Les eleccions europees són les següents que apareixen a l’horitzó dels partits dels Països Catalans i, malgrat que falta gairebé mig any, ja hi ha els primers moviments per a la configuració de coalicions. Fa cinc anys hi va haver tres candidatures sobiranistes, amb ERC dins Ara Repúbliques, de bracet d’EH Bildu i BNG; Junts tot sol, amb una llista encapçalada pels polítics exiliats i amb Carles Puigdemont al capdavant; i Compromís per Europa, amb Compromís, Més per Mallorca i més formacions sobiranistes. Ara Repúbliques va obtenir tres eurodiputats, Junts dos, que passaren a ser tres arran del Brexit, amb l’entrada de Clara Ponsatí; i la de Compromís per Europa, encapçalada per Jordi Sebastià, no va entrar-hi per pocs milers de vots.

Per a les eleccions del juny, ERC vol repetir la fórmula i negocia novament una coalició amb EH Bildu i el BNG. L’ex-conseller i ex-eurodiputat Raül Romeva va ser triat cap de llista (Spitzenkandidat) de l’Aliança Lliure Europea per a aquestes eleccions, juntament amb Maylis Rossberg, membre de la minoria danesa a Alemanya. De manera que, si no està inhabilitat, molt probablement serà el candidat.

Junts, oficialment, encara no ha decidit res, ni sobre candidats ni sobre coalicions, com podria ser, per exemple, amb el PNB, però dins el partit admeten que “tot apunta que repetirà Puigdemont”. Fa mig any, el president Carles Puigdemont va assegurar que molt probablement es tornaria a presentar: “Si ho hagués de decidir avui, diria que sí”, va dir. I no hi ha hagut cap canvi en la decisió d’aleshores ençà.

Regions i Pobles Solidaris, la federació de partits sobiranistes de l’estat francès que inclou Unitat Catalana i Sí al País Català, triarà els candidats el 13 de gener. Ara com ara, té el cors François Alfonsi i la bretona Lydie Massard d’eurodiputats. Tot fa preveure que es tornarà a coalitzar amb l’Europa Ecologia – els Verds.

Per una altra banda, Compromís i Més per Mallorca hauran de triar si formen part novament de la coalició Sumar, com van fer en les eleccions espanyoles, o cerquen uns altres acords. Sobre això, fons de Compromís expliquen que la intenció és tenir un eurodiputat i, tot i que no tanquen la porta a cap via, l’opció més probable és repetir la coalició electoral amb Sumar.

Jordi Sebastià va ser elegit eurodiputat per Compromís l’any 2014.

Tot amb tot, hi posen condicions, com ara la bilateralitat i el reconeixement de forces i, sobretot, la prioritat de tenir veu al Parlament Europeu: “Volen marca pròpia. Hi ha moltes vies i totes es poden explorar.” Això vol dir poder fer campanya com a marca Compromís i tenir un lloc al capdamunt de la candidatura, tenint en compte que Podem-EU va aconseguir sis eurodiputats fa cinc anys i que ara els sondatges li donen unes expectatives més baixes, atès que Irene Montero encapçalarà una llista de Podem.

Sobre el procés de tria dins del partit, expliquen que els candidats de Compromís seran elegits per primàries; i les coalicions hauran de ser aprovades per les executives dels tres partits que en formen part (Més – Compromís, Iniciativa del Poble Valencià i els Verds), a més de l’executiva de Compromís. Finalment, també hauria de ser aprovat pels màxims òrgans dels militants.

Més per Mallorca: entre ERC i Sumar

En el cas de Més per Mallorca, fonts del partit expliquen: “Bàsicament, ara mateix hi ha dues possibilitats: o bé Sumar, o bé una coalició amb ERC, Bildu i BNG.” Diuen que s’ha de valorar, però que encara és aviat, perquè ara mateix no hi ha ofertes clares de Sumar; ERC sí que ha fet algun sondatge, sense concretar.

El partit deixa clar que, si de cas, decidiran sobiranament allò que considerin més adequat. Sigui com sigui, troben que les eleccions a les Illes, les espanyoles i les europees troben que són marcs diferents i “podem establir aliances diferents”. De manera que ho separen totalment de les dinàmiques que hi pugui haver al congrés espanyol.

Fa cinc anys, Més per Mallorca va decidir de concórrer-hi dins la candidatura de Compromís per solament un vot. En una assemblea feta a Palma, l’opció d’anar amb Compromís va rebre 45 vots, i la d’anar en la coalició d’ERC en va tenir 44. Aquesta hauria estat l’opció més marcadament sobiranista, la que defensa obertament el dret d’autodeterminació.

Ara no sembla que hi hagi d’haver una coalició encapçalada per Compromís, però Més per Mallorca expliquen que tindran en compte la decisió que prengui la coalició valencianista, amb la qual treballen de manera coordinada, igualment com amb la Chunta Aragonesista: “Això també ens pesa bastant, és un fenomen que tindrem en compte i allò que facin també serà important. Però bé, pot passar que ells vagin en una aliança i nosaltres en una altra.”

Unes eleccions amb més eurodiputats

En aquestes eleccions hi ha un augment de dos eurodiputats a l’estat espanyol i al francès, en un Parlament Europeu que passa de 750 escons a 720.

En aquesta legislatura es preveu que es prenguin decisions especialment importants, que definiran el rumb que seguirà la Unió Europea en àmbits crucials com ara el canvi climàtic, la immigració, la guerra d’Ucraïna i l’ampliació de la Unió Europea, que inclouria Ucraïna i sis països balcànics (Albània, Bòsnia-Hercegovina, Macedònia del Nord, Moldàvia, Montenegro i Sèrbia). Passar de vint-i-set estats a trenta-quatre també obligaria a impulsar reformes en el funcionament, perquè ara bona part de les decisions més importants necessiten unanimitat de tots els estats per a aprovar-se i això es pot complicar si n’hi ha més.

Les eleccions que poden remoure els fonaments i els grans acords de la UE

La novel·la de Núria Cadenes Tiberi Cèsar (Proa, 2023) és una brillant i captivadora immersió en l’època de l’emperador Tiberi, que transporta els lectors a una Roma majestuosa, però, alhora, en captura la crueltat i la tragèdia. Cadenes ens obre un portal al passat i ens introdueix en la vida i l’època d’aquest personatge històric, fill de Lívia i successor d’August, que va governar com el segon emperador de Roma.

La narrativa de Cadenes és excepcional. Dóna vida a la complexitat de Tiberi i el descobreix com un home amb una ànima turmentada, apassionada, taciturna, cruel i, alhora, cultivada. Amb la seva habilitat narrativa, recrea una Roma de lleis, marbre i conquesta i desenterra amb meticulositat la història d’un domini que s’estenia per mig món.

En aquest mosaic de paraules, les dones com Lívia, Agripina i Júlia adquireixen una importància renovada i merescuda, i ofereixen una nova perspectiva sobre aquest període de la història. L’autora ens submergeix en les intricades intimitats dels protagonistes, explorant els aspectes més humans d’una època definida per la grandesa i la tragèdia.

La força verbal espectacular i hipnòtica de l’escriptura de Cadenes captiva l’atenció del lector i el transporta a una Roma antiga que ressona amb autenticitat i rigor històric. Tiberi Cèsar és una exploració íntima d’un temps crucial en la història d’una ciutat imponent i de les persones que van forjar el seu destí.

Núria Cadenes ens ofereix una visió detallada i reveladora de Tiberi i del context que l’envoltava, de manera que ens mostra com Tiberi és Roma. L’obra és un viatge en el temps cap a una Roma del passat que, a mesura que esdevé la trama de la novel·la, es fa present i perd la seva distància històrica.

Tiberi Cèsar no és tan sols un testimoni del passat, sinó un reflex profund de la humanitat en les seves expressions més subtils i emocionals. És un homenatge als matisos de la vida i mostra els contrastos entre la llum i la foscor, la grandesa i la fragilitat dels personatges que van influir en el destí d’una civilització.

“No hi ha àligues al cel”, escriu la Núria de bon començament, i aquestes àligues sobrevolen tota la narració, la vida de Tiberi Cèsar, “tristissimus hominum”, com el va descriure Plini el Vell: ‘l’home més trist’.

Diumenge vam publicar ací a VilaWeb una entrevista a Carles Solà, científic, enginyer químic, ex-rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i ex-conseller d’Universitats en el govern de Pasqual Maragall. Solà explicava coses sucoses, com ara la diferència entre dos mons que aleshores encara coexistien dins la política.

Per una banda, hi havia un grup de gent que “tots tenien la seva forma de vida i la van apartar per dedicar-se a la política durant un temps, gent molt vocacional, la majoria de la qual venia de la resistència antifranquista, i, per tant, era en política per ideals” i, per una altra, va aparèixer la “professionalització de la política. La gent que fa de la política la seva forma de vida”.

Avui la batalla pràcticament ja no existeix i els qui han fet “de la política la seva forma de vida” han guanyat la partida, clarament. Han transformat –a parer meu les han empitjorades– les relacions entre els ciutadans i el govern i han transformat les democràcies del vell món.

Ahir en vam tenir una altra prova, molt cridanera, amb l’elecció de Gabriel Attal com a nou primer ministre de França. A l’estat francès, pel model presidencialista, el primer ministre no és tan important com acostuma a ser-ho en qualsevol altre país. Però l’elecció d’aquest jove de trenta-quatre anys que en el seu currículum no hi té sinó el pas per la política impressiona.

Attal va estudiar polítiques i quan tenia vint-i-tres anys va entrar a treballar al gabinet de la ministra de Salut, Marisol Touraine, on havia estat becari. A vint-i-cinc anys va ser regidor. Militant socialista fins aleshores, quan tenia vint-i-set anys va canviar sobtadament de militància i es va passar al macronisme. Un any més tard ja era diputat, dos anys més tard era el portaveu del partit i es convertia en el secretari d’estat més jove de la història de França, quatre anys més tard el van fer portaveu del govern i cinc anys més tard era en l’executiva. Sis anys més tard era ministre i ara ha esdevingut el primer ministre més jove de la història. A trenta-quatre anys tindrà a les mans el destí de la república francesa.

El problema no és que siga jove –que també ho és. El problema és que no ha tingut gens d’experiència ni de contacte amb la vida professional, fora de la política. No és un cas únic, evidentment, ni aïllat. Pràcticament a tot Europa la política va restant a les mans d’aquest perfil de gent que estudia ciències polítiques o dret, milita en la joventut del partit, comença a acumular càrrecs i és capaç de saltar sense despentinar-se del Ministeri d’Hisenda al d’Agricultura i després al d’Afers Estrangers –seguint la lògica que no importa la matèria, sinó el model de gestió.

Ara fa un any vaig escriure un editorial en què us explicava l’anàlisi, per a mi absolutament extraordinària i encertada, que fa sobre aquest fenomen el geògraf francès Christophe Guilluy. Guilluy descriu l’aparició d’una nova burgesia destinada a conquerir l’enorme capacitat de l’estat per a fer-ne un ús privatiu i descarat, l’aparició del partit-empresa i la política com a negoci. Com a gran negoci del nostre temps.

En aquell text, que podeu rellegir, explicava que el nostre país s’anava assemblant cada dia més a aquesta França on el model ja és completament definit i on esclaten autèntiques insurreccions al carrer perquè ja s’ha arribat a la fase en què aquesta nova burgesia, per més d’esquerres que vulga ser, ha de defensar els seus privilegis amb la força pública.

Però ahir Macron va redoblar l’aposta, portant a Matignon un apparàtxik de manual, gairebé una caricatura. Serà interessant, per França i per tot Europa, veure com acaba tot plegat.

 

PS1. Xavier Díez és una de les persones que més s’ha distingit al nostre país per parlar clar dels greus errors que estan portant les nostres escoles al desastre que el report PISA va evidenciar. Avui l’ha entrevistat l’Andreu Barnils i la conversa no té desperdici: “La innovació educativa acaba essent una cosa que s’acosta a les sectes”

PS2. Aquest vespre a les set, Francesc Ribera “Titot” presenta a l’Espai VilaWeb de Barcelona la seua novel·la El silenci que heu de témer, de la qual parlava en aquesta entrevista d’Assumpció Maresma. Sóu convidats.

Amb tan sols cinc setmanes de marge de les eleccions gallegues del 18 de febrer, el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) és a menys de 5.000 vots d’un resultat històric que permetria al nacionalisme gallec de conquerir govern de la Junta per primera vegada. Aquesta és la previsió que apunta el sondatge publicat diumenge per La Voz de Galicia, el primer gran baròmetre del cicle electoral, que arriba enmig d’una crisi que ha deixat l’actual executiu del PP contra les cordes i que pot obrir la porta a un tomb radical en la política gallega.

El BNG, amb la victòria al cap dels dits

D’entrada, els resultats del sondatge de La Voz de Galicia no semblen especialment favorables al BNG: el PP de Rueda perdria tres escons però continuaria tenint la majoria absoluta, amb 39 escons, gairebé el doble que el BNG (amb 20, en guanyaria un). El PSdeG-PSOE també en guanyaria un i n’obtindria 15, i Sumar seria quarta força amb un sol representant. Vox i Podem no hi tindrien representació, com tampoc la Democracia Ourensana del batlle d’Ourense, Gonzalo Pérez Jácome.

Aquest resultat deixaria una hipotètica coalició entre el BNG, el PSdeG i Sumar amb 36 escons, a tres de distància del PP que tornaria a governar. Tanmateix, els detalls del sondatge revelen un resultat molt més favorable per al BNG (i desfavorable per al PP) que no el que es pot deduir del còmput d’escons.

Els cas és que, tot i la distància d’escons entre el PP i el BNG, l’enquesta deixa la candidata de la formació galleguista, Ana Pontón, a menys de 5.000 vots de la presidència de la Junta, segons que explica a Twitter el periodista i politòleg Anxo Lugilde.

Aquesta xifra, explica, prové del poc marge que separa el PP del seu darrer escó a la província de la Corunya (0,42% amb el BNG) i la província de Pontevedra (0,3% amb Sumar). Amb una participació d’un 64%, diu, caldria un total de poc menys de 5.000 vots perquè el BNG i Sumar arrabassessin dos escons al PP en aquestes províncies (el PP, en canvi, hauria de guanyar un 1,9% a Lugo i un 1,3% a Ourense per a arrabassar al PSOE els seus darrers dos escons). Això deixaria el PP amb 37 escons, un menys que la majoria absoluta, i la coalició BNG-PSdeG-Sumar amb 38, justament la xifra que marca la majoria absoluta al parlament gallec.

Si el PP continua conservant aspiracions de preservar la majoria absoluta tot i obtenir un resultat “força baix” al sondatge, explica Lugilde, és pel valor doble del vot a les dues províncies menys poblades de Galícia, Lugo i Ourense, que són també les més conservadores. Aquesta és la dinàmica que ja es va veure en les eleccions espanyoles de l’any passat, en què el bloc progressista va obtenir poc més del 50% dels vots però tres escons menys que el PP, que n’obtingué tretze. Amb un repartiment proporcional dels escons d’acord amb la població de cada província, explica Lugilde, el PP hauria caigut a nou escons i la resta de formacions progressistes n’haurien obtingut deu, un més.

De fet, afegeix, el bloc format pel BNG, el PSdeG i els aliats de Podem i els seus successors, s’ha imposat aritmèticament en totes les eleccions municipals espanyoles i europees a Galícia des del 2014, però no ha estat capaç d’imposar-se en cap elecció gallega (tret del 2016). El sondatge d’aquest cap de setmana, per tant, trencaria del tot amb aquesta tendència –en un context, el gallec, on seria el BNG qui es trobaria en posició d’encapçalar aquest hipotètic bloc. En aquest sentit, remarca Lugilde, el sondatge evidencia una situació en què el nacionalisme gallec no es trobava d’ençà de l’esclat de la guerra del 1936-1939 sota la batuta de Castelao: esdevenir la principal alternativa de govern a la Junta.

La crisi dels microplàstics encén la campanya i deixa el govern a contrapeu

El sondatge és previ a l’esclat de la crisi derivada de l’abocament de microplàstics a la costa de Galícia, que ha enfrontat tant l’oposició com l’executiu espanyol amb el govern gallec, acusat de manca de transparència i d’inacció.

“La política de comunicació de la Junta [durant la crisi] ha estat completament opaca. No han donat explicacions i han mentit molt”, explica María Obelleiro, directora de Nós Diario. Ahir, el govern gallec va reconèixer que havia tingut constància de l’abocament el 13 de desembre –21 dies abans que no havia admès originalment Rueda– i va activar finalment el nivell 2 d’alerta, un dia més tard que no Astúries. També reiterà que els bocins de plàstic no eren perjudicials, tot i que la Unió Europea advertí a l’octubre que eren tòxics i podien fins i tot afectar la salut humana.

“La gent està molt enfadada: la Junta no ha pres la iniciativa en cap moment, ha estat el poble gallec que ha posat fil a l’agulla i s’ha hagut d’organitzar per a netejar les platges. El govern ha actuat d’esquena als ajuntaments afectats i a tots als gallecs; és normal que la gent se senti menyspreada“, diu Obelleiro. I afegeix: “No sé fins a quin punt influirà en els resultats, però la qüestió deixa empremta entre la societat.” Pontón i l’oposició han comparat aquesta crisi amb la del Prestige, la catàstrofe ecològica que va precipitar la fi de l’era Manuel Fraga al capdavant de la Junta i la victòria electoral del socialista Emilio Pérez Touriño.

Un altre factor que pot ajudar el BNG és la candidatura de Rueda, a qui Obelleiro explica que molts electors –i fins i tot sectors del PP gallec– perceben com un dirigent sense la influència electoral que Feijóo sí que era capaç de comandar. “Rueda no té res a veure amb Feijóo. La gent el percep com un candidat molt més dèbil; el veuen supeditat a la seva figura –explica–. Crec que és un candidat que no agrada, no tan sols entre els votants sinó també entre molts dirigents del PP: no és un home que desperti confiança ni que tingui carisma.” En contraposició a la figura de Rueda, Lugilde posa d’exemple Ana Pontón, que –a còpia de reivindicar-se com “la casa comuna del nacionalisme” i “l’alternativa de futur”– ha aconseguit aprofitar l’esfondrament de Podem per fer del BNG el líder indiscutit de l’oposició a Galícia ,després d’una dècada de travessa pel desert en què fou última força en tres eleccions consecutives (el 2009, el 2012 i el 2016).

Així i tot, tant Obelleiro com Lugilde coincideixen a assenyalar que el control del PP sobre l’ecosistema mediàtic gallec serà un gran obstacle per a qualsevol alternativa al govern actual. “El canvi a Galícia és molt difícil, perquè entre més coses el pluralisme informatiu –si és que n’hi ha– continua essent mínim”, explica Lugilde. El periodista i politòleg cita com a exemple d’aquest control informatiu la presentació del sondatge aquest cap de setmana a La Voz de Galicia, que no parlava de l’estretor del marge que separa el BNG de la Junta tot i l’evidència numèrica.

Obelleiro afegeix: “La qüestió mediàtica és un factor elemental a l’hora d’explicar les majories absolutes del PP a Galícia, del meu punt de vista. Tota la política de subvencions directes als mitjans de comunicació ha creat un periodisme completament clientelista i acrític, i qualsevol projecte periodístic independent és emmordassat directament.” I sentencia: “El Partit Popular té una màquina electoral potentíssima. És molt més que no pas Rueda.”

El mes de desembre, el congrés espanyol va admetre a tràmit la llei d’amnistia, el primer pas per a l’aprovació, per un estret marge, de vots: 178 a favor i 172 en contra. Avui, sense canvis en aquest equilibri de forces, es fa el segon pas, amb la votació de les esmenes a la totalitat de PP i Vox, més pensades per a la confrontació amb la majoria de govern i per guanyar-se l’opinió pública –a l’horitzó, hi ha les eleccions gallegues, basques i europees– que no pas per ser aprovades.

El ple extraordinari, que es fa al palau del senat espanyol perquè al congrés fan obres, es preveu tens. A més de les esmenes a la totalitat, hi ha la ratificació de tres decretes amb mesures contra la crisi i més reformes, que perillen per la possibilitat que Junts i Podem hi votin en contra.

Les mesures socials que perillen perquè el PSOE no vol negociar

El PP i Vox rebutgen de ple la proposta de llei d’amnistia i hi presenten texts alternatius. En aquest sentit, el PP vol que es tipifiqui penalment un delicte que seria denominat “deslleialtat constitucional” i en què entraria una declaració d’independència o la convocatòria d’un referèndum al marge de la llei. També vol que el codi penal espanyol especifiqui que es puguin dissoldre els partits polítics que incorrin en aquest delicte. Per la seva banda, Vox ha proposat un nou tipus delictiu que castigui “els qui negociïn amb condemnats, processats o sostrets de l’acció de la justícia per delictes de traïció, contra la constitució, l’ordre públic i la independència de l’estat i la pau i defensa nacional”.

El PP endureix les mesures contra l’independentisme

Amb el text alternatiu presentat, el PP apuja el to contra l’independentisme, en una competició contra Vox per a encapçalar l’oposició al PSOE i l’independentisme ara que es preveuen uns mesos amb unes quantes eleccions, que són les primeres després de les espanyoles del juliol de l’any passat. Si fa unes setmanes havien de fer pinya amb el PSOE i Més Madrid en contra de l’agressió d’Ortega Smith contra un regidor, ara volen tornar a destacar-se com a principal alternativa al govern de Pedro Sánchez.

De fet, fa unes setmanes, el dirigent de Vox, Santiago Abascal, va demanar una resposta “coordinada” al president del PP, Alberto Núñez Feijóo, en contra de l’amnistia, però el PP s’hi va oposar. Ara el PP presenta unes esmenes força similars a les de Vox, tot i que fins ara hi havia votat en contra. Una setmana després de la investidura de Sánchez, els de Núñez Feijóo van votar en contra d’il·legalitzar ERC i Junts i, en una línia similar, es van oposar a la proposta de Vox del febrer passat de demanar de “consultar als espanyols si volien la il·legalització de partits separatistes”.

Fins ara, i durant la campanya electoral, el PP proposava simplement de recuperar el delicte de sedició i l’enduriment de la malversació. Tot i això, el portaveu del PP al congrés espanyol, Miguel Tellado, ha provat de desmarcar-se del partit d’ultradreta: “A Espanya no es pot perseguir un partit per les idees que defensa, però sí que es poden perseguir els partits polítics o qualsevol persona jurídica pels actes il·legals que comet. I aquesta és la gran diferència amb allò que nosaltres defensem i sempre hem defensat.” Demanen penes de cinc anys a deu per incompliment de sentències judicials i declaracions d’independència i penes d’un any a cinc per la convocatòria de referèndums il·legals.

Aquesta iniciativa, que ja preveuen que no tirarà endavant, l’emmarquen en un “punt de partida” per a “rearmar l’estat” en una ofensiva “política, social i legal” contra l’amnistia, que ha centrat la política espanyola d’ençà de la negociació dels acords d’investidura i que continuarà els mesos vinents i en les campanyes electorals que hi haurà. En aquesta línia, el president del grup parlamentari al Parlament Europeu, Manfred Weber, va arribar a assegurar que el resultat de les eleccions europees del juny serien, a l’estat espanyol, un “referèndum sobre allò que succeeix a Madrid”, en relació amb aquesta amnistia que ha permès la investidura de Pedro Sánchez.

El Partit Popular Europeu veu les eleccions europees com un plebiscit sobre l’amnistia

“L’única cosa que fem és atribuir penes als delictes que ataquen l’essència de la nostra constitució”, va dir Tellado, que va assegurar que estaven convençuts que Europa compartiria les seves propostes: “Defensem una cosa tan normal com la igualtat dels espanyols davant la llei.” No obstant això, la gran majoria d’experts en dret constitucional consideren inconstitucional la proposta de poder dissoldre partits.

Per la seva banda, Borja Sémper, portaveu del PP, ha anunciat que, quan hi hagi una majoria al congrés espanyol, es derogarà la llei d’amnistia. Però una derogació no tindria cap conseqüència sobre les persones que ja haguessin estat amnistiades per la llei que ara es comença a tramitar.

Onada de crítiques 

Es preveu que les esmenes a la totalitat siguin rebutjades amb els 178 vots en contra dels diputats que van acceptar la tramitació de la proposició de llei, és a dir, el PSOE, Sumar (que inclou Compromís i Més per Mallorca), ERC, Junts, EH Bildu, PNB, BNG i també Podem, ara dins el grup mixt. Són els mateixos que van donar suport a la investidura de Sánchez, tret de Coalició Canària. La Unió del Poble Navarrès i Coalició Canària, que van votar en contra de la tramitació, han decidit de no presentar cap esmena a la totalitat.

El text alternatiu del PP ha provocat una onada de crítiques. La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, ha acusat el PP d’haver fet “un pas més en la cursa amb Vox cap al totalitarisme” després d’haver-se fet pública l’esmena a la totalitat que han presentat. “No és la primera vegada que intenten d’eliminar els adversaris polítics, i els confrontarem com sempre. Perquè fer un referèndum no és delicte. Tindrem amnistia i votarem per la nostra llibertat”, deia en un missatge a les xarxes socials.

També ho ha criticat la diputada i portaveu d’ERC Raquel Sans, que en un missatge diu: “Quan no pots guanyar el joc de la democràcia, optes per dissoldre i eliminar l’adversari. El pensament únic. Si això no és totalitarisme, s’hi assembla molt!” El PSOE, per mitjà del ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, ha vinculat la proposta del PP de dissoldre partits a les “fluctuacions” en la seva política, i ha reivindicat que el PSOE, per contra, es troba “en una altra pàgina”, cercant de resoldre problemes polítics “fent política”. Per la seva banda, el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha dit que ja hi havia una llei de partits i que “l’única deslleialtat constitucional acreditada durant més de 1.800 dies és la del PP oposant-se de manera improcedent a la renovació del Consell General del Poder Judicial”.

La violència vicària és una de les formes de violència masclista més desconegudes i invisibilitzades. D’ençà del 2013, quan es van començar a registrar els assassinats dels fills com una manera que tenen els homes d’exercir violència vers les mares, hi ha hagut tretze crims als Països Catalans (sense incloure-hi la Catalunya Nord). En el cas d’Andorra, el 2023 el Servei d’Atenció a les Víctimes de la Violència de Gènere va atendre quanta-cinc casos relacionats amb la violència vicària.

La mort d’un pare i els seus dos fills a Barcelona, ahir, es podria afegir a aquest recompte, perquè la hipòtesi principal és que sigui un cas de violència vicària. I precisament avui ha començat el judici contra un home per haver mort el seu fill d’onze anys a Sueca (Ribera Baixa) el 3 d’abril de 2022. És acusat de voler ferir la mare –que era la seva ex-parella–, que prèviament havia maltractat físicament i psicològicament.

Ambdós casos tenen un punt en comú: l’ús dels fills per fer mal a la mare. Per això es diu que la violència vicària és una de les formes de violència masclista més agressives: “Com que ja no poden exercir violència contra la dona, utilitzen els fills perquè és amb qui tenen el vincle”, subratlla Sònia Ricondo, advocada especialitzada en violències sexuals. És quan la dona s’allibera i aconsegueix de separar-se de l’home, que sovint apareix la violència contra els fills, perquè és l’única manera que té l’agressor de continuar estant per sobre la dona, aclareix Marta Mariñas, psicòloga especialitzada en violència de gènere.

Què és violència vicària i què no ho és?

Malgrat que l’assassinat és el cas més extrem de violència vicària, s’hi engloben més accions: manipular els fills perquè tinguin una mala imatge de la mare, insultar-los, o retornar-los amb retard segons el règim de visites, entre més exemples. En tot cas, Mariñas emfasitza la importància de saber identificar aquestes altres formes de violència, per petites que siguin, per a evitar una escalada que pugui derivar en casos més greus.

Ricondo destaca que, en els casos de violència vicària, gairebé sempre hi ha hagut violència prèvia contra la mare. “Un assassinat normalment no és un bolet, sinó que ve d’una relació d’absoluta desigualtat i en què segurament s’han produït moltes altres manifestacions de violència masclista”, afegeix Mariñas.

Ricondo recorda que la violència vicària s’emmarca dins un sistema patriarcal, i que precisament per això no es pot posar al mateix sac que les disputes entre parelles que prenen els fills com a dard: “Una cosa és la violència vicària i una altra la conflictivitat de parella.”

Quins senyals alerten que en una relació hi ha violència masclista?

Canviar el sistema judicial, una assignatura pendent

La violència vicària no és tipificada en el sistema judicial, explica Ricondo, i això fa que moltes conductes de maltractament no es puguin denunciar. Per això hi ha pares que aconsegueixen de posar els fills en contra de la mare. Tanmateix, quan el progenitor és condemnat per maltractament cap a la dona, es poden aturar els règims de visites als fills. També quan el procés d’investigació és obert. Però moltes vegades s’acaba cedint per una mena de xantatge emocional en què s’accepta que el pare té el dret de veure els fills malgrat que sigui un maltractador.

En relació amb això, Mariñas considera necessari que tipifiquin també com a delicte les amenaces masclistes, per poder minimitzar les situacions de risc: “En molts casos de violència vicària, l’agressor havia manifestat que faria mal a l’ex-parella per mitjà dels nens.”

Per tot plegat, Ricondo demana que ens demanem si un maltractador ha de poder exercir de pare. L’advocada creu que un agressor no podrà transmetre mai uns valors positius als seus fills; per això el sorprèn que, judicialment, se separi el fet de ser mal marit del fet de ser mal pare. “Un home que exerceix violència cap a la mare dels seus fills exerceix violència, òbviament, cap als seus fills”, afegeix Mariñas.

Ricondo creu que el problema rau en el fet de tenir un sistema judicial en què sempre es posen els adults al centre, tot i prendre decisions sobre els infants que els poden afectar molt. Per això pensa que canviar el sistema judicial és una assignatura pendent. En aquesta línia, cal destacar que el govern de la Generalitat de Catalunya el 30 de novembre de 2021 va aprovar un decret llei per a protegir la vida i la seguretat dels infants víctimes de la violència vicària. Ara, Mariñas considera imprescindible de complementar els canvis institucionals i judicials amb més sensibilització en l’educació.

Les agressions sexuals dins la parella: la violència invisible

Els telèfons gratuïts i confidencials contra la violència masclista són: 900 900 120 (Institut Català de la Dona), 900 50 55 50 (Oficina de Denúncies i Assistència a les Víctimes de Violència de València), 971 17 89 89 (Institut Balear de la Dona), 3919 (Catalunya Nord), 110/118 (Andorra), i el 016.

Xavier Díez (1965) doctor en història per la Universitat de Girona, és conegut pels seus articles i llibres d’assaig, però també és diplomat en magisteri i el seu currículum en el camp educatiu impressiona: mestre durant anys (deu dedicats a l’educació especial, set com a professor universitari, tres com a formador de mestres), és autor del llibre L’escola, espai en destrucció (Virus) sobre la crisi educativa actual. Aquest fill de Nou Barris (Barcelona), resident a Girona de fa anys, es defineix com un anarquista d’ordre i fa una dècada i mitja que treballa en el principal sindicat docent, la USTEC. Aviat farà set anys que és membre del Consell Escolar de Catalunya. VilaWeb va visitar ahir el mestre Díez a casa seva, a Girona, per parlar d’un àmbit que domina com pocs, i que és d’actualitat: els mals resultats PISA dels alumnes catalans, i com ha reaccionat el govern, a més de la seva relació amb la suposada innovació pedagògica, impulsada per Escola Nova 21, que arracona l’ensenyament tradicional.

—El govern ha creat una comissió de divuit experts per mirar de valorar els mals resultats PISA. Què n’opineu, d’aquesta comissió d’experts?
—Les persones que formen part d’aquesta comissió, en bona part, les conec. No dubto de la seva qualitat. Però la comissió és una cortina de fum i és una manera d’intentar perseverar en l’error. No cal una comissió d’experts per a saber què funciona i què no funciona. Existeix un organisme que es diu Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, que té totes les dades, de totes les escoles i de tots els alumnes, d’acord amb les proves de competències bàsiques que es fan cada any, des de final dels anys noranta. Jo he demanat de vegades al president del consell (no m’ha fet gaire cas) de comparar escoles per veure la pròpia evolució. Què passa amb aquelles escoles que trien els mestres a dit i què passa amb les que no els trien a dit?

—No us han donat aquesta dada?
—No, no m’han donat aquesta dada. O què passa amb les escoles que, tenint una composició sociodemogràfica similar, unes treballen per projectes i unes altres treballen per mètodes convencionals? Aquestes dades no les sabem, perquè no ho hem investigat.

—Ells les tenen i no les donen? O ells tampoc no les tenen?
—Tenen les dades, però passa que probablement una cosa tan simple com encreuar-les… Tampoc no sabem exactament què passa amb els instituts que fan jornada intensiva i els que no. Jo era amb la consellera el mateix dia que es van fer públiques les dades PISA, i la cara dels responsables polítics era un poema. L’hòstia havia estat tan gran que intentaven donar-hi resposta. I a més començaven a assenyalar exactament els culpables. Els culpables, bàsicament, són l’escola Nova 21 i una innovació sense cap evidència científica ni empírica. O sí que en tenien: Joan Mateo, un dels principals experts en avaluació educativa, va fer públics els resultats de les escoles que havien abraçat el sistema de l’escola Nova 21, i els resultats eren pitjors que els altres. És a dir, havien evolucionat negativament. La innovació pot estar bé, sempre que vagi lligada a l’evidència.

—Per què es crea la comissió d’experts, si ja tenen aquest altre organisme?
—Perquè han triat un perfil d’experts que són precisament els partidaris de totes aquestes metodologies. M’agrada utilitzar la metàfora que han triat els enginyers del Titanic per navegar per l’Àrtic. A mi m’han explicat que s’ha vetat persones, com el senyor Gregorio Luri, o David Rabadà, que no compren el producte de la innovació educativa i de l’Escola Nova 21 i tot aquest desgavell.

—La Fundació Bofill, quin paper hi té, en els resultats que hi ha?
—La Fundació Bofill en principi és una fundació fonamentada a fer recerca, i s’ha de lloar la seva activitat, perquè tenen gent molt bona i fan uns informes excel·lents. Però aquests últims anys han tingut una evolució que, bàsicament, consisteix a defensar el pensament neoliberal que procedeix de l’OCDE, dels moviments més empresarials. Tu recordes el consens de Washington? Els pilars de la desregulació, de l’externalització (fins i tot de responsabilitats), de la privatització? Doncs tenen estudis acadèmics per a poder reforçar aquests arguments.

—Senyor Díez, per què tenim mals resultats a PISA? Quines raons hi veieu?
—Doncs, per exemple, que ara el director pot seleccionar els docents per a poder aplicar les seves idees pedagògiques. A partir del moment en què els directors manen, ja ningú no s’atreveix a dissentir. Per posar un exemple, i això ho vaig viure: fa temps es va posar molt de moda un mètode global de lecto-escriptura, diferent del mètode sil·làbic (el “ma me mi mo mu”). Era un mètode més modern, més innovador, però que requeria un gran background per part de la família, molta estimulació paral·lela, i això en el context escolar on jo era, no funcionava. Els alumnes, en un percentatge molt elevat, no tiraven endavant. En aquell moment, en el claustre, jo podia explicar: “Escolta, això del ‘ma me mi mo mu’ és molt avorrit, és molt repetitiu i molt criticable, però és efectiu. Fa tres mil anys que funciona.” I aquest nou mètode fa que tinguem pitjors resultats. Ara, jo crec que hi ha pocs claustres que puguin rectificar errors perquè la discrepància en els claustres et pot comportar no ser renovat en aquell centre. I es generen moltes xarxes clientelars dins les mateixes escoles. S’han trencat completament els claustres. Conec alguns casos d’escoles on el director ha cridat a treballar la seva dona i la seva amant. Situacions en què la vàlua professional no importa, sinó que importa la manca absoluta de discrepància. Això no és generalitzat, és clar. La major part dels directors són persones bastant honestes. I si això ho barreges amb una determinada concepció de la innovació educativa, d’un caràcter molt neoliberal i molt narcisista, doncs allò que podia semblar una metodologia determinada al final acaba essent una cosa que s’acosta a les sectes. Un pensament molt sectari, molt fonamentat en la fe i en l’autosuggestió, més que no pas en l’evidència.

—Per què dieu que la innovació és neoliberal i narcisista?
—Neoliberal en el sentit que va molt vinculat a allò que pensa l’OCDE, però també el Fòrum de Davos: les escoles han de preparar els alumnes per poder-se adaptar constantment al mercat de treball. I és el que ha passat aquests últims anys: l’eliminació cada vegada més gran de les humanitats, però també de les ciències, o la mala premsa que té la teoria. Si tu disposes d’un sistema educatiu capaç de fer que les persones puguin tenir el coneixement de la tradició, i la transmissió de tot el coneixement, com va passar a principi del segle XX als països àrabs…

—Què va passar?
—Que hi havia un gruix important de persones que havien arribat a la universitat i tenien un bon coneixement de les coses, però, en canvi, s’abocaven cap a un mercat laboral on tenien poquíssimes opcions. Les primaveres àrabs va començar per un noi que venia al peix, però que havia anat a la universitat, que estava frustrat, i que es va calar foc a si mateix.

—Massa qualificat?
—Massa qualificat, sí. I l’OCDE, el Fòrum de Davos, considera que persones amb una alta qualificació poden resultar perillosos per a l’ordre públic. L’aprenentatge de les llengües clàssiques, el grec i el llatí, i tota una sèrie de matèries són completament fora del mercat. Abans l’escola no tenia a veure amb el capitalisme, sinó que provenia d’una tradició antiga, fora del sistema econòmic. En les últimes dècades s’ha pitjat l’accelerador per colonitzar l’escola.

—També heu escrit que la formació dels mestres és un element que incideix en els resultats PISA. Per què?
—Si compares el magisteri d’ara amb el que jo vaig fer, veus que les assignatures de la història del país, de la llengua, de la literatura, però també de la ciència, de la geografia, s’han anat degradant. I fins i tot la història de l’educació ha anat perdent pes en el currículum i hi han entrat un seguit de dinàmiques d’acord amb noves pedagogies o noves metodologies. Hi ha una cosa que la gent no sap: el primer lloc on es va instaurar la nova pedagogia va ser a Nova York… el 1917! I les famílies van muntar unes vagues i unes manifestacions terribles perquè els nens no aprenien res amb el nou sistema educatiu.

—Que és el que es fa ara aquí, un segle després?
—Sí, que és el que fa ara aquí a Catalunya. Hi ha aquesta idea d’eliminar el sistema tradicional, el sistema de tota la vida, un invent que té més o menys uns 150-200 anys. Que pot ser avorrit, repetitiu, fins i tot molt criticable en molts aspectes, però que ha anat evolucionant malgrat tot. És a dir, l’escola graduada, amb una progressivitat en la dificultat, matèries diferenciades, el temps pautat, una mica com una antiga fàbrica. Tot això va desapareixent a favor d’una metodologia sense fronteres entre les assignatures. És clar, què passa? Els infants, la millor manera d’educar-los per tal que adquireixin seguretat és amb rutines. Fins i tot rituals. Últimament llegeixo molt Byung-Chul Han, un pensador coreà que escriu en alemany i que parla dels rituals, és a dir, aquells elements que ens uneixen al passat, al present i que mantenen la integritat d’una societat, d’una tradició. Si tu liquides la tradició, al final no tens identitat, et trobes absolutament desprotegit. Un infant necessita els seus rituals, necessita les seves rutines, bàsicament, per poder créixer en allò que sempre demana, que és la seguretat. Si no tens passat, no tens identitat, no saps exactament què fer, no tens comunitat i, finalment, ets allò que volia precisament el sistema: ser un consumidor compulsiu, narcisista, sense elements que et lliguin a la comunitat, vulnerable, fràgil.

—En algun article feu el lligam entre l’escola tradicional i l’afavoriment de la classe obrera.
—Vejam, quina educació fa servir l’elit? Per exemple, Eton, que és la fàbrica de ministres, diplomàtics i de les elits britàniques, tenen unes propostes molt convencionals. Nosaltres seguim el model francès, un model molt centralitzat en què el currículum és únic per a tothom. I el currículum únic per a tothom, sí, pot generar un fracàs escolar molt més gran entre la classe obrera, perquè tens menys bagatge, que no pas entre les classes altes. Però competeixes en la mateixa lliga. Pots parlar-los de tu a tu. I si arribes a tenir una carrera universitària, i un nivell cultural similar al d’algú de l’elit, pots ser més pobre, però en qualsevol cas mai no seràs un inferior. A partir de la flexibilitat curricular, ens anem trobant que cada escola es va especialitzant per classes socials, i per tant tenen currículums diferents, tenen metodologies diferents. I si tu ets un alumne de classe treballadora i vas a parar a una escola on el menjar que s’hi dona és inferior en qualitat del currículum tradicional, haurem passat de la societat de classes a la societat estamental…

—I això passa aquí? Aquí hi ha escoles per a les elits amb el mètode clàssic i escoles per als altres amb innovació?
—Oficialment, no. Però per exemple tens l’American School of Barcelona, amb 8 o 10 alumnes per classe. I a partir del moment que hi ha autonomia curricular, i el poder de moltes direccions de fer una mica el que els rota, doncs sovint en algunes escoles desapareix l’agrupació per assignatures.

—Frase que us he llegit: Suècia estudia si elimina l’escola concertada.
—Si tens una escola concertada en una societat com la sueca, cada vegada més desigual, vas generant una doble xarxa, que ells no tenien. I generes una dispersió educativa, que s’acaba traduint a la dispersió social. Abans els alumnes s’havien criat en la mateixa escola, en la qual podien conviure rics i pobres, llestos i no tan llestos, i ara separes, i això acaba tenint conseqüències dramàtiques després pel que fa a l’estructura social. Suècia, ara mateix, té problemes greus, que ho disfressen d’immigració, però en realitat tenen a veure amb unes desigualtats molt consolidades.

—Per què tantes pantalles i digitalització a l’escola? Per què ho fan això?
—Es pensaven que les pantalles ho farien tot molt més fàcil. Fins i tot jo ho creia, fa vint anys. I d’alguna manera era veritat: adquiries informació molt més ràpidament, o podies tenir accés a infinitud de mitjans, de pel·lícules. O l’escriptura, que pot ser molt més productiva. Hi havia una mena d’optimisme tecnològic. Però amb les xarxes socials, que busquen el teu temps i es basen en l’addicció, això no és que hagi generat un col·lapse a l’escola, ha generat un col·lapse en les relacions socials, ha generat un col·lapse a tots els nivells.

—Però per què al govern li costa tant d’acceptar que és un perill que els nens tinguin pantalles?
—En el cas de Catalunya, hi ha el dogma de l’autonomia de centre. Vaig assistir a la sessió del Consell Escolar de Catalunya. De les vint-i-tantes intervencions que va haver-hi jo diria que al voltant del 70% tenia a veure amb aquesta sensació que s’havia de fer alguna cosa amb les pantalles.

—I la resposta de la consellera, quina va ser?
—Va tirar pilotes fora. Per ella és un tema inflexible. Ella, i tota Esquerra Republicana, tenen aquesta idea d’autonomia de centre, que enllaça amb aquesta idea neoliberal de dispersió, flexibilitat, externalització de responsabilitats, desregulació. Al Consell Escolar de Catalunya vam treballar aquest tema, i pràcticament tothom va arribar a una única conclusió: les pantalles s’havien de regular, i s’havien de regular per a tothom igual. Recordo una de les intervencions: dir que cada centre faci el que vulgui és com dir que cada ajuntament defineixi quines són les seves regles de trànsit.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat o subratllar cap idea?
—Convé de fer una reflexió molt profunda sobre la deriva educativa, que no és tan sols catalana, és general i global. Aquesta idea d’escola neoliberal, de desregulació, de pèrdua d’identitat. Aquests dies he llegit Hannah Arendt i explicava que una escola sense coneixement, i desconnectada de la tradició, porta a la destrucció de la civilització. És aquesta sensació que la decadència occidental té a veure amb la banalització de l’escola i del sistema educatiu i que sense autoritat és impossible de construir cap societat.

—Sense autoritat és impossible construir cap societat? No éreu anarquista?
—Jo sóc un anarquista d’ordre. Sense autoritat no és port construir societat. Proudhon deia que l’anarquia era la forma suprema de l’ordre. I Salvador Seguí deia que volien derrocar l’estat perquè el sindicat reemplacés l’estat a través de l’autodisciplina. I una altra cosa.

—Quina?
—Quins són els països que perden peu i quins són els que guanyen peu, en termes generals, als informes PISA? Els països que avancen d’una manera important són sobretot els països asiàtics que apliquen un sistema educatiu superconvencional. Dur, competitiu, que no voldríem per als nostres fills, és clar. I, en canvi, els països occidentals busquen més la felicitat dels nostres fills que no pas el coneixement. La nostra obsessió per la felicitat és empènyer-los cap a la infelicitat. Els països asiàtics es van industrialitzant, mentre nosaltres anem destruint la nostra indústria, anem destruint la nostra economia, anem perdent la batalla geopolítica i anem perdent la batalla econòmica.

La manera d’operar del fons Gotham City –sí, la ciutat de Batman– sempre ha estat la mateixa. Primer es fixa en empreses cotitzades a borsa, que del seu punt de vista poden tenir irregularitats en els balanços o en una excessiva pujada de les cotitzacions. Les analitza a fons i aquella en què creu haver trobat un possible filó hi comença a treballar. Quan hi ha descobert alguna irregularitat important prepara un report destructor contra la credibilitat de l’empresa objectiu.

Fins ací ha tingut el paper de justicier, com Batman, amb empreses que presumptament fan trampes. Però a partir d’aquest moment s’activa tot el procés que els permet d’enriquir-se. Comencen allò que en el mercat s’anomena “jugar a curt”. És a dir, guanyar a la baixa. Per a fer-ho manlleven a brokers accions –en canvi d’una comissió– de l’empresa que han analitzat i, tot seguit, les venen al mercat al preu actual, diguem-ne X. Ho fan de mica en mica, perquè no es noti gaire el volum de l’operació. Quan ja n’han venut prou, anuncien al vespre: “Demà farem públic un informe d’una empresa de tal índex.” I l’endemà publiquen un report demolidor, en què expliquen les presumptes irregularitats de l’empresa, que s’enfonsa a la borsa. Els inversors acostumen a fer-los cas, per l’experiència que hi ha fins ara.

Després d’una caiguda fortíssima, perquè tothom vol sortir al preu que sigui, ells compren les accions necessàries per a tornar al prestador, però a un preu que pot ser la meitat o més del que van vendre en el seu moment. Vet aquí que la diferència entre el preu que paguen per cada acció i el que havien cobrat per vendre-les és molt important. Per tant, els guanys són molt alts i… a tornar a començar, a cercar una altra empresa. Així es guanyen la vida aquesta gent misteriosa que han pres el nom de la ciutat de Batman. I, alhora, no són malvists per la comunitat financera, perquè ataquen empreses que presumptament enganyaven els accionistes. El risc que corren és gran. Si mai erren en la seva actuació, se’n van directes a la presó per manipulació de cotitzacions. Fins ara no els ha passat…

I això ha succeït avui amb l’empresa Grífols. Cal dir que Grífols és una multinacional catalana amb activitat en el sector hospitalari i farmacèutic. L’activitat que té abasta de la recerca al desenvolupament, fabricació i venda de productes per a la salut com ara sèrums i derivats de plasma o material de diagnòstic. És líder en medicaments hemoderivats i medicina transfusional. Factura 6.000 milions d’euros, té una plantilla de 24.000 treballadors, és present a 30 països de tot el món i ofereix solucions a uns 110 més.

Sobre el terratrèmol d’avui, n’he parlat amb unes quantes persones molt acostades al mercat financer que em demanen l’anonimat. I allò que em diuen és força coincident. Grífols és una companyia no gaire benvista al mercat per unes certes dificultats de gestió corporativa d’aquests darrers temps. Canvis i dimissions que no agraden a un públic que demana discreció, un pla clar d’actuació i pocs retocs, si la cosa marxa. Però el problema de fons de l’empresa no és aquest.

El problema és el fort endeutament que ha contret aquests darrers anys, sobretot quan el 2013 va tancar una de les més grans operacions d’inversió de la seva història, comprant la divisió de diagnòstic de Novartis per 1.224 milions d’euros. El fort endeutament de la companyia ha fet que darrerament hagi estat catalogada pels analistes de “infravalorada” a borsa per culpa d’aquest llast. És a dir, es cotitza menys d’allò que val, pel risc de l’endeutament. Precisament, l’últim dia de l’any passat anunciava que venia aproximadament un 20% de la seva participació en l’empresa xinesa Xangai Raas (Grífols en controlava el 26,2%) a Haier Group, per uns 1.800 milions de dòlars americans. Uns diners que va anunciar que anirien a reduir el deute.

Però el cas és que les acusacions de Gotham City han estat duríssimes. Ha dit que Grífols “manipula el deute i l’EBITDA que han informat, per a reduir artificialment el palanquejament. Han informat un múltiple de 6, i nosaltres creiem que és més a prop del 10 o del 13”. I afegeix: “Si la nostra estimació del veritable palanquejament de Grífols és correcta, afronta uns costs de finançament notablement més alts. En conseqüència, creiem que les accions tenen, probablement, un valor zero.” Brutal!

La resposta de Grífols ha estat taxativa. En un comunicat tramès a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) critica durament les “informacions falses i especulacions” publicades per Gotham City Research. I afegeix: “Com a empresa compromesa amb la transparència, integritat i conducta ètica, neguem i rebutgem categòricament qualsevol acusació de pràctiques comptables o d’informació errònies dels nostres estats financers consolidats. […] Aquestes auditories anuals són realitzades per una de les quatre grans signatures d’auditoria [KPMG], que ha emès sistemàticament informes d’auditoria sense excepcions. Com a empresa líder mundial en el sector sanitari, tenim el compromís indestructible de mantenir el màxim nivell d’integritat empresarial i financera.”

Malgrat tot, la pèrdua borsària del dia ha estat molt forta. La cotització ha caigut d’un 26% al tancament, que equival a una baixada de la capitalització borsària d’uns 3.000 milions d’euros. Per demà han convocat el consell d’administració. Al mercat es comenta que un dels problemes que ofereix el fons americà té molt a veure amb les peculiaritats de les empreses familiars. I Grífols, malgrat la seva grandària, ho és. Precisament, un dels punts polèmics, segons el fons, és la relació entre Grífols i Scranton Enterprises. Aquesta societat és des d’on la família Grífols gestiona la seva participació en la companyia farmacèutica. El fons afirma que la documentació financera no recull un seguit de préstecs entre ambdues empreses. Veurem si és certa l’acusació.

A la tarda, Renta 4 Banco ha fet una nota sucosa, en què afirma que, encara que es pugui arribar a estar d’acord amb “algun” dels arguments esgrimits per Gotham City Research, el resultat del report és, “en línies generals, inexacte, exagerat i extremista, perquè se sembren dubtes sobre algunes de les transaccions dutes a terme, que qüestionen la netedat i legalitat de l’operativa del grup, sense aportar arguments de pes que els corroborin o fins i tot deixant anar afirmacions del tot incorrectes”. Finalment, aporta una dada de pes: l’acusa de clarament “interessat”, atesa la posició baixista de l’emissor. Assenyala que aquest fons, així com Portsea Asset Management i Ako Capital –també baixistes– s’han embutxacat uns 25 milions després d’aquesta caiguda d’avui.

En definitiva, una situació molt complexa, en què l’atac del fons americà és molt fort i s’hi juga la credibilitat que fins ara té en el mercat, si bé, de moment, ja hi ha guanyat diners, amb l’acusació. Grífols en surt “tocada”, de moment, quant a la credibilitat per les denúncies, com també l’auditora KPMG. Però, al capdavall, també és cert que la cotització, tot i la davallada, ha remuntat des de primera hora. Recordem que l’obertura ha estat amb una caiguda del -48% sobre ahir i el tancament, del -26%. Entremig hi ha hagut una certa recuperació. Veurem com evoluciona demà. Cal que la CNMV digui alguna cosa i seria bo que també parlés l’auditora. El dubte fa molt mal i cal que s’aclareixi com més aviat millor.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, pretén de formar un govern de coalició i aprovar el pressupost abans de la primavera. Fins ara, no ha aclarit quins socis prioritza, però manté negociacions amb Trias per Barcelona, que espera que el socialista mogui fitxa definitivament. La possibilitat que Xavier Trias tanqui un acord amb el PSC torna a agitar el debat intern al partit de Carles Puigdemont, on encara ressonen unes velles paraules de Trias, d’abans de les eleccions municipals, que seria ell i no pas Junts qui tindria les mans lliures amb els pactes postelectorals. No obstant això, el president de la federació de Barcelona de Junts, Joan Rodríguez, va prometre als afiliats que prendrien part en el debat intern si hi havia un acord amb el PSC, igual com ho van fer amb la proposta d’acord de govern que Trias va tancar amb Ernest Maragall i que no va prosperar, amb la decisió dels comuns i el PP de votar Collboni per a la batllia. Rodríguez es va adreçar als afiliats el 21 de desembre, en una carta per a felicitar-los les festes a què ha tingut accés VilaWeb: “Tots podreu participar-hi, i decidir, si arriba el cas”, va escriure, sobre un eventual acord amb Collboni.

Fa uns dies, en una entrevista a RAC1, Trias admetia que, tot i que es va presentar a les eleccions amb la condició de tenir marge de decisió en els pactes postelectorals, veia “absolutament necessari” comptar amb l’aval de la direcció de Junts i, “segurament”, sotmetre-ho també a votació. Fonts del partit remarquen que la federació de Barcelona ha consultat a les bases totes les decisions rellevants que ha pres.

El PSC i Trias per Barcelona reprenen aquesta setmana els contactes per a explorar un acord. Els dos equips negociadors funcionen de fa setmanes per intentar un acostament per al pressupost, d’una banda, i sobre el programa de govern i el cartipàs, d’una altra. Al més alt nivell, conversen Trias i Collboni, tot i que les converses es van aturar durant la pausa nadalenca. La previsió de Trias –tant si arriba a un pacte amb el PSC com si els socialistes acaben entenent-se amb els comuns o amb ERC– és deixar l’Ajuntament de Barcelona. La seva partida anunciada ha obert internament la cursa successòria, i ja hi ha en dansa un ball de noms. Trias és partidari de fer el relleu en dues fases. Primer, ser substituït en el lideratge del grup municipal, on ell mateix ha admès que té com a “fill” polític Jordi Martí Galbis, portaveu del grup, tot i que acostuma a subratllar que el seu càrrec no és hereditari. Com és sabut, un altre dirigent de la seva confiança és l’ex-consellera Neus Munté. En una segona fase, Trias preveu que s’obri la qüestió del cartell electoral. Al mateix grup hi ha noms com Josep Rius, de la màxima confiança de Puigdemont i també portaveu del partit; l’ex-conseller Damià Calvet, afí a Josep Rull i Jordi Turull; o l’ex-consellera Victòria Alsina, enquadrada amb el sector pragmàtic.

Les negociacions de Junts amb el PSC coincideixen amb el gir pactista de Junts al congrés espanyol, però són dissonants amb la política de pactes en els organismes supramunicipals que va imposar la direcció després del 28-M, i que van afavorir que quedés fora dels governs de totes les diputacions amb l’excepció de la de Girona. De fet, Junts també prova de marcar perfil i distanciar-se de la política d’aliances d’ERC a Madrid, encarint el seu suport als socialistes espanyols, i això inclou l’amenaça de votar en contra al congrés espanyol dels tres decrets que Pedro Sánchez necessita convalidar. A més, els dirigents del partit tampoc no obliden el pacte de Collboni amb el PP que va impedir que Trias fos batlle, i el paper de Puigdemont pot ser especialment determinant en el futur de Junts a la capital del Principat. La decisió que acabin prenent a Barcelona pot impactar en la pre-campanya de les eleccions europees del 9 de juny. I la sortida de Trias, amb una autoritat indiscutible per als sectors de Junts que conviuen a l’executiva, també deixarà Collboni amb la incògnita de la capacitat de maniobra del nou interlocutor. A l’altra banda de la balança de Collboni hi ha el fet que, en cas d’entendre’s amb Trias per Barcelona, en tindria prou per a arribar a la majoria absoluta sense necessitat d’aliar-se amb cap altre partit.

La federació de Barcelona de Junts també ha convocat una assemblea per al dia 23 i és possible que, en les intervencions, hi aflori la qüestió de la consulta si hi ha un pacte amb Collboni. De fet, el maig de l’any passat, abans de les municipals, la mateixa assemblea ja va aprovar una resolució promoguda per l’agrupació de les Corts que demanava de sotmetre a consulta de les bases qualsevol acord postelectoral. També reconeixia que, arran de la hipòtesi (que no va ser) que Trias pogués arribar a la batllia per un pacte amb els socialistes, s’exhauririen totes les vies d’entesa possibles amb els partits independentistes.

 

Segons que ha avançat Sala Abierta en un piulet i ha confirmat VilaWeb, el cinema Comèdia del passeig de Gràcia de Barcelona tancarà diumenge, 14 de gener, després de més de seixanta anys. D’ençà del 2017, l’equipament era propietat de Yelmo Cines. El principal motiu de la decisió és que no hi ha prou públic i no surten els comptes.

Els deu treballadors de l’establiment han sabut la notícia avui mateix. El gerent del cinema, Jordi Espanyol, ha explicat que ben aviat acabaran de tancar la programació dels darrers dies. La cadena també gestionava els cinemes Icària, que van tancar al juliol.

El Comèdia es va convertir en sala de cinema el 1960. Abans, havia estat la residència de l’empresari i polític Frederic Marcet i més tard un teatre. L’edifici, dissenyat per l’arquitecte Tiberi Sabater, va ser construït entre 1887 i 1890.

La consellera de Salut, Manuela García, ha assegurat que les Illes acatarien l’obligació de dur màscara als centres sanitaris, malgrat que no es troben en situació d’emergència.

A més, ha advertit que encara no havia rebut cap comunicació oficial en relació amb aquesta obligatorietat, més enllà de les declaracions públiques de la ministra de Sanitat espanyola.

També ha demanat al ministeri un protocol per a prendre aquesta mena de decisions en funció de l’estat epidemiològic. “Si el Ministeri de Sanitat ordena que les màscares siguin obligatòries als centres de salut i hospitals a partir d’un dia determinat, evidentment, complirem amb el mandat, però considerem que competencialment és una decisió que ens pertoca a nosaltres. Realment la situació a les Illes no és de cap manera una situació d’emergència”, ha afirmat.

L’advocacia de l’estat ha demanat de personar-se en la causa del Tsunami Democràtic amb què el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón investiga per terrorisme el president Carles Puigdemont, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, el diputat d’ERC i membre de la mesa del parlament Ruben Wagensberg i una desena de persones més. L’advocacia vol ser acusació particular pels danys i perjudicis que AENA diu que fa tenir durant la protesta del 14 d’octubre de 2019 a l’aeroport de Barcelona. Precisament, el gestor aeroportuari espanyol ha respost a la petició del jutge d’aportar la informació que té sobre les incidències que va causar aquella protesta, i ha informat que aquell dia hi va haver 115 vols anul·lats i onze vols amb retards no gaire significatius, aquests darrers pel fet que hi va haver controladors aeris que no van poder entrar al seu torn de les tres de la tarda a causa de la protesta.

Al novembre, García-Castellón va accelerar la causa del Tsunami, adormida durant gairebé quatre anys, i ho va fer per terrorisme i hi va incloure sobtadament Puigdemont, amb el propòsit de rebentar la negociació entre Junts i el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez, primer, i l’aplicació de la llei d’amnistia, tan bon punt entri en vigor, previsiblement l’abril. Però vol traslladar la causa al Suprem, perquè l’Audiència espanyola no pot investigar Puigdemont ni Wagensberg, perquè són eurodiputat i diputat al Parlament de Catalunya, respectivament. 

Massa tard, li diuen al jutge

Amb la petició de trasllat de la causa, va ordenar una sèrie de diligències per mirar de deixar tan apamada com fos possible, i a correcuita, la investigació per terrorisme. Una mostra d’aquesta precipitació és la resposta que ha obtingut del Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat, a qui havia demanat si havien rebut trucades del turista francès que va acabar morint aquell dia per causa d’un infart o bé dels seus familiars. El 112 li diu que ha passat tant temps que aquesta informació que demana s’ha esborrat; que només la desen durant dos anys, sempre i quan no hi hagi —durant aquests dos anys— un procés judicial en marxa que la requereixi. Però García-Castellón mai no la va requerir. Fins ara, que és quan li ha vingut la pressa. 

Els diners d’AENA

I ara que la causa avança, l’advocacia de l’estat, que fins ara se n’havia mantingut al marge, demanar de ser acusació particular. Ho fa en representació del Consorci de Compensació d’Assegurances, que va fer a AENA dues transferències en concepte de perjudicis causats per la protesta del Tsunami, una de 312.000 euros i una altra de 50.000 euros. I també s’hi persona en nom d’AENA, pels danys que diu haver patit i que encara no han estat compensats pel Consorci de Compensació d’Assegurances. 

Amb tot plegat, el jutge cerca, amb l’oposició fins i tot de la fiscalia, prou indicis per a mantenir la investigació per terrorisme i traslladar-la al Tribunal Suprem. Però haurà de resoldre els recursos tant del fiscal com de la majoria de les defenses de portar la causa a un jutjat de Catalunya per desordres públics.

El Departament d’Educació ha aprovat la composició del grup d’experts que s’encarregarà d’impulsar les mesures educatives per a millorar els mals resultats del darrer report PISA, que avalua el nivell de competències en matemàtiques, ciències i comprensió lectora dels alumnes de quinze anys als països de l’OCDE. Ara fa una setmana, va anunciar-ne la identitat de quinze integrants i avui l’ha completat.

Qui són els integrants del grup d’experts de la Generalitat per a millorar els resultats de PISA?

El grup és format per representants dels docents de primària, secundària i formació professional; els equips directius dels centres públics i concertats; les entitats pedagògiques; les famílies i el món local. La comissió començarà a deliberar al febrer, i les conclusions s’elevaran als grups parlamentaris i al Consell Escolar de Catalunya.

Avui la junta central d’equips directius dels centres públics ha nomenat els tres representants que li pertoquen:

Arturo Ramírez Varela

És director de l’escola Sant Jaume del Prat de Llobregat d’ençà de fa més de vint anys. Col·labora amb el departament a través de la Subdirecció de la Funció Directiva. Destaca per la seva implicació en la defensa de la llengua.

Joan Cumeras i Costa

És docent de la matèria de Visual i Plàstica i també director de l’institut Santiago Sobrequés i Vidal, de Girona. És vinculat a la junta central de direccions de centres públics i n’és un membre actiu des de l’inici.

Ermengol Alemany Font

És el director de l’escola Castell de Dosrius (Maresme). És una figura molt implicada en les comissions del Pla d’educació digital i de l’espai migdia.

El PSPV iniciarà dilluns vinent l’executiva en la qual començarà el procés de triar el successor de Ximo Puig. L’encara avui secretari general, que ha rebutjat pronunciar-se sobre les possibles candidatures, ha dit que la idea és celebrar el Congrés Extraordinari del partit a finals de febrer o principis de març. A més, ha assenyalat que els agradaria fer-lo a Castelló pel recorregut històric de la ciutat.

Ho ha indicat Puig en una atenció a mitjans després de participar en una reunió del grup socialista a Les Corts. L’ex-president ha assenyalat que hi ha moltes circumstàncies logístiques que dificulten la convocatòria d’aquest congrés extraordinari.

Puig ha tornat a rebutjar pronunciar-se sobre la persona que el substituirà al capdavant de la secretaria general: “Seran les persones, sobretot els militants, els que finalment van a decidir. Jo no vaig a pronunciar-me en aquesta qüestió”, ha assenyalat.

Junts per Catalunya ha demanat de revertir el decret del govern espanyol que va facilitar de deslocalitzar les seus d’empreses catalanes durant el procés el 2017. El portaveu de Junts, Josep Rius, ha reclamat en una entrevista a SER Catalunya que se sancionin les que no vulguin tornar i s’incentivin amb mesures fiscals les que siguin a Catalunya. Això sí, ho ha desvinculat de l’aprovació o no dels decrets que engloben mesures socials i qüestions jurídiques demà al congrés espanyol.

Junts vol sancionar les empreses que no tornin la seu a Catalunya, però ho deslliga de l’aprovació dels decrets

El govern de la Generalitat ha refusat la proposta perquè creu que seria “una penalització per a aquelles que la van mantenir”. Ho ha dit la portaveu, Patrícia Plaja en una compareixença de premsa. “Això no es contempla ni s’ha contemplat mai, rotundament no”, ha assegurat.

Per la seva banda, el govern espanyol i el PSOE s’han mostrat oberts a negociar la petició de Junts, però han rebutjat les possibles sancions. El portaveu dels socialistes al congrés espanyol, Patxi López, ha afirmat que treballaran per a fer possible el retorn, però tan ell com els ministres Carlos Cuerpo i Pilar Alegría han insistit en la necessitat de donar seguretat jurídica. A més, fonts del PSOE han assenyalat a l’agència ACN que plantejar sancions seria il·legal i toparia amb la regulació europea.

Les patronals també rebutgen la proposta

En un comunicat, Foment del Treball ha refusat la proposta de Junts. La patronal encapçalada per Josep Sánchez Llibre ha assegurat que les empreses que van marxar tornaran quan considerin necessari, hi hagi normalitat institucional i un clima econòmic favorable.

El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Santacreu, ha assegurat que li costa entendre la proposta. A més, ha indicat que cal consolidar al màxim les companyies que són actualment al territori. Ara bé, ha admès que vol que les empreses que van traslladar la seu tornin, però ha dit que cal generar les condicions perquè ho facin. “Hem de fer tot el que puguem, i com més en positiu millor”, ha apuntat en una compareixença de premsa.

El president de Cecot, Xavier Panés, ha assegurat que la patronal no comparteix la proposta de Junts. “No compartim que es proposin ni penalitzacions ni bonificacions per aquest concepte”, ha dit en unes declaracions a Europa Press.

Pimec ha manifestat que és necessari incentivar el retorn de les seus per a acabar amb el dumping fiscal, però sense demanar que es multin companyies.

Aquest dilluns 8 de gener, tot just acabada la campanya de Nadal i Reis, la distribuïdora Àgora Solucions Logístiques propietat del Grup Enciclopèdia Catalana va anunciar als llibreters per carta que a partir de l’1 de febrer els segells editorials del Grup 62 passaran a ser distribuïts per Logista Libros, la distribuïdora del grup Planeta, la més gran de la península, amb seu i magatzem a Guadalajara. El Grup 62 aplega tots els segells en català de Grup Planeta, entre els quals trobem Edicions 62, Proa, Columna, Empúries, Pòrtic. També el dia 8 es va fer efectiu l’ERO a tot el Grup Enciclopèdia Catalana, que afecta més d’un centenar de treballadors directes i que al llarg d’aquest pròxim mes s’haurà de negociar. 

Hem pogut parlar breument amb el director general del Grup Enciclopèdia Catalana, Joan Abellà, per mirar d’entendre en quin punt es troba tant el grup editorial com, en especial, la seva l’empresa de logística Àgora.

Grup 62 abandona Àgora

Tal com vam explicar (consulteu l’article ‘Enciclopèdia Catalana al caire del precipici’), aquesta decisió del grup Planeta de marxar d’Àgora era una de les possibilitats que es plantejaven davant la crisi desfermada en el sector de la distribució editorial a Catalunya, des que l’estiu del 2022 es va posar en funcionament Entredós, que havia de ser la gran empresa logística catalana, competitiva, moderna, potent, exemplar, i que es va convertir en un malson per a tot el sector editorial català per la mala gestió duta a terme. Entredós és participada un 55% per la distribuïdora les Punxes i un 45% per Àgora. 

De fet, quan es va crear Entredós, Planeta ja s’havia plantejat traspassar la distribució dels segells del Grup 62 a Logista, però finalment va mantenir-se a Àgora. Al començament de la crisi de funcionament d’Entredós, la posició de Planeta va ser de no moure’s d’Àgora per no col·lapsar el sistema. Tanmateix, Grup 62 ha acabat fent el pas cap a Logista després de garantir-se una transició ordenada en el traspàs. 

Segons que ha explicat Joan Abellà, aquest moviment dels segells del Grup 62 abandonant la distribució amb Àgora es remunta al 2019, quan es va començar a negociar l’intercanvi entre les accions que Enciclopèdia tenia al Grup 62, que se les va quedar Planeta, i Àgora, la logística, totes les accions de la qual se les va quedar Enciclopèdia. Al 2021 vam perfeccionar l’acord, que establia que els segells del Grup 62 es mantindrien a Àgora durant dos anys. Quan vam posar en funcionament Entredós amb les Punxes, a Planeta els va semblar un bon projecte. En el moment de la tempesta perfecta [es refereix a la posada en funcionament fallida d’Entredós i la crisi que va generar tota la tardor i campanya de Nadal del 2022] van mantenir l’acord i es van esperar al període que havíem establert, que és ara, per marxar.”

Aquesta no és la primera fugida que ha patit Àgora des de la creació d’Entredós: fa un any, la vintena de segells que formen Xarxa de Llibres ja van abandonar Àgora per contractar els serveis logístics de la distribuïdora Elkar del País Basc. Precisament aquestes editorials han interposat una demanda a Àgora per un valor de 2,8 milions d’euros (per deutes no pagats, danys i perjudicis i estoc no lliurat).

Amb aquests moviments, la distribuïdora Àgora es queda només amb la distribució dels seus segells, els d’Enciclopèdia Catalana (Univers, la Galera de literatura infantil i juvenil, Text la Galera –per a llibres de text– i Viena Edicions, principalment). 

Què passarà ara amb Àgora, preguntem a Abellà, que respon: “Àgora ara queda reduïda a l’activitat del Grup Enciclopèdia.” I teniu la intenció de mantenir-la?, li preguntem, i diu taxatiu: “Sí, sí, la mantindrem pels nostres segells. Ara, aquest aparell administratiu d’Àgora l’haurem de reduir i adaptar a la nova situació. Però que quedi clar que no tanquem Àgora, no la liquidem.”

Pel que fa a Entredós, va transcendir que ambdós accionistes de la societat –les Punxes i Àgora– no s’entenien i que Joan Abellà negociava la venda de les accions d’Àgora a les Punxes, una possibilitat que les Punxes no refusava. Però l’operació s’havia encallat en el preu, perquè semblava que les Punxes volia que en la compra s’hi inclogués la rebaixa del deute que Àgora té amb la societat. 

En aquest sentit, Abellà només ha confirmat a VilaWeb que el fet que les Punxes compri les accions d’Àgora “és una possibilitat”, tot i que no ha volgut anar més enllà: “amb relació a l’accionariat, una possibilitat és que les Punxes acabi concentrant totes les accions i l’altra és que ens quedem com estem. Quan hi hagi novetats ja les farem saber. De moment no hi ha cap canvi.” Sí que ha explicat que davant la sortida del Grup 62, Entredós readaptarà l’espai de magatzem. Fins ara ocupava una nau i mitja a la zona industrial de la Granada del Penedès i ara es quedarà amb mitja nau només.

I davant la pregunta: perilla Enciclopèdia Catalana?, Joan Abellà ha respost: “Tal com vam explicar en el comunicat, tenim suficients actius per a arribar a una situació de balanç ordenada. No és veritat que tingui l’encàrrec de liquidar-ho tot, com s’ha publicat. Des d’aquest punt de vista, Enciclopèdia Catalana no perilla. Però s’han de fer moltes coses: Àgora s’ha d’adaptar, s’ha de fer un ERO, en resum, s’ha de redimensionar el Grup Enciclopèdia Catalana.”

Però reordenant Àgora, que sembla que és la peça que portava el Grup Enciclopèdia Catalana a una situació límit, serà capaç Abellà i el seu equip d’eixugar el deute acumulat de 9’5M€? (S’havia dit que era de 9’7M€ i Abellà ha rectificat aquesta dada): “Des del juny del 2023 tenim un acord marc amb totes les entitats financeres amb les quals tenim deute i hem estructurat el pagament des del 2024 al 2028.” La primera quota s’haurà de liquidar el juliol del 2024. Abellà confia que amb la redimensió del grup, l’activitat editorial i la venda a terminis es podrà saldar el deute.

Hem preguntat a Abellà si el Grup Enciclopèdia Catalana negociava algun tipus d’acord amb el Grup Abacus, una altra via possible per fer tirar endavant Enciclopèdia. Abacus fins ara no s’ha pronunciat. En aquest cas, Abellà també és ambigu: “De moment no estem negociant”, ha dit.

Quin és el pròxim pas del Grup Enciclopèdia Catalana? “El següent pas és redimensionar el grup”, diu. I en aquest sentit parla de redimensionar-ho tot: “arribar a un acord amb els treballadors, adaptar Àgora i el pas següent serà negociar amb les Punxes.” I ha insistit que tot “s’ha de fer d’una manera ordenada i amb professionalitat”.

Els llibreters estan tranquils

La carta que Àgora ha enviat als llibreters va en aquesta direcció, de fer una transició ordenada. Però com han rebut la notícia? Segons que explica Èric del Arco, president del gremi de Llibreters de Catalunya, a VilaWeb: “Davant de canvis com aquests sempre cal posar atenció. Però aquest moviment ens tranquil·litza, perquè els segells del Grup 62 són una part important del fons de les llibreries de Catalunya i la distribuïdora Logista funciona bé i porta els llibres al dia. Per tant, en aquest context de crisi d’Àgora, això ens dóna tranquil·litat. També ho fa el fet que les Punxes, una altra distribuïdora important a Catalunya, es mostra tranquil·la davant d’aquesta operació i això ens permet pensar que podria continuar en solitari la logística Entredós. Ens queda aclarir alguns serrells d’aquesta operació amb Logista sobre si haurem de tornar tot el fons i tornar-lo a comprar o ens acceptaran totes les devolucions, però sembla que no hi haurà problemes.” Cal recordar que el llibre està regit pel preu fix i que els llibreters poder retornar a les editorials els llibres que no venguin. Per tant, en aquest sector hi ha un moviment econòmic de venda i de retorn. 

Continua Del Arco: “Amb tot, ens sap greu que la distribució del Grup 62 se’n vagi a Guadalajara. El projecte d’Entredós era el de crear la gran distribuïdora catalana i en comptes de fer una centrifugació de la logística, el que ha passat ha estat un moviment a l’inrevés, cap a enfora. Això genera un sentiment de tristor en relació amb el país.”

L’enterrament del cineasta català Ventura Pons, mort ahir a 78 anys, serà dijous a les 12 al tanatori de les Corts de Barcelona. A més, la capella ardent obrirà dimecres a les 18 a la mateixa ubicació. Serà oberta fins dijous al matí, just abans de la cerimònia.

La portaveu del govern, Patrícia Plaja, ha explicat en una compareixença que la Generalitat impulsarà un reconeixement pòstum al cineasta a la Filmoteca de Catalunya. “Ens comprometem a continuar cuidant, a continuar difonent i a divulgar el seu llegat, que per sempre formarà part de la història de la cultura catalana”, ha reivindicat.

“Et devem molt com a país”: El món de la cultura i la política plora la mort de Ventura Pons

A més, la plataforma 3Cat ha recuperat les seves principals obres. Així doncs, es podran veure els films Un berenar a Ginebra, Cola, Colita, Colassa, Ignasi M, Forasters o Mil cretins. També es podrà escoltar l’entrevista al programa de Catalunya Ràdio “El divan”, de febrer 2013; també l’especial “El violí vermell” de l’any passat a Catalunya Música; i finalment el discurs amb motiu del Premi Gaudí d’Honor del 2015.

El Consell de Ministres espanyol ha aprovat concedir les Medalles d’Or al Mèrit en les Belles Arts a un total de trenta-set personalitats o institucions culturals. Entre les personalitats guardonades hi ha el director de cinema Albert Serra (Banyoles, 1975); el músic, compositor i director d’orquestra Antoni Ros-Marbà (l’Hospitalet de Llobregat, 1937); l’actriu Vicky Peña (Barcelona, 1954); la bibliotecària Glòria Pérez Salmerón (Barcelona, 1958); l’actriu Gemma Cuervo (Barcelona, 1936) o Estopa format pels germans David i José Manuel Muñoz, de Cornellà de Llobregat. També s’ha premiat la Fundació Victoria de los Ángeles, l’Obra Cultural Balear i la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura; El Ranchito o l’actriu Itziar Castro (Barcelona, 1977), aquesta darrera a títol pòstum, entre altres.

El guardó és un reconeixement que distingeix les persones i entitats que hagin destacat en el camp de la creació artística i cultural o hagin prestat serveis notoris en el foment, desenvolupament o difusió de l’art i la cultura o en la conservació del patrimoni artístic.

El PP d’Alacant ha pactat amb el grup municipal de Vox el suport al pressupost municipal a canvi de mesures com ara no multar els vehicles que incompleixin les exigències de la zona de baixes emissions, la compra de més vehicles per a la policia local, un servei en contra de les ocupacions de domicilis, un augment de la dotació a l’escola taurina i la creació d’un museu de la Setmana Santa, entre més mesures. De fet, s’han inclòs vint de les vint-i-sis propostes que va presentar Vox.

El 2023, l’any més càlid registrat mai, ja va superar el llindar de seguretat de temperatura

El portaveu del govern d’Alacant, el popular Manuel Villar, ha justificat que es permetin no sancionar els conductors de vehicles que contaminin per sobre dels llindars marcats per la zona de baixes emissions perquè, segons que diu, l’Observatori del Medi de la ciutat diu que no hi ha problemes de contaminació a Alacant. Per tant, ha dit que la circulació de cotxes continuarà com fins ara.

L’ordenança municipal que havia de regular la zona de baixes emissions amb sancions econòmiques està vinculada al pla de recuperació espanyol finançat amb fons europeus Next Generation, que destinaven més de 15 milions d’euros a la ciutat perquè fessin dotze projectes de transformació urbana. La proposta figurava dins de l’ordenança reguladora que projectava diferents règims sobre els desplaçaments de vehicles dins dels anells de la Gran Via i del centre. En canvi, el PP diu ara que no cal implantar un sistema punitiu per a aconseguir tant la rebaixa de la contaminació com la millora de la mobilitat.

“L’ordenança és obligatòria per a complir la legalitat”, ha dit, però ha afegit: “Aquesta mesura no afectarà negativament Alacant”, ja que diu que el que no és obligatori és haver de sancionar.

Carmen Robledillo, cap de Vox, ha celebrat que es deixi fora les multes: “Vox ha aconseguit que no es penalitzi els alacantins els petits negocis per fanatisme climàtic.”

La delegada del govern espanyol al País Valencià i vice-secretària del PSPV, Pilar Bernabé, ha dit que aquesta concessió a Vox és un efecte més del que suposen els governs del PP i Vox, tant si la ultradreta és dins de l’executiu o hi dóna un suport extern, com passa Alacant. “Són retrocessos impensables fa només uns anys que no tenen lloc en una societat moderna”, ha dit, i ha afegit: “És el negacionisme d’una cosa tan bàsica i fonamental, que té el consens mundial, com el canvi climàtic.”

Un home ha reconegut que va assassinar el seu fill d’onze anys a casa seva a Sueca el 2022 perquè la mare volia divorciar-se’n, i ha confessat que va permetre que l’infant agafés el telèfon mòbil per a telefonar a la seva mare perquè pogués sentir-ne els crits de socors mentre el matava. De fet, ha arribat a dir que si la seva ex-dona hagués aturat els tràmits de divorci no l’hauria assassinat. D’aleshores ençà, la dona pateix un trastorn adaptatiu per una reacció depressiva a la mort cruel del seu fill i està en tractament per un quadre ansiós depressiu.

Tant la fiscalia com l’acusació particular demanen que sigui condemnat a la presó permanent revisable, la pena més alta possible al codi penal espanyol, per un delicte d’assassinat amb l’agreujant de parentesc. A més, l’acusació particular demana que se li prohibeixi anar al municipi on viu la mare o comunicar-s’hi durant trenta-cinc anys, i que l’indemnitzi amb mig milió d’euros.

El crim va ser el 3 d’abril del 2022, a casa del pare, a Sueca, mesos després que s’hagués divorciat de la dona i s’hagués acordat la custòdia compartida del menor després de disset anys de matrimoni, durant els quals la fiscalia i l’acusació particular diuen que la dona va patir maltractaments físics i psicològics.

Aquell dia, dos dies després de l’aniversari de l’infant, pare i fill van discutir, i l’home el va amenaçar amb un ganivet. El fill va escriure un missatge a la mare demanant-li que l’anés a recollir i ella li va trucar immediatament, però inicialment no tenia resposta. Finalment, el pare va permetre que contestés el telèfon, tot just perquè pogués sentir el crit d’auxili mentre l’apunyalava. L’home ha dit que en aquell moment estava begut i prenia tractament per l’ansietat.

L’acusació particular ha explicat que mentre van estar casats l’home va sotmetre a la dona a una situació de control constant, limitant-ne les relacions amb amics i familiars, amb insults constants i agressions. La mare va caure en una soledat social profunda, en la qual feia tot allò que demanava l’home per a defugir el conflicte, però a partir de la pandèmia les coses van empitjorar. El febrer del 2021 li va dir que volia divorciar-se’n i va patir diverses agressions físiques i la va amenaçar amb una arma blanca.

El març va fugir amb el fill a casa dels seus pares, però a l’agost l’home va presentar-s’hi begut i va exigir-li que li lliurés el fill, però ella s’hi va negar i va trucar a la Guàrdia Civil. Això es va repetir més vegades, fins que va presentar una denúncia i un jutjat de Sueca va prohibir a l’home d’acostar-se a dos-cents metres de la dona, el seu domicili o qualsevol lloc on ella anés habitualment. A més, li va prohibir de comunicar-s’hi durant vuit mesos. Tot i això, va trencar l’ordre diverses vegades trucant-li i, fins i tot, presentant-se a l’escola del seu fill.

El divorci definitiu va ser el 22 de setembre amb un acord que incloïa la custòdia compartida. Gairebé set mesos després, l’home va assassinar el seu fill.