Vilaweb.cat

Acció Cultural del País Valencià s’oposa a l’eliminació del requisit lingüístic als conservatoris i a la formació professional

Acció Cultural del País Valencià considera injustificada la possible eliminació del requisit lingüístic en els conservatoris de música i en alguns graus de formació professional. Aquesta és la intenció anunciada pel secretari autonòmic d’Educació Daniel McEvoy.

Anna Oliver, presidenta d’ACPV, considera que la mesura seria un atac a la diversitat lingüística i als drets dels ciutadans. “La proposta d’eliminar el requisit lingüístic en estudis de formació professional i de música considerem que suprimeix el dret d’estudiar en la llengua materna i limita els trets lingüístics de tota la ciutadania”, ha dit en un comunicat.

Segons l’entitat, aquest canvi afectaria la capacitat dels estudiants d’estudiar en la seua llengua materna, però també limitaria la prestació de serveis públics professionals en català. “La majoria dels graus professionals tenen una vocació de servei públic. No pots ser un professional de qualitat si no pots atendre en valencià la gent a qui t’adreces”, ha dit Oliver.

ACPV estudia mesures d’impugnació de la proposta i fa una crida a la mobilització ciutadana. La convocatòria és el 16 de febrer a les 20.00 davant les direccions territorials d’Educació de València, Alacant i Castelló de la Plana, i davant l’Ajuntament de Gandia.

7 de març, la data límit per a negociar una nova redacció de la llei d’amnistia

La mesa del congrés espanyol ja ha analitzat l’informe dels lletrats, que diu que ara la llei d’amnistia s’haurà de debatre novament a la Comissió de Justícia, a partir del dictamen aprovat el 30 de gener, i que té fins al 21 de febrer per a acordar una nova redacció de la llei. Amb aquest calendari, la nova votació final de la llei d’amnistia es faria al ple previst entre el 27 i el 29 de febrer. Ara bé, si calgués, la comissió podria prorrogar els debats quinze dies més, fins al 7 de març. En aquest cas, la llei no es votaria al ple del congrés espanyol fins ben entrat el mes de març.

Un nou forat a la llei d’amnistia: el cas d’un noi condemnat a presó que en seria exclòs

A banda, la mesa ha desestimat els arguments del PP i de Vox, que deien que el projecte de llei havia decaigut amb el vot en contra de Junts i que, en tot cas, ara calia tornar a començar tot el procés legislatiu. Així doncs, avui comença el termini de quinze dies perquè la comissió redacti un nou dictamen a partir del text que es va aprovar al congrés espanyol, però amb les esmenes vives que van deixar grups com ERC i Junts.

A banda, la mesa també ha tractat les peticions del PP i de Vox perquè la presidència intervingui cada vegada que els diputats diguin coses que puguin ofendre el poder judicial. La presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha contestat que veu fonamental que a la tribuna dels parlamentaris primi la llibertat d’expressió, però ha afegit que és partidària que tothom s’expressi sense ofendre ningú.

Salut demana al Perú que controli l’arribada de nens amb càncer

El Departament de Salut ha registrat en un any i mig l’arribada de 110 pacients infantils amb càncer, dels quals un 80% provenia del Perú. Arran d’això, Salut s’ha posat en contacte amb els principals hospitals peruans per tal de limitar l’arribada irregular d’aquests pacients oncològics, segons que publica El País, perquè ha causat una tensió logística i assistencial als hospitals de Sant Joan de Déu i Vall d’Hebron. El departament ha precisat a VilaWeb que vol que els pacients arribin per la via de cooperació establerta, per tant, derivats oficialment pel seu hospital del Perú.

Els infants es traslladen a Barcelona com a darrera opció, quan el sistema sanitari peruà ja no els ofereix cap remei per a la seva malaltia. “Et diuen que al Perú no hi ha solució, però que a Barcelona potser hi ha possibilitats”, cometen membres de la comunitat peruana a Catalunya.

En els contactes amb els hospitals, Salut ha demanat que els metges i especialistes evitin de traslladar un missatge de falsa esperança, i insisteix que els tractaments s’han de fer per les vies regulars. En alguns casos, les famílies arriben a l’aeroport i es dirigeixen directament als centres hospitalaris.

Entre mitjan del 2022 i desembre del 2023, els hospitals han rebut un infant en situació irregular amb càncer la setmana. De fet, recentment, Salut també ha detectat un augment dels pacients del Paraguai, però en xifres molts menors.

Els contactes entre les autoritats catalanes i peruanes van començar el 2022, quan el conseller de Salut era Josep Maria Argimon, que es va reunir amb el cònsol del Perú a Barcelona. A final del 2023, el conseller Manel Balcells es va trobar amb l’ambaixador a Madrid i va intensificar els contactes amb el Ministeri de Salut peruà.

Retards a les línies R1, R3, R4, R12 i RG1 per una incidència entre plaça de Catalunya i Arc de Triomf

Cinc línies de Rodalia registren retards per una incidència entre plaça de Catalunya i Arc de Triomf. Les afectades són les línies R1, R3, R4, R12 i RG1 i els retards poden superar en alguns casos la mitja hora, segons que ha informat Rodalia. Tècnics d’Adif treballen per resoldre la incidència. Per tal de minimitzar les afectacions, Rodalia ha reprogramat el servei a la R1, de manera que circulen dos trens per hora i sentit i, de manera selectiva, alguns es desvien per l’estació de passeig de Gràcia.

L’executiva d’ERC proposa Diana Riba com a cap de llista a les eleccions europees del 9 de juny

L’executiva d’ERC ha proposat l’eurodiputada Diana Riba com a cap de llista a les eleccions europees del 9 de juny. Tal com ha informat el partit en un comunicat, la portaveu al Parlament Europeu serà la candidata a les pròximes eleccions, una volta revalidada la confiança de la direcció del partit. D’aquesta manera, ERC activa tots els processos interns per a l’elecció de la cap de cartell, un procés que anirà seguit de congressos territorials i assemblees sectorials que es convocaran pròximament.

Moltes gràcies per la confiança i el reconeixement a la feina feta. Continuarem treballant amb rigor, honestedat i il·lusió per una Catalunya lliure en una Europa més justa, verda i feminista! https://t.co/arHISMLcoH

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) February 6, 2024

Esquerra opta, doncs, per la continuïtat de Riba, que fa gairebé cinc anys que està centrada en el “blindatge dels drets i les llibertats” a la Unió Europea, en la lluita antirepressiva, en la promoció de les agendes ecologista i feminista, i en la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya.

Riba va entrar al Parlament Europeu l’any 2019 i va centrar els primers mesos de legislatura a reivindicar els drets polítics tant d’Oriol Junqueras com de Carles Puigdemont i Toni Comín, a qui la justícia espanyola els impedia d’accedir al seu escó.

Durant aquell període, Riba va tenir unes quantes reunions d’alt nivell amb l’ex-president del Parlament Europeu, David Sassoli, i amb comissari de Justícia, Didier Reynders, per tal de defensar els centenars de milers de vots que la repressió de l’estat impedia que fossin representats a les institucions europees.

Els fiscals del Suprem es reuneixen sota una enorme pressió per decidir si cal perseguir Puigdemont per terrorisme

[Actualització: aquesta notícia fa referència a la reunió de la junta de fiscals del Tribunal Suprem espanyol que s’ha fet aquest matí. Aquest migdia, s’ha sabut que han decidit per majoria que cal investigar Carles Puigdemont per terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic]

La junta de fiscals de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol ha de prendre avui una decisió amb fortes ressonàncies polítiques que pot condicionar la legislatura. En aquest sentit, la quinzena de fiscals ha de decidir si s’oposa a la investigació per terrorisme contra Carles Puigdemont en la causa del Tsunami Democràtic, tal com indica l’informe que ha presentat el fiscal Álvaro Redondo.

La reunió dels fiscals es preveu llarga i tensa. Aquestes darreres hores, uns quants mitjans espanyols de l’òrbita conservadora han pressionat el ministeri públic i han assenyalat públicament Redondo, a qui acusen d’haver modificat l’informe a petició del fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz.

El Mundo assegura que la versió original de l’informe (26 de gener) era pròxima a les tesis del jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón, que considera que Puigdemont era al capdamunt de l’organització del Tsunami. De fet, retreu al fiscal d’haver fet arribar el primer document al seu superior directe, Fidel Cadena –representant de la fiscalia en el judici contra el procés– i a la resta dels seus companys.

Ara bé, uns dies després (30 de gener), segons el diari, Redondo es va reunir amb García Ortiz i va presentar una nova versió del document, en la qual s’oposa a la investigació perquè diu que falten indicis per a perseguir Puigdemont i considera que les protestes s’han de tractar com a desordres públics agreujats. Aquesta és la tesi del fiscal de l’Audiència espanyola Miguel Ángel Carballo, que s’ha esbatussat a còpia d’escrits amb García-Castellón i li ha reclamat que enviï la causa del Tsunami al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i no pas al Suprem.

“El canvi radical de posició de Redondo va causar una gran sorpresa als membres de la junta de fiscals del Suprem, que coneixien i tenien el primer informe”, publica avui El Mundo, que juntament amb més mitjans espanyols suggereix que la junta de fiscals es pot rebel·lar en contra de l’esborrany de Redondo, que ha negat qualsevol ingerència del fiscal general. La rebel·lió la pot instigar l’ala més dura de la junta, amb Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Javier Zaragoza al capdavant.

“El fiscal general es va donar per assabentat verbalment, sense donar-me cap instrucció, i no va considerar necessari rebre ni tan sols una còpia de l’esborrany, tal com li vaig oferir, i era totalment procedent”, va comunicar ahir el fiscal, després de l’allau de pressions. Així mateix, ha qualificat el primer informe “d’esborrany intern, sense caràcter de document processal”.

La junta de fiscals és formada per Fidel Cadena, Joaquín Sánchez-Covisa, Consuelo Fidalgo, Consuelo Madrigal, Manuel Dolz, Javier Zaragoza, Juan Carlos López Coig, Manuel Martínez, María Ángeles Garrido, José Martínez Jiménez, Salvador Viada, Álvaro Redondo, Olga Sánchez i Justino Zapatero. La seva decisió final, que no és vinculant, s’haurà de transmetre al magistrat Juan Ramón Berdugo, que tindrà l’última paraula sobre si es fa càrrec de la instrucció de la causa o la retorna a l’Audiència.

Les portades del dimarts 6 de febrer de 2024

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els pagesos es planten i es mobilitzen per revertir la crisi que viu el sector

La pagesia fa anys que té una salut delicada. Els pagesos estan farts d’uns costs de protecció desmesurats, de l’excés de la burocràcia que imposa l’administració i dels greus efectes de la sequera, entre més qüestions. Per tot plegat, Unió de Pagesos, el sindicat majoritari del sector, farà avui i demà, 6 i 7 de febrer, unes quantes mobilitzacions per tot el Principat per fer palesa la situació crítica. Els pagesos del País Valencià també es mobilitzaran, però a mitjan febrer.

Joan Caball, coordinador nacional del sindicat Unió de Pagesos, augura que serà una gran mobilització. “N’estem farts, han d’escoltar els problemes que tenim i la gent ho ha d’entendre. S’han de donar respostes a les nostres peticions”, explica a VilaWeb. Segons ell, les protestes estan centrades a parar les “grans artèries del país”, com ara autovies i autopistes. “En la meva opinió, hem d’intentar que el que comencem no pari, que hi hagi una continuïtat de les mobilitzacions fins que no hi hagi canvis substancials”, afegeix.

El malestar dels pagesos no és nou. De fet, ja és tot un fenomen europeu. Les darreres protestes van començar el 29 de gener a Catalunya Nord i a l’estat francès, on es van viure grans protestes. D’aleshores ençà, s’han estès a uns quants països, com ara Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Polònia i Portugal. Les mobilitzacions coincideixen amb la caiguda de la producció a causa de la sequera, la baixada dels preus en origen i l’encariment dels costs de producció.

Les protestes es fan un any després d’haver entrat en vigor la nova política agrària comuna (PAC). És una de les polítiques més importants de la Unió Europa i s’encarrega, entre més qüestions, de gestionar les subvencions a la producció agrícola i a les regles del comerç interior i exterior. Segons Caball, la reforma de la PAC no funciona correctament i el sector ha cobrat menys que alguns altres anys. A més, diu que hi ha noves normatives i que no s’apliquen en molts dels productes importats.

Què reclamen, els pagesos?

Els pagesos reclamen a l’administració pública solucions urgents per la situació greu que viu el sector. Hi ha hagut una baixada de la producció arran de la sequera, els preus en origen també han baixat i es queixen que s’ha instaurat una burocràcia excessiva que implica temps i augment de despeses per als ramaders i agricultors. “Pots tenir un mòbil, però hi ha moltes zones de Catalunya que no arriba a tot. No es pot deixar la gent amb el cul enlaire. Al segle XXI, amb menys paperassa, hauríem de funcionar més bé”, diu Caball.

Unió de Pagesos denuncia que s’incompleix la llei espanyola de la cadena alimentària i que no es fa res per reforçar el paper dels productors, atès que el Ministeri d’Agricultura espanyol, encapçalat per Fernando Miranda, ha d’establir els criteris per a determinar els costs de producció i aconseguir que els preus en origen se situïn per damunt de les despeses. També es queixen que el pla estratègic espanyol de la PAC és mal dissenyat perquè no afavoreix els pagesos professionals ni compensa les noves càrregues burocràtiques i ambientals que imposa, i que convé adaptar-la a la realitat mediterrània.

En relació amb la sequera, Unió de Pagesos reclama a l’administració que pagui els ajuts a què s’havien compromès per la sequera de l’any passat en el sector de cereals i herbacis perquè la pagesia pugui assumir els costs de les llavors, el gasoil, l’aplicació de dejeccions i la fertilització del sòl i la sembra, tot i les dificultats de la sequera i els danys de fauna.

I més reivindicacions. Respecte del gasoil agrícola, el sindicat diu que cal un suport més directe i àgil i amb el gravamen mínim. Concretament, demana que es reguli un gasoil professional agrari que tingui el descompte al lloc de proveïment, tal com s’havia fet en l’època postcovid per a tota la ciutadania, en lloc del sistema actual, que consisteix en una desgravació d’imposts a final d’any, quan es presenten les despeses anuals. El sindicat apunta que l’administració també ha de resoldre la competència deslleial d’importacions que no compleixen les mateixes condicions exigides a les produccions dels països membres de la Unió Europea, com també les condicions del sistema de les assegurances agràries, ineficaces per a la protecció de les rendes dels pagesos.

Caball apunta que, amb les protestes, el sector pugui arribar a condicionar el nou executiu de la Unió Europea, fruit de les eleccions del 6 al 9 de juny. “Que els que entrin tinguin una idea clara que, tal com està muntat ara, no funciona i hi ha d’haver canvis”, apunta.

Quines mobilitzacions hi ha previstes?

S’ha organitzat unes quantes manifestacions i marxes lentes de tractors per tot el Principat, que afectaran algunes de les carreteres.

  • Plana de Lleida: avui i demà, a les 8.00, concentració de tractors a l’àrea de Vila-sana, a Punt Estrella, a la Fondarella (Pla d’Urgell).
  • Girona: avui a les 8.00, concentració de tractors al pàrquing de Fontajau.
  • Camp de Tarragona: avui a les 9.00, concentració de tractors a les rotondes de Vila-rodona (Alt Camp) i Montblanc (Conca de Barberà).
  • Terres de l’Ebre: avui, a les 11.00, concentració de tractors a la Torre de la Candela de l’Aldea (Baix Ebre); a Tortosa (Baix Ebre), trobada a les 10.00, a Coperativa Soldebre; i a Amposta (Montsià), trobada al passeig del Canal, al pavelló de Fires. Hi ha prevists talls de circulació arran de les marxes lentes de tractors a la N-420 i a la C-12, a la Ribera d’Ebre.
  • Granollers: avui, a les 8.00, concentració davant l’oficina del Departament d’Acció Climàtica del Vallès Oriental, a Granollers (Vallès Oriental).
  • Catalunya Central: avui, a les 9.00, concentració al recinte Firal el Sucre de Vic (Osona), i a les 9.00, concentració de tractors al pàrquing del Menfis a Sant Fruitós del Bages (Bages).
  • Pirineu: avui a les 10.00, concentració a Vilaller (Alta Ribagorça); i a les 11.00, concentració a la Seu d’Urgell (Alt Urgell). També es faran marxes lentes a la N-260 i la N-145.

Unió de Pagesos també ha convocat manifestació el 13 de febrer, a les 10.00, al port de Tarragona. I dimecres 21 de febrer, una tractorada a Madrid, davant el Ministeri d’Agricultura espanyol.

Mobilitzacions al País Valencià a mitjan febrer

Els agricultors del País Valencià han convocat conjuntament mobilitzacions a Alacant (12 de febrer), al port de Castelló (15 de febrer) i al port de València (22 de febrer). Les protestes les han pactades l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-Asaja), Assaja Alacant, la Unió Llauradora i Ramadera, la Coordinadora Camperola del País Valencià (CCPV-COAG) i la Unió de Petits Agricultors i Ramaders (UPA-PV), amb el suport de les Cooperatives Agroalimentàries del País Valencià.

Les entitats avisen que allargaran les protestes si no hi ha una resposta de les diferents administracions. El sector ha demanat de reunir-se amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, els consellers d’Agricultura, José Luis Aguirre, i de Medi Ambient, Salomé Pradas, la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, i els subdelegats.

El sector agrari valencià reclama, entre més mesures, de reorientar les polítiques europees, prioritzar l’agricultura europea i flexibilitzar del Pacte Verd Europeu, la reciprocitat en tots els nous acords comercials de la UE amb països tercers, la revisió i estudi d’impacte dels acords en vigor i reducció de la burocràcia derivada de les polítiques agràries, especialment a les petites explotacions, i la flexibilització del quadern digital d’explotació.

Ens sumem a les mobilitzacions agràries a Europa i cridem a revisar les polítiques agràries i alimentàries europees. Resumim els desafiaments crítics de l'agricultura i les nostres demandes sindicals. Junts per una agricultura justa i sostenible. #CCPVCOAG #MobilitzacionsAgràries pic.twitter.com/fGsXpQDgqC

— CCPV-COAG (@CCPVCOAG) February 1, 2024

Gabriela Serra: “Que la gent no pateixi pel risc de la vaga de fam, l’assumim conscientment”

És el cinquè dia que Gabriela Serra Frediani fa vaga de fam per la pau a Palestina, amb els activistes Llum Mascaray i Martí Olivella. Assegura que estan bé, amb els efectes prevists per a la salut de beure aigua i prou. A conseqüència de la vaga, diu que de tant en tant li fuig del cap una paraula o una idea, però manté la lucidesa i les idees clares. És una protesta extrema per a interpel·lar els governs espanyol i català, i instar els ciutadans a mobilitzar-se. En parlem al terrat de l’edifici del Migra Studium, una fundació vinculada a una comunitat dels jesuïtes i a Cristianisme i Justícia, que atén població immigrada i els ofereix formació, a més de treballar pel diàleg interreligiós amb les escoles. És l’espai on van decidir de fer la vaga de fam. “L’esquerra fem manifestacions i altres coses que calen, però ells fan aquesta feina silenciosa i és meravellós”, diu. Durant l’entrevista se senten alguns crits de manifestants que denuncien l’existència d’un genocidi contra el poble palestí. No és la primera vegada que Serra fa una vaga de fam. L’ex-diputada de la CUP va participar en el moviment anti-OTAN, va ser col·laboradora del MOC i del moviment per la insubmissió, i voluntària de Brigades Internacionals per la Pau a Guatemala. També va presidir la Federació Catalana d’ONGD. És membre del Centre Delàs, Fundipau i voluntària de Justícia i Pau a la presó de Wad-Ras, a més de presidenta del Consell Català de Foment de la Pau.

Com us trobeu?
—Estem tots força bé. Hem tingut alguns marejos, alguns més que altres. Però estem en dansa encara. Vull dir que no tenim gaires problemes. Tenim el metge i la infermera que vénen i ens supervisen cada dia. Des d’aquest punt de vista, no patim, i les sensacions que tenim són les normals en una vaga de fam a aquest nivell de dies. Per exemple, jo tinc insomni, em costa molt dormir, i algun mareig i el cap una mica ennuvolat. Són les conseqüències lògiques i normals.

Per què una vaga de fam?
—Mira, ja no sabia què fer. Tenia un nivell de desesperació, de disgust, d’impotència, de ràbia, a part de solidaritat. Una impotència enorme per tot això que passa a Palestina. I volia fer una cosa diferent, perquè penso que el ressò que té i la sensació de rebuig que hi ha a la societat encara és molt petit. Hi ha més de vint mil morts. D’assassinats, perquè no són morts. Hi ha els que ja estan convençuts, els solidaris que ens vénen a veure, ens truquen i ens envien whatsapps. Però volíem que els que no estan gaire convençuts busquessin un moment per a pensar. I els que pensen que l’estat d’Israel fa bé de fer tot el que fa, que com a mínim tinguessin un punt de qüestionar-s’ho. Ho vaig comentar amb la comunitat palestina i van dir que endavant, amb dos criteris: que els objectius siguin clars i formin part del que ja es fa a les organitzacions, i que la decisió última per a continuar la vaga fos mèdica. Després en vam parlar amb els meus companys del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i junts ho vam proposar a Lafede. Vam fer un bon equip amb Martí Olivella i Llum Mascaray. Amb Llum Mascaray hem compartit més projectes de no-violència, vam estar a les Brigades Internacionals de Pau, i tenim clar que la presència no violenta activa té un sentit i unes possibilitats reals. Martí Olivella és un militant no violent i divulgador de la no-violència molt gran a casa nostra. Vam fer un cop de cap, com se sol dir, i som aquí.

Heu dit que la vaga de fam també és una manera d’empatitzar amb les víctimes palestines.
—Sí. Hem optat per fer una vegada de fam, que és un instrument claríssim de la lluita no violenta, però res comparat amb la fam de pau que té la gent palestina, que passa moments tràgics i duríssims. És compartir humilment una mica de mancança per part nostra i una mica el seu dolor, d’una altra manera. És una opció lliure, que ells no han tingut. Pateixen una fam de pau i una fam de gana, de falta de menjar. Se’ls ha imposat la invasió, la guerra. Volíem dir això.

Què dieu als que pensen que Israel té el dret de defensar-se i que això no és un genocidi?
—A la incursió del 7 d’octubre d’Hamàs no hi donem suport. Som antimilitaristes, hem optat per la no-violència, no hi donem suport. Realment tot el que hem vist ha estat dramàtic i rebutjable. Això s’ha de denunciar i ha de quedar molt clar. Una cosa és defensar-te, i Israel tenia el dret de defensar-se, i una altra cosa és fins a quin punt, perquè això que fa ara Israel, segons el nostre punt de vista, no és defensar-se. Incompleix normes bàsiques de qualsevol conflicte bèl·lic, de respecte als drets humans, viola el dret que sigui atesa la població civil. I hi ha un incompliment d’acords, des dels d’Oslo i tots els altres, emparat pels Estats Units i la majoria de països de la Unió Europea. S’han permès coses que serien intolerables a qualsevol altre estat: la invasió dels territoris palestins: l’expulsió de població palestina per a ampliar el territori de les comunitats israelianes… I és absolutament inacceptable. Ara ja hem arribat a un punt que hem de dir prou i hem d’exigir que hi hagi una negociació pacífica, que s’aturi el conflicte, que hi hagi mediadors i que aconsegueixin la creació de dos estats que intentin solucionar-ho, perquè, és clar, la petjada de violència i el ressentiment serà un procés que –tant de bo arribi– haurem d’acompanyar i supervisar. No és fàcil sortir d’aquesta situació. Per sort, a Catalunya comptem amb l’organització Junts, de palestins i jueus, que fa una gran feina de diferenciar l’estat d’Israel i la ciutadania israeliana dels jueus i jueves. Perquè la motxilla històrica de l’estat d’Israel, i el procés traumàtic que ha viscut en molts moments la població jueva, no pot ser ni ha de ser una excusa que li doni el dret de continuar fent patir un altre poble, massacrar-lo i envair-lo, si ells mateixos ho han patit. Diuen: no, una cosa és la nostra religió, la nostra opció, i una altra el que fa l’estat d’Israel, que no pot fer-ho en nom de tots els jueus i del judaisme.

Demaneu un suport explícit del govern espanyol a la demanda de Sud-àfrica contra Israel al tribunal de l’Haia.
—Sí. Primer, demanem que el govern espanyol acabi el programa de compra i venda d’armament amb Israel. No és tant la venda, que és important i pot ser veritat que a partir del 7 d’octubre, com va dir el ministre Albares, s’hagi acabat, tot i que hi ha contractes d’armament firmats a l’inici del 2024 i a final del 2023 en marxa, sinó també la compra. L’estat espanyol compra més armament a Israel que no pas li’n ven. Israel és el desè exportador i fabricant d’armament del món. Això implica guanyar diners per a la roda de comprar més armament. Quan en venen, diuen que són materials, instruments, provats amb resultat positiu. I aquestes proves s’han practicat amb la població palestina. Segon, amb la denúncia de Sud-àfrica, ja s’ha fet una primera fase, i els resultats no són gens satisfactoris perquè no van al fons de la veritat que es plantejava, però ens sembla que és bo que l’estat espanyol també s’hi adhereixi. Europa ens fa molta pena. Malgrat les trampetes com la de la compra-venda d’armament i més suports econòmics a Israel, el govern espanyol és un dels governs europeus que té una posició més radical i que encara no ha tallat el finançament a l’UNRWA (l’agència de l’ONU per als refugiats palestins), cosa que s’ha de reconèixer.

Per què creieu que el govern espanyol demana un alto-al-foc però continua vinculat a la compra-venda d’armament amb Israel?
—Hi ha acords amb Israel que vénen d’anys i n’hi ha que duren quatre anys. És contradictori en si mateix, perquè no es pot vendre armament quan hi ha conflictes a països on es violen els drets humans, però no n’han fet cas. Hi ha molts interessos econòmics i geostratègics amb Israel, i això també és substancial per als Estats Units. I hi ha pressions. Òbviament, el govern espanyol en deu tenir, i tenint en compte una mica la solitud amb què es troba, quan veus el que fan Itàlia, França, Anglaterra, el Canadà, que no volen anar més enllà ni reconèixer el genocidi… Creiem que si l’estat espanyol pogués firmar això, seria un pas més. De fons, hi ha el problema que Europa amb Israel té una posició molt ambigua per la motxilla que porta, com Alemanya, de l’Holocaust, que va ser un crim de lesa humanitat. Els té molt paralitzats a l’hora d’analitzar els drets d’un poble que va ser colonitzat, envaït i reprimit.

Heu tingut contacte amb el govern espanyol?
—Enviarem una carta al ministre Albares i als grups parlamentaris per fer-los arribar les dues reivindicacions.

Com valoreu la posició del govern de la Generalitat?
—Té problemes perquè a Catalunya tenim una representació israeliana molt important. Hi ha molt capital israelià i molta pressió. Ho vam veure quan l’Ajuntament de Barcelona va trencar les relacions amb Tel-Aviv. De moment, no hi hem tingut cap visita ni cap entrevista. Han vingut dues forces polítiques des del primer dia: En Comú Podem i la CUP. Ara ens posarem en contacte amb el govern: “Fa cinc dies que som aquí, vejam si dieu alguna cosa!” Sabem que al març es debatrà al parlament una proposta de resolució sobre la denúncia de Sud-àfrica.

A final d’octubre, la junta de portaveus va fer una declaració en què defensava la solució dels dos estats, i també reconeixia el dret d’Israel de defensar-se dins els límits que marquen el dret humanitari i els tractats internacionals. Això per a vosaltres és insuficient?
—Sí, i s’hi ha de veure la lletra petita perquè, si no, no acabes d’entendre la fondària de la proposta, però té un valor en si mateix. Ara caldria que fos una resolució més àmplia i profunda, que donés suport a la proposta de Sud-àfrica, que parla obertament de genocidi, de colonialisme i realment de l’arrel del problema, perquè si no hi anem no tenim sortida. Si no hi ha un reconeixement clar i explícit del que ha significat la colonització de Palestina per part d’Israel, no ho solucionarem mai, això. Personalment, també penso que no sé si Hamàs va mesurar prou fins a quin nivell seria resposta per Israel l’acció violenta, agressiva, que va fer, amb la capacitat bèl·lica dels israelians, i que s’arribaria a una situació dramàtica i irreversible en algunes coses. Parlem de ciutats i de pobles que han estat absolutament destruïts, i ha estat l’excusa perquè l’estat d’Israel, com ha volgut sempre, expulsés els palestins dels territoris de Gaza i els enviés cap a Egipte, i tenir el territori net i lliure.

Perquè el tribunal de l’Haia digui que hi ha un genocidi, s’ha de provar la intencionalitat. N’hi veieu?
—Històricament s’ha demostrat. Si veiem el mapa de Palestina de l’any 1947 i mirem com ha evolucionat, hi ha hagut una invasió contínua, permanent, una política d’extermini continu i permanent. Això ho veiem veient ara a Cisjordània. En plena agressió a Gaza, els colons van als pobles i expulsen la gent de casa seva. S’aprofita la situació de Gaza per acabar d’expulsar i arraconar la població cap a Jordània. I d’això no se’n parla. Aquesta política d’extermini no comença ara amb Gaza. És palès que hi ha una intencionalitat. Per això és dur que una població jueva, a qui van voler exterminar, no vegi que això que fa l’estat d’Israel és igual com allò que van fer amb ells.

Parleu de la solució dels dos estats. Encara la veieu viable?
—Si no la fem viable, quina altra hi ha? Expulsar els palestins o expulsar els israelians? No n’hi ha cap més. Precisament aquest és el problema quan has colonitzat i t’has establert al país. El que és acceptable és que tinguem la possibilitat de construir un veïnatge de dos estats amb unes normes de respecte i acompanyament que ajudin que la convivència de dos estats sigui possible. És clar que sempre hi va haver jueus a Palestina; pocs, però n’hi havia. Però el sionisme, abans que s’instal·lessin a Palestina, havia cercat uns altres llocs on establir-se. Diuen que són a Palestina amb l’argument teològic de la terra promesa, però havien mirat uns altres llocs. Hi ha jueus als Estats Units, a Europa, a Palestina, a Israel, que van en contra de l’ofensiva de l’estat d’Israel, i que també, amb un fonament teològic, diuen que no és manat per Déu que hi hagi d’haver un estat d’Israel.

Israel no deixa que entrin periodistes internacionals de la franja de Gaza, però ens arriben imatges molt dures per les xarxes socials i de periodistes palestins que continuen treballant. Dèieu que la gent que es mobilitza aquí és una minoria. Per què?
—Tinc setanta-dos anys i he passat per la dictadura, el postfranquisme, la transició… I mai a la vida no havia tingut la sensació de desconcert tan gran que tinc ara. Ara tot és tan ràpid, les conseqüències són tan immediates, hi ha tants fenòmens nous per a reflexionar, tenim tantes crisis (l’ecològica, ara la de l’aigua…). Som en un canvi d’època. Tot s’ha convertit en una pilota que costa molt de pair. I les forces polítiques d’esquerres no se situen en la identificació dels problemes reals. Els saben, però no hi actuen. I hi ha els interessos econòmics i financers, l’enriquiment d’una minoria que els continua tapant. Encara tenim forces polítiques que neguen el canvi climàtic, o gent que l’entén però que després vol l’ampliació de l’aeroport del Prat. Totes aquestes contradiccions tan terribles no ajuden gens que la població ho pugui entendre. I, després, la ciutadania pateix possiblement el mateix desconcert que tinc jo, i hi ha una falta de valors, de principis i de criteris. El sistema, el consum, han colonitzat els nostres caps. Tot gira entorn del mercat, de la compra i de la venda. Es transmet l’individualisme: tu sol ho pots fer. L’hedonisme. Tot això no hi ajuda gens. Mai abans la nostra joventut no havia estat envoltada de tantes temptacions, pressions i estímuls nefastos, tan colonitzats mentalment per unes necessitats supèrflues que fan que tota la resta no tingui sentit. És greu. Ho patim tots, de fet. La gent organitzada ho veiem: no hi ha relleu, costa molt entendre i apropar-nos al que els joves pensen, viuen, a la manera com creen el seu ideari, com es conceptualitzen i s’autoconstrueixen en un món així. I, a més, tots plegats, no vam veure tot l’entreteixit que hi havia quan va caure el mur de Berlín.

Què voleu dir?
—La bipolaritat va servir perquè es desenvolupés l’estat del benestar. El bloc occidental, democràtic, perquè la gent no tingués posicions més radicals, perquè no mirés l’experiència de la Unió Soviètica com a tal, va crear l’estat del benestar, una societat en què tothom té i tothom és més o menys feliç. Però en el moment que no tens el pol de possible atracció que podia ser la Unió Soviètica, ja no cal. Ja no hi ha el perill, els hem convençut que la nostra opció és la bona. Allò era tan dolent que ha desaparegut. Jo t’ho he donat, jo t’ho prenc.

És a dir: és l’estat del benestar, la democràcia i el capitalisme?
—És que l’estat del benestar el crea el capitalisme. Avui ho veiem arreu. A l’Amèrica Llatina, tot són “democràcies”, ja. No en podem dir democràcies, però és igual. La “democràcia” ho embolcalla tot: com que tenim parlament, està tot dat i beneït.

Quin és el límit de la vaga de fam?
—No arribar a cap situació amb nivells d’irreversibilitat física. I això sí que ho tenim clar. Malgrat que hem rebut alguna piulada que ens diu que continuem amb la vaga fins que acabem com Bobby Sands. No, aquest desig no es complirà. Tenim l’acord que vam prendre també amb la comunitat palestina: no fer més màrtirs. Palestina té molts màrtirs, moltíssims. No li calen nous màrtirs. El que hem de fer és obrir consciències i donar arguments. I això és el que demanem a la gent. Que la gent ens vingui a veure i se solidaritzi amb nosaltres està molt bé, tot i que d’aquí a dos dies no podrem fer gaires visites. Nosaltres som una gota i entre tots hem de construir un mar. L’altre dia vam veure un documental que es diu Saber Sumut Palestina, que és preciós, sobre la situació de la població palestina, i molta gent el demanava per poder fer xerrades als seus barris i pobles. Altres ens han dit que faran un dejuni de cap de setmana, altres que faran cartes a qui sigui. Hem de treballar: som la gota però hem de fer la taca d’oli. Un mar potser és moltíssim, però una gota sí que la podem aconseguir. Modestament, ho penso. També hi ha la jornada de lluita de dijous. Tot ha d’ajudar a reaccionar. Fins que estiguem més o menys bé, serem aquí.

No és la primera vaga de fam que feu.
—No. Em vaig estrenar amb motiu del referèndum de l’OTAN. El moviment anti-OTAN a casa nostra va ser espectacular. Hi havia tota una colla de col·lectius, de comitès, que van fer un munt d’accions i la nostra vaga era per a pressionar el govern espanyol perquè fes el referèndum, i ho vam aconseguir. Vam fer una vaga de fam d’onze dies també aquí a Barcelona. Hi va haver dos companys que van haver de deixar la vaga i la resta vam continuar fins que el moviment ens va dir que ja n’hi havia prou. Després vaig fer dejunis més petits, de cap de setmana. És molt divertit perquè molts amics solidaríssims em diuen: no ho penses, que llavors en tenies 36 i ara en tens 72? No em cal pensar-ho. Ho sento! Però les coses són com són. Tenim un metge meravellós i una infermera meravellosa. És un risc assumit voluntàriament. Hi ha gent que s’arrisca molt més, i no tan sols els palestins, sinó tota la nostra gent que travessa el mar amb barcasses. Perquè és la nostra gent, que passa situacions dramàtiques. Als nostres germans i germanes palestins ni tan sols els deixen entrar aliments. La nostra gana és una riallada en comparació amb tot el que passa la gent palestina. Que la gent no pateixi pel nostre risc, l’assumim conscientment.

La sequera i la memòria, un tàndem imbatible

Els humans fem molta befa de la presumpta desmemòria dels peixos, però cap espècie es veu el gep. La pandèmia de la covid és un testimoni ultraconcentrat d’aquesta nostra naturalesa amnèsica, un sacseig del qual havíem de sortir tan millors i amb tantes lliçons apreses i al final, té: algú que es despertés en aquesta hora d’un coma de quatre anys no hi notaria la diferència.

Molts il·lusos com servidora, també desmemoriats, vam voler veure en aquella crisi històrica una oportunitat definitiva –si no era ara, quan?– per a revisar-nos els vicis i repensar allò que en diem el model de país. I bé, per somiar no fan pagar. Un cop passada la por, el motor es va tornar a engegar i la roda va tornar a girar, però era la mateixa roda vella, lobbista i extractiva d’abans, ara amb l’impuls desfermat d’un pendent avall. A nivell macro, es van batre rècords de grans fortunes, rècords de turisme de masses, rècords de beneficis empresarials sense retorn social. A nivell micro, els bars i terrasses tornaven a estar a petar, igual que les carreteres dels caps de setmana. L’individualisme cultivat durant el confinament es va combinar amb les onades de calor successives: els aires condicionats domèstics i les piscines particulars –per poc que tinguessis un pam de terreny o una terrassa reforçada– havien deixat de ser un luxe d’uns quants.

Instal·lats en aquesta deriva, es pot dir que l’acceleració de l’escalfament global ens ha agafat en mal moment. Massa crisis alhora, deixeu-nos respirar. I així és com hem arribat a l’última emergència històrica, malgrat l’avantatge de quaranta mesos de sequera: boquejant com peixos al fang (que em perdonin els peixos per la fixació). Tot d’un plegat, els mitjans han començat a fer el carrusel de fuites de les canonades municipals, minut i resultat, desplaçant-hi unitats mòbils com si l’accident fos calent –de la famosa fuita de Badalona, n’hi ha vestigis informatius que daten del 2008–, i l’administració es reconeix col·lapsada per l’allau de peticions d’ajuts per a adobar les xarxes. Qualsevol diria que ha estat el decret d’emergència el que ha portat el desastre i no a la inversa.

El 2024, any de ciència-ficció, és notícia que una capital de comarca instal·li sensors per detectar les fuites; o que la batllia de Barcelona anunciï que vol fer obligatoris els sistemes de reaprofitament d’aigües grises en obres noves i remodelacions; o que l’oposició municipal de Lleida exigeixi al seu govern “que avancin en la modernització dels sistemes de reg i en el control i la reparació de fuites d’aigua”. Informacions rònegues, d’un altre temps, que conviuen vergonyosament i estrepitosa amb els “fets i gent” sobre flipats que s’autoabasteixen i reciclen l’aigua a casa, establiments privats que capten i reutilitzen la que han de menester, o municipis que ja fa dècades que apliquen la gran pensada que el govern de Barcelona acaba d’anunciar per a tots vostès.

En conjunt fa l’efecte de desori, de decisions preses a corre-cuita sota l’ombra allargada de les eleccions. Quines eleccions? Les autonòmiques de l’any que ve?, les municipals d’aquí a tres anys? Tant se val, aquest present continu i desmemoriat també conté una perpètua campanya electoral. Vet aquí el temor dels socialistes l’any passat, abans de les espanyoles, quan van frustrar la cimera catalana per la sequera; vet aquí el temor del govern actual del Principat de posar límits de consum d’aigua a càmpings i hotels, que si de cas que es mullin –he– els ajuntaments. Si l’emergència per l’aigua es pogués dibuixar, seria un dit que assenyala sempre cap al veí del costat.

Oh, ves, què volem. La política del nostre temps només segueix la veta a la societat de l’hiperpresent, en què tot allò que passa ara mateix i aquí mateix s’enalteix –als parlaments, a les xarxes– i tot allò que ens espera en un futur sempre pot esperar més. Tot sigui per guanyar temps, fins el dia que torni a caure aigua del cel i ens puguem abandonar de nou a la plàcida delícia d’oblidar. Perquè, en l’oscil·lació del pèndol que és el canvi climàtic, un dia tocarà de tornar a ploure, i si plou prou durant l’interval que ens separarà de la pròxima sequera –cada vegada més curt el primer, cada vegada més llarga l’altra–, l’amnèsia pot tindre conseqüències fatals. Ara bé, dit tot això, tampoc no em declaro pessimista del tot.

Fa només un parell d’anys eren d’actualitat catalana tres grans macroespeculacions: els Jocs Olímpics d’hivern –“El govern manté la seva candidatura: ‘Catalunya està preparada’”, feien els titulars–, el Hard Rock a la costa tarragonina –“el govern treballa en el PDU”, deia el Diari de Tarragona en la llengua de Valladolid–, i l’ampliació de l’aeroport del Prat a frec d’un mar que se l’ha de menjar, com si fóssim el Dubai del Mediterrani. Doncs bé, a la Catalunya dels 8 milions de consumidors d’aigua i dels més de 20 milions de visitants anuals, aquests projectes per una raó o altra resten aturats –el primer de manera definitiva. Si bé hom sol atribuir-ne tot el mèrit als poders fàctics espanyols, qui coneix el país també hi sabrà veure la influència de dos grans factors: per una banda, l’oposició d’una opinió pública amb consciència ecològica, organitzada i en xarxa, i de l’altra, l’oposició climàtica que no està per orgues, com ja s’està demostrant. Per tant, ja us ho diré: si es tracta de forçar decisions valentes i de collar governs, no sé de cap altre tàndem amb més sintonia que aquest.

Els misteris de Lònia Guiu, la detectiva que va canviar la novel·la negra

Detectiva privada en un món eminentment masculí. Podria ser una bona definició per a resumir qui és Lònia Guiu, el personatge creat per l’escriptora mallorquina Maria Antònia Oliver (1946-2022), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Na Lònia (hipocorístic d’Apol·lònia) és una de les grans protagonistes del festival de novel·la negra de Barcelona, que s’acabarà diumenge. En una taula rodona, Margarida Aritzeta, Sebastià Bennasar, Irene Solanich, Montse Sanjuan i Anna Maria Villalonga debatran sobre el personatge dissabte, 10 de febrer, i aprofundiran sobre la importància i les característiques d’aquesta detectiva de ficció, que va revolucionar el gènere. Aquest homenatge al personatge i a la seva autora també oferirà una ruta teatralitzada amb el nom de “Torna Lònia Guiu”. Així mateix, l’editorial la Magrana acaba de recuperar les novel·les Antípodes i El sol que fa l’ànec, que, afegides a Estudi en lila, componen la trilogia en què és protagonista.

Ens hem de demanar quina importància té Lònia Guiu, no tan sols per a la novel·la negra en català, sinó per a la consolidació del gènere a Europa i per a la captació d’un públic cada vegada més nombrós a favor d’aquesta literatura popular. I la pregunta només admet una resposta possible: una importància cabdal.

Als anys vuitanta, quan Lònia Guiu irromp en el panorama novel·lístic, la narrativa de gènere feta per dones ja no era cap novetat: n’hi havia que escrivien, que tenien èxit, i cada vegada hi havia més obres i autores, però a la novel·la negra en català n’hi faltaven –llevat de les provatures inicials de Maria Aurèlia Capmany– i sobretot no hi havia protagonistes dones. I fins i tot, si bé a la literatura universal hi havia dones que escrivien gènere, les protagonistes femenines també hi justejaven. Per exemple, la sèrie de l’alfabet del crim, de Sue Grafton, amb Kinsey Milhone de protagonista, no es va començar a publicar fins el 1982; les novel·les protagonitzades per Kay Scarpetta, de Patricia Cornwell, comencen el 1990. I en el cas espanyol, la Petra Delicada d’Alicia Giménez Bartlett no arriba fins el 1996, quan Maria Antònia Oliver ja feia dos anys que havia acabat la seva trilogia i s’havia situat amb tot el dret entre les principals autores de novel·la negra amb personatge femení seriat.

Si algú hagués de definir na Lònia li seria complicat. Sabem que és una dona mallorquina, però que fa deu anys que viu a Barcelona. És detectiva privada, però en els orígens (i això desespera les amigues) va treballar de guàrdia de seguretat en uns grans magatzems. Teòricament, és vegetariana, però de vegades, molt poques, es fa una fartada de menjar carn. Col·lecciona pintallavis de tota mena. Té una relació complicada amb la família mallorquina i no suporta el seu nom i molt menys el diminutiu tradicional illenc: Polita. Té un ajudant que es diu Quim i no fa servir armes de foc, però sap trucs de defensa personal i no dubta a fer-los servir quan li convé.

La seva creadora, Maria Antònia Oliver, va arribar al gènere negre quan ja era una escriptora de trajectòria reconeguda i, si hem de ser sincers, les tres novel·les negres protagonitzades per na Lònia, tot i ser molt destacades, ben actuals en molts dels temes que proposa i fins a un cert punt innovadores, no són la millor part de la producció d’una autora que es va consagrar amb Joana E (premi Prudenci Bertrana, 1991), i que abans de crear na Lònia ja tenia una quinzena llarga d’anys d’ofici.

Escriptors professionals

I possiblement la paraula “ofici” és realment cabdal per a entendre què va ser Lònia Guiu i com es va desenvolupar una part important de la novel·la negra de casa nostra els anys vuitanta. L’esclat de les narratives populars, d’una banda, i de les experimentals, d’una altra, va arribar a casa nostra en el franquisme tardà i la transició. Manuel de Pedrolo havia dirigit la Cua de Palla entre el 1963 i el 1970; Jaume Fuster havia obtingut un èxit inqüestionable amb De mica en mica s’omple la pica; Andreu Martín va començar a alternar el castellà amb el català com a llengua de creació; i al País Valencià va emergir la figura de Ferran Torrent. D’una altra banda, els escriptors aplegats al voltant del col·lectiu Ofèlia Dracs havien guanyat el 1979 el premi La Sonrisa Vertical i ara s’endinsaven en uns altres viaranys creatius, que el 1983 varen culminar en el volum Negra i consentida, en què apareix per primera vegada Lònia Guiu, concretament al conte “On ets, Mònica?” El gènere negre anava obtenint cada vegada més bons resultats econòmics i l’editorial la Magrana va decidir de llançar una col·lecció, la Negra, que és on es van publicar les tres novel·les negres de Maria Antònia Oliver.

La Magrana va ser una editorial molt polititzada, al començament, i constituïa en bona part una extensió de la branca cultural del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). L’editor Carles-Jordi Guardiola en va ser el primer impulsor, i Àlex Broch i Jaume Fuster els primers directors de la col·lecció la Negra, que va combinar autors de casa amb autors traduïts, sobretot europeus de l’àmbit de l’extrema esquerra, per bé que al catàleg també hi va haver algun americà. Així, doncs, un grup d’escriptors amb moltes ganes de ser professionals de l’escriptura, entre els quals hi havia Maria Antònia Oliver, troben refugi en la novel·la negra. Però Oliver no s’hi va voler encasellar i, després dels èxits ràpids d’Estudi en lila i Antípodes, deixa passar prou temps abans de retrobar el personatge de Lònia Guiu a El sol que fa l’ànec.

Tot amb tot, Lònia Guiu, arriba a un món d’homes i a un gènere amb tot un seguit de cotilles que són les que entusiasmen els veritables lectors d’aquest gènere i que la seva creadora no toca, sinó que adapta a la realitat dels casos a què s’ha d’enfrontar la detectiva mallorquina. Na Lònia, això, sí, és la protagonista i narradora en primera persona de les seves històries, és una dona intel·ligent, que viu una mica d’esquena a la societat i amb un fort menyspreu envers la policia. Tot això amanit amb molts diàlegs, marca de la casa, tant amb uns altres personatges com amb en Quim, el seu ajudant. Aquest fet és rellevant, perquè hi ha una inversió de papers respecte d’allò que és convencional en el gènere.

En una entrevista que Isabel-Clara Simó va fer a Oliver a la revista Canigó el 1980, afirmava: “El feminisme existirà mentre les dones mediocres no puguin ocupar els llocs que ocupen els homes mediocres.” Però amb la creació de Lònia Guiu Maria Antònia Oliver no volia fer una novel·la de tesi, ni que les seves idees passessin per sobre de l’acció, ans al contrari: volia fer novel·la negra protagonitzada per una dona i en català com un acte de normalitat. I aquesta va ser la gran contribució: fer normal (i obtenir molts lectors) quelcom que no ho era. Lònia Guiu, doncs, és un personatge progressista, que s’ha d’enfrontar amb situacions de desigualtat entre dones i homes, que reivindica la seva condició femenina i s’indigna especialment amb les injustícies de gènere i la violència masclista. De tot això, ja fa quaranta anys. Si a això hi afegim una forta dosi de crítica social, sobretot cap a Mallorca, però també cap a Catalunya, ja tindrem els principals ingredients amb què s’ha bastit un personatge cabdal de la nostra literatura, i que és d’una modernitat absoluta.

Maria Antònia Oliver va deixar en guaret el seu personatge després de l’èxit de la trilogia, però la mort sobtada de Jaume Fuster (1945-1998), el seu company de vida, a més d’un trasplantament de cor i més malalties, van fer que el ritme d’escriptura de l’autora s’alentís molt i na Lònia ja no va tenir més recorregut. Oliver havia intentat de reprendre l’escriptura d’algun text protagonitzat per ella, però no es va arribar a concretar. Sigui com sigui, la seva contribució ha estat fonamental per a la novel·la negra tant a casa nostra com a Europa: l’autora no va voler fer una lliçó de feminisme, sinó una lliçó de normalitat.

Pau Alabajos: “Trenta anys després de mort, Estellés continua essent incòmode per a la dreta”

Sembra Llibres acaba de publicar la primera biografia de Vicent Andrés Estellés. L’autor és Pau Alabajos, que moltes vegades ha posat música i ha cantat els versos del poeta de Burjassot. El text, de lectura amena, s’estructura com un mapa del país, on l’autor va assenyalant alguns dels esdeveniments que van marcar la vida del poeta. Els poemes que s’hi inclouen subratllen les peripècies vitals que s’hi expliquen. Fets feliços, energètics i vitals, i fets extremadament tristos.

Amb tot, una de les coses que més sorprenen del llibre és, justament, que siga la primera biografia d’Estellés. La publicació d’aquesta obra és una fita més de tots els actes que se celebraran enguany per a commemorar el centenari del naixement de l’autor del Mural del País Valencià.

Sobta una mica que fins ara no s’hagués escrit una biografia de Vicent Andrés Estellés. Confesse que vaig arribar a pensar que era un reclam publicitari.
—No, no és un reclam. És que és així. A mi també em va sobtar, perquè et preguntes com és que una figura d’impacte com la seua no tinga una biografia Quan Mercè Pérez es va posar en contacte amb mi per a fer-me l’encàrrec, també vaig al·lucinar. Era un repte i una responsabilitat enorme.

Com a lector coneixeu l’obra d’Estellés, però com us heu enfrontat al vessant més humà.
—La primera cosa ha estat tenir un contacte amb la família, per aquelles coses que pots llegir entre línies en els versos i que, moltes vegades, si no formes part del seu entorn més immediat, són difícils d’interpretar. La família em va acompanyar en eixe procés i per a mi va ser molt important. Després, he anat recuperant tots els textos que he llegit durant la meua trajectòria artística i que m’han anat inspirant, per llegir-los des d’una altra perspectiva. Analitzant la vinculació a la seua vida, al territori, perquè el llibre va vinculat al país. A banda d’això, m’he deixat endur per aquelles coses que m’emocionaven.

Heu agafat els pobles o les ciutats que per algun motiu han marcat Estellés i els heu relacionat amb alguns poemes per escriure episodis de la vida d’Estellés.
—Sabíem que no podíem fer un llibre gaire llarg. Aquest és un text que té molta vocació divulgativa i, per tant, volia fer una cosa àgil i dinàmica. Per això he intentat de fer uns traços com de pintura que il·lustren la vida del poeta.

Què heu descobert d’Estellés, fent aquest llibre?
—Veus xicotetes actituds. Veus coses que potser no es veuen en els versos. Veus l’activista que moltes vegades estava tapat per l’escriptor. Veus la persona que volia descobrir o aprendre coses en cada llibre que llegia o en cada història que contava en el seu diari. Aquesta curiositat que fa que una persona estiga en procés creatiu permanent. I també, l’amor que tenia per la gent i pel país. Quan ja és gran i se li acut de fer aquest projecte del Mural del País Valencià, que és un diàleg amb el Canto general de Neruda, i decideix de recórrer el país, això és l’última oda a la seua gent i al seu país.

Què us ha sorprès més?
—Moltes coses. Una de les coses que més em van impactar, per exemple, és el maltractament que va rebre per part del diari Las Provincias, després d’haver donat pràcticament tota la vida al mitjà. Parlem dels anys de plom de la dictadura, quan un senyor de negre, amb unes tisores decidia què es podia publicar i què no, però ell va ser un professional que va fer moltíssima feina. I veiem com, quan li donen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el deixen tirat. Em sembla un menyspreu tan gran, i una falta de respecte. I això és un símptoma de l’anomenada batalla de València.

No tan sols li lleven la feina, sinó que el desnonen d’aquell àtic de Misser Mascó que tantes vegades ha escrit. A ell i a tota la família. Com us ho ha contat Carmina, la seua filla?
—Explica com es plantegen de cercar un refugi. És a dir, primer van a l’apartament del Perelló, però ell tenia problemes de mobilitat, i passen per una casa, però finalment, acompanyant Ovidi Montllor a un concert passen per casa de Didín Puig a Benimodo. I a ell se li va obrir el cel. No va dir, jo vull viure ací, va dir, vull que m’enterren ací. Volia que el soterrara Virgili, el soterrador del poble.

S’ha parlat molt de la mala salut d’Estellés, però en el llibre hi passeu una mica per damunt.
—La mala salut el condicionava, però ell anava fent la seua vida. La malaltia li posava obstacles xicotets i ell en parla en molts poemes, però és com anecdòtic. L’arterioesclerosi li llevava mobilitat, això no obstant, tenia un món interior molt gran. L’àtic era un microcosmos. Pensem en Coral romput. Explica què sent a través de les parets, que són de paper de fumar. El soroll de les canonades, què veu per la finestra. Tot això forma part del text. La malaltia el condiciona, però al mateix temps té una capacitat de viure vides que és per a traure’s el barret.

En l’obra d’Estellés, hi ha versos que mostren un home trist, enfonsat, que canta drames tant personals com del país, però també trobem el bon vivant que s’emociona amb les cames d’una dona o un regalim d’oli. Fent la biografia, qui heu vist més?
—Tots dos. És la suma d’aquestes dues coses, perquè sense la llum no tens la foscor. Aquesta tristesa li permetia de fer el contrast i tenir fam de viure, d’aferrar-se a l’esperança i a la llum. De fet, quan parla d’encetar el Mural del País Valencià, crec que en el llibre de memòries, parla d’això, d’esgarrar versos que li semblaven massa tristos. Ell sí que tenia vocació d’aferrar-se a la llum.

Com va ser la relació amb Burjassot, el seu poble?
—És el poble de la seua infantesa, i això sempre marca. És l’horta. Un dels poemes que he musicat és “Grills”, de Coral romput, i parla de la infantesa, de Burjassot, de son pare. Associa Burjassot a la família, a les descobertes, a l’adolescència. Un moment d’eclosió, de despertar, de trobar, de descobrir el sexe, l’amor, l’amistat… Burjassot sempre va lligat a això, però de sobte veus que els veïns el maltracten, amb l’agressió simbòlica del bust. Aquell moment, per a un home que feia versos que apel·laven a la identitat, per a un creador, ser en el punt de mira de la dreta cavernícola, devia ser molt dur.

Estellés té versos que són himnes, que s’estampen en samarretes i en davantals. Això és bo per a un poeta? O realment el vulgaritza i impedeix que siga conegut molt més enllà de l'”ací em pariren i ací estic”?
—No t’ho sabria dir. Això demostra que ha connectat, no? Que amb dos versos puga expressar una gran idea. “Assumiràs la veu d’un poble” o “No hi havia a València dos amants com nosaltres”… Amb això has explicat tantíssimes coses… Sí que és cert que pot passar que la gent es quede en la superfície, però crec que això succeeix amb molts altres autors. No et pots quedar amb un text, has de poder mirar tot el bosc. I ell mateix no es va conformar amb aquests versos que li van donar tanta notorietat, sinó que va continuar escrivint, i la demostració és eixe llibre pòstum del Mural del País Valencià. És la seua herència.

Aquests dies enllestiu un disc amb poemes d’Estellés, Una granota viva a la butxaca. Què ens en podeu contar?
—El dia 15 ix el primer avançament, que és una versió de “Assumiràs la veu d’un poble”. El disc anirem desgranant-lo. Al març o a l’abril, el tindrem. Hi haurà “Grills”, com he dit abans, però ara per ara no puc dir pràcticament res més. Però sí que tenim clar que “Assumiràs…” l’hem de fer, perquè ara som en eixa foscor de què parla, de buscar a les palpentes el camí. La foscor no és que torne, és que no se n’havia anat mai del tot. És un poema que, tot i haver estat escrit fa tants anys, és vigent. Fa una crida a unir esforços, a sumar la col·lectivitat, les sensibilitats col·lectives per enfrontar-nos a eixe monstre que és el feixisme que encara és entre nosaltres.

Amb quina formació el feu?
—El format és violoncel, violí, guitarra acústica, piano, bateria, veu… Els músics que m’han acompanyat els darrers anys són els mateixos amb què el defensaré en directe. Hi ha cosetes diferents, perquè hem cercat poemes que potser no són tan coneguts. Estem molt contents, perquè hi hem posat molt d’esforç, en aquest treball, tenint en compte que celebrem el centenari.

També sou a punt d’estrenar una obra de teatre musical titulada Arbre de pols, també inspirada en un poema d’Estellés.
—Hi ha moltíssima activitat. De broma diem que és Estellés 360 graus, perquè arribem a tots els àmbits. L’estrenem el 10 de març al Teatre Principal de València. És una ficció inspirada en un poema del Llibre de meravelles, que parla de la plaça de Sant Agustí de València en l’època franquista. En aquell moment, era on arribaven els tramvies que venien de l’Horta Sud i els autobusos que venien de Silla o Catarroja. El poema és senzillet, explica com una dona baixa de l’autobús amb una cistella al braç i només diu que va a la presó Model. A partir d’això, he fet una ficció amb la conversa que tindria aquesta dona amb un pres polític que visita a la presó. Tot això està filat amb la banda sonora que interpretem en directe. Ho dirigeix Maria Almudéver i els actors són Mireia Pérez i Àngel Fígols.

Tot això serveix per a celebrar el centenari del naixement del poeta que torna a ser maltractat per les institucions.
—En el moment que Vicente Barrera fa eixes declaracions terribles, dient que no hi haurà ni un cèntim per a la càtedra Estellés, ja el tornen a posar en el punt de mira. Trenta anys després de la seua desaparició, continua generant controvèrsia i continua essent un personatge incòmode per a la dreta. Però, al mateix temps, ha mobilitzat moltíssimes entitats, associacions i col·lectius per celebrar de manera cívica el centenari. No hem d’oblidar que és un poeta popular i, per tant, des de la cultura de base s’impulsen iniciatives que crec que a Estellés li haurien fet una certa gràcia.

Dieu que ha estat castigat per la dreta, però l’esquerra s’ha fet prou?
—No. No s’ha fet prou, perquè hem arribat tard. El nucli de la plataforma cívica Cent d’Estellés és una suma d’entitats que ens ajuntàrem per rescatar la Fundació Estellés perquè l’Ajuntament de Burjassot no havia pagat quatre xavos. S’encetaren converses per a crear un arxiu com toca, accessible i consultable. Es va parlar de comprar el forn de la Trabucà, on va morir el iaio d’Estellés, per fer-hi un centre d’interpretació. La càtedra Estellés, a la qual feia referència Barrera, es va crear a última hora, i quan s’havia de consignar el pressupost no s’hi va posar ni un euro. Es va crear massa tard i ha sigut molt fàcil retallar-la. Hi ha una sèrie de coses que s’haurien d’haver prioritzat els anys en què la dreta no governava.

Confieu encara que les institucions públiques se sumen a la commemoració?
—Estem a l’expectativa de què fa l’Ajuntament de València. Però hi ha institucions que han deixat Barrera en evidència. La Diputació de València va aprovar una declaració institucional amb el PP, Compromís i PSOE. La Trobada d’Escoles en Valencià enguany va dedicada a Estellés. La de la Ribera es farà a Benimodo, governada pel PP, i a més s’hi fan moltíssimes activitats. La diputació farà més coses. S’editaran llibres d’Estellés. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua té previstes activitats… Tot això contradiu el conseller Barrera.

Com arribeu a Estellés? Quin va ser el primer vers o el primer poema que vau llegir o que vau sentir?
—Quan era adolescent em va caure a les mans el poema “Els amants”, del Llibre de meravelles. Era una cosa del col·legi, una ferramenta, un artefacte, això d’un llibre de poesia. Però, de sobte, això t’interpel·la. Una cosa que llegeixes i sembla que està escrita per a tu. I en aquell moment descobreixes la poesia. Aquest poema em va obrir les portes a Estellés i a més poetes, a més escriptors. I des d’aquell moment no he deixat de tenir un amor pels llibres. Això em va dur a estudiar filologia, que etimològicament vol dir això. I quan comence a dedicar-me a fer cançons, pense que a les mans tinc la possibilitat de retornar eixe regal que em va fer Estellés quan era un adolescent. Les cançons van directament al cor, com la poesia.

Podeu comprar Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble de Pau Alabajos a la botiga de VilaWeb

Un nou forat a la llei d’amnistia: el cas d’un noi condemnat a presó que en seria exclòs

Dijous, dia 8, l’Audiència de Barcelona decidirà si rebaixa la pena d’en Joan, un noi de l’Empordà condemnat a dos anys, quatre mesos i setze dies de presó per un delicte de coaccions amb els agreujants de superioritat i de discriminació per motius ideològics. El van condemnar per un conflicte entre dues mobilitzacions, de favorables i de contraris a Felipe VI, en una visita que ell i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, van fer a Barcelona el 2020. La seva defensa hi ha presentat un recurs en contra demanant-ne l’absolució o, en tot cas, que se’n retirin els agreujants, que són els que fan que la condemna superi els dos anys de presó, la pena mínima per a suspendre l’entrada a la presó. Allò que decideixi el tribunal és especialment significatiu perquè el cas d’en Joan no entraria en la llei d’amnistia tal com és redactada ara com ara.

La llei d’amnistia, en l’article primer, defineix les accions i delictes que s’amnistiarien i deixarien sense efecte la persecució penal, administrativa o comptable. La majoria de supòsits giren entorn de l’organització i l’execució de les votacions del 9 de novembre de 2014 i del primer d’octubre de 2017; o de les protestes al carrer contra la repressió judicial a l’independentisme. També s’amnistien els actes de “desconsideració, crítica o greuge” contra autoritats, funcionaris, organismes o institucions, o els seus símbols. Fins i tot, amnistia els agents de policia acusats d’haver fet mal a votants o manifestants amb càrregues o actuacions desproporcionades, sempre que no siguin jutjats per tortures o hagin mutilat o hagin fet perdre un òrgan. Ara, no hi ha cap referència que pugui servir per a demanar l’amnistia a un condemnat per coaccions.

“Tal com es delimita a la llei, nosaltres en quedem fora”, diu la seva advocada, Norma Pedemonte, del col·lectiu Alerta Solidària. Veu que el cas no seria amnistiat per dos motius. El primer, que el delicte de coaccions no hi és recollit. “Per mi, això és clar.” A banda, creu que encara que es resolgués això es podrien trobar impediments perquè, formalment, l’amnistia es vincula al procés independentista, i allò era una protesta contra el rei espanyol.

Fonts d’Esquerra diuen que si bé Alerta Solidària no s’hi va posar en contacte per demanar-los que incloguessin d’alguna manera el cas d’en Joan a l’amnistia, en tenien constància. Justament per això, diuen, van mirar d’introduir una esmena a la llei per modificar l’apartat c de l’article primer, que inclou a l’amnistia els actes de “desconsideració, crítica o greuge”, perquè no es limitessin a autoritats, funcionaris, organismes o institucions, sinó que també s’amnistiessin els greuges contra particulars. D’aquesta manera, consideren, s’hi hauria inclòs el delicte de coaccions. Ara, asseguren que no va ser possible per la negativa del PSOE. “Per això sempre diem que aquesta no és la llei d’ERC, és la llei que hem aconseguit d’acordar diversos actors, i no hi entra tot el que voldríem”, diuen les fonts.

Per la seva banda, Junts ha respost a VilaWeb que sempre han defensat que l’amnistia no va de noms, sinó de fets, i que aquest cas entraria dins la llei d’amnistia amb l’aprovació de les seves esmenes que es mantenen vives i que es continuen negociant amb el PSOE.

La jutgessa considera provada una agressió que la víctima nega

La sentència condemnatòria, a la qual ha tingut accés VilaWeb, exposa com a “fets provats” allò que la jutgessa creu que va passar el 9 d’octubre de 2020 després d’haver escoltat la víctima, l’acusat i els testimonis, a més de la revisió de les proves documentals. Segons aquest relat, en Joan va coaccionar una dona monàrquica que volia mostrar el seu suport a Felipe VI, que visitava Barcelona pel lliurament d’uns premis empresarials a l’interior de l’Estació de França. L’ANC, Òmnium Cultural i els CDR havien convocat una concentració contra Felipe VI i Sánchez, i un grupuscle anomenat Associació Concòrdia Reial Espanyola va fer una convocatòria a favor i va aplegar una desena de persones. La sentència diu que els manifestants republicans –unes cinc-centes persones, diu– van increpar els monàrquics, els van llançar aigua i els van empentar fora de la zona, fins al punt que els Mossos d’Esquadra els van convidar a anar-se’n per garantir-ne la seguretat.

En concret, la jutgessa considera provat que en Joan era entre el grup de manifestants que els va increpar i diu que, en un moment determinat, va guixar amb un esprai negre una bandera espanyola que una dona duia penjada. També creu provat que la va empènyer, li va clavar puntades de peu i li va dir expressions com “puta”, “nazi” i “fatxa”. Això sí, diu que la dona no va tenir cap lesió. I afegeix que tot seguit també va fer servir l’esprai per a pintar un cotxe de la Guàrdia Urbana de Barcelona que era aparcat allà a prop amb les paraules “puta poli”, tot i que diu que no va causar danys al vehicle.

Ara, la mateixa sentència explica que la dona no recordava que l’haguessin empès, i els insults que rememora són diferents dels que la jutgessa escriu com a fets provats: “Filles de puta, filles de puta; marxeu, velles porques feixistes!” Va dir que en un moment donat va sentir olor de gasoil a l’esquena i que, quan es va girar, li van prendre la bandera espanyola, que li havien pintat amb un esprai negre. Va dir que els manifestants republicans li van fer por i que “van haver d’abandonar la manifestació amb l’ajuda dels Mossos d’Esquadra”.

D’una altra banda, durant el judici en Joan va dir que sí que havia participat en la manifestació contra el rei espanyol, però va negar haver increpat al grup de monàrquics. Tampoc, va dir, no tenia cap esprai negre. Va explicar que quan anava a dinar amb uns amics un grup de policies va sortir d’una furgoneta, els van identificar i escorcollar, i a ell el van detenir, però que en aquell moment no entenia per què. Ho va corroborar un amic seu que va declarar en el judici, que va dir que havien decidit d’anar-se’n de la manifestació quan els va semblar que l’ambient no era l’adequat.

Ara, la jutgessa no els va creure i va considerar que la versió de la dona monàrquica i dels agents dels Mossos d’Esquadra que van declarar com a testimonis acreditava prou que l’havien coaccionada. També va tenir en compte una fotografia publicada pel diari ABC, en què apareixia un noi guixant una creu a la bandera espanyola de la dona, i que la jutgessa veu clar que és ell.

Les incongruències que poden dinamitar la condemna

El recurs presentat a l’Audiència de Barcelona toca diverses qüestions, però remarca detalladament la manca de motivació de la condemna i les incongruències entre el relat de fets provats i allò que es va dir al judici. “No pots dir que una senyora reconeix un fet quan ella ho nega. A preguntes de la fiscal, va negar que la toquessin. No que li peguessin, eh? Que la toquessin. Em sembla flagrant”, diu a VilaWeb Pedemonte.

De fet, el recurs esmena uns quants punts del relat de fets provats, com ara que coincidissin dues concentracions de signe contrari al mateix indret. De fet, diu que la concentració espanyolista no la va convocar ningú: “Res més lluny de la realitat, perquè no hi va haver cap prova sobre la convocatòria per part de l’Asociación Concordia Española. Encara més, consta en actuacions com la concentració convocada –motiu pel qual hi havia dispositiu policíac– era una protesta contra la presència del rei així com del president del govern [espanyol]. I tots els agents del cos de Mossos d’Esquadra que van declarar van referir adonar-se de la presència del grup de deu persones amb banderes espanyoles quan aquests van col·locar-se enmig de la protesta de signe contrari.”

També exposa que la víctima va dir que no coneixia aquesta entitat ni sabia que haguessin convocat cap concentració, i que si se’n va acabar anant va ser perquè els ho havien demanat agents de paisà dels Mossos d’Esquadra. Sobre els Mossos, l’advocada diu que van ser ells que van dir que havien agredit la víctima, i que la jutgessa els dóna presumpció de veracitat, “contra allò que ha establert la doctrina, sense tampoc valorar les incongruències relatades”. També remarca que sovint els agents parlaven en plural, tot i que hom els demanava la seva conducta concreta, i que més d’una vegada es van contradir entre ells.

Al recurs també critica que durant la instrucció judicial li van dir que l’investigaven pels delictes de danys, injúries i contra l’exercici dels drets fonamentals, però al judici la fiscalia va acabar acusant-lo de coaccions amb els agreujants de superioritat i de discriminació ideològica. Això, remarca l’advocada, produeix indefensió, perquè és imprescindible saber amb prou temps de què és acusat per a poder-se’n defensar correctament.

Sense els agreujants seria més difícil que la condemna superés els dos anys de presó i, per tant, que hagués d’entrar a la presó. És per això que l’advocada es cura en salut i demana que si finalment no és absolt per tot això que exposa, no li apliquin els agreujants. Recorda la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol, que marca quatre requisits per a considerar un abús de superioritat: que hi hagi un desequilibri de forces important favorable a la part agressora; que la superioritat dificulti notablement que la part ofesa pugui defensar-se; que els agressors siguin conscients del desequilibri de forces i se n’aprofitin; i que la superioritat no sigui inherent al delicte. Tenint en compte tot plegat, l’advocada concedeix que a tot estirar es pot considerar que es compleix el primer supòsit, però cap dels altres. Especialment, remarca que la intervenció policíaca per a allunyar-la de la manifestació independentista impedeix que es pugui considerar que va afectar la seva possibilitat de defensa.

L’advocada també diu que no té sentit considerar que hi va haver un agreujant de discriminació ideològica perquè, tal com diu la jutgessa, no té vinculacions ni relacions conegudes amb grups o plataformes radicals o violents. A més, insisteix que la víctima va negar tant que l’arribessin a tocar com que li diguessin “puta”, “nazi” o “fatxa”: “Es consideren fets provats per a aplicar l’agreujant fets que la víctima ha negat.”

En declaracions a VilaWeb, Pedemonte insisteix en aquesta mateixa idea: “Els Mossos tenen un protocol perquè no s’ajuntin manifestacions antagòniques. Per tant, no pots ser al mig. Pots posar-te a un costat, però al mig no és el millor lloc. Si deu persones apareixen enmig d’una manifestació independentista amb banderes espanyoles, què es pensen que passarà?”

Gaudi de cinema català

La gala dels XVI premis Gaudí és a punt de començar al Centre de Convencions Internacional de Barcelona i hi ha una noia que es mossega el llavi inferior i no pot amagar el nerviosisme. No ha menjat res perquè té un nus a l’estómac. Li acaben de comunicar que el premi a la millor actriu revelació és el primer que es lliurarà i encara no té clar si això és bo o dolent, però tot fa pensar que el nus s’ha estret una mica més. La seva mare mira de tranquil·litzar-la tan bé com sap. Entre les corredisses de darrera hora, un fotògraf aplega els quatre nominats i els retrata davant l’escenari. Ella sap que pot guanyar, perquè aquestes coses se saben, o s’intueixen, però durant un breu lapse de temps el somni encara restarà aturat a la nominació, extensiva a la dels Goya espanyols. “I si no guanyes? Pensa que les càmeres t’enfocaran”, li diuen. “Si no guanyo somriuré així –esbossa un gran somriure– i aplaudiré fort com si fos molt feliç que guanyi algú altre.”

Clàudia Malagelada només té setze anys però ja es comporta com una professional. Creatura és el primer film que ha rodat i es nota que és una experiència que no solament la fa immensament feliç, sinó que l’ha feta madurar molt i li ha permès de fer una llambregada al món de la sexualitat i del desig femení que va molt més enllà del que és habitual en les noies de la seva edat. “Al film tot era de tu a tu, i no eren lliçons, sinó experiències en primera persona, però tractades amb molta confiança i tranquil·litat. Hi ha coses que abans em feien molta vergonya i ara animo les meves amigues a parlar-ne”, m’explicava fa pocs mesos en la primera entrevista de la seva vida, conjuntament amb la directora Elena Martín, quan es va estrenar el film. El discurs que fa la Clàudia al cap de pocs minuts, ja dalt l’escenari i centre d’atenció únic de focus i mirades, és també un discurs molt professional, emotiu però alhora endreçat i equilibrat.

No es pot dir de tots els discursos, això que siguin endreçats i equilibrats. No em puc treure del cap les paraules d’un dels guardonats, que en atansar-se al micròfon diu tot rient: “Com que és la Sol Picó li he preguntat si volia un piquito.” La coreògrafa Sol Picó és qui ha anunciat el premi i jo sóc massa lluny per a veure quina cara fa. Em costa de creure que hagi tingut el valor de dir aquestes paraules, tenint en compte els temps que corren i la càrrega altament feminista del conjunt de la gala. Però sí, es veu que hi ha qui troba que mostrar-se en públic com un deixeble de l’inefable Rubiales pot arribar a ser graciós. Per acabar-ho d’arrodonir, el simpàtic guardonat confessa que va mig torrat, que curiosament acostuma a ser l’excusa habitual quan es traspassen línies vermelles i aquests afers acaben essent objecte de debat públic o de judici.

A la gala dels Gaudí, però, aquest comentari de gust i gràcia més que dubtosos veig que passa desapercebut, potser perquè ja fa una hora i mitja que hi som i la gent comença a estar cansada. Més enllà dels aplaudiments que acompanyen les proclames en contra de la guerra i a favor de Palestina, i de la claca que envolta cada guardonat concret, ni tan sols les crides a favor dels actors negres i racialitzats o de la comunitat LGTBI no aconsegueixen despertar un gran entusiasme. Segurament és el mateix format de la gala, que segueix la petja dels Oscar, que caldria qüestionar. Enguany, l’organització de l’Acadèmia del Cinema Català és impecable, la presentació a càrrec d’Ana Polo i Oye Sherman és prou divertida i el ritme, tan àgil com és possible. Així i tot, la gent només espera les pauses publicitàries de la televisió per estirar les cames i xerrar, que és allò que en el fons els ve de gust, independentment de si hi ha alguna actuació en marxa o l’homenatge als qui s’han mort.

Després d’assistir a la gala i haver vist uns quants dels films nominats i guardonats, alguns a sala i altres gràcies a Filmin, una cosa sí que tinc clara: el cinema català passa un bon moment. Els anys d’anar a veure una pel·lícula catalana per militància s’han acabat i ara molt sovint és un autèntic gaudi. En gran part és gràcies al paper creixent de les dones que tan bé retratava el documentari La gran onada de fa deu dies al 30 minuts de TV3. També l’ESCAC i les altres escoles de cinema, és clar. Malgrat tots els malgrats, i les grans dificultats de ser competitius en una indústria tan complexa i cara com la cinematogràfica, la collita de films de l’any passat va ser molt bona. Ho demostren les dues grans guanyadores de la nit, Creatura i Saben aquell, però també obres que s’enduen menys estatuetes, com Robot Dreams, Mentre siguis tu, Upon entry (L’arribada) i 20.000 espècies d’abelles. I una que no se’n va endur cap i que jo no hauria deixat marxar amb les mans buides, perquè em va enamorar: Els encantats, d’Elena Trapé, amb una Laia Costa immensa i un Pep Cruz entranyable.

Confesso que a mi encara em costa una mica de considerar que un film com 20.000 espècies d’abelles, a banda de ser molt bo, sigui català, però tampoc no seré jo qui canviarà les regles del joc i ja ens vam complicar prou la vida definint literatura catalana el 2007 abans de la Fira del Llibre de Frankfurt. Justament, com que és una indústria molt cara, els diners marquen la nacionalitat de la pel·lícula, i si hi ha producció catalana, la pel·lícula ho és. Per tant, cinema català no és només cinema en català. De fet, només un 41% del cinema català és en català, diuen. Però si entre aquest 41% hi ha joies del nivell de Creatura o Alcarràs, la triomfadora de l’any anterior, vol dir que anem pel bon camí. Ara només cal un petit detall: consumir-lo. També passa amb el vi, això. Tenim uns productes de primera qualitat, però si d’entrada no els consumim nosaltres, sense necessitat que hagin guanyat la Berlinale prèviament, no ens en sortirem, i a la Clàudia Malagelada li serà molt més difícil de fer carrera i triomfar.

París va prohibir els patinets i ara s’ha encarat amb els SUV

The Washington Post · Karla Adam

Els parisencs van votar “sí” diumenge a una proposta per a triplicar les tarifes d’aparcament per als vehicles SUV al centre de la ciutat. La votació fou seguida de prop per la indústria automobilística i per moltes ciutats europees.

Amb un 54,5% dels vots, els residents de la capital francesa van votar a favor de cobrar 18 euros per hora per a aparcar al centre de la ciutat als conductors de SUV, els vehicles esportius utilitaris, generalment molt grans. Un cotxe normal en paga sis. La mesura forma part dels esforços contra la contaminació en una de les metròpolis més importants del món.

París va ser una de les primeres grans ciutats europees a adoptar programes de lloguer de bicicletes, i l’any passat esdevingué la primera ciutat d’Europa a prohibir els patinets elèctrics llogats. Fa dues dècades, era poc freqüent veure ciclistes al centre de París, però avui, gràcies a la introducció de nous carrils bici, no és estrany de veure-hi turistes i residents explorant la ciutat amb bicicleta.


Les butlletes de votació a favor i en contra de la consulta (fotografies: Mohàmmed Badra).

La batllessa de París, Anne Hidalgo, va dir que ara s’encarava amb els SUV per motius de seguretat viària, contaminació de l’aire i canvi climàtic. En un vídeo a Facebook (ja no utilitza X, abans Twitter, que considera un “abocador global gegant”), Hidalgo va esmentar un report del World Wild Fund for Nature que afirma que aquests vehicles són un 20% més contaminants que els cotxes normals. També va dir que un vianant tenia el doble de probabilitats de ser mort en una col·lisió amb un SUV que amb un vehicle normal i corrent.

Immediatament, grups de defensa dels conductors van atacar els plans de la batllia. Pierre Chasseray, portaveu de la campanya “40 milions de conductors”, va dir: “Penalitzar els SUV basant-se en el seu pes significa penalitzar les famílies. El SUV francès no és un Hummer americà.”

Els grups favorables a la mesura assenyalen la “inflació de cotxes” o l’anomenada “autoobesitat” –el fet que aquests darrers anys els SUV han crescut en amplada i en pes.

Segons un informe recent de Transport and Environment, un grup amb seu a Brussel·les, els SUV a Europa es van expandint un centímetre cada dos anys. El grup va descobrir que alguns dels cotxes nous a Europa ja no caben en els espais d’aparcament al carrer.

El batlle de Londres, Sadiq Khan, ha dit que vigilarà l’eficàcia dels plans de París, tot i que ell no té el poder d’aplicar imposts d’aparcament.

La proposta ara aprovada afectarà els SUV i més vehicles grans de no-parisencs que pesin més d’1,6 tones –o 2 tones en el cas dels vehicles elèctrics. Els qui viuen o treballen a la ciutat i tenen permisos d’aparcament a la seva àrea en restaran exempts.

Philipp Rode, director executiu de LSE Cities, un programa de la London School of Economics, creu que el referèndum és “simbòlicament important”. “París és una ciutat molt important que ha innovat en moltes coses –explica–. I, en última instància, una decisió com aquesta pot ser instructiva per a molta gent. Si vols conduir aquests vehicles en algun remot lloc d’Arizona, tu mateix. Però dins les ciutats els SUV són problemàtics.”

I afegeix: “Les ciutats europees tenen un paper en la formació del mercat.” I és per això que la indústria de l’automòbil segueix tan de prop això que passa a París.

 

La revolta del camp: un missatge polític que cal escoltar amb molt de respecte

Les mobilitzacions dels pagesos arriben avui al Principat, després d’unes quantes setmanes en què han estat intenses a Catalunya Nord i a molts països europeus. La setmana vinent seran els llauradors valencians els qui s’afegiran a un moviment que de primer molta gent va tractar amb un cert menysteniment, però que cada dia esdevé més central si volem entendre la greu crisi social i institucional que s’abat sobre la nostra societat.

La revolta del camp no és tan sols una revolta conjuntural, de resposta a unes complicacions econòmiques o discrepant de la normativa. No és tan sols una acció sectorial. Va molt més enllà.

És clar que va carregada de reivindicacions concretes i problemes que no poden esperar més a ser tractats. Però per a mi allò que, en realitat, fa que transcendesca qualsevol altra mobilització actual és que és una revolta directa contra la variant extrema del sistema econòmic i social que ha anat creixent i imposant-se als Països Catalans i a Europa aquests darrers decennis. No sé si en són prou conscients, d’això, ells mateixos. Però és evident que, emotivament, ho reflecteixen i ho veuen millor que ningú.

Aquests darrers vint anys, la suma de diversos factors (com ara la globalització, el desmantellament de la primera Política Agrària Comuna, la metropolització i la concentració de la distribució dels productes agrícoles en poques mans) ha dut el camp a un estat de tensió i desesperació, a una incapacitat pràctica de viure’n, que ja aguanta pocs excessos més. La hipocresia de la “política verda” de la Unió Europea ho ha acabat de malmetre. D’ací ve la còlera, oberta i vivificadora, expressada en les mobilitzacions d’aquestes setmanes passades pels llauradors de tants països europeus.

Com explica el geògraf francès Christophe Guilluy, en aquesta entrevista a CNews, avui trobem que per primera vegada en la història la gent de baix constata que hi ha una classe superior –la nova burgesia metropolitana, sovint d’esquerres, vinculada a la política i la gestió de l’estat– que, literalment, es gira d’esquena completament al rerepaís, que es desentén d’allò que puga passar als ciutadans ordinaris i molt especialment als territoris que en podem dir, per entendre’ns, perifèrics.

Per això, i crec que significativament, moltes de les revoltes contra aquest estat de coses esclaten de primer a les àrees rurals, perquè són les que veuen amb més claredat i són víctimes més directes de les conseqüències del projecte que la classe política va desplegant davant seu. I ho fan d’una manera unitària, aplegant sectors que poques vegades s’havien arribat a posar d’acord.

Ja va passar temps enrere amb els Jupetins Grocs al conjunt de l’estat francès. O, d’alguna manera, amb el moviment de l’Espanya buidada. Ha passat a Alemanya, a Polònia, a Romania aquests dies. I, si em permeteu la gosadia –que algun dia voldria tenir temps per a desenvolupar adequadament– em sembla també que això va passar amb el moviment independentista català, per la manera com va anar creixent i conformant-se a partir de les consultes populars de les àrees rurals cap a Barcelona.

 

PS1. Avui han estat notícia, per dues raons diferents, Josep Lluís Alay i Ruben Wagensberg. I no puc tancar aquest editorial sense expressar a Alay el meu desig que es recupere prompte, i alhora denunciar la cacera de bruixes desplegada contra ell –i que és probable que tinga a veure amb l’episodi que ha viscut–; ni tampoc sense expressar a Wagensberg la meua solidaritat contra la repressió espanyola.

PS2. Els forats d’aquesta llei d’amnistia tan mal negociada continuen creixent. Avui Arnau Lleonart ens explica el cas d’en Joan, un xicot de l’Empordà condemnat a dos anys, quatre mesos i setze dies de presó per un delicte de coaccions –relacionat amb la protesta per una visita del rei dels espanyols. Tal com està la llei d’amnistia, ara resulta que les acusacions de coacció, com les de terrorisme o de traïció a la pàtria, no hi són incloses.

PS3. De Pau Alabajos tots en sabem la seua faceta de músic i cantant. Però ara és notícia per haver escrit la primera biografia de Vicent Andrés Estellés. Esperança Camps n’ha parlat amb ell i ha eixit això: “Trenta anys després de mort, Estellés continua essent incòmode per a la dreta”

PS4. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

El CGPJ demana que s’intervingui per evitar les crítiques contra el poder judicial al congrés espanyol

El Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ), en una sessió extraordinària, ha emès un text institucional en què sol·liciten que es posi fi als mots desqualificadors contra els jutges al congrés espanyol. L’acord, subscrit unànimement, demana que es respecti la independència del poder judicial en les intervencions parlamentàries i alhora rebutja “amb tota fermesa” les últimes acusacions de l’independentisme català contra els jutges que instrueixen causes contra el procés, en referència a la sessió del 30 de gener, sobre la llei d’amnistia.

Tot i reconèixer que les manifestacions dels diputats “es troben especialment protegides per la inviolabilitat parlamentària”, els jutges pensen que “caldria assegurar en el curs de les intervencions parlamentàries el respecte a la independència del poder judicial, evitant desqualificacions que puguin minar la confiança de la ciutadania en el sistema judicial”. I encara afegeixen: “Hi ha una diferència clara entre la llibertat d’expressió i la crítica legítima, d’una banda, i la manca de respecte i pressions inadequades cap al poder judicial, de l’altra.” També manifesten que continuaran “defensant la independència del poder judicial que resideix en tots i cadascun dels jutges i jutgesses espanyols”. Una independència que consideren una “peça clau de l’estat de dret”.

El text segueix la línia de les declaracions del president del CGPJ, Vicente Guilarte, que l’endemà del debat de la llei d’amnistia va criticar els “insults” que, a parer seu, van rebre el jutge instructor del cas Tsunami Democràtic, Manuel García-Castellón, i el del cas Vólkhov, Joaquín Aguirre. “Que ens deixin en pau i no qüestionin la imparcialitat dels integrants del poder judicial que actuen guiats pel principi de legalitat”, va dir. “Allò que no els agradi s’haurà de combatre per mitjà del sistema de recursos i d’instàncies superiors, que és l’arquitectura bàsica que inspira un estat de dret i que permet als que ens insulten ocupar la tribuna que utilitzen desviadament per qüestionar el poder judicial des de l’insult”, va afegir.

En el debat sobre l’amnistia, partits com ERC, Junts, Podem i Sumar van llançar retrets contra la judicatura, en un moment marcat per les darreres novetats dels casos Vólkhov i Tsunami Democràtic.

Albert Marquès i Samuel Omare publicaran la cançó “Open letter to Pablo Hasel” el 12 de febrer

El músic de jazz barceloní Albert Marquès i el raper de Brooklyn Samuel Omare publicaran una nova cançó juntament amb Pablo Hasel amb motiu del tercer aniversari de l’empresonament. És “Open letter to Pablo Hasel“, que sortirà el 12 de febrer.

El tema fusiona la música de Marquès amb la d’Omare per mostrar la solidaritat del món del rap novaiorquès amb aquest cas. També incorpora àudios de les declaracions de Hasel durant els judicis a l’audiència nacional espanyola. Ha estat finançat per No Callarem i ha comptat amb el suport de la Plataforma Antirepressiva de Ponent i Irídia-Centre per la defensa dels Drets Humans.

Albert Marquès va impulsar el projecte “Freedom First“, amb el condemnat a mort a Ohio, Keith LaMar, convertint-se en el primer àlbum de la història on un dels artistes enregistrava des del corredor de la mort. Després de sentir a parlar de “Freedom First”, l’entorn de Hasel es va posar en contacte amb el músic a través de la plataforma No Callarem. El músic català el va visitar a la presó aquest juliol i van arribar a l’acord de no parlar només del seu cas, sinó també del hip-hop com una forma d’art que defensa la llibertat d’expressió.

“Open Letter to Pablo Hasel” també vol denunciar la falta de llibertats que pateix Hasel a la seva vida quotidiana.

Regions i Pobles Solidaris fan una coalició amb el Partit Radical d’Esquerra per a les europees

Regions i Pobles Solidaris, la federació de partits sobiranistes de l’estat francès que inclou Unitat Catalana i Sí al País Català, ha acordat una coalició electoral amb el Partit Radical d’Esquerra de cara a les eleccions europees del 9 de juny.

Els dos partits han assenyalat en un comunicat que tenen valors i objectius comuns, com ara el progrés social, el respecte dels drets humans, la descentralització o la defensa de la diversitat cultural. Regions i Pobles Solidaris, que compta amb dos eurodiputats, el cors François Alfonsi i la bretona Lydie Massard, va triar la mateixa Massard en primer lloc a les llistes del partit i amb Maxence Helfrich, vice-president de la Joventut de l’Aliança Lliure Europea i dirigent de l’alsacià Unser Land, en segon lloc. Entre més propostes, demana de reformar el tractat de la Unió Europea per incloure el dret d’autodeterminació dels pobles, i proposa que els nous estats fruit d’un procés democràtic d’autodeterminació passin a ser membres de facto de la UE.

En l’anterior legislatura, els diputats del Partit Radical d’Esquerra i els sobiranistes van formar part del grup parlamentari a l’Assemblea francesa Llibertats i Territoris. Els dos partits han dit que continuen amb les negociacions per a ampliar la coalició.  Fa cinc anys es va presentar conjuntament amb l’Europa Ecologia – els Verds, ara denominat els Ecologistes, però en aquesta ocasió, el president de Regions i Pobles Solidaris, François Alfonsi, ha explicat que han aparegut divergències amb els seus antics aliats. “Les discussions van portar a una proposta rebaixada respecte de fa cinc anys i amb discrepàncies sobre les candidatures”, ha detallat Alfonsi, tot i que ha dit que no és “divorci definitiu”, en aquestes eleccions no s’ha pogut establir un acord.

A més, una nova coalició sobiranista a l’estat francès, la Federació dels Països Units, que inclou el Partit de la Nació Occitana, el Partit Bretó i el PNB, es presentarà a les eleccions, amb l’occità Jean-Luc Davezac de cap de llista.

La família Grífols deixa les funcions executives de la farmacèutica enmig de l’escàndol de l’informe de Gotham City

Primers canvis a Grífols després de l’escàndol de l’informe de Gotham City. L’empresa farmacèutica ha decidit de separar la propietat i la gestió. Així doncs, Raimon Grífols i Víctor Grífols deixaran de ser, respectivament, director corporatiu (CCO, per l’anglès chief corporate officer) i director general d’operacions (CCO, per l’anglès chief operating officer).

Qui és qui en la crisi de Grífols, un gegant del plasma a l’ull de l’huracà

En el seu lloc, han nomenat Nacho Abia nou conseller delegat. Thomas Glanzmann, que fins ara compaginava els càrrecs de president executiu i CEO, es quedarà només amb la primera de les responsabilitats.

Els integrants de la família Grífols continuaran al consell d’administració com a consellers dominicals.

Disputa als tribunals

Grífols va presentar fa dues setmanes una demanda al Tribunal de Districte dels Estats Units del Districte Sud de Nova York contra Gotham City Research, el director i fundador del fons i les seves filials.

La companyia va sol·licitar un rescabalament pels danys financers i reputacionals causats a la companyia i a les parts interessades arran dels informes que qüestionaven la comptabilitat i la solvència de l’empresa catalana.

Gotham City va assegurar que la farmacèutica havia manipulat els comptes per reduir artificialment el seu palanquejament, és a dir, l’endeutament de l’empresa per continuar invertint. En aquest sentit, el fons recomanava de no invertir a Grífols. Cal destacar que Gotham City Research no és una auditora i molts professionals han posat en qüestió les seves pràctiques.

Pàgines