Allò que per a molta de gent va començar essent una manera de matar l’avorriment s’ha convertit en una petita passió que, com més va, més creix. El fenomen dels pòdcasts en català ha tingut un creixement incipient aquests darrers anys a les Illes, tot i que no té un camí fàcil. També s’ha convertit en una eina clau per a preservar la llengua entre els joves. I encara més avui, en què els darrers estudis indiquen que continua reculant entre la gent de menys de 35 anys.

Espais com Tabac i sobrassada, Pati de butaques, Anam fent i Ja te diré coses han tingut una bona rebuda dels joves. Com va passar amb Cas Horrach i Polo de llet, per esmentar-ne alguns. Converses disteses, entrevistes més personals amb els convidats –que se senten còmodes amb un format allunyat del to periodístic–, rialles i, al cap i a la fi, una estona de passar-ho bé amb el públic han estat els ingredients que han empès l’audiència a consumir noves fórmules.

“Tabac i sobrassada va néixer durant l’onada de gent avorrida en la pandèmia.” Ens ho explica Tomeu Mir, creador del pòdcast, juntament amb Rafel Manera i Pablo González, que, a diferència dels dos mallorquins, és andorrà. Va ser González qui els va engrescar a fer un pòdcast, tot i que no en tenien gaire experiència. Una vegada fet el pilot, la cosa no ha aturat. “Ens ha fuit un poc de les mans, sobretot perquè ha anat bé i la gent ens ha fet el retorn. Si no, no hauríem aguantat les cinc temporades”, diu Mir.

A Tabac i sobrassada, que publiquen programa cada quinze dies, no van tardar a mostrar quin era el seu segell: quedar per berenar. Sigui amb un variat mallorquí o un esmorzar de forquilla –viuen a Barcelona–, sols o amb els convidats, el berenar sempre trenca el gel. “Poder parlar de què hem menjat per berenar en el programa ens apassiona”, comenta Mir, alhora que els ajuda en els enregistraments, perquè no és igual començar sense saber de res el convidat.

Pati de butaques

Com ells, Júlia Mérida es va embarcar en aquesta aventura amb Pati de butaques. Va ser en el mateix context: la pandèmia. “A la gent que volíem fer coses se’ns va activar aquesta vena”, diu. I confessa que ella ja escoltava pòdcasts. De fet, a les xarxes feia tota una declaració de respecte envers Polo de llet, el pòdcast conduït per la periodista Inés Mateu amb molt d’encert i que es va convertir en un referent per als altres joves. “Va ser qui va obrir camí perquè totes les altres poguéssim començar. Gràcies per ser un referent en creació de contingut en català des de Mallorca. Sense tu, tot hauria estat més difícil i avorrit”, diu Mérida sobre Mateu i Polo de llet, que va acabar l’emissió el 2023. 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Júlia (@juliameridac)

Pati de butaques va rebre el premi Sonor al millor pòdcast conversacional l’abril passat. I encara que no ho faci pels premis, rebre un reconeixement ja és tota una alegria i un estímul per a continuar fent feina. S’hi parla de tot, partint de qualsevol manifestació artística, però que pot derivar en converses com ara sobre fer trenta anys o sobre la persona que t’agrada. “És un espai obert, parteix de la cultura i la connect amb el dia a dia i les coses que poden interessar la meva comunitat”, diu Mérida.

Anam fent

El cas d’Aina Segura i Neus Gil va ser un pèl diferent. Anam fent va sorgir espontàniament l’octubre del 2022, quan van partir a Alemanya d’Erasmus. Segura conta que elles dues sempre han estat molt mogudes i que els agradava molt aquest format. Amb l’Erasmus van trobar una oportunitat per a parlar, però tot va ser molt esporàdic. De bon començament, era més aviat un diari personal, per a poder escoltar què feien i traslladar-ho a la família.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Anam Fent (@anamfent.podcast)

“Sempre dic que és un pòdcast un poc caòtic, tronat i improvisat, però no necessàriament totes aquestes paraules en el sentit negatiu”, explica Segura, recordant que van començar amb un micròfon atrotinat, una càmera rescatada i amb un moble per trípode. De fet, això fa que hi hagi una connexió més forta amb el seu públic. “Ens va sortir natural, és orgànic, són simplement xerrades que ja teníem na Neus i jo com a amigues”, explica.

L’impuls de la llengua

Fer pòdcasts en català a les Illes, en el context actual, és una decisió ferma. Però tots els entrevistats coincideixen que sorgeix d’un fet natural. “Pati de butaques és el teu espai de confiança en català a Mallorca per a xerrar”, diu Mérida, que remarca que no han pensat mai a fer-lo en un altre idioma: “La meva vida és en català, i era ben lògic fer-ho en la llengua que visc, xerr, estim i ho faig tot.”

Mir assegura que la reivindicació de Tabac i sobrassada era “no fer-ho en castellà”. “Ho feim en català perquè és el nostre dia a dia, la nostra llengua, desenvolupam el 100% de les nostres hores en català.” I, amb humor, afegeix: “Parlar de botifarra, mongetes o cap-i-pota en castellà seria molt complicat.”  Segura opina també que s’ha de fer veure a la gent que hi ha contingut de proximitat, en la llengua pròpia, que té molt de valor. “Allò que ha connectat amb la gent és fer-ho com nosaltres som. Si ho haguéssim fet en castellà no ens hauria fet cas ningú”, diu.

De tota manera, Mérida considera que s’ha de superar la fase de ser reconeguts perquè un pòdcast en català, i que se’n valori més el contingut: “És un moment de reivindicació per a millorar les condicions laborals. Fa molt temps que feim pòdcasts en català que tenen èxit i a cap de nosaltres en surten feines dignes”, diu. De fet, ella és funcionària, professora d’institut. Mir és químic i també treballa en el món acadèmic; Manera i González són enginyers.

Relleu generacional

Mérida també diu que no es considera tan jove, tot i ser a la trentena, i creu que hi hauria d’haver gent encara més jove que fes coses en català: “Si la gent de quinze anys a vint no en fa, alguna cosa passa. La gent que començarà una carrera, a polititzar-se, a militar… és molt més jove que jo i la meva audiència –diu–. Hem de començar a veure un relleu generacional.”

El català continua reculant com a llengua habitual entre els joves de les Illes

“Hi ha una manca de pòdcasts i de tot allò que té a veure amb la creació de contingut audiovisual –lamenta Segura–. Com menys contingut hi hagi en català, menys referents per a la gent jove. Ja no és que els joves triïn fer-ho en català o en castellà, és que ni s’ho pensen.” I afegeix: “Se’m fa estrany veure que gent jove que parla català amb el seu entorn, després agafa el mòbil i s’adreça a la gent en castellà.” I remarca que el català és útil per a tot allò que es pugui fer en la vida.

Fer xarxa

Una de les qüestions que més han ajudat aquestes generacions de joves a fer pòdcasts –també els creadors de contingut– és el fet de teixir xarxa. “Estic molt contenta del suport que ens donam els uns als altres, perquè ningú no ens en dóna”, assegura Mérida, que diu que adora Tabac i sobrassada i que Anam fent són “les millors del món”. Ella, per exemple, va aprendre a fer vídeos amb un tutorial de González. “Ens enriquim els uns als altres.”

Mir esmenta l’Aferrada, la iniciativa que promou l’OCB, i la Mobofest de l’any passat, amb l’espai per a pòdcasts abans dels concerts. “Sempre que podem o tenim dubtes, ens ho consultam tot”, diu Mir. Considera que, així com a Catalunya, per exemple, les propostes de pòdcasts creixen a un bon ritme, a les Illes encara costa un poc més.

Convidats com Maria Jaume, Ana Polo i Joel Díaz han passat per Tabac i sobrassada. A Pati de butaques s’ha conversat amb gent com Laura Gost, Flavita Banana, Julieta i Maria Hein. A Anam fent hi han passat artistes com Fades o Pau Franch. I, naturalment, els creadors dels pòdcasts han compartit espais entre ells, una altra manera donar-se suport i créixer plegats.

Aquest és el títol d’un llibre del lingüista Josep Estruch Traité on recull el patrimoni lèxic badaloní. Existeixen d’altres llibres que recullen variants lèxiques de l’Empordà, de variants pròpies de les Terres de l’Ebre, del Vallès. En tot cas a mi m’interessa el de l’Estruch perquè està centrat en Badalona, la meva ciutat, i potser també perquè ens diferencia de la capital, que tan sovint ens absorbeix.

L’autor hi assenyala que segurament moltes de les paraules no són conegudes per molts badalonins, però d’altres són d’ús freqüent a la ciutat. També cal dir que algunes les compartim amb unes poques poblacions del Maresme.

En recull un total de 86, a més de 23 particularitats fraseològiques. En tots els casos n’explica l’origen –de vegades incert–, alguna curiositat o anècdota. No és intenció meva entrar ara en la història d’aquests termes; el lector que hi estigui interessat pot anar directament al text original, de lectura amena i fàcil. Us comentaré paraules que hi apareixen i que formen part de la meva vida (les trobareu escrites en cursiva).

Actualment, la majoria dels badalonins viuen en piseries, que és el mot que fem servir per referir-nos als edificis de pisos, però abans del boom migratori dels anys 70 l’habitual era viure en casetes de 2 o 3 plantes. Les cases solien tenir la mateixa estructura: porta de dos batents que solia ser de fusta, el cancell –espai que permet l’obertura de les portes grosses– i a continuació les ventalles, és a dir les portes de vidre que donen accés a la vivenda; una habitació a l’entrada de la casa, passadís que menava al menjador d’hivern i a continuació s’arribava al menjador d’estiu, que donava a un badiu, és a dir a l’eixida del darrere.

Era, i és habitual en les que encara existeixen, que en els badius hi hagués llimoners o micaquers, l’arbre que produeix micacos, altrament anomenats nespres. Moltes criatures badalonines ens hem passat hores jugant en els badius de cals avis. Un joc freqüent era fer curses de paparoles. Les paparoles són aquells insectes que trobem en indrets humits i que quan els toques es converteixen en una bola. No jugàvem, però, amb les estisoretes a les quals anomenem els tallanassos, cal anar amb compte perquè pessiguen.

Segurament, el més característic de Badalona és la seva llarga platja i hi ha molta tradició d’anar a mar, de fet en dèiem anar a marc. A marc hi podíem passar unes quantes hores jugant i banyant-nos sempre que no hi hagués moques a l’aigua atès que a ningú agrada que li piqui el que es coneix com a meduses.

Un joc que actualment encara es practica a la sorra de la platja és el tacatà. Es tracta d’un joc en què dos equips d’unes 2 o 3 persones s’han de tirar una pilota de baix cap amunt, amb un cop de mà sec, per tal que la pilota passi per sobre de la xarxa. Vindria a ser una mena de tenis sense raqueta.

Hi ha qui diu que només els badalonins entrem a l’aigua fent sota. Això em deia una amiga de la meva mare que tenia noranta anys i encara intentava tirar-se de cap a mar. Temo que a la seva edat més aviat feia panxots perquè li devia costar agafar la inclinació adequada per entrar-hi de cap.

Com us he dit abans, el llibre d’en Josep Estruch Traité recull molts més termes locals, però no faré més de btv (badalonina de tota la vida, com se’ns diu de vegades amb to burleta). Si us interessen les paraules en general, amb aquest llibre podeu passar unes bones estones.

Gràcies, Josep Estruch, per la teva feina.

Montserrat Cortès Colomé
Membre del GELA

Referència:
Estruch Traité, J. (2024). Històries de paraules. Vocabulari i fraseologia de Badalona. Badalona: El Pont del Petroli.

D’Itàlia va sorgir un dels bressols de la cultura mediterrània i, com a tal, també va ser un dels territoris importants de l’univers vinícola d’aquesta part del món. Així i tot, actualment, els vins italians són força desconeguts a Catalunya, entre més, perquè el mercat mira cap a França. Això no impedeix que Itàlia sigui un dels territoris vinícoles més atractius del món, per la gran varietat de regions vinícoles, varietats de raïm i elaboracions que ofereix. Aquesta setmana, els amants del vi han tingut l’oportunitat d’acostar-s’hi una mica més, perquè s’ha fet la primera mostra de vins d’Itàlia, organitzada per la distribuïdora l’Emporium. S’hi van poder tastar més de dos-cents vins de trenta-set cellers de diferents zones d’Itàlia: vins del Piemont, el Vènet, la Toscana, la Pulla, la Campània, l’Alto Adige, el Friül, l’Emília-Romanya, les Marques, els Abruços i Sardenya.

Coincidint amb aquesta mostra, es va organitzar un tast de vins de terra volcànica, que és el que us relatem a continuació. Va conduir el tast un dels responsables de l’Emporium, el sommelier Massimo Cesca, acompanyat per la periodista vinícola Ruth Troyano, que va anar posant l’accent en diferents aspectes dels vins. Un viatge interessant per un territori que, com va dir Troyano, “és ple de matisos, de riquesa enològica, climes i tipus de sòls molt diferents, per la diversitat de varietats i sobretot de varietats autòctones. De fet, és el país que té més varietats autòctones escampades per les vint regions vinícoles d’Itàlia”. Més enllà de la Toscana, Sicília i el Piemont, hi ha zones menys conegudes d’una escala petita, cooperatives i petits productors artesans que mantenen elaboracions tradicionals, vins icònics i cellers històrics.

Amb el títol “Introducció al tast: el sòl volcànic d’Itàlia. Tast de sis vins: sis expressions del sòl volcànic”, es van tastar: Fiano “Zagreo” d’I Cacciagalli (blanc biodinàmic de la regió de la Campània); Sauvignon Blanc d’In Der Eben (blanc de la regió de l’Alto Adige); Soave Classico “San Michele” de Ca’ Rugate (blanc de la regió del Vènet elaborat amb la varietat garganega); Etna Rosso “Ciaurìa” de Pietro Caciorgna (vi negre de Sicília elaborat amb la varietat nerello mascalese); Taurasi “Radici Riserva” de Mastroberardino (un icònic aglianico de la regió de la Campània; i Boca de Le Piane (un nebbiolo de la regió del Piemont).

Per començar, Troyano va preguntar a Massimo Cesca quin gust creia que tenia Itàlia? Ell va anomenar algunes particularitats, com ara la tanicitat que tenen les varietats de raïm italianes i, quant als vins blancs, el to lleugerament amarg que els vesteix. Va parlar del fet que a Itàlia s’havien identificat quatre mil varietats de raïm diferents de les quals sis-centes es vinificaven. Això significa una gran riquesa gustativa. I entrant en l’àmbit del sòl volcànic, va establir dos tipus de sòls amb característiques diferents: els sòls volcànics antics, que ja no es troben actius, que tenen una gran riquesa mineral i bona acidesa, i els sòls volcànics actius o semiactius, com és el cas de l’Etna, però també d’alguns llacs del Laci continental, zones sobretot de vins negres on s’expressen els fumats. Tots els vins tastats treballen a partir de l’agricultura ecològica i biodinàmica.

Els vins del tast “El sòl volcànic d’Itàlia”.

Soave Classico “San Michele” de Ca’ Rugate
Blanc de la regió del Vènet, que s’estén entre Venècia i Verona, elaborat amb la varietat garganega. Ca’Rugate és un celler de la família Tessari, que conrea noranta hectàrees de vinya en sòl de terra obscura i volcànica en les zones vitivinícoles de Soave Classico, Valpolicella i Lessini Durello, i amb seu a la localitat de Brognoligo. Un projecte vinícola que ja compta amb la continuïtat de quatre generacions i cent anys d’història. És un vi elaborat amb tines d’acer inoxidable que expressa flors de camamilla i saüc.

Fiano “Zagreo” 2020 d’I Cacciagalli
Blanc biodinàmic de la regió de la Campània, un territori vinícola històric a Itàlia. El celler I Cacciangalli és un projecte jove impulsat per l’enòloga Diana Iannaccone i el seu marit, Marco Basco. S’aixeca al costat del volcà Roccamonfina, avui inactiu, però les vinyes es cultiven en un sòl ric i mineral, al qual s’afegeix l’aportació de nutrients del riu Volturno. Elaboren vins biodinàmics expressius. El Zagreo és elaborat amb la fiano, varietat de raïm blanca autòctona de la Campània, en àmfores de terracota i maceració amb les pells. Això li confereix un color intens. En resulta un vi molt cítric, on es fa present l’alcohol, de textura salina i bona acidesa. Té capacitat d’envelliment.

Sauvignon blanc 2019 d’In Der Eben
Blanc de la regió de l’Alto Adige, la zona vinícola del Tirol del sud, a dalt de tot del país. El celler In Der Eben se situa a la conca del Bolzano, a la vall d’Isarco, amb vinyes a molta altura. Impulsa el celler el jove Urban Plattner, que encara no té els quaranta anys. També treballa en biodinàmic tres hectàrees de sòl granític vermell d’origen volcànic. Conrea varietats autòctones, sobretot la schiava, i també la malvasia rosa (una raresa), i d’altres com el sauvignon blanc i la gewürztraminer. Tots els seus vins maceren amb les pells i una part de la rapa. En aquest cas, Plattner ha fet fermentar i criar durant tres anys aquesta sauvignon en bótes de fusta. Té un nas impactant i en boca és un vi molt fresc, tot i que els records són a fruita confitada. Però és vibrant i dinàmic.

Etna Rosso “Ciauria” 2023 de Pietro Caciorgna
Vi negre de Sicília elaborat amb la varietat nerello mascalese, amb què es fan els grans vins negres d’aquest territori. El celler se situa a la falda de l’Etna amb vinyes plantades a 700 i 800 metres sobre el nivell del mar. El propietari, l’enòleg Pietro Caciorgna, treballa l’agricultura ecològica. Aquest Ciauria és un vi lleuger i fresc, que té sis mesos de barrica que no és nova. És un vi ple de tipicitat, rusticitat, amb un taní molt marcat. Al nas, hi trobem les notes de fumats tan característiques de les zones volcàniques amb activitat.

Le Piane, Boca DOC 2019
La zona de Boca, a la regió del Piemont, l’any 1969 tenia 400 hectàrees de vinya i avui només en té 90. Tanmateix, perviu, en bona part gràcies al celler Le Piane i el treball de Christoph Kunzli, que va revertir aquest territori vinícola amenaçat per la despoblació. El vi és elaborat amb la varietat negra pròpia del lloc, la nebbiolo, amb un petit percentatge de la varietat vespolina. És un vi que necessita envelliment i per això passa tres anys en grans bótes de fusta d’Eslavonia. Té un nas molt singular. Un vi aspre, astringent, amb personalitat i un final llarg.

Taurasi Radici Riserva 2017 de Mastroberardino
Un vi icònic de la regió de la Campània elaborat amb la varietat autòctona aglianico. El celler que l’elabora, Mastroberardino, és un dels productors més antics d’aquesta regió vinícola i referents del vi italià amb més de 250 hectàrees de vinya. Vi d’un color molt intens. També és intensa la tanicitat, que requereix ser domesticada per la gastronomia. Intensitat aromàtica i gustativa, rusticitat. El vi és envellit durant trenta mesos en barriques de roure. L’aglianico és una varietat amb molta capacitat d’envelliment.

 

La Mutualitat General de Funcionaris Civils espanyola (Muface) ha anunciat aquest dissabte que modifica les condicions de la segona licitació del concert d’assistència sanitària. Entre els canvis, s’amplia el termini, que s’acabava dilluns, fins a una nova data que encara no s’ha anunciat. Adeslas, que a finals del 2024 va anunciar que no presentaria candidatura, ha assegurat aquest mateix dissabte en un comunicat que si es consoliden els canvis en les condicions de licitació “en una proposta adequada per part de l’administració” reconsideraran formar part de Muface.

L’asseguradora ha explicat que ha estat en contacte amb el Ministeri per a la Transformació Digital i de la Funció Pública espanyol al llarg de la setmana i que ha detectat canvis significatius que podrien permetre desencallar la situació de Muface “i definir un model just, equilibrat i sostenible” per al projecte. De moment, Adeslas i DKV havien dit que no estaven interessades en la nova licitació. Asisa, la tercera empresa que fins ara prestava el servei, s’havia quedat com a única candidata.

Esquerra Republicana ha registrat una proposta de resolució tant al Parlament com al Congrés espanyol per eliminar l’obligatorietat dels esportistes catalans a anar amb la selecció espanyola. El text apunta que actualment la legislació esportiva espanyola “imposa una obligació injustificable als esportistes, forçant-los a acudir a les convocatòries de les seleccions espanyoles sota l’amenaça de sancions desproporcionades”, una normativa que vulnera el principi bàsic d’autonomia de la voluntat i restringeix la llibertat individual d’esportistes que, “per motius professionals, personals o ideològics, puguin decidir no participar en aquestes convocatòries”. Per tot plegat, els republicans registren a la cambra catalana una proposta perquè els atletes puguin decidir lliurement si volen assistir a les convocatòries de la selecció espanyola, sense coaccions ni sancions. Al Congrés, demanen al govern espanyol mesures per a defensar l'”objecció de consciència dels esportistes”.

El grup parlamentari de Madrid també ha demanat a la mesa de desencallar la proposició de llei que els republicans van registrar el setembre del 2023 en la mateixa direcció.

Actualment, la normativa espanyola estableix multes que poden arribar a 30.000 euros i suspensions de les llicències federatives per a aquells esportistes que es neguin a anar a una convocatòria de la selecció espanyola. Esquerra denuncia la coacció que impliquen les sancions, perquè impedeixen els atletes de decidir lliurement si hi volen participar o no.

Aquest ha estat un debat recurrent. Precisament fa dues setmanes, en un programa en directe de La Sotana en què van dur de convidat l’ex-jugador del Barça Oleguer Presas, es va reobrir el seu cas, un dels més mediàtics sobre aquesta qüestió. El 2006, el futbolista va denunciar amenaces i coaccions perquè anés amb la selecció espanyola després d’haver-ne expressat disconformitat, fet que va recordar durant el programa de La Sotana, on també revela que va viure com una humiliació la convocatòria per a la selecció espanyola. “És una aberració que facin aquesta sanció a algú que no vol jugar amb la selecció espanyola”, va dir. I va afegir que va anar a la convocatòria perquè el van fer “passar per l’adreçador”. Un altre cas més recent és el de les jugadores de la selecció espanyola de futbol, que es van veure forçades a participar en les convocatòries malgrat la seva oposició.

Amb tot plegat, ERC també aprofita per demanar el reconeixement oficial de les seleccions esportives catalanes.

Stay Homas tanca una etapa aquest cap de setmana i s’acomiada dels seus fans indefinidament amb tres concerts a Barcelona. El trio barceloní diu adeu fins a nou avís després de cinc anys d’ençà del seu debut fulgurant en ple confinament. Els recordats concerts dels tres companys de pis des del terrat de casa seva els van fer famosos globalment, i després han vingut gires mundials, dos discos d’estudi i diversos EP, i fins i tot un documental que repassa la seva breu però intensa trajectòria. L’emoció dels tres components i dels assistents ha sigut palpable en el concert matinal d’aquest dissabte al Poble Espanyol de Barcelona, el segon dels tres que hi faran i que gràcies a l’horari diürn ha convocat un públic molt heterogeni i familiar.

En un concert celebrat dins del festival Guitar Bcn, Stay Homas no ha escatimat energia ni cançons, amb una actuació llarga dues hores, en què han repassat gairebé tot el seu repertori. El grup ha tocat prop d’una trentena de cançons, incloent-hi les peces més cèlebres, compostes i estrenades al terrat de casa seva com “Stay Homa” o “Confineo”, i totes les que han vingut després: “Bright side”, “Es por ti”, “Let it out”, “La platja”, “No vull baixar”, “Ho tornaria a fer” o “La nòria”, entre altres.

A més, la banda ha comptat la col·laboració de Figa Flawas, amb els quals han interpretat la cançó que han estrenat conjuntament fa pocs dies, “Espurna”. Al llarg del cap de setmana, seran diversos els artistes amics que voldran acompanyar-los en algun dels tres concerts, com Nil Moliner, El Kanka o Sofia Ellar.

L’horari matinal del concert, que el grup va afegir després d’exhaurir les entrades de les actuacions nocturnes de divendres i la que faran aquest vespre, ha permès que els més petits s’hagin pogut acomiadar també de la banda. No eren poques les famílies amb canalla les que omplien aquest matí l’hivernacle del Poble Espanyol. I no només els més joves han volgut dir adeu a Stay Homas. Gent de totes les edats, que acrediten que el grup ha connectat amb un públic transversal. Tampoc hi ha faltat familiars, com les dues àvies, materna i paterna, de Guillem Boltó, que han seguit el concert assegudes, respectivament, en una cadira de rodes des d’un punt elevat que ha facilitat l’organització del festival.

Comiat indefinit

Aquesta tríada de concerts -el primer celebrat divendres a la nit, el segon aquest dissabte al matí i el tercer avui a la nit- tanca un cicle per al grup. El trio va prendre la decisió ja fa temps, i ho va anunciar l’any 2023, en començar una nova i llarga gira que avui culminen des de Barcelona, la seva ciutat. No en va, han batejat l’espectacle de comiat amb el nom de “In the end”, parafrasejant la seva cançó homònima.

Guillem Boltó ja vaticinava en començar que el d’avui seria “un dia molt fort” i “molt especial” perquè el grup tanca etapa sense saber si això és un “punt i seguit, un punt final, o un punt i a part de tota aquesta història”. “Però el que segur que sabem és que xino-xano hem arribat fins aquí, així que avui a donar-ho tot!”, ha reblat el músic.

En declaracions a l’ACN després d’acabar el concert, el grup ha reconegut que el comiat és “més intens” del que havien previst, tot i que això no ha alterat el convenciment que era “100% el moment de parar”, en expressió de Klaus Stroink.

Sobre el futur del grup, efectivament no està tancat, sentint les paraules de Rai Benet. “Ara estem molt emocionals, però d’aquí a un temps indeterminat veurem on hem col·locat tot això, tot el que ens ha passat en aquests cinc anys, i veurem cap a on anem”, ha raonat. El seu company Guillem Boltó diu, en tot cas, que si ha d’escollir una cosa que s’endú d’aquesta experiència amb Stay Homas és que d’una amistat que va derivar a anar-se’n a viure plegats al carrer Balmes, “n’ha sortit una història súper preciosa que t’ha regalat totes les altres”.

València viu aquesta vesprada l’exaltació de la fallera major Berta Peiró García i de la fallera major infantil, Lucía García, en un acte celebrat al Palau de la Música. L’acte d’exaltació va tornar l’any passat al Palau de la Música, després de cinc anys celebrant-se en altres espais. L’escenari albergava l’acte des del 1989, però va haver de fer una pausa perquè el rehabilitaren.

Aquest és un dels actes més emocionants perquè donen el tret de sortida a les Falles d’enguany, i perquè es revela el color dels espolins de les falleres: García ha escollit el color corall, que representa “la felicitat sense límits” i que transmet sensacions d’alegria i energia. Peiró, per la seva banda, ha escollit el color lila albergínia. Vives y Marí ha sigut, un any més, la firma encarregada de teixir els dos espolins oficials. D’ençà de 1973, Vives i Marí implementa la seva producció dedicant-se a la creació de teixits per als vestits tradicionals de tot el País Valencià, i d’ençà del 1999 recupera la fabricació d’espolins.

Com és tradició, les falleres majors han arribat al Palau de la Música en cotxes d’època des de la plaça de l’Ajuntament. L’acte d’exaltació es divideix en dues parts: una primera, en què es representa un espectacle, i la segona, en què la batllessa de València, María José Catalá, imposa la banda que acredita a Peiró i García com a màximes representants de la ciutat.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha anunciat avui la suspensió del protocol de retorn de la població civil palestina al nord de la Franja de Gaza després d’acusar Hamàs d’incomplir parcialment l’acord de l’alto-el-foc.

Concretament, Netanyahu ha denunciat que Hamàs no ha alliberat la civil Arbel Yehud, segrestada el 7 d’octubre de 2023 per les milícies palestines, tal com estava estipulat.

“Israel no permetrà el pas dels habitants de Gaza al nord de la Franja fins que no s’hagi acordat l’alliberament d’Arbel Yehud, que havia de ser alliberada avui”, ha avisat Netanyahu.

Si el comandant Muguruza ho reclama, la vella guàrdia es mobilitza. Com formiguetes inicien la peregrinació des de la plaça barcelonina que porta el nom del país veí cap al Palau Sant Jordi. Qui més qui menys, tothom ha rescatat una samarreta o una dessuadora de Kortatu o Negu Gorriak del fons d’un calaix. Un rastre de llaunes de cervesa marca el camí a seguir. Tothom comenta aquell concert mític del passat, aquella anada al País Basc a veure’ls, aquella tornada amb bus tots torrats. Escalfar motors abans d’un concert també forma part del concert, i fa de més ben portar la cua del control d’accés.

El Palau Sant Jordi es va omplint lentament. Muguruza va anunciar la ronda internacional de concerts per a celebrar els 40 anys de la primera maqueta de Kortatu el passat mes de juliol. Uns concerts amb regust de comiat. Les entrades de pista es van esgotar de seguida, les de grada s’han venut més lentament i la sensació és que el Sant Jordi és ben ple: 15.000 ànimes amb ganes de passar-ho bé. Molts més homes que dones. Molt pocs per sota els 30. Una colla ja superen la cinquantena, els qui van votar HB a les europees del 87. També hi ha cupaires, antifeixistes, okupes i altra gent de mal viure. Gent que es troba i que es retroba, com a les reunions d’amics. Tot a punt per a l’aquelarre.

A les grades de l’esquerra de l’escenari, una pancarta gegant amb el lema “Etxera”. A la dreta, una bandera palestina encara més gran. Dalt l’escenari, una pancarta que diu “Casa Orsola resisteix”. Hi ha algunes pancartes reivindicatives més repartides pel Sant Jordi, però, en canvi, molt poques estelades, sorprenentment. Es poden comptar amb els dits de dues mans i en sobren. Tampoc no es veuen banderes basques.

Deu minuts abans de les 21.00 s’apaguen els llums i arrenca el concert. De seguida queden clares dues coses. La primera: el so és bo, des del primer minut, cosa que no sempre passa en els macroconcerts i en espais com el Sant Jordi. La segona: la banda de músics que l’acompanya sona bé. Molt bé fins i tot. Són nou músics, dels quals tres són catalans: la bateria Gloria Maurel; la vocalista Miryam ‘Matah’, ex Kinky Beat; i el percussionista Gerard Casajús, àlies Chalart58. La festa comença amb “Maputxe” i “Urrun”, dos temes del seu primer disc en solitari. La gent balla, els qui són a les grades no s’asseuran en tot el concert.

Hi ha un altre element que també queda clar ben aviat: Fermin Muguruza està en plena forma. Malgrat l’edat, malgrat els problemes de salut, malgrat el sobrenom de lleó asmàtic d’Irun, malgrat haver estat onze anys sense fer concerts seguits i haver-se dedicat a uns altres vessants artístics, com ara el còmic i el cinema, Muguruza continua a primera línia del front, incombustible. No puc evitar de fer un paral·lelisme amb Xavi Sarrià, un altre músic combatiu i irreductible, que es va acomiadar dels escenaris fa ben poc. Salvant totes les distàncies, hi ha un fil roig que uneix el so i el missatge de grups com ara Negu Gorriak, Obrint Pas i Banda Bassotti.

Les cançons de Kortatu aniran apareixent durant del concert i seran celebrades i ballades com correspon: “Hay algo aquí que va mal”, “La familia Iskariote”, “Desmond Tutu”, “Nicaragua sandinista”, “El último ska de Manolo Rastamán”… Òbviament, no hi pot mancar “La línea del frente”, una cançó que conté referències a Bob Marley, Eddy Grant, Peter Tosh i Linton Kwesi Johnson, entre més influències jamaicanes de Muguruza. Un dels moments de màxima eufòria col·lectiva arriba amb “Zu atrapatu arte”, que ressona amb la força dels grans himnes per carregar contra l’apatia burgesa, en una cançó que han adoptat i adaptat grups de tot el món. També és bonic l’homenatge al germà de Fermín i company de batalles a Kortatu, Iñigo, mort el 2019, amb la cançó “Bizitza zein laburra den” (Que breu és la vida).

Les tres pantalles gegants que hi ha darrere l’escenari no deixen de projectar imatges durant tota la vetllada. Internacionalisme pur i dur, amb alguns dibuixos animats inclosos. Hi apareixen el Berlín revolucionari i les milicianes kurdes, Palestina, els sandinistes i Nelson Mandela. Després de “Dub Manifest”, a les 23.00, hi ha el primer intent de posar punt final al concert. En la represa, un altre moment sublim: mentre la banda toca les notes de “La Internacional”, a la pantalla hi apareixen les mítiques escenes de Charlot liderant involuntàriament una manifestació a “Temps moderns”.

Som a la recta final del concert. Muguruza ha canviat la camisa negra que portava escrit “All power to the people” a l’esquena per una samarreta taronja del Sindicat de Llogateres. Durant tota la vetllada, Muguruza ha parlat en un català impecable i ha criticat la “ignorància monolingüística” imperant a l’estat espanyol. Ha recordat quan, als inicis, els seus amics catalans li escrivien en un paper les paraules que volia dir en el nostre idioma. Després, el 2017, durant els mesos que va viure al barri de Sant Andreu de Barcelona mentre enllestia la banda sonora de Black is beltza a la Fabra i Coats, va aprofitar per aprendre’l.

Quan arriba l’hora de presentar els músics i els tècnics, m’enduc una sorpresa final. Resulta que el tècnic de so, que tinc a tocar, és el mateix de l’època de Kortatu i es diu Ángel Katarain. El meu acompanyant m’apunta a l’oïda: “És el germà de la Yoyes.” Que bèstia. El tècnic de so de Muguruza, que segur que és tan independentista com ell i que deu haver sentit més crits a favor d’ETA que ningú, és el germà de la famosa militant de l’organització armada que la mateixa ETA va assassinar el 1986 perquè n’era crítica i se’n volia allunyar.

Ara sí, això s’acaba. La pantalla gegant fa una estona ha projectat el missatge “Venim de lluny, ho tornarem a fer, endavant les atxes!” Sonen “Yalah, Yalah, Ramallah!”, “Gora Herria” i, com no podia ser d’una altra manera i per acabar, “Sarri, Sarri”. Tothom canta, tothom balla. Segur que era una de les cançons que no agradava al general Galindo, que va portar Negu Gorriak als tribunals, i sí al fill del militar, que era seguidor de la banda. Ningú no ha dit que la vida sigui senzilla. Tampoc no ho és recuperar els dos euros que ens han fet pagar pels gots de plàstic. A fora és negra nit i el món continua essent un lloc ple de guerres i injustícies. Però concerts com el de Muguruza ajuden a carregar les bateries per a combatre-les i ser a la barricada a les tres.

El document estratègic de l’Assemblea, aprovat pels socis el 20 de gener amb un suport del 83%, proposa un embat a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 2028.

En un acte polític a l’Ateneu Barcelonès, membres del Secretariat Nacional i coordinadors de comissions han exposat “una estratègia viable i creïble” que esbossa els passos a fer en el front civil, institucional i internacional per a desfermar el nou embat per la independència.

“Només una Catalunya forta guanyarà la independència.” Amb aquest propòsit l’Assemblea vol recuperar el múscul del moviment tot canalitzant la indignació ciutadana: “Per combatre els nefastos efectes de ser un país ocupat, la independència és l’única solució.”

El nou full de ruta, on hi ha una clara posició a favor de la desobediència civil i la lluita no violenta, indica que per al nou embat és indispensable que el moviment civil per la independència recuperi la capacitat de paralitzar i controlar el país que va demostrar el 3 d’octubre de 2017. Així mateix, també apunta la necessitat d’aconseguir una majoria electoral determinada a fer efectiva la independència en el cicle electoral vinent i esbossa una profunda regeneració democràtica per a aconseguir-ho. Finalment, destaca la importància d’intensificar la internacionalització del conflicte amb l’estat espanyol per contrarestar-ne el relat segons el qual el “problema català” ja s’ha resolt.

L’Assemblea vol reforçar els espais de coordinació entre les entitats i els partits independentistes i proposa als partits independentistes una “Agenda per la Independència” compartida i l’exclusió dels pactes amb partits espanyolistes, que estabilitzen l’estat espanyol.

El president de l’Assemblea, Lluís Llach, ha conclòs l’acte amb un discurs davant una sala plena de personalitats de l’àmbit polític independentista, amb representants de Junts, ERC, CUP, Òmnium, Intersindical, AMI, Consell de la República i la CAL.

Llach, ha començat la intervenció amb un crit d’alerta: “Si volem ser –si volem sobreviure com a poble–, necessitem el combat, i l’Assemblea està disposada a picar pedra, una pedra dura i cantelluda, fins a aconseguir un moviment d’alliberament nacional estructurat, possible i resolutiu.” El president de l’entitat també ha volgut deixar clar que lluitaran per la independència al mateix temps que ho faran “per enfortir els paràmetres de convivència que defineixen la nostra nació”.

També ha aprofitat l’acte per dirigir-se als partits independentistes, als quals ha avisat que no demanin a l’Assemblea que participi “en la gestió autonomista de la colònia, ni en el sotmetiment que comporta”. “En la lluita per la independència mai més no serem la vostra crossa.” Tot i la crítica, ha deixat la porta oberta a l’entesa: “Si la vostra praxi política es dirigeix envers la independència, nosaltres ja hi serem.”

El president ha finalitzat el discurs convidant els catalans a sumar-se a la lluita per “un món millor”, tot assenyalant que “l’única manera de fer-ho és treballant i lluitant per una Catalunya justa, centrada en el servei de les persones”.

Els Estats Units han congelat quasi tots els fons destinats a ajuda exterior a excepció d’Israel i Egipte, segons que han avançat la CNN i The New York Times. El secretari d’estat dels EUA, Marco Rubio, ha enviat una circular a totes les ambaixades i oficines diplomàtiques on reclama d’aturar tota l’assistència humanitària, militar i per al desenvolupament durant un període de noranta dies. “No s’assignaran nous fons fins que cada nova concessió i prolongació proposada no hagi estat revisada i aprovada d’acord amb l’agenda del president Trump”, assenyala el text, que només estableix una exempció per a l’ajuda alimentària d’emergència i el finançament militar per a Israel i Egipte, implicats en l’alto-el-foc a la Franja de Gaza.

Un dels principals països afectats per aquesta congelació de l’ajuda exterior seria Ucraïna, que fins ara havia rebut milers de milions de dòlars d’ajuda militar per part de l’administració Biden. La circular enviada per Rubio és conseqüència directa d’un decret firmat per Trump el mateix dia de la seva investidura, on ordenava d’aturar l’ajuda exterior dels Estats Units durant tres mesos per “avaluar l’eficiència programàtica i la coherència amb la política exterior dels Estats Units”. El memoràndum del secretari d’estat que justifica aquesta aturada afirma que ara mateix és impossible per a la nova administració d’avaluar si els compromisos d’ajuda exterior existents “no estan duplicats, són efectius i són consistents amb la política exterior del president Trump”.

De fet, Trump va assegurar que la indústria i la burocràcia de l’ajuda exterior dels EUA no estan alineades amb els interessos del país i, en molts casos, són contràries als valors dels ciutadans.

Mazón no aconsegueix de cobrir la plaça de subdirector general d’Emergència en plena crisi per la gestió de la gota freda. Tal com ha pogut avançar elDiario.es i ha confirmat VilaWeb, la plaça de Subdirector General d’Assessorament i Coordinació Operativa, adscrita a la Secretaria Autonòmica de Seguretat i Emergències de la Conselleria de Justícia i Interior de la Generalitat Valenciana, ha quedat deserta per “falta de candidats”, segons que indica la resolució del DOGV publicada ahir.

Es tracta d’una convocatòria que el govern de Carlos Mazón va publicar el 13 de novembre, dues setmanes després de la gota freda, que ha deixat 224 morts i tres desapareguts.

La conselleria d’Emergències i Interior assegura a elDiario.es que la plaça s’ocuparà en el moment que “es consideri oportú”, atès que no s’ha presentat cap candidat i que és una plaça de “lliure designació”.

La Generalitat també va publicar una convocatòria per a cobrir tretze places de difícil cobertura de tècnics d’emergències i protecció civil una setmana després de la gota freda, places que fins llavors estaven vacants. Es tracta de set places de categoria C2 en emergències i protecció civil, tècnics d’anàlisis i seguiment per al centre de coordinació d’emergències i altres sis d’A2 per a tècnic en emergències i protecció civil i per a la sala de control. Tots dos procediments es feien per concurs de mèrits per a personal funcionari.

El candidat per al Departament de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, ha estat finalment confirmat per al càrrec al Senat, tot i que dues senadores del Partit Republicà van rebutjar-ne la candidatura, tot posant en dubte, entre més coses, la seva falta d’experiència política i el seu rebuig a la presència femenina en operacions de combat de les Forces Armades.

“Enhorabona, Pete Hegseth. Serà un gran secretari de Defensa!”, ha expressat el president Donald Trump, en la seva xarxa social, Truth Social, minuts després de saber-se el resultat de la votació, que ha tirat endavant gràcies al vot de desempat del vicepresident, JD Vance.

El nomenament d’Hegseth, presentador de FOX News i veterà de les Forces Armades, ha estat envoltat de polèmica d’ençà de bon començament. No tan sols per una acusació d’agressió sexual a una dona el 2017, sinó també perquè en més d’una ocasió ha qüestionat obertament que les dones puguin participar en operacions de combat o que els militars LGTBI mostrin obertament la seva orientació sexual, i ha arribat a titllar de “marxistes” els avanços reeixits en aquesta qüestió dins les Forces Armades dels Estats Units.

No obstant això, l’ara director del Pentàgon, conegut pel seu pas per la citada cadena de televisió, ha insistit en tot moment que aquestes acusacions formen part d’una “campanya de difamació coordinada” per part dels mitjans de comunicació.

S’ha descobert una nova espècie de rèptil de la qual no se’n tenia constància. L’han anomenada Kapes signus i va viure al triàsic mitjà, fa vora 245 milions d’anys. La descoberta apareix en un estudi de l’equip d’investigació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. L’estudi també ha revelat una diversitat sorprenent i desconeguda de les comunitats de vertebrats terrestres als ecosistemes del triàsic mitjà a l’actual Montseny.

Kapes signus: l’espècie descoberta al Montseny

El Kapes signus és una nova espècie de rèptil procolofònid. Els procolofònids van ser un grup de petits rèptils que van aparèixer a final del permià i van persistir fins al triàsic tardà, fa vora 200 milions d’anys.

L’època en què van aparèixer aquests rèptils va coincidir amb la gran extinció massiva del final del permià. De manera que l’estudi contribueix a comprendre com es van recuperar els ecosistemes després de l’anomenada Gran Mortaldat.

El nom específic signus escollit pels investigadors per anomenar el rèptil deriva del terme llatí per a Montseny, Mont-signus, que es tradueix com a “muntanya senyal”, tot reflectint les característiques geològiques particulars de la zona.

El cantautor Quico Pi de la Serra va donar ahir el tret de sortida al trentè Barnasants de l’Auditori de Barcelona amb un concert emotiu. Acompanyat per Joan Pau Cumellas a l’harmònica, Pi de la Serra, integrant dels Setze Jutges, va presentar un repertori amb cançons emblemàtiques de la seva discografia com ara “Si els fills de puta volessin”, “La Cultura”, “Passejant per Barcelona” i “Suau”, així com noves composicions com ara “Llunetes” i versions d’Ovidi Montllor i Guillem d’Efak. Pi de la Serra inaugura un festival en el qual també destaquen noms com ara Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Marina Rossell, Cesk Freixas i Borja Penalba.

Pere Camps, del Barnasants, va ser l’encarregat de cridar a l’escenari Quico Pi de la Serra. “Aquest any coincidirà amb el cinquantè aniversari de la mort al llit del dictador i assassí Franco”, va apuntar. “Hi ha cançons que ens representen i són cantades per aquells que en diferents etapes de la història han lluitat i lluitem per un món millor, on la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la justícia social, la cultura i la pau no siguin una excepció. El Barnasants d’enguany vol reivindicar aquestes cançons i les persones que les van compondre i cantar.”

Quico Pi de la Serra va ser ovacionat en aparèixer a l’escenari. Amb una posada en escena minimalista, el centre de l’actuació van ser la veu de Quico Pi de la Serra, la seva guitarra elèctrica, les seves lletres i una harmònica tocada per Joan Pau Cumellas. El concert va començar amb un dels temes més coneguts del cantautor: “Passejant per Barcelona”, del disc Triat i Garbellat, de l’any 71.

La sala 2 Oriol Martorell va omplir-se per celebrar la trajectòria de Pi de la Serra. Van anar al concert el ministre de Cultura, Ernest Urtasun; la consellera de Cultura, Sònia Hernández; el secretari d’estat de Cultura, Jordi Martí; el regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, i els músics Joan Manuel Serrat, Roger Mas, Joan Isaac, Enric Hernàez i Eduard Iniesta.

Pi de la Serra va lamentar fa poc en una entrevista a l’ACN la pràctica “inexistència” del sector discogràfic a Catalunya i va afirmar que ja no tenia interès a fer cap disc nou. “T’adones que al sector d’aquí no li interessaven els discs i s’han anat venent cada vegada menys, és una cosa que no ha funcionat”, va dir. “Ells mateixos s’han creat la seva tomba perquè no han fet res per ajustar-ho”, va assegurar.

30è Barnasants

El 30è Barnasants conquerirà un any més els escenaris de teatres, auditoris, sales de concerts i espais culturals de bona part de Catalunya, amb l’epicentre a Barcelona i l’àrea metropolitana, per reivindicar la vigència de la cançó d’autor amb vora un centenar d’actuacions.

Al nom de Quico Pi de la Serra s’hi sumen noms com ara Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Marina Rossell, Gemma Humet, Albert Pla, Javier Ruibal i Cesk Freixas, tot culminant el cicle amb un concert del valencià Borja Penalba.

El 2025 serà un any en què el festival posarà l’accent en les produccions pròpies. “De cap manera podrem oblidar-te!” (dedicat a Aute) i “Névoa canta música d’intervençaó” (Zeca Afonso i més cantautors portuguesos) en són alguns exemples. Enguany també es podrà sentir Montse Castellà cantant a Joan Baez; Dani Flaco cantant a Javier Krahe; Gemma Humet cantant a Violeta Parra i Enric Hernàez cantant cançons de Buarque, Nascimento i Veloso en català.

A més, complementen la programació concerts commemoratius com ara “Viva la Itàlia del Bella Ciao”, “A Mikis Theodorakis” i “El canto de la República. Cançons d’amor i llibertat”.

Com cada any, alguns artistes del gènere aprofiten la cita anual per estrenar nous treballs discogràfics o presentar espectacles. És el cas, per exemple, d’Anna Roig i Carles Belda, Pep Mirambell, Rafa Pons, Kike Ubieto i Mar Lage.

Hamàs ha alliberat aquest dissabte passades les deu del matí quatre dones soldat israelianes que tenien segrestades com a ostatges i Israel ha deixat anar 200 presos palestins a canvi. Les dones alliberades són Liri Albag, de dinou anys; i Karina Ariev, Daniella Gilboa, i Naama Levy, de vint. Ara bé, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha acusat els palestins d’incomplir part de l’acord perquè no ha alliberat una altra dona, en aquest cas civil. Per aquest motiu, ha avisat que Israel no permetrà el pas dels habitants de Gaza al nord de la Franja fins que la dona quedi alliberada, informa Aljazeera.

BREAKING: Hamas has released the names of the four Jewish female hostages that will be released in the next 24 hours after nearly 500 days in captivity.

Daniela Gilboa
Liri Albag
Naama Levy
Karina Ariev

The Jews of the world are holding their breath. pic.twitter.com/UOWOJexAK2

— StopAntisemitism (@StopAntisemites) January 24, 2025

Dos vehicles han portat les quatre dones alliberades aquest dissabte fins a la Ciutat de Gaza. Allà, se les ha pogut veure sortir del cotxe en aparent bon estat de salut i somrient. Han saludat els milers de persones presents i han fet el gest d’aixecar el polze. Després han pujat a vehicles de la Creu Roja, que les han portat a les instal·lacions de l’exèrcit d’Israel a la Franja de Gaza.

Les ostatges, que han passat 477 dies en captivitat, han rebut primer atenció mèdica i acompanyament personal als punts d’acollida i més tard han estat trasllades a l’hospital i s’han reunit amb les seves famílies.

Després de l’alliberament d’ostatges, Israel ha deixat anar 200 presos palestins de dues presons del país i també de Cisjordània. D’aquests, 120 tenien cadena perpètua i Israel no els permet que tornin a territori cisjordà. Segons la televisió estatal egípcia, 70 han arribat a Egipte i des d’allà seran traslladats a Algèria, Turquia i Tunísia.

En la línia del que ha expressat Netanyahu, el portaveu de l’exèrcit israelià, Daniel Hagari, ha demanat l’alliberament de quatre civils, entre ells dos nens petits. “Estem profundament preocupats per la seva situació, esperem certeses sobre això i que tornin aviat”, ha dit.

L’Agència de Ciberseguretat de Catalunya té previst invertir dos milions d’euros fins al juny del 2026 per ajudar la ciutadania i les empreses a prevenir les ciberestafes i altres problemes de ciberseguretat, gràcies a fons europeus. L’enorme quantitat de dades personals robades durant el 2024, combinada amb l’ús cada vegada més estès de la intel·ligència artificial per part dels grups cibercriminals, provocarà que la ciutadania i les empreses estiguin més exposades a ser víctimes de frau en els pròxims mesos. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Informe de Prospectives 2025 elaborat per l’Agència de Ciberseguretat.

La directora de l’Agència, Laura Caballero, insisteix que la prevenció és el millor mecanisme per evitar els fraus: “És la nostra responsabilitat conscienciar i sensibilitzar la ciutadania, perquè qualsevol persona pot ser víctima d’un frau. I ho hem de fer de forma fàcil, dotant a la societat d’eines per aprendre a identificar els perills que hi ha a Internet”.

Entre les iniciatives que posarà en marxa l’agència hi ha un sistema d’avisos per alertar la població de les ciberestafes, un assistent intel·ligent amb consells i solucions de ciberseguretat, xerrades i formacions adreçades a la ciutadania i a la gent gran en particular o campanyes a les xarxes socials, entre d’altres.

La sensibilització arribarà a la gent jove a través de campanyes en xarxes socials, a la gent gran a través de xerrades i informació per correu postal, i a les empreses mitjançant trobades, finançament per protegir-se i avisos. Caballero es marca com a repte per aquest 2025 que els avisos siguin molt més quirúrgics i arribin directament a l’audiència afectada per un tipus determinat d’estafa.

El segrest de dades, principal preocupació de les empreses

La directora recorda que cada sis minuts hi ha una ciberestafa a Catalunya, i que el 2024 un dels grans problemes ha estat el robatori de dades, que es podrien utilitzar durant el 2025 per a ciberestafes o ciberatacs. Caballero diu que el gran risc actual són les estafes que combinen l’àmbit digital i el real, com els falsos codis QR, i que a sobre fan servir la intel·ligència artificial.

L’informe també recull altres dades interessants per anticipar quins seran els reptes en ciberseguretat, especialment en l’àmbit empresarial. Les previsions apunten que la principal amenaça continuarà sent el segrest de les dades o ransomware, un tipus d’atac que està evolucionant cada vegada més cap al robatori de dades i l’amenaça de publicar-les a la ‘dark web’ per cobrar un rescat. Caballero apunta que “el teixit socioeconòmic català ha d’estar preparat per fer front a aquests atacs de ciberseguretat, i no només en l’àmbit de la prevenció, sinó també en la resposta a aquests incidents per tal de minimitzar l’impacte i l’afectació”.

En un món cada vegada més interconnectat, es calcula que els atacs a les cadenes de subministrament o xarxes de proveïdors s’incrementaran. A la pràctica, això provoca que no només les grans empreses estiguin exposades a rebre atacs, sinó també les petites. Per això, l’Agència té previst impulsar accions per millorar la formació dels treballadors en ciberseguretat amb la intenció de minimitzar els riscos de patir un ciberincident.

Caballero admet que el risc zero no existeix, però per això insta les empreses a preparar-se el millor possible per fer que els ciberatacs tinguin la menor incidència possible i es retorni a la normalitat al més aviat possible.

Conflictes geopolítics, la IA com a aliada i noves regulacions

El document de Prospectives 2025 també assenyala que els conflictes geopolítics provocaran ciberatacs més destructius i que la intel·ligència artificial es convertirà en una aliada imprescindible per combatre els incidents de ciberseguretat. A més, apunta que en els pròxims mesos entraran en vigor diverses normatives i reglaments que obligaran les organitzacions a fer esforços i adaptar-se per millorar la ciberseguretat global.

De vegades escrivim els hi i hauríem d’escriure tan sols els. No és cap errada deguda a la influència del castellà, ni tampoc la trobem a tot el domini lingüístic, però convé d’evitar-la en registres formals. Vegem tres frases d’exemple amb aquest error:

—Per què no els hi portes l’aigua?

—Això demostra que els hi fa por.

—Els hi han comunicat que tancaran l’empresa.

Hi ha una manera fàcil de saber quan hem d’escriure els hi i quan hem d’escriure els: ens hem d’imaginar com ho diríem si el pronom els fos de primera persona del plural. Diríem ens o ens hi? Comprovem-ho amb els exemples anteriors:

—Per què no ens portes l’aigua?

—Això demostra que ens fa por.

—Ens han comunicat que tancaran l’empresa.

Com veiem, en cap dels tres casos no hi ha el pronom hi. Doncs això vol dir que no havíem de dir els hi, sinó els. La raó és simple, hi ha d’anar un sol pronom perquè se substitueix un sol complement.

En canvi, en aquestes dues frases és correcte:

—A la fira, no els hi trobaràs pas.

—Els hi acompanyes, a l’escola?

Comprovem-ho amb el nostre mètode:

—A la fira, no ens hi trobaràs pas

—Ens hi acompanyes, a l’escola?

 

El president Salvador Illa va dir ahir: “Cap problema d’Espanya no és aliè a Catalunya.” No ho hauria dit millor. Encara que el país estigui deprimit, Catalunya no es curarà només amb la beneta amb què l’han embolicada: totes les crisis polítiques que sotraguen avui l’estat espanyol provenen de la ferida catalana. El problema de la legitimitat institucional, la guerra de la magistratura conservadora contra Pedro Sánchez –incloent-hi la causa contra el fiscal general i la corrupció–, la debilitat del govern espanyol, el desgavell intern al món del PP i Vox, i, és clar, la manca de pressupost a la Generalitat. Cadascun d’aquests fronts oberts té lletra menuda, però tots s’entallen amb el patró nacional. Sánchez, per aguantar al poder, perdona l’independentisme; els jutges, obeint el rei, estan disposats a erosionar l’estat mateix per venjar-se de Sánchez; Sánchez s’hi torna parasitant el poder judicial desacomplexadament; i el PP es desorienta a l’oposició perquè, sense una proposta per a Catalunya que no sigui foc i destrucció, no recuperarà el poder.

Si “la unitat d’Espanya és la base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’estat”, qui la defensa millor? Qui té més dret d’instrumentalitzar les institucions de l’estat? Aquest és el conflicte nacional castellà, que s’origina en les divergències sobre la relació amb Catalunya. Per això la guerra interna que hi ha avui als tribunals és tan abrasiva. N’és un exemple clar l’operació per a desbancar el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, encausat per un delicte de revelació de secrets. Els bàndols són els mateixos que en la batalla de l’amnistia. Amb arc i fletxes, la sala penal del Tribunal Suprem espanyol, partidària del càstig a Catalunya; els esbirros judicials del PP –com el jutge Ángel Hurtado, en aquest cas; els fiscals del procés –que es negaren a aplicar l’amnistia quan els ho demanà el fiscal; i Manos Limpias i Vox, peces indispensables per a la repressió del procés. Amb espases i escuts, la Moncloa, partidària de la pacificació; el mateix fiscal general, deixeble de l’ex-ministra socialista Dolores Delgado; l’advocacia de l’estat, que el defensa; i la Unió Progressista de Fiscals, que acusa el Suprem de caça de bruixes. 

Per què desautoritzen tots plegats el seu propi sistema judicial, si durant el procés no es cansaven de dir que Espanya era un estat de dret de cap a peus? Perquè, ara que l’independentisme ha deixat de qüestionar-ho, ja no cal fingir. Les dues grans famílies espanyoles –la conservadora i la, diguem-ne, liberal-fusionista– ja no tenen un consens sobre què cal fer amb Catalunya, com el tenien en el moment del 155 i de la repressió. Sense aquest consens és com si l’estat avancés sense cinturó de seguretat. Per arribar al destí que vol cada família, totes dues es disputen el volant –és a dir, la legitimitat per a dirigir l’estat– mitjançant la batalla judicial –el cotxe. Heus ací el dolor que el PSOE no pot evitar, heus ací per què l’independentisme no ho té tot perdut encara: amb el conflicte en efervescència, l’estat patia per la seva reputació i per la credibilitat de les seves institucions, i amb el conflicte somort, també. 

Aquests darrers anys, la conversa s’ha centrat massa en la lleialtat a Espanya, i això no beneficia ningú: el PSOE es desgasta per deslleial, i el PP no pot trobar majories alternatives. Si Catalunya manté el protagonisme en aquesta guerra, Sánchez depèn massa dels dos milions de catalans del Primer d’Octubre, que preferiria tenir callats i aplaudint. Per això els mesos vinents donarà més força a la batalla ideològica i a la internacional. Cal obrir la conversa a l’exterior i el món hi convida. L’estratègia dels socialistes és plantar-se com l’oposició espanyola al trumpisme i dibuixar un bloc reaccionari on puguin incloure el PP, Vox i, sobretot, Junts. Les acusacions a Junts d’insensibilitat social i de radicalitzar-se cap a la dreta remen a favor d’aquesta maniobra. Ara, després de set anys d’acompanyar de bracet el PSOE per un camí que ens menava exactament on som, sembla que Junts s’acaba d’adonar que no els convé, perquè si accepten la dicotomia en què Sánchez els vol entaforar, quedaran esclafats enmig de l’entrepà.

Té raó Míriam Nogueras: el decret òmnibus de Sánchez és una ensarronada. Són els socialistes els qui en primer terme fan servir les pensions dels avis i el preu del transport públic per un interès partidista. Obligar qui no té el poder que triï entre els seus principis polítics o un plat a taula és un parany profundament antidemocràtic. Els socialistes governen en minoria i han de negociar, i els seus socis tenen tot el dret d’exigir-los que compleixin allò que han pactat. Sobretot, atesa la interminable llista de mentides. És raonable que Junts hagi aguantat: el problema és que ja no serveix de gran cosa. A partir del referèndum, el xantatge del plat a taula per a sotmetre el país fou emprat per tot el poder polític, a Madrid i a Barcelona, Junts i Esquerra inclosos. La xerrameca de Sánchez sobre la regeneració democràtica no és creïble perquè va animar i transigir amb la repressió a Catalunya, per més que després hi hagi posat pedaços. La posició maximalista de Junts tampoc no és creïble perquè, quan més ens hi jugàvem, van aplicar la contrària. 

L’actitud teatral de Nogueras amb el decret òmnibus era l’actitud que hauria d’haver tingut l’independentisme durant tota l’etapa repressiva. En lloc de la submissió a l’article 155, en lloc de presentar-se a les eleccions del 21-D, en lloc de renunciar a investir el president Puigdemont i a restituir el govern, en lloc de votar gratuïtament la moció de censura de Sánchez a Mariano Rajoy, en lloc de tolerar la retirada de l’escó al president Quim Torra, en lloc de sacrificar-ho tot simbòlicament en canvi que els presos sortissin de la presó, en lloc de tot això, Junts, Esquerra i la CUP podrien haver dit abans que “el xantatge no té efecte”. El problema és que ells van ser pioners a practicar-lo. “Estem fins als nassos que enganyin la gent i ens preguntem fins quan alguns partits catalans continuaran menjant-se aquests gripaus i aquest xantatge”, deia Nogueras. Exactament així s’ha sentit l’independentisme de base aquests darrers set anys, mentre emblanquien el PSOE. 

Els socialistes es pensaven que podrien imposar la pacificació de Catalunya de manera indolora, desmoralitzant l’independentisme. No podran. Com diu Illa, els problemes espanyols són problemes catalans.

Pio XII.aren Plaza, Sant Sebastià, País Basc
Mapa a Google

Quan parlem de l’exili arran de la guerra del 1936-1939, al pensament ens vénen sobretot les imatges de llargues i tristes corrues de desplaçats i refugiats passant l’Albera en ple hivern al final del conflicte, juntament amb els milers d’homes tancats i abandonats en camps de concentració improvisats al Rosselló. Però, de fet, hi havia hagut un exili previ, poc després del cop d’estat del general Francisco Franco, de catalans que temien per la seva integritat en el clima revolucionari català o senzillament que combregaven amb els postulats feixistes. Es calcula que entre 40.000 catalans i 50.000, per mar, pel Pirineu o desertant del front, es van acabar establint en territori controlat pels franquistes, amb capital inicialment a Burgos. Però, de fet, els anomenats “catalans de Burgos”, majoritàriament catòlics i conservadors, els trobem no sols a la ciutat castellana, sinó també a Saragossa, Sevilla, Palma i sobretot a Sant Sebastià, ocupada pels rebels el 12 de setembre de 1936 i on es va formar una important colònia de refugiats del Principat.

Per això no és estrany que el 1965, a redós de la campanya propagandística dels “Vint-i-cinc anys de pau” del ministre Manuel Fraga, a un grup de catalans restats a Sant Sebastià del final de la guerra ençà se’ls acudís, com a agraïment a l’acollida rebuda, de regalar a la ciutat basca una font lluminosa. La iniciativa, voluntariosa i amb un peu a Barcelona en forma de l’associació Amics de Sant Sebastià a Catalunya (amb seu a les Galeries Fayans del passeig de Gràcia), va encarregar-ne el disseny a l’arquitecte, enginyer i luminotècnic Carles Buïgas i Sans (1898-1979), autor entre més de la Font Màgica de Montjuïc i també de la font lluminosa de la plaça de l’Ajuntament de València.

Per als impulsors de la iniciativa, la decisió de regalar una font a Sant Sebastià era més que justificada, tal com es pot comprovar en els butlletins i texts que van redactar per recaptar fons i promoure l’obra: “Catalunya i Sant Sebastià són dos noms lligats amb vincle irrefutable en aquesta hora d’Espanya. Arriba el moment que Catalunya correspongui brillantment a la cavallerositat de Sant Sebastià […] població en la qual milers de catalans van trobar afecte i suport en dies difícils.” I afegien: “Sant Sebastià suposa per als catalans una gamma de sentiments i de records entranyables, entre els quals es destaca el de la gratitud.”

Amb la il·lusió, doncs, de “presentar un testimoni d’amistat i record a la capital sempre generosa i afectiva amb tots els catalans i oferir-lo en nom de tot Catalunya”, es va engegar una insistent campanya de recaptació de fons per a mirar de sufragar el monument, pressupostat en dos milions i mig de pessetes. Molts ajuntaments catalans, de grat o per força, hi van fer aportacions, amb el de Barcelona al capdavant: hi va posar 250.000 pessetes. Un dels regidors del batlle Josep Maria de Porcioles, Lluís Vilar Amigó, era de fet el president de la comissió central d’Amics de Sant Sebastià a Catalunya.

El 1965, malgrat que no es tenia encara tot el capital, van començar les obres per a instal·lar la font lluminosa al centre de la gran plaça de Pius XII, “la més àmplia i moderna de Sant Sebastià”, al nou eixample del barri d’Amara. La intenció era d’inaugurar-la el 7 de setembre d’aquell mateix any, per la vigília del XXV aniversari de la coronació de Nostra Senyora del Cor, patrona de Sant Sebastià. Però no va ser possible i finalment no va començar a brollar-ne aigua ni a il·luminar la plaça fins una altra data assenyalada de la capital guipuscoana, el 20 de gener de 1956, diada de Sant Sebastià i vigília de la gran festa d’hivern de la ciutat, la Fira de Sant Tomàs, amb l’inconfusible so dels tambors de fons.

Els Amics ho anunciaven així: “El 20 de gener de 1966 el poble donostiarra viurà amb entusiasme la seva típica i espectacular festa patronal. Així passa cada any: però, en aquesta ocasió, quan les tamborrades escampin la joia i el terrabastall del seu missatge festiu, els jocs de l’aigua i de la llum brotaran, poètics, per associar-se a l’esplendor del moment.” I reblaven: “La font dels catalans quedarà inaugurada en solemne homenatge d’estima i de record agraït a la ciutat de Sant Sebastià.”

Al costat de la font, l’homenatge català a la ciutat basca va incloure un alt relleu en pedra de l’escultor Sebastià Badia i Cerdà (Caldes de Montbui, 1916-2009), titulat Sardana, que representa dues parelles –una de basca i una de catalana– amb les mans enllaçades i en actitud de dansar tant la sardana com l’aurresku, com a símbol de “l’agermanament en la gràcia i l’harmonia del ball dels dos pobles que viuen i treballen als dos extrems del Pirineu, però que se senten, amb tot, units estretament”.

I una mica més: Amb la guerra, dèiem, Sant Sebastià es va convertir en la ciutat on es va concentrar la major part de catalans que, pel fet d’ésser propietaris, eclesiàstics, catòlics en general i afiliats o simpatitzants de partits de dreta i d’ultradreta (carlins, falangistes…), percebien que eren objecte de persecució a Catalunya. El pes de la colònia a la ciutat fou tan destacat que, de fet, ja el 1936 dos sacerdots catalans, Miquel Rosell i Marià Vilaseca, hi van impulsar la publicació d’un setmanari infantil, Pelayos, que ràpidament es va erigir en “un instrument adoctrinador prou eficaç en la propaganda de guerra”. Un bon grapat d’il·lustradors i guionistes de la revista, val a dir, foren catalans com els mateixos fundadors: Valentí Castanys, Mercè Llimona, Josep Serra Massana, Consol Gil, Ramon Hostench, Maria Claret, Josep Maria Canellas Casals, Mercè Bonet… I encara tenim una mostra més, força gràfica, de la gran presència de catalans (i del català) als carrers de Sant Sebastià els anys de la guerra: la famosa multa del 1937 a un home per parlar en “dialecte català” es va imposar… a la capital guipuscoana.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La construcció de la font. La font dels Catalans ja en funcionament. La font, actualment. L'escultura 'Sardana', al costat de la font dels Catalans.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat