Vilaweb.cat

Òmnium Cultural reuneix exili i presó a Elna en el 60è aniversari de l’entitat

Òmnium Cultural celebra avui un gran acte a Elna (Rosselló) per commemorar els seixanta anys de l’entitat. Serà un acte poètic i històric que aplegarà els presos polítics indultats i els exiliats amb la voluntat d’enfortir el sentiment de pertinença col·lectiva i amb el convenciment de la legitimitat del procés independentista.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquestes darreres setmanes el president de l’entitat, Jordi Cuixart, ha insistit que el sobiranisme ha de traçar una estratègia, d’una manera conjunta i compartida. També ha recordat que Òmnium continuaria pressionant tots els partits polítics. “Perquè escoltin la veu de la ciutadania”, ha dit.

Dijous, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont confirmaven que hi assistirien, una setmana després d’haver-se retrobat a la Casa de la República, a Waterloo. També hi haurà Carme Forcadell, Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Sànchez. De la resta d’exiliats, també hi seran els consellers Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig.

Així mateix, hi assistirà la presidenta del parlament, Laura Borràs; el vice-president del govern, Jordi Puigneró; el president de Junts al parlament, Albert Batet; la vice-presidenta primera de la cambra, Alba Vergés; la portaveu adjunta del grup parlamentari d’ERC, Meritxell Serret; i els diputats Elsa Artadi, Cristina Casol, Francesc de Dalmases, Jenn Díaz, Glòria Freixa, Josep Rius i Ruben Wagensberg. Per part de la CUP, hi aniran els diputats al parlament Dolors Sabater, Eulàlia Reguant, Carles Riera i Montserrat Vinyets, a més del diputat al congrés espanyol Albert Botran.

Sis dècades de l’entitat en una exposició

L’11 de juliol, quan s’esqueia el seixantè aniversari de la fundació de l’entitat, es va inaugurar una exposició als Jardins del Palau Robert, a Barcelona, que repassa la història d’Òmnium. S’hi mostren alguns esdeveniments històrics, com ara la manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la sentència de l’estatut, la consulta del 9 de novembre de 2014, els fets del 20 de setembre de 2017 i la declaració d’independència de l’octubre del mateix any.

The post Òmnium Cultural reuneix exili i presó a Elna en el 60è aniversari de l’entitat appeared first on VilaWeb.

Els superpoders de l’escriure

Fa dies que m’arriben senyals dels superpoders de l’escriure. N’he de dir, en vull dir, així: superpoders. Els enumeraré abans d’entrar en matèria perquè l’escriure, com el llegir, és un camí, i per entendre el lloc on arribes has de saber per on has passat. 

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Primera parada. Arran de la Fira del llibre únic que van organitzar Comanegra i una desena d’editorials més, em vaig interessar per la història de Laëtitia Perrais que va escriure Ivan Jablonka, però em vaig estimar més veure’n primer la sèrie. Sempre que ho faig al revés, que començo pel llibre, després la pel·lícula o la sèrie em deceben, perquè m’ho he imaginat tot d’una altra manera, perquè s’han deixat coses que em semblaven importants, perquè hi han afegit coses per fer la trama “més atractiva per al gran públic”, perquè no sempre és veritat que les imatges diguin més que les paraules, vés a saber. El cas és que amb el llibre de Jablonka vaig voler fer-ho al revés, i va ser un encert. La sèrie, amb sis capítols, t’explica què va passar amb la Laëtitia i és veritat que es basa en el llibre i que no inventa ni tergiversa ni maquilla res, el material era delicadíssim i tothom va anar amb peus de plom, però el llibre, Laëtitia o la fi dels homes, t’explica i reflexiona sobre la segona part del títol, sobre tot el que va anar malament en la vida de les bessones Perrais, tota la violència que van viure des que van néixer, tot el drama social que hi ha rere els abusos i els maltractaments, com afecten no solament a qui els pateixen en carn pròpia sinó, sobretot, les criatures que els veuen i els viuen com l’única forma de vida possible perquè no n’han conegut cap altra. El llibre de Jablonka va ser el primer senyal dels superpoders de l’escriure: l’autor, sense recrear-s’hi, sense fer més drama del que hi havia, sense caure cap moment en la sensibleria ni el lament buit, fa la feina de reconstruir com era la Laëtitia, i sa germana Jessica (un “personatge” tristament fascinant i literalment corprenedor), com era malgrat tot, i ho fa amb l’escriure, recollint tots els pedaços que en troba i cosint-los amb el fil de la literatura. Arribes a veure els pocs moments que les bessones van ser felices juntes, si això no són superpoders…

Segona parada. A casa hem vist totes les pel·lícules de Harry Potter entre finals de l’hivern i finals de la primavera. Cada cap de setmana que podíem, una. Una de les filles n’està fascinada. I quan vam acabar de veure-les totes i jo ja tirava la tovallola convençuda que ara ja sí que no el llegiria mai, la veig que n’agafa el primer volum i s’hi posa. Vaig ser prudent, no vaig dir res, no vaig comentar-ho ni celebrar-ho, vaig fer com si res fins que crec que l’endemà, quan n’havia llegit una seixantena de pàgines, va venir la frase: “Mama, és millor el llibre, hi ha molts més detalls i et pots imaginar tu sola més coses.” Aplaudint per dins, li vaig donar la raó tan continguda com vaig poder, que ja trepitgem els terrenys pantanosos de la pre-adolescència i sovint tot penja d’un fil. I se’m va reafirmar la fe en els superpoders de l’escriure. 

Tercera parada. Feia temps que em ballava pel cap de tornar a les lectures que em van impactar a l’adolescència. I sabia que si m’hi posava havia de començar per Salinger i el seu Holden Caulfield. Però no m’hi acabava de decidir fins que fa tres setmanes vaig anar al Mercat Dominical del Llibre de Sant Antoni i vaig ensopegar amb un exemplar d’El vigilant en el camp de sègol traduït per Ernest Riera i Josep M. Fonalleras i me’l vaig endur amb la clara intenció de posar-m’hi aquell diumenge mateix. Diria que el vaig llegir amb el mateix desfici que el primer cop, quan un tímid Martí Rosselló, en el seu paper de bibliotecari de Can Manent, va recomanar-me’l gairebé sense voler, amb una frase de l’estil “potser t’agrada”, desmenjadíssima, per no crear cap expectativa sobre la lectura. Quan es va morir, prematurament, el 2010, vaig saber que a la tauleta de nit en Martí hi tenia el Caulfield, que l’estava rellegint. Des de llavors que en tinc pendent la relectura. I dic que l’he llegida amb el mateix desfici, però evidentment ho he fet amb uns altres ulls, fixant-me en altres coses, però hi he trobat infinitat de coses en què fixar-me i que estic convençuda que en la primera lectura, a setze anys, no vaig saber veure. I ja ha sigut la confirmació de la meva creença pètria que l’escriure té superpoders. 

I amb tot això al sarró, o al clatell, he anat a parar a l’última novel·la de Joan Carreras, Torno a casa. Hi he anat perquè sabia que la dedicava a son pare, que va morir fa tres anys, i tenia curiositat per veure com ho havia enfocat, entomat, deixat anar, tot això, perquè és un tema pendent que jo encara sento massa fresc però que algun dia potser escriuré, i sabia que Carreras hauria triat una via que m’interessaria, podia posar-hi la mà al foc, sense haver-ne llegit ni una línia, que no hauria fet una exposició del seu dol, que seria una cosa més, diguem-ne, païda o elaborada. I ha sigut la parada definitiva, o sigui, el final de trajecte (de moment) d’aquest camí cap a la fe en els superpoders de l’escriure. Des de les primeres pàgines he tingut la mateixa sensació que deia el crític Joan Josep Isern, de no haver “llegit abans res com el que es condensa en aquestes pàgines”. “Condensa”, diu Isern, i és aquest el verb. És un llibre breu (com m’agraden els llibres breus, per favor, per favor!), condensat, que comences a llegir deixant-te portar, hi ha algú que et parla i et diu que no sap on és però que es posa a caminar per esbrinar-ho. I tu llegeixes i camines amb ell i a poc a poc, amb tons ara al·legòrics, ara fantàstics, o meditatius, o simbòlics, o poètics però, com diu Oriol Izquierdo, “sense gota d’amanerament”, vas avançant en la narració i vas entrant en aquesta mena de relat iniciàtic capgirat o, en paraules de Julià Guillamon, en aquest “homenatge magnífic” al pare escrit “sense retrets”. 

I què hi tenen a veure aquí els superpoders de l’escriure? Carreras, en 117 pàgines, es fica dins la pell de son pare, Joan Carreras i Martí (1935-2018), des del moment que li diagnostiquen un càncer fins al desenllaç inevitable, la mort, i quan dic que es fica dins la pell potser hauria de dir dins el cap, o dins el cap que somia, i no fa pas un relat minuciós dels últims dies del pare, sinó que tots dos dins aquest relat o camí oníric van avançant per tot d’imatges que no sempre sabem com interpretar però que així i tot ens atrapen o més ben dit ens van creant una mena d’ambient mentre ho llegim inevitablement d’una tirada, perquè “el llibre crea una mena de camp magnètic que sotmet el lector”, un altre cop en paraules de Guillamon. Camp magnètic. És ben bé això: vas veient els personatges que apareixen, pastors, dones d’aigua, moltes bestioles, sobretot ocells, els paisatges, el camí, i de tant en tant apareix una petita píndola, en una sola ratlla, sobre el “progrés” de la malaltia, i tornes al camí-somni i t’empeltes d’aquell aire de repàs vital i alhora de preparació per al final que vindrà, i potser no aconsegueixes interpretar-ho tot tal com ho pensava Carreras, però hi trobes la teva pròpia lectura i aconsegueixes sentir d’alguna manera aquell abisme que es deu sentir quan ets conscient que la teva mort està més anunciada que la dels altres.

I aleshores arriba aquell moment preciós en què pare i fill es troben, i el pare li demana al fill si estan tots bé, i el fill, contenint-se l’emoció, li respon amb la cuirassa de l’humor, mig fent-li una broma, i llavors el pare:

“—I què més. Va, digues, com has arribat aquí?

—Això ja ho saps: quan escric puc anar a on vulgui. Què puc fer per tu?

—Em sembla que ja ho estàs fent.”

El que està fent Carreras fill és exercir amb tota la seva esplendor i força els superpoders de l’escriure. Escrivint no és només que puguis anar on vulguis, com li diu ell al pare, no és només que puguis afegir reflexions a les imatges, com Jablonka i la seva Laëtitia, no és només que puguis fer imaginar moltes més coses a lectors com ma filla, no és només que puguis fer que el lector torni al teu llibre per trobar-hi coses diferents, com Salinger i el seu Holden immortal, escrivint pots ficar-te dins del pare, reviure amb ell els últims dies, mirar de recollir-los, d’entendre’ls, de donar-los un bastiment literari i que, en mans dels lectors, aquella condensació, aquell camp magnètic, esclati i atregui fins a fer posar la pell de gallina o entelar els ulls d’una manera tímida, subtil, però profunda, que no et fa deixar el llibre per sospirar o eixugar-te una llàgrima, sinó que et fa continuar llegint per veure fins on podeu arribar, l’autor i tu, en aquest camí o somni o relat iniciàtic capgirat o el que sigui que és Torno a casa a banda d’una importantíssima confirmació que amb l’escriure pots anar on vulguis perquè qui escriu té superpoders.

The post Els superpoders de l’escriure appeared first on VilaWeb.

Francesc Xavier Vila: “Hem de deixar reposar el terme ‘bilingüisme’ perquè ens perjudica”

Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966) és el nou secretari de Política Lingüística, que depèn del Departament de Cultura. Fins ara era director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona, un càrrec que exercia d’ençà del novembre del 2017. Vila substitueix Esther Franquesa i pilotarà el canvi de rang del càrrec: de direcció general a secretaria. L’objectiu del canvi, diu, és mostrar “la importància renovada que es vol donar a la llengua” i facilitar la transversalitat, perquè un secretari “té més capacitat d’interlocució amb els altres departaments”. El pòsit didàctic que duu Vila es nota quan parla: tranquil, il·lustratiu i matisat. Hi parlem llargament per videoconferència.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quina anàlisi crítica en feu, del mandat anterior?
—No es tracta de parlar només del mandat anterior. Cal més perspectiva. Després de segles de polítiques obertament lingüicides, el règim del 78 no és ideal però permet fer polítiques de recuperació. Hi ha hagut coses en què la majoria de la societat catalana estava d’acord. Primer, es volia que tota la població sabés català. De manera gradual però intensa. Segon, que el català fos una llengua per a tots els àmbits de comunicació. Hi havia discrepàncies: qui el volia més preponderant i qui menys. Però tothom estava d’acord que s’havia de fer servir en tot. I tercer, no volíem tancar-nos en comunitats. S’havia d’integrar la població que havia vingut de fora en el si d’una única comunitat nacional.

I què ha passat?
—Eren acords de mínims, si vols, però transversals. L’any 78, o el 83, els signava tothom. Dècades després, continuem tenint bosses de gent molt important que no sap la llengua, el català no es fa servir en tots els àmbits i hi ha símptomes de segmentació i polarització. Hi ha una part important de la població que no ha adoptat el català com una de les seves llengües. El context ha canviat, no dic que s’hagi fet tot malament. En molt poc temps vam rebre més d’1.700.000 persones i no les teníem previstes. Però no hem fet les polítiques necessàries perquè aquestes persones s’incorporin a l’ús habitual de la llengua. No hem aconseguit que tots la sàpiguen. I en alguns aspectes hem retrocedit. Perquè hi ha qui pensa que té el dret de viure ignorant el català. Hem de reconstruir consensos i objectius ambiciosos i assolibles.

Per què no ho hem aconseguit, això que dieu?
—Ben bé l’última dècada, col·lectivament hem tingut la preocupació per la llengua en un segon pla. La priorització ha estat una altra. També del punt de vista dels sectors catalanistes lingüístics. Hem estat discutint sovint sobre futuribles de què havíem de parlar però que no permetien posar damunt la taula que els reptes bàsics no els estàvem acomplint. Hi ha una altra qüestió que no és només de la direcció general, és del catalanisme lingüístic i dels moviments lligats amb la defensa de la llengua. Hem canviat marcs de discurs i d’anàlisi que sempre pivotaven lluny de la necessitat de la normalització de la llengua, de la recuperació de la llengua. I moltes vegades ens hem deixat portar cap a discussions que no beneficiaven.

Entenc que això té a veure amb el component polític del trencament del consens.
—Bé, abans de dir que s’han trencat els consensos, dic que no s’han complert els objectius sobre els consensos bàsics. Crec que aquests consensos, en el fons, continuen essent majoritaris, però ni ens en recordem. Hem assumit que pot haver-hi centenars de milers de persones a Catalunya que no entenen la llengua del país. Hem assumit que no passa res si tots els treballadors d’una empresa no entenen el català. Si replantegem de nou els discursos, podrem tornar a fer aflorar els consensos i avançar molt positivament.

Em refereixo que venim d’un cicle polític on s’han vist coses amb la llengua que no s’havien vist fins ara. Grups molt nombrosos al parlament fent servir el castellà.
—És una contradicció molt divertida que la gent s’ompli la boca amb el bilingüisme i després digui que parla castellà pels qui no assumeixen el català com a llengua pròpia. Mireu, el català és una llengua mitjana. Els catalans serem plurilingües durant un temps: haurem de saber més d’una llengua. Hem de garantir funcions exclusives per al català al seu territori. I l’ús preferent del català al parlament feia visualitzar que el català era de tothom. Potser ja sóc gran, però recordo un eslògan que deia que “el català és cosa de tots”, un consens que va funcionar molt de temps. No s’ha perdut del tot però està esmorteït. L’hauríem de recuperar.

La immersió lingüística s’ha complert?
—Si ens comparem amb els altres territoris dels Països Catalans, els resultats que obtenim a Catalunya són millors. Vol dir que som en la millor de les situacions? No, en som lluny. Una part de la població acaba amb un coneixement feble de la llengua, fins i tot amb un domini més receptiu que productiu. I hem entrat en una dinàmica que és perversa. Sovint es diu que el saben però no el fan servir. Com si l’ús de la llengua sempre s’estigués decidint com el refresc que et prens. No, sovint el que passa és que l’escola dota de coneixements de català però no col·loquialitza prou. No aconsegueix donar tots els registres. I això és una feina extra per a l’escola catalana. A una escola alemanya no se li demana. Però la nostra escola ha de facilitar més eines lingüístiques que les d’una escola normal. I això no ho estem fent. Les últimes dècades s’ha abaixat la guàrdia en molts aspectes.

Això vol dir que en alguns punts del territori s’imparteixen en castellà classes que haurien d’impartir-se en català? I que això no s’ha revisat prou i s’hauria de revisar més?
—Això és el que ens diuen les dades que tenim. A banda d’això, hauríem de tenir dades molt millors, però sembla que el que passa en molts llocs és que hi ha una alternança contínua entre llengües. El professor comença explicant una cosa en català però de seguida es posa a parlar en castellà. En contextos en què tan sols tens el professor perquè t’inciti a parlar en català, si ell ja no exerceix la tasca d’acompanyar-te a aprendre la llengua, no l’aprens.

I s’ha pensat de fer-les públiques d’alguna manera, aquestes dades? No recordo cap declaració oficial del govern dient que s’havia detectat que hi havia llocs on la immersió lingüística no s’acabava de complir del tot.
—A veure, la política lingüística educativa és un àmbit en què mirarem de millorar la coordinació, però és competència d’Educació. Em consta que tenen una gran preocupació pel tema. Ara bé, sí que hi ha molts estudis. Per exemple: el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya, quan dóna les dades sobre els usos lingüístics, pregunta als nois com parlen, i una part important diuen que fan servir el castellà. Tot això és publicat i jo mateix vaig fer-ne una síntesi no fa pas gaire. Sabem que hi ha llocs on el català no és ni tan sols majoritari. Ara bé, hi ha molts llocs on sí que funciona com la llengua d’ensenyament normal. I ho voldríem preservar. Els discursos de blanc o negre són falsos. Sempre hi ha matisos. I hem de vigilar a l’hora de fer segons quines afirmacions.

L’última sentència del TSJC i la llei Celáa perjudiquen molt el català. Qualsevol escola pot fer matèries troncals en castellà i un govern espanyol futur podria imposar el percentatge de manera generalitzada.
—Ara mateix el Tribunal Suprem té en estudi aquesta sentència, i quan hi doni resposta hi haurà les reaccions pertinents. A mi, que no sóc jurista, i a molts juristes, ens sobta molt que els tribunals s’arroguin unes prerrogatives que no són seves. El tribunal pot dir al poder executiu o al legislatiu que han de respectar tals drets, però no els pot dir com ho han de fer exactament. Sobta que el tribunal decideixi que és el 25%. El 25% per què? I com es compta? Els jutges són en un terreny on no havien d’haver entrat. Però la judicatura de l’estat espanyol és com és.

Aquesta situació com pot repercutir en l’ús del català entre els joves, que és una de les franges on ha baixat més?
—No és tan clar, que sigui una de les franges on baixi més. En termes de llengua inicial no és cert. Hi ha més joves amb el català com a llengua inicial que no pas adults joves. Perquè hi ha més immigració en la franja d’adults joves –que vénen a treballar– que no pas en els joves. Ara bé, els joves es barregen amb més gent diferent. Interactuen molt més entre ells que no els adults. I en les relacions interpersonals, no és clar que els comportaments del jovent actual siguin profundament diferents que en les generacions anteriors. Ara, com que l’ús del català i del castellà convergeixen en la subordinació al castellà, si et relaciones més tens més probabilitats de fer-ho amb gent que no parla català i, per tant, de parlar en castellà. Però alerta a culpabilitzar el jovent. Perquè hi ha un miratge.

Quin?
—La gent de més de seixanta anys sol comparar els joves d’ara, amb un 36% de català com a llengua inicial, amb la seva joventut, quan eren més del 50%. Home, és trampa. No pots comptar directament què fa una població demogràficament més feble amb allò que passava fa quaranta anys. Hem de filar prim en les anàlisis. M’agradaria que no s’anés reproduint aquest tòpic que els joves estan abandonant el català. Perquè no tenim dades que ens diguin que els joves estan abandonant el català. El que sí que m’agradaria és que hi hagués molts més nous parlants entre el jovent. Aquí ens hem de trobar.

Agafem-ho a l’inrevés, doncs. És cert que el poder que llavors tenia la televisió no és el mateix que ara. Però una cosa que fa trenta anys va sumar molts parlants van ser els referents audiovisuals.
—Els mitjans del país han d’afavorir molt més la producció audiovisual adreçada als joves en català. I la que no produïm l’hem de comprar. Sovint es diu: com que hi ha la idea que els joves combinen les llengües, els farem productes en què hi hagi molt castellà, per veure si així… I al final acabes amb la situació surrealista que vols potenciar el català sense fer-lo servir. Els mitjans de comunicació han de saber el seu paper i reforçar-lo. Moltes vegades el fan encertadament. Si els mitjans fan continguts atractius per als joves, aconseguiran que els consumeixin. També tenim un problema nou. Ara bona part dels productes que consumeix el jovent l’ha produïda el jovent. Hem de convèncer-nos que la nostra llengua ens permet generar continguts i vehicular experiències que són rellevants. Sí: els joves catalans tenen un dilema si es volen professionalitzar, perquè el mercat català és més feble que d’altres amb més abast, com el castellà. Doncs hem de contribuir a facilitar la professionalització. Calen influencers que transmetin missatges d’abast nacional i local. Hi ha uns nínxols que hem d’explorar.

Considereu que és un problema l’entrada progressiva del castellà que hi ha hagut els últims anys en molts programes de TV3?
—Una de les funcions bàsiques de la CCMA és la promoció de la llengua catalana. Això es fa proporcionant models de llengua adequats i diferents. Afavorint la transformació de la norma de la subordinació del català. Mostrant parlants adoptius del català, gent que no tenia el català com a llengua d’origen però que l’han apresa. Cal afavorir l’aprenentatge. És evident que com menys català hi hagi als mitjans de la CCMA, més s’allunyen del seu objectiu prioritari. Això no vol dir que no hi pugui haver gent parlant italià. Però la CCMA no ha de representar acuradament els equilibris demolingüístics del país. Això és un disbarat. És un disbarat. Si paguem una televisió per a promoure la llengua catalana és per a promoure la llengua catalana, no per a reforçar les tendències que la perjudiquen.

El bilingüisme amb què funciona avui la societat catalana condemna el català a un procés de substitució?
—Aracil deia, als anys seixanta: “Es fa servir el bilingüisme com a mite per amagar la substitució, perquè només uns som bilingües, i els altres no ho són.” Ho recordo perquè moltes vegades ens perdem en debats conceptuals que no ens deixen veure la realitat. El bilingüisme, si no té un adjectiu, vol dir tantes coses que no vol dir res. Podem dir que Catalunya és una societat bilingüe. Però recordo que Madrid va fer un congrés anomenat “Madrid, comunidad bilingüe” on es vantaven que feien moltes coses en anglès. Ens perdem en debats nominalistes sobre més bilingüisme i menys bilingüisme, i regalem l’etiqueta a gent que interpreta el bilingüisme d’una manera que podríem dir-ne “sesquilingüisme”: vosaltres teniu l’obligació de ser bilingües, jo vull ser monolingüe i heu de cedir sempre cap a mi. Això és una estafa. Si deixes que això passi per bilingüisme, ja t’han robat la cartera.

I doncs?
—El bilingüisme i el plurilingüisme són artefactes inestables, molt complicats de gestionar. Ningú no en dubta. El que hem d’aconseguir és que la població catalana que majoritàriament vol ser plurilingüe no converteixi el plurilingüisme en una arma per a desactivar el català. A mi m’agrada l’etiqueta de plurilingüisme autocentrat. O, si vols, el principi de subsidiarietat lingüística: el que facis en la llengua local no ho facis en la franca. En general, el bilingüisme condemna les llengües? No. De fet, mira quina paradoxa, mentre hi ha bilingüisme s’usen les dues llengües. Però el terme bilingüisme ens perjudica perquè està connotat i ens porta a discursos simplistes. Deixem-lo reposar tranquil·lament, anem cap a un plurilingüisme autocentrat que garanteixi la sostenibilitat de les llengües pròpies del país i el coneixement de llengües de tots plegats.

Què en penseu d’aquest concepte que el professor Josep Murgades ha anomenat “panxacontentisme lingüístic”?
—Tot és qüestió de perspectiva. La major part de parlants de la major part de llengües del món es preocupen poc per la seva llengua. És un fet que fins i tot en comunitats que estan en un procés agut de substitució lingüística no hi pensen, en les seves llengües. Afortunadament, aquí hi ha molta gent preocupada per la situació de la llengua catalana. Segurament tenim menys panxacontents aquí que en altres societats amb llengües amenaçades raonablement comparables. És un terme poc empàtic, casolà. No li veig recorregut científic ni polític.

Us ho formularé d’una altra manera, doncs. Com s’ha de resoldre la dicotomia entre alertar de la mala situació del català i evitar de convertir-lo en una causa de rondinaires?
—M’agrada molt el plantejament. És justament el que s’ha d’aconseguir. Ara el món s’ha d’organitzar, lingüísticament. I ho pot fer de moltes maneres. Hi ha qui pot dir: jo vaig pertot arreu amb la meva llengua i a tot arreu m’han de servir com si fos al meu poble d’origen. Crec que aquest no és el camí cap a una convivència democràtica i igualitària. És necessàriament conflictiu. A mi m’agrada el model que proposa el professor Van Parijs.

Què diu?
—Que totes les llengües necessiten el territori on són la llengua reina, on tenen unes funcions garantides, on són llengües d’acollida, on si vols formar part d’aquell col·lectiu val la pena que aprenguis la llengua que et permet de vehicular-t’hi. Això no està renyit amb el multilingüisme. Però, estaríem d’acord que en anglès es pogués viure exactament igual a París que a Londres? Jo crec que no és just. Perquè poses tota la societat francesa al servei del privilegi monolingüe dels anglòfons. És un problema global i ja veurem com l’anem resolent. El model de Van Parijs diu: plurilingüitzem-nos tots, però alhora mantinguem la prioritat de cada llengua al seu territori. Això exclou les altres llengües? No. Implica que algú que ve a viure aquí no pot prescindir indefinidament de la llengua pròpia del país.

El plurilingüisme autocentrat no hauria de començar pel govern? No repetint en castellà les declaracions que s’han fet en català, per exemple.
—És una proposta que s’ha fet més d’una vegada i amb la qual jo, dintre d’uns marges, hi simpatitzo bastant. Els nostres veïns de l’Espanya castellana, gallegòfona, etc., difícilment tenen accés al català, perquè sempre ens estem traduint a nosaltres mateixos. Si sempre ens traduïm a nosaltres mateixos, els altres pensen: ostres, això del català deu ser una cosa que fan servir de manera emblemàtica. Per un principi pedagògic, seria bo que s’adonessin que bona part de la vida als nostres països funciona en la nostra llengua. Perquè això també vol dir que si vénen aquí hi ha una llengua que els convindrà d’aprendre. De vegades hi ha qui diu: “Si vénen a Catalunya no han de tenir cap tipus de sensació que han de saber català.” No, no, és al contrari: l’han de tenir i l’han de tenir claríssima. Els convé. Els permetrà formar part d’aquesta societat.

La secretaria de política lingüística hauria de tenir cap paper en la interferència del castellà sobre la gramàtica i el lèxic?
—Dins de les seves competències, això no hi és. Té més a veure amb l’Institut d’Estudis Catalans, que s’encarrega de la normativa, o amb els exemples que es donen des dels mitjans de comunicació. Vaja, això aquí i en qualsevol altre país. Nosaltres el que podem fer és promoure la qualitat en els usos institucionals, i ajudar a generar discursos favorables a un ús correcte de la llengua. Però hi ha molt pocs casos que jo conegui d’institucions polítiques que supervisin la qualitat de la llengua. N’hi ha alguns. Però l’Institut no crec que sigui convenient.

L’altre dia vam parlar-ne amb Teresa Cabré, presidenta de l’Institut, i deia: aquí es va crear el Consell Social de la Llengua Catalana i un dels problemes que hi ha hagut és que, a diferència de l’òrgan canadenc en què es va inspirar, se’n va donar la presidència al conseller de Cultura i la secretaria al director de política lingüística, i això li impedeix de fer la funció d’un òrgan independent que alerta el govern sobre aquesta mena de coses.
—Però això és una altra qüestió. La conveniència que el Consell Social estigui estructurat com ho està no té necessàriament a veure amb la qualitat de la llengua.

Creieu que caldria reformular-lo?
—Hem de veure el paper del Consell. En tot cas la situació del Quebec és diferent des de molts punts de vista. Allà no tenen un Institut d’Estudis Francesos i per tant les dues entitats no són directament comparables.

S’han de fer canvis en la cooperació amb els governs del País Valencià, les Illes i Andorra, en termes de política lingüística?
—Nosaltres voldríem poder impulsar al màxim la cooperació. Hi ha hagut moments històrics que era més complicat, i ara és més senzill. I hi ha un camp de reivindicació comú.

The post Francesc Xavier Vila: “Hem de deixar reposar el terme ‘bilingüisme’ perquè ens perjudica” appeared first on VilaWeb.

Quan és el govern mateix que menysté el català, davant els cònsols estrangers

El novembre del 2007 em van convidar a prendre part en la sessió inaugural d’un congrés de periodisme que es feia a la Universitat Capodistriana i Nacional d’Atenes, la més important de Grècia i la més antiga dels Balcans i la Mediterrània oriental. Tal com sol passar en aquestes ocasions, l’acte revestia una certa solemnitat formal i es feia sota la presidència del rector. Els convidats que vam prendre-hi part, parlàrem en anglès perquè el congrés era una reunió internacional. Però quan el rector va prendre la paraula per a cloure l’acte, es va adreçar a tots nosaltres, arribats de països ben diversos, en grec i només en grec. Abans s’havia repartit diligentment un llibret que incloïa les seues paraules en grec i traduïdes al francès i a l’anglès, però en públic, des de la taula, i de la seua boca, només van eixir mots grecs.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

No és que el rector no estigués capacitat per a parlar en anglès. El parlava perfectament. Quan, una volta acabat l’acte, li vaig demanar per allò que acabava de fer, em va explicar que era la tradició de la casa perquè, en definitiva, la universitat havia estat creada pel rei Ot amb la voluntat de dignificar la cultura hel·lènica, ja per si impressionant, i de normalitzar i elevar l’ús del grec modern. Però també em va voler aclarir explícitament que aquella actuació era una expressió de la seua pròpia responsabilitat: “El grec és una llengua tan vàlida com l’anglès per a parlar de tot –tinc apuntat què em va dir–, però és una cosa que només podré defensar si ho faig visible en tot moment i davant de tothom. En grec es pot fer periodisme tan bé com en anglès, i els qui veniu de fora ho entendreu millor si constateu que el grec és la llengua viva que tenim, no tan sols d’un passat gloriós, sinó també la que fem servir com a societat a tots els nivells, fins i tot als més solemnes.” Algú em va comentar després que també hi havia una norma legal sobre això, que obligava a fer servir el grec en els actes oficials, però no vaig arribar a aclarir si era cert o no. En qualsevol cas, el rector em va demostrar que sabia bé que l’ús del grec, en aquell context concret, era una manera de respectar i honorar els esforços de tots els seus predecessors, que havien treballat molt per fer viable una cultura que no havia tingut sempre el futur assegurat, però també la projecció d’un missatge rotund cap a la comunitat internacional. Sense necessitat ni d’explicitar-lo en paraules, només per la tria lingüística que ell feia amb una consciència social envejable.

L’anècdota m’ha vingut al cap enmig de la polèmica motivada pel fet que el president Pere Aragonès i la consellera d’Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, van adreçar-se bàsicament en espanyol als cònsols estrangers acreditats a Barcelona durant una recepció oficial convocada per la Generalitat de Catalunya. Aclarim malentesos, primer. En els discursos es van fer servir, de manera molt diferent, quatre llengües: català, espanyol, francès i anglès. I aquesta tria lingüística no és nova d’ara sinó la mateixa que la majoria dels anteriors presidents i consellers varen fer servir en el passat. Però en aquest cas concret, el català gairebé va quedar reduït a les salutacions, en el cas de la consellera sobretot; el francès va ser una anècdota mínima que no arribava ni a ser frase, i el nus dels discursos, el contingut central i més extens i on hi havia el missatge important, es va fer en espanyol. Ací en teniu el vídeo, per si ho voleu comprovar vosaltres mateixos.

Val a dir, a més, que parlem d’un acte diplomàtic, i els diplomàtics saben per experiència que a la major part de països on són enviats, les autoritats locals empraran sempre la llengua nacional en els actes públics, encara que després, en privat, puguen parlar amb ells en una llengua internacional o en més d’una.

Per tot plegat, la tria lingüística feta pel govern de Catalunya, per més tradicional que siga, crec que és profundament errònia perquè envia un missatge nefast sobre la realitat de la llengua catalana, sobre nosaltres mateixos i encara més sobre les nostres aspiracions com a nació. Però he de dir també, perquè em sembla significatiu, que ni tan solament sé si va ser la tria més lògica i raonable en vista dels assistents a l’acte. O si, en canvi, era una mostra depriment de provincianisme.

Perquè a Barcelona hi ha cònsols –entre els diplomàtics de carrera, sobretot– que no parlen espanyol perquè es mouen més o menys de pressa d’una ciutat a una altra, d’un país a un altre. Però també perquè la immensa majoria dels cònsols honoraris, que a Barcelona són molts, són catalans que normalment parlen perfectament català. El cònsol del Bangladeix, per exemple, és Ramon Padró; Josep Lluís Rovira és el d’Estònia, Sol Daurella representa Islàndia, el cònsol de Nova Zelanda es diu Joaquim Borràs i el del Vietnam, Pau Guardans. La llista de consolats estrangers servits per cònsols catalans seria molt llarga, sorprenentment llarga per a alguns –Àustria, Belize, Benín, Bielorússia, Bòsnia…–, però crec que amb aquests noms n’hi ha prou per a explicar què vull dir. Fins i tot hi ha cònsols que representen països llatinoamericans –la presència dels quals algú ha adduït a posteriori com a explicació per a l’ús tan preferencial de l’espanyol– que també són catalans. Si no vaig errat, els de Nicaragua i Costa Rica, per exemple, ho són.

De manera que la realitat, paradoxal, és que, entre els cònsols presents a la recepció, el fet més probable és que la majoria tinguessen el català com a llengua materna –molt clarament en el cas dels honoraris–, o bé tinguessen un domini millor de l’anglès que no pas de l’espanyol –en el cas dels diplomàtics acreditats. I tanmateix, i malgrat saber això –perquè supose que, si ho sé jo, la Generalitat ho deu saber molt millor– el govern va decidir que l’espanyol era la llengua amb què calia adreçar-s’hi, bàsicament. La llengua amb què calia pronunciar la part més important i substancial del discurs.

La displicència del govern, dels governs, envers el català no és pas nova, ni d’aquest. I la Generalitat ja fa temps que pren decisions molt més que discutibles respecte de dues de les tres llengües oficials –la tercera, l’occità, que ho és també a tot Catalunya, és tan oblidada i menystinguda que ni tan sols la fan servir per a les salutacions. Per exemple, la Generalitat ha promogut durant anys, pagant molts diners, que tots els diaris catalans siguen bilingües en català i en espanyol –una “oferta” que bàsicament hem rebutjat només, segons la informació que tinc, i demane excuses si no és així, VilaWeb i El Punt. I per què ho hem fet? Doncs per la mateixa raó, i amb les mateixes raons, que el rector grec amb què obria aquest article. Perquè si el català deixa de tenir espais on és la llengua amb què passen les coses, siga per raons pràctiques o siga per responsabilitats solemnes, sense interferències ni subordinacions, si el català no és la llengua amb què es fa tot, una llengua que val per si sola, cada dia serà una llengua més secundària, més marginal i, al cap i a la fi, acabarà essent una llengua prescindible. Amb les conseqüències que això tindrà socialment, culturalment i políticament. Que el menysteniment cap a la nostra llengua el practiquen francesos i espanyols, ho entenc perfectament; és la seua determinació de fa segles. Però que ho fem, amb aquesta displicència tan agosarada i suïcida, els catalans –i catalans que es proclamen independentistes– és irritant. I que conste que aquesta, “irritant”, és l’expressió més suau de les moltes i ben variades que em vénen al cap ara mateix.

PS1. Un dels polítics més interessants, per moltes raons, que tenim al nostre país és el batlle d’Elna, Nico Garcia. Avui Òmnium celebra a la seua vila els seixanta anys d’existència i per això li hem fet una entrevista. Us la recomane especialment: “Quan ja tothom ha dimitit i els partits han capitulat, encara pots dir no”.

The post Quan és el govern mateix que menysté el català, davant els cònsols estrangers appeared first on VilaWeb.

De quan els catalans descobrien terra ignota

Ara fa vint-i-cinc anys l’alpinista Araceli Segarra (Lleida, 1970) es convertí en la primera dona de la península ibèrica a conquerir l’Everest, la muntanya més alta de la terra. Va ser el mes de maig de 1996, pocs dies després de la gran tragèdia en què van morir vuit alpinistes, entre els quals els caps de les dues principals expedicions comercials del moment: Scott Fisher, de Mountain Madness, i Rob Hall, d’Adventure Consultants. Segarra va participar activament en el salvament dels supervivents i pocs dies després, amb l’equip IMAX, feia el cim. És una de les darreres grans gestes dels exploradors catalans, al costat de la fita de Ferran Latorre, el primer català capaç de fer els catorze cims de més de vuit mil metres d’altitud, i de les proeses de Kilian Jornet.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una cosa que segurament molts d’aquests extraordinaris alpinistes ignoren és que el primer mapa precís de l’Himàlaia el va fer un català, el jesuïta Antoni de Montserrat, que havia nascut el 1536 a Vic i que en algun moment entre el final de la dècada de 1570 i el començament de la de 1580, a Goa (a l’índia), va ser enviat a la cort del gran mogol Akbar, que llavors governava l’Índia. Gràcies al seu benfer, va arribar a ser tutor de Murad, fill del monarca, i va aprendre persa, que era la llengua culta de la cort. Montserrat va viatjar fins al Panjab i els contraforts de l’Himàlaia i el 1582 va tornar a Goa, on va començar a redactar en llatí la crònica Mongolicae legationis commentarius que va acabar al cap d’uns quants anys, després d’haver estat esclavitzat a Etiòpia i finalment alliberat. Poc abans de morir-se, el 1600, havia acabat el manuscrit.

“Havia fet el disseny definitiu d’un mapa de l’Himàlaia que l’acompanyava, un mapa que ha estat considerat una joia de la cartografia universal. Descriu bona part de l’Índia, el Pakistan, l’Afganistan i el Tibet. Una carta geogràfica que no va tenir rival fins ben avançat el segle XIX, quan els cartògrafs britànics aixecaren els primers mapes rigorosos de l’Índia. El planisferi és de dimensions reduïdes, però conté més de dos-cents indrets […]. Els contraforts de l’Himàlaia apareixen dibuixats per primera vegada en la història de la humanitat formats per cinc serralades paral·leles, cosa que s’acosta molt a la realitat; per això Montserrat ha estat considerat l’autor del primer mapa del sostre del món. Tots els càlculs de latituds i longituds es van fer a partir de les distàncies que recorria el jesuïta en un dia, durant els seus viatges. I incorporà una taula de longituds i latituds des del sud de l’Índia fins a l’Afganistan. Els seus càlculs van ser sorprenentment propers als valors exactes.”

Obra perduda

Qui ens explica la història d’aquest capellà i cartògraf és Joan de Déu Prats, que tot seguit ens recorda que aquesta obra es va perdre després de la seva mort i que no es va publicar fins a començament del segle XX, quan se’n va trobar el manuscrit a la biblioteca de la catedral de Sant Pau, a Calcata. Joan de Déu Prats (1962) ha publicat aquesta història i divuit més en El gran llibre dels exploradors catalans (Comanegra). Maria Padilla n’ha fet les il·lustracions. El conjunt és una obra preciosa de reminiscències vuitcentistes que delectarà tothom qui hagi sentit passió per les aventures, qui hagi resseguit amb fruïció cada una de les passes en la recerca de l’illa del tresor, o la circumnavegació tot cercant els fills del capità Grant, o bé que hagi remuntat cap a l’interior de l’Àfrica mirant de trobar les fonts del Nil, el doctor Livingstone o les mines del rei Salomó; o, en fi, que hagi entès on s’amaga el món perdut de Conan Doyle.

Seguint les històries que recull Joan de Déu Prats, podem escatir alguns misteris de casa nostra, com ara per què apareixen dos personatges orientals als capitells del monestir de Ripoll; per què hi ha un moai al bell mig de ciutat d’Olot; o per què un important carrer de Barcelona es diu Nova Icària. Els catalans hem estat uns descobridors importants en el curs del temps, motivats en bona part pel nostre esperit comercial i impulsats per necessitats com ara la de trobar espècies per poder conservar els aliments.

L’autor diu: “Els catalans, vells europeus, també van participar d’una manera cabdal, per bé que poc coneguda, en la fal·lera de descobertes, exploracions i viatges. A l’edat mitjana dominaven, amb genovesos i venecians, el comerç de les espècies. Van obrir la primera ruta africana cap a les llunyanes illes del pebre i la canyella. Van ser fonamentals en la descoberta d’Amèrica. En reptes personals, van confeccionar el primer mapa de l’Himàlaia. Van petjar per primera vegada la Meca en època moderna. Van explorar els fons marins. Van arribar a les fonts perdudes de l’Orinoco. Aquestes són algunes de les seves gestes, entortolligades sovint amb conquestes, sotmetiments i depredacions.”

L’esclavista temible que mai no pagà pels seus pecats

Així doncs, al llibre, que té una introducció molt interessant i alliçonadora que explica com l’home blanc s’ha volgut imposar sobre tots els altres a la terra, tenim també casos de catalans gens edificants, com el negrer i pirata del pacífic Joan Maristany, que malgrat totes les seves maldats va morir pacíficament a casa seva, al Masnou, a vuitanta-quatre anys. Era el 1914. Però durant molts anys, el Rosa y Carmen, el seu navili, va ser el més temut del Pacífic. Tenia base al port d’El Callao, al Perú, i d’allà estant feia ràtzies contra les illes de la Polinèsia.

“Tenint com a  base el port d’El Callao, el capità Maristany operava amb la seva corbeta de tres pals per una gran porció de l’oceà capturant nadius de petites illes i atols del Pacífic que es trobaven fora de la jurisdicció de les potències colonials francesa i anglesa. Tenia fama d’esclavista als mars del Sud. Es tractava d’un autèntic bucaner de novel·la romàntica. Probablement era lleig, descrit sense un ull i amb un mal geni de mil dimonis. Un terrible ogre borni, sempre duia a l’esquena un fusell, i a la xarpa i el cinturó uns quants revòlvers i un ganivet de doble tall. Era implacable i venjatiu, i no oblidava mai cap ofensa. Així és com les cròniques de l’època el retraten. Corria el rumor que s’havia dedicat prèviament al tràfic d’esclaus a l’Àfrica. La seva tripulació la formaven unes vint persones, la meitat catalans, un aiguabarreig de desertors escapats de presidi, baleners sense feina, els anomenats beachcombers –vagabunds portuaris o d’illes perdudes–, arponers, renegats, kidnappers o segrestadors d’esclaus, i aventurers atrets pels mars del Pacífic Sud, tan ben descrits per Robert Louis Stevenson.”

Entre les immundes accions de Maristany i els seus homes hi ha la devastació de Rapa Nui o Illa de Pasqua, de la qual s’endugueren nombrosos esclaus. Però no tan sols això: “Una ombra sinistra, però, encara havia de propiciar més desgràcies. Molts rapanuis capturats varen morir de verola. I els pocs supervivents alliberats gràcies a la intercessió de l’arquebisbe de Tahití, una vegada van haver aconseguit retornar a l’illa de Pasqua, van escampar la verola i la seva població va disminuir tant que diferents fonts asseguren que només van quedar cent onze rapanuis. A més, l’illa de Pasqua havia perdut en aquells anys de desgràcia tota la classe dirigent i sacerdotal, inclosa la família reial, que havien mort lluny de casa.”

Els submarins de la utopia

Bastant més gratificant és, per sort, la història dels submarins de Narcís Monturiol, els Ictineus, amb els quals es va convertir en el primer explorador autònom de les profunditats marines. “Monturiol havia format part del moviment icarià, una utopia basada en els postulats comunistes d’Étienne Cabet. Abdó Terrades, Anselm Clavé i Ildefons Cerdà n’eren seguidors. Icària era una illa imaginada pel filòsof francès on es podia viure sota supòsits antagònics al capitalisme.” El somni de les exploracions submarines, però, va haver de viure amb la dura realitat de l’economia del moment: el segon Ictineu, el 1868, va ser desballestat per poder pagar els deutes i fou venut com a desferra. “El motor s’instal·là en un molí fariner del barri de la Sagrera de Sant Martí de Provençals.”

“Només un any després, el 1869, Jules Verne començà a publicar Vint mil llegües de viatge submarí. El protagonista de l’aventura era el famós capità Nemo. Nemo va construir el Nautilus en una illa deserta del Pacífic. Qui sap si es tractava de la cobejada illa d’Utopia. Amb el submarí el capità recuperava tresors d’antics naufragis i va acumular una autèntica fortuna amb la qual ajudava els pobles oprimits.”

Així doncs, amb ideals més nobles o amb uns altres de molt més perversos, els catalans han anat fent cada vegada més conegut el nostre món, de vegades amb aventures extraordinàries que estimulen la imaginació i que –ara que encara podem viatjar limitadament– podem recrear gràcies al report que ens en fa Joan de Déu Prats i a les il·lustracions de Maria Padilla.

The post De quan els catalans descobrien terra ignota appeared first on VilaWeb.

La metamorfosi d’Encarnación Roca i la guerra desbocada al Tribunal Constitucional espanyol

Encarnación Roca (Barcelona, 1944) és la magistrada que va fer caure la pilota a la banda del no a l’estat d’alarma decretat pel govern de Pedro Sánchez el març de l’any passat per a limitar la mobilitat de la ciutadania en les mesures contra la pandèmia. Després de molts dies de discussió entre els onze magistrats del Tribunal Constitucional, Roca va desempatar en la deliberació sobre si havien de donar la raó parcialment a Vox i el seu recurs contra l’aplicació d’aquell primer estat d’alarma. La fractura d’ara agreuja una crisi interna que el tribunal no ha pogut contenir, i que ha acabat esclatant amb l’arribada dels recursos dels dirigents independentistes. I ha confirmat el viratge d’Encarnación Roca, vice-presidenta del tribunal i referent fins ara de l’anomenat “sector progressista”, en una crossa del sector més afí a la dreta espanyola en els afers polítics més espinosos.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El revés a l’estat d’alarma ha fet mal a la Moncloa. I encara més quan Roca va esbombar al plenari del TC que havia rebut pressions de l’ex-vice-presidenta espanyola Carmen Calvo perquè canviés el seu vot en la resolució del recurs de Vox, segons que va informar la cadena SER. Un dels seus els havia traït, en una sentència d’un alt voltatge polític que va tenir transferències de magistrats d’un sector a un altre. Perquè Andrés Ollero, considerat afí al PP i membre de l’Opus Dei, es va arrenglerar amb els magistrats discrepants, tot afirmant que l’aplicació de l’estat d’alarma i la limitació del dret de mobilitat s’havia aplicat correctament.

Estat d’excepció

Però Encarnación Roca va sumar el seu vot al de Pedro González Trevijano (autor de la ponència), d’Alfredo Montoya, de Santiago Martínez Vares, de Ricardo Enríquez i d’Antonio Narváez, i va fer possible aquest revés polític contra el govern de Sánchez. No sabem quins arguments va adduir, perquè el TC ha publicat en primer lloc, com de costum, la decisió, i ha deixat la sentència per a més endavant. I mentrestant l’ha filtrada al mitjà de comunicació que li ha interessat, en aquest cas, a El Mundo. Segons el diari, aquesta majoria del TC retreu al govern espanyol haver aplicat l’estat d’alarma i no l’estat d’excepció per una limitació de drets fonamentals com la del primer confinament; perquè a la pràctica, segons que diuen, fou una suspensió de drets fonamentals, i això tan sols es pot fer amb un estat d’excepció.

És a dir, diuen a Sánchez que si volia fer allò que va fer, havia d’haver aplicat l’estat d’excepció. Segons la llei del 1981 que ho regula, l’estat d’excepció preveu mesures més dures, com ara la detenció de persones per a preservar l’ordre públic. En canvi, segons la mateixa llei, l’estat d’alarma limita drets, com el de circulació, però no els suspèn, i és pensat per a diversos supòsits, inclosa la gestió d’epidèmies o de crisis sanitàries. L’estat d’alarma es pot aplicar amb un decret aprovat pel consell de ministres, que després ha de validar el congrés per a poder-ne renovar la vigència. L’estat d’excepció ha de ser autoritzat prèviament pel congrés, però tan bon punt s’aprova permet, segons els supòsits, que “l’autoritat governativa” suspengui drets, que faci escorcolls en domicilis, detencions, intervenció de comunicacions, de transports…

Nombrosos juristes i experts en dret constitucional, com ara el professor i ex-lletrat del TC Joaquín Urías, s’han posat les mans al cap per aquesta interpretació, segons la qual Sánchez havia hagut d’aplicar l’estat d’excepció per al confinament. “Una sentència política d’un tribunal caducat”, diu Urías. I Encarnación Roca l’ha subscrit, amb el mandat caducat i culminant un viratge que semblava impensable quan el congrés, el 2012, la designà magistrada del TC, a proposta del Parlament de Catalunya i amb el suport de CiU i PSC. Tenia l’etiqueta de progressista.

Tanmateix, al cap de poc temps d’haver pres possessió del càrrec, va començar a fer pinya amb la majoria conservadora en les decisions més delicades; com ara el 2013, quan va prendre posició a favor de la “imparcialitat” del president d’aleshores, Francisco Pérez de los Cobos (germà de Diego), malgrat el fet d’haver militat al PP i haver-ho volgut amagar. I el 2014 fou un dels magistrats que va admetre els recursos d’urgència del govern de Rajoy per a invalidar el 9-N. Això va fer que el claustre de la Universitat de Girona votés si li mantenia la distinció de doctora honoris causa; la votació fou en favor de mantenir-la-hi, i encara avui la té.

Arrenglerada amb el sector dur contra l’independentisme

I d’ençà del 2017, que fou designada vice-presidenta, s’ha anat arrenglerant sistemàticament amb la majoria dita conservadora del ple del TC en tots els recursos que havien anat presentant els presoners polítics, primer contra la presó preventiva i la vulneració de drets polítics i recentment contra els recursos d’oposició a la sentència del Suprem. Alguns dels advocats dels presos dubtaven si Roca s’afegiria al vot discrepant de l’aval a la sentència contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez que subscriurien els magistrats Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer. Però no: Xiol i Balaguer es van quedar sols dient que la sentència per sedició era desproporcionada, i que en el cas concret dels dirigents de la societat civil era “una ingerència en el dret de reunió, amb un efecte descoratjador que amenaça d’empobrir la nostra democràcia”. Roca no ho comparteix, i es va adherir a la sentència de la majoria que avala la condemna a nou anys de presó per a cadascun.

La seva imparcialitat ja era discutida. Perquè havia expressat opinions públiques sobre el procés, el novembre del 2018, en una entrevista a RNE. Hi deia que “el problema de Catalunya no és legal, sinó polític” i que hi ha “un problema de convivència”. Però afegia una cosa. Es referia a la “desobediència”, un dels delictes de què s’acusava una bona part dels encausats, donant-la per feta. “No és democràcia –deia–; la minoria pot introduir les seves modificacions, els seus suggeriments, dins el joc polític del parlament.” I reblava: “Jo crec que la desobediència només és justificable en un sistema dictatorial.”

Aquell mateix any, Roca rebia un guardó per la seva dilatada carrera en la judicatura. Concretament el premi Pelayo, dotat amb 30.000 euros. Entre els membres del jurat que l’hi va concedir hi havia la magistrada de la sala penal del Suprem, Ana Ferrer, un de les integrants del tribunal que un any més tard jutjava i condemnava els presos polítics. I també hi havia Consuelo Madrigal, un de les fiscals del Suprem que en va exercir l’acusació. Un vincle clar amb una de les parts en litigi.

La batalla interna

Aquest arrenglerament ha estat paral·lel a la batalla desfermada entre sectors de magistrats, que s’ha traduït en filtracions d’esborranys de sentència i l’acceptació de recusacions. Enguany s’ha desencadenat una dinàmica tòxica entre els membres del tribunal. Les topades i els cops baixos entre els sectors del TC enfrontats han anat pujant d’intensitat. La dimissió del magistrat Fernando Valdés quan el Suprem el va processar per violència masclista l’octubre del 2020 va desfermar la batalla. Perquè el sector anomenat progressista del TC ho va percebre com una maniobra del sector anomenat conservador, que recuperava pes dins el ple del tribunal, just quan començaven a arribar els recursos dels presoners polítics.

Ja feia mesos que sovintejaven els vots particulars, discrepants, de Valdés en recursos dels presoners previs a la sentència; uns vots que s’afegien als de Juan Antonio Xiol i de María Luisa Balaguer. Tanmateix, la dimissió de Valdés va coincidir pràcticament amb la recusació –per la defensa de Puigdemont– d’Antonio Narváez, del sector conservador, arran d’unes declaracions que havia fet el 2017 en què comparava el procés amb el 23-F. El sector “progressista”, encapçalat per Cándido Conde-Pumpido, va veure l’oportunitat de tornar el cop i va pressionar perquè s’apartés Narváez de la deliberació dels recursos dels presos. Ho feia amb el pretext de mantenir la cara neta quan el cas arribés a Estrasburg, però, de fet, d’aquesta manera recuperava posicions en el ple.

Ara, el cas Narváez va esclatar a Conde-Pumpido, quan el sector conservador va esbombar als mitjans afins unes declaracions que havia fet la tardor del 2017, en què criticava els dirigents del procés. I també es va haver d’apartar de les deliberacions. En aquest reequilibri, el paper d’Encarnación Roca ha estat fonamental, perquè ha mantingut reduït a dos el nombre de vots particulars, que són or a l’hora de recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Aquest és el viratge de Roca, que va començar la trajectòria al TC amb la benedicció del parlament; que havia rebut la Creu de Sant Jordi de la mà del president Pujol el 2003; que fou la primera dona magistrada de la sala civil del Suprem… Encarnación Roca, la vice-presidenta del TC amb el mandat caducat, blinda ara el tribunal com a ariet judicial de la dreta espanyola. I alguns dels alumnes de dret civil que va tenir no reconeixen la professora d’aleshores en la magistrada d’avui.

The post La metamorfosi d’Encarnación Roca i la guerra desbocada al Tribunal Constitucional espanyol appeared first on VilaWeb.

Dictadura del feminariat

*A la meva cafeteria de capçalera (ja us en vaig parlar arran del “Tot per emportar“), tres senyores, asseguraria que totes tres indígenes, o com a mínim dues, llançades a un diguioiga compulsiu (allò que els especialistes anomenen hibridació: barrejar llengües). Intento deduir-ne les pautes. L’únic que em sembla veure clar és que el canvi és sempre de CAT a CAST; és a dir, la frase comença en català i en algun moment es gira al castellà. Una ho fa molt aviat, una altra en canvi triga força. Si els ho demanés a elles (deumenguard), m’hi jugo la paga extra que respondrien que no ho saben, o fins i tot que no se n’adonen. Però és com si els haguessin instal·lat al cervell una aplicació que els va recordant que tota l’estona en català no pot ser i que de tant en tant cal una mica de lengua común. Rieu, si voleu, però alerta amb agafar el vici que després costa molt de desempallegar-se’n.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

*Un esperpent de la submissió lingüística i nacional com el de Marc Márquez l’altre dia a Cervera, propinant el sermonet als seus seguidors en castellà “per no faltar al respecte a part del meu equip, que són de fora”, tira per terra en un minut mesos de feina per restituir als catalans la dignitat extraviada. Que trist pensar que per cada Oleguer o cada Guardiola surten deu Márquez, Espargaró i companyia.

*De tant en tant faig un tomb per diaris, comptes de Twitter i altres fonts de lectura en castellà fets aquí només per veure si ells també copien o calquen catalanismes. Perquè els desinformats encara es pensen que això del contacte de llengües és simètric (el suadíssim tòtem de la rachola). M’encoratjo a mi mateix dient-me que és treball de camp i que la vida del filòleg de trinxera no és fàcil. En fi, el que constato és que en el cas de la llengua es compleix el mateix principi que en el de la política: com més malda l’esclau per fer-se benvoler, més el menyspresa l’amo. Ni tan sols el més anostrats dels castellanoparlants ho solen fer; per al castellà, un univers lingüístic complet i autoreferencial, el català no existeix. Ni els fa gràcia, ni el troben cool, ni dóna punts. Així és com es comporten els parlants de llengües no subordinades.

*Un redactor que treballa a la CCMA des de fa trenta-cins anys i que ha tocat tots els colls del periodisme es mostra trasbalsat en descobrir que anonadat no és català. Literalment trasbalsat. Cosa que no li havia impedit, dos minuts abans, fer una gran diatriba contra la gent que fa anar “tenir que”.

*Dictadura del feminariat. En una institució de caràcter progressista, que es considera punta de llança de l’experimentació en el seu àmbit, es troben que a la cúpula dirigent no hi ha unanimitat pel que fa a l’anomenat llenguatge inclusiu. Coincideixen en la base diguem teòrica, però en la concreció pràctica no. No tothom és partidari de desdoblar, o de fer servir sistemàticament substantius col·lectius, i encara menys el femení genèric. Malgrat això, la documentació que emeten com a entitat s’envia redactada segons els estrictes preceptes del llenguatge de gènere. Perquè una persona del grup directiu s’ocupa de repassar tots i cada un dels escrits per “feminitzar-los”. Sense que ho hagi acordat cap assemblea ni calgui el vist-i-plau del redactor del document. Perquè sí. Pels meus ovaris.

*Per seguir amb el tema, continuem sense trobar una denominació irònica per a designar el desdoblament a ultrança. Hem provat moltes variacions a partir del totèmic “tots i totes”: totitotisme, totsitotisme, totitotesisme, totsitotessisme, totesitotsisme… Però no n’hi ha cap que ens satisfaci. També m’han suggerit totsitotitis, canviant el sufix. I trobo que fa força patxoca, aquesta. Tot i que, considerant l’element de la pronúncia (un aspecte bàsic que molts semblen no tenir en compte), la primera continua essent, per a mi, la més operativa.

*Llegir premsa en català s’ha convertit en una cursa d’obstacles. Has de tancar els ulls i respirar fondo tantes vegades al llarg d’un article, agafar aire i mirar de tornar-te a centrar en el que llegeixes, provant de no pensar en la degradació del codi, que acabes esgotat. Calcs, construccions artificioses, crosses buides de significat… Un drama.

*Riu-te’n dels paranys lingüístics d’en Puyal. L’autèntic parany és quan algú, conegut o desconegut, et fa una consulta (noranta-nou de cada cent vegades, de contingut lèxic), perquè com que tu ets filòleg… En realitat el fals interessat ja sol tenir una resposta, i el que espera és que l’hi confirmis. Si ho fas, queda satisfet, encara que no entengui el raonament que hi ha al darrere (el més habitual); però si no, s’enfada i procedeix a demanar-ho a algú altre. I si al final no troba ningú que li doni la raó, s’encastella en el consol universal que diu que el català és una llengua molt difícil, i molt rara, i plena d’excepcions i de complicacions.

Baixar del burro, mai. El català de debò és el del meu carrer.

*El verb aprendre és un dels tòtems de la modernitat líquida. “Per estar junts i aprendre els uns dels altres”, llegeixes en tríptics de cursos i estades. No cal especificar què: aprendre i ja està, el complement directe és secundari. Com que aprendre és una activitat positiva per se, un cop més la universalització ha degradat un significat fins a fer-lo desaparèixer, tal com va passar amb compartir. Ja no cal compartir experiències o bons moments: ara amb compartir n’hi ha prou. És la buidor d’aquesta era de niciesa.

The post Dictadura del feminariat appeared first on VilaWeb.

[GALERIA FOTOGRÀFICA] Vic homenatja presos i represaliats en un gran acte a la plaça Major

La plaça Major de Vic ha acollit un acte d’homenatge als presos polítics indultats i als represaliats del moviment independentista. Hi eren Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Dani Gallardo, Roger Español i Marcel Vivet. La concentració estava organitzada per Pacte, una plataforma que agrupa diverses entitats independentistes de la comarca d’Osona.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En el transcurs de l’acte s’han despenjat les pancartes dels presos que hi havia fins ara i se n’han penjat de noves amb un missatge on s’hi pot llegir: ‘Independència’.

 

The post [GALERIA FOTOGRÀFICA] Vic homenatja presos i represaliats en un gran acte a la plaça Major appeared first on VilaWeb.

Un relator de l’ONU dóna suports als membres del Sindicat de Llogaters que s’enfronten a nou anys de presó

Balakrishnan Rajagopal, un relator especial de l’ONU sobre el dret a un habitatge digne, considera ”molt preocupant” la petició de nou anys de presó pels tres activistes del Sindicat de Llogaters que van ser jutjats a final del mes de juny. Demana que es retirin els càrrecs i recorda que hi va haver cinc agents de la policia que van supervisar la protesta i van declarar que era pacífica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els acusats són el portaveu del sindicat, Jaime Palomera, i dos llogaters, Alpha i Fran, acusats d’un delicte de coaccions i un altre de violació de domicili de persona jurídica, vinculats a una manifestació organitzada pel sindicat a l’Institut de Bellesa Francis el 17 d’octubre de 2018 per protestar contra l’assetjament immobiliari que rebien.

Rajagopal ha fet aquestes declaracions des de Brussel·les per a valorar un informe europeu que assenyala que deu milions de llars estan en risc de desnonament. Ha demanat la implementació urgent d’una congelació dels pagaments dels lloguers en els grups vulnerables.

The post Un relator de l’ONU dóna suports als membres del Sindicat de Llogaters que s’enfronten a nou anys de presó appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Catalunya, zona de risc extrem. Cent seixanta municipis, pendents del TSJC

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Després d’uns quants dies superant els 8.000 casos diaris, Catalunya ha passat a ser considerada zona de risc extrem. Ho diu el Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC, per les sigles en anglès), que publica setmanalment un mapa sobre la incidència de la covid per regions. El Principat ja supera els 500 casos per cada 100.000 habitants i és una de les cinc regions que més preocupen. La resta són Castella i Lleó, Navarra, l’illa de Creta i la província neerlandesa de Groningen. La UE desaconsella “fortament” els viatges a aquestes zones.

Avui el govern ha ampliat la petició del confinament nocturn a tres municipis més i ara en són 161 en total, que encara ha de validar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. S’hi afegeixen Santa Cristina d’Aro, Caldes d’Estrac i Altafulla. És molt probable que el govern demani la pròrroga del confinament nocturn durant les dues setmanes vinents, atès que no hi haurà prou temps per a millorar la situació epidemiològica.

La consellera de Sanitat de la Generalitat Valenciana, Ana Barceló, ha dit que s’accelerarà el ritme de vaccinació gràcies a l’increment de dosis que rebran a partir de l’agost. El ministeri de Sanitat espanyol s’ha compromès en l’últim Consell Interterritorial a compensar el País Valencià tot enviant més dosis. La compensació respon tant a la vaccinació de gent provinent d’unes altres comunitats autònomes com al “dèficit” que hi va haver al començament del procés, quan es van enviar més dosis a llocs amb població més envellida.

Creix la preocupació entre el sector turístic de les Illes. El govern dels Països Baixos les ha tretes de la llista verda de destinacions segures i desaconsella a tots els ciutadans de viatjar-hi, tant si estan vaccinats com si no. La decisió s’afegeix a la d’ahir d’Anglaterra, que també va treure les Illes de la llista verda. Els qui no estiguin vaccinats hauran de fer quarantena quan tornin a Regne Unit.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans s’han registrat 1.255.571 casos i 31.071 morts, i actualment hi ha 329 pacients a les UCI.

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

A tot el món, les darreres xifres són de 189.473.796 casos confirmats i 4.078.584 morts. Del total de casos, 172.964.093 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 34.849.155 casos i 623.870 morts;
–L’Índia, amb 31.025.114 casos i 412.558 morts;
–El Brasil, amb 19.209.729 i 537.498 morts;
–Rússia, amb 5.882.295 casos i 146.069 morts.
–L’estat francès, amb 5.829.724 casos i 111.413 morts;

–A l’estat espanyol hi ha 4.041.474 casos i 81.043 morts.

La píndola de Jordi Goula: Pobres més pobres i rics més rics

Avui l’Idescat ha publicat les dades de l’esperada enquesta de condicions de vida (ECV) a Catalunya corresponent a l’any passat. L’INE ha fet el mateix per a tot l’estat espanyol. La informació més destacada és que durant l’any de la pandèmia la taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE) a Catalunya va créixer 2,7 punts i va passar del 23,6% del 2019 al 26,3% el 2020. Segons que explica l’Idescat, aquesta taxa, que mesura la pobresa relativa, té en compte el nombre de persones en risc de pobresa –ingressos baixos en relació amb el conjunt de la població–, amb privació material severa o amb baixa intensitat de treball. Val a dir que tots els components d’aquest indicador de l’any 2020 empitjoren en comparació amb els de l’any anterior.

De totes maneres, cal tenir en compte un fet molt important i que pot portar a error. De la taxa AROPE, per exemple, dos elements dels tres que la componen pertanyen en realitat l’any 2019 i només la privació material correspon a l’any 2020. L’Idescat avisa de la complicació de lectura d’aquestes dades.

L’enquesta del 2020 recull les condicions de vida en el moment de l’entrevista, però la informació sobre els ingressos, les prestacions socials i la intensitat en el treball de les cases catalanes fan referència a l’any 2019, malgrat que el treball de camp es va fer durant el quart trimestre del 2020. Per aquest motiu, l’efecte de la crisi sanitària originada per la covid-19 és només parcial, atès que les dades econòmiques reflecteixen la situació de l’any 2019. Per tant, fora de l’AROPE –que és un híbrid dels dos anys en què el creixement de les privacions del 2020 és evident– la resta d’indicadors, encara portin data de l’any passat, tenen en compte els ingressos del 2019.

Centrem-nos en el nivell de privació de les llars –que sí que és exclusivament del 2020–, en què es recullen els aspectes subjectius de les condicions de vida. Segons l’ECV, les privacions més freqüents són de no poder atendre despeses imprevistes de 750 euros –afecta un 33,4% de la població, mentre que el 2019 era un 26,1%– i no poder-se permetre almenys una setmana de vacances l’any –un 30,6%, en contrast amb el 27,6% del 2019. D’altra banda, també ha crescut el nombre de gent que viu en cases i que diu que arriba amb facilitat o molta facilitat a final de mes. Li passava a un 22,2% de la població el 2020, mentre que era del 15,1% l’any 2019.

Si mirem aquesta pregunta sobre les privacions, les respostes ens apunten cap a un fet evident: als qui anaven malament les coses el 2019, ara els hi van pitjor i als qui els anaven bé, ara els hi van millor. Em sembla molt important que la pandèmia hagi empitjorat la situació de les capes baixes de la població i hagi millorat la de les altes, encara que no sigui quantificat en termes de renda. És a dir, ens mostra que les desigualtats socials deuen haver augmentat amb la pandèmia. Unes desigualtats que ja es feien paleses l’any 2019, amb una tendència creixent.

Segons l’Idescat, els indicadors de desigualtat han crescut l’any 2020, tenint en compte les rendes del 2019. L’índex S80/S20 mostra que el 20% de les cases amb més ingressos acumulen sis vegades allò que ingressen el 20% de les més desafavorides, mentre que l’any anterior la relació era del 5,4. Així mateix, l’índex de Gini també creix i passa del 31,2 el 2019 al 31,7 el 2020 –l’índex a 0 indicaria màxima igualtat i a 100, màxima desigualtat.
Em sorprèn que la tendència a tot l’estat espanyol sigui precisament la inversa, és a dir, que vagi a la baixa. L’any 2020 el S80/S20 ha estat del 5,8, mentre que l’any anterior era del 5,9. No ha parat de baixar d’ençà dels 6,9 punts del 2015. En canvi, amb l’índex de Gini, la tendència també és a la baixa, però la desigualtat (32,1) és més gran que no la catalana. Les diferències no són gaire grans i no cal donar-hi importància, però sí a la tendència. I és preocupant a Catalunya.

Per altra banda, que el 13,9% de les cases catalanes diguin que van demanar ajuda a familiars, amics o entitats privades o religioses per a béns bàsics durant l’any 2020, demostra on som. Concretament, un 9,3% diuen haver demanat ajuda a familiars i amics, un 1,9% a entitats privades o religioses i un 2,7% tant a familiars i amics com a entitats.

No he volgut entrar a comentar els punts sobre els ingressos, perquè ja hem dit que són del 2019 i acabaríem d’embolicar la troca sobre tot això que ha passat el 2020. Tampoc no he volgut comentar els derivats directes, dels quals els més importants són la taxa i el llindar de risc de pobresa, que, per cert, també havien empitjorat l’any anterior a la pandèmia. Haurem d’esperar a tenir més dades per a treure una conclusió més clara, però tot això que s’apunta, ara per ara, és negatiu. Cap sorpresa. El 2021, això haurà de canviar!

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: Àlex Arenas: “Aquesta onada és com si fos una epidèmia diferent”
–BBC: Com els ha anat a sis estats després d’haver flexibilitzat les mesures contra la covid (en anglès)
–Nikkei Asia: Indonèsia supera l’Índia i es converteix en l’epicentre de la covid a l’Àsia (en anglès)
–Franceinfo: Tunísia s’enfronta a una situació sanitària sense precedents (en francès)
–South China Morning Post: BioNTech pot ser el primer vaccí estranger contra la covid aprovat a la Xina continental (en anglès)
–Politico: Mil persones infectades amb la covid a un festival neerlandès a l’aire lliure (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

A quins municipis del país s’ha decretat el confinament nocturn? Tota la informació
Salut diu que caldrà restringir els punts d’interacció de risc si el TSJC no avala el confinament nocturn
Indignació i desconcert al govern espanyol per la sentència del TC sobre el primer estat d’alarma
[MAPA] Catalunya esdevé zona de risc extrem per la covid

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

A quins municipis del país s’ha decretat el confinament nocturn? Tota la informació
Quines són les restriccions al País Valencià?
Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
Passaport covid: com es pot descarregar i de què serveix?
Vacances 2021: on podrem viatjar i fer turisme tot i la covid?
He tingut contacte amb un positiu de covid-19, però ja m’havien vaccinat: he de fer quarantena?
Com demanar cita per a vaccinar-se? Tots els detalls

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Catalunya, zona de risc extrem. Cent seixanta municipis, pendents del TSJC appeared first on VilaWeb.

Pobres més pobres i rics més rics

Avui l’Idescat ha publicat les dades de l’esperada enquesta de condicions de vida (ECV) a Catalunya corresponent a l’any passat. L’INE ha fet el mateix per a tot l’estat espanyol. La informació més destacada és que durant l’any de la pandèmia la taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE) a Catalunya va créixer 2,7 punts i va passar del 23,6% del 2019 al 26,3% el 2020. Segons que explica l’Idescat, aquesta taxa, que mesura la pobresa relativa, té en compte el nombre de persones en risc de pobresa –ingressos baixos en relació amb el conjunt de la població–, amb privació material severa o amb baixa intensitat de treball. Val a dir que tots els components d’aquest indicador de l’any 2020 empitjoren en comparació amb els de l’any anterior.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

De totes maneres, cal tenir en compte un fet molt important i que pot portar a error. De la taxa AROPE, per exemple, dos elements dels tres que la componen pertanyen en realitat l’any 2019 i només la privació material correspon a l’any 2020. L’Idescat avisa de la complicació de lectura d’aquestes dades.

L’enquesta del 2020 recull les condicions de vida en el moment de l’entrevista, però la informació sobre els ingressos, les prestacions socials i la intensitat en el treball de les cases catalanes fan referència a l’any 2019, malgrat que el treball de camp es va fer durant el quart trimestre del 2020. Per aquest motiu, l’efecte de la crisi sanitària originada per la covid-19 és només parcial, atès que les dades econòmiques reflecteixen la situació de l’any 2019. Per tant, fora de l’AROPE –que és un híbrid dels dos anys en què el creixement de les privacions del 2020 és evident– la resta d’indicadors, encara portin data de l’any passat, tenen en compte els ingressos del 2019.

Centrem-nos en el nivell de privació de les llars –que sí que és exclusivament del 2020–, en què es recullen els aspectes subjectius de les condicions de vida. Segons l’ECV, les privacions més freqüents són de no poder atendre despeses imprevistes de 750 euros –afecta un 33,4% de la població, mentre que el 2019 era un 26,1%– i no poder-se permetre almenys una setmana de vacances l’any –un 30,6%, en contrast amb el 27,6% del 2019. D’altra banda, també ha crescut el nombre de gent que viu en cases i que diu que arriba amb facilitat o molta facilitat a final de mes. Li passava a un 22,2% de la població el 2020, mentre que era del 15,1% l’any 2019.

Si mirem aquesta pregunta sobre les privacions, les respostes ens apunten cap a un fet evident: als qui anaven malament les coses el 2019, ara els hi van pitjor i als qui els anaven bé, ara els hi van millor. Em sembla molt important que la pandèmia hagi empitjorat la situació de les capes baixes de la població i hagi millorat la de les altes, encara que no sigui quantificat en termes de renda. És a dir, ens mostra que les desigualtats socials deuen haver augmentat amb la pandèmia. Unes desigualtats que ja es feien paleses l’any 2019, amb una tendència creixent.

Segons l’Idescat, els indicadors de desigualtat han crescut l’any 2020, tenint en compte les rendes del 2019. L’índex S80/S20 mostra que el 20% de les cases amb més ingressos acumulen sis vegades allò que ingressen el 20% de les més desafavorides, mentre que l’any anterior la relació era del 5,4. Així mateix, l’índex de Gini també creix i passa del 31,2 el 2019 al 31,7 el 2020 –l’índex a 0 indicaria màxima igualtat i a 100, màxima desigualtat.
Em sorprèn que la tendència a tot l’estat espanyol sigui precisament la inversa, és a dir, que vagi a la baixa. L’any 2020 el S80/S20 ha estat del 5,8, mentre que l’any anterior era del 5,9. No ha parat de baixar d’ençà dels 6,9 punts del 2015. En canvi, amb l’índex de Gini, la tendència també és a la baixa, però la desigualtat (32,1) és més gran que no la catalana. Les diferències no són gaire grans i no cal donar-hi importància, però sí a la tendència. I és preocupant a Catalunya.

Per altra banda, que el 13,9% de les cases catalanes diguin que van demanar ajuda a familiars, amics o entitats privades o religioses per a béns bàsics durant l’any 2020, demostra on som. Concretament, un 9,3% diuen haver demanat ajuda a familiars i amics, un 1,9% a entitats privades o religioses i un 2,7% tant a familiars i amics com a entitats.

No he volgut entrar a comentar els punts sobre els ingressos, perquè ja hem dit que són del 2019 i acabaríem d’embolicar la troca sobre tot això que ha passat el 2020. Tampoc no he volgut comentar els derivats directes, dels quals els més importants són la taxa i el llindar de risc de pobresa, que, per cert, també havien empitjorat l’any anterior a la pandèmia. Haurem d’esperar a tenir més dades per a treure una conclusió més clara, però tot això que s’apunta, ara per ara, és negatiu. Cap sorpresa. El 2021, això haurà de canviar!

The post Pobres més pobres i rics més rics appeared first on VilaWeb.

Microsoft revela que l’estat espanyol ha fet servir un nou programari per espiar ciutadans a Catalunya

Microsoft ha denunciat que una desena d’estats, entre els quals l’espanyol, havien comprat un programa a l’empresa israeliana Candiru per espiar polítics, periodistes, dissidents, activistes i ambaixadors. El gegant informàtic ha dit que en el cas de l’estat espanyol, el programa s’havia fet servir contra ciutadans catalans. La investigació ha especificat que Candiru venia el programari, però que els governs triaven els objectius i l’executaven, i les eines que feien servir eren molt sofisticades i complexes. Candiru permet d’entrar il·lícitament en telèfons mòbils, ordinadors, tauletes, dispositius connectats a internet, espais d’emmagatzematge al núvol i tecnologies similars.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En la identificació de les víctimes hi han contribuït els investigadors de Citizen Lab, de la Universitat de Toronto, al Canadà, que ja havien descobert que l’estat espanyol havia comprat a la companyia israeliana NSO un programari anomenat Pegasus, amb què va espiar el president del parlament, Roger Torrent, i més dirigents polítics independentistes. Candiru és una empresa competidora directa d’NSO. Microsoft diu que Candiru és part d’un conglomerat d’empreses que anomena Sourgum. “Aquesta mena d’empreses fan créixer el risc que les armes vagin a mans equivocades i posin en perill els drets humans”, ha denunciat Microsoft.

El programa entrava als dispositius de les víctimes a través de forats localitzats als navegadors d’internet més populars i del sistema operatiu de Windows. Microsoft explica que va descobrir que era víctima del programa de Candiru arran d’una alerta de CitizenLab. Diu que els equips de seguretat es van posar de seguida a investigar el programari maliciós, que han anomenat DevilsTongue (la llengua del diable, en català), i que ja han solucionat els errors informàtics que li permetien de penetrar els seus serveis. També diu que han compartit les troballes amb altres empreses del sector per evitar noves intrusions.

A més de l’estat espanyol, Microsoft ha explicat que també van fer servir el programa Israel, l’Iran, el Líban, el Iemen, el Regne Unit, Turquia, Armènia i Singapur. Prop de la meitat de les cent víctimes del programari que s’han pogut identificar formen part de l’Autoritat Nacional Palestina. La denúncia és compartida per més empreses del sector, que han criticat sovint els riscs per als drets humans que impliquen les empreses de la mena de Candiru o NSO, contra les quals demanen més legislació. “Un món on hi ha qui fabrica i ven ciberarmes és més perillós per a consumidors, empreses de tota mena i governs”, ha denunciat Cristin Goodwin, directora general de la Unitat de Seguretat Digital de Microsoft.

Candiru es va fundar el 2014 i sempre ha mirat de restar a un segon pla. “L’empresa s’ha esforçat molt per a mantenir les operacions, la infrastructura i la identitat dels treballadors en l’opacitat, lluny de l’escrutini públic”, ha denunciat CitizenLab. Per això s’ha canviat el nom unes quantes vegades. El més recent és Saito Tech Inc., però al sector se la continua coneixent pel nom original, Candiru.

Una escletxa judicial pot portar fins a Espanya en l’escàndol Pegasus

The post Microsoft revela que l’estat espanyol ha fet servir un nou programari per espiar ciutadans a Catalunya appeared first on VilaWeb.

Carles Dachs Clotet guanya el premi de Poesia Gabriel Ferrater

Carles Dachs Clotet ha obtingut el premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater 2021 amb els poemes aplegats sota el títol Vent a la mà. El premi és organitzat per l’Ajuntament de Sant Cugat, Edicions 62 i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater. Té una dotació de 8.530 €. Inclou una escultura de l’artista santcugatenc Pep Codó i la publicació a l’octubre del llibre al segell Edicions 62.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons que ha explicat l’editor Jordi Cornudella, membre del jurat, el llibre Vent a la mà d’en Carles Dachs és un llibre molt bo: “És un llibre de plena maduresa, tant pel cantó de la imaginació poètica com pel cantó de la forma poètica és el llibre d’algú que sap molt bé què té entre mans, sap com controlar-ho i com donar-ho als lectors. És un llibre organitzat en tres parts, cadascuna independent. La primera part són poemes de pensament fondo i de troballes brillants, poemes que conviden a fer un camí de reflexió. La segona part és una mena d’elegia llarga molt diferent de to. I la tercera part, més curta, té com a centre motriu la mort del pare. Amb tot, el llibre té una unitat, que és la de la veu que li dóna l’autor i la unitat també de l’expertesa de la factura, de la capacitat de convèncer el lector, des del començament fins al final.”

Carles Dachs ha agraït el premi que porta el nom de Gabriel Ferrater, segons ell, el poeta català de la segona meitat del segle XX més influent i la seva imatge arriba als nostres dies. “No som pas pocs els que vam començar a interessar-nos per la poesia a través seu. Encara recordo quan era adolescent i vaig descobrir els seus poemes. I les seves classes ara recollides en llibre, que la gent de la meva generació hem llegit com a textos crítics.”

Nascut l’any 1987 a Santa Eugènia de Berga, Carles Dachs és llicenciat en Filologia catalana per la UAB. Ha publicat Suc de llum (Premi Joan Duch per a Joves Escriptors 2009; Editorial Fonoll, 2010) i A dalt més alt (Premi Maria Mercè Marçal; Pagès editors, 2015). És cofundador de la petita col·lecció de plaquettes de poesia «Els papers díscols». Escriu puntualment a la revista digital de crítica literària La Lectora i en altres publicacions. Ha estat professor lector de català a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest entre el 2017 i el 2021.

En aquesta edició, la que fa dinou, s’han presentat 60 originals. El jurat ha estat format per Xavier Folch (que es va morir fa pocs dies), Jordi Cornudella, Marc Romera, Enric Sullà i Marta Pessarrodona. L’any passat va guanyar el premi Andreu Gomila amb Felanitx.

The post Carles Dachs Clotet guanya el premi de Poesia Gabriel Ferrater appeared first on VilaWeb.

MoraBanc tanca la compra del Banc Sabadell d’Andorra

MoraBanc ha arribat a un acord amb Banc Sabadell per comprar la participació d’aquesta entitat (51,6%) a Banc Sabadell d’Andorra SA per un import de seixanta-set milions d’euros. L’import definitiu queda subjecte a una auditoria de comptes a 31 de juny de 2021. Amb aquesta operació, el grup financer andorrà es pot convertir en l’entitat líder en aquest país pel que fa a les principals magnituds de negoci en el mercat domèstic, així com a la xifra de benefici dels bancs andorrans. En relació amb el consolidat, el Grup MoraBanc passaria a gestionar més de 10.500 milions d’euros en recursos de clients i 1.600 milions d’inversió creditícia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les dues entitats van informar del començament de les negociacions el 17 de maig i aquestes han culminat avui amb la signatura de l’acord entre el conseller director general de MoraBanc, Lluís Alsina, i el conseller delegat de Banc Sabadell, César González – Bueno.

La formalització de l’operació està condicionada a l’autorització prèvia de l’Autoritat Financera Andorrana (AFA). Un cop obtinguda, previsiblement a la tardor, MoraBanc farà extensiva l’oferta de compra a la resta d’accionistes en els mateixos termes econòmics acords amb el Banc Sabadell.

“Aquesta operació ens permetrà guanyar quota de mercat a Andorra, el nostre mercat principal, per donar valor als nostres clients i els accionistes que creuen en el seu país i en les seves oportunitats”, ha celebrat el conseller director general de MoraBanc, Lluís Alsina.

La compra de la participació majoritària de BSA s’emmarca dins l’estratègia de creixement de MoraBanc. En el darrer exercici, el benefici de l’entitat va créixer un 20%, fins als 30,1 milions d’euros, i va millorar la solvència fins al 25,5% i la rendibilitat fins al 9,5%.

Amb la compra del 51,6% de BSA, MoraBanc du a terme la major operació corporativa, que també permetrà incrementar considerablement la inversió en tecnologia per poder fer front als reptes de futur.

The post MoraBanc tanca la compra del Banc Sabadell d’Andorra appeared first on VilaWeb.

Jaume Estany, nou gerent del SEM en substitució d’Antoni Encinas

El Consell d’Administració del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha nomenat Jaume Estany gerent de l’empresa pública en substitució d’Antoni Encinas, i Xavier Rodríguez per exercir les funcions d’adjunt a Gerència. Estany, llicenciat en Medicina, és l’actual gerent del Consorci Sanitari de Barcelona (CBS) i d’ençà del 2009 ocupava la vice-presidència primera del SEM, on també ha estat director en funcions en tres ocasions. Per la seva banda, Rodríguez és economista i ha estat al capdavant de la Direcció de Serveis del Departament de Salut del 2007 al 2021. En un comunicat, el SEM explica que el Consell d’Administració “renova el lideratge per impulsar una millor resposta a aquesta fase de la covid-19”, després d’un any i mig de pandèmia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un dels principals temes sobre la taula de la nova gerència és el proper concurs de transport sanitari. També se’ls encarrega avaluar i definir fórmules d’organització dels serveis d’emergències extrahospitalàries i del 061 Salut Respon, que el SEM gestiona actualment. El 061 ha incrementat molt l’activitat durant la pandèmia i darrerament ha arribat a rebre unes seixanta mil trucades al dia, quan abans de la covid-19 la mitjana se situava en unes sis mil cinc-centes.

Jaume Estany, llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona, és especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública, en Medicina de Treball i diplomat en Gestió Hospitalària per ESADE. Estany ha ocupat càrrecs de gestió en atenció primària i en hospitals de Catalunya i les Balears.

Xavier Rodríguez és economista per la Universitat de Barcelona i PDG (Programa de Direcció General) per IESE. Ha estat membre dels òrgans de govern del Servei Català de la Salut (CatSalut), de l’Institut Català de la Salut (ICS) i del SEM, entre altres entitats de l’àmbit sanitari.

La directora del CatSalut, Gemma Craywinckel, ha estat nomenada presidenta del Consell d’Administració del SEM en substitució d’Adrià Comella. També han nomenat Jaume Estany vice-president del Consell i president de la Comissió Executiva, en substitució de Xènia Acebes.

The post Jaume Estany, nou gerent del SEM en substitució d’Antoni Encinas appeared first on VilaWeb.

L’Audiència de València investiga José Luis Roberto, líder d’Espanya 2000, per un delicte d’odi

L’Audiència Provincial de València investiga per delicte d’odi José Luis Roberto, representant d’Espanya 2000, per la convocatòria d’una concentració sota el lema “No a l’Islam”, organitzada el passat 18 de desembre a la ciutat de València. L’ONG València Acull va denunciar els fets davant la Fiscalia a causa del contingut homòfob i racista.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’acte, segons que detalla la fiscal, consistia en una concentració on es va fer “una performance en rebuig a l’Islam” i va ser difosa a les xarxes socials. L’escrit també destaca les declaracions de Roberto, llançant proclames “A lluitar contra la invasió” o “Els immigrants musulmans suposen un perill”, entre altres comentaris. Ara, l’Audiència adverteix que no convé “banalitzar” la regulació del delicte d’odi i remarca trobar-hi indicis que no es poden arxivar.

The post L’Audiència de València investiga José Luis Roberto, líder d’Espanya 2000, per un delicte d’odi appeared first on VilaWeb.

[MAPA] Catalunya esdevé zona de risc extrem per la covid

El Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC, per les sigles en anglès) ha publicat el mapa setmanal sobre la incidència de la covid per regions. Catalunya, després d’uns quants dies superant els 8.000 contagis diaris, ha passat de zona d’alt risc a zona de risc extrem, cosa que significa que ha superat els 500 casos per cada 100.000 habitants. En aquesta situació, la UE desaconsella “fortament” els viatges a la zona afectada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A la resta del país, les Illes i el País Valencià són zones d’alt risc, mentre la variant delta continua avançant i els registres de positius no paren d’augmentar. Catalunya Nord és considerada zona de risc moderat, mentre que l’Alguer es manté com un espai de risc baix.

A tota Europa només hi ha quatre territoris més que estiguin en zona de risc extrem. Es tracten de Castella i Lleó, Navarra, l’illa de Creta i la província neerlandesa de Groningen.

The post [MAPA] Catalunya esdevé zona de risc extrem per la covid appeared first on VilaWeb.

L’estat haurà d’indemnitzar amb 182.000 euros la família de José Couso

El Tribunal Suprem ha confirmat la sentència de l’Audiència espanyola que va declarar l’estat com a responsable patrimonial per la mort del càmera de televisió José Couso durant la guerra d’Iraq, el 8 d’abril del 2003. Divuit anys després d’aquells fets Suprem condemna l’estat a pagar a la vídua i als dos fills de Couso 182.000 euros per la negativa a oferir protecció diplomàtica després de la mort del càmera. L’advocacia de l’estat havia recorregut en contra.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Suprem recorda que els ciutadans tenen dret a invocar la protecció diplomàtica de l’Estat quan han patit un dany per un acte intencionadament il·lícit per part d’un altre estat. El fet que Espanya no prestés aquesta protecció a la família del càmera, conclouen els jutges, ha generat una responsabilitat patrimonial de l’Administració, que ara ha d’indemnitzar la vídua i els fills per la “deficient protecció diplomàtica o la denegació d’aquesta”.

Els jutges consideren provat que en aquest cas el govern espanyol no va prestar aquesta protecció diplomàtica “que estava obligat a atorgar a la família de José Couso”. “L’estat espanyol estava obligat a fer gestions a favor d’una investigació internacional objectiva dels fets i, en el seu cas, a utilitzar els mitjans que estimés procedents per a la reparació del dany ocasionat”.

Per contra, segons la sentència, l’estat es va mantenir inactiu i en silenci, i es va limitar a donar per bons els arguments del govern dels Estats Units. Per això els magistrats també rebutgen la petició de desestimació de l’advocat de l’estat, que assegurava que la família de Couso no havia esgotat “els recursos interns de reclamació davant els tribunals dels Estats Units”.

En aquest sentit, els jutges renyen l’administració espanyola per no haver ajudat la família de Couso. “Si considerava tan necessària aquesta necessitat de plantejar la reclamació”, sostenen, hauria d’haver “facilitat els mitjans per a aquesta reclamació”.

The post L’estat haurà d’indemnitzar amb 182.000 euros la família de José Couso appeared first on VilaWeb.

S’ha mort el periodista neerlandès tirotejat al centre d’Amsterdam la setmana passada

El periodista holandès Peter R. De Vries s’ha mort avui una setmana després de ser tirotejat al centre d’Amsterdam. Veterà reporter d’investigació especialitzat en el crim organitzat, De Vries va rebre cinc trets, un d’ells al cap, i es trobava en estat greu a l’hospital.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dos homes van ser detinguts com a sospitosos d’haver perpetrat l’atac. “Aquest acte covard no ha de quedar impune”, ha defensat el primer ministre holandès, Mark Rutte, en un missatge a les xarxes socials on ha lamentat l’assassinat del conegut periodista.

The post S’ha mort el periodista neerlandès tirotejat al centre d’Amsterdam la setmana passada appeared first on VilaWeb.

A quins municipis del país s’ha decretat el confinament nocturn? Tota la informació

L’explosió de contagis de les últimes setmanes ha fet que els governs del país hagin tornat a posar damunt la taula l’opció del confinament nocturn. Al Principat, la mesura podria afectar 161 municipis a partir d’aquest cap de setmana. Al País Valencià, la mesura ja s’aplica d’ençà de principi de setmana en trenta-dos municipis.

Catalunya googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El govern de la Generalitat de Catalunya vol aplicar el confinanent nocturn entre la una de la nit i les sis del matí en 148 municipis de més de 5.000 habitants que tenen una incidència de més de 400 casos per cada 100.000 habitants aquests últims set dies. Les mesura també afecta tretze municipis que, tot i no arribar a aquest índex, són envoltats de municipis que el superen. La mesura entrarà en vigor tan bon punt el TSJC la validi, tindrà una durada de set dies i serà prorrogable.

Vegeu la llista dels municipis afectats:

Abrera
Alcover
Alella
Alpicat
Altafulla
Anglès
Arenys de Mar
Arenys de Munt
Argentona
Badalona
Badia del Vallès
Barberà del Vallès
Barcelona
Begues
Bigues I Riells
Blanes
Cabrera de Mar
Cabrils
Calafell
Caldes d’estrac
Caldes de Malavella
Caldes de Montbui
Calella
Calonge i Sant Antoni
Cambrils
Canet de Mar
Canovelles
Cardedeu
Cassà de la Selva
Castell-Platja d’Aro
Castellar del Vallès
Castellbisbal
Castelldefels
Celrà
Centelles
Cerdanyola del Vallès
Cervelló
Corbera de Llobregat
Cornellà de Llobregat
Cubelles
Cunit
Deltebre
Dosrius
El Masnou
El Papiol
El Prat De Llobregat
Esparreguera
Esplugues de Llobregat
Gavà
Girona
Granollers
L’Ametlla del Vallès
L’Hospitalet de Llobregat
La Canonja
La Garriga
La Llagosta
La Palma de Cervelló
La Roca del Vallès
La Selva del Camp
La Seu d’Urgell
Les Franqueses del Vallès
Llagostera
Lliçà d’Amunt
Lliçà de Vall
Llinars del Vallès
Lloret de Mar
Malgrat de Mar
Martorell
Martorelles
Masquefa
Matadepera
Mataró
Moià
Molins de Rei
Mollet del Vallès
Montcada i Reixac
Montgat
Montmeló
Montornès del Vallès
Navàs
Olesa de Montserrat
Òrrius
Palafolls
Palafrugell
Palamós
Palau-solità i Plegamans
Pallejà
Parets Del Vallès
Pineda De Mar
Polinyà
Premià de Dalt
Premià de Mar
Puigcerdà
Reus
Ripollet
Riudoms
Rubí
Sabadell
Salou
Sant Adrià de Besòs
Sant Andreu de La Barca
Sant Andreu de Llavaneres
Sant Antoni de Vilamajor
Sant Boi de Llobregat
Sant Celoni
St. Climent de Llobregat
Sant Cugat del Vallès
Sant Feliu de Codines
Sant Feliu de Guíxols
Sant Feliu de Llobregat
Sant Fost de Campsentelles
Sant Fruitós de Bages
Sant Hilari Sacalm
Sant Joan Despí
Sant Just Desvern
Sant Pere de Ribes
Sant Pol de Mar
Sant Quirze del Vallès
Sant Sadurní d’anoia
Sant Vicenç de Montalt
Sant Vicenç dels Horts
Santa Coloma de Cervelló
Santa Coloma de Farners
Santa Coloma de Gramenet
Santa Cristina d’Aro
Santa Eulàlia de Ronçana
Santa Margarida i els Monjos
Santa Maria de Martorelles
Santa Perpètua de Mogoda
Santa Susanna
Sarrià de Ter
Sentmenat
Sitges
Solsona
Súria
Tarragona
Teià
Terrassa
Tiana
Tordera
Torredembarra
Torrelles de Llobregat
Tossa De Mar
Tremp
Ullastrell
Vacarisses
Vallirana
Vallromanes
Valls
Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant
Vidreres
Vila-seca
Viladecans
Viladecavalls
Vilafranca del Penedès
Vilanova del Camí
Vilanova del Vallès
Vilanova i la Geltrú
Vilassar de Dalt
Vilassar de Mar
Vinyols i els Arcs

Igual que el confinament nocturn anterior, el seu compliment es farà principalment a partir dels dispositius de Mossos d’Esquadra i policies locals. El seu incompliment  es podrà sancionar amb multes d’entre els 300 i els 6.000 euros.

Aquestes seran els supòsits que restaran al marge de l’obligació de complir el confinament nocturn: els desplaçaments per assistència sanitària d’urgència o anar a la farmàcia per raons d’urgència; anar o tornar del centre de treball; els professionals o voluntaris, degudament acreditats, realitzar serveis essencials, sanitaris i socials; els desplaçaments per a la recollida i cura de menors d’edat en cas de progenitors separats, divorciats o amb residència a llocs diferents o la cura de mascotes i animals de companyia, de manera individual en la franja horària compresa entre les quatre de la matinada i les sis del matí.

País Valencià

El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) va publicar dilluns el decret que torna a implantar el confinament nocturn d’una de la nit a sis del matí en trenta-dos municipis de més de 5.000 habitants. El Consell havia sol·licitat aquesta restricció i de limitar les trobades socials a deu persones al Tribunal Superior de Justícia perquè sense l’estat d’alarma cal l’aval judicial. Les mesures ja han entrat en vigor.

Els municipis afectats són:

Alaquàs
Alboraia
Aldaia
Almàssera
Benaguasil
Benetússer
Benicàssim
Benifaió
Bunyol
Burjassot
Catarroja
El Puig
Gandia
L’Eliana
Meliana
Mislata
Montcada
Paterna
Picanya
Picassent
Puçol
Quart de Poblet
Requena
Riba-roja de Túria
Sant Vicent del Raspeig
Sedaví
Silla
Tavernes Blanques
Utiel
València
Vilamarxant
Xirivella

The post A quins municipis del país s’ha decretat el confinament nocturn? Tota la informació appeared first on VilaWeb.

Pàgines