1. Després de les recents eleccions autonòmiques, n’hi ha que diuen que l’independentisme entra en una etapa de resistència. De fet, a partir de l’aplicació del 155, la pèrdua de sobirania del parlament, les condemnes a presó i els indults als empresonats, l’independentisme només podia oposar resistència a la repressió espanyola. I, fins ara, en part hi havia reeixit amb majories al parlament; posant l’estat contra les cordes a Europa, gràcies a la lluita sense treva dels exiliats davant el parlament i els tribunals; o pactant una llei d’amnistia amb el govern espanyol. La qüestió és, no obstant això, si creiem que unes eleccions autonòmiques són la pedra de toc del moment actual de l’independentisme. No m’ho sembla pas: més aviat, diria, són un registre puntual del fracàs de les institucions per a aprofitar aquella resistència i tornar a lligar-les amb el carrer. El votant independentista que ha canviat el sentit del seu vot, o que s’ha quedat a casa, ens ha dit que el moviment ha de tornar a ficar-se al bell mig de la vida política per fer allò que els partits no saben, no poden, o no gosen fer.

2. Durant el procés, el moviment ha estat propositiu amb les institucions, en oferir-los la força del carrer per a assolir la independència de Catalunya; ara allò que cal és que el moviment esdevingui executiu, que agafi les regnes de la lluita i sigui conscient del poder propi. Ho diré més clar: el moviment ha de fer política no portant més aigua al pantà autonomista, sinó posant les bases per a ressecar-lo i fertilitzar la terra.

3. Aquests dies també sentim parlar molt d’unitat, però sense que se’ns digui amb quin programa, mitjans, formes de lluita i calendari. Han circulat mots com “unilateralitat”, “finestra d’oportunitats”, “consens”, “ser positius”, “aglutinar”, “rendiment de comptes”, “nous lideratges”, “noves cares”… Mots que són contenidors buits que es poden omplir a caprici de l’usuari. La unitat no és un element estructural, sinó dinàmic: cal construir-la i reconstruir-la en cada circumstància i a cada moment. Per fer això, cal examinar la circumstància: què hi tenim al davant; si decidim d’enfrontar-nos-hi; i com ho farem. Posem-ne un exemple potencial: tenim al davant la possibilitat que es faci un govern espanyolista al parlament, bàsicament gràcies a la divisió, la desídia i la resignació dels partits nacionals catalans. Ho hem de permetre? Si no volem permetre-ho, com ens hi enfrontem? Això obliga a fer un torcebraç a les institucions pròpies, a l’estat, i a sectors del propi moviment. Vol dir actuar per mobilitzar, reorganitzar i rearmar el moviment. Vol dir obrir una etapa de lluita que torni a portar la gent al carrer per obligar els partits nacionals a no investir Illa per activa o per passiva, a forçar noves eleccions a l’octubre, i a impedir que aquests partits nacionals votin pressupostos espanyols per continuar escanyant Catalunya com una colònia.

4. Passa el mateix amb la posada en marxa de la llei d’amnistia. No n’hi ha prou de dir que els partits s’han rendit a Madrid, perquè el fet real és que l’hauran d’aplicar uns jutges arbitràriament, que provocaran les desigualtats que els convingui i mantindran la por generalitzada. I llavors no serà un afer de “opinió”, sinó una realitat material que patirà el país sencer. Farem l’orni? O ho aprofitarem, no pas per “celebrar” la llei d’amnistia, sinó per organitzar la insubmissió sistemàtica i planificada contra la justícia espanyola? L’ANC decidirà que és un afer que no li pertoca, perquè forma part de “superestructures” institucionals i partidistes que ja han demostrat la seva incapacitat? O aprofitarà l’empenta per col·locar-se al mig del debat polític alhora que posa les bases per a campanyes massives en defensa de la llengua, contra la humiliació de Rodalia, i contra l’espoli fiscal, íntimament lligades en la defensa de la nació com un tot i alhora com un contenidor d’injustícia i desigualtat? L’ANC ha d’ordenar i vertebrar aquesta nova fase del moviment superant els límits dels partits fins a capgirar la situació i obligar-los que es transformin o desapareguin per deixar pas a noves formacions plenament inserides en el procés històric de la independència.

5. Qui sigui capaç de dirigir aquest programa, podrà organitzar la unitat de la pròpia ANC i del país; qui no ho sigui, s’hi hauria d’incorporar i no posar bastons a les rodes.

El comerç d’armes és un dels negocis corporatius més lucratius del món. No només ha creat un sistema econòmic en creixement constant, sinó que ha normalitzat la guerra i les respostes de seguretat a totes les crisis socials. A Espanya, figures polítiques tan rellevants com el rei Joan Carles I, Felipe González i José María Aznar han estat implicades en aquest sector, i han utilitzat les seves influències i contactes per obrir mercats a diverses parts del món.

La pandèmia va ser tractada com una qüestió de seguretat, amb l’exèrcit participant en tasques logístiques i de control social. Els recursos destinats a la salut van ser desviats cap a operacions militars, que van demostrar la seva ineficàcia. Aquesta resposta militaritzada s’ha aplicat també en altres àmbits, com les polítiques migratòries i el canvi climàtic. La securitització considera totes les crisis socials, humanes o ambientals amenaces de seguretat, i afavoreix solucions militars. Utilitzen la por com a eix vertebrador, impulsen la demanda d’armes i legitimen l’existència d’un negoci armamentístic poderós.

El 13 de març de 1987, el consell de ministres encapçalat per Felipe González va declarar secretes les actes de la Junta Interministerial per al Comerç i Control del Material de Defensa i Tecnologies de Doble Ús (JIMDDU), emparant-se en la llei de secrets oficials de la dictadura franquista. Aquesta mesura es va prendre després que el govern espanyol permetés l’enviament a Xile de tot tipus d’armament. Entre el 1980 i el 1987, Xile, sota la dictadura de Pinochet, segons l’investigador Vicenç Fisas, va rebre armament espanyol per un valor de més de 30.000 milions de pessetes. El 22 de desembre de 1986, el ministre d’Afers Exteriors, Francisco Fernández Ordóñez, va justificar els negocis militars amb la dictadura xilena i va afirmar que, tradicionalment, ni a Espanya ni en cap altre país no es considerava si un règim era democràtic o no per a autoritzar-hi la venda d’armes.

El 2008, l’ex-president del govern espanyol José María Aznar va negociar un contracte com a comissionista amb l’empresa espanyola Einsa, que ja proveïa armament a Veneçuela. La companyia volia que Aznar obrís mercat també a la Líbia de Muammar al-Gaddafi i a Algèria. Miguel Blesa, ex-president de Caja Madrid i amic de la infància d’Aznar, va actuar com a intermediari. Segons els correus electrònics revelats per Infolibre, Aznar va utilitzar la seva influència i part del seu equip a la fundació FAES, subvencionada amb fons públics, per ajudar Einsa a expandir-se als Estats Units. En aquests correus, el responsable de la companyia armamentística, Pedro Rodríguez Pla, esmentava la implicació d’Aznar i del seu gendre, Alejandro Agag.

El 2008, mentre Aznar negociava amb Einsa, la companyia ja venia armament a Veneçuela, malgrat les crítiques del Partit Popular a Hugo Chávez durant l’etapa de Zapatero. Quan els populars van arribar al poder, les relacions amb Veneçuela es van suavitzar, fins al punt que Chávez va qualificar el ministre de Defensa, Pedro Morenés, de “gran amic”.

El rei emèrit Joan Carles I ha estat implicat en diversos escàndols relacionats amb el comerç d’armes. Durant el seu regnat, es van signar múltiples acords d’armament amb països de l’Orient Mitjà i Àfrica del Nord. La seva amistat amb líders d’aquestes regions va facilitar la signatura de contractes milionaris.

Segons revela el periodista Carlos Enrique Bayo al diari Público, quan era príncep, Joan Carles de Borbó, designat hereu per Franco, ja estava obsessionat amb acumular una gran fortuna. Per aconseguir-ho, va promocionar el seu millor amic, Manuel Prado i Colón de Carvajal, per enriquir-se a qualsevol preu. Un cop coronat, Joan Carles I va nomenar Prado senador i ambaixador especial. També el va fer administrador solidari al 50% dels seus negocis, incloent-hi la venda d’armes. En una visita a Riad el 1977, va negociar la creació d’Alkantara Iberian Exports, una empresa conjunta hispano-saudita per a canalitzar el comerç entre els dos països, amb Adnan Khashoggi com a delegat saudita.

Alkantara va ser registrada a Londres el 1978 per evitar el control fiscal. Borja Prado Eulate, fill de Manuel Prado, va treballar a l’empresa des del 1980 fins al 1988. La llei de secrets oficials encara avui impedeix obtenir documents sobre aquests contractes.

El 1982, Alkantara es va registrar a Xipre per operar fora del control del govern saudita i espanyol. En 1989, l’INI va decidir dissoldre Alkantara a causa de l’escàndol del cas Iran-Contra, també conegut com a Irangate. Abans de ser encausat, Khashoggi va passar els negocis a Abdul Rahman El Assir, que va continuar venent armes a països com el Marroc i Egipte.

Entre el 2019 i el 2023, quatre de les cinc fàbriques d’armes més grans d’Espanya han rebut més de 15 milions d’euros en ajudes públiques. La indústria militar espanyola, que inclou 400 empreses i genera 36.000 llocs de treball directes, depèn en gran part de les exportacions, tot i que també té el Ministeri de Defensa com a client.

Tres empreses espanyoles es troben entre les 25 entitats amb les subvencions més altes del FED. Com a exemple, Indra ha rebut un total de 60,78 milions d’euros, GMV Aerospace and Defence S.A.U., 12,40 milions d’euros, i Navantia, 11,60 milions d’euros. Cal ressenyar que Indra i GMV Aerospace and Defence han estat acusades de corrupció i frau.

Segons el Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), Espanya és el vuitè exportador mundial de material de defensa. En el primer semestre del 2022, Espanya va exportar material de defensa per valor de 1.293,1 milions d’euros. La majoria de les exportacions es dirigeixen a països de l’OTAN i la UE, tot i que també van a països com l’Aràbia Saudita, Singapur i Malàisia. Les principals categories d’exportació són aeronaus i vaixells de guerra.

El sector armamentístic mundial està dominat per empreses dels Estats Units, que representen el 51% de les exportacions mundials, seguides per Alemanya, amb el 19%. Quan va començar la guerra a Gaza, després dels atemptats d’Hamàs, la cotització de les empreses multinacionals d’armes als Estats Units i Europa es va disparar un 15% de mitjana. La continuïtat de la invasió i els bombardejos sobre la població civil han fet que grans companyies d’armament assolissin màxims històrics en la seva revalorització.

Aquest negoci implica no només grans corporacions, sinó també els lobbies de les armes i les elits polítiques. El negoci de la guerra va més enllà de les armes i el sector de defensa, incloent-hi logística, transport, aliments, serveis d’interpretació o seguretat privada. Les guerres de cobdícia, basades en el poder i els recursos com el petroli, coltan, diamants, també són part del negoci. Els beneficis econòmics són part de la guerra, i les guerres es produeixen per tenir beneficis. Els senyors de la guerra ho observen tot des de la seva segura torre de guaita i van comptant els diners, tot és negoci. Les bosses dels cadàvers, les benes dels monyons dels xiquets, les cames ortopèdiques, fins i tot, els mocadors que eixuguen les llàgrimes de les mares. Maleïdes les guerres, i maleïts siguin els senyors de les guerres.

 

Un accident aeri catastròfic derivat de turbulències aèries és extremadament rar. Cada dia hi ha, aproximadament, 100.000 vols que transporten uns sis milions de passatgers, i gairebé mai no hi ha accidents. Els avions són extremadament segurs, i no hi ha perill estructural en cas de turbulències. No obstant això, d’accidents greus per turbulències n’hi ha, si bé molt ocasionalment. L’últim amb morts va ser l’any 2009. La setmana passada, un avió de Singapore Airlines va descendir 1.800 metres en tan sols quatre minuts, i va haver d’aterrar d’emergència a Tailàndia, amb 71 passatgers ferits i un de mort. És l’excepció que confirma la regla.

Els pilots estan entrenats per evitar les turbulències en els vols. El problema és quan els avions es troben amb patrons atmosfèrics turbulents que no surten als radars perquè no van associats a cap tempesta. Són les anomenades “turbulències d’aire clar”, molt més perilloses que no les de qualsevol altra mena.

Les turbulències, el problema més complex de la física

Les turbulències són el problema no resolt per la física amb més implicacions en el nostre dia a dia. Anomenem turbulència l’estat irregular i caòtic que presenta el moviment dels fluids, gasos i líquids en la majoria de situacions.

Tots els fluxos al voltant d’un avió (i molts de l’interior) són turbulents. El flux turbulent és beneficiós per al motor, atès que millora la combustió, però és negatiu per a les ales, perquè origina molta resistència al desplaçament, cosa que fa que augmenti el consum de combustible.

Això no representa cap perill: simplement ocasiona dificultats importants a l’hora d’optimitzar l’aerodinàmica dels avions. Una peculiaritat de les turbulències és que, malgrat que coneixem les equacions de la mecànica de fluids de fa cent vuitanta anys, és impossible de resoldre-les en casos pràctics.

Per a simular les condicions del vol accidentat la setmana passada, el de Londres a Singapur, necessitaríem l’equivalent d’un mes d’internet en memòria RAM tan sols per a començar la simulació, i uns 100.000 anys per a fer-la. És per això que no ens queda cap més opció que emprar models imperfectes però molt més barats computacionalment.

Què són les esteles laminars?

La mecànica de fluids atmosfèrica és més complicada perquè té parts turbulentes i parts laminars, amb estructures de milers de quilòmetres. Quan diem “laminar”, en referim a un flux que està ordenat i que no presenta remolins forts. Normalment, l’aire a l’altura del qual volen els avions és laminar. És per això que les esteles de condensació que surten dels motors, que no són sinó aigua congelada, poden romandre durant força temps en l’aire: sense turbulència, la dissipació és molt lenta.

La turbulència atmosfèrica pot augmentar molt, per exemple, en cas d’una tempesta amb grans corrents termoconvectius. Aquests corrents es produeixen a causa de diferències de temperatures molt elevades, i carreguen una gran quantitat d’aigua i energia. En aquest cas, els radars meteorològics poden detectar-los i l’avió pot evitar-los.

No tots els corrents apareixen als radars

Les turbulències d’aire clar, les que no són detectades pels radars i són inesperades per al pilot perquè no s’acompanyen de tempesta, són les més perilloses per a un vol.

Tot sovint, els avions volen tot aprofitant corrents molt estrets i molt ràpids respecte del sòl, coneguts com a corrents en jet. Si l’avió es troba de sobte amb grans remolins que el pilot no ha anticipat, pot tenir problemes.

Quan troba una d’aquestes zones turbulentes, l’avió deixa d’anar per una autopista i passa a transitar per una mena de carretera de terra amb molts sots. Això pot fer que la nau es mogui de manera lleugera o brusca, o bé, en casos excepcionals, que entri en pèrdua; és a dir, que les ales perdin sustentació ràpidament i deixin de subjectar l’avió.

En aquests casos, cal que l’avió perdi altura per recuperar la sustentació. En el cas del vol Londres-Singapur, unes onze hores després d’haver-se envolat, l’avió va caure bruscament uns 1.800 metres en només tres minuts mentre travessava la mar d’Andaman i s’acostava a Tailàndia.

Més turbulències pel canvi climàtic

A causa de l’emergència climàtica en què ens trobem immersos, hi ha molta més energia a l’atmosfera, cosa que implica que els avions com més va més es trobaran amb aquests proverbials camins de terra.

En el principal congrés de turbulència del món –fet l’any passat a la Universitat Politècnica de València– Paul Williams, de la Universitat de Reading, va presentar una sèrie d’estudis que mostraven que la possibilitat que un vol experimenti turbulències d’aire ha crescut d’un 50% aquests darrers anys, una tendència que pot anar directament relacionada amb el canvi climàtic.

Segons les simulacions de Williams, el problema de les turbulències anirà creixent, fins a duplicar-se o triplicar-se, fins i tot, els anys vinents. El problema podria ser especialment greu a l’Atlàntic Nord a causa que de les grans pertorbacions que darrerament s’han notat en el corrent del golf, la ruta més usada per a volar d’Amèrica a Europa.

I les turbulències en l’envolament?

Els pilots i els sistemes de seguretat dels avions estan molt preparats per a possibles turbulències en l’envolament. Als aeroports, per exemple, la sortida dels avions està espaiada per evitar que un avió s’envoli sobre l’estela de turbulència del vol immediatament anterior. En un procés evolutiu curiós, els grans ocells migradors també eviten els deixants turbulents dels seus companys de ruta a còpia de volar en formació de V.

No hi ha res impossible, però seria extraordinàriament estrany que un avió tingués un accident estructural crític per problemes de turbulències durant un vol. Per tant, podreu continuar viatjant amb tranquil·litat si seguiu un consell cabdal: dur el cinturó cordat en tot moment. Pot ser incòmode, però és l’únic que ens protegeix d’aquesta mena d’esdeveniments –que, lamentablement, no faran sinó anar creixent els anys vinents.

 

Sergio Hoyas Calvo és catedràtic d’enginyeria aeroespacial a la Universitat Politècnica de València. Andrés Cremades és investigador de mecànica de fluids al KTH Royal Institute of Technology d’Estocolm (Suècia). Ricardo Vinuesa és professor associat al KTH Royal Institute of Technology d’Estocolm (Suècia). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

David Grossman és un dels grans intel·lectuals i escriptors israelians. Referent moral de l’esquerra israeliana, advocat de la solució dels dos estats de fa dècades, predicant sovint en el desert el seu pacifisme, molt crític amb el govern de Netanyahu, que veu ple de racistes, és autor de llibres de referència que s’han traduït a trenta llengües. Grossman, que va perdre el seu fill Uri a la guerra del 2006, acaba de publicar El preu que paguem (Grup 62), un breu i interessant assaig que recopila onze articles de premsa recents, d’abans i després del 7 d’octubre. Uns articles que impressionen per tres motius: per l’advertiment de Grossman que negar l’evidència de l’ocupació israeliana podia esclatar a la cara, com ha acabat passant; per la predicció que fa que el govern de Netanyahu serà encara més racista i d’ultradreta; i, finalment, per la defensa que fa d’Israel, del projecte del país, que en cap cas considera que sigui un país colonial, ni que cometi un genocidi, ni que exerceixi l’apartheid. Grossman fa anys que defensa que Israel i Palestina, tots dos, són estats que tenen el dret d’existir al Llevant, l’un al costat de l’altre, tots dos fills del Llevant. VilaWeb va entrevistar Grossman la setmana passada per videotrucada i aquest n’és el resultat.

David Grossman (fotografia: Dion Nissenbaum / Zuma Press).

—La vostra solució seria la de dos estats? Israel i Palestina?
—Sí, crec que hauríem de viure en estats separats, Israel i Palestina, amb totes les garanties per a la seguretat i l’estabilitat de Palestina i d’Israel. Ara mateix no veig una solució millor. Potser en el futur canvia. Hem de separar aquests dos pobles. Necessitem posar una barrera entre nosaltres, perquè, si no, tindrem més i més violència. Si hi ha barreres i bona voluntat al mateix temps, si hi ha tanques, però amb portes que permetin que la gent i les idees i els materials es comuniquin, només llavors podrem començar a sanar.

—A la vegada, ni Hamàs ni Netanyahu no estan pas d’acord amb la solució de dos estats.
—Sí. Aquests dos grups són la nostra tragèdia i la nostra maledicció, perquè estableixen criteris amb els quals el corrent mitjà de la població d’Israel i de la població palestina no està d’acord. Però sempre passa igual amb els extremistes. Ells estableixen les regles del joc i t’obliguen a actuar de manera molt més excessiva i violenta que no voldries ni necessites. La resposta serà que cal afeblir Hamàs com a part de l’acord entre Israel i Palestina. Com fer-ho? No en tinc ni idea. Com es fan eleccions democràtiques en els territoris ocupats dirigides per Fatah i al mateix temps s’impedeix que Hamàs assumeixi el poder mitjançant procediments democràtics? Com es fa? No ho sé. Perquè, d’una banda, vols que sigui una democràcia. Per una altra, has de defensar-te. La democràcia ha de defensar-se. I hem de defensar-nos d’Hamàs perquè veiem què són capaços de fer. I això és una cosa que no s’oblidarà fàcilment, per cert. Aquestes coses que vam veure el 7 d’octubre han quedat gravades en els nostres gens. Parlem d’un altre grau de violència i d’odi.

—En el vostre llibre pronostiqueu un govern israelià més agressiu, racista i a la dreta. Ho vau dir fa set mesos. Encara ho veieu igual?
—Sí. I després del 7 d’octubre, encara més. Per descomptat, la gent està terroritzada. Tenen por. Ara és molt més fàcil d’estereotipar els palestins. Ja ho veus, mira’ls, són animals, necessitem un líder molt bo. I ells necessiten un líder molt bo que sigui prou fort per a superar les temptacions de la venjança i de l’odi. És molt difícil. Ens enfrontem a una situació gairebé insoluble. Em desespera i, al mateix temps, em fa més ferm en la meva convicció que, si no canviem molt aviat, ens condemnarem a anys i dècades d’odi. I quan odies, et tornes estret de mires. Et tornes violent. Et converteixes en víctima de les teves pròpies pors i del teu propi odi. I per a un jueu en qualsevol part del món, ser una víctima és una de les situacions més terribles possibles. L’hem experimentat tantes vegades en la nostra història. Això impedirà qualsevol possibilitat de tenir una vida normal i estable aquí.

—Al llibre parleu de la diferència entre tenir una casa i tenir una fortalesa.
—Els jueus, al llarg de la història, no s’han sentit mai a casa, al món. Sempre hem estat fugint, enfrontant-nos, víctimes de genocidi, de la Xoà. No hi ha hagut sensació d’estabilitat, d’existència sòlida, sia com a individus o com a col·lectiu. Israel estava destinada a ser aquesta llar, el lloc on hauríem de sentir-nos segurs, protegits, on la qüestió de les fronteres entre nosaltres i els nostres veïns fossin clares per a tots dos. Em sap molt greu que, després de setanta-sis anys de sobirania, d’independència, aquesta llar no sigui estable, no sigui segura, encara podem ser atacats en qualsevol moment. Va passar el 7 d’octubre. Encara no hem resolt la nostra relació amb els nostres veïns. Ser ocupants no és resoldre la relació. No vull ser un ocupant. No vull que ningú m’ocupi. I ara sé, que fins que els palestins no tinguin una llar, nosaltres no tindrem una llar. I fins que nosaltres no ens sentim a casa, a la nostra llar, ells no tindran una llar. La gran missió i el gran privilegi per a tots dos seria si tinguéssim un lloc on ens sentíssim com a casa, on solucionéssim la relació entre nosaltres, i que hi hagués una sensació de futur. Ara mateix, aquesta sensació és molt fràgil i inestable. I terrorífica. Aquesta és la meva vida ara. Aquesta és la nostra vida. És com l’infern a càmera lenta. Cada dia arriba una nova mala notícia. Més que dolenta, diabòlica. Hi ha una inundació d’esdeveniments diabòlics, opcions diabòliques, llenguatge diabòlic fins i tot. I és aterridor. L’existència d’Israel és molt fràgil ara. I aquesta és una sensació que no vaig pensar mai que tindria, saps? Havíem de ser la gran superpotència de la regió, tenir el millor exèrcit. I ens sentíem tan forts i invencibles que realment no vam intentar posar fi a l’ocupació. Però els palestins sentien que estaven ocupats i sentien la distorsió. I ens han imposat la necessitat d’enfrontar-nos a la realitat.

—El vostre llibre és un crit constant per a alertar els amics que l’ocupació s’havia d’afrontar. Anys alertant-ne. I aleshores, el 7 d’octubre. I la meva pregunta és: ara s’afronta la realitat? L’ocupació? O sou dels pocs que ho fa?
—No sé si sóc un dels pocs. Per a mi és important dir que no considero el que va passar el 7 d’octubre part del drama o la tragèdia del Pròxim Orient. És una cosa que va més enllà de ser humà. És un acte tan bèstia, amb una crueltat tan difícil de creure! Encara estic corprès pel vídeo que vaig veure ahir mateix. El vídeo que es va publicar a tot el món i que mostrava les primeres dues hores de l’atac d’Hamàs als nostres soldats. I creu-me, és una cosa difícil de mirar. Mires aquestes persones, la gent d’Hamàs, i entens que s’excloguin de la humanitat. És impossible de tractar-hi. Així que els excloem de l’equació. Afrontem més l’ocupació? Ara mateix, no. Ara a Israel estem inundats d’una mirada racista, de dretes i fonamentalista que diu que no tindrem mai pau amb aquesta gent, que etiqueta tots els habitants de Gaza com a gent d’Hamàs, cosa que, per descomptat, és un error. Ara mateix, els Estats Units noten que els seus interessos perillen. I ha fet que els Estats Units comencin a pressionar Israel i Palestina perquè comencin un diàleg. Funcionarà? No ho sé. Ja hi ha els Acords d’Abraham, les relacions que s’han signat entre Israel i el Marroc i els Emirats, i amb sort, en un futur molt proper, amb l’Aràbia Saudita. És molt important que hi hagi aquests acords. Situa Israel en una millor posició en l’escenari del conflicte. Però en aquests acords encara manca una cosa: els palestins. No pots fer la pau dels rics ignorant totalment les necessitats i la justícia i el patiment i els errors i la tragèdia del poble palestí. Només quan els posem a l’equació, només quan ens hi relacionem com a iguals, com a éssers humans, amb dignitat, amb desitjos i esperances i somnis, només llavors començarem a reparar l’horrible ferida de la relació que hi ha hagut aquests darrers 56 anys entre nosaltres i els palestins.

El primer ministre d’Israel, Benjamin, Bibi, Netanyahu.

—Un familiar meu va visitar Israel fa poc. I va ser impactant veure que alguns amics, joves, molt d’esquerres, fins al punt que alguna vegada fins i tot havien votat partits àrabs, portaven armes. Creien que l’estat no complia la seva missió i no els defensava.
—Sí. A tot arreu on vaig, hi veig gent amb armes o amb pistoles. I aquesta realitat no existia fa un any. Però qui encoratja aquest fenomen és el nostre ministre de la Seguretat Interior, Itamar Ben-Gvir, el feixista. I ell, per descomptat, sempre que hi ha un acte de violència en algun lloc entre nosaltres i els àrabs, immediatament hi és, intentant d’aprofitar la situació. Balla sobre la sang, com es diu en hebreu, i encoratja tothom a tenir una arma a casa. Fins i tot, ens va mostrar orgullós la pistola de la seva dona, la mare dels seus fills. Ara, també vull ser just. Hi ha alguns bons motius per a anar amb una arma avui a Israel, perquè la quantitat de violència és tan alta i tan inflamable! I hi ha tants actes de terror (un, dos o tres el dia) que un vol sentir-te protegit. Jo, en canvi, quan veig massa armes, em sento menys segur i menys tranquil. Però això és part de la nostra vida ara. Això és part de la distorsió. Podria canviar si tinguéssim pau amb els palestins.

—M’agradaria saber com heu vist els àrabs israelians. Quina ha estat la reacció d’aquesta gent després del 7 d’octubre? I després del bombardament de Gaza?
—Aquesta és una molt bona pregunta, perquè són conscients de la seva situació especial. Ells són ciutadans israelians i, tanmateix, senten afinitat amb els palestins de Cisjordània i de Gaza, clarament. I quan veuen avions israelians bombardant Gaza, el seu cor es contrau, per descomptat. També hi tenen parents. Al mateix temps, estaven impactats, no menys que els jueus israelians, després de les atrocitats del 7 d’octubre. No ho volien creure. No volien ser part d’un poble capaç de fer coses horribles, assassines, monstruoses com les que va fer la gent d’Hamàs. Una de les qüestions principals de l’esfera pública israeliana era la relació entre els jueus israelians i els palestins israelians. Doncs ara mateix, gairebé s’ha evaporat. Crec que avui ser un àrab israelià és viure atrapat en una situació i un dilema impossibles. A qui pertanyo? A què dono suport? I per primera vegada, potser, no donen suport automàticament a Gaza, o als habitants de Gaza. Fa uns anys, vaig escriure un llibre sobre els àrabs israelians. Es diu Sleeping on a wire: Conversations with palestinians in Israel. Durant gairebé un any, vaig visitar les seves viles i els assentaments àrabs israelians. Assentaments, no en el sentit de colons, sinó en el sentit de yeshuvim, llocs i ciutats mixtes. I vaig sentir les seves veus i les seves queixes. I deien que no pertanyien aquí i que no es beneficiaven de la democràcia israeliana, la mitja democràcia, que en deien. Ara, quan parlo amb els meus amics àrabs israelians, se senten molt més integrats a Israel, en l’esperit israelià i en la democràcia israeliana. Una vegada, vaig ser amb els habitants d’un poble àrab. La meitat del poble és a Cisjordània, en els territoris ocupats, i l’altra meitat és en territori israelià. I hi havia una gran diferència. Els habitants dels territoris es barallaven, alguns planejaven d’assassinar israelians i eren extremistes. Eren fanàtics. I els àrabs israelians estaven molt més ficats a Israel, l’estat d’ànim israelià, el patró de parla israeliana. Parlaven hebreu, molts d’ells. I no se sentien connectats entre si. Em pregunto quin serà l’impacte en aquest poble, per exemple. Realment, és difícil de predir.

—Parleu àrab, senyor Grossman?
—Parlava àrab molt bé fins fa uns deu anys, quan de sobte em vaig adonar que no tenia cap parella amb qui parlar en àrab. El feia servir únicament quan feia recerca en àrab. Però m’encanta la llengua àrab. És una llengua tan bella, rica i amb tantes capes. I s’assembla tant a l’hebreu. És realment una pena que ens privem de la llengua de l’altre.

—Ara us demanaré per quatre paraules que utilitzeu en el llibre. Són paraules que pesen, amb significats molt profunds i que s’utilitzen molt darrerament. La primera és “genocidi”.
—Sí, s’ha sentit amb força freqüència. I la gent deia que Israel cometia un genocidi amb els palestins. Doncs bé, el genocidi és una cosa planejada per un determinat poble contra un altre grup. Israel no va planejar res el 7 d’octubre. El 4 de juny de 1967, ens despertem sorpresos per les declaracions dels dirigents àrabs que volen eradicar Israel. I prenem represàlies. En aquests dos casos, reaccionem. Israel va quedar atrapada en la situació que li va ser imposada de manera horrible el 7 d’octubre. I ens va costar uns quants dies recuperar-nos i entendre què passava. I llavors vam començar a prendre represàlies amb molta violència, molt més de la necessària, i d’una manera cruel. I he de dir que entenc algú que pren represàlies amb violència. Si tu vas pel carrer i de sobte algú et clava una bufetada, t’hi tornes immediatament. Vam estar commocionats per les coses que vam veure, que ens va anar d’un pèl de viure un segrest, de morir assassinats, de ser violats, fins i tot. Però la qüestió és què va fer Israel després de la primera setmana de contraatac, o la segona. Doncs, de sobte, aquesta situació es va tornar venjativa, la qual cosa és comprensible però no intel·ligent. I vam començar a destruir i aixafar Gaza agressivament. I això, probablement, va donar a la majoria de les persones la sensació que tornàvem a controlar la situació, que la tornàvem a dirigir. La gent corrent té tot el dret d’actuar en calent, amb la sang bullent. Però això no és el que ha de fer un veritable líder. Un veritable líder ha de planificar les coses amb antelació. Un veritable líder planifica, per exemple, l’endemà. Què fem amb Gaza ara, després d’haver-la aixafat? Qui en serà responsable? Qui s’ocuparà de les necessitats bàsiques de la població? Tot això no s’aborda durant set mesos. Al contrari, es menysté. I això significa que la gent que hem expulsat, els terroristes, no la gent corrent, sinó els terroristes que hem expulsat d’algunes ciutats, d’alguns camps de refugiats, van tornant. Així que, què han de sentir, els pares en dol quan veuen que el seu fill ha mort i ara la gent d’Hamàs torna i hi ha més vessament de sang? I hi ha violència, novament, i res no ha canviat? Han perdut la vida d’un fill, això sí.

—La segona idea és: Israel és un estat colonial. Vós responeu a aquesta pregunta en el llibre.
—No som croats. No som colonialistes. No hem ocupat un lloc que no és nostre. Vam néixer en l’estat, en la terra d’Israel. Aquí vam néixer, aquí ens vam originar, aquí vam ser creats com a poble i com a societat i com a religió, com a cultura, com a llengua. El que veieu és el que som d’ençà de fa gairebé quatre mil anys. No som romans, per exemple. En el nostre cor, sentim que això som nosaltres i aquest és el nostre lloc. Això justifica ocupar una terra? Per descomptat que no. Però la terra no va ser ocupada. No ho oblideu. La majoria dels territoris que habitem aquí a Israel, els comprem legalment als àrabs quan comencem a tornar, portats per l’esperit i l’onada del sionisme que pretenia de fer d’Israel una llar. Una llar. Ho dic als meus amics o col·legues palestins. Que nosaltres pertanyem aquí, a l’Orient Mitjà, que no és únicament una espècie d’error geogràfic, o un error burocràtic, sinó que pertanyem a aquest lloc, sorgim dels materials d’aquest lloc, del paisatge, de la terra, dels colors, del vent, de la gent, i aquí farem el nostre futur. I espero que els palestins formin part d’aquest futur i que puguem estar junts com a països veïns, normals.

—L’última paraula, i la feu servir una vegada en el llibre, és apartheid.
—Novament, això no és apartheid. Per exemple, no hi ha matrimonis prohibits entre jueus i àrabs. Hi ha moltes regles que són regles horribles en l’apartheid. Els negres no poden asseure’s en determinats bancs del carrer ni tocar la mà d’un blanc, etcètera. No ho tenim formalment, aquí. Però sí que tenim les nostres maneres de discriminar i amargar la vida als palestins de maneres molt astutes. Però tot és legal, entre cometes. Potser és difícil de creure des de fora, però això no va començar per odi als palestins, sinó per por. Continua com una por. Nosaltres estem terroritzats. Ells estan terroritzats. Totes dues comunitats estan terroritzades l’una de l’altra. I per això actuen de manera extrema i fanàtica. I nosaltres estereotipem l’altre. Nosaltres mateixos ens convertim en un estereotip. Moltes coses poden canviar si hi ha alguns anys de tranquil·litat, de confiança mútua. Però som molt lluny d’això. Cal superar moltes pors, molt d’odi, molts impulsos de venjança per a recordar que això només crearà més i més odi. Quedarem atrapats en aquest odi. I ens convertirem en víctimes encara més profundes de les nostres pròpies pors i del nostre propi odi. Els estereotips són tan forts i insultants!

La idea de l’estat binacional va rebre una altra patacada i va demostrar ser una decisió equivocada, perquè aquestes persones són incapaces, incapaces, de ser bons cosins. I tu vols que es converteixin en bons nebots o germans siamesos? Doncs no poden, no ho volen. Així que, ho sento: la solució ha de ser molt sòbria i adequada a la situació i a la profunditat de l’odi i de la desconfiança. Hem de moure’ns molt, molt a poc a poc, pas a pas i en tot moment actuar contra l’odi arrelat que s’ha desenvolupat durant dècades entre nosaltres i ells. Les possibilitats d’èxit són molt, molt baixes. I, no obstant això, quina altra opció tenim? No podem permetre’ns el luxe de desesperar-nos o rendir-nos. Volem viure aquí. Aquest és el nostre lloc.

—Per acabar: esmenteu la idea que potser cal aprendre a ser majoria i no minoria. Que durant segles els jueus van ser una minoria, però que ara a Israel són una majoria. I tal vegada no saben com bregar amb això.
—Sí. És una cosa que sento profundament. En un cert sentit, és fins i tot més fàcil ser minoria, perquè no tens la responsabilitat de tot allò que passa al teu país. Però, per descomptat, tots els grups volen ser majoria i establir les regles. I ara mateix som nosaltres els que establim les regles com a jueus israelians. I el que espero de nosaltres és que recordem els anys que hem estat minoria i hem sofert l’arbitrarietat de la majoria i el sentiment de superioritat que tenien sobre nosaltres. I és realment un gran envit per a nosaltres recordar o començar a actuar com una majoria. No podem fer el que ens doni la gana. És la nostra responsabilitat que la nostra minoria se senti bé, se senti digna, se senti part de nosaltres, senti que nosaltres i ell ens integrem en un. I que ens parlem de manera productiva, creativa, atrevida. Dic això i immediatament he d’afegir que encara som lluny. Però això no és motiu per a rendir-se. Moltes coses van començar de molt lluny. Fins i tot l’estat d’Israel va ser creat per un grup de persones a Minsk, Rússia, fa uns 150 anys o 160. De manera que aquesta opció encara és en els nostres gens, i és latent, i, no obstant això, es pot despertar.

El president espanyol, Pedro Sánchez, continua portant la batuta de la campanya de les eleccions europees. Uns dies després de l’enfrontament amb el president argentí, Javier Milei, el govern espanyol ha reconegut avui l’estat palestí, adduint que és “l’única manera d’aconseguir la pau”. També ho han fet Irlanda i Noruega, que va acollir els acords de 1993, i Eslovènia ha dit que aviat s’hi afegirà. El gest pot retre electoralment als socialistes –és una qüestió que apassiona i els socis de coalició de Sánchez, Sumar, tenen els votants que més simpatia professen per la causa palestina, segons les enquestes–, però la decisió no respon tan sols a la tàctica. Aquestes darreres setmanes, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, no tan sols ha intensificat la seva ofensiva contra Gaza, desobeint les Nacions Unides i la Cort Internacional de Justícia, sinó que ha bombardat Rafah, un dels pocs refugis que restaven a la franja protegits per als desplaçats. L’atac va causar una cinquantena de morts.

Depenent de la resposta de Tel-Aviv, la disputa pot fer combustió. El govern israelià ha acusat Sánchez de ser “còmplice d’incitació a l’assassinat del poble jueu i de crims de guerra”. El seu ministre d’Exteriors ha comparat la vice-presidenta Yolanda Díaz amb Hamàs i l’Iran per haver dit que Palestina havia de ser lliure “del riu fins a la mar”. Encara és difícil de preveure l’abast de l’escalada, però almenys la topada enxampa la Unió Europea fent pressió contra Netanyahu: ahir, en una cimera, els ministres d’Exteriors europeus van acordar de reclamar-li que compleixi les resolucions del tribunal de l’Haia i que acabi la congelació de béns a l’Autoritat Palestina. Així, una vegada més, Sánchez descol·loca el seu cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, i sembla que els socialistes hi escurcen la distància als sondatges. El portaveu del PP, Borja Sémper, s’ha limitat a dir que creien en la situació dels dos estats però que el reconeixement ara era inoportú.

Eleccions europees: com es vota? És obligatori? Es pot votar telemàticament?

Sánchez també descol·loca Sumar i Podem: Díaz també ha exigit sancions i un embargament d’armes, i el seu candidat, Jaume Asens, ha demanat al PSOE i a ERC que vagin més enllà i trenquin relacions amb Israel, però l’anomalia del gest diplomàtic de Sánchez els agafa amb el peu una mica canviat. Seguint la tònica de la campanya, els socialistes ajuden sobretot l’extrema dreta, perquè Vox es pot permetre el luxe de ser més agressiu. Santiago Abascal ha dit avui que Sánchez “alimenta el pitjor terrorisme que hi ha sobre la faç de la terra”. Però, en un grau més baix, Sánchez també fa lluir una contradicció que –en unes altres circumstàncies– seria fàcil d’explotar per l’independentisme: el govern espanyol, a la pràctica, reconeix un estat que no controla ni el seu territori ni, és clar, les seves fronteres, i posa l’autodeterminació al centre del debat. Abascal mateix –dramàtic però amb el dit a la nafra– ha retret a Sánchez, indignat, que el reconeixement de Palestina pot fer que Israel reconegui uns altres estats dins de les fronteres espanyols.

L’independentisme ho viu amb neguit. Convergència simpatitzava amb la causa sionista. El president Pujol s’hi emmirallava públicament; el president Mas va rebre un premi de la comunitat israeliana de Barcelona per haver promogut la col·laboració entre tots dos països. D’ençà que el president Puigdemont capitaneja Junts, les posicions són menys estables. Per una banda, el grup més pro-israelià ha estat actiu al parlament. Junts va ser l’únic partit que va votar en contra de la declaració que denunciava que el poble palestí era víctima d’un apartheid –Vox i Ciutadans s’hi van abstenir. Després de l’atac d’Hamàs, l’octubre passat, Junts en va votar una altra amb el PSC, Ciutadans i el PP que defensava el dret d’Israel de respondre-hi. S’hi van oposar la CUP, els Comuns i Esquerra, que els va retreure “una lògica militarista”. I l’ex-consellera d’Acció Exterior Victòria Alsina va arribar a fer passos per a obrir una delegació de la Generalitat a Tel-Aviv, però els plans van descarrilar quan Junts va sortir del govern i Esquerra els va frenar en sec.

Durant aquesta campanya europea, Junts mira d’evitar la qüestió. Fa uns dies, en ple debat, Míriam Nogueras no en va dir res al congrés espanyol. La resposta oficial és acusar Sánchez d’oportunisme. En un vídeo penjat a X, Puigdemont el va titllar d’hipòcrita perquè Madrid no reconeix Kossove, nega el dret  d’autodeterminació del poble saharià i és “aliat de Turquia en la repressió contra el poble kurd”. El candidat Toni Comín hi ha afegit que Sánchez podria “començar pels casos més propers, com Catalunya i el País Basc”. Abans, però, Comín havia estat més dur: en una intervenció a Estrasburg al març va demanar que la Unió Europea deixés d’exportar armes a Israel. “No podem ser còmplices d’un genocidi”, va dir. La número 2 de la llista, la doctora en dret Neus Torbisco, considera que Palestina “ha estat durant dècades víctima d’una política colonial i d’ocupació que occident ha assumit, en part, per un sentiment de culpabilitat pels horrors de l’holocaust”.

Vot per correu per a les eleccions europees 2024: quins tràmits s’han de seguir?

A Junts no tothom se sent còmode amb les posicions de Comín i Torbisco. A Esquerra hi ha més quòrum (malgrat casos puntuals, com el de la diputada a Madrid Pilar Vallugera, que ha expressat una connexió sentimental amb Israel). La candidata Diana Riba ha valorat el gest de Sánchez com una primera pedra i ha confiat que el reconeixement s’escampi pels estats membres de la Unió com una taca d’oli. De fet, demana d’anar més enllà: que hi hagi represàlies contra Netanyahu i el seu govern, que “la llei internacional actuï i que els crims de guerra siguin jutjats”. “Si considerem que s’han de trencar relacions diplomàtiques amb un govern, sigui quin sigui, perquè hi ha un genocidi sobre la taula, s’hauria d’aplicar per a tots i no tenir una doble vara de mesurar segons si és Israel o Rússia”, ha opinat. Avui, a més a més, s’ha reunit amb Mustafa Barghouti, secretari general d’Iniciativa Nacional Palestina, un partit secular i pacifista molt minoritari.

Cinquè dia de campanya i Sánchez continua passant les pàgines de l’agenda, com si la resta de partits s’haguessin d’anar pronunciant sobre les qüestions que ell ha decidit d’encetar. Demà passat, el congrés espanyol ha de votar definitivament l’amnistia, llei fundacional de la legislatura, de la conjunció del PSOE amb Junts i també de la “nova etapa” que Salvador Illa no deixa de repetir que ha començat.

La frase

El candidat de Vox, Jorge Buxadé, ha criticat durament els jutges del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i els ha acusat de no ser “ni independents ni parcials” per haver preservat els drets del president Puigdemont en un parell de decisions aquests darrers anys. Buxadé, de l’ala més ultra del partit, està decebut amb la Unió Europea perquè esperava que fes més cops de mà a l’estat espanyol en la repressió contra l’independentisme. “Què ha fet Europa en cinc anys? Permetre que Puigdemont sigui eurodiputat, que pugui viure a Waterloo”, ha dit.

La xifra

Prop d’un sòlid 27% del vot, podrien obtenir els Fratelli d’Italia, els postfeixistes italians encapçalats per la primera ministra Giorgia Meloni, a les pròximes eleccions europees. El 9 de juny serà la seva primera gran prova de foc d’ençà que van guanyar les eleccions generals a final del 2022, llavors amb un 26%. Meloni és, probablement, la figura més festejada d’Europa en aquests moments, mentre Marine Le Pen li proposa de fer un gran grup d’extrema dreta per a ser segona força a Brussel·les i la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, li allarga la mà.

 

La Nit del Galerisme, que acull el lliurament dels dissetens premis GAC, organitzats per l’associació Galeries d’Art de Catalunya, ha reconegut amb els premis d’honor la trajectòria de l’artista Jordi Pericot i la del galerista Miguel Marcos. Pericot no ha pogut recollir el premi perquè li han hagut de fer una intervenció a l’hospital. Tal com s’ha encarregat de recordar Pilar Parcerisas, presidenta del jurat, Jordi Pericot (el Masnou, 1931) és un artista important que compta amb una llarga trajectòria (enguany arriba als 93 anys). Per Parcerisas, “Pericot cal que sigui reconegut sobretot per la seva aportació a l’art cinètic”. “Als anys seixanta i setanta del segle XX, amb el suport de René Metràs i formant part del grup MENTE, va endinsar-se en l’art geomètric, un art que va derivar cap al cinetisme”, ha recordat. Pericot és considerat un artista total, perquè a més d’artista visual també s’ha dedicat a l’estudi i la investigació, ha estat professor i pedagog, realitzador cinematogràfic, autor, editor i impulsor d’unes quantes propostes culturals d’avantguarda. La seva obra ha tingut una presència internacional. Va participar en la Biennal de Venècia el 1973 i la seva obra es troba en museus d’art contemporani d’Ottawa, Iowa, Hèlsinki, Santiago de Xile, Madrid, Sevilla i Eivissa. Al seu poble, el Masnou, el 2012 es va inaugurar l’Espai d’Art Cinètic Jordi Pericot. Darrerament, ha fet una donació important d’obra seva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i també hi ha obra seva al Fons d’Art del Diari Avui que custodia el Museu d’Art de Girona. Per Parcerisas, “el premi és una manera de recuperar un moment històric, el cinetisme, que a Catalunya ha quedat totalment oblidat”.

Quant al galerista Miguel Marcos, aquests darrers vint-i-cinc anys ha desenvolupat la seva carrera de galerista a Barcelona. Va ser el responsable de projectar la carrera de Joan Brossa com a artista visual i de fer-lo conèixer internacionalment, entre més, a Alemanya i la Xina. Marcos va anar fent una col·lecció d’obres de Joan Brossa que actualment es troben a l’IVAM de València.

Miguel Marcos ha explicat que el món del galerisme, segons la seva opinió, es troba en un moment crític, comercialment parlant. Considera que hi ha massa associacions de galeristes i que caldria articular-ne una de sola per tenir més força, convertir-se en un lobby, per poder reclamar i reivindicar qüestions com l’IVA, que en estats com el francès és del 9% en el camp de les obres d’art, mentre que a l’estat espanyol s’aplica el 21%. “En condicions com aquestes, sé que no podem ser competitius. Per a mi, el galerista és l’eix de transmissió entre el creador i el mercat. Perquè el mercat no són les subhastes, sinó que som els galeristes”, ha dit Miguel Marcos. I ha continuat dient: “Jo vinc d’uns anys d’il·lusió i avui veig que el públic ja no valora ni fa costat a l’art contemporani. Però és fals que només comprin obres d’art els rics. Per altra banda, els galeristes fem una feina cultural molt important. I el que demano a les administracions és una política de compra real. I això no és demanar almoina. Vaig apostar per Barcelona com a ciutat de futur. Encara ho espero. Però la realitat és que després dels Jocs Olímpics es va acabar la festa.”

Els altres premiats

El premi a la galeria d’art per la millor programació ha estat per a la Galeria Mayoral. Per haver excel·lit en l’exposició d’artistes que podem considerar clàssics contemporanis del segle XX i alhora explorar nous valors que poden integrar-se en la història de l’art actual mitjançant la seva presència en el mercat. Al costat de figures com Picasso, Antonio Saura, Tàpies i Miró en diàleg, durant l’any 2023 ha programat Jordi Alcaraz, Eulàlia Grau i feminismes en l’exposició “Breaking the rules”, tot cercant un equilibri entre passat i present.

El premi a la galeria d’art per la millor exposició, categoria artista consolidat, l’ha rebut Artur Ramon Art per “Matèria i origen”, de Claudi Casanovas, pel paper renovador de la ceràmica contemporània, que ha mostrat un cop més aquest autor en aquesta exposició.

El premi a la galeria d’art per la millor exposició, categoria artista mitja carrera, ha estat per a la Galeria Palmadotze per “Polka”, de Sabine Finkenauer. Per haver sabut reconnectar amb el vessant més líric del llegat de les avantguardes històriques del segle XX, especialment amb l’obra abstracta i evocadora de Paul Klee, molt lligada a la natura, la poesia i la música, però també amb els desenvolupaments formals i cromàtics de Robert i Sonia Delaunay.

El premi a la galeria d’art per la millor exposició, categoria artista emergent l’ha rebut la Galeria RocioSantaCruz per l’exposició “2B”, d’Andrés Torres. Per una trajectòria llarga i una empremta fonda i rica a Barcelona i enguany concretament per la seva exposició “2B, To Be”, d’Andrés Torres, emplaçada a l’agenda expositiva d’ArtsLibris Barcelona 2023 i Art Nou 2023 – Festival d’Art Emergent de Barcelona i l’Hospitalet.

El premi a la galeria d’art per la millor exposició històrica ha reconegut A|34 per “Tàpies. Itineraris”, pel rigor en la construcció d’una mirada retrospectiva a l’obra del pintor Antoni Tàpies, amb motiu de la celebració del seu centenari, amb poques obres molt escollides de diferents moments i períodes, que amb un cop d’ull permetien de copsar la dimensió, còsmica, sacra i humana de la creació d’aquest artista.

El premi al comissariat l’han rebut Teresa Montaner, Sònia Villegas, Margarida Cortadella i Elena Llorens, per l’exposició “Miró-Picasso”. Per haver estat un esdeveniment excepcional, un projecte de gran complexitat i ambició resolt de manera brillant des de la seva curadoria, per tal d’assenyalar les relacions creuades entre dues figures cabdals de la cultura moderna, Pablo Picasso i Joan Miró. El Museu Picasso i la Fundació Miró han unit les seves forces per fer una presentació complexa i arborescent del tema, amb obres provinents de les principals col·leccions del món.

El premi a la crítica se l’ha endut Eduard Camps, per l’anàlisi del fet artístic mitjançant una immersió profunda en la creació com a fet cultural que travessa disciplines i bascula del passat al present. La seva formació en filosofia i història de l’art li permet d’afrontar un diàleg amb l’art des d’un punt de vista obert al pensament contemporani, a la literatura i a l’estètica visual del món d’avui.

El premi al col·leccionisme ha estat per a la Col·lecció d’Art Banc Sabadell, per la seva continuïtat a l’hora de donar suport incansable a l’art, als artistes i a les galeries, amb una col·lecció d’art contemporani de les més riques del país, que reflecteix l’estat de la creació artística de les darreres dècades en una dimensió històrica, temàtica i evolutiva.

El premi al mitjà de comunicació ha estat per al suplement cultural Babelia, del diari El País, per ser una edició de referència en llengua castellana a tot el món.

 

El candidat dels Comuns a les eleccions europees, Jaume Asens, ha refermat el compromís per a exigir a la Unió Europea i a l’estat espanyol que trenqui relacions comercials i institucionals amb Israel. “Quants morts més fan falta, quants insults i amenaces més podem tolerar per moure fitxa?”, s’ha demanat avui després d’una trobada amb el metge i activista palestí Mustafa Barghouti, a la seu del partit. L’ex-batllessa de Barcelona i presidenta del grup municipal Barcelona En Comú, Ada Colau, ha criticat la “doble moral” de les institucions europees i les ha animades a aplicar un règim de sancions contra Tel-Aviv de la mateixa manera com es va fer amb Rússia arran de la guerra d’Ucraïna.

Asens ha reiterat que el govern espanyol ha de respondre a les “provocacions de l’executiu d’extrema dreta de Netanyahu” amb la mateixa proporcionalitat. “No només comet un genocidi a Palestina, sinó que es troba en una escalada verbal contra el govern espanyol, insultant i amenaçant els seus membres”, ha denunciat.

Al mateix temps, Colau ha celebrat que la comunitat internacional i l’estat espanyol facin passos per donar suport a la causa palestina, tot i que ha considerat que no n’hi havia prou. “Què més ha de passar perquè s’apliquin sancions i s’aïlli diplomàticament l’estat d’Israel per obligar-lo a aturar el genocidi?”, ha manifestat.

Colau s’ha compromès a utilitzar totes les eines de què disposa Comuns-Sumar per fer pressió al govern espanyol i cridar l’ambaixadora a Israel a consultes, així com activar totes les sancions possibles perquè Tel-Aviv modifiqui la posició.

Barghouti ha agraït la rebuda dels Comuns i ha destacat que Barcelona “es va situar al capdavant” en el trencament de relacions amb Israel. L’activista també ha agraït el suport que ha expressat la Universitat de Barcelona amb la causa palestina i ha valorat molt positivament el reconeixement de Palestina com a estat per part de l’estat espanyol.

Malgrat tot, ha recordat que Palestina continua essent víctima d’un genocidi i ha fet una crida a la resta de països perquè apliquin les resolucions de la Cort Internacional de Justícia i de la Cort Penal Internacional.

La justícia investiga Begoña Gómez, dona del president espanyol, Pedro Sánchez, per un possible delicte de tràfic d’influències i corrupció. Segons consta al sumari del cas, i ha confirmat l’ACN, Gómez ja ha estat notificada del procediment per si vol designar un advocat. Avui també s’ha sabut que Gómez és investigada per la fiscalia europea, que vol saber si el cas afecta fons comunitaris.

La Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, mentrestant, ha enviat un informe contrari a la denúncia de Manos Limpias contra Gómez. Tal com publica avui La Vanguardia, aquest òrgan,  dedicat a investigar delictes econòmics, descarta que l’esposa de Sánchez hagi comès cap mena de delicte en la seva relació professional amb empreses com Globalia.

Segons que s’ha sabut ara la policia va lliurar la comunicació a La Moncloa abans que Pedro Sánchez anunciés els dies de reflexió i l’ex ministre Antonio Camacho es va personar al jutjat com a advocat de Gómez.

Cinc investigacions impulsades pel Departament de Justícia han permès d‘identificar 522 brigadistes internacionals procedents de països com els Estats Units, Canadà, Regne Unit o Irlanda, que van desaparèixer quan combatien a Catalunya durant la guerra del 1936-1939.

Els resultats són fruit d’una investigació documental exhaustiva, desenvolupada per la Direcció General de Memòria Democràtica, que ha permès d’ubicar els probables escenaris on els brigadistes haurien combatut i desaparegut.

En concret, dels 522 brigadistes identificats, els estudis han comptabilitzat un total de 286 nord-americans, 96 canadencs, 86 britànics i 6 d’Irlanda, així com 48 persones més d’altres nacionalitats.

Els treballs tècnics se circumscriuen en el marc del programa Alvah Bessie, el projecte de memòria democràtica dedicat a la recerca dels brigadistes internacionals que consten com a desapareguts a Catalunya durant la guerra del 1936-1939.

“Hem de reparar aquestes persones i els seus familiars”

En declaracions a EFE, el director general de Memòria Democràtica, Alfons Aragoneses, ha manifestat que aquests descobriments ajuden a avançar en el coneixement científic i a satisfer el dret a la veritat, tant de les famílies com de tota la societat, que té dret a conèixer què va passar.

“Hem de reparar aquestes persones i els seus familiars i fer-los valdre”, ha manifestat Aragoneses. També ha subratllat que la memòria de les Brigades Internacionals ha estat molt oblidada i ha matisat que identificats no vol dir pas que hagin estat exhumats.

A més, ha afirmat que des que va començar el pla de fosses han pogut exhumar més de 800 cossos, però tan sols han identificat vint-i-cinc persones, tot i que ha precisat que tenen elements per pensar que alguns eren brigadistes internacionals.

Dificultats amb l’ADN

“El problema és que no tenim ADN”, ha subratllat Aragoneses, que també ha afirmat que han trobat objectes i llistats d’hospitals on apareixen noms de brigadistes, cosa que els fa plantejar que alguns cossos realment ho siguin, a falta d’una confirmació.

Si bé d’alguns dels brigadistes identificats se sabia prèviament que havien mort en hospitals de guerra i en quines poblacions, els nous estudis publicats inclouen vint casos singulars, fins ara desconeguts.

D’altra banda, l’historiador i tècnic de la direcció general de Memòria Democràtica Jordi Martí Rueda ha detallat a EFE que aquests casos singulars corresponen a gent que no se sabia ni què havia passat amb ella. “No hem descobert nous noms, es tractava de veure quins van desaparèixer i on, de la manera més precisa possible”, ha indicat.

Jordi Martí Rueda, en un moment de la conferència de premsa (fotografia: Departament de Justícia).

Encara que un nombre considerable d’aquests casos ja figurava a la base de dades del Cost Humà de la Guerra Civil o al fons Fosses de la Guerra Civil i la Dictadura Franquista, la identitat era incerta i, fins i tot, contenia noms diferents i erronis.

Ha estat la investigació, i l’encreuament de noms i dades el que ha possibilitat estimar les seves identitats, que ara hauran de ser confirmades per fonts originals de registres civils o arxius municipals. Els nord-americans serien Henry Leo Duffy, Wade H. Ellis, Sylvestre Goett, Walter Kukkola, Abraham Moskowitz, William Friedrich Neure i James Burtle O&Hara.

Pel que fa als originaris del Canadà, serien Eugene Cullen, Charles Friend, Antti Wiljo Keto, Donald Livingston, Istvan Moczik, Alexander Munro i Frank Tosikosky; i els del Regne Unit, Daniel Boyle, Robert Glen, John McLennaghan, John Lobban, Henry McGrath i Sidney Lewis.

El govern destituirà els dies vinents el delegat de Corea del Sud, Jaeyeok Yoon Kang, segons que ha avançat el mitjà Exterior.cat i han confirmat a l’ACN fonts del Departament d’Acció Exterior i Unió Europea. Yoon Kang va començar a exercir el càrrec a mitjan 2022 per a un mandat de quatre anys. No han transcendit els motius del cessament, però s’ha acordat amb el mateix delegat, que ja fa el traspàs de la feina feta i els projectes començats. El concurs públic per a cobrir la plaça s’obrirà aviat. El govern va inaugurar la delegació a Corea del Sud a final de novembre de l’any passat.

Jaeyeok Yoon Kang va ser nomenat delegat de Catalunya a Corea del Sud el 27 de setembre del 2022 per a un mandat de quatre anys. Va ser seleccionat després d’haver participat en el concurs convocat pel Departament d’Acció Exterior, amb un jurat integrat per grups d’experts en l’àmbit internacional i de recursos humans.

Llicenciat en arquitectura per l’Escola Superior d’Arquitectura i Tecnologia de la Universitat Camilo José Cela i diplomat en arquitectura tècnica per l’Escola Superior de Disseny Elisava, ostentava aleshores set anys d’experiència laboral al país asiàtic, on ha treballat en unes quantes empreses especialitzades en matèria de planificació territorial i urbanisme.

També té un màster en Arquitectura del Marc Espanyol de Qualificacions, Kang ha col·laborat amb el govern coreà en projectes urbans d’ajuda oficial al desenvolupament i de suport de polítiques urbanes i d’habitatge.

El papa Francesc ha demanat disculpes després d’haver transcendit que en una conversa a porta tancada amb els bisbes de la Conferència Episcopal Italiana (CEI) va dir que no estava a favor que ingressessin homosexuals al seminari perquè “ja s’hi feia prou el marieta”. La Santa Seu ha emès un comunicat en què assegura que el pontífex “no ha pretès mai d’ofendre ni expressar-se en termes homòfobs”, i que el màxim responsable de l’Església catòlica ha dirigit les disculpes a qui s’hagi sentit ofès per “l’ús d’un terme divulgat per uns altres”. La nota també recorda que a l’Església hi ha lloc per a tothom. “Ningú és inútil, ningú és superflu, hi ha lloc per a tothom. Tal com som, tots”, diuen.

La reunió amb els dos-cents bisbes de la CEI es va fer dilluns de la setmana passada a la sala del sínode del Vaticà, i durant la cimera va sorgir la qüestió recurrent de l’homosexualitat als seminaris catòlics.

En oposició al discurs habitual d’obertura al col·lectiu LGTBI, aquesta vegada el papa va dir, segons que van recollir mitjans com La Repubblica, que no s’havien d’admetre persones homosexuals als seminaris perquè ja hi havia massa frociaggine, terme italià traduïble com a “fer el marieta”.

Falta menys d’una setmana perquè milers d’estudiants s’hagin d’encarar amb les proves per a accedir a la universitat (PAU) i, per tant, toca estudiar de valent. Els alumnes que es presenten a la selectivitat 2024 han de fer entre cinc exàmens i vuit, concentrats en tres dies. Cada prova dura una hora i mitja i els resultats es valoren sobre catorze punts. Una bona preparació i una planificació dels estudis és clau per a reeixir en els exàmens. Per això us oferim un recull de canals de YouTube i de recursos en línia per a preparar-vos d’allò més bé.

Selectivitat 2024 a Catalunya: horaris dels exàmens de les PAU i calendari de les proves

Canals per a estudiar filosofia Lluna Pineda

Lluna Pineda és una professora de filosofia que crea materials i recursos en línia. En el seu canal, que té més de 63.000 seguidors, hi penja vídeos d’esquemes en què explica les diverses teories dels pensadors més destacats de la història de la filosofia. Hi podreu trobar teories de filòsofs que van de Tales de Milet o Pitàgores fins a Locke, Descartes i Plató, passant per Aristòtil. També fa vídeos explicant els corrents de pensament: racionalisme, empirisme, il·lustració… Així doncs, en aquest canal de YouTube hi trobareu tot allò que necessiteu per a preparar l’examen de filosofia de les PAU.

Què hem de fer i què no quan tenim un examen important?

Canal per a aprovar la prova de català Parlem d’Escriure en Català

Parlem d’Escriure en Català és un canal de YouTube on podreu trobar consells i tècniques per a redactar, trucs per a millorar l’ortografia, la gramàtica i l’estil dels vostres texts; recursos de redacció i correcció; exercicis de llengua; i fins i tot correccions de texts en directe. Vídeos de tota mena que us permetran de preparar de manera amena i divertida no tan sols l’examen de llengua de les PAU, sinó qualsevol prova en què hàgiu de redactar.

Lletraferint

Lletraferint és un canal de YouTube que dirigeix en Roc, un filòleg que comparteix tota mena d’inquietuds culturals. Penja vídeos de temàtiques diverses, però la literatura i la llengua catalana en són dos dels eixos principals. Tampoc no hi falten vídeos de preparació d’exàmens, com els de la selectivitat, amb trucs i consells per a aprovar la prova de català.

Selectivitat 2024 a les Illes: horaris dels exàmens de les PAU i calendari de les proves

Canals dedicats a les matemàtiques Matemàtiques amb Bogdan

Matemàtiques amb Bogdan és un canal de YouTube amb vídeos explicatius d’aquesta matèria per a alumnes de secundària, però també de batxillerat i de la universitat. Hi trobareu contingut en què es resolen exercicis, explicacions teòriques i vídeos específics per a preparar les proves de selectivitat.

El canal de les mates

En aquest canal hi podeu trobar vídeos amb exercicis de matemàtiques resolts i ben explicats. Els vídeos tenen exercicis de qualsevol nivell de l’ESO i també de Batxillerat. Però també podeu trobar exàmens de selectivitat corregits, i explicats detalladament. El que pot servir per preparar-vos per fer la selectivitat. Hi ha exemple de proves de matemàtiques aplicades a les ciències socials, així com pel científic. 

La Pissarra

La Pissarra és un canal de YouTube que també té una pàgina web en què es pengen materials educatius per a batxillerat i per a l’ESO. A l’hora de preparar els exàmens de selectivitat, hi trobareu vídeos de diverses matèries de ciència com ara física, química, electrotècnia i matemàtiques.

Selectivitat 2024 al País Valencià: horaris dels exàmens de les PAU i calendari de les proves

Canal sobre història Toqueu la Història

Toqueu la Història és un canal de YouTube d’una professora que us ajudarà a entendre i conèixer els fets més destacats de la història a partir d’esquemes audiovisuals. Sobretot s’adreça a estudiants d’ESO i de batxillerat, però també hi trobareu material específic per a preparar les PAU.

La Selectivitat 

Tenir bons apunts és clau per a fer un bon examen i per a obtenir la nota més alta possible. Doncs precisament per això s’ha creat el compte d’Instagram @laselectivitat. Amb més de 31.000 seguidors, han creat un Drive compartit per a tothom on trobareu tots els apunts per a preparar les PAU, classificats per matèries i per temes. També hi trobareu exercicis pràctics que us ajudaran a preparar-vos, contactes d’alumnes de les principals universitats de referència de casa nostra i grups de Telegram per a estudiar. Així mateix, tenen presència a Twitter i a TikTok, on els podeu seguir perquè us donin consells i perquè, alhora, us facin més amè l’estudi amb una bona colla de mems sobre la selectivitat i amb vídeos d’artistes que us desitgen molta sort.

 

Les autoritats de la franja de Gaza, controlades pel Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs), denuncien que Israel ha atacat un campament de desplaçats a la ciutat de Rafah, a prop de la frontera amb Egipte. Hi ha vint-i-un morts pel cap baix.

Segons les informacions recollides pel diari palestí Filastin, vinculat a Hamàs, l’atac ha estat contra un campament de tendes de campanya a Al-Mauasi, declarada com a zona segura per les autoritats d’Israel.

En les darreres quaranta-vuit hores, a Rafah han mort més de setanta persones arran dels bombardaments d’Israel, segons que recull l’oficina de premsa de les autoritats de Gaza.  “Això confirma la insistència de l’ocupació a l’hora de continuar cometent un genocidi amb premeditació i traïdoria, en un clar missatge de desafiament als tribunals internacionals i en un missatge a tots els països”, han assenyalat.

En aquesta línia, han sol·licitat al Tribunal Penal Internacional (TPI) que obri procediments contra els “criminals de guerra” d’Israel i els Estats Units, abans d’insistir en la necessitat que la comunitat internacional “pressioni l’ocupació per aturar la guerra genocida i reobri el pas fronterer de Rafah per al lliurament d’ajut humanitari”.

 

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, s’ha disculpat amb Alèxia Putellas arran del gest de menyspreu que li va fer durant la celebració de la Lliga de Campiones. El dirigent li va prendre de les mans una samarreta del Barça quan la jugadora esperava per fer-s’hi una fotografia davant els mitjans de comunicació. Putellas no va poder reprimir la cara d’indignació. “Tot el protagonisme ha de ser per a unes dones que ja fa molt de temps que estan fent història. Les meves disculpes a Alèxia Putellas. Sempre al costat de la igualtat, el feminisme i l’esport femení. Sempre al vostre costat Barça femení”, ha piulat Collboni.

Ha estat un honor compartir aquest cap de setmana amb les campiones de la Champions League a Barcelona i a Bilbao. Tot el protagonisme ha de ser per a unes dones que ja fa molt de temps que estan fent història. Les meves disculpes a @alexiaputellas. Sempre al costat de la…

— Jaume Collboni (@jaumecollboni) May 27, 2024

 

View this post on Instagram

 

A post shared by VilaWeb (@vilaweb)

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Miriam Berger, Hajar Harb

Jerusalem. L’atac aeri mortal d’Israel a un campament de tendes a Rafah diumenge a la nit ha desfermat una condemna internacional generalitzada, i encara ha fet que l’atenció se centrés més en l’ofensiva d’Israel contra Hamàs al sud i la situació desesperada dels civils de Gaza.

Testimonis dels fets descriuen escenes horribles diumenge a la nit, quan els incendis arrasaven el campament improvisat del barri de Tal al-Sultan i van matar no pas menys de quaranta-cinc palestins, segons el Ministeri de Salut de Gaza. Els pares cremaven vius a les tendes mentre els nens demanaven ajut a crits. Els metges expliquen la dificultat de tractar ferides de metralla tan extenses amb uns recursos mèdics tan migrats.

En un discurs al parlament, ahir el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, qualificà l’atac a Rafah de “accident tràgic”.  Però la realitat és que s’hi van viure les escenes més esgarrifoses de la guerra.

Bosses amb cadàvers a la clínica gestionada per International Medical Corps (fotografia: Haitham Imad).

Mohàmmad Al-Haila, de trenta-cinc anys, va anar a comprar mercaderies a un venedor local quan va veure una gran resplendor seguida d’explosions successives. Llavors va distingir les flames. “Vaig sentir com si el meu cos es congelés de por,” explica Haila, desplaçat del centre de Gaza, al Washington Post per telèfon.

De seguida va córrer a cercar els seus familiars i “només vaig veure flames alçant-se, cossos carbonitzats, gent corrent pertot arreu, i crits de socors cada vegada més forts”, diu. “Érem impotents per a salvar-los.”

Haila ha perdut set familiars en aquest atac. El més gran tenia setanta anys. Quatre eren nens.

“No vam ser capaços d’identificar-los fins aquest matí, perquè els cossos eren carbonitzats,” explica. “Les cares són desfigurades i n’han desaparegut completament les faccions.”

Ahmed al-Rahl, de trenta anys, encara sent els crits. Ell i la seva família es preparaven per anar a dormir quan van sentir grans explosions, explica Rahl, també desplaçat del nord de la franja. La seva tenda va tremolar i la confusió es va apoderar del campament.

“Ningú no sabia què fer,” explica. “Els nens que hi havia, amb les seves famílies, en aquelles tendes es precipitaven cap a nosaltres, demanant-nos que salvéssim els seus pares, que es cremaven.”

Rahl va agafar un extintor. Però “no sabia què fer per ajudar la gent mentre es cremava”, explica. Al voltant hi tenia “cossos desmembrats, cossos carbonitzats, nens sense cap, cossos com si s’haguessin fos”, conta.

No hi havia aigua per a extingir el foc, que consumia ràpidament les precàries tendes de roba i plàstic. I els bidons de gas utilitzats per cuinar explotaven, cosa que encara augmentava el caos.

“Vaig veure amb els meus ulls algú que es cremava i em demanava ajuda i jo no li vaig poder salvar la vida,” diu.

La zona de tendes atacada, ahir al matí, mentre intentaven de netejar-la i trobar-hi restes de víctimes (fotografia: Haitham Imad).

Mohàmmad Abu Shahma, de quaranta-cinc anys, de seguida va córrer a comprovar com estaven els seus familiars quan es va adonar que el foc s’estenia. La tenda del seu germà era a uns 400 metres de l’àrea més castigada per l’atac israelià.

Hi va trobar morts el seu germà, pare de deu fills, i la seva neboda de tres anys, que portava per nom Palestina. Hi havia sang pertot arreu, explica Shahma. La metralla havia colpejat el seu germà al pit i al coll; la nena havia rebut impactes al cap. Una altra filla, Jana, de nou anys, estava ferida.

Cap a les deu del vespre, els morts i els ferits van començar a arribar a les poques clíniques de campanya de la zona.

Vint-i-vuit persones ja eren mortes quan van arribar a un centre temporal d’emergència gestionat per Metges Sense Fronteres, a menys de dos quilòmetres del lloc de l’atac, segons que explica Samuel Johann, coordinador d’emergències de l’organització a Gaza. S’hi van tractar cent vuitanta pacients més amb cremades greus, ferides de metralla, parts del cos desaparegudes i més ferides traumàtiques, explica.

Restes de les tendes i habitacles improvisats que van ser atacats per l’exèrcit israelià (fotografia: Haitham Imad).

Més a l’oest, en una clínica gestionada per International Medical Corps, el cirurgià plàstic Ahmed al-Mokhallalati explica que els membres de les famílies cercaven desesperadament els seus éssers estimats.

Una nena petita, diu, demanava a tothom que passava si havien vist els seus pares. Mokhallalati li va haver de dir que eren morts.

Moltes persones hi van arribar amb ferides horribles i requerien amputacions, explica el cirurgià. Va ser una nit esgotadora, on ell i els seus col·legues van fer no pas menys de 12 cirurgies que van durar hores. De fet, es van quedar sense guants mèdics, bates i subministraments bàsics per a tractar ferides obertes.

Els pacients que necessitaven més atenció tenien pocs llocs on anar, diu. Els dos hospitals principals de Rafah han estat evacuats. L’hospital més petit, conegut com el de Kuwait, va tancar dilluns després de ser repetidament atacat. Una de les poques opcions que restaven era l’Hospital dels Màrtirs d’Al-Aqsa, però això volia dir fer un trajecte dur cap al centre de Gaza.

Mokhallalati explica que va operar una nena de sis anys amb ferides de metralla profundes que s’estenien de la cuixa fins a l’abdomen. Morí ahir al matí.

Aquest campament improvisat a Tal al-Sultan és fora de la zona d’evacuació designada per Israel a Rafah, i els residents no havien pas rebut l’ordre d’anar-se’n, abans dels atacs.

És a la vora –però no hi és inclosa– d’una àrea de zones humanitàries indicada en un mapa proporcionat per l’IDF, l’exèrcit d’Israel.

Els habitants de Gaza, però, amb poca cobertura i escassa bateria de telèfon mòbil, sovint es basen en informacions de boca-orella i fullets en àrab llançats per l’IDF. Els residents es queixen que les ordres d’evacuació i els mapes acompanyants són redactats de manera confusa i difícil de seguir. Molts es pensen que són en un lloc segur i no hi són.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El primer ministre d’Eslovènia, Robert Golob, va anunciar ahir que dijous proposaria al consell de ministres el reconeixement de Palestina com a estat.

La proposta, una vegada aprovada al consell de ministres, serà remesa al parlament, que la podria votar el 4 de juny, segons que informa el diari eslovè Dnevnik.

“Després d’una sèrie de consultes aquests darrers dies, he decidit d’incloure la resolució de reconeixement de Palestina en la reunió del consell de ministres de dijous”, ha dit Golob en una visita oficial a Algèria. I ha afegit: “Eslovènia és un membre responsable del Consell de Seguretat de l’ONU i té l’obligació de fer tant com sigui al seu abast per assolir una pau duradora al Pròxim Orient.”

Ahir mateix, la ministra d’Afers Estrangers eslovena, Tanja Fajon, anunciava que recomanaria al govern d’enllestir el procediment per al reconeixement de Palestina aquesta setmana i tot seguit traslladar-lo al parlament per culminar el procés de reconeixement formal com més aviat millor.

Eslovènia s’afegirà així a Irlanda, Noruega i Espanya, en el reconeixement d’estats de la Unió Europea.

El candidat dels Comuns al 9-J, Jaume Asens, ha demanat als socialistes i a ERC que trenquin relacions amb Israel a Catalunya i a l’estat espanyol, després de la nova matança que va causar ahir Israel en la seva darrera ofensiva a Rafah. “Als partits que encara tenen dubtes els demanem que se sumin al reclam de la societat civil organitzada; o s’està amb els drets humans o s’està amb el genocidi, no hi ha mitges tintes”, ha dit des de la manifestació convocada per la coalició ‘Prou Complicitat’ davant la seu de la Comissió Europea a Barcelona. En les mateixes declaracions, Asens ha reclamat al govern espanyol que se sumi a Sud-àfrica i insti al Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) a ordenar l’aturada de l’ofensiva a Rafah.

Segons el cap de llista dels Comuns, l’executiu espanyol ha de ser “exemple a Europa” en el conflicte entre Israel i Palestina, sobretot quan la Unió Europea està dominada per “governs de drets”. “El govern espanyol s’ha d’erigir en defensor dels drets de Palestina, i no pot ser que Israel sigui convidat a actes com si res passés a Gaza”, ha subratllat.

En aquest sentit, Asens ha valorat positivament el reconeixement per part de l’estat espanyol de Palestina com a estat, tot i que ha remarcat que cal actuar “ja” per evitar nous atacs. “Si no ja no hi haurà palestins als quals reconèixer, a aquest ritme d’extermini que s’està produint”, ha resumit.

“Varen ser anys d’esperança.” Així va resumir ahir Ximo Puig els vuit anys del govern del Botànic que ell va presidir (2015-2023) en una coalició entre el PSPV-PSOE, Compromís i Podem que es va acabar tal dia com avui, el 28 de maig d’ara fa justament un any. La victòria de la dreta i la ultradreta valencianes va fer fora de les institucions un govern que alguns recorden com un parèntesi il·lusionador i uns altres com una oportunitat perduda que es va deixar escapar. Ahir no va ser excepció, i mentre Ximo Puig, entrevistat per Jordi Muñoz, també valencià i director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), posava èmfasi en l’esperança generada, les preguntes del públic, fetes per valencians residents a Barcelona, van posar l’èmfasi en l’oportunitat perduda. L’escenari, un Ateneu Barcelonès mig ple de gent, inclosa la consellera de Cultura en funcions de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, que no falla.

D’esquerra a dreta, Isona Passola (presidenta de l’Ateneu Barcelonès), Natàlia Garriga (consellera de Cultura de Catalunya), el president Ximo Puig i Jordi Muñoz (director del CEO) (fotografia: Albert Salamé).

Per Ximo Puig, aquells vuit anys d’esperança ja es van notar el primer dia (“quan es va signar el pacte, i l’alegria traspuava pel carrer”), es van notar amb els primers gests polítics (“vam rebre per primera volta les víctimes del metro de València”) i es van notar amb les primeres accions polítiques (“començar a pagar a les farmàcies, que no cobraven”). I si hagués de triar una acció seria aquesta: “Vam decidir comprar un medicament per a l’hepatitis C que va salvar milers de vides, i posar-lo a l’accés dels pacients.” I si Puig hagués de triar una tasca que creu que hauria fet millor, va citar el redreçament cultural. “Vam donar molta importància a l’educació. Van entrar 16.000 nous mestres, per exemple. Però no vam saber dotar la cultura de la importància que té en un país com el valencià.” Una cultura inserida en un país que Ximo Puig, catalanoparlant, va insistir molt que era molt divers internament, cosa que a vegades s’oblida (“hi ha 400.000 persones que viuen al Baix Segura, comarca castellanoparlant en un país de cinc milions”).

Ximo Puig, ben conduït en la conversa per un Jordi Muñoz amb qui comparteixen formes ben suaus, sense mai alçar el to de veu, va dir alguna cosa ben interessant sobre el perquè de la derrota d’un govern progressista i valencianista. Una derrota, va recordar el president Puig, que en cap cas no va ser una desfeta (“la Generalitat es va perdre per 38.000 vots, l’Ajuntament de València per un regidor”) i que atribueix, bàsicament, a l’espanyolització de la campanya. Al fet que el debat anti-Pedro Sánchez que imperava a Espanya, i els conflictes madrilenys dels comuns, van dominar la campanya valenciana. I van fer que guanyés la dreta i l’extrema dreta per bé que, de fet, segons Puig, no hi havia pulsió de canvi. “El que no hem sabut fer aquests anys, suficientment, és valencianitzar l’espai polític. No hi havia cap pulsió de canvi en el país. No hi era. Però la pròpia feblesa de l’espai comunicatiu nacional valencià, la pròpia feblesa de la política pròpia, ha fet possible que el condicionament de la política espanyola haja sigut molt més gran. El que va passar fonamentalment és la contaminació absoluta d’un debat espanyol.” Segons Puig, alguns votants socialistes i dels comuns no van votar-los a les eleccions valencianes i sí a les espanyoles.

Ximo Puig, tot i que en cap cas no es pot dir que fes un discurs triomfalista i sense autocrítica, sí que va defensar l’acció reparadora de vuit anys. I es va trobar que al torn de preguntes, els assistents joves van posar més l’èmfasi en l’oportunitat perduda.

El primer jove va explicar que ell, fill de valencians, nascut a Catalunya, quan baixa a l’Horta Sud, veu com l’ús de la llengua va en retrocés, i va recordar al president que ell va manar al País Valencià, quan el PSOE també manava a Madrid. “Com és el que corredor mediterrani no ha avançat, o el finançament, si els socialistes manaven als dos llocs? No té un problema el PSOE?” Ximo Puig va dir que a l’Horta Sud el valencià es manté molt viu, i que el seu mandat va coincidir amb quatre anys del PP i quatre anys del PSOE. “I és veritat que el model de finançament que clarament ens perjudica no s’ha modificat. Ben veritat. Això sí, ens van donar un 40% més de recursos, clarament insuficients […]. Amb això del finançament, al final, haurem d’abordar la veritat incòmoda, que deia Pasqual Maragall, referint-se a Euskadi. Els partits bascos haurien d’ajudar la resta. Però realment el finançament és molt greu. Només una dada: la conselleria de Sanitat tenia un pressupost de 5.000 milions. En va gastar 9.000. No és possible estar tan mal finançats.”

La segona pregunta va ser de fons: “No sé si el problema del valencianisme és la dreta i l’extrema dreta o el naixement tan fràgil del valencianisme i del progressisme, precisament pels atacs rebuts [durant la transició]. No seria hora que el valencianisme es refundés, i abandonés Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, que tant ens han donat, però que ara no ens ajuden a explicar-nos?” I aquí Ximo Puig va dir que ell, abandonar-los, no els abandonaria, però que sí que trobava molt interessant la pregunta. “Jo vaig entrar en política l’any 1978 precisament pel valencianisme. I potser sí que hem de repensar-lo, i no creure que ja està definit. També et dic que molta gent que cita, a favor o en contra, Joan Fuster, no se l’ha llegit. Per exemple, l’autor real de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és Fuster. Perquè també era un pragmàtic.”

D’esquerra a dreta, Ximo Puig i Jordi Muñoz.

Per acabar, la tercera pregunta, feta per un jove nascut a la ciutat de València. Va demanar com era possible que el coneixement del català creixés, però l’ús baixés, també durant els anys del Botànic. I, en segon lloc, els efectes del procés català en el govern del Botànic. “Jo recorde que el Primer d’Octubre hi havia tantes banderes espanyoles penjant als balcons de València”, deia el jove. Puig va insistir en el drama, per al País Valencià, de no tenir un espai de mitjans de comunicació que no el facin servir, el català. I va afegir una anècdota personal: els seus néts, catalanoparlants, fills de pares catalanoparlants, de tant en tant juguen entre ells en castellà.

Sobre les relacions amb Catalunya va recordar que ell i Puigdemont van ser els primers presidents que, després de vint-i-cinc anys, van trobar-se a Catalunya i el País Valencià, que amb Pere Aragonès es va mantenir, que amb Torra va haver-hi un malentès en la trobada amb els empresaris i que certament l’anticatalanisme va augmentar durant els fets de l’octubre del 2017. “Però no crec que fora decisiu, per exemple, en les eleccions darreres. Ara està molt més calmat.”

Només hem d’afegir, del darrer apartat del debat, centrat en el govern actual de la dreta i extrema dreta, aquesta dada que va aportar Puig: “Van signar l’acord en el pacto de la servilleta. Òbviament, escrit en castellà, hi havia més faltes d’ortografia que paraules.”

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Uns educats aplaudiments van tancar un acte que havia durat una hora i mitja de rellotge, molt suau de formes. Ximo Puig, el darrer llibre del qual es diu Una idea d’esperança” (Editorial Tirant) va explicar que el govern del Botànic ho havia estat, d’esperançador, i que ara que som enmig d’una Europa que gira cap a la dreta i l’extrema dreta la reacció no ha de ser de fer servir les mateixes eines que ells, de crispació i d’enfrontament frontal, sinó de continuar defensant el debat, el diàleg, i esperar que la gent pugui acostar-se a la posició de l’altre.

Demà comencen les proves per a accedir a la universitat al País Valencià, en què s’examinaran milers d’alumnes. Tots els qui es presenten a la selectivitat 2024 hauran de fer els cinc exàmens de la fase obligatòria –català, castellà, llengua estrangera, història o filosofia, i l’assignatura troncal de modalitat– i fins a quatre assignatures opcionals de la fase voluntària. Les proves es fan en tres dies, cada examen dura una hora i mitja i els resultats finals es valoren sobre catorze punts. Us oferim una guia amb tota la informació sobre el calendari de la selectivitat 2024 al País Valencià, els horaris de les proves i quan se’n sabran els resultats.

Deu consells per a estudiar millor i aprovar la selectivitat

Quins dies es fan els exàmens de selectivitat 2024?

Al País Valencià, els exàmens seran els dies 4, 5 i 6 de juny. La selectivitat, igual que l’any passat, es farà en tres dies.

A quina hora hi ha cada prova?

La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació del País Valencià ja ha fet públics els dies i els horaris de cadascuna de les proves:

Dimarts 4 de juny

• 9.30-11.00: llengua castellana i literatura
• 11.45-13.15: llengua catalana i literatura
• 15.30-17.00: biologia / empresa i disseny de models de negoci / tecnologia i enginyeria / història de la música i de la dansa / fonaments artístics
• 17.45-19.15: física / història de l’art / cor i tècnica vocal / disseny

Dimecres 5 de juny

• 9.30-11.00: història de l’estat espanyol / història de la filosofia
• 11.45-13.15: matemàtiques / llatí / anàlisi musical / dibuix artístic
• 15.30-17.00: química / literatura dramàtica / geografia / dibuix tècnic aplicat a les arts plàstiques i al disseny
• 17.45-19.15: dibuix tècnic / grec / tècniques d’expressió gràfico-plàstica / geologia i ciències ambientals

Dijous 6 de juny

• 9.30-11.00: llengua estrangera (anglès, francès, alemany o italià)
• 11.45-13.15: matemàtiques aplicades a les ciències socials / arts escèniques

Els estudiants matriculats tant a història de l’estat espanyol com a història de la filosofia en fase voluntària faran el de filosofia dijous a les 15.30, i els estudiants matriculats en més d’una llengua estrangera faran el segon examen dijous a les 17.45.

Selectivitat 2024 a Catalunya: horaris dels exàmens de les PAU i calendari de les proves

Quan surten les notes d’admissió de la selectivitat 2024?

Al País Valencià és previst que els resultats siguin públics el dia 14 de juny i es podran demanar revisions els dies 17, 18 i 19.

Quan és la convocatòria extraordinària?

Els alumnes que no superin la selectivitat 2024 a la primera tindran una segona oportunitat un mes després. La convocatòria extraordinària al País Valencià serà els dies 2, 3 i 4 de juliol.

Com es calcula la nota d’admissió?

A partir del moment que es comuniquin les notes, cada estudiant podrà calcular la seva nota. Cal tenir en compte la nota mitjana de batxillerat, que computa un 60% de la nota final –sobre 10 punts–, i la nota obtinguda a la fase general, que en representa el 40%. A més, els qui s’hagin examinat de la fase específica podran afegir-hi fins a quatre punts més i arribar a un màxim de catorze. Podeu calcular la nota de tall en aquest simulador.

Selectivitat 2024 a les Illes: horaris dels exàmens de les PAU i calendari de les proves

Quin dia surten les notes de tall de cada grau?

La nota de tall és la qualificació més baixa amb què es pot accedir a un grau o titulació concreta i cada any varia segons l’oferta de places i la demanda dels estudiants. El procés d’adjudicació es fa d’acord amb la nota obtinguda als exàmens. Per configurar aquest document, cal esperar a la correcció definitiva de totes les proves i encara no s’ha fet pública la data en què es podrà consultar. Tot i això, podeu consultar les notes de tall de l’any passat al País Valencià de manera orientativa.