Avui, a les 20.00, l’equip masculí del Barça disputarà el primer partit com a local a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc. Serà contra el Tottenham Hostpur anglès, arran del trofeu Joan Gamper que el club català organitza cada estiu.

Més enllà de l’al·licient futbolístic del partit, el Barça-Tottenham serà significatiu perquè permetrà a les autoritats d’assajar per primera volta el dispositiu de mobilitat que s’haurà de seguir cada vegada que el club jugui com a local a Montjuïc –una situació que, previsiblement, s’allargarà fins a final de l’any que ve, pel cap baix, quan el Barça confia que el Nou Camp Nou pugui obrir. Així doncs, com podreu arribar a Montjuïc els dies de partit del Barça?

S’hi podrà arribar en cotxe? I en moto?

El cotxe privat serà el gran perdedor del trasllat a Montjuïc. Els dies de partit, els afeccionats tan sols podran arribar a l’estadi amb transport públic –l’opció que el club recomana– o bé amb bicicleta o patinet, que tindran un espai d’aparcament habilitat als afores de l’estadi. Els únics que podran pujar amb cotxe privat al camp seran els afeccionats amb dificultats de mobilitat, els compromisos del club o bé el personal que formi part de l’operativa del partit.

En canvi, sí que es podrà arribar a l’estadi amb moto. El Barça habilitarà un espai als afores de l’estadi amb lloc per a aparcar-ne 3.500. Aquest aparcament s’afegirà als espais per a deixar bicicletes i patinets.

Com arribar-hi en transport públic?

Les opcions per a arribar a l’estadi amb transport públic seran més variades. Una primera opció és fer ús dels busos llançadora que el club habilitarà abans de cada partit. Aquest servei es dividirà en dues línies: la línia A, que sortirà de la Fira Gran Via, i la línia B, que sortirà de la plaça d’Espanya. Totes dues línies arriben fins al camp, tot i que cadascuna deixarà els passatgers a un extrem del camp: la línia A, al Jardí Botànic, prop del gol sud, i la línia B, a l’Anella Olímpica, prop del gol nord. Si bé els afeccionats tan sols podran arribar a la plaça d’Espanya amb transport públic, en el cas de Fira Gran Via el club habilitarà 2.000 places d’aparcament de cotxe per als socis que les demanin amb antelació.

Mapa de les rutes dels busos llançadora (fotografia: FC Barcelona).

Els busos, que seran de franc, passaran cada quatre minuts, i tindran un trajecte aproximat d’uns quinze minuts. El primer servei passarà dues hores abans del partit i, el darrer, una hora i mitja després.

A banda dels busos llançadora, els afeccionats també podran arribar a l’estadi amb busos de línia regular, tant provinents de Fira Gran Via com de la plaça d’Espanya. Per a arribar amb bus al camp des de la Fira, es podran fer servir les línies de bus 45, 46, 65 i 25. Per a arribar-hi des de la plaça d’Espanya, es podran fer servir les línies 13, 23, 25, 55, 125 i 150.

Una altra opció per a arribar al Lluís Companys serà agafar el funicular de Montjuïc, que enllaça amb les línies de metro L2 i L3 a l’estació de Paral·lel. La parada del Parc de Montjuïc és a uns deu minuts a peu de l’estadi. El servei de funiculars es reforçarà abans de cada partit i funcionarà de manera contínua.

Opcions de transport públic de la Fira Gran Via a l'estadi (fotografia: FC Barcelona). Opcions de transport públic de la plaça d'Espanya a l'estadi (fotografia: FC Barcelona).

Els usuaris també tindran l’opció de pujar a l’estadi a peu des de plaça d’Espanya, un trajecte que dura uns vint minuts. El club modificarà el sentit de les escales mecàniques de l’avinguda de Maria Cristina en ocasió de cada partit. Seran totes en sentit ascendent abans del partit i en sentit descendent després del matx.

Finalment, els seguidors també podran pujar a l’estadi amb taxi. El club habilitarà un servei d’autocars de la plaça d’Espanya a l’estadi de Montjuïc, però tan sols serà disponible per a les penyes de fora de Barcelona i per als afeccionats del club contrari.

Bloomberg · Petra Sorge, Wilfried Eckl-Dorna i Carolynn Look

El riu Rin ha estat una via de navegació fiable durant segles i ha ajudat a crear indústries gegants al llarg de les seves ribes. Però aquests dies es van acabant.

Com que l’aigua baixa sovint a nivells que impedeixen la navegació de final d’estiu fins a la tardor, les empreses de la ruta comercial més important d’Europa s’afanyen a adaptar-s’hi i posen en relleu com la crisi climàtica afecta fins i tot les economies industrials més avançades.

BASF reorganitza la logística amb trens i camions. El fabricant de plàstics Covestro té plans de contingència que inclouen traslladar part de la producció a Bèlgica. Els fabricants acumulen subministraments, les empreses de serveis públics emmagatzemen combustible addicional, i les empreses de càrrega han començat a renovar les flotes amb barques que puguin navegar per aigües poc profundes.

Les solucions costoses i complexes tenen per objectiu evitar tancaments generalitzats a causa de les interrupcions en aquesta artèria de transport crítica. A Kaub, un punt clau a l’oest de Frankfurt, aquest estiu el riu ha arribat a nivells que han obligat algunes naus a transportar solament la meitat de la capacitat habitual. Tot i que les pluges recents han alleujat la tensió, fins i tot els canvis petits poden tenir un gran impacte. Una disminució de deu centímetres en el cabal del riu significa que cada nau pot transportar al voltant de cent tones menys, segons Florian Röthlingshöfer, director dels ports suïssos del Rin.

“Això que passa avui com a excepció es convertirà en la norma en el futur”, diu Christoph Heinzelmann, director de l’Institut Federal d’Enginyeria i Investigació d’Aigües d’Alemanya.

Reformar la flota de 8.900 naus del Rin per a aigües menys profundes podria costar uns 90.000 milions d’euros. I això és solament una part dels costos per a mantenir el comerç en funcionament. Hi ha inventaris addicionals i l’espai per a emmagatzemar-los, com també plans governamentals per a remodelar el riu, que es desenvolupen a poc a poc.

Algunes iniciatives han estat en marxa durant anys i inclouen sistemes d’alerta precoç i l’extracció de fang d’un tram complicat de cinquanta quilòmetres que va del palau barroc de Biebrich, a prop de Magúncia, fins a just després de Kaub i les llegendàries roques Lorelei.

Després de la sequera de l’any passat, l’administració del canceller Olaf Scholz va mirar d’accelerar els esforços, però ara s’han estancat a causa de disputes internes i de la inèrcia burocràtica, i s’han afegit als desafiaments que afronta l’economia més gran d’Europa.

El Rin serpenteja dels Alps suïssos pel cor industrial d’Alemanya abans de desembocar a la mar del Nord al port neerlandès de Rotterdam. Transporta més del 10% del comerç suís i aproximadament dues tones per resident alemany cada any. Això ara és amenaçat.

A la tardor, la neu fosa ja no té un paper important per al Rin i aquest subministrament d’aigua s’ha esgotat fins i tot abans enguany, segons Dennis Meissner, de l’Institut Federal Alemany d’Hidrologia. “Les temperatures altes són la causa del nivell baix de l’aigua”, diu.

El recinte de BASF a Ludwigshafen, al riu Rin (fotografia: Ben Kilb).

El riu és insubstituïble per a llocs com ara les instal·lacions extenses de BASF a Ludwigshafen. Aquesta planta química, la més gran del món amb una extensió de 10 quilòmetres quadrats al llarg del riu, carrega i descarrega aproximadament 15 barques el dia, que representen al voltant del 40% del seu volum de transport. BASF fa servir un sistema d’alerta precoç que preveu dificultats amb sis setmanes d’antelació. Ara consideren de canviar el transport a ferrocarril i afegeixen punts de càrrega per a ser més flexibles.

La fàbrica d’acer més gran d’Alemanya encara és més exposada. Situada a Duisburg, a la confluència del Rin i el riu Ruhr, la planta de Thyssenkrupp necessita 60.000 tones de matèries primeres el dia. Aturar les barques requeriria 2.000 camions, i abandonar el Rin del tot no és factible, segons una portaveu de l’empresa. Les barques fluvials continuen essent el mitjà de transport més eficient, econòmic i ecològic, segons que va dir.

Les plantes de Covestro a l’estat alemany del Rin del Nord-Westfàlia reben la major part de les matèries primeres i transporten aproximadament un terç dels productes acabats pel Rin. L’empresa té un grup de treball que entra en acció quan els nivells d’aigua es tornen crítics. Les mesures inclouen llogar més vaixells per permetre càrregues més lleugeres i traslladar la producció a unes altres localitzacions d’Alemanya i Bèlgica.

Les empreses no tenen gaire opció més que invertir per assegurar el funcionament de les operacions. L’estratègia principal és acumular subministraments i construir tanta redundància com sigui possible en les operacions logístiques. Les empreses de càrrega encarreguen barques redissenyades, com ara la Stolt Ludwigshafen. Aquest vaixell de 135 metres de longitud, que va ser batejat en nom de BASF el maig passat, és més ample que les versions convencionals i pot navegar amb més seguretat en aigües poc profundes.

Però canviar a aquesta mena de barques, que costen almenys 10 milions d’euros cadascuna, és una mesura costosa. I la transició acaba de començar. L’operador de càrrega HGK, a Colònia, té 350 barques en funcionament al Rin i a més rius europeus, però solament quatre són vaixells d’aigües poc profundes, i tres més es construeixen.

També hi ha una capacitat limitada. El constructor de vaixells neerlandès De Gerlien van Tiem, que va construir dos vaixells per a Covestro, diu que les seves llistes de comandes són plenes fins a final de l’any que ve.

Una barca transita pel Rin a Nierstein, Alemanya (fotografia: Ben Kilb).

El novembre de l’any passat –arran que la sequera va tornar a alterar el cabal del Rin– el Ministeri de Transports alemany va convocar una comissió formada per representants dels governs federal i estatals, fabricants de la regió del Rin i grups ambientals. Les propostes havien de ser presentades a mitjans d’any, però ara s’esperen per al setembre. En contrast amb la lentitud d’Alemanya, Suïssa ja ha fet una operació d’extracció de fang per facilitar l’accés als seus ports del Rin. La coalició de Scholz diu que vol encapçalar la política climàtica, però no avança prou de pressa, segons Claudia Kemfert, professora d’economia de l’energia a l’Institut de Recerca DIW de Berlín.

“En aquest moment, cap estat no actua amb la urgència necessària; lamentablement, ni tan sols Alemanya”, diu. “No complim amb la nostra responsabilitat de reconèixer aquesta emergència climàtica com una realitat.”

Samuel Dodge, Demetrios Pogkas, Monica Raymunt, Paula Doenecke, Jack Wittels, Kamil Kowalcze i Priscila Azevedo Rocha han contribuït en aquest informe.

 

Subscribe to the Washington Post

Aquests dies en què el Partit Socialista negocia, calculadora en mà, una nova investidura per a Pedro Sánchez, s’ha posat damunt la taula la possibilitat d’una amnistia per a posar fi a la repressió contra l’independentisme. Això ha causat debats en profunditat entre juristes que en defensen la constitucionalitat i uns altres que ho consideren impossible. Hi ha tot de referències històriques a l’estat espanyol d’ençà del segle XIX d’aprovació de llei d’amnisties.

El professor de dret administratiu de la Universitat de València Andrés Boix defensa que com que la constitució espanyola prohibeix expressament els indults generals, aplicar una amnistia tindria els mateixos efectes i, per tant, no seria legal. Boix defensa un canvi en el codi penal espanyol per a evitar interpretacions repressives i incorrectes de les lleis.

—És legal, la llei d’amnistia?
—En principi, no. En principi, la constitució espanyola sí que diu que els indults han de ser cas per cas, que no pot haver-hi una llei d’amnistia, però això no vol dir que no hi haja mecanismes alternatius per a aconseguir el mateix efecte. De canviar els tipus penals a fer una dinàmica d’indults particularitzats. La manera més neta de fer-ho és que si tens detectat un problema en el codi penal i s’interpreten un seguit de delictes d’una manera que no vols que s’interpreten, perquè es generen dinàmiques repressives que consideres que són incorrectes, el que has de fer és canviar el delicte. I com que la retroactivitat favorable s’aplica immediatament, assoleixes el mateix efecte que amb una amnistia, sense ser-ho.

—Però la constitució espanyola no parla d’amnistia.
—La constitució diu que els indults no poden ser generals, i una amnistia és més o menys un indult general. Hi ha un àmbit de joc en què juristes, com ara Pérez Royo i Martín Pallín, han considerat que no hi havia inconvenient de fer una amnistia perquè l’amnistia i els indults són una cosa diferent. Jo he de dir, sincerament, que quan dues coses, encara que els posem un nom diferent, són el mateix materialment, és fer-nos trampes dir que si li canviem el nom és una cosa diferent.

—No hi veieu cap diferència?
—Una amnistia és dir, “totes aquestes persones, per aquests fets, no seran perseguides”. I un indult general seria, “a totes aquestes persones, per aquests fets, no els farem res”. L’única diferència entre un indult general i una amnistia és que l’amnistia és prèvia a ser jutjats i l’indult, normalment, és posterior a ser jutjat, almenys els individuals. Si volem que la diferència siga aquesta, potser el Tribunal Constitucional podria dir, “no, quan és una cosa prèvia és admissible i no admetem que és un indult general”. Dit això, a mi, personalment, m’agradaria més que si pensem que hi ha un problema repressiu en com s’apliquen els tipus penals, fem els canvis en els tipus penals. Crec que és més net, que aconsegueix el mateix efecte, i que causa una despenalització d’eixes conductes que pensem que no han de ser perseguibles penalment per a tots. Tant les que s’han produït en el passat com les que es puguen fer en el futur. Crec que això és el més raonable. Però sobre la discussió entre si un indult pot ser general o no, o si una amnistia és equivalent a un indult general, més enllà del nom, et diria que la constitució vol evitar els indults generals i no tinc clar quina importància té que això siga abans o després de jutjar algú.

—Hi ha una llei d’amnistia vigent, que és la del 1977.
—És prèvia a la constitució.

—Com que aquesta llei d’amnistia es posaria damunt la taula com a moneda per a investir un president del govern espanyol, el congrés espanyol que es constituirà el dia 17 d’agost podria aprovar una llei d’amnistia abans de la investidura?
—No hi veig cap inconvenient. Les corts estaran en funcionament i poden legislar.

—El rei podria no referendar una llei d’amnistia que isqués del congrés espanyol?
—No. Hi ha qui diu que el rei té un àmbit propi d’autodeterminació i tot això, però això és fora del consens constitucional sobre la figura del rei. El consens diu que el rei sanciona les lleis i té l’obligació de sancionar-les. Ell no té res a dir sobre la feina que fa el congrés dels diputats i sobre si les lleis que s’apliquen li semblen bé o malament. La seua obligació constitucional és sancionar-les. I ja està. I si no ho fera, seria acció inconstitucional perquè incompliria les seues obligacions constitucionals. Això va passar una vegada a Bèlgica, quan a Balduí no li agradava la llei de l’avortament i va abdicar per no signar-la i després va tornar. Parlem del segle passat. Avui dia, si un rei no vol complir les seues funcions, el que ha de fer és anar-se’n.

Una amnistia justifica la investidura de Pedro Sánchez? Els represaliats responen

—L’altra qüestió que sembla que és damunt la taula aquests dies és l’autodeterminació. Espanya signa convenis internacionals, però no deixa que es practique a l’estat. Veieu possible un canvi d’actitud?
—Fins i tot les persones més conservadores expliquen aquests dies que l’inconvenient que hi ha amb l’autodeterminació o la possibilitat de fer un referèndum perquè ho prohibeix la constitució no és perquè així ho diga la constitució mateixa, sinó per una interpretació del Tribunal Constitucional. Segons aquesta interpretació, això és fora de constitució. No és una prohibició expressa. Depèn del Tribunal Constitucional. Què vol dir, això? Que una interpretació del Tribunal Constitucional en un sentit diferent podria permetre-ho perfectament. Si en un moment donat el Tribunal Constitucional canvia la seua interpretació, aquesta prohibició actual desapareixerà. De fet, els mitjans conservadors, una de les preocupacions que tenen és que ara el Tribunal Constitucional és en mans d’una majoria que podria canviar en qualsevol moment. La interpretació no és fixada en les pedres ni és impossible de canviar.

—Ho veieu possible, per tant?
—Jurídicament, no hi veig cap inconvenient. No crec que a la constitució espanyola hi haja cap problema per a entendre que es pot exercir el dret d’autodeterminació a partir de l’exigència d’un principi democràtic i d’un seguit de regles. No crec que la constitució ho prohibesca, això.

—L’altre dia, en aquest diari, el jurista Javier Pérez Royo deia que una repetició de les eleccions si no hi ha un acord per a la investidura seria com una dissolució del sistema. Compartiu aquesta visió?
—La dissolució del sistema, no ho sé. Hi ha gent que diu que si el rei no sé què, és la dissolució del sistema, el canvi de règim… Jo crec que això és una valoració més política que no pas jurídica. Vivim en el context de la constitució del 78 i mentre continue vigent i no siga transformada amb moltíssima profunditat, crec que es pot dir que el sistema continuarà essent el mateix. Què és un canvi de sistema? Probablement, que deixe de ser una monarquia i passe a ser una república seria un canvi important, o que deixe de ser un sistema moderadament descentralitzat a un centralitzat confederal, seria un canvi. O que s’acceptara el dret d’autodeterminació i s’exercira de veritat i una part del país se n’anara. Això sí que seria un canvi. Però mentre no passe alguna d’aquestes coses, crec que més o menys el sistema continua essent recognoscible. De moment, totes aquestes coses són hipòtesis.

—No ho hem verbalitzat en l’entrevista, però quan parlem d’un possible pacte d’investidura donem per entès que parlem de la investidura de Pedro Sánchez. Veieu possible que Núñez Feijóo puga assumir aquestes demandes dels partits independentistes en canvi d’obtenir la investidura?
—Jo crec que és perfectament possible que el Partit Popular accepte peticions d’aquest estil si amb aquestes peticions suma una majoria. Com que no és el cas, perquè el PP amb Junts, el PNB i Esquerra no sumen la majoria, crec que això està exclòs. Si arribàrem a un context en què el PP tinguera prou diputats com per a, amb Junts i el PNB, fer una investidura, no tinc cap dubte que el PP, en eixe context, podria ser molt més flexible i ho seria. Però no som en eixe context, perquè els diputats de Vox li impedeixen de sumar amb les dretes perifèriques basques i catalanes.

—Una altra qüestió que sobrevola aquests dies, que ha posat damunt la taula Yolanda Díaz, és la de l’ús de les llengües cooficials al congrés espanyol. No ho diu enlloc, que no es puguen emprar.
—Per descomptat. De fet, és anòmal que no es deixen parlar per una interpretació que es fa superestricta del reglament del congrés per part dels presidents successius. Ni tan sols el reglament actual no obliga a aquesta interpretació restrictiva. Jo et diria que sense canviar el reglament, si el president del congrés i la mesa ho acceptaren, ja es podria començar a fer demà mateix. Si es vol blindar, es pot incloure en el reglament de la cambra, però és una qüestió d’entestament per part de les successives presidències del congrés, que consideren que és una qüestió simbòlica clau i essencial, absolutament absurd, perquè les llengües oficials són el castellà i tres més com a mínim. Quatre, si volem entendre que valencià i català tenen jurídicament reconeguda eixa qualitat. I l’aranès, també, perquè a l’estatut de Catalunya també està reconegut. Pel cap baix, en tenim quatre: aranès, català-valencià, basc i gallec. I no té cap sentit que no es puguen utilitzar de manera normal al congrés.

—Del vostre punt de vista, fins on penseu que arribaran les cessions perquè Sánchez puga ser investit? Veurem com accepten l’amnistia i l’autodeterminació?
—Jo, sincerament, crec que no. Crec que les minories parlamentàries basca i catalana al congrés, que són essencials per a aconseguir aquesta majoria, no tindran tanta capacitat de negociació per a forçar a Sánchez i el PSOE a oferir aquestes coses. Crec que el PSOE oferirà una finalitat d’anar cap a eixa direcció, fer passes en eixa direcció, mirar de parlar, mirar de veure com sense amnistia fer alguna cosa de manera equivalent, mirar de com es pot anar avançant cap a l’autodeterminació o a una reforma de l’estatut. Però crec que no veurem un sí del PSOE a una amnistia clara i ferma i compromesa ni a la possibilitat d’un referèndum clar, ferm i compromès a curt termini.

—Per tant, es repetiran les eleccions?
—No ho sé. Crec que el PSOE no arribarà a tant, i no tinc clar que siga un trencament. De fet, la meua sensació, però puc estar equivocat, és al contrari, que no hi haurà trencament i que Esquerra, per descomptat, i fins i tot Junts, acceptaran com a suficients un seguit de promeses de bona voluntat d’anar en eixa línia. Puc estar equivocat, però és la meua sensació. Solament ho saben les persones que negocien per part d’Esquerra i de Junts.

Quirguísia és un país desconegut per a molta gent. Quan vaig explicar a amics i família que el meu nou viatge seria per aquestes terres, la majoria no va saber ni com col·locar-les en un mapa. I no solament és aliena de l’imaginari col·lectiu, sinó que la seva cultura ens sembla d’un altre planeta. Ací es juga amb cossos de cabres decapitats, els nadons s’embriaguen amb llet d’euga, es venera Lenin i la vida cultural pivota al voltant de les iurtes.

Aquestes cases portàtils són l’orgull dels quirguisos i recorden el seu passat nòmada. Avui dia encara hi ha famílies seminòmades que les fan servir. També es poden veure arreu del país com a rebosts, parades de menjar o cases per als convidats. Històricament, quan una família arribava a una nova localitat, tot el poble l’ajudava a muntar la iurta. Podien construir la casa en uns quants minuts. De fet, el rècord per a muntar una iurta entre dotze persones diuen que és d’un minut i mig, una autèntica barbaritat.

Un home ajuda a muntar l’estructura de la iurta.

La part central, coneguda com a tunduk, es pot veure il·lustrada en la bandera quirguisa i és el símbol nacional. Representa la unió dels diferents pobles de Quirguísia. De fet, kyrgyz vol dir “quaranta tribus”, un número repetit en gran part de la simbologia del país. Segons la tradició, va ser l’heroi Manas qui es va encarregar d’unir els quirguisos i de tornar-los a Quirguísia.

El poema èpic que narra la història d’aquest heroi al segle IX és considerat per a molts el més llarg del món. En una de les seves moltes versions té 553.500 versos. L’obra és dividia en tres volums: un que parla de Manas, un del seu fill, i l’últim del seu nét. Tots els nens el llegeixen a l’escola i és una eina de cohesió nacionalista. Històricament, el poema es transmetia recitant-lo en campaments. Els encarregats de fer-ho són i han estat els manaschi, que se saben el primer volum del poema de memòria. Els qui se’ls saben tots tres són considerats grans manaschi. Un d’ells, Rysbai Isakov, té el rècord Guinness després d’haver recitat el poema durant cent vint-i-quatre hores. Un altre, Sayaqbay Qaralaev, va ser un personatge tan venerat que fins i tot surt en un dels bitllets de soms, la moneda local. Una divisa que, per cert, presumeix de ser de les poques del món que té monedes de tres en compte de dos, com sí que passa a la major part de països.

Sayaqbay Qaralaev, gran manaschi, en un bitllet de 500 soms. El cavall, la pedra angular

La beguda nacional és el khumuz, llet d’euga que s’ha deixat fermentar per aconseguir un sabor especialment amarg i que obtingui gradació alcohòlica. És una beguda que a Quirguísia es consumeix de ben petits, de manera que és habitual veure nadons amb el biberó ple de khumuz, sobretot en les zones rurals.

Gran part dels seus trets culturals giren al voltant d’aquest animal. La carn és ben preuada i ha estat el mitjà de transport principal durant segles. De fet, avui dia, a les jailoo, les altes pastures, continua essent la manera més ràpida de moure’s, fins i tot més que un cotxe tot terreny.

Aquesta dependència i control de l’animal ha fet que al llarg del temps s’hi hagin desenvolupat jocs i tradicions al voltant. El més popular és el kok-boru, una barreja de polo i rugbi que a Quirguísia aixeca passions. La primera persona que vaig conèixer que hi jugava de manera habitual era en Meder, l’home que em va acollir amb la seva família a les iurtes. Era ben robust de cintura cap amunt. No és d’estranyar, en aquest joc guanya qui té més força i domini del cavall.

Un jugador recull el cos de la cabra per reprendre el joc.

Les regles del joc són relativament senzilles: dos equips de genets competeixen per endur-se un cos de cabra decapitat a la porteria rival, que sol ser un cercle o cassola gegant. S’hi val pràcticament tot excepte donar cops amb el fuet als rivals o als seus cavalls, i també fer-los caure de la muntura.

El kok-boru és un joc tradicional que s’ha jugat a l’Àsia Central des de fa segles. La feracitat és l’atribut més destacat, però també la resistència. Històricament, el joc podia allargar-se durant dies. Però recentment s’han estandarditzat les normes per poder fer competicions oficials. La més important, sens dubte, són els World Nomad Games, una mena de jocs olímpics dels nòmades. Ací s’enfronten nacionalitats de tot el món, encapçalades per les repúbliques de l’Àsia Central, per veure qui és el millor. Any rere any Quirguísia s’ha erigit en campiona de kok-boru. També és qui més medalles ha acumulat d’ençà dels primers World Nomad Games.

Dos homes juguen a lluita lliure muntats a cavall, un dels jocs tradicionals de l’Àsia Central.

De la mateixa manera, hi ha més jocs destacats que es juguen a sobre d’un cavall. Un dels més preuats pels quirguisos és el de recollir una moneda del terra a tota velocitat. Demostra destresa i agilitat a l’hora de muntar a cavall. Aquesta disciplina aixeca crits de sorpresa i admiració del públic. En canvi, el kyz kuumai desperta rialles. És una prova en què competeixen un home i una dona. Es coneix com el joc del petó. El noi es col·loca amb el seu cavall a la línia de sortida. La noia, també a sobre la seva muntura, comença a galopar de més enrere. Quan supera el seu contrincant, pot començar a perseguir-la. Si l’atrapa abans de l’arribada, ella li haurà de fer un petó. Però si és la noia qui arriba abans, s’haurà guanyat el dret de perseguir el noi de tornada al punt d’inici tot donant-li cops amb el fuet.

Una nació molt tradicional

Tots aquests jocs es poden observar en les zones rurals, sobretot en festivals locals. Però n’hi ha un que es pot veure a tots els indrets del país, fins i tot pels carrers de Bixkek. Es coneix com a alchiks i es juga amb els ossos del genoll de les ovelles (chuko). El funcionament és semblant a la petanca. En aquest cas, els jugadors col·loquen els seus chukos dins un cercle. Torn rere torn, provaran de treure les peces dels altres jugadors llançant un dels seus ossos amb força per impactar-hi. Si ho aconsegueixen, se les podran quedar.

Un home juga a alchiks en un poble del sud del país.

Històricament, els nens reben els chukos en una cerimònia a les iurtes. Les dones de la família o del poble s’uneixen en un ritual per beneir el nadó quan té poques setmanes de vida. És una tradició que ara amb prou feines es practica, però que havia de portar bona fortuna al nounat i una vida pròspera i fèrtil. Durant la cerimònia, les dones canten cançons, cremen branques de Juniperus i col·loquen els chukos al bressol de la criatura.

La cerimònia del bressol del nadó.

A Quirguísia, de les ovelles s’aprofita tot. La carn, els òrgans i, fins i tot, el cap es mengen. Amb la pell es fan catifes i proteccions per a la iurta. Amb la llana, aïllaments per a les iurtes i peces de roba. És el bestiar per excel·lència dels nòmades quirguisos. Quan reben un convidat, és tradició que se sacrifiqui una ovella en honor seu.

Una taula plena de menjar tradicional de Quirguísia.

Probablement, aquest convidat podrà tastar un dels plats més típics del país: el beixbarmack. Són fideus bullits amb carn de xai o, a vegades, de cavall. Literalment, el seu nom vol dir “cinc dits”. Efectivament, indica que s’ha de menjar amb les mans. Tot i que, en realitat, no és pas excepcional a Quirguísia. Normalment, a totes les iurtes es fa així, sigui el plat que sigui. Els coberts, això sí, són pràcticament imprescindibles en zones urbanes i en restaurants.

L’eterna nostàlgia

La cultura quirguisa s’aferra amb malenconia al passat nòmada. N’estan plenament orgullosos i en fan bandera. Tot i que la situació és força diferent i amb prou feines queden nòmades de veritat, el país no es vol desprendre d’aquesta tradició. El gran canvi social va ser durant l’època de la Unió Soviètica. Durant aquells anys, Moscou va obligar els quirguisos a substituir els ramats pels camps i les mines. Aquest canvi, feixuc i dràstic, va fer que l’estil de vida nòmada pràcticament s’extingís a la regió.

Una estàtua de Lenin continua dempeus a Bixkek.

Tot i això, molts quirguisos recorden amb nostàlgia aquella època. “Tot funcionava bé”, m’han dit durant el viatge. “Teníem educació, accés a la sanitat i a la cultura.” Probablement per això encara es poden veure estàtues de Lenin o murals que commemoren la victòria a la Segona Guerra Mundial. L’estrella comunista és ben present en mobiliari urbà de tot el país. Fins i tot he vist banderes soviètiques en negocis i cases particulars.

Durant aquella època, molts conciutadans soviètics es van desplaçar fins ací i van fer augmentar la diversitat cultural de la regió. De fet, el percentatge de quirguisos va disminuir fins arribar pràcticament al 50%, i els eslaus es van enfilar fins al 35%. Segons el cens del 2018, ara són el 73% i el 6%, respectivament. De fet, Quirguísia és un país amb una gran riquesa ètnica. Es calcula que hi conviuen més de 80 ètnies diferents.

Dones de diverses ètnies llueixen els vestits tradicionals.

Totes aquestes ètnies, com ara els dungans, els musulmans exiliats de la Xina, lluiten per preservar les seves tradicions i cultura. També els quirguisos, que no abandonen el seu llegat més supersticiós i espiritual. Tant en el ritme frenètic de les ciutats com en la tranquil·litat de les pastures altes, on hi ha iurtes escampades, es poden contemplar encara avui dia un munt de tradicions que ens són exòtiques i interessants. Una mirada diferent de la vida que ens ha d’ajudar a entendre-la un pèl més bé.

La Junta Electoral espanyola (JEC) refusa de revisar els més de 30.000 vots nuls de la Comunitat de Madrid, tal com havia demanat el PSOE. Reunit avui al migdia, l’àrbitre electoral ha desestimat el recurs que havia proposat la revisió de les butlletes, després d’haver perdut un diputat en favor del PP arran del vot exterior.

La JEC no veu cap irregularitat en l’escrutini que en justifiqui la repetició. Aquest escó que finalment va passar als populars va fer que Pedro Sánchez no en tingués prou amb una possible abstenció de Junts de Catalunya i necessités el sí. S’ha anunciat la presentació d’un vot particular.

El Ministeri d’Agricultura espanyol, a través de la Societat Mercantil Estatal d’Infraestructures Agràries (SEIASA) ha començat les obres per digitalitzar de forma integral i instal·lar un sistema de telecontrol a la comunitat general de regants del canal d’Aragó i Catalunya. Les obres compten amb un pressupost de 5.406.000 euros (IVA no inclòs) i se’n beneficiaran 11.088 regants que cultiven 104.850 hectàrees a 37 termes municipals de les demarcacions de Lleida i Osca. L’objectiu és que la zona regable tingui un equipament suficient per poder garantir una correcta gestió de les demandes d’aigua via web, així com el telecontrol de totes les preses de reg i capçaleres del canal i séquies.

El projecte inclou l’automatització de les preses de reg, la modernització del sistema d’alimentació elèctric amb energies renovables i de l’actual sistema de telecontrol per aconseguir una gestió més eficaç de l’aigua.

Les obres formen part del ‘Pla per a la millora i eficiència de la sostenibilitat en regadius’ de la primera fase del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), per la qual cosa compten amb el finançament de fons Next Generation de la Unió Europea. L’aportació pública serà del 80% del pressupost total i la resta serà aportat per la comunitat de regants.

D’altra banda, els usuaris que no tinguin coneixements o eines informàtiques, disposaran d’un centre de suport multiservei al costat de la seu de la comunitat general de regants a Binèfar, a Osca, on comptaran de l’ajuda de personal especialitzat.

La Comunitat Econòmica de l’Àfrica Occidental (ECOWAS, per les seves sigles en anglès) ha convocat una cimera extraordinària dijous per abordar “la situació política” a Níger un cop expirat el seu ultimàtum a la junta militar colpista. Fa una setmana el grup de quinze països que formen l’ECOWAS (inclòs el Níger) va amenaçar d’intervenir “per la força” al país si els soldats colpistes no restituïen el president Mohamed Bazoum. Tanmateix, l’organització no ha concretat si una intervenció armada estarà sobre la taula dels líders africans en la reunió del dijous a Abuja, Nigèria. Mentrestant, els militars han tancat l’espai aeri del Níger per prevenir atacs.

Tant els Estats Units com la Unió Europea han reclamat l’alliberament de Bazoum i la restitució de la democràcia al Níger. Tot i això, el president elegit en les eleccions del 2021, Mohamed Bazoum, continua en arrest domiciliari.

El 26 de juliol un grup de militars va reivindicar un cop d’estat al Níger per “posar fi al règim pel deteriorament de la seguretat i l’economia” i “pel mal govern”. Ex-cap de la guàrdia presidencial, el general Abdourahmane Tchiani s’ha autoproclamat president de la transició al país.

Tchiani ha criticat suposats intents d’ingerència estrangera i ha demanat unitat als ciutadans davant d’aquells que volen desestabilitzar el país. En paral·lel, Tchiani ha promès crear les condicions per fer una transició al país i convocar eleccions en un temps raonable.

El Regne Unit ha començat avui a traslladar demandants d’asil a la barcassa Bibby Stockholm, segons que informa la BBC. La secretària del Ministeri d’Interior britànic, Sarah Dines, havia avançat al matí en una entrevista a la cadena britànica LBC que el començament del trasllat era “imminent”. El govern de Rishi Sunak vol “allotjar” uns cinc-cents demandants d’asil al buc atracat a l’illa de Portland, al sud del país. Londres defensa que reduirà la dependència d’hotels cars i permetrà un sistema d’asil més ordenat i efectiu. Per contra, diverses organitzacions de drets humans han denunciat el tracte inhumà als sol·licitants d’asil.

Aprovada a final de juliol, la nova llei d’immigració britànica exigeix l’expulsió de qualsevol persona que arribi il·legalment al Regne Unit al seu país d’origen o a un tercer país segur perquè es processi la seva sol·licitud d’asil. És una de les iniciatives més destacades de Sunak per mirar d’aturar l’arribada de vaixells petits pel canal de la Mànega.

L’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacionals Unides, Volker Türk, i l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats, Filippo Grandi, han condemnat la norma perquè vulnera les obligacions internacionals i els drets humans al Regne Unit.

L’incendi de Colera i Portbou (Alt Empordà) ha malmès la planta d’osmosi de Colera, que recomana als veïns no utilitzar l’aigua de l’aixeta per a beure ni per a cuinar. En un ban, l’ajuntament alerta que s’hi han detectat uns valors de clorurs –sal– superiors als límits establerts i demana que només es faci servir per a les dutxes, o bé per rentar roba i estris. “Degut a la situació d’emergència que hem viscut aquest cap de setmana amb el virulent incendi que ha afectat el municipi, s’ha utilitzat un volum molt alt d’aigua i atès que partíem ja d’una situació de sequera extrema, a data d’avui s’ha agreujat la situació”, assegura el consistori al comunicat.

Per altra banda, a Portbou, la companyia Telefònica continua treballant per retornar el servei de fibra òptica, connexió a interna per cable i la línia de telèfon fix al municipi. El servei va quedar afectat per l’incendi i la companyia espera resoldre la incidència aquest mateix dilluns.

L’Ajuntament de Barcelona ha començat avui les obres per a crear 64 places d’aparcament de motos, 72 bicicletes i 20 punts de càrrega i descàrrega al carrer de Pelai de Barcelona. D’aquesta manera, el govern de Jaume Collboni posarà fi a una de les obres d’urbanisme tàctic que va impulsar la batllessa Ada Colau durant la pandèmia. Els treballs de reforma duraran una setmana i no es modificaran els carrils de circulació, i tampoc no canviaran l’espai per a vianant de la vorera.

Les obres, segons l’ajuntament, donen resposta a les demandes de més places d’estacionament per a bicicletes i motocicletes al centre de la ciutat i, alhora, permeten d’augmentar els espais de càrrega i descàrrega en un dels carrers més comercials de Barcelona.

El tram situat entre la plaça de la Universitat i el carrer de Balmes concentrarà les places de càrrega i descàrrega i mantindrà els actuals espais per a contenidors; mentre que entre el de Balmes i la plaça de Catalunya es configurarà un doble cordó de serveis. En aquest tram, les places de càrrega i descàrrega es mantindran a l’espai de la calçada més pròxim a la circulació i a l’espai a tocar de la vorera s’hi crearan noves places d’aparcament de bicicletes i motocicletes.

La reforma del carrer de Pelai va permetre d’afegir uns 1.500 metres quadrats més per als vianants. L’ampliació es va fer pintant una senyalització horitzontal amb formes identificables i assimilables per la ciutadania, com ara el panot. L’obra responia a l’urbanisme tàctic que va començar amb la pandèmia de la covid, pensat per a guanyar zones per a vianants, millorar la circulació del transport públic i afavorir els desplaçaments en bicicleta.

Singapore Airlines ha anunciat avui que recuperarà els vols regulars directes entre Barcelona i Singapur a partir del 2 de juny de 2024.

Segons que ha detallat la companyia, hi haurà dues freqüències setmanals (els dilluns i els divendres), com abans de la pandèmia. La decisió arriba després que aerolínia posés en marxa dos vols durant els mesos de juliol i agost d’enguany per a respondre al repunt de la demanda estival. Singapore Airlines també ha anunciat el restabliment d’altres rutes, com ara la que connecta la ciutat estat amb Frankfurt. “Amb aquest anunci, els nostres clients poden planificar amb antelació i començar a fer els seus plans de viatge per al 2024”, ha ressaltat la responsable de planificació i màrqueting de la companyia, JoAnn Tan.

L’Ajuntament de Barcelona assumirà les despeses funeràries de la Samira, la noia morta per la caiguda d’una palmera al barri del Raval dijous passat, segons que ha avançat El Periódico i ha confirmat l’ACN. Aquestes mateixes fonts han explicat que el consistori és en contacte amb la família, a qui ha ofert tot el suport per a allò que sigui necessari. D’acord amb el diari, l’ajuntament assumirà el cost de la vetlla en un gran tanatori de la ciutat, la cerimònia de comiat i la incineració al crematori del cementiri de Montjuïc dimecres.

Avui ha començat la revisió d’algunes palmeres de la ciutat, una revisió que ha de supervisar prop de 800 palmeres datileres en unes circumstàncies semblants a la que va caure dijous i que va matar la Samira.

L’ajuntament ja va acordar la setmana passada d’obrir un expedient informatiu per fer seguiment de totes les actuacions vinculades al cas i demanar un informe independent per a analitzar les causes de la caiguda, atès que cap dels factors de risc de la palmera del Raval va ser determinant perquè caigués, segons l’informe preliminar fet d’urgència.

La palmera que va matar la jove de vint anys fou revisada al març arran de la queixa d’un veí, que deia que cada cop s’inclinava més cap al seu balcó. Aleshores, l’ajuntament no hi va detectar “cap anomalia”. La revisió, ha dit Joan Guitart, director d’Arbrat, va consistir que un operari se situés davant de la palmera i revisés possibles defectes de l’arbre, com ara estrangulaments, cavitats obertes, esquerdes, supuracions, ferides, engruiximents o estretament de tronc, arrels adventícies, canvis d’orientació o inclinació de l’estípit.

Més de 200 persones, entre les quals es troben 146 residents, 66 treballadors i alguns familiars d’un geriàtric de Santa Coloma de Gramenet, han estat medicades per un brot de sarna, han explicat fonts de la Conselleria de Salut a Europa Press. El 27 de juny es va tenir coneixement del primer cas en el centre, i 38 dies després es va posar en tractament a les persones relacionades amb el brot.

Segons la Conselleria, hi ha sis residents i dos treballadors amb diagnòstic positiu, mentre que 53 residents i quatre treballadors manifesten algun símptoma però no han estat diagnosticats.

Salut ha explicat que tant els casos confirmats com els que tenen símptomes i els contactes reben el mateix tractament farmacològic, que consisteix en dues tandes diàries d’ivermectina. També han assenyalat que aquestes actuacions i les que es posin en marxa a partir d’ara, són de caràcter preventiu, i que el període d’incubació de la sarna és d’unes dues setmanes, però pot arribar fins a les sis si és la primera vegada que es pateix.

La mediació per a aturar la vaga dels treballadors de seguretat de l’aeroport del Prat continua encallada per manca d’acord en els punts prioritaris. La presidenta del comitè de centre de l’empresa I-Sec, Genoveva Sierra, ha assegurat que s’han pactat alguns punts, però que les qüestions importants –tant en matèria social com econòmica– continuen blocades.

“Hem cedit en algunes parts, però els punts encallats són els més importants per nosaltres”. Sierra ha dit que en menys d’una hora reprendran les negociacions, i que esperen poder avançar amb alguns números i propostes que posaran sobre la taula aquesta tarda. Així doncs, es manté la vaga indefinida, que començarà aquest dijous.

Els punts prioritaris, tal com ha avançat aquest matí Sierra, són l’increment salarial i les denúncies per abús de poder entre els responsables de la línia de seguretat i els vigilants. Així mateix, el comitè també està negociant altres qüestions, com ara la contractació més personal, que es garanteixin els descansos de deu minuts o bé que es proporcioni aparcament gratuït als treballadors.