Després de l’èxit de la primera temporada, TV3 torna a cercar actors amateurs per a crear una companyia teatral professional que representi un clàssic del teatre català. Si l’any passat el programa El llop va culminar en una gira per tot el Principat amb una nova versió de Terra baixa, d’Àngel Guimerà, la segona temporada del programa prepararà una adaptació de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. A causa d’això, el programa canvia de nom i es dirà La puntual.

El programa mantindrà l’essència de la primera temporada i mostrarà com es crea una representació teatral des de zero, tant des del punt de vista tècnic i artístic com de la interpretació. Una evolució que es veurà durant els assajos i fins a arribar al dia de l’estrena. Com a El llop, al capdavant de la companyia teatral de La puntual hi haurà l’actor i director teatral Àngel Llàcer.

El càsting per a participar en el programa estarà actiu des d’avui fins al 12 de març. Hi poden participar actors amateurs que siguin majors de divuit anys enviant a càsting@lapuntualtv3.cat un vídeo en horitzontal de dos minuts com a màxim en què es mostrin les seves habilitats interpretatives. El vídeo s’ha d’acompanyar d’un currículum actualitzat.

El Consell de Govern de les Illes ha acordat avui les distincions que lliura amb motiu de la celebració de la Diada de les Illes, el primer de març. Les màximes distincions són enguany per als escriptors Antònia Vicens i Gabriel Janer Manila i per al cineasta Agustí Villaronga, traspassat el 22 de gener, a títol pòstum.

Es dóna la circumstància que l’any 2004, Antònia Vicens va rebutjar el premi Ramon Llull que li havia atorgat el govern que presidia Jaume Matas. Aquesta vegada el recollirà. “Hi havia eleccions i Matas predicava que mallorquí, eivissenc i menorquí no eren la mateixa llengua”, ha dit Vicens a VilaWeb.

Quant als premis Ramon Llull, els guanyadors són l’arquitecte Marià Castelló; el catedràtic de llengua catalana i literatura Marià Torres; les religioses Trinitàries de Santa Eulària d’Eivissa; l’entitat sense ànim de lucre que organitza activitats d’oci i d’esport per a persones amb discapacitat a Menorca Club Vidalba; l’escriptor Llorenç Capellà; el col·lectiu de persones coeducadores Feminisme a l’escola; l’empresa de galetes d’Inca Quely, fundada ara fa 150 anys; la presidenta de la Federació d’Associacions de Dones Rurals de les Illes, Joana Mascaró; la doctora en biologia, especialitzada en ecologia marina, Salut Deudero; la duatleta Mavi Garcia Cañellas; l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les Illes; l’entitat 3 Salut Mental; la Fundació Tribunal d’Arbitratge i Mediació de les Illes Balears; a títol pòstum, el professor i escriptor de Ciutadella, Joan F. López Casasnovas; i els Servidors públics de les Illes, ara que es commemoren els quaranta anys de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

El lliurament de les medalles d’or i els premis Ramon Llull es farà el 28 de febrer, la vigília de la diada, en un acte a la Llotja de Palma.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha admès la seva competència per a jutjar Lluís Puig, conseller de Cultura l’any 2017, per desobediència arran de la denúncia de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, i ha remès la causa de l’ex-conseller de Cultura Santi Vila a un jutjat de Barcelona.

Puig és acusat de desobediència per haver-se negat a lliurar part de les obres d’art de Sixena que s’exposaven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El mes de gener, el Tribunal Suprem espanyol va reconèixer la condició de diputat de Lluís Puig i va considerar que el TSJC era l’òrgan competent per jutjar-lo, atès que és aforat. La decisió esmenava la causa que havia obert el jutjat penal 1 d’Osca, que havia arribat a dictar una interlocutòria d’obertura de judici oral contra Puig i Vila i fins i tot n’havia fixat una data.

En una interlocutòria consultada per Europa Press, el TSJC assegura que Vila va ser notificat per traslladar al Monestir de Sixena una sèrie de béns artístics, que es trobaven una part al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i una altra al Museu de Lleida, i que solament va traslladar els béns del MNAC, però no les quaranta-quatre peces del museu lleidatà.

Així doncs, va ser requerit per lliurar-los, però, segons el fiscal, s’hi va negar. Posteriorment, es va fer el requeriment a Puig, que acabava de succeir Vila al capdavant de la conselleria, sense que tampoc lliurés els béns en el “curt temps en què va exercir el càrrec”.

La fiscalia i l’acusació particular consideraven que els fets que s’imputen a Puig i Vila són “fets connexos”, i demanaven que fossin jutjats conjuntament: “Tots dos acusats van desobeir la mateixa sentència judicial i van actuar en el mateix context generat per l’ambient subversiu del procés català”, argumentava l’acusació particular, perquè tots dos van ser consellers entre el 2016 i el 2017.

En canvi, la defensa de Vila considera que, “si bé hi ha cert grau de connexitat entre les dues conductes, en aquest cas és perfectament possible l’enjudiciament separat sense que per això es vegi afectada la continència de la causa”. “No hi ha en aquest cas resolucions o decisions col·legiades ni tampoc actuacions conjuntes per part dels dos acusats, sinó només actuacions individuals que es van produir en ocasió en el curs d’una successió temporal al càrrec de conseller de Cultura”, assegura la defensa.

Amb aquests indicis, el TSJC sosté que “no representen una connexitat inseparable”, i per això el tribunal no assumeix la causa contra Vila.

El president de Renfe, Isaías Taboas, ha dimitit avui arran dels errors de disseny en els trens destinats a algunes regions com ara Cantàbria i Astúries, que no caben en alguns dels túnels pels quals suposadament han de passar. La ministra de Transports espanyola, Raquel Sánchez, n’ha acceptat la dimissió.

Per la seva part, la secretària d’Estat de Transports, Isabel Pardo de Vera, ha estat destituïda pel mateix motiu. Fa dues setmanes, Renfe i Adif van destituir respectivament el gerent de l’Àrea de Gestió de Material de Renfe Viatgers i el titular del Departament d’Inspecció i Tecnologia de Via per l’error.

La notícia ha transcendit poc abans de la reunió entre la ministra i els presidents d’Astúries i Cantàbria, aquesta tarda. Posteriorment, Raquel Sánchez compareixerà davant els mitjans de comunicació.

El nou model amb les mides adients es començarà a fabricar a l’estiu, quan acabin les feines de disseny. En total, l’executiu espanyol calcula que el retard en el lliurament dels combois –una trentena– podria arribar als tres anys.

La pandèmia va afavorir l’aparició de noves actituds racistes envers els ciutadans d’origen xinès, segons es desprèn d’un estudi fet per l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB). La recerca assenyala que es tracta d’un col·lectiu que està avesat a patir microagressions en forma de manifestacions verbals directes i conscients, però també constata que l’esclat de la covid-19 a Wuhan ara fa més de tres anys va propiciar que sorgissin noves expressions discriminatòries. Els investigadors expliquen que la covid va ser un autèntic punt d’inflexió que va accentuar determinats comportaments racistes que assenyalen els migrants xinesos com a responsables de l’expansió del virus.

Al mateix temps, els autors de l’estudi diuen que la comunitat xinesa tendeix a minimitzar les microagressions i a evitar comportar-se com a víctima d’aquestes. Sobre això diuen els investigadors, es tracta d’un col·lectiu que evita l’activitat a les xarxes socials. En el cas de la gent més jove amb perfils actius a les xarxes, les abandonen tan bon punt detecten el mínim risc de ser objecte d’insults racistes.

L’estudi, titulat ‘La comunitat xinesa davant el discurs de l’odi curant la pandèmia de la covid-19’, s’ha desenvolupat a través d’una vintena d’entrevistes a migrants de primera generació, descendents de migrants i estudiants de doctorat. És una recerca finançada per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

“Els dos pressupostos comparsa ja se sabia que no s’acceptarien”. Amb aquestes paraules Isaías Herrero ha començat la seva declaració al TSJC en què incrimina Laura Borràs en una suposada contractació irregular de serveis durant el temps en què va ser presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. Herrero ha estat el primer acusat a declarar (Borràs ho farà al final del judici), i ho ha fet palesant que la seva defensa ha pactat amb la fiscalia la manera de carregar la responsabilitat d’aquestes adjudicacions a Borràs, tot dient que s’havien fet de manera encoberta. L’informàtic ha recitat fil per randa el relat acusatori mentre anava responent les preguntes de la fiscalia sobre com Borràs i ell acordaven la manera d’adjudicar-li el desenvolupament de diverses webs sobre literatura. 

[VÍDEO] L’addicció a les drogues d’Herrero encén la incriminació contra Laura Borràs

De fet, Herrero i la fiscal s’han passat de frenada, a l’inici de l’interrogatori, perquè la pregunta ja incloïa la resposta: “Era un contracte de feina encobert?”, li ha demanat la fiscal. “Sí”, ha respost Herrero. Però el president del tribunal, Jesús María Barrientos, li ha hagut de cridar l’atenció perquè no es poden formular les preguntes d’aquesta manera, que no pot anticipar la resposta.

I l’interrogatori ha anat així:

—Ens pot dir com van acordar que farien aquesta feina? —li ha demanat la fiscal Assumpta Pujol.
—Sí, amb contractes d’obra i servei que no podien sobrepassar els 18.000 euros.
—I aquesta feina informàtica els superava?
—Sí.
—I com feien?
—S’havia de dividir en diversos contractes.
—Per a cada contracte s’havien d’aportar diversos pressupostos?
—Sí, tres pressupostos
—Com es van elaborar?
—Dos pressupostos havien d’acompanyar un pressupost que deien que s’acceptaria. Els dos pressupostos comparsa, si se’ls pot dir així, ja se sabia que no s’acceptarien.
—En els pressupostos bons hi era vostè?
—Sí.
—Tots els pressupostos presentats en els divuit expedients, alguns a nom seu i altres a nom de cooperatives i altres empreses els va elaborar vostè?
—Sí
—Borràs sabia que es feien aquests pressupostos?
—Sí.

Herrero ha assumit que ell era darrere dels altres dos pressupostos que acompanyaven cada adjudicació per contracte menor que anava a nom d’altres empreses i cooperatives (el protocol d’adjudicació de contractes menors de la Generalitat ho exigia). I ha comentat uns correus electrònics en què expressava a Borràs la inquietud per la manera com feien aquelles contractacions, i uns altres en què, segons ha dit tot comentant-los a la sala, consten unes “instruccions” de Laura Borràs sobre la presentació de tres pressupostos.

Segons l’acusació, Borràs i Herrero van fraccionar els contractes que s’adjudicaven amb l’ajut d’un tercer acusat, Andreu Pujol, en contractes menors per no haver de fer concurs públic, i darrere de totes les ofertes hi havia, directament o indirecta, Herrero. Isaías Herrero ha explicat en l’interrogatori de quina manera hi participava Andreu Pujol, de qui diu que coneix d’ençà que eren adolescents. “No vaig fer tots els pressupostos a nom d’ell. Ell va estar d’acord a participar en alguns presupostos. I en alguns altres vaig posar el seu nom sense el seu consentiment.

Al final de l’interrogatori amb la fiscalia, Herrero ha dit que, quan parlava amb una amic dels trapis amb Laura Borràs, segons una conversa intervinguda el 6 de novembre del 2017, es referia a tots aquests contractes i factures. “En la conversa d’aquell dia parlava de la por que tenia pels molts trapis i marrons que tenia amb la jefa Borràs. A quins trapis i marrons es referia?”, li ha demanat la fiscal. “Em referia a la manera que es facturava tot això que hem parlat avui”, li ha respost.

Un pacte d’última hora

Aquesta declaració d’Isaías Herrero era esperada perquè només tres dies abans de l’inici del judici es va filtrar que tant la seva defensa, com la de l’altre co-acusat, Andreu Pujol, havien arribat a un pacte de conformitat amb la fiscalia per a incriminar Borràs a canvi d’una rebaixa de pena que pogués privar-los d’entrar a la presó o d’alguna altra contrapartida. Això va fer que l’inici del judici fos molt encès entre la defensa de Borràs, exercida per Gonzalo Boye i Isabel Elbal, i la d’Herrero, exercida per Marina Roig i la d’Andreu Pujol, per Àlex Solà. Boye i Elbal van denunciar que el canvi sobtat d’estratègia per part de Roig i Solà, que durant els darrers tres anys havien treballat cojuntament per a preparar la defensa del judici, els deixava en una situació d’indefensió. Per això van demanar la suspensió del judici, que avui Barrientos ha deixat clar que no acceptava.

Just abans de la declaració d’Herrero, el jutge Barrientos ha fet seure un moment Borràs al banc dels acusats per llegir-li els drets i fer-li dir si reconeix els fets de què se l’acusa. Ella ha repost, simplement: “De cap manera, no he comès cap delicte”.

La fiscalia acusa Laura Borràs de prevaricació i de falsedat documental per la seva gestió al capdavant de la ILC. Vol que sigui condemnada a sis anys de presó i a vint-i-un d’inhabilitació, a més d’una multa de 144.000 euros, per haver adjudicat suposadament de manera irregular divuit contractes a Herrero, per a un seguit de projectes entre el 2013 i el 2018 per un valor de 355.000 euros.

 

“Jordi Pujol es va equivocar amb la confessió”. Aquesta és l’opinió del 129è president de la Generalitat, Artur Mas, sobre el seu predecessor al càrrec. En una entrevista que publica El Periódico, Mas argumenta que Pujol es va posar “al capdavant d’un problema en l’àmbit familiar”, i que la família ja va regularitzar amb Hisenda. En canvi—sosté Mas—, Pujol va assumir un “cost polític que ha transcendit més enllà de la seva persona”. Així mateix, Mas afegeix que li agradaria que Pujol recuperés la “plena normalitat” pel que fa al seu “prestigi i credibilitat”, i opina que “difícilment” es podrà demostrar que tingués cap “paper actiu ni enriquiment personal”.

D’altra banda, Mas també diu a l’entrevista que, si el criteri de la població sobre el rei espanyol Juan Carlos I es tingués en compte, seria “molt més dur que el que es fa sobre un partit”, en referència a Convergència.

Mas va assistir, el 8 de febrer, a la presentació del llibre Des dels turons a l’altra banda del riu. Entre l’acció i l’esperança, que recull els articles que Pujol va escriure des de la presó entre el 1961 i el 1962. Durant l’acte, Pujol va afirmar que “la força de Catalunya que s’ha anat recuperant ara torna a estar en perill de ser pressionada en sentit negatiu”, i va cridar a “recuperar la voluntat de tirar endavant”. “Cal que fem un nou esforç”, va expressar.

A banda de Mas també hi van assistir els consellers Joaquim Nadal i Carles Campuzano; els ex-consellers Jaume Giró, Victòria Alsina, Lourdes Ciuró, Joaquim Forn, Josep Rull, Santi Vila; l’ex-presidenta del parlament Núria de Gispert; i l’ex-president de l’ANC i ex-secretari general de Junts, Jordi Sànchez. També van acompanyar Pujol alguns dels seus fills.

Avui, dilluns 20 de febrer, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Laura Borràs encara la part més decisiva del judici
• La Pissarreta d’en Partal: Especial: un any de la invasió d’Ucraïna
• Marina Subirats: “La relació mare-filla és la més contradictòria i perversa”
• El futur dels quioscs perilla: reinventar-se o desaparèixer
• Pierre Lemaitre: “La colonització no ha desaparegut, ha assumit formes noves”
• Viure dins un contenidor marítim: de la polèmica a la realitat
• Negrers catalans: com feien el tràfic il·legal d’éssers humans 

Tot seguit, us oferim les portades dels diaris del país: Ara:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Damià del Clot va publicar el 2021 Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català (Voliana Edicions), un llibre exemplar per a tothom qui vulga entendre com funciona la repressió al nostre país. I ara ens acaba de fer un altre regal impagable, el nou llibre Anatomia del Deep State espanyol. Els mecanismes ocults d’un poder que opera impunement dins de l’Estat (Pòrtic).

Aquests dos volums excel·lents converteixen aquest professor de dret constitucional de la UAB i batlle de Vilassar de Mar per ERC en una de les referències intel·lectuals bàsiques per a qualsevol qui tinga interès a entendre la realitat profunda de la situació del nostre país de fa anys, però també –en el cas d’aquest segon volum– del món.

La idea que hi ha un deep state ha estat molt acceptada de fa dècades per a descriure l’existència dins l’estat d’una mena de “estat profund” que funciona al marge dels polítics elegits per la població; que, a diferència d’ells, és permanent i estable i determina les polítiques més fonamentals de l’estat, les quals, per tant, resten fora de l’abast d’allò que els ciutadans poden modificar amb la participació política. Militars, policies, jutges, alts funcionaris…: tot això i més és el deep state, un entramat de persones i interessos que poden arribar a convertir la política en una simple màscara utilitària que els recobreix i que legitima les seues pràctiques, per definició antidemocràtiques.

El deep state existeix més o menys a tot el món. En el llibre, per exemple, Damià del Clot explica el cas de l’assassinat d’Aldo Moro, un cas que Leonardo Sciacia va documentar d’una manera insuperable en L’affaire Moro. L’existència d’un deep state en un complex militar-industrial va ser denunciada molt enèrgicament pel president dels Estats Units Dwight D. Eisenhower en el seu discurs de comiat. La KGB era un “estat dins l’estat” de manual. I així tants i tants casos arreu del món.

Però en el nostre cas hi ha una diferència fonamental, molt ben explicada en el capítol del llibre titulat “A l’espanyola manera”. I és que el deep state espanyol no tan sols representa un estat dins l’estat, sinó que representa la pervivència del franquisme dins un estat que es diu i es fa passar per democràtic. I per aquesta raó són tan necessaris exercicis com els que fa Damià del Clot d’una manera sistemàtica, precisa, documentada i demostrable en aquests dos volums. Especialment en aquest moment en què, gràcies a les sentències judicials europees, es va posant en relleu, també a fora, la realitat profunda de l’estat espanyol i la seua incompatibilitat amb els patrons democràtics de la Unió.

Dissabte, en la cerimònia de comiat de Maria Lluïsa Oliveres que es va fer a Sant Miquel de Cuixà, un dels seus fills –crec recordar que va ser Toni Comín– va explicar que aquesta dona, lluitadora incansable d’ençà del temps del franquisme, remarcava sempre que l’exili català anava aconseguint finalment de despullar i posar en evidència l’essència franquista de l’estat espanyol, més enllà de la disfressa política que puga aportar en qualsevol moment el partit que governe les institucions.

I si això, per si, ja és prou important, encara ho és més ara que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha obert la porta a parlar del “grup objectivament identificable”. Perquè aquest camí, lentament però consistentment i amb l’ajut del Tribunal Europeu dels Drets Humans i dels organismes de l’ONU, ens pot dur i ens ha de dur a fer del cas de la independència de Catalunya una “causa justa”, assumible internacionalment, basada precisament en la manca de democràcia per a la nació catalana, els ciutadans de la qual som discriminats de manera sistemàtica, com a minoria nacional dins l’estat.

Per arribar-hi ens cal, com el tribunal reclamava, el gran esforç de documentar i endreçar els casos, de classificar-los, d’explicar-ne la lògica interna, per a poder passar la denúncia de l’àmbit personal al col·lectiu. Una feina en què el conjunt de l’independentisme no hauria de tenir cap dificultat a cooperar per impulsar-la. Entre més raons, perquè ja hi ha molta feina feta, dins la qual els llibres de Damià del Clot són una part imprescindible.

 

PS1. Ahir vam publicar aquest article de Berria, en què Irate Urdalleta Lete parla amb sis dels treballadors d’Egunkaria, tot rememorant el tancament del diari per l’estat espanyol, del qual ahir va fer justament vint anys. El treball de documentació de la repressió envers les minories nacionals per part de l’estat espanyol, estic segur que cal centrar-lo en els Països Catalans, però també hauria de tenir en compte els episodis més descarnats que han sofert els bascs, els gallecs i totes les altres minories que viuen encara dins l’estat espanyol.

PS2. Si voleu, podeu adquirir el llibre de Damià Clot a la Botiga de VilaWeb i us l’enviarem a casa. Recordeu que si sou subscriptors de VilaWeb el podreu obtenir amb descompte.

Pierre Lemaitre (París, 19 d’abril de 1951) és un dels autors francesos més coneguts a casa nostra gràcies a la publicació de les seves obres a l’editorial Bromera, que va optar per l’autor ja fa uns anys i l’ha traduït profusament. Va guanyar el premi Goncourt el 2013 per Ens veurem allà dalt, però el seu debut en la literatura va ser tardà, després d’haver passat la major part de la seva vida fent classes de formació professional per a adults i classes de literatura per a bibliotecaris. Va començar escrivint novel·la negra, amb una tetralogia dedicada al comandant de la brigada criminal de París Camille Verhoeven, un dels personatges més estimats pels afeccionats al gènere negre, entre els quals té molt seguidors, atrets per la complexitat dels seus personatges i pels referents literaris i cinematogràfics.

Ara fa deu anys va emprendre un nou camí que el va portar a guanyar el Goncourt quan ningú no s’ho esperava i el va convertir en un dels escriptors amb més lectors arreu del món. Després d’haver disseccionat els anys vint, trenta i quaranta, engega un nou cicle narratiu amb El gran món (Bromera), que se situa a final dels anys quaranta i els cinquanta i té escenaris com ara l’estat francès, Beirut i la Indoxina, especialment Saigon. La corrupció, les relacions familiars, un punt de novel·la negra, secrets i les relacions entre els quatre germans Pelletier, en Jean, en François, l’Etiénne i l’Hélène, són el motor que mou aquest artefacte narratiu poderós, que fa de molt bon llegir malgrat la immensa dificultat de construir una cosa tan ambiciosa. De corrupció, d’economia, de famílies i de literatura, en parlem amb un Pierre Lemaitre que a setanta-un anys domina perfectament els temps amb la premsa, es mostra encantador i alhora profundament irònic, i que no dubta a ser vehement quan parla dels inconvenients del món contemporani.

—Per què escriure sobre aquests anys? Per què després de l’èxit de la vostra trilogia anterior aneu a cercar un dels períodes més desconeguts, però alhora més vergonyosos de la història de l’estat francès?
—És una tria mecànica. He tractat els anys vint, els trenta i els quaranta, així doncs, quina és la sorpresa de tractar ara els anys cinquanta? No hi ha res gaire sorprenent. Els he escollit simplement perquè he decidit de fer una revisió del segle i vaig avançant en el temps, i ara toquen els anys cinquanta. No és una elecció, és la mecànica del projecte.

—A vós, l’èxit us va arribar quan ja éreu gran…
—No, no. Tenia cinquanta-sis anys, era jove.

—No m’heu deixat acabar la pregunta, ho volia posar en contraposició amb el fet que a casa nostra sembla que els editors es tornen boigs per trobar contínuament la nova promesa de menys de trenta anys…
—En sóc el contraexemple perfecte.

—Quin consell donaríeu a aquesta gent que té tanta pressa?
—Que facin com jo i es prenguin el seu temps. Tranquil, agafa’t el teu temps i mira el meu èxit. La precipitació no és el bon camí, com més temps t’agafis, tindràs un llibre de maduresa. La joventut no és una qualitat, és un estat, no és que sigui millor ser jove. D’un punt de vista estatístic, tens més temps davant teu, però un jove estúpid no ha fet mai un vell savi.

—L’altre dia vaig escriure Twitter que el vostre llibre és molt bo, però que jo hauria matat per haver escrit el tercer capítol, aquell en què François és a París el 1948 i vol ser periodista i en què expliqueu tota la història de la França de postguerra en menys de vint pàgines…
—Estic molt content d’aquest capítol, com tu, perquè vaig trobar la solució a una situació molt complicada. En François vol entrar a un diari i tot hi és en contra. Per tant, la pregunta com a escriptor era: què faig perquè hi entri? I em vaig trencar el cap buscant solucions. I després, no sé com va anar, a la documentació vaig trobar que una de les dificultats principals dels diaris del moment, a banda de la manca de publicitat i de lectors, era el paper. I aleshores vaig trobar la clau de volta i vaig estar molt content.

—Aquest capítol em fa pensar molt en el món d’ara. Parleu que hi ha mig milió de persones que viuen en un hotel, els qui tenen casa són en apartaments molt petits i hi ha una gran dificultat amb tot, amb una inflació enorme… És inevitable pensar en avui, en el problema de l’habitatge, en la inflació, en el periodisme en crisi, és una analogia del món contemporani.
—És cert que tots els períodes de crisi s’assemblen, tenen els mateixos elements i components. El 1948 a França és una crisi arran de la postguerra, al país li costa de recuperar-se després d’una guerra terrible i hauríem pogut pensar o esperar que ciutats com ara Barcelona avui estarien més bé que no pas quan acabes de sortir d’una guerra, però la guerra d’Ucraïna acaba de sorprendre tothom i ens enfonsa en una crisi econòmica que, d’alguna manera, s’assembla a la crisi econòmica del final de la Segona Guerra Mundial. Totes les crisis tenen els mateixos elements en comú, i és tràgic.

—No ho veieu, però a la meva camisa hi ha unes lletres que diuen “corruptible”.
—Bé, he vist que has acceptat un vas d’aigua només començar i això ja val diners, d’alguna manera t’acabem de comprar.

—He sortit barat, no he demanat pas un gintònic.
—No ets car, però és que els periodistes feu de bon comprar [riu].

—La corrupció és un dels grans temes del llibre, però també és un dels grans temes de la humanitat?
—I tant, perquè l’essència de la corrupció és absolutament sincronitzada amb la creació dels diners. D’ençà del moment que els diners han existit, la corrupció ha existit. Si escrivís un llibre ambientat en el regnat egipci que vulguis, també hi hauria corrupció. La idea de la corrupció és transversal en els règims polítics. M’aniria bé poder dir que la corrupció és una perversió del capitalisme, però als països comunistes ja es veia que n’hi havia, i a tot arreu. Aquesta noció de la corrupció és a la cruïlla entre la dominació i el benefici. Crec que la corrupció és el fill d’una parella diabòlica formada pel desig de poder i el desig de posar-hi cullerada.

—L’altre dia parlava amb Joan Daniel Bezsonoff sobre l’Algèria dels anys cinquanta i hi havia una pregunta incòmoda per a tots dos que era que la descolonització potser no ha estat tan bona, no?
—Crec que no n’hi ha hagut, de descolonització, la colonització ha assumit noves formes, però no hi ha hagut una descolonització en el sentit etimològic del terme. Què m’ho fa pensar? Doncs l’escalfament global. L’escalfament climàtic té més impacte i pesa més en els països més pobres, que en bona part són antigues colònies dels països occidentals, antigues colònies angleses, franceses, espanyoles o portugueses. Per tant, la diferència considerable de riquesa entre els països més rics i els més pobres és una manera moderna de colonització, cosa que em fa pensar que la colonització ha patit tot un seguit de mutacions, però que no hi ha hagut una descolonització com a tal. Però jo no sóc ni polític ni historiador, és solament la meva opinió.

—Contundent.
—És clar. Quan veig quin ha estat el destí dels països més pobres i m’adono que són ells els qui patiran més la perversió del règim capitalista que es diu escalfament climàtic, ho hem de dir clarament. El canvi climàtic és una perversió del capitalisme, la covid és una invenció del capitalisme. La covid ha nascut de la superproducció alimentària, d’animals. Hem volgut fer ramaderies amb cinquanta mil vaques i això ho fa el capitalisme, i la malaltia principal del segle és el canvi climàtic i això és el resultat d’un capitalisme galopant que mai no ha previst res més que no sigui el benefici a curt termini. Per tornar a la teva pregunta, crec que no hi ha hagut una descolonització sinó que ha pres unes altres formes.

—Defenseu que la virtut més important per a escriure és fer-ho senzill, cosa que s’hauria de fer malgrat que costi. Per tant, tota l’essència del llibre, i sense fer aixafades de guitarra, ja és a la primera escena de la processó inicial dels Pelletier al primer capítol? D’on us va venir la idea de concentrar tot allò que podrem llegir després en aquesta escena?
—També és una lliçó per als periodistes i per a tothom que escriu. Això està molt ben vist, l’has clavada. La processó és una metàfora de tot el llibre i fins a cert punt el final i el principi s’assemblen. D’alguna manera, és la gran paradoxa, perquè és molt difícil de fer les coses senzilles, i potser sembla una fórmula fàcil recomanar que es vagi sempre a la part més senzilla, però és el més complicat. El nostre cap sempre complica les coses, les fa complexes. I és difícil de mantenir la complexitat fent la lectura fàcil. El problema és que els crítics es pensen que quan una cosa és fàcil de llegir, ha estat fàcil d’escriure, i en realitat és tot el contrari i els costa molt d’assumir aquesta idea.

—Us hi heu trobat, entenc…
—Per descomptat, no tinc gens de bona reputació a la literatura francesa. Quan vaig guanyar el premi Goncourt el 2013 molts crítics deien: “Ui, en Lemaitre, buf.” Amb el llibre següent diuen: “Oh, en Lemaitre…” Amb el tercer: “Ah, mira, en Lemaitre, no està tan malament” I amb el quart: “Ah, caram, caram en Lemaitre!” He necessitat quatre llibres per a convèncer certs crítics que allò que els havia semblat molt senzill en realitat era bastant més complex. I un dels secrets de fabricació és simplificar el decorat i fer més complexos els personatges.

—Segurament, en aquesta recepció crítica hi pesava molt el fet que vós havíeu fet novel·la negra… Ací, si fas novel·la negra et bandegen de la crítica i ets escriptor de segona.
—Sense cap mena de dubte. Era un outsider quan vaig guanyar el Goncourt. Ningú no es podia imaginar que un home que venia de la novel·la negra podia entrar a la llista del premi. El meu nom no era a les apostes dels crítics i periodistes de cap manera. Era l’outsider perfecte perquè venia literàriament de la novel·la negra.

—I com si no poguéssiu eliminar la presència de la bèstia, els morts hi són de bon començament i després Déu n’hi do. No és una novel·la negra, però la part negra també hi és.
—Sí, tens raó. Si em fixo en com ho exposes, m’adono que el primer capítol és el que em requereix més temps. En tots els llibres, el primer capítol em costa tant com fer-ne cinc dels altres. Trigo quatre vegades o cinc més a fer el primer capítol que qualsevol altra part del llibre. La meva idea, potser una mica fantasiosa, però és així, és que la novel·la va com un tren sobre raïls, sé cap on vaig i em fa l’efecte que el primer capítol marca la direcció. Si en el primer capítol et desvies una mica d’allò que vols fer, al cap de deu capítols el tren ha marxat, ha descarrilat. Per tant, aquest capítol inaugural inclou moltes coses, actua com una miniatura de la novel·la, n’anuncia els elements principals. És a dir, el plec de condicions del primer capítol és molt exigent, té moltes condicions i em dóna moltes coses. Quan tinc el primer capítol fet, ja només manca escriure el llibre.

—“Només”, un petit problema de cinc-centes pàgines més…
—Sí, és un detall sense importància.

—Entrem una mica en aquestes cinc-centes pàgines. Hi ha una cosa que em fascina molt, la primera arribada de l’Etiénne a Saigon, on no comprèn res, entra dins la corrupció directament, per una banda, i dins la suor, per una altra, dins un món completament diferent. La sensació de no entendre res és un dels grans encerts del llibre.
—El trajecte que he fet ha estat tastar diferents llocs per trobar el tema i, igual que l’Etiénne, hi havia un moment que no trobo què he de fer, però aleshores em trobo en una situació que em fa pensar en Marcel Carner, el director de cinema, que en un moment del muntatge d’un dels films diu una frase increïble: “Ací hi ha una pel·lícula però no sé on.” Em passava igual, sabia que hi havia una novel·la, però no sabia on. Ara, una vegada trobat el tema, la corrupció a través de la piastra, desfaig el camí i em poso en el lloc de l’Etiénne i faig que ell entri en el meu tema. No identifico la dificultat de l’Etiénne amb la meva, la meva consisteix a dirigir l’operació, mentre que ell n’és la víctima, i això ho canvia tot.

—Als escriptors de novel·la negra, els diuen que opten pel crim més baix i sovint passional perquè no són capaços d’entendre la situació financera complexa del món, que és el gran crim. Però vós, en aquesta novel·la, heu estat capaç d’explicar-ho. És la consecució màxima que pot tenir un escriptor de novel·la negra, poder explicar la corrupció econòmica?
—Sí, i tant. Normalment, en una novel·la negra faria descobrir al lector la corrupció, al final del llibre; però faig tot el contrari, sense misteri. D’entrada, a l’Etiénne li diuen com funcionen les coses i, per tant, en treballo les conseqüències. La novel·la negra treballa les causes i jo, les conseqüències. És una fórmula una mica diferent de la mateixa cosa. No m’interessa fer descobrir als lectors alguna cosa com a sorpresa, sinó dir, ara la situació és aquesta, què farà, aquest personatge?

—El gran món no deixa de ser una novel·la familiar, potser perquè les famílies són la institució més complexa?
—Sí i no. Una nissaga només comença si hi ha relleu generacional, i aquesta novel·la no és una nissaga sinó que és una història de família. La història familiar arribarà quan en els pròxims llibres tinguem la segona generació o la tercera. Però sí que estic d’acord que és una història protagonitzada per una família. La meva hipòtesi s’assembla molt a la teva perquè la família és el niu de totes les neurosis, diguem-ho clar, és la primera institució que et fa parar boig, després ve l’escola i després, l’empresa. I si algú sobreviu a totes tres vol dir que és molt sòlid, i vet ací la tragèdia de la nostra existència. Per això crec que les famílies fascinen els escriptors, la família és el lloc de la follia i no entenc el concepte de família disfuncional…

—Perquè ho són totes?
—Naturalment, és una qüestió de gradació. I a la novel·la ho porto una mica al límit. La meva hipòtesi és que aquest niu de relació fabrica la resta, encara que sigui per rebuig. Sempre ens movem en relació amb la família i crec que la fascinació que els escriptors en tenen és perquè qualsevol família és la llavor de com gestionarem les relacions amb els altres. Els infants sempre són el resultat de la neurosi dels seus pares, i aquesta era la meva hipòtesi per a la creació d’en Jean. La neurosi de Louis Pelletier era ser patriarca i crear Pelletier i fills, i jo mostro bé com tots som víctimes de les nostres famílies, no sempre tot és tràgic, però opto perquè el lector es quedi tant xocat pel vessant nociu d’en Jean com emocionat pel fet que és el resultat d’aquest mandat patern. El meu somni és que al final del llibre la gent senti tant fàstic com seducció pel personatge. Una mica com el que penso dels periodistes [riu].

—I com els periodistes dels escriptors, sobretot quan hem de llegir més de cinc-centes pàgines en una setmana…
—I tant, però sempre podeu fer una lectura en diagonal i us estimarem igualment [riu].

“Aquí hom no pot seure ni jaure ni restar dempeus”, diu T. S. Eliot a La terra erma, el gran poema del modernisme anglosaxó. Amb aquesta frase, manllevada de Wolfram von Eschenbach, poeta bavarès del segle XIII, Eliot al·ludia a un mal difús que soscava la civilització moderna. Al Parzival el mal és l’esterilitat d’un reialme on les plantes es mustien, les ovelles no anyellen, les vaques no vedellen, les gallines no ponen, les truges no garrinen, les egües no pollinen i les dones no donen a llum. El rei d’aquest país pateix a causa d’una ferida inguarible rebuda en combat. No podent seure ni jaure ni caminar a causa del dolor, es distreu pescant amb canya en un rierol a prop del seu castell. Per aquesta activitat rep el sobrenom de “rei pescador”.

De jove em vaig interessar per la llegenda del Graal i vaig dedicar anys a estudiar-ne les diverses versions i la literatura relacionada. Tant que vaig acabar convertint-la en el tema de la tesi doctoral i en un llibre que no féu fortuna. Potser per no haver encertat a fer-lo més amè o potser perquè als anys vuitanta poca gent s’adonava que ja érem a les portes d’una nova edat mitjana, tal com advertí Umberto Eco el mateix any que vaig presentar la tesi. Cercant de situar el rerefons geogràfic de la llegenda, l’estiu del 1981 vaig viatjar a Glastonbury, al comtat anglès de Somerset, un dels llocs del suposat encontre de la tradició celta amb la llegenda del calze en què Josep d’Arimatea recollí la sang de Crist. L’any següent, havent esgotat els fons rellevants de la Biblioteca de Catalunya, em vaig traslladar a la Universitat de Berkeley per a ampliar lectures i posar-me sota la direcció d’un especialista. Havia constatat la dificultat d’avançar a la universitat de Barcelona, on l’eminència en filologia romànica, Martí de Riquer, resultà renuent a admetre la influència de la mitologia celta en la llegenda del Graal, una influència que pocs dels qui han estudiat el tema posen en dubte. En tot cas, m’interessaven força més els aspectes mítics de la llegenda que no pas la lletra menuda de les fonts positives en què Riquer excel·lia però que també el limitava.

Estudiar els mites antics en plena revolució digital pot semblar un caprici estrafolari davant prioritats com l’economia, la justícia social o la política. Però el problema del decandiment de la terra erma o devastada (i no pas “gastada”, com traduí Joan Ferrater suggestionat per l’afinitat etimològica, car waste i gastat deriven igualment del llatí vastus) és precisament que la norma social, la idea institucionalment adient, s’imposa a la pulsió de formular preguntes ingènues que ningú més no s’atreveix a posar. Perceval, el model francès de Wolfram, també ho és de L’ingenu de Voltaire. Anant amunt i avall per la terra erma, Parzival arriba al castell del Graal, on el reben amb molta expectació i cortesia. A l’estança on el conviden a sopar és testimoni de cerimònies el significat de les quals se li escapa. Intrigat, ja té la pregunta a flor de llavis, però es mossega la llengua, perquè, educat en la usança de la cavalleria, recorda que no és propi de cavallers preguntar. Callant, però, decep els hostes, qui així i tot li reten el deure de cortesia i havent sopat l’acompanyen a la cambra on podrà passar la nit. En despertar-se l’endemà, el cavaller troba desert el castell i el seu cavall, llança i escut esperant-lo a la plaça d’armes. En travessar la portalada, el pont llevadís s’alça tot d’una i colpeja les potes posteriors del cavall. Al moment d’allunyar-se, Parzival sent una veu que l’increpa: “Fot el camp, gamarús!” El cavaller passa els cinc anys següents cercant debades el castell amb l’esperança de repetir i no fallar la prova. Rodant per un món hivernal, un dia topa amb la cort itinerant del rei Artur i és convidat a la famosa taula. Però tot just s’hi ha assegut que es presenta una dama monstruosa dalt d’una mula de color de rosa que l’escarneix en presència de tota l’elit cavalleresca. Havent-lo avergonyit, la dama anuncia una nova aventura en un altre castell, i un grapat de cavallers del rei Artur s’alcen de taula i se’n van a l’encalç d’aquesta oportunitat de glòria. Com que tota ocasió de lluir-se és bona, es dispersen a la percaça de renom, havent-se oblidat de restituir la salut del país. Mentrestant, Parzival erra per la boscúria tot sol fins que arriba a una ermita un divendres sant. De l’ermità, n’aprèn detalls de l’aventura viscuda i la raó del seu fracàs. El cavaller promet que tornarà al castell per esmenar-ho, però l’ermità li assegura que no hi ha segones oportunitats; l’aventura cal encertar-la la primera vegada.

L’obra és plena a vessar d’històries secundàries, però, com La Divina Comèdia, l’altre gran poema de l’edat mitjana, també és una història sobre el poder de l’amor. Aquí la dama, Condwiramurs (que vol dir ‘dirigir l’amor’), no és cap dona de la ment sinó l’esposa terrenal, una Penèlope gòtica. La relació de la fidelitat amb el trencament de l’encanteri és patent en el fet que l’heroi té descendència i assegura la continuïtat del llinatge del Graal. Que la fidelitat és la clau del triomf ho declara la dama monstruosa quan reapareix al final i convida Parzival a tornar al castell. La virtut de fidelitat en l’amor deriva de la revolució trobadoresca del segle anterior, però no s’ha de passar per alt un altre element revolucionari en l’elogi del sentiment espontani malgrat els usatges de classe o gremials. En les primeres dècades del segle XIII, Europa era en plena expansió monàstica i acumulava escàndols de simonia sense que Innocenci III aconseguís de posar-hi remei. La simonia era el terme tècnic per a la corrupció eclesiàstica i el castell del Graal representa el centre de l’espiritualitat. Allò més colpidor d’aquest castell invisible al comú dels mortals és que els seus estadants saben perfectament què cal fer per trencar l’encís que els subjuga, però són impotents per a dur-ho a terme i, en canvi, el qui ha de reeixir no ho sap. L’alliberament cal acomplir-lo d’esma, amb puresa de cor i sense full de ruta, gairebé a l’atzar. La paraula màgica és una expressió de compassió espontània i sincera amb el patiment del rei i per extensió de tot el reialme.  Menat per segona vegada a la presència del Graal, Parzival demana al rei: “Què us dol, oncle?” De sobte es trenca el sortilegi i tot seguit el cavaller relleva el rei pescador en el tron del Graal.

El Parzival és una obra antiedípica i anti-hamletiana. Com la Tebes empestada de Sòfocles i la Dinamarca corrupta de Shakespeare, el país del Graal pateix d’un mal de naturalesa espiritual. Encara hi ha més paral·lelismes. Si Èdip puja al tron mitjançant un acte de violència l’abast del qual no sospita, i si Hamlet ajorna la venjança malgrat saber la causa del mal que trasbalsa l’estat, Parzival puja al tron havent guarit rei i reialme i sense cap més culpa que la reticència a deshora per mor de la convenció. Ha pecat per timidesa davant la correcció política. Per triomfar, el cavaller de l’exili ha d’esdevenir l’heroi de l’antipolítica. Wolfram anomena el Graal Lapis Exilis, la pedra de l’exili, perquè l’exili és la pedra de toc de la capacitat salvífica que es cova en la recança i la humilitat. Wolfram ensenya que la terra morta pot reviure i fructificar si l’heroi supera la humiliació, el ridícul i els retrets i, fent cas omís dels qui asseguren de bona font que no hi ha segones oportunitats, es manté fidel al fur intern. Un bon dia la dama de rostre espantable pot capgirar el valor de l’aventura i descobrir-li que el sentit rau en la compassió per la sobirania ferida i amb el país prostrat.

Reciclar contenidors marítims per fer-hi allotjaments temporals destinats a joves, gent gran que viu tota sola, víctimes de violència masclista i diversos casos urgents. I, a més, tenir-los llests de pressa –la construcció d’un edifici només triga 22 setmanes– i disminuir la petjada ecològica. Aquesta era la idea que la regidora de Model de Ciutat, Habitatge Digne i Sostenibilitat de l’Ajuntament de Palma, Neus Truyol, va posar damunt la taula fa tan sols una setmana per tractar de donar solució a l’emergència d’habitatge de la ciutat i als preus desorbitats que hi ha. Però les crítiques a aquest model i, fins i tot, la desmarcada del batlle mateix, José Hila, i del govern de Francina Armengol no van trigar a aparèixer. Pocs dies després, la proposta, que té èxit en unes altres ciutats, com ara Londres, Copenhaguen, Vancouver i Barcelona –on ha guanyat uns quants premis–, va passar a ser no res.

Tant el govern com Hila van sortir a dir que allò que Palma i les Illes necessitaven eren solucions permanents a la crisi de l’habitatge. Una cosa que tant la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Mallorca com el consistori barceloní matisen. “Quan desnonen un matrimoni amb un fill de tres anys, aquesta família necessita una solució immediata”, diu Àngela Pons, portaveu de la PAH. En aquest sentit, recalca que parlar de solucions definitives tan sols és possible si realment l’administració hi treballa i les pot oferir, cosa que, ara com ara, no és possible: “Fan demagògia sobre les solucions definitives.” Per part seva, el gerent d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Javier Burón, parla clar: “Us convido a desconfiar de la gent que diu que la solució a les qüestions d’habitatge és o temporal o definitiva. Perquè és una cosa i l’altra. En tots els llocs d’Europa amb polítiques d’habitatge ben desenvolupades, els equipaments temporals tenen un paper important.”

Pons creu que moltes de les crítiques rebudes a la idea de construir pisos contenidors –a Barcelona hi va haver polèmica quan es va proposar– és per la paraula: “Sona dura, fa que sembli més lleig que no és, però després veus els pisos i estan molt bé.” De fet, la portaveu de la PAH diu que estan a favor d’aquesta mena d’equipament i de qualsevol solució digna per a les famílies que no tenen recursos: “I aquesta, ho és.”

A Barcelona, aquest model existeix i va destinat a les persones en situació d’emergència. Premiat amb el New European Bauhaus, és una solució temporal –entre un any o dos– perquè les persones i les famílies que hi viuen, algunes monoparentals, tenguin un acompanyament social, laboral i comunitari per a recuperar les seves capacitats i tornar al mercat de l’habitatge pels seus mitjans i sense abandonar aquest acompanyament. De fet, moltes d’aquestes famílies havien perdut casa seva o el seu recurs residencial i no podien tenir la valoració de la mesa d’emergència. És a dir, eren abocats a viure al carrer.

Viure en cinquanta metres quadrats i dins un contenidor marítim

A l’APROP (Allotjaments de Proximitat Provisionals) de Glòries hi viu n’Amal Chafik. Té vint-i-vuit anys i un fill de cinc amb discapacitat. En aquest edifici de setanta-set contenidors, s’hi allotgen, com ella, quaranta-dues famílies o persones en una situació semblant. Poder tenir un pis d’aquestes característiques li ha canviat la vida. “Abans vivia en una casa compartida, en una habitació, i era molt difícil per a mi i per al nen. I aquí és tot nou, hi ha molt d’espai per a tots dos. Tenc la meva habitació i ell la seva, tot va perfecte”, explica contenta.

Chafik parla del seu menjador estant, equipat amb una taula gran, un sofà, un moble i una taula auxiliar. Allà hi pot fer vida tota sola, amb la seva criatura, quan no ha d’assistir als cursos que fa. És la primera vegada que té un pis d’aquestes característiques i conta que el seu fill, que abans estava més trist, ara ha recuperat més la felicitat, tot i les dificultats amb què ha de viure per la seva malaltia. “Abans no tenia lloc per a jugar, ara té la seva habitació. Compartint pis amb més gent hi havia molts problemes”, apunta.

Darrere el menjador, comunicant amb la zona de les habitacions, hi ha la cuina. Totes dues parts de la casa estan ben il·luminades: una dóna a l’exterior i l’altra, a un pati interior on tenen un petit hort. “Abans patia, tot i que sempre m’han ajudat molt, a Catalunya. Tinc una ajuda econòmica i és cert que abans podia compartir pis, almenys no era al carrer. I el nen té tots els drets a l’escola”, ens explica, i repeteix: “Estic molt contenta.” Chafik també és conscient que és una solució temporal, i per això lluita per poder tenir una feina, poder pagar un lloguer i sortir del pis perquè una altra persona tengui les seves mateixes oportunitats.

Aquestes famílies paguen entre el vint per cent i el vint-i-cinc dels seus ingressos, siguin de la renda o de la feina que puguin obtenir. La idea de l’ajuntament no és recuperar la inversió amb els lloguers, sinó que les famílies surtin amb la possibilitat de donar una primera entrega a un lloguer i incorporar aquest pagament com a part de les despeses que han d’incorporar a la seva economia familiar, però sense que sigui un impediment per a estalviar prou per sortir durant la seva estada.

El seu sistema constructiu modular –com si fossin peces de Lego– permet d’agrupar, combinar i acoblar sèries de peces completes i personalitzades, i adequar cada projecte al seu entorn. Tenen llum i ventilació natural, atès que tenen façanes enfrontades amb solament dotze metres de profunditat. Per a fer la bugada, els residents tenen una sala de rentadores. A més, el procés constructiu és més sostenible. A l’APROP de Ciutat Vella, el primer que es va estrenar i que té dotze allotjaments, es va reduir del 33% de l’energia primària no renovable i les emissions de CO₂ i es va aconseguir un estalvi de consum de recursos d’un 48%. El cost d’inversió de l’APROP de Ciutat Vella ha estat de 940.000 euros i el de Glòries de 5,7 milions.

Laia Claverol, gerent de l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, detalla que aquestes menes d’equipaments tenen un altre avantatge: es poden muntar i desmuntar i posar en un altre lloc. “Té poca petjada ecològica i poca invasió en el procés de construcció de l’entorn”, subratlla, i afegeix: “Quan hi entres veus que no té cap diferència amb un habitatge. És més, tenim un parc d’habitatge molt deteriorat a la ciutat, molt d’habitatge privat en condicions més dolentes que no les d’aquí. Per tant, és absolutament digne.”

Rescatat del carrer

Així ho considera també Andrés Pueblas. Un home que va viure al carrer durant anys i també en pisos compartits “amb gent tòxica”. El seu pis, a diferència del de Chafik, és fet solament amb un contenidor i té poc més de vint-i-cinc metres quadrats. Hi viu d’ençà de fa un mes. “Era a punt de partir cap al poble… on fos”, relata, i conta que té una entrevista amb Barcelona Activa per treballar en la seva reinserció laboral.

Es dedicava a la construcció i també era pintor. D’ençà dels catorze anys va tenir un problema amb l’alcohol i el 2008 va tenir la seva primera gran caiguda. De tot això, se’n va refer per les comunitats terapèutiques. Ara, gràcies a l’oportunitat de viure en aquest pis, diu que se sent molt motivat i que té un objectiu molt clar: “Trobar feina per poder passar el mes; jo ja he tengut massa vacances.”

Per ell, l’habitatge on dorm no té res a envejar als que costen 3.000 euros el mes, atès que considera que no cal tanta cosa. Està prim, però mostra amb orgull l’armari on guarda el menjar, la nevera, els dos fogons de gas amb què cuina, el seu bany –per fi, propi– i la seva habitació, amb un llit de cent trenta-cinc centímetres d’amplada. “M’han rescatat. Al carrer no et podies moure, ni anar a cursos.”

Feia disset anys que no tenia un lloc propi on viure. La covid li va passar factura, també. I arriba a dir que passar les primeres nits sol, fins i tot, se li va fer estrany. “Si he de tornar al carrer, no serà ni per culpa meva ni de les entitats que em donen suport”, explica, i subratlla les ganes que té de fer feina. “Estaré molt agraït sempre. Dir que he tornat a néixer en aquesta edat és una mica absurd, però tinc molta motivació i autoestima”, diu.

Marina Subirats (Barcelona, 1943) ha dedicat tota la carrera a estudiar les desigualtats, especialment de gènere. És catedràtica emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, gestora pública i sociòloga especialitzada en educació i sociologia de la dona, i fa anys també va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i directora de l’Institut de la Dona.

Ara, quan és a punt d’arribar a vuitanta anys, ha decidit de donar un cop d’ull al passat i parlar sobre les relacions mare-filla, un terreny pantanós i poc explorat, però en què hi ha molta cosa a remenar. A De mares a filles: la transmissió de la feminitat (Edicions 62) parteix de la relació amb la seva mare per introduir un assaig que pot interpel·lar-nos a totes. Parla de tots aquells mandats terribles que moltes mares s’han encarregat de transmetre, però no per culpabilitzar-les, sinó per aclarir-ne l’origen: una societat patriarcal que t’obliga a condemnar la teva filla de la mateixa manera que van condemnar-te a tu.

—Heu investigat les biografies de les vostres parentes i avantpassades. Què us ha sorprès?
—Tenim la idea que vivien d’una altra manera, però realment la meva vida no ha tingut res a veure amb la de la meva àvia o besàvia. Es casaven a quinze anys, es passaven la vida parint, molts fills es morien i cap als quaranta anys o cinquanta es morien esgotades. Aquesta era la vida de les dones pobres. No eren individus, la seva feina tan sols era reproduir i cuidar. Perdien fins i tot el nom del pare i no tenien ni nom propi, totes es deien Úrsula i Maria. La cosa important era la casa, no la persona. Si hi havia una àvia Úrsula, també una néta. Ara hem trencat amb el passat del tot i som en una etapa que ens hem d’inventar una nova manera de ser dones o persones.

—Expliqueu que la vostra mare us va dir: “Quan vas néixer et vaig estimar molt, però no eres un nen.”
—Li vaig demanar per què m’havia dit certes coses durant la vida, i m’ho va explicar. Em va estimar molt, però volia un nen. Als pobles era molt important tenir un nen per a les feines al camp en què es requeria més força i aquesta visió s’ha anat mantenint al llarg del temps. A la Xina, quan solament els deixaven tenir una criatura, en molts casos, si tenien una nena, la mataven, i això passava als llocs més apartats, on encara llauraven amb mètodes més antics. Era una preferència molt ancestral. Si no hi havia nens, a vegades les famílies tenien un mosso, però ja calien més diners.

“Les dones abans no eren individus, la seva feina només era reproduir-se i cuidar”

—Tant aquesta preferència pels nens com les coses negatives que les mares han transmès a les nenes les expliqueu per una qüestió social, sense fer-les culpables. Parleu de la relació mare-filla com la transmissió d’una condemna. Què implica?
—Moltes dones de la meva generació m’han explicat “la mare em va fer això i allò”, sempre com si fos una cosa psíquica: era dura, rondinaire, despietada, manaire… Òbviament, també hi ha característiques individuals, però el que hi ha darrere és el mandat social patriarcal, no unes mares terribles. Elles ho fan pel teu bé, perquè pensen que t’han de convertir en una dona acceptable. Si no fossis acceptable, no series acceptada. La feina de la mare és convertir-te en una dona segons el model, i com que és un model mutilador, la mare et mutila.

—Quines són, aquestes mutilacions?
—Una que ja no hi és: no calia que les dones estudiessin, el seu afany de saber es menystenia o ridiculitzava. L’altra és el desig sexual. A una noia que era presumida o provocadora li recordaven que havia d’arribar verge al matrimoni. Jo tenia una tia que em deia que em regalava un barret si m’allargava la faldilla, que ja era llarga… O àvies que deien que les nenes d’un any ja havien d’anar amb els braços tapats. La repressió sexual també implicava que ningú no t’explicava res, hi havia noies que tenien la regla i es pensaven que estaven malaltes. I el futur eren el matrimoni i els fills. Si arribaves als vint i no hi havia ningú, podia ser un problema familiar, i encara més als trenta.

“La feina de la mare és convertir-te en una dona segons el model, i com que és un model mutilador, la mare et mutila”

—Dieu que una de les maneres en què les mares han complert aquest mandat de fer-nos petites ha estat directament sobre els nostres cossos.
—En algunes societats això ha estat una mutilació del cos que fa que no puguis anar gaire lluny, com ara l’embenat de peus a la Xina o la mutilació genital. A la Xina els havien de deixar els peus de set centímetres i, per tant, a cinc o sis anys els embenaven i estrenyien ben fort. Els dits es podrien i queien, algunes es morien de la gangrena… Això ja no es fa, però les mutilacions genitals, sí. I no solament t’impedeixen el plaer sexual, sinó que a més tanquen l’orifici de la vagina i això porta molts problemes. Quan es casen, l’home ho talla, la idea sempre és la puresa. Però quan no hi ha mutilació física, hi ha un tancament dins el cap: no pots parlar amb un home que no sigui de la família, has de mirar a terra, conformar-te, tapar-te els cabells… Interioritzar la limitació mentalment.

—Per què es reprodueix en la filla tot allò que una mateixa ha patit?
—És la interiorització del mandat. La relació mare-filla és la més contradictòria i perversa. És la teva nena, l’estimes, és la teva continuació, però alhora la destrosses tant com t’han destrossat a tu perquè ho has interioritzat. Part de l’aprenentatge de ser dona és eliminar el nostre desig. Fins al punt que acceptis com a desig propi el desig de l’altre. Si t’havies de casar i seguir sempre el teu marit, valia més que pensessis que allò que ell volia era allò que volies tu… A les mares els van anul·lar el desig fins al punt que després ja seguien la norma perquè no sabien què volien. La relació pare-fill també és conflictiva, però és l’Èdip, d’això se n’ha parlat, va per uns altres camins. En canvi, sobre la relació mare-filla, se n’ha escrit molt poc, normalment coses molt toves, dolces i nostàlgiques, quan la mare ja és morta.

“Part de l’aprenentatge de ser dona és eliminar el nostre desig”

—Heu posat exemples d’unes altres cultures. Quins exemples posaríeu de la transmissió del mandat en la nostra?
—Hi ha hagut una revolta i neixen dones diferents. De fet, la meva mare hauria estat diferent si no hagués estat per la guerra, però li van dir: “Tu, a casa.” La meva generació va haver de tornar a fer una part de la guerra. Les dones d’avui, generalment, totes aquestes imposicions ja no les tenen, entre més qüestions perquè la religió era un element molt important. Aparentment, s’ha desfet aquest gènere femení i la majoria de mares no el transmeten. Pensen que et casaràs i tindràs criatures, però sobretot et diuen que estudiïs. En aquest sentit, ens hem convertit en individus semblants als homes. Però es fa una transmissió diferent –no tant per part de les mares, sinó per part dels mitjans i les xarxes– segons la qual has de ser maca i perfecta. La sexualitat de les dones abans era tabú i ara es converteix en un capital que has d’explotar.

—En la posició d’objecte de desig, no de subjecte que desitja.
—Exacte, ets l’objecte a guarnir i mirar, i això farà que tinguis poder. Hi havia un anunci en què sortia una dona molt bonica que després acabava essent primera ministra. El missatge és que si ets atractiva, manes. Es ven com si fos apoderament, però és situar-te en el mateix punt: ets l’objecte i l’altre és qui et compra. En compte de la repressió de la sexualitat, tenim l’explotació dels aspectes eròtics perquè una noia pugui col·locar-se bé.

“La sexualitat de les dones abans era tabú i ara, un capital a explotar”

—Els comentaris sobre el cos vénen de tot arreu, però sovint també els fan les mares: “T’has engreixat”, “T’has d’aprimar”…
—La meva mare, i ho havia vist en més mares, m’ho criticava tot, de l’aspecte físic. I després de gran em va dir: “És que eres molt maca i t’ho hauries cregut…” Em veia la més maca, però sentia que m’havia de dir aquestes coses, i això encara hi és perquè l’altaveu social ho diu cada dia i la mare ha de seguir les normes. Les mares tampoc no transmeten com abans la qüestió de la neteja i les cures, la feminitat se centra en l’aspecte, la càrrega és aquí. Tampoc no es destaca tant la dolçor. Encara queden les princeses Disney, però no ens rebutgen tant l’agressivitat perquè imitem el model masculí.

—Dieu que la imitació del model masculí per a aconseguir la igualtat hauria de canviar, per part del feminisme. Per què?
—Abans no podia ser d’una altra manera per al feminisme, havíem de reivindicar deixar de ser mestresses de casa, però ara toca canviar-ho. Els homes necessiten més canvi que no pas nosaltres, perquè nosaltres ja hem fet una part del camí i ells molt poca. Si solament eliminem el gènere femení i generalitzem el masculí, anem cap a una societat molt més dura i competitiva. Darrerament, hem vist casos com el de Sturgeon, les dones ens adaptem malament a aquest món. Ens transformem socialment en homes, sense poder deixar del tot allò altre.

—I ells?
—Als homes encara els socialitzem com a guerrers destructors i a les dones com a cuidadores. Les dones hem agafat tot allò que és bo dels homes i una mica d’allò dolent i els homes també han d’agafar la part bona de les dones. Nosaltres ho teníem tot a guanyar i ells tenen molt a guanyar, però també perdran els privilegis. Hi ha dos gèneres, però no són l’un al costat de l’altre, sinó l’un a sobre de l’altre. Tots dos mutilen, però un dóna avantatges. Hem d’anar cap a l’eliminació dels gèneres, no cap a l’afirmació dels gèneres, com es fa amb la qüestió trans. Que cadascú visqui, estimi, treballi i es vesteixi com vulgui, sense tocar el sexe, perquè és una variable de caràcter natural i tot això portarà molt de dolor a la gent que mira de modificar-se el cos amb hormones, etc. Tens el cos que tens i viu com vulguis.

“Els homes també han d’agafar la part bona de les dones”

—En una societat sense rols de gènere això seria més fàcil, però no som aquí. Moltes persones trans expliquen que aquests models tan rígids fan que no puguin viure com volen, i per això a vegades fan canvis de la mena que sigui.
—Per tant, hem de canviar la societat, i fins que no canviï, el problema el tindran igual, perquè a la major part de persones trans se’ls nota, i quan vagin a buscar feina i es trobin gent amb prejudicis seran rebutjades igualment. No perquè hi hagi una llei les acceptaran, les lleis són necessàries, però és la mentalitat social que ha de canviar. Més que transformar els cossos de les persones per adequar-los a un model, el que cal és desfer els models i transformar la mentalitat.

—En general, l’activisme trans avui dia està en contra del discurs dels cossos equivocats i sovint no posa èmfasi en els canvis corporals. Moltes persones trans diuen que alguns canvis no sempre hi són ni sempre són necessaris. Què en penseu?
—Això em sembla molt bé, que visquin com vulguin. Els nens han de poder jugar amb nines i portar cabells llargs sense que passi res ni vulgui dir res sobre la seva sexualitat i gènere. Però ara no toquem els cossos. Que homes volguessin ser dones no m’ho hauria esperat mai, perquè ser dona és un problema. Ara hi ha moltes noies que volen ser nois perquè veuen que com a dones tenen moltes dificultats.

Judith Juanhuix: “Totes som trans perquè totes tenim conflicte amb el nostre gènere”

—Però ser trans no és una decisió deliberada ni un caprici.
—És clar, però la gran majoria de les persones neix amb un sexe definit. El sexe no és una cosa tancada en el sentit que dóna una variabilitat de caràcters, però sí que és una cosa tancada en la mesura que parlem de funcions reproductives. Res no ens marca comportaments o tendències. Fins que no tinguem igualtat total, no sabrem quina és la part biològica que ens marca una diferència entre homes i dones. Però aquesta diferència, tal com ha estat marcada històricament, és construïda, no natural. Sempre hi ha hagut persones que no s’han ajustat al patró, i cultures amb un tercer gènere, reservat a homes que no s’adapten al gènere masculí. En cultures com la nostra, fa anys eren considerats monstres. Ara això s’accelera perquè s’ha tret la prohibició, s’ha acceptat. I hem trobat la solució de dir que pertanyen a l’altre sexe, però no és veritat.

—Es parla de transició de gènere, normalment.
—Però sexe i gènere són coses molt diferents. Eliminar els gèneres vol dir que puguis viure com vulguis hagis nascut home o dona, que, en el terreny social, tot allò que és possible per als homes i tot allò que és possible per a les dones sigui possible per a tots dos. Però abans hem de revalorar la cosa femenina i convidar els homes a entrar-hi. No m’hauria pensat mai que veuria un home amb arracades. Se les han posat i no vol dir res, hem de normalitzar-ho. Hem d’empènyer el canvi social, no el canvi individual.

—Realment és possible abolir el gènere del tot?
—Sí. Es van trencant els gèneres i tota la qüestió trans és part de l’embolic d’aquest trencament, i d’aquí a uns anys caurà. No es fa d’avui per demà, però els gèneres s’han desfet més que no hauria pensat, sobretot el femení. Quan era adolescent, no em podia imaginar una vida com la que he tingut: he estat regidora a l’Ajuntament de Barcelona, catedràtica, directora de l’Institut de la Dona… Els homes han evolucionat menys, però ara molts cuiden, porten arracades, ploren en públic… I és un bon moment per a revalorar la cosa femenina, fins i tot a escala de política mundial. Si no, ens carregarem el planeta.

Podeu trobar De mares a filles a la Botiga de VilaWeb

Sempre m’ha agradat recomanar llibres –i que me’n recomanin–, seguir els gustos dels lectors per poder encertar-la cada cop més, i els meus amics estan molt acostumats que els digui: “Llegeixo un llibre que t’encantarà.” Allà on vaig més perduda, però, és en la literatura infantil i juvenil. Si penso en la meva pròpia experiència, treia petroli de qualsevol cosa: els missals, els llibres d’escola, el TBO. Quan vaig estar interna i llegir era una activitat gairebé clandestina, m’amagava per llegir llibres prohibits, com ara el Diario de Ana María i els de Martin Vigil. Quan em va tocar com a mare, vaig arreplegar l’època de Harry Potter i El senyor dels anells, de manera que, entre els contes de Grimm, els Teo i aquells totxos que fan feredat tampoc no vaig aprofundir gaire en la qüestió. Per això m’ha interessat el llibre Lectures que fan lectors, de Cristina Correro i Joan Portell, que he pogut llegir aquests dies.

Mentre intentava d’omplir el forat de la meva ignorància, no deixava de venir-me al cap una idea recurrent: el problema no és que no hi hagi històries, és que no hi ha temps. Quan era jove, creia que llegir era una necessitat vital sense la qual no podia passar ningú. Sempre em preguntava quan llegien les persones que coneixia, no tenia cap dubte que ho feien. I m’obsedia la idea de trobar alguna feina que impliqués llegir. Quan la vaig aconseguir, de seguida em vaig adonar que allò que per mi és “llegir” no és llegir llibres o articles de lingüística. Per mi “llegir” és llegir ficció (preferentment), poesia, assaig, articles d’opinió, entrevistes, etc. Llegeixo molt i això no vol dir en cap cas que sigui una bona lectora, més aviat sóc una addicta que sempre en vol més. La qüestió és: d’on trec el temps per a llegir?

Llegir generalment és un acte solitari, per això la soledat no em pesa, senzillament és un temps que tinc per a llegir. I hi ha molts moments en què estem sols que ens brinden l’oportunitat de llegir. Les esperes, sigui en una parada d’autobús, al CAP o al cinema (sí, també llegeixo de peu dret). Al transport públic. Abans es veien molts llibres al tren o al metro, ara els han substituït els mòbils (això no vol dir que no es llegeixi). En sortir de classe. Quan surto de classe m’agrada seure una estona abans de pujar al despatx i llegir.

Hi ha moments en què llegir és clarament improcedent i jo no sempre me’n puc estar. Quan portava el meu fill a jugar el partit de cada setmana, aprofitava l’estona entre que ells es preparaven i començava el partit per llegir, i també durant la mitja part. A vegades continuava llegint quan el partit ja havia començat, però això creava incomoditat a les altres famílies i vaig optar per estar-me’n. De Buchi Emecheta vaig aprendre que el cinema podia ser un bon cangur. Ella, que tenia cinc fills, els portava al cinema i, mentre durava la pel·lícula, ella escrivia. Nosaltres, fins que el futbol no ens ho va impedir, anàvem cada diumenge al cinema i, si la pel·lícula no m’interessava, em quedava a fora llegint.

Sempre llegeixo a les hores de menjar, diuen que no és bo i no sé quantes coses terribles, però aquest és un plaer irrenunciable. Una vegada vaig coincidir amb el meu germà en un restaurant. Quan vaig arribar, ell ja estava entaulat i llegint (la mare ens va deixar en herència aquesta passió per la lectura). El vaig saludar, però era tan evident que tenia ganes de llegir, que me’n vaig anar a una altra taula per poder fer el mateix. Per a cap dels dos va ser un comportament anòmal; senzillament, volíem fer una de les coses que més ens agraden i la vam fer. Al cap d’uns dies, però, una amiga de tots dos ens va explicar que algú que era al restaurant li havia dit: “Saps què he vist…?”

Un altre dels llocs privilegiats per a la lectura són els hotels. Aprofito sempre que hi vaig per feina per omplir les hores mortes de lectura, però també tinc un d’aquells plaers inconfessables. A vegades m’escapo un dia o dos per llegir. Fins i tot a vegades quan sóc a casa m’imagino que soc al vestíbul d’un hotel llegint. Perquè als hotels la culpa i la responsabilitat desapareixen. No hi ha unes altres feines a fer, ningú no et diu res, no t’espera ningú. El vici és tan gran que, a vegades, fins i tot quan vaig amb més gent, jo em quedo a llegir mentre ells van a fer turisme. I hi ha qui no entén que faci quilòmetres per anar a llegir, però és que el que et donen els viatges justament és temps. I jo, si tinc temps, l’aprofito per llegir.

Cada vegada més poca gent compra diaris en paper. La crisi del sector ja fa anys que dura. I això, de retruc, ha afectat els quioscs. Anys enrere formaven part del paisatge dels nostres carrers, però cada vegada en queden menys. A Barcelona, per exemple, el 2000 hi havia 440 quioscs censats. Actualment, n’hi ha 296, dels quals 259 continuen actius, 9 han estat cedits a un projecte de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i 28 són tancats. I, encara, enguany és previst de donar-ne de baixa sis més. Aquest problema no és pas exclusiu de Barcelona, sinó que afecta tot el país.

“Els quioscos es moren, és evident” explica Jordi Bastardas, vice-president de l’Associació Professional de Venedors de Premsa de Barcelona i Província (APVPBP). Després d’anys en què els quiosquers han demanat canvis urgents per sobreviure, finalment, l’APVPBP, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Associació de Quioscos de la Rambla i l’Ajuntament de Barcelona han arribat a un acord per canviar la normativa. La intenció de les noves mesures és reconduir el negoci tradicional cap a un model més sostenible i viable econòmicament, tot i mantenir la venda de premsa com a activitat principal.

A l’APVPBP afirmen que aquestes mesures arriben molt tard perquè ja fa anys que els quiosquers pateixen per mantenir els negocis oberts. “Nosaltres només busquem noves sortides”, diu Bastardas, que assegura que mantenir la premsa com a activitat principal no és rendible. Ell és propietari d’un quiosc al barri de Gràcia i diu que el 2008, el 90% dels ingressos li venien de la venda de premsa; en canvi, avui s’ha reduït al 50% i pensa que en menys de deu anys només significarà un 20% dels ingressos totals.

Un nou model que preveu més espai per a uns altres serveis

L’Ajuntament de Barcelona va completar l’11 de febrer la regulació del model de negoci dels quioscs començada a l’estiu. El nou plec de condicions proposa un canvi del model tradicional. Fins ara, el 80% dels quioscs s’havia de dedicar a la venda de diaris, revistes i més publicacions i tan sols es podia destinar el 20% de l’espai a la venda de targetes de transport, loteria o objectes de record. El nou acord permet de reduir l’espai de venda de premsa a un 51% i, per tant, s’amplia fins al 49% l’espai permès als altres productes.

Un altre canvi important és l’horari d’obertura i tancament. Abans, els quioscs havien d’obrir de 8.00 a 15.00 i ara la franja es redueix de 9.00 a 14.00. Les noves mesures també inclouen la possibilitat de vendre cafè per a endur-se i menjar envasat, que fins ara era prohibida. Això sí, no es podran consumir ni manipular aliments al quiosc.

Aquestes noves mesures s’afegeixen a les que ja es van aplicar a l’estiu. Aleshores es va aprovar l’opció d’oferir un servei d’armariets per a la distribució de paquets i instal·lar caixers automàtics i antenes de 5G. Tot plegat ha d’ajudar a remuntar el moment tan complicat que viu el sector, però l’APVPBP no canta victòria. Malgrat estar contents amb el canvi, asseguren que els nous acords en alguns casos són paper mullat, perquè, encara que hagin estat aprovats per l’ajuntament, cada districte ha de decidir si permet la venda de cafè i aliments o no. A barris com l’Eixample, on els comerços de restauració són abundants, és possible que les noves mesures no es puguin acabar aplicant.

Per què tanquen els quioscs? 

La crisi de la premsa escrita, deguda a la davallada d’inversió publicitària en paper i l’auge de les xarxes socials i els telèfons intel·ligents, ha estat la principal impulsora de la transformació dels quioscs. Durant aquesta última dècada, la venda de diaris i revistes ha caigut dràsticament. Per això els quiosquers s’han hagut de modernitzar i adaptar-se a les necessitats actuals incloent una gamma de productes més àmplia dins l’oferta. Bastardas explica que, només instal·lant un caixer automàtic i un sistema d’armariets per a la distribució de paquets, els quioscs poden arribar a cobrar 600 euros mensuals.

A les àrees més turístiques de Barcelona ja fa anys que els quioscs hi venen postals, clauers i més productes per als turistes, i a la resta no és estrany de veure-hi productes d’alimentació envasats o begudes. Tanmateix, el futur dels quioscs perilla perquè les condicions econòmiques són una barrera d’entrada al negoci. El sector assegura que aquesta severitat de les condicions dels contractes és el motiu d’un dels principals problemes que han d’encarar: la manca de relleu en el negoci. El marge de benefici que les distribuïdores i editorials concedeixen als quiosquers és del 20% en diaris i 25% en revistes. Per als qui tenen un contracte nou el percentatge és del 20% en tots dos casos i, a més, han de cobrir les despeses de transport.

 

Nous models de negoci

Durant el confinament van néixer algunes propostes per a repensar el model del quiosc tradicional. És el cas d’Odd Kiosk i GoodNews. Tots dos són encapçalats per joves emprenedors i ofereixen serveis adaptats a l’era moderna. L’Odd Kiosk, situat al carrer de València 222, és el primer quiosc especialitzat en temàtica queer i ven revistes, pòsters, begudes i postals, a més de premsa tradicional. Per una altra banda, GoodNews té més de deu quioscs a Barcelona i se centra, sobretot, en les revistes i la venda de cafè per a endur-se, un servei que, fins a l’aprovació de la nova normativa, és il·legal. De fet, l’Ajuntament de Barcelona ha expedientat aquests negocis, que no cessen de créixer.

L’APVPBP veu amb recel aquest model de negoci, perquè no entenen quin benefici els aportaria la venda de cafè.  Malgrat l’èxit de GoodNews, diuen que els quiosquers que ho han provat ho han deixat estar aviat perquè no és rendible. “No és igual un quiosc que ven cafè que una cafeteria que ven diaris”, diu Bastardas. Creu que és un model de negoci en què la venda de premsa és simbòlica, perquè l’objectiu principal se centra en la venda de cafè. Tanmateix, la necessitat de regular aquests nous models de negoci ha estat la raó principal per a accelerar els nous acords.

Més alternatives perquè no es morin els quioscs

El 2019 l’Ajuntament de Barcelona va començar una prova pilot juntament amb l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat amb la finalitat de reobrir deu quioscs en desús. La cooperativa Diverscoop ha estat l’encarregada de tornar a donar vida a cinc quioscs. El servei es dedica a la venda de premsa, llaminadures i productes sostenibles i solidaris fets per entitats socials de Barcelona. A més, l’any passat l’ajuntament i diverses associacions van fer néixer VinclesBCN, una iniciativa per a acostar la gent gran als quioscs i facilitar-los l’accés a la premsa. De resultes d’aquest acord, quaranta usuaris de VinclesBCN tenen cinc euros setmanals per a comprar les publicacions que ofereixen els quioscs de Diverscoop.

Un problema que no afecta tan sols Barcelona

A València i Palma la situació és semblant a la de Barcelona. El 2021 l’Ajuntament de València va modificar la regulació de les taxes i permisos i va ampliar el catàleg de productes per a vendre, incloent-hi les begudes i l’alimentació. A més, el 2019 l’Associació Professional de Venedors de Premsa de València i Província (APVPVP), va signar un conjunt d’acords amb empreses dedicades al turisme per a poder-se convertir en punts d’informació turística. A València el model de quiosc que s’imposa també és el de la venda de cafè per a endur-se. News and Coffee, que té quatre quioscs a Barcelona, va ampliar el negoci a València l’any passat.

A Palma, dels quinze quioscs que es van adjudicar el 2010, ara només en queden sis. L’any passat, l’ajuntament va arribar a un acord amb l’empresa concessionària, Nova Àrea, per evitar el tancament d’aquests sis quioscs supervivents. L’empresa considerava que el model de quiosc és econòmicament inviable amb les condicions del contracte vigent, signat el 2010, i per aquesta raó volia renunciar a renovar les concessions, que caducaven el 16 d’agost. El principal objectiu de l’acord és recuperar la rendibilitat, amb mesures molt semblants a les de Barcelona. De l’estiu ençà, els quioscs de Palma ja poden vendre begudes i menjar envasat i poden tenir caixers automàtics, tot mantenint la venda de diaris i revistes com a activitat principal. També es va flexibilitzar la franja horària d’obertura.

Avui continua el judici contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, que, ara sí, entrarà en la part més decisiva. Després de les sessions en què s’han tractat les qüestions prèvies, a partir d’avui s’entrarà en la fase d’anàlisi i discussió sobre els fets de què és acusada Borràs.

Després dels esdeveniments d’aquests darrers dies, amb el pacte entre els altres dos encausats i la fiscalia, hom espera que avui la defensa de Borràs vagi al moll de l’os de les acusacions. Es basarà a desqualificar les proves que acusen la presidenta per la seva possible manipulació o, si més no, pels errors greus de la cadena de custòdia que les invalidarien. Amb aquesta intenció ha presentat una prova pericial que encara no se sap si el tribunal acceptarà.

Però abans, avui mateix, declararan els altres dos encausats, Isaías Herrero i Andreu Pujol. És un moment molt esperat perquè se’n podran extreure conclusions sobre el pacte a què han arribat amb la fiscalia, un pacte que encara no ha estat reconegut oficialment.

La data en què declararà Laura Borràs encara no es pot indicar amb certesa, però serà o bé a final d’aquest mes o bé a començament de març. Tot dependrà de com evolucioni el judici i les alteracions de calendari que hi hagi. Però és destacable que ella declararà després dels altres acusats, de tots els testimonis i de les fases documental i pericial. Ha estat una concessió del tribunal a la petició de Gonzalo Boye i Isabel Elbal de poder declarar l’última perquè, a efectes pràctics i arran del pacte entre els altres dos acusats i la fiscalia, Borràs ha passat a ser l’única acusada.

És un aspecte infame de la història que incomoda i que potser per això ha trigat molt a sortir a la llum. Els que s’hi dedicaven no en parlaven gaire amb amics i familiars perquè era un negoci il·legal. Precisament en els anys de la il·legalitat és quan els mariners catalans van destacar més; van desafiar la llei, van navegar clandestinament, van esquivar els perseguidors, van mentir davant les autoritats i els tribunals i, fins i tot, van practicar alternativament la pirateria o qualsevol altre negoci legal o il·legal que els proporcionés beneficis. Tant a les costes africanes d’on obtenien els esclaus com a Cuba i el Brasil tenien contactes amb negociants i terratinents catalans o, també, portuguesos i espanyols, que col·laboraven en el negoci capturant, amagant, comprant o venent africans per esclavitzar-los.

És un capítol històric vergonyós que ens il·lumina el passat i, alhora, té connexions notables amb el present. Segons el Global Slavery Index, el 2016 al món hi havia 40,3 milions de persones esclavitzades. El darrer bon treball de recerca històrica sobre aquest tema a Catalunya, publicat fa poc, es titula Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX (Icària Editorial). L’autor és l’especialista Xavier Sust Fatjó (Barcelona, 1941), descendent d’una família de mariners establerts el segle XIX a Barcelona i el Maresme, dos indrets destacats de la història esclavista catalana. Tot i que els negrers es repartien per tota la costa catalana, la major part dels vaixells, comandants i mariners negrers estudiats en aquest llibre són de pobles com ara el Masnou, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar i Sant Feliu de Guíxols.

La història dels grans esclavistes, com ara Antonio López, Josep Xifré i els Vidal-Quadras, és coneguda. Allò que no sabem és la petita història dels mariners i navegants que feien la feina bruta nit i dia, s’enfrontaven als perills i esquivaven les lleis. Aquest és l’encert de la recerca de Xavier Sust, un relat amè i documentat que s’afegeix a uns altres de publicats. Com ara el llibre col·lectiu Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), editat per Martin Rodrigo i Alharilla i Lizbeth Chaviano Pérez, també publicat per Icària, el 2017, en què Sust va escruyre un capítol. La novel·la El mar dels traïdors (Proa, 2013), de l’antropòleg Jordi Tomàs. I Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica (Pòrtic), de l’historiador i antropòleg Gustau Nerín, premi Carles Rahola d’assaig 2015, sovint citat en el llibre de Sust.

Compra d’esclaus a Cuba, el 1837. El conflictiu segle XIX transatlàntic

La història dels negrers catalans del XIX és lligada íntimament a l’evolució de les lleis antiesclavistes de la mar i, de retruc, a les estratègies de les màfies esclavistes per a esquivar i enganyar la justícia, escapolir-se dels seus perseguidors britànics i continuar enriquint-se amb el lucratiu negoci del tràfic d’éssers humans que, de fet, tractaven com mercaderies o éssers no humans. Sovint, en l’argot negrer català els africans captius eren anomenats “sacs de carbó” o “troncs”.

Podeu trobar Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX a La Botiga de VilaWeb

Els negrers catalans, com els portuguesos i els espanyols, es colaven per les escletxes que les lleis deixaven al descobert. La corona britànica va prohibir el tràfic d’esclaus l’any 1807, però per als espanyols la prohibició no va ser efectiva fins al 1820, a conseqüència del tractat signat tres anys abans entre la corona britànica i l’espanyola. De tota manera, el govern espanyol, a diferència de l’anglès, sembla que no va posar gaire entusiasme en la persecució d’aquest tràfic. Es va preocupar més dels drets dels negrers que no pas dels negres.

Mapa de la costa central dels esclaus, de Francesco Borghero, 1865 (font: Biblioteca Nacional Francesa).

Durant tots aquests anys, els vaixells britànics perseguiren com a enemics els d’unes altres nacionalitats, entre els quals hi havia els catalans. Capturaven vaixells i tripulacions esclavistes que lliuraven al tribunal mixt anglo-espanyol de Sierra Leone o de l’Havana. A més, tenien dret de cobrar com a gratificació l’import del vaixell requisat i subhastat. En molts casos, quan hi havia una càrrega d’esclaus, aquests passaven també a mans de la justícia, que els lliurava a l’administració. Els polítics de torn teòricament els emancipaven, però molts d’ells en realitat van ser venuts, subhastats o condemnats a condicions de treball semblants o pitjors que no les dels esclaus. Eren un gran negoci i per a tothom.

Feta la llei, feta la trampa. Els primers anys, si no enxampaven els vaixells amb els africans captius a bord, no els podien detenir, per més evidència que hi hagués de l’activitat del vaixell. Els indicis solien ser: grans olles per a cuinar i dipòsits d’aigua o bodegues preparades per a empresonar els africans, amb taulons i cadenes. O, fins i tot, l’olor que es respirava d’humanitat concentrada. Però, amb els anys, la llei es va perfeccionar i es permeteren més evidències per actuar legalment contra comandants i tripulants encara que la prova del delicte no existís. Però les lleis no van aturar mai els negrers catalans que, amb més fortuna o menys, van provar d’empescar-se-les per continuar enriquint-se en la il·legalitat. Xavier Sust ens explica com.

Secció d’un vaixell negrer en què es mostra la coberta d’esclaus.

Tothom tenia muntat el seu negoci legal, il·legal, o de corrupció per fer els ulls grossos. Els esclavistes catalans van ser protagonistes de tota mena d’aventures, més reeixides o menys, o absolutament fracassades. Van fer servir documents de propietat i d’immatriculació de vaixells estrangers o banderes de conveniència per esquivar els britànics. Van posar homes de palla, millor si eren estrangers, al capdavant de la nau, mentre els veritables comandants figuraven com a mers passatgers. Van corrompre autoritats d’ací i d’allà. S’hi van enfrontar. Van mentir, fugir i robar, i fins i tot van practicar la pirateria per sobreviure quan anaven mal dades.

Xavier Sust ha fet una recerca rigorosa en els arxius de la marina i la justícia britàniques, sobretot. També en arxius espanyols i cubans, hemeroteques, biblioteques i tota mena de dietaris i correspondència diplomàtica. De vegades, els litigis per esclavatge arribaven a afectar les instàncies més altes de les corones i dels governs, en què també hi havia interessos foscs, tant d’estat com personals.

És molt interessant el cas que dóna peu a investigar Maria Cristina de Borbó, la reina mare d’Espanya, investida reina regent quan va enviudar de Ferran VII, perquè Isabel II tan sols tenia tres anys. La regent es va casar amb el seu amant, Agustín Muñoz Sánchez, sergent de la guàrdia reial. El casament no va agradar a la cort. Ells es van haver d’exiliar i el general Espartero va ocupar la regència. Amb els anys, la parella va tornar a Madrid per regularitzar la seva situació. Eren els amos de l’empresa Agustín Sánchez i Cia., fundada a París, que tenia un delegat especial a Cuba que els administrava els negocis de les plantacions i del tràfic d’esclaus.

Transport d’esclaus per a ser venuts (dibuix: Londres, 1865). Deu històries de negrers catalans

Amb l’estudi minuciós de tota la documentació oficial existent, Sust ha pogut reconstruir deu històries d’esclavistes catalans, cadascuna de les quals ens aporta detalls diferents per anar reconstruint i imaginant el trencaclosques general del gran negoci negrer transoceànic. Són deu històries per a comprendre en detall com funcionava un negoci tan lucratiu i clandestí, arriscat i, fins i tot, mortal. Sobretot per als esclaus, que si no els matava la violència, es morien per malalties i desnutrició.

Sabem que entre l’any 1518, quan el rei de Castella Carles I va atorgar la primera llicència per a introduir quatre mil captius africans als seus dominis americans, fins a l’any 1867, quan va arribar el darrer esclau, més de 12,5 milions de persones (homes, dones, nens i nenes) van ser capturades a l’Àfrica i venudes contra la seva voluntat per fer d’esclaus al Nou Món.

En l’etapa final, quan ja era un negoci absolutament il·legal, del 1821 al 1867, es calcula que es van desembarcar a Cuba més de 550.000 africans captius. És en aquest període convuls quan s’identifiquen més mariners i homes de negocis catalans implicats en aquesta lucrativa pràctica inhumana, xenòfoba i criminal. És evident que l’enduriment i perfeccionament de les lleis no va desanimar en absolut els negrers locals. Ben al contrari. Com més dificultats, més guanys. Les dades són implacables. Del 1819 al 1837, els britànics van capturar una mitjana de set vaixells negrers espanyols per any. El 1838 en van capturar dinou; el 1839, trenta-cinc, i el 1840, vint-i-un.

Molts dels capítols del llibre podrien ser l’embrió d’una novel·la o d’una pel·lícula. El primer relat reconstrueix unes expedicions del 1812, quan el tràfic encara no era prohibit, de les goletes Carmen i Intrèpida, comandades per pilots de l’escola d’Arenys de Mar. L’últim relat del llibre és dedicat a la de l’any 1864, un any abans de la prohibició total de l’esclavitud als EUA, per Pere Mas “el Pigat” (1810-1866), de Vilassar de Mar, conegut popularment com l’últim capità negrer de la costa catalana. Era un paio temut i admirat per la gent del poble, tant que el seu mite perdura avui dia. L’any 1998, a la festa major de Vilassar de Mar es van estrenar amb aplaudiments dos nous gegants: el del Pigat i la seva dona.

Marcatge d’esclaus a la platja (dibuix: W. C. Manson, 1853).

El Pigat i els seus amics són protagonistes de part dels fets que el llibre relata, directament o indirectament. Era com una mena de petit cap de la màfia negrera catalana, enginyós, truculent i sense pietat. Un home que havia protagonitzat enganys, segrests de dones i escapades llegendàries. El seu nom i el dels seus germans figuren en infinitat de documents oficials com a propietaris o comandants de diversos vaixells amb noms ben diferents. Mai per a bé, és clar.

De navegants, també destaquen el vilassarenc Pere Sust i Cisa; Antonio Constantí, Joan Barba, Agustí Burcet, de Blanes; Gaspar Roig, els masnovins Pere Manau i Bartomeu Jaume Estaper; Domingo Mustich, Antonio Milán, de Mataró, i molts més. A terra tenien la complicitat d’amos de factories d’esclaus a la costa africana, com ara Pau Freixas Ribalta i el representant de Vidal Frêres Bonaventura Mas Calzada. I negociants establerts a Cuba, com ara Jaime Batey, José Rabasa, Felicià Roig, Juan Jover i Serra i Isidro Puig.

El darrere del tapís d’un segle de clandestinitat

En el llibre, hi ha deu històries sorprenents que en un article no cal sintetitzar. Els interessats que llegeixin el llibre les sabran apreciar. De l’immens tapís que es va teixint, narració a narració, n’extrec alguns detalls curiosos sobre la manera de funcionar d’aquells ambiciosos personatges sense escrúpols al marge de la llei que, malgrat tot, la coneixien fil per randa, com és d’esperar en qualsevol delinqüent internacional que vulgui destacar i sobreviure.

Hi havia negoci per a tothom. Un cas famós és el de Zachary Macaulay, un dirigent abolicionista molt actiu que havia defensat les seves tesis al parlament. Se sospitava que la prohibició del tràfic era molt beneficiosa per a ell, atès que obtenia molts diners de la persecució i captura de negrers clandestins.

Dibuix satíric sobre l’abolicionista dubtós Zachary Macaulay, al mig, amb una dona africana als genolls.

Una altra qüestió important de les xarxes mafioses de negoci negrer és la dels amos de factories, que eren instal·lats a les costes africanes de Libèria, Sierra Leone, Ghana, Benín i Nigèria. Les factories es construïen en llocs estratègics en petites illes als deltes dels rius Gallinas i Níger, per exemple. Eren amagatalls d’accés difícil per als qui no eren mariners experts en els perills d’aquelles mars. Es tractava de carregar el nombre més gran d’esclaus en el menor temps possible, per a no ser localitzats pels britànics. Eren famosos el malagueny Pedro Blanco, el mulat brasiler Francisco Félix de Souza –àlies Cha-Cha, gran amic del rei Ghezo de Dahomey– i el català Pau Freixas Ribalta.

En els relats del llibre hi ha fets sorprenents, com ara els enganys que feien servir per esquivar els britànics. Per exemple, un dia a Cuba un vaixell català capitanejat pel Pigat, quan es va sentir localitzat, va descarregar els vint millors esclaus que duia per a vendre’ls al propietari d’un ingeni prop de la badia on eren ancorats. La resta, uns cent trenta, els van deixar en llibertat a la platja.

Tot seguit, van esquinçar les veles, van serrar els pals, van enfonsar el vaixell, i el Pigat i tota la tripulació es van fer fonedissos. No hi havia delicte, ni delinqüents, ni prova del delicte. L’autoritat espanyola va capturar els cent trenta falsos alliberats, desorientats i espantats, en els boscs dels voltants i els va regalar a dos negociants importants, Julián Zulueta, l’espanyol més ric de l’illa, i Antonio Parejo que, en realitat, era l’agent comercial de la reina mare, Maria Cristina.

L’ingeni Santa Susana, d’Antonio Parejo, l’agent de la reina Maria Cristina.

Els esclaus alliberats eren una altra font d’enriquiment. Fins i tot l’Església se’n beneficiava. El comerciant i negrer català Bonaventura Mas, de Sant Feliu de Guíxols, va fer amistat amb el missioner catòlic italià Daniel Comboni. Tots dos es creien tan bons cristians que Mas embarcava cap a Itàlia esclaus comprats o alliberats perquè rebessin formació missionera. Després eren retornats a l’Àfrica perquè exercissin l’apostolat cristià. Els camins del senyor sempre han estat inescrutables.

Aquest divendres, 24 de febrer, farà un any del principi de la invasió d’Ucraïna, la continuació del conflicte que va començar el 2014 amb l’ocupació de Crimea. Per aquest motiu, VilaWeb us ofereix dos capítols de la Pissarreta d’en Partal, en què recapitulem l’evolució del conflicte l’any passat i valorem què podria passar a partir d’ara.

Un any després, hi ha més informació sobre la guerra d’Ucraïna i, per tant, es poden analitzar més clarament els esdeveniments que han ocupat tant l’actualitat informativa. Aquest primer capítol tracta dels enfrontaments per l’aeroport d’Hostòmel i de les ciutats d’Odessa, Kherson i Khàrkiv. Ho explica el director de VilaWeb, Vicent Partal, en el primer capítol de l’especial “Un any de la invasió d’Ucraïna”, ací:

L’empresa matriu de Facebook, Meta, està ultimant un servei de subscripció anomenat “Meta Verified” que inclourà uns avantatges i funcions addicionals, incloses insígnies de verificació, per als comptes que paguin. La subscripció també inclou “protecció proactiva del compte, accés al suport del compte i major visibilitat i abast”, ha explicat portaveu de Meta en un comunicat. El director executiu de Meta, Mark Zuckerberg, va anunciar el nou producte a través del seu canal d’Instagram. L’opció estarà disponible tant en Facebook com en Instagram, però seran subscripcions separades. Tot plegat és una mesura semblant a la que es va posar en marxa a Twitter ara fa unes setmanes.

La nova subscripció costarà 11,99 dòlars al mes (11,18 euros) o 14,99 dòlars (13,98 euros) si es compra a través de l’aplicació iOS. La nova normativa està dirigida principalment als creadors de contingut i influenciadors.

Les ofertes de subscripció s’han tornat populars per a les empreses de xarxes socials en els últims anys com una manera de diversificar els seus negocis, que depenen en gran manera de la publicitat. D’aquesta manera, les subscripcions ofereixen un flux d’ingressos més consistent. Tanmateix, continua creant recel per als usuaris pagar per serveis que sempre han estat gratuïts.

Meta començarà a provar el producte de subscripció primer a Austràlia i Nova Zelanda, a partir de la setmana que ve.

Les comparses de Vilanova i la Geltrú (Garraf) han tornat avui en la seva màxima esplendor. Per primera vegada a la història, hi han participat 10.016 parelles, quatre mil més que l’any passat i unes dues mil més que abans de la pandèmia. Enguany, la plaça de la Vila ha tornat a tenir públic, un fet que no passava d’ençà del 2020, i ha recuperat les batalles de caramels acolorides. L’any passat, els caramels van ser tots de color blanc perquè el fabricant dels ‘ecocaramels’, que tenen un embolcall biodegradable i compostable, no va tenir prou marge de temps per fer-los de colors. Enguany, hi ha hagut caramels de tots els colors i durant les més de tres hores que han durat les vuit guerres de caramels, s’han llançat unes 125 tones de dolços, trenta de les quals eren sostenibles.

Les comparses han arrencat a quarts d’onze del matí amb l’entrada de les barquetes, on viatjaven nens i nenes d’entre un i cinc anys. Cap a dos quarts de dotze s’ha fet la primera comparsa d’infants, seguida de la corresponent guerra de caramels. El torn dels més grans ha arribat cap a dos quarts d’una i s’ha allargat fins passades les tres de la tarda. En total s’han fet vuit guerres de caramels, dues d’infants i sis d’adults.

Com cada any, i després de la tradicional tonada carnavalesca “Turuta” prèvia a la guerra, la batalla s’ha iniciat sense compassió al crit de “Comparseres i comparsers, la plaça és vostra!”. Tradicionalment, són els homes qui llencen els caramels, mentre les dones utilitzen el mantó com a escut protector.

Amb les particularitats de cada agrupació, les noies han dut vestit o faldilla, clavells al cap i l’imprescindible mantó de Manila amb el qual s’han protegit dels llançaments dels dolços. Com marca la tradició, els nois s’han vestit amb camisa blanca, pantaló fosc, armilla o americana, el llaç o corbatí, la barretina i alguns d’ells han dut la faixa.

El públic torna a la plaça

La batllessa de Vilanova i la Geltrú, Olga Arnau, estava emocionada amb el retorn a la normalitat de les festes i ha destacat que aquest any, per primera vegada, s’han superat les 10.000 parelles, cosa que no havia passat mai. A més, el públic ha pogut veure les guerres des de la mateixa plaça, un fet que l’any passat no va ser possible a causa de la pandèmia. Enguany, però, a diferència del 2020, s’han eliminat les grades pels assistents per mesures de seguretat. La batllessa ha explicat que a les nits s’hi registraven problemes que han volgut evitar. En aquesta ocasió, ho han viscut des d’un lloc privilegiat els consellers Carles Campuzano, Joan Ignasi Elena i Juli Fernàndez.

El punt més ensucrat d’aquest carnaval ha arribat a quarts de tres de la tarda quan hi ha hagut una petició de matrimoni des del balcó de l’Ajuntament que ha desfermat l’alegria i els aplaudiments de tota la plaça.