La llei d’amnistia que es votarà demà al congrés espanyol s’ha destacat entre els temes centrals de la sessió de control al govern de Pedro Sánchez. Per l’executiu, la norma és una mostra del seu “patriotisme intel·ligent“, que contrasta amb el nacionalisme tòxic que, segons el ministre de Presidència, Félix Bolaños, encapçala el PP. “Hi ha cada vegada menys independentistes i al Parlament de Catalunya hi ha una majoria constitucionalista que vol continuar a Espanya“, ha argumentat, abans de recordar que el sobiranisme va créixer durant governs de Mariano Rajoy. El PP, per contra, ha criticat que una amnistia “que consagra la desigualtat” sigui l’única llei que el PSOE i els seus socis han pogut impulsar fins ara.

“Des del 2018 a Catalunya es compleix la llei i la constitució, no es convoquen referèndums il·legals ni s’aproven lleis de desconnexió”, ha remarcat Bolaños. La vice-presidenta primera, María Jesús Montero, ha afegit que mesures com els indults i l’amnistia han permès que els catalans, per primera vegada, no hagin votat majoritàriament al parlament forces nacionalistes i independentistes. “Al PP li hauria agradat que l’independentisme hagués redoblat els seus resultats”, ha criticat.

“Tots hem de complir la llei menys els qui us van vendre la investidura. Per a ells, privilegis i prebendes”, ha dit la diputada del PP Ester Muñoz. “Per als independentistes tot, i per als espanyols, res”, ha lamentat. En la mateixa línia, el diputat Borja Sémper ha qualificat l’amnistia de corrupció i d’immoralitat política. “Això en uns altres temps es deia casta, ara es diu sanchisme”, ha etzibat, en un debat que han obert Sánchez i Feijóo.

El primer secretari del PSC, Salvador Illa, ha demanat als partits que respectin la voluntat dels ciutadans expressada a les eleccions del 12-M. “Les formacions que no tinguin aquest respecte, que vulguin bloquejar, destorbar i embolicar les coses, crec que s’equivoquen. Tot el que sigui allunyar-se d’un respecte escrupolós a la voluntat de les urnes va per mal camí”, ha avisat en un míting a Terrassa.

Avui, la candidata de la CUP el 12-M, Laia Estrada, ha confirmat que es reunirà amb Carles Puigdemont, ERC i els Comuns per intentar d’impedir que el PSC presideixi el parlament. Illa també ha receptat discreció en les negociacions sobre la formació de la mesa de la cambra catalana.

ERC insisteix en el referèndum pactat amb l’estat espanyol en la vigília de la votació final de l’amnistia al congrés i avisa que el pas acaba amb la repressió, però no amb el conflicte polític. En un acte al Nueva Economía Fórum de Madrid, la candidata d’ERC en les eleccions europees del 9 de juny, Diana Riba, ha defensat que tots els independentistes acusats en la causa de l’1-O s’havien posat a disposició dels tribunals i havien sofert la repressió de l’estat. “Ningú ha estat de vacances, tothom ha patit, fos a la presó o a l’exili”, ha dit sobre les diferències entre la situació dels presos polítics, com el seu marit Raül Romeva, i els exiliats, com Carles Puigdemont. Amb tot, Riba ha criticat Junts.

L’eurodiputada d’ERC, que aspira a la reelecció, ha lamentat haver “trobat a faltar la presència” de Junts en “espais on s’ha treballat conjuntament” per la independència a Brussel·les. En aquest sentit, Riba ha reiterat que el partit de Puigdemont “no ha tingut tanta incidència” com ERC al Parlament Europeu perquè són al grup dels no inscrits i no han fet “una tasca tan intensa” en l’àmbit parlamentari.

En una intervenció inicial de presentació, l’ex-conseller i ex-eurodiputat d’ERC Ernest Maragall ha defensat que l’amnistia representava la devolució del dret de defensar projectes polítics lliurement. “No només per als independentistes, sinó per a tots els ciutadans espanyols”, ha subratllat.

Representants de la CUP es reuniran aquesta setmana amb Carles Puigdemont per tractar la seva possible investidura i saber com pensa conjugar una abstenció del PSC —necessària per a ser investit amb majoria simple— amb un vot afirmatiu de la CUP, com ha demanat ell. Segons que ha explicat Laia Estrada, cap de llista de la CUP, a Catalunya Ràdio, han començat una ronda de trobades amb moviments socials i partits per a parlar del resultat de les eleccions i les negociacions per a la mesa del parlament i la investidura del president de la Generalitat.

“Nosaltres ja vam dir que podíem intentar d’entendre’ns amb Carles Puigdemont si era per fer avançar el nostre procés d’independència, per tornar a engegar la ruptura amb l’estat i per recuperar l’agenda nacional i social pròpia. Però que si era per restituir l’antiga Convergència, difícilment ens entendríem”, ha dit. Per aclarir quin projecte té Puigdemont, la CUP vol saber com pensa aconseguir l’abstenció del PSC: “Necessitem que ens aclareixin com és possible comptar amb una abstenció del PSC per a tirar endavant un govern que vulgui fer avançar el nostre procés d’independència.”

“No ens quadra, som molt escèptiques respecte a aquesta fórmula”, ha insistit Estrada, i ha demanat que els ho aclareixi: “Per nosaltres és incompatible
tirar endavant una investidura i un govern independentista si depèn del PSC.” Malgrat aquests dubtes, la CUP està disposada a parlar d’una investidura de Puigdemont, però no de Salvador Illa, cap del PSC: “És inconcebible donar suport a una formació que està en contra del nostre dret d’autodeterminació, una formació política que blinda l’agenda dels macroprojectes, que a més a més és incapaç d’aprovar qüestions tan elementals com és el decret dels lloguers de temporada, que pal·lia la llei de l’habitatge espanyola que es va fer tard i malament.”

Estrada ha dit que la CUP i el PSC no tenen “absolutament res en comú”, perquè és “el PSC més de dretes i més espanyolista de la història”. “Té més a veure amb Albert Rivera que amb Pasqual Maragall, i per tant no ens hi podem entendre”, diu.

A banda, Estrada ha explicat que aquests dies ja s’havien trobat tant amb Junts com amb Esquerra Republicana per a negociar la composició de la mesa del parlament, que es votarà el 10 de juny, l’endemà de les eleccions europees. “Explorem la possibilitat d’aconseguir una mesa antirepressiva, en el sentit de garantir una mesa al servei de la poca sobirania que queda al parlament”, ha dit. Segons Estrada, aquestes darreres legislatures el parlament “s’ha deixat a la intempèrie” i s’ha posat tot el focus a Madrid. “Necessitem una mesa que defensi els drets dels diputats, que garanteixi que, si encara hi ha exiliades, puguin votar, i sobretot que garanteixi que es pugui parlar absolutament de tot al parlament”, ha dit.

Més endavant, ha dit, es reuniran amb els Comuns, els quals han d’atraure al pacte per impedir que el PSC presideix el parlament. “Ens arriba que el PSC reparteix llocs a la mesa a canvi d’investidures”, ha dit; tot i que ha remarcat que encara no n’havie parlat directament amb els Comuns: “No sabem quina sintonia tenen amb el PSC i quins són els pactes que els han arribat.”

El periodista nord-americà Bret Stephens ha publicat un article a The New York Times que assenyala la hipocresia del govern espanyol amb el reconeixement de l’estat de Palestina, tenint en compte com ha maltractat les minories nacionals i ha reprimit l’independentisme català i basc. “Encara que l’opinió pública espanyola dóna un suport aclaparador al reconeixement ràpid de l’estat palestí, és una altra història quan es tracta dels moviments independentistes d’Espanya”, diu l’articulista conservador, que va guanyar el premi Pulitzer el 2013.

Seguidament, Stephens repassa la resposta violenta i judicial en contra del referèndum de l’1-O i l’independentisme. “Encara que la participació va ser baixa, en part perquè la policia espanyola va blocar forçosament la votació, el govern català va dir que gairebé el 90% dels votants eren partidaris de la independència. El govern central de Madrid va respondre destituint el govern català i imposant el govern directe”, assenyala.

Així mateix, recorda que sota el govern de Pedro Sánchez, el Tribunal Suprem va condemnar per sedició els presos polítics, que més tard van ser indultats. “Aquest any, la cambra baixa del parlament espanyol va votar per concedir una amnistia als implicats en la campanya del 2017 com a part d’un acord per a mantenir el govern de Sánchez, malgrat el vet del senat. El 70% de l’opinió pública espanyola s’oposa a l’amnistia. Els catalans no són l’única minoria ètnica a Espanya que ha buscat la independència, només per trobar una repressió violenta”, continua.

Stephens també detalla com als anys vuitanta el govern socialista de Felipe González es va endinsar en la guerra bruta contra l’independentisme basc amb esquadrons de la mort, que van perpetrar segrests, tortures i assassinats. “El govern espanyol va qualificar els separatistes de terroristes, i, de fet, alguns ho eren, encara que les seves tàctiques semblen suaus en comparació amb les d’Hamàs. Quan el conflicte va acabar l’any 2011, havia causat més de 1.000 morts”, detalla.

Però no s’acaba aquí. El periodista nord-americà també esmenta que l’estat espanyol encara controla les ciutats de Ceuta i Melilla, tot i que són en territori africà i el Marroc en reclama la sobirania. “Estan protegides per tanques frontereres i fortificacions extensives que recorden molt la tanca fronterera d’Israel amb Gaza”, assegura.

Finalment, apunta que a tot Europa hi ha moviments independentistes i cita els casos d’Escòcia, Flandes, Còrsega, entre més. “Molts d’aquests moviments tendeixen a tenir afinitats amb els palestins, per raons òbvies. Més difícil d’explicar són els governs que reprimeixen els qui busquen la independència a casa mentre aplaudeixen els de fora. Alguns ho podrien anomenar desviació. Per a altres, sembla hipocresia”, conclou.

A part d’escriure a The New York Times, Stephens col·labora amb l’NBC i és l’editor de SAPIR: A Journal of Jewish Conversations. Anteriorment, havia treballat a The Wall Street Journal i havia exercit d’editor en cap a The Jerusalem Post. Tot i les seves posicions neoconservadores, ha expressat el seu rebuig a les polítiques de Donald Trump.

El col·lectiu d’advocats Alerta Solidària ha publicat un recompte de represaliats que es beneficiaran de la llei d’amnistia que s’aprovarà demà al congrés espanyol. Segons aquestes dades, 419 persones seran amnistiades. Cal assenyalar que el recompte només recull activistes i manifestants amb causes penals, però no pas els polítics i membres de l’administració perseguits.

Alerta Solidària diu que la repressió judicial ha afectat 1.168 manifestants i activistes. D’aquests, a 597 els han arxivat les causes i 152 han estat absolts. Els 419 que queden es reparteixen de la següent manera: en instrucció (143), esperant judici (127), esperant sentència (12) i condemnats (137).

“Nosaltres només responem de casos que coneixem”, diu el col·lectiu, que destaca que les xifres podrien ser més altes. El novembre passat, en una primera versió del recompte, es xifrava en 438 les persones amnistiables. El càlcul no incloïa els afectats per l’operació Judes, ara sí.

“D’aquesta simple estadística aportada, cal destacar que 419 persones són poc més d’un terç de les 1.168 persones represaliades. És a dir, que a la resta, a 749 persones, que són dos terços del total, no els cal la llei d’amnistia. Per a totes elles, la seva sort ha estat comptar amb una societat civil organitzada, que ha suplert, com ho farem sempre, les mancances de la lenta i injusta via institucional”, afegeix el col·lectiu.

Així mateix, Alerta Solidària lamenta que l’amnistia no serveix per a avançar cap a la independència i tampoc no ha desactivat les armes repressives de l’estat espanyol. “Si hi ha res segur és que l’estat, quan calgui, ho tornarà a fer. La qüestió és si nosaltres haurem après dels errors i estarem prou conscienciades i organitzades. Nosaltres treballem perquè així sigui”, conclou.

La policia espanyola ha provat de desallotjar l’acampada per Palestina insta·lada a la Universitat Politècnica de València (UPV). Ahir a la vesprada, furgonetes de la Unitat d’Intervenció Policíaca (UIP) es van desplegar al campus amb la intenció de fer-ne fora els manifestants. En imatges publicades a les xarxes socials es veu com tres policies es dirigeixen als estudiants i els diuen: “Podeu acampar a la universitat, però heu d’anar-vos-en d’aquesta zona.” Més tard, amb la col·laboració d’agents de seguretat privada, s’ha provat de desmuntar algunes tendes per la força. De nit, el desplegament policíac s’ha retirat sense executar el desallotjament.

Estan desmuntant les tendes de campanya pic.twitter.com/BTWfRWWrBV

— Acampada Palestina UV (@acampadauv) May 28, 2024

A les onze de la nit, la UPV va anunciar la suspensió del Fòrum del Treball, que s’havia de fer ahir. “Arran de circumstàncies extraordinàries que comprometen la seguretat de la nostra comunitat administrativa”, piulava el centre. En un comunicat, va afegir que l’acampada, tot i ser pacífica, havia registrat els darrers dies “un augment preocupant dels actes violents, vandalisme i agressions al patrimoni”. En aquest sentit, la UPV afirma que els manifestants “han blocat zones d’evacuació vitals per la seguretat dels assistents, obstruint el desenvolupament normal de l’esdeveniment”.

La Universitat Politècnica de València lamenta profundamente comunicar la suspensión del Foro de Empleo, previsto para el día de mañana, debido a circunstancias extraordinarias que comprometen la seguridad de nuestra comunidad universitaria.

— Universitat Politècnica de València (@UPV) May 28, 2024

El centre assegura que el personal de seguretat ha intentat de gestionar de manera pacífica la situació, però “els manifestants, molts d’ells amb el rostre cobert, han respost de manera agressiva”. I, arran de la negativa d’abandonar l’espai, s’ha sol·licitat el desplegament de la policia espanyola. “L’única alternativa viable per a garantir la seguretat de tots era suspendre l’esdeveniment”, conclou.

“Un espectacle”

Els manifestants han respost al comunicat de la UPV assegurant que havien volgut organitzar un espectacle per a justificar el desallotjament de l’acampada. En aquest sentit, titllen de difamacions les acusacions d’actituds violentes. “Han intentat de desallotjar una acampada i moviment legítim, acusant-nos de vàndals i criminals quan és la universitat que col·labora i dóna veu a empreses còmplices del genocidi”, han piulat.

Denunciamos los actos represivos por parte de rectorado, la empresa de seguridad y la policía. Han intentado desalojar una acampada y movimiento legítimo, acusándonos de vándalos y criminales cuando es la universidad la que colabora y da voz a empresas cómplices del genocidio. https://t.co/P6JthgwQNV pic.twitter.com/nARNxoX1aC

— Acampada Palestina UPV (@acampapalestupv) May 28, 2024

 

La circulació de trens a línia R12 és interrompuda entre Calaf (Anoia) i Manresa (Bages) arran d’un nou robatori de coure, segons que han informat Renfe i Adif. Personal d’Adif treballa al lloc per solucionar la incidència com més aviat millor. S’ha habilitat un servei alternatiu per carretera.

Está interrumpida la circulación entre Manresa y Lleida-Pirineus por una incidencia provocada por robo de Cable entre Manresa y Calaf. Personal de Adif está trabajando para solucionar esta incidencia lo antes posible.

— INFOAdif (@InfoAdif) May 29, 2024

Consulteu l’estat del servei de Rodalia.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La Viquipèdia ha informat a través de les xarxes socials d’un cas greu d’infracció d’ús de l’enciclopèdia lliure. Expliquen que un editor s’ha presentat com a treballador de la Manchester, la productora que dirigeix Ricard Ustrell, amb la intenció de fer canvis a l’article del mateix Ustrell després d’haver rebut un encàrrec personal.

Sobre això, la Viquipèdia assegura que fer servir el projecte “per a la promoció personal és inadmissible, i més encara si es fa aprofitant una situació laboral de poder”.  Així, asseguren que “les nostres normes són clares: l’edició sota conflicte d’interessos és una infracció pel fet que vulnera l’esperit fundacional del projecte” i  per aquest motiu han demanat a la productora que “deixi clar que no influirà en el funcionament de la Viquipèdia ni promourà edicions pagades”.

De la mateixa manera, insten el 3Cat i qualsevol ens comunicatiu o audiovisual que incorporin punts en els llibres ètics perquè aquests fets no es repeteixin i que no es provi d’instrumentalitzar projectes digitals col·laboratius com la Viquipèdia per a benefici propi.

Fer servir un projecte de coneixement lliure i voluntariat com és la Viquipèdia per a la promoció personal és inadmissible, i més encara si es fa aprofitant una situació laboral de poder.

(2/4)

— Viquipèdia (@Viquipedia) May 28, 2024

Finalment, @3CatCorporatiu i qualsevol ens comunicatiu o audiovisual tenen l'oportunitat d'incorporar punts en llurs llibres ètics perquè aquests fets no es repeteixin: que no s'instrumentalitzin projectes digitals col·laboratius com la Viquipèdia per a benefici propi.

(4/4)

— Viquipèdia (@Viquipedia) May 28, 2024

 

El PSOE ha instat ERC a deixar el “regat curt” contra el govern espanyol per “treballar de debò” i formular iniciatives que acabin en lleis, i li ha recordat que l’adversari no és a la bancada, sinó al PP. “L’adversari hi és”, ha recordat el diputat socialista David Serrada mentre assenyalava els parlamentaris del PP durant un debat al congrés espanyol sobre una iniciativa plantejada pels d’ERC per instar el govern a lluitar contra les clavegueres i la guerra judicial.

Serrada, que ha defensat una esmena del seu grup que advoca per impulsar un gran debat per reforçar la democràcia i el dret a rebre informació veraç, ha demanat al seu aliat parlamentari que deixi de driblar amb proposicions no de llei, i ha dedicat el discurs a carregar contra el PP. Als seus diputats s’ha referit com a “degans de la corrupció” i els ha retret els més de dos mil dies que porta el CGPJ sense renovar-se i les seves manifestacions contra una “llei de convivència” que s’aprovarà dijous, en referència a l’amnistia.

A falta de votació final, el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, ha demanat de respondre amb propostes, entre les quals figuren la derogació de la llei mordassa o la reforma de la norma que regula el CNI i els secrets oficials. “Si no fan res, al final això dels cinc dies va ser teatre”, ha indicat en al·lusió al govern i al període de reflexió que va agafar el president Sánchez. “Posin en marxa la rentadora”, ha sol·licitat a tots els diputats, per la seva banda, Junts.

El president de Vox, Santiago Abascal, s’ha reunit amb el primer ministre israelià, Benjamí Netanyahu, i ha elogiat la “fermesa” d’Israel davant l’agressió d’Hamàs, alhora que ha criticat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, pel reconeixement de l’estat palestí.

A la trobada, que s’ha prologat més d’una hora a l’oficina del primer ministre a Jerusalem, Abascal ha transmès a Netanyahu el suport del seu partit al poble d’Israel, a qui reconeix “el dret a defensar-se” i ha assenyalat que Pedro Sánchez no representa Espanya. Segons ha informat Vox, Abascal ha denunciat que el president del govern espanyol estigui “tapant els seus casos de corrupció política i econòmica amb el reconeixement de l’Estat palestí” i amb els “atacs” al president de l’Argentina, Javier Milei.

El cap de Vox ha assegurat que “mentre hi hagi un sol ostatge en mans d’Hamàs” i “fins que no desaparegui l’organització terrorista”, cap govern ni “ningú no té dret de demanar a Israel que renunciï a les seves operacions d’autodefensa”. Vox també ha assenyalat que el primer ministre israelià ha qualificat d’exemplar la defensa de l’Estat d’Israel per part d’Abascal, que ja ha visitat dues vegades Israel durant la guerra de Gaza, i ha lamentat la “immensa intoxicació” que domina la cobertura mediàtica del conflicte als països occidentals”.

La cap de llista de Podem a les eleccions europees, Irene Montero, ha dit que “no és normal, ni acceptable” que la massificació turística “costi la vida” a la gent que viu i treballa a les Illes.  La candidata s’ha expressat d’aquesta manera abans de participar en el míting central de la formació a les Illes, fet avui a la plaça de Santa Pagesa de Palma.

L’ex-ministra d’Igualtat espanyola ha demanat el suport a Podem perquè sigui “un vot per la pau, contra l’especulació, a favor de la vida i contra la massificació turística”. Alhora, ha reivindicat que el vot al seu partit servirà per “defensar que les cases són per viure i no per especular”, protegir el territori i apostar per la pau i els drets, en lloc d'”una Europa de la guerra, que prioritza” els privilegis dels fons voltor i els especuladors, per sobre de la gent que viu i treballa a les Balears”.

El Partit Popular ha acusat Pedro Sánchez de “mentir tots els espanyols” amb la carta en què anunciava els cinc dies de reflexió sobre si continuava al càrrec arran dels atacs contra la seva dona. Avui s’ha filtrat un informe de la Guàrdia Civil segons el qual el 22 d’abril, dos dies abans de la compareixença de Sánchez per les informacions aparegudes als mitjans sobre la querella contra Begoña Gómez, la seva dona ja constava com a investigada en un cas per delictes de tràfic d’influències i de corrupció. La secretària general del PP, Cuca Gamarra, ha lamentat “l’ús partidista” de Sánchez de les institucions i li ha etzibat que “ell no és la llei ni hi està per sobre”.

Gamarra ha considerat aquest fet de màxima gravetat, com també les informacions segons les quals la fiscalia europea investiga operacions empresarials en què la dona del president espanyol “va intervenir amb cartes de recomanació” perquè afecta fons europeus. “El 24 d’abril, Sánchez sabia que la seva dona tenia la condició d’investigada per tràfic d’influències i corrupció”, ha subratllat Gamarra. I simultàniament a l’enviament de la carta “que va generar una crisi institucional sense precedents” s’estava “designant advocat i procurador” per a l’esposa del president, ha afegit.

La secretària general del PP també ha acusat Sánchez de posar al seu servei els instruments de l’estat de dret i ha acusat tant Sánchez com el PSOE de “sobrepassar la línia de l’ètica i de la responsabilitat política”. “En qualsevol democràcia això faria caure un govern, però Sánchez s’enroca en detriment de la qualitat democràtica”, ha lamentat Gamarra. Amb tot, ha advertit que el PP no pararà fins que “se sàpiga tota la veritat” i “si de manera directa o indirecta s’ha beneficiat coneguts o empresaris amics de la dona del president del govern”.

“La corrupció que acorrala el partit de Sánchez és cada dia més visible i menys assumible”, ha reblat. “Cada vegada la corrupció ofega més Sánchez i el 9 de juny podem donar una resposta al fang i a les mentides.”

El número 2 d’ERC a les eleccions europees, Tomàs Molina, proposa d’incrementar la protecció del Delta de l’Ebre teixint aliances amb més territoris d’Europa. En un míting a Gandesa (Terra Alta), Molina ha destacat la necessitat de treballar conjuntament al cor del continent per establir estratègies i combatre un dels efectes del canvi climàtic, l’increment del nivell de la mar i l’embat de l’onatge al litoral. La proposta implica enfortir els llaços que ja es van començar a teixir amb unes jornades al Parlament Europeu l’any 2021: “Continuarem treballant per les directrius de rius i sediments, que mantenen els deltes i els donen la viabilitat que els fa falta”, ha destacat.

“El Delta de l’Ebre és una de les zones que s’ha de protegir”, ha dit el meteoròleg i número 2 d’ERC. “Sabem que té dificultats, que s’enfonsa, i està sotmès als embats del mar”, ha afegit. El canvi climàtic és el responsable d’aquesta situació, que ha fet que el nivell del mar pugi i que hi hagi una major vulnerabilitat a les onades. Sobre això, ha destacat que la candidata Diana Riba ja va organitzar el 2021 unes jornades al Parlament Europeu per abordar les directives relatives als rius i als rius que tenen delta: “Els catalans som capaços de buscar aliances amb altres territoris per a treballar junts i tenir força i visibilitat”, ha dit.

En aquest sentit, ha destacat que l’existència del delta a la desembocadura del riu Ebre garanteix la subsistència d’activitats econòmiques elementals a la zona com el cultiu d’arròs. Això és possible, ha detallat, gràcies al fet que els rius arrosseguen sediments, i que aquests reposen al final del curs del riu, garantint l’espai de cultiu. És per aquest motiu que ha posat èmfasi en la necessitat de fer efectiva unes directrius comunes amb la resta de territoris amb deltes que garanteixin el manteniment d’aquests espais al final dels rius.

Protecció del producte autòcton

Molina també ha destacat que la protecció del producte de la terra implica garantir la seva viabilitat en un context de canvi climàtic, com el vi o l’oli, a més de l’arròs. En aquest sentit, ha reiterat la necessitat de protegir la producció local del lliure comerç, un fet que no només protegeix els productes elaborats a Catalunya o al conjunt d’Europa, sinó també els drets de les comunitats que treballen i exporten des d’altres punts del món.

El cap de llista de Junts a les eleccions europees, Toni Comín, ha fet valdre la litigació estratègica internacional que han dut a terme aquests darrers anys i ha defensat que els havia permès de construir una teranyina de sentències “que es donen suport” entre si. En un acte de campanya a Ginebra (Suïssa), en què el cap de llista s’ha acompanyat de la número 2 de la candidatura, Neus Torbisco, Comín també ha defensat que el TJUE “ha admès que la justícia espanyola amb l’independentisme català no és justícia, no actua de manera justa, i no respecta els nostres drets”.

Per la seva banda, Torbisco ha destacat el paper del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en la protecció del dret de les minories “que es puguin veure afectats per moviments neopopulistes de dreta feixista” en estats com l’espanyol i l’italià, i ha subratllat la imparcialitat dels jutges del tribunal.

 

La setmana vinent, els ciutadans de la Unió Europea votaran el parlament democràtic del món amb més membres, només darrere del de l’Índia. En aquesta legislatura ha tingut 705 diputats, però ara se’n triaran 720. Us expliquem per què les eleccions europees són certament insòlites.

Quins són els candidats que es presenten a les eleccions europees?

Tanmateix, aquests 720 diputats, contra la norma general d’unes eleccions parlamentàries, són triats de maneres molt diverses, segons la circumscripció. Per exemple, hi ha estats, com el francès, que reclamen un mínim d’un 5% dels vots per a entrar-hi; i alguns altres, com l’espanyol, no hi posen cap límit. La gran majoria tenen sistemes proporcionals, però un diputat, un de sol, és triat per un sistema majoritari: el que representa la minoria alemanya de Bèlgica. Hi ha, en fi, diversitat quant als dies per a votar, les edats mínimes de vot i d’elegibilitat i les circumscripcions: Irlanda i Itàlia, per exemple, voten per regions; i Bèlgica, per comunitats lingüístiques.

Alba Sidera: “Aquestes eleccions europees poden culminar la normalització de l’extrema dreta”

De tot plegat, en parla Vicent Partal en la primera Pissarreta d’una sèrie dedicada a les eleccions europees.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

El govern espanyol ha portat a terme el reconeixement diplomàtic de l’estat de Palestina. Però ha adoptat aquesta mesura, molt polèmica en el si de la Unió Europea, acompanyat dels governs de Noruega i Irlanda. I també d’Eslovènia, el govern de la qual s’afegirà demà al reconeixement.

La iniciativa política, això ho sap tothom, l’ha encapçalada Pedro Sánchez. Per les raons que siga, molt segurament vinculades més als seus interessos personals i polítics que no pas a la realitat i les necessitats del poble palestí. Entenguem-nos: la forma en què Sánchez va abandonar de la nit al dia la República Àrab Sahariana Democràtica a favor del Marroc ha esborrat per sempre més la possibilitat que un acte seu en l’escena internacional siga innocent o es puga entendre que ve motivat per causes morals o de justícia.

Però per què Sánchez no ha fet, simplement, un reconeixement unilateral –espanyol i prou– i ha hagut de fer aquesta ruta a la recerca d’aliats? Bàsicament, perquè el pas és molt mal vist a la Casa Blanca i és conflictiu en el si de la Unió Europea. I no s’atrevia a fer-lo tot sol.

Ni Alemanya, ni França, per esmentar els dos estats més grans de la Unió, no veuen amb bons ulls el gest espanyol. I tampoc no veuen amb bons ulls que, una vegada més, no haja estat possible una posició coordinada en política exterior. Ahir, el ministre d’Afers Estrangers francès, Stephane Séjourné, es va pronunciar a Weimar, de manera inequívoca, davant els seus col·legues alemany i polonès: “La lògica diu que en tot cas el procés de pau acabarà portant algun dia al reconeixement de l’estat palestí, no que el reconeixement d’aquest estat siga una finalitat per si mateixa.” Més clar, l’aigua.

En aquest sentit, ha cridat molt l’atenció –i ha molestat molt– que Espanya, que és l’últim país que encara trenca la unanimitat en el reconeixement de Kossove, encapçale, en canvi, el trencament de la unanimitat europea en el reconeixement de Palestina. A Brussel·les, aquest comportament tan aparentment erràtic no ha passat desapercebut.

Però, de la perspectiva catalana, hi ha un element de tot plegat que resulta molt interessant. No us crida l’atenció, el mapa? Noruega, Irlanda, Eslovènia i Bèlgica, que també estudia la mesura, són, juntament amb Portugal i alguns dels països bàltics, els estats de la Unió Europea que han mostrat de manera continuada més simpatia, o, si ho voleu dir així, comprensió, per la causa de la independència de Catalunya. I Pedro Sánchez ha hagut d’anar-los a buscar a ells, als millor aliats de Catalunya, als més comprensius amb el dret d’autodeterminació, per a fer la seua operació. Curiós.

Evidentment, no són ni Irlanda, ni Noruega, ni Eslovènia, ni Bèlgica els que s’han mogut ni els que han de donar explicacions a ningú. Aquests estats defensen i han defensat sempre el dret d’autodeterminació, siga de Catalunya, siga de Palestina, siga de qui siga. Per a ells, és una qüestió de principis, de mantenir una guia consistent en un dels temes més importants de la política exterior.

Si de cas, és Espanya i el seu president, que hauria d’explicar –i ja sé que no ho farà, perquè no pot fer-ho– com és que Palestina sí i el Sàhara Occidental no. O partint de què cal reconèixer –només partint d’una declaració d’independència feta per un grup polític a l’exili– un estat –Palestina– que no controla el seu territori ni té una existència real com a tal i negar, al mateix temps, que tinga cap validesa, diplomàticament també, tot el que va passar al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017.

 

PS1. Tal com vaig comentar fa uns dies, Israel no ha fet servir la qüestió catalana per a respondre a Espanya. Avui seria absurd de fer-ho. El 2017, no. De fet, el 2017 Sánchez no s’hauria atrevit a reconèixer Palestina, si s’hagués donat el cas. És bo saber que ningú no vindrà de fora a treure’ns les castanyes del foc i ja està bé, també, que alguns dels globus irreals que ens han acompanyat aquests anys, com la intervenció a l’ombra d’Israel, es comencen a desunflar.

PS2. David Grossman és un dels grans intel·lectuals i escriptors israelians. Referent moral de l’esquerra del seu país, advocat incansable de la solució dels dos estats de fa dècades, home que ha predicat sovint en el desert el seu pacifisme, molt crític amb el govern de Netanyahu, que veu ple de racistes. En un dia com avui és una sort que Andreu Barnils haja pogut parlar amb ell per fer aquesta entrevista: “No vull ser un ocupant”.

PS3. Atenció al text que signa avui a VilaWeb Julià de Jòdar. Recorde que ell presideix la sessió constituent de l’ANC que ha de triar els càrrecs directius de l’entitat i que es tornarà a reunir dissabte. Cal llegir què hi diu: “Notes per a reprendre la marxa”.

 

L’escriptora Rosa Regàs i Pagès va fer noranta anys el passat novembre. Després d’una inoportuna caiguda i una operació, actualment es mou amb cadira de rodes. De tota manera, abans encara va tenir prou força per a sotmetre’s a les preguntes de la periodista Lídia Penelo i confegir-hi braç amb braç Un llegat. L’aventura de la vida (Editorial Navona), un text en què fa repàs de nou dècades de vida intensa, sense estalviar ni retrets ni detalls, estructurat en tres grans blocs, corresponents a la infantesa, la maduresa i la vellesa. Dona lliure marcada per la guerra del 36-39 que li va truncar la infantesa, no amaga la seva mala relació amb el nacionalisme català ni la seva consideració de ser més ben acollida a Madrid que a la seva ciutat natal. El llibre s’ha presentat a la seva casa de Llofriu (Baix Empordà), un espai literari a tocar del mas Pla, on Regàs ha viscut i escrit.

El pòsit de la derrota republicana

Nascuda a Barcelona l’any 1933, és filla de l’advocat i autor teatral Xavier Regàs Castells, representant d’aquella burgesia liberal que va albirar-se amb la República, i de Mariona Pagès i Elias, dona de gran cultura i bellesa, germana gran de l’escriptor Víctor Alba, i neboda del pintor i crític literari Feliu Elias. El matrimoni dels seus pares va fer tronar i ploure en el cos dels intel·lectuals i periodistes dels anys trenta. El seu cercle d’amistats incloïa Josep Maria de Sagarra, Margarida Xirgu i Federico García Lorca. Quan va arribar a la Universitat de Barcelona, el professor Joan Petit va confessar a la jove Rosa que tots els nois de la seva generació estaven enamorats de Mariona Pagès. La seva primera infantesa es va desenvolupar a l’exili, on els seus pares van portar els quatre germans –Xavier, que seria dissenyador; Georgina, cuinera i fundadora del Museu de la Confitura de Torrent, Rosa i Oriol, l’impulsor de Bocaccio, Via Veneto i Up&Down– per protegir-los dels bombardaments. A França, la petita Rosa va ser educada a l’escola del pedagog Célestin Freinet, pare del Moviment de l’Escola Nova, a la qual estava adherit el malaguanyat Antoni Benaiges, protagonista del film El mestre que va prometre el mar, mentre els dos grans van anar a parar als Països Baixos, on van quedar al càrrec d’uns diplomàtics amics dels progenitors.

El pare exercia de funcionari de la Generalitat i, amb la derrota de 1939, els Regàs Pagès es van comptar entre els perdedors. Els nens van tornar a Barcelona on, mentre el matrimoni dels seus pares es trencava –la seva mare va iniciar una relació amb una altra dona, un fet gravíssim per a la moral nacionalcatòlica de l’època–, els nens passaven a quedar, després d’un sinistre procediment del Tribunal Tutelar de Menors, sota la pàtria potestat de l’avi patern, l’empresari Miquel Regàs i Ardèvol, considerat el rei de la restauració barcelonina i propietari del restaurant Can Culleretes, a més de gerent de l’Hotel Colon i del restaurant de l’estació de França. Profundament conservador i catòlic, el seu cas és paradigmàtic dels homes de l’entorn lligaire que van abraçar el franquisme sense reserves, encara que pel camí haguessin de sacrificar el seu catalanisme. Fins al punt que el seu fill homònim va morir a Vilalba dels Arcs (Terra Alta), combatent en el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, mentre l’altre fill feia camí a l’exili, i va acabar deixant la seva fenomenal herència íntegrament a institucions religioses.

Internada al col·legi de les Dominiques, Rosa Regàs té paraules tendres i de gran estima per al doctor Trens, el capellà de l’escola, que li va fer apreciar i estimar la religió familiar sense el to tenebrós que es respirava a casa. Tot i això, és indiscutible que el pes del passat familiar, marcat per la derrota personal i política dels pares i la figura terrorífica de l’avi, continuen marcant, molts anys després, els judicis polítics sobre el país de Regàs, que considera que aquest passat s’ha esborrat de la història oficial de Catalunya: “Els catalans tenim fama que no sabem treballar per a nosaltres, ens fem mal i ens tornem pitjor del que érem. Ja és dur i està malament que ho digui jo, una ciutadana catalana, però hi ha informacions que el poder dóna al poble basades en mentides. I s’escampen i s’instal·len, però són mentides. I això és mil vegades pitjor per al país.”

Una dona lliure

Casada de ben jove amb l’empresari Eduard Omedes, de l’entorn polític i religiós de Jordi Pujol, amb qui va formar part d’un equip de matrimonis, Rosa Regàs explica que va tenir clar ben aviat que la independència personal només era possible gràcies a la independència econòmica, i per això es va posar a treballar de seguida. Per això es va entossudir, tot i tenir dos fills, a començar la carrera universitària de filosofia i lletres, que va compaginar amb el naixement dels seus tres darrers fills. És al tombant d’aquells anys que Rosa Regàs esdevé la mussa de la gauche divine, els professionals liberals i intel·lectuals d’idees antifranquistes que es trobaven a redós de la discoteca que el seu germà Oriol havia obert al carrer de Muntaner, o a Cadaqués. Així, mentre el seu matrimoni arriba a la seva fi –molts anys abans de l’aprovació del divorci, amb una gestió exemplar per part dels ex-cònjuges– ella anava convertint-se en una personalitat del món editorial, primer a Seix Barral i després a la seva pròpia empresa, La Gaya Ciencia, on va fer tant col·leccions juvenils com quaderns de divulgació política.

Quan parla d’aquesta etapa, no evita les confessions sobre les seves relacions amoroses –amb l’escriptor Juan Benet, per exemple– ni sobre les seves decepcions personals, per exemple, en l’episodi de la fallida distribuïdora Enlace, amb retrets cap als col·legues Esther Tusquets i Jorge Herralde, i que va significar que se n’anés a treballar com a traductora de les Nacions Unides a Ginebra. Punt i a part mereix la seva experiència com a directora de la Biblioteca Nacional espanyola, càrrec del qual va dimitir enfrontada amb el ministre socialista César Antonio Molina, avui més aviat pròxim a les tesis polítiques de la dreta espanyola. En aquest sentit, Regàs, que va donar suport a Ada Colau a les darreres eleccions, pot sorprendre en la seva visió més aviat crítica de la transició espanyola, que alguns dels seus companys de generació van fer i van dedicar-se a edulcorar. Menys sorprenent és la seva crítica al nacionalisme català, encara avui per a ella personificat en el seu vell conegut Pujol: “No sóc nacionalista, ni crec que el nacionalisme pugui ajudar els pobles. Això no vol dir que jo un dia no pugui ser independentista, el més probable és que no ho sigui; entre més coses, perquè no em queda temps. Però una cosa és ser independentista i una altra és ser nacionalista. El nacionalisme és tancat al diàleg, a la crítica. Ser independentista vol dir que creus que, des del punt de vista polític, les coses podrien anar millor d’una altra manera i lluites i acceptes el que va bé i el que no va bé segons el teu criteri.”

Del Mas Gavatx estant

Sobre la seva faceta d’escriptora, majoritàriament en castellà, fet que li ha valgut els premis Nadal i Planeta, Rosa Regàs també té paraules de decepció cap a Barcelona, la ciutat on va néixer i on fa molts anys que ja no viu. “A Barcelona, en el món de l’edició, no em coneixia ningú, ara encara menys. Ara ja sí que m’és igual, però abans pensava: ‘A aquesta gent, què li passa? Què he fet malament?’. Segurament, no escriure en català. Si en lloc de tenir noranta anys en tingués trenta, m’hi posaria, i d’aquí a deu anys podria escriure en català, però quan passi aquest temps seré morta, per tant, ja no val la pena que m’hi posi. I a més, em trobo molt bé amb el castellà, perquè he llegit molt en castellà i francès. En català m’adono que no dic exactament el que vull dir.” Això no significa que, publicant en castellà, tot fossin flors i violes. Si no estalvia retrets a Ara Llibres, tampoc se n’escapa Carme Balcells ni l’editorial Planeta.

Al costat de totes aquestes Roses Regàs, n’hi ha una que tampoc s’oblida a Un llegat:  la germana, mare i àvia, el pal de paller del clan Regàs. La que gaudia a l’estiu amb tots els néts al seu voltant durant el mes de juliol al Mas Gavatx, la casa que es va comprar a Llofriu l’any 1975 i on viu tot l’any d’ençà de fa dècades. Quan la va comprar, era una diminuta caseta del 1789 amb tres hectàrees de terreny pelat, que de mica en mica va anar omplint d’arbres i de verd, i que ha estat oberta a tothom. A Llofriu, l’ha anat a veure cada setmana Penelo, i juntes han confegit aquest text. Allà, la matriarca Rosa Regàs hi espera una mort que no li fa por, mentre rumia que, si tornés a néixer, demanaria el passaport francès –la mestressa del Mas Gavatx és Chevalier de la Légion d’Honneur– i, potser, afegiria un pis més a la biblioteca de la casa, on hi ha tres retrats a manera de lars domèstics: Mariona Pagès, Josep Pla i Pío Baroja.

El Corpus Christi és una de les festivitats més assenyalades del calendari amb més de set-cents anys d’història. Enguany, se celebra el 30 de maig, tot i que les processons i activitats diverses s’allargaran tot el cap de setmana, fins diumenge, 2 de juny.

L’origen del Corpus es remunta al segle XIV, per a celebrar el cos de Crist, però malgrat que la tradició va néixer de l’Església catòlica, amb el temps s’ha convertit en un esdeveniment social i festiu. Activitats originades aleshores, com ara la processó festiva, han servit de precedent per a moltes peces d’imatgeria actuals –els gegants i el bestiari, per exemple– i les músiques i els balls que encara perduren.

La festivitat pren formes molt diverses de cap a cap del país, des de les processons amb un caràcter més religiós fins a les tradicionals catifes de flors, com ara les de Sitges, passant pel tradicional ou com balla de Barcelona, la Moma de València o la Patum de Berga. Fem un repàs de les celebracions més destacades del Corpus d’enguany.

L’Ou com Balla

L’Ou com Balla és un dels elements propis del Corpus a Barcelona, i també un dels més autèntics que, amb els anys, ha esdevingut un símbol de la identitat festiva de la ciutat. Aigua, ous i flors. Amb tan sols tres elements que simbolitzen la fecunditat i regeneració, n’hi ha prou per a celebrar-ho. És difícil de precisar-ne l’origen, però hi ha documents que el situen per primera volta a la catedral de la ciutat al segle XV.

Per segon any consecutiu, s’ha hagut d’adaptar a la sequera. Atesa aquesta situació excepcional, les entitats han buscat diferents solucions, segons les possibilitats de cada espai, per a preservar la celebració de la festa. Allà on l’aigua es pot reciclar per regar, se n’ha minimitzat la quantitat, mentre que uns altres espais s’han vist obligats a guarnir amb flors les fonts seques o bé a fer ballar l’ou amb aire.

Com s’adapta l’Ou com Balla a la sequera?

Trobareu l’Ou com Balla a: l’Ateneu Barcelonès, l’Arxiu Històric de la Ciutat (Casa de l’Ardiaca), la Capitania General, els Jardins de Rubió i Lluch, la catedral, el Museu Frederic Marès, el Museu Marítim de Barcelona, la basílica de la Puríssima Concepció, el carrer de la Llibertat, els Castellers de Barcelona, el Centre Cívic Can Deu, el Centre Cívic el Sortidor, el Centre de Gràcia, les Escolàpies Llúria, la Parròquia del Sant Àngel Custodi, la Masia de Can Cadena, l’Oratori de Sant Felip Neri, el Parc de Sant Martí, la Parròquia de Santa Maria del Taulat, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, el Seminari Conciliar de Barcelona, el Taller Sant Camil i la Torre de la Sagrera. Els horaris depenen de cada espai, podeu consultar el programa complet.

Enguany, l’Ou com Balla compartirà protagonisme amb els Gegants, atès que el tema central del Corpus barceloní són els sis-cents anys de gegants a Barcelona. Aquest 2024 es commemoren els sis-cents anys de la primera referència escrita d’un gegant a la ciutat i al món. La referència la trobem al Llibre de les Solemnitats de Barcelona que inclou una relació dels elements municipals que van concórrer a la processó del Corpus de 1424. Per celebrar l’aniversari com cal, a banda de les tradicionals sortides dels gegants per la Vigília i la Processó, enguany hi haurà unes quantes exposicions dedicades a l’efemèride. Al Museu Etnològic i de Cultures del Món (a la seu de Montjuïc) s’inaugurarà l’exposició “Barcelona Ciutat Gegant. 600 anys de festa i tradició”;  a la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, s’hi podrà veure el document original del 1424, emmarcat en la mostra “Papers de gegants”; al Museu Diocesà de Barcelona s’hi podrà veure l’exposició “Ara ballen! Els gegants a la processó de Corpus”, que explica el paper passat i present d’aquestes figures a la processó i, a més, la Casa dels Entremesos acollirà l’exposició “Gegants del món”, una mostra que repassa el panorama geganter a tot Europa i en els diversos continents.

La Moma

Una de les processons més riques del país pels elements de cultura popular que l’acompanyen, com ara els gegants i cabuts, és la de València. En destaca la Moma, una figura tota vestida de blanc que balla amb set Momos al ritme del tabal i la dolçaina. Té un gest inexpressiu i una mirada certament pertorbadora que hipnotitza qui la veu. El color blanc simbolitza la gràcia, i qui hi ha dins el vestit de la Moma és un home.

Se celebra a molts més indrets, com ara Ontinyent (Vall d’Albaida), Xàtiva (Costera) i Alcoi, però la celebració de València és referencial, molt rica i espectacular. Les campanes es toquen a mà, sonen ovacions, dolçaines, tabalets, veus blanques, cornetes militars i la banda, els balcons estan ornamentats i, sovint, tiren pètals que acaben formant catifes. Enguany, la processó serà diumenge, 2 de juny, a les 19.00 a la catedral, però la sortida dels gegants, els nanos i les danses de la magrana i la Moma serà a les 17.30. Trobareu el programa complet ací.

La Patum de Berga

Celebrada durant la festivitat del Corpus, la Patum és la festa més important de Berga, i una de les més populars del país. Té més de sis-cents anys d’història i el ball i el foc en són els protagonistes. Els actes principals es fan de dimecres a diumenge de la setmana del Corpus per les places i els carrers del municipi. Enguany, serà del 29 de maig al 2 de juny.

Durant quatre dies, hi haurà cercaviles, sardanes, concerts i les patums completes i de lluïment. A més, per tercer any consecutiu, i ja de manera consolidada, es farà la Patum de la Llar, una Patum adaptada a persones amb discapacitat intel·lectual, en què els usuaris de la Fundació la Llar i el Centre Especial de Treball Taller Coloma faran ballar la comparseria patumaire amb l’acompanyament musical en directe de la Banda de l’Escola Municipal de Música de Berga i músics de la Fundació la Llar. Les comparses són les encarregades de l’actuació o el ball de cadascuna de les figures, que es fan a la plaça de Sant Pere. La gent omple la plaça de gom a gom i salta al ritme del ball, que es fa al centre.

Catifes de flors i enramades

Una altra de les manifestacions més tradicionals del Corpus són les catifes de flors, que es podran veure entre aquest cap de setmana i el vinent en molts indrets. Són especialment populars les de Sitges (Garraf), que enguany ho celebra del 26 de maig al 9 de juny, i les de la Garriga (Vallès Oriental), del 24 de maig al 2 de juny.

A Sitges, el dia 2 de juny, també es decoraran patis i es farà el tradicional ou com balla, que es podrà veure al Palau Maricel, als museus de Sitges i al Racó de la Calma. Enguany, a més, l’Hospital de Sant Joan és l’encarregat de fer la catifa i l’altar del Cap de la Vila dins la programació del 700 aniversari. Podeu veure els llocs i els horaris ací.

A la Garriga, es farà l’enramada dissabte, 1 de juny, a les 16.00 a la plaça de l’Església. L’endemà serà el dia de les catifes i l’Ou com Balla als carrers i places més cèntrics del poble. En total, una trentena de catifes de flors engalanaran el centre històric. Enguany es comptarà amb la presència d’una catifa convidada, de l’associació japonesa Hanae Japan, que farà una demostració d’art floral efímer amb una catifa de flors a la plaça de l’Església.

També Arbúcies (Selva) és un dels municipis on les catifes de flors i les enramades són tradicions molt arrelades, amb més de cinc-cents anys d’història. L’exposició de catifes es va fer el cap de setmana passat, però del dijous 30 de maig al dimecres 5 de juny es faran les enramades.

Més indrets on se celebraran les enramades són Sallent (Bages), on es faran del 30 de maig al 3 de juny, i Guissona (Segarra), on es farà el 2 de juny.

Originàriament, les enramades tenien un caràcter religiós i es feien per decorar els carrers per on passava la processó del Corpus. Però, amb el pas dels anys, la temàtica s’ha ampliat i ara s’hi poden trobar elements d’actualitat i reivindicacions veïnals.