Les eleccions europees seran el diumenge 9 de juny. Més de quatre-cents milions de ciutadans de la UE són cridats a les urnes per decidir la nova composició del Parlament Europeu. Les d’enguany són les primeres sense el Regne Unit i, com a principals novetats, es passa de 705 eurodiputats sortints a 720; això implica que hi haurà dos escons addicionals per als estats francès i espanyol.

Enquestes de les eleccions europees 2024: qui guanyarà?

Als estats espanyol i francès, hi ha una única circumscripció electoral: és a dir, els electors voten les mateixes llistes de candidats.

En aquest minut-a-minut, hi trobareu l’última hora informativa sobre les eleccions europees: les llistes dels candidats, les enquestes, les declaracions dels partits, les propostes electorals…

No sempre cal anar a buscar els paradisos a l’altra punta del món. Una prova la tenim a l’illa de Menorca. Ni és gaire lluny, ni gaire gran, ni té cap muntanya de gaires metres d’alçària, però és una terra meravellosa que té algunes de les cales més belles de la Mediterrània. La rivalitat entre Maó i Ciutadella, els camps limitats per parets de pedra seca, els fars alçats en puntes rocoses, una gastronomia lligada a la tradició, una història marcada per l’enigma dels monuments talaiòtics, pel record dels atacs turcs, pel domini britànic del segle XVIII i per la irrupció del turisme han dotat Menorca d’una personalitat que sedueix el visitant i el lector. És així com la retrata l’escriptor i periodista Xavier Moret al llibre Menorca, l’illa somiada (Pòrtic), que arriba a les llibreries aquesta setmana. Una Menorca, dels talaiots a la pomada.

Xavier Moret és periodista i escriptor. Ha treballat en uns quants diaris, a la televisió i a la ràdio, i ha viatjat per tot el món per escriure reportatges i llibres de viatges. El 1998 va publicar Amèrica, Amèrica. Viatge per Califòrnia i el Far West. El van seguir llibres sobre Islàndia (L’illa secreta, 2002), Grècia (Grècia. Viatge de tardor, 2014), Armènia (La memòria de l’Ararat, 2015) i Àfrica (A la sombra del baobab, 2006, i Dr. Livingstone, suposo, 2019), Històries del Japó (2021) i Mallorca, obert tot l’any (2022), entre més obres. És autor de novel·les detectivesques, com ara Qui paga, mana (1987) i Misteri a Deià (2022).

Llegiu un fragment de Menorca, l’illa somiada, de Xavier Moret (Pòrtic).

L’editor de Pòrtic, Josep Lluch, ens parla del llibre:

“Si l’any 2023 la UNESCO declarava la Menorca talaiòtica patrimoni de la humanitat, un any després ja hem vist l’especulació de particulars amb la compravenda de jaciments prehistòrics. És la cara i la creu de les Illes Balears: la riquesa cultural i paisatgística i la turistificació sense escrúpols. El llibre de Xavier Moret, Menorca, l’illa somiada, és un modest antídot contra la depredació de l’illa i una defensa de la seva identitat. Per respectar cal conèixer. L’escriptor i viatger que ens ha dut a Islàndia, a Armènia, al Japó i a tants altres llocs del planeta ens convida ara a descobrir Menorca més enllà de les cales d’aigua turquesa i dels cavalls de Sant Joan. Ho fa al ritme d’un bon narrador, que permet l’esclat de la sorpresa i l’atenció al detall ocult, sovint conversant amb menorquins savis que s’estimen l’illa, com el notari Josep Maria Quintana, el pescador Aleix Riera, el músic Cris Juanico o la novel·lista Maite Salord. El poeta Ponç Pons ho resumeix en poques paraules: ‘Diuen que Menorca és petita, però per jo és un univers.’”

No és pas pel gust de cultivar l’exquisit art de fer enemics que no em puc estar de defensar causes impopulars. Més aviat deu ser perquè l’experiència m’ha dut a desconfiar de les causes i les persones populars. Els banys de masses em fan angúnia; sembla que hom en surti més brut que no hi havia entrat. En la popularitat alguna cosa hi grinyola, com si el mèrit fos mal adquirit i l’aplaudiment una ganga a les rebaixes d’un criteri poc exigent. Potser és que sóc un romàntic de les causes perdudes i tinc un tarannà autopunitiu. O potser sóc addicte al rebentisme i a aigualir la festa, aneu a saber… Tan fàcil com és seguir el corrent! Per anar a contracorrent avui no se m’acut res millor que rehabilitar una cosa tan engavanyadora, tan frívola i desmodada com és la literatura.

Quan algú vol dir que alguna cosa és fullaraca i parlar per parlar, res més fàcil que qualificar-ho de literatura. No de cinema, ni d’esport, ni d’espectacle i ni tan sols de badoqueria, que és l’ocupació actualment en voga gràcies a les xarxes socials, sinó de literatura. Però encara hi ha un grau més despectiu, que és tractar una al·locució de retòrica, menystenint així una de les arts tradicionals més venerades. No és balder recordar que a l’Atenes del segle V abans de Crist els mestres de retòrica, anomenats sofistes, eren ben retribuïts perquè ensenyaven aptituds útils en la vida política. “Sofista” ha esdevingut un malnom a causa de l’hostilitat de Plató contra aquests competidors. Els sofistes eren, per dir-ho atrevidament, els pragmatistes de la cosa pública. Plató els declarà guerra dialèctica i de passada expulsà els poetes de la república. Als uns els faltava coherència ètica i als altres, coneixement de les idees. Però, malgrat Plató, els sofistes triomfen amb toga de jurista, i si els poetes no tenen cap funció pública, excepte –als Estats Units– quan reciten un poema en la cerimònia d’investidura del president de la república, tanmateix, el poble encara reté el mot “poesia” per suggerir que una cosa té una certa idealitat, ni que sigui en relació amb els sentits. Hi ha qui parla, per exemple, de poètica gastronòmica o de la poesia del futbol. Això ja ho havia fet Bécquer en aquell poema tan cursi que s’havien après de memòria les àvies de la meva generació.

Dir que alguna cosa és poesia és conferir-li connotacions positives, mentre que és imputar-li’n de negatives dir que és literatura. No ha estat sempre així. Europa, molt abans d’esdevenir una comunitat econòmica i legislativa, ja era una comunitat espiritual unida per un corrent d’influències que circula per sota de la diversitat i les tempestes produïdes pel xoc de nacionalitats, costums i llengües. És aquest corrent soterrani que fa possible i en certa manera necessària la unió política que, avançant a batzegades, es consolidarà una mica més amb les eleccions de la segona setmana de juny. Tanmateix, no s’ha de confondre el concepte polític d’Europa amb la realitat d’Europa. Hi ha una limitació important en la concepció i orientació dels instituts d’estudis europeus sorgits arran del tractat de Maastricht. Molts d’aquests centres, com ara el Europe Center de la Universitat de Stanford, es dediquen gairebé exclusivament a l’estudi de les institucions de la Unió Europea, que són probablement l’aspecte més secundari, tot i que el més aparatós, de la vida europea. Si girem la vista a l’època en què la Unió no passava de ser un projecte entrellucat en el futur, veurem que aquell projecte no sols consistia en la visió ideal sinó que a més exigia una justificació. I veurem també que gairebé tots els qui compartien la visió la sostenien i defensaven no pas amb arguments de caràcter tècnic o legal, sinó invocant els grans corrents i les forces històriques que són a la base de la consciència europea. 

El 1948, poc després del daltabaix de la Segona Guerra Mundial, T. S. Eliot advertia de la diferència entre l’organització material d’Europa i l’organisme espiritual d’Europa. I avisava que si aquest darrer organisme morís, allò que s’organitzés ja no seria Europa. Sols quedaria una massa d’éssers humans parlant diferents idiomes, un panorama en què la diversitat lingüística ja no estaria justificada, perquè ningú no tindria res a dir que no pogués dir igualment en qualsevol idioma. És a dir, ningú no tindria res a dir en poesia, que va a l’arrel de la personalitat expressiva d’una llengua. Fixem-nos en la distinció entre “organització” i “organisme”. Una organització s’improvisa d’acord amb les necessitats del moment i es basteix a partir d’una abstracció fundada en una teoria que al seu torn recolza en dades estatístiques. En canvi, un organisme creix i es desenvolupa gradualment, amb les parts diferenciant-se en virtut de les necessitats evolutives del conjunt. Crec que per “organisme” Eliot entén per damunt de tot la consciència europea, nodrida per una tradició que recull el llegat del cristianisme i les civilitzacions antigues de Grècia, Roma i Israel. Durant dos mil·lennis els europeus n’han estat hereus i usuaris. A parer d’Eliot, aquesta herència comuna assegura uns lligams que cap organització política o econòmica no pot suplir.

Eliot no fou l’únic intel·lectual d’aquells anys a subratllar el paper de la cultura en general i la literatura en particular en la formació de l’esperit europeu. Eugeni d’Ors fou un dels pocs escriptors de l’estat espanyol, dividits entre germanòfils i aliadòfils durant la Primera Guerra Mundial, que s’adonaren de la unitat latent en el conflicte que esquinçava el continent. A Lletres a Tina, publicades el mateix agost en què els canons feren estremir Europa, la guerra era per ell una guerra civil sota l’aparença de guerra entre nacions. No és pas segur que Europa encara begui d’aquelles fonts amb prou esplet perquè encara tingui sentit fer poesia en les llengües europees. Vull dir que encara s’hi pugui dir alguna cosa orgànica, alguna cosa sorgida dels budells de la llengua amb ressonàncies simbòliques i tornaveus semàntics de les tradicions respectives. Unes tradicions que són, més que no pas el llenguatge en si, la casa de l’ésser europeu, car inclouen, enllà dels signes gràfics d’unes llengües mortes (el grec i el llatí, sobretot), els impulsos morals i imaginatius amb què ha bategat el cor occidental.

Catalunya és europea per origen i aspiració, de ple dret doncs, sense que hi tingui res a veure el Regne d’Espanya com a peatge i marc provisional de pertinença a la Unió Europea. Car aquesta és una organització i no pas un organisme. Catalunya ho és sobretot perquè beu de les fonts comunes: la bíblica i les clàssiques, i no sols per la moda noucentista que durà un parell de dècades, sinó pregonament i estructural: en l’arranjament de les comarques, les viles, els camins, que sempre duen a Roma, en el costumari i el codi civil, en els campanars de les esglesioles romàniques i els frescos de Taüll, el pòrtic del monestir de Santa Maria de Ripoll i el claustre de Sant Miquel de Cuixà a l’època de l’abat Oliva,  en l’humanisme que donà fruit insigne en el valencià Lluís Vives, un dels molts exiliats en la llarga cadena de perseguits que troben aixopluc natural enllà del Pirineu. Tots ells superen els límits de la nacionalitat sense negar-la, perquè els empeny i els sosté el corrent europeu i l’herència comuna.

La literatura és una part substantiva d’aquesta herència eixampladora i universalitzant. Sempre havia estat un estímul de l’aspiració i una força capaç d’avivar les brases després de cada incendi destructiu. Recordeu el seu paper a la Renaixença i més recentment en la represa de la identitat a les acaballes del franquisme. Sempre ha estat, en els exemplars més nobles, una restitució ensems de la catalanitat i de la part que als catalans ens correspon en la diversitat europea. Tanmateix, avui l’herència està sotmesa a influències contràries, entre les quals la indiferència i l’oblit no són pas les menors. El seu vehicle orgànic tradicional, la literatura, és relegat per discursos de caràcter organitzatiu com la sociologia, la politologia i massa sovint també el periodisme operatiu i d’un sol ús. Això quan no es baixa directament als inferns de les xarxes cercant la instantaneïtat, que és la negació de la duració i de la història. 

Una amnistia podria salvar Espanya d’una condemna per vulneracions de drets humans en la condemna dels dirigents independentistes pel Primer d’Octubre. Però aquesta llei d’amnistia que entrarà en vigor divendres, no. Perquè la llei no fa cap reconeixement explícit de les vulneracions de drets que l’estat espanyol va cometre contra els ex-presos polítics (ni contra cap represaliat més) i tampoc no inclou cap via de reparació dels drets vulnerats en forma d’indemnització, que són les dues qüestions que el Tribunal Europeu dels Drets Humans té més en compte a l’hora de valorar si una amnistia pot fer decaure la condició de víctima dels demandants, segons la seva jurisprudència.

El TEDH ho té regulat i desenvolupat amb sentències de casos pràctics. En resum, el tribunal diu que no n’hi ha prou que l’estat demandat prengui alguna mesura que afavoreixi la persona que ha presentat la demanda perquè perdi la condició de víctima i, per tant, l’objecte del litigi deixi de tenir sentit. “Una decisió o mesura favorable al demandant, en principi, no és suficient per a privar-lo de la condició de víctima, si no és que les autoritats nacionals l’hagin reconeguda, expressament o material, i hagin ofert posteriorment una reparació per la vulneració del Conveni [Europeu dels Drets Humans]”, diu la guia d’admissibilitat del tribunal, amb data d’actualització de l’agost del 2022.

Pensen més en el TC que no en el TEDH

És clar que els indults no podien significar cap reparació que pogués fer decaure les demandes dels ex-presos polítics a Estrasburg, perquè ni tan sols extingia la seva responsabilitat penal: anul·lava la pena de presó però va mantenir les inhabilitacions i va advertir que eren reversibles si no es portaven bé. L’amnistia va molt més enllà perquè sí que implica l’arxivament de la causa, amb la corresponent extinció de la pena i l’eliminació dels antecedents penals. I hom podria pensar que això ja és un reconeixement prou clar d’un error del poder judicial que pugui ser tingut en compte per part dels magistrats del Tribunal d’Estrasburg. I és cert que hi ha una correcció de la resposta que l’estat espanyol ha donat fins ara al procés independentista, expressada en el preàmbul de la llei com “una renúncia al ius puniendi per raons d’utilitat social que es fonamenta en la consecució d’un interès superior: la convivència democràtica”.

Amb aquest argument la llei cerca la manera de superar el filtre del Tribunal Constitucional espanyol, amb una referència clara al concepte de la “convivència” que recull la constitució espanyola, però no hi ha cap mena de reconeixement de cap culpa per part de l’estat en les vulneracions de drets humans al·legades al Tribunal d’Estrasburg. Una fórmula hauria pogut ser la que van proposar els experts juristes proposats per Sumar quan encara no hi havia cap text de la llei, l’octubre de l’any passat, quan suggerien que digués que l’estat es va excedir amb la via judicial després de l’aplicació del 155.

En canvi, el text definitiu de la llei reparteix la càrrega de la culpa entre els repressors i els represaliats, si més no en el relat de l’amnistia, en el preàmbul, en què es parla “d’uns fets que van implicar una tensió institucional que va donar lloc a la intervenció de la Justícia [en majúscula] i una tensió social i política que va causar la desafecció d’una part substancial de la societat catalana envers les institucions estatals”. Això, com a exigència d’un reconeixement de vulneracions de drets humans per part de l’estat espanyol és insuficient, segons els juristes consultats per VilaWeb.

No solament això: la llei d’amnistia no preveu cap via de reparació econòmica ni d’indemnització, ans al contrari, afirma textualment en l’article setè: “L’amnistia d’un fet determinant de responsabilitat penal, administrativa o comptable no donarà el dret de percebre cap indemnització ni generarà drets econòmics de cap mena en favor de cap persona.” I afegeix encara que tampoc no donarà el dret de la restitució de les multes, amb l’excepció, afegida per la via d’esmenes, de les sancions imposades per aplicació de la llei mordassa. I això és contrari a les exigències del TEDH perquè es puguin donar per reparades les vulneracions de drets al·legades per una persona com a víctima de l’acció de l’estat.

Cap a la sentència

De fet, les demandes dels ex-presos polítics per la sentència del Suprem contra el procés han anat fent via, i la sentència fins i tot podria arribar abans de final d’any. De fet, l’advocacia de l’estat espanyol va renunciar a emprar l’amnistia com a argument en les al·legacions que va presentar el mes de març passat, i es va limitar a defensar la sentència del tribunal presidit per Manuel Marchena i a negar que hi hagués cap vulneració de drets fonamentals. Caldrà veure si en la darrera resposta que ha de fer arribar al tribunal aquest estiu, amb la llei d’amnistia ja en vigor, arribarà a considerar-ho un argument.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

El TEDH va enviar unes primeres preguntes a Espanya en què demanava si els presos van tenir realment un judici just, si els van impedir l’accés a tot l’expedient de la causa, si els van condemnar “sense cap prova”, si van ser empresonats per “haver exercit legítimament el seu dret de reunió i de manifestació”… I, sobretot, mantenia la sospita, en forma de pregunta directa a Espanya, que entre el 2017 i el 2019 l’estat vulnerés un article del conveni, el número 18, pel qual cap estat de l’Europa occidental encara no ha estat condemnat. Una condemna per aquest delicte voldria dir que el tribunal considera que el Regne d’Espanya ha fet servir la justícia per silenciar la dissidència, que ha restringit als ex-presos polítics tot de drets fonamentals, no pas amb la voluntat d’adequar-se als supòsits que preveu la llei sinó amb la intenció de liquidar-los políticament, d’apartar-los de la vida pública. De silenciar-los.

L’equip del Futbol Club Barcelona femení ha arribat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona cap a les 19.00 per celebrar la tercera Lliga de Campiones, guanyada ahir a Bilbao al Lió per 2-0. Un autocar les ha portat per la Via Laietana i han entrat a peu a la plaça, on el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha saludat l’equip i el president del club, Joan Laporta.

Les jugadores han entrat al Palau de la Generalitat amb Aragonès i després les rebrà el batlle, Jaume Collboni, a l’ajuntament, també a la plaça de Sant Jaume, plena d’afeccionats.

Durant el discurs, Aragonès ha dit que ahir havia aflorat l’emoció i també l’esperança en els més joves, i que les jugadores els van transmetre que la tenacitat donava resultats, també a les nenes, no sols als nens. Ha afegit que el Barça femení ja era un equip històric gràcies al seu esforç i també les ha felicitades per la humanitat i la humilitat.

Joan Laporta ha dit que havien guanyat el trofeu per si mateixes, i també pel seu entrenador, el seu equip, pel seu club i sobretot pels seguidors. “Avui amb aquesta victòria donem contingut al ‘Més que un club'”, el conegut lema del FC Barcelona, ha dit, i ha afegit que l’equip femení consolidava encara més el club.

En nom de l’equip, Alèxia Putellas ha dit que havia estat complicat de guanyar quatre títols i que era per la feina de persones que van més enllà de les jugadores: “Hem fet història.” Ha donat les gràcies als afeccionats que van anar a Bilbao, però també als qui les van seguir sense anar a l’estadi: “Ens va arribar l’energia.”

L’entrenador, Jonatan Giráldez, ha agraït l’esforç de les jugadores, el seu nivell mental a més de físic, i també el seu treball quotidià dins i fora del camp per a aconseguir triomfs: “Us portaré sempre en el cor. He estat molt feliç. He treballat molt a gust”, ha dit com a comiat del club, i també ha explicat que era un gallec que ja se sentia en part català pels dotze anys a Barcelona, on sent que ha madurat i ha millorat com a persona.

La cap de llista del PP a les eleccions europees, Dolors Montserrat, ha dit que la Comissió Europea ja es mirava la llei d’amnistia i que tenia instruments per actuar una vegada fos aprovada.

“Quan es vulnera l’estat de dret, que és en el punt dos del tractat de la UE, la Comissió té instruments per a actuar”, ha reivindicat en una entrevista publicada a La Vanguardia. A parer seu, la Comissió pot ser que prengui alguna decisió una vegada aprovada la llei, que és previst que sigui validada al congrés espanyol dijous, dia 30. “El govern central no governa, no hi ha pressupost. És un govern per a aprovar una sola llei: l’amnistia”, ha retret.

També ha acusat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, de sobreactuar en la polèmica diplomàtica amb el president de l’Argentina, Javier Milei per tapar “la corrupció i l’amnistia” perquè considera que va ser el ministre de Transports i Mobilitat Sostenible espanyol, Óscar Puente, qui va llançar la primera pedra.

El candidat de Junts a les eleccions europees, Toni Comín, ha dit que el PP europeu s’espanyolitzava perquè, a parer seu, s’acostava a l’extrema dreta, cosa que ha assenyalat que posava en perill el projecte comunitari europeu.

“El PP europeu, en comptes de democratitzar el PP espanyol, s’espanyolitza. Aquesta espanyolització del PP europeu pot posar en risc greument el projecte europeu”, ha lamentat Comín per videoconferència en un acte a Gandia (Safor) amb els números tres i onze a les eleccions europees, Aleix Sarri i Pere Mayor.

A parer seu, aquesta espanyolització es basa en el fet que el PP europeu obre la porta a pactar amb l’extrema dreta europea. “És una tragèdia que, de tots els partits que integren el PP europeu, el que té menys tradició democràtica, el PP espanyol, el que va ser fundat per un ministre franquista, sigui el que marqui el pas”, ha criticat.

Així mateix, ha acusat el PP i el PSOE de provar, textualment, de manera descarada d’espanyolitzar la campanya a Catalunya i voler que els catalans es pensin que les eleccions europees tracten de si a l’estat espanyol guanya el PP o el PSOE.

El candidat de Comuns Sumar a les eleccions europees, Jaume Asens, ha retret als partits conservadors i de l’extrema dreta d’arruïnar l’economia dels agricultors i fomentar la competència deslleial amb tractats de lliure comerç amb tercers països amb menys exigències de seguretat alimentària o ambiental.

“No pot ser que el que exigim als nostres pagesos en seguretat alimentària i mediambiental no ho exigim als tercers països. Nosaltres volem acabar amb els tractats de lliure comerç”, ha defensat Asens en una atenció als mitjans a Lleida.

Ha afegit que l’actual sistema de comerç internacional no era sostenible i ha demanat de potenciar el producte de proximitat i treballar per confluir els fluxos d’oferta i demanda entre productors i consumidors.

Ahir la població de Mallorca va sortir als carrers per a protestar contra la massificació turística a les Illes. La manifestació, convocada pel col·lectiu Banc del Temps de Sencelles, reclamava a les institucions polítiques actives per a reduir el turisme i que els ciutadans puguin accedir a l’habitatge. Denuncien que aquesta possibilitat és com més va més complicada.

La mobilització va estar encapçalada per dues grans pancartes amb els lemes “Mallorca no es ven. Diguem prou”, i “Si ens neguen el sostre, ens neguen el futur. Dret a un habitatge digne”. Segons la delegació del govern espanyol, hi van participar prop de deu mil persones.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Antoni Font Gelabert (@exonautes)

El parlament balear debatrà dimarts la saturació turística, després de l’èxit de la manifestació de dissabte

El parlament balear abordarà dimarts la saturació turística a les Illes i les conseqüències que això té per l’habitatge, després del gran èxit de la manifestació d’aquest dissabte a Palma i les concentracions a les altres illes.

Una gran manifestació a Palma diu prou al turisme de masses

Al ple del proper dimarts compareixerà la consellera d’Habitatge, Territori i Mobilitat, Marta Vidal, per explicar el punt cinquè d’una moció presentada pel PSIB-PSOE relativa a la política del Govern en matèria d’habitatge, que va quedar aprovat amb el redactat següent: “El Parlament insta la Conselleria de Territori, Habitatge i Mobilitat que en el termini de dues setmanes es reuneixi amb les entitats ciutadanes que treballen a favor d’un habitatge digne amb l’objectiu de donar-los compte de les polítiques que s’estan impulsant a favor de l’accés a l’habitatge”. Aquesta era la principal reclamació dels manifestants, dissabte.

Vidal compareixerà a instàncies dels socialistes que han lamentat que, malgrat aquesta resolució aprovada al Parlament, no tenen constància que la consellera s’hagi reunit amb les entitats ciutadanes que treballen a favor d’un habitatge “digne”, un cop transcorregut el termini de sis mesos per al seu compliment.

Aquest divendres també és previst que s’aprovi per part del Govern balear el Decret llei de Simplificació i Racionalització Administratives que permetrà la regularització d’habitatges fora d’ordenació que, en tot cas, no es podran destinar a lloguer turístic.

Davant aquest escenari, el PSIB-PSOE ha acusat Prohens d'”enganyar la societat civil” aprovant un decret llei que legalitza el sòl rústic i les piscines i posa en risc les generacions futures. “Legalitzen una part del rústic de les Illes, legalitzen piscines en rústic, legalitzen tot allò que era il·legal, i que deien que volien combatre, ho acaben de legalitzar ara de cop”, ha afirmat el portaveu socialista al Parlament, Iago Negueruela.

En la mateixa línia, el portaveu parlamentari de MÉS per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha qualificat el Decret llei de Simplificació i Racionalització Administratives aprovat pel Govern com una “vergonya” i ha criticat que la presidenta “s’ompli la boca” parlant de posar límits i del pacte per a la sostenibilitat mentre “omple Mallorca de ciment” i segueix “considerant-la com un solar”.

Igualment, el portaveu de Més per Menorca, Josep Castells ha retret al Govern celebrar la Taula per al Pacte aquest dimecres, en la qual s’aposta per consensuar mesures, i aquest divendres, aprovar el decret llei de Simplificació Administrativa amb la mesura que possibilitarà legalitzar habitatges en sòl rústic. “És una declaració de guerra contra els partits ecologistes”, ha dit Castells, afegint que “treu molta credibilitat al discurs”.

 

Les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, el braç armat del moviment palestí Hamàs, han anunciat un atac amb coets sobre Tel-Aviv, el primer d’ençà de fa quatre mesos. L’exèrcit israelià ha confirmat l’activació de les sirenes d’alerta aèria tant a la ciutat com en el centre d’Israel.

“Hem llançat una gran andanada de míssils sobre Tel-Aviv en resposta a les massacres sionistes contra els civils”, han anunciat les brigades en un comunicat recollit per Al Jazeera. Fonts de seguretat han informat el Times of Israel que es tractaria almenys d’una desena de coets, alguns d’ells disparats des de la localitat gaziana de Rafah.

El servei militar d’alertes ha confirmat l’activació de les sirenes per atac aeri a la ciutat i en comunitats pròximes com Kfar Shmaryahu, Ramat Hasharon o Petah Tikva. En el cas de Tel-Aviv, l’últim atac d’aquesta naturalesa va ser el 29 de gener.

La defensa aèria israeliana, coneguda com a Cúpula de Ferro, s’ha activat per a repel·lir l’atac. Fonts de seguretat han informat el portal israelià Walla d’un ferit a la ciutat de Herziya, en la perifèria nord de l’àrea metropolitana de Tel-Aviv, però de moment no hi ha constància oficial de víctimes ni de danys materials.

Aquest atac sobre Tel-Aviv seria el primer també d’ençà de la nova ofensiva israeliana sobre Rafah, en el sud de la franja de Gaza, que ha provocat el desplaçament forçat de centenars de milers de persones. Israel defensa l’operació com una iniciativa per a acabar d’eliminar als batallons de Hamàs en el sud de Gaza.

Kilian Jornet ha tornat a fer una demostració de talent guanyant la Zegama-Aikorri del País Basc per onzena vegada. L’atleta disputava la prova després de dos anys, i ha marcat el ritme des del començament. De fet, s’ha quedat a prop de superar el seu rècord, tres hores, trenta-sis minuts i quaranta segons, i finalment ha marcat un temps de tres hores, trenta-vuit minuts i deu segons.

La prova arribava enguany a la seva 23a edició, amb un recorregut de 42,1 quilòmetres i 5.472 metres de desnivell acumulat. La prova recorre quatre dels cims més alts d’Euskadi, l’Aratz, l’Aizkorri, l’Aitxuri i l’Andraitz. Es tracta d’una de les curses de muntanya més importants i una de les preferides de Jornet. De dotze vegades que hi ha participat, n’ha guanyat onze.

La jornada ha estat marcada per la boira i la pluja, però això no ha impedit que Jornat es posara la txapela de campió. Feia dos anys que no participava en la prova basca perquè selecciona les proves en què participa perquè no vol agafar més de dos avions a l’any, per no contaminar. Així, s’ha desplaçat fins a Euskadi amb cotxe des de la seua residència a Noruega.

La segona posició ha estat per al marroquí Elhousine Elazzaoui i el polonès Bart Przedwojewski ha quedat tercer.

Avui ha tingut lloc una nova concentració contra el govern espanyol de Pedro Sánchez convocada pel PP a Madrid, a la Porta d’Alcalà, amb la llei d’amnistia com a eix central de la protesta, que serà aprovada d’ací a quatre dies al congrés espanyol.

Els assistents a aquest acte del PP, en plena campanya electoral de les europees, portaven banderes espanyoles i europees, i pancartes en les quals es llegia “Espanya contra l’amnistia i corrupció. Dimissió ja”, “Sánchez fora del partit. Sánchez traïdor i mentider” i “Rata embeni pàtria”.

Hi han assistit tots els “barons” del Partit Popular, i també alguns càrrecs territorials, ja que s’havien noliejat autobusos des de diferents llocs. També han estat presents els ex-presidents espanyols José María Aznar i Mariano Rajoy, així com els membres de la candidatura europea.

Aquesta ha estat la cinquena mobilització que convoca el PP contra l’amnistia a Madrid, i es produeix pocs dies abans que s’aprovi la llei definitivament, el 30 de maig.

Els Bombers de la Generalitat han donat per controlat l’incendi que s’ha declarat aquest matí en una nau industrial que emmagatzema autocaravanes a Montcada i Reixac (Vallès Occidental), situada a prop de la C-58. El foc ha afectat una desena de vehicles, entre autocaravanes, caravanes i turismes que hi havia a l’aparcament de la nau.

L’incendi també ha obligat a demanar a Adif el tall de circulació de trens de les línies R4, R8 i R12 entre Cerdanyola del Vallès i Montcada Bifurcació, ja que cremaven canyes als dos costats de la via. Els Bombers han rebut l’avís cap a les 11.15 i hi treballen amb tretze de dotacions.

L’Organització Internacional per a la Migració (OIM) estima que almenys 670 persones han mort per l’allau de terra i roques que ha sepultat desenes d’habitatges en les terres altes del nord de Papua Nova Guinea.

El cap de la missió de la OIM al país, Serhan Aktoprak, ha explicat a la cadena australiana ABC que més de 150 habitatges havien estat enterrats del tot sota vuit metres d’enderrocs de muntanya. L’allau va ser a la província d’Enga, a uns 600 quilòmetres de la capital, Port Moresby, cap a les 3.00, i va danyar sis poblacions, especialment la localitat de Iambili.

Segons les autoritats locals, a les terres altes de Papua Nova Guinea solen viure entre deu habitants i quinze per domicili, per la qual cosa les estimacions de morts poden créixer aquestes hores vinents. De moment, els efectius de rescat en la zona tan sols han pogut recuperar cinc cossos.

Els Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda ja han ofert assistència per a col·laborar en les tasques de rescat, que seran difícils perquè l’allau ha blocat tots els accessos per carretera i ara com ara tan sols s’hi pot arribar a peu o bé amb helicòpter.

Les autoritats locals de la ciutat ucraïnesa de Khàrkiv, al nord del país, han elevat a onze els morts per l’atac rus d’ahir contra un hipermercat de construcció. Així ho ha informat Oleg Sinegubov, el governador de la regió.

Prèviament, s’havien notificat sis morts, quaranta ferits i setze desapareguts. Sinegubov va explicar que almenys dos projectils havien explotat al comerç Epicentr, especialitzat en construcció. L’edifici, que abasta 15.000 metres quadrats, es va incendiar arran de l’atac, que ca ser cap a les 16.00, hora local (les 15.00 ací).

“Hi podria haver hagut centenars de persones”, va advertir el governador, que també va confirmar que els serveis d’emergències s’havien desplaçat fins al lloc i que totes les víctimes eren ateses.

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha lamentat que era evident que era un objectiu civil i ha valorat que aquest atac era una expressió més “de la bogeria russa”. “Solament els bojos com Putin són capaços de matar i atemorir així la gent”, ha dit.

A més, ha vinculat aquest atac amb la petició d’ajuda antiaèria traslladada als seus aliats occidentals. “Volem protegir les vides de la nostra gent de la manera més eficaç perquè els terroristes russos no puguin ni tan sols acostar-se a les nostres fronteres”, ha dit.

Avui, 26 de maig de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Blocatge a l’ANC: s’ajorna el ple per a elegir el nou president amb Llach de candidat destacat

• Qui és Josep Punga, el candidat inesperat a les eleccions de l’ANC?

• Alba Sidera: “Aquestes eleccions europees poden culminar la normalització de l’extrema dreta”

• Sánchez torna a jugar la carta ultra en una campanya catalanitzada

• Irene Montero situa Catalunya al centre del torcebraç electoral amb Sumar

• Alerta per les sobredosis mortals de fentanil en adolescents

• Microsoft vol que canvieu d’ordinador i feu servir la intel·ligència artificial al dia a dia

• Quan Leopoldo Pomés va enamorar-se de la cuina italiana… i va somiar Il Giardinetto

• Per què ets “vell” per Tinder si tens més de 30 anys?

• Avançament editorial: ‘El plaer de l’art. Josep Pla i els artistes’, de Teresa Amat

• Vins salvatges molt humans | Vinyaserra

• Nosaltres, els caiguts | Mail obert d’Andreu Barnils

• Parlar amb els veïns, ecs | Mail obert de Mercè Ibarz

• Closcadelletra (CDXX): Els ulls veuen allò que no existeix | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Les fires de vins naturals se succeeixen durant l’any. N’hi ha moltes al Principat i a Catalunya Nord. En aquestes fires s’hi acostumen a aplegar vinyataires a qui lliga una amistat, una admiració mútua, una vida lligada al compromís amb una manera d’elaborar i d’entendre el paisatge, la vinya, el vi. Ni les fronteres físiques ni les administratives no donen raó de ser a aquests col·lectius que tenen un contacte intens i profund amb vinyataires de tot arreu dels Països Catalans, especialment a les Illes, on la viticultura darrerament ha pres una força i una vitalitat renovada, que feia dècades que no es veia, i també amb Catalunya Nord, on en el camp del vi natural tenen avantatge.

Us presentem set vins de set projectes vinícoles que fa unes quantes setmanes es van trobar al voltant de la fira Natrus, a la banda obaga de Vilassar de Dalt (Maresme), a la serralada Litoral, a tocar de Sant Mateu, impulsada pel viticultor Oriol Artigas. ‘Natrus’ és la manera de dir ‘nosaltres’ a Vilassar de Dalt. L’amistat i la manera d’entendre el món del vi els vincula. Els vam proposar un joc: que cadascun triés un dels seus vins per a recomanar als nostres lectors i que ens enviés a conèixer un altre viticultor de la fira que volgués destacar. I així vam anar fent una cadena, de projecte en projecte i de vi en vi, sense un esquema previ, amb aquell element d’atzar i de sorpresa, també de risc, que fa que aquesta mirada als vins naturals no sigui enfaixada. Perquè podem considerar els vins naturals com a vins salvatges, en el sentit de poc intervinguts, de no entubats pels sulfits, expressius a partir de la llibertat i la capacitat d’expressar-se, humans en aquest sentit. I cal destacar també que gairebé tots els elaboradors que apareixen han triat vins elaborats amb varietats antigues, algunes a punt de desaparèixer.

Cati Ribot.

Cati Ribot, de Vins de l’Avior. Escursac

Vam començar per una elaboradora de Mallorca, Cati Ribot. Aquest projecte i l’últim són els únics que vam triar nosaltres.

Cati Ribot ve de Santa Margalida i el seu projecte vinícola pren el nom de Ve d’Avior. Al seu celler dóna cabuda també a petits elaboradors de Mallorca mateix i del Principat que fan vins de qualitat, que han ajudat a crear aquest ambient vinícola apassionat i d’avantguarda, tot i que sigui amb la mínima intervenció. Hi fan vins Oriol Artigas, Joan Rubió, Eloi Cedó, Jaumet, entre més elaboradors. Cati Ribot ens va presentar el seu Escursac 2023, un vi negre de varietat recuperada, la que dóna el nom al vi. Un vi de poca graduació (11°), fresc i molt gustós. Senzillesa i forta identitat.

Salvador Batlle. Salvador Batlle, de Còsmic. Valentia

Cati Ribot ens va enviar cap al projecte del Salvador Batlle, el celler Còsmic Vinyaters, amb seu a Agullana (Alt Empordà). Ens va proposar el vi Valentia, que neix d’una parcel·la de carinyena blanca de més de seixanta anys plantada sobre sòl granític. Diu: “Us proposo la Valentia perquè és un vi fet d’una de les varietats amb més recorregut i amb més possibilitats que treballo: la carinyena blanca. És una de les varietats de referència a l’Alt Empordà, amb bona acidesa, polivalent, que dóna vins de llarg recorregut, però que també pots gaudir amb un recorregut curt si vols. És apta per a tota mena de vi (escumós, sec, amb cupatge…), té molt d’espai. També afronta molt bé el canvi climàtic, per la seva acidesa i perquè és una maduració més tardana. I és única perquè només es troba a l’Alt Empordà i a Catalunya Nord, per tant, hi hem de parar atenció. La naturalesa ens diu que això només ho tenim aquí, només es desenvolupa aquí, que estiguem atents i hi posem tota l’atenció que mereix. I li he posat Valentia perquè és una varietat que desafia allò que és establert i ens permet d’entrar en aquesta nova situació desconeguda, que amb ella podem afrontar.”
Salvador Batlle ens va proposar el celler La Rural.

Xavi Padró. Xavi Padró, de la Rural. Vinyater

Els germans Xavi i Andreu Padró impulsen el celler la Rural a Santes Creus (Alt Camp). Són la tercera generació de vinyaters i la primera que elabora vins propis, d’ençà del 2018. Xavi Padró ens proposa tastat el Vinyater, un vi elaborat a partir d’aquesta varietat recuperada que havia estat molt arrelada a la seva zona, però que va anar desapareixent fins a convertir-se en una varietat oblidada. “Aquest vi ve d’una vinya que ens va arribar i vam decidir no arrencar-la sinó treballar-la. Li vam voler donar una segona oportunitat. I avui també hem agafat fusta i la volem multiplicar, volem recuperar aquesta varietat que gairebé s’havia perdut. De fet, només queden quatre hectàrees de vinyater segons el registre vinícola. Ara, a la nostra zona, cellers com ara Dasca Vives i Tuets ja s’han interessat per aquesta varietat i els hem facilitat ceps. És una varietat blanca, que fa un vi amb molta tensió i amb unes aromes molt peculiars i característiques. A més, com a raïm per a menjar és molt bo.”
Xavi Padró ens va enviar cap a Tuets.

Albert Domingo. Albert Domingo, del celler Tuets. Panxu

L’etiqueta del vi Panxu, que ens recomana Albert Domingo, conté la cara d’un porc ben alimentat. No és casual, perquè aquest elaborador té a casa seva un porc d’animal de companyia, que ara ja té vuit anys i que pesa uns quatre-cents quilos. Ens recomana aquest vi perquè, explica: “És un vi negre, 100% ull de llebre, que tot i que ens han acostumat a associar aquesta varietat amb vins potents i forts, el Panxu és tot el contrari, un vi molt lleuger, fi, divertit, elaborat amb el raïm sencer, que és molt agradable per a veure fresquet a l’estiu.” Li demanem de quina manera representa el seu projecte i ens diu: “El meu projecte té una part de salvatge, la part del cor, i una altra de finor. Aquest vi busca l’equilibri entre salvatge i finor. A l’etiqueta també s’explica bé el que fem: vins amb consciència.” Tuets és un celler veí de la Rural, que és a les Ordes, a quatre quilòmetres de Santes Creus, al municipi d’Aiguamúrcia.
L’Albert Domingo ens convida a conèixer en Jaumet.

Jaume Prats. Jaume Prats, Jaumet

El Jaumet és un dels vins que explicàvem que s’elabora al celler de Cati Ribot. Ens explica Jaume Prats que el vi neix d’una vinya entre cinquanta anys i seixanta, de dues hectàrees, a la zona de Binissalem (Mallorca), en coplantació amb diverses varietats negres antigues i originàries de Mallorca (callet, fogoneu, manto negre), que representen el 80% de la vinya, i el 20% restant són varietats blanques (malvasia, premsal, moscatell). Un raïm sencer que ha macerat dotze dies i premsat directe. S’ha passat un any en una tina d’acer inoxidable i un altre any a l’ampolla. Explica: “És la vinya més vella que tenim i amb varietats que avui són un tresor.” Jaume Prat ens proposa de conèixer el projecte Bardissots.

Pep Pla. Pep Pou, de Bardissots. La Besàvia

La Besàvia és el primer vi que va elaborar el projecte vinícola Bardissots, de recuperació de vinyes que es conserven encara i d’una manera residual al Baix Montseny, sobretot. Pep Pou, l’impulsor juntament amb Pilar Rossell, és de Cardedeu (Vallès Oriental) i es coneix bé la zona. Treballa i vinifica els seus vins amb Oriol Artigas, que té el celler a Llinars del Vallès. La Besàvia neix d’una vinya vella de noranta anys de Cardedeu de la qual tenien cura la besàvia i l’oncle de Pep Pou. Una vinya en coplantació en què es van plantar tretze varietats, entre les quals, picapoll negre, picapoll blanc, pansa blanca, i varietats tan escasses com ara la beier i la Sant Jaume. La Besàvia de Bardissots es va començar a elaborar el 2016.

Oriol Artigas. Oriol Artigas. La Bella

Acabem aquesta ronda amb Oriol Artigas, l’impulsor de la fira Natrus. Abans de demanar-li que ens recomani un vi, ens explica les intencions d’aquest Natrus: “El vi que fem els que compartim aquesta fira és un vi que sobretot és una tendència de consum a les zones urbanes. Per tant, entenem que amb els nostres vins portem la natura a les ciutats de tot el món. Aquesta fira té la voluntat de generar el procés invers: que la gent surti de ciutat per venir a la vinya i a la muntanya. A més, tots els que som aquí som amics, que ens trobem a llocs molt diversos del món i passem moltes hores junts, i compartim unes idees a l’hora de fer vi.”

Oriol Artigas tria el vi la Bella, perquè és un dels vins de pansa blanca més representatius que fa, sobretot perquè la vinya creix en terreny de sauló. Diu Artigas: “Tot i que és una vinya encarada al nord i és fresca, trobo que al llarg dels anys dóna un vi que en ampolla creix molt. Segurament és el vi que creix més al llarg del temps, de tots els que faig. Com que em fa il·lusió que el vi duri, resisteixi, creixi, us recomano aquest. Aquesta anyada, que és la 2022, és fermentada amb el raïm sencer durant dues setmanes i no ha passat per bóta, només en inoxidable. És una vinya molt vella, del 1939, situada a Martorelles, a la vall de Sarriera.”

“Hagi escrit sobre el que hagi escrit, Josep Pla ens ha ensenyat a mirar el nostre país i la seva gent, a mirar-nos a nosaltres mateixos i, des d’aquí, a mirar el món; i per això ens agrada”, escriu Teresa Amat, autora del llibre El plaer de l’art. Josep Pla i els artistes (Edicions Sidillà), que arriba aquesta setmana entrant a les llibreries. Pla va escriure sobre Gaudí, Dalí, Rusiñol, Maillol, Picasso, Gargallo, Miró i tants més. Però l’estudi sobre la relació de Josep Pla amb l’art i amb els artistes encara s’havia de fer. El Plaer de l’art aplega tot de texts de l’escriptor sobre el seu concepte d’art i sobre els artistes que va conèixer.

Teresa Amat Canals (Martorell, 1950) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha treballat de tècnica al Consorci per a la Normalització Lingüística. És patrona vitalícia de la Fundació Francesc Pujols i Morgades de Martorell. L’any 2009 va publicar l’assaig Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana, i l’any 2016 el recull de relats Tot ve que s’acaba (premi Vila de Martorell 2015, Viena Editorial). Va ser autora d’un dels primers blocs literaris en català, Les paraules i els dies, del 2002.

Llegiu un fragment de El plaer de l’art. Josep Pla i els artistes, de Teresa Amat (Edicions Sidillà).

Els editors Judit Pujadó i Xavier Cortadella expliquen als lectors de VilaWeb:

“Un autor amb la capacitat d’observació tan esmolada, tan prolífic i amb una prosa tan consistent, pensada i fonda com la de Josep Pla, que va escriure pràcticament sobre qualsevol tema i que sempre ho va fer amb criteri, amb perspicàcia i amb aquesta seva voluntat de lliurar-nos un relat del país, si més no del país que va pensar que valia la pena preservar, bé mereixia un recull que aplegués la seva visió sobre l’art i sobre els artistes que va conèixer. Ben mirat, la visió que té del fet artístic és també la visió que amara la seva obra narrativa.

A El plaer de l’art. Josep Pla i els artistes, Teresa Amat ha aplegat tot un seguit de textos de l’escriptor empordanès sobre el seu concepte d’art i sobre un bon grapat dels artistes que va conèixer. Hi destaca especialment allò que per ell era important i transcendent: l’art capaç de transmetre “el batec de la realitat de la naturalesa de les coses i dels homes i de les dones”, com diu Teresa Amat. “L’art és una cosa sobretot important perquè ha suscitat la lluita dels homes contra el temps, que ho destrueix tot. L’art és un incentiu de l’home per durar, per conservar, per recordar, per perviure davant la còsmica massa d’oblit que ho esborra tot”, per dir-ho amb paraules de Josep Pla.

En aquest llibre, trobareu aplegats fragments dels retrats que Josep Pla va deixar escrits de prop d’una trentena d’artistes, pintors, però també escultors, la majoria catalans. Un passeig per retrobar-nos amb tots ells, des de la perspectiva de Josep Pla i, per tant, amb la mirada imprescindible d’un dels millors prosistes del segle XX.”

Quan cerqueu parella amb una aplicació de cites, sou vosaltres o l’algorisme qui tria? Els perfils d’usuaris que apareixen per connectar no són casuals: responen a estereotips de tota mena, siguin racials, de gènere i, fins i tot, d’edat. La conseqüència és la discriminació de gran part de la població a l’hora de trobar parella per internet, un fet que pot acabar afectant-ne l’autoestima.

El biaix d’edat, o edatisme, és una de les discriminacions més presents, i afecta a partir de 30 anys. Així ho denuncien els investigadors de la UOC Andrea Rosales i Juan Linares-Lanzman, que participen en una investigació amb més universitats en què s’estudia com funciona l’edatisme en sistemes i serveis que fan servir la intel·ligència artificial. La major part d’usuaris de Tinder, una de les aplicacions de cites més populars, té entre 25 anys i 45. A partir dels 45, el nombre d’usuaris baixa en picat. “L’algorisme ha après que les persones de menys de 30 anys són més populars, i, per tant, els dóna més visibilitat”, explica Rosales. Per això, és habitual de trobar-se amb cerques a Google com aquestes: “Si tinc 30 anys, sóc massa gran per a fer servir aplicacions de cites?” o “Com puc lligar a Tinder amb més de 30 anys?”.

Tinder, deu anys després: com ha canviat la nostra manera de lligar?

Per què Tinder premia la joventut?

Rosales detalla que l’edatisme a les plataformes digitals s’explica pel principi de popularitat: “Es promocionen els usuaris amb més interaccions o més connexions, perquè l’aplicació vol que hi hagi més trànsit, que hi hagi més likes i més connexions. Per això identifica quins són els usuaris més populars i els fa més visibles.” I, gairebé sempre, els usuaris més populars són gent jove. De fet, Rosales diu que el moment de més popularitat de les dones és a 18 anys. “Evidentment, hi ha usuaris que prefereixen noies joves, però el risc és que la plataforma acaba reproduint i amplificant aquests comportaments.” Així, els estereotips socials s’afegeixen als “estereotips” de les aplicacions, i tot plegat acaba conformant un greuge comparatiu entre usuaris.

Les plataformes fan servir mètodes implícits i explícits per contribuir al biaix per edat. Rosales assenyala dos mètodes clars. D’una banda, et demanen que diguis l’edat i que estableixis un rang d’edat entre la gent que vols conèixer: “Això és una imposició algorítmica de l’amor, perquè et delimita i reforça els estereotips”, lamenta. D’una altra banda, alerta que Tinder ha estat acusat “sistemàticament” de cobrar més a la gent més gran.

Rosales admet que encara no se sap ben bé com funciona l’algorisme que treballa amb intel·ligència artificial: “No sabem com funciona l’algorisme realment. Aquest és un dels grans reptes que tenim, perquè ara per ara les grans corporacions digitals no són transparents sobre com fan servir la informació dels usuaris, per què la fan servir i com arriben a certs resultats.”

Sobre això, també parla de l’edatisme existent en les imatges generades amb intel·ligència artificial: “Quan demanes que et creï una imatge d’una persona adulta que es relaxa a la sala d’estar de casa, et mostra generalment algú bastant jove. En canvi, si li demanes que t’ensenyi una persona gran que es relaxa a casa seva, et mostrarà una persona gran, dependent, amb problemes de mobilitat, i amb una aura de certa tristesa o d’alegria exagerada.”

Open AI presenta Sora, una eina per a crear vídeos hiperrealistes

Com afecta els usuaris?

L’edatisme mina l’autoestima dels usuaris, perquè els posa en un lloc social en què no se senten identificats. “I no ets tu, és l’algorisme, que et tracta injustament”, recorda Rosales. En tot cas, reitera que l’edatisme digital afecta tothom: “També pot afectar una noia de vint anys, perquè, tot i que busqui una persona de la seva edat, s’hi posaran en contacte homes molt més grans que ella. I la volen no per qui és, sinó per la joventut que representa”, exemplifica.

En tot cas, Rosales anima els usuaris a oposar-se a la imposició de l’algorisme: “Hem de visibilitzar totes les situacions en què es discrimini una usuària per raó d’edat, raça o gènere. Buscar parella en línia es converteix en la manera més habitual de lligar. Per això cal anar amb compte amb els estereotips digitals que reforcen les plataformes digitals, perquè les regles del joc canvien”. Per la seva banda, Linares-Lanzman creu que no hi ha una solució senzilla: “Sovint ens volen fer creure que aquesta solució vindrà de la indústria tecnològica mateixa, perquè és un dels principals actors involucrats, però la seva fórmula busca la rendibilitat. Com més problemes socials hi ha, més solucions tecnològiques ens volen vendre”, explicava en un article de la UOC.

Més enllà de l’edatisme

Tanmateix, l’edatisme no és l’única discriminació papable a les aplicacions de cites. Els investigadors destaquen també el racisme o el sexisme. Així, Rosales explica que les plataformes faciliten la localització de persones amb unes característiques racials determinades. Per exemple, recorda el testimoni d’una usuària: “M’acostuma a connectar gent que somia amb uns estereotips determinats, és a dir, el d’estar amb una dona negra. I li semblo estupenda perquè sóc una dona negra, però no ha vist en mi res més enllà del fet de ser una dona negra”, es queixava. Amb tot, hi ha algunes aplicacions de cites dirigides específicament a un públic concret, que sol correspondre a col·lectius discriminats. Per exemple, existeix SeniorMatch, una aplicació per a més grans de cinquanta anys, EastMeetEast, una per a asiàtics, o Gaudi, una aplicació en català dirigida al col·lectiu LGTBI. Tanmateix, Rosales adverteix que s’hi continuen reproduint uns altres estereotips i formes de discriminació: “Hi ha uns altres biaixos. Les plataformes sempre premiaran els perfils més populars, i això també és una forma de discriminació.”

Gaudi: l’aplicació de cites gais en català que vol destronar Grindr