Vilaweb.cat

Controlat l’incendi forestal que ha obligat a desallotjar un Parc Aquàtic a Cullera

Efectius de bombers han donat per controlat a les 17.24 hores d’aquest dissabte l’incendi forestal declarat en una muntanya propera a el parc aquàtic Aquopolis, a Cullera, i que hores abans ha obligat a desallotjar el recinte de forma preventiva per la proximitat de les flames.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El foc s’ha iniciat a les 15.45 hores en una zona de vegetació a prop de Aquopolis i ha obligat a establir la situació 1 de el Pla Especial Davant el Risc d’Incendis Forestals (PEIF), segons ha informat el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat Valenciana.

Aquest nivell 1 es decreta quan una situació d’emergència provocada per un o diversos incendis forestals pot afectar greument béns forestals o afectar lleument a la població i béns de naturalesa no forestal, per a l’extinció pot ser necessari incorporar mitjans extraordinaris.

Fins al lloc s’han mobilitzat tres dotacions de Cullera, Gandia i Silla, respectivament, un coordinador forestal i un oficial de el Consorci Provincial de Bombers de València, una unitat de bombers forestals de la Generalitat amb una autobomba, un agent mediambiental, un avió i una unitat de prevenció d’incendis.

A les 16.50 hores s’han retirat els mitjans aeris. A la zona han quedat treballant dues unitats de bombers forestals amb dues autobombes, dues dotacions el Consorci i quatre brigades de la Diputació de València.

Els treballs dels bombers se centren a evitar que el foc puga afectar el parc aquàtic, segons han informat des del Consorci. No obstant això, el recinte ha estat desallotjat de forma preventiva a causa de la proximitat de les flames. El foc evoluciona de manera “positiva”.

The post Controlat l’incendi forestal que ha obligat a desallotjar un Parc Aquàtic a Cullera appeared first on VilaWeb.

El dia que la literatura de Jordi Cussà es va maridar amb els vins del celler Bàrbara Forés

A final de maig d’enguany es va fer la darrera sessió del cicle In vino literae, que fa dialogar un viticultor amb un escriptor, iniciativa impulsada per l‘Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i el Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya. En aquesta ocasió, van participar-hi l’escriptor Jordi Cussà i els vins que elabora Pili Sanmartín del celler Bárbara Forés (DO Terra Alta). Esperàvem amb ganes aquest maridatge de dos personatges inquiets, sense por d’obrir camins, gent de marges, atrevits, que s’han arriscat per trobar una veu pròpia, amb una manera molt lliure d’expressar-se que fuig de l’autocomplaença i de la cultura d’aparador.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Jordi Cussà no va poder ser-hi perquè la seva salut, ja feble, havia empitjorat. Tot i que ningú no temia ni sospitava llavors que li restaven poques setmanes de vida. En lloc de Cussà, va participar-hi Alba Cayón, gerent i editora de Comanegra, el segell que va editar el seu últim llibre, El primer emperador i la reina Lluna. Cayón va treballar braç a braç amb ell per publicar aquesta novel·la de gairebé sis-centes pàgines. El testimoni de Cayón ens va acostar al Cussà escriptor, al seu procés de creació, projectes, etc.

Us oferim uns fragments d’aquella sessió centrada en l’obra de Jordi Cussà, que es va morir ara fa una setmana. Només hem canviat els temps verbals en alguns moments. L’acte es va fer a l’auditori del Vinseum i la Televisió de Vilafranca va enregistrar-lo. El podeu recuperar sencer ací.

Com va arribar l’original d’El primer emperador i la reina Lluna a Comanegra i quina impressió us va fer la primera lectura?
—Alba Cayón:
El manuscrit ens va arribar una mica per casualitat. Jordi Cussà col·laborava amb Comanegra traduint algunes obres. Aleshores, el director editorial, Jordi Puig, li va demanar si tenia alguna obra seva acabada. Ens va enviar un manuscrit que maquetat feia sis-centes pàgines. La llargària ens va fer respecte d’entrada, però quan el vam començar a llegir ens va produir addicció. Va ser una sorpresa enorme, perquè no vam poder deixar de llegir-lo fins al final. T’omplia tant! Òbviament, nosaltres ja coneixíem l’obra de Jordi Cussà, però aquesta peça era molt diferent. En Jordi ha tocat gèneres molt diferents, sempre deia que no li agradava menjar cada dia macarrons, com tampoc no li agradava escriure sobre el mateix. Sempre provava nous camins. El primer emperador i la reina Lluna és una obra de factura clàssica, amb un ordre cronològic.

Al llarg de la seva trajectòria, Cussà no va defugir l’experimentació.
—Alba Cayón:
Jordi Cussà és un dels grans narradors de la literatura catalana contemporània. Potser perquè se l’ha encaixonat molt en les novel·les dels “anys vermells”, que en diu ell, les que parlen de l’època d’addicció a les drogues (Cavalls salvatges, Formentera Lady), no el coneixem prou, però la seva carrera literària va molt més enllà. Per exemple, té un gran projecte que és una trilogia de què ja ha publicat dos volums, La serp i El ciclop, on fa una història de la civilització humana, començant al segle IV aC a Empúries. A cada capítol fa un salt d’uns cinquanta anys i els protagonistes són descendents dels personatges del capítol anterior. Els capítols es poden llegir com a relats, però tenen un fil que els uneix. El primer volum arriba al segle segon de la nostra era; el segon, a l’època medieval i en té un tercer per a publicar, que arriba als nostres dies. Ell defensava i repetia que de civilització només n’hi havia una i hi havia cultures diferents.

Al llarg de la seva trajectòria, Jordi Cussà va experimentar i va trobar la seva veu. Fem el paral·lelisme amb Pili Sanmartin, del celler Bàrbara Forés. Ella, sisena generació, des que va arribar al celler el 2014 va tenir l’obsessió de trobar-hi la seva veu i el seu lloc. Per això va començar un camí propi amb la gamma dels Vins En Moviment.

—Pili Sanmartín: A casa hi havia una manera de treballar i de fer les coses i jo, per a fer-me meu el projecte, també vaig necessitar trobar el meu camí. Tenia moltes inquietuds i preguntes, perquè no venia del món de l’enologia ni de l’agricultura. Però, des del primer moment, a casa se’m va deixar espai per a experimentar i aprendre. En el meu aprenentatge hi ha molta intuïció, fet que veig que compartim amb Jordi Cussà, i també molta experimentació. Vaig posar en marxa els Vins En Moviment amb la falca: “Vins salvatges que neixen de la llibertat.” Era fruit de la necessitat d’expressar, des de l’interior més pur, la connexió entre el paisatge, tu i el vi. La vida és moviment i el vi és moviment; és una matèria viva que va evolucionant. El nom també volia fer fugir la idea d’una vida estàtica i trencar el cànon clàssic de vins blancs i vins negres, i defensar que hi ha possibilitats múltiples a l’hora de fer-los.

En aquest punt de la sessió, es va tastar un primer vi de la gamma Vins En Moviment, l’Ancestral, fet amb la morenillo, una varietat de raïm recuperada a la Terra Alta.

—Pili Sanmartín: Aquest ancestral –escumós que acaba la fermentació a l’ampolla– és fet de morenillo, una varietat local de la Terra Alta gairebé extingida. Durant molt de temps es va creure que per les seves característiques no era apta pel procés d’elaboració. Perquè tenia poc grau i deien que tenia poc color, tenia els tanins molt fins. Quan pagaven el quilo de raïm als pagesos segons el grau, aquesta varietat no interessava. Però a casa sí que ens ho va semblar. Vam trobar una vinya de morenillo que era a punt d’arrencar-se, vam començar a treballar aquesta varietat i ens va agradar. Vam plantar més vinya de morenillo al peu de la serra de Pàndols, paisatge de la batalla de l’Ebre, amb orientació nord, en una zona obaga. I vam començar a fer el Templari. Però avui tastem En Moviment Ancestral. La primera anyada de l’ancestral va ser el 2018, perquè en aquella època vaig descobrir els ancestrals i em van agradar molt.

Hi ha un doble procés: la recuperació d’una varietat de raïm tradicional i la recuperació d’un procés d’elaboració tradicional. Això connecta amb la tradició. Quan arribeu al celler comenceu a posar en marxa la voluntat de recuperar certs elements d’una tradició vinícola de la Terra Alta que s’havien anat deixant de banda.
—Pili Sanmartín:
Jo, d’entrada, tenia un conflicte molt gran amb la paraula “tradició”. Trobava que era carrinclona. No m’hi sentia còmoda. Però he fet una feina per a capgirar-ho i he entès que tota la tradició de la nostra comarca forma part de la nostra història, i conèixer-la ens ensenya el present i ens permet d’avançar cap al futur. Entendre el concepte de tradició també m’ha ajudat a reconciliar-me amb els vins brisats, que són els altres que he impulsat a casa. També volia explicar que aquest ancestral és un vi molt resilient. El vam fer per primera vegada perquè aquell any el porc senglar havia destrossat la banda alta de la vinya. Gairebé no quedava raïm. Vam tastar-lo i ens en va agradar el gust i vam collir el que hi havia. El vam entrar al celler. Però quan vam fer l’analítica, feia deu graus. I vam decidir de convertir-lo en ancestral.

Com es va fer seva la tradició Jordi Cussà, per a trencar-la després?
—Alba Cayón:
En Jordi Cussà assumeix la tradició per a després jugar-hi. I això també té a veure amb el risc.
—Pili Sanmartín:
Prendre riscs és una manera de tirar endavant i una oportunitat per a aprendre.
—Alba Cayón:
Això es transmet, sigui a qui beu un vi o a qui llegeix un llibre. Aquesta motivació arriba.
—Pili Sanmartín:
Després hi ha la part de la subjectivitat que connecta el món del vi i la literatura, especialment la poesia. No existeixen les veritats absolutes. Quan tastes un vi o llegeixes un poema, interpretes.

És evident que el vi és cultura, però a vegades no és tan fàcil cercar el vincle entre la literatura i el vi. Abans d’acabar la sessió, vam voler mostrar dues experiències interessants: una de vinculada a Jordi Cussà; l’altra, a Pili Sanmartín.

La primera: Aquest febrer, l’editorial L’Albí ha publicat el recull de contes Dies de roses i vi, del col·lectiu Lola Palau, pseudònim que aplega un grup d’escriptors de l’òrbita de la ciutat de Manresa i del Pla de Bages, del qual Jordi Cussà formava part. El llibre s’obre amb un conte seu que passa a l’Olimp amb els déus grecs i fabula sobre com accepten Dionís després d’haver tastat el primer vi de la història, fet amb raïm d’una varietat de sarments que havia trobat a la ciutat persa de Shiraz. Cada relat de Dies de roses i vi té una varietat de raïm com a protagonista. A fi que els escriptors anessin més ben guiats, un enòleg de la DO Pla de Bages els va parlar de les varietats que s’hi troben i les seves característiques. El resultat, molt notable.

També Pili Sanmartín escruta la relació entre vi i poesia amb l’espectacle Petjada i llavor, que es va estrenar el 5 de juny.

—Pili Sanmartín: Amb la Maria Miró, amb qui ja havíem fet alguns projectes vinculant poesia i vi i fem una col·laboració a Tarragona Ràdio, teníem ganes de fer alguna cosa especial amb els Vins En Moviment i vam començar a llegir i seleccionar poemes i els vam vincular a aquesta sèrie. La Judit Ulldemolins també va entrar en la proposta i hem muntat un espectacle que fem al peu de la serra de Pàndols.

La sessió es va acabar amb el tast de Vins En Moviment 2, Macabeu, del celler Bàrbara Forés, que neix d’una vinya vella de macabeu, de vuitanta anys. És un brisat –maceració amb les pells durant quatre mesos–, amb una criança de vuit mesos i un temps a l’ampolla. Les pells protegeixen i per això els brisats tenen vida llarga. Explicava Pili Sanmartín: “Els brisats eren part de la tradició vinícola de la Terra Alta i es van deixar de fer. Ara que n’hem tornat a fer un a casa, ha estat una manera de connectar-nos amb la tradició, amb els nostres ancestres.”

The post El dia que la literatura de Jordi Cussà es va maridar amb els vins del celler Bàrbara Forés appeared first on VilaWeb.

Avions buits a dalt del cel

L’avió sense turistes va enlairar-se de l’aeroport del Prat divendres a la tarda amb una hora de retard. Sortíem a les 18.20 cap a Nova York. Els passatgers teníem una vista inèdita, poc habitual, gairebé única: davant els ulls, desenes i desenes i desenes de seients buits. De les 314 places de l’Airbus A330-200 n’hi havia, a tot estirar, 70 d’ocupades. Unes 250 restaven buides. Però, per un d’aquells misteris de la burocràcia de les grans multinacionals, tan ineficient com la dels estats, la companyia Iberia havia situat, tot i trobar-nos en plena covid-19, la majoria de la setantena de passatgers ben al costat els uns dels altres, amb la part central de l’avió gairebé buida del tot, alhora que a la part del darrere, i a primera classe (ara en diuen eco), gairebé no s’hi cabia. Era el primer cop que veia que anar a primera no sortia a compte. Durant el vol, és clar, els passatgers, per raons de mans, distància i mascareta, es van anar recol·locant, distanciant-se els uns dels altres, i veies força fileres senceres amb un sol ocupant, en algun cas estirat i tot, dormint com si fos en un llit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fins ara, gràcies a la covid-19, teníem vista i viscuda la ciutat de Barcelona sense turistes, amb un centre de la ciutat recuperat per grups de nens que jugaven a pilota on abans hi havia ramats de turistes. Amb un Park Güell ple de veïns. Amb restaurants sense necessitat de reserva. També teníem vistes, i viscudes, meravellats, estacions d’esquí del Pirineu obertes per a vuit-deu esquiadors. Quan el Ripollès era talment confinat que ni els de Vic no podien pujar a la Vall de Ribes, la vall de Núria va passar de ser una estació familiar a ser una estació quasi particular. De milers d’esquiadors, a grapats de veïns. I ara afegim-hi, a aquesta llista, avions comercials enlairant-se cap als Estats Units buits a dalt del cel. Un dia ho explicarem: néts meus, hi hagué un temps que, un divendres de juliol, els avions s’enlairaven buits perquè no pemetien turistes; tot just si obrien la porta a passatgers amb passaport nord-americà, passatgers amb permís de residència (la ‘green card’) o passatgers amb passaport militar que de manera poc discreta es barallaven amb les hostesses de vol perquè els tractessin com a tals. Tot plegat feia que l’avió comercial semblés particular, tant que va venir d’una mica que no tragués la pilota per a jugar amb el nano a mig passadís, a 8.000 metres d’altitud.

Durant el vol l’actitud de màniga ampla de les hostesses (sense perdre mai del tot l’aire autoritari que les impregna) ens va permetre de continuar amb el nostre especial Joaquin Phoenix (després de Walk the Line, vam tornar a mirar Joker) amb la mascareta posada, però passant a un seient que no era el nostre una vegada, dues i tres. Simplement, pel plaer d’anar canviant de seient. El reduït servei de bord ens permetia d’entrellucar hostesses llegint llibres gruixuts llargues hores dins el seu espai, rotllanes de converses del personal de bord per a omplir les hores mortes i un aire d’hostal de comarques tranquil i relaxat que omplia l’avió transoceànic i que feia pensar en una taula de jugadors de botifarra en un racó de la nau contaminant.

Una volta a l’aeroport John Fitzerald Kennedy (JFK), la cua per a comprovar passaports i ‘green cards’ es va moure molt més ràpidament que no és habitual, les preguntes del policia, normalment inquisitorials (quant fa que sou fora del país, a quina adreça estareu, quina feina feu), eren substituïdes per un silenci, un somriure, i un ‘Welcome’ que, per amable que fos, i ho era, parava a anys llum de l’abraçada tendra, emocionant i enriquidora d’un ‘grandpa’ abraçant els néts catalano-americans, després de llargs mesos de no veure’ls en carn i ossos, i de vuit hores de vol transoceànic en un avió tan buit que semblava irreal.

The post Avions buits a dalt del cel appeared first on VilaWeb.

Quan Barcelona i València van aturar el cop d’estat del 1936

El 18 de juliol de 1936, els generals, caps i oficials més reaccionaris de l’exèrcit espanyol van mirar de fer un cop d’estat que, quan va fracassar, va donar pas a una guerra que es va prolongar durant quatre anys. Que el cop no reeixís a Barcelona i València va permetre als defensors de la democràcia de resistir i organitzar poders plenament autònoms i populars com ara el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i el Comitè Executiu Popular a València.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fins aquell moment, Barcelona havia viscut una situació relativament tranquil·la en comparació amb la crispació extrema que imperava a gran part de l’estat espanyol. La victòria del Front Popular era incontestable i la Lliga Catalana havia acceptat el seu lloc a l’oposició. La ciutat s’engalanava i es preparava per a l’Olimpíada Popular mentre feia la Setmana contra la Guerra, del 13 de juliol al 19, amb diverses conferències, exposicions i concerts.

El 18 de juliol va ser un dia normal per a la majoria dels ciutadans, tot i els rumors constants que arribaven sobre l’aixecament militar a l’Àfrica i més indrets. Però les autoritats catalanes feia temps que estaven alerta. El capità Frederic Escofet, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, i el coronel Vicenç Guarner, cap dels serveis d’ordre públic, havien organitzat una xarxa de vigilància d’ençà de feia setmanes, havien rellevat els comandaments de menys confiança i havien preparat un pla amb les forces que tenien al seu abast: dos mil agents de la Guàrdia d’Assalt i Seguretat i tres-cents dels Mossos d’Esquadra.

Guarner era un element clau. Era el cap de la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA) a Catalunya –en contraposició de la reaccionària Unió Militar Espanyola (UME)– i tenia informants en totes les unitats militars. Gràcies a això es va confiscar documentació al domicili del capità Pedro Valdés Martel on es detallava el pla de cop d’estat. La CNT també s’havia preparat: havia organitzat la militància i acumulat armes al camp del Júpiter, que es va convertir en un centre d’operacions. Tot i els rumors d’una revolta imminent, la Generalitat es va negar a lliurar armes, cosa que va causar que el 17 de juliol els anarquistes assaltessin les armeries del port de Barcelona i el 18 desarmessin els serenos de la ciutat.

La batalla incerta de Barcelona

La conspiració va començar l’albada del 19 de juliol, propiciada per l’assassinat del diputat conservador José Calvo Sotelo uns dies abans. Els militars van sortir de les casernes a les cinc del matí i van anar al centre de Barcelona. Però, a la mateixa hora, van sonar les sirenes de les fàbriques i dels vaixells ancorats al port. Un avís per als obrers. Els guàrdies d’assalt es van col·locar estratègicament, mentre anarquistes i militants de partits com ara el POUM o Estat Català instal·laven barricades amb les armes que tenien a l’abast a l’espera dels militars.

El president Lluis Companys aquesta vegada ho seguia des de la prefectura de la policia de la Via Laietana amb el conseller de Governació, Josep Maria Espanya, el comissari d’Ordre Públic, Frederic Escofet, i els comandats Vicenç Guarner i Francesc Arrando.

Els revoltats, uns cinc mil soldats, procedien de les casernes del Bruc, de la de Numància, a Hostafrancs; dels Docks, a l’Avinguda d’Icària; Bailèn (Sant Andreu), Lepant i Drassanes, i estaven formats per dos regiments d’infanteria, dos de cavalleria, dos d’artilleria i un batalló de sapadors minadors. Això feia preveure que la lluita seria desproporcionada: canons i metralladores contra pistoles, escopetes i algun fusell. Els militars pensaven d’apoderar-se ràpidament dels accessos al centre de la ciutat –plaça de Catalunya, d’Espanya, Universitat i la dels Cinc d’Oros–, i dels centres de poder –Telefònica, Correus, Generalitat, ajuntament, comissaria de la Via Laietana…–, mentre es dirigissin cap al nucli antic. Els mossos protegien l’actual plaça de Sant Jaume i els guàrdies d’assalt es feien forts en els objectius dels militars. Les barricades de la CNT s’estenien per tota la ciutat i blocaven el pas dels revoltats.

Barcelona era un camp de batalla. La lluita popular i les forces de la Generalitat van resistir i fins i tot van tenir unes quantes victòries, amb gestes heroiques, i cadascuna els aportava noves armes. Els revoltats van anar poc coordinats. Potser creien que la situació seria similar a la dels fets d’octubre de 1934, i no van pensar de controlar la ràdio, fet que els hagués permès de difondre comunicats i fer crides als afins.

A les 10.00, els revoltats s’havien apoderat de la plaça de Catalunya i de la Universitat, del Paral·lel i de Pau Claris amb Diputació, però amb moltes dificultats i sense poder entrar al casc antic. A la mateixa hora va arribar el general Manuel Goded en hidroavió des de Mallorca i es va fer càrrec de la direcció de l’aixecament.

Barcelona aixafa la revolta militar

Hi ha uns quants factors que van començar a capgirar la situació. El primer va ser la intervenció de l’aviació provinent del Prat, que va bombardar el parc d’artilleria de la caserna de Sant Andreu, d’on els anarquistes van aconseguir trenta mil fusells i armes pesants.

L’altre gran factor va ser la intervenció de la Guàrdia Civil espanyola. A les 14.00, una columna de vuit-cents agents armats i uniformats va anar cap a la Via Laietana. Amb uns oficials dividits i amb un clar tarannà conservador, semblava que finalment havien optat per mantenir-se fidels a la república espanyola. Però un canvi de parer podia fer caure les institucions catalanes en aquell moment mateix.

El coronel Antonio Escobar, amb Companys i Escofet al balcó de la comissaria, es va posar a les ordres del president i va enviar els agents a la plaça de Catalunya i de la Universitat. Ja hi havia dos-cents guàrdies d’assalt enfrontant-se als revoltats a la plaça de Catalunya, després d’haver sortit de sobte de les boques del metro. La batalla es començava a decantar.

Finalment, amb la Capitania assetjada, el general Goded va acceptar de rendir-se a la Guàrdia Civil. Després va llegir un comunicat per ràdio en què ordenava que les tropes entreguessin les armes. A unes altres localitats catalanes, com ara Tarragona, Manresa i la Seu d’Urgell, s’havien mantinguts fidels a les autoritats republicanes; mentre que a Girona, Figueres, Lleida o Mataró, els militars s’havien imposat, però es van rendir quan van escoltar la capitulació.

El dia 20 encara es combatia en alguns indrets. Les Drassanes, amb una trentena d’homes, va caure arran d’un assalt dels anarquistes, i una columna de cavalleria refugiada al convent de les Carmelites de la Diagonal va ser linxada i executada per la població.

Després de trenta-tres hores i cinc-cents morts, la gran majoria obrers, es va aturar la revolta. Entre les víctimes hi havia el dirigent anarquista Francisco Ascaso i el diputat d’ERC Amadeu Colldeforns. Es va guanyar gràcies a la planificació i la unió d’agents, militants de partits i obrers. Una batalla que ha estat recordada posteriorment com la primera derrota del feixisme.

La població atemoreix els militars a València

El general Manuel González Carrasco va arribar el dia 18 a València per fer-se càrrec de la direcció de l’aixecament. Ara, la situació que es va trobar era caòtica per als conspiradors. D’ençà del començament, el general tenia dubtes i diversos factors que van fer augmentar aquest temor. La nit del 18 al 19 va haver de canviar de domicili per evitar de ser detingut per la policia i, més tard, Lluís Lúcia, cap de la Dreta Regional Valenciana –integrada a la CEDA– es va desentendre del cop i mantenir fidel als republicans, tot i que en un primer moment s’hi havia compromès. A més, d’ençà de bon matí hi havia una gran mobilització obrera, acompanyada del desplegament dels guàrdies d’assalt.

A l’exèrcit hi havia nervis i divisió. El general González Carrasco volia haver anat a Barcelona, però s’havia hagut de fer càrrec de l’organització perquè el general Goded no havia volgut perquè no ho veia clar. La majoria de generals i coronels eren fidels a la república espanyola i l’aixecament depenia en gran part del comandant Bartolomé Barba, fundador de la UME, que havia de fer front als oficials de la UMRA.

El general Fernando Martínez-Monje, cap de la Capitania General de València, que es mantenia fidel al govern republicà, per tranquil·litzar la situació, va ordenar l’aquarterament de les tropes a l’espera de què passés a Madrid i Barcelona. A la ciutat hi havia vaga general i els obrers demanaven armes, però Martínez-Monje s’hi va oposar. A les casernes, la situació era límit. Els obrers les envoltaven i preveien qualsevol moviment. El general negociava amb els diferents comandats, mentre a dins algunes unitats es negaven a formar.

La rendició de Goded a Barcelona finalment va desactivar la revolta a València, i el general Gonzalez Carrasco i el comandant Barba Hernández en van haver de fugir per mar d’amagat. L’endemà, 20 de juliol, la UGT i la CNT van crear les Milícies Valencianes per controlar els punts principals de la ciutat i els voltants de les casernes. Finalment, el dia 22, es va formar el Comitè Executiu Popular, que va assumir el poder. El formaven els sindicats i els partits del Front Popular, inclosos Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra.

Per restablir l’autoritat, el govern espanyol va enviar el dirigent Diego Martínez Barrio a València, al capdavant d’una junta del govern que havia de pactar una sortida pels militars. Però el 23 de juliol, quan es va anunciar la dissolució del Comitè Executiu Popular, s’hi va negar. Els intents de revolta a la caserna de Paterna van fer que els milicians assaltessin les casernes per la força entre el 29 de juliol i el 2 d’agost. No obstant això, generalment els milicians i els militars van confraternitzar i no hi va haver combats importants.

Finalment, el 5 d’agost, la junta del govern va decidir d’integrar i de reconèixer oficialment el Comitè Executiu Popular, que va passar a dirigir tota la política a València. El poder autònom es va mantenir durant mesos. A final d’any, es va formar un govern amb un altre tarannà encapçalat per Francisco Largo Caballero i es va establir la capital de la república espanyola a València.

The post Quan Barcelona i València van aturar el cop d’estat del 1936 appeared first on VilaWeb.

Fragment: ‘Traduir com transhumar’, de Mireille Gansel

No és pas una novetat, es va publicar fa mesos, però abans de tancar la temporada literària, que enfila renovada cap a la tardor, recuperem el llibre Traduir com transhumar, de Mireille Gansel, un dels més bells, delicats, essencials i intensos que s’han publicat aquesta primera meitat de l’any. Traduït per Dolors Udina, ha estat editat per Lleonard Muntaner, que ens n’ofereix un fragment.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Llegiu el primer capítol de Traduir com transhumar, de Mireille Gansel.

Escriu Jean-Claude Duclos al pròleg: “De molt jove, Mireille Gansel ja intuïa que ‘les paraules saben coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignorem’. Aquesta frase de René Char podria acompanyar la nostra lectura, perquè a partir de les paraules i de les trobades que propicien es traça un itinerari on veiem com la llengua ‘natal’, la que ens fa existir al món, il·lumina la nostra comprensió i ens fa més intel·ligibles a nosaltres mateixos.” I continua: “El descobriment del poder de les paraules i de la capacitat que li donen de trobar el seu lloc en el temps i en l’espai que habita guiarà la seva trajectòria tota la vida.”

I l’epíleg escrit per Dolors Udina apuntala: “En un món marcat per l’obligada diàspora familiar i la barreja d’idiomes producte d’una persecució ignominiosa, la poeta busca la seva llengua interior fent de la traducció una manera de viure, un camí de coneixement, de descobriment i de vida.”

Mireille Gansel, filla de jueus refugiats, es va criar a la França de postguerra. La seva família, perseguida pel nazisme, provenia per part de mare de Moràvia i per part de pare de Galítsia: “País dels confins de l’imperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix”, escriu l’autora. Aquestes llengües de la família van acabar convertint-se en el bé més preuat que va heretar. I, així, va traduir poetes com Peter Huchel, Reiner Kunze, Nelly Sachs i algunes cartes de Paul Celan.

L’ofici de traductora no es pot deslligar dels seus orígens ni tampoc d’un compromís profundament social i polític. Així podem entendre que durant la guerra del Vietnam s’emboliqués en un projecte d’altura: traduir al francès una gran antologia de poesia vietnamita. Era la manera de respondre a l’amenaça de McNamara, que deia que els bombardaments farien tornar el país a l’edat de pedra. Lluita des de la cultura. Amb aquest projecte, Gansel no només donava a conèixer al món el patrimoni literari d’aquell país, sinó també la lluita del poble vietnamita per la independència i la llibertat.

En cada capítol trobem una epifania de la vida de Mireille Gansel revelada a través de les paraules i de l’ofici de traductora. A través del relat i del camí fet descobrim la seva llengua interior, que és la llengua de la memòria, la llengua de l’esperit, la llengua sense territori, la llengua de l’exili. La llengua salvada. La traducció com un camí per a traçar ponts entre cultures. D’interpretar-les. Un camí d’alteritat. “De prendre riscs i posar-ho tot contínuament en qüestió”, també. Fins i tot: “Traduir també és enfilar camins secundaris que porten fins a llocs extrems. Intersticis finals de la poesia com a llenguatge de supervivència, de llibertat inalienable.” La lliçó de traducció més essencial que narra és: “Vaig adonar-me que l’estranger no era l’altre sinó jo, jo que ho tinc tot per aprendre, a comprendre d’ell. Va ser sens dubte la lliçó de traducció més essencial.”

The post Fragment: ‘Traduir com transhumar’, de Mireille Gansel appeared first on VilaWeb.

VÍDEO: L’homenatge sorpresa a Gonzalo Boye amb un missatge colpidor de la seva filla

“Sé que treballes de valent, jo i molta gent ho reconeixem. Vull dir-te que no vull que sentis cap mena de culpa quan defensis els drets humans dels catalans perquè jo tingui problemes a l’escola; vull que arribis molt amunt i vull que demostris a aquesta gent que no tenen la raó, que s’equivoquen; vull que aconsegueixis el millor per a tu, per als catalans, per al president Puigdemont, per a tothom. Et desitjo el millor, ets una gran figura per a mi.” Aquest missatge de la filla petita de Gonzalo Boye era el darrer de tot un seguit d’intervencions de reconeixement i d’agraïment a l’advocat xilè projectades en vídeo en l’homenatge sorpresa que va rebre aquesta setmana al Col·legi de l’Advocacia de Biscaia, organitzat per la plataforma de juristes bascs pel dret de decidir, Erabakizaleak. Boye hi havia estat convidat per parlar del lawfare contra els processos sobiranistes, i va sortir de l’acte amb una txapela al cap i les “bateries carregades” gràcies a un homenatge fet en un moment complicat per ell.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Perquè Boye pateix el lawfare d’ençà que duu la defensa del president Puigdemont; amb escorcolls a casa i al despatx, amb una campanya mediàtica de desprestigi a Madrid, i amb un procés judicial obert a l’Audiència espanyola que el vincula a un cas d’emblanquiment de diners del narcotràfic que és a punt d’arribar a judici. “Ho tinc complicat”, deia en aquesta entrevista a VilaWeb. Per això, l’homenatge i el vídeo que li van preparar els seus col·legues bascs fou una injecció de coratge; perquè no només hi havia missatges d’agraïment de part de Puigdemont, de Torra, de Laura Borràs, de Juan José Ibarretxe, d’Arnaldo Otegi, de Josep Costa, de Míriam Nogueras, de Josep Rius, de Josep Alay… També hi eren la seva parella i sòcia de despatx, Isabel Elbal, i la seva filla petita.

Totes dues han patit l’impacte que té la feina de Boye i les conseqüències a casa. Però, tal com li deia Elbal: “Els qui vivim amb tu i compartim la quotidianitat de l’àmbit familiar també reconeixem els sacrificis personals que impliquen la lluita tan tenaç, intel·ligent i apassionada en defensa dels drets humans que fas. Els qui convivim amb tu reconeixem i valorem aquest aspecte fonamental de dedicar-te en cos i ànima a tot allò que t’agrada, inclosa la família.”

Tant ell com la seva família saben que té un cost personal. Forma part del lawfare contra ell. “Se’ns tracta com a enemics”, deia Boye durant la intervenció a l’acte previ a l’homenatge. “A Espanya, les dues vegades en què s’ha fet servir han estat el cas basc i el català, és a dir, amb minories nacionals que, d’una manera o una altra, reivindiquen els seus drets i ser reconeguts en un dret fonamental, el de decidir.”

La batalla judicial a l’exili en què participa s’encamina a garantir l’exercici d’aquests drets. Just abans d’entrar a l’auditori on es feia l’acte, Boye acabava d’enllestir un document d’al·legacions amb Josep Costa per a continuar aquesta batalla. Perquè diu que no té por. Ho deia en les paraules d’agraïment amb què va tancar l’homenatge: “Estic tranquil perquè ha parlat la meva filla petita i les altres dues també ho entenen, i entenen el compromís i el sacrifici que implica. Una nena de dotze anys no hauria de veure casa seva plena de policies perquè volen el telèfon del seu pare per a veure quina informació poden treure dels seus clients. Això, en democràcia no passa, i ha passat a Espanya. A mi no m’enganxaran abaixant-me els pantalons. Jo em vaig criar en dictadura, i si a una dictadura no li tinc por, a una judicatura dictatorial, tampoc.”

Vegeu ací l’acte íntegre:

The post VÍDEO: L’homenatge sorpresa a Gonzalo Boye amb un missatge colpidor de la seva filla appeared first on VilaWeb.

A la vora de l’abisme: com es poden acabar dècades de progrés a l’Afganistan aviat

L’Afganistan és a la vora d’un desastre gairebé inimaginable. La retirada de les forces nord-americanes i aliades, que es preveu que acabi l’11 de setembre segons l’administració de Joe Biden, amenaça de precipitar l’esfondrament del govern més pro-occidental del sud-oest d’Àsia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

També posa en perill totes les institucions de l’estat afganès, que s’han consolidat d’ençà de l’enderrocament del règim talibà l’any 2001. Si passa, els resultats més probables són l’establiment d’un règim teocràtic a Kabul, el col·lapse del país en una guerra civil –amb una dimensió transnacional– i els intents de milions de refugiats de marxar del país.

El maig del 2010, la secretària d’estat dels EUA, Hillary Clinton, es va comprometre amb una delegació de dones afganeses: “No us abandonarem. Estarem sempre amb vosaltres.” Però abandonar els afganesos que confiaven en aquests compromisos és exactament això que han fet ara els EUA. Quan es va pressionar Biden sobre aquesta estratègia la setmana passada, va tallar amb ràbia la pregunta i va dir que volia parlar de coses felices. Ara per ara, als afganesos els costa molt de trobar coses felices de què parlar.

Per què importa la psicologia de la població

La psicologia de masses de la població afganesa serà clau per a determinar com evolucionen els esdeveniments al país. És una cosa que els dirigents polítics nord-americans sembla que no entenen.

Quan els règims canvien a l’Afganistan, com ara durant el col·lapse del règim comunista l’abril del 1992 i el règim talibà el novembre del 2001, normalment és perquè els actors clau consideren prudent d’allunyar-se dels governants que semblen en decadència.

Tot i que el govern afganès ha decebut i desil·lusionat moltes persones –és massa centralitzat, afeblit per les xarxes de clientelisme i sovint de caràcter extractiu–, els talibans són de tot menys populars entre els afganesos. Un sondatge del 2019 fet per la Fundació Àsia va revelar que el 85% dels enquestats no tenia cap mena de simpatia pels talibans.

A l’Afganistan no paga la pena ser en el bàndol perdedor. Hi ha el perill greu que una percepció generalitzada que els talibans són a punt de tenir el poder pot portar a aquest resultat i desencadenar una cascada de desercions al govern i l’exèrcit.

Tenint en compte les dotzenes de districtes que han caigut als talibans a final de juny i principi de juliol, podria passar ràpidament. La intel·ligència nord-americana calcula que d’ací a dos anys o tres el país pot caure sota el control dels talibans.

Un abandonament total del poble afganès

La responsabilitat immediata d’aquesta situació tràgica és dels EUA. El gruix de les forces estrangeres van ser retirades de l’Afganistan a final del 2014. Després, els Estats Units van jugar un paper molt menor, però absolutament determinant, en el suport al govern afganès.

Ho van fer de tres maneres: van donar suport aeri per a complementar les operacions terrestres de l’exèrcit afganès, els van proporcionar serveis d’intel·ligència i, sobretot, van calmar els nervis dels ciutadans afganesos vulnerables, que van acceptar els Estats Units com un soci real per a enfrontar-se als talibans i a l’autoanomenat Estat Islàmic.

L’enfocament nord-americà era sostenible i relativament econòmic. Tot i que no mantenia la perspectiva d’una victòria estil “Berlín 1945”, va servir per a evitar les conseqüències d’una derrota catastròfica.

Tot això es va desfer amb l’administració Trump, que va obviar el govern afganès i va signar un acord amb els talibans el 29 de febrer de 2020. El van anomenar “Acord per a portar la pau a l’Afganistan”. Però, en realitat, simplement era un acord de sortida per als EUA que va esborrar les expectatives de negociacions entre el govern afganès i els talibans i va donar als talibans tot allò que volien ja al començament d’una cosa que havia de ser un “procés de pau”. Els talibans van intensificar els atacs contra defensors de la democràcia, gent de la societat civil i mitjans de comunicació.

La decisió de Biden d’adoptar l’enfocament de Trump com a propi va ser una daga al cor per als afganesos que esperaven que la nova administració nord-americana demostrés més criteri i sensibilitat que l’anterior.

Biden made the remark to reporters at the White House when asked if he was worried about Kabul falling in the face of a ramped-up #Taliban offensive.#Afghanistan @JoeBiden https://t.co/IwJYq9Pgyc

— Deccan Herald (@DeccanHerald) July 8, 2021

La intervenció del Paquistan és clau

Tot i que la responsabilitat immediata de la situació actual és de Trump i Biden, el Paquistan encara n’és més culpable. El govern paquistanès havia donat suport als talibans des del començament i el va reprendre quan l’atenció nord-americana se’n va anar cap a l’Irac el 2003.

Els perills eren evidents. En un missatge filtrat el novembre del 2009, l’ambaixador dels Estats Units a l’Afganistan, el tinent general retirat Karl Eikenberry, va escriure: “Més soldats no posaran fi a la insurrecció mentre es mantinguin els santuaris del Paquistan. El Paquistan continuarà sent la principal font d’inestabilitat afganesa mentre hi hagi els santuaris fronterers i el país consideri que la cosa millor pels seus interessos estratègics és tenir un veí afeblit. […] Fins que no es resolgui completament aquest problema, els beneficis d’enviar forces addicionals seran efímers.”

Malgrat els consells convincents –fins i tot de l’ex-ambaixador del Paquistan als Estats Units– sobre l’obstacle dels santuaris per als objectius nord-americans a l’Afganistan, els presidents dels EUA no el van poder abordar directament. En lloc d’això, van permetre que cresqués. Recuperar la situació a l’Afganistan requerirà més que promeses de suport o ofertes de diners.

Quasi l’única eina que resta per a fer front a la desesperació psicològica a l’Afganistan és una pressió immensa i efectiva sobre el Paquistan per a atacar els santuaris talibans, els subministraments de municions i els sistemes logístics en terra paquistanesa. Ser un estat sobirà implica no només drets, sinó també deures. Un dels quals és evitar que el territori es faci servir per a atacar uns altres estats.

Segons els informes, el cap de l’exèrcit paquistanès, el general Qamar Javed Bajwa, i el cap d’intel·ligència, el tinent general Faiz Hameed, fa poc van informar els legisladors del Paquistan que hi havia militants talibans afganesos ben entrenats arreu del país i que l’exèrcit podia llançar una ofensiva contra els grups immediatament.

Si l’exèrcit paquistanès pot llançar una ofensiva contra els talibans immediatament, els EUA i els seus aliats haurien de pressionar perquè ho faci. Però ens demanem si l’administració de Biden té el coratge d’exigir-ho.

William Maley és professor emèrit de l’Australian National University. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

The post A la vora de l’abisme: com es poden acabar dècades de progrés a l’Afganistan aviat appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CCLXXXIV): No ho puc dir tot avui

La mar era plata lluent. 

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Jo em sentia sol.

Els primers records seran els darrers en desaparèixer.

Sovint intent contar amb quina força i quina dolçor l’he vist defensar-se contra la mort.

Tres hores, dues hores, una hora abans.

Record aquella mà que cremava, i que m’ha estès amb tanta d’amistat.

Algú deia: No trobau que per estar tan malalta no fa gaire mala cara?

I no sabia què havia de contestar, però guardava dins la meva mà aquella terriblement febrosa.

Després venen d’altres moments que trob com restes d’un naufragi escampats per la platja: aquell incendi de la casa del veïnats en què tot va fer ull, la bilis negra que amollava el meu pare perquè trobava que no era com els altres, uns fars misteriosos allunyant-se dins la fosca, la primera vegada que vaig veure plorar un home gran, la tristesa que m’arribava quan es torbava molt a pondre’s el sol, una por tenebrosa que m’agafava dins els somnis on apareixien aigües empantanegades, aquella carta de lletres bonyarrudes i tremoloses que vaig enviar a la padrina quan tenia tres anys, els alens espessos que escoltava dins les cambres buides…

Henry James deia que la vida privada d’un escriptor resideix en la seva feina, no ho sabies?

Puc remuntar-me abans  dels records?

Puc remuntar-me abans del llenguatge?

La memòria és una recreació constant.

El nostre cervell és una màquina de ficcions, no ho sabies?

Què et pensaves? Ja sé que allò que rememor és incomplet, fabricat, inventat.

I ens hi aferram com si la nostra identitat en depengués.

No et tems que puc fer una reconstitució exhaustiva, una evocació d’enfilolls i d’esclats de joventut, un rosari de signes i d’escenes, sovint minúscules, tot just palpables, però alhora significants, opaques, caòtiques, emocionants, impenetrables, que escapen sense aturall a aquell qui les viu.

No et pensassis que vull aficar una aura emocional a tot aquest embalum.

Toc amb el cap dels dits, suaument, les cicatrius antigues que em mostren dreceres cap al meu interior que no coneix ningú, i que són claus de la meva vida.

Hi ha un procés subterrani, invisible dins aquest humus sensorial: la germinació dels records (a memoir).

Anar el més endarrere possible en aquesta primera vida.

L’essencial.

Confegiré un àlbum de paisatges perduts i l’estotjaré a les prestatgeries del país del mai més.

Portador d’ombres, posador d’enigmes, cap a on vas?

No hi ha res més vital que l’aire, fins i tot si vivim la major part del temps com si no existís.

Com puc prendre consciència de la seva invisible, però palpable presència?

Com hauria de fer per dir que l’aire converteix en aparent l’espai que ens separa de les coses?

El fals buit que hi ha entre la nostra boca, la nostra mà i el plat en què menjam.

Com podria aferrar la paraula als objectes que evoca?

Com podria prendre mida de les distàncies invisibles entre les coses i fer esperit comú amb la llum, els fruits, els arbres, la terra, els ocells, la massa fosca i clara de la mar i de les muntanyes?

La irradiació extraordinària dels petits no-resos, seria susceptible d’engendrar un passatge cap a un món més obert, fer-nos passar de l’ombra a una espècie de lluminositat?

Entre el conjunt mediocre de l’existència, hi ha aquests moments privilegiats en què les aparences s’esqueixen?

La mar era plata lluent.

Jo em sentia molt sol.

I era més permeable als signes efímers d’un paradís dispersat sobre tota la terra que m’ajudaven a descobrir platges i mars innombrables. 

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2021/07/CorCloscadelletramc-CCLXXXIV-online-audio-converter.com_.mp3

The post Closcadelletra (CCLXXXIV): No ho puc dir tot avui appeared first on VilaWeb.

Quan el debat polític recula deu anys

La política catalana i espanyola postprocés han restat atrapades en el temps: es repeteixen els discursos i les propostes de fa gairebé deu anys, encara que el present no tingui res a veure amb la Catalunya i l’estat espanyol postestatutaris. Ha tornat l’anomenada via escocesa malgrat l’intent negociador fracassat del govern català, el Brexit i que faci anys que Escòcia va fer el referèndum –ara, Nicola Sturgeon reclama una segona votació. El govern de Pere Aragonès recull adhesions per a intentar reforçar la seva posició davant el govern espanyol amb l’Acord Nacional pel Referèndum i l’Amnistia, i s’embolcalla de nou del suport dels partits independentistes i d’entitats polítiques i socials. És una fórmula assajada en legislatures anteriors, que cercava el mateix objectiu de reforç governamental: abans del 9-N amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i abans de l’1-O amb el Pacte Nacional pel Referèndum. Ara hi han afegit l’objectiu polític de l’amnistia, imprescindible per l’independentisme per a abordar qualsevol solució política de futur, tot i que ja ha tastat el refús de la mesa del congrés espanyol. No van acceptar ni tan sols debatre-la.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’agenda té pocs secrets. El govern vol arribar a la primera reunió de la taula de diàleg, prevista per a la setmana del 13 de setembre, amb l’Acord Nacional constituït i la força que això significa al darrere, malgrat que algun actor clau ja se n’ha desmarcat públicament: el secretari general de CCOO, en declaracions a l’Ara, amb l’argument que la negociació ja és en mans dels governs. Una idea que havia aconseguit el suport de les mocions de molts ajuntaments del Principat, ara topa amb el desgast de la pràctica passada. Les escenificacions de grans promeses, els grans actes i les velles proclames desvinculades d’una acció política imminent i directa han passat a ser poc creïbles i, alhora, s’ha imposat una gestió governamental amb un discurs auster que s’ha proposat, mentrestant, de recuperar el prestigi de la Generalitat autonòmica en el context sanitari, social i econòmic tan cru que ha causat la pandèmia.

Potser té a veure amb el fet que els partits independentistes han recuperat el referèndum pactat, però són lluny de la contundència que exhibien anys enrere sobre el greuge autonòmic. Només de tant en tant apareix el dèficit fiscal en alguna declaració i la repressió ha aclaparat les denúncies sobre els perjudicis de l’encaix sistèmic de Catalunya a l’estat espanyol. Les idees sobre els beneficis que tindria l’estat propi també s’han desdibuixat en aquests discursos mateixos. Per exemple, el Debat Constituent encapçalat per Lluís Llach –provinent de la idea inicial i fallida del president Quim Torra de passar de la restitució a la constitució– té pocs altaveus, lluny de la centralitat d’una acció política que va per un altre camí.

Les dificultats per a avançar han fet tornar els partits independentistes a la casella de sortida, però amb relats encara poc compartits sobre el perquè i el com de l’octubre del 2017. Pedro Sánchez ha aconseguit que el final de la seva agenda hagi acabat marcant la legislatura catalana: la treva negociadora fins al 2023. Perquè aquest període de no confrontació és, sobretot, un temps per a la normalització de la relació autonòmica, però difícilment permetrà de resoldre el conflicte polític de fons si el posicionament de Sánchez no canvia i els independentistes no cedeixen. Els indults, concedits per la pressió internacional, i una taula de diàleg que renta la cara de l’estat espanyol davant d’Europa, li haurien de permetre de governar amb el suport d’ERC i dels partits de la investidura fins llavors. El darrer a afegir-s’hi podria ser JxCat, que ha proposat a ERC unitat a Madrid per a obtenir el màxim de rèdits de l’aritmètica amb el pressupost de l’estat espanyol. El pes al congrés és una de les poques eines que tenen els partits independentistes per a forçar el PSOE a seure en una taula, però, amb les bases desmobilitzades i sense un full de ruta compartit, l’objectiu d’aconseguir una via com l’escocesa sembla molt lluny. Ni després d’un referèndum unilateral com el de l’1-O, ni després de la constatació de la força social del 3-O, ni tan sols després de la declaració unilateral d’independència, el govern espanyol no va estar disposat a negociar amb el govern de Carles Puigdemont i, en canvi, va desplegar totes les eines policíaques, judicials, constitucionals i polítiques per a apaivagar-lo. És clar que governava el PP, però, en això, el PSOE també hi va estar d’acord.

Les forces independentistes partidàries de la unilateralitat tampoc no han respost una de les grans preguntes que va deixar obertes l’1-O; o, més ben dit, la decisió del govern de Puigdemont de no desplegar la declaració del 27-O: com actuar quan l’estat espanyol es mostra disposat a tot per a evitar la independència? Com respondre a la violència i a la repressió? El retorn a la via escocesa, amb l’horitzó del 2023, també pot ser una vàlvula d’escapament: dóna temps als partits independentistes per a refer l’estratègia, però les discrepàncies encara són profundes i caldrà veure el recorregut pràctic de les primeres fotografies de retrobament. Òmnium Cultural és l’únic actor que ha mantingut la legitimitat compartida d’aglutinar-los a tots. L’acte d’Elna n’és una prova. Recosir la unitat pot ser una de les tasques més ingents de la presidència de Jordi Cuixart una vegada fora de la presó.

El PSOE també ha fet rebobinar el seu discurs. Abans de ser rellevat del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública espanyol, Miquel Iceta va proposar una reforma de la constitució per a recollir la singularitat de Catalunya en una disposició addicional. Aquesta o qualsevol altra proposta que impliqui modificar o ampliar l’actual marc estatutari pot ensopegar amb la mateixa pedra que la reforma de l’estatut: el Tribunal Constitucional espanyol. Amb l’agreujant que ja no seria només el PP, sinó també Vox, qui podria boicotar qualsevol intent de tercera via. Sense un pacte d’estat per a presentar una alternativa real a la independència, qualsevol proposta del PSOE pot eternitzar-se en la promesa. Si es repeteixen les mateixes fórmules, però les condicions no han canviat, el fet més probable és que els resultats polítics siguin els mateixos. Una altra cosa és que a l’independentisme li convingui demostrar que, a l’hora de negociar de veritat, el PSOE va entonar un “no” com el PP, encara que fos amb bones paraules.

The post Quan el debat polític recula deu anys appeared first on VilaWeb.

[VilaWeb Paper] Som un país de platges i cales: descobriu-lo

El nostre país és un país de mar: de nord a sud ofereix una tal varietat de platges i cales que sempre n’hi podem trobar una que ens faci el pes. Per això, seguint la sèrie de viatges per a conèixer els Països Catalans, en aquest especial de VilaWeb Paper us presentem divuit d’aquests racons. És una tria que respon a necessitats diverses i que abasta geografies diferents. Esperem que aquesta guia us sigui d’utilitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ací mateix també podeu descarregar l’edició de VilaWeb Paper dedicada als articles d’opinió.

Si no voleu descarregar les edicions en pdf, només cal que, en qualsevol aparell, cliqueu ací per visualitzar “La setmana” i ací per a l’opinió, o sobre les portades que teniu ací sota.

The post [VilaWeb Paper] Som un país de platges i cales: descobriu-lo appeared first on VilaWeb.

Aragonès rep Turull després de completar una nova etapa de la Travessa per la Llibertat

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha rebut aquest dissabte l’ex-conseller de la Presidència Jordi Turull a Manresa després d’haver completat un nou tram de la Travessa per la Llibertat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A un quart d’una del migdia, i acompanyat per centenars de persones, Turull ha arribat al centre de la capital del Bages en una etapa de divuit quilòmetres que ha iniciat a Artes. La trobada amb el cap del govern s’ha fet al Passeig de Pere III.

Aragonès i Turull han intercanviat unes breus paraules, s’han fet una fotografia de família i l’exconseller ha regalat al president de la Generalitat una samarreta commemorativa de la Travessa per la Llibertat. Turull té previst fer una nova travessa aquest diumenge entre Manresa i Montserrat.

The post Aragonès rep Turull després de completar una nova etapa de la Travessa per la Llibertat appeared first on VilaWeb.

Desallotgen el parc aquàtic Aquopolis a Cullera per un incendi forestal en una muntanya propera

Efectius de bombers treballen en l’extinció d’un incendi forestal declarat en una muntanya propera al parc aquàtic Aquopolis, a la localitat valenciana de Cullera (Ribera Baixa). Els bombers han desallotjat el recinte de forma preventiva per la proximitat de les flames.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El foc s’ha iniciat a primera hora de la tarda i ha obligat a establir la situació 1 del Pla Especial Davant el Risc d’Incendis Forestals (PEIF), segons que ha informat el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat Valenciana.

Se inicia fuego en aquopolis cullera, nos desalojan, avionetas cargando hasta agua al mismo parque #fuego #cullera #aquopolis pic.twitter.com/41OLWFzh4O

— Jose Soler Gil 💯 (@JoseSolerGil) July 17, 2021

Aquest nivell 1 es decreta quan una situació d’emergència provocada per un o diversos incendis forestals pot afectar greument béns forestals o afectar lleument a la població i béns de naturalesa no forestal.

Fins al lloc s’han mobilitzat tres dotacions de Cullera, Gandia i Silla, respectivament, un coordinador forestal i un oficial del Consorci Provincial de Bombers de València, una unitat de bombers forestals de la Generalitat amb una autobomba, un agent mediambiental, un avió i una unitat de prevenció d’incendis. A les 16.50 hores s’ha retirat el medi aeri.

Els treballs dels bombers se centren a evitar que el foc pugui afectar el parc aquàtic, segons que han informat des del Consorci. No obstant això, el recinte ha estat desallotjat de forma preventiva a causa de la proximitat de les flames. El foc evoluciona de manera “positiva”.

The post Desallotgen el parc aquàtic Aquopolis a Cullera per un incendi forestal en una muntanya propera appeared first on VilaWeb.

L’estat francès exigirà als viatgers una PCR negativa de 24 hores abans per a entrar al país

El govern francès ha anunciat que impedirà l’entrada o el retorn al país a aquells viatgers procedents de l’estat espanyol no vaccinats si no presenten una prova negativa de coronavirus el resultat de la qual tingui data de 24 hores abans a la seva arribada. Aquesta mesura afectarà la connexió entre el Principat i Catalunya Nord.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta limitació no és exclusiva per l’estat espanyol, sinó també pel Regne Unit, Portugal, Xipre, Grècia i els Països Baixos, segons que ha informat el primer ministre francès, Jean Castex. La mesura entrarà en vigor a partir de demà a la mitjanit, d’acord amb el comunicat publicat al web del Butlletí Oficial de l’estat francès.

Fins ara s’exigia una PCR negativa de menys de 48 hores per als viatgers procedents del Regne Unit i un test de 72 hores per als procedents d’Espanya, Portugal, Xipre, Holanda i Grècia.

“Al mateix temps, i a causa que els vaccins són efectius contra el virus, i en particular contra la seva variant Delta, les limitacions que pesaven sobre els viatgers que tenen una vaccinació completa amb un vaccí reconegut per l’Agència Europea de Medicaments (Pfizer, Moderna, AstraZeneca o Janssen) s’aixecaran a partir d’avui 17 de juliol, independentment del país d’origen”, ha afegit el govern francès.

Així mateix, la llista de països declarats com a ‘zones vermelles’ s’ampliarà en les hores vinents amb Tunísia, Moçambic, Cuba i Indonèsia, precisa el govern en un comunicat.

The post L’estat francès exigirà als viatgers una PCR negativa de 24 hores abans per a entrar al país appeared first on VilaWeb.

La Generalitat de Catalunya torna a tenir grau d’inversió i podrà emetre deute

L’agència de qualificació de riscos Fitch ha elevat dos graons el ràting de la Generalitat, que passa de BB a BBB-, amb perspectiva estable. Això significa que surt del grau especulatiu, col·loquialment denominat com a bo porqueria, i torna a situar-se, una dècada després, en grau d’inversió.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest és un dels requisits necessaris per poder tornar a emetre deute als mercats, “un dels objectius que la Generalitat s’ha fixat per a aquesta legislatura”, ha destacat el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró.

El responsable econòmic del govern ha assenyalat que aquesta modificació a l’alça del deute català suposa “un pas endavant significatiu en la millora de la confiança i en la normalització de les finances de la Generalitat”, que recuperen així nivells de l’any 2012.

En el seu informe, Fitch valora la capacitat de la Generalitat per avançar en el reequilibri dels seus comptes i ressalta la diversificació de l’economia catalana, amb la indústria com un dels sectors tractors i amb un paper important, també, de les pimes i l’empresa familiar.

Més enllà de les fortaleses econòmiques de Catalunya i la gestió econòmica de la Generalitat, l’agència remarca així mateix l’existència d’un escenari polític més propici a la negociació entre els governs espanyol i català, segons que indica la conselleria.

Giró ha recordat que el ràting reflecteix “la capacitat d’un govern o d’una empresa per fer front als seus pagaments, és a dir, la seva solvència davant el deute”, i per això ha incidit que “la millora del ràting és un senyal de confiança en les polítiques del Govern per redreçar l’economia”.

La conselleria apunta que la millora en la qualificació del deute català arriba després de les reunions que directius i tècnics de Fitch van mantenir a finals de juny amb el nou conseller Giró i el seu equip.

La Generalitat acumulava fins a setembre de 2020 un deute per valor de 78.279 milions, dels quals 62.376 corresponien als diferents mecanismes de liquiditat habilitats en els últims anys per l’estat, que és de llarg el seu principal creditor.

The post La Generalitat de Catalunya torna a tenir grau d’inversió i podrà emetre deute appeared first on VilaWeb.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Les flames de l’incendi de Llançà devoren el Cap de Creus

L’incendi de Llançà ja ha cremat cinc-centres hectàrees i és el més greu del país d’aquest estiu. Unes 350 persones han estat evacuades i quatre bombers i un ADF han estat ferits lleus. Durant la matinada, el vent i l’accés difícil d’algunes zones pels bombers han fet créixer el foc, que ara avança cap al sud.

The post [RECULL FOTOGRÀFIC] Les flames de l’incendi de Llançà devoren el Cap de Creus appeared first on VilaWeb.

Les portades: “La UE demana no entrar ni sortir de Catalunya” i “Confinament nocturn activat”

Ara:

El Periòdic d’Andorra: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades: “La UE demana no entrar ni sortir de Catalunya” i “Confinament nocturn activat” appeared first on VilaWeb.

De birres amb Plató a les ruïnes del mediterranisme

“Hi ha una mena de fronteres que no es poden travessar”, diu el personatge anònim interpretat per Laia Manzanares en la versió catalana del darrer curtmetratge publicitari d’Estrella Damm, que, una vegada més, sota la direcció d’Oriol Villar, exalça la Mediterrània. Com ell mateix confessa en una entrevista a Club de Creativos, el seu eslògan “Mediterràniament” prové d’una convicció molt profunda i d’un sentidíssim sentit d’arrelament: “Nosaltres som la cervesa de Barcelona, del Mediterrani, un dels primers destins turístics del món, una manera de viure, un estil de vida… Barcelona és l’urbs més important del Mediterrani, quant a la quantitat de població, i Estrella Damm, la cervesa més venuda al Mediterrani. Teníem tota la credibilitat necessària per a fer-ho. És una idea que ja té dotze anys i que encara té un llarg recorregut.”

Canet Rock, 2019, patrocinat per Estrella Damm. Captura de YouTube. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

No és casual que Damm sigui considerada una mena de conselleria de Cultura a l’ombra, si al cap i a la fi encarreguen els anuncis a un mediterranista. Quines iniciatives televisives i culturals no finança Damm i quines fires no acull a la seva antiga fàbrica? La seva catalanitat és transparent i la fa ressonar per paisatges indeterminats de la façana mediterrània del Principat o bé de la Catalunya gran (hispànica) de Prat de la Riba susceptibles de ser estiuejats per principatins (de Barcelona).

Tanmateix, els mots de Villar, que palesen un localisme regional (més ben dit, urbanita), demanen de ser contrarestats amb la lectura de la definició fusteriana de “mediterrani” al seu Diccionari per a ociosos. Barcelona no és, ni de bon tros, la ciutat més important de la Mediterrània en cap aspecte. Viu en la mateixa vana nostàlgia, inconsciència i brogit de la Roma de La grande bellezza, tant en la cultura com en l’economia. Quant a la quantitat de població, com recordaria Fuster, massa sovint prescindim de la costa africana, on s’alcen, populoses, el mirall d’Alger i l’eterna Alexandria. 

Captures de l’anunci ‘Amor a primera vista’, en què apareix ‘Diàlegs II’, de Plató.

A l’entrevista, línies més amunt, de fet, Villar admet que el “mediterràniament” no és pas seu (“Les idees no són de ningú. Són allà. Al capdavall és l’execució allò que importa”) i ho referma permetent el breu cameo, pocs segons després de la cita que encapçala aquest article, del segon volum dels Diàlegs de Plató de la Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge, traduït pel malaguanyat Joan Crexells i publicat el 1925. Fins a quin punt la idea de la fundació era deutora del noucentisme i de l’ideal mediterranista –segons el qual Catalunya es retrobaria a si mateixa retornant a la seva font (Grècia)– ho ha resseguit a la perfecció Raül Garrigasait a Els fundadors. És d’aquí que tradueixo la breu notícia que hi va dedicar el 14 de març de 1922, en castellà, La Publicidad (signada, s’ha de dir, per Josep Pla): “L’arribada a l’idioma català […] dels clàssics grecs i llatins constitueix l’esdeveniment més extraordinari del renaixement de Catalunya i una anticipació gloriosíssima d’allò que serà la nostra història futura –que serà la vertadera història de Catalunya–. S’entreveu un futur de llibertat i d’humanisme, d’alta cultura i de civilització elevada.”

“El fet literari més transcendental que s’hagi produït en tot el renaixement català” Joan Estelrich.

Els punts centrals de la dimensió cultural i política de la Bernat Metge ja els va sintetitzar Garrigasait en aquesta entrevista de Montserrat Serra. Per aquest motiu hom es limitarà a recordar que fou finançada per Francesc Cambó i dirigida per Joan Estelrich, que l’anunciava el 30 de març de 1922 a la Veu de Catalunya amb l’epígraf d’aquest paràgraf. En la concepció dels intel·lectuals catalanistes del moment (no necessàriament de l’òrbita de Cambó), Catalunya havia de ser el tercer far de la història mediterrània, el que il·luminaria un esdevenidor ple de glòria. Primer Grècia, després Itàlia i ara Catalunya, hegemònica sobre la mar Llatina i Espanya. J. V. Foix, en un escrit del 1921 recollit per August Rafanell en l’exhaustivíssima La il·lusió occitana, afirmava: “La instauració d’un règim regionalista a França i Espanya […]. Aquest règim descentralitzador afavoriria la regionalització de pactes comercials directes entre Catalunya i l’Occitània estricta, i, per tant, podria albirar-se que l’Algèria i la Tunícia [sic] i àdhuc tota l’Àfrica menor considerada com a una unitat geogràfica i econòmica entressin a dins el pla de la nostra política comercial com consten que fou en temps dels nostres reis més grans.”

És aquesta irradiació marítima mig federal, mig imperial, de Barcelona, que Villar té al cap? L’espot d’enguany pretén ser un homenatge de Damm a l’estel·lar Bernat Metge? Dubtós. La presència del Plató de Crexells s’explica per les seves característiques físiques. Per començar, el color gastat s’adequa millor al cromatisme de l’escena. Per acabar, el logotip de la col·lecció (present a la portada de tots els llibres) és una representació de l’Asclepi d’Empúries, que ja va treure el cap en l’espot dammià del 2011.

El filòsof hi ha estat ben triat: hi havia cap altre autor antic que encaixés més bé en un curtmetratge anomenat Amor a primera vista? Indubtablement, una dona madura que sermoneja els joves sobre l’amor no podria llegir ningú altre, però sí un altre volum, car remet a la Diòtima d’El convit, absent en el volum en qüestió. La darrera vegada que la Bernat Metge el va reeditar va ser fa dos anys, després d’haver-se deslligat dels Cambons i com a Casa dels Clàssics, amb un disseny temperat que ressaltaria massa al costat de la sorra i la cervesa.

I si aquest Crexells fa el fet amb relació a Plató, també el fa respecte del mediterranisme. Que la Bernat Metge fos anunciada el 1922 i creada el 1923 fa sospitar que Oriol Villar no pensava festejar-li cap jubileu, enguany. Un homenatge als cent anys de l’article de Foix? Difícil també. Potser al traspàs d’Helena Cambó al gener?

‘Nací en el Mediterráneo qu’on voit danser’

Plató mateix establia la contraposició entre el món de les idees, el real, i el món sensible, el nostre, poblat per simulacions de les idees originals. És la mateixa que s’estableix entre el mediterranisme noucentista que va desembocar a la Bernat Metge i aquest mediterràniament d’estampeta que ven Damm i amb el qual combreguem i que acceptem tot esperant els turistes, mentre ignorem que a glop de quinto anem bevent un simulacre ideològic, un mediterranisme buit.

Ara, a l’adjectiu mediterrani li passa com a l’adjectiu ibèric. Articulats abans de la guerra com a sinònims ampliats de català, ara semblen evocar més aviat una hispanitat compartida, no pas sense xocar amb la geografia. Aquesta apropiació fou possible gràcies al col·laboracionisme dels intel·lectuals catalanistes de la Lliga més dretans, com ara Eugeni d’Ors i el mateix Joan Estelrich. El canvi de camisa va ser tal en la burgesia barcelonina, que un Gay de Montellà que el 1933 havia publicat Catalunya, nació mediterrània, en què concebia l’atlàntica Castella com a antagonista espiritual de la mediterrània Catalunya, condemnada a una existència fantasmagòrica si no se n’emancipava, el 1943 escriu un Mediterranismo y atlantismo en què presenta Espanya com el vehicle de la salvació cristiana, mediterrània per a la damnada Atlàntida, Amèrica.

I és aquest Gay de Montellà que el 1943 cita un Jovellanos que descriu el catalano-occità com a “llengua dels francesos i espanyols mediterranis” que segurament devia néixer a les províncies franceses i Catalunya, atès que “les llengües es formen i no s’inventen. Broten i creixen a poc a poc i no neixen de la nit al dia com els bolets”.

Logotip de Provença – Alps – Costa d’Atzur (font: Wikimedia Commons).

La llengua com a vegetació, inherent al paisatge. Per aquest motiu el paisatge de l’espot té alguna cosa de dissonant, perquè els llavis dels actors es belluguen en castellà. La lloa mediterranista de Serrat aconsegueix que el castellà s’ensenyoreixi del paisatge, perquè no pot no ser humà, a diferència de la incommensurable i salvatge natura. Mentre persisteixi la memòria i la llengua de la comunitat humana que ha afaiçonat una terra, cada vegada que la llengua forastera hi ressoni per prendre’n possessió en trencarà l’harmonia. És el mateix trencament i el mateix oblit que amaga l’emblemàtica cançó La mer del narbonès Charles Trenet, que sempre va cantar en francès malgrat ser occità. La mateixa solitud de l’espígol de la Provença (empetitida en el logotip de la regió), malgrat Mistral, sense ningú qui li parli en la llengua amb què l’han cultivat segles, la llengua que ha creat aquest paisatge humà de què ara gaudeixen els retirats i els turistes.

La Provença va esdevenir irremeiablement francesa quan la centralista i parisenca França es va concebre a si mateixa com a mediterrània gràcies a la tasca política i ideològica del provençalista ultrafrancès i reaccionari Charles Maurras. De la mateixa manera, de mediterranitzar Espanya se’n van encarregar els lligaires als anys quaranta, i si la Provença es va amagar rere le Sud, (la) Catalunya (gran hispànica) i tot allò que fos català es van amagar rere una Mediterrània de sol i platja que fa fregar les mans als hotelers. Segurament és així com s’ha d’entendre que Estrella Damm sigui “la cervesa més venuda al Mediterrani”: a la Mediterrània espanyola, és a dir, els Països Catalans. Em demano si Demetrio Carceller Segura, avi de l’actual propietari de la Damm (Demetrio Carceller Arce, seguidor del Reial Madrid i tingut per espanyolista per la burgesia barcelonina) i creador de l’imperi de la Damm, falangista i ministre d’Economia espanyol durant els anys quaranta, no devia contribuir en aquest procés ideològic que ens ha portat al barret mexicà.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors

Potser la Damm prova d’expiar els seus orígens falangistes patrocinant bona part del circuit cultural català o potser, com a bona empresa, només vol ficar-se els catalans a la butxaca. Segurament per això, a diferència de tants empresaris espanyolistes de Barcelona, no va fer cap declaració contra el procés. A diferència de Planeta, per exemple, la majoria del mercat de la Damm és català(net) i per això pot apel·lar a la proximitat i a l’estil de vida nostrat.

Fotograma de l’anunci audiovisual d’Estrella Damm del 2019, ‘Hi ha d’haver una altra manera de viure’. Captura de YouTube.

Ara a l’emblanquiment del franquisme de la seva dinastia i del seu calé hi afegeix l’enverdiment (greenwashing) descarat fent-hi desfilar un voluntari que suposo que deu netejar la porqueria que Damm contribueix a llançar a la mar, perquè el Demetrio Carceller d’ara també és propietari de la petroliera Disa, que participa en un 35% de les accions de Damm, al seu torn integrada també a Ecoembes, que té el monopoli del reciclatge a l’estat espanyol i que, segons Greenpeace, només arriba a reciclar un quart del plàstic que tracta.

I, posats a pintar coloraines, Damm també s’enlileix fent que el personatge de Mireia Oriol, la protagonista de la història d’amor d’enguany, demostri iniciativa i principis i rebutgi el galant Mario Casas. Tot molt feminista. I, posats a fer canvis sobtats de guió al moment final, i en ple juny, el personatge d’Oriol s’hauria pogut declarar al representat per Tamara Ndong i hi hauríem afegit, d’una sola tirada, dos colors més en aquest bonic arc de Sant Martí del tardocapitalisme corporatiu.

La millor traducció possible

Slavoj Žižek exposa a La guia del pervertit a la ideologia que la Coca-Cola és un producte ideològic, atès que tot bé material va acompanyat del desig envers aquest bé, un desig sovint independent i relacionat amb les expectatives i les fantasies del producte. Beure Estrella no és beure cervesa i prou, és també un estil de vida. Si això ja era així a l’època de Marx, avui encara és més descarat. El mercat, com exposa el documentari de la BBC The century of the self, ven ideologies i identitats associades a cada producte i el consumidor acaba comprant d’acord amb allò que és pertinent o coherent amb la seva identitat, que no deixa de ser mai una identitat de consum, supeditada al capital i completament fragmentada. Al cap i a la fi comprem Estrella Damm perquè és la nostra i ara volen que la comprem també perquè és verda. Venent aquestes expectatives de canvi i compromís social, els poders econòmics desvirtuen els ideals revolucionaris i els tornen espectres. Al món occidental la revolució de la consciència individual només ha enfortit les estructures econòmiques pre-existents. Què ha aconseguit a Catalunya, concretament?: Demetrio Carceller III.

Així va el món i aquest és el país que tenim. En el fons, Oriol Villar només fa la seva feina, i d’una manera magistral: per alguna cosa fa més d’una dècada que dirigeix aquests espots i va ser guardonat amb el Premi Nacional de Creativitat el 2020. Resumint, el capitalisme tardà ha fet, de tot element cultural digne de ser comercialitzat, bé mercat, indústria o identitat i de moment no sabem com fugir-ne.

Estrella Damm, doncs, mentre tingui el gruix del mercat a Catalunya, serà mediterrània o no serà. Però serà d’aquest substitutiu inconscient de la Mediterrània, sense atributs reals ni perillosos. Per aquest motiu, tot i apel·lar al gran públic maldant per ser original i de proximitat, és en la llengua pròpia que acaba doblant l’Amor a primera vista. Per aquest motiu, els pocs segons de quota del Plató de Crexells esdevenen una gran victòria simbòlica, que l’introdueixen al cor de la cultura de masses i assoleix, com a detall del paisatge, una distribució impensable: quan escric aquests mots, setze milions de visites al YouTube en català i castellà. Ni en els millors somnis de Cambó! Heus ací la millor traducció possible del filòsof avui dia, que és la de Villar: llegir-lo, amb una birra a la mà a les ruïnes del mediterranisme i immortalitzar-ne l’instant a les xarxes socials. 

Hi ha una mena de fronteres que uns altres van travessar. Per això alguns senyals nostres, reprenent una cita de l’il·lustre occitanista Robert Lafont a propòsit de l’home provençal, els hem acabat convertint en un element més del paisatge, resignats i damnats per la nostra mala estrella.

The post De birres amb Plató a les ruïnes del mediterranisme appeared first on VilaWeb.

La província carmelita valenciana perduda a l’interior dels EUA

Monestir de Marylake
5151 Marylake Dr, Little Rock, Arkansas
Mapa a Google

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Deixat de la mà de Déu. Poques vegades un indret encaixa tant amb aquesta frase feta com el discret cementiri de Marylake, a pocs quilòmetres de la ciutat de Little Rock (Arkansas). En aquest racó oblidat a l’interior dels EUA, sota una pineda alta, una quarantena de làpides a terra petites i senzilles ens donen el nom i l’any de naixement i defunció dels homes que hi reposen: Louis Benages (1875-1964), Bernard Brotons (1880-1942), Joseph Cantavella (1894-1946), Cyril Corbato (1871-1955) Evarist Villarroya Foix (1905-2001), Vincent Martinez (1896-1971), Thomas Montrull (1909-1945), Carmelo Palau Bro (1879-1960), Simon Pons Stock Arenos (1896-1986), Bartholomew Soler (1901-1953), Edward Soler (1879-1953), Sebastian Valles (1905-1985)… No hi consta el lloc de naixement, tot i que és fàcil de deduir: són valencians, i sí que hi apareix, al costat de cada nom, la sigla OCD, per a indicar-nos que eren membres de l’orde dels carmelites descalços.

Tots ells i uns quants més van representar l’auge i la davallada, en poc menys d’un segle, d’una delegació carmelitana als EUA dependent, orgànicament, de la província valenciana. Una història gairebé oblidada en el temps i en l’espai i que va arrencar, amb tres dels carmelites enterrats al cementiri de Marylake, gairebé dos mil quilòmetres al sud de Little Rock. Perquè totes les fonts coincideixen a situar al municipi mexicà de Torreón (estat de Coahuila) l’embrió d’una comunitat religiosa formada sobretot per valencians que va deixar, durant unes quantes dècades, una empremta important a l’Amèrica del Nord. A aquesta ciutat van ésser destinats, la primera dècada del segle XX, un grup de quatre capellans de la província carmelita d’Aragó-València per a fundar-hi la parròquia del Carme prop de la plaça Major. Eren fra Cirili Corbató (nat Manuel Corbató Broch a Alberic), fra Lluís Benages (nat Rufino Benages Conesa a Puertomingalvo, Terol) i fra Bernat Brotons (nat Josep Brotons Valero a Ibi), a més de fra Domènec Pitarch (Vicent Pitarch Rico, d’Artana), convertit en el primer rector d’una església que, el 1958, va esdevenir la Catedral de Nostra Senyora del Carme.

L’arribada va coincidir amb l’esclat de l’anomenada revolució mexicana contra el president Porfirio Diaz, un període de violència entre el 1910 i el 1917 que va comportar, també, nombrosos episodis d’anticlericalisme. Durant els primers anys del conflicte, la comunitat de carmelites descalços de Torreón va poder esquivar la inestabilitat que s’estenia per tota la república. Però pels volts de la Setmana Santa del 1914, tot va canviar de la nit al dia arran de la fugida de la ciutat dels soldats federals. Segons algunes fonts, Corbató, Benages i Brotons van ésser empresonats pels revolucionaris i només la intervenció del cònsol dels EUA i la presència de premsa estrangera va permetre de commutar una sentència de mort quasi segura per l’exili. El mateix Pancho Villa, diuen alguns, va acceptar que els tres frares –fra Pitarch era aleshores a Ciutat de Mèxic– pugessin al primer tren de bestiar que sortís cap a El Paso (Texas), on van arribar el 8 d’abril de 1914. Després d’unes quantes setmanes de periple pels EUA a la recerca d’alguna comunitat carmelita, que els va dur fins a Chicago, els tres valencians van acceptar la proposta del bisbe d’Oklahoma, Theophile Meerschaert, de tenir cura de la creixent població catòlica hispana al seu estat. L’octubre del mateix any assumien l’església de St. Edward a Pittsburg County i dos anys després la parròquia de Holy Rosary a Hartshorne, on van fundar un monestir carmelita en actiu fins el 1973. També van establir missions a Gowen i Bentley, i fra Ciril va aixecar un monestir a McGehee, a l’estat veí d’Arkansas.

En aquells primers moments als EUA, on d’entrada no tenien intenció de quedar-se, els tres missioners van decidir d’escriure al pare provincial de València perquè els enviés fra Eduard Soler (nat Agustí Soler Centelles, de Benassal), a qui havien conegut a Mèxic i amb una experiència que consideraven indispensable per a la seva nova missió. Soler era aleshores a Cuba i, via Nova Orleans, el 1921 va arribar a Oklahoma City. Sota el seu guiatge, l’obra dels carmelites descalços per Oklahoma i els estats veïns va agafar un nou impuls. D’entrada va obrir una nova missió a South Walker Avenue, la futura parròquia d’Our Lady of Mount Carmel, amb església i monestir. I enmig d’una creixent devoció per Teresa de Lisieux –just abans de la canonització, el 1925–, Soler va consagrar els esforços de la seva comunitat a dedicar-li la primera capella en territori dels EUA, a San Antonio (Texas), encara ara lloc de pelegrinatge de creients de tot el país. D’aquesta obra, se’n va encarregar Benages, que també va assumir el primer de maig de 1926 l’església d’Our Lady of Guadalupe de Dallas. I a Dallas mateix, més endavant, fra Sebastià Vallés (nat Josep Vallés Trilles a la Serra d’en Galceran) va fundar la missió de St. Mary of Carmel (1941) i el seminari de Mount Carmel Center (1948).

Aquella petita delegació valenciana de carmelites descalços va continuar creixent fins a assolir l’estatus de semiprovíncia, el primer de gener de 1936. I el maig de 1947 es va convertir en província de ple dret, sota el patronatge de santa Teresa del Nen Jesús i amb fra Eduard Soler com a primer provincial.

Sota l’impuls de Soler, durant la dècada del 1920 també havia nascut la congregació de germanes carmelites de santa Teresa del Nen Jesús, a Oklahoma City, amb reconeixement canònic des del 1926. I del 1941 al 1948, els carmelites van ser els propietaris de la mansió d’Ernest W. Marland a Ponca City, feta servir com a noviciat per a aspirants a entrar a l’orde. El 1952 un altre valencià, Evarist V. Foix (nat Joaquim Villarroya Foix a Benicarló), va portar les negociacions per a adquirir, per 60.000 dòlars, un castell amb finca als afores de Little Rock, amb la intenció d’establir-hi un espai de pregària i vida espiritual per a joves noviciats. El monestir de Marylake, a més d’un bonic estany, disposa des del 1966 d’un petit cementiri amb les restes dels nombrosos valencians de l’orde que van crear, a mitjan segle XX, una activa, efímera i cada vegada més oblidada delegació al cor dels EUA.

I una mica més: Dionisio Tomás Sanchis, al Catálogo de los religiosos carmelitas descalzos de la Provincia de Santa Teresa de Jesús de Aragón, Valencia: 1895-1998 (Teresianum, 1999), ens dóna informació de la majoria de carmelites descalços valencians que van formar part de la delegació dels EUA. A més dels esmentats a l’article, cal destacar-ne Vicent Arenós Pons (Almassora, 1896 – Little Rock, 1986), Josep Asterio Soler Ferrer (la Todolella, 1901 – Mèxic, 1953), Salvador Guaita Sanchis (Picassent, 1900 – València, 1976), Josep Castellet Safont (la Pobla Tornesa, 1887 – Oklahoma, 1955), Innocenci Gómez Domínguez (Almassora, 1885 – Dallas, 1969), Vicent Guiral Miralles (Vila-real, 1865 – Oklahoma, 1938), Vicent Martínez Gil (Alcàsser, 1896 – Washington DF, 1971), Vicent Montrull Girbés (Algemesí, 1909 –  San Antonio, Texas, 1945), Carmel Palau Ruiz (Albalat dels Sorrells, 1879 – Oklahoma, 1960), Ricard Domènech Centelles (la Serra d’en Garceran, 1887 – ?), Julià Medes Ferris (Algemesí, 1890 – Algemesí, 1936), Josep Cantavella Agustí (Borriana, 1894 – Shamrock, Texas, 1946) i Joan Baptista Dura Estruch (el Palomar, 1877 – Oklahoma, 1948). Agraeixo enormement a la investigadora Mercè Gras Casanova, experta en el carmel descalç al nostre país, les facilitats per accedir al catàleg.

La centenària catedral del Carme de Torreón, a Mèxic.Un grup de carmelites descalços als EUA.La Little Flower Basilica de San Antonio, a Texas.Seminari del Mount Carmel Center, a Dallas.Entrada al monestir de Marylake, prop de Little Rock.Vista de Marylake i el llac.El cementiri de carmelites descalços de Marylake. Foto: Charlotte Ramsey CollectionEl cementiri de carmelites descalços de Marylake. Foto: Charlotte Ramsey Collection

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post La província carmelita valenciana perduda a l’interior dels EUA appeared first on VilaWeb.

Maurici Lucena, el copilot

Maurici Lucena (1975), president d’Aena, va anar dijous a defensar l’ampliació de l‘aeroport del Prat en una intervenció en un dels centres espanyolistes més actius de la ciutat, el Círculo Ecuestre de Barcelona, davant el president José Montilla, Miquel RocaAmancio López, president d’Aigües de Barcelona. A Lucena, el va acompanyar i ajudar en la missió el seu amic Jaume Collboni. Tots dos es coneixen de fa molts anys i són militants del PSC. Maurici Lucena és l’home que Salvador Illa hauria proposat com a conseller d’Economia si el PSC hagués guanyat les eleccions. Aena és una empresa 51% pública i 49% privada, com ho és el currículum d’un Lucena que va jugar a casa, davant el seu públic i sense gaire pressió. Un Lucena de quaranta-sis anys que sempre ha estat en la posició de copilot. L’home que ajuda des del costat a enlairar la nau de l’estat espanyol i l’empresa espanyola, el seu hàbitat natural. Ací, l’acte sencer en vídeo:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

 

Llegim al currículum profitós escrit per Jordi Graupera en un llunyà 2013 que Lucena, bressolat per l’estat espanyol, a vint-i-dos anys i llicenciat en economia per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), va anar a viure a Madrid per a fer un màster al Centro de Estudios Monetarios y Financieros de Madrid (CEMFI), institució público-privada d’elit creada pel Banc d’Espanya per a formar futurs polítics i gestors. A vint-i-quatre anys, treballa a la gestoria de Carlos Solchaga. A vint-i-nou anys, col·labora amb Miguel Sansebastián  per a fer el programa econòmic de Zapatero i el fan director del Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial (CDTI), empresa pública i privada –com Aena, el CEMFI i Lucena. Va ser president de la important Agència Espacial Europea (ESA), amb seu a París, assessor de José Montilla –que era al Círculo, dijous– i va anar de número 2 a les llistes de Pere Navarro al Parlament de Catalunya. Ningú com ell per a ser convidat al cicle “Agendes creuades: Madrid-Barcelona”. És la seva vida.

Lucena va ser un dels executius de l’empresa Isdefe, que assessora el Ministeri de Defensa i les Administracions Públiques espanyol. I seria conseller d’Economia si Illa hagués tingut majoria al parlament. Lucena va treballar pel Banc de Sabadell. Ningíu com ell per a dirgir i representar la idea de col·laboració público-privada.

Maurici Lucena, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN).

Lucena, home d’estat, home d’empresa a la vegada, va defensar l’ampliació de l’aeroport del Prat a la part final de l’acte i va intentar de treure pors als preocupats per la qüestió ambiental: “Hi ha l’impacte en el territori, a la Llacuna de la Ricarda, i en segon lloc, hi ha la qüestió de les emissions contaminants dels avions. Posem context: les emissions del transport aeri al món representen el 4% del total. L’agricultura, la construcció, les manufactures i el transport terrestre són més contaminants en termes relatius. Si l’ampliació de l’aeroport a hub internacional s’aprova, s’acabarà el 2031, d’ací a deu anys. I si no, no tot quedarà igual. Si l’aeroport arriba al límit de la capacitat, els preus dels bitllets seran més cars. Les mateixes rutes seran més cares. Significativament. Ha passat a Heathrow. Sigui com sigui, l’any 2031 la regulació europea i l’espanyola seran molt exigents. Les companyies aèries hauran de fer avions més lleugers, més eficients, que funcionin també amb biocombustible i hauran de passar cap als avions d’hidrogen. Hi haurà un salt tecnològic impressionant. Segurament, els avions del 2031 emetran molt menys. Jo diria als preocupats per les emissions globals que el sector ho té en compte. Demano confiança. Compte amb els terminis de què parlem, que potser deixaran obsoletes les preocupacions ambientals, legítimes i que ara són un estímul.”

Lucena també va ser capaç de mentir i descobrir-se alhora: va dir que la inversió no veuria ni un euro públic perquè l’ampliació de l’aeroport és d’una empresa privada –i Aena és público-privada– i va reclamar que les compensacions ambientals les posessin tots, també les institucions públiques. L’home també va parlar de calendaris: hi ha taules tècniques de la Generalitat que acaben el 29 de juliol i el consell de ministres espanyol ha de decidir sobre l’ampliació a final de setembre. “Sóc moderadament optimista. M’he sorprès de la resposta de tantes persones representants de les institucions perquè poden confondre l’opinió pública, com si fos un projecte que no generés prosperitat i progrés, que és en realitat allò que el hub faria. Em sembla que hauríem d’enviar missatges més nítids dels pros i contres, sense fer-nos trampes”, va dir.

Una trampa és que sempre es parla dels beneficis i contrabeneficis col·lectius de l’aeroport i mai no es parla de l’interès i els beneficis privats que hi ha darrere l’operació público-privada dirigida per un home que representa com ningú aquesta filosofia, Maurici Lucena. A l’acte no es van esmentar ni una sola vegada els beneficis econòmics que Aena espera treure’n.

L’inefable Jaume Collboni, tinent batlle de Barcelona, va sortir-se’n com bonament va poder, de les preguntes insistents de Miquel Pérez, periodista de La Vanguardia i moderador de l’acte, resumides en aquesta frase: “M’agradaria tornar al front municipal. La dificultat de fer coses a Barcelona. Sembla que s’hagi instal·lat entre la societat civil que a Barcelona és molt difícil de tirar coses endavant, projectes que compensin una certa decadència que la ciutat pugui haver viscut com a conseqüència d’esdeveniments de diferent mena esmentats abans [el procés].” Pérez deixava clar que els unionistes, com els del Círculo Ecuestre, no poden culpar de totes les seves desgràcies als independentistes. El no a l’Hermitage ve de l’Ajuntament de Collboni i Colau, i la posició de l’Ajuntament respecte de l’aeroport –Collboni mateix ho reconeixia– està dividida entre comuns, inclinats pel no, i socialistes, pel sí.

Lucena, l’home del Banc de Sabadell, treballador de Solchaga a Madrid, directiu d’empreses militars espanyoles, i ara president d’Aena, va parlar amb elogis i admiració de l’actitud gens contrària a l’ampliació que s’ha trobat a Madrid, la seva altra ciutat. “I això ho dic com a català, i no com a president d’Aena”, va reblar l’home.

The post Maurici Lucena, el copilot appeared first on VilaWeb.

L’inspector Arbós fa vint-i-cinc anys que és orfe

El 17 de juliol de 1996, ara fa vint-i-cinc anys, l’inspector Jaume Arbós es va tornar orfe. Aquest policia singular que quan estava encallat en una investigació cercava la inspiració tocant l’orgue de l’església de la Santa Creu, a Palma –a la vora d’on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel i on es conserva la custòdia impressionant del Capità Barceló–, ja no viuria més aventures. El seu pare literari, Josep Maria Palau i Camps, va morir a vuitanta-dos anys després d’una vida plena de compromís amb la llengua i la literatura catalana, d’una denúncia fèrria del franquisme i del posicionament de la societat benestant mallorquina durant la postguerra, i també de dècades de feina com a naturalista –va descobrir moltes espècies endèmiques a les Illes, especialment d’escarabats. Ara per ara no s’ha anunciat cap commemoració oficial de l’efemèride, fet que demostra que avui dia és un autor força oblidat de les nostres lletres, però en vida va tenir una popularitat important sobretot gràcies a la sèrie de novel·les policíaques.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Palau i Camps es va instal·lar a Mallorca el 1941, després de la guerra del 1936-1939, perquè la seva dona era de Palma i tots dos van pensar que hi hauria més oportunitats laborals. Palau i Camps havia fet recerques botàniques importants amb el pare a la serralada de Marina perquè el progenitor era l’apotecari de Tiana. A Mallorca, va ser un dels fundadors de la Societat d’Història Natural de les Balears i cal destacar la recol·lecció de material científic i de col·leccions zoològiques que va fer per al Museu Balear de Ciències Naturals de Palma, especialment d’escarabats curculiònids.

Novel·la policíaca

L’èxit popular de Palau i Camps va arribar el 1983 amb la primera aparició de l’inspector Arbós. Va ser a la novel·la Assassinat al club dels poetes, que va escriure a partir d’un projecte teatral. La novel·la beu de dues fonts d’inspiració clàssiques, les obres de Simenon, d’una banda, i les de l’Agatha Christie, de l’altra. El gènere negre i policíac comença a viure el moment d’esplendor al país després d’èxits com els de Jaume Fuster o el primer Ferran Torrent, o de l’antologia Negra i consentida del col·lectiu Ofèlia Dracs. Poc després va néixer la col·lecció la Negra de la Magrana, però ell es va mantenir fidel a l’editorial Moll, que va anar publicant les aventures de l’inspector Arbós en vuit ocasions. Durant molts anys, Jaume Arbós va ser el personatge més longeu de la novel·la negra catalana. Ara l’ha superat Marc Sergiot, el personatge de Jordi de Manuel, amb nou aparicions.

Palau i Camps es va iniciar relativament tard en la literatura i ho va fer alternant la poesia i el teatre. Les circumstàncies de l’època –els anys cinquanta– feien que a Mallorca fos més senzill estrenar una peça teatral que no pas publicar novel·les. Les obres que va estrenar d’ençà del 1949 tenien un èxit de públic i de crítica notable, però molt sovint només es podien veure en sessió única o, com a molt, en dues sessions i sovint a càrrec de grups de teatre amateurs, cosa que va fer molt difícil la recepció dels textos. A més, Palau i Camps estava manifestament enfrontat amb la companyia de teatre Artis, la que més estrenava a Palma en aquells moments, per la seva concepció teatral. Tot plegat va fer que no pogués publicar el primer text teatral, S’ha venut un home, a les edicions Atlante –que llavors impulsava l’empresari Pere Serra– fins al 1956. El mateix any es va publicar la versió castellana de Bearn, de Villalonga, a la mateixa editorial. Palau i Camps va aconseguir de veure el text publicat perquè l’obra va guanyar el premi ciutat de Palma de teatre de l’any anterior.

Retrat de l’emigració

En poesia, va aconseguir un cim important el 1951 quan Manuel Sanchís Guarner el va incloure en l’antologia imprescindible Els poetes insulars de postguerra, publicada a l’editorial Moll. L’èxit va ser per la sèrie de novel·les policíaques, però el 1963 va publicar una de les millors novel·les de postguerra a Mallorca, Els trasplantats, un dels primers texts que tracta el tema dels emigrants peninsulars desplaçats a treballar a Mallorca atrets per les ofertes laborals del turisme. Palau i Camps ho coneixia molt bé perquè va treballar en una agència de viatges durant anys. Aquesta novel·la va aconseguir el premi Ciutat de Palma de novel·la del 1962 i va ser un primer crit d’alerta sobre les condicions de vida a què estaven abocats els emigrants peninsulars que treballaven en aquest sector i les dificultats d’integració a la societat mallorquina.

Som davant d’una obra amb un doble vessant: d’una banda, la literatura més social i compromesa –com es pot veure en el teatre i en algunes obres de prosa i poesia–, i de l’altra, un home capaç de fer la millor literatura d’enjòlit amb la seva proposta policíaca i de tradició britànica.

L’escriptor no va defugir tampoc cap mena de compromís amb la societat en què li va tocar viure. Va ser vici-president de l’Obra Cultural Balear i entre el 1985 i el 1988, vici-president per les Illes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Definia així el seu personatge

En una entrevista del setembre del 1994 recollida al llibre Mots, mons i mites, d’Antoni Planas, Palau i Camps explicava algunes coses referides al personatge Arbós: “No crec que aportin cap novetat, les novel·les. Tal vegada el fet que el protagonista no sigui un investigador privat sinó un policia que fa la seva feina de la manera més honrada que sap. L’inspector Arbós també té la característica que és un policia mallorquí que viu i sent com a tal. El fet que toqui música de Bach a l’orgue, que prengui camamil·la o que li agradin les sopes mallorquines són tics que han de tenir tots aquests personatges.” L’entrevistador li pregunta si no creu que Arbós és massa bona persona i ell respon: “Sí, però s’ha de tenir en compte que és mallorquí i això marca. Els mallorquins són bona gent, si no els fan tornar dolents. Fa de policia com podria fer qualsevol altra feina.”

En el pròleg del 1983 a Assassinat al club dels poetes, Joan Mas i Vives diu sobre el pare de l’inspector: “Ara potser caldria parlar un poc més de l’autor, d’aquest homenet certament detectivesc, de celles altes i ulleres baixes, de bigoti i pipa un xic sherlockholmians. Vosaltres el deveu haver vist més d’una vegada ocupar un seient de primera fila a conferències o a representacions teatrals i deveu haver pensat que hi ha alguna cosa especial en el seu posat distingit, un poc aristocràtic, d’observador distant. Potser és un equilibri vital i intel·lectual que des de la modèstia ben entesa, sense ostentacions ni escarafalls, el situa per damunt de les persones i de les coses. Doncs aquest és un dels escriptors més integrals de què disposam. Autor teatral enfrontat amb l’Artis quan aquesta companyia era l’única possibilitat d’estrenar a Mallorca; novel·lista i poeta a contracorrent, que ha rebutjat tant l’engatjament com els mals anomenats formalismes posteriors, mai no ha deixat de retre homenatge a la seva vocació literària. Sense preocupar-se en absolut d’allò que està de moda en un moment o altre, sense intentar mai de sortir-se de les seves possibilitats, sense donar massa importància a allò que fa. El plaer de l’escriptura en ella mateixa, sense acceptar imposicions ni tampoc vernissos que vesteixin amb posat transcendental allò que per damunt de tot és una activitat lúdica. És la lliçó que ens ofereix. Ben segur que encara ens resta per conèixer bona part, la major part, de l’obra de Palau i Camps; que les calaixeres de casa seva estan replenes d’originals que sense presses, sense exigències, esperen merèixer algun dia els honors de la impremta. Potser Josep Maria Palau pensa que això tampoc no és gaire important i que per a ell aquestes obres, en el mateix fet de l’escriptura, ja han acomplert la funció més important. Nosaltres sempre restarem un poc a l’aguait i esperarem il·lusionats allò que finalment tregui al carrer, reclamant també el plaer de la lectura que s’esgota en ella mateixa, sense donar-li cap altra importància.”

Ara, vint-i-cinc anys després de la seva mort, és un bon moment per a recordar aquest home que ens va fer passar tantes bones estones i que, a més, va treballar incansablement per a la llengua i la cultura del país i per a les seves criatures més petites, els insectes.

The post L’inspector Arbós fa vint-i-cinc anys que és orfe appeared first on VilaWeb.

Pàgines