Avui s’ha pogut veure per darrera vegada la Flor de Sol, un dels fenòmens naturals més especials que es poden gaudir a Catalunya. Aquest esdeveniment només passa un parell de dies l’any –17 i 18 de febrer, enguany– i consisteix a veure la posta de sol a través de la Roca Foradada de Montserrat. Mentre l’astre desapareix rere la muntanya, durant uns minuts, la llum es filtra pel forat i crea un espectacle lumínic que recorda una flor.

Vegeu imatges ací:

L’espectacle es pot seguir cada any des de la plaça de l’església de Santa Maria del Vilar, on també es fa una fira de productes locals, degustació de vi i servei de restauració. La Flor de Sol atrau tanta gent que l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar també organitza una competició fotogràfica.

La reunió del secretariat nacional de l’ANC s’ha acabat amb la dimissió de Jordi Pesarrodona, de vice-president de l’entitat –continuarà de secretari–, i de tretze secretaris nacionals del sector crític amb la presidenta Dolor Feliu. Alguns punts de conflicte eren el projecte de llista cívica, que els crítics veuen amb recels, i el funcionament intern de l’entitat. Així doncs, no ha servit de res que Uriel Bertran, pròxim a Feliu, renunciés ahir a ocupar la vice-presidència, tal com s’havia acordat ara fa un any. “Ha fet una bona feina [Pesarrodona] i per tal que totes les veus continuïn, faig públic que renuncio a substituir-lo”, va escriure.

Qui vol trencar l’ANC? I Editorial de Vicent Partal 

Avui els membres del sector crític, que es fan anomenar Indesinenter, tenien previst de reclamar una qüestió de confiança a Feliu, cosa que no preveuen els estatuts de l’entitat. Ara, després de nou hores de reunió, en la qual hi han participat una seixantena de secretaris, les diferències s’han saldat amb el pas al costat de Pesarrodona i la dimissió de tretze secretaris.

Els dimissionaris són Joan Carles Manzanero, Josep Piñol, Lluís Sobrevia, Isabel Ramon, Teresa Maria Sabé, Maurici Sabater, Josep Pedrol, Manel Gener, Albert Coll, Antoni Serrano, Joan Torres, Eloi Gispert i Joan Olivé.

Ara l’entitat haurà d’elegir nous secretaris i un nou vice-president, que no és previst que sigui Bertran, segons que han dit a VilaWeb fonts del secretariat. Així mateix, Pesarrodona, que continuarà dins l’òrgan de direcció, s’ha ofert a facilitar la transició amb el pròxim número dos de l’ANC.

L’ANC diu que hi ha voluntat de reconduir desavinences

En un comunicat, l’ANC ha assegurat que dins del secretariat s’han acostat posicions amb la intenció de reconduir les desavinences. En aquest sentit, ha informat que s’ha aprovat una proposta de resolució —quaranta vots a favor, vuit en contra i vuit en blanc— amb la intenció de millorar les relacions i el funcionament intern del secretariat.

Sobre les dimissions, l’ANC ha dit que “lamenta que s’hagi produït aquesta decisió, agraeix la feina dels secretaris nacionals sortints, i es compromet a rellevar-los seguint els procediments democràtics establerts. L’Assemblea reivindica el seu compromís per fer la independència, i recorda la seva llibertat d’acció respecte de grups econòmics i polítics.”

Comença els preparatius de la Diada

D’altra banda, el secretariat també ha posat en marxa la maquinària de cara a la Diada. “Com cada any, l’entitat es disposa a planejar la mobilització independentista més important de l’any, centrant-se en el recorregut i el missatge polític, entre altres detalls”. Així mateix, l’ANC destaca que el pròxim gran objectiu és la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista, que es farà l’11 i 12 de març, on l’organització es trobarà amb altres entitats i la societat civil per tal de cercar estratègies compartides cap a la independència.

The Tyets han presentat “Coti x Coti“, un avançament del seu nou àlbum, que es publicarà d’aquí a dues setmanes. Aquesta peça —el títol fa referència a la paraula cotilleo— segurament és la més atrevida de la banda perquè per primera volta fusiona el reggaeton amb la sardana. Per tal de fer-ho, compten amb la col·laboració de la Cobla Sant Jordi de Barcelona. La lletra de la cançó, en poc més de dos minuts i mig, mescla les xafarderies, la festa i una història d’amor.

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha rebutjat les confrontacions estèrils sobre el transvasament Tajo-Segura i ha criticat durament els dirigents polítics que, segons ell, tan sols pensen en si mateixos i en les seves eleccions, i no en el futur de les seves comunitats autònomes. En aquest sentit, ha dit que cadascú es retratava amb les seves declaracions.

De Gandia (la Safor) estant, Puig ha respost a les darreres declaracions del president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, que dijous va dir que exigiria el compliment íntegre de les sentències del Tribunal Suprem espanyol que estableix un cabal ecològic si el País Valencià no és “solidari” amb la seva regió.

Així mateix, ha defensat que el País Valencià sempre defensa els seus interessos amb comprensió cap als altres territoris i que el Consell no ha fet mai declaracions contra ningú ni contra cap comunitat autònoma. Alhora, Puig ha rebutjat les guerres de l’aigua que considera que interessen a alguns actors que en viuen. “Si l’horta d’Europa és la que és a Alacant i Múrcia, això és bo per a tot Espanya, no solament per a la nostra comunitat”, ha afegit.

Per això, ha demanat respecte a García-Page: “Si algú té algun problema amb allò que passa al riu, que miri aigües amunt i no avall.” “La realitat és que nosaltres volem al Tajo el millor possible i un cabal ecològic sustentat en la raó”, ha reblat.

La dona de cinquanta-tres anys que va desaparèixer dimarts a Esparreguera (Baix Llobregat) ha aparegut morta. Fonts dels serveis d’emergències consultades per l’Agència Catalana de Notícies (ACN) han explicat que tot indica que va ser una mort accidental. Segons la denúncia interposada pels familiars, va sortir a passejar per la zona de Roques Blaves i no en van saber res més fins que avui ha aparegut el seu cadàver, que no presenta signes de violència. La recerca de la dona ha implicat un ampli dispositiu amb voluntaris, una dotzena de dotacions dels Bombers de la Generalitat, efectius dels Mossos d’Esquadra i policia local i, fins i tot, un helicòpter amb càmera tèrmica.

Els bombers treballen per apagar un incendi al Puig Castellar, a tocar de Sant Vicenç dels Horts. Onze dotacions terrestres i una d’aèria han aconseguit d’estabilitzar les flames. Ara per ara no s’ha informat de quantes hectàrees s’han cremat. “Es treballa amb bons resultats”, asseguren els bombers.

ESTABILITZAT (15.42 h) l'incendi forestal de Sant Vicenç dels Horts (avís 14.26 h) Seguim treballant amb 12 dotacions #Bomberscat sobre el terreny

— Bombers (@bomberscat) February 18, 2023

Centenars de persones han omplert l’abadia de Sant Miquel de Cuixà en el funeral de Maria Lluïsa Oliveres, mare de Toni Comín, que es va morir el 9 de febrer. La cerimònia –concelebrada pel mossèn Enric Subirà i per l’abat de Poblet, Octavi Vilà– havia estat dissenyada per la difunta abans de morir i ha estat una expressió del compromís cristià i socialista de la família Comín.

Els Comín | Article de Vicent Partal 

Durant la cerimònia s’han llegit textos d’Alfonso-Carlos Comín i de Pere Comín. Els fills han recordat anècdotes de la vida de la seva mare. També han sonat unes quantes peces musicals, entre les quals El canto a la Libertad, de José Antonio Labordeta.

Entre els assistents, arribats tant del nord com del sud, hi havia ex-presos polítics, exiliats i representants de partits polítics. Demà també es farà un acte de record a Maria Lluïsa Oliveres a Barcelona.

El candidat de Junts a la batllia de Barcelona, Xavier Trias, ha carregat contra el president d’Aena, Maurici Lucena. “No pot ser que el senyor Lucena ens digui com ha de ser l’aeroport”, ha afirmat en una jornada amb altres candidats metropolitans del partit. Trias ha considerat que Aena els “pren el pèl” perquè els 1.700 milions d’euros d’inversió que es van plantejar ara fa un any per a l’ampliació del Prat són del compte d’explotació de la infrastructura. “Això no pot continuar així”, ha afegit. D’altra banda, també ha destacat que Junts lluitarà per aconseguir el traspàs de Rodalia perquè cal millorar el transport públic en un context d”‘asfíxia” per entrar i sortir de Barcelona.

L’equip de la Fundació Catalunya La Pedrera i l’escultor Jaume Plensa han començat les feines de muntatge de l’exposició Jaume Plensa. Poesia del silenci, que obrirà les portes el pròxim 31 de març. La primera de les peces en arribar ha estat de Silent Music IV, una escultura de dos-cents quilos que s’ha instal·lat al terrat de l’edifici amb una grua de trenta metres i amb l’ajuda de gairebé cinquantena de persones.

Hi haurà un total de vuit estructures de gran format que es distribuiran al terrat, a les golfes, als patis i a la façana de l’edifici. Paral·lelament, hi haurà un centenar de peces més petites. L’artista barceloní ha titllat l’escenari de “magnífic” i ha admès que l’ha “emocionat” veure una escultura seva “sobrevolant l’imaginari de Gaudí”.

La directora de Cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera, Marga Visa, ha explicat que la mostra estarà oberta al públic fins al 23 de juliol, i ha subratllat la importància del fet que “depassi” la sala d’exposicions. “Hem considerat oportú que un dels nostres artistes més internacionals pogués desplegar la seva proposta artística i creativa en tot l’edifici”, ha apuntat, “permetrà crear unes postals icòniques i úniques en l’imaginari mundial”.

Així doncs, una part de l’exposició seran aquestes vuit peces de gran format, que “estaran en contacte i diàleg” amb l’arquitectura de la Pedrera. La seva instal·lació, però, ha estat complicada, ja que han requerit una gran coordinació i un estudi previ per “no malmetre un edifici patrimonial”. Les dues peces que s’han pujat aquest matí pesaven dos-cent i quatre-cents quilos. Una d’elles, la del Poeta, mesura vuit metres, un fet que permetrà que sigui visible des de diferents punts de la ciutat, un cop instal·lada a la façana.

Per altre costat, hi haurà un centenar de peces més petites, i “poc vistes”. Segons Visa i Plensa, giraran al voltant de l’eix de la paraula i els diferents alfabets, però també recolliran alguns dels conceptes més transversals de l’obra de l’artista com la poesia, la família o la bellesa.

Els Bombers de la Generalitat han treballat en l’extinció d’un incendi en una antiga nau industrial reconvertida en tallers d’artistes a Molins de Rei (Baix Llobregat). L’avís del foc s’ha rebut a les 08.54 del matí i s’han mobilitzat fins a deu dotacions terrestres, ja que constava que hi havia gent dins del recinte. L’incendi s’ha pogut controlar ràpidament i s’ha donat per extingit només mitja hora després. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha atès dues persones per intoxicació lleu per fum.

Una dona de seixanta anys s’ha mort per la inhalació de fum en un incendi en un habitatge al barri del Cabanyal de València. Les flames han afectat una construcció de planta baixa i una altura que al carrer de la Reina. Ara per ara no se sap què ha originat el foc. Al lloc dels fets hi han anat dues dotacions dels bombers del parc sud de la ciutat. Tant els bombers com els equips mèdics han intentat de reanimar a la dona, però no han pogut fer res per a salvar-li la vida.

El portaveu d’ERC a Madrid i candidat a Santa Coloma de Gramenet, Gabriel Rufián, ha defensat novament l’actuació del partit al congrés espanyol, en referència a les negociacions amb el PSOE. L’endemà que la fiscalia fes públiques les peticions de pena contra Lluís Salvadó, Josep Maria Jové i Natàlia Garriga, el dirigent ha dit que ERC no pot canviar el jutge del Suprem Manuel Marchena, però sí que aspiren a “posar-li una mica més difícil”, en referència als canvis al codi penal. Així mateix, ha subratllat que gràcies a ERC avui hi ha nou persones que poden dormir a casa i no en una cel·la, en referència als presos polítics independentistes.

Del diàleg al càstig: el calendari implacable de la història d’un engany | Anàlisi de Josep Casulleras 

Rufián ha fet aquestes declaracions a l’Orfeó Martinenc, on ERC fa la Conferència Metropolitana a Barcelona. En la seva intervenció, el president del partit, Oriol Junqueras, ha reivindicat les sigles d’ERC com els true reds, és a dir, els “rojos de debò”. De fet, ha afirmat que, “afortunadament”, el cinturó roig no pertany al PSC, i que quan l’àrea metropolitana va ser batejada amb aquest concepte, els socialistes no hi guanyaven eleccions, sinó que ho feia el PSUC. De fet, Junqueras ha afegit que ERC és hereva de la formació comunista i del maragallisme. Al seu torn, el candidat a Barcelona, Ernest Maragall, ha assegurat que la capital només serà millor si s’entén amb totes les ciutats metropolitanes.

Junqueras ha reivindicat les figures dels dirigents Josep Maria Jové, Lluís Salvador i Natàlia Garriga, després de les peticions de presó i inhabilitació de la fiscalia, que el partit les considera un “cop d’estat judicial”. El president de la formació ha destacat que cal “acompanyar-los sempre i deixar-s’hi la pell”.

A més, ha reiterat que sense el que ells representen, Catalunya “no se’n sortirà”. En aquest sentit, el líder d’ERC ha asseverat que la “millor recepta” és guanyar i estar “al servei” de la gent.

Els Mossos d’Esquadra controlen des d’ahir una festa il·legal amb milers de persones a la zona de la Font de l’Ermita dels Sants Metges, a Sarral (Conca de Barberà). Un dispositiu policíac limita l’accés a la rave per impedir l’arribada de més participants. S’estima que hi ha unes 7.000 persones. També s’ha intervingut material per a la festa.

Els Mossos han detingut una persona per atemptar contra els agents de l’autoritat després que no s’aturés en un control i colpegés un agent, que ha quedat ferit lleu. El dispositiu es coordina amb la policia municipal de les regions limítrofes i es preveu de mantenir-hi la presència d’agents fins que s’acabi.

La batllessa de l’Ajuntament de Sarral, Maria Victòria Cañís, ha detallat en declaracions a l’ACN que el punt fort d’arribada de gent ha estat fins aquesta nit. Els participants ara es dirigeixen fins al poble i van fins a la zona caminant. Es tracta d’un espai de conreus sense cap edificació i el consistori està preocupat per l’efecte que tindrà sobre els cultius.

Avui, 18 de febrer de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Del diàleg al càstig: el calendari implacable de la història d’un engany I Anàlisi de Josep Casulleras 
• L’ANC s’enfronta a una crisi recurrent
• Esquerra Republicana, tancada en la presó que el partit mateix ha construït I Article de Vicent Partal 
• Més llenya al foc! I Article de María Obelleiro 
• Sorpresa d’Escòcia I Article de Martxelo Otamendi 
• El president d’Òmnium Sabadell i membres de la junta dimiteixen en disconformitat amb la nova estratègia nacional 
• Report sobre el coronavirus: Europa aixeca les restriccions amb la Xina i la covid arriba a mínims històrics 
• Teodor de Mas: “Si necessiteu diners, no aneu al banc” 
• Santa Ana, la merceria amb més d’un milió d’articles que ha sobreviscut d’ençà del 1935 
• Entitats en defensa de la llengua comencen una recollida de signatures contra l’homologació del C1 
• Pilar Almeria: “Tenim ganes de fer coses diferents, on no hi haja una alqueria o una paella al títol” 
• Deu jocs de falda que heu de saber I El ‘Ras i curt’ de Jordi Badia 
• Per què els guanys desorbitats dels banquers encara creixen més? I ‘La Píndola’ de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

Aeroport Internacional Marcos A. Gelabert
Ciutat de Panamà
Mapa a Google

Depenent de l’aeroport per on entreu a Cuba i a la República Dominicana, tan bon punt baixeu de l’avió us sentireu com a casa. L’aeroport internacional José Martí de l’Havana, la capital cubana, és un homenatge al llibertador de l’illa, d’origen valencià; i l’aeroport internacional Juan Bosch, al nord-est de l’illa de la Hispaniola, és dedicat al primer president dominicà elegit democràticament, fill de catalans. Doncs una cosa semblant us pot passar a Panamà si aterreu a l’aeroport de la capital, que porta el nom de Marcos A. Gelabert, fill d’un mallorquí i d’una catalana.

Al començament del segle XX, amb la construcció de la colossal obra d’enginyeria que va representar el canal de Panamà, l’administració nord-americana encarregada del projecte va contractar milers i milers de treballadors per obrir un pas marítim en terra ferma que connectés els oceans Atlàntic i Pacífic. La majoria provenia de les Antilles, però també en van arribar molts més de la llunyana península ibèrica, sobretot de les àrees al voltant de tres ports principals: Vigo i la Corunya, a la costa atlàntica, i Barcelona, a la mediterrània. Això explica la gran presència de gallecs a les obres i també de catalans, valencians i mallorquins.

El matrimoni format pel mallorquí Antoni Gelabert i la gandesana Maria Damián va formar part d’aquest flux important de mà d’obra cap a Panamà. En el seu cas, no hi van anar per treballar directament al canal, sinó per obrir una fonda al barri popular de Santa Ana de la capital. I allà van tenir els seus tres fills: en Marcos Antonio, en Juan i la Teresa. El gran, nascut el 25 de gener de 1908, es va escolaritzar a la zona del canal i ben aviat es va mostrar molt interessat per l’aviació. Malgrat les reticències paternes, el 1925 va començar a estudiar aeronàutica a la Porterfield Flying School de Kansas City (EUA), d’on va sortir el 1928 amb llicència de pilot de transport. Després va ampliar estudis en una escola d’aviació de Tampa (Florida), on el 1929 va rebre la llicència de mecànic. I finalment va estudiar aviació militar a l’Havana (Cuba), on el 1930 va obtenir el títol de pilot aviador.

Amb tota aquesta formació a l’esquena, Marcos A. Gelabert va decidir de tornar a Panamà amb la intenció clara de desenvolupar l’aviació al seu petit i jove país, malgrat les turbulències polítiques importants que experimentava. Al principi de la dècada del 1930, juntament amb Enrique Malek, va engegar l’empresa Aerovías Nacionales SA, una de les moltes companyies aèries que va impulsar aquells anys (Compañía de Transporte Aéreo, Transportes Aéreos Gelabert…), i també va fundar l’Acadèmia Nacional d’Aviació. El 1940, arran de la Segona Guerra Mundial, els EUA van imposar la prohibició dels vols comercials a la zona del canal i Gelabert, que s’havia casat el 1934 amb Ida Alemán, es va traslladar a San José de Costa Rica, on va néixer la seva filla Ivonne Marie i va fundar la Compañía de Transporte Aéreo Costarricense.

L’etapa al país veí es va tancar el 1944, quan va tornar per segona vegada a Panamà i va fundar Actividades Aéreas SA, una empresa dedicada tant al transport de passatgers com a la formació de pilots. En plena activitat professional, amb una aviació cada vegada més consolidada i reglamentada al país i havent passat per tots els papers possibles en el camp aeri, el 2 de maig de 1952 un llamp va impactar l’avió que pilotava quan sobrevolava la província de Veraguas i li va segar la vida a quaranta-quatre anys. Abans d’acabar-se el mes de maig, en homenatge pòstum al considerat pare de l’aviació panamenca, el govern va decretar el canvi de nom de l’aeroport de Paitilla, el primer del país, pel de Marcos A. Gelabert.

I una mica més: La biografia de Marcos A. Gelabert és explicada de manera novel·lada al llibre Corazón de águila (1999), de l’escriptor panamenc Justo Arroyo.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Treballadors a les obres del canal de Panamà, al principi del segle XX. Imatge d'època del barri de Santa Ana, al centre de Ciutat de Panamà. Bust de Marcos Antonio Gelabert, a l'entrada de l'aeroport que porta el seu nom a Panamà.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

“Tenim més d’un milió d’articles al nostre catàleg, i tres-cents llibres de mostres classificades. Dos volums sencers són tots de cremalleres. Hi són de totes les mides i en tots els colors, visibles i invisibles, amb carro i doble carro, de metall i de plàstic, de sis centímetres a un metre i cinc centímetres. Ja ens ho diu, la clientela: ‘Si no ho trobo aquí, no ho trobaré enlloc’”, diu Kiku Carcassona, tercera generació al capdavant de l’emblemàtica Merceria Santa Ana. Durant vuitanta-un anys va estar oberta al número 26 del Portal de l’Àngel i d’ençà del 2016 continua servint de tot i més en merceria i labors molt a prop d’allà, al número 22 del carrer de les Moles. Són 230 metres, 3 minuts a peu d’on era abans, i han aconseguit de desplegar-hi tot el seu paradís de la costura i els treballs manuals conservant els centenars de calaixos de fusta en què s’endreça tot.

L’aparador ja és un convit a la inspiració. Hi ha una petita mostra de tot allò que trobarem a dins. Només entrar, la caixa i l’antiga politja amb què feien arribar a la caixera els paquets de les compres que preparaven en un pis superior a la botiga del Portal de l’Àngel, que tenia quatre pisos i magatzem. “Però a Barcelona cada cop és més difícil carregar i descarregar als carrers més cèntrics, com aquests del Gòtic”, explica Carcassona. La pujada del lloguer de locals ben situats als carrers per a vianants més transitats, com ara el Portal de l’Àngel, fan tancar o canviar de situació molts comerços. Així és com la ciutat a poc a poc va perdent botigues històriques. Tan sols grans multinacionals poden fer front a la pressió immobiliària. Això, afegit a les compres per internet, que fan arribar de qualsevol part del món articles grans i petits directament a les cases, van dificultant la vida dels petits botiguers.

La Merceria Santa Ana, després de gairebé un segle a l’ample carrer, tan comercial, fa set anys va decidir de traslladar-se al carrer de les Moles, on ja tenien un magatzem. I tota la venda a l’engròs l’organizen en una nau a Badalona. Kiku Carcassona i els seus dos germans, Marcel i Gemma, es reparteixen la feina d’encarregats.

El seu avi patern, Marcel Carcassona, barceloní, era encara adolescent quan va sortir a cercar feina pel Portal de l’Àngel. Era un carrer ple de botigues. De merceries, n’hi havia set o vuit, en aquell temps. I va entrar a la Merceria Santa Ana, un negoci que era propietat de la Fabra i Coats, la fàbrica anglesa instaurada a Sant Andreu. En vista que la firma francesa de filatures DMC anava obrint merceries on venia el seu fil, la Fabra i Coats va voler fer igual amb el seu, que era fet a la ciutat, al barri de Sant Andreu.

Davant els magatzems Jorba Preciados, la Fabra i Coats va obrir la seva Merceria Santa Ana. “El nostre avi hi va entrar d’encarregat i soci del negoci i, a poc a poc, va anar adquirint més part de la propietat, fins que va ser tota seva”, explica el nét. L’avi Marcel va ampliar l’activitat fent també venda a l’engròs. Tenien vint-i-cinc marxants que anaven per tot el territori, per Catalunya i per tota la península ibèrica.

De tres fills que va tenir l’avi Marcel, tan sols en Marcel, el pare d’en Kiku, s’hi va dedicar. A setze anys ja hi va començar a treballar. Es va morir molt jove, a quaranta-quatre anys, i els fills, tots tres, varen agafar les regnes del negoci, a disset anys o divuit.

Mil colors, mil detalls

Quan som dins la Merceria Santa Ana, es fa difícil de mantenir la mirada fixa en un punt concret. L’assortit de productes és increïble. Cal moltíssima organització i ordre per a mantenir aquest bé de Déu de mercaderia, tot al seu lloc i que no falti res. És la garantia de trobar sempre, i de pressa, qualsevol agulla al paller.

No s’hi veuen parets. Són cobertes per mostraris de botons enganxats a l’exterior de les capses de cartó que els classifiquen per mides, colors i materials. En tenen de nacre, de fusta, de pedreria, de material ecològic, com ara coco recuperat, cotó orgànic, de banya i polièster, folrats i per a folrar amb la roba que es vulgui. Els calaixos de fusta originals de la botiga del Portal de l’Àngel guarden boixos per a fer puntes de coixí, fils per a fer punt de creu, de tot. “Cada calaix és un món”, diu Carcassona. “I coses de les quals en un any no n’has venuda cap, de cop i volta tornes a vendre’n”, afegeix. A banda dels materials bàsics de costura per a arranjar roba, és un negoci que viu més demanda de certs productes segons la temporada. Les mantellines les demanen sobretot per Setmana Santa, i ara ja comença la temporada de núvies.

Sobre un dels taulells també veiem tovalloles i draps de cuina, però són per a treballar-hi el punt de creu. Vénen de Sant Miquel de Balenyà. “El 70% dels nostres productes vénen de fàbriques pròximes, de Catalunya, del País Valencià, del País Basc i de França i d’Itàlia com a molt lluny”, diu. I com més va tenen més proveïdors que serveixen materials ecològics, com ara el fil reciclat de Gütermann, fet de plàstic reciclat de les ampolles d’aigua. “Els fabricants ja es van adequant a les normatives”, comenta.

A l’Instagram de la botiga, merceria_santa_ana, despleguen fotografies d’articles que ajuden a triar i inspirar-se abans d’anar-hi a comprar. “Cada dues o tres setmanes ens arriben novetats, perquè els fabricants i importadors no paren de treure coses”, explica Kiku Carcassona. Hi ha ben bé de tot: fil de cotó per a teixir jerseis per a nadons, imperdibles, tisores, cinta elàstica de totes mides, formes i colors, i vetes, fils, espatlleres, passamaneria, puntes de coixí fetes i també tot el material per a fer-les. De la Merceria Santa Ana es pot dir que és un lloc on, emprant l’expressió del poeta Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”.

Homes, també

Tot i que la major part de clientes són dones, amb els anys han anat veient que com més va més homes hi van a comprar. “Cada vegada hi ha més homes que fan punt de creu”, diuen. I també n’és un exemple el cas d’un grup de Mossos d’Esquadra que hi anava a comprar material per a fer tapissos mentre feia les guàrdies. La teràpia de les labors és per a dones i homes. “Tenim un client amb Parkinson que li va molt bé fer puntes de coixí”, conten les dependentes.

De gent jove, també n’entra. “L’afició a les labors ha tornat, i la pandèmia hi va ajudar molt”, diuen. I Carcassona destaca que també hi tenen a veure “els tutorials a YouTube per a aprendre a fer qualsevol labor”. Abans a la botiga feien tallers de determinades labors, ara ja no en fan, però encara orienten la clientela que fa algun jersei o una altra peça de llana. Donen les coordenades dels punts i guien la feina. De teixits, no en tenen, perquè ocupen molt d’espai i ben a prop hi ha cases emblemàtiques, com ara Ribes & Casals. Ells són referents de merceria i labors. “Hem de tenir de tot, cada dia arriben paquets amb les faltes del dia anterior per anar reposant. I encara truquem a les clientes per dir que ja ha arribat allò que ens havien demanat”, exposa Kiku Carcassona. Aquest vincle amb cada client és el que fa més singular un comerç com aquesta merceria, que encara ho conserva. “La gent vol anar a una botiga on l’aconsellin i li facin cas.” Tenen clients de Barcelona, de Catalunya i també de fora.

Joves que estudien disseny tèxtil també es proveeixen en aquesta merceria per fer els prototips de roba. També diuen que tot i que l’antic hàbit de fer puntes de coixí sembla molt enrere, encara es fan trobades de puntaires.

Un davantal pràctic

Són gairebé noranta anys –vuitanta-vuit– d’un negoci en què has d’estar sempre al peu del canó i, sobretot, tenir molt d’ordre, per a saber on hi ha cada cosa i reposar, cada dia, tot allò que es ven. Un dels canvis que han arribat amb la nova ubicació de la botiga és que abans el personal duia uniforme –les dones, sempre amb faldilla. I ara, les dependentes duen un davantal fet de roba de texà. D’un dels tirants els penja una cinta llarga al final de la qual hi ha una tisora que, juntament amb la cinta mètrica que porten en una butxaca central, ben a mà, són eines imprescindibles per a mesurar i tallar vetes, gomes, puntes…

Joana Barceló va començar a treballar-hi a 14 anys i aviat en complirà 60; Joana Rodríguez hi fa feina d’ençà dels 17 i ara en té 52 i l’Amèlia Peidró aviat farà 40 anys que hi despatxa. Són les tres treballadores més veteranes de la merceria, de les 15 que hi ha ara com ara –2 homes i la resta dones. Joana Barceló explica que un Nadal abans d’entrar-hi de dependenta, hi va anar a cosir botons per a fer el mostrari. “Tenia una cosina que hi treballava i em va dir que buscaven gent per enganxar els botons a les capses, per poder fer el catàleg”, recorda. I l’any següent ja la varen agafar. “De seguida que entraves, ja començaves a despatxar. O eres espavilada, o allà t’espavilaven”, diu. En tants anys al taulell, ha sentit moltes històries, fins i tot un dia una clienta es va posar de part a la botiga. “Si vinguessis una estona i escoltessis… És el més nostre, del petit comerç, l’escolta, el consell, l’atenció a cada client.” Encara recorda el pare d’en Kiku: “Sempre volia dues cadires a cada taulell, perquè les senyores poguessin seure mentre eren ateses.” També rememora que tenien fins i tot un dibuixant que feia el dibuix de la roba de jocs de taula per després brodar. La gran venda de puntes per a fer estovalles i tovallons i roba de llit ha anat a menys perquè els aixovars per als casaments s’ha anat perdent.

Un carrer amb història

El trasllat de la merceria ha dut el negoci a aixecar les persianes en un carrer ple d’història, i on també s’han traslladat un parell més de botigues de tota la vida, la Casa del Bacallà i la botiga de fotografia Can Boada, que eren totes dues al carrer Comtal. Nous emplaçaments per a comerços que sobreviuen i, juntament amb ells, bona part de la història de Barcelona i els seus veïns. Com ho ha fet també el carrer de les Moles. Tal com llegim en un dels mosaics exposats sobre una paret del carrer, “Ja en el segle XIV el carrer prengué el nom actual de les Moles, perquè en aquest lloc de sota la muralla hi havia alguns picapedrers o molers, que obraven moles per moldre i també per esmolar”. En un altre, hi diu: “De la casa número 12 abans sortien les galeres que feien els viatges a Saragossa, al preu de quatre duros.”

Aquests dies encara es pot veure a València l’obra Ai, Carmela!, interpretada per Pilar Almeria i Josep Manel Casany i dirigida per Joan Peris. És la cinquena producció de la Companyia Teatre Micalet, que ara ha tornat amb força i amb nivells de lectura que, probablement, no tenia fa vint-i-cinc anys. En parlem amb tots dos actors, i més enllà de l’obra obren el ventall de la conversa, que flueix pels meandres de la situació del teatre al País Valencià, la precarietat amb què viu la professió i, és clar, del fet que el Micalet és l’únic teatre de la ciutat de València on tota la programació és en català.

—Com va la retrobada d’Ai, Carmela! amb el públic?
—Pilar Almeria [P. A.]: Molt bé. És un gust, un regust, tenir l’oportunitat de repetir uns personatges com Paulino i Carmela. Per als actors són un tour de force, però té una quantitat de matisos, unes situacions absolutament precioses. Sanchis Sinisterra va imaginar una dramatúrgia molt bona. I vint-i-cinc anys després, tenir l’oportunitat de tornar-los a fer és un privilegi.

—Han passat vint-i-cinc anys d’ençà que la vàreu estrenar. Ni vosaltres sou els mateixos, ni ho és el públic ni el context social. Com treballeu això?
—Josep Manuel Casany [J. M. C]: No som els mateixos… Som els mateixos amb més vicis, amb més experiència. Això ens permet de gaudir més del teatre. Del punt de vista personal, social, tampoc som els mateixos. La teatralitat que té Sinisterra en aquesta funció és molt contemporània, molt nova, encara. Ell és un home que arriba a la frontera teatral de la realitat, de l’oníric. De fet, la seua companyia es deia “Teatro Fronterizo”. I, socialment, el tema d’Ai Carmela, el cop d’estat i la guerra civil, també és latent. Encara no ha estat solucionat. Ell proposa en la funció el tema de la memòria històrica. Nosaltres ens hem fet grans, però ara ve gent que té vint-i-cinc anys, que va nàixer quan nosaltres la vam fer.
—P. A.: Fa vint-i-sis anys, quan la muntàvem, no es parlava de memòria, ni de la guerra civil. Ara les coses tenen un altre pes. Ahir vam tenir una funció especial amb gent jove, de l’escola d’art dramàtic. Gent que, possiblement, no sap què és la guerra civil. Dius Franco i els sona… I teníem un altre sector del públic que era d’una associació de memòria històrica. I es va fer una barreja molt emocionant. Quan es va acabar l’obra i vam saludar, un dels senyors va fer un crit de “visca la república!” I dius, uf! Però què passa? Els xics joves ho sentirien i dirien, a aquests què els passa? Només que puguen fer-se aquesta pregunta, ja és interessant.

—Ara ja tancareu el cicle de l’obra, com serà acomiadar-se de Paulino i de Carmela?
—P. A.: Com si t’arrencaren una part.
—J. M. C.: D’alguna manera sempre el tindràs. Es tracta de tornar a posar-lo en acció. Si la férem fa vint-i-cinc anys i ara l’hem tornada a fer, amb nous matisos, qui sap si d’ací a uns anys hi tornarem. Mai no t’acomiades del tot d’un personatge. La dinàmica de la companyia  Micalet és fer teatre de repertori, teatre universal. I hem fet reposicions d’altres muntatges… qui sap si repetirem.

—La companyia Micalet sou Pilar Almeria i Joan Peris. Joan Manel Casany deu ser el fill predilecte o adoptiu.
—[Riuen]
—P. A.: Ha fet més obres que jo, que en sóc sòcia.
—J. M. C.: El Micalet és la meua companyia. És la companyia que m’ha permès desenvolupar-me i créixer com a actor. Ho tinc claríssim. I és la família. Oficialment o administrativament, no sóc companyia, però em sent de la companyia, i crec que ells em senten a mi també de la companyia.
—P. A.: De fet, quan pensem en algun projecte, sempre diem, ho hem de comentar amb Casany. Casany té paper? Cassany té paper, segur. Perquè ell ho pot fer tot.

—La companyia va celebrar els vint-i-cinc anys en pandèmia. Ja us heu refet del tot?
—P. A.: Realment ha sigut bastant catastròfic, no per a nosaltres, sinó en general. La gent no acaba de recuperar-se. Crec que la pandèmia ha creat unes maneres de funcionar, de reunir-se, de veure coses. La por s’ha instal·lat en el cos de les persones, i recuperats recuperats, no. Però sí que estem prou millor que la temporada passada, per exemple.

—Una companyia que fa teatre en català a la ciutat de València, ho ha passat més malament?
—P. A.: Vam començar l’any 1995 amb el Nàpols milionària i ens venien quinze persones, vint. Després vam fer una altra funció i en venien vint, trenta, quaranta… Però com que som molt tossuts, hem insistit i no hem marejat mai la gent. La gent sap que si ve ací pot trobar-se espectacles en valencià, i cada volta tenim més la fidelitat. El nostre públic, quan fem un espectacle de la companyia, ve. Segur. Si és comèdia, en vénen més, però això és en general. Encara que El jardí dels cirerers ens vam sorprendre moltíssim.
—J. M. C.: És que El jardí dels cirerers és una comèdia.
—P. A.: Bé, Txékhov ho diu, sí.
—J. M. C.: A veure, ara faig una funció on faig de Txékhov, i ho he dit moltes vegades. I la lluita que ell tenia amb Stanislavski és que és una comèdia. Però ara parlant del públic, de fer teatre en català i tot això… Tota pedra fa paret. La insistència i la constància de la companyia ha fet que el teatre com a espai, el Teatre Micalet, ja siga un referent. Però és una lluita. Ací, al País Valencià costa molt, costa molt. Tenim encara un problema que ha canviat molt poc, i això ho notes. Lluitant cada dia. Però va com va.
—P. A.: Nosaltres ho hem fet d’una manera natural. Ni tan sols ho hem fet per una cosa militant. Nosaltres ho vam fer perquè pensàvem que ho havíem de fer així. Érem valencians i volíem posar en valencià Shakespeare, Txékhov, i tots els autors que ens agradaven. Ximo Solano [també fundador de la companyia], Joan Peris i jo som de poble i no coneixíem gaire la situació del cap i casal. Per a nosaltres va ser una sorpresa. Sempre hem tingut molt de públic dels pobles.

—Fa un moment dèieu que en alguna representació heu tingut quinze persones al pati de butaques. Us fa pena o mandra fer la representació?
—J. M. C.: Passa exactament el que acabes de dir. Ho penses, ho sents. Fins i tot et pot desmoralitzar una miqueta, però comences la funció i la fas igual que si el teatre estiguera ple. Jo no sé fer-ho d’una altra manera, i crec que la majoria no sabem fer-ho d’una altra manera. Teatre és algú en un escenari i un altre mirant. Un altre, si és una sola persona, ja és teatre i partim d’eixa base. I dius, quina llàstima que no aprofitem això. Desmoralitza, o et desunfla, però la funció la fas i quan acabes n’estàs satisfet i encara dius, gràcies, a aquests quinze que han vingut.

—A banda de teatre, feu audiovisual. Comença a revifar la situació amb l’arribada d’À Punt?
—P. A.: És bastant desastre, sincerament. Nosaltres vam fer el primer dramàtic que es va fer a Canal 9, Herència de sang, i quant a sous i condicions, tot era prou millor que ara. El doblatge també era prou més bo.
—J. M. C.: Era el doble de bo.
—P. A.: S’ha recuperat una televisió sense pressupost. El primer any, que va ser un poc com dir, obrim, es van fer cinc o sis sèries amb molt pocs diners, i on tots els equips ja van dir, nosaltres hi apostem una volta, però si les coses no tenen un pressupost, no es poden fer. Les apostes polítiques per la cultura es veuen en el pressupost. Si no hi ha pressupost, no hi ha televisió. Si no hi ha pressupost, no hi ha dramàtics. Si no hi ha pressupost, no hi ha teatre. Aleshores, quan fas el pressupost, dius, vull fer això o no vull fer-ho. O vull fer-ho per a salvar l’expedient. De manera tímida.
—J. M. C.: La immediatesa ha condicionat la manera de treballar. Es fa tot molt de pressa. Abans, feies un capítol d’una sèrie setmanal en una setmana. Si eren tretze capítols, filmaves tretze setmanes. Ara fas tretze capítols en vuit setmanes. No eixirà bé mai. No pot eixir bé. S’insisteix en això, i crec que no és bo.

—Això és un mal només de la televisió valenciana? Acabeu de treballar a La ruta. Supose que és un altre nivell de producció.
—J. M. C.: No. És curiós, perquè justament pensava en La ruta. Jo he participat en molt poques seqüències, però m’ha servit per a veure quina dinàmica porten. Filmàvem dues seqüències el dia, o tres, o una. Amb doble equip, perquè el pressupost és també el doble. Tu fas La ruta ací, amb el mateix guió, la mateixa idea, però ni de conya… I encara una altra cosa per a matisar. A vegades els realitzadors volen recrear-se en els plans, com si estigueren fent la seua pel·lícula. I els dius, no hi ha temps. I acabem amb el pla i contrapla i text. Que és l’Alqueria Blanca o un serial, tampoc no cal cercar tantes potes al gat!

—L’acabeu d’esmentar. Com definiríeu el fet que L’Alqueria Blanca encara siga el producte audiovisual que continua funcionant en aquest país tants anys després?
—J. M. C.: L’Alqueria Blanca és un reflex clar d’això que deia adés, de la falta d’identitat. Ací no volem evolucionar, no volem fer Shakespeare o Txékhov en valencià. Evolucionar amb la nostra llengua, la llengua del País Valencià. Ací som més folklòrics que valencians. I és diferent i ho matise. Jo crec que l’element clau que té L’Alqueria Blanca és que conta la història de fa uns anys, el Ballant Ballant del Micalet també tenia eixe punt. L’Alqueria ha sigut un èxit. De puta mare! Però no passem de ser molt superficials, folklòrics. Ens agrada l’espardenyeta. Ací ningú sap ballar la dansà, ara, tinc les torres dels Serrans i l’albufera penjats al menjador i sóc molt valencià. Eixe és l’èxit de L’Alqueria Blanca.
—P. A.: No podem ser una societat on parlant en valencià puguem fer sèries de misteri, de ciència-ficció, d’ampliar un poc el registre? Nosaltres tenim unes ganes que es facen coses diferents, que no hi haja paella en el nom, que no hi haja alqueria! Tenim ganes de fer coses com en les altres televisions. Parlem del PP, però a Galícia tenen un audiovisual molt potent. Andalusia, el País Basc. Som l’única autonòmica que no ha pogut desenvolupar industrialment l’audiovisual. I per què? Per falta de confiança, per un sentiment d’inferioritat que té el poble valencià, de tota la vida, que dius, home, ja està bé. Els mateixos actors que som ací ens n’anem fora i la gent diu, mira que bé.

—El fet que hi haja una certa col·laboració entre À Punt, TV3 i IB3 ha obert l’espai?
—J. M. C.: Jo ara doblaré una pel·lícula que vaig fer, que era una coproducció amb una productora catalana. Actors i actrius de Catalunya i del País Valencià. I ara em doblaré a l’espanyol perquè s’ha venut a Netflix o no sé què… Però en el doblatge hi ha matisos.

—En quin sentit?
—J. M. C.: Ara es vol doblar, entre les Illes, el País Valencià i Catalunya, nou pel·lícules. Tres cada territori. Jo dubte que a Catalunya passen una pel·lícula doblada en la variant valenciana. Ells la doblaran en barceloní. No podem saber-ho, perquè encara no ha passat, però la reciprocitat que diem… De fet, la sèrie El paradís de les senyores es va doblar ací i quan l’ha emesa TV3, la van tornar a doblar en barceloní.
—P. A.: També és una qüestió d’indústria. Ja no sols és el tema que puga sonar estrany. Si la tornen a doblar, la indústria del doblatge a Catalunya té més feina. A mi em sembla fantàstic que tots ens acostumem a sentir altres variants del català. Seria magnífic, però això costarà temps.

—Pilar, heu publicat un article molt crític sobre la política lingüística de la Generalitat.
—P. A.: Molt crític, sí. Perquè pense que han tingut molta por. Sincerament. Pense que han sigut tot unes accions poregoses. Estàvem tots molt esperançats perquè les actituds lingüístiques foren valentes i s’han quedat a mitges.

—I ara, què espereu?
—P. A.: Jo, sincerament, he perdut la confiança que siguen més valents. Potser ara, en el programa electoral, diuen que faran allò que els queda per fer. És clar, després de vuit anys, de veure el que deien que farien i el que realment han fet. Tot ha sigut molt tímid. Jo entenc que estava tot per fer. L’argument sempre és que estàvem a zero. Sí. D’acord, estàvem a zero. Ara estem a l’u. Hem pujat a l’u. Potser és que ja m’estic fent un poc descreguda. M’he fet gran i m’he fet descreguda.

—Fa la sensació que hi ha poc intercanvi de companyies i espectacles amb els territoris de parla catalana. Per què?
—P. A.: Nosaltres ho hem intentat. De fet, les companyies catalanes sí que baixen. Possiblement, tenen més suport de la Generalitat de Catalunya, no ho sé. Nosaltres no pugem. De cap manera. No és només la Companyia Micalet, puja molt poc teatre valencià a Catalunya. Amb les Illes encara es fa alguna gira. Hi ha més contacte entre les Illes i el País Valencià que entre el País Valencià i Catalunya. Catalunya està blindada.
—J. M. C.: Jo no ho sé. Fa uns anys vaig ser a la Sala Petita del Teatre Nacional fent L’oncle Vània, de Carles Alfaro. Una setmana. Vam fer doble funció dissabte perquè era ple. I tota la gent ens preguntava per què no hi anàvem més, allà, a fer teatre. Em va cridar molt l’atenció aquesta insistència de la gent.
—P. A.: Pense que també hi ha un tema corporatiu de les companyies. Quan vam fer Nascuts culpables, vam estar-nos un mes en el Lliure. El Lliure és una companyia privada amb vocació pública, però és privada. Hi vam fer un mes i era ple. Va funcionar, però hi ha alguna cosa corporativa que no ens deixa. Perquè segurament el seu mercat ja està molt saturat. No ho sé. No podem fer-hi res si les administracions no hi tenen interès. Perquè hi ha una xarxa Alcover que no funciona. Teòricament, agafa companyies i obres dels tres territoris per fer intercanvis… Fas alguna cosa, però no funciona. Cal reforçar aquesta xarxa. L’Institut Ramon Llull, tampoc, perquè el País Valencià no hi és. Al final, et fa la sensació que fas teatre en valencià perquè vols fer-lo, perquè tens eixe defecte, dius mira, jo el faré així perquè pense que s’ha de fer així, però cap situació és mitjanament favorable. Dius, per què?

—S’escriu bon teatre al país?
—J. M. C.: [Dubta] Crec que s’escriu molt de teatre i a vegades ixen coses interessants, però crec que hi ha molta parafernàlia. Molt de text, molt de noves dramatúrgies. És una dramatúrgia massa literària. Massa novel·lesca, poètica. Pot ser poètic, el teatre és poesia, evidentment, però va perdent teatralitat. Com a intèrpret, quan llegeixes un text ja veus que no està pensat. Tu has posat coses en la boca d’algú, però no penses en qui ho ha de dir? On és l’acció? Falta acció teatral. Fa l’efecte que s’utilitza el teatre per a escriure, per a lliurar pensament. Però el teatre té unes regles, uns condicionaments, que no es tenen gaire en compte. Després et pot interessar més o menys, el tema…
—P. A.: Escriure teatre per a mi és la cosa més complicada del món, perquè has de sintetitzar. Allò que vols contar, ho has de fer per mitjà de la vida. Això és el que feia Txékhov. Feia personatges que parlaven de temes, però dins la seua vida. No deia, ara et faré el manifest. Perquè això és un altre gènere. Això és un assaig. El teatre s’ha de fer per mitjà de les persones. De situacions. De conflictes. Del meu punt de vista, hi ha una prepotència, i ho dic clarament, perquè ho pense, en tota la gent jove de no mirar els clàssics, de no estudiar-los. Per què no es fa, per exemple, en el teatre públic, teatre de repertori? Per què? S’aposta per la dramatúrgia jove, que em pareix molt bé, però que vagen barrejant, perquè si no, es crea la idea que allò és vell i el que val és allò que és nou. Xica, mira, mira com ho feia Txékhov, que per alguna cosa és un clàssic! Això en el nostre teatre públic no passa. Passa de tant en tant, però això és l’escola.
—J. M. C.: El teatre no es conta, el teatre passa.

—Quan acabeu Ai, Carmela!, què farà la Companyia de Teatre Micalet?
—P. A.: Recuperarem, perquè aquesta ha sigut la temporada de recuperar coses que es van quedar a mitges amb la pandèmia. Farem El malfet d’Inishman, que va ser una aposta grandiosa que vam fer a la companyia, quant a repartiment, escenografia… Ens va quedar un muntatge fantàstic. Martin McDonahg és un autor que ara és de molta actualitat. Acaba de fer una pel·lícula com a guionista, és irlandès, fa de director, és d’una actualitat brutal. El que conta és un univers molt extrapolable. Un univers molt xicotet en un poble d’Irlanda, però que podria ser qualsevol poble dels nostres. Amb una manera d’escriure molt innovadora, amb uns diàlegs molt corrosius, molt àcid, molta mala llet, molt d’humor per a contar les històries… És un muntatge meravellós que vam estrenar en plena pandèmia i pràcticament no el va veure ningú. Vam dir que encara que per a nosaltres fóra un esforç de producció perquè són nou actors, l’havíem de recuperar. És realment magnífic.

—Són bones, les relacions de la companyia amb la Societat Coral el Micalet?
—P. A.: Sí. Són bones. Hem tingut els nostres problemes, com tots els matrimonis, però de fa uns anys ençà és bastant més estreta i som part de la casa. Han canviat un poc les maneres de funcionar, i tenim una relació més estreta perquè ens protegim d’alguns atacs externs.

—Sabíem els atacs a la Societat, també van contra la Companyia?
—P. A.: També. Perquè en formem part, perquè ens diem Micalet i perquè no tenen arguments. De totes maneres, d’ací ens vénen tirs, però tampoc no hi ha una protecció oficial administrativa o institucional de tot el que hem fet. El Micalet és l’únic teatre de València, l’únic, que fa tota la programació en la llengua del país. Per què no hi ha hagut una manera de protegir-lo perquè això funcione, perquè cresca? Per què se’ns ha considerat exactament igual? I aleshores dius que això que fem és normal. I no ho és. Els projectes s’han de protegir si tu vols que continuen. Sobretot, si tenen perill de ser atacats…
—J. M. C.: Deixa’m que recupere una cosa sobre l’audiovisual i la llengua que volia dir quan parlàvem de L’Alqueria Blanca. Ningú no parla valencià.  No diuen “acció” diuen “acción”. Les acotacions dels guions són en castellà. Els únics que parlen en valencià són els actors. I, fins i tot, la meitat dels actors i actrius, quan acaben la seqüència, ja parlen castellà. Aquesta és la realitat. Tu parla el que vulgues, però no em claves una acotació en castellà ni digues “acción”. Ací es diu acció.
—P. A.: Al final, és el que comentem. Ho faig perquè tinc eixe vici. No hi ha res favorable perquè això es faça.

Les interaccions amb els adults són la primera font d’aprenentatge de la llengua que tenen els humans, en general. En aquests primers anys, els jocs de falda, juntament amb les cançons, hi tenen un paper principal. Sortosament, avui dia encara hi ha molts jocs de falda vius i persisteix un gran interès –de pedagogs, de mestres i de pares– a aplegar-los en paper, en àudio i en vídeo.

Què són i què contenen els jocs de falda?

Al començament d’aquest vídeo hi trobareu molt ben explicat què són els jocs de falda. S’hi presenten com les primeres propostes culturals que fem als nostres fills. En els jocs de falda hi ha un text, una estructura musical i un moviment. El text sol parlar de la descoberta del cos o de l’entorn més immediat, amb una característica que hi sol tenir un gran paper: la picardia, la murrieria. La música d’aquests jocs és molt simple, de vegades de dues notes o tres. I el moviment, també fàcil, és interactiu, de manera que s’estableix un diàleg, una reciprocitat, mitjançant el cos. En definitiva, en un joc de falda hi ha plaer i diversió, però alhora exigència, perquè el nen ha d’aprendre a esperar, a escoltar i a moure’s de manera pertinent.

Els experts distingeixen entre moixaines (jocs suaus, per a nens molt petits, en què els adults els acaricien la cara o una part del cos) i jocs de falda (en què el nen és assegut a la falda o a les cames de l’adult, i que poden ésser per a balancejar, per a cavalcar, per a fer molla, etc.). Per qüestions pràctiques, en aquest article no farem aquesta distinció.

Deu jocs de falda

Tot seguit us presentem una selecció de deu jocs de falda, espigolats entre la gran quantitat que n’hem trobat, alguns de cap a cap dels Països Catalans. És un veritable tresor cultural i lingüístic. D’alguns d’aquests jocs, n’hi ha qui-sap-les variants i tan sols n’hem consignades algunes. Us suggerim que ens ajudeu a completar aquest recull amb els vostres comentaris. Per raó de la llargada, no us donarem indicacions sobre la música i els moviments de cada joc, però hi inserirem vídeos que us poden orientar. I, al final, hi trobareu una breu llista de recursos.

Aquest és el pare

Aquest és el pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
i aquest diu:
—Piu! Piu! No hi ha res dintre del niu?

Finals alternatius:

—Piu! Piu! Jo vull sortir del niu!
—Piu! Piu! Que no n’hi ha pel caganiu!

N’hi ha moltíssimes versions. Per exemple aquesta, popular en força indrets del País Valencià:

Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Garranyiu, garranyau.
Tanqueu les figuetes en clau.

Finals alternatius:

—Garranyeu, garranyeu. Xinxeu, que en el caixonet n’hi ha un trosset.
—Corronxet, corronxet. A la pastera n’hi ha un trosset.

O aquesta altra versió, popular a les Illes:

Aquest és son pare,
aquesta és sa mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és es porcellí qui fa:
nyic, nyic, nyic!

Finals alternatius:

—i aquest és el porcellet que demà han de matar!
—i aquest, gorrinet xim xim!

En aquest apuntament, n’hi trobareu encara més versions.

Ralet, ralet

Ralet, ralet, ralet.
Paga, dineret!

Final alternatiu:

Pica dineret!

També s’hi pot afegir:

Maneta blanca,
maneta rosa,
per tot camina,
per tot es posa.
Tot ho regira
del seu indret.
Ralet, ralet,
paga, paga dineret!

Arri, arri, tatanet

Arri, arri, tatanet,
anirem a Sant Benet,
comprarem un panellet,
per dinar,
per sopar,
per a en / la [nom de la criatura] no n’hi ha!

També n’hi ha qui-sap-les versions (i finals diferents). Per exemple, el panellet es canvia per un formatget. I en alguns indrets no van a Sant Benet, sinó a Ceret:

I encara n’hi ha una versió amb una somera en compte d’un tatanet:

Arri, arri, somereta,
anirem a Son Bigot,
trobarem en/na [nom de la criatura]
que fa coques amb arrop.
Pip, pop, pip, pop.

Mixinetes

Mixinetes,
arrapadetes,
vindrà el gatet,
farà sopetes.
A on?
Xap!, xap!, xap!
A les galtetes!

Ball manetes

Ball manetes,
toca galtetes,
toca-les tu
que les tens boniquetes.

La ball, ball,
la cueta de la gallina;
la ball, ball,
la cueta del nostre gall.

Nostre gall és cantador,
canta de dia, canta de dia.
Nostre gall és cantador,
canta de dia i de nit no.

N’hi ha que encara hi afegeixen:

Nostre gall n’és tan bribó,
canta de dies, canta de dies;
nostre gall n’és tan bribó,
canta de dies i de nits no.

La variant principal comença dient “Mà i manetes”, continua igual que la versió anterior i acaba així:

Nostre gall n’és cantador,
es menja els ous de la tieta;
nostre gall n’és cantador,
es menja els ous del ponedor!

I n’hi ha, en fi, una versió molt més simple, per a nens més petits:

Pica manetes,
tan boniquetes,
pica-les bé
que el pare ja ve!

Mà morta

Mà morta,
mà morta,
pica la porta!

Hi ha qui hi afegeix això:

Peu mort,
peu mort,
pica ben fort!

 

Ametleta torradeta

Ametleta
torradeta,
crosta d’ou,
vint–i-nou,
herba seca
per al bou.

Lo bou i la vaca
masteguen l’estaca.
Lo pare vicari
s’ha trobat un reliquiari.
De que sí, de que no,
lo pare Vicent lo guitarró

N’hi ha una versió alternativa, més breu:

Ametleta
torradeta,
corfa d’ou,
vint-i-nou.

El bou i la vaca,
rosega l’estaca.
Rosega-la bé,
que el pare ja ve.

 

Quan vagis a la carnisseria 

Quan vagis a la carnisseria
no compris carn d’aquí,
ni d’aquí…
ni d’aquí,
sinó d’aquí,
que n’hi ha un bon bocí!

Una coqueta

Una coqueta
de sal i oli,
d’oli i de vi.
—Per on ens l’hem de menjar?
—Per aquí, per aquí, per aquí!

N’hi ha una versió més simple:

Una coqueta
de sal i oliet.
Nyam, nyam, nyam, nyam, nyam:
a la boqueta.

Anirem a París

Anirem a París
a cavall d’un mosquit
i els francesos diran
quin cavall més bonic.

Al pas, al pas…
al trot, al trot…
al galop, al galop!

La tasca continua

La feina de recollir aquests jocs encara no s’ha acabat. Ara fa quinze dies que vaig fer una crida a Twitter per aplegar texts de jocs de falda. No tan sols en vaig descobrir de nous per a mi, sinó que em vaig adonar que n’hi havia una variació de versions –sobretot de finals– que no hauria sospitat mai. I, ves per on, em va arribar algun joc que no he sabut trobar en cap recull, com ara aquest del Rosselló (aportat per Joan-Pere Le Bihan Rullan):

Clic clic,
hi posi el dit.
Turulleta,
avellaneta,
closca d’ou,
vint-i-nou.
Trenta, quaranta,
Madama Gargallanta.
Un cabdell de fil,
mil!

[Quan dius “mil” el nin ha d’agafar el teu dit…]

En voleu saber més?

• Una web: Jocs de falda. Paraules i música, joc i moviment (amb un banc de dades que conté moltes versions i fonts, partitures i vídeos demostratius, etc.).

• Un rebost de recursos: Creixent al caliu: amb contes, música i jocs de falda del País Valencià, dels Països Catalans i de tot el món.

• Un vídeo: Recull de jocs de falda (Menorca TV), amb una explicació didàctica i demostracions.  

• Un llibre: Tat! Recull de moixaines, jocs i cançons: aplec ampli, amb descripció dels moviments, partitures, dibuixos, aspectes que s’hi treballen, possibilitats pedagògiques… I un CD amb l’enregistrament de la majoria de cançons i jocs.

Les deficiències que pateix la sanitat pública a Galícia, causades per anys de retallades, continuen marcant l’agenda política. El PP sap que és el seu taló d’Aquil·les i mira d’ocultar-ho organitzant protestes a les ciutats contra la llei del “només sí és sí”, sense èxit de convocatòria. Concentracions en què tan sols van els seus –candidats i càrrecs orgànics i institucionals del partit. De la mateixa manera que sap que la interpretació retorçada d’aquesta llei desgasta l’executiu espanyol, és conscient que la situació de col·lapse de la sanitat pública fa mal –i molt– al govern gallec. Però en compte d’admetre la gestió nefasta i revertir les retallades, la Junta de Galícia acaba de receptar, per a la destrossa sanitària, encara més privatització.

Tan sols tres dies després de la mobilització multitudinària que va omplir els carrers de Sant Jaume diumenge passat –la més gran en defensa de la sanitat pública de la història de Galícia–, el govern gallec va anunciar que havia arribat a un acord amb tres col·legis mèdics, el de la Corunya, el d’Ourense i el de Lugo –amb el de Pontevedra, no, perquè l’òrgan col·legiat va trencar les relacions amb la conselleria perquè la responsabilitza de la situació crítica del sistema sanitari–, per a flexibilitzar el règim d’incompatibilitat dels metges del sector públic perquè puguin exercir alhora en centres privats, fins i tot en aquells amb concerts sanitaris finançats per l’administració gallega. Avui dia, hi ha sis-cents trenta facultatius del Servei Gallec de Salut que també treballen a la sanitat privada.

La conselleria es va asseure amb aquests col·legis mèdics –els òrgans de direcció dels quals van ser escollits per menys del 10% de la professió, segons fonts sindicals–, però es va negar a escoltar els sindicats majoritaris i la plataforma SOS Sanitat Pública, convocant de la concentració que va aplegar més de cinquanta mil manifestants a la capital gallega. El col·lectiu, que va presentar una iniciativa legislativa popular a debatre al parlament encaminada a revertir el col·lapse de l’atenció primària, veu en l’acord de la Junta amb els col·legis una resposta a la patronal de la sanitat privada, que va dir que necessitava cent vint metges més per a atendre els concerts que té firmats amb l’administració gallega.

Teodor de Mas i Valls (1973) és economista per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i treballa de director d’inversions a Capital Cell, on cerca petits inversors que vulguin invertir 2.500 euros en empreses emergents de biotecnologia i salut. El senyor De Mas, resident a Sant Cugat, també és autor del curiosíssim llibre Fer diners. Un mètode judeocatalà per estalviar i fer-se ric (Columna), que combina consells per a gestionar bé els diners de l’economia familiar i, alhora, és un repàs biogràfic de la seva família. La majoria són jueus, criptojueus i jueus conversos que es remunten al 1391, alguns dels quals van acabar essent cristians, carlistes, però que van mantenir hàbits i costums amb els diners que ara el seu descendent explica en un llibre de 458 planes que es fa amè i llegidor. De Mas rep VilaWeb davant el Parc Central de Sant Cugat del Vallès.

—El llibre traça els orígens familiars, molts criptojueus i jueus conversos.
—Un 50% ho deu ser. Per part de pare i mare, sí. I alguns dels avis, també. Jo, que quedi clar, no vull ser un jueu religiós, vull ser un jueu cultural. I de fet, ja ho sóc. Per això no crec que m’hagi de convertir al judaisme. Aquí, a Sant Cugat, he trobat una comunitat que m’ha permès d’acostar-m’hi de manera lliure i oberta.

—Fem un repàs a alguns dels personatges que expliqueu. Per exemple, l’avi Teodor de Mas.
—La família De Mas eren originaris de Vic, carlistes de dretes, de missa, furs, pàtria i Déu. Criptojueus vinguts dels Urals del Sud, segons un estudi de la UPF. L’any 1936 els rojos afusellen l’avi del meu avi. A Vic dius Teodor de Mas i aixequen les celles. Hi ha un carrer de Teodor de Mas i tothom recorda l’afusellament. El fill de l’afusellat es mor en un accident i el nét (el meu avi) és de la quinta del biberó, i ha de combatre amb els que van afusellar el seu avi. De missa i combatent amb els rojos!

—Expliqueu l’anècdota del tresor d’aquest avi.
—Aquest avi no tenia mai diners al banc. Res. Ni domiciliacions. Es presentava al banc i pagava la llum, el gas, el que fos. I el que li sobrava, ho tenia en monedes, segells, dòlars, or, plata. I ho tenia amagat per tota la casa: rajoles que s’aixecaven, fons d’armari. Però mai al banc. Això li ve del drama de veure que els diners republicans que havien estalviat a casa seva van passar a no valdre res, amb l’arribada de Franco. I es van trobar pobres del tot.

—Per branca de mare, els Valls. Jueus d’ençà del 1391.
—Quan el meu avi Valls es va morir, a casa hi tenia el llibre Casa Valls, que comença a explicar els nostres familiars des del 1391. L’autor és un avantpassat, a Balaguer, que era ric i tenia temps. Va estudiar sànscrit i la història familiar. Ara, si li expliquessis a la meva mare et diria: “Però què dius que som jueus?” Hi ha tanta por! Però tu has vist el llibre, mare? Valls, cognom xueta, que vivia al Call, era mercader i treballava pel rei i recaptava impostos pel rei. Però si de la casa de Balaguer on vivia en deien la casa d’Israel!

—L’avi Valls era bipolar i comprava llibres de dos en dos.
—Un se’l quedava, l’altre el regalava. L’avi Valls era molt dandi, la vida li havia anat bé. Enginyer, a divuit anys tenia cotxe i va muntar una empresa importadora de vàlvules, amb els diners del sogre. Va viure a les Tres Torres tota la vida. De lloguer. Jubilat a Sant Cugat. Al matí es comprava l’Avui i llibres. De dos en dos, sí.

—Els parents Izard, franquistes.
—El meu avi, Arnau Izard, quan arriba la guerra del 1936 és el president de la Cambra de Comerç de Sabadell, i el volen matar, els rojos. Se’n va a Suïssa i desapareix. Té una parenta que es diu Victòria per la victòria de Franco. I, alhora, catalanistes. Aquesta contradicció. Tot en català. No eren espanyols. Eren catalans i francesos. Però supercol·laboradors de Franco.

—Els Ventosa.
—Arriben a Balaguer fugint del call jueu de Barcelona, perseguits. Hi fan de banquers privats durant segles. Més de sis-cents anys. La senyora Ventosa a principi de segle XX tenia una fàbrica de mitjons a Barcelona. Quan es mor el seu marit, el banquer Valls, a quaranta anys, ha de liquidar els seus deutes. La Ventosa, en època de la rosa de foc, agafa la fàbrica i l’envia a Eivissa, on no hi ha organitzacions sindicals. Encara existeix. Ara és un centre cultural de l’ajuntament.

—Pilar Rocabayera.
—La meva àvia. Memòria extraordinària. Superdotada. Podia llegir en francès sense haver-ne estudiat mai. Llegia en alemany. Els números, els brodava. Però totalment aixafada pel seu marit, Teodor de Mas, i el masclisme de l’època.

—Els Tejedor. Es fan rics amb el metall. I amb aquella gran frase: compra, ven i no fabriquis mai.
—Ho diu mon pare. Es fan d’or a la Primera Guerra Mundial. Com que Espanya era neutral, feien negoci amb totes dues bandes, França i Alemanya. Els venien ferro i bigues, fossin alemanys o francesos. Es fan molt rics. Però els seus fills eren uns vividors que es llevaven al matí, agafaven el carro, i cap al passeig de Gràcia, a deixar-se veure.

—Passem als consells del llibre. Per exemple, sí al lloguer.
—Visc de lloguer.

—Per què?
—Perquè on visc, davant el Parc Central de Sant Cugat, no m’ho puc comprar. La gent es fa trampes al solitari i et diu: “Has d’anar on t’ho puguis pagar.” Però aleshores no viuré on vull. Vull viure aquí, davant el Parc Central, al costat de l’institut públic bo, la meva dona hi treballa, hi va caminant. Els nens hi van caminant. L’entorn socio-cultural és correcte, els fills faran amics que van a la universitat, i que rebran bones influències.

—La regla dels dos-cents lloguers. Què és?
—He viscut a França, Alemanya i Austràlia, he anat a la Xina, la meva germana viu als EUA, el meu germà als Països Baixos. I la fórmula funciona a tot arreu: una bona inversió immobiliària, un bon pis, l’has de poder recuperar en 200 lloguers. Això són 16 anys. El rendiment hauria de ser del 6%.

—Vós no heu comprat la casa on viviu. Però n’heu comprades unes altres per fer negoci.
—Sí. Nosaltres vivim tots cinc, amb espai, on hem de viure, de lloguer. Però entenc que anirem envellint i ens poden passar coses, de salut o de feina. I anem estalviant. I aquest estalvi acaben essent habitatges de lloguer.

—Consell que doneu: si voleu comprar un pis, no aneu al banc. Demaneu diners als amics i familiars.
—Exacte. Si necessites diners, no vagis al banc. El pis de Barcelona que vam comprar, per inversió, valia 125.000 euros. Any 2012. No teníem diners. Vam comprar un pis i teníem 500 euros. Vam aixecar diners amb la família. Pares, el meu germà, una cosina de la meva mare, l’Oriol. Els vam demanar els diners. Alguns t’ho presten al 0%, i alguns altres al 6%.

—Els familiars us deixaven diners amb interessos?
—Sí. I ningú s’enfada. De fet, el 6% el suggeria jo mateix. Això és molt típic no solament dels jueus, també dels xinesos, els paquistanesos, els hindús. I els catalans ho fèiem, i ho oblidem. Aquí tenim capital acumulat perquè la gent es prestava entre ells. El restaurant més gran del món és xinès, d’una senyora que de mil euros en mil euros va aixecar un milió d’euros. Per amics. Et diré més: el meu pare, quan era jove, em cobrava 150 euros el mes per a poder fer servir el seu cotxe. Cap problema. Deixeu-vos diners dins la família, si cal amb interessos.

—Consell i obsessió del llibre: estalviar el 25% dels ingressos.
—I el 25%, de fet, és mínim. Si pots, més. Al principi costa molt. Nosaltres érem mileuristes tots dos. Vivíem a Gràcia, i amb els sous no podíem estalviar. Doncs vam rellogar una habitació i amb això estalviàvem.

—També expliqueu el límit a l’estalvi. Ryanair.
—El meu avi matern sempre ho deia: no intentis estalviar en allò en què arrisquis la vida. Volant amb Ryanair tens la sensació que pots morir per voler-te estalviar vint euros. No he vist cap accident, però pateixo molt.

—La regla dels 90.000 dòlars l’any.
—Això no ho he dit jo. Són estudis americans. Abans es deia la regla dels 75.000 dòlars l’any, i ara 90.000, per la inflació. És la regla que demostra el factor higiènic. El factor higiènic és allò que si no tens, ets infeliç. Si no arribes a 90.000 l’any, ets infeliç. Però atenció, tenir més diners tampoc no et fa més feliç. No en calen més. Un cop els fas, el que has de fer és guanyar temps. I fer allò que t’agradi. Que hi ha gent que guanya això i fa coses que detesta. I no són feliços.

—Frase del llibre: “Ric és qui té temps lliure.”
—Ric és qui té temps, dic. Sí. Al final la vida és regulada. I qui té temps per a si mateix és ric. Tinc un amic, l’Oriol, que sempre diu: “Per què m’augmenten el sou, si el que vull és baixar hores? T’apujo el sou d’un 25%. No, abaixa’m les hores d’un 25%.” Però això, al sistema, li fa molta por.

—Comptes compartits amb la parella, sí o no?
—Nosaltres, separats. Ella té el seu, jo, el meu. I els comptes compartits són amb els actius que anem comprant. Accions en borsa. Immobiliària. I després tenim la safata.

—La safata?
—On posem els tiquets. Vaig a comprar, deixo el tiquet a la safata. Ella surt a comprar sabates per als nens. Tiquet. I veus qui ha pagat què, i equilibres. A més, quan revises els tiquets, revises errors, i pots comparar preus. Els meus pares tenien la safata. Ho vaig aprendre allà. I allà tens tiquets, factures, garanties. I un diumenge al matí cada dos mesos ho mires.

—La compensació.
—Quan la dona i jo vam començar a viure junts, tots dos érem mileuristes, i, per tant, era fàcil. Tots dos posàvem mil euros. Però i si n’hi ha un que guanya més? Per ser home, per exemple, només per aquest fet, per injustícia, vaig començar a guanyar més. Vam crear la compensació. De fet, ella treballava dins de casa, més que no pas jo. Per exemple, jo guanyava 2.000 i ella, 1.000? Doncs li’n donava 400. Jo me’n quedava 1.600 i ella, 1.400. Però no fèiem 1.500 cadascun. Qui guanyava més, havia de quedar per sobre. L’ordinalitat no es perd. Si no, et sents malament i no té sentit. Però acostes tots dos pressupostos. I si els acostes, si dónes la compensació a l’altre, ets més feliç, també.

—Viure la vida, sí. Però planificar-la, també.
—Carpe diem, sí. Però pensa que potser no et mors demà. Quan la meva filla era a segon de carrera li va agafar una crisi existencial i va dir que volia deixar-la. Comunicació audiovisual a la UPF. Per mi és un tabú. No estudiar carrera és tabú. No és negociable. Pensa que mentre estudies, no treballes. Fes-ho. Però em deia: “Vull viure sola i ser independent. Vull anar a l’estranger. Al Canadà.” I li vaig dir: “Planifiquem. Planifiquem els anys vinents. Ara fes només la meitat del curs; la resta, temps, qualitat de vida, i treballa. Acumula diners. I d’aquí a dos anys, vés a estudiar al Canadà. Tu en pagues un terç, la teva mare un terç i jo un terç.” Vam aconseguir que no deixés la carrera, que estigués molt més tranquil·la (només estudiava un 50%), que fes diners fent classes particulars i de cangur en francès. Per això et deia que és important viure segons on. A Sant Cugat trobaràs gent que vol cangur en francès i el pagarà. En un altre lloc, no. Al Canadà, estudiar costava 1.400 euros el mes. Doncs ella en va pagar un terç. Havíem planificat.

—I ara treballa, la vostra filla?
—És a l’últim any de carrera. Fa una pel·lícula i diu que tindrà molt d’èxit. En tindrà.

—Per a fer diners, potser ho heu de portar a la sang. Per exemple, vós de petit fèieu diners amb cucs de seda. A nou anys…
—De petit, al pis de lloguer dels pares (perquè ells també vivien de lloguer), tenia granges de cucs de seda en caixes de sabata, amb forats fets amb bolígraf. I fèiem negoci entre Sant Cugat i Rubí. Jo anava als maristes de Rubí. I venia els cucs de seda de Sant Cugat als nens dels maristes. Els cucs petits, a una pesseta. I els grans, a cinc pessetes.

—Io-io. Dotze anys o tretze. Mateixa idea.
—Vam aconseguir io-ios a preu de fàbrica gràcies a una amiga de la meva germana. Els reveníem a Rubí.

—Amb vint-i-pocs, cava al Camp Nou.
—Final de la Copa d’Europa a Barcelona. Vam revendre cava a la Rambla als guanyadors. Ampolles comprades a tres euros. Venudes a dotze. També ho havia fet a la Telecogresca. Obríem el cotxe amb cerveses fredes. Ara ho fan els paquistanesos, això de vendre cervesa al carrer. Abans ho feia jo.