Vilaweb.cat

El futur del Nord d’Irlanda, en joc en les eleccions d’avui

Els nord-irlandesos han deixat clares les seves prioritats: resoldre problemes del sistema sanitari, l’habitatge i el cost de la vida. Totes les comunitats comparteixen aquestes preocupacions, de manera que la unió d’Irlanda i el protocol del Nord d’Irlanda dins l’acord del Brexit ara com ara no són les inquietuds principals dels votants, sinó que ho són les qüestions socioeconòmiques.

En aquest context, ha estat interessant de veure les estratègies de campanya dels partits principals, i més encara si comparem les dues forces polítiques més grans. El Sinn Féin amb prou feines s’ha referit a la consulta sobre la reunificació de l’illa; tal com va dir Michelle O’Neill, cap del partit al Nord, a principi d’aquest mes, la gent no es desperta pensant-hi. En canvi, tal com va fer a les eleccions de la República d’Irlanda del 2020, la força política republicana s’ha centrat en les qüestions socioeconòmiques i ha abordat les preocupacions dels ciutadans.

No ha passat igual amb el Partit Unionista Democràtic (DUP). La força encapçalada per Jeffrey Donaldson és inflexible sobre el protocol del Nord d’Irlanda –i el seu lloc al Regne Unit– i ha fet campanya al respecte, bo i argumentant que és la font de moltes dificultats socioeconòmiques. Donaldson ha advertit unes quantes vegades que el DUP no tornarà al govern si Londres i Brussel·les no resolen les seves demandes sobre el protocol. A més, el cap del DUP no ha aclarit si presentaran un vice-primer ministre si el Sinn Féin és la força més votada –i, per tant, té el dret de nomenar un primer ministre.

Al Nord d’Irlanda hi ha un govern de poder compartit, de manera que els nacionalistes irlandesos i els unionistes britànics estan obligats legalment a treballar plegats. Però si l’un deixa vacant el càrrec de govern –el de primer ministre o de vice-primer ministre– l’altre també resta automàticament vacant i, per tant, el govern no funciona.

Si el DUP manté aquesta posició, el Nord d’Irlanda es veurà abocat a un altre blocatge polític. Ja va passar després de les eleccions del 2017, després de les quals es va trigar tres anys a establir un govern de poder compartit. Tot i això, va durar poc, perquè el partit unionista va fer renunciar el primer ministre el febrer proppassat com a queixa pels efectes del protocol.

El rumb del DUP és curiós. Tenint en compte que la qüestió de la unió d’Irlanda serà de gran importància els anys vinents, com vol convèncer els ciutadans dels avantatges de romandre al Regne Unit si manté blocat el sistema polític del Nord?

El cap del Partit Unionista de l’Ulster, Doug Beattiek, va declarar a final d’abril al diari Belfast News: “Els lleialistes necessiten que el Nord d’Irlanda funcioni bé i sigui atractiu, i tot això vol dir que l’Assemblea i el govern han de pencar.” És a dir, que no hi hagi blocatge polític, encara que el Sinn Féin aconsegueixi el càrrec de primer ministre.

Si es compleixen els sondatges d’aquest darrer any i mig, serà un resultat històric per al partit republicà, perquè per primera vegada serà primera força, i això serà un cop polític fort a l’unionisme. El canvi és simbòlic, perquè el primer ministre i el vice-primer ministre tenen el mateix poder, però el cop psicològic pot ser massa gran per als unionistes.

Molts sectors de l’unionisme veuen el Brexit com una oportunitat per a tornar a una frontera dura a l’illa irlandesa i provar d’enfonsar-ne el sistema polític –i els Acords de Divendres Sant–, però finalment la jugada els ha sortit malament i ha deixat obert el futur del Nord d’Irlanda.

En això pot ser clau el Partit Aliança, que ha proposat una reforma del sistema polític fixat pels Acords de Divendres Sant i que pot duplicar el nombre de vots. De fet, els vots a unionistes i nacionalistes ha baixat d’ençà que es va signar el tractat, i han pujat els que se situen fora d’aquestes dues comunitats. Per tant, aquests partits seran fonamentals per a qualsevol canvi.

Mentrestant, el Sinn Féin esdevé la primera força del Nord d’Irlanda i la República d’Irlanda. A poc a poc anirà fent passos cap al referèndum sobre la reunificació. Per això és positiu per al partit de ser al capdavant del govern nord-irlandès, sobretot per a reforçar encara més la relació del nord amb el sud i començar a preparar la consulta. Però fins i tot si el DUP mantingués una posició de blocatge, el Sinn Féin podria atraure més votants. Per tant, en tots dos contexts pot sortir-ne reforçat si pren les decisions adequades.

A més de les eleccions d’enguany, hi ha més dates decisives per al futur del Nord d’Irlanda: el desembre del 2024, quan el parlament votarà si es manté vigent el protocol; i el 2025, quan hi haurà eleccions a la República d’Irlanda. D’ací a tres anys, doncs, el Sinn Féin podria ser al capdavant de tots dos governs de l’illa, per la qual cosa l’unionisme té tres anys per a reaccionar i establir una estratègia d’èxit. I això comença pel bon funcionament de les institucions del Nord d’Irlanda i demostrant, entre més coses, que són capaços de fer front a les qüestions socioeconòmiques.

Em dirigeixo a tu que ets un home i em llegeixes

Avui el tema em remou. S’ha anunciat que a Catalunya s’inclourà la vacunació contra el VPH, el papil·loma, en nois que cursin 6è de primària. Aquesta vacuna fins ara es recomanava que se la posessin les noies, les dones. Dels homes i dels nois, gairebé ningú no n’ha dit res durant tot aquest temps. Opcional, deien. El VPH afecta tant homes com dones, però són les dones les qui solen patir-ne les conseqüències més greus. Es tracta d’una malaltia que sobretot, es transmet amb les relacions sexuals. Si es fa servir preservatiu el risc redueix, però no desapareix del tot. Es calcula que la gran majoria de persones sexualment actives tindran papil·loma en algun moment de la seva vida.

Bé, feta aquesta introducció, hi ha dues coses clares: totes i tots podem patir-lo i podem encomanar-lo. Tanmateix, la gran majoria d’homes no fan res per evitar-ho.

Avui el tema em remou, us deia. Em remou i em posa de mala llet perquè he vist patir moltíssimes dones, moltíssimes amigues, i a mi mateixa per culpa d’aquest maleït virus. Un virus estigmatitzat que, com passa en tantes altres qüestions que afecten especialment les dones, es viu, massa vegades, amb vergonya, amb por i amb solitud. He vist dones patir emocionalment i físicament quan han sabut que tenien papil·loma. Com sabem les dones que tenim el virus o que l’hem tingut? Doncs perquè ens sotmetem, com a mínim un cop l’any, a una revisió ginecològica. Des que som adolescents, els pediatres recomanen a pares i mares que portin les filles als ginecòlegs, tant si ja tenen relacions sexuals com si no. I la realitat que s’acaba dibuixant és la següent: des de la primera menstruació o abans, les dones deixem que examinin el nostre cos pel bé de la nostra salut sexual i per responsabilitat col·lectiva. Però ara em dirigeixo a tu que ets un home i em llegeixes. Quantes vegades has anat a l’uròleg o has demanat que et fessin proves per saber si tenies alguna malaltia de transmissió sexual? Tret d’algunes excepcions, els nois creixen i es converteixen en homes, entenent que això de revisar-se i de parar atenció a la salut sexual no és cosa seva. Ja ho fan elles per nosaltres, deveu pensar. A les xerrades d’educació sexual, totes i tots hem sentit a parlar de la importància d’utilitzar preservatius durant les relacions sexuals, però la realitat és que massa sovint, com a dones, ens trobem suplicant que l’home es posi el preservatiu. Ens hem d’empassar motius o excuses com ara “Amb el condó no m’escorro; no trempo”; “Vull notar-te més i sentir més plaer. Va, que no passa res si per un dia ho fem sense”; “Ei, tranquil·la, que jo ho controlo i estic sa; no tinc res fotut”.

De nosaltres es diu i es pensa que som les pesades i les paranoiques, però no fem res més que assumir, totes soles, la responsabilitat que la societat ens ha derivat només a nosaltres, tant pel que fa als embarassos com pel que fa a les ETS. A nosaltres aviat se’ns recomana que prenguem pastilles anticonceptives. I amb prou feines se’ns informa correctament dels possibles efectes secundaris que tenen: depressions, trombosis, disminució de la libido i possibles afectacions de salut mental. Una dada: fins el 2019 l’EMA (Agència Europea de Medicaments) no va recomanar que s’inclogués la depressió en els prospectes de pastilles com a possible efecte secundari. La nostra sexualitat es medicalitza en excés. I fàcilment, per culpa de l’excés de responsabilitat, sumem pressió a l’habitual pressió estètica.

Tinc massa amigues a qui han hagut de buidar un tros d’úter perquè tenien el VPH i aquella era l’única manera d’evitar un càncer. Amigues que, en conseqüència, han tingut avortaments o problemes durant l’embaràs. Tinc massa amigues que han deixat de tenir relacions sexuals, o que les han viscudes amb vergonya per por de contreure el virus, o perquè ja els l’havien encomanat. Massa amigues que sospiten que ha estat el marit que l’ha contret i els l’ha passat a elles. Tinc massa amigues a qui han tractat de promíscues a les consultes ginecològiques quan han sabut que el tenien. I tot plegat, alhora que tinc massa amics que no han sentit a parlar mai del papil·loma, no saben què és, no saben que el poden transmetre. Tinc massa amics que, malgrat saber què es, no es fan proves per saber si el tenen. Massa amics que si el tenen no truquen a les persones amb qui han mantingut contactes sexuals. Massa amics que no saben quines conseqüències pot tenir per a una dona contreure’l.

Tenir orgasmes ens agrada tant com a vosaltres. Anar a revisar-nos i ser responsables sexualment ens fa tanta mandra com a tu. Però si som prou madurs per a compartir llit i refregar carn amb carn, som prou madurs per a repartir responsabilitats i evitar conseqüències.

Gabriel Ensenyat: “L’emigració va ser emprada per l’estat per consolidar l’espanyolització de les Illes”

L’arribada del turisme de masses a les illes, a mitjan anys seixanta del segle passat, va causar un sotrac que va tocar tant la cultura, com la llengua, com la demografia. Pràcticament, cap element de la vida social mallorquina no restà al marge de les transformacions tan profundes que van acompanyar aquell esclat. Gabriel Ensenyat (Andratx, Mallorca, 1961) ho explica a Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista (Edicions 3 i 4) amb les ulleres fusterianes posades. És a dir, Ensenyat llegeix tota aquella revolució amb el filtre de Nosaltres, els valencians, que es va publicar aquells mateixos anys, i que obre les portes a un debat identitari. A partir d’ací, l’autor ho aprofita per a remarcar fites històriques que han puntejat el debat, com ara el naixement de l’Obra Cultural Balear, la publicació del llibre Els mallorquins, de Josep Melià o la polèmica gonella. Ensenyat parla també de la influència transversal del pensament de Fuster sobre els intel·lectuals de l’època i de la vigència actual del debat identitari.

El llibre, que va guanyar el premi Octubre d’assaig Joan Fuster del 2021, arriba ara a les llibreries amb una portada que és una fotografia en blanc i negre de la platja de Portocristo a la dècada dels seixanta. Ombrel·les i turistes a rompre en una costa que es començava a veure poblada de xalets.

Al títol jugau a l’ambivalència entre el gentilici mallorquins i Els mallorquins, llibre que Josep Melià va escriure dos anys després de l’aparició de Nosaltres, els valencians.
—Sí. Juga a posta amb l’ambivalència. Vaig voler lligar Joan Fuster i Josep Melià. Ho vaig fer per emmarcar-ho, per la influència que Fuster té sobre l’obra de Melià. I, a part, també hi ha el fet que Els mallorquins, el llibre de Melià, té aquest títol, però l’àmbit de la seva reflexió és d’Illes Balears. Jo també ho he fet així i tenc en compte tot l’àmbit encara que al títol es parli de “mallorquins”.

El tema del nom és molt complicat. Costa de dir “balear”, però no tots els illencs se senten identificats amb el terme “mallorquins”.
—Aquest és el problema. Pràcticament, mai utilitz la paraula “balear”, perquè realment no s’ha fet servir mai. En un llibre anterior parl de tota la problemàtica de les denominacions a l’edat mitjana, i una cosa que coment és la inexistència d’un Regne de les Balears. A l’edat mitjana s’anomenava Regne de Mallorca i, així i tot, a vegades se’n feia una interpretació exclusiva per a referir-se a l’illa de Mallorca si els interessava políticament o econòmica. Si s’havia de contribuir, per exemple, els que no eren de Mallorca en volien quedar al marge. És a dir, que la qüestió del nom ja ens ve de l’edat mitjana, i el veig molt mal de resoldre.

Els canvis que el turisme va dur a Mallorca van ser tan espectaculars que es va veure que la nostra identitat se n’anava en orris

Al llibre feu referència a l’absència d’un sentiment pròpiament balear.
—El problema que no hi hagi ni un nom, ni un sentiment balear o balearista comú, perquè cada illa tira pel seu vent i cada habitant d’una illa s’anomena d’acord amb el nom de l’illa… mallorquins, menorquins, etcètera, fa que aquest aspecte quedi molt difús. El factor insular és d’una complexitat que dificulta d’arribar a conclusions i a definicions clares. Però potser té un aspecte positiu quant al nom de la llengua. Ho he sentit dir alguna vegada a l’ex-president Gabriel Canyellas. Sempre diu que no van tenir dificultats a l’hora de fixar el nom de la llengua que es parla a les illes. En van dir “català” sense cap problema perquè no hi havia tradició de dir-ne “balear” i encara menys “mallorquí” o “menorquí”…

Per què relacionau el debat identitari que origina l’arribada del turisme a Mallorca amb Joan Fuster?
—He emmarcat el debat identitari entre dues fites. Una és Nosaltres, els valencians que va originar un sotrac, un debat als Països Catalans, molt més enllà de la qüestió purament valenciana. I a Mallorca, els canvis que va dur el turisme van ser tan espectaculars i tan intensos que havien de dur problemes entorn d’una identitat que es començava a veure com canviava, que perillava i que començava a anar-se’n en orris.

Què va pesar més en els canvis socials i de tota mena a mitjan segle passat, els turistes estrangers que començaven a arribar en massa, o la gernació que venia en cerca de feina i d’oportunitats?
—Totes dues coses. Per una banda, els emigrants, els forasters, van significar un trasbals demogràfic impressionant i també lingüístic, social, etc. I llavors, els estrangers i els turistes van significar un canvi absolut de mentalitat. Jo era a Andratx, que va ser un poble dels més afectats per la circumstància. Jo era un nin, i encara me’n record, del contrast entre les dues coses. És a dir, aquelles persones majors que de cop i volta havien vist arribar una gentada que parlava una llengua que la gran majoria no sabien. I aquesta mateixa gent estaven astorats quan veien aquella estètica estrangera, aquelles dones amb tan poca roba, aquells hippies barbuts i amb cabellera…. Va coincidir tot alhora. Els dos grans canvis es van produir simultàniament i això va modificar tant la societat rural tradicional, que explica l’interès per parlar de la identitat. La gent que ho veia més clar deia: aquí passa una cosa grossa. I de fet, al llibre esment algunes novel·les de l’època que ja en parlen. Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens… Són molt significatives perquè conten no tan sols allò que passava, sinó allò que veien que passaria, que és el que ha passat finalment. El desgavell que va venir després.

No hi van oposar resistència, els illencs.
—No. No s’esqueien les condicions polítiques per a oposar-n’hi. No hi havia mecanismes per a la resistència i, a més, l’emigració va ser emprada –i això no té a veure amb ells– per l’estat per a consolidar l’espanyolització. L’emigració va fer infinitament més per introduir el castellà a les Balears, que no cinquanta mil lleis de Franco. Més que les amenaces. Perquè el català continuava essent la llengua del poble, però a partir del moment de l’arribada de l’emigració allò va canviar del tot.

És el mateix procés que va passar en algunes àrees del País Valencià.
—Hi ha moltíssimes afinitats. I jo encara afegiria que els dos països s’agermanen en termes d’història i de filologia, perquè a banda i banda de la mar un seguit de personatges d’alt nivell s’han dedicat a dir les mateixes animalades negacionistes de la història en allò que fa referència a la catalanitat. Tots dos països tenen una trista afinitat notòria.

El gonellisme i el blaverisme.
—En els vessants històric i filològic. A més, amb personatges clonats. Catedràtics d’història medieval a Mallorca i a València que han predicat el mateix. Pseudo-filòlegs negacionistes… tot això.

Això al Principat no va existir, però ara sembla que comença a detectar-s’hi.
—En aquell moment no hi era, però ara compareix a l’hora de negar una realitat nacional catalana fonamentada en la història. Es vol presentar una història catalana lligada a l’espanyola, o al servei de l’espanyola. Això no obstant, fins al decret de Nova Planta, el món català, la corona catalano-aragonesa i la resta de l’estat, havien estat dos mons molt diferenciats. L’altre dia vaig veure que un d’aquests espanyolistes ferotges deia que gràcies a la reconquesta els catalans d’ara no van amb mocadors al cap com els musulmans i les dones no van amb la cara tapada. En canvi, la realitat històrica és que el món català va néixer lligat a l’imperi carolingi, va ser una conquesta de Carlemany, i que durant tota l’edat mitjana va tenir una vicissitud pròpia amb una forta orientació cap a Occitània, fins que els francesos s’hi ficaren. Això vol dir que la història anava ben al marge de la resta de la península. Tot això és el que es vol negar, que es vol aigualir, sempre al servei de la unitat nacional espanyola.

Al País Valencià durant la transició hi havia una premsa molt bel·ligerant contra la unitat lingüística. A les Illes això va passar?
—No tant. En algun moment m’ha sorprès veure que personatges del règim, en temps de Franco, parlaven tranquil·lament a Mallorca de la catalanitat i de la llengua. Ningú no ho qüestionava. Jo ho interpret en el sentit que, havent-hi Franco, parlar de catalanitat i de llengua catalana no era cap problema perquè la dictadura anul·lava qualsevol possibilitat de fer activitats polítiques a partir d’aquí. El conflicte va sorgir a la transició, quan el nacionalisme illenc reivindica la història i la llengua com un component més de la identitat. Llavors sí que aquests personatges, tant a València com ací, canvien el discurs. Els que abans parlaven tranquil·lament de catalanitat històrica, lingüística, cultural, política, s’hi posen en contra.

La violència ultra també diferencia el debat als dos territoris.
—A les Illes va ser de més baixa intensitat. Sí que hi havia pintades i amenaces, però és que a València posaven bombes i hi va haver algun assassinat que ha quedat sense aclarir perquè en aquell moment ningú no el va investigar. Extraoficialment, se sap que era l’extrema dreta i fins i tot se’n saben noms i llinatges. A les Illes hi havia pintades i amenaces i algun insult. Crec que l’atemptat més important va ser quan aquell personatge, en Jaume Martorell, d’extrema dreta, va enderrocar el repetidor de TV3, als anys vuitanta, però la cosa no va arribar a aquell nivell.

El debat identitari continua amb balearistes que parlen dels talaiòtics des del punt de vista de l’espanyolisme

Començau el llibre al tardofranquisme, però dedicau un capítol molt extens a les reminiscències i arribau a l’actualitat.
—Jo planteig que ja al final del franquisme, i sobretot, durant la transició, tot s’encamina cap a un vessant polític. El debat continua. A més, en l’actualitat, encara hi ha plantejaments d’aquests balearistes que remeten a una identitat que prové dels talaiòtics i arriba gairebé inalterada. Són debats en clau espanyolista que apliquen l’esquema de l’Espanya eterna o una balearitat eterna però poblada de catalanitat. I sabem qui són els grups que ho promouen. Secessionistes d’extrema dreta. He deixat de banda el debat de carrer i m’he centrat en el que he anomenat gonellisme amb ínfules, tan històric com, entre cometes, “filològic”. Són allò que dèiem, persones de molt alt nivell que propugnen aquestes inconveniències. I dic inconveniències per no dir paraules més malsonants.

Els partits polítics que podríem anomenar nacionalistes són hereus d’aquell debat o se n’han desmarcat una mica?
—No se n’han desmarcat del tot, però van per vies que intenten ser molt més pragmàtiques. No focalitzen aquesta qüestió com a eix fonamental. La miren igual que defensen la llengua, però durant la transició la cosa era molt més clara. El concepte mateix de Països Catalans s’ha arraconat molt a l’àmbit polític. També a Catalunya, per cert. Era un concepte molt viu i amb el temps s’ha diluït. Crec que és un retrocés que no ens podem permetre, perquè en el fons és fer el joc a l’adversari. És a dir, com que a l’altra part no els agrada que plantegem aquestes coses, idò bé, no les plantejam i així no armam tanta gresca, però ells armen gresca amb les altres coses.

Al llibre també parlau de la creació de l’Obra Cultural Balear. Quin paper hi té ara, a l’hora de mantenir viu el debat?
—Jo crec que en aquests últims anys ha perdut bastant de gas. Ara sembla que tenen la idea de recuperar una mica el terreny perdut. Però per fer aquestes anàlisis no podem perdre de vista la qüestió demogràfica. Altrament, l’anàlisi fallarà sempre. Ací, la gran dificultat és una demografia hostil a totes aquestes coses i que fa que no puguis avançar com voldries, o no puguis fer les coses que voldries perquè la realitat sempre és una altra. Em referesc a la realitat del carrer.

És un missatge molt pessimista.
—El problema és quan ens trobam amb una immigració tan massiva que no s’integra. La idea que les immigracions s’han d’integrar té sentit i té tota la raó del món, i és factible si parlam de migracions més o menys controlades. També hi ha una gran diferència si tens eines per a poder-los integrar, tant si hi ha moltes dificultats com si n’hi ha poques, o si no en tens. I ací, els mecanismes que tenim ja sabem quins són. Són els que l’estat ens ha cedit amb unes condicions i que en qualsevol moment algú de l’estructura de l’estat et pot obligar a fer marxa enrere. Ara mateix pens en el 25% famós de Catalunya a l’escola… Davant això, què hem de fer? Ho deixaré així, amb uns punts suspensius.

Ara fa seixanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians. Continua vigent?
—Hi ha moltes coses, igual que en el llibre d’en Melià, que s’han hagut de modificar, d’adaptar. A més, Fuster va fer el seu llibre pràcticament des de zero. No hi havia estudis previs, no hi havia bibliografia. Allò que va fer va ser especular i formular plantejaments. Amb el temps, això s’havia de corregir, actualitzar, revisar… Ara, la proposta fusteriana d’articular un espai comú català d’identitat, políticament, encara hauria de ser factible. Ens ho hauríem de plantejar com a horitzó. Si més no, ho hauríem de tenir present. És això que no sé si a l’àmbit polític passa, que ho tinguem com una opció. Almanco, una opció. Difícil, complicada, però que hi sigui, que la puguem tocar. A vegades em fa la impressió que ja no la podem tocar massa.

Pregar és l’únic recurs que resta als unionistes del Nord d’Irlanda

Expliquen la història d’un home a qui la casa se li enfonsava en una inundació i per això va haver-se de refugiar a les habitacions de dalt. Quan va arribar un vaixell i es va oferir a portar-lo a un lloc segur, l’home s’hi va negar i va dir que havia pregat per la salvació i que confiava que el Senyor l’ajudaria. Quan les aigües van pujar, va haver d’anar a la teulada, on un helicòpter el va veure i va baixar-li una escala de corda. Una vegada més, va acomiadar els possibles salvadors amb la seguretat que el Senyor el rescataria. Poc després, es va ofegar i va aparèixer davant Sant Pere, a les portes del cel. “Com t’has mort?”, li va demanar el guardià. “Em vaig ofegar en una inundació”, va respondre el mort. “Malgrat totes les meves oracions, Déu no em va venir a rescatar.” Enfadat, Sant Pere va respondre: “Venir a rescatar-te? Nostre Senyor va enviar una llanxa i un helicòpter per salvar-te i els vas rebutjar tots dos.”

Avui passa igual amb els unionistes del Nord d’Irlanda. Tot i les proves com més va més grans que la seva estimada província fa aigües, insisteixen a dir que tot està bé i que la marea d’una Irlanda unida es pot contenir. Però mentre els unionistes es neguen a canviar, al seu voltant la societat avança i deixa els incondicionals sense res a aferrar-se, excepte les banderes vermelles, blanques i blaves i les desfilades Orange.

Dubto que hi hagi hagut mai cap agrupació política que adoptés uns colors tan vibrants i, tanmateix, en fes un paisatge polític monocromàtic i ombrívol. Però aquest és l’èxit de l’unionisme 100 anys després de la creació del Nord d’Irlanda. El partit DUP, el vaixell insígnia de l’unionisme, s’enfonsa sota la línia de flotació. El 1997, els unionistes van perdre el control de l’Ajuntament de Belfast, l’òrgan electe més poderós de la capital del Nord d’Irlanda, quan el primer representant de la comunitat catòlica es va convertir en batlle, després d’una espera de 384 anys! Després, l’unionisme ha continuat retrocedint a la ciutat, on tan sols 1 diputat dels 4 que van a Westminster és unionista. El 2017, els unionistes van perdre la majoria a l’Assemblea del Nord d’Irlanda i ara solament tenen 40 escons dels 90. El 2019, per primera vegada d’ençà que el Regne Unit va entrar a la Unió Europea, els unionistes van veure reduït el nombre d’escons al Parlament Europeu, passant de tenir-ne 2 de 3 a tan sols un. De la mateixa manera, a les eleccions de Westminster del 2019, els unionistes només van guanyar una minoria dels 18 escons en joc.

L’unionisme pot esperar un ressorgiment a les eleccions a l’Assemblea d’avui, 5 de maig, bo i coincidint amb l’aniversari de la mort del vaguista de fam Bobby Sands el 1981? És difícil de veure cap prova que hagin pres mesures per invertir el curs dels esdeveniments, tret que preguin per la salvació. I no és que l’unionisme no hagi tingut oportunitats de salvar-se. Un compromís durant els anys amargs de domini exclusiu dels unionistes, del 1972 al 2022, potser hauria fet callar les demandes d’unitat irlandesa. I un enfocament més acollidor de la naturalesa canviant de la societat també en podria haver estat la gràcia salvadora.

Però no ha estat així. De tots els partits del Nord, el DUP és el que s’oposa més als nous immigrants. De fet, el seu suport autodestructiu al Brexit ha convertit tots els europeus de l’est que es van instal·lar al Nord d’Irlanda en els seus adversaris. La denigració de la comunitat LGBT+ l’ha deixat fora de joc amb la joventut progressista: Belfast és la tercera ciutat més jove d’Europa, després de Dublín i Lió, i el Pride Parade és una desfilada més gran cada estiu. I l’avortament continua essent efectivament prohibit al Nord, a causa, una vegada més, de la incapacitat de l’unionisme d’adaptar-se als temps. Per si tot això no fos prou per enviar l’unionisme a un atzucac, el seu suport a un Brexit dur li ha fet perdre la classe empresarial i ha enfurismat els nacionalistes acomodats que ara accepten que una Irlanda unida és l’única solució que pot oferir pau i prosperitat en un futur compartit.

Mentre escric, no tinc cap dubte que els unionistes resen per una victòria de la política del passat. Però quan els resultats arribin, divendres, és molt probable que Michelle O’Neill, del Sinn Féin, obtingui el nombre més gran d’escons i reclami el lloc de primera ministra: una fita important, sens dubte, en el camí cap a una Irlanda unida. Quan s’acabi el recompte, l’unionisme maleirà, per descomptat, els déus de dalt, però hom es demana si no els hauria anat millor, durant aquests darrers cent un anys, si haguessin aprofitat qualsevol de les moltes oportunitats que se’ls han anat presentant per estimar els seus veïns.

 

Máirtín Ó Muilleoir és l’editor d’Andersonstown News a Belfast i  Irish Echo a Nova York. Ha estat Lord Mayor (batlle) de Belfast i diputat del Sinn Féin al parlament del Nord d’Irlanda.

La fira Biocultura torna presencialment a Barcelona, amb l’auge de la cosmètica natural

La fira Biocultura torna al Palau Sant Jordi de Barcelona amb l’objectiu de promoure un estil de vida més sostenible i responsable amb el medi i en tots els àmbits de la vida diària. La presidenta de Biocultura, Ángeles Parra, destaca que la fira és una esperança perquè no decaigui el consum ecològic. “Cal canviar el xip. Menjar ‘bio’ no és més car si aprenem a fer la transformació de la manera adequada.” Més de tres-cents expositors participaran presencialment en uns quants àmbits, com ara la gastronomia i la cosmètica natural, que enguany hi té un espai destacat.

Un sector que agafa impuls

Segons un estudi publicat el 2019 per la revista Resources, un 70% de la població està disposat a pagar més per una cosmètica feta amb ingredients naturals. Aquestes últimes dècades ha crescut l’interès per aquesta mena de productes sobretot als països europeus. Els estudis demostren que el mercat internacional de productes d’higiene personal fets amb aquests productes té un creixement mitjà anual d’un 25%. Un altre estudi publicat a Research Gate l’any 2019 també constata aquesta tendència, arran de l’augment de la preocupació pel medi. Se’n desprèn que els consumidors estan disposats a provar articles d’aquesta mena, però creuen que cal una informació més clara sobre ingredients naturals que contenen aquests productes i els beneficis que tenen per a la salut.

“Hi ha més consciència sobre la salut i el medi”

Una de les empreses que participarà en la fira és Cosmètics Giura-Tort, del Baix Empordà. A diferència d’algunes altres, treballen a partir de plantes de cultiu propi, com explica el propietari, Amador Marín. Per tant, els olis vegetals, els extractes i les aigües florals els obtenen ells mateixos, cultivant les plantes amb mètodes ecològics o cercant-les en el seu medi natural i recol·lectant-les. “Això és el que ens diferencia de la resta: treballem amb olis de maceració de planta fresca.”

Respecte de fa anys, Marín creu que ara hi ha més consciència sobre la salut, el medi i els productes de proximitat. Els productes tenen cura de la pell, tenen aroma i un poder netejador, però també són terapèutics. Ofereixen xampús, cremes corporals i productes diversos, com ara esponges o sabons sòlids.

Palombella, situada al Poble-sec de Barcelona, també treballa amb productes ecològics, fent ús d’ingredients naturals. Un dels seus propietaris de l’empresa, Diego Morales, diu que la societat és més conscient dels beneficis d’aquesta mena de productes, però que molts no veuen la cosmètica natural com un producte d’estalvi a mitjà o llarg termini. “Quan veuen un producte, primer de tot es fixen en el preu i no en quants cops poden fer servir aquell xampú. Els nostres productes són sòlids i compactes i el 100% del seu cost és matèria primera”, afegeix.

En aquesta mateixa línia, hi trobem Jaume Ivorra, de Cosmètica Ambolo, situada a Xàbia (Marina Alta). D’ençà de fa un any i mig que treballen amb cosmètica vegana, natural i respectuosa amb el medi. “Quan comencem el projecte parlem amb una farmacèutica i li comentem quina mena de producte volem. Volíem que fos un producte bo per al cos i no contaminant, és a dir, lliure de parabens.

Què és “bio”? Els forats de la legislació espanyola

Ivorra és crític amb la legislació espanyola, perquè considera que és molt més flexible que no pas l’europea. Recorda el cas de “Bio Oil”, que es presentava com si fos un producte ecològic, però portava un derivat del petroli. Això mateix ho denunciava l’Organització de Consumidors i Usuaris. “La legislació és suau. Sí que hi ha empreses que treballen en aquesta línia d’intentar utilitzar productes ecològics i reduir l’ús de plàstics, però també n’hi ha que s’aprofiten de la poca duresa de la legislació i mostren productes que realment no són ecològics.” A parer seu, la legislació europea és una mica més rígida i, de fet, l’espanyola ha rebut unes quantes denúncies de la Comissió Europea.

La fira també arribarà a València

Ben aviat, a València també es farà la fira de productes ecològics, amb la participació de 220 expositors de cosmètica, moda sostenible, benestar i artesania, entre més sectors. Paral·lelament a l’exposició, hi haurà més d’un centenar d’activitats.

Bravo, Ximo, Bravo, Ximo

De vegades, per deixar constància d’una opinió, n’hi ha prou d’enumerar els fets l’un darrere l’altre, pim-pam, i ells sols la van dibuixant sobre el paper o la pantalla. Serveix especialment, el mètode, per mirar d’aclarir històries, grans o petites, que d’entrada poden semblar enrevessades o poc atractives: llei de la funció pública, requisit, A1, A2, B2, C1, C2, reglament, comissió, quina murga. És una fórmula que també pot ser vàlida per a evitar de caure en l’exabrupte quan vols parlar d’un tema (aquest mateix que deia ara, sí, d’aparença tan avorridota però en realitat tan important) que saps que té tots els números per a treure’t de polleguera.

Ja fa anys, molts anys, que es planteja la necessitat de fer efectiva la competència lingüística dels funcionaris que exerceixen al País Valencià, això és, que tinguin un nivell lingüístic adequat per a poder desenvolupar correctament el servei públic del qual són responsables. I això, que formulat així sembla increïble que encara no s’hagi resolt, pren una sinistra carta de naturalització quan s’especifica que el nivell lingüístic es refereix al valencià. Que els servidors públics comptin amb un nivell de valencià adequat per a poder atendre els ciutadans que serveixen es veu que ja no és important per al president Ximo Puig, que hi ha valencians de primera i valencians de segona segons la llengua que parlin. Amb drets o sense drets segons la llengua.

Però havia dit allò de la polleguera i que enumeraria els fets i etcètera. Vinga, ara sí. Respirar. Inventariar. Som-hi.

Any 2015. Març. En previsió del canvi de cicle electoral, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) presenta el programa de política lingüística en un acte amb les universitats públiques valencianes. I es reclama de corregir una situació durant tants i tants anys anòmala: que, igual com has d’acreditar un determinat nivell de coneixement en altres àmbits per tal d’accedir a la funció pública, sigui també requisit un nivell adequat de català. No pas mèrit o guarniment: obligació.

El maig del 2015 es produeix el canvi, per fi el PP deixa d’ocupar la Generalitat i es forma el govern del Botànic (PSPV, Compromís, Podem). Les entitats culturals i els sindicats enceten negociacions. I quallen. I el desembre del 2016 es presenta públicament l’acord que dóna suport a la reforma de la llei de la funció pública en aquest sentit. Perquè inclogui, per fi, la competència (també) lingüística.

I passen el 2017 i el 2018, i el 2019 arriba el segon Botànic, i passen el 2020 i el 2021. I a la conselleria del ram, que ara es diu de Justícia, Interior i Administracions Públiques, hi ha, des del primer dia, Gabriela Bravo (PSPV-PSOE). I des del primer dia ha estat en contra d’aquell acord. En contra de l’exigència d’un nivell mínim de valencià per als funcionaris. Des del primer dia hi ha estat en contra i des del primer dia la seva posició ha trobat consentiment del president Ximo Puig. Com a mínim, consentiment.

En aquests anys, hi ha hagut, en altres àmbits, moviments per a un cert desplegament en política lingüística: s’ha reconegut el valencià com a llengua pròpia de l’administració valenciana i s’ha creat l’Oficina de Drets Lingüístics (totes dues coses, posteriorment retallades per la justícia espanyola), hi ha hagut la col·laboració entre la Conselleria de Cultura i l’Institut Ramon Llull (per bé que l’entrada normal a la institució que ens internacionalitza la cultura ha estat frenada pel PSOE-PSPV) o entre les televisions autonòmiques (per bé que la normal reciprocitat ha estat frenada pel PSOE-PSPV). Al mateix temps, s’han anat succeint les denúncies per discriminació lingüística patides per catalanoparlants en l’àmbit de l’administració pública, cosa que ha continuat posant en evidència l’existència d’un problema greu de desatenció i de vulneració de drets.

I finalment, malgrat el recel i l’oposició de la consellera Bravo, l’elefant que durant tot aquest temps romania a l’habitació ja no es pot continuar negligint i el 2021 s’aprova la reforma de la llei de la funció pública. I s’estableix que caldrà acreditar determinats nivells de català per a accedir al funcionariat. Però la concreció es remet a l’elaboració d’un reglament. Que s’ha d’aprovar en el termini d’un any.

Per sort, aquesta concreció no queda tan sols en mans de Bravo, que des del primer moment ja ha expressat per activa i per passiva el seu refús al requisit lingüístic: per tirar endavant el reglament li cal un informe favorable de la Direcció General de Política Lingüística, que depèn de la conselleria de Cultura i, per tant, de Compromís. I el 2022 es forma una comissió per a elaborar la proposta de reglament, on hi ha dues parts: la de la Conselleria de Justícia i la de la Conselleria de Cultura. I un representant de Presidència. I van fent, reunió rere reunió. Amb els estira-i-arronses esperables però amb un punt d’acord inicial: la filosofia general que, igual com hi ha un esglaonament del requisit acadèmic que es demana segons la plaça on s’hagi de treballar, hi ha d’haver un esglaonament del nivell de valencià que cal acreditar.

(I aquí cal fer un parèntesi per explicar que el plantejament de les entitats culturals, explicitat sobretot per ACPV, remetia a la gradació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià que estableix el nivell B1 com a elemental, el B2 com a intermedi, el C1 com a nivell de suficiència –antic mitjà– i el C2 com a superior, i en feia una translació als nivells dels serveis funcionarials. També parlava d’especialitzacions per a determinats àmbits i nivells: llenguatge jurídic, per exemple. Però en el decurs de la negociació entre partits, la cosa va quedar rebaixada a acceptar el nivell C1, és a dir, el mitjà, per als alts funcionaris, els que se’n diu de nivell A1 i A2. I cal dir també que això, rebaixar el nivell màxim exigit al mitjà, no és cap avenç sinó simplement donar carta de naturalització a una situació que ja existeix, perquè la gran majoria d’aquests funcionaris el tenen, el C1; ja el tenien en l’època del PP.)

Amb tot, la consellera Bravo decideix de trencar. I no accepta el C1. La seva pretensió és que no hi hagi requisit, que amb l’acreditació del nivell de català que atorga el batxillerat, homologable al B2, intermedi, ja n’hi hagi prou. Per a tothom. I prova de justificar-ho dient que fer-ho altrament desacreditaria el sistema educatiu valencià, que en teoria forma els estudiants en la llengua del país. És tan fal·laç el presumpte argument que pràcticament no pot ser considerat com a tal. Bé que hi ha gradació en el requisit acadèmic, segons el nivell del lloc que s’ocupa; bé que per als nivells alts del funcionariat cal títol universitari i no n’hi ha prou amb el batxillerat.

En fi. Els fets. Tan buits d’ornament com he pogut. I posant en evidència el fons: el desinterès per la llengua o fins i tot l’animadversió. Perquè no es limita a no fer res, la consellera Bravo, sinó que impedeix que els altres facin.

I he dit la consellera Bravo com si no necessités l’aquiescència, per a aquesta maniobra, de qui l’ha posada en el càrrec, del president Ximo Puig. I qui diu aquiescència, diu incitació.

Pels seus fets els coneixereu.

Quan veure ‘Alcarràs’ en català és converteix en una odissea

L’estrena d’Alcarràs ha aixecat molta polèmica perquè a la majoria de sales de Catalunya es projecta amb subtítols en castellà. Molta gent pensa que això és una renúncia. No entenen per què, al nostre país, s’ha de subtitular un film rodat en català. Però ara la polèmica va més enllà: hi ha sales que ofereixen la versió doblada al castellà. De fet, en algunes ciutats del país hi ha més sales que ofereixen la versió doblada que no l’original. Com pot ser que sigui més fàcil de veure films americans en versió original que no pas Alcarràs en català?, es preguntava aquest cap de setmana un usuari a les xarxes.

On es pot mirar ‘Alcarràs’ sense subtítols en castellà a Barcelona? Consulteu la llista de cinemes

Només quatre cinemes del País Valencià ofereixen el film en català

Les xifres més escandaloses són al País Valencià. De la seixantena de sales de cinema que hi ha, aquest cap de setmana passat només nou van projectar Alcarràs. D’aquestes nou, tan sols una, cinemes Babel, especialitzada en films en versió original, va projectar en tot moment el film en català. Tres sales, Yelmo del Porta d’Alacant, Yelmo de València i Sucre de Vila-real, van anar variant l’oferta segons l’horari: ara la versió original, ara la doblada, indistintament. I les cinc restants, només en castellà.

Hi ha gent que s’ha queixat a les xarxes d’aquesta situació anòmala. En Luis el cap de setmana va anar a València a veure Alcarràs. La sorpresa va ser quan va començar: primera escena, tot en castellà. Segona tot en castellà. “Era doblada al castellà. Me’n vaig eixir”, diu. No deia enlloc que fos doblada i per això va donar per fet que es projectaria en versió original. “Sí que vaig veure que algun lloc hi deia VOSE (versió original subtitulada a l’espanyol), però vaig pensar que aquestes eren les subtitulades i les altres eren només en català. Ho vaig donar per fet. Em semblava lògic que a València es fes així. Potser ho havia d’haver mirat més. Vaig decidir que eixia i ja veuria la pel·lícula un altre dia. La volia veure en versió original.”

Cal dir, a més, que, malgrat que Alcarràs és una de les millors estrenes del cap de setmana, la sala era força buida: només hi havia una desena de persones, fet que es repeteix a la majoria de sales on el projecten doblat. En canvi, la polèmica ha beneficiat les sales que s’han decantat per la versió en català, sense subtítols. És el cas dels cinemes Verdi de Barcelona, on Alcarràs va recaptar més diners de tot el país el cap de setmana d’estrena.

“És molt sorprenent, el tracten com si fos qualsevol film estranger”

Però no és un fenomen que passi només al País Valencià. A Catalunya i a les Illes també hi ha cinemes que ofereixen la versió doblada. A Palma, dels tres cinemes on es projecta, en un es fa en castellà. A Catalunya es programa majoritàriament en català, amb subtítols o sense. Però hi ha sales on es fa en castellà.

El principal problema és que, majoritàriament, a la cartellera no s’especifica. Ho explica la Dèlia, que el va anar a veure al cinema Odeon de Vilanova i la Geltrú. “Vaig mirar la web, perquè havia sentit parlar de la polèmica dels subtítols. No ho vaig saber trobar. Vaig entendre, doncs, que seria en català, ja que a la web tenen el tràiler en català en subtítols en castellà.” Fins que no estava a punt d’entrar a la sala, la Dèlia no es va adonar de l’error. “Una parella ho va demanar. La resposta va ser que era en castellà. Jo en cap moment no vaig entendre que això volia dir que fos doblada. Per això li vaig demanar si parlava dels subtítols. I em van dir que era doblada.” La gent que feia cua per entrar a la sala va reaccionar: “Érem molt poca gent esperant per entrar. I la majoria vam decidir d’anar a la taquilla a demanar que ens tornessin els diners. Així ho van fer. Una parella que estava a punt de comprar les entrades, va decidir de no comprar-les.”

La Dèlia coneix gent que s’ha trobat amb això mateix en localitats de la rodalia. “Una amiga meva va anar a Sitges a la sessió de divendres a la tarda, i li va passar exactament igual. Com a mi, a la majoria no els va passar pel cap que la pel·lícula no pogués ser en català. És molt sorprenent: el tracten com si fos qualsevol film estranger.”

Sales que no accepten films en català

En una entrevista a VilaWeb, la directora Carla Simón va explicar que aquesta vegada havia optat per doblar el film. “A mi no és que em faci il·lusió. Jo no la veuré doblada, se’m fa molt estrany. Però no s’ha arreglat el problema del doblatge a l’estat espanyol. Si volem que la vegi la gent, hem de doblar el film al castellà. O el doblem o no el veuran. Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la doblem al castellà. Al final hem hagut de fer-ho. Creiem que és més important que la vegi la gent.” Simón explicava que Estiu 1993 no el van doblar quan va sortir, i només es va poder estrenar a quaranta-cinc sales. “No hi ha més sales que acceptin pel·lícules subtitulades a Espanya. I és clar, aquesta, fent el doblatge, s’estrenarà a cent cinquanta sales.”

Carla Simón: “Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la doblem al castellà”

Paz Esteban, la cap dels espies engolida per les clavegueres

Les cúpules de l’exèrcit, la policia espanyola i la Guàrdia Civil es van reunir el 10 de febrer de 2020 en una sala d’actes austera a les oficines del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI). Allò que havia de ser una fita històrica, que una dona es fes càrrec per primera volta dels serveis secrets espanyols, es va convertir en poc més que una formalitat. Un altre dia rúfol als afores de Madrid, al voral de l’autovia A6.

Paz Esteban (Madrid, 1958), que havia dirigit de manera interina el CNI d’ençà del cessament de Félix Sanz Roldán, assumia plenament la direcció de l’organisme amb el suport de la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, que no es va separar del seu costat, fins i tot quan va atendre els mitjans de comunicació.

La nova directora va emfatitzar la necessitat de renovar i de digitalitzar els serveis secrets per evitar que fossin desfasats. Ara, la missió principal d’Esteban, a petició de la ministra mateixa, era netejar la imatge del CNI i tornar a col·locar l’organisme en la discreció de les ombres de l’estat, després dels escàndols de Sanz Roldán amb el comissari Villarejo, el rei Juan Carlos i Corinna Larsen.

“El centre respon davant els seus caps i la societat. Però no pas davant aquells que l’ataquen gratuïtament bo i sabent que no es pot defensar i que aquests atacs aixequen un morbo enorme entre la població”, va dir.

En aquelles dates, abans de l’esclat de la pandèmia, Pegasus encara era un cavall alat que donava nom a un àlbum de Joan Miquel Oliver. De totes maneres, tan sols mancaven uns quants mesos perquè la versió informàtica del mite comencés a esquitxar l’escena política amb una trama d’espionatge a dirigents independentistes i més tard als budells mateixos de la Moncloa.

Ara, dos anys després d’aquell matí avorrit a les oficines dels serveis secrets, en què les cúpules militars i policíaques la van acollir amb fredor, Esteban s’ha quedat completament sola, fins i tot s’ha suspès l’acte per a celebrar els vint anys del CNI. La guardiana de les clavegueres malda per sobreviure a una torrentada d’aigües residuals, mentre el govern espanyol, més concretament el PSOE, vacil·la sobre si oferir el seu cap com a tallafoc per blindar la legislatura.

A l’altra banda de la trinxera, la premsa de Madrid, que no ha ensumat l’escàndol de Pegasus fins que no s’ha passejat per l’avinguda de la Puerta del Hierro, es dedica a fer travesses sobre els candidats que poden empomar el timó del CNI, com ara la secretària d’estat de Defensa, Esperanza Casteleiro.

Una analista amant de la història medieval

De la vida de la directora del CNI, se’n saben ben poques coses. Va estudiar a la Universitat Autònoma de Madrid, on el 1978 es va llicenciar en filosofia i lletres, i es va especialitzar en història antiga i medieval. De fet, en compte de dedicar-se a l’espionatge, la seva intenció era fer carrera de bibliotecària.

Tanmateix, els contactes d’un familiar la van portar a entrar a l’antic Centre Superior d’Informació de la Defensa (CSID). Era el 1983 i, en aquell moment, els serveis secrets els dirigia el tinent general Emilio Alonso Manglano, que anys més tard va dimitir per haver orquestrat una trama d’escoltes il·legals que també va escombrar el vice-president del govern espanyol, Narcís Serra, i el ministre de Defensa, Julián García Vargas.

Dins el CNI, Esteban es va dedicar a la intel·ligència exterior, tot i que no consta que hagi fet mai d’agent fora de l’estat espanyol. En aquest sentit, una de les seves primeres feines com a analista va ser elaborar informes sobre la permanència de l’estat espanyol a l’OTAN. Ara, amb el pas dels anys, es va centrar en tasques vinculades al gihadisme, fet que la va portar a preparar informes sobre els atemptats de l’11-S i l’11-M.

És precisament el 2004 quan la seva carrera fa un salt qualitatiu i s’incorpora als òrgans directius del CNI, en què assumeix el càrrec de cap del gabinet tècnic de la mà de Sanz Roldán. És en aquest període, entre el 2015 i el 2016, que el director dels serveis secrets ordena la creació d’una unitat de defensa dels principis constitucionals i s’adquireix el programari d’espionatge Pegasus.

L’estiu del 2017, pocs mesos abans del referèndum de l’1-O, Esteban es va convertir en la número dos dels serveis secrets, després de la dimissió de Beatriz Méndez de Vigo (germana de l’ex-ministre d’Educació del PP). De fet, la majoria d’infeccions amb Pegasus documentades per Citizen Lab van passar quan Esteban era la mà dreta de Sanz Roldán.

Avui, en la comissió de secrets oficials, la directora del CNI té l’oportunitat, encara que sigui en petit comitè i d’amagatotis, de dilucidar el seu paper i el de l’organisme en el Catalangate, però també en el presumpte espionatge a Pedro Sánchez i Margarita Robles. Tanmateix, Esteban difícilment engegarà el ventilador, en el que pot ser el seu darrer servei a l’estat, i procurarà, encara que sigui per una volta, fer honor a l’encàrrec de la ministra: ser discreta.

Pegasus esquerda l’escut espanyol a Brussel·les

A Brussel·les és un secret de domini públic que els espanyols fan servir les institucions europees en benefici propi. No són els únics, però pel volum que representen són el cas més important i dissonant. Hi ha de tot, com sempre, però una majoria notable no van a Brussel·les com a europeus, a actuar en defensa i en favor d’Europa, amb mentalitat europea. Molts, moltíssims, hi van com a espanyols. A veure què poden aconseguir per a Espanya, amb un fervor futboler i fanàtic pels seus colors poc o gens habitual en uns altres països. Fervor que posen sempre al capdavant.

Amb els anys, actuant així, cal reconèixer que han constituït un veritable escut polític i pràctic que protegeix els interessos del seu regne. De primer ho van fer amb una influència política que ara ja han perdut gairebé del tot. Però avui ho fan encara sobretot amb un sotagovern molt motivat i intencionat en les seues actuacions que mira de controlar i marcar el ritme dels llocs clau en les comissions del parlament, sovint com a nació i per damunt del partit a què són adscrits.

Històricament, la tàctica els ha funcionat, però el procés d’independència de Catalunya ha posat aquest escut en una tensió màxima perquè els ha obligat a fer coses massa lletges. I allò que abans era sibil·lí, ara perquè siga eficaç ha de ser descarnat i brutal, cosa que els duu molts maldecaps i els fa nàixer nous enemics. La història recordarà, per exemple, aquells crits de la socialista Iratxe Garcia i el seu gest violent llançant les carpetes per terra quan el president Sassoli li va comunicar que Puigdemont i Comín seurien a la cambra, com a eurodiputats, sense més dilació.

Per adaptar-se a la nova època, els espanyols s’han dedicat a inflar la seua presència en departaments i comissions importants per al procés català, com ara els relacionats amb els afers judicials. I així han descompensat de manera molt evident la seua participació en els afers generals europeus. Els tres comitès del parlament europeu presidits per espanyols –i açò no és cap casualitat– són els de justícia, el d’afers legals i el de peticions. I encara al de justícia, per exemple, la presidència i la vice-presidència són espanyoles, no fos cas. I al comitè juri, que és el que ha de bregar amb les euroordres i la immunitat, un diputat de Ciutadans n’és el president i, entre els vint-i-quatre membres restants, hi trobem per exemple dos pesos pesants del PP: Javier Zarzalejos i Esteban González Pons. En canvi, en comitès importantíssims la presència espanyola és residual o es limita a la presència de segones files, amb diputats poc coneguts.

Però ahir la sessió del Parlament Europeu sobre Pegasus va demostrar que Espanya, fins i tot escarrassant-se per controlar tot allò que és controlable, té un problema seriós sobre la taula. I que l’escut bastit durant tants anys molt difícilment podrà resistir aquest embat –la crònica de Josep Casulleras ho explica molt bé: “Eurodiputats espanyols perden els estreps defensant Pegasus contra l’independentisme”. I això es va reflectir sobretot en la histèria visible, desproporcionada, d’algunes intervencions.

I tenen un problema molt gros per dues raons. La primera és que el cas afecta tots els europeus i tots els eurodiputats –allò de l’afer intern ací no té solta. I la segona, molt important, és que en aquest cas s’encaren a fets quantificables i demostrables. Hi ha una investigació i unes dades concretes que demostren que aquest espionatge ha existit. I, alhora, hi ha un consens gairebé total a Europa que Pegasus no es pot fer servir. De manera que queden desarmats. O més ben dit: retratats.

I dic això perquè durant anys i panys molts catalans hem anat advertint els nostres col·legues europeus de la veritable naturalesa del monstre espanyol i de la seua antieuropeïtat consubstancial. I molts d’aquells que, per comoditat, volien aclucar els ulls ara simplement ja no poden fer-ho. Per al procés d’independència això que ara comença és un canvi substancial que ja veurem si som capaços d’aprofitar. I el fruit de la persistència i la tenacitat de molta gent enmig d’aquests anys foscos. Que la decepció i la irritació amb els nostres polítics no ens faça oblidar tampoc aquest detall.

El Nord d’Irlanda vota en unes eleccions crucials respecte de la unificació i el Brexit

El Nord d’Irlanda viu avui una de les eleccions més importants de la seva història, amb la possibilitat que per primera vegada en cent anys un partit republicà, el Sinn Féin, esdevingui la força més votada i, per tant, n’assumeixi la presidència.

El partit obtindrà un suport semblant al d’ara fa cinc anys, quan va aconseguir un 27,9% dels vots, però el beneficiarà l’enfonsament del Partit Democràtic Unionista (DUP), que pot passar del 28,1% a menys d’un 20%. La victòria arribaria en un moment especialment transcendental, amb gran tensió pel Brexit i amb un debat més viu que mai sobre la possibilitat de fer un referèndum sobre la unificació d’Irlanda.

El DUP, el partit més votat en les darreres eleccions, ha tingut una legislatura molt convulsa. Uns quants diputats han abandonat la disciplina del partit i el govern ha estat suspès per manca d’acord durant tres anys, entre el gener del 2017 i el gener del 2020, i després de dos anys en què hi ha hagut dues renúncies de primers ministres, la presidència ha tornat a estar vacant d’ençà del mes de febrer.

El causant principal de la inestabilitat és l’anomenat protocol del Nord d’Irlanda, la secció de l’acord comercial del Brexit entre el Regne Unit i la Unió Europea que deixa la regió sota la regulació de Brussel·les i que fa que les mercaderies provinents de fora del bloc europeu, inclosa la Gran Bretanya, siguin subjectes a un seguit de tràmits i controls que es fan a la frontera duanera de la mar d’Irlanda. El DUP i la resta de partits unionistes s’hi oposen frontalment, perquè consideren que soscava la integritat econòmica del Regne Unit.

La guerra de les salsitxes i l’article 16, o la possibilitat de posar fi a la pau social al Nord d’Irlanda

La realitat és que el fet de no haver-hi frontera amb la República d’Irlanda i sí amb la Gran Bretanya ha fet que durant el 2021 hagin augmentat d’un 65% les exportacions a la resta d’Irlanda i les importacions hagin augmentat d’un 54%. El cap del partit de línia dura Veu Unionista Tradicional (TUV), Jim Allister, ja ha dit que aquesta frontera era “un trampolí per a la unitat d’Irlanda”.

Malgrat que el primer ministre i el vice-primer ministre a Stormont tenen un poder semblant, simbòlicament seria un tomb històric que la dirigent del Sinn Féin Michelle O’Neill esdevingués presidenta i sens dubte faria augmentar encara més el debat sobre el futur del Nord. Cal afegir que, tot i ser bloc més gran, els unionistes ja van perdre la majoria absoluta al parlament i és previst que els resultats del cens que es publicarà al juny revelin que els catòlics superen per primera vegada els protestants. No tots els catòlics són favorables a la reunificació, i viceversa, però seria una fita simbòlica i psicològica important.

El Sinn Féin podria esdevenir el partit més gran del Nord d’Irlanda, què pot significar?

Encara hi ha un factor afegit, que és l’augment del Partit Aliança, amb una posició equidistant entre republicans i unionistes i que podria esdevenir tercera força. De fet, els partits no-arrenglerats, com ara els Verds, superarien el 20% dels vots.

El referèndum d’unificació, en campanya

Paradoxalment, el DUP ha estat el partit que més ha agitat la possibilitat que hi hagi un referèndum d’unificació amb l’objectiu de mobilitzar el seu electorat i evitar la victòria del Sinn Féin. En canvi, els republicans han centrat la campanya en qüestions socials, com ara l’augment del cost de la vida i la defensa del dret de l’avortament.

L’oportunitat del Sinn Féin | Crònica des del Nord d’Irlanda

El partit republicà creu que assumir la presidència els permet de demostrar als votants més moderats que poden dirigir un govern, i aquesta imatge de formació responsable els pot reforçar de cara a les eleccions a la República d’Irlanda del 2025, amb la possibilitat de governar a banda i banda de la frontera. Així, senten que poden demostrar a la pràctica la lògica i els beneficis de la reunificació irlandesa en compte de limitar-se a parlar-ne. A més, per poder formar un executiu, cal un acord amb el DUP, que en cap cas vol ser vist com un suport per al Sinn Féin i, de fet, ja ha avançat que no s’integrarà en cap govern si no canvia l’acord comercial actual.

Tot i això, Michelle O’Neill no s’ha estat de dir: “Som més a prop que no hem estat mai d’una Irlanda unida i crec que ara és el moment de planificar.” Per tant, amb una victòria dels nacionalistes aviat hi podria haver demandes al govern irlandès i britànic de convocar un referèndum sobre la unificació de l’illa.

Ara com ara, sembla que no hi ha una majoria favorable a la reunificació, tot i un augment important d’ençà de la consulta sobre el Brexit, en què es va decidir de sortir de la Unió Europea malgrat que la majoria de nord-irlandesos van votar-hi en contra. Un 31,9% votaria ara favor de la unificació, segons un sondatge de la Universitat de Liverpool, per un 48,2% que hi votaria en contra, i amb un gran nombre d’indecisos. Però el mateix sondatge troba que els favorables passarien a ser el 35,8% si la votació es fes en un termini de quinze anys a vint.

Aquestes eleccions poden representar un tomb històric que reveli una majoria de republicans al Nord d’Irlanda, engegui un compte enrere irreversible cap a una consulta per a una Irlanda unida i que faci que els Acords de Divendres Sant del 1998 –i l’absència de violència– siguin més fràgils que mai, però també més importants.

Alsina assegura que més enllà de la consulta del 24 de juliol sobre els JJOO hi haurà “més oportunitats de participació”

La consellera d’Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, ha destacat que més enllà de les consultes convocades el 24 de juliol a l’Alt Pirineu i Aran i a les comarques del Berguedà, Ripollès i Solsonès per saber si avalen l’organització d’uns Jocs Olímpics d’hivern al 2030, hi haurà més oportunitats de participació en el cas que l’opció del sí sigui la guanyadora.

Així ho ha dit després de participar avui a la reunió de la Taula estratègica de les estacions de muntanya, feta a la Seu d’Urgell i on membres de la Plataforma Stop JJOO s’hi han concentrat i han explicat que ja hi ha més d’una quinzena d’autobusos organitzats arreu del país per portar assistents a la mobilització que faran el 15 de maig a Puigcerdà.

Òmnium i el Barça fomentaran la creació de continguts audiovisuals en català

Òmnium Cultural i el Futbol Club Barcelona han signat un conveni de col·laboració per fomentar la creació de continguts audiovisuals en català. L’acte de la signatura l’han protagonitzat el president i la vice-presidenta d’Òmnium, Xavier Antich i Mònica Terribas, i el president i la vice-presidenta del Barça, Joan Laporta i Elena Fort. L’acord s’adreça a la difusió dels continguts en català a les xarxes socials i a l’espai comunicatiu català, especialment als canals de comunicació propis del club futbolístic. Ambdues entitats s’han conjurat per “impulsar, difondre i fomentar la llengua, la cultura catalanes, la cohesió social i els drets civils i polítics a Catalunya”, segons un comunicat difós per Òmnium.

Òmnium i el Barça comparteixen que la complexitat de la societat catalana fa més necessària que mai aquesta col·laboració estreta. El conveni té una durada de quatre anys i les dues parts es comprometen a donar suport a “totes aquelles accions democràtiques en favor dels drets i les llibertats de Catalunya” i a posar el Barça “al costat de la decisió que prengui el poble català en el lliure exercici de decidir el seu futur”. Antich ha considerat que l’aliança és clau per al futur de la llengua i la cultura catalana, i ha subratllat que és fonamental que ambdues entitats col·laborin per promocionar llengua i cultura catalanes i per a la defensa dels drets civils i polítics.

“El futur de la llengua i de les pròximes generacions es juga a l’audiovisual”, ha insistit el president d’Òmnium, i per això “és clau que les dues entitats amb més socis de Catalunya treballin colze a colze per a la seva promoció, amb iniciatives i accions conjuntes”. Les dues entitats desenvoluparan també projectes conjunts per fomentar l’ús del català en el món de l’esport i entre la població més joves, així com de cohesió social a través de la llengua i l’esport, en col·laboració amb la Fundació Barça.

També es comprometen a donar suport a les iniciatives de la societat civil i de les institucions a favor de l’esport català, de les seleccions catalanes i del seu reconeixement internacional.

Eurodiputats espanyols perden els estreps defensant Pegasus contra l’independentisme

“Hongaresos i polonesos, no esteu sols!”, exclamava l’eurodiputat de Syriza Stelios Kouloglou en el ple del Parlament Europeu. El debat sobre els escàndols d’espionatge de Pegasus en estats membres de la Unió i contra parlamentaris europeus (els cinc independentistes catalans) ha fet més visible que mai el sentit profund d’aquesta exclamació. Perquè ja no s’hi ha assenyalat només Hongria i Polònia, els dos estats més qüestionats per les vulneracions de drets fonamentals, sinó també Espanya. El debat, proposat pel grup Verds-ALE, ha arribat al ple d’Estrasburg quan havien començat a esclatar les conseqüències del Catalangate, quan el govern espanyol ha anunciat que Pedro Sánchez també ha estat espiat i, sobretot, perquè el programari espia ha arribat fins a dins del Parlament Europeu mateix.

[VÍDEOS] Els eurodiputats independentistes espiats reclamen que Europa actuï pel Catalangate

El Catalangate empastifa Espanya a les institucions europees, malgrat l’esforç, les sobreactuacions i les sortides de to dels europarlamentaris espanyols per fer veure que la democràcia plena que defensen mereix aquest qualificatiu. Aquest debat sobre Pegasus ha exhibit l’anomalia espanyola, que justifica la vulneració de drets fonamentals per a protegir la unitat d’Espanya; ha permès de veure com els diputats espanyols del PP i els de Ciutadans es desmarcaven de la crítica sense matisos dels seus col·legues del grup del PP europeu i de Renew Europe, respectivament, a l’espionatge amb Pegasus amb finalitats polítiques.

[VÍDEO] El PP espanyol justifica l’ús de Pegasus contra independentistes catalans a l’Eurocambra

L’eurodiputada Dolors Montserrat ha arribat al faristol per fer la seva intervenció precedida pel president Carles Puigdemont, un dels espiats amb Pegasus. Puigdemont havia fet una intervenció breu i força continguda, denunciant que el Catalangate és el cas d’espionatge més gran documentat fins ara i que Europa no pot pas aclucar-se d’ulls. Montserrat acostuma a ser víctima de la seva frenesia patriòtica i la bel·ligerància amb què ataca Puigdemont i els altres eurodiputats independentistes ajuda a fer encara més visibles aquells que voldria silenciar. I avui ho ha fet fins al punt de justificar l’espionatge contra ells, i de qüestionar la solvència i la imparcialitat de Citizen Lab, un laboratori amb prestigi internacional que ha permès de destapar la gran majoria de casos d’espionatge il·legal amb Pegasus a tot el món.

“En aquest debat han trobat l’oportunitat per a la victimització, i evidentment, per a fer una altra ofensiva política contra l’estat. El mínim que s’ha d’esperar dels serveis d’intel·ligència d’un país, sempre sota l’empara judicial, és que investiguin aquells que pretenen repetir delictes contra la democràcia i l’estat de dret. Si l’estat és atacat, ha de defensar-se”, ha dit Montserrat. “S’hauria d’esbrinar la coincidència sospitosa de la participació d’una persona que és investigada per haver promogut la violència als carrers de Barcelona i l’assalt a l’aeroport”, ha afegit en referència a Elies Campo, un dels investigadors, també víctima d’espionatge.

L’ex-ministre Juan Ignacio Zoido hi ha insistit: “Les eines de cibervigilància són fonamentals per a protegir les nostres forces de seguretat i perquè ens puguin protegir a nosaltres […]. Ningú no s’hauria de sorprendre que s’hagin fet algunes escoltes a persones condemnades per sedició, a persones que han dit moltes vegades que tornarien a repetir aquests delictes i a persones que han dit que aconseguir una hipotètica independència val vides humanes.”

Montserrat i Zoido han fet passar la unitat d’Espanya per damunt de la protecció dels drets fonamentals. Precisament al revés del que ha declarat un dels seus companys de grup, el neerlandès Jeroen Lenaers, que és ni més ni menys que el president de la comissió d’investigació sobre Pegasus a l’eurocambra que es va constituir l’endemà de la revelació del Catalangate. Lenaers ha estat clar: “L’escàndol és greu. És una experiència horrible per a la víctima i una amenaça per a la democràcia a Europa.” I ha criticat el paper de la Comissió Europea en aquest escàndol, precisament per haver fet passar davant la seguretat “nacional” adduïda pels estats membres per argumentar que ja s’encarregaran d’esclarir els casos respectius per damunt de la protecció dels drets fonamentals. “Em frustra que la Comissió no investigui els estats membres, amagant-se rere la seguretat nacional. És una qüestió de drets fonamentals i no de seguretat nacional. És que el cas del comissari Didier Reynders [objecte d’espionatge també amb Pegasus] també és seguretat nacional i, per tant, no pot ser investigat? Acabem de començar la comissió investigació. Ja en sentireu parlar, de nosaltres.”

Un to absolutament oposat al dels seus companys de grup espanyols. Això també s’ha vist en el cas del grup liberal, Renew Europe, on hi ha adscrits els eurodiputats de Ciutadans. L’eurodiputada neerlandesa Sophia In’t Veld també ha criticat el paper de la Comissió Europea: “Em sorprèn la reacció de la Comissió, banalitzant el cas. Investigar aquest afer no és opcional, no és individual, la Comissió té el deure d’investigar i aclarir qui més ha estat objecte d’espionatge. Si al final es confirma que estats membres intenten atacar funcionaris i fins i tot comissaris tindrem l’escàndol més gros.” Les crítiques a la Comissió venien del fet que, en la intervenció al començament del debat, el comissari Johannes Hahn havia dit que la responsabilitat d’aclarir els casos d’espionatge requeia en cada estat, en una nova versió de la qüestió de l’afer intern i de la preservació de l’àmbit d’actuació de cada estat per damunt de la necessitat de passar comptes a l’àmbit comunitari.

El to de Jordi Cañas ha estat ben diferent del del seu company de grup. Ha fet una intervenció carregada de fúria: “Els separatistes catalans són experts en propaganda i mentida, i a defensar els seus drets mentre violen els de tots. En qualsevol estat de dret el pes de l’acusació recau en la prova però els separatistes catalans acusen sense proves utilitzant i abusant d’aquest parlament no per a saber la veritat sinó per a propagar la mentida. Hem d’evitar que els acusats de ser el cavall de Troia de Putin a Europa, el separatisme català, utilitzi l’escàndol de Pegasus com a cavall de Troia per a fer rendir l’estat de dret i democràtic.”

Ciutadans es desmarca explícitament i completament del grup liberal, impulsor de la comissió d’investigació sobre Pegasus i que el dia que es va constituir, el 19 d’abril proppassat, va demanar explicacions al govern espanyol sobre si havia contractat els serveis de la companyia NSO i si havia permès l’espionatge contra polítics, activistes i membres de la societat civil catalans.

El govern espanyol no hi ha donat resposta, més enllà de la justificació de l’espionatge que també va fer la ministra Margarita Robles al congrés la setmana passada. I els eurodiputats socialistes espanyols que han intervingut avui, com Juan Fernando López Aguilar i Iban García del Blanco, han passat de puntetes sobre el cas català, han defensat la necessitat d’esclarir tots els casos d’espionatge amb Pegasus i han qüestionat que només el puguin adquirir els estats o organismes estatals.

Però els eurodiputats afectats, els cinc independentistes catalans, els han recordat la responsabilitat que tenen. Ho ha fet Toni Comín quan ha dit: “Una pregunta a PP, PSOE i als diputats de Ciutadans: per què aquí dieu que sí a la comissió d’investigació Pegasus i que no a la comissió d’investigació a Espanya?” O Diana Riba, eurodiputada d’ERC, que ha recordat que havia estat espiada amb Pegasus en l’exercici del càrrec. “A Espanya, quan els investigats érem seixanta-cinc independentistes la resposta de l’executiu fou nul·la, i van arribar a insinuar que mereixíem ser espiats perquè som independentistes”, ha dit. I ha afegit: “Nosaltres no farem igual, ningú no ha de ser objecte d’un espionatge il·legal.”

Jordi Solé, que és vice-president del grup europeu dels Verds-ALE, ha dit que calia perseguir els estats que vulneren els drets civils perquè no se sentin impunes i ho repeteixin, i ha reclamat explicacions als responsables polítics de l’espionatge, que veu obra dels serveis secrets espanyols. “A la Unió Europea tenim governs als quals agrada jugar a espies.” I Clara Ponsatí ha demanat si s’avalarà la persecució de les minories. “No us demanem que resolguin el nostre problema ni simpatitzin amb els nostres desigs i esperances. Compliu el vostre deure de defensar els nostres drets davant d’un estat autoritari.”

Ara s’obre un període d’un any d’investigació de la comissió Pegasus a l’eurocambra, que pot arribar a fer encara més evident que, efectivament, hongaresos i polonesos no estan pas sols.

Un ciberatac deixa l’Ajuntament de Caldes de Montbui sense administració digital

Un ciberatac que va començar dissabte a la matinada ha deixat l’Ajuntament de Caldes de Montbui sense administració digital. Ara com ara, les gestions d’atenció ciutadana solament es poden fer de forma presencial.

Els ciberatacants sol·liciten ara un rescat a canvi de restablir els serveis d’administració digital del consistori, que ja ha avançat que no el pagarà. “L’objectiu del ciberatac és econòmic, però no entrarem en cap mena de joc amb qui l’hagi orquestrat, ni tampoc pagarem cap rescat per unes dades o una informació que han boicotejat” explica el batlle del municipi, Isidre Pineda. El consistori ha denunciat el cas als Mossos d’Esquadra i l’Agència de Ciberseguretat.

A hores d’ara, i com a pas previ al restabliment del servei, l’administració digital de Caldes de Montbui roman blindada per tal de controlar l’intent de segrest, i com a tal continua sense estar operativa. Tot l’àmbit informàtic serà restablert quan se’n pugui garantir una reobertura segura.

[EN DIRECTE] Guerra Ucraïna – Rússia: La UE proposa finalment l’embargament gradual del pertroli rus

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ha proposat un sisè paquet de sancions contra Rússia arran de la invasió d’Ucraïna. En aquest sentit, la dirigent europea ha posat sobre la taula un embargament total i progressiu contra el petroli rus, però també l’exclusió del sistema SWIFT de tres bancs russos, entre els quals SberBank, el més important del país amb diferència.

El misteriós cas dels oligarques russos que no paren de morir 

“Ens assegurarem que eliminem gradualment el petroli rus de manera que tots els nostres socis puguin garantir-se rutes de subministraments alternatives i minimitzin l’impacte en el mercat global”, ha dit Von der Leyen al Parlament Europeu, que fixat la desconnexió energètica de Rússia cap a final d’any. Els estats membres han d’aprovar per unanimitat les sancions, però, ara per ara, Eslovàquia i Hongria són reticents a donar el seu aval.

La televisió russa presumeix d’atacs nuclears a les capitals de la UE en qüestió de segons

D’altra banda, pel que fa a la guerra, l’exèrcit rus ha començat l’assalt a la planta metal·lúrgica d’Azovstal, tot i que l’evacuació dels civils de la zona industrial –coordinada per l’ONU i el Comitè Internacional de la Creu Roja– encara no s’ha acabat. En aquest sentit, el batlle ucraïnès de la ciutat, Vadim Boitxenko, ha explicat que encara hi ha 200 civils atrapats a la planta.

Heus ací l’última hora de la guerra entre Ucraïna i Rússia.

Tres morts i un ferit greu en un incendi en un bloc de pisos a Santa Coloma de Gramenet

Tres persones s’han mort i una ha resultat ferida greu en un incendi aquesta matinada en un bloc de pisos a Santa Coloma de Gramenet, segons que han informat els bombers. El foc ha tingut lloc al número 23 del carrer de Sant Joaquim, al centre de la ciutat, a tocar del Teatre Segarra, segons que ha precisat l’ajuntament de la ciutat. A banda del ferit greu, hi ha tres persones ferides lleus. Els bombers ja han apagat les flames i, ara per ara, sembla que l’edifici de tres plantes no té danys estructurals. El consistori ha activat el servei d’atenció social per als veïns.

Els bombers han rebut l’avís a les 4.29 de la matinada i hi han desplaçat deu dotacions a la zona. L’incendi que afectava la sala de comptadors de l’edifici, a la planta baixa, i també la segona planta. Al replà del primer pis s’ha localitzat el cos sense vida d’una persona. La segona víctima s’ha localitzat al replà de la segona planta i la tercera dins de l’habitatge afectat.

A la part posterior d’aquest mateix pis han trobat una dona amb cremades al cos, que ha estat extreta de l’immoble i transferida al personal sanitari de Bombers i del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que l’ha evacuada en estat crític a l’Hospital Vall d’Hebron.

El SEM ha atès tres persones més: un home de setanta-un anys, que ha estat donat d’alta al mateix lloc; i un home de trenta-un anys i una dona de trenta que presentaven ferides lleus i han estat traslladats a l’Hospital de l’Esperit Sant.

El foc ha quedat totalment apagat a les 4.53 de la matinada. Els bombers han ventilat el lloc i han revisat l’edifici, descartant cap afectació estructural. En paral·lel, s’han activat les companyies de serveis perquè inspeccionin l’estat de les instal·lacions. Com a mesura preventiva, s’ha tallat el subministrament elèctric i de gas de tot l’edifici.

El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, ha expressat el seu condol als familiars i amics de les víctimes. A través de les xarxes socials, ha explicat que està en contacte amb l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon.

Les portades del dimecres 4 de maig de 2022

Ara:

Diari Bondia:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Així queda Junts després de Puigdemont

Carles Puigdemont no optarà a la reelecció com a president de Junts. S’abocarà en l’estratègia de l’exili i en la feina com a eurodiputat, i alhora intentarà d’erigir-se en una figura transversal de l’independentisme al capdavant del Consell per la República, un paper que ni ERC ni la CUP no han reconegut a aquest ens –entre més raons– per la vinculació orgànica de Puigdemont amb Junts. Puigdemont deixa pas a la consolidació de nous lideratges: “Al partit li cal una presidència més implicada del que jo no he estat”, va escriure ahir en la carta adreçada a la militància.

El president a l’exili ha estat, per damunt de tot, un aglutinador: de militants i dirigents provinents del PDECat, alguns dels quals també de l’antiga CDC, i d’independents decidits a fer política després de l’octubre del 2017. Ell, i un petit nucli de dirigents afí, van gestar Junts, una marca que va arrossegar el PDECat des de la primera candidatura de les eleccions del 21-D fins a al trencament de relacions definitiu. Però Puigdemont no ha estat mai una figura executiva decidida a intervenir en la gestió diària del partit. Aquest paper el va delegar en Jordi Sànchez, que no tenia un sector vertebrat com a tal ni amb el temps va aconseguir el suport unànime que s’esperava per a un càrrec aquest, malgrat que ha mantingut sempre connexions amb la família més institucional del partit. Sànchez deixa la secretaria general després de les incomoditats internes que havia suscitat la seva manera de gestionar. L’última, decisiva en el moment de la retirada, la del pacte amb el PSC, ERC i els comuns per a la reforma de la llei de política lingüística, que Junts ha aparcat.

Si el paper de Puigdemont no ha estat mai el d’un president de partit prototípic (no ha estat un dirigent ni un militant clàssic ni tan sols en els orígens polítics, a Convergència), no són pas pocs els qui consideren que aquests últims temps havia eixamplat encara més la distància amb la vida quotidiana de la formació. Una separació que s’agreujava enmig de les convulsions internes que han acompanyat decisions tan importants per al partit com l’entrada en el govern de Pere Aragonès i enmig també d’una evident crisi de lideratges, ofegats en la polifonia de veus. La comunicació pública de Puigdemont ha obert la pugna pel lideratge a Junts. Totes les mirades s’adrecen ara a la presidenta del parlament, Laura Borràs, i a Jordi Turull, vice-president del partit. Sànchez va demanar una candidatura unitària però, tot i que hi ha converses, caldrà veure si s’acaba concretant perquè tots dos dirigents volen poder i marge executiu. I això vol dir, d’acord amb els estatuts actuals, ocupar la secretaria general.

Dirigents de Junts pressionen Borràs per a un pacte amb Turull

En aquest context, tal com va explicar VilaWeb, s’ha difós internament un manifest que demana que Borràs ocupi la presidència i Turull la secretaria general i que pressiona, doncs, perquè la presidenta s’avingui a un acord amb aquest repartiment de càrrecs. El signen dirigents de pes vinculats a Sànchez i Turull, però no alguns noms acostats a Puigdemont. Borràs va enviar ahir un missatge als membres del grup parlamentari en què admetia les converses amb Turull i amb més persones i, quant al manifest, demanava que no es fes servir el seu nom en relació amb cap posició ni proposta que no hagi estat acordada pels implicats. També hi deia que ella i Turull havien acordat que no farien cap moviment públic mentre duressin les converses. El desenllaç es veurà molt aviat, perquè les pre-candidatures a la presidència i a la secretaria general s’han de formalitzar a partir de demà i fins a dimarts vinent.

Mentrestant, s’ha traçat una via perquè Sànchez continuï vinculat al partit. Tal com va avançar Efe i va confirmar VilaWeb, la Crida Nacional per la República es pot convertir en la fundació vinculada a Junts. Això es podria debatre en el congrés o concretar directament amb la signatura d’un conveni. Quan Sànchez va anunciar que no optaria a la reelecció com a secretari general del partit, el patronat de la Crida ja va nomenar-lo director a proposta del president, Toni Morral.

Els moviments a Junts, però, no es limiten només a una lluita pel poder executiu. Amb el lideratge del partit també hi ha en joc l’estratègia: des de la concreció del camí de la confrontació per a assolir la independència, tan esmentat i fins ara no aplicat, fins als pactes polítics amb el PSC, amb la Diputació de Barcelona sempre en el focus. Són qüestions que es concretaran en la segona part del congrés, però que restaran fortament condicionades per la batalla dels lideratges, que es resoldrà abans. Al capdavall, Borràs i Turull, analitzat a l’engròs, representen les dues ànimes que conviuen en el partit: la dels independents i partidaris d’aplicar la confrontació i no normalitzar la gestió autonòmica i la dels dirigents i les bases més vinculades a les institucions, que hi defensen la presència malgrat les contradiccions que puguin originar per a un partit que ha fet bandera de la confrontació, i una política de pactes més pragmàtica i sense vets en un context de manca d’acord estratègic dels partits independentistes. Més continuista, per tant, amb la situació actual.

“Estic molt satisfet que el nostre no hagi estat un partit en el sentit clàssic, vertical, rígid i amb pensament únic –deia Puigdemont, en la carta als militants–. Aquesta actitud ens allunya de la temptació sectària en què solen caure determinades organitzacions molt rígides i de governança molt vertical, per bé que també fa molt més exigent i complexa la gestió ordinària i sovint és usada pels nostres adversaris com un senyal de feblesa.” El futur de Junts, després de Puigdemont, no serà senzill: Puigdemont, ara com ara, no ha assenyalat un successor ni successors, i si Turull i Borràs no tanquen un pacte a temps seran els afiliats que tindran l’última paraula. I això fa més imprevisible el resultat. Es precipiten els moviments interns i s’obre un interrogant: si no hi ha un pacte entre sectors, Junts sabrà cohesionar-se després del congrés sense Puigdemont?

Pàgines