Avui, 23 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Tomàs Alcoverro: “Cap dels estats del voltant de Gaza no vol tenir-hi res a veure”
• L’alto-el-foc porta alegria, però també dolor, a una Gaza devastada 
• Un gest valent de Junts, que dignifica la democràcia I Editorial de Vicent Partal 
• Què hi ha darrere el “no” de Puigdemont a Sánchez? I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte 
• Homer i Mira i el privilegi que tenim I Mail obert de Núria Cadenes 
• El govern de Prohens persisteix en el seu pla de segregació lingüística 
• Ja es poden anar fent actes, que no saben qui és Franco I Mail obert d’Estel Solé 
• Jordi Nopca: “Em sento identificat amb l’eriçó, que té punxes perquè no li facin mal” 
• La gota freda va destruir el 20% dels actius productius de la zona afectada I Anàlisi de Jordi Goula
• Més enllà de Port Aventura i Disneyland: 10 parcs d’atraccions que triomfen a Europa

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’influenciador valencià, Cristian Llorens (curiosaire.vlc) ha publicat un vídeo a Instagram en el qual critica durament el conseller d’Educació, José Antonio Rovira i l’acusa d’estar “denigrant” el sistema educatiu del País Valencià. La publicació s’ha fet viral a les xarxes socials i ha estat compartida per molts altres docents de l’escola pública valenciana.

Crítiques al conseller Rovira per haver-se’n anat a casa en plena alerta roja per la gota freda

Llorens comença el vídeo explicant que ha deixat de ser docent a conseqüència de la gestió del conseller Rovira. Tot seguit, descriu punt per punt els elements més importants d’aquestes polítiques: les polèmiques adjudicacions a només deu dies dels interins, la negació a aplicar el decret de plantilles acordat amb els sindicats i la negligent reacció als efectes de la gota freda. A més, per a demostrar el consens sobre aquesta mala gestió, posa com a exemple la convocatòria de la primera vegada educativa en deu anys.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Cristian Llorens (@curiosaire.vlc)

En la part final, denuncia que el conseller està fent “retallades encobertes” perquè quan arribar a un centre li van explicar que feia més d’un mes que havien sol·licitat un docent substitut i, per tant, l’alumnat no havia fet classe de català durant tot aquest temps. A més, relata que l’escola en qüestió tenia cinc altres professors les baixes dels quals no havien estat cobertes. “Els vostres fills li la bufen”, exclama.

Cristian Llorens acaba el vídeo demanant la dimissió de Rovira i també la del president Carlos Mazón. “Qui maltracta i menysprea l’educació no és un digne representant del poble valencià”, sentencia.

Convoquen una nova manifestació a València el primer de febrer per a demanar la dimissió de Mazón

Els parcs d’atraccions s’han tornat com més va més populars entre les alternatives de les famílies quan fan vacances. A casa nostra, en tenim bons exemples: Port Aventura a Salou i Vila-seca (Tarragonès), el Tibidabo a Barcelona o Terra Mítica a Benidorm (Marina Baixa). Ara, el parc temàtic per excel·lència d’Europa és Disneyland, situat a París.

Europa és plena de parcs temàtics per visitar, cadascun amb unes especificitats i característiques que el fan únic. A continuació, us en presentem deu:

Europa Park (Rust, Alemanya)

Europa Park, a Rust (Alemanya), és considerat per molts experts i afeccionats en parcs temàtics el millor d’Europa i del món. Els prestigiosos premis Golden Ticket Award –coneguts com els Grammy del sector– l’han guardonat amb el premi al millor parc d’atraccions del món els darrers nou anys. Té una superfície de noranta-cinc hectàrees, dividides en divuit àrees temàtiques, quinze de les quals representen països europeus com Alemanya, els Països Baixos, Itàlia o Anglaterra. Inclou més de cent atraccions i espectacles, en què es destaquen catorze muntanyes russes i onze atraccions aquàtiques. L’atracció més coneguda és el Silver Star, una muntanya russa de setanta-tres metres d’alçada que incorpora una caiguda lliure de seixanta-set metres.

A més, hi sobresurt una gran proposta gastronòmica, amb restaurants temàtics de menjar típic dels països que hi són representats. Una de les innovacions és que disposa d’una aplicació gratuïta que permet als usuaris d’estalviar-se cues a les principals atraccions.

L’Europa Park va ser inaugurat el 1975 i, per tant, enguany fa cinquanta anys. Romandrà obert del dia 22 de març fins al 18 de gener del 2026.

Blue Fire Megacoaster a l'Europa Park. L'Atlantica SuperSplash de l'Europa Park. El Schweizer Bobbahn de l'Europa Park. Timburcoaster de l'Europa Park. Wasserachterbahn Poseidon a l'Europa Park. Efteling (Kaatsheuvel, Països Baixos)

Efteling és un dels parcs d’atraccions més antics del món. Va ser inaugurat l’any 1952 i ocupa una extensió de setanta-dues hectàrees, dividides en cinc àrees temàtiques: el regne misteriós (Anderrijk), el regne de fantasia (Fantasierijk), el regne de la màgia (Marerijk), el regne de l’aventura (Reizenrijk) i el regne salvatge (Ruigrijk). Dissenyat en una zona boscosa per Anton Pieck, la tematització es basa en llegendes locals i contes de fades. S’hi pot visitar el mític vaixell l’Holandès Errant i és habitual trobar-s’hi criatures màgiques com ara trols i elfs.

Joris en de Draak de l'Efteling. Piranya a l'Efteling. Fonts d'aigua d'estil xinès a l'Efteling. Paperera tematitzada de l'Efteling. Baron 1898 a l'Efteling.

Als restaurants del parc s’hi poden tastar tota mena de plats típics dels Països Baixos. El complex també inclou dos hotels, un càmping i un camp de golf. A més, obre tot l’any. Una de les atraccions més conegudes és Symbolica, que és allò que s’anomena un recorregut escènic (dark ride), una atracció interior en què els passatgers, que van a bord de vehicles amb un recorregut fix, viatgen per escenes il·luminades que normalment contenen animacions electròniques, so, música i altres efectes especials.

Legoland (Windsor, Anglaterra)

Situat ben a prop de Londres, Legoland és el segon parc de la companyia del mateix nom, que treballa per a l’empresa Merlin Entertainments i es basa en la coneguda marca de joguines. L’original és a Dinamarca, però també tenen parcs a Alemanya​, Malàisia, Dubai, els Estats Units i el Japó. El jurat dels Golden Ticket Awards el consideren el millor parc de la franquícia. Ocupa seixanta-una hectàrees i és format per onze àrees temàtiques: l’Inici (The Beginning), la Vall de Duplo (Duplo Valley), el Regne dels Cavallers (Knight’s Kingdom), la Ciutat de Lego (Lego City), Miniland, el Món dels Lego Ninjago (Lego Ninjago World), el Moll dels Pirates (Pirate Shores), Heartlake City, el Regne dels Faraons (Kingdom of the Pharaohs), Bricktopia i el Món de les criatures mítiques (Lego Mythica: World of Mythical Creatures).

És un parc molt dirigit als nens petits, sense atraccions gaire potents. Malgrat això, és molt recomanable per als afeccionats a les joguines Lego i l’univers que s’ha construït entorn. A més del parc temàtic, inclou dos hotels i una zona de bungalous on allotjar-se. Enguany, obrirà del 15 de febrer al 2 de novembre.

Entrada de Legoland, a Windsor. L'àrea temàtica Knight's Kingdom a Legoland. L'atracció Pirate Falls a Legoland Windsor. El Vikings' River Splash a Legoland Windsor. L'atracció aquàtica Extreme Team Challenge, a Legoland. Futuroscope (Poitiers, França)

Futuroscope és un parc temàtic futurístic que conté atraccions basades en les darreres tecnologies cinematogràfiques, audiovisuals i robòtiques. Inclou cinemes 3D, cinemes 4D, espais de realitat virtual i atraccions més tradicionals. Actualment, el complex és format per un parc d’atraccions, Futuroscope; un parc aquàtic, Aquascope; uns quants hotels; un recinte per a concerts i espectacles; i un túnel de gravetat zero.

El parc temàtic ocupa cinquanta-tres hectàrees que barregen diversió i ciència. Entre les atraccions més destacades hi ha el Caçador de Tornados, amb una pantalla circular LED gegant i un seguit d’efectes especials. Va guanyar el premi a la millor atracció del món als premis THEA 2022, lliurats per una associació del sector.

Una altra característica de Futuroscope és la renovació d’atraccions constant. És habitual que cada any presentin novetats o se’n modifiquin els espectacles. Això fa que els visitants puguin tornar-hi sovint i viure-hi noves experiències. Obrirà del 8 de febrer al 4 de gener de 2026.

Objectiu Mart, de Futuroscope. Objectiu Mart, de Futuroscope. El Viatge Extraordinari, de Futuroscope. Caçador de Tornados, de Futuroscope. Caçador de Tornados, de Futuroscope. Caçador de Tornados, de Futuroscope. El Temple, d'Aquascope. El Temple, d'Aquascope. Phantasialand (Brühl, Alemanya)

Phantasialand, a Brühl, a l’oest d’Alemanya, és la principal competència a l’Europa Park al país. El parc ocupa vint-i-vuit hectàrees, dividides en sis àrees temàtiques: Berlín, Mèxic, China Town, Misteri (Mystery), Fantasia (Fantasy) i l’Àfrica Profunda (Deep in Africa). Té un total de trenta-cinc atraccions, de les quals set són muntanyes russes i sis són d’aigua.

Entre les atraccions més reconegudes, es destaca Taron, la tercera muntanya russa multillançament –és a dir, que accelera en més d’un punt– més ràpida del món; i Black Mamba, una muntanya russa invertida. Bona part de les guies sobre parcs d’atraccions destaquen la versatilitat de Phantasialand, perquè combina atraccions per a tota la família, amb algunes altres de molt potents.

Un altre dels elements més destacats del parc és Fantíssima, un sopar-espectacle que dura aproximadament quatre hores. El parc estarà obert fins dilluns vinent. Després romandrà tancat fins al 5 d’abril, que inaugurarà una nova temporada, fins al gener de l’any vinent.

L'atracció Taron, de Phantasialand. La muntanya russa Colorado Adventure, de Phantasialand. L'atracció Black Mamba, de Phantasialand. Phantasialand de nit. L'àrea temàtica de Mèxic a Phantasialand. Phantasialand. Water World (Lloret de Mar, Selva)

Water World és una alternativa de molt a la vora. Considerat un dels millors parcs aquàtics d’Europa, combina grans tobogans per als amants de l’adrenalina, com el Kamikaze o l’X-Treme Mountain, amb zones infantils, com ara el Wave Pool, una piscina d’onades. És una opció ideal si es vol combinar diversió amb relaxació i la localització el fa fàcilment accessible de diversos punts de la Costa Brava estant..

Com que és un parc aquàtic, l’activitat es concentra a la primavera i a l’estiu. Concretament, del 24 de maig al 21 de setembre. Enguany estrenarà una atracció única a Europa, que promet de convertir-se en la més emblemàtica del recinte, el Double Tornado Wave 60. Els usuaris es llançaran en una barca pneumàtica amb un màxim de cinc ocupants per un recorregut en què hi haurà un espai format per dues parets verticals que causaran dues caigudes lliures.

Imatge generada del futur Double Tornado Wave 60, de Waterworld. Imatge generada del futur Double Tornado Wave 60, de Waterworld. Water Mountain, de Waterworld. Tornado Land, de Waterworld. Storm, de Waterworld. Plopsaland De Panne  (De Panne, Flandes)

Plopsaland és gestionat per Plopsa, la divisió de parcs temàtics de Studio 100, un conglomerat audiovisual i d’entreteniment belga. Per tant, bona part de la tematització va dedicada als personatges de les ficcions produïts per aquest estudi, com l’abella Maia. Plopsa dirigeix vuits parcs repartits entre Bèlgica, els Països Baixos, Alemanya i Polònia. Ocupa trenta-cinc hectàrees de terreny en què hi ha trenta-set atraccions, com ara set són muntanyes russes i dos són aquàtiques. El parc es va inaugurar amb el nom de Meli Park el 1935, però el 1999 Plopsa el va comprar i el va reobrir amb el nom actual el 20 d’abril de 2000.

Sens dubte, l’atracció més coneguda del parc és el Passeig cap a la Felicitat (The Ride to Happiness), una muntanya russa giratòria tematitzada sobre el famós festival de música electrònica Tomorrowland, que es fa anualment a Flandes. Inaugurada el 2021, té el rècord de més girs sobre el mateix eix d’una muntanya russa a Europa. També hi ha més muntanyes russes de molt prestigi internacional, com el Passeig d’Anubis (Anubis The Ride) i el Passeig de Heidi (Heidi The Ride).

The Ride to Happiness, a Plopsaland De Panne. The Ride to Happiness, a Plopsaland De Panne. Dino Splash, una de les atraccions aquàtiques de Plopsaland De Panne. Heidi The Ride, a Plopsaland De Panne.

Actualment, el parc és tancat i inaugurarà la temporada del 2025 el 8 de febrer.

Wurstelprater (Viena, Àustria)

Wurstelprater és considerat el segon parc d’atraccions més antic del món. L’origen es remunta al 1766, quan Josep II del Sacre Imperi Romano-germànic va convertir allò que tradicionalment havia estat una zona destinada a la caça dels nobles en un parc públic, conegut per Wiener Prater. Actualment, ocupa vint-i-sis hectàrees i inclou atraccions com ara autos de xoc, carrusels, muntanyes russes, trens de la bruixa i fins i tot un museu de figures de cera de Madame Tussauds.

L’atracció més coneguda és el Wiener Riesenrad, una roda de fira de més de seixanta metres d’alçada construïda el 1897. A més de les atraccions, el parc ofereix una colla de restaurants tradicionals vienesos de prestigi, com el Schweizerhaus i el Walfisch. Una de les curiositats del parc és que no cal pagar per a entrar-hi, sinó que es paga a cada una de les atraccions, que són gestionades per famílies diferents, com si fos una fira.

Roda de fira del Wurstelprater. Una de les atraccions més emblemàtiques del Wurstelprater. El Wurstelprater avui. El Wurstelprater a començament de segle XX.

Malgrat que el parc on hi ha el Wurstelprater obre cada dia de l’any, les atraccions funcionen del 15 de març al 31 d’octubre.

Páirc Smaragaide (Ashbourne, República d’Irlanda)

Situat ben a prop de Dublín, el Páirc Smaragaide combina la zona de parc d’atraccions amb la de zoo. En total, ocupa vint-i-dues hectàrees en què hi ha vint-i-una atraccions. D’aquestes, set són muntanyes russes i dues són atraccions aquàtiques. Malgrat que va obrir el 2010, la propietat no es va decantar definitivament per les atraccions fins el 2015, quan en construí algunes de molt reconegudes com ara el The Cú Chulainn Coaster i el Na Fianna Force.

L’any passat, s’hi va estrenar una nova zona temàtica, anomenada Tír na nÓg, dedicada a la mitologia celta. Actualment, el parc és tancat i no obrirà fins el 29 de març, que inaugurarà una nova temporada.

The Quest, del Páirc Smaragaide. Na Fianna Force, del Páirc Smaragaide. Na Fianna Force, del Páirc Smaragaide. Viking Voyage, del Páirc Smaragaide. Gröna Lund (Estocolm, Suècia)

Gröna Lund és un dels parcs d’atraccions més petits del món. El fet de ser localitzat al bell mig d’Estocolm, concretament, a l’illa de Djurgården, en limita l’expansió. Malgrat això, visitar-lo és molt recomanable. A més, la majoria d’edificis que el formen s’han dreçat sobre les estructures antigues de construccions residencials i comercials del segle XIX. Inaugurat el 1883, actualment té trenta-una atraccions, vuit de les quals són muntanyes russes. És dividit en tres àrees temàtiques: Dansbanan (Lilla Scenen), Gröna Lundsteatern i Stora Scenen.

L’atracció més destacada del parc és Monster, inaugurada el 2021. És una muntanya russa invertida on s’arriba a una velocitat de més de noranta quilòmetres per hora. Una altra curiositat del parc és que també es fa servir com a recinte per a organitzar concerts. De fet, hi han tocat grans artistes internacionals com Jimi Hendrix, Bob Marley, Nas i Iggy Pop.

Gröna Lund a la nit. Atracció de Gröna Lund.

A De oratore, Ciceró hi deia “Historia […] magistra vitae”. La cita s’ha interpretat i traduït de moltes maneres, però, ras i curt, ens diu una veritat com una casa: la història ens és mestra de vida.

Enguany es commemora el cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco i, per tant, també, de la recuperació dels drets i les llibertats democràtiques. El govern de la Generalitat ja ha anunciat que es faran exposicions i activitats educatives, pedagògiques i divulgatives per tractar de temes com ara la crisi de la dictadura, amb l’objectiu de preservar la memòria antifeixista i, concretament, la memòria antifranquista a Catalunya.

[VÍDEO] “Qui era Franco?”: el desconeixement total entre els joves que esvalota les xarxes

Aquesta setmana he quedat esfereïda amb un vídeo que corre per les xarxes. El programa Els matins de TV3 va sortir al carrer a entrevistar gent diversa, sobretot adolescents, però no tan sols, per demanar-los si sabien qui havia estat Francisco Franco. Les respostes dels testimonis, de tan vergonyoses i preocupants, costen de creure i, justament perquè traspuen tanta ignorància col·lectiva i transgeneracional, constitueixen el paupèrrim retrat d’una societat en caiguda lliure. Qui és o qui fou Franco?, demana la periodista. La primera noia, d’uns vint anys, respon amb una evasiva que ni esgarrapant-se a la paret de les excuses podria salvar-la: “Jo, d’història, no en tinc ni idea.” Les dues persones següents, joves, deixen anar un “Ara mateix no sabria…” i un “Eh… Bufff.” Una altra, somrient, respon: “Era molt dur.” Pausa. “No?” I més somriures.

Els qui més o menys demostren conèixer la figura del dictador fan ús d’una expressió vaga, entretallada, poc determinant i d’un lèxic pueril més digne d’una criatura de deu anys que no pas d’algú que supera la majoria d’edat: “Les coses que ell deia, si no es feien… pues… era com una repressió.”, “Era molt radical i…”, “Va ser molt mala gent”. Menció especial per a aquella mossa que –vull pensar que per error–, parla de la “Guàrdia Civil d’Espanya” i no pas de la guerra civil i es demana si va ser l’any 43 que va acabar. Els qui s’aventuren a parlar de dates, tampoc no apunten gaire bé. Alguns el maten l’any 72 i alguns altres asseguren que és mort, però no podrien dir ni qui fou ni com va morir. L’editor del vídeo va decidir de tancar el muntatge d’entrevistes amb la imatge de la dona més gran, una octogenària, i un nen. El petit defineix Franco com “el noi de la guerra civil” i la dona assegura que el dictador va ser “una persona que va condicionar el nostre país molts anys. Amb moltes ombres i alguna llum, sembla ser.” No sé a quina llum es deu referir l’entrevistada, però és clar que, si hi va haver cap llum durant aquella dictadura, va il·luminar els afins al règim i prou i, en canvi, enterrà en la tenebra tota la resta. I si veure aquest vídeo fa feredat és precisament perquè tanta ignorància acumulada respecte d’una figura històrica lamentablement cabdal al nostre país esdevé l’adob perfecte per al camp de mentides i manipulacions de l’extrema dreta, dels feixismes creixents a tot Europa i també a casa nostra. Però la gravetat de l’afer va més enllà d’una trista ignorància –que en el cas dels més joves té clares causes en un sistema educatiu fallit de fa dècades. No tan sols la incultura és evident i flagrant en totes les respostes donades. També crida l’atenció i ens ha de posar en alerta allò que podríem considerar una perniciosa banalització tant del passat com del propi desconeixement. Bé, matisem-ho: el fet greu ja no és ignorar qui fou aquest dictador, sinó la manera desmenjada amb què s’assumeix aquest desconeixement, el concepte i les dates. De manera que a la banalització de la història, hem d’afegir-hi un fenomen que, tristament, va més enllà del coneixement en aquest àmbit i que s’estén també al coneixement lingüístic de la nostra llengua i, en general, a qualsevol coneixença i valors. Parlo de la manca de vergonya i de pudor que manifesten els adolescents respecte a allò que se suposa que haurien d’haver après i que haurien de superar amb nota: no tan sols no se senten torbats i humiliats pel fet de desconèixer, de no ser rigorosos, sinó que, a més, es vanten de la seva ignorància. I precisament en aquest orgull del desconeixement és on rau el problema. Aquests joves, fills nascuts i crescuts en l’era de la postveritat, són els qui naveguen sols per internet, alguns des d’abans de tenir deu anys, amb telèfons mòbils i tauletes, on s’empassen continguts d’influenciadors i fatxatubers beneficiats pels algorismes de l’extrema dreta que els bombardegen subtilment amb missatges polaritzats, descontextualitzats, que alcen discursos d’odi i defensen el negacionisme, la misogínia i la xenofòbia. Aquests messies feixistes de les xarxes socials no demanen directament a aquests adolescents amb edat de vot que dipositin a l’urna paperetes amb noms concrets, però ajuden a la naturalització dels seus discursos i acaben provocant que aquests joves que no saben qui fou Franco construeixin un sistema de pensament basat en les idees i els codis de la ultradreta. Per a ells, les xarxes socials són la principal font d’informació i, per tant, mentre el sistema educatiu comunitari continuï fallant, els arriben abans les fake news que les veritats. I, com que es gloriegen de la seva ignorància, no recorden que l’esperit crític, el coneixement, és la mesura amb què es combaten les mentides. I així, segons una enquesta recent del CEO, un 8% de la generació Z –entre 16 i 24 anys–, s’autositua a l’extrema dreta.

És francament desolador, i ja pot anar fent actes, la Generalitat, per commemorar els cinquanta anys de la mort del dictador, si un gran gruix social (fills, néts i besnets de persones que van patir les conseqüències d’aquella dictadura) han oblidat els noms, els fets, les dates. Aquest és un terreny en què hem de dir que també anem tard. Però, mentre plorem la ignorància, mentre ens lamentem, recordem que les millors armes de combat continuen essent l’educació i la cultura. Quan guanya la ignorància, nosaltres perdem, perquè el cost d’oblidar la història és tornar-ne a viure les parts més fosques.

I, en un desesperat i necessari intent de fer autocrítica, d’apel·lar a l’esperança, m’agafo a les paraules del filòsof Josep Maria Esquirol, que diu que “educar significa ajudar algú a conduir-se, a orientar-se. I ensenyar vol dir indicar, mostrar”. Aquesta és la nostra tasca, la de tota la societat, com a agents educatius, la missió incansable d’orientar els joves i mostrar-los les diferències entre les mentides i les veritats, la cabdal importància de descobrir, l’orgull i la llibertat de conèixer.

Ho dic ja d’entrada perquè feina feta no té destorb i perquè tinc ganes de dir-ho ja d’entrada i perquè ara després ho mig desenvoluparé però m’agrada aquest ja d’entrada que queda resumit aquí: nosaltres som la llengua que té l’Odissea traduïda en vers per Carles Riba i per Joan Francesc Mira.

Que som més coses, i que ella té més coses, certament, però això també; això com un antídot contra el pansiment o la tristesa o la tendència a veure’ns ínfims que de vegades ens dominen. Perquè, posats a discutir, i tant com ens agrada fer-ho, resulta que nosaltres, si ho volem, podem encetar o continuar aquest debat a les altures que ens sospesa els versos d’Homer traslladats per l’un o per l’altre als hexàmetres en català. Traslladats tan bellament. Fins i tot (de vegades passa) podem establir que el mateix plantejament ja és una meravella, i que quina sort, la nostra, que tenim la possibilitat d’aquest col·loqui.

Quina sort i quin privilegi.

Joan Francesc Mira explica que l’estiu de l’any 2005 va tornar a llegir Homer (aquest misteri, encara, darrere del nom, i si era o no era, o quants, i com; i quina sensació, alhora, pensar i entendre que venim d’aquí, precisament, que la tradició literària dita occidental neix d’aquest interrogant). Aquell estiu, però, no va agafar l’Odissea per feina ni amb voluntat filològica ni pel gust d’assaborir-ne de tant en tant un ram de versos en fragments de cants, sinó com si abordés “el Quixot o Guerra i pau per primera vegada: esperant a veure què passaria després, com acabaria l’episodi del gegant Polifem, quina seria la història de la delicada princesa Nausica, com es resoldria l’impossible combat final d’Ulisses amb els pretendents, com acabaria la relació amb Penèlope”.

I d’aquella lectura, diguem-ne, narrativa, en va sortir un fum de tresors. El primer, constatar que es podia fer, que l’Odissea és moltes coses i també (aquesta evidència) l’emoció i l’expectació i tot en suspens per pures ganes i necessitat de saber què passa al final, per saber, potser, sobretot, com passa, com s’ho fa aquest Ulisses que tot ho suporta, Ulisses el noble, el d’ànima forta, tan hàbil i ric en idees, com és que aconsegueix tornar a casa (a l’enyorada Ítaca, destinació de tants anhels aleshores i també passats els segles) i ordir i executar la venjança.

En va emergir la constatació però també, o alhora, el gaudi directe i emocionant que ens brinda la literatura. És l’estremiment o la felicitat que ens proporciona l’art: un quadre que et nua la gola quan per fi el tens davant, una melodia que t’omple els ulls de llàgrimes el primer cop que la sents, un gran estol de versos immortals. Tan realistes, tan prosaics, fins i tot, i tan capaços de transmetre imatges i trasbalsos i sentiments pregons. “Com quan algú posa al foc, per damunt de les flames enceses/ d’una foguera, un budell ple de sang i de greix, va girant-lo/ cap a un costat i un altre, i voldria rostir-lo de pressa,/ es regirava ell mateix a una banda i a l’altra, i dubtava/ com posaria les mans sobre aquells pretendents sense honra,/ sol contra molts…” He copiat aquests perquè són alguns dels que el mateix Mira destaca i perquè ja emociona el sol fet de trobar-lo a ell emocionat, rendit així a la bellesa i a la humanitat d’un grapat de mots posats en ordre amb intenció.

A més a més, però, i en aquest punt entrem nosaltres com a beneficiaris de l’íntima relació del savi d’avui amb els clàssics sempiterns (mentre hi hagi humanitat, els clàssics), aquella lectura d’estiu va tenir una altra conseqüència encara, un impuls que defineix també ànima i idea (idees, que el plural aporta aquí revestiments i matisos i interseccions) de qui el sent: la necessitat de compartir. En Joan Francesc Mira, l’home que ja ens havia ofert traduccions de la Divina Comèdia o els Evangelis (no s’hi posa pas per poc), és un intel·lectual que ha exercit sempre des de la implicació directa amb el seu poble, amb el país. D’aquí ve que sigui tan lògica la seva reflexió: llegia els versos homèrics en grec i l’entusiasme propi es va convertir en el martelleig insistent d’un propòsit: “Fer-ne una versió directa i transparent per al meu temps i els meus conciutadans; posar-la en mans, potser, d’uns nous lectors per renovar-ne el gust de la lectura.” Això, a més a més, tenia l’estímul del goig personalíssim, un “premi en l’esforç mateix”: “Submergir-me jo llargament en la mar infinita del poema, una mar de color de vi.”

I transmetre-ho. Transmetre’ns-ho. I aconseguir que sentim també la commoció. Les commocions. La que ens arriba directa dels mots que Mira acosta al nostre temps. La que causa llegir-nos les arrels, reconèixer-nos-hi, també, en un mar d’evocacions i referents. “La recerca, el viatge, la fantasia”, escriu Jordi Cornudella; “l’astúcia, el coratge, la lucidesa; la màgia, el retorn, la venjança: l’Odissea és un compendi de tot això i és també molt més que tot això”. Potser els nostres fonaments.

La setmana vinent s’estrena club de lectura a València (“Clàssics a mà”, conduït per l’escriptor Tomàs Llopis, a la llibreria Fan Set) i ho fa amb el clàssic dels clàssics i en companyia del seu traductor. He procurat no escriure gaires vegades el mot “emoció” en aquest article, però ara ho he de fer novament perquè vivim així, llegint i rellegint i repassant i retornant a l’Odissea perquè tenim la sort de comptar amb els fruits del treball d’aquest savi que és Joan Francesc Mira, i perquè podrem, a sobre, escoltar com ens ho explica. I és una emoció.

I un privilegi.

No sé si en som prou conscients.

The Washington Post · Claire Parker, Heba Farouk Mahfouz, Hajar Harb i Mohamad El Chamaa.

Jerusalem. Diumenge, per primera vegada en catorze mesos, el cel de Gaza va emmudir.

El brunzit dels drons israelians, que ha perseguit els habitants de l’enclavament durant més d’un any de guerra, va cessar sobtadament. Els combatents d’Hamàs van sortir al carrer, emmascarats i armats sobre camionetes, on van ser rebuts amb aplaudiments pels civils. Milers de refugiats van emprendre el camí, a través de carreteres polsoses i mig destruïdes, sortint de refugis improvisats, fins a les ciutats d’on van haver de fugir durant l’avenç de l’exèrcit israelià.

L’alegria, tanmateix, va deixar pas ràpidament al dolor, quan els residents de Gaza van començar a copsar la magnitud de les pèrdues: cases senceres reduïdes a enderrocs, cadàvers de familiars encara enterrats sota la runa, comunitats senceres arrasades. Per no parlar cicatrius, tant les visibles com les de no visibles, del cost humà de la guerra, que ha deixat més de 46.900 morts i 110.750 ferits, segons el Ministeri de Sanitat de Gaza. Tot i que no distingeixen entre civils i combatents, els responsables del ministeri asseguren que la majoria d’aquests morts són dones i nens.

Un home passa davant de les restes d’un edifici mig destruït, l’únic que queda dret del carrer, a Gaza (fotografia: Mohàmmed Saber/Efe).

La ciutat de Jabalia, al nord de Gaza, ha estat la més castigada per les operacions de l’exèrcit israelià aquests darrers mesos.

“Felicitem el nostre poble per l’alto-el-foc; no hauria estat possible sense els sacrificis d’aquest poble beneït, d’aquest poble bo, d’aquest poble que ha romàs lligat a la seva terra, al nord de Gaza”, declarà el batlle de Jabalia, Mazen Najjar, dret sobre la runa d’un edifici de formigó armat.

La treva de sis setmanes, aprovada pel govern israelià divendres de la setmana passada a última hora, arribà després d’un començament en fals mortífer.

Hamàs i Israel havien acordat de posar fi a les hostilitats a les 8.30 de divendres (hora local), però l’entrada en vigor de l’alto-el-foc s’endarrerí quan Hamàs refusà de presentar els noms dels tres ostatges israelians que tenia previst d’alliberar diumenge. Israel va aprofitar l’endarreriment per atacar novament l’enclavament amb bombes, drons i artilleria pesant, i assassinà dinou persones i en ferí trenta-sis, pel cap baix.

Ahmed al-Qudra, de trenta-cinc anys, s’aventurà a sortir al carrer amb el seu fill de setze anys, l’Adly, i les seves filles petites poc després de les 8.30. El seu objectiu era aplegar provisions per al viatge de retorn a casa –enderrocada– a Khan Younis, al nord-oest de l’enclavament. Cap a les 10, un atac israelià va fer impacte en un vehicle de la vora, i matà tant el pare com el fill, segons que explica un cosí de Qudra.

Un grup de palestins es desplaça amb un ase per un carrer reduït a runa (fotografia: Haitham Imad/Efe).

Moments abans, familiars i amics s’havien trobat al carrer per felicitar-se mútuament per haver sobreviscut al conflicte. Qudra i el seu fill “van morir després d’haver esperat, durant molt de temps, el moment en què finalment podrien sentir-se fora de perill”, explica el cosí. La visió de les filles d’Ahmed plorant sobre el cos, explica, és potser “l’escena més cruel, i més difícil de pair, que he vist d’ençà del començament de la guerra”.

Hamàs va lliurar la llista d’ostatges poc després; a les 11.15, Israel va aturar els atacs. Va ser la primera pausa en les hostilitats d’ençà d’un alto-el-foc d’una setmana el segon mes de guerra, el novembre del 2023.

Poc després de l’entrada en vigor de l’acord, una multitud de palestins va emprendre el camí des de Mawasi, la zona costanera on més d’un milió de persones s’han refugiat en tendes de campanya d’ençà que començà el conflicte, cap a la ciutat fronterera de Rafah, tal com mostren els vídeos a què ha tingut accés The Washington Post. Però la ciutat que van abandonar quan Israel va envair Rafah, el maig de l’any passat, havia pràcticament desaparegut.

Els vídeos mostren homes, dones i nens –amb l’esquena carregada de motxilles, mantes o matalassos enrotllats– caminant per una carretera ampla i polsosa. Tornen a un paisatge devastat per les bombes: blocs d’apartaments destrossats, un crani humà escampat pel terra polsós.

“Aquesta ciutat, que sempre havia estat farcida de vida i d’esperança, ha estat reduïda a runa a causa d’una campanya d’agressió brutal i sistemàtica”, declarà a la premsa Ahmad Soufi, batlle de Rafah, diumenge al matí. “Barris sencers han estat arrasats. Les infrastructures han estat destruïdes, cosa que ha fet inhabitable la ciutat.”

Soufi també explicà que un 60% dels habitatges de la ciutat –és a dir, uns 16.000 edificis– han estat arrasats, i que gairebé tots els edificis del municipi han sofert danys o han estat destruïts. Quinze dels vint-i-quatre pous d’aigua de la ciutat i un 70% de la xarxa de clavegueram són fora de servei, diu; nou hospitals, també; i quatre escoles han estat completament destruïdes.

The Washington Post no va pogut verificar aquestes xifres: d’ençà que començà el conflicte, les autoritats israelianes han denegat als periodistes estrangers l’accés a Gaza.

Edificis derruïts al sud de Gaza, aquesta setmana (fotografia: Mohàmmed Saber/Efe).

En l’arribada a Rafah, els civils van unir-se als treballadors de defensa civil per cercar i rescatar cossos entre la runa. Saleh al-Hams, cap d’infermeria de l’Hospital Europeu de Khan Younis, explica que tan sols diumenge van arribar quaranta-cinc cadàvers al dipòsit de la ciutat.

No obstant això, a la ciutat ha regnat un cert ambient festiu aquests darrers dies. Els vídeos del retorn a Rafah mostren dones ululant, cotxes tocant el clàxon i joves corejant “Déu és gran”. “La millor sensació del món!”, cridava un home, extasiat, al darrere d’un carro motoritzat.

A la zona més al sud de Gaza, on l’exèrcit israelià s’ha acarnissat d’ençà de l’octubre, no hi havia tantes coses a celebrar.

Israel ha tallat, pràcticament del tot, l’entrada d’ajuda humanitària a la població civil durant mesos, cosa que ha obligat més de 100.000 persones a anar-se’n cap al sud, a la ciutat de Gaza. Els bombardaments han estat constants, i això ha anul·lat el sistema sanitari a la zona. Les forces israelianes han demolit barris sencers per construir-hi fortificacions militars, tal com informà The Washington Post el mes passat. Un ex-ministre de Defensa israelià ho ha descrit com a “campanya de neteja ètnica”.

Es manté una gran incertesa sobre si aquesta primera fase de l’alto-el-foc, de quaranta-dos dies de durada, es podrà mantenir, i si Israel reprendrà els atacs una volta hagi passat el termini. En virtut de l’acord, les forces israelianes s’han retirat dels centres de població de Gaza, però mantenen tancs i tropes al voltant de les fronteres terrestres de l’enclavament.

Els mediadors –Egipte, Catar i els Estats Units– confien que el cessament de les hostilitats en la primera fase de l’acord dificulti a Israel de reprendre el conflicte. Però el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, haurà de bregar amb la pressió de la dreta i ultradreta israelianes, que li demanen que faci exactament això.

Així i tot, els habitants de Gaza han començat a fer els primers passos cap a la reconstrucció de les comunitats. A Rafah i a Jabalia, el cap de setmana les excavadores van començar a netejar les carreteres, i les autoritats locals suplicaven l’entrada de finançament internacional i equips pesants per a reconstruir les infrastructures essencials.

La policia civil de Gaza, que depèn d’Hamàs però està separada de la seva branca armada, s’ha desplegat per l’enclavament per dirigir el trànsit i vigilar els combois d’ajuda, que ara circulen sense por d’esdevenir objectius de les bombes israelianes. La presència dels agents ha facilitat la distribució d’aliments a l’enclavament, que en els darrers mesos ha estat sovint paralitzada a causa dels saqueigs dels combois a mans de delinqüents armats.

Refugiats palestins empaiten un camió d’ajuda humanitària a Rafah aquesta setmana (fotografia: Haitham Imad/Efe).

Proporcionar refugi, aliments i subministraments essencials a una població exhausta, desnodrida i malalta serà una tasca de proporcions titàniques, segons que expliquen els treballadors humanitaris de l’enclavament. En virtut de l’acord d’alto-el-foc, 600 camions –550 d’ajuda i 50 de combustible– entraran cada dia a Gaza, cosa que significa un augment significatiu respecte de la xifra d’aquests darrers mesos. Diumenge, un periodista de The Washington Post va presenciar centenars de camions fent cua, durant quilòmetres i quilòmetres, a la banda egípcia de la frontera per a entrar a l’enclavament.

La banda palestina del pas fronterer de Rafah roman tancada d’ençà del maig de l’any passat, quan les forces israelianes van prendre el control de la zona i van destruir la infrastructura de la terminal fronterera. L’acord preveu de reobrir pas, però els negociadors encara no han acordat qui el gestionarà.

Aquests darrers mesos, l’ajuda procedent d’Egipte ha hagut de recórrer una ruta tortuosa per entrar a Gaza, i ha hagut de passar primer pel pas fronterer de Kerem Shalom, al sud d’Israel. Amb l’alto-el-foc vigent, els camions han començat a entrar-hi a gran ritme.

Ibrahim Mohàmmed Ibrahim, de trenta-dos anys, un camioner egipci que transporta ajuda a Gaza d’ençà que començà de la guerra, explica que ell i més companys de professió han descarregat centenars de camions d’ajut humanitari a l’enclavament aquests darrers dies. Ibrahim diu també que les inspeccions israelianes, que aquests darrers mesos havien alentit sistemàticament l’entrada d’ajuda a l’enclavament, s’havien accelerat sobtadament d’ençà de l’entrada en vigor de l’acord.

“Tothom coopera amb nosaltres per fer arribar el subministrament i el combustible a Gaza”, explica Georgios Petropoulos, cap de la secció de Gaza de l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU.

Harb informa de Londres estant; El Chamaa, de Beirut estant, i Mahfouz, de la banda egípcia de Rafah estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El corresponsal Tomàs Alcoverro coneix el Llevant amb detall. Fa dècades que viu amb un peu al barri Hamra de Beirut i no hi ha cap racó que se li escapi. Una altra cosa és que la modèstia el faci ser prudent a l’hora de parlar. “M’adono que no sé res i parlem per parlar”, diu. Alcoverro ens rep al seu pis de Barcelona. L’entrevista la fem en un despatx presidit per una gran taula i una bandera libanesa de la guerra del 1982. Ell s’asseu en un balancí i s’avé a parlar de tot, però llança un avís sobre la treva a Gaza: “Els alto-el-foc i les treves a l’Orient Mitjà no em diuen gaire cosa. El conflicte es pot estancar fins que reviscola per algun lloc”, adverteix.

—La majoria de gent només ha vist Gaza en imatges, especialment per la destrucció dels bombardaments d’Israel. Hi heu estat unes quantes vegades. La primera, el 1967. Com era Gaza aleshores?
—Vaig anar a Gaza després de la guerra dels Sis Dies, quan l’exèrcit d’Israel va conquerir-la. Aquella guerra ha marcat la història actual de l’Orient Mitjà. Per què? Hi ha territoris ocupats d’aleshores ençà. Gaza era un territori palestí, però estava sota domini militar egipci. Això va canviar amb la guerra. L’exèrcit israelià, entre el 5 i 10 de juny, va derrotar els exèrcits d’Egipte, Síria, Jordània i l’Irac. En aquell moment, Gaza gairebé no existia. Era poca cosa. Això, amb els anys, ha canviat molt.

—Digueu, digueu...
—Amb els anys, es va passar de l’administració egípcia a l’ocupació i l’autonomia. Quan es va proclamar, jo hi era. Gaza ha estat molt important. De fet, quan Iàsser Arafat va tornar als territoris palestins ocupats, el 1994, va començar per Gaza. No va ser una decisió atzarosa. La va convertir en la capital de l’administració palestina. Avui en dia, la franja és un dels territoris més superpoblats del món i és pobra. Molt pobra. No té res a veure amb territoris del seu voltant. Cal tenir en compte que una part de la població de Gaza són palestins refugiats, desplaçats o exiliats que vénen d’uns altres llocs. Tot plegat, en un territori que té poc més de 300 quilòmetres quadrats. Hi ha una cosa que voldria explicar…

—Quina?
—La gent no ho sap, però a l’Orient Mitjà, aquesta mena de conflictes, sobretot el tema palestí i israelià, passen en territoris molt reduïts. Molt pocs quilòmetres quadrats, però molt importants. Israel té uns 22.000 quilòmetres quadrats, i el Líban en té una mica més de 10.000. Són territoris molt petits, però la importància no és la mida. Gaza ocupa un dels principals llocs de les preocupacions i els conflictes internacionals sense solució.

—Què penseu quan ara veieu les imatges de la destrucció pels atacs israelians i les xifres de morts?
—És una cosa molt gruixuda. És un tema molt ancorat en la nostra consciència. La història de Gaza és molt complicada. L’Orient Mitjà és difícil d’explicar, realment. És evident que hi ha territoris ocupats i matances. Són conflictes que, sense memòria i un seguiment acurat de l’enorme quantitat de fets que hi passen, són molt difícils d’entendre.

—Hi ha una frase que heu repetit unes quantes vegades: “Ningú s’estima Gaza”. Què voleu dir?
—Sí. Ningú s’estima Gaza. Sempre ha estat un conflicte molt difícil de resoldre. Quan Egipte l’ocupava militarment, li va causar una guerra amb Israel. Egipte tampoc no hi tenia gaire interès, a mantenir-la. Crec que el destí de Gaza, de la població de Gaza, és veritablement trist. Ara es parla de qui s’encarregarà de Gaza, quan el conflicte actual més o menys es pacifiqui… Cap dels estats del voltant no hi vol tenir res a veure. És un polvorí. Gaza és un polvorí, no tan sols militar i armamentístic, també demogràfic. No és un lloc gaire temptador. Ningú vol Gaza.

—Potser són els palestins, qui se l’estimen i volen una Gaza plenament sobirana.
—Evidentment. Però hi ha coses que són difícils de valorar des de fora. Parlem dels palestins en general, però a Gaza hi ha dues poblacions diferents. Els autòctons, els qui sempre hi han viscut, i els qui han vingut de fora. Per exemple, quan Arafat torna a Gaza… No vull complicar la cosa, eh? És per explicar que la realitat no és un bloc granític… Quan arriba la gent de la resistència palestina després de l’expulsió del Líban, és a dir, els generals, els diplomàtics i els funcionaris, hi ha un xoc. Són gent cosmopolita, que vénen d’un món de fora, i aterren en un territori realment pobre, molt poc desenvolupat.

—Arafat us va dir que volia convertir Gaza en Singapur.
—És així. Gaza ha tingut molta mala sort. El 2006, Hamàs va guanyar les eleccions de manera indiscutible. Jo hi era, i no hi ha res a retreure. Van guanyar de manera absoluta i clara. No hi va haver tupinada. La gent estava farta del sistema corrupte i disfuncional del govern de Fatah, que era el partit fundat per Arafat. L’estiu del 2007, l’enfrontament entre Hamàs i Fatah va degenerar en una breu guerra civil a Gaza amb uns quants morts. Gaza ha tingut molta mala sort. El gran problema és que Gaza és part de Palestina. Ho vulguin o no. És una part fonamental. També és un conflicte per a Jerusalem, però en la geopolítica contemporània no hi ha cap dubte que Gaza és el centre de la qüestió palestina. Gaza és el cor.

—Què en penseu, de l’estat palestí?
—Això ja ho he dit altres vegades. No hi haurà mai un estat palestí. I qui és que no el voldrà? Els àrabs. Una cosa és que se n’omplin la boca i parlin, però estic convençut que mai existirà un estat palestí, de cap manera. Els palestins, com és lògic, són objecte de tendresa, però tampoc no podem oblidar que han fet coses dolentes, horribles. I van ser una de les causes més importants de la guerra civil del Líban, que va durar quinze anys. Per què? Perquè es van instal·lar allà i van desenvolupar el seu poder i exèrcit. I es van enfrontar amb els locals, com ara, els libanesos cristians. Podríem parlar milers i milers d’hores sobre qui són els bons i qui són els dolents… I no ens aclarirem.

—Què en penseu, del reconeixement que va fer Pedro Sánchez?
—Des de fora, és un tema molt llaminer. “Nosaltres reconeixem la independència palestina.” Magnífic, magnífic. Qui no vol defensar la població palestina? Qui pot dir que no a la independència palestina? És una cosa molt llaminera. Quedes molt bé i t’aplaudeixen. Però no canvia res.

—Heu esmentat Hamàs. El considereu un moviment més islamista que no pas nacionalista?
—Hi ha matisos. Ho era més al començament.

—Vau entrevistar-ne un dels fundadors, Àhmad Iassín.
—Impressionava. Era cec, vestia tot de blanc i era molt hieràtic. Anava amb cadira de rodes. Amb aquesta imatge pot costar de creure, però era una figura molt carismàtica. Iassín era de la generació que es va enfrontar totalment amb els laics de Fatah. En aquell moment, les coses eren menys rocambolesques i Israel va veure l’oportunitat de debilitar el poder de Fatah, que en aquell moment era el moviment que avançava, avançava i avançava. Per això, va ajudar Hamàs a créixer. Amb els anys, les coses van canviar. El 2004, Iassín va ser assassinat per l’exèrcit israelià.

—La frustració i la ràbia dels palestins per la corrupció va catapultar Hamàs en les eleccions del 2006. Creieu que encara té aquest suport?
—No en tinc ni idea, però crec que no. D’aleshores ençà, Hamàs no ha fet més eleccions a Gaza. Van guanyar i s’hi han quedat. No crec que tothom estigui gaire content amb aquesta dictadura.

—Definiríeu el govern de Gaza com una dictadura de caràcter islamista?
—Sí. De totes maneres, caldria veure quin suport popular té.

—Us volia preguntar per l’alto-el-foc…
—M’agradaria comentar una cosa.

—Endavant.
—Crec que l’èxit d’Israel és rotund. Em sembla absolutament rotund, increïblement rotund. Ha eliminat, pas per pas, les milícies. Sempre insisteixo que no hi ha guerra a l’Orient Mitjà des de l’any 1974. Guerra vol dir entre exèrcits. La guerra va acabar l’any 1974. A partir d’aleshores, com ara en la guerra del 82, en la invasió del Líban, Israel no fa la guerra contra els països àrabs, fa la guerra contra les milícies. Això és una cosa molt important que no s’acaba d’entendre i que trenca molts esquemes. Les guerres convencionals s’han acabat. Les guerres ara són contra milícies i s’allarguen molt en el temps. S’enquisten. Les milícies són les més interessades que no s’acabi la guerra.

—Per què?
—Arriba un moment que els exèrcits pleguen. Tanquen el tema. A parer meu, els estats, siguin dictadures o no, tenen unes certes lleis de comportament i acaben signant tractats de pau. Les milícies, en canvi, tenen els seus interessos i van per lliure.

—Què en penseu, de l’alto-el-foc entre Israel i Hamàs?
—Aquesta mena d’alto-el-foc, parlant vulgarment, se me’n refoten. Els alto-el-foc imposats per estats externs, com ara en ple canvi d’administració als Estats Units, tenen les potes curtes. Tothom vol tenir un paper a l’Orient Mitjà. Tothom vol quedar bé i tenir la consciència tranquil·la. Tot això és molt protocol·lari. Quan anem a les coses del dia a dia, les coses s’enverinen. Crec que es dóna massa importància a aquest alto-el-foc.

—Què n’opineu, del paper de Catar?
—Han fet de la diplomàcia un valor. Ho tenen molt ben organitzat. La primera vegada que vaig anar a Catar, ara fa molts anys, era un emirat que no coneixia ningú. No existia encara Aljazeera i l’estat era molt poca cosa. Amb el temps, el petroli i el gas, Catar s’ha enriquit i ha fet créixer la seva influència i poder. S’ha col·locat en això que anomenen el tauler internacional. Estan bé amb tothom. Una vegada, en una visita a Doha, una persona que m’acompanyava em va identificar els diferents grups polítics de països en crisi que hi havia al meu hotel. En una taula, per exemple, hi havia els representants dels talibans.

—Heu vist les imatges dels alliberaments dels ostatges i presos?
—Sí. Són cerimònies enormement emotives. Serveix per a veure que cada persona és un cas. Un nom, un rostre, uns ulls. És emotiu.

—Veieu factible la caiguda del govern de Netanyahu? Els ultres de Poder Jueu s’han retirat de la coalició.
—Políticament, Israel és un estat molt complicat. No m’atreveixo a dir-ne res.

—No?
—No, perquè tot això serà molt momentani i no sabria què dir.

—Ho comentava perquè, si Netanyahu cau, té causes judicials pendents per corrupció.
—Una mica com el nou president dels Estats Units. No sé què dir. Fa una mica de gràcia. Si ningú mai els tancarà a la presó, per què fem tota aquesta història? Això també va relacionat amb això que es diu que, si Netanyahu surt d’Israel i va a segons quin país, el poden arrestar…

—Això us volia preguntar. Hi ha el risc que la causa al Tribunal Penal Internacional acabi essent simbòlica?
—No hi voldria entrar, en aquest tema. Hi ha molta confusió i no seria capaç d’explicar-ho.

—Us reformulo la pregunta. Creieu que això que ha fet Israel a Gaza és un genocidi?
—La paraula “genocidi” no sé com s’ha d’utilitzar. El que es va fer amb els jueus a Europa, no tinc cap dubte que ho va ser. No crec que s’hagi produït una cosa semblant, és a dir, milions de persones repartides en diferents estats patint una situació extrema de crueltat i acarnissament. No sabria què respondre.

—Abans heu dit que Israel havia triomfat…
—Sí, ha eliminat els seus enemics, un per un.

—Israel ha envaït parts del sud del Líban i ha ampliat les ocupades a Síria. Ha assassinat Hassan Nasral·là, Yahya Sinwar i Ismaïl Haniya. El conflicte no s’ha acabat, però el panorama ha canviat dràsticament.
—El triomf d’Israel és absolut. Absolut. I fins i tot hi afegiria Síria. L’èxit d’Israel és a Gaza, al Líban i a Síria. Però tampoc no voldria especular sobre l’Orient Mitjà perquè m’adono que no sé res i parlem per parlar.

—De totes maneres, la idea de triomf pot variar. Dirigents com Ben-Gvir o Smotrich deuen considerar que l’únic triomf és alliberar els ostatges, arrasar la franja, fer desaparèixer Hamàs i annexionar el territori.
—No m’atreveixo a preveure què passarà d’aquí a dos anys. Ara, Israel no havia estat tan bé com ara amb els conflictes que tenia, no amb els estats sinó amb les milícies.

—Creieu que el nou govern sirià mantindrà la posició amb Israel?
—No en tinc ni idea, però m’imagino que sí. Síria era un règim dictatorial. Al-Assad deia moltes coses i després en feia unes altres. El govern sirià no ha permès mai als palestins d’atacar des del Golan. En això, Síria ha estat un país molt pragmàtic.

—Fa pocs dies de l’alto-el-foc a Gaza, però els atacs a Cisjordània s’han intensificat.
—Els alto-el-foc i les treves a l’Orient Mitjà no em diuen gaire cosa. Sempre és així. Per exemple, era bastant habitual que cada estiu hi hagués un conflicte a Gaza. El conflicte es pot estancar fins que reviscola per algun lloc. Ara, Israel ha tallat molts caps i les milícies hauran de refer-se. No és fàcil. Israel ha guanyat.

—Creieu que Hamàs ha acceptat l’acord d’alto-el-foc perquè té l’estructura desfeta?
—No ho sé. Un es pot preguntar com pot ser que hi hagi un acord entre un estat poderós i una milícia tan dèbil? Serà per tot el que hi ha darrere. Ara, aquesta mena d’acords i de paus, quan es produeixen sota la influència internacional, concretament nord-americana, a mi no em convencen. Crec que són acords imposats. Imposats sobretot per gent que té un prou poder per a fer-ho.

—Si tenen tant de poder, per què no imposen una pau estable i final?
—Perquè una cosa és una cosa, i l’altra n’és una altra [riu].

Què demana Junts perquè es desencalli la situació amb el PSOE? “Fets i coherència amb l’acord de Brussel·les, l’esperit i la lletra, o no cal continuar”, deien fonts del partit. Carles Puigdemont havia suspès d’ençà de divendres les negociacions sectorials amb el PSOE, i la votació dels tres decrets d’ahir al congrés espanyol no tan sols posava a prova la seva determinació, sinó també la voluntat dels socialistes de reconduir la situació si Pedro Sánchez no vol realment quedar a la deriva al congrés espanyol. “Hi ha hagut una reunió i continuen igual”, deia una altra font de Junts sobre les converses a Bèlgica. El punt d’inflexió que Puigdemont demanava que hi hagués en la relació amb els socialistes, per concloure si tenia sentit perseverar en els pactes o fer un tomb, continua decantant-se cap al trencament si no es mou res. El crèdit i la confiança mútua estan desfets.

I això que la decisió de Junts de votar en contra dels tres decrets llei espanyols era arriscada, perquè no era fàcil d’explicar: en la mateixa concepció del decret òmnibus per part del PSOE hi havia el propòsit de dificultar que se’n desmarquessin introduint-hi mesures, com ara, la revalorització de les pensions, l’ampliació fins al juny dels ajuts als transports o la suspensió dels desnonaments a famílies en situació de vulnerabilitat, decisions que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans. No era la primera vegada que els socialistes recorrien a la mateixa tàctica, que multiplica el desgast potencial de votar-hi en contra. Però Junts va posar el focus en la vuitantena de mesures que són al decret –que atribueix al programa electoral del PSOE i alerta que passen desapercebuts al costat de les mesures socials– i assegurava que donaria suport a la pujada de les pensions i els ajuts al transport si el govern espanyol els incloïa en un decret específic.

Qui utilitza els ciutadans?

“Demà, quan els usuaris del transport públic vegin que ha augmentat el preu del bitllet, que recordin que ha estat el PP en companyia d’altres”, deia el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, a la sortida de l’hemicicle espanyol. Fonts del govern espanyol esmentades per l’ACN apuntaven, en canvi, la possibilitat d’aprovar un altre decret perquè no en sortissin perjudicats els pensionistes ni els usuaris del transport públic. En un missatge a X, Puigdemont insistia que, si els importés de debò els ciutadans, impulsarien el decret i demà mateix tindrien les mesures aprovades. Divendres passat, quan va anunciar que suspenia les negociacions sectorials amb el PSOE, el president de Junts en va exonerar totes les mesures que fossin beneficioses per als catalans.

Els retrets creuats eren de manual. Hi havia en joc qui pagava els plats trencats d’una disputa política que va molt més enllà dels pensionistes, que evidencia la precarietat parlamentària amb què governa el PSOE, la necessitat de Junts d’obtenir uns rèdits que demostrin al seu electorat que el pactisme tenia un sentit i l’etern tempteig entre dos vells coneguts que han de decidir si els interessos mutus són encara més forts que les conseqüències d’una desavinença definitiva. I s’hi va barrejar ERC. Perquè Junts, en dies com el d’ahir, també malda per diferenciar-se al congrés dels qui van ser els seus socis al govern català i demostrar per la via dels fets que no formen part del bloc de la investidura. I perquè ERC tampoc no vol deixar que desacreditin les contrapartides obtingudes durant dues legislatures consecutives després de tot un cicle de desgast electoral.

Nogueras i Rufián

Així que, del faristol estant, la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, acusava el PSOE de fer trampes i instava la resta de partits a deixar de votar a favor dels socialistes “a canvi de res”. “Ens preguntem fins quan alguns partits catalans continuaran menjant-se aquests gripaus i aquest xantatge”, va dir, en referència a Esquerra. Gabriel Rufián, visiblement molest, va acusar Nogueras de difondre una mentida “miserable” perquè ells, això de votar en canvi de res, no ho havien fet, i remarcava que eren tan de dretes i reaccionaris que, per la seva vergonya, coincidien amb el PP i Vox. Rufián hi veia un pas més perquè al final tot acabés en una situació que ERC admet que pot semblar “marciana” però que creu viable: la “majoria” de PP, Vox i Junts acabarà tombant el govern de Sánchez.

Puigdemont no es vol barrejar amb el PP i Vox en cap moció de censura, però en la seva determinació d’intentar treure el màxim rèdit de la dependència parlamentària del PSOE sempre hi ha hagut la premissa d’equiparar els socialistes espanyols i els populars quan es tracta de les reclamacions de Catalunya, amb la desconfiança com a punt de partida. Per això van reclamar un verificador o mediador, i per això també Junts, sovint al costat del PNB, no dubta a votar igual que el PP o Vox en les votacions en què més pesa la ideologia. L’argument de Junts és que prioritza els interessos dels catalans i de Catalunya. Rufián els acusava d’amagar el seu esperit de dretes sota la bandera, per molt estelada que sigui.

Tots els ous a la cistella de Madrid

El xoc de Nogueras i Rufián arribava després de la reunió de la setmana passada de Puigdemont i Oriol Junqueras a Waterloo, amb els respectius secretaris generals. I evidenciava que on són més lluny de coincidir i d’entendre’s, si no canvia res, continua essent a Madrid, sobretot perquè hi han situat el centre de la seva acció política. No era menor que Puigdemont es referís ahir a una suposada “pre-campanya electoral” espanyola. Perquè de tant tibar la corda de la relació amb el PSOE, es pot acabar trencant, i ningú garanteix a Junts que torni a tenir la clau de la governabilitat. Això també perilla, entre més coses. Malgrat tot, l’avançament electoral espanyol no és una situació que els socialistes assumeixin com a possible, ni a Madrid ni a Catalunya, on Salvador Illa també s’ha quedat sense pressupost i sotmès a una negociació complicada peça a peça amb ERC i els Comuns. Però perquè Sánchez pugui reclamar amb uns mínims d’estabilitat, Junts li ha deixat dues reclamacions sobre la taula.

La primera és el traspàs integral de les competències en immigració. Junts no vol ni un encàrrec de gestió ni una cogestió. La segona és la proposició no de llei que insta Sánchez a presentar una qüestió de confiança. Després del doble ajornament de la mesa per a decidir si l’admet a tràmit o no, Puigdemont pressiona perquè ho faci i els dos partits es donin més temps per a continuar negociant. L’avís de Junts és que interpretaria un “no” com un cop de porta definitiu, i es trencaria tot. Aquest és, en realitat, el moll de l’os de tota la batussa d’ahir.

Acostumat a resseguir pam a pam l’actualitat cultural, avui el periodista i escriptor Jordi Nopca (Barcelona, 1983) s’ha d’avenir a ser l’entrevistat i l’objectiu dels fotògrafs. Redactor del diari Ara –on coordina el suplement literari–, ho ha d’acceptar perquè acaba de publicar novel·la, El futur és una petita flama (editorial Proa), una mena de faula protagonitzada per eriçons, musaranyes, óssos polars, ratolins, granotes o serps. Allunyant-se de l’univers de La teva ombra, amb què va guanyar el premi Proa, i seguint la llarga tradició dels bestiaris, el món on viuen aquests animals s’assembla molt al nostre, i els seus problemes, neguits, esperances i utopies són els nostres. Així, doncs, assistim a l’arribada de l’eriçonet a la vida dels seus progenitors, un eriçó informàtic amb la dèria secreta d’escriure i una eriçona que porta la comunicació d’una empresa làctica. Però no es tracta pas d’un manual de criança ni el trasllat d’autoficció de l’experiència de Nopca, pare d’en Marcel i la Joana. Perquè, a partir d’ací, la bestiola protagonista viu esdeveniments, especialment els polítics, marcats per l’ascens al poder de l’extrema dreta, que semblaran superar-lo.

—El futur és una petita flama és un reflex del nostre món. Fins i tot penso que, després de la presa de possessió de Donald Trump, encara sembla que sigui una novel·la premonitòria. Però la primera sorpresa és que feu que els protagonistes siguin animals. Per què?
—Vaig prendre la decisió que fossin animals, en part, per protegir-me. A l’hora d’escriure una novel·la que és molt íntima, i a la vegada és política, havia de trobar una manera de distanciar-me del meu context més immediat, justament per poder-ne parlar més a fons i d’una manera més global. Poder parlar de l’amenaça de l’autoritarisme, de les relacions laborals tòxiques, del patiment de criar algú quan l’esperança està ferida o tocada de mort. Potser va ser, en part, un blindatge, però de seguida em va donar una gran llibertat.

—De fet, aquesta humanització dels animals enllaça amb la tradició dels bestiaris, inaugurat amb el Llibre de les bèsties de Ramon Llull.
—Els animals m’han agradat sempre, potser no tant d’un punt de vista biològic o zoològic, com a matèria narrativa. Des de molt petit, tots nosaltres hem sentit, ens han explicat i hem llegit històries en què els animals eren protagonistes i que, d’alguna manera, suplantaven la nostra realitat. A més, he passat uns anys de la meva vida explicant contes d’animals…

—Els explicàveu als fills.
—Sí, al meu fill gran. Això va fer que em preguntés com seria una història per a adults explicada amb animals. I vaig intentar traslladar la complexitat i la foscor del nostre ambient a uns animals que sembla que portin màscares. Perquè són animals, però són pràcticament humans. Tenen la mateixa conducta que nosaltres. Les mateixes pulsions, neguits, ressentiments i malestars.

—De fet, tan sols t’adones que són animals quan feu esment de les punxes o les urpes de l’eriçó… Diria que tots tenen comportaments humans. Massa humans, fins i tot.
—El repte era escriure una història que em pogués aproximar més al centre de les meves preocupacions, on hi ha desesperació, neguit, angoixa, malestar… Però també és un centre en el qual la felicitat d’una nova vida domèstica i els reptes de la criança han estat determinants. Així i tot, no volia escriure un llibre que fos un manual per a aprendre a fer créixer un petitó. Al contrari. Volia mostrar com aquest petitó trasbalsa, transforma, i fins a cert punt destrueix l’estabilitat d’una parella de classe mitjana i de mitjana edat.

—Per què heu triat els eriçons per protagonistes?
—He acabat tenint molta simpatia per l’eriçó. En primer lloc, no hi ha cap novel·la, que jo sàpiga, protagonitzada per eriçons. Hi ha molts contes, hi ha faules, fins i tot, i hi ha paràboles filosòfiques, com la de Schopenhauer, però l’eriçó no tenia cap novel·la. Per tant, és un territori verge, en aquest sentit. Més enllà d’això, l’eriçó és un animal al qual em sento proper, perquè és tímid, esquerp, té por dels altres i va equipat amb punxes, no tant per fer mal com perquè no li’n facin. Unes punxes que són com una cuirassa.

—Diríeu que aquest eriçó, que és informàtic i no pas periodista cultural, té molts trets de Jordi Nopca?
—Pot ser que en el que és l’aproximació a la vida i la manera de mirar el món tingui concomitàncies amb mi. Al final sóc jo qui escriu aquesta història, i l’he escrita des d’una perspectiva vital que s’acosta a la d’aquest personatge, com a mínim en la part domèstica. Què passa? Que llavors la novel·la té una trama de corrupció que no té absolutament res a veure amb el que hagi pogut viure en primera persona. El protagonista s’adonarà que aquesta corrupció és molt més propera a la seva vida del que en un primer moment pensava. Per tant, és una novel·la de descoberta fins a quin punt estem disposats a transigir amb les corrupcions de la vida adulta.

—I és una novel·la que a la política acaba essent angoixant. Us heu sentit així aquests darrers anys?
—Totalment. En aquest punt, vaig necessitar sortir del context pròpiament català, perquè era un context que a mi, personalment, em va afectar molt. Tot el que va passar entre el 2012 i el 2017 i les repercussions del referèndum i els empresonaments, anímicament em van trasbalsar. I va ser un abans i un després. Sóc d’aquelles persones que sí que han perdut amics per les seves idees polítiques. I que no els ha recuperat.

—I presumiblement sense una gran baralla, sinó un distanciament, no?
—Per desgràcia, no va caldre una gran baralla, sinó que el silenci va ser més feridor que una discussió. Aquest context polític nostre es troba, d’alguna manera, a la base del que probablement a mi em motivava a escriure aquesta història, però vaig intentar trobar un camí que fos compartit amb moltes altres realitats. I en aquest punt va ser quan vaig començar a llegir sobre populismes i especialment extrema dreta. Vaig veure que, no al meu entorn més directe, però sí en entorns que conec, també s’havien radicalitzat en aquest sentit.

—L’extrema dreta arriba al poder democràticament…
—No volia un cop d’estat, sinó una victòria electoral d’un partit populista d’extrema dreta amb el qual l’eriçó no s’enfronta directament, sinó que durant una part del llibre s’hi alia. Aquí hi ha molts dubtes morals, perquè és una història que et parla d’un canvi social que, com a persona, veig clarament negatiu, però a dins de la novel·la aquell personatge l’utilitza per prosperar i per trobar una millor posició.

—Això és un risc.
—Aquesta novel·la és molt arriscada, en molts sentits. Explicar una història en què l’extrema dreta és assumida gairebé com una conseqüència natural d’unes posicions ideològiques de bona part de la societat, i que el seu protagonista, en comptes d’enfrontar-s’hi des d’un primer moment, aprofita aquella ocasió per prosperar, a mi, moralment, em donava joc i em posava en una situació de dubte a l’hora d’escriure.

—Veiem un partit d’extrema dreta liderat per una granota, que no posa tant l’accent en la immigració, com, sobretot, en qüestions econòmiques i ambientals.
—La part, diguéssim, de no-acceptació dels altres i de xenofòbia, hi és, però la granota és prou hàbil per a col·locar-ho en un segon pla. Sempre fa passar les qüestions econòmiques i pràctiques damunt del substrat de la identitat. Al mateix temps, això hi és, però gràcies a amagar-ho i a camuflar-ho aconsegueix el seu objectiu, que és manar. Convertir-se, no només en la presidenta, sinó en la líder del país. I com a líder pren una sèrie de decisions que tenen a veure també amb la força de la mentida en tota la novel·la. Els adults vivim envoltats de mentides, i hem de conviure-hi.

—De fet, l’eriçó amaga moltes coses a la seva parella. 
—L’eriçó, com deia, és un animal esquerp, sigil·lós i secretista. Un animal que passa desapercebut i que si es vol observar en la natura costa molt de trobar, perquè no es deixa veure. Vaig pensar que aquesta característica l’havia d’incorporar en el personatge, i per això viu embolicat, com si es tanquessin les seves pròpies punxes, i com si aquestes punxes alhora fossin una bola de neu. Ell va acumulant mentides i secrets, i arriba un moment que això se li torna intolerable. Però no compta què viu amb algú que, com a eriçona, potser també li amaga secrets, tant o més importants que els seus. L’eriçona és la parella de l’eriçó i la mare de l’eriçonet, però alhora és directiva d’una fàbrica de iogurts i productes lactis, i pren una sèrie de decisions i té una sèrie d’obligacions que la fan ser fora de casa.

—Dèiem que El futur és una petita flama també és un retrat de la paternitat i maternitat actuals i fa veure com una nova vida canvia completament una parella.
—Fa que la intimitat que abans hi havia entre ells dos, primer quedi esmicolada i després s’hagi de reconfigurar d’alguna manera. És una novel·la sobre com trobar l’amor després del trasbals i els canvis que representa començar a criar algú. Crec que és un text amb esperança, perquè no parla d’una desintegració de la parella, sinó de la reconfiguració del vincle i fins i tot de l’afirmació d’aquest vincle a través del matrimoni.

—L’afirmació de “només una família unida podrà salvar el món”, que sembla un lema reaccionari, és una de les claus de la novel·la.
—Exacte. Sembla el lema d’un partit d’extrema dreta i, fins a cert punt, s’inspira en aquesta imatge d’harmonia familiar que a vegades vehiculen aquests partits cap al model tradicional. Tot té dues cares, perquè al final els protagonistes han de confiar en aquesta unió familiar, potser no per salvar el món, però sí per sobreviure en aquest món. M’agrada molt ser ambivalent i, alhora, la foscor té uns límits i no volia que aquesta novel·la fos tan fosca com l’anterior.

—En aquesta maternitat o paternitat actual, és molt present la relació amb els pares…
—Qui ha tingut fills s’adona que, en el moment de ser pare o mare, la relació que tenies amb els teus pares també es transforma. No només t’has d’adaptar al fill que arriba, sinó que de cop has de tornar a conviure d’una manera estreta però diferent amb els teus pares. I això a vegades genera problemes i tensions, perquè sovint els pares no tenen les mateixes idees que els fills, però també són una ajuda inestimable. La novel·la intenta mostrar les dues coses: la incomoditat de tenir uns pares als quals l’eriçó no sap com adreçar-se, però que al mateix temps són imprescindibles com a cangurs, per ajudar a criar aquest fill. I penso que això és bo que sigui així.

—La novel·la es titula El futur és una petita flama, i sembla que hi ressona una frase inicial que diu la “l’eriçonet, petita flama, que ha incendiat la nostra vida”.
—L’eriçonet és un incendi, però no queda clar si és destructiu o un foc purificador. Hi ha un moment de la novel·la que el pare comença a explicar contes de bombers i s’adona que, malgrat que els explica perquè els converteixi en herois, el fill està més pendent dels incendis. El que fascina l’eriçonet no és la cura del foc, sinó les flames. D’alguna manera, als nostres dies, sembla que les decisions polítiques estiguin més mogudes per les flames de l’odi i el malestar que no pas per les solucions a aquest odi o aquest malestar. I, així i tot, crec que el missatge del llibre és més esperançador que no pas desil·lusionador.

—Us resistíeu al pessimisme fatalista?
—Potser estic en un moment de la vida en què necessito aquest optimisme o aquest punt esperançador, precisament perquè he passat uns anys molt al límit, personalment, molt tensionat. Potser aquesta esperança neix de la desesperació, justament, d’estar al fons del pou i necessitar aferrar-me a les pedres per tornar-ne a sortir i veure alguna cosa que em donés una certa confiança.

—Parleu d’aquest fet d’estar límit en què viu sovint la nostra generació, laboralment, econòmicament, de futur…
—Els qui ara voltem els quaranta ens trobem en una situació igual o pitjor que quan teníem trenta anys. Penso que, en general, ens hem adonat que hem treballat molt, que la feina que hem fet ens pot enorgullir, podem estar-ne contents, però que som una generació un pèl frustrada, perquè no hem arribat allà on s’esperava que arribéssim i, segurament, no hi arribarem mai, perquè els de darrere vénen amb molta força.

—Els quaranta ja són la meitat del camí de la nostra vida…
—I és una meitat del camí, diguéssim, que la vius amb una mica més de serenitat que d’angoixa, però al mateix temps crec que és un moment molt decisiu d’una vida, i potser les decisions que prenguis en els cinc anys vinents et marcaran els pròxims quinze o vint anys de vida.

—Quin futur voldríeu per als eriçonets, per als fills en general?
—M’agradaria un futur més tolerant, menys marcat pels discursos d’odi,
menys marcat per paraules com venjança o ressentiment, que tant a curt termini com a llarg termini fan molt de mal. A mi em costa pensar que construirem res millor castigant i destruint o donant suport a idees d’aquesta mena. Alhora, em trobo en un moment vital en què, pel que fa a les idees, estic molt marcat per l’escepticisme. A mi em costa o em costaria molt creure en una ratolina com la que apareix a la novel·la.

—Una jove activista ambiental que recorda molt Greta Thunberg…
—En un moment determinat de la meva vida, Thunberg em va fascinar, perquè vaig trobar que havia subvertit clarament allò que s’esperava d’algú com ella. Que va ser capaç de parlar de tu a tu amb els líders, i no tan sols això, sinó que els va insultar. Una actitud digna dels millors punks, però en activista. Ara em costa mantenir l’entusiasme i la fe en qui creu que té solucions per a salvar el món. Però, al mateix temps, m’adono que necessito ancorar-me en algunes idees que siguin com un punt salvífic.

—De fet, aquest escepticisme crec que és molt compartit, i diria, fins i tot, que a vegades arriba a ser més que escepticisme, una mena de cinisme o de desconfiança absoluta cap a tot el que tingui a veure amb la política.
—A la vegada m’he adonat que hi ha algunes idees per les quals val la pena lluitar. Si vivim marcats únicament per aquesta desconfiança i per aquest escepticisme, acabarem absolutament medicats, perquè arribarà un moment que no podrem més. La novel·la també és un crit d’ajuda, perquè a l’eriçó tots els problemes que el turmenten l’acaben posant malalt. La nostra societat, sovint, ens acaba emmalaltint, ens acaba convertint en pacients quan hauríem de tenir salut i, en canvi, acabem caient. Tot plegat ens porta cap a aquesta posició, però hem d’intentar tornar a donar valor a l’existència. És un dels reptes de la mitjana edat. Recuperar la fe i l’esperança en el futur.

Ací al sud, els qui vivim a l’estat espanyol, tenim una democràcia molt justeta. Per no dir que no en tenim. Tenim una democràcia controlada, rígida, tancadíssima. Una democràcia emmarcada per unes regles que ja fa dècades que duren i que malden per evitar a qualsevol preu l’exercici normal d’aquesta democràcia.

No és que al nord, els qui viuen a l’estat francès, tinguen una cosa molt millor –la peculiar restricció del parlamentarisme que va imposar la Cinquena República, com ja sembla que ha comprovat tothom, és un autèntic drama. Però al sud, el fet que sobre les limitacions bàsiques hi plane l’ombra del franquisme ho embruta tot encara molt més.

Arran de la mort de Franco –això ho han explicat els protagonistes–, el règim va cooptar els partits polítics de l’esquerra espanyola i amb les lleis de partits i la llei electoral a la mà, i amb l’ús generós de les subvencions i més prebendes, va establir un sistema que fortifica com en cap altre país europeu el poder de les cúpules polítiques. Dels líders. Es tractava, segons que va arribar a justificar Adolfo Suárez, que si quatre persones es reunien i tancaven un acord, res –res volia dir els votants, la ciutadania, la democràcia, en definitiva– el fes descarrilar. Eren ell mateix, Felipe González, Manuel Fraga i Santiago Carrillo. La política es volia reduïda a aquests quatre caps i a l’escenografia que fos adequada i convingués de desplegar a cada moment.

És veritat que la immensa majoria de les democràcies europees tenen dèficits greus. Molts. Però, per aquest origen concret i pel pes sociològic del franquisme, poques arriben al punt de menysteniment de la voluntat popular de l’espanyola. Del famós “OTAN, d’entrada no” fins avui, tot ha estat una gran enganyifa, una constant aixecada de camisa als ciutadans.

Significativament, però necessàriament, un dels mecanismes derivats d’aquella concepció que establia que calia un “poder fort” (que era això i no res més la taula de quatre) és l’al·lèrgia a les coalicions i als debats, a les transaccions i la recerca d’acords reals. L’antipatia per les concessions i els intercanvis habituals en qualsevol democràcia. La idea malaltissa que si un govern no té la majoria absoluta en mans d’un sol partit és un govern feble. Que ho fa funcionar tot d’una manera molt estranya.

Per copsar la dimensió de l’excepcionalitat espanyola, n’hi ha prou d’acudir a les dades. A l’estat espanyol no hi va haver ni un sol govern de coalició entre el 1976 i el 2019. He fet els comptes de pressa i corrents i potser hi ha algun error, però els meus càlculs diuen que en el mateix període d’anys que l’estat espanyol no va tenir ni un sol govern de coalició, Itàlia en va tenir 41, França en va tenir 29, Alemanya 15 i Portugal 8. Govern amunt, govern avall, crec que s’entén què vull dir. A Europa és normal governar en coalició i els polítics saben que no poden fer allò que els done la gana, sinó que s’han d’acomodar a allò que dóna la gana de votar als electors. A Espanya, això no els entra al cap.

I això ha fet que semble normal que els dos grans partits, PP i PSOE, s’hagen acostumat a fer combregar amb rodes de molí els partits menors. I, alhora, els ciutadans. Tot invertint el pes de la càrrega. A Espanya pretenen que no és el partit del president del govern el que té l’obligació de cercar acords, sinó que són els altres partits que tenen l’obligació de donar-li suport. I això, a banda de ser profundament antidemocràtic, ha originat una enorme frustració amb el funcionament de la democràcia, perquè socialistes i PP, tenint els vots o no tenint-los, a la pràctica han fet sempre allò que han volgut, com si tinguessen majoria absoluta sempre, però sense tenir-ne. Han fet passar per l’adreçador la resta de partits, atemorint-los i atemorint l’opinió pública amb la por pel que diran si no els regales els vots.

Això, ahir, ho va trencar Junts. En un gest valent que crec que qualsevol demòcrata, amb independència de la seua ideologia, hauria d’aplaudir.

Perquè el PSOE intentava d’obligar els altres partits a aprovar-los un decret òmnibus on havia entaforat tot allò que volien encapçalant-ho amb dues d’aquelles mesures que són molt difícils de refusar per a qualsevol partit: pensions i millores del transport públic. Un xantatge.

Òbviament, per a Junts aquesta votació té un risc polític enorme. I és possible que ho paguen car. Els seus adversaris polítics i la premsa que controlen van engegar immediatament una estrident campanya per a acusar-los de tots els mals que pagaran els ciutadans i per a presentar-los com si fossen allò que tots sabem que no són. En realitat, era tan simple de resoldre, això, com dur a votació una a una, separadament, la seixantena de mesures que incloïa el decret. És evident que algunes, especialment les que els serveixen per a posar el crit al cel, haurien estat aprovades. Però unes altres no.

I per què, doncs, s’optava per una tècnica tan polèmica com aquesta dels decrets òmnibus? Primerament, perquè al PSOE no li importen ni les pensions ni el transport públic. Si li importassen aquestes mesures faria mans i mànegues per aprovar-les i el mètode és tan senzill com votar-les separades. Però també fa servir l’òmnibus per dues raons encara menys decents. La primera, que el PSOE sap perfectament que no té la majoria necessària per a aprovar segons quines mesures i, en compte de respectar el veredicte de les urnes i acceptar la democràcia, prova de violentar-la, forçant els partits menors a votar contra allò per què els ciutadans els van donar suport. I, en segon lloc, i això no és menor, perquè el PSOE d’aquesta manera humilia la resta de partits i manté viva aquesta idea, hereva del franquisme, del govern de l’ordeno i mando com a plasmació de la millor manera de governar.

D’ací ve la importància del pas endavant fet per Junts ahir, una actuació digna de ser valorada pel mèrit que té. Mèrit que no els hagen tremolat les cames. Mèrit que no venguen els seus votants per la por de què diran. Mèrit que no accepten el xantatge que tant de mal ha fet a la democràcia en tot el període postfranquista.

 

PS1. Volgudament, he deixat fora de l’editorial l’equació independentista. Però és evident que sense aquesta equació no s’entén com és que, al cap de cinquanta anys, algú s’atrevesca per fi a deixar els xantatgistes amb un pam de nas.

PS2. Tomàs Alcoverro és una referència periodística indispensable per a parlar del Llevant. Corresponsal històric de La Vanguardia a Beirut, coneix com molt poca gent la realitat d’aquella part del món i n’ha parlat en aquesta entrevista d’Oriol Bäbler: “Cap dels estats del voltant de Gaza no vol tenir-hi res a veure”.

PS3. Un altre periodista, Jordi Nopca, ha publicat la novel·la El futur és una petita flama. Joan Safont hi ha parlat: “Em sento identificat amb l’eriçó, que té punxes perquè no li facin mal”.

La Conselleria d’Educació de les Illes ha presentat avui una ordre sobre l’admissió a la formació professional. Aquesta normativa, però, portava incorporada una disposició final que poc hi tenia a veure, sinó que tracta de la llengua vehicular d’ensenyament.

Un 78,5% de les famílies que van matricular els fills a quart d’educació infantil van triar el català com a llengua vehicular d’ensenyament, i en canvi, només el 16% van triar el castellà. Després d’aquestes dades, però, el govern de Marga Prohens persisteix i introdueix la garantia del “dret de les famílies a triar la llengua del primer aprenentatge a l’hora de formalitzar la matrícula a 4t d’educació infantil o al primer cicle de primària”, és a dir que, malgrat el rebuig general, Educació preguntarà novament en el moment d’oficialitzar la matrícula a les famílies dels centres públics i concertats sobre la primera vegada la llengua d’ensenyament preferida.

El català continua reculant com a llengua habitual entre els joves de les Illes

El sindicat docent Alternativa ha explicat que es tracta d’un “desastre pedagògic” fet des del desconeixement més absolut. Considera que és una mena de “pin parental lingüístic”, que redueix la igualtat d’oportunitat, ja que impedirà que hi hagi alumnes que coneguin la llengua pròpia i minoritzada i redueix, al mateix temps, la possibilitat d’integració de moltes alumnes.

Per la seva part, l’Assemblea de Docents considera que la modificació no representa cap canvi legislatiu en concret, però “denota una actitud i unes prioritats ben preocupants”. Al mateix assenyalen que “han aprofitat l’ordre que regula la matrícula i l’admissió de FP per modificar això que no té res a veure amb FP” i que “no només segueixen insistint amb la seva particular dèria, sinó que fan passes per reforçar els mals resultats del català que s’han obtingut a totes les proves que s’han fet, en un context on el català, a Mallorca, només és considerat com a llengua materna per un 20% de la joventut”.

Així demanen que es prioritzin altres necessitats com ara millorar el finançament, consolidar la inversió en infrastructures educatives, davallar les ràtios, garantir l’educació 0-3 i dotar i desenvolupar una FP de qualitat.

La setmana vinent ja farà tres mesos de la tragèdia del País Valencià. Fins ara havíem tingut noció de les pèrdues materials gràcies a la informació de diverses entitats quant a l’afectació sobre el creixement del PIB. Algunes institucions havien fet estimacions que parlaven d’unes minoracions del PIB del 0,2% o 0,3% enguany i l’any vinent. Però el PIB no és una bona mesura per a quantificar la magnitud material de la tragèdia. La raó és ben senzilla. Les inundacions han tingut dues menes d’impacte econòmic, que és important de separar. Per una banda, han destruït actius productius i infrastructures i, per una altra, aquesta destrucció impedeix el funcionament de les activitats i interromp la producció. És a dir, la destrucció de capital fix redueix o impedeix la creació de riquesa. Evidentment, el PIB recull només el segon impacte, però no les pèrdues reals. O, si voleu, les conseqüències, però no les causes.

A final de novembre, la Cambra de Comerç de València ja va fer una primera aproximació per sectors de les pèrdues sofertes per les empreses, amb una xifra que voltava els 13.000 milions d’euros. I divendres passat, l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) va presentar l’informe “Abast econòmic de la Dana del 29 d’octubre a la província de València”. L’anàlisi que fa es fonamenta en el banc de dades que tenen la Fundació BBVA i l’IVIE, segons el qual el 2021 –últim any de què hi ha informació– el valor de l’estoc de capital acumulat a la demarcació de València era de 247.168 milions d’euros i de 475.329 milions a tot el País Valencià. Recordem que l’estoc de capital és el valor total dels actius productius que té una economia en un moment concret.

A partir d’aquestes dades d’estoc de capital, complicades de calcular, però clau per a poder mesurar les pèrdues, els analistes de l’IVIE estimen la part que pertany a les zones afectades. I els atorguen un percentatge del capital de la demarcació, proporcional al pes en la població, en el cas dels habitatges, i al pes en l’activitat econòmica (valor afegit) en el cas de la resta d’actius. Segons aquesta estimació, l’estoc de capital situat en les zones inundades és de 56.295 milions d’euros en els habitatges i de 29.605 milions en els altres actius materials. Així doncs, conclouen que els actius situats en els 89 municipis de les zones inundades tenen un valor de 85.900 milions d’euros, és a dir, el 35% de tot l’estoc de capital de la demarcació. Aquesta és, doncs, la xifra estimada amb què treballa l’IVIE. Com veiem, la part més abundosa d’aquests actius són habitatges, però el percentatge de destrucció és molt superior en els actius empresarials i infrastructures.

Quina part d’aquest valor s’ha perdut amb la gota freda? Vet aquí una tasca de càlcul que cal fer amb minuciositat i que l’IVIE vol acomplir enguany. Per a fer-nos una idea de què significava la xifra abans dels danys, pensem que aquests actius representen una riquesa que quadruplica el volum del PIB de tot un any de producció d’aquesta zona i que han sofert un impacte brutal.

Atès que les pèrdues de riquesa són molt superiors a les dels fluxos econòmics (PIB, renda), les primeres haurien de guiar la quantificació de les ajudes necessàries per a recuperar el punt de partida. No oblidem que les pèrdues en termes de fluxos de producció i renda depenen de la magnitud dels actius danyats i del seu període de reconstrucció i reparació, de manera que és molt important que els ajuts siguin ràpids i proporcionals al mal causat.

Ara com ara, segons l’estudi, els ajuts a fons perdut aprovats solament cobreixen una part reduïda dels danys estimats sobre l’estoc de capital. En calen més i han d’arribar més de pressa al teixit productiu, a les cases i als municipis afectats. L’IVIE també recorda la precària situació de les finances públiques valencianes (pateixen per un infrafinançament crònic), cosa que fa que sigui decisiu el suport financer del govern espanyol i de la UE.

Sens dubte, parlem d’una zona que té una importància cabdal dins el País Valencià. Segons l’estudi, els 89 municipis concentren el 40% de la població, el 35,6% de les empreses, el 30,7% de l’ocupació i el 29,7% del PIB de la demarcació de València. A més, la zona representa una de les màximes concentracions d’ocupació industrial, comercial i logístic del País Valencià i, per tant, la interrupció de l’activitat o les alteracions dels fluxos d’activitat, els mesos en què se’n puguin prolongar els efectes, tindran un fort impacte en l’ocupació i el PIB.

Per fer una aproximació a les pèrdues totals, l’institut pren les primeres estimacions de la Cambra de València, ja comentades, que calculen que els danys en els actius de les empreses passen de 13.000 milions d’euros. Hi afegeixen uns reduïts percentatges de danys en l’estoc d’habitatges –principalment, els situats en baixos– i, tenint en compte la important destrucció d’infrastructures (uns 2.900 milions d’euros, segons estimacions del Ministeri de Transports espanyol i la Generalitat Valenciana), en conjunt es poden haver perdut més de 17.000 milions d’euros, xifra molt superior a les estimades en termes de reducció del PIB del 2024. Això voldria dir que s’ha perdut un 20% de l’estoc de capital estimat de la zona. En alguns sectors, òbviament, la xifra és més alta. L’IVIE insisteix que és una estimació provisional, que serà més alta quan el càlcul sigui més acurat.

Evidentment, el mal material no s’acaba aquí. L’informe afegeix que, a més de les pèrdues d’actius, la gota freda tindrà conseqüències més enllà del 2024, amb limitacions per al desenvolupament normal de les activitats el 2025 i necessitats de reconstrucció i recuperació. “La dimensió d’aquests impactes, tant negatius com positius, dependrà del volum i l’orientació dels ajuts a les zones afectades, i la resiliència de l’economia i la societat valencianes”, diu textualment.

Fa una referència explícita i detallada a l’enorme creixement que ha tingut la zona. Les estimacions que ofereix l’informe es refereixen als 89 municipis afectats (excloent el de València, perquè els danys de la ciutat afecten tan sols les pedanies del sud del terme). La població d’aquesta àrea s’ha duplicat entre el 1960 i 2024, fins a superar el milió d’habitants. L’estudi aporta també les dades per als 20 municipis de l’Horta Sud i centra l’atenció en les 15 localitats més danyades, l’anomenada “zona zero”. Fa èmfasi en els municipis de l’Horta Sud, on el creixement demogràfic ha estat encara molt més alt, d’un 200% en el mateix període, i això hi fa pujar la densitat de població fins a 1.592 habitants per km², sis vegades més que la mitjana de la demarcació de València.

Es fa palès que el desenvolupament de la zona ha estat caòtic i sense cap mena de control en els assentaments humans que s’hi han fet durant aquest període. I l’augment de la població ha incidit en els canvis en la cobertura del sòl (que fins als anys seixanta era preferentment agrícola), de manera que hi ha crescut els usos artificials, com ara edificacions –residencials i no residencials– i infrastructures.

A partir d’aquest punt, l’IVIE assenyala el contrast entre l’ocupació intensa de la zona (i el seu caràcter inundable), d’una banda, i l’esforç inversor limitat fet en infrastructures hidràuliques durant aquests darrers quinze anys a la demarcació de València, d’una altra. Explica que la major part de les inversions hidràuliques les fan les administracions públiques i les confederacions hidrogràfiques, però en tots dos casos hi ha un fort ajust a la baixa a partir del 2009, com a resultat de les retallades en les inversions públiques, quan va esclatar la crisi financera. D’unes xifres anuals d’inversió en infrastructures hidràuliques a la demarcació situades al voltant dels 200 milions d’euros, es passa a menys de 50 milions l’any a partir del 2011, la qual cosa representa una caiguda del 75%, que es prolonga fins als anys més recents.

No cal dir que els efectes d’aquesta política insuficient d’inversions són més greus per les característiques del territori, particularment vulnerable a les inundacions i que es troba entre els més amenaçats pels riscs creixents derivats del canvi climàtic i els esdeveniments climatològics extrems.

Ara, la greu situació ens porta a pensar que si els ajuts no són proporcionals als danys que ha causat la gota freda i triguen molt a arribar, la recuperació serà lenta i de menor intensitat. Llavors, el risc d’estancament o declivi d’algunes zones serà més alt. Per això, conclou l’IVIE, “la quantia i celeritat dels ajuts són encara més necessàries en la zona zero, perquè són municipis amb una elevada densitat demogràfica i econòmica i en què un percentatge alt dels negocis, empreses i població han sofert danys intensos”.

PS. L’estudi (el podeu trobar a la web de l’IVIE) fa set propostes finals, necessàries per a sortir com més aviat millor de la situació dramàtica que es viu a la zona. Esperem que les autoritats les tinguin en compte:

1. Els ajuts han de tenir la potència, agilitat i durada necessàries per a reposar els recursos i els ingressos perduts.
2. És important anunciar un pla d’acció a mitjà i llarg termini per a infondre seguretat, i prevenir i esmorteir els danys de futures gotes fredes.
3. Cal disposar d’un sistema d’indicadors per a monitorar la recuperació.
4. Cal aprofitar el potencial de noves eines d’anàlisis per a afinar els diagnòstics.
5. Cal revisar el rànquing de prioritats de la despesa pública en les infrastructures.
6. Cal aprofitar l’estratègia de recuperació per a modernitzar i millorar el teixit productiu.
7. Cal invertir en prevenció en actius tangibles, però també en intangibles, per a millorar la formació de personal i l’entrenament dels ciutadans.

 

El Consell d’Administració del Banc Sabadell ha aprovat definitivament el retorn de la seu social a Catalunya, tal com va anunciar ahir. El banc es traslladarà al número 20 de la plaça de Sant Roc de Sabadell, segons que ha informat en un comunicat enviat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).

D’aquesta manera, l’entitat torna a Catalunya després de moure el domicili social a Alacant el 5 d’octubre del 2017, en punt més àlgid del procés. La decisió del Banc Sabadell s’ha pres enmig de l’OPA hostil del BBVA per a absorbir-lo. L’oferta del BBVA és la d’una acció de nova emissió per cada 4,83 accions del Sabadell i té l’oposició de la direcció del banc sabadellenc.

Avui, l’endemà s’haver-se fet pública la intenció de tornar a Catalunya, les accions del Banc Sabadell han caigut un 0,84%, fins als 2,11 euros. Les accions s’han mogut entre els 2,10 euros i els 2,14 euros.

El 5 d’octubre de 2017, el consell d’administració del Banc Sabadell va aprovar en una reunió extraordinària el trasllat social de l’entitat a Alacant, per abandonar, doncs, la domiciliació a Catalunya. En un correu enviat als treballadors, el banc va assegurar que la decisió l’havia presa vista la reacció dels clients de fora de Catalunya després del referèndum i de l’anunci de la intenció del govern de dur una declaració d’independència al parlament.

El 2018, Agbar també va retornar la seu social a Barcelona i aquest desembre ho va fer Ciments Molins.

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha incoat una diligència informativa al jutge Adolfo Carretero després de rebre més de nou-centes queixes i denúncies per l’interrogatori que va fer a Elisa Mouliaá en el marc de la denúncia per agressió sexual que l’actriu va fer contra l’ex-dirigent de Més Madrid Íñigo Errejón.

El CGPJ informa que el promotor de l’Acció Disciplinària, Ricardo Conde, ha acordat la mesura davant les queixes que ha rebut la Unitat d’Atenció Ciutadana de l’òrgan de govern dels jutges per l’actuació del magistrat, l’enregistrament de la qual s’ha filtrat als mitjans de comunicació.

Errejón declara en la causa per agressió sexual: “És un dia molt esperat, vinc a defensar la meva innocència”

En el vídeo es pot veure com el titular del jutjat d’instrucció 47 de Madrid, Adolfo Carretero, interroga durament Mouliaá, fet que ha causat queixes d’haver revictimitzat la denunciant.

El director general dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, ha declarat avui que ni la policia espanyola ni el CNI no els van informar mai, abans dels atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i a Cambrils, de l’ex-imam de Ripoll Abdelbaki es-Satti ni de la relació ni els contactes que hi havien tingut d’ençà d’uns quants anys abans. Ho ha dit en la compareixença que ha fet a la comissió d’investigació sobre el 17-A del congrés espanyol, on la setmana passada es van fer públics uns documents desclassificats del CNI que revelen que, efectivament, van tenir contacte amb Es-Satti, si més no, entre el 2012 i el 2014. No en deien res, aquells documents, dels contactes que va mantenir posteriorment la policia espanyola amb Es-Satti quan ja era imam de Ripoll i fins poc temps abans dels atemptats. 

Trapero ha volgut exculpar de cap possible negligència el CNI en tot moment, i ha dit que van tenir una actitud lleial amb els Mossos d’Esquadra en la investigació sobre els atemptats i que, a posteriori, els van informar que, efectivament, “havien tingut una relació amb aquesta persona i que ja feia un temps que no la tenien”. Ha contraposat l’actitud dels serveis d’intel·ligència espanyols amb la dels responsables policíacs del Ministeri d’Interior, de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, com ara, l’ex-ministre Juan Ignacio Zoido, l’ex-secretari d’estat de seguretat José Antonio Nieto i l’ex-comissari José Luis Olivera, que en les compareixences en la mateixa comissió van sembrar de dubtes l’actuació dels Mossos aquells dies. 

I si bé Trapero ha començat explicant que el CNI el va informar immediatament després dels atemptats que havia tingut relació amb Es-Satti, el diputat de Bildu Jon Inarritu li ha demanat si la policia espanyola o la Guàrdia Civil els van informar de les visites que havien fet a Es-Satti tant a la presó de Castelló de la Plana com, uns quants anys més tard, a la mesquita de Ripoll. “Jo no conec aquesta informació, no em va constar que ens donessin aquesta informació”, ha respost.

Tot seguit, la diputada de Junts Pilar Calvo li ha demanat, directament: “Abans dels atemptats algú us va advertir del perfil d’Es-Satti?” “Abans dels atemptats ningú no ens va informar d’Es-Satti. Nosaltres no teníem cap investigació sobre Es-Satti”, ha respost Trapero. 

Segons la documentació [parcial] desclassificada pel CNI recentment, els serveis d’intel·ligència de l’estat van entrevistar-se unes quantes vegades amb l’imam de Ripoll per obtenir informació sobre entorns gihadistes entre el 2012 i el 2014, mentre era a la presó de Castelló i abans no anés a viure a Ripoll.

El CNI es va arribar a reunir amb ell per saber què en sabia, de l’operació Xacal, de Vilanova i la Geltrú i més casos. Va donar informació i li van donar un número de telèfon per si volia posar-se en contacte amb els serveis secrets.

Però el maig del 2014 el CNI va fer una anàlisi en què es va incidir en la seva tendència a enganyar i a no complir les directrius, afegida a les conclusions extretes de les entrevistes, que va fer que consideressin que Es-Satti era invalidat ’“per a qualsevol activitat informativa en benefici de les missions assignades al CNI”. A més, no van detectar que fos cap risc, i el 2014 i el 2015, arran de l’augment de l’activitat gihadista a Europa, el CNI va centrar els esforços en uns altres individus.

La informació que s’ha desclassificat només fa referència fins el 2015. Tot i això, hi ha proves que confirmen que la policia espanyola va visitar tres vegades la mesquita cercant Es-Satti. La darrera va ser tan sols un mes abans dels atemptats, de la qual cosa la policia catalana no sabia res. 

Israel ha matat deu persones en un nou bombardament a la ciutat de Jenin, a Cisjordània, en el que ha estat el segon dia d’operacions militars als territoris ocupats. Segons un comunicat publicat avui per l’exèrcit israelià, també han neutralitzat infrastructures utilitzades per grups terroristes i han desactivat nombrosos explosius plantats en rutes freqüentades per les mateixes organitzacions.

Sobre això, Tel-Aviv assegura que els atacs responen a una sèrie d’accions antiterroristes i afegeix que està disposada a mantenir unes operacions que han estat denunciades per l’Autoritat Palestina.

Les dades sobre l’ús del català entre els joves de les Illes no deixen bones perspectives. El govern ha presentat l’Enquesta de la Joventut, amb dades del 2022, i palesa que la taxa d’abandonament del català en les converses ha empitjorat considerablement d’ençà del 2004. Els joves catalanoparlants que canvien la llengua quan se’ls adrecen en castellà ha crescut d’un 14%. Fa dues dècades, hi havia un 22% de catalanoparlants inicials que continuaven xerrant en català malgrat que l’interlocutor els parlés en castellà. En la darrera enquesta, en canvi, només mantenen la llengua un 9%. L’estatística és preocupant perquè, segons els sociolingüistes, allò que mesura la salut d’una llengua és l’ús social que se’n fa, més que no pas els qui la coneixen, l’entenen o la saben parlar.

Els autors d’aquesta enquesta en concret en fan aquesta lectura: “Probablement, això té a veure amb un factor clau: les normes d’ús instaurades en la societat, de manera que s’entén el castellà com a llengua de relació, mentre que el català es reserva per als intercanvis entre catalanoparlants, és a dir, per a l’endogrup. Els pocs casos en què el català esdevé llengua de relació es limiten als espais on la presència de catalanoparlants és molt més elevada que la de castellanoparlants, com ocorre de vegades a l’escola.”

Tanmateix, l’enquesta també reflecteix que, a mesura que avança l’edat, hi ha més joves illencs que mantenen el català. La raó sembla una presa de consciència lingüística que disputa expressament la pressió social a favor del castellà. Diu el document: “Alguns catalanoparlants inicials no mudadors ho són a partir d’una decisió conscient i, per tant, motivada per un rerefons polític o d’activisme militant, cosa que sol tenir lloc a partir de l’adolescència i, més especialment, a partir de la universitat.” La dada en té una altra de complementària, i és que hi ha un 7% de no catalanoparlants que passen al català si se’ls adrecen en català.

Menys català com a llengua materna i habitual

L’enquesta també revela que tan sols un 20% dels illencs entre 15 i 34 anys tenen el català com a llengua inicial –és a dir, com a llengua materna o llengua primera. El 47% hi té el castellà; el 9%, tant el català com el castellà, i el 23%, unes altres llengües. Això vol dir, doncs, que, fins i tot excloent-ne els estrictament castellanoparlants, ja hi ha més joves que tenen altres llengües o combinacions com a primera que no pas el català. 

La tendència, a més a més, decreix a mesura que avança l’edat. La xifra baixa de la mitjana a partir de la franja de 25 a 29 anys, en què tan sols un 18% té el català com a llengua inicial, i empitjora encara més en la següent, de 30 a 34 anys, en què baixa fins al 17%. Segons que exposa l’estudi, una dinàmica que ho explicaria és la dels processos migratoris dels darrers trenta anys, que han afectat especialment les franges d’edat en què hi ha més població nouvinguda i que moltes vegades es troba fora de l’etapa d’escolarització. 

La llengua inicial és la primera que hom parla de menut, però això no implica, és clar, que el català no es pugui aprendre després i, més endavant, fer-lo servir de manera regular. En aquest cas, el mesurador preocupant és la llengua habitual, sobretot amb els fills, amb què se’n mesura la transmissió. El castellà representa la llengua habitual del 60% dels joves illencs amb llurs parelles o fills, una xifra força més alta que no els qui la tenen com a llengua materna (un 47%). En canvi, hi ha més joves illencs amb el català com a llengua materna (20%) que no com a llengua habitual amb la parella o els fills (17%), cosa que vol dir que solen adreçar-se a la parella o els fills en castellà. La xifra encara és més alarmant en l’ús amb les amistats, en què el català tan sols suposa el 13%, el castellà, un 64%. El 14% diu que les fan servir totes dues indistintament.

Segons l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, que recollia també dades del 2022, tan sols el 32% dels joves principatins tenien el català com a llengua inicial, mentre que el 48% hi tenia el castellà; el 5%, tant el català com el castellà, i el 14% unes altres. En el cas del País Valencià no hi ha exactament les dades de llengua inicial segregades per edat, però en la categoria “Llengua que parlava de xicotet a casa”, l’Enquesta del 2021 sobre coneixement i ús social del valencià deia que tan sols el 22% de valencians parlava català a casa de petits, mentre que el 62% ho feien en castellà, un 3% en totes dues indistintament i un 10% en altres llengües.

La reculada més forta, a Palma i Eivissa

Quant als nascuts a les Illes, hi ha un 31,1% que té el català com a primera llengua. Així i tot, el castellà la continua superant, amb un 43,6%. A Menorca i a la part forana de Mallorca és on hi ha més joves que la hi tenen (37,7% i 26,5%). En canvi, a Palma i a l’illa d’Eivissa és on hi ha més joves que tenen el castellà com a llengua inicial: un 57,2% i un 48,6%. De fet, a aquests dos indrets poc més d’un 12% la té en català.

Si mirem la llengua habitual, només un 16,7% fa un ús prioritari en català. Fins al 59,5% ho fa en castellà i un 7,2% tant en una llengua com l’altra. Per tant, molts més joves que tenen el castellà com a primera llengua la fan servir com a habitual. I, per contrari, no tota la població que té el català com a llengua inicial empra aquesta llengua amb la parella i els fills. 

L’ús preferent del català també ha caigut aquests darrers anys. A l’Estudi sociològic sobre els joves de les Illes Balears, fet el 1997, es mostrava que la meitat de la mostra l’utilitzava en l’àmbit familiar. El 2004, la xifra ja descendia fins al 31,8%. Avui, aquest 16,7%. En l’informe, s’assenyala que “la vitalitat de la llengua és relativament baixa i que, per tant, no es pot obviar aquest àmbit quan es plantegen actuacions de planificació lingüística”, malgrat les polítiques contràries de l’actual govern de la presidenta Marga Prohens.

Un incendi declarat avui ha afectat nou vehicles retirats per la gota freda situats en un solar a l’aire lliure de la localitat de Massanassa (Horta Sud), segons que han informat els bombers. El foc s’ha declarat a les 13.38, en un solar d’una empresa de vehicles. Fins a la zona s’han mobilitzat tres dotacions de bombers de Torrent, Silla i Catarroja amb un sergent de Torrent.

Els bombers han pogut sufocar el foc i extingir les flames d’un dels vehicles afectats, elèctric. Tots eren vehicles afectats per la gota freda pendents de peritatge, entre els quals hi havia tant cotxes nous de l’empresa com uns altres per a fer servir pels seus clients.

Al desembre passat hi va haver dos incendis més en menys de quaranta-vuit hores que afectaven vehicles i residus de la gota freda. Un va tenir lloc a Catarroja, en un solar on hi havia amuntegats vehicles sinistrats per la riuada; i, l’altre, en un antic planter d’Alberic, que va afectar residus i restes de la dana disseminats per la província. Aquest últim foc va obligar a desallotjar tres residències de gent gran i una urbanització.

El president de Junts, Carles Puigdemont, creu que el PSOE és “capaç de jugar” amb pensionistes i usuaris del transport públic per reforçar el seu relat de culpar Junts i el PP. D’aquesta manera ha reaccionat a les declaracions del ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, que havia demanat als ciutadans que recordessin que Junts i el PP havien impedit d’apujar les pensions i mantenir bonificacions al transport públic a partir de demà.

Sánchez perd la votació i cau el decret òmnibus del govern espanyol

En un missatge a X, Puigdemont diu que si al PSOE li importessin de debò, presentaria un decret amb aquestes dues qüestions. “Demà mateix els tindrien aprovats”, ha assegurat. També ha avisat que “culpar els altres de les conseqüències dels teus actes no genera confiança”. Per la seva part, fonts del govern espanyol han dit que no deixarien de banda ha assegurat que no deixaran de banda els pensionistes i els usuaris del transport.

Per poder aconseguir aquest titular i reforçar el relat són capaços de jugar amb els pensionistes i els usuaris dels transports públics. Si els importessin de debò i no pas com a mers instruments del que sembla ja la precampanya electoral, ho tenien i ho tenen fàcil: que… https://t.co/maqSSrT712

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) January 22, 2025

Puigdemont ha assenyalat que “potser estan malacostumats amb partits que els donen tot el suport de manera incondicional” i ha dit que aquest no havia estat mai el cas de Junts. El màxim dirigent del partit s’ha queixat del fet que el govern espanyol s’hagi aprofitat de posar decisions que tothom vol aprovar dins un mateix decret que conté una vuitantena de mesures. “És inacceptable, i ho saben, perquè els ho hem dit a totes les reunions”, ha afegit. Segons Puigdemont, “han preferit el titular pensant que a ells políticament els és rendible encara que sigui a costa dels ciutadans”.

“Estan acostumats a una mena de política, i de socis, que es mou per l’estètica o la por escènica”, ha lamentat, i ha afegit que Junts defensava “explicar les decisions complexes a qui hi tingui interès real”. “No només volem que pugin les pensions sinó que fins i tot voldríem que els jubilats catalans –com el salari mínim interprofessional– tinguin un factor corrector a l’alça per raó del cost de la vida a Catalunya”, ha remarcat.

Tot i els contactes entre PSOE i Junts aquests darrers dies, el partit de Puigdemont no ha canviat de posició. Divendres passat, de Brussel·les estant, ja va advertir que el seu partit suspenia les negociacions pdels incompliments dels socialistes.

La comissió experta de l’Acadèmia del Cinema Català ha conclòs que Eduard Cortés, director de Merlí, va exercir assetjament i xantatge sexual contra una vintena de dones. Segons el comunicat, les forçava a escollir entre sotmetre’s a peticions sexuals o no tenir accés o perdre certs beneficis i condicions de feina. L’ens ha remarcat que aquestes conductes també constituïen un abús de poder.

L’acadèmia ha demanat disculpes a través d’un comunicat als socis per les escletxes comunicatives que s’han produït entre les víctimes i l’entitat, així com per qualsevol conducta que hagi pogut causar revictimització. A més, ha insistit que manté un canal de comunicació obert amb elles per continuar treballant en l’erradicació de les violències masclistes.

La comissió- formada per una advocada, una psicòloga especialitzada en violència masclista i la coordinadora del departament contra abusos -també ha conclòs que les víctimes van patir ciberassetjament sexual per part del cineasta. Segons els relats publicats, Cortés va demanar material fotogràfic i audiovisual de caràcter sexual, amb l’excusa de valorar-lo per a possibles projectes professionals, que posteriorment no es van materialitzar mai. També es van produir, segons que han explicat els testimonis, comportaments verbals i propostes sexuals insistents i no desitjades per les persones que les rebien.

El comunicat també posa èmfasi en el fet que en les conductes descrites per les actrius a través de les xarxes socials, es visibilitzen diferents situacions de desigualtat de poder- com l’edat, la trajectòria professional i la posició a la indústria del cinema -, que el cineasta emprava per ocupar una situació de superioritat, des de la qual realitzar xantatge sexual per poder accedir a aquestes oportunitats.

Denúncies a través de les xarxes

La fotògrafa i directora Silvia Grav va ser la primera en denunciar Cortés d’haver-la assetjat per les xarxes durant anys: “Aquest senyor es va passar anys fent-me grooming (assetjament sexual a menors) quan jo tenia 19 anys i ell 55 (encara en tinc les converses), prometent-me d’ajudar-me professionalment i allà continua, dirigint films i sèries a Espanya”, va escriure al seu compte d’Instagram.

A partir d’aquí, va recollir a Instagram els missatges de més dones que deien que havien viscut situacions similars: “A mi em va fer igual […] Em va entrar igual, per fer-me un càsting… les converses acaben essent sexuals”, va escriure una persona que va voler mantenir l’anonimat.

Després de les acusacions, la Junta de l’Acadèmia del Cinema Català va obrir un procediment sancionador i, seguint el reglament de l’entitat, es va constituir una comissió. Ara bé, l’expedient va quedar suspès perquè el cineasta va demanar la baixa el 25 de novembre i l’entitat la va admetre. Per tant, el cas només es reobriria si l’acusat tornés a demanar l’alta.

L’acadèmia ha posat al servei de les víctimes el seu equip d’atenció especialitzada en els abusos en el sector audiovisual, que és estrictament confidencial, per mitjà del telèfon 648526848 i el correu electrònic abusos@academiadelcinema.cat.