Vilaweb.cat

El TSJC clou la instrucció contra Torra i dóna tres dies a les parts per demanar més proves

El magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que instrueix la causa contra el president de la Generalitat, Quim Torra, per no treure el llaç groc del Palau de la Generalitat tot i l’ordre de la Junta Electoral espanyola (JEC), considera que ja no calen més diligències d’investigació.

No obstant això, ha donat tres dies a les parts perquè demanin alguna prova més. Si no ho fan, tancarà la instrucció pel delicte de desobediència i deixarà el cas preparat per anar a judici o l’arxivarà.

The post El TSJC clou la instrucció contra Torra i dóna tres dies a les parts per demanar més proves appeared first on VilaWeb.

La Fiscalia del Suprem espanyol impugna el recurs dels joves d’Altsasu però accepta que no va haver-hi terrorisme

La Fiscalia del Tribunal Suprem espanyol ha impugnat el recurs de cassació presentat pels vuit joves d’Altsasu condemnats però renuncia a presentar un escrit propi. El passat 16 d’abril, la fiscalia ja va confirmar que no presentaria recurs, el que suposa que renuncia a la via del terrorisme i accepta la via de l’Audiència espanyola, que va considerar que els fets van ser constitutius de delictes contra agents de l’autoritat, lesions, desordres públics i amenaces. Per tant, impugnant els recursos de la defensa, el ministeri públic el que vol és que es confirmin les penes de fins a 13 anys que va imposar l’Audiència espanyola.

El fiscal considera que hi ha ‘prova suficient’ per acreditar ‘l’agressió’ que van patir els dos guàrdies civils fora de servei i les seves parelles. En el seu dictamen, a més, el fiscal considera que les lesions venen agreujades per ‘motius ideològics’ per la consideració de ser agents de la Guàrdia Civil.

The post La Fiscalia del Suprem espanyol impugna el recurs dels joves d’Altsasu però accepta que no va haver-hi terrorisme appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Suprem no deixa anar Jordi Sànchez a la ronda de consultes amb Felipe VI

El Tribunal Suprem espanyol ha refusat la petició del cap de Junts per Catalunya al congrés espanyol, Jordi Sànchez, de sortir de la presó per a participar a la ronda de consultes de Felipe VI. Segons que argumenta el Suprem, el cas no encaixa en l’article 47.1 de la Llei orgànica general penitenciària, que preveu la concessió de permisos extraordinaris de la sortida de presó.

Segons el Suprem, Sànchez és ‘perfectament substituïble’ per qualsevol altre representant de Junts per Catalunya i afegeix que ‘la negativa que ara resolem implica una limitació que és inherent a la mesura cautelar que l’afecta’, és a dir, a la presó provisional.

A més, assenyala que la petició de la defensa de Sànchez té un error de forma, ‘que ja de per si en justificaria el rebuig’, ja que hauria d’haver-se presentat a Institucions penitenciàries per tal que demanés un expedient administratiu a Soto del Real. Tanmateix, diu que la necessitat d’una resposta ràpida ‘fa aconsellable de no retrotreure les actuacions per a la correcta formalització de l’expedient’.

The post El Tribunal Suprem no deixa anar Jordi Sànchez a la ronda de consultes amb Felipe VI appeared first on VilaWeb.

El govern nomena Eduard Sallent nou cap dels Mossos d’Esquadra

El nou cap dels Mossos d’Esquadra serà Eduard Sallent, fins ara cap de la Comissaria General d’Informació, un càrrec que li fou assignat el mes de gener d’enguany. Així ho ha anunciat el conseller d’Interior, Miquel Buch, en una decisió que implica nou canvis en la cúpula del cos. Sallent substitueix el comissari Miquel Esquius, que ha estat al capvdavant dels Mossos durant un any escàs, quan van substituir Ferran López.

 

The post El govern nomena Eduard Sallent nou cap dels Mossos d’Esquadra appeared first on VilaWeb.

Els observadors internacionals critiquen la descontextualització dels vídeos sobre l’1-O al Suprem

Els observadors internacionals que segueixen el judici contra el procés han criticat en l’informe d’aquesta setmana passada, fet públic avui, la ‘descontextualització gairebé absoluta’ de les imatges que les acusacions, especialment la fiscalia, va projectar al Tribunal Suprem. Consideren ‘especialment alarmant’ que no fossin capaços de determinar ni el día ni el bloc en què s’esdevenien les imatges d’alguns dels vídeos, i que les fiscals encara diguessin que allí que les importava era ‘el clima general’. Es van confondre imatges del 8 de novembre del 2017 amb les del 3 d’octubre, o imatges que corresponien a la concentració davant de la seu de la CUP amb la protesta davant del departament d’Economia el 20-S.

‘No han permès de sotmetre al filtre de contradicció les declaracions dels testimonis”. En un comunicat, els observadors internacionals han considerat “especialment alarmant” que les acusacions, especialment fiscalia, no hagi pogut determinar el dia o el lloc d’alguns dels vídeos. També s’han indicat dates “errònies” i s’han confós imatges del Departament d’Economia amb la seu de la CUP.

Els observadors lamenten que la fiscalia i l’advocacia de l’estat hagin elevat a definitives les seves peticions de penes mantenint els delictes de rebel·lió i sedició, entre d’altres. Van presentar els escrits sense tenir en compte l’exhibició dels vídeos proposats per les defenses. A més, el ministeri fiscal va demanar aplicar l’article del codi penal que preveu que no puguin sortir de la presó fins que compleixin com a mínim el 50% de la pena, un article previst per a casos d’organització criminal, terrorisme i delictes sexuals.

International Trial Watch també ha criticat altres qüestions més tècniques sobre proves proposades i admeses, con ara que no s’hagi acceptat el testimoni de tota la causa del jutjat d’instrucció número 13.

I finalment lamenta que ni el tribunal ni les acusacions no hagin atès l’opinió del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de Nacions Unides, que demana la llibertat immediata de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras.

The post Els observadors internacionals critiquen la descontextualització dels vídeos sobre l’1-O al Suprem appeared first on VilaWeb.

Joan Josep Nuet deixa la coordinació nacional i la militància d’EUiA

El nou diputat al congrés espanyol d’ERC-Sobiranistes, Joan Josep Nuet, ha anunciat en una carta a la militància i els òrgans de direcció publicada a la xarxa que el 14 de juny, coincidint amb el consell nacional d’EUiA, deixarà la coordinació nacional i la militància del partit. Tanmateix, continua sent el secretari general de Comunistes de Catalunya, un dels partits que integra EUiA.

Després de l’anunci que Nuet participaria en la llista d’ERC diversos membres del consell nacional d’EUiA van demanar la celebració d’un consell extraordinari per revocar la direcció executiva i el càrrec de Nuet. Tanmateix, l’endemà la direcció va destituir els membres del consell crítics i es va obrir una crisi al si del partit.

A la carta, ha explicat que ja tenia intenció de deixar el lideratge del partit des de feia temps però que no ho ha fet fins ara ‘per raons de seguretat jurídica’, en haver signat diverses coalicions electorals, i també per ‘assegurar el correcte funcionament orgànic d’EUiA’.  Nuet ha recordat que fa set anys que va assumir la coordinació general d’EUiA i diu que ‘ha arribat l’hora de deixar-la’. Segons indica, la renúncia es farà efectiva ‘tan bon punt s’esculli una nova direcció’.

L’ara diputat d’ERC-Sobiranistes està convençut que hi ha ‘una clara majoria’ a la formació que ‘acompanya les decisions adoptades en els darrers mesos’, però avisa l’esquerra que ‘és hora de repensar-se’. ‘Cap projecte transformador pot avançar si s’edifica sobre lideratges unipersonals que substitueixen el funcionament democràtic per adhesions acrítiques’, ha sostingut. Nuet ha detallat que es dedicarà a la seva nova condició de diputat al congrés i que, per això, deixa la militància d’EUiA.

Nuet ha advertit que la situació catalana continuarà ‘centrant una part molt important’ de la vida política i que desvincular-la o contraposar-la a la transformació social ‘no només empetiteix l’esquerra sinó que la torna reaccionària’. ‘Només un projecte que fa compatible la sobirania i la fraternitat pot trobar solucions a les amenaces existents de divisió de la classe i del poble’, conclou.

 

Llegiu ací la carta de Nuet:

«CARTA A LA MILITÀNCIA I ALS ÒRGANS DE DIRECCIÓ D’EUiA
Aquest matí a les 09.00 hores he signat la convocatòria (estatutària) d’un Consell Nacional d’EUiA pel divendres 14 de juny. Cal abordar una primera valoració de les eleccions del 28A i 26M i també renovar la direcció executiva, incloent-hi la Coordinació General, doncs amb la present carta hi renuncio. Aquesta renúncia es farà efectiva tan bon punt s’esculli una nova direcció.

Aquesta mateixa setmana es compleixen set anys que vaig accedir a la Coordinació General i crec que ha arribat l’hora de deixar-la. Ja al passat mes de març vaig manifestar al Consell Nacional que no pretenia presentar-me a la reelecció a la VIII Assemblea Nacional (extraordinària) convocada en finalitzar les pròximes Eleccions al Parlament de Catalunya i de fet he intentat ja presentar la carta de renúncia a la Coordinació, però, per raons de seguretat jurídica (he signat diverses coalicions electorals segons els acords adoptats) i per assegurar el correcte funcionament orgànic d’EUiA i fer un traspàs ordenat de funcions, m’he vist obligat a ajornar aquesta decisió fins a la data d’avui. Estic convençut que a EUiA existeix una clara majoria política que acompanya les decisions adoptades en els darrers mesos i que aquesta presentarà una anàlisi lúcid sobre els esdeveniments polítics i en garantirà la seva gestió.

En el futur immediat penso dedicar-me a les tasques derivades de la meva responsabilitat com a diputat al Congrés i als partits en els quals milito i per facilitar les tasques i fer compatibles les contradiccions que aquestes generen crec millor no només deixar les meves responsabilitats a EUiA sinó també la mateixa militància a l’organització, esperant en un futur pròxim poder-la reprendre.

L’esquerra transformadora en pocs anys ha tocat el cel i alhora ha entrat en una crisi profunda. Les causes són diverses i les meves decisions segur que també han contribuït als encerts i a les equivocacions. Ara és hora de repensar-se i només és possible amb debat col·lectiu i decisions col·lectives. Cap projecte transformador pot avançar si s’edifica sobre lideratges unipersonals que substitueixen el funcionament democràtic per adhesions acrítiques. Això només porta a passar de ser l’esperança del canvi i factor de ruptura amb el règim del 78 a convertir-se en crossa d’alguna de les diferents versions de la recomposició de la crisi del sistema.

La situació que viu Catalunya i les oportunitats de canvi profund que això genera seguiran centrant una part molt important de la política catalana. Negar-les o contraposar-les a la transformació social no només empetiteix l’esquerra sinó que, per desgràcia, i m’agradaria equivocar-me, la torna reaccionària. Només un projecte que fa compatible la sobirania i la fraternitat pot trobar solucions a les amenaces existents de divisió de la classe i del poble, que no nego i em preocupen, però no oblidem la nostra fidelitat a una tradició que sempre va fusionar el seu projecte polític d’allò social i d’allò nacional com a parts indivisibles del mateix. Ja en el passat la idea d’’un sol poble’ va imposar-se i estic convençut que tornarà a fer-ho.

Salut i República.
Joan Josep Nuet i Pujals
Barcelona, dilluns 3 de juny del 2019»

The post Joan Josep Nuet deixa la coordinació nacional i la militància d’EUiA appeared first on VilaWeb.

Descobreixen a Isona el jaciment de dinosaures més modern d’Europa

Un grup de paleontòlegs ha descobert el jaciment de dinosaures més modern d’Europa en un punt situat molt a prop de la població de Sant Romà d’Abella, al Pallars Jussà. En aquest jaciment, conegut com el del Molí del Baró, s’han trobat una gran diversitat de restes de dinosaures, nombroses restes òssies de cocodrils així com algunes de closca de caragol terrestre. Àngel Galobart, paleontòleg de l’Institut Català de Paleontologia i del Museu d’Isona, ha explicat que les més abundants corresponen a diferents espècies de vegetals, entre les quals destaquen les fulles de la palmera Sabalites. A part de fulles, s’han trobat innumerables fragments de troncs i llavors. Galobart ha dit que aquestes restes permetran als investigadors dibuixar el paisatge que hi havia a la Conca de Tremp fa 66 milions d’anys, just abans de l’extinció dels dinosaures.

El jaciment està format per gresos i argiles de color gris dipositats en un ambient fluvial, segurament al fons d’una petita acumulació d’aigua en un meandre abandonat o a una zona molt propera a un riu, ha explicat Galobart.

La major part de restes de dinosaures recuperades pertanyen a hadrosaures de diferents mides, però també s’han recuperat dents de dinosaures carnívors i fragments de closques d’ous de titanosaures.

La recuperació de les restes s’ha fet en el transcurs de 5 campanyes d’excavacions. La primera va tenir lloc l’any 2002 i a aquesta li van seguir altres campanyes els anys 2007, 2010, 2011 i 2015.

Els estudis d’aquestes restes han permès descobrir que el paisatge de la Conca Dellà era molt diferent del que la gent veu ara. Galobart ha dibuixat un paisatge ple de palmeres, falgueres i amb un riu amb un cabal molt elevat i meandres on els dinosaures anaven a pondre ous.

El paleontòleg ha explicat que els dinosaures van viure 150.000 milions d’anys i els molts jaciments que s’han excavat han deixat imatges de períodes molt diferents. Així mateix, ha insistit que tant al límit de l’extinció dels dinosaures ‘no n’hi ha cap més a Europa’. Per tant, els científics, amb aquestes restes, podran dibuixar el darrer paisatge i la forma de vida dels darrers dinosaures.

The post Descobreixen a Isona el jaciment de dinosaures més modern d’Europa appeared first on VilaWeb.

Espinar carrega contra la direcció de Podem i demana un Vistalegre III

L’ex-secretari general de Podem a la Comunitat de Madrid, Ramón Espinar, ha demanat la celebració urgent d’una Assemblea Ciutadana —el màxim òrgan de decisió del partit— per a afrontar el futur del partit. En un article a eldiario.es, l’ex-líder critica obertament contra la direcció de Podem per haver eliminat la ‘pluralitat de portaveus’ i encaminat el partit a una ‘homogeneïtzació de missatges, discursos i perfils’. En aquest sentit, Espinar carrega contra la directiva per no ‘mantenir la pluralitat i l’aposta per interpel·lar des de diferents perfils amb una política d’aliances electorals i confluències més desenvolupades’. ‘Totes les organitzacions polítiques pateixen mutacions amb el pas del temps, però Podem ha patit amputacions en molt poc temps’, assegura l’ex-secretari general a Madrid, que lamenta que el partit s’encamini ‘a ocupar un paper testimonial’.

Així mateix, Espinar lamenta les explicacions ofertes per la cúpula de Podem després de les eleccions del 28 d’abril i del 26 de maig, que semblen ‘una concatenació d’excuses’. ‘És, si més no, terriblement naïf pensar que els debats poden moure més d’un milió de vots’, ha apuntat. En aquest sentit, carrega contra la direcció pel seu ‘model d’anàlisi exculpatori sobre cada succés de la política espanyola’. ‘Sempre hi ha un encert que explica el que ha passat i, entre encert i encert, un milió de vots que es perden’, ha sostingut.

D’altra banda, Espinar ataca la relació del partit amb els independentistes i amb el PSOE. Segons que escriu, no entén ‘què aconsegueix Podem encoratjant un imaginari que converteix els independentistes en part del bloc progressista i l’espai del canvi en un actor subordinat del PSOE’. ‘La construcció simbòlica d’aquest bloc té sentit per a la configuració, en el curt termini, d’un govern de coalició però suposa una catàstrofe estratègica. Podem passaria de representar una irrupció popular i des de baix en la política institucional a consolidar-se com una elit política a l’esquerra’, sosté Espinar.

Per tot això, creu que toca ‘aprendre del fracàs’ i deixar d”aprendre dels errors’. ‘No és el mateix. El fracàs és més amarg, convida a la reflexió profunda però també a l’acció i al canvi’, ha avisat. ‘No hi ha ningú avui Podem que no pensi que el raonable seria trobar-nos en una Assemblea Ciutadana’, argumenta Espinar, que recorda que Podem és ‘un projecte del poble i no una nova elit política d’esquerres’. ‘Hi ha marge per a una política de canvi a l’altura del nostre poble’, ha reblat.

Quatre mesos de silenci

Espinar va abandonar Podem el 25 de gener després d’argumentar que no es donaven ‘les condicions’ per tirar endavant com cal. ‘Participar en un projecte polític implica compartir valors, idees i posar-les en marxa’, assegurava llavors. La seva sortida es va produir tan sols una setmana després que Íñigo Errejón hagués anunciat que es presentava com a candidat a presidir la Comunitat per la plataforma Més Madrid.

La seva marxa es va produir, principalment, perquè s’havia sentit ‘menyspreat’ per la direcció nacional quan va apostar per una solució negociada amb Errejón per evitar una llista alternativa a Madrid, com va acabar passant finalment.

The post Espinar carrega contra la direcció de Podem i demana un Vistalegre III appeared first on VilaWeb.

Correa torna a judici després de la condemna pel cas Aena

El capitost de la trama de Gürtel, Francisco Correa, torna avui a judici després de ser condemnat la setmana passada a sis anys i nou mesos de presó pel cas Aena. La fiscalia anticorrupció l’acusa d’haver participat en adjudicacions irregulars a l’Ajuntament de Xerez en el marc de la Fira Internacional de Turisme (Fitur). El ministeri públic demana sis anys i vuit mesos de presó per unes concessions de 355.000 euros.

L’Audiència espanyola preveu que el judici tingui dinou sessions i, per tant, que s’allargui fins al setembre. A banda de Correa, també s’asseuran al banc dels acusats Pablo Crespo, número dos de la trama; Isabel Jordán, administradora de les empreses de Correa; dues interventores de l’ajuntament, així com l’antic secretari i altres càrrecs del consistori.

The post Correa torna a judici després de la condemna pel cas Aena appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘El jutjat 13 no s’atura’ i ‘El viatge en tren de València a Barcelona es reduirà 15 minuts’

Avui, 3 de juny de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘El jutjat 13 no s’atura’ i ‘El viatge en tren de València a Barcelona es reduirà 15 minuts’ appeared first on VilaWeb.

Joan Tardà, David Fernàndez i Jaume Roures, entre els signants d’un manifest que demana un pacte entre ERC i Barcelona en Comú

Una setantena de personalitats del món polític i cultural han signat un manifest que demana un pacte entre ERC i Barcelona en Comú per formar govern a Barcelona. Entre els signants, hi ha David Fernàndez, Míriam Hatibi, Arcadi Oliveras, Jaume Roures, Toni Soler, Joan Tardà, Joan Manuel Tresserras i Rubén Wagensberg.

El manifest diu que la millor opció per a la ciutat és un acord entre ambdues forces polítiques ‘per conformar un govern fort, d’esquerres i compromès amb els drets civils i democràtics’. Considera que seria ‘un govern inèdit’ a la política catalana ‘perquè uniria per primera vegada un partit independentista amb un de confederalista, amb l’objectiu clar de liderar la ciutat per garantir els drets socials de la ciutadania com ara l’habitatge, el treball amb salaris dignes, l’educació, la cultura, la mobilitat, la lluita contra el xoc climàtic i la contaminació, el feminisme, els drets LGTBI i les cures, i els béns comuns i la coproducció social de polítiques públiques’.

També destaca ‘l’àmplia coincidència programàtica’ entre Barcelona en Comú i Esquerra Republicana i diu que és l’alternativa que ‘garanteix millor’ la governança de la ciutat. ‘Els governs minoritaris i febles tenen una capacitat d’actuació molt limitada. Per poder realitzar polítiques públiques que transformin la realitat cal articular acords amplis i sòlids entre actors diversos –acords que, ara com ara, només aquestes dues formacions garanteixen, ja que són les úniques que no es veten mútuament –afegeix el manifest–. Demanem, sabent que cada organització decidirà sobiranament, en aquest sentit a Esquerra Republicana i Barcelona en Comú que negociïn amb generositat i posin la ciutat i la seva gent al centre.’

Vegeu ací la llista sencera de signants:

Joan Abellà
Francesc Amat
Xavier Aspachs Alegre
Oriol Bohigas
Mireia Calafell
Gemma Calvet
David Caño
Margarida Casacuberta
Toni Casares
Jordi Coca
David Companyon
Alfons Cornellà
Xavier Cutillas
Eduard Escofet
David Fernàndez
Joan Fontcuberta
Beth Galí
Luca Gervasoni i Vila
Dani Gómez-Olivé
Itziar González Virós
Míriam Hatibi
Manuel Huerga
Salah Jamal
Simona Levi
Josep Maria López Llaví
Sandro Maccarrone Heredia
Julio Manrique
Enric Marín
Jordi Muñoz
Josep Maria Muñoz
Ivette Noguera Garcia
Arcadi Oliveras
Ismael Peña
Arnau Pons
Marta Puig Paltor
Jaume Roures
Martí Sales
Antoni Segura i Mas
Toni Soler
Joan Tardà
Joan Manuel Tresserras
Antoni Trobat
Eduard Vallory
Blanca Llum Vidal Carrasco
Ricard Vilaregut
Rubèn Wagensberg

The post Joan Tardà, David Fernàndez i Jaume Roures, entre els signants d’un manifest que demana un pacte entre ERC i Barcelona en Comú appeared first on VilaWeb.

La tia Maria tabús collia

El calendari menstrual del mòbil avisa que m’hauria de baixar avui. Gràcies, ja me n’he adonat. Detecto les contraccions a l’úter, ahir vaig tenir plorera absurda tothora i fa uns dies tot era un desastre i cap samarreta em quedava bé i vaig endrapar vuit galetes de xocolata. En fi, quan hagi passat aquest dolor que creix i que durant unes hores serà força insuportable i em tindrà adolorits abdomen, ronyons i cames però que ei, cap ben alt com si aquí no passés res, que pobra de tu que et mostris dèbil i et permetis repòs i sobretot que ningú no ho noti, que et trobes de pena i estàs feta un cromo; quan hagi passat tot aquest dolor dismenorreic, deia, quan me n’hagi recuperat, estaré amb més energia que mai, tan pletòrica que em podria menjar el món i tota jo seré llum. I fins d’aquí a vint-i-vuit dies.

Em col·loco la copa, que és el millor invent del segle, i sé que sóc una pesada de tant de dir-ho, però les coses com són. No només per la comoditat i la higiene, pels diners que t’estalvies i perquè s’eviten residus i petja ambiental, sinó també perquè permet tenir un coneixement molt més precís del cicle menstrual i de la pròpia salut. Cada vegada que l’extrec emplenada, observo la sang abans d’abocar-la. Inspecció rutinària, de quin vermell és, quina quantitat, si és més aigualida o més densa, i totes les coses que en puc saber (coses que els mètodes anticonceptius hormonals amaguen en tant que eliminen la regla).

Si algú s’ha incomodat amb aquesta explicació potser és que encara no s’ha habituat prou a una circumstància tan comuna i natural. Que, de fet, aquí anava, als tabús que encara arrossega la menstruació, ai, ui, ecs.

 

View this post on Instagram

 

Just a thought. . . . . . #periods #periodtaboo #endperiodshame #blood #illustration #comicstrip

A post shared by Hazel Mead (@hazel.mead) on May 26, 2019 at 11:39am PDT

La setmana passada va ser el Dia Internacional de la Higiene Menstrual, i aprofito l’avinentesa per recordar que, com que això de tenir la regla mitja vida mes rere mes és un capritx de la meitat de la població, pel cap baix, els productes d’higiene íntima encara no tenen l’IVA reduït que correspon als productes de primera necessitat. El cas és que aquest Dia Internacional ha de servir per a trencar estigmes i alertar de la manca d’educació que encara hi ha sobre la regla i els entrebancs a molts indrets per a accedir als productes d’higiene i serveis sanitaris (us heu parat a pensar dos minuts com pot alterar la vida no tenir un lavabo a prop, ni aigua, ni cap compresa, ni tampó, ni copa ni res?).

A hores d’ara, em sembla que ja hem superat la fase d’amagar-ne el nom (la tia Maria, la cosa, allò, la mala setmana, poseu aquí el vostre eufemisme), tot i que la majoria d’anuncis continuen amagant-ne el color, que es veu que el blau és menys ofensiu. Però encara és hora que se’n parli obertament, sense vergonya, i això vol dir, també i sobretot, que ningú et faci sentir que te n’has d’avergonyir. Començant per aquella primera vegada que tan sovint arriba amb massa desconeixement i amb una reacció que serveix de poc, per no dir de res, i que acostuma a incloure un fals i estúpid ‘ja ets una dona’ i un preocupat i allunyat de la realitat ‘ja saps que ara et pots quedar embarassada’. A la meva època, la manca d’informació a casa i a l’escola se suplia amb llegendes urbanes que anaven circulant des de temps immemorials i juraria que encara corren. Coses tan absurdes i esteses, com ara, no et dutxis si tens la regla (però què?, si és quan més cura higiènica has de tenir), la regla fa pudor (no, no en fa; i si en fa, vés al metge, o potser és que has fet cas de la llegenda anterior), o la meva preferida, no lliguis maionesa si tens la regla que la tallaràs. Ah, els camins de la imaginació humana són inescrutables. I els del patriarcat, també. Tantes vegades amagades, pendents que no es noti, que els altres no ho sàpiguen, que això és lleig i brut. I a molts llocs del món, encara avui, allunyades de casa mentre dura la regla, au, fuig d’aquí i dóna-te’n vergonya.

Anar al metge, dir que ho passes malament cada vegada que et baixa la regla i que et doni una recepta perquè et prenguis analgèsics. Que és normal, dona, la regla ja ho té això, que fa mal. I aleshores passa que es triga anys a diagnosticar una malaltia tan comuna com l’endometriosi. Però res, pren un ibuprofèn cada sis hores. I vam continuar sense saber què ens passava ni per què. I potser tenir orgasmes t’ajuda a reduir els còlics, però ningú no t’ho ha dit. O potser no, potser estàs tan sensible que no en vols ni a sentir parlar. Però ho has de poder esbrinar.

Trencar tabús és compartir allò que ens passa, escoltar-nos el cos, respectar-nos el cicle i que se’ns respecti. És que els homes en sigui partícips. És que si una alumna se t’acosta i et demana d’anar al lavabo si us plau que té una urgència, no siguis cretí. És deixar de preocupar-nos perquè ningú vegi que hem agafat una compresa de la bossa i anem cap al lavabo. És que els metges ens facin cas. És que si una companya de feina taca els pantalons, no te’n riguis, imbècil. És donar-li una compresa a la col·lega que te l’ha demanada sense que sembli que trafiques amb droga. És deixar de dir a ton pare ‘em fa mal la panxa’ cada vegada que tens dolor menstrual perquè quina vergonya, i que ton pare t’entengui i es preocupi i sàpiga què passa.

Perquè la menstruació, símbol de vida, ni és bruta ni és indigna ni ha de fer avergonyir ningú. Ah!, i de la mateixa manera que el dia que baixa per primera vegada no esdevenim ‘tota una dona’ per art de màgia, tampoc no deixem de ser-ho el dia que se’n va. Tabús que han fet que durant anys i panys no hàgim (ni ens hagin) fet prou cas del nostre cos, emmudit tantes vegades al llarg de la història. I encara, massa, avui.

The post La tia Maria tabús collia appeared first on VilaWeb.

‘Ha canviat la conjuntura i la CUP no s’hi ha sabut adaptar’: veus locals analitzen la caiguda del 26-M

Les eleccions del 26-M han estat un cop dur per a la CUP. Ha aprofundit en la caiguda que ja va experimentar a les darreres eleccions al parlament i ha perdut 60.313 vots amb relació a les últimes municipals. Fins diumenge passat, havia enfilat sempre una trajectòria ascendent als comicis locals i el 2015 va aconseguir el millor resultat: 385 regidors i 20 batlles. Aquesta vegada ha aconseguit 335 representants, un retrocés que els ha deixat fora de ciutats importants com ara Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Santa Coloma o Lleida.

Encara és d’hora per a fer una anàlisi acurada del motiu d’aquest resultat, però ja en comencen a extreure unes primeres reflexions. Dijous, en una conferència de premsa, la membre del secretariat nacional Eulàlia Reguant va dir que, en general, els resultats havien estat bons excepte a la corona metropolitana de Barcelona. Tanmateix, en una carta enviada a la militància, el secretariat assumeix que ‘les municipals no han anat gaire bé’ i fa una crida a analitzar-ne el motiu. A l’horitzó hi ha l’Assemblea Nacional de la CUP al juliol, en què es posaran en qüestió aspectes ideològics i organitzatius.

‘Ningú no va saber veure el renaixement del PSC’, resumeix a VilaWeb Jordi Magrinyà, número dos a Barcelona. El creixement socialista ha colpejat amb intensitat municipis com ara l’Hospitalet, Cornellà o Santa Coloma de Gramenet, on la confluència impulsada per la CUP –Som Gramenet– ha passat de segona força a perdre la representació, mentre que el PSC de Núria Parlon ha aconseguit la majoria absoluta. A Badalona, per contra, el creixement del PSC ha frenat les expectatives de la coalició de Guanyem Badalona amb ERC i els ha deixats lluny de la victòria per la qual lluitaven.

‘La coalició ha aturat el cop de la caiguda de les confluències metropolitanes. Si mirem la conjuntura nacional i estatal encara ens podem donar per satisfets’, opina José Téllez, que va ser tinent de batllia a Badalona abans de la moció de censura del 155. Téllez no es mossega la llengua i critica que a les confluències metropolitanes com la seva, que el 2015 va arrabassar la batllia a Xavier Garcia-Albiol, els ha mancat ‘un projecte nacional ferm i guanyador amb un fil conductor’. ‘Els projectes metropolitans hem estat aïllats i això ha fet difícil de competir electoralment’, diu.

Téllez creu que, si la CUP va tenir èxit el 2015, és perquè hi havia ‘un horitzó de ruptura, social i nacional, imminent’ pel 9-N, l’adveniment de les eleccions plebiscitàries i l’aparició de nous partits d’esquerres transformadores, però ja no és així. ‘Ha canviat la conjuntura i la CUP no s’hi ha sabut adaptar. A l’hora de lluitar, la gent és molt pragmàtica; no pots parlar i treballar com si la ruptura fos imminent, perquè et quedes sol’, creu. En aquest punt hi coincideix el membre del secretariat Albert Botran, que veu que ‘el moment polític no és tan favorable a les opcions rupturistes’. Segons que diu, les eleccions del 21-D ja en van ser un indicador, però van llegir els resultats com una baixada conjuntural pel pes en la campanya de les figures de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. ‘Després vam tenir la sensació que molta gent es penedia de no haver votat la CUP, per això vam fer l’eslògan “Atreveix-te” per a aquesta campanya’, explica. Però el fet és que molts votants es van tornar a decantar pel vot a opcions polítiques amb més estructura, que es podia percebre com a útil.

Millors resultats quan governa

La ciutat més important on la CUP ha millorat el resultat és Berga, on, després d’haver governat quatre anys, ha aconseguit el 40,75% dels sufragis i li ha faltat només un regidor per a la majoria absoluta. Francesc Ribera, tinent batlle durant aquest mandat, explica el resultat per l’encert de la seva gestió. ‘Ens vam posar molt estrictes amb la reducció del deute –explica a tall d’exemple–, tot allò que hem fet ho hem pagat nosaltres, no farem res que pugui comprometre l’ajuntament o els proveïdors.’

Eudald Calvo, Francec Ribera i José M. Osuna han governat les seves ciutats respectives durant quatre anys.

A Argentona (Maresme), al batlle Eudald Calvo també li ha faltat un regidor per a la majoria absoluta, però ho ha fet amb una confluència independentista i d’esquerres àmplia –Unitat · Argentona per la República– impulsada per la CUP, ERC i Argentona en Comú. Cal tenir present, tanmateix, que en tota la llista tan sols hi havia dos militants de la CUP, entre els quals el candidat a la batllia, i que en el recompte supramunicipal la candidatura ha afegit els seus vots als d’ERC. ‘Quan la CUP governa, la gent està contenta. Potser el problema és que hem governat a pocs llocs’, apunta.

José M. Osuna, que amb el projecte municipalista Decidim Ripollet també ha revalidat la batllia de Ripollet (Vallès Occidental) i li ha faltat ben poc per a la majoria absoluta, explica l’èxit perquè el govern ‘ha aconseguit arribar a persones de tota mena trepitjant molt el carrer de tots els barris’ i ha combinat ‘qüestions ideològiques, com les municipalitzacions, amb la resolució de problemes del dia a dia’. Tot i que la CUP participa d’aquest projecte municipalista amb profundes arrels a la vila, Decidim Ripollet s’ha presentat deslligat de partits nacionals i amb un compromís sobiranista que arriba fins a la defensa del dret d’autodeterminació, sense definir-se com a independentista.

Els bons resultats s’han repetit en viles petites com ara Celrà (Gironès) o Verges (Baix Empordà), on han revalidat les batllies. Per contra, a Cerdanyola del Vallès, la confluència Guanyem Cerdanyola, que es presentava a la reelecció, ha obtingut la quarta posició i els partits del 155 han aconseguit la majoria absoluta. També han retrocedit a pobles com a Navàs (Bages) o Capellades (Anoia), on han posat en perill les batllies, han perdut dos regidors i han acabat darrere d’ERC.

Un altre factor per a avaluar els resultats, segons Francesc Ribera, és ‘veure si l’oposició la fem bé’. ‘Quan érem a l’oposició fèiem pressupostos alternatius als del govern. No ens conformàvem amb la queixa i la crítica. El primer cop que vam guanyar es va valorar això i la dinàmica del govern ha continuat essent aquesta’, apunta. Coincideix amb Rosa Peñafiel, cap de llista de la Crida per Lleida, que ha sortit de l’ajuntament. ‘Hem d’escoltar millor el poble, tenim un problema de comunicació, que hem de suavitzar perquè la gent l’entengui’, diu.

Albert Gerard, cap de llista de Som Gramenet, creu que tot i fer una ‘molt bona’ feina d’oposició, no han tingut la capacitat de transmetre-ho als votants: ‘S’ha fet molta feina de perfil tècnic, potser calia defensar posicions més senzilles per a arribar millor a la població. A més, destaca que els recursos econòmics dificulten encara més la comunicació, sobretot si, com denuncia, els mitjans locals van afavorir els socialistes. ‘El PSC a Santa Coloma és una màquina imparable, tenen molts mitjans i una estructura clientelar intensa’, diu.

En l’opinió d’Albert Botran, ‘hauríem de conèixer molt millor el nostre entorn social i electoral’ per poder enviar el missatge adequat. ‘La CUP ha pencat molt, però la sensació del nostre entorn és que estem desapareguts’, apunta, i ho exemplifica amb les vagues del 21-D i el començament del judici, amb les quals diu que la militància es va implicar ‘al 100%’.

Renovar les cares és un problema?

El codi ètic de la CUP marca que els càrrecs electes locals no poden ser representants durant més de dos mandats, és a dir vuit anys. L’objectiu és evitar que els militants facin de la política un modus vivendi i s’allunyin dels problemes dels ciutadans. Ara, aquesta ferma decisió té costs i fa que molt sovint els candidats de la CUP tinguin menys experiència quant al funcionament dels ajuntaments que no pas els seus rivals. A més, hi ha qui creu que un canvi de cara repercuteix negativament en la fidelització del vot.

Eudald Calvo suggereix obertament que ‘potser caldrà repensar’ aquesta limitació perquè ‘la gent valora molt el candidat i la llista, i canviant de cares es perden’. Segons que explica, a més, li ha costat els quatre anys que ha estat de batlle entendre a fons com funciona l’administració. ‘Entres a l’oposició i et falten anys d’experiència, el coneixement dels budells de l’ajuntament és clau’, apunta Francesc Ribera.

Tot i reconèixer-ne els costs, Ribera adverteix de la importància de mantenir la limitació perquè els representants no acumulin tres mandats seguits. ‘Com tornes a la feina després de dotze anys?’, demana. Segons que diu, ‘la renovació potser és estricta, però és positiva per a no perdre’s en el “tot és relatiu”‘.

Rosa Peñafiel assumeix gran part de la responsabilitat del mal resultat de la Crida per Lleida i creu que no estava prou preparada. ‘Els altres candidats fa molts anys que són a la política i m’han superat’, diu planerament. Explica que ‘per a una dona treballadora és més complicat participar en política’ i que la van elegir candidata dos mesos abans de les eleccions, de manera que no va tenir prou temps per a posar-se al dia. ‘Canviar les cares és coherent amb la idea de no professionalitzar la política, però no és positiu fer-ho així de ràpid’, resumeix.

‘Si cedíssim podria portar contradiccions en una de les nostres màximes, que és que tots som necessaris’, apunta Jordi Magrinyà. Defensa que el fet de no ser dins els ajuntaments no els fa desconèixer-ne el funcionament perquè ho supleixen amb formació interna. A més, deixa clar que ‘l’objectiu no és la fidelització del vot en si mateix, sinó fer avançar la unitat popular’.

The post ‘Ha canviat la conjuntura i la CUP no s’hi ha sabut adaptar’: veus locals analitzen la caiguda del 26-M appeared first on VilaWeb.

La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó

A la penúltima pàgina de l’escrit definitiu de conclusions de la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés, hi ha aquesta frase: ‘Interessa l’aplicació de l’article 36.2 del codi penal, en els termes que estableix la citada previsió legal.’ És un dels pocs afegitons dels fiscals en un text que és pràcticament calcat al que van presentar just abans del començament del judici, tret de la inclusió d’un aspecte rellevant aparegut en la prova testifical: una reunió a Palau el 28 de setembre del 2017 entre la cúpula dels Mossos i els principals dirigents del govern. Però què significa aquest article, el 36.2, i per què demanen al tribunal que l’apliqui? El propòsit de la fiscalia és, en cas de condemna, impedir que els presos polítics puguin gaudir de cap mena de beneficis penitenciaris fins que no hagin complert la meitat de la pena. És a dir, lligar de mans la Generalitat perquè, com a responsable de la gestió de les presons mitjançant Serveis Penitenciaris, als presos condemnats no els pugui aplicar el tercer grau.

El judici no ha servit pas perquè la fiscalia o l’advocacia de l’estat canviessin de parer sobre les acusacions tan greus que van presentar, respectivament, de rebel·lió i de sedició. Tot i haver escoltat mig miler de testimonis durant quatre mesos, no han vist pas que no tinguin cap mena de fonament; ans al contrari, mantenen la petició de penes. La de la fiscalia va de setze anys de presó a vint-i-cinc i hi afegeixen encara la demanda d’aplicació de l’article 36.2, que diu que, als presos condemnats a cinc anys de presó o més, el jutge o el tribunal podrà ordenar que no els concedeixin el tercer grau –és a dir, poder sortir de la presó durant el dia– fins que no hagin complert la meitat de la condemna. Es tracta d’una previsió que, segons aquest mateix article, és de compliment obligat en delictes ‘referents a organitzacions i a grups terroristes i delictes de terrorisme’, en ‘delictes comesos en el si d’una organització o grup criminal’, d’abusos sexuals i delictes d’explotació sexual de menors. La fiscalia vol, doncs, que als presos polítics els apliquin la mateixa restricció que a aquesta mena de delinqüents.

El grau de càstig i d’escarment a aplicar

Els juristes consultats coincideixen en la sorpresa perquè els fiscals facin aquesta petició expressa en un escrit de conclusions, car és pràcticament inèdit. Si hi ha cap article del codi penal que preveu res de rellevant per a la causa, el tribunal ja ho tindrà en consideració. La petició d’aplicar el 36.2 denota, en tot cas, una voluntat de càstig i d’escarment amb totes les conseqüències; és un missatge polític enviat per la fiscalia del Suprem preveient el probable retorn dels presos a les presons catalanes, sigui en el moment que el judici quedi vist per a sentència o bé quan s’hagi fet pública la sentència condemnatòria. És clar que la setmana vinent els advocats dels acusats defensaran en l’exposició dels informes finals l’alliberament provisional dels presos polítics, si més no mentre no es faci pública la sentència. I hi tindran més arguments de pes, com ara la resolució del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU.

Alguns dels observadors internacionals presents aquesta setmana al Tribunal Suprem, en veient l’acabament pròxim del judici, ja expressaven la preocupació per les maniobres que podria fer la sala per a impedir que els presos, bo i condemnats, tinguessin cap benefici penitenciari. Aquests observadors recorden que la sentència ja serà ferma, perquè ja no hi haurà pas la possibilitat de recórrer a cap altra instància judicial ordinària (precisament una de les vulneracions de drets denunciades repetidament per les defenses). Si és així, com a presos penats i no provisionals, haurien de poder ser classificats en el tercer grau pels Serveis Penitenciaris de la Generalitat. La fiscalia i el jutge s’hi poden oposar, però el govern pot recórrer a l’article 100.2 del reglament penitenciari, pensat per a fer més flexible l’aplicació del tercer grau en alguns presos determinats. És a dir, que es pugui fer efectiu malgrat l’oposició del jutge, si més no de manera temporal. És el cas que Serveis Penitenciaris va aplicar a Oriol Pujol en una decisió controvertida i molt discutida políticament, precisament la setmana passada.

Ara, abans no s’esdevingui tot plegat, serà el govern espanyol qui en primer lloc haurà de moure fitxa. És al ministeri de l’Interior que correspon de decidir a quins centres hauran de romandre els presos, si a Catalunya o a presons espanyoles. El precedent immediat fa pensar que serà a presons catalanes, perquè és com ho va ordenar el ministre Fernando Grande-Marlaska poc temps després de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa mercès al suport dels independentistes a la moció de censura contra Rajoy. Ara caldrà veure si en aquest context polític en què Sánchez i el PSOE despleguen un cordó d’aïllament envers l’independentisme, en què l’hostilitat va en augment, prendran la mateixa decisió.

 

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

 

The post La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CLXXVIII): Entre la bellesa i la veritat

És el lloc on es troba l’escriptor, el poeta, encara que l’amic Keats digués que eren sinònims.

Aquesta primavera d’estiu, quan camín per les dreceres que no duen enlloc, quan mir els estols de núvols que baraten cada estona, quan em decant per no trepitjar un cuc que creua la camada, quan rob unes nespres madures que surten d’una tanca, quan qued embambat amb una flor de la passió que destaca dins l’enfiladís teixit de fulles en el mur de filferro d’un hort, quan través pels camps de vinya que brollen circells i grans verds i diminuts; sí, quan faig totes aquestes petites accions que em donen vida, pens que avui el poeta  ha de cantar i contar l’alegria de ser viu, l’alegria d’escriure i no ha d’oblidar la desesperança que ataca.

El poeta ha de bastir miniatures gegants perquè els lectors les tastin i els donin altes dosis encantades d’intel·ligència, de bondat, de divertiment, de frescor, d’enlairament, de bellesa.

El lector podrà bastir, ‘bastir-se’ seria més exacte, gràcies a la música acordada dels mots del poeta, una màquina personal, ultrasensible i ben d’ara, que serà capaç de matisar fins a l’infinit el món, els colors, els afectes, els sons, la psicologia, l’espai, la consciència.

I aprendrà també a riure, a plorar, a pensar, a cantar, a somniar, a sentir, amb el contacte d’unes veus humanes d’altri, que, encara que pertanyin a la mateixa espècie, no deixen de ser absolutament diferents les unes de les altres.

La poesia només té efectes benèfics, fins i tot els secundaris, i és font de curació i de salut.

També és un dels millors sismògrafs que es poden trobar actualment en un mercat ple de vanitats i de foteses, perquè permet mesurar la intensitat dels nostres dolors, de les nostres guerres, de la nostra sexualitat, de la nostra joia, conèixer l’amplitud de les metamorfosis personals i socials i la profunditat dels nostres punts morts.

La poesia ens ajuda a respirar millor.

I respirar bé hauria de ser una de les fites quotidianes de la nostra vida i que tothom oblida dins els mecanismes automàtics del cos.

Fotografia: Jean Marie del Moral.

La poesia ens diu que res no és automàtic en la maquinària humana. Que cal ser conscients i saber i sentir tots els nostres actes i pensaments. Que només així podem ser els timoners de la nostra navegació damunt la terra.

Mir l’esplendor del paisatge verd (els lledoners, els garrovers, els ametlers) i groc (els bladars) que m’envolta, i entenc amb energia i fondària que la poesia és una escola de sensacions que em fa més observador dels detalls, més perceptor dels espais, més distingidor de les qualitats del cant dels ocells, dels renous de la carretera o de la qualitat de les olors dels lliris de Sant Josep o del rostit de xot de la cuina.

Sempre he estat fidel als meus entusiasmes de joventut, per la qual cosa aquest espot publicitari de la poesia no és res més que un intent de dir la Bona Nova a uns lectors que encara no han descobert aquesta matèria que els pot canviar la vida.

Millor i tot, que el pots donar una altra i alta vida, una Vita Nuova, com escrivia mestre Dant.

I això, en aquests temps de misèria i d’estultícia, de precarietat i de penúries, d’injustícies i desigualtats a voler, és vertaderament un miracle.

La bellesa de la veritat i la bellesa del món conjugades en tots els temps del verb, del vers.

Volem pa i poesia per a tothom! Aquesta és la pancarta que duc a la manifestació d’avui, d’ara mateix.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

The post Closcadelletra (CLXXVIII): Entre la bellesa i la veritat appeared first on VilaWeb.

L’engany del capitalisme i la democràcia o la necessitat de reinventar el socialisme

Josep Fontana (1931-2018) és un dels grans historiadors europeus del segle XX, deixeble de Pierre Vilar, Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila, Edward P. Thompson i Eric J. Hobsbawn. És un gran referent dels estudis històrics i mestre imprescindible de la majoria d’historiadors i estudiosos catalans i hispànics. Va ser sempre un historiador compromès, en contacte amb el carrer i la militància política, i es va afiliar al PSUC durant la dictadura. Tota la vida va combinar l’estudi, la investigació i l’acció.

A banda els seus fonamentals treballs d’investigació i recerca, en infinitat de conferències i articles de premsa va combatre el discurs oficial de la història escrita pels poderosos i els seus aliats en la política i l’acadèmia. Un bon recull dels seus articles més crítics i combatius el va publicar el 2018 l’editorial valenciana Tres i Quatre poc després d’haver-se mort: La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perspectives marxistes, presentat per Antoni Furió.

En aquell conjunt de texts, Fontana es rebel·lava contra el discurs oficial dels polítics i els intel·lectuals orgànics que lloen la superioritat del capitalisme ‘com a estadi suprem del desenvolupament humà, en conjunció amb la democràcia, els valors occidentals i el creixement econòmic’. Ell s’hi enfrontava, lúcid, serè i molt ben documentat. Sempre amb una reserva d’optimisme i una passió latent, reposada, en l’ésser humà i la seva capacitat de revoltar-se. Com escriu Antoni Furió en el pròleg, ‘desmuntar aquest discurs, mostrar-ne i combatre’n el caràcter ideològic i fal·laç, ja justificava la feina de l’historiador. (…) Ell ha subratllat sempre la naturalesa “històrica”, temporal, del capitalisme, enfront dels qui el voldrien inevitable i etern’.

La reinvenció del socialisme, una necessitat urgent

En general, en aquells escrits, Fontana hi denunciava el gran retrocés en drets socials i polítics actual, la submissió dels governs i polítics democràtics a la voluntat del capitalisme i les seves retallades i imposicions. Ell no veia viable una reforma del sistema per mitjà del sistema, perquè la socialdemocràcia havia fracassat o s’havia venut, i apel·lava a la necessitat d’engegar uns altres processos revolucionaris.

Hi ha una capacitat de protesta que sorgeix pertot però el sistema no té dificultats a enfrontar-se separadament a cada línia de protesta, deia. Segons ell, cal unificar la protesta, cal una unió fonamentada contra un mateix enemic comú, basada en ‘la proposta de crear un sistema diferent del “capitalisme realment existent”, això és, un “socialisme que garanteixi els drets de tothom contra la multiplicitat dels abusos actuals”‘.

I acabava concloent: «Si comencem recuperant els valors positius de la socialdemocràcia, haurà de ser amb el propòsit d’ocupar-nos immediatament de superar-la, d’insistir en la recerca d’un nou socialisme que pugui aspirar, no únicament a atendre les reivindicacions actuals dels treballadors europees, dels pagesos d’Àfrica i dels indígenes de les Amèriques, sinó a harmonitzar a llarg termini les aspiracions de tots en una societat més equitativa i més lliure. D’una manera o altra, la reinvenció del socialisme és una necessitat urgent.»

Com el capitalisme i la democràcia ens han portat al gran engany

El llibre de Tres i Quatre va ser una aportació magnífica per a preparar-nos pel que ara ens ha arribat. L’últim comunicat. Un missatge intel·ligent, molt crític amb el capital al poder i les organitzacions polítiques actuals, que expressa una denúncia sòbria, inapel·lable, sense perdre mai l’esperança. És el seu llegat pòstum, Capitalisme i democràcia. (1756-1848). Com va començar aquest engany (Edicions 62 i Crítica), que, per ordre expressa de l’autor, en una última voluntat plena de significat, s’havia de publicar una vegada mort.

Si és cert que tota història és contemporània perquè cada època construeix la seva visió del passat, en aquest darrer treball definitiu, Josep Fontana ha escrit la seva brillant anàlisi –i síntesi– històrica per a entendre aquest present que tant el preocupava, com molt bé fa evident. Torna als orígens de l’engany capitalista i ens l’explica d’una nova manera perquè puguem descobrir què passa avui i apuntar com hi podria haver unes altres formes d’organitzar-se, de trobar alternatives i actuar per canviar les coses. Fontana explora al passat per combatre la idea determinista que ha imposat el capitalisme i la democràcia com l’únic sistema possible i viable. És un engany, afirma ell ‘la idea que tot ha passat de la sola manera en què podia passar, i que, com deia la senyora Thatcher, “no hi ha alternativa”‘.

En quin món vivim? Quin és l’origen de tot?

L’autor ho diu ben clar d’entrada: «En un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics.» Resultat: el sistema democràtic enganya i és còmplice d’una societat cada dia més desigual.

Fontana es remunta a l’origen, quan tot semblava apuntar cap a una societat més igualitària, perquè els camperols i menestrals impulsaven el creixement. En conseqüència, el poder de la vella societat de terratinents i burgesos, que controlava els governs i les regles dels mercats, van actuar per apropiar-se dels beneficis creixents que ells no havien generat. Ni somniat. La Revolució Francesa va ser un intent notori d’impedir-ho, però no ho va poder frenar. La tensió va durar quaranta anys, fins que la revolució burgesa va crear la il·lusió de la participació democràtica, que consistia a consolidar els propietaris i enganyar els oprimits per continuar-se enriquint a costa del seu treball. I així fins avui. Amb variacions més cosmètiques que no efectives.

Ara, si revisem la història amb Josep Fontana, veurem també com la història oficial ens ha amagat una altra via: una democràcia que no es fonamentava en el poder dels propietaris, sinó en el dels consells i sindicats. De fet, explica ell, entre el 1945 i el 1989 va semblar possible que un altre model democràtic igualitari pogués consolidar-se. Però el capitalisme va guanyar la batalla. I fins avui, que per molts és l’únic sistema únic possible, l’únic símbol del progrés, malgrat l’evidència: cada dia en condemna més a la misèria i l’explotació.

Però hi ha més teòrics –i Fontana cita William I. Robinson– que creuen que cal recuperar la vella idea de democràcia igualitària, amb un ‘projecte popular transnacional’, no dissenyat pels partits sinó per les organitzacions de lluita de base, que equivaldria a la ‘revolució socialista mundial’ somniada per Lenin el 1917.

Amb aquest propòsit d’entrada, Fontana fa un intel·ligent exercici de crítica històrica, exposant-nos la trama oculta de la història que els acadèmics oficials menystenen en els seus relats definitius de consolidació del capitalisme omnipotent. En resum, invoquen la defensa de la llibertat i la conquesta de la democràcia mentre silencien que la realitat va consistir en l’expropiació de terres i la usurpació del treball i els petits beneficis dels de baix.

És una meravella de relat històric centrat en les causes que han pervertit les aspiracions de justícia i d’igualtat, del segle XVIII fins a l’actualitat. Un recorregut per fils argumentals de la història significativament oblidats. Una descoberta de noves causes de moltes de les claus que ens han portat fins on som avui que eren amagades.

I malgrat el pas de dos segles, a efectes pràctics, ara no som gaire lluny de l’origen de l’engany. La crisi del 2008 ha portat retallades, precarietat, feblesa sindical i un gran augment de les desigualtats existents. Alhora, per fonamentar més el retrocés, ha augmentat exponencialment la repressió. Segons que cita l’autor, als EUA hi ha dos milions tres-cents mil presos, una quarta part de la població presidiària mundial. La majoria són pobres i afroamericans. I, paral·lelament, tota una indústria cultural inculca l’engany que tot va cada dia millor i el món progressa, quan la realitat és terrible.

Si al principi els burgesos es van apoderar de les terres dels camperols del primer món, ja fa temps que el capitalisme mundial ho practica al tercer món.

Per això existeix l’activisme contra el landgrabbing, el fenomen de l’apropiació en massa –robatori, de fet– de terres a l’Àfrica o a Llatinoamèrica. O les lluites camperoles, les guerrilles i els assassinats de dirigents ecologistes i indígenes dels països del sud com ara Hondures (Berta Cáceres), on del 2009 ençà hi ha hagut 123 morts violentes d’activistes camperols a les mans de tropes ensinistrades i finançades als EUA. O al Brasil, Guatemala i Colòmbia on, segons l’ONU, el 2017 van ser assassinats cent cinc activistes.

O la intoxicació mediàtica i populista contra els fenòmens migratoris i tot allò que no encaixa en el marc del món feliç que, de fa segles, ens ven el capitalisme .

Tot això, que podria ser d’una complexitat extrema, Fontana ho sintetitza al punt essencial imprescindible per a fer comprendre el gran engany. I ho relata amb amenitat i sinceritat. Amb una exposició senzilla –que no simple–, nítida, lúcida. Elabora una anàlisi crítica a contracorrent, carregada de saviesa històrica i política, impulsada per la voluntat de no defallir, de mantenir l’esperança i disposar-se a l’acció unitària contra el capitalisme i la seva perversió del sistema democràtic.

Josep Fontana es basa sempre en raons i evidències tan comprensibles i lluminoses que, en llegir-lo, t’adones, amb vergonya, de la manera com ens ha estafat tothom. En primer lloc, en constatar, una vegada més, l’analfabetisme històric de la nostra societat i la constant manipulació de la història amb què ens bombarden de tots costats. No solament el poder i els seus sequaços, banquers i emprenedors diversos, sinó, també, molts historiadors i intel·lectuals venuts als partits i mitjans de comunicació i les subvencions que s’hi donen, destinades a aïllar crítics i dissidents per multiplicar el discurs del poder amb les seves mutacions i actualitzacions periòdiques en clau local. Aquest detall, crec jo, implícit en el llibre, també és una gran lliçó ètica d’aquest missatge pòstum.

 

The post L’engany del capitalisme i la democràcia o la necessitat de reinventar el socialisme appeared first on VilaWeb.

Per què sumar no vol dir necessàriament eixamplar?

A l’Essai sur les données immédiates de la conscience, llibre del qual s’ha dit que inspirà Marcel Proust a escriure À la recherche du temps perdu, el filòsof Henri Bergson explorà la relació entre unitat, multiplicitat i espai. El llibre és dens i l’argumentació complexa, i el lector pot legítimament preguntar-se a què treu cap fer-hi referència aquí. Però per poc que segueixi aquesta columna, sabrà que no és pas per afany d’erudició que sovint esmento llibres que, de primer, poden semblar allunyats d’allò que vaig comentant d’acord amb els esdeveniments. Demano doncs una mica de paciència.

Bergson defineix el nombre com la síntesi de l’u i del múltiple. Cada nombre és una unitat perquè ens l’imaginem amb una intuïció simple i hi donem un nom. El quatre, el deu o el cinc-cents ens semblen coses perfectament definides i la impressió d’indivisibilitat fa que passem de l’un a l’altre de manera abrupta, com si pugéssim una escala saltant els graons. L’explicació d’aquest salt és, segons Bergson, que per obtenir un nombre ens cal fixar l’atenció successivament en cada una de les unitats que el componen. Puix que concebem cada una d’aquestes unitats en un sol acte indivisible, ens la representem com un punt separat del següent per un interval a l’espai. El tres, per exemple, l’intuïm posant tres unitats l’una al costat de l’altra, i això ho fem d’esma i sense adonar-nos-en, a causa de l’hàbit. Només hem de recordar que els nens i les persones poc ensinistrades en el càlcul el visualitzen amb els dits de la mà. I qui diu dits, diu en realitat unitats mínimes d’extensió, és a dir, punts a l’espai. Però en la proporció en què deixem de posar-hi atenció, les separacions desapareixen, els punts tendeixen a constituir-se en línies i el conjunt pren l’aparença de continuïtat. El nombre és discontinu mentre el construïm, però una vegada constituït resta objectivat i llavors ens sembla possible de dividir-lo il·limitadament, de la mateixa manera que una línia pot dividir-se fins a l’infinit.

Bergson fa aquesta anàlisi de la continuïtat i la discontinuïtat per explicar processos de consciència. L’argument és complex i el deixarem en aquest punt. M’interessa servir-me’n per assenyalar la manera com un concepte aparentment tan unitari com la independència, o, més exactament, el sentiment de la voluntat d’independència —l’anomenat independentisme— també és una objectivació d’unitats separades per intervals que, en aquest cas, ja no són simètrics com els que separen les unitats numèriques, sinó variables segons la intensitat amb què es presenta aquella voluntat. Pròpiament parlant, les unitats d’aquest conjunt haurien de ser les persones, però a la política de masses l’individu és una abstracció. La unitat d’intuïció política és el partit. I per això importa recórrer a la inversa el procés d’objectivació pel qual veiem continuïtat allà on la percepció acurada ens mostraria una agrupació d’unitats indivisibles. Importa, doncs, redirigir l’atenció a l’aspecte irreductible de cada una d’aquestes unitats.

Llavors entenem per què els partits deceben inexorablement el desig d’unitat. Uns potser més que uns altres, però a la fi cadascun es referma en la seva unicitat, alhora que, juxtaposant-se, tots col·laboren a objectivar la continuïtat il·lusòria de l’independentisme. Com passava amb el nombre, l’objectivació partidista fa que l’independentisme es torni infinitament divisible. Perquè, considerat extensivament, o, dit en termes polítics, transversalment, pot dividir-se de moltes maneres. Per això, cada aspirant a encarnar-lo en la totalitat no fa sinó dividir-lo, i una proposta unificadora, com poden ser-ho unes primàries teòricament inclusives, no fa sinó aprofundir la divisió d’ençà del moment que és rebutjada per qualsevol de les unicitats en joc i es constitueix en una nova magnitud que de retruc rebaixa el rang de les precedents.

Si suspenem la imatge de la línia i recuperem el procés formatiu del nombre; si recuperem, per tant, la intuïció dels intervals, ens adonarem que cada punt permet d’articular sèries diverses i objectivar-les en valors diferents. Així, per exemple, el punt central del conjunt numèric ‘tres’ pot ser l’origen d’una línia diferent que es consolidi en el valor ‘deu’ o ‘deu mil’. Dit en unes altres paraules, la unicitat no és un vector sinó l’origen de molts vectors possibles. Ara, la comparació amb la imatge del nombre com una successió de punts sols és aproximada, car l’independentisme no és un sentiment lineal, malgrat que es tendeixi a representar-lo a l’espai en termes de dretes i d’esquerres i que es visualitzi en fileres d’escons parlamentaris que creixen o decreixen al ritme de les eleccions. Però aquesta manera d’imaginar les unitats que sumades donen ‘l’independentisme’ permet de discernir el potencial de cada una per iniciar línies diverses. Línies que, traduïdes al llenguatge polític, donen estratègies diferents. I estratègies diferents vol dir combinacions diferents, és a dir, aliats dissemblants i objectivacions desiguals. En definitiva, valors no sols de magnitud molt diversa sinó d’objectius heterogenis. 

Però tot i que acostumem a mesurar-lo mitjançant estatístiques, sondatges d’opinió i resultats electorals que donen peu a la idea d’una base geomètrica que teòricament s’ampliaria amb determinades combinacions de les unitats en joc, l’independentisme no és una xifra sinó un sentiment i, com a tal, resulta més indicat de considerar-lo no pas d’acord amb la linealitat sinó amb la intensitat. I aquí és on Bergson resulta molt útil, perquè demostra que la intensitat és la sensació conscient d’una causa extensa.

Us estalviaré el llarg raonament; n’hi ha prou de recordar el mal de queixal que tothom ha tingut alguna vegada. Malgrat que ens sembli que la intensitat és efecte d’un augment de la causa en un sol punt, de fet el dolor és més lleuger quan sols envaeix una petita zona neuronal i en canvi es torna més agut quan la sensibilitat s’escampa a zones més amples. Això és perquè en el primer cas deixa intactes moltes altres atencions que ens distreuen del dolor, mentre que a mesura que s’escampa per la boca i guanya extensió desplaça unes altres fonts d’interès. És la suma de sensacions que, a mesura que ocupa zones més grans de la nostra atenció, la concentra. Aquesta concentració més gran l’experimentem subjectivament com un augment de la intensitat.

Intensificar vol dir ocupar més l’atenció, cosa que políticament el conservadorisme expressa en relació amb l’individu amb els termes ‘arrauxat’, ‘hiperventilat’ i similars, però que mirada amb perspectiva existencialista resulta en la puresa de cor que Kierkegaard definia com voler una sola cosa. A l’àmbit de partit, és a dir, de programa, intensificar vol dir centrar-se en un objectiu i mantenir-s’hi fidel, alhora que s’estén a més aspectes i àmbits de la vida col·lectiva fins a saturar-la. I a l’àmbit d’estat, vol dir sentir un dolor més agut a mesura que ‘el mal independentista’ s’escampa a zones com més va més vastes de l’opinió internacional i hi concentra l’atenció, desplaçant la versió estatal d’un virus antidemocràtic que cal desinfectar. Si en lloc de maldar per sumar unitats posant-les en línia en combinacions infinitament divisibles, ens preocupéssim més per la intensitat de la voluntat, repensaríem l’estratègia en termes no pas d’eixamplar numèricament la base d’actuació sinó d’intensificar-ne els efectes, penetrant zones clau de la sensibilitat. Arribat en aquest punt, considero prudent d’aturar l’anàlisi i deixar que el lector reflexioni sobre la combinació d’intencions i de possibilitats més efectiva o, si més no, més creïble per a l’esdevenidor immediat.

I de què serveix tota aquesta elucubració?, es pot preguntar un lector que no estigui per romanços i demani resultats. La resposta no té cap dubte: no serveix de res, en el sentit positiu de ‘res’, de ‘cosa’, car la comprensió i l’acció són vectors heterogenis. Interpretar el món no és transformar-lo, com bé sabia Marx, tot i que s’equivocava creient que l’acció pot prescindir dels marcs d’intel·ligibilitat. Però a més hi ha el fet que, per a comprendre, el pensament ha de refusar de servir la necessitat. Pensar és un arrogant i maleït non serviam. És la part inútil de la vida, rebel a l’imperatiu d’execució cega que regeix la natura i l’ordre polític. 

The post Per què sumar no vol dir necessàriament eixamplar? appeared first on VilaWeb.

El Consell per la República, el Consell de la Unitat

El Consell per la República ha convocat una manifestació davant la seu del Parlament Europeu a Estrasburg el 2 de juliol, quan començarà la legislatura. A aquesta convocatòria, s’hi han afegit ja tot d’institucions i organitzacions. Hi ha la voluntat de tornar a dur milers de catalans al cor de les institucions europees a defensar els drets dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i Comín.

El fet que siga el Consell per la República que s’encarregue de la convocatòria em sembla una gran notícia. No tinc cap dubte que el consell és el millor instrument de tots els que tenim a l’abast, ara mateix, per a canviar la situació. Però és evident que o bé això no s’ha explicat com calia o la gent no ho ha entès. Els 66.837 adherits que té en aquest moment són una xifra molt baixa. Especialment si la comparem amb allò que va passar a les eleccions europees. Perquè, si m’ho permeteu, la victòria de la llista de Carles Puigdemont crec que té una explicació addicional en el Consell per la República. I en la fotografia dels tres candidats: ell mateix, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Hi ha molta gent interessada a amagar la victòria espectacular d’aquesta llista o a minimitzar-la. Fins i tot perdent l’oportunitat de remarcar que per primera vegada l’independentisme ha arribat a la ratlla del 50% dels vots. Però, siga com siga, les dades són massa contundents. Fins a un cert punt, són dades desconcertants i tot.

Crida molt l’atenció, per exemple, que a Barcelona la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí aconseguesca prop de 120.000 vots més que els de Junts per Catalunya a les eleccions locals. Sobretot perquè si féssem un exercici de ficció, sumant als vots de Forn i Artadi els 30.000 de la CUP, els 30.000 de Primàries i els 13.000 menys que obté ERC respecte de les municipals del mateix dia, resulta que encara hi hauria uns 50.000 vots més a Junts per Catalunya, a les europees a Barcelona, que no se sabem d’on vénen. La lògica diu que han de venir de llocs molt diferents: dels comuns, de l’abstenció, segurament d’alguns socialistes, de votants de Junts poc contents amb la llista municipal… Però, així i tot, són molts vots. Moltíssims. I molt significatius.

La meua hipòtesi és que una part de l’electorat, poc partidista, va veure en la llista de Junts per Catalunya sobretot la llista del president Puigdemont amb els consellers Comín i Ponsatí. És a dir, el vot directe als exiliats, el vot a la gent que ha lluitat de manera incansable a Europa i ha obtingut les victòries, fins ara, més importants que hem aconseguit –han tombat les euroordres, han fet que els tribunals alemanys neguen l’existència de la rebel·lió i la sedició, han treballat pels drets no únicament seus sinó també de gent com Valtònyc i Adrià Carrasco, s’han guanyat el dret de circulació per la majoria de països de la Unió, han representat l’independentisme cada dia en parlaments, universitats, mitjans de comunicació…

Al costat de les impressionants victòries electorals de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana el 21-D i en aquest cicle d’espanyoles, municipals i europees que ara s’ha acabat, és evident que l’exili és el que ha posat més contra les cordes l’estat espanyol. Especialment l’exili brussel·lès. La Casa de la República s’ha convertit clarament en un focus d’irritació permanent d’Espanya i alhora en una esperança per al conjunt de l’independentisme, en el sentit que les coses es poden fer bé i es pot guanyar. També en un referent de lluita en defensa de la preservació del mandat del Primer d’Octubre i contra qualsevol intent de retorn a l’autonomisme.

Però, per si això no fos prou, pense que hi ha un factor més, que per a molta gent ha estat essencial: el de la unitat. Quan el judici és a punt d’acabar i tot allò que l’envolta és un enorme escàndol, quan fins i tot l’ONU clama per l’alliberament dels presos polítics, els partits independentistes, a l’interior, continuen sense posar-se d’acord en res. I això és una autèntica vergonya. Veure, per exemple, Gabriel Rufián insinuant eleccions al febrer i Tardà de candidat, donant per segur que Oriol Junqueras no serà el candidat i assumint per tant una culpabilitat que Junqueras no té, deixa astorat qualsevol. Aixafat. No hi ha cap pla conjunt, treballat ni lligat dels partits independentistes per a reaccionar quan arriben les sentències, i malament si l’únic pla que s’esbossa és de fer unes eleccions autonòmiques tan sols per dirimir qui farà de president autonòmic. És una manera d’assumir, com si res, que els presos passaran anys a la presó, sense marge de maniobra política, sense ni ser tinguts en compte ja com a possibles candidats. El país espera això? Jo crec que no.

En aquest context, Carles Puigdemont (president i fins ara diputat de Junts per Catalunya), Toni Comín (conseller i fins ara diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya) i Clara Ponsatí (l’única consellera que es va enfrontar a la policia defensant les urnes del Primer d’Octubre, candidata de Primàries i persona preuada per la CUP i espais afins) representen un model completament diferent d’encarar les coses que el que veiem a l’interior. I crec que això és estimat i premiat, més enllà del cercle de fanàtics irresponsables de cada marca concreta, més enllà de l’insuportable assetjament mediàtic a què ens sotmeten cada dia els diaris de despatx.

Tots tres provenen de mons diferents i d’opcions partidistes diferents, si és que cap es pot considerar partidista en res. Tots tres han tingut i tenen diferències òbvies i públiques. Cal recordar l’afer dels missatges entre Puigdemont i Comín o la tesi de la catxa (‘farol’) expressada per Ponsatí? I tanmateix, sense renunciar a les seues diferències, tots tres han donat una lliçó al país perquè han sabut sumar respectant-se, han sabut arribar a acords que de segur que no han estat fàcils i han demostrat que poden lluitar plegats perquè saben que aconseguir el reconeixement de la República és més important que no pas gestionar qualsevol cadira, la que siga. I ells tres, conjuntament, tenen una legitimitat popular que ha fet possible que ningú no s’haja pogut despenjar en públic del Consell per la República i que aquest siga l’únic organisme on hi ha assegut gairebé tothom i on parla gairebé tothom. Amb ganes o sense ganes, això és una altra història, però gairebé tothom.

Per això el Consell per la República és també el Consell de la Unitat. I crec que això és el fet que molts d’aquests votants que no sabem trobar d’on van eixir la nit de les eleccions varen voler premiar amb el seu vot. Em sembla, doncs, molt important que a partir d’aquesta legitimitat ara faça un pas més i es pose al capdavant de la mobilització. Em sembla una notícia excel·lent.

Ens veurem el 2 de juliol a Estrasburg.

 

PS. He publicat la primera de les entrevistes amb grans periodistes de tot el món que faré per celebrar els 25 anys de VilaWeb, que arriben l’any vinent. Una cada mes. Aquesta primera és amb el periodista turc Can Dündar. També en vaig parlar de tot això i d’haver arribat als quinze mil subscriptors i de cap on volem que vaja VilaWeb, en aquest editorial especial.

The post El Consell per la República, el Consell de la Unitat appeared first on VilaWeb.

Detingut un home que anava per la Rambla de Barcelona amb una arma d’aire comprimit

Els Mossos d’Esquadra han detingut un home després d’haver causat un incident a la Rambla de Barcelona. Havia passat pel carrer d’Escudellers amb una arma llarga i, en veure’l, uns turistes han alertat la policia. S’ha activat el protocol antiterrorista i s’hi han traslladat patrulles dels Mossos. L’home ha provat d’amagar-se i ha disparat uns quants trets a l’aire. Quan els agents l’han intentat detenir s’hi ha oposat i n’ha ferit lleument tres. Finalment s’ha confirmat que l’arma era una simulació de plàstic d’aire comprimit que dispara balins.

La normalitat ja s’ha recuperat i l’home és detingut a la comissaria de les Corts per delicte d’amenaça i atemptat contra els agents de l’autoritat. Segons que ha pogut saber VilaWeb, fa setmanes hi va haver un accident similar en una població del Baix Llobregat.

 

The post Detingut un home que anava per la Rambla de Barcelona amb una arma d’aire comprimit appeared first on VilaWeb.

El número dos del Ministeri d’Interior espanyol l’1-O culpa el CNI de no haver trobat les urnes

El número dos del Ministeri d’Interior espanyol l’1-O, José Antonio Nieto, ha assenyalat el CNI com a culpable de no haver trobat les urnes del referèndum. Ho ha dit en una entrevista publicada a El Confidencial, en què ha afirmat que els serveis d’intel·ligència tenien una àmplia investigació oberta sobre les urnes que finalment no va donar resultats. ‘Deien que ho tenien controlat i després va resultar que no ‘, ha apuntat Nieto, que ha exculpat les forces de seguretat d’aquest error, argumentant que la tasca de localitzar les urnes no els corresponia. Amb tot, l’ex-número dos d’Interior ha recordat que la Guàrdia Civil va confiscar propaganda electoral i butlletes de votació.

A l’entrevista, Nieto, que va declarar al judici contra el procés per la seva etapa com a secretari d’estat de seguretat, considera que el CNI va equivocar-se en molts aspectes. ‘Cal entendre-ho, perquè, de fallar, fallem tots’, ha expressat.

D’una altra banda, ha lamentat que no s’apliqués abans l’article 155 a Catalunya i que la suspensió de l’autonomia no s’allargués més, ‘fins que no hagués disminuït la tensió’. De la mateixa manera, ha opinat que caldria haver actuat sobre l’educació i els mitjans públics catalans.

El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre

The post El número dos del Ministeri d’Interior espanyol l’1-O culpa el CNI de no haver trobat les urnes appeared first on VilaWeb.

Pàgines