Una activista catalana va ser detinguda per l’exèrcit israelià dimecres, segons que denuncien unes quantes organitzacions de l’esquerra independentista i solidàries amb Palestina. La Masmi va ser arrestada a la zona de Masafer Yatta –al sud de Cisjordània– quan acompanyava un grup de pastors palestins. D’allà va ser traslladada a una comissaria d’Hebron, on va estar detinguda deu hores. Aquell mateix dia, segons les organitzacions, l’exèrcit va detenir tres activistes més.

Una militant d'@itacappcc detinguda i en espera de declaració a #Palestina per acompanyar i documentar vulneració de drets de població palestina.

Visca la lluita internacionalista!
Del riu al mar Palestina llibertat!

Masmi, no estàs sola!! pic.twitter.com/uCVbHkOnA4

— Ítaca (@itacappcc) June 28, 2024

La Masmi va ser alliberada la matinada de dijous tot esperant de declarar, però les autoritats li han prohibit de tornar a la zona on feia de voluntariat. En un comunicat, les organitzacions diuen que aquests darrers mesos han augmentat molt les detencions d’activistes que documenten les vulneracions del dret internacional per part d’Israel.

“La tasca d’acompanyament que estava fent la Masmi, i que fan moltíssimes altres voluntàries internacionals, és important per a documentar les accions de vulneració del dret internacional, com ara demolicions d’habitatges, crema o destrossa de conreus, atacs sistemàtics a pastors i agricultors que cometen les forces d’ocupació i els colons il·legals”, expliquen.

Una activista catalana va ser detinguda per l’exèrcit israelià dimecres, segons que denuncien unes quantes organitzacions de l’esquerra independentista i solidàries amb Palestina. La Masmi va ser arrestada a la zona de Masafer Yatta –al sud de Cisjordània– quan acompanyava un grup de pastors palestins. D’allà va ser traslladada a una comissaria d’Hebron, on va estar detinguda deu hores. Aquell mateix dia, segons les organitzacions, l’exèrcit va detenir tres activistes més.

Una militant d'@itacappcc detinguda i en espera de declaració a #Palestina per acompanyar i documentar vulneració de drets de població palestina.

Visca la lluita internacionalista!
Del riu al mar Palestina llibertat!

Masmi, no estàs sola!! pic.twitter.com/uCVbHkOnA4

— Ítaca (@itacappcc) June 28, 2024

La Masmi va ser alliberada la matinada de dijous tot esperant de declarar, però les autoritats li han prohibit de tornar a la zona on feia de voluntariat. En un comunicat, les organitzacions diuen que aquests darrers mesos han augmentat molt les detencions d’activistes que documenten les vulneracions del dret internacional per part d’Israel.

“La tasca d’acompanyament que estava fent la Masmi, i que fan moltíssimes altres voluntàries internacionals, és important per a documentar les accions de vulneració del dret internacional, com ara demolicions d’habitatges, crema o destrossa de conreus, atacs sistemàtics a pastors i agricultors que cometen les forces d’ocupació i els colons il·legals”, expliquen.

Familiars de les víctimes del doble crim de la revetlla de Sant Joan a Girona han destrossat tres cases pel cap baix de familiars del presumpte autor dels fets al barri de Sant Joan de Figueres (Alt Empordà), segons que ha avançat la periodista Anna Punsí i han confirmat a l’ACN fonts de l’ajuntament.

Els Mossos van valorar que era millor permetre que la multitud destrossés els tres habitatges a Figueres 

Els Mossos d’Esquadra s’han desplegat a la zona per apaivagar els ànims amb el suport de la Guàrdia Urbana de Figueres. La policia ja ha hagut d’actuar aquests darrers dies al barri de la Font de la Pólvora de Girona, escenari dels fets durant la revetlla. La junta local de seguretat de Girona va acordar abans-d’ahir de mantenir de manera ininterrompuda el dispositiu policíac fins que el barri recuperés la normalitat.

Al barri de Sant Joan de Figueres, i també segons que informa Punsí, sembla que ha corregut el rumor que familiars del presumpte autor dels crims hi tenien alguna propietat i que les volien vendre.

El batlle de la ciutat, Jordi Masquef, ha condemnat els fets. “Fa anys que patim les conseqüències d’un col·lectiu que es pren la llei pel seu compte, fora del marc legal pel qual ens hem de regir la resta de la societat”, ha piulat.

A #Figueres no tot s'hi val, i ja n'hi ha prou de sortir a les notícies pels de sempre. Prou de polítiques bonistes que no ens porten enlloc.

— Jordi Masquef Creus (@jordimasquef) June 28, 2024

Avui, 29 de juny de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La història de l’Òscar, l’agredit durant l’1-O en un polígon que la Guàrdia Civil pinta com un botxí
• Macron, un ànec coix i sense exèrcit? I Anàlisi de Josep Casulleras
• Julien, una bona embranzida a la llengua I Article del GELA
• Alhora comença a caminar fora de les institucions
• Volodímir Iermolenko: “Rússia no està en guerra amb Ucraïna i prou, sinó amb Europa”
• [VÍDEO] Drets LGBTI: com s’ha d’encarar la nova onada reaccionària? 
• Podrà recuperar-se Biden del debat catastròfic de dijous? 
• ‘Baby boom’ homoparental: creixen les famílies amb pares del mateix sexe 
• El paradís del transport en miniatura i les maquetes 
• Carlos Faubel: “A Ford salvarem una situació delicada i hem estat a punt d’un moment més perillós”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui, 29 de juny de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La història de l’Òscar, l’agredit durant l’1-O en un polígon que la Guàrdia Civil pinta com un botxí
• Macron, un ànec coix i sense exèrcit? I Anàlisi de Josep Casulleras
• Julien, una bona embranzida a la llengua I Article del GELA
• Alhora comença a caminar fora de les institucions
• Volodímir Iermolenko: “Rússia no està en guerra amb Ucraïna i prou, sinó amb Europa”
• [VÍDEO] Drets LGBTI: com s’ha d’encarar la nova onada reaccionària? 
• Podrà recuperar-se Biden del debat catastròfic de dijous? 
• ‘Baby boom’ homoparental: creixen les famílies amb pares del mateix sexe 
• El paradís del transport en miniatura i les maquetes 
• Carlos Faubel: “A Ford salvarem una situació delicada i hem estat a punt d’un moment més perillós”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Volodymyr Yermolenko is a Ukrainian philosopher, president of his country’s PEN Club, and journalist who deeply reflects on Russia and the Russian worldview. He speaks very calmly, carefully considering his words, yet with strong and clear ideas. His insights are not only of interest to his compatriots but also to Europeans in general and sometimes particularly to Catalans.

—Statistics indicate that, in general, the population of Europe is tired of the war in Ukraine, as if it has lost the interest it had in the first months of the war. What is happening? How do you explain this?
—Statistics also show that people support Ukraine in abstract terms, but do not want to get emotionally involved. Everyone wants to live a normal life. “Yes, okay, the Ukrainians are right, maybe we should do something, but now there’s a football match on TV, so let’s sit and watch it.” This is normal.

—However, I don’t know if you agree with me, today the danger is greater than two years ago. And not only for Ukraine but for all of Europe.
—In Europe, there is a syndrome of “sympathy without intervention.” Oh, yes, Ukrainians are very good people. We all agree on that. But no one ever says: Ukraine is ours, we are the same. And you are right in the sense that the danger today is greater. Russia was much weaker two years ago than it is now. It has learned from its mistakes and adapted, so the problem is growing.

—How have they done this?
—They have it relatively easy: They do not respect any rights, there is no effective opposition to the war within Russia, which is becoming more militarized every day. If someone speaks out, they are killed or imprisoned, we have all seen this. The West still lives under the illusion that Russia is weak and that there is no need to be more afraid than necessary. But the reality is that Russia is advancing significantly in terms of war technology and has found a perfectly viable alternative to maintain its economy despite sanctions, in India, China, and others.

—But at the same time, there is another movement: Europe is becoming more and more involved in the conflict, even militarily.
—That’s true. It may seem contradictory, but it is not so much because the reality is that Russia is not at war with Ukraine but with Europe, with the way we Europeans understand society. It is at war against what they believe is the West and against societies that think freedom should be at the center of social life.

—Alright, but there is also a geopolitical design, isn’t?
—Yes, but it is very simple. Russia thinks we are going back to the past and moving towards a world marked again by the existence of various imperialisms. They know the largest empire will be Chinese, but they are okay with being the second. And in this sense, they are convinced that, like in the past, Europe will be divide, and they are destined to take part of it.

-Well, Russia has always defended that it has no borders. The famous phrase that Russia’s borders breathe…
—Exactly!

—When they have problems and have to retreat into their territory, the border is the Rostov-Saint Petersburg line, but when they are strong, the border is in Berlin…
—That’s it. Russia has never been a nation-state with clear borders. It has always been an empire and an expansionist one, aspiring to be the only one. This is the entire history of Russia. At the beginning of Moscow’s power, Russia wanted to be the empire of Orthodox Christians – that is, of Christians, because they did not consider others to be Christians. In the 18th century, under Catherine the Great, Russia considered itself the only enlightened empire – there was Prussia next door, but they said it couldn’t compare… In the 19th century, they concocted that they were the only Slavic empire and had to liberate the rest of the Slavs and started fighting with the Turks. In the 20th century, as we all know, they were the only communist empire in the world. Now, for the first time, they do not have a clear global idea of what they want their empire to be; they say they are the new “conservative empire”, in the authoritarian sense, but the point is that they want to continue being an empire. They are clear about that.

—The Russian world, as they call it.
—They have this concept of русский мир – the Russian world, the Russian civilization– which by definition means it cannot have borders because political barriers do not matter when the concept is that you are a civilization. [Alexander] Dugin, [Vladimir] Medinsky, and all these people whom Putin listens, insist repeatedly that Russia is not a nation. That it is not a nation, that it is much more than that, and they say it over and over again.

—So, they assume the idea of empire.
—Russian imperialism forms an empire, but a continental empire. And this makes it different from maritime empires, such as Great Britain in the past, for example. Because continental empires do not colonize nations far away – as was the case with India for the British – but those right next door. Therefore, the idea justifying their colonialism cannot be that they are very different people but that they are the same. This is important to understand. The British told the Indians they were different and would never be like them. That’s why they invented the concept of “race”, which, as we all know, is false. In the case of Russia, they do not tell the colonized peoples that they are different and will never be like the Russians, but quite the opposite, they say they will never be different from the Russians. That they will never have their own life. Therefore, they will be Russians.

—So, they turn it around.
—Simply, the instrument of domination is different. It is no longer the idea that you are different, implicitly inferior, but the idea that you are the same. That is why they have to convince everyone that Ukraine is an invention and does not exist.

—From the ethnic point of view?
—The idea that you are the same as them, and this is another interesting characteristic, is not necessarily ethnic. It can be religious, for example. This is what they do with Georgians, who cannot be identified ethnically with Russians but are absorbed through religion and confrontation with neighboring religions. And with others, they use the instrument of the Russian language – with Buryats or Tuvans, for example. They say that since they speak the same language, a language that they imposed on them, then they are the same.

—This is a very interesting perspective in our country: the imperialist use of language.
—Yes, I know that this topic is of interest to Catalans. I think there would be an analogy to be established between racism and, I don’t know how to call it, linguism, as a totalitarian ideology. This, I think, should be studied in depth, it would be a very interesting line of study.

—Linguism is indeed an interesting concept.
—It happens to us just like it does to you with the Spaniards. You resemble each other. The only difference that is immediately noticeable is that you speak differently. Therefore, if the language is gone, the difference is gone, and the nation is gone. This is an essential dynamic of continental imperialism, not just in Ukraine, but everywhere in Europe.

Llegiu aquesta entrevista en català: Volodímir Iermolenko: “Rússia no està en guerra amb Ucraïna i prou, sinó amb Europa”

—And what is the role of history? Traditionally, it has always been a privileged instrument for building any idea of a nation.
—Russia has invested a lot in trying to build a history according to which there is a continuous and uninterrupted Russian state through time that would justify its current policies. But to be able to prove this, they had to search somewhere for a medieval Russian state that never existed because Russia in its current form, the Russian state, is an invention of Peter I at the beginning of the 18th century. So they concocted that this state was Kyiv, because the state of Kyiv was called “Kievan Rus”. But “Rus” does not mean Russia. In fact, at that time Russia did not even exist, let alone was called Russia! It’s like the French arguing today that, since Charlemagne once called the German territories of the empire “Western France,” Germany today is French. Please! It sounds similar, but it is not the same at all.

—The history of Kievan Rus is very important for Russian nationalism, to the point that it has been one of the arguments to justify the invasion.
—Of course, because if Ukraine is independent, the Russians lose this history they have concocted, in the sense that they are a continuous and uninterrupted state through time. That is why they need to erase Ukraine. The mere existence of Ukraine undoes their lie and leaves them without arguments.

—Hence the attempt at annexation?
—A friend of mine explains that before occupying a territory, you must annex its time. Before annexing Crimea, you must annex Crimea’s past, for example. I think it is a very clarifying concept.

—We have talked a lot about Russian identity, but I have to say that I have the feeling that, from the Russian point of view, the invasion has been a mistake. Because it has awakened a sense of belonging to Ukraine that was not visible before. Somehow, the reaction to the invasion is building a much stronger Ukrainian nation than ever before.
—If we start from the premise that Ukraine will continue to be an independent state in the future, it is evident that they have made a mistake. It is true that the reaction is impressive and that today in Ukraine there is a national consciousness far superior to what we ever had. I remember being very impressed, at the beginning of the invasion, seeing how the population, even in Russian-speaking cities, took to the streets with Ukrainian flags to stop the Russians. It cannot be denied that, indeed, the Russian invasion and occupation have awakened the national sentiment of Ukraine.

—But…?
—But, if this were not the case, if Russia ended up subjugating Ukraine and occupying it, then this idea that the war has awakened Ukrainian society would cease to be relevant and, from the Russian point of view, the invasion would have been a great success. Simply, Russia would have done everything possible to fulfill its imperialist agenda and carry it out in the most difficult phase, which is the war. Then they would do what they know how to do so well, and what they have done over the centuries: kill anyone who opposes their power, deport people if necessary, annihilate, in short. And this is not theory. It is what is happening right now in the occupied Ukrainian territories.

—It seems incredible that we are talking in these terms in the 21st century.
—Look, I am concerned about this thing we often hear, and which you just said, about how such a thing can happen in the 21st century? I think it does not help at all to understand reality.

—Tell me, then.
—Russia is building an idea of how the 21st century should be, and in this idea, the use of violence is the essential factor, the key piece. They consider that we have returned to the moment when only strength matters and how strong those around you are. And to what extent you are capable of being violent to achieve your interests. It is true that we do not know how this will end because in the end everything will depend on us – on the Ukrainians and Europeans in general – and on whether we know how to resist and defeat them. But it is better not to have illusions and look reality in the face. This is a war, a very tough fight. And it is happening now.

Volodímir Iermolenko és un filòsof ucraïnès, president del PEN Club del seu país i periodista, que reflexiona a fons sobre Rússia i la mirada que els russos tenen del món. Parla amb molta calma, estudiant les paraules que diu. Però ho fa amb contundència en els conceptes i les idees. I diu coses que no solament tenen interès per als seus compatriotes sinó per als europeus en general i, de vegades, per als catalans molt en particular.

—Les estatístiques indiquen que, en general, la població d’Europa està cansada,  com si diguéssem, de la guerra d’Ucraïna, que ha perdut l’interès que hi tenia els primers mesos de la guerra. Què passa? Com us ho expliqueu?
—Les estatístiques també diuen que la gent dóna suport a Ucraïna en termes abstractes, però que no vol involucrar-s’hi emocionalment. Tothom vol viure una vida normal. “Sí, d’acord, els ucraïnesos tenen raó, potser que hi fem alguna cosa, però ara hi ha un partit futbol a la televisió, així que seiem i mirem-lo.” És normal, això.

—Tanmateix, no sé si estareu d’acord amb mi, avui el perill és més gran que fa dos anys. I no tan sols per a Ucraïna sinó per a tot Europa.
—A Europa hi ha una síndrome que és la de la “simpatia sense intervenció”. Ah, sí, els ucraïnesos són molt bona gent. En això, hi estem tots d’acord. Però no diuen mai: Ucraïna és nostra, som el mateix. I teniu raó en el sentit que el perill avui és més gran. Rússia era molt més feble fa dos anys que no pas ara. Ha après dels errors i s’ha adaptat, de manera que el problema creix.

—Com ho han fet?
—Ho tenen relativament fàcil: No respecten cap dret, no hi ha una oposició efectiva a la guerra dins Rússia, que cada dia és una societat més militaritzada. Si algú alça la veu, el maten o l’empresonen, tots ho hem comprovat. Occident encara viu en la il·lusió que Rússia és feble i que no cal espantar-se més del que fóra necessari. Però la realitat és que Rússia va avançant molt, tecnològicament, pel que fa a la guerra i ha trobat en l’Índia, la Xina i alguns més una alternativa perfectament digerible per a mantenir la seua economia, malgrat les sancions.

—Però, al mateix temps que passa tot això, hi ha un moviment invers: Europa es va involucrant com més va més en el conflicte, fins i tot, militarment.
—És així. Pot semblar contradictori, però no ho és tant, perquè la realitat és que Rússia no està en guerra amb Ucraïna sinó amb Europa, amb la manera que els europeus tenim d’entendre la societat. Està en guerra contra allò que ells creuen que és l’occident i està en guerra contra les societats que pensem que la llibertat ha de ser al centre de la vida social.

—D’acord, però també hi ha un disseny geopolític.
—Sí, però és molt simple. Rússia es pensa que tornem al passat i que anem cap a un món marcat novament per l’existència de diversos imperialismes. Saben que l’imperi més gran serà el xinès, però ja els està bé ser ells el segon. I, en aquest sentit, estan convençuts que, com en el passat, Europa es dividirà i ells estan destinats a quedar-se’n una part.

—Bé, Rússia sempre ha defensat que no té fronteres. Aquella frase famosa segons la qual les fronteres de Rússia respiren…
—Exacte!

—Quan tenen problemes i han de refugiar-se en el seu territori, la frontera és la línia Rostov-Sant Petersburg, però quan estan forts la frontera la posen a Berlín…
—És això. Rússia no ha estat mai un estat nació amb fronteres clares. Sempre ha estat un imperi i un imperi expansionista, que aspirava a ser l’únic. És la història sencera de Rússia. Al començament del poder a Moscou, Rússia volia ser l’imperi dels cristians ortodoxos –és a dir, dels cristians, perquè els altres no els consideraven cristians. Al segle XVIII, amb Caterina la Gran, Rússia es considerava l’únic imperi il·lustrat –hi havia Prússia al costat, però ells deien que no es podien comparar… Al segle XIX, es van empescar que eren l’únic imperi eslau i que havien d’alliberar la resta dels eslaus i es van començar a barallar amb els turcs. Al segle XX, això ho sabem tots, eren l’únic imperi comunista del món. Ara, per primera vegada, no tenen una idea global clara de què volen que siga el seu imperi, diuen que són el nou imperi conservador, en el sentit d’autoritari, però el cas és que volen continuar essent un imperi. Això sí que ho tenen clar.

—El món rus, que en diuen.
—Tenen aquest concepte del русский мир –el món rus, la civilització russa–, que per definició implica que no pot tenir fronteres, perquè les barreres polítiques no importen quan el concepte és que ets una civilització. [Alexander] Dugin, [Vladímir] Medinsky i tota aquesta gent a qui Putin fa tant de cas insisteixen a explicar repetidament que Rússia no és una nació. Que no és una nació, que és molt més que això, i ho diuen i ho tornen a dir.

—Assumim, doncs, la idea d’imperi.
—L’imperialisme rus forma un imperi, però un imperi continental. I això el fa diferent dels imperis marítims, com seria el cas de la Gran Bretanya en el passat, per exemple. Perquè els imperis continentals no colonitzen les nacions que paren lluny –com seria el cas de l’Índia pel que fa als britànics– sinó les que tenen al costat mateix. Per tant, la idea que justifica el seu colonialisme no pot ser que són gent molt diferent sinó que són el mateix. Això és important d’entendre-ho. Els britànics deien als indis que eren diferents i que no serien mai iguals que ells. Per això es van inventar el concepte de raça, que, com tots sabem, és fals. En el cas de Rússia, no diuen als pobles colonitzats que són diferents i que no arribaran mai a ser com els russos, sinó tot el contrari, els diuen que no seran mai diferents dels russos. Que no seran mai diferents d’ells. Que no tindran mai vida pròpia. Per tant, que seran russos.

—Ho capgiren, doncs.
—Simplement, l’instrument de dominació és un altre. Ja no és la idea que ets diferent, implícitament inferior, sinó la idea que ets el mateix. Per això han de convèncer tothom que Ucraïna és un invent i no existeix. Perquè no siga diferent.

—Del punt de vista ètnic?
—La idea que ets igual que ells, i aquesta és una altra característica interessant, no és necessàriament ètnica. Pot ser religiosa, per exemple. És el que fan amb els georgians, que no poden ser identificats ètnicament amb els russos, però que són absorbits per mitjà de la religió i l’enfrontament amb les religions veïnes. I amb uns altres fan servir l’instrument de la llengua russa –amb els buriats o els tuvans, per exemple. Els diuen que, com que parlen la mateixa llengua, una llengua que ells abans els han imposat, aleshores ja són el mateix.

—Aquesta és una perspectiva molt interessant al nostre país: l’ús imperialista de la llengua.
—Sí, ja ho sé, que als catalans us interessa aquest tema. Crec que hi hauria una analogia a establir entre el racisme i, no sé com dir-ho, el lingüisme, com una ideologia totalitària. Això crec que s’hauria d’estudiar a fons, seria una línia d’estudi molt interessant.

—El lingüisme és, efectivament, un concepte interessant.
—Ens passa igual com a vosaltres amb els espanyols. Us assembleu. L’única diferència que es capta de seguida és que parleu diferent. Per tant, acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació. Aquesta és una dinàmica essencial a l’imperialisme continental, no tan sols a Ucraïna, sinó a tot arreu d’Europa.

(Fotografia: Albert Salamé.)

—I quin és el paper de la història? Tradicionalment, sempre ha estat un instrument privilegiat per a construir qualsevol idea de nació.
—Rússia ha invertit molt a provar de bastir una història segons la qual hi ha un estat rus continu a través del temps i ininterromput que seria la justificació de les seues polítiques actuals. Però, per a poder provar això, havien de cercar en algun lloc un estat rus medieval que no va existir mai, perquè Rússia en la seua forma actual, l’estat rus, és un invent de Pere I a començament del segle XVIII. Aleshores es van empescar que aquest estat era Kíiv, perquè l’estat de Kíiv s’havia dit la rus de Kíiv. Però “rus” no significa Rússia. De fet, en aquell temps Rússia ni tan sols existia i encara menys es deia Rússia! És com si els francesos argumentassen avui que, com que Carlemany en el seu moment va dir als territoris alemanys de l’imperi “França occidental”, Alemanya avui és francesa. Per favor! Sona una cosa semblant, però no és el mateix en absolut.

—La història del rus de Kíiv és molt important per al nacionalisme rus, fins al punt que ha estat un dels arguments per a justificar la invasió.
—És clar, perquè els russos, si Ucraïna és independent, perden aquesta història que s’han empescat, en el sentit que són un estat continu a través del temps i ininterromput. Per això necessiten esborrar Ucraïna. La simple existència d’Ucraïna desfà la seua mentida i els deixa sense arguments.

—I d’ací l’intent d’annexió?
—Un amic meu explica que abans d’ocupar un territori has d’annexionar-te el temps. Abans d’annexionar-te Crimea has d’annexionar-te el passat de Crimea, per exemple. Crec que és un concepte molt aclaridor.

—Hem parlat molt de la identitat russa, però he de dir-vos que tinc la sensació que, del punt de vista rus, la invasió ha estat un error. Perquè ha despertat un sentiment de pertinença a Ucraïna que abans no era visible. D’alguna manera, la reacció a la invasió va construint una nació ucraïnesa molt més forta que mai.
—Si partim de la premissa que Ucraïna continuarà essent en el futur un estat independent, és evident que han comès un error. És veritat que la reacció és impressionant i que avui a Ucraïna hi ha una consciència nacional molt superior de la que havíem tingut mai. Recorde que ens impressionava molt, al començament de la invasió, veure com la població, fins i tot en ciutats russòfones, es llançava al carrer amb banderes ucraïneses per frenar els russos. No es pot negar que, efectivament, la invasió i l’ocupació russa han despertat el sentiment nacional d’Ucraïna.

—Però…?
—Però, si no fos aquest el cas, si Rússia acabés sotmetent Ucraïna i ocupant-la, aleshores aquesta idea que la guerra ha despertat la societat ucraïnesa deixaria de ser rellevant i, del punt de vista rus, la invasió hauria estat un gran èxit. Simplement, Rússia hauria fet tot allò que tenia a l’abast per a complir l’agenda imperialista i portar-la a efecte en la fase més difícil, que és la guerra. Després ja farien allò que saben fer tan bé, i que han fet al llarg dels segles: matar qualsevol que s’opose al seu poder, deportar gent si cal, aniquilar, en definitiva. I no és teoria, això. És el que passa ara mateix als territoris ucraïnesos ocupats.

—Sembla increïble que estiguem parlant en aquests termes en ple segle vint-i-u.
—Mireu, a mi em preocupa això que sentim tan sovint, i que acabeu de dir, de com pot ser que passe una cosa així al segle XXI? Crec que no ajuda gens a entendre la realitat.

—Digueu, doncs.
—Rússia va bastint una idea de com ha de ser el segle XXI, i en aquesta idea l’ús de la violència és el factor essencial, la peça clau. Ells consideren que hem tornat al moment aquell en què només importa com ets de fort i com és de fort el que hi ha al teu costat. I fins a quin punt ets capaç de ser violent per a aconseguir els teus interessos. És veritat que no sabem com acabarà, això, perquè al final tot dependrà de nosaltres –dels ucraïnesos i dels europeus en general– i de si sabem resistir-ho i derrotar-los. Però més val que no ens fem il·lusions i mirem la realitat a la cara. Això és una guerra, un combat molt dur. I passa ara.

Read It in English: Volodymyr Yermolenko: “Russia is not just at war with Ukraine, but with Europe”

 

Volodímir Iermolenko és un filòsof ucraïnès, president del PEN Club del seu país i periodista, que reflexiona a fons sobre Rússia i la mirada que els russos tenen del món. Parla amb molta calma, estudiant les paraules que diu. Però ho fa amb contundència en els conceptes i les idees. I diu coses que no solament tenen interès per als seus compatriotes sinó per als europeus en general i, de vegades, per als catalans molt en particular.

—Les estatístiques indiquen que, en general, la població d’Europa està cansada,  com si diguéssem, de la guerra d’Ucraïna, que ha perdut l’interès que hi tenia els primers mesos de la guerra. Què passa? Com us ho expliqueu?
—Les estatístiques també diuen que la gent dóna suport a Ucraïna en termes abstractes, però que no vol involucrar-s’hi emocionalment. Tothom vol viure una vida normal. “Sí, d’acord, els ucraïnesos tenen raó, potser que hi fem alguna cosa, però ara hi ha un partit futbol a la televisió, així que seiem i mirem-lo.” És normal, això.

—Tanmateix, no sé si estareu d’acord amb mi, avui el perill és més gran que fa dos anys. I no tan sols per a Ucraïna sinó per a tot Europa.
—A Europa hi ha una síndrome que és la de la “simpatia sense intervenció”. Ah, sí, els ucraïnesos són molt bona gent. En això, hi estem tots d’acord. Però no diuen mai: Ucraïna és nostra, som el mateix. I teniu raó en el sentit que el perill avui és més gran. Rússia era molt més feble fa dos anys que no pas ara. Ha après dels errors i s’ha adaptat, de manera que el problema creix.

—Com ho han fet?
—Ho tenen relativament fàcil: No respecten cap dret, no hi ha una oposició efectiva a la guerra dins Rússia, que cada dia és una societat més militaritzada. Si algú alça la veu, el maten o l’empresonen, tots ho hem comprovat. Occident encara viu en la il·lusió que Rússia és feble i que no cal espantar-se més del que fóra necessari. Però la realitat és que Rússia va avançant molt, tecnològicament, pel que fa a la guerra i ha trobat en l’Índia, la Xina i alguns més una alternativa perfectament digerible per a mantenir la seua economia, malgrat les sancions.

—Però, al mateix temps que passa tot això, hi ha un moviment invers: Europa es va involucrant com més va més en el conflicte, fins i tot, militarment.
—És així. Pot semblar contradictori, però no ho és tant, perquè la realitat és que Rússia no està en guerra amb Ucraïna sinó amb Europa, amb la manera que els europeus tenim d’entendre la societat. Està en guerra contra allò que ells creuen que és l’occident i està en guerra contra les societats que pensem que la llibertat ha de ser al centre de la vida social.

—D’acord, però també hi ha un disseny geopolític.
—Sí, però és molt simple. Rússia es pensa que tornem al passat i que anem cap a un món marcat novament per l’existència de diversos imperialismes. Saben que l’imperi més gran serà el xinès, però ja els està bé ser ells el segon. I, en aquest sentit, estan convençuts que, com en el passat, Europa es dividirà i ells estan destinats a quedar-se’n una part.

—Bé, Rússia sempre ha defensat que no té fronteres. Aquella frase famosa segons la qual les fronteres de Rússia respiren…
—Exacte!

—Quan tenen problemes i han de refugiar-se en el seu territori, la frontera és la línia Rostov-Sant Petersburg, però quan estan forts la frontera la posen a Berlín…
—És això. Rússia no ha estat mai un estat nació amb fronteres clares. Sempre ha estat un imperi i un imperi expansionista, que aspirava a ser l’únic. És la història sencera de Rússia. Al començament del poder a Moscou, Rússia volia ser l’imperi dels cristians ortodoxos –és a dir, dels cristians, perquè els altres no els consideraven cristians. Al segle XVIII, amb Caterina la Gran, Rússia es considerava l’únic imperi il·lustrat –hi havia Prússia al costat, però ells deien que no es podien comparar… Al segle XIX, es van empescar que eren l’únic imperi eslau i que havien d’alliberar la resta dels eslaus i es van començar a barallar amb els turcs. Al segle XX, això ho sabem tots, eren l’únic imperi comunista del món. Ara, per primera vegada, no tenen una idea global clara de què volen que siga el seu imperi, diuen que són el nou imperi conservador, en el sentit d’autoritari, però el cas és que volen continuar essent un imperi. Això sí que ho tenen clar.

—El món rus, que en diuen.
—Tenen aquest concepte del русский мир –el món rus, la civilització russa–, que per definició implica que no pot tenir fronteres, perquè les barreres polítiques no importen quan el concepte és que ets una civilització. [Alexander] Dugin, [Vladímir] Medinsky i tota aquesta gent a qui Putin fa tant de cas insisteixen a explicar repetidament que Rússia no és una nació. Que no és una nació, que és molt més que això, i ho diuen i ho tornen a dir.

—Assumim, doncs, la idea d’imperi.
—L’imperialisme rus forma un imperi, però un imperi continental. I això el fa diferent dels imperis marítims, com seria el cas de la Gran Bretanya en el passat, per exemple. Perquè els imperis continentals no colonitzen les nacions que paren lluny –com seria el cas de l’Índia pel que fa als britànics– sinó les que tenen al costat mateix. Per tant, la idea que justifica el seu colonialisme no pot ser que són gent molt diferent sinó que són el mateix. Això és important d’entendre-ho. Els britànics deien als indis que eren diferents i que no serien mai iguals que ells. Per això es van inventar el concepte de raça, que, com tots sabem, és fals. En el cas de Rússia, no diuen als pobles colonitzats que són diferents i que no arribaran mai a ser com els russos, sinó tot el contrari, els diuen que no seran mai diferents dels russos. Que no seran mai diferents d’ells. Que no tindran mai vida pròpia. Per tant, que seran russos.

—Ho capgiren, doncs.
—Simplement, l’instrument de dominació és un altre. Ja no és la idea que ets diferent, implícitament inferior, sinó la idea que ets el mateix. Per això han de convèncer tothom que Ucraïna és un invent i no existeix. Perquè no siga diferent.

—Del punt de vista ètnic?
—La idea que ets igual que ells, i aquesta és una altra característica interessant, no és necessàriament ètnica. Pot ser religiosa, per exemple. És el que fan amb els georgians, que no poden ser identificats ètnicament amb els russos, però que són absorbits per mitjà de la religió i l’enfrontament amb les religions veïnes. I amb uns altres fan servir l’instrument de la llengua russa –amb els buriats o els tuvans, per exemple. Els diuen que, com que parlen la mateixa llengua, una llengua que ells abans els han imposat, aleshores ja són el mateix.

—Aquesta és una perspectiva molt interessant al nostre país: l’ús imperialista de la llengua.
—Sí, ja ho sé, que als catalans us interessa aquest tema. Crec que hi hauria una analogia a establir entre el racisme i, no sé com dir-ho, el lingüisme, com una ideologia totalitària. Això crec que s’hauria d’estudiar a fons, seria una línia d’estudi molt interessant.

—El lingüisme és, efectivament, un concepte interessant.
—Ens passa igual com a vosaltres amb els espanyols. Us assembleu. L’única diferència que es capta de seguida és que parleu diferent. Per tant, acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació. Aquesta és una dinàmica essencial a l’imperialisme continental, no tan sols a Ucraïna, sinó a tot arreu d’Europa.

(Fotografia: Albert Salamé.)

—I quin és el paper de la història? Tradicionalment, sempre ha estat un instrument privilegiat per a construir qualsevol idea de nació.
—Rússia ha invertit molt a provar de bastir una història segons la qual hi ha un estat rus continu a través del temps i ininterromput que seria la justificació de les seues polítiques actuals. Però, per a poder provar això, havien de cercar en algun lloc un estat rus medieval que no va existir mai, perquè Rússia en la seua forma actual, l’estat rus, és un invent de Pere I a començament del segle XVIII. Aleshores es van empescar que aquest estat era Kíiv, perquè l’estat de Kíiv s’havia dit la rus de Kíiv. Però “rus” no significa Rússia. De fet, en aquell temps Rússia ni tan sols existia i encara menys es deia Rússia! És com si els francesos argumentassen avui que, com que Carlemany en el seu moment va dir als territoris alemanys de l’imperi “França occidental”, Alemanya avui és francesa. Per favor! Sona una cosa semblant, però no és el mateix en absolut.

—La història del rus de Kíiv és molt important per al nacionalisme rus, fins al punt que ha estat un dels arguments per a justificar la invasió.
—És clar, perquè els russos, si Ucraïna és independent, perden aquesta història que s’han empescat, en el sentit que són un estat continu a través del temps i ininterromput. Per això necessiten esborrar Ucraïna. La simple existència d’Ucraïna desfà la seua mentida i els deixa sense arguments.

—I d’ací l’intent d’annexió?
—Un amic meu explica que abans d’ocupar un territori has d’annexionar-te el temps. Abans d’annexionar-te Crimea has d’annexionar-te el passat de Crimea, per exemple. Crec que és un concepte molt aclaridor.

—Hem parlat molt de la identitat russa, però he de dir-vos que tinc la sensació que, del punt de vista rus, la invasió ha estat un error. Perquè ha despertat un sentiment de pertinença a Ucraïna que abans no era visible. D’alguna manera, la reacció a la invasió va construint una nació ucraïnesa molt més forta que mai.
—Si partim de la premissa que Ucraïna continuarà essent en el futur un estat independent, és evident que han comès un error. És veritat que la reacció és impressionant i que avui a Ucraïna hi ha una consciència nacional molt superior de la que havíem tingut mai. Recorde que ens impressionava molt, al començament de la invasió, veure com la població, fins i tot en ciutats russòfones, es llançava al carrer amb banderes ucraïneses per frenar els russos. No es pot negar que, efectivament, la invasió i l’ocupació russa han despertat el sentiment nacional d’Ucraïna.

—Però…?
—Però, si no fos aquest el cas, si Rússia acabés sotmetent Ucraïna i ocupant-la, aleshores aquesta idea que la guerra ha despertat la societat ucraïnesa deixaria de ser rellevant i, del punt de vista rus, la invasió hauria estat un gran èxit. Simplement, Rússia hauria fet tot allò que tenia a l’abast per a complir l’agenda imperialista i portar-la a efecte en la fase més difícil, que és la guerra. Després ja farien allò que saben fer tan bé, i que han fet al llarg dels segles: matar qualsevol que s’opose al seu poder, deportar gent si cal, aniquilar, en definitiva. I no és teoria, això. És el que passa ara mateix als territoris ucraïnesos ocupats.

—Sembla increïble que estiguem parlant en aquests termes en ple segle vint-i-u.
—Mireu, a mi em preocupa això que sentim tan sovint, i que acabeu de dir, de com pot ser que passe una cosa així al segle XXI? Crec que no ajuda gens a entendre la realitat.

—Digueu, doncs.
—Rússia va bastint una idea de com ha de ser el segle XXI, i en aquesta idea l’ús de la violència és el factor essencial, la peça clau. Ells consideren que hem tornat al moment aquell en què només importa com ets de fort i com és de fort el que hi ha al teu costat. I fins a quin punt ets capaç de ser violent per a aconseguir els teus interessos. És veritat que no sabem com acabarà, això, perquè al final tot dependrà de nosaltres –dels ucraïnesos i dels europeus en general– i de si sabem resistir-ho i derrotar-los. Però més val que no ens fem il·lusions i mirem la realitat a la cara. Això és una guerra, un combat molt dur. I passa ara.

Read It in English: Volodymyr Yermolenko: “Russia is not just at war with Ukraine, but with Europe”

 

Una càrrega dels antiavalots de la Guàrdia Civil en un polígon, vexacions, un dit trencat i una condemna de nou mesos de presó per atemptat contra l’autoritat. Aquesta és la història de l’Òscar Morros, un veí de Dosrius (Maresme), a qui el relat policíac va transformar de víctima en botxí. “Abans de l’11 d’agost s’ha de decidir si li apliquen l’amnistia, o no”, diu el seu advocat, Andreu Van den Eynde, que no descarta que intentin de desvincular el cas del context del referèndum del Primer d’Octubre. “El context polític el van crear ells [en referència als agents] i són ells els qui han muntat tota aquesta història”, afegeix.

El matí de l’1 d’octubre de 2017, un escamot de la Guàrdia Civil es va desplegar a Canyamars i va atacar amb violència el centre de votació del Casal de les Cotxeres. L’actuació va deixar uns quants ferits i la veu va baixar ràpidament fins a Dosrius, on la gent votava a l’escola del Castell.

Els mòbils també treien fum amb les imatges i els vídeos dels antiavalots, que armats amb cascs i porres s’enfrontaven als votants pacífics. “Ningú no va colpejar ningú”, va declarar un agent al Tribunal Suprem, però la realitat era molt diferent de la versió oficial: cops de puny, puntades de peu, empentes i crits.

Després de la ràtzia, l’escamot es va replegar al polígon dels Alocs, a l’entrada de Dosrius. El poble era el següent objectiu, però passaven els minuts i no es movia res. La Guàrdia Civil jugava amb la incertesa. En aquell moment, Òscar Morros va decidir de pujar al seu ciclomotor i anar fins al polígon a veure què feien els agents.

Les furgonetes dels antiavalots estaven aparcades davant una empresa de pintures. “Vaig aparcar en un costat de la carretera. Vaig baixar de la moto i vaig treure el mòbil [per enregistrar-ho], però em van veure i quatre guàrdies civils uniformats van venir cap a mi. No sabia si em venien a pegar”, relata.

Espantat, va desar el mòbil a la motxilla i va pujar al ciclomotor amb la intenció d’anar-se’n. Però quan el va engegar, tenia els antiavalots al damunt, que li feien retrets de manera agressiva. “No sóc una persona que vulgui fer mal. Només volia marxar”, explica.

Amb un cop de gas, Morros va trepitjar un peu a un agent –li va causar una contusió en un dit i un sangtraït– i, llavors, un altre se li va abraonar amb força, va tombar la moto i van caure a terra. Arran d’això, el guàrdia civil el va denunciar per una lesió a l’espatlla. Tanmateix, les represàlies no es van acabar aquí.

Dos agents van agafar Morros i el van acorralar en un caminet protegit per una cadena. Amb una empenta, s’hi va entrebancar i va caure de cap a terra. “Per sort encara portava el casc. Em van començar a clavar puntades de peu mentre em cridaven: ‘Però tu qui et penses que ets’”, explica.

Un superior va aturar l’agressió. Quatre agents van agafar Morros pels canells i els turmells i el van tornar al lloc de l’incident, on el guàrdia civil que havia rebut la trepitjada, aprofitant que estava immobilitzat, li va agafar una mà i li va dir: ‘Tu m’has trepitjat el peu, jo et trenco un dit’.”

L’espetec i el dolor tampoc no van ser prou. “No vaig poder fer res”, diu. Els antiavalots, encegats i protegits per la negror de l’uniforme, encara es van endinsar més en la humiliació. En un carreró, Morros va acabar de cara en una paret, mentre l’insultaven i li escorcollaven la motxilla (li van rebentar el mòbil).

Finalment, una furgoneta de la Guàrdia Civil el va traslladar a la caserna de Premià de Mar. Anava emmanillat i assegut a terra. Durant el trajecte, l’agent que el custodiava li trepitjava els peus i amb el mòbil, com si fos una penitència final, li reproduïa l’himne franquista.

Unes hores més tard, després de passar pel calabós, Morros va ser alliberat. Durant uns quants dies no va voler parlar sobre el que havia viscut. Mentre era tancat, la Guàrdia Civil havia atacat l’escola del Castell i havia enviat nou veïns, entre els quals el batlle, a l’hospital.

El batlle de Dosrius, agredit en mans de la policia espanyola: “Han vingut a destruir-nos” 

Nou mesos de presó

Morros va presentar una denúncia pels abusos policíacs, però de seguida va quedar arxivada en un calaix. “L’advocat de l’estat, que defensava els policies, va anar a mort. Repetia que no hi havia cap prova”, explica Van den Eynde, que lamenta que es va assumir de manera acrítica la versió dels guàrdies civils. En canvi, la causa contra el veí de Dosrius sí que va prosperar.

La fiscalia li demanava una pena de tres anys i un dia de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat amb l’agreujant de vehicle de motor. “És un cas que s’hauria d’haver resolt amb un delicte lleu de lesions i una multa de dos duros, però som en un estat que no raona en termes de sentit comú”, continua.

Van den Eynde recorda que en el judici –es va fer l’abril passat, arran del col·lapse als jutjats de Mataró– es va menystenir un testimoni que, d’un cotxe estant, va veure com els agents actuaven amb agressivitat i s’abraonaven sobre Morros.”La jutgessa va fer un paper molt galdós. Havia de dir que quatre guàrdies civils mentien? S’ha de ser molt valent per fer això. I no ho va ser. No va escoltar res del debat”, afegeix.

La defensa també va aportar una pericial d’un metge forense que assenyala que Morros té un trastorn d’espectre autista que, per la seva caracterologia, li impedeix de mentir i agredir ningú. “L’Òscar ho ha dit des del primer dia. Ell volia marxar. En aquell context era incapaç de prendre la decisió d’atacar la policia. Ell reacciona amb una fugida i els policies mateixos reconeixen que volia marxar”, explica l’advocat.

A mitjan maig, gairebé set anys després de l’1-O, la titular del jutjat penal 1 de Mataró, Montserrat Torrent, va condemnar Morros a nou mesos de presó per atemptat contra l’autoritat. La sentència preveu tres atenuants. El principal són les dilacions indegudes que han tingut el procés paralitzat durant 39 mesos. Els altres dos són l’informe del metge forense i el fet que va consignar uns 2.000 euros per a reparar danys.

L’antiavalots que va ser trepitjat pel ciclomotor només va estar de baixa dos dies. Segons la sentència, les lesions –la contusió en un dit del peu, un sangtraït i un cop al canell– van tardar quinze dies a curar-se. Així mateix, el guàrdia civil que va tirar Morros a terra i suposadament es va fer mal a l’espatlla, no va agafar cap baixa. I el dolor –sense ferida exterior–li va durar cinc dies.

I ara què?

La defensa de Morros ha presentat un recurs en contra de la sentència a l’Audiència de Barcelona, que previsiblement quedarà interromput per la deliberació sobre l’amnistia. “En dos mesos hem de saber si se li aplica. L’audiència té vuit seccions penals. Depèn de quina li toqui, se li aplicarà o no. Sabem que cada secció té el seu color polític”, diu Van den Eynde.

L’advocat destaca que l’amnistia és molt clara i el cas de Morros entra perfectament dins el paraigua de la llei. “Hem de ser realistes. Hi ha un sistema que posa tots els recursos possibles per no aplicar la llei. És molt fàcil dir que l’hi aplicaran, però no ho sabem”, continua, sense descartar que el tribunal plantegi qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

“L’Òscar va ser el primer detingut de l’1-O i ara va camí de ser l’últim. Potser tindrem sentència ferma el 2050”, bromeja, sense perdre la confiança que, si cal, guanyaran el cas a Estrasburg.

Una càrrega dels antiavalots de la Guàrdia Civil en un polígon, vexacions, un dit trencat i una condemna de nou mesos de presó per atemptat contra l’autoritat. Aquesta és la història de l’Òscar Morros, un veí de Dosrius (Maresme), a qui el relat policíac va transformar de víctima en botxí. “Abans de l’11 d’agost s’ha de decidir si li apliquen l’amnistia, o no”, diu el seu advocat, Andreu Van den Eynde, que no descarta que intentin de desvincular el cas del context del referèndum del Primer d’Octubre. “El context polític el van crear ells [en referència als agents] i són ells els qui han muntat tota aquesta història”, afegeix.

El matí de l’1 d’octubre de 2017, un escamot de la Guàrdia Civil es va desplegar a Canyamars i va atacar amb violència el centre de votació del Casal de les Cotxeres. L’actuació va deixar uns quants ferits i la veu va baixar ràpidament fins a Dosrius, on la gent votava a l’escola del Castell.

Els mòbils també treien fum amb les imatges i els vídeos dels antiavalots, que armats amb cascs i porres s’enfrontaven als votants pacífics. “Ningú no va colpejar ningú”, va declarar un agent al Tribunal Suprem, però la realitat era molt diferent de la versió oficial: cops de puny, puntades de peu, empentes i crits.

Després de la ràtzia, l’escamot es va replegar al polígon dels Alocs, a l’entrada de Dosrius. El poble era el següent objectiu, però passaven els minuts i no es movia res. La Guàrdia Civil jugava amb la incertesa. En aquell moment, Òscar Morros va decidir de pujar al seu ciclomotor i anar fins al polígon a veure què feien els agents.

Les furgonetes dels antiavalots estaven aparcades davant una empresa de pintures. “Vaig aparcar en un costat de la carretera. Vaig baixar de la moto i vaig treure el mòbil [per enregistrar-ho], però em van veure i quatre guàrdies civils uniformats van venir cap a mi. No sabia si em venien a pegar”, relata.

Espantat, va desar el mòbil a la motxilla i va pujar al ciclomotor amb la intenció d’anar-se’n. Però quan el va engegar, tenia els antiavalots al damunt, que li feien retrets de manera agressiva. “No sóc una persona que vulgui fer mal. Només volia marxar”, explica.

Amb un cop de gas, Morros va trepitjar un peu a un agent –li va causar una contusió en un dit i un sangtraït– i, llavors, un altre se li va abraonar amb força, va tombar la moto i van caure a terra. Arran d’això, el guàrdia civil el va denunciar per una lesió a l’espatlla. Tanmateix, les represàlies no es van acabar aquí.

Dos agents van agafar Morros i el van acorralar en un caminet protegit per una cadena. Amb una empenta, s’hi va entrebancar i va caure de cap a terra. “Per sort encara portava el casc. Em van començar a clavar puntades de peu mentre em cridaven: ‘Però tu qui et penses que ets’”, explica.

Un superior va aturar l’agressió. Quatre agents van agafar Morros pels canells i els turmells i el van tornar al lloc de l’incident, on el guàrdia civil que havia rebut la trepitjada, aprofitant que estava immobilitzat, li va agafar una mà i li va dir: ‘Tu m’has trepitjat el peu, jo et trenco un dit’.”

L’espetec i el dolor tampoc no van ser prou. “No vaig poder fer res”, diu. Els antiavalots, encegats i protegits per la negror de l’uniforme, encara es van endinsar més en la humiliació. En un carreró, Morros va acabar de cara en una paret, mentre l’insultaven i li escorcollaven la motxilla (li van rebentar el mòbil).

Finalment, una furgoneta de la Guàrdia Civil el va traslladar a la caserna de Premià de Mar. Anava emmanillat i assegut a terra. Durant el trajecte, l’agent que el custodiava li trepitjava els peus i amb el mòbil, com si fos una penitència final, li reproduïa l’himne franquista.

Unes hores més tard, després de passar pel calabós, Morros va ser alliberat. Durant uns quants dies no va voler parlar sobre el que havia viscut. Mentre era tancat, la Guàrdia Civil havia atacat l’escola del Castell i havia enviat nou veïns, entre els quals el batlle, a l’hospital.

El batlle de Dosrius, agredit en mans de la policia espanyola: “Han vingut a destruir-nos” 

Nou mesos de presó

Morros va presentar una denúncia pels abusos policíacs, però de seguida va quedar arxivada en un calaix. “L’advocat de l’estat, que defensava els policies, va anar a mort. Repetia que no hi havia cap prova”, explica Van den Eynde, que lamenta que es va assumir de manera acrítica la versió dels guàrdies civils. En canvi, la causa contra el veí de Dosrius sí que va prosperar.

La fiscalia li demanava una pena de tres anys i un dia de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat amb l’agreujant de vehicle de motor. “És un cas que s’hauria d’haver resolt amb un delicte lleu de lesions i una multa de dos duros, però som en un estat que no raona en termes de sentit comú”, continua.

Van den Eynde recorda que en el judici –es va fer l’abril passat, arran del col·lapse als jutjats de Mataró– es va menystenir un testimoni que, d’un cotxe estant, va veure com els agents actuaven amb agressivitat i s’abraonaven sobre Morros.”La jutgessa va fer un paper molt galdós. Havia de dir que quatre guàrdies civils mentien? S’ha de ser molt valent per fer això. I no ho va ser. No va escoltar res del debat”, afegeix.

La defensa també va aportar una pericial d’un metge forense que assenyala que Morros té un trastorn d’espectre autista que, per la seva caracterologia, li impedeix de mentir i agredir ningú. “L’Òscar ho ha dit des del primer dia. Ell volia marxar. En aquell context era incapaç de prendre la decisió d’atacar la policia. Ell reacciona amb una fugida i els policies mateixos reconeixen que volia marxar”, explica l’advocat.

A mitjan maig, gairebé set anys després de l’1-O, la titular del jutjat penal 1 de Mataró, Montserrat Torrent, va condemnar Morros a nou mesos de presó per atemptat contra l’autoritat. La sentència preveu tres atenuants. El principal són les dilacions indegudes que han tingut el procés paralitzat durant 39 mesos. Els altres dos són l’informe del metge forense i el fet que va consignar uns 2.000 euros per a reparar danys.

L’antiavalots que va ser trepitjat pel ciclomotor només va estar de baixa dos dies. Segons la sentència, les lesions –la contusió en un dit del peu, un sangtraït i un cop al canell– van tardar quinze dies a curar-se. Així mateix, el guàrdia civil que va tirar Morros a terra i suposadament es va fer mal a l’espatlla, no va agafar cap baixa. I el dolor –sense ferida exterior–li va durar cinc dies.

I ara què?

La defensa de Morros ha presentat un recurs en contra de la sentència a l’Audiència de Barcelona, que previsiblement quedarà interromput per la deliberació sobre l’amnistia. “En dos mesos hem de saber si se li aplica. L’audiència té vuit seccions penals. Depèn de quina li toqui, se li aplicarà o no. Sabem que cada secció té el seu color polític”, diu Van den Eynde.

L’advocat destaca que l’amnistia és molt clara i el cas de Morros entra perfectament dins el paraigua de la llei. “Hem de ser realistes. Hi ha un sistema que posa tots els recursos possibles per no aplicar la llei. És molt fàcil dir que l’hi aplicaran, però no ho sabem”, continua, sense descartar que el tribunal plantegi qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

“L’Òscar va ser el primer detingut de l’1-O i ara va camí de ser l’últim. Potser tindrem sentència ferma el 2050”, bromeja, sense perdre la confiança que, si cal, guanyaran el cas a Estrasburg.

The Washington Post · Dan Balz 

Una única pregunta assaltà les ments dels demòcrates quan es llevaren ahir, després d’un debat que molts consideren el pitjor de la història moderna de la política nord-americana: podrà refer-se de la patacada, el president Biden?

Hi ha hagut més presidents que han tingut dificultats en debats, abans, però res no és comparable al que Biden va experimentar la matinada de dijous. L’objectiu principal del president per al debat era, en principi, dissipar els dubtes sobre si era massa vell i fràgil per a dirigir el país quatre anys més. Però el resultat va ser tot el contrari.

Biden té temps de recuperar-se del cop. Aquest debat va ser el més primerenc de la història, i falten més de quatre mesos per a les eleccions –una eternitat, en política. Però això no és una qüestió de canviar l’estratègia de campanya. Els seus assessors poden ajudar-lo; poden oferir-li idees. Però el problema recau, majoritàriament, sobre Biden.

Estarà a l’altura del moment? Podrà convèncer prou votants perquè oblidin allò que van presenciar dijous i reavaluïn si té la capacitat física i mental per a servir quatre anys més? Podrà superar el mal que el debat va fer a la seva candidatura, i l’impacte que va tenir en les expectatives electorals dels demòcrates, com més va més alarmats per la possibilitat que Donald Trump torni a la Casa Blanca?

Trump, certament, no va tenir pas una gran una nit. Ni de bon tros. Va provar de transmetre als votants que les coses anaven més bé quan ell era president, sense gaire èxit.

L’ex-president va mentir durant tota la nit, i va anar repetint frases de relació tènue –per no dir inexistent– amb la realitat: va ser un sense-sentit rere un altre. Va espolsar-se les preguntes sobre l’atac al Capitoli del 6 de gener de 2021, i va tornar a declinar d’aclarir si acceptaria els resultats de les eleccions en cas que perdés.

Però, gràcies a la patacada de Biden, pot ser que res d’això acabi important. El president va aconseguir d’imposar-se en moltes qüestions. La seva actuació va anar millorant a mesura que el debat avançava. Però les primeres impressions importen, i per a Biden van ser pitjors que no havien temut molts demòcrates. I va haver-hi prou entrebancs, pauses, paraules confuses i mirades en blanc durant el debat perquè aquestes primeres impressions es mantinguessin.

No és cap secret que Trump i Biden no es tenen en gran consideració l’un a l’altre. Les seves interaccions van esdevenir més agres i personals a mesura que el debat avançava. Per a molts espectadors, el debat va ser un recordatori de per què tanta gent està tan insatisfeta amb la tria que aquestes eleccions els ofereix. Però, tret que hi hagi algun canvi, aquestes seran les opcions: Biden o Trump.

L’alarma entre els cercles demòcrates va palesar-se uns minuts després del començament del debat. L’espectacle va ser tan dolorós de veure que alguns demòcrates fins i tot van dir que volien deixar de mirar el debat. Les mateixes preguntes que s’havien fet durant mesos, però que havien menystingut, van tornar a emergir amb una urgència nova: es retirarà Biden abans de la convenció demòcrata? L’instarà el partit a fer un pas al costat? I, si és així, qui el substituirà? Qui seria un candidat més bo que ell?

Res d’això està assegurat. Biden és orgullós i tossut, i creu que és qui està més ben posicionat per a derrotar Trump, com ja va fer fa quatre anys. Per a alguns demòcrates, la seva decisió de cercar un segon mandat –després d’haver dit, el 2020, que faria de pont cap a una nova generació de dirigents polítics– fou egoista, i va avantposar els seus interessos a les necessitats del partit i va posar en perill el futur de la república.

Però això deixa els demòcrates en una posició precària. El debat de dijous podria disminuir encara més les possibilitats de Biden de guanyar el col·legi electoral aquest novembre. El president ja es trobava en una posició de desavantatge abans del debat; ara el debat sobre si cal substituir-lo encara serà més present. Una convenció oberta és una invitació a més caos al si del partit. Com va dir un demòcrata just després del debat: “Biden haurà de moure’s agressivament les pròximes vint-i-quatre hores per aturar el pànic.”

Abans del debat, Trump semblava que tenia un avantatge estret en els futurs comicis. Els sondatges mostraven una campanya gairebé igualada –en contrast a fa quatre anys, quan Biden va gaudir d’un avantatge constant sobre Trump durant tota la campanya. La posició de Trump sembla encara més sòlida als estats que decidiran qui guanya el col·legi electoral i, en conseqüència, les eleccions.

Els estrategs demòcrates i republicans esperaran ara els sondatges posteriors al debat per veure quins canvis pot haver-hi en la demoscòpia. Els debats poden ocasionar algun canvi en l’equilibri entre els candidats, però no solen ser uns canvis duradors. Si Biden cau als sondatges després dels debats, les preocupacions del partit sobre la seva idoneïtat creixeran.

Després del debat, la vice-presidenta Harris va provar de mitigar els danys amb un seguit d’entrevistes televisives. Va destacar el contrast de les agendes dels dos candidats i va posar l’èmfasi en l’amenaça que, segons ella, Trump representa per al país. Va recordar les mesures de l’administració Biden, tal com el president va provar de fer durant el debat, tot centrant-se en el dret de l’avortament, el tema electoral més potent que els demòcrates han tingut aquests darrers dos anys.

Harris pot provar de tranquil·litzar els demòcrates espantats perquè retrocedeixin i vegin les coses amb perspectiva. Pot recordar als votants quins són els riscs que hi ha aquest novembre i què representa Trump. Però no pot rescatar Biden. Només Biden es pot salvar a si mateix.

Al si de la campanya de Biden hi ha un cert pragmatisme sobre què va passar dijous, i una certa esperança que el president pugui recuperar el rumb. Aquests demòcrates defensen que les posicions de Biden en molts temes són molt més populars que no les de Trump, i que molts votants encara recelen de la perspectiva d’un segon mandat de Trump, independentment de què pensessin sobre el debat de Biden. Però, en el món cruel de les campanyes presidencials, el fons no sempre s’imposa a la forma.

Un temor entre els demòcrates és que els votants desil·lusionats amb les eleccions simplement es quedin a casa o votin el candidat d’un tercer partit. Això podria perjudicar Biden més que no pas Trump. Fins i tot, abans del debat, hi havia algunes proves que els votants que normalment donarien suport a un candidat demòcrata desconfien del president. Biden no es pot permetre que això continuï essent així.

David Plouffe, director de campanya de Barack Obama en les eleccions del 2008 i ex-assessor del president, va definir el debat com “els 90 minuts més importants de la campanya i, per tant, una oportunitat important perduda” per a Biden.

És una manera educada de descriure-ho. Plouffe esbossa dos escenaris per a la campanya i el partit: l’un és que Biden es retiri, cosa que no creu que passi. El segon és que Biden, d’alguna manera, sigui capaç de “redreçar la nau”, en les seves paraules.

Plouffe afegeix una observació més sobre el debat: “Trump i Biden es porten tres anys. En el debat, aquesta diferència va semblar, més aviat, de trenta anys.”

L’edat del president ha estat el seu principal desavantatge durant tota la campanya. Tot i que Trump té 78 anys i Biden en té 81, els sondatges mostren que molts nord-americans consideren Biden massa vell i poc lúcid, mentalment parlant, per a servir quatre anys més. A Trump, tanmateix, no el veuen de la mateixa manera. Els demòcrates que admiren Biden comparteixen aquestes preocupacions sobre la seva idoneïtat, tot i que la majoria afirmen que li donaran suport aquest novembre per parar els peus a Trump.

Obama va tenir un primer debat dolent el 2012, però no se’n va adonar quan va baixar de l’escenari. Els seus assessors li ho van dir i el van convidar a veure el debat en vídeo. Va ser aleshores quan va reconèixer que ho havia fet malament. El mal rendiment d’Obama en aquell debat no va representar la mateixa amenaça existencial que la que ha significat per a Biden el seu paper en el debat de dijous a la nit. Sigui com sigui, farà Biden la mateixa reflexió que Obama, aquests dies vinents?

El segon debat –i l’únic que falta– es farà el 10 de setembre. Entre ara i aleshores, els republicans s’hauran de reunir per a la convenció del partit del juliol a Milwaukee, i els demòcrates hauran de reunir-se per a la seva a l’agost a Chicago. Abans, el Tribunal Suprem es pronunciarà sobre la reclamació de Trump d’immunitat contra el judici que afronta a l’estat de Nova York. És a dir: encara hi ha temps perquè passin moltes coses.

Voldrà un altre debat, Biden? Trump acceptarà de fer-ne un altre, si Biden ho demana? Serà un salvavides, el debat, o bé un risc massa gran per al president? Tot això són decisions que corresponen al futur. Ara per ara, totes les mirades són posades en el president.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

The Washington Post · Dan Balz 

Una única pregunta assaltà les ments dels demòcrates quan es llevaren ahir, després d’un debat que molts consideren el pitjor de la història moderna de la política nord-americana: podrà refer-se de la patacada, el president Biden?

Hi ha hagut més presidents que han tingut dificultats en debats, abans, però res no és comparable al que Biden va experimentar la matinada de dijous. L’objectiu principal del president per al debat era, en principi, dissipar els dubtes sobre si era massa vell i fràgil per a dirigir el país quatre anys més. Però el resultat va ser tot el contrari.

Biden té temps de recuperar-se del cop. Aquest debat va ser el més primerenc de la història, i falten més de quatre mesos per a les eleccions –una eternitat, en política. Però això no és una qüestió de canviar l’estratègia de campanya. Els seus assessors poden ajudar-lo; poden oferir-li idees. Però el problema recau, majoritàriament, sobre Biden.

Estarà a l’altura del moment? Podrà convèncer prou votants perquè oblidin allò que van presenciar dijous i reavaluïn si té la capacitat física i mental per a servir quatre anys més? Podrà superar el mal que el debat va fer a la seva candidatura, i l’impacte que va tenir en les expectatives electorals dels demòcrates, com més va més alarmats per la possibilitat que Donald Trump torni a la Casa Blanca?

Trump, certament, no va tenir pas una gran una nit. Ni de bon tros. Va provar de transmetre als votants que les coses anaven més bé quan ell era president, sense gaire èxit.

L’ex-president va mentir durant tota la nit, i va anar repetint frases de relació tènue –per no dir inexistent– amb la realitat: va ser un sense-sentit rere un altre. Va espolsar-se les preguntes sobre l’atac al Capitoli del 6 de gener de 2021, i va tornar a declinar d’aclarir si acceptaria els resultats de les eleccions en cas que perdés.

Però, gràcies a la patacada de Biden, pot ser que res d’això acabi important. El president va aconseguir d’imposar-se en moltes qüestions. La seva actuació va anar millorant a mesura que el debat avançava. Però les primeres impressions importen, i per a Biden van ser pitjors que no havien temut molts demòcrates. I va haver-hi prou entrebancs, pauses, paraules confuses i mirades en blanc durant el debat perquè aquestes primeres impressions es mantinguessin.

No és cap secret que Trump i Biden no es tenen en gran consideració l’un a l’altre. Les seves interaccions van esdevenir més agres i personals a mesura que el debat avançava. Per a molts espectadors, el debat va ser un recordatori de per què tanta gent està tan insatisfeta amb la tria que aquestes eleccions els ofereix. Però, tret que hi hagi algun canvi, aquestes seran les opcions: Biden o Trump.

L’alarma entre els cercles demòcrates va palesar-se uns minuts després del començament del debat. L’espectacle va ser tan dolorós de veure que alguns demòcrates fins i tot van dir que volien deixar de mirar el debat. Les mateixes preguntes que s’havien fet durant mesos, però que havien menystingut, van tornar a emergir amb una urgència nova: es retirarà Biden abans de la convenció demòcrata? L’instarà el partit a fer un pas al costat? I, si és així, qui el substituirà? Qui seria un candidat més bo que ell?

Res d’això està assegurat. Biden és orgullós i tossut, i creu que és qui està més ben posicionat per a derrotar Trump, com ja va fer fa quatre anys. Per a alguns demòcrates, la seva decisió de cercar un segon mandat –després d’haver dit, el 2020, que faria de pont cap a una nova generació de dirigents polítics– fou egoista, i va avantposar els seus interessos a les necessitats del partit i va posar en perill el futur de la república.

Però això deixa els demòcrates en una posició precària. El debat de dijous podria disminuir encara més les possibilitats de Biden de guanyar el col·legi electoral aquest novembre. El president ja es trobava en una posició de desavantatge abans del debat; ara el debat sobre si cal substituir-lo encara serà més present. Una convenció oberta és una invitació a més caos al si del partit. Com va dir un demòcrata just després del debat: “Biden haurà de moure’s agressivament les pròximes vint-i-quatre hores per aturar el pànic.”

Abans del debat, Trump semblava que tenia un avantatge estret en els futurs comicis. Els sondatges mostraven una campanya gairebé igualada –en contrast a fa quatre anys, quan Biden va gaudir d’un avantatge constant sobre Trump durant tota la campanya. La posició de Trump sembla encara més sòlida als estats que decidiran qui guanya el col·legi electoral i, en conseqüència, les eleccions.

Els estrategs demòcrates i republicans esperaran ara els sondatges posteriors al debat per veure quins canvis pot haver-hi en la demoscòpia. Els debats poden ocasionar algun canvi en l’equilibri entre els candidats, però no solen ser uns canvis duradors. Si Biden cau als sondatges després dels debats, les preocupacions del partit sobre la seva idoneïtat creixeran.

Després del debat, la vice-presidenta Harris va provar de mitigar els danys amb un seguit d’entrevistes televisives. Va destacar el contrast de les agendes dels dos candidats i va posar l’èmfasi en l’amenaça que, segons ella, Trump representa per al país. Va recordar les mesures de l’administració Biden, tal com el president va provar de fer durant el debat, tot centrant-se en el dret de l’avortament, el tema electoral més potent que els demòcrates han tingut aquests darrers dos anys.

Harris pot provar de tranquil·litzar els demòcrates espantats perquè retrocedeixin i vegin les coses amb perspectiva. Pot recordar als votants quins són els riscs que hi ha aquest novembre i què representa Trump. Però no pot rescatar Biden. Només Biden es pot salvar a si mateix.

Al si de la campanya de Biden hi ha un cert pragmatisme sobre què va passar dijous, i una certa esperança que el president pugui recuperar el rumb. Aquests demòcrates defensen que les posicions de Biden en molts temes són molt més populars que no les de Trump, i que molts votants encara recelen de la perspectiva d’un segon mandat de Trump, independentment de què pensessin sobre el debat de Biden. Però, en el món cruel de les campanyes presidencials, el fons no sempre s’imposa a la forma.

Un temor entre els demòcrates és que els votants desil·lusionats amb les eleccions simplement es quedin a casa o votin el candidat d’un tercer partit. Això podria perjudicar Biden més que no pas Trump. Fins i tot, abans del debat, hi havia algunes proves que els votants que normalment donarien suport a un candidat demòcrata desconfien del president. Biden no es pot permetre que això continuï essent així.

David Plouffe, director de campanya de Barack Obama en les eleccions del 2008 i ex-assessor del president, va definir el debat com “els 90 minuts més importants de la campanya i, per tant, una oportunitat important perduda” per a Biden.

És una manera educada de descriure-ho. Plouffe esbossa dos escenaris per a la campanya i el partit: l’un és que Biden es retiri, cosa que no creu que passi. El segon és que Biden, d’alguna manera, sigui capaç de “redreçar la nau”, en les seves paraules.

Plouffe afegeix una observació més sobre el debat: “Trump i Biden es porten tres anys. En el debat, aquesta diferència va semblar, més aviat, de trenta anys.”

L’edat del president ha estat el seu principal desavantatge durant tota la campanya. Tot i que Trump té 78 anys i Biden en té 81, els sondatges mostren que molts nord-americans consideren Biden massa vell i poc lúcid, mentalment parlant, per a servir quatre anys més. A Trump, tanmateix, no el veuen de la mateixa manera. Els demòcrates que admiren Biden comparteixen aquestes preocupacions sobre la seva idoneïtat, tot i que la majoria afirmen que li donaran suport aquest novembre per parar els peus a Trump.

Obama va tenir un primer debat dolent el 2012, però no se’n va adonar quan va baixar de l’escenari. Els seus assessors li ho van dir i el van convidar a veure el debat en vídeo. Va ser aleshores quan va reconèixer que ho havia fet malament. El mal rendiment d’Obama en aquell debat no va representar la mateixa amenaça existencial que la que ha significat per a Biden el seu paper en el debat de dijous a la nit. Sigui com sigui, farà Biden la mateixa reflexió que Obama, aquests dies vinents?

El segon debat –i l’únic que falta– es farà el 10 de setembre. Entre ara i aleshores, els republicans s’hauran de reunir per a la convenció del partit del juliol a Milwaukee, i els demòcrates hauran de reunir-se per a la seva a l’agost a Chicago. Abans, el Tribunal Suprem es pronunciarà sobre la reclamació de Trump d’immunitat contra el judici que afronta a l’estat de Nova York. És a dir: encara hi ha temps perquè passin moltes coses.

Voldrà un altre debat, Biden? Trump acceptarà de fer-ne un altre, si Biden ho demana? Serà un salvavides, el debat, o bé un risc massa gran per al president? Tot això són decisions que corresponen al futur. Ara per ara, totes les mirades són posades en el president.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El matrimoni i l’adopció homosexuals són legals a l’estat espanyol d’ençà del juliol del 2005. Uns mesos abans, Catalunya s’havia avançat a l’hora de regularitzar les famílies homoparentals amb un canvi al codi civil per a permetre la doble filiació i que, en les parelles de fet, un membre de la parella pogués adoptar els fills de l’altre i figurar tots dos com a pares. Aquests gairebé vint anys han normalitzat socialment les famílies homoparentals i han fet que com més va sigui més habitual trobar infants amb dos pares o dues mares. Una visibilitat que, al seu torn, afavoreix que les generacions d’homosexuals més joves considerin la paternitat com una possibilitat real, cosa que anys enrere no passava.

El mes de l’orgull és ací: com han canviat els drets de les persones LGBTIQ+ al món aquest darrer any?

“Tant a les classes pre-part com a les postpart, com al pediatre o quan hem anat a veure escoles bressol, ens hem sentit molt acollides”, explica Cynthia Cabrera. Fa set mesos va tenir una filla amb la seva dona, que és qui la va gestar. Inicialment, van intentar que Cabrera es quedés embarassada amb el seu propi òvul, però després de tres inseminacions artificials i una fecundació in vitro que no van funcionar, van provar que fos la seva esposa qui gestés amb un òvul de Cabrera. És l’anomenat mètode ROPA (recepció d’òvuls de la parella), que permet una vinculació biològica del fill amb les dues mares, però que no està cobert per la seguretat social. Sí que cobreix la inseminació artificial i la fecundació in vitro, però la llarga llista d’espera sovint fa que moltes dones acabin optant per clíniques privades. “Ens feien esperar, com a mínim, nou mesos per començar”, diu Cabrera, i després cal afegir-hi un procés que es pot allargar. Per tot plegat, la seva dona i ella es van acabar gastant més de 15.000 euros per a tenir la filla.

La via més habitual per a les parelles d’homes que volen fer una família és l’adopció, que quan és estatal és gratuïta. Molt pocs estats permeten encara l’adopció internacional a parelles homosexuals –a Catalunya, se’n poden tramitar a Colòmbia, Brasil i Mèxic–, i les dificultats amb els tràmits fa que pràcticament totes les adopcions homoparentals siguin estatals. És un camí llarg, de més de quatre anys, que exigeixen una planificació familiar a més llarg termini que amb un embaràs. Només després del primer tràmit, la sol·licitud d’adopció, poden passar anys fins que no comença el procés d’idoneïtat, en què es fan formacions i entrevistes per a determinar que els sol·licitants poden ser bons pares. I un cop s’obté, encara cal esperar més temps fins que no s’assigna un infant i comença el procés de vinculació. Tot plegat, un camí llarg que pot ser desesperant, però que es justifica per l’enorme diferència entre el nombre de pares que volen adoptar i el d’infants en situació d’abandó o de maltractament que necessiten ser adoptats.

Marcel Mauri i Zuber Abezic: “Cada dia esperàvem la trucada que ens canviaria la vida i ens faria pares”

Tot i que aquests darrers anys ha crescut la xifra de famílies homoparentals, sempre seran una minoria al costat de les heterosexuals. “No tenim gaires famílies homoparentals al voltant. N’hem conegut algunes, però d’amigues no en tenim”, explica Cabrera, que precisa que tenen amigues lesbianes que ara comencen el procés de ser mares, de manera que tard o d’hora podran compartir experiències. “Tenim el hàndicap que val diners, i els has de tenir”, diu. Malgrat que encara són poques, dades com les de l’Enquesta continuada de les llars de l’Institut d’Estatística espanyol mostra una tendència a l’alça de les parelles homosexuals que tenen fills. Al costat, a molta distància en nombres absoluts, s’observa una tendència a la baixa d’heterosexuals amb fills. Podeu veure a continuació les dades agregades de Catalunya, el País Valencià i les Illes entre el 2014 i el 2020, el termini en què s’ofereix aquesta informació.

 

“Moltes famílies vénen a nosaltres perquè els seus fills trobin més famílies com la seva, però també perquè es troben problemes en el dia a dia”, diu Carla Álvarez, presidenta de l’associació FLG – Famílies LGBTI. En el seu cas, són l’única família LGBTI de l’escola. En aquests gairebé vint anys de matrimonis i adopcions homoparentals s’han fet més visibles models diferents de famílies, però diu que continuen trobant-se amb els mateixos problemes de manera recurrent. Dificultats per a la reproducció assistida a la Seguretat Social, formularis amb les caselles de “pare” i “mare”, problemes de dos pares per a acompanyar la filla en un vestidor d’un poliesportiu… “Al d’homes, la nena petita no hi pot accedir, i al de dones, no hi poden entrar els pares. Hi podria haver vestidors familiars, però no es preveuen”, diu.

Registrats a Catalunya 128 actes de LGBTI-fòbia la primera meitat de l’any

“A l’àmbit sanitari falta molta formació. A vegades, els pediatres tracten com a mare només la mare gestant; i amb dos pares no saben ben bé a qui dirigir-se”, continua. També critica que moltes escoles no treballen adequadament la diversitat sexual i afectiva. Per això cada any fan una campanya per a enviar a les escoles lots de contes que ho tracten, amb el compromís que se’n farà un seguiment i es faran servir.

L’associació FLG va començar a gestar-se el 2001, quan un grup de famílies homoparentals es va ajuntar per compartir solucions a problemes comuns i promoure reivindicacions com el matrimoni i l’adopció. Es van formalitzar com a associació dos anys després, i pràcticament cada any ha crescut en nombre de socis. “Som l’associació de famílies LGBTI més gran d’Europa“, diu Álvarez. Actualment, ja són més de set-cents socis, que corresponen a més de quatre-centes famílies, i d’ençà que es va crear, hi han passat més de 1.400 famílies. Les memòries anuals de l’entitat –disponibles a partir del 2006– mostren una clara tendència ascendent de les famílies homoparentals associades. D’ençà del 2015, es recull de manera diferenciada el gènere dels associats, cosa que permet de constatar amb xifres un clar domini femení entre els associats.

 

Normalitat a casa, però no sempre a l’estranger

Els canvis legislatius, les millores en les tècniques de reproducció assistida, la lluita contra la LGBT-fòbia i l’emergència de referents d’altres famílies homoparentals han contribuït a facilitar les vides d’aquests tipus de famílies. Ara bé, la cosa es complica en situacions tan prosaiques per a altres famílies com organitzar les vacances. Ja sense fills, una parella homosexual sap que hi ha països on val més no anar o, si s’hi va, fer-se passar per amics. Però amb una criatura pel mig pretendre dissimular pot ser missió impossible, cosa que ja és una limitació important dels indrets del món on anar en família.

El parlament de Tailàndia aprova el matrimoni igualitari

“A nosaltres ens agrada molt viatjar i fer viatges internacionals, però amb la nena ara no sé com serà”, diu Cynthia Cabrera, que sovint fa veure que la seva dona i ella són només amigues. “Més que res, per la nostra integritat física.” Però és que els problemes no són únicament en països amb una hostilitat –social o també penal– contra les persones LGBT, sinó que es poden trobar complicacions en aquells estats que no reconeixen les famílies homoparentals i que, per tant, no reconeguin els dos progenitors com a pares de la criatura.

“Cada any fem una formació interna, i enguany la vam fer sobre la mobilitat entre països, que és un tema que preocupa”, diu la presidenta de l’associació FLG. A banda, també fan assessoraments gratuïts i individualitzats oberts a tothom, siguin socis o no, sobre qüestions com la reproducció assistida, les adopcions i els acolliments, la filiació internacional o qüestions legals diverses. “Sempre intentem apoderar les famílies. Contribuint a la nostra visibilitat fem que la societat sigui més igualitària, més respectuosa i més diversa”, diu Álvarez. I afegeix: “Cada cop som més i volem tenir els mateixos drets que tenen tota la resta de famílies. Ni més, ni menys.”

 

El matrimoni i l’adopció homosexuals són legals a l’estat espanyol d’ençà del juliol del 2005. Uns mesos abans, Catalunya s’havia avançat a l’hora de regularitzar les famílies homoparentals amb un canvi al codi civil per a permetre la doble filiació i que, en les parelles de fet, un membre de la parella pogués adoptar els fills de l’altre i figurar tots dos com a pares. Aquests gairebé vint anys han normalitzat socialment les famílies homoparentals i han fet que com més va sigui més habitual trobar infants amb dos pares o dues mares. Una visibilitat que, al seu torn, afavoreix que les generacions d’homosexuals més joves considerin la paternitat com una possibilitat real, cosa que anys enrere no passava.

El mes de l’orgull és ací: com han canviat els drets de les persones LGBTIQ+ al món aquest darrer any?

“Tant a les classes pre-part com a les postpart, com al pediatre o quan hem anat a veure escoles bressol, ens hem sentit molt acollides”, explica Cynthia Cabrera. Fa set mesos va tenir una filla amb la seva dona, que és qui la va gestar. Inicialment, van intentar que Cabrera es quedés embarassada amb el seu propi òvul, però després de tres inseminacions artificials i una fecundació in vitro que no van funcionar, van provar que fos la seva esposa qui gestés amb un òvul de Cabrera. És l’anomenat mètode ROPA (recepció d’òvuls de la parella), que permet una vinculació biològica del fill amb les dues mares, però que no està cobert per la seguretat social. Sí que cobreix la inseminació artificial i la fecundació in vitro, però la llarga llista d’espera sovint fa que moltes dones acabin optant per clíniques privades. “Ens feien esperar, com a mínim, nou mesos per començar”, diu Cabrera, i després cal afegir-hi un procés que es pot allargar. Per tot plegat, la seva dona i ella es van acabar gastant més de 15.000 euros per a tenir la filla.

La via més habitual per a les parelles d’homes que volen fer una família és l’adopció, que quan és estatal és gratuïta. Molt pocs estats permeten encara l’adopció internacional a parelles homosexuals –a Catalunya, se’n poden tramitar a Colòmbia, Brasil i Mèxic–, i les dificultats amb els tràmits fa que pràcticament totes les adopcions homoparentals siguin estatals. És un camí llarg, de més de quatre anys, que exigeixen una planificació familiar a més llarg termini que amb un embaràs. Només després del primer tràmit, la sol·licitud d’adopció, poden passar anys fins que no comença el procés d’idoneïtat, en què es fan formacions i entrevistes per a determinar que els sol·licitants poden ser bons pares. I un cop s’obté, encara cal esperar més temps fins que no s’assigna un infant i comença el procés de vinculació. Tot plegat, un camí llarg que pot ser desesperant, però que es justifica per l’enorme diferència entre el nombre de pares que volen adoptar i el d’infants en situació d’abandó o de maltractament que necessiten ser adoptats.

Marcel Mauri i Zuber Abezic: “Cada dia esperàvem la trucada que ens canviaria la vida i ens faria pares”

Tot i que aquests darrers anys ha crescut la xifra de famílies homoparentals, sempre seran una minoria al costat de les heterosexuals. “No tenim gaires famílies homoparentals al voltant. N’hem conegut algunes, però d’amigues no en tenim”, explica Cabrera, que precisa que tenen amigues lesbianes que ara comencen el procés de ser mares, de manera que tard o d’hora podran compartir experiències. “Tenim el hàndicap que val diners, i els has de tenir”, diu. Malgrat que encara són poques, dades com les de l’Enquesta continuada de les llars de l’Institut d’Estatística espanyol mostra una tendència a l’alça de les parelles homosexuals que tenen fills. Al costat, a molta distància en nombres absoluts, s’observa una tendència a la baixa d’heterosexuals amb fills. Podeu veure a continuació les dades agregades de Catalunya, el País Valencià i les Illes entre el 2014 i el 2020, el termini en què s’ofereix aquesta informació.

 

“Moltes famílies vénen a nosaltres perquè els seus fills trobin més famílies com la seva, però també perquè es troben problemes en el dia a dia”, diu Carla Álvarez, presidenta de l’associació FLG – Famílies LGBTI. En el seu cas, són l’única família LGBTI de l’escola. En aquests gairebé vint anys de matrimonis i adopcions homoparentals s’han fet més visibles models diferents de famílies, però diu que continuen trobant-se amb els mateixos problemes de manera recurrent. Dificultats per a la reproducció assistida a la Seguretat Social, formularis amb les caselles de “pare” i “mare”, problemes de dos pares per a acompanyar la filla en un vestidor d’un poliesportiu… “Al d’homes, la nena petita no hi pot accedir, i al de dones, no hi poden entrar els pares. Hi podria haver vestidors familiars, però no es preveuen”, diu.

Registrats a Catalunya 128 actes de LGBTI-fòbia la primera meitat de l’any

“A l’àmbit sanitari falta molta formació. A vegades, els pediatres tracten com a mare només la mare gestant; i amb dos pares no saben ben bé a qui dirigir-se”, continua. També critica que moltes escoles no treballen adequadament la diversitat sexual i afectiva. Per això cada any fan una campanya per a enviar a les escoles lots de contes que ho tracten, amb el compromís que se’n farà un seguiment i es faran servir.

L’associació FLG va començar a gestar-se el 2001, quan un grup de famílies homoparentals es va ajuntar per compartir solucions a problemes comuns i promoure reivindicacions com el matrimoni i l’adopció. Es van formalitzar com a associació dos anys després, i pràcticament cada any ha crescut en nombre de socis. “Som l’associació de famílies LGBTI més gran d’Europa“, diu Álvarez. Actualment, ja són més de set-cents socis, que corresponen a més de quatre-centes famílies, i d’ençà que es va crear, hi han passat més de 1.400 famílies. Les memòries anuals de l’entitat –disponibles a partir del 2006– mostren una clara tendència ascendent de les famílies homoparentals associades. D’ençà del 2015, es recull de manera diferenciada el gènere dels associats, cosa que permet de constatar amb xifres un clar domini femení entre els associats.

 

Normalitat a casa, però no sempre a l’estranger

Els canvis legislatius, les millores en les tècniques de reproducció assistida, la lluita contra la LGBT-fòbia i l’emergència de referents d’altres famílies homoparentals han contribuït a facilitar les vides d’aquests tipus de famílies. Ara bé, la cosa es complica en situacions tan prosaiques per a altres famílies com organitzar les vacances. Ja sense fills, una parella homosexual sap que hi ha països on val més no anar o, si s’hi va, fer-se passar per amics. Però amb una criatura pel mig pretendre dissimular pot ser missió impossible, cosa que ja és una limitació important dels indrets del món on anar en família.

El parlament de Tailàndia aprova el matrimoni igualitari

“A nosaltres ens agrada molt viatjar i fer viatges internacionals, però amb la nena ara no sé com serà”, diu Cynthia Cabrera, que sovint fa veure que la seva dona i ella són només amigues. “Més que res, per la nostra integritat física.” Però és que els problemes no són únicament en països amb una hostilitat –social o també penal– contra les persones LGBT, sinó que es poden trobar complicacions en aquells estats que no reconeixen les famílies homoparentals i que, per tant, no reconeguin els dos progenitors com a pares de la criatura.

“Cada any fem una formació interna, i enguany la vam fer sobre la mobilitat entre països, que és un tema que preocupa”, diu la presidenta de l’associació FLG. A banda, també fan assessoraments gratuïts i individualitzats oberts a tothom, siguin socis o no, sobre qüestions com la reproducció assistida, les adopcions i els acolliments, la filiació internacional o qüestions legals diverses. “Sempre intentem apoderar les famílies. Contribuint a la nostra visibilitat fem que la societat sigui més igualitària, més respectuosa i més diversa”, diu Álvarez. I afegeix: “Cada cop som més i volem tenir els mateixos drets que tenen tota la resta de famílies. Ni més, ni menys.”

 

Monument de la Route de la Liberté
Vaugeton, Celle-Lévescault, França
Mapa a Google

Amb tota la pompa i solemnitat, el 21 de febrer passat el president francès, Emmanuel Macron, va presidir oficialment l’entrada al mausoleu del Panteó de París de les restes del resistent d’origen armeni Missak Manouchian i la seva dona Mélinée Assadourian. Amb aquest gest d’alt nivell polític i simbòlic l’estat francès homenatjava i reconeixia els combatents estrangers que van participar activament en la lluita contra l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. El dia elegit no era casual: just vuitanta anys enrere, els alemanys havien perpetrat la matança de la fortalesa del Mont-Valérien, en què foren executats Manouchian i una vintena de membres del seu grup de resistència, conegut sobretot perquè les seves cares apareixien al famós Affiche rouge, un cartell de propaganda anticomunista i antisemita imprès per les autoritats alemanyes i penjat per tot França.

Les execucions del Mont-Valérien no van ser, ni de bon tros, les úniques perpetrades per les tropes d’ocupació alemanyes i els col·laboracionistes francesos el 1944. Entre el 10 i l’11 de juny, quatre dies després del desembarcament de Normandia, un altre grup de maquis integrat al moviment Franctiradors i Partisans (FTPF) va aconseguir d’encerclar el camp d’internament i de retenció administrativa de Rouillé (Nova Aquitània), on hi havia tancats comunistes, republicans fugits de Franco i “estrangers indesitjables”, segons la terminologia nazi, i cap a una cinquantena de retinguts es van poder escapar. Una bona part es van endinsar al bosc per a formar un grup de la Resistència a les ordres de Marcel Papineau, àlies capità Bernard, i el valencià Tomàs Urbitzondo i Barber, àlies Tommy. El 27 de juny, els alemanys van enviar a la zona una columna motoritzada amb més de mil cinc-cents homes de les SS i la Wehrmacht, juntament amb milicians col·laboracionistes locals, per perseguir-los. Els van localitzar a Saint-Sauvant, al sud de Poitiers, i després d’un intercanvi de trets van tornar a ser capturats. Cinc d’ells van morir en combat, com el capità Papineau, i una vintena llarga es van rendir. Després de maltractar-los, foren executats sumàriament aquell mateix dia al vespre en un indret anomenat Vaugeton, al municipi de Celle-Lévescault.

Entre els trenta-un noms que apareixen a l’estela commemorativa d’aquells fets hi ha, com en el grup de Manouchian, un bon grapat de combatents d’origen estranger. Hi trobem un armeni d’Istambul, un belga, un gallec i un basc, dos murcians, dos italians i un istrià, a més d’un portuguès, un extremeny i dos castellans. I també hi ha quatre republicans nascuts als Països Catalans: els catalans Joan Queralt i Antoni Serra, el menorquí Rafel Massa i el valencià Vicent Rosell.

Joan Baptista Queralt i Fabregat és el més gran de tots. Nascut el 21 de setembre de 1910 al domicili familiar del carrer de Sant Bru d’Alcanar (Montsià), sabem que es va afiliar al PSUC i amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 es va incorporar a l’exèrcit popular regular. Arran de la desfeta republicana, a la primeria de febrer del 1939 va entrar a Catalunya Nord i fou internat al camp de concentració d’Argelers, d’on no va sortir fins el 13 de gener de 1940 en direcció a la població d’Arnage, prop de Le Mans, i s’hi va establir amb la dona i tres fills. Segons el diccionari biogràfic d’afusellats i executats, el 10 de maig de 1944 es va enrolar en un grup de FTPF a Rouillé, on fou capturat i internat al camp local fins a l’alliberament de l’11 de juny. Executat a Vaugeton ara fa exactament vuit dècades, les seves restes reposen actualment a la necròpoli de Santez-Anna-Wened (Bretanya).

D’Antoni Serra Clariani, nascut el 7 d’agost de 1915 a Rocafort de Bages, en tenim menys dades: com a republicà, havia hagut de sortir de Catalunya al principi del 1939 i un any i mig després treballava de llenyataire a la zona d’Orleans. El 4 de gener de 1943 la policia col·laboracionista el va detenir per suposada vinculació amb membres del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a França. Després de passar per presons parisenques, fou traslladat el 7 de maig de 1944 al camp de Rouillé, d’on va escapar-se un mes després. Com Queralt, el seu cos reposa a la mateixa necròpoli bretona de Santez-Anna-Wened.

Rafel Massa Andreu, nascut el 3 de febrer de 1912 a Maó, és segurament el perfil més sorprenent dels caiguts nostrats a Vaugeton. Abans del cop d’estat de Francisco Franco, havia treballat de dissenyador de moda dels famosos magatzems Can Jorba de Barcelona i a la guerra va arribar a exercir de comissari polític a l’aviació militar republicana. Amb la victòria feixista, va passar per uns quants camps de concentració francesos fins a integrar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers. Amb una d’aquestes, el 27 de setembre de 1940, fou internat amb dos centenars i mig de republicans més a l’anomenat Camp Franco, prop de Saint-Nazaire, com a mà d’obra quasi esclava en la construcció d’una base de submarins alemanya. Allà devia entrar en contacte amb el clandestí PCE, motiu pel qual fou detingut el juny del 1942 en una àmplia operació contra simpatitzants comunistes a la zona i transferit, posteriorment, al camp de Rouillé. Com molts dels fugits d’aquest centre de detenció el juny del 1944, es va integrar a la resistència local i va participar en unes quantes accions armades contra els alemanys abans de ser capturat i executat. També fou enterrat posteriorment a la necròpoli bretona.

Finalment, Vicent Rossel Barrachina, el més jove de tots, va néixer el 18 d’abril de 1919 a València i era pintor de parets a la seva ciutat natal. Membre del sindicat UGT, amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 es va incorporar a l’exèrcit republicà. L’11 de febrer de 1939 passava de Portbou a Cervera de la Marenda i, després d’una estada als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès, va treballar amb una Companyia de Treballadors Estrangers a Poitiers i després a Évreux. Amb l’ocupació alemanya de França, va aprofitar la desorganització regnant per a anar-se’n a París. Del setembre del 1940 al juny del 1942 va exercir de pintor i de constructor a la capital francesa i a la zona del Loira, on fou detingut com Massa per vinculació amb el PCE, en una operació en què sembla que va participar l’infaust comissari Pedro Urraca Renduelles. Va ingressar primer a la presó de París i el 6 de maig entrava al camp de Rouillé. Vint dies després perdia la vida sota les ràfegues alemanyes.

L’operació militar en la qual es va perpetrar l’execució sumària del 27 de juny va continuar els dies següents amb algunes detencions, com la de Tomàs Urbiztondo i Barber. Aquest delineant industrial i mestre de professió havia nascut el 25 d’abril de 1914 a València i durant la guerra del 1936-1939 va ascendir de simple soldat a comandant d’infanteria de l’estat major republicà. Després d’un intent infructuós d’anar a Mèxic el 1940, a França es va destacar com a guerriller d’acció en cèl·lules de la resistència fins que fou capturat i deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald, del qual va poder sortir viu al final del gran conflicte mundial.

I una mica més: Entre les nombroses matances del 1944, cal destacar la del municipi llemosí d’Orador de Glana, on els nazis van assassinar fa vuitanta anys quasi sis-cents cinquanta civils, entre els quals hi havia una desena de refugiats catalans de totes les edats. Com Corbera d’Ebre, Orador no es va reconstruir i ha restat un testimoni mut de les atrocitats de la guerra.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Estela en record de la matança de Vaugeton el 27 de juny de 1944. Els noms dels 31 morts i executats en la matança de Vaugeton el 27 de juny de 1944.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Monument de la Route de la Liberté
Vaugeton, Celle-Lévescault, França
Mapa a Google

Amb tota la pompa i solemnitat, el 21 de febrer passat el president francès, Emmanuel Macron, va presidir oficialment l’entrada al mausoleu del Panteó de París de les restes del resistent d’origen armeni Missak Manouchian i la seva dona Mélinée Assadourian. Amb aquest gest d’alt nivell polític i simbòlic l’estat francès homenatjava i reconeixia els combatents estrangers que van participar activament en la lluita contra l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. El dia elegit no era casual: just vuitanta anys enrere, els alemanys havien perpetrat la matança de la fortalesa del Mont-Valérien, en què foren executats Manouchian i una vintena de membres del seu grup de resistència, conegut sobretot perquè les seves cares apareixien al famós Affiche rouge, un cartell de propaganda anticomunista i antisemita imprès per les autoritats alemanyes i penjat per tot França.

Les execucions del Mont-Valérien no van ser, ni de bon tros, les úniques perpetrades per les tropes d’ocupació alemanyes i els col·laboracionistes francesos el 1944. Entre el 10 i l’11 de juny, quatre dies després del desembarcament de Normandia, un altre grup de maquis integrat al moviment Franctiradors i Partisans (FTPF) va aconseguir d’encerclar el camp d’internament i de retenció administrativa de Rouillé (Nova Aquitània), on hi havia tancats comunistes, republicans fugits de Franco i “estrangers indesitjables”, segons la terminologia nazi, i cap a una cinquantena de retinguts es van poder escapar. Una bona part es van endinsar al bosc per a formar un grup de la Resistència a les ordres de Marcel Papineau, àlies capità Bernard, i el valencià Tomàs Urbitzondo i Barber, àlies Tommy. El 27 de juny, els alemanys van enviar a la zona una columna motoritzada amb més de mil cinc-cents homes de les SS i la Wehrmacht, juntament amb milicians col·laboracionistes locals, per perseguir-los. Els van localitzar a Saint-Sauvant, al sud de Poitiers, i després d’un intercanvi de trets van tornar a ser capturats. Cinc d’ells van morir en combat, com el capità Papineau, i una vintena llarga es van rendir. Després de maltractar-los, foren executats sumàriament aquell mateix dia al vespre en un indret anomenat Vaugeton, al municipi de Celle-Lévescault.

Entre els trenta-un noms que apareixen a l’estela commemorativa d’aquells fets hi ha, com en el grup de Manouchian, un bon grapat de combatents d’origen estranger. Hi trobem un armeni d’Istambul, un belga, un gallec i un basc, dos murcians, dos italians i un istrià, a més d’un portuguès, un extremeny i dos castellans. I també hi ha quatre republicans nascuts als Països Catalans: els catalans Joan Queralt i Antoni Serra, el menorquí Rafel Massa i el valencià Vicent Rosell.

Joan Baptista Queralt i Fabregat és el més gran de tots. Nascut el 21 de setembre de 1910 al domicili familiar del carrer de Sant Bru d’Alcanar (Montsià), sabem que es va afiliar al PSUC i amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 es va incorporar a l’exèrcit popular regular. Arran de la desfeta republicana, a la primeria de febrer del 1939 va entrar a Catalunya Nord i fou internat al camp de concentració d’Argelers, d’on no va sortir fins el 13 de gener de 1940 en direcció a la població d’Arnage, prop de Le Mans, i s’hi va establir amb la dona i tres fills. Segons el diccionari biogràfic d’afusellats i executats, el 10 de maig de 1944 es va enrolar en un grup de FTPF a Rouillé, on fou capturat i internat al camp local fins a l’alliberament de l’11 de juny. Executat a Vaugeton ara fa exactament vuit dècades, les seves restes reposen actualment a la necròpoli de Santez-Anna-Wened (Bretanya).

D’Antoni Serra Clariani, nascut el 7 d’agost de 1915 a Rocafort de Bages, en tenim menys dades: com a republicà, havia hagut de sortir de Catalunya al principi del 1939 i un any i mig després treballava de llenyataire a la zona d’Orleans. El 4 de gener de 1943 la policia col·laboracionista el va detenir per suposada vinculació amb membres del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a França. Després de passar per presons parisenques, fou traslladat el 7 de maig de 1944 al camp de Rouillé, d’on va escapar-se un mes després. Com Queralt, el seu cos reposa a la mateixa necròpoli bretona de Santez-Anna-Wened.

Rafel Massa Andreu, nascut el 3 de febrer de 1912 a Maó, és segurament el perfil més sorprenent dels caiguts nostrats a Vaugeton. Abans del cop d’estat de Francisco Franco, havia treballat de dissenyador de moda dels famosos magatzems Can Jorba de Barcelona i a la guerra va arribar a exercir de comissari polític a l’aviació militar republicana. Amb la victòria feixista, va passar per uns quants camps de concentració francesos fins a integrar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers. Amb una d’aquestes, el 27 de setembre de 1940, fou internat amb dos centenars i mig de republicans més a l’anomenat Camp Franco, prop de Saint-Nazaire, com a mà d’obra quasi esclava en la construcció d’una base de submarins alemanya. Allà devia entrar en contacte amb el clandestí PCE, motiu pel qual fou detingut el juny del 1942 en una àmplia operació contra simpatitzants comunistes a la zona i transferit, posteriorment, al camp de Rouillé. Com molts dels fugits d’aquest centre de detenció el juny del 1944, es va integrar a la resistència local i va participar en unes quantes accions armades contra els alemanys abans de ser capturat i executat. També fou enterrat posteriorment a la necròpoli bretona.

Finalment, Vicent Rossel Barrachina, el més jove de tots, va néixer el 18 d’abril de 1919 a València i era pintor de parets a la seva ciutat natal. Membre del sindicat UGT, amb l’esclat de la guerra del 1936-1939 es va incorporar a l’exèrcit republicà. L’11 de febrer de 1939 passava de Portbou a Cervera de la Marenda i, després d’una estada als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès, va treballar amb una Companyia de Treballadors Estrangers a Poitiers i després a Évreux. Amb l’ocupació alemanya de França, va aprofitar la desorganització regnant per a anar-se’n a París. Del setembre del 1940 al juny del 1942 va exercir de pintor i de constructor a la capital francesa i a la zona del Loira, on fou detingut com Massa per vinculació amb el PCE, en una operació en què sembla que va participar l’infaust comissari Pedro Urraca Renduelles. Va ingressar primer a la presó de París i el 6 de maig entrava al camp de Rouillé. Vint dies després perdia la vida sota les ràfegues alemanyes.

L’operació militar en la qual es va perpetrar l’execució sumària del 27 de juny va continuar els dies següents amb algunes detencions, com la de Tomàs Urbiztondo i Barber. Aquest delineant industrial i mestre de professió havia nascut el 25 d’abril de 1914 a València i durant la guerra del 1936-1939 va ascendir de simple soldat a comandant d’infanteria de l’estat major republicà. Després d’un intent infructuós d’anar a Mèxic el 1940, a França es va destacar com a guerriller d’acció en cèl·lules de la resistència fins que fou capturat i deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald, del qual va poder sortir viu al final del gran conflicte mundial.

I una mica més: Entre les nombroses matances del 1944, cal destacar la del municipi llemosí d’Orador de Glana, on els nazis van assassinar fa vuitanta anys quasi sis-cents cinquanta civils, entre els quals hi havia una desena de refugiats catalans de totes les edats. Com Corbera d’Ebre, Orador no es va reconstruir i ha restat un testimoni mut de les atrocitats de la guerra.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Estela en record de la matança de Vaugeton el 27 de juny de 1944. Els noms dels 31 morts i executats en la matança de Vaugeton el 27 de juny de 1944.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

N’hi ha que, de trens, ara mateix no en poden sentir a parlar perquè l’entrebanc més gran cada dia és arribar a l’hora a la feina amb aquest transport. Però n’hi ha uns altres que sense el ferrocarril i tots els entusiastes d’aquesta manera de viatjar tindrien un gran buit a la vida, com ara la família Casas Garrell, propietària de la botiga Rocafort Modelisme, al número 436 de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Joan Carles Casas i Maria Teresa Garrell, amb la seva filla Cristina, donen vida a una exposició colossal de màquines i vagons de tren, però també d’avions, vaixells i cotxes de tots els temps. Juntament amb Joan Ginesta, han proveït la ciutat de Barcelona d’una meca per als amics del modelisme. L’art de la construcció de models, maquetes i figures a escala té en aquest negoci familiar cent vuitanta metres quadrats de recreació del paradís del transport en miniatura.

Hi trobem reproduccions de trens reals de totes les èpoques, que identifiquem amb escenes de cinematogràfiques i diferents continents. També hi ha els avions a petitíssima escala de conegudes companyies d’aviació, vaixells de vela i els automòbils que han ajudat a escriure la història del turisme i les comunicacions a tot el món. Fer una passejada per la gran exposició de peces de tots aquests mitjans de transport ja és un gran entreteniment. Però, la veritable imaginació, la desperta cada joc de muntatge que hi trobem. Aquesta botiga és una gran crida a la creativitat i l’enginy per a gent de totes les edats. “A partir de tres o quatre anys, ja tenim jocs amb plastilina, Lego de peça gran i lots de fusta per a fer les primeres construccions”, explica Cristina Casas. Va créixer entre peces que van donant forma i sentit a maquetes i diorames que fan viure una gran afecció que el seu pare, Joan Carles Cases, i el pare d’aquest, ja tenien de petits. I a partir d’aquesta forta atracció han arribat a ser referents per a més gent amb aquest gust per l’art de muntar petits trens i tot allò que és necessari per a fer-los circular en entorns que recreen pobles i ciutats amb estació de tren.

Rocafort Modelisme és el punt de trobada per als afeccionats a les miniatures (fotografia: Albert Salamé). Rocafort Modelisme és el punt de trobada per als afeccionats a les miniatures (fotografia: Albert Salamé). Hi ha reproduccions de tota mida (fotografia: Albert Salamé). Joan Carles Casas, un dels fundadors de Rocafort Modelisme (fotografia: Albert Salamé). Origen en una llibreria i papereria

Tot va començar l’any 1966 en una papereria-llibreria, al carrer de Rocafort, que van obrir Casas i Garrell. Ell, fruit del seu interès pels trens, hi va començar a fer portar revistes de temàtica ferroviària, llibres i vídeos de filmacions de trens. A casa seva, d’ençà que era petit sempre hi va haver una maqueta de tren. “Els meus pares eren masovers al Baix Llobregat i al graner on guardàvem els sacs amb els productes de pagès el meu pare em va fer una maqueta de tren”, explica. En aquella zona de Bellvitge on vivien, enmig de camps, també podien veure passar els trens reals. “A la llibreria vam arribar a tenir cinc-cents títols de tot això”, recorda Joan Carles Casas.

A poc a poc, aquella singularitat editorial va anar guanyant espai a la botiga, fins que van tenir l’oportunitat de llogar un local de davant i el van dedicar plenament al món dels trens i la seva literatura. I aquell reclam anava fent-se com més anava més gran, fins que van acabar deixant el negoci de la papereria i els altres llibres per dedicar-se de ple al modelisme de trens i més transports. L’any 2002 van fer el trasllat al local de la Gran Via, 436, on ara fa vint-i-dos anys que serveixen tot allò que cal per a recrear circuits ferroviaris i recrear-se posant trens a circular en petits espais per on també passa moltíssima imaginació.

Al fons de la botiga, hi ha una maqueta que recrea una estació de tren en què no falta cap detall. I ja en l’espai de magatzem –al fons a la dreta–, hi ha una recreació encara més gran d’un circuit ferroviari que ens fa viatjar per una estesa fenomenal de petits detalls. S’hi veu la muralla de Nuremberg, una plaça amb la recreació d’un dia de mercat popular, una banda de música que amenitza el moment, la reproducció d’un ajuntament, el parc de bombers amb els efectius a punt per a sortir, gent ocupada en diferents oficis, tota una vida ben real en miniatura que, tot i que no és part exhibida a la botiga d’accés a tothom, ens poden ensenyar si ho demanem.

Serà la millor inspiració per a qui vulgui posar la creativitat a prova i passar el temps recreant estacions de tren, pistes d’aterratge d’avions, circuits de carreres de cotxe o embarcacions navegant en entorns idíl·lics.

Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé). Hi ha els elements per a crear tot un món en miniatura (fotografia: Albert Salamé).

En aquesta botiga, hi és tot per a fer-se una casa de joguines. Hi ha els maons i pintura per a donar-hi el color que vulguem, llambordes per a fer el paviment dels carrers i places. “Ara és una afició més cara que abans, pels preus dels materials, i per a la qual es requereix molta paciència, perquè es posen moltes hores per a cada construcció. La fusta s’ha de pintar, s’han de muntar peces i després s’ha d’embellir tot”, explica Casas. “La qüestió, però, és començar a fer maquetes.”

Entre els clients hi ha grans afeccionats que així ho van fer, van començar de petits i ara, a cinquanta anys, ja tenen unes quantes màquines. “I després hi ha els col·leccionistes. Tot i que cada vegada són menys, encara en tenim que venien a la llibreria”, explica. L’espai és l’altre gran obstacle per als col·leccionistes. “Moltes vegades és més l’espai que no pas els diners, el condicionant per a continuar amb una afició com aquesta”, diu el propietari d’aquest paradís del transport en miniatura.

La filla, Cristina Casas, s’encarrega de tot allò que és de muntatge. Això inclou jocs de construcció de cases, i també de monuments, en fusta o en cartó. Es poden completar construccions cèlebres, com ara l’Hospital de Sant Pau, l’hivernacle i la catedral de Barcelona i l’ermita de Sant Climent de Taüll, una de les joies del romànic que la UNESCO va inscriure a la llista de patrimoni de la humanitat. La Casa Batlló, la torre Eiffel, la de Pisa, el mur de Berlín o l’Empire State també es poden construir en tres dimensions. Veient els petitíssims maons, arbrets, fanals de la via pública, bancs i més peces de mobiliari urbà, esglésies, cases, ponts, llacs i monuments, no se’ns fa estrany, tal com expliquen els qui porten aquesta botiga, que els pessebristes també la tinguin de referència per a proveir-se.

Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). Hi ha transports de tota mena i tota mida (fotografia: Albert Salamé). També hi ha tots els elements per fer les escenes ferroviàries (fotografia: Albert Salamé). També hi ha tots els elements per fer les escenes ferroviàries (fotografia: Albert Salamé). També hi ha tots els elements per fer les escenes ferroviàries (fotografia: Albert Salamé). Totes les escales de modelisme

També tenen rèpliques de trens reals per a tenir al jardí. D’interior o d’exterior, tenen totes les escales de models de tren que existeixen. En alguns petits diorames muntats que veiem a la botiga, hi ha detalls, com ara les cortines de les finestres, fets amb teixit.

Joan Carles Casas durant més de trenta anys ha voltat totes les fires més famoses del sector, sobretot a Alemanya i a Suïssa, el gran referent d’un país amb bona infrastructura i puntualitat de trens. Per això aquesta botiga és referent per a clients de tot el món.

També tenen escalèxtrics, trencaclosques i molts jocs de taula, entre els quals n’hi ha de la firma catalana Educa. “De trencaclosques, en tenim des de tres peces fins a 42.000”, explica Cristina Casas. La seva mare, Maria Teresa Garrell, s’encarrega de tota la decoració per als muntatges, tot l’attrezzo, simulació d’oficis i persones diminutes que donen vida a les recreacions d’espais per on circulen els diferents transports, que és el punt de partida d’aquesta gran oferta de recreacions en miniatura.

Un altre dels puntals de la botiga són els jocs de construcció, en cartó o fusta (fotografia: Albert Salamé). Un altre dels puntals de la botiga són els jocs de construcció, en cartó o fusta (fotografia: Albert Salamé). Un altre dels puntals de la botiga són els jocs de construcció, en cartó o fusta (fotografia: Albert Salamé). Hi ha jocs per a totes les edats (fotografia: Albert Salamé). A banda de jocs de construcció, també hi ha trencaclosques (fotografia: Albert Salamé). A banda de jocs de construcció, també hi ha trencaclosques (fotografia: Albert Salamé).

Hi ha també peces fetes a mà i models de sèries limitades en llautó i metall de tot el món. També fan maquetes per encàrrec, a part de donar bon consell a qui comença a introduir-s’hi o a jugar amb tramvies, locomotores o vaixells. Amb el pas dels anys, això sí, en aquesta botiga han vist com davallaven els clients més joves, un fet que segurament té molt a veure amb l’arribada de les pantalles. “En països com Alemanya i Suïssa, on hi ha molta afició al modelisme, els infants encara s’hi dediquen. També perquè en aquests països, a l’hivern, de seguida és fosc i fan molta més vida a les cases. Però també és cert que en llocs així, la mateixa afició fa que hi hagi moltes exposicions de trens i maquetes, i això crida a aficionar-s’hi”, comenta Garrell en aquest comerç de barri que, tot i la singularitat de producte, ha sabut fer una bona pinya amb la resta de comerços de Sant Antoni i participa en accions conjuntes amb entitats veïnals, tot l’any, i especialment en dates assenyalades, com ara Nadal.

D’ençà de fa uns anys, les notícies que surten de la fàbrica de Ford a Almussafes (Ribera Baixa) tenen més a veure amb reduccions de personal i retallades de producció que no pas amb qüestions de la indústria. La darrera volta, va venir en forma d’anunci de l’acomiadament de 1.622 operaris dels 4.700 que té actualment. Amb el pas dels dies i el transcurs de les negociacions amb el comitè d’empresa, la primera atzagaiada s’ha suavitzat, i en el moment de fer aquesta entrevista sembla que l’empresa s’avé a substituir prop de mil acomiadaments per un sistema d’ERTO rotatiu. Tot això, amb el vist-i-plau de les administracions que malden per mantenir viva una fàbrica que és cabdal per a la comarca i per a tota una indústria que en viu de manera directa o indirecta.

Entrevistem Carlos Faubel, directiu d’UGT i president del comitè d’empresa de Ford quan acaba d’eixir d’una reunió amb l’empresa amb bones notícies. Amb tot, Faubel és conscient que la indústria de l’automòbil es troba en una cruïlla tecnològica que farà canviar els sistemes de producció.

—Dieu que sou més optimista, avui.
—A partir d’avui (dijous) crec que les negociacions van molt bé i que som a prop de la solució. L’empresa s’ha compromès a buscar alternatives en forma d’ERTO rotatori per a mil persones que ja no quedaran desvinculades de la fàbrica, com es preveia en un principi. I per a les 626 que han de deixar Ford de manera definitiva, la setmana vinent en sabrem les condicions, i pensem que seran molt favorables.

—L’ERO que va proposar Ford i que podria convertir-se en ERTO deixa la fàbrica reduïda a la mínima expressió. Fa dos anys, quan es va triar Almussafes per a continuar produint en compte de Saarlouis, hi havia un acord per a aguantar la plantilla. Què ha passat perquè les coses hagen canviat tant?
—L’acord continua, però en forma d’ERTO, que durarà tres anys i mantindrà mil persones vinculades a Ford, en la nòmina de Ford. Mil o més, perquè serà rotatiu. Què ha passat? Doncs que la posada en marxa de l’electrificació ha sofert un retard i tardarà més que no es pensava en un principi. Quant a la resta no ha canviat res. L’aposta per Almussafes continua ferma. Lamentablement, la fàbrica de Saarlouis tancarà l’any vinent i nosaltres tindrem un vehicle per a tot el món que substituirà els dos elèctrics que havíem de tenir. Això representa la mateixa càrrega de faena que tindríem amb els elèctrics perquè, a més, tindrem la planta de motors. L’ocupació es mantindrà. És veritat que estarem tres anys en mínims històrics, però el 2027 recuperarem la màxima activitat.

—No és un termini massa llarg, tres anys? Poden passar moltes coses en aquest temps.
—Els temps de l’automòbil són eixos. No és una cosa que pugues canviar en un parell de mesos o en un any, perquè no parlem de fer caramels. Un automòbil s’ha de dissenyar de bell nou. S’ha de fer tota la cadena de valor, s’han de veure els proveïdors. Però en aquest sentit, tenim el compromís ferm de la direcció de Detroit. I hi confiem. És complicat, la travessa és llarga, però l’aposta no ens ofereix dubtes.

—Quan es va signar aquell acord, ja se sabia que sobraven treballadors, però quan la direcció va posar la xifra de 1.622, no us va sobtar? No són molts?
—Són molts, sí. I per això hi ha aquest compromís de mantenir-ne mil. Pense que no ho fa cap empresa, això de mantenir-los durant tres anys esperant que vinga el model nou. Aquest és un motiu per a l’optimisme que comentàvem abans. L’altre excedent ja sabíem que es produiria per la transformació cap a l’elèctric. Fins ara, hem tingut bons acords amb unes bones condicions per als treballadors.

—Per què Ford no es va acollir al PERTE de vehicles elèctrics?
—En un principi sí que s’hi va apuntar, però en veure com evolucionava el mercat, i que no podia col·locar quatre vehicles elèctrics, dos a Colònia i dos a València, perquè seria una ruïna per a tots, va canviar el pas a un vehicle multienergia, i la condició del PERTE és que ha de ser cent per cent elèctric. Els temps de Ford en transformació no donen per a agafar aquests 140 milions d’euros.

—Com valoreu la implicació de la Generalitat a l’hora de gestionar aquesta crisi?
—El govern de la Generalitat n’ha estat pendent, amb tota la informació al minut, i ha donat suport. I igual el govern de l’estat, que és a qui correspon, en l’última instància, d’arbitrar eixos mecanismes als quals la Generalitat s’ha de sumar i complementar. Des d’aquest punt de vista no tenim cap queixa de les administracions.

—Aquests dies es posen en qüestió els ajuts públics que Ford ha rebut aquests darrers anys i, fins i tot, es compara amb la situació d’altres empreses, com ara Marie Claire, els treballadors de la qual seran acomiadats.
—Hi ha situacions molt clares. No entraré a valorar-ne unes altres, però hi ha una cosa fonamental, que és que Ford té un pla, té una continuïtat i no està en venda. I no podem oblidar que arribem a un acord aquesta setmana; a Ford s’hauran acomiadat de manera pactada vora dos mil treballadors i tindran un salari d’acompanyament de nou anys que paga l’empresa amb la cotització a la Seguretat Social fins que complesquen seixanta-quatre o seixanta-cinc anys. Això s’ha de tenir en compte i no es pot comparar. A Ford els ERO són pactats i hi ha un pla per a continuar.

 

—El futur de la fàbrica, el veieu assegurat?
—Sí. Veig el futur en una posició de recuperar els anys esplendorosos de Ford i aportarà molta activitat econòmica. Vaig estar molt més preocupat l’últim trimestre de l’any.

—Per què?
—Perquè no teníem notícies. No sabíem què passaria. Ja sabíem que l’electrificació no anava bé, que no teníem les inversions que ja s’haurien d’estar fent a la fàbrica. No teníem cap resposta de la direcció mundial, ni de l’europea ni de la local. Finalment, vam ser capaços de fer venir la direcció mundial ací i que es comprometés a tornar a veure’ns el mes d’abril. Finalment, el dia 27 de març ens van anunciar que els assignaven el vehicle multienergia i que el compromís que havíem signat era ferm i no hi havia marxa arrere.

—La direcció mundial té un pla per a totes les fàbriques a cinc o sis anys vista?
—Per a totes les fàbriques, no ho sé. Per a la nostra, sí. A cinc o sis anys i a vuit o deu, també.

—Aquesta reconversió cap al cotxe multienergia significarà una reconversió dels treballadors?
—Clarament. A més, no podem tenir durant tres anys mil treballadors desenganxats totalment dels ritmes de producció, dels canvis que hi haurà a la fàbrica. Ara s’han de dissenyar plans rotatius perquè els treballadors vagen passant per formació i tots estiguen enganxats, tots tinguen nòmina i que no hi haja cap dubte de quin és el futur i quina és la transformació de la fàbrica. Aquesta és la garantia que tot arribarà a bon termini.

—Com afectarà aquesta parada de vora tres anys les empreses auxiliars? En la negociació també es preveu aquesta qüestió?
—Per descomptat. Ho tenim en la mira. És cert que impacta d’una manera molt diferent segons qui és el proveïdor. Hi ha qui té el seu negoci diversificat i treballa per a unes altres marques. Hi ha qui patirà un poc més. I també s’ha creat una taula sectorial perquè es puguen beneficiar del mecanisme que es pose en marxa amb plans de formació, per exemple. L’impacte serà diferent, però la situació es pot salvar, cosa que no podíem dir fa uns mesos.

—Una pregunta personal, si em permeteu. Després de tants anys com a president del comitè d’empresa, veient com va reduint-se la plantilla, com minva la producció, quina és la sensació que us queda?
—La sensació és que el sector de l’automòbil està immers en una clara revolució, si no transformació, i això farà parlar molt els pròxims anys. La situació ha canviat radicalment en el conjunt d’Europa i ara tenim uns altres actors, com són els fabricants xinesos o asiàtics, que canvien totalment el panorama, com ja va passar en el seu dia amb la irrupció de les marques coreanes. Europa s’ha de preocupar molt de cuidar una indústria fonamental per a tenir llocs de faena de qualitat, per a mantenir una classe mitjana i un benestar social. És un repte que tenim al nostre país, però també en el conjunt de la Unió Europea.

—Voleu afegir res més?
—Pense que salvarem una situació molt delicada, que hem estat a punt d’un moment més perillós encara i que Ford es troba en una reconversió total a Europa, i que València és clau per al futur. Si Ford continua a Europa, València serà una fàbrica clau. El temps ho demostrarà.

D’ençà de fa uns anys, les notícies que surten de la fàbrica de Ford a Almussafes (Ribera Baixa) tenen més a veure amb reduccions de personal i retallades de producció que no pas amb qüestions de la indústria. La darrera volta, va venir en forma d’anunci de l’acomiadament de 1.622 operaris dels 4.700 que té actualment. Amb el pas dels dies i el transcurs de les negociacions amb el comitè d’empresa, la primera atzagaiada s’ha suavitzat, i en el moment de fer aquesta entrevista sembla que l’empresa s’avé a substituir prop de mil acomiadaments per un sistema d’ERTO rotatiu. Tot això, amb el vist-i-plau de les administracions que malden per mantenir viva una fàbrica que és cabdal per a la comarca i per a tota una indústria que en viu de manera directa o indirecta.

Entrevistem Carlos Faubel, directiu d’UGT i president del comitè d’empresa de Ford quan acaba d’eixir d’una reunió amb l’empresa amb bones notícies. Amb tot, Faubel és conscient que la indústria de l’automòbil es troba en una cruïlla tecnològica que farà canviar els sistemes de producció.

—Dieu que sou més optimista, avui.
—A partir d’avui (dijous) crec que les negociacions van molt bé i que som a prop de la solució. L’empresa s’ha compromès a buscar alternatives en forma d’ERTO rotatori per a mil persones que ja no quedaran desvinculades de la fàbrica, com es preveia en un principi. I per a les 626 que han de deixar Ford de manera definitiva, la setmana vinent en sabrem les condicions, i pensem que seran molt favorables.

—L’ERO que va proposar Ford i que podria convertir-se en ERTO deixa la fàbrica reduïda a la mínima expressió. Fa dos anys, quan es va triar Almussafes per a continuar produint en compte de Saarlouis, hi havia un acord per a aguantar la plantilla. Què ha passat perquè les coses hagen canviat tant?
—L’acord continua, però en forma d’ERTO, que durarà tres anys i mantindrà mil persones vinculades a Ford, en la nòmina de Ford. Mil o més, perquè serà rotatiu. Què ha passat? Doncs que la posada en marxa de l’electrificació ha sofert un retard i tardarà més que no es pensava en un principi. Quant a la resta no ha canviat res. L’aposta per Almussafes continua ferma. Lamentablement, la fàbrica de Saarlouis tancarà l’any vinent i nosaltres tindrem un vehicle per a tot el món que substituirà els dos elèctrics que havíem de tenir. Això representa la mateixa càrrega de faena que tindríem amb els elèctrics perquè, a més, tindrem la planta de motors. L’ocupació es mantindrà. És veritat que estarem tres anys en mínims històrics, però el 2027 recuperarem la màxima activitat.

—No és un termini massa llarg, tres anys? Poden passar moltes coses en aquest temps.
—Els temps de l’automòbil són eixos. No és una cosa que pugues canviar en un parell de mesos o en un any, perquè no parlem de fer caramels. Un automòbil s’ha de dissenyar de bell nou. S’ha de fer tota la cadena de valor, s’han de veure els proveïdors. Però en aquest sentit, tenim el compromís ferm de la direcció de Detroit. I hi confiem. És complicat, la travessa és llarga, però l’aposta no ens ofereix dubtes.

—Quan es va signar aquell acord, ja se sabia que sobraven treballadors, però quan la direcció va posar la xifra de 1.622, no us va sobtar? No són molts?
—Són molts, sí. I per això hi ha aquest compromís de mantenir-ne mil. Pense que no ho fa cap empresa, això de mantenir-los durant tres anys esperant que vinga el model nou. Aquest és un motiu per a l’optimisme que comentàvem abans. L’altre excedent ja sabíem que es produiria per la transformació cap a l’elèctric. Fins ara, hem tingut bons acords amb unes bones condicions per als treballadors.

—Per què Ford no es va acollir al PERTE de vehicles elèctrics?
—En un principi sí que s’hi va apuntar, però en veure com evolucionava el mercat, i que no podia col·locar quatre vehicles elèctrics, dos a Colònia i dos a València, perquè seria una ruïna per a tots, va canviar el pas a un vehicle multienergia, i la condició del PERTE és que ha de ser cent per cent elèctric. Els temps de Ford en transformació no donen per a agafar aquests 140 milions d’euros.

—Com valoreu la implicació de la Generalitat a l’hora de gestionar aquesta crisi?
—El govern de la Generalitat n’ha estat pendent, amb tota la informació al minut, i ha donat suport. I igual el govern de l’estat, que és a qui correspon, en l’última instància, d’arbitrar eixos mecanismes als quals la Generalitat s’ha de sumar i complementar. Des d’aquest punt de vista no tenim cap queixa de les administracions.

—Aquests dies es posen en qüestió els ajuts públics que Ford ha rebut aquests darrers anys i, fins i tot, es compara amb la situació d’altres empreses, com ara Marie Claire, els treballadors de la qual seran acomiadats.
—Hi ha situacions molt clares. No entraré a valorar-ne unes altres, però hi ha una cosa fonamental, que és que Ford té un pla, té una continuïtat i no està en venda. I no podem oblidar que arribem a un acord aquesta setmana; a Ford s’hauran acomiadat de manera pactada vora dos mil treballadors i tindran un salari d’acompanyament de nou anys que paga l’empresa amb la cotització a la Seguretat Social fins que complesquen seixanta-quatre o seixanta-cinc anys. Això s’ha de tenir en compte i no es pot comparar. A Ford els ERO són pactats i hi ha un pla per a continuar.

 

—El futur de la fàbrica, el veieu assegurat?
—Sí. Veig el futur en una posició de recuperar els anys esplendorosos de Ford i aportarà molta activitat econòmica. Vaig estar molt més preocupat l’últim trimestre de l’any.

—Per què?
—Perquè no teníem notícies. No sabíem què passaria. Ja sabíem que l’electrificació no anava bé, que no teníem les inversions que ja s’haurien d’estar fent a la fàbrica. No teníem cap resposta de la direcció mundial, ni de l’europea ni de la local. Finalment, vam ser capaços de fer venir la direcció mundial ací i que es comprometés a tornar a veure’ns el mes d’abril. Finalment, el dia 27 de març ens van anunciar que els assignaven el vehicle multienergia i que el compromís que havíem signat era ferm i no hi havia marxa arrere.

—La direcció mundial té un pla per a totes les fàbriques a cinc o sis anys vista?
—Per a totes les fàbriques, no ho sé. Per a la nostra, sí. A cinc o sis anys i a vuit o deu, també.

—Aquesta reconversió cap al cotxe multienergia significarà una reconversió dels treballadors?
—Clarament. A més, no podem tenir durant tres anys mil treballadors desenganxats totalment dels ritmes de producció, dels canvis que hi haurà a la fàbrica. Ara s’han de dissenyar plans rotatius perquè els treballadors vagen passant per formació i tots estiguen enganxats, tots tinguen nòmina i que no hi haja cap dubte de quin és el futur i quina és la transformació de la fàbrica. Aquesta és la garantia que tot arribarà a bon termini.

—Com afectarà aquesta parada de vora tres anys les empreses auxiliars? En la negociació també es preveu aquesta qüestió?
—Per descomptat. Ho tenim en la mira. És cert que impacta d’una manera molt diferent segons qui és el proveïdor. Hi ha qui té el seu negoci diversificat i treballa per a unes altres marques. Hi ha qui patirà un poc més. I també s’ha creat una taula sectorial perquè es puguen beneficiar del mecanisme que es pose en marxa amb plans de formació, per exemple. L’impacte serà diferent, però la situació es pot salvar, cosa que no podíem dir fa uns mesos.

—Una pregunta personal, si em permeteu. Després de tants anys com a president del comitè d’empresa, veient com va reduint-se la plantilla, com minva la producció, quina és la sensació que us queda?
—La sensació és que el sector de l’automòbil està immers en una clara revolució, si no transformació, i això farà parlar molt els pròxims anys. La situació ha canviat radicalment en el conjunt d’Europa i ara tenim uns altres actors, com són els fabricants xinesos o asiàtics, que canvien totalment el panorama, com ja va passar en el seu dia amb la irrupció de les marques coreanes. Europa s’ha de preocupar molt de cuidar una indústria fonamental per a tenir llocs de faena de qualitat, per a mantenir una classe mitjana i un benestar social. És un repte que tenim al nostre país, però també en el conjunt de la Unió Europea.

—Voleu afegir res més?
—Pense que salvarem una situació molt delicada, que hem estat a punt d’un moment més perillós encara i que Ford es troba en una reconversió total a Europa, i que València és clau per al futur. Si Ford continua a Europa, València serà una fàbrica clau. El temps ho demostrarà.

“Passi el que passi aquesta nit, hem complert els nostres objectius. Ens falta només el temps i els fundadors.” La mateixa nit electoral que va constatar que Alhora restava molt lluny d’entrar al parlament, un dels promotors, Jordi Graupera, va anunciar un congrés fundacional. “Aquest partit ha vingut per fer un moviment a llarg termini i construir l’independentisme del futur”, va afegir. I el dia ha arribat. Avui a l’Espai Cultura de Sabadell s’aplegaran uns tres-cents militants per definir els fonaments del partit independentista i elegir una direcció provisional per començar a funcionar.

Originalment, els promotors d’Alhora volien fer una presentació de la idea del projecte la diada de Sant Jordi, el congrés fundacional a principi d’estiu i encarar amb un cert rodatge les eleccions al parlament, que eren previstes entre aquesta tardor i la primavera de l’any vinent. L’avançament electoral va capgirar els plans i ara han de construir el partit amb una primera derrota electoral al sac i amb la renúncia de Clara Ponsatí. Ho faran amb una direcció nacional amb gran protagonisme d’alguns dels candidats que van ocupar els primers llocs de les llistes electorals, com Jordi Graupera, Anna Punsoda i Júlia Ojeda, que han confirmat a VilaWeb que han presentat la seva candidatura. L’actor Joel Joan, que en va ser el número deu per Barcelona i va participar activament a la campanya, no s’hi ha presentat. Fonts d’Alhora remarquen que serà una direcció provisional d’onze membres, i que més endavant es convocarà un segon congrés que elegirà una direcció estable.

De fet, aquestes mateixes fonts remarquen que el congrés fundacional té d’objectiu principal engegar la maquinària, tant organitzativament com políticament, per a arribar al segon congrés amb prou múscul. D’una banda, es vol definir una estructura interna que pugui menar el partit i organitzar territorialment els militants de base i, d’una altra, definir unes línies de treball ideològic a partir de les bases que ja definia el programa electoral. Cinc grups motors han treballat les ponències que se sotmetran a votació: dos d’organitzatives, sobre estatuts i sobre estratègia; i tres de polítiques, sobre política nacional, lingüística i econòmica.

Per tant, no seran el corpus ideològic complet que posicionarà Alhora sobre les grans qüestions de país, sinó uns marcs i unes línies de treball per a continuar definint-lo. L’objectiu, diuen aquestes fonts, és aplegar prou gent per treballar “en una alternativa política seriosa, radical nacionalment, sense ser populista ni d’extrema dreta”, i créixer orgànicament fent arribar el projecte polític d’Alhora als independentistes desencantats amb els partits polítics grans. Una evolució que condicionarà i marcarà el futur del partit.

Dins Alhora es definirà una pota dedicada a la formació, per a debatre i tractar qüestions de fons sobre la política catalana; una altra de dedicada a la comunicació, per a portar aquestes reflexions a la població general; i una pota electoral, per a tractar com s’encaren les següents convocatòries a les urnes. De fet, una de les altres qüestions que es parlaran al congrés fundacional és què hauria de fer Alhora si el parlament no investís un nou president de la Generalitat i es repeteixen les eleccions el 13 d’octubre, o si es posa la mirada en les eleccions municipals del 2027.