Les autoritats d’Israel han anunciat que reobriran l’espai aeri, tancat fa prop de vuit hores pels atacs amb míssils i drons per part de l’Iran en resposta del recent bombardament contra el seu consolat a la capital de Síria, Damasc.

L’Autoritat d’Aeroports d’Israel ha explicat que l’espai aeri havia estat reobert a les 7.30 (hora local), si bé ha subratllat que els horaris dels vols de l’aeroport Ben Gurión podien canviar, segons que ha recollit el diari israelià The Jerusalem Post.

Com és de greu l’atac de l’Iran a Israel? Cinc preguntes i respostes urgents

Aquestes darreres hores també han reobert l’espai aeri Jordània, l’Irac i el Líban, que també l’havien tancat quan van ser notificats del començament de l’atac de l’Iran.

L’exèrcit d’Israel ha confirmat que l’atac directe de l’Iran ha constat del llançament de 170 drons, 30 míssils creuer i 120 míssils balístics. Segons que han informat, un 99% han estat interceptats pels sistemes defensius israelians.

Les autoritats jordanes han fet una crida a tornar a la normalitat després d’haver confirmat que havia participat en la intercepció de l’atac iranià d’aquesta nit contra Israel. En l’operació també han participat els Estats Units i el Regne Unit. Després de la reunió extraordinària d’avui, el consell de ministres jordà ha anunciat la reobertura immediata de l’espai aeri i ha assegurat que tots els serveis públics i els centres d’estudi no interromprien l’activitat.

No obstant això, el gabinet dirigit pel primer ministre Bisher Al-Khasawneh ha aprofitat per demanar a totes les parts en conflicte que actuessin amb responsabilitat i amb els més alts nivells de contenció, per evitar una expansió encara més gran de les hostilitats.

Com és de greu l’atac de l’Iran a Israel? Cinc preguntes i respostes urgents

Així mateix, el govern ha desmentit que el país hagués declarat en cap moment l’estat d’emergència nacional. El ministre d’Informació jordà, Muhannad Al-Mubaidin, ha avisat als mitjans jordans que no publiquessin informacions sense verificar.

“Absolutament tot procedirà de manera regular i amb normalitat, tant en el sector públic com en el sector privat”, ha fet saber el govern en un comunicat recollit per l’agència oficial Petra.

Sense aprofundir gaire en l’atac, el govern jordà ha confirmat que l’exèrcit havia interceptat alguns dels objectes voladors que van entrar anit en l’espai aeri jordà per “impedir que posessin en perill els ciutadans”, i també ha reconegut que fragments dels projectils iranians van caure dins el país però sense causar danys de consideració ni ferides a ningú.

Els arqueòlegs han recuperat les restes del castell de Montagut de Llagostera (Gironès), un dels més desconeguts de la demarcació. Situat al massís de Cadiretes, la seva cronologia s’estén del segle X al XIV, però se’n conserva molt poca documentació escrita. El jaciment, situat en un terreny particular, es va començar a excavar fa només tres anys. D’ençà de llavors, les diferents campanyes han permès conèixer com era la fortalesa. El director de les excavacions, l’arqueòleg Joan Llinàs, explica que el de Montagut era un castell més aviat modest, format per una torre i una sala principal, però que encara no se sap qui el va habitar ni quan va passar a administrar el terme que controlava. Ara, l’ajuntament treballa per museïtzar les restes.

L’antic castell medieval de Montagut es troba al capdamunt d’un turó del massís de Cadiretes, molt a prop de la carretera que uneix Llagostera amb la cala Salionç de Tossa. El jaciment està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). Fins fa pocs anys, però, les restes estaven del tot abandonades, i algun dels murs que encara s’aguantaven dempeus havia patit esfondraments.

A partir del 2021, l’Ajuntament de Llagostera va engegar el procés per recuperar i consolidar els vestigis. Després de rebre el vistiplau dels amos de la finca, els arqueòlegs d’Atri Cultura i Patrimoni van començar-hi les excavacions. D’entrada, es van centrar en la torre circular, les restes de la qual fan uns dos metres i mig d’altura i encara conserven part de l’escalinata; i després, resseguint un dels panys de paret de pedra, van anar delimitant el perímetre de la fortalesa.

Ara, quatre campanyes després, la planta del castell de Montagut ja és ben visible. De fet, aquesta primavera, els arqueòlegs han acabat d’excavar-ne l’antiga sala principal. Era un espai rectangular diàfan, d’uns catorze metres de llargada per cinc d’amplada, adossat a la torre. L’arrencada de dos arcs —que es conserva als murs— certifica el sistema amb què se n’aguantava la coberta, que com precisa Llinàs, “al seu damunt segurament tindria una mena de terrassa amb merlets”.

A més de definir el castell, els arqueòlegs també han fet troballes relacionades amb la vida quotidiana de la fortalesa. La gran majoria, trossos de ceràmica. Aquella més tardana —dels segles XIII i XIV— s’ha localitzat sota les capes de terra que cobrien la sala principal; i la que fa referència als inicis del castell, a l’interior de la torre.

“La planta baixa no tenia accés directe perquè no hi havia una porta a peu pla, i durant els segles X i XI es va fer servir com a abocador”, explica l’arqueòleg. Entre d’altres, ací s’hi van trobar fragments d’olles, de cassoles o de gerres. Però també peces menys habituals, com ara un flabiol d’os treballat i trossos de ceràmica de procedència islàmica.

Modest… i desconegut

El director de les excavacions explica que l’origen del castell de Montagut es remunta al segle X. En un principi, sobre el turó s’hi erigia una torre de guaita. Amb l’arribada del feudalisme, però, el conjunt ja es va convertir en un castell termenat —és a dir, amb jurisdicció— que va perdurar fins al segle XIV. “Malauradament, però, no es conserva gaire documentació escrita sobre la seva història”, precisa Joan Llinàs.

De fet, la primera referència precisa sobre el castell de Montagut data de l’1 de desembre del 1284. És aleshores quan el cavaller Berenguer Ros ven a Bernat de Peratallada el ‘castrum de Monte Accuto’, situat a la parròquia de Llagostera, amb tots els seus masos, terres, possessions i drets. I més endavant, el 26 de maig del 1330 —ja al segle XIV— la fortalesa passa a mans d’Ot de Montcada, a qui el rei Jaume II havia donat la senyoria de Llagostera l’any 1324.

L’arqueòleg d’Atri Cultura i Patrimoni explica que aquests documents certifiquen que el castell de Montagut tenia jurisdicció pròpia, però encara se’n desconeixen els límits del terme. “En tot cas, però, va ser un castell més aviat modest, tot i que en un principi tenia una importància estratègica innegable, perquè des d’aquest punt permetia controlar molt de territori”, precisa Llinàs.

Ara, l’arqueologia ha permès aportar llum sobre com era l’estructura d’aquest recinte fortificat. Però encara queden molts interrogants per respondre. “Ara, gràcies a les diferents campanyes, tenim més elements que ens permeten conèixer a grans trets la història del castell i la seva funció; però ens falten tots aquells relacionats amb qui hi vivia i quins senyors va acollir”, diu.

“El més probable és que qui ocupés el castell, primer en nom del comte de Barcelona i després del rei, estigués acompanyat per un personal bàsic. Perquè des d’aquí no tan sols es controlava el territori, sinó que també s’administrava una part del terme”, hi afegeix.

Museïtzar les restes

Després de la d’aquest 2024, les campanyes d’excavacions al castell de Montagut de Llagostera s’allargaran encara dos anys més. El que es farà serà excavar un sector que encara queda per explorar (on hi ha una antena de comunicacions en desús, que es desmantellarà) per veure si a sota hi apareixen vestigis d’alguna construcció vinculada al jaciment.

En paral·lel, l’Ajuntament de Llagostera està treballant per museïtzar l’espai. Ací les accions es divideixen en dues línies de treball: d’una banda, consolidar i restaurar les restes per evitar que es degradin; i d’una altra, fer-les visitables.

El regidor de Cultura de Llagostera, Adrià Guinó, explica que el consistori ja ha engegat els tràmits per modificar el POUM per segregar la finca on hi ha el castell i municipalitzar-la. “Com que els terrenys no són titularitat de l’ajuntament, l’única cosa que hem pogut fer fins ara són actuacions d’urgència per garantir la preservació del castell”, precisa el regidor.

Un cop el jaciment sigui públic, Guinó avança que l’objectiu serà adequar l’entorn i facilitar l’accés amb seguretat als visitants. “L’interès per conèixer el castell de Montagut hi és, com ho demostren les visites guiades que hem anat fent cada vegada que hi ha hagut campanyes d’excavació”, acaba.

Avui, 14 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Com és de greu l’atac de l’Iran a Israel? Cinc preguntes i respostes urgents

• Agustí Colomines: “Ens cal una mica més de mala llet”

• “Han venut la memòria de les víctimes per la butaca i la butxaca”

• Quins llibres podeu regalar per Sant Jordi 2024? Més de setanta novel·les en català

• Els partidaris d’Assange veuen la llum al final del túnel mentre Biden estudia de retirar-ne l’ordre d’extradició

• Josep M. Virgili: “La Generalitat podria fer anuncis demanant que la ciutadania no es canviés al castellà”

• El sorteig de la Grossa de Sant Jordi 2024: tot allò que n’heu de saber

• Hostes per un dia al monestir de les Benetes

• Maridem vins amb productes de temporada rebels

• Poètica de l’aventura infinita | Mail obert de Mercè Ibarz

• Aliança Catalana al parlament (II) | Mail obert d’Andreu Barnils

• Closcadelletra (CDXIV): Bosc de trànsits | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

1. Què ha passat?

Aquesta nit l’Iran ha llançat del seu territori almenys cent drons i un nombre indeterminat de míssils en direcció a Israel. L’atac ha estat interceptat pel sistema antiaeri israelià, amb el suport de Jordània, els Estats Units i el Regne Unit, i no ha causat danys importants.

L’Iran ha comunicat a les Nacions Unides que l’atac era una resposta “en legítima defensa” després de l’atac d’Israel a l’ambaixada de l’Iran a Damasc, en què van morir setze persones. També ha dit que donava l’episodi per acabat i que esperava que Israel no hi respongués.

2. Per què l’atac s’ha fet amb drons i no ha causat grans danys?

Pressionat per l’opinió pública del seu país i per mantenir la seua imatge de bastió islamista, l’Iran havia de respondre a l’atac israelià a la seua ambaixada a Damasc. I ha triat una manera suau de fer-ho.

En comparació amb els míssils, els drons tarden molt de temps a arribar en territori israelià –han de sobrevolar uns quants països– i, per tant, donen molt de temps a Israel per reaccionar i evitar danys majors. Els drons són uns objectius, a més, relativament fàcils per a la defensa aèria israeliana, equipada amb un nombre important d’avions F-35, molt preparats per a contrarestar aquesta mena d’armes.

Hi ha un altre factor important també a l’hora de prendre la decisió, que és el preu. Un míssil pot arribar a costar un milió d’euros, i, en canvi, un dron és molt barat. D’aquesta manera, l’Iran pot dur a terme una operació de gran visibilitat, per la quantitat d’intercepcions que necessita fer Israel, però assumir al mateix temps riscs molt baixos respecte de possibles danys irreparables que forçarien Israel a reaccionar.

3. Quina importància real té aquest atac?

La importància fonamental d’aquest atac és que és el primer que l’Iran fa de manera directa sobre Israel. No solament recentment sinó d’ençà del 1948. I això és molt important. És un salt endavant enorme.

Aquests darrers mesos i anys, grups aliats de l’Iran, com ara l’Hesbol·là al Líban o els hutis al Iemen, han atacat de manera constant objectius israelians, però aquesta nit ha estat la primera vegada que l’Iran i Israel s’enfrontaven cara a cara. L’anomenada “guerra proxy” entre tots dos estats –perquè s’enfrontaven sempre mitjançant tercers– ha passat a ser una guerra directa.

Això és molt important com a precedent per a futures escalades, però sobretot perquè una guerra directa entre l’Iran i Israel és vista com a extremadament perillosa, com una catàstrofe potencial, per la societat internacional. Israel és un poder nuclear i vol posar fi al règim dels aiatol·làs, que considera que és el seu enemic més gran, i l’Iran també prova de tenir armes nuclears, i no reconeix Israel i vol esborrar-lo del mapa.

D’ençà del començament de la guerra de Gaza, una preocupació fonamental de la Unió Europea i dels Estats Units ha estat evitar la conversió del conflicte en regional i, d’una manera molt i molt especial, evitar que l’Iran s’hi involucràs. En aquest sentit, l’atac d’aquesta nit pot marcar un abans i una després.

4. Aquest atac pot conduir a una escalada de la tensió a la zona?

Dependrà, sobretot, de la reacció israeliana. Els Estats Units i la Unió Europea pressionaran Israel perquè no responga a l’atac o, en tot cas, faça alguna cosa més aviat simbòlica. Israel pot interpretar que era inevitable aquesta reacció de l’Iran, després de l’atac de Damasc i de l’assassinat per part d’Israel d’uns quants dirigents de la Guàrdia Revolucionària iraniana aquests darrers mesos i que, per tant, no cal respondre-hi.

Però si el govern d’Israel decideix d’atacar l’Iran directament d’una manera o una altra, la tensió sí que podria pujar ràpidament i conduir la regió a un conflicte generalitzat de conseqüències incalculables.

5. Per què Israel ha atacat l’Iran d’una manera tan insistent?

Israel considera que el seu únic enemic militarment perillós és l’Iran. En termes de tropes actives, l’Iran és el país més poderós de la zona, amb 587.000 soldats a l’exèrcit en servei actiu més 200.000 reservistes. A més, té un programa d’armaments important i capacitats per a desplegar míssils balístics. No té una aviació preparada per a enfrontar-se a la israeliana, però en un combat tradicional seria un enemic formidable.

Per contra, Israel té 169.500 ciutadans en servei militar actiu i una reserva de personal de 465.000. Aproximadament, l’Iran té la capacitat de mobilitzar gairebé 200.000 soldats més que Israel.

A més, el govern israelià està especialment obsessionat amb la Guàrdia Revolucionària, a què acusa de fomentar la radicalització als territoris palestins ocupats i d’animar els atacs de formacions radicals d’uns quants països. La Guàrdia Revolucionària és la part més gran de l’exèrcit iranià i té per mandat constitucional l’ordre de protegir el sistema polític islàmic que governa el país.

Per tot plegat i d’ençà de fa anys, l’activitat israeliana contra l’Iran és constant.

Tanmateix, ara com ara hi ha un factor més a tenir en compte, que és la necessitat d’Israel de fer un tomb a la guerra de Gaza. La seua actuació dins la franja l’ha aïllat fins a un punt que no havia passat mai, i rep crítiques fins i tot dels Estats Units, aliat incondicional al llarg de tota la història.

Si causés un conflicte amb l’Iran, Israel aconseguiria que tot l’occident tanqués files al seu voltant, i canviaria així la dinàmica del conflicte actual i trobaria una eixida més favorable per als seus interessos.

La missió de l’Iran davant l’ONU ha proposat aquesta matinada de donar per tancada l’escalada amb Israel amb els drons d’atac i míssils llançats anit contra Israel en represàlia pel bombardament israelià sobre el consolat iranià a Damasc, en què van morir setze persones el primer d’abril.

“La qüestió es pot donar per tancada. No obstant això, si el règim israelià comet un altre error, la resposta de l’Iran serà considerablement més greu. És un conflicte entre l’Iran i el règim vil israelià del qual els Estats Units han de romandre al marge”, ha piulat la representació iraniana davant de l’ONU.

El text argumenta que aquest atac s’emmarca en tot cas en el dret de legítima defensa reconegut a l’Article 51 de la Carta de les Nacions Unides. “L’acció militar de l’Iran ha estat en resposta a l’agressió del règim sionista contra les nostres instal·lacions diplomàtiques a Damasc”, ressalta.

L’Iran ha llançat aquesta nit desenes de drons d’atac i míssils balístics del seu territori cap a Israel en almenys tres onades. La major part de drons ha estat interceptada per la força aèria israeliana, que ha rebut l’ajut de Jordània, els Estats Units i el Regne Unit. El govern israelià diu que tan sols hi ha un nen ferit, per la metralla feta servir per interceptar un dron, i desperfectes en una base militar del sud del país.

És la primera vegada que l’Iran ataca de manera directa Israel i no per mitjà de les forces que li són pròximes, com ara l’Hesbol·là al Líban o els hutis al Iemen.

Segons l’Iran, aquest atac és en resposta als “nombrosos crims del malvat règim sionista, inclosa l’atac a la Secció Consular de l’Ambaixada de la República Islàmica de l’Iran a Damasc” del primer d’abril, en què van morir setze persones, la major part de les quals, membres de la Guàrdia Revolucionària.

Les Forces Armades israelianes han advertit a la població de les regions del Nègueb, Elat i els Alts del Golan perquè estiguin especialment alerta arran de l’atac amb drons i míssils de creuer llançats en territori iranià.

Els Alts del Golan són la part de Síria ocupada per Israel d’ençà del 1967 i hi ha una forta presència militar israeliana. D’una altra banda, Elat és la ciutat situada a l’extrem sud del país i disposa d’un port militar estratègic que dóna accés a Israel a la mar Roja.

Dimona i Nabatim són al desert del Nègueb, que cobreix el sud d’Israel. A Dimona hi ha una central nuclear, on s’enriqueix l’urani per a les armes atòmiques israelianes, tot i que no ha estat mai reconegut oficialment, i a Nabatim hi ha una base aèria militar.

La premsa israeliana ha destacat que l’avió oficial del primer ministre, Benjamin Netanyahu, el Kenaf Zion, que encara no havia estat estrenat, s’ha enlairat al començament de l’atac. Netanyahu mateix sembla que s’ha reunit amb el gabinet de seguretat del govern al quarter general de les Forces Armades israelianes, al barri de HaKirya de Tel-Aviv.

Mentrestant, Israel, Jordània, l’Irac, Egipte i el Líban han tancat l’espai aeri, cosa que ha causat grans maldecaps a les línies aèries regulars.

L’Iran ha llançat un atac amb desenes de drons contra Israel, segons que han informat les forces armades israelianes i ha confirmat la televisió iraniana. Segons la televisió oficial iraniana l’atac és amb drons, sense especificar quants, però diverses fonts afirmen que en serien centenars.

Els primers drons ja han entrat en territori israelià on les sirenes han començat a sonar alertant la població. Avions militars israelians estan intentant tombar-los abans no arribin als seus objectius.

Israel, l’Irac i Jordània han tancat el seu espai aeri a la circulació d’avions.

L’Iran ha comunitat l’atac a l’ONU, afirmant que és en legítima defensa després dels atacs israelians de les darreres setmanes en diversos països i reclamant als Estats Units que no s’hi posin. Hi ha hagut manifestacions de joia i alegria als carrers de Teheran i altres ciutats, després que l’atac hagi estat anunciat en la televisió pública.

Avui mateix, s’havien anunciat mesures per intentar de minimitzar l’impacte d’un possible atac iranià, entre les quals suspendre l’activitat escolar i restringir el dret de manifestació. El portaveu militar, Daniel Hagari, ha assegurat que les defenses antiaèries israelianes estan preparades per qualsevol eventualitat, tot i que els drons tardaran unes hores a arribar a Israel. Ara per ara, el govern de l’Irac ha confirmat que ha tancat el seu espai aeri i ha paralitzat tot el trànsit aeri, mentre que Jordània ha dit que atacarà qualsevol artefacte que entri en el seu espai.

IDF: A short while ago, Iran launched UAVs from within its territory toward Israel.

The IDF is on high alert and is constantly monitoring the operational situation.

The IDF Aerial Defense Array is on high alert, along with IAF fighter jets and Israeli Navy vessels that are on…

— Israel Foreign Ministry (@IsraelMFA) April 13, 2024

“Les forces armades estan màxima alerta i monitorant constantment la situació”, ha dit el Ministeri d’Afers Estrangers israelià, que també ha demanat a tota la ciutadania que faci cas de les indicacions de les autoritats. Hagari ha avançat que hi haurà problemes de senyal de GPS arran del seu ús militar i ha recordat que les sirenes d’avís només sonaran si els drons entren en l’espai aeri israelià.

La venjança pel bombardament del consolat de Damasc

L’atac iranià és la resposta pel bombardament israelià contra el consolat de l’Iran a Damasc, que va deixar una quinzena de morts, entre les quals un al comandament militar. Ahir, el president dels EUA, Joe Biden, havia demanat contenció a Teheran per evitar una escalada que derivi en una nova guerra, però, aquest matí, la Guàrdia Revolucionària de l’Iran ha fet una primera acció militar en contra d’interessos d’Israel amb l’assalt contra un vaixell de càrrega a l’estret d’Ormuz.

Josep Maria Virgili i Orfila (Reus, Baix Camp,1953) és una de les estrelles de Twitter en català, amb 79.965 seguidors. Catedràtic d’institut retirat, a setanta anys és un dels influenciadors més incombustibles de la xarxa catalana. Si el segueixes, avisa, et corregirà. Acaba de publicar el llibre Si m’ho permeteu, un títol que manlleva una de les seves frases emblemàtiques quan corregeix els seus seguidors. És un llibre que té una part biogràfica, però també una part important de llengua. En el llibre i en aquesta entrevista explica les errades freqüents a Twitter i als mitjans de comunicació públics. Parla sense embuts sobre la política lingüística dels mitjans públics, que creu que consagren el catanyol. Posa exemples clars de les múltiples errades que fa sobretot TV3. Però també posa en evidència la Generalitat i detalla els disbarats lingüístics incomprensibles dels seus anuncis.

A vegades criticat per corregir massa, està convençut i content de la seva relació amb la xarxa. Es defineix més apassionat que no rígid i pensa que és important no deixar degradar la llengua per evitar que el català passi a ser un dialecte de l’espanyol. Un perill que veu possible. També creu que la independència pot salvar la llengua.

—Sou el rei de Twitter, teniu més de 75.000 seguidors!
—75.900 la darrera vegada que ho he mirat, ara potser ja he arribat a 76.000. No ho hauria dit mai, que arribaria a aquestes quantitats de seguidors.

—Deveu ser l’influenciador del català amb més seguidors.
—Si ho mesurem per nombre de seguidors, potser sí, no?

—Com vau començar?
—Vaig començar a Twitter l’any 2012, però, és clar, aleshores encara treballava i feia molt poca cosa. Era com una mena de divertiment. Quan em vaig retirar, el primer de febrer de l’any 2018, llavors sí que vaig començar més intensament, perquè feia molts anys que em preocupava la situació de castellanització de la llengua i vaig decidir de fer tasca a Twitter per ajudar a descastellanitzar-la. Vaig pensar que si ho feia em criticarien i em dirien que em posava on no en demanaven, però vaig decidir de fer-ho. Al començament tenia moltes crítiques. Després en Lluís de Yzaguirre, company de Koiné i de Llengua i República, em va fer un suggeriment i vaig fer un canvi.

—Abans corregíeu tothom?
—Ara només corregeixo els que em segueixen, ho dic en els mots de presentació. En un primer moment, corregia tothom, sí. Una mica em servia per a aconseguir nous seguidors. Aquesta va ser la sorpresa. Que fent aquesta feina els seguidors anaven augmentant. També van augmentar gràcies a alguna polèmica, com per exemple quan vaig dir en una entrevista d’en Sardà que no tots els residents a Catalunya són catalans.

—…
—Llavors com se sap qui no és català?, em demanaràs. Doncs de la mateixa manera que se sap qui és danès i qui no ho és. L’estat danès, per a posar un exemple, té unes normes que no n’hi ha prou que visquis a Danemarca per a ser danès. Després has de complir uns requisits. Això ho fan en aquell país, però també Alemanya i Suècia. Si ho volguéssim aplicar aquí, no podríem perquè no som un estat. Una persona, simplement, per arribar aquí i empadronar-se, no és català.

—En Pujol deia allò de: “És català qui viu i treballa a Catalunya.”
—Aquesta és una de les frases que més mal ha fet. Seguint l’exemple de Danemarca, tothom que hi viu i hi treballa no és danès. Aquí hi ha gent que no se senten catalans en absolut. “Gens”, perdó. “En absolut” és una castellanada. Veus? A vegades també en faig, de castellanades.

—També feu castellanades?
—Sí, sí. Ho vaig dir el dia de la presentació del llibre que vaig fer a l’Ateneu. Estem tan immergits en el català acastellanat que és molt difícil de no dir-ne cap.

—Parlem del llibre, hi ha una part més biogràfica i una de més gramatical.
—No m’havia passat mai pel cap de fer un llibre. Va ser l’editor de Nexum Edicions que em va fer la proposta i em va pagar per endavant la meitat del contracte. Ha sortit així, sense proposar-m’ho.

—Parleu del vostre avi. Ell us va despertar la passió pel català?
—No ho sé, d’on neix la meva estima pel català. Ha sortit d’una manera natural perquè sóc català. De mon avi, en parlo perquè tenia el costum, abans d’anar a dormir, de sortir al terrat i mirar com estava el cel i deia: “està núvol”, “està ras com un cap de frare”, “es veuen tots els estels”. Mai de la vida li vaig sentir dir estrella, sempre va dir estel. Per exemple, mon avi deia coa; en canvi, a la meva generació dèiem cua. Vull dir que, com diu la meva dona, potser sí que sóc molt observador lingüístic. De gran ja em vaig assabentar que en el català occidental, gent de les terres de l’Ebre –jo sóc del Camp de Tarragona– deien coa, i que a les Illes també. I quan estudio veig que coa és el nom genuí. I que el canvi ve del català oriental modern.

—També expliqueu que vau demanar d’organitzar unes classes extres de català quan estudiàveu magisteri i vau tenir Joan Solà de professor.
—L’altre dia vaig trobar un company, en Ribes, i me’n va parlar. Vam ser una colleta, devia ser l’any 1972, que vam anar a demanar a la directora que fessin classes de català. Llavors la directora va dir que sí, però que diria a la universitat que ens enviessin un professor. I van enviar en Joan Solà. Era una classe voluntària, però Déu n’hi do els alumnes que hi anàvem.

—El vostre mestre referent és Gabriel Bibiloni?
—Sí, el vaig conèixer a la Universitat Catalana d’Estiu, ell és el capdavanter en el tema del català no interferit

—La vostra anada a Prada significa un punt d’inflexió a la vostra vida?
—Allà vaig conèixer en Bibiloni i també Catalunya Nord i catalans del nord que parlen un català excel·lent.

—Per què us vau fer professor d’institut?
—Tenia molt d’interès a fer conèixer la cultura catalana als alumnes, que sobretot l’estimessin.

—Hi ha gent que, per això de la correcció, us veu com una persona molt rígida, uns altres diuen que sou un apassionat. Com us definiu? Rígid o apassionat?
—Més apassionat que rígid.

—També teniu un cert passat polític?
—Va ser en Carod-Rovira, amb qui vam coincidir essent soldats a la caserna de Tarragona, qui m’hi va introduir. No podia anar a comprar el Diccionari Fabra, que encara el tinc, i me’l va comprar ell. En el llibre explico una anècdota d’un oncle seu que era del Cavet de Cambrils, com una mena de barri; ara a tot arreu ho escriuen amb ve, però ell deia el Cabet, perquè el Cap era Cambrils i el Cabet era com un cap petit. No sé on van els de Cambrils amb Cavet.

—Em meravella com diferencieu la be de la ve, crec que no havia vist mai ningú que les diferenciés com vós. Ho heu treballat gaire?
—Això ha estat un treball. Vaig viure trenta anys a Montbrió, la meva ex era d’allà, i vaig fer un estudi sobre la pronunciació de la ve i em vaig trobar que tota la gent gran, com un sol home, diferenciava la ve quan tocava. Després, en un determinat moment, quan l’edat anava baixant, es perdia aquesta diferenciació i de la gent jove ja ningú no feia la ve. I em vaig adonar que això és una interferència directa del castellà, que fonèticament no ha distingit mai la ve de la be. En canvi, el català sempre ha fet aquesta distinció. Aleshores, jo m’he hagut d’esforçar a recuperar aquest so perquè considero que val la pena fer-lo. És una distinció que es fa en totes les llengües d’Europa llevat del castellà i el basc. Sé que és molt difícil de recuperar, però unes altres coses s’han recuperat. Hi ha valencians que sí que la fan i a les Illes la fa tothom.

—Hi ha una part important del llibre en què parleu de les correccions a Twitter i a TV3. Quines són les més recurrents?
—Posar la “a” davant del complement directe, però a TV3 ho diuen constantment malament. La manca de caiguda de preposició, per exemple: “Es tracta de que fem això.” “Es tracta que fem això”. La confusió “Si hagués plogut, haguéssim anat a aplegar caragols”; doncs no, és correcte dir: “Si hagués plogut, hauríem anat a aplegar caragols.” Aquest joc hagués–hauria hi ha molta gent que no el fa. A vegades es calca tant el castellà que fins i tot es calca el castellà incorrecte.

—La confusió entre ser i estar també la corregiu molt. És un dels errors més freqüents? En podeu posar algun exemple?
—En Jaume Vallcorba és un lingüista que va estudiar a fons el ser i estar. S’ha estès el costum de fer servir la construcció estar + gerundi per indicar una acció continuativa imitant el castellà i l’anglès. Això el que fa és esbotzar la diferència entre ser i estar. Per exemple, des d’un estudi de televisió connecten amb un reporter que és a la porta d’una reunió esperant notícies i li demanen: “Com està anant la reunió?” Diuen coses com aquesta i això és absurd, inaudit en català. Estar vol dir no moure’s d’aquell lloc o situació. Per exemple, nosaltres ara, fent l’entrevista, estem en aquesta sala una estona. El verb estar es fa servir quan hi ha un circumstancial de temps duratiu. Per exemple: “Hem estat en aquesta sala una hora i mitja.” Si no hi ha un component de temps, diem “som”. Imagineu que ara arriba algú i vol parlar amb vós, demanarà: “On és l’Assumpció?” Qui li respongui dirà: “L’Assumpció és allà.” No hi ha durabilitat, només la posició.

—Llavors, com ho haurien de dir?
—“Com va la reunió”, sempre s’ha dit així. Abans a ningú no li hauria passat pel cap de dir “com està anant la reunió?”. Quin problema hi ha a dir “com va la reunió”? Ara la gent ni dorm, ni esmorza, ni es dutxa, ni dina. Ara la gent està dormint, està esmorzant, està dinant, s’està dutxant. Això no significa que no hi pugui haver alguns casos en què sí que sigui correcte. Per exemple, recordo que un dia que era a TV3 hi havia una reportera que va fer servir estar + gerundi. Era a la porta de Brians 2 i esperava que eixís Dani Alves. I la reportera va dir: “Estic esperant que surti en Dani Alves.” Correctíssim. Ara hi ha un programa de televisió que es diu Està passant; això és absurd en català. Com pots estar alhora en un lloc i, a més a més, passar? Si passes, no estàs. I si estàs, no passes. Si estem en aquesta sala, no passem. “Està passant” és contradictori.

—Com s’ha de dir?
—“Ara passa”, perquè si volem indicar durabilitat es fa amb l’adverbi ara. Què passa ara? Sempre s’havia dit així. És sistemàtic, tot ho diuen amb estar + gerundi. Tot, fa esgarrifar. Quan es fa això es “dessemantitzen” –permeteu-me que faci servir aquest mot tècnic– els dos verbs. Els fa perdre la semàntica, es perd la noció del significat del verb estar. Això és greu perquè matem la llengua catalana. Un exemple d’això és que hi ha gent ara que per no equivocar-se ho diu tot amb el verb ser, això és el perill de la dessemantització. Tothom és conscient que una llengua es perd –i és important recalcar-ho– si no es parla, si cada vegada té menys parlants, fins que no en té cap. Això és el que se’n diu substitució lingüística. Això tothom ho entén de seguida, però és que hi ha una segona manera de morir una llengua, que és la mistificació, que a mi m’agrada dir-ne col·loquialment la dissolució, que és el que va passar a l’aragonès, que cada vegada es va anar tornant més castellà i va arribar un moment que ja era un dialecte del castellà. Al gallec ja li passa bastant.

—Penseu que el català pot passar a ser un dialecte de l’espanyol?
—Sí, és el que li passa al gallec, que tenen el problema més greu que nosaltres. Quan sento un gallec parlar, sovint la meva percepció és que parla castellà i canvia la terminació de les paraules, i fins que no diu un mot clarament gallec em penso que parla castellà.

—Allò que més preocupa és la substitució lingüística. Veieu iguals tots dos perills?
—Jo he treballat en els dos camps perquè vaig ser un dels fundadors i impulsor del grup Koiné. Com explico en el llibre, la idea de fer aquest grup va sortir una mica de mi, i el grup Koiné va contra la substitució, bàsicament. Però després m’adono que no n’hi ha prou de lluitar en contra de la substitució lingüística, també hem de lluitar en contra de la mistificació, és a dir, de la dissolució de la llengua catalana. Dissolució tothom entén que és com un terròs de sucre, que el tires dins de la tassa de cafè i es desfà i ja tot és cafè, que és el que li pot passar al català, que es dissolgui dintre el castellà i que ja sigui un dialecte del castellà. Hi ha dues menes de lingüistes: els que miren què fa la gent i ho consignen, com aquells naturalistes que van al bosc i miren les plantes i les papallones que hi ha. Després n’hi ha uns altres que diem, ei!, que el català és una llengua subordinada, que això no ho hem d’oblidar mai.

—Però totes les llengües evolucionen?
—És clar que el català també té evolució i no la neguem. Abans es deia mia, però en un determinant moment es crea meua o meva. Però una cosa és l’evolució natural i l’altra l’evolució per interferència. La dèria calcadora del castellà és terrible. La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans es basa sobretot en allò que la gent diu.

—Això no és així. A la darrera entrevista que li vam fer, Nicolau Dols explicava bé els criteris. 
—Sí, sí… hi ha un filtre, però en alguns casos el filtre és un colador. En el cas de “porta deu mesos a la presó”, la darrera gramàtica ho accepta per ús. Ja sé que hi ha coses que la gent diu i que la gramàtica de l’Institut diu que no són correctes, amb això dono la raó a en Dols, que també el conec. No tot el que la gent diu ho accepta, la gramàtica, però sí que hi ha coses que no s’havien dit mai i que la gramàtica accepta.

—Com ho hauríem de dir?
—“Fa deu mesos que és a la presó” o “ha estat deu mesos a la presó”, amb el verb estar precisament. Aquest verb que s’ha de dir quan toca.

—Corregir mata?
—Fins i tot m’he guanyat el títol d’un llibre.

—Hi heu reflexionat, sobre aquesta crítica? Què en penseu?
—Corregir per mi no mata. Quan un alumne escrivia o deia una cosa malament, li ho deia a ell, no anava a la pissarra. Això jo no ho feia mai, ni crec que ho faci mai cap mestre. Si en Joan fa una errada d’apostrofació, li ho dius a ell. Jo combino les dues tasques, cada dia faig el tweet del dia en què explico una cosa de llengua en general per a qui en vulgui aprendre. A més a més, explico les errades a la gent en concret. Aquella persona se n’adona i no és morta.

—En un moment en què els parlants han de créixer ens convé molt que la gent faci servir el català. Què en penseu, d’això?
—Ja sabem que els neoparlants fan errades. Una altra cosa és la gent en general. Als neoparlants també els va bé que els diguis les coses correctes. La gent no s’hauria d’espantar perquè li facis una correcció, no hi hauria d’haver cap problema. Si no li ho dius, aquella persona no ho sabrà mai. Si ho dius en general, és possible que no hi pari esment i no ho aprengui. Jo no hi veig cap mena de problema. Això sí, s’ha de fer amb tacte i educació. I sí que tinc fama de dir les coses molt educadament, perquè m’ho vaig proposar el primer dia.

—Aquest “Si m’ho permeteu” que heu fet famós és el títol del vostre llibre.
—Jo sempre començava els tweets així i l’editor va dir que ja teníem títol. Sempre deia que era per a millorar, que no era cap retret. Ara ja no cal, perquè la gent ja ho sap. Ja has vist que en la nostra conversa jo també he caigut en algun castellanisme. Si vivim en una llengua subordinada, immergits dins el català castellanitzat, és normal que la gent faci errades. El que hem de fer és fer saber les errades per mirar d’esmenar-les. Si no les fem saber, serà impossible esmenar-les. I amb aquest criteri, ja ho veus, gairebé 76.000 seguidors.

—Us trobeu gent que us diu coses bones?
—Sí, la gent és agraïda i em donen les gràcies perquè han après un munt de coses de català que no sabien. Ostres, doncs que bé!

—I agressives, ara que Twitter és tan agressiu?
—Potser al principi alguna, però ara molt rarament.

—El que us preocupa és el català dels mitjans públics.
—Els mitjans de la corporació tenen un llibre d’estil que beneeix el catanyol. A vegades algunes persones m’han demanat: “I com és que TV3 diuen ‘vivenda’?” Ho diuen perquè el seu llibre d’estil els autoritza a dir “vivenda”. El professor Bibiloni té articles, com ara un que es diu “L’oportunitat perduda” i un altre que són llistes de coses que no són als diccionaris de l’Institut –i mira que n’hi ha molts, de castellanismes– i que l’És a dir els autoritza a fer servir. No hi podria haver algú que els digués com és la correcció? Estic segur que a en Toni Soler no li han dit que l’Està passant no és correcte.

—Alguna cosa a fer per aturar aquesta situació difícil que expliqueu?
—El que s’hauria de fer és un cop de puny sobre la taula i dir: proposem-nos de parlar bé el català.

—Proposem-nos de parlar bé el català o proposem-nos de parlar català?
—Són totes dues coses. L’any 1975, mort del dictador, corria molt una frase amb la qual jo estava d’acord, que deia: “Fes-ho en català, encara que sigui incorrecte.” Després de fer-ho tot en castellà durant la dictadura si hi havia un botiguer que et posava un rètol en català amb quatre faltes, deies: benvingut. Això estava bé el 1975, el 1985, però és que som al 2024. Ara hem de dir: “Fem-ho en català i fem-ho en català correcte.” Si ho fem en catanyol, fem un mal favor al català. I això és el que fa TV3. Això és inacceptable i ha de canviar. A TV3 s’hauria de fer el que diu l’Institut d’Estudis Catalans, encara que accepti castellanades. “Vivenda” no és en cap diccionari.

—Molts nens de famílies catalanoparlants fan la substitució lingüística. Què es pot fer per evitar-ho?
—El gran verí que marca la llengua catalana, a banda la degradació lingüística, és aquest costum que tenen la gran majoria dels catalans de tenir incorporada la subordinació lingüística. Quan els parlen en castellà consideren que han de respondre en castellà. Una crítica que faig al govern de la Generalitat és que fan propaganda de moltes coses que em semblen bé, però sovint amb errades. La Generalitat fa errades. N’hi ha un que diu: “El veí del cinquè ja torna a cridar a la seva dona.” “Cridar la seva dona” és dir: “Maria, vine si us plau”. És una mala traducció de gritar, que en català és escridassar. El dels Mossos d’Esquadra que explica que no hem de circular pel carril del mig diu: “Els carrils de l’esquerra són per a avançar, no són per a circular per ells.” Ells referit a una cosa? Ells sempre s’ha aplicat a persones o a animals personificats. Havia d’haver dit: “No són per a circular-hi.” La Generalitat difon el mal català als seus espots. Que això ho faci la Toyota…, que diu “Fet per la ciutat”; no sabia que les ciutats fessin cotxes! Hauria de dir: “Fet per a la ciutat.” Els hauríem de renyar, també, però mira, és la Toyota. Però que la Generalitat faci espots amb aquestes errades tan greus, que no hagin trobat ningú que ho pugui fer millor… Perdoneu la digressió…

—Us he demanat què s’hauria de fer per aturar aquesta sagnia que pateix el català.
—Volia dir que la Generalitat, de la mateixa manera que fa aquests anuncis, podria fer-ne demanant als ciutadans que no canviïn al castellà, que es mantinguin en català. Això és el verí que matarà la llengua catalana, el mal costum que tenim els catalans de subordinar-nos al castellà, impedint a la gent que aprengui el català. Els tractem de forasters, si canviem de llengua. Hi ha gent que vol aprendre català i n’estudia, però quan surt al carrer i vol practicar, com que els noten l’accent –qui no en té, quan aprèn una llengua nova?, tots en tenim– no poden. Conec gent que està cansada de no poder practicar. Això de la Queta és una cosa molt aigualida, prova-ho en català… El que la Generalitat ha de dir és: “Català, no canviïs de llengua amb la gent que et parla castellà.” S’hauria de dir clarament. Però com que els polítics són els primers que ho practiquen… Quan ve un jornalista foraster són tan tanoques que els ho repeteixen en castellà. Si una llengua no la fas imprescindible, s’acaba morint. Hem de fer que el català sigui imprescindible als Països Catalans.

—Quina és l’essència del manifest Koiné?
—Els catalans no som bilingües. Algunes persones que sí que ho són, però dir que una societat és bilingüe… Hi ha societats bilingüitzades, com la catalana, que se’ls obliga a saber la llengua de l’estat. La llengua dels Països Catalans és exclusivament el català, llevat de la Vall d’Aran, on parlen gascó, i les comarques interiors del País Valencià.

—Carme Junyent deia que el multilingüisme podria ser una eina contra el bilingüisme.
—Hi estic d’acord, tenia raó. Qui ho ha estudiat diu que hi ha tres-centes llengües, però només n’hi ha una que és la llengua d’aquí.

—Ho tenim gaire malament?
—Si no aconseguim la independència, no salvarem el català. Sense la independència, el català es residualitzarà a mitjà o llarg termini. D’aquí a un segle, el català esdevindrà com l’irlandès a Irlanda o l’occità. Com que estic convençut que la independència arribarà, la meva tasca és provar de conservar el català tan bé com puguem. Els irlandesos, quan van ser independents, tenien la llengua tan trinxada que no la van poder salvar.

—Però dependrà de quina independència?
—Si fem les coses malament, amb l’assoliment de la independència tampoc no la salvarem, però hauria de poder-se fer tot això que no es fa.

—Ara en volen fer un departament.
—Sí, ara en sec se’ls ha girat el cervell i de cop aniran a favor de la llengua catalana. No se’ls hauria pogut ocórrer abans? Es veu que no.

Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb

El comandament del front intern de les forces armades israelianes ha publicat avui un seguit de directrius amb l’objectiu d’evitar danys per un possible atac iranià. Entre les mesures hi ha la suspensió de totes les activitats educatives i la limitació de les concentracions a mil persones a tot estirar.

El portaveu militar israelià, Daniel Hagari, ha explicat que les mesures eren genèriques a tot el país i s’aplicarien a partir de dilluns a les onze del matí. A les regions que fan frontera amb el Líban i la franja de Gaza encara es restringirà més el dret de manifestació.

La majoria de centres educatius estan tancats per la celebració de la Pasqua jueva, però la mesura s’aplica també als viatges escolars i als campaments, segons que ha explicat Hagari.

Hagari ha destacat que les defenses antiaèries d’Israel estaven en alerta i que desenes d’avions ja eren al cel preparats per a respondre a qualsevol amenaça.

Israel i els Estats Units esperen una resposta de l’Iran després d’haver bombardat Israel la setmana passada el consolat iranià a Damasc i haver causat la mort de setze persones, inclosos alts càrrecs de la Guàrdia Revolucionària iraniana, com ara el general Mohamed Reza Zahedi.

La Grossa de Sant Jordi, una rifa de Loteries de Catalunya, se sorteja el dissabte 27 d’abril. Enguany, s’han posat a la venda vuitanta mil números –del 00000 al 79999–, amb un total de trenta-cinc sèries, cinc de les quals en format electrònic. El preu del bitllet és de cinc euros i qui tingui la combinació guanyadora –que hi coincideixi el número i la sèrie– s’endurà el primer premi, de dos milions d’euros.

On es pot veure el sorteig de la Grossa de Sant Jordi?  

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi 2024 no s’emetrà pas en directe, sinó que els resultats es publicaran a la web de Loteries de Catalunya. A VilaWeb us n’oferirem un seguiment en directe perquè sapigueu immediatament quins són els números premiats.

A més, gràcies al cercador que habilitarem tan bon punt acabi el sorteig, podreu comprovar si el vostre bitllet és un dels afortunats.

Quins premis reparteix la Grossa de Sant Jordi? 

Només un bitllet obtindrà el premi extraordinari, de dos milions d’euros, quan les cinc xifres i la sèrie coincideixin amb les extraccions del primer sorteig. També es premiaran, si bé amb menys diners, les cinc xifres de la combinació guanyadora, totes les terminacions d’aquest número guanyador, i també el número anterior i el posterior.

El segon premi, de vint mil euros, serà per al bitllet en què les cinc xifres coincideixin amb les extraccions del segon sorteig. I, finalment, un últim bitllet aconseguirà el tercer premi, de deu mil euros, quan les cinc xifres coincideixin amb les extraccions del tercer sorteig. A més, es repartirà un segon reintegrament.

Primer premi: 2.000.000 euros per un únic bitllet guanyador.
Segon premi: 20.000 euros per bitllet, i n’hi ha trenta-cinc.
Tercer premi: 10.000 euros per bitllet, i n’hi ha trenta-cinc.

Premis relacionats amb el 1r premi

— 50.000 euros: el mateix número del bitllet guanyador, però d’una altra sèrie
— 2.000 euros: els números anteriors i posteriors al 1r premi
— 500 euros: les quatre últimes xifres
— 100 euros: les tres últimes xifres
— 30 euros: les dues últimes xifres
— 5 euros: l’última xifra

Premis relacionats amb el 2n premi

— 20.000 euros: el mateix número del bitllet guanyador, però d’una altra sèrie
— 500 euros: els números anteriors i posteriors al 2n premi
— 200 euros: les quatre últimes xifres
— 30 euros: les tres últimes xifres
— 10 euros: les dues últimes xifres

Premis relacionats amb el 3r premi

— 10.000 euros: el mateix número del bitllet guanyador, però d’una altra sèrie
— 200 euros: els números anteriors i posteriors al 2n premi
— 100 euros: les quatre últimes xifres
— 20 euros: les tres últimes xifres
— 5 euros: les dues últimes xifres

On i quan es poden cobrar els premis de la Grossa de Sant Jordi? 

Els premis fins a 120 euros es poden cobrar a qualsevol establiment autoritzat a vendre aquesta rifa que disposi de terminal. L’import es pot rebre al comptat o per transferència bancària; a CaixaBank –a partir de 120 euros i fins a 150.000– i a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis de Loteries de Catalunya.

Els premis caduquen noranta dies després de la data del sorteig corresponent.

El professor de la Universitat de Barcelona i escriptor Agustí Colomines i Companys (1957) ha fet el pas i es presenta a les eleccions a Catalunya. Va de número 9 a la llista de Junts per la circumscripció de Barcelona. Colomines entra en un món que coneix de prop: va fer d’assessor de Josep Benet els anys vuitanta, va dirigir la Fundació CatDem unes quantes dècades després, i ha fet classes de retòrica a polítics en actiu. Columnista polític durant anys, en aquesta entrevista feta per Zoom, Colomines explica de Miami estant (hi ha fet una estada que acaba demà en què ha investigat sobre el seu estimat Joaquim Maurín) per què ha fet el pas a la política, ell que se’n sentia tan allunyat, per què ha triat Junts, i què n’espera, de la legislatura vinent.

—Per què us presenteu a les eleccions?
—Perquè s’obre una nova fase en què es pot intentar d’acabar el que no es va poder acabar el 2017.

—Qui us convenç d’anar a llistes?
—La meva relació bàsicament ha estat amb el president Puigdemont.

—Dieu que es pot acabar allò que es va començar. Què es va començar i què s’acabarà?
—Va començar el procés d’independència, que es va fer d’una manera molt sostinguda, perquè és un procés que va durar deu anys. Que va culminar amb el Primer d’Octubre i després amb la declaració d’independència del 27 d’octubre. I que es va frustrar per dues raons. L’una, per la repressió, que la gent normalment tendeix a oblidar-ho, i l’altra, perquè, en el fons, ningú havia previst aquella reacció tan bèstia i no la van aguantar, per dir-ho així. Ho va dir el president Puigdemont: ell torna per intentar d’aconseguir la independència. Doncs, em sumo a això. Es farà de la mateixa manera? No. I, per tant, dir que el més fàcil és aixecar la DUI i no sé què és fals. Perquè això no funcionarà així. S’ha de buscar una estratègia molt diferent.

—I quina seria, aquesta estratègia?
—Primer de tot, no explicar-la. Un dels grans defectes que ha tingut el procés és radiar el que fas. I tot principi d’estratègia és no explicar-lo. Si vas explicant els passos, fracassaran tots. Perquè donen avantatge a l’altre. Per tant, la primera cosa que cal és silenci. La segona, pocs triomfalismes. I la tercera, una mica més de mala llet.

—Del procés de negociació a Suïssa entre Puigdemont i el govern espanyol, en pot sortir la independència?
—No. En pot sortir, i dependrà molt de les circumstàncies, una consulta. Podria ser. Però el procés d’independència no s’aconsegueix així. La diferència que hi ha entre el grup del Graupera i companyia i el que penso jo és que ells van contra l’amnistia. Perquè ells creuen que a Europa se solucionarà no se sap què. I, per tant, hem de continuar el conflicte d’aquesta manera. En sóc molt poc partidari. Crec que el primer que hem de fer, i és el que en el fons es veu en aquesta precampanya, és que el president torni. És el que vol la majoria de gent. Per què? Perquè volen que el president ho lideri. I això només ho pots aconseguir eliminant les dificultats, les barreres. I l’amnistia és un pas previ. L’amnistia no és cap solució. L’amnistia és un instrument perquè nosaltres puguem reorganitzar les forces i puguem continuar.

—Dins Junts deveu ser dels únics que sempre ha defensat que la declaració d’independència va ser un error.
—Sí que ho crec.

—Puigdemont no pensa igual que vós, en aquest punt.
—Evidentment, perquè ell ho va fer amb plena convicció. Però ell sap que en aquell moment jo ja ho deia. Però això és el passat. És un referent. Ho vam intentar. No va sortir bé, perquè és una evidència que no va sortir bé. I ara no podem viure ancorats en el passat. Aquest és un passat que ens condiciona només per fer-ho millor.

—La vostra tesi, i per això us vau oposar a la declaració d’independència, és avançar a poc a poc, però de manera ferma. No facis el segon pas si no vas amb tres punts de suport, com els escaladors?
—Em sembla una bona metàfora de la vida. Pujar estacions i anar consolidant-les. I sobretot, si en un moment determinat has de baixar, no t’estimbes, sinó que tens un refugi. I nosaltres ara som en el refugi. L’amnistia és el primer refugi que tenim, i és bastant amunt, per arribar a culminar el cim.

—Per formar govern, s’haurà de pactar amb altres partits. Per vós, amb qui seria prioritari de pactar?
—Amb els independentistes. És evident. Si vols culminar el procés, amb el PSC, no. Perquè el PSC és el principal partit unionista de Catalunya. Per tant, no és el teu aliat. Ho pots fer en un ajuntament que no té gens de transcendència. Ho pots fer fins i tot a la Diputació de Barcelona, que tampoc té transcendència. Perquè són òrgans administratius, bàsicament. Però quan has de fer una aliança política que dirigeix el país, no ho pots fer amb el principal partit unionista, perquè aleshores és una contradicció. Aquest problema el tenen els altres, no Junts.

—Pactar amb els altres independentistes és el que voldríeu. Però l’analista polític Colomines què creu que passarà?
—Si el tripartit suma, no passarà. Estic convençut que Esquerra enganya i prefereix un tripartit. Perquè Esquerra és plena de persones que viuen còmodes dient que Junts és la dreta i que ells són l’esquerra. Jo no seria parlamentari de Junts si no em cregués que això és un conglomerat. Que hi ha gent de dretes a Junts? Home, evidentment. Però en un front patriòtic, com el que és Junts, hi ha gent de tots els colors. Igual que sé que ells també tenen persones de dretes. Penses que el Campuzano és gaire d’esquerres? I el Francesc Marc-Álvaro? Són persones de dretes, bàsicament. Però volen i dolen, per dir-ho així. Ara, l’analista polític em diu que també estaria bé que un partit independentista fos el primer de Catalunya, que a vegades ens oblidem d’aquestes coses. El primer que s’ha d’aconseguir és guanyar les eleccions, i en primer lloc. Si Junts quedés en primer lloc, no hi ha discussió. Perquè seria molt difícil de justificar la no-aliança entre independentistes. Si Junts és segon, doncs fantàstic, perquè l’aliança amb Esquerra Republicana serà amb el contrapès que jo considero que ha de ser. I si Junts és tercer, estem perduts.

—Hi ha la tesi que una estructura autonòmica sempre serà autonòmica i no et permetrà de fer el gran salt endavant. La idea de Torra: l’autonomisme és una trava i no un trampolí. Segons Colomines, el govern de la Generalitat es pot fer servir de trampolí o sempre serà una trava?
—Si fas com la consellera Vilagrà, viure en l’autocomplaença, “som el govern dels rècords”, i planteges el govern autonòmic com la panacea universal, i que té prou mecanismes per a generar el benestar d’aquest país, aleshores, per què vols la independència? Ja tens l’instrument. La Generalitat de Catalunya ha de ser la gran plataforma de denúncia de la dependència. Has de posar un diagrama que expliqui com seria el país si realment no t’estafessin i et fotessin la cartera. Quin altaveu més gran pots tenir que un govern per a denunciar la dependència?

—Us veieu dins el govern o de diputat i prou? I, en tots dos casos, en quines àrees us agradaria especialitzar-vos?
—Per a tota persona que fa un pas com aquest, ser al govern és un desig gran, per dir-ho així. Jo em puc moure en dos grans àmbits; el d’universitats, perquè fa trenta-cinc anys que sóc professor universitari, i el de la cultura també és el meu natural.

—Us havia fet entrevistes en què us mostràveu molt crític amb els partits polítics, especialment del sector d’on prové Junts, i que us sentíeu molt còmode en la independència del columnista. Com és que heu canviat de parer?
—Vaig fer una reflexió. Podia continuar la meva vida fent comentaris polítics, per dir-ho així, que és una situació més o menys còmoda. O, en vista que el president també havia fet un moviment, doncs intentar afegir-me a aquest nou període. Però qui es pensi que no continuaré essent com sóc s’equivoca. A l’edat que tinc no canviaré gaire.

—En el vostre pas per la Fundació CatDem us vau sentir utilitzat. No teniu por que hi tornin?
—És molt diferent, no té res a veure. A la Fundació CatDem vaig entrar en un entramat que desconeixia i que he rebutjat, i continuo rebutjant. Un dels culpables principals de tot això també es presenta a les eleccions en un altre partit que se suposa que diu que és hereu de tot allò, que és el Germà Gordó. Jo, la veritat, en sóc no lluny, llunyíssim, supercrític, perquè crec que el pitjor càncer que ha tingut la política catalana, igual que l’espanyola, ha estat la corrupció, que també ha estat en mans de Convergència i Unió.

—Ara em dèieu que us ha anat bé ser a Miami per a prendre aquesta decisió. Per què?
—Perquè m’ha donat distància. M’ha anat molt bé aïllar-me, reflexionar. He estat una persona que sempre he estat al voltant de la política, sense travessar la línia. L’altre dia, quan vaig explicar que em presentava a les eleccions, vaig dir que l’any 1981 feia d’assistent parlamentari de Josep Benet. Per tant, vol dir que des de la primera legislatura hi he estat a prop. Durant aquests anys, mentre sentia intervencions parlamentàries, algunes vegades he pensat, ostres, m’agradaria ser a l’altra banda. M’he passat la vida llegint discursos parlamentaris, perquè la meva especialitat era aquesta: els discursos del catalanisme a les corts espanyoles. I, per tant, si en faig algun, de discurs, espero que intel·lectualment puguin durar cent anys.

—I a quins polítics en actiu heu ensenyat a fer discursos?
—No posaré cap nom. Però sí que ho he fet.

—Punts forts i febles que vegeu al moviment independentista?
—El punt més fort és la resiliència. I el punt negatiu el faig en termes de pregunta. Qui ha desunit més l’independentisme, la repressió o la desunió? Jo ho tinc claríssim. La repressió fa mal. Però normalment la repressió cohesiona. Però, en canvi, la desunió, i aquesta manera d’actuar, que és sempre amb el ganivet a la mà, genera desencant entre les persones. La gent no entén aquesta mala bava que hi ha entre els partits polítics. I això genera abstenció. I no saber llegir la realitat. Mira, el 21% de la població catalana actual és més gran de seixanta anys. I el 2035 serà un 31%. La gent es queixa i diu, als actes hi van gent gran. És que el país és de gent gran, tu. La Crida per la República la vam crear gent gran i la va estroncar l’ambició de la gent jove, àvids de poder. I si un solament està àvid de poder i no d’un projecte global, doncs té un problema. Jo no estic àvid de poder, m’interessa transformar les energies que veig en la societat, perquè veig que existeix aquesta tensió. Tu no pots estar del 2006 al 2024 fotent-li canya tot el dia, que és el que fem. Com a mínim la part independentista està tensa. I ho està. Per què? Una, perquè creu en aquest ideal. Dos, perquè està farta d’Espanya.

—Voleu dir res que no us hagi demanat?
—Faré tots els esforços de la vida per no caure en el que crec que és un dels grans defectes de la política catalana, que és viure dels titulars. Vull fer política sense estar condicionat pels titulars. Arriba un moment en què no em fot ni fred ni calor que em diguin A, B o C. Ara hi ha molta gent que em lloa i molta gent que m’insulta. Quan t’exposes públicament és el que passa. No vull ni estar condicionat pels que diuen que sóc la pera, ni pels que em critiquen. Pretenc aportar el meu granet de sorra: sóc una persona que ha viscut en el món intel·lectual tota la vida, i ara passa directament a l’acció.

Aliança Catalana ha aconseguit els avals per a presentar-se a les eleccions catalanes, i la seva cara més visible, Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, ha decidit que no es presentarà per Barcelona, sinó per Girona. Orriols i Aliança Catalana saben perfectament què fan amb aquest moviment, tan poc habitual en política catalana, en què habitualment tots els partits acostumen a col·locar la cara més visible a la demarcació de Barcelona. Orriols prefereix de jugar a casa.

Parlo amb un expert en demoscòpia, que m’explica els números que necessita Sílvia Orriols per a poder entrar al Parlament. “A Barcelona amb un 3% hi entres, que són uns 75.000 vots. I això et dóna tres diputats. A Girona, en canvi, et cal una mica més de percentatge, un 4%, 4,5%. I això vol dir que li faran falta 20.000 vots. Fins i tot amb 15.000 vots hi podria entrar.” Per als qui diuen que, a Sílvia Orriols, li serà molt difícil d’entrar al Parlament i arribar al mínim, cal recordar que a Girona tenen dret de vot 528.000 persones. I amb 15.000 vots ella en tindria prou per a arribar al 4,5% dels vots (en cas d’un 60% de participació). O amb 20.000, si la participació és més alta. A Ripoll, a les municipals, en va tenir 1.400.

Hi ha el problema, diuen, que Sílvia Orriols haurà de disputar el vot amb Junts per Catalunya i el seu candidat Puigdemont, tan forts com són a Catalunya, en particular a Girona. I recorden, amb raó, que de fet, Orriols mateix ja ha dit que la seva campanya es finança amb empresaris provinents de Convergència. Tot aquest discurs ve a dir que Orriols, que és d’un partit d’extrema dreta, disputarà el vot amb partits de dreta com Junts, en què Junts evitarà que entri. És un discurs que molta gent creu; per això veus gent de partits d’esquerra, com ara ERC, i de suposada esquerra, com el PSC, que inflen el globus d’Aliança Catalana amb l’esperança que prendrà vots a Puigdemont, amb qui es disputa els votants.

Jo vull recordar que Sílvia Orriols no prové de Junts sinó, com ha dit ella mateixa, que havia militat a Esquerra Republicana de Catalunya (de fet ,a les JERC). Que un dels regidors d’Aliança Catalana de Ripoll és Xavier Formatger, i que Formatger ha estat un històric sindicalista de CC OO al carrilet de Núria. I que en un poblet de la Segarra, Ribera d’Ondara (456 habitants), Aliança Catalana hi té un altre batlle, el senyor Albert Puig. I si aquest senyor és batlle no és pas gràcies als vots de Junts, sinó a tres regidors d’Acord per Ribera d’Ondara-ERC-AM (I els regidors que eren d’ERC van acabar fora, tot sigui dit.)

I si mirem les llistes d’Aliança, hi trobem ex-membres de Junts, com Anthony Corey, català nascut a Hondures i fundador de Joves Junts, o Jordi Aragonès, ex-membre d’Unió Democràtica. Però també hi ha Miquel Mendoza, ex-regidor de Candidatura de Progrés (CP), que és la marca del PSC a Borredà, o Christine Lafay, ex-batllessa d’ERC de Castelló de Farfanya.

Amb tot això vull posar en dubte que, a Aliança, li sigui molt difícil superar la barrera del 3% i que només pugui prendre vots a Junts i a alguns altres partits de la suposada dreta. De fet, a Europa, l’extrema dreta també obté vots de votants d’esquerra, comunistes inclosos. I tots aquests que inflen el fenomen d’Aliança Catalana, calculant que això desgastarà la suposada dreta, que es demanin si no desgastarà també la suposada esquerra, com passa a tot Europa.

Sis sommeliers i periodistes vinícoles ens proposen alguns vins per a maridar amb aliments que trobarem aquestes setmanes al mercat, a partir de guisats concrets. Idees gustoses per a productes que no sempre són fàcils d’aparellar.

Ferran Centelles: la carxofa

Diuen que la carxofa costa de maridar amb un vi. Però allò que marca sobretot què es pot o què no es pot fer amb la carxofa és la seva elaboració. La carxofa més difícil de maridar és aquella que fem a la brasa, perquè agafa sabors molt amargs i perquè porta molta fibra. La fibra potencia l’amarg i anestesia el paladar. En aquest cas, és millor optar per un vi ranci de Tarragona. Ara, si bullim la carxofa havent-ne tret les fulles exteriors o si bullim només el cor de la carxofa, la part més fibrosa perd força i tot i que es manté l’amargor, no anestesia tant el paladar. Per a aquesta cocció em sembla deliciós prendre’t la carxofa amb un vi taronja, perquè jugues amb el punt fenòlic i amb els tocs amargs.

Eva Vicens: maduixes

Diuen que les maduixes es porten bé amb els pinot noir, varietat que quan descrivim organolèpticament, ens recordarà sempre la fruita vermella, la maduixa mateixa, el gerd o la grosella. Fent cas de la teoria, i tenint a mà les primeres maduixes de la temporada maresmenca, el primer pensament m’ha portat cap a un xampany rosat: el Coutier Rosé Ambonnay Grand Cru, un monovarietal de pinot noir molt fresc i d’acidesa marcada. Però com que volem un maridatge també de proximitat, cercarem la parella perfecta dins el nostre Maresme lliure i tropical. El celler Can Roda, a Santa Maria de Martorelles, embotella grans vins, un dels quals, amb la singularitat que neix en sentit homenatge a dues dones de la família, la Lola i l’Eulàlia, dones amb caràcter i personalitat. Com el vi mateix, que és fet a partir del cupatge de sirà, garnatxa negra i merlot, seguint una viticultura ecològica, i sota l’empara de la Denominació d’Origen Alella. En diuen Elles, i és un vi escumós amb molt bona acidesa, marcades aromes a fruita vermella que marida estupendament amb la dolçor de les maduixes madures, no solament per semblança aromàtica o gustativa, sinó també per proximitat. Una última recomanació: serviu el vi fresc per maximitzar l’experiència, a una temperatura que estigui entre els 6 °C i 8 °C.

Ramon Francàs: l’escórpora

Per a un suquet d’escórpora amb patates esparracades trio una garnatxa negra fina, vellutada i d’acidesa refrescant. O potser també un bon cava Gran Reserva Brut Nature amb base de xarel·lo, que aporta notes que ens transporten a l’autòlisi, una acidesa marcada i unes bombolles petitíssimes ben integrades. Aquests vins i una escórpora mediterrània són uns grans aliats, un castell de focs gustatiu.

Clara Antúnez: la nespra

La nespra em transporta a la meva infantesa, al pati de casa. Quan hi penso em fa salivera, perquè eren unes nespres molt dolces i de textura molt carnosa. Amb aquestes nespres fresques de quan era petita hi relacionaria un vi dolç amb algun punt d’oxidació. Potser me n’aniria cap a una malvasia de Sitges un punt oxidada o un moscatell de l’Empordà que tingui un punt d’oxidació, d’una anyada vella. La nespra és una fruita espessa, dura, amb molta consistència i el vi dolç hi va bé, perquè omple més la boca, és de textura més greixosa. Funcionaria. Ara, si penso amb les nespres que no acabo de collir de l’arbre, que compro a la fruiteria, que són nespres un punt més àcides i un punt més sucoses, amb una carn dura però no tant, per a aquestes nespres cercaria un vi taronja o orange wine, que no sigui molt radical. Perquè necessitem intensitat per a aquesta fruita gustosa i persistent, necessitem un vi consistent i amb bona acidesa. Per acabar, encara podem maridar les nespres en almívar. Les nespres en almívar amb nata, per exemple, maridarien bé també amb els primers dolços proposats.

Ruth Troyano: els espàrrecs

De la Cuina Violeta de la meva amiga Nani Nolla us proposo una amanida de primavera amb col llombarda, acompanyada amb patates tendres cuites, xampinyons, pèsols i espàrrecs verds saltats amb oli d’oliva verge extra. Jo hi posaria OOVE Torclum. El vi que s’hi adiu i que us proposo és un ancestral de xarel·lo amb un punt de muscat, l’Oníric, del Celler Entre Vinyes, a l’Arboç. Un vi fresc i aromàtic, cruixent, amb energia, vital, que acompanya el cromatisme del plat i l’esclat de la primavera a la boca. Un vi de textura franca i dinàmica que harmonitza amb els vegetals. 

Ramon Roset: els pèsols

El pèsol garrofal de Llavaneres és molt preuat i reconegut a tot arreu pel seu gust dolç i delicat i per la particular textura sedosa que li atorguen les condicions específiques de sòl i clima on es conrea. La manera més tradicional de cuinar-los és fer-los ofegats, això vol dir cuits dins una olla amb el vapor que deixa anar un sofregit de ceba, un xic de tomàquet, alls tendres i julivert fet amb l’oli de fregir uns daus de cansalada. Se serveixen acompanyats dels daus de cansalada. Un vi blanc elaborat amb pansa blanca de la DO Alella, fresc, amb una bona acidesa i afruitat, amb el qual s’hagi fet un bon treball de mares, a més de fer un maridatge geogràfic, equilibrarà bé la boca mentre en ressaltarà el gust natural i delicat dels pèsols sense aclaparar-los.

Gairebé sense despentinar-se, la presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, s’expressava de manera ben clara sobre la derogació de la llei de memòria democràtica: hi haurà fumata blanca. És una proposició de llei presentada per Vox i que rebrà el suport del PP, arran dels acords de govern signats l’estiu passat. “El govern sempre compleix la paraula”, deia Prohens, obviant que el seu partit va votar a favor de la llei en gran part de punts quan es va aprovar el 2018 per unanimitat.

Les Illes s’afegeixen així a la llista de territoris en què l’extrema dreta, amb acords amb el PP, ha fulminat aquestes normatives. La proposta de Vox també és molt clara: “No hi ha hagut mai un relat consensuat sobre la Segona República, la guerra civil i el franquisme”, diuen, i sostenen que cal preservar aquesta “heterogeneïtat de posicions”, atès que consideren que els camins de la història no són els de la memòria, que “és subjectiva i es mou per emocions i identitats”.

La portaveu de l’associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, en una conversa amb VilaWeb, considera aquests arguments d’absurds i lamentables: “Imagina que això ho diguessin a Alemanya sobre els nazis, i que l’Holocaust i era una riquesa. Els fets són els fets. Va haver-hi una repressió duríssima i un cop d’estat contra un poble indefens i un govern legal i legítim.”

Està dolguda amb les intencions del govern de tirar endavant aquesta norma, que deroga la llei 2/2018 de memòria i reconeixements democràtics de les Illes, dissol les comissions, organismes i institucions de caràcter públic autonòmic que van ser creades a conseqüència de la llei, i també les normes del mateix rang o inferior que contradiguin la norma nova. A més, es retiraran les ajudes tant a la investigació en aquesta matèria com a les associacions de víctimes de la repressió, a banda d’habilitar subvencions a aquells qui haguessin estat sancionats d’acord amb allò que preveia la llei del 2018.

Llibertat d’expressió?

Amb la proposta de Vox, pretenen de protegir allò que ells entenen per llibertat d’expressió. Un exemple clar és el del conseller insular del partit, David Gil, que és investigat –gràcies a allò que preveu la normativa que ara volen derogar– per haver-se referit al cop d’estat franquista com a “la darrera croada de l’alliberament”. A més, en un text que ha d’entrar en un parlament democràtic, Vox justifica “les raons que van guiar els espanyols a actuar com van actuar”. Oliver considera que és fortíssim i terrible, i ho denuncia: “Justifiquen un cop d’estat.” Ara, es donarà via lliure per a aixecar el braç i cantar el “Cara al sol”. “Ens tornen a ficar dins el cap el relat oficial franquista de com van passar les coses. Diuen que va ser normal que els militars atemptessin contra el poble. Ens neguen el dret de la veritat”, apunta.

En aquesta línia, considera preocupant que el PP accepti de derogar la llei, tot i que recorda que ja fa anys que van contra la memòria democràtica. “Sempre argumenten que hi ha d’haver concòrdia i reconciliació, però no comprenem de cap manera com un es pot reconciliar si li deroguen drets. […] El PP ha aprofitat que l’extrema dreta faci la feina bruta. Han venut la memòria de les víctimes per la butaca i la butxaca”, diu.

Justícia i reparació

L’associació Memòria de Mallorca ja ha advertit que estaran vigilants i preparats per recórrer contra qualsevol acte o procediment per garantir que no es retallin drets a les víctimes del franquisme. De moment, ja han registrat un procediment administratiu en què sol·liciten qualsevol documentació relacionada amb la derogació, mesures per a garantir la no-revictimització de les víctimes del franquisme i, en el cas que el procediment per a derogar la norma hagi començat, que s’aturi de manera urgent i immediata abans no es puguin vulnerar drets.

Oliver explica que han estat a Brussel·les aquests dies i en contacte amb més entitats de memòria per a començar a gestionar projectes comuns, sobretot en termes d’accions judicials. De fet, cal recordar que l’entitat va néixer el 2006 per promoure davant l’Audiència espanyola la primera acció penal per a trobar víctimes del franquisme. També han escrit al relator especial de les nacions unides, Fabian Salvioli, que va lloar les polítiques de les Illes i les va posar d’exemple a uns altres territoris. “Ens va dir que ho féssim saber al Consell Europeu dels Drets Humans”, apunta Oliver.

El govern espanyol també va avisar a principi de mes que duria al Tribunal Constitucional espanyol les derogacions d’aquestes lleis, que s’han executat, o és previst, a les Illes, el País Valencià, l’Aragó i Castella i Lleó, per si vulneren la llei de memòria democràtica del 2022, aprovada al congrés espanyol, i els tractats internacionals de dret humanitari.

Avenços de la llei

Memòria de Mallorca recorda que la norma que es pretén de derogar atorga drets fonamentals a les víctimes del franquisme emparats amb el Conveni de Ginebra, dels Tractats Internacionals de la Creu Roja i de la Carta de les Nacions Unides, com també a la Declaració Universal dels Drets Humans.

En concret, s’havia avançat en la possibilitat d’investigar les vulneracions de drets humans durant el franquisme i s’havia engegat una oficina d’atenció directa per a les víctimes, un cens de víctimes i un grup de treball per a recuperar centenars d’objectes perduts que els pertanyien.

Oliver lamenta que s’hagi romput la comunicació directa entre institucions i víctimes, i la inacció que ja arrossegava el govern, atès que diuen que continuaran exhumant, però solament allò que ja s’havia licitat. No fan investigacions noves i ara ja s’aturaran del tot quan es derogui la normativa. “Es feien moltes coses en formació del professorat, proves pilot per a fer teatre als instituts… i tot això també se’n va en orris”, explica. Per una altra banda, s’aturarà tota l’activitat referent a eliminar simbologia franquista als espais públics, a més de les sancions per a aquelles administracions que no la retiraven.

L’oposició ho considera lamentable

Mentre l’extrema dreta continua amb el discurs que la llei que volen derogar “promou el rancor”, l’oposició –que la va impulsar el 2018– considera molt trist que el PP hi doni suport. El portaveu de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha dit aquesta setmana: “És molt lamentable tenir una presidència a canvi d’anar en contra de la democràcia i que es pugui argumentar en un parlament democràtic que un aixecament feixista i una dictadura nacional-catòlica poden ser coses interpretables.” Per la seva banda, el diputat del PSIB Marc Pons ha dit que la derogació de la llei seria un clar exemple de retrocés i ha acusat el PP de no saber explicar per què donarà suport a Vox.

En tot cas, Oliver recorda que la derogació de la llei no solament afecta les víctimes del franquisme, sinó tothom. En referència al fet que Vox diu que la norma promovia el rancor, Oliver és contundent: “És just el contrari. Repara. Quin rancor ha causat si no hi ha hagut cap alarma social? El que provoca rancor és això que fan ells. És un retrocés enorme, ja no en temes de memòria, sinó de la democràcia mateixa. Tenim una democràcia que deroga lleis que atorguen principis reconeguts pels drets humans.”

Així fa la narradora: “Veig que avanço i retardo situacions, que salto enrere i endavant, que barrejo el temps, que esbullo els fulls del calendari. Us en demano perdó, si és que sou amants d’allò que en diuen ordre cronològic. Veureu, jo no registro fets a mesura que s’esdevenen davant dels meus ulls, sinó que evoco moments viscuts en un passat, uns passats, agabellament en el record. Narració sense ordre, però amb concert. En el temps de la memòria s’encavallen els moments de dimensions no pas naturals (hi ha una mida natural del temps?) ans arbitràries d’un arbitri misteriós. La previsió pot tenir calendari, però no l’evocació. Els dies nous que vull reviure no són sis o set, ni són de vint-i-quatre hores: són anys amuntegats” (p. 323). Són els anys d’Anna Murià al llarg de set dècades, des de la infància fins al retorn de l’exili mexicà el 1970.

Aquest serà el principi, la seva superba i magnètica novel·la, és això que diu la narradora, una crònica d’“arbitri misteriós” i ressò autobiogràfic d’una generació, la de la guerra i l’exili, i és molt més: una obra literària d’envergadura, composta amb un canemàs d’estils, vivències i reflexions d’una experiència interior col·lectiva de la Història. Amb un eix vertebrador: l’aventura, el descobriment d’allò nou com a camí del coneixement propi, el recomençament infinit. El tornar a nàixer, el nàixer-se, que emparenta Anna Murià amb la filòsofa María Zambrano, una altra exiliada que va fer de la idea de nàixer a si mateix el centre.

L’edició completa d’aquesta novel·la és una festa que s’ha de celebrar, ho faig des de fa dies. En teníem fins ara l’edició reduïda en una seixantena de pàgines, descatalogada d’una altra banda, que les feministes Edicions de la Sal, que també van publicar dos llibres més seus, van treure el 1986. Una reducció que Anna Murià va aprovar i per a la qual va escriure un pròleg que per sort la nova edició inclou.

Murià compon un calidoscopi de notable originalitat. L’estol de personatges, que es coneixeran i tractaran temps després, durant la república, la guerra i l’exili, són reunits de bon començament en un record multipolar de la infància, no tan abocats al destí comú que els espera sinó vivents en la memòria i la imaginació especulativa de la narradora, que de tant en tant es manifesta en primera persona. És una tècnica esplèndida, que Anna Murià domina. Hi va esmerçar quaranta anys llargs per aconseguir-la, conscient que l’epopeia viscuda no era d’ella sola sinó coral i que n’havia de trobar l’arquitectura literària. L’obra no havia de ser un recompte dels trasbalsadors fets col·lectius viscuts, que hi són en el·lipsi, sinó una roda giravoltant del món íntim entrelligat de cada un dels múltiples personatges.

Adopta un punt de vista flotant, trena un teixit de vides indestriables, en la petjada de Virginia Woolf, aparicions continuades imprevistes a través del temps, en una prosa reflexiva i detallista de fort component cinematogràfic. El cine va ensenyar a aquesta generació, la primera dels escriptors que en van veure, la importància capital del muntatge de la narració, el flashback i el primer pla. Hi llueix el tret més remarcable de la literatura d’Anna Murià, la sensualitat: escampada per tot el llibre en descripcions terrenals i carnals, brilla en l’orgasme de Gabriela (p. 134-135).

La vaig tractar bastant, era d’una fortalesa interior, energia i sensibilitat palpables, i aquí la retrobo com ja l’havia trobada en l’edició anterior. Ho transmet literàriament de primera. Aquest serà el principi, va repetint la novel·la, aquest serà el principi. No deixar-se vèncer, viure en perpetu sentit de l’aventura, d’allò que demana risc i coratge, per més dubtes que impliqui: el dubte és el suport d’Anna Murià, bona lectora de les confessions de sant Agustí i el seu “Qui dubta, viu”. La seva és una altra manera de reviure l’exili i el retorn, grans aventures. “Cal estimar els horitzons, pàtria de tots.” Perquè el sentiment de pàtria a l’exili és “fluctuant i arrelat alhora… Com és de fluctuant i arrelat, només ho saben els expatriats”. També quan tornen.

Era un llenderada el que volies.

Agafar aquella era plena de porrasses florides i fer-la volar dins les profunditats abissals del teu esperit fins que les flors fossin negres, ben negres, i el mecmeremecs que les sostenien esdevinguessin les fletxes sanadores que martravessen el cor dels malanats.

De biaix no arribaràs al tall de roca que s’arremolina com el musell d’aquesta bèstia que duus dedins i voldries agafar amb les regnes fluixes.

No em parlis de delicadesa.

No estic per berbes.

Com puc fer tostemps un exercici d’irrealitat?

Tibar els mots de la tribu és un exercici inacabable i salvador que no m’ha ensenyat ningú.

Ai, tibadora de l’amor!

No t’acostis gaire a l’estany de les paraules!

És un femer, és una cucavela, és el suc del gallaret, és fer jutipiris, és ordi cremat, és salvació, és pantaix de l’ànsia viva, és gratitud, és la celebració, és la paciència en punt, és el suplici, és connexió, és un desert, és nedera, és una intuïció, és un cop de jardí, és una deixuplina, és una extinció, és grapada de sons, és un saltiri, és un esperó, és la mort amb pebres, és contaminació, és contacte, és un esclafit de flors, és el no-res gegantí, és la set moguda, és una ombra, és la multiplicació de la música, és el mannà, és el verí, és l’abundància, és un tall que es bada, és la dansa del traç, és la grisalla mental que ho empastifa i ho significa tot.

Fuig!

No miris els ulls esbatanats dels conillons que et volen dur a escoltar el sermó.

No caminis descalç entre els solcs d’ortigues i flors de card, t’espinaràs la pantafena i no podràs fruir de les deus fontanals que t’esperen.

No perdis el coratge perquè podries escurçar el camí amb les vetes i fils de lligar la frase!

No oblidis que ets un fòtil inútil i vell que només té un avantatge: pany que obri totes les portes.

No t’agenollis ni per dins ni per fora, mai. Menja terra, cull semprevives, fes esclatar el granot, bressola la pedra imant, aperdua’t entre les dunes i les assutzenes, llepa la pols de les estàtues, no t’aturis de ser estranger, fes toc i pam als redols deliciosos, beu la saviesa en les metamorfosis del fang i les fues dels núvols, cerca emoció, no facis voltera, encaixa’t amb les meves costelles, no amollis les llesques de pa de l’infinit, pren cura del tall que és font ufana de vida eterna.

No acceptis les imposicions de l’oblit!

No t’aturis de cridar pels caps de cantons que en llatí les paraules inventar i descobrir són sinònimes.

No deixis d’enclaustrar-te entre les parets mestres fetes de pilars de tinta.

No t’aturis d’acaronar la carn del verb!

No cessis d’escriure cartes d’amor per sentir el renou que fan quan les esqueixes. De vegades d’un no-res sorgeix una festa.

No oblidis que el despullament consisteix a fer dissabte a fons a la cambra del llenguatge i després tirar el poal ple d’aigua sàvia per la finestra de tal manera que només resta l’esdeveniment del simple, una sobrietat vibrant.

No deixis de costat la penada que et fa aquesta pena o l’altra o la de més enllà perquè sempre la pots agombolar amb el sol brutinyós i lluent de les margarides grogues, o arrabassant fonoll i fregant-te’l pel nas fins acubar-te, o fent dibuixos de pols en un mirall antic mentre dues llàgrimes et desembossen la tristesa.

No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci. I de tant en tant desenterres per veure si has caçat alguna paraula al vol. Només quan som agafats en una llova comença la nostra llibertat.

No t’abeuris d’amor perquè agafaràs fred.

No deixis de tenir fam de lleugeresa, fam d’un moviment ascensional continu.

I, sobretot, no esperonegis escriptura!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/04/Closcadelletra-CDXIV.mp3

El primer monestir de dones a Catalunya es va fundar l’any 945 al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, a Ciutat Vella. Era el monestir benedictí de Sant Pere de les Puelles, del qual encara roman l’església que duu aquest nom, a la plaça de Sant Pere. Les germanes que hi vivien, unes quantes vegades –per exemple, per la guerra del Francès (1808-1814)– van haver de sortir-ne fugint. I l’any 1835, amb la llei de la desamortització de Mendizábal, les van fer fora.

Van cercar un lloc més allunyat del centre de la ciutat per emplaçar-hi un nou monestir. I en uns terrenys de Sarrià, l’any 1879, la comunitat de germanes benedictines van inaugurar la nova llar. Expliquen que, en arribar-hi, van dur una clau del seu nou habitatge a la Mare de Déu de la Mercè, perquè la guardés i no les fessin mai fora d’allà.

El monestir abasta tota l’illa dels carrers de Dolors Monserdà, Anglí, Margenat i Carrasco i Formiguera. Voltant-lo per fora, la vida intramurs passa totalment desapercebuda, perquè no hi ha cap reixat. Únicament la porta de l’església, al carrer d’Anglí número 55, permet d’intuir-hi activitat.

A dins, la vida monàstica de les catorze germanes del monestir –n’hi ha dues més que viuen al santuari de Puiggraciós, al Vallès Oriental– se simultanieja amb activitats obertes a tothom. “La nostra vida es fonamenta en la pregària, el treball i l’acollida d’hostes”, diu la germana Esperança. L’acollida es fa còmodament, perquè el monestir de Sant Pere de les Puelles de Sarrià té una hostatgeria que rep hostes d’arreu. Joves i grans, arribats de fora de Barcelona –sempre n’hi ha d’estrangers–, comparteixen taula, on degusten els productes de l’hort del monestir.

En una magnífica estesa de terres llaurades i molt ben cuidades, hi veiem manats generosos d’api, bledes, enciams, tomaqueres, mongeteres…, un bé de Déu d’hortalisses i verdures que dóna color i vida a l’exterior, i alhora frescor i vitamines als àpats que les germanes i els hostes del monestir poden assaborir.

Als voltants de l’hort, hi ha un gran jardí que convida a passejar, a seure per a llegir en uns bancs i a contemplar. Hi trobem llimoners, mandariners i fins i tot un plataner carregats de fruita, i molts rosers amb roses grogues, roses i vermelles. Costa, quan hi ets, de recordar que et trobes al mig de la ciutat de Barcelona. És una sensació acompanya en tots els racons del monestir, perquè aquests murs gruixuts guarden molta història. I molta pau.

Benvinguts a la serenor

Entrant dins el recinte del monestir, les cabòries, els sorolls i el ritme apressat de la vida que mana i mena el món resten a fora. Tanquem la porta al darrere nostre i respirem la serenor, la calma, la tranquil·litat i tots els sinònims de la senzillesa. Les germanes Esperança i Catalina ens acompanyen per totes les estances del monestir. Visitem l’església on –ens expliquen– cada dia dediquen el temps d’oració i cant. “A dos quarts de set del matí fem les matines, l’ofici de les lectures. A un quart de nou, les laudes i l’eucaristia. A tres quarts de dues, la pregària de migdia –dita també ‘hora menor’–; a dos quarts de vuit fem les vespres, i a les nou del vespre, les completes.” Aquest últim moment d’oració és l’únic que la comunitat de Benetes –com són conegudes familiarment– viu a soles, i no té lloc a l’església, com tots els altres. “La pregària marca les nostres hores, els nostres espais i el nostre treball”, diu l’Esperança. Així ho va deixar regulat sant Benet, al segle V, quan va fundar la congregació benedictina a Montecassino (Itàlia). Al mig de la sala capitular, sobre un faristol, hi veiem el llibre que recull cada capítol diari de la regla de sant Benet que va esdevenir la base del monaquisme a Occident i que es resumeix amb tres paraules: pau, resa i treballa (pax, ora et labora). A la mateixa sala hi ha un parell d’escultures de Francesc Fajula.

El diumenge a dos quarts d’onze del matí fan missa, també oberta a tothom, i el primer diumenge de mes, en acabar la celebració, continuen la trobada amb un esmorzar en què cadascú aporta algun producte.

Sempre hi ha activitats programades en aquest gran oasi de pau a la ciutat. S’hi organitzen, per exemple, tallers d’espiritualitat i creixement personal, dansa contemplativa, cal·ligrafia. S’hi poden fer també recessos on es viu la meditació contemplativa i l’aprofundiment en l’aquí i l’ara. I, en dies determinats, les germanes benetes acompanyen visites guiades per l’interior del monestir. Tot allò que fan ho van anunciant a la seva pàgina web, i en tríptics i un suro a la paret a la sala, on els laics són sempre benvinguts. En les visites guiades, ensenyen el claustre, l’església i la sala capitular. En temps de la guerra de 1936-1939, el monestir va ser lloc d’intendència per als soldats.

Les benetes recullen donacions d’aliments per al Banc d’Aliments i la gent també acostuma a portar-lo roba. “Nosaltres intentem aprofitar-ho tot, i la roba en concret la classifiquem i ens la vénen a buscar del centre Assís”, expliquen.

Fins fa poc, les germanes benetes havien treballat de valent en els tallers que varen tenir actius, en què també varen donar feina a molta gent. “Cosíem roba religiosa, sobretot casulles, restauràvem llibres antics i pergamins, teníem copisteria, fèiem llibres i n’enquadernàvem”, explica la germana Catalina, que és qui fa sonar les melodies de l’orgue de l’església. A l’arxiu del monestir, hi custodien un document de la consagració de l’església, de l’any 945, i també els patrons de les seves confeccions que enviaven a diversos països.

Ara donen acollida i aporten alegria als hostes. Ofereixen també els cants en els moments d’oració i pregària, i l’escolta i l’acompanyament a partir de la senzillesa de la vida. Totes són nascudes a Catalunya. Saben que la mitjana d’edat, com a la majoria de comunitats de vida monàstica, és molt alta, però viuen el present de manera tan intensa i agraïda que el futur no els significa cap maldecap –a diferència de la majoria dels mortals. La Catalina tenia vint-i-quatre anys quan va entrar a la congregació, i l’Esperança, vint-i-set. I mig segle després, continuen compaginant la pregària diària amb les relacions personals amb els laics. Els més habituals i propers varen crear l’Associació d’Amigues i Amics del Monestir.

Bressol del centre Assís

L’any 2001, el monestir de les Benetes impulsà el naixement del Centre d’Acollida Assís. Tres persones amb afany d’ajudar la gent que sabien que no tenien cap lloc per a dormir o que anaven a cercar un entrepà en un monestir i després en un altre a demanar alguna cosa per a sopar, varen pensar: “Potser que fem un centre d’acollida per aquesta gent sense sostre.” Ho explica la germana Catalina, perquè ella era una d’aquelles tres impulsores de la creació del centre Assís que avui acull persones sense llar, ara ja en pisos. I parla dels altres dos cofundadors: “Eren de la nostra comunitat de laics. I ens hi va ajudar també la treballadora social del barri. Volíem començar el mil·lenni posant en marxa aquesta iniciativa.” Recorda que van redactar una carta explicant què volien fer. “I aquell escrit –diu– el vam escampar per tot Sarrià. Entràvem a les botigues i en deixàvem una còpia. Amb tot el suport que vam rebre de la gent ho vam dur endavant.”

Les germanes benedictines també formen part d’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura. Als Països Catalans i a l’estat espanyol hi ha vint-i-quatre monestirs benedictins, i cadascun funciona i s’organitza autònomament. En tots la regla de sant Benet continua essent el pal de paller de la vida monàstica.

The Washington Post · Karla Adam

Londres, Regne Unit. Els partidaris de Julian Assange van rebre amb entusiasme les paraules del president nord-americà, Joe Biden, que dimecres va assegurar que el govern dels Estats Units considera de retirar-ne l’ordre d’extradició.

Stella Assange, la dona del fundador de WikiLeaks, va dir a la BBC abans-d’ahir que creia que els comentaris de Biden eren un bon senyal. “Sembla que anem en la direcció correcta”, afegí.

Assange va ser traslladat a la presó d’alta seguretat londinenca de Belmarsh, al sud-est de Londres, l’any 2019, després de ser expulsat de l’ambaixada de l’Equador a Londres, on havia romàs durant set anys, mentre esperava que es resolgués el procés d’extradició als Estats Units.

Dimecres, a Biden li van preguntar sobre una petició del govern australià perquè la Casa Blanca abandoni la persecució judicial a Assange, que és ciutadà australià. “Ho hem pres en consideració”, va respondre Biden. Un portaveu del Departament de Justícia dels Estats Units ha declinat de fer comentaris sobre el cas a The Washington Post.

Assange s’enfronta a un procés judicial als Estats Units relacionat amb la filtració, l’any 2010, d’una enorme quantitat de documents militars relacionats amb les guerres de l’Afganistan i l’Irac.

Al primer ministre australià, Anthony Albanese, li van demanar abans-d’ahir si creia que les declaracions de Biden eren un mer comentari passatger o bé si significaven un punt d’inflexió en el cas d’Assange. Respongué que les paraules de Biden eren encoratjadores. “Crec que tot això ha d’acabar. Assange ja ha pagat un preu important [per la filtració], i al meu entendre no hi ha res a guanyar si el mantenen empresonat. Aquesta és l’opinió del govern australià.”

El mes de febrer, el parlament australià va aprovar una resolució en què demanava que es permetés a Assange de tornar al seu país d’origen.

Gabriel Shipton, germà d’Assange, digué a Sky News, arran del comentari de Biden, que ara era el moment de fer pressió perquè Assange pugui tornar a Austràlia.

La justícia britànica, mentrestant, continua estudiant la petició d’extradició als Estats Units. El mes passat, el Tribunal Superior de Londres va dictaminar que les autoritats nord-americanes havien de garantir primer a les britàniques que Assange podria acollir-se a les proteccions de la llibertat d’expressió i que no podrà ser condemnat a la pena de mort en un judici als Estats Units.

El tribunal va dictaminar que les autoritats nord-americanes tenien tres setmanes per a oferir proves d’aquestes garanties, i avançà que la decisió sobre si permetria a Assange d’apel·lar contra la decisió final s’allargaria fins a final de maig.

Salvador Rizzo ha contribuït a aquest informe.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2024? Per facilitar-vos la tria, us recomanem una gran varietat de novel·les. És una selecció de novetats editorials, publicades majoritàriament del gener a l’abril d’enguany, excepte els llibres premiats a obra publicada. En total, més de setanta propostes que dividim en cinc apartats: premis a obra inèdita, premis a obra publicada, novetats, reedicions i clàssics, i traduccions. Les travesses prèvies a Sant Jordi apunten que els que tindran més èxit seran els mediàtics Ramon Gener, amb Història d’un piano (Columna), i Xavi Coral, amb Aprendre a esquivar les bales (la Campana), frec a frec amb Eva Baltasar, amb Ocàs i fascinació (Club Editor). Entre les novel·les traduïdes, destaquen Baumgartner (Edicions 62), el retorn de Paul Auster, i La distància que ens separa (l’Altra Editorial), de Maggie O’Farrell, que l’any passat va ser l’autora de ficció traduïda amb més vendes.

Durant aquesta setmana publicarem unes quantes seleccions de llibres dedicades a llibres de no-ficció, gastronomia, poesia i novel·la negra. També hi haurà un episodi especial del pòdcast Poc cas, dedicat a la literatura infantil i juvenil.

Premis a obra inèdita

Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc

Maria Arimany

Premi Documenta 2023

L’Altra Editorial

La Germandat de l’Àngel Caigut

Jaume Clotet

Premi Josep Pla 2024

Destino

Galop de sang

Joan Duran

Premi Andròmina de narrativa

Editorial 3i4

Història d’un piano

Ramon Gener

Premi Ramon Llull 2024

Columna

Entrevista: “La música és l’única cosa al món que no et dirà mai que no”

Nascuts del fang

Víctor Labrado

Premi de novel·la Ciutat d’Alzira

Bromera

Veus de mort als encants vells

Sylvia Lagarda-Mata

Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona

Comanegra

Confeti

Jordi Puntí

Premi Sant Jordi

Proa

Entrevista: “Xavier Cugat és l’essència de TikTok, la promoció i exposició constant de si mateix”

Com un batec en un micròfon

Clara Queraltó

Premi Llibres Anagrama

Anagrama

Entrevista: “Em sembla molt poc interessant la literatura que pretén ser model de res”

Perdona’m per desitjar-ho tant

Carme Serna

Premi Mercè Rodoreda 2023

Proa

La mirada de l’impostor

Silvestre Vilaplana

Premi de narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx

Bromera

Premis a obra publicada

Triomfador

Joan Jordi Miralles

Premi Crítica Serra d’Or de Novel·la

Males Herbes

Entrevista: “El Barça també té costats foscos i convé saber-los”

La mestra i la bèstia

Imma Monsó

Premi Òmnium millor novel·la de l’any 2023

Anagrama

Entrevista: “Vaig descobrir un home jove ple d’inconsciència i ple de valors. Valent”

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Irene Solà

Premi Finestres 2023

Anagrama

Entrevista: “El que dóna sentit a tota la resta és escriure”

Novetats

Cèlia Palau

Sílvia Alcàntara

Edicions de 1984

El Federal

Sebastià Alzamora

Proa

Entrevista: “Caimó i els federals són un antecedent del millor de l’independentisme”

Les dones del lli

Margarida Aritzeta

Cossetània

Ocàs i fascinació

Eva Baltasar

Club Editor

Entrevista: “Jo en una altra vida vaig ser monja”

Les papallones no mosseguen

Marta Bayarri

Navona

El càsting

Antònia Carré-Pons

Club Editor

Entrevista: “Posar castellà en una novel·la és tirar-se un tret al peu”

Nova Planta 2034: Ni treva ni pau

Marc Comanegra

Amazon

Mail Obert d’Andreu Barnils: Catalans armats lluitant sense treva, ni pau

Aprendre a esquivar les bales

Xavi Coral

La Campana

Fins a l’última pedra

Berta Creus

Males Herbes

Qui de casa se’n va

Toni Cucarella

Amsterdam

Entrevista: “La literatura catalana no existeix”

La conformista

Alba Dedeu

Angle Editorial

La dama de Constantinoble

Pau Faner

La Campana

Entrevista: “El català corre més perill ara que quan vaig començar”

Hiperràbia

Ferran Grau

Angle Editorial

Ofert a les mans, el paradís crema

Pol Guasch

Anagrama

Entrevista: “Projectem en l’amistat allò que fins fa poc projectàvem en l’amor”

La casa tapiada

Julià de Jòdar

Comanegra

Entrevista: “La gent es pensa que canvia el món i alhora, sense adonar-se’n, canvia ella mateixa”

El temps de les magranes

Caterina Karmany

Edicions 62

Entrevista: “Si sortim una mica del que és normal, ja som boges”

Nascuda de Venus

Sònia Lleonart

Rosa dels Vents

Entrevista: “Havia de canviar la mirada, no escriure sobre Botticelli, sinó sobre la seva musa”

Guanyaràs una mar llisa

Miquel Martín i Serra

Periscopi

Els murs invisibles

Ramon Mas

L’Altra Editorial

Entrevista: “Hi ha molts elements que no deixen que una persona tingui una vida que valgui la pena de ser viscuda!”

La passadora

Laia Perearnau

Columna

Entrevista: “Moltes dones van amagar a la família que havien fet de passadores”

Deimos

Lucia Pietrelli

Males Herbes

Una novel·la comercial

Ponç Puigdevall

Edicions de 1984

Entrevista: “Sempre he tingut una tendència cap al grotesc. Em fa riure”

Una ombra blanca

Carme Riera

Edicions 62

Les illes interiors

Maria Carme Roca

Columna

Matar el director

Bru Rovira

Traducció: August Rafanell

Navona

Entrevista: “Hi va haver una purga d’una generació que tenia una visió del periodisme”

Reedicions i clàssics

Els Watson

Jane Austen

Traducció: Núria Sales

Cal Carré

Ànimes mortes

Nikolai Gógol

Traducció: Arnau Barios

La Casa dels Clàssics

Contes que em van curar

Nadia Ghulam

A cura de Joan Soler i Amigó

Voliana

Clixés

Carme Karr

Edició, introducció i epíleg: Lluïsa Julià

Editorial Barcino

El malentès

Irène Némirovsky

Traducció: Josep Maria Pinto

Viena Edicions

El jardí dels set crepuscles

Miquel de Palol

Navona

Les calces al sol

Regina Rodríguez

La Campana

Entrevista: “Era com una mànega desbocada. ‘Viu el teu somni!’ Però no sabia quin era”

Pinya de rosa

Joaquim Ruyra

Edicions del Cràter

El castell de Cimtort

George Sand

Traducció: Georgina Solà

Cal Carré

Mathilda

Mary Shelley

Traducció: Marta Pera Cucurell

Adesiara

La cartoixa de Parma

Stendhal

Traducció: Ferran Toutain

La Casa dels Clàssics

Guerra i pau

Lev Tolstoi

Traducció: Judit Díaz Barreda

Edicions de 1984

El paradís de les dames

Émile Zola

Traducció: Josep Maria Pinto

Viena Edicions

Traduccions

Baumgartner

Paul Auster

Traducció: Ernest Riera

Edicions 62

Tot el que podria haver estat

Ayòbámi Adébáyò

Traducció: Alexandre Gombau

Angle Editorial

Fill d’un malparit

Sorj Chalandon

Traducció:  Josep Alemany

Edicions 1984

Joc de Miralls: “Fill d’un malparit”

Entrevista: “A vegades penso que el pare ens hauria pogut matar a tots”

La migració dels cors

Maryse Condé

Traducció: Oriol Valls

L’Agulla Daurada

El lloc

Annie Ernaux

Traducció: Valèria Gaillard

Angle Editorial

Dr. No

Percival Everett

Traducció: Jordi Martín

Angle Editorial

Contes

William Faulkner

Traducció: Esther Tallada

Edicions de 1984

El refugi del temps

Gueorgui Gospodínov

Traducció: Marc Casals

Premi Booker Internacional 2023

Periscopi

La paret

Marlen Haushofer

Traducció: Carlota Gurt

Angle Editorial

Cadascú a la seva i Déu contra tothom

Werner Herzog

Traducció: Ramon Monton

L’Altra Editorial

La passió segons G. H.

Clarice Lispector

Traducció: Josep Domènech Ponsatí

Club Editor

Vull fer-te algunes preguntes

Rebecca Makkai

Traducció: Marc Rubió

Periscopi

Sacrificis d’estiu

Robert Marasco

Traducció: Josep Sampere

Males Herbes

Blackwater (I, II, III, IV, V i VI)

Michael McDowell

Traducció: Anna Listerri i Mireia Alegre

Blackie Books

‘Blackwater’: una saga familiar que en pocs dies s’ha convertit en el llibre de ficció en català més venut

Tenir-ho tot

Marco Missiroli

Traducció: Alba Dedeu

Angle Editorial

Contes romans

Alberto Moravia

Traducció: Anna Casassas

Comanegra

McGlue

Ottessa Moshfegh

Traducció: Alexandre Gombau

Angle Editorial

Entrevista: “La gent no es vol identificar amb algú que no és perfecte”

La ciutat i les seves muralles incertes

Haruki Murakami

Traducció: Albert Nolla

Empúries

Un home bo costa de trobar

Flannery O’Connor

Traducció: Marta Pera Cucurell

L’Altra Editorial

La distància que ens separa

Maggie O’Farrell

Traducció: Alexandre Gombau

L’Altra Editorial

La papereria Tsubaki

Ito Ogawa

Traducció: Judith Rodríguez

Navona

El dia de l’alliberament

George Saunders

Traducció: Yannik Garcia

Edicions de 1984

Agafar les regnes

Kathryn Scanlan

Traducció: Ariadna Pous

La Segona Perifèria

Una mínima infelicitat

Carmen Verde

Traducció: Alba Dedeu

Més Llibres

Cartes a Camondo

Edmund de Waal

Traducció: Marta Marfany

Quaderns Crema

Escrit al cos

Jeanette Winterson

Traducció: Bel Olid

Periscopi

Repescats

Tiberi Cèsar

Núria Cadenes

Proa

Entrevista: “He honorat un assassí”

A casa teníem un himne

Maria Climent

L’Altra Editorial

Entrevista: “La meitat de les parelles se separen i la vida continua”

A les dues seran les tres

Sergi Pàmies

Quaderns Crema

Entrevista: “Escriure em defineix, la resta ha anat caient: l’amor, els fills s’han fet grans i dels ideals ja no en parlem”

La secció local de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Sabadell ha anunciat que farà les jornades amb partits polítics que havia previst malgrat la prohibició del secretariat nacional. Els actes havien originat polèmica perquè s’hi havia convidat Aliança Catalana, el partit d’ultradreta que encapçala la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, que no té representació parlamentària.

El secretariat nacional de l’ANC ha ordenat que no es fessin actes públics amb partits polítics i candidats de les llistes per a les eleccions a Catalunya, però, en un comunicat, l’ANC de Sabadell ha informat que tirarien endavant per “donar veu a tothom” que tingués res a dir a la ciutadania.

Ahir, quan es va saber que hi participaria Aliança Catalana, ERC i la CUP es van desmarcar del cicle de presentació dels partits. Ara, el pla de l’ANC de Sabadell és continuar amb les presentacions durant aquesta setmana amb Junts, Alhora i Aliança Catalana. La secció local esgrimeix que havia adquirit uns compromisos amb els partits que s’havien compromès a participar en les presentacions.