Vilaweb.cat

L’ex-president del parlament britànic John Bercow s’afilia per sorpresa als laboristes amb crítiques molt dures contra Johnson

L’ex-president del parlament britànic John Bercow ha anunciat que s’afilia al Partit Laborista, ara a l’oposició, perquè considera que el Partit Conservador és “reaccionari, populista, nacionalista i fins i tot a vegades xenòfob”. Bercow, de cinquanta-vuit anys, va militar amb els conservadors entre el 1980 i el 2009. D’ençà del 2009 va formar part del grup conservador, però com a independent. Va deixar la presidència de la Cambra dels Comuns el 2019 després de deu anys al càrrec. Explica els motius del canvi d’afiliació en una entrevista explosiva al diari The Observer on diu que Keir Starmer, cap dels laboristes, és l’única alternativa per a fer fora al primer ministre Boris Johnson.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Em motiva el suport a la igualtat, la justícia social i l’internacionalisme. Aquest és el segell laborista”, ha explicat. “La conclusió a la qual he arribat és que cal substituir aquest govern. La realitat és que el Partit Laborista és l’únic mitjà que pot aconseguir aquest fi. No hi ha cap altra opció creïble”, ha argumentat. En particular ha criticat allò que considera una decisió vergonyosa, la de retallar l’ajuda internacional, i ha acusat Johnson de no tenir gens d’interès en els menys privilegiats. “És un èxit en campanya, però un governant mesquí”, ha reblat.

Bercow, que es va fer famós arreu tot cridant “ordre, ordre!” als diputats britànics, ha defensat en diverses ocasions la presidenta Carme Forcadell, amb qui es va reunir quan tots dos ostentaven llurs càrrecs. Quan es va saber la condemna del Tribunal Suprem espanyol d’onze anys i mig de presó, va dir que era “estranya i extraordinàriament dura” i va reiterar que ell hauria permès de debatre sobre l’autodeterminació a la Cambra dels Comuns. Per una altra banda, Bercow també va dir que el president Carles Puigdemont seria “més que benvingut a parlar al parlament”.

The post L’ex-president del parlament britànic John Bercow s’afilia per sorpresa als laboristes amb crítiques molt dures contra Johnson appeared first on VilaWeb.

Els immigrants supervivents de l’Aquarius continuen demanant al govern espanyol que els regularitzi, tres anys després

Els immigrants que van arribar a València amb l’Aquarius s’han concentrat avui a la plaça de Patraix de València amb motiu del Dia Internacional dels Refugiats, per a reclamar al govern espanyol la seva regularització, arran que abans-d’ahir va fer tres anys que van arribar amb l’esperança de “tenir una vida digna”. Duien samarretes blaves de l’Associació Supervivents Aquarius 2018, l’entitat que ha fet la convocatòria, han llegit un manifest amb les seves reivindicacions i han demanat que se’ls tracti com a la resta d’habitants del país.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entre els càntics, com ara “refugiar-se no és una elecció” i “som iguals”, l’associació ha llegit una declaració en què ha recordat que “el món els ha obligat a deixar les seves llars per a poder continuar endavant”. “No és per caritat. No és un favor. És una qüestió d’humanitat, de justícia social i d’igualtat. Sense papers, sense regularització, mai no podran tenir una vida normal”, han dit. Per això han demanat al president espanyol, Pedro Sánchez, que els regularitzi els papers. No tenir documentació els “condemna a sobreviure en la negra clandestinitat”, han remarcat.

També han denunciat que des del desembre, molts han perdut la “targeta vermella” que els permetia de viure i treballar temporalment a l’estat espanyol. “Molts dels qui ens hem quedat sense targeta vermella hem perdut les nostres feines i llars. Els bancs tanquen els nostres comptes. Uns treballem aparcant cotxes als carrers de València. Uns altres, per a sobreviure, treballem en negre perquè no hi ha una altra opció”, han relatat. I han recordat que volen contribuir a la societat: “No volem ser dependents sinó independents. No demanem ajudes, tan sols demanem papers per a poder viure dignament i en pau.”

Òscar Camps desmunta els arguments del govern espanyol sobre l’Open Arms

The post Els immigrants supervivents de l’Aquarius continuen demanant al govern espanyol que els regularitzi, tres anys després appeared first on VilaWeb.

Ábalos amenaça els presos polítics que “si ho tornen a fer, l’estat de dret actuarà” de la mateixa manera

El secretari d’organització del PSOE i ministre de Transports i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, ha afirmat que els indults són “per Espanya” i ha assegurat que “l’estat de dret” actuarà de nou si els presos tornen a la via unilateral. “Si ho tornen a fer, l’estat de dret ha demostrat prou fortalesa per no permetre-ho una vegada i, per descomptat, per no permetre-ho una segona”, ha avisat Ábalos en un acte del PSOE a Sevilla per a reforçar la candidatura de Juan Espadas, batlle de la ciutat, a la Junta d’Andalusia. “Els afectats són conscients d’això i també que no porta enlloc”, ha continuat el secretari d’organització del PSOE, que també ha ironitzat sobre la manca de penediment dels presos. “Això no és un exercici de confessió per purificar els pecats”, ha afirmat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quan sortiran els presos polítics, després d’aprovar-se els indults?

The post Ábalos amenaça els presos polítics que “si ho tornen a fer, l’estat de dret actuarà” de la mateixa manera appeared first on VilaWeb.

Barcelona homenatja Josep Maria Benet i Jornet, figura clau del teatre català

L’Ajuntament de Barcelona ha homenatjat avui el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet al Jardí de les Escultures, el dia que hauria fet vuitanta-un anys. L’acte ha servit per recordar Benet i Jornet, finat el 6 d’abril de l’any passat, des de la vessant teatral i també personal. “Va ser una figura decisiva del teatre català, que va renovar l’escena i va crear nous llenguatges dalt de l’escenari”, ha dit la batllessa Ada Colau. Per la seva banda, la filla del dramaturg, Carlota Benet, ha recalcat que el seu pare va fer molt per explicar Barcelona i donar-li “transcendència en el món de les idees”. L’homenatge ha comptat amb persones del món del teatre properes a Benet i Jornet, com l’actor Sergi Belbel o el dramaturg Josep Maria Miró. Els actors Emma Vilarasau i Lluís Soler han fet una lectura dramatizada d’un text seu.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’Ajuntament va anunciar el mes de gener passat que organitzaria un homenatge a Benet i Jornet, un dels autors més importants del teatre català modern, arran de les fortes crítiques de diverses entitats i persones a les xarxes socials per no haver-ne previst cap. La polèmica es va originar quan es va fer públic que s’homenatgeria escriptors barcelonins de literatura castellana Juan Marsé i Carlos Ruiz Zafón, morts també l’any proppassat. Carlota Benet, filla del cèlebre dramaturg va publicar una carta a les xarxes socials lamentant que el criteri del govern municipal per a retre homenatges hagués deixat de banda el seu pare.

The post Barcelona homenatja Josep Maria Benet i Jornet, figura clau del teatre català appeared first on VilaWeb.

Les ReTrobades 2021 d’Escola Valenciana s’acaben amb una festa al jardí del Túria de València

Escola valenciana ha celebrat aquest diumenge la darrera de les ReTrobades 2021. Ha estat al barri de Montolivet de València i s’ha fet en un tram de l’antic riu del Túria. Això ha propiciat que la festa haja recordat el sabor de les trobades multitudinàries pre-pandèmia. Això, sí, sense les tradicionals paradetes o tallers organitzats per les escoles participants.

El públic assegut googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’acte s’ha fet seguint totes les mesures de seguretat amb el públic assegut, encara que hi ha hagut tanta concurrència que moltes persones han seguit l’acte de peu. S’ha fet un homenatge als centres educatius de l’Horta, el lliurament del reconeixement a les escoles que han fet part de la cinquena trobada musical de centres d’ensenyament en valencià i el lliurament dels premis del Premi Sambori de Literatura en Valencià que enguany arriba a la vint-i-tresena edició.

Han actuat l’Associació Musical Llorca i el mag Rubén Aparisi.

De totes, la ReTrobada d’avui ha estat la que ha tingut un sabor més institucional amb la presència del president de les Corts Valencianes, Enric Morera;  director general de Política Lingüística, Rubén Trenzano; el batlle de València, Joan Ribó; o el vice-batlle, Sergi Campillo. També hi han participat la presidenta del Consell Escolar, Rosa Cañada, Pau Díaz en representació de CCOO,  Vicent Mauri d’Intersindical, Marc Candela de l’STEPV, Anna Gascón d’ACPV i Pau Insa del PSPV-PSOE.

Ribó s’ha mostrat satisfet de tornar a veure el riu ben ple de famílies i ha recordat que les trobades són una fita molt important. Ha recordat que durant anys hi va participar amb el seu fill i que ara ho fa amb les nétes. “Això d’avui significa tornar-nos a trobar i estic molt content d’aquest moviment tan potent que cada any es fa més gran. El fet que tornen a començar enguany és un indicador que les coses van eixint cada dia millor”.

El manifest

En aquesta retrobada s’ha llegit el manifest La Llavor del valencià, que ha estat el leitmotiv del cicle de les ReTrobades d’enguany. El text reivindica la tasca de la comunitat educativa i del professorat.

 “Per això, considerem imprescindible que es garantisca la continuïtat dels projectes lingüístics de centre infantil i primària al seu pas a secundària. En conseqüència, tots els instituts han d’estar en condicions d’oferir una càrrega lectiva superior o igual al 50% en valencià: com més àrees es vehiculen en valencià, millors són els resultats”, s’ha afirmat en referència a la rebaixa de percentatges de valencià derivada de la llei de plurilingüisme a l’ESO el curs vinent.

Natxo Badenes: “La llei del plurilingüisme s’assembla molt a la que Ciutadans volia per a Catalunya”

Divuit ReTrobades en un curs de pandèmia

La ReTrobada del barri de Montolivet de València ha tancat un curs de celebracions a mig gas després que el curs passat les Trobades d’Escoles en Valencià es van suspendre del tot. En total se n’han fetes divuit repartides per la majoria de comarques valencianes.

The post Les ReTrobades 2021 d’Escola Valenciana s’acaben amb una festa al jardí del Túria de València appeared first on VilaWeb.

Torra diu que se sent frustrat per la “condemna completament impresentable” a Marcel Vivet

El president Quim Torra ha expressat frustració i decepció per la “condemna completament impresentable” de cinc anys i un dia de presó al jove independentista Marcel Vivet, en una causa en què el govern que ell presidia va demanar presó. “M’he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d’un tuit, bàsicament, per respecte a ell”, ha escrit en un article al seu bloc personal. “Sóc molt conscient d’allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l’exercici de les seves funcions”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Marcel Vivet: “Hem de demanar a la Generalitat que deixi de ser una institució que no defensa el seu poble”

Torra afirma que “el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d’expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia”, però diu que “mentre depenguem de l’arquitectura legal i institucional d’Espanya, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant“. Segons que assegura, l’acusació particular de la Generalitat contra Vivet “és resultat d’aquest compromís que té la Generalitat d’oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l’exercici del seu treball”. En tot cas, va caler que el govern autoritzés, a través del secretari general d’Interior, la personació de la Generalitat contra l’activista.

“Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l’objectiu de ser molt, molt estrictes en els casos que es produïssin”, escriu Torra. El president defensa de canviar protocols perquè “només es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat”. “No es poden produir casos d’acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta”, diu.

Quan els Mossos denuncien: com arriba la Generalitat a acusar independentistes?

En el cas de Vivet, la família del jove no tan sols ha denunciat pressions del Departament d’Interior perquè acceptés un pacte i es declarés culpable, sinó que la defensa ha fet públic que l’agent que va acusar Vivet d’haver-lo agredit també va culpar un altre noi del mateix cop. “Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d’un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d’entrar mai a una presó”, escriu Torra. “No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d’un cas de doble imputació d’un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s’investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.”

The post Torra diu que se sent frustrat per la “condemna completament impresentable” a Marcel Vivet appeared first on VilaWeb.

Junqueras diu que els indults són un triomf perquè demostren les febleses de l’estat espanyol

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha titllat els indults de “triomf que demostra algunes de les febleses dels aparells de l’estat [espanyol]”. En declaracions al programa El suplement de Catalunya Ràdio, ha afirmat que la condemna del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics independentistes no resistirà la confrontació amb la justícia europea i que per això “l’estat intenta protegir-se revertint algunes de les mesures abusives que ha pres en tot aquest període”. Responent als qui han dit que l’indult no ajudarà a la independència, Junqueras s’ha limitat a dir que s’equivoquen. “Si som a la presó és perquè estan convençuts que si som fora ajudarem més a la independència”, ha dit Junqueras.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sánchez torna a Barcelona per vendre els indults com l’única solució al conflicte

Junqueras també ha defensat la posició del govern de no anar a l’acte del president espanyol, Pedro Sánchez, que demà mirarà de vendre els indults al Liceu. “Si el govern espanyol vol fer alguna cosa que la faci, però que deixi d’especular sobre aquestes qüestions, perquè l’únic que fa és especular amb el patiment de moltes persones”, ha dit el president d’ERC.

Quan sortiran els presos polítics, després d’aprovar-se els indults?

Sobre les declaracions de la ministra espanyola d’Indústria, Reyes Maroto, que ahir va alertar que a la taula de diàleg només s’hi podrà parlar d’allò que sigui dins el marc constitucional, Junqueras ha subratllat que els referèndums “són dins el marc legal, o haurien de ser-hi en qualsevol país democràtic del món”, i ha citat els casos de Suècia, Dinamarca, el Regne Unit i el Canadà.

The post Junqueras diu que els indults són un triomf perquè demostren les febleses de l’estat espanyol appeared first on VilaWeb.

La mare de Marcel Vivet denuncia que Interior la va pressionar perquè el seu fill es declarés culpable

Anna Regalón, la mare de l’activista independentista Marcel Vivet, ha denunciat que just abans del judici, el desembre de l’any passat, el Departament d’Interior la va pressionar perquè acceptés un pacte en què ell havia de declarar-se culpable dels presumptes delictes en canvi d’una pena de dos anys de presó. “No sé si la gent es pot imaginar què és tenir un fill acusat a qui demanen cinc anys i nou mesos de presó i que, a sobre, la Generalitat, que és acusació particular, et truqui i et digui: ‘Fes que el teu fill accepti l’acord perquè si no, li poden caure cinc anys.’ El sentiment de culpabilitat que això ens va provocar al meu marit i a mi va ser brutal. Vaig quedar completament col·lapsada”, va explicar ahir al programa Preguntes Freqüents de TV3.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[VÍDEO] L’apassionat discurs de Marcel Vivet: “Fan falta mil Urquinaones”

“Em va trucar el segon del conseller d’Interior perquè convencés el meu fill i acceptés l’acord perquè li podien caure 5 anys de presó. El sentiment de culpabilitat que em van crear va ser brutal.” @annaregalon, mare de Marcel Vivet #FAQStraviataTV3https://t.co/811wlD4PYi pic.twitter.com/4qoL5g5tVz

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) June 19, 2021

“Vaig parlar amb l’advocat i em va dir que això ho fan amb tothom. L’endemà, just abans que no comencés el judici, els van tornar a oferir l’acord, el van tornar a rebutjar, i llavors van suspendre el judici perquè van dir que dos mossos que havien de declarar estaven malalts”, relata Regalón. La mare de Vivet ha concretat que qui li va fer la trucada va ser “el segon del conseller d’Interior”. “Em va dir que no em trucava el conseller [en aquell moment Miquel Sàmper], encara que estava molt preocupat per què li podia passar al Marcel, perquè jo parlés amb el meu fill, perquè el convencés, perquè li podien caure cinc anys de presó”, relatava.

Vivet ha denunciat que van pressionar la seva mare amb xantatge emocional perquè acceptés l’acord i, per tant, deixés de fer la seva feina que havia de ser protegir el seu fill i no pas un agent que probablement organitzava un muntatge policíac. “En Marcel va dir que no perquè no havia fet res de què l’acusaven”, diu Regalón.

“La meva mare va rebre trucades del departament jurídic de la Generalitat pressionant-la a nivell personal perquè acceptéssim aquesta conformitat.” Marcel Vivet (@MarcelVR1) #FAQStraviataTV3https://t.co/811wlD4PYi pic.twitter.com/GoIx9duGPS

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) June 19, 2021

Marcel Vivet: “Hem de demanar a la Generalitat que deixi de ser una institució que no defensa el seu poble”

Vivet ha estat condemnat a cinc anys i un dia de presó per l’Audiència de Barcelona per haver participat en la manifestació Holi contra els policies espanyols de Jusapol. La sentència li ha imposat dos anys de presó per un delicte de desordres públics i tres anys de presó i un dia per atemptat contra un agent de l’autoritat. També li ha imposat una inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu i una multa de 2.100 euros per les lesions ocasionades a l’agent dels Mossos d’Esquadra.

The post La mare de Marcel Vivet denuncia que Interior la va pressionar perquè el seu fill es declarés culpable appeared first on VilaWeb.

Les portades del diumenge 20 de juny de 2021

Ara:

El Periòdic d'Andorra: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del diumenge 20 de juny de 2021 appeared first on VilaWeb.

Els clandestins

Una de les lliçons del 2017 és que no vam saber reaccionar contra un rival violent. La violència dels piolins, les amenaces a la nostra classe dirigent, i a la no dirigent, els empresonaments de mig govern, la por de veure morts, no ho vam saber digerir. La idea dominant (ho farem de la llei a la llei, no s’atreviran, si toquen una urna han perdut) va saltar enlaire durant els fets d’octubre. I el conflicte del 2017 es va resoldre d’una manera agressiva. Però per increïble que sembli, quatre anys després, el discurs públic continua dominat (tot i que no de manera exclusiva) per la idea que el conflicte es pot, s’ha de resoldre, i es resoldrà, d’una manera civilitzada: referèndum pactat. Els qui parlem de controlar el territori, i desobediència civil, som pocs, mal entesos i més mal organitzats. No tenim relat. No hem aconseguit d’anar més enllà de la queixa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per això s’aboquen tantes energies a parlar, criticar, polir, enfonsar, odiar i estimar els actors del conflicte més preparats per a insistir en la idea de la llei a la llei, del referèndum pactat, i de la negociació: la classe política actual (que bàsicament és la mateixa que la del 2017). Som en el punt de creure que, si ells funcionessin millor, tot aniria millor. “Els qui fallen són ells, i per això estem encallats.”

Per això són tan d’agrair perles com les de Lluís Llach en l’entrevista d’ahir a VilaWeb: “Aquí ha fallat tothom, la classe política i ara fallem nosaltres al carrer. La gent d’alguna manera es va apoderar i van deixar de ser súbdits per convertir-se en ciutadans. És allò que senties en algun moment dels anys 2014, 2015 o 2016: dèiem que els protagonistes érem els ciutadans i la sobirania era nostra i nosaltres l’exercíem. Quan tornem a quedar-nos a casa potser tenim encara mentalitat de ciutadania, perquè és difícil d’abandonar-la, però tenim una actitud de súbdits.”

Aquests darrers anys, com a molt, aconseguim dies, setmanes, moments de reacció: sortim al carrer per la sentència contra els presoners, per les visites del rei, de Pedro Sánchez o per la presó de Hasel. Però en cap cas no hem tingut la iniciativa. No hem aconseguit d’actualitzar la marxa de la sal de Gandhi, ni els ‘sittings’ dels Estats Units, no generem debat entre nosaltres, no ens espremem el cap pensant en solucions al problema que teníem (com vèncer un rival violent que hi tornarà). I això que tenim camp per a córrer: un país amb el 52% dels vots independentistes, amb extenses zones amb majories per sobre del 60%, 70, i 80% de vot independentista, i una idea centenària més viva que mai: la Catalunya ciutat. Tan ben connectada, tan plena de racons, tantes possibles idees.

Posar tot l’interès, crítica, amor, odi, idolatria o rebuig en una classe dirigent preparada, bàsicament,  per a negociar, en lloc de posar-la en la creació (o actualització ) d’una organització clandestina pensada, bàsicament, per a actuar és, crec, el nostre gran pecat. Fer-los culpables de tot és fer-los responsables de tot. És cedir-los tot el poder. I el poder és compartit. Com Llach, jo també crec que nosaltres també fallem. No ens han pas d’obsedir els candidats, els polítics i els programes. Ens han d’obsedir els clandestins i la desobediència civil. Evidentment, són dos mons amb zones comunes i interconnectades, però continuen essent dos mons diferents, independents i que necessiten vida pròpia.

The post Els clandestins appeared first on VilaWeb.

VilaWeb Paper: Fora els Borbons, una protesta que travessa els segles

Les protestes d’aquesta setmana contra la presència a Barcelona del rei dels espanyols té l’eco de protestes significatives que han succeït per tots els Països Catalans de fa segles, en una continuïtat històrica remarcable. Per això, VilaWeb Paper us ofereix aquest especial amb un recull històric d’aquestes protestes, i també com el rebuig del país a la monarquia s’expressa, en la cultura popular i fins i tot als museus (com és el famós cas del Museu de l’Almodí de Xàtiva), de manera clara i contundent.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ací mateix també podeu descarregar l’edició de VilaWeb Paper dedicada als articles d’opinió.

Si no voleu descarregar les edicions en pdf, només cal que, en qualsevol aparell, cliqueu ací per visualitzar “La setmana” i ací per a l’opinió, o sobre les portades que teniu ací sota.

 

The post VilaWeb Paper: Fora els Borbons, una protesta que travessa els segles appeared first on VilaWeb.

Narcís Bardalet: “Hauríem de veure algun mort quan som petits”

Diuen que com més grans ens fem, més ens comportem com els nens petits. Per això la vida i la mort, l’inici i el final del trajecte, s’assemblen en més coses que no ens pensem. Ho sap bé Narcís Bardalet, forense i pediatre de Figueres que durant quatre dècades ha exercit aquestes dues especialitats de la medicina aparentment tan renyides. “Els extrems, a la vida, sempre s’assemblen”, diu des de la grada de l’estadi de la UE Figueres, club que presideix.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Va penjar la bata de forense fa sis anys, però encara té consulta oberta de pediatre. Explica que al llarg de la seva trajectòria ha vist cinc-cents cadàvers cada any, tots ells en circumstàncies de tots els colors i que li han permès de configurar una mirada especial davant el tabú de la mort. La tragèdia més amarga, la de Tailàndia, on va anar a reconèixer desenes de cadàvers morts a causa del tsunami a l’oceà Índic el 2004. Amb més estima recorda l’embalsamament de Salvador Dalí i l’autòpsia del General Prim.

Pediatre i forense. El dia i la nit, a primer cop d’ull.
—La medicina forense és una ciència que no es pot comprar amb cap altra especialitat. No es pot comparar amb traumatologia, ni dermatologia, ni oftalmologia… Però la medicina forense i la pediatria tenen moltes coses en comú. Són especialitats que requereixen molta observació, anàlisis, analítiques, proves… Deduir, reflexionar… I els extrems a la vida sempre s’assemblen.

En què?
—Mira, naixem sense dents i morim sense dents; naixem plorant i morim plorant o fent plorar; naixem menjant líquid, com ara biberons i farinetes, i morim menjant sopetes; naixem que se’ns escapa el pipí i la caca, morim que se’ns escapa el pipí i la caca; naixem que no sabem qui som i morim que a vegades se’ns ha oblidat qui érem; els nens naixem amb un piu que tan sols serveix per a fer pipí, i morim que tampoc no serveix per a res més que per a pixar. Imagina’t si s’assemblen.

La pediatria és una especialitat habitual. Què us va portar a estudiar medicina legal i forense?
—De petit m’havia fet molta por la mort, perquè a vuit anys em van obligar a veure l’àvia d’un meu amic que era una dona que cada dia ens preparava el berenar abans d’anar a jugar. En aquella època no hi havia tanatoris i els morts es vetllaven a casa. I la imatge d’aquella dona, ben pàl·lida, a qui havia vist cada dia, em va impactar. A set anys no entens el concepte de la mort. A partir de llavors la mort em va preocupar, em feia moltes preguntes. I a catorze anys vaig poder veure la primera autòpsia.

A catorze anys? Com va anar?
—Un lampista del poble, de Sils, es va morir electrocutat en un accident laboral. I vaig demanar permís per anar a veure l’autòpsia. Tenia la necessitat de veure un mort una altra vegada, perquè aquell primer mort m’havia impactat molt. Volia guarir ferides, fer un xoc amb mi mateix per obligar-me a no somniar més amb morts, que fins i tot els veia sota el llit. Estava traumatitzat i l’autòpsia em va xocar positivament. El forense em va explicar què era una electrocució, per què s’havia pogut morir amb electricitat normal i no alta tensió, que el motiu eren les taques que tenia al cor, que estava de color morat, fet que demostrava una insuficiència respiratòria a causa de l’electrocució… Tot aquest procés de deducció em va encantar. Quan feia el segon any de pediatria em vaig començar a preparar per estudiar medicina legal i forense. Van convocar oposicions al cos nacional de forenses i m’hi vaig presentar.

I vau aprovar les oposicions.
—Vaig fer l’examen a la sala segona del Tribunal Suprem espanyol, aquesta que ha estat tan de moda. I vaig aprovar. Em vaig passar tres anys estudiant com un animal. I aquí se’m va presentar un gran dilema, perquè havia guanyat les oposicions de forense i havia acabat l’especialitat de pediatria: l’una o l’altra? I em vaig preguntar: “I per què no totes dues?” No veia per què havia de llançar per la borda dues coses que m’agradaven i no vaig voler decidir.

Primera destinació, Estella, a Navarra. Com ho recordeu?
—M’hi van enviar perquè era on hi havia les places vacants i ningú no hi volia anar. Era complicat llavors anar a fer medicina forense al País Basc. Era l’època dura del terrorisme. Van ser els anys amb més morts d’ETA, amb vuitanta víctimes o noranta cada any.

Vau témer mai que formar part de l’estructura de l’estat pogués tenir conseqüències?
—Bé, sí, però sempre vaig seguir criteris estrictament professionals. Recordo que en arribar ens van fer un curs d’autoprotecció d’una setmana. Presa de decisions, com desplaçar-te, no dir mai on vius, no dir mai on ets. Al cap de dos anys i mig va sortir una plaça vacant a Olot i hi vaig demanar el trasllat. D’allà vaig anar a Figueres i vaig ser nomenat cap de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya a Girona. D’alguna manera el terrorisme em va anar seguint, perquè molts dels presos que extradien de França passaven per la Jonquera i en entrar a territori nacional, per ordre de l’Audiència espanyola, havien de ser reconeguts mèdicament. I el penúltim mort d’ETA el vaig fer jo. Va ser un mosso que es deia Santos Santamaria. Tinc memòria, l’Alzheimer encara no ha vingut a veure’m.

Per què és us ha agradat fer de forense durant trenta-cinc anys?
—És apassionant. Tractes amb la mort. Poca broma. Et preguntes què li ha passat a aquest home d’aquí; quan es va morir; quants anys té aquest esquelet; vols saber si és un home o una dona; si l’han torturat; si s’ha mort sense patir; si abans l’han agredit sexualment. M’encanta saber. Perquè la ciència és això, obrir una porta i trobar-te’n dues més. N’obres dues més i n’apareixen quatre. No s’acaba mai i la investigació forense és això; l’estudi de la mort és apassionant.

Quantes autòpsies heu fet?
—He vist vora cinc-cents morts l’any durant quaranta anys. Calcula, una animalada. Això m’ha donat una visió del lloc inaudita. Tinc una configuració del crim, de les circumstàncies, dels criminals i dels reincidents brutal. Sóc un home discret, però hi ha poca gent que et pugui parlar de cinc-cents morts cada any. Però arriba un moment en què l’autòpsia la tinc superada, que la tinc per la mà, i descobreixo que hi ha una cosa que encara m’apassiona més, que és la psiquiatria forense. L’estudi de la mentalitat del criminal. L’estudi de la bogeria, vaja. Perquè has de comprovar si aquella persona està bé, si no ho està o si t’enganya. O si és un psicòpata. I també vaig fer un màster en psiquiatria forense.

Tothom que comet un crim té algun trastorn psicològic?
—No necessàriament. El malalt mental, com ara un esquizofrènic o una persona que pateix psicosi bipolar, pot matar. Conec nois i noies que han matat tenint una malaltia mental. Ep, però el psicòpata no és un malalt mental. És una manera de ser. El psicòpata té coneixement del bé i el mal. Un boig, pobret, no. Cal compadir-lo, està malalt i no pot dominar el seu cap. Hi ha molts més psicòpates que no ens pensem. Mira el de Tenerife que ha sortit ara.

Diuen que s’ha suïcidat. Per què ens suïcidem les persones?
—Per moltes coses. La malaltia mental, la depressió, quan tens un gran sentiment de culpa, com segurament tenia el noi de Tenerife, que probablement volia eludir la culpa i la presó. A vegades hi ha gent que se suïcida perquè és molt valenta. Un suïcida no és més que un valent davant la mort i un covard davant la vida. Totes dues coses no estan pas renyides. Els kamikazes o els islamistes que s’immolen no se suïciden perquè siguin bojos, sinó per criteris fanàtics i religiosos.

Bardalet, a peu de gespa del camp de la UE Figueres.

Què n’heu après, de la mort?
—Que és molt important viure, estimar la vida. No hi ha gent dolenta ni bona, no es poden fer dos grups. Hi ha un gran magma de gent que a la vida ha tingut sort, salut, menjar, uns pares, una família que els ha estimat. Però hi ha gent que això no ho ha tingut i, per tant, la vida els marca. I no tothom té la mateixa intel·ligència, ni els mateixos recursos físics… Veure tota aquesta complexitat et fa ser humà, i a mi la medicina crec que m’ha fet més bona persona.

I per què tenim tanta por de la mort?
—Perquè no la tenim ben estudiada. Sempre ens ha fet por i ens angoixa. La religió també hi té part de culpa perquè ens diu que els bons aniran al cel i els dolents a l’infern. La mort és un enigma total. Jo la conec, l’he vista cara a cara. Però no ens eduquen per a la mort. Te n’han fet alguna classe? Oi que no t’han fet reflexionar sobre la mort? Et fan espavilar. Per això, hauríem de veure algun mort quan som petits. En aquest camp de futbol, un nen va fer una aturada cardíaca. El vam poder recuperar amb un desfibril·lador. Amb això vull dir que no saps quan apareixerà la mort. Ja ho deia Woody Allen: “Sé que la mort m’espera en algun lloc, miraré de no ser allà aquell dia.” O una de més maca de Baltasar Gracián: “La mort d’un jove és un naufragi, en un vell és arribar a port.”

Les pitjors autòpsies són les dels nens?
—No, són les que tenen la màxima responsabilitat per allò que pot venir després. Què és més difícil, fer una autòpsia d’una persona de quaranta anys que la família diu que l’han desatès en un hospital i s’ha mort, però no hi ha cap tret ni cap punyalada, o fer l’autòpsia d’un nen a qui el pare o la mare embogits l’han mort a ganivetades? La responsabilitat de la primera és brutal. La segona és molt tràgica, violenta i brutal, però és una mort clara.

Quina ha estat la vostra experiència més esgarrifosa?
—Tailàndia. És la Hiroshima del nostre segle. Dos-cents trenta mil morts. Hiroshima en va tenir cent mil. Va ser com un Santiago Bernabéu ple de morts, un Camp Nou ple de morts i un Mestalla ple de morts. Allà em vaig encarregar d’identificar cadàvers. Saber qui era aquest, qui era aquell, si un havia d’anar cap a Itàlia, si aquell altre cap a Alemanya. Posar ordre en un puzle de dos-cents trenta mil morts. A més era el pic de l’estiu amb una temperatura de 40 °C. La ferum a mort era brutal.

També us coneixem perquè vau embalsamar i exhumar Salvador Dalí.
—L’aparició de la filla va ser un espectacle denigrant. No tenia ni cap ni peus. Vaig poder comprovar que Dalí era mòmia i que l’havia embalsamat bé. Probablement sóc l’única persona que l’ha vist per fora i per dins.

Per què es va optar per aquesta tècnica?
—S’havia d’embalsamar per força perquè no s’enterrava a cap cementiri, sinó a la Torre Galatea, i es volia exposar al públic. Pensa que estava força demacrat. La meva feina va ser rejovenir-lo. El vam començar a embalsamar a mitjanit i vam acabar a les dues de la matinada. El vam vestir perquè l’endemà s’havia d’exposar a la capella a les vuit del matí. I en sortir, hi havia un grup de prostitutes que ens van demanar si el podien veure perquè elles l’endemà no podien anar-hi. I les vam deixar entrar a veure’l.

Alguna altra autòpsia que recordeu amb estima?
—La del General Prim, que em va entusiasmar. En celebrar-se l’Any Prim el van desenterrar per dur-lo a Reus, la seva ciutat natal. El van matar el desembre del 1870 essent el cap de govern d’Espanya. Sortia del congrés dels diputats amb una tartana i anava a reunir-se amb una lògia, perquè ell era maçó. Li van fotre un tret i no es va morir fins al cap de tres dies. Pío Baroja va escriure sobre la mort de Prim i sobre alguns dubtes que hi planaven. S’havia mort a conseqüència del tret o l’havien estrangulat? Com a cap d’estat tenia entre mans fer fora el rei d’Espanya i portar els d’Itàlia. I sempre hi va haver aquest interrogant.

Bardalet recorda amb estima l’autòpsia al General Prim.

I el vau poder resoldre?
—És un dels cadàvers que més m’ha impressionat. Ell, famós per la frase “o caixa o faixa”, me l’imaginava un home més imponent físicament. D’alçada feia 1,60 i era prim, poca cosa. Ara, suposo que devia tenir uns ous com un pa de pagès. Tenia el cabell ben cuidat, una barba blanca fantàstica, anava vestit de general de l’època i tenia un ull de vidre. Semblava que et mirava tota l’estona. Amb un TAC cervical vam poder descartar que hagués estat estrangulat. A banda que les lesions que tenia eren mortals, incompatibles amb la vida. La metralla li havia fet un forat al tòrax per on m’hi passava el puny.

Us heu trobat algun cas que aparentment fos una mort natural i després es descobrís el pastís?
—I el tortell també. N’hi ha molts, de casos així, però el més rocambolesc va ser la mort d’un home francès a Sant Feliu de Guíxols que el metge va signar com a mort natural. Aquest home vivia amb la néta. De primeres ja ens vam preguntar per què vivia amb la néta i per què el metge va signar la mort sense donar-li més importància. La filla, és a dir, la mare de la néta, va dir que volia dur-lo a París i que, per tant, l’havíem d’embalsamar. Quan em va tocar de fer-ho, el vaig despullar, me’l vaig mirar i vaig pensar que es tractava d’una broma.

Per què?
—L’havien estrangulat. Es veia claríssimament. El metge va signar la mort refiant-se de la néta. Després vam saber que era toxicòmana i com que l’avi la vigilava perquè havia vingut de París a desenganxar-se de les drogues, l’avi no li va voler donar diners i el va assassinar. Cas tancat.

The post Narcís Bardalet: “Hauríem de veure algun mort quan som petits” appeared first on VilaWeb.

Les claus de l’informe del Consell d’Europa que ha fet saltar les alarmes a l’estat espanyol

Boriss Cilevics (Daugavpils, 1956) va fer una visita als presos polítics catalans el febrer de l’any passat i va quedar impactat. Cilevics és un veterà polític socialista de Letònia, membre de la delegació del seu país a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, un organisme que s’encarrega de vetllar pel respecte als drets humans, la democràcia i l’estat de dret a quaranta-set estats d’Europa, més enllà de la UE. Ha estat el relator d’una missió d’aquest organisme que durant un any i mig ha examinat la situació dels presos polítics catalans a l’estat espanyol i kurds a Turquia i n’ha elaborat un informe que ja fou aprovat en comissió i que demà es votarà a l’Assemblea. Un informe molt dur que exigeix l’alliberament dels presos i la retirada de les euroordres, i que ha causat un gran nerviosisme i irritació a l’estat espanyol.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quan Cilevics va sortir dels Lledoners i es va haver reunit per videoconferència amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, no va fer declaracions públiques sobre les seves impressions. Les reunions que va tenir amb els presos van ser llargues, de gairebé tota una tarda. A l’informe que se sotmetrà demà a validació final el socialista letó diu ben clarament que aquesta gent no hauria de ser a la presó. Després de força mesos documentant-se i fent una aproximació al cas, la visita li ha servit per a confirmar que les condemnes són desproporcionades i que la justícia espanyola ha fet un abús de l’estat de dret per a silenciar els dirigents polítics independentistes.

Tensió amb els fiscals del Tribunal Suprem espanyol

Uns dies abans s’havia reunit amb membres del govern espanyol i amb els fiscals del Suprem del judici contra el procés. Segons que va transcendir a la premsa espanyola, aquelles reunions van ser d’una alta tensió, perquè el polític letó va recriminar als fiscals que les penes per l’1-O fossin tan altes. Aleshores, aquella missió fou menystinguda per les autoritats espanyoles i per la majoria dels principals mitjans de Madrid. Però ara, més d’un any després, amb l’informe definitiu aprovat en comissió i amb moltes possibilitats que tiri endavant també a l’Assemblea Parlamentària, l’actitud ha canviat; el govern espanyol ha provat de fer-ne una lectura tergiversada, algunes associacions de jutges espanyols han exigit a Pedro Sánchez que l’aturi i PP i PSOE han mogut fils perquè es puguin eliminar les parts més dures del text. Per què tanta alarma? Perquè aquest informe no tan sols és molt contundent contra la repressió espanyola, sinó perquè pot ser el precedent més clar i rotund que tingui en compte el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) a l’hora d’examinar els recursos dels presos, que ja li han començat a arribar.

D’entrada perquè el Tribunal d’Estrasburg depèn orgànicament del Consell d’Europa. I l’autor de l’informe fou president de la Comissió d’Elecció dels Jutges del TEDH entre el 2016 i el 2018. És a dir, que coneix molt bé tant el funcionament de la institució com la jurisprudència del tribunal, i això es nota, i molt, de cap a cap de l’informe. El text té una primera part amb unes peticions a tots els estats membres del Consell d’Europa, unes altres d’específiques per a Turquia i unes altres per a Espanya.

Presos en llibertat i euroordres retirades

La comissió parlamentària demana a les autoritats espanyoles que reformin els delictes de rebel·lió i de sedició perquè “no puguin interpretar-se com si quedés sense efecte la despenalització de l’organització de referèndums il·legals del 2005, i que no portin a sancions desproporcionades per transgressions no violentes”. Afegeix que “es consideri l’indult o l’excarceració” dels presos polítics “condemnats pel seu paper a l’organització del referèndum inconstitucional i les manifestacions multitudinàries pacífiques relacionades”. I encara més, demana que es deixi de perseguir els exiliats i els nombrosos ex-alts càrrecs acusats i pendents de judici “relacionats amb el referèndum del 2017”. I també, en referència al president Quim Torra, demana que es retirin les sancions contra els polítics successors dels presos per haver dut a terme accions tot expressant simplement la seva solidaritat per l’empresonament.

Heus ací la part resolutiva de l’informe, la més rellevant. Però són quatre pàgines, de la trentena que té tot el document, que recullen el memoràndum de Cilevics. És en aquesta part on pren més importància l’informe amb vista al Tribunal d’Estrasburg, perquè és farcit de casos precedents, de jurisprudència acumulada, que justificarien una condemna a l’estat espanyol per haver violat uns quants drets fonamentals dels presos catalans. Cilevics deixa ben clar que haurà de ser el tribunal qui prengui d’una manera independent i raonada les decisions en relació amb els recursos dels presos. Però deixa ben apuntat tot un recorregut argumental des del punt de vista jurídic que serà ben difícil de rebatre per part de l’advocacia de l’estat espanyol.

Un precedent important per al TEDH

El text esmenta alguns dels articles del Conveni Europeu dels Drets Humans (en què es basa el TEDH per a dictaminar) que es poden haver violat: “Segons la meva opinió, una interpretació tan àmplia del delicte de sedició, juntament amb la despenalització explícita de l’organització d’un referèndum il·legal, podria crear un problema de ‘nullum crimen, nulla poena sine lege’ (és a dir, que no hi pot haver delicte si les accions no estan recollides com a delictes legalment) en virtut de l’article 7 del Conveni. A més, una interpretació que penalitzi l’organització de manifestacions pacífiques per l’únic motiu del gran nombre de participants podria considerar-se una violació de la llibertat de reunió protegida per l’article 11 i no superar la prova de proporcionalitat del Tribunal.”

Cilevics es fa creus que per la manifestació del 20-S hi hagi condemnes de sedició. “És possible que l’exercici d’un dret fonamental esdevingui un delicte greu simplement perquè hi ha molta gent que l’exerceix alhora? Francament, no ho penso pas […]. Les manifestacions multitudinàries van ser pacífiques de manera impressionant. Els vídeos difosos són molt clars.”

Apunta un altre article del Conveni, el 10, paràgraf segon, que “pràcticament no deixa espai per a les restriccions de la llibertat d’expressió en l’àmbit del debat polític”. És un dels punts fonamentals de l’article, tant en relació amb Turquia com amb l’estat espanyol. I és important perquè l’informe versa sobre la persecució judicial de polítics dissidents per les seves expressions i opinions polítiques. Cilevics diu que el fet d’expressar la ideologia independentista a l’estat espanyol no està pas perseguit o penalitzat. Però que en els casos dels presos i dels organitzadors del referèndum sí que hi va haver una intromissió judicial en aquest dret, una penalització per haver volgut debatre opinions polítiques inconstitucionals.

Recull tot de jurisprudència que dibuixa clarament quins són els límits de les expressions i les accions polítiques considerades inconstitucionals: no poden ser violentes ni atiar el discurs de l’odi. Una resolució del TEDH del 2019 d’inadmissió d’un recurs de Forcadell sobre la convocatòria del ple parlamentari posterior a l’1-O prohibit pel Suprem deia que aquella prohibició estava justificada perquè no es feia d’acord amb l’ordenament jurídic. Però Cilevics observa que aquella resolució, sovint brandada per part de polítics unionistes, no justificava pas el càstig contra Forcadell, l’empresonament aleshores preventiu, sinó que diu que podria ser justificada una sanció, però que s’hauria d’examinar cada cas per separat, cada acció concreta, i veure si hi ha hagut desproporció en el càstig.

És justament això que retreu el relator a l’estat espanyol, aquestes penes extraordinàriament altes per actes polítics, amb criteris vaporosos. Hi ha sentències del TEDH contra Espanya que són precedents: la del 1992 per haver violat la llibertat d’expressió del senador d’Herri Batasuna Miguel Castells; la del 2018 dels gironins Roura i Stern per haver-los violat la llibertat d’expressió en la cremada de fotografies del rei espanyol; hi ha un precedent a Hongria que estableix que el discurs polític en un parlament gaudeix d’un elevat nivell de protecció que queda reflectit en la regulació sobre la immunitat parlamentària, i hi ha més precedents al TEDH en què discursos secessionistes penalitzats i castigats són després revocats perquè no incitaven a la violència i perquè afavorien el debat polític, a Nova Caledònia, a Turquia…

Però no es va limitar a esmentar tots aquests precedents, sinó que va tenir una reunió amb tres ex-magistrats del TEDH a Berlín, amb un de belga, un d’espanyol i un de turc, i tots tres van validar la seva interpretació jurídica dels precedents que poden servir per a condemnar Espanya i Turquia a Estrasburg.

I per què Espanya i Turquia surten junts en un informe? Els jutges espanyols se’n queixaven molt divendres. Cilevics explica que ha elaborat l’informe sobre Espanya i Turquia perquè són “els dos països a Europa on hi ha el nombre més alt de polítics electes perseguits o empresonats”. Diu que ja va obrir l’informe a més casos en uns altres països, però que no li van arribar. I que en el cas de Navalni ja hi ha un informe específic al Consell d’Europa.

Dilluns a la tarda es veurà si aquest text tan contundent és aprovat a l’Assemblea Parlamentària íntegrament o hi ha alguns canvis. Parlamentaris socialistes espanyols i del PP espanyol han presentat mitja dotzena d’esmenes que pretenen corregir les parts més vergonyoses per a l’estat espanyol. Són esmenes per a limitar els indults, que el president Torra no hi sigui inclòs (al·legant que segons ells va vulnerar el principi de neutralitat de les institucions), i que volen deixar dit que l’1-O va contravenir els criteris sobre l’organització de referèndums de la Comissió de Venècia, que també depèn del Consell d’Europa.

The post Les claus de l’informe del Consell d’Europa que ha fet saltar les alarmes a l’estat espanyol appeared first on VilaWeb.

Avançament editorial: ‘Terra de mar’, de Xavier Serrahima

És a punt d’arribar a les llibreries la novel·la Terra de mar, de Xavier Serrahima. És la primera novel·la que edita Xandri en la seva nova etapa, encapçalada per l’escriptor i periodista Sebastià Bennasar. Una novel·la que té molt de declaració d’intencions: entronca amb la tradició de les novel·les de mar, conreades per autors com ara Joaquim Ruyra i Baltasar Porcel, s’ambienta a la Costa Brava, entre Cadaqués i l’Escala, i és un al·legat en contra de la destrucció del territori.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Llegiu un fragment de Terra de mar, de Xavier Serrahima (Edicions Xandri).

El responsable i editor de Xandri, Sebastià Bennasar, ens parla de la novel·la i de com encaixa dins el catàleg editorial que a partir d’ara anirà construint.

Terra de mar, història d’un enamorament

Vaig conèixer Terra de mar de manera anònima. En aquells moments jo era un dels lectors que escollia les novel·les que havien de llegir els jurats del premi Sant Jordi i aquesta novel·la em va entusiasmar. La vaig passar a la final i era perfectament conscient que tenia molt poques opcions de guanyar, però com a mínim seria una de les finalistes d’aquell any (i no fa pas tant). Per què no podia guanyar mai? Doncs perquè és una novel·la molt literària, amb tres trames que es van entrellaçant entre si, perquè és arriscada i perquè la història que explica no forma part dels temes de moda, tot i que, qui sap si aquesta novel·la s’hagués presentat postpandèmia, potser hauria tingut més possibilitats.

Quan en Xavier Serrahima, l’autor, em va presentar l’original li vaig dir de seguida que la volia publicar. No havia passat molta estona, era impossible que l’hagués llegit quan li vaig trucar. Li vaig explicar la història i li vaig dir que ja l’havia llegida i que m’havia enamorat del seu llibre des del primer moment. Hi ha hagut una relació entre autor i editor plena de complicitat, generositat per part seva, paciència i comprensió envers l’editor novell. Ha estat un luxe començar aquesta aventura i ara arriba la segona part de l’expedició, convèncer els lectors que aquesta criatura que tenim a les mans és adorable. Els pares sempre ho diuen que els seus hereus i pubilles ho són, ara caldrà convèncer la resta de possibles lectors.

Per què sedueix Terra de mar? Perquè és una novel·la ambiciosa, perquè està ben escrita i perquè entronca amb una tradició. És ambiciosa en el sentit que barreja trames diferents, focalitzacions diferents i tècniques literàries variades. El ritme és pausat i l’ambientació és perfecta per fer sentir el lector que és dins la història que es narra, per fer-lo sentir com un més de la colla que pul·lula per Calesca, aquest poble inventat mig Cadaqués mig l’Escala. Que una novel·la estigui ben escrita no hauria de ser cap novetat, però sovint encara sorprèn. Aquesta novel·la està molt ben escrita, la llengua està molt ben treballada i l’autor, a més a més, ha fet insubmissió a la nova normativa dels diacrítics. I en tercer lloc la tradició. Terra de mar entronca amb aquestes grans novel·les de mar que hem tingut a casa nostra: des de Contraban, de Josep Pla, a Els argonautes, de Baltasar Porcel, passant per El rem del trenta-quatre, de Joaquim Ruyra, entre moltes més.

Tot això, la tradició, la llengua i l’ambició literària, fan que Terra de mar sigui una novel·la que enamora l’editor i que esperem que ben aviat enamori els lectors.
Sebastià Bennasar

The post Avançament editorial: ‘Terra de mar’, de Xavier Serrahima appeared first on VilaWeb.

Quan la cultura ocupa i humanitza els polígons industrials de Castellbisbal

Aquesta setmana s’ha fet el seminari internacional ‘Paisatges creatius. L’art i la reivindicació dels llocs‘ impulsat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra. Han estat dues jornades plenes de propostes i de reflexions engrescadores i de talent i intel·ligència, que tenen les arts i la cultura com a motor de transformació, dinamització i coneixement del territori.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La primera jornada es van presentar, entre més, tres projectes que vinculen el lloc amb la cultura, en un bloc del seminari titulat ‘Paisatges amb discurs’. Quatre propostes literàries i artístiques que neixen i s’articulen des del territori, que permeten un coneixement i una millora del lloc on actuen: ‘Priorat en persona’, impulsat pel Centre Quim Soler, la Literatura i el Vi (d’aquest projecte ja n’hem parlat); Art-Cultura-Aliment-del món rural a l’urbà, del Centre d’Art i Natura de Farrera (CAN); el GrandTour de Nau Côclea i el Projecte NYS Polígon Arts, impulsat per l’artista Albert Gusi.

El Projecte NYS Polígon Arts és un projecte jove: la primera mostra s’acaba aquest cap de setmana. Es desenvolupa als polígons industrials de Castellbisbal. L’artista Albert Gusi, un dels impulsors, va ser l’encarregat d’explicar-lo i és el projecte sobre el qual avui ens volem centrar.

Va explicar Albert Gusi: “El Projecte NYS Polígon Arts va néixer fa dos anys, la pandèmia el va aturar i aquest febrer s’ha reactivat. Aquest projecte neix amb la intenció de donar vitalitat a la indústria i als polígons industrials del terme de Castellbisbal, un municipi de la comarca que jo anomeno el ‘Poligonès Occidental’, però que la nomenclatura oficial en diu Vallès Occidental. És una comarca altament poblada de polígons industrials. Només a Castellbisbal n’hi ha tretze, a banda tres de residencials. A cadascun d’aquests polígons, de dilluns a divendres hi conviuen entre mil persones i dues mil.”

“La idea era d’oferir un projecte cultural que fos diferent en aquest territori on ens movem, altament industrialitzat. Que ens permetés de teixir vincles entre la indústria i la ciutadania i humanitzar els polígons industrials durant el cap de setmana, quan es buiden. I a allò que aparentment podria ser un espai tòxic, sorollós, brut, contaminant, que la gent de Castellbisbal vivim i veiem cada dia, donar-li una segona vida mitjançant la cultura contemporània. Volíem habitar aquests polígons i també que es generessin noves experiències i noves dinàmiques en aquestes fàbriques.”

La proposta

“Què hem proposat? Una programació transversal i eclèctica, que va des de les rutes poètiques fins a les intervencions artístiques als espais del no-res, aquests no-llocs que diem la gent del land art, que són parterres sense cap mena d’interès. Intervencions dins les fàbriques i les empreses, concerts de música dins les naus, dansa contemporània dins una indústria siderúrgica, intervencions artístiques dins els camions d’una gran empresa de transport internacional, conferències dins les naus… Per a què? Per a generar un vincle entre la ciutadania, la indústria i la cultura contemporània. Aquest és el nostre entorn i aquesta és la nostra realitat. Mitjançant tot això hem teixit aquests NYS poligonals.”

“NYS és una marca epigràfica d’unes àmfores que es van trobar en un jaciment romà de fa més de dos mil anys al terme que es diu Castellbisbal. Aquestes mateixes marques s’han trobat a Roma, s’han trobat al vaixell La Giraglia, enfonsat al nord de Còrsega, s’han trobat a Narbona i a més indrets. D’aquesta manera diem que aquell entorn que ara anomenem Castellbisbal, dos mil anys enrere ja movia arreu de l’imperi romà una indústria, la indústria del vi. Dos mil anys després, el 2021, continuem exportant arreu del planeta productes de tota mena. Per això avui NYS Polígon Arts esdevé cultura, patrimoni i coneixement.”

“Estem molt contents per l’acollida que ha tingut el projecte. Hem tancat tots els espectacles amb les entrades exhaurides. Els artistes i el món de la indústria, empresaris i treballadors, gaudeixen dels projectes que es fan dins aquestes naus i els artistes mateixos fan un atles visual recollint algunes de les propostes. Em ve al cap, per exemple, la Clara Nubiola, que ha anat fotografiant la gent que passava pel polígon i després ho ha reproduït en contenidors del port.”

“Passen coses molt interessants i molt potents que ens fan pensar que aquest Projecte NYS tindrà un recorregut més enllà d’aquesta primera mostra. El projecte té el suport econòmic de l’Ajuntament de Castellbisbal i de la indústria. És un envit que en llocs inhòspits com ara una empresa de siderúrgia s’hi pugui veure un espectacle de dansa de la Companyia Miquel Barcelona. Aquest cap de setmana, que se celebra el Dia Internacional del Refugiat, trobem que una instal·lació artística té lloc dins un camió de transports. L’artista, Àlex Mateu, ens parla de la immigració, dels joves immigrants, mitjançant la seva proposta artística, i l’empresa de transport, FERCAM ha acceptat que aquesta acció artística es faci en un dels seus camions.”

“De fet, no tot passa als polígons. Una part s’ha fet al centre cultural de Castellbisbal, amb una exposició de l’Anna Galí, i també hem treballat un seguit de propostes educatives amb els instituts i les escoles sobre la problemàtica que presenta l’exposició de l’Anna Galí. El festival també parteix de la idea de quilòmetre zero: molts dels artistes són de Castellbisbal o de la comarca, també n’hi ha d’àmbit nacional i internacional. Tots els artistes i totes les propostes tenen els seus honoraris, totes les produccions són professionals, fet que ajuda a la professionalització del sector cultural.”

De quina manera canvia la percepció del territori amb aquest projecte?

Segons Albert Gusi: “Hi ha una percepció que és molt real. La gent descobreix la indústria que veu cada dia, hi entra dins, un fet que semblaria impossible. Per una banda, des de la indústria ens apropem a la cultura. Nosaltres com a festival obliguem la gent de la indústria a explicar què fan, volem que siguin transparents i permeables amb el públic que un dissabte a la tarda o un diumenge al matí s’acosta a la seva nau. És essencial que expliquin qui són, què fan, com es belluguen, a qui exporten, perquè això ens dóna una mirada nova cap a aquesta indústria. I això és essencial perquè el festival estigui equilibrat. I, per una altra banda, els treballadors d’aquestes indústries descobreixen que en els seus llocs de treball es produeix cultura i s’acosten a la dansa contemporània, a la música clàssica, a la música electrònica, al grafiti, d’una manera diferent. I això és molt potent. Ja ho feia Josep Anselm Clavé amb els Cors de Clavé i ho feia Pau Casals amb les orquestres a les fàbriques als anys trenta.”

Gusi va acabar la seva intervenció amb una mirada de futur, implicant un nou element molt contemporani, la petjada ecològica: “Amb vista a l’any vinent, si tot va bé i fem un segon seminari, suggerirem a alguna de les indústries que reciclin algun material que hauria d’anar a la deixalleria, donar-li un altre ús, que un artista o un col·lectiu d’artistes li doni una segona mirada, un altre ús mitjançant l’art contemporani. És un element de sostenibilitat potser agafat amb pinces, però sí que és un apunt clar per a marcar cap a on ens volem encaminar.”

The post Quan la cultura ocupa i humanitza els polígons industrials de Castellbisbal appeared first on VilaWeb.

Sánchez torna a Barcelona per vendre els indults com l’única solució al conflicte

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha triat el teatre del Liceu per fer un míting (demà a migdia), en què s’espera que expliqui la seva estratègia per a resoldre el conflicte polític. L’acte, amb el lema Retrobament: un projecte de futur per a tot Espanya, previsiblement tan sols servirà per a vendre els indults als presos polítics.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quan sortiran els presos polítics, després d’aprovar-se els indults? 

Segons el govern espanyol, s’han cursat unes tres-centes invitacions a representants de la societat civil catalana, però també a dirigents polítics. En aquest sentit, el president i els consellers del govern català han anunciat que no hi assistiran. El president Pere Aragonès, per exemple, mantindrà la seva agenda, que inclou una visita a les Terres de l’Ebre. Tampoc no hi anirà la presidenta del parlament, Laura Borràs.

Presidente Pedro Sánchez,

Indults si. Propaganda no.

La propera vegada li agrairia que adrecés la carta al Vicepresident del Govern de Catalunya. Per cert no vindré.

Salutacions cordials. pic.twitter.com/Nc1RAPLzno

— Jordi Pu1gnerO (@jordiPuignero) June 18, 2021

El govern ha palesat en diverses ocasions que l’única fórmula per a solucionar el conflicte entre l’estat espanyol i Catalunya és l’amnistia dels presos i exiliats, l’aturada de totes les formes de repressió i l’exercici del dret d’autodeterminació. Així mateix ho va reiterar Aragonès divendres després de reunir-se amb el president Carles Puigdemont a Waterloo.

El míting de Sánchez serà la culminació de la campanya del PSOE a favor de la “concòrdia i la convivència” que desembocarà en els indults als presos polítics. A final de maig –amb l’espantall de l’informe del Consell d’Europa sobrevolant l’escena política espanyola– el govern espanyol va decidir de fer un viratge estratègic, que aquesta setmana ha estat beneït pels bisbes catalans, però també pels grans empresaris catalans durant les jornades organitzades pel Cercle d’Economia.

El Cercle dels indults I Crònica d’Andreu Barnils 

“Incendis” i “alarmes” a la premsa espanyolista en contra del suport als indults dels bisbes i els empresaris 

Previsiblement, el consell de ministres del dimarts acabarà aprovant els indults, tot i que la decisió es podria ajornar fins el 29 de juny. L’endemà, amb els indults ja signats, el president espanyol s’ha compromès a comparèixer al congrés per explicar-ne i defensar-ne la concessió.

Aquests dies Sánchez ha vist com s’han dissipat les discrepàncies sobre els indults dins el PSOE, quan membres de la vella guàrdia, com ara Felipe González, han fet marxa enrere en les seves crítiques. A més a més, la punxada del PP, Vox i Ciutadans a Colón li ha atorgat embranzida per a recuperar el terreny perdut en els sondatges electorals.

“Aturem la farsa del Liceu”

Més enllà de la plantada del govern català, Sánchez també toparà amb diverses protestes. La Forja i Poble Lliure han convocat a les 10.00 una concentració al monument de Francesc Macià a la plaça de Catalunya. Els CDR també s’han afegit a la protesta. Després els manifestants baixaran per la Rambla cap al Liceu. La mobilització té com a lema “Clemència no és justícia. Independència! Aturem la farsa del Liceu”.

📜 | Per què ens mobilitzarem el dilluns? Aquí t’ho expliquem 👇🏼

No acceptarem cap submissió. #ClemènciaNoÉsJustícia pic.twitter.com/cANJJDo7Ps

— La Forja – Jovent Revolucionari (@LaForja_Jovent) June 19, 2021

En un comunicat, ambdues organitzacions recorden que “les tretze persones que obtindran l’indult no són els primers ni seran els últims presos de l’independentisme fins a assolir la República Catalana”. Denuncien que el govern del PSOE i Unides Podem no hagin aturat la repressió de l’estat i, de la mà de la fiscalia, hagin fet ascendir la xifra de represaliats fins a més de 3.000. “La repressió no ens aturarà! Continuarem lluitant fins a la independència”, conclouen.

Per una altra banda, l’ANC ha convocat un acte polític davant el Liceu. “No es pot indultar un delicte inexistent i molt menys esperar que aquest fet sigui la solució del conflicte català”, diu l’entitat en un comunicat. “Amb aquesta mesura de gràcia, el govern espanyol pretén vendre que avança cap a la resolució del conflicte, però en cap cas no és així. Aquest dilluns mostrarà una falsa compassió envers un moviment independentista que continua reprimit i perseguit”, afegeix.

⬛️⬜️📢 Res a perdonar, tot per guanyar! Els indults no són justícia!

📍 Dilluns serem al voltant del Liceu. Suma-t'hi!

👉 Per la independència i per les més de 3.000 persones represaliades: sortim al carrer! #IndependènciaÉsLlibertat pic.twitter.com/MeZAhZEknY

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) June 18, 2021

El col·lectiu Acció s’ha desmarcat de la resta de protestes i ha convocat a les 10.00 a la plaça de Sant Jaume. Els manifestants caminaran des d’allà pel carrer de Ferran fins a la porta del teatre.

El recel dels presos

El govern espanyol ha interpretat el polèmic article d’Oriol Junqueras al diari Ara com una empenta més a favor de la campanya dels indults. El president d’ERC, tot i que no citava en cap moment el concepte, escrivia: “Hi ha gestos que poden pal·liar el dolor de la repressió i el patiment de la societat catalana, i qualsevol gest en la línia de la desjudicialització del conflicte ajuda a poder recórrer aquest camí.”

Tanmateix, les declaracions públiques de la resta de presos mostren més aviat recel vers l’estratègia del govern espanyol. El darrer a fer-ho ha estat Josep Rull, que en una entrevista a Catalunya Ràdio ha constatat que la mesura “pot ser un element que atenuï el dolor” de les famílies dels presos, però en cap cas no és la solució del conflicte polític.

En un sentit similar s’ha expressat Raül Romeva, que ha recordat que els indults no apaguen tots els incendis causats per la repressió. En el seu cas ha assenyalat que té encara dues causes pendents: al Tribunal de Comptes espanyol i al jutjat d’instrucció número 18 de Barcelona. “Potser dormiré a casa, però la meva realitat judicial continuarà activa molt de temps“, ha reblat.

The post Sánchez torna a Barcelona per vendre els indults com l’única solució al conflicte appeared first on VilaWeb.

Us han fet canviar el cotxe per no res? La contaminació no baixa a la ZBE

L’Agència de Salut Pública de Barcelona ha presentat el primer informe d’avaluació de la qualitat de l’aire a la Zona de Baixes Emissions (ZBE), que va entrar en vigor l’1 de gener de 2020 a l’àrea compresa dins les rondes de Barcelona. Una mesura que té per objectiu baixar els nivells de contaminació, amb uns valors superiors als recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Tanmateix, amb motiu de la pandèmia, a efectes pràctics ha funcionat des del 15 de setembre, moment a partir del qual s’hi han aplicat sancions. A més, en aquesta primera fase només afecta turismes, motocicletes i ciclomotors, mentre que la resta de vehicles (furgonetes, camions, autobusos i autocars) n’estan exempts. L’informe presentat, per tant, valora l’efecte del canvi d’un segment de vehicles fonamentalment familiar. Una mesura polèmica, que ha obligat moltes famílies a canviar de vehicle encara que funcionessin perfectament. La conclusió de l’estudi és clara: l’entrada en vigor de la ZBE fins ara no ha comportat cap canvi significatiu en la contaminació.

Qualitat de l’aire i ZBE a les rondes de Barcelona googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Barcelona i l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) tenen uns nivells de contaminació que, des de fa molts anys, superen sovint els llindars recomanats per l’OMS. En termes de contaminació, hi ha dos factors cabdals. Per una banda, el valor total de contaminants que s’aboquen al medi. Per una altra, la capacitat del medi de diluir aquests contaminants. Els valors de contaminació varien segons la combinació d’aquests paràmetres. Així, si aconseguim d’abaixar els contaminants abocats a l’atmosfera, encara que no variï la capacitat de dilució, els nivells disminueixen. O, encara que hi aboquem la mateixa quantitat de contaminants, si fa més aire o plou –augmenta la dilució–, la contaminació disminueix. És per això que els científics, a l’hora de comparar els dies, tenen en consideració les condicions meteorològiques i en fa correccions per igualar-les. Tanmateix, com que les administracions no poden determinar quin serà l’oratge, se centren a disminuir els contaminants abocats a l’atmosfera.

L’informe presentat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona se centra en el diòxid de nitrogen (NO2). El trànsit rodat n’és la principal font i n’aporta un 60% a l’àrea metropolitana. D’un altre dels contaminants importants, les partícules més fines (PM2,5), el trànsit rodat tan sols n’aporta un 30%, mentre que la resta és aportat per les indústries, la generació elèctrica fòssil i les activitats agrícoles, ramaderes i portuàries, entre més. Els nivells elevats d’aquests dos contaminants afecten la salut de tota la població. Segons les estimacions dels experts, la contaminació causa 2.000 morts anuals a la ciutat de Barcelona. Si es complissin els límits recomanats per l’OMS, la mortalitat baixaria a la meitat. Per tot plegat, les administracions s’han centrat en accions que afecten el trànsit rodat. Unes mesures que han tingut un gran impacte en l’opinió pública, atès que obliguen a canviar de vehicle, tradicionalment la segona despesa més important de les famílies després de l’habitatge. Aquestes polítiques han estat especialment polèmiques a Barcelona, on l’urbanisme tàctic per a reduir l’espai al vehicle privat forma part del debat diari.

Àrea d’aplicació de la ZBE. Font: Generalitat de Catalunya.

Quant a la ZBE, s’aplica en dies laborables entre les 7.00 i les 20.00 i a l’espai geogràfic interior definit per la ronda de Dalt i la ronda Litoral. Afecta els municipis de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. Va entrar en vigor el primer de gener de 2020, tot i que inicialment sense sancions, les quals s’havien d’aplicar a partir de l’abril. Tanmateix, a causa de la pandèmia, la ZBE finalment es va començar a aplicar el 15 de setembre. La mesura prohibeix de circular a tots els vehicles sense distintiu ambiental i, en el futur, es podria aplicar als vehicles amb distintiu B –el distintiu que representa més emissions dins el conjunt d’etiquetes. Malgrat això, la prohibició de circulació de moment tan sols afecta turismes de benzina anteriors al 2000, turismes dièsel abans del 2005-2006, i motocicletes i ciclomotors d’abans del 2003, tots aquests sense dret de distintiu ambiental. Els camions, els autobusos i els autocars n’estan exempts fins el gener del 2022. Les furgonetes n’estaven exemptes fins l’abril passat, però s’hi ha aplicat una moratòria fins el 2022. Això és un aspecte cabdal: aquesta primera avaluació, a efectes pràctics, mesura l’impacte d’haver obligat les famílies i, en menor mesura les empreses, a canviar de vehicle (cotxe o moto), atès que la resta de vehicles no estan afectats en el moment d’aquesta avaluació.

Hi ha menys vehicles altament contaminants en circulació, però la mateixa contaminació. Com pot ser?

Cal tenir present que l’objectiu de la ZBE és disminuir la contaminació. La mesura del seu èxit, per tant, és si ho aconsegueix o no. De moment, l’impacte de la ZBE és mesurable al parc automobilístic, segons les dades presentades per l’informe. Si a començament del 2020 al voltant del 10% dels vehicles no disposaven de distintiu ambiental, aquesta xifra va baixar a la meitat a final del 2020. Per una altra banda, la pandèmia ha fet reduir molt significativament la mobilitat, però aquesta afectació no ha estat homogènia: ha afectat molt més els turismes que no pas les furgonetes. Un aspecte a tenir en compte a l’hora de considerar per què no ha baixat la contaminació.

En termes de pol·lució, l’informe constata que la contaminació té una lleugera tendència històrica a la baixa. Sense especificar-ne les causes, sembla que això va relacionat amb la renovació normal del parc automobilístic i la modernització de la indústria i les altres fonts, de manera que s’incorporen progressivament tecnologies menys contaminants. Un aspecte molt més important és que la pandèmia ha fet disminuir notablement els nivells de NO2. Des del punt de vista dels objectius, és una bona notícia. Tanmateix, quin efecte ha tingut la ZBE, descomptant-hi la baixada per la pandèmia? Per estimar-ho, els científics han comparat la ZBE amb una zona de control sense mesures anticontaminació, a l’extraradi de l’AMB. És el mateix principi que s’aplica per estudiar l’eficàcia dels vaccins. A un grup de persones els proporcionen un vaccí i a un segon grup –de característiques similars al primer– els donen un placebo. Si passat un temps tots dos grups tenen el mateix nivell de contagi, es pot dir que el vaccí no funciona. I d’acord amb aquesta primera avaluació, el “vaccí” de la ZBE no ha funcionat: els nivells de NO2 són similars a la ZBE i a la zona de control. Segons les dades presentades, canviar de vehicle familiar no ha servit per baixar la contaminació.

La ZBE amb les zones de control que s’han emprat per avaluar-ne l’eficàcia.

Caldran més estudis científics per a determinar-ne les causes. Però un fet evident és que si hem substituït uns vehicles qualificats d’altament contaminants i la contaminació no ha baixat, és que en realitat no eren els vehicles que contaminaven de debò. Les fonts de la contaminació han de ser unes altres. Una de les crítiques recurrents a les etiquetes ambientals de la Direcció General del Trànsit (DGT) –en les quals es basa la ZBE– és que té en compte les emissions teòriques, però no les reals. D’aquesta manera, podem trobar-nos amb un vehicle que emeti deu partícules per quilòmetre recorregut i un altre que n’emeti una –per esmentar-ne unes xifres a tall d’exemple. Sobre el paper, el primer vehicle és més contaminant. Però si el segon vehicle, el que emet una partícula, fa mil quilòmetres la setmana, mentre que el primer en fa deu, ens trobem que el vehicle “net” ha emès mil partícules, mentre que el “brut” n’ha emès tan sols cent. És a dir, que a l’hora de la veritat, importen totes dues xifres: tant les emissions per quilòmetre com els quilòmetres recorreguts. Molts ciutadans que s’han vist obligats a canviar de vehicle, o que no el poden fer servir durant la setmana, s’han queixat que els seus vehicles no fan gaires quilòmetres en comparació amb vehicles de repartiment, que circulen tot el dia, per exemple.

Una segona clau és que els vehicles sense distintiu han estat substituïts per vehicles nous a combustió, i no pas elèctrics. L’informe qualifica de residuals els vehicles amb etiqueta “eco” (híbrids i a gas) i “zero” (elèctrics), i els situa per sota del 10%. A més, cal tenir en compte que els vehicles híbrids endollables (eco) tenen una autonomia elèctrica molt limitada (50 km) i ningú no controla si circulen en mode combustió o elèctric. Com que són vehicles més pesants per la doble motorització i les bateries, els híbrids endollables, quan circulen en mode combustió, consumeixen més combustible que el mateix model que tan sols té motor a combustió –més lleuger. Sense oblidar que, malgrat que després del dieselgate els tests d’emissions són més fiables, diversos estudis han denunciat que les emissions reals continuen essent superiors a les certificades. Tot plegat va en la línia de mostrar que la substitució de vehicles més contaminants per nous vehicles a combustió, que sobre el paper són menys contaminants, no ajuda a reduir la contaminació.

La furgoneta serà el pròxim segment afectat per les restriccions de la ZBE.

Però segurament la clau més important per a entendre per què el canvi dels cotxes i motos familiars no ha servit de res –ara per ara i pel NO2– són els vehicles que estan exempts de la ZBE. Aquestes exempcions corresponen als vehicles que circulen més temps per la ciutat, de manera que consumeixen més combustible i, per tant, emeten més contaminació total. Per una banda, furgonetes, que com hem vist han estat menys afectades per les reduccions de mobilitat a causa de la pandèmia. Per una altra, camions i autobusos, que tenen un consum de combustible molt elevat. Si la implantació de la ZBE s’hagués fet progressivament en aquests dos grups (furgonetes primer, autobusos i camions un temps més tard), es podria haver obtingut una imatge real de l’aportació a la contaminació d’aquests dos segments. Tanmateix, les exempcions acabaran alhora per a tots dos el 2022. Si més no en teoria, perquè l’aplicació sobre les furgonetes és molt polèmica, aquests dies. Segons un estudi del RACC, el 77% dels transportistes no podran accedir a Barcelona una vegada s’apliqui la ZBE a aquest sector, que té un malestar profund i acusa els governs d’imposar mesures sense dialogar. Demanen una reconversió de progressiva i realista, com s’ha fet abans al sector industrial, per exemple. També fan notar que la mitjana d’edat dels conductors és elevada. Afrontar la compra d’un vehicle enmig d’una crisi com la que vivim, amb problemes de subministrament per a fabricar vehicles i una inflació derivada d’això, és prou difícil o impossible en molts casos. Però amb una edat pròxima a la jubilació, haver de gastar-se fins a 150.000 euros en un vehicle nou –com ara un camió–, és impossible d’amortitzar i pot dur a la ruïna.

La ZBE és una política adequada? Quines alternatives hi ha?

Com hem vist, la primera fase de la ZBE no ha tingut efecte sobre el seu objectiu, disminuir la contaminació. Tanmateix, ha obligat moltes famílies, autònoms i empreses a fer un esforç econòmic considerable, en el cas de poder afrontar-lo. La segona fase pot ser encara més polèmica, perquè deixa fora de la ZBE pràcticament tot un sector econòmic, el repartiment de mercaderies, que és cabdal per a una ciutat que es basa en el petit comerç. Ara per ara, les mesures dissenyades no n’han tingut en compte l’impacte real sobre la contaminació i els ciutadans, o han fallat en la seva estimació. Cal dir que l’equip d’avaluació de la ZBE espera tenir una imatge més precisa amb el temps, perquè ara hi ha poques dades. Hi ha prevista una estimació de les reduccions d’emissions del parc circulant, i obtenir més informació sobre el carbó negre, un contaminant qualificat de cancerigen per l’OMS i que podria haver-se reduït en aquesta primera fase.

Algunes ciutats, com ara Londres, han començat a substituir vehicles municipals de gran consum de combustible per versions elèctriques, com ara els camions d’escombraries.

Tornant a l’inici, si es vol reduir la contaminació i no es pot actuar sobre la capacitat de dilució –les condicions metereològiques– l’única possibilitat és reduir l’emissió de contaminants. I els vehicles que més contribueixen a això són els elèctrics 100%. Tanmateix, les mesures preses per l’Ajuntament de Barcelona en aquest àmbit han estat igualment polèmiques. Fa poc es va abandonar la gratuïtat dels carregadors públics –era econòmicament insostenible– i es van començar a cobrar. El problema és que els usuaris s’han queixat d’unes tarifes molt elevades, que en alguns casos poden resultar més cares que la benzina. Una altra mesura qüestionada ha estat la prohibició de posar carregadors públics al carrer per part d’empreses privades. Només ho pot fer l’ajuntament, amb una previsió de pocs punts, i anuncia que en posaran en aparcaments públics de pagament subterranis, però menys d’un miler. Una altra decisió que mostra que per al govern de la ciutat l’electrificació no és una prioritat és l’aposta pels vehicles de gas, un combustible fòssil que en termes de contaminació no representa un guany clar.

Transports Metropolitans de Barcelona preveu que a finals d’aquesta dècada la meitat de la seva flota funcionarà amb gas fòssil. En comparació, a Dinamarca les principals ciutats s’han compromès a comprar autobusos urbans exclusivament elèctrics a partir d’enguany. Fa poc, enmig de la polèmica per la recollida d’escombraries al districte de Sant Andreu, l’ajuntament anunciava la substitució dels camions dièsel de recollida per models a gas. Cal tenir en compte que aquests camions poden arribar a consumir més de 100 litres de dièsel per 100 km, perquè s’aturen i engeguen contínuament. Ciutats com ara Londres han començat a substituir els camions d’escombraries per models elèctrics que, a més de no emetre contaminants, els ciutadans han destacat que són del tot silenciosos. El soroll és una de les queixes recurrents en aquest segment, especialment quan circulen de matinada.

Caldran més estudis per a determinar l’efecte de la ZBE, però ara mateix no sembla la política més adequada per a reduir la contaminació i, en canvi, ha implicat una despesa econòmica molt important a famílies i empreses, a més de polèmiques. I és que la ZBE compleix una de les crítiques comunes que fan els científics als polítics: prenen primer les mesures ambientals menys eficaces, centrant-se en la perifèria del problema –solució més fàcil– en comptes d’atacar-ne el nucli. Aconseguirem reduir la contaminació mentre mantenim l’empatia envers els col·lectius afectats? O l’objectiu polític no declarat de la ZBE no és reduir la contaminació, sinó el transport privat en favor del transport públic?

The post Us han fet canviar el cotxe per no res? La contaminació no baixa a la ZBE appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CCLXXX): Ets amic de tu mateix?

Aquest títol me l’ha suggerit una lectura de Marc Aureli que m’ha fet pensar: “Si tens cap preocupació per tu mateix, ajuda’t, sempre que puguis.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Recordava que Sòcrates ja li havia dit a Alcibíades molt abans que el romà en fes el fonament de l’estoïcisme imperial.

Com transformar-me si no començ per ser l’amic de mi mateix?

Ajuda’t!

El sol d’aquest principi d’estiu és abassegador i converteix el jardí en un cant de la fugacitat més connectadora: es confonen els ullastres i el ferro rovellat, les iuques i els teuladers, els dragos i la formiga local, els cossiols de colocàsies i el rasclet i el verd escrostonat de les cadires, tot es toca, es penetra, es commou, s’afalaga, s’hibrida, es reseteja, s’esvaneix.

Cézanne em xiuxiueja dins el cuc de l’orella paraules clàssiques: “Quan on sait faire, on n’a pas besoin de faire savoir. Ça se sait toujours.” (Quan sabem com fer-ho, no necessitam fer-ho saber. Sempre se sap).

I a l’autopista un cotxe vell imita el soroll d’un avió que dispara amb una metralleta de fusta.

No et pensassis que les bandes sonores de la vida de cada dia no poden ser inquietants i angoixoses.

Converteixen els sons en sentits que t’entren pels llocs més enigmàtics, menys racionals, més regiradors, menys previsibles.

M’entra un conèixer intens que aquests artistes moderns del segle XX, que només pensaven a ser clàssics (Monet i Lautréamont, Picasso i J. V. Foix, Duchamp i Proust, Ferrater i Gelabert), tenien un sentiment fort d’entreajuda, un sentit molt violent de la solidaritat. Això ara s’ha perdut una cosa de no dir.

Sé que som en trànsit.

En l’andana renouera d’una estació de trens tota encesa de fums, desorientació i cossos sofrents.

Escric cada vegada més per ocupar-me d’allò que no es veu.

Les coses del món observable són una petitíssima part de la matèria que forma l’univers.

Crec que només un diàleg adorable com el que he perseguit tota la vida entre la ciència i l’art em podria donar algunes claus per orientar-me en aquesta recerca d’aquelles coses que només es poden comprendre amb aparells d’altíssima gamma que t’ho conten tot amb els algoritmes i les xifres, sense cap imatge.

Potser podria organitzar un viatge cap a la matèria negra: la cantada dark matter.

Intentar veure les coses que no deixen escapar la llum. Coses en què la llum no surt i tampoc hi penetra.

Els forats negres en el cosmos humà, qui són?

Torna mestre Epicuri amb unes lletres de neó groc que diuen amb majúscules encegadores: “Non fui. Fui. No sum. Non curo.” (No he estat. He estat. No som. No m’importa).

Tenim por perquè som esclaus, diu aquesta veu que ens arriba de l’antigor més grega, més clàssica, més sàvia. Som esclaus perquè tenim por de la mort. Obsedits per això. La desitjam sense saber-ho i li tenim por. Epicur diu que vertaderament no té por de la mort. La mort no és res. Si som vius, som vius. Si som morts, la mort no és res per a nosaltres.

Cal que ens ocupem amb urgència i amb delit d’allò que ens passa a l’instant mateix. El fonament d’un art de viure. Algú que fa això no té por de la mort. O molt poca.

Cézanne pintava contra la por i contra la servitud i la Rodoreda escrivia contra la por i contra la servitud, mantenien l’energia del saber fer.

I són aquí tan vius, tan bategants, tan clàssics!

L’alfabeguera del cossiol de la terrassa deixa un perfum que arriba fins a la mà que escriu.

Però això diria algú que no és ver, perquè encara no he sembrat l’alfabeguera.

Torn a Epictet que em conta un exemple de saviesa que s’amaga en el joc de la bolla. Per jugar bé a tenis, he de tornar la pilota. Però la pilota no té un valor en si mateixa, no jug per la pilota.

He d’exercitar les meves capacitats, jugar bé el meu paper sense fer-me il·lusió sobre el valor dels objectes que manipul per aquest paper.

Estic en la temptativa d’observar, de guiar i de sistematitzar l’ús de mi mateix i de tot el que m’enrevolta.

Gargots d’escriptura per incorporar la veritat en mi mateix o d’ajudar a l’altre d’incorporar-la.

Amb la idea d’agafar les coses tal com són i no com m’afecten deix de cal·ligrafiar mots i partesc amb gana cap a un bon tiberi com els de l’Antiguitat.

Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2021/06/CorCloscadelletramc-_CCLXXX_.mp3

The post Closcadelletra (CCLXXX): Ets amic de tu mateix? appeared first on VilaWeb.

Ciutadella, ‘En es Pla hi falta gent!’

Ciutadella és una ciutat on la mesura del temps són els mesos, les setmanes o els dies i les hores que falten per a les festes de Sant Joan. Entre els més majors és corrent una dita segons la qual, una volta ha passat Sant Joan, l’estiu ja s’ha acabat… Això deu ser perquè els dies ja s’escurcen i la torridesa dels mesos de juliol i agost ho escalda tot i abrusa la frescor primaveral que culmina amb el solstici.

El Caixer Fadrí fa un bot al Caragol Born (fotografia: Prats i Camps). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però d’uns quants anys ençà, les festes de Sant Joan s’han convertit en un fenomen global que va molt més enllà d’aquest sentiment íntim, d’aquests santjoans particulars que es viuen dins cada casa, d’aquells petits costums que a cada família trenen una tradició domèstica dins la tradició solemne. Fins a Menorca viatgen desenes de persones dels Països Catalans i de l’estranger. De tots els continents. Tothom vol viure les festes. Tothom té un amic que té un conegut que li ha dit que… I entre la gernació cada vegada és més freqüent de trobar pels carrers polsegosos de Ciutadella celebritats de tota mena ben desubicats i amb els ulls esbatanats.

Aquesta afluència massiva a les festes va obligar l’ajuntament a prendre mesures i a controlar l’assistència de públic als actes més emblemàtics. Al primer toc de flabiol, al caragol des Born, als jocs des Pla… Es van posar pantalles gegants en diferents punts per a dissuadir la gent d’intentar assistir-hi.

Dos anys sense Sant Joan

Però fa dos anys que res de tot això no és necessari. Aquell “Fins l’any que ve, si Déu vol”, de la matinada del 25 de juny de 2019, al comiat de sa Capellana als caixers i cavallers, quan el sol quasi ja era fora i el cansament marcava el rostre d’aquells que volien gaudir del darrer alè de la festa, no ha pogut ser. Perquè aquell “l’any que ve” era l’any passat, el 2020. I tampoc no podrà ser enguany.

L’Home des Be i el flabioler surten de cal Bisbe (fotografia: Antoni Barber).

Com ha passat a tot el país, les festes populars s’han esborrat dels calendaris. En alguns llocs s’han pogut refer, reinventar o recondicionar. A València, per exemple, les falles es faran en versió reduïda el mes de setembre. A Ciutadella, Sant Joan, no.

Avui al matí, quan el rellotge de la catedral de Menorca ha marcat les nou, no han començat oficialment les festes de Sant Joan de Ciutadella. Avui hauria de ser es Dia des Be. I ho és, però menys. Ja fa dos anys que no sonen el tambor i el flabiol a les nou en punt del diumenge abans del dia 23 de juny per accelerar els cors i marcar el començament de les festes. 

Amb tot, a les cases segurament sí que hi haurà xocolata i ensaïmada per a berenar. I tians amb pilotes. I sobrassada i formatge i cuixot i carn i xulla i pastissets. Segur.  

Ambient santjoaner a Ciutadella aquest cap de setmana.Ambient santjoaner a Ciutadella aquest cap de setmana.Ambient santjoaner a Ciutadella aquest cap de setmana.Ambient santjoaner a Ciutadella aquest cap de setmana.Ambient santjoaner a Ciutadella aquest cap de setmana.Ambient santjoaner a Ciutadella aquest cap de setmana. Respectar les mesures de seguretat, encara

VilaWeb ha parlat amb Joana Gomila, la batllessa de Ciutadella que per segon any consecutiu no serà la protagonista de sa Convidada ni podrà fer aquell crit que posa la pell de gallina als ciutadellencs: “En es Pla hi falta gent!” Feia molts anys que en sobrava, de gent, però enguany sí que n’hi faltarà. “La gent estava conscienciada. La decisió de suspendre les festes va ser més mala de prendre l’any passat per tota la incertesa que hi havia. Enguany ja ho teníem assumit.” Gomila també remarca que en aquest tema ha trobat la unanimitat de tots els grups polítics que formen el consistori.

També tenen assumit a l’ajuntament que, malgrat que no hi haurà festes, arribarà molta gent de fora aquests dies. Hi ha ofertes de milers de places tant de vaixells com d’avió per a viatjar a Menorca des de Mallorca els dies de les festes. La junta de seguretat de Sant Joan va decidir de reforçar la presència policíaca als carrers cèntrics de la ciutat. Tant les hores en què s’haurien de fer actes, com els vespres. Es tracta, van dir, de garantir l’ús de la màscara a la via pública, que serà obligatòria fins el dia 25, i d’evitar la imatge de les entrompades que s’han vist últimament en unes quantes ciutats.

Tampoc no volen que es reprodueixi una imatge que l’any passat va fer la volta al món, al carrer de Ca’s Comte, al palau del Caixer Senyor, a les dues del migdia. La batllessa ho relativitza. Diu que en aquest temps han passat coses molt més grosses arreu i no els hem donat tanta importància.

“Fins ara, a Ciutadella, la majoria de ciutadans han complit totes les restriccions en els moments en què eren més dures, per tant, interpret que aquests dies passarà el mateix. És el meu desig.” 

Un cavall fa un bot al Caragol de Santa Clara (fotografia: Prats i Camps).Corregudes a sa Plaça (fotografia: Prats i Camps).Els cavallers van a la Missa de Caixers (fotografia: Prats i Camps).Els cavallers van a la Missa de Caixers (fotografia: Prats i Camps).Els Jocs des Pla (fotografia: Prats i Camps).Corregudes a sa Plaça (fotografia: Prats i Camps).Darrer toc de flabiol de Sant Joan del 2019, l'últim que es va poder celebrar (fotografia: Antoni Barber).

Sobre el costum de celebrar berenetes i reunions familiars aquests dies, Gomila demana molta prudència i que la gent faça cas de les mesures sanitàries. “Que excedir-nos un parell de dies o tres no pugui perjudicar la resta de l’estiu i la temporada turística”, diu la batllessa, que afegeix que a primera vista ja es nota una certa recuperació del to vital al municipi. Les terrasses dels bars són plenes i comença a haver-hi una certa afluència de turistes, i les cases de lloguer del nucli antic són ocupades. El mercat britànic continua tancat, però els ciutadans de Catalunya, de les altres illes i de l’estat espanyol cerquen Menorca perquè té un índex de positius de covid-19 molt baix. 

Actes per a mantenir el caliu

Per matar el cuc i les ganes de Sant Joan, alguns veïns han penjat els domassos amb la creu blanca sobre fons granat. Les botigues han mig engalanat els aparadors i als forns i les pastisseries s’ofereixen les menges típiques d’aquests dies. A més, l’ajuntament ha programat tot un seguit d’actes parafestius que, en cap cas no es faran els dies 20, 23 o 24 de juny. Molts ja estan en marxa, com ara la representació de la sarsuela costumista Foc i Fum, exposicions, recitals poètics, concerts de la banda de música i tot de petits regals sensorials per a mantenir viva la flama tot esperant l’arribada del 2022.

Aquell any, amb la població vaccinada i, si la pandèmia ja no és una amenaça, els cavalls podran tornar als carrers de Ciutadella. La Junta de Caixers serà la mateixa que la que hauria d’haver presidit la festa aquests dos anys perduts. 

The post Ciutadella, ‘En es Pla hi falta gent!’ appeared first on VilaWeb.

Puigdemont, sobre el míting del Liceu: “Totes les operacions de màrqueting que ens han dedicat han acabat igual”

El president de la Generalitat i eurodiputat Carles Puigdemont ha criticat el míting de Pedro Sánchez al teatre del Liceu de Barcelona per defensar l’indult als presos polítics. “Totes les operacions de màrqueting que ens han dedicat (encaix, tarannà, operació diàleg, pluja de milions) han acabat igual perquè era màrqueting, no pas política”, ha escrit a Twitter.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Penseu que els del "reencuentro" són els mateixos que ens van dir que allò amb en Biden va ser un "encuentro". Totes les operacions de màrqueting que ens han dedicat (encaje, talante, operación diálogo, lluvia de millones) han acabat igual. Perquè era màrqueting, no pas política.

— Carles Puigdemont (@KRLS) June 19, 2021

A més, ha assenyalat que els que aposten pel “retrobament” que propugna Sánchez “són els mateixos que van dir que allò amb en Biden va ser una trobada”, en referència a la breu conversa que van tenir el líder espanyol i el president dels Estats Units.

The post Puigdemont, sobre el míting del Liceu: “Totes les operacions de màrqueting que ens han dedicat han acabat igual” appeared first on VilaWeb.

Pàgines