La llei trans que es va aprovar dijous canvia el codi civil espanyol per incloure-hi la maternitat i la paternitat LGTBI. Així, una de les mesures que recull la llei i que ha aixecat polèmica és un canvi en la terminologia per a parlar de les famílies. De fet, uns quants mitjans han publicat que a partir d’ara s’eliminen els termes comuns de “pare” i “mare”, però això no és així.

El text substitueix, a l’article 120 del codi civil espanyol –sobre la inscripció del naixement–, l’expressió “pare” per “pare o progenitor no gestant” i l’expressió “mare” per “mare o progenitor gestant”. L’ús del terme “substitució” al text aprovat al congrés espanyol, ha generat controvèrsia. L’objectiu de la llei és fer servir un llenguatge més inclusiu en què tots els models de parelles, com ara aquelles en què hi ha un home trans amb capacitat de gestar, s’hi puguin sentir representats igual que les parelles heterosexuals.

Feminisme i drets trans: algunes claus per a entendre la polèmica

Ara, això no impedeix que totes les embarassades que s’identifiquin com a dones continuïn essent considerades “mares”, però alhora permet que tots aquells que s’identifiquen com a homes i que també gesten se sentin inclosos en el terme.

És fortíssim i preocupant com de ràpid alguna gent assumeix el marc de l’extrema dreta i es converteix en un cavaller de les seves batalles culturals. Ningú no parla amb llenguatge legal ni ningú no us negarà dir-vos mare o pare, perl’amordedéu.

— Laia Mauri i Baraza (@laiamauribaraza) February 19, 2023

 

A Catalunya hi va haver 17.458 morts entre el primer de juny i el 28 d’agost de l’any passat i, d’aquestes, 2.705, és a dir, un 15,5%, s’han considerat un excés de mortalitat, segons que recull un informe de Salut publicat aquesta setmana. Els investigadors apunten que la causa més probable de l’augment de morts sigui la forta calor, mentre que l’impacte de la covid-19 sembla més limitat, en un estiu en què la majoria de la població ja estava vaccinada, però que va tenir temperatures extremes durant molts dies. L’informe mostra que l’excés de mortalitat va ser més gran en les dones i també en àrees rurals o en les urbanes més desafavorides. En aquest sentit, Anna Mompart, una de les autores de l’informe, adverteix a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) que la crisi climàtica té més impacte en els grups més vulnerables.

L’estiu passat els termòmetres van registrar temperatures inusualment elevades al Principat, amb 42 dies sota onada de calor. La primera onada, entre el 12 de juny i el 18, va ser la segona més primerenca d’ençà que es tenen registres. La segona i la tercera, del 9 al 26 de juliol i del 30 de juliol al 15 d’agost, van ser de les més llargues de les que es tenen constància. La segona, a més, va ser la més extensa i intensa de les registrades a l’estat espanyol.

“Ens vam passar gairebé tot l’estiu sota calor extrema”, recorda Mompart, subdirectora general de la Cartera de Serveis i Mapa Sanitari del Departament de Salut. L’informe “L’excés de mortalitat a Catalunya entre els mesos de juny i agost del 2022” és una recerca col·laborativa en què han participat diverses àrees del departament i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i en què els autors han treballat amb moltes fonts d’informació i bases de dades.

Un excés de defuncions relacionat amb les onades de calor

Els investigadors han combinat les dades de la xarxa d’estacions meteorològiques automàtiques de Catalunya amb les dades de Salut i, després d’aplicar-hi els decalatges teòrics, observen una correlació bastant clara entre la temperatura i les defuncions i menor entre les infeccions respiratòries agudes (IRA) i les defuncions. “L’augment de les temperatures representa un augment de les defuncions, mentre que la relació entre les IRA i les defuncions és baixa”, escriuen en l’informe.

Mompart assenyala que l’anàlisi descriptiva de l’estudi no permet d’establir relacions causals, però que, d’acord amb les dades recollides, poden concloure que les onades de calor, lligades a la contaminació, la sequera, la xafogor i el pol·len, van afectar la població i van causar aquest excés de mortalitat. Els autors precisen que darrere l’excés de mortalitat, cal tenir en compte una combinació de diferents factors.

D’una altra banda, la major part de la població ja estava vaccinada de la covid-19 l’estiu passat i els casos es trobaven de baixada després d’una onada d’infeccions abans de l’estiu. Amb tot, els autors de l’informe apunten que la reducció dels efectes protectors dels vaccins o l’impacte sobre la salut de la síndrome postcovid-19, entre més aspectes, haurien d’estudiar-se amb més profunditat.

El pes de les desigualtats de gènere i del codi postal

El percentatge de defuncions identificades com a excés de mortalitat és superior en les dones (8,8%) que no pas en els homes (5,1%), segons l’estudi. Els investigadors ho atribueixen a dos aspectes: d’una banda, les dones són més en grups d’edat més avançats, i d’una altra, el seu nivell socioeconòmic és menor i això vol dir menys accés a recursos per mitigar la calor, com ara l’aire condicionat.

Els autors també observen que l’excés de defuncions és més elevat en les àrees rurals i en les urbanes més desafavorides de Catalunya. Ara, si es tenen en compte les característiques demogràfiques d’aquestes àrees, l’excés de mortalitat no és tan superior.

En aquest sentit, Mompart puntualitza que en àrees rurals es mor més gent, però no perquè visquin en àrees rurals, sinó perquè la població que hi viu és més gran. També explica que la gent gran és qui viu en situacions de més vulnerabilitat, especialment les dones, que en general tenen pensions més baixes.

Crisi climàtica i polítiques de salut i socials

Els autors de l’informe demanen de prioritzar l’anàlisi de l’impacte del canvi climàtic en la salut de la població. Mompart explica que un 80% de l’estat de salut de la població s’explica per factors externs, és a dir, per determinants socials.

Així, la crisi climàtica altera directament la salut per les situacions meteorològiques extremes, com ara les sequeres prolongades; la contaminació o l’augment d’algunes malalties infeccioses, com ara les transmeses per picades de certs mosquits. Però també té conseqüències indirectes pels determinants socials, com ara l’augment de les desigualats i de les situacions de vulnerabilitat.

Els Mossos d’Esquadra han detingut set persones acusades de la venda de medicaments falsos i substàncies dopants. En un comunicat, la policia ha donat per desmantellat un dels punts de distribució més grans de Catalunya d’aquesta mena de substàncies, situat en un magatzem de la ciutat de Barcelona. Segons els Mossos, aquest grup distribuïa substàncies tant des de botigues de nutrició esportiva com per mitjà d’empreses de paqueteria a diversos punts de l’àrea metropolitana de Barcelona. La investigació va començar ara fa un any quan la Guàrdia Urbana de Cornellà de Llobregat va localitzar un magatzem que contenia medicaments falsos, il·legals i dopants per un valor de 450.000 euros al mercat il·lícit.

Després de la descoberta del local de Cornellà, els mossos es van fer càrrec de la investigació. Segons que expliquen, la substància arribava camuflada amb aparença de suplements alimentaris o productes cosmètics.

Entre el que s’ha intervingut, s’han localitzat diversos medicaments falsificats sota el nom de medicaments legals, que corresponen sobretot a hormona de creixement, indicada per al tractament del nanisme, trastorns genètics que afecten el desenvolupament o deficiències d’aquesta hormona, usada al món del culturisme per afavorir l’augment de la força i la qualitat muscular, la reducció de greix i l’ampliació dels efectes dels esteroides.

Algunes de les persones detingudes ja tenien antecedents per fets similars i també per tràfic de drogues. El passat 10 de febrer es van fer set escorcolls en tres domicilis, dues botigues, una oficina i un magatzem i es van fer les set detencions. S’hi van intervenir substàncies i també s’hi van trobar 15.000 euros en efectiu.

Els detinguts van passar a disposició del jutjat d’instrucció número 1 de Cornellà de Llobregat, que s’ha fet càrrec de la investigació. El jutge va deixar els set detinguts en llibertat amb càrrecs i va decretar mesures cautelars per a alguns d’ells.

Una festa il·legal al Sarral, a la Conca de Barberà, aplega entre 600 i 700 persones des de divendres i segons que han explicat, és previst que s’hi quedin durant tot el dia d’avui. La rave està situada a uns cinc quilòmetres del poble, al voltant de l’ermita de Sants-Metges, i això fa que no estigui provocant grans problemes pels veïns. L’alcaldessa de Sarral, Victòria Cañís, ha explicat a l’ACN que, si bé des del nucli urbà no se sent ni es veuen senyals de la festa, la música a tot volum i els llums làser han dificultat el descans dels veïns del nucli proper de Montbrió de la Marca. Segons Cañís, aquest dissabte s’hauria registrat la concentració més gran de participants i, tot i que avui alguns aniran abandonant la zona, la majoria podrien acabar marxant demà. De totes maneres, l’ajuntament ha col·locat blocs per tallar el pas als accessos al poble i així impedir l’arribada de nous participants. Tot i això, molts assistents van poder arribar-hi per vies alternatives.

A la zona hi ha aparcats una gran quantitat de cotxes i caravanes. Mentrestant, els mossos d’esquadra en col·laboració amb el Servei Català de Trànsit, mantenen els controls als accessos de la festa, sobretot a l’autopista AP-2, on estan fent proves d’alcoholèmia. Ara per ara, estan establerts a l’accés principal per Sarral i a la carretera de Vallespinosa, LV-2015. S’han tramitat cinc denúncies per drogotest positiu i sis per no disposar de la ITV.

Tot i que la policia no destaca cap incident durant la nit, ahir es van detenir dues persones. En un dels casos per atemptat contra agents de l’autoritat i, en l’altre també per desobediència greu i delicte contra la seguretat viària.

 

La reunió d’ahir del secretariat nacional de l’ANC va acabar amb la dimissió de Jordi Pesarrodona de vice-president de l’entitat –tot i que continuarà essent membre del secretariat–, i de tretze secretaris nacionals del sector crític amb la presidenta Dolor Feliu. Alguns punts de conflicte eren el projecte de llista cívica, que els crítics veuen amb recels, i el funcionament intern de l’entitat. En una entrevista al programa El fax, de 8tv, Pesarrodona nega que la llista cívica sigui el motiu del sotrac: “La llista cívica és una opció que és al full de ruta i, per tant, tots els secretaris generals hi combreguem”, ha dit. Ara, segons que ha explicat, les discrepàncies arriben en la manera com s’hi ha d’arribar: “Volem anar a un embat, volem anar a una mobilització constant i tot això pot potenciar una llista, digues-li cívica digues-li de país, però no una llista més. I el debat és aquest. No és més lògic que l’Assemblea intenti d’encapçalar la unitat de tota aquesta gent i posar-nos d’acord per començar a fer un embat definitiu i anar tots a una?”

Pesarrodona ha explicat que ha fet un pas al costat però sense cap voluntat de crear una trencadissa a l’entitat sinó per tornar a allò que ha fet sempre, segons que diu, que és ser a les bases de l’Assemblea: “Jo no he anat mai a l’Assemblea per tenir un càrrec.” Diu que no va que aconseguir que la seva tasca com a mediador entre tots dos blocs arribés a bon port i que per això decideix de deixar la vice-presidència: “Vaig intentar fer de mediador entre els dos blocs i no me’n vaig sortir. No vaig rebre resposta. A vegades hi ha massa egos i els hem de superar. Si debatéssim més ens entendríem molt més.”

Tot plegat va passar després de nou hores de reunió que deixen en una situació delicada l’Assemblea. Ara caldrà escollir un altre nom per a ocupar el càrrec. No serà Uriel Bertran, pròxim a Feliu, que va renunciar a ocupar la vice-presidència, tal com s’havia acordat ara fa un any. “Ha fet una bona feina [Pesarrodona] i per tal que totes les veus continuïn, faig públic que renuncio a substituir-lo”, va escriure.

Avui, 19 de febrer de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Vint anys de l’atac contra Egunkaria, en el record dels seus treballadors
• Silenci, parla Bennett | Mail Obert d’Andreu Barnils
• Un grup de suport a represaliats critica la Caixa de Solidaritat: “Fa tres anys que tenim factures pendents”
• Com ens afecta la prohibició de la venda de cotxes de combustió a la UE? | Article de Marc Belzunces
• Raül Balam: “Abans em pensava que era una mala persona”
• L’aeroclub de Sabadell i la llibertat de volar
• Perquè te’n vas | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Júlia Riera (Daily Catalan): “Cal exigir a tothom que viu i treballa a Catalunya que aprengui català”
• Vins per a un àpat de carnaval
• Avançament editorial: ‘Un judici de pedra’, de Ruth Rendell
• Closcadelletra (CCCLIX): Dins la boira | Closcadelletra de Biel Mesquida

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

[Irakurri artikulu hau euskaraz]

Avui fa vint anys. Era el 19 de febrer de 2003. “No recordo el dia abans; tampoc ho esperava, en absolut”. “Van tancar Egin, van tancar Ardi Beltza… Però pensar que tancarien Egunkaria? Almenys jo no m’ho pensava”. Són paraules d’antics treballadors d’Euskaldunon Egunkaria: Aitziber Laskibarrena i Irene Arrarats, respectivament. No ho sospitaven, no s’ho esperaven, però el fet és que Euskaldunon Egunkaria es va quedar aturat en el número 3.789, mai no va sortir el 3.790. I ja fa vint anys que es va rebre la notícia que l’Audiència Nacional espanyola, presidida pel jutge Juan del Olmo, havia clausurat l’únic diari en èuscar.

Vint anys després, Berria ha reunit sis treballadors per parlar d’aquells dies: Laskibar, periodista de la seu de Bilbao; Arrarats, responsable del grup de basc; Alberto Barandiaran, cap de la delegació de Pamplona; Eneko Bidegain, responsable de la delegació de Baiona; Edurne Begiristain, periodista de Vitòria; i Joanmari Larrarte, cap de gabinet del conseller delegat.

20 de febrer del 2003. 03:30 hores. La Guàrdia Civil ocupa el parc Martín Ugalde d’Andoain, on Egunkaria tenia la seu central. En aquell moment deu responsables del rotatiu ja havien estat detinguts: Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Martxelo Otamendi, Pello Zubiria, Xabier Oleaga, Xabier Alegria, Fermín Lazkano, Luis Goia i Inma Gomila. La resta de la plantilla es va assabentar a poc a poc de la notícia. Com cada matí, va ser l’informatiu de ràdio el que va despertar Bidegain. Guàrdia Civil va ser la primera paraula. “El primer que vaig pensar va ser que una altra vegada obrien amb les notícies d’ahir”. Perquè el dia abans la Policia Nacional havia detingut catorze persones. Però la paraula que seguia a Guàrdia Civil era Euskaldunon Egunkaria: “Em vaig aixecar amb un salt i vaig anar a la delegació. Era oberta i no hi havia presència policial”.

A Barandiaran la policia li va entrar de matinada a casa i li van dir que registrarien la seu: “Els vaig preguntar si  anava com a detingut i em van dir que no, que anava com a testimoni. Aleshores els vaig preguntar: ‘I si no vaig?’ I em van respondrem: ‘Tirarem a terra la porta’».

Va decidir anar-hi i allí va romandre incomunicada al voltant de quatre hores. No sabia què estava passant fora. “No vaig pensar que tancarien Egunkaria”. Van sortir cap a les 08.00 hores, i van precintar la seu. Aleshores va entendre que allò no era un simple registre: “A Euskadi Irratia estaven dient que havien tancat les seus del diari i hi havia detinguts. Aleshores em vaig adonar de tot”.

La resta es va assabentar per telèfon del que estava passant. A Begiristain li va donar la notícia el llavors responsable, Pello Urzelai: Em va dir ‘Edurne, la Guàrdia Civil és al despatx de Vitòria’. Em vaig posar a plorar, aquesta va ser la primera reacció”. Va decidir anar a la delegació i la Guàrdia Civil ja hi era “ocupant els carrers”. Recorda una imatge: «Quan van acabar el registre, van treure un munt de caixes i Txarli [Juan Carlos García] va baixar, molt pàl·lid”. Larrarte, per la seva banda, va rebre la trucada del subdirector Xabier Lekuona: “Recordo que Xabier em va dir: ‘La Guàrdia Civil és al parc'”. Ell també ho va relacionar amb l’operació del dia abans: «I em va dir: ‘No, no, no, és Egunkaria'”.

Èuscar cada dia

No van trigar a respondre a aquell atac. Larrarte recorda que Lekuona i ell van viatjar a Sant Sebastià només saber què estava passant. Allà van recollir dos treballadors i es van reunir en un bar de Lasarte-Oria (Guipúscoa). Van trobar un lloc per reunir-se i treballar: AEK els va cedir l’euskaltegi d’Andoain. Aleshores ja havien començat a pensar en la resposta, no podien deixar els bascos sense diari. “Estàvem pensant en com sortir l’endemà. Bé, el diari de l’endemà, que no sabíem quin nom havia de portar ni qui el publicaria ni com fer-lo…”.

Després d’una jornada intensa de treball, van aconseguir un diari de setze pàgines amb el nom Egunero. Però faltava un pas: imprimir-lo. Comptaven amb el sí solidari de tres rotatives: les del Diario de Noticias, Gara i El Diario Vasco. El pla A era imprimir al  Diari de Notícies. La Guàrdia Civil també s’hi va personar, segons Larrarte: “Ens van avisar que la Guàrdia Civil havia anat a la rotativa preguntant si estaven imprimint el Diari”.

Però allí estava ell, assegura Barandiaran, per a supervisar què sortira. “Un empleat de la impremta em va dir: ‘Alberto, amaga’t, perquè si la policia et veu aquí, se t’emportarà'”. Es va amargar sota una taula des d’on  va sentir els guàrdies civils dir que si estaven imprimint alguna cosa alternativa a Egunkaria podien tenir multes o “problemes”. Quan la policia se’n va anar, calia decidir què fer. Va ser testimoni de la discussió entre l’advocat, el gerent i el redactor en cap: “Si hagués estat a la seva pell, no sé què hauria fet. Van decidir imprimir”. I ell es va quedar fins que van sortir les primeres furgonetes.

Larrarte i altres treballadors esperaven les furgonetes a Andoain: “No sabíem si les pararien pel camí o què passaria”. Van comprovar que havien arribat, però la incertesa no va desaparèixer. Se’n van anar a casa amb un company, preocupats per si anaven a ser detinguts: “Si ens aturaven, que almenys fos amb un altre”.

Resposta immediata

Uns es van dedicar a garantir que el diari sortiria; els altres, a decidir com respondre l’atac al carrer. Els van tancar les portes de les seus d’Egunkaria, però des del primer dia els van obrir moltes altres, solidàriament. Aquesta impressió era la que tenia Laskibar: “La gent ens obria molt les portes”.

Bidegain, per exemple, ha explicat que el mateix dia van organitzar una roda de premsa: “Sempre es diu que a Iparralde costa activar les coses a molt curt o mitjà termini, que anem a un altre ritme. Doncs bé, vam començar a fer trucades cap a les nou del matí i a les tres feiem una roda de premsa”. Hi va acudir molta gent com l’endemà, també, als carrers de Baiona.

Arrarats ha fet servir tres paraules per descriure la resposta popular: “Gran, generosa i sorprenent”. La protesta més significativa va ser la de Sant Sebastià, organitzada dos dies després del tancament del diari. Va ser molt significativa i imprescindible. “Crec que aquella manifestació ens va donar una força tremenda als que érem aquí per poder seguir endavant”, ha destacat Larrarte.

“Han estat torturats”

Mentrestant, els responsables seguien detinguts en espera de declarar. El cop següent va arribar després de cinc dies d’incomunicació quan es va descobrir que havien estat torturats. Laskibar es va emportar una sorpresa: “Sabíem que abans s’havien tancat mitjans de comunicació, que hi ha hagut tortures, però no t’imaginaves que torturarien així el director d’un diari, el mateix Torrealdai o gent que tenia molt prestigi» . La notícia va agafar Larrarte acabat de sortir de la Lehendakaritza: “Vam mantenir una reunió amb Ibarretxe [Juan José Ibarretxe, llavors lehendakari del Govern Basc] i amb Miren Azkarate [llavors consellera de Cultura], vam sortir, vam entrar al cotxe quan rebíem la trucada que explicava que els havien torturat. Va ser molt dur”.

Arrarats també recorda el moment en què Otamendi va explicar les tortures davant la premsa: “Vam anar a sopar un entrepà a un bar. A les nou van posar el Teleberri i vaig veure així el Martxelo, denunciant les tortures en directe. Per a mi va ser un cop terrible”.

Després de cinc dies en mans de la Guàrdia Civil, el jutge va ordenar l’ingrés a la presó, incondicional, de Torrealdai, Uria, Oleaga, Auzmendi i Alegria, mentre que va deixar en llibertat amb fiança Otamendi, Gomila, Lazkano i Goia. Zubiria va estar set dies incomunicat i va ser empresonat.

Quatre mesos i més

Passat els primers dies l’activitat era frenètica. Es van  crear comissions populars, es van començar a vendre samarretes… No els faltava feina, assegura Laskibar: «Vam començar a fer samarretes, que es venien molt, anàvem de poble en poble a fer conferències…”.

“A Vitòria, es reunien cada dijous”, explica Begiristain. Inspirats en la reeixida pel·lícula acabada d’estrenar Els dilluns al sol, organitzaven la protesta Dijous al sol i, cada setmana, feien una crida a un sector: agents culturals, periodistes, mares de treballadors d’Egunkaria… “Aconseguíem centrar-nos-hi”. També van ser al Parlament Basc on “tret dels partits constitucionalistes, tots eren amb nosaltres”.

El suport no només va arribar des del País Basc. “A Catalunya també hi va haver una resposta tremenda. Van treure el diari Endavant”, destaca Arrarats. En especial, recorda el cas de l’Ajuntament de Blanes que va contractar publicitat a pàgina sencera en Egunero, el diari que anaven fent provisionalment.

A més de la protesta, l’ajut econòmic va ser vital tant per a la permanència dels treballadors com per a la posada en marxa del nou projecte. Arrarats, per exemple, va anar a la manifestació de Sant Sebastià amb la comissió d’Hernani (Guipúscoa) per “passar la bossa” i recorda que  “La gent tirava bitllets, no pas monedes. A mi em sorpruna. La gent que hi era no era especialment rica, però estava molt enfadada”. Bidegain recorda que a la campanya d’accions per crear Berria van obtenir cinc milions d’euros: “També és un indicador important de la solidaritat”.

Però no tot va ser solidaritat i ajut. Els mitjans de comunicació van aixecar la veu al País Basc però no a Espanya i França. Així ho ha explicat Bidegain: “Els mitjans francesos amb prou feines van fer-se ressò del tancament d’Egunkaria”. I Barandiaran: “Va ser molt significatiu el bloqueig mediàtic que hi va haver a Espanya”. Això no va pillar desapercebut Arrarats: “La comunitat d’Euskaldunon Egunkaria va respondre molt bé; els de fora, no. Dels periodistes oficials espanyols no vam rebre gaire solidaritat. L’esperàvem? Jo no”.

També van advertir alguna absència. Larrarte s’ha referit al lehendakari: “Crec que ho dèiem el primer dia, i diria que al manifest també es deia a Donostia: ‘Ibarretxe, on ets?’. És cert que hi va haver una àmplia representació del Govern, però sense la presència del lehendakari”. Tot i això creu que van rebre el missatge perquè “dos dies després érem a Lehendakaritza a la reunió”. Malgrat tot, més que el buit, Laskibar recorda les sorpreses positives: “Vam rebre el suport de molts que no esperàvem, tant en l’àmbit públic com privat”.

Cada dia Berria

El resultat de tanta activitat es va visualitzar quatre mesos després: el 21 de juny del 2003 es va publicar per primera vegada el diari Berria. “No va ser, no obstant, un dia d’alegria i celebracions”, asseguren els treballadors. Arrarats va tenir un sentiment “agredolç” perquè el projecte li semblava “construït sobre una catàstrofe”. “Vaig sentir que ens havien robat el diari, i havíem fet una altra cosa. Aquí posaríem totes les nostres forces, però a mi m’han robat el diari, i mai me’l tornaran”.

L’assumpte no es va acabar llavors, però. L’absolució dels cinc processats (Torrealdai, Uria, Auzmendi, Otamendi i Oleaga) va arribar als set anys del tancament. Els treballadors tampoc no van considerar allò com una victòria. Les paraules de Begiristain resumeixen el sentit: “El dolor estava fet i ni tan sols hi ha hagut reparació. Hi havia alegria, és clar, perquè s’havia acabat, però ningú ens ha tornat res, ni ens ha demanat perdó, ni ens ha reparat, ni ens ha donat el reconeixement que mereixem”.

Vint anys després, però, Berria segueix amb vida: el d’avui és el número 6.106. No van aconseguir que els bascos no tinguessin diaris. Arrarats reconeix que ara potser està “més orgullós” del periodisme que abans: “Veus que està fent el seu camí i que no s’ha perdut immediatament”. Per a Larrarte resulta gratificant veure encara Berria “adaptada a la realitat i a les necessitats actuals, després de tot el que ha passat”. Barandiaran també és optimista: “No és Egunkaria, és Berria, però, per a mi és una successió”.

El president de la Xina, Ji Xinping pronunciarà divendres un discurs en el qual proposar un pla de pau per a aturar la guerra entre Ucraïna i Rússia. Divendres es complirà el primer aniversari de la invasió d’Ucraïna per les tropes de la Federació Russa.  Així ho va anunciar ahir a Munic el ministre d’Afers Estrangers de la Xina, Wang Yi.

La proposta, segons que va dir Yi, conciliarà el dret a la integritat territorial d’Ucraïna amb el dret de Rússia a sentir-se segura en les seves fronteres. Tanmateix el ministre xinès no ha volgut donar més detall sobre quins seran els termes de la proposta.

La Xina no ha condemnat l’atac rus sobre Ucraïna i manté unes relacions especials amb Rússia que s’ha incrementat en el transcurs de la guerra, car Rússia està més necessitada que mai del seu suport. La Xina és, a més, l’únic membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU que podria fer de mitjancer amb Rússia.

Els diplomàtics occidentals presents en la cimera de Seguretat de Munic han reaccionat amb cautela a l’anunci, que diuen que s’ha de concretar.

L’ex-president dels EUA Jimmy Carter ha començat a rebre cures pal·liatives després d’una sèrie de breus estades a l’hospital, segons que ha anunciat la seva fundació, el Carter Center, en un comunicat a Twitter.”Ha decidit romandre el temps que li queda a casa seva, envoltada de la família, on rebrà cures pal·liatives en lloc de sotmetre’s a una intervenció mèdica”, diu el text.

https://t.co/1auzIG0yqy pic.twitter.com/JJQMWgg8DW

— The Carter Center (@CarterCenter) February 18, 2023

La decisió apunta el Carter Center, ha estat presa “amb el ple suport de la seva família i del seu equip mèdic”. Carter, que té noranta-vuit anys, és l’ex-president dels EUA que més temps ha viscut després d’abandonar la Casa Blanca, que va ocupar entre el 1977 i el 1981 fins que va perdre les eleccions contra el republicà Ronald Reagan.

El seu mandat va estar marcat per èxits importants en política exterior, com ara els tractats sobre el Canal de Panamà, els acords de pau de Camp David (tractat de pau entre Egipte i Israel), el tractat SALT II amb la Unió Soviètica i l’establiment de relacions diplomàtiques amb la República Popular de la Xina.

En política interior, el govern va crear els ministeris d’Energia i Educació i va reforçar la legislació sobre protecció mediambiental. El 2002, Carter va ser reconegut amb el premi Nobel de la Pau per la seva tasca humanitària.

Naftalí Bennett, ex-primer ministre israelià, va actuar de mitjancer entre Rússia i Ucraïna just al començament de la guerra. Fa dues setmanes va concedir una llarguíssima entrevista de gairebé cinc hores, i una deliciosa mitja hora la dedica a parlar del seu rol i de les coses que va veure i de què va parlar amb Putin, Zelenski, Biden, Scholz i la resta d’actors d’aquest conflicte. El vídeo és en hebreu, subtitulat en anglès, i a partir del moment 2:30:00 comença el tros de la guerra a Ucraïna. Ací teniu el vídeo:

La majoria de mitjans han destacat el titular “Putin em va prometre que no mataria Zelenski”, però, a mi, m’ha impressionat molt més l’explicació crua, brutal, autèntic bany de realitat, de per què va fer de mitjancer, els detalls de l’alto el foc que quasi va aconseguir entre Putin i Zelenski, de per què va fracassar i de per què creu que Occident es va equivocar no acceptant l’alto el foc i continuant la guerra contra Putin (cosa, fixa’t tu, que els mitjans d’Occident han amagat). Però també diu per què creu ara que, temps després, potser no és tan clar que Occident s’equivoqués no volent aturar la guerra (cosa que, fixa’t tu, els russos amaguen).

Tot plegat amb sorprenents dosis d’humilitat entre l’ego habitual dels dirigents, detalls personals impagables (“havia fet la promesa de no posar mai els peus a Alemanya per l’Holocaust, però aquesta vegada la vaig trencar per veure el canceller alemany), i un to còmode, distès, entre ell i l’entrevistador Hanoch Daum al canal  de Youtube, que Bennett gestiona. És el seu canal i, el periodista, el devia triar ell. Bennett és nascut a Haifa, fill d’immigrants dels Estats Units, empresari del sector tecnològic que es va vendre l’empresa per milions de dòlars, fet que el va convertir en multimilionari, ministre de Netanyahu durant un quant temps, fins que va formar el seu propi partit, la Nova Dreta. Va ser primer ministre durant un any (juny 2021 – juny 2022). Prou per a mitjançar en la guerra d’Ucraïna i per a obtenir una visió de primera mà, i de nouvingut, que impressiona:

“Em vaig trobar entre l’espasa i la paret” diu Bennett ( minut 2:30:00): “Els americans volien que ens situéssim clarament al costat d’Ucraïna. Però jo tenia dos interessos contraposats. Una vegada la setmana o dues nosaltres ataquem la presència iraniana a Síria. I Rússia, el superpoder, allà hi té els S-300 i, si premen els botons, els pilots israelians cauen. Qui els salvaria? Biden? Zelenski? No. Els pilots serien el meu problema. Per tant, tot això de de situar-se al costat correcte de la història, ja ho entenc, però jo tinc una necessitat nacional. A més a més, hi ha molts jueus a Rússia i a Ucraïna, i me’n sento responsable. En conseqüència, què havia de fer? Vaig optar per una estratègia que diu que, si em pressionen de dos costats, en cerco un tercer: contactar amb totes dues parts i provar de mitjançar.”

I això va fer. Mitjançar per poder continuar entrant a Síria sense por que els russos l’abatessin. No va proveir mai armament als ucraïnesos, informava Putin dels seus passos i també Biden.

Bennett prova d’entendre els uns i els altres, no pas de justificar-los, sinó d’entendre’ls. “Occident veu Putin com un imperialista. Si no l’aturem aquí, passarà a Polònia i als països bàltics. Però la percepció de Putin era aquesta, escolta: quan va caure el mur, vam arribar a un acord amb l’OTAN, que no ampliarien l’OTAN als països de l’antiga URSS. I mira.”

L’altre gran interès de l’entrevista és l’acord d’alto el foc que quasi va aconseguir amb reunions al Kremlin, a Berlín, i amb trucades i missatges de Whatsapp i de Telegram a Washington i a Ucraïna. Feia dues setmanes que la guerra havia començat. I quasi va aturar-la, segons ell: “Quan vaig trobar-me amb Putin va fer dues grans concessions: va renunciar a la desnazificació; és a dir, a treure’s de sobre Zelenski. Mataràs Zelenski?, li demano. I em diu que no. Paraula? I diu que sí. Zelenski aleshores vivia en un búnquer. Sortint de la reunió, telefono a Zelenski, En tens la seguretat, que no em matarà? Al 100%. Dues hores més tard, Zelenski anava al seu despatx, es feia fotos amb el mòbil i deia que no tenia por. I la segona concessió de Putin va ser de renunciar al desarmament d’Ucraïna. Zelenski va fer una gran concessió també. Era el segon dissabte després de començar la guerra. “Renuncio a entrar a l’OTAN.” Eren concessions enormes, de totes dues bandes. La guerra havia començat per la petició d’Ucraïna d’entrar a l’OTAN i ara hi renunciava.”

Bennett creu i explica que “tenia la sensació que les dues bandes volien un alto el foc i aleshores vam informar els americans, Macron, Jack Sullivan, Biden, Blinken i Boris Johnson. Hi havia qui deia: Ara hem d’atacar Putin; no premiem els dolents. I hi havia qui deia: Deixem la guerra; tothom hi perd. Boris Johnson sostenia la línia més agressiva. Macron i Scholz eren més pragmàtics. I Biden, totes dues coses alhora. I ara diré això: a grans trets, crec que era una decisió legitima, de part d’Occident, de continuar atacant Putin.”

“Per tant, ells [Occident] bloquen [l’alto el foc]? –demana el periodista. “Bàsicament, sí –diu Bennet–, el van blocar. Vaig pensar que s’equivocaven. En retrospectiva, és massa d’hora per a saber-ho. La part negativa de continuar la guerra són les baixes a Rússia i a Ucraïna, l’augment del cost de l’energia, que posa en dificultats les democràcies. Per una altra banda, i no sóc cínic, això repercutiria a la Xina amb Taiwan, etc. Vull dir que hi havia una molt bona oportunitat d’arribar a un alto el foc, però que no tinc la seguretat que fos la decisió correcta. En aquell moment, ho creia. Ara no ho sé. Potser hauria enviat un missatge equivocat als altres països. La política d’estat és molt complexa. Hi ha detalls en què no vull entrar, que també expliquen si va ser una bona decisió o no.” Bennet també considera que hi va contribuir decisivament la carnisseria russa a Bucha, a mitja guerra. “Allà vaig veure que l’acord s’esfumava.”

En resum, el mitjancer diu que Occident va rebutjar l’alto el foc que Rússia i Ucraïna veien bé, perquè van voler continuar atacant Putin. I perquè la matança russa de Bucha també va ser decisia a l’hora de no acceptar l’alto el foc.I que, si en aquell moment Bennett va creure que era un error d’Occident no acceptar l’alto el foc, ara, per coses que no vol dir, no veu clar que fos un error, perquè potser valia més no enviar un missatge equivocat als altres països (com que els EUA ja no eren el que havien estat, i que si ocupes un país, no et castigaran pas gaire).

Bany de realitat sobre els motius dels mitjancers (res a veure amb somnis de pau, sinó amb privilegis de guerra),, del paper d’Occident (Occident nega un alto el foc, i la premsa ho amaga) i com el temps et posa a lloc (abans creises que negar l’alto el foc era un error, i ara no ho tens clar).

 

 

“No és una prova que puntuï per a la Federació Catalana, preneu-vos-la com un entrenament. Avui no mesurarem cronos, només la navegació dins el passadís. El cel és net, hi ha núvols alts i el component de vent és de set nusos de component 2-7-0. Aneu amb compte, com sempre. La torre ja sap que fem aquest entrenament. Enlaireu-vos de seguida.”

És dissabte, són dos quarts de nou del matí i som a l’aeròdrom de Sabadell amb un grup d’afeccionats de l’aviació. Fa dues setmanes que no poden volar, i fins fa poc no sabien si avui podrien sortir, perquè fa una mica de vent i l’aviació d’afeccionats va lligada a l’oratge i a la llum solar. Tots ells s’han tret un títol que requereix una formació d’un any o de més d’un any, s’han reunit en una sala del club aeronàutic destinada solament als socis i tenen un mapa de la zona del Vallès.

La costellada de l’aire

Per aquest matí hi ha prevista una NR, un recorregut aeri en què cal passar per certs punts geogràfics amb els girs corresponents. Les competicions d’aquesta mena es fan de dos en dos, i cada parella d’aviadors marca el mapa del territori a la seva manera. Alguns faran la ruta est, i uns altres faran la ruta oest, que consisteix a passar per darrere de Montserrat. L’objectiu és fer la ruta establerta a ull nu i solament amb un mapa físic, sense GPS. A més, la ruta i els girs establerts s’han de fer dins allò que ells anomenen passadissos, uns marges d’uns cinc-cents metres d’amplada: és l’equivalent aeri a pintar sense sortir-se de la ratlla. Si surten del passadís, els jutges ho podran detectar i seran penalitzats, i també ho seran si no giren en els punts indicats al mapa, i cada error d’aquesta mena suma punts.

Josep Gómez, enginyer aeronàutic i enamorat de l’aviació i de l’espai d’ençà de la infantesa, m’explica que abans als punts de gir hi havia gent física amb dos pals, i els jutges miraven que l’avió passés pels punts: ara la pràctica s’ha tecnificat. Idealment, en Josep, en Miguel i la resta de parelles de companys l’aterratge també hauran de fer-lo tan ajustat com puguin en un quadrat concret marcat a terra. Tot i que la NR d’avui és l’equivalent a un partit de costellada de diumenge, guanyarà la parella de vol que tingui menys punts al final de la ruta. Tal com diu la Cristina, l’única dona del grup, les parelles d’aviació són difícils de trencar.

“Això de volar és com un petit matrimoni. He tingut moltes parelles de vol i et puc dir que l’ideal és que sigui sempre la mateixa”, em dirà després de la NR. La Cristina és la directora econòmica de Bellvitge i volar li serveix per a desconnectar: “Hi ha qui fa maratons o va al psiquiatre, però jo volo; és més car que el psiquiatre.”

L’estiu que feia cinquanta anys li van regalar un curs de vol d’iniciació a la Cerdanya, i encara no tenia les claus que l’instructor dóna als aprenents que ja va començar a participar en curses o ral·lis. Per qüestions sobretot logístiques fer-ho ara és més difícil, però és habitual que els pilots vagin i vinguin de la Cerdanya en un sol matí: surten de Sabadell, volen una hora i escaig, esmorzen trinxat i emprenen el camí de tornada. Els avions d’afeccionats es poden enlairar fins als quatre mil metres, prou amunt per a sobrevolar el Pirineu.

La Cristina va començar el curs un juliol i aquell mateix setembre ja volava. Ara fa deu anys que és pilot afeccionada. “És un treball en equip, n’aprens molt, dels altres. Jo he après molt de l’Oriol, de l’Albert, de l’Òscar, de tots ells.” Els requisits per al carnet de vol són exigents. Nou assignatures, exàmens de l’escola, pràctiques amb instructors. Tots els membres del grup han passat pel mateix en un moment o un altre.

Aquest dissabte l’ambient és distès i poc competitiu, com en un partit amistós. En el cas dels ral·lis o curses els recorreguts cal fer-los igual que en les NR com la d’avui, però en el menor temps possible i amb una cronologia concreta: cal ser a tal punt a tal hora. Per si aquests requisits no fossin prou, algunes de les fotografies de l’aire estant que els entreguen abans de la cursa són de mentida, i han d’identificar-les entre una pila de fotografies que sí que coincideixen amb imatges des de l’aire dels punts geogràfics trossos del recorregut preestablert.

Els tres jutges de la competició, aviadors que avui romandran a terra per comprovar quina parella ha fet més bé la ruta, esmorzen junts a la cafeteria de l’aeròdrom. A la paret de la cafeteria s’hi pot llegir “Vols volar? Vol a motor, helicòpter, vol a vela, acrobàcia, ultralleuger”. El sol tot just comença a brillar, encara és d’hora. S’acostuma a matinar perquè no condueixen sense llum solar. Els avions són petits i lleugers i pesen uns sis-cents quilos, menys que el pes d’un cotxe mitjà, d’una tona. Se’m fa estrany, perquè hauria jurat que el motor d’un avió havia de ser molt més pesant i sofisticat que el d’un cotxe, però té un sentit impecable: “Si pesessin més, costaria de fer-los volar”, em diu algú.

L’aeròdrom de Sabadell fa de paraigua d’activitats aeronàutiques diverses. Hi ha l’escola d’aviació, els avions antics de la PAC, helicòpters, avionetes destinades a les acrobàcies i el vol de vela, una activitat que, per més al·lucinant que sembli, consisteix a volar sense motor, solament amb el vent i les ales. Per al vol de vela cal que un avió amb motor enlairi l’avió que no en té, però la resta del trajecte és purament planejar. “Els avions volen per les ales, no pas pel motor; per enlairar-me necessito un motor, però per volar necessito l’ajuda del vent”, em diu en Miguel quan sóc dins l’avió que condueixen ell i en Josep. És evident, i, tanmateix, no m’ho esperava.

Una mena de parla

En Josep i en Miguel són parella de vol. Coneixen bé la zona i n’identifiquen tots els accidents geogràfics de l’aire estant: la Mola, el Montseny, la línia de la costa, el castell de Montsoriu, que fa de frontera amb l’espai aeri de l’aeroport de Girona. Dins l’avió som quatre comptant tots dos pilots, perquè tant en Miguel com en Josep disposen d’un volant cadascú i es coordinen per conduir l’avió ara l’un i ara l’altre, “l’avió és teu”, “l’avió és meu”, es diuen: se’l passen com una pilota i es refereixen a la resta d’aeronaus com a trànsit. Tots quatre, els dos pilots i els dos convidats, portem casc i micròfon per comunicar-nos: si no en portéssim el so del motor impossibilitaria la conversa, que en el cas dels pilots i el copilot que s’han de coordinar és imprescindible. Encara és més imprescindible la comunicació per ràdio amb la torre de control, on es comença. Abans de volar els pilots sempre fan un pla de vol que s’ha d’incloure a la base de dades i que ha de ser acceptat per la torre de control. A Sabadell, aquest procediment sol ser ràpid i és poc necessari, però sobretot funciona a l’hora de volar a les àrees més remotes.

“Si tenim sort, presenciarem per ràdio alguna baralla entre un pilot i un controlador aeri”, riu en Miguel. No es pot entrar a la pista sense permís de la torre de control: que un avió trepitgi la línia groga abans d’hora és considerat un incident de seguretat que cal investigar.

Com en tots els argots, el de l’aviació d’entrada costa d’entendre per a unes orelles que no hi estiguin avesades, i és ràpid però ple de frases curtes i tallants, una mica a l’estil telegràfic. Més enllà de les pautes establertes de comunicació, la llengua que s’utilitza a l’aire també té uns codis definits, com també les unitats de mesura que s’utilitzen: l’altura es compta amb peus, la velocitat, amb nusos –que són milles nàutiques per hora–, la distància es calcula o bé amb quilòmetres o amb milles. L’idioma que es fa servir a l’aire també és estipulat per llei. L’any 1948, l’Organització d’Aviació Civil Internacional (OACI) va dictaminar els cinc idiomes que es podien fer servir per ràdio en el context internacional, i aquesta pauta encara és vigent. Les llengües permeses són el xinès, l’anglès, el castellà, el francès i el rus. La Segona Guerra Mundial era recent i el sector de l’aviació va penalitzar l’alemany i l’italià, els perdedors. Tot i això, dins el seu espai aeri, els pilots italians i alemanys poden comunicar-se en la seva llengua, i, en qualsevol cas, la llengua franca de l’aviació és l’anglès.

L’OACI és l’entitat que regeix les llibertats de l’aire, i la primera llibertat és el dret de sobrevolar un estat estranger sense aterrar-hi. Aquest primer dret es va retirar a la Sud-àfrica de l’apartheid i fa poc a Rússia arran de la guerra d’Ucraïna. Aquests darrers dies, Moldàvia ha tancat i reobert l’espai aeri també per por de la intervenció russa. A Ucraïna, si els avions comercials fa un any que no la sobrevolen és més per evitar els riscs de la guerra que no per mandat. Malgrat el ball de desavinences geopolítiques, gairebé tots els estats del món són adherits a l’OACI amb excepcions anecdòtiques, com ara Liechtenstein, Tuvalu i Dominica.

La transversalitat de volar

Ara fa vint anys, en Pere-Joan Nogueroles va venir a fer un vol d’iniciació a l’aeroclub i d’aleshores ençà ha dedicat a l’aviació d’afeccionat bona part de la seva vida. “D’entrada vaig fer un curs, després competicions, ral·lis aeris, tres mundials de ral·lis. El que importa no és la velocitat, ni el temps: és el viatge, travessar tot Europa de Sabadell a Polònia.” Ara és el president de l’aeroclub, que és una associació sense afany de lucre. Nogueroles m’explica que l’espai que ocupen la flota i la pista de l’aeroclub forma part de l’aeroport de Sabadell, propietat de l’empresa Aena, gestora del camp.

L’aeroclub de Sabadell es va fundar el 1931, un any després que el de Barcelona, al Prat: amb la guerra del 1936-1939, tots dos clubs es van militaritzar, i es van fusionar quan van passar a mans civils als anys cinquanta. Amb 1.200 socis, l’aeroclub és l’operador més gran de l’aeroport de Sabadell i el més gran d’Europa. Això és així perquè a Catalunya, i al conjunt de l’estat espanyol, hi ha pocs aeroclubs i no estan atomitzats i escampats cada trenta quilòmetres o quaranta, com a l’estat francès, on la major part de pilots té en propietat l’avió que condueix.

A l’aeroclub de Sabadell, el soci solament paga pels minuts que vola, i com que els avions són com cotxes d’autoescola, amb dos volants, la parella aèria pot compartir el cost. Nogueroles insisteix que la raó de ser de l’associació que dirigeix és que la gent gaudeixi del vol sense haver-ne d’assumir el cost elevat complet: “A l’aeroclub hi ha gent que estalvia cada euro a euro per pagar-se una hora de vol i gent que pot permetre’s volar tantes hores com vulgui, però, en aquest sentit, és molt transversal: tots són al mateix nivell, tinguin l’estatus econòmic que tinguin, perquè tots són pilots.”

La transversalitat també s’aplica a l’edat dels socis, que oscil·la entre els mesos de vida i els noranta anys. No hi ha edat límit per a conduir un avió, però a partir de certa edat els socis s’han de fer electrocardiogrames i revisions anuals exhaustives de sang, de vista i d’oïda. Per una altra banda, fa sis anys que l’aeroclub també forma professionals, i començat a formar mecànics d’aviació, tant de pistó com de turbina. Una altra de les seves tasques és la divulgació de la cultura aeronàutica per mitjà de la PAC, la fundació integrada a l’aeroclub que conserva avions antics. Els helicòpters medicalitzats, els avions de bombers, i els avions de la policia també surten de l’aeroport de Sabadell.

Alguns dels exemplars aparcats a la carpa de la Fundació PAC hi ha aparcat un caça francès de la Segona Guerra Mundial, adhesius comunistes inclosos. El propietari és francès i l’ensenya a un grup d’homes anglesos. La màquina és lluent i com nova, encara en actiu. Hi ha avions de la Primera Guerra Mundial que encara volen: “Els avions són d’alumini, i el motor el canviem periòdicament, amb revisions cada cinquanta, cent o cinc-centes hores de vol.” En algunes d’aquestes revisions, gairebé desmunten l’avió. En canvien el motor, però l’alumini que fa d’esquelet de la màquina el mantenen. En Josep em diu: “Si cuidessis un cotxe tant com es cuida un avió, amb revisions cada cinquanta hores, et duraria el temps que volguessis.”

El vol del petit Ryanair

L’avió predilecte d’en Josep i en Miguel és l’ECDNX, batejat amb afecte com “el petit Ryanair”, perquè és de color blau i groc, com els avions de la companyia. Sempre volen amb ell, i també ho han fet avui. La matrícula EC la comparteixen tots els avions espanyols que no formen part de l’exèrcit: E d’Espanya, C de civil. Els F8, en canvi, són els avions de l’exèrcit, amb qui l’aeroclub manté una connexió per mitjà de la PAC: tot i que l’aeroclub i l’exèrcit no fan activitats comunes, l’exèrcit els cedeix avions antics. Amb l’ECDNX el Miguel i el Josep han anat a Jaca, a Pamplona, i a més punts fora del Principat i de l’estat espanyol. Sempre són ells dos de tripulació i sempre van amb aquest avió: “Es comporta noblement, és ample i és còmode per a les curses.”

Abans d’enlairar-se en Miguel i en Josep fan les tres proves de motor de rigor. “Estem en freqüència”, diu en Josep pel micròfon, i això vol dir que ell i en Miguel estan autoritzats per a entrar a la pista. Repeteixen tot allò que els diu control aeri, perquè consti que han entès les instruccions. Una vegada a l’aire, sobta la relativa fragilitat de les avionetes, l’oscil·lació. Quan el petit Ryanair s’inclina per canviar de rumb, la Terra sembla de cap per avall, i això que no som en cap avió acrobàtic: els avions acrobàtics fan tombarelles a l’aire, com els avions que de vegades veiem en les festivitats i actes d’exhibició militar.

Tot d’una, Sabadell als nostres peus. Per la ruta est, Montserrat és a l’esquerra, coronada per núvols blancs; a la dreta, veiem el Montseny, i rere seu ens apareix el litoral com un esbós. Els pilots ens assenyalen la plaça d’Espanya de Sabadell, un punt de referència fàcil perquè es veu ben definida: “Acabem de canviar de freqüència, ara tot el que sentireu per ràdio són pilots dels avions comercials de l’àrea de Barcelona.” Concentrats en el mapa que tenen davant, en Miguel i en Josep miren ara el paper ara a l’exterior del petit Ryanair. Veiem davant nostre la serralada litoral, de Montgat fins a Hostalric; recordo haver après el nom de la serralada litoral molts anys enrere, a principi de l’educació secundària. Em fixo en la magnitud del bosc clapejat de cases, esquerdat per camins de terra: és més frondós que no m’esperava. “080, següent rumb.” El 080 és un dels punts del mapa que han de fer sense equivocar-se ni saltar-se la línia del passadís. Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, el Castell de Montsoliu. Catalunya, de l’aire estant, és un cop de puny; els cotxes són petits i van lents, moltes cases de fora de Barcelona tenen piscina.

“El castell correspon a l’entrada de l’espai aeri de Girona i hauríem de demanar permís per entrar-hi. Aquí hi ha l’aeròdrom d’Hostalric, que és sobretot d’ultralleugers, però en cas d’emergència no va malament.” Si pugéssim més amunt de tres mil cinc-cents peus d’altura, sortiríem de l’espai aeri de l’aeroclub. Un avió comercial passa per damunt nostre, amb destinació a algun punt de l’estranger. “Com que som al sotavent, és més fàcil que hi hagi turbulències”, diu en Miguel. Piloten solament amb mapa i copilot a ull nu, sense GPS ni cartells, sense instruments de navegació: porten una brúixola, però no la fan servir. En Miguel em diu que volen com feia Saint Exupéry, pilot d’aviació i autor d’El petit príncep. A l’aire sembla que puguis entendre la superfície del món, i la sensació deu ser semblant a fer un torcebraç amb la natura.

“Saps per què el català s’acaba a Fraga?”, em va demanar Pere-Joan Nogueroles. “Perquè comença la Meseta. Passa igual si voles fins al Marroc, que és quan t’adones de la gran importància geoestratègica del penyal de Gibraltar: si ets a terra no ho veus tan clar. Volant pots entendre moltes coses, pots entendre les fronteres. Entens per què les carreteres passen per unes valls i no per unes altres, entens per què els romans van fer allò que van fer. Aprens geografia i història.”

Els pioners de l’aviació elèctrica

Fa un parell de mesos que un nou exemplar d’aeronau s’ha incorporat a la flota de l’aeroclub: és el primer avió elèctric de l’aeroclub de Sabadell i de l’estat espanyol. L’avió és eslovè i la marca l’ha comprada Textron, la matriu de companyies d’aviació general. Fins fa poc no podia volar perquè l’Agència de Seguretat Aèria espanyola no ho permetia. Mancaven precedents: la legislació no permet de fer volar cap aeronau que funcioni sense combustible, i aquest avió funciona amb l’electricitat. Per tant, no podia volar. A Itàlia i a l’estat francès ja estan en vigor les excepcions legals que ho permeten mentre no es canvia la llei, però a l’estat espanyol s’ha endarrerit.

Sobre la nova adquisició de la casa, Nogueroles apunta: “A diferència del que passa amb el cotxe, en el cas de l’avió no tenim punts de recàrrega, i a l’aire no et pots permetre de quedar-te sense bateria: això fa que l’autonomia de vol dels avions elèctrics sigui baixa, solament d’una hora.” Els avantatges de l’avió elèctric són que no deixa anar fum ni fa soroll, i l’aeroclub de Sabadell és en un entorn on viu molta gent: “Vindran més avions elèctrics, però som molt lluny de poder canviar tota la flota”.

La cervesa de després

Amb pintes de cervesa a la mà i l’aire fresc de la terrassa assolellada de l’aeròdrom, els pilots comenten la jugada. Un d’ells fa poc que acaba de jubilar-se de pilot professional, però no perd l’oportunitat de continuar a l’aire. La conversa dels afeccionats flueix distesa sobre els avions, les curses, la pista. A la taula del costat, hi ha unes dones que tan sols han vingut a fer el vermut i fer petar la xerrada; més enllà també hi ha famílies que passen el dia al sol amb la canalla. És un espai diàfan. La Cristina em diu que ella i la parella han estat penalitzats en 2.300 punts, i en Miguel i en Josep, amb 2.080. “Però a diferència d’ells, he aconseguit de fer un zero amb l’aterratge”, em diu satisfeta. Recordo unes paraules de Nogueroles quan vaig entrevistar-lo: “Estem acostumats a moure’ns en dues dimensions, i, en canvi, allà dalt ets en tres dimensions: a terra et mous a la dreta, esquerra, endavant i endarrere, però no amunt i avall. L’aviació és llibertat.”

Fa deu anys, Raül Balam va tocar fons. Feia anys que les drogues dominaven la seva vida, però finalment se li’n va anar de les mans. Quan ho van saber, els seus pares el van ingressar en un centre en què tracten les addicions. Allò li va canviar la vida. Sempre havia pensat que era una mala persona, un viciós. “Passava una bosseta blanca per davant d’amistats, família i parella”, explica el cuiner. Allà, els especialistes li van dir que no, que allò que li passava era que estava malalt i que les addiccions són una malaltia crònica. Sempre estarà malalt, però amb força de voluntat i feina, de les drogues, se’n pot sortir. “T’has de fer amic de la teva addicció, encara que et caigui malament.”

Lluny d’amagar la seva història, Raül Balam ha decidit d’explicar-la. Ha aprofitat el seu altaveu com a cuiner per explicar la seva experiència. Fa temps que trenca tabús i clixés narrant la seva experiència a les xarxes o en mitjans de comunicació. Ara fa un pas més, amb un llibre en què descriu sense embuts la seva història amb les drogues: Enganxat (Columna). Parlem amb ell de tot plegat.

—Abans pensava si no us feia cosa de parlar sempre de les addiccions i que això us afectés professionalment. Però llegint el llibre entenc que no.
—Aquesta pregunta me la fan bastant. Si no estic cansat de parlar de drogodependència. La meva resposta sempre serà que no. És una malaltia que no té cura, però pots conviure-hi plenament. És important que es doni a conèixer aquest missatge. Cal treure l’estigma del vici. Molta gent pensa que si ets addicte és perquè t’ho has buscat. De mi segur que han pensat que era per la pressió familiar o per la mare que tenia. Vaig haver de carregar amb aquestes idees durant molt de temps. De fet, vaig ingressar al centre amb aquesta motxilla. Però quan entens que ets addicte perquè el teu cervell té una tara, vols explicar-ho.

—La societat tenim una idea preconcebuda de com és un addicte. Ens l’imaginem amb uns estereotips, i no han de ser així. Tots podríem passar-hi.
—Tots tenim números que ens passi. Encara que alguns en tenim més que no pas uns altres. En el meu cas, els tenia tots. El meu cervell hi estava predisposat. També hi ha la gent que fa un abús de les substàncies i que pot desenvolupar aquesta malaltia. Però és clar que hi ha poca informació sobre allò que passa. Hi ha una frase en el llibre que aquests dies em critiquen molt, quan dic que els meus primers camells van ser els meus pares. Entenc que quan dius la paraula camell, la gent s’imagina una persona en una plaça fosca que ven droga. No és això, però no ens hem d’oblidar que l’alcohol també és una droga. Et canvia l’estat d’ànim. I els primers a donar-me aquesta droga, sense saber què vindria després, van ser els meus pares. No és per assenyalar-los, si no haguessin estat els pares, hauria estat una tia o un oncle. És per explicar com funciona la droga en aquest país.

—Tenim molt normalitzat l’alcohol.
—I tant. I no el posem en el sac de les drogues. En canvi, és una de les més perilloses que hi ha. És present en totes les celebracions familiars. Ho tenim com si fos una part més de la família. L’alcohol és com qui té televisió a casa. És el més normal del món. Al contrari, fem sentir estrany qui no té alcohol a casa. Ens sorprèn. I amb això tampoc vull que la gent es pensi que vull que es faci una llei seca com als anys vint. No dic això. Però cal molta educació al respecte, sobretot a les escoles. Cal explicar què és l’alcohol. No pot ser que les altres substàncies les veiem molt perilloses, però, en canvi, aquesta, o el cànnabis, no.

—Amb el llibre he pres consciència fins a quin punt és present l’alcohol a la nostra societat. La vostra mare, Carme Ruscalleda, posa alcohol fins i tot als canelons. És complicat haver de dir tantes vegades que no?
—Ma mare ho posa a tot arreu. L’alcohol és a tot arreu, però al final aprens a dir que no. Si tingués al·lèrgia a les bledes, vigilaria de no prendre’n, no? Encara que tot el món ho fes, jo no en menjaria. És el mateix. El que passa és que culturalment és molt present l’alcohol. Hi és fins i tot a missa! La droga és present a l’església. Però no solament això. A les festes populars sempre hi ha alcohol. I en el menjar. De fet, diria que un dels moments més complicats del tractament, quan prens consciència que mai més podràs prendre alcohol, és quan afrontes la qüestió del menjar. Tot se’t fa una muntanya, perquè penses que mai més podràs tornar a fer allò que és típic. A casa meva, ma mare ho beneeix una mica tot. Pensa que fins i tot beneeix la beixamel. Pensava que no podria menjar canelons mai més. Però amb el temps veus que podràs menjar uns altres canelons. Menys unes peres al vi, que si li treus el vi, és un altre plat, la resta ho podràs menjar tot. I, si no, buscaràs un substitut.

—Per tant, afrontar aquesta malaltia essent cuiner és més complicat?
—Al principi pensava que sí. Pensava que tornar a la feina seria fotut, però al final aprens a conviure-hi. És veritat que cada vegada poso menys alcohol a les meves receptes. Cada vegada l’aboleixo més. Però quan el faig servir, tinc un gran equip que em fa de papil·les gustatives, i tasten allò que jo no puc.

—Hi hauria d’haver restaurants sense alcohol?
—Ostres. Hi hauria d’haver restaurants sense sucre? O sense farina? Potser la farina és més greu perquè té gluten, i pot haver-hi una contaminació creuada. Això pot ser fotut. De fet, hi ha restaurants sense gluten. Però crec que en aquest cas és l’addicte qui ha d’aprendre a conviure-hi. Ha de saber que és present a la societat. Però sí que cal que els restaurants tinguin molt de respecte per allò que el client diu que té. Quan vaig a un restaurant, sempre aviso en la reserva que no prenc alcohol ni vinagre, ni cru ni cuinat. Aviso abans. I quan arribo, ho torno a repetir. A partir d’aquí, em fan el menú tenint en compte aquesta restricció.

—Els restauradors en són prou conscients?
—De vegades després d’avisar-los encara em pregunten si prendré vi. No hi ha consciència. Però tampoc et pots enfadar, si no, estaria emprenyat tot el dia. Ho has de comprendre. Reconec que al principi em molestava, però ara ja ho entenc.

—Sempre hi ha aquella frase típica: “Per una copeta no passa res.”
—La gent no veu la magnitud de la tragèdia. No entén el significat d’aquesta copeta a la meva vida. Potser en aquell moment no em passaria res; però aquell gest faria que al cervell, concretament a l’hipotàlem, s’encengués alguna cosa. Es despertaria, i em diria que amb allò no en té prou, en voldria més. I a partir d’aquí vindria una altra vegada la baixada a l’infern.

—Però l’alcohol a la cuina s’evapora.
—Cert. Això diu ma mare i li dono la raó. Però no vol dir que no hi sigui. El meu cervell té memòria, i per la meva malaltia, m’he de cuidar. Sé que no em passaria res per menjar un plat en què hi hagués alcohol evaporat. Però a la llarga, sí. Perquè tindria ja a la ment la idea que no passa res. I al cap de dos dies, tindria molta set i em vindria al cap una cervesa. I pensaria que no passaria res si me la prenc sense alcohol. No passaria res. Però aleshores encara en voldria més. I hi hauria un dia que la malaltia em diria que ja n’hi ha prou de fer proves, que vol alcohol de debò. El principi de la recaiguda és aquell plat que en principi és sense alcohol. No recaus el dia que prens una copa, allò és el final. La recaiguda es gesta durant molt de temps.

—Parlem d’una malaltia crònica.
—Sí, la tindré sempre. Anirà sempre amb mi. No hi puc fer res. M’he de fer amic d’ella. Seria molt greu anar-hi en contra. Al final has d’aprendre a anar de bracet de l’addició, encara que l’odiïs o la detestis. Sempre és aquí amb mi. L’has d’estimar i cuidar moltíssim. Te n’has de fer amic, encara que et caigui malament.

—Encara penseu en les drogues?
—Fa molts dies que somio amb droga. Fa tants dies que en parlo, que hi somio. Depèn del dia. Hi ha dies que t’hi fixes més. Però el dia que passa, fas una trucada per explicar-ho i estirar el fil. Parles amb qui has de parlar. Penses cap a on et portaria fer això, i així ho mates. Però, és clar, la malaltia la tens, i només vol una cosa: que tornis a prendre alcohol. Això és per sempre. S’acabarà el dia que em posin a la caixa de pi. Esperem que sigui d’aquí a molts anys. El dia que em mori, m’hauré curat, perquè s’haurà acabat. Mentrestant, anirem de bracet d’aquesta malaltia.

—Se’n pot sortir?
—Me n’he sortit, ho veig tot molt lluny. Una cosa és ser addicte i una altra cosa estar en actiu. Són coses diferents. He aconseguit sortir d’aquell pou. No tindria la vida que tinc ara si no me n’hagués sortit. Deixar de prendre drogues i tenir una vida ordenada m’ha portat a gestionar tres restaurants, col·laborar a la televisió i a la ràdio, i poder escriure aquest llibre. Imagina’t. He pogut fer deu mil coses, que abans eren impossibles d’imaginar. Abans cada dia el meu objectiu era sobreviure i prendre droga.

—La vostra germana va ser qui va posar sobre la taula que hi havia un problema. Alguna vegada heu pensat què hauria passat si no hagués fet aquest crit d’alerta?
—Feia temps que era en un procés de demanar ajuda. Havia agafat una depressió, o això em va dir el metge. Vaig agafar-me la baixa. Era en un declivi, era bastant lamentable. Era un animal, una bèstia. Crec que hauria deixat d’aprendre a parlar. M’hauria comunicat com un cavernícola. Però vaig tenir la sort que la Mercè va anar a casa els pares a dir-los que se me n’havia anat de les mans. Feia dies que els pares veien que això no podia ser. Durant aquell temps, la Mercè m’havia volgut anar salvant. Em tapava com tots els germans. “Això ho fan tots els joves”, deia. A trenta-sis ja no era tan jove. Però va veure que no ho controlava. Va ser quan va anar als pares i va dir que ja estava. Va ser en el moment òptim. Potser si m’ho haguessin preguntat quatre mesos abans, els hi hauria dit que no ingressava en cap centre. Va ser el moment. Havia tocat fons.

—Si algú ens llegeix i se sent identificat, què li diríeu? Quin consell li donaríeu per demanar ajuda?
—És complicat. Si se sent identificat, i se li encenen les alarmes, ja diu molt. Ja està fent alguna cosa. Ha de buscar ajuda professional. Internet és ple de centres que es dediquen exclusivament a la malaltia mental de l’addicció. Si té la sort de tenir una família que li doni suport, li diria que hi parli. La família ho farà tot. Si no és el cas, li diria que vagi a fer una reunió informativa de què és la malaltia. No vol dir que aquell dia t’agafaran i et portaran el centre. Recordo el dia que vaig saber que el que tenia era una malaltia. No ho vaig interioritzar, però saber que era una malaltia em va tranquil·litzar molt. No ho acceptava ni ho interioritzava, però sí que vaig tenir la sensació que no estava tot perdut. Li vaig posar un nom. No era un vici. Abans em pensava que era una mala persona. Em deia: “Raül ets una mala persona. El que li fas a la teva parella, a la teva família, a la feina… De la manera que t’estàs tornant.” Passava una bosseta blanca per davant d’amistats, família i parella. Em deia que era mala persona i dolent. El dia que em van dir que no, que estava malalt, em vaig sentir bé. Eren els primers que em deien que era alguna cosa.

—I si és un familiar? Com el poden ajudar?
—Els diria que pensessin que no ho fem expressament. Els diria que s’informessin. Que vagin sense el familiar a un centre que es tractin les malalties mentals d’addicció i que s’informin. Que diguin que són familiars d’una persona que té aquest quadre. Allà els diran com han d’actuar. Burxar i atacar algú en actiu i voler-lo fer entrar en raó no funciona. Entenc que ho facin. Segur que els meus pares m’haurien volgut agafar pel coll perquè reaccionés. Però m’hauria entrat per una orella i m’hauria sortit per l’altra.

—El moment més complicat és quan sortiu del centre de rehabilitació i heu de tornar a la normalitat, però sense la droga?
—Per mi el moment més complicat, que recordo amb molt de vertigen, va ser una vegada que em vaig mirar el mirall. No vaig reconèixer aquella persona. Sabia qui era, però no la coneixia. Allò em va fer molt de vertigen. Feia trenta-sis anys que convivia amb aquella persona i no sabia qui era. La malaltia em va pressionar moltíssim. Vaig ser conscient que aquell era un moment clau. La meva vida tenia dues opcions: o anava cap a una banda o cap a l’altra. Hi ha un moment que l’addicte se sent tan pressionat que es planteja tornar a allò que tenia o definitivament decideix optar per una nova vida. La resta és anar fent passetes de formiga. Tot costa al començament.

—Què recordeu d’aquestes primeres vegades?
—La primera nit que vaig fer un servei al restaurant em va costar. El primer cop que vaig sortir a ballar va ser un desastre, costa moltíssim. Pensava que era una merda. I també la primera vegada que vaig fer l’amor. Fins aleshores no ho havia fet mai sense droga. També em va semblar un desastre. Tots els records que tenia eren relacionats amb la droga. Però de mica en mica va canviant. La tercera vegada o quarta que surts a ballar o fas l’amor d’una altra manera ho comences a gaudir. És important parlar-ho molt a teràpia. És complicat, però alhora és bonic tenir l’oportunitat de tornar a néixer. A més, aquesta vegada amb consciència, recordant tot allò que passa. Aprendre-ho tot una altra vegada és meravellós.

—La clau és acceptar-se a si mateix?
—Sí, hi és complicat. Ho hauríem de fer tots i amb tot. Has d’acceptar el teu voltant i treure els clixés. Has de saber si ets una mica envejós. Si ets una persona més alegre que no és normal. Ho has d’acceptar. Hem d’acceptar moltes condicions d’un mateix. Per això fer un tractament és molt més que deixar les drogues. És un camí de fons. Tothom hauria de tenir l’oportunitat de poder fer un camí com aquest per acceptar-se tal com és. Pensa que abans d’ingressar, anava sempre el gimnàs per ser guapo. Em treia els rínxols dels cabells perquè els detestava. Feia i mil una coses. Comprava molta roba. Tenia tant de malestar dins meu que pensava que tot allò que es veia per fora havia d’estar perfecte per poder estar bé. Després vaig entendre que allò que realment importava era estar bé dins meu. Des de llavors em veig molt guapo i m’encanten els meus cabells arrissats. M’encanten les arrugues que em surten. Accepto que faré quaranta-set anys. Abans anava en contra de tot això.

—Hi ha un capítol del llibre en què la vostra mare, Carme Ruscalleda, i una de les vostres millors amigues, Meritxell Falguera, expliquen que no van saber veure què passava. Primer les vaig jutjar, pensava que eren molt ingènues. Però després vaig entendre que és molt complicat.
—Un addicte en actiu és el rei de la mentida. Som uns encantadors de serps. A casa veien que passava alguna cosa, però ho torejava d’una manera molt sibil·lina. Avui hi penso i m’esgarrifo. No sé com era capaç de fer un servei en aquell estat. Ni jo mateix ho entenc. La gent del nostre voltant aprèn a viure amb nosaltres. Es pensen que actuem així perquè som així. I mentrestant anem fent. Quan es destapa tot, les famílies es fan moltes preguntes. Es pregunten què no han fet bé o per què no ho van veure. Llavors ve la culpa. Les coses van passar com van passar…

—Expliqueu que Meritxell Falguera es va arribar a plantejar la seva professió de sommelier.
—Sí! Entenc la culpa, però no serveix de res. Ara han passat deu anys, la Meritxell continua amb la seva professió, ma mare continua beneint els canelons i jo no he provat l’alcohol en tot aquest temps.

—Precisament, em va sorprendre que la vostra mare continuï posant alcohol als canelons o al seu sofregit. De vegades, sembla que haurien de protegir-vos traient l’alcohol del vostre món, però la tècnica no és aquesta.
—El meu pare només va deixar prendre alcohol un dia. Recordo que al principi m’enfadava. Al principi del tractament deixes d’anar fins i tot als bars. No pots ni anar a esmorzar. Per poder-hi anar, has de demanar permís. Has d’anar el grup de teràpia i dir que vols anar a esmorzar a un bar. Per més que els diguis que vols anar a fer un cafè amb llet i un croissant, potser et diuen que no. De fet, la primera vegada que et diuen que sí, el primer que veus són les ampolles d’alcohol. Encara que no vulguis, ho mires. La primera vegada que vam anar a un restaurant, van prohibir a la família de beure alcohol. Has d’estar protegit a la taula. Però, és clar, a casa meva es beu alcohol. Els meus pares, quan surten, prenen vi. Aquell dia van respectar-ho. Però quan va acabar, el meu pare em va mirar i em va dir: “Una vegada i prou. Mai més!” Han continuat amb la seva vida. De fet, crec que m’hauria sentit pitjor si m’haguessin volgut protegir i haguessin fet veure que l’alcohol no existeix. D’acord que ens protegeixin, però hem de viure i al món hi ha alcohol. Si volguéssim no veure’l mai, no sortirem de casa.

—Malgrat que la vostra història és dura, no deixeu de ser un privilegiat. Teniu una família i amics que us donen suport. Teniu una feina en què respecten els temps del tractament i us esperen. Podeu pagar el tractament… Hi ha molta gent que no té aquest entorn i és molt més complicat.
—Sóc un privilegiat. Sempre ho he dit. L’altre dia en una entrevista de la televisió em van dir: “Pobre nen ric.” No hi estic d’acord. A casa, rics no ho hem estat sempre. Allò que han tingut els pares és perquè s’ho han guanyat a pols. I si els pares no haguessin tingut tot el que havien aconseguit amb el seu l’esforç, suposo que haurien mogut muntanyes per poder pagar el meu tractament. Això és el que fan moltes famílies. Hi ha molts mètodes. Vaig tenir la sort d’acabar on vaig acabar, però va ser una casualitat. Els meus pares sempre havien dit que farien el que fes falta pels seus fills. S’havien passat temporades sense comprar-se roba per vestir els fills i pintar el restaurant. Això ho fan tots els pares no? O ho haurien de fer.

—I els governs fan prou?
—Els governs s’hauria de posar molt les piles. Ara la qüestió és sobre la taula, però és com l’agenda 2030: és sobre la taula, tenim l’espiral de colors, sabem quins són els disset objectius… Ara falta posar-ho en pràctica. Això que passa és una pandèmia mundial. No solament és addicte el que surt de festa, hi ha homes que al matí a l’hora d’esmorzar s’han de prendre una cervesa perquè no ho saben fer d’una altra manera. Necessiten aquesta gasolina per a poder tirar el dia endavant. Hi ha dones que es passen tot el sant dia prenent pastilles perquè no ho saben fer de cap altra manera. Se’n van a la seguretat social i fan la cosa més fàcil, donar-los una recepta. Volen que no molestin. Cal ser conscient que és una malaltia mental. És positiu que últimament se’n parli molt. Com a societat és important que ens ho plantegem. Hi ha molta feina a fer. El llibre opta per posar una malaltia sobre la taula i que la gent comenci a valorar-la. Cal que la societat comenci a pensar què fa respecte de les addiccions.

Podeu trobar Enganxat a La Botiga de Vilaweb

M’afiguro que una massa enorme de joves i no tan joves, posem-hi de quaranta-cinc en avall, saben ben poca cosa del cine de Carlos Saura i, en particular, de l’ús extraordinari que fa de les cançons. Com ara la del 1974 de la cantant Jeannette, que aquests proppassats dies de premis han esmentat els uns i els altres i fins Juliette Binoche va taral·lejar: “Porque te vas”, del film Cría cuervos, realitzat per Saura l’any de la mort del dictador. No és cap interrogant, el títol. No és “¿Por qué te vas?”, que sovint pots llegir, és “Porque te vas”. Perquè te’n vas. Tot succeeix o començarà perquè algú se’n va. Un dictador. Un polític de nou encuny com Aldo Moro, desaparegut quan el segresten les Brigades Roges el 1978 i se’n va, de manera definitiva, quan el maten, mort que cap dels seus (la Democràcia Cristiana, el Vaticà, el PCI de Berlinguer a què Moro havia donat carta de govern) no va evitar ni pagant ni negociant. Cria corbs, que et trauran els ulls: ho diu la dita castellana i d’això advertia Saura el 1975.

Marco Bellocchio (1939), director de llarga i arriscada trajectòria, presenta en el primer capítol de la imprescindible sèrie (o film de 6 hores, com vulgueu) Esterno Notte, disponible a Filmin, l’Aldo Moro estadista, president del govern. Tota la música, notable com el mateix film, és de Fabio Massimo Capogrosso. Només inclou una cançó i no és pròpia ni italiana, la que tanca la reconstrucció del segrest d’Aldo Moro: la cançó de Jeannette. Una tonada que no et treus del cap un cop l’escoltes, que no se’n va.

Amb veu de criatura juganera innocent potser sí potser no, la cançó s’escola amb ironia pel drama, vodevil i tragèdia que està per arribar. El post-Franco en un film, el post-Moro en l’altre. Tots dos comparteixen data, el film saurià de realització i exhibició (va triomfar arreu el 1976), el de Bellocchio la de fets capitals del seu país, el 1978. Tant en un context com en l’altre. Deu anys més gran que Bellocchio, l’espanyol ha mort acompanyat de la cita inscrita en les imatges de l’italià, que dóna peu a un enèrgic i auster relat sobre el pes de la història en el decurs de les generacions i la violència que pot comportar i comporta. Temes tots ells de Saura, que al seu torn ha patit fins al final la violència simbòlica contra el seu cine i la seva figura.

Entre la seva mort –escaiguda el dia abans de la cerimònia dels tals premis de bombo, plateret i pandereta– i la faramalla posterior pels veredictes, un fet: autor d’una de les obres més decisives i internacionals del cine espanyol, tant en vida del dictador com després, Saura no havia estat encara considerat per al Goya de Honor. Encara. I tenia 91 anys. Com les gasten, la tropa i la penya del cine. Arreu, cert. Només que la cinematografia hispànica, que compta amb autors enormes, i un d’ell és Saura, no s’ho hauria de permetre. No és en el mateix horitzó de grandeses d’uns altres paisatges cinematogràfics, potser per això mateix. El “Desprecia cuanto ignora” machadià. Tant els fa. Un independent com Saura, que sempre ha posat dempeus el cine que ha volgut petés qui petés, tractat com una nosa.

Aquesta estratègia ha estat consolidada, en part o molt, durant dècades, per tants crítics de cine de la vella guàrdia que no van tolerar ni comprendre el cine de Saura del postfranquisme, la seva independència creativa, aconseguint així isolar-lo de les generacions posteriors de cineastes i de crítics. Cria corbs, sí.

“Porque te vas”, devien pensar els acadèmics en saber que l’any passat Saura havia caigut i estava força impedit. Ara que te’n vas, perquè te’n vas, et donarem el capgròs goiesc. Sort de Marco Bellocchio i el seu treball cinematogràfic i televisiu de llarga vida internacional. Com llarga vida té l’obra de Carlos Saura, que no se n’ha anat, ha existit, existeix.

Els joves directors hispànics que ara el lloen, que es vegi en el cine que han fet i faran, justament perquè se n’ha anat la persona, no l’obra. Ara s’acaba d’estrenar l’últim film (tret que no n’hagi deixat algun més a la sala de muntatge), Las paredes hablan, sobre l’art pintat a les parets des de les coves prehistòriques.  Salve, mestre.

Una terrassa d’un bar sur-mer a un port de l’illa. Prenc un cafè amb llet a mig matí. És un dia anticiclònic d’hivern, la qual cosa vol dir que el panorama de la badia té un mur espès de boira on no s’intueix quasi res. Només unes ones petitoneues en una platja on una dona i un nin caminen vorera de mar a poc a poc.

Això podria ser un escenari de la Duras, però no ho és.

Cop en sec un teulader aterra damunt un braç de la cadira de la taula de davant i em regira.

El mir. No es mou i observa arreu arreu.

Pens en aquell monjo que dins el bosc es va quedar penjat amb el refilar d’un ocell i, quan va acabar d’escoltar-lo, aquells instant s’havien convertit en segles.

Un segle pot viure dins un instant, no ho sabies?

Quasi sense témer-me’n el teulader ha partit per amunt en un exercici de desaparició prodigiós.

Aquesta feta matinera em fa pensar que el curs dels esdeveniments del món és multifactorial i complex, amb mil i una formes i canvis, per la qual cosa els meus esquemes mentals resulten simples i mecanicistes.

Arquitectures fràgils i febles aixecades dins una boira immensa.

Quan el temps passa i la boira s’aclareix em trob en un país desconegut.

I llavors em sorgeix la pregunta: com actuar?

La dona i el nin han tornat del passeig. El nin fa un clot amb una pala vermella. La dona, amb un bastó negre, escriu damunt l’arena paraules que m’agradaria poder llegir. Som massa enfora. Només veig el gest de la dona i les ones que esborren els mots.

Podrien ser els seus desigs?

Desigs interiors mesclats amb sentiments diversos: sexualitats i angoixes, esperances i pors, fermeses i inseguretats, mandres i tendrors. No són clars ni nets i estan parasitats per la salut, els amics, coneixences, llibres, converses, fragilitats.

Els desigs, només els podem conèixer per intuïció.  

La dona de tant en tant s’atura d’escriure i mira cap a l’horitzó, cap a la boira.

Em pos a riure com un orat. Sort que estic tot sol a la terrassa i la dona amb el nin no em poden sentir.

Actuar vol dir preveure, però d’una manera que no deixi de banda estimar l’imprevist, saber-lo acollir.

Nedam en un mar d’incerteses.

Vivim en la incertesa.

La incertesa és el biòtop de l’animal humà. 

L’essencial no ho veim venir.

Havíem previst la pandèmia de la covid? I la guerra d’Ucraïna?

Aquest matí m’he pegat una trompada forta amb la realitat: les coses no han passat com havia cregut que succeirien.

La feta ha estat senzilla. Em pensava que bastava escollir.

Ingenuïtat ridícula: escollir és saber abans d’actuar.

Però he de reconèixer que dins l’oceà de la incertesa, dins la complexitat del món que canvia i barata sempre seguit, no podem saber prou.

I ens cal decidir: fer abans de saber, i prendre els riscs de la nostra llibertat, el risc del fracàs.

I preparar-nos a fons, a consciència, sabent que no estarem mai preparats del tot.

La dona ha tirat el bastó dins la mar i ha quedat una estona immòbil. Tenc el pressentiment que és algú que sap desplegar la capacitat de percebre objectes absents o conèixer esdeveniments que encara no han succeït.

Tot això em deixa en là molt de temps.

Quan em tem d’on som el cafè amb llet és gelat i la dona i el nin ja no hi són.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2023/02/Closcadelletra-CCCLIX.mp3

Els dies de carnaval són dies de llicència, tal com deia el gastrònom Néstor Luján, hereus dels innombrables ritus tradicionals de l’estació hivernenca. I Luján també deia que sobretot a l’Europa antiga, amb la seva activitat purament agrícola, era un període caracteritzat per una vida social intensa, atès que a causa del fred se suspenien moltes tasques a l’aire lliure.

Els de carnaval són dies de disbauxa i de menges copioses, perquè després arriba la Quaresma cristiana i desapareixen (en deien abstinència) les carns de les taules, si es fan els plats tradicionals. El cançoner popular així ho recull: “Per quatre dies de gras / set setmanes de dejuni.”

La setmana de carnestoltes comença amb el Dijous Gras o Dijous Llarder i era costum de berenar de cassola, truita de botifarra i, per postres, coques de llardons. La disbauxa s’acabava Dimecres de Cendra, primer dia de la Quaresma.

Us proposem tres vins possibles per a tres menges típiques de carnaval, que fan un àpat.

Primer plat: pastís de truites amb el blanc de macabeu Missenyora, del celler l’Olivera

Truita de mongetes seques amb botifarra d’ou, truita de patates, d’espinacs, de carxofes amb alls tendres… Col·loquem les truites l’una a sobre l’altra. La botifarra d’ou que no falti, que és típica d’aquesta època i solament s’acostuma a fer per aquestes dates. Encara té molt d’èxit avui dia, tan sols cal veure com les ofereixen les carnisseries.

Hi maridarem el vi blanc Missenyora, de la cooperativa l’Olivera, de Vallbona de les Monges (DO Costers del Segre). És un vi de macabeu fermentat amb les mares en bótes de fusta vella de tres-cents litres. El vi fa una criança de sis mesos en les mateixes bótes, on es fa el batonagge (el líquid es remena cada setmana per moure les mares). El nom del vi, Missenyora, fa referència al nom que rebien antigament les abadesses del monestir de Vallbona. Perquè el vi prové d’una de les vinyes més pròximes al recinte. El procés d’elaboració fa una mirada al passat, recorda l’antiga tradició de bullir el most i afegir-lo al vi per fer-lo pujar de grau i donar-li un caràcter abocat. Aquest vi d’ara no es bull, però sí que se li afegeix una mica de most concentrat abans d’embotellar-lo, que el fa molt llaminer i expressiu.

La cooperativa l’Olivera diu que fa cultura de marges: perquè fomenta la pagesia i en dignifica la vida, en un territori on encara hi ha despoblament; en un paisatge connotat pels marges de pedra seca; i amb una agricultura de resistència que dóna oportunitat a gent que se situa als marges (és un projecte d’inserció social).

Una carnisseria en temps de carnaval. Segon plat: botifarrada amb el vi les Argiles del celler Orto Vins (DO Montsant)

Diu el refranyer:

“El Dijous Llarder,
botifarra, botifarra,
el Dijous Llarder,
botifarra menjaré.”

Les Argiles és un vi de garnatxa negra amb un 10% de carinyena, elaborat per Joan Asens, un dels enòlegs històrics i més respectats de la comarca del Priorat. Ell i els seus socis, viticultors com ell i que també cultiven oliveres i ametllers, treballen les vinyes segons els principis de l’agricultura biodinàmica i regenerativa. Les Argiles 2019 és un vi estructurat, que fermenta en tines d’acer inoxidable i fa una criança de tres mesos en bótes velles entre cinc anys i dotze. És un vi fresc i àgil, i mostra la fruita d’una manera neta. És molt gustós. Els tanins, que també els expressa, permeten de netejar la boca dels greixos de les botifarres, botifarrons, xulles i altres menges del porc.

Com a curiositat, aquesta setmana Eric Asimov, periodista i crític vinícola del The New York Times, en una llista de vint vins de tot arreu per sota dels vint dòlars, ha recomanat les Argiles. De fet, és una de les virtuts que té aquest vi una volta ha entrat al mercat; la seva relació qualitat preu és immillorable.

Postres: coca de llardons amb el cava rosat Elena del celler Mestres (DO Cava)

Ha de ser un escumós ben sec, el que ens ajudi a gaudir i, alhora, compensar el greix i dolçor de la coca de llardons. Us proposem que opteu per un cava rosat com l’Elena Brut Nature Gran Reserva 2018, del celler Mestres. És un cava icònic, elaborat amb un 40% de trepat, 30% de monestrell i 30% de garnatxa. Aquest cupatge no és sempre el mateix, varia segons l’anyada. La primera fermentació alcohòlica i criança del vi base es fa en bótes durant quatre mesos. La segona fermentació es fa en ampolla amb tap de suro natural i criança en ampolla amb les mares durant més de quaranta-dos mesos en posició horitzontal (rima). Es fa un desgorjat manual de manera artesanal. El d’aquesta anyada es va degorjar el juny del 2022. Se n’han comercialitzat 3.236 ampolles.

El Col·lectiu de Defensa de Represaliats de Via Independència, que ha assumit una setzena de causes, entre les quals la de l’informàtic Joel Muñoz i l’activista Dani Gallardo, està descontent amb la Caixa de Solidaritat. Denuncien que d’ençà del 2020 que lluiten perquè la caixa els ajudi a pagar factures de despeses judicials derivades de la repressió, sense el resultat que n’esperaven. “Hi teníem una persona de confiança, amb qui tractàvem. Quan se’n va anar, va començar el desgavell”, diu Carol Aguilar, del Col·lectiu de Defensa de Represaliats.

Demora en els pagaments i canvi de barems

Aguilar explica que el 2020 van acordar uns barems per als honoraris de defensa dels represaliats i acusa la Caixa de Solidaritat de desdir-se’n i haver-los canviat. “Al principi, ens van pagar un parell de factures de procuradors sense cap problema”, explica. Tanmateix, la membre del Col·lectiu de Defensa de Represaliats diu que dos anys més tard, la Caixa de Solidaritat encara no ha abonat algunes factures i els ha modificat els barems. “Ens han dit que les factures estan encallades i que hi ha barems nous. En alguns casos paguen menys de la meitat de l’import que van dir que pagarien.”

Aguilar posa aquest exemple. “Hi ha una factura que tinc d’en Joel Muñoz d’una procuradora. L’import és de 900 euros, doncs, la Caixa de Solidaritat només en posarà uns 100 i escaig. Nosaltres comptàvem amb uns altres imports, no és el que vam acordar.”

“Ens van acceptar la causa i ens van dir que passéssim les factures, però dos anys més tard s’inventen nous barems. Si t’ho diuen al principi, cap problema, però ens ho diuen ara, quan l’advocat ja ha facturat i ha declarat. Tot això amb els pagaments encallats”, retreu.

Diu que fins i tot l’advocat dels seus casos fa pocs dies va haver d’escriure a la Caixa de Solidaritat per demanar pels seus cobraments. Diu que no l’han respost. “L’advocat perd diners, i, tot i això, ha acceptat els nous barems i ha refet les factures. Li ofereixen cent euros per una assistència a comissaria. Ell no hi guanya, perquè viu a Mataró, entre benzina i esmorzar, li queda molt poca cosa. Ho fa per amor a nosaltres. Però és que a banda de tot això, triguen molt a pagar.”

Explica que han pogut pagar alguna factura gràcies a les donacions ciutadanes. “Del 2019-2020 se’ns va fer una pilota molt gran perquè esperàvem la Caixa de Solidaritat. Ara n’hem pagat algunes gràcies a la col·laboració de la gent. Però tenim clar que no podem passar tres anys més d’aquesta manera.”

La Caixa de Solidaritat, impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, va ajudar prop de cent trenta represaliats l’any passat, segons el recompte de l’Associació de Foment de la Caixa de Solidaritat. La quantitat total de diners és de 224.472,78 euros: 105.096,28 per a defenses, 73.824,85 per a fiances de responsabilitat civil i 29.714,38 per a sancions imposades. Per fer aquest article, VilaWeb ha provat de contactar la Caixa de Solidaritat per diverses vies, però no han atès les trucades ni els missatges.

“Represaliats de segona”

El Col·lectiu de Defensa de Represaliats remarca que no són els únics que estan disconformes amb la gestió de la Caixa de Solidaritat. Aguilar diu que tenen constància de més persones i col·lectius amb problemes semblants, però que no han fet públic el seu malestar.

També retreu que no reben el mateix tracte que altres encausats: “Als polítics, els han pagat un munt de coses. Nosaltres ens sentim represaliats de segona. Ens diuen que les factures estan encallades, però després van per allà fent actes amb pantalles gegants. També diuen que posaran psicòlegs per als represaliats i resulta que de psicòleg només n’hi ha un… Tot són falòrnies.”

Això a què es refereix Aguilar és el fet que la Caixa de Solidaritat ha ampliat enguany el suport cap a despeses de tractament psicològic. Aquests casos són per als represaliats i familiars que ho necessiten arran de la persecució política, les agressions o els efectes de la repressió.

10.800 euros per a en Joel Muñoz i 3.500 euros per a en Dani Gallardo

A banda dels honoraris judicials, el Col·lectiu de Defensa de Represaliats recull diners per a pagar la responsabilitat civil, és a dir, el pagament d’una indemnització de perjudicis, de les causes de Joel Muñoz i de Dani Gallardo.

Joel Muñoz –conegut per Xelj a les xarxes– és un jove de Vila-rodona encausat per l’1-O. La fiscalia en demana divuit anys de presó i 10.800 euros de multa per uns suposats delictes de dany informàtic i revelació de secrets. L’acusen d’haver format part de l’anomenada #OpCatalonia, una operació comandada per Anonymous després de l’1-O per a denunciar la repressió.

Per part seva, Gallardo va ser condemnat a quatre anys i mig de presó per les protestes que va haver-hi a Madrid contra la sentència del procés. També li van imposar indemnitzacions per un valor de 3.500 euros, entre l’Ajuntament de Madrid i la policia.

Aguilar mostra preocupació per a poder assolir aquestes xifres i fa una crida a la col·laboració ciutadana. “Aquests diners no els tenim. Els haurem de pagar quan ho demani el jutge”, diu, i clou: “I encara hi ha més casos que han d’arribar…”

Júlia Riera té vint-i-tres anys i d’ençà de l’agost del 2021 capitaneja Daily Catalan, un compte d’Instagram que ofereix petites dosis de català perquè l’aprenguin estrangers. A més, comparteix frases fetes i explica costums i tradicions sobre la cultura catalana. Al seu compte, hi trobem vídeos, reels i stories de tota mena: com fer els bunyols de Quaresma, per què celebrem Sant Jordi o quan cal fer servir el verb “fotre”. En definitiva, un contingut molt fresc per a aprendre català de manera molt ràpida, senzilla i amena.

Tot i que moltes vegades li han demanat que fes contingut en castellà, no ho ha sospesat mai: “Hi ha molta gent que es pensa que per aprendre català, primer has de saber castellà. No contemplen l’opció d’aprendre català directament de l’anglès”, explica. Daily Catalan és un projecte que neix de les casualitats i que ja acumula vora 58.000 seguidors. Riera ho té clar i assegura que cal treballar de valent per a posar fi a la davallada que viu la llengua i que per salvar-la solament hi ha una fórmula: “Mantenir el català.”

—Daily Catalan neix d’una història d’amor?
—Podríem dir que sí. Vaig conèixer la meva parella l’any 2018, quan ell va venir d’Erasmus a Barcelona. Vivíem a la mateixa planta de la residència i ell era l’únic americà. La resta érem catalanes. Va arribar de Califòrnia sabent espanyol de Mèxic i tenia un nivell bo, però es va trobar que totes les noies d’aquí parlàvem català entre nosaltres. Sabia que existia aquest idioma, però no que era tan important.

—I va decidir d’aprendre’l…
—Em va dir que per respecte a la meva família creia que havia d’aprendre català. Quan ens trobàvem tots i parlàvem en català i ell no en sabia, se sentia una mica incòmode. Em va explicar que hi havia comptes per a aprendre italià o anglès de manera molt entretinguda, però que no en trobava cap en català. Em sonava que sí que n’hi havia algun, però no eren comptes que es dirigissin a gent estrangera. Per tant, si no tenies cap coneixement de català ni de castellà era molt difícil d’accedir-hi, sobretot a les xarxes. I aleshores em va dir que per què no ho feia jo.

—Us ho vau pensar gaire?
—Al començament, li vaig dir que em feia molta vergonya posar-me davant la càmera, però em va animar i em va dir que creia que ho faria bé. Em deia que me’n sortiria perquè, a més, tenia una formació en humanitats, coneixia molt bé la llengua, la cultura… I al final vaig dir, vinga va, em llanço a la piscina. Això va ser l’agost del 2021, però no m’havia plantejat mai de fer contingut a les xarxes i encara menys, contingut educatiu.

—En aquest compte, compartiu petites dosis de català de manera molt amena i divertida. Per què vau decidir de fer-ho així?
—Vull que algú que vegi els meus vídeos vegi el català molt accessible. Intento d’acostar la llengua a la gent d’una manera entretinguda, despreocupada… Faig un contingut poc seriós i fàcil de digerir, però alhora rigorós i educatiu. Vull que el català sigui com qualsevol altra llengua i que pugui aprendre’s com la resta. Quan veiem vídeos en anglès, pensem que són molt divertits, doncs ha de poder passar igual en català.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Júlia | Learn Catalan (@dailycatalan)

—Reivindiqueu aprendre català tan sols amb “un minut el dia”. N’hi ha prou amb aquest compromís per a aprendre un idioma?
—Sí. De fet, per això el compte es diu Daily Catalan. Ho vaig tenir clar des del primer moment. És una filosofia en què crec molt. Un idioma no s’aprèn amb un curs intensiu d’un mes ni s’aprèn anant tres mesos a l’estranger. Un idioma s’aprèn picant pedra i, de fet, no s’acaba d’aprendre mai. Aquesta és la meva experiència amb l’anglès. Cada dia es pot aprendre ni que sigui una paraula en català.

—També parleu de costums i tradicions catalanes i fins i tot feu recomanacions turístiques. És imprescindible per a aprendre un idioma entendre la cultura del país?
—Sense cap mena de dubte, i més la cultura catalana. No podem separar la llengua de la cultura. La nostra llengua diu molt sobre la nostra cultura i viceversa. No veig la llengua com una entitat independent, sinó que forma part de la nostra identitat com a catalans. Crec que quan algú aprèn català és important que també sàpiga per què els catalans pensem així, per què tenim aquestes expressions i per què tenim aquest caràcter.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Júlia | Learn Catalan (@dailycatalan)

—En molt poc temps heu aconseguit gairebé 58.000 seguidors a Instagram. Dèieu que somniàveu d’arribar als 50.000 i ja els heu superats. Quan va ser l’esclat del compte?
—Ha estat un creixement molt orgànic i he tingut molta sort. Dic sort perquè això de l’Instagram i l’algorisme és una cosa indesxifrable. Però l’esclat inicial va ser un mes després de crear el compte, quan el president Puigdemont em va repiular un piulet en què explicava que havia obert aquesta pàgina. Vaig guanyar uns cinc mil seguidors de cop, cosa que em va ajudar moltíssim a agafar embranzida al principi. Hi havia una set, una necessitat d’aquesta mena de contingut per a aprendre català. La gent m’enviava moltíssims missatges dient que feia anys que buscaven contingut així.

—Us han demanat mai que féssiu el mateix contingut, però en castellà?
—Moltíssimes vegades, milions de vegades. La gent no sé si ho fa amb bona intenció o mala intenció, però es qüestiona que no ho faci en castellà. Em diuen que arribaria a molta més gent, quan hi ha més gent que parla anglès que no castellà. Hi ha molta gent que es pensa que per aprendre català, primer has de saber castellà. No consideren l’opció d’aprendre català directament de l’anglès. Per això crec que el meu compte sobta molta gent. Es demanen: “Qui vol aprendre català a partir de l’anglès?” o “Als estrangers, els importa, el català?”. Però bé, tinc molts seguidors, de manera que a algú sí que li importa.

—Us preocupa el futur de la llengua?
—Em preocupa per les coses que veiem en el nostre dia a dia. Cada vegada s’utilitza menys el català a les escoles, entre la gent jove… Em preocupa la tendència a la baixa del català i sobretot la inacció del govern. Les polítiques lingüístiques no són rigoroses i no s’apliquen bé. Però en el meu cas, tinc la sensació que he crescut en una bombolla que és Girona i allà aquesta davallada del català no s’ha notat tant com a Barcelona, per exemple. Jo he viscut en català tota la vida.

—Què caldria fer per a posar fi a la situació d’emergència lingüística?
—L’acció hauria de ser doble. D’una banda, s’han d’aplicar les polítiques lingüístiques de manera rigorosa, és a dir, cal exigir a tothom que viu i treballa a Catalunya que aprengui català. I sobretot, si treballa de cara al públic: en una botiga, a les administracions públiques per descomptat, a l’escola… La immersió lingüística és una teoria molt bonica, però sabem que no s’aplica. I d’una altra, cal fer el català la llengua de l’entreteniment. Ha de ser molt més que una llengua que es parla amb la família i a l’escola. Hem de poder consumir pòdcasts, música i vídeos de youtubers en català. És important que la gent es llanci a la piscina, com vaig fer jo. Hi ha un públic, però per mantenir-lo cal que hi hagi contingut. S’ha fet feina, però n’hi ha molta per fer.

—I què podem fer per salvar la llengua?
—Mantenir el català. Crec que és una filosofia bàsica i que jo he fet tota la vida, però no sabia que els altres catalans no ho feien. Hi ha gent que si veu una persona racialitzada s’hi adreça en castellà en compte d’en català, jo no ho he fet mai. Cal fer del català una llengua útil i que es vegi útil des de fora.

 

—Heu creat una comunitat i rebeu molt de retorn dels vostres seguidors. Alguna història que recordeu?
—He rebut tants missatges i tan bonics… N’hi ha dos que encara recordo. Un d’ells és d’una noia que està casada amb un català, viuen a Dinamarca. Em va explicar que els seus fills arribaven a l’edat de saber més català que ella perquè el parlaven amb el seu pare i que ella es quedava enrere. Deia que el meu contingut l’havia ajudat moltíssim perquè a Dinamarca no tenia els recursos per a aprendre català. Una altra història que em va agradar molt va ser la d’una noia que em va explicar que el seu avi era català, però que se n’havia anat a una illa del Carib, on van néixer els seus pares. Però després, la seva família va emigrar a França. Amb el temps, s’havia anat perdent una mica la llengua i ella em va dir que amb el meu contingut havia pogut tornar a connectar amb les històries que explicaven els seus pares del seu avi. Em va tocar molt la fibra sensible.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Júlia | Learn Catalan (@dailycatalan)

—I hi ha gent que hagi decidit d’aprendre català amb el vostre compte sense tenir-ne cap vincle previ?
—Sí, moltíssima. Gairebé un terç dels meus seguidors són d’aquest perfil. Gent poliglota i a qui interessen molt els idiomes. El català, si tens un bon domini d’unes altres llengües romàniques, és fàcil d’incorporar. També hi ha gent que ve a treballar a Catalunya i que sap la importància de saber l’idioma. I després hi ha gent que s’ha enamorat de la llengua per factors externs. Per exemple, hi ha molta gent que s’ha enamorat del català gràcies al Barça.

—El Barça és un factor important?
—Sí. Si més no, la gent n’ha sentit a parlar amb expressions com ara “Força Barça”, “Els culers” i fins i tot amb l’himne. El Barça és un referent internacional de Catalunya i del català. Ens agradi o no. Però hi ha més factors externs, com ara l’art català, que és internacional al cent per cent. Tothom sap on és la Sagrada Família o qui és Salvador Dalí.

—Quin és el contingut que feu que triomfa més?
—L’algorisme és basat en l’entreteniment i els vídeos d’humor sempre triomfen a Instagram. Els vídeos que més m’agrada fer són els que combinen humor amb contingut educatiu. Aquest contingut agrada molt a l’algorisme i a la gent. I el contingut que agrada molt a la gent, i no tant a l’algorisme, són les frases fetes.

—Us guanyeu la vida amb el compte?
—Ara sí. Al principi no, perquè a Instagram no monetitzes amb els vídeos i prou. No és com a YouTube i, per tant, quan comences mai guanyes diners. A part, la monetització sempre ha d’arribar de fonts externes.

—I vós heu creat un curs de català en línia.
—Ho faig juntament amb una altra plataforma i així redirigeixo tot el públic d’Instagram que hi està interessat. És l’única manera que tinc de monetitzar el meu compte. De fet, alguna vegada m’han ofert fer col·laboracions algunes marques que no tenen res a veure amb la llengua i he dit que no perquè o bé no va d’acord amb els meus principis, o bé no s’adequa al meu contingut. Però sí que n’he fet amb productes catalans a què crec que cal donar suport.

—Quina rebuda han tingut els cursos?
—Ha estat magnífica i la gent està molt agraïda. Vaig llançar el curs pensant “a veure què en surt, d’això” i el resultat ha estat espectacular. Hi ha més de cinc-cents estudiants apuntats.

—I de cara al futur, quins desafiaments teniu?
—Espero continuar creixent de manera orgànica, tot i que els seguidors tampoc m’obsessionen. Vull que el meu contingut continuï essent interessant i important per a la gent i que s’apuntin més estudiants al curs. Això em faria molta il·lusió.

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries Un judici de pedra, de l’escriptora britànica Ruth Rendell (1930-2015), editat per Males Herbes i traduït per Carles Mengual i Sílvia Alemany. És l’obra mestra d’una autora que va escriure més de setanta novel·les i va vendre prop de vint milions d’exemplars arreu del món. Va obtenir guardons com ara el National Book Award (1980) i tres vegades el premi Edgar Allan Poe.

Un judici de pedra transcendeix el gènere criminal i de misteri i s’embarca en la intriga psicològica. La primera frase del llibre és tota una revelació: “L’Eunice Parchman va assassinar la família Coverdale perquè no sabia llegir ni escriure.” La por de la protagonista que es descobreixi el seu secret dóna peu a una font inesgotable de malentesos que, a poc a poc, derivaran en tragèdia.

Llegiu un fragment d’Un judici de pedra, de Ruth Rendell (Males Herbes).

L’editor de Males Herbes Ramon Mas ens parla de l’obra i l’autora:

“Que Ruth Rendell va ser una de les escriptores de misteri i policíac més importants que hi ha hagut és ben evident, però creiem que gràcies a llibres com Un judici de pedra (publicat originalment el 1977), també es pot afirmar que tenia un do per als retrats psicològics. És, sens dubte, una de les millors creadores de personatges que hem llegit, capaç de fer-nos veure el costat humà d’individus que ens resulten odiosos o el costat ridícul de personatges aparentment respectables.

Un judici de pedra desvela el final a la primera pàgina i, tanmateix, no pots parar de llegir, necessites saber-ne més sobre l’Eunice Parchman, conèixer millor aquesta dona a qui l’analfabetisme ha obligat a posar-se una cuirassa de fredor davant el món. Rendell es mostra més irònica i contundent que mai, intel·ligent i espinosa com en pocs llibres, però sobretot es revela com una de les grans escriptores britàniques del seu temps.”
Ramon Mas

Malgrat que fa anys que se’n parla, la prohibició de la venda de cotxes i furgonetes de combustió a partir del 2035 a la Unió Europea ha fet el pas definitiu. El 14 de febrer, el Parlament Europeu va aprovar aquesta mesura per 340 vots (53%) a favor, 279 vots (44%) en contra, i 21 abstencions (3%). D’aquesta manera els diputats europeus ratificaven l’acord assolit a l’octubre entre l’eurocambra i el Consell Europeu (format pels presidents de govern de cada país) per tirar endavant aquesta proposta.

Tanmateix, encara manquen dues passes formals perquè entri en vigor definitivament. La primera, la ratificació pel Consell Europeu (no s’espera cap sorpresa) i, finalment, la seva publicació al Diari Oficial de la UE, que hauria de ser cap al març. El mateix dia que s’aprovava aquesta legislació, la Comissió Europea, l’òrgan executiu de la UE (format per un representant de cada estat membre), va proposar de prohibir la venda d’autobusos de combustió a partir del 2030, i reduir les emissions dels camions nous progressivament fins el 2040. Tot plegat, tindrà conseqüències importants per a l’economia i la indústria europees, a més de les famílies i la salut pública.

Una aprovació ajustada, malgrat tot

La prohibició de la venda de cotxes i furgonetes de combustió a partir del 2035 s’emmarca dins el pla europeu Fit for 55, la iniciativa legislativa ambiental per a reduir les emissions de CO₂ al conjunt de la Unió d’un 55%, pel cap baix, l’any 2030. Amb l’objectiu final de ser neutres en emissions el 2050. El sector del transport és el responsable d’un 25% de les emissions totals a la UE. A més, també és el causant principal de la contaminació de l’aire i el soroll, que afecten greument a infinitat de ciutats europees.

Per això, les institucions de la Unió Europea fa anys que estableixen legislació com més va més restrictiva en aquest sector. Tanmateix, la indústria de l’automoció té una gran importància econòmica dins la UE, per la qual cosa té una gran capacitat d’influir i pressionar políticament, especialment perquè dóna ocupació a centenars de milers de treballadors. Una mostra de la seva influència és que cancellers alemanys, com ara Angela Merkel i Olaf Scholz, facin conferències de premsa en fàbriques del grup Volkswagen. O que el director general del mateix grup automobilístic, quan anuncia la inversió per a una fàbrica de bateries al nostre país (Sagunt), ho anunciï al costat del president de la Generalitat Valenciana i els caps d’estat i govern de l’estat espanyol. Molt pocs sectors i empreses tenen aquesta capacitat d’influència política.

Això explicaria per què, malgrat l’evidència científica de l’emergència climàtica i la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils, la prohibició de la venda de cotxes i furgonetes de combustió el 2035 hagi estat tan ajustada, solament un 53% d’eurodiputats hi ha votat a favor. A l’octubre el sector ja va pressionar enormement per rebaixar els criteris tècnics de la normativa Euro 7, centrada en l’emissió de contaminants. La indústria automobilística fa molts anys que s’oposa a aquesta norma i mira d’endarrerir la legislació que ataca el seu model tradicional de negoci: amenaça que això pot dur a la pèrdua de molts llocs de treball i el trasllat de fàbriques a uns altres països.

Alhora, també reclamen ajudes públiques per poder complir la legislació europea. La batalla política ha estat trobar l’equilibri entre accelerar la disminució d’emissions de CO₂ i contaminants, i allò que pot assumir el sector sense tenir pèrdues ni tancar fàbriques, per preservar un sector industrial i econòmic cabdal per a la UE. Tanmateix, amb l’aprovació del 14 de febrer, la lluita s’ha acabat: el sector automobilístic s’haurà d’electrificar del tot en poc més de deu anys. El full de ruta ja s’ha establert de manera clara i definitiva.

Amb el pla Fit for 55, la UE vol reduir almenys el 55% l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (imatge: Comissió Europea).

Les implicacions de la legislació aprovada

Una dècada pot semblar molt temps, però si el sector vol arribar a aquella data, ha de començar a prendre decisions importants immediatament. A més, la nova legislació ha aprovat objectius intermedis: l’any 2030 les emissions dels cotxes nous hauran d’haver baixat d’un 55%, i les furgonetes d’un 50%, una xifra superior al 37,5% que es proposava d’entrada. Això vol dir que per cada vehicle venut de combustió el 2030, hauran de vendre un vehicle zero emissions (elèctric, a la pràctica). Val a dir que la legislació aprovada no afectarà els vehicles de combustió que ja circulin sinó solament les vendes de vehicles nous. El 2035, si tenim un cotxe de combustió, podrem continuar circulant fins al 2050 o més enllà, sempre que no tinguin restriccions per la regulació de les zones de baixes emissions. Però el fet que a partir del 2035 tan sols es comercialitzin vehicles elèctrics implica molts sectors i, fins i tot, el comerç i les famílies. Cal tenir en compte que a la UE es venen anualment uns 14 milions de cotxes nous i 1,6 milions de furgonetes. A partir del 2035 caldrà satisfer la demanada de càrrega elèctrica d’uns 16 milions de vehicles elèctrics addicionals cada any.

Els fabricants han de començar a adaptar les seves fàbriques per produir cotxes elèctrics (imatge: Daimler AG).

La primera mesura que ha de prendre el sector automobilístic és canviar la prioritat de les inversions. Fins ara, divideix la seva capacitat econòmica en múltiples tecnologies, i caldrà prescindir-ne d’algunes per centrar-se en l’electrificació. La primera víctima serà el desenvolupament de motors dièsel, que molt probablement s’eliminaran. De fet, moltes marques han deixat de comercialitzar-los en molts models a Europa per estalviar-se els diners per actualitzar-los a la nova normativa Euro 7, en què un motor dièsel ha de tenir el mateix nivell d’emissions que un de gasolina –abans en permetien més emissions contaminants.

La segona víctima poden ser els vehicles híbrids endollables. Especialment, quan ja es prepara una modificació de la normativa, una volta comprovat en proves reals que tenen més emissions que les declarades i no representen un guany destacable de cara a complir les quotes d’emissions. Unes quantes marques ja han reconegut que els híbrids endollables són un carreró sense sortida, atès que afegeixen més costs i complexitat enfront d’un vehicle purament elèctric o de combustió. En conclusió, probablement, les marques centraran les seves inversions a mantenir els motors a gasolina actuals per conservar el model de negoci que ara mateix els permet de sobreviure com a companyies, mentre centren tota la capacitat inversora en el desenvolupament de vehicles elèctrics i l’expansió de la seva capacitat de fabricació.

Fer 16 milions de cotxes i furgonetes elèctrics l’any no serà una tasca senzilla. En primer lloc, ara mateix al món no es fabriquen prou bateries per a poder assolir aquesta xifra. A més, la Xina produeix més del 70% d’aquest component. La UE i la indústria automobilística europea té al davant un desafiament colossal si no vol ser fagocitada per les empreses xineses i nord-americanes: cal bastir grans factories de bateries per tot el continent de pressa, atès que normalment necessiten entre 3-5 anys per començar a produir. Però a més, amb aquests volums, cal crear, gairebé de zero, la cadena de subministrament de tots els elements necessaris. Des de desenvolupar i engrandir la mineria dels elements necessaris (com ara el liti) i reduir la dependència de l’exterior, a crear o adaptar tota la indústria de components electrònics i de programari que cal per als vehicles elèctrics, ara per ara dominada per xinesos i nord-americans. A més, fer un vehicle elèctric requereix modificar totes les plantes actuals i necessita menys mà d’obra, cosa que pot causar acomiadaments en massa o, fins i tot, tancament de fàbriques. Això originarà molta tensió amb els sindicats, que pot derivar en inestabilitat política i institucional en aquells països en què aquest sector és cabdal, com ara el nostre.

Caldrà instal·lar milions de carregadors per fer realitat els compromisos aprovats (fotografia: WV).

Un desafiament per a les empreses i els particulars

Un vehicle elèctric no ens serveix de res si no el podem carregar. I aquest és el desafiament per a molt més enllà del sector automobilístic. A la UE s’hauran d’instal·lar milions de carregadors. Les empreses de repartiment han de tenir en compte que a partir del 2030 hauran de comprar obligatòriament la meitat de furgonetes elèctriques i, per tant, han de tenir solucionada la càrrega d’aquests vehicles. En l’àmbit familiar, els aparcaments dels edificis i dels llocs de feina han de començar a electrificar-se. I tenint en compte que al nostre país vora del 70% dels cotxes s’aparquen al carrer, els municipis han de començar a permetre d’instal·lar força carregadors al carrer o crear més pàrquings subterranis i en edificis.

A més, les vies principals de comunicació han de tenir prou punts de càrrega amb carregadors ràpids. Tot això implicar adaptar les instal·lacions elèctriques dels edificis i crear noves línies de distribució per arribar als punts de càrrega. Això pot causar un segon inconvenient: la manca de prou professionals per fer totes aquestes tasques en menys de deu anys. Un fenomen que ja passa en la instal·lació de plaques solars i aerotèrmia, en què els temps d’espera s’han allargat i ja arriben als dos anys en alguns països, per manca d’instal·ladors.

Els governs ja no poden endarrerir més les accions necessàries –les mancances de la formació professional fa dècades que s’arrosseguen al nostre país–, i han d’emprendre accions ràpides per formar nous treballadors o reconvertir-ne dels sectors que hauran de tancar, tal com insisteix l’Agència Internacional de l’Energia. La prohibició de la venda de cotxes i furgonetes de combustió el 2035, un data que pot semblar molt allunyada, té conseqüències molt més enllà de l’àmbit automobilístic; molts sectors i l’administració han de començar immediatament a prendre decisions per adaptar-s’hi.

Els camions elèctrics també s’hauran d’electrificar de pressa, si s’aprova la proposta de la Comissió Europea (fotografia: Tesla). Autobusos i camions, els següents

Els plans aprovats pel Parlament Europeu tan sols afecten els cotxes i vehicles comercials lleugers. Tanmateix, el mateix dia d’aquesta aprovació, la Comissió Europea ha proposat d’actuar també sobre dos segments molt importants: els autobusos i els camions. Representen solament un 2% dels vehicles que circulen a les carreteres europees, però consumeixen més del 25% de combustible i causen el 6% de totes les emissions de gasos d’efecte hivernacle de la UE. La Comissió ha proposat una disminució progressiva de les emissions dels camions nous: un 45% el 2030, un 65% el 2035 i un 90% el 2040. Una de les propostes clau de la Comissió, que encara es treballa, és que hi hagi punts de càrrega ràpida per a camions a les autopistes cada 60 quilòmetres, i cada 150 quilòmetres, d’hidrogen. En el cas dels vehicles més pesants, la càrrega ràpida necessària és d’un megawatt de potència per vehicle, entre 5 i 10 vegades més que no pas un cotxe.

Això origina desafiaments significatius en la xarxa de distribució elèctrica, juntament amb l’establiment de grans bateries als punts de càrrega per atenuar uns pics de demanda d’uns quants megawatts. L’Associació Europea de Fabricants de Vehicles (ACEA) ja ha reaccionat i ha qualificat d’altament ambiciosos els objectius. Calculen que per a reduir el 45% el 2030, caldrà matricular 100.000 camions de zero emissions anualment, cosa que requerirà instal·lar 50.000 carregadors específics per a camions en tan sols set anys. “Atès que ara no hi ha pràcticament cap carregador públic per a camions, l’envit és enorme” ha declarat Sigrid de Vries, director general d’ACEA.

Respecte dels autobusos, la Comissió proposa la prohibició de vendre busos urbans de combustió a partir del 2030. De fet, ha fet seva la petició de 17 organitzacions i 11 ciutats europees, entre les quals hi ha Palma, València i Barcelona, que a l’octubre demanaven a la Comissió de prohibir la venda dels busos de combustió a partir del 2027. Actualment, ja hi ha ciutats que compren exclusivament busos de zero emissions: Londres, Hamburg, les sis ciutats més grans de Dinamarca, i totes les ciutats dels Països Baixos, per exemple. A més, una vintena de les ciutats més grans de la UE, entre les quals hi ha Barcelona, s’han compromès a comprar solament busos zero emissions a partir del 2025.

Cal dir que ara com ara la legislació europea exigeix que almenys el 22,5% dels busos comprats sigui de zero emissions, però res no impedeix que les ciutats puguin comprar tots els vehicles de zero emissions. Tanmateix, molts operadors s’oposen a fer aquest canvi, malgrat la voluntat política. A més, els fabricants europeus d’autobusos no tenen prou capacitat de fabricació. Si finalment el Parlament Europeu aprova aquesta mesura, per una banda, els consistoris podran forçar els operadors a fer el canvi, i, per una altra, els fabricants tindran unes vendes garantides per poder fer les inversions necessàries per ampliar-ne la producció, cosa que també ha de dur a un abaratiment. És una de les queixes principals de les ciutats signatàries, que argumentaven que, si no s’abaixen els preus, es veuran forçades a continuar comprant busos amb motor de combustió.

L’electrificació de busos, camions, cotxes i furgonetes, a banda de lluitar contra l’emergència climàtica, tindrà efectes sobre la salut pública. De fet, ja comença a haver-hi un nombre significatiu de vehicles elèctrics en circulació en moltes ciutats del món. Un estudi científic recent mostra que, fins i tot amb un percentatge tan baix com el 2% de vehicles elèctrics, les emergències asmàtiques baixen d’un 3,2%. En molt pocs anys veurem canvis molt significatius en el transport per carretera. S’acosten anys difícils d’adaptació en un sector econòmic clau, però també podrem començar a notar la disminució de la contaminació dins les ciutats i la millora de la salut pública arreu del continent, sempre que els governs prenguin les accions necessàries.