Vilaweb.cat

Francesc Canosa: “Barcelona guanya el món, però perd Catalunya”

Francesc Canosa (1975), periodista i escriptor, ha escrit un llibre que subratlla les tensions entre Catalunya i Barcelona, ell que s’ho coneix bé. Nascut a Balaguer (Noguera), viu a Barcelona. Canosa ha escrit a cor obert amb la seva prosa característica, plena de metàfores, frases curtes i paràgrafs farcits d’idees. L’obra Catalunya no acaba a la Panadella (Edicions Destino) explica el perill de tenir el país i la seva capital desconnectats, i posa marc i context a la revolta pagesa d’aquests dies. Canosa, el periodista que fa anys va impulsar la revista la Mira (Premi Nacional de Periodisme), i ara dirigeix la revista Horitzons, centrada en les terres de Ponent, és autor de llibres d’assaig –entre més, Sixena: la croada de la memòria (Fonoll, 2018). Canosa es troba amb VilaWeb al centre de Barcelona, ciutat on encara viu, no sabem fins quan.

Comenteu, si us plau, la frase del llibre: “Hi ha un país que no es coneix ni es vol conèixer”.
—Això parteix del 2003, quan la meva casa familiar, del Tossal, s’ensorra i hem de decidir si arreglar-la o no. I allà m’adono que no sé res de la meva vida, de la meva família, de la meva gent, del meu paisatge, absolutament de res. I allà és quan feia el clic. La descoberta és paral·lela a la lectura d’Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres. Vaig descobrir, primer, que tenia una història, que tenia una memòria, i també vaig descobrir que podia escriure, explicar les coses. Joan Sales explicava les coses com les explicava la meva padrina, en l’àmbit oral. Hi ha el país que està sota la taula, que pica, que hi és, però no es veu. Hi ha la Catalunya iceberg, enfonsada, congelada, tot i ser real. I aquí tenim un problema de petita majoria i immensa minoria. Barcelona és la petita majoria i la resta és la immensa minoria.

Una altra frase: “Hem passat de país a territori”.
—Agafa l’obra de Josep Pla, treu-ne la paraula “país” i posa-hi “territori”, a veure què passa. A casa meva, estàvem acostumats a dir, quan ens referíem als de la Segarra, als de Pallars, “els d’aquell país”. Algunes distàncies físiques s’han escurçat; les mentals, no. Aquí hi ha un problema, que seria la tesi del llibre: amb els Jocs Olímpics, Barcelona guanya el món, però perd Catalunya. I això és perquè el Cobi no és un gos d’atura. Ara vivim la revenja del gos d’atura real, que són els Jocs Olímpics del Pirineu, que no es fan. Sabies que a l’Exposició Universal de 1929 els protagonistes eren gossos d’atura? El franquisme ens esquartera: el cap, Barcelona, separat del cos. Un país que no es coneix, i no es vol conèixer. Però què ha passat, que ha caigut, com Mr. Bean? La sequera, temes que no són reals, que són d’aquí, i que són universals. I per això dic que els pagesos són l’avantguarda, en certa manera. El pagès està connectat amb la wifi de la terra. Jo parlo d’una paraula, respecte. Un dels problemes que hi ha ara, i que atempta contra els principis democràtics, és quan es considera que una persona, pel fet de viure a Barcelona, a l’àrea metropolitana, és millor, és més valuosa que una persona que viu a Tàrrega, o a Ullastrell.

Al llibre parleu de macrocefàlia. Un cap, Barcelona, molt més gran que el país.
—Creiem que Barcelona és el futur, i per això tots els èxodes del segle XIX al XX van cap allà, amb les primeres immigracions catalanes. I aquest és un concepte de Gaziel, la macrocefàlia, el cap gros. Barcelona és un cap gros. Però tenim un problema. No es pot comparar Barcelona amb París, Londres o Madrid. És molt petita. I això fa que Barcelona sigui una realitat augmentada, que tot allò que hi passa es multipliqui. Barcelona no pot créixer. És una ciutat apamada. Tu i jo ara som aquí al centre, en deu minuts som al mar i en deu minuts som a la muntanya. A Barcelona, hi ha molta gent que li dóna resposta amb l’economia (els lloguers dels pisos, etc.). D’acord, això és real. Però hi ha alguna cosa a l’aire que és com un baf de cigaló, o un regust de mal allioli que fa tirar endarrere. Què hi ha, a l’aire de Barcelona, que es fa difícil caminar? No m’ho explica tot exclusivament l’economia, però hi ha un problema enorme. De Sarrià a Nou Barris, i això ho sap tothom i es diu, la gent no pot continuar vivint al seu barri. Barcelona no fecunda. I una altra qüestió, si te’n vas al passeig de Gràcia i aixeques el cap, ha desaparegut el modernisme. Ens venen la ciutat.

Per què viviu Barcelona, encara? Com és que no us n’aneu?
—Ah, molt bona pregunta. Jo ara tornaria cap allà, sí. Fixa’t en l’estudi aquest que va sortir de l’Institut Metròpoli. Diuen que en els cinc anys vinents, unes 70.000 persones marxaran de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però el desig el tenen 230.000. La gent en vol marxar, per moltes raons, i això no ho marca la pandèmia. Això ja venia d’abans. A més, la gent jove ja no té Barcelona com una destinació, sinó que s’ho pren com una beca, com una experiència. La gent ja salta directament. En un reportatge per a la revista Horitzons, hem vist que hi ha més de 22.000 lleidatans al món (seria la segona ciutat de Lleida). Doncs molta ja no ha passat ni per Barcelona. Aquesta és la novetat. Hi ha una frase d’un paio que treballa amb l’Spielberg fent pel·lícules sobre com serà la intel·ligència artificial i que diu: “Lleida, Catalunya, m’ho ha donat tot i jo no li retorno res.”

Quina és la importància de la Panadella?
—És la comunicació total, des dels romans, per on passava el camí ral, per tant, carretera asfaltada, clau des d’un punt de vista polític, social, econòmic. La ruta de les Corts, a Barcelona, cap a Balaguer, a Saragossa. Doncs ho han convertit en una frontera. Per què han convertit tot això en una frontera? I en certa manera, aquí tots hem d’assumir que Barcelona també actua com una rentadora de memòria. És a dir, quan parlava de la Catalunya iceberg, enfonsada, congelada, tot i ser real, aquest país no surt. Als Estats Units, sí. Al final, on aterra Superman? En una granja de Kansas. Marlboro què és? Un cowboy. Allà els cowboys són mitologia, són explicació d’un país, els agafen com a emblema. I aquí no ho fem amb els pagesos.

Fa vint anys devíeu estar encantat amb Barcelona, i ara no. Quan hi ha el clic?
—Aquesta és la gran pregunta que em faig. No sé exactament quan hi ha el clic, encara miro d’esbrinar-ho. Crec que hi ha un moment que molta gent sent que aquesta ciutat no és seva, quan Barcelona deixa de ser humana, per dir-ho d’alguna manera.

No us veieu fent-vos vells aquí?
—No, en absolut. I no només jo. Hi ha més vida. És a dir, els països que miren endavant miren amb dos ulls. No tan sols tenen capitals. La dicotomia París-Bordeu, París-Lió o Liverpool-Londres és evident. Sempre hi ha perifèries. I de Liverpool en surten els Beatles. Una de les proves del cotó que em va fer obrir els ulls va ser com en un bar de Ponts la gent abandonava les llonganisses al plat. Ja no en reconeixia el sabor. Hem aconseguit aquesta separació absoluta i tenim un país que està absolutament esquarterat. I per això a la gent li agraden els nuggets però no vol saber que són cadàvers de pollastre. Per això crec que Barcelona ha tornat a les muralles. Barcelona és més analògica que no digital. Perquè es creu que el món és ella mateixa. Quan la gent ve de Lleida, de Tarragona, d’on sigui, hi ha gent que continua pensant que són de pagès. Hi ha molta gent que creu que té un coneixement del món perquè entén les ofertes per a comprar un mòbil.

Frase del llibre: “Són més importants els conills que les persones”.
—O els porcs senglars. El 30% dels accidents a Catalunya són per porc senglar. Hi ha gent que creu que els animals són persones. I per això hi ha els cartells aquests que han de dir que un porc senglar no és un amic.

Per què és dolorosa la història del pantà de Rialb?
—Per una raó molt senzilla. Perquè n’hi ha alguns que hi han posat els morts. La meva padrina, Rosa Finestres Oliva, va néixer a Miralpeix, poble que va quedar negat pel pantà de Rialb. Només eren 300 persones, deien. És clar, és que al final uns són més valuosos que uns altres. A mi em va tocar cobrir com a periodista com es negaven les aigües, i vaig haver de tractar amb familiars meus, i com movien els morts cap al nou cementiri.

Van moure els morts?
—Van moure els morts. De fet, jo tinc dos cementiris moguts, això no ho pot dir tothom. El meu quadravi va fer el canal d’Urgell i també van haver de moure del cementiri, tots els morts, i posar-los en un de nou, davant del canal. El que el va matar li dóna vida. I tot això, saps per què? Ho diré com els americans. Mai tan pocs han donat tant a tants. No ho tenen en compte, perquè ni saben per què Barcelona té llum. D’on els va venir?

Dada de llibre: el 50% de les peres que es mengen a l’estat surten de Ponent. I a Catalunya, el 70%.
—I durant el franquisme era el 90%. Però de tot això, no en sap res ningú.

Per què diferencieu l’Espanya buidada de la Catalunya buidada?
—Perquè no tenen res a veure. Espanya és latifundista, Catalunya ha estat minifundista (això es va capgirant, i aquest és el drama). Per això parlo del país coca de recapte. Cadascú en té un bocí. És la caseta i l’hortet d’en Macià. I això és més difícil de buidar. Si ho veus des de l’aire, som un píxel, un puzle, un mosaic. Què passa ara? El gran drama. Com que no hi ha continuïtat a la terra, tots aquests bocins queden en mans de les grans empreses. Al final, la pagesia seran grans naus industrials. Per això jo parlo de la paradoxa d’Alcarràs.

El film?
—Sí, té una paradoxa: parla de morts, és un rèquiem. On hi ha vida és a Suro, la pel·lícula del basc Mikel Gurrea. Aquesta s’ha de veure. Suro explica una parella metropolitana, amb tots els estereotips, on ella hereta unes sureres de Darnius, l’Empordà. Hi ha una evolució dels personatges espectacular. Allà hi ha vida, i apareix la destral dels qui defensen la terra. El final de la pel·lícula és…

Frase del darrer capítol: “Necessitem un pacte”.
—Necessitem el pacte de la Catalunya comtal. De tu a tu. Per això jo posava l’exemple del canal d’Urgell, que va ser el pacte. A principi de segle, hi havia un compromís per Lleida, que això es va buscar, i va ser el pacte entre el Ter i l’Ebre per a dialogar amb Barcelona. El Ter i l’Ebre aliats per dialogar amb Barcelona i Lleida. Tu tens el 90% de la població a la Catalunya costanera, que consumeix la gran quantitat d’aigua. I on tens més aigua és a la zona occidental. El 80% de l’aigua ve de l’interior. És l’aigua que depèn de l’estat, de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE).

I quin és el pacte que necessitem?
—A Catalunya hi ha formigues, però no hi ha formiguer. Hi ha persones que fan coses increïbles a tot el país. Aquestes persones no les tenim inventariades. No hi ha allioli de país. I, per tant, aquestes formigues no saben on dipositar tot el que fan. Hi ha una desorientació absoluta de país. És un país rotonda, i el que fan les rotondes és confondre’t, perquè no saps per on sortir. I no hi ha vides ràpides. En aquest pacte, calen nous lideratges, i aquí les formigues, és veritat, s’haurien d’erigir també en nous líders. Moltes de les institucions no ens serveixen en un sentit molt ampli. I el pacte també ha de ser intergeneracional.

—Què voleu dir?
—Necessitem incorporar la gent de vint anys i trenta, i fer nosaltres, la nostra generació, de frontissa, que hi hagi un país que pugui pujar les escales. És a dir, en contra del país rotonda, necessitem un país d’escala i continuar pujant els esglaons. Això és la continuïtat. Jo sempre dic que més que una nació m’agradaria ser una explicació. Perquè aniríem molt millor. Ens hem d’explicar. Perquè, escolta, els americans fan Joc de trons sense tenir ni idea de l’edat mitjana, i nosaltres, que teníem l’edat mitjana, no tenim ni idea de com explicar Joc de trons. No ens expliquem. Jo tenia reis, reines, prínceps i princeses. Va haver-hi un moment que la gent volia una república, però, coi, el que ens van pispar és la monarquia.

Ha! Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—No, em sembla molt recollit.

La llengua és casa nostra

Fa poc que em van regalar un llibre meravellós: El parlar de casa. Petit recull de grans tresors familiars. El signen tres autors: Montserrat Dalmases Trull, nascuda el 1943; el seu marit, Joan Soler Bertran, nat el 1938; i el fill, Albert Soler Dalmases. La branca de la mare hi aporta el català de Santa Coloma de Queralt (Baixa Segarra, Conca de Barberà) i la del pare, el de Valls de Torroella (Bages). L’Albert és un membre actiu de l’Associació Promotora de la Llengua Catalana (APLEC) d’Igualada. Ell és, de fet, qui va elaborar el volum, que defineix d’una manera molt clara: “Es tracta d’un recull casolà, sense cap altra pretensió que recopilar un llegat familiar per honrar tots els qui ens han precedit i mirar de captivar els qui ens seguiran.” Aquest recull tan poc pretensiós, modestament autoeditat, conté un miler d’entrades, breus i entenedores, amb exemples extrets de converses i deixant constància de l’informant (sobretot els pares, però també familiars i coneguts). Tot el volum, de la primera ratlla a la darrera, és presidit per l’amor de fill i el rigor d’un lingüista, mestre i corrector, un llenguaferit.

Dels deu apartats del llibre –cadascun corresponent a una categoria gramatical o tipus d’expressió–, en selecciono uns quants exemples, que potser dieu o heu sentit, però que no consten al DIEC, com la majoria dels termes d’aquest recull:

ara ve quan el maten
Per indicar que es presenta una situació difícil, un moment clau.
La truita ja està cuita d’un costat. Ara ve quan el maten: l’he de tombar.

calla
Per cridar l’atenció sobre un pensament que ens ha vingut al cap, especialment per introduir després una acció derivada d’aquell pensament que farem d’una manera immediata.
Calla, ara que hi penso… Ja has comprat pa?
Calla, que encenc el llum i així ens hi veurem més.
Calla, que aniré a la farmàcia, que no em tanquin.

correm-hi tots
Per indicar la urgència i el trasbals que suposaria una situació hipotètica deguda a un descuit o a la despreocupació.
Vigila que no et clavis cap d’aquestes grapes rovellades, perquè si no, llavors, correm-hi tots.

d’aquella manera
Mitjanament, mig mig, no prou.
—Que s’ha endreçat l’habitació? —Home, d’aquella manera.

encara com
Gràcies que, sort que, és sorprenent que.
Encara com no t’ha fumut un mastegot, perquè estava molt enrabiat amb tu, eh?
Encara com t’ha contestat. Em pensava que no et diria mai més ni ase ni bèstia.

esgarrifa’t
Per ponderar la importància d’algun fet considerat negatiu.
Amb trenta anys que fa que la conec i no n’havíem parlat mai, d’aquest tema, esgarrifa’t.
Ui, sí, esgarrifa’t, li hauran de fer una punxadeta al dit… Ves quin mal!

justet
Que no arriba al nivell d’intel·ligència mitjà.
No sé què li passa, a aquell nen, però ja es veu que és una mica justet.

micarrona
Quantitat molt petita d’alguna cosa.
Va, menjaré una micarrona més de pastís.

ring-ring
Melic.
Que toques el ring-ring de la teva germaneta?
Comentari: propi del llenguatge infantil.

val més grans a fora que petits a dins
Per indicar que, quan s’és adolescent, és preferible l’acne que no un embaràs.
No pateixis pels granets: val més grans a fora que petits a dins.

 

Fa uns quants anys vaig rebre un altre regal: El parlar d’una família vigatana, de Jaume Medina (Vic, Osona, 1949- Barcelona, 2023), catedràtic de filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, a més de poeta, assagista i traductor de llatí. En dos volums (més de 770 pàgines), hi descriu minuciosament la llengua de casa seva, la que ell va heretar d’avis i pares.

El primer volum conté, a més d’un gran recull de refranys, quaranta-vuit apartats que són una mena d’inventari temàtic del parlar familiar. Un d’aquests apartats és dedicat a les anomenades respostes de rebot, que presenta en dues columnes: “Quan algú diu…”, “tot seguit, ell diu…”. Vegem-ne deu exemples:

“Ah!” → “L’ase de casa també ho fa”

“Aire” → “Aire, que vol dir vent”

“En Joan” → “En Joan de la carbassa gran”

“’Nar fent” → “’Nar fent, com el Met de Ribes, que ’nava aigua avall i ’nava dient: ’nar fent”

“Què hi farem?” → “Mala cara, con morirem”

“Quina hora és?” → “L’hora de comptar diners, qui en tingui”

“Tal dia és festa” → “Sí, fes-te fotre!”

“Tinc gana” → “Menja’t una cama”

“Una aranya” → “Fote-li castanya!”

“Vui xacolata” → “De la que caga la gata”.

El segon volum, el més extens, conté un repertori lexicogràfic i una munió de locucions i frases fetes. Una petita mostra:

agafar un gat: a la festa va agafar un gat i el van haver d’acompanyar a casa.

badar la boca i aclucar els ulls: quan ens volien donar una cosa bona de menjar, els pares ens deien: “bada la boca i acluca els uis”.

cagada, Roc: quan va arribar l’avís de trànsit, vaig dir: “cagada, Roc!, ja t’han posat la multa”.

fer-s’ho venir bé: a l’hora de la veritat, s’ho va fer venir bé per no comprometre’s.

mal si fas, mal si no fas: havien de decidir si actuar o no; però van veure que mal si fas, mal si no fas.

no dir pas que no: veig que em convides a venir a veure’t durant l’istiu: no et dic pas que no.

pagar amb la cara: el seu aspecte és més aviat sospitós: amb la cara ja paga.

semblar en Pepito va de curt: anava amb calça curta com un turista: semblava en Pepito va de curt.

tocar-ne de calents: aquests diners de la mesada m’han vingut d’allò més bé, perquè ara feia dies que no en tocava de calents.

trencar-se coll i barres: quan agafis la bici has de vigilar a no trencar-te coll i barres.

Jaume Medina, que es va morir ara fa justament un any, fou un d’aquests erudits que, més enllà de la feina acadèmica i d’alt nivell cultural (en el seu cas, els estudis sobre Ramon Llull, les traduccions d’autors llatins de totes les èpoques, per exemple), va voler analitzar a fons el tresor que tenia més a prop, la seva llengua, que veia com s’anava malmenant.

De llibres com aquests probablement en trobaríem més. I, sobretot, trobaríem reculls o estudis de parlars locals o comarcals, de cap a cap del domini. Entre llibres, webs i articles, l’Institut Ramon Muntaner n’ha registrats més de dos-cents, de tots els racons dels Països Catalans. Uns quants exemples: El parlar de la Safor, de Joan Giner; El penyic al perxe (el parlar de l’Espluga de Francolí), de Jordi Crespo; Parlar de sa. El llegat mallorquí a la Marina, de Joan Lluís Monjo; Espigolant (una aproximació al lèxic de Menorca no recollit al Diccionari Alcover-Moll), de Francesc Riudavets; Estudi descriptiu de la llengua de Fraga, de Josep Galan i Hèctor Moret; El parlar de la Plana de Vic, de Carme Vilà; Caracterització del lèxic alguerès, de Jaume Corbera;  El parlar del Pallars, de Pep Coll; El parlar del “tinguem” (àrea de Xàtiva), de Vicent Bataller; L’eròtica en la parla de la Garrotxa, de Lluís Casamitjana; Ditxos a Cadaqués, de Montserrat Contos

Avui hi ha una autèntica ebullició popular, creixent, en defensa d’aquests parlars. Per això, segons que sembla, a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) preparen una posada en comú sobre parlars locals o variants dialectals de tots els Països Catalans, que es farà passat l’estiu.

El fet és que, darrere tota aquesta feinada –i tota aquesta febrada–, hi ha amor i patiment. La preocupació per la pèrdua de la llengua és com més va més estesa. Si maldem per preservar els nostres parlars és perquè ens volem mantenir vius. No és simple curiositat, és una qüestió de “salut pública” i, en el fons, de supervivència. No volem que es morin els mots que hem sentit (ni els sons, ni les estructures, ni les frases fetes, ni els refranys…), perquè l’afebliment de la parla de cada indret és l’afebliment del conjunt de la llengua. I, doncs, de la nació.

Com diu el gran Josep Espunyes, “els mots es perden, però si els escrius no”.

Tant de bo.

A banda els regals d’Albert Soler i Jaume Medina, aquest article no hauria estat possible sense la informació que m’han facilitat Òscar Palau, Josep Albinyana i Francesc Esteve. Gràcies.

Còrsega: manifestació contra la repressió a l’independentisme en un moment clau del procés d’autonomia

Les negociacions entre les autoritats corses i l’estat francès es troben en un punt clau. Dilluns, es va fer un sopar de màxima importància a la plaça de Beauvau de París, a la seu del Ministeri d’Interior francès, amb vuit autoritats corses convidades, encapçalades pel president, Gilles Simeoni. El motiu, la presentació d’un esborrany sobre l’autonomia de Còrsega. Per una altra banda, la detenció, al gener, de dos militants del partit independentista Nació ha causat un fort malestar a l’illa i ha portat a la convocatòria d’una manifestació de protesta avui, data en què es commemoren els dos anys de la brutal agressió al pres polític cors Yvan Colonna, que va morir unes setmanes més tard. Una mobilització que ha acabat amb aldarulls.

Des incidents éclatent lors de la manifestation organisée par l'Associu Sulidarità et Patriotti ce samedi 2 mars à Bastia. Suivez notre direct : https://t.co/ec8fEgl2qd pic.twitter.com/vzQ3G4kLEw

— Corse-Matin (@Corse_Matin) March 2, 2024

Les incidents se poursuivent à bastia #nazione pic.twitter.com/Kp2NmgJhQ3

— France Bleu RCFM (@FranceBleuRCFM) March 2, 2024

Fins ara, el ministre d’Interior francès, Gérald Darmanin, ha anul·lat desplaçaments a Còrsega quan hi ha hagut moments de tensió, de manera que les protestes poden marcar el procés negociador que fa dos anys que dura i que s’hauria de tancar en qüestió de setmanes.

El juliol de l’any passat, l’Assemblea corsa va presentar una proposta sobre com havia de ser l’autonomia, amb un suport transversal del sobiranisme (de 46 diputats de 63), però amb l’oposició d’Un Soffiu Novu, el partit d’obediència estatal, un suport que el govern francès troba imprescindible. Entre els principis bàsics hi havia el reconeixement del poble cors a la constitució francesa, l’oficialitat de la llengua corsa i el vincle entre els corsos i el territori, que s’hauria de concretar amb un estatut de resident. És a dir, la necessitat d’uns anys de residència per a poder comprar un habitatge a Còrsega.

A partir d’aquesta proposta, i amb l’objectiu que l’autonomia corsa formés part de la reforma constitucional que impulsa ara mateix Emmanuel Macron, al setembre, el president francès va concedir sis mesos als governs francès i cors per a elaborar el text definitiu. Un termini que acaba aquest mes de març. En el sopar a la plaça de Beauvau de París d’aquesta setmana, el ministre Darmanin va presentar-ne l’esborrany, en el qual Còrsega és reconeguda com una col·lectivitat territorial amb una autonomia definida per un estatut. L’especificitat corsa, “amb les particularitats de la comunitat insular, històriques, lingüístiques i culturals”, seria inclosa en la constitució francesa. Sobre això, l’assemblea corsa tindria capacitat de crear normes i lleis, que serien sotmeses a un control constitucional, hi hauria un estatus de residència, que afavoriria els corsos en l’accés a propietats i s’aplicarien mesures per a desenvolupar i promoure el cors, però no seria llengua oficial. A més, es faria un referèndum a Còrsega sobre l’acord.

Aquesta proposta presenta diferències importants respecte de les línies defensades per les autoritats corses, que el divendres 23 de febrer van fer una declaració política solemne, en què demanaven, entre més qüestions, un “estatus de la llengua corsa i la implantació del bilingüisme” i un estatus de resident.

Ara es preveu que el pròxim pas sigui una nova visita del ministre Darmanin a Còrsega, el 14 i 15 de març, per a provar de tancar un acord. El govern cors demana més ambició en l’acord, la dreta corsa es troba dividida, amb diputats a favor que s’han desmarcat del partit, i els partits independentistes s’oposen a l’esborrany perquè veuen molt rebaixades les expectatives inicials.

Si es mantenen els terminis, la proposta d’autonomia arribarà al senat francès a l’abril o al maig, i es votarà a l’Assemblea francesa al juny. A final d’any, es reunirà el Congrés del Parlament, que inclou els parlamentaris de la cambra baixa i alta, amb l’objectiu de votar la revisió de la constitució. Seguint el calendari, la consulta popular es faria el primer trimestre del 2025.

L’independentisme es mobilitza

Tot aquest procés va acompanyat de la mobilització de l’independentisme cors. Per una banda, Paul-Felix Benedetti, del partit independentista Core In Fronte, amb presència al parlament, ha dit que l’autonomia que ara es negocia ha de ser solament un primer pas i que no pot ser que l’article que s’inclogui a la constitució francesa sigui “una barrera que impedeixi a Còrsega el dret d’un referèndum d’autodeterminació per a triar una altra forma d’administració”.

Per la seva banda, Nació, un partit de nova creació de la unió sorgit de la fusió de Còrsega Lliure i del col·lectiu de presos Patriotes, s’ha mostrat poc convençut respecte de les negociacions. El portaveu, Petr’Antò Tomasi, diu que la proposta del govern francès equival a l’autonomia més feble que tenen els territoris d’ultramar: “El projecte ja és dos nivells per sota de la deliberació del 5 de juliol; no és un projecte de resolució política d’un conflicte polític de dècades; i, quant al poder legislatiu, està per sota dels estàndards europeus d’autonomia”, argumenta. De manera que difícilment hi haurà un consens del tot el món sobiranista cors.

La data de la manifestació d’avui és simbòlica, perquè el 2 de març és el dia que el pres polític Yvan Colonna va ser atacat mortalment. La manifestació s’ha convocat arran de la detenció de dos militants de Nació, Anto Simoni i Nicolas Pinzuti, el 30 de gener, i contra una repressió que consideren que com més va més forta és.

Nació vincula la repressió policíaca i judicial amb la creació del partit independentista. El 28 de gener, unes cinc-centes persones van participar en el congrés fundacional i van refermar la convicció que la independència era l’únic camí per a l’illa. La detenció dels dos militants dos dies més tard va ser percebuda com una operació repressiva de la policia antiterrorista francesa.

Els dos detinguts són acusats de “conspiració criminal terrorista, fabricació d’artefactes explosius en relació amb una empresa terrorista i destrucció perillosa en relació amb una empresa terrorista” per un atac contra una segona residència al municipi de Santa-Maria-di-Lota a final del 2022. Tot i haver estat detinguts en una operació antiterrorista, emmanillats i traslladats a París, el 7 de febrer Pinzuti va ser alliberat, i el dia 21 també va sortir Simoni. Això sí, amb unes condicions dures, sota control judicial, que els prohibeixen fins a nova ordre de trepitjar Còrsega; és a dir, de tornar a casa.

Nació considera que hi ha una “voluntat deliberada d’agressió contra els militants i les seves famílies”. En aquest sentit, denuncien: “La separació de poders polítics i judicials és una faula absoluta i les detencions van ser fetes per la policia política per ordre d’una justícia política.” Per això demanen “de crear els contrapoders necessaris i donar a aquesta terra un futur cors” i d’establir una solució política que tingui en compte “les aspiracions legítimes d’aquest poble”, sense esmentar les negociacions sobre l’autonomia.

Sobre la repressió, dijous es va fer públic un manifest en solidaritat amb l’independentisme cors que exigeix el “retorn immediat dels desterrats”, i denuncia “la manca de credibilitat del govern Macron amb les promeses d’autonomia per a Còrsega”. Entre els signats, el 131è president de la Generalitat, Quim Torra, la 15a presidenta del parlament de Catalunya, Laura Borràs, l’ex-vice-president Josep Lluís Carod-Rovira, la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, el president de l’AMI, Jordi Gaseni, i també representants de Nova Caledònia –com ara el president del parlament, Roch Wamytan–, Guaiana, Guadalupe, Sardenya, Martinica i la Polinèsia.

Manifeste de solidarite avec les mouvement indépendantiste corse. @NAZIONE_ @corsenetinfos @alta_frequenza @Corse_Matin @FranceBleuRCFM @ANC_France @FTViaStella @assemblea_int @uribombu @ccsiccsicat @corsicainfo24 @Attualita @Mediapart_Inter @ElTemps_cat @VilaWeb @rci_corsica pic.twitter.com/UV5ZEvxPk7

— Catalunya Corsica (@CatalunyaCorsic) February 29, 2024

 

 

 

Més enllà de l’anorèxia i la bulímia: quins són els altres trastorns alimentaris?

Quan parlem de trastorns de la conducta alimentària (TCA) sovint ens vénen al cap l’anorèxia i la bulímia, que són els més coneguts, però la realitat és que n’hi ha de molts més tipus. Els mites sobre què és un TCA no ajuden a visibilitzar aquests altres trastorns ni tampoc a detectar casos d’anorèxia i bulímia que no responen a la imatge arquetípica d’una noia extremadament prima. Però els experts tenen molt clara una idea que encara no s’ha estès socialment: qualsevol persona, independentment del seu pes, pot tenir un trastorn alimentari. És a dir, l’infrapès no és l’únic senyal que cal atendre perquè saltin les alarmes. Parlem amb María Lerín, psicòloga especialitzada en trastorns alimentaris, sobre els TCA fora de l’anorèxia i la bulímia i també sobre quins senyals, més enllà de l’infrapés, cal tenir en compte per a la prevenció i detecció d’aquests trastorns i per a la sensibilització social.

Trastorn per afartament

Un trastorn força comú però que, en canvi, és molt invisibilitzat és el trastorn per afartament. Es caracteritza per episodis d’ingesta voraç, que s’assemblen als de la bulímia, però que no tenen conductes compensatòries –vòmits, ús de laxants, compensació amb períodes posteriors de restricció o amb un esport extrem…–, i que, per tant, normalment produeixen un gran augment de pes. “És un dels trastorns més típics, juntament amb l’anorèxia i la bulímia”, diu Lerín. “També hi és present un gran malestar amb el cos, amb l’autoimatge.”

Què es considera un episodi d’afartament? És la ingesta, en un període de temps breu, d’una quantitat d’aliments molt superior a allò que es considera una ingesta normal, pausada i equilibrada. En una ingesta considerada normal, la persona té control sobre allò que menja, pot deixar de menjar-ne; en canvi, en els afartaments la sensació de pèrdua de control apareix, cosa que, sovint, després comporta sensació d’estar molt ple i sentiment de culpabilitat o vergonya. De fet, sovint es fan d’amagat.

Trastorns no especificats

Els experts també parlen de trastorns de comportament alimentari no especificats, atípics o incomplets (TCANE), que són aquells que tenen símptomes similars als de l’anorèxia o la bulímia, però que no compleixen tots els criteris diagnòstics, cosa que no vol dir que no impliquin una situació preocupant ni que no requereixin tractament. “Es considera TCANE quan es compleixen uns criteris, i uns altres no, o quan es troba una barreja entre dos trastorns diferents”, explica Lerín.

Per exemple, la bulímia que té una freqüència d’afartament i de conductes compensatòries que queda per sota de les dues vegades per setmana en un mínim de tres mesos, que es consideren condició per a aquesta etiqueta, és diagnosticada com a TCANE. També el fet que una persona acostumi a tenir conductes compensatòries després d’haver menjat quantitats petites d’aliments, i la fòbia als aliments. Aquests trastorns són els que tenen més prevalença entre la població, generen igualment molt de malestar i també poden derivar fàcilment en una anorèxia o una bulímia, i per tant és important no menystenir-los.

Ann Perelló: “A la gent li pareix normal que un adolescent faci dieta, i no ho és”

Trastorn per ruminació

El trastorn per ruminació es caracteritza per fer regurgitacions repetides de l’aliment. Les persones que el pateix masteguen i després regurgiten o escupen el menjar a causa de la por que tenen d’engreixar-se. Això sovint ocasiona una pèrdua de pes i implica regurgitacions repetides, sense que hi hagi nàusees o alguna malaltia estomacal, durant un mes, com a mínim, perquè sigui diagnosticat com a tal.

Vigorèxia i ortorèxia, desordres alimentaris

Segons el DSM-5, el manual diagnòstic que classifica les malalties mentals, l’ortorèxia i la vigorèxia no es consideren trastorns alimentaris. “Ara bé, són desordres alimentaris que hem de tractar amb la mateixa importància que els anteriors, perquè també poden generar moltíssim malestar i, a més, generalment, tenen comorbiditat amb l’anorèxia o la bulímia. Impliquen molta obsessió amb el menjar i l’autoimatge i això duu a conductes compensatòries.”

La vigorèxia és l’obsessió per tenir un cos musculós, que es caracteritza per una pràctica d’esport excessiva, el consum de substàncies anabolitzants i dopadores i una modificació important de l’alimentació per a aconseguir certs objectius físics, cosa que habitualment empeny a prendre més proteïna i hidrats de carboni dels necessaris.

L’ortorèxia és l’obsessió patològica per menjar sa i per la qualitat dels aliments que s’ingereixen. Sovint, les persones que en tenen dediquen una gran quantitat d’hores a pensar en la seva dieta, fins al punt que això els resta qualitat de vida; a més, n’exclouen els greixos, segueixen unes pautes alimentàries extremadament rígides i a vegades desenvolupen trastorns obsessivo-compulsius en relació amb l’alimentació.

Trastorns no associats a l’autoimatge: evitació i restricció dels aliments i pica

El trastorn per evitació i restricció dels aliments i el trastorn de pica, en canvi, sí que es consideren trastorns alimentaris, però, a diferència de la resta, no presenten relació amb problemes amb la imatge corporal i la por d’engreixar-se. El primer es caracteritza per la ingesta d’una quantitat molt petita d’aliments o per evitar certs aliments. “És un trastorn que fa que les persones no mengin la quantitat que necessitarien per un tema relacionat amb la textura o amb el sabor de l’aliment, que els genera cert rebuig”, detalla la psicòloga. “Per tant, no cobreixen les seves necessitats bàsiques nutricionals.”

També existeix el trastorn de pica, que consisteix a ingerir de manera repetida substàncies no nutritives, durant un mes, com a mínim, perquè sigui diagnosticat. “Per exemple, la ingesta de paper de bany o de goma”, explica Lerín, que detalla que és un trastorn força atípic. Aquesta pràctica és de risc i pot causar infeccions, obstruccions intestinals o fins i tot arribar a l’enverinament.

L’anorèxia i la bulímia, també envoltades de mites

Les idees estereotipades sobre què són els trastorns alimentaris poden invisibilitzar totes aquestes altres casuístiques, però també casos d’anorèxia i bulímia. “El mite més potent és el que diu que l’anorèxia només la tenen persones primes. Això no és veritat en absolut. De fet, hi ha un trastorn que es diu l’anorèxia atípica, que és la que diagnostiquen a les persones amb cossos grossos, però la realitat és que l’anorèxia atípica és més típica, més comuna, que no pas l’anorèxia nerviosa”, explica Lerín. També recorda que hi ha més persones grasses o amb pes normal que tenen anorèxia que no pas persones amb infrapès, però no són tractades com a tals perquè la tendència general és la de centrar-se només en el pes. De fet, moltes persones grasses que restringeixen el menjar són premiades socialment quan baixen de pes a causa d’aquesta conducta, i sovint a ningú no li preocupa que puguin tenir un trastorn alimentari.

A més, el pes d’una persona també es veu influït per factors genètics, ambientals i culturals, i per tant no es pot afirmar que, necessàriament i en tots els casos, una certa conducta dugui a una mateixa evolució en el pes. “Hi ha persones amb anorèxia que no s’aprimen tant i persones que fan afartaments i no s’engreixen tant”, explica Lerín, que també demana deixar els prejudicis enrere quant a l’evolució del pes en el procés de recuperació. “Hi ha persones que creuen que quan deixin d’afartar-se s’aprimaran, i no sempre passa. Hi ha qui perd pes durant el procés de recuperació, hi ha qui augmenta de pes i també hi ha persones que el mantenen. Quan la persona es recupera, s’estabilitza en un pes que per a ella és sa. La persona es relaciona bé amb el seu cos, el menjar i l’exercici i això fa que el seu pes es quedi on s’ha de quedar.”

En general, sempre queden invisibilitzats els casos de les persones que tenen un pes normal i que són funcionals en el seu dia a dia, però que igualment tenen una simptomatologia que els genera molt de malestar. “Ara bé, com que, suposadament, no estan greus, la seguretat social no hi destina prou recursos. Els costa molt rebre aquesta ajuda, perquè moltes vegades els diuen que allò que els passa no és greu”, avisa Lerín.

Tenint en compte que els canvis de pes no són l’únic senyal d’un TCA, doncs, cal que l’entorn també estigui atent als altres elements: “Per exemple, que comenci a menjar poc o molt, que apareguin embolcalls de bosses de patates o altres aliments a l’habitació, que després de menjar vagi al lavabo i s’hi estigui molta estona, que no vulgui dur certes peces de roba, que tingui conductes impulsives o tot el contrari… Potser comença a sortir i a beure molt, o tot el contrari, que aquella persona que sortia de sobte no vol sortir.”

La punta de l’iceberg: què hi ha en la base d’un TCA?

La psicòloga conclou que qualsevol persona podria tenir un trastorn alimentari amb qualsevol cos perquè no és un problema amb el menjar com a tal, sinó amb les emocions i qüestions psicològiques que hi ha darrere una conducta anòmala amb l’alimentació. “Se’n veu la punta de l’iceberg: una persona que no menja, que compensa, que s’afarta, que vomita o que fa exercici físic de manera compulsiva. També coses que són menys conegudes: l’ús de laxants, mesurar-se constantment el cos amb la bàscula, però també mirar-se al mirall, amb la roba o amb les mans… Darrere d’això hi ha moltíssima ansietat, pensaments obsessius, perfeccionisme, molta rigidesa… Ens acostumem a centrar molt en el símptoma, que és la cosa més cridanera, però s’ha de treballar tot això últim, que és el que manté el trastorn.”

A més de la situació personal de cada individu, la majoria de trastorns alimentaris també són molt influïts per elements estructurals, sobretot la pressió estètica que afecta especialment les dones. De fet, es calcula que prop del 95% de persones que tenen anorèxia són dones. Això no vol dir que els homes no en tinguin –de fet, aquests casos són estigmatitzats i invisibilitzats–, i tampoc no vol dir que sigui exclusiva d’adolescents ni de noies joves. Els trastorns alimentaris es poden desenvolupar a qualsevol edat i en alguns casos, si no s’han tractat correctament abans, poden arrossegar-se durant molt de temps.

L’anorèxia masculina, una malaltia tabú: “Em pesava set vegades cada dia”

Un respecte a Puig Antich

[Nota de la redacció: En ocasió dels cinquanta anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich, tornem a publicar aquest article de Xavier Montanyà, que VilaWeb va publicar originalment el 3 de març de 2004, quan feia trenta anys de la seva mort. El que s’hi diu manté tota la vigència.]

 

Fa trenta anys que el jove llibertari Salvador Puig Antich, membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), moria assassinat a garrot vil a la presó Model de Barcelona. Aquell crim legal del franquisme va causar commoció en la societat catalana, un sentiment que contrastava amb el rebuig general, sobretot per les organitzacions polítiques antifranquistes tradicionals, de l’opció ideològica de lluita armada contra el règim i el sistema. Els antifranquistes desconfiaven del MIL, igual que el MIL desconfiava dels antifranquistes. L’abisme que aleshores els separava s’ha anat modificant d’una manera peculiar aquests trenta anys. Cada dia que passa es tendeix més a despolititzar-ne la figura i la lluita revolucionària per tal de convertir-lo en un producte del passat assumible per tothom, la qual cosa és una injustícia històrica i humana. Tots els joves han fumat porros i han tingut xicotes, però, a Puig Antich, no el van pas matar per això, sinó per haver plantat cara, amb valentia i fins al final, al sistema, que aleshores era el franquista.

En aquests trenta anys, mentre la dreta ha anat reforçant les seves posicions i el seu discurs, adaptant-se hàbilment a les noves situacions fins a tornar pràcticament a l’origen, l’esquerra, acomplexada, ha anat perdent els seus valors actius ideològics en estranyes mutacions de retrocés al centre, fins a acabar traint el seu propi discurs amb la pèrdua consegüent de militància, vots i sentit. No obstant això, aquests últims anys, l’actuació descarada del PP ha contribuït a trencar, bàsicament per impuls de les bases, el pacte de silenci que envoltava el franquisme i que s’havia perllongat impunement molts anys durant la transició.

Hi ha un interès real de reivindicació de la memòria, de saber a fons la nostra història, per necessitat, i perquè en el passat pot haver-hi les claus de moltes de les coses que succeeixen en el present. No els concedim el benefici d’actuar contra el nostre propi passat, prou que ho han fet ells, i recordem-lo amb rigor i amb honor. Els llibertaris no tenen ni herois, ni mites; seria injust que uns altres convertissin Salvador Puig Antich en l’heroi o el mite que no va ser. I encara seria pitjor que la seva història i la del MIL, un grup que lliga amb els grups europeus dissidents de les estructures polítiques tradicionals, que s’inspira en l’anarquisme, en l’esquerra comunista no ortodoxa, en el situacionisme, i que enllaça directament amb molts dels postulats del Maig del 68, acabés passant a la història com un grupet de joves inadaptats que van cometre un pecat de joventut. Respecte.

Nota: Xavier Montanyà és un dels autors del llibre dirigit per Ramon Barnils La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (1985).

Què fem habitualment a casa i no sabem que pot provocar un incendi?

L’incendi a l’edifici del barri de Campanar de València ha posat en alerta els ciutadans, perquè s’ha evidenciat el perill que pot implicar que hi hagi un accident d’aquesta magnitud en un habitatge. És habitual que ens demanem quines accions diàries fem a casa sense pensar en el perill potencial d’incendi que tenen. Deixar els carregadors d’alta potència endollats, oblidar-nos de netejar els filtres de la campana extractora o eixugar la roba sobre una estufa són petits gests diaris que cal evitar. Tot seguit us expliquem què hauríeu de fer per reduir tant com pugueu el risc d’incendi a casa.

La cuina, el focus principal d’incendis

Carles Noguera, sots-inspector dels Bombers de la Generalitat Catalunya i cap de l’Àrea de Prevenció, avisa que la cuina és l’espai de la casa on s’originen més incendis, i, per tant, cal parar-hi una atenció especial. És fonamental d’apagar els fogons si sortim de casa i vigilar quan cuinem amb oli calent.

En cas que s’encengui l’oli d’una paella, cal tapar-la i apartar-la dels fogons tan de pressa com sigui possible, i no abocar-hi mai aigua. D’una altra banda, es recomana de netejar sovint els filtres de la campana extractora, perquè, si comença a cremar res, faran que el foc es propagui més de pressa.

Finalment, a la cuina cal evitar distraccions: xatejar amb el mòbil, parlar per telèfon o mirar la televisió són accions que es recomana d’evitar quan hi ha un foc encès. “El que et pot semblar que són trenta segons de mirar un vídeo, poden acabar essent tres minuts en què el foc ja s’ha començat a propagar”, alerta Noguera.

Les sobrecàrregues i els patinets elèctrics

Com més consum elèctric, més probabilitat que hi hagi un incendi. Per això, cal fixar-se en la càrrega dels aparells amb un consum elevat, com ara els patinets elèctrics i més vehicles. Carregar-los de nit pot ser perillós. Noguera recomana de carregar-los a fora (a la terrassa o balcó), o, si més no, lluny de la porta de sortida, en una habitació tancada. A més, cal seguir les instruccions del fabricant i, si la bateria ha rebut un cop o s’ha mullat, és imprescindible de portar-la a arreglar abans de carregar-la. Si no, hi ha perill que exploti.

Noguera també recorda d’evitar d’endollar en un mateix lladre dos aparells elèctrics que consumeixin molta bateria. Per exemple, si són dues estufes elèctriques, és millor de posar-les en endolls diferents per evitar sobrecàrregues.

Probablement, una de les accions més repetides per tothom és la de deixar el carregador del mòbil o l’ordinador endollat al corrent i marxar de casa. Tot i que Noguera diu que, en condicions normals, això no hauria d’implicar cap perill, pot ser que algun s’arribi a cremar per un error de fabricació. En tot cas, si els desendollem abans de marxar de casa, serà més segur. Passa igual amb els assecadors, les planxes o qualsevol altre aparell connectat al corrent elèctric.

Encara no se saben les causes exactes que van originar el foc de l’incendi de Campanar. Ara per ara, una de les hipòtesis més esteses és que va ser un curtcircuit en el tendal d’un apartament. Tanmateix, Noguera recorda que no cal patir si teniu aquesta mena d’instal·lacions a casa, perquè, en principi, no són perilloses, i menys encara si les ha muntades adequadament un professional.

Elements de la calefacció

Especialment a l’hivern, s’ha de vigilar amb l’ús dels elements mòbils calefactors, com ara estufes elèctriques o de butà i radiadors d’oli. D’una banda, cal allunyar-los dels elements que poden cremar ràpidament –llençols, sofà, cortines…–, i, d’una altra, no s’hi ha de posar cap peça de roba a sobre per a eixugar-la.

A més, es recomana d’evitar de cobrir els llums amb teles, roba, papers o plàstics, perquè poden ser inflamables.

Un detector de fum us pot salvar la vida

Finalment, Noguera insisteix a fer una petició a la ciutadania: cal instal·lar-se un detector de fum a casa. Diu que són relativament econòmics – entre 15 euros i 20 a les ferreteries– però que, en canvi, són molt útils. El soroll estrident que fan quan detecten fum pot ser clau per a despertar-vos si es cala foc a casa vostra mentre dormiu.

Què fer si detecteu un incendi a casa?

Malgrat prendre totes les precaucions possibles, a vegades hi ha incendis que no es poden evitar. En cas de trobar-vos en una situació com aquesta, Noguera recorda que el més important és entendre que el fum és el principal element de risc per a les persones, atès que pot causar intoxicacions i lesions greus.

Així, una vegada hàgiu detectat fum o foc, heu d’assegurar-vos que a les escales per anar al carrer no hi ha fum i, si és així, heu de marxar de casa. En fer-ho, cal que aneu tancant totes les portes us trobeu, perquè fan de barreres de contenció per al foc i ajuden molt a controlar un incendi. Una vegada al carrer, cal trucar als bombers: 112 (Catalunya, País Valencià i Illes) o 118 (Andorra).

Tanmateix, si veieu fum a les escales, no us en podeu anar del pis, malgrat que l’instint us digui una altra cosa. Noguera recorda la millor opció és confinar-se: tancar portes i finestres i avisar els bombers. “És l’acció més segura que pots fer, tot i que no t’ho sembli en aquell moment”, diu.

Corea del Sud necessita més metges. Una vaga multitudinària demostra que no serà fàcil

The Washington Post · Kelly Kasulis Cho i Andrew Jeong 

Kim Sung Ju recorda la consternació que va sentir la setmana passada, assegut al seu despatx, mentre veia per la televisió la manifestació de milers de metges interns i residents.

“L’altre dia vaig rebre una trucada d’un pacient de càncer moribund”, explica Kim, de seixanta-un anys. “Em va dir que la seva cita per al tractament s’endarreria indefinidament.” Kim, cap del Consell de Drets dels Pacients de Càncer de Corea, fa gairebé una dècada que lluita contra un càncer d’esòfag.

“Com esperen que el país o els pacients com jo donin suport a la seva marxa si ens deixen morir?” va preguntar. Gairebé nou mil residents i interins de Corea del Sud han deixat de treballar d’ençà del 20 de febrer, tot i les ordres del Ministeri de Salut i Benestar de continuar atenent els pacients. Exigeixen al govern que revoqui la decisió adoptada aquest mes d’augmentar el nombre d’estudiants permesos a les escoles de medicina cada any.

Seria la primera vegada que Corea del Sud augmenta el nombre d’estudiants de medicina d’ençà del 2006, una mesura que els polítics consideren que és necessària per a mitigar una greu escassetat de metges. El govern va anunciar que augmentaria el nombre d’estudiants de Medicina de 3.058 a 5.058 cada any a partir del 2025.

“El problema és aquest: Corea és actualment la societat que envelleix més ràpidament del món. Ens convertirem en una societat superenvellida l’any que ve”, diu Andrew Eugi Kim, professor de Sociologia i Cultura a la Universitat de Corea a Seül. Les societats superenvellides són aquelles on més del 20% de la població té seixanta-cinc anys o més. “Més que qualsevol altre grup d’edat, les persones grans requereixen més atenció mèdica. Calen més metges. Matemàticament és simple, això.”

Residents i interins han expressat la seva preocupació per l’augment de la competència, el clima de por de demandes per negligència mèdica i un sou que consideren insuficient per a jornades laborals tan llargues. Alguns diuen que pot ser que calguin més metges, però que l’augment que preveu el govern no té cap fonament.

“Aquesta gent es quedava desperta tota la nit, treballava més de vuitanta hores la setmana, però eren feliços i se sentien recompensats quan els pacients milloraven”, diu l’Associació de Residents Interns de Corea en un comunicat a les xarxes socials. “Lamentem haver de sentir la veu dels metges joves d’aquesta manera.”

Aquest dijous era la data límit fixada per les autoritats sud-coreanes perquè els vaguistes tornessin a la feina, amb l’amenaça de cancel·lar-los o suspendre’ls les llicències mèdiques i de denunciar-los en alguns casos. Els informes dels mitjans de comunicació sobre pacients grans que moren mentre esperen atenció mèdica han revifat la indignació nacional.

Només hi ha 2,6 metges per cada 1.000 pacients, una de les ràtios més baixes registrades per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Però entre els països de l’OCDE, els metges de Corea del Sud poden arribar a tenir alguns dels salaris més alts, en comparació amb el salari mitjà nacional. Els especialistes autònoms guanyen gairebé set vegades més, i els especialistes assalariats, unes 4,4 vegades més. Els metges assalariats guanyen uns ingressos mitjans d’uns 177.000 euros l’any, segons un informe del 2023 del Ministeri de Salut.

Al voltant del 80% dels residents han presentat una carta de renúncia, segons que van dir dilluns fonts del ministeri. Tot i que els hospitals no les han acceptades, les operacions han disminuït d’un 50% en quinze centres mèdics a causa de la vaga.

El president, Yoon Suk Yeol, va advertir la setmana passada que l’atenció mèdica a les zones rurals estava a punt del col·lapse i el Ministeri de Salut va elevar el nivell d’avís de desastres sanitaris a greu. “La seguretat i la salut de les persones d’aquestes zones es troben ara en greu perill”, va dir Yoon.

Park Dan, un metge resident d’urgències en formació de trenta-tres anys, diu que els qui fan vaga no estan totalment en contra d’ampliar les places a les facultats de Medicina. Però no creu que la conclusió del govern que calen 2.000 estudiants de medicina més cada any hagi estat fruit “d’una revisió exhaustiva i objectiva”. En canvi, diu, les autoritats haurien de crear més incentius perquè els metges treballin als departaments que tenen més mancances, com ara pediatria o urgències. “Els metges en vaga no es prenen a la lleugera les possibles conseqüències”, diu.

Els residents guanyen una mitjana de 2.775 euros el mes després dels imposts, segons un sondatge del 2022 de l’Associació Coreana d’Interns i Residents, que és superior al salari mitjà a Seül. No obstant això, treballen de mitjana setanta-set hores setmanals en una feina que, segons Park, sovint té un impacte emocional.

Els esforços anteriors del govern per augmentar el nombre d’estudiants de medicina es van veure frustrats per una vaga el 2020 que va durar mesos, enmig de la pandèmia de coronavirus. Andrew Eugi Kim, professor de la Universitat de Corea, diu que la llarga lluita per mantenir limitades les places de les facultats de medicina ha estat alimentada per la por de la reducció dels sous i l’estatus social dels metges actuals. “Si el nombre de metges es duplica durant els deu anys vinents, això disminuiria el seu estatus d’una de les professions més respectades i ben pagades del país. Estic segur que els metges pensen en això. Volen gaudir d’aquest estatus especial.”

“Però crec que el govern ha de garantir que aquests metges en pràctiques no treballin dotze hores, o setze, o més al dia. Això s’ha de solucionar”, afegeix.

A mesura que la vaga s’allarga, Kim Sung Ju diu que li preocupen els supervivents i els pacients de càncers. De fet, segons Reuters, alguns hospitals s’han vist obligats a no acceptar pacients que cerquen atenció mèdica d’urgència. “Demanaria respectuosament que els metges en pràctiques tornin amb els seus pacients i continuïn les seves protestes contra el govern en els hospitals en comptes de sortir als carrers”, diu.

 

Les arrels catalanes de la màxima rivalitat futbolística a Còrsega

Rue Jean Lluís, Aiacciu
Mapa a Google

L’últim partit de la vint-i-tresena jornada de la Ligue 2, que es va disputar el dilluns 5 de febrer, no decidia res en la classificació de la segona divisió de futbol francesa. Però els dos equips que van saltar al camp s’hi jugaven molt més que els tres punts. L’Sporting Club Bastia, el conjunt local, va superar per la mínima l’Athletic Club Ajaccien i es va endur el derbi cors, una de les rivalitats més marcades del futbol europeu. La passió amb què es viuen els partits entre els dos grans equips de les dues principals ciutats de Còrsega, Bastìa i Aiacciu, transcendeix de molt el terreny esportiu i té també implicacions identitàries, geopolítiques i fins i tot de criminalitat.

Tot i aquest còctel d’ingredients ben cridaner, la rivalitat futbolística Bastìa-Aiacciu sol passar inadvertida a casa nostra… i això que, al darrere, hi podem descobrir algunes traces catalanes. Per explicar-ho, hem de retrocedir força en el temps, fins el 28 de maig de 1813, quan va néixer al poble de Garcia (Ribera d’Ebre) Pere Francesc Lluís i Aufes. Abans d’arribar a la trentena, just al començament de la dècada del 1840, s’havia traslladat a viure a l’illa de Còrsega, on va entrar a treballar d’impressor i tipògraf a l’única impremta que hi havia aleshores a Aiacciu, la de Gabriel Marchi. A la mateixa ciutat es va casar el 14 d’agost de 1845 amb Marie Dominique Barbieri. Però el matrimoni va durar poc perquè la dona, deu anys més jove que ell, es va morir prematurament el 1851.

Un any després, ja naturalitzat francès, Lluís es va casar en segones núpcies amb una altra corsa, Madeleine Pompéani, vint anys més jove que ell i amb qui va tenir nou fills entre el 1853 i el 1871. En paral·lel, l’impressor de Garcia va sol·licitar a les autoritats llicència per a establir-se pel seu compte, rebutjada el 1854. No va ser fins al cap de quinze anys que no li van concedir la petició i, amb l’ajuda econòmica d’un cunyat seu, Joseph Pompéani (1827-1895), el 1871 va obrir a l’antiga plaça de Bonaparte la impremta Pompeani et Lluis. Un fill seu, Jean Paul Lluís, nascut a Aiacciu mateix el 4 de març de 1854, va seguir els passos del pare i hi va entrar a treballar com a impressor i tipògraf. Però abans de la dècada del 1890, una part important de la família va deixar Còrsega per traslladar-se a París.

Amb el canvi de segle, Jean Paul Lluís va tornar a l’illa i es va començar a implicar molt amb un club de futbol que havia nascut el 1910, l’Athletic Club Ajaccien (ACA), del qual va arribar a ser president del 1919 al 1923. Fou durant el seu mandat, precisament, que es va impulsar el primer estadi de futbol amb cara i ulls de Còrsega: el 1921, la junta presidida per Lluís va adquirir uns terrenys a la zona encara no urbanitzada d’I Salini, prop de la via fèrria, per aixecar-hi un estadi on pogués jugar en condicions tant l’ACA com la resta d’equips de la ciutat. Per finançar l’operació, el club va sol·licitar un préstec de 25.000 francs al municipi, a tornar en vint-i-cinc anys. És així com el 22 d’octubre de 1922 es va poder inaugurar oficialment un camp que, per decisió unànime, es va batejar amb el nom del president.

L’Estadi Jean Paul Lluís, que va ajudar a professionalitzar el club, va mantenir el nom després de la mort de Lluís, el 1936. Però, paradoxalment, el va perdre el 1968, quan l’equip acabava d’accedir a la primera divisió, arran de la construcció d’un camp nou en un altre emplaçament de la ciutat. El periodista local José Maragna, quan el novembre del 1971 es va enderrocar definitivament aquell “monument del futbol cors”, va escriure: “El Jean Lluís s’ha mort! S’ha acabat la seva lenta agonia. Només les criatures del barri d’I Salini podran ballar encara una mica sobre el seu cadàver, fins el dia que també els n’expulsaran les màquines que l’enterraran definitivament sota tones i tones de ciment.” No anava gens equivocat: actualment, el solar és ocupat per una gran superfície comercial.

I una mica més: Curiosament, l’altre gran actor del derbi cors, l’Sporting Club Bastìa, també té un vincle directe amb Catalunya. Concretament, el club far del nacionalisme cors fou fundat el 1905 per un suís, Hans Ruesch, que exercia de professor d’alemany a l’institut de la ciutat i que havia arribat a Còrsega procedent de Barcelona. Establert a l’illa, sembla que va decidir d’impulsar un club de futbol com el que havia creat pocs anys abans un compatriota seu, Joan Gamper, a la capital catalana.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Imatge del darrer derbi de Còrsega. Ambient a les graderies en el darrer derbi de Còrsega. Animació a l'estadi de l'ACA. Antic estadi de Jean Lluís a Aiacciu. Exposició sobre els estadis de l'ACA.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Merçona Puig Antich: “Hi ha uns pilars que no han canviat, a Espanya, malgrat la transició”

Merçona Puig Antich parla amb l’emoció a la veu i els ulls brillants, una mica plorosos, però és serena i riallera. És un moment intens: fa cinquanta anys que el règim franquista va executar el seu germà Salvador amb un mètode de tortura medieval, el garrot vil, a la presó Model de Barcelona. Aquests dies, el record li retrona per dins d’una manera especial. Admet que està cansada, però mantenir la reivindicació i parlar-ne encara li dóna tranquil·litat de cos i de ment. “Van voler fer passar el Salvador per un delinqüent comú, per un assassí, i havíem d’intentar que la gent sabés qui era i per què lluitava”, explica. Així com la Merçona, les altres tres germanes de Salvador Puig Antich, Carme, Imma i Montse, ho han intentat sempre: miren de respondre tots els missatges, d’assistir a tots els homenatges, i assumeixen el record com un alè. Aquests dies seran als actes organitzats pels companys anarquistes del seu germà i als que es faran a la presó Model de Barcelona.

Ara se senten acompanyades, explica Merçona Puig Antich. Aquells mesos d’incertesa i calvari, abans de l’execució, no tant. “Abans que el matessin ens vam sentir bastant soles. Molta esquerra, molt tal, però ets en una cruïlla de la vida i t’hi sents sola”, recorda. Puig Antich era anarquista, militava al Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), i, mentre ell, els seus companys, la seva família i la seva parella comptaven les hores, gairebé tota l’esquerra del país va callar fins que no el van matar. Amb el temps, la seva germana diu que ha après a comprendre més bé aquell silenci. “Ara ho entenc més. El franquisme va ser molt cruel i era difícil anar-te-la jugant. Molts polítics d’esquerra esperaven què passaria. Els artistes, a ulls del règim, no tenien bona fama… Ara ho entenc més, però abans sí que em removia”, confessa.

Uns altres militants anarquistes han lamentat que se’n promogui una imatge despolititzada, que hagi esdevingut un símbol assumible per molts que no combreguen amb les idees de Salvador Puig Antich. “Una mica sí, que se n’ha despolititzat el record, que se n’ha venut la part més personal. Potser si jo hagués estat al MIL, hauria reaccionat de la mateixa manera”, apunta Merçona Puig Antich. En canvi, diu que a les germanes més aviat els ha ajudat que sigui més recordat, i més sovint, i que ho faci més gent. De fet, la part política la recorda amb una certa boirina. No recorda haver-ne parlat amb ell, ni a casa. “Si el Salvador explicava què feia, es posava en perill, ens hi posava a nosaltres i posava en perill el MIL”, diu. El veu encara venint-la a cercar a l’escola, amb vestit. “Li demanava: ‘Què fas?’ I ell em responia: ‘Negocis.’”


Fotografia: Albert Salamé Una farsa judicial de cap a peus

Les irregularitats del cas contra Puig Antich s’han demostrat sobradament. Les germanes fa cinc dècades que combaten als tribunals, instància rere instància, perquè els ho reconeguin. El 25 de setembre de 1973, en una emboscada de la policia franquista, un intercanvi de trets va originar la mort de l’agent Francisco Anguas i va ferir Puig Antich a la mandíbula i l’espatlla. No es van fer mai les proves de balística que determinessin si les bales que van matar Anaguas venien de la pistola de Puig Antich, d’algun dels seus companys o bé d’un altre agent. La investigació del periodista Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert (Angle, 2014), ara reeditada, acredita que l’autòpsia oficial i el sumari es van manipular i que uns agents van anar al jutjat per retirar proves documentals del cas, entre més anomalies.

“Aquell judici es va fer sense garanties, va ser una porqueria. Tot el procés era fet per a condemnar-lo”, diu Merçona Puig Antich. El consell de guerra va vulnerar el dret de defensa de Salvador Puig Antich, de Josep Lluís Pons Llovet i de María Angustias Mateos. “Va durar unes quantes hores al matí i unes quantes hores a la tarda. Un consell militar de guerra de tres persones que va durar cinc o sis hores. Prova, denegada. Prova, denegada. Prova, denegada. Això no és un judici.” Tot i haver topat amb múltiples negatives de la justícia, la germana petita diu que la reivindicació central continua essent la revisió del judici. “Ara no som en cap fase; no hi ha fase. Vam intentar-ho amb el Tribunal Suprem, dues vegades, després amb el Constitucional, després encara amb la justícia argentina, que va ser una via d’esperança molt important per nosaltres, i després amb Estrasburg”, relata, però cap instància encara no els ha donat justícia.

La família ho ha viscut amb un cert desencantament. “A Espanya no s’hi viu igual que abans, però hi ha uns pilars que no han canviat, malgrat la transició. I que no interessa que canviïn. Els fills, els néts, els nebots, continuen tots als llocs de poder. Costa molt parlar de memòria, parlar de què va passar, retocar els judicis. Les famílies de les víctimes no tenim un reconeixement”, critica. I això sí que l’enfurisma sense embuts: que es parli del final del franquisme i de la transició com una cosa indolora i blanca. “Molt, em fa enfadar. Molt. Sobretot quan veus com han acabat segons quins personatges que van ser molt presents a la transició, t’agafen unes ganes de clavar cops de puny…” Parla, per exemple, dels ministres franquistes Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, que han acabat impunes.


Fotografia: Albert Salamé. Per la memòria, contra la impunitat

Aquesta impunitat, recorda, no va ser cosa d’un moment, sinó fundacional del canvi de règim. “Me’n vaig alegrar, per tots els companys del Salvador, per tots els polítics que van poder sortir. Però és veritat que la llei d’amnistia va tenir un doble vessant, perquè va ser també la llei del punt final. Els policies i els torturadors continuen intocables, i això sí que ens va fer mal. Molt. Molt”, relata. Quan, fa poc més de deu anys, les germanes Puig Antich van voler declarar davant la justícia argentina de l’ambaixada de Madrid estant, va ser el govern de Mariano Rajoy que ho va impedir. “Hi vam anar tres vegades per a declarar per videoconferència, i no ens deixaven. I pensava: ‘Sempre guanyen. Sempre guanyen.’ Això ho porto fatal.”

Aquest sentiment l’ha acompanyada sempre, en política, més enllà del cas del seu germà. “Si jo, que no estic gaire al dia de res, m’adono que ens la fotran, no puc entendre que els qui estan al dia no se n’adonin. Home, hem de tenir en compte qui tenim davant!”, clama. Amb un to agredolç, explica que li sap greu trobar a faltar tenacitat en la societat que l’envolta. “Som burros: no defensem prou les coses. De vegades sembla que ens oblidem de com ens han maltractat. De vegades som una mica ximples. Sabem qui tenim davant, sabem que no ens volen deixar anar, ho fem molt bé amb les urnes, però no ho preveiem i no fem la resta. Home, fem-ho bé!”, diu.

Per això reivindica que és tan important la memòria històrica, i agraeix l’acte de reparació que va fer fa vuit anys la Generalitat, quan va anul·lar tots els judicis del franquisme. “Va ser molt bonic. Aquestes coses reconforten molt. Tots els qui hi érem ens vam emocionar. És molt important que el parlament d’un país anul·li judicis perquè eren una merda. Hi va haver molt de patiment.” Obturada la via judicial, ara voldria que el govern espanyol fes com el català, un acte de reparació. “No només pel Salvador, sinó per tots els judicis del franquisme. Segur que hi ha qui voldria anar més enllà. Per mi, almenys, seria un principi”, diu. A Madrid no hi veu ni l’actitud ni la intenció, perquè creu que tenen una idea medieval de la justícia, “i no han canviat de mentalitat, ni ho volen fer”. Però encara hi tenen esperances. “Llunyanes, però en tenim. De tant en tant penses: ‘A veure si s’obre alguna escletxa.’ Alguna vegada he dit a les meves filles: ‘Vosaltres continuaríeu?’ I potser sí”, acaba.


Fotografia: Albert Salamé.

El Hard Rock i la tomba d’Aragonès

El deure d’Esquerra Republicana, si volia sobreviure al desert autonòmic, era demostrar que, gràcies a la castració i el sacrifici, podia evitar que uns altres arrasessin el país; que, malgrat no tenir cap unça de sobirania, podia fer una feina de contenció. Almenys, els qui en privat encara defensen honestament Esquerra diuen que hauria de tenir aquest paper. Fóra una mica ingenu adonar-se’n ara que no se’n surt, però la flaquesa amb què han gestionat l’afer del Hard Rock és una cirereta ben representativa de la seva incapacitat. El govern reconeix sense embuts que el projecte del macrocomplex turístic a Salou i Vila-seca no respon al seu model de país: “Si demà haguéssim de construir el Hard Rock i s’hagués de construir de zero, no ho faríem. No ha estat mai un projecte que hagi generat entusiasme a aquest govern”, va dir la portaveu Patrícia Plaja. Però l’avalen –fent veure que no– en canvi de governar un any més.

Diuen que el pressupost no preveu cap partida per al Hard Rock, però ells mateixos admeten que els tràmits continuaran arran de l’acord amb el PSC. Diuen que no ho poden frenar perquè caldria pagar una indemnització als particulars que hi han de fer negoci, però no donen cap xifra sobre els diners que costaria, perquè enlloc no diu que calgués cap indemnització. Cap de les excuses que ha posat el govern no és creïble; no hauria de sorprendre, però Esquerra arribarà a final de mandat projectant més debilitat que no al principi. Si fa sis anys que dius que has de governar l’autonomia perquè no ho faci el PSC, quin sentit té assumir-ne els plans? Si un govern en minoria no té més remei que empassar-se els projectes de l’oposició, per què no defensa que no hi creu, s’hi confronta i convoca eleccions? Si el govern autonòmic no es pot encarar ni a la pinça PSC-Junts ni als interessos del sector privat, de què serveix tenir-lo?

Els últims anys, aquest país s’ha farcit de nihilistes que opinen que tot és dat i beneït i que aquesta mena de discussions ni tan sols paguen la pena perquè pràcticament ja ens hem extingit i tenim el país en una runa impossible de reconstruir. Jo he arribat a pensar-ho, i a escriure-ho, i ja no ho penso: sense independència molt difícilment farem cap reforma estructural que aporti prosperitat al país, però el paisatge sens dubte pot empitjorar. L’any passat, Salou va rebre més de dos milions de turistes i és el municipi amb menys renda per càpita familiar de tota la comarca; la Costa Daurada ha multiplicat substancialment els turistes que rep i el poder adquisitiu dels treballadors que hi viuen ha baixat: és clar que hi ha una diferència si es fa el Hard Rock o no. La Barceloneta ja és el barri més car de tot el país i els allotjaments turístics proliferen i s’encareixen fins i tot a la Mina: és clar que hi ha una diferència si es fa la Copa Amèrica o no.

Això no impedeix que les coses podrien haver anat diferent, i que el país podria estar menys devastat, però, amb el president Puigdemont ja al centre de la política espanyola, el president Aragonès podria haver començat a actuar amb més valentia, i no ho ha fet. No hi ha res de nou en tot això –ja es va veure amb la immersió–, però els últims moviments d’Esquerra –el pressupost amb el PSC, l’entrada al govern de la Diputació de Barcelona amb socialistes i comuns, l’acostament a Jaume Collboni– revelen que Oriol Junqueras ha començat a renunciar a la seva ambició d’hegemonia. El preu que han hagut de pagar els republicans per esclafar Convergència els ha acabat inhabilitant per dur a terme cap idea de país pròpia.

 

La Comissió de Venècia veu legítima l’amnistia però critica part del contingut actual de la llei

La Comissió de Venècia, l’entitat del Consell d’Europa que s’encarrega dels estàndards judicials, ha publicat l’esborrany d’un informe, al qual ha tingut accés VilaWeb, que critica la versió de la llei d’amnistia que tramita el congrés espanyol. Avisa els jutges que no poden retorçar el concepte de drets humans i els diu que, una vegada aprovada la llei, l’haurien de respectar.

La comissió diu que la reconciliació política i la normalització política, institucional i social de Catalunya són un objectiu polític legítim de les amnisties, però fa tres recomanacions respecte del text actual. En primer lloc, que es defineixi de manera més precisa l’abast material i temporal de la llei, perquè els efectes que tingui siguin més previsibles; també diu que cal reforçar la connexió entre la consulta del 9-N i el Primer d’Octubre i els actes de malversació i corrupció que es volen amnistiar i, finalment, i comparant-ho amb altres amnisties, diu que cal excloure el criteri de la “sentència ferma” per a excloure delictes de terrorisme, cosa que es proposava en el primer esborrany però que ja ha decaigut.

Sobre la llei d’amnistia actual, la comissió “anima totes les autoritats espanyoles a dedicar el temps necessari per a un diàleg significatiu en l’esperit de cooperació lleial entre les institucions estatals, així com la majoria i l’oposició, per tal d’aconseguir la reconciliació social i política, i a considerar la possibilitat d’explorar procediments de justícia restaurativa”. L’òrgan consultiu respon també, respecte de les qüestions del senat espanyol, que amb la promulgació de l’amnistia sí que es manté el principi de separació de poders, perquè la norma deixa en mans dels jutges decidir a qui l’afecta i hi ha la possibilitat de revisar el text. L’informe també destaca que allò que els jutges a l’estat espanyol consideren un crim greu no ha de ser necessàriament, sota la llei internacional, una violació greu dels drets humans. Una referència a una de les pràctiques especialment criticades dels jutges espanyols.

Sobre “els efectes suspensius d’una qüestió d’inconstitucionalitat presentada davant el Tribunal Constitucional sobre el procediment pertinent, la Comissió considera que s’ha d’aclarir la qüestió, però, en tot cas, el projecte d’amnistia s’ha d’interpretar de manera que no privi la revisió judicial del projecte de llei d’amnistia de qualsevol efecte pràctic”. Això és un advertiment respecte de la temptació d’un sector de la legislatura espanyol d’aturar-la amb procediments de recurs.

El text es votarà en la reunió plenària de la Comissió de Venècia prevista els dies 15 i 16 de març. Sobre això, una delegació de la Comissió de Venècia va visitar l’estat espanyol els dies 8 i 9 de febrer per reunir-se amb grups parlamentaris del congrés i el senat espanyols, el govern espanyol, experts constitucionals i associacions judicials, entre més, per demanar informació sobre la iniciativa. En aquella visita, els membres de la comissió es van centrar en els tràmits de la proposició de llei, però no van entrar a valorar-ne el contingut, ni van demanar detalls sobre els delictes de terrorisme. De fet, un dels membres va deixar clar als diputats que la seva funció no era valorar la idoneïtat de la futura llei sinó únicament analitzar si s’havien seguit els procediments tècnics adequats durant la seva tramitació.

Arran de la publicació de l’informe, el ministre de Justícia espanyol, Félix Bolaños, ha celebrat la decisió tot recalcant que “l’amnistia és una eina per a la reconciliació” i que, a més,”compleix els estàndards internacionals”: “És impecable i és positiva”, ha escrit en un piulet.

Lo dijimos nosotros y ahora también la Comisión de Venecia: la amnistía es una herramienta para la reconciliación. Y además cumple con los estándares internaciones.

Es impecable y es positiva.

Seguimos avanzando.https://t.co/FVxiqzlGm8 pic.twitter.com/ACMMB7wjVY

— Félix Bolaños (@felixbolanosg) March 1, 2024

Habitatge cedeix a Badalona cinc pisos per als afectats de l’edifici esfondrat

L’Agència de l’Habitatge de Catalunya ha facilitat avui a l’Ajuntament de Badalona els cinc primers domicilis per als afectats de l’edifici enfonsat, segons fonts de la Conselleria de Territori de la Generalitat. Els cinc pisos són a la mateixa ciutat i seran gestionats per l’ajuntament. “S’ha optat per la cessió de pisos perquè en aquest cas ja es preveu que el retorn al domicili s’allargarà en el temps”, ha explicat la conselleria. La cessió és de franc i provisional, de manera que acabarà quan es trobi una solució definitiva.

La conselleria ha assegurat que havia accelerat els tràmits per a disposar de més habitatges a Badalona tan aviat com sigui possible, atesa la possibilitat que s’hagin de desallotjar més immobles afectats, tot i que aniran cas per cas. El departament ha recordat que manté l’oferiment a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i que està a disposició de l’Ajuntament de Blanes arran dels desallotjaments que s’han fet a totes dues ciutats.

Desallotgen a Badalona un bloc de pisos d’un carrer pròxim al de l’edifici ensorrat

L’Ajuntament de Badalona ha ordenat de desallotjar els vint pisos del número 116 del carrer d’Ausiàs Marc, situat just a la part posterior del carrer del Canigó, on a principi de febrer es va esfondrar un bloc de pisos i hi van morir tres persones.

El tinent de batlle de Territori, Daniel Gracia, ha anunciat que avui s’ha fet una inspecció tècnica a la quarta planta, amb la qual han detectat unes esquerdes sota el fals sostre a l’altura de la porta 2. Segons Gracia, dissabte ja hi havia hagut una altra inspecció a l’altura de la porta 4 del mateix pis i es va considerar que les esquerdes eren superficials, però avui s’ha constatat que impliquen un risc per a l’estructura. El govern garanteix l’atenció de Serveis Socials als veïns afectats.

La fiscalia decideix de recórrer contra la sentència d’Alves per agressió sexual

La fiscalia de Barcelona ha decidit de presentar recurs contra la sentència que va condemnar el futbolista brasiler Dani Alves a quatre anys i mig de presó per haver violat una noia a la discoteca Sutton de Barcelona.

Encara no ha presentat l’escrit, però preveu de basar el recurs en la importància que l’Audiència de Barcelona va donar a l’atenuant per reparació del dany, després de la indemnització de cent cinquanta mil euros a la víctima. Fa pocs dies el tribunal va dictar un aclariment de la sentència, cosa que ha posat a zero el començament del termini per a presentar recursos per totes les parts.

El tribunal va decidir d’imposar la pena mínima. Això s’explica sobretot per l’aplicació de l’atenuant de reparació del dany, els cent cinquanta mil euros dipositats abans del judici per a la víctima, que obliguen a condemnar per l’interval inferior de les penes possibles. Com que l’agressió va passar quan feia poc que s’havia aprovat la reforma de la nova llei de llibertat sexual, però abans que el PSOE la tornés a reformar, se n’ha aplicat la primera redacció. La llei del “només sí és sí” va estipular penes entre quatre anys i dotze pels delictes d’agressió sexual, i marcava penes diferents segons les circumstàncies, els atenuants i els agreujants. Per tant, Alves ha estat condemnat en la part inferior de l’interval d’aquesta primera versió de la norma, que va de quatre anys a vuit i que també donava marge al tribunal perquè la condemna fos superior que no ha estat.

Què pot fer ara el Suprem contra Puigdemont? Les claus de la nova batalla europea

Quines conseqüències tindrà per al president Carles Puigdemont la decisió del Tribunal Suprem espanyol d’obrir-li una causa penal per terrorisme per les mobilitzacions del Tsunami Democràtic? La clau de tot plegat torna a ser la condició d’eurodiputat de Puigdemont i la seva immunitat. Això impedia a Manuel García-Castellón de continuar-lo investigant, i per això el jutge de l’Audiència espanyola va demanar al Suprem que assumís la causa (tot i que la defensa del president recorda que el Suprem tampoc no és competent per investigar-lo, segona la sentència del TJUE del 31 de gener de 2023).

Un nou suplicatori

Ara, doncs, el Suprem espanyol ja té a les mans la causa contra Puigdemont, i correspondrà a la jutgessa instructora designada, Susana Polo, de moure peça. I és previsible que no trigui. Però, què pot fer? Perquè si bé el Suprem es considera el tribunal competent per a investigar un eurodiputat, no pot fer res si no té el vist-i-plau del Parlament Europeu. I per això, Polo haurà de demanar un nou suplicatori contra Puigdemont, amb uns condicionants molt importants: que la legislatura és a punt d’acabar, que hi haurà eleccions europees el 9 de juny en què Puigdemont voldrà ser candidat, i que hi ha encara una sentència europea (a la qual no s’ha parat gaier atenció) que no trigarà a sortir i que ho pot condicionar tot.

El vell suplicatori de Pablo Llarena no serveix ara al Suprem, perquè aquella petició al Parlament Europeu, que fou concedida amb una divisió de vot al plenari mai vista abans en un suplicatori, aixecava la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí solament per la causa contra el Primer d’Octubre per sedició i malversació. El juliol de l’any passat el TGUE va sentenciar que aquell alçament de la immunitat per part de l’eurocambra va ser correcte, però la decisió és recorreguda en contra en cassació a la instància superior del Tribunal de Luxemburg, el TJUE. I no és previst que hi hagi cap resolució a curt termini o a mitjà. Llarena podria haver enviat una nova euroordre contra Puigdemont després de la sentència, però no va gosar. No ho vol fer perquè sap que una euroordre acabaria a la paperera, i ha preferit deixar-ho córrer, tot i que es va excusar dient que esperaria a saber si el TJUE els concedia mesures cautelars. Un argument absurd, perquè no té sentit demanar cautelars ni concedir-les si no hi ha cap euroordre emesa.

De manera que Puigdemont s’ha pogut moure lliurement per tota la UE tret de l’estat espanyol, on li mantenen activa l’ordre de detenció. I la immunitat l’ha continuat protegint de qualsevol altra acció judicial contra ell, inclosa la del Tsunami; com a eurodiputat, el Suprem necessita el permís del parlament per a poder actuar contra ell en la investigació per terrorisme, i aquest és el pròxim pas que pot fer la magistrada Polo, si no és que abans el cita a declarar en una data concreta. Però fins que no disposi del permís del Parlament Europeu, no pot fer res contra Puigdemont, no pot dictar cap euroordre en contra seu ni practicar-li cap mena de diligència d’investigació. Perquè té immunitat.

I tan bon punt el Suprem enviï el suplicatori a la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, començarà el procediment per a aprovar-lo, o rebutjar-lo: la Comissió d’Afers Jurídics, que presideix l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez, designarà un ponent perquè, una vegada examinada tota la documentació, tant la del Suprem com les al·legacions de Puigdemont contra el suplicatori, elabori un informe amb una proposta per a acceptar-lo o declinar-lo, que s’haurà de sotmetre a votació dins la comissió. Si la comissió l’aprova, finalment serà el ple del parlament que l’haurà de ratificar. Aquest tràmit va durar ben bé un any en el suplicatori anterior, però l’esclat de la pandèmia va afegir dificultats que van fer endarrerir-ne molt la tramitació, i la feina efectiva va ser d’uns quatre mesos.

Les eleccions europees, a tocar

Això vol dir que aquest nou suplicatori s’encavalcaria amb les eleccions europees del juny i amb la constitució del nou parlament, que es farà amb el primer ple de la legislatura, a Estrasburg, entre el 16 i el 19 de juliol. La condició d’eurodiputat, i les immunitats que implica, acaben el dia que comença la nova legislatura, però es renova automàticament si hom ha tornat a ser elegit: hi ha una continuïtat. I el Tribunal de Justícia de la UE ha deixat clar en les sentències d’aquesta darrera legislatura que un eurodiputat adquireix la immunitat d’ençà de la proclamació com a electe.

És possible que el Parlament Europeu actual comenci a tramitar un suplicatori contra Puigdemont, però que no el pugui resoldre, i que hagi de passar al següent parlament, sempre que, és clar, Puigdemont continuï essent europarlamentari. Que sigui abans o després pot ser significatiu, perquè ara sabem quina és la composició de l’eurocambra, la mateixa que el març del 2021 va aprovar, amb molt vot discrepant, l’aixecament de la immunitat dels eurodiputats exiliats catalans. Què passaria ara amb un suplicatori per terrorisme contra un diputat com Puigdemont, que ha arribat al final de la legislatura amb el reconeixement per part de l’anomenada bombolla brussel·lesa de ser un dels polítics europeus més influents del moment? I l’altra pregunta: el pròxim parlament tindrà una composició amb més presència de la dreta i l’extrema dreta?

L’embolic de les credencials

Però els incidents de recorregut no s’acaben pas ací, perquè caldrà veure què fa la presidenta sortint, Roberta Metsola, o bé el nou president del parlament, si Puigdemont renova l’escó. Perquè hi ha pendent de resolució a la justícia europea el litigi sobre la negativa del president sortint de l’eurocambra al començament de la legislatura actual, Antonio Tajani, a reconèixer Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras (aleshores a la presó) com a eurodiputats. Perquè en les darreres eleccions la Junta Electoral espanyola (JEC) no va incloure’ls en la llista de noms d’eurodiputats de la circumscripció de l’estat espanyol que li va enviar, per més que havien estat proclamats eurodiputats electes al BOE mateix. Però no havien jurat la constitució espanyola. Tajani els va deixar fora del parlament i fou el nou president, David Sassoli, que els va obrir la porta arran de la sentència del TJUE sobre Oriol Junqueras que reconeixia que tenien immunitat d’ençà que van ser elegits.

Però una cosa és la immunitat i l’altra cosa és la credencial d’eurodiputat, per més que pugui semblar paradoxal la distinció. I en la sentència de l’any passat el TGUE deia que, si bé tenien immunitat, Tajani va fer bé de no reconèixer-los la condició d’eurodiputats, perquè no podia fer cap altra cosa si les autoritats espanyoles, és a dir, la JEC, li deia que no la tenien. Aquella sentència del TGUE fou recorreguda en contra al TJUE per la defensa de Puigdemont i de Comín i és possible que la sentència arribi abans de final d’aquesta legislatura i que aclareixi com hauria de procedir el president del parlament si, arran de les pròximes eleccions, es troba en una situació semblant.

Perquè és ben possible que la JEC vulgui impedir novament que Puigdemont pugui ser eurodiputat. De fet, va respondre a la presidenta Metsola que ni ell ni Comín ni Ponsatí ni l’eurodiputat d’ERC Jordi Solé no podien tenir la condició d’eurodiputats perquè no havien jurat la constitució espanyola. Els serveis jurídics de la cambra tenen en un calaix aquella resposta, i sembla clar que esperaran a la sentència del TJUE abans de dir res sobre la validesa de les credencials d’aquests parlamentaris.

I l’amnistia?

És possible que hi hagi batalla política i jurídica aquests mesos vinents a Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg. Amb un darrer factor, molt important: probablement unes quantes setmanes abans de les eleccions haurà entrat en vigor una llei d’amnistia que hauria de beneficiar Puigdemont. El Tribunal Suprem espanyol ho provarà d’impedir, vet ací el propòsit de l’obertura de la causa penal per terrorisme pel Tsunami Democràtic. Si la llei deixa clar que aquesta causa no impedeix que sigui amnistiat, el procediment s’hauria d’arxivar i la persecució penal contra Puigdemont s’hauria d’acabar. Primer caldrà veure com acaba la referència al terrorisme, que Junts vol eliminar però que el PSOE exigeix; i després és ben clar que el Suprem mirarà d’impedir o d’entrebancar l’amnistia (digui què digui la llei) amb preguntes pre-judicials al TJUE sobre la compatibilitat amb el dret de la UE d’amnistiar investigats per terrorisme (causa del Tsunami) o per malversació de fons (causa de l’1-O).

Si el tribunal europeu admetés a tràmit les preguntes pre-judicials, la resposta podria trigar entre un any i dos a arribar, i mentrestant l’amnistia no s’aplicaria pas a Puigdemont. Però els procediments judicials contra ell també s’haurien d’aturar tot esperant la resolució de Luxemburg. Una altra cosa seria si el TJUE no acceptés a tràmit la pregunta, perquè trobés que els dubtes sobre les amnisties són prou esbandits amb la jurisprudència actual, que diu clarament que són qüestions que no tenen a veure amb el dret de la Unió sinó amb el dret constitucional de cada estat. No és pas descartable que passi això.

I és clar, doncs, que la darrera paraula sobre la validesa de l’amnistia la tindrà el Tribunal Constitucional espanyol, en què arribarà una allau de recursos i de qüestions de constitucionalitat; i també una guerra de recusacions i de pressions que ja es va coent, a foc lent.

“Volem ser un espai de llibertat a la ciutat de València”, el desig de Gemma Pasqual, nova presidenta de la Societat Coral el Micalet

La Societat Coral el Micalet té, per primera volta en més de cent trenta anys d’història, una dona de presidenta. És l’escriptora Gemma Pasqual, que, diu, accepta del desafiament amb il·lusió i responsabilitat. És també la vegada que hi ha més dones que homes al capdavant de l’entitat. El canvi en la junta directiva de la Societat va ser ahir al vespre, encara que, tal com Pasqual ha volgut remarcar, és una direcció que ha de continuar la tasca de l’anterior. La prova és que Tonetxo Pardiñas, que n’era el president d’ençà del 2003, ara farà les funcions de vice-president. “Fem tàndem amb Tonetxo”, diu Pasqual en conversa telefònica amb VilaWeb. De fet, quan parlem, tots dos prenen cafè plegats per a posar-se al dia. Gemma Pasqual reconeix la tasca titànica i de modernització de l’entitat que Pardiñas ha fet aquests darrers anys. Moltes voltes, contra uns elements que ella també es trobarà ara.

Un desafiament il·lusionant en un moment econòmic complicat

Gemma Pasqual, col·laboradora de VilaWeb, diu que ha acceptat el càrrec perquè li ho van demanar i perquè l’elecció era per unanimitat. “És una feina molt il·lusionant tot i que tenim una realitat econòmica molt difícil perquè la situació és molt complicada.” D’aquesta manera es refereix Pasqual a la situació política al País Valencià. “Volem ser l’espai de llibertat a la ciutat de València”, diu en referència als atacs de la dreta i l’extrema dreta a tot d’entitats culturals.

La dificultat econòmica que travessa el Micalet té a veure, d’una banda, amb la decisió de les autoritats tant municipals com de la Generalitat de deixar de donar suport a l’entitat. I, d’una altra, amb la davallada de socis que han experimentat d’ençà de la pandèmia. Ara en tenen set-cents i engegaran una campanya per a arribar als mil. “Vam arribar a ser dos mil, però després de la crisi de la pandèmia vam baixar molt. Ara tornem a pujar i estem molt contents, per això volem que això continue perquè tenim el govern en contra. No ens vol”, ha dit Pasqual. A banda d’això, també faran una campanya de donacions per mitjà d’uns bons, i una campanya per a sostenir l’entitat i donar-hi visibilitat.

El fet que Tonetxo Pardiñas continue a la junta directiva com a vice-president dibuixa una certa continuïtat en la gestió i en les actuacions. “Som una junta de continuïtat i feminista. Som cinc dones i quatre dones, i és la primera Volta que passa d’ençà de la creació de l’entitat en 1893”, diu Pasqual, convençuda que els anys que vénen seran durs i que caldrà ser combatius.

Potenciar els joves i els estudis musicals

Una de les línies d’actuació principals és que el Micalet s’òbriga encara més a la societat valenciana. “Farem una campanya molt adreçada a la gent jove i als xiquets. Volem fer un club de xiquets”, diu Pasqual, que recorda que la Societat Coral el Micalet és un conservatori de música reglat. “Volem augmentar el nombre d’alumnes del conservatori. Per nosaltres és molt important. Fem conservatori, però també fem tabal i dolçaina, escola de teatre. Tenim molts alumnes, però encara podem augmentar-los i volem ser un referent quant a l’ensenyament musical i de les arts.”

Un altre dels baluards del Micalet, i amb qui comparteix nom, és la companyia de teatre que té a la seu al Teatre Micalet. D’ençà de fa uns quants anys, la col·laboració entre l’entitat i la companyia és estreta i fan front comú. Pasqual remarca que Pilar Almeria, la directora artística de la companyia, ara és a la junta directiva. “El Teatre Micalet és el grup insígnia i ens fa marca”, diu.

El govern de la incultura

En aquesta conversa, Gemma Pasqual insisteix que els governs actuals tant a la Generalitat com a l’ajuntament són governs de la incultura, i que contra això, el Micalet ha de fer més cultura i més cultura lliure. Conta que Tonetxo Pardiñas va anar a demanar explicacions a l’ajuntament sobre el fet de no rebre cap ajut quan complien tots els requisits, i que la resposta va ser que la cultura que feien no era la que interessava i els agradava.

Quant als atacs frontals que l’entitat pateix, reconeix que això ve de molt lluny i que al feixisme no els han agradat mai. Amb tot, no vol que el missatge siga victimista, sinó de resistència i de lluitadors. “La nova junta ve amb moltes ganes de treballar no solament per al Micalet, sinó per la societat valenciana i la societat dels Països Catalans. Ens volen ofegar perquè desapareguem, però no ho aconseguiran”, diu.

A València, d’ençà del 1893

La Societat Coral Orfeó Valencià el Micalet va nàixer l’any 1893 després de la fusió de dos orfeons. Entre els fundadors que en van redactar els estatuts hi havia personatges amb ideologies ben diverses, com ara lliure-pensadors, republicans, catòlics, socialistes i anarquistes. El compositor Salvador Giner els va ajudar a tenir una aura de qualitat i, fins i tot, es van inscriure al moviment coral català gràcies al fet que Anselm Clavé era amic seu. El nom actual, de Societat Coral el Micalet, prové del 1905.

Actualment, té una escola de música, una escola de teatre i és un institut musical en què es poden fer estudis d’arpa, cant, guitarra, percussió o piano, entre més ensenyaments. Pertany a la Federació de Societats Musicals i a la Federació de Cors, i continua pertanyent a la Federació de Cors de Clavé.

La seu del Micalet és també la seu de diverses entitats valencianes que hi fan activitats i n’empren les instal·lacions, i cada any lliura uns premis de prestigi que reconeixen la tasca de diverses personalitats de l’àmbit de la cultura. Són els premis Micalet, que l’any passat van reconèixer la poetessa Isabel Robles, i el grup de música Carraixet.

94 habitatges municipals de Safranar ja acullen a 214 afectats per l’incendi de Campanar

Un total de 94 habitatges dels 131 de l’edifici municipal de Safranar habilitat per a acollir a les famílies afectades per l’incendi de Campanar ja són ocupats, segons que ha informat avui el regidor d’Urbanisme a l’Ajuntament de València, Juan Giner. Giner ha ofert aquestes dades durant la conferència de premsa posterior a la junta de govern de local, en què ha concretat que hi havia 214 allotjats a l’edifici, 38 dels quals són menors d’edat.

Ahir a les 18.30 es van donar per tramitades les sol·licituds efectuades pels afectats de l’incendi que reclamaven un dels pisos de Safranar, de manera que tan sols restaria pendent, segons el regidor, de traslladar una persona tetraplègica, que ja té l’habitatge equipat. “Ahir li va arribar el llit articulat i s’hi incorporarà demà”, ha assenyalat.

A més, ha comentat que hi ha una família que els ha traslladat que, d’ací a un parell de setmanes, deixarà un dels pisos oferts perquè té una alternativa. Resta pendent alguna família que encara no sap si s’instal·larà en un dels pisos o no: “Podríem dir que pot haver-hi fluctuant unes deu famílies o quinze.”

Treuen l’última cabina de telèfon de Girona: al final de la Rambla, en desús i degradada

Girona ja no té cap cabina de telèfon al carrer. L’última que hi restava, al final de la Rambla, s’ha retirat aquest matí. Estava en desús –el telèfon no funcionava– i oferia una imatge bastant degradada, perquè era plena de gargots i tenia tot de cartells enganxats a banda i banda. Uns operaris l’han desfalcada del terra i amb l’ajuda d’una grua se l’han emportada a desballestar.

El mòbil i les noves tecnologies han fet que les cabines ja no siguin necessàries; de fet, aquests darrers anys a la ciutat han anat desapareixent. Les tasques per retirar-la s’han viscut entre la indiferència, la curiositat i els records entre els gironins que passaven per aquest punt de la Rambla.

ACPV demana de rectificar el PP i celebrar l’Any Estellés a Alacant i Castelló de la Plana

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha criticat les traves del PP i Vox perquè el món local s’afegeixi a la iniciativa de l’Any Estellés, que commemora el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés. Per això, reclamen al PP en un comunicat “que abandone l’agenda anti-valenciana de Vox a Castelló de la Plana i Alacant”, dos municipis on el ple de l’ajuntament han votat en contra d’adherir-s’hi.

“Cada dia ens donen més motius per a reivindicar-lo”: el món cultural es conjura per fer reviure Estellés

“L’Ajuntament d’Alacant i de Castelló de la Plana van reiterar el menyspreu cap a la nostra cultura i llengua en rebutjar l’aprovació d’una declaració institucional que hauria recordat i celebrat la figura de Vicent Andrés Estellés”, denuncien. Una decisió que, diuen, “s’afegeix a la llarga llista d’ocasions en què les localitats dirigides per forces polítiques de dreta i extrema dreta han vetat propostes que destaquen la contribució d’escriptors, músics i figures destacades que han utilitzat el valencià com a llengua vehicular en la seua obra”.

ACPV reivindica que la importància del record dels intel·lectuals valencians i recorda que Estellés és reconegut com el gran poeta valencià del segle XX. “No reivindicar-lo és una mostra flagrant d’ignorància i menyspreu cap a la riquesa de la nostra herència cultural”, diuen. I deixen clar: “Amagar els nostres escriptors no farà que la gent els oblide; al contrari, l’omissió d’una figura tan destacada com Estellés només serveix per a ressaltar la ignorància i els intents constants de negar la nostra història i cultura.”

El PP i Vox impedeixen que les Corts declaren l’Any Estellés

A banda, ACPV diu que tot plegat no és una qüestió d’ideologia política ni partidista, sinó que el PP es deixa arrossegar per Vox a postulats antivalencians. “Per això demanem al PP que pense les seues postures sobre celebrar l’Any Estellés a Alacant i Castelló de la Plana”, diuen.

Catorze afectats per l’accident de l’atracció Tomahawk denuncien Port Aventura

Catorze dels afectats per l’accident de l’atracció Tomahawk de Port Aventura World han presentat una denúncia conjunta al jutjat d’instrucció número 4 de Tarragona. Són el 75% de les víctimes, entre les quals hi ha un dels ferits crítics, que encara continua hospitalitzat a l’hospital de Bellvitge. Els afectats han interposat la denúncia per lesions i estan a l’espera de l’atestat dels Mossos d’Esquadra per decidir si l’amplien per altres delictes. El seu advocat, Sergi Ramos, ha dit que demanaran les indemnitzacions màximes que permeti la llei, tot i que encara no les tenen quantificades perquè dependrà de les seqüeles produïdes per les lesions.

El lletrat, de RDI Abogados, també ha celebrat la bona predisposició de Port Aventura, que s’ha posat a disposició de les víctimes: “No mostren oposició a res, malgrat que no ens han facilitat cap protocol a l’espera de l’atestat policial”. El procediment s’ha obert per la via penal, però podria acabar per la civil, ha dit l’advocat.

Diumenge 11 de febrer, pels volts de les 11.25, el fort vent va fer caure un arbre damunt de la muntanya russa, dedicada als infants. Segons que va explicar una de les afectades, es van trobar l’arbre caigut a l’atracció i, llavors, el tren hi va impactar. A més, la dona va assegurar que cap sistema va aturar la vagoneta i que tampoc es va afluixar la velocitat del trajecte. Malgrat tot, el tren no va descarrilar.

Pàgines