Vilaweb.cat

El bisbe Taltavull reivindica la llengua i alerta que un poble sense cultura no té futur en la missa de l’Estendard

El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha reivindicat la llengua i ha alertat que un poble sense cultura no té futur en la missa de la Festa de l’Estendard.

Durant la missa, Taltavull s’ha centrat en dos aspectes –la terra i la llengua– dels quals ha remarcat que configuren la identitat mallorquina i en són part irrenunciable. En aquest sentit, ha advertit del perill que la saviesa intuïtiva de la gent del camp i l’amor a uns costums i tradicions que passaven de pares a fills, acabin tenint una representació purament escènica, i ha instat a afegir a aquesta sensibilitat una actitud ecològica integral i la preocupació pel canvi climàtic.

Tot seguit, Taltavull ha reivindicat la memòria i la llengua pròpia d’un poble sensible a la defensa de la seva terra i la seva identitat. “La llengua és més que paraules transportables d’un traductor”, ha continuat, tot valorant que hi hagi gent que digui que l’entén i valora la manera d’expressar-se tot i el rebuig d’alguns sectors de la societat a la identitat pròpia.

I ha afegit: “Una vegada més ho hem de dir. Un poble sense cultura pròpia, un poble que renuncia a allò que l’identifica, està destinat a desfer-se; no té futur. […] Hem de treballar per trobar el punt d’equilibri –respectant sempre els drets– que donarà harmonia a les nostres relacions humanes, integrant allò que més ens identifica per transmetre-ho com a valor assumible i enriquidor fins i tot per qui és diferent.”

[EN DIRECTE] El 08702 s’emporta el primer premi de la Grossa de Cap d’Any 2023

Tot a punt perquè comenci el sorteig de la Grossa de Cap d’Any 2023. Des de VilaWeb us oferim un seguiment en directe de tot el que pot passar durant el sorteig. Descobrirem plegats quins són els números premiats, i quants diners pots guanyar per cada premi. Us explicarem tot el que passa, minut a minut.

Loteries de Catalunya ha posat a la venda cent mil números –que van del 00000 al 99999– amb un total de cinquanta sèries, cinc de les quals en format electrònic. Com cada any, hi haurà cinc grans premis, el primer, dotat amb 200.000 euros per bitllet.

La Grossa de Cap d’Any del 2023: tot allò que heu de saber sobre el sorteig

TV3 emetrà el sorteig de la Grossa de Cap d’Any aquest migdia, a les 12.55. Els presentadors d’enguany seran la periodista Anna Simon i els humoristes Carles Xuriguera i Fel Faixedas. 

Després del sorteig, podreu consultar tots els números premiats i comprovar si alguna de les vostres butlletes ha estat guanyadora.

Ser popular: el cas de la Roser d’Alella, la Grossa de Nadal

La Grossa de Cap d’Any 2023: tots els números premiats

Ja s’ha fet el sorteig de la Grossa de Cap d’Any. El primer premi se l’ha endut el número 08702, que s’ha distribuït a Sant Boi de Llobregat. Ací podeu consultar tots els números premiats i comprovar si teniu cap butlleta guanyadora.

Els números premiats de la Grossa de Cap d’Any 2023
  • Primer premi: 200.000 euros per bitllet (20.000 euros per euro jugat).
  • Segon premi: 65.000 euros per bitllet (6.500 euros per euro jugat).
  • Tercer premi: 30.000 euros per bitllet (3.000 euros per euro jugat).
  • Quarts premis: n’hi ha dos, de 10.000 euros per bitllet (1.000 euros per euro jugat).
  • Cinquens premis: n’hi ha tres, de 5.000 euros per bitllet (500 euros per euro jugat).

La Grossa de Cap d’Any del 2023: tot allò que heu de saber sobre el sorteig

El primer premi (08702) i relacionats

2.000 euros (els números anterior i posterior al 1r premi)
1.000 euros (terminacions): –8702
250 euros (terminacions): ––702
35 euros (terminacions): –––02
10 euros (terminacions): —–––2

Segon premi (50913) i relacionats

650 euros (els números anterior i posterior al 2n premi)
300 euros (terminacions): –0913
75 euros (terminacions): ––913
25 euros (terminacions): –––13

Tercer premi (01411) i relacionats

500 euros (els números anterior i posterior al 3r premi)
200 euros (terminacions): –1411
35 euros (terminacions): ––411
20 euros (terminacions): —––11

Primer quart premi (80243) i relacionats

200 euros (els números anterior i posterior al primer 4t premi)
100 euros (terminacions): –0243
30 euros (terminacions): ––243
15 euros (terminacions): —––43

Segon quart premi (8300) i relacionats

200 euros (els números anterior i posterior al segon 4t premi)
100 euros (terminacions): –3000
30 euros (terminacions): ––000
15 euros (terminacions): —––00

Primer cinquè premi (04501) i relacionats

150 euros (els números anterior i posterior al primer 5è premi)
75 euros (terminacions): -4501
25 euros (terminacions): –501
10 euros (terminacions): —01

Segon cinquè premi (39639) i relacionats

150 euros (els números anterior i posterior al segon 5è premi)
75 euros (terminacions): -9639
25 euros (terminacions): –639
10 euros (terminacions): —39

Tercer cinquè premi (34975) i relacionats

150 euros (els números anterior i posterior al tercer 5è premi)
75 euros (terminacions): -4975
25 euros (terminacions): –975
10 euros (terminacions): —75

Els premiats de la Dooble

08830, és el primer premi de la Dooble. L’ha venut l’Agrupament Escolta i Guia Sant Ramón Nonat, a Sant Boi de Llobregat. Dotat amb un milió d’euros.

Els números 68943 i 16913 s’enduen el segon premi de la Dooble. Reparteixen 250.000 euros entre els participants

Els números 17520, 03547 i 25478 s’enduen el tercer premi de la Dooble i reparteixen 100.000 euros entre tots els participants.

Quan podreu cobrar els premis?

Els premis caduquen noranta dies després de la data del sorteig. Per tant, en cas de tenir un dècim premiat, el podreu cobrar fins a final de març.

On es paguen els premis i com?

Els premis inferiors a cent vint euros es poden cobrar en metàl·lic a qualsevol administració de Loteries de Catalunya. Opcionalment, poden pagar premis de fins a 1.000. Els superiors es paguen a CaixaBank o a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis.

Anna Simon, Carles Xuriguera i Fel Faixedas presentaran el sorteig de la Grossa de Cap d’Any

Investiguen per presumpte maltractament animal l’hípica del Ripollès en què han aparegut tres cavalls morts

Els Mossos d’Esquadra investiguen un cas de maltractament animal en una hípica del Ripollès on s’han trobat tres cavalls morts, dos dels quals per arma de foc.

Els fets van ser abans-d’ahir, quan la policia va anar fins a la finca per fer una inspecció a petició del Servei Territorial de Girona del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Els agents van comprovar que a l’espai hi havia dinou animals vius, tres dels quals també eren en mal estat de salut. Els Mossos van comissar-los i els van traslladar a un centre de recuperació. A més, els agents van identificar el responsable de l’hípica i van intervenir l’arma amb què sembla que van sacrificar els animals.

Les primeres investigacions han revelat que l’empresa hípica no havia fet les gestions correctes amb els cavalls i que els cadàvers dels animals sacrificats eren repartits per la finca en estat de descomposició.

La policia ha recordat que el sacrifici d’animals per raons sanitàries és un acte propi de l’exercici professional de facultatius veterinaris en casos excepcionals. Alhora, ha alertat que les normes no habiliten cap excepció que no sigui la veterinària. La investigació continua oberta i no es descarten detencions per esclarir les responsabilitats que es puguin derivar d’algun col·laborador en els actes investigats.

Talls de trànsit i alteracions en 21 línies de bus per la Cursa dels Nassos a Barcelona

La Cursa dels Nassos modifica avui 21 línies de bus de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) entre les 10.00 i les 20.30 aproximadament, amb desviaments o limitacions en els itineraris. Per això TMB recomana de fer servir el metro durant aquestes hores i en els desplaçaments al voltant dels carrers per on transcorrerà la prova.

Concretament, les línies de bus alterades són la D20, H14, H16, V13, V15, V17, V19, V21, V23, V25, V27, V29, V31, 6, 7, 47, 59, 120, 136, 192 i la ruta vermella del Barcelona Bus Turístic.

Talls de trànsit

La que serà la darrera cursa atlètica de l’any té un recorregut de 10 quilòmetres en la modalitat oberta a tota la ciutadania, sortirà a les 17.15 del carrer de la Selva de Mar i alterarà el trànsit d’uns quants carrers de la ciutat.

Els talls de trànsit més importants començaran a les 15.30, atès que a les 16.00 es fa la cursa de 5 quilòmetres per a esportistes d’elit, de manera que a partir d’aquesta hora el recorregut serà tallat del tot.

Quin recorregut farà la cursa?

Passarà pel passeig de Garcia Fària, el passeig de Calvell, la rotonda i el carrer de la Llacuna i de Salvador Espriu i la plaça dels Voluntaris.


Recorregut de la cursa (fotografia: Europa Press).

Tornarà a passar pel carrer de Salvador Espriu, continuarà pel carrer del Doctor Aiguader, la plaça Pau Vila, el pla de Palau, l’avinguda del Marquès de l’Argentera, el passeig del Picasso, el passeig de la Circumval·lació, l’avinguda d’Icària, els carrers de la Marina, de Llull, de la Llacuna, l’avinguda Diagonal, i una altra vegada pel carrer de la Selva de Mar, on s’acabarà.

Israel admet la responsabilitat del govern en els atacs d’Hamàs del 7 d’octubre

El ministre d’Afers exteriors d’Israel, Eli Cohen, ha assenyalat que el govern israelià “té responsabilitat” en l’atac perpetrat per Hamàs al sud del país el 7 d’octubre, que van deixar 1.200 morts i uns 240 ferits, i ha defensat que després del final de la guerra s’hauria de crear una comissió independent per a investigar el cas. “El govern té responsabilitat. A més, al meu entendre, al final de la guerra hauria de crear-se una comissió estatal independent d’investigació per a examinar tots els diferents factors”, ha dit Cohen en una entrevista al diari israelià Maariv.

Cohen, tanmateix, ha afegit que encara ha d’aclarir-se “qui és responsable, qui va fallar, qui ha de rendir comptes” pels fets d’aquell dia. “Però el més important és que facilitin recomanacions per a garantir que un esdeveniment tan dur de pair com el del 7 d’octubre no torni a succeir”, ha dit. Aquesta comissió –ha afegit– hauria d’actuar tan de pressa com sigui possible.

D’altra banda, Cohen ha considerat prematur parlar sobre la possibilitat d’establir assentaments israelians a Gaza, tot assenyalant que la qüestió prioritària en aquest moment és garantir la seguretat en aquesta zona.

“No crec que l’objectiu pel qual vam anar a la guerra sigui la qüestió dels assentaments. El nostre principal objectiu és, abans de res, restablir la seguretat”, ha assegurat Cohen. I ha afegit que, després del conflicte, “Hamàs no existirà” i “no acceptarem un govern en el qual l’Autoritat Palestina ni cap altre òrgan continuï donant suport als terroristes”.

Ja són 22 els morts per l’atac ucraïnès contra Bélgorod, del qual Rússia culpa el Regne Unit

El governador de Bélgorod, Viatxeslav Gladkov, ha informat aquest matí de la mort d’una persona més després dels nous atacs de les forces ucraïneses sobre la capital homònima de la regió russa, en resposta a l’ofensiva llançada abans-d’ahir per Rússia contra unes quantes ciutats ucraïneses, que deixà 39 morts i gairebé 140 ferits. Amb aquesta mort, ja en són 22 en aquesta ciutat russa.

En un missatge a Telegram, Gladkov ha afegit que hi havia 109 ferits en els atacs, 25 dels quals, en estat greu. Aquest atac ha estat després de l’onada de bombardaments russos, que ahir va deixar 39 morts i 159 ferits a Ucraïna, segons que ha indicat el president del país, Volodímir Zelenski. La capital, Kíiv, va ser el punt més danyat, amb almenys una quinzena de morts.

Moscou culpa Londres de l’atac

Moscou, que ha sol·licitat una reunió amb caràcter d’emergència del Consell de Seguretat de Nacions Unides per a investigar el cas, ha acusat Londres de ser responsable de l’atac.

“El Regne Unit és rere aquest atac perquè, en coordinació amb els Estats Units, ha incitat el règim de Kíiv a perpetrar actes terroristes en adonar-se que la contraofensiva de les Forces Armades d’Ucraïna ha fracassat”, ha explicat Maria Zakhàrova, portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, en declaracions a l’agència russa TASS.

I ha afegit: “Davant l’absència de la més mínima possibilitat de millorar la deplorable situació de les Forces Armades d’Ucraïna sobre el terreny, els anglosaxons han passat a la tàctica de dur a terme atacs terroristes contra civils.”

Ucraïna ha dit que els atacs tenien per objectiu instal·lacions militars i que la destrucció a la ciutat és conseqüència d’una negligència de la defensa aèria russa a l’hora de respondre a l’atac.

Rússia acusa la UE de ser còmplice del “terrorisme”

El representant de Rússia davant les Nacions Unides, Vasili Nebenzia, ha denunciat que en l’atac sobre Bélgorod s’han emprat míssils i municions de ram “prohibides” i ha titllat l’agressió com “un acte deliberat de terrorisme”.

“No serveix de res fingir”, ha dit, i ha assenyalat els països de la Unió Europea com a “còmplices dels crims comesos pel seguici de Kíiv”.

Les portades: “Còctel de virus” i “Els dubtes sobre l’electrificació posen en entredit el futur de la planta de Ford a Almussafes”

Avui, 31 de desembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Prohens reivindica el seu projecte liberal en el missatge de Cap d’Any

La presidenta del govern, Marga Prohens, ha reivindicat els primers passos del seu govern i el seu projecte liberal durant el missatge institucional de Cap d’Any, en el qual no ha fet cap referència a la persecució del català que ha engegat. Al costat del repàs de l’acció de govern començada, ha enumerat les polítiques que vol implantar l’any vinent, com ara mesures per a incentivar “la llibertat econòmica i la simplificació administrativa”. “Volem que les administracions públiques deixin de ser un problema per als ciutadans i un obstacle per a la competitivitat de les empreses”, ha dit.

En el seu primer missatge de Cap d’Any com a presidenta, la dirigent del PP ha dit que l’any que ara s’acabava havia estat un any de canvi a les Illes: “Un canvi que heu decidit entre tots, atorgant-me la vostra confiança”, que diu que ha assumit amb la màxima responsabilitat i compromís amb totes quatre illes. “Els ciutadans van apostar majoritàriament per un projecte clar de gestió, de moderació i de llibertat”, ha dit, i ho ha contraposat a “l’excessiu prohibicionisme i intervencionisme” que ha atribuït al govern anterior, del qual ha dit que els ciutadans van voler passar pàgina. En la mateixa línia, ha afegit: “Els empresaris no necessiten polítics que els diguin com han de fer feina i que mereixen ser reconeguts com els que fan possible la creació de llocs de treball i d’oportunitats.”

Ha centrat gran part del discurs en l’economia, i ha dit que enguany havia estat l’any de la confirmació de la plena reactivació, cosa que es veia reflectida en les bones dades d’ocupació. Però ha alertat contra “el triomfalisme” en un moment que moltes famílies tenen dificultats per a arribar a final de mes o per a cobrir les necessitats més bàsiques per culpa de la inflació i el preu de l’habitatge.

Tot seguit, ha enumerat les rebaixes fiscals ja aprovades, com ara l’eliminació de l’impost de successions o la rebaixa de l’impost per la compra d’un habitatge. També ha reivindicat les ajudes pel naixement o l’adopció de fills i el reforça de serveis públics com ara l’educació gratuïta de 0 a 3 anys. “Davant el repte de l’habitatge, hem aprovat un decret d’emergència en aquesta matèria per a posar en el mercat immoble a un preu limitat, un 40% inferior al preu de mercat, tant de compra com de lloguer, per a les rendes mitjanes”, ha afegit.

Sobre el turisme, ha reivindicat: “Ha arribat el moment de créixer més en valor que en volum, d’optar com mai per la qualitat i l’excel·lència, la sostenibilitat i la circularitat.”

Tensió amb el govern espanyol

Prohens també ha recordat que enguany han celebrat el quarantè aniversari de l’Estatut d’Autonomia, un projecte amb el qual diu que el govern està absolutament compromès. També ha dit que el seu executiu s’havia marcat un full de ruta i unes eines per afrontar els desafiaments presents i futurs “des de la proximitat i des del respecte a la realitat, el caràcter i la idiosincràsia de les Balears, dins un projecte d’una Espanya unida, plural i diversa”.

Ha aprofitat el discurs de Cap d’Any per tensar la relació amb el govern espanyol, amb referències velades als pactes d’investidura de Pedro Sánchez amb Junts i ERC: “No podem acceptar que per convivències individuals es tensin o es puguin traspassar els marcs de la constitució.”

“Defensarem per damunt de tot els interessos i llibertat de tots els ciutadans de les Balears i vetllarem pel compliment de la constitució i el respecte a la separació de poders i a l’estat de dret”, ha continuat. Tot i això, ha dit que el 2024 seria l’any per a començar a fer feina amb el govern espanyol per defensar els drets dels ciutadans de les Illes, i ha esmentat qüestions que formaven part de l’agenda illenca, especialment les relatives a la insularitat, l’infrafinançament i la independència fiscal, “davant dels intents de centralisme homogeneïtzador”.

Romania i Bulgària s’incorporaran parcialment a l’espai europeu Schengen a partir del març

El Consell Europeu ha anunciat que s’aixecaran els controls de les fronteres aèries i marítimes amb Romania i Bulgària a partir del març. D’aquesta manera, tots dos països s’incorporaran parcialment a Schengen, l’espai europeu de lliure circulació de persones i mercaderies. Es deixa per a més endavant la decisió d’aixecar els controls terrestres i, per tant, es manté el control de passaports. Àustria, Bulgària i Romania s’han compromès a fixar una data per a aixecar els controls terrestres durant l’any vinent.

El govern espanyol ha reivindicat que era el darrer acord que s’havia pres sota la presidència espanyola del Consell Europeu. Romania i Bulgària ja són membres de la UE, però fins ara restaven al marge de l’acord Schengen que inclou vint-i-set països.

L’acord per a permetre’n l’entrada gradual s’ha aprovat amb la unanimitat de tots vint-i-set estats de la UE. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha dit que era un dia de gran orgull per a Bulgària i Romania: “És un gran pas endavant per a ells i per a la zona Schengen. Hi han treballat de valent. Tots dos països ho mereixen. Faran la zona Schengen més forta.”

La darrera vegada que es va intentar de fer entrar tots dos estats a Schengen, el desembre del 2022, Àustria i els Països Baixos ho van vetar, tot i que fa una dècada que compleixen tots els criteris prevists per a l’adhesió.

La fi del silenci

Tanco la finestra per evitar la mirada dels curiosos. De desenes de curiosos, que avui tenim el carrer ple de visitants, que em passen davant de la planta baixa tot fent rua en el primer pessebre vivent. Mentre tanco els finestrons i m’aïllo penso que anem vuit-cents anys tard, que aquesta tradició es veu que enguany arriba als vuit segles i aquí tot just ens hi posem, diria. I després penso que més val que calli. Què he de saber si abans no l’havien fet mai? Catalunya té mil anys. Pardines ja hi era. Potser és tot just una represa, que el poble ja és tot un pessebre, ple de racons on no faltava sinó bona il·luminació –la molsa ve de fàbrica, diguem, i és ideal per a fer-hi pessebres vivents.

La gent no arriba a gentada, però n’hi ha molta i va passant revista a l’escena de l’anunciació, del forat dels dimonis, i desfila sense pausa just pel canaró, a tocar de casa, pel camí de l’anunciació, del naixement, del caganer, del forner, del brou calent que s’ofereix, mentre veig aparèixer uns peuets per l’escala. Són els de la meva filla que deixa, ella també, un any, el 2023, que serà llastimosament la fi del nostre silenci. De fet, ja hem començat a parlar. Ja diu algunes paraules i el fet no sé si m’alegra o no: diu hola, bye-bye, no, oh no !, mama, papa, teta, au, i el polivalent “nina” que val per a tot. En fi, que té quinze mesos i és la fi del nostre silenci. Una autèntica llàstima, penso mentre l’encalço a mitja escala i la pujo als braços. Una llàstima de veritat, perquè el nostre silenci era ple d’idees.

És la tercera criatura i sempre em passa igual. Entro en fase de dol quan comencem a parlar. Les paraules, sí, són portes a tot un món: Què més bell que una coloma / que no dubta per triar / el cop d’ala més exacte / quan té ganes de salpar (Miquel Bauçà). Però també són presons, les paraules. Quedem atrapats per paraules que ens esclavitzen, ens aclaparen (Déu, Pàtria, Fe). O quedem frustrats pels seus límits, obstacles al nostre pensament: he vist gestos, por, plaers, gustos o tremolors tan subtils, o profunds, que els mots són o massa barroers o massa petits per a descriure’ls. Ho fem igualment. I ho empetitim. Les paraules, de fet, també són matèria de malentesos i d’errors de comunicació i, per tant, viure amb un ésser amb qui bàsicament t’entens amb comunicació no verbal és una de les grans portalades que s’obren quan els infants corren per casa.

Ens ha dit que té set (tancant repetidament els llavis), que té gana (amorrant-se al pit de la mare), que ja no vol menjar més (aixecant els braços enlaire de la trona estant), i un cop comença a assenyalar amb el dit és un festival: baixa’m, porta’m allà, he fet caca, em sap greu (es posa la mà al front). Només amb l’expressió facial ens hem dit juguem, parem, mal dia, t’estimo, prou, adéu i un milió de coses meves que les paraules limiten de sentit. 

Hem jugat a peek-a-boo (a tapar-se la cara amb les mans per descobrir-la de nou), a fer-nos pessigolles, però no hem estrenat mai el “més menjar” que el seu germà feia posant-se la punta dels dits als llavis, com si suqués pa. Fa un any i mig que estem així, i des del minut zero el plor fa el seu paper, cert, però acompanyat de milers de gestos (sobretot les mans, però també un caparró buscant espatlla), mirades i expressions facials que ara que arriben les paraules passaran a segon pla. 

Les paraules i el seu imperi, ple de poesia, burocràcia o ciència exacta, porten a paisatges i nous mons, cert, però també a terribles presons, grillons i malentesos que ens encapsulen el pensament. Hi ha un punt de mort, en l’arribada de la llum de les paraules. I, vulgues que no, entres en dol perquè veus morir un món, que aquest 2024 quedarà tan llunyà, i tan endins teu, com un pessebre vivent.

Un any de sorpreses: els dotze sotracs polítics que han capgirat el guió del 2023

Pedro Sánchez semblava mort políticament i avui és a la cresta de l’onada. El president Carles Puigdemont era tractat com un empestat per la política espanyola i ara és al bell mig. El 2023 no ha estat un any frenètic, però hi ha hagut canvis polítics molt profunds, molts dels quals eren inesperats per a la majoria uns quants mesos, dies o fins i tot hores abans d’esdevenir-se. Les eleccions a les Illes i al País Valencià, per exemple, van dinamitar vuit anys d’hegemonia de l’esquerra i han fet entrar l’extrema dreta a les institucions del país. Al Principat, hi ha en marxa la tramitació d’una llei d’amnistia que el PSOE havia dit repetidament que no s’acceptaria mai, i a l’esquerra espanyola s’ha obert una esquerda que s’eixampla. Repassem els dotze sotracs més importants de l’actualitat política del país aquest any que ara s’acaba.

Un “grup de persones objectivament identificables”

El primer plat fort de l’any va ser la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les euroordres de Pablo Llarena contra els exiliats. El 31 de gener, Luxemburg va reconèixer que les extradicions dels dirigents independentistes podien ser denegades perquè eren membres d’un “grup de persones objectivament identificables”. Va ser tota una novetat que capgirava la causa a Europa: fins aleshores, com defensaven Espanya, la Comissió Europea i l’advocat general, les euroordres només es podien denegar si l’estat que les emetia tenia deficiències sistèmiques i generalitzades. A partir d’aquesta sentència, n’hi ha prou de constatar que, contra els independentistes, l’estat espanyol no funciona com un estat de dret. Ho va explicar en aquesta peça Josep Casulleras Nualart.

El paràgraf 100: una bomba del TJUE contra tota la causa del Primer d’Octubre

El retorn de Clara Ponsatí, després de sis anys a l’exili

El 28 de març, després de sis anys a l’exili, la consellera Clara Ponsatí va tornar per primera vegada a Barcelona. Ho va fer gràcies a la seva condició d’eurodiputada i a la immunitat que, en conseqüència, l’hauria de protegir de qualsevol acció penal. També gràcies a la reforma que havia derogat el delicte de sedició, acordada entre el PSOE i ERC. Així, l’únic delicte de què la justícia espanyola encara acusava Ponsatí era la desobediència, que implica penes de presó de menys de dos anys i, per tant, evita que hi hagi d’entrar. Tot i la seva immunitat, els Mossos d’Esquadra van detenir Ponsatí a la plaça de la Catedral de Barcelona, adduint que complien ordres del jutge. La consellera va restar finalment en llibertat aquella mateixa nit. Llarena la va citar a declarar a Madrid el 24 d’abril, però Ponsatí no s’hi va presentar.

Clara Ponsatí torna victoriosa de l’exili a Barcelona

La victòria de Trias i la tenalla Colau-PP per a fer batlle Collboni

Si un dels tombs menys esperats de l’any passat va ser el retorn de Xavier Trias, que feia set anys que s’havia retirat de la primera línia política, també ho va ser la seva victòria a les eleccions municipals de Barcelona. Els sondatges preveien un triple empat amb Ada Colau i Jaume Collboni, amb un repunt d’aquest últim en el tram final de la campanya. Però Trias els va superar en vots i regidors. La sorpresa més grossa, però, encara havia de venir. El 17 de juny, el dia que es constituïen els ajuntaments, Trias es va llevar creient que seria batlle, amb un govern de coalició amb Esquerra Republicana. Fins dos dies abans els comuns havien promès que no hi hauria alternativa: “No farem cap acord que impliqui el PP.” Però poques hores abans del ple van comunicar que havien decidit de fer batlle Collboni, que va acabar-ho essent gràcies al vot afirmatiu del PP.

Trias, indignat amb l’aliança del PSC, els comuns i el PP: “Que els bombin a tots”

El final del Botànic i del govern de progrés

Els sondatges preveien un frec a frec, tant a les Illes com al País Valencià, entre la suma del PP i Vox i els partits dels pactes de progrés i del Botànic. Les urnes van acabar destronant els presidents Francina Armengol i Ximo Puig, que feia vuit anys que eren al poder. En tots dos casos, amb una patacada especial de Podem, que va desaparèixer de les Corts i, al parlament de les Illes, va baixar de sis diputats a un. El PP de Carlos Mazón i Vox van afanyar-se a pactar una coalició al País Valencià, amb el torero Vicente Barrera de conseller de Cultura. A les Illes, Marga Prohens va aconseguir de governar tota sola. La taca d’oli es va estendre també a les capitals. A València, María José Catalá va succeir per un sol regidor d’avantatge a Joan Ribó, que també feia dos mandats que tenia la batllia. Amb més contundència, Jaime Martínez Llabrés (PP) també la va arrabassar als socialistes a Palma.

Ningú no porta flors noves al cementeri del Botànic | Anàlisi d’Esperança Camps

L’avançament electoral de Pedro Sánchez

Parlant de canvis de guió, si hi ha un falcó polític amb asos a la màniga és el president espanyol, Pedro Sánchez. El 28 de maig, a les eleccions municipals i autonòmiques, els socialistes van perdre gairebé tot el poder territorial a l’estat espanyol: a més de les Illes i el País Valencià, van perdre l’Aragó, Extremadura, la Rioja i les Illes Canàries, juntament amb tretze capitals de província espanyoles. Acorralat, abans que ningú no tingués temps de reaccionar i quan l’oposició no havia ni tan sols balbucejat l’exigència d’un avançament electoral, Sánchez s’hi va anticipar. La jugada, que va agafar tothom amb el peu canviat, li va sortir rodona: malgrat que gairebé tots els sondatges donaven una majoria sòlida al PP d’Alberto Núñez Feijóo i a Vox, el PSOE va resistir i els va impedir de sumar l’absoluta. Tanmateix, el privilegi aritmètic va donar la clau als set escons de Junts per Catalunya.

[MAPES] El càstig als partits independentistes: baixen més on ha pujat l’abstenció

Armengol i el català al congrés espanyol

La primera prova per a veure si Pedro Sánchez seria capaç de construir una majoria d’investidura va ser la mesa del congrés espanyol, que es va elegir el 17 d’agost. El PP tenia l’esperança que Junts no acabaria votant la candidata socialista, la presidenta Francina Armengol. Però el matí mateix de l’elecció els socialistes van començar formalment els tràmits per a fer oficial el català a les institucions europees i van anunciar que permetrien l’ús del català, l’èuscar, el gallec i l’occità al congrés. I així, Armengol va reeixir a ser nomenada. Ara com ara, l’oficialitat a Europa continua encallada perquè s’ha d’avalar per unanimitat i uns quants estats en tenen dubtes. Al congrés espanyol, ja s’hi ha pogut sentir català per primera vegada.

Català al congrés espanyol: de què val un dret si no el fas servir? | Editorial de Vicent Partal

La tornada de Valtònyc

El 28 d’octubre, encara més de sorpresa, un altre exiliat va poder tornar a casa. Josep Miquel Arenas, conegut artísticament per Valtònyc, feia més de cinc anys que vivia a Bèlgica, després d’haver estat condemnat a tres anys i mig de presó per la lletra de les seves cançons. La condemna que li va imposar l’Audiència espanyola havia prescrit d’ençà del 22 de març, però el jutge ho va amagar als advocats de la defensa. Valtònyc va poder trepitjar finalment Mallorca, casa seva, i el Principat, però ha explicat que continuarà vivint a Brussel·les, on té la seva vida, i on la seva batalla judicial va forçar una modificació del codi penal belga perquè la llei d’injúries a la corona es va declarar anticonstitucional. Arenas tenia pendent un altre judici a Sevilla, però evitarà la presó després d’un pacte amb la fiscalia.

Disset hores en cotxe, la crònica de dins de l’esperat retorn de Valtònyc | Crònica de Txell Partal

L’acord per la llei d’amnistia

De resultes de l’aritmètica del 23 de juliol, una vella reivindicació independentista posterior a l’octubre del 2017 va acaparar ràpidament el centre de la conversa política: una llei d’amnistia. Després de més de tres mesos de negociació, el 31 d’octubre el PSOE va anunciar un acord amb ERC per a aprovar una llei d’amnistia, tot esperant que Junts hi donés el vist-i-plau. Malgrat que els socialistes s’hi havien oposat en públic amb rotunditat moltes vegades, Sánchez va justificar la concessió argüint que afavoriria “l’interès d’Espanya i la convivència entre espanyols”. El 13 de novembre, finalment, dos dies abans de la investidura, els socialistes van registrar tots sols una proposició de llei al congrés que inclou també els agents de la policia espanyola. El procés d’aprovació i aplicació definitiva es preveu llarg i complicat.

[DOCUMENT] Així és la llei d’amnistia: dels CDR i el Tsunami als policies de l’1-O

La retirada de Ximo Puig

L’adeu del president Ximo Puig ha estat un canvi potser més previsible d’ençà que va perdre les eleccions a la primavera, però en tot cas posa punt final a la trajectòria d’un home molt influent en la política valenciana. Després d’uns quants mesos encapçalant l’oposició al president Carlos Mazón –Puig va millorar resultat respecte del 2019 i va obtenir quatre escons més, malgrat que no va atènyer la majoria amb Compromís–, el 16 de desembre va anunciar que plegava com a diputat i com a secretari general del PSPV: “Proposaré un congrés extraordinari que marque nous lideratges i noves estratègies.” Durant uns quants dies, el nom de Puig va ser a les travesses com a possible ministre, però Sánchez va acabar revalidant l’ex-batllessa de Gandia Diana Morant, ara a Universitats, i que uns quants mitjans han perfilat com una successora potencial del president de la Generalitat.

Ximo Puig, de l’home tranquil al president desorientat

El trencament de Sumar i Podem

Pedro Sánchez ja té allò que volia: és president. Tanmateix, ara se li poden començar a obrir les esquerdes. Encara nounada la legislatura, ja se n’ha obert una de grossa: Podem, que va concórrer a les eleccions amb el nou partit de Yolanda Díaz, Sumar, és fora del govern espanyol perquè no s’hi ha revalidat la seva opció, que era mantenir Irene Montero a Igualtat. El 5 de desembre, després de discrepàncies com més anava més públiques, el secretariat d’Organització de Podem va decidir d’anar-se’n al grup mixt per a recuperar la veu pròpia, cosa que obligarà Sánchez a fer més equilibris per a impulsar les seves iniciatives. I els problemes no es restringeixen tan sols al trencaclosques governamental, perquè han crescut les crítiques internes al partit: per exemple, la cap dels comuns al Principat, Jéssica Albiach, ha estripat el carnet del partit.

El trencament entre Podem i Sumar complica el trencaclosques parlamentari de Sánchez

L’adeu d’Urkullu i Otegi

L’aliança d’ERC amb Bildu ja va ser notòria la legislatura anterior al congrés espanyol. Ara, després de sis anys de distanciament, són Junts i el PNB els qui s’han anat reconciliant. Però la política basca, de vegades un mirall estrany de la catalana, ha entrat en una fase de renovació important, si més no estèticament. El mateix dia que Junts i el PNB anunciaven un acord per a coordinar la seva acció política, es va saber que el president Íñigo Urkullu no tornaria a ser candidat a les eleccions que s’han de fer, a tot estirar, al juliol. El PNB ha optat per un rostre nou i poc conegut, el diputat Imanol Pradales. I la renovació en va forçar una altra: el candidat de Bildu tampoc no serà Arnaldo Otegi, a qui semblava que, finalment, li havia arribat el moment, sinó el cervell del partit, Pello Otxandiano. A Catalunya hi ha d’haver eleccions abans no s’acabi el febrer de 2025 i tampoc no són clars els candidats dels partits independentistes.

El procés basc que s’encavalca amb el català | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte

 

Crisi al sector de les bombes de calor?

L’ombra de les eleccions al Parlament Europeu, que s’han de fer el juny vinent i que seran les primeres després del Brexit, torna a planar sobre la transició energètica a Europa. La dècada que vivim és clau per a aturar el canvi climàtic i ha arribat l’hora de prendre mesures concretes i efectives, que tindran un impacte sobre la vida diària i, conseqüentment, un cost polític per a aquells governs i partits polítics que les aprovin i tirin endavant. Els partits d’oposició, siguin d’un signe o d’un altre, com més va més fan servir certes polítiques polèmiques aprovades per atacar i desgastar els partits del govern. En aquest context polític, s’han anat endarrerint i allargant un seguit de mesures ambientals que els experts consideren necessàries.

La darrera, de fa pocs dies, ha estat l’endarreriment del calendari per a l’aprovació d’un pla que ha d’impulsar la instal·lació de bombes de calor (aerotèrmia i geotèrmia) a la UE, i corregir els dèficits estructurals detectats pel sector i que impedeixen una acceleració de la instal·lació, d’acord amb els plans fixats per la 2030 per la UE mateixa. El nou pla de bombes de calor s’havia d’aprovar a principi del 2024, i ara passarà a ser aprovat “a la tardor o hivern del 2024-2025”, segons la Comissió Europea, justament passades les eleccions. Una notícia que arriba en un mal moment, perquè el sector ha detectat una baixada del 14% de les vendes i confiava en el nou pla per a recuperar el creixement.

La baixada de vendes de bombes de calor, una notícia preocupant

El 14 de desembre l’Associació Europea de Bombes de Calor (EHPA) informava que havia detectat una baixada de vendes del 14% de bombes de calor per a climatització i aigua calenta alhora (és a dir, aerotèrmia i geotèrmia, excloent-ne els aires condicionats, en què la bomba de calor solament escalfa aire). Després d’un primer trimestre en què continuava el fort creixement de vendes de bombes de calor (+25%) en relació amb el 2022, el segon trimestre va mostrar un creixement zero i durant el tercer trimestre s’ha consumat la tendència a la baixa (-14%) de noves instal·lacions. El descens s’ha centrat en mercats com l’italià (-45%), el finlandès (-66%), el danès (-56%) i l’austríac (-33%). També és preocupant la baixada del 13% en el mercat francès, que amb 121.204 unitats venudes el tercer trimestre és el més important en volum de la UE. El mercat alemany, el segon més gran (120.702), empatat amb el francès, per contra, ha tingut una pujada del 60% de les instal·lacions, però n’ha baixat el ritme, atès que al primer trimestre l’ascens era del 124% i al segon del 103%. Els Països Baixos, un altre dels pocs mercats en què continua el creixement en relació amb l’any passat (+25%), el ritme també s’ha alentit.


La UE vol que s’instal·lin deu milions de bombes de calor addicionals d’ací al 2027 (imatge: Comissió Europea).

L’associació europea atribueix el descens de vendes a una mala estratègia comunicativa de les administracions, algunes de les quals han retardat mesures i així han donat a entendre que el canvi no era tan urgent i necessari, que podia esperar. També hi han incidit canvis en les ajudes públiques. Tot plegat ha fet créixer la incertesa als consumidors. Malgrat que l’EHPA no ho esmenta, un cas paradigmàtic és el nostre país, on els ciutadans no reben les ajudes perquè l’administració és col·lapsada a l’hora de tramitar-les, col·lapse que s’ha causat si mateixa pels requisits que demana. Un altre dels factors que hi contribueixen, d’acord amb l’associació europea, ha estat la baixada del preu del gas fòssil, mentre el preu de l’electricitat que alimenta les bombes de calor no ha variat substancialment, i això fa que les bombes de calor siguin menys atractives econòmicament. Si la crisi energètica, amb el preu del gas pels núvols a bona part d’Europa, va disparar la demanda de bombes de calor, una vegada acabada era previsible un descens del ritme d’instal·lacions noves, amb el gas més barat.

Uns altres experts apunten a raons addicionals. Així, els tipus d’interès elevats han encarit el crèdit per a unes instal·lacions d’aerotèrmia que se situen habitualment entre els 10.000 i 20.000 euros i que generalment es financen amb préstecs. Això també explicaria el descens que ha detectat el sector solar, que assumeix que les instal·lacions de plaques solars fotovoltaiques per a autoproducció baixaran el 2024 en relació amb el 2023. Finalment, cal considerar que els descensos també han estat en mercats madurs, on molts dels consumidors més proclius a adoptar la tecnologia de bombes de calor ja han fet el canvi. Un fenomen semblant al que passa amb els cotxes elèctrics, en què les famílies més conscienciades amb el canvi climàtic ja en tenen un. A partir d’ara, comercialment, cal convèncer a consumidors menys conscienciats, per qui el preu de compra, més elevat en relació amb les tecnologies tradicionals de combustió, és un factor determinant, i no tant la ideologia o la consciència ambiental.

El pla europeu per a accelerar la instal·lació de bombes de calor

Per corregir aquesta situació estructural, la UE havia d’adoptar un pla específic per a bombes de calor. D’acord amb l’Eurostat, el 50% de l’energia consumida a Europa s’empra per escalfar i refredar, i més del 70% és provinent de combustibles fòssils, principalment de gas. En el sector residencial europeu, al voltant del 80% del consum energètic és per a calefacció i escalfament d’aigua. Amb aquests valors, instal·lar bombes de calor esdevé una prioritat política per a la lluita contra el canvi climàtic. El pla europeu per a bombes de calor s’havia d’aprovar a principi d’any, una vegada s’hagués reformat la directiva sobre eficiència energètica dels edificis. Tanmateix, tal com us vam explicar fa poc a VilaWeb, la nova directiva n’ha allargat els terminis en relació amb la proposta original, i això ha endarrerit la data de prohibició de les calderes de gas, la tecnologia que ha de ser substituïda per bombes de calor.


Europa ha d’invertir en la formació i reciclatge d’instal·ladors (imatge: EHPA).

L’endarreriment de la prohibició de les calderes de gas –del 2035, proposat d’entrada, al 2040, aprovat finalment– molt probablement ha tingut com a primera conseqüència l’endarreriment d’un any o més del pla que havia d’impulsar les bombes de calor, més enllà de la qüestió electoral. Tanmateix, la necessitat d’impulsar aquesta tecnologia a tot el continent continua essent plenament vàlida. De moment, la UE continua amb els objectius d’instal·lar 10 milions de bombes de calor addicionals el 2027, xifra que ha de pujar a 30 milions el 2030, solament tres anys més tard. Xifres que com més va més difícils d’assolir semblen i que podrien patir també una rebaixa per un efecte dòmino. En tot cas, per fer possible aquests objectius, la Comissió Europea estima que calen 750.000 instal·ladors addicionals, i que la meitat dels que hi ha necessitaran formar-se per saber treballar amb bombes de calor. Aspectes que havien de ser coberts pel nou pla.

Un altre element per a l’endarreriment: el fons social per al clima

Un altre aspecte clau per a expandir la instal·lació de les bombes de calor seran les ajudes públiques i l’establiment de nous mecanismes de finançament. La Comissió Europea confia en el nou fons social per al clima, que ha d’aportar 87.000 milions a partir del 2026. Amb aquests diners, els estats membres podran impulsar mesures d’eficiència energètica als edificis i de descarbonització de la climatització, incloent-hi la instal·lació de bombes de calor, i ajudar especialment a les cases vulnerables i les microempreses. Aquests fons s’obtindran del nou sistema de comerç de drets d’emissions ETS 2, que posarà un preu a les emissions de CO2 dels combustibles fòssils que fem servir als edificis, al transport per carretera i en més sectors, a partir del 2027, tot i que es pot prorrogar fins el 2028. Els consumidors no haurem de pagar directament les emissions, sinó les empreses comercialitzadores del combustible. Però això repercutirà necessàriament en l’encariment del preu que paguem a la factura, encara que no sigui directament. A conseqüència d’aquest encariment, augmentarà la competitivitat econòmica de les bombes de calor contra les calderes de gas. Però ateses les dates previstes per a la generació d’aquests fons econòmics (2027-2028), el pla d’acció per a les bombes de calor es podria retardar encara més.


Milions de cases es poden beneficiar d’un sistema de calefacció, la bomba de calor, que és net i sostenible (imatge: EHPA). Les inversions previstes pel sector privat, en perill

Tal com hem vist, els plans de la UE d’instal·lacions de bombes de calor per al 2030 són molt ambiciosos. I, a més, vol que el gruix del mercat sigui cobert per producció europea. Per a fer-ho realitat, cal que el sector privat faci inversions molt importants en noves fàbriques i capacitat logística. L’EHPA ha detectat que el sector privat ha anunciat inversions per valor de 7.000 milions d’euros fins el 2025, per a cobrir la demanda necessària de bombes de calor que hi haurà fins a final de la dècada, d’acord amb les intencions que havia expressat la UE. Tanmateix, si ara els organismes europeus en retarden els plans, aquestes inversions són en perill, atès que els fabricants no invertiran uns diners que després no puguin recuperar amb unes vendes inexistents.

Thomas Nowak, secretari de l’EHPA, ha dit que el nou retard europeu no solament impactaria en el sector i les inversions, sinó que afectaria el camí d’Europa cap a les emissions zero i tots els consumidors que volien poder triar una calefacció neta assequible i sostenible. I ha apuntat allò que ja esdevé una norma, tot i les planificacions: “Europa va enrere en la descarbonització de la generació de calor. Tot i això, en lloc d’entomar el problema desenvolupant i publicant el pla d’acció de bombes de calor, la Comissió Europea l’ha ajornat indefinidament.” L’EHPA ho qualifica de badada: “Ajornar aquest pla per a després de les eleccions europees tan sols es pot titllar d’error. Instem la presidenta Von der Leyen, el comissari d’Energia Simson i tots els comissaris a reconsiderar la decisió urgentment.” El sector considera que malgrat que després de les eleccions del juny hi hagi una Comissió Europea nova, que pot prendre una decisió ràpida, el retard serà considerable, especialment tenint en compte que som en un moment crític i ja no hi ha marge de temps.


La UE segueix els passos del Regne Unit en l’endarreriment de l’aplicació de polítiques de descarbonització.

Si els països de la UE van criticar el govern britànic perquè va retardar mesures ambientals i de descarbonització, les institucions europees segueixen aquests mateixos passos uns quants mesos després. Malgrat els clams científics i les peticions dels moviments ambientalistes que demanen a les institucions que prenguin accions urgentment, el calendari polític continua anant a un ritme massa lent, també a escala europea, tot i les declaracions públiques dels dirigents polítics i governamentals. Ara com ara, i tal com apunten els experts de fa temps, l’escull principal per lluitar contra el canvi climàtic no és ni tecnològic, ni econòmic, ni de recursos materials. És polític.

En companyia de Mina

Vaig passar el confinament en la seva companyia, escoltant a través de YouTube un disc sencer que havia enregistrat al seu estudi de Lugano el 2001, titulat, justament, Mina in studio, i que amb la generositat que la caracteritza havia penjat a la disposició de tothom. No solament l’escoltava en bucle sinó que l’anava enviant per uatzap a totes les meves amistats. Mina Mazzini, Mina, era fins llavors per mi un record de joventut que havia recuperat de més gran, als anys noranta, però que aquell 2020 havia passat a l’ampla mar de la memòria. Fins que amb la pandèmia va tornar, no recordo exactament com. A casa, el músic saberut de tots els gèneres, amant com jo de les veus femenines, la trobava melodramàtica. De res no havia servit durant anys que li al·legués les lloances a la diva italiana de Sarah Vaughan, Louis Armstrong, Sinatra i Lizza Minnelli, i com qui diu l’havia d’escoltar d’amagat.

Però aquell confinament no va tenir més remei que sentir-me’n parlar, de la gran Mina, que, llavors, no tenia notícia que continuava publicant discos i anava descobrint tot un altre món seu: l’estreta col·laboració amb els músics, les tonades dels seus grans èxits o versions d’uns altres renovades amb la veu any rere any afinada per la poètica del treball lluny dels focus mediàtics i dels concerts. Tant se’m va endinsar, des dels records més joves al present, que la vaig incloure en la memòria personal que escrivia aquells mesos de pandèmia, “Labor inacabada”, el relat final del que seria aquella tardor el Tríptic de la terra.

Mina s’havia retirat dels escenaris el 1978, tant de concerts com de la televisió, i es va instal·lar a la suïssa Lugano, amb estudi propi a casa. Des d’aquell moment no ha parat de guanyar densitat. Busqueu-la a YouTube i no us en penedireu, continua penjant-hi discos sencers.

Té vuitanta-tres anys fets (Busto Arsizio, Llombardia, 1940) i no hi ha res ni ningú que la pugui treure del seu estudi a casa per a cantar. Durant el confinament, la seva “Città vuota”, ciutat buida, deia millor que res ni ningú com ens podíem sentir tants enamorats dels carrers que no els podíem trepitjar. Una cançó d’amor trencat, i així era a les cases, els hospitals, arreu. Carrers plens de gent, diu la cançó, que semblen buits perquè l’altre/l’altra no hi és. “Ma so che la città / vuota mi sembrerà / se non torni tu”… El poder evocador de la veu, la música, la poesia de la música popular.

Hi ha coses, però, que ni Mina no pot controlar: aquest mes d’octubre, una de les seves cançons, “Ancora, ancora, ancora”, es va fer viral en el tancament de la desfilada de moda de Gucci a Milà, de gran parafernàlia, com correspon a aquestes mogudes de l’art i el comerç entrellaçats, que la casa en qüestió fa temps que acompanya d’alguna obra d’art efímer generalment conceptual, a través, enguany, del productor cinematogràfic Mark Ronson: sense que Mina hagués mogut un dit (esperem que ho sabés i n’hagi cobrat els drets), la seva veu, remesclada, va sonar en el tancament final de la desfilada, un cub negre que s’anava il·luminant amb un roig diuen que pompeià, el mateix roig dels llavis de Mina quan es va acomiadar de la vida pública cantant justament “Ancora, ancora, ancora”.

Cada any publica disc, que immediatament es ven a milers i fins milions. En els últims ha inclòs, en la promoció que en fa a través del seu propi canal, Mina Mazinni Official, clips de la seva imatge tractada amb intel·ligència artificial. Aquest segle ha estat també una molt seguida columnista. Del 2000 al 2011, columna diària a la portada de La Stampa, alhora que, entre el 2003 i el 2015 mantenia consultori a l’edició italiana de Vanity Fair amb els seus lectors.

Acabo l’any en companyia de Mina i des d’aquestes ratlles us la recomano, ama i senyora de la seva vida i del seu art que demostra any rere any que a l’art no li cal estar en el focus dels mitjans ni dels escenaris, més aviat és potser al contrari. Salut, grande signora.

Papirum: la botiga que vol salvaguardar l’art d’escriure a mà

Al número 2 de la Baixada de la Llibreteria, fent xamfrà amb el carrer de la Dagueria, hi ha una botiga singular, un comerç emblemàtic que no solament preserva un espai ancestral del nucli antic de la ciutat de Barcelona, al bell mig del barri Gòtic. Papirum salvaguarda l’art d’escriure a mà.

Paper de carta, targetes per a deixar notes, sobres, llibres en blanc folrats amb pell o amb paper decorat a mà, plomes d’au i estilogràfiques i pots de tinta, llapis i allarga-llapis, de quan tot s’aprofitava bé. No deixen ni un sol espai buit, en aquest raconet de la Ciutat Vella.

És la botiga de Dolors Crespo Sabadell. Va néixer al barri d’Horta, i a l’edat de vint-i-quatre anys va triar Itàlia “per tallar el cordó umbilical”, diu. Filla única, sentia que ho tenia tot, menys el seu camí. I un dia de pluja, passejant pels carrers de Florença, va descobrir una botiga de paper pintat a mà. Al mig de la capital de la Toscana, el paper decorat artesanalment, rememora, li va robar el cor.

Va entrar a la botiga a demanar si li podien ensenyar a fer-ho, però li van dir que no. I se’n va anar a la Biblioteca Nacional Central de Florença a cercar els llibres que sí que la podrien instruir en aquell art de la carta marmorizzata, el “paper de marbre”. Va voltar encara per més biblioteques, com la Sormani de Milà, per aprendre tota sola la tècnica que la duria a una dedicació que li feia bategar una il·lusió.

Papirum conserva l'aparador històric, del segle XIX, fet de fusta sobre sòcol de marbre negre. En Flavi, fill de Dolors Crespo, mestressa de la botiga, atén la clientela. La botiga fa onze metres quadrats, però n'aprofiten cada racó. Tot per a escriure a mà

Quan va tornar a Barcelona, va passar set mesos cercant al barri Gòtic un local per a obrir-hi la seva botiga de paper decorat a mà. I es va fixar en una cantonada on venien artesanies de vidre. Malgrat que no tenien cap anunci de traspàs, hi va entrar a demanar, i li van dir que sí que marxarien, però que ja hi havia algú interessat a obrir-hi un frànkfurt. Afortunadament, va poder tancar un bon tracte amb els propietaris i l’any 1981 va adquirir el local per donar-hi vida a l’art que l’havia enamorada i que encara avui dóna corda a l’escriptura a mà.

A cada raconet de la botiga, hi ha una exquisidesa de paper. Als prestatges, alguns dels quals són originals del 1800, quan el local va ser de la família Rubió, llibreters i impressors, hi trobem ara els llibres de les paraules no escrites. Són llibres en blanc, folrats amb pell i amb paper decorat artesanalment, una part dels quals feta a Roma i l’altra, a Barcelona.

Cada matí, en Flavi, fill de la Dolors, obre la botiga. Ella hi acostuma a ser a la tarda. “Quan sóc aquí, sóc al meu món”, diu. “M’agrada tractar el públic, la relació amb els clients, amb qui fas lligams, també amb estrangers, i això és maco, són gent cultivada, els agrada escriure. I crees un clima que és molt bonic.”

Van ser amics seus de Florença els qui li van suggerir el senzill nom de Papirum per a batejar el seu peculiar comerç. A dins, som realment a “la catedral de la cartoleria (papereria)”, tal com anomena la seva botiga una altra de les seves amigues italianes.

Dolors Crespo va començar a enquadernar i folrar amb el paper que ella mateixa pintava a mà aquests llibres per a ser escrits, i amb el seu fill ha voltat totes les fires internacionals en què el paper té un prestigi.

Podem trobar-hi pots de tinta i plomes. En Flavi ensenya una ploma i mostra com escriu. Hi venen tota mena d'estris per a escriure. Fins i tot, hi venen segells per tancar sobres amb cera calenta. També hi ha allarga-llapis, per aprofitar fins a l'últim trosset per escriure. Hi venen tota mena d'estris per a escriure. Hi venen tota mena d'estris per a escriure. Un viatge sobre paper

Papirum no és una papereria clàssica, escapa totalment del concepte que coneixem. Crespo explica que en el moment de registrar oficialment el negoci no sabien on col·locar-lo. L’aparador és un viatge pel món. Darrere els vidres, hi pengen globus aerostàtics. Boles del món, brúixoles, rellotges d’arena i munts de llibres desendreçats són la presentació original d’una botiga única. L’establiment conserva la façana del 1800, amb l’aparador de fusta sobre sòcol de marbre negre.

El grinyol de la porta, quan ens obrim pas cap a l’interior de la botiga, ens acompanya a un espai especial. La sensació és de trobar-nos dins un vaixell, perquè hi predomina la fusta i perquè de dins estant, brúixoles, àbacs de les marees, astrolabis i llibres fora de lloc a l’aparador fan imaginar el moviment causat per les onades en un viatge per mar. Són onze metres quadrats plens de materials per a escriure, amb pell, fusta i decoracions sublims, com ara els papers de carta fets amb paper varese originalment de la regió italiana del Vènet, al segle XVII, plens de colors i petits motius estampats.

“Els estrangers aquí es tornen bojos”, diu Dolors Crespo. Hi troben estris seleccionats amb molt bon gust: carteres de pell, agendes, postals, gravats de llocs de Barcelona de dues autores, segells per a tancar sobres amb cera calenta, i paper florentí per a escriure cartes, amb la inicial de la persona que escriu i paper a granel, fet a mà al molí paperer Ca l’Oliver de Gelida. També hi ha punts de llibre de plata fets a Zamora i utensilis decoratius d’època.

Hi ha llibretes de tota mida de paper decorat. També hi ha fundes de pell per a estris per a escriure (com ara llapis o plomes) i per a documents (com ara passaports). Un dels articles més notoris són les llibretes cobertes de pell. Un dels articles més notoris són les llibretes cobertes de pell. També hi ha tota mena de fundes per a llapis. L'estètica exterior de les llibretes és d'allò més variada, perquè guarden les històries que encara no s'han escrit.

D’estilogràfiques, n’hi ha de moltes marques, totes de molta qualitat, amb preus dels vint euros a més de mil, “de cases importants”, segons que ens explica Crespo. Tot és molt escollit, i arribat d’Itàlia, Alemanya, l’estat francès, pràcticament de tot Europa. Hi ha punts de llibre fets a Catalunya, estoigs per a bolígrafs que també poden protegir ulleres, fets amb una pell extraordinària, molt suau, i amb molts usos possibles.

Tot va començar amb el paper decorat amb què Dolors Crespo Sabadell enquadernava llibres, i, a poc a poc, ha anat procurant més motius per a obrir la porta d’aquesta botiga que sobreviu en un carrer de molt pas de vianants entre la plaça de l’Àngel i la de Sant Jaume, però amb pocs comerços de tota la vida. “Aquí, al cor de la ciutat, no té nom el que ha passat”, lamenta. “De quan vaig arribar a ara, res a veure, el barri. Es va perdent l’essència de la ciutat, i és una pena, no ho cuiden. D’associació de comerciants, ja no n’hi ha. Abans fèiem reunions per decorar el carrer, i ara ho fa l’ajuntament”, explica. Aleshores li ve al cap el barri més antic de Florença, on no hi ha accés de vehicles, ni cap McDonald’s, solament al costat de l’estació. “Aquí no s’entén tot el que es deixa perdre.”

Hi ha tot d'objectes curiosos. Dins la botiga, sembla que siguem dins un vaixell, pels elements de viatges que hi ha. Dins la botiga, sembla que siguem dins un vaixell, pels elements de viatges que hi ha. També hi podeu trobar gravats de diversos llocs de Barcelona.

Balanç de l’any a les xarxes socials: felicitat falsa?

Ja fa dies que les xarxes socials van plenes de recopilacions d’allò que ha estat l’any 2023 per a nosaltres: les cançons més escoltades a Spotify, els viatges que hem publicat a Instagram, els llibres que hem llegit… Per Cap d’Any s’acostuma a fer memòria de tot allò que hem viscut, i a les xarxes socials la gent acostuma a reconstruir un relat que mostra la versió més positiva i feliç de l’any. Però, és real? O solament en mostrem una cara?

Com celebrar el Cap d’Any? Deu propostes per a acomiadar el 2023

Fer balanç de l’any és positiu. “No podem tenir una salut mental raonable si de tant en tant no ens parem a pensar en què som i què hem viscut”, explica el psicòleg i educador Jaume Funes. Per això, recomana de fer una pausa meditativa per valorar el significat que han tingut per a nosaltres totes les experiències viscudes: “Si no, l’acumulació ens acaba desestabilitzant.” D’aquesta manera, diu, podem entendre quines coses de l’any ens han agradat i quines no, i podrem projectar amb més claredat com volem que sigui l’any vinent.

Però fem això, a les xarxes? Sílvia Martínez-Martínez, doctora en ciències de la informació i la comunicació per la UOC, diu que les xarxes, on impera el ritme frenètic, no acostumen a propiciar el temps necessari per a reflexionar sobre allò que ha passat. “Aquesta successió d’imatges tendeix a mostrar la part més positiva i accentua la necessitat de mostrar els èxits i de rebre aprovació a través dels m’agrada, mentre que amaguen la part que no ens agrada del nostre dia a dia.”

La societat de la comparació

En aquest sentit, Funes alerta del perill que pot implicar fer memòria de les coses viscudes si acabem projectant a les xarxes socials una imatge que dista de la nostra realitat. L’inconvenient és que donem una imatge positiva i de felicitat perquè els altres es construeixin aquest ideal sobre nosaltres.

Així, segons que explica, hem construït la nostra personalitat amb relació a com ens veuen els altres: “Som en bona part la definició que un altre, una relació, o una vivència ens explica què som. El problema és la desproporció excessiva que hi ha entre com ens sentim en funció del que els altres diuen que som i com som realment nosaltres.”

Funes admet que vivim en una societat de la comparació. És una realitat que ja existia molt abans de l’arribada de les xarxes socials, però accentuen que pensem que la vida dels altres és millor que la nostra. “Si un usuari compara la seva realitat amb aquesta vida idíl·lica que troba a les xarxes, la seva autoestima se’n pot veure ressentida i pot acabar buscant un model de vida inabastable, amb la frustració que implica”, exemplifica Martínez-Martínez.

Així, quan arriba Cap d’Any, és fàcil que ens enduguem la impressió que l’any dels altres ha estat molt millor que no pas el nostre. “Cada vegada que veiem aquest resum de l’any, la comparació ens acaba anul·lant com a persones”, detecta Funes. De fet, diu que a les xarxes provem de mostrar-nos meravellosos i molt actius, cosa que representa un frau per a nosaltres mateixos i frustra els altres.

Triar la vida que volem mostrar

Funes explica que a les xarxes socials és molt fàcil de mostrar als altres tan sols la part de la vida que ens interessa que vegin. Una necessitat que s’alimenta quan l’efecte aconseguit és una allau de m’agrades o comentaris positius. “A les xarxes o plataformes socials és més fàcil projectar el que volem, perquè podem interactuar amb gent que no ens coneix personalment, amb poca relació cara a cara, fet que facilita amagar allò que no volem que sàpiguen”, explica Martínez-Martínez. A més, detecta que la satisfacció d’agradar, obtenir m’agrades i fer-se popular fan que no es vulgui compartir allò que pugui originar rebuig o no tingui acceptació social.

També alerta de les facilitats que ofereixen les plataformes per tapar tot allò que no sigui agradable estèticament: “Ofereixen filtres i més recursos per fer que aquestes imatges que compartim es mostrin divertides i perfectes, generant una il·lusió de realitat que en molts casos ens allunya del que realment ha passat.”

Jaume Funes: “Una cosa és que els joves es construeixin amb Instagram, una altra és que s’oblidin de qui són”

Com ho podem gestionar?

Funes considera que l’antídot per a evitar frustracions quan comparem el balanç del nostre any amb el de la resta és procurar pensar en un mateix i ser autèntic. “Si vius tant en l’aparador, quan en surts t’entra la depressió, perquè el món fora de l’aparador té de tot, felicitat i infelicitat.” Martínez-Martínez celebra que hi hagi usuaris que s’allunyin de l’entorn de les aparences de les xarxes socials i no vulguin fer servir imatges retocades. Això permet d’establir relacions basades en la confiança i promou l’autoacceptació, diu.

Per això, opta per fer resums de l’any amb un missatge positiu i d’autosuperació, on es vegi el resultat de l’esforç, la dedicació i la perseverança, amb una narració d’interès, sinceritat i de valor. “Aquests continguts també poden generar felicitat a les persones que els veuen, i unes altres emocions, com ara l’esperança”, concreta. “Podem culpar Instagram, però la culpa no és d’Instagram, sinó de la nostra deshumanització”, conclou Funes.

L’any 2024 pot empitjorar moltes crisis per tot el món 

No hi ha cap dubte que el 2023 ha estat un any difícil. A Ucraïna, la contraofensiva contra la invasió russa s’ha enfonsat en un estat d’empat desolador. Al Llevant, un conflicte amb dècades d’història ha esclatat en una guerra sense precedents i d’alta intensitat a Gaza. La majoria dels habitants d’aquest territori han estat expulsats de casa seva, uns 20.000 palestins han mort en qüestió de setmanes, i un quart de la població de Gaza passa gana, segons les Nacions Unides.

“Les coses no poden anar pitjor”, va dir l’altre dia Arif Husain, l’economista en cap del Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides, als periodistes. “No he vist mai res comparable a això que passa a Gaza. I a aquesta velocitat.”

Tot i que aquestes dues guerres han ocupat l’atenció dels mitjans de comunicació principals durant gran part de l’any, també s’han anat gestant més crisis.

Al Sudan i Myanmar, guerres civils ruïnoses, marcades per innumerables atrocitats i informes de crims de guerra, fan caure estats ja disfuncionals i causen crisis humanitàries en espiral. A gran part de la regió subsahariana, els cops d’estat i les usurpacions de poder han sacsejat la regió. La inestabilitat social i les pressions econòmiques post-pandèmiques han fet créixer les migracions a tot el món.

Enguany, a més, acabarà essent l’any més calorós registrat mai. Amb sequeres i inundacions agudes. El moment més xocant va ser, sens dubte, al setembre, quan la pluja abundant ca causar la fallida de preses i inundacions ràpides que van matar més d’11.000 persones al nord-est de Líbia. “Aquest desastre és d’una proporció mítica”, va dir un funcionari de Salut libi en aquell moment.

En vista d’aquestes calamitats, es podria esperar que el nou any portés notícies més bones. Però com a humil portaveu de males notícies, he de demanar disculpes: hi ha moltes coses que poden anar malament el 2024 i moltes crisis que empitjoraran.

La guerra a Gaza arriba a un punt d’inflexió perillós. Tot i que els funcionaris israelians prometen una campanya llarga, la batalla actual porta els 2,2 milions de palestins de Gaza a l’abisme. Aquest territori és el lloc més perillós del món per a ser un civil. Abans del 7 d’octubre, quan Hamàs va llançar l’atac al sud d’Israel, el 80% de la població de Gaza necessitava assistència humanitària. Ara tothom en necessita i tan sols una petita part de tot allò que es necessita hi arriba. Organitzacions d’ajuda i molts mandataris mundials demanen un alto-el-foc i un augment de l’ajuda humanitària a Gaza. Però sense una aturada de les hostilitats, la guerra pot sacsejar la regió, amb la incorporació de faccions antiisraelianes amb bases al Líban i Síria, i causar un flux sense precedents de refugiats palestins cap a Egipte.

En la seva “llista de vigilància d’emergència” anual publicada aquest mes, el Comitè Internacional de Rescat (CIR) va classificar el conflicte a Israel i als territoris palestins ocupats com la segona crisi més destacada a seguir el 2024.

El primer lloc va ser per a la guerra civil al Sudan, molt menys coneguda, en què vuit mesos de combat entre l’exèrcit del país i les Forces de Suport Ràpid paramilitars han fet que més de la meitat del país necessiti ajuda humanitària i han forçat més de sis milions de civils a abandonar casa seva. Uns dinou milions de nens no tenen educació, atès que el conflicte ha tancat milers d’escoles.

“El Sudan s’ha convertit en la crisi de desplaçats més gran del món”, explica Elshafie Mohamed Ahmed, del CIR, a l’informe. “La capacitat de lliurar ajuda és obstaculitzada per la manca d’accés humanitari i de fons. La polarització ètnica, tribal i regional de la guerra amenaça encara més l’accés limitat actual.”

L’Àfrica és l’indret de la majoria dels altres punts calents potencials de què parla el CIR. Tres països de la “cintura de cops d’estats” a l’Àfrica Occidental –els estats dirigits per juntes militars de Burkina Faso, Mali i el Níger– són a la llista. L’exèrcit de Burkina Faso pateix per l’augment de l’activitat militància islamista, amb faccions renegades que controlen més de la meitat del país. A Mali i el Níger, on hi ha dinàmiques semblants, la creixent inseguretat alimentària i l’escassetat d’ajuda estrangera aboquen milions de persones cap a perills més grans.

Els deu països de la “llista de vigilància” del CIR representen el 86 % de tots els qui necessiten ajuda humanitària a escala mundial. Darrere la inestabilitat política que consumeix aquestes societats hi ha l’amenaça d’un planeta en escalfament, atès que les sequeres i més xocs climàtics afecten algunes de les comunitats més vulnerables del món. “Allò que abans eren cercles separats de crisi ara són un diagrama de Venn amb una intersecció en expansió”, escriu David Miliband, president del CIR. “Fa tres dècades, el 44% dels conflictes es produïen en estats vulnerables al clima. Ara és el 67%.”

L’administració Biden ha aconseguit principalment de mantenir el suport occidental per a la resistència d’Ucraïna a l’agressió russa. Però la seva capacitat d’acció serà limitada en un any electoral dividit i fins i tot la seva capacitat de finançar Kíiv és en dubte, sense parlar de la capacitat per a abordar les nombroses crisis a més llocs, de Somàlia a l’Afganistan o en un Haití dominat per bandes criminals, que és a punt d’enfonsar-se com a estat.

A l’Àsia, també les eleccions a Taiwan poden anar marcades per noves provocacions de la Xina. Però la conflagració més gran pot ser a Myanmar, on la junta governant és colpejada per un atac llançat per una coalició de grups armats rebels i veu com més va més abandonaments a les seves files. No obstant això, la situació actual “no apunta cap a un enderrocament a curt termini al camp de batalla, sense desenvolupaments imprevists”, assenyala Morgan Michaels, investigador associat de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics. “Més aviat, Myanmar es dirigeix cap a una nova fase del conflicte, marcada per un règim debilitat, però encara perillós, una violència més intensa i més incertesa.”

 

Una família espiada per raó d’estat

El 17 de desembre de 2019 uns agents de la Guàrdia Civil esperaven Elies Campo a l’aeroport de Barcelona. El van veure arribar acompanyat d’una altra persona, i el van fotografiar sense que se n’adonessin. A Campo, li controlaven els moviments perquè veien que era un expert en tecnologia informàtica i que també era independentista. Consideraven que formava part de l’equip de desenvolupadors de l’aplicació del Tsunami Democràtic, juntament amb sis experts més, i li van començar a seguir la pista dins la causa secreta 85/19 que instrueix encara avui el jutjat de l’Audiència espanyola que dirigeix Manuel García-Castellón. Campo no ha acabat formant part de la desena d’investigats per terrorisme, però durant un temps tant ell com els seus pares, els doctors Elías Campo Güerri i Maria Cinta Cid Xutglà, van ser objecte d’espionatge per part de la Guàrdia Civil, amb intervencions telefòniques, seguiments i infeccions amb programari espia. Per una raó d’estat. El cas d’espionatge que va patir la família Campo Cid revela un possible patró en el mètode de l’espionatge polític a l’independentisme i un forat negre que encara no ha aclarit ningú: quan es fa servir Pegasus i qui el fa servir?

Tant el patró d’actuació com el forat negre es desprenen de la comparació de tres documents diferents: l’informe de Citizen Lab sobre el Catalangate, del 18 d’abril de 2022; la llista dels divuit espiats reconeguts pel CNI en la comissió de secrets oficial del congrés espanyol el maig del 2022, i les referències de la Guàrdia Civil a Elies Campo en la peça secreta 85/19 sobre l’organització del Tsunami Democràtic.

El “hacker de barret blanc”

Perquè la Guàrdia Civil sembla que arriba a Campo mitjançant l’espionatge a un dels seus col·legues, Jordi Baylina, enginyer de telecomunicacions i tota una autoritat mundial sobre la tecnologia de la cadena de blocs, el blockchain. Tots dos participaven en el projecte Vocdoni sobre vot electrònic. A Baylina li van infectar el mòbil amb Pegasus per primera vegada el 29 d’octubre de 2019, just quan s’havia esdevingut l’onada més potent de protestes al carrer contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Així consta en l’informe de Citizen Lab. Curiosament, el 29 d’octubre és un dia clau per la Guàrdia Civil perquè va piular a Twitter un missatge denunciant que el govern espanyol censurava comptes de Github relacionats amb el Tsunami Democràtic. Com que van veure que en el seu perfil (públic) a Twitter es definia com a “desenvolupador de Blockchain, fanàtic d’Ethereum, hacker de barret blanc i lluitador per la llibertat de Catalunya”, s’hi van abraonar.

En els informes de la Guàrdia Civil a l’Audiència espanyola del 16 de desembre es demana aleshores de punxar els telèfons mòbils de Baylina, i el jutge ho concedeix. I el 15 de gener es va autoritzar als agents d’instal·lar-li un programari espia al mòbil. Però segons l’informe de Citizen Lab, a Baylina ja li havien infectat el mòbil amb Pegasus aquell 29 d’octubre; tres vegades més durant el novembre i dues vegades el desembre, l’11 i el 23. La via d’infecció amb Pegasus podia ser diferent, perquè, de fet, el CNI va reconèixer haver espiat Baylina.

I tant eren objectiu Jordi Baylina com Elies Campo. En el cas de Campo, el CNI no va reconèixer pas haver-lo espiat amb Pegasus. I això, de fet, quadra amb l’informe de Citizen Lab. Perquè Campo viu i treballa als Estats Units, i l’empresa desenvolupadora de Pegasus, la israeliana NSO Group, no permet d’infectar mòbils amb números nord-americans. I van provar amb ell una primera alternativa d’accés a les seves comunicacions, el 5 de desembre de 2019, una setmana més tard d’haver accedit per primera vegada al mòbil de Baylina. Els espies van decidir de provar una infecció amb el programari maliciós anomenat Devil’s Tongue, desenvolupat per Candiru, una altra empresa israeliana fundada per ex-treballadors de NSO i que no depèn solament del número de telèfon.

Elies Campo, dels EUA estant, va rebre el 5 de desembre un correu electrònic que duia el remitent del Registre Mercantil de Barcelona i que tenia informació objectiva sobre una empresa que ell administrava. En el correu, l’advertien que hi havia una altra empresa, de nom semblant, que s’havia registrat al Panamà. Però el correu, que revelava un alt grau de coneixement previ de l’activitat de Campo, però era ple de faltes d’ortografia en català, era fals, era un parany per a poder-li introduir a l’ordinador el Devil’s Tongue. No van reeixir, perquè Campo no va fer clic a l’enllaç. Però no van desistir, i van pensar un pla alternatiu, amb el punt de mira en els seus pares, Elías Campo Güerri i Maria Cinta Cid Xutglà.


Correu rebut per Elias Campo, ple de faltes d’ortografia. L’assalt al mòbil dels pares

Poques setmanes després d’haver rebut aquell correu, Elies Campo Cid va viatjar dels Estats Units a Catalunya per passar les festes de Nadal amb els pares. Va arribar a l’aeroport el 17 de desembre, el dia que els guàrdies civils d’incògnit l’esperaven per controlar-li els moviments. Precisament aquesta és la primera data en què el telèfon de la seva mare fou infectat amb Pegasus, segons l’informe del Catalangate. L’endemà, dia 18, el telèfon del seu pare també fou infectat. I en el cas de Maria Cinta Cid hi ha constància de set infeccions més en dies posteriors, del dia 19 de desembre fins al 9 de gener, pocs dies abans de la tornada d’Elies Campo als EUA.

Aquesta informació amb les dates de les infeccions dels pares d’Elies Campo encaixa perfectament amb les dates durant les quals la Guàrdia Civil el va anar seguint físicament i en va controlar els moviments, d’ençà del moment que va trepitjar l’aeroport. Aquell dia també van identificar la persona que l’acompanyava, de qui els agents van dir que era la seva parella, i en van aportar dades personals, i els van seguir en el trajecte que van fer de l’aeroport fins a l’hotel on es van allotjar. Aquells seguiments els van fer sense haver demanat encara al jutge de l’Audiència espanyola cap autorització ni tan sols per a punxar-li el telèfon amb número de l’estat espanyol, i no ho van fer fins el 10 de gener, amb autorització del jutge del dia 15. Però, mentrestant, els telèfons dels seus pares eren infectats constantment en un intent d’accedir a comunicacions personals seves de manera indirecta.

El doctor Campo Güerri, catedràtic de patologia de la Universitat de Barcelona, és una autoritat en el seu camp, i el maig del 2021 va rebre, de mans del rei espanyol, Felipe VI, el Premio Nacional d’investigació en la categoria de medicina. La doctora Cid Xutglà és doctora de l’Hospital Clínic de Barcelona, professora de la Universitat de Barcelona i experta reconeguda en malalties autoimmunitàries. Els mòbils corporatius de tots dos van ser infectats amb Pegasus, i les dades confidencials de tots els seus pacients van ser exposades de manera il·limitada als responsables policíacs que els van espiar entre el desembre del 2019 i el gener del 2020.

La doctora Cid Xutglà explicava així a VilaWeb pocs dies després de l’esclat de l’escàndol del Catalangate la gravetat de la intromissió de què havia estat víctima: “En el meu telèfon particular tinc xats amb els meus companys on discutim casos de pacients. I des del meu dispositiu tinc accés al correu corporatiu. Com que el servidor on tenim el correu corporatiu ens garanteix la confidencialitat discutim sobre casos de pacients amb el seu nom, i no tan sols amb el número de la seva història clínica. A més, en el telèfon també hi tinc fotografies, moltes de meves. Jo he passat per un tractament oncològic, i m’he fet fotografies, com fa molta gent, quan no tenia cabells, quan els cabells sortien, del pit abans de l’operació, del pit després de l’operació. Són fotografies de la meva intimitat. Per això penso que és molt greu.”

No fou fins pocs dies abans de fer-se públic l’informe del Catalangate que Elies Campo no va saber que també havien infectat els mòbils dels pares. Perquè va pensar que era ben possible, atès que ell n’havia estat un objectiu; durant els mesos d’anàlisi dels casos d’espionatge els investigadors es van fixar que una fórmula habitual consistia a infectar els dispositius de les persones de l’entorn més immediat i més íntim de les víctimes. Va fer analitzar els mòbils dels pares i els experts de Citizen Lab van descobrir no solament que, efectivament, els havien infectats amb Pegasus, sinó que, en el cas de la mare, van detectar un sistema d’infecció de clic zero, és a dir, que no cal que la víctima faci clic a cap enllaç perquè li introdueixin el programari maligne. Aquesta vegada, Pegasus va atacar l’aplicació iMessage i el motor de navegació web del sistema iOS.

La intervenció de les comunicacions privades de tots dos metges es va fer sense autorització judicial, tenint en compte que el CNI, que requereix l’autorització d’un jutge del Suprem, no va reconèixer pas haver-los espiat. I en tota la causa que fins ara ha transcendit del Tsunami Democràtic no consta cap petició d’autorització per part de la Guàrdia Civil per poder-los espiar. Qui ho va fer, aleshores? Qui ho va decidir, qui ho va autoritzar i qui ho sabia?

Seguiments a domicilis

Es veu en aquest cas un possible patró, segons el qual Pegasus entra en joc quan no es vol o no es pot infectar el mòbil d’un investigat amb el procediment judicial habitual i amb el programari espia de què disposa la Guàrdia Civil. Sabien que Elies Campo seria poc temps a Catalunya, coincidint amb les festes de Nadal, van punxar-li el telèfon amb número de l’estat espanyol, van espiar els seus pares amb Pegasus i el van seguir físicament per tot arreu. En la peça secreta a la qual ha tingut accés recentment VilaWeb consten seguiments a Elies Campo quan anava al Departament de Polítiques Digitals, a la Via Laietana. Van comprovar que s’hi va estar una hora i mitja.

El 9 de gener de 2020 el van seguir fins a un espai de coworking al barri de Gràcia de Barcelona, on es va reunir amb un soci d’una companyia de la qual era inversor, i s’hi va estar tres hores. La Guàrdia Civil no sap de què van parlar, però en el seu informe diu que sospita que devien reunir-se “amb ànim de desenvolupar alguna mena d’eina informàtica”. L’endemà, el 10 de gener, el van seguir a una reunió que va tenir amb dues persones més que la Guàrdia Civil assenyalava com a possibles desenvolupadors de l’aplicació del Tsunami. Una reunió en una casa a Vallvidrera durant quatre hores, de les 19.00 a les 23.20. Van decidir d’establir un control fix sobre aquest domicili, durant molts dies, controlant qui hi entrava i qui en sortia, fins i tot quan Elies Campo ja havia tornat als Estats Units, tot i que els agents es pensen que probablement viu a Suïssa.

La intervenció de les comunicacions d’Elies Campo es va prorrogant durant tota la primera meitat del 2020, malgrat la pandèmia. El jutge autoritza que s’allargui la intervenció del seu telèfon amb número de l’estat espanyol però la Guàrdia Civil acaba veient que pràcticament no el fa servir mai. No el poden infectar amb Pegasus, i l’escassa informació que treuen d’ell i dels seus projectes informàtics l’obtenen d’intervencions telefòniques a uns altres investigats que són pròxims a Campo. Segons la documentació que ha pogut consultar VilaWeb, l’investiguen si més no fins a final d’aquell any. Graten tota mena d’informació i troben que l’abril del 2019 havia volat a Brussel·les, en unes dates en què també hi van anar més experts informàtics. Això fa concloure a la Guàrdia Civil que es volia preparar amb el Consell de la República un projecte de separació d’Espanya de manera digital.

Però totes aquestes investigacions han acabat en no res. La causa l’ha accelerada fa poc el jutge García-Castellón per l’interès que té de rebentar l’amnistia acordada entre el PSOE i els partits independentistes, tot mirant de tirar-la endavant amb l’acusació de terrorisme. Però ni Elies Campo ni Baylina no hi són. Durant els darrers anys han furgat en la seva vida, els han seguit, han entrat fins a casa amb programaris espia, i han posat de manifest el caràcter prospectiu d’aquesta investigació. I el seu cas no és pas únic.

Toni Soriano: “Sense la immunització, probablement hauríem tingut una gran onada de bronquiolitis”

Tothom ho ha notat aquestes festes: la circulació de virus respiratoris ha crescut, i no parlem tan sols de la covid, sinó també de la grip, el refredat comú i el virus respiratori sincicial (VRS). Aquest darrer virus és el causant principal de la bronquiolitis, que és la inflamació de les vies aèries petites, fonamentalment criatures més petites de dos anys. El doctor Toni Soriano, pediatre i epidemiòleg de l’Hospital Vall d’Hebron i vocal de la junta de la Societat Catalana de Pediatria, explica que enguany el virus ha circulat molt, malgrat que ja es va arribar al pic fa unes quantes setmanes. Però aquesta circulació del virus no s’ha traduït en gaire casos greus o hospitalitzacions, perquè sembla que la immunització amb nirsevimab, un anticòs monoclonal, ho ha impedit. Parlem de tot plegat amb el pediatre, que també destaca la importància de la vaccinació de la grip entre els més petits.

En quina situació som en aquest moment respecte de la bronquiolitis?
—El VRS és el causant principal de la bronquiolitis, i la incidència del VRS en l’atenció primària és molt elevada en comparació amb la temporada passada. En canvi, l’impacte que ha tingut en l’hospitalització ha estat menor en comparació amb els anys anteriors a la pandèmia perquè la franja dels més petits, sobretot els menors de sis mesos, ha estat protegida per la mesura preventiva de la immunització amb l’anticòs monoclonal nirsevimab.

Com ha disminuït aquest impacte als hospitals?
—Tenim la dada provisional que al nostre hospital hi ha hagut una reducció de les hospitalitzacions per VRS d’un 60% respecte de l’any passat en un mateix període de temps. La bronquiolitis va associada sobretot a un primer episodi d’infecció per VRS i generalment es produeix en els més petits de sis mesos. Això s’ha evitat amb la mesura de l’anticòs monoclonal, que bloca l’entrada del VRS a la cèl·lula respiratòria i evita aquesta repercussió en l’afectació bronquial. Sense la immunització, probablement hauríem tingut una gran onada epidèmica de VRS, de bronquiolitis, que probablement hauria tensat el sistema hospitalari. Hi ha hagut ingressos, però han necessitat menys suport.

Però la circulació del virus ha estat alta.
—La immunització amb aquest anticòs monoclonal no evita la circulació del virus, però sí que evita que es pugui replicar, pugui afectar el bronquíol i pugui generar una malaltia greu. Aquesta setmana ha sortit al New England [Journal of Medicine] el resultat del darrer assaig clínic que es va fer sobre aquest anticòs, i es veu una reducció de més del 80% en els casos que l’havien rebut.

Per què ha circulat més, el virus?
—Tornem a la normalitat, no és una transmissió superior a la que havíem tingut en algunes temporades anteriors a la pandèmia. Sí que veiem que augmenta molt la grip A, som en un nivell moderat d’incidència, i aquí també tenim una mesura que s’ha engegat aquesta temporada: la vacunació dels nens de sis mesos a cinc anys, que també poden acabar hospitalitzats. Hi ha temporades en què la soca del virus de la grip que circula no coincideix amb la vacuna, però enguany sí que hi ha una coincidència. Per tant, els vacunats probablement estan molt protegits de les formacions greus.

Però no s’ha arribat a una cobertura com la del VRS, de moment.
—Ara mateix la cobertura de vacunació de grip en aquesta franja d’edat no arriba ni al 25%. En canvi, la cobertura per VRS amb l’anticòs és superior al 84%. Ara tenim una eina molt important en la primària, la possibilitat de fer un diagnòstic ràpid. Abans, el pediatre et deia “això és un virus” davant un quadre víric que no se sabia què el causava. Ara tenim mètodes ràpids que ens permeten de diagnosticar quin virus és. Hi ha bacteris que van associats a aquestes infeccions, sobretot en el cas de la grip i el VRS, i això és útil per a estar més alerta en els mesos o setmanes següents.

Què explica que s’hagi tornat a dades de transmissió semblants a les d’abans de la covid?
—A l’hivern circulen més virus per factors com el fred o que ens quedem més a casa. Hi ha factors meteorològics i socials, i això no és fora de la normalitat, anem tornant a la normalitat i això és una bona notícia. Ens ha passat per sobre el tsunami de la pandèmia, que ens ha trastocat l’epidemiologia dels virus respiratoris, i no recordem el que passava normalment en aquesta època. Hem d’aprendre a immunitzar-nos i a conviure amb els virus, però alguns fan més mal que uns altres.

I s’hi ha afegit la covid.
—Sí, i la vacunació de la covid per a la gent gran i exposada a riscos hauria de ser contínua i mantenir-se. El virus de la grip o el del VRS són dos dels que fan més mal, i, per tant, s’hi han de posar mesures de prevenció. Amb uns altres virus probablement no necessitem una mesura de prevenció per protegir-nos perquè així estimulem el nostre sistema immunitari, és una manera de generar una defensa potent contra reinfeccions. Alguns ens serveixen com a estímuls, recordatoris per a la nostra memòria immunològica, uns altres és millor que no els vegem. Però si els veiem, és millor tenir una capa de protecció addicional.

Tornant exclusivament a la bronquiolitis, com en podem distingir els símptomes?
—Primer cal saber que el 70% de les infeccions per VRS són infeccions de vies respiratòries altes, no sempre originen bronquiolitis. Circula molt de VRS, però als més petits, que són els que acaben fent bronquiolitis greus, la immunització els ha protegits. El VRS pot causar principalment tos, mucositat i febre quan es queda en un refredat, però si hi ha una dificultat respiratòria ens han de saltar les alarmes. Això vol dir que el virus afecta el bronquíol i que el nen, com que no té la capacitat pulmonar d’un adult, pot caure en insuficiència respiratòria. Hem de consultar el metge quan hi ha dificultats per a respirar, quan deixa de menjar, està molt apàtic, vomita… Però la majoria de vegades es queda en congestió nasal i tos que se’n van de seguida.

Què recomanaríeu per a prevenir d’encomanar-se?
—El VRS no es transmet només per gotetes que traiem quan parlem, tossim o cantem, també per contacte indirecte: si estosseguem sobre una taula, hi passem la mà i ens la posem a la boca. Cal bona higiene personal, de superfícies i ventilació, però sobretot cal evitar contacte amb persones vulnerables si estem refredats i malalts. En persones grans, el VRS no és tan important com la grip, però pot acabar descompensant situacions com ara d’una malaltia pulmonar obstructiva crònica i de capacitat pulmonar reduïda.

Lliure elecció de llengua?

1. A l’acord signat entre PP i Vox surt el terme ‘lliure elecció de centre’, i pel que fa a la llengua només surt “el dret dels pares a la lliure elecció de la llengua del 1r ensenyament”, és a dir, a infantil i a 1r i 2n de primària, que és quan s’aprèn a llegir i a escriure. I continua dient que “el dret a la lliure elecció de la llengua del 1r ensenyament es farà extensiu a la resta d’etapes educatives” en què el 1r ensenyament ja no es fa perquè ja és assolida la lecto-escriptura. El redactat és clar. I, a més a més, la llei de NL i la llei d’educació preveuen l’exercici d’aquest dret per part de pares i mares només en aquesta etapa educativa. Això és el que hi ha signat. Res pus. I ara, un pacte entre partits pot ampliar uns drets que no s’han establert per llei? Pot impedir que s’assoleixin uns altres drets establerts?

2. El conseller ens ha dit que es complirà la llei de NL, la llei d’educació i el decret de mínims. Entesos. El decret de mínims preveu que les assignatures socials i científiques es facin en català, d’acord i en coherència amb un projecte educatiu arrelat al territori on es fa l’ensenyament. És cert que es poden canviar les matèries que es fan en català, però ho fa cada centre, de forma ben justificada, amb l’aprovació del consell escolar i l’aprovació del servei d’inspecció. I després s’ha de decidir quines altres matèries es faran en català per arribar al 50% del còmput horari.

3. Tot el que signifiqui retrocés de la presència del català als centres es pot recórrer als tribunals. Ja hi ha jurisprudència al respecte. La normalització del català a les Illes ha de ser progressiva fins a, tal com declara l’Estatut d’Autonomia, “arribar a la igualtat plena de les dues llengües oficials pel que fa als drets dels ciutadans”. Ha de ser progressiva, i no regressiva. Som enfora de la igualtat plena.

4. Mai no s’ha imposat la immersió lingüística als centres de les Illes Balears. No existeix una normativa illenca que reguli la implantació de l’ensenyament 100% en català. Existeix només una normativa del PP de l’any 1997 –fa 26 anys– que regula l’ensenyament del 50% en català. La resta fins arribar al 100%, s’ha fet per consens de la comunitat educativa i amb l’aprovació del consell escolar del centre.

5. Podem afirmar que el decret de mínims no es compleix a cap centre de secundària de Palma, Calvià, zones costaneres de Mallorca i d’Eivissa, etc. I ho sabem des de fa més de vint anys. Una certesa que queda registrada a les memòries que els centres lliuren al servei d’inspecció cada final de curs.

6. Plans pilots, i la resta de quadratures del cercle per a fer bunyols pedagògics, que vagin per davall del 50% de l’ensenyament en català, no garanteixen que l’alumnat sàpiga les dues llengües en acabar l’escolarització obligatòria a setze anys.

7. El català ja fa estona que necessita de forma urgent polítiques actives, participades i consensuades per tots els agents a tots els àmbits i a tot el territori. I el PP no està fent res en positiu per la llengua pròpia del territori –que és la que s’ha format i ha crescut en aquest territori durant un temps determinat– i que és la llengua catalana.

8. Tota normativa que afecti la llengua catalana en l’àmbit educatiu ha de passar a ser debatuda i analitzada per tots els membres del Consell Escolar de les Illes Balears per poder emetre’n l’informe preceptiu i també s’ha de negociar a la mesa sectorial de l’ensenyament públic i del privat concertat.

9. Un altre òrgan de representació de la societat illenca que s’hi ha de pronunciar és el Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears (CSL), on hi ha representació de tots els grups parlamentaris, consells insulars, ajuntaments, universitat, organitzacions empresarials, sindicats, entitats culturals i de lleure, associacions… Aquest CSL enguany encara no ha fet la seva reunió anual prescrita.

10. I per acabar cal recordar que la majoria de pares i mares, quan els han plantejat l’opció de la tria de llengua del primer ensenyament, sempre han triat, majoritàriament, l’ensenyament en català.

Maria Antònia Font, filòloga i activista pel català.

Pàgines