Vilaweb.cat

Les Illes Balears volen ser la prova pilot d’una aplicació per rastrejar contactes

La presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, ha anunciat que el govern està treballant en una aplicació mòbil que permet rastrejar els contactes entre persones per aconseguir una detecció més eficaç dels casos de la Covid-19. Armengol ha presentat la proposta en la reunió amb Pedro Sánchez, Quim Torra, Ximo Puig i els presidents de les autonomies espanyoles i ha defensat que diversos països europeus s’estan plantejant mètodes similars de seguiment. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

🔴@F_Armengol➡️Estam avançant en la posada en servei d’una app mòbil per rastrejar els contactes de cada persona per millorar la detecció de possibles contagis quan es localitzi un nou positiu.

▶️He demanat a @sanchezcastejon que #Balears pugui ser la prova pilot d’aquesta eina pic.twitter.com/gVGC6SwuMx

— PSIB-PSOE (@psibpsoe) May 10, 2020

En aquest sentit, ha demanat a la Moncloa que les Illes Balears puguin ser prova pilot d’aquesta eina abans que estigui disponible al conjunt de l’estat espanyol. Armengol ha assegurat que l’aplicació ‘és respectuosa amb la privadesa de les persones’. De totes maneres, l’aplicació només és una més de les mesures que l’executiu aplicarà per aconseguir una detecció més ràpida i eficient dels casos de Covid-19.

A partir de demà, quan el conjunt de les Illes Balears estigui en la fase 1 del desconfinament, es començarà a executar l’estratègia de diagnòstic, vigilància i control de la fase de transició, segons la qual, qualsevol cas sospitós de tenir la Covid-19 se li farà una prova PCR en un termini inferior a les 24 hores. Si la persona està infectada, es començarà un estudi dels contactes per evitar una eventual expansió del virus.

Segons Armengol, perquè s’activi el pla no cal que els ciutadans vagin als centres de salut, sinó que en cas de presentar simptomatologia  de la Covid-19 es quedin a casa i truquin al 971 437 079 o al 902 079 079.

🔴@F_Armengol➡️Entram en dies clau. Per això, a partir d’ara es farà la prova PCR a qualsevol persona que presenti els símptomes de la #COVID19🦠.

⚠️☎️No cal anar al centre de salut. S’ha de telefonar al 971.437.079 i al 902.079.079. #AhoraTocaLucharJuntos pic.twitter.com/5AP01iLfRD

— PSIB-PSOE (@psibpsoe) May 10, 2020

Represa dels vols i el trànsit marítim

En conferència de premsa, la presidenta ha explicat que a partir de demà hi haurà dos vols diaris entre illes —amb els aparells amb un 50% de la capacitat— i que es reprendrà el transport marítim de passatgers i vehicles entre les illes i el continent. De totes maneres, Armengol ha deixat clar que tot viatge haurà d’estar justificat per retorn a primera residència, per causa laboral, motius mèdics o per tenir cura d’una persona dependent. Tant als ports com als aeroports s’extremarà la vigilància sanitària i es prendrà la temperatura als passatgers.

🔴@F_Armengol➡️A partir de demà hi haurà 2 vols diaris entre illes i també s’obrirà el transport marítim als passatgers i vehicles entre illes i amb la península.

⚠️Aquests moviments només es permeten per tornar a primera residència, motius mèdics o per cuidar d’algú dependent. pic.twitter.com/uHmTbGSZg7

— PSIB-PSOE (@psibpsoe) May 10, 2020

The post Les Illes Balears volen ser la prova pilot d’una aplicació per rastrejar contactes appeared first on VilaWeb.

Ximo Puig expressa a Sánchez la indignació valenciana: ‘Lleialtat no és submissió’

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha fet una conferència de premsa aquest diumenge després de la reunió que ha mantingut, com cada setmana, amb els presidents Torra i Armengol, el president del govern espanyol i els presidents de les comunitats autònomes. Puig ha estat molt crític amb el govern espanyol després de la indignació provocada al País Valencià per la decisió de deixar catorze àrees sanitàries, entre les quals les principals ciutats del país, dins la Fase 0 del desconfinament. Aquest matí Fernando Simon havia al·ludit a l’existència de casos sospitosos per a justificar la decisió adoptada pel govern espanyol. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El cap del Consell s’ha referit a les dades de la pandèmia al País Valencià remarcant els resultats aconseguits i posant-les en context al conjunt de l’estat espanyol. ‘Nosaltres hem fet els deures i en qualsevol estadística es pot comprovar’ ha dit el president, que ha remarcat que la decisió del ministre Illa ‘no està justificada’. Puig ha exigit en la reunió que es revise la situació del País Valencià.

El president ha mostrat en públic l’informe fet per la Generalitat Valenciana per a justificar el pas a la fase 1, recalcant que aquest informe ocupa 234 pàgines i anunciant la publicació del mateix. Puig ha dit que contra aquest esforç d’objectivitat i dades fet per la Generalitat el govern espanyol ha reaccionat només amb ‘nou paraules i sense enviar cap paper’. Puig ha afirmat en aquest sentit que la cogovernança exigeix transparència i dades objectives, que no han existit en aquest cas i ho ha reblat amb un avís a Pedro Sánchez: ‘Lleialtat no és submissió’.

Ximo Puig també ha demanat al ministeri espanyol que faça públic l’informe en que es basen per a prendre la decisió que han pres. Preguntat sobre si el País Valencià ha estat discriminat per raons no científiques el president ha dit que no ho creu i que no vol pensar en termes conspiratius. Però tot i això el president sí que ha afirmat que creu que el ministeri ‘ha canviat les regles a meitat del partit’ perquè si no és així no s’explica la decisió.

Tensió política dins el PSPV

Des de que divendres a la nit es va saber la decisió del govern espanyol l’ambient polític s’ha enrarit molt al País Valencià. El govern ha protestat de manera unànime, amb paraules molt dures, sobretot de la consellera de Sanitat, Ana Barceló. Dins el Partit Socialista han renascut, però, les diferències entre els partidaris del president i els del ministre Ábalos, que havia intentat en el seu temps derrotar Ximo Puig per fer-se amb el poder dins la federació i que ara són dels pocs a defensar la decisió del govern espanyol.

The post Ximo Puig expressa a Sánchez la indignació valenciana: ‘Lleialtat no és submissió’ appeared first on VilaWeb.

Continuen baixant les hospitalitzacions i els ingressos a l’UCI al País Valencià

La conselleria de Sanitat del País Valencià ha informat de 164 casos nous de la Covid-19 (52 per PCR i 112 per proves ràpides), 65 altes i 10 defuncions. La malaltia ja ha afectat 13.840 persones, de les quals 8.861 ja han rebut l’alta (64%) i 1.338 han mort. Ara mateix els casos actius de Covid-19 són 3.641, és a dir, només el 26% dels registrats. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’altra banda, els ingressos als hospitals continuen baixant. Ara mateix hi ha 480 persones en centres hospitalaris (8 menys que ahir), de les quals 87 són a l’UCI (5 menys que ahir). Pel que fa als sanitaris, dels 2.628 infectats, 756 continuen malalts i 1.872 ja han rebut l’alta.

Sobre les residències, hi ha casos de Covid-19 a 94 centres, dels quals 30 són sota vigilància activa de control sanitari. En l’últim dia s’han detectat 29 residents encomanats i 19 treballadors. Dels deu morts, tres eren residents.b

The post Continuen baixant les hospitalitzacions i els ingressos a l’UCI al País Valencià appeared first on VilaWeb.

Torra proposa a Sánchez que la màscara sigui obligatòria durant el desconfinament

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha exigit al govern espanyol que aprovi l’ús obligatori de la màscara en l’espai públic, com a mesura de seguretat durant el desconfinament, però també li ha reclamat un pla per salvar l’economia en els pròxims tres mesos. En la seva intervenció en la reunió setmanal amb Pedro Sánchez, Ximo Puig, Francina Armengol i els presidents de les autonomies espanyoles, Torra ha exigit que salvar les persones i l’economia sigui el centre de l’acció política i no pas el dèficit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Guia: quines ciutats i territoris entren a la fase 1 del desconfinament 

En aquest sentit, el president ha proposat que en els pròxims tres mesos s’apliqui ‘una política de salvament de l’economia’, de manera que la despesa se centri a salvar les persones i els llocs de treball i, per tant, que no es prioritzi el dèficit. Per això, Torra ha exigit l’aprovació immediata d’una renda bàsica universal i un permís retribuït per a famílies cuidadores de nens i persones dependents.

Així mateix, Torra vol ‘congelar el temps’ a les petites i mitjanes empreses (pimes), autònoms i empreses amb una moratòria del cobrament de quotes i impostos, una política de transferències directes i subvencions per garantir la liquiditat als sectors més afectats, en lloc d’una política de crèdits i avals. 

[EN DIRECTE] La informació d’última hora sobre la crisi del coronavirus 2019 

A més a més, el president ha demanat ‘claredat, transparència i antiburocràcia‘ en la concessió de les ajudes i en l’aplicació de les mesures. D’aquesta manera, ha demanat que les normes siguin clares i que ‘no serveixin per a afavorir els grups de pressió empresarials de sempre i supervisant l’actuació de la banca’.

Finalment, Torra ha reiterat que cal actuar amb urgència perquè totes les mesures i ajudes que no s’aprovin en els pròxims tres mesos s’hauran de multiplicar més tard per la fallida de les empreses. ‘No podem permetre que les empreses s’enfonsin les empreses, ni perdre llocs de treball. El pla de desconfinament ha d’anar lligat a un pla de salvament de l’economia’, ha conclòs.

The post Torra proposa a Sánchez que la màscara sigui obligatòria durant el desconfinament appeared first on VilaWeb.

Només 340 persones continuen infectades per la Covid-19 a les Illes Balears

Les Illes Balears han registrat sis casos nous de la Covid-19, fet que augmenta l’afectació total a 1.950 infeccions. Els nous casos suposen un increment del 0,3%, tot i que cap ha estat hospitalitzat. D’altra banda, en l’últim dia s’han donat 6 altes (1.401) i han mort dues persones, fet que augmenta fins a 209 les defuncions. Durant la pandèmia 1.141 pacients han necessitat ser ingressats a un centre hospitalari, dels quals 169 són a l’UCI. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[EN DIRECTE] Tota la informació d’última hora sobre la crisi del coronavirus 2019 

La conselleria de Salut posarà demà en marxa, quan tot el territori entri a la fase 1 de desconfinament, l’estratègia de diagnòstic, vigilància i control de la fase de transició, segons la qual, qualsevol cas sospitós de tenir la Covid-19 se li farà prova en un termini inferior a les 24 hores. Si la persona està infectada, es començarà un estudi dels contactes per fer un diagnòstic precoç de la malaltia.

 

The post Només 340 persones continuen infectades per la Covid-19 a les Illes Balears appeared first on VilaWeb.

Corea del Sud avisa d’una segona onada d’infeccions per la Covid-19

Un rebrot del coronavirus 2019 ha obligat el govern sud-coreà a tancar els bars i les discoteques de Seül. L’executiu de Moon Jae-in ha informat avui de la detecció de 34 casos nous de la Covid-19, la xifra més alta en més d’un mes. El tancament dràstic s’ha decretat pel temor que virus torni a disseminar-se multitudinària. Ara mateix, el total d’infectats és de 10.874, dels quals 356 han mort. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[EN DIRECTE] Tota la informació d’última hora sobre la crisi del coronavirus 2019

Fins ara Corea del Sud ha rebut elogis mundials per la gestió que ha fet de la crisi del coronavirus. El país fou un dels primers a detectar contagis després d’identificar-se el virus a Wuhan (Xina). Mitjançant una estratègia agressiva de detecció i d’aïllament, el govern havia aconseguit contenir l’expansió de la Covid-19.

Tanmateix, ahir pocs dies després que s’afluixessin algunes restriccions —fins i tot ha tornat la K-League, la lliga de futbol—, el batlle de Seül va decidir tancar tots els bars i discoteques de la ciutat per por a ‘una explosió d’infeccions’. Les autoritats han identificat un jove de 29 anys com el causant del rebrot de contagis. Segons que han informat, l’home va sortir de festa el cap de setmana a Itaewon, un districte molt popular.

Per evitar l’expansió de la malaltia, s’identificaran i es faran proves a 1.510 persones que van coincidir amb el causant del rebrot. ‘No s’ha acabat fins que no s’ha acabat’, ha Moon Jae-in, sobre la lluit contra el coronavirus.

The post Corea del Sud avisa d’una segona onada d’infeccions per la Covid-19 appeared first on VilaWeb.

Fase 1: les persones que comparteixen domicili poden omplir el cotxe i no fer servir màscara

El Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE) d’avui modifica l’ordre ministerial del 3 de maig que regula les condicions de transport en vehicles. La principal novetat és que a partir de demà, 11 de maig, les persones que visquin juntes en territori de fase 1 podran omplir totes les places d’un cotxe i no caldrà que portin màscara. Si algun dels viatgers no viu al mateix domicili, es mantenen les regles anteriors: dos per fila i amb màscara. Pel que fa a les motocicletes, ciclomotors i vehicles categoria L, el BOE actualitzat també permet ara que dues persones que convisquin viatgin juntes sense màscara. Les que no ho facin, en canvi, hauran de portar casc integral o màscara. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per a les motos d’ús compartit, per exemple, les de lloguer, serà obligatori l’ús de guants. No obstant això, el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana accepta els guants habituals de motocicleta. Finalment, i amb relació als taxis i VTC, es manté la prohibició d’utilitzar el seient del copilot, però es poden ocupar la resta de places disponibles per files al complet, si els viatgers viuen junts sota un mateix sostre. Si no és així, la normativa segueix com fins ara: dues persones per fila. En vehicles amb una sola filera de seients, com les cabines de furgonetes, es manté la mateixa regla: dues persones, però amb màscara obligatòria.

The post Fase 1: les persones que comparteixen domicili poden omplir el cotxe i no fer servir màscara appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] L’experiment japonès que demostra la importància de rentar-se bé les mans

La cadena pública japonesa, NHK, ha fet un experiment per demostrar com els virus i els microbis es poden propagar durant un àpat en un bufet, si hi ha manca d’higiene personal. En aquest sentit, han fet seure deu persones en una taula i se li ha aplicat pintura fluorescent a un dels comensals. Al cap de trenta minuts, tots els comensals tenien rastre de la pintura al seu cos i, per tant, eren possibles agents d’infecció. Però, a més a més, tres d’ells tenien restes a la cara, fet que podria suposar la seva infecció si en comptes de pintura fos el coronavirus 2019. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vegeu ací l’experiment:

NHK conducted an experiment to see how germs spread at a cruise buffet.

They applied fluorescent paint to the hands of 1 person and then had a group of 10 people dine.

In 30 min the paint had transferred to every individual and was on the faces of 3.
pic.twitter.com/1Ieb9ffehp

— Spoon & Tamago (@Johnny_suputama) May 8, 2020

The post [VÍDEO] L’experiment japonès que demostra la importància de rentar-se bé les mans appeared first on VilaWeb.

Dorca: ‘No em sorprendria que ens trobem que el coronavirus va començar unes setmanes o mesos abans’

El doctor Jordi Dorca, pneumòleg a l’Hospital de Bellvitge, ha assegurat que no seria sorprenent que la crisi del coronavirus 2019 hagués començat a Catalunya ‘unes setmanes o mesos abans‘ del que ara mateix es creu. En una intervenció al FAQS de TV3, el metge ha indicat que cal revisar ara els casos de pneumònia, sobretot les greus, que siguin compatibles amb la Covid-19, tal com s’ha fet a l’estat francès, on fins ara s’ha detectat un primer contagi el 2 de desembre. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“No em sorprendria que a mida que anem revisant casos de pneumònia per covid, ens trobem que això va començar unes setmanes o mesos abans” Doctor Jordi Dorca, pneumòleg #FAQStuttifruttiTV3 ▶️ https://t.co/3OFazE0csI pic.twitter.com/X3J8POYzrc

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) May 9, 2020

Pel que fa a un possible tractament per la Covid-19, el doctor ha destacat que, tot i que s’estan fent milers d’estudis, encara no s’ha demostrat que cap fàrmac tingui un eficàcia contundent sobre la malaltia. A més, ha desmentit de manera categòrica l’estudi francès que assenyalava que ser fumador o la nicotina disminuïen la incidència del coronavirus.

“De cap medicament que hem utilitzat tenim resultats contundents que permetin afirmar sense dubte són eficaços. Tenen molt poca base les associacions d'autors dient que els fumadors tenen menys malatia” Doctor Jordi Dorca, pneumòleg #FAQStuttifruttiTV3 ▶️ https://t.co/3OFazE0csI pic.twitter.com/CpmoQDBSFD

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) May 9, 2020

Sobre les afectacions per la Covid-19, Dorca ha afirmat que amb ‘força freqüència’ produeix fenòmens trombòtics, que afecten diversos òrgans, però principalment als pulmons, que s’acaben quedant sense oxigen. Dit això, el doctor també ha detallat problemes que la malaltia causa als intestins, fetge, ronyons i cervell.

👉🏼Com afecta la Covid-19? “Es produeixen fenòmens trombòtics amb freqüència” Jordi Dorca, director clínic de Malalties Respiratòries @hbellvitge #FAQStuttifruttiTV3 ▶️ https://t.co/3OFazE0csI pic.twitter.com/fwmMoSnlOE

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) May 9, 2020

Fetge, intestins, ronyons, cervell… Analitzem algunes parts del nostre cos que poden quedar afectades a partir del coronavirus amb el doctor Dorca, director clínic de Malalties Respiratòries @hbellvitge #FAQStuttifruttiTV3 ▶️ https://t.co/3OFazE0csI pic.twitter.com/7UgkV6u6nb

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) May 9, 2020

The post Dorca: ‘No em sorprendria que ens trobem que el coronavirus va començar unes setmanes o mesos abans’ appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Ridícul de Pedro Sánchez: la CNN l’atrapa mentint amb les proves PCR

El president espanyol, Pedro Sánchez, sempre defensa en públic que l’estat espanyol és un dels que fa més proves diàries per detectar el coronavirus 2019. I en una conferència de premsa el 28 d’abril va citar un suposat informe de la Universitat Johns Hopkins que situava Espanya al cinquè lloc mundial. Tanmateix, l’informe no existeix, com li ho va fer saber una periodista de la CNN.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vegeu ací el moment:

Sin duda, el ridículo de @sanchezcastejon, inventándose rankings que no existen, del que se hace eco la CNN, contribuirá a reforzar la #marcaespaña en el mundo. #LosDatosEstánAhí https://t.co/HNK62D1hHJ pic.twitter.com/rAZjtMIEQi

— Manuel García (@Candeliano) May 9, 2020

La CNN es va posar en contacte amb la universitat, que va respondre que ‘no hem estat capaços de localitzar aquest informe’. Cal dir que la Johns Hopkins és un dels principals registres d’afectacions a causa de la Covid-19 a escala mundial, però respecte de les proves de detecció només ofereix dades sobre els Estats Units.

Quan li ho van demanar, Sánchez va ser incapaç de presentar l’informe durant la conferència de premsa d’ahir i va citar el controvertit informe de l’OCDE, al qual van proporcionar dades inflades de proves per a aparèixer entre els deu primers. ‘Les xifres són allà’, va acabar responent el cap de l’executiu. La CNN també va contactar el Ministeri de Sanitat espanyol, però tampoc no ha obtingut resposta.

The post [VÍDEO] Ridícul de Pedro Sánchez: la CNN l’atrapa mentint amb les proves PCR appeared first on VilaWeb.

Les portades del diumenge 10 de maig de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades del diumenge 10 de maig de 2020 appeared first on VilaWeb.

Nosaltres, els unilaterals

Nosaltres, els unilaterals, tenim aquests dies una oportunitat d’or per a fer demagògia. Podríem escarnir els independentistes pragmàtics, vist que la seva teoria de cercar el diàleg amb Espanya ha obtingut aquest fantàstic resultat: Jaume Asens sembla Joan Coscubiela i el PSOE pacta amb Ciutadans. Felicitacions. Sort que eren els aliats. Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Nosaltres, els unilaterals, podríem aquests dies recrear-nos en preguntes retòriques: si independentistes dels comuns com Jaume Asens han deixat de ser independentistes i insulten al president Torra com si fossin de Ciutadans, qui eixampla la base? Nosaltres o Ciutadans? Si l’esquerra espanyola militaritza la solució i opta per l’autoritarisme, qui eixampla la base, nosaltres o el PP? Si un govern del PSOE premia els ‘piolins’ del 2017, qui eixampla la base, nosaltres o Vox? Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.

Nosaltres, els unilaterals, podríem recordar en aquests moments la teoria que hem hagut d’aguantar per terra, mar i aire, durant llargs mesos i pesades hores: la política de blocatge a Madrid no mena enlloc. És hora de fer política. No podem votar sempre que no. Nosaltres, els unilaterals podríem ara agafar la vostra teoria i el vostre eslògan i us el podríem estampar a la paret juntament amb la votació d’aquesta setmana a Madrid: No d’ERC, No de Junts. No de la Cup. No és fer política, això, doncs? I què és?

Podríem, també, llegir amb interès què passa al País Valencià i a les Illes, aquests dies, on ves que la base no s’eixampli gràcies al que diuen de fa molts anys tants teòrics, tants llibres i la meitat dels pragmàtics fins no fas pas tant: com pitjor, millor. Com pitjor ho faci Madrid, millor per als independentistes. (Una mica més d’empenta, de mando único i de desconfinament caòtic, i faran independentistes molts valencians. Ja no falta tant.) Si avui, en lloc d’un govern del PSOE amb comuns, tinguéssim un govern del PP, seria pitjor, però amb Rajoy de president potser Asens encara seria independentista. És el com pitjor, millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.

Sí, nosaltres, els unilaterals, podríem dir tot això i no aniríem enlloc. Què hi guanyaríem? Veure que els nostres companys, els independentistes pragmàtics, s’han fotut una patacada èpica? Que van perduts com mai? Que la seva teoria es demostra falsa? Que els pragmàtics s’han enfonsat? Molt bé. I què? La realitat és que nosaltres també.

On és la nostra via unilateral? Enlloc no és. I aquests dies, encara menys. Anem tan perduts com ells. O més, que a diferència seva, ni marquem el pas, ni l’agenda, ni els nostres decideixen gaire res. Pitjor encara: els unilaterals no hem sabut explicar ni tan sols la nostra diagnosi del passat recent. El nostre relat no domina, i la majoria de votants veu l’octubre del 2017 com un fracàs de la via unilateral, i no pas com allò que va ser: el fracàs de la via dialogada. (La via unilateral es va morir el dia del seu èxit esclatant: el primer d’octubre del 2017; el 2 d’octubre ja van refugiar-se a cercar el diàleg.)

Els unilaterals fa tres anys que, el partit, el veiem de la grada estant: a l’una banda Espanya i a l’altra els pragmàtics. Veure com els pragmàtics perden estrepitosament no ens fa jugar el partit. A la grada hi continuem estant.

The post Nosaltres, els unilaterals appeared first on VilaWeb.

Jocs d’estar per casa (23): els jocs de taula que haurien de ser a totes les cases

Acabem la sèrie ‘Jocs d’estar per casa’ amb una llista dels jocs de taula que haurien de ser a totes les cases, ordenats per la data de la primera edició. Aquests últims dies hem parlat de jocs per a fer a casa amb paper, retoladors i poca cosa més però per què ens hauríem de perdre tots els grans jocs que hi ha avui dia? Totes les llistes són subjectives, i aquesta és la nostra. Si jugues sovint, potser te’n descobrim algun. Si no, fes-nos cas, aquesta és una bona llista per a començar. És clar, al vídeo no ens hi cabien tots, així que n’hem triat vuit d’aquesta gairebé trentena. Els vuit són recomanables i tots els altres, també. Molt aviat podrem sortir al carrer i les botigues de jocs seran obertes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per celebrar que acabem la sèrie, avui rifarem dos jocs. Bé, un joc i un lot de tres jocs: el Carcassonne i tres jocs diferents de la sèrie Sherlock, per gentilesa de Devir (devir.es/) i de GDM Games (gdmgames.com). Moltes gràcies. Farem un sorteig entre tots els qui ens digueu a Twitter o a Facebook quin és per a vosaltres el millor joc de la llista o si n’hi hauríeu posat algun altre. Ja ho sabeu, quan deixem d’estar confinats, sortim al carrer, omplim les botigues de jocs i buidem-les de jocs. I no deixem de jugar!

    • David Parlett, La llebre i la tortuga (1973). En català a Devir. De 2 a 6 jugadors.
    • Sid Sackson, Can’t Stop (1980). En castellà a Ravensburger. De 2 a 4 jugadors.
    • Alex Randolph, Raj (1988). En castellà a Morapiaf. De 2 a 5jugadors.
    • Marsha J. Falco, Set (1988). En castellà a Devir. Qualsevol nombre de jugadors.
    • Wolfgang Kramer, ¡Toma 6! (1994). En castellà a Mercurio. De 2 a 10 jugadors.
    • Wolfgang Kramer, El Grande (1995). En castellà a Devir. De 2 a 5 jugadors.
    • Klaus Teuber, Catan (1995). En català a Devir. De 3 a 4 jugadors.
    • Tom Vuarchex & Pierric Yakovenko, Jungle Speed (1997). En castellà a Asmodée. De 2 a 8 jugadors.
    • Alex Randolph, Ricochet Robots (1999). En castellà a Devir. Qualsevol nombre de jugadors.
    • Klaus-Jürgen Wrede, Carcassonne (2000). En català a Devir. De 2 a 5 jugadors.
    • Bruno Faidutti, Ciudadelas (2000). En castellà a Edge. De 2 a 8 jugadors.
    • Reiner Knizia, Battle Line (2000). En anglès a GMT Games. De 2 jugadors.
    • Philippe des Pallières i Hervé Marly, Els Homes-llop de Vallnegra (2001). En català a Asmodée. De 8 a 18 jugadors.
    • Andreas Seyfarth, Puerto Rico (2002). En castellà a Devir. De 3 a 5 jugadors.
    • Roberto Fraga, Crazy Eggz (La danza del huevo) (2003). En castellà a Mercurio. De 2 a 4 jugadors.
    • Alan R. Moon, ¡Aventureros al tren! (2004). En castellà a Days of Wonder. De 2 a 5 jugadors.
    • Thorsten Gimmler, ¡No gracias! (2004). En castellà a Morapiaf. De 3 a 7 jugadors.
    • Jason Matthews & Ananda Gupta, Twilight Struggle (2005). En castellà a Devir. De 2 jugadors.
    • Bruno Cathala & Ludovic Maublanc, Jack (2006). En castellà a Hurrican Games. De 2 jugadors.
    • Jean-Louis Roubira, Dixit (2008). En castellà a Morapiaf. De 3 a 6 jugadors.
    • Jacques Zeimet, Fantasma Blitz (2010). En castellà a Devir. De 2 a 8 jugadors.
    • Antoine Bauza, 7 Wonders (2010). En castellà a Repos Prod. De 2 a 7 jugadors.
    • Vlaada Chvátil, Codi secret (2015). En català a Devir. De 2 a 8 jugadors.
    • Matt Leacock & Rob Daviau, Pandemic Legacy (2015). En castellà a Z-Man Games. De 2 a 4 jugadors.
    • Martí Lucas & Josep Izquierdo, Mort el 4 de juliol (2018, sèrie Sherlock). En català a GDM Games. De 1 a 8 jugadors.
    • Wolfgang Warsch, The mind (2018). En castellà a Mercurio. De 2 a 4 jugadors.

Sèrie Jocs d’estar per casa

The post Jocs d’estar per casa (23): els jocs de taula que haurien de ser a totes les cases appeared first on VilaWeb.

El confinament de les misèries educatives

Podria semblar una paradoxa. Tanmateix, el tancament de les escoles ha tingut com a irònica conseqüència l’exhibició impúdica de les fragilitats del sistema educatiu, la constatació crua del fracàs d’allò que dèiem normalitat, i que no és sinó el fracàs de la institució a l’hora de complir un dels seus objectius fonamentals: fer del sistema educatiu un mecanisme igualador i exercir d’ascensor social. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Qualsevol persona que hagi exercit de docent i amb una mínima capacitat d’observació, constatarà que cada aula actua sovint com una representació a escala de la societat. En aquest estrany ecosistema de l’escola o l’institut, les tensions i les transformacions s’expressen quotidianament. En termes metafòrics, una classe és com el canari de la mina: ofereix indicis que anticipen els efectes de les crisis cada vegada més freqüents i profundes que se succeeixen curs rere curs. O si ho preferiu, cada centre educatiu actua com a sismògraf que registra el desplaçament de les plaques tectòniques de la societat.

És cert: l’aula, el recinte, la classe, té aquest component de laboratori social que propicia ésser l’epicentre de polèmiques, pressions, esperances o frustracions de grups enfrontats que cerquen en el sistema educatiu una eina per a transformar la societat d’acord amb interessos de grup. És una temptació de conèixer i controlar un espai teòricament organitzat o supervisat per l’estat a càrrec d’especialistes. Els crítics de l’escola es fixen en certa permanència de les formes, espais i metodologies i, tanmateix, eviten de parlar d’allò que realment és important: la finalitat de la institució. Si quan es va implantar el sistema cercava disciplina, obediència, nacionalització de poblacions heterogènies i reproducció social de les desigualtats, a partir del 1945, amb l’eclosió de l’estat del benestar, la situació es capgira i es persegueix la voluntat d’oferir oportunitats d’ascens social amb una vocació d’igualador social.

La mundialització ho transforma tot. També una escola que, tota sola, no pot amb una responsabilitat tan gran i que és sabotada pels grups benestants que conspiren en contra de la democratització de la institució. Resulta paradoxal que, amb les xifres fredes, i fins ben bé al tomb del segle, els sistemes educatius no són mai tan qüestionats, mentre que, per contra, s’incrementa de manera significativa i universal l’accés a la cultura i la promoció social. Una part substancial de les societats occidentals veu incrementar els seus anys d’escolaritat, coneixements, capacitacions tècniques i esperit crític, que a Catalunya, a més, van lligades a una democratització profunda d’escoles i instituts. Al cap i a la fi, en termes generals, els docents solen mostrar una certa sensibilitat social un graó per damunt de la resta de la societat.

Ara, abans del tall del 2000, les desigualtats d’origen eren manifestes, malgrat que es podien administrar millor. L’homogeneïtat dels sistemes educatius –la majoria d’escoles i instituts solien seguir lògiques, pràctiques i dinàmiques semblants‒ oferien precisament un tracte força homogeni en què les desigualtats d’origen, si bé es mantenien, sovint s’atenuaven. Hi havia alumnes que no tenien els tan criticats llibres de text (amb el seu component igualador), encara que existien mecanismes per a compensar-ho (reutilització, solidaritat…). També eren problemàtics aspectes menys visibles, tal com l’absència d’espais adequats per a estudiar a casa, la manca d’harmonia familiar o aspectes que l’escola, amb la seva homogeneïtat, tendia a invisibilitzar. Amb el pas dels anys i la modificació de la demografia, amb la incorporació de persones de diferents orígens culturals, amb la digitalització, amb l’eclosió d’activitats extrascolars, amb el creixement de la precarietat de les famílies i el deteriorament del mercat laboral, tot ha canviat. Especialment allò que destacàvem: la finalitat de l’escola.

Certament, el terme ‘autonomia’ ha esdevingut el nou mantra neoliberal que serveix per a capgirar, una vegada més, la raó de ser de la institució. Ja no pretén igualar, sinó eixamplar diferències o retre culte a la singularitat. Com a fenomen mundial, d’acord amb la lògica neoliberal, en nom de l’autonomia, els centres –i els mateixos professors– són impel·lits a competir els uns amb els altres. Allò que pugui recordar mínimament la igualtat o homogeneïtat –per exemple, el llibre de text– és combatut sense pietat, titllat de conservador o reaccionari. Si abans, un alumne, amb les seves desigualtats d’origen, podia participar en aquest espai amb relativa igualtat d’oportunitats, ara cada centre és un regne de taifes i cadascun es personalitza amb conseqüències agradables per a l’estètica, encara que terribles per al conjunt. Ara, com veiem en el món anglosaxó, no importen els mèrits personals de cada alumne, sinó el lloc on ha estat escolaritzat. Si a això hi afegim una dinàmica d’especialització de centres en funció del nombre d’alumnes procedents de la darrera immigració, de barris modests o benestants, ja no parlem de sistema, sinó de guetos per raó de classe. De fet, la majoria d’actors educatius s’han adonat que el problema principal de l’educació d’aquests darrers anys és la segregació educativa. Sense adonar-nos-en, hem bastit un sistema en què, més que reproduir diferències socials, anem organitzant una atomització en virtut de la qual els diversos grups per raó d’origen, cultura, seguretat econòmica o capital social ja no interactuen. De fet, ni tan sols coexisteixen. Més o menys disfressat d’innovació educativa, amb gran esforç de diferenciació de cada comunitat escolar, anem creant un món de compartiments estancs en què impossibilitem tota solidaritat, tota empatia, tota idea de comunitat nacional o bé, com deia Tony Judt, ens refugiem en la comoditat del nostre gueto voluntari i impedim tota discussió política.

Tot això que percebíem pocs –el món educatiu viu alienat per discussions metodològiques estèrils propiciades per una mena de ‘neoliberalisme progre’–, el confinament ho ha exposat amb tota la seva cruesa. L’escola, amb la seva capacitat d’aïllament social i institucional, provava de dissimular això que passava. El fet que infants, adolescents i les seves famílies no puguin ser a les aules i que facin allò que poden a casa, ha deixat ben palès tots els drames patits en silenci. Aquí, i al món occidental. Qualsevol persona que es dediqui a seguir debats educatius a la premsa o tingui relació amb docents d’arreu del món pot adonar-se que aquest és un procés mundial en què coincideixen els mateixos ingredients, en tot cas, amb petites diferències a còpia d’espècies i condiments locals. A Catalunya es calcula que al voltant d’un 30% d’alumnes no es connecten a les classes virtuals. Això coincideix força amb l’estimació de la pobresa infantil –al voltant d’un 28%. Podríem parlar, a més, de famílies –o uns altres formats desestructurats, especialment a causa d’una pandèmia de precarietat– que no disposen dels mínims elements per a comunicar-se amb la seva escola. Una directora de Lloret m’explicava que no és que hi hagués alumnes que no tinguessin ordinadors o internet, sinó que no disposaven ni d’endolls. Una altra directora m’explicava les dificultats per a comunicar-se amb famílies que no parlaven cap llengua indoeuropea. A Salt es calcula que el 30% dels infants viuen en cases ocupades. La misèria invisibilitzada ens esclata al davant amb tota virulència.

A l’altre extrem, també hi trobem uns altres fenòmens tan interessants com preocupants. Hi ha una part substancial d’alumnes que viuen relativament bé el confinament. Especialment els instituts, imbuïts d’un esperit competitiu i generacionalment d’uns valors morals discutibles, són espais inhòspits. I això fa que per molts el teletreball esdevingui una benedicció. El bullying, un fenomen que no es pren de manera seriosa –cada centre actua de manera diferent, i amb certa obsessió per a evitar que transcendeixin els seus problemes–, fa que el distanciament sigui percebut meravellosament. Que alguns alumnes es puguin llevar tard, que no segueixin jornades stakhanovistes o s’estalviïn les rigideses d’allò que anomenàvem normalitat permet d’entendre per què a països com els Estats Units es va estenent el homeschooling i esdevé una alternativa atractiva per a moltes famílies. A la Catalunya del 2020 no som lluny que s’estengui el fenomen hikkikomori. En aquest món cada vegada més desigual, trobem grups classe en què alguns alumnes, simplement, es desconnecten per no fer res o fer allò que els interessa, mentre que uns altres, per interès propi, són capaços d’empassar-se documentaris de física quàntica. El grup classe actua, com dèiem, com el canari de la mina que ens indica aquest creixement exponencial de desigualtats, diversificació, individualisme i singularització.

Hi ha unes altres qüestions no menys importants que podríem apuntar d’aquesta ‘excepcionalitat’ de conseqüències imprevisibles. L’ús de les noves tecnologies serveix també perquè algunes empreses facin l’agost amb la recopilació de dades –el petroli del segle XXI– que poden servir per a crear uns algoritmes que, al seu torn, algunes empreses de col·locació les utilitzin de manera perversa en el futur per a desestimar candidats. Black Mirror no és tan lluny. També hem assistit a una mena de festival de propaganda d’escoles que competeixen les unes amb les altres digitalitzant-se per damunt les seves possibilitats, fent videoconferències a tort i a dret (amb percentatges ínfims d’alumnes connectats) a fi de vendre la seva escola com el producte desitjat amb ànim de seduir les famílies amb millor capital cultural. També es veuen direccions que actuen com a senyors feudals amb uns mestres cada vegada més proletaritzats –i per tant, esterilitzats. Per descomptat, tampoc no ha mancat determinat populisme pedagògic que vol fer creure a l’opinió pública que els docents fan vacances, mecanisme de manipulació informativa que pretén d’aprofundir en una negativa dinàmica de precarietat laboral. En resum, aquest confinament serveix per a amplificar les misèries que ja es covaven en un sistema educatiu que, de la mundialització ençà, ha subvertit les finalitats de la institució i s’ha lliurat a l’amoralitat del neoliberalisme.

No sabem com serà el retorn. Ningú no en té ni idea, tampoc qui escriu això. Tanmateix, intueixo que, en el món segregat que anem bastint, l’escola actuarà com a potenciador i amplificador. La segregació és el problema i el serà. I no pas perquè hi hagi alguns actors perversos que es mouen per les ombres, sinó perquè en una societat competitiva que ja no conviu i ja aspira a ni tan sols coexistir, hi ha beneficiaris (i perjudicats) per aquest procés. Al cap i a la fi, l’amoralitat de l’escola neoliberal allò que fa és aprofundir en l’addicció de viure en bombolles. I precisament aquest estrany període servirà precisament per això, per evitar la mínima barreja que eviti sentir-nos part d’una comunitat.

The post El confinament de les misèries educatives appeared first on VilaWeb.

Les claus de la mobilitat individual en temps de Covid-19

Segurament a hores d’ara no hi ha cap lector que no sigui conscient que el transport col·lectiu és un dels vectors més importants de transmissions de malalties i, concretament, de la Covid-19. Diverses ciutats l’han apuntat com un dels principals causants de la propagació del virus, perquè és on es produeixen les aglomeracions més grans, sigui als vagons o sigui a les estacions. És per això que al nostre país s’ha demanat d’evitar-ne l’ús tant com es pugui i, si s’ha de fer servir, són obligatòries les mascaretes i els guants. Però realment no tenim cap més opció? Tot seguit us oferim una sèrie d’alternatives que us permetran de disminuir el risc de contraure la Covid-19 sense renunciar a la mobilitat ni col·lapsar les ciutats.Un canvi de model de mobilitat? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fa temps que es parla de canviar la mobilitat de les nostres ciutats, sovint saturades pels cotxes mentre circulen o pel gran espai públic que ocupen els aparcaments en superfície. Tanmateix, més enllà d’aquesta proposta genèrica i inconcreta, la pandèmia del nou coronavirus ens obliga a fer-ne un replantejament urgent. Però el gran inconvenient és que no podem comptar amb l’alternativa al cotxe que s’havia promocionat fortament fins ara: el transport públic. Com que és un transport col·lectiu, facilita la transmissió de virus.

Això ha fet que moltes ciutats s’hagin vist forçades a optar per unes altres alternatives. S’augmenta apressadament l’espai per als vianants –per permetre un mínim de distanciament social– o s’accelera la construcció de carrils bici –ara per ara provisionals. Sense oblidar al tradicional protagonista del transport individual a les ciutats més grans del nostre país: la moto. Com us exposem a continuació, podrem optar per un d’aquests modes de transport, de manera exclusiva o en combinació amb el transport públic si no tenim cap més opció, en funció de la distància que hàgim de fer.

Desplaçaments inferiors a 2 quilòmetres: caminar

Un dels problemes de salut principals de les societats occidentals i que sovint es titlla de pandèmia és el sedentarisme. Avui dia disposem de transport públic i privat motoritzat i sembla que, tot d’una, hem oblidat el mitjà que hem utilitzat durant tres-cents mil anys: les cames. En molts casos caminar és la manera més ràpida i eficient de desplaçar-nos, i és la primera opció que hauríem de considerar com a alternativa al transport col·lectiu. No requereix grans necessitats: només ens cal roba i sabatilles còmodes.

Els humans caminem a uns 4 km/h i arribem a cinc si anem de pressa. Això vol dir que per recórrer-ne dos dedicarem una mitja hora. De punta a punta moltes poblacions del país fan menys. Òbviament, es pot caminar una distància més gran, però això implica dedicar-hi una quantitat de temps que potser no disposem en el nostre dia a dia per a anar a la feina. D’una altra banda, no hem d’oblidar que caminar un mínim de trenta minuts al dia és una de les recomanacions que solen fer els metges. Per tant, podem aprofitar els desplaçaments laborals, si és que duem una vida sedentària. Convé recordar que l’exercici físic no solament serveix per a cremar calories (aprimar-se), sinó que també té beneficis sobre l’estat de salut global (genera hormones, activa músculs, relaxa el cervell, etc.).

Caminar també és una opció parcial en els desplaçaments interurbans, en què hem d’utilitzar el transport col·lectiu per arribar a una ciutat diferent d’on vivim. Si, per exemple, anem amb tren, podem evitar d’agafar el transport públic urbà per fer l’últim tram i optar per caminar. O si combinem el metro i el bus, substituïm un transbordament per l’activitat física. O baixem unes quantes parades abans per restar-hi menys temps i estirar les cames. D’una banda, disminuirà el nostre risc d’estar en un espai tancat compartit amb molta més gent (sigui a l’estació o els vagons), i de l’altra ajudarem a disminuir el risc de la resta de passatgers del transport públic, perquè potser ells sí que l’han de fer servir obligatòriament.

Desplaçaments fins a 5-10 quilòmetres: bici i patinet

Si el nostre destí és més lluny de dos quilòmetres o no disposem tant de temps per a fer tot el trajecte caminant, tenim alternatives de transport individual més ràpides. La primera opció a considerar és la bicicleta. Igual que caminar, la bicicleta ens permet de fer l’exercici físic mínim necessari mentre anem a la feina. Amb una velocitat mitjana típicament 15 km/h en un entorn urbà, la seva distància ideal són els cinc quilòmetres, que farem en uns vint minuts aproximadament. També podrem arribar-nos fins a deu quilòmetres (uns 45 minuts) sense gaires problemes. Però en aquests casos de distàncies més llargues, depenent de l’edat, la freqüència dels desplaçaments i els pendents de la nostra ruta, podem optar per unes altres alternatives, com veurem més endavant.

Fotografia: Albert Salamé.

Què necessitem en una bicicleta per a anar a la feina? El primer de tot, que la posició de conducció sigui la més còmoda possible. És per això que les bicicletes esportives (de muntanya o de carretera) s’han de descartar. Hem d’optar pels models urbans, amb una posició més dreta, que ens permet d’obtenir més bona visibilitat i una posició més saludable –no carregarem tant els lumbars ni els braços. A més, les bicis urbanes són dissenyades per poder dur cistells i portaobjectes perquè no hàgim de carregar res a l’esquena, que a més de no ser saludable, ens fa suar més o, si caiem, podria ser fins i tot perillós. Igualment, les bicis urbanes són més resistents, per si les deixem lligades al carrer. En tot cas, si disposem d’una bici esportiva, ens pot servir per a fer-ne la prova, però tenint clar que serà una opció molt més incòmoda.

A l’hora d’adquirir una bici, el més recomanable és visitar una botiga especialitzada com més a prop de casa millor. Allà podrem explicar les nostres necessitats i la nostra ruta i un professional ens podrà assessorar. Ara, com a normes generals, hem de considerar que una bicicleta nova per sota de 300-400 € no reuneix les condicions per a un ús diari amb garanties. També podem mirar d’adquirir-ne una de segona mà, però en aquest cas, a no ser que sigui d’algun conegut, caldrà exigir el rebut de compra amb el número de bastidor per assegurar-nos que no és robada. A més de la bici, haurem de considerar els complements que ens siguin més útils (cistells, portaobjectes, bosses…). A banda les llums, timbre i reflectants obligatoris. En cas que l’hàgim d’aparcar al carrer, necessitarem un bon cadenat. Els de forma d’U, que tenen diversos nivells de seguretat, són els millors, siguin de seguretat mitjana o alta. Els tradicionals cadenats de cable o de moto es desaconsellen, perquè es poden tallar en pocs segons. També tenim l’opció de les bicicletes plegables que, a més, ens permeten de combinar-les amb el transport públic. Les Brompton són la referència del sector, de gran èxit al nostre país tot i el preu elevat (a partir de 1.000 €). Una opció més econòmica són les Dahon, tot i que hi ha moltes altres marques per a triar.

El model elèctric Monza, de la catalana Legend.

Què passa si la nostra ruta a la feina fa massa pujada o fa entre 10 i 15 quilòmetres? No cal que descartem els pedals, perquè disposem de les bicis elèctriques. Són el segment que més creix en la indústria. Es tracta de models anomenats ‘de pedalada assistida’, car és prohibit que el seu motor funcioni si no pedalem –és a dir, no funcionen com una moto. La seva velocitat s’ha limitat, també legalment, a 25 km/h, velocitat més que suficient per a fer recorreguts urbans. Gràcies al motor elèctric, totes les pujades es transformaran en pla. De models elèctrics, els de catalana Legend ofereixen una bona relació qualitat-preu. En el segment prèmium, l’holandesa VanMoof –coneguda per la Tesla de les bicis elèctriques–, ha presentat aquests dies una evolució dels seus models, amb preus que se situen en els 2.000 €, una rebaixa molt considerable respecte de la generació anterior. Les VanMoof destaquen per un disseny minimalista, amb tot integrat en el quadre per a augmentar la comoditat al màxim. A més, les podem comprar per Internet i muntar-les a casa seguint unes fàcils instruccions. Trobareu més detalls sobre bicis elèctriques al reportatge específic a VilaWeb que vam fer fa uns quants mesos.

Fotografia: Albert Salamé.

Abandonant la bicicleta, una altra opció és la d’un dels fenòmens d’aquests últims anys, sovint associats a la polèmica: els patinets elèctrics. En molts carrils bici moltes vegades superen a les mateixes bicicletes. Tenen diversos inconvenients: incentiven el sedentarisme i són més inestables. Però també ocupen menys espai i, si ja fem esport, ens farà anar més descansats. A més, en molts casos, poden substituir una moto, per la qual cosa ens estalviarem diners i ajudarem a fer les ciutats més habitables –com més petit sigui el vehicle, menys espai públic ocuparà. A VilaWeb ja us en vam donar tots els detalls, incloent-hi la normativa. N’hi ha molts models, però la referència absoluta del mercat són els de la xinesa Xiaomi. El Mi és el seu model més popular i econòmic. Al voltant d’uns 400 €, proporciona una autonomia de 25 quilòmetres a 30, que pot resultar molt justa en alguns desplaçaments. El model Mi Pro és una millora de l’anterior, tant en materials com en l’autonomia (arriba a 45 km), a un preu al voltant dels 500 €. Si en necessitem més, la marca prèmium de Xiaomi, Ninebot, té el model Max G30, amb 65 km i un preu al voltant dels 1.000 €. Cal considerar que més autonomia no solament ens ajuda a fer grans distàncies, sinó a augmentar la vida útil de les bateries, perquè convé que no tinguin mai una càrrega inferior al 20%. Això vol dir que, si fem, per exemple, uns 25 quilòmetres diaris, és millor optar per models que superin àmpliament aquest valor per no fer-ne la càrrega nocturna amb la bateria gairebé exhaurida, la qual cosa les faria envellir prematurament.

Desplaçaments superiors a 10 quilòmetres: moto elèctrica

Però què passa si hem de fer desplaçaments interurbans o molts desplaçaments durant el dia? Hem de recórrer al cotxe i col·lapsar encara més les ciutats? Si la bicicleta o el patinet no ens serveixen, podem recórrer als escúters, les motos urbanes. Tot i que no són tan eficients en l’espai públic que ocupen, en consumeixen molt menys que un cotxe i poden transportar dues persones –no oblidant que, ara com ara, han de ser de la mateixa unitat de convivència. A ciutats com Barcelona és un dels mitjans de transport més usats. Tanmateix, la Covid-19 ens ha fet prendre consciència dels problemes que ens afecten a tots i actuar amb responsabilitat social. I dos d’aquests problemes són el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica. Només el segon causa 7 milions de morts anuals, una xifra que supera molt àmpliament les morts de la Covid-19 fins ara. A més, el confinament ha mostrat un dels altres problemes greus de les ciutats: com ha disminuït el soroll ambiental després d’haver desaparegut pràcticament tot el trànsit a combustió.

L’escúter S01, de la catalana Silence

Així doncs, si optem per un escúter, hauríem de triar-ne un d’elèctric, perquè no generen gasos d’efecte hivernacle si els carreguem amb energia de fonts renovables, no emeten contaminants enmig de les ciutats ni generen pràcticament soroll. De models elèctrics n’hi ha molts al mercat. Fa poc, a VilaWeb us vam parlar de les millors opcions d’elèctriques disponibles al nostre país. Una n’és l’escúter S01 de l’empresa catalana Silence, un dels fabricants principals –atès l’èxit dels seus models adreçats a flotes corporatives. Un dels altres fabricants de referència, la xinesa NIU, fa poc ha presentat una nova versió d’un dels seus models de més èxit. Tot i que amb un nivell de prestacions i qualitat inferiors, el preu de sortida és molt atractiu: 3.099 €. Si hi esteu interessats, caldrà que us afanyeu a decidir-vos, perquè el 15 de maig se n’acaba el descompte promocional.

La Covid-19 farà canviar els nostres hàbits de mobilitat? Si més no, veiem que tenim diverses alternatives de transport individual que poden beneficiar el conjunt de la societat i la vida a les ciutats, sigui de manera exclusiva o en combinació amb un transport públic col·lectiu que, ara per ara i no sabem fins quan, hem d’evitar tant com sigui possible

The post Les claus de la mobilitat individual en temps de Covid-19 appeared first on VilaWeb.

Tabarca: L’illa sense coronavirus que encara continuarà confinada

Formentera va entrar dilluns passat en la fase 1 del desconfinament gràcies a la condició d’illa petita sense gran incidència de la Covid. Però uns quants quilòmetres al sud-oest, l’illa poblada més petita del país, Tabarca, es manté en la fase 0 perquè pertany al terme municipal d’Alacant i es considera que en forma part. Així i tot, val a dir que no hi han tingut ni un sol cas de contagi i d’ençà que es va decretar l’estat d’alarma els seus setanta-dos veïns han tingut molt poc contacte amb la península. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Carmen Martí és la presidenta de l’Associació de Veïns de l’Illa Plana, l’altre nom que rep Tabarca, i ha parlat de la situació actual, encara que des d’Alacant, on la va sorprendre la pandèmia. ‘La gent està tranquil·la i només té curiositat de saber què es pot fer i què no.’ A Tabarca només hi ha dos funcionaris. Són un policia local d’Alacant i un infermer, que han esdevingut les úniques autoritats presents sobre el terreny.

Segons Martí, els veïns de Tabarca no acaben d’entendre per què el govern espanyol ha permès que Formentera i també tres illes de les Canàries avancessin de fase però no Tabarca. L’única explicació seria que no té cap entitat administrativa pròpia: ‘La Graciosa, a les Canàries, és la que se sembla més a Tabarca, però allà són sis-cents veïns i tenen un ajuntament, cosa que ací no passa.’

Però els tabarquins no semblen estar especialment preocupats. La població es concentra a l’est, l’única part habitada, mentre que la majoria està deserta. Fora del nucli urbà amb prou feines hi ha un parell d’edificacions, la més important de les quals és el far. L’ampli espai buit de l’illa permet de passejar sense gaires complicacions per a mantenir el distanciament social.

Tabarca no té cap supermercat ni farmàcia, així que totes les provisions han de ser adquirides a fora. Durant la pandèmia cada dimarts una barca ha anat a la veïna Santa Pola amb mitja dotzena de tabarquins per fer les compres. Una altra barca, la Santa Maria, ha fet el trajecte tres voltes per setmana per a tasques de manteniment i els divendres per portar queviures encarregats abans per telèfon.

La preocupació principal, segons la presidenta de l’Associació de Veïns, és saber què passarà amb els restaurants, la font principal d’ingressos en la temporada turística i que ara mateix no saben si podran obrir i podran venir els treballadors que hi fan feina. Els mesos d’estiu arriben barques de turistes des de Santa Pola i Alacant a passar el dia en aquesta illa repoblada originalment amb genovesos, traça que resta ja només en els cognoms. La llengua lígur, que era la pròpia dels repobladors, s’hi va parlar fa molts segles però ha estat completament substituïda pel català, que és avui la llengua habitual de la població.

Tabarca, l’illa dels genovesos

The post Tabarca: L’illa sense coronavirus que encara continuarà confinada appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Sánchez espera demà la reunió més tensa

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El món ha superat els quatre milions de casos de coronavirus el dia que el govern espanyol ha publicat al BOE què es pot fer a partir de dilluns a les regions sanitàries que passaran a la fase 1 del desconfinament. El BOE també ha publicat que el Racó d’Ademús finalment podrà passar a la fase 1, després d’haver estat catalogat d’entrada en la fase 0. La manera com el govern espanyol ha gestionat la proposta de desconfinament del País Valencià ha molestat especialment els membres del Consell, que no entenen com pot ser que els tècnics del ministeri espanyol els diguessin que el seu estat era de ‘matrícula d’honor’, segons que ha dit la consellera Ana Barceló, i que posteriorment hagin deixat catorze departaments sanitaris fora de la fase 1. Barceló ha insistit avui en la crítica que va fer anit en una declaració institucional i ha tornat a demanar el criteri pel qual els n’han exclòs.

Dilluns la conselleria es reunirà amb el ministeri espanyol i li demanarà que revisi la decisió, però demà mateix el president espanyol, Pedro Sánchez, ja haurà de donar la cara davant els presidents autonòmics. El govern valencià no és l’únic molest per la manera com Sánchez gestiona el desconfinament, molt diferent de la gestió federal d’Alemanya. Andalusia veu motius polítics rere el suspens de Màlaga i Granada i el PP i Ciutadans han criticat que el PSOE faci propaganda política amb la decisió de mantenir la Comunitat de Madrid a la fase 0.

El govern català, per contra, està plenament satisfet i ha reivindicat el paper de la Generalitat per avaluar l’estat de la pandèmia i a Catalunya i implantar-hi les mesures per a combatre-la. Una serà la possibilitat de fer proves diagnòstiques PCR als centres d’atenció primària. La consellera de Salut, Alba Vergés, ha relacionat aquest desplegament de proves amb la sortida del confinament total. D’aquesta manera, s’estalviarà l’aïllament total a qui realment no tinguin el virus i es garantirà que el seguirà qui sí que el té. Les proves començaran a fer-se a les regions sanitàries que passin a la fase 1, però s’estendran progressivament pel Principat independentment de si es passa de fase o no.

Tan sols amb un piulet, el govern català ha anunciat un canvi en les recomanacions de distància física a l’hora de fer esport individual, que van força més enllà dels dos metres. Concretament, la recomanació és que aquests dos metres es mantinguin en cas de romandre en repòs, però que quan es passegi, tot caminant, la distància de seguretat sigui d’entre quatre metres i cinc; quan es corre o es va amb patins, patinet o amb bicicleta, ha de ser de deu metres; i en cas d’anar amb alta intensitat en bicicleta, ha d’augmentar fins als vint metres.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 4.072.809 casos confirmats i 278.768 morts. Del total de casos, 1.417.280 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.335.238 casos i 79.335 morts.
—L’estat espanyol, amb 262.783 casos i 26.478 morts.
—Itàlia, amb 218.268 casos i 30.395 morts.
—Regne Unit, amb 215.260 casos i 31.587 morts.
—Rússia, amb 198.676 casos i 1.827 morts.
—L’estat francès, amb 176.079 casos i 26.310 morts.

Als Països Catalans hi ha 77.088 casos, 45.112 altes i 12.667 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 60.404 casos, 34.117 altes i 11.050 morts (encara no hi ha dades noves)
—Al País Valencià, 13.676 casos, 8.796 altes i 1.328 morts (169 casos, 615 altes i 7 morts més que no ahir)
—A les Illes, 1.944 casos, 1.395 altes i 207 morts (9 casos, 21 altes i 5 morts més que no ahir)
—A Catalunya Nord, 310 casos, 267 altes i 34 morts (sense variació)
—A Andorra, 754 casos, 537 altes i 48 morts (2 casos, 8 altes i 1 mort més que no ahir)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

La píndola de Jordi Goula sobre l’economia: Els pactes amb esquerdes sempre són un risc

Fa setmanes que hem d’estar amb els ulls posats a tres bandes: aquí, a Madrid i a Brussel·les. Són temps de molta activitat i cada dia hi ha coses noves que vénen d’un lloc o l’altre. Ahir, per exemple, hi va a ver dos fets importants. D’una banda, a Madrid, l’acord entre el govern espanyol, patronals i sindicats sobre l’allargament dels ERTO, i a Brussel·les (virtualment) l’acord entre els dinou ministres d’economia de l’Eurogrup per a obrir el primer de juny l’aixeta del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) amb 240.000 milions d’euros a repartir, amb un topall del 2% del PIB de cada país, que per a Espanya en són uns 24.000 milions. Tots dos acords tenen una cosa en comú, que deixen la sensació d’haver-se signat deixant una escletxa oberta.

Comencem pel MEDE. Aquí se n’ha parlat poc, però els italians n’han anat plens. Ambdós països som en una situació semblant, afectats fortament per la Covid-19, amb un deute públic astronòmic i amb les pitjors expectatives econòmiques dins la zona euro. I de què tenen por els italians? Doncs molt senzill, que no es fien de l’instrument del MEDE, que va ser el que en la crisi anterior, després d’haver deixat diners, va collar de manera molt dura els països del sud, obligant-los a retallades molt fortes en la despesa i amb inspeccions que sovintejaven més que no era volgut. El cas de Grècia va ser el millor exemple de què dic. Recordeu els homes de negre, les aparicions dels quals es comptaven cada vegada amb noves voltes al caragol dels diners a gastar. Ara diuen que el pacte és diferent, que no hi haurà tant de control, ni homes de negre, però…

La línia de crèdit serà oberta durant un any i mig, prorrogable durant sis mesos, dues vegades. Els préstecs seran a deu anys a un tipus d’interès molt baix i l’únic requisit que s’hi posa és que es dediquin exclusivament a sufragar els costs directes i indirectes de la pandèmia. La primera pregunta és què s’entendrà per costs indirectes? Cal pensar ‒l’acord dels ministres ha de ser ratificat pels caps de govern i d’estat‒ que hi haurà més detalls en el document definitiu.

Bé, els italians recorden que en la lletra de la constitució d’aquest mecanisme de rescat és molt clar que hi ha d’haver un control molt sever sobre aquests diners. La por els ve en pensar què passarà una vegada acabada la crisi i es torni a la normalitat, perquè faltaran encara uns quants anys fins al termini dels deu en què se signaran els contractes. I que passarà aquests anys? Quina mena de control hi haurà? Serà més important allò que s’hagi dit ara que no pas allò que diu el document de constitució? Ara com ara no hi ha respostes. Només una oferta i unes promeses…

Respecte de l’allargament dels ERTO, es va acordar entre el govern i els agents socials. Els que han tingut més problemes per a signar-lo han estat les patronals. Concretament hi ha un punt sobre el qual van protestar ja l’endemà d’haver-se publicat el decret: la prohibició d’acomiadar ningú, si es demanava un ERTO, durant sis mesos. Al final, l’acord s’ha signat, però deixant la porta oberta en aquest punt. Les patronals hi han aconseguit d’afegir una frase molt important: ‘… sempre que l’empresa no es vegi abocada al concurs de creditors’. És a dir, que si es dóna aquest cas, per evitar el concurs, sí que es podrà acomiadar personal. El dubte raonable és saber quan l’empresa estarà abocada al concurs. Qui ho certificarà? Cal pensar que es faran totes les auditories per a assegurar-ho, però… A mi em sembla que es deixa una escletxa, però esperem de la bona fe de tots plegats perquè no se’n faci ús i abús.

En realitat, l’argument dels empresaris és raonable. Quan es reprendrà la feina no es necessitarà el 100% de la plantilla. Això passarà només al cap d’un quant temps, quan hagin anat arribant les comandes i la capacitat productiva vagi tornant a la normalitat. De tota manera, aquest argument tindria més pes si l’ERTO fos un instrument inflexible. Però no sembla el cas, perquè l’empresa en podrà anar traient treballadors a mesura que en vagi necessitant. Que l’allargament actual fins al juny no és prou? Probablement. Sobretot per alguns sectors, però en l’acord signat es preveu la possibilitat que hi hagi un allargament addicional per a alguns, encara que sigui una mica més costós per a les empreses.

A mi em sembla que s’han fet dos passos importants, potser més el segon que no el primer. M’explico. El segon ja es fa servir ‒amb 3,4 milions de treballadors en aquesta situació en tot l’estat espanyol‒ i l’allargament era necessari. En canvi, el primer es farà servir? Recordem que resten dos instruments europeus encara en discussió. Un és el SURE, que ha de servir per a ajudar a pagar als desocupats temporals dels països, i l’altre el fons de recuperació, que s’ha d’utilitzar per posar benzina al motor econòmic quan es tornarà a engegar. D’aquest no se sap encara si serà en forma de subvenció, de préstec o un mix. Mentrestant, es va tirant del BCE, que ara com ara és la font més segura, i cal esperar que ho continuï essent, malgrat el TC alemany, després de les contundents respostes d’ahir de la presidenta del BCE, Christine Lagarde, i del mateix TJUE. Fins i tot hi ha dubtes que Itàlia i Espanya demanin diners al MEDE o simplement sigui com una assegurança, per si hi ha problemes amb els altres instruments.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: ‘Em vaig dir “lluita, que has de sortir d’aquí sigui com sigui”‘: el testimoni d’una sanitària que ha passat tres setmanes a l’UCI
– BBC: Els caçadors de virus: herois en la cursa per a extingir nous patògens (en anglès)
– Infobae: De ‘l’anomalia grega’ a ‘les màscares eslovaques de la tele’: com han aconseguit aturar el virus alguns països (en castellà)
– RTÉ: El coronavirus es va escampar per Europa abans no sentíssim que afectava la Xina? (en anglès)
– CNN: El coronavirus ha creat una ruptura entre els EUA i la Xina que pot trigar una generació a curar-se (en anglès)
– France Ouest: El retorn prudent a ‘París’ dels exiliats pel confinament (en francès)
– The Economist: El sistema alimentari del món fins ara ha resistit al desafiament de la Covid-19 (en anglès)
– Le Figaro: Primeres ensopegades en el desconfinament a Alemanya (en francès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Creix l’escàndol pel concert promogut per Colau i l’oposició reclama explicacions
El col·lapse del registre civil s’arrossega amb les defuncions
Dues receptes contràries: Alemanya reforça el federalisme durant la crisi mentre que Espanya centralitza
‘Em vaig dir “lluita, que has de sortir d’aquí sigui com sigui”‘: el testimoni d’una sanitària que ha passat tres setmanes a l’UCI
La distància per a l’esport ha de ser d’entre cinc i vint metres, segons que avisa ara la Generalitat
[VÍDEO] Un robot amb càmeres patrulla un parc de Singapur per controlar que es compleix la distància social
Els CAP de les regions sanitàries de Catalunya a la fase 1 podran fer proves PCR
La Generalitat Valenciana s’indigna amb les decisions d’Illa sobre el desconfinament
Els governs del país podran canviar les franges horàries sense validació de l’espanyol
El govern espanyol rectifica i el Racó d’Ademús entrarà dilluns a la fase 1
Què es pot fer a la fase 1? Reobertura de comerços i serveis, mobilitat, reunions de deu persones…
Guia: quines ciutats i territoris entren a la fase 1 del desconfinament del coronavirus

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Sánchez espera demà la reunió més tensa appeared first on VilaWeb.

L’estat espanyol continua amb una de les ràtios més elevades en morts i casos de Covid-19

L’estat espanyol és un dels més castigat per la Covid-19 arreu del món, i les mesures de confinament –les més estrictes de totes, segons que repeteix insistentment la Moncloa– no han aplacat la situació tan delicada que encara dibuixen les dades. La falta de previsió per a afrontar-la i algunes decisions criticades pels experts, com ara no haver aïllat Madrid quan n’era el focus principal al començament de la crisi sanitària, han situat Espanya al capdamunt dels estats més afectats, en nombre de morts i casos per milió d’habitants. Només microestats com San Marino i Andorra i Bèlgica –que a diferència d’Espanya comptabilitza els sospitosos– tenen ràtios més altes de defuncions. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Arreu de l’estat espanyol el virus s’ha emportat fins ara –divendres a migdia– 26.299 vides, segons les dades oficials, tot i que podrien ser molts més i només quan hagi passat la pandèmia podrà saber-se’n la quantitat real, segons que apunten els experts. Un exemple evident és la diferència de defuncions entre les dades que dóna cada vespre la Generalitat de Catalunya, que recull la informació de les funeràries d’ençà del 15 d’abril, i les que difon el Ministeri de Sanitat espanyol, que parteixen únicament de les morts als hospitals testats amb la prova PCR, sense tenir en compte els altres casos sospitosos i de les residències.

El fet és que, segons les dades del Ministeri de Sanitat espanyol i de les comunitats autònomes, s’han mort de Covid-19 17.608 avis en residències arreu de l’estat espanyol o bé el virus és sospitós d’haver-ne estat la causa. L’abandonament de les residències ha estat el forat negre de la gestió de la crisi sanitària, tant per la falta de material per als professionals, tests i mesures restrictives d’ençà del començament de la pandèmia, com també per l’alta vulnerabilitat de la gent gran al virus. De fet, la fiscalia ha obert diverses investigacions en residències per a esbrinar si se’n deriva cap responsabilitat civil o penal. A Catalunya s’hi han mort 3.228 avis, al País Valencià 488 i a les Illes 82. És el cas de 26 de les 47 víctimes a Andorra.

Per a veure la situació respecte dels altres estats, cal una dada que salvi la diferència del nombre de població. Així, l’estat espanyol té un índex de 562 morts per milió d’habitants, segons Worldometer. Itàlia (495), el Regne Unit (451) i l’estat francès (398) segueixen Espanya, mentre que estats com Alemanya (88) són molt lluny. Andorra té 608 morts per milió d’habitants, tenint en compte que hi viuen unes 77.000 persones i que la situació és estable fa dies. Bèlgica té un índex més alt (735), però sí que comptabilitza les defuncions de les quals se sospita que la Covid-19 és la causa, no pas com l’estat espanyol.

Aquests són els deu estats amb un índex més alt de morts per milió d’habitants.

Quant als casos per milió d’habitants, l’estat espanyol (5.563) també és entre els més afectats, superat només per microestats i països de mida petita com ara Catar i Luxemburg. Per darrere hi ha Islàndia, Irlanda, Bèlgica, Gibraltar –comptabilitzat com un estat– i en onzena posició els Estats Units.

Segons les dades del nostre país, a més d’Andorra, Catalunya té 1.439 morts per milió d’habitant, però cal tenir present que les defuncions es comptabilitzen d’una manera diferent de la més habitual. En el cas del País Valencià i les Illes, que donen les dades que recull el Ministeri de Sanitat espanyol, els índexs són de 264 i 176, respectivament, i a Catalunya Nord 72. El global del país és de 877 morts per milió d’habitant. Els casos per milió d’habitants són de 9.698 a Andorra, 7.875 a Catalunya, 2.699 al País Valencià, 1.683 a les Illes i 655 a Catalunya Nord, amb una mitjana de 5.341 arreu dels Països Catalans.

Una dada positiva a l’estat espanyol, en canvi, són les altes hospitalàries –un paràmetre total, sense tenir en compte les diferències de població. L’estat espanyol és el segon del món amb més altes (168.408), només superat pels Estats Units (217.292). L’estat francès n’és el novè (55.027). Quant al nombre de tests totals, és en cinquena posició (1,9) per darrere dels Estats Units (8,3), Rússia (4,9), Alemanya (2,7) i Itàlia (2,3). L’estat francès és el vuitè (1,3).

The post L’estat espanyol continua amb una de les ràtios més elevades en morts i casos de Covid-19 appeared first on VilaWeb.

Joe Brew: ‘Com poden demanar tant a la gent fent tan poc per a controlar el rebrot?’

Al començament de la pandèmia de la Covid-19, Joe Brew avisava en aquesta entrevista a VilaWeb que hi havia moltes més eines per a combatre el coronavirus que no es feien servir. Ara que comença el desconfinament, malauradament, veu que passa igual. Aquest científic de dades, amb experiència com a epidemiòleg, era un dels signants de l’informe d’experts lliurat el mes passat al govern de la Generalitat amb recomanacions per a elaborar un pla de desconfinament. Una n’era el passaport immunològic, del qual es declara fermament partidari. Si més no de desenvolupar-lo tecnològicament, de preparar la contingència per a una segona onada de l’epidèmia. Està preocupat, perquè no veu que hi hagi una estratègia clara sobre què cal fer ara, una vegada la corba s’ha aplanat. Es vol eradicar la malaltia amb mesures dures de confinament i distanciament social? O s’assumeix que la major part de la població s’acabarà infectant, tard o d’hora, i es vol guanyar temps? O una estratègia o l’altra. Quina tenen en ment? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Veieu indicis d’un rebrot a curt o mitjà termini?
—Sí, és clar. És un error mirar només la corba de manera retrospectiva. Molta gent veu aquesta corba baixant i, com que tenim tendència a pensar de manera lineal, suposem que continuarà baixant. Però biològicament no hi ha cap raó per a pensar que una corba hagi de continuar baixant. La corba és una representació de factors biològics: vida, mort, contagi, casos… I les condicions per al contagi quines són? Doncs el nombre de persones infeccioses i el nombre de susceptibles de contagi. Si només mires aquests números, les condicions per a la propagació del virus encara són molt bones. Hi ha moltíssima gent infectada i infecciosa i moltíssima de susceptible.

Què ha de passar perquè hi hagi un rebrot?
—Hi ha d’haver una mica de virus i una mica de gent infecciosa i moltíssima gent susceptible, com a començament de març. Aquestes condicions encara hi són. Encara que un 10% de la gent ja hagi passat la malaltia, que és possible, vol dir que encara hi ha un 90% que no l’ha passada. No som a prop de la immunitat col·lectiva.

Fa dos mesos que som amb mesures de contenció del virus, però no es poden allargar indefinidament, oi? Aleshores els rebrots són inevitables?
—No dic que el rebrot sigui inevitable, perquè hi ha manera de contenir-lo. Dic que les condicions per a un rebrot, en termes de nombre de persones infeccioses i susceptibles encara hi són, no ha canviat res. La millor metàfora d’un confinament per mi és imaginar-se que disparen contra tu; ells són al pont, tu ets a l’aigua, i et capbusses per evitar les bales. Això és vam fer a mitjans de març. Però hi ha un moment que has de tornar a sortir per a respirar. Jo crec que econòmicament i psicològicament hem de poder respirar. La qüestió és que aquells que disparaven bales des del pont encara hi són, i has de veure si pots treure una mica el cap de l’aigua per a agafar aire sense haver-ne de sortir del tot i exposar-te massa. És obvi que no es pot mantenir sempre el confinament. Per mi la llàstima és haver-lo fet tard. Mira Nova Zelanda, com van actuar de manera contundent just al principi. Si ho fas així, després no has de perllongar les mesures gaire temps. Em va semblar un error que les dues primeres setmanes del confinament es permetés la mobilitat laboral. El confinament dur, que es va fer durant dues setmanes, hauria tingut molt més efecte si s’hagués fet abans, perquè no hi hauria hagut tants casos.

Però com ens ho podem fer ara, si cal desconfinar?
—Allò que fan més malament els governs és que no expliquen quina és l’estratègia a llarg termini. Van explicar molt bé el missatge d’aconseguir l’objectiu d’aplanar la corba. Però ara ningú no s’explica si es vol reduir l’àrea que hi ha sota la corba o no. La idea ara és redistribuir la mateixa àrea que hi ha sota la corba al llarg del temps? Ajornar els casos? O volem reduir l’àrea? La diferència és molt important. Si la idea és ajornar l’àrea, redistribuir-la en el temps, vol dir que acceptem que ens infectarem una majoria de la població i, per tant, s’hauria de posar molt èmfasi en la separació i en l’aïllament de les persones grans i no tant en la prevenció en les persones saludables. Però si la idea és parar i anar reduint aquesta àrea tot esperant la vacuna, eradicant la malaltia amb un confinament dur, doncs és una altra tàctica. Però segons quines siguin les estratègies generals, les tàctiques seran diferents. I ningú no vol dir clarament quina és l’estratègia general, però hem de saber-la, perquè, si no, quines són les tàctiques que calen?

La qüestió ara és si es vol eradicar el virus o es volen ajornar els contagis en tota la població?
—Aplanar la corba serveix per a mantenir la incidència de casos per sota de la capacitat del sistema sanitari. La qüestió ara és per què practiquem el distanciament social. Els governs van dient que ens en sortirem i que guanyarem. Però què vol dir guanyar? Vol dir haver arribat a la immunitat col·lectiva sense haver infectat la gent més vulnerable? O vol dir impedir que la majoria de la població s’infecti? Molts governs suggereixen indirectament que és la segona opció. Però no crec que pensin realment que eradicarem aquesta malaltia sense que molta gent s’infecti. Si no és que es troba una vacuna enguany, cosa que trobo poc probable. Quina és l’estratègia? Sembla que les tàctiques que es fan ara siguin per aquesta segona opció, però em sembla que no hi ha consens científic que això es pugui eradicar enguany o l’any que ve. La realitat ara és que aquest virus és tan contagiós que no desapareixerà.

Encara hi ha moltíssims casos després de dos mesos de confinament.
—Tots els nous casos que hi ha ara s’han produït durant el confinament. Estaria bé que tots els governs fessin la reflexió sobre si aquest 2020 volen reduir els casos al mínim mentre no es troba una vacuna o bé permetre una normalitat laboral, social, etc., sempre mantenint el flux de casos per sota de la capacitat del sistema sanitari. Són dues estratègies diferents, i el grau de confinament actual hauria de dependre de quina és l’estratègia. Jo no sé què s’hauria de fer, però s’ha de ser conseqüent. Estaria bé saber quina és la idea que tenen ara. Em fa por que, si apliquem l’estratègia de prevenir els casos com si fos possible eradicar la malaltia només amb el distanciament social, si això ho fem malament, a llarg termini molta gent vulnerable s’acabarà infectant. Perquè la gent no aguantarà mesos i mesos de distanciament social i acabarà tornant a casa dels avis. Aplanem la corba o reduïm l’espai de la corba?

Què us sembla el pla de desconfinament del govern espanyol?
—Jo crec que les fases són les correctes. S’han d’obrir unes certes coses abans que no unes altres, permetre unes activitats… No en discrepo. Però és un error fixar dates. De bon començament s’han gestionat bastant malament les expectatives. Quan diuen que s’aniran fent fases cada dues setmanes fins a final de juny posen unes expectatives a la gent que seran molt difícils de gestionar si a mitjan juny hi ha un rebrot i tothom cap a casa. Hi ha dues coses criticables en aquest pla. La primera és suggerir dates. L’efecte de no gestionar bé les expectatives és un desgast emocional per a la població. I ho he vist, personalment, quan ara que comencem a desconfinar-nos una mica la gent té tant desgast emocional que sembla que digui que ara ja està.

Per què penseu que passa?
—Ara es permet una cosa que no s’hauria d’haver prohibit, que és passejar sol. I com que feia set setmanes que no podia passejar, ara veig al carrer gent que no té relacions familiars, que no viu junta, passejant. Perquè se’ls ha acabat la paciència. I això passa per no haver dit a la població des del començament que això és molt seriós i que serà molt llarg i que, per tant, hem de trobar maneres de viure amb això durant molt de temps. Cantar la victòria aquesta que anem guanyant cada dia està molt bé per a donar una mica d’esperança, però s’han de començar a explicar les coses com són. Però dir que això s’acabarà aviat és pitjor, perquè la gent estarà encara més desgastada quan la realitat no coincideixi amb les expectatives.

Aquestes imatges de grups de gent al carrer, passejant o fent esport, us preocupen?
—Sí, em preocupen bastant. I em sorprèn el grau de barreja social que he vist. És interessant veure el context en diferents països. Fixeu-vos que aquí fem servir la paraula ‘confinament’. Ha estat un error lingüístic no haver posat més l’accent en el concepte de ‘distanciament social’. Perquè la raó del confinament sempre ha estat el distanciament social, és el més important. I com que s’acaba el confinament, la gent també es pensa que s’acaba el distanciament social. No, no! El confinament era una eina per a la finalitat, que era el distanciament. Sí, em preocupa. Però tornem a allò que deia: quina és l’estratègia? La gent no ho sap perquè els governs no ho comuniquen clarament. Si l’objectiu és ajornar els casos, que dos adolescents surtin plegats, mentre no vagin a veure els avis és compatible amb aquesta estratègia. Si en canvi és reduir el total de casos, serà una altra cosa i caldrà vigilar molt més.

Quina és la segona cosa criticable que veieu en el pla del govern espanyol?
—Haver dit que s’avançaria a la següent fase de desconfinament si les coses van bé sense haver definit específicament què vol dir anar bé. Ara hem vist totes les comunitats autònomes demanant d’avançar a la fase 1, però és que no hauria de ser una qüestió de demanar i de donar, sinó de criteris objectius. Hi hauria d’haver una fórmula transparent que tothom pogués analitzar, com ara la relació de llits disponibles, el percentatge de casos la darrera setmana… Qualsevol cosa, però no veig quina lògica té això de demanar i que Madrid autoritzi sense saber quins són els criteris, que haurien de ser objectius, matemàtics, basats en dades. No hi hauria d’haver subjectivitat en això.

I s’han precipitat a l’hora de començar a desconfinar?
—Em sembla que algunes coses es fan massa ràpid i unes altres massa a poc a poc. Haver permès la mobilitat laboral al principi ha estat perjudicial en la lluita contra aquest virus. I quan van prohibir els desplaçaments laborals van anar massa ràpid a tornar-los a permetre. I parlar ara [en la fase 1] de reunions de grups de deu persones és un salt molt important; de no poder estar amb ningú més que aquells amb qui convius a poder ser-ne deu ho trobo massa, potser innecessari. La gent té ganes de contacte social i potser podries permetre d’anar a caminar amb una amiga, que fos la mateixa cada dia. Això ja donaria molt, i t’estalviaries el perill de fer reunions de deu persones. Un infectat dins aquest grup de deu i ja tens un problema.

Hi ha coses que van massa a poc a poc?
—El fet d’haver prohibit de fer esport individual. Hi ha molt poca evidència que la gent es contagiï fora dels edificis. I igual passa amb els nens. El fet que poguessin passejar amb distanciament social. És una necessitat per a la salut, i com que aquesta batalla serà llarga, el permís ha arribat massa tard. Per això ara hi ha hagut una contrareacció: hi va haver una sortida en massa de nens, tots els nens catalans van sortir alhora al carrer, cosa que no hauria passat si haguessin fet com en tots els altres països del món, que era bàsicament poder sortir a fora mentre no hi hagués contacte amb ningú més. I una altra cosa que va molt a poc a poc és la tecnologia.

La tecnologia per a controlar un rebrot, voleu dir?
—Sí. Estem més preparats ara per a un altre brot? Tecnològicament, no. Per més que s’hagi parlat d’aplicacions i de maneres de gestionar les dades i de fer un seguiment de casos i contactes de maneres innovadores, em sembla que bàsicament no s’ha fet res. Per això, si ara hi ha un altre rebrot, tothom cap a casa. No tenim cap eina tecnològica que ens ajudi a gestionar una segona onada.

Hem començat el desconfinament sense poder controlar qui es contagia i quins contactes té qui es contagia. Anem a cegues?
—Sí. Entenc les raons que s’exposen, però hi ha un gran desequilibri entre el grau de canvi que els governs demanen a la ciutadania ‒canvieu totalment la vostra forma de viure durant dos mesos, no aneu a treballar, quedeu-vos tot el dia amb la canalla a casa‒ i el grau de canvis que fan aquests governs. Demanen molts canvis a la ciutadania sense fer-ne cap ells. Aquesta crítica va cap a tots els governs. Com poden demanar tant a la ciutadania i després oferir tan poc per a controlar un nou brot? Sí, molt bé, duplicar els llits d’UCI era molt necessari i els qui hi treballen són herois, però hi ha uns altres aspectes que són molt importants i sobre els quals no s’ha avançat. Si aquestes reunions de deu persones acaben generant nous casos, ara per ara, ni aquí, ni als EUA, ni a Madrid ni a la Llombardia no tenim manera de saber-ho. I no és perquè no existeixi la tecnologia, sinó perquè hem decidit com a societat de no fer-la servir.

També hi ha una part important de la ciutadania que alerta sobre la manera de fer aquests canvis tecnològics que exigiu als governants. Perquè no estan disposats a cedir en la seva privacitat, volen saber què es farà amb les seves dades, no volen una societat que els controli la vida.
—Sí, d’acord. Però s’ha de fer. I trobo estrany que hi hagi hagut tant debat sobre el desplaçament laboral, per exemple, i tant poc sobre com farem anar la tecnologia. Perquè som al mateix lloc que érem al mes de març. Tothom reconeix que hi ha un munt de complicacions legals i ètiques però no tenim cap eina. I tothom diu que seria molt útil. Doncs en què hem avançat? Hi ha tecnologies que protegeixen la privacitat i que anonimitzen, però no hem avançat més. No hi ha hagut innovació, ni una voluntat clara de fer les coses d’una manera diferent.

Tampoc no es fan totes les proves de diagnòstic que caldria.
—Sí, i tothom ho reconeix, això. Ens hauríem de replantejar com a societat com ens ho farem. El pitjor que pot passar, i ja passa, és aquesta competició cap a baix. Tothom competeix pels mateixos recursos, pugen els preus i els que hi perden personalment i col·lectiva són els més pobres. Els països africans ara mateix no tenen ni proves ni màscares, i si surt cap vacuna ja podeu endevinar quins seran els primers que la rebran i els darrers. I quant a les proves i l’ús de la tecnologia, jo sóc dels pocs partidaris de desenvolupar les eines per al passaport immunològic.

Amb quins arguments?
—Sabent i reconeixent que hi ha moltíssims problemes ètics i funcionals i sense haver-se demostrat encara el grau d’immunitat ni el temps que pot durar, bo i sabent tot això, encara no sabem si aquesta tecnologia servirà. Però el pitjor que podem fer és, quan hi haurà un rebrot el mes de setembre, confinar-nos tots si hi ha evidències que no caldria que ens confinéssim tots. Imagineu que el fet d’haver tingut el virus redueix notablement el perill de reinfecció. Doncs serà molt difícil que el govern torni a demanar a la gent que romangui a casa durant mesos, quan hi ha centenars de milers de persones que ja han passat la malaltia. Serà molt difícil de demanar a una persona amb tan poc risc de reinfecció que es torni a confinar. I tot sabent que és molt difícil de fer, és un error no planificar-ho si més no. Cal pensar en la contingència i tenir un sistema de passaport immunològic per si de cas. I potser no amb aquest coronavirus, sinó amb el pròxim, disposar d’algun pla que digui com ho faríem en cas de tenir una part de la població immunitzada i una altra de susceptible d’infectar-se. Com que és èticament complicat, veig que tots els polítics hi han renunciat.

Això us va passar al grup d’experts que vau fer la proposta a la Generalitat. El govern finalment ho va deixar de banda.
—Sí, i ho han fet tots els governs. No és que recomanéssim d’aplicar el passaport immunològic. No hi havia ni prou proves ni les condicions adequades, hi ha massa casos actius i no tenim prou evidència sobre la immunitat. Vam recomanar de desenvolupar el concepte, treballar les eines tecnològiques per a tenir-lo a punt per si de cas. I em sembla que ara no tindrem res, encara que es demostrés d’aquí a tres mesos que la immunitat és de per vida. No serà el cas, però imagina-t’ho, no tenim cap mecanisme. Hi ha molta por sobre la discriminació i la desigualtat, i comparteixo al cent per cent aquestes pors. Però per això se n’ha de parlar ara, s’ha de planificar per a totes les contingències. Perquè la magnitud d’aquest problema que tenim és enorme. I és tan barat de desenvolupar tecnologia i després descartar-la! És tan poc car comparat amb el fet de no fer servir totes les eines que tenim!

Quin pot ser el preu a pagar per no haver fet aquest desenvolupament tecnològic que demaneu?
—És un preu altíssim. Imagina que has passat la malaltia i ni ho saps. Hauràs de tornar-te a confinar dos mesos més a la tardor? El cost econòmic, social i psicològic d’això és molt gran. I igual amb la traçabilitat dels contactes dels contagiats; és complicat, hi ha problemes de privacitat… És feina dels polítics de trobar l’equilibri entre seguretat i privacitat, però em fa la impressió que tots els governs del món ho ajornen perquè ho veuen massa complicat. T’obliguen a estar a casa molts mesos i no t’ofereixen cap nova política per a detectar casos i rebrots.

Quan penseu que pot arribar un nou rebrot?
—Sabem tan poc d’aquest nou virus i del comportament humà amb vista de canvis tan brutals… Hi ha un factor que no prenem prou en compte, que és el comportament de la societat a llarg termini. Quan aquests dies la gent torna a caminar plegada amb gent del barri del costat… Penseu que haurien fet igual el mes de març? El comportament ha canviat perquè hi ha un desgast social i psicològic i això és molt difícil de predir. La probabilitat d’un rebrot depèn menys de factors ambientals i més de factors socials. Menys de la legislació, de les normes que permeten o prohibeixen, i depèn més de la percepció. Em fa por que quan la gent perdi la por començarà a relaxar el distanciament social. Ja veig que passa. Mentre l’estratègia sigui prevenir la propagació del virus, l’única eina que tenim és el distanciament social. Si ara la gent va junta amb bicicleta no és perquè la llei ho permeti o ho prohibeixi, sinó perquè pensa, equivocadament, que ja no hi ha gaire risc de contagi.

The post Joe Brew: ‘Com poden demanar tant a la gent fent tan poc per a controlar el rebrot?’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines