L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR han fet públic avui l’espot de la manifestació de la Diada 2024. Al vídeo, la veu dels carrers convoca tot l’independentisme a mobilitzar-se per un país digne i contra els greuges de continuar formant part d’un estat espanyol “gens democràtic” que espolia els catalans: “Pel país, pel futur, per la independència”.

Guia de la Diada 2024: totes les novetats sobre la manifestació de l’Onze de Setembre

Amb el lema “Tornem als carrers: independència”, la manifestació d’enguany serà descentralitzada, com el 2016. Es faran actes a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa per denunciar les conseqüències nefastes de la dependència vers l’estat espanyol. Així, en cada localitat es denunciaran greuges que sofreix la nació catalana pel fet de pertànyer a l’estat espanyol i que van estretament vinculats a l’espoliació fiscal de Catalunya. A més, es reivindicarà la independència com a única manera de resoldre’ls.

Al vídeo, s’hi veuen imatges de carrers buits, una urna del referèndum del Primer d’Octubre en una escola, una pila de pneumàtics en una carretera o manifestacions d’altres anys. També s’hi pot veure l’entrada d’un hospital, una via de tren o un tractor, per a denunciar els problemes a la sanitat, a Rodalia i a la pagesia. Aquesta és la transcripció de la veu en off de l’espot: “M’heu trepitjat incomptables vegades. He fet d’altaveu dels vostres clams. Us he vist avançar units sense fer ni un pas enrere. Per un país digne, contra un estat gens democràtic: heu de tornar-hi! Trepitgeu-me de nou, amb força. Pel país, pel futur, per la independència: tornem als carrers!”

Guia dels municipis que faran la Marxa de Torxes per la independència de la Diada 2024

Els Mossos d’Esquadra han denunciat el diputat del PSC i ex-batlle d’Alcarràs, Manel Ezquerra, per desconsideració i faltar al respecte a agents del cos, segons que ha avançat el diari Segre i ha confirmat VilaWeb.

Els fets van passar a primera hora de la matinada de diumenge durant la festa major del poble, quan, pel que sembla, el fill d’Ezquerra es va veure involucrat en un incident amb una altra persona i el personal de l’empresa privada de seguretat el va immobilitzar.

Posteriorment, agents de la policia local i dels Mossos d’Esquadra es van desplaçar al lloc dels fets, i va ser aleshores quan Ezquerra va començar a recriminar-los l’actuació dels vigilants i agents, tal com recull el Segre. L’ex-batlle del municipi i diputat socialista ha negat totes les acusacions.

El Departament d’Interior i Seguretat Pública ha convocat 900 noves places de mossos d’esquadra de l’escala bàsica del cos –grup C i subgrup C1–, 360 de les quals reservades a dones. La convocatòria mitjançant concurs d’oposició lliure es va publicar ahir al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

Les places reservades que no es cobreixin augmentaran les no reservades. Interior ha dit que l’objectiu de la convocatòria era incentivar i fomentar un cos “inclusiu, paritari i modern”. El 22 d’agost es van incorporar 850 nous agents en pràctiques de l’última convocatòria que correspon a la 31a promoció, la que ha obtingut fins ara un percentatge més alt de dones. L’objectiu final és arribar a 22.000 agents el 2030.

Després d’un any de formació, 478 mossos i 372 mosses van iniciar el període de pràctiques que els portarà a patrullar per tot Catalunya i ha estat l’inici de la seva carrera professional i de servei públic. Entre els requisits per a accedir-hi, hi ha el fet de ser major d’edat i fins a la jubilació forçosa.

La cúpula del PP de Mariano Rajoy ha estat citada com a testimoni al judici pel cas Kitchen, segons que ha pogut confirmar l’ACN. PSOE i Podem havien fet la petició. Totes dues formacions estan personades com a acusació popular.

Entre els dirigents citats com a testimonis, a més de Rajoy, hi ha l’ex- vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría, l’ex-secretària general del PP Dolores de Cospedal i l’ex ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido.

L’atleta olímpica ugandesa Rebecca Cheptegei, que va participar en la marató dels Jocs Olímpics de París d’enguany, ha mort després de ser cremada viva, presumptament, pel seu xicot. L’atleta va ingressar a l’hospital de Kenya després de l’atac. Segons que informa el centre mèdic, el xicot la va ruixar amb gasolina i li va calar foc.

“Desafortunadament, la vam perdre quan tots els seus òrgans van fallar la nit passada”, ha dit el doctor Owen Menach, director interí de l’Hospital Universitari i de Referència Moi d’Eldoret, a l’oest de Kenya.

L’atac va passar diumenge al comtat kenyà de Trans Nzoia (oest), d’on l’atleta, de trenta-tres anys, va ser traslladada d’urgència a l’hospital per la gravetat de les nombroses cremades al 80% del cos.

El compte de X oficial de l’equip olímpic de Kenya ha lamentat l’assassinat. “El talent i la perseverança de Rebecca com a rècord de la marató femenina d’Uganda i olímpica de París 2024 sempre seran recordats i celebrats. La seva mort prematura i tràgica és una gran pèrdua, i us enviem [a familiars i amics] els nostres pensaments i oracions durant aquest moment difícil mentre honorem el seu llegat i defensem la fi de la violència masclista”, diuen.

On behalf of #TeamKenya we extend our deepest condolences to the Ugandan sports community, family, and friends of Rebecca Cheptegei.

Rebecca’s talent, and perseverance as Uganda’s Women’s Marathon record holder and a Paris 2024 Olympian will always be remembered and celebrated.… pic.twitter.com/k3hNYB9WOP

— TeamKenya (@OlympicsKe) September 5, 2024

El risc de suïcidi és quaranta-vuit vegades més alt en dones que han estat ingressades per un trastorn mental en comparació amb la població general femenina. En homes en la mateixa situació, el risc és vint-i-vuit vegades més alt, segons un estudi de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar. Aquest estudi també mostra que el risc de mortalitat prematura (morir abans dels setanta) també és més elevat en els ingressats per un trastorn mental. En concret, aquest col·lectiu presenta gairebé vuit vegades més risc de mortalitat que la resta de població. El treball s’ha fet d’acord amb dades de gairebé cinquanta mil persones i mostra que els trastorns amb més impacte són la depressió, els trastorns cognitius, els adaptatius i bipolars i el consum d’alcohol.

Les cinquanta mil persones analitzades a l’estudi havien estat hospitalitzades per un trastorn de salut mental entre el 2014 i el 2018, consultades pel Programa d’analítica de dades per a la recerca i la innovació en salut (PADRIS) de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i amb dades de l’Institut d’Estatística espanyol (INE). El 535 eren homes a quaranta-quatre anys de mitjana a l’alta hospitalària. Del total, 2.260 persones (4,6%) van morir prematurament durant el seguiment, fet a final del 2019 i 437 (1%) es van suïcidar. D’altra banda, 4.752 (prop d’un 10%) van sofrir un episodi d’autolesió no letal. D’altra banda, una persona de cada quatre havia tingut una hospitalització psiquiàtrica en els sis anys anteriors al període estudiat.

El coordinador del Grup de Serveis Sanitaris de l’Institut de Recerca de l’Hospital del mar, el doctor Jordi Alonso, ha apuntat que tot i que la xifra absoluta de suïcidis és petita, les magnituds observades suggereixen que el suïcidi és una de les maneres en què s’expressa la mortalitat elevada en les persones amb trastorn mental.

Diferències entre homes i dones

Els trastorns més prevalents en la població analitzada són l’esquizofrènia i altres trastorns psicòtics, trastorns relacionats amb el consum de drogues i amb l’alcohol, depressió i trastorn de personalitat. Però l’estudi revela diferències entre homes i dones en relació amb el risc de suïcidi posterior a l’alta hospitalària.

En aquest sentit, el risc de suïcidi és proporcionalment més elevat entre dones, en comparació amb la població general femenina. Els investigadors apunten que això pot deure’s a dos fenòmens simultanis: una demanda més alta d’atenció sanitària per part de les dones i a un infradiagnòstic de la depressió en els homes. L’estudi mostra que en les dones era més alt en els casos d’ingressos hospitalaris per trastorn bipolar i depressió, mentre que en els homes ho era en els casos de trastorns adaptatius, és a dir, aquells causats per situacions d’estrès externes a la persona, i depressió. En tots dos col·lectius hi ha relació amb les autolesions no letals després de l’alta hospitalària.

El fet que hi hagi més morts per suïcidi entre dones contrasta amb la situació a la població general, on n’hi ha més entre els homes. En relació amb aquest fet, el doctor Alonso afegeix que s’haurà de tenir present que el risc de suïcidi és més elevat entre les dones que han viscut un ingrés hospitalari per un trastorn psiquiàtric a l’hora de definir les estratègies de prevenció i atenció personalitzades.

Demència o delírium en morts prematures

Quant a la mortalitat prematura, els trastorns més habituals, tant en homes com en dones, són els cognitius (6,3%), com la demència o delírium; i el trastorn per consum d’alcohol, superior al 24% del total de la població estudiada. El primer autor de l’article, l’investigador de l’Hospital del Mar Philippe Mortier, ha dit que calia pensar intervencions preventives per a evitar les morts derivades pel consum d’alcohol en aquesta població. En concret, defensa que es desenvolupin eines amb intel·ligència artificial que permetin de crear models predictius personalitzats. També diu que cal un abordatge multidisciplinari, que vagi més enllà de l’atenció en salut mental. Perquè conclou que l’estudi suggereix que les persones que reben l’alta d’una hospitalització psiquiàtrica són una població vulnerable a la mort prematura i a les conductes de risc suïcida.

Avui, 5 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El poder judicial espanyol s’aferra a Isabel Perelló l’any de la desobediència a l’amnistia | Anàlisi de Josep Casulleras
• Lluís Permanyer: “La superilla és un atemptat contra la idea profunda del pla Cerdà”
• Salvador Illa presenta el nou govern en la inauguració del nou curs polític al parlament
• Gemma Pasqual: “No són bojos, són masclistes, i per a ells som una amenaça”
• X, clausurat al Brasil? Cap problema, diuen els brasilers
• Per què és important de rentar la roba abans d’estrenar-la? Un nou estudi ho explica
• On seran els actes internacionals de la Diada 2024?
• Torna la FiraTàrrega: un espectacle de gran format de Sol Picó i cinquanta propostes més
• La coherència inversa dels Comuns | Editorial de Vicent Partal
• Supèrbia criminal a cala Bona | Mail Obert de Núria Cadenes
• Que la vergonya canviï de bàndol | Mail Obert d’Estel Solé

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ahir centenars de persones es van connectar al portal web de Política Lingüística del Govern per provar d’accedir a un dels quinze llocs oferts a cada classe presencial de català en els horaris que l’administració proposava. En total, eren 700 places presencials i en pocs minuts ja no en quedava cap de disponible.

El govern ha anunciat que va haver-hi més de mil inscripcions per a les set-centes places disponibles i diu que ara es posarà en contacte amb tots els qui no en van aconseguir i els proposarà unes altres modalitats, com ara cursos en línia i d’autoaprenentage.

La Llei de la Llengua Oficial i Pròpia, aprovada fa poc, estableix que per a a renovar l’autorització de residència al país caldrà demostrar un domini mínim del català, però no serà exigible, segons els terminis d’aplicació de la llei, fins el 26 d’abril de 2026. A partir de llavors, tots els estrangers residents hauran d’acreditar que saben català i l’entenen, requisit indispensable per a poder aplicar l’obligatorietat de parlar-lo davant els clients en qualsevol establiment públic.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, té previst d’explicar avui davant el parlament la composició del nou govern. Ell mateix ho va proposar a la junta de portaveus, que va ser l’encarregada de convocar aquest ple que començarà a les 9.00 i durarà tot el matí. Serà el primer ple del nou curs polític i també del nou govern. Segons que estableix la llei de la presidència de la Generalitat i del govern, el president ha d’informar el parlament de la composició de l’executiu una volta constituït.

La carta de Rull a Illa: nega que s’impedís als Mossos d’inspeccionar el parlament abans del dia de la investidura

Ara, abans es comunicarà la composició de la nova diputació permanent del parlament, formada pel president de la cambra, Josep Rull; les vice-presidències, que formen Raquel Sans i David Pérez; i les secretàries Jeannine Abella i Rosa Maria Ibarra. Tot seguit es votarà el decret sobre la concessió d’un suplement de crèdit d’un màxim de 142 milions d’euros per garantir l’activitat regular del sistema de salut. L’executiu anterior de Pere Aragonès va aprovar per decret llei, el 30 de juliol, la concessió d’un suplement de crèdit al pressupost de la Generalitat, prorrogat enguany.

Una vegada completats aquests dos tràmits, Illa compareixerà sense límit de temps per explicar la configuració, l’estructura i les prioritats del nou govern. Cada grup tindrà un temps màxim de deu minuts per a respondre-li. Es preveu que els partits interpel·laran Illa sobre algunes qüestions polèmiques de la formació del govern i de l’anomenat sottogoverno, com ara el nomenament i renúncia posterior de la parella sentimental de la nova consellera de Territori i portaveu del govern, Sílvia Paneque, com a cap de gabinet del departament.

Finalment, també es votaran les comissions legislatives de la cambra catalana, com marca el reglament. Caldrà una majoria absoluta perquè es puguin aprovar i constituir. Les comissions corresponen cadascuna a un dels departaments del nou consell executiu.

El president de la Generalitat Carles Puigdemont ha advertit el president actual, Salvador Illa, que amb els quaranta-dos diputats que té el PSC al parlament no pot parlar en nom de Catalunya ni governar contra la majoria de la població.

A més, ha reivindicat el Primer d’Octubre com una de les bigues mestres de l’independentisme contra els qui creuen, “fins i tot de casa nostra”, que s’hauria de deixar “en un museu” i que “cal passar pàgina”. “L’1-O és una victòria, un actiu de país, i una de les grans fortaleses del moviment independentista”, ha dit. En un acte del Consell de la República a Verges (Baix Empordà), Puigdemont ha dit que s’equivoquen els qui pensen que ja és passat i ha instat a reforçar aquests pilars.

També ha advertit que els atacs contra l’independentisme s’intensificaran: “Tenim un govern desacomplexadament i militantment hostil a la independència de Catalunya”. D’una altra banda, ha animat als ajuntaments a aprofitar totes les escletxes possibles per reduir la dependència de l’estat espanyol.

Lluís Permanyer (Barcelona, 1939), el cronista i periodista cultural que ha recuperat la història de Barcelona i vetllat per la ciutat, avui, 5 de setembre, fa vuitanta-cinc anys. El trobem animat, d’una peça. Ens explica que aquest estiu s’ha llevat cada dia abans de les set. I cap a quarts de vuit ha sortit a passejar, abans no piqui el sol. “És la manera que m’assabento de què passa a la ciutat”, diu. Se l’estima i se’n sent corresponsable. La gent també s’estima Permanyer. El paren pel carrer i li donen l’enhorabona per l’últim article que ha escrit o li diuen que no deixi de ser com és. Des d’una senyora que se’l creua i el reconeix fins a un motorista que es para expressament per saludar-lo o el conductor d’un autobús. I això ell ho explica amb gran satisfacció. Tot i l’edat, continua vetllant per una Barcelona cívica, humana i de cultura, condicions que com més va costen més d’assaborir en una ciutat estressada i rebregada.

Passem amb ell una bona estona i ens explica un munt d’anècdotes i d’històries, de detalls d’una Barcelona que va desapareixent i d’uns personatges que l’han anat connotant i conformant. D’Oriol Bohigas i Pasqual Maragall a Joan Miró, Antoni Tàpies i Joan Brossa.

Vam pensar que seria una bona cosa demanar a Permanyer que triés un espai de la ciutat que fos significatiu per a ell i aquest espai serviria de marc, de paisatge, per a fer-li les fotografies. I va triar el xamfrà de davant l’edifici de la Pedrera d’Antoni Gaudí, al passeig de Gràcia. En aquest lloc, s’hi concentren moltes de les seves passions barcelonines, són alguns dels seus grans temes: l’Eixample d’Ildefons Cerdà, el Modernisme i la figura de Gaudí, i el passeig de Gràcia. D’aquests temes, n’ha escrit uns quants llibres. Ens comenta que al llarg de la seva llarga trajectòria de periodista i d’escriptor n’ha escrit més de vuitanta, de llibres.

Li comentem la quantitat de temes que li són propis en l’espai triat per a les fotografies i engega, parlant del passeig de Gràcia:

—El passeig de Gràcia, tens raó, que també és un espai vital important. És el passeig més antic de la Barcelona moderna, perquè es va inaugurar el 1827, o sigui, abans de l’Eixample d’en Cerdà. I en Cerdà, quan fa l’Eixample, respecta el passeig de Gràcia, perquè hagués pogut esborrar-lo. En canvi, no va fer pas la rambla de Catalunya ni la plaça de Catalunya, que són coses que van venir després. Però si el passeig de Gràcia li hagués fet nosa, hauria pogut eliminar-lo.

—Un dels elements que no es van respectar de l’Eixample van ser els patis interiors de les illes.
—Jo visc al carrer de Casp, i en el nostre interior d’illa encara hi queda una palmera. Però això es va perdre perquè la gent de l’ajuntament d’aquí i, després, els catalanistes com en Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner estaven indignats per la imposició de Madrid del pla Cerdà, que no havia acceptat que fos un jurat popular qui triés el pla i va imposar el de Cerdà. De fet, fins i tot, es van inventar una llegenda urbana maliciosa: deien que Cerdà no era ni català. I saps per què va triar Madrid? Perquè l’Eixample afectava set municipis i hauria estat complicadíssim negociar amb cadascun dels municipis i arribar a un consens.

—El pla Cerdà era d’una gran modernitat.
—Cerdà, que era un progressista, no es va inspirar en els campaments romans, això és mentida. És un projecte de socialisme utòpic. Ell va fer aquest sistema d’organització de manera que tant els rics com els qui no ho eren tinguessin les mateixes oportunitats positives, objectives, d’insolació, de ventilació i de circulació. Per això la superilla és un atemptat contra la idea profunda del pla Cerdà.

—Ara us volia preguntar per les superilles.
—Volen fer una zona més verda i per a vianants, però no aconsegueixen sinó desplaçar el problema a uns altres carrers. Perquè els cotxes han de circular per algun lloc i, per tant, carreguen més el carrer de València i la Gran Via. Això també ha comportat una nova valoració de les finques i, automàticament, arriba la gentrificació de l’Eixample. I això és anti-Cerdà. Un grup d’arquitectes, entre els quals l’urbanista Josep Antoni Acebillo, van posar una denúncia i el jutjat els va donar la raó. L’ajuntament de Colau va tirar pel dret perquè tenia majoria. Això era molt típic de l’ajuntament de Colau. Ara en Collboni ho ha aturat. I mira que quan es va aprovar la superilla, ell afavoria la majoria del govern de Colau, que necessitava els socialistes perquè no tenia majoria.

—Creieu que la Barcelona d’ara ha perdut pistonada en relació amb la Barcelona de fa uns anys?
—Durant els vuit anys de la Colau, sí. I amb els últims socialistes, també. Perquè tant en l’època d’Hereu com en la de Clos ja feia baixada. La millor època va ser la dels Jocs Olímpics de Maragall, que era un home sensible, i la intervenció d’Oriol Bohigas. Però, en canvi, el cas de Joan Clos és molt paradigmàtic pel nivell d’incompetència. Va ser un gran regidor de Ciutat Vella, que és un districte molt difícil i en aquella època encara més, perquè no s’hi havia fet tota la transformació, però no va ser un bon alcalde. I Jordi Hereu és massa bona persona.

—Quina Barcelona diríeu que tenim ara?
—Bé, és una Barcelona, la d’en Collboni, amb bones intencions. El pla Endreça és una de les coses que ha fet des de bon començament. Com es fa una bona política a les ciutats? Doncs cuidant-ne els detalls i la proximitat. Perquè els ciutadans veuen si es neteja el carrer i si hi ha un bon enllumenat. Aquestes coses es detecten de seguida i amb això no poden enganyar. Això és política municipal. La política nacional és molt diferent, és tot abstracció i sí que poden enredar. Jo crec que l’ajuntament de Colau va ser un fracàs perquè amb la Barcelona dels detalls va ser una catàstrofe. Colau va guanyar unes eleccions sense pensar-s’ho i ningú del seu equip no havia treballat mai en un ajuntament. I és molt complicat, perquè tenen una legislació burocràtica terrible. És clar, van començar molt malament.

—Sou partidari de recuperar el tramvia?
—A la banda del Besòs, de la Diagonal inferior, encara, però a la banda de dalt, no. I no serveix de res unir el tramvia per la Diagonal, perquè els que vénen de Badalona no van a Sant Joan Despí. On van? Al centre vital de la ciutat. Per a mi, la solució és la que ja funciona: la línia d’autobusos. A banda, la Diagonal és el carrer més important de Barcelona, el més llarg i el més modern. És un espai noble. Tu posaries el tramvia als Camps Elisis de París? O al Prado, a Madrid? Si sempre hi haguessin estat, seria diferent, però aquí vam fer fora els tramvies. I, a més, quants anys estarà la Diagonal en obres? I, finalment, et pregunto: al saló més noble de casa teva, hi posaries un bidet?

—Què voleu dir?
—Que un bidet és un artefacte del segle XIX, com el tramvia. I no resol res. En canvi, la línia d’autobús permet posar-la demà mateix i sense cap despesa. Si no funciona, l’endemà treus la línia. I despesa zero. En canvi, l’estructura del tramvia, si la poses, ja no la trauràs mai més. I tot aquest moviment de circulació castigarà altres zones.

—Sou això que en diuen un senyor de Barcelona. Aquesta figura, que sembla que ja arriba al seu final, quina idea de Barcelona representava?
—Sobretot, representava una burgesia. Quan els estrangers em pregunten quin rei o quin govern va fer l’Eixample, els dic que ni rei ni govern: la burgesia. Hi havia una burgesia d’una empenta espectacular i, a més, generosa, i amb les deixes que feia es feien els projectes públics. Però tot això s’ha anat esmicolant i perdent.

—Què ha passat amb aquesta burgesia culta i cultural?
—Abans, Hisenda no castigava tant, i casos com el de la Fundació Vila Casas són molt particulars, perquè en Vila Casas no tenia fills i va deixar tota la seva fortuna al bé públic. Però cada vegada és més difícil trobar casos d’aquests. I, a diferència dels Estats Units, aquí no s’ha fet mai una llei de mecenatge. Per altra banda, aquesta burgesia barcelonina té una singularitat: es parla del seny i la rauxa, oi? Doncs la rauxa d’aquesta burgesia es troba enfortida encara per un punt anarquista.

—No us segueixo.
—Sí, un punt anarquista. I aquesta és la diversitat que tens a l’Eixample, que és la que enamora tot el món. Cada casa és diferent. A París tu camines un quilòmetre i mig i tot són cases del segle XVIII iguals. I aquí en dos dies veus més arquitectura que a París, Londres o Berlín en quinze dies. I, a més, en aquestes ciutats has de caminar molt per anar d’un punt a un altre.

—Abans m’explicàveu que ara a l’estiu sortiu a caminar cada dia a quarts de vuit, quan el sol encara no pica.
—Cada dia una hora, una hora i quart, amb recorreguts diferents per a veure què passa. I tot allò que veig que no funciona, ho denuncio, perquè els qui manen viuen als despatxos i no ho saben. O bé tenen una organització equivocada. Et posaré un exemple.

—Digueu.
—La neteja. Que això és el detall, la neteja. Davant de casa van fer una ampliació de l’espai escolar, perquè els 1.500 alumnes del col·legi dels Jesuïtes puguin gaudir d’una vorera més ampla, que s’ha menjat una part de la calçada. Hi han posat jardineres, hi han posat flors i bancs. Què passa? Hi ha una senyora del servei de la neteja que trobo escombrant. M’explica que ella només neteja, que si hi ha una llauna dins una jardinera, que no la pot tocar. Perquè les jardineres depenen de Parcs i Jardins. A vegades et pots trobar cartons plegats a terra, dels sensesostre, que s’instal·len allà a la nit. Els cartons tampoc els pot recollir la senyora que escombra, ha de venir el servei dels cartons a recollir-los. I si aquests cartons han quedat amagats sota les jardineres, no els recull ningú. Sí, els recullo jo. Això en Collboni no ho sap i els del pla Endreça, tampoc. Perquè els departaments no estan connectats i perquè la mentalitat del funcionari és: jo m’ocupo de les meves coses i no vull complicacions.

—Què fa que us preocupeu de tots aquests temes ciutadans?
—Estimo la ciutat i em surt de mi, perquè sóc una persona que miro de ser endreçada i no molestar els altres.

—Aquesta actitud també és una manera de fer de cronista de la ciutat?
—Sí. Intento de fer de cronista no solament de les grans visions que han tingut altres cronistes, sinó també del cronista dels detalls. I, per això, de vegades en els meus reportatges, o en les meves notes, dono informació d’una cosa que no funciona del carrer.

—Com us vau convertir en cronista de la ciutat?
—Ho vaig demanar. Jo vaig fer la carrera d’advocat per mirar de ser diplomàtic i marxar d’aquí. Però no me’n vaig anar i vaig estar vint-i-dos anys fent de periodista a la secció d’internacional de La Vanguardia. En època de la dictadura, era una secció on podia escriure en contra de la guerra del Vietnam o en contra dels Estats Units i no passava res. En canvi, si feies una crítica dels tramvies, l’endemà rebies una trucada. Però després, quan es veia el final del règim franquista, em va començar a interessar molt la ciutat, que va agafar una línia interessantíssima, i vaig preferir escriure de Barcelona que no pas sobre el Vietnam. I vaig començar a fer una secció a l’última pàgina del diari que es deia “País” (era abans que sortís el diari).

—També fèieu periodisme cultural. La vostra relació amb grans artistes és ben coneguda. Com vau entrar en contacte amb el món de l’art?
—Per influència del meu pare. El meu pare dibuixava i feia caricatures i el diumenge al matí, sortint de missa, anàvem a comprar dolços i a veure totes les exposicions. Ell coneixia tots els artistes, perquè els comprava obra, també. I a mi tot allò m’interessava. Però el que em va permetre de conèixer alguns artistes importants com en Miró, en Dalí, en Tàpies, en Cuixart, va ser quan vaig començar a fer el “Qüestionari Proust” a la revista Destino.

—Tinc entès que Tàpies i Brossa havien sopat a casa vostra, que us vau fer bons amics.
—Venien a sopar a casa i nosaltres anàvem a casa d’ells. Perquè els Caps d’Any els passàvem sempre a Campins, amb els Tàpies, en Brossa, en Lluís Maria Riera i la Maria Lluïsa Borràs. Però després hi va haver un moment que en Tàpies i en Brossa es van enfrontar i jo vaig triar en Brossa. Un dia, sopant a casa, veient que en Brossa no venia, la Pepa, que se la veia una mica incòmoda, va dir: “Em sembla que el poeta no vindrà”. I era perquè hi havia els Tàpies.

—Devia ser dur haver de triar.
—Sí, però en Tàpies era molt particular. No era autèntic. Una vegada vam tenir una discussió perquè ell sostenia que un gran artista necessàriament havia de ser un gran home. I jo li deia que no. Però ell, de fet, dient això volia singularitzar-se en aquest sentit.

—També vau ser bon amic de Chillida.
—I tant. Sempre que anava a San Sebastián anava a dormir a casa d’en Chillida. I l’escultura del parc de la Creueta del Coll, hi és gràcies a mi.

—Com va anar?
—Un dia, vaig dir a Oriol Bohigas i a Acebillo: “Veig que poseu escultures a la perifèria de Barcelona per monumentalitzar aquests espais que han crescut d’una manera caòtica. Penseu encarregar-ne una a Chillida?” I em van dir: “Ja ens agradaria, però no el coneixem.” I jo: “Oh, doncs jo en sóc amic íntim. Poseu fil a l’agulla immediatament.” Vaig trucar a en Chillida i em va dir: “M’encantarà, si l’espai m’interessa.” I ara t’explicaré per què em va dir això.

—Per què?
—Temps enrere, m’havia explicat que l’Ajuntament de París li havia contractat una escultura per a col·locar a la plaça dels Vosges, la plaça més antiga de París. Va fer el projecte, va presentar la maqueta i els va agradar molt. En Chillida va posar com a condició que eliminessin la circulació rodada de la plaça. Li van dir que allò era impossible, perquè els veïns no ho volien. Li van dir que li compraven l’escultura igualment, però ell no els la va vendre. Sabent això, vaig escriure una carta manuscrita a Pasqual Maragall explicant-li el modus operandi per a triomfar. Primer: digues-li que voleu una escultura seva. Segon: envieu-li dos bitllets d’avió (sempre l’acompanyava la seva dona, la Pili, a tot arreu). Tercer: Oriol Bohigas l’havia d’esperar a peu d’avió. Quart: que només li ensenyés els espais, sense dir res, i esperar que Chillida es manifestés. En el segon espai que Bohigas li va ensenyar, que era la Creueta del Coll, li va dir: no cal que m’ensenyis res més, la vull fer aquí, perquè aquí faré el mite de Narcís. L’aigua havia de reflectir l’escultura, com Narcís es va mirar a l’aigua. Per això, el millor lloc per a observar-la és dalt la muntanya. Després de ser inaugurada, en Maragall, sempre que em veia, em deia “estic en deute amb tu.” Un deute que no em vaig voler cobrar mai.

—Tornant a la ciutat i els seus artistes: Miró, Tàpies, Brossa tenen unes fundacions que ens permeten de conèixer i divulgar la seva obra. Certament, la Fundació Miró té una entitat superior, també per l’edifici obra de Josep Lluís Sert…
—…I perquè fan grans exposicions que no són d’ell, cosa que no passa a la Tàpies.

—Són fundacions amb problemes de finançament.
—La Miró anava bé fins a la pandèmia, quan va venir el col·lapse. I com que Espanya-Madrid és un estat de les autonomies que no descentralitza la cultura, no els donen l’ajuda que els pertocaria. Això no passa a França-París. Malgrat ser l’estat més centralista del món, sí que descentralitza la cultura.

—Per acabar, quins objectius creieu que té Barcelona en relació amb el món de la cultura?
—Doncs, precisament, que aquesta ciutat, que ha estat avantguardista en el món de la cultura des de bon començament, ja des de l’època medieval, amb el gòtic, amb la llengua, que és cultura escrita, la cultura arquitectònica…, que pugui superar l’estat de les autonomies, del qual ha sortit molt perjudicada. Perquè és un estat que ho concentra tot a Madrid. Per exemple, jo vaig veure el dia que van sortir del Museu d’Art de Catalunya Pasqual Maragall i la baronessa Thyssen.

—I?
—Maragall li ensenyava l’espai com a possibilitat per a acollir la col·lecció. I quan a Madrid se’n van assabentar, la van xuclar cap allà, perquè tenien disponibilitat econòmica. I on van posar el Museu Thyssen? A l’única ciutat on, en un estat de les autonomies, no hauria de ser. Que és qualsevol ciutat d’Espanya excepte Madrid. I de Madrid, van triar l’únic lloc on no hauria de ser, que és davant el Museu del Prado, on hi ha gairebé els mateixos pintors en formats grans. A la Thyssen els formats són més petits, perquè és el format del col·leccionista. Els col·leccionistes no acostumen a tenir quadres de vuit metres.

—Parlant de formats, què us semblen les cares de gran format de Plensa?
—M’interessava el Plensa del començament. El del passeig del Born, les figures de ferro colat, i no aquestes cares, que és ridícul, però ha de vendre.

—I les reixes que ha posat per a les portes del Liceu?
—Això, encara. Era un repte difícil, però ha fet una cosa que és funcional i que compleix una missió.

La xerrada s’allarga. En Permanyer és un gran narrador i té la memòria engreixada. Que per molts anys.

El poder judicial espanyol ha arribat just a temps de no fer un ridícul estrepitós davant Felipe VI el dia solemne de la inauguració de l’any judicial a la seu del Tribunal Suprem. Just dos dies abans d’aquesta data, els dos sectors del nou Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’afí al PSOE i l’afí al PP, van ser capaços d’entendre’s i de designar la nova presidenta de l’òrgan de govern dels jutges espanyols. Isabel Perelló, nascuda a Sabadell el 1958 i membre de Jutges per la Democràcia, ha estat el desllorigador: una dona considerada del sector progressista (les dues condicions que exigia el PSOE per a presidir el Suprem) però prou ben vista per l’anomenat sector conservador, que l’ha acabat avalant per evitar, novament, el col·lapse. Perelló és un nom de consens perquè és vista com a conservadora dins el bloc “progressista”, i avui ningú no pateix perquè faci cap salt de guió en el seu primer discurs d’inauguració de l’any judicial.

Ans al contrari, s’espera que Perelló faci algun esment a l’aplicació de la llei d’amnistia, més explícita o menys, tres mesos després d’haver entrat en vigor i quan el tribunal que ella presideix, el Suprem, li ha declarat la guerra; ja la combat al TC i es nega obertament a aplicar-la en el cas dels perseguits i condemnats per malversació per l’1-O. Però ningú no espera que la magistrada faci cap crida a aplicar la llei, o que alerti del risc que hi hagi jutges que no l’apliquin o que en facin interpretacions tan esbiaixades que facin perillar el principi de legalitat, entre més drets fonamentals.

Aquest advertiment sí que el va fer la magistrada Ana Ferrer, en un vot particular amb què criticava Marchena i Llarena. Ferrer era inassumible per al PP com a presidenta del CGPJ i del Suprem; Perelló, no. De fet, la flamant presidenta del poder judicial espanyola “ha viscut amb indignació” les crítiques al Suprem per part de l’independentisme per la guerra judicial de què ha estat víctima, per la lawfare i per la inaplicació de l’amnistia. A Perelló no li van agradar gens les crítiques, ni les de l’independentisme ni les d’alguns representants del govern espanyol. Si més no, això deia un mitjà prou ben connectat amb la seu del poder judicial com El Confidencial.

Aquest és un altre gran valor que el sector conservador ha vist en Isabel Perelló: la seva distància amb el govern espanyol, que va demostrar amb sentències com la de l’any passat amb què el Suprem va rebutjar la pretensió del PSOE de revisar els vots nuls a les eleccions espanyoles a la província de Madrid amb l’esperança d’esgarrapar algun vot nou. Perelló, que era ponent de la sentència, els va barrar el pas.

Perelló ha pres possessió del càrrec amb Manuel Marchena al costat, com a president de la sala segona del Suprem, tot i que per poc temps. I en l’acte, ha estat acompanyada, entre més, de la seva bona amiga Margarita Robles, ministra de Defensa. Robles també és vista amb bons ulls per la dreta espanyola, que la considera la ministra del govern socialista que més defensa la unitat d’Espanya, i a qui van elogiar quan va arribar a justificar públicament, al congrés mateix, l’espionatge contra l’independentisme per raó d’estat. Perelló i Robles van ser companyes de la sala tercera del Suprem, i van fer pinya contra el president del CGPJ d’aleshores, Carlos Lesmes, a qui el 2014 van enviar una carta queixant-se del llenguatge sexista amb què s’adreçava als seus companys de carrera judicial.

Avui serà ella, i no Lesmes, ni cap altre president caducat del CGPJ, qui pronunciï el discurs d’obertura de l’any judicial, acabant sis anys d’anomalia. Ho fa després d’haver passat quinze anys a la sala contenciosa administrativa del Suprem, allunyada del focus de les sentències més mediàtiques, en la culminació d’una carrera que va començar com a jutgessa de primera instància a Maó, que va passar per l’Audiència de Barcelona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, pel Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia i per l’Audiència espanyola, i que va ser lletrada del Tribunal Constitucional durant deu anys, abans de fer el salt al Suprem.

Hi ha un vídeo que mostra de manera esgarrifosa el modus operandi d’aquests individus. De manera esgarrifosa encara que no sabéssim què va passar després però sobretot perquè sí que ho sabem. S’hi veu una petita llanxa avançant cap al telèfon que l’enregistra i una mena de Zodiac fosca que apareix en direcció contrària, vira de cop i volta i patam!, l’envesteix per darrere.

Això fa.

Com si fos una aposta, un que s’aparti tothom que vull passar jo, un perquè sí. Aquesta arrogància imbècil. Aquest menyspreu per la gent que no sigui el grupet que t’aplaudeix.

L’atac que ha quedat enregistrat va ser perpetrat per la llanxa auxiliar d’un iot de nom La Luna i propietat del milionari alemany Klaus Viehof. Era el 23 d’agost de l’estiu que ara s’acaba, i vora algunes de les platges de Capdepera, a Mallorca, els sis ocupants del iot negre, tres homes i tres dones, es van dedicar a la seva gresca per sobre de tothom i molestant tothom. Envestint tothom. Maniobrant a tota velocitat i de manera temerària amb la llanxa auxiliar. Responent amb sobergueria a les recriminacions que rebien de les barques que fondejaven a cala Agulla i rodalia. Atacant-les, fins i tot. Tal com es veu al vídeo que s’ha publicat.

En caure el sol, Dennis Viehof, amb els seus amiguets, va dur el iot del papà fins a cala Bona, prop de Son Cervera. Hi pescaven calamars el jove Guillem Comamala, el seu oncle i un cosí de tretze anys. El iot va arribar a tota velocitat. Des de la barqueta (tres metres i escaig d’eslora) van cridar tant com van poder. El iot no va frenar i ells no van poder evitar l’escomesa. Els va arrencar el motor. Guillem va caure al mar, sota l’hèlix del iot. I l’assaltant va continuar fent via com si res. No es va aturar. Cal tornar-ho a escriure perquè és insuportable: el iot no es va aturar. Un pescador va sentir els crits d’auxili i els va ajudar. Guillem ja era mort. L’oncle l’aguantava perquè l’aigua no se’l quedés. El iot negre va continuar la ruta fins a Portocristo, on es veu que hi té l’amarra, i la família Viehof, una mansió.

He escrit el relat breu dels fets coneguts tot seguint les dades que han anat desgranant les cròniques periodístiques. N’hi ha més. La declaració dels ocupants del iot, que van reconèixer que havien begut alcohol i que van afirmar que no havien sentit res ni havien notat l’impacte contra la barqueta ni havien vist després, al buc, els senyals del xoc. Els testimonis que navegaven a la zona de Capdepera, que expliquen que els havien vist borratxos dalt la nau negra. Llegir que no van fer declarar Dennis Viehof fins cinc dies després de la topada mortal. Cinc dies. Que, evidentment, ja no li van fer cap test d’alcoholèmia ni de drogues ni de res. Que l’endemà van netejar el iot de cap a peus i que els qui se’n van encarregar van declarar després que no havia estat per a eliminar proves. Llegir també els diners i la influència de la família del iot negre. Que el mateix sistema judicial que empresona un raper per una cançó no li va posar, a aquest Dennis Viehof, cap impediment per a anar-se’n de seguida a Alemanya.

I sí, d’accidents en passen, i en passen contínuament, però diria que això de cala Bona és una altra cosa. Una altra de més fonda. Hi ha el com pot ser que no es controli la velocitat de motos i vaixells “d’esbarjo” que campen a la costa tan arran de tot i de tothom, que no s’avaluï la capacitat (o no) per a menar-los, l’ús (o no) de les boies (com pot ser i de qui depèn: sempre som al mateix cap del carrer), etcètera. Però hi ha, també, això altre, això que no sabia definir fins que no hi va intervenir el cambrer d’una cafeteria. Amb uns amics, comentàvem esborronats els fets, i que el tal Dennis Viehof ja havia volat cap a Alemanya, i l’home, que ens col·locava un parell de tallats i no sé què més damunt la taula, va deixar anar, senzillament:

—No li passarà res.

Com?

—És ric, no?

Es va arronsar d’espatlles i se’n va tornar al taulell.

I això va ser tot. I em va fer pensar en les paraules (ironia, realisme cru) del multimilionari Warren Buffet: “Hi ha una guerra de classes, cert, però és la meva classe qui la fa… i qui la guanya.” I ara penso també si aquest fet terrible, i el vídeo previ, tot plegat, no és expressió i símbol d’una època, d’aquesta època en la qual es pretén convertir l’estatus econòmic en valor moral, en carta blanca per al menyspreu de la resta de la humanitat (transformada, als seus ulls opacs i des de l’altura de la superioritat autoatorgada, en meres xifres, puntets irrisoris i negligibles). Com si les regles que valen per a tothom no comptessin per als rics. Aquesta llorda impunitat de la cartera. Aquesta extensió de la desigualtat també als drets i al respecte merescut. Aquest pretendre que n’hi hagi uns a dalt que poden maltractar els qui consideren a sota. Com la noblesa medieval. Com els aristocràtics paràsits de Versalles.

Guillem Comamala jugava a voleibol, era un estudiant brillant i a la seva universitat han escrit que el recorden sempre afectuós, que es feia estimar. El 9 de setembre hi ha la cerimònia d’obertura de curs a la Facultat de Matemàtiques i Estadística de la Universitat Politècnica de Catalunya. Començarà amb un minut de silenci.

The Washington Post · Terrence McCoy

Rio de Janeiro, Brasil. Quan un jutge del Tribunal Suprem brasiler va ordenar la suspensió de X al país més gran de l’Amèrica Llatina, Shirley Sampaio no va immutar-se. Ella, de totes maneres, sempre ha preferit Instagram.

“Em molestaria molt que suspenguessin Instagram, o WhatsApp, però la gent no fa servir X”, diu aquesta venedora de joies, de 56 anys.

El Brasil, de 215 milions d’habitants, va ser un dels primers –i més entusiastes– països d’adoptar Twitter, la plataforma ara anomenada X, fins al punt que va arribar a ser el seu principal mercat fora dels Estats Units. Més de 40 milions de brasilers –gairebé una cinquena part de la població– empraven habitualment la plataforma per participar en discussions acalorades sobre política o per fer safareig sobre l’últim episodi de la sèrie de moda. Les protestes multitudinàries que van sacsar el país el 2013 van organitzar-se, en bona part, per Twitter, la mateixa xarxa social que més tard va impulsar l’ascens al poder de Jair Bolsonaro, ara ex-president.

Però, d’aleshores ençà, la influència de X al Brasil s’ha reduït considerablement. Segons el darrer recompte, la xarxa social tenia uns 22 milions d’usuaris actius al país. Els sondatges mostren que els brasilers tenen molta més tendència a fer servir WhatsApp o Instagram –o fins i tot l’aplicació xinesa de vídeos Kwai– que no pas X. L’any 2022, tan sols un 3% dels brasilers assegurava que la xarxa social era la seva plataforma preferida per a consumir notícies polítiques, precisament l’àmbit en què X havia aconseguit de diferenciar-se més dels seus competidors anys enrere.

Sota la direcció d’Elon Musk, les pèrdues de l’empresa no han fet sinó agreujar-se. Després d’haver adquirit la plataforma l’any 2022, Musk va restaurar els comptes d’usuaris suspesos, va canviar les normes de moderació de continguts i va rebatejar la plataforma amb el nom de X.

Però els canvis no han acabat de convèncer els brasilers: d’ençà que Musk va assumir-ne el control, més de dos milions d’usuaris han abandonat la xarxa. La crisi judicial de la setmana passada ha evidenciat encara més l’estatus minvant de la xarxa social al Brasil. El jutge Alexandre de Moraes, un dels fiscals més agressius del món en la lluita contra la desinformació, va ordenar a X que bloqués comptes que, segons el jutge, amenaçaven la democràcia al Brasil.

Musk s’hi va negar, per la qual cosa Moraes decretà la suspensió de X al país. Però el cas ha deixat indiferent la majoria de brasilers.

Alguns, certament, van acusar Moraes d’extralimitació judicial. Uns altres van dir que l’ordre vulnerava la llibertat d’expressió. Però la majoria ha continuat com si no hagués passat res: al cap i a la fi, X ja no és el que era, al Brasil.

“Durant cinc anys o deu, Twitter va ser la plaça pública brasilera”, diu Pedro Doria, columnista de tecnologia del diari O Globo. “És on hi havia la majoria de les discussions d’importància pública. Amb els anys, ha anat perdent interès i transcendència. Ara és una plataforma menor i menys important.”

La suspensió de X n’ha afeblit encara més la capacitat per a competir amb unes altres plataformes de xarxes socials. Més d’un milió de brasilers van passar a la xarxa rival Bluesky –creada pel fundador de Twitter, Jack Dorsey– els dies posteriors a la suspensió. Uns altres han acudit en massa a Threads, una altra plataforma que és propietat de Meta.

Dilluns, un subcomitè del Tribunal Suprem va confirmar per unanimitat l’ordre de Moraes.

“El control públic sobre la governança és essencial, i més en un àmbit on el poder està monopolitzat i es concentra en mans d’unes poques empreses”, va escriure el jutge Flávio Dino. “Autòcrates privats tenen la capacitat de dictar les regles i eludir responsabilitats, sense haver-se de preocupar pels perills sistèmics o les externalitats negatives de les decisions.”

El proveïdor d’internet Starlink, una altra empresa propietat de Musk que opera al Brasil, va dir que desafiaria l’ordre i continuaria permetent als seus usuaris d’accedir a X.

El president d’Anatel, l’agència de telecomunicacions del Brasil, va advertir dilluns en una entrevista a GloboNews que Starlink permetria la llicència per a operar al país si no blocava l’accés a la plataforma. L’endemà, l’empresa es va queixar de la “il·legalitat flagrant” de l’ordre, però va assegurar que l’acataria.

Durant la disputa, Musk ha publicat tota mena de missatges a X contra les autoritats judicials brasileres i a favor de la llibertat d’expressió. “Visca la democràcia! Visca un Brasil lliure!”, va escriure en portuguès a X.

Però fins i tot els usuaris més aferrissats de X al Brasil han començat a cercar alternatives.

“Crec que ja he intentat d’obrir l’aplicació quatre vegades avui, no recordava que ja no funcionava”, escriu un usuari en un fòrum a Reddit sobre la plataforma.

“No crec que hi torni”, diu un altre.

“Elon no cedirà”, afegeix un tercer.

“Que bombin a Twitter”, diu un quart usuari. I afegeix: “Sigui com sigui, és un femer.”

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Gemma Pasqual (Almoines, Safor, 1967) somriu i s’emociona quan contempla la coberta de La puta i la santa (Comanegra), la seva primera gran novel·la. Va arribar a pensar que no es publicaria mai perquè l’ha cuinada molt a foc lent i enmig de dificultats, després de molts anys de dedicar-se a la literatura juvenil i ja passat un temps del fenomen Torturades (Comanegra). Aquesta història, que combina passat i present, també parla de violència feixista i masclista, mitjançant la resiliència d’algunes grans dones d’ahir i d’avui. Les protagonistes són dues Maries que tenen històries encreuades: l’una a Sants, el 1909; l’altra al barri del Besòs, cent anys després. Són personatges de ficció, però d’alguna manera hi planen les influències familiars de l’autora: un avi anarquista i una àvia que va haver d’encarar moltes dificultats tota sola. “D’ella he heretat el somriure, l’arma més poderosa que m’ha pogut donar.”

—La novel·la es titula La puta i la santa. Aquesta dicotomia santes-putes és la que encasella la sexualitat femenina o bé en la promiscuïtat o bé en la modèstia, com si les dones només poguéssim ser l’una cosa o l’altra. Per què l’heu volguda assenyalar?
—Ara ja no passa tant, però sobretot en l’època en què està ambientada part de la novel·la, a principi del segle XX, la dona que ballava o que era lliure era una puta. I la que es quedava a casa, una santa. Al llibre hi apareixen dos maltractadors: un del present i un altre del passat, que a més és un feixista. El maltractador del present diu “puta” contínuament a la dona, i el del passat li diu “la meva santa”. Les dones ni som putes ni som santes, som persones, però aquesta societat patriarcal no ens tracta com a tals.

“Les dones ni som putes ni som santes, som persones”

—I aquest “o santa o puta” sempre es llegeix per mitjà de la nostra sexualitat.
—Sí, era un terreny que no podia explorar de manera tan explícita en la novel·la juvenil. Sobre això m’he plantejat com escriurien Mercè Rodoreda, Montserrat Roig o altres tòtems catalanes del segle XX en el segle XXI.

—Voleu dir que escriurien més sobre sexe?
—Crec que sí. Potser Rodoreda o Víctor Català no, però Roig s’hi hauria atrevit com jo. He fet una novel·la catalana del segle XXI i avui dia el sexe és com el menjar.

—La novel·la narra, per exemple, el pas de víctima a supervivent d’una dona víctima de violència masclista. El sexe és un element important: malgrat que hi ha el mite que una dona que ha rebut violència sexual difícilment torna a gaudir del sexe, ella sí que en gaudeix.  
—Sí. La protagonista del segle XX és molt lliure perquè s’ha criat en un ambient anarcosindicalista. En canvi, la dona del present s’ha casat amb un maltractador i no sap què és gaudir de la sexualitat. Ell la viola, es buida dins d’ella i prou. Però després comença a gaudir del seu cos i quan té una relació amb un home ha de ser ella l’activa. Amb el seu maltractador sempre era al revés… És molt apoderant per a una dona per a qui el sexe sempre havia estat traumàtic.

Podeu comprar La puta i la santa
de Gemma Pasqual a la botiga de VilaWeb

—Mostreu algunes característiques i etapes del cicle de la violència masclista: el love bombing, aquell primer moment en què el maltractador sembla un príncep blau molt romàntic i atent, o també l’aïllament de la dona del seu entorn. Què més hi heu volgut reflectir?
—A diferència d’allò que molta gent pensa, en la violència masclista no hi ha cap patró de classe, no té a veure amb la pobresa o la immigració. Un home pot agarrar una dona jutge, política o el que siga i destruir la seua autoestima. A través de la dependència emocional, a part de l’econòmica. “Tu estàs sola en el món i jo sóc qui et cuida.” I, és clar, t’aïlles. Són caçadors de caça major que saben tocar el punt feble de les seues víctimes fins que elles no poden sortir, encara que la porta siga oberta. És la mentalitat de l’esclau.

“En la violència masclista no hi ha un patró de classe”

—La indefensió apresa: “Esperava que em matés per descansar”, diu la protagonista. De fora estant, com a lector, penses: “Vés-te’n!”, però de dins és molt més difícil.
—No sap on anar i amb ell té la hipoteca i tota una vida. Però s’adona que no necessita tot allò per a ser feliç, ell no li fa falta. Cal dir que les coses no se solucionen amb un minut de silenci. La meua novel·la és un crit, és força. La societat hauria de ser un mur amb això. Calen més recursos i que els qui tenen una ordre d’allunyament, per exemple, no se la puguen saltar. Quan una dona maltractada obre la porta, ha de trobar una comunitat. Les meues protagonistes són dones molt fortes. Es reconstrueixen i troben una xarxa de solidaritat. Són fortes, però han entrat en una xarxa de la qual pensen que no poden marxar. Ells ho saben fer; de fet, hi ha molts maltractadors. I repeteixo: no és una qüestió de classe.

—Tampoc de patologies, addiccions ni manca d’autocontrol.
—Sí, de fet el maltractador del present, el Carles, controla perfectament què fa. La colpeja sense preocupar-se de deixar-li marques perquè sap que, com ella no té xarxa, no passarà res. Després entra en aquesta dinàmica de demanar-li disculpes, etc. Però no són bojos, són masclistes. No ens consideren, a les dones; per a ells som una amenaça. Quan treuen lleis per protegir-nos hi ha hòmens que se senten amenaçats. Ells fa molt de temps que tenen privilegis i no dic que no facen res per canviar-ho, però no fan prou. Contra el terrorisme o les guerres es reacciona, però a nosaltres ens maten cada dia només per ser dones i no hi ha cap reacció al carrer. Hauríem d’eixir totes com en la vaga de dones de què parle a la novel·la.

“Contra el terrorisme o les guerres es reacciona, però a nosaltres ens maten cada dia només per ser dones i no hi ha cap reacció al carrer”

—La revolta de les dones del 1918 a Barcelona. Què va passar exactament?
—Va apujar el preu del carbó i les dones van eixir a protestar, a partir del boca-orella. Sortien pel Paral·lel i trencaven vidres! Van ser elles que van plantar cara a la pujada de preus perquè eren les qui administraven la casa. Van tancar-ho tot, fins i tot cabarets, i va ser una vaga molt efectiva. Seguint l’exemple, hauríem de tenir una actitud més proactiva quan ens maten, i les vagues de dones poden ser molt efectives. A algunes dones els va fer molt de mal la policia, però tenien l’estratègia que en els mítings no hi entraren hòmens, perquè així s’asseguraven que no hi havia infiltrats. Les anarcosindicalistes eren molt fortes i anys després, durant la República, teníem drets, però va venir la dictadura i ens van anul·lar durant quaranta anys. Això cala. Els hòmens maten les dones perquè pensen que són seues, com un gos.

—Sembla que el llibre és també un exercici de genealogia feminista, de mirar enrere i revisar les històries de les dones de la família. Quines són les vostres?
—La Maria del passat de la novel·la és Maria Morant Llopis, la meua iaia. Al llibre li faig un homenatge. D’ella he heretat el somriure, l’arma més poderosa que m’han pogut donar. Jo no sóc d’anar amb el lliri a la mà, però és de veres que el somriure és una arma. Ella no tenia consciència de classe ni sabia que era feminista. Jo sóc matemàtica i sempre havíem pensat que aquesta intel·ligència venia del meu iaio, perquè la meua iaia no sabia llegir ni escriure. Però resulta que la part de les matemàtiques em ve d’ella, d’una família de matemàtics; hòmens, és clar. Ella era la dona d’un home de la FAI que va ser a Argelers, el meu avi. Quan en la batalla de l’Ebre el fereixen, ella creua el front sola. Ella és el meu referent, i m’agradaria poder explicar-li la magnitud del que va fer.

—Quines altres coses?
—El seu home en la presó, ella cuidant els nanos, el cap que l’empaitava… Era la dona del roig del poble, Almoines, on inicialment havia ambientat la novel·la, tot i que la vaig acabar canviant a Sants. Jo discutia molt de política amb la meua iaia, i ella em deia que parés i anés amb les dones, però malgrat que no tingués aquesta consciència sí que va ser un referent de dona lluitadora. El meu avi era anarco i ella no, i en les primeres eleccions la volia obligar a votar el que ell volia, i ella li va dir que no. Anaven junts fins a l’església però el meu avi mai no entrava a la missa, ella sí. Una vegada un capellà va dir que havien de votar la dreta i ella es va alçar i li va dir “he vingut a missa, no perquè parle de política!”, i se n’anà. El meu iaio Lluís, però, també és un referent. Va fer la guerra, va estar a la presó i sóc lliure i batalladora precisament per aquestes coses que va fer.

—Abans heu ressaltat la sororitat, el fet que les dones de la vostra novel·la s’ajudin molt a apoderar-se entre elles. Per què?
—Sobre el concepte de sororitat, primer vull destacar que, per exemple, amb la reina d’Espanya o amb Ana Botín no en tinc, de sororitat! Perquè també és una qüestió de classe. Les dones de la meua novel·la tenen consciència de classe treballadora. No tenen cangurs amb qui deixar els xiquets. Les dones sempre ens hem cuidat entre nosaltres i hem cuidat els altres, hem fet aquesta xarxa. Abans tu tenies un fill i te’l cuidava la veïna o la mare, o te l’enduies a treballar. Una dona paria, anaven totes i l’ajudaven, com en una bandada.

“Amb la reina d'Espanya o amb Ana Botín no en tinc, de sororitat!”

—La novel·la té tocs de realisme màgic, combina maneres de parlar molt diferents… Us ha dut molts maldecaps tècnics?
—Algunes coses m’han dut molta feina. Hi ha els personatges que parlen valencià –però que es dilueix generació a generació—, els qui parlen castellà mal parlat, els feixistes que parlen espanyol… També he gaudit molt amb els detalls de les localitzacions. Vaig voltar per Sants buscant cada casa. Li ho devia una mica perquè és un barri potent que sempre m’ha acollit molt bé. També he treballat molt l’estructura: desapareixen personatges i hi ha dues parts que tenen ritmes contraris: una dona que va patint cada vegada més, i una cada vegada menys. I el realisme màgic. Fer parlar una figuera costa! Primer volia fer parlar una olivera, però havia de ser un arbre que durés més anys perquè passés per tota la història de la família, i una olivera es talla molt. A més, els meus iaios es van conèixer en una figuera, on després es van fer la casa. Era important per l’arrelament amb la terra. No som conscients que sota de la ciutat hi tenim la terra!

—No sé si considereu que amb els vostres llibres, d’alguna manera, també feu divulgació feminista. Quina resposta acostumeu a tenir del públic? Hi ha resistències?
—No és que faça llibres feministes, és que sóc feminista. I amb consciència de classe. I això és el que són els meus llibres. I no m’he trobat resistències. Per exemple, amb Torturades l’acollida va multiplicar per mil el que ens imaginàvem, també entre gent de sectors polítics i socials diversos. Però mai no penso “faré una novel·la feminista”. Sí que podria fer un assaig, però en la meua novel·la les dones estan apoderades simplement perquè l’he escrit jo.

“No és que faça llibres feministes, és que sóc feminista”

—Encara s’encasella massa en etiquetes la literatura que fan les dones?
—Els estudis assenyalen que les dones llegim més que els hòmens. Les dones llegim hòmens i dones, els hòmens només llegeixen hòmens. Ja sé que hi ha excepcions, però parle d’estadística. I fa uns quants anys passaven coses com ara que si una dona presentava una novel·la a un premi amb nom de dona perdia, i amb nom d’home, guanyava. Sí que se’ns encasella, però vivim una mica en el món de les etiquetes, i a mi m’agrada reivindicar que em llegeixen hòmens i dones. Moltes vegades són les dones les qui duen els hòmens a llegir els meus llibres. Els meus lectors ja coneixen prou la meua trajectòria, i amb mi no cal que ningú es pose a la defensiva, només els feixistes! [Somriu.]

Si fa pocs dies vaig fer l’elogi de la coherència comunista d’Àngels Martínez, avui he de parlar de la incoherència permanent dels qui van ser durant un temps companys seus de grup parlamentari, els Comuns. Ve a tomb de l’entrevista al president Illa de l’altre dia al vespre a TV3, en què va destacar com a primera mesura que pensa prendre la de retornar al projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona.

No deixa de ser sorprenent que un president que ha arribat al poder justet justet i gairebé de carambola dedique la primera emissió televisiva a fer promoció d’una mesura que els seus socis, Esquerra Republicana i els Comuns, han criticat àmpliament i han arribat a definir, en ocasions anteriors i amb presidents anteriors, de línia vermella que no es podria traspassar.

La prudència política més elemental hauria de dur el president Illa a triar algun tema que obtinga més consens entre aquells de qui va dependre la seua investidura. Però heus ací que fa ben bé la contrària. Marca perfil, els humilia i deixa clar que farà com voldrà –i de passada ens recorda a tots que ell, també, és més de dretes que el pal de la bandera.

Quina explicació té, això? Una de ben senzilla. Illa sap que mai de la vida els Comuns –particularment els Comuns, perquè Esquerra va entrant en el mateix camí, però encara és molt tendre tot– faran res en contra seu. I per tant no té por. Ni respecte.

Però, al capdavall, la culpa la tenen ells, els Comuns, més que probablement l’estafa més notable de la política catalana d’aquestes darreres dècades. Per la seua manera infantil i antipolítica de comportar-se. Per tal com han destruït el llegat ferm i combatiu dels seus predecessors.

Els Comuns –i poseu-hi el nom que vulgueu, a l’invent, perquè ja l’han canviat unes quantes voltes– practiquen una manera de fer política que hom anomena “coherència inversa”.

Això vol dir que no són coherents a favor d’una idea, d’una concepció del món, d’una manera d’entendre la societat, d’un projecte polític, en definitiva, sinó contra uns altres. La referència i guia que tenen no és el pensament propi o els valors propis, sinó el pensament i el valor del contrari. I per això la seua coherència es limita a voler sempre el mal de l’altre, d’allò que ells en diuen la dreta. I aquest és el prisma a partir del qual ho decideixen tot. Amb una càrrega immensa de fe, això sí. D’una fe gairebé religiosa. Perquè digueu-me si no cal tenir una gran fe religiosa per a creure’s que avui, i en aquest país concret, Carles Puigdemont és més de dretes que Salvador Illa; que el revolucionari és Illa i el conservador Puigdemont.

Jo no en sé molt, de teologia, però aquesta manera d’actuar sempre m’ha semblat una filosofia vinculada a allò tan canònic del Sola fides, opera non necessaria sunt. És a dir, que si tens fe ja no et cal fer cap obra. I és exactament això que passa a aquesta gent.

Com que viuen tan sols per anar a la contra, quan els toca de manar els importa un rave aconseguir res. I ací tenim la magnífica senyora Colau com a exemple suprem. Després del seu pas per la batllia, la situació de l’habitatge és infinitament pitjor que quan ella hi va entrar, molt i molt pitjor. Què ha fet? Doncs opera non necessaria sunt… I, diguem-ho tot, a la primera va aconseguir la batllia aprofitant-se de les mentides de l’aparell de l’estat; a la segona, gràcies als vots dels racistes; i a la tercera va sumar el seu vot al del PP per fer batlle el PSOE. Tot un tractat en coherència, vet-ho aquí.

Però el preu últim de tanta superficialitat és car: han restat atrapats en la dependència respecte del PSOE i no són res més, no seran mai res més i no aspiren a res més que a ser-ne un satèl·lit mediocre.

Arreu d’Europa hi ha hagut moments en què grups d’esquerres han entès que la socialdemocràcia no solament pot no ser d’esquerres, sinó que fins i tot pot ser l’instrument neoliberal per excel·lència –penseu en tot allò que ha passat a Grècia, per exemple. I l’han combatuda. I normalment l’han derrotada. Ací això no passarà mai. Perquè la visió de la vida que tenen els Comuns és arrapar-se al PSOE tant com puguen i deixar-se dur. Per ganduleria, per incompetència, per covardia o pel que siga. I així els van les coses. Que el Rector de Vallfogona ja va deixar clar que sempre és el rector que es burla de l’escolà i no a la inversa. I va ser això que va fer Illa l’altre vespre a TV3.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

 

PS1. Ahir va ser un dia molt bonic a VilaWeb, amb l’homenatge que entre tots vam fer a Vicent Andrés Estellés. Però avui, deixeu-me destacar els missatges que vosaltres, els lectors, vàreu publicar sobre ell en la vostra vida. Els podeu llegir tots ací.

PS2. Hi ha persones que representen totes soles una idea. El periodista Lluís Permanyer n’és una; ningú com ell no ha trepitjat Barcelona. La coneix de pam a pam, amb intensitat. Avui que fa vuitanta-cinc anys l’ha entrevistat Montserrat Serra i no deixarà ningú indiferent amb tot allò que diu: “La superilla és un atemptat contra la idea profunda del pla Cerdà”.

PS3. Gemma Pasqual acaba de publicar La puta i la santa, una novel·la que s’encara amb la violència masclista i feixista mitjançant la resiliència d’algunes grans dones d’ahir i d’avui. N’ha parlat amb Clara Ardèvol en aquesta entrevista.

Renteu la roba abans de posar-vos-la per primera vegada? Aquesta pràctica no és general, però pot portar una millora important per a la vostra salut. El projecte EarlyClothes, a càrrec d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili, ha estudiat la presència de productes nocius en vestits i ha constatat que hi ha productes tòxics i cancerígens presents a la roba abans d’estrenar.

La recerca s’ha centrat en l’impacte que poden tenir aquests productes tòxics en dos grups especialment vulnerables: les embarassades i els infants. Després de comprar peces de roba d’establiments diversos –botigues petites, centres comercials i botigues en línia–, van constatar que hi havia una gran presència de composts tòxics en les peces fetes amb material sintètic; i també una gran presència d’un compost cancerigen en la roba feta amb teixits orgànics. “Sorprenentment, els nivells de formaldehid, una substància cancerígena que es fa servir per evitar que la roba s’arrugui a la botiga, van ser més alts a la roba de cotó orgànic”, explica Martí Nadal, investigador principal del projecte.

Joaquim Rovira, un altre dels investigadors de l’estudi, explica que el formaldehid és un agent que no va unit a les fibres, sinó que és sobre la roba. Per això, és quan suem que aquest compost cancerigen pot passar a la pell. “Imagina’t una bufanda que portem en contacte amb el nas. Ho inhalem, i el formaldehid és un cancerigen conegut”, afegeix.

Un altre compost que preocupava els investigadors era l’antimoni, present a la fibra sintètica amb què es fabriquen gran part de les peces de roba. “L’antimoni es fa servir com un catalitzador per a fabricar les tires de plàstic. Es pot desprendre de la roba i pot ser absorbit per la pell”, recorda Rovira.

Si bé l’estudi va constatar que cap dels composts detectats no havia superat el llindar estipulat per la legislació, els investigadors lamenten que no hi hagi cap control sobre la quantitat de composts que contenen els teixits, ni sobre els efectes que pugui causar aquesta barreja d’elements químics en les persones. “Hi podria haver un risc per a la salut derivat de l’exposició combinada al conjunt de químics present a la roba, especialment per als nadons, a causa del baix pes corporal i a l’exposició prolongada als teixits”, avisa Nadal.

La part positiva és que gran part d’aquestes substàncies es pot eliminar simplement rentant la roba. L’equip investigador, després de fer bugada amb les peces amb més nivells de formaldehid, va ser incapaç de tornar-hi a trobar aquesta substància.

El fenomen Shein: què s’amaga darrere el gegant de la moda que fa la competència a Inditex?

Els investigadors exigeixen d’endurir la legislació 

Els resultats del projecte evidencien la importància d’intensificar la pressió legislativa sobre la indústria tèxtil i controlar una varietat més àmplia de substàncies, segons els investigadors. Demanen d’implantar nous certificats que verifiquin l’absència de components nocius als teixits, de tal manera que el consumidor tingui aquesta informació quan vagi a comprar el producte. Nadal recorda: “No n’hi ha prou d’utilitzar primeres matèries provinents de l’agricultura ecològica; el procés de fabricació s’ha de basar en substàncies no perjudicials per a la salut.”

Tenim un problema amb la indústria de la moda: és insostenible

Efectes nocius també per al medi

Segons que detecten els investigadors, els productes contaminants de la roba fan créixer les patologies cutànies i desajusts hormonals. Però no tan sols són nocius per a l’ésser humà, sinó també per al medi. De fet, a tot el món, la indústria tèxtil és la tercera més contaminant i és responsable del 20% de les aigües residuals del planeta, a causa dels productes químics que es fan servir en els processos de fabricació.

A més, segons dades del Banc Mundial, el sector tèxtil fabrica el doble de peces de roba que ara fa vint anys i que els consumidors en compren un 60% més.

Com us heu de vestir per combatre la calor de l’estiu i evitar de suar?

S’acosta la Diada 2024 de l’Onze de Setembre, i unes quantes assemblees exteriors de l’ANC ja han fet públics els actes commemoratius. A més, les delegacions del govern a l’exterior en preparen més d’una vintena en dinou països.

Aquestes activitats es completen amb els esdeveniments promoguts per les comunitats catalanes a l’exterior: l’Institut Ramon Llull, les oficines de l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa (ACCIO), l’Agència Catalana de Turisme i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Les commemoracions combinaran la reivindicació i la difusió de la llengua i la cultura catalanes, i se centraran a organitzar actes sobretot musicals i gastronòmics.

Actes a l’exterior organitzats per l’ANC

A Anglaterra, la Diada se celebrarà dissabte 14 amb una paella popular i música en directe, que aniran acompanyats d’una actuació dels Castellers de Londres i de la Colla de Bastoners de Londres. També hi haurà actuacions de cant coral, activitats familiars, paradetes de marxandatge i una tertúlia amb el president de l’assemblea, Lluís Llach, i el secretari nacional i membre de la comissió internacional, Josep Punga. L’acte començarà a les 12.30 a la Hanover Primary School.

A Dublín (Irlanda) s’ha organitzat també per al 14 de setembre una actuació musical de Rikus, un grup d’animació infantil, a les 17.00 a Bernard Shaw. Més tard, hi haurà concert d’Inúka, a les 18.30; i de DesgarraSound i Berk Violin, a les 20.00.

A Utrecht (Països Baixos), la diada de celebració serà el 8 de setembre, i començarà a les 10.30 amb una trobada i passejada amb barca amb estelades a Geertebolwerk. Continuarà a partir de les 13.00 amb un dinar a Lepelenburg Park, on hi haurà una actuació de sardanes, un taller bàsic de castells i activitats infantils.

A París (França), l’ANC també ha organitzat una concentració, com cada any, amb data i hora pendents de confirmar.

A l’altra banda de l’Atlàntic, l’ANC dels EUA ha organitzat a Boston un taller de castells a les 11.00 a Esplanade, que s’allargarà fins a l’hora de dinar, cap a les 13.00, al Cambrige Crossing, on hi haurà una actuació castellera mentre els assistents podran gaudir d’un menjar amb graelles de carbó. Es demana als participants que portin una samarreta de color groc. L’acte es farà el 7 de setembre.

Guia de la Diada 2024: totes les novetats sobre la manifestació de l’Onze de Setembre

Actes organitzats per les delegacions de la Generalitat

La gran novetat d’enguany és que la delegació de l’estat francès reivindicarà l’esport català amb motiu dels Jocs Olímpics i Paralímpics de París. El dilluns 9 de setembre a les 19.00 s’organitzarà una conversa a la piscina Molitor entre Paula Ramírez, nedadora artística i guanyadora de la medalla de bronze a París 2024, i la Laia Forès, periodista corresponsal a París. L’11 de setembre, a les 18.30, Mar Pujol oferirà un concert a la seu de la delegació del govern, en què presentarà el seu primer àlbum, Cançons de rebost.

La delegació del govern davant la Unió Europea rebrà la comunitat catalana resident al Benelux el 12 de setembre, a les 12.30, a l’Espai Catalunya Europa, amb l’actuació d’Alosa.

A l‘Alguer, el 13 de setembre a les 19.00 s’oferirà una actuació del duet de la cantant Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego als jardins de la Vil·la Mosca.

A Andorra, el 12 de setembre a les 19.00 s’organitzarà una taula rodona sobre incendis forestals, titulada Incendis de sisena generació, una amenaça compartida, i que es farà a la Sala Sergi Mas de Sant Julià de Lòria.

La cantant Gemma Humet serà present al museu de Lisbona (Portugal) l’11 de setembre a les 18.30 per a delectar el públic amb una actuació musical.

A Berlín (Alemanya), hi haurà concert de Francesc Ribera (Titot) i David Rossell a AYOKA Event Space el 10 de setembre a les 17.30.

A Roma (Itàlia), l’11 de setembre a les 19.30 es farà un espectacle de dansa a càrrec de Cesc Gelabert al Palazzo Colonna.

La delegació d’Eslovènia prepara un acte a Ljubljana sobre cuina catalana al Magnet Restavracija in Bistro, el 9 de setembre a les 17.00.

A la Lighthouse 10 de Viena (Àustria), es podrà gaudir d’un concert amb degustació de tapes i vins catalans el dimecres 11 de setembre, a les 18.30.

A Croàcia, es podrà assistir a l’obra de teatre Un concert a la Casa Blanca, que es representarà a la sala Vatroslav Lisinski de Zagreb. El text, del periodista, productor i professor de cineme Jordi Roigé, ha estat dirigit per Llorenç Rafecas. I l’interpretaran Mingo Ràfols, Roc Esquius i Mercè Pons.

A Estocolm (Suècia) el dissabte 7 de setembre a les 16.00 es farà la presentació oficial de la colla castellera, com també la seva primera actuació. Serà a Lugnets Terras, Lugnets Allé.

A Ginebra (Suïssa), es faran dos actes l’11 de setembre. El primer, a les 18.00, serà una conferència literària en què s’explorarà el tema “Compromís i solidaritat: l’ajuda suïssa en temps de guerra (1936-1945)” a la biblioteca Bastions de Ginebra. I a les 19.00 es farà un acte institucional al Quiosc dels Bastions.

A Londres (Anglaterra), a l’Old Hall de la Honourable Society of Lincoln’s Inn, es farà un acte en què actuarà la banda Periscopi Invertit, que interpretarà cançons folk dels Països Catalans. Serà a les 18.00.

Al Cafè Cultural l’Scène, a Rabat (Marroc), la delegació del govern oferirà una recepció institucional i un concert a càrrec de Pep Sala i Simone Lambregts.

A Dakar (Senegal), la celebració de la Diada es farà el 7 de setembre a les 17.00, a càrrec del compositor i músic Mu Mbana, amb la presència de Maguette Dieng i d’Estel Peres. 

A la Universitat de São Paulo (Brasil), l’11 de setembre a les 19.00 s’organitza la conferència “Literatura, dictadura i democràcia, a Catalunha i a l’Amèrica del Sud”. L’endemà es farà un concert de música de cambra amb l’Orquestra de Cambra Paulista i el compositor i director Roberto Laborda, a la plaça Das Artes, a les 19.30.

La delegació al con sud, l’11 de setembre, organitzarà la projecció d’un videomapatge a la façana del Casal de Catalunya de Buenos Aires, per explicar els vincles entre Catalunya i l’Argentina. Serà a les 18.30.

La delegació dels estats andins organitzarà l’11 de setembre a les 18.00 una recepció institucional amb una degustació de la gastronomia catalana i manaba; i el 12 de setembre s’inaugurarà l’exposició “Catalunya, terra de tradicions i cultura popular”, al barri del Mariscal de Quito. L’emplaçament exacte és pendent de confirmació en ambdós actes.

A Mont-real (Quebec), el 9 de setembre a les 18.00, actuarà la cantant quebequesa, Valérie Gagné, que interpretarà peces de Marina Rossell i Maria del Mar Bonet. Serà una avinentesa per a presentar el nou enviat del govern al Canadà. Es farà al MEM Centre des Mémoires Montréalaises.

A Washington (EUA) la cita serà l’11 de setembre a les 18.00, a la seu de la delegació del govern. L’acte serà una instal·lació audiovisual immersiva sobre Catalunya i les arts, a càrrec de les artistes Laia Cabrera i Isabelle Duverger. La violinista Mireia Clua tocarà peces musicals que ha compost per a l’ocasió i l’actriu Maria Fontanals posarà la veu a uns quants texts literaris catalans. L’endemà es farà el mateix acte audiovisual, amb els mateixos artistes, però aquesta vegada a The Sixth Floor Loft de Nova York, a les 18.00.

Podeu consultar ací la resta de detalls.

El poeta de la generació Beat Lawrence Ferlinghetti té un poema extens anomenat “Autobiografia” en el qual fa un repàs de la seva vida. El primer vers diu: “Porto una vida tranquil·la”. A partir d’aquestes paraules inicials, l’escriptor desplega tota una enumeració d’aquelles rutines que fa diàriament i transita endavant i enrere en els seus records.

Abans-d’ahir, vaig llegir una notícia terrible: “Comença a França el macrojudici per un cas de submissió química”. De sobte, entre l’estupefacció, la commoció, la ràbia i la tristesa que em va provocar llegir aquella història infame, em va venir al cap el poema de Ferlinghetti –ja ho té, això, la poesia, que tot d’una els versos se t’apareixen per completar la imatge d’alguna cosa.

Si no sabeu ben bé de què us parlo, i per resumir, una dona ha estat violada, durant anys, per gairebé setanta nois i homes amb el consentiment del seu marit, que era qui la drogava i oferia el cos inconscient (gairebé en coma) de la seva esposa perquè uns altres mascles, juntament amb ell, en gaudissin, si és que es pot gaudir de tal aberració. Res en la notícia et deixa indiferent, però el que més em va torbar va ser llegir com la dona havia pres consciència de tot plegat. De seguida vaig necessitar saber-ne el nom, per humanitzar-la. A tot arreu era tractada com la dona de, i em va costar saber com es deia. Quan finalment ho vaig trobar, em van venir ganes d’arrencar-li el cognom, perquè això ha passat a França i, és clar, ella porta el cognom vergonyós del seu marit. Quin llast! Si jo fos ella, sentiria urticària d’anomenar-me com el monstre amb qui un dia em vaig casar i amb qui vaig tenir fills, el monstre que l’ha portada, en vida, a l’infern. És clar que, el cognom, és el menor dels seus problemes i de tot el mal i els traumes que li ha causat el monstre.

Gisèle. Aquest és el seu nom. I ara tornem al que us comentava: com s’assabenta ella de tot plegat? La Gisèle, tal com diu el primer vers del Ferlinghetti, portava una vida tranquil·la. Bé, del tot tranquil·la, no: feia anys que sentia marejos, que patia blancs mentals i que tenia un dolor corporal que no entenia de què li venia. Els seus fills començaven a sospitar que, tal vegada, la mare es dolia d’Alzheimer. Si dic tranquil·la és perquè quan et comuniquen que has estat ignorant uns fets gravíssims dels quals n’has estat víctima, les portes de l’avern s’obren davant teu i se t’emporten i possiblement conclous que, fins aleshores i malgrat tots els mals moments, la teva era una vida tranquil·la; perversament tranquil·la per tot el que desconeixies, però per força tranquil·la, comparada amb el que comença a partir del moment que la terrible veritat se’t revela esfondrant tot el teu món.

Un dia del 2020, amb 72 anys, la policia es posa en contacte amb la Gisèle i li explica que han enxampat el seu marit col·locant càmeres en un supermercat per gravar per sota les faldilles de les dones que passaven. Però la narració continua. Li expliquen també que han investigat materials del seu marit i que han trobat una carpeta titulada “Abusos” on hi ha més de 20.000 fotografies i vídeos en els quals ella és violada. Durant nou anys, el seu mari…monstre va orquestrar una desfilada nocturna d’homes perquè fessin ús del cos de la Gisèle. Pel cap baix, més de noranta agressions perpetrades per homes casats, pares de família, bombers, periodistes, policies… Nois i homes que tenien des de vint-i-pocs anys fins a passats els 70. Alguns van arribar a repetir fins a sis vegades.

El monstre casat amb la Gisèle no assumeix responsabilitats i s’espolsa ara qualsevol culpa al·legant que no ho feia per diners. L’ADN del monstre casat amb la Gisèle pot estar relacionat amb les proves de la violació d’una noia de 19 anys i l’assassinat d’una noia de 23.

Els altres monstres asseguren que no se senten violadors. La seva justificació? El marit era present durant els fets, creien que la dona es feia l’adormida i que tot plegat era un joc sexual del matrimoni. Com pot un hom…monstre arribar a justificar tal aberració? Entreu a un web porno i mireu amb quins títols s’anuncien els vídeos i quins conceptes són els més cercats: “puta”, “violació”, “inconscient”. Aquesta és la cultura del consentiment acceptada socialment, una cultura en la qual, per alguns, seria lleig de violar una dona drogada, però per a molts d’altres, si es fa l’adormida i el marit m’ofereix el seu cos, o bé si està una mica beguda, doncs, endavant, no cal que ella em miri als ulls, ni que em digui que hi està d’acord. També aquest és un altre dels conceptes més cercats en el porno: homes oferint les seves parelles com si fossin bestiar. Aquest és el porno que tenim; aquesta és la realitat. Aquest és el marc mental de massa homes arreu del món, aquest és el missatge que està arribant als nostres adolescents encara avui: les dones ens pertanyen; així com prenem un vas de vi quan ens ve de gust, prenem una dona quan en tenim desig.

Podria dir moltíssimes coses més, però mentre redacto aquest escrit, la fel em puja gola amunt i aguanto les llàgrimes i les ganes de sortir a trencar cames i esclafar caps. Perquè és un cas gravíssim, però no és un cas aïllat. D’aquí la fúria, d’aquí.

Vull tancar aplaudint el coratge de la Gisèle, que ha decidit negar-se a fer un judici a porta tancada. Amb tota la intenció, ha donat la cara perquè no té res per amagar, perquè no és ella qui ha de sentir vergonya, i ha permès que en sortissin imatges perquè, tal com ha declarat, “cal que la vergonya canviï de bàndol”. Amb la seva decisió, tant de bo mínimament reparadora i reconfortant, torno a uns versos del poema “Autobiografia” de Ferlinghetti. El poeta diu: “Jo no pateixo en públic / sóc massa jove per morir. I tal vegada faré parlar els llavis d’aquells qui dormen.” Això és el que la grandesa de la Gisèle ha aconseguit negant-se a ocultar-se, ha tornat el patiment a qui correspon, a ells, als monstres, perquè siguin ells, i no ella, els qui pateixin en públic. Ella farà parlar el seu jo adormit i tant de bo, malgrat que desconfiem de la justícia en aquests casos, tant de bo que es faci justícia i els monstres s’ofeguin en l’escarni social i el patiment infinit fins al seu últim alè dins una presó.

 

Més de 400 immigrants han estat rescatats aquestes darreres hores en embarcacions que han arribat a diversos punts de la costa de les Illes.

Ahir, 349 immigrants van arribar a bord de 15 embarcacions en uns quants punts de la costa de Mallorca, Eivissa i Formentera, una xifra que supera amb escreix el rècord d’arribades a les costes de les Illes en un sol dia. Entre les barcasses que arribaren ahir es destaca una barca de pesca, amb 101 immigrants a bord, que va ser localitzada al cap Falcó, al Parc Natural de les Salines, al municipi eivissenc de Sant Josep.

Les arribades d’immigrants en barcassa a les Illes apunten cap a xifres rècord

Avui, un total de 144 persones han arribat a bord de nou barcasses a les Illes, incloent-n’hi 5 a Formentera, 3 que han estat rescatades a la mar al sud de Cabrera i una darrera que ha arribat a Mallorca.

Enguany han arribat a les Illes 3.203 immigrants, pel cap baix, en 189 barcasses, una xifra que supera amb escreix la de l’any passat, quan 2.278 immigrants van arribar a l’arxipèlag amb 128 embarcacions.