Vilaweb.cat

Estupor al Paquistan per la victòria de la presó estant de l’ex-primer ministre Imran Khan

The Washington Post · Rick Noack, Shaiq Hussain i Haq Nawaz Khan

Islamabad, Paquistan. Les eleccions generals del Paquistan han fet un tomb sorprenent després d’haver tret els candidats afiliats al partit del dirigent opositor empresonat Imran Khan un resultat molt per sobre de les expectatives, segons els resultats oficials provisionals que encara no s’han acabat de comptar del tot.

Aquesta matinada, dels 264 escons que es decidien en aquestes eleccions, els partidaris de Khan en tenien 93, el partit del primer ministre, 73, i el Partit del Poble del Paquistan, 54 –la resta, en mans de grups minoritaris.

Havien prohibit que el partit de Khan hi participés i els seus partidaris hi han hagut de concórrer com a independents, cadascun per separat.

El rival de Khan, el tres vegades primer ministre Nawaz Sharif, havia estat àmpliament considerat com el clar favorit i era el candidat preferit del poderós exèrcit del Paquistan, que té una llarga tradició de modelar la política del país. Sharif va suggerir en un discurs a la tarda de divendres que el seu partit provaria de formar un govern de coalició “per treure el país del marasme en què es troba”.

Un futur govern, diuen, podria incloure alguns candidats que concorrien pel partit de Khan. Tots els candidats havien estat obligats per un tribunal a presentar-s’hi com a independents, fet que ara obre la possibilitat que els partits rivals els captin aquests dies vinents.

Això podria convertir les negociacions de coalició en un procés particularment difícil i aprofundir la polarització entre els partidaris de Khan i els seus oponents en aquest país armat amb armes nuclears de dos-cents quaranta milions d’habitants.

Khan, que va ser detingut a l’agost després d’haver estat condemnat per corrupció, encara és a la presó i colgat per moltes demandes judicials. No va poder presentar-se a les eleccions, i el seu partit no té un soci de coalició evident al parlament. El partit de Sharif té un camí més clar cap al poder si pot formar una coalició amb el Partit del Poble del Paquistan, encapçalat per Bilawal Bhutto Zardari, que representa una altra de les famílies polítiques principals del país.

“La vostra enorme participació ha sorprès tothom”, va dir Khan als seus partidaris en un discurs generat per IA divendres a la nit de la presó estant. “Votant, heu posat les bases per a una veritable llibertat.”

Quan Khan va ser arrestat per càrrecs de corrupció al començament de l’any passat, el país va ser testimoni de dies de confrontacions entre les forces de seguretat i els seus partidaris. El govern del Paquistan més tard va comparar aquestes revoltes amb l’atac al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021 per part dels partidaris de Donald Trump.

El partit de Khan va rebutjar aquestes comparacions i va dir que la majoria dels seus partidaris van protestar pacíficament. Així i tot, el PTI ha advertit que potser no podria controlar la fúria dels seus partidaris si allò que percebien com una victòria electoral els era arrabassada.

Xavier Cañada substitueix Marc Vila com a nou raonador del ciutadà

Xavier Cañada va jurar ahir el càrrec com a nou raonador del ciutadà –l’equivalent al síndic de greuges– a la Casa de la Vall. Cañada ha estat triat per la unanimitat dels grups parlamentaris.

El va jurar davant les principals autoritats polítiques del país, encapçalades pel síndic general, Carles Enseñat, i el cap de govern, Xavier Espot. Cañada substitueix Marc Vila, el qual ha ocupat el càrrec d’ençà del 2017

En el seu discurs, Cañada ha dit que ajudaria els col·lectius més vulnerables i s’ha compromès a sortir del despatx i visitar totes les parròquies.

Tomb sorprenent del PP: creu que Puigdemont no serà condemnat per terrorisme i ofereix un indult

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va sorprendre ahir durant un acte en la campanya electoral fet a Sarria (Galícia). Feijóo va explicar que el PP i Junts van parlar sobre una possible investidura seva. Junts va posar les mateixes condicions al PP que al PSOE, incloent-hi la llei d’amnistia, cosa que va fer que els populars es neguessin a pactar.

Feijóo ja havia explicat al congrés espanyol mateix que hi havia hagut contactes amb Junts, però el relat d’ahir incorpora la novetat que el PP va estudiar la proposta i la va valorar durant vint-i-quatre hores.

En aquell mateix acte, Núñez Feijóo s’ha mostrat també favorable a la “reconciliació” amb l’independentisme català. El dirigent del PP hi ha posat condicions, com ara el penediment i que es lliurin, condicions inacceptables per Junts.

Més tard d’aquestes declaracions, el diari El País ha publicat un article que cita fonts de la cúpula del PP que diuen que són conscients que la persecució per terrorisme contra el president Puigdemont no portarà enlloc, perquè no es podrà provar res.

Les dades que condicionen la lectura: un terç de la població no llegeix mai i el català té molts obstacles

Els nivells de lectura en català han millorat aquests darrers anys, però partien d’unes xifres molt minses. Així ho assenyala el nou baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres, de la Federació de Gremis d’Editors de l’estat espanyol.

Les dades revelen una tendència positiva respecte de l’ús del català entre els lectors. A les Illes, un 48% llegeix habitualment o de manera esporàdica en català, fet que representa una millora de 3,9 punts en comparació amb el 2012. Al País Valencià, el percentatge és del 44% (+4,4), i al Principat, del 75,3% –és a dir, és el territori on es llegeix més en català, però on menys ha augmentat d’ençà del 2012 (+0,8). Aquestes dades, juntament amb les d’uns altres idiomes, com ara l’èuscar, el gallec, l’anglès i el francès, mostren que a l’estat espanyol hi ha un 43% de la població que llegeix en llengües que no són el castellà.

Més enllà que hi hagi com més va més gent que llegeix en català, també trobem que n’hi ha més que el té com a llengua habitual de lectura, tot i que parteix d’uns nivells molt baixos.

Sobre el darrer llibre llegit, un 27% dels ciutadans del Principat el va llegir en català, i també el 2,7% dels del País Valencià i l’11,3% dels de les Illes. Quan es demana pel motiu de no haver-ne llegit un en aquesta llengua, les respostes es poden agrupar en tres grans grups. Un primer és que el llibre que volien no existeix en català; de fet, més de la meitat de valencians hi dóna aquesta explicació. Un segon argument de bona part de la població és que no llegeix prou bé en català o que li resulta més senzill en castellà. Això ho diuen un 63% dels habitants de les Illes, un 42% dels del Principat i gairebé la meitat dels del País Valencià. Després, com a tercer punt, hi ha una part més petita, però que representa un quart dels ciutadans del Principat, que simplement ho justifica pel fet que no l’ha llegit en català perquè va alternant o perquè no ha pogut elegir.

Així, la manca d’obres traduïdes és el motiu principal per triar obres en castellà. Tot i això, solament un 39% d’habitants de Catalunya, un 3% del País Valencià i un 10,7% a les Illes diu que prefereix llegir en català. A grans trets, el català és més estès en llibres i menys en revistes i webs.

En aquesta línia, en el cas del Principat, on hi ha més editorials, solament un llibre de cada quatre es publica en català, és a dir, un percentatge menor que el nombre de lectors que prefereixen llegir en aquesta llengua o que hi llegeixen, encara que sigui esporàdicament. De fet, a principi de segle XXI, els exemplars en català superaven el 30%, però la proporció ha anat davallant. Tot i això, el Gremi d’Editors de Catalunya va dir a final d’any que la venda de llibres de ficció, no-ficció i literatura infantil i juvenil en català havia crescut del 12% aquest darrer any. I tot i que solament és un 25% dels llibres publicats, representa un 30% de la facturació.

Un terç de la població no llegeix mai

Una de les dades més destacades del nou baròmetre és que encara hi ha més d’un 30% de la població que no llegeix mai en el temps lliure. Hi va haver un augment durant la pandèmia, que s’ha estabilitzat, però no millora. Així, un 68% dels catalans diu que llegeix durant el temps lliure, per un 59% del 2012; al País Valencià, un 64% també dedica part del lleure a llegir (57% el 2012) i a les Illes són un 62% (59% fa dotze anys). La majoria de la població llegeix a casa (98%), però també a l’aire lliure (21%) o al transport públic (13%).

En dades generals, les dones (69%) són més lectores que no pas els homes (59%). També hi ha diferències segons els estudis; entre la població que no té l’educació secundària, solament llegeix el 38%, i entre els universitaris, el 86%. També hi ha diferències importants per edat, els que més llegeixen són els més joves (74%) i els que menys són els més grans de seixanta-cinc anys (55%), tot i que aquesta xifra no ha parat de millorar aquests darrers anys.

En l’adquisició de llibres, més de la població n’ha comprat algun aquest darrer any, un 55% de la població de les Illes, un 52% del Principat i un 53% del País Valencià. Quan es demana on es va comprar, gairebé la meitat de la població diu haver anat a una llibreria (45%), un punt menys que l’any 2012; un 26% per internet, quan fa dotze anys era un 4%; i es manté el percentatge de qui els compra en cadenes de llibreries (13%), mentre baixen els qui van a grans magatzems (del 14% el 2012 al 6% actual). Respecte de la llengua, un 13,7% dels llibres comprats a les Illes era en català, un 5,3% dels del País Valencià i un 32,4% dels del Principat.

Finalment, la major part de gent que no llegeix mai ho excusa per la manca de temps (44,3%), tot i que més de la meitat reconeix que no vol, sigui per manca d’interès (29,7%) o perquè prefereix dedicar el temps a uns altres entreteniments (31%). En aquest darrer cas, esmenten activitats com ara mirar la televisió, navegar per internet, sortir i mirar sèries i films.

Rafel Bosch pren possessió com a conseller d’Hisenda de Mallorca després de la dimissió de Bonet

Rafel Bosch ha assumit el càrrec de conseller d’Hisenda i Funció Pública de Mallorca, després de la dimissió de Pilar Bonet ahir per la seva presumpta implicació en un desfalc quan treballava en una empresa privada de handling a Mallorca.

La presa de possessió de Rafel Bosch com a nou conseller insular d’Hisenda i Funció Pública ha tingut lloc aquesta tarda en un acte al Palau del Consell de Mallorca encapçalat pel president de la institució, Llorenç Galmés.

Així mateix, a l’acte ha assistit la vicepresidenta primera del Consell, Antònia Roca; el vice-president segon, Pedro Bestard, la resta de consellers executius i els portaveus dels grups polítics amb representació en la institució.

Durant l’acte, Galmés ha destacat “la dilatada trajectòria de Rafel Bosch en el món de la política” i ha afirmat que “és la persona idònia per a gestionar els recursos públics de la institució insular amb responsabilitat”. Per part seva, el nou conseller insular d’Hisenda i Funció Pública, Rafel Bosch, s’ha mostrat agraït per la confiança que el president ha dipositat en la seva persona i s’ha compromès a “treballar incansablement al servei dels ciutadans de Mallorca“.

Entre els anys 1999 i 2003, Rafel Bosch va ser tinent de batllia i regidor d’Hisenda i Administració Pública a l’Ajuntament d’Esporles, i del 2011 al 2013 va ser conseller d’Educació, Cultura i Universitats del govern.

Alemanya adverteix que una ofensiva israeliana a Rafah causaria una catàstrofe humanitària

La ministra d’Afers Estrangers d’Alemanya, Annalena Baerbock, ha advertit que una ofensiva terrestre per part de l’exèrcit d’Israel contra la ciutat de Rafah, situada al sud de Gaza i a la frontera amb Egipte, seria una catàstrofe humanitària.

Israel muss sich gegen den Hamas-Terror verteidigen, aber dabei das Leid der Zivilbevölkerung größtmöglich lindern. Deshalb braucht es eine weitere Feuerpause, auch damit die Geiseln endlich freikommen. Den Weg dahin werde ich nächste Woche erneut in Israel besprechen. 2/2

— Außenministerin Annalena Baerbock (@ABaerbock) February 10, 2024

“La població de Rafà no es pot fer esfumar així com així”, ha dit Baerbock en un missatge en el seu compte a Twitter, en què ha remarcat que les necessitats a la ciutat, que acull milions de persones desplaçades de la destrucció israeliana al nord de Gaza, ja són extraordinàries. “1,3 milions de persones busquen protecció dels combats en un espai molt petit”, ha recordat.

Així, ha manifestat que “Israel ha de defensar-se davant Hamàs, però al mateix temps ha de reduir el màxim possible el sofriment de la població civil”, abans de defensar la necessitat d’un nou alto-el-foc perquè els ostatges puguin ser alliberats.

El missatge arriba l’endemà que el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, donés ordre a l’exèrcit per a començar els preparatius per a “evacuar” Rafah, considerada últim refugi dels palestins desplaçats a l’enclavament.

L’ONU estima que la meitat dels habitants de Gaza estan amuntegats a la ciutat i les zones circumdants. Així mateix, Rafah suposa el principal punt d’entrada d’ajuda humanitària a la Franja, per la qual cosa diversos organismes han alertat del greu impacte humanitari que tindria una ofensiva en la zona.

L’Aràbia Saudita avisa de les conseqüències “extremadament perilloses” d’una ofensiva israeliana a Rafah

El ministeri d’Exteriors de l’Aràbia Saudita ha avisat a Israel que qualsevol incursió per terra de les seves forces militars a Rafah comportarà una sèrie de repercussions “extremadament perilloses” per a la població civil, per a desenvolupament del conflicte en l’enclavament palestí i per a la seva expansió regional.

Alhora, Riad ha recomanat una reunió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides –una crida a la qual també s’ha afegit Jordània– per a tractar els plans de Netanyahu, que diu voler eliminar els quatre batallons d’Hamàs que, segons fonts de la intel·ligència israeliana, operen allí.

En un comunicat, el regne ha dit que les últimes “violacions deliberades de les lleis internacionals i humanitàries” no fan sinó incidir en la necessitat que “el Consell de Seguretat de Nacions Unides es reuneixi aviat per a impedir que Israel causi un desastre humanitari imminent”.

Un mort i tres ferits en bolcar una embarcació prop de l’illa Grossa de Colera

Una persona ha mort i tres més han estat ferides avui quan ha bolcat una embarcació petita prop de l’illa Grossa de Colera, a l’Alt Empordà. Els serveis d’emergències han rebut l’avís cap a les 12.40. Un dels ferits ha nedat fins a la costa i els altres han estat rescatats per una embarcació de submarinistes, segons els bombers, que hi han enviat quatre dotacions. També hi han intervingut Salvament Marítim, que ha remolcat l’embarcació, el SEM i la Guàrdia Civil, que s’ha fet càrrec de la investigació.

Salvament Marítim no ha hagut d’intervenir en el rescat perquè una embarcació particular, la dels submarinistes, ja havia pogut atendre els dos supervivents que havien restat a la zona. Un altre dels tripulants ha pogut arribar nedant fins a la costa, però n’hi ha hagut un altre que s’ha mort a conseqüència de l’accident.

El SEM ha traslladat els tres supervivents a l’hospital de Figueres amb símptomes lleus d’hipotèrmia. Segons fonts del centre, s’han recuperat i la previsió és que rebin l’alta aviat. Les víctimes de l’accident tenen entre quaranta anys i cinquanta.

Educació destitueix Vicent Soler de president del Consell Social de la UV

La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació ha decidit de destituir Vicent Soler de president del Consell Social de la Universitat de València (UV) i del càrrec al capdavant de la Fundació Universitat-Empresa Adeit de la UV amb l’argument de cercar un perfil més empresarial, el nom del qual serà anunciat aquests dies vinents.

Segons que han confirmat a Europa Press fonts del departament, Soler ja ha estat informat d’aquesta decisió en una conversa que ha estat cordial. L’ex-conseller d’Hisenda va ser nomenat president del Consell Social i la Fundació Adeit de la UV el maig passat, en substitució de María Emilia Adán.

Vicent Soler: “Estem carregats de raons per a avançar en l’autogovern”

Vicent Soler té una trajectòria àmplia en l’àmbit universitari i és expert en el coneixement de l’economia i la societat valenciana. Llicenciat en econòmiques, va ser catedràtic d’economia aplicada i director del Departament d’Estructura Econòmica de la UV, com també degà de la Facultat d’Economia de la mateixa universitat.

En l’àmbit polític, entre més càrrecs, va ser conseller d’Administració Pública de la Generalitat, regidor a l’Ajuntament de València i, conseller d’Hisenda i Model Econòmic amb el govern del Botànic entre el 2015 i el 2022.

El PSPV titlla la decisió de lamentable

El síndic del PSPV a les Corts, José Muñoz, ha titllat de lamentable la destitució de Soler, i ha exigit al president de la Generalitat, Carlos Mazón, que recapaciti. “Aquesta mena de decisions el deixen en molt mal lloc”, ha dit.

Muñoz ha demanat, en declaracions remeses als mitjans de comunicació, que mantinguin Soler al capdavant del Consell Social de la UV, perquè ha defensat que era una persona important per a la societat valenciana de prestigi reconegut: “La seva transcendència política i el seu compromís vital per l’autogovern valencià i el desenvolupament de les polítiques públiques en favor de la ciutadania fan evident que es tracta d’una persona clau en la societat valenciana de reconegut prestigi i que compta amb l’afecte i respecte de tots els valencians i valencianes.”

“La destitució del professor Vicent Soler demostra que Mazón s’ha instal·lat directament en el sectarisme i en la censura“, ha criticat. Alhora, ha remarcat que, quan Ximo Puig va accedir a la presidència de la Generalitat el 2015, va mantenir en aquests càrrecs les persones que els ocupaven. “No pot ser el president d’uns pocs valencians; és el president de tots els valencians”, ha reblat.

Elite Taxi exigeix al govern que obligui els taxistes a tenir el B2 de català per treballar

L’associació Elite Taxi ha exigit al govern català que incorpori el sector del taxi al futur Pacte Nacional per la Llengua, incloent-hi l’obligació d’acreditar el nivell B2 de català per poder exercir.

En un comunicat, l’entitat ha denunciat que gran part dels taxistes no és capaç d’entendre el català ni de parlar-lo: “Hi ha nombrosos indicadors que mostren una tendència negativa en l’ús i coneixement de la llengua. Com a societat i com a país, hem de tenir la capacitat d’actualitzar i modernitzar les eines que l’han fet progressar fins ara.”

Ara com ara, el nivell de certificació de llengua catalana que es requereix per obtenir la credencial de taxista és el B1, “un nivell bàsic que no es correspon amb la garantia dels drets lingüístics dels usuaris catalanoparlants que usen el taxi a casa nostra”, segons que explica l’associació.

Alhora, Elite Taxi afegeix que el sistema d’examinació, amb escàs poder supervisor, ha estat propens al frau i la falsificació de certificats. És per això que sol·liciten que s’augmenti a un B2 el nivell de certificació de català, corresponent al nivell intermedi. A diferència del B1, l’associació considera que el B2 ha de garantir poder fer servir el català en un ampli ventall de situacions de comunicació amb un cert grau d’independència lingüística.

La UE tanca un acord sobre les noves regles de dèficit i deute

El Consell de la UE i el Parlament Europeu han tancat aquesta matinada un acord sobre les noves regles de dèficit i deute. El pacte entre tots dos legisladors per reformar les normes fiscals ha arribat menys de dos mesos després de l’acord polític assolit pels ministres d’Economia i Finances de la UE sobre les normes que limiten el dèficit i el deute.

Tancar un acord amb l’eurocambra abans del març era clau perquè les noves normes es poguessin aprovar aquesta legislatura. De fet, tots dos legisladors ja aspiraven a poder tancar un pacte a principi de febrer perquè el Parlament Europeu ho pogués votar en el ple d’Estrasburg abans de les eleccions. “Les noves normes garantiran unes finances públiques equilibrades i sostenibles, reforçaran l’atenció a les reformes estructurals i fomentaran les inversions, el creixement i la creació d’ocupació a tota la UE”, diu el ministre de Finances belga, Vincent Van Peteghem, en un comunicat del Consell, que celebra l’acord “equilibrat” que permetrà que s’apliqui de seguida.

Del Parlament Europeu, l’eurodiputada socialista de Portugal Margarida Marques en destaca l’enfocament cas per cas i la flexibilitat de les noves regles fiscals per a prevenir les polítiques d’austeritat.

Què s’ha pactat?

Les normes noves mantenen els objectius fiscals d’abans de la pandèmia: un dèficit d’un 3% i un deute inferior a un 60% del PIB. Tot i això, introdueixen objectius individuals de quatre anys per a cada estat membre, tot tenint en compte la situació de cada país. Aquest període es pot ampliar a set anys si els països es comprometen a aplicar reformes i inversions pactades amb la Comissió Europea amb la despesa neta primària com a variable de control.

També exigeixen una reducció anual mínima del deute d’un punt percentual als països més endeutats, els qui tenen un deute per sobre d’un 90%. L’ajustament serà d’un 0,5% en el cas dels estats que tenen un deute entre el 60% i el 90%. A més, l’acord preveu que els països amb un dèficit per sota d’un 3% l’hagin de continuar reduint fins a l’1,5%, amb l’objectiu de crear un marge fiscal per a fer front a possibles crisis.

Els estats que superin el llindar d’un 3% de dèficit hauran de fer un ajustament estructural del 0,4% anual i del 0,25% en cas que el camí cap a la reducció s’allargui fins a set anys. Les regles també preveuen un període transitori fins el 2027 per suavitzar l’impacte de la pujada de la càrrega dels interessos.

Ara per ara no se sap quan es començaran a aplicar les noves normes. La Comissió Europea estudia si es poden començar a aplicar en el pressupost de l’any vinent.

Els pagesos tallen la A-3 a Xiva en el cinquè dia de mobilitzacions al sector

Els agricultors han blocat l’autovia A-3 a l’altura de Xiva (Foia de Bunyol) en el cinquè dia de mobilitzacions al sector.

El blocatge, al punt quilomètric 327 de la carretera en direcció Madrid, ha començat a primera hora del matí, cap a les 7.00. La via és col·lapsada del tot ara com ara, amb retencions d’un quilòmetre, encara que esporàdicament es permet de circular per un dels carrils de la via.

La protesta arriba l’endemà de les mobilitzacions que van deixar prop de trenta quilòmetres de retencions a la N-330 a l’altura de Castellfabib (Racó d’Ademús). A la Cerdanya, les protestes dels pagesos també van obligar a tallar el túnel del Cadí, a la C-16, durant uns tres quarts d’hora a la tarda.

Les organitzacions agràries reclamen al govern espanyol solucions immediates per a abordar els problemes del camp relacionats amb les conseqüències de la sequera i la guerra d’Ucraïna, els preus i els costs de producció, com també sobre la simplificació i flexibilitat de la política agrària comuna (PAC) de la Unió Europea.

Les portades: “El govern espanyol no veu vincles entre Puigdemont i Putin” i “El PP defensa el seu dret a parlar amb Junts”

Avui, dissabte 10 de febrer de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Jo Nesbø o la condició humana

Una sala de cinema plena a vessar i no pas una qualsevol: la gran del cine Bosque, al carrer de la Rambleta del Prat. Més de cinc-centes persones de cabuda. Explica la història que el cinema, fa molts anys, havia estat una sala de ball on els graciencs exhibien el seu art i iniciaven, en molts casos, el festeig. Qui ha ballat amb un públic entregat i totalment seduït és Jo Nesbø, flamant guanyador del premi Pepe Carvalho que atorga el festival de novel·la negra de Barcelona, el BCNegra. L’autor noruec fa molt de temps que és un dels més estimats a casa nostra i amb motiu: de tota la plèiade de traduccions d’autors nòrdics que ens ha arribat després del brutal èxit de Stieg Larsson, ell i l’islandès Arnaldur Indridason són els bons. I els fans de la novel·la negra ho saben.

Nesbø no defrauda, és un Fred Astaire de la literatura, un Cesc Gelabert disposat sempre a innovar partint de la solidesa absoluta de les seves propostes. El noruec sap que sempre que vulgui pot quedar-se en el terreny conegut del seu detectiu Harry Hole i que les masses el seguiran, però de tant en tant agafa un Shakespeare i el subverteix, puja als escenaris amb la seva banda de rock, escriu un llibre per a nens o torna al terror nu i cru, com en el seu darrer llibre, La casa de la nit. I en tots els casos se’n surt amb nota. I és clar, perquè un ballarí pugui mostrar tot el seu art a escena necessita un company de primer ordre, algú que li pugui treure tot el profit, i Xavi Bundó va fer tota una lliçó de bon periodisme en directe.

Si el dijous va ser el torn de la trobada amb la premsa, amb les autoritats i amb la gent que va poder aconseguir invitació per a anar al Saló de Cent, a la sala gran del cinema Bosque, la de les grans nits d’estrena, va ser on es va retrobar amb els lectors, amb la gran massa de seguidors que té i que es consolida com més va més, la qual cosa semblava llunyana el 1997, quan va fer-se conèixer amb El ratpenat, la novel·la en la qual va néixer un Hole que era molt més dur que ara, perquè sembla que el personatge s’ha anat humanitzant de mica en mica. Així i tot, no deixa de ser una mescla de detectiu hard-boiled americà passat pel filtre de la cultura nòrdica, un tipus solitari, que beu en excés i que no té problemes amb la violència, a condició que sigui ell qui la gestioni.

El Messi que no va poder ser

Nesbø va arribar a l’escenari amb la boina marca de la casa, les ulleres ultramodernes i un estil casual, però molt ben estudiat: més de vint milions de còpies venudes dels seus llibres i traduccions a més de quaranta llengües permeten el posat de jove rebel que ha triomfat. Molt més que no pas en els seus temps de futbolista, quan destacava com un davanter d’aquells indisciplinats, dels que “després de fer un gol feia petons a la pilota per no haver de baixar corrents a defensar”. Nesbø va jugar en una petita ciutat noruega: “Érem com ara el Girona, vam arribar a guanyar la lliga un any i jo vaig jugar a primera, però em vaig trencar els lligaments de totes dues cames i ací es va acabar la meva història amb el futbol. Tot i això, és fantàstic, perquè els pocs que recorden haver-me vist jugar encara poden parlar del Messi que no va poder ser per culpa de les lesions i això ja no ho puc empitjorar.”

De fet, el futbol té una bona part de la culpa de la relació que l’escriptor manté amb la ciutat de Barcelona. La va començar a sovintejar abans dels Jocs Olímpics del 92. “I llavors ja era una ciutat molt interessant, i més per a algú que hi va arribar després de visitar Sant Sebastià i les festes de Sant Fermí a Pamplona, però després de les olimpíades es va transformar en aquesta meravellosa ciutat d’Europa on tothom voldria viure. Tot i això, no puc escriure cap de les meves ficcions de Harry Hole a la ciutat, simplement perquè el Harry no hi ha nascut, i jo per escriure necessito que les històries puguin aprofundir en un temps i un espai que conegui prou bé.”

Qui sí que hi va venir a viure va ser un amic seu. “Tots dos érem molt fans del Barça, i encara ho som, però fans de veritat, dels d’abans del Dream Team. El meu amic es va instal·lar a la ciutat, va comprar un abonament per a tota la temporada i va conèixer una família d’afeccionats que el van acollir molt bé, però que el primer que li van dir era que havia arribat a un bon lloc per al patiment. Si mirem la temporada d’enguany…” Es notava perfectament que tant ell com Bundó haurien pogut parlar una llarga estona de futbol, potser perquè Nesbø ja fa uns quants dies que és a la ciutat i deu estar una mica fart de parlar de literatura, però no va defugir d’entrar a fons en algunes qüestions més polèmiques.

Per exemple: Bundó volia saber si estava d’acord que tenir un port és una bona condició per a una ciutat per a poder ser escenari de novel·la negra i ell va dir: “No n’estic segur al cent per cent. Chicago, per exemple, és la vora d’un llac, sí, però no destaca pel port, i molt menys, per exemple, Minneapolis, que és un gran escenari per a una novel·la negra. De fet, l’any que ve en publicaré una que hi és ambientada. A Oslo hi ha poca delinqüència, però els lectors intel·ligents entenen perfectament què implica un crim en una societat com la nostra. O per exemple, els suecs, que són especialistes a col·locar crims i criminals en petits llocs rurals molt deixats de la mà de Déu, perquè saben quina mena de disrupció significa un crim d’aquestes característiques en un lloc així. Un crim destaca molt més en una societat petita i tranquil·la que no en una gran urbs criminal.”

Descriure societats complexes

Bundó també va voler entrar a discutir els motius que poden explicar que les societats nòrdiques, tan envejades des de casa nostra, tinguin una taxa d’autors de novel·la negra tan alta. I Nesbø va esgrimir la seva teoria: “En primer lloc, no crec que hi hagi una relació directa entre la novel·la negra i la taxa de delinqüència d’un lloc, perquè, si no, liquidaríem el paper de la ficció. La ficció es basa a usar alguns elements que trasbalsen, com ara els crims, per parlar de la condició humana, i això es pot fer en qualsevol mena de societat. A l’hora d’escriure emprem un gènere com a recurs per poder descriure societats complexes i els seus errors.”

En aquest sentit, l’afirmació va enllaçar amb la que va explicar dijous quan va rebre el premi Carvalho: “Escriure novel·la negra, de misteri, d’assassinats, és escriure sobre la condició humana. Crec que d’alguna manera ha substituït la literatura religiosa, perquè té a veure amb els individus i amb els dilemes morals.” Tot i això, va dir que la novel·la negra també podia ser un refugi en les societats en crisi. “Durant els bombardaments de la Segona Guerra Mundial, a Londres, als refugis i al metro, molta gent llegia novel·la policíaca. Per a ells era molt reconfortant.”

I potser sí que la novel·la negra pot ser reconfortant, però fins i tot els mites tenen punts febles, i Jo Nesbø ha trepitjat terreny llenegadís quan va començar a fer elogis d’Agatha Christie i les seves novel·les “tan polides i en molts casos molt interessants”. Ací va ser quan part del públic va començar a pensar que de vegades els escriptors són molt millors quan escriuen que no pas quan s’enfronten a un auditori i confessen els seus secrets més ocults. Perquè parlar del Barça en aquest moment potser és lleig, però reivindicar Agatha Christie quan ets un autor que et trobes als antípodes de la seva literatura és un cop baix. Li ho podran perdonar, al flamant premi Carvalho? Potser haurà d’escriure un altre Harry Hole per redimir-se… i qui sap si l’haurà d’ambientar a Barcelona.

Les cartes d’una valenciana que revelen el París lèsbic de mitjan segle XX

Parada de metro Nation
Plaça de la Nation amb avinguda du Bel Air, París
Mapa a Google

El 14 de gener passat, al magazín dominical del diari francès Le Monde, un periodista de la casa, Denis Cosnard, signava un reportatge tan extens com excel·lent amb un títol doblement enigmàtic: “A la recherche de Conchita Lopez, l’inconnue des lettres du métro parisien“ (“A la recerca de Conchita Lopez, la desconeguda rere les cartes del metro parisenc”). És, ras i curt, la història d’una recerca començada vint anys enrere en una parada de metro que va obrir la porta a la història, més llunyana en el temps, del col·lectiu lèsbic de la capital francesa d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

Els protagonistes de la primera història són Mathieu Duflot i Florence Evrard. Duflot, un informàtic afeccionat a recollir objectes perduts per la ciutat, no va haver d’esmolar gaire la vista per a detectar, el 14 de gener de 2002, una troballa diferent de les altres a què estava acostumat: un paquet de correspondència personal molt ben deixat damunt d’una paperera de la parada Nation de la línia 6 del metro. Quan va arribar a casa, la seva companya d’aleshores, Evrard, va quedar simplement fascinada pel que deien les vint-i-vuit cartes i postals, datades entre el 1938 i el 1976.

Florence Evrard, com descriu Cosnard al reportatge, va engegar aquell mateix dia una recerca quasi febril per mirar d’encaixar el trencaclosques que representava tot aquell enigmàtic feix de lletres, plenes de confessions íntimes, escrites per dones de llocs tan distants com ara Alexandria, Barcelona, Bizerta, Canas, Heidelberg, Londres, Neuilly, Washington i Zúric. A partir de detalls pescats ací i allà, va poder estirar fils i anar teixint, amb els anys, un món invisibilitzat de la seva ciutat, París, durant una bona part del segle XX: el dels cabarets lèsbics, mal vists per les autoritats, però no obertament perseguits.

Totes les cartes, per cert, anaven destinades a una mateixa persona i a una mateixa adreça: Mademoiselle Conchita Lopez o Marin-Lopez, de la rue Louis-Blanc, 19, de París. Ni l’edifici del districte desè ni la destinatària ja no existien, el 2002, però Evrard no va defallir fins a treure’n l’entrellat. I el que va descobrir és tota una xarxa de dones, com ara la Mireia de Barcelona, enamorades de la vida noctàmbula de París i d’una de les seves ànimes, Concepción Marín López, nascuda a València el 30 d’agost de 1916.

Amb tan sols tres anys, la Conchita es va traslladar a viure amb els seus pares i dos germans a la capital francesa, on es va escolaritzar i va estudiar a la Sorbona just abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però, quan va superar la vintena i va deixar la feina en una casa de moda, va començar una llarga carrera d’animadora i treballadora en cabarets lèsbics del barri de Pigalle, amb noms mítics com ara Fétiche, La Silhouette i sobretot el Carroll’s, el local més conegut i selecte de l’empresària de la nit Suzanne Jeanne Baulé, Frede (1914-1976), per on es diu que van desfilar des de Marlene Dietrich fins a Orson Welles, passant per Simone Signoret i Yves Montand, Anaïs Nin, Rita Hayworth, Gary Cooper i Salvador Dalí.

Entre línies, les cartes del metro permeten de reconstruir la intimitat d’unes dones i la interioritat d’un món que s’allarga des del primer cabaret de Jane Stick, obert el 1937, fins al tancament de l’últim Carroll’s, el 1970. El 4 de gener de 2002, allunyada de tot aquest ambient des de feia temps, Conchita Lopez es va morir a París, a vuitanta-cinc anys. Nou mesos després, la seva parella des de feia tres dècades, Jacqueline L., se suïcidava saltant des del seu pis prop de la parada de metro Nation. El seu testament, per cert, era entre el plec de cartes que potser ella mateixa, sospita Evrard, va deixar el 14 de gener de 2002 ben a la vista d’algú que volgués seguir la pista d’aquest petit tresor amb molta història.

I una mica més: La vida de Conchita Lopez fou portada al teatre fa quasi un any per un amic de Florence Evrard, Jacques Gomez, amb el grup Trajet Spectacle a Die.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Parada Nation de la línia 6 del metro de París (fotografia: Viquipèdia). Targeta del club Carroll's de París.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Preocupació perquè la Cambra tanca el centre capdavanter de ‘blockchain’: “Les oportunitats deixaran de ser-hi”

La Cambra de Comerç de Barcelona ha anunciat aquesta setmana el tancament temporal del Centre Blockchain de Catalunya (CBCat), dedicat a la difusió, la formació i l’assessoria en matèria de cadena de blocs. Els experts alerten que la decisió, que arriba per sorpresa després de tan sols tres anys d’activitat, amenaça la consolidació al país d’una tecnologia que, tot i ser clau, continua lluny de ser hegemònica al sector productiu català.

Tancament sobtat

En un comunicat publicat dimarts conjuntament amb el CBCat, la Cambra de Comerç anuncià que, com a part d’un procés de revisió més ampli de les línies estratègiques de la corporació, els pròxims anys es faria “una redefinició del projecte CBCat i la seva estructura per ajustar-lo a les necessitats empresarials amb una visió a mitjà i llarg termini”.

ATENCIÓ!

El CBCat atura temporalment la seva activitat. pic.twitter.com/y92sBdOMk3

— CBCat (@CBCat_io) February 6, 2024

La corporació atribueix el tancament del centre als canvis en la política de subvencions del govern. D’ençà del 2021, l’executiu havia concedit una subvenció directa anual al CBCat, però enguany ha decidit de posar-hi fi per obrir una línia d’ajuts per concurs públic. Això significa que, si la Cambra vol continuar optant als fons, hi haurà de presentar un projecte públic.

El cessament de les activitats del CBCat, que fonts de l’entorn del centre expliquen a VilaWeb que va ser comunicat sense diàleg previ, ha significat l’acomiadament dels set treballadors que hi havia. L’anunci també ha deixat enlaire els projectes i esdeveniments que s’articulaven per mitjà del centre. És el cas la Fira Catalana de Blockchain (BxCat), l’esdeveniment de referència del blockchain en l’àmbit català, que s’havia de fer el 5 de juny al Palau de Congressos de Girona. Aquestes fonts asseguren que la intenció és donar continuïtat a aquests actius fora de l’estructura de l’entitat, amb seu al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, però admeten que ara com ara no hi ha res segur.

Un suport institucional crucial

El tancament del CBCat ha deixat el país sense el principal referent institucional en matèria de tecnologia de cadena de blocs. Ho explica Albert d’Anta, que fins aquesta setmana ha exercit de director del centre: “Imagina que un grup d’emprenedors d’aquí vol presentar un projecte amb blockchain a una gran empresa. Per molt talentosos que siguin, no és el mateix que el presentin pel seu compte que amb el suport de l’administració i d’entitats de renom com la Cambra de Comerç: la diferència entre una cosa i una altra és radical”, diu.

I continua: “Quan aquest suport a una tecnologia ve de dalt, és evident que t’escoltaran més i t’obriran més portes. Necessitaràs parlar amb directius i empresaris d’alt nivell, i sense aquest suport institucional és molt més difícil que hi tinguis accés. És per això que el CBCat era tan important, perquè d’alguna manera et donava aquesta credibilitat.”

Jordi Baylina, enginyer en telecomunicacions i autoritat internacional en tecnologia de cadena de blocs, expressa un parer molt semblant: “Amb el tancament del CBCat, les oportunitats que hi podria haver hagut en matèria de cadena de blocs deixaran de ser-hi”, explica. “La tecnologia blockchain s’ha d’explicar a les empreses, i aquesta feina de difusió –de fer entendre què és el blockchain i d’organitzar projectes perquè les empreses en puguin veure els beneficis de primera mà– és la que feia el CBCat. Per difícil que pugui ser de mesurar, és una tasca imprescindible si volem desenvolupar l’ecosistema blockchain en l’àmbit de país.” I afegeix: “Al cap i a la fi, es tracta de tenir un cert avantatge de cara al futur; de formar les empreses i treballadors per avançar-nos al desembarcament del blockchain.”

En aquest sentit, D’Anta defineix el CBCat com el centre de l’ecosistema de la tecnologia de cadena de blocs al país. “Si el centre tenia alguna cosa, al cap i a la fi, és que ajudava a dinamitzar el sector i aterrar projectes amb blockchain que afavorissin tot l’ecosistema. Cal una entitat pública que impulsi d’alguna manera aquesta tecnologia; si el CBCat no fa aquest paper, l’haurà de fer algú altre.”

De l’alimentació a l’autoconsum energètic

El CBCat es presentà a final del 2020 amb la Cambra de Comerç, que en aquell moment presidia Joan Canadell, i amb el suport de la Conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública, que aleshores encapçalava Jordi Puigneró. “La idea era dur a terme casos pràctics per formar les empreses que no n’estiguessin al cas i demostrar-los que el blockchain no és una tecnologia estranya, que té moltes aplicacions econòmiques. Vèiem que l’impuls al blockchain no podia venir tan sols del sector privat, que també calia que la part pública hi fes costat”, assegura Canadell en declaracions a VilaWeb.

Durant aquests darrers tres anys, el centre ha impulsat diferents projectes per a estimular l’ús de la tecnologia de cadena de blocs. D’Anta recorre a l’exemple de la identitat digital per a il·lustrar-ne els avantatges. “Cada vegada ens relacionem més de manera digital, sigui amb l’administració o entre empreses privades. La tecnologia blockchain permet, amb facilitat, de tenir la certesa que parles amb algú que és qui diu ser; en el cas de les negociacions entre empreses, amb algú que té els poders per a dur a terme la negociació”, explica. “Amb blockchain t’assegures aquesta capa de confiança entre dues parts on, a priori, no necessàriament existeix aquesta confiança.”

I continua: “Una altra cosa molt bona que té la tecnologia blockchain és que et permet d’oferir garanties sobre certs processos sense haver de donar la informació que hi ha darrere. Per exemple, tu pots provar que ets major d’edat sense haver de donar la teva data de naixement.”

Aquest és, precisament, el principi rere el projecte Carboni Zero, impulsat en col·laboració amb l’Ajuntament de Vic per a traçar –de l’origen fins a la distribució– la petjada de carboni de productes de la indústria alimentària, com ara la llet. “Hi ha moltes empreses que fan bandera de la sostenibilitat o la proximitat, però n’aporten poques proves, o cap. Amb blockchain, tu pots traçar el procés productiu pas a pas i fer que això sigui més creïble”, explica. I afegeix: “En el cas de la llet, pots traçar amb què s’han alimentat les vaques que l’han produïda, quanta energia s’ha gastat a transportar cada bric, etcètera. Totes aquestes etapes es registren perquè, al final del procés, el consumidor en pugui rebre una visió global”.

Una altra de les iniciatives de capçalera del CBCat ha estat el projecte reWatt, impulsat per a permetre la venda d’excedents de l’autoconsum energètic de particulars o bé entitats.

“Amb la tecnologia blockchain pots posar una identitat digital als excedents, perquè ens entenguem, i això en facilita la comercialització entre consumidors d’una mateixa comercialitzadora”, diu. I afegeix: “Tot queda registrat amb transparència absoluta.”

Durant aquests darrers mesos, D’Anta explica que el CBCat havia treballat en uns quants projectes relacionats amb el sector turístic, incloent-hi un que cercava de traçar la petjada de carboni de cada viatjant. Qui ha estat fins ara director del centre explica que aquestes iniciatives havien obtingut uns resultats preliminars molt bons, però que el cessament de les activitats del centre les ha deixades en pausa indefinidament. “En el sector turístic la tecnologia blockchain podria ser molt avantatjosa, i l’administració té un paper clau a l’hora de fomentar-ne l’ús: en sortiria guanyant el sector i el país en general. Però ara ja no sé què en sortirà, d’aquí”, diu.

 

Gemma Carbó: “La modernitat ha arrasat. Com si no hi hagués hagut un abans”

La Fundació Carulla, entitat propietat de l’editorial Barcino i del Museu Terra (abans anomenat Museu de la Vida Rural), entre més organitzacions, impulsada per la família Carulla, empresaris del sector agro-alimentari, acaba d’inaugurar una nova seu al barri del Poblenou de Barcelona, al carrer dels Almogàvers, 214. Ha reformat un edifici del 1962 obra de l’arquitecte José M. Segarra.

Aquesta nova seu de la Fundació Lluís Carulla té la particularitat d’incorporar a la planta baixa una sala expositiva que depèn del Museu Terra, amb seu a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Aquest espai d’exposicions temporals s’ha obert amb la mostra “Peus a terra”, que, tal com s’explica, pretén d’impulsar una “transformació real cap a una vida més sostenible fomentant la reconnexió amb la terra com a sòl que ens alimenta, com a paisatge cultural del qual formem part i com a planeta que habitem i que ens obliga a encarar els reptes de futur des de noves perspectives”.

Hem parlat amb la directora, Gemma Carbó, que n’és al capdavant d’ençà del 2018, per entendre el perquè del canvi de nom, de l’opció per tenir una sala del museu a Barcelona i també del paper que pot tenir un museu dedicat al món rural en un context de canvi climàtic, just la setmana en què la pagesia ha dit prou i ha organitzat mobilitzacions per tot el territori.

El Museu de la Vida Rural es va inaugurar el 1988 i el 2009 s’hi va fer una reforma important. Ara canvia de nom per abraçar tots els aspectes que la ruralitat i el món contemporani en emergència climàtica han d’afrontar. I ho volen acarar amb una idea de museu viu i no pas immòbil, que es repensa constantment, que valora i transmet un coneixement i una cultura perduda, oblidada, la cultura agrària i natural. En aquest sentit, el nom recull totes unes expectatives i desafiaments nous relacionats amb el moment que vivim.

De “Museu de la Vida Rural” a “Museu Terra”. Per què abandonar la paraula ruralitat si el nom fa la cosa?
—És fruit d’un procés de reflexió que hem fet aquests últims anys. El canvi de nom va relacionat sobretot amb el concepte de ruralitat. És un concepte que teníem sempre sobre la taula: què vol dir rural?, què vol dir ara a viure al món rural?, realment és tan diferent de viure a ciutat? I, sobretot, rural en relació amb les dones, amb i sobre les quals hem treballat molt aquest darrer any.

La idea de ruralitat.
—És un concepte que ha evolucionat molt i que darrerament és molt en les agendes polítiques, perquè hi ha una Agenda Rural, hi ha un Estatut del Món Rural… Cada vegada més s’associa rural amb la idea de poble de menys de dos mil habitants, que és una definició que va quedant en clau administrativa. Però nosaltres ens plantejàvem què és més important d’aquest món rural o d’aquest concepte de ruralitat. I va sortir molt aquesta connexió amb la terra. Perquè la manera com nosaltres vivim a l’Espluga de Francolí és diferent de la vida a ciutat bàsicament perquè qui més qui menys, tothom es relaciona amb la terra: encara tenim l’hort, el tros; surts cada dia a les muntanyes de Prades a passejar o el cap de setmana vas a caminar; vas a collir bolets, espàrrecs, coneixes els fruits del bosc… Tens una relació amb aquest territori, amb aquest paisatge, que és molt important. I així anava sortint el concepte de museu-terra, de la terra com el factor diferencial d’aquesta ruralitat.

El terme paisatge no l’heu considerat?
—Volíem posar en relleu justament aquesta connexió amb tot el que implica la terra, en un sentit material i orgànic, però també en un sentit simbòlic, allò que ens dóna pistes per pensar cap a on anem. I agafant-nos al lema del museu, que és: “Per saber on anem, cal saber d’on venim.” Reivindiquem aquest coneixement lligat al treball de la terra i als oficis. I també lligat a un respecte i a una relació més sensata amb aquesta terra, en un sentit holístic, que és el que ens reclama avui la idea de sostenibilitat.


Gemma Carbó.

Museu de la Vida Rural té un aire costumista, antic.
—Sí, era una mirada molt cap a una manera de viure de fa cent anys i anava associada a un discurs molt negatiu, sobre aquesta ruralitat: d’analfabetisme, de condicions de vida molt dures, de poca obertura mental…, que encara pesa. I, de fet, encara molta gent gran diu aquella frase de: “Si pots, marxa a la ciutat.”

Un discurs negatiu que ha causat una manca d’autoestima.
—Encara hi ha una mirada molt bucòlica i molt romàntica, per una banda, perquè és el paisatge on anem el cap de setmana, o bé una mirada molt negativa, perquè allà feia molt de fred i es passava molta fam. Entre aquests dos extrems pensem que hi ha una via intermèdia, que va lligada a una idea de terra que pot ser molt potent, que t’interpel·la diferent: tornem a posar els peus a terra, tornem a connectar-nos de veritat amb tots els sentits, connectar-nos amb el que vol dir la terra. Això és el que es reivindica en l’àmbit de la salut, l’educació, en molts àmbits de la nostra vida, oi?, que ens cal tornar a sentir aquesta sensació d’anar descalços, però també aquesta sensació de tocar la terra, de fer anar les mans, d’estar en contacte amb el bosc, amb la natura. Perquè ho necessitem.

Poseu la paraula terra, que és molt polisèmica, al centre del discurs.
—El sentit dels museus és el de mantenir i preservar una memòria i un coneixement per posar-lo al servei dels reptes d’avui i, sobretot, per pensar cap on volem anar en el futur. En aquest sentit, el paper dels museus és ser àgores de debat. Aquest debat ja el fem al Museu Terra, a l’Espluga de Francolí, i ara el volem portar també a Barcelona, perquè pensem que és un debat que interpel·la tothom, tant la gent dels pobles com la gent de la ciutat.

Amb la presència del Museu Terra a Barcelona, aquest equipament agafa molta més força també dins el conjunt de la Fundació Carulla?
—Ja en té, però la distància amb l’Espluga és molt psicològica. I l’Espluga no és encara una destinació turística. Sí que tenim molts usuaris i molts visitants, sobretot molta gent del territori, que és a qui ens devem primer, i molt turisme a l’estiu. Però, tot i això, encara costa molt de situar aquests temes a les agendes de la ciutat. I, per tant, això era una oportunitat molt interessant.

Aquests darrers cinquanta anys hem perdut la cultura natural. Som uns ignorants en relació amb els conreus, el nom dels arbres, no sabem llegir la natura.
—Hi ha un trencament molt fort. La modernitat ha arrasat. Com si no hi hagués hagut un abans.

Quines són les bases que regiran el Museu Terra a partir d’ara?
—El canvi de nom ens permetrà obrir un nou pla estratègic. De fet, aquest darrer any, per exemple, hem treballat molt amb les dones. Tenim una exposició temporal ara, “Tros de dona”, que explica que han estat les que ens han parlat molt d’aquest vincle de tenir cura de les persones i tenir cura de la terra. És un missatge que avui des de l’ecologia, des del feminisme, arriba molt fort sobretot entre la gent jove. Aquest és un dels reptes que tenim ara davant, que el Museu Terra reculli totes aquestes veus, reculli aquestes cures, reculli aquestes reflexions. No vol dir grans canvis en clau museogràfica, però sí petites matisacions o petits canvis en el relat que visibilitzin aquestes noves mirades.

Els museus d’aquest país són en un moment de renovació del discurs, del punt de vista, de les pràctiques, per democratitzar-se, proposar-se una relació diferent entre la institució i el públic, menys jeràrquica, que incorpori relats fins ara amagats, com ara el de la dona.
—La reflexió que ens vam fer és que el museu és, sobretot, un projecte educatiu i pedagògic en el sentit més ampli de la paraula. És a dir, entenent que l’educació es fa al llarg de la vida i en un sentit molt ampli i molt holístic. Aquesta idea que el museu gestiona un saber que és de tots i el posa al servei de tots perquè sigui útil i per anar-lo transformant de manera col·lectiva segons el que necessitem. És a dir, el coneixement és viu, canvia, es modifica, pot ser un vector d’innovació. En el món rural és molt evident, això.

Per què?
—Les noies de la cooperativa l’Aresta treballen amb una arada, que és, en el fons, l’arada romana, però que avui és un element d’innovació, perquè és una manera de treballar des del concepte de permacultura i regeneració del sòl, que comença a tenir una acceptació molt general arreu. Vam fer servir l’arada durant pràcticament vint segles, després el tractor la va fer desaparèixer i ara resulta que torna a aparèixer, però, evidentment, modificada i repensada en clau de les necessitats actuals. És molt més lleugera, té rodes i permet treballar més còmodament.

Aquest exemple que heu posat lliga amb la idea de desaprendre. Es podria aplicar també a l’agricultura ecològica, que bandeja els pesticides i plaguicides, tan en voga tota la segona meitat del segle XX.
—Fixa’t que quan vam inaugurar la segona ampliació del museu, l’any 2009, el recorregut per l’exposició permanent acabava amb un vídeo que deia: “Hem avançat molt, però hi ha moltes incògnites en l’aire”, fent referència justament a tota la idea dels pesticides, de l’ús tan extractiu i intensiu de la terra, que la desertitza. Dani Freixes i el seu equip, encarregats de definir el projecte museològic i museogràfic, van ser uns visionaris, perquè ja ho apuntaven, en un moment en què la reflexió ecològica encara era lluny.

I avui, quinze anys després, l’agricultura ecològica es relata com un camí.
—Però el museu no té la solució, té un coneixement que ens ha de servir per a anar imaginant solucions i anar provant vies de sortida a la realitat que tenim. I crec que la sensibilitat respecte de la qüestió de regenerar el sòl és cada vegada més alta. Perquè fa possible la regeneració de la vida. Perquè, al final, l’extractivisme intensiu que es dóna de manera accelerada aquests darrers anys mata qualsevol possibilitat de créixer.

Voldria introduir dos problemes molt importants que patim. El primer, se’ns acaben els pagesos. No hi ha relleu generacional. Els territoris rurals es continuen despoblant. Però, per contra, no ens podem permetre de no tenir petita pagesia, que ens alimenta, que manté el mosaic agro-forestal, que evita incendis, que contribueix a reduir la petjada de CO2… Al Museu Terra com ho veieu i quin paper hi podeu jugar?
—El Museu Terra ha estat molt present en tot el procés de l’Agenda Rural. Sempre diem que, per repensar aquests equilibris, cal fer possible que aquells que vulguin puguin viure en aquests pobles i puguin ser els gestors d’aquest territori, de manera lliure i oberta. Ara bé, perquè això passi, la possibilitat de la vida al poble ha de ser en les mateixes condicions de drets fonamentals que en les ciutats. I probablement hi haurà d’haver compensació de desequilibris durant un temps, tal com ha passat amb el gènere, i com ha passat amb tants temes més. És evident que la consciència es va estenent, perquè només reaccionem davant les situacions límit. És clar, què podem fer des del museu? Podem fer el que diem des de la Fundació Carulla: hem de situar la cultura al centre de tots aquests debats, sobre els problemes de la pagesia, sobre la sostenibilitat, com a factor fonamental. La cultura i les arts.

Expliqueu-vos.
—Entenem la cultura com aquest coneixement acumulat, aquest patrimoni, i també l’entenem com la interpretació contemporània d’aquest patrimoni, moltes vegades des de les arts i la ciència. Si això no és en les polítiques de reequilibri territorial, en les polítiques públiques de l’Agenda Rural, de l’Estatut del Món Rural, etc., serà molt difícil que canviem el relat. Perquè qui canvia el relat és la cultura.

Però la cultura ha perdut centralitat i prestigi en la societat actual.
—No sé si ha perdut centralitat. Penso que justament la recupera.

En què us baseu?
—Em baso en el fet que políticament avui és el gran motiu de discussió. Parlo de l’apropiació cultural del relat. Perquè, en el fons, la capacitat que tenen les arts de difondre valors, missatges, cada vegada és més evident per part de la societat. Digueu-n’hi creativitat, digueu-n’hi literatura, cinema, exposicions… És a través de tot això que anem generant discursos, valors, maneres de viure comunament acceptades. I el poder d’això és aquest famós relat que ara és en boca de tothom. I, en l’àmbit polític, la cultura comença a ser la zona de discussió. Només has de veure el que passa a València, des que governa Vox, sobretot amb la qüestió lingüística. Perquè la llengua és l’expressió més evident de la cultura. Però darrere la llengua ve la literatura, el cinema, el teatre… Darrere la llengua ve el parlar sobre el món rural i sobre els objectes, el patrimoni lingüístic… La gran batalla del segle XXI serà la cultural. Ja ho és.

Com juga aquesta oportunitat el Museu Terra?
—Per exemple, acollim residències artístiques que situen en el centre dels processos de creació artística les preguntes i debats que preocupen les comunitats. Perquè el procés de creació artística és molt semblant al de creació científica. Al final és una manera de fer-te preguntes i d’investigar a partir d’un coneixement i d’una experimentació. I cada vegada més, aquesta hibridació entre art i ciència és més clara. Justament tota aquesta innovació és la que els museus han d’impulsar.

Això venia per la manca de relleu generacional de la pagesia i també de les compensacions que haurien de tenir. Al Museu Terra, considereu, per exemple, que seria una bona opció compensar la pagesia amb un sou bàsic universal?
—El paper que juga la pagesia és equiparable al treball de les dones en l’àmbit privat de fa molts segles. És un treball essencial per a mantenir-nos vius. Canvia molt la mirada sobre aquestes qüestions. Crec que no som tan lluny de les rendes bàsiques universals. No solament per a la pagesia, sinó per a moltes altres professions menystingudes perquè no anaven lligades a la productivitat, a l’eficiència. La intel·ligència artificial ja és aquí i ens diu que la majoria de professions desapareixeran.


Detall de la mostra “Peus a terra”, a la Sala Barcelona del Museu Terra.

En què canviarà?
—La societat cada vegada és més conscient que la qualitat de vida implica tenir temps per cuidar-se i per cuidar els altres. I tot això ens portarà a una reflexió com a societat sobre els salaris, sobre les feines. Si aquest territori s’ha de gestionar, hi ha d’haver algú que el gestioni. Es digui pagès, enginyer forestal o persona o família que decideix de tenir un ramat de cabres i treballar en extensió i cuidar el paisatge. Es diu l’Aresta, que és una cooperativa agro-ecològica que ha posat en marxa un obrador amb farines locals a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà). Aquí tenim molts exemples d’aquesta mena de projectes. Cal donar suport a aquesta gent, i tant! I crec que cap aquí camina justament tot el procés de l’Agenda Rural i d’Estatut del Món Rural.

L’altra qüestió molt grossa i problemàtica és la de l’aigua. L’emergència per sequera, les restriccions d’aigua que pateix la pagesia, que no es corresponen amb les restriccions en uns altres sectors ni en l’àmbit urbà.
—Ens preocupa especialment. Primer, perquè l’Espluga de Francolí ha patit dues riuades impressionants i a terra patim sequera fa més de dos anys. Per tant, l’aigua és sempre un problema per massa o per poc. Crec que amb l’aigua passa una mica com amb el que dèiem fins ara: en els entorns mediterranis hi havia un bon coneixement sobre l’aigua que s’ha anat perdent. Hi havia una gestió probablement més sensata de la que s’ha fet aquests darrers anys, amb la implosió de la indústria agrària i aquesta revolució verda que passava per davant la productivitat per sobre de la qualitat i que va obrir molts conreus de regadiu en molts llocs on sempre hi havia hagut secà. Si ens fixem en què es feia abans de la industrialització del camp, continua havent-hi coneixements sobre la construcció de mines d’aigua, per exemple, que era el sistema de com es baixava l’aigua de Prades a Poblet, molt interessants. Continua havent-hi molt coneixement: ara a l’hort del museu impulsarem un sistema de reg que és amb tenalles [recipients de fang] enterrades, que s’havia fet ancestralment i que encara es fa molt a la zona de l’orient.

Tenalles enterrades per a regar?
—És aprofitar la terrissa, que és un material porós, com a distribuïdor d’aigua segons les necessitats que té la terra, per no haver d’arribar ni tan sols al reg de gota a gota. Calculat amb dades matemàtiques segons el sòl la quantitat d’aigua que necessites, funciona. Això és una proposta de la gent de la cooperativa l’Aresta: reflexionant sobre l’agro-ecologia i sobre un ús més sensat dels recursos naturals han arribat a aquesta conclusió, que potser aquest sistema de reg ara podria ser molt útil. A banda d’això, al museu tenim un segell ambiental, l’EMAS (Eco-Management and Audit Scheme), que fa que ens apliquem els criteris d’un ús més racional de l’aigua: hem canviat aixetes, de manera que ara van amb sensors i no queden obertes; tenim sistemes d’aprofitament de l’aigua de la pluja; reutilització de les aigües grises… Però sobretot som agents de canvi de sensibilització.

Com es pot canviar la sensibilització en relació amb l’aigua?
—Tenim activitats educatives sobre l’aigua, que també portarem a Barcelona; tenim activitats de ciència ciutadana, que hem fet amb grups d’investigació de la universitat sobre els fenòmens extrems lligats a l’aigua. Treballem vinculant-nos amb les universitats, amb el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), perquè ells també cerquen aquests vincles amb els espais culturals, a fi que les recerques científiques tinguin una altra manera de comunicar-se, molt més amable, molt més pròxima, mitjançant exposicions. Ja ho vam fer amb l’exposició “Jugar amb foc”.

Torneu a situar-vos en els conceptes troncals: cultura i educació.
—Al museu ens vam preguntar quin sentit tenia dedicar recursos econòmics, humans, materials, a mantenir objectes, la major part dels quals ja no tenen cap utilitat en aquest moment. Si et fas aquesta pregunta de manera molt seriosa, l’única resposta possible és que hi ha un coneixement lligat a aquests objectes que ens és útil. La transferència d’aquest coneixement i com la fas és el que entenem per educació. El filòsof Joan Manuel del Pozo diu que hem d’anar a l’arrel etimològica de la paraula, que vol dir “treure enfora”. Però hi ha una altra arrel etimològica d’educació, que és la de criar i acompanyar. Aquesta és la que m’agrada: entendre l’educació com aquest procés d’acompanyament.

Els museus fan un acompanyament?
—Els museus el que fem és acompanyar processos de reflexió i de creixement. No som autoritats en la matèria, això ja s’ha acabat. Però sí que gestionem un coneixement, que ens ha de fer pensar. Donar-nos a pensar, que diu Marina Garcés. I això per mi implica un creixement personal i un canvi d’actitud, individual i esperem també que col·lectiu. Si això no és educació, què ho és?

L’esmena oblidada i el risc de la impunitat total dels policies de l’1-O

L’Audiència de Barcelona ha confirmat l’obertura de judici oral contra quaranta-sis agents de la policia espanyola per la brutalitat amb què van reprimir els votants del Primer d’Octubre en uns quants col·legis de Barcelona. El jutjat d’instrucció 7 de la ciutat, després de sis llargs anys d’investigació, torpedinada per la fiscalia en molts moments, els va processar per possibles delictes de lesions lleus, lesions menys greus i també de tortura (article 174 del codi penal espanyol) i contra la integritat moral (article 175). Però hi ha un moment de la interlocutòria en què els jutges, quan ratifiquen la decisió del jutge instructor de portar a judici tots aquests agents (i de rebutjar de fer-ho sobre uns altres comandaments), diuen “si és que el judici arriba a fer-se”. Ho deixen anar com un incís, i no expliquen què volen dir, però s’entén perfectament que la llei d’amnistia pot entrar en vigor abans no hi hagi el judici i que pot beneficiar tots aquests policies. Per més que hagin pogut cometre delictes tan greus com el tracte degradant. Perquè hi ha un forat oblidat a la llei d’amnistia que ho permet, i una esmena que va presentar ERC que s’ha perdut pel camí, de la qual ningú no ha fet cas, i que està destinada a acabar definitivament a la paperera.

Tota la discussió sobre l’exclusió de les causes per terrorisme ha deixat de banda la preocupació inicial entre els promotors de l’amnistia, és a dir, que acabés beneficiant els agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Ha costat molt temps i patiment als afectats i a les organitzacions que s’han personat com a acusació de poder investigar, processar i acusar alguns agents. La causa que ha arribat més lluny és aquesta que es manté contra aquests quaranta-sis policies, però el text de la llei que van acordar el PSOE, ERC i Junts permet, ara mateix, que tots siguin amnistiats.

En primer lloc, perquè en l’article primer de la llei es preveu que s’amnistiïn “les accions fetes en el curs d’actuacions policíaques dirigides a dificultar o impedir la realització dels actes determinants de responsabilitat penal o administrativa” que la llei preveu d’ammistiar. I, en segon lloc, perquè hi ha una breu frase en l’article segon que fa que els casos més greus de violència policíaca, aquells que han pogut implicar delictes no pas de lesions sinó contra la integritat moral, també puguin ser amnistiats.

El segon punt de l’article segon de la llei (dedicat a especificar les exclusions de l’amnistia) diu que no es poden amnistiar “els actes tipificats com a delictes de tortures o tractes inhumans o degradants d’acord amb l’article 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans”. Els articles 174 i 175 del codi penal espanyol pels quals s’ha processat els policies investigats al jutjat 7 de Barcelona remeten directament a aquest article 3 del conveni. És a dir, que aquests policies podrien no ser amnistiats si els seus actes són inclosos en aquest punt de les exclusions de la llei. Però el text afegeix, tot seguit (vet aquí la frase), “sempre que [aquests actes] superin un llindar mínim de gravetat”. Això deixa un marge interpretatiu important al jutge que hagi de decidir si aplica l’amnistia a tots aquests policies tan bon punt entri en vigor la llei.

Per això ERC va presentar una esmena a la Comissió de Justícia del congrés espanyol que suprimís aquesta frase, que eliminés el “sempre que superin un llindar mínim de gravetat”. No seria pas una garantia de deixar sense amnistia aquests policies, perquè en el judici es podrien acabar qualificant els fets d’una altra manera, o se’ls podria absoldre. Però, com a mínim, hi hauria més possibilitats d’arribar a jutjar-los. Però l’esmena no va ser acceptada pel PSOE i no fou incorporada en el dictamen aprovat en comissió i remès al plenari. I ni ERC ni Junts no van fer-ne una prioritat en la negociació posterior, agònica i no reeixida, sobre les esmenes relatives al terrorisme i a l’aplicació immediata de la llei.

La llei torna a ser ara a la Comissió de Justícia i hi ha unes setmanes de marge per a negociar-hi més canvis. Però aquesta esmena sobre l’amnistia dels policies no és una prioritat, i políticament s’assumeix que el PSOE tampoc no es mourà sobre aquesta qüestió. Que els policies seran amnistiats ja fa molts mesos que ningú no ho discuteix, perquè es va acceptar com una contrapartida en canvi de tenir una amnistia. El problema és que les contrapartides han anat augmentant i s’han anat acumulant, fins a l’extrem de deixar la llei penjant d’un fil.

Ciutadans escales avall

La violència real (i no amnistiable) és aquesta, escrita pel jutge instructor Francisco Miralles el gener de l’any passat: “[Al CEIP Ramon Llull] N.B.D. manifesta que el dia dels fets un agent la va agafar del coll, la va llançar i va picar de cap contra terra […]. Va sofrir un traumatisme cranioencefàlic, una cervicàlgia post-traumàtica i una contusió a l’espatlla esquerra.” Més: “H.A.B. era a l’interior del centre escolar i un agent li va dir ‘parla normal, porc de merda’, i li va propinar un clatellot; quan va anar voluntàriament a la sortida, un agent el va empentar contra un grup de tres o quatre agents més, li van estirar els cabells, el van immobilitzar i l’agent XXXX li va propinar una puntada de peu a l’estèrnum.” Més: “L.L.L. manifesta que el dia dels fets estava asseguda a terra quan, sense dir res, els agents la van colpejar amb la defensa [la porra]. Més tard, un agent li va estirar els cabells i la va empènyer fora del grup en què es trobava, i va rebre cops a les costelles i als braços i cops amb els escuts.” Més encara: “Es pot veure l’agent XXXX en estat d’agitació, colpejant amb la seva defensa contra la cara de persones ja desallotjades, propinar puntades de peu a una persona que és a terra intentant aixecar-se i colpejar a la cara la persona que la vol ajudar, i orienta els seus cops directament a la cara dels ciutadans.” I més: “Diu el senyor M. que va rebre un cop amb la defensa al cap, i al braç quan va intentar de protegir-se’n; tot seguit va rebre tres cops de puny al costat dret, el van llançar a terra, on el van trepitjar amb el genoll i va rebre puntades de peu, i el van arrossegar per terra, on va rebre un darrer cop a l’esquena.”

I a l’IES Pau Claris hi ha un dels casos que podria encaixar amb aquests delictes, el de Marta Torrecillas, que no tan sols va sofrir la violència policíaca sinó també una campanya d’assetjament instigada per mitjans i partits espanyols. “M.T.D. manifesta que el dia dels fets un agent la va agafar de la mà dreta i la va llançar a terra amb violència, la va agafar un altre agent, li van retorçar un dit i la van llançar escales avall. Un cop allí, un agent li va retorçar els dits de la mà un per un, i després la van agafar dels pits.” Fou un dels col·legis amb més violència policíaca, amb les imatges esgarrifoses de policies llançant la gent escales avall. Diu el jutge: “No és compatible amb cap criteri de proporcionalitat, que els agents colpegin a la cara les persones aplegades, o que les llancin escales avall, caient les unes damunt les altres, amb un greu risc per a la integritat dels ciutadans, o que llancin objectes personals sense cap necessitat. Es tracta, a més, d’una actuació clarament denigrant envers alguns ciutadans que no s’hauria d’haver consentit per part dels responsables que eren al lloc dels fets.”

Tot això, amb el redactat de la llei a la mà, i si l’esmena oblidada roman oblidada, quedarà impune. Amnistiat.

 

El TC pot decidir dilluns si Lluís Puig i Santi Vila són jutjats a Catalunya o a l’Aragó

El Tribunal Constitucional espanyol decidirà els dies vinents si el conseller exiliat Lluís Puig i Santi Vila han de ser jutjats per tribunals catalans o si la causa per haver-se negat a lliurar part de les obres d’art de Sixena ha de tornar al jutjat d’instrucció d’Osca. Segons que han informat a Efe fonts judicials, la sala segona del TC ha inclòs en l’ordre de dilluns el recurs interposat pel representant legal de l’Ajuntament de Sixena, el lletrat Jorge Español, perquè declari la nul·litat immediata i urgent de totes les actuacions empreses pel TSJC amb l’objectiu d’assumir la causa.

El TSJC obre judici oral contra Lluís Puig i Santi Vila per les obres de Sixena

En el seu recurs, aquest advocat al·lega que el jutjat d’instrucció d’Osca és qui ha d’assumir la causa, tal com va decidir el TC mateix en resposta a un recurs de Lluís Puig, que havia al·legat que no podia ser jutjat per aquest tribunal perquè tenia immunitat com a diputat del parlament. El recurs del lletrat de Sixena adverteix que la sentència del Constitucional obliga el jutjat d’instrucció 3 d’Osca a reclamar al tribunal penal d’Osca les actuacions del cas que, segons les fonts citades, encara no s’ha dirigit al TSJC per instar al seu torn la devolució de la causa.

Español urgeix en el seu escrit la suspensió de la causa a Catalunya, “atès que els danys i perjudicis que es podrien projectar tant en els acusats (no poden ser jutjats inútilment dues vegades) com en els acusadors i testimonis (s’hauria de repetir el judici), serien notables i patents, amb l’afegit i irreparable dany a la pública imatge de la justícia davant la societat i el dret”. En la seva interlocutòria recent, la sala civil i penal del TSJC va acordar que tots dos consellers fossin jutjats per un delicte de desobediència, i també d’usurpació de funcions judicials en el cas de Vila, i els imposava 17.250 euros de fiança a cadascun per cobrir eventuals indemnitzacions a la Diputació d’Aragó pel trasllat dels béns, finalment executat el desembre del 2017.

En la seva resolució, el TSJC es declara competent per a jutjar Puig, per la seva condició d’aforat com a diputat de Junts al parlament, mentre que Santi Vila, que va ser conseller al govern de Carles Puigdemont, el situa sota la jurisdicció d’un jutjat penal de Barcelona.

Netanyahu ordena l’evacuació de Rafah abans d’atacar-la

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha anunciat que ha donat instruccions a l’exèrcit perquè comenci a preparar l’evacuació de la ciutat de Rafah, al sud de Gaza, abans d’atacar-la. És considerat l’últim refugi de la població desplaçada a la força pels bombardaments israelians.

En un comunicat, diu que la derrota d’Hamàs no és possible sense eliminar les forces que, diu, són a Rafah i la seva rodalia: “És impossible aconseguir l’objectiu de guerra d’eliminar Hamàs i, alhora, deixar-ne quatre batallons a Rafah. És clar que una operació massiva en Rafah requereix l’evacuació de la població civil de les zones de combat.” Es calcula que a Rafah hi ha vora 1,3 milions de refugiats, que han multiplicat per cinc la població habitual.

“Per tant”, conclou el comunicat, el primer ministre Netanyahu “ha ordenat a l’exèrcit i a l’estament de seguretat que presentin al gabinet de guerra un pla combinat per a evacuar a la població i la destrucció d’aquests batallons”.

Aquesta mateixa setmana, el secretari de les Nacions Unides, António Guterres, va avisar de la possibilitat que un avenç israelià sobre Rafah fes empitjorar més encara una situació humanitària catastròfica. Les Nacions Unides calculen que vora la meitat dels habitants de Gaza s’han refugiat a Rafah i la seva rodalia, a la frontera amb Egipte.

Treballem per a ampliar la informació.

El nou cap de l’exèrcit ucraïnès opta pels drons i la logística

Bloomberg · Aliaksandr Kudrytski

El nou general en cap d’Ucraïna ha explicat les seves prioritats un dia després del relleu, el més gran fet a Kíiv d’ençà que va començar la guerra amb Rússia. Ha destacat la necessitat de millorar la planificació, fer servir els nous avenços tecnològics i dominar la guerra amb drons.

El nou cap de l’exèrcit, Oleksander Sirski –a qui el president, Volodímir Zelenski, va triar per substituir Valeri Zalujni, després d’haver-lo destituït– ha explicat els plans en una publicació a Telegram. És previst que presenti el seu nou equip aquests dies vinents.

“La introducció de noves solucions tècniques i l’escalada de les experiències amb èxit”, incloent-hi els drons i la tecnologia radioelectrònica, “són vectors futurs per a construir la victòria”, ha dit Sirski en els seus primers comentaris d’ençà del nomenament.

La remodelació de Zelenski arriba en un moment delicat, després del fracàs de l’exèrcit ucraïnès en el contraatac per a fer retrocedir les tropes russes l’any passat.

Comandant de les forces terrestres d’Ucraïna fins ara, atribueixen a Sirski haver ajudat a defensar Kíiv durant la primera fase de la invasió i l’alliberament d’una àmplia àrea de la regió de Khàrkiv el 2022. Zelenski l’ha descrit com el “comandant més experimentat” d’Ucraïna.

Redactat en un to burocràtic, el missatge de Sirski diu que la prioritat més urgent és una gestió més precisa i clara a tots els nivells de la jerarquia militar. També destaca la necessitat d’Ucraïna d’aconseguir armes més modernes.

Sirski, que té la reputació de ser un militar dur i un comandant molt estricte, ha dit que estalviar les vides dels soldats seria un valor central i que això es podia aconseguir cercant un equilibri entre executar les tasques de combat i permetre que les tropes es recuperessin i rebessin la formació necessària.

 

Pàgines