pastor per impedir això que ha passat ara, que Xavier García Albiol esdevingués batlle. Amb la perspectiva que dóna el temps, ara Sabater pensa que allò va ser un error i que per a aturar Albiol no s’hi val tot, perquè un govern feble no fa sinó alimentar el populisme de dretes. És per això, explica, que no ha retirat la candidatura ni ha cedit a les pretensions del PSC. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sabater atén VilaWeb per telèfon poques hores després d’un ple de l’Ajuntament de Badalona en què també s’ha escenificat el trencament de la confiança entre les esquerres de la quarta ciutat de Catalunya. ERC i En Comú Podem, tot i haver-li donat suport, han criticat l’actitud de Sabater per no haver arribat a un acord amb el PSC. L’ex-batllessa els retreu que hagin decidit de culpar-la en compte de responsabilitzar-ne el PSC i fer una autocrítica col·lectiva.

Com se sent Dolors Sabater hores després del fracàs del pacte de les esquerres amb el PSC a Badalona?
—Més que trista, preocupada. Per dos motius. Un, perquè el populisme racista i xenòfob d’Albiol governi i tingui projecció pública. I dos, perquè això que ha passat avui és una mostra de la mala situació de les esquerres a Badalona i el repte que tenim per a reconstruir confiances i ser capaços d’anar tots junts per a derrotar el populisme d’Albiol. El PP és a punt de tenir la majoria absoluta. Si no fem unes polítiques de servei a la ciutat i si les organitzacions polítiques d’esquerres no ens mirem com a aliats en comptes d’enemics, no ens en sortirem mai. Això que ha passat és un fracàs anunciat per la falta de voluntat seriosa de construir una alternativa.

Atribuïu cap responsabilitat a ERC i En Comú Podem?
—És molt més fàcil de culpar els altres que no assumir una responsabilitat col·lectiva. Molta gent ha fet molta feina perquè l’acord funcionés. És un error important dels comuns i ERC assenyalar com a culpables Guanyem i no responsabilitzar el PSC, tot i que saben perfectament que han estat l’escull per a assolir l’acord. No vull donar la culpa a ningú en concret, toca fer una reflexió col·lectiva i que tothom assumeixi la seva responsabilitat. Però de cap manera és acceptable que es focalitzi el fracàs en nosaltres. Al ple de l’any passat, vaig retirar la candidatura perquè l’Albiol no guanyés, i no teníem cap pacte amb el PSC, només un acord verbal amb promeses que no s’han complert. I aquesta vegada vam advertir-los des del principi que no tornaríem a fer-ho.

Per què l’escull de l’acord eren sis mesos de mandat?
—L’acord hi era. Fins i tot això dels sis mesos tenia solució. ERC i els comuns han focalitzat el fracàs de la negociació en el fet que no hàgim signat el paper de l’acord, i això és mentida. Perquè després bé que m’han votat. L’escull d’aquesta negociació és que el PSC no va asseure’s a negociar fins vint hores abans de ple. Partien de l’error de l’any passat, no reconèixer la legitimitat representativa que tenia la Badalona Valenta, la força més votada de l’esquerra amb set regidors. I vetar-me a mi com a candidata. Ells van fer això i van impossibilitar qualsevol acord. Demanàvem al PSC de parlar d’un nou govern fort a Badalona. Malgrat que ens van fer la moció de censura el 2018, vam voler parlar amb ells perquè Albiol no fos alcalde. El govern del PSC i dels comuns ha estat un desastre, no tenien cap pla de govern. Albiol és a tres regidors de la majoria absoluta. La nostra conclusió és: com aturem Albiol si el mal govern municipal li continua fabricant vots? Volem aturar Albiol, però en realitat hi ha un govern que ho fa fatal i els votants es refermen que l’única solució a Badalona és votar Albiol. Volem això? Doncs el 2023 tindria majoria absoluta.

Critiqueu que el PSC hagi retirat una clàusula de l’acord perquè les assemblees locals el validessin.
—No podíem signar-ho. Per què s’ha presentat el senyor Guijarro (PSC)? L’acord era fet i em podia haver votat a mi si realment no volia que Albiol fos alcalde. N’havíem parlat i era una possibilitat. Però a més, han fet una cosa pitjor. La modificació de l’acord s’ha fet sense dir-nos-ho, a última hora, de tal manera que quan nosaltres l’anéssim a signar fos impossible. L’esborrany que havíem passat abans era acceptable per tothom. El PSC l’ha modificat i l’ha convertit en una redacció que no podíem signar, i s’han negat a canviar-ho. Guanyem és un moviment assembleari, i necessitem un temps per a parlar de les coses. Vam advertir-los que no vinguessin a última hora amb una proposta, perquè no tenim marge de maniobra. I tot i això ho han fet perquè no poguéssim acceptar-ho. Nosaltres, malgrat tot, hem fet mans i mànigues per trobar el punt intermedi entre el mandat de l’assemblea i l’acord, perquè volíem que tirés endavant. Hem fet tot l’esforç possible i al final el PSC ho ha liquidat.

El PSC no tenia una voluntat real de pactar?
—Durant tota la negociació això ha estat a l’aire. El PSC va dir al principi que volia fer un front ampli amb el PP. Nosaltres els vam dir que es decidissin, o front d’esquerres o PP. Hi ha hagut molts moments que he pensat, per les coses que feien, que anàvem cap al fracàs i necessitaven un culpable. O que volien que tornés a passar com al ple de l’any passat, que al final nosaltres cedíssim. Tot feia pensar que no hi havia manera. Al final no ens n’hem sortit i tenim Albiol d’alcalde, i aquí s’acaba una etapa. Hem de fer una reflexió profunda, perquè fa molts anys que l’esquerra a Badalona està molt malament. Hi ha molta desconfiança i sempre es pensa en clau de vençuts i vencedors, i això s’ha d’acabar. Hem de tenir una mirada més cooperadora i feminista, col·laborativa, i reconstruir l’espai. Ara ens toca fer això. L’hegemonia de l’esquerra és plural a Badalona, i ningú no hi tindrà majoria absoluta. Si com a esquerres volem créixer i poder governar conjuntament i aturar el populisme de dretes, no hi ha més remei que reconèixer-nos mútuament com a organitzacions i mirar els altres com algú amb qui hem de col·laborar i cooperar, no eliminar. Ens neguem a culpar només una organització i a ser culpats d’aquest fracàs, ho hem d’assumir col·lectivament i deixar de fer passar vergonya a la ciutadania de Badalona.

Després d’allò que va passar l’any passat i ara una altra vegada, trobeu que el PSC se sent més còmode amb Albiol de batlle que no pas amb Dolors Sabater?
—Sí. Hi he reflexionat molt i fa la impressió que el PSC en realitat volia poder sortir-se’n com l’any passat, esperant que nosaltres ens retiréssim o renunciéssim a tot.

També us han volgut vetar com a candidata, com l’any passat. És una qüestió personal del PSC amb Sabater?
—No crec que sigui per relacions personals. Amb en Guijarro he tingut converses llargues i còmodes parlant de la ciutat i de polítiques. Puc demostrar que jo precisament no sóc gens sectària ni tinc ressentiment. Vaig votar en Pastor l’any passat tot i que m’havien fet la moció de censura el 2018. Crec que se’m reconeix la capacitat de diàleg i d’arribar a acords. Potser nosaltres representem una manera de fer política diferent, lluny dels cànons dels partits clàssics, i això pot incomodar. Com s’ha vist als discursos d’avui, quan s’han unit tots contra mi.

Veieu possible de refer un acord i fer una moció de censura per a expulsar Albiol de la batllia abans de les eleccions del 2023?
—D’entrada, no ho veig viable. Ara toca fer un exercici profund de reconstrucció de les esquerres i les confiances, i d’entendre que o anem juntes o no ens en sortirem. No ens podem maltractar ni menystenir. Hem de ser-hi tots, i també comptem amb Junts per Catalunya. Nosaltres avui hem fet una proposta que entenc que és molt dura. Per a aturar Albiol, no s’hi val tot. No n’hi ha prou d’articular propostes per a frenar l’avenç del populisme de dretes. La ciutadania també necessita que aquestes propostes siguin un projecte de ciutat, siguin coherents, resolguin els problemes que té la gent i donin confiança com a projectes polítics que val la pena de votar. El 2019 vam aprendre la lliçó. Fer qualsevol cosa per a frenar el PP no serveix de res, és un bumerang, perquè els acaba donant rèdits. Si els governs d’esquerres no són estables i forts, el PP se’n beneficia. Per tant, o Guanyem, el PSC i En Comú Podem anem a totes i fem un front ampli per a tenir un govern estable i fort, o no ens en sortirem. L’error del PSC és no pensar que això és així, pensar que la victòria havia de ser dels uns contra els altres. I ha de ser de tothom. Faig autocrítica, el fracàs de totes les forces polítiques, l’hem d’assumir i cal fer canvis perquè no torni a passar. Però no pot ser que alguns se n’exculpin i vulguin donar tota la culpa a una organització.

Us referiu al fet que ERC Badalona acceptés de repartir-se la batllia amb el PSC, i la direcció nacional del partit els obligués a rectificar i a mantenir-vos com a candidat?
—És clar… ERC va canviar ràpidament i em va donar suport, però el marc mental és que com que el PSC és molt difícil que negociï, en comptes de pressionar el PSC perquè es mogui pressionem Guanyem.

Quan va torçar-se la relació entre Guanyem i ERC?
—Dividir el grup municipal de la Badalona Valenta ha estat una feblesa. Érem la segona força amb set regidors, i ara som la tercera i quarta, per darrere el PSC. El plantejament era fer allò que fos a última hora per a evitar que guanyés Albiol, però aquesta vegada nosaltres vam dir que el que fos, no. Que faríem tant com calgués per a evitar-ho, però el govern havia de tenir cara i ulls. No podíem repetir l’error de l’any passat. Això que nosaltres proposàvem les altres organitzacions potser no s’ho van agafar tan seriosament perquè feien passar davant que sempre, per sobre de tot, calia assegurar que frenàvem Albiol abans d’assegurar que teníem una alternativa amb un govern sòlid i un projecte de ciutat. Nosaltres no ens vam moure d’aquí i sortíem amb vuit regidors, la Badalona Valenta i JxCat, però en aquesta proposta Guanyem estàvem sols.

Àlex Montornés, d’ERC, us ha retret que no hàgiu signat el pacte de totes les forces d’esquerres amb el PSC, i ha dit que havia perdut la confiança en vós. Aïda Llauradó, d’En Comú Podem, ha demanat la vostra dimissió. Us ha sorprès el to?
—Sí. Crec que després ho ha matisat una mica…

I la direcció nacional d’ERC n’ha responsabilitzat el PSC i us ha reiterat el suport, però.
—Sí. Penso que les coses haurien pogut anar d’una altra manera, avui al ple. ERC i els comuns han comprat totalment el marc de treure’s la responsabilitat de sobre del PSC. Al meu discurs no he fet retrets a ningú i he apel·lat a la mà oberta perquè poguéssim tirar endavant el govern tots junts. He defensat un acord fins a l’últim moment, fins i tot quan he sabut que no podíem signar el full. El PSC m’hauria pogut votar perfectament, com vam fer nosaltres amb ells l’any passat. M’han intentat responsabilitzar del fracàs i ells en tenen bona part de la culpa. Però insisteixo, crec que ens n’hem de fer tots responsables. Pastor va dimitir el 22 d’abril, però fins vint hores abans del ple el PSC no va moure fitxa. Abans haurien pogut fer una proposta i hauríem tingut més temps, i no a última hora.

Però enteneu les crítiques que us han fet?
—No vull entrar en aquest joc. No actuo per ressentiment ni per tornar-m’hi. Amb tot això que m’han arribat a dir, no els tinc rancúnia. Penso que estan enfadats i disgustats perquè no ens n’hem sortit, i que han projectat tota la frustració i, en lloc de fer autocrítica i repartir la culpa entre tots, l’han focalitzada contra algú. Ens han triat a nosaltres. Potser perquè el relat és més fàcil, potser perquè el PSC ja ho ha fet, potser perquè tenen uns altres interessos.

Heu pensat a deixar la política municipal?
—En absolut. Estic al servei de Guanyem Badalona en Comú. Tot allò que defenso és col·lectiu, no hi ha res que sigui personal. No tinc previst de deixar la política institucional, penso que hi ha molta feina a fer i estic a disposició de la ciutat i de l’organització.

The post Dolors Sabater: ‘ERC i els comuns han comprat el marc del PSC’ appeared first on VilaWeb.

Comencen les pre-inscripcions a escoles i instituts: com funcionaran i quin calendari seguiran d’ara endavant?

El 17 de març proppassat, quan tot just ens començàvem a acostumar a l’estat d’alarma i al confinament, el conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Josep Bargalló, va decidir d’anul·lar el calendari de pre-inscripcions i matrícules d’educació infantil, primària i secundària. Això era un dimarts; les escoles havien tancat divendres. Avui, en una situació sense precedents, els processos de pre-inscripció per al curs escolar 2020-2021 comencen per via telemàtica. Per a fer-la presencialment, s’haurà de demanar cita prèvia, i en un altre termini. Com funciona tot plegat? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El període per a presentar les sol·licituds de pre-inscripció comença avui, 13 de maig, i dura fins el dia 22. Les cites presencials seran del 19 al 22 de maig. Però el departament aclareix que, seguint les recomanacions de les autoritats sanitàries i amb adaptació a les restriccions de mobilitat que estipula l’estat d’alarma, ‘la pre-inscripció a tots els ensenyaments es tramitarà preferentment de forma telemàtica’. Ensenyament ha posat a disposició de les famílies les indicacions per a entendre com funcionarà el nou mètode telemàtic. Ací us en concretem els detalls.

Tots els dispositius electrònics amb connexió a internet serveixen per a fer el tràmit. El primer pas és omplir el formulari que hi ha a preinscripcio.gencat.cat. Una vegada elaborat i revisat, només cal fer clic a ‘Enviar’ i ja us podreu descarregar un resguard en format PDF que haureu de conservar al dispositiu. Per a fer arribar al departament tota la documentació requerida per a cada opció de pre-inscripció caldrà que la digitalitzeu, bé amb un escànner, be fent-ne fotografies amb el mòbil. Tot seguit heu d’enviar el document de resguard i tota la documentació digitalitzada per correu electrònic, a l’adreça del centre educatiu que heu marcat com a primera opció. Si el domicili que consta al document d’identitat no és el mateix que el que heu posat al formulari, ho heu d’aclarir al missatge de correu electrònic. No caldrà volant de padró. És important de comprovar que l’adreça del centre sigui la correcta i que es compleixin els terminis. Si no es compleixen, podeu perdre tots els punts i drets de preferència.

Ajornaments i un calendari volàtil

El 2 de maig, el Pla Territorial de Protecció Civil (Procicat) va proposar d’ajornar fins ara els tràmits de pre-inscripcions i va dissenyar el model que es posa en pràctica ara: primer, per via telemàtica, després, en comptades excepcions, presencialment. El procés original havia d’anar del 23 de març al primer d’abril, però les circumstàncies legals i sanitàries ho han impedit. Segons que havia anunciat el govern espanyol, es preveia que ara tot el Principat ja es trobaria en la fase 1 del desconfinament. Però l’executiu català ha decidit de tirar pel dret igualment. Bargalló ja havia dit setmanes enrere que retardar més enllà d’avui les pre-inscripcions faria perillar ‘la plena efectivitat del dret a l’educació de tot l’alumnat’ en les condicions habituals.

Així doncs, els tràmits ja s’han obert finalment per als ensenyaments públics i obligatoris (segon cicle d’educació infantil, primària i secundària). Aquests dies vinents, el departament concretarà quan s’hi poden afegir la resta de fórmules educatives. L’objectiu final és que en tots els cursos, de tota mena, la pre-inscripció i la matrícula es puguin fer telemàticament, i els resultats d’assignació també es puguin consultar a la xarxa. Hi ha excepcions, és clar. Els qui no tinguin accés a internet o recursos digitals podran demanar cita presencialment. El Procicat ha elaborat tot de mesures i protocols de prevenció que concreten com s’hauran de fer aquestes cites. Hi haurà separadors físics, el mínim de treballadors possible, a qui el departament proveirà de material de protecció, i també es faran cues amb un compliment estricte de la distància física i neteja diària.

La previsió i les recomanacions del Procicat en els casos presencials són molt concretes. Les visites de les famílies amb els treballadors per a les sol·licituds haurien de durar un quart i concentrar-se totes de nou del matí a dos quarts de dues del migdia. D’aquesta manera, els centres podrien atendre una quinzena de famílies cada dia. També especifiquen que la direcció de cada centre proposarà quants treballadors calen per a cobrir la planificació de pre-inscripcions. El departament ha previst de fer arribar als centres, a partir del dia 19 d’aquest mes, 4.500 mampares, 5.000 pantalles de protecció facial, 10.000 capses de 100 guants de nitril, 5.800 capses de 50 màscares quirúrgiques i 10.000 ampolles de mig litre de gel hidroalcohòlic. Ensenyament preveu que es presentin 292.300 sol·licituds de pre-inscripció.

D’ara endavant, els terminis per a fer tràmits relacionats amb l’ensenyament seran els següents, segons que ha proposat el Departament d’Ensenyament, amb el benentès que les dates poden anar variant segons les restriccions de l’estat d’alarma, els canvis de fase i l’estat del sistema sanitari:

29 de maig. Llista de sol·licituds amb la puntuació provisional.

Del 2 al 5 de juny. Presentació de reclamacions.

9 de juny. Llista de sol·licituds amb la puntuació, una vegada resoltes les reclamacions.

9 de juny, a les 11.00. Sorteig del número de desempat.

11 de juny. Llista ordenada definitiva.

Del 26 al 29 de juny. Ampliació de petició de centres per a les sol·licituds que no han obtingut cap assignació (assignació d’ofici).

6 de juliol. Oferta final de places escolars.

7 de juliol. Llista d’alumnes admesos i llista d’espera.

Del 13 al 17 de juliol. Matrícula dels alumnes pre-inscrits amb plaça assignada a segon cicle d’educació infantil, educació primària i primer curs d’ESO.

30 de setembre. Publicació de la llista d’alumnes matriculats al centre procedents del procés de pre-inscripció i admissió.

L’estat de la qüestió al País Valencià i les Illes Balears

D’una altra banda, els períodes de pre-inscripció al País Valencià no començaran fins el mes vinent. Ben aviat es publicaran més detalls sobre els mecanismes de presentació de sol·licituds. A les Illes, les pre-inscripcions començaran demà passat. La conselleria ha anunciat que, ara com ara, malgrat que el procés de desconfinament sembla ser-hi una mica més avançat, les pre-inscripcions seran per via telemàtica. Es requerirà el carnet d’identitat digital, d’usuari del GESTIB o usuari CAIB, a més de la combinació del DI, NIE o passaport amb el número de mòbil de contacte de l’usuari. Els centres escolars, juntament amb les oficines d’escolarització i els serveis socials de cada municipi, resoldran per via telefònica o telemàtica els dubtes i dificultats dels usuaris. Quan les restriccions ho permetin, amb un sistema de cita prèvia es podrà fer el tràmit als usuaris que no hagin pogut enllestir el tràmit tot i el suport telefònic. Per a aquests casos, s’adoptaran les mesures de protecció individual i col·lectiva que es determinin. Consulteu ací mecanismes i calendaris.

The post Comencen les pre-inscripcions a escoles i instituts: com funcionaran i quin calendari seguiran d’ara endavant? appeared first on VilaWeb.

El PSC prova de frenar l’independentisme a l’àrea metropolitana

TEMA DEL DIA
Censura.
El PSC va arribar a la batllia de Badalona després d’una moció de censura perpetrada el juny del 2018, tan sols amb 3 regidors dels 27 del consistori. El candidat socialista, Àlex Pastor, va arribar-hi amb el suport del PP i Cs. En aquell moment, Pastor no va justificar la mesura adduint la manca de polítiques socials de Dolors Sabater, ni diferències en qüestions sòcio-econòmiques, sinó dient que la batllessa no havia mantingut la ‘neutralitat institucional’ durant el procés independentista. En un discurs llegit amb tremolins i suant, el candidat va explicar que Badalona no era una ciutat independentista però va acusar Sabater d’actuar com si ho fos i va insistir que allò no era cap moció contra un govern d’esquerres, sinó contra una manera de governar, que segons Pastor era ‘sectària i ineficient’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La motivació de Pastor, teledirigit per la direcció del PSC, no era de fer un govern d’esquerres, sinó de fer fora una batllessa independentista. El PSC volia dinamitar un govern independentista i d’esquerres a la quarta ciutat de Catalunya, a l’àrea metropolitana de Barcelona, un experiment massa perillós perquè si sortia bé es podia estendre i fer perillar l’hegemonia dels socialistes en aquest territori, sobretot pel creixement d’ERC. Els socialistes s’estimen més un batlle del PP a l’àrea metropolitana que no un d’independentista, perquè el PP no els prendrà mai l’hegemonia que tenen en el mal anomenat cinturó roig. Pastor ha estat un batlle dèbil, amb una gestió caòtica, a l’ombra de Xavier Garcia-Albiol, que l’ha fet ballar com un titella; i ha tingut un final lamentable, detingut per haver conduït begut i acusat d’intentar mossegar un mosso. El PSC sabia els problemes de Pastor, com molta gent de Badalona, però no va fer res per a impedir-ho.

Després de la inesperada detenció, es va obrir la possibilitat de refer noves majories per tal que Dolors Sabater recuperés la batllia. Dos anys després de la moció de censura, el PSC ho ha tornat a impedir, ara amb una altra estratègia, presentant candidat propi per escenificar una batalla entre partits suposadament d’esquerres que tothom sabia que acabaria amb Albiol de batlle. Si després del dramàtic final polític de Pastor, el PSC no hagués presentat candidat, demostrant un cert penediment, avui Dolors Sabater seria la batllessa. Sabater ja va renunciar a presentar candidatura a la batllia després de les municipals de fa un any perquè el PSC li va fer xantatge.

Després de les eleccions municipals de la primavera del 2019, Garcia Albiol va tornar a guanyar les eleccions municipals amb 11 regidors, Sabater en va obtenir 7 amb la coalició Guanyem-ERC, el PSC 6, els comuns 2 i Junts per Catalunya un. Hi havia la possibilitat de tornar a fer una majoria alternativa a Albiol, però el PSC, tenint un regidor menys, va condicionar l’acord al fet que Sabater no fos batllessa i que Pastor es mantingués al capdavant de la ciutat. En aquell moment, Sabater es va sacrificar per evitar que Albiol recuperés la batllia i Guanyem-ERC va investir Pastor. El PSC ara tenia una ocasió d’or per a fer a la inversa, i investir batllessa Dolors Sabater, però no ho ha fet. No únicament no ho ha fet sinó que ha continuat vetant el nom de Sabater fins al final. Aquesta vegada, per dignitat, Sabater no es podia tornar a sacrificar i cedir al xantatge impresentable del PSC, que, amb l’excusa d’una majoria d’esquerres, tornava a frenar l’accés de l’independentisme a la batllia.

Dos anys després, Iceta ha tornat el favor que li va fer Albiol en aquella moció censura esperpèntica que va acabar tràgicament per al seu protagonista. No és cap novetat. Iceta i Albiol anaven junts a les manifestacions contra la independència que es feien l’any 2017, van votar contra les lleis de desconnexió al parlament, els seus partits van signar l’article 155 que anul·lava l’autogovern i van aplaudir l’empresonament dels líders independentistes. Malgrat el pas del temps, i malgrat el suport de l’independentisme a la moció de censura de Pedro Sánchez, el PSC no s’ha mogut d’on ha estat sempre. Si fos un partit d’esquerres, hauria fet costat a Sabater, però el PSC sempre posa la unitat d’Espanya per damunt de les polítiques socials que diu defensar. Ho fa a Badalona, ho fa a Catalunya i ho fa a Espanya. El problema és que aquells que bloca el continuïn veient com un aliat natural.

MÉS QÜESTIONS
Ximo Puig frena la petició de passar a la fase 1 tot esperant més informació.
El president de la Generalitat, Ximo Puig, és gat escaldat i no vol que el govern espanyol el torni a deixar amb un pam de nas en el procés de desconfinament. El Consell preveia que el País Valencià passaria en bloc a la fase 1 ahir, però el Ministeri de Sanitat espanyol només va autoritzar-la en alguns departaments sanitaris i va deixar fora el 70% de la població valenciana. Puig té previst de presentar una nova petició però ha advertit que no ho farà acceleradament, sense saber exactament què exigeix el govern espanyol. El govern valencià es coordinarà amb el Ministeri de Sanitat espanyol i acatarà els paràmetres de la ‘nova dinàmica’ que falten per complir per a passar de la fase 0 a la 1. En un intent de rebaixar la tensió, el president ha assegurat que no cerca la confrontació sinó la màxima transparència, la claredat i l’objectivitat. I es mostra disposat a acatar les decisions del govern espanyol sempre que siguin raonables. Davant el canvi de criteri amb les PCR, ha assenyalat que no es van fer més proves d’aquesta mena perquè així s’havia decretat, però aquesta setmana s’han reprès.

Compromís endureix el to contra Sánchez després de marginar el País Valencià. La negativa del govern espanyol de deixar entrar en fase 1 el País Valencià ha fet endurir la posició de Compromís, que fins ara havia votat sempre a favor de totes les pròrrogues dels estats d’alarma. El diputat de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, ha exigit a la Moncloa que el pla de desconfinament s’apliqués amb transparència i sense xantatges i interessos partidistes. Altrament, la seva formació refusarà les ‘llentilles mal cuites’ i s’oposarà a una nova pròrroga de l’estat d’alarma. Sobre la votació de la setmana passada, Baldoví acusa el president Pedro Sánchez i el vice-president Pablo Iglesias d’haver fet xantatge a l’oposició per aconseguir una altra pròrroga. Per això, ara exigeix explicacions clares sobre el desconfinament i més confiança en els governs autonòmics. Si no hi ha canvis, Sánchez podria tenir un soci menys per a prorrogar l’estat d’alarma.

Més per Mallorca insta el govern a recuperar el règim especial fiscal de les Illes. Més per Mallorca ha demanat al govern de Francina Armengol que recuperi urgentment el règim especial fiscal de les Balears (REB), amb motiu de l’impacte econòmic negatiu de la crisi del coronavirus a les Illes. En una conferència de premsa telemàtica, el portaveu de la formació al parlament, Miquel Ensenyat, ha avançat que a la comissió d’hisenda i pressupost debatrà una iniciativa presentada pel partit sobre la modificació del REB. Ha afegit que les Illes van començar aquesta crisi del coronavirus en una situació de desavantatge i ara s’ha d’encarar a una crisi econòmica i social, que pot ser molt aguda perquè les Illes tenen una capacitat de reacció menor. En la mateixa línia, la diputada de Més per Mallorca Joana Aina Campomar ha afegit que, després de dos mesos d’estat d’alarma, és el moment de prendre seriosament el REB, d’aprovar-lo i desplegar-lo. Més per Mallorca ha remarcat també que el govern ha de pressionar perquè la Unió Europea compensi les limitacions de les illes amb acords presents i futurs.

Diverses escoles de Catalunya Nord no poden obrir pel coronavirus. Les escoles nord-catalanes havien de reprendre el curs aquesta setmana, seguint les instruccions del govern francès, però unes quantes no ho han pogut fer a causa del coronavirus. A Perpinyà n’hi ha sis que no han obert: Duruy, Boucher, Les Platanes, D’Alembert, D’Alembert 2 i Condorcet. Aquestes escoles obriran dijous, perquè han de menester temps per a acabar d’adaptar les classes a les mesures sanitàries. A la resta del territori, tres escoles romandran tancades per raons sanitàries. Són les de Nefiac, Cornellà de la Ribera i Corbera de les Cabanes. En aquestes escoles algun membre del personal ha mostrat símptomes que podrien ser associats a la Covid-19. Tot esperant els resultats de les proves, les escoles restaran tancades com a mesura de precaució. Els sindicats ja han denunciat que hi ha molts centres que no podran adaptar-se a la normativa contra el coronavirus.

LA XIFRA
El 9% de la població andorrana ha passat la Covid-19, segons els resultats de les proves de cribratge que es fan a tots els habitants del país. De les 40.946 proves que s’havien fet fins divendres, que són les dades que s’han analitzat, hi ha 37.241 ciutadans, el 90,1%, que no han tingut contacte amb el virus.

TAL DIA COM AVUI
El 12 de maig de 1962 Joan Fuster publica el llibre Nosaltres, els valencians, una obra cabdal de l’escriptor de Sueca que ha marcat el nacionalisme polític fins avui.

The post El PSC prova de frenar l’independentisme a l’àrea metropolitana appeared first on VilaWeb.

L’Agència Europea dels Medicament alerta de la descoordinació en la investigació d’un tractament contra la Covid-19

L’Agència Europea dels Medicaments (EMA) veu amb ‘preocupació’ la manca de coordinació en la investigació d’un tractament contra la Covid-19 a Europa. ‘S’han impulsat diversos assajos clínics a escala local amb pocs participants. La fragmentació dels assaigs clínics és una cosa que ens preocupa perquè és poc probable que generin el nivell de dades suficients per emetre recomanacions científicament sòlides’, ha assegurat el director executiu de l’EMA, Guido Rasi, en una compareixença per videoconferència a la comissió de Salut de l’eurocambra. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Necessitem un enfocament molt més coordinat a nivell europeu per aprovar assaigs clínics desenvolupats sota una metodologia harmonitzada per recollir dades’, ha dit el director executiu de l’EMA, que ha assegurat que treballen sota una ‘enorme pressió per aconseguir un tractament contra la Covid-19.

‘És crucial aconseguir un equilibri entre el ràpid desenvolupament del tractament o el vaccí, la seva disponibilitat i alhora cal generar dades suficientment sòlides per prendre decisions de manera ràpida sense posar en risc la salut dels pacients’, ha remarcat.

Escassetat de medicaments

D’altra banda, Rasi ha alertat que els estats europeus estan avisant que comencen a tenir escassetat d’alguns medicaments a les unitats de cures intensives. Segons ha dit als eurodiputats, Europa té un problema de dependència amb l’exterior per garantir alguns medicaments i ara s’ha agreujat amb la pandèmia i les mesures de confinament a escala global.

Segons ha dit als eurodiputats, l’EMA està treballant amb el sector farmacèutic per prevenir aquesta escassetat, que, segons el director executiu de l’EMA, és tant de medicaments relacionats amb la covid-19 com d’altres malalties.

The post L’Agència Europea dels Medicament alerta de la descoordinació en la investigació d’un tractament contra la Covid-19 appeared first on VilaWeb.

Un jutge de Barcelona demana al TJUE que revisi la sentència sobre les hipoteques amb IRPH

El titular del jutjat número 38 de Barcelona, Francisco González de Audicana, ha traslladat una petició al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè revisi la sentència sobre les hipoteques IRPH, dictada el passat 3 de març. Segons el magistrat, la informació que apareix en la sentència no és suficient per resoldre els casos denunciats. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A banda, el jutge afirma que la decisió del tribunal de Luxemburg genera dubtes pel que fa a la interpretació del control de transparència i a la informació que ha de rebre el consumidor. A partir d’ara, el TJUE disposa de deu dies per repreguntar al magistrat sobre la seva petició.

Precisament va ser Francisco González de Audicana qui va encarregar-se d’elevar el cas de les hipoteques IRPH a la justícia europea, un cas que només a Catalunya podria afectar al voltant de 300.000 hipoteques, segons la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). D’ençà que el TJUE va dictar sentència el passat 3 de març, les audiències provincials han fallat a favor dels bancs en tres ocasions, mentre que els tribunals de primera instància han tancat deu casos a favor del consumidor. Segons l’Associació d’Usuaris Financers (Asufin), aquestes dades posen de manifest que el tribunal de Luxemburg ‘no ha acabat d’aïllar tots els dubtes’.

De fet, Asufin creu que la decisió del TJUE ‘dificulta enormement que la clàusula IRPH superi el control de transparència’. La presidenta de l’associació, Patricia Suárez, veu indignan” que les audiències provincials estiguin reinterpretant la sentència i ‘reobrint un debat que ja hauria d’estar tancat’.

La justícia europea diu que les hipoteques amb IRPH poden ser abusives

The post Un jutge de Barcelona demana al TJUE que revisi la sentència sobre les hipoteques amb IRPH appeared first on VilaWeb.

El Mercat de Música Viva de Vic prioritzarà els continguts digitals però oferirà concerts en viu

El Mercat de Música Viva de Vic (MMVV), que se celebrarà del 14 al 19 de setembre, farà de manera virtual bona part de les activitats dirigides als professionals. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons ha anunciat l’organització, hi haurà tres grups d’activitats diferents. D’una banda concerts gravats en exclusiva pel MMVV en alta qualitat i realitzats amb diverses càmeres, que es podran visionar -amb lliure accés- a través del web i del canal Youtube, i que seran estrenes. D’altra banda presentacions on les empreses del sector podran exposar, a través d’un vídeo, les seves propostes i novetats. Finalment les conferències web, que combinaran sessions de gran format amb continguts d’interès per un ampli sector de la indústria musical, amb altres més segmentats, on es podrà interactuar amb els participants.

La intenció, afegeixen en un comunicat, és fer també alguns concerts presencials, que s’adaptaran a la normativa sanitària vigent al setembre.Tanmateix, a hores d’ara no es pot concretar en quins espais es podran dur a terme els concerts en viu, ni quines seran les condicions d’aforament. Expliquen que es programaran més endavant, en funció de la fase de desconfinament en què es trobi Vic al setembre. Pel que fa a les actuacions més adreçades a la ciutadania, l’organització està a l’espera de l’evolució de la crisi.

Acreditacions gratuïtes

Una les grans novetats d’aquesta edició és que es faran activitats complementàries per impulsar i facilitar eines de negoci al sector de la música en directe. Per aquesta raó, avancen des de l’organització, que enguany les acreditacions professionals seran gratuïtes. Per accedir als continguts que s’aniran difonent només caldrà registrar-se a la web del MMVV.

The post El Mercat de Música Viva de Vic prioritzarà els continguts digitals però oferirà concerts en viu appeared first on VilaWeb.

Wuhan farà la prova als onze milions d’habitants arran d’un nou brot de coronavirus

La ciutat de Wuhan preveu de fer, en només deu dies, la prova de la Covid-19 als seus onze milions d’habitants, perquè s’hi han detectat noves infeccions que fan témer a les autoritats que hi hagi un rebrot. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquests darrers dies, s’hi han detectat sis nous casos de persones que no provenien de l’estranger, els primers en trenta-cinc dies, i d’origen desconegut, cosa que ha fet encendre les alarmes pel fet que el coronavirus 2019 es pugui estendre novament a la ciutat on va aparèixer per primera vegada.

Wuhan ha previst de fer les proves tan de pressa com sigui possible, i amb aquest objectiu ha indicat a tots els districtes de la ciutat que elaborin un pla de proves de deu dies abans de la setmana que ve.

El subdirector del departament de biologia patogènica de la Universitat de Wuhan, Yang Zhanqiu, ha explicat al diari oficial Global Times que fins ara s’han fet proves a entre tres i cinc milions de residents, i que la ciutat és capaç de ‘fer proves als altres sis o vuit milions en deu dies’.

La ciutat de Wuhan va estar onze setmanes en confinament, i el 8 d’abril va començar a relaxar la quarantena, després d’haver tingut 3.869 defuncions a causa d’aquesta malaltia. D’aleshores ençà, semblava que la vida tornava a poc a poc a la normalitat, amb la reobertura de negocis, escoles i transport. Tanmateix, l’aparició de nous casos amenaça els avenços fets fins ara i les autoritats han decidit d’actuar amb contundència.

The post Wuhan farà la prova als onze milions d’habitants arran d’un nou brot de coronavirus appeared first on VilaWeb.

Vergés permet l’ús de tests privats en entorns laborals un cop ja està garantida la capacitat del sistema públic

La consellera de Salut, Alba Vergés, no veu problema en el fet que s’utilitzin a partir d’ara tests privats en entorns laborals un cop ja està garantida, ha dit, la capacitat del sistema públic. En la conferència de premsa del govern, ha advertit que no recomana fer-ho perquè els resultats no serviran perquè les empreses prenguin decisions. ‘No podem recomanar que es facin, perquè no els aportaran dades imprescindibles en el seu entorn laboral’, ha reblat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vergés ha fet referència al cas concret dels futbolistes en resposta a una pregunta d’una periodista. Al seu parer, si s’haguessin esperat uns dies més, potser no hi hauria la ‘sensació’ entre la societat que hi ha alguns amb ‘privilegis’. Ha recordat que les PCR només donen la fotografia d’aquell moment en concret, i pel que fa als tests serològics ha dit que serveixen per fer estudis territorials, o de col·lectius, per estimar el percentatge d’immunitat.

Barcelona, cap a la fase 1?

El govern i l’Ajuntament de Barcelona es reuniran demà per avaluar si Barcelona està en condicions de passar a la fase 1, segons que ha explicat Vergés, que ha recordat que s’ha creat una oficina conjunta per abordar aquesta qüestió. ‘Demà farem una valoració conjunta de com creiem que està la ciutat’, ha dit. Ha destacat que l’evolució sanitària és bona, però que s’han de tenir en compte altres criteris com la mobilitat, i ha evitat pronunciar-se sobre noves propostes per passar a la fase 1, ja sigui Barcelona o la resta de regions que es mantenen en la 0.

‘Farem les propostes quan considerem que tenim els informes adients que sustentin que es pot passar a la fase 1’, ha insistit a la conferència de premsa del govern. Les propostes que presenti la Generalitat les haurà de validar el Ministeri de Sanitat espanyol, com va fer divendres passat. Sobre els terminis, ha explicat que no n’hi ha cap, però ha criticat la manera d’actuar del govern espanyol, publicant un BOE el dissabte per implantar-lo dilluns, i provocant que s’hagin de resoldre molts dubtes un diumenge a la tarda.

Vergés ha destacat la diferència entre les taxes dels últims 14 dies i les dels últims 7, quan ja es fan molt poques proves a les residències. Segons la consellera, es demostra que la transmissió a la comunitat no és tan alta i que si ho era fa 14 dies era precisament per l’efecte de les residències, que ara són ‘brots controlats’.

The post Vergés permet l’ús de tests privats en entorns laborals un cop ja està garantida la capacitat del sistema públic appeared first on VilaWeb.

Ortega Smith, ingressat d’urgència per complicacions després de patir la Covid-19

El secretari general del Vox, Javier Ortega Smith, va ser ingressat d’urgència el passat dissabte a un hospital de Madrid arran de diversos trombes que li han aparegut com a conseqüència de la Covid-19, que va patir fa setmanes. Smith, que continua ingressat en observació, ha explicat a Twitter que va patir una inflamació al bessó esquerre i que després de ser ingressat i d’un anàlisi li han trobat també trombes a la cama i als pulmons. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ante los rumores, publicaciones contradictorias y los deseos de información de tanta buena gente que se ha interesado por mi salud, debo informar que este sábado ante el hinchazón que se me había producido en el gemelo izquierdo, fui ingresado de urgencias en el hospital. pic.twitter.com/MW88UejHuq

— Javier Ortega Smith (@Ortega_Smith) May 12, 2020

Tot plegat, apunta, són efectes de la Covid-19 que li van detectar al març després d’haver viatjat a Milà i Vitòria. La seva presència a l’acte multitudinari de Vox a Vistalegre el 8 de març es creu que podria haver contagiat a diverses persones, entre les quals Santiago Abascal.

Reitero mi profundo agradecimiento y admiración a todos los sanitarios qué con auténtica vocación de servicio están salvando tantas vidas en momentos tan dramáticos. Nunca podremos agradecerselo suficientemente. Gracias de corazón.

— Javier Ortega Smith (@Ortega_Smith) May 12, 2020

The post Ortega Smith, ingressat d’urgència per complicacions després de patir la Covid-19 appeared first on VilaWeb.

L’ex-batlle de la Garriga i tres regidors de JxCat deixen el grup i acusen Budó de boicotar els pactes amb ERC

L’ex-batlle de la Garriga (Vallès Oriental) Jordi Pubill i tres regidors més de JxCat han deixat el grup municipal per discrepàncies amb l’executiva local del PDeCAT. En concret, contra l’ex-batllessa i ara portaveu del Govern, Meritxell Budó, a qui acusen de boicotar els pactes amb ERC. Pubill, successor de la consellera, ha explicat a l’ACN que a parer seu Budó ha torpedinat el grup municipal, que ha fet servir el poble per a fer carrera política, i l’ha acusada d’egoisme. Segons Pubill, Budó va convocar-lo a una reunió el 2 de gener on el va titllar de traïdor i li va retreure contactes amb el grup municipal republicà: ‘Em va dir que no permetria ni que ens carreguéssim el seu projecte ni que pactéssim amb ERC’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’ex-batlle assevera que les discrepàncies amb l’executiva local del PDeCAT van començar quan ell va ser proclamat batlle de la Garriga (el 24 de març del 2019), en substitució de Budó, que passava llavors a ser portaveu del Govern i consellera de la Presidència -i que prenia el relleu d’Elsa Artadi, candidata de JxCat a les municipals de Barcelona. Pubill es va estar només dos mesos al càrrec perquè a les eleccions del 26 de maig va perdre la primera posició i es va quedar a 137 vots d’ERC (amb sis regidors cada formació). Segons que expliquen des del grup municipal de JxCat, la mateixa Budó va pressionar perquè no s’arribés a cap acord amb els republicans, que ara ostenten la batllia amb Dolors Castellà al capdavant. Tanmateix, Budó hi havia governat en coalició durant la legislatura passada.

Pubill assegura que en aquelles eleccions va formar una llista transversal i amb un 70% d’independents, però sense gent afina al PDeCAT. Això, segons que diu, va fer trontollar les relacions amb l’executiva local, amb Budó encara al darrere. L’ex-batlle relata a l’ACN que la portaveu del govern va intentar sabotejar tot el que feia el grup municipal. Dues setmanes després de les eleccions, l’executiva del PDeCAT, amb Budó, la seva germana, una assessora i tres dirigents més, segons que explica Pubill, va organitzar una assemblea per a carregar contra els regidors de JxCat de l’entorn de Pubill, nomenar una nova successora per a les eleccions del 2023, i ‘fomentar més odi contra ERC’.  Els quatre regidors han dut la queixa contra Budó a l’executiva comarcal del PDeCAT, i els consta que el seu president, Xavier Martínez, també l’ha feta arribar a la direcció del partit. Els quatre regidors que han deixat JxCat han explicat que formaran un nou projecte.

The post L’ex-batlle de la Garriga i tres regidors de JxCat deixen el grup i acusen Budó de boicotar els pactes amb ERC appeared first on VilaWeb.

El Pertús reviu les cues als estancs i supermercats i la policia francesa es veu obligada a limitar-hi l’accés de vehicles

Aquest matí i per segon dia consecutiu, s’han repetit les cues als estancs i supermercats transfronterers del Pertús, tot i que no tant com ahir. Des de primera hora, s’han reunit centenars de persones, les quals, a la part de Catalunya Nord no mantenien les distàncies de seguretat, i a la part del Principat eren obligades a deixar una distància de dos metres. Alguns productes, com ara el tabac i l’alcohol, valen la meitat al sud respecte del nord. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ateses les aglomeracions, la policia francesa ha limitat l’accés de vehicles rodats al municipi nord-català a l’altura del Voló. Només deixen accedir 400 cotxes a l’aparcament de l’entrada del poble i quan és ple ja no deixen passar-hi ningú més, segons que ha explicat el subprefecte Jean Marc Bassaguet. Quan es buidi l’aparcament, se n’obrirà l’accés novament. Aquest migdia, els representants del Pertús (Vallespir) i de la Jonquera (Alt Empordà) s’han reunit per analitzar la situació.

Dins el poble, un gran nombre d’efectius obliga a mantenir les distàncies de seguretat mentre la gent fa la cua. Per aconseguir-ho, han deixat lliures totes les places d’aparcament dels estancs del cantó sud-català i així, la gent pot esperar el seu torn a sobre de la calçada sense interrompre la circulació. Bassaguet ha recordat que l’ús de màscares no és obligatori a Catalunya Nord, però que les autoritats sanitàries recomanen de portar-ne. Malgrat tot, el subprefecte ha insistit que mentre la gent mantingui la distància de dos metres no hi ha risc de propagació del virus.

Catalunya Nord va entrar ahir en una fase avançada del desconfinament, mentre que la regió sanitària de Girona es manté a la fase 0 del pla imposat pel govern espanyol, que va fer cas omís de les propostes de la Generalitat de Catalunya.

The post El Pertús reviu les cues als estancs i supermercats i la policia francesa es veu obligada a limitar-hi l’accés de vehicles appeared first on VilaWeb.

Compromís amenaça de votar en contra d’un nou estat d’alarma

El diputat de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, ha exigit a la Moncloa que el pla de desconfinament s’apliqui amb transparència i sense xantatges i interessos partidistes. En cas contrari, la seva formació rebutjarà les ‘llenties mal cuinades’ i s’oposarà a una nova pròrroga de l’estat d’alarma. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Salvador Illa diu ara que van negar la fase 1 a tot el País Valencià per ‘mobilitat excessiva’ 

Fins ara, Compromís ha votat a favor de les quatre pròrrogues de l’estat, però a poc a poc ha anat aixecant el to contra la gestió de Pedro Sánchez, sobretot després que només deu departaments sanitaris del País Valencià, inclòs el Racó d’Ademús, hagin passat a la fase 1 del desconfinament.

Sobre la votació de la setmana passada, Baldoví acusa el president Sánchez i el vice-president Iglesias d’haver fet xantatge a l’oposició per aconseguir una nova pròrroga. Per això, ara exigeix explicacions clares sobre la desescalada i més confiança en els governs autonòmics.

‘El govern té quinze dies per corregir les seves receptes i ser transparent amb els territoris o serem nosaltres els que haurem de rebutjar les seves llenties mal cuinades’, ha escrit el diputat en un article al diario.es.

The post Compromís amenaça de votar en contra d’un nou estat d’alarma appeared first on VilaWeb.

Pàgines