A partir de la Diada d’enguany, quan la gent combativa per la independència desafiarà, un cop més, l’estat, els “pacificadors”, els polítics mesells, i els opinaires a sou, començarà un nou cicle de la política catalana. Qui hi sigui, hi serà comptat; qui no hi sigui, no serà esperat. Cap dels que hi sigui no ho podrà fer amb l’ànim net i optimista dels anys fèrtils. L’enemic ha colpejat fort, ha trobat còmplices i ha imposat un administrador de la colònia. Amollarà peces de coure per a retribuir els col·laboradors, però el gruix de l’espoliació no minvarà, perquè l’estat opressor s’hi juga la “unitat indissoluble”.

Convocats en cinc punts del país, els milers que sortiran al carrer, potser amb paraigües, no tindran –no poden tenir– aquell tarannà inaugural d’uns anys que havien de ser decisius, però que s’han tancat amb el pansiment de maig d’aquest any –ja no ens calien segadors, si mai els vam tenir amb la falç al puny. I, ara, a banda de perseguir-lo penalment i de criminalitzar-lo ideològicament, l’estat i els seus servents voldrien escombrar l’independentisme de l’escena política per amagar l’antagonisme entre Catalunya i Espanya. El desafiament és gros: caldrà ser més compactes, més ferms, més indòcils. S’haurà de trencar el cordó sanitari i neutralitzar el confinament polític amb què ens volen arraconar. I haurem de tornar a oferir un model de país, un projecte de democràcia madura, un futur de justícia i igualtat per a una nació avançada, complexa i diversa. Hem dit a dalt: qui hi sigui, hi serà comptat, però no tothom hi serà inclòs. Per molt segell independentista que les acompanyi, l’exclusió, la discriminació i l’odi, com a part d’un programa polític, no hi poden tenir cabuda.

D’ara endavant, els que hi siguin, els que continuaran al peu del canó, no es poden limitar a tenir el carnet de soci o a declarar-se membres d’una organització civil, sinó que hi hauran d’afegir la praxi de militants per la independència. Ja no és temps d’esperar cap concessió de l’opressor que ens nega la raó democràtica que ens investeix. Tots aquests milers aplegats a Tortosa, Tarragona, Lleida, Girona i Barcelona hauran de saber trobar noves formes de lluita per a trencar amb el domini despòtic d’Espanya. Hauran de posar molta energia per a desenvolupar estructures de país lligades a la lluita quotidiana i a l’abast de tothom. I hauran de dissenyar la futura República Catalana des del coneixement, la lluita i l’organització a fi d’esdevenir de nou majoria social i política.

La tasca és feixuga. Caldrà voluntat i perseverança. Caldrà un canvi de mentalitat per a imposar el poder de la gent mobilitzada a unes institucions d’empremta colonial –el 155 continua aplicant-se des de Madrid. Caldrà aprendre a entroncar la independència amb el país que ja estem fent. Caldrà sostenir des de baix la llibertat durament guanyada.

 

Bloomberg · Matthew Bristow 

Els rebels colombians han reprès la seva guerra contra la indústria petroliera amb una onada d’atacs a oleoductes que han causat vessaments de cru als rius i núvols de fum negre. L’exèrcit guerriller més antic del món, l’ELN, ha reactivat la campanya de sabotatge de sis dècades després d’haver fracassat les negociacions de pau amb el govern, i així ha intensificat la pressió sobre el president Gustavo Petro amb aquests atacs contra un sector que produeix un terç de les exportacions del país. El grup d’esquerres també ha renovat les hostilitats contra les forces de seguretat del govern: ha obert foc contra bases de la policia i ha mort cinc soldats en emboscades.

La violència –que inclou pel cap baix dinou atacs a oleoductes d’ençà de final d’agost– s’afegeix als maldecaps de Petro mentre la seguretat es deteriora a les zones rurals alhora que lluita per controlar el malestar a les ciutats. La setmana passada, les autoritats es van trobar obligades a cedir en gran part de les demanades dels camioners en vaga, amb uns blocatges que van impedir tant que s’obrissin escoles com la circulació del transport públic.

També és un altre entrebanc per a la complicada indústria petroliera colombiana, juntament amb la caiguda de les reserves, els forts imposts i l’hostilitat de Petro, un ecologista que vol eliminar els combustibles fòssils i s’ha negat a concedir noves llicències d’exploració. Els productors havien tingut més d’un any de bombatge de cru relativament sense impediments mentre els dirigents guerrillers es reunien amb els negociadors, en cerca d’un acord que els permetés de deixar les armes en canvi de reformes legals i constitucionals per a proporcionar més suport als més pobres. Els darrers atacs demostren que l’ELN encara té la indústria petroliera en el punt de mira i que no és a prop de posar fi a la seva guerra.

Mentrestant, la sofisticada xarxa d’extorsió del grup continua adreçant-se contra les empreses que operen al seu territori. Els rebels han vist durant temps la indústria petroliera com un objectiu militar i també com una font d’ingressos. L’animadversió del grup prové del convenciment que Colòmbia hauria de tenir sobirania sobre els seus recursos naturals, en lloc de vendre drets a empreses privades, segons Carlos Velandia, un ex-alt comandant del grup que el va abandonar el 2004.

“L’ELN creu que les empreses petrolieres han aconseguit contractes que són molt avantatjosos per a elles mateixes, però dolents per al país”, diu Velandia, que ara supervisa el conflicte com a cap de l’Observatori de Pau a la Universitat Nacional de Colòmbia a Bogotà. Encara que les interrupcions d’abastament de Colòmbia no són prou grans per a pertorbar els mercats globals, el conflicte és un altre exemple de la violència endèmica a les regions productores de cru a tot el món, dels rebels hutis del Iemen –que apunten contra vaixells cisterna a la mar Roja– als atacs a oleoductes a la regió rica en petroli del delta de Níger.

La companyia petroliera estatal de Colòmbia, Ecopetrol SA, que posseeix els oleoductes, va dir el 4 de setembre que els atacs, juntament amb la vaga dels camioners i les protestes en una planta de gas natural, havien afectat greument les seves operacions. L’empresa no ha proporcionat cap estimació de quant ha disminuït la producció d’ençà que els atacs es van reprendre.

A partir del 6 de setembre, l’oleoducte Caño Limón – Coveñas encara és malmès, però l’oleoducte Bicentenario tornava a funcionar. Després de col·locar explosius, l’ELN sovint desplega mines i franctiradors per a dificultar l’entrada de l’exèrcit i dels equips de reparació a la zona. La majoria dels atacs recents han passat a la província d’Arauca, el principal bastió de l’ELN. Els dos oleoductes connecten Arauca, que produeix aproximadament 58.000 barrils de cru el dia –el 7% de la producció nacional– amb les refineries i amb un port del Carib. Les empreses Parex Resources Inc. del Canadà i SierraCol Energy, una filial del Carlyle Group, operen a la regió.

Petro va assumir el càrrec el 2022 prometent de cercar la “pau total” mitjançant converses amb els guerrillers i els càrtels de drogues, les milícies dels quals dominen gran part del camp. Però fins ara les negociacions han tingut un èxit limitat.

Les negociacions amb l’ELN es van trencar el mes de maig, entre més raons perquè el govern es va negar a retirar el grup d’una llista d’organitzacions del crim organitzat, per bé que l’alto-el-foc es va mantenir fins a l’agost.

Xarxa d’extorsió

L’empresa elèctrica Grupo Energía Bogotá SA, la quarta empresa més valuosa a la borsa de Colòmbia, ha topat fa poc amb la xarxa d’extorsió de l’ELN, quan ha estudiat la construcció d’una línia de subministrament per a connectar Arauca amb la xarxa nacional. Les extorsions de l’ELN han convertit Arauca en un dels llocs més cars de Colòmbia per a fer negocis, segons Juan Ricardo Ortega, el conseller delegat de l’empresa. “Quan vam analitzar quant costaria d’aconseguir de construir les torres, transportar els materials, tothom va començar a cobrar un 45% més que a les regions pacífiques del país”, diu. L’ELN incendia camions i autobusos que operen al territori sense el seu permís. Encara que les grans empreses no facin pagaments directes al grup, els seus subcontractistes tenen poques opcions, cosa que ho encareix tot, del transport fins als serveis de seguretat, afegeix Ortega.

Pagar diners a un grup armat il·legal pot comportar càrrecs als EUA per finançament del terrorisme. Per a les empreses que operen en regions dominades per les guerrilles, hi ha moltes maneres de romandre fora del radar del sistema judicial nord-americà, però no hi ha manera d’evitar l’atenció de l’ELN, segons Velandia.

“No és possible de no fer negocis amb ells, però això no ha de significar necessàriament lliurar-los diners en efectiu”, diu Velandia. Un mètode habitual és que les organitzacions socials que simpatitzen amb alguns dels objectius de l’ELN organitzin vagues per a pressionar una empresa perquè pagui projectes com l’asfaltatge d’una carretera o la construcció d’una clínica de salut. Els guerrillers s’apunten el mèrit de portar inversions a àrees abandonades pel govern, alhora que se n’enduen una part.

“Perquè els guerrillers tolerin la presència d’una multinacional, els diuen que han de construir una carretera, ponts o escoles –diu Velandia–. Això és una manera de camuflar els pagaments com a inversió social, en lloc de donar diners a una organització classificada de grup terrorista.”

Les empreses troben que és més barat pagar i assumir el risc de sancions dels EUA que no rebutjar les demandes dels guerrillers, cosa que efectivament significa no poder operar en absolut, segons Rodrigo Villamizar, un ex-ministre d’energia colombià que ara dirigeix Electra, un think tank amb seu a Bogotà especialitzat en el sector energètic.

Prohibició de la cocaïna

A Arauca, el control de l’ELN sobre la política local és de tal magnitud que cinc ex-governadors han estat acusats per la fiscalia de tenir vincles amb el grup. La regió, que fa frontera amb Veneçuela, és peculiar en el sentit que el petroli, en lloc de la producció il·legal de drogues, ha estat durant temps el principal motor de la violència. D’ençà del 2019, ha estat una de les poques zones de conflicte colombianes que no té coca, la matèria primera per a fer cocaïna, segons dades aplegades pel Ministeri de Justícia.

Això és deu al fet que el front Domingo Lain, un grup d’elit dins l’ELN que controla gran part d’Arauca, es va enriquir tant extorquint empreses i contractistes governamentals que va decidir que ja no volia ni necessitava la producció de cocaïna al seu territori i la va prohibir a tota la província, de vint-i-quatre mil quilòmetres quadrats.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La manifestació de la Diada d’enguany serà descentralitzada, com el 2016. Així, doncs, durant la Diada 2024 hi haurà manifestacions simultànies a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa, per a denunciar les conseqüències nefastes de la dependència vers l’estat espanyol. A cada ciutat es denunciaran greuges que sofreix la nació catalana pel fet de pertànyer a l’estat espanyol i que van estretament vinculats a l’espoliació fiscal de Catalunya. I es reivindicarà la independència com a única manera de resoldre’ls.

Què ha dit exactament Lluís Llach sobre Aliança Catalana i la manifestació de la Diada?

A quina hora comencen les manifestacions?

Si aquests darrers anys totes les manifestacions es feien a les 17.14, enguany s’ha decidit d’avançar l’hora. Les manifestacions de Barcelona, Lleida, Tarragona i Tortosa començaran a les 16.00, i és previst que acabin cap a les 17.00. En canvi, a Girona la convocatòria és a les 16.45.

A les 17.14 es farà la lectura del manifest unitari sota l’Arc de Triomf de Barcelona, i es transmetrà en pantalles gegants a Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa. Després, cada ciutat denunciarà el greuge que implica l’espoliació fiscal en la reivindicació corresponent.

Quines reivindicacions es fan a cada ciutat?

A Girona es denunciarà la degradació del sistema sanitari per manca de recursos. A Barcelona es mostrarà el lligam entre la gravíssima crisi de l’habitatge i l’ínfima inversió pública. A Tarragona es criticarà el col·lapse dels trens de Rodalia i regionals i de les infrastructures en general. A Lleida s’evidenciarà que solament la independència pot proporcionar un tracte just als pagesos. I a Tortosa es farà palès que la manca d’inversions derivada de l’espoliació fiscal aguditza el desequilibri territorial i la mala gestió dels recursos hídrics.

“Tornem als carrers: independència”: aquest és l’espot de la Diada 2024

Com serà la manifestació de Barcelona?

A Barcelona es farà una manifestació que anirà de l’estació de França fins a l’Arc de Triomf, i la mobilització se centrarà en la crisi de l’habitatge i la poca inversió pública per a resoldre-la. Començarà a les 16.00 i és previst que acabi a les 17.00.

MAPA| Tota la informació de la manifestació de la Diada a Barcelona 

Com serà la manifestació de Girona?

Amb el lema “Per una sanitat de qualitat, independència”, a Girona es denunciarà la degradació del sistema sanitari per la manca de recursos. Serà amb una concentració al carrer de Jaume I, davant la Delegació d’Economia i Hisenda. La concentració és convocada a les 16.45. Hi arribarà una columna caminant de Salt, que sortirà a les 15.45 del pavelló municipal.

MAPA | Tota la informació de la manifestació de la Diada de Girona 

Com serà la manifestació de Lleida?

La mobilització de Lleida anirà dedicada a les reivindicacions dels pagesos. Per això tindrà el lema: “Pel futur de la pagesia, independència.” La manifestació sortirà a les 16.00 de l’avinguda de Catalunya, davant la delegació de la Generalitat, i arribarà a les 17 .00 a l’avinguda de l’Alcalde Rovira Roure.

MAPA| Tota la informació de la manifestació de la Diada a Lleida 

Com serà la manifestació de Tarragona?

A Tarragona es relacionarà l’espoliació fiscal amb les deficiències del servei dels trens de Rodalia i regionals. Serà amb una manifestació que anirà del passeig de les Palmeres fins al monument als Herois del 1811, a la cruïlla de la rambla Nova de Tarragona amb els carrers d’Ixart i de Cañellas. La manifestació sortirà a les 16.00 del passeig de les Palmeres i acabarà a les 17.00.

MAPA | Tota la informació de la manifestació de la Diada a Tarragona 

Com serà la manifestació de Tortosa?

La mobilització de Tortosa, que anirà de la plaça del Bimil·lenari fins al parc de Teodor González, es dedicarà a la mala gestió dels recursos hídrics i el desequilibri territorial. La manifestació sortirà a les 16.00 i acabarà a les 17 .00.

MAPA |Tota la informció de la manifestació de la Diada a Tortosa

Mobilització unitària

Per primera vegada, l’organització no recau exclusivament en l’Assemblea Nacional Catalana, sinó que anirà a càrrec de sis entitats diferents: l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR Catalunya.

El lema de la manifestació de la Diada 2024 serà “Tornem als carrers. Independència”, i ha de servir per a mobilitzar tanta gent com sigui possible. Amb aquest lema, les entitats volen demanar de tornar a la mobilització multitudinària contra l’estat espanyol amb determinació i unitat per fer més curt el camí cap a l’alliberament nacional.

Quins concerts hi haurà durant la Diada 2024 a Barcelona?

Els concerts de la Festa per la Llibertat organitzada per Òmnium Cultural començaran a les 18.30, una vegada s’hagi acabat l’acte polític de les 17.14, en què es farà la lectura del manifest unitari. Serà sota l’Arc de Triomf de Barcelona. Al·lèrgiques al Pol·len actuarà a les 18.30, Ginestà a les 20.00 i Flashy Ice Cream a les 21.30.

A banda, Òmnium Cultural també farà un gran acte polític a les 12.00 al passeig de Lluís Companys, amb intervencions d’unes quantes entitats juvenils dels Països Catalans, el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich i la participació de Marala. A continuació, a les 13.00, es farà un concert familiar, a càrrec de Lluís Sánchez i Maria Subirà, guanyador i finalista d’Eufòria.

A partir de les 10.30 i durant tot el dia, l’espai s’omplirà amb el MerCat, una fira en què un centenar d’entitats exposaran els seus projectes. Són entitats que treballen per la llengua, la cultura, la cohesió social, els drets i la independència del país.

Ja podeu comprar la samarreta de la Diada 2024 de l’Assemblea

Som en una Diada poc usual. Per primera vegada des que començà el procés d’independència, la Generalitat és a les mans de l’espanyolisme, d’un espanyolisme desacomplexat que, gràcies a tenir aquest poder institucional, pretén aparentar que hi ha una nova majoria social al nostre país que no vol la independència.

Però tots sabem com hi han arribat, fins ací.

La violència espanyola, engegada ara fa deu anys, després de la consulta del 9-N, i concretada brutalment a partir del 2017, ha fet efecte. L’espanyolisme no ha aconseguit de tapar la voluntat de llibertat del país, però sí que ha aconseguit d’anar erosionant les il·lusions de la gent i la força del carrer. I ha aconseguit, això sí, de fer miques la unitat política, que era i és imprescindible per a bastir una república independent sobre el territori del Principat.

Però que no s’equivoque ningú: avui Salvador Illa no seria president –no ho hauria estat mai, de fet– sense les porres dels policies ferint gent pels carrers el Primer d’Octubre de 2017, ni sense la presó injusta contra els líders polítics independentistes –alguns dels quals paradoxalment ara l’han investit, potser imbuïts encara de les conseqüències d’aquell empresonament. Illa no seria president sense la intromissió permanent de la justícia contra la democràcia, sense la domesticació tirànica del Parlament de Catalunya, sense les campanyes brutes de desprestigi dels mitjans dòcils, sense el Pegasus –encara actiu, encara funcionant–, sense les esquadres feixistoides que a les nits retiren llaços grocs o esgarren violentament estelades, que intimiden la gent, sense els pactes vergonyosos amb el PP o amb racistes com Manuel Valls per a desallotjar l’independentisme de les institucions que havia guanyat. Sense la lawfare i les conseqüències que té. Simplement Illa no hauria arribat mai a president per les vies normals d’una democràcia normal. Ho sabem tots, això. Igual que sabem que si Catalunya –més ben dit, si l’estat espanyol– fos la democràcia plena que diu que és i la voluntat dels ciutadans es respectàs i es complís, la independència ja hauria arribat fa molts anys.

I és en aquest context que avui tornem a ser cridats per l’Assemblea Nacional Catalana a eixir al carrer. I és en aquest context, i conscients d’això, que avui molts de nosaltres eixirem al carrer.

Eixirem a insistir que no hi ha cap solució per a Catalunya, ni per a la resta dels Països Catalans, que no siga la independència. Eixirem a proclamar la voluntat de fer viable aquell estat català en forma de república que el parlament va proclamar el 27 d’octubre de 2017. Eixirem, sobretot, a convèncer i a convèncer-nos no solament que res no s’ha acabat, sinó que s’obre una nova etapa.

Perquè el procés d’independència de Catalunya ja fa temps que ha entrat en una nova fase. Ara no es tracta de convèncer ningú més del fet que la separació és el millor camí i l’únic possible. Això la gent ja ho sap; ho sap de sobres. Ara la gent necessita un pla: com ho podem fer realitat, prompte. I, sobretot, com evitarem allò que no vàrem saber evitar el 2017, que la violència espanyola frene l’exercici de la democràcia.

Els independentistes, entre el 2012 i el 2017, vam gastar una quantitat extraordinària d’energia a explicar al país que l’autonomia no servia per a millorar la nostra vida, que és una ruïna i una humiliació diària, i que tan sols la independència ens podia permetre als catalans de viure dignament, sense por, en un estat normal, tan normal com qualsevol altre estat europeu. Ni més ni menys que això.

Els espanyols, en canvi, i molt encertadament, no van entrar mai en aquest debat. Ells no tenen ni tindran mai cap pla per a Catalunya –com es va tornar a veure clar en el patètic discurs que va oferir ahir el president Illa. Saben, ho saben perfectament, que cap proposta que puguen posar sobre la taula no podrà competir –quant a il·lusió– amb la independència. Per això es van concentrar –PP i PSOE, que tanto monta monta tanto, com diuen ells– en la violència i sols en la violència.

Però en el pecat porten la penitència.

Perquè avui serem molta gent al carrer, moltíssima. No es podrà comparar amb les grans manifestacions ni amb la Via Catalana, però es tornarà a fer palès que no hi ha cap moviment polític ni social capaç de fer eixir al carrer tanta i tanta gent per una idea, per un projecte. I, cosa més important: cada manifestant, tots i cadascun, serà el testimoni que Espanya no pot vèncer Catalunya amb la violència, que no ens han vençut, de fet, després de deu anys d’intimidar-nos, d’agredir-nos, d’atacar-nos.

Les cinc manifestacions d’avui tracten d’això, de deixar-los clar que amb nosaltres, així, ni poden ni podran doblegar-nos. Però demà fóra molt més que raonable que enmig del caos i el desori organitzat per alguns partits polítics, ens posàssem d’acord, com més gent millor, en això que dic del pla: com podem fer realitat la independència, prompte; i, sobretot, com evitarem allò que no vàrem saber evitar el 2017.

Deixeu-me dir, finalment, que si la nefasta lluita per l’hegemonia desapareix –com ara sembla possible, per primera vegada– tot serà molt més simple i, efectivament, tal com diu la samarreta, podríem fer més curt el camí.

 

PS1. Avui VilaWeb esmerçarà tots els efectius en el seguiment de la Diada. Durant tot el dia serem arreu, a peu de carrer, explicant-vos com van els actes, les concentracions i les manifestacions. Seguiu-nos en directe, per saber què passa en les diverses convocatòries.

PS2. Voldria destacar dos articles d’opinió que publiquem, relacionats precisament amb la Diada. El primer, de Julià de Jòdar, “Emprenguem el nou cicle!“; i el segon, de Gemma Pasqual, “L’Onze de Setembre, la força del poble“. També recomane aquest article d’Arnau Lleonart i Pere Millan, que han parlat amb activistes de base de tot el país: “La gent vol demostrar que podem tornar a omplir Barcelona per la Diada“.

La d’enguany és la primera manifestació de la Diada en què la secretària general d’ERC, Marta Rovira, és lliure per ser a Catalunya després de set anys d’exili. Tanmateix, Rovira no assistirà a la manifestació convocada per l’ANC i Òmnium perquè és a Ginebra “per motius familiars”, segons que detallen fonts d’ERC. Rovira va explicar que, de moment, passaria unes temporades a Suïssa i unes altres a Catalunya. Però ERC sí que hi serà present, a la manifestació. Diferents delegacions del partit assistiran a les manifestacions convocades a Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida i Tortosa. A Barcelona, la delegació serà encapçalada per la secretària general adjunta i portaveu, Marta Vilalta, i el secretari general adjunt, Juli Fernàndez.

Tensions amb l’ANC

El president de l’ANC, Lluís Llach, precisament va parlar ahir en una entrevista a RAC1 sobre l’absència de Rovira: “A hores d’ara, que faci el que vulgui, si vol anar a Ginebra. Nosaltres no convidem els partits, convidem els independentistes, siguin dels partits que siguin. Si ve, fantàstic. Si no, no passa res. L’entenc, perquè s’arrisca a tenir un rebuig de la gent. Jo no sé què faré quan la vegi.” “Pensava que ella seria capaç de reconduir la situació. Vaig anar a rebre-la a la frontera i va dir que venia a acabar la feina. Però, al cap d’una setmana, va destruir la feina de més de noranta anys”, afegia. El president de l’ANC, en general, ha estat molt crític amb la decisió d’ERC d’investir Salvador Illa, un fet recent que pot condicionar la rebuda dels representants d’ERC a la manifestació.

De fet, aquests darrers anys, les relacions entre ERC i l’ANC han estat tenses. El 2022 es va fer evident el trencament entre el partit i l’entitat quan el president Pere Aragonès i tots els consellers del govern van decidir de no anar a la manifestació perquè consideraven que la convocatòria atacava les institucions i els partits i no pas l’estat espanyol. Carme Forcadell, que sí que hi va anar com a ex-presidenta de l’ANC, va ser xiulada. La situació l’any passat ja va ser diferent: Aragonès hi va assistir acompanyat d’un grup nombrós de militants i simpatitzants d’ERC. Tot just van recórrer 350 metres, en un entorn de força complicitat, però també entre crítiques i alguns xiulets.

Els 350 metres d’Aragonès, blindat de crítiques, a la manifestació

Enguany, a més, l’adhesió de més organitzacions –l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN– ha facilitat la participació d’ERC. Ara bé, aquestes darreres hores el partit ha publicat un comunicat de “rebuig i condemna a la presència de l’extrema dreta a les manifestacions independentistes”, arran de les declaracions de Lluís Llach dient que “tot independentista” que hi anés seria “benvingut”, sense excloure els votants d’Aliança Catalana. ERC ha criticat Llach i ha defensat: “Els republicans recorden que no es pot fer mai el joc a l’extrema dreta i demanen de forma enèrgica que totes les formacions i organitzacions independentistes rebutgin la presència de la ultradreta de manera activa.”

Què ha dit exactament Lluís Llach sobre Aliança Catalana i la manifestació de la Diada?

Guerra oberta dins ERC

L’any passat, Oriol Junqueras, llavors president del partit, no va participar en la manifestació perquè tenia la covid. Enguany, Junqueras no té cap càrrec a ERC, pendent del congrés que ha de decidir la nova direcció el 30 de novembre. De fet, aquesta Diada arriba en un moment de guerra oberta entre diversos sectors del partit i en un moment especialment delicat per a Rovira, atès que, aquest dilluns, unes filtracions a Catalunya Ràdio van revelar uns missatges seus en què demanava si es podia activar la “campanya B” arran de l’aparició dels cartells sobre els germans Maragall.

En un comunicat, Rovira va reiterar que no era “la culpable”, i que no hauria autoritzat mai l’acció dels cartells. De fet, va assenyalar Junqueras com a corresponsable: “Des de la Presidència, es considerava que érem tous i molta gent ens demanava que ens defenséssim més (‘som massa tous, també hem de trencar cames’).” Vilalta també va denunciar que “intentar utilitzar totes les arts per guanyar un congrés” no serviria per a res, sense esmentar directament el sector encapçalat per Junqueras. El sector afí a Rovira sí que els ha atribuït la responsabilitat de la publicació del cas dels cartells a porta tancada. Aquests dos sectors ara mateix representen dues pre-candidatures diferents, Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional. També opten a la nova direcció les pre-candidatures Foc Nou i Recuperem ERC.

Les filtracions fan aflorar una guerra oberta a ERC entre el sector de Rovira i el de Junqueras

L’equip editorial d’Abacus Futur, encapçalat per Ernest Folch com a director general editorial, ha presentat les línies que diuen que regiran l’inici d’aquest nou gran grup que irromp aquesta tardor en el sector editorial en català. No hi eren presents ni Jaume Roures, un dels accionistes majoritaris d’Abacus Futur, ni Oriol Soler, director general d’Abacus, l’altre accionista majoritari, ni Xavier Mallafrè, director general del grup. Però en aquesta presentació del grup, de l’organigrama i dels valors d’empresa sota els quals s’han definit, Ernest Folch s’ha volgut envoltar dels seus directors editorials, responsables de segells i de tots els editors de taula que hi treballen. En total, una vintena de persones conformen l’equip d’Abacus Futur.

Abacus Futur és format pels segells que Enciclopèdia Catalana va vendre a Abacus i a Jaume Roures (la Galera, Univers, Viena i Catedral), els segells d’Abacus (Ara Llibres, Amsterdam i la Casa dels Clàssics) i per Navona i Invisibles, els segells de Jaume Roures (la meitat d’accions de Navona eren de Tatxo Benet, que havia estat el seu soci a MediaPro, però finalment les hi va vendre). Són nou segells editorials en català i dos en castellà. Folch ha anunciat que, per al 2025, la intenció és editar al voltant de 250 títols en català i castellà. Però, sobre aquesta xifra, cal tenir en compte que entre trenta títols i quaranta s’editaran en totes dues llengües i, per tant, es troben repetits; per altra banda, no s’hi inclouen les reedicions, que seran un nombre significatiu. La seu de l’editorial serà al carrer del Peu de la Creu, al Raval de Barcelona, a l’edifici que va construir el despatx d’Oriol Bohigas i que ja havia estat la seu del primer Grup 62, quan era format per Edicions 62 i Empúries. De moment, l’equip d’Abacus Futur s’està al carrer del Perú, amb l’equip d’Abacus. El trasllat a la nova seu encara no té una data determinada.

Els dubtes sobre la distribuïdora Àgora no s’esvaeixen

Sabíem que en aquesta conferència de premsa no es respondria el gran dubte que plana sobre Abacus Futur, que és què passarà amb la distribuïdora Àgora, avui encara de la Fundació Enciclopèdia Catalana i la raó principal per la qual aquest grup editorial es va enfonsar. Abacus Futur té opció de comprar Àgora Solucions Logístiques. Si la comprés, distribuiria els seus llibres i, per tant, també entraria en el negoci de la distribució i no dependria de tercers. L’altra opció és no comprar-la. El motiu més raonable de prendre aquesta opció és que Àgora té un dèficit milionari que s’hauria d’eixugar. Preguntat sobre què farà Abacus Futur en relació amb Àgora, Ernest Folch diu que és un tema que no s’ha tancat encara, que continuaven les converses i que segurament ben aviat es faria pública la decisió. Per altra banda, Folch no va voler revelar la xifra que es va pagar per la compra dels segells d’Enciclopèdia Catalana. Segons el director general, es va fer un acord de confidencialitat i no es farà pública.

Els valors, l’efecte en l’ecosistema i l’augment de lectors

Ernest Folch va voler començar exposant les bases que han de regir Abacus Futur. Entre més, va dir que era un projecte d’editorials coral al servei de la llengua i la cultura catalanes i de les idees transformadores del món. També va voler destacar que era un projecte orgànic de país, fundat a Catalunya i editat a Catalunya. Que es volia construir una editorial d’editors i preservar la personalitat de cadascuna de les editorials en tots els aspectes. També que es faria una política d’autor. Que es respectaria l’autonomia dels segells i es potenciaria el treball en equip. Que optaven per la qualitat (que vol dir editar amb cura i cuidar els detalls). Que es buscaria la complicitat amb els llibreters. Folch va dir que bona part dels segells tenien història i, per tant, un catàleg extens que revisarien i recuperarien. Volen fomentar idees transformadores (ajudar a fer un món millor i més just), amb voluntat d’ocupar la centralitat, que vol dir que els llibres que editin generin debat social.

Cal destacar dues qüestions d’aquesta intervenció de Folch: va parlar de respectar la competència, que vol dir actuar en l’ecosistema editorial català amb respecte. Aquesta declaració ens va fer recordar que, quan s’havia anunciat la compra dels segells d’Enciclopèdia Catalana per part d’Abacus i Jaume Roures, la nota deia, textualment: “El nou grup tindrà prop del 8% de quota de mercat en català a Catalunya i es convertirà en el segon grup editorial en català del país, segons dades de GFK.” No eren xifres correctes. També va donar xifres equivocades Oriol Soler en una entrevista. Aquesta mena de competició sobre quina posició ocuparia Abacus Futur en relació amb els altres grups editorials existents (Grup 62 és capdavanter de vendes i Abacus Futur es disputaria la segona posició amb Penguin Random House) va generar una certa picabaralla. Ernest Folch nega que hi hagi cap picabaralla ni cap ball de xifres i treu importància a la posició en el mercat. Diu: “Les nostres xifres eren difícils d’explicar, perquè es referien a la foto fixa d’un moment determinat en què els segells d’Enciclopèdia estaven operant i els nostres també. Ara mateix, nosaltres som en un moment de reconstruir-nos i rellançar-nos. Per això, per nosaltres, la foto que comptarà serà la del 2025, finals del 2025. Sincerament, no estem gaire preocupats per si som els segons, els tercers o els quarts, sinó perquè el projecte sigui sostenible, sigui real, sigui viable.”

Més defenses dites per Folch a destacar: quant a la presència d’Abacus Futur en el mercat en castellà, va explicar que no tan sols volien arribar al mercat espanyol, sinó que amb l’assessorament de l’empresa Batiscafo, d’Oriol Castanys, volien entrar en el mercat llatinoamericà. També s’ha anunciat la creació d’un nou segell digital, que serà transversal i comú a tots els segells del grup, i una col·lecció de butxaca, que encara no té nom i que preveuen d’obrir l’any vinent.

Entre tots els valors i línies de treball exposades per Ernest Folch, no hi va haver cap referència als lectors, a l’augment de lectors arran de l’aparició d’un nou grup. En aquest sentit, Folch argumenta: “Si em pregunteu si tot això també ho hem fet per crear nous lectors, la resposta és que sí, tots tenim aquest repte. L’àrea d’infantil i juvenil és essencial. La idea no és canivalitzar sobre els lectors que ja hi ha, sinó posar el nostre gra de sorra per ajudar que es creïn nous lectors.”

L’organigrama i les primeres novetats 

En l’organigrama d’Abacus Futur, per sota de Folch, hi trobem dos directors editorials, un responsable de la ficció, Ester Pujol, i un altre responsable de la no-ficció, Joan Carles Girbés. I per sota d’aquests, la directora editorial d’infantil i juvenil (Pena Maymó); els editors de Viena (Isabel Monsó, Enric Viladot i Blanca Pujals); els editors d’Arcàdia (Montse Ingla i Antoni Munné) i el president de la Casa dels Clàssics (Raül Garrigasait).

Els segells s’especialitzaran: Univers (ficció catalana), Amsterdam (ficció internacional), Ara Llibres (no-ficció), la Galera (infantil), Elastic (juvenil), Viena (clàssics moderns), la Casa dels Clàssics (grans clàssics), Arcàdia (pensament) i Navona (obres metaliteràries). En castellà: Invisibles (clàssics moderns), Navona (ficció literària) i Catedral (ficció i no-ficció divulgativa).

Entre les novetats que s’han anunciat, destaquen: el segell Univers publicarà la pròxima novel·la de Sílvia Soler, un llibre de Lluís Llach i un altre d’Albert Om, a més del premi Sant Jordi, juntament amb Òmnium Cultural. Ara Llibres publicarà autors com Eudald Carbonell, Francesc Torralba, Jordi Roca (del Celler de Can Roca) i l’artista Marina Monsonís. I quant a les traduccions de no-ficció, destaca Hiroshima, de John Hersey, per primera vegada en català. El segell obrirà la col·lecció Ara Narrativa, basada en fets reals, on es buscarà que autors de l’àmbit de la ficció entrin en la no-ficció. Núria Cadenes serà una de les autores que traurà novetat a Ara Narrativa.

En infantil i juvenil, han destacat un calendari elaborat per la dibuixant Pilarín Bayés, a partir del primer llibre que va publicar, El meu pardal, i també l’adaptació dels mites grecs per part de Meritxell Blay, adaptadora de L’Odissea per a infants. La Galera publicarà tres premis: l’Emili Teixidor, el Folch i Torres i el Joaquim Ruyra. I Viena començarà rellançant quinze títols del seu catàleg que ja no es trobaven. I entre les novetats, Frankenstein, en una nova traducció de Xavier Zambrano, o El gust de les ortigues, de Tanizaki, en una traducció d’Albert Nolla. L’editorial Arcàdia publicarà el clàssic de Theodor W. Adorno Minima moralia i la Casa dels Clàssics ha anunciat per a mitjans d’octubre la traducció de Middlemarch, de George Eliot, a càrrec de Xavier Pàmies amb pròleg de Núria Perpinyà.

 

La policia local de Valls i els Mossos d’Esquadra cerquen el conductor d’un cotxe que ha fugit després d’atropellar un nen de cinc anys al carrer Vallvera del municipi. Fonts del consistori han explicat a l’agència ACN que els fets han passat cap a tres quarts de vuit, quan el nen jugava a la vorera a prop d’un supermercat.

Després de rebre el cop del cotxe, el menor ha estat traslladat a un centre hospitalari amb lesions de caràcter lleu. Els cossos policials cerquen el conductor per esclarir les circumstàncies de l’accident i els motius de la marxa.

En un primer moment semblava que l’home podia haver fugit intencionadament, però ara la policia tampoc descarta que hagi marxat sense adonar-se que havia donat el cop al nen.

Salvador Illa ha pronunciat el primer missatge institucional com a president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. En un discurs breu, Illa no ha reivindicat cap dels compromisos nacionals de l’acord d’investidura ni ha fet cap proposta en matèria d’autogovern.

El cap de l’executiu no ha esmentat el sistema de finançament singular, ni la defensa de la llengua catalana ni de l’escola, ni tampoc cap mena de millora de l’autogovern. Tampoc no ha fet cap referència ni a l’autodeterminació ni al federalisme. Ha assegurat, tan sols, que “Catalunya és i ha de ser un projecte col·lectiu que ens vinculi a tots i a totes sense distincions”. I ha dit que era important de “posar l’accent en allò que ens uneix”.

És prioritari que els serveis públics de Catalunya “recuperin l’excel·lència”, ha dit. I ha afegit: “Una nació pròspera i justa per a tothom es construeix de debò a les aules, als centres d’atenció primària, a les biblioteques, als casals de la gent gran i als carrers i places d’uns barris segurs.” També ha posat en relleu la necessitat de garantir l’accés a l’habitatge, sobretot als joves, uns salaris dignes i la plena igualtat entre homes i dones.

Ha fet referència al fenomen migratori. “Catalunya sempre ha estat terra d’acollida i solidària; i ara tornarà a ser exemplar […]. Tothom que ve a millorar Catalunya és català, amb els mateixos drets i deures que tenim tots nosaltres”, ha remarcat, reprenent un lema que va estrenar en la darrera compareixença parlamentària. Per encarar tots els desafiaments ha fet tres propostes genèriques: “Generar prosperitat compartida, governar amb les prioritats correctes i governar per a tothom.”

El missatge s’ha emès al costat de les quatre columnes de la Llotja de Llevant del Palau de la Generalitat, amb la idea d’evocar les quatre barres de la senyera. Al fons d’aquest emplaçament, s’observa el bust de Josep Tarradellas, de l’escultor Josep Maria Subirats.

El Ministeri de Sanitat d’Andorra ha anunciat l’activació d’una línia d’atenció telefònica per a la prevenció de suïcidis, coincidint amb el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi. Tindrà el nom de “Línia Verda“, serà gratuïta i estarà activa ininterrompudament. Per a emprar-la, només caldrà marcar el 177 en qualsevol telèfon.

Una manca de recursos que no es corregeix: com atén el risc de suïcidi el sistema públic?

La ministra de Sanitat, Helena Mas, ha afirmat que la millor manera de lluitar contra el suïcidi és informar i “posar a la persona en el centre de l’equació”. La línia oferirà atenció immediata i servirà per a activar els serveis necessaris en cada cas.

El nou servei serà “confidencial i segur”, i va dirigit a totes les persones que es troben en un moment de vulnerabilitat, als quals se’ls oferirà suport psicoemocional i orientació sobre els recursos existents al país en salut mental.

Per engegar-la, el ministeri ha signat un conveni de col·laboració amb la Fundació Ajuda i Esperança, que s’encarregarà de gestionar i donar el servei.

El pare abat del monestir de Santa Maria de Montserrat, Manel Gash i Hurios, ha recollit la Medalla d’Honor, en categoria d’or, del parlament en nom de l’abadia en el marc de les celebracions de la Diada i del mil·lenari de la institució. S’ha mostrat agraït al parlament pel reconeixement a la trajectòria. “En el llarg de mil anys sempre es comenten errors, però tot ajuda a créixer si es mira amb sinceritat. Quantes coses no deuen haver passat al llarg d’aquests mil anys que es podrien haver fet millor. Algunes les sabem, les hem reconegut i procurem esmenar-les cada dia. D’altres no les sabrem, hauran quedat soterrades amb el pas del temps”, ha dit en una clara referència a la polèmica pels casos d’abusos sexuals.

Víctimes d’abusos de l’Església protesten davant el parlament contra el lliurament de la Medalla d’Honor a Montserrat

En aquest sentit, el president del parlament, Josep Rull, ha agraït les “paraules valentes” de Guasch. “S’han comès errors, el monestir els ha reconegut i ha demanat perdó pel patiment”, ha assegurat. També ha valorat que el monestir s’hagi convertit en un “baluard inexpugnable” en defensa de la llengua i la cultura catalanes i que, a més d’un espai de reflexió, hagi estat un lloc “de fidelitat a la causa catalana”.

El president del @parlamentcat, @joseprull, lliura la Medalla d'Honor, en la categoria d'or, a l'abat de Montserrat, Manel Gasch pic.twitter.com/vCBR1B4moK

— Parlament de Catalunya (@parlamentcat) September 10, 2024

L’acte de lliurament ha comptat amb representació de les principals autoritats i de tots els grups parlamentaris, excepte els Comuns, que han denunciat que la institució eclesiàstica ha callat davant dels abusos i no ha reparat a les víctimes.

La cerimònia ha començat amb la hissada de la senyera davant la façana del parlament, a càrrec de la formació de gala dels Mossos d’Esquadra i presidida pel president de la Generalitat, Salvador Illa, i del parlament, Josep Rull. Els Cors de Clavé han entonat “El cant de la senyera”. Ja dins l’auditori, l’Escolania de Montserrat “El virolai”, per començar a la cerimònia, i “Els segadors”, per a cloure-la.

L'acte de lliurament de la Medalla d'Honor del @parlamentcat al Monestir de Montserrat acaba amb la interpretació de l'himne nacional de Catalunya a càrrec de l'Escolania pic.twitter.com/JKy1unF9eD

— Parlament de Catalunya (@parlamentcat) September 10, 2024

El guardó és la màxima distinció del parlament. D’ençà de l’any 2000, s’atorga a persones o institucions que mereixen un reconeixement excepcional. L’acte de lliurament es fa dins els actes de celebració de la Diada. Enguany, vol reconèixer la transcendència del monestir per a Catalunya, perquè, més enllà de ser el centre de devoció religiosa més popular dels catalans, consideren que representa el sentiment catalanitat i d’arrelament a Catalunya.

El consell de govern de la Universitat d’Alacant (UA) ha defensat, en una declaració, la legalitat i legitimitat del seu grau de medicina. Actualment, hi ha un procés judicial obert per la demanda de la Universitat Miguel Hernández d’Elx d’impartir el grau.

El govern anterior del Botànic va autoritzar el grau de medicina a la UA, que va començar el curs passat. És per això que la Generalitat es va presentar al procés judicial per la demanda que havia interposat la Miguel Hernández. El nou Consell, però, va abandonar el procés i ara demana al Tribunal Superior de Justícia valencià que anul·le el decret que permetia a la UA d’impartir el grau. Carlos Mazón pretén que hi haja una entesa entre ambdues universitats i que es faça un “campus provincial”.

La rectora de la UA, Amparo Navarro, ha expressat que veu incongruència en les paraules del president de la Generalitat sobre l’assumpte en sol·licitar la nul·litat del títol. Vista la situació, el consell de govern ha aprovat per unanimitat un manifest en defensa del grau de la UA. “Es tracta d’una declaració institucional i acadèmica en la qual, a més de repetir la qualitat i rigorositat dels estudis que s’imparteixen en la UA, també el seu grau en Medicina, defensem la integritat de l’oferta formativa”, ha exposat Navarro.

En aquesta línia, a través de la declaració, defensen l’autonomia universitària i la legitimitat per a demanar el grau de Medicina i implantar-lo, “d’acord amb la legislació pertinent, tant autonòmica com estatal”. “Manifestem que continuarem defensant el grau en Medicina i els drets legítims de l’estudiantat de la UA que va optar i va triar la universitat per a cursar els seus estudis”, ha dit la rectora.

Navarro, interpel·lada per les declaracions de Mazón, qui ahir va assegurar que la UA impartirà Medicina i va tornar a reiterar la seua proposta de “campus interuniversitari sanitari a la província”. “Ens queda el dubte de si quan parla del grau en Medicina de la UA és el grau en la UA tal com el coneixem, o un hipotètic grau interuniversitari compartit amb la Miguel Hernández, la qual cosa requeriria una modificació de tots dos graus i un procés diferent del manteniment, tal qual, del grau de Medicina en la UA”, ha advertit.

La presència d’Aliança Catalana a la tradicional ofrena al Fossar de les Moreres, la vigília de la Diada, ha forçat els Mossos d’Esquadra a haver-hi d’intervenir. Convocats per l’Esquerra Independentista, amb crits de “fora feixistes”, juntament amb bengales i xiulets, han provat d’expulsar la formació d’extrema dreta, fins al punt que els Mossos han hagut de separar tots dos grups. Els seguidors de Sílvia Orriols, també present, han arribat en bloc al fossar, amb desenes de militants, i pocs minuts més tard se n’han anat. En canvi, la policia ha encerclat les desenes de persones que s’hi manifestaven en contra, però no s’ha identificat cap manifestant.

Què ha dit exactament Lluís Llach sobre Aliança Catalana i la manifestació de la Diada?

Endavant (OSAN), organització de l’Esquerra Independentista, ha denunciat que els Mossos havien carregat per a protegir Aliança Catalana i han exclamat: “Aquí no hi entren feixistes!” Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista, ha dit que havien aconseguit de boicotar l’acte d’Aliança Catalana. I han explicat que Orriols s’han limitat a donar resposta a la manifestació en comptes de fer el seu míting.

ARA MATEIX! Boicotegem l'acte d'Aliança Catalana previ a la Diada al Fossar de les Moreres pic.twitter.com/zeZcZzRnpz

— Arran (@Arran_jovent) September 10, 2024

Els Comuns no assistiran a l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor del parlament al monestir de Montserrat pels casos d’abusos sexuals de la institució. En un comunicat, denuncien que la institució eclesiàstica ha callat davant dels abusos i que no ha reparat les víctimes. Els Comuns ja van instar la mesa del parlament a revocar la decisió i ara reclamen que es torni a constituir la Comissió d’Abusos de l’Església.

En canvi, la portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha defensat la distinció que s’atorgarà a Montserrat amb motiu del seu mil·lenari, i ha deslligat la institució dels casos de pederàstia. “Diferenciem a les persones que han causat aquests abusos i les víctimes dels abusos de la institució en la seva globalitat. Si assenyalem a una institució en la seva globalitat, al final no assenyalarem res”, ha dit en roda de premsa. Així mateix, ha explicat que el lliurament de la medalla és fruit d’un acord entre els grups parlamentaris, i que el mateix PSC durant la passada legislatura va fer una tramitació legislativa en suport a les víctimes.

L’acte de lliurament tindrà lloc a les 18.00 i comptarà amb la presència del president de la Generalitat, Salvador Illa, i el del Parlament, Josep Rull. El guardó és la màxima distinció del parlament. D’ençà de l’any 2000, s’atorga a persones o institucions que mereixen un reconeixement excepcional. L’acte de lliurament es fa dins els actes de celebració de la Diada. L’any passat, la Medalla d’Honor fou per al Barça femení, en reconeixement de l’aportació a l’hora de trencar estereotips de la societat i construir una societat més justa.

Enguany, la Medalla d’Honor vol reconèixer la transcendència del monestir per a Catalunya, perquè, més enllà de ser el centre de devoció religiosa més popular dels catalans i les catalanes, consideren que representa el sentiment catalanitat i d’arrelament a Catalunya.

El monestir de Montserrat, Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya

L’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA) i els Teatres Públics de Barcelona van anunciar ahir allò que consideren “una fita històrica”: per primera vegada Barcelona ha superat els tres milions d’espectadors en una temporada, concretament 3.020.710, un 8,24% més que no pas la temporada passada (2022-2023). També van destacar que durant la temporada 2023-2024 s’havien fet més obres que mai. Ara: quants d’aquests espectacles han estat representats en català i quants en castellà? Es pot afirmar que el teatre en català ha crescut en nombre d’espectadors?

Què ens diuen les dades?

Les dades que presenta l’estudi estatístic d’ADETCA constaten que, tot i que hi ha més autors i més produccions catalanes, s’acaben representant pràcticament tants espectacles en català com en castellà i que tant els uns com els altres tenen pràcticament el mateix nombre d’espectadors. Ara, respecte de la temporada anterior (2022-2023), ha augmentat més el nombre d’espectacles en castellà que no pas en català. De fet, dels deu espectacles més vists, tan sols tres s’han representat en català. Són Escape Room 2, que ha estat el tercer espectacle més vist; El petit príncep, en setè lloc; i Fitz Roy, vuitè. El mago Pop i The Producers, tots dos en castellà, han estat els més vists de la temporada.

Vegem-ne les dades desglossades:

Del total d’autors d’obres de teatre, que han estat 1.235, un 54% eren catalans i només un 18% eren de la resta de l’estat espanyol. De fet, hi ha hagut més autors estrangers que no espanyols, un 27%. Alhora, el 65% de les produccions han estat catalanes i el 18% han estat castellanes. Però, tot i el nombre de produccions i autors catalans, a l’hora de representar molts espectacles l’idioma s’ha deixat de banda, de manera que les obres en català minven fins al 39%, un percentatge molt semblant a les que es fan en castellà, que és un 30%. El 6% han estat espectacles bilingües i la resta, sense text o en un altre idioma.

Així i tot, l’interès pel teatre és indiscutible: tant els espectacles en català com en castellà tenen el mateix nombre d’espectadors, un 40% i un 41% respectivament. Unes xifres que ensorren aquell argument que moltes vegades es fa servir per justificar els espectacles en castellà: que amb el castellà es pot arribar a un públic més ampli. Malgrat tot, el nombre d’espectacles en castellà creix més que els catalans en comparació amb la temporada passada: si bé el teatre en català ha augmentat d’un 6% respecte de la temporada 2022-2023, el que és en castellà ha crescut d’un 17%.

Quines sales programen més en català?

Com és evident, els teatres amb més espectadors són els que tenen més localitats. Dels 31 teatres amb més de 200 seients, els cinc on ha assistit més públic són el Teatre Victòria (316.410); el Gran Teatre del Liceu (244.836); el Teatre Coliseum (241.160); el Teatre Tívoli (221.496); i el Teatre Poliorama (187.348). Curiosament, tal com ja vam explicar fa uns quants mesos, d’aquestes cinc primeres sales, les tres últimes són les que menys programen en català, conjuntament amb el Teatre Condal, el Teatre Borràs i el Teatre Goya, sisè, vuitè i desè del rànquing en nombre d’espectadors. El Coliseum, el Tívoli i el Borràs formen part del Grup Balañà.

D’una altra banda, pel que fa a les sales amb menys de 200 localitats, les 5 que han tingut més públic són la Sala Ars Teatre BCN (47.444); l’Espai Texas (45.646); el Teatreneu (17.665); el Teatre Tantarantana (15.928) i Golem’S-Almeria Teatre (13.991). D’aquests, dos programen majoritàriament i exclusivament en català: el Tantaranta i l’Espai Texas, aquest darrer també amb un fort compromís per a projectar cinema en català.

La gala Catalunya Aixeca el Teló

Amb el lema “El teatre no té edat”, la gala Catalunya Aixeca el Taló va fer un reconeixement de tots aquells que “fa molts anys que, més que actuar, o dirigir, o construir vestuari i escenografies, feien teatre”. Paco Mir dirigí la cerimònia acompanyat de Roger Julià. A l’acte hi va haver música en directe de l’Original Soundtrack Orchestra (OSTO), dirigida pel mestre Joan Vives, i les actuacions d’artistes de totes les arts escèniques. Carme Conesa fou la mestra de cerimònies i presentà la gala al costat de Mercè Martínez, Artur Busquets i Aina Quiñones.

Durant la gala es confirmà el retorn de la iniciativa Cap Butaca Buida, que va aplegar 55.000 espectadors la temporada passada, en 145 sales del Principat. Es farà per segona vegada el 22 de març de 2025.

La gala també va servir per a lliurar la menció honorífica d’ATETCA Premi Catalunya de Teatre a la companyia Dagoll Dagom, per la seva carrera dedicada al teatre i al públic, coincidint amb el comiat dels escenaris d’aquest grup històric.

The Washington Post per Rachel Chason

Wassu, Gàmbia. Momodou Keita, un home corpulent de mitjana edat, traça cada dia una ruta amb el fulletó que conté les fotografies de trenta dones –totes sospitoses de practicar encara la mutilació genital femenina– abans de pujar a la seva motocicleta.

Avui la primera parada és la casa d’Oumu Bah. La seva fotografia descolorida mostra una dona gran amb els llavis fermament tancats. Keita s’ha assegurat que Bah no sàpiga que ell ve. La clau de la seva feina, diu, és la sorpresa.

En aquesta part de Gàmbia, Bah s’ha guanyat la reputació de ser una de les principals practicants encara de la mutilació genital femenina. Durant una cerimònia a casa seva, Bah va dir haver tallat trenta nenes alhora. Després va prometre abandonar la pràctica, que és il·legal però encara molt estesa en aquesta nació de l’Àfrica Occidental. La feina de Keita és, precisament, assegurar-se que Bah manté la paraula.

Amb els anys, Keita diu que ha après els secrets d’una investigació reeixida. Cal mantenir una xarxa d’informadors i protegir-los. Cal parlar amb els nens. Ells ho saben tot i es poden guanyar amb caramels. I cal revisar sempre el bany, sovint l’escenari del delicte.

Quan Keita arriba al pati de Bah, ombrat per un arbre de neem, alenteix la motocicleta, i alça polseguera mentre aparca just davant de la porta. Fa sonar el clàxon amb força.

“Keita! Keita! Keita!”, crida Bah de dins estant.

Ell salta de la motocicleta i entra ràpidament per la porta.

Oumu Bah, al pati on solia practicar la mutilació genital femenina, un ofici que va aprendre de la seva àvia (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali per a The Washington Post). La trucada d’un informador

Una trucada d’un dels informadors de confiança de Keita, a final del 2022, va desencadenar una lluita de gairebé un any contra la mutilació genital femenina en aquesta nació de 2,5 milions d’habitants. I se’n va derivar un projecte de llei al parlament que pretenia de derogar la prohibició de la pràctica a Gàmbia. El projecte de llei, que hauria estat el primer del món, va ser finalment rebutjat pels legisladors al juliol, però va fer sorgir la por d’una nova etapa de tolerància envers la mutilació, coneguda àmpliament com a mutilació genital femenina (MGF).

L’informador de Keita xiuxiuejava a l’altre costat del telèfon mentre li donava la notícia: una de les dones que vigilava planejava de mutilar vuit nenes. Era al desembre, una època de gran risc perquè les nenes són fora de l’escola i sovint tornen al poble familiar. Keita es va adreçar directament a l’escena.

“Deixa’m dir-te una cosa”, recorda Keita que va dir a la dona, Yassin Fatty: “No ho facis.”

Keita, de 51 anys, té un sentit de la missió que de vegades frega l’arrogància. Però els que el coneixen de fa dècades diuen que és sincer. Va començar a fer voluntariat amb el Comitè de Gàmbia per a les Pràctiques Tradicionals que Afecten la Salut de Dones i Nens (GAMCOTRAP) el 2007, horroritzat després d’assabentar-se de casos de MGF que havien causat hemorràgies i fins i tot la mort. La seva dona havia estat mutilada de petita, de manera que el cas tenia una part de personal.

Keita era precisament amb la seva família quan l’informador va tornar a trucar, un mes després: “Vine ara mateix. Això passa ara.”

Quan va arribar va poder sentir plors de nenes. Una dona va obrir la porta i ell va entrar de cop. Una mare va sortir corrent per la porta del darrere, agafant la seva filla. Ja havien mutilat dues nenes.

“Perdona’m”, va dir Fatty.

“Ho pagaràs!”, va dir Keita abans d’anar directament a la policia.

Van trigar sis mesos a jutjar el cas al tribunal, on Fatty i les mares de les nenes van ser declarades culpables de violar la llei que prohibeix la MGF i condemnades a un any de presó o a una multa d’uns 215 dòlars.

I aleshores va ser quan la notícia es va escampar.

Un dels imams més destacats de Gàmbia, Abdoulie Fatty, va viatjar al poble de les dones per pagar les multes i va declarar que la prohibició de la mutilació genital formava part d’“una lluita contra l’islam”.

“Qualsevol que hagi denunciat aquestes dones –va dir Abdoulie Fatty– el maleirem fins que deixi aquest món per assegurar-nos que Al·là els destrueixi.”

[Contràriament a les predicacions d’aquest imam, la majoria dels líders musulmans han condemnat la mutilació genital femenina, que és rara en la major part països de majoria musulmana.]

Keita recorda que va notar que la gent havia començat a maleir-lo fent servir la màgia negra. I va deixar de conduir la motocicleta a la nit, per por d’un atac.

Un informant va avisar Keita a final del 2022 d’una sessió planificada de mutilació genital femenina. El cas va originar un debat nacional sobre aquesta pràctica (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali per a The Washington Post). Inspecció sorpresa

Després d’entrar a la casa de dues habitacions de Bah, Keita va passar ràpidament cap a les cortines que ocultaven l’àrea exterior usada de bany. Les va apartar per tenir una idea més clara de què passava.

Bah, que diu que té entre 65 anys i 80, havia estat entrenada per la seva àvia per mutilar nenes, quan era adolescent. I va ser en aquella zona del bany, envoltada de parets de canya, on havia dut a terme la cerimònia de circumcisió en massa, seguida per una celebració.

Una volta considerada segura l’àrea del bany exterior, Keita va demanar a Bah si algú l’havia encoratjada a reprendre les mutilacions. Li va semblar significatiu que pel camí havia passat per davant de dos joves que havia vist abans predicant a la mesquita local, i animant la gent a practicar la MGF.

“No”, va respondre Bah.

Bah va insistir que s’havia abstingut de mutilar d’ençà del 2013, després d’aprendre quin impacte tenia aquella pràctica –infeccions, pèrdua de plaer i complicacions durant el part, per exemple. Ella i les altres 29 dones de la llista de Keita, que havien abandonat els ganivets, havien rebut l’equivalent a 85 dòlars per arrencar negocis i poder suplir els diners que guanyaven mutilant.

Keita va dir que creia en Bah “però no es pot confiar en un ésser humà al 100%”. També havia confiat en Yassin Fatty. Ella també havia promès abandonar la pràctica i havia estat compensada pel grup, però després va ser atrapada en plena acció.

“Em va trair.”

Yassin Fatty, de vuitanta-sis anys, va ser declarada culpable, juntament amb les mares d’unes quantes nenes, d’haver infringit la llei de Gàmbia que prohibeix la mutilació genital femenina. A la fotografia, asseguda al seu recinte a Wassu (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali per a The Washington Post). Sense penediment

Quan aquesta periodista del Washington Post es va aturar al complex de Yassin Fatty, a final del mes passat, aquella dona gran li va agafar la mà i la va portar a un banc al pati. Fatty volia explicar la seva versió de la història.

Era cert que havia mutilat les nenes, va dir, i que Keita l’havia advertit de no fer-ho.

Però va dir que la seva família passava dificultats i necessitava diners. El forn que havia construït amb els diners de GAMCOTRAP feia temps que havia tancat. Ara li fallava la vista i li costava de caminar sola.

Fatty semblava confosa sobre alguns detalls. En un moment va dir que no havia deixat mai de practicar la MGF, però després va dir que tan sols ho havia fet una vegada aquesta darrera dècada, i que va ser quan la van enxampar.

En un punt, però, va ser clara: “Sentia que això era tradició i alguna cosa que estava bé.”

El fulletó emès pel Comitè de Gàmbia sobre Pràctiques Tradicionals que Afecten la Salut de les Dones i Nens (GAMCOTRAP), que mostra 30 dones que van prometre deixar de practicar la mutilació genital femenina i que serveix de guia a Keita (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali per a The Washington Post). La sospitosa desapareguda

Keita va sortir de la casa de Bah i va continuar fent les seves rondes. Aleshores hi va haver un moment fugaç d’alarma.

Es va presentar sense avisar al pati de Penda Camara, una altra de les dones, i va descobrir que havia desaparegut. Una jove va mirar-lo fixament quan li va demanar on era Camara. Va tornar-ho a demanar.

Aleshores ella va fer un gest assenyalant cap als camps. Llavors, Camara, una dona petita de vuitanta anys, va treure el cap. “Keita!” va exclamar, amb una aixada a l’espatlla.

Camara li va prometre que no havia tornat a mutilar cap noia i que no tenia intenció de fer-ho. Però també li va dir que tenia dificultats per a guanyar-se la vida i que el seu marit estava malalt. Li va demanar més suport econòmic.

Keita es va comprometre a fer-ho saber al seu grup i li va dir que tornaria amb una resposta.

Després va pujar a la motocicleta, adreçant-se –entre camps de cacauet i blat de moro– cap al següent sospitós. La llista a vigilar continua essent llarga.

 

Momodou Sowe ha contribuït en aquest reportatge.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“El meu pare va morir fa més de set anys, i el meu germà fa només dues setmanes. Els vols conèixer?”, aquella pregunta hauria sonat estranya a qualsevol altre lloc del planeta. A la regió dels toraja, a Indonèsia, no.

En Yakob em va guiar a dins de casa seva. En una de les habitacions, efectivament, hi havia els dos cossos dels seus familiars.

“Pare, germà, disculpeu. Us he portat una visita”, els va avisar abans no entrés.

El germà d’en Yakob feia dues setmanes que s’havia mort.

Els toraja són un poble que viu en una zona muntanyosa de l’illa de Sulawesi. Són coneguts per la seva relació peculiar amb la mort i tot allò que implica. Per a ells, el funeral és la cerimònia més important de la vida. Duren dies i els familiars es gasten una gran quantitat de diners per fer-los. Com més, millor, atès que consideren que com més gran sigui el funeral, més bé li anirà a l’ànima del difunt en el més enllà.

Per això, quan algú es mor, la família en manté el cos a casa amb la intenció de preparar l’esdeveniment i, sobretot, d’estalviar prou diners per a la cerimònia. Els cadàvers poden estar-se fins a trenta anys a casa esperant el gran moment. Fins llavors, pels familiars i amics, la persona no és morta del tot. La consideren “malalta”. Li parlen, li porten te i menjar cada dia i, fins i tot, li posen ventiladors perquè no tingui calor, o la cobreixen amb una mosquitera per evitar les picades d’aquests insectes molests.

Un ventilador refresca una dona que es va morir ara fa tres anys.

La casa d’en Yakob té quatre habitacions, i totes són ocupades. Tres per vius, i una per morts. Però, curiosament, no fa l’olor que hom es podria esperar. De fet, els cossos no estan en descomposició, atès que els familiars s’encarreguen que es mantinguin en el més bon estat possible. Antigament, s’aconseguia amb una barreja de plantes, però ara es fa injectant-hi formol. A l’habitació dels difunts, el pare descansava en un taüt vermell. El germà, en canvi, era sobre un llit i era plenament visible. El seu aspecte era semblant al d’una mòmia.

“Espero que m’arribi la fusta de Borneo per fer-li un taüt a ell també. És una mena de fusta molt resistent al pas del temps, m’ho va demanar específicament”, em va explicar en Yakob.

La seva intenció és que la cerimònia es faci, finalment, l’any vinent.

En Yakob cria un búfal albí que sacrificarà al funeral del seu pare i el seu germà. Uns funerals sanguinaris

A l’hora de mesurar la grandesa d’un funeral, els toraja fan servir una dada molt particular: el nombre de búfals sacrificats. De fet, a les façanes dels tongkonan, les cases tradicionals, s’hi col·loquen en vertical desenes de banyams de búfals sacrificats, els uns sobre els altres. És un indicador d’estatus social i de riquesa, atès que en aquesta cultura aquests animals poden arribar a costar desenes de milers d’euros.

Les façanes de les cases tradicionals exhibeixen banyes de búfals.

Durant la meva estada a Tana Toraja, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a uns quants funerals. Durant els primers dies, se sol rebre les famílies que han aportat alguna ofrena important per a la cerimònia. Solen ser búfals, però també s’hi veuen força porcs. En un dels funerals, fins i tot hi vaig veure vaques, cabres, cavalls i un cérvol. Aquests animals sacrificats són els que acompanyaran l’ànima del difunt al més enllà dels toraja: el pooya. I, naturalment, si es pot fer muntant a cavall i amb carn de búfal de sobres per a estar ben alimentat, molt millor.

Després d’aquestes primeres jornades d’agraïment a les famílies convidades, arriben els dies de les ofrenes. Els familiars del mort han de decidir quins animals dels aportats es queden, i quins opten per sacrificar. Són unes jornades veritablement sagnants.

En aquest funeral, es van sacrificar cinquanta búfals.

L’acció passa al centre del veïnat, entre els tongkonans, que tenen una particular forma de vaixell, i els graners d’arròs, unes rèpliques de mida més reduïda. Allà es col·loquen els búfals i els comencen a degollar amb un sol cop. L’espectacle és grotesc i macabre. Els animals, dòcils per naturalesa, es deixen encastar el matxet a la jugular i acaben morint dessagnats. La plaça es converteix en una gran piscina vermella i els cadàvers d’aquestes grans bèsties s’amunteguen els uns sobre els altres. Amb cada intent de moure’s d’un dels búfals moribunds, els assistents criden i riuen gaudint de l’espectacle.

Molts toraja de tota la regió s’ajunten als funerals més ostentosos per veure els sacrificis.

Tot i això, els toraja tenen una relació molt estreta amb els búfals. Els crien i els cuiden com un membre més de la família. Els renten cada dia, els donen bon menjar i els protegeixen de la pluja. En molts casos, se’ls acaben estimant com a un gos o un gat. En un d’aquests funerals vaig conèixer l’Owen, un noi que feia un mes que havia enterrat la seva àvia. A la cerimònia, que va durar dues setmanes, es van sacrificar a cent setanta búfals, una autèntica barbaritat. Un dels quals era el que havia criat l’Owen de feia anys.

“Quan el vam sacrificar, vaig plorar molt”, em va confessar.

Així doncs, tot i que per al públic no és més que un espectacle, per als qui ofereixen el seu búfal és realment un sacrifici. Tant a escala personal com econòmica. No solament maten un animal amb què potser han desenvolupat un lligam emocional, sinó que també eliminen una font d’ingressos.

El mercat de búfals de Rantepao té molta activitat.

Els búfals poden costar d’uns quants centenars d’euros a desenes de milers. Els paràmetres que determinen aquest valor són, per una banda, la força de l’animal i la mida del banyam. Per una altra, el factor més important de tots és la genètica. Si el búfal és albí, de pell blanca o rosada, amb alguna taca negra i els ulls blaus, el preu es dispara. Poden arribar a costar 50.000 euros.

Un búfal albí a punt de ser sacrificat en un funeral.

En Yakob, per exemple, té un búfal que cuida de fa anys. Quan el va comprar, li va costar l’equivalent a 1.600 euros. Com que ha crescut prou i té els ulls blaus, ara en val més de 2.000.

L’últim dia del funeral és, probablement, el més especial. És la jornada en què els familiars agafen el fèretre i el duen fins a la sepultura. Tot i que els toraja han adoptat el cristianisme, mantenen les tradicions animistes, i per això no enterren els morts, sinó que els col·loquen en coves i sepultures. Les famílies més adinerades es poden permetre de posar-los en taüts i fins i tot tenen sepultures especials, en llocs molt elevats on no poden arribar els saquejadors de tombes. Però les més humils tradicionalment no cobreixen el cos amb res. Per això, si es visiten els llocs de sepultura dels toraja, es poden veure calaveres i ossos humans escampats en grans quantitats dins coves.

En algunes coves, s’hi poden trobar centenars de calaveres.

Aquest és el dia en què la família finalment accepta la mort de l’ésser estimat. Un dels funerals a què vaig assistir era el d’un home de família noble. No va ser fins el moment de baixar el fèretre del pare de l’altar d’on havia presidit la cerimònia a terra que els fills no van acceptar la seva mort, i es van posar a cridar i plorar, si bé feia més de tres anys que l’home havia deixat de respirar.

Dos germans s’abracen mentre miren com els familiars s’emporten amb eufòria el fèretre del seu pare.

Tot i això, és una jornada amb molt de contrast d’emocions, perquè, a aquests plors, després s’hi van afegir l’alegria i l’eufòria de saber que el seu ésser estimat se n’anava per la porta gran a una existència millor. Els assistents agafen el fèretre i el carreguen durant una bona estona entre crits de joia i cançons, sacsegen el taüt amb violència com si volguessin fer passar una bona estona al difunt. Aquesta cercavila, seguida per dotzenes de motos i cotxes, s’acaba convertint també en una gran guerra d’aigua i de fang, i es culmina col·locant el mort a la sepultura, en aquest cas, pujant-lo per unes grans escales de bambú fins a disset metres d’altura.

L’escala per a pujar el fèretre és feta amb canyes de bambú.

A més, una bonica tradició dels toraja consisteix a col·locar unes estàtues de fusta que imiten el rostre del familiar que ja no hi és. Es coneixen com a tau-tau i són els encarregats tant de vigilar i protegir la tomba, com de recordar la imatge del difunt. Una altra vegada, la capacitat adquisitiva de la família es fa palesa en la qualitat de l’escultura. Les aparences juguen un paper molt important en aquesta cultura, i per això és habitual que les famílies s’endeutin de per vida per poder pagar aquestes grans cerimònies. Sense anar més lluny, en aquell funeral, que havia costat centenars de milers d’euros, s’hi havien instal·lat grans plataformes perquè s’hi col·loquessin els convidats, hi havia equips de so professional, espectacles de música i folklore i un equip de filmació digne d’una gran producció audiovisual. Per més curiós que sembli, la família vol tenir immortalitzats aquells dies i, també, el seu dol, que sovint exageren davant les càmeres per aparentar més emoció.

Un dels membres de filmació contractats per la família enregistra els plors desconsolats de les filles. Quan els morts deixen les sepultures

Aquest no és l’últim dia que els familiars veuran el mort. Cada pocs anys, els pobles i les famílies participen en un festival que es diu Ma’nene. Durant aquests dies, els toraja van fins a les sepultures dels seus éssers estimats, els en treuen i els posen a l’aire lliure. És una ocasió que aprofiten per canviar-los la roba, maquillar-los, netejar les tombes i fer-se fotografies una vegada més amb els seus morts, molts dels quals són ja esquelets.

Sovint, aquest és un esport de risc. Una vegada vaig acompanyar l’Eko, un toraja que viu a Borneo, i la seva família a desenterrar els seus pares. Per anar a buscar la seva mare, vam haver de pujar una muntanya mentre ens obríem pas entre la malesa a cop de matxet. Però la part més complicada va ser la baixada. Prop d’una desena d’homes duien el taüt i baixaven cantant i cridant per un camí que jo amb prou feines havia aconseguit de pujar, relliscós i perillós. La imatge era inversemblant, però per als toraja era el moment de retrobar-se amb la família i passar una bona estona.

Els familiars baixen el taüt de la mare per un pendent relliscós tot cantant.

Curiosament, marit i muller no s’enterren junts, sinó que van amb la família de sang. Això sí, pel Ma’nene els fills van voler que els seus pares es retrobessin, i els van ajuntar en un panteó familiar. Un per un, els membres de la família van passar per retrobar-se amb els seus éssers estimats.

Els qui no retiren de les sepultures són els nadons. Aquells que s’han mort abans de tenir cap dent són col·locats dins uns arbres especials amb molta saba. Els toraja consideren que, si els deixen allà, tornen a l’úter de la seva mare. Com que són ànimes que no han pogut viure, creuen que quan formen part de l’arbre creixen conjuntament durant segles i gaudeixen d’una vida llarga, feliç i plena.

Un dels arbres on s’enterren els nadons morts.

En aquesta part del món, la mort és indestriable de la vida. No s’amaga ni s’evita. És una fase més i, com a tal, s’encara amb alegria. Però, contràriament que no podria semblar, això no vol dir que no hi hagi espai per a la tristesa de perdre algú important.

Un home veu amb tristesa com retiren el cos del seu fill mort de la sepultura.

“T’espero l’any que ve al funeral, ja te’n confirmaré les dates –em recorda en Yakob abans d’acomiadar-nos–. Ells estaran contents de tenir-te ací. I jo també.”

Amb el pas dels segles tots hem desenvolupat diverses maneres de pair la mort i el dol. A Sulawesi, els toraja han bregat per poder mantenir la seva i, així, rendir homenatge tot i el pas del temps als qui ja no hi són.

La guerra bruta interna dins Esquerra Republicana continua creixent, després del breu parèntesi amb motiu de l’entronització, gràcies precisament als seus vots, del president Salvador Illa.

Ahir noves informacions van posar Marta Rovira en una posició més que delicada. Tant del punt de vista de la seua estatura moral com del punt de vista de la seua credibilitat.

I la secretària general va respondre –segurament d’una manera tan imprudent com poc reflexiva– amb una llarga carta en què, d’una manera molt poc dissimulada, acusava Oriol Junqueras de ser el responsable de les anomenades “campanyes B”. Rovira fins i tot l’amenaça, sense anomenar-lo directament, de filtrar captures de pantalla amb converses que el podrien afectar.

En conseqüència, això no pot fer sinó empitjorar. Especialment perquè la lògica de l’enfrontament entre ells dos és tan limitada a la baralla personal i personalista que, en realitat, no hi ha res de polític de què discutir.

Marta Rovira i Oriol Junqueras, com passa tan sovint, han passat èpoques en què han estat més units i èpoques en què s’han sentit molests l’un amb l’altre.

La desaparició de Junqueras, incomprensible, els dies de la proclamació de la independència el 2017 ja va significar una crisi important, oimés quan ella va optar per l’exili i ell per lliurar-se.

Més tard, sobretot, la decisió de proposar Diana Riba com a candidata al Parlament Europeu, en compte d’ella mateixa o de Toni Comín –en aquell temps, encara membre d’Esquerra– els va tornar a allunyar.

El comportament de Gabriel Rufián ha estat sovint motiu de polèmica entre tots dos –amb Junqueras defensant sempre les astracanades, deslleialtats i fatxenderies diverses del diputat a Madrid.

I, finalment, la decisió de proposar el president Pere Aragonès novament com a candidat a la presidència –en un moment en què Junqueras somniava despert que ell podria ser el candidat i fins i tot el president– sembla que ha acabat ensorrant els ponts, definitivament.

Però en tot això, en tot aquest recorregut, no hi ha cap discrepància política ni de comportament. No hi ha projectes diferents. No hi ha idees que es troben en competència. No hi ha camins diferents a recórrer. Perquè en això, en tot això que és la cosa substancial, Rovira i Junqueras sí que estaven d’acord en tot.

Tots dos estaven d’acord a lluitar per l’hegemonia electoral com a màxima aspiració política, per davant d’aconseguir la independència. Tots dos estaven d’acord en tot allò que se’n derivava: l’acostament al PSOE, el recel per qualsevol forma d’unitat independentista, la invenció de conflictes ideològics absurds sols per a justificar que el seu motiu principal fos l’enfrontament amb els companys independentistes en compte de l’atac a Espanya.

En tot això Marta Rovira i Oriol Junqueras no tenien cap diferència. I si no tenien cap diferència en allò substancial, en allò que ha definit què és i ha estat Esquerra Republicana de Catalunya tots aquests anys, per què n’havien de tenir en relació amb aquestes pràctiques indecents, que no són sinó la conseqüència de la seua decisió de batallar al preu que siga per l’hegemonia electoral?

Avui encara, de fet. Que ni l’un ni l’altre no van en contra de la investidura de Salvador Illa. Hi ha, a banda d’ells, un 48% del partit que sí que hi és contrari, que sí que vol canviar coses. Però ni l’un ni l’altre no s’inclou en aquest grup de gent, que ningú no s’enganye sobre això.

I aquest, en definitiva, és el seu drama. No assistim a cap debat ideològic, ni a cap combat d’idees, ni tan sols a cap discrepància tàctica. Assistim a una simple lluita descarnada pel poder. Entre dues persones que fa anys que pensen únicament en termes del seu poder. Dins una organització que d’ençà del 2017 només ha viscut per conquerir el poder… autonòmic.

Principi de realitat, en van dir en el seu moment, com una manera de justificar totes les renuncies. Doncs, bé, la realitat se’ls va menjant. Ara.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també

 

PS1. Feliu Formosa fa avui noranta anys. Evidentment qualsevol excusa és bona per a parlar amb un dels grans de la literatura catalana, però l’aniversari, en qualsevol cas, s’ho val. Martí Estruch l’ha visitat i ha pogut parlar llargament amb ell. Per molts anys, mestre.

PS2. El ple del Tribunal Constitucional espanyol torna de les vacances avui amb la primera decisió sobre la llei d’amnistia al calendari. El primer ple de setembre tractarà de la qüestió d’inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem espanyol va presentar bo i aprofitant un recurs d’un condemnat per les protestes contra la sentència a Girona. A hores d’ara ja és evident que l’amnistia és un fracàs que, en tot cas, remarca fins a quin punt és impossible de pactar res amb els partits espanyols. Arnau Lleonart ens explica en aquest article les claus d’una reunió que, emperò, pot ser molt significativa, si adopten qualsevol decisió.

PS3. Ahir es va projectar una eufòria desconcertant sobre l’estat del teatre a Barcelona. Es van proclamar xifres de rècord que amagaven detalls importants, com ara l’escassa presència del teatre en català o el fet que els espectacles més concorreguts siguen, per exemple, de màgia. Emma Granyer en fa un balanç crític en aquest article.

 

El ple del Tribunal Constitucional espanyol torna de les vacances amb la primera decisió sobre la llei d’amnistia sobre la taula. El primer ple de setembre tractarà la qüestió d’inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem espanyol va presentar bo i aprofitant un recurs d’un condemnat per les protestes contra la sentència a Girona. Els magistrats del Suprem ja van deixar clar que, estrictament, els delictes de desordres públics i atemptat contra l’autoritat per les protestes entraven dins el marc establert a la llei d’amnistia, però que estaven convençuts que la llei era inconstitucional i que, per tant, no s’havia d’aplicar. En concret, creuen que vulnera uns quants principis constitucionals, com ara el dret d’igualtat davant la llei i el principi de seguretat jurídica.

Però avui solament es discutirà si la qüestió d’inconstitucionalitat –que, a la interlocutòria, els magistrats del Suprem deixaven clar que la plantejaven així com una formalitat perquè no tenien cap dubte de la inconstitucionalitat de l’amnistia– s’ha d’admetre a tràmit o no. I no serà fins més endavant que els diferents magistrats que componen el ple del Constitucional no entraran en el fons de la qüestió, fins que el conservador Ricardo Enríquez en redactarà la sentència. En el debat d’avui ja no hi participarà un dels magistrats del sector considerat progressista, Juan Carlos Campo, que ha demanat d’abstenir-se del debat perquè, com a antic ministre de Justícia espanyol, va participar en la concessió dels indults als presos polítics i va fer valoracions públiques contràries a la concessió d’una amnistia.

Sense Campo, les majories internes al ple del Constitucional continuen decantades a favor dels magistrats dits progressistes –a priori considerats favorables a la constitucionalitat de l’amnistia–, que sumen sis membres, un de més que no els coneguts com a conservadors. Però el PP ja ha posat a la diana dos membres del Constitucional més, que volen que tampoc no participin en els debats: Laura Díez, ex-assessora jurídica del ministeri de la Presidència espanyol amb Carmen Calvo i Félix Bolaños; i el president del Constitucional, Cándido Conde-Pumpido, ex-fiscal general de l’estat espanyol designat per José Luis Rodríguez Zapatero, a qui consideren massa vinculat al govern del PSOE.

En el seu moment, recusar magistrats del sector dit progressista va ser clau per a decantar majories i tombar el gruix de l’Estatut d’Autonomia català; però ara no sembla que es pugui seguir el mateix camí perquè el desembre del 2021 el Constitucional va canviar la seva doctrina per evitar que les defenses de presos polítics i exiliats l’acorralessin per la manca d’imparcialitat de tants magistrats que no s’hauria arribat al mínim definit per la llei per a prendre decisions. D’aleshores ençà, no es pot recusar un jutge “per l’únic motiu de tenir un criteri jurídic anticipat sobre allò que s’ha de resoldre”. És a dir, no hi ha cap problema si un magistrat s’ha pronunciat abans sobre una qüestió que hi ha a debat.

Un efecte bumerang de tres anys pot desarmar el PP en la guerra al TC contra l’amnistia

Aquesta nova doctrina és la que pot salvar José Mario Macías, que va prendre possessió com a nou jutge del Constitucional divendres. Macías, que havia criticat contundentment l’amnistia quan era al Consell General del Poder Judicial, serà l’encarregat d’estudiar el recurs d’inconstitucionalitat que el PP va presentar dijous, i que va encetar la bateria de recursos presentats pels seus governs autonòmics, però també pel govern del PSOE de Castella-la Manxa.

La setmana passada, fonts del Constitucional explicaven a l’Agència Catalana de Notícies que la seva previsió era que trigarien entre sis mesos i un any a donar resposta als diferents recursos d’inconstitucionalitat presentats. Es dóna per fet que la qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem s’admetrà a tràmit i es tractarà de manera prioritària perquè té associades conseqüències penals de presó i embargaments. Els recursos d’empara es resoldran amb una sentència unificada, però cada recurs presentat pel PP i les comunitats autònomes i les qüestions d’inconstitucionalitat tindran una sentència diferent en cada cas.

Quan arribo a la residència per a gent gran de Terrassa on viu de fa un any, me’l trobo barallant-se amb una porta automàtica que no s’obre tota sola perquè cal introduir-hi un codi. Una noia jove amb bata blanca se li adreça pel nom i li obre la porta amb un somriure als llavis. El 2022 es va operar del maluc i li van posar una pròtesi; d’aleshores ençà camina amb ajuda d’un caminador. Durant l’entrevista, més d’una vegada s’aixeca lleugerament del seient del caminador, l’alça, i posant la mà entre les cames n’extreu el llibre de què em parla, talment un mag.

L’habitació de la planta baixa que ocupa de fa un mes és petita, però ell està content de no haver-la de compartir, com havia hagut de fer anteriorment, i de tenir-hi prou espai per a una taula, una cadira i una prestatgeria amb els llibres imprescindibles. Per a algú acostumat a tenir milers de llibres a casa seva, segur que aquest exercici de reduccionisme no devia ser fàcil. Els arxius van anar a parar a la Biblioteca de Catalunya, els llibres de teatre a la Biblioteca Teatral Feliu Formosa de Castellar del Vallès, i la resta de llibres se’ls van quedar els amics o la seva filla Clara.

Feliu Formosa és un dels grans de les lletres catalanes. Treballador incansable, en un homenatge recent que li va dedicar la Institució de les Lletres Catalanes reconeixia que el seu secret era la constància. “Jo sempre he treballat a poc a poc, però ho feia cada dia”, m’explica. Com les formigues. La seva obra és ingent. Ha publicat més de 125 traduccions, moltes d’autors alemanys, i una vintena de llibres de poemes –no en direm “poemaris”, perquè aquest mot no li agrada gens. També uns quants dietaris i obres de teatre. Fins i tot ha fet d’actor i ha recitat els seus poemes dalt l’escenari en formats ben diversos.

Avui fa noranta anys i, a banda la seva memòria prodigiosa, m’impressiona la quantitat de plans de futur que té i que fa.

—Encara falten dos dies, però us volia desitjar per molts anys a l’avançada.
—Sí, dimarts faré noranta anys. Farem una festa amb els amics, aquí a la vora. No sé qui vindrà perquè això ho organitza la meva filla Clara. [Somriu, sorneguer.] Jo hi aniré, a veure qui hi ha, tot i que m’ho puc imaginar. M’agradaria que vingués la Maribel Cuadras, la regidora d’Ensenyaments Artístics de l’Ajuntament d’Igualada, però no sé si hi serà. La meva filla fa broma i diu que és la meva núvia igualadina.

—Algú que us coneix us descriu com una persona inquieta, compromesa i tímida. Us reconeixeu en aquests adjectius?
—Inquiet i compromès sí, és clar. De tímid n’era molt, però ho he anat superant. Pensa que a mi em van educar els maristes i no teníem relació amb les noies. Adaptar-se al món femení no va ser fàcil. Però ara tinc moltes amigues. Les dones són un gran invent!

—N’heu estimades moltes?
—Diguem que m’he enamorat sovint, sí. D’una companya d’universitat, que no va anar més enllà. De la meva primera dona, l’actriu Maria Plans, la Mari, la mare de les meves dues filles, que va morir l’any 1974. Aleshores va començar una època molt caòtica en què no era gens feliç, tot i que tenia aventures. Recordo una noia que es va quedar a dormir a casa i com que m’havia agradat li vaig proposar de tornar-nos a veure i em va dir que no perquè l’endemà se n’anava a viure amb un xicot. Doncs res, fora. Per sort vaig conèixer l’Anna Vila, una escriptora i infermera igualadina, i amb ella vaig ser molt feliç. I des que ens vam divorciar som més amics que mai!

—Veig que a sobre la taula hi teniu dues fotografies de dones.
—Una és la Sandra, que era filla de l’Anna i tenia paràlisi cerebral, es va morir al febrer. Jo la vaig conèixer quan tenia set anys i me l’estimava molt. L’altra és la Marlene Dietrich, que per a mi és una dona important, perquè encarna la feminitat abans que arribés el feminisme. I les seves cançons berlineses són precioses. A vegades miro algun vídeo seu a l’ordinador.

—Aprofito l’avinentesa per preguntar-vos d’on surt la vostra connexió amb Alemanya i el món germànic, si vau estudiar filologia romànica a la universitat.
—Doncs perquè va venir un lector d’alemany que es deia Felix Theodor Schnitzler i em van demanar que l’acompanyés per Barcelona i li fes d’amfitrió. Ens vam fer molt amics, amb mi i amb els meus pares. Li vam buscar una casa a Mira-sol, a la rambla del Jardí. Arran de l’amistat amb el Schnitzler vaig anar a passar un mes a Heidelberg l’any 54. Hi vaig tornar l’any 59 i hi vaig estar quinze mesos fent de professor de traducció de l’alemany al castellà, primer a Magúncia i després a Heidelberg. L’alemany el parlo, però em costa. Justament aquí a la residència hi ha un auxiliar, la Susanna, que hi ha viscut molts anys i per practicar parlem alemany.

—Anem més enrere. Per què vau anar cap a les lletres si a casa el pare era comptable i la mare va tenir durant un temps una botiga d’espardenyes?
—Quan tenia quinze anys vaig començar a llegir. No em preguntis per què, però m’agradava molt llegir García Lorca, Alberti, Aleixandre, Guillén… Tots els poetes de la Generació del 27. I Machado, és clar. Vaig escriure uns romanços a la manera del Romancero gitano i recordo que en van recitar un a Ràdio Barcelona. També em va influir molt un il·lustrador de llibres, Josep Narro, que va ser un mestre per a mi, un mentor. Em portava a veure museus i llegia les coses que jo escrivia. Després es va casar amb una mexicana i se’n va anar cap allà. Aquí a l’armari tinc un aiguafort seu que el vull penjar a l’habitació.

—Tot plegat us porta a estudiar filologia a la universitat.
—Sí, vaig fer filologia romànica a la UB. Però com que havia entrat al PSUC l’any 1956 i em dedicava molt a la política, vaig trigar una mica a acabar la carrera, fins el 1959, que és quan torno a Alemanya.

—I què en recordeu, dels anys universitaris, més enllà de la militància política?
—En recordo les coneixences. Vam entrar en contacte amb Carles Riba, per exemple. Joan Triadú i Albert Manent ens acompanyaven a un grup d’estudiants i vam anar a veure unes quantes vegades Carles Riba a casa seva, i també Josep Vicenç Foix a Sarrià. Vam formar un grup petit d’amics que llegíem Espriu i Pere Quart. Sobretot La pell de brau i Vacances pagades, que són dos llibres fonamentals de l’inici dels anys seixanta. Joan Oliver va ser com un pare per a mi, i vaig treballar molt per a ell, a l’editorial Proa. Era de Sabadell, com jo, i li agradava molt el teatre.

—En això també coincidiu. Sou molt de teatre vós, oi?
—Quan vaig entrar a la universitat fèiem lectures teatrals i m’agradava molt. En recordo una de l’Antígona de Jean Anouilh que em va marcar. Aleshores, en un local que es deia Prolibris, davant de l’Hotel Ritz, a la Gran Via, vaig començar a fer d’actor, dirigit pel Ricard Salvat. Tenia vint anys. Allà vaig conèixer la Mari.

—Encara hi aneu, a veure teatre?
—De tant en tant, però ara fa temps que no. L’Andrés Corchero, un ballarí extraordinari amb qui vam fer espectacles plegats, m’ha convidat a veure el seu darrer treball, Absències, en què la seva filla canta. M’agradaria anar-hi. Amb ell vaig fer fa molts anys A un poeta futuro. Ell ballava i jo recitava poemes de Jaime Gil de Biedma. Va tenir molt èxit i va rodar molt.

—Recordo haver-lo vist, sí, era preciós. A banda de recitar poemes d’altri, n’heu escrit molta, de poesia, en el curs de la vida…
—I encara n’escric! L’any passat va sortir El temps sofert, que aplega trenta-cinc haikus una mica foscos escrits en una residència d’Igualada mentre em recuperava de la meva operació, convivint amb persones que ja són més a l’altre món que en aquest. I, si tot va bé, aquesta tarda acabaré un llibre que faig amb poemes ordenats per ordre alfabètic, de la A a la Z. Només em falta la Z. Me l’editarà Maria Josep Escrivà, una poeta de Gandia que té una petita editorial.

—Aquest “si tot va bé” vol dir si us arriba la inspiració? El dietari El present vulnerable el comenceu justament dient que creieu en la inspiració i alhora no hi creieu.
—Bé, és això que s’ha dit tantes vegades, que cal que la inspiració t’agafi treballant. Però també és cert que hi ha moments en què la inspiració és més necessària que en alguns altres. Ara ja tinc els poemes de la resta de lletres i, per tant, ja sé cap a on he d’anar.

—I quan no sou davant l’ordinador el cap també hi va fent tombs, suposo.
—És clar. Fins i tot em puc despertar un dia a les quatre de la matinada i dir: hòstia, que bo això. Encenc el llum, ho apunto i em torno a adormir.

—Hem deixat per al final la vostra feina de traductor.
—Que és la bona! És la base de tota la resta, perquè és el contacte directe amb les paraules i les paraules són a l’origen de tot. És la manera com jo he enriquit el meu llenguatge. Tradueixo des de l’any 1962, ara fa 62 anys. Sóc molt amic del traductor Miguel Sáenz, que també està especialitzat en autors alemanys, i coincidim que la feina de traductor literari és de les més boniques del món. Ara, amb una poeta que es diu Mireia Casanyes, traduïm sis obres d’Else Lasker-Schüler, una poeta i escriptora alemanya fantàstica, de qui jo ja vaig traduir El meu piano blau. Doncs ara tradueixo el seu primer llibre, Styx, del 1902. I estic pendent que surti la meva traducció de les Elegies romanes de Goethe.

—Per curiositat: feu servir diccionaris de paper o d’internet per traduir?
—Jo faig servir diccionaris de paper encara. Em van bé, hi estic acostumat i són molts anys de fer-ho així. Però la meva filla Clara, que també és traductora, sí que fa servir diccionaris en línia i potser algun dia jo també faré el pas. Diuen que són fàcils d’utilitzar. Però l’altre dia encara vaig trobar el Langenscheidt alemany-castellà / castellà-alemany de segona mà aquí a Terrassa. I el vaig comprar, per renovar el que tinc, que està molt usat. Tot un totxo, com nou, per 4 euros. Ningú no en compra ja, em va dir el venedor.

—La traducció de Goethe que em dèieu no és pas l’únic llibre pendent de publicar. Aquesta tardor Quid Pro Quo també editarà els vostres dietaris complets i Lleonard Muntaner editarà Aproximacions, que aplega texts vostres sobre teatre, poesia i relacions personals.
—Tots els dietaris menys El present vulnerable, que el va reeditar Bernat Puigtobella a Núvol el 2017. I mira, igual com no m’agrada la paraula “poemari”, jo dels meus dietaris prefereixo dir-ne “diaris”. Podem discutir si són la mateixa cosa o no. Sembla que un dietari és més breu i més d’anotacions diàries de coses que passen, i el diari és més íntim. I certament els meus diaris, sobretot els primers, són bastant íntims. Tot i que José María Valverde deia que no hi ha res menys íntim que un diari íntim.

—Explicar les experiències als prostíbuls del barri xino com vau fer a El present vulnerable (1979) és ben íntim…
—Per això en dic diaris i no dietaris. “El present vulnerable” manlleva el títol d’un vers d’Agustí Bartra a El gos geomètric, un dels seus llibres. Amb l’Agustí i l’Anna Murià érem veïns, i amb ell érem molt amics.

—La relació amb Bartra és una de les que trobarem a Aproximacions?
—Sí. Aproximacions són una mena de memòries disperses i d’anotacions sobre gent que ha estat important per a mi i reflexions sobre teatre. El primer text és dedicat a Joan Vinyoli. Me’l vaig trobar un dia a Begur, on tots dos passàvem l’estiu, llegint els Pensaments de Blaise Pascal, i em va impressionar. Vam fer una gran amistat. També hi ha la meva relació amb Joan Oliver, Pere Quart, de qui ja us he parlat abans, i amb Agustí Bartra. El pròleg que va fer Bartra al meu Libre dels viatges és dels millors pròlegs que m’han fet mai.

—I Montserrat Roig?
—No en parlo tant. La relació amb Montserrat Roig va ser durant una època, però després ja no. A partir de l’any setanta, quan vam plegar d’Enciclopèdia Catalana, on treballàvem, ja vam tenir molt poca relació. La vaig retrobar cap al final, quan ja estava malalta, arran d’uns monòlegs teatrals al Romea. Sí que explico un viatge que vam fer a Berlín a unes jornades catalanes sobre literatura. Montserrat Roig i jo ens vam desmarcar del grup i vam anar plegats a dinar, al teatre. Ella estava capficada aquells dies per una relació que tenia amb un directiu de Televisió Espanyola.

—A un treballador de les paraules i de la llengua no puc deixar de preguntar-li pel català. Sou dels qui veieu el got mig ple o mig buit?
—Jo continuo escrivint en català. No sé si desapareixerà, això és difícil de dir. En tot cas jo ja no ho veuré. Ho té malament, això segur, per això que es diu de l’ús social. Perquè sempre és qüestionada. Sembla clar. Però per una altra banda tenim grans novel·listes, dramaturgs, poetes… Molts poetes. Tot això continua existint, no? Em sembla que és cert que escriure en una llengua amb aquestes condicions és més aviat estimulant.

—Ara una de política: després del PSUC no heu tornat a militar enlloc més? Seguiu l’actualitat política?
—Al PSUC jo sempre vaig ser del sector crític i hi havia moltes coses que no m’agradaven. L’any 72 ho vaig deixar i no he militat enlloc més, no. He signat tots els manifestos que ha calgut. Sí que segueixo l’actualitat i tinc unes idees determinades. La cosa més normal és ser independentista, em sembla. Vaig anar a les grans manifestacions que es van fer en aquest país a partir del 2010, amb la família, era molt emocionant. I ara estem en una situació d’impàs, no? Totes aquestes baralles entre partits, entre Junts i Esquerra, no van enlloc.

—Abans m’heu dit que ja no veureu la desaparició del català, si acaba succeint, i potser tampoc la independència. Hi penseu en la mort?
—En un dels darrers textos d’Aproximacions explico que hi penso molt, sí. Ara faré noranta anys. Quants més en viuré? Tres? Quatre? Sí que hi penso, sí, perquè no sé com serà, ni quan. Brecht deia que de totes les morts possibles, ell en volia una de ràpida. Un instant i desapareixes. És una putada, eh?

—No creieu en el més enllà ni en reencarnacions o altres vides?
—A mi em sembla que no hi ha res. En tot cas, si hi ha reencarnació, jo com Unamuno: no sense les meves sabatilles.

—Jo us havia dut una altra frase de Brecht sobre la mort: “No tingueu tanta por de la mort i més de la vida insatisfactòria”.
—Oh, crec que això és de Les elegies de Buckow, no? Les vaig traduir per a Edicions 62. Brecht era comunista però no era del partit ni ortodox i va patir molt les condicions de l’Alemanya comunista. Tenia raó, amb aquesta frase.

L’augment i empitjorament dels trastorns psicològics i psiquiàtrics arran de la pandèmia va trencar el tabú sobre la salut mental. El tabú sobre el suïcidi també es va esquerdant a poc a poc, però encara és present. Aquests darrers anys s’ha posat molt més el focus en com l’aborda la sanitat pública, quins recursos s’hi destinen i com se’n tracta la prevenció. Usuaris, entitats i experts coincideixen a dir que hi ha una manca important de psicòlegs clínics i psiquiatres, però també destaquen alguns canvis que han millorat el sistema. A Catalunya, per exemple, fa dos anys que és disponible les vint-i-quatre hores el servei telefònic d’atenció especialitzada 061.

L’atenció en els casos més greus

Malgrat algunes millores al sistema aquests darrers anys, usuaris i entitats n’assenyalen mancances. Júlia Campos, membre d’Obertament i Maria Bascompte, autora del pòdcast sobre salut mental Poc se’n parla, denuncia que la sanitat pública no respon fins que els casos no són molt greus, cosa que implica una escletxa clara entre els qui tenen recursos econòmics i els qui no. “Tenia diagnosticat un trastorn límit de la personalitat des de feia anys i a partir d’un fet traumàtic vaig tenir una depressió que va durar tres anys”, explica Campos. “Anava a l’Hospital de Mataró i els deia que em volia suïcidar, però no em feien cas. Li ho vaig dir clarament a la psiquiatra, però igualment em va donar hora per al cap de quatre mesos. La meva mare quan tornava de la feina no sabia si em trobaria viva o morta, i va decidir que s’havia acabat i que calia ingressar-me a la privada.”

Campos va haver de traslladar-se de Mataró a València, on va estar ingressada en un centre privat. Però després de tres mesos i 12.000 euros el tractament no li va funcionar, i va tornar a ser atesa a Mataró. “Era en un pou tan fondo que només pensava en què podia fer perquè veiessin el dolor que patia. No volia cridar l’atenció, però el meu cap m’ho demanava. D’urgències sempre em tornaven a casa. La meva mare els suplicava que m’ingressessin, però consideraven que no tenia un risc prou alt. Finalment, vaig fer un intent de suïcidi, i aleshores sí que em van ingressar.” Per dirimir si algú ha de ser ingressat o no per evitar el suïcidi, es valora quina patologia de base pot tenir, quines són les característiques de la temptativa –si n’hi ha hagut–, si hi ha una planificació clara de com fer-la, si hi ha consum de substàncies o si la persona és acompanyada pel seu entorn. Normalment són ingressos que duren setmanes.

En el cas de Maria Bascompte, les mancances van aparèixer fins i tot en els moments més greus. El seu contacte amb el sistema públic va començar el 2011, però s’ha allargat fins ara i considera que no hi ha hagut canvis prou significatius. “La meva malaltia funciona per recaigudes i passo per èpoques en què la por es va fent cada dia més gran, visc amb pànic, i això es transita des d’una soledat i silenci molt tristos. El primer intent de suïcidi el vaig fer després d’una època de conductes socials evitatives i en què anar a treballar em semblava una proesa. No ho fas perquè et vulguis morir, sinó perquè fa temps que vas gestant la idea que allò és l’únic que acabarà amb el teu patiment. La reacció per part del sistema públic només va ser donar-me d’alta al cap d’unes quantes hores, sense cap mena de pauta per a la meva família i sense ingressar-me.” Això per Bascompte va ser la negligència més grossa de totes, perquè al cap de tres setmanes va tornar a intentar-ho, i aquesta vegada va tenir unes seqüeles físiques greus que encara arrossega, amb brots de dolor neuropàtic. Aquest intent va requerir un ingrés a l’UCI de tres setmanes, en coma, i dos mesos de recuperació. “Això m’acompanyarà la resta de la meva vida, i és podria haver evitat.”

Avui es considera una supervivent i, com Júlia Campos, ha passat per un procés d’apoderament que la duu a divulgar i conscienciar sobre la qüestió. Això la fa estar en contacte amb molts casos com el seu i diu que algunes de les mancances del sistema continuen presents. De fet, fa tres anys va tornar a viure-ho: “Vaig tornar a estar molt greu i vaig demanar que m’ingressessin. Aquesta vegada ho van acceptar, però el tracte sovint no ha estat bo i encara hi ha una psiquiatria ancorada en el passat i paternalista. Et trobes coses com ara que dins el centre psiquiàtric has de portar un pijama com el de les pel·lícules, que et patologitza, o et trobes que allà pràcticament no et pots moure i et passes el dia mirant la televisió. I pel que fa als professionals, en tots aquests anys n’he trobat de meravellosos, però també uns altres a qui els ha faltat tenir en compte les cures i l’empatia: a l’ICAM un professional em va dir: ‘Suïcidi? Tot és relatiu. També pots sortir aquí davant i que t’atropelli un bus’, o una altra vegada un altre em va dir: ‘Això no ho hauries de fer, que fas patir la família’, com si fos la meva elecció… He rebut males respostes en situacions de vulnerabilitat, com ara els brots de dolor.”

En el cas de Campos, l’atenció pública li va anar bé, el problema va ser que va trigar molt a rebre-la. “Quan vaig ingressar per la pública sí que finalment em va acabar funcionant el tractament, ja era una altra persona. Abans només m’havien ofert una hora de psicòleg cada quatre mesos i una medicació que no em funcionava. Crec que no caldria haver d’arribar a aquest extrem perquè et facin cas. A quanta gent li deu haver passat igual?” De fet, a l’hospital mateix li van acabar demanant perdó i reconeixent l’error.

Valoracions de risc a la baixa?

Els experts reconeixen que les valoracions de risc a la baixa a vegades són un error que apareix, però asseguren que avui dia en els casos greus ningú no acaba sense rebre atenció. “No podem saber amb seguretat si una persona cometrà el suïcidi o no, però sí que detectem més risc o menys”, explica Josep Antoni Ramos Quiroga, cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron. “Si es fa una avaluació correcta, ningú no se’n va sense un recurs, i els darrers anys s’han augmentat els recursos en hospitalització i hospital de dia; s’ha millorat. Però com en qualsevol àmbit mèdic, hi ha falsos positius i falsos negatius, i això també passa en les avaluacions clíniques. Tampoc no tots els casos han d’acabar en ingrés. Hi ha persones que tenen conductes autolesives que no són ben bé ideació suïcida i a vegades un ingrés podria empitjorar la situació.”

Narcís Cardoner, director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau hi coincideix: “A Catalunya, el Codi Risc Suïcidi va ser pioner i serveix perquè les persones que han fet una temptativa o presenten una ideació suïcida significativa tinguin un seguiment immediat. Entenc les queixes i la sensació de ‘no s’ha fet prou’, però amb uns recursos limitats els professionals intentem de prioritzar els casos que requereixen una atenció més immediata. És veritat que a vegades se’ns escapen casos i són situacions sobre les quals després reflexionem molt. A vegades hi trobem possibles errors, a vegades no, i veiem que eren casos imprevisibles.”

Els casos lleus i el seguiment posterior

Però què passa amb els casos més lleus o els casos greus que milloren? Clara Rubio, presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, explica que pràcticament tothom sent manca d’acompanyament durant el procés. “Varia una mica segons el territori. Tenim famílies que han rebut suport ràpidament i unes altres que fa tres mesos que esperen una visita després d’una valoració de risc mitjana. Ens trobem casos que, si no han entrat al sistema per la via d’urgència, han trobat més dificultats per vincular-se als serveis especialitzats. La gran majoria de persones que moren per suïcidi passen per l’atenció primària les setmanes abans. Les llistes d’espera són més llargues perquè no hi ha urgència. Es fan més esforços de control per millorar-ho, però encara som en una fase inicial.”

Cardoner diu que aquests darrers anys s’hi han invertit recursos i s’ha millorat l’atenció, però que sí que seria òptim i desitjable que hi hagués uns programes de seguiment més estesos. “Jo he rebut un seguiment psiquiàtric regular durant un any, però no puc dir el mateix del psicòleg, que el tinc cada quatre mesos i no em pot fer un bon seguiment –explica Campos–. El que m’ha salvat en moltes crisis d’ansietat ha estat trucar al 061.” Després d’un ingrés, el pacient normalment passa a l’atenció comunitària –hospital de dia, atencions grupals i individuals…– i el nombre de visites rebudes depèn de les necessitats de cadascú.

Rubio, de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, posa el focus en dues necessitats urgents: un tracte més humanitzat cap a pacients i famílies i un seguiment que no impliqui solament l’àmbit mèdic. “Ens trobem famílies a què no informen sobre com acompanyar els primers dies després d’una temptativa.” Bascompte hi coincideix, a partir de la seva pròpia experiència: “No es pot posar la responsabilitat en un entorn que no es mèdic sense donar-li cap mena de guia. Pot passar com en el meu cas, que de seguida ho vaig tornar a intentar. Els familiars no poden vigilar-te tota l’estona. Entenc que valorin si tens una xarxa afectiva àmplia a l’hora d’ingressar-te, però també han d’entendre que els teus familiars no poden estar de guàrdia i tu sempre busques escapar-te de la seva atenció.”

Rubio considera que cal involucrar-hi l’entorn i la comunitat, però sempre donant-los informació: “Evidentment que amb més psicòlegs i psiquiatres tot seria més àgil, però els plans de recuperació també han d’integrar la família i l’entorn. Calen plans integrals més enllà de la medicació i el seguiment bàsic.” Campos, d’Obertament, destaca tots els àmbits socials per a prevenir el suïcidi: “Ja es treballa en l’àmbit escolar, però en l’àmbit laboral encara hi ha molta feina a fer. Per exemple, cal que alguns empresaris tinguin més empatia en determinades situacions.”

Manca de psicòlegs clínics

Malgrat que aquests darrers anys s’ha millorat l’atenció, entitats, usuaris i experts coincideixen en una mancança molt clara: falten professionals, especialment psicòlegs clínics, per a poder oferir un seguiment més eficaç. “Patim una manca important de psicòlegs clínics, actualment, i també de psiquiatres i professionals d’uns altres àmbits de la salut en general –comenta Cardoner–. Per a ser psicòleg clínic cal una formació intensiva de quatre anys amb un examen complex i un cost econòmic, i acaba essent excloent.”

Quiroga també assenyala la manca de recursos públics: “La nostra ràtio de psiquiatres i psicòlegs és més baixa que la mitjana de la Unió Europea. També som per sota de la mitjana europea en inversió en salut respecte del PIB. La salut mental requereix invertir en els pacients tres vegades més temps que unes altres especialitats, i per això calen recursos. I tampoc no pot ser que formem professionals i bona part marxin del país per qüestions d’oferta i demanda.” Sobre la resposta institucional, fa anys que entitats per la prevenció del suïcidi demanen un pla nacional de prevenció que no arriba.

Un missatge d’esperança

Malgrat que les dades respecte de la salut mental aquests darrers anys han empitjorat, alguns indicadors donen missatges ambivalents. Per exemple, a Catalunya les morts per suïcidi van baixar durant el 2023, però els intents van créixer. Concretament, l’any passat es van notificar 626 morts per suïcidi o autolesió, una xifra d’un 2% menys que no la del 2022, però més alta que no abans de la pandèmia.

Els experts destaquen que algunes polítiques de prevenció han funcionat. “Des que es va posar en marxa el Codi Risc Suïcidi, hem vist créixer el nombre de temptatives i de persones amb ideació autolítica, però també perquè som capaços d’identificar-ho. La prevenció funciona”, defensa Cardoner. Quiroga hi coincideix: “Abans la gran majoria d’activacions del codi eren per temptatives, però ara la meitat de persones consulten quan tenen idees de suïcidi, abans de la temptativa. Segurament sense els esforços que s’han fet tindríem unes xifres pitjors, i són més baixes que en uns altres països de l’entorn. Malgrat la situació dels darrers anys, hi ha una tendència a la baixa.”

Bascompte fa valer un canvi de mentalitat incipient: “Igual que hem crescut amb campanyes de prevenció dels accidents de trànsit, també calia posar el focus aquí, i a poc a poc es fa de manera orgànica. Jo he passat d’avergonyir-me’n a explicar-ho, a deixar de tapar-me les cicatrius.”

La importància de la detecció és vital, i és per això que els experts conviden tothom a estar atent a situacions de risc. Per exemple, la gent gran amb dolor constant o que ha tingut pèrdues, un perfil habitual. Rubio acaba amb un missatge d’esperança: “No hem d’esperar que ho solucioni tot el sistema de salut, sinó que tots nosaltres hem de saber quins factors hi afecten, acompanyar i ser empàtics. El suïcidi no es pot preveure, però sí que es pot prevenir.”