Escric dins el temps viu.

Tenc un rellotge d’arena a dues passes de la mà que escriu.

Ens passam l’existència dins el temps mort, no ho sabies?

Tenc un rellotge de rodes al mig de la taula entre llibres i un gerro amb mata i roses de color xampany.

Aquest temps mecànic de les rodes i les busques sempre em recorda aquella seqüència de l’amic Harold Lloyd penjat damunt el buit a les agullotes del rellotge d’un gratacel.

Aquesta màquina mecànica (ara digital), no té res a veure amb els rellotges anteriors còsmics i tel·lúrics i ens converteix en captius d’un temps, d’unes hores marcades, que no té cap contacte amb els astres, la claror del dia i la fosca de la nit, les estacions de l’any, la matèria que es metabolitza i flueix, la polvorització de les coses.

Mentre que el rellotge de sorra, clepsàmia o ampolleta, em fa recordar aquell gest que feia en la meva adolescència quan estava estirat a la platja i agafava una embosta d’arena i la deixava caure a poc a poc, amb una feble correntia, que llenegava pel foradí dels meus dits.

Em feia pensar en el pas del temps amb una consciència clara de la fugacitat de la vida i de la presència de la mort.

Aprenia que el gust de les coses es dedueix de la seva precarietat.

Em donava ales per a una digressió en què el temps mecànic de les hores, els minuts i els segons no tenia cap protagonisme, sinó que em llançava a un temps viu en el fons de mi mateix en què apareixien els dies gustosos de la infantesa, el pler de les lectures enfront del mar, la besada calfredadora de mumare per despertar-me de la sesta.

El temps del rellotge d’arena no comptava res: contava els successos vius, vertaders, els limitava a una durada temporal subjectivament exacta.

Una frase caçada al vol en un colobrot nord-americà apareix en la meva memòria com un leitmotiv: el mateix que l’arena a través del rellotge així són els dies de les nostres vides.

No sé si les meves combinacions verbals expressen el que pretenc dir a les clares, emperò faig un esforç enmig de la mandra que el canvi d’estació em produeix per oferir-les amb més exactesa que abans, encara que sé que els mots no encaixen mai bé sense importar el que vulguin amollar.

Intent de moltes maneres dir-ho tot en una frase i molt sovint fracàs silenciosament.

El temps real, aquest temps viu, que poden marcar els rellotges d’arena el veig representat en l’impressionant gravat d’Albert Dürer, Sant Jeroni en el seu estudi, en què en la llista d’objectes significatius que envolten aquell home que tradueix la Bíblia al llatí assegut al seu escriptori, davant el llibre sagrat immens sostingut per un faristol de taula, destaca un rellotge de sorra gran penjat a la paret.

Segur que aquest savi sotmetia el temps a una consideració crítica mitjançant el pas de l’arena d’una bombeta a l’altra.

Jeroni havia posat en la seva existència una intensitat que no es troba més que entre els que saben que no tenim temps per perdre.

Discernir, sedassar, estudiar, meditar, cal saber que el temps és viu en tots nosaltres sense dependre d’una numeració impossible de màquines amb un automatisme inadequat als sentits dels humans; màquines que ens donen un temps abstracte i rígid que defineix el nostre món.

Escric dins el temps viu.

El rellotge d’arena em diu que la vida passa, que els nostres plers són efímers i que la cendra serà la nostra darrera pell.

El rellotge d’arena em transmet una saviesa, una malenconia, un a més a més d’avidesa?

Record com si fos ara una sala obscura del Metropolitan Museum de Nova York. Allà vaig descobrir aquell quadret de Jacob De Ghyen. La primera Vanitas de la història, feta a Amsterdam el segle XVII. Sobre la tela hi havia un crani, un rellotge d’arena, una bugia, unes peces d’or, unes flors que són les coses que ens fan esglai i pietat si no volem conèixer la nostra finitud. L’or es fon, la bugia es consumeix, les flors es mustien, el crani es fa pols i el rellotge que fa passar la sorra marca el vertigen d’una emoció que ens diu que tenim el temps comptat.

El temps viu!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/09/Closcadelletra-CDXXXI.mp3

Poca gent coneix tant Telegram com Elies Campo. Aquest expert en telecomunicacions va treballar del 2015 al 2021 a la companyia fundada pel rus Pàvel Dúrov, que va ser detingut a França acusat, entre més delictes, de no fer prou per frenar els crims (pornografia infantil, etc.) que circulen per l’aplicació de missatgeria. Tot esperant-ne el judici, parlem amb Campo per entendre una mica més la companyia, i el seu fundador, per dins. I ens trobem un Campo que es qüestiona el seu pas per Telegram i que diu que les certeses que tenia ara són dubtes. Introvertit, aquest enginyer i inversor tecnològic ha treballat a WhatsApp i Telegram, i a Citizen Lab va destapar la gran xarxa d’espionatge contra independentistes que l’estat espanyol havia muntat amb el programa Pegasus. El famós Catalangate.

—De ben jove us vau inventar un sistema de missatgeria. Heu passat per Telegram i abans, per WhatsApp. Ve de molt lluny.
—Sempre vaig tenir molt d’interès en la missatgeria perquè era introvertit. No m’agradaven les trucades i sempre utilitzava SMS i era molt car. Costava quinze cèntims enviar-ne un de cent seixanta caràcters.

—I per introvertit de ben jove us vau inventar una mena de missatgeria?
—Sí, al final és la mateixa conclusió a què van arribar els fundadors de WhatsApp i moltes més companyies al món. Quan van sortir els sistemes operatius Android i iOS, al cap de dos mesos o tres van treure el servei de notificacions, que permetia d’enviar notificacions a través del canal de dades. Per tant, van veure que es podia enviar la mateixa experiència d’un SMS pel canal de dades sense el cost d’un SMS.

—Quant de temps vau treballar a Telegram?
—Aproximadament de finals del 2015 fins a finals del 2021.

—Éreu un dels seixanta treballadors de Telegram.
—Això és el que se m’explicava, que érem un equip petit. Però ara ens ho qüestionem tot: des de les històries del naixement de companyia i de la raó de ser, a si són realment només seixanta treballadors.

—Vau conèixer Pàvel Dúrov? Com és?
—Sí, és clar. Com a persona és molt genuí. Costava que trobés temps per a tu i prou, però quan hi havia temps, era il·limitat. Si s’havia de treballar amb una cosa que ell creia important per a la companyia, el que calgués: una tarda, una hora, una passejada de molt temps. Estava molt dedicat al que feia, realment vivia la visió, la missió de la companyia. Un geni en la gestió de producte. Totes les funcionalitats que hi ha dins Telegram les ha creades ell. Després ho explicava als enginyers, els dissenyadors, els enginyers perquè fessin que aquella funcionalitat fos possible. I també és molt bo detectant coses que funcionen en unes altres plataformes.

—El vostre lloc de feina, on era? On treballàveu?
—Ara mateix totes les certeses que et diré, les qüestiono. Però, suposadament, la companyia Telegram era nòmada. Cada certs mesos la companyia viatjava (ell i un grup molt important dels desenvolupadors). Per exemple, passaven tres mesos a Barcelona, pel Mobile World Congress. A San Francisco, a Califòrnia, també passaven uns quants mesos pels volts de conferències com la d’Apple o la de Google, i després els estius quasi cada any a Finlàndia. Jo principalment era a Califòrnia, a Silicon Valley, i en alguns moments em reunia amb ells.

—Per què nòmada? Per motius de seguretat o per motius pràctics?
—En retrospectiva, no ho tinc tan clar. En aquell moment lligava amb la narrativa de seguretat, de fugir de Rússia, però també de voler crear un producte global, sense unes oficines centrals per no ser part de cap país. Crec que ell té una por, una preocupació, que si aquests productes globals tenen un lligam amb certes jurisdiccions estatals potser no tenen sentit de producte global.

—Quin és el paper del germà de Pàvel Dúrov?
—El seu germà és un geni de la part més de deep tech, servidors, xarxes, arquitectura. Com escalar els servidors, les dades. Un geni científic de la criptografia que hi ha darrere el protocol de xifratge, de la cadena de blocs… És més aquesta faceta.

—Si ho tinc ben entès, us n’aneu de WhatsApp quan el compra Facebook i veieu que el model d’empresa ja no us interessa. Però per què plegueu de Telegram?
—Crec que són diverses coses. Una és perquè començo a veure coses que em preocupen. Inicialment, Telegram era un equip increïblement bo en l’àmbit de producte i progressivament va ser significativament millor que WhatsApp. Totes les altres companyies de missatgeria el copiaven. Per exemple, al començament a WhatsApp no hi havia res xifrat. Fins i tot les operadores podien analitzar-ne el trànsit i escoltar la xarxa. “Esnifar” la xarxa, que en diuen. En canvi, a Telegram, una de les decisions inicials que vam fer és implantar el xifratge de punt a punt per a alguns casos, però no per als altres.

—Per què no sempre?
—La tecnologia de xifratge de punt a punt, al començament, presentava certs reptes d’implantació en els productes de missatgeria. Per exemple, era molt complicat oferir suport per a múltiples dispositius, cosa que permet que un usuari accedeixi al mateix contingut des de diferents aparells. També hi havia dificultats per a generar i recuperar còpies de seguretat de manera segura. A més, el xifratge de punt a punt presenta reptes tècnics significatius, especialment en converses de grup. Imagineu-vos que per cada persona que s’afegeix a un grup, les relacions entre els membres creixen de manera factorial, cosa que complica molt la gestió de les claus de xifratge de tots els participats. Per això, les aplicacions que ofereixen xifratge de punt a punt en grups sovint tenen límits en el nombre de participants, com ara mil persones en el cas de Zoom. També s’han de gestionar situacions complexes, com quan la gent entra i surt dels xats, o la rotació periòdica de les claus per mantenir la seguretat. Desenvolupar una plataforma xifrada de punt a punt requereix molts més recursos i hi ha més dificultats. Per tant, en Pàvel va optar pel millor dels dos mons. Per una banda, volia poder innovar i millorar la missatgeria sense les dificultats i limitacions del xifratge de punt a punt. Per l’altra, volia oferir una capa de seguretat addicional per a aquells usuaris que ho necessitessin, amb la disponibilitat opcional dels xats secrets, que sí que són xats 1 a 1 xifrats de punt a punt.

—A Telegram, la vostra feina, quina era?
—El meu paper era el que es diu de creixement, acords i desenvolupament de negoci. En una companyia que comença, normalment això vol dir qualsevol feina que ajudi a fer créixer les mètriques significatives per a l’empresa, en el nostre cas, usuaris actius. Aquest rol també implica començar a experimentar amb diferents models de negoci que algun dia es puguin convertir en àrees de negoci significatives per a la companyia. En el cas de Telegram, alguns dels exemples van ser arribar a acords amb operadores per a incloure Telegram amb els paquets de missatgeria que hi havia en aquell moment, negociar amb Apple i Google perquè ens promocionessin les aplicacions, arribar a acords amb companyies de pagaments, proveïdors de continguts digitals com GIF, o amb empreses de notícies perquè obrissin un canal a Telegram.

—Per tant, no era una feina informàtica?
—No exactament. El meu paper requeria una combinació de coneixements i experiència en tecnologia, producte i negoci, i se situava a la intersecció d’aquests tres àmbits.

—Quina visió tenien aquestes grans empreses sobre Telegram?
—Veien en Telegram una companyia desenvolupant un producte de molt bona qualitat, a una velocitat molt superior a WhatsApp i amb un creixement accelerat d’usuaris nous. L’any 2013, quan va començar Telegram, WhatsApp actualitzava l’aplicació un cop l’any. En canvi, Telegram ha estat capaç d’actualitzar l’aplicació cada mes per introduir-hi noves funcionalitats, consistentment durant els últims onze anys.

—I l’equip de seixanta persones era gent de tot el món?
—Era, principalment, gent originària de Rússia o de l’Europa de l’Est.

—I per què us contracten, a vós?
—M’agafen per la meva experiència en missatgeria, sobretot els últims anys a l’equip de creixement de WhatsApp. També perquè vaig ser proactiu. Quan m’agrada molt una companyia, l’oportunitat d’impacte és gran, i hi veig certs indicadors que el que fan funciona, m’agrada intentar de contribuir-hi. També és un dels passos que faig quan inverteixo en companyies. A WhatsApp ja estudiàvem Telegram. Per tant, quan en vaig sortir, vaig pensar que volia continuar en missatgeria, i creia que Telegram era la millor companyia en aquell moment, la que tenia més possibilitats i ho feia més bé.

—Com va ser l’entrevista de feina?
—Va ser un procés que va durar mesos. La primera trobada en persona va ser una passejada d’hores per Palo Alto, pel campus de Stanford, i vam parlar sobre la indústria, els diferents productes, l’impacte que tindrien, les oportunitats que hi havia i les coses en què Telegram podria ser millor.

—En vós cercaven una visió, més que no pas una habilitat tècnica?
—Bé, en aquell moment, Telegram buscava talent més enllà de l’àmbit purament tècnic. La incorporació de talent tècnic la tenien coberta d’una manera molt peculiar i original que els funcionava molt bé. La companyia feia servir la fama del seu fundador a Rússia i països de l’Europa de l’Est per publicar concursos amb un repte tècnic i una recompensa econòmica per a la millor proposta. D’aquesta manera s’assegurava atraure milers d’enginyers de programari dels quals seleccionava els millors amb el concurs i posteriorment els feia una oferta de feina. De manera que el que buscaven en mi era una visió més estratègica i experiència en creixement i desenvolupament de negoci.

—Vaig entrevistar fa poc a l’enginyer, empresari i divulgador tecnològic Josep Maria Ganyet i em va dir que ell s’havia cregut tota la narrativa de Telegram de, som la casa de la dissidència mundial, som els més segurs. I que ara no la tenia tan clara. Si us dic que Telegram és el lloc més segur per a enviar missatges, què em diríeu?
—Estic d’acord amb en Ganyet. Ja ho sabíem que totes les funcionalitats de Telegram, excepte els xats secrets, no eren xifrades de punt a punt. També sabíem que tècnicament algú amb les claus de xifratge podia accedir al contingut. Principalment, havíem de confiar en l’equip i en les explicacions de per què havien pres aquestes decisions tècniques. Per una banda, la decisió de no utilitzar xifratge de punt a punt en la majoria de les funcionalitats era per a oferir una experiència de missatgeria més bona. Per una altra banda, argumentaven que tindrien les claus de xifratge distribuïdes en diferents països i jurisdiccions perquè fos impossible que cap govern pogués demanar-los-les i accedir als continguts. Qui necessités una capa extra de seguretat i privacitat, podia utilitzar la funcionalitat de xat secret. El que hem anat veient en els últims anys és que Telegram ha anat amagant la funció de xat secret i ha continuat donant explicacions esbiaixades sobre la seguretat i privacitat de la seva plataforma, sovint donant a entendre que tota la plataforma era xifrada de punt a punt. Telegram ha avançat molt introduint noves funcionalitats en la missatgeria convencional, però l’última actualització amb millores als xats secrets es va fer el 2016. De manera que, en resposta a la pregunta, no puc dir que Telegram sigui el lloc més segur per a enviar missatges.

—Ganyet fins i tot es demanava si tot això no era una operació del Kremlin, que volia tenir tots els dissidents controlats allà dins. Els inversors de Telegram, gent pròxima a Putin. El banc que va ajudar a refinançar el deute, un banc pròxim al Kremlin. El feia dubtar.
—Això forma part de les desenes d’històries que corren, especialment aquests dies. A Telegram hi ha moltes zones grises que s’han d’aclarir. Per exemple, recentment s’ha descobert que el fundador, en Pàvel Dúrov, va viatjar a Rússia més de cinquanta vegades entre el 2015 i el 2021 quan en principi ell explicava que era a l’exili. Totes aquestes incògnites fan que aquests dies ens preguntem si podran mantenir el seu compromís quant a la protecció de les dades, especialment en situacions complicades per a l’empresa com ara la detenció del seu fundador o la situació crítica financera. Què en faran, de les dades? Les donaran al Kremlin? Les donaran a França? Les donaran als Estats Units? Les fan servir per entrenar un model d’intel·ligència artificial? Telegram ha anat allunyant al llarg dels últims anys aliats naturals com ara les organitzacions de drets digitals de tot el món, que en són molt crítiques. Hi haurà un moment que serà necessari que Telegram sigui responsable davant la societat. Telegram té principalment dues opcions per a tirar endavant a partir d’ara: l’una, abandonar la narrativa que és una plataforma segura i convertir-se en una xarxa social convencional, en què el contingut no és xifrat de punt a punt, modera continguts i lliura els que li són requerits legalment. L’altra, limitar funcionalitats i passar-ho tot cap a una plataforma xifrada de punt a punt amb les dificultats i limitacions que aquesta tecnologia implica. En aquest cas, no tindran accés als continguts i, per tant, no podran ser requerits legalment de lliurar-los, tal com passa amb WhatsApp i Signal.

—Una aplicació que fan servir mil milions de persones tan sols necessita seixanta treballadors?
—Mira, a WhatsApp, quan ens va comprar Facebook, érem cinquanta-cinc i servíem a quatre-cents cinquanta milions d’usuaris actius mensuals. La tecnologia actual permet crear sistemes informàtics amb arquitectures molt escalables que necessiten menys persones que es necessitaven fa unes dècades. Per exemple, quan crees un model que és escalable, no necessites una persona per a gestionar cada servidor, sinó un programa que pugui encendre o apagar màquines automàticament segons la demanda. Això permet que un equip relativament petit pugui gestionar una plataforma utilitzada per milions o fins i tot mil milions d’usuaris.

—On són els servidors de Telegram?
—Estan distribuïts pel món, per ser a prop geogràficament dels usuaris. Això es fa per millorar la velocitat i eficiència del servei. Per exemple, els usuaris dels Estats Units tenen uns servidors allà, els usuaris amb números de telèfon europeus estan allotjats a Europa, i així successivament per a les diferents regions.

—Suposo que segons el país, el servidor no és segur.
—I, per tant, a l’Iran no hi ha servidors, tots són a l’Azerbaitjan.

—Hi ha gent que entra en aquestes empreses per fer-se multimilionari i hi ha gent que hi entra per ideologia. Vós on sou?
—Crec que és una intersecció de totes dues coses. És important que, en companyies que tenen el potencial d’un impacte tan gros a la societat, l’impacte sigui tan positiu com sigui possible. Malgrat les incerteses de crear productes que no s’han creat mai fins ara. Però també ser molt conscient que la llibertat financera et permet operar i fer més coses.

—Qui és més perillós per a la llibertat dels ciutadans, les grans companyies o els estats?
—Històricament havia estat diferent i pot anar canviant. Ara mateix, però, són les grans companyies. Els estats cada cop perden més la capacitat d’atraure talent i, com hem vist els últims anys amb algunes comissions per a regular aquestes companyies, sovint hem vist com els mateixos reguladors no entenen com funciona la tecnologia. En canvi, les grans companyies tecnològiques tenen una gran capacitat per a atraure talent i per a finançar-se. Sovint poden arribar a influir sobre els reguladors que les avaluen. Per exemple, Google Maps o Waze, amb els usuaris que els utilitzen dia a dia, tenen una visió global de com funcionen les infrastructures viàries d’un país que no té ni el país mateix. Un altre cas il·lustratiu és la compra de WhatsApp el 2014, en què Facebook va convèncer els reguladors de la Unió Europea que no podrien integrar mai WhatsApp amb Facebook… cosa que després van fer. És una altra de les raons per què és important que com a usuaris demanem a les companyies que xifrin les dades de punt a punt.

—Per què?
—El xifratge de punt a punt limita la capacitat d’aquestes empreses d’accedir i utilitzar les nostres dades de manera que pugui comprometre la nostra privacitat i llibertat personal i col·lectiva.

—Jo dono per descomptat que ens miren.
—La tecnologia evoluciona molt de pressa, i amb aquesta, les mesures de seguretat. La criptografia, tot i ser complexa i computacionalment cara, s’ha tornat cada cop més accessible i eficient. Fins fa uns quants anys, els navegadors no forçaven el xifratge, i tot ho podien “esnifar” les operadores i els governs. Ara és impensable que una web no estigui xifrada. En la qüestió del xifratge de punt a punt, cada cop som més conscients de la seva importància. Les aplicacions i els dispositius tecnològics són cada vegada més capaços d’oferir funcionalitats xifrades semblants a les no xifrades, sense sacrificar l’experiència d’usuari. Per exemple, WhatsApp ha aconseguit un model que era impensable per a Facebook fa deu anys: la companyia no pot accedir als continguts dels missatges gràcies al xifratge de punt a punt, però fa servir les metadades per a unes altres finalitats. No és perfecte, però és un gran avenç comparat amb el que teníem abans. Tal com descobrim aquests dies amb Telegram, encara hi ha reptes importants en termes de privacitat i seguretat digital. Però la tendència és cap a una protecció més gran de les dades dels usuaris, i és probable que continuem veient millores en aquest sentit, sobretot si els usuaris generem aquesta demanda d’aquest tipus de productes.

—Quina és més segura, Telegram, WhatsApp o Signal?
—Ara mateix, Signal és la més reconeguda a la indústria quant a seguretat i privacitat. Tot el contingut d’usuari és xifrat de punt a punt i gairebé no recullen metadades, només les bàsiques perquè el producte pugui funcionar.

—Per què creieu que han detingut Dúrov?
—Els càrrecs contra Pàvel Dúrov i Telegram són complexos i es poden classificar en tres categories principals. Primer, hi ha els càrrecs relacionats amb el contingut. Aquests fan referència a la responsabilitat de Telegram pel contingut il·legal que els usuaris comparteixen o per les activitats il·legals que es duen a terme a la plataforma. Això inclou, per exemple, càrrecs relacionats amb material d’abús sexual infantil (CSAM) i més continguts il·legals. Segon, hi ha els càrrecs per no-divulgació de dades d’usuaris. Aquest càrrec es basa en la negativa de Telegram a proporcionar dades d’usuaris a les autoritats policials franceses quan les hi ha sol·licitat. Com que Telegram no és una plataforma xifrada de punt a punt en la majoria de les seves funcionalitats, teòricament té accés a aquest contingut. Finalment, hi ha els càrrecs relacionats amb l’encriptació. Aquests tracten sobre la distribució d’una plataforma encriptada i la comercialització d’un sistema de xifratge no registrat. Alguns experts els han criticat i els han qualificat de manera informal com a càrrecs per “fer matemàtiques il·legalment”. Aquests càrrecs són particularment controvertits i han generat preocupació des d’una perspectiva legal i de llibertat d’expressió en l’àmbit global. Personalment, crec que no tindran gaire recorregut perquè vénen d’una llei del 2004 que realment no s’ha aplicat mai i que segurament qualsevol companyia tecnològica de França que utilitzi algun tipus de xifratge deu infringir. El que és interessant és que els governs s’adonen que hi ha una diferència crucial entre Telegram i unes altres plataformes com WhatsApp i Signal. WhatsApp i Signal realment no poden accedir al contingut dels missatges dels usuaris a causa del seu xifratge de punt a punt. En canvi, Telegram teòricament sí que hi pot accedir en la majoria de les seves funcionalitats. Això posa Telegram en una posició complicada: si té accés al contingut i es nega a lliurar-lo quan hi ha un requeriment judicial, infringeix la llei. Ara bé, cal destacar que, tot i que WhatsApp no pot accedir al contingut dels missatges, sí que pren mesures proactives per a combatre continguts il·legals. Per exemple, escaneja elements públics com les fotos de perfil dels usuaris i investiga denúncies sobre grups públics que poden contenir material d’abús infantil. En aquests casos, WhatsApp pot entrar al grup com qualsevol altre usuari, escanejar-ne el contingut, arxivar les dades i enviar-les a les organitzacions competents com ara el Centre Nacional per a Nens Desapareguts i Explotats (NCMEC) dels EUA. Això explica per què WhatsApp fa centenars de milers d’informes anuals sobre contingut il·legal, mentre que Telegram pràcticament no en fa cap.

—Dúrov feia aquest discurs de voler ser la màxima expressió de la llibertat per a l’usuari?
—Sí, crec que en Pàvel està convençut d’aquesta missió i visió per a Telegram. La pregunta que em faig és si aquesta visió de llibertat per a l’usuari és realment la seva prioritat principal. Si ho fos, per què no va prioritzar més el xifratge de punt a punt en totes les funcionalitats de l’aplicació? Si Telegram hagués optat per implantar el xifratge de punt a punt en totes les seves funcionalitats, com han fet WhatsApp i Signal, no es trobaria en aquesta situació legal pel que fa a l’accés al contingut privat. No podrien lliurar el contingut encara que ho volguessin, simplement perquè no hi tindrien accés. Això hauria estat més coherent amb el discurs de llibertat i privacitat que defensen. Tanmateix, és important entendre que això no els eximiria de la responsabilitat de prendre mesures proactives contra el contingut il·legal en espais públics de la plataforma, com fa WhatsApp. Mentre que Dúrov pot estar convençut de la seva narrativa de llibertat, les decisions tècniques i operatives de Telegram no sempre han estat alineades amb aquesta visió.

—Voldríeu afegir res?
—Què és i què no és Telegram. Molts periodistes i moltes publicacions sempre s’han referit a Telegram com una plataforma xifrada, i a vegades xifrada de punt a punt, i més segura que WhatsApp, perquè inicialment ho era. Però això ja no va ser cert al cap de pocs anys. Crec que en els aspectes de pornografia infantil, i de crims a través de Telegram, hi ha cas. Telegram s’ha negat a lliurar contingut, però el tenen, per tant, han de complir. I si no ho vols complir, doncs aplica el xifratge de punt a punt i no hi podràs accedir. Hi ha certes decisions que s’han fet a escala de producte que faciliten la desinformació. WhatsApp ho ha anat corregint respecte de la moderació, i de col·laborar amb els organismes dels estats que s’han creat per intentar de protegir els ciutadans de certs abusos com la pornografia infantil. Hi ha maneres. Es pot reconèixer que això és un problema: no tenim accés al contingut, però, per exemple, les fotos de perfil no són xifrades de punt a punt. Per tant, això sí que són coses que es poden revisar. WhatsApp mateix pot entrar a segons quin grup per veure si hi ha continguts d’aquest tipus, pots arxivar i documentar aquest contingut, notificar-ho a les agències que siguin i mantenir-ho de manera que sigui segura per a activistes, i a la vegada que no s’hi colaran actors dolents. Perquè al final quan tens un producte a tanta escala atreus una representació completa de la societat i de la comunitat.

El govern de Salvador Illa ha estructurat el sottogoverno, les persones que ocuparan la direcció política dels setze departaments, just per sota dels consellers. Són centenars d’alts càrrecs que tindran a les mans el desplegament de les polítiques públiques que aprovi el govern.

En l’estructura dels departaments, just per sota dels consellers i en el segon lloc de l’escala de comandament, hi ha els secretaris. Tots els departaments tenen un secretari general, que fa de mà dreta del conseller i de qui depèn tota la maquinària de la conselleria, i per sota seu, hi ha els secretaris sectorials, dedicats a àrees concretes. En el tercer nivell de comandament, hi ha els directors generals. A més, cada conseller disposa d’un gabinet, amb un equip de suport, que inclou les oficines de secretaria, protocol, comunicació i relacions parlamentàries. Cada conseller també pot nomenar càrrecs de confiança perquè l’assessorin.

En el cas de Catalunya, la direcció de l’administració és substituïda gairebé del tot després de cada canvi de govern. Bona part dels nomenaments del nou govern són vinculats al PSC, tant a escala municipal com nacional, però també hi ha alts càrrecs que es mantenen respecte del govern anterior i especialistes de cada sector.

L’equip del president Salvador Illa
Salvador Illa.

El president Salvador Illa, tot i no dirigir cap departament, també té un equip, amb un gabinet de gestió del president, que inclou comunicació i protocol. Els nomenaments, en aquest cas, estan especialment vinculats al PSC, principalment a l’àrea de comunicació.

El cap de gabinet del president és Eduard Rivas, que fins ara era el batlle d’Esparreguera (Baix Llobregat) i president de la Federació de Municipis de Catalunya. També era secretari de Coordinació Municipal del PSC.

La cap de gabinet de comunicació és Rosa Fernández, periodista formada a Público i Europa Press, que va portar la comunicació de la delegació del govern espanyol i que ara portava la d’Illa. La seva adjunta al gabinet de comunicació és Clàudia Oliver, que fins ara formava part de l’equip de premsa del PSC a Madrid.

Quants diners paga el ‘sottogoverno’ als partits?

El cap de protocol és Óscar García Saldaña, fins ara assessor a l’oficina del cap de l’oposició. També responsable dels actes del PSC i primer secretari de l’agrupació de Cornellà de Llobregat. Elisabet Pérez serà la cap de secretaria d’Illa, amb Rubén Sánchez d’adjunt.

Alhora, ja s’han sabut uns quants assessors directes d’Illa, com ara Rubén Castro, fins ara assessor de comunicació al parlament i ex-membre del gabinet de comunicació del PSC, que serà assessor en polítiques estratègiques. Jonás Corrons, que fins ara treballava a l’equip d’Illa com a primer secretari del PSC, serà assessor del president en la gestió de les xarxes socials.

Departament de la Presidència

Conseller: Albert Dalmau Miranda

Albert Dalmau Miranda.

El nou conseller de la Presidència, Albert Dalmau, fins ara era el gerent de l’Ajuntament de Barcelona, fet que es fa evident en l’estructura de la direcció política d’aquest departament, que es dedica a donar suport al president i coordinar les polítiques transversals. Bona part dels seus alts càrrecs provenen del consistori barceloní o del món local.

La secretària general, la número 2 del departament, és Eva Giménez, advocada especialista en dret administratiu, urbanístic i ambiental, i en contractació pública i dret local. Actualment és sòcia del despatx RCD, ha estat advocada al Consorci Prat Nord i va ser directora del Departament Jurídic de l’Incasòl. De secretaris sectorials, hi ha el batlle de Pineda de Mar (Maresme) fins ara, Xavier Amor, que és el nou secretari de Governs Locals i de Relacions amb l’Aran, i el periodista Carles Escolà, fins ara delegat d’Efe a Catalunya, és el secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió.

Entre els directors generals trobem Mònica Lafuente, directora general de Coordinació Interdepartamental, un càrrec central. Fins l’any passat era cap de gabinet de la delegació del govern espanyol a Catalunya (2019-2023) i ho havia estat del conseller d’Agricultura (2006-2010). Regidora del PSC a Sant Feliu de Llobregat, havia estat diputada al congrés espanyol, al parlament i regidora a l’Ajuntament de Mollerussa. Per una altra banda, Cristina Farrés, fins ara directora del diari espanyolista digital Crónica Global, associat a El Español, és la directora general de Comunicació.

Les polèmiques de la nova directora de comunicació del govern d’Illa

El primer tinent de batlle de l’Hospitalet de Llobregat d’ençà del 2011, Francesc J. Belver, que va plegar just després de les eleccions catalanes, és el nou director general d’Administració Local. Mònica Belinchón és directora general d’Anàlisi i Prospectiva i prové de la Diputació de Barcelona, en què era assessora a l’àrea de la Presidència. Martina Garcia Frontera, que serà la directora de Relacions Institucionals i amb el Parlament, s’havia incorporat feia tot just un mes com a assessora general de la batllia a l’Ajuntament de Mont-roig del Camp (Baix Camp).

Dins de la Presidència, també hi ha els directors d’empreses públiques, com ara Joan Rodríguez Teruel, nou director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), professor al Departament de Dret Constitucional de la Universitat de València, que havia treballat de director d’anàlisi dels governs de Maragall i Montilla.

Com a delegats territorials, l’ex-batllessa de l’Hospitalet de Llobregat i actual senadora Núria Marín és la delegada del govern a Madrid. La batllessa d’Esplugues de Llobregat, Pilar Díaz, és delegada del govern a Barcelona. La primera tinenta de batllia a la Canonja (Tarragonès), Lucía López Cerdán, és la de Tarragona, el batlle de Camprodon (Ripollès), Xavi Guitart, el de Girona; el batlle de Gelida (Alt Penedès), Lluís Valls, el del Penedès; l’ex-portaveu del PSC i membre de l’executiva, Elia Tortolero, és la delegada del govern a la Catalunya Central. La primera tinenta de batlle a l’Ajuntament de Soses (Segrià), Núria Gil, és la nova delegada del govern a Lleida; la batllessa de Tremp (Pallars Jussà), Sílvia Romero, la de l’Alt Pirineu i Aran; i l’ex-batlle de Sant Jaume d’Enveja (Montsià), Joan Castor Gonell, el de les Terres de l’Ebre.

Illa es nodreix de batlles i càrrecs locals per a estructurar el nou govern

Respecte del gabinet del conseller, la cap és Mari Carmen Fernández González, fins ara directora de l’oficina de la gerència municipal de Barcelona i col·laborada estreta de Dalmau. El cap de comunicació del departament és Francesc Santiago, fins ara coordinador tècnic de premsa de la batllia de Barcelona i coordinador municipal de la Regata Cultural de la Copa Amèrica. Adriana Mayo, fins ara responsable de comunicació digital del PSC, i que havia ocupat el mateix càrrec a Ciutadans fins el 2021, és la responsable de creativitat de la Direcció General de Comunicació del govern. Finalment, Clara Ribera serà la nova cap del gabinet de Relacions Institucionals.

D’assessors, Dalmau ha nomenat Héctor Mora, politòleg que havia treballat a l’Ajuntament de Barcelona i ara treballava al Teatre Grec. Un altre és Francesc Xavier Ballester, que prové de l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Molins de Rei (Baix Llobregat). Un dels nomenaments més mediàtics ha estat el de Yolanda Collboni Cuadrado, germana del batlle de Barcelona, que treballava en una productora de televisió; Sergio Pérez-Diáñez, assessor de comunicació digital del PSC al parlament, és a partir d’ara assessor del seguiment de l’acció de govern. Per una altra banda, Joan Rueda continua al govern i serà assessor de comunicació. Havia estat cap de premsa del vice-president Jordi Puigneró (Junts) i director de Comunicació dels consellers Juli Fernández i Ester Capella (ERC).

Núria Asensio serà assessora de seguiment de l’acció de govern; Pol Rovirosa, assessor del president Pere Aragonès en comunicació internacional, farà ara d’assessor en polítiques internacionals; i Raúl Izquierdo, fins ara tècnic a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, és el nou assessor en projectes i estratègies.

Departament d’Economia i Finances

Consellera: Alícia Romero Llano

Alícia Romero Llano.

El secretari general del Departament d’Economia i Finances i número 2 de Romero és Juli Fernández, fins ara batlle de Palafrugell (Baix Empordà), que ha estat també diputat al congrés espanyol (2008-2011) i al parlament (2012-2015).

De secretari sectorial hi ha Francesc Trillas, d’Afers Econòmics i Fons Europeus. Doctor en economia per l’Institut Universitari Europeu de Florença, va ser regidor de Barcelona entre el 1991 i el 1995 i va fundar l’entitat Federalistes d’Esquerres.

El nou secretari d’Afers Econòmics d’Illa volia recloure els independentistes en una reserva

La cap de gabinet de la consellera és Cristina González, fins ara cap de gabinet de l’oficina del cap de l’oposició –també ho havia estat de la de Miquel Iceta. El cap de comunicació del departament és Pep Taberner, fins ara director de comunicació del PSC. La seva adjunta serà Almudena Cascallana, que també era dins la comunicació dels socialistes i que abans havia format part de la delegació espanyola. Olivier González és el cap de protocol i fins ara feia la mateixa funció a la delegació del govern espanyol i abans al FC Barcelona (2015-2021). Finalment, Maria Pilar Lara Cardeña, fins ara secretària de direcció al PSC, és la nova cap de secretaria.

Departament d’Interior i Seguretat Pública

Consellera: Núria Parlon i Gil

Núria Parlon i Gil.

La mà dreta de Parlon al departament, com a secretari general, és Tomás Carrión, fins ara director de Serveis de Seguretat Ciutadana, Espai Públic i Medi Ambient a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) i vinculat a aquest ajuntament d’ençà del 1988. Bona part dels nomenaments del departament de Parlon han estat vinculats amb la ciutat de què ha estat batllessa del 2009 a enguany.

De directors generals, hi ha un dels nomenaments més mediàtics, el de Josep Lluís Trapero, que serà director general de la policia. Comissari en cap dels Mossos dues vegades, la primera va ser destituït amb l’aplicació de l’article 155 el 2017. S’havia encarregat de la gestió dels atemptats del 17-A i del Primer d’Octubre. La segona vegada, Joan Ignasi Elena (ERC) va considerar que no encaixava amb el model que volia impulsar. Com a directora general d’Administració de Seguretat han nomenat Juana Ricardo Hoyos, fins ara tècnica a l’Oficina Antifrau de Catalunya i lletrada de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.

Josep Lluís Trapero, el policia més polític

El cap de gabinet del departament és Esteve Serrano, que fins ara ha estat primer tinent de batllessa a Santa Coloma de Gramenet, també és secretari d’Organització del PSC a la ciutat i primer secretari de la Federació Barcelonès Nord. El cap de comunicació és Carles Mestres, que també prové de l’Ajuntament de Santa Coloma, i Goyi Salgado, que era coordinadora del gabinet de la batllessa de Santa Coloma de Gramenet, és la nova cap de protocol.

Departament de Justícia i Qualitat Democràtica

Conseller: Ramon Espadaler Parcerisas

Ramon Espadaler Parcerisas.

La secretària general del departament és Maite Casado Cadarso, que fins ara ocupava el càrrec de gerent de Seguretat, Prevenció i Convivència a l’Ajuntament de Barcelona. Dels secretaris sectorials, la de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima és Elena Pérez Fernández, fins ara directora de Serveis de Gestió i Relacions Laborals a l’Ajuntament de Barcelona.

Entre els directors generals hi ha Xavier Menéndez i Pablo, de Memòria Democràtica. Sobretot ha fet de museòleg i fins ara era director del Programa de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona.

El cap de gabinet serà Jordi Miró Meix, que abans feia la mateixa funció per al tinent de batlle de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, que és d’Units per Avançar, el mateix partit que Espadaler. El director de comunicació és Xavier Viejo, fins ara director de comunicació d’Units per Avançar i ex-cap de premsa d’Unió Democràtica de Catalunya amb Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant. La cap de protocol és Montserrat Ribas, que ha treballat en aquest àmbit a la Generalitat d’ençà del 1986; la nova directora de Relacions Institucional és Laura Méndez, que ja havia col·laborat amb Espadaler quan era conseller, i la cap de secretaria és Maria Àngels Casas.

Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica

Consellera: Sílvia Paneque i Sureda

Sílvia Paneque i Sureda.

El secretari general, número 2 d’aquest departament, que ha estat titllat de “superconselleria” pel gran nombre d’àrees que engloba, serà Jordi Terrades, secretari nacional del PSC de Territori, Infrastructures, Energia i Medi Ambient i diputat entre el 2004 i el 2024.

Entre els secretaris sectorials, hi trobem Manel Nadal, nou secretari de Mobilitat i Infrastructures, que ja va exercir el càrrec de secretari de Mobilitat entre el 2003 i el 2010 al Departament de Política Territorial i Obres Públiques; també presidirà la comissió de seguiment del traspàs del servei de Rodalia. L’ornitòleg i naturalista Jordi Sargatal, ex-director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, és el secretari de Transició Ecològica, el diputat fins ara i ex-batlle de l’Escala (Alt Empordà) Víctor Puga és el nou secretari de Territori, Urbanisme i Agenda Urbana; i l’arquitecta i especialista en rehabilitacions Lidia Guillén és la secretària d’Habitatge.

Entre més càrrecs, a la primera reunió del nou govern, es va ratificar Pere Macias com a comissionat del traspàs del servei de Rodalia. L’actual subdelegat del govern espanyol a Tarragona, Santiago Castellà, senador del PSC entre el 2020 i el 2023, és el nou president de l’Autoritat Portuària de Tarragona, i també s’ha creat la figura del comissionat de la llei de barris, que recaurà en Carles Martí, ex-senador i ex-tinent de batlle de Barcelona, conegut per haver dirigit la federació local de la formació i per haver estat primer tinent de batlle de Jordi Hereu, actualment ministre espanyol. En canvi, entre tots aquests nomenaments, Isaac Peraire, l’actual director de l’Agència de Residus de Catalunya i ex-batlle de Prats de Lluçanès, designat per Pere Aragonès, ha demanat de ser destituït amb el canvi de govern.

Com a cap de gabinet de la consellera hi ha Rafael Moya. Primerament, havien nomenat Alfons Jiménez, parella de Paneque, però finalment hi va renunciar. Moya era fins ara primer tinent de batlle a l’Ajuntament de Badia del Vallès (Vallès Occidental) i regidor d’urbanisme. La cap de comunicació serà Esther Domingo, que era cap de gabinet de la batllia de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) i havia estat cap de premsa del PDECat i cap de comunicació d’Ensenyament durant els governs dels presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. El cap de protocol és Quim Lladó, fins ara cap de comunicació a la delegació de la Generalitat a Girona, que havia estat cap de protocol del Departament de Política Territorial amb el conseller Joaquim Nadal (2007-2010). La cap de secretaria és la periodista Paula Vilarrassa, fins ara cap de gabinet de l’Ajuntament de Roses (Alt Empordà).

D’assessors, la consellera ha nomenat Cristina López com a assessora en Acció Institucional, i María Consuelo Prados, com a assessora en Polítiques Transversals.

Departament de Salut

Consellera: Olga Pané Mena

Olga Pané Mena.

El secretari general del Departament de Salut és Narcís Pérez de Puig, jurista especialitzat en sanitat que d’ençà del 2015 era cap de l’assessoria jurídica del Consorci del Parc de Salut Mar de Barcelona. Fins a l’abril, la consellera Pané mateixa era gerent del Parc de Salut Mar, que engloba, entre més centres, l’Hospital del Mar, l’Hospital de l’Esperança i l’Hospital de Salut Mental Emili Mira.

De secretaris sectorials, Esteve Fernández Muñoz és el de Salut Pública. Treballava d’ençà del 2001 a l’Institut Català d’Oncologia i actualment era el cap del Programa de Prevenció i Control del Càncer i director del Centre Col·laborador de l’OMS per al Control del Tabac. Serà el responsable d’engegar l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Per la seva banda, entre els directors d’empreses, Montserrat Figuerola és la nova presidenta de l’Institut Català de la Salut (ICS). Especialista en medicina interna, entre el 2016 i el 2023 va ser la gerent a l’àrea metropolitana sud de l’ICS.

Montserrat Pérez és la cap de gabinet de la consellera. Pérez havia estat cap de gabinet de Núria Marín a l’Hospitalet de Llobregat i tinenta de batlle a Cornellà de Llobregat i ara treballava d’assessora de serveis generals i transició digital a la Diputació de Barcelona. El cap de comunicació és Abraham del Moral, ara cap de premsa de l’Hospital de Sant Pau; el cap de protocol és Francesc Xavier Ponsa, que ocupa aquest càrrec d’ençà del 2018 i que durant molts anys havia estat cap de protocol d’Interior, i el cap de relacions institucional és Albert Arisó, professor de l’Escola d’Administració d’Empreses. La cap de secretaria, Rosaura Vela, es manté al càrrec, i la cap de Planificació i Comunicació Estratègica és María José Pérez Sempere, que havia estat tècnica del Servei Català de Salut.

Departament d’Educació i Formació Professional

Consellera: Esther Niubó Cidoncha

Esther Niubó Cidoncha.

La secretària general, número 2 del departament, és la pedagoga Teresa Sambola, que fins ara era coordinadora de l’Àrea d’Educació, Esports i Joventut de la Diputació de Barcelona. Entre els secretaris sectorials, Josefa Beltran, que fins ara ocupava la subdelegació del govern espanyol a Barcelona, és la nova secretària de Millora Educativa; aquesta secretaria al govern anterior duia el nom de Polítiques Educatives. L’ex-regidor de Tarragona Francesc Roca, professor de formació professional retirat, que va ser proposat pel PSC per al grup d’experts per a millorar els resultats de les proves PISA, és el nou secretari de l’Àrea de Formació Professional.

En el cas dels directors generals, Josep Maria Garcia és el nou director general de Professorat i Personal de Centres Públics. Mestre de professió, ha fet d’inspector d’Educació als Serveis Territorials de Girona i és president de l’Associació d’Inspectores i Inspectors d’Educació de Catalunya (AIEC). Susana Tarapiella Carreño, fins ara directora de l’escola Edumar de Castelldefels, és la directora general d’Educació Inclusiva, i Laura Brunet, fins ara cap del gabinet tècnic de la secretaria executiva d’Acció, l’agència pública per a la competitivitat de l’empresa catalana, és la directora general d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa.

La cap de gabinet de la consellera és Nélia Martínez, fins ara regidora del PSC a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat. El cap de comunicació és Miquel Rosselló, que fins ara treballava a Dorna Sports, empresa que organitza el mundial de MotoGP, i anteriorment havia estat al gabinet de premsa del PSC. La politòloga Laura Vidal, tècnica d’actes públics del PSC, és la nova cap de protocol. Mireia Bel, que fins ara assessorava l’Ajuntament de Barcelona, és cap de relacions institucionals, i Mercedes López és la cap de secretaria.

Niubó també ha nomenat Regina Navarro, que treballava de tècnica de comunicació digital a l’Ajuntament de Barcelona, com a assessora en estratègia de comunicació.

Departament de Drets Socials i Inclusió

Conseller: Mònica Martínez Bravo

Mònica Martínez Bravo.

El secretari general del departament és Raúl Moreno, que era diputat i secretari de Polítiques Socials del PSC. Dels secretaris sectorials, la d’Afers Socials i Famílies és Carolina Homar Cruz, que fins ara era a l’Ajuntament de Gavà (Baix Llobregat) d’assessora en l’àmbit dels serveis a les persones. Teresa Llorens, diputada al congrés espanyol i primera tinenta de batlle a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (Garraf), és secretària d’Infància, Adolescència i Joventut.

Entre els directors generals, José Manuel Gil Maneses és el de Provisió de Serveis de Drets Socials. Fins ara ocupava la gerència de la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar (Barcelona) i havia coordinat la Creu Roja a Catalunya. Anna Vila i Rull, fins ara subdirectora general d’Anàlisi i Programació de la Direcció General de Serveis Socials, és la directora general de Serveis Socials. Jaume Romero, que coordinava el servei de mediació a Santa Coloma de Gramenet, és director general d’Acció Cívica i Comunitària. Clara Quirante, que fins ara coordinava la política institucional de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), és directora general de Joventut, i David Moya, que era fins ara director de l’Observatori de Dret Públic-IDP Barcelona i coordinava el Grup d’Estudis sobre els Drets dels Immigrants, és el nou director general de Migracions, Refugi i Antiracisme.

Del govern alternatiu al govern real: quins han estat els consellers de Salvador Illa?

Com a cap de gabinet de la consellera hi ha Mireya Fuente, que havia estat al gabinet d’Illa quan era ministre de Sanitat espanyol i que havia fet de secretària del govern alternatiu de Catalunya. El director de comunicació és el periodista Jordi Caupena, com a cap de protocol continua Sergi Sabaté després d’haver-ho estat amb Carles Campuzano; Raquel López Hurtado, cap del PSC a Badalona, és la cap de relacions institucionals, i Mercè Adrover n’és la cap de secretaria.

Departament d’Empresa i Treball

Conseller: Miquel Sàmper Rodríguez

Miquel Sàmper Rodríguez.

El nou secretari general del departament és Pol Gibert, fins ara diputat del PSC i número 2 dels socialistes a Sabadell. Entre els secretaris sectorials, hi ha Jaume Baró, fins ara director executiu d’Empresa i Emprenedoria a Barcelona Activa, que és secretari d’Empresa i Competitivitat, i Maria Galindo, fins ara cap d’innovació per al sector públic del centre tecnològic i2CAT, que assumeix la secretaria de Polítiques Digitals.

Entre els directors generals, Núria Gilgado, secretària de Política Sindical de la UGT, és la nova directora general de Relacions Laborals, Treball Autònom, Seguretat i Salut Laboral; Cristina Lagé, responsable de Diversitat, Inclusió i Igualtat a l’Ajuntament de Sant Sebastià (País Basc), és la directora general de Turisme, i Ricard Bellera, fins ara secretari de Treball i Economia a CCOO a Catalunya, és el director general de Diàleg Social, una direcció nova.

De cap de gabinet del conseller, hi ha Xavi Salvatella, que fins ara era director de Comunicació i Publicacions del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona i abans havia estat director de comunicació del RCD Espanyol. El seu adjunt és Emili Alberich, vinculat a CDC i el PDECat, que havia estat al gabinet de Josep Rull quan era conseller. El cap de comunicació és Marc Homedes, fins ara cap de premsa de Protecció Civil, que havia estat cap de comunicació d’Interior amb Sàmper de conseller. De cap de protocol continua Paula Mercadé, que havia estat al parlament, Òmnium Cultural i el Punt Avui, i la nova cap de relacions institucionals és Marta Esquius, fins ara assessora jurídica de la síndica de greuges de Sabadell. La cap de secretaria és Montserrat Comas.

D’assessors, Laura Nicolás, que fins ara era cap de comunicació de Recerca i Universitats amb Joaquim Nadal, assessorarà en projectes de comunicació i Roger Rosich, fins ara assessor de Campuzano, continua com a assessor de Polítiques Sectorials.

Departament d’Igualtat i Feminisme

Consellera: Eva Menor Cantador

Eva Menor Cantador.

La secretària general, és a dir, la número 2 del departament, és Sònia Guerra, diputada al congrés espanyol i responsable de l’Institut Catalana de les Dones. De secretaris sectorials, han nomenat Georgina Pol, primera tinenta de batlle a l’Ajuntament de Sant Just Desvern (Baix Llobregat), com a la nova secretària d’Igualtat, i també Yolanda Ferrer Polo, regidora a Rubí entre el 2019 i el 2013 i fins ara treballadora social al Servei d’Informació i Atenció a les Dones del mateix municipi, com a nova secretària de Feminismes.

La cap de gabinet és Mar Medina, fins ara cap de gabinet de Menor quan era batllessa de Badia del Vallès, i la cap de comunicació és Irene Jezabel, fins ara cap de gabinet de la batllia de Cervelló (Baix Llobregat), que havia exercit durant quinze anys de directora de comunicació del PSC del Baix Llobregat.

Departament d’Unió Europea i Acció Exterior

Conseller: Jaume Duch Guillot

Jaume Duch Guillot.

La mà dreta de Duch, com a secretària general, és Lorena Elvira, fins ara cap de gabinet tècnic d’Educació. Anteriorment, havia treballat a la Comissió Europea com a responsable legal a la Direcció General de Desenvolupament Internacional i Cooperació – EuropeAid i responsable de desenvolupament i cooperació internacional de la Delegació de la Unió Europea davant les Illes Salomó i Vanuatu. Pau Mas continua de director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis.

De cap de gabinet del conseller hi ha Anna Maria González Montes, que ja era al departament com a directora del programa de suport al cos consular establert a Catalunya i entre el 2015 i el 2019 va treballar a la delegació del govern davant la Unió Europea. El cap de comunicació és Adrià Attardi, periodista de Catalunya Ràdio, que havia treballat de redactor i guionista a Lo de Évole i Salvados, de Jordi Évole, i la cap de protocol és Maria Jové, fins ara part de l’equip de protocol de la Presidència. Isabel Moya continua de cap de secretaria.

Departament de Recerca i Universitats

Consellera: Núria Montserrat Pulido

Núria Montserrat Pulido.

El secretari general del departament és Oriol Escardibul, fins ara gerent de la UPF, professor d’economia i que ja havia fet de vice-rector d’Economia i gerent a la UB. La consellera Montserrat Pulido és bioenginyera i professora d’investigació de la Institució Catalana d’Investigació i Estudis Avançats (ICREA), sense afiliació política amb el PSC, i justament aquest és un dels departaments que té més continuïtat respecte del govern anterior.

La cap de gabinet és Neus Fornells, que ja ho era amb el conseller Joaquim Nadal. Abans va ser directora adjunta del conseller d’Educació amb Josep Bargalló. També continua Georgina Cardona Isus com a cap de relacions institucionals; abans havia estat assessora parlamentària al senat i cap de relacions institucionals d’Acció Exterior. La cap de protocol és Montserrat Campos i la cap de secretaria és Montserrat Lluch.

També continua Marina Massaguer, filòloga i sociolingüista, que assessora en polítiques i estratègies lingüístiques.

Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació

Conseller: Òscar Ordeig i Molist

Òscar Ordeig i Molist.

La secretària general del departament és Cristina Massot, que fins ara era subdirectora general d’Indústries Agroalimentàries del mateix departament. Respecte dels secretaris sectorials, la secretària d’Alimentació és Rosa Cubel, que havia estat directora de Transferència Tecnològica i Innovació a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i directora general d’Agricultura i Ramaderia. I com a director general de Política Marítima i Pesca Sostenible han nomenat Antoni Espanya Forcadell, que ha estat regidor a Amposta (Montsià) i fins ara era el cap del servei de Costes de la demarcació de Tarragona.

Bona part de l’equip del gabinet del conseller Ordeig, primer secretari de la Federació del PSC de Lleida, Pirineu i Aran, té vincles amb Ponent i el Pirineu. El cap de gabinet és Miguel Almansa, de vint-i-sis anys, amb un màster en direcció financera, i que a les eleccions catalanes va ser el número 5 a les llistes del PSC per Lleida en nom d’Unitat d’Aran. La cap de comunicació és Cecília Hill-Ibáñez, fins ara assessora de comunicació dels socialistes a la Diputació de Lleida i número 10 a les llistes. El cap de protocol és Jordi Jiménez, ex-regidor a Gavà i fins ara cap de protocol a l’Ajuntament de Lleida, i la cap de relacions institucionals és Míriam Farré, que era directora d’innovació a l’empresa TCP grup. Sandra Gabaldà continua com a cap de secretaria.

Departament d’Esports

Conseller: Berni Álvarez Merino

Berni Álvarez Merino.

El secretari general i mà dreta d’Álvarez en aquest departament nou és Abel García, fins ara regidor a Berga (Berguedà) i ex-assessor d’esports de la Diputació de Barcelona. Entre els directors generals, Carme Bastida ha estat nomenada directora del Consell Català d’Esports. D’ençà de l’any passat era gerent municipal de l’Ajuntament de Premià de Mar (Maresme).

El cap de gabinet és Nicolàs García, fins ara gerent del Consell Comarcal del Tarragonès. La cap de comunicació és Judith Masià, que fins ara era assessora al gabinet de la Presidència del Consell Superior d’Esports, i la cap de protocol és Gemma Huerta, que aquests darrers nou anys havia estat a l’equip de protocol al FC Barcelona.

Com a assessora d’Esports i Activitat Física s’ha nomenat Teresa Fuster Amades, vice-presidenta del Club Gimnàstic de Tarragona, responsable d’Infrastructures i d’Esports i Voluntaris als Jocs del Mediterrani del 2018 i campiona del món de gimnàstica rítmica a Atenes l’any 1991.

Departament de Cultura

Consellera: Sònia Hernández Almodóvar

Sònia Hernández Almodóvar.

El secretari general del departament és Josep Maria Carreté, que era fins ara gerent de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural. Ha estat vinculat professionalment al Parc Arqueològic de les Mines Prehistòriques de Gavà, al Museu de Gavà, i al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

La consellera Hernández Almodóvar ha estat aquests darrers dos anys directora general del Patrimoni Cultural d’aquest mateix departament i ha fet uns nomenaments més tècnics sense vinculació amb el PSC. La cap de gabinet és Maria Álvarez, que d’ençà del 2011 treballava a Aigües de Barcelona, on va coincidir amb la consellera, antiga directora d’Acció Social de la companyia. La cap de comunicació és Mireia Collado, que fins ara ocupava aquest càrrec a l’Agència Catalana de Patrimoni i havia estat cap de premsa del MACBA. El cap de protocol és Andreu Lallana, que ha ocupat aquest càrrec al Departament d’Acció Exterior en dues etapes (2016-2017; 2023-2024) i també a Cultura (2018-2022), i el cap de relacions institucionals és Jordi Lon, fins ara assessor de projectes estratègics i polítiques culturals del gabinet de la consellera de Cultura. Finalment, la cap de secretaria és Marta Merino.

Departament de Política Lingüística

Conseller: Francesc Xavier Vila Moreno

Francesc Xavier Vila Moreno

El secretari general d’aquest departament nou és Joan Santanach Suñol, professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB, i que d’ençà del 2021 era delegat del rector per a Política Lingüística i Publicacions.

El conseller Vila Moreno també té un perfil tècnic, de fet, es podria dir que es manté al càrrec, atès que amb el govern anterior era secretari de Política Lingüística del Departament de Cultura i ara, després d’haver passat de secretaria a departament, n’és el conseller.

La cap de gabinet és Montserrat Sendra, sociolingüista i doctora en filologia catalana que ha estat assessora lingüística i ha exercit de tècnica de planificació lingüística a la Generalitat. El cap de comunicació és Arnau Rius, professor i historiador, que ha treballat al Parlament Europeu; la cap de protocol és Estefania Ruiz, que fins ara ocupava el mateix càrrec al Departament de Justícia i havia estat cap de Comunicació i Relacions Institucionals a l’Institut Català de Finances, i la cap de secretaria és Ana Navarro.

Un pres del Centre Penitenciari Mas d’Enric, al Catllar (Tarragonès), s’ha suïcidat avui a les 14.30, segons que ha informat el Departament de Justícia i Qualitat Democràtica. Era un intern que tenia prevista la sortida de la presó a l’octubre i que, segons les primeres informacions, no havia donat indicis de poder actuar d’aquesta manera. El departament diu que revisarà els protocols de detecció i prevenció de suïcidis per millorar-ne l’efectivitat.

La Policia Local d’Olot ha detingut un home de trenta anys per haver agredit sexualment una dona fent-li tocaments en un concert durant les Festes del Tura. Els fets han passat cap a les quatre de la matinada, segons que ha avançat el Punt Avui.

L’home s’ha acostat a la noia, que era a la zona del Firal, i li ha començat a fer els tocaments. De seguida, la víctima ha alertat els amics i ha tret el mòbil per enregistrar l’agressor i així tenir una prova per lliurar a la policia, que era a prop d’on es feia el concert. Tot i que l’arrestat ha intentat de fugir, la víctima l’ha perseguit mentre el continuava enregistrant. Posteriorment, i acompanyada d’uns quants amics, ha mostrat les imatges a la policia

Aleshores els agents han començat a cercar l’agressor. Finalment, l’han detingut i l’han lliurat als Mossos d’Esquadra, que se n’han fet càrrec. S’espera que aviat passarà a disposició del jutjat de guàrdia d’Olot.

Milers de persones han participat en cent cinquanta manifestacions a tot l’estat francès per protestar pel nomenament del conservador Michel Barnier com a primer ministre, malgrat la victòria de l’esquerra en les darreres eleccions legislatives.

A la manifestació, hi han participat moltes personalitats de la coalició del Nou Front Popular, inclosa la seva figura més visible, el dirigent de la França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, que ha anunciat que el partit donaria suport a la moció de censura presentada contra el president Emmanuel Macron pel nomenament de Barnier. A Perpinyà, també hi ha hagut una manifestació contra Macron i el nomenament de Barnier, que ha aplegat unes set-centes persones.

Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat. Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat. Fotografia: EFE/EPA/Yoan Valat.

Environ 700 personnes rassemblées cet après-midi à Perpignan devant la Préfecture pour dire non au coup d’État de Macron, illustré par la nomination de Michel Barnier à Matignon. La colère gronde. pic.twitter.com/XLGcXZXp7p

— Francis Daspe (@francisdaspe) September 7, 2024

“Passi què passi, votarem a favor de la censura d’aquest govern a l’Assemblea Nacional”, ha promès Mélenchon en un discurs durant la manifestació a París, on la concentració ha estat convocada per denunciar el “cop antidemocràtic” de Macron.

« Pas de pause, pas de trêve. Je vous appelle à une bataille de longue durée. » lance Jean-Luc Mélenchon face aux manifestants.

« Lucie Castets à Matignon, sinon Macron Destitution », dit-t-il en chœur avec les manifestants. #Melenchon #Macron@BFMTV pic.twitter.com/ZXErux6IUt

— Anthony Lebbos (@AnthonyLebbos) September 7, 2024

“I desafiem tots els xerraires que han vingut a enganyar-los perquè no votin a favor d’aquesta censura. I especialment aquells que es diuen representants del rebuig al sistema i que són en realitat la seva assegurança de vida més constant. Parlo del Rassemblement National”, ha comentat. Per Mélenchon, “no hi ha res per sobre del poble sobirà, ni un monarca, ni més llei que la que emana del poble”.

Organitzacions juvenils com ara la Unió d’Estudiants i la Unió d’Escoles Secundàries han convocat les protestes a tot el país amb el suport de la França Insubmisa, els ecologistes, el Partit Comunista, el Nou Partit Anticapitalista i Generacions, és a dir, tot el Nou Front Popular menys el Partit Socialista. També s’hi han afegit uns quants sindicats i organitzacions civils, com ara Attac.

“El nomenament de Michel Barnier és una doble negació del resultat de les eleccions […]. Mobilitzem-nos per la democràcia i per la nostra dignitat”, ha apel·lat el coordinador de la França Insubmisa, Manuel Bompard.

La tercera jornada de la FiraTàrrega ha arrencat amb centenars de persones que omplien els carrers i els equipaments del municipi per gaudir dels espectacles. Una de les funcions més multitudinàries de la matinal ha estat Rien d’inclus, de Fake Blue Collective. La representació ha combinat diverses arts del circ (acrobàtiques) amb el moviment per construir una història que el públic ha recompensat amb aplaudiments forts i llargs. Al centre de la capital de l’Urgell, s’han pogut veure espectacles a peu de carrer amb la participació i aplaudiments finals de desenes de persones. Alguns dels assistents a la fira han destacat el caliu que hi havia i que l’esdeveniment era una cita obligada amb la cultura.

Els artistes que han ofert les representacions aquest matí estaven envoltats de públic, sobretot a l’espai Reguer, on Fake Blue Collective ha captivat els espectadors amb Rien d’inclus. “És el primer espectacle que veiem i ens ha encantat, ens hem emocionat i tot”, ha explicat un dels assistents, Cinto del Pozo, que ha afegit que sempre que podien venien a la fira. “És una cita obligada amb la cultura per la seva espectacularitat i perquè cada vegada té millor muntatge i serveis”, ha dit.

Una altra de les assistents, Alba Segura, ha valorat la qualitat dels espectacles que ha pogut veure a Tàrrega i el bon ambient que s’hi viu. “Hi ha molt de caliu, amb públic i activitats per a totes les edats. Qui vol anar als espectacles, hi va; qui vol festa, en té i la zona d’acampada també està molt bé”, ha expressat.

Aquesta tercera jornada de la FiraTàrrega té programades una setantena de funcions de teatre, circ, dansa i poesia de les deu del matí fins poc abans de les dotze de la nit. A la plaça Major del municipi i el seu entorn també s’han pogut veure al llarg d’aquest migdia desenes d’assistents que participaven en espectacles.

Francisco Javier Martínez Espínola, el pare del nen de tres anys mort en els atemptats del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, ha presentat una demanda contra Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Martínez al·lega que l’estat espanyol va incomplir les obligacions d’investigar efectivament les circumstàncies de l’atac que va matar el seu fill, Xavier Martínez Mompart, i va ferir més de cent setanta persones.

Acusacions de mala gestió i manca d’investigació

En la demanda, feta pública pel seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, Martínez Espínola critica durament la manera en què es van fer les investigacions. Segons ell, les autoritats espanyoles van adoptar un enfocament “excessivament restringit” en els procediments penals i van excloure preguntes clau sobre el rerefons dels atacs, la implicació dels autors i el paper de les autoritats espanyoles.

Presentada la demanda davant el TEDH en nom del @JavierM21161125

Gràcies @NicoKrisch @achehtman1 #AgustíCarleshttps://t.co/X6dSHa5tSG pic.twitter.com/DUJsgl5Ena

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) September 7, 2024

L’acusació principal és basada en la manca de transparència i la negativa a aprofundir en aspectes que podrien haver aclarit les connexions dels atacants amb serveis d’intel·ligència espanyols, en particular amb Abdelbaki es-Satti, el presumpte cervell de la cèl·lula terrorista. Tot i que se’n van identificar els implicats, Martínez denuncia que no s’ha investigat a fons la possible participació d’institucions espanyoles en els fets.

Vulneracions dels drets humans

La demanda posa l’accent en la vulneració dels articles 2 i 13 del Conveni Europeu de Drets Humans, que fan referència, respectivament, al dret de la vida i al dret d’un recurs efectiu. Martínez diu que la manca d’investigació efectiva per part de les autoritats espanyoles va representar una vulneració d’aquests drets, no solament per a ell, sinó també per a les altres víctimes i la societat en general, que tenen dret de saber la veritat sobre els fets.

Sol·licituds al TEDH

Concretament, Martínez ha sol·licitat al TEDH que declari admissible la reclamació i que reconegui la vulneració dels seus drets en relació amb la mort del seu fill. A més, demana que Espanya sigui obligada a dur a terme una investigació completa i ràpida sobre les circumstàncies de l’atac i la responsabilitat dels implicats, com també que pagui una indemnització pels danys no materials soferts a conseqüència de la negligència de l’estat espanyol.

La Botiga de VilaWeb farà un horari especial per la Diada 2024. Obrirà avui, dia 7, de 10.00 a 14.00; i l’11 de setembre, de 10.00 a 14.30, perquè pugueu comprar la samarreta de la Diada o bé descobrir les novetats d’aquest mes.

Com és la samarreta de l’Onze de Setembre de l’ANC?

Enguany la samarreta és de color verd, amb els vius de les mànigues i del coll de color negre. El verd triat és el “verd voluntari”, que vol imitar les armilles que històricament han dut els voluntaris de l’Assemblea a les manifestacions. La samarreta porta el lema “Fem més curt el camí: independència” i té un teixit tècnic 100% polièster.

Un any més, la samarreta s’ha fabricat i produït a Catalunya, concretament a Mataró. L’ANC recorda que la samarreta és una de les vies principals de finançament de l’entitat. L’Assemblea no rep cap subvenció i se sosté econòmicament tan sols gràcies a les aportacions dels socis, el marxandatge i les donacions.

On es pot comprar la samarreta de la Diada 2024?

Com cada any, la samarreta es pot comprar a la Botiga de VilaWeb. També la trobareu a la botiga de l’ANC i a les parades de les assemblees territorials, per tot Catalunya. Fins fa uns dies es podria comprar en línia, però com que ara ja no arribaria a casa, només es pot comprar de forma física a la Botiga de VilaWe, al carrer de Ferlandina 43, de Barcelona.

Enguany, hi ha un model unisex, de tirants i infantil. Amb la compra del lot, també s’hi inclou una bossa de roba amb el mateix lema que la samarreta. Tot el lot costa quinze euros i la samarreta infantil, deu.

A la Botiga de VilaWeb hi trobareu les talles de la XS a la XXXL.

Els horaris de la Botiga de VilaWeb

La botiga física de VilaWeb, al carrer de Ferlandina, 43, de Barcelona, obre de dilluns a divendres d’11.00 a 14.00 i de 16.30 a 20.00. Tanmateix, farà un horari especial amb motiu de la Diada. Obrirà el dissabte 7 de setembre, de 10.00 a 14.00, i el dimecres 11 de setembre, de 10.00 a 14:30.

Els serveis d’emergència han trobat aquest matí el cos d’una dona de quaranta-dos a Badalona després d’un episodi intens de pluja durant la matinada, segons que ha avançat el Tot Badalona i ha confirmat VilaWeb. L’avís s’ha rebut a les 7.40 i el cos s’ha trobat a la platja del Cristall.

La dona, que va desaparèixer durant la matinada, estava atrapada al cotxe i l’aigua la va arrossegar fins a la mar. Els bombers de la Generalitat havien engegat una recerca cap a les 3.00 i l’han localitzada aquest matí.

A primera hora s’ha muntat un dispositiu de recerca entre el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i bombers, amb el suport d’un helicòpter.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha anunciat que deixa X, l’antic Twitter. Segons Collboni, d’ençà que Elon Musk és el propietari de la xarxa social, s’ha degradat i s’ha convertit en un pou de notícies falses, mentides i intransigència, i, segons ell, és una amenaça per a la democràcia. “És l’hora de dir prou. És el que em reclama la meva convicció com a polític demòcrata i com a ciutadà compromès amb les llibertats i el progrés”, diu.

Segons Collboni, s’ha de garantir el dret d’una informació veraç, rigorosa i honesta: “Per això, cal denunciar i combatre la manipulació de la realitat”. I afegeix: “Sé que perdo un espai per comunicar-me amb vosaltres. Però ens continuarem trobant a les altres xarxes socials, i sobretot als carrers i barris de la nostra Barcelona.”

Avui dic adeu a X. Quan vaig unir-me’n, el 2008, Twitter era un espai obert on compartir informació i opinions. Ara, però, ha esdevingut un lloc ple d’odi, intolerància i mentides.

El nou propietari de la xarxa ha agreujat aquesta degradació. X s’ha convertit en un pou de ‘fake… pic.twitter.com/YI70J7V7II

— Jaume Collboni (@jaumecollboni) September 7, 2024

L’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau també va deixar Twitter l’any 2021. Aleshores, digué que l’allunyava dels objectius de fer bona política i millorar la vida de les persones, perquè considerava que la xarxa i l’algorisme acabaven ocupant molt de temps i energia. “I a sobre la sensació és que deformen la realitat: sobrerepresenta les polèmiques i els discursos d’odi, t’acaba gairebé convencent que la humanitat és dolenta, desconfiada, egoista”, va argumentar.

Club Editor abandona X: “És una eina estrictament ideològica”

Julià de Jòdar (1942) és escriptor, articulista de VilaWeb i membre del nou secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana. La setmana passada, es va filtrar a la premsa un document intern de l’ANC, signat per Julià de Jòdar, que s’haurà de debatre aviat dins l’entitat. Aquest document, que De Jòdar accepta que és seu, aporta dos elements interessants: veure Catalunya com una colònia maltractada per la metròpoli i la necessitat de lluites noves, més intenses, més combatives, pensant en el futur. VilaWeb va entrevistar Julià de Jòdar dimecres per parlar d’aquest document, però també de la Diada i l’actualitat política.

—Un dels elements que surten en aquest document és considerar Catalunya una colònia.
—No és res de nou. L’independentisme d’esquerres, del qual sóc militant, ho diu des de la seva creació. El Comitè Català contra la Constitució ja ho denunciava quan es va presentar el 1978. Hem estat tractats com una colònia políticament, en el sentit de no ser reconeguts amb el dret d’autodeterminació, cosa que, des del punt de vista del dret internacional, podem exigir i hem d’exigit. I som tractats econòmicament com una colònia, amb una extracció anual, una espoliació de 22.000 milions d’euros l’any. Això representa un atac continuat contra les estructures de país bàsiques (sanitat, educació, mitjans de comunicació, pagesia, habitatge, energia…). Havíem avançat en el terreny de la lluita democràtica amb el Primer d’Octubre, però ens havíem oblidat que hi ha una altra qüestió de base, que és la dominació colonial. I que això exigia formes de lluita combinades.

—Frase: “Per a ser colònia has de ser en un país del Tercer Món i tu ets un europeu”. Esteu d’acord amb aquesta anàlisi?
—Des del punt de vista de la neutralitat, diguem-ne, acadèmica, és correcte. Però, ja que hi som, la quarta part de la gent en risc de pobresa que tenim a Catalunya són el nostre “Tercer Món”. I Espanya no fa sinó augmentar-lo, per raons econòmiques i polítiques, i sense afegir-hi recursos per a resoldre-ho. I, en termes de país, no cal estar geopolíticament al Tercer Món per a patir un colonialisme interior. Saps molt bé que aquí s’ha invertit el 45% del pressupost mentre a la capital de l’estat la inversió ha estat del 200%. Per tant, si no en volem dir colonialisme intern, l’anomenarem exacció, espoliació, o robatori legal. Però el tracte és colonial. Mira, fa poc havia de fer un viatge fins a Vilanova des de l’estació de Sants. Va estar aturat mitja hora esperant la sortida, hi anava entrant gent contínuament, fins al punt de l’asfíxia total als passadissos. Només faltava que la gent pugés al sostre del vagó. Digues-ne escandalós, jo en dic tracte colonial. Catalunya saquejada a parer de la burocràcia de l’estat: des dels directors generals i els secretaris fins als últims inspectors d’Hisenda.

—Un altre element que surt en el document són les noves formes de lluita. Si ho interpreto bé, en aquest document es planteja que ha d’haver-hi un pas més, perquè sigui més intens, més combatiu.
—Nosaltres hauríem d’haver après una lliçó bàsica: entre el primer d’octubre i el 3 d’octubre de 2017, ens va faltar la capacitat de fer allò que en uns altres llocs han aconseguit, amb uns resultats efectius, amb un ús determinat, proporcional i efectiu de la força civil. I ho deixo aquí. Hi ha moltes formes i nosaltres ni tan sols vam provar d’aplicar-ne alguna que combinés les institucions que teníem –parlament, partits, govern– amb el carrer. La lliçó és: tu no pots repetir allò, però has de tornar-hi. I la mobilització ja no pot ser merament sortir molt al carrer i pressionar les institucions dels partits, que ells ja faran la independència. Això s’ha acabat. El pas següent és: si vols tornar-ho a fer, la mobilització no és suficient. Hi ha d’haver una consciència política autoorganitzada des de fora que, al mateix nivell que les institucions en un moment donat, passi a ocupar l’espai de poder que cal per a declarar la independència i sostenir-la. Per tant, les formes de lluita han de ser innovadores.

—Però en què penseu? Boicots? Tallar vies de tren?
—Quan tu arribes al moment de la independència, has de tenir un gran moviment de desobediència civil, o insurrecció civil, o digues-ne com vulguis. Has de crear una gran massa civil desobedient per tal que, en un moment determinat, ocupi l’espai públic i digui “d’aquí no em moc”. A l’octubre, dèiem “és que hi pot haver morts”. La pregunta que ens hem de fer, tots plegats, és si coneixem cap situació d’aquest tipus que no hagi acabat de la manera que ha acabat. Per tant, no es tracta tant d’anar a posar-hi víctimes com de frenar l’enemic perquè no te les faci, cosa que és molt diferent. Tu no hi vas a matar, però no deixes que et liquidin, que no és igual. I aquí és on les formes de lluita ja no poden ser les clàssiques de tota la vida del moviment obrer, del moviment sindical, del moviment civil. Perquè, això, ja s’ho cruspeix el capitalisme i l’estat que en fa de complement i de suplement. Els sindicats ja són aparells d’estat. I els moviments civils que donen lloc a Comuns i Podemos, ja hem vist com han acabat. I què vol dir, això? D’exemples de lluites anticolonials en àmbits de la reproducció del poder de la metròpoli, n’hi ha de tota mena. I si les empreses de l’Íbex et volen imposar segons què, hauràs de veure com les frenes. Aquest paper únicament vol donar elements d’anàlisi per dir: ei, si volem fer el pas, tenim davant aquesta complexitat de ser una nació madura i una colònia interior espanyola.

—A part d’aquests dos elements, colonialisme i noves formes de lluita, què més destacaríeu del document?
—Que la nació política ha de lluitar per a provocar una crisi política general i fer la independència unilateral, immediata i sostinguda. I que la nació social ha de boicotar la dominació colonial contínuament: tu pots tenir una lluita sectorial contra uns parcs eòlics, contra un Hard Rock, o en defensa dels usuaris dels trens de Rodalia, i no coincidir, en el temps, amb la lluita general per la independència. Però has de lluitar per reunir-ho, i disposar d’una mena d’estat major, que això sí que ho explico aquí, que vagi articulant políticament i logísticament les lluites parcials anticolonials amb la lluita de la nació madura per la independència.

—Crítiques que us faran: Catalunya tenia una majoria absoluta d’independentistes al parlament i ara no. Amb quina representació vol proclamar la independència, l’ANC, si no hi ha majoria?
—Jo no crec que l’ANC hagi de proclamar la independència. L’ANC ha de contribuir perquè el moviment torni a recompondre’s, a posar-se en marxa, que tingui una estratègia clara, un full de ruta propi, i posar-ho en pràctica contínuament.

—Fins a quin punt canvia les coses el fet que ja no hi hagi una majoria parlamentària independentista?
—Això són accidents de la història. Hem de tenir clar si vivim l’etapa històrica de la independència, o no. Si no ho creiem, que ens facin l’anàlisi contrària. Perquè el govern Illa què pretén? El govern Illa només pot pretendre una cosa. Tallar el cordó umbilical entre la societat civil, on l’independentisme és hegemònic perquè té un projecte de país, i el sistema espanyol autonomista, que només se sustenta en la raó d’estat. No poden tolerar que facis política fora del sistema autonomista. I hem de partir de la idea que no seran els partits polítics anomenats independentistes que ho puguin canviar els pròxims quatre anys. Som nosaltres, al carrer, organitzats, que ho hem de capgirar. En aquests moments, confiar en els partits, tal com els coneixem, és impossible.

—Es descobreixen infiltrats en moviments socials. A l’ANC encara no se n’ha descobert cap. Això és perquè sou molt bons, o al contrari?
—Jo no tinc temperament d’investigador privat ni de policia, però les filtracions que hi ha dins l’ANC no crec que siguin tant d’infiltrats com de mala fe política. Per desgastar l’actual equip dirigent. L’exemple aquest del document de què parlem, per exemple: sense haver debatut encara el document, algú en vol desnaturalitzar el sentit últim, que era el de propiciar que el secretariat se’l fes seu, abans de passar-ho a discussió a les assemblees de base, que en tenen l’última paraula. Així han rebaixat l’autoritat política, no ja de l’actual direcció, sinó la del secretariat en pes i, per tant, la de la pròpia Assemblea. Perquè el document filtrat ja circula, i la gent el demana, de manera que el secretariat només podrà dir “endavant” fent cara de moniato…

—A les darreres eleccions vau fer allò de demanar a la vegada el vot per a Junts i per a la CUP. Expliqueu-m’ho.
—No, jo no vaig demanar el vot per a Junts. Vaig demanar el vot per a Puigdemont. A ell, com a president legítim exiliat, se li havia de restituir el càrrec. I, alhora, ell havia de desvincular-se, desmarcar-se dels interessos de partit que pogués tenir per situar-se per damunt de cap personalisme o interès de part. Crec que, al maig, Puigdemont es va equivocar: ell havia d’haver desmuntat el seu partit i crear un front unitari per la independència, un front de base per a coagular les entitats i arreplegar el vot de Junts, la gent abstencionista, part del vot d’Esquerra i de la CUP, indecisos, etcètera. Llavors no ho va fer, i amb això es va equivocar. I ara, en aquest moment, potser és tard. No ho sé. Jo deia llavors que el vot legítim, o legitimista, o institucional, o de país, era per a Puigdemont, no per a Junts. I el vot social era per a la CUP. Això és contradictori, sí, però no pas més que a Saxònia, on mana la democràcia cristiana amb els Verds i els socialdemòcrates.

—Per acabar, creieu que som en una fase en què no és tan important parlar dels partits i de les institucions com d’unes altres coses?
—Jo no sé fins a quin punt, a mitjà termini, a l’independentisme no li convindria tenir una mena de partit frontissa, entre la idea última, que ha de ser la unilateralitat, i la política del dia a dia. No pas una llista electoral, sinó un partit nou de trinca, controlat pel propi moviment, no pas per una entitat; amb un programa alhora de ruptura i d’intervenció, que defensi la pràctica de la lluita anticolonial, que doni suport a les lluites socials, i que vagi creant el poder propi, amb estructures de país articulades amb les lluites de base a tot el país. La reivindicació d’un estat lliure de Catalunya, com a forma transitòria cap a la independència, potser atrauria el vot indecís, enfront del despotisme colonial i la negativitat democràtica de l’estat espanyol, i fracturaria el vot espanyolista passiu. Potser ajudaria a canviar la correlació de forces amb l’estat a Europa. I potser neutralitzaria la criminalització de l’independentisme i la propaganda que el vol presentar al món com una utopia totalitària. I això no vol dir que el moviment autònom no introduís, sistemàticament, en l’escena política l’estratègia de la unilateralitat per al dia que la situació sigui favorable.

—Voldríeu afegir res?
—Espero que aquesta Diada aquesta serveixi per a tres coses. La primera, per a cohesionar i replegar la gent que encara és combativa, que està activa i que està organitzada. La segona, que la Diada sigui un punt de partida de lluita sostinguda, sobre els dèficits fiscals, l’espoliació i tot el que se’n deriva. I la tercera, que la gent que s’ha quedat a casa a les últimes eleccions trobi que hi ha raons també per a tornar-hi.

Les sèries sempre són un dels plats forts de TV3, i aquesta temporada no serà diferent. A la plataforma 3Cat, hi arribarà la segona temporada de Jo mai mai, com ja s’havia anunciat, en què els protagonistes miren de recuperar-se del desenllaç de la temporada passada. També serà el moment de nous capítols de Cites Barcelona tant a TV3 com a 3Cat. La sèrie, que va tenir moltes crítiques en la darrera temporada pel doblatge en català, torna amb noves trobades entre desconeguts que s’han d’enfrontar a una primera cita. Però aquesta temporada també s’estrenaran unes quantes sèries.

Les novetats de l’SX3: emetran per primera vegada ‘Paw Patrol’ i ‘Bola de Drac Súper’ en català

David Verdaguer i Àngela Cervantes protagonitzen una nova sèrie

Es preveu que els espectadors de TV3 puguin veure El mal invisible, creada per Lluís Arcarazo i protagonitzada per David Verdaguer i Àngela Cervantes. Ambientada en plena pandèmia i en una Barcelona de carrers deserts, transitats tan sols per policies i ambulàncies, se succeeixen una sèrie de crims que segueixen tots el mateix patró.

Ángela Cervantes: “Tothom hauria de fer teràpia”

És una sèrie d’intriga de vuit episodis ambientats a la Barcelona del confinament arran de la pandèmia de la covid-19 que narra la investigació per a trobar un assassí en sèrie de sense-sostres. Dirigida per Marta Pahissa, es basa en una història real. La filmació s’ha fet en unes quantes localitzacions de la capital catalana. L’elenc inclou Àlex Brendemühl, Melina Matthews, Roger Guitart i Victòria Kantch.

No és l’única sèrie nova d’aquesta temporada. També s’estrenarà Delta, un thriller mediambiental i la primera sèrie de ficció que es filma al delta de l’Ebre, en un entorn excepcional que es converteix en un personatge més. De moment, no se’n saben més detalls.

I Sala polivalent serà una sèrie exclusiva per a la plataforma 3cat, creada i interpretada pel grup teatral la Calòrica. Sis històries independents, però interrelacionades per l’espai on tenen lloc: una sala polivalent on s’organitzen cursos, assaigs i trobades de tota mena.

Tot això, sense oblidar la sèrie de producció pròpia per excel·lència que ja ha tornat a la sobretaula amb la vuitena temporada, Com si fos ahir.

Els nous personatges de ‘Com si fos ahir’: Mercè Comas i Mercè Martínez s’incorporen a la sèrie

També s’estrenaran uns quants films

La nova temporada també rebrà l’estrena d’alguns dels llargmetratges amb participació de 3Cat que més han fet parlar en sales i festivals de cinema: Creatura, d’Elena Martín Gimeno; Un any, una nit, d’Isaki Lacuesta; Ruta salvatge, de Marc Recha; i 20.000 espècies d’abelles d’Estibaliz Urresola Solaguren, entre més.

Església de Sant Esteve
Breisach el Vell, Alemanya
Mapa a Google

Les cases del nucli antic del municipi de Breisach el Vell s’enfilen per un petit turó a la riba oriental del Rin, al límit de Baden-Württemberg amb Alsàcia. A la part més alta s’alça l’església de Sant Esteve, visible des de la llunyania. Una vegada arribats davant la façana del temple, amb el majestuós riu als peus, la vista s’estén per l’àmplia plana alsaciana, amb la singular fortalesa de Neuf-Brisach a pocs quilòmetres a l’oest. Es tracta, aquest últim, d’un poble de carrers perfectament quadriculats i muralles octogonals dissenyat pel famós enginyer militar Vauban (1633-1707), autor també de les fortificacions de Montlluís, el Pertús i Vilafranca de Conflent a casa nostra, i que ens demostra clarament que tota aquesta regió actualment plena de pau ha estat, fins no fa gaire, un dels camps de batalla predilectes de les nombroses i devastadores guerres entre França i Alemanya.

En el context d’un d’aquests conflictes bèl·lics, la guerra de Successió austríaca (1740-1748), a l’illa que es forma al Rin entre Neuf-Brisach i Breisach el Vell va perdre la vida un veritable heroi de la resistència austriacista catalana, el 4 de setembre de 1743. Parlem de Pere Joan Barceló i Anguera, nascut a Capçanes (Priorat) seixanta-un anys abans. Dedicat de ben jove a la llenya i el carbó de carrasca –cosa que n’explica el sobrenom, Carrasclet o Carrasquet–, quan va esclatar la guerra de Successió es va afegir ràpidament a la causa austriacista integrat a la companyia de fusellers de muntanya que capitanejava el seu pare, Francesc Barceló, i més endavant a la partida de miquelets del coronel Nebot.

Amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 es va acollir a un indult general borbònic i va tornar a fer de pagès al Priorat, però en cap cas no va abandonar la militància austriacista, per la qual cosa fou detingut a la presó de Falset. Se’n va poder escapar i es va amagar a la serra de Llaberia, on va començar a formar partides guerrilleres que foren conegudes a l’època precisament com els carrasclets. El 1718, arran de les pretensions expansionistes de Felip V a Sardenya i Sicília, la Quàdruple Aliança antiborbònica va ocupar temporalment Catalunya Nord i Carrasclet va passar a Perpinyà per preparar accions al sud del Principat contra les esquadres borbòniques i en favor de les llibertats perdudes arran de l’aplicació de la Nova Planta. Però la reculada de Felip V a la Mediterrània va representar un tomb en la política d’aliances a Europa i va deixar sense suport militar l’anomenada revolta dels Carrasclets, que es van haver de desmobilitzar.

Pere Joan Barceló va poder fugir cap a l’illa de Menorca, llavors sota domini britànic, i es va traslladar després a la cort de Viena, on va arribar el 2 de febrer de 1720. Amb el grau de coronel de l’exèrcit austríac concedit per l’emperador Carles VI, Carrasclet es va retirar amb la seva dona, Pepita Figueres, al municipi hongarès de Mugdia per treballar-hi la terra. Però va tenir ben clar sempre que, si hi havia la mínima oportunitat de lluitar contra els Borbons, calia deixar les eines de pagès i empunyar les armes imperials. Per això el 1734, a petició de Ramon de Vilana-Perles des de Viena, va participar en la campanya per mirar de reconquerir el Regne de Nàpols –a mans de Felip V– al capdavant d’una companyia d’exiliats catalans. Malauradament, fou capturat i enviat al penal de Cadis, d’on no fou alliberat fins el 1740 gràcies a la signatura de la pau de Viena. El 1741, l’emperadriu Maria Teresa I d’Àustria li va encomanar una nova missió: comandar un batalló (amb força catalans que havien participat en l’intent de crear una Nova Barcelona a la Voivodina) per lluitar contra els bavaresos. I fou així com, en un combat la nit del 3 al 4 de setembre de 1743 a l’illa fluvial entre Neuf-Brisach i Breisach el Vell, va perdre la vida.

Aquesta concreció temporal a l’hora d’establir la mort d’un dels principals malsons de Felip V i dels Borbons es deu al màxim expert de l’exili austriacista català en terres imperials, l’historiador Agustí Alcoberro i Pericay. Fou ell qui el 2004 va descobrir al llibre d’òbits de Sant Esteve de Breisach els detalls de la defunció: “Any 1743, dia 4 de setembre a l’illa a l’altra banda del Rin situada a França, ha mort el molt noble i graciós senyor Pere Joan Barceló de Carrasquet, coronel de l’Augusta Reina d’Hongria i de Bohèmia, i ha estat sepultat el 5 d’aquest al cementiri de l’església parroquial de Sant Esteve.” Malauradament, el temple fou bombardat durant la Segona Guerra Mundial i no hi ha rastre de l’antic cementiri ni de la tomba de Carrasclet, el valent coronel de l’exèrcit imperial –no pas bandoler ni lladregot– que va lluitar contra els borbònics fins el darrer dia.

I una mica més: Ni a dins ni a fora de l’església de Sant Esteve de Breisach el Vell, doncs, no hi ha rastre ni esments d’un dels herois populars de la resistència austriacista catalana. Però a ben pocs metres, en una paret de la plaça davant el temple, sí que podem trobar un element que ens remet a Catalunya: la rèplica del conegut criptograma que l’artista Josep Maria Subirachs (1927-2014) va clavar a la façana de la Passió de la Sagrada Família a Barcelona. Es tracta, segons un rètol que hi ha al costat, d’una còpia del quadrat màgic de Subirachs creada i donada per Horst Leber el 2012.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Monument al Carrasclet a Capçanes (Priorat) (fotografia: Wikimedia Commons). Carrers del nucli antic de Breisach el Vell amb l'església de Sant Esteve al capdamunt. Detall de l'església de Breisach el Vell. Còpia del criptograma de Subirachs a pocs metres de l'església de Breisach el Vell.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Aquesta setmana que ara acabem han començat el curs els estudiants de Catalunya Nord i la setmana entrant s’hi afegiran els de la resta del país. És, doncs, una bona avinentesa per a repassar el vocabulari habitual d’un centre educatiu.

Fiquem la carpeta d’anelles a la motxilla

Un dels barbarismes que encara s’arrosseguen a l’escola és el carpesano, disfressat de carpesà. Com n’hem de dir? Doncs, simplement, carpeta d’anelles. Per una altra banda, molts alumnes encara fan servir el mot maleta per a anomenar el sac on encabeixen la carpeta d’anelles, els llibres i quaderns, l’ordinador personal, l’entrepà… Però el cas és que no sol ésser cap maleta, sinó una motxilla penjada a l’esquena. Compte, motxilla porta dues eles (no és motxila). El lloc on guardem la motxilla o qualsevol altre objecte per no perdre’ls –o perquè no ens els prenguin– és un armariet. No n’hem de dir taquilla, que no hi venen pas entrades de cinema!

Desem el retolador a l’estoig

Hi ha més estris escolars que, per influència del castellà, diem malament. És el cas d’estoig (amb o, i no pas estuig) i retolador (no rotulador). Del retolador que fem servir per marcar un mot o un fragment en diem retolador fosforescent (evitem el castellanisme col·loquial fosforito). En un context formal hem de dir llapis (i no pas llàpits), en singular, i també llapis en plural (no pas llàpissos).

I afegim-hi la cola i la desgrapadora

Hi ha barbarismes que, sortosament, han estat desplaçats pels termes correctes. Cola, per exemple, és un d’aquests mots reeixits, per bé que encara hi ha qui en diu pegamento. I també maquineta, en compte del castellà sacapuntas. De passada, recordem que el nom sencer és maquineta de fer punta, i no pas “de fer punxa”. Molta gent encara confon la regla (que té significats diversos) amb el regle, l’estri per a fer línies rectes, que acompanya l’escaire i el cartabó. Al costat d’aquests imprescindibles, n’hi ha de suplementaris, com ara el que serveix per a llevar grapes, anomenat desgrapadora (i no quitagrapes) i la màquina de fer forats o perforadora (no pas taladradora).

Escriguem amb clarió i esborrem amb esborrador

A la pissarra (encara n’hi ha, de convencionals?) hi escrivim amb unes barretes de guix o clarió –terme habitual al País Valencià, malgrat que encara hi ha qui s’entesta a dir-ne tissa. I quan volem fer desaparèixer allò que hi hem escrit i dibuixat, ho esborrem (no borrem) amb l’esborrador (no pas borrador). A l’aula hi sol haver taules i no pas pupitres; el mot pupitre, d’origen forà, designa tan sols la taula amb tapa inclinada, avui dia molt poc corrent. De l’aula, també en solem dir classe, una paraula que els parlants de català oriental han de pronunciar acabada amb vocal neutra.

Al gimnàs, amb xandall per a saltar al plint

Als gimnasos escolars hi ha uns aparells que de vegades anomenem malament. Saltem damunt el cavall o poltre (no pas potro) o bé damunt els calaixos o plint (no plínton). Si fa una mica de fred portem un xandall (no xàndal) o una dessuadora (i no suadora ni sudadera). La màrfega on caiem és, simplement, un matalàs; no en diguem colxoneta, que es veu de deu hores lluny que no és català. 

I a estudiar de valent

I arribem a la part més difícil, la dels barbarismes més resistents. Costa de desarrelar, per exemple, copion per a designar el qui es dedica a copiar als exàmens. La proposta de l’Enciclopèdia és copiador. Però, amb una mica d’expressivitat, també en podríem dir espieta. Si diem estudiar de valent o estudiar fort podem prescindir d’empollar. El qui estudia fort, en compte de dir-ne empollon, el podem anomenar estudiós o aplicat i, si el volem menystenir, setciències, lletrut o rata sàvia. Potser aquests darrers mots no són tan precisos i per això algú fa propostes molt interessants i imaginatives, com ara pelacolzes, rosegaapunts i covallibres. Finalment, tenim el gran maldecap: la xuleta. Molts mitjans de comunicació i fins i tot organismes oficials es rendeixen i no hi presenten cap alternativa. El diccionari de l’Enciclopèdia en diu apunts, terme genèric. Al DNV admeten la forma xulla –emprada al País Valencià–, que és clarament un calc semàntic de chuleta. Un amic m’explica que fa anys, a l’escola on estudiava, en deien esperit sant, una denominació irònica i molt expressiva. També se’n podria dir paperet. O paperot, tenint en compte que fer el paperot vol dir ‘fer comèdia, fingir una cosa’. I vosaltres com en diríeu, de la xuleta?

The Washington Post · Michael E. Miller

Sidney, Austràlia. Els maoris de Nova Zelanda van coronar ahir una nova monarca, Nga Wai Hono i te Po Paki, com a successora del seu pare difunt, en una decisió celebrada com l’alba d’una nova era per als maoris.

La coronació arriba després d’una setmana de funerals emotius pel rei Tuheitia, mort la setmana passada després de divuit anys en el càrrec, que és en gran part cerimonial. La nova monarca puja al tron en un moment marcat per la tensió creixent entre els maoris i el govern conservador del país, que ha posat en el punt de mira les polítiques de discriminació positiva dissenyades per abordar les desigualtats racials a Nova Zelanda.

No obstant això, alguns maoris defensen que la mescla de modernitat i tradició de la nova reina –que, a vint-i-set anys, pertany a la generació Z però també duu a la cara el tatuatge tradicional moko kauae– ressonarà entre els maoris, la majoria dels quals tenen menys de 40 anys.

“És alguna cosa més que un canvi generacional”, va dir ahir al diari The New Zealand Herald Shane Jones, diputat maori però membre de New Zealand First, un dels socis de la coalició de govern que ha començat a desballestar les polítiques de discriminació positiva que han beneficiat els maoris. “Ella serà la cara de la renovació”, assegura.

Com a antiga colònia britànica i encara membre del regne de la Commonwealth britànica, el monarca oficial de Nova Zelanda és el rei Carles III. Però els maoris, que constitueixen prop d’un 17% de la població, reconeixen el seu propi monarca d’ençà del 1858.

Ahir, Nga Wai Hono i te Po Paki va ser ungida amb olis sagrats i beneïda amb la mateixa bíblia utilitzada per a coronar el primer rei maori.

La jove ha estat triada per convertir-se en la vuitena monarca maori per un consell de dotze homes ancians després de la mort del seu pare, Kiingi Tuheitia Pootatau et Wherowhero VII, la setmana passada. El consell ha passat per alt els seus dos germans grans, encara que la corona no s’hereta automàticament i podria haver recaigut en algú de fora de la família. La seva àvia, Et Atairangikaahu, va ser la primera reina maori, en un regnat que s’allargà fins el 2006.

La coronació culmina una dècada d’ascens a la prominència pública de la nova reina. Nga Wai Hono i et Po Paki era una adolescent quan, l’any 2016, va rebre el tradicional tatuatge facial al costat de la seva mare i l’ex-ministra d’Afers Exteriors neozelandesa, Nanaia Mahuta, en commemoració del desè aniversari de l’ascens al tron de Tuheitia.

La reina va ser professora de kapa haka –arts escèniques maoris–, mentre estudiava a la Universitat de Waikato, i té un màster en estudis culturals maoris per la mateixa institució.

L’any 2020 va ser nomenada membre del Waitangi National Trust, l’organisme que vetlla pel tractat, signat el 1840 entre la corona britànica i els maoris, de què deriven les reivindicacions de sobirania dels maoris.

L’ex-primer ministre Chris Hipkins, ara diputat de l’oposició, va elogiar la nova monarca per la seva “riquesa increïble” de coneixements sobre la cultura maori, i va afegir que la nova reina estaria “compromesa a tenir cura del seu poble”.

No obstant això, el lideratge de la nova monarca podria ser posat a prova per les intenses friccions entre els maoris i el govern conservador.

Després d’haver presentat els seus respectes a Tuheitia a començament de setmana, el primer ministre, Christopher Luxon, va escriure a les xarxes socials que donava la benvinguda a la nova reina. Luxon es troba de ronda oficial a l’Àsia, i no va assistir a l’enterrament del monarca.

Però el govern de coalició de Luxon és acusat sovint de ser antimaori, i va rebre una gran xiulada durant una reunió amb dirigents maoris al febrer.

El govern ha declarat reiteradament que vol posar fi a les polítiques de discriminació positiva i reduir al mínim la presència de la llengua maori a l’administració pública. L’executiu ja ha suprimit una agència sanitària dedicada als maoris i s’ha compromès a revisar els principis del tractat de sobirania amb els maoris.

El partit llibertari ACT, soci menor de la coalició, vol anar més enllà i proposa un referèndum sobre el tractat, tot titllant d’antidemocràtic el règim de cogovernança amb el poble maori.

“La millor protesta que podem fer ara mateix és ser maoris: ser qui som, viure els nostres valors”, va dir Tuheitia en un míting al febrer. I va afegir: “Simplement, ser maoris, tot el dia i cada dia. Som aquí, i som forts.”

Dijous, milers de maoris es van tornar a reunir, aquesta volta per veure els guerrers transportar el taüt del rei pel riu Waikato fins a la muntanya sagrada de Taupiri, on fou enterrat.

La reina va acompanyar el fèretre. I al pas dels dos monarques –pare i filla, passat i futur–, els espectadors es van reunir a la vora del riu per interpretar una haka.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La qüestió més important que té entre les mans el govern de la Generalitat –i també l’espanyol– és, sense cap mena de dubte, la del finançament. Aquesta setmana, tothom ha estat pendent de les paraules de tres dels grans protagonistes de la funció, que, en diferents àmbits, han parlat de la situació. El president espanyol, Pedro Sánchez, la vice-presidenta espanyola, María Jesús Montero, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi han dit la seva, quan fa un mes que els militants d’ERC van votar, amb un tímid sí, la investidura del dirigent del PSC com a president.

I la veritat és que, havent-los escoltat tots tres, diria que som on érem. És a dir, a les fosques. Només m’ha quedat clar que han repetit tots plegats mil vegades: “Complirem el pacte”. Però, com? D’això ja en parlarem, espero. Sóc conscient que el pas és molt delicat per al PSOE –per les pressions contraposades que li arriben de totes bandes, de dins i de fora– i, per això, entenc que tots tres han mesurat tant les seves paraules que no s’hagi avançat ni un pam en un camí que, ben mirat, penso que no té gaire sortida. Ara bé, aquestes setmanes sí que han servit per a adonar-nos que la cosa que més els interessa és crear una gran nebulosa al voltant del pacte.

Personalment, no he canviat la idea que la proposta d’ERC no té recorregut. I, veient l’actuació d’aquest primer mes, em reafirmo en la idea. Primer de tot, s’ha embolicat la troca. El pas inicial ha estat el de jugar fort amb la semàntica. Que si finançament singular, que si concert econòmic, que si solidaritat, que si ningú no hi perd… Però, finalment, som on érem, això sí, amb una diferència imperceptible, molt difosa dins la boira, que la “singularitat” inicial s’ha anat diluint per uns quants camins i s’ha anat substituint per la idea de solidaritat.

En la discussió, hi han intervingut tota mena de personatges, des de diferents presidents de comunitats del PP i del PSOE, fins a ministres, com Jordi Hereu, l’ex-comissari Borrell i la presidenta del PSOE, Cristina Narbona. El primer objectiu sembla assolit: crear boira. A hores d’ara, la gent no sap què s’ha pactat. És concert o no ho és? És singular o hi haurà singularitat per a tots? Fins on arribarà la solidaritat dels catalans? De quants diners parlem? Qui en guanyarà i qui en perdrà? Calia tant de soroll per a arribar a aquesta “no-conclusió”? Per a nosaltres, no. Però per als que viuen a l’altra banda, potser sí, perquè segons el relat oficial sembla que amb els 20.000 milions, que neguen, però que aportem cada any, no som prou solidaris. Per cert, d’això ningú no n’ha parlat, i es tracta, precisament, de ser-ho menys, encara que ningú hagi gosat de dir-ho amb la naturalitat que seria de justícia.

La vice-presidenta espanyola va assegurar davant el senat, per exemple, que els serveis públics oferts per les comunitats autònomes continuarien essent similars a tot l’estat després de la materialització del pacte. Això, si no ho entenc malament, vol dir que Catalunya continuarà fent una aportació significativa a la resta de comunitats autònomes perquè puguin oferir uns serveis públics “similars” als que hi hagi a Catalunya. És a dir, que el pacte no implicarà el sorgiment de desigualtats territorials a conseqüència de la introducció del sistema de finançament singular a Catalunya. Tot quedarà igual, vol dir, potser? Déu n’hi do! I ERC què hi diu, al marge d’amenaçar de retirar vots? Per què la ministra no va dir res sobre l’ordinalitat, que se li ha “exigit”, després de fer els càlculs pertinents i materialitzar-se en el repartiment dels diners? Ningú no vol posar el cascavell al gat, és clar.

Pedro Sánchez va anar més enllà, dimecres mateix, a la mateixa hora que Montero, aprofitant l’acte d’inici del curs polític a l’Institut Cervantes de Madrid. I l’explicació que va aportar va ser la de “no us preocupeu, que hi haurà cafè per a tots”. Poc original, oi? I va etzibar: “La descentralització és perfectament compatible amb garantir la solidaritat i equitat entre territoris, i amb garantir la suficiència de recursos, sempre que els governs autonòmics assumeixin més corresponsabilitat fiscal. De fet, em comprometo que amb la reforma que proposarem, totes les comunitats autònomes del país rebran més recursos que no els que van rebre mentre governava el PP.” I, tot seguit, va afegir que l’objectiu d’aquesta reforma era “duplicar els recursos de la principal eina de solidaritat que recull la constitució, que és el fons de compensació interterritorial, de manera que la igualtat de recursos entre territoris quedi garantida”.

Aquí la va dir molt grossa, perquè sap molt bé que amb aquest fons no es va enlloc. Tothom rebrà molts més diners? Amb el fons de compensació interterritorial? No ho crec. Entre més coses, perquè aquest fons no s’ha pensat perquè les comunitats autònomes financin els seus serveis, com ara l’educació o la sanitat, i la seva quantia és escassa. La constitució espanyola li assigna una funció equilibradora de convergència entre comunitats per mitjà  d’inversions. Recordem, també, que el fons de compensació interterritorial es compon de dos fons, el de compensació i el complementari, que tenen com a destinació el finançament de despeses d’inversió d’algunes comunitats autònomes. És a dir, que no són diners per a despeses de funcionament per als serveis essencials, sinó per a inversions que ajudin al desenvolupament dels territoris.

Vegem-ne un cas concret. Al País Valencià, si Pedro Sánchez complís la seva promesa de duplicar els fons de compensació interterritorial, rebria 53 milions més que no pas el 2023 –xifra que s’ha repetit el 2024 perquè es va prorrogar el pressupost–, una quantitat que és a anys llum de la que es demana de fa molt de temps per a pal·liar l’infrafinançament, que l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques calcula en uns 1.300 milions anuals, per a situar-se a la mitjana de la resta de comunitats.

És clar que aquesta és lletra petita, i la gent no sap gaire de què es parla. Sent que el president espanyol diu que hi haurà més diners per a tots i que es doblarà tal fons i, apa!, a empassar-se el gripau. Després ja es veurà la realitat, però, de moment, ja tenim un bon titular. Cal reconèixer que Sánchez, d’això en sap un munt, a còpia de practicar-ho.

I el president Illa no va aclarir res ahir al parlament, com tampoc no ho va fer dilluns a TV3. Ans al contrari, va continuar espessint la nebulosa. “L’acord es complirà. Sé que costarà, però el meu govern honora els acords als quals arriba”, va dir ahir. I va afegir que “Catalunya és solidària, no sols en matèria de finançament, sinó també en altres àmbits, i n’hi ha prou amb mirar la seva història per a saber que sempre ho ha estat”. Després, va tornar a reivindicar la seva “implicació en la millora d’Espanya”, perquè “Catalunya no vol ser més ni menys que ningú”. No cal dir que va deixar perdre una gran oportunitat per a parlar del dèficit fiscal i d’explicar el veritable motiu de la demanda d’ERC. Però, és clar, això no ho pot fer.

Tenim un president de la Generalitat que no pot explicar la realitat i, en l’improbable cas que complís allò que ha pactat (o allò que en sabem) i recaptéssim el 100% dels imposts, fa entrar tremolors pensar que entre ell i els seus caps de Madrid haurien de decidir quin determinat percentatge de la recaptació seria per a l’estat, en funció de les despeses que suporti, i quina seria la credibilitat del consorci que es crearia per a vetllar per l’efectivitat de les inversions pressupostades. Tot això s’hauria de concretar posteriorment, malgrat que són qüestions fonamentals, de les quals no hem sabut res de res, i no crec que en sapiguem res.

En definitiva, passen els dies i ens ofeguem en una mar de paraules buides, repetides. Ara que ja no sabem si s’ha pactat un concert o una singularitat, i si la cafetera acabarà rajant per a tots, el següent pas és fer-nos veure que el camí que exigeix l’objectiu del pacte és molt llarg i cal superar molts entrebancs. El primer serà el del pressupost espanyol, que necessita l’ajut català, en canvi que la promesa continuï intacta, com continuaran assegurant, amb nebulosa, això sí. No sigui que s’emprenyin més del compte unes altres comunitats autònomes. Qüestió de qui vulgui fer un acte de fe.

 

La qüestió més important que té entre les mans el govern de la Generalitat –i també l’espanyol– és, sense cap mena de dubte, la del finançament. Aquesta setmana, tothom ha estat pendent de les paraules de tres dels grans protagonistes de la funció, que, en diferents àmbits, han parlat de la situació. El president espanyol, Pedro Sánchez, la vice-presidenta espanyola, María Jesús Montero, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi han dit la seva, quan fa un mes que els militants d’ERC van votar, amb un tímid sí, la investidura del dirigent del PSC com a president.

I la veritat és que, havent-los escoltat tots tres, diria que som on érem. És a dir, a les fosques. Només m’ha quedat clar que han repetit tots plegats mil vegades: “Complirem el pacte”. Però, com? D’això ja en parlarem, espero. Sóc conscient que el pas és molt delicat per al PSOE –per les pressions contraposades que li arriben de totes bandes, de dins i de fora– i, per això, entenc que tots tres han mesurat tant les seves paraules que no s’hagi avançat ni un pam en un camí que, ben mirat, penso que no té gaire sortida. Ara bé, aquestes setmanes sí que han servit per a adonar-nos que la cosa que més els interessa és crear una gran nebulosa al voltant del pacte.

Personalment, no he canviat la idea que la proposta d’ERC no té recorregut. I, veient l’actuació d’aquest primer mes, em reafirmo en la idea. Primer de tot, s’ha embolicat la troca. El pas inicial ha estat el de jugar fort amb la semàntica. Que si finançament singular, que si concert econòmic, que si solidaritat, que si ningú no hi perd… Però, finalment, som on érem, això sí, amb una diferència imperceptible, molt difosa dins la boira, que la “singularitat” inicial s’ha anat diluint per uns quants camins i s’ha anat substituint per la idea de solidaritat.

En la discussió, hi han intervingut tota mena de personatges, des de diferents presidents de comunitats del PP i del PSOE, fins a ministres, com Jordi Hereu, l’ex-comissari Borrell i la presidenta del PSOE, Cristina Narbona. El primer objectiu sembla assolit: crear boira. A hores d’ara, la gent no sap què s’ha pactat. És concert o no ho és? És singular o hi haurà singularitat per a tots? Fins on arribarà la solidaritat dels catalans? De quants diners parlem? Qui en guanyarà i qui en perdrà? Calia tant de soroll per a arribar a aquesta “no-conclusió”? Per a nosaltres, no. Però per als que viuen a l’altra banda, potser sí, perquè segons el relat oficial sembla que amb els 20.000 milions, que neguen, però que aportem cada any, no som prou solidaris. Per cert, d’això ningú no n’ha parlat, i es tracta, precisament, de ser-ho menys, encara que ningú hagi gosat de dir-ho amb la naturalitat que seria de justícia.

La vice-presidenta espanyola va assegurar davant el senat, per exemple, que els serveis públics oferts per les comunitats autònomes continuarien essent similars a tot l’estat després de la materialització del pacte. Això, si no ho entenc malament, vol dir que Catalunya continuarà fent una aportació significativa a la resta de comunitats autònomes perquè puguin oferir uns serveis públics “similars” als que hi hagi a Catalunya. És a dir, que el pacte no implicarà el sorgiment de desigualtats territorials a conseqüència de la introducció del sistema de finançament singular a Catalunya. Tot quedarà igual, vol dir, potser? Déu n’hi do! I ERC què hi diu, al marge d’amenaçar de retirar vots? Per què la ministra no va dir res sobre l’ordinalitat, que se li ha “exigit”, després de fer els càlculs pertinents i materialitzar-se en el repartiment dels diners? Ningú no vol posar el cascavell al gat, és clar.

Pedro Sánchez va anar més enllà, dimecres mateix, a la mateixa hora que Montero, aprofitant l’acte d’inici del curs polític a l’Institut Cervantes de Madrid. I l’explicació que va aportar va ser la de “no us preocupeu, que hi haurà cafè per a tots”. Poc original, oi? I va etzibar: “La descentralització és perfectament compatible amb garantir la solidaritat i equitat entre territoris, i amb garantir la suficiència de recursos, sempre que els governs autonòmics assumeixin més corresponsabilitat fiscal. De fet, em comprometo que amb la reforma que proposarem, totes les comunitats autònomes del país rebran més recursos que no els que van rebre mentre governava el PP.” I, tot seguit, va afegir que l’objectiu d’aquesta reforma era “duplicar els recursos de la principal eina de solidaritat que recull la constitució, que és el fons de compensació interterritorial, de manera que la igualtat de recursos entre territoris quedi garantida”.

Aquí la va dir molt grossa, perquè sap molt bé que amb aquest fons no es va enlloc. Tothom rebrà molts més diners? Amb el fons de compensació interterritorial? No ho crec. Entre més coses, perquè aquest fons no s’ha pensat perquè les comunitats autònomes financin els seus serveis, com ara l’educació o la sanitat, i la seva quantia és escassa. La constitució espanyola li assigna una funció equilibradora de convergència entre comunitats per mitjà  d’inversions. Recordem, també, que el fons de compensació interterritorial es compon de dos fons, el de compensació i el complementari, que tenen com a destinació el finançament de despeses d’inversió d’algunes comunitats autònomes. És a dir, que no són diners per a despeses de funcionament per als serveis essencials, sinó per a inversions que ajudin al desenvolupament dels territoris.

Vegem-ne un cas concret. Al País Valencià, si Pedro Sánchez complís la seva promesa de duplicar els fons de compensació interterritorial, rebria 53 milions més que no pas el 2023 –xifra que s’ha repetit el 2024 perquè es va prorrogar el pressupost–, una quantitat que és a anys llum de la que es demana de fa molt de temps per a pal·liar l’infrafinançament, que l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques calcula en uns 1.300 milions anuals, per a situar-se a la mitjana de la resta de comunitats.

És clar que aquesta és lletra petita, i la gent no sap gaire de què es parla. Sent que el president espanyol diu que hi haurà més diners per a tots i que es doblarà tal fons i, apa!, a empassar-se el gripau. Després ja es veurà la realitat, però, de moment, ja tenim un bon titular. Cal reconèixer que Sánchez, d’això en sap un munt, a còpia de practicar-ho.

I el president Illa no va aclarir res ahir al parlament, com tampoc no ho va fer dilluns a TV3. Ans al contrari, va continuar espessint la nebulosa. “L’acord es complirà. Sé que costarà, però el meu govern honora els acords als quals arriba”, va dir ahir. I va afegir que “Catalunya és solidària, no sols en matèria de finançament, sinó també en altres àmbits, i n’hi ha prou amb mirar la seva història per a saber que sempre ho ha estat”. Després, va tornar a reivindicar la seva “implicació en la millora d’Espanya”, perquè “Catalunya no vol ser més ni menys que ningú”. No cal dir que va deixar perdre una gran oportunitat per a parlar del dèficit fiscal i d’explicar el veritable motiu de la demanda d’ERC. Però, és clar, això no ho pot fer.

Tenim un president de la Generalitat que no pot explicar la realitat i, en l’improbable cas que complís allò que ha pactat (o allò que en sabem) i recaptéssim el 100% dels imposts, fa entrar tremolors pensar que entre ell i els seus caps de Madrid haurien de decidir quin determinat percentatge de la recaptació seria per a l’estat, en funció de les despeses que suporti, i quina seria la credibilitat del consorci que es crearia per a vetllar per l’efectivitat de les inversions pressupostades. Tot això s’hauria de concretar posteriorment, malgrat que són qüestions fonamentals, de les quals no hem sabut res de res, i no crec que en sapiguem res.

En definitiva, passen els dies i ens ofeguem en una mar de paraules buides, repetides. Ara que ja no sabem si s’ha pactat un concert o una singularitat, i si la cafetera acabarà rajant per a tots, el següent pas és fer-nos veure que el camí que exigeix l’objectiu del pacte és molt llarg i cal superar molts entrebancs. El primer serà el del pressupost espanyol, que necessita l’ajut català, en canvi que la promesa continuï intacta, com continuaran assegurant, amb nebulosa, això sí. No sigui que s’emprenyin més del compte unes altres comunitats autònomes. Qüestió de qui vulgui fer un acte de fe.

 

El diputat de Compromís a les Corts i portaveu d’igualtat LGTBI, Francesc Roig, ha denunciat en un comunicat que un professor d’un centre concertat de València és autor d’un llibre en el qual es promocionen “teràpies de conversió”, a les quals nomena “d’acompanyament”, i afirma haver rebut denúncies ciutadanes sobre l’ús d’aquest text en el col·legi, així com la utilització de les seves instal·lacions per a realitzar una presentació de la publicació.

No obstant això, des del Col·legi Diocesà Santiago Apostol han desmentit, en un comunicat, “amb total contundència” que en el centre “s’haja pogut realitzar alguna acció com les anomenades ‘teràpies'” i afig que “mai s’ha permès cap tipus de discriminació o assetjament, siga per la causa que fora, doncs esta conducta, d’haver ocorregut, hauria sigut inmedia immediatament corregida per la direcció”. A més, nega haver rebut denúncies ni de famílies, ni d’alumnes ni notícia per part de l’administració educativa.

Segons Compromís, el docent, autor del llibre ‘Créixer com a xiquets, créixer com a xiquetes’, pertany també al centre d’orientació familiar Mater Misericordiae, una institució diocesana situada a València i dirigida per un professor d’un col·legi d’Alaquàs, del que el passat mes de juliol es va fer públic que presumptament va realitzar fa anys teràpies de conversió sexual. Ex-alumnes del centre d’orientació familiar van denunciar els fets i Educació va anunciar que els posava en coneixement de la fiscalia. Segons ha publicat Levante-EMV, el col·legi d’Alaquàs ja ha prescindit d’aquest professor.

En el llibre, segons Compromís, el professor del Santiago Apòstol assenyala diferents “símptomes” o “senyals d’alarma” sobre el procés de maduració de la identitat sexual en xiquets com, per exemple, no jugar al futbol, tenir predilecció per ídols femenins o preferència per activitats sedentàries i menys agressives. També quins són els “símptomes” o “senyals d’alarma” en xiquetes com la preferència per a portar els cabells curts, “roba masculina”, desinterès per jugar amb nines o preferència per activitats més físiques com “fer tombarelles” o fer esport, segons exposa la coalició.

Així mateix, assenyala que l’autor arriba a normalitzar l’assetjament escolar cap a xiquets que no responen a la seva idea de masculinitat per part altres companys perquè “la falta de masculinitat repel·lix de forma inconscient” als companys assetjadors, assenyalant que “no ho fan per maldat” sinó com a part del seu “procés de conquesta de la mateixa identitat”. El docent qualifica la reacció del xiquet víctima d’assetjament de callar i no respondre com “no pròpia de l’home”, la qual cosa li acaba per fer assumir que les acusacions d’homosexualitat per part dels seus companys són “certes”. En el llibre, fa valdre “l’encomiable treball” dut a terme pel col·lectiu ‘És possible l’esperança’ amb l’acompanyament a persones amb projecció cap al mateix sexe (PMS), que és la denominació que utilitza per a referir-se a l’homosexualitat. ‘És possible l’esperança’ és, segons Compromís, “un col·lectiu conegut per haver practicat teràpies de conversió contra centenars de persones LGTBI a través de diferents grups en tot Espanya i Amèrica Llatina”.

L’autor situa l’atracció cap a persones del mateix sexe com un problema de maduració de la identitat masculina o femenina del xiquet o xiqueta i defensa el paper del tutor en el centre educatiu per a poder detectar aquests problemes i involucrar-se en la seva conducció.

“Per això, l’educador, en percebre que un xiquet s’expressa de manera “efeminada”, ha de tenir en compte que seria un greu error corregir directament este comportament ridiculitzant-ho avergonyint-ho davant dels altres. S’aconseguiria tot el contrari: reforçar la conducta. El primer hauria de ser guanyar-se la seua confiança i establir una vinculació sana. Després, atesa la inseguretat i les pors que patix en el món viril (que ho atrau alhora que ho espanta), amb delicadesa de diverses maneres, ho ha de conduir com un imant cap a les realitats masculines”, apunta en el llibre, sgeún Compromís. “Si esta carència d’identitat masculina (que la majoria a voltes té com a origen una carència d’aferrament patern) es perllonga i no es pren seriosament, pot derivar en l’adolescència al DCS -desig de canvi de sexe- o la PMS -projecció cap el mateix sexe-“, afegeix.

Per al diputat Francesc Roig, “ens trobem davant d’una nova peça d’esta trama que tracta als xiquets i xiquetes LGTBI com a malalts que cal guarir. És inacceptable que en un centre sostingut amb diners públics l’educació sexual estiga en mans d’una persona que justifica l’assetjament escolar i veu perillós que un xiquet no vulga jugar al futbol o que una xiqueta vulga portar el pentinat curt”.

Apartar el docent

Compromís exigeix que s’aparti al professor, que s’actuï de forma ràpida i contundent des de la Conselleria i que s’aprovi una comissió d’investigació que han proposat a les Corts. “No descansarem fins a esclarir tota la veritat sobre esta trama contra els joves LGTBI i que es garantisca que les escoles siguen espais segurs per a tot l’alumnat, sense que ningú els diga que els seus gustos, la seua orientació sexual, identitat o expressió de gènere somie un problema que cal resoldre”, ha conclòs. Des del col·legi diocesà, encomanat a la Congregació Cooperadors de la Veritat, se subratlla en el comunicat que realitza la seva missió educativa “enquadrada en una visió antropològica cristiana respectant sempre el marc de les lleis educatives vigents” i lamenten “profundament” que “s’hagi volgut vincular falsament al col·legi amb unes pràctiques que no s’han produït mai”.

L’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos ha demanat al jutge d’entrar com a part perjudicada a l’anomenat cas Koldo. El diputat al congrés espanyol pel PSOE ha aportat, a més, una auditoria pròpia sobre la compra de màscares durant la pandèmia que investiga el jutjat, un document que contraresta el que va fer el mateix ministeri, ara comandat per Óscar Puente. A l’escrit presentat al jutge, Ábalos recorda que no ha estat cridat a la causa “en cap condició” i lamenta que, amb tot, continuïn apareixent informacions públiques que l’afecten. Sobre això, subratlla que l’auditoria del ministeri s’ha difós “de manera deliberada” abans de ser lliurada a l’Audiència espanyola, i justifica en aquest fet la presentació d’una de pròpia que la contradiu.

En aquesta auditoria pròpia, es recorda que les contractacions de material sanitari durant la pandèmia ja van ser objecte de fiscalització del Tribunal de Comptes espanyol i que aquest ens administratiu va descartar il·legalitats. Alhora, considera que l’auditoria del ministeri és esbiaixada. Cal recordar que l’anomenat cas Koldo, o cas Delorme, investiga sis persones, entre les quals, l’assessor i assistent personal d’Ábalos, Koldo García, per presumpta organització criminal. Arran d’una denúncia del PP de Madrid, el jutge investiga nou contractes per a comprar màscares en plena pandèmia de la covid-19 per valor de cinquanta-quatre milions d’euros.