Vilaweb.cat

El primer incompliment de Sánchez i el dilema de Carl von Clausewitz

De Carl von Clausewitz tothom en recorda les grans definicions sobre la guerra i la manera de combatre, però a parer meu una de les seues opinions més brillants és la que tracta de l’art de la negociació. Perquè el general prussià concebia la negociació, militar o política, com una cursa de fons –com una marató, que en diríem ara­– i d’ací ve aquella idea seua que en una negociació guanya sempre “qui la domina durant el darrer quart“.

Ara, es pregunta ell mateix, quin pot ser el preu d’esperar aquests darrers quinze minuts? Doncs que la il·lusió en aquesta victòria final siga tan gran que esdevinga molt difícil de trencar per un obstacle a mig camí. Amb el problema que això, si l’altre negociador ho sap fer servir, afebleix la pròpia posició.

I ací és on som. Ahir es va fer públic que Espanya renunciava a votar l’oficialitat del català a Europa en la reunió del Consell d’Afers Generals que es farà avui. I, per tant, l’oficialitat del català ja no es votarà ni s’aconseguirà durant la presidència espanyola de la Unió.

I amb això qui ara té un problema gros és Junts. Perquè l’oficialitat del català a la Unió Europea va ser el primer pacte que va fer amb el PSOE, en canvi de la presidència del congrés espanyol per a Francina Armengol; i el PSOE no ha complert.

Els socialistes adduiran que la qüestió del català a la UE no depèn tan sols d’ells o del govern espanyol, però siga com siga és indiscutible que l’opció de la via negociadora comença amb mal peu. En el moment d’anunciar l’acord, Junts va parlar d’un “cobrament per endavant“, que havia de diferenciar la seua manera de negociar de l’esterilitat demostrada per Esquerra Republicana.

És veritat que, tot i que tothom va entendre que el cobrament a la bestreta significava que abans que es votàs la presidència del congrés la nostra llengua seria oficial a Europa, en realitat el compromís era tan sols que es presentaria la proposta. Però la indolència posterior mostrada pel govern espanyol –que presentà malament i tard els papers en unes quantes reunions– és molt difícil que es puga passar per alt.

I ara què? Doncs Junts i el PSOE tenen entre mans un segon pacte molt més ambiciós i important que ha començat a prendre forma amb fets contrastables, el darrer dels quals és la reunió de Ginebra. I aleshores la qüestió és què hauria de fer Junts respecte de l’incompliment del primer pacte.

Dit d’una altra manera: tenint en compte el vell dilema formulat ja al segle XVIII per Carl von Clausewitz, quina posició ha d’adoptar Junts? Ha de mantenir la mirada posada en el darrer quart i deixar passar aquest incompliment com si fos un fet menor? O ha de castigar, sense perdre més temps, la mala fe dels socialistes –per exemple, fent perdre a Madrid alguna votació important i dolorosa a Pedro Sánchez?

No és una decisió fàcil, aquesta que han de prendre, però serà una decisió que els marcarà molt –com ja ho és el tomb de guió cap a l’opció per la negociació.

 

 

PS1. Avui la llei d’amnistia arriba a les corts espanyoles. Josep Casulleras seguirà el debat en directe a Madrid i us n’anirem informant durant el dia, però d’entrada ja ha fet aquesta anàlisi sobre què pot passar en un dia en què s’espera tensió.

PS2. Clàudia Cunill és una tiktoker andorrana que ha esclatat en un moment en què Andorra –que diumenge fa les eleccions locals– passa segurament el moment més mogut que es recorda, políticament parlant. L’ha entrevistada Clara Ardévol i diu coses molt interessants.

PS3. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!

Mazón s’abraça al Madrid d’Ayuso: torna l’“eix de la prosperitat”

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, es reuneix avui amb la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Vol ser una exhibició de força per a demostrar que el Partit Popular governa territoris importants el mateix dia que al congrés espanyol comença la tramitació de la llei d’amnistia, i just l’endemà de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera que, de moment, no ha donat cap fruit. En aquest context, Mazón i Ayuso volen dir-hi la seua.

Per escalfar l’ambient, Mazón va fer unes declaracions on se situava fora d’Espanya: “Espanya ha de progressar, i ho farem des de les comunitats autònomes, perquè des d’Espanya no ho faran.” El context d’aquesta frase incloïa una reflexió segons la qual tant la comunitat autònoma de Madrid com el País Valencià han d’assolir el progrés econòmic al marge del govern d’Espanya.

Amb aquest moviment, Mazón deixa de mirar la Mediterrània per teixir estratègies que, a la vegada, tinguen l’horitzó a Europa, i mira cap a ponent. Aquesta és, segons que diu, la manera de fer del País Valencià un territori més competitiu i boiant. És un canvi d’eix i de perspectiva respecte de la política d’aliances teixida pel seu antecessor. Durant el seu mandat, Ximo Puig va tenir reunions al més alt nivell amb la presidenta de les Illes Balears, el president de Catalunya i els presidents d’Andalusia i de Múrcia. Tots, enclavats en l’eix mediterrani.

És un tic dels inquilins del Palau de la Generalitat del PP, mirar cap a Madrid. Ara fa una vintena d’anys, José María Aznar, de la Moncloa estant, va voler ajuntar els presidents del País Valencià, les Illes Balears i Madrid d’aleshores, i va encunyar l’expressió “eix de la prosperitat” per a referir-se a la riquesa que generava o generaria aquest triangle. Els presidents eren Francisco Camps, Jaume Matas i Esperanza Aguirre. Era l’època dels grans esdeveniments, les construccions faraòniques, els arquitectes de capçalera i més llonganisses caríssimes per a lligar gossos inexistents. Aquell eix va acabar com el ball de Torrent i va deixar de ser l’eix de la prosperitat per a esdevenir la ruta de la corrupció i la ruta dels jutjats i l’Audiència Nacional espanyola.

Mazón, el convidat de pedra de la fundació Conexus

Per explicar la cimera, Mazón diu que acompanya una delegació d’empresaris. En realitat, és l’empresariat que propicia aquesta trobada entre ell i Díaz Ayuso. I això és perquè qui organitza una jornada d’altíssim nivell a Madrid per a parlar d’interessos valencians és la fundació Conexus Madrid-Comunidad Valenciana. El president és Manuel Broseta, fill de l’homònim catedràtic de dret assassinat per ETA a València, i està impulsada i patrocinada pels grans empresaris valencians. En formen part José Vicente Morata, Salvador Navarro, Carlos Pascual i Alfredo Quesada, entre més.

L’empresariat exhibirà múscul i poder en les dues taules rodones que han programat i que es faran al Reial Casino de Madrid, al carrer d’Alcalà. Una, que serà moderada pel comissionat pel corredor mediterrani, Josep Vicent Boira, l’han anomenada “Taula logística”, i hi participaran la presidenta del Port de València, el president d’MSC, el president de Baleària i el president de Sending. La segona taula, anomenada “Mobilitat/Enginyeria”, la moderarà José López-Tafall, director d’ANFAC, i hi participaran el president de Ford Espanya, el de BP, el de PowerCo, i el CEO d’ENDESA.

És a dir, avui a Madrid es parlarà del futur del corredor mediterrani, de l’ampliació del port de València, del futur incert de la planta de Ford d’Almussafes, i de la implantació de la gigafactoria de Volkswagen i més empreses anomenades verdes a Sagunt. A Carlos Mazón i Isabel Díaz Ayuso els toca el paper secundari i protocol·lari de cloure la cimera.

Amics de conveniència amb pocs interessos en comú

Tots dos presidents són amics de conveniència. Representen, o han representat fins fa ben poc, dues sensibilitats prou distanciades dins el Partit Popular. Per exemple, quan la presidenta de Madrid va defenestrar Pablo Casado, Mazón s’hi va oposar. Sense soroll, però s’hi va oposar. Mazón és el gran valedor de Núñez Feijóo al País Valencià i en cap moment li ha passat pel cap de fer cap mena de discurs que puga posar en perill el seu lideratge.

Tampoc no s’avenen Mazón i Díaz Ayuso quan es parla del finançament, perquè a la presidenta madrilenya ja li està bé el sistema. No voldria que se’n canviàs ni una coma. La qüestió de la capitalitat espanyola l’afavoreix tant com la recaptació d’imposts que li permet el fet que a Madrid hi ha radicades milers d’empreses. A això es referia l’anterior cap del Consell quan qualificava Madrid d’aspiradora de recursos.

Tampoc no coincideixen en la quitança del deute que reclama la Generalitat ni en l’aigua. Tant Mazón com Ayuso atien la guerra de l’aigua contra el govern espanyol, però cadascú ho fa a la seua manera, amb interessos contraposats i estirant la mànega de reg cap a direccions contràries.

Sí que coincideixen tots dos en la necessitat urgent d’ampliar el port de València. Ayuso necessita un port ben gran, diu, i el de València li sembla fantàstic. El fet que el mapa del corredor mediterrani ara inclou un tram que passa per Madrid, l’anomenada connexió central, també fa que la presidenta done suport a la infrastructura.

Contra Pedro Sánchez i l’independentisme

Catalunya i l’independentisme són la bèstia negra que uneix Díaz Ayuso i Carlos Mazón. D’ençà que ha arribat a la Generalitat –i abans d’arribar-hi, en realitat–, Mazón ha deixat clar que tot allò que sona a català és casus belli. El fet d’incloure en el seu gabinet membres de Vox va exagerar tots els tics que ara remarca amb aquesta reunió amb Díaz Ayuso i amb l’apadrinament de la cimera empresarial que trasllada el debat i la reflexió dels temes valencians a la capital espanyola.

És per això que quan han parlat d’aquesta cimera l’han posada en el context d’això que anomenen la negociació a l’habitació fosca del separatisme català –l’expressió és seua– que diu que fa el president espanyol Pedro Sánchez.

 

Espot presenta a Brussel·les l’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea

Andorra i la Comissió Europea van arribar dimecres a un consens polític global per a l’acord d’associació de l’estat amb la Unió Europea, després de gairebé nous anys de negociació. Ho va anunciar el cap de govern, Xavier Espot, a Andorra la Vella, després de la darrera ronda de negociacions, que havia inclòs una reunió bilateral i una altra de trilateral, amb la presència també de San Marino.

Avui, la qüestió es trasllada a Brussel·les. El vice-president de la Comissió Europea i màxim responsable polític de la negociació de l’acord d’associació, Maros Sefcovic, rep Xavier Espot i el ministre d’Afers Estrangers sanmarinès Luca Beccari, tot coincidint amb el Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, que ho tractarà com un punt més de l’ordre del dia, juntament amb el de l’oficialitat del català. El vice-president europeu, després de la reunió amb Espot i Beccari, explicarà les conclusions de la negociació als ministres d’Afers Estrangers, que han de respectar l’homogeneïtat del mercat interior i les especificitats d’Andorra.

Es preveu que a Brussel·les es detalli públicament l’acord, però ja se’n saben alguns punts més, com ara que la Comissió Europea ha accedit al període transitori que Andorra demanava en matèria de telecomunicacions, de set anys, i també que, de moment, no hi haurà un mètode específic per al roaming, sinó que es pactarà més endavant. Espot ja ha avançat que s’han respectat les línies vermelles andorranes. En serveis financers, s’accepta la reciprocitat bancària, tal com va anunciar fa poques setmanes, i el període transitori serà finalment de quinze anys, i no de deu com s’havia dit. Respecte del dret d’establiment, es preveu una solució específica amb el manteniment d’un sistema de quotes i de verificació dels antecedents penals.

Quin serà el calendari?

Tot i haver arribat a un consens en tots els àmbits de negociació, encara no se signarà cap document. Ara comença un procés tècnic de revisió de la redacció del text per a garantir que els acords presos a la taula de negociació hi són degudament recollits. Una vegada feta aquesta tasca, les dues parts hauran de començar els procediments d’adopció, que en el cas d’Andorra inclou la signatura i la convocatòria d’un referèndum.

Sobre això, es preveu que el document se signi en tres mesos o quatre, abans de les eleccions europees, i a continuació hi haurà un període de sis mesos, pel cap baix, per a preparar el referèndum, que es faria a final de l’any vinent o començament del 2025. L’objectiu del govern és fer “un gran debat nacional a tots els nivells, no només en reunions de poble, sinó en reunions específiques amb els sectors econòmics del país, amb els actors socials, amb el teixit associatiu, amb el tercer sector” i arribar al conjunt de la població.

Tots som una mica giròvags (però Borja Penalba més)

S’alça el teló i apareix un músic, amb cara d’haver dormit poc, i diu que després de trenta anys d’acompanyar artistes com Obrint Pas, Feliu Ventura, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, a partir d’ara comença la seva carrera tot sol. S’abaixa el teló. S’alça el teló i torna a aparèixer el mateix músic, amb cara d’haver fumat molt, acompanyat de deu músics de primera sobre l’escenari. Sembla un acudit, però això és més o menys el que va passar diumenge al vespre al Teatre Principal de València, tot i que sense telons pel mig. I la cara d’haver fumat molt –molt tabac, vull dir; Ducados, per a ser precisos– té un motiu: a les deu del matí d’un dels dies més importants de la seva vida, professionalment parlant, la taula de so es va morir i no va ser fins al migdia que un mister Wolf providencial va aconseguir ressuscitar-la.

Sí, senyors, aquest és Borja Penalba, geni i figura, punk i autodidacta, únic i intransferible. Tot sol, sí, però tan ben acompanyat com sempre, perquè allò que és de mena mai no s’esmena i qui millor que ell per a conèixer els secrets d’un bon acompanyament musical? En tot cas, qui se l’havia imaginat, a ell i la seva veu ronca, barreja de Tom Waits i Van Morrison, tal volta batejat per la premsa com a lleó de València, actuant en petits escenaris de bar amb un got de whisky a la mà anava ben errat, sobretot si li fem confiança i ens creiem que allò que hi havia al got l’altre dia era te (només Eva Valenciano ho sap del cert). No, de moment, la nova proposta de Penalba és d’alta volada, grans escenaris i arranjaments de luxe.

Tampoc no canta cançons tavernàries ni de desamor i desolació, que hauria estat una opció possible i, segurament, adequada al personatge que era –o feia veure que era– fa uns anys, el Borja canalla, sinó que el repertori més aviat transita per viaranys poètics, de Marià Villangómez a Joanjo Garcia i de Brecht a Baudelaire. He llegit molta poesia per preparar aquest espectacle, va explicar. Tenint en compte que el dealer era David Fernàndez, el material havia de ser de qualitat. I el missatge resultant general és bastant el de la cançó “Viu”, escrita a quatre mans amb Roc Casagran: he nascut, he viscut i val la pena. Penalba mateix ho definia diumenge: “M’ha sortit un projecte bastant existencial, sobre la vida i la mort, que combina l’optimisme del val la pena amb un punt de cansament per la vida viscuda.”

Aquest punt de cansament és el que el faria retirar-se si pogués. Ho diu i no és de cara a la galeria. Però a diferència de Llach, amic i conseller, ell no pot retirar-se encara, i com que no sap fer res més, o això diu també, continuarà pujant als escenaris uns anys més i cantant cançons. Ara amb un projecte tot sol però acompanyat, anomenat Giròvag, que primer només havia de ser un disc i una ronda de concerts, però veient que la vida és molt complicada, a banda de dolça i pruna, ara ha evolucionat cap a un projecte incert i obert de final de carrera artística, que durarà el que hagi de durar, amb cançons que entren i que surten, i la resta Déu o qui s’ocupi d’aquests afers dirà. També hi haurà un disc, sí, aviat, que diumenge ja se’n podien fer les primeres comandes.

Els giròvags, segons l’explicació que ens ofereix la Viquipèdia, en aquest cas diligentment alimentada per Àlex Hinojo, eren uns monjos errants i rodamons, que viatjaven sense destinació predeterminada, allotjant-se en els monestirs que trobaven pel camí, sense acceptar les regles monàstiques pròpies dels monjos cenobites. I és ben cert que tots ho som una mica, de giròvags, sobretot si no ens jubilem fent feina a una oficina de la Caixa, i que a la majoria les normes i les regles ens fan més nosa que servei. Però a Borja Penalba aquesta denominació li escau de manera especial, ell que en alguns moments de la seva vida havia de consultar el Google Maps per saber on havia estat uns dies abans, de bolo en bolo, autopista AP-7 amunt i avall. Giròvag, doncs, com la professió que posava al DNI de Miguel de la Quadra-Salcedo i que va quedar fixat a la memòria de Borja Penalba quan fa anys ho va llegir en una entrevista.

A banda que va ser molt bonic, què us puc dir del concert de diumenge sense aixafar-vos la guitarra, mai més ben dit? Que va començar amb Atahualpa Yupanqui i que el va seguir Joan Fuster, per deixar clar d’entrada l’eclecticisme i l’heterodòxia de la proposta. Que ben aviat hi va haver una menció al torero, que és la manera com al País Valencià es refereixen al seu magne conseller de Cultura, de qui Penalba va dir que segur que no li faria gens de gràcia saber que al Principal s’hi feia un “aquelarre pancatalanista i abertzale”. Rialles del públic, entre el qual hi havia alguns polítics, potser pancatalanistes, potser abertzales, potser ambdues coses alhora. Polítics locals com Enric Morera, principatins que saben que el país no s’acaba a la Sénia, com Laura Borràs i Francesc de Dalmases, i balears, com una discreta –malgrat el càrrec que ocupa– Francina Armengol, agradable sorpresa.

“O tots o ningú”, la cançó amb text de Bertolt Brecht, la va dedicar a l’imprescindible Pere Camps, ànima durant molts anys del Barnasants, que seia a la vora de Vicent Sanchis. Una mica més tard, en un moment en què els músics el van deixar sol sobre l’escenari, va aparèixer per sorpresa des de darrere Mireia Vives i van cantar plegats “Mujer contra mujer” de Mecano, record del primer (des)amor i regal anticipat d’aniversari. La retrobada entre tots dos –sembla que fa dècades, va dir ella– va ser un dels moments més emotius de la nit. També ho va ser la “Cançó per a M” (qui serà, qui serà?) que Borja li va cantar gairebé a cau d’orella. Res no s’acaba mai del tot perquè tot comença i recomença sempre. Com l’amor de “La noia del país del nord” de Bob Dylan, o la gota d’aigua que ha de triar entre convertir-se en el riu Mekong o filtrar-se terra endins a “Drop”, l’única cançó en anglès.

La primera cançó de la nit va anar dedicada a Sam i Yanire, les seves actuals companyes de viatge. Els dos fills grans van actuar amb ell a la part final, primer Lu, ballant, i després Claudi, en un bonic duel de guitarres amb el seu pare. Com bé va dir ell mateix, el pare, “Giròvag és el meu nou projecte, però en realitat no és nou, perquè continuo essent jo i la meua motxilla”. Borja Penalba fa el que vol i ho fa molt bé. Trenca normes com els monjos errants i fuma dalt l’escenari si li ve de gust o ho necessita. Demana al públic que canti alguns temes que aniran al disc, però els ho posa fàcil. I quan ja han passat gairebé dues hores troba que ja n’hi ha prou, que l’endemà ha de dur la Sam a escola, i ens canta el “Duerme negrito” que li cantava la seva mare per bressolar-lo. S’encenen els llums i pels altaveus sona “Always look on the bright side of life”, el darrer cant a la vida de la nit. I mentre siguem vius, el Giròvag continuarà girant i, si no hi ha canvis de darrera hora, el 29 de febrer aterrarà a Barcelona.

 

Que al xiquet no me li diguin “nena”

Mentre Nadal va desapareixent de les escoles públiques a favor d’una tal Festa d’Hivern, el seu abast al calendari creix cada any que passa en el sentit publicitari i comercial. La idea, si l’entenc bé, és de deslligar aquesta celebració del seu origen religiós, per respecte a totes les creences i no creences de les famílies, i que si de cas només quedi associada amb el sentiment més universal, inclusiu i aspiracional per a tothom que és el culte al consum.

Ara bé, per no corrompre la innocència de la canalla, mantenim el consens sobre quatre barbuts generosos que ens deslliuren del càrrec de consciència; agents convenientment resignificats que ens ajuden a introduir els infants en la nova religió dominant: la del mercat que els portarà a desitjar més que no els cal, segons les disposicions d’una totpoderosa indústria creadora de necessitats. Però quedem-nos avui amb la màgia, amb la mirada infantil que voldríem per sempre neta, amb els cervellets d’esponja que encara tenen els pares com a referència i que aquests dies s’encaren als “què voldràs?” i “què demanaràs?” dels parents, com més va més incondicionals i menys condicionats pel vell xantatge de fer bondat.

En la tria que creiem lliure dels nostres petits veiem el reflex de la seua personalitat, que considerem única i especial, i també els vestigis d’una possible orientació vital i professional. En aquest sentit, els progenitors els encaminen de manera més o menys conscient a desitjar allò que consideren desitjable pel seu bé i segons les seues particularitats. I llavors, ves quina cosa, resulta que allò que desitgen per al bé particular dels seus xiquets i de les seues xiquetes no coincideix, sinó que més aviat tendeix a ser profundament asimètric. Fins i tot en pares que es tenen per conscienciats, l’asimetria sol consistir a obrir les filles als jocs i joguets considerats de xics, i no tant a la inversa, per no dir gens en els casos extrems. Sap greu, però és una regla general que cada any per aquestes dates ens posa a prova a tots plegats.

Un resum ràpid de com s’arriba fins aquí comença tan aviat com al ventre de la mare, quan tothom es demana pel sexe del nadó. La pregunta sorgeix d’una necessitat imperiosa i reflexa: la de saber, un cop surti de l’úter, com l’haurem de tractar. Si per fer-los un compliment –per fer un compliment als pares, primer– li haurem de dir que és tan fort, tan gran, tan belluguí, o bé tan bonica, tan dolça i tan tranquil·la. Ens hi podem posar com vulguem, però el nostre subconscient té més clar que naltros que no els tractarem igual. Especialment pel que fa als pares hòmens respecte dels seus fills nois, perquè, també conscientment o inconscient, saben més bé que ningú el cost social que pot tindre desafiar els valors de la masculinitat tradicional, també a l’hora de jugar.

Molts progenitors no gosen posar en paraules aquest temor, perquè afecta el seu sistema de creences més profund i gens exempt de contradiccions. Per recórrer a un exemple clàssic: el fet que el nano els demani una nina per reis, una nina dolça i bonica i passiva en comptes d’un nino fort, hipermasculinitzat i actiu, els remou un temor ancestral: que la dissidència de la tria pugui minvar-li un bri la seua preuada masculinitat. Preuada perquè és un valor intrínsec al néixer noi, una ganga que ve donada en un món on ningú no regala res, on els rols tradicionals masculins són dotats de prestigi per se, al contrari dels femenins, que tendeixen a ser menystinguts i subalterns. I qui voldria que el seu campió jugués a exercir aquest segon paper?

Així com en el joc, sabem que el petit s’hi acabarà trobant a l’àmbit professional i a la vida en general, aquesta és la fe que tenim en un canvi a curt termini de paradigma. És per aquesta raó que empenyem les nostres xiquetes a tocar totes les tecles en nom de la igualtat, incloent l’accés als jocs considerats “de nois”, però no veiem cap encoratjament ni de lluny simètric amb els xics en nom de res –ans al contrari, com ja sabeu, però aquest tema ja tindria un altre article.

De què té por, doncs, el pare desorientat davant d’una petició dissident de son fill? Que a col·legi li diguin “nena” si demana un cotxet o una escombra als Reis? Que li cridin “maricón” si s’estima més un tutú que no una equipació de futbol? Que no aspiri a ser un tauró empresarial si és feliç amb una fruiteria en miniatura? Perquè, és clar: un noiet que escombra, que balla de puntetes, que és afectuós amb un nino o que et ven un quilo de tomates de plàstic no suscita en l’observador aquella veu de tro amb què li solen elogiar la força, la voracitat o l’alçada. Ai, ai, ai. De què té por, aquest pare recelós? Que el seu xiquet aprengui a ser un individu funcional al món real? Que creixi sense prejudicis masclistes sobre els rols de gènere i les orientacions sexuals? Que el dia de demà arribi a ser un adult corresponsable a casa, o pugui esdevenir un progenitor atent i implicat? Bufa: tant de bo que aconseguir aquest resultat només depengués de fer-hi jugar.

Hi ha molts pares i mares que respiren tranquils perquè el seu nano tot això “no els ho demana”, com insinuant que tenen sort que no s’hi han d’amoïnar. De fet, cal molta fortalesa de caràcter, perquè un xiquet acabat d’arribar com aquell qui diu al món desafiï tot sol el model sòcio-comercial que s’hi ha trobat, o que resti impermeable a tota una enginyeria publicitària basada en el dualisme nena/nen. El món del joguet no havia estat mai tan marcat com ara, i és que criar la canalla en la identificació amb certs colors i temàtiques, o més aviat en l’aversió a uns certs colors i temàtiques per part dels xics, dóna molts bitlletets, atès que permet de duplicar la sortida de productes iguals que en altres èpoques eren compartits per xiquetes i xiquets. Per tant, a l’hora de fer la carta als Reis, sempre serà bona idea de no deixar els nanos sols davant del monstre. I, si hom ho troba convenient, entre totes les coses que els portaran i que no els calen, també s’hi pot deixar caure algun joguet dissident.

Un manga podria salvar un poble indígena japonès a punt d’extingir-se: els ainus

Ha estat un manga l’encarregat de fer que una gran part del Japó comenci a valorar una cultura autòctona que pràcticament ja s’havia extingit. Avui dia, hi ha tan sols uns 25.000 ainus reconeguts oficialment. Com a referència, hi ha més gent vivint a Santa Perpètua de Mogoda que no ainus a tot el món.

Probablement, l’estatística més alarmant és la que ens parla de la llengua. El 2017, un estudi fet pel govern local va constatar que només un 0,7% dels ainus enquestats seria capaç de mantenir una conversa en l’idioma dels seus avantpassats. El mateix sondatge estimava que gairebé la meitat de persones no serien capaces d’entendre res si escoltessin la llengua ainu, que ja es considera moribunda. De fet, tan sols es manté dret aquest dialecte, perquè els que es parlaven a les illes Kurils i a Sakhalín, dos territoris que avui són russos, ja fa temps que es van extingir oficialment.


Les dones ainus portaven tatuatges a la boca fets amb carbó de bedoll.

Aquest declivi general de la cultura ainu s’ha pogut veure en dos segles, d’ençà que el shogunat japonès de Tokugawa va adjudicar-se el sud de Hokkaido, l’illa principal més al nord de l’actual país i la llar d’aquest poble indígena. A partir d’aquell moment, la història dels ainus és d’opressió i assimilació. Violaven les dones i les forçaven a casar-se amb japonesos, al mateix temps que enviaven els homes a treballar a uns altres indrets del país durant llargs períodes. Això, afegit a la transmissió de malalties com la verola, van fer reduir la població ainu a xifres que en aquell moment eren mínims històrics.


Els punys dels ganivets (makiri) eren tallats a mà pels homes i els oferien a la dona amb qui es volien casar. Si ella l’acceptava, acceptava el matrimoni.

D’aleshores ençà, més i més japonesos, d’ètnia yamato, van arribar a Hokkaido, cosa que originà una forta assimilació de la regió amb la resta del país i arraconà gairebé fins a l’extinció els indígenes de l’illa. La percepció que els japonesos tenien dels ainus era plena dels estereotips que havia promogut l’annexió imperialista de l’imperi japonès a final del segle XIX. Els veien com a il·literats, dignes de les pitjors feines i, en definitiva, inferiors. Però ara sembla que aquesta imatge pot anar canviant per a molts japonesos. I, tot plegat, gràcies a un manga i el corresponent anime, l’adaptació en format de sèrie de dibuixos animats típica del Japó.


La freda illa de Hokkaido, llar dels ainus.

Golden Kamuy

Sapporo és una ciutat d’allò més interessant. La capital de Hokkaido em va rebre entre muntanyes i amb el fred característic de l’illa. Tot i tractar-se de la clàssica megalòpoli japonesa, amb grans gratacels i llums arreu, estava molt connectada amb el seu entorn. Del centre de la ciutat estant, es podien veure els cims que l’envoltaven. Essent un indret on impera el fred, era d’agrair que els principals atractius fossin els banys termals i els ramen, les típiques sopes de fideus japoneses.

Passejant pels carrers, em va sobtar trobar-me en unes quantes marquesines, pantalles i pòsters publicitaris uns determinats personatges d’un manga. Eren els mateixos que havia trobat a l’interior de l’illa, quan havia resseguit alguns poblats on s’intentava de revifar la cultura ainu.


Els dos protagonistes del manga. A la dreta, la noia ainu.

Eren els protagonistes de Golden Kamuy, un manga ambientat a Hokkaido a principi del segle XX, just després de la guerra russo-japonesa que es va acabar el 1905. En aquesta història, un soldat japonès es fa amic d’una noia ainu, que li transmetrà el coneixement ancestral del seu poble alhora que proven resoldre plegats l’enigma d’un tresor robat.

L’obra de Satoru Noda, que ha venut prop de trenta milions de còpies al Japó, és una mostra contínua dels coneixements ainus, que prenen valor capítol rere capítol. També tracta del racisme de l’època, amb un intent de crear empatia envers els membres d’aquesta ètnia. Però, sobretot, és una producció especialment acurada en termes històrics, cosa que no sol passar amb aquests productes, que han tergiversat imatges com les dels ninges o els samurais. Sense anar més lluny, Golden Kamuy comença en una batalla de la guerra entre els imperis rus i japonès, la del Turó 203, coneguda perquè és una de les més sagnants.


El característic tatuatge de les dones ainus, a Golden Kamuy.

Fins i tot s’hi pot sentir la llengua ainu, una proesa que s’ha aconseguit gràcies a la supervisió d’un lingüista especialitzat en aquest idioma, Horoshi Nakagawa. Alhora, un narrador s’encarrega d’afegir-hi context històric i cultural per a entendre millor les circumstàncies de l’època i els costums dels ainus. Tot plegat, juntament amb una trama addictiva i ben desenvolupada, han fet que Golden Kamuy s’hagi endut prestigiosos premis dins el món del manga.


Un grup d’homes ainus representat al manga, amb els vestits i les cases tradicionals.

D’ençà que se’n va publicar el primer exemplar, el 2014, i amb l’adaptació a l’anime el 2018, l’obra ha captat l’atenció de centenars de milers de persones de tot el món, la majoria del Japó. Moltes han restat captivades per la connexió dels ainus amb la natura, les seves habilitats a l’hora de pescar, caçar, navegar i crear obres tallades en la fusta. Això ha ajudat a canviar la perspectiva de molts japonesos i, en molts casos, a conscienciar-los sobre la necessitat de preservar aquesta cultura tan rica.


A l’esquerra es pot veure una representació d’una de les gàbies que feien servir els ainus per guardar-hi ossos bruns.

Sembla que aquesta és també la voluntat del govern japonès, que, després de segles d’opressió i assimilació, finalment va reconèixer els ainus com a població indígena del Japó el 2019, un reconeixement que els havia estat denegat d’ençà que el 1899 els havien declarat “antics aborígens”. En aquell moment, l’imperi japonès va apropiar-se les terres que històricament pertanyien als ainus, com també havia passat abans dins els Estats Units amb els pobles indígenes nord-americans. De fet, dies abans, viatjant pel Japó, havia arribat a sentir que els ainus eren anomenats “els indis japonesos”. Avui dia, continuen essent víctimes de racisme i discriminació, sobretot a l’hora de trobar una feina o de contreure matrimoni amb una parella japonesa.

Aquests darrers anys també s’han construït museus amb l’objectiu de preservar la cultura i la història d’aquesta ètnia. S’hi poden observar les chise, les cases tradicionals ainus, fetes amb fusta, fulles de bambú, palla, escorça d’arbre i més materials del bosc. Els poblats acostumaven a ser al costat d’algun riu o algun llac, perquè gran part de la seva vida es basava en la caça i la recol·lecta a la vora de l’aigua. Per això construïen grans canoes que els servien per a recórrer grans distàncies i també carregar la soia que plantaven.


El Museu Cultural Ainu de Nibutani, amb la representació d’un poblat tradicional.

Tot i les passes del Japó per a resoldre la preocupant situació dels ainus, aquests senten que els resta molt camí. D’una banda, reclamen que els tornin les terres que van colonitzar els japonesos sota les ordres de l’emperador Meiji sense compensació ni miraments. D’una altra, volen que el govern es disculpi pels crims comesos contra el seu poble i que siguin justs amb aquesta realitat històrica que s’omet, per exemple, en aquests museus. De fet, els polítics “centrals” continuen parlant del Japó com un país d’una sola nació i una sola cultura, i habitualment ho consideren la clau de l’èxit de Japó. Tot plegat demostra la distància que encara s’ha de caminar perquè aquesta població pugui sentir-se valorada per la resta de conciutadans i, per tant, perquè pugui sobreviure a una extinció que gairebé sembla inevitable.

Però no és pas tot perdut. I, per molt estrany que sembli, Golden Kamuy hi té molt a veure. Aquest manga ha acostat la història i la riquesa dels ainus a molts japonesos: els ha canviat la percepció que tenien sobre aquest poble indígena i ha fet que valoressin la diversitat cultural inherent i repudiada del Japó. La nova consciència popular, el canvi d’actitud del govern japonès i, fins i tot, l’arribada amb força de la intel·ligència artificial, que pot ajudar a mantenir i entendre moltes llengües en perill, són una petita font d’esperança per als qui encara valoren la riquesa cultural del planeta.

Quan entra en vigor la prohibició dels patinets elèctrics en tots els trens?

La prohibició de l’accés amb patinets elèctrics a tots els trens viatgers, tant de rodalia i regionals com de gran velocitat i de llarga distància, entra en vigor demà, 12 de desembre. La decisió la va aprovar el consell d’administració de Renfe a finals de novembre i ve fonamentada per la situació de perill generada davant els incendis de bateries que s’han registrat en alguns transports públics i no solament afecta els patinets elèctrics, sinó també els monocicles o qualsevol altre dispositiu de mobilitat personal elèctric o dotat de bateries, a excepció dels vehicles de persones amb mobilitat reduïda i les bicicletes elèctriques.

A partir de demà, Renfe podrà obligar un viatger a abandonar el tren si porta un objecte, equipatge o vehicle que representi un risc per a la seguretat i el bon funcionament del transport, o per a la seguretat dels altres viatgers. A les estacions de rodalia gestionades per Renfe s’informarà de la prohibició si es detecta un viatger amb patinet elèctric, i igualment es podran fer inspeccions aleatòries amb interventors i agents de seguretat.

Renfe defensa que la mesura s’ha adoptat basant-se en criteris de salut pública i de seguretat dels viatgers i és similar a les que ja s’han produït en algunes ciutats d’arreu d’Europa.

Un jove català s’ha mort en combat a la guerra d’Ucraïna

Un català de vint-i-sis anys ha mort durant un combat a la guerra d’Ucraïna, segons que ha avançat el diari ABC i ha confirmat el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol a l’ACN. El jove es deia Pau i formava part d’un grup de dotze persones de l’estat espanyol que el maig del 2022 es va incorporar a la Legió Estrangera que combat amb l’exèrcit d’Ucraïna contra les forces d’invasió de Rússia.

L’ABC explica que el jove va morir fa uns dies mentre combatia al costat de l’exèrcit ucraïnès i que la família va ser avisada immediatament. El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol està en contacte amb la família del jove per donar-los suport en els afers administratius a través de l’ambaixada espanyola a Kíiv.

La pota econòmica de la patacada a l’informe PISA

Ja fa uns quants dies que es va publicar i encara cueja la increïble davallada en el resultat de l’informe PISA, l’avaluació internacional que l’OCDE fa als estudiants de quinze anys i setze d’una vuitantena de països cada quatre anys. Els resultats presenten una baixada sense precedents a Catalunya, que indica que els nostres joves perden pistonada (molta) en matemàtiques, ciències i comprensió lectora. No anem bé. El rebombori que ha causat em sembla normal, però la pitjor part és que és una bomba de rellotgeria, en el si del cor del país. O és que no ens adonem que aquests resultats d’avui poden ser la misèria de demà?

Potser oblidem que a Catalunya no tenim recursos naturals? Que, per no tenir, no tenim ni aigua? Si volem un futur millor per a tots, només hi podem arribar amb més esforç i més preparació en l’educació que no pas “la competència”. Voleu un exemple actual ben clar? Aquest passat mes de novembre, el 80% dels desocupats registrats a Catalunya presentava un nivell educacional d’estudis generals cap avall. I si ens centrem en els desocupats de molt llarga durada (més de vint-i-quatre mesos), arriben al 90%. En el cas dels qui tenen estudis universitaris, les participacions són del 9% i del 4% respectivament. No calen més paraules.

Del meu punt de vista, la davallada registrada entre els informes del 2018 i el 2022 només és explicable amb la pandèmia pel mig. És la primera de les tres causes principals –entre moltes més– que vull destacar. És el comú denominador entre països que presenten davallades fortes en els respectius nivells educacionals. Als estats francesos i italians també s’estiren els cabells, a la vista dels resultats tan dolents. La pèrdua de les classes presencials va fer molt de mal. Estudiar a casa no és igual que teletreballar. La responsabilitat –més enllà de l’edat– no és la mateixa, ni el control exercit pels professors, ni el nombre de distraccions potencials. A més, ha tallat un ritme d’estudi i deu haver generat noves fonts de desconcentració, que encara s’arrosseguen. No sé quina part de culpa li posaria sobre el desastre. Però no és baix.

La segona és la sorpresa. El fet que Catalunya hagi davallat més que la resta de l’estat, fins i tot, ha estat motiu de riota a molts mitjans de comunicació espanyols. El català sempre és una diana d’efecte segur, per a cridar l’atenció. I, seguidament, derivar-ho a la llengua i l’independentisme, és clar. El secretari de Transformació Educativa, Ignasi Garcia Plata, deia dimarts passat que, en les darreres proves PISA, hi havia un problema de “sobrerepresentació” d’alumnes immigrants, que habitualment obtenen uns resultats més baixos que no els alumnes nadius, per problemes de llengua i d’integració. Jo crec que, en bona part, té raó. Però no deu ser políticament correcte, perquè l’endemà Educació va fer marxa enrere. Estic segur que fem malament moltes coses, però a escala comparativa amb altres comunitats aquest fet ha de tenir algun pes.

No pot haver-hi el mateix nivell de comprensió de la lectura, per exemple, en una comunitat com Castella i Lleó (la que millor ha sortit a l’informe PISA), que només té un 8,5% de població estrangera, que a Catalunya, on hi ha gairebé un 20,5%. Si pensem en la taxa de natalitat més baixa dels autòctons respecte dels forans, cal inferir que en els trams d’edat dels adolescents –escolars– aquests percentatges són molt superiors. Tampoc tinc clar quin pes pot tenir en el naufragi final del PISA, però segur que n’hi té i que tampoc deu ser petit.

I queda el tercer punt. Inevitablement, hem d’anar a parar a l’infrafinançament que sofreix Catalunya de fa molts anys. Això no és tan sols una paraula molt repetida. Això vol dir menys sanitat, menys educació i pitjors transports, entre més coses. A la sanitat potser és més visible i mesurable. Les llistes d’espera dels malalts són un bon baròmetre. En el cas dels transports, no cal dir-ho, les incidències ferroviàries surten constantment a les notícies. Però el cas de l’educació és més difícil de mesurar. Hem d’esperar l’informe PISA, que cada quatre anys ens diu com anem, sobretot, en termes comparatius. I crec que aquí, en el dèficit de finançament a l’educació pública no universitària, és on tenim l’arrel –d’una altra part, tampoc menor– dels problemes que ara han aflorat amb l’informe PISA.

El setembre passat, la Cambra de Comerç, en el seguiment dels seus indicadors de progrés i benestar, alertava sobre el finançament de l’educació a Catalunya, amb conclusions més que preocupants. Ja n’havia avisat en un monogràfic presentat uns mesos abans. És evident que la inversió en educació va relacionada positivament amb unes condicions més bones en el mercat laboral a Catalunya. Un nivell educatiu més alt va associat a una retribució salarial més elevada i una probabilitat més baixa d’anar a l’atur. Efectivament, recorda que la taxa de desocupació és sistemàticament superior entre la població activa amb estudis fins a l’ESO (16,2% el 2022), si es compara amb la que disposa d’estudis superiors (4,9%).

Malgrat la forta relació positiva entre la formació i les condicions laborals dels treballadors, la Cambra estima que el dèficit anual en despesa pública no universitària en centres públics a Catalunya se situava al voltant dels 629 milions d’euros el 2019. Aquest càlcul es va fer d’acord amb una mostra de divuit països europeus, tot analitzant la relació entre el PIB per capita i la despesa en educació pública per alumne. Això vol dir que correspondria una despesa pública per estudiant en centres públics un 11,5% més alta (705 euros més per alumne). I alertava: “Aquest dèficit de finançament es pot acabar traduint en uns resultats acadèmics pitjors i posa en risc el creixement de la productivitat i la millora de les condicions de vida de la ciutadania.” Ve-t’ho aquí!

Dins l’estat espanyol, assenyalava que Catalunya era la cinquena comunitat per la cua quant al nivell de despesa pública per alumne (no universitari) en centres públics (6.024 euros el 2019, segons el Ministeri d’Educació i Formació Professional). Aquesta xifra és, respectivament, un 59% i un 28% inferior en relació amb les comunitats forals del País Basc i Navarra. Poca broma!

També deia que Catalunya tenia un dèficit de docents a l’ensenyament públic en termes comparatius amb la mitjana estatal. El dèficit de despesa en educació pública que presenta Catalunya fa perillar la qualitat de l’ensenyament per la manca de professors. Catalunya és el territori de l’estat (després de Madrid) amb una xifra mitjana d’alumnes (no universitaris) en centres públics per professor més elevat (11,6 el 2019), una xifra molt superior a la d’Extremadura i Navarra (8,4), per exemple. Per tant, “Catalunya hauria d’augmentar el nombre de docents per convergir amb la mitjana estatal, amb l’objectiu de proporcionar un ensenyament públic de més qualitat”, deia.

La Cambra també era crítica amb el pressupost de la Generalitat del 2023. Tot i que és previst un increment de la despesa en educació, la Cambra avisava que el càlcul es feia a partir d’una magnitud inferior a la del conjunt del pressupost, i assenyalava que s’havia d’optar amb decisió per millorar la qualitat de l’ensenyament públic. Concretament, en els pressupostos del 2020, 2022 i 2023 (l’any 2021 es van prorrogar) s’han registrat increments del 6,9%, el 15,6% i el 4,1%, respectivament. L’increment previst de la despesa en educació el 2023 és inferior a l’augment de la despesa consolidada del conjunt del sector públic (7,6%).

L’anàlisi que va fer la Cambra em sembla prou concloent, i la correlació entre qualitat de l’educació i despesa per alumne queda prou clara, i estima un dèficit teòric envers Europa. El problema que ara ens presenta l’informe PISA, en una part, probablement no petita, neix en aquest menor finançament acumulat. I, sí, sempre acabem al mateix lloc. Fins que Catalunya no tingui el finançament que es guanya i li toca pel seu esforç en la participació, les esquerdes aniran creixent a tot l’edifici. Ens hi juguem el futur de la nostra gent i del país.

 

Dolors Sabater deixarà el parlament després del darrer ple de l’any

La presidenta del grup de la CUP-Guanyem al Parlament, Dolors Sabater, deixarà l’escó un cop acabi el darrer ple de l’any, que es farà del 19 al 21 de desembre. Quan va anunciar la decisió, el 16 de juny, va dir que era per a centrar-se en la seva feina de regidora a l’Ajuntament de Badalona.

A més, el codi ètic de la CUP estipula que no es pot ocupar simultàniament més d’un càrrec institucional d’elecció pública directa. La decisió va ser consensuada amb Guanyem.

L’ex-alcaldessa de Badalona ha mantingut fins ara l’acta de diputada perquè no havia acabat la seva labor en la comissió d’investigació sobre pederàstia a l’església i el projecte de llei de foment de l’associacionisme.

Donald Tusk, investit primer ministre de Polònia

El parlament de Polònia ha investit Donald Tusk com a primer ministre després de retirar-li la confiança a l’anterior, l’ultraconservador Mateusz Morawiecki. S’espera que el nou executiu encapçalat per l’ex-president del Consell Europeu prengui possessió dimecres.

“És un dia realment meravellós, no només per a mi, sinó per a tots aquells que durant molts anys han cregut que les coses podien millorar”, ha dit després de la votació d’investidura, que s’ha resolt per 248 vots a favor a 201 vots en contra.

Tusk va presentar-se a les eleccions encapçalant la candidatura de la Plataforma Cívica i va obtenir 157 diputats que, sumats als 65 de Tercera Via i els 26 de Nova Esquerra, li han servit per a ser investit primer ministre.

Hores abans, el parlament li ha retirat la confiança al fins ara primer ministre, malgrat haver estat l’opció més votada als comicis, obtenint 194 diputats. Ara bé, va quedar-se lluny dels 231 necessaris per a formar govern, tot i comptar amb 18 suports de l’extrema dreta.

De fet, els signants del pacte d’investidura ja havien reclamat al president Andrej Duda que ignorés que el partit de Morawiecki havia estat la formació més votada i designés directament Tusk com a candidat a la investidura, perquè era l’únic aspirant capaç d’obtenir una majoria suficient per a governar.

La Unió de Periodistes demana la fi de la censura i les fiscalitzacions en el programa de ràdio ‘El rall’

La Unió de Periodistes Valencians ha sol·licitat a la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) la fi de la censura i les fiscalitzacions en el programa de ràdio El rall, d’À Punt. Arran de la denúncia pública de censura dels membres del pòdcast El dolcet pal café de la seua secció en aquest programa, han conegut que no ha estat un cas aïllat.

“La fiscalització i censura és una pràctica habitual d’ençà de l’arribada del nou coordinador del programa, Salva Gómez. Les ingerències en els continguts, la censura de temes en relació amb Escola Valenciana o la memòria històrica, i la contractació de personal afí sense experiència prèvia en el sector, ha sigut el modus operandi del nou coordinador del programa”, han dit en un comunicat.

Assenyalen que en el cas de El dolcet pal café es van censurar preguntes humorístiques com ara “Quin és el cognom real de Paco Telefunken?” i “Com era la camisa que portava Genar Martí el dia del tancament de Canal 9?”

“Ens sembla molt greu que aquest programa de ràdio, que va sorgir com una iniciativa plural de la Xarxa d’emissores municipals valencianes (XEMV), s’haja convertit en un instrument al servei del seu director. De fet, la majoria d’aquestes emissores locals han deixat de participar en la creació de continguts del programa, que d’ençà del 2018 es va crear per a donar veu a les iniciatives culturals i socials de les comarques valencianes”, denuncien.

Recorden que el programa El rall, patrocinat i coordinat per part de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, s’emet per À Punt Ràdio i per la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes. Així, demanen que tant el Consell Rector d’À Punt Mèdia com la FVMP garantisquen la neutralitat informativa i el fi de censura en el programa.

El nou Trueta costarà entre 500 i 600 milions d’euros i Salut vol que sigui una realitat el 2030

La construcció del nou Trueta al Campus de Salut de la regió sanitària de Girona costarà entre cinc-cents i sis-cents milions d’euros i Salut treballa amb la idea que sigui una realitat el 2030. El conseller, Manel Balcells, ha presentat el Pla funcional assistencial, que defineix les necessitats de l’equipament. La previsió és augmentar un 73% la superfície actual d’atenció hospitalària, arribant a 193.000 metres quadrats entre l’hospital nou i el Santa Caterina. D’aquests, en reserven 17.000 a creixement futur. La previsió és passar dels 19 quiròfans actuals a 31 i de 84 boxs d’urgències a 136. Balcells ha exposat que la culminació del pla funcional suposa un primer pas que ja no s’aturarà i convocaran el concurs d’idees abans de la cessió de terrenys.

Un dia important i transcendental per a la inversió més important dels pròxims cinquanta anys a les comarques gironines: el futur Campus de Salut que, en uns terrenys entre Salt i Girona, pivotarà al voltant del nou Trueta. Un nou hospital del qual se n’ha parlat abastament i que, al llarg dels darrers anys, ha tingut diferents propostes, emplaçaments i, també, entrebancs. Després de dos anys de feina, i fruit de processos participatius que han implicat tant professionals com ciutadania, aquest document és la base per a l’elaboració del projecte arquitectònic definitiu del futur hospital perquè defineix les necessitats d’espais, de serveis i d’atenció.

“Hem de posar en valor com s’ha fet aquest pla funcional, de manera participada. Una oportunitat única de pensar, dissenyar i definir què volem i com ho volem. I això, al final, s’ha convertit en espais i en idees que els arquitectes han de plasmar per fer-ho realitat”, ha concretat Balcells.

Les xifres que recullen el pla funcional, ara ja culminat, augmenten les previsions inicials, tant en superfície com en inversió prevista. Fa dos anys, van presentar un primer esbós del que havia de ser el nou Trueta, apuntant a una superfície d’uns cent mil metres quadrats i una inversió de quatre cents milions d’euros.

El conseller de Salut ha admès que segurament “costarà més del que es pensava” i situa la xifra entre 500 i 600 milions: “No anirem a fer un Campus de Salut que ens quedi curt. Hem de pensar en la demografia, en l’envelliment de la població i que tingui capacitat de creixement”.

“Amb visió de futur”

El gerent de la regió sanitària de Girona, Jaume Heredia, ha precisat durant la presentació que, un cop executades les obres, hi haurà 193.000 metres quadrats de superfície per a atenció hospitalària (sumant els 150.000 de nova construcció als 43.000 de l’actual l’hospital Santa Caterina de Salt). D’aquestes, hi ha una reserva de 17.000 metres per a creixement. “Una de les fortaleses del projecte és que neix amb visió de futur”, ha explicat.

Balcells també s’ha referit al calendari. La darrera data que hi havia sobre la taula perquè el nou hospital estigui acabat era l’any 2028. En aquest sentit, el conseller ha recordat que hi ha tota una tramitació que s’ha de fer i que aventurar el final d’unes obres sempre és aventurat: “Trigarà el que trigui. A dia d’avui és complicat dir quan el podrem inaugurar i hem de ser realstes. Amb tot, treballem amb la idea que pugui ser el 2030”, ha dit.

El conseller de Salut sí que ha refermat el compromís de la Generalitat amb el Campus de Salut, i afirma que, juntament amb el nou Clínic, són les dues prioritats de la conselleria. En aquest sentit, ha exposat que el Pla funcional assistencial suposa un punt de partida i ha assegurat que la maquinària no s’aturarà.

Els alcaldes de Salt, Jordi Viñas, i Girona, Lluc Salellas, tenen una data propera marcada al calendari: l’aprovació dilluns vinent als plens respectius del conveni marc de col·laboració entre els dos ajuntaments. Per separat, els municipis estan tramitant les modificacions urbanístiques necessàries prèvies a poder fer les cessions de terreny al Departament de Salut. Els dos alcaldes han aprofitat l’acte per reclamar que el nou hospital sigui una realitat “com més aviat millor”.

Balcells ha anunciat que, tal com demanava l’Observatori del Campus de Salut, convocaran el concurs d’idees tan bon punt estiguin aprovades les modificacions urbanístiques (previstes per al febrer) i encara que no s’hagi pogut fer efectiva la cessió de la superfície. Tot plegat, ha dit el conseller, per intentar escurçar els terminis tant com sigui possible.

Més llits i més quiròfans

El Pla funcional estableix passar dels 19 quiròfans actuals (entre Trueta i Santa Caterina) a 31, i poden arribar a ser-ne 33 amb l’espai de reserva. També augmenten el nombre de llits entre llits convencionals, crítics i semicrítics tant d’adults com pediàtrics, de 674 a 791 i amb la possibilitat d’arribar a 855 en un futur si fos necessari.

La responsable de l’Oficina tècnica del Campus de Salut, Maria Josep López Dolcet, ha exposat que el Pla funcional també recull peticions de professionals, pacients i els seus familiars demanant “humanitzar” l’espai i millorar la privacitat i el confort. En aquest sentit, proposen que hi hagi més habitacions individuals i que els malalts ingressats a l’UCI puguin estar acompanyats.

Heredia ha informat dels creixements previstos a altres àrees assistencials. Així, les d’intervencionisme passaran de les dotze sales que hi ha actualment al Trueta a un total de 18, o fins a 24 potencials i la d’urgències passarà de disposar 84 boxs a 136 com a punt de partida, i fins a 162 en el moment de màxima ocupació.

La UdG, enllestint el pla

El futur Campus de Salut no inclou només la construcció del nou hospital. Una de les potes del projecte és l’assistencial però també va lligat a investigació i docència. El rector de la Universitat de Girona (UdG), Quim Salvi, ha explicat que estan enllestint el seu Pla funcional i que esperen poder explicar públicament en els propers mesos de quina manera preveuen traslladar-hi les facultats de Medicina i Infermeria, amb estudis de grau i postgrau, la part de recerca amb l’Idibgi i la vessant de transferència i creació d’empreses biotecnològiques a través d’una antena del Parc Científic i Tecnològic.

Al futur Campus de Salut hi confluiran assistència, recerca i coneixement, ja que preveu la convivència de les facultats a l’entorn sanitari. En aquest sentit, Salvi ha indicat que “convergir en un mateix espai infraestructures i talent genera sinergies positives” i s’ha mostrat convençut que aquesta convivència serà positiva tant per la formació i aprenentatge dels alumnes com dels professionals: “Facilitarà la captació de talent investigador d’arreu del món i generarà emprenedoria”.

La delegada de la Generalitat a les comarques gironines, Laia Cañigueral ha assegurat que el Campus de Salut no va lligat només al benestar i a l’àmbit sanitari, sinó que també tindrà “un pes cabdal en l’economia de la demarcació”. En aquest sentit, ha subratllat que el Govern hi implica diversos departaments, com els de Salut, Recerca i Universitats, Economia i Hisenda i Territori.

“No sabem on és l’Alexei”: denuncien la desaparició de l’opositor rus Alexei Navalni

L’entorn del dirigent opositor rus Alexei Navalni ha denunciat que fa sis dies que no sap on és Navalni. Els seus advocats no han aconseguit de localitzar-lo a la colònia penitenciària on se suposava que era, i tampoc no ha comparegut a una vista judicial que tenia avui. “És el sisè dia que no sabem on és l’Alexei ni què li passa”, ha dit el seu portaveu, Kira Yarmish, a Twitter, on ha explicat que ja no figura a la presó de la regió de Vladímir, prop de Moscou, on complia condemna, i que els advocats han anat a dues presons més en les quals els han notificat que no els consta que Navalni hi fos.

Navalni sol comparèixer per via telemàtica als casos judicials que té oberts i avui era previst que participés en una vista en què s’examinen, precisament, les seves queixes pel tracte a la presó. Tot i això, no hi ha participat, cosa que ha agreujat el temor del seu entorn.

Segons Yarmish, el personal de la presó ha esgrimit problemes tècnics per a justificar la darrera incompareixença, però la portaveu ha tornat a expressar el seu temor que la salut de Navalni hagi empitjorat.

Navalni va ser condemnat a dinou anys de presó a l’agost, després d’haver estat declarat culpable de crear una comunitat extremista i finançar activitats extremistes, entre més delictes. Ja complia condemnes d’onze anys i mig en un centre de màxima seguretat per frau i altres càrrecs que ell nega.

Navalni va ser traslladat de Rússia a Alemanya el 2020 després d’haver estat enverinat amb Novitxok, un agent nerviós de l’era soviètica. L’opositor rus va haver de ser traslladat en helicòpter de la ciutat siberiana d’Omsk i va arribar en coma a un hospital de Berlín.

В ИК-7 Владимирской области – колонии особого режима – Алексея @navalny тоже нет. Об этом только что сказали адвокату.

В пятницу и весь сегодняшний день ни в ИК-6, ни в ИК-7 им не отвечали. Очевидно, теперь дали команду.

Где Алексей, по-прежнему неизвестно

— Кира Ярмыш (@Kira_Yarmysh) December 11, 2023

IAG notifica a la Comissió Europea la compra d’Air Europa

El grup d’aerolínies International Airlines Group (IAG), al qual pertany Ibèria, ha notificat avui a la Comissió Europea la compra del 80% del capital d’Air Europa que li faltava, una operació xifrada en quatre-cents milions d’euros que totes dues companyies van acordar al febrer d’enguany. Després d’aquest pas, l’executiu comunitari disposa d’un termini de vint-i-cinc dies laborables per a avaluar l’operació d’acord amb la primera fase de control de concentracions que preveuen les normes comunitàries.

Brussel·les podria donar el seu vistiplau a l’adquisició després d’aquesta fase zero, o en cas contrari, obrir una recerca en profunditat si manté dubtes sobre els efectes de la transacció que es prolongaria durant noranta dies laborals i que pot prorrogar-se si fos necessari. “Avui hem notificat la nostra proposta de la compra d’Air Europa a la Comissió Europea”, ha anunciat en un comunicat el conseller delegat de IAG, Luis Gallego.

L’oferta inicial d’Ibèria –del novembre del 2019– preveia el desemborsament de 1.000 milions d’euros, una xifra que va canviar arran de l’esclat de la crisi de la covid-19. Amb la pandèmia, Air Europa va haver de demanar un rescat a la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) per 475 milions d’euros i va rebaixar a 500 milions d’euros l’oferta final.

L’esborrany d’acord de la COP28 proposa de reduir l’ús de combustibles fòssils, però sense abandonar-los

La presidència de la COP28, encapçalada pels Emirats Àrabs Units, ha publicat un primer esborrany de l’acord que s’ha de tancar abans no acabi la cimera demà. El text reconeix la necessitat de reduir les emissions de gasos contaminants en l’àmbit global, i tot i que proposa reduir l’ús de combustibles fòssils, no inclou la idea d’abandonar-los. En aquest sentit, obre la porta a continuar fent servir tecnologies contaminants si es desenvolupen noves tècniques capaces de capturar les emissions de diòxid de carboni (uns mecanismes que encara estan per definir) i es limita a dir que cal disminuir el consum i la producció no sostenible “d’una forma justa, ordenada i equitativa”.

“Instem a totes les parts a accelerar el desenvolupament de tecnologies de zero i baixes emissions […] incloent mecanismes de captura de diòxid de carboni i emmagatzematge, així com la producció d’hidrogen de baixes emissions, per impulsar els esforços cap a la substitució de combustibles fòssils”, llegeix el document.

El text també es limita a assenyalar la importància d’accelerar la reducció de les emissions que no són únicament diòxid de carboni (com per exemple el metà) fins al 2030 i disminuir les emissions provocades pel transport per carretera.

On sí que hi ha referències explícites a l’eliminació és als subsidis ineficients als combustibles fòssils, sobretot aquells que fomenten “un consum desmesurat i no resolen la pobresa energètica o la transició justa”. En paral·lel, el text parla d’abandonar gradualment la generació d’energia a partir del carbó i l’entrega de permisos per obrir noves plantes.

Per altra banda, la presidència de la COP28 vol que els participants en la cimera es comprometin a triplicar la capacitat de les energies renovables a escala global d’aquí al 2030 i que es dobli l’eficiència energètica.

El govern espanyol no se’n surt i renuncia a votar l’oficialitat del català a la UE

Finalment, el govern espanyol no portarà a votació la proposta d’oficialitat del català a la Unió Europea en la reunió del Consell d’Afers Generals de la UE. Fins ara l’ordre del dia expressava la previsió que s’hi prendria una decisió sobre l’afer, però la darrera versió actualitzada en parla com un “intercanvi d’opinions”. Aquests darrers dies, fonts de delegacions europees havien expressat dubtes a VilaWeb sobre l’estat de la negociació, cosa que ja feia preveure que no es votaria.

És la darrera reunió que es farà dins la presidència rotatòria espanyola de la UE, i el govern de Pedro Sánchez no haurà fet possible una de les promeses a què va arribar amb els partits independentistes al congrés espanyol al començament de la legislatura. Tot i que en l’agenda de la reunió de demà hi havia previst que s’hi tractés la qüestió de l’oficialitat amb la possibilitat de sotmetre-la a votació, continuen l’escepticisme i els dubtes entre algunes delegacions, per la qüestió financera i sobretot per l’encaix jurídic de la proposta.

L’última bala per a fer oficial el català a la UE abans que Espanya en perdi la presidència

La setmana passada, la Comissió Europea va fer arribar als governs un càlcul preliminar que estimava que l’oficialitat de cada idioma afegit tindria un cost de 44 milions d’euros cada any, de manera que l’oficialitat de català, l’èuscar i el gallec podria costar 132 milions d’euros l’any. El càlcul es basa en els que van fer per a l’oficialitat de l’irlandès, amb un augment per l’encariment de les tarifes.

Cal tenir en compte que no és l’informe definitiu, que seria molt més exhaustiu, però la Comissió diu que val més la pena esperar que el Consell faci algun pas formal cap a l’oficialitat per preparar-lo.

Els serveis jurídics del Consell de la UE no veuen jurídicament sòlida la darrera proposta d’Espanya per a fer oficial el català

Élite Taxi demana que la nova llei del taxi exigeixi un nivell B2 de català

L’associació Élite Taxi ha demanat que la nova llei del taxi de Catalunya, que ara mateix es troba en procés de redacció, tingui com a requisit haver de demostrar el nivell B2 de català per a obtenir la credencial de taxista i de conductor de VTC, i fer cursos de millora els qui ja tenen la credencial per tal d’assolir aquest nivell.

Élite Taxi, que és una de les entitats més importants del sector i que compta amb uns sis-cents associats, ha dit que “volem fer una passa endavant en defensa de la llengua catalana, la llengua del nostre país”. Així afirmen que la llengua es troba envoltada del castellà, el francès i l’anglès, “que tenen una projecció ideològica imperial que competeix amb el català. Per aquest motiu, si volem que sobrevisqui, cal protegir i promoure la llengua catalana. Cal que entre tots el parlem i el promoguem, parlant-lo a les nostres famílies i en els nostres llocs de treball”. Per tot plegat, defensen la mesura d’incloure a la nova llei l’obligatorietat de saber català.

En aquesta línia, afirmen que “el català, és una llengua mil·lenària que vertebra una identitat no només nacional, sinó també popular. És a dir, el català és la llengua de gran part de les classes populars que viuen i han viscut a Catalunya en els darrers segles, una llengua que ha sigut reprimida repetidament en els darrers segles i que en els darrers anys ha passat de ser la llengua majoritària a estar en declivi”. I que, “el català i la cultura catalana sumen en la construcció d’aquestes identitats populars positives socialment, sense competir amb les identitats d’aquells que tenen orígens i parlen altres llengües de la resta de l’estat o d’altres estats”.

També es mostra a favor de l’amnistia, ja que asseguren que donen suport “als afectats per les represàlies al moviment popular independentista, perseguits judicialment a partir del 2017” i afirma que “ens alegra que aquesta repressió quedi enrere i que es reconegui que aquesta mai no s’hauria d’haver produït”.

ÉLITE TAXI INFORMA

11 de diciembre 2023

Nova política lingüística al taxi de l’AMB

El taxi és un sector important. És un símbol de la ciutat de Barcelona i un servei d’acompanyament a aquells que arriben i es mouen per Catalunya.https://t.co/r5aa4SCAwv

— Elite Taxi Barcelona (@Elite_TaxiBcn) December 11, 2023

El govern espanyol denuncia la incitació d’odi d’Abascal contra Sánchez

Representants del govern espanyol han criticat el president de Vox, Santiago Abascal, per haver incitat a l’odi contra Pedro Sánchez, president del govern espanyol, en una entrevista al diari argentí Clarín, en la qual va dir: “Arribarà un moment que la gent voldrà penjar pels peus Pedro Sánchez.”

La vice-presidenta del govern espanyol i ministra d’Economia, Nadia Calviño, ha dit a Onda Cero que està preocupada per les paraules d’Abascal i per les actituds d’odi i insults del PP: “Quan un encén la metxa no se sap on acabarà i veig molta irresponsabilitat tant en Vox com al PP.”

Calviño no ha estat l’única que ha denunciat les paraules d’Abascal, que feien una referència implícita a la mort de Benito Mussolini. María Jesús Montero, ministra d’Hisenda i vice-presidenta del govern espanyol, ha dit que les paraules d’Abascal són indignes i “una greu incitació a l’odi”. “Feijóo té res a dir? No n’hi ha prou per a fer-los fora dels governs que comparteixen? Exigim una condemna immediata”, ha publicat a Twitter.

Estas declaraciones son indignas. Estamos ante una grave incitación al odio y algún día lamentaremos un daño irreparable.
¿Feijóo tiene algo que decir? ¿No es suficiente para echarlos de los gobiernos que comparten? Exigimos condena inmediata.https://t.co/xm4ZnWnQTS

— María Jesús Montero (@mjmonteroc) December 10, 2023

Abascal ha estat entrevistat al diari de l’Argentina pel viatge que hi ha fet convidat pel nou president, Javier Milei, que ha pres possessió del càrrec aquest cap de setmana.

Feijóo condemna l’estripada d’Abascal

El president del PP, Alberto Núñez-Feijóo, s’ha distanciat de les paraules d’Abascal i les ha condemnades. En una entrevista a Telecinco ha dit que aquestes paraules “van en la mateixa línia que el president Sánchez de construir un mur a Espanya, un mur de les dues Espanyes”.

“Per tant, no tan sols són condemnables, sinó que no tenim res a veure amb aquests pronunciaments, que lamento profundament. I crec que és fer el joc a l’estratègia de Sánchez i del PSOE de dividir Espanya amb un mur construït des del govern, i sembla que a Vox també li interessa de construir-lo”, ha afegit.

Almenys disset ferits per la col·lisió de dos trens al nord d’Itàlia

Almenys disset viatgers han estat ferits per la col·lisió de dos trens entre les ciutats italianes de Faenza i Forlì, a la regió del nord de l’Emília-Romanya. El xoc ha estat entre un tren regional i un de gran velocitat i encara no se’n saben els motius.

El ministre d’Infrastructura italià, Matteo Salvini, ha demanat una informació precisa sobre les condicions dels ferits i que es facilités la resta del viatge als passatgers. A més, ha instat a identificar les causes de l’accident i els responsables.

Pàgines