Vilaweb.cat

Educació treballa perquè el pròxim curs comenci amb classes amb la meitat de l’aforament i més professors

El Departament d’Educació treballa per començar el pròxim curs amb ‘tot l’alumnat‘ però distribuït en més espais i amb la meitat de l’aforament per aula, cosa que requerirà més docents. Així ho ha explicat el conseller d’Educació, Josep Bargalló, a Ràdio 4, on ha afegit que és ‘prioritari poder tenir tot l’alumnat sempre’, especialment els de 0 a 12 anys. D’altra banda, ha dit que ‘abans de l’estiu les escoles obriran‘ i que ho faran al juny a les regions sanitàries en fase 2, situació que espera que hi hagi tot el Principat al juliol. En canvi, el conseller ha explicat que encara no tenen informació suficient per saber si també es podran obrir llars d’infants, que sí que preveu que ho facin al setembre. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Bargalló ha explicat que la reobertura dels centres es farà ‘per diverses qüestions’. En primer lloc, per acompanyar els alumnes que canvien d’etapa però també per poder fer tutories voluntàries que permetin als docents establir en quina situació es troba l’alumne de cara al pròxim curs.

‘Al setembre sí que obrirem amb totes les condicions’, ha indicat. En aquest sentit, la previsió és que una aula pugui acollir ‘per regla general la meitat dels alumnes’ i per això es treballa ‘escola per escola’ per saber quins espais tenen i quins es podrien habilitar per ser aules a partir del setembre. També caldrà adaptar els horaris d’entrada i sortida per evitar aglomeracions.

Aquesta manera de fer és essencial en l’etapa de 0 a dotze anys i, tot i que es voldria per a tot l’alumnat en general, el conseller ha reconegut que amb alumnes més grans és ‘més plantejable fer algun tipus d’alternativitat’. Tot i això, l’objectiu és arribar a tots els alumnes.

A banda de més espai, ha reconegut que caldrà ‘més professorat’ i ha assegurat que cal tenir els recursos necessaris per fer-ho a través d’aportacions de la Unió Europea, de l’estat espanyol i amb l’aixecament del límit de despesa.

Llars d’infants

Bargalló no ha pogut garantir que les llars d’infants puguin obrir al juny ja que tenen especificitats que dificulten complir les distàncies de seguretat. Per això, espera obtenir més informació en la reunió d’aquest dijous entre els consellers d’Educació i la ministra d’Educació espanyola, Isabel Celaá.

El conseller ha afegit que la decisió no ha de ser només de l’escola sinó que calen ‘decisions comunitàries’, en referència a habilitar un permís retribuït per cura de fills o habilitar altres espais que no són llars d’infants.

En canvi, sí que s’ha mostrat optimista de cara al setembre: ‘Al setembre sí que veig les llars d’infants obertes sense problema, amb canvis amb nombre de nois o professorat’ .

D’altra banda, aquest dimecres començarà la preinscripció escolar que per primer cop es farà de manera telemàtica. En aquest sentit, Bargalló vol aprofitar la situació perquè moltes actuacions administratives es puguin fer de manera permanent per via telemàtica.

The post Educació treballa perquè el pròxim curs comenci amb classes amb la meitat de l’aforament i més professors appeared first on VilaWeb.

La segona aerolínia més antiga del món es declara en fallida pel coronavirus

L’aerolínia colombiana Avianca s’ha declarat en fallida per l’impacte de la pandèmia del coronavirus 2019. En un comunicat, la companyia ha anunciat que s’acull a aquest procés als Estats Units per ‘preservar i reorganitzar’ els seus negocis, però ha assegurat que continuarà operant. La principal aerolínia de Colòmbia, i la més antiga del món després de KLM, està en converses amb el govern colombià per obtenir suport econòmic. L’empresa considera que l’ajut públic serà ‘vital’ per sobreviure i ser competitiva a la regió. Avianca té uns 21.000 treballadors a l’Amèrica Llatina. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hoy hemos anunciado nuestra intención voluntaria de reorganización en los Estados Unidos de América para preservar y fortalecer nuestros negocios para el futuro. Para conocer más: https://t.co/2DVXVvsP0w. Avianca #SeguiráVolando pic.twitter.com/NSHMrdVTSH

— Avianca (@Avianca) May 10, 2020

The post La segona aerolínia més antiga del món es declara en fallida pel coronavirus appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Tornada a mig gas en les zones que passen a la fase 1’ i ‘Puig s’enfronta a Sánchez per la fase 1’

Avui, 11 de maig de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Tornada a mig gas en les zones que passen a la fase 1’ i ‘Puig s’enfronta a Sánchez per la fase 1’ appeared first on VilaWeb.

Les portades del dilluns 11 de maig de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades del dilluns 11 de maig de 2020 appeared first on VilaWeb.

Stay Homas publicarà el seu primer àlbum a la tardor

Stay Homas ha anunciat que la propera tardor publicaran el seu nou àlbum. El trio musical nascut del confinament en un pis de l’Eixample de Barcelona no ha detallat, però, si aquest nou àlbum inclourà cançons noves o bé de ja presentades tot i que sí que ha avançat que ‘aviat’ hi haurà ‘més sorpreses’. ‘Aquests dies hem gaudit molt fent cançons i experimentant en aquest laboratori obert en el qual s’ha convertit la terrassa i tenim moltes ganes de trencar amb totes les limitacions que hem tingut aquí i tancar-nos a un estudi a preparar un àlbum’, expliquen a través d’una publicació a Instagram. El grup ja va publicar el seu primer single oficial l’1 de maig, de la mà de la multinacional Sony Music, sota el nom de ‘Stay Homa’.

The post Stay Homas publicarà el seu primer àlbum a la tardor appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: la indignació valenciana marca el desconfinament de bona part del país demà

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Els presidents Quim Torra, Ximo Puig i Francina Armengol han participat com cada diumenge en la reunió amb Pedro Sánchez i els presidents de les comunitats autònomes. Novament, la trobada ha estat marcada pels retrets contra la gestió de la Moncloa. El més contundent ha estat el cap del Consell, que considera ‘injustificada’ la decisió del Ministeri de Sanitat espanyol de deixar catorze departaments sanitaris del País Valencià fora de la fase 1 del desconfinament. Puig ha dit que s’havien fet els deures i ha recordat l’informe que recolza la seva posició. ‘Lleialtat no és submissió’, ha dit a Sánchez.

Per una altra banda, el president Quim Torra ha exigit al president espanyol que prengués urgentment mesures econòmiques aquest trimestre per evitar el tancament d’empreses i la destrucció de llocs de feina. Ha remarcat que al centre de l’acció política s’hi han de posar les persones i l’economia, i no pas la reducció del dèficit. Així mateix, ha anunciat que la Generalitat s’endeutaria i que el seu govern no pensa fer retallades, malgrat el dèficit fiscal. De totes maneres, ha insistit a Sánchez que cal crear un ‘pla de salvament’ que inclogui mesures com la renda bàsica garantida, una moratòria d’imposts a les pimes (empreses i autònoms) i ajudes directes a les empreses, en compte d’avals i crèdits. Torra també ha demanat que la màscara sigui obligatòria a l’espai públic mentre duri el desconfinament.

Finalment, la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, ha dit que amb els ajuts de 16.000 milions d’euros a les autonomies no n’hi ha prou per a pal·liar els afectes del coronavirus. Ha demanat al govern espanyol que destini més diners sobretot als territoris més afectats per la crisi. En declaracions a Catalunya Ràdio, Armengol ha dit que si no es recuperava el turisme aquests mesos vinents, el PIB de les Illes Balears podia arribar a caure d’un 30%, més del triple de la davallada que pot tenir a tot l’estat espanyol. La presidenta també ha demanat que les Illes fossin la prova pilot d’una aplicació mòbil per a rastrejar els contactes i detectar precoçment la Covid-19.

D’una altra banda, el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE) ha publicat avui esmenes a l’ordre ministerial que regula el desconfinament i l’avanç cap a la fase 1. Es preveu, per exemple, que les persones que comparteixen domicili puguin fer servir el vehicle particular sense màscara ni limitacions en el nombre d’ocupants. A més, el govern espanyol ha detallat que els ciutadans podran anar a una segona residència sempre que no impliqui sortir de l’illa o de la regió o departament sanitaris.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 4.152.778 casos confirmats i 282.658 morts. Del total de casos, 1.465.262 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.353.534 casos i 80.351 morts.
—L’estat espanyol, amb 264.663 casos i 26.621 morts.
—Regne Unit, amb 219.183 casos i 31.855 morts.
—Itàlia, amb 219.070 casos i 30.560 morts.
—Rússia, amb 209.688 casos i 1.915 morts.
—L’estat francès, amb 176.079 casos i 26.310 morts.

Als Països Catalans hi ha Als Països Catalans hi ha 77.583 casos, 45.656 altes i 12.789 defuncions [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 60.728 casos, 34.577 altes i 11.160 morts (avui hi ha hagut 123 casos, 51 morts i 150 altes)
—Al País Valencià, 13.840 casos, 8.861 altes i 1.338 morts (avui hi ha hagut 164 casos, 65 altes i 10 morts)
—A les Illes, 1.950 casos, 1.401 altes i 209 morts (avui hi ha hagut 6 casos, 6 altes i 2 morts)
—A Catalunya Nord, 310 casos, 267 altes i 34 morts (sense variació)
—A Andorra, 755 casos, 550 altes i 48 morts (avui hi ha hagut 2 casos i 5 altes)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal

Ja n’hi ha prou: la lleialtat a un deslleial només és submissió

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Joe Brew: ‘Com poden demanar tant a la gent fent tan poc per a controlar el rebrot?’ 
-VilaWeb: Corea del Sud avisa d’una segona onada d’infeccions per la Covid-19
-Der Spiegel: La Xina està encantada d’ocupar el buit de lideratge que han deixat els Estats Units (en anglès)
-Vox: L’actual crisi alimentària als Estats Units, en imatges (en anglès)
-The New York Times: Per què el camí per a reobrir Nova York sera dur (en anglès)
-Aljazeera: Elon Musk denuncia l’estat de Califòrnia pel tancament de la fàbrica de Tesla (en anglès)
-Público: La contaminació del Douro torna als nivells del 1985 i fins i tot s’hi poden fer banys (en portuguès)
-The National Post: ‘Sacrificats en nom dels pacients de la Covid’: desenes de milers d’operacions quirúrgiques cancel·lades (en anglès)
-The Wired: La teoria de la conspiració del coronavirus i el 5G ha fet un tomb fosc (en anglès)
-Le Figaro: Per què els països de l’Europa central han resistit millor el coronavirus (en francès)
-The Economist: Com les pandèmies han inspirat l’art, la música i la literatura (en anglès)
-Corriere della Sera: El 20% dels metges malalts dels hospitals de la Llombardia eren asimptomàtics (en italià)
-CNN: Aquesta pandèmia significa que les ciutats no seran mai més iguals (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

[DOCUMENT] Ximo Puig posa Sánchez contra les cordes publicant l’informe oficial sobre el desconfinament 
Torra proposa a Sánchez que la màscara sigui obligatòria durant el desconfinament
Ximo Puig expressa a Sánchez la indignació valenciana: ‘Lleialtat no és submissió’ 
Les Illes Balears volen ser la prova pilot d’una aplicació per a rastrejar contactes
[GUIA] Bona part del país canvia de fase i accelera el seu desconfinament
Continuen baixant les hospitalitzacions i els ingressos a l’UCI al País Valencià
Només 340 persones continuen infectades per la Covid-19 a les Illes Balears
[VÍDEO] Ridícul de Pedro Sánchez: la CNN l’atrapa mentint amb les proves PCR
Fase 1: les persones que comparteixen domicili poden omplir el cotxe i no fer servir màscara 
Indignació a València perquè Cañizares mostra la Mare de Déu dels Desemparats a una concentració de fidels 
Dorca: ‘No em sorprendria que ens trobéssim que el coronavirus va començar unes setmanes o mesos abans’
L’estat espanyol continua amb una de les ràtios més elevades en morts i casos de Covid-19 
[VÍDEO] L’experiment japonès que demostra la importància de rentar-se bé les mans 

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: la indignació valenciana marca el desconfinament de bona part del país demà appeared first on VilaWeb.

El drama de les ambulàncies: ‘L’empresa ens posa en risc als treballadors i als pacients’

Són la primera línia d’entrada de la Covid als hospitals, però es queixen que no els tracten com a personal sanitari, fet que els posa en risc. Els treballadors de les ambulàncies denuncien que les empreses subcontractades per la Generalitat per gestionar aquest servei no els protegeixen com toca. Els neguen la utilització d’EPI i màscares FFPP2. Els diuen que abans de posar-se’n entrin a l’habitació del pacient per veure quina n’és la situació, obligats a entrar-hi amb una màscara quirúrgica que no els protegeix. Però els treballadors no pensen només en ells, pateixen pels pacients que traslladen. Si no els protegeixen a ells com a treballadors, ells no poden protegir els pacients que passen per les seves mans. Denuncien que no es compleixen els protocols establerts. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Parlem amb Lulú Alsina, membre del Comitè d’Empresa i delegada de riscs laborals de Transport Sanitari de Catalunya (TSC) a les comarques gironines i l’Alt Maresme, i també amb un altre company, que per por de represàlies de l’empresa s’ha estimat més de no dir el seu real. Li direm Marc.

Les ambulàncies heu estat la porta d’entrada de molts malalts de Covid als hospitals. Aquests dies sou a la primera línia…
—Lulú Alsina (L): Sí, som la primera línia. Però es dóna una circumstància estranya. Malgrat ser la primera línia de l’assistència sanitària, als tècnics d’emergències no ens consideren personal sanitari… Som un personal essencial per a superar aquesta crisi, però no tenim les mateixes condicions que la resta de companys. Nosaltres no sortim en les estatístiques del personal sanitari infectat o mort de Covid-19. Som invisibles….

Això en què es tradueix?
—L: Per exemple a l’hora de fer-nos els PCR. Ha estat una lluita. Com que no som considerats personal sanitari, ens feien demanar-ne pels canals normals que fa servir tota la població. Nosaltres érem un usuari més d’un sistema col·lapsat. Al principi vam tenir treballadors malalts tres dies enganxats al telèfon esperant que el 061 els contactés. A més, l’empresa, TSC, no ens hi posava cap facilitat. En cap moment no van rebre una trucada dels responsables dient-los que estiguessin tranquils, que es quedessin a casa i es recuperessin. Això no va existir. La gent tenia angoixa perquè no els feien la prova i tenien guàrdies per a cobrir. És una vergonya. Ningú no s’ocupa de nosaltres. És més, els protocols no tenen en compte la nostra realitat, són pensats per a espais tancats, com ara residències o hospitals. Quan es dibuixen totes les estratègies, nosaltres no existim, cosa que ens fa més precaris.

Us continuen sense fer la prova?
—L: Ara ens fan PCR mitjançant el SEM. Es va collar molt fins a aconseguir-ne l’ajuda. Encara que només es fan als treballadors que presenten símptomes i a alguns que han estat en contacte estret amb un positiu. No en fan a tothom i de moment, segons que diu l’empresa, no és previst. De fet, encara esperem un procediment clar per a realitzar les proves. Dels treballadors que s’han de reincorporar i no els fan el test, la Mútua s’ocupa de fer-los una prova que ells mateixos diuen que no és gaire fiable. D’una altra banda, l’empresa fa tres setmanes ens va dir que tenia 280 PCR per als treballadors. Però han desaparegut i ningú no sap què ha passat.

Hi ha pressions perquè la gent treballi sense condicions?
—L: Constantment ens trobem amb pressions per part de l’empresa que posa en risc les persones que hi treballem. Però malauradament, com que sol ser una cosa verbal, ens diuen que no pot ser, que la treballadora ho deu haver entès malament! A més, això no ho diuen a qualsevol treballador. Ho fan amb els que tenen les condicions més complicades i que saben que no els plantaran cara.

Però a part de posar-vos en perill a vosaltres, també posen en perill els pacients…
—L: Clar, per això nosaltres volem que ens facin la prova d’anticossos. Perquè tal com diu la guia de la Generalitat, nosaltres, quan ens incorporem a la feina després d’haver passat el virus, hem de poder saber si som un risc per als nostres pacients que estan immunodeprimits i són molt vulnerables o no. A la nostra feina cada dia tenim contacte amb pacients amb aquestes condicions. No podem ser una amenaça per a ells. Ara que ens desconfinaran… què hem de fer? Hem de tornar a la normalitat com si res? No seria més fàcil de mirar quins treballadors tenen anticossos i posar-los amb els pacients més fràgils? De vegades, penso que potser ja els està bé. Potser no els interessa mantenir aquests pacients…

Entenc que a les ambulàncies no esteu contents amb la gestió de la Covid-19?
—L: Es gestiona malament. Però segurament hauríem de fer una diferenciació entre els dos serveis que existeixen: el d’ambulàncies urgents, que és gestionat pel SEM, i el dels serveis no urgents, que no estem coordinats directament per ells. En el d’urgents, el SEM ha creat protocols i formacions específiques per a la crisi. Fins i tot hi ha un centre de coordinació que acompanya en tot moment els treballadors i que ajuda a triar quina és la millor manera d’actuar en cas d’incidència. El servei no urgent és un altre món. Sempre som els grans abandonats, però en aquesta crisi encara més. Nosaltres no hem tingut cap protocol d’actuació fins a final de març i no té res a veure amb el del servei d’ambulàncies urgent, on tot és molt més especificat. Cal ser conscients que vam començar a atendre pacients amb Covid a final de febrer. Mira si ha passat temps.

Per què aquesta diferenciació entre urgent i no urgent? 
—L: Teòricament el SEM hauria de gestionar tots dos serveis, però a la pràctica no és així. El SEM no es fa càrrec del servei no urgent. Per tant, es crea una diferenciació entre treballadors i pacients de l’urgent i del no urgent, malgrat que tots dos estem subcontractats per la mateixa empresa, en el nostre cas TSC. Aquests dos serveis tenim pressupostos diferents. Una ambulància del SEM, faci serveis o no, té un pressupost assignat. Per tant, aquí l’objectiu de l’empresa és que faci com menys serveis millor per treure benefici. En canvi, els no urgents són com un autobús, com més persones puguin pujar-hi, més diners guanyarà l’empresa. Cal ser conscients que nosaltres som gestionats per empreses voltors, que només busquen beneficis i a qui no importa la nostra salut. El transport sanitari hauria de ser públic. No és normal que aquestes empreses s’embutxaquin tants diners públics i no sàpiguen gestionar correctament els seus equips.

Tot plegat ha de crear molta angoixa…
—M: Tenim angoixa per nosaltres, pels pacients i per les nostres famílies. Com no m’ha de crear angoixa anar a casa i contaminar els meus? Si no em protegeixen a mi, és impossible que jo els pugui protegir a ells… Ens sentim abandonats per l’empresa. Per exemple, la Generalitat va habilitar uns apartaments o hotels per als sanitaris que visquessin amb una persona de risc i no volguessin posar-la en perill tornant a casa. Malgrat que nosaltres en teníem dret, l’empresa ens ho van negar durant molt de temps. Després de la pressió dels sindicats, finalment ens ha donat l’opció fa just unes quantes setmanes, quan ho podíem haver fet ja del minut u.

Una de les coses que més us diferencia dels hospitals és que vosaltres, quan ateneu un cas de Covid-19, s’infecta el vostre lloc de treball. Com es gestiona això? 
—L: Malament, des del 2 de març que les delegades de riscs laborals demanem a l’empresa procediments de neteja específics per a les nostres unitats assistencials. Els demanem que ens netegin els nostres uniformes i que ens facilitin productes de neteja. I això no arriba. De vegades ens trobàvem que deixàvem un pacient a l’hospital i érem nosaltres mateixos que trencàvem els protocols d’espais nets i bruts. Al principi fins i tot hi havia hagut gent que es quedava tres hores i quatre tancada dins d’un box amb el pacient, perquè no sabien què fer amb nosaltres. És clar, estàvem bruts, però no podíem desvestir-nos allà perquè havíem de sortir i desinfectar l’ambulància. Els treballadors dels hospitals ens demanaven que no toquéssim res.

Però llavors la netegeu vosaltres mateixos?
—L: Sí. Al principi era caòtic. Les primeres setmanes, el centre de coordinació no preveien que, si deixaves un pacient a Sant Feliu de Guíxols, allà no tenies com desinfectar-la. Havies de tornar fins a la teva delegació, on hi havia els productes de neteja. Ara els protocols s’han estès més. Però és clar, hem viscut tres setmanes o quatre amb aquesta realitat. Malgrat tot, encara hi ha unitats no urgents sense els productes adients per a desinfectar les ambulàncies, i per tant han de recular fins a la base, amb el risc que implica. A més, els productes desinfectants que tenim són un esprai amb lleixiu i aigua. Que ni compleixen el protocol.
—M: I cal tenir en compte que nosaltres no sabem com s’ha de desinfectar, ningú no ens ho ha explicat. Per tant, cada treballador ho fa a la seva manera, com sap millor. A més, ens obliguen a desinfectar al carrer, no podem anar a la base.

Al carrer?
—M: Sí, al carrer malgrat que significa infringir el protocol que ens han donat. Perquè el primer que hauríem de fer és desinfectar-nos les mans amb aigua i sabó. I, com pots suposar, al mig del carrer no tenim aigua. En el meu cas, al final porto un producte hidroalcohòlic i em netejo les mans així. Però és clar, desinfectar al mig del carrer és complicat. Tothom et mira des del balcó. I ens trobem en situacions complicades de gestionar. Per exemple, l’altre dia em van dir que havia de fer un trasllat d’un infectat. Com que venia d’un altre, vaig decidir que no desinfectava l’ambulància, no valia la pena. Però és clar, quan vaig entrar equipat amb l’EPI a buscar la dona, la seva filla em va dir que la seva mare no anava a l’hospital per res relacionat amb el coronavirus, sinó perquè s’havia trencat el fèmur. És clar, baixa a l’ambulància i desinfecta-la amb la filla de la pacient que estàs a punt de traslladar controlant des del balcó. Moltes vegades la informació no es gestiona bé i es creen situacions com aquesta.

Però aquesta dona l’hauríeu poguda contagiar sense voler. No seria més lògic de dividir les ambulàncies entre Covid i no Covid? 
—L: Les delegades de prevenció no hi acabem d’estar gaire d’acord. Després de tot el que hem vist hem entès que tots els pacients s’han de tractar com a possibles casos de Covid-19. Moltes vegades la gent que al centre de coordinació no l’han considerada possible cas després a l’hospital s’ha demostrat que sí que estava infectada. I és clar, aquestes persones no anaven ben protegides i llavors s’ha hagut de córrer a aïllar-les.
—M: Tinc una companya que no pot assegurar al 100 % on es va contagiar, però té tota la convicció que sap perfectament en quin servei va ser. Va haver-hi un dia que van portar un pacient amb poca mobilitat, és a dir amb llitera, al Clínic. Va ser un servei normal. En principi, sense risc. Però una vegada acabat, el coordinador els va trucar i els va dir: ‘Aneu a la base i canvieu-vos la roba.’ A ells els va estranyar molt perquè no ens diuen mai això, i van insistir per saber si passava alguna cosa però els van dir que no. Al cap de cinc dies aquesta persona estava amb febres altes i havia contagiat tota la seva família. Estic convençut que l’empresa sabia del risc i ho va amagar.

Però aquesta manera de funcionar és contrària que no recomanen els serveis sanitaris. Amb el desconfinament serà més necessari que mai aïllar l’entorn del contagiat…
—L: Tenim una guerra des del primer dia amb el servei de riscs de l’empresa sobre els casos extrets. Fa molt de temps que demanem un protocol per a aquestes situacions. El servei coordinador no ho filtra ni ho gestiona bé. A més, quan ho saben no ens diuen que parem i ens aïllem. En canvi, els treballadors dels serveis urgents, a la mínima que entren en contacte amb un possible cas, es posen l’EPI. Però com hem explicat, els no urgents no tenim protocols i ens posen problemes si en fem servir. Algú se n’haurà de fer responsable, de tot això. Els treballadors ens trobem en situacions que no sabem com gestionar. I això implica una angoixa i un risc emocional brutal!

Us sentiu abandonats?
—L: Les delegades de previsió veiem que l’empresa ha deixat abandonats completament els treballadors. Ens hem sentit que ens tiraven als llops. No han parat de fer negligències. Per exemple, si a tu t’envien a una plata de Covid, en principi no hi pots entrar amb una màscara quirúrgica. Les mateixes professionals de la planta t’ho diuen. Però els nostres supervisors, que haurien de vetllar per la nostra salut, ens diuen que endavant, que hi entrem així i que valorem el servei una vegada dins l’habitació. Tot això va en contra de qualsevol principi de prevenció. La nostra primera norma a aplicar és protegir-nos a nosaltres i a la víctima. Això ara no existeix. A més, ens tracten d’imbècils, ens asseguren que amb la quirúrgica ja estem protegits. I és fals.

Com? Us fan entrar a un lloc contaminat amb màscares quirúrgiques? 
—M: Sí, ens van donar cinc màscares quirúrgiques perquè les féssim servir durant cinc setmanes. Un treballador del Mercadona en té una de diferent cada dia, o els treballadors de l’hospital fan servir una FFPP2 una setmana i cada dia la van tapant amb una de quirúrgica diferent. A nosaltres ens diuen que hem d’entrar a l’habitació del pacient amb una màscara quirúrgica i llavors avaluar si necessitem la FFPP2 perquè aquesta persona ens pot esquitxar o l’oxigen de l’habitació està contaminat. Quan la mascara quirúrgica no em protegeix amb mi sinó al pacient, que ja és positiu.

Però si entreu a l’habitació, ja heu estat en contacte amb el pacient contagiat! 
—M: Sí, però segons ells, si el contacte és mínim i tu mantens les distàncies de seguretat, estàs salvat.

Però com pots tenir contacte mínim amb una persona que has de traslladar-la amb cadira de rodes o llitera?
—M: És clar, impossible! Tu obres la porta i has d’entrar en una habitació on hi ha una persona que fa una setmana que hi està tancada. En aquell espai hi ha una càrrega viral brutal. Tu no saps quan obres la porta si t’esquitxaràs o no! El personal de l’hospital té prohibit d’entrar en una habitació sense aquesta protecció, que a mi em prohibeixen utilitzar a la primera. Jo he d’entrar a valorar sense res i després ja ho veurem. I si jo faig servir una màscara FFPP2, he de fer un comunicat intern explicant per què l’he feta servir. Això és una angoixa constant.

Però això us posa en risc!
—L: Sí, és una negligència absoluta per part de l’empresa. La llei de prevenció de riscs laborals ho diu molt clar: és feina de l’empresari posar totes les mesures de prevenció per evitar de posar en risc als treballadors. Ara et donaré una dada que és esgarrifosa: des del 2 de març que demanem protocols que s’atenguin a les nostres necessitats. El departament de riscs laborals no ha avaluat el nostre lloc de treball arran de la Covid-19 fins al 28 d’abril. I ho ha fet perquè s’hi ha vist obligada, perquè hem interposat una denúncia davant el Tribunal Superior de Justícia. Treballem en una empresa súper rígida. Cada vegada més, perquè cada vegada la compra algú que està més lluny i entén menys la nostra realitat. Ara les nostres neurones pensants són a Valladolid. I des d’allà ens marquen les normes iguals per a tothom. Ja em diràs què té d’igual una ambulància que treballa a Llançà i una que treballa a Valladolid?


—M: Però això és constant. Te’n poso un altre exemple. Les ambulàncies no urgents portem a gent a diàlisi. Normalment els portem de sis en sis. Durant els primers dies de la pandèmia, nosaltres dèiem que era impossible portar sis pacients, perquè no podíem mantenir les distàncies. Fins i tot, a algun company els pacients se li havien negat a pujar veient el perill que implicava per a les persones d’alt risc com són ells. És més, en aquest cas el metge del centre va sortir a parlar i va donar la raó al pacient, com és lògic i normal. L’empresa es va excusar dient que no havia rebut el protocol, quan després hem sabut que el tenia damunt la taula ja feia quatre dies, però no el va seguir per abaratir costs. Va pensar en els diners, en lloc dels pacients i el perill que tot això implicava per a ells.
—L: Val a dir que TSC va rebre el document divendres, a migdia tanquen les portes i no les tornen a obrir fins dilluns. Els que fan guàrdia el cap de setmana no prenen aquestes decisions. Els treballadors ens trobem de forma constant amb aquest problema. I en aquest cas, no parlem d’una beneiteria, parlem que l’empresa incomplia un BOE. Parlem de coses molt greus.

Però podíeu anar contagiant persones molt vulnerables!
—L: Sabíem que era un focus de contaminació. I això es va veure al cap de dues o tres setmanes. Es va notar en els casos confirmats. Jo m’estimo els meus pacients, és gent gran, molt putejada per la vida, que estan dia sí dia no connectats a una màquina. No es mereixen de morir d’aquesta manera. Aquests dies hem perdut pacients i ens ha fet mal. Hi ha hagut una negligència brutal. Han posat en perill totes les persones que entraven a l’ambulància. I això ho haurà de pagar algú. I que no ens vinguin a buscar als treballadors com a responsables, no passarem per aquí.

—Això s’ha resolt? 
—M: Sí, avui dia van de tres en tres. Però cal dir que moltes vegades anem a recollir aquestes persones d’alt risc després d’haver desinfectat l’ambulància al mig del carrer! Quan les tens a dins no pots parar de pensar: ‘Dec haver netejat bé allò?’ És clar, no som desinfectadors, i el virus no és de colors per a saber si hem passat per allà o no.

Però llavors hi ha un problema de gestió de l’empresa subcontractada per la Generalitat?
—L: I tant, on és la gestió d’una empresa que ha guanyat el concurs més car de la història per aquest Lot E?. On són els diners per a gestionar aquesta crisi? En què se’ls han gastat? I la part més important, on són els qui se suposa que han de gestionar això? I per què jo m’he de jugar la vida? Com pot ser que el mes de maig hi hagi treballadors que ens demanin quan poden fer servir una FFPP2? Si ho fan no és perquè no ho saben, sinó perquè necessiten uns arguments per a dir als seus superiors que sí que les poden fer servir i que no els en poden negar l’ús. Com pot ser que al mes de maig, quan comença el desconfinament, nosaltres encara hàgim de barallar-nos amb els nostres supervisors per temes tan bàsics?

Què heu trobat a faltar aquests dies?
—L: Hem trobat a faltar decisions valentes. Som treballadors amb molta experiència gestionant crisis. Hauria estat bé que ens escoltessin i ens valoressin, però han optat per insultar-nos. Ens han infravalorat i menystingut. Naturalment, volem un salari digne, però sobretot volem que la nostra feina sigui reconeguda. Quant tu tens una plantilla consolidada i a gust, respon. Hi ha una comarca exemplar, la Garrotxa. La persona que la gestiona ha fet una feina espectacular aquesta crisi. Però no ve d’ara, el coordinador fa molts anys que hi és i ha creat un equip consolidat que funciona. Pensa que ells a la segona setmana de la pandèmia ja tenien pantalles protectores, màscares de roba per a posar-se sobre les FFPP2, màquines d’ozó per a netejar les zones comunes i investigaven com desinfectar les FFPP2… Nosaltres, si tenim res de tot això, és gràcies a ells, que ens han dit als treballadors com gestionar-ho.

Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat unes cautelars en favor vostre després d’haver posat, el Comitè d’Empresa i CCOO, denúncies al respecte…
—L: Sí, això ha implicat petits canvis. Però imagina’t, hi ha unes primeres cautelars del 16 d’abril en què es diu que el TSC ens ha de desinfectar els uniformes. Han passat moltes setmanes i aquest problema no s’ha solucionat. Han hagut de passar tres setmanes perquè l’empresa ens digués que podíem començar a deixar la roba. I quan ho han fet ha estat un desastre. Triguen una setmana a tornar-nos els uniformes. Com treballem llavors nosaltres? Perquè la majoria de treballadors tenim dos uniformes i una armilla! I el nostre uniforme, sobretot l’armilla, és bàsic per a la feina… La gent no sap què fer, si deixar-lo o no. Per què, com treballarà si el deixen? Això que proposen no és una solució!
—M: Haver d’anar amb la roba de feina a casa posa en risc les nostres famílies. Els vestidors de la meva base no tenen la higiene necessària per a poder-nos-hi canviar amb tranquil·litat.

The post El drama de les ambulàncies: ‘L’empresa ens posa en risc als treballadors i als pacients’ appeared first on VilaWeb.

Joan-Ramon Laporte: ‘No s’ha de tractar el virus com sigui, s’ha de tractar el pacient’

Què podria costar un fàrmac que guareixi de la Covid-19? Es pot impedir que tingui una patent i se’n lucrin mans privades? Hi ha cap medicament eficaç? Aquestes són preguntes recurrents en l’actual crisi del coronavirus 2019. Per això conversem amb Joan-Ramon Laporte (Barcelona, 1948), professor emèrit de Farmacologia de la UAB i vocal de la Fundació Institut Català de Farmacologia, a la recerca de possibles respostes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Comencem amb un medicament que ha acaparat molta atenció mediàtica aquests dies, el remdesivir. Després de l’estudi de l’Institut de Salut nord-americà (NIH), l’OMS l’ha qualificat de ‘raig d’esperança’. Què us sembla?
—L’OMS? Caram, si que estan baixos de moral [riu]. Les notícies sobre el remdesivir són una muntanya russa. Un dia són bones i un altre no. Això sol passar amb els medicaments nous quan se sotmeten a assaigs clínics.

Per què?
—Els assaigs tenen objectius molt precisos i, per tant, es dissenyen amb una intencionalitat concreta. Per exemple, es defineix quina mena de pacient hi ha de participar, que estigui greu o no, que tingui només Covid o altres patologies… Totes aquestes històries expliquen que hi pugui haver diferències entre estudis que fan servir el mateix fàrmac. Amb el remdesivir, fins ara només hi ha hagut un estudi positiu, aquest que esmenteu del NIH i que tanta propaganda n’ha fet l’administració de Donald Trump.

També hi han participat hospitals catalans.
—Sí, però això dóna cap garantia? La participació d’un hospital en un gran assaig clínic d’una multinacional es redueix a donar pacients. És a dir, el que la llei en diu investigador no és cap investigador, és un missatger del laboratori que va buscant pacients per a l’assaig. La localització dels hospitals, sigui Catalunya o França, no canvia gran cosa.

Què us sembla que s’hagin fet públiques les dades preliminars després que l’OMS filtrés el resultat d’un estudi xinès que qüestionava la utilitat del remdesivir?
—Cadascú ho pot interpretar com vulgui [riu].

I com ho interpreteu?
—Quan es va fer l’anunci, el president Trump ja feia dies que no feia conferències de premsa perquè en l’última havia recomanat d’injectar-se lleixiu. L’anunci el va fer Anthony Fauci, que a part de ser un científic prestigiós, és el director del NIH i, per tant, compleix ordres de la Casa Blanca. No puc descartar, en una administració tan boja, que li manessin de fer una cortina de fum.

Què voleu dir?
—Aquest senyor va aparèixer més com un firaire, un venedor ambulant o un xarlatà que no pas com un científic. Ell no va presentar les dades d’un assaig clínic, va sortir amb un resum de diapositives de PowerPoint on hi havia dades preliminars i no contrastades. Només va donar el resultat de la variable principal, que el remdesivir podria escurçar la durada de la malaltia, i al final va afegir: ah, per cert, també sembla que redueix la mortalitat. Però aquest no era l’objecte de l’assaig.

Però la gent dirà que això és una bona notícia.
—Aparentment és una bona notícia, però ara mateix no és més que una hipòtesi. L’assaig no apuntava això. La diana està penjada en un punt determinat de la paret. Si hi tires un dard i acaba en un altre lloc, no s’hi val, de dibuixar-hi una diana al voltant i dir que l’has encertada. Per tant, si construeixes un assaig clínic per veure si el remdesivir escurça la malaltia, no em surtis amb dades preliminars dient que es mor menys gent.

Quina confiança us mereixen aquests resultats preliminars?
—De moment poca, i cada dia que passa me’n mereixen menys. L’anunci es va fer divendres passat i encara no s’han fet públiques les dades detallades dels efectes indesitjats que ha causat el fàrmac. Per tant, això no és cap notícia, potser ho serà en algun moment, però ara és publicitat de Gilead, sense cap mena de dubte, i també del Departament de Salut dels Estats Units, que després del lleixiu havia d’aparentar serietat.

Bloomberg ha publicat que un tractament de deu dies amb remdesivir com el de l’assaig podria costar uns 4.500 dòlars.
—Són molts diners. Però ara mateix no sabem el valor real del remdesivir. No dic que el remdesivir no serveixi per a res, dic que encara no sabem si serveix per a alguna cosa. Ja és prou complicat parlar del preu d’un fàrmac quan en saps el valor terapèutic, imagina’t si no el saps.

Gilead ja en treu rèdit a la borsa.
—Les farmacèutiques multinacionals cada dia estan més preocupades per la circulació financera dels seus capitals que no pas per la investigació de nous fàrmacs.

M’anima molt això que em dieu.
—No és res de nou, jo fa molts anys que ho denuncio [riu]. Passa que com que ara tenim una malaltia seriosa davant ens fem més preguntes i ho trobem preocupant.

Repassar l’historial de Gilead i veure històries com la del Tamiflu fa patir una mica.
—El Tamiflu va ser un autèntic fiasco com a fàrmac, però un negoci molt lucratiu. De totes maneres, no és l’únic fàrmac cridaner de la cartera de Gilead. El 2013 va començar a comercialitzar el sofosbuvir, un antivíric de nom comercial Sovaldi, que serveix per a curar l’hepatitis C. Sabeu quin preu van posar a un tractament de dotze setmanes amb una pastilla diària?

Digueu.
—84.000 dòlars. El problema del negoci és que el sofosbuvir cura i la indústria farmacèutica prefereix fàrmacs que ni curen ni maten, sinó que et controlen la malaltia. Per tant, 4.500 dòlars per tractar la Covid amb remdesivir són molts diners, però les farmacèutiques prefereixen vendre’t fàrmacs que has de prendre cada dia, com ara pastilles per al colesterol. El negoci no dura deu dies o dotze setmanes, dura anys.

Com es pot garantir que el medicament o el vaccí contra l’actual coronavirus sigui accessible per a tothom?
—Primer, hem de tenir una consciència i una mobilització social en contra de l’especulació amb la salut i la vida de l’ésser humà. Cosa que potser fins ara ha estat molt tèbia perquè jugàvem amb el colesterol, l’osteoporosi… Jugàvem amb coses que no són malalties, però ara ja no. Ara tenim una amenaça real i cerquem medicaments i vaccins que salvin vides. I això ha de ser de propietat pública, no hi ha cap més sortida. El 80% del finançament d’aquesta mena d’investigacions són fons públics, per tant, han de tenir un retorn a la societat. Però això no és tot.

Què més?
—La mobilització política i social també ha d’anar combinada amb altres accions com les que fa la Coalició per a les Innovacions en Preparació per a les Epidèmies (CEPI, en anglès), que és una fundació publico-privada amb seu a Oslo, que es dedica a finançar els projectes més prometedors sobre la Covid-19. Si ho deixem tot en mans privades, ens enganyaran segur. Si hi ha resultats, calen mecanismes per a exigir un retorn. I això no ha passat pas sempre en aquest país.

Què voleu dir?
—Aquí s’han donat diners públics per crear centres de recerca i per portar investigadors que vivien als Estats Units amb l’excusa que es retornaven els cervells que s’havien fugat. Però aquesta gent no venia sola, sota el braç portaven el seu projecte d’Amgen, Biogen o de qualsevol altra biotecnològica. I ningú no preguntava res! Això no pot ser. El Departament de Salut, en l’època de Marina Geli, va arribar a posar 400 milions en projectes d’investigació sobre els quals no hi ha hagut cap retorn.


—Es volien penjar la medalla de repatriar cervells. Però si repassem què ha arribat a costar…

Tornem al coronavirus. Què en penseu, d’aquest esforç internacional que ha encapçalat la Comissió Europea i que ha recaptat més de 7.400 milions d’euros per a fer recerca?
—Suposo que qui més hi posi més sucarà de les possibles patents i, per tant, més barat li sortirà el vaccí o el fàrmac. Alemanya i França van posar uns 500 milions i Espanya 125… Passa és que això només és una inversió, no és garantia de res. El vaccí el pot acabar descobrint la Xina o una empresa nord-americana.

De fet, els Estats Units, la Xina, Rússia i l’Índia no van fer-hi cap aportació.
—Tenen els seus propis projectes.

Abans hem parlat de preus, però quan es pot tardar a fabricar un medicament perquè estigui disponible a escala mundial?
—Si es demostra que un medicament protegit per patent, sigui el remdesivir o qualsevol altre, és eficient, vull creure que no es respectarà aquesta patent. De fet, estic segur que a l’Índia o on sigui es començarà a fabricar un genèric a preu de cost. I llavors tindrem un repte polític a la Unió Europea per veure si els estats compren el fàrmac amb patent o bé es decanten pel genèric o, fins i tot, per fabricar-lo, perquè és completament factible. L’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC), que és el tractat internacional que regula les patents dels medicaments, diu molt clarament, des de la revisió que se’n va fer en la conferència de Doha (2001), que en cas d’emergència sanitària els governs poden llançar una llicència obligatòria. És a dir, els governs poden encarregar a un fabricant de genèrics que fabriqui el medicament a un preu de cost més un benefici acceptable i normal.

I això a què equivaldria?
—Podrien ser unes desenes de dòlars, com a molt, uns pocs centenars. En el cas del sofosbuvir, un grup de la Universitat de Liverpool va calcular que el preu de cost oscil·lava entre els 80 dòlars i els 100, mentre que Gilead, com he dit, el va posar al mercat per 84.000.

Quin marge…
—El millor de tot és que el medicament no el va descobrir Gilead, sinó una companyia més petita, també nord-americana, que es deia Pharmassets. El cap d’aquesta companyia va explicar que el desenvolupament del sofosbuvir, tot i que era difícil de calcular, li havia costat entre 50 i 80 milions de dòlars. Doncs bé, Gilead, per comprar el medicament, va comprar tota l’empresa per 11.200 milions. Només en el primer trimestre de l’any següent, va facturar 14.000 milions amb sofosbuvir. Comptant que el preu de fabricació és molt baix, en un trimestre va recuperar la inversió.

Hem parlat molt del remdesivir, però què me’n podeu dir de la hidroxicloroquina?
—Encara no té eficàcia demostrada en assaigs clínics i, no obstant això, l’han posat en els protocols de tractament de molts hospitals de Catalunya. Això em preocupa.

Ho podeu desenvolupar?
—Us posaré un exemple que m’ha tocat de prop. Fa poc, van ingressar una amiga meva en un hospital perquè havia tingut un ictus, però a l’historial clínic van posar que era un cas sospitós de Covid-19 i li van pautar hidroxicloroquina. Aquesta amiga, pel fet de tenir un ictus, té una malaltia cardiovascular i el cor delicat, per tant, la hidroxicloroquina està completament contraindicada perquè la pot matar. I tot i això, l’hi van donar.

Podria ser un error humà puntual.
—Posar medicaments en protocols de tractament, fora dels assaigs clínics i sense eficàcia demostrada, és un crim. Tota la història de la farmacologia demostra que, quan s’ha fet, hi ha hagut més morts que no pas vides s’han salvat. I això passa ara mateix a Catalunya. A banda que pugui ser efectiu o no, la hidroxicloroquina és perillosa i no està desproveïda d’efectes indesitjats. I per tant, abans d’utilitzar-la, s’ha de saber si pot servir d’alguna cosa.

En una entrevista a VilaWeb, el doctor Bonaventura Clotet deia que era un fàrmac segur.
—La hidroxicloroquina, i més si s’administra amb l’antibiòtic azitromicina, que també forma part d’alguns protocols, pot allargar l’interval QT i causar una arítmia ventricular mortal, una mort sobtada. Això és un desastre. Insisteixo, abans d’administrar hidroxicloroquina i azitromicina, s’ha de demostrar que són eficaços en assaigs clínics. No s’ha de tractar el virus com sigui, s’ha de tractar el pacient. Primum non nocere, primer no fer mal, després ja guarirem.

I no serà massa tard?
—S’ha d’anar provant fins que es troba la manera. S’ha fet sempre amb totes les malalties, però respectant el mètode científic. El problema és que ara hi ha aquesta preocupació general per la Covid, i qualsevol estudi o qualsevol dada preliminar es converteix en notícia. I no, això només són gotes en una mar immensa.

Alguns investigadors s’escuden en la urgència del moment per fer públiques dades preliminars dels seus estudis.
—Em sembla una manca d’ètica. Que ho faci un polític ens sembla malament, però que ho faci un metge o un hospital, és horrible. Això revela un problema que no és d’ara, de la pandèmia, sinó que és de fa temps. Aquí al nostre país és una cosa flagrant. Tenim un parell d’hospitals que malden cada dia per sortir als mitjans de comunicació explicant-nos que tenen una cosa nova per al càncer o per a qualsevol cosa que preocupi la gent.

Quins hospitals?
—Us ho podeu imaginar. Els grans, vaja. És tot un mecanisme pervers. Tenen unes persones pagades per treure cada dia notícies bones a la premsa. Anem així. Els contracten per millorar el prestigi i la imatge de l’hospital. Aquesta és una manera de pervertir la ciència, la investigació i l’atenció mèdica. Aquesta gent, vull dir els departaments de comunicació dels hospitals, per definició, menteixen o com a mínim deformen la realitat. No ens expliquen mai una mala notícia del seu hospital. No ens diran pas quantes persones han mort per un efecte indesitjat o per un error mèdic.

The post Joan-Ramon Laporte: ‘No s’ha de tractar el virus com sigui, s’ha de tractar el pacient’ appeared first on VilaWeb.

La Covid-19 i les seves metàfores

Era inevitable que en declarar-se la pandèmia les persones amb cultura literària recordessin el Decameró, en què un grup de joves passen la quarantena explicant-se històries eròtiques per distreure’s mentre la pesta negra devasta Itàlia. Alguns altres han recordat La pesta, la novel.la d’Albert Camus sobre un episodi de pesta bubònica en una ciutat algeriana que alguns han identificat amb Orà. Si bé n’és el tema l’epidèmia i la lluita d’un metge per a controlar-la, la novel·la té una intenció al·legòrica evident. Una al·legoria és una obra d’art que significa quelcom diferent d’allò que descriu. Puix que el significat no rau en l’objecte de la representació i aquesta fa principalment de vehicle per a alguna cosa no representada, en darrer terme l’obra apunta a un concepte o abstracció. El significat, doncs, no es troba en l’obra mateixa. Tenint en compte l’activitat de Camus a la Resistència, molts han vist en La pesta una al·legoria de l’ocupació de França pels alemanys. Ara bé, a l’obra no hi ha cap referència explícita a aquest rerefons històric. La pesta hi sembla més aviat la metàfora d’una catàstrofe inesperada, com ho és sempre la mort quan ens agafa desprevinguts en la quotidianitat. Els personatges de la novel·la consideren la pesta impensable al segle XX i és justament aquesta incredulitat i manca de preparació que pràcticament en fa inevitable la incidència. Com la tuberculosi, que, considerada eradicada al segle XX, ara torna en variants resistents als antibiòtics. O com la Covid-19, prenent Europa com una ciutat oberta, perquè al principi ningú no s’imaginava la pròpia vulnerabilitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La pesta no és de bon tros l’únic exemple d’ús figuratiu de la malaltia per a expressar un concepte social o polític. Ja Procopi, a la Història secreta, diu de l’emperador Justinià que era pitjor que la pesta. En un assaig dels anys setanta titulat Illness as Metaphor, Susan Sontag explorà els usos figuratius de les malalties per a fer crítica social. Observà que les metàfores antigues eren una manera d’afegir vehemència a la crítica d’una societat corrupta o injusta. Tothom sap la frase de Hamlet sobre la podridura de l’estat de Dinamarca. Utilitzades com a invectiva, les malalties, segons Sontag, pertanyen a una de dues categories. Les guaribles i les que poden tenir un desenllaç fatal. Segons ella, les malalties particulars acostumen a emprar-se com a exemples de la malaltia en general; cap no té una lògica específica. Enteses en sentit metafòric, expressen insatisfacció amb l’ordre social. La salut es considera cosa sabuda sense que calgui definir-la ni explicar com seria un estat saludable.

Sovint, l’epidèmia és el correlatiu objectiu d’un estat corrupte, com a Èdip rei. Per Sòfocles, la pesta és senyal d’una transgressió inherent al govern de la polis que, per la naturalesa indestriable de moral i poder, corromp tot el regne. Les causes, en aquesta tragèdia, poden ser primitives (per això Freud va anomenar els impulsos primaris ‘complex d’Èdip’), però la idea d’una corrupció social sistèmica originada al capdamunt de l’estat és ben actual. En allò que alguns consideren la primera història de detectius, Sòfocles inverteix el misteri etiològic, partint del càstig (l’epidèmia) per a descobrir-ne la causa. L’interès de la tragèdia rau menys en l’antiga creença que els mals col·lectius eren l’assot dels déus (la Bíblia en va plena, d’aquesta idea) que en el desencadenant humà, intrínsecament humà diria Freud, de la repressió i la consciència de culpa.

Aquests usos de la malaltia com a figura retòrica Sontag els distingeix de l’ús metafòric d’afeccions ‘modernes’ com el càncer o la tuberculosi, que ella anomena malalties mestres o dominants (master illnesses), en les quals allò que està en qüestió és la salut mateixa. Aquestes metàfores expressen insatisfacció amb la societat en si, no perquè s’hagi desequilibrat conjunturalment, com és el cas de Dinamarca a Hamlet o de Tebas a Èdip rei, sinó intrínsecament, a causa de la seva condició repressiva. El 1989, Sontag va publicar una continuació del seu assaig arran de l’eclosió de la sida com a nova malaltia mestra, les metàfores de la qual absorbien i potenciaven les de la pesta. Deixant de banda les interpretacions providencialistes de la malaltia a conseqüència d’activitats pecaminoses, fins i tot les visions seculars en feien un ús metafòric, adscrivint-la a categories de persones de moral laxa (al·ludides amb l’eufemisme de ‘grups de risc’) i alhora com un perill general per a tota la població. És a dir, com la conseqüència de la irresponsabilitat individual i alhora com una amenaça per a la resta.

Sontag creia que la sida servia per a projectar la paranoia política del Primer Món. Originat a l’Àfrica, el virus era un invasor prototípic del Tercer Món i podia representar qualsevol amenaça mitològica. Reprenia doncs el paper del còlera asiàtic en la imaginació europea del segle XIX. Una característica gairebé universal de les pandèmies és l’origen forà. La grip anomenada espanyola, que va infectar una tercera part de la població mundial, no s’originà a Espanya, però amb la guerra hispanoamericana encara fresca a la memòria, als Estats Units l’opinió sobre la civilització i la higiene espanyoles se superposava a la imatge de l’enemic recent. De la sífilis els anglesos en deien ‘verola francesa’, mentre que a França l’anomenaven morbus germanicus i a Florència el ‘mal de Nàpols’. Manzoni, a Els promesos, explica que els soldats alemanys havien introduït la pesta al Milanesat i Dostoievski, a Crim i càstig, fa que Raskòlnikov somniï una nova epidèmia que arribaria a Europa des del fons de l’Àsia. Sens dubte, es tractaria del còlera asiàtic, una epidèmia que al segle XIX s’expandí pel món en successives onades i que Thomas Mann, a La mort a Venècia, convertí en el rerefons de la decadència en una ciutat alhora ‘exòtica i estranya, on tanmateix es pogués arribar ràpidament’, és a dir, una mena de ciutat asiàtica al cor de la cultura europea. I així com a la novel·la de Mann el còlera esdevé una metàfora de la decadència del continent, als anys vuitanta la sida fou considerada per alguns membres de l’establishment conservador americà com una prova del declivi geostratègic dels Estats Units. Esclatant durant l’escalada armamentística que acabà amb la fallida de l’imperi soviètic, la sida fou vista pels sectors més tradicionals com la prova definitiva de la pèrdua dels valors morals necessaris per a combatre el comunisme i defensar l’hegemonia americana.

Amb l’ensulsiada de la Unió Soviètica i el control de l’epidèmia, si més no al Primer Món, la sida va perdre el caràcter de malaltia mestra i la idea del declivi americà va estancar-se un temps. Provisionalment, els Estats Units esdevingueren l’única superpotència. La SARS de l’any 2003, amb vuit mil infectats i menys de vuit-cents morts a tot el món, no va esdevenir malaltia mestra ni tingué cap recorregut metafòric. Ben aviat, l’alarma fou eclipsada per la segona guerra del golf Pèrsic. Per contra, la Covid-19, declarant-se enmig de les més grans tensions entre els Estats Units i la Xina, ha estat fèrtil en significacions geopolítiques i, és clar, en aplicacions metafòriques. La Xina ja és un competidor dels Estats Units i l’origen xinès de l’epidèmia afegeix llenya metafòrica a la infecció real. D’una banda, els falcons al voltant de Trump, qui, cal remarcar-ho, no n’és un, recuperen la vella idea de l’amenaça asiàtica amb la tesi d’un atac biològic. D’una altra banda, no són pas pocs els qui, lliurats al catastrofisme i profetitzant un brave new world a la sortida de la crisi, veuen en el virus el catalitzador del declivi americà. Naturalment, en favor del gegant asiàtic. Paradoxalment, algunes d’aquestes prediccions són impregnades d’anticapitalisme, com si el règim industrial de l’imperi col·lectivista emergent fos més amable que no l’individualisme occidental. Un espectre recorre el món ensems que el virus: l’espectre de l’autoritarisme.

A l’estat espanyol, perseguit pels seus fantasmes particulars, l’epidèmia esdevé una metàfora en clau interna. En poc més d’un segle s’ha passat de ‘los males de la patria’ i ‘la abulia’ diagnosticada pels afeccionats a la psicologia col·lectiva a la militarització de la pandèmia per a combatre una epidèmia amb eslògans d’unitat i amb ‘l’estat d’alarma’, que no és sinó l’estat d’excepció amb un altre nom. Un mètode sense cap parangó a l’entorn europeu. Així es tracta un episodi biològic com una emergència política i un desafiament al poder constituït. Tot i que el pretext és protegir la població del contagi, la pandèmia s’aprofita per inculcar disciplina i extorquir obediència a l’estat. El virus esdevé una metàfora de tot allò que contravingui l’obediència normativa i per això és motiu d’alarma. I així com a escala planetària l’epidèmia fa servei ideològic en un context de confrontació econòmica, que és la continuació de la política per uns altres mitjans, a Espanya serveix per a combatre la confrontació democràtica que amenaça el règim i esquinça l’estat. Per aquest motiu era inevitable que es parlés del ‘virus independentista’ i es decretessin mesures d’urgència per a evitar-ne el contagi. D’una altra banda, no hi ha cap diferència entre aquest recurs primari a la virologia per a ‘desinfectar’ la societat –com demanava, amb referència a Catalunya, ‘país malalt’, el ministre d’Afers Estrangers de l’estat i ara de la Unió Europea– i la comparació dels jueus amb insectes i bestioles per posar-los més enllà de qualsevol fraternitat d’espècie i en el camí de l’extinció.

The post La Covid-19 i les seves metàfores appeared first on VilaWeb.

El coronavirus troba nous enemics: ‘L’Agus i els monstres’

L’Agus i els monstres és una de les sèries de literatura infantil i juvenil amb més èxit del país. En són creadors Jaume Copons i Liliana Fortuny i els llibres han estat traduïts a vint-i-una llengües. L’editorial Combel els publica en català i avui surt a la venda el volum en què l’Agus i la seva colla s’encaren amb el desafiament més difícil, l’episodi titulat ‘Junts a casa! Els dies del coronavirus’. És una novel·la gràfica breu, en format digital, que és el resultat del moment actual i que té un objectiu molt simple i complex alhora: oferir als nens una reflexió serena sobre la situació que vivim arran de la pandèmia de la Covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per fer aquest llibre els dos creadors s’han envoltat d’especialistes de primer ordre: el metge i epidemiòleg Salvador Macip (també escriptor); Toni Hernández, físic, lingüista i professor; i Elena Rottier, psicòloga. Amb el llibre els protagonistes i els lectors aprendran a viure en el confinament i el desconfinament i a ajudar a evitar que la pandèmia continuï avançant. Com diu Agus Pianola, protagonista de la sèrie: ‘Cadascú s’està a casa seva, però tots anem en el mateix vaixell.’

Diners per a la investigació

El llibre es podrà descarregar de franc a la web de la sèrie de llibres, però també a totes les plataformes de venda digitals. I aquí hi haurà dues opcions, o descarregar-lo gratuïtament o pagar cinc euros, que aniran destinats al projecte Kids Corona de l’Hospital de Sant Joan de Déu. El projecte ha de contribuir a la investigació contra la malaltia, i especialment a la recerca clínica, epidemiològica i microbiològica que investiga l’afectació del coronavirus SARS-CoV-2 en la població materno-infantil. L’objectiu és saber més coses sobre l’afectació d’aquest virus en la població infantil i analitzar com pot perjudicar les dones gestants.

Jaume Copons (1966) explica: ‘Fer aquest llibre és una bestiesa, la més gran que he fet a la vida, i tot això comença amb una pregunta de la Liliana. Més o menys treballàvem i em va preguntar què diria als meus néts, en el futur, quan em demanessin com havia passat la pandèmia. Llavors vaig dir que podria dir que havia llegit i rellegit un munt de llibres, que havia vist un munt de sèries de Netflix i que havia batut el rècord mundial d’obrir ampolles del Priorat, que no és poca cosa, però vàrem pensar que havíem de fer alguna cosa amb sentit, vam començar a embolicar la troca i vam pensar com podíem fer un llibre en aquestes circumstàncies i quin sentit tenia vendre’l. I vam arribar a la conclusió que l’havíem de fer gratuït i per a tothom, ràpid i ben fet.’

Però va passar que quan havien redactat i dibuixat una pàgina i mitja es van adonar que no podien continuar sols. ‘Si tiràvem endavant faríem allò que ha fet molta gent, contribuir a desinformar i a dir coses que no eren. Se’ns va acudir buscar suport. Havíem d’enfocar el llibre a partir de la ciència, l’educació i la psicologia. Vam parlar amb els tres experts, que s’hi han implicat tant que apareixen com a coautors del llibre.’

Copons explica que aquests experts els han permès de parlar amb exactitud del coronavirus, de la necessitat d’estar a casa, de què fer en cada moment i de quines mesures s’han de prendre. Alhora els han explicat com encarar-s’hi sense causar alarma. ‘I a la vegada sense ser “superpositius”, allunyant-nos del famós “ens en sortirem”, que si ho dius a algú que ha perdut pares o avis és una frase que no té gens de sentit.’

Per aconseguir el seu suport, els vam fer una oferta que no podien refusar: ‘Hauríem de treballar a les nits, s’havia de fer bé, no cobrarien res i tots els diners anirien a centres d’investigació. I, és clar, tots van acceptar sense dubtar.’

Amb l’estil habitual de la sèrie L’Agus i els monstres, la informació sobre el coronavirus es presenta de manera amena i entenedora, sense deixar de banda el rigor i la precisió científiques. El llibre digital Junts a casa! Els dies del coronavirus es pot llegir i descarregar gratuïtament a la pàgina web agusandmonsters.com en català, anglès i espanyol. L’editorial Combel ha convidat els lectors que no adquireixin el llibre a fer una donació a la plataforma Kukumiku; els diners recaptats per aquesta via s’afegiran als de les descàrregues de plataformes. El llibre també s’ha ofert a les vint-i-una editorials que publiquen les històries arreu del món perquè puguin publicar-lo cercant instituts d’investigació locals o bé dedicant els ingressos a encarar situacions d’emergència social.

Feina interconnectada

Jaume Copons diu: ‘La història té unes quaranta pàgines que han estat elaborades en reunions amb Zoom, Skype, telèfon, correu electrònic i WhatsApp, entre els autors i també amb els editors i correctors. Ha estat una experiència molt boja i amb greus dificultats que hem aconseguit salvar gràcies a la implicació de tot l’equip.’

Cada una de les històries de l’Agus té unes cent seixanta pàgines, però calia fer una feina molt ràpida i molt efectiva. ‘De moment no sabem ni com ni quan el publicarem en paper, però sí que veiem molt clar que qualsevol cosa que fem amb aquest llibre la farem tots cinc plegats i tots en serem coautors.’

La sèrie L’Agus i els monstres és creada per despertar el gust per la lectura. Són històries divertides per a lectors a partir de vuit anys, de ritme àgil i estil directe, que enganxen, amb uns personatges entranyables descrits amb humor i amb il·lustracions caricaturesques que juguen amb l’exageració i que volen convidar la mainada a descobrir la màgia de la lectura.

En total s’han publicat una vintena de títols de la sèrie aquests darrers cinc anys i se n’han venut més de 400.000 exemplars. Actualment, la col·lecció es publica en dinou llengües. Motion Pictures en prepara la sèrie animada per a la televisió.

The post El coronavirus troba nous enemics: ‘L’Agus i els monstres’ appeared first on VilaWeb.

La cruel repressió de les lesbianes a Guinea Equatorial

Yo no quería ser madre (Egales, 2019), de l’escriptora Trifonia Melibea Obono (Guinea Equatorial, 1982), és un testimoni aclaparador de la violència i la cruel repressió familiar, social i institucional de les lesbianes i els altres col·lectius LGTB avui a l’ex-colònia espanyola. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ser lesbiana a Guinea és ser repudiada per la família i la tribu, ser obligada a tenir fills amb un home, ser denunciada a la policia o als militars, ser apallissada, empresonada, violada, sotmesa a violència física i verbal familiar, veïnal, social, normalment no poder estudiar ni trobar feina i acabar, segurament, vivint de la prostitució i el submón de l’alcohol i les drogues. Ser lesbiana a Guinea és, per a moltes, viure sempre a la defensiva i en perill. Segons una de les entrevistades, les cremaven. La darrera vegada que van cremar una lesbiana va ser el 2006.

Els trenta relats del llibre descriuen l’infern actual de dones que la família i la societat tracta com a malaltes o bruixes, com a éssers inferiors, gairebé com a animals que poden sotmetre a tota mena d’abusos i vexacions sexuals amb la cínica ‘bona intenció’ de reformar-les, guarir-les i fer-les tornar al camí correcte. Les experiències i reflexions que confia aquest grup divers de dones LGTB, protegides per l’anonimat, a Trifonia Melibea Obono, són una denúncia estremidora i contundent i, a la vegada ‒cosa que remarco‒ una demostració de la força vital, les ganes d’estimar i de ser lliures que tenen, malgrat la vida desgraciada i perillosa a què han estat forçades per no haver nascut segons els patrons sexuals considerats normals.

És un treball pioner i revolucionari perquè és la primera vegada que aquestes denúncies trenquen un ferri silenci per explicar els abusos que es cometen contra els homosexuals a Guinea. El seu rigor i valentia són avalats pel nom i la trajectòria de l’autora, Trifonia Melibea Obono, una de les veus literàries i activistes més importants de la cultura guineana actual. És llicenciada en Ciències Polítiques, Periodisme, i Màster en Cooperació Internacional. Treballa a la Universitat Nacional de Guinea Equatorial com a docent i investigadora en qüestions de dona i gènere a l’Àfrica.

Com a escriptora ja ha publicat diversos llibres molt ben acollits per la crítica que han merescut diversos premis, essent, potser, La bastarda (2016, Flores Raras) la novel·la que la va revelar com a una valuosa escriptora de ficció, dotada d’una fina agudesa poètica i sensibilitat de crítica social per a descriure les interioritats més silenciades, els tabús i les injustícies de la seva societat.

Ella és de l’ètnia fang, una societat heteropatriarcal i masclista, que, a més a més, arrossega les càrregues heretades del colonialisme espanyol nacionalcatòlic i franquista, i de dues dictadures de la mateixa família, la de Francisco Macías i la del seu nebot, Teodoro Obiang, que governa el país des del 1979, ara fa ja més de quaranta anys.

Trifonia Melibea és, per damunt de tot, una valenta activista pionera. Segons el pròleg de La bastarda, la primera obra literària LGTB equatoguineana, ella va ser, també, la primera dona de la història de Guinea que va prendre un micròfon per a exposar en públic els problemes dels homosexuals al seu país. Va ser a Malabo, al Centre Cultural espanyol, el juliol de l’any 2016, ara farà només quatre anys. D’ençà que va prendre la paraula aquell dia, no ha fet ni un pas enrere. Primer, responent a preguntes i afirmacions com ara ‘Com poden estimar-se dues dones o dos homes? Això no és natural!’, ‘Que una dona es comporti com un home va contra la tradició’, ‘És cosa dels blancs, això no és africà’, i després escrivint.

Bastarda per dona, filla de soltera i lesbiana

La bastarda és una novel·la que relata la història d’una noia, Okomo, una adolescent fang, filla de soltera i òrfena, la seva mare va morir en el part. Ella viu amb els seus avis materns, dominada i controlada per l’educació tradicional del poble fang. Una doctrina heteropatriarcal i masclista. Malgrat el desinterès familiar, ella vol conèixer el seu pare, un paio que tothom anomena ‘el desgraciat’, atès que no va tenir prou diners per a pagar el dot, cosa que el va fer digne d’oprobi i maledicció i el va allunyar d’Okomo per sempre.

A la cerca del seu pare, Okomo tempteja les fronteres del prohibit. Fa una introspecció descriptiva, mai explícitament crítica, sobre què viu, sent i veu en el si de la seva família. El poder de l’home, la submissió de la dona, la poligàmia, el rebuig, el tabú, la disciplina clànica, el domini dels uns sobre els altres. Magnífica radiografia sentimental del comportament dels seus familiars i allò que ella va veient que és per ells la vida. I allò que hauria de ser, també, per ella. És una força interior que no pot trair, que li dóna fermesa, plaer i felicitat.

Okomo descriu el seu aprenentatge de la vida dins i fora del domini familiar, descobreix una altra gent, uns altres parents repudiats, uns altres paisatges i l’amor i el sexe entre noies. Una absoluta revelació. Un descobriment que implica forçosament viure i adonar-se del tabú i la discriminació que hi ha contra els homosexuals en la seva tribu. Endinsar-se en aquest món prohibit serà com descobrir i inventar el seu, la seva identitat, a la vegada que posa en evidència l’endarreriment de la seva tradició respecte de la vida moderna.

La bastarda és el preàmbul de la història de l’emancipació d’una adolescent fang de poble, òrfena i lesbiana, a la Guinea Equatorial del segle XXI. Al llarg de la novel·la, el bosc, la selva, aniran adquirint una importància simbòlica per a ella, però amb el significat invers del de la tradició fang. El bosc significava foscor, misteri i por. Quan ella descobreix que la gent que s’estima i l’estimen, els seus, s’hi amaguen, lluny de la claror del sol i de les vides sotmeses a les normes, escriu: ‘El bosc del meu poble constituïa l’únic refugi de les persones que no trobaven lloc en la tradició fang com jo: la filla d’una soltera. Bastarda jo, una dona fang; bastarda jo, la filla d’una soltera fang; bastarda jo, lesbiana.’

L’homosexualitat és cosa de blancs

Aquests quatre anys Trifonia Melibea Obono també ha publicat més llibres i diversos treballs sobre la problemàtica LGTB a Guinea, el darrer dels quals és el més contundent: Yo no quería ser madre. Ella ha contribuït com ningú a posar damunt la taula un tema tabú, censurat, un forat negre de la seva societat i del seu país. Ha obert la discussió i el debat, el primer pas per a poder visibilitzar les injustícies i vulneracions de drets humans que es cometen al seu país contra les persones LGTB.

Que ha començat ho demostra la reacció oficial del govern de Teodoro Obiang. L’estiu del 2019 la premsa del règim afirmava que existia un ‘augment colossal de la publicitat i l’exhibicionisme tant heterosexual com homosexual, prostitució i promiscuïtat social’. Per això el govern anunciava l’estudi d’un paquet de mesures per a ‘sensibilitzar i protegir la població […] perseguint i limitant aquests comportaments mitjançant sancions per als qui ho practiquin, a fi de reduir aquestes activitats’. L’objectiu que al·legaven eren la protecció dels menors, de la família tradicional equatoguineana com a base de la societat i la imatge pública del país.

Fa poc s’ha filtrat a la premsa opositora un esborrany d’un avantprojecte de llei per a regular la prostitució i penalitzar l’homosexualitat. El document preveu mesures dures per a qui ‘realitzi aquests actes de prostitució i homosexualitat en espais públics, orientats a l’exposició del cos humà, o a la manifestació pública de comportaments de naturalesa similar’. Tot i que prohibeix la discriminació, no autoritza actes com el Dia de l’Orgull Gai ni de més reivindicacions. I preveu crear un Centre Reformatori per als qui vulguin ‘abandonar aquestes pràctiques’ i reinserir-se socialment.

La repressió legal contra els homosexuals que pretén institucionalitzar aquesta llei, de fet, ja existeix i es practica de sempre. Tal com expliquen els testimonis del llibre de Trifonia Melibea, la repressió policial i militar és habitual. Molt sovint és la família o la mateixa mare qui denuncia a la comissaria una filla per lesbiana. Hi ha detencions arbitràries, pallisses, violacions, tortures, multes i tota mena de vexacions a les comissaries i a les casernes.

A més, la ‘cacera’ de gais, lesbianes i transsexuals és una pràctica recurrent de la policia, hi hagi denúncia de mare, veïns o marit ofès o no. De vegades, les detencions es fan davant les càmeres de televisió, que contribueixen a ridiculitzar-los davant tothom i a estigmatitzar-los. A Guinea hi ha dues televisions. Una de pública controlada pel dictador Teodoro i una de privada que controla el seu fill Teodorín.

Si no volen ser putes, moltes dones lesbianes sense més possibilitats d’estudis i treball, opten per guanyar-se la vida fent de futbolistes o militars. Dos àmbits en què també és habitual que rebin insults, discriminació, violència i abusos sexuals. El masclisme és venjatiu i exemplaritzant en aquests ambients. I elles en són, una vegada més, les víctimes.

Els drets humans dels homosexuals a Guinea

El 17 de maig de l’any 1990 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals. Guinea Equatorial és membre de les Nacions Unides, però això no significa cap obligació en drets i llibertats per a Teodoro Obiang i els seus sequaços de la màfia familiar governant. Un dels seus ministres de Cultura va exclamar fa anys davant una comissió internacional: ‘Què té a veure la democràcia amb els drets humans?’ Guinea Equatorial figura entre els països que violen contínuament els drets dels LGTB. I no s’hi intueixen canvis.

Trifonia Melibea comença Yo no quería ser madre fent un diagnòstic. A Guinea no existeix una política estatal de repressió, però tampoc no hi ha unes lleis que protegeixin contra l’homofòbia. Aquest buit legal fa que el país sigui un paradís per a les pràctiques homòfobes, abonades per les tradicions bantús i cristianes catòliques, hegemòniques i dominants. Diversos actors socials creuen tenir dret impune de vulnerar els drets dels LGTB: la policia, els militars, les guaridores tradicionals, l’Església catòlica, les esglésies evangèliques i sectes diverses, com també, de bon començament, les famílies i l’entorn social de les víctimes.

És un estat que dificulta enormement l’accés a la informació en tots els àmbits. No hi ha oficials de les violacions de drets humans de què són víctimes els homosexuals o és molt difícil de saber-ne les dades. La família, la societat i l’estat consideren que la condició homosexual d’algú és un afer privat de la família o de la tribu. Tanquen els adolescents a casa. Són una vergonya per a la família. Sovint n’abusen sexualment i els exploten laboralment, quan no els destinen obligatòriament a la prostitució per guanyar diners per a la família.

L’homosexualitat a Guinea es considera una patologia, amb un diagnòstic i un tractament que segueix un protocol no escrit que tothom coneix i aplica. Els adolescents homosexuals perden, primer, el dret de tenir una família i una educació. Després, el dret de salut física i mental. En definitiva, de ben petits i per tota la vida, perden el dret a la seva identitat i de viure lliures com a persones, sense l’amenaça i el perill constant de violència i mort.

El protocol guineà per a ‘corregir’ l’homosexualitat

Quan la família descobreix que un fill o una filla són homosexuals, apliquen la violència física, però sobretot, psicològica per ‘corregir’ la inclinació. Hi ha xerrades, càstigs, pallisses dels germans grans, prohibició de sortir de casa i rebre visites… També es demana ajuda al centre escolar perquè el professorat, mitjançant la violència de la seva autoritat i tolerant la violència dels altres alumnes, ajudi en la ‘conversió’. Això fa que els nois i noies gais canviïn d’escola molt sovint i que, fins i tot, existeixi entre centres públics i privats una llista d’adolescents gais per a no admetre’ls, perquè podrien encomanar la ‘malaltia’ als altres alumnes. Els centres escolars funcionen amb ‘els principis de l’Àfrica i la santa mare Església catòlica, apostòlica i romana’.

En aquesta primera fase, la família també sol sol·licitar ajut a les comissaries de policia. Els reclamen que castiguin ‘els malalts de mala educació, dimonis, mals costums dels blancs i bruixeria’. La norma habitual són cinquanta cops de porra al cul. Hi ha noies que expliquen a Trifonia Melibea que després d’aquest càstig s’han hagut de passar dies al llit, sense poder moure’s ni controlar les seves necessitats.

La segona etapa comença quan la família no aconsegueix la ‘correcció’ del fill o filla, i es concentren en la guarició, objectiu pel qual confien els adolescents als medecinaires tradicionals o a l’Església catòlica. Els guaridors tradicionals solen atribuir-ho a la possessió del cos per esperits malignes i bruixeries. En el cas dels gais, els posseeixen esperits femenins; en el de les lesbianes, masculins. Normalment, són esperits blancs perquè l’homosexualitat, segons ells, és cosa de blancs.

Els medecinaires sacrifiquen animals i fan beure’n la sang als seus ‘pacients’. També els infligeixen talls al cos amb fulles d’afaitar i després els fan cicatritzar amb picant, que és molt dolorós. També hi ha ús de drogues, balls nocturns, dejunis, viatges al món dels morts amb la ingestió d’iboga, etc. Les esglésies cristianes, al seu torn, apliquen exorcismes, dejunis, flagel·lacions, aïllament i, quan convé, violència sexual ‘correctiva’ exercida per pastors o capellans.

La tercera etapa és l’expulsió al carrer. Això implica l’esclavització sexual. Hi ha embarassos i matrimonis forçats. Sovint són les mares que les obliguen a quedar-se embarassades o a casar-se per guanyar el dot del gendre o, en cas que no ho aconsegueixin, les forcen a prostituir-se per aportar a la família els diners que no obtenen en casar-se. Hi ha molts d’aquests casos entre els brutals relats que recull Trifonia Melibea.

En aquesta etapa també apareix l’addicció a l’alcohol i les drogues. De vegades, és la mateixa família que les droga per a atraure homes que les violin i les embarassin. O bé són elles mateixes que ho fan conscientment, per poder fer l’esforç d’anar-se’n al llit amb un home, sigui per quedar-se embarassades en obsequi a la família o per dissimular socialment la seva condició. O senzillament per suportar tenir sexe habitualment amb homes per guanyar-se la vida.

El benefici econòmic final d’aquest infern és per als magnats de la droga i la prostitució. Els LGTB són carn de canó. Les fan addictes o camells, putes o carnassa per a les orgies dels rics. I en aquell país no és possible imaginar un magnat de la droga o de la prostitució que no estigui vinculat al poder.

Transsexuals: víctimes de la violència fins a la mort

Les dones són objecte d’una triple discriminació: per dones, per homosexuals i per estar sotmeses a la maternitat i al matrimoni forçat. Els transsexuals pateixen la violència de petits fins a la mort. Tenen una mitjana de vida de trenta-cinc anys. La majoria es veuen abocats a viure de la prostitució, que implica malalties venèries, sida, depressions, embarassos, avortaments i esquinçaments anals. L’índex de la sida a Guinea és molt elevat, un dels més greus de l’Àfrica central.

Els LGTB tenen pànic d’anar al metge. Les intervencions quirúrgiques s’han de fer d’amagat de la família, amb cirurgians de confiança, lluny de molts metges africans que titllen les afeccions d’un LGTB de bruixeria. El mateix col·lectiu ha de finançar solidàriament l’operació i el tractament. Ser homosexual a Guinea significa no tenir família. Segons una cirurgiana que els ajuda, la violència sexual de què són víctimes comença en la família, on l’incest per la força és habitual. A més dels parents més grans, també el practiquen amistats, professors, sacerdots, veïns i clients.

Yo no quería ser madre de Trifonia Melibea Obomo és un testimoni de denúncia imprescindible. Una base per al debat i la discussió. També és, en el fons, una radiografia del funcionament familiar, patriarcal, masclista i corrupte d’aquell país. Una societat que no ha pogut avançar ni avaluar per què fa més d’un segle que és captiva i esclava. Van passar de l’autoritarisme colonial franquista a l’autoritarisme de la família Obiang. Més d’un segle dominats per poders que no respecten la vida ni els drets humans.

The post La cruel repressió de les lesbianes a Guinea Equatorial appeared first on VilaWeb.

Grup Yorum, morir de fam o cantar

Les seves veus ja estan silenciades. Ja no podran cantar ni pujar a l’escenari. Les seves cançons s’han convertit en himnes i instruments per a demanar justícia i drets a les minories ètniques i religioses a Turquia. Dos membres del Grup Yorum han mort després d’una vaga de fam de més de dos-cents cinquanta dies: Helin Bolek (288 dies) i Ibrahim Gökçek (323 dies). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘No som pallassos en palaus. No matàvem gent. Només cantàvem. Maleït sigui aquest sistema’, són paraules de Gökçek després d’haver estat condemnat per la justícia turca. Tant ell com Bolek denunciaven la persecució política al seu país i protestaven contra la prohibició dels concerts de la banda. Però les autoritats turques acusen els membres de Grup Yorum de tenir llaços amb el Partit-Front Revolucionari Alliberament del Poble (DHKP-C), un grup d’extrema esquerra considerat terrorista per Ankara.

Un fiscal d’Istambul va reclamar el 2019 penes de quinze anys de presó contra els membres de la banda per la seva suposada vinculació amb el DHKP-C.

El novembre del mateix any, dos-cents dies després d’haver anunciat una vaga de fam a la presó i sota la pressió de l’oposició, les autoritats turques van decidir d’alliberar Bolek, però va mantenir la vaga de protesta mentre continuen perseguint la resta dels seus camarades. El 3 d’abril, el cos d’Helen Bolek es va rendir i va morir. Ibrahim Gökçek va continuar la seva vaga de fam fins al 5 de maig, però es va morir tres dies després a causa de la deterioració del seu estat de salut, segons que ha informat la banda a Facebook.

‘Fa 35 anys que Yorum canta per la germanor entre els pobles del món, no solament el poble kurd o turc. Canten per la llibertat i la victòria dels pobles’, diu el cantant kurd Azad Bedran des de Diyarbekir, la ciutat de majoria kurda al Kurdistan turc. ‘Avui les seves veus estan silenciades. No vam poder fer-hi res. Avui l’art i la música són mortes’, afegeix Bedran.

Aquesta banda interpreta cançons de protesta política des de principis dels anys vuitanta, i l’opció de combinar peces tradicionals amb música rock n’ha augmentat la popularitat tant al país com a fora. Però aquesta fama i la difusió dels seus àlbums a la societat turca van conduir a la persecució per part dels serveis d’intel·ligència turcs, la confiscació dels àlbums i l’arrest dels components.

‘El seu concert del 2010 i un altre pel trentè aniversari de la fundació van ser els més grans de la història moderna de Turquia’, assegura el periodista Mehmed Kizmaz des de Turquia. ‘La policia no els deixava en pau: van entrar molts cops al seu centre a Istanbul, els va trencar els instruments. De fet, la imatge d’un dels seus àlbums és la foto dels seus instruments musicals trencats per la policia, que es diu Lluita a tota costa‘, afirma Kizmaz.

La policia no va deixar participar al funeral dels dos cantants, i fins i tot van atacar la mesquita amb gas lacrimogen per dispersar qui volia acomiadar-se de Gökçek. ‘La causa principal d’aquesta situació és la llei antiterrorista turca, que permet de detenir representants del moviment kurd, gülenistes, periodistes crítics o acadèmics’, afirma Mehmet Siginir, fundador de la plataforma Pro Drets i Llibertats a Madrid.

Gökçek va poder participar en el funeral de la companya Bolek. Dies després va trencar la vaga de fam i va escriure en una carta oberta: ‘Em van treure el meu baix, així que, per expressar-me, vaig convertir el meu propi cos en instrument.’ Més de dos-cents agents de la policia turca va entrar a la mesquita per robar el cos del cantant i el van traslladar en silenci als afores de la ciutat.

The post Grup Yorum, morir de fam o cantar appeared first on VilaWeb.

Ja n’hi ha prou: la lleialtat a un deslleial només és submissió

El president de la Generalitat Valenciana va esclatar ahir davant la darrera cacicada del govern espanyol: ‘Lleialtat no és submissió’, va dir el cap del Consell, que va denunciar l’actitud de Pedro Sánchez i Salvador Illa d’una manera ben gràfica. Puig va brandar, com podeu veure a la fotografia que acompanya aquest article, el dossier que el Consell havia elaborat per a justificar el pas de tot el País Valencià a la primera fase del desconfinament i va explicar que tenia 232 pàgines, que havien estat elaborades amb el màxim detall i seguint les instruccions que prèviament els havien enviat del govern espanyol. I després es va queixar amargament que la resposta a aquestes 232 pàgines que tanta feina havien portat havia estat només de nou paraules, no cap full de paper ni cap document que ni de lluny s’hi puga comparar: nou paraules i prou. En vista d’això, Puig, amb tota la raó, va dir que aquestes decisions tan transcendentals sempre s’han d’adoptar ‘des de la cultura escrita i no des de la cultural oral’, va reclamar transparència i va afirmar tenir la sensació que ‘a meitat del partit ens han canviat les regles del joc’ perquè, altrament, no es pot entendre per què Sánchez havia pres la decisió que ha pres. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Malgrat això, el president encara va insistir, en tot moment, en la lleialtat de la Generalitat Valenciana al govern espanyol i, contradictòriament, encara es va declarar conforme amb algunes de les mesures que en definitiva ens han dut on som, com ara la usurpació de les competències de les Generalitats i la creació del famós comandament únic a la Moncloa. Tot i que és evident que per això plora la criatura. Perquè el govern espanyol es pot permetre de despatxar displicentment amb nou paraules tota la feina i tots els esforços de la Generalitat Valenciana, o de la de Catalunya o del Govern de les Illes Balears, precisament perquè les nostres institucions han acceptat el marc de submissió ordenat, de manera dubtosament constitucional, per la Moncloa. Com explicava en aquesta entrevista publicada a VilaWeb fa sis dies el professor de dret Andrés Boix, la responsabilitat del desastre actual és sobretot del govern espanyol però també ‘d’una majoria parlamentària molt àmplia que li ha anat prorrogant la declaració sense exigir-li res a canvi. En el cas dels partits catalans, valencians o bascos, per exemple, ni tan sols un marge més ampli de competències’.

Serà molt difícil de trobar cap prova més gràfica de deslleialtat institucional que la imatge del president Puig brandant l’informe respost amb nou paraules insultants. Ara: quant temps més caldrà que passe, quantes morts més, quants desastres econòmics més, abans que els nostres governs i els nostres polítics es decidesquen a abandonar la trampa de la lleialtat? La Generalitat de Catalunya, és un altre exemple, ha anat marcant el camí al govern espanyol, com és evident. Sánchez ha acabat fent tard i malament tot allò que li ha dit el president Torra –no tot, perquè les competències no les tornaran si poden i la renda garantida universal no la farà mai un govern tan de dretes com el que hi ha ara a la Moncloa. Però pel camí s’han perdut dies i setmanes que han causat mort i dolor a la nostra societat. Fer de ‘reserva de la raó i la sensatesa’ a l’estat espanyol és el paper que haurien d’assumir els nostres governs? O s’haurien de preocupar de defensar-nos, en primer lloc, a nosaltres els ciutadans, del despropòsit continu que ens arriba de Madrid?

Al cap de deu anys Madrid és la ‘capital total’

Durant aquests anys del procés s’han escrit un munt de llibres i més d’una vegada he explicat que per a mi el més important de tots el va escriure Germà Bel: Espanya, capital París. Potser perquè és un llibre molt tècnic no ha tingut el ressò que mereix. Però enlloc com allí no hi trobareu explicat tot això que passa i passarà –i alerta que es va publicar el 2010, ja fa deu anys. Hi ha un moment que Bel fa prediccions, amb molta prudència, i explica que la recentralizació i la uniformització s’imposaran en un estat que cada vegada és més Madrid i menys la resta. I es demana si el resultat d’això serà ‘un país [Espanya] en el qual molts no ens sentiríem reconeguts’ –recordem, per a entendre la frase, que ell havia estat un destacat diputat del PSC.

Doncs mireu: al cap de deu anys, ací tenim eixe país que Bel profetitzava amb tant d’encert. Un país militaritzat, obsessionat pel control irracional de la població, on el govern es pensa que pot manar sense límits, deslleial amb la resta d’administracions, políticament irritat i nacionalista espanyol com mai. Germà Bel ja ens explicava fa deu anys que la conversió de Madrid en ‘capital total’ no era reconduïble i que això ens abocaria a un estat on els objectius administratius i polítics de Madrid –de la cort, si em permeteu de dir-ho així– serien considerats molt més importants i decisius fins i tot que la influència que poguessen tenir les decisions adoptades sobre el conjunt de la població. En aquell llibre Bel es referia a les infrastructures de transport però estic segur que convindrà amb mi que ara això ja es veu fins i tot en les decisions sanitàries. Per desgràcia.

Però això no ha de fer ser així per força

Una última reflexió: això no ha de ser així per força. No han de ser forçosament així les coses que denuncien Andrés Boix i Germà Bel, vull dir. És veritat que finalment els tres partits independentistes han votat contra l’estat d’alarma. Però Compromís encara no. I evidentment el PSPV i el seu president ni ho han fet ni ho faran mai, malgrat la irritació justificada per la manera com els tracten, tot i que cal reconèixer que publicant l’informe ahir empenyen l’executiu espanyol contra les cordes. Ara, el fet més impressionant és veure la Generalitat de Catalunya lluitant per recuperar competències autonòmiques i acomodant-se com pot a la nova situació, venint com venim de la lluita per una república independent i la proclamació de la independència.

I què cal fer? Doncs a mi em sembla que hi ha dues coses imprescindibles. La primera, deixar de ser lleials ara mateix, al nord i al sud de la Sénia, amb qui no ho és; ja n’hi ha prou d’aquesta cançoneta. Sembla que tothom tinga por de provocar un conflicte amb Sánchez i això és una cosa que li permet de fer tot allò que li plaga, per més destrellatat i perjudicial que siga. Doncs atureu-lo. Aturem-lo d’una vegada abans no siga massa tard.

I la segona cosa imprescindible, més i tot, és recuperar les bases ideològiques i el discurs sobre els quals vam emprendre el camí de la independència. Hem de deixar d’impressionar-nos per qualsevol acusació dels altres, hem de deixar de sentir-nos intimidats per qualsevol opinió que ens acuse de qualsevol cosa, hem de deixar de pensar que hem de justificar cada pas que fem perquè ens entenguen o que val més no fer-lo. I per a atènyer això i sostenir-ho és imprescindible deixar de diluir de la manera com diluïm el cos ideològic que ha fet fort aquest país i la nostra gent. Cal tornar a ser directes, contundents i conseqüents amb l’objectiu de la independència, al nord i al sud de la Sénia, i amb les raons que ens impulsen a entendre que aquest és el camí més sensat per a poder viure, com a societat, d’una manera decent. I cal tancar així, d’una vegada, aquest període de desorientació i rebaixes constants, de submissió, en què van entrar els nostres polítics l’endemà de la declaració del 27 d’octubre. Amb ells, si és que encara es veuen amb cor de fer-ho, o contra ells si cal que siga així. Que ara ja és massa, la vida de les persones i tot, allò que hi ha en joc.

The post Ja n’hi ha prou: la lleialtat a un deslleial només és submissió appeared first on VilaWeb.

A favor del triatge

Sé el cas cert d’un conegut que es va encomanar de Covid-19 i la cosa se li va complicar prou perquè hagués d’anar a fer cua a l’UCI. En aquell indret, desemparadament sol, i potser ja més allà que no aquí, va sentir que el responsable mèdic corresponent es mirava la seva fitxa, en demanava l’edat i, sense donar-se marge de dubte, li indicava la porta de sortida. Però un altre de l’equip va dir que el coneixia, que era una persona dinàmica i rellevant en el cercle social i cultural de l’indret i que era físicament fort perquè, tot i l’edat, no deixava de practicar activitat esportiva exigent. I llavors el metge en va ordenar l’ingrés. En un tres i no res el conegut va ser objecte de triatge i retriatge, i l’atzar que l’atengués algú que va saber qui era li va salvar la vida. Literalment. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segur que, després del primer pic de la pandèmia, qui més qui menys deu poder explicar casos viscuts com aquest, malauradament massa dels altres sense final feliç. Abans, no havien estat pas pocs els metges que, quan es van veure venir la patacada, van advertir que no hi hauria prou llits ni prou respiradors ni prou mans per a atendre tots els pacients crítics, i que, si no s’hi posava remei, caldria triar qui seria atès i qui no. I aquest sol advertiment va posar el terme ‘triatge’ a l’ordre del dia. I va fer que sortissin recursos de sota les pedres per a multiplicar els llits, per a incorporar personal ja retirat o en formació i per a posar enginy i talent a inventar màquines capaces de fer respirar el que fos. Calia fer possibles i impossibles per no haver d’escollir quin entre dos pacients es miraria de salvar i quin altre es deixaria a la seva sort.

I presentada en aquests termes no crec que la situació doni gaire més de si. Però emmascara un debat que, més enllà de l’emergència sanitària actual, caldria mantenir amb serenitat. I és que el triatge en moments crítics és inevitable. I que d’alguna manera l’exigim, i encara en voldríem més i millor. Triem en tot i a cada instant entre diverses opcions la que ens sembla que és més oportuna i pertinent, i sospesem la tria alhora des d’una perspectiva de benestar subjectiu i d’interès col·lectiu, fent-hi consideracions econòmiques i morals, mirant de discernir quina de les opcions aporta més beneficis per a poder-la escollir.

Doncs també així quan ens debatem amb una malaltia, de vegades entre la vida i la mort. Qualsevol sistema sanitari s’estructura sobre el triatge: els recursos no són il·limitats i per força cal decidir invertir-ne més en el cistell de la prevenció d’aquella patologia o en el cistell del tractament d’aquella altra perquè es considera més beneficiós socialment fer-ho d’aquesta manera que no d’aquella. O, en tot un altre nivell, dictar les voluntats anticipades té també l’efecte de facilitar el triatge als professionals i els familiars que han de prendre decisions límit en el context més fatal.

Caldria no estigmatitzar el triatge perquè no és, en si mateix, el problema. El drama, en tot cas, ve quan, lluny de poder sospesar què serà finalment millor per a aquell pacient, cal condemnar-lo només perquè no hi ha els recursos suficients per a donar-li l’oportunitat de tenir una altra oportunitat.

The post A favor del triatge appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CCXXV): Cant l’ànima, l’alè vital

Voldria viure en el coratge de tots els instants. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Voldria escriure amb aquesta vibració vitenca que hi ha en l’aire i en l’espai tot el temps.

Voldria escoltar l’espai respirar.

Voldria escoltar la respiració esdevenir espai.

Voldria exorcitzar la mort sempre seguit.

Temps de pandèmia, temps d’enterradors dels matisos, temps dels petrificadors de les carícies, temps dels prohibidors de la ironia, temps dels apagadors de la màgia dels sentits, del verb, del gust, de l’existència.

Perdut dins el bosc, enrevoltat d’aquella acròpolis de columnes dels pins, amarat de les aromes mesclades dels romanins i les mates, l’humus i les estepes, del refilar de tota l’ocelleria musical del capvespre, sense cap orientació per seguir, m’he posat a cantar amb tota l’ànima.

La multiplicitat de la veu, la seva amplària, els seus accents, la seva profunditat, els seus tactes, la seva lentitud senzilla i la seva rapidesa fulgurant, han convertit aquell palau de la natura en una explosió de contactes, en un diàleg commovedor amb els mots i les coses, en un intercanvi, en una conversació, en una transmutació, en una manera de viure intensament fins al final.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La dinàmica del cant m’ha obert de pinte en ample el paisatge i sense témer-me’n, quasi sense voler, he trobat el camí de la sortida, el camí de ca nostra.

Això ha estat com una neteja, com el prodigi d’una neteja més necessària que mai en un temps d’un bombardeig d’informacions malanades plenes de confusió entre realitat i ficció, entre el ver i el fals; un temps en què cal sedassar més que mai la mescladissa de la brutor a gavadals arreu arreu i l’or a grams amagat en els llocs més recòndits; un temps en què la sensació desapareix dels cossos humans expropiats d’ells mateixos; un temps en què la ignorància que engendra violència senyoreja a voler; un temps en què cal saber parlar i establir bons contactes amb l’altre per enfora que estigui, per enfora que sembli.

És el temps de ser un poc absolut, de practicar la intimitat radical tan oblidada, tan feta malbé, tan creactiva, tan guaridora.

Pensar sense accessoris amb una concentració mental permanent, un remugar interior incessant i una activitat d’escolta vivíssima perquè l’orella recordi allò que l’ull no veu.

No quedar mai a la superfície del cos, fugir dels clixés, la pell no és el més fondo si verificam la poca utilització que feim de la nostra còrpora amb els seus mil i un sentits en repercussió els uns amb els altres: saber escoltar, saber veure, saber assaborir, saber tocar, saber connectar, saber ensumar, saber respirar…

Mestre Empèdocles ho deia ben clar: ‘La sang que banya el cor és pensada.’

Un temps en què cal aprendre un art de viure en cada instant.

Per què passam al costat del més pròxim i no ho veim?

Per què el que tenc més a prop és el més estranger?

Caldria que fes una ascesi del pròxim ara que m’obliguen a la distància per raons de salut?

Nosaltres no estam en l’evidència del que és més evident, estam en una altra cosa, en una altra època, en la impossibilitat de posar-nos d’acord sobre el que hi ha allà mateix, davant nosaltres en aquest moment.

Per què ens barren el més fàcil, el que no és quasi res?

Plou, plou aigua de clauet, aquest renou de l’aigua sobre la terra mesclada amb les mans de Friedrich Gulda que teixeixen la Sonata núm. 8 en A menor, K 310 en un Steinway em fa molt de bé.

Ho tenc clar: cal que m’ocupi amb urgència del que em succeeix en l’instant mateix.

Un exercici constant contra la por, contra la servitud.

El perfum voluptuós que amollen els bacteris que hi ha dins els terrossos banyats m’ajuda a respirar més bé.

Escolteu ací Biel Mesquida recitant el Closcadelletra (CCXXV)

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2020/05/CorCloscadelletra-mcCCXXV-online-audio-converter.com_.mp3

The post Closcadelletra (CCXXV): Cant l’ànima, l’alè vital appeared first on VilaWeb.

El coronavirus: una nova pesta que acorrala els indígenes de l’Amazònia

La història es repeteix per als indígenes de l’Amazònia. Si abans va ser la verola, la grip o el xarampió, ara els habitants ancestrals del pulmó verd del planeta s’enfronten al coronavirus novament desprotegits i vulnerables, però aquesta vegada han decidit de no morir en silenci. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘El nostre poble es mor, això és devastador’, ha lamentat el patriarca tradicional de l’ètnia kokama, Edney Samias, que ha exposat del perill d’un genocidi si no es reben ajudes urgents per a frenar l’avanç del virus. Tot i que n’havien estat advertits repetidament i ja s’havien aïllat als seus territoris, la pandèmia els ha arribat igualment. Ja són quaranta els indígenes morts i 679 els contagiats a l’Amazònia, segons el registre de la Coordinadora d’Organitzacions Indígenes de la Conca Amazònica (COICA). Les dramàtiques conseqüències afloren implacables a la triple frontera del Brasil, Colòmbia i el Perú sobre el riu Amazones. A cada costat es repeteix el mateix crit desesperat d’auxili. En aquesta remota regió de selva, les fronteres són un exercici d’imaginació. El control migratori és gairebé nul, i amb aquesta facilitat el virus s’ha estès a tres bandes.

Samias, de trenta-vuit anys, viu a Tabatinga, la ciutat del Brasil fronterera amb Colòmbia i el Perú. És part de l’estat d’Amazones, on viuen més d’indígenes del Brasil (168.700, segons l’últim cens de 2010) i una de les regions més afectades per la Covid-19, que fins dijous registrava més de 800 morts i més de 10.000 casos. Al costat de tres líders kokama més, Samias va signar un comunicat divulgat recentment per l’Articulació dels Pobles Indígenes del Brasil (APIB) en què van denunciar el ‘racisme institucional’ de les autoritats brasileres, que van acusar de ‘negligència i omissió’, perquè considerava insuficients les seves accions.

L’actor indígena Antonio Bolívar, en la foto amb l’antic president de Colòmbia Juan Manuel Santos, ha estat un dels morts per la Covid-19.

Quarantena poc efectiva

‘Estem afligits i desesperats’, han dit els líders kokama, que han assenyalat que les dificultats del seu poble per a seguir l’aïllament social resideixen en la naturalesa de la regió, ‘fronterera amb gran mobilitat terrestre i fluvial’. Van ser els primers a confirmar un cas de coronavirus en un indígena brasiler, després del contagi d’una jove de vint anys el 25 de març passat. Ara, segons l’últim butlletí de la Secretària Especial de Salut Indígena del Ministeri de Salut del gegant sud-americà (que posseeix aproximadament dos terços de la superfície amazònica), ja s’han registrat 163 casos i si més no 12 morts entre les comunitats indígenes.

La majoria es concentren al districte sanitari especial indígena Alt Riu Solimoes, la seu del qual és Tabatinga. Amb 75 contagis i 7 morts, està per sobre dels altres 34 districtes que integren el sistema de salut indígena brasiler. A això s’hi afegeix la deficiència hospitalària, atès que a l’Amazones brasiler només té llits de cures intensives (UCI) la capital, Manaus, a quatre dies de navegació per riu de Tabatinga, però fa dies que ja s’han saturat, mentre el nombre de morts també ha posat el sistema funerari a la vora del col·lapse. Algunes llogarets indígenes gaudeixen de llocs de salut molt bàsics i rudimentaris, però el coronavirus requereix hospitals de campanya perquè ‘arribar a Manaus és molt difícil’, va explicar Samias.

Aquesta adversitat s’afegeix a la incapacitat dels centres sanitaris de passar informació als indígenes, no sols per la barrera idiomàtica, sinó també per la demora en la comunicació. ‘El meu pare està internat per Covid-19 i el seu pronòstic ha empitjorat, però estem sense notícies, tot esperant un nou butlletí mèdic que arriba cada dia a les onze del matí’, va relatar el patriarca.

Sala amb pacients de la Covid-19 a Iquitos (Perú). Foto: Ginebra Peña.

Sense departament de cures intensives

A Tabatinga n’hi ha prou de travessar un carrer per passar a Leticia, la capital de l’Amazones colombià, un departament sense unitats de cures intensives (UCI) per a adults, on el coronavirus ha afectat 418 persones en vint dies.

‘N’hi ha que no tenen ni per a prendre res per al mal de cap o la febre. Si a Leticia no s’hi ha respost de manera eficient, no m’imagino les dificultats que hi ha als corregiments [masos]’, diu el coordinador de la Comissió Tècnica Indígena, Omar Cubeo.

Les alarmes també s’han encès als masos indígenes de l’Amazònia colombiana, als quals només es pot arribar navegant durant hores per cabalosos rius o en avioneta. En alguns només existeix, amb sort, un petit lloc d’atenció de salut. ‘Els metges tampoc no volen anar a Leticia per la situació tan precària, no tenim com atendre l’emergència’, ha dit la comissionada nacional de Comunicació dels Pobles Indígenes de la Macroamazònia, Nely Kuiro. A Leticia fins i tot hi van renunciar una vintena de metges perquè no tenien prou protecció.

Fa vuit dies a Cubeo li van practicar una prova de descart de coronavirus a casa, i de llavors ençà espera els resultats de l’examen sense que cap autoritat sanitària vigili el cas. ‘Fins al moment no he sabut res dels resultats. Ningú no s’ha acostat a fer una avaluació del meu cas’, ha denunciat el líder indígena, que presenta notables símptomes de malaltia respiratòria.

Les proves d’aquestes regions són enviades a Bogotà per avió, però com que els aeroports són tancats, no es poden enviar diàriament. ‘Les xifres es van disparar d’un dia a l’altre. Leticia té un hospital molt petit i les proves no semblen servir de gaire: quan es donen els resultats d’una ja han passat vint dies o un mes’, ha afegit.

Creix la preocupació

La ràpida propagació del virus és un afer crític per a l’Amazònia colombiana perquè es tracta d’un departament amb poca població, pròxima als 80.000 habitants. ‘Estem realment preocupats. La pandèmia ha fet veure la realitat i l’abandonament dels pobles indígenes amazònics. És una discriminació envers la nostra població’, afirma el coordinador general de l’Organització Nacional dels Pobles Indígenes de l’Amazònia Colombiana (OPIAC), Julio López. També preocupa que encara es permeti el trànsit d’embarcacions provinents del Brasil, des d’on pensen que s’han importat gran part dels contagis. Per l’OPIAC, l’única manera d’evitar el contagi és aplicar un aïllament total, com van fer alguns dirigents amb les seves comunitats, ‘però ha estat molt complicat per a les poblacions indígenes que s’han de coordinar amb les autoritats nacionals’, ha assenyalat López .

A l’altre costat del riu, a la riba peruana, a la regió de Loreto, la més extensa, hi viuen més de 100.000 indígenes i és una de les més impactades per la Covid-19. Fins dijous hi havia 67 morts i 1.666 contagiats. Per això l’Associació Interètnica de la Selva Peruana (Aidesep), l’organització indígena més gran a escala nacional, va denunciar l’estat peruà al sistema de les Nacions Unides per ‘perill d’etnocidi’.

‘No tenim on anar. Fem una crida perquè ens enviïn metges’, reclama amb desesperació Francisco Hernández Cayetano, president de la Federació de Comunitats Indígenes Ticuna i Yagua del Baix Amazones (Fecotyba), que habiten a la triple frontera.

El coronavirus s’ha acarnissat particularment amb els ticuna, un poble el territori ancestral que va quedar partit entre els tres països. En la part peruana, a la comunitat de Bellavista-Callarú, han mort cinc persones en només tres dies, dos de confirmats per Covid-19 i els altres tres amb símptomes molt similars. ‘Estaven amb febre, tos seca i dificultat a l’hora de respirar. La preocupació és gran perquè en aquesta comunitat viuen 3.000 persones’, ha explicat Hernández Cayetano, que fa dues setmanes va advertir del risc quan es van confirmar els dos primers casos al costat peruà de la triple frontera, concretament a Santa Rosa.

Per Jorge Pérez, president de l’Organització de Pobles Indígenes de l’Orient (ORPIO) del Perú, la manca de proves ràpides per a determinar la causa de les morts ‘posa de manifest l’absència d’una assistència mèdica adequada a la frontera’. ‘Fins a la data no hi ha presència mèdica adequada per a sostenir la vida dels contagiats. Ha d’arribar amb molta rapidesa a les zones més allunyades, on hi ha morts sospitoses de coronavirus perquè la falta d’informació genera molta inquietud i malestar’, diu Pérez.

Manaus rep cinc cents taüts per enterrar els morts de Covid-19. Foto: Raphael Alves.

Contagiats per ajudes estatals

A frontera peruana creix la sospita que el contagi es va produir precisament a Santa Rosa, localitat situada en una illa al mig del riu Amazones davant Leticia i Tabatinga, per cobrar al banc el bo de 380 sols (uns 110 dòlars) que el govern ha lliurat durant la quarantena a les llars més vulnerables. Els ajuts socials de l’estat s’han tornat així en una amenaça per a la població indígena del Perú. A més de les files als bancs, un altre potencial vector de la malaltia és el repartiment de cistelles d’aliments bàsics.

Això va passar a Pucacuro, una comunitat achuar prop de la frontera del Perú amb l’Equador, on hi ha hagut nadius que han presentat símptomes de Covid-19 després d’haver repartit els aliments una comitiva amb diversos integrants contagiats. Entre els infectats hi havia el batlle, que va insistir a repartir ell mateix els aliments casa per casa sota l’argument que només tenia una ‘simple grip’, segons que va reportar el cap de la comunitat, Emerson Mucushua. Algunes comunitats veïnes li van negar l’entrada.

La comitiva va arribar d’Iquitos, la capital de Loreto. La ciutat més gran de l’Amazònia peruana és un dels escenaris més tràgics del coronavirus al Perú, amb els seus dos hospitals completament col·lapsats. Diversos pacients s’han mort mentre esperaven asseguts a ser atesos. Precisament allí hi ha 400 indígenes atrapats d’ençà que es va decretar la quarantena, impedits de tornar a les seves comunitats, i durant aquest temps si més no tres, de l’ètnia matsé, van acabar també infectats pel virus, segons que relata Pérez.

Les amenaces culturals

Segons l’antropòloga i demògrafa Marta Azevedo, investigadora de la Universitat de Campinas, del Brasil, el ‘desafiament és molt gran’ entre les comunitats indígenes perquè ‘hi ha una sèrie de qüestions culturals que seran molt difícils de superar’. Així, ‘el simple fet d’usar la màscara o de separar un malalt de la resta de la comunitat és molt complicat d’acceptar en moltes cultures’, ha assenyalat Azevedo.

Sentint-se desemparats i considerant que els seus precs als governs nacionals no s’escolten, els indígenes amazònics han fet una crida d’auxili a la comunitat internacional per a reunir ajuda econòmica i reivindicar els seus drets. La COICA, que representa els nadius dels nou països de la conca amazònica, dimecres va llançar una campanya per a un fons d’emergència on espera reunir tres milions de dòlars per a medicaments, aliments, protecció i seguretat. Apel·lar a la solidaritat internacional, així doncs, és l’últim recurs per als tres milions d’indígenes que habiten l’Amazònia, on el coronavirus s’uneix a les altres amenaces persistents de ja fa anys com ara la contaminació, la invasió de terres i la tala il·legal.

The post El coronavirus: una nova pesta que acorrala els indígenes de l’Amazònia appeared first on VilaWeb.

Mosquito Alert avisa que comença la temporada de mosquit tigre però recorda que no transmet el coronavirus

Els impulsors de l’aplicació Mosquito Alert avisen que amb el maig arriba la temporada de mosquit tigre, que enguany coincideix amb la pandèmia de coronavirus. Tot i això, recorden que tot i que l’espècie és capaç de transmetre 22 tipus diferents de virus no poden fer-ho amb la covid-19. A més, també expliquen que amb l’aturada del turisme a l’estiu es pot frenar els casos importats de dengue, zika, chikungunya i reduir-ne els contagi autòctons en persones que no han viatjat a països on aquestes afeccions són endèmiques. Aquesta aplicació permet enviar fotografies dels insectes i de punts amb aigua estancada on solen dipositar els ous. Recull la posició GPS de l’insecte i altres dades, que són processades per experts. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A més, alerten que enguany preveuen que arribi a part del territori de l’estat espanyol l”aedes japonicus’, un mosquit d’origen asiàtic que es va detectar el 2018 a través de l’app. El 2019 se’n va rebre 10 fotografies . També assenyalen que cal seguir atents a la possible arribada d’ ‘Aedes aegypti’, el mosquit de la febre groga originari d’Àfrica, que va arribar a les Canàries el 2017, si bé es va poder eliminar gràcies a la gestió local que se’n va fer.

 

 

The post Mosquito Alert avisa que comença la temporada de mosquit tigre però recorda que no transmet el coronavirus appeared first on VilaWeb.

[DOCUMENT] Ximo Puig posa Sánchez contra les cordes publicant l’informe oficial sobre el desconfinament

La Generalitat Valenciana, tal i com havia anunciat el president Puig, aquest migdia, ha penjat a la web el contingut íntegre de l’informe sobre el desconfinament. Ximo Puig s’ha queixat que aquest treball haja estat respost només ‘amb nou paraules’, ha dit creu que ‘les regles de joc s’han canviat a mig partit’ i ha exigit transparència i que les decisions es puguen contrastar, motiu que l’ha portat a penjar el document, considerat fins ara com a confidencial. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El govern valencià posa així contra les cordes el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que ha considerat que ni tan sols calia justificar per quin motiu i en base a quines dades s’ha adoptat la decisió de deixar catorze àrees sanitàries, entre les quals les principals ciutats del país, dins la Fase 0 del desconfinament.

L’informe complet el podeu llegir a continuació. (Si per algun motiu no us apareix en pantalla també el podeu trobar ací).

 

En la conferència de premsa d’aquest migdia el president ha mostrat en públic l’informe, recalcant que ocupa 234 pàgines. Puig ha dit que contra aquest esforç d’objectivitat i dades fet per la Generalitat el govern espanyol ha reaccionat només amb ‘nou paraules i sense enviar cap paper’. Puig ha afirmat en aquest sentit que la cogovernança exigeix transparència i dades objectives, que no han existit en aquest cas i ho ha reblat amb un avís a Pedro Sánchez: ‘Lleialtat no és submissió’.

Ximo Puig expressa a Sánchez la indignació valenciana: ‘Lleialtat no és submissió’

The post [DOCUMENT] Ximo Puig posa Sánchez contra les cordes publicant l’informe oficial sobre el desconfinament appeared first on VilaWeb.

Von der Leyen amenaça Alemanya amb un expedient: ‘El TJUE sempre té l’última paraula’

La Comissió Europea (CE) es planteja obrir un expedient d’infracció contra Alemanya després que el Tribunal Constitucional germànic considerés que les decisions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no són ‘obligatòries’ arran d’una sentència en la qual ha declarat parcialment inconstitucional la compra de deute públic que el Banc Central Europeu (BCE) va començar el 2015. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En un comunicat, Von der Leyen assegura que estan analitzant ‘al detall’ la decisió del Constitucional i recorda que la tasca de la Comissió Europea és ‘salvaguardar el correcte funcionament’ del sistema de l’euro i el sistema legal de la UE.

A més, la presidenta assenyala que la Comissió defensa tres principis ‘bàsics’: que la política monetària de la UE és de competència exclusiva, que el dret de la UE té primacia sobre el dret nacional i que les sentències del TJUE són vinculants per a tots els tribunals nacionals.

‘La UE és una comunitat de valors i de dret que ha de ser defensada en tot moment. Això és el que ens manté units. Això és el que defensem’, conclou el comunicat.

La sentència del Tribunal Constitucional d’Alemanya

En una sentència de dimarts, el Tribunal Constitucional d’Alemanya va declarar que les compres de deute públic del BCE començades el 2015 són parcialment inconstitucionals perquè ni el govern ni el parlament alemany van revisar les decisions de la institució.

El tribunal va donar tres mesos a la institució per justificar la proporcionalitat del programa i va instar el Bundesbank a de deixar de comprar deute públic a través del BCE si la institució no pot justificar la necessitat d’aquestes compres. Sobre aquesta qüestió, els jutges alemanys van contradir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que el 2018 va opinar el contrari i va avalar el programa.

La decisió del tribunal no influeix els programes de compres de l’organisme que presideix Christine Lagarde en el marc de la crisi pel coronavirus.

The post Von der Leyen amenaça Alemanya amb un expedient: ‘El TJUE sempre té l’última paraula’ appeared first on VilaWeb.

Cañizares se salta l’estat d’alarma i mostra la Mare de Déu dels Desemparats a una concentració de fidels

La Basílica de València ha mostrat avui la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat, a un grup de feligresos que s’havien reunit a la plaça de la Verge. L’arquebisbat, que encapçala Antonio Cañizares, ha assegurat que no s’ha incomplert cap mesura de seguretat i ha afirmat que no ha convocat als fidels. Però en imatges publicades per les xarxes es pot veure com els congregats no respecten les mesures de distanciament social i agents de la policia espanyol els avisen fent servir altaveus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El cardenal Cañizares seguro que vota a los de #GraciasAbascal ,el mismo partido que pregona que con ellos el coronavirus hubiera sido diferente pic.twitter.com/ytokaGauNA

— ovetus ✈ (@ovetus09) May 10, 2020

El regidor de Protecció Ciutadana, Aaron Cano, ha criticat l’acció de l’arquebisbat perquè ha generat ‘un punt de concentració de persones’ en plena pandèmia pel coronavirus 2019. Cal esmentar que València és una de les zones del País Valencià que demà no avançarà cap a la fase 1 de desconfinament.

Cano ha assenyalat que el fet que sigui la festivitat de la patrona no és excusa perquè es produeixin aglomeracions. En aquest sentit, ha anunciat que ha reportat els fets a la delegació del govern espanyol, que ha confirmat que investigarà si l’arquebisbat s’ha saltat les restriccions de l’estat d’alarma.

#FuerzaContraCovid y los que son peor que el #COVID19

El cardenal Cañizares se salta el estado de alarma y abre la basílica de la Virgen de los Desamparados. pic.twitter.com/7FEZeFk9jh

— CredoForRevolution🔻 (@ForRevolucion) May 10, 2020

 

The post Cañizares se salta l’estat d’alarma i mostra la Mare de Déu dels Desemparats a una concentració de fidels appeared first on VilaWeb.

Pàgines