En una intervenció imponent, durant la campanya del 2017, Marine Le Pen va amollar un dels seus discursos més recordats: “L’any 2012, François Hollande va dir: ‘El meu veritable adversari no té nom, ni cara, ni partit, no es presenta mai a les eleccions i, tanmateix, governa. Aquest adversari és el món de les finances.’ Doncs bé –deia Le Pen– avui l’adversari del poble francès continua essent el món de les finances, però ara té un nom, té una cara, té un partit i es presenta a les eleccions: es diu Emmanuel Macron.” En aquestes legislatives, que diumenge vinent, 30 de juny, passaran la primera volta i que poden ferir de mort la carrera del president Macron, sembla que és precisament Le Pen qui es prepara per seduir el poder financer, i una part d’aquest poder es deixa seduir. Les propostes esquerranes del Nou Front Popular, segon als sondatges per darrere del Rassemblement National, hi han contribuït. La setmana passada ho explicava el Financial Times en una peça: “Els empresaris francesos ja festegen Le Pen, espantats per les propostes de l’esquerra.”

L’article parlava tot just dels primers contactes i es referia a quatre alts executius i banquers que, anònimament, haurien afirmat al diari que una victòria de les esquerres “seria fins i tot pitjor per a les empreses que no pas les retallades mal finançades i les polítiques anti-immigratòries” de Le Pen. Un d’aquests alts executius hi afirmava: “Les polítiques econòmiques del Rassemblement National són més aviat una pissarra blanca que les empreses poden ajudar a impulsar en la direcció correcta.” És una de les principals crítiques que rep Le Pen, com alguns altres partits d’extrema dreta: que les promeses ambicioses del seu programa –ple, per exemple, de rebaixes d’imposts– no tenen en compte l’elevada despesa que implicarien. En canvi, la coalició de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, els socialistes, els comunistes i els ecologistes té un programa econòmic ben delimitat, que una part dels empresaris troba massa perillós. Les esquerres proposen, per exemple, la pujada del salari mínim a 1.600 euros el mes i que l’edat de jubilació baixi de seixanta-quatre anys fins a seixanta.

L’estat francès s’aboca a la inestabilitat i el col·lapse institucional

Macron ha tingut una política econòmica extraordinàriament amable per als negocis, en contacte constant amb el teixit empresarial. Ja va significar un tomb d’aquesta mena quan Hollande va fitxar-lo perquè fos ministre d’Economia durant el tram final del seu mandat, cosa que de fet ja decebé llavors l’ala més esquerrana dels socialistes: Macron venia del sector dels negocis i havia treballat durant quatre anys a la Banca Rothschild. Com a president ha complagut sovint els mateixos interessos que obeïa aleshores: ha endarrerit l’edat de jubilació, ha flexibilitzat els acomiadaments, ha suprimit l’impost anual sobre la propietat, ha reduït els imposts de les grans companyies. Al gener, en un discurs sobre els seus objectius econòmics per als tres anys que li resten de mandat, va explicar que volia una baixada d’imposts dràstica i generalitzada de 2.000 milions d’euros; una gran retallada de la burocràcia per a les empreses; i una simplificació del mercat laboral que, entre més mesures, escurci la durada de les prestacions de desocupació per als més grans de cinquanta-cinc anys, que ara com ara tenen certs privilegis.

La coalició presidencial esperava recollir-ne els fruits ara, però tan sols li ha sortit bé a mitges, perquè l’avançament electoral de sorpresa ha causat també indignació. El ministre de Finances de Macron, Bruno Le Maire, va demanar en una reunió amb la patronal Medef que els empresaris diguin què en pensen, dels programes econòmics de l’esquerra i de l’extrema dreta, perquè, si guanyen, hi ha un risc seriós que l’estat francès acabi sota la supervisió del Fons Monetari Internacional i de Brussel·les. L’estratègia dels aliats de Macron per a salvar els mobles abans del 7 de juliol és fer grans discursos apocalíptics dient com creixeria el deute si s’apliqués el programa de Le Pen, que Le Maire ha arribat a titllar de marxista. En públic, una part del poder econòmic s’ha abocat a repetir aquest mateix discurs, però ja insinuen una jerarquia del desastre en què el Nou Front Popular fóra tal volta pitjor que Le Pen. Patrick Martin, el president de Medef, que aplega més de 750.000 petites i mitjanes empreses de tot l’estat francès, va deixar anar fa poc en una entrevista a Le Figaro que el programa del Nou Front Popular és “tan perillós o més” que el de Le Pen.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: El garbuix polític francès, quins partits hi ha i què representen?

En canvi, els directors generals de les grans empreses emblemàtiques han evitat fins ara d’emetre missatges gaire explícits, ni a favor de Macron ni en contra de Le Pen, que encapçala folgadament els sondatges i amb qui, per tant, és ben probable que s’hagin d’entendre aviat. N’hi ha que es limiten a demanar més participació; n’hi ha que demanen el suport per als europeistes –com el de L’Oréal– i n’hi ha que demanen de no votar les forces que conduirien l’estat francès “cap a l’aïllament internacional”, però no hi ha l’onada de suport dramàtic que Macron rebria en els seus somnis. Tanmateix, allò que més preocupa els afins a Macron és què passa en privat. L’esmentada peça del Financial Times, per exemple, relatava també que Jordan Bardella, el número 2 de Le Pen i que seria molt probablement primer ministre si l’extrema dreta guanyés les eleccions amb prou força, ja fa setmanes que es reuneix en privat amb grans empresaris. A l’acte de la patronal Medef mateix, Bardella va voler calmar els ànims de l’auditori i va prometre creixement, estabilitat i manteniment de la política de rebaixes fiscals per a les empreses.

Molts veuen a venir el terratrèmol i volen que la digestió sigui ràpida. Els canals de prestigi de la premsa de negocis internacional miren de tranquil·litzar els inversors, i ja preparen mentalment els lectors per evitar un atac de pànic general si guanya Le Pen. El Wall Street Journal, per exemple, ha publicat uns quants articles en aquesta línia. El seu cap d’analistes econòmics, Greg Ip, ha escrit fa poc: “L’acceptació de l’euro per part de l’extrema dreta fa que la seva possible victòria a les eleccions franceses difícilment condueixi a una crisi financera.” I afirma també que els ultres “ja no són una amenaça existencial per a Europa”. Una lectura freda que connecta amb l’estratègia que comença a adoptar una part de la dreta conservadora tradicional a tot Europa: l’extrema dreta és aquí per a temps, val més acostumar-s’hi i cercar la manera de cooperar-hi. Ho va fer Ursula von der Leyen durant la campanya de les eleccions europees bo i flirtejant amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i ara ho ha fet el cap dels republicans, Éric Ciotti, que ha defensat una aliança amb Le Pen.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Amnistiat, però amb el risc d’haver de pagar 60.000 euros. Aquesta és la situació en què ara com ara es troba l’Oleksandr S., el jove d’Arenys de Mar (Maresme) que va rebre la condemna més alta per les protestes post-sentència, set anys i mig de presó. Abans-d’ahir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va notificar que tant ell com Francesc Colomines, que va ser condemnat a un any de presó per la mateixa causa, havien estat amnistiats.

Però la resolució del TSJC dóna per provats tots els fets per què els va condemnar l’Audiència de Barcelona, que els acusava d’haver encapçalat els aldarulls a la plaça d’Urquinaona el 18 d’octubre de 2019 i d’haver causat lesions a agents de la policia espanyola amb el llançament d’objectes, com ara pedres, llambordes i, fins i tot, pirotècnia. El tribunal no ha entrat a discutir els arguments de la defensa, que havia recorregut contra la primera sentència. En donar els fets per provats, ha deixat oberta la via civil, a què els agents podrien recórrer per obtenir les indemnitzacions, cosa que la llei d’amnistia permet. “Excloem l’extinció de la responsabilitat civil, no aplicable al delicte d’atemptat en concurs ideal amb delicte de lesions”, diu la resolució.

“Ens plantegem de recórrer-hi en contra perquè no estem d’acord amb la sentència del TSJC”, explica Esther Anglès, l’advocada de l’Oleks. “Diu que es creu els fets, els dóna per provats, perquè ho vincula tot només a l’amnistia, no entra a discutir el que nosaltres vam plantejar al recurs. No entren a discutir una de les qüestions principals: que l’Oleks no era ni al lloc dels fets ni a aquella hora.”

La indemnització, que és més baixa en el cas de Francesc Colomines però que voreja els 60.000 euros en el cas de l’Oleks, pot ser reclamada. Però per reclamar-la els agents haurien de recórrer primer a la via civil, en què el procés es reiniciaria, i, per tant, també en podria canviar el cost. “Ell està 50% tranquil perquè no complirà aquests set anys i mig de presó, però alhora 50% amoïnat perquè una quantitat tan alta pot truncar la vida d’una persona d’aquesta edat.”

L’Oleks va ser condemnat el novembre passat per atemptat contra l’autoritat i lesions, amb una petició inicial desorbitada, de catorze anys de presó. La seva defensa va denunciar nombroses irregularitats en el cas, com ara la identificació com a autor dels fets, que es va fer dues hores més tard i a partir d’una dessuadora normal i corrent, que creuen que podia haver estat de qualsevol altre manifestant. L’únic recurs gràfic per a defensar la tesi dels agents va ser una fotografia que van fer a l’Oleks en el moment de la identificació –no pas dels aldarulls– i que, a més, cap agent no va reconèixer haver fet.

Albert Lloreta és un home, i un periodista, ple d’intel·ligència i amb un sentit comú generalment admirable. D’aquells que no alça mai la veu, però que cal escoltar sempre. Lloreta ahir va publicar una piulada a X que crec que paga la pena de comentar perquè és especialment incisiva. Diu: “El procés va ser una farsa, ok, però si el 2017 muntàvem vagues generals, CDRs, l’1 d’Octubre o el Volem Acollir… i ara vivim obsessionats per la seguretat, les drogues, la immigració, i ho tenim tot capturat pel PSOE… podria ser que la farsa ens fes ser una mica millors?”

La pregunta que l’Albert es fa en veu alta, la reflexió que es demana i que ens demana a tots és molt pertinent. Imaginem per un moment que el procés ha estat una farsa –cosa que jo no compartesc de cap manera. Imaginem-nos, però –perquè una farsa voldria dir això–, que tots els polítics independentistes, i l’ANC, Òmnium i els periodistes en general i tots els Mossos i uns quants d’aquests sabuts que sempre ho saben tot i no sé quanta gent més –tots i tothom– sabíem ja de bon començament que tot era mentida, que no hi hauria independència i que en definitiva tot consistia a traure profit personal o de partit d’un engany a gran escala que, ben curiosament, la població no veia de cap manera malgrat haver-hi tanta i tanta gent involucrada i en un país on tot ho xerrem.

Acceptem això com a hipòtesi de discussió, va. I preguntem-nos aleshores com és que aquell país que vivia presumiblement en una farsa i enganyat totalment era infinitament millor que el que tenim ara. Més interessant, més atractiu, més emocionant, més humà, més creatiu, més alegre, més ambiciós, més despert, més de tot. Capaç de fer coses tan monumentals i fabuloses com l’Assemblea Nacional Catalana, la Via i les altres manifestacions de l’Onze de Setembre, la Llei de Transició i Fundacional de la República o el Llibre Blanc, per posar alguns exemples que crec que tots deveu conèixer. I el Primer d’Octubre, és clar! Com és possible?

Jo tinc un parell d’opinions, que són meues i prou. Però les explicaré i vejam si així es pot obrir un debat sobre el tema amb els subscriptors. D’entrada, la primera resposta és òbvia. Allò no era cap farsa. Ho dic i ho afirme, sense cap ombra de dubte. No va ser mai cap farsa, no és encara avui cap farsa. Que hi haja fets contradictoris i canvis de posició sobtats, per més grossos que siguen, no converteixen el procés en una farsa. Altrament, la vida humana mateixa seria una farsa completa. L’ésser humà no és més fort que una balena, ni més ràpid que un puma, ni més resistent que una panerola. Però ha conquerit el món. Per què? Doncs perquè té una màquina extraordinària que es diu cervell i perquè aquesta màquina té una habilitat extrema per a adaptar-se a les circumstàncies.

A quines circumstàncies, en el nostre cas? Clarament a la violència espanyola. Els partidaris de la teoria que tot era una farsa diuen, com a argument insistent, que no pot ser que els dirigents fossen tan innocents per a no esperar la violència espanyola. Però aquest és un argument típic de l’oncletomisme, és a dir, que passe què passe la culpa sempre la tenim els negrets inútils i ignorants i mai els amos blancs. I no és així, amics: no eren naïfs sinó demòcrates, precisament allò que no eren els qui hi havia a l’altra banda, de Rajoy a Sánchez o Illa. Curiosament, aquells que més es beneficien de l’atac furibund dels totoresistes –que diria el senyor Joan Reglà.

Com es va adaptar cadascú, com es va adaptant cadascú encara, això és motiu de discussió i és ben legítim que n’opinem i que ho critiquem. Que els critiquem.

Però aleshores és quan entra en joc el segon argument que m’agradaria posar sobre la taula, que és aquesta caiguda a l’infern completament desproporcionada i fora de lloc que protagonitzem tots plegats, amb males cares, insults, negativitat, desconfiança i una agressivitat despietada, descontrolada, contra nosaltres mateixos. Me’n faig creus, com més va més, de les coses que s’arriben a dir de tots plegats i sobretot de la manera com es diuen…

I en pose un exemple i prou. Entre els qui ja són amnistiats hi ha gent que va fer declaracions duríssimes contra els polítics perquè amb l’amnistia traïen el procés d’independència. Que els van dir de tot. Però, en canvi, ara alguns fins i tot han convocat festes per a celebrar la victòria… de l’amnistia. I jo dic d’ells com deia dels polítics abans: cadascú s’adapta a les circumstàncies canviants i ben fet que fa. Però, aleshores, no caldria demanar més prudència, en general, més empatia i menys agressivitat? No hauríem d’asserenar-nos tots i deixar de combatre’ns obsessivament? I això no implica, en cap cas, rebaixar la discussió política, que ha de ser dura per a arribar a l’objectiu desitjat –jo no deixaré d’opinar fort, però opinar fort no és opinar dur. O és que no veu ningú que, convertint-nos tots en petits monstres intransigents, acabem fent malbé el moviment que més orgullosos ens ha fet sentir, la idea amb la qual som més feliços, el projecte que defineix la nostra generació i que hem de rematar, aquell país brillant del 2017, al qual podem tornar perquè depèn sobretot de nosaltres?

Lloreta: et dec un cafè.

Tothom pot tenir un mal dia a la feina, jo el primer, i per això cal ser generosos amb el responsable de les xarxes del canal 3/24 que el dilluns 24 de juny va escriure aquesta piulada: “Nit de revetlles a la platja en un Sant Joan majoritàriament tranquil” (més endavant la van esborrar). I és cert, segur que la majoria va tenir una festa en calma, però aquella nit hi va haver tres homicidis, dos ferits greus per bala, un ofegat, desenes de detinguts i l’assalt a un dels principals hospitals del país. Si prenem el cap de setmana llarg, en només 72 hores hi va haver sis morts violentes.

Els fets de Font de la Pólvora han estat molt greus. Aquest barri de Girona es va construir als anys seixanta per acollir els immigrants espanyols que vivien en barraques escampades i, com solia passar, es va aixecar amb una mancança total de serveis públics. Això es va anar corregint a partir dels vuitanta, amb una gran inversió en infrastructures i recursos humans, però en aquella època també hi va entrar el tràfic d’estupefaents, que va caure als noranta i es va revifar a partir de la crisi del 2008. Una característica del veïnat, i també de tot el sector de Vila-roja, és que no està unit urbanísticament a la resta de la ciutat, sinó que és un espai a banda, ocult a les Gavarres (i, a diferència de Figueres, no hi han col·locat cap estació d’alta velocitat just al costat). La gran majoria de gironins, jo inclòs, no hi ha estat mai, i només hi pensa quan surt algun fet criminal als mitjans, o quan hi ha un incendi.

La diferència, aquesta vegada, ha estat la magnitud de l’acte. L’homicida va fer servir un AK-47, és a dir, un kalàixnikov, és a dir, una arma de guerra, i va disparar una ràfega de trenta bales en un carrer de Girona. I això és una escalada, com bé ha denunciat el batlle Salellas, que ha convocat una junta de seguretat per a tractar del tràfic d’armes. Tot plegat està relacionat amb l’augment del narcotràfic que pren la via de la Costa Brava, i de la violència cada cop més gran que fan servir les bandes criminals. Com indiquen els Mossos d’Esquadra, “el cultiu i el tràfic de cànnabis és la principal activitat de la criminalitat organitzada dedicada al tràfic de drogues a Catalunya, fet que comporta altres delictes relacionats, els quals incrementen la sensació d’inseguretat”.

Com ens hem de prendre les notícies dels darrers dies? Són una anècdota o una tendència? Si mirem dades del Portal Estadístic de Criminalitat del Ministeri d’Interior espanyol, hi veiem que a Catalunya els valors actuals de crims contra les persones i contra el patrimoni són semblants als de 2010, en ple enfonsament econòmic per la crisi financera. Durant gairebé una dècada, les xifres van anar millorant, però la delinqüència va repuntar el 2018 i el 2019, i després de la pausa de la pandèmia s’ha recuperat amb força. El 2023 hi va haver al Principat 71 homicidis i assassinats (el nombre més alt des del 2012), 4.039 delictes de lesions, 4.215 contra la llibertat sexual, 25.421 robatoris amb violència i intimidació i 18.843 robatoris amb força a domicilis (l’únic delicte que ha caigut en picat és la sostracció de vehicles). Segons dades dels Mossos, també es van intervenir 9.180 armes blanques i 1.171 armes de foc, i es van desarticular 13 organitzacions i 39 grups criminals dedicats al tràfic de marihuana. A Catalunya hi ha 76,93 “fets delinqüencials”, com es diu ara en burocratès, per 1.000 habitants, tot i que hi ha grans diferències entre regions policials. On n’hi ha més és de llarg a la de Barcelona, amb 126,38. La de Girona és la tercera, amb 71,38.

És molt o poc? Depèn amb qui vulguem comparar-nos, és clar. Aquests dies, quan s’ha parlat de Font de la Pólvora, s’ha mencionat molt el Bronx, i en tot cas seria el Bronx dels anys setanta; però també podríem mirar Finlàndia o Nova Zelanda. Quin país volem ser? Des de l’esquerra se sol dir que no n’hi ha per a tant, i que si hi ha una sensació d’inseguretat és per l’actuació dels mitjans. La gran obsessió és no “estigmatitzar” col·lectius que es consideren vulnerables, però em sembla un discurs força estrambòtic perquè implica que hi ha uns valors normals de criminalitat que cal assumir –a banda que deixa les víctimes com uns ciutadans que han patit una situació socialment acceptable, i que és millor amagar per no esvalotar el galliner. També és un discurs que va molt bé a les autoritats policials i al Departament d’Interior, malgrat que aquests activistes conscienciats sovint no se n’adonin.

Quan parlem de delinqüència, el gran canvi d’uns anys ençà han estat les xarxes socials. Hem vist el vídeo on se sentia la ràfega del kalàixnikov, i també del recent tiroteig entre bandes rivals a Riudellots de la Selva, que va acabar amb un mort i un ferit greu. A cada poble hi ha grups de WhatsApp que comparteixen les dades dels delictes, i a les ciutats grans Instagram i Facebook recullen els robatoris i les baralles. La veïna que han fet caure a terra quan li han robat la bossa, el pagès a qui han esbotzat la barraca per robar-li la bomba d’aigua, aquell incident violent al tren… la informació de seguida s’escampa. Uns diran que tot plegat ajuda a crear alarmisme, uns altres que abans vivíem enganyats i ara finalment sabem tot allò que passa. El criteri de molts mitjans de no publicar la nacionalitat dels detinguts també ha quedat obsoleta, perquè ara ho tenim tot a dos clics.

Com sempre, la percepció de la criminalitat depèn de l’entorn de cadascú, d’on viu i amb qui es fa. Allò que m’arriba, i puc estar equivocat, és que en molts sectors hi ha una tensió i un esgotament socials que poden tenir conseqüències greus si ningú no hi fa res. Pot passar que el teixit del país es trenqui, una part de la població abraci opcions cada cop més radicals, i fins i tot miri models forasters d’autodefensa –si l’estat falla i no pot garantir la seguretat, sempre hi ha algú disposat a ocupar el buit. I això en un context polític en què l’esquerra és més dèbil que mai (la suma d’ERC, Comuns i la CUP va passar de 50 diputats a 30 a les darreres eleccions al parlament).

Quan som petits la família ens ensenya que hem de parlar dels problemes, perquè si no es podreixen, i per això cal tractar obertament de la criminalitat com un dels molts fenòmens que hi ha a qualsevol societat, i discutir les opcions que tenim. Afirmar que no passa res, si cada dia ens arriben els fets i les imatges, ja no és una opció viable ni per a les autoritats ni per a la gent més benintencionada. I sempre acabem al cap del carrer, el perill que s’apropiïn el debat aquells que assignen trets i valors als individus segons l’ètnia, la cultura o la religió. Un camí molt perillós que els catalans coneixem molt bé, perquè també n’hem estat i en som víctimes.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Sabíeu que Hayao Miyazaki va visitar Akira Kurosawa a casa seva? Va ser una trobada enregistrada per la televisió japonesa (Miyazaki meets Kurosawa, Nippon TV). Abans d’entrar en matèria deixo una estona perquè cadascú es faci una idea de com devia anar la conversa, de què devien parlar. Aviam si us passa com a mi, que vaig veure aquests dos noms i a banda de començar a salivar de l’ànsia que tenia de sentir-los, vaig imaginar-los enlairant-se i sobrevolant els seus universos creatius. Jo és que veia dues divinitats terrenals assegudes per provocar una mena d’eclipsi artístic d’abast mundial. Amb aquest entusiasme vaig començar a llegir-los. Us hauria passat el mateix?

Arrenca així, l’eclipsi: “Miyazaki: Com a cineasta, crec que les preguntes més difícils són les que tracten sobre la nostra feina. És com si esperessin que hagués estat involucrat en tots els aspectes de la pel·lícula.” Ho trec del llibre Cómo piensan los niños y otros recuerdos de mi vida, un recull de textos de Hayao Miyazaki que et fa tocar de peus a terra alhora que bades amb visions celestials. Miyazaki quan parla de cinema, quan parla de les seves pel·lícules, parla de feina. En diu feina. 

La trobada amb Kurosawa és el 1993, quan el mestre ja té 83 anys i Miyazaki, 52, i acaba d’estrenar Porco Rosso. “Kurosawa: Quan et demanen que diguis alguna cosa a l’audiència… realment no tens res a dir, oi?” Aquesta és la primera intervenció del mestre i marca el to de tota la conversa, tan lúcida i tan aterrada. Comparteixen experiències, però no com dos artistes, sinó com dos col·legues que parlen de feina, amb una serenitat i un pragmatisme que sense pretendre-ho són alliçonadors, precisament perquè no ho pretenen. L’un fa els rodatges “en viu”, amb actors reals, l’altre no surt de l’estudi, els seus personatges són dibuixats, però hi ha una sintonia a l’hora d’enfocar i pensar el seu cinema que els uneix i ens enlluerna. 

De fet, tot el llibre és d’una clarividència envejable. Miyazaki sap molt bé quina feina fa, per a qui la fa i com la vol fer i en parla com qui parla de la botiga i el gènere que hi té. Sap a qui s’adreça, sap com és el seu públic: “Molta gent se sent insatisfeta amb una part de la seva vida, fins i tot quan no consideren que estan vivint una vida infeliç. I és una de les raons per què a tants japonesos en la pre-adolescència els agradi llegir El diari d’Anna Frank. En aquest sentit, ells poden envejar la situació descrita al llibre. Molts podrien desitjar viure una experiència com la d’Anna Frank, per viure una vida al límit enmig de tanta tensió, en un ambient tan extrem. Per descomptat, sentirien repugnància si hi hagués cap possibilitat real de viure una situació tan horrible. El que intento dir és que quan la gent jove se sent atreta pels herois de les tragèdies, en animacions o en altres mitjans, és perquè viuen envoltats d’una mena de narcisisme; aquella atracció que senten és una emoció que subroga alguna cosa que han perdut.” Miyazaki sap què han perdut i es proposa fer-ho realitat en les seves animacions: “l’animador ha de crear una mentida que sembli real perquè els espectadors pensin que un món dibuixat podria existir.” I també sap que el que fa és entreteniment, no s’eleva: “Si no existís l’entreteniment, la majoria de les persones haurien de ser enviades a un centre de salut mental o haurien d’anar a visitar un psiquiatre. És bo per a l’animació que sigui una mena d’entreteniment, sempre que no oblidem que només és això, des del principi. Sempre ha sigut creada per als infants.” 

“Pot sonar trivial quan dic que faig animació per entretenir els infants, però no ho és gens. És clar que no faig pel·lícules animades només perquè siguin populars entre els nens. Intento crear el que volia veure quan era petit, o el que crec que els meus fills volen veure.” Aquest és el savi que seu amb Kurosawa a parlar de feina. I que del seu art en digui feina o en digui entreteniment ens ha de fer rumiar, a tots els que potser conjuguem massa sovint el verb crear.

Miyazaki es preocupa per l’ambient que té a l’estudi, per l’estat d’ànim dels seus treballadors, “vull un lloc de treball saludable per crear pel·lícules”, sap que els bons resultats artístics en pantalla depenen del benestar dels que dibuixen. “És una fal·làcia pensar que només perquè als animadors els encanta la seva feina podem mantenir els seus salaris baixos. Això no és just.”

Llegint Miyazaki reflexionant sobre la seva feina, sobre com la pensa, com la fa, com s’organitza, a qui s’adreça i què pretén, crec que he rumiat més sobre l’escriure que no pas llegint un escriptor que es proposés fer el mateix, sobretot quan penso a escriure literatura infantil: “Quan faig una pel·lícula protagonitzada per un nen petit, penso en moltes coses que he sentit o imaginat, però en realitat recordo ben poques coses de la meva infantesa. De fet, tinc més tendència a recordar escenes de nens que he vist ara, d’adult. Penso en el meu fill, en els nens del veïnat o en els fills dels meus amics i com a resultat de tot plegat les meves pel·lícules representen el que m’hauria agradat sentir a mi si en aquell moment hagués sigut un nen.” 

No oblidar que el que fas és abans que res una feina (després altres ja jutjaran si també és art), que vols entretenir l’audiència i que escriure per a nens és ficar-se en la seva pell no és tan fàcil, però serien les tres potes sobre les quals ens hauríem de sostenir els que pretenem fer literatura (o cinema o música…) per a la canalla. Som els que hem de tenir més present el nostre públic quan treballem, els que l’hem de conèixer més, estar-hi en contacte, observar com reben el que fem. Hi ha un moment que Miyazaki explica que quan els seus animadors dibuixen cares alegres ells també somriuen, concentrats als seus escriptoris. I la transcripció de la conversa entre Miyazaki i Kurosawa és plena de claudàtors que atrapen riallades (“[riu]”, i si aneu a veure el vídeo, sentireu com els dos mestres riuen mentre conversen). I per somriure fent la feina, cal que l’ambient sigui saludable, ho diu Hayao Miyazaki i somrient ho subscric. Com deia Calders: “Perdoneu, però m’ho passo bé escrivint.”

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Reien i es felicitaven, els consellers i els diputats del PP i de Vox, ahir a mig matí a les Corts Valencianes quan van aprovar l’anomenada llei de “llibertat educativa”. Costa de dir el títol d’aquesta llei sense posar-hi distància, sense remarcar que hom no creu en la veracitat del sintagma que acaba d’escriure. Passa igual amb l’anomenada llei “de concòrdia” que aprovaran la setmana vinent per derogar la de memòria democràtica. El nom de “llibertat educativa” és pompós i buit. I fals. Perquè, en realitat, el nom de la llei amaga una reforma del sistema educatiu valencià pensada únicament per afeblir i reduir a la mínima expressió l’ensenyament del català. Per remarcar que el País Valencià no existeix i que això és Espanya i que tan sols hi ha una pàtria que és l’espanyola, de les quatre més antigues d’Europa, va recordar un diputat de Vox per marcar el terreny. Diuen aquells que la defensen que els pares podran triar la llengua en què volen que els seus fills siguen educats. Que ja no hi haurà imposicions. La pregunta més lògica és qui imposa què. I encara una altra: què passa si un pare vol que la seua filla siga educada únicament en català, per exemple.

“El pitjor atac al valencià en l’ensenyament”: així és la nova norma de segregació lingüística de PP i Vox

Reien, es feien copets a l’esquena i s’aplaudien els uns als altres, perquè tenen un pla i no l’amaguen: anorrear el català, eliminar-lo de les aules i dels carrers. Saben, els diputats de Vox i del PP, que limitant-ne tant i tant l’aprenentatge, menystenint-lo, donant-li un tracte de llengua menor, de llengua estrangera, que no cal saber ni estimar, en reduiran l’ús social. La mataran, pensen. I obliden la força i la potència que l’ha feta resistir anys que són segles, i que ha fet que s’escampe de mà en mà, com la rosa de paper d’Estellés, i que una cançó de Zoo arribe a Albacete i uns alumnes d’ESO rapegen que cau la calor a la Safor.

I per mirar d’aconseguir l’extinció que somnien no miren pèl. Tant els fa si la llei que han aprovat amb tants d’escarafalls i tanta festa té els informes en contra de les principals universitats valencianes, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, del Consell Valencià de Cultura, de bona part de la comunitat educativa, d’experts en l’aprenentatge multilingüe, d’entitats que treballen per a la promoció i l’ús de la llengua, de pares i mares nouvinguts que volen que els seus pares aprenguen la llengua pròpia del país que els acull, de famílies que volen preservar el llegat que han rebut… I sembla que en aquest cas a Vox i el PP tampoc no els importa d’anar contra la constitució espanyola, que tant diuen que veneren, i contra l’Estatut d’Autonomia, que consagra la preservació de les llengües pròpies i minoritzades.

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

Potser, després de les rialles i les abraçades amb què van rubricar el darrer tràmit a les Corts, tots van córrer a brindar amb cava de Requena amb una d’aquelles copes de plàstic amb el peu rosat que va exhibir la diputada de Vox Julia Maria Llopis, que va ser l’encarregada de defensar la llei. Ho va fer en castellà, és clar. Llopis era fins a la legislatura passada regidora del PP a l’Ajuntament d’Alacant, però quan va saber que el batlle Luís Barcala no la volia més al seu costat va córrer a llançar-se en braços de Vox, que la va rebre amb alegria. De fet, uns anys abans ja havien festejat, però Llopis es va donar a qui més la va voler, que en aquell moment era el PP. Julia Llopis és la persona més indicada per a defensar la llei que han aprovat el PP i Vox. No debades ha estat membre del Consell Escolar de l’estat espanyol i portaveu de la CONCAPA, Confederación Católica Nacional de Padres de Familia y Padres de Alumnos.

A la trona, a banda d’exhibir la copa, va jugar amb una mena de compte arrere. Tic-tac, tic-tac, deia de tant en tant mentre escopia eufòrica les bondats de la llei que eren a punt d’aprovar. Va arruixar tota mena d’improperis contra la llei del plurilingüisme del Botànic, contra el catalanisme i els Països Catalans i, fins i tot, va gosar de titllar de comprada l’associació de pares i mares Gonzalo Anaya. En aquell moment del discurs va oblidar que la seua CONCAPA va rebre més de dos milions d’euros en subvencions entre el 2001 i el 2015, segons que explica el periodista Moisès Pérez al llibre El negoci de les aules, publicat per la Institució Alfons el Magnànim.

El botí d’un any de feina per a Vox

Vox brinda amb cava valencià perquè, gràcies al PP, ha assolit una victòria impensable per ells fa solament un any, quan rubricaven aquells cinquanta punts apressats del pacte de govern amb el PP. Un PP tan assedegat de poder i tan necessitat dels seus vots que ha signat i votat una llei amb un contingut que no es van atrevir a escriure mai en més de vint anys de majories absolutíssimes a totes les institucions. Ho recordava en una entrevista recent a VilaWeb la professora de Sant Vicent de Raspeig Gràcia Jiménez. Vox brinda i aplaudeix amb les orelles perquè ha rebut el millor regal de final de curs que es podia haver imaginat. Un any de feina i ja es poden posar a jeure perquè volien justament això. Ells ho anomenen guerra cultural.

Gràcia Jiménez: “Hem de tenir un pla per a fer front als intents d’aniquilació, d’extinció, d’assimilació”

L’estridència de Julia Llopis a la trona casa molt bé amb el missatge que pràcticament el primer dia de mandat va llançar el conseller d’Educació, José Antonio Rovira. En castellà, igual que Llopis, l’estiu passat va demanar de flexibilitzar les normes del català, d’acostar-lo cada volta més al que es parla al carrer. És a dir, de convertir-lo en una llengua vulgar i allunyar-lo de l’acadèmia, de les aules. Deixar la llengua irreconeixible, no apta per a ser estudiada a les escoles. Allunyar-la de tota la cultura que es produeix en català, allunyar-la d’Estellés, de Beneyto, de Fuster, de Sánchez-Cutillas, d’Ausiàs Marc.

La llengua als mitjans públics

Qui va defensar el canvi de model dels mitjans públics valencians també va ser un diputat de Vox, Joaquín Maria Alés, d’Alzira. Amb molta vehemència va dir que el Botànic s’havia gastat vuitanta milions d’euros cada any en À Punt, cosa no és certa perquè el pressupost sempre ha estat prou per davall d’aquesta xifra. Els va dir que tenien molta barra i tot de floretes més abans d’acusar-los del pecat mortal d’haver establert lligams comunicatius amb el Principat, les Illes i Andorra. “Fins al sud de França, a l’Occitaní [sic], van, abans de fer lliga amb Múrcia o l’Aragó, que són veïns i amb qui compartim llengua i estat”, va dir Alés per justificar que li molestés tant i tant el fet que la llengua vehicular del servei públic de ràdio i televisió fos el català d’ençà del dia que van començar les emissions. Això, que era una disposició de la llei de creació, ara ha desaparegut del text nou. Ans al contrari, la diputada Llopis es va vantar ben cofoia que ara la televisió seria en totes dues llengües. En nom de la llibertat, tant Vox com el PP també van denigrar el fet d’imposar un percentatge de programació comprada a productores valencianes. El Consell Valencià de Cultura, que és un òrgan assessor de la Generalitat, també els ho va retraure.

L’ombra dels pitjors anys de Canal 9 plana sobre À Punt

El president Mazón també ho celebra

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va aprofitar una pregunta massatge del portaveu de Vox, José María Llanos, per fer una mena de balanç d’aquest primer any de govern. Un any que considera triomfal perquè han alliberat els valencians del jou de les imposicions lingüístiques i de l’adoctrinament dels xiquets a les escoles perpetrat pel govern del Botànic. “Avui és un gran dia per a la llibertat, en aquest canvi que hem dut a la Comunitat Valenciana, hem dut la llibertat a les aules”, va dir, felicitant Vox i felicitant-se. Després se’n va anar a trobar-se, junt amb el seu conseller d’Esports, el torero Vicente Barrera, amb uns atletes olímpics. “Les coses estan com estan, però ser pessimistes és un luxe”, deia Josep Lozano en una entrevista aquesta setmana a VilaWeb.

Josep Lozano: “Amb Estellés els ha eixit el tret per la culata”

 

Els llibres perduts tenen bona fama. Han fet somniar, especular, llançar-se a l’aventura com si hom fos un egiptòleg vuitcentista… Han produït malsons i han creat monstres. Que ho preguntin a fra Guillem de Baskerville i el seu ajudant, Adso de Melk, que descobriren els perills que implicava intentar de llegir el segon volum de la Poètica aristotèlica, fins avui dia perduda. No és pas l’únic volum de la saviesa de l’antigor perduda per les malvestats de la història, tan procliu al foc i la destrucció purificant. Qui sabrà mai què es va perdre a la biblioteca d’Alexandria? Quantes novel·les genials, memòries escandaloses, poesies sublims no es van extraviar en els moments de tragèdia que vam viure al segle XX? No em puc afigurar quant de paper va desaparèixer pel camí d’exilis i fugides i puc percebre el dolor dels mecanoscrits oblidats en un taxi, deixats en un cafè, desapareguts en un accident. Algunes altres vegades ha estat l’autor mateix qui les ha cremades personalment, o ha deixat escrit que ho facin els seus hereus. El tema ha fet córrer tinta i cadascú deu tenir les seves obres desaparegudes favorites, simbolitzades en la tràgica maleta de Walter Benjamin, amb què va arribar a la seva destinació final de Portbou. En el nostre món casolà, personalment, m’abelliria localitzar el Francis de Cer, novel·la amb què Noel Clarasó, avui oblidat, va guanyar el premi Crexells de 1938, quan tot ja era perdut. I, per què no, m’agradaria saber què se n’ha fet de la novel·la que Xavier Bru de Sala anunciava que escrivia quan va publicar el suggeridor i sempre vigent assaig El descrèdit de la literatura, ara fa vint-i-cinc anys. O, qui sap, poder llegir la tesi que el personatge de Sílvia Ribalta, interpretat per Muntsa Alcañiz a Nissaga de poder, havia escrit sobre la poesia eròtica de Vicent Andrés Estellés, de qui enguany celebrem el centenari. El fet és que, més enllà de les circumstàncies, sovint són els escriptors mateix que han ajudat a engrandir el mite de la seva futura obra mestra.

Truman Capote, abillat per al ball en blanc i negre. “Més llàgrimes es vessen per les pregàries ateses…”

Hi pensava amb motiu de la reedició de Pregàries ateses, la novel·la pòstuma de Truman Capote per Anagrama, dins la col·lecció Compactes, en la traducció de Jordi Ainaud que ja havia publicat anteriorment Quaderns Crema. També Proa acaba de recuperar Esmorzar a Tiffany’s, amb una nova traducció a càrrec de Ferran Ràfols d’aquesta narració icònica, associada per sempre a l’elegància d’Audrey Hepburn. Una recuperació que sembla coincidir amb la digestió de la segona part de la sèrie Feud, que si en la primera temporada se centrava en l’èpica baralla entre dues dives del cinema, Bette Davis i Joan Crawford, en aquesta nova tongada l’acció gira entorn de l’ascens i caiguda de l’autor d’A sang freda entre l’aristocràcia de Nova York, i que té aquesta novel·la inconclusa com a McGuffin. Nascut a Nova Orleans l’any 1924, i amb una infantesa marcada per l’abandonament i els somnis frustrats de la seva mare, Capote va fer una entrada de cavall sicilià a la literatura nord-americana, amb Altres veus, altres àmbits. La llengua esmolada, l’amanerament notori, l’ambigua liquidació dels esquemes morals, la vocació de beure’s fins a l’última gota del moment present van convertir-lo en alguna cosa més que un periodista i narrador, foguejat en les revistes literàries de Manhattan. El seu gran moment de glòria arribà l’any 1966, amb la publicació del títol que el consagrà… i que, d’alguna manera, l’acabà matant en diferit. D’aquella glòria mai més no se’n va recuperar.

És agombolat per l’èxit d’A sang freda, que va arribar a tres-cents mil exemplars venuts en un any, que el 5 de gener de 1966 Capote signa un contracte amb Random House per a la publicació d’un llibre amb un títol que feia referència a la frase de Santa Teresa de Jesús, segons la qual es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que no per les desateses. Tot un presagi de la fortuna del llibre i l’autor. Encimbellat per l’èxit de crítica i públic amb què s’havia rebut aquella primera obra mestra d’un gènere en plenes contraccions de naixença, la novel·la de no-ficció, i que fou considerada com el volum seminal del nou periodisme, Capote havia esdevingut a l’ensems un personatge imprescindible en el Who is who de la ciutat de Nova York. Segur de si mateix, la decisió en aquest cas ja no era mirar d’explicar l’horrible crim d’una família de grangers de Kansas, per part d’un parell de perdularis engalipats per una informació inexacta. Amb Pregàries ateses, Truman Capote volia rivalitzar directament amb Marcel Proust. N’hi ha tants, de miralls, entre l’un i l’altre que pot semblar redundant assenyalar-los, però el fet és que si Proust havia conegut i freqüentat els salons aristocràtics i burgesos de la Belle Époque parisenca, abans de retirar-se a escriure A la recerca del temps perdut evocant-hi tot aquell món, Capote no feia pas curt pel que fa als anys daurats de l’Amèrica de postguerra. “Durant quatre anys, aproximadament del 1968 al 1972, vaig passar la major part del temps llegint i seleccionant, reescrivint i fent l’índex de les meves pròpies cartes, les d’altra gent, els meus dietaris i diaris (que contenen relacions precises de centenars d’escenes i converses) de l’any 1943 al 1965. Tenia la intenció de fer servir gran part d’aquest material en una novel·la que feia temps que planejava: una variant de la novel·la de no-ficció”, va dir –qui sap si amb més pa que formatge– Capote mateix al pròleg de Música per a camaleons.

El custodi del secret i vicis privats

Fos real o no, durant anys va afirmar que l’escrivia. De material no li’n faltava. Amic i confident de les dames que dictaven la moda de la ciutat –i el món–, era el custodi dels seus secrets i vicis privats i el propagandista de les seves virtuts públiques. Ell les anomenava cignes i, amb la confiança guanyada gràcies a l’aparent caràcter inofensiu de les seves intencions –el fet que fos gai ocultava el perill real de la seva ploma, el perill mortal de l’escriptor–, va aconseguir un lloc a l’Olimp. Fos als seus sopars d’etiqueta, a les seves cambres amb el llit desfet, navegant als seus iots, estiuejant a les seves cases dels Hamptons o de Palm Beach, o bé a la taula favorita de la Côte Basque, el restaurant on hom pot veure i ser vist, i que va donar títol a un dels capítols de Pregàries ateses, publicat a la revista Esquire l’any 1975. I allà va esclatar tot. En aquell text hi desfilaven, sota pseudònims no gaire discrets, socialités com Babe Paley, antiga editora de moda de Vogue i un autèntic àrbitre de l’elegància, interpretada a la sèrie per Naomi Watts, i els seus secrets matrimonials més vergonyosos. Aquella confiança trencada, aquella traïció va significar la condemna a l’ostracisme social d’un Capote –Tom Hollander es posa literalment sota la seva pell– que havia assaborit l’hora de la resplendor a l’herba, de la glòria en les flors la nit del ball en blanc i negre, reflectit a la ficció en forma de fals documentari. El refugi davant les portes tancades i les trucades desateses van ser l’alcohol i les drogues. Alhora, el blocatge va impedir que de totes aquelles experiències Capote en tragués una obra colossal, de la qual avui només tenim els fragments que brillen com raigs de sol en un estany on neden elegants els cignes. Qui sap si hauria estat, com pronostica un oníric James Baldwin en un dels capítols del serial, una arma de destrucció social tan letal com la guillotina havia estat per a l’elit contrarevolucionària en les jornades del Terror.

Naomi Watts interpreta la perfecta Babe Palley a ‘Feud: Capote vs The Swans’ (HBO Max).

L’autodestrucció d’aquella joguina trencada antany tan brillant, l’ambició colossal d’emular la recerca proustiana, més gran que el propi talent o la pròpia disciplina de treball, el dolor per haver perdut l’antic estatus –encara que aquest fos tan sols el d’entranyable bufó, que freudianament havia aconseguit de venjar les humiliacions que l’alta societat havia propinat a la seva mare, una dona del sud amb aspiracions d’ascens social que s’havia acabat suïcidant–, la desesperació per aquella acumulació de promeses incomplertes i autoenganys d’un aneguet lleig a qui deixaven xipollejar a l’estany privat… tot plegat va fer descarrilar un projecte literari que es va esllanguir fins a la mort de Capote, l’any 1984. Tal com explica l’editor Joseph M. Fox al pròleg del llibre, quan l’escriptor va passar avall no es va trobar ni la documentació que deia que li servia de base, ni els capítols que ell mateix deia que havia enllestit. Tampoc, evidentment, el manuscrit acabat que, en alguna ocasió i en petit comitè, havia confiat que tenia acabat. “Hi ha tres teories sobre els capítols que falten de Pregàries ateses. La primera manté que el manuscrit va ser acabat i que bé van ficar-lo en alguna caixa forta en algun lloc, o va robar-lo un examant amb mala idea o per treure’n algun benefici, o bé –aquest és l’últim rumor– que Truman va dipositar-lo en una consigna de l’Estació d’Autobusos Greyhound de Los Angeles. La segona teoria és que, després de la publicació de ‘Kate McCloud’ [un dels tres capítols del projecte que formen el volum editat pòstumament] el 1976, Truman ja no va tornar a escriure mai més ni una línia del llibre. […] Una tercera teoria, que jo subscriuria amb reticències, és que Truman realment va escriure si més no alguns dels capítols esmentats més amunt […], però en un moment donat, a principis dels vuitanta, deliberadament va destruir-los.” Després de llegir el llibre i veure Feud: Capote vs The Swans, cadascú és lliure d’extreure’n les pròpies conclusions i d’optar per la teoria que li plagui. Els capítols perduts de Pregàries ateses ja són per sempre part de la fabulació.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Enguany farà sis-cents anys de les ordinacions d’Àneu, la primera condemna legal per bruixeria a Europa. L’estiu del 1424, els prohoms de la vall d’Àneu, reunits amb el seu senyor, el comte Arnau Roger IV de Pallars, van promoure aquestes ordinacions per perseguir un nou crim: la bruixeria. Així, les valls pirinenques es van convertir en un dels epicentres de la cacera de bruixes, que va durar de final de l’edat mitjana fins al segon terç del segle XVIII.

Pau Castell ha estudiat a fons aquest període tan fosc de la nostra història. És historiador i professor del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona, i ha escrit La cacera de bruixes a les Valls d’Àneu, entre moltes obres més. El llibre serà presentat el 6 de juliol, a les 18.00, a la sala d’actes de l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà), com a part del congrés internacional sobre els orígens de la cacera de bruixes a Europa, que es farà del 4 al 6 de juliol; i al qual encara us podeu inscriure. Parlem amb Castell per comprendre la importància que va tenir el fenomen a casa nostra i desmuntem alguns dels tòpics que han perdurat erròniament en l’imaginari col·lectiu.

 

—La setmana que ve es fa a Catalunya el congrés internacional sobre els orígens de la cacera de bruixes a Europa. És un tema desconegut, encara?
—És el primer congrés que es fa a Catalunya d’aquesta envergadura, tot i el paper rellevant que vam tenir en la cacera de bruixes. La riquesa documental que tenim en l’àmbit català ha estat pràcticament ignorada als grans fòrums internacionals, i això té a veure, dit de manera crua, pel fet de formar part de l’estat espanyol. Catalunya ha quedat al marge d’aquests grans debats historiogràfics, i això és el que volem començar a esmenar amb aquest congrés. Hem convidat alguns dels especialistes principals en aquest tema de les universitats de Suïssa, d’Itàlia, de l’àmbit anglosaxó o de Sud-amèrica, per establir les primeres anàlisis comparatives entre les lleis catalanes i les altres lleis europees coetànies o posteriors.

—No és casual que aquest congrés es faci ara. Les primeres condemnes legals per bruixeria van fer-se a la vall d’Àneu ara fa sis-cents anys.
—L’any 1424, a la vall d’Àneu, es va promulgar una llei, que se’n diu ordinacions, contra un nou crim, la bruixeria. Es perseguia aquelles persones que suposadament es reunien de nit, juraven fidelitat i obediència al diable i provocaven un seguit de mals entre els seus veïns. Avui dia, aquesta llei catalana és considerada, en l’àmbit dels especialistes, com la primera plasmació legal del crim de bruixeria a escala europea.

—Per tant, el Pirineu català va ser un dels epicentres de la cacera de bruixes a Europa?
—Sí, Catalunya va ser un dels epicentres de la cacera de bruixes a Europa. És un cas paradigmàtic, amb dos factors a destacar: la precocitat i la intensitat de la persecució; per això presenta xifres comparables amb els principals focus europeus. Concretament, les actuacions antibruixenques es van estendre al llarg del territori que va dels Pirineus als Alps occidentals, baixant cap al Piemont i fins al centre d’Itàlia. Els territoris que hi ha a banda i banda dels Pirineus semblen compartir una sèrie de característiques del que anomenem “estereotip de la bruixa”. Es podria parlar de l’existència d’una mitologia pròpia, que podríem anomenar pirinenca o catalano-gascona-llenguadociana.

—Quanta gent va ser assassinada per bruixeria als Països Catalans?
—És molt difícil parlar de xifres, perquè conservem una petita part de tota la documentació. Jo he pogut comptar al voltant d’unes vuit-centes persones amb noms i cognoms, però les fonts de l’època ens indiquen que van ser milers només al Principat i Catalunya Nord. En el cas del País Valencià, no hi ha dones condemnades per bruixeria al llarg dels segles de la cacera, i en el cas de Mallorca, que sapiguem, tampoc.

—Com eren els judicis de bruixeria?
—Resultava molt difícil de jutjar una persona per bruixeria seguint el dret penal de l’època. Per això es feien procediments extrajudicials en què es deixava en suspens la legalitat vigent. Si no, s’optava per mantenir una aparença de legalitat al llarg del procés, respectant totes les etapes processals, però a la pràctica es pervertia l’ordre del dret per forçar les confessions autoinculpatòries. Per què? Doncs perquè l’única prova vàlida en els judicis per bruixeria en època medieval i moderna era la confessió de boca de l’acusat.

—I com aconseguien que es declaressin culpables?
—Normalment, recorrien a mètodes de tortura; uns mètodes i uns judicis que ja rebien crítiques per part dels juristes de l’època que s’ho miraven fredament. La condemna final era la mort al foc o la mort a la forca, seguida de la confiscació dels béns de les persones acusades.

—Una de les conclusions dels vostres estudis és que la cacera de bruixes va ser més virulenta en aquelles zones on les autoritats locals tenien més autonomia, com ara Catalunya, Escòcia i els principats alemanys. Com és?
—La persecució de bruixes va tenir més força als indrets on les autoritats locals disposaven de més autonomia judicial i jurisdiccional precisament perquè no eren controlades per tribunals superiors. La gran majoria de judicis per bruixeria –i en el cas català és evidentíssim– són jutjats per tribunals d’àmbit local, pels batlles, pels agents senyorials, pels consells vilatans… Això converteix Catalunya en una excepció dins el context dels regnes de la monarquia hispànica. De fet, en territoris com Castella i Anglaterra, on hi havia un poder central més fort, els judicis per bruixeria són pràcticament inexistents.

—A més, a diferència que no solem pensar, la Inquisició gairebé mai no feia judicis per bruixeria
—Més del 90% dels casos jutjats a Catalunya van ser portats per tribunals civils esperonats per la població mateixa. Les poques vegades en què alguna acusació de bruixeria o un judici sortia de l’àmbit local per anar a parar a un tribunal superior, com ara el Consell Reial, la Reial Audiència o el Tribunal del Sant Ofici, els casos acostumaven a ser desestimats. O, en tot cas, es condemnaven els acusats a penes lleus, com ara una penitència, una retractació pública o el desterrament. I aquest desterrament no era una mesura punitiva, ans al contrari, era un mecanisme per a impedir el retorn de les persones acusades al seu poble i al seu lloc d’origen, on sens dubte acabarien essent objecte de la fúria dels seus veïns i de les autoritats locals.

—Per tant, els qui denunciaven per bruixeria eren els veïns mateixos.
—L’acusació de bruixeria es converteix en una espècie de catalitzador de les tensions socials dins la comunitat. Sorgia de processos d’estigmatització: el rumor, el boca-orella veïnal, portava les autoritats locals a actuar contra persones determinades, a qui feien responsables de les desgràcies que podien haver passat, com ara morts o malalties. És a dir, la cacera de bruixes s’alimentava de la sospita popular i de les oposicions llançades entre veïns al llarg de generacions.

—Per tant, la figura de la bruixa es va convertir en un boc expiatori dels malestars socials
—Però aquesta lògica no és pròpia de l’època de la cacera de bruixes. Hi ha un seguit de mecanismes i de lògiques que resulten ben actuals i que es basen en la idea de l’enemic intern. És a dir, la idea que els mals que ens arriben, les desgràcies que ens afecten com a societat, són causats per un seguit d’individus o per un col·lectiu de gent que viu entre nosaltres i que en secret atempta contra la població. I això és el que ens permet d’explicar l’amplitud del fenomen i la seva durada al llarg de tres-cents anys.

—Com ens hem d’imaginar el perfil d’algú acusat de bruixeria?
—És molt difícil fer el retrat robot d’una persona acusada de bruixeria, més enllà que la majoria eren dones. Eren joves, grans, solteres, casades, amb fills, sense, de diferents estrats socials… Tanmateix, el que més abundava eren les dones en situació de marginalitat, perquè la falta de suports familiars o d’amistats les convertia en el blanc de les acusacions veïnals. D’una banda, hi havia moltes dones forasteres i immigrants. D’una altra banda, moltes altres eren vídues, perquè entrava en joc l’element econòmic. Segons el dret català, la viudetat de les dones implicava l’usdefruit de tots els béns de la família del marit fins que la dona es tornés a casar. Si no ho feia, mantenia els drets i les propietats de la família, i això podia generar situacions de tensió i d’acusació de bruixeria dins les famílies. Finalment, també solien ser acusades de bruixeria aquelles dones que avui diríem “conflictives”: les que es barallaven sovint, les que tenien una mala relació amb les criatures, les que blasfemaven…

—Dieu que hi havia un component de gènere, però podem parlar de crims masclistes?
—Hem de tenir molt present que el crim de bruixeria com a tal no era un crim sexuat. De fet, a Europa hi ha una gran variabilitat: hi ha territoris on tenim un repartiment de 50-50 entre homes i dones. Fins i tot hi ha zones on predominen els homes: a Suïssa, al segle XV, entre el 75% i el 80% dels acusats de bruixeria van ser homes. De tota manera, si sumem tots els casos dels quals tenim constància, veiem que al voltant d’un 80% eren dones, i això cal vincular-ho al pensament misogin i la lògica patriarcal de l’època. Es pensava que una dona era més susceptible de ser temptada pel diable, i alhora es creia en la tendència natural de les dones a la maldat. Per tant, es considera el crim de bruixeria com un crim relatiu al gènere, però no específic del gènere. És a dir, el gènere és una variable explicativa, però no l’única.

—Avui les bruixes són un símbol feminista, però la seva figura s’ha anat redefinint amb els anys. Com n’ha canviat la percepció social?
—La seva imatge es comença a reinventar o redefinir al segle XIX, sobretot gràcies a determinats autors francesos i alemanys, que es basen en un seguit de postulats propis del pensament romàntic i del nacionalisme de l’època. Són els primers que dibuixen les dones acusades de bruixeria com una espècie d’heroïnes de la cultura popular, perseguides i reprimides per una Església Catòlica omnipotent que volia homogeneïtzar les nacions europees i liquidar-ne les particularitats. Eren un element que connectava directament amb l’agenda del liberalisme romàntic del segle XIX. Aquesta lògica, que arrenca amb els germans Grimm o Jules Michelet, s’anirà reproduint durant el segle XX i adaptant-se a diferents corrents literaris i filosòfics. Fins i tot es crea una nova religió, la Wicca, que existeix sobretot en el món anglosaxó i té milers de seguidors. Passa igual amb les onades feministes: una sèrie d’autores agafen la figura de la bruixa i se l’apropien com una espècie d’element simbòlic amb una càrrega política molt forta. De fet, la figura de la bruixa és prou plàstica i prou suggeridora perquè qualsevol corrent se la pugui apropiar. I, avui dia, la figura de la bruixa ja forma part de la cultura pop occidental.

—Però la realitat de la bruixeria no va ser així…
—És menys fàcil, menys romàntica i més fosca que no ens ha arribat. Penso en els típics eslògans de “Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar”, que són lemes que es basen sovint en explicacions molt simplistes o molt dicotòmiques. Hi ha uns bons i uns dolents, i s’assenyala una minoria d’homes d’església, fanàtics, molt dolents, que actuen contra les classes populars, que es pressuposa que sempre són bones. Però, en realitat, si som les nétes d’algú, som les d’aquella gent que va assenyalar, que va estigmatitzar i que va fer que es condemnessin aquestes dones. Perquè és dins les comunitats on es construeix la idea de bruixa, és a través de la mirada de l’altre que es produeixen aquests processos d’estigmatització contra determinades dones. Són els veïns –i sobretot les veïnes– els qui assenyalen, acusen i finalment acaben portant aquella dona a la forca i assisteixen a la seva execució amb gran alegria. Això ens dóna una visió més complexa i, per tant, també més difícil de fer servir en un discurs polític actual. Però si l’estudi del passat serveix d’alguna cosa, ha de ser per a adonar-nos de les nostres pròpies contradiccions. I aquest congrés també vol ajudar a desmentir tots aquests tòpics.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

L’Observatori Contra la LGBTI-fòbia ha registrat 128 incidències per LGBTI-fòbia a Catalunya en el primer semestre del 2024, segons que recull el primer informe semestral d’enguany al qual ha tingut accés VilaWeb. En els primers sis mesos del 2022 se’n van detectar 142, mentre que el 2023, 152. Per tant, la tendència ascendent en el nombre total d’incidències dels darrers anys s’ha frenat.

El col·lectiu d’homes gais continua sent el que més incidències reporta, amb un 45,2% de les incidències. Les incidències registrades pel col·lectiu trans continuen augmentant, sobretot en referència a les dones trans.

Pel que fa al tipus d’incidència, les mostres d’odi i exaltació continuen sent les més habituals, seguides de les agressions físiques, que augmenten un 4,5%. En tercera posició continuen les agressions verbals. Tant les agressions físiques, com les verbals són majoritàriament exercides en espais com la via pública, el transport públic o l’oci nocturn. Per contra, les situacions d’assetjament són més habituals en l’àmbit laboral.

Quant als espais on es produeixen les incidències, la via pública continua sent el més habitual, però les incidències en espais d’oci nocturn es redueixen a més de la meitat. En canvi, incrementen les dutes a terme a la feina.

La Junta Electoral espanyola (JEC) ha proclamat avui els seixanta-un eurodiputats elegits a les eleccions del 9 de juny i els ha citat dilluns al congrés espanyol per prometre o jurar la constitució espanyola.

La llista publicada per la JEC inclou Toni Comín. La legislació espanyola estableix que, en els cinc dies posteriors a la proclamació de resultats, els eurodiputats electes han de jurar o prometre la constitució davant la JEC, malgrat que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), arran del cas d’Oriol Junqueras, va sentenciar l’any 2019 que aquest tràmit no era pas imprescindible i que una volta el BOE n’havia publicat el nom, el càrrec electe ja era plenament eurodiputat. El TGUE, el TJUE i el Parlament Europeu han reconegut com a eurodiputats aquesta darrera legislatura Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, exiliats, tot i no haver jurat ni promès la constitució espanyola, com tampoc no va acatar-la Jordi Solé, que va substituir Junqueras.

La doctrina de la JEC fins ara ha estat expedir la credencial una vegada fet l’acatament a la constitució i ha remarcat que s’havia de fer presencialment. Passats aquests cinc dies, “la JEC declararà vacants els escons corresponents als diputats del Parlament Europeu que no hagin acatat la constitució i en suspendrà totes les prerrogatives que els poguessin correspondre per raó del càrrec, tot això fins que es produeixi aquest acatament”.

Ara la JEC decidirà si deixa vacant l’escó de Comín o acata la doctrina europea. Sobre això, l’octubre del 2022, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va demanar a l’òrgan electoral espanyol que li fes arribar la llista completa d’eurodiputats, però la JEC va mantenir un criteri contrari a la legislació europea i va respondre que cap dels quatre eurodiputats catalans complia els requisits. De manera que si es manté, la decisió sobre si seuen al seu escó, encara que les autoritats espanyoles enviïn una llista incompleta, serà de la presidenta sortint, és a dir, Metsola mateixa. 

Un agent dels Mossos d’Esquadra que va ser ferit en una concentració independentista el tercer aniversari del Primer d’Octubre recorrerà al Tribunal Suprem espanyol contra l’amnistia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha aplicat al manifestant que el va envestir i atropellar.

Segons que han informat fonts judicials, l’agent, representat per l’advocat José Antonio Bitos, interposarà un recurs de cassació al Suprem perquè revoqui la decisió del TSJC, que dimarts va amnistiar els tres joves de Granollers condemnats a presó pel tercer aniversari de l’1-O.

En concret, l’agent recorrerà contra l’amnistia concedida al condemnat Marc R.C., atès que en el seu cas l’Audiència de Barcelona va determinar que el va atropellar i envestir quan intentava de fugir i va colpejar-li la cama. El mosso va tenir una fractura del peroné i del turmell i va estar gairebé dos anys de baixa.

El TSJC mateix va subratllar, en la resolució en què concedia l’amnistia als tres joves de Granollers, que al cas de Marc R.C. no se li podia extingir la responsabilitat civil pel delicte de lesions, encara que apuntava que si l’agent volia ser indemnitzat –la sentència va determinar que li havia de pagar 76.647 euros– hauria de recórrer a la via civil.

Els serveis, el consum públic i les exportacions han estat els motors de la recuperació d’aquests darrers anys a Catalunya. Del creixement acumulat del PIB entre el quart trimestre del 2019 i el primer trimestre del 2024 (+5,9%), el consum públic explica el 42% (2,3 punts) i el saldo amb l’exterior el 25% (1,5 punts). En canvi, el consum privat únicament correspon al 20% i la inversió al restant 13%. Del punt de vista sectorial, la recuperació econòmica ha anat a càrrec íntegrament del sector serveis (el primer trimestre del 2024 és un 9% superior al valor de final del 2019). En canvi, aquest primer trimestre la indústria amb prou feines ha recuperat el valor pre-covid i la construcció encara és un 8% per sota.

Aquestes són algunes de les conclusions de la memòria econòmica de Catalunya 2023 del Consell General de Cambres, que s’ha presentat avui al matí a la Llotja de Mar. En aquesta nova edició dedica el monogràfic a la crisi climàtica i alerta que Catalunya acumula un retard molt considerable en el desplegament de les energies renovables. Sens dubte, és el treball més exhaustiu i minuciós sobre el coneixement de la realitat econòmica catalana, sectorial i territorial. L’any ha estat bo, en general, com es destaca en les més de dues-centes pàgines de la memòria. És incontestable que la fase de recuperació postcovid ha estat especialment intensa a Catalunya, amb un PIB del primer trimestre del 2024 que ja supera d’un 5,9% el nivell del quart trimestre del 2019, en comparació amb el 3,7% d’Espanya i el 3,4% de la zona euro.

El document es pregunta per què l’economia catalana va ser més resilient el 2023 que algunes altres economies. I la resposta té tres branques. Per una banda, les exportacions i els ingressos turístics assoleixen rècords; per una altra, l’ocupació té un màxim històric, gràcies als treballadors estrangers; i, finalment, el nivell de capitalització de les empreses catalanes ha assolit també un rècord històric del 53%, cosa que ha permès al teixit empresarial de resistir les fortes pujades de taxes d’interès.

“Sí, l’economia catalana avança a bon ritme i podem dir que, fins i tot, una mica millor que no l’any passat.” De totes maneres, no ens podem conformar. “Les cambres de comerç catalanes som conscients que tots els reptes que ha d’afrontar l’economia catalana no es podran abordar sense una millora del finançament de Catalunya”, ha dit Josep Santacreu, president del Consell de Cambres de Catalunya en la presentació.

En realitat, s’han presentat unes dades bones, però sempre mirant què cal fer per millorar-les. Per això he parat atenció als punts en què les cambres creuen que les empreses i l’administració catalanes han de superar un seguit de desafiaments, que resumeixen en aquests quatre: millorar la productivitat, convergir en inversió R+D+I amb la mitjana europea, ajustar millor l’oferta i la demanda de treballadors al mercat laboral i accelerar el ritme de descarbonització de l’economia.

Són quatre aspectes cabdals, que vénen de lluny i, que malgrat els esforços que s’hi ha fet, encara no semblen suficients. He parlat amb la directora de la memòria, Carme Poveda, per aprofundir una mica en cadascun d’aquests punts.

El primer és que cal millorar la productivitat gràcies a un esforç inversor més gran. Segons la memòria, entre el 2015 i el 2022 l’augment de productivitat acumulat a Catalunya fou inferior al de les principals economies europees, llevat de França. La convergència amb els nivells de productivitat de la zona euro és molt lenta. Per millorar la productivitat és clau que augmenti la inversió productiva, però el 2023 Catalunya reduí l’esforç inversor al 9% del PIB, una de les xifres més baixes de la sèrie històrica.

“Hem creat molta ocupació en sectors de poca productivitat”, diu Poveda. A parer seu, el quid de la qüestió no està en els sectors, sinó en la grandària de les empreses. “Les empreses catalanes grans sí que tenen un nivell de productivitat semblant a les europees. I, normalment, les més grans són industrials. Per tant, cal guanyar dimensió si volem captar més talent, ser més competitius internacionalment, innovar més… Això fa guanyar productivitat.”

En el segon aspecte, la inversió en R+D+I, reconeix: “Moltes empreses han fet un gran esforç aquests dos últims anys.” Efectivament, ha crescut gairebé un 40% acumulat el 2021-2022, fins a una xifra històrica de 3.043 milions d’euros. Aquest avenç és molt positiu, però encara som molt lluny de l’esforç que fan les empreses a escala europea. És d’un 1,13% PIB a Catalunya, en contrast amb l’1,48% a la UE el 2022. Per això, la directora de la memòria diu que, malgrat que la distància s’escurça, no ens hi podem conformar. “Cal fer més i això ho ha de fer la indústria, sobretot els sectors tecnològics. Avancem, però no n’hi ha prou.”

El tercer punt, la dessincronització entre els centres d’estudis i les necessitats de les empreses, és el que ve de més lluny. Fa molts anys que en parlem. I, malgrat que sembla que la formació professional va guanyant terreny, aquests darrers temps, enfront dels altres estudis, no es nota en la realitat empresarial. La prova és que el 33% de les empreses catalanes diuen que la manca de personal adequat els limita la marxa del negoci. Compte!, és el percentatge més alt de la sèrie històrica, segons l’enquesta de clima empresarial. El percentatge encara és més alt a les empreses mitjanes, entre 10 treballadors i 50.

La mancança és general. No sols en llocs molt qualificats, sinó també en oficis com electricistes, matricers, cambrers… Per Poveda, el problema de fons és que l’empresa no és a la vora dels centres d’FP: “Aquests centres són molt allunyats de les necessitats de les empreses. I el problema és greu perquè en les empreses les necessitats canvien molt de pressa.” Afegeix que hi ha una correlació entre el moment que l’activitat va bé i l’augment de necessitats laborals no satisfetes. “Així va passar, per exemple, el 2006, abans de la gran crisi. El creixement de l’economia sempre origina colls d’ampolla d’aquesta mena en el terreny laboral. El problema ara és que tot va més de pressa. I els canvis són més radicals.” Per ella –i segur que ho pensem molts–, l’absurditat més gran és que aquesta situació tingui lloc amb més d’un 9% de desocupats al país. “No hi ha ajuts específics per a requalificar la gent desocupada; això es gestiona molt malament, i així ens va”, afegeix.

I entrem a l’últim punt, que és que cal accelerar la descarbonització de l’economia. D’entrada, ens trobem amb una contradicció. Catalunya té un nivell comparativament baix d’emissions de CO₂ per unitat de PIB (25% inferiors al de la UE-5), gràcies a l’avantatge comparatiu que li confereix tenir un pes important d’energia nuclear, que és poc emissora de CO₂. Però, a partir del 2030, Catalunya començarà a perdre potència nuclear i caldrà actuar amb celeritat per no convertir-se en una regió altament dependent de l’energia produïda en uns altres territoris. De fet, som a un pas.

Cal fer palès –pels motius que hem comentat mantes vegades– que Catalunya acumula un retard molt considerable en el desplegament de les energies renovables. Segons la memòria, el percentatge de la potència d’energia elèctrica renovable és pràcticament estancat al voltant del 30%. En canvi, al conjunt de l’estat espanyol ha passat de ser el 50% el 2019 al 61,2% el 2023. En nova potència renovable instal·lada durant el 2019-2023, Catalunya és a la 12a posició entre les 17 comunitats autònomes, un reflex del retard que acumulem en aquest terreny.

També s’assenyala que el ritme d’instal·lació anual de l’energia eòlica hauria de ser 93 vegades superior a l’actual per assolir els objectius fixats per a l’any 2030. En canvi, en el cas de l’energia fotovoltaica, el ritme de desplegament s’hauria de multiplicar per 27 respecte del darrer any. De debò algú creu que això és possible?

La pregunta que em faig és si no s’haurien de mantenir les nuclears uns quants anys més, si les inversions necessàries per a actualitzar-les no són excessives. Si no es fa, aquí ens podem trobar a partir de l’any 2030 amb una dependència absoluta de fora. L’Aragó, per exemple, pot ser demà passat el nostre gran subministrador. Un país que pensa més enllà no hauria de tenir a la vista aquesta dependència energètica. Poveda recorda que és aprovat i programat el tancament progressiu de les tres centrals nuclears de Catalunya a partir del 2030. Veurem si llavors estem en més bones condicions que ara de generar energia renovable i quina part de les nostres necessitats cobrirà.

Vet aquí quatre dels punts que hauríem de mirar de resoldre amb la màxima urgència com a país… i com a empreses. Són uns aspectes clau per a mantenir un creixement de l’activitat que tots volem i necessitem per als anys vinents. I no ho veig gaire clar…

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Centenars de persones s’han concentrat aquesta vesprada de manera simultània a Alacant, València, Castelló de la Plana i Gandia (Safor) per a protestar contra la reforma educativa i demanar la dimissió del conseller José Antonio Rovira. Les mobilitzacions han estat convocades per la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic. Aquest matí s’ha aprovat a les Corts la llei de segregació de centres d’ensenyament, anomenada llei de llibertat educativa, que atempta contra el català a les aules, juntament amb la llei que canvia l’estructura d’À Punt i la que modifica l’Agència Antifrau.

“Avui és un dia trist per a l’ensenyament valencià i en valencià. Avui, les Corts Valencianes han aprovat la mal anomenada llei de ‘llibertat educativa’. Una llei que l’únic que pretén és minimitzar l’ensenyament en valencià, arraconar-lo a la mínima expressió en els centres educatius”, començava el manifest.

Concentració contra la reforma educativa a València Concentració contra la reforma educativa a Gandia Concentració contra la reforma educativa a Alacant Concentració contra la reforma educativa a Castelló

Seguidament, han enumerat els motius de protesta contra la llei, entre els quals la prohibició de l’ús vehicular del català en les comarques amb predomini lingüístic castellà. A més, han protestat per les retallades de professorat en els centres públics per al curs que ve. Denuncien que afectarà l’atenció a l’alumnat i la qualitat de l’educació pública. També han assenyalat que el govern de PP i Vox afavoreix la concertada a través del districte únic.

ACPV i Compromís anuncien que portaran les lleis del PP i Vox a les institucions europees per aturar-les

“Davant d’aquestes polítiques contra la pública, ací estem nosaltres, la comunitat educativa de l’ensenyament públic. Per lluitar pel valencià a l’ensenyament, per lluitar per les plantilles docents, per lluitar contra la segregació escolar i per lluitar per la dignificació de la tasca docent i de les condicions laborals del professorat. I sobretot, pel nostre alumnat. Per això estem ací i estarem ací totes les vegades que calga fins a aconseguir l’ensenyament públic, de qualitat, compensador de les desigualtats, laic i en valencià que ens mereixem”, han acabat.

Gandia, Alacant i València diuen no a la #LleiRovira Per l’Escola Pública! pic.twitter.com/Nty14xBA1Z

— Escola Valenciana (@escolatv) June 27, 2024

Centenars de persones s’apleguen a la plaça de Manises de València per a denunciar el retrocés que suposa la nova llei educativa de PP-VOX que retalla la llengua i la pública #RoviraDimissió #SíAlValencià #SíALaPública #NoAlFeixisme pic.twitter.com/okxYQx6bix

— L’Accent (@laccent) June 27, 2024

Concentració a #Alacant contra la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa que vol arrasar l’ensenyament en valencià del nostre país i retallar l’oferta pública als centres d’ensenyament#RoviraDimissió#LaLlenguaNoEsToca

Rovira és un bonic cognom català. Per què tant d’odi? pic.twitter.com/5SeLCOYybF

— MariaJosep S Boronat (@mariajosanchis) June 27, 2024

La Junta Electoral espanyola (JEC) ha imposat una sanció de 2.200 euros al conseller de Salut en funcions de la Generalitat de Catalunya, Manel Balcells. La JEC considera que va vulnerar la llei orgànica del règim electoral general (LOREG) espanyola perquè va visitar unes quantes obres en centres sanitaris entre el 10 i el 22 abril, durant la precampanya electoral de les eleccions catalanes, i que es va publicar per les xarxes i el web de la conselleria.

Així ho recull la resolució, consultada per Europa Press, una volta que la JEC va admetre a finals d’abril una denúncia del PSC. El text destaca que Balcells, en l’exercici de les seves responsabilitats com a conseller, va incórrer “en la infracció tipificada en l’article 153.1 de la LOREG, amb les seves visites a uns quants hospitals, reflectint-les en el perfil institucional de la xarxa social X de la conselleria de la qual és titular i en el seu web, vulnerant els apartats 2 i 3 de l’article 50 de la LOREG amb el consegüent perjudici del principi d’igualtat entre les formacions polítiques contendents en les eleccions”.

El PP i el PSOE han mostrat avui les primeres discrepàncies sobre l’abast de l’acord tancat dimarts per a la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol, concretament pel que fa al nou sistema d’elecció dels seus vocals. Tal com apuntava el pacte rubricat a Brussel·les, es dona un termini de sis mesos a l’òrgan de govern dels jutges per fer un estudi dels sistemes europeus i presentar una proposta de reforma del mètode d’elecció a l’estat espanyol que ha de reunir el suport de tres cinquenes parts dels vocals. Tot i això, el ministre Félix Bolaños ha dit en les darreres hores que aquesta proposta no és vinculant.

“Al nou consell se li dona un termini de sis mesos perquè analitzi les diferents regulacions a Europa, vegi quins són els millors estàndards, comprovi si hi ha possibilitat de millora al nostre model de l’elecció dels dotze vocals judicials del CGPJ i faci una proposta”, va dir ahir a la Cadena SER.

En una entrevista avui a EsRadio, el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha discrepat de les paraules de Bolaños i ha asseverat que l’acord amb el PSOE obliga el CGPJ entrant a emetre una proposta de reforma de la llei d’elecció del consell. Si això no passa, ha avisat que Europa “parlarà i farà l’informe de l’estat de dret”.

“La llei, o es vota completament, o no es farà, perquè l’acord és molt clar”, ha indicat Feijóo abans de dir que el consell té un mandat imperatiu i seria “molt sorprenent” que se l’obligui a fer una proposta i després no s’apliqui. En la mateixa línia, el vice-secretari popular Esteban González Pons ha explicat que allò que s’ha d’aplicar és “el que diu el text”. “Jutges que escullen jutges”, ha afirmat des del Congrés en ser preguntat per les paraules de Bolaños.

“La UE repassarà el compliment per part dels dos que vam firmar l’acord. Si no es comparteix allò firmat, haver-ho pensat abans”, ha manifestat González Pons, que va signar la norma amb Bolaños dimarts a Brussel·les. “Si hi ha penediment sobre què es firma, no és la meva culpa”, ha insistit. “El que s’ha escrit és el que s’ha de complir”, ha reblat.

L’ex-conseller d’Economia Jaume Giró és el diputat del Parlament de Catalunya amb més diners al banc aquesta legislatura. Segons la declaració de béns al parlament, té 4,35 milions d’euros al banc i 470.000 euros en uns altres béns, a banda de 712.000 euros en plans de pensions. Té accions al Banc Sabadell per valor de 310.000 euros i a Telefònica per 160.000. Giró també és qui té més valor en propietats: té 4 cases amb un valor d’1,68 milions d’euros i 2 garatges. Però els diputats que tenen més propietats són la vice-presidenta del govern en funcions, Laura Vilagrà, i el diputat del PSC Alberto Bondesio, amb 11 cadascú entre habitatges, garatges i locals. Al parlament, hi ha 28 diputats que no tenen cap propietat immobiliària.

Segons la declaració de béns que els diputats han lliurat al parlament, qui se situa per darrere de Giró és la diputada Anna Navarro, també de Junts, que té 398.942 euros al banc i 608.231 en plans de pensions. A més, té una casa en propietat a Califòrnia, que té un valor cadastral d’1,14 milions d’euros. El tercer diputat amb més diners al banc és Carme Renedo, que té 200.000 euros. També disposa de 2 habitatges, amb un valor de 685.000 euros.

En quarta posició hi ha la diputada de Vox Mónica Lora, que té 147.500 euros. Lora també té una casa per valor de 300.000 euros. Darrere seu hi ha Vilagrà. Té 133.000 euros al compte bancari i 11 propietats. D’aquestes, 3 són habitatges (1 al 100% i 2 al 50%). Entre totes sumen uns 400.000 euros.

A l’altra cara de la moneda hi ha la socialista Susana Martínez, que té 600 euros al banc. La segueixen Pilar Castillejo (CUP) i Sabrin Araibi (PSC), que tenen 1.000 i 1.200 euros, respectivament, encara que totes dues tenen un habitatge en propietat. Lluís Mijoler, dels Comuns, té 2.000 euros al banc, però 2 habitatges i un local i 6.000 euros en plans de pensions i accions. Tant Laura Fernández Vega, de la CUP, com Júlia Calvet, de Vox, tenen 2.000 euros al compte corrent i cap propietat.

Els dirigents dels grups parlamentaris

El dirigent de partit amb més diners al compte bancari és el president del grup parlamentari d’ERC, Josep Maria Jové. Té 130.000 euros al banc, dos habitatges i un local. El segueix el dirigent de Junts, Carles Puigdemont, que té 120.000 euros al compte corrent i el 50% de propietat d’una casa. El cap del PSC, Salvador Illa, se situa en tercera posició. Té 67.343 euros al banc i 59.201 en plans de pensions. A banda, té una casa en propietat al 50% i un garatge.

En el cas de la dirigent dels Comuns, Jéssica Albiach, té 51.000 euros en dipòsits i 374 euros en plans de pensions. Albiach té un habitatge en propietat amb un valor cadastral de 267.000 euros. El president del grup parlamentari del PP, Alejandro Fernández, se situa per darrere, amb 30.000 euros al banc, però té una casa per valor de 95.000 euros, tres finques rústiques al 33% de propietat i un altre local.

La diputada de la CUP Laia Estrada disposa de 25.000 euros al compte corrent i també té un habitatge propi, amb propietat al 50%, per valor de 163.000 euros. La dirigent d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, ha declarat que té 2.500 euros al banc. A banda, té dos habitatges en propietat al 50% amb un valor de 184.000 euros.

El cas d’Ignacio Garriga

El d’Ignacio Garriga, el dirigent de Vox, és un cas especial. El president parlamentari del grup d’extrema dreta ha presentat, com la resta de diputats, la seva declaració de béns, segons la qual té 3.000 euros al banc. Però el seu cas és envoltat de polèmica perquè s’ha fet públic un informe de l’Oïdora de Comptes del parlament que assenyalava que la passada legislatura Garriga havia carregat despeses personals al compte del grup parlamentari. Concretament, són 39.000 euros en conceptes com ara la quota de l’AMPA, serveis de perruqueria i tiquets de restauració de Glovo.

La mesa va reclamar explicacions a Garriga, que els va fer arribar, precisament, la seva declaració de béns. Els lletrats de la cambra han assenyalat que aquesta documentació és insuficient i han demanat més informació al diputat. El cas es tornarà a abordar en una mesa ampliada d’ací a dues setmanes.

28 diputats no tenen propietats immobiliàries

Tan sols 28 diputats dels 135 no tenen cap mena de propietat immobiliària. En el cas del PSC, de 42 diputats, 10 expliciten que no tenen cap casa, locals, ni garatges. A Junts, ERC i el PP hi ha 4 diputats sense immobles en propietat, i a Vox en són 3. 2 diputats dels Comuns declaren que no tenen propietats, i a la CUP només n’és una.

El govern català ha rebutjat la proposta del ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres, per a un repartiment obligatori entre territoris dels prop de 6.000 immigrants menors no acompanyats que són a les Illes Canàries, perquè “no dóna la resposta adequada a les circumstàncies en què es troba la Generalitat a l’hora de gestionar aquesta qüestió”.

Junts reclama que Catalunya quedi exclosa del pla estatal de repartiment de menors immigrants

En un comunicat, el govern ha informat que manté la interlocució amb l’executiu espanyol perquè s’introdueix modificacions al text proposat de reforma de la llei d’estrangeria, de manera que es reconegui la singularitat de Catalunya en l’acolliment dels menors estrangers. També es reclama, “tant en el fons com en la forma”, que es respecti les competències catalanes en matèria d’infància i s’eviti “la imposició unilateral de l’Estat en el repartiment dels menors”.

El govern demana que es garanteixi un sistema de repartiment “just i equilibrat” amb uns criteris clars i transparents als diferents territoris i que l’Estat assumeix el finançament d’aquestes acollides que “respongui a les circumstàncies reals que té Catalunya”.

El tinent fiscal Pedro Ariche ha demanat al Tribunal Superior de Justícia Catalunya (TSJC) que apliqués l’amnistia a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó –acusats de prevaricació, desobediència i malversació de fons pels preparatius del referèndum del Primer d’Octubre–, i a Natàlia Garriga, acusada de desobediència.

El fiscal recorda que la tinenta fiscal del Tribunal Suprem espanyol i el fiscal en cap de la sala segona del Suprem van enviar a l’alt tribunal un informe favorable a l’amnistia per als polítics independentistes condemnats o exiliats per aquests mateixos delictes. En el seu escrit dirigit al TSJC, el fiscal Ariche reprodueix els punts clau del posicionament del ministeri públic per demanar l’amnistia per a tots tres delictes i explica que el posicionament no respon a la seva opinió individual com a jurista sinó que va “en estricta aplicació dels principis d’unitat d’actuació i de dependència jeràrquica”.

Ariche, d’aquesta manera, invoca els arguments pels quals la junta de fiscals de sala va avalar la setmana passada, en una votació molt dividida, de demanar al Tribunal Suprem espanyol que apliqués la llei d’amnistia a la malversació que atribuïen als perseguits i condemnats pel Primer d’Octubre i que s’aixequessin les ordres de detenció contra Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig i Marta Rovira. A més, el fiscal recorda que tots tres processats eren a les ordres dels dirigents jutjats i investigats pel Suprem, i, per tant, les seves conductes delictives serien equiparables.

Els tres ex-alts càrrecs del Departament d’Economia havien de ser jutjats a partir de l’octubre, en un judici en què la fiscalia demanava set anys de presó per a Jové i sis anys i tres mesos per a Salvadó, per malversació agreujada, prevaricació i desobediència. Per a Garriga sol·licitava un any d’inhabilitació per desobediència greu.

Ara com ara no se sap el posicionament de l’advocacia de l’estat espanyol, que previsiblement també demanarà l’amnistia, i de Vox, l’acusació popular, que previsiblement s’hi oposarà.

Entre vuit sanitaris i deu de l’Hospital de Terrassa han estat agredits violentament pels acompanyants d’una pacient embarassada amb complicacions durant el part. Els fets van passar ahir poc després de les set del vespre, quan la dona era assistida a la sala de parts i va entrar en una situació clínica complexa, moment en què un grup d’acompanyants van irrompre exaltats al servei d’urgències. Allà van agredir uns quants professionals i van trencar aparells electrònics i mobles, segons que relaten a l’ACN fonts del sindicat Metges de Catalunya.

Els Mossos, a l’espera de rebre una denúncia

Els Mossos d’Esquadra han identificat un grup de gent relacionada amb els atacs violents. No obstant això, la policia resta a l’espera de rebre alguna denúncia, ja que ara mateix no se n’ha interposat cap.

El Consorci Sanitari de Terrassa (CST) –en què pertany el centre– precisa que hi ha cinc treballadors que tenen lesions lleus. També hi ha setze afectats amb lesions psicològiques, quatre dels quals, greus. La institució garanteix que tots han rebut el suport del Servei d’Atenció Psicològica del CST. Sobre l’estat de la pacient i el nadó, tots dos estan ingressats en estat greu a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, on van ser traslladats ahir al vespre fruit de la complexitat clínica del part.

“Des del Consorci Sanitari de Terrassa i el Departament de Salut volem mostrar el nostre més absolut suport als treballadors afectats i a tots els professionals que dia a dia es dediquen a cuidar la salut de la ciutadania amb entrega i professionalitat. […] No podem permetre que aquest tipus d’actes intimidin o condicionin la tasca dels professionals sanitaris, que són peces fonamentals per a garantir el dret a la salut de tots i totes”, assenyala el CST en un comunicat.

Avui al matí, l’Hospital de Terrassa ha fet una reunió interna urgent amb representants de la direcció i del comitè d’empresa per analitzar els fets. El CST ha acordat de presentar una denúncia a l’Ajuntament de Terrassa i al Servei Català de Salut, en paral·lel a la feina dels serveis jurídics interns per a formalitzar una denúncia als Mossos d’Esquadra.

Metges de Catalunya exigeix a Salut un pla per erradicar la violència al sistema sanitari

El sindicat Metges de Catalunya –majoritari al CST– ha ofert els serveis jurídics als sanitaris agredits per si precisen suport a l’hora de formalitzar denúncies a títol personal. El sindicat, en un comunicat, ha lamentat els fets ocorreguts ahir a la tarda i ha recordat que fa anys que els professionals denuncien un augment de les agressions als centres sanitaris.

El sindicat reclama un pla per eradicar la violència al sistema sanitari, que denuncien que ha anat a l’alça. També lamenten que encara sigui a les beceroles l’observatori català contra les agressions a professionals sanitaris creat formalment el 2022. El sindicat emmarca l’agressió a Terrassa en un extrem molt esporàdic, però ressalta que hi ha un context general d’augment de les agressions, de la tensió i la crispació.

La Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia (SCOG), que forma part de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, també condemna l’agressió contra els sanitaris. “Expressem la nostra solidaritat i el nostre suport als seus professionals, els quals treballen amb el màxim rigor i no mereixen els actes de violència injustificable que han patit ni les conseqüències que se’n derivaran”, diuen en un comunicat. També demanen que es revisin els protocols de seguretat del personal sanitari.

La ministra d’Igualtat espanyola, Ana Redondo, ha dit que el seu departament estudiava del punt de vista jurídic si es podien emprendre accions penals contra la batllessa de València, María José Catalá, per no haver col·locat la bandera LGBTI al balcó de l’ajuntament per la celebració de l’Orgull.

Catalá va dir ahir: “[L’Ajuntament de València] no posa banderes al balcó, però no pel dia de l’Orgull; no en posa pel dia de l’ELA, ni el dia de l’Alzheimer, ni el dia del càncer.” La batllessa va argumentar que el consistori no col·locava banderes ni pancartes al balcó municipal perquè s’havien substituït per dos suports digitals que s’usaven per celebrar els dies internacionals.

Com que Catalá també és diputada del PP a les Corts Valencianes, en el ple d’avui el president de la Generalitat, Carlos Mazón, li ha mostrat solidaritat i agraïment amb relació a aquesta qüestió. “No han tingut delicadesa davant una dona que defensa la igualtat, una dona exemplar”, ha dit. Així, la bancada popular s’ha posat dempeus per aplaudir-la.

Redondo ha dit que s’havia d’estudiar la possibilitat d’emprendre accions penals. “Són declaracions que ens interpel·len a tots i ens sorprenen d’aquesta manera tan terrible i desagradable”, ha explicat en una entrevista en RAC1, quan li han demanat si creia que la decisió de Catalá i les declaracions del diputat de Vox a Extremadura, Javier Bravo, contra la implantació del número de telèfon 028 per a informar dels drets de les persones LGTBI, podien implicar un delicte.

“Crec que la del diputat és realment constitutiva de delicte, i la de la batllessa cal estudiar-ho. Naturalment, des del punt de vista jurídic, res és blanc o negre, tot és interpretable”, ha indicat Redondo. En tots dos casos, considera que van contra un col·lectiu i en proven de limitar els drets i les capacitats de desenvolupar-se en llibertat i en igualtat, per la qual cosa es mostra convençuda que encaixen en el tipus penal.