Vilaweb.cat

La defensa de Laplana diu que no tenia competències per mobilitzar agents el 20-S i en demana l’absolució

La defensa de la intendent Teresa Laplana demana la seva absolució remarcant que ella ‘no tenia competències ni facultats per ordenar la mobilització d’efectius policials’ el 20-S tot i ser la responsable de l’operatiu al Departament d’Economia. Eren decisions, diu l’escrit, ‘que havien d’adoptar els seus superiors jeràrquics’. La seva advocada argumenta que Laplana va traslladar totes les peticions que va fer la Guàrdia Civil durant l’escorcoll, ‘sense que tingués cap participació ni intervenció en l’avaluació de la situació que poguessin portar a terme els agents d’ordre públic per adoptar les mesures oportunes’. També apunta que sempre ha complert amb la legalitat i ha obeït els mandats judicials i de fiscalia, i ‘no ha participat, no ha col·laborat ni ha compartit amb els responsables del govern i del parlament el procés de creació d’un estat català independent en forma de república’.

La defensa de Trapero demana l’absolució i diu que mai no ha posat els Mossos al servei d’interessos independentistes

En l’escrit de defensa que ha presentat a l’Audiència espanyola, l’advocada de Laplana subratlla que la intendent ‘sempre ha complert amb la legalitat constitucional vigent i ha obeït els mandats judicials i del Ministeri Fiscal’, així com dels seus comandaments superiors. Afegeix que ‘mai ha impedit ni dificultat el compliment de les ordres judicials’. En aquest sentit, desgrana tota la seva activitat el 20 de setembre, un dia que ella no hauria d’haver treballat perquè el dia anterior un metge li va recomanar repòs per presentar un quadre d’inestabilitat i vertígens. En tot cas, quan va ser informada de l’escorcoll de la Guàrdia Civil, es va desplaçar al departament i allà va fer d’interlocutora entre la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra fins que va ser rellevada cap a les 22 hores. ‘Entre les seves funcions hi havia la interlocució amb la Guàrdia Civil i el traspàs de les peticions que li formulessin als seus superiors immediats, els coordinadors de la Regió Policíaca de Barcelona i els comissaris en cap i sotscap d’aquesta regió’, destaca l’escrit.

La defensa subratlla que durant tota la jornada no es va produir per part dels concentrats cap intent d’accedir al departament ni tampoc ‘cap acte de violència greu contra les persones, produint-se uns lamentables danys en els vehicles de la Guàrdia Civil i també en un vehicle dels Mossos d’Esquadra’. ‘No hi va haver el 20 de setembre per part de la intendent Laplana cap voluntat maliciosa d’obstruir la diligència d’entrada i registre o d’evitar impedir els danys als vehicles policials’, afegeix.

Laplana, continua l’escrit, va traslladar als seus comandaments superiors ‘totes i cadascuna de les sol·licituds de la Guàrdia Civil’, i concreta que va fer un total de 144 trucades de telèfon o intents de trucada, rebent 98. A més de la intendent, l’Audiència espanyola jutjarà el major dels Mossos Josep Lluís Trapero; l’ex-secretari general d’Interior, Cèsar Puig, i l’exdirector general de la policia, Pere Soler. Laplana, però, és l’única processada pel delicte de sedició. La fiscalia demana quatre anys de presó per a ella.

The post La defensa de Laplana diu que no tenia competències per mobilitzar agents el 20-S i en demana l’absolució appeared first on VilaWeb.

La defensa de Trapero demana l’absolució i diu que mai no ha posat els Mossos al servei d’interessos independentistes

La defensa del major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero, ha presentat l’escrit de conclusions provisionals a l’Audiència espanyola on demana l’absolució. La lletrada Olga Tubau remarca que Trapero ‘mai’ no ha posat els Mossos al servei dels ‘interessos polítics secessionistes’ i que no ha ‘participat, intervingut ni compartit’ el pla que, segons l’escrit, va idear el govern i el Parlament de Catalunya per arribar a la independència i la proclamació de la república. Així doncs, apunta que ni va participar ni tenia coneixement de documents que la fiscalia considera claus, com l’Enfocats.

Durant 47 pàgines, la defensa de Trapero esgrimeix les passes que va fer el major per acatar les ordes judicials i defensa l’operatiu del 20-S i de l’1-O, com va fer quan va testificar al Suprem. També sosté que el coordinador del dispositiu policial de l’1-O, el coronel Diego Pérez de los Cobos, mai no va mostrar ‘desconfiança’ cap als Mossos ni va dir que el pla fos ‘inoperant ni insuficient’ per complir l’ordre del TSJC. I documenta que tenia un pla a punt dos dies abans del 27 d’octubre per detenir Puigdemont si la justícia li ho demanava.

The post La defensa de Trapero demana l’absolució i diu que mai no ha posat els Mossos al servei d’interessos independentistes appeared first on VilaWeb.

Les portades del dimarts 9 de abril de 2019

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del dimarts 9 de abril de 2019 appeared first on VilaWeb.

La policia belga assenyala un fiscal de l’Audiència espanyola en l’espionatge a Puigdemont

La investigació de Bèlgica sobre les balises instal·lades a l’automòbil del president Carles Puigdemont inclou com a possible sospitós un fiscal de l’Audiència espanyola, segons que ha pogut saber l’ACN de fonts policíaques. La policia belga assenyala en els seus informes Carlos Bautista Samaniego, un dels principals experts estatals en euroordres. Els agents el situen a la fi del gener del 2018 en un hotel de Brussel·les que consideren clau en l’operació d’espionatge, arran d’una trucada d’una de les targetes SIM britàniques relacionades amb les balises. El fiscal espanyol era en aquell hotel de Brussel·les durant la setmana que la policia belga creu que va començar el seguiment, segons aquestes fonts. Al mateix establiment, i després d’una àmplia investigació de tots els hostes, també assenyalen com a persones d’interès un empresari espanyol, un home que consideren relacionat amb el Ministeri de Justícia espanyol i tres informàtics. Però la jutgessa belga que porta el cas no vol estirar més del fil ara com ara ni demanar-ne explicacions a l’estat espanyol.

La fiscalia belga no h volgut confirmar ni desmentir a l’ACN si durant aquelles jornades van tenir cap reunió amb membres de la fiscalia espanyola. Fonts de la fiscalia de l’Audiència espanyola han indicat que les reunions sobre el cas Puigdemont es van fer dins l’Eurojust, un organisme de cooperació judicial amb seu a l’Haia (Països Baixos). Sobre les investigacions belgues que apunten a un fiscal de l’Audiència espanyola, fonts de la fiscalia espanyola de l’Audiència diuen que no els consta res i neguen taxativament qualsevol ‘actuació irregular’. Bautista Samaniego tampoc no ha respost a les peticions de l’ACN.

D’una altra banda, fonts de la defensa de Puigdemont diuen que els fets de l’espionatge a Puigdemont els semblen molt greus i que per això ja van presentar una denúncia. Però remarquen que no poden fer comentaris sobre la informació del procediment judicial.

Els últims dies de gener del 2018

El dia 30 de gener de 2018 s’havia convocat un ple del Parlament de Catalunya, per a la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Pocs dies abans, el 22 de gener, Puigdemont havia sortit de Bèlgica per primera vegada per anar a Copenhaguen, capital de Dinamarca. La Guàrdia Civil i la policia espanyola intensificaven els controls a les fronteres per interceptar-lo si provava de tornar a Catalunya. El 27, el Tribunal Constitucional espanyol va posar condicions a la investidura.

L’endemà, el diumenge 28, el fiscal de l’Audiència espanyola Carlos Bautista Samaniego tenia una habitació reservada, fins al dia 31, en un cèntric hotel de Brussel·les, segons les investigacions. Després de mesos de treball, la policia belga va deduir que aquella estada podia tenir relació amb l’operació d’espionatge descoberta pocs dies més tard, el 7 de febrer. Aquell dia un mosso, Lluís Escolà, havia detectat una primera balisa sota el para-xoc posterior del Renault Espace on anava el president. L’endemà, amb agents especialistes de la policia federal belga, se’n va descobrir una altra dins el motor d’un altre vehicle de Puigdemont, un Renault Laguna.

Una operació extraoficial?

Segons que ha pogut saber l’ACN, la investigació belga apunta a una operació extraoficial d’Espanya, sense permís de les autoritats de Bèlgica, cosa que els serveis secrets espanyols sempre han negat als seus homòlegs belgues. Això també es desprèn de l’informe del parlament belga sobre el cas, del qual l’ACN ha tingut coneixement per algunes fonts. Aquest comitè és l’encarregat de supervisar els serveis de seguretat de l’estat belga.

Les investigacions de la policia indiquen un espionatge espanyol, però, a més, els diversos elements descoberts fan pensar que no és una missió oficial i reconeguda per l’estat espanyol. La policia belga considera que les balises, ‘de material d’alta qualitat’, van ser col·locades per ‘professionals entrenats’ que podrien haver treballat, alhora, amb còmplices ‘amateurs discrets’. Per exemple, els investigadors belgues se sorprenen que un equip capaç de col·locar balises dins de dos cotxes de Puigdemont el seguís, alhora, físicament pels carrers de Brussel·les –i una vegada fou detectat per Puigdemont mateix.

Balises, targetes SIM i un hotel

La inspecció de les dues balises localitzades i l’activitat de les vuit targetes SIM que hi havien estat en contacte, va permetre als investigadors de determinar que hi havia hagut sis dispositius, pel cap baix: tres LISA-U200 fabricats per l’empresa suïssa U-blox AG i tres mòbils Alcatel OT 1016G de TCL. Algunes targetes SIM es van utilitzar en més d’un dispositiu, segons les investigacions.

D’aquestes targetes SIM, totes amb número britànic, els investigadors belgues destaquen una trucada que podia ser un error dels responsables del seguiment, probablement mentre encara feien proves. Fou una breu trucada d’un dels números investigats a la centraleta d’una cadena d’hotels de Brussel·les, l’1 de febrer a migdia, que consideren que demostra ‘sens dubte’ que la cadena té relació ‘amb els qui van fer col·locar les balises’.

La cadena d’hotels va allotjar, durant uns quants dies d’aquella setmana, el fiscal de l’Audiència espanyola Bautista Samaniego, com també suposadament l’empresari espanyol, l’home que la policia belga relaciona amb el Ministeri de Justícia espanyol i tres informàtics. Alguns dormien en habitacions consecutives.

La policia belga va reduir la llista de possibles sospitosos dels centenars d’hostes dels hotels fins a aquests sis. Tanmateix, la jutgessa encarregada del cas va tombar la petició de la defensa de Puigdemont d’exigir explicacions sobre l’estada del fiscal espanyol i la resta de potencials responsables de l’espionatge perquè no van veure-hi prou indicis de culpabilitat, una qüestió que ara resta pendent d’un altre recurs, segons que ha pogut saber l’ACN. La magistrada tampoc no va acceptar de revisar l’origen de les balises per mitjà de les empreses distribuïdores, perquè va considerar que hi havia poques opcions de trobar-ne els compradors.

Espionatge quan no hi havia euroordre

Es dóna la circumstància que aquests seguiments es van fer quan sobre Puigdemont ja no pesava cap ordre europea d’extradició i entrega (oede). La primera, emesa per la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela el 3 de novembre del 2017, va ser retirada pel magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena el 5 de desembre següent, tot i mantenir l’ordre de crida i cerca dins de l’estat.

Ho va justificar perquè, davant de les primeres reticències de la justícia belga, no volia que se li denegués totalment o parcialment la petició sense tenir tota la documentació procedent de la instrucció. La fiscalia va demanar reactivar l’euroordre el 22 de gener, quan es va confirmar que Puigdemont faria el seu primer viatge fora de Bèlgica, en concret a Dinamarca. Però Llarena ho va descartar, i el ministeri públic va dir que ho tornaria a demanar quan es dictés la interlocutòria de processament.

Per això, el magistrat del Suprem va reactivar la petició europea el 23 de març del 2018, el mateix dia que va comunicar als investigats la interlocutòria de processament, que posava fi a la instrucció. Aquell dia estava citada la secretària general d’ERC, Marta Rovira, però es va exiliar a Suïssa. Bona part de la resta d’investigats, com Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell, Raül Romeva i Dolors Bassa, van ser empresonats preventivament, just el dia abans que hi hagués la segona votació al parlament per investir Turull com a president de la Generalitat.

Dos dies després, Diumenge de Rams, Puigdemont va ser detingut per la policia alemanya quan entrava al país procedent de Finlàndia en cotxe. Aleshores es va especular si el cotxe amb el qual Puigdemont tornava de Finlàndia, passant per Suècia i Dinamarca, portava una balisa, però algunes fonts diuen que se’l va localitzar a través del senyal del telèfon mòbil d’algun dels seus acompanyants, o fins i tot seguint físicament i a través de les càmeres de les autopistes el cotxe del president que va sortir de Brussel·les per anar-lo a buscar. Finalment, aquella euroordre també va ser retirada a principis de juliol després que Alemanya, Suïssa, Escòcia i Bèlgica tornessin a dificultar l’entrega dels polítics independentistes exiliats.

The post La policia belga assenyala un fiscal de l’Audiència espanyola en l’espionatge a Puigdemont appeared first on VilaWeb.

Automatització i robòtica per al benestar social

En la seua Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, l’ONU ha identificat disset objectius de desenvolupament sostenible per a erradicar la pobresa i promoure la pau tot posant el focus sobre l’educació, la igualtat de gènere i l’ocupació. En els propers anys, abans del que podríem pensar o ens agradaria admetre, les tecnologies de robòtica i automatització i d’intel·ligència artificial humanitàries tindran un paper cada vegada més important en el desenvolupament global, particularment per a les economies en desenvolupament.

«Les tecnologies de robòtica i automatització humanitàries tindran un paper cada vegada més important en el desenvolupament global»

En el context d’aquest article, les tecnologies de robòtica i automatització i d’intel·ligència artificial humanitàries són aquelles que tenen el potencial de transformar la vida de diferents grups de tot el món i causar-hi un impacte positiu perquè pretenen abordar algunes de les necessitats no resoltes més urgents de la humanitat i així augmentar-ne la qualitat de vida. En opinió de l’autor, la majoria dels projectes passats i presents en la investigació i el desenvolupament de l’automatització i la robòtica se centren directament a incrementar el nivell de vida dels països desenvolupats en què l’habitatge, l’aigua corrent, el transport, les escoles o fins i tot l’accés a la sanitat, per esmentar algunes qüestions, es donen per descomptat. La robòtica i l’automatització humanitàries, d’altra banda, poden marcar la diferència en la vida de la gent alleujant el seu patiment en moments de necessitat, com ara durant desastres naturals o provocats per les persones, o en grups de població que no tenen assegurades les necessitats bàsiques, per així millorar la seua qualitat de vida i no només el nivell de vida.

Molts dels marcs teòrics que fonamenten les tecnologies de robòtica i automatització actuals són suficientment madurs i han estat àmpliament acceptats per la comunitat acadèmica, després de passar per rigorosos processos d’avaluació d’experts. Tanmateix, a l’hora de posar-los en pràctica, n’hi ha que revelen la seua fragilitat i falta de robustesa. Aquest va ser el cas de l’abocament de la plataforma Deepwater Horizon en el golf de Mèxic o el del desastre nuclear de Fukushima Daiichi. Per a demostrar l’efectivitat de les aplicacions tecnològiques de la robòtica i l’automatització i la intel·ligència artificial en benefici de les comunitats en desenvolupament o subdesenvolupades (el que es coneix com a «sud global»), cal treballar ben prop d’aquestes comunitats. És important que les solucions que es creen sintonitzen amb les necessitats dels beneficiaris per a assegurar que són sostenibles.

El fòrum en Automatització i Robòtica per a la Tecnologia Humanitària (RAS-SIGHT)

RAS-SIGHT es va formar la tardor de 2012 per a acostar investigadors, desenvolupadors i altres interessats perquè col·laboren en activitats humanitàries en què la robòtica i l’automatització poden tenir un paper clau en la millora de la qualitat de vida de gent de tot el món, incloent-hi totes les regions que abasta l’Institut d’Enginyeria Elèctrica i Electrònica (IEEE per les seues sigles en anglès). Això s’està duent a terme aprofitant les tecnologies existents i emergents per al benefici de la humanitat, tot oferint un fòrum per a la discussió i execució de projectes i idees en col·laboració amb les comunitats i els socis globals.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Raj Madhavan, expert reconegut internacionalment en robòtica mòbil, navegació i tecnologies humanitàries. Actualment és director general de l’empresa Humanitarian Robotic Technologies (EUA).

Què és Mètode?

The post Automatització i robòtica per al benestar social appeared first on VilaWeb.

Mites alimentaris i mitificació de la nutrició

L’actual allau de missatges sobre alimentació i salut amenaça d’aniquilar el bon juí a l’hora de prendre decisions en un assumpte tan quotidià i important. Qui no s’ha sentit confós després de llegir, a vegades en un mateix dia, notícies contradictòries? Que si beure una mica d’alcohol és o no és bo per al cor, que si menjar carn augmenta el risc de càncer o que en realitat el risc és incert…… Altres informacions ens parlen dels beneficis de menjar xocolata, bròcoli, productes sense gluten i molts més aliments amb increïbles propietats, o dels avantatges de seguir una determinada dieta d’aprimament. L’encreuament de camins entre l’alimentació i la salut és un terreny en el qual floreixen els mites, els missatges erronis, la publicitat encoberta, les recomanacions de gurus i el sensacionalisme en nom de la ciència. I totes aquestes deficiències informatives estan probablement relacionades.

«L’encreuament de camins entre l’alimentació i la salut és un terreny en el qual floreixen els mites»

Ara tenim més informació que mai sobre nutrició. Però, alhora, tenim grans dificultats per a identificar la informació fiable i, sobretot, per a entendre les limitacions de la ciència per a donar resposta a tantes preguntes que ens fem sobre com afecta la salut el que mengem i el que deixem de menjar. L’abundància de mites i creences errònies sobre alimentació i salut obeeix, en bona mesura, a aquesta cerimònia de la confusió. Pensar, per exemple, que beure alcohol amb moderació és millor per a la salut que no beure’n gens és un mite alimentat per informacions parcials i prejuís, perquè el conjunt dels resultats de la investigació indica justament el contrari i no hi ha raons científiques per a beure per motius de salut. Les proves científiques també indiquen que són probablement falses algunes idees esteses com, per exemple, que els edulcorants artificials són perjudicials per a la salut, que els suplements antioxidants prevenen les malalties i que les begudes energètiques contraresten els efectes de l’alcohol.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Gonzalo Casino, doctor en Medicina, professor de periodisme científic, inves­tigador del Grup de Recerca en Comunicació Científica (GRECC) i director de projectes de l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC) en la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona (Espanya).

Què és Mètode?

The post Mites alimentaris i mitificació de la nutrició appeared first on VilaWeb.

Carles Campuzano, brindis al sol o debat seriós?

Un dels diputats històrics de Convergència al congrés espanyol, Carles Campuzano, va presentar ahir el seu llibre Reimaginem la independència (Editorial Catarata) a la Casa del Llibre de Barcelona. L’espai es va omplir de seguida perquè molta gent no tan solament volia escoltar-lo a ell, sinó també Marta Pascal i Lluís Recoder, bons representants de l’ala postconvergent més crítica amb Waterloo i Carles Puigdemont. Gran quantitat de premsa, i càmeres de televisió, amb expectació per a veure fins a quin punt independentistes notoris renegaven dels seus postulats, s’obrien en canal públicament i insultaven el president. I això, ahir, no va passar. L’acte, això sí, va servir perquè Carles Campuzano, públicament, fes costat a la idea de Marta Pascal de crear un partit nou allunyat de la unilateralitat representada pel Primer d’Octubre. Entre els assistents vam saber-hi veure més periodistes que polítics: Ignasi Farreras, Andreu Claret, Albert Sáez, Jordi Amat, Marçal Sintes. I l’absència, per problemes d’agenda de Miquel Puig, ara a ERC,

La independència, reimaginada

Carles Campuzano, vint-i-tres anys al congrés espanyol, va voler resumir de manera concisa la tesi del seu llibre, on estableix els quatre punts bàsics que segons ell han de regir el moviment independentista:

1. La independència no és com era, perquè el poder és més repartit, la qual cosa és una excel·lent notícia. ‘I hauria de permetre als partits catalans, però també als espanyols, de tenir un debat menys tràgic, heroic i èpic. Però és molt difícil tenint presos polítics i un judici com l’actual.’

2. Acceptem els límits. Hi són. En la qüestió nacional, segons Campuzano, n’hi ha tres. Primer, els límits de la democràcia. ‘Els qui anem a favor de la independència som més o menys el 50%. I això és molta gent, però és un límit. Hem de ser molts més.’ Segon: les normes i els procediments. ‘En un moviment com el sobiranista, la pulcritud és fonamental. Reivindico que el joc sigui en el marc de respecte a la normativa.’ I aquí el lletrat major del parlament, senyor Bayona, present a l’acte, dibuixava un gran somriure. I tercer: ‘Els límits de la complexitat identitària d’aquest país. La cohesió social ens marca uns límits.’

3. Els conflictes, segons Campuzano, només es resolen a partir de l’acord.

i 4. Les independències no són finalitats en si mateixes. No volem la independència perquè sí. Sinó per un model de país. Com garantim la prosperitat econòmica? Com afrontem les desigualtats socials? Per a això servirà la independència.

I fins aquí Campuzano anava bé, i fi, i elegant, fins que va arribar el moment d’unir-se a la proposta de Marta Pascal de crear un partit nou, allunyat de Puigdemont. Proposta que Pascal havia llançat hores abans a les planes de La Vanguardia amb l’ajut d’Enric Juliana. I aquí les paraules de Campuzano van contenir un lapsus important: ‘Des d’una mirada més partidista, el que és molt evident és que alguns compartim, n’estic segur, la necessitat d’una força política tranquil·la, serena, amb vocació d’utilitat, d’eficàcia, que posi l’autonomia i la indepen…, o la independència, al servei d’aquests quatre objectius.’

Vejam, família, que hi posi l’autonomia o que hi posi la independència, al servei dels objectius? Per què no és pas igual. Els psicòlegs experts en lapsus ja ens ajudaran. El periodista Marçal Sintes, present a la sala, ho va resumir així: ‘Això són tants anys demanant autonomia que s’ha fet un embolic, no hi donis més importància.’ Al cronista, aquest lapsus, el va desconcertar. Brindis al sol autonomista o debat seriós sobre els límits de la independència?

Marta Pascal i Txarango

Abans del discurs de Carles Campuzano va parlar l’esperada Marta Pascal, que va descriure Carles Campuzano de manera elogiosa en quatre punts (té curiositat infinita; és demòcrata; té conviccions i ideals; i sap escriure). Pascal va arribar a ser ditiràmbica (‘Jo de gran vull ser com Carles Campuzano’) i també metafòrica (‘És el moment d’arribar a l’objectiu de l’estat propi sense dreceres. Ja sabíem que el camí seria llarg’).

Una breu Pascal va vestir la seva intervenció amb una cita del conjunt Txarango, de l’àlbum Som riu, que fa així, dedicat a Campuzano: ‘Tant de bo que la vida no fos batalla i que et tregui a ballar quan balla.’ En plena implosió postconvergent i ‘tant de bo que la vida no fos batalla’, tu.

Lluís Recoder i la importància de la història

Lluís Recoder, històric convergent del sector moderat, triomfant exalcalde de Sant Cugat, va ser un altre dels ponents en l’acte d’ahir. Segons Campuzano, Recoder és un dels seus mestres. Recoder es va presentar com una persona ‘allunyada de la política i de la militància’ i va afirmar que “Campuzano diu coses al llibre molt allunyades de l’espai polític actual on es troba” i va fer aquest elogi de Carles Campuzano: ‘Sap història, i sap que oblidar-la és la millor manera de repetir els errors’.

La història, precisament, ens diu que Recoder és l’home que des del govern Mas va pilotar la venda de l’empresa pública Aigües del Ter Llobregat (ATLL), que proveeix aigua a centenars de milers de persones, a Acciona. L’operació de privatització va originar un caos tan descomunal que encara dura ara. Avui dia l’empresa té dos directors, un de públic i un de privat, que no es reconeixen entre si. La venda de Recoder va arribar als tribunals catalans, espanyols i europeus, perquè la competència es va queixar de falta de transparència i opacitat en l’operació. Ara la Generalitat es pot trobar que ha de tornar els mil milions que va cobrar per aquesta venda. La web de l’empresa ja ajuda a capir-ne el desastre.

D’esquerra a dreta: Marta Pascal, Esperança Esteve, Carles Campuzano i Lluís Recoder. Esperança Esteve, socialista

Finalment, també va parlar la diputada socialista Esperança Esteve, que va fer la intervenció més sentida i apassionada de totes. Realment va parlar amb el cor. Va recordar com ella i Campuzano es van conèixer a Madrid i van treballar junts per fer lleis sobre el sector social. I com, tot i ser de partits polítics diferents, van acabar forjant una amistat que encara dura. I com ella podria entendre l’opció d’un estat propi, però sense mentir ni donar falses esperances a la gent.

The post Carles Campuzano, brindis al sol o debat seriós? appeared first on VilaWeb.

Israel va a les urnes amb Netanyahu i Gantz com a preferits

Els ciutadans israelians votaran avui en unes eleccions legislatives molt disputades. El primer ministre, Benjamin Netanyahu, pugnarà amb la coalició centrista encapçalada per Benny Gantz i Yaïr Lapid.

Segons les enquestes totes dues formacions obtindran si fa no fa els mateixos escons, però la disposició de l’espectre polític israelià beneficiarà Netanyahu, que obtindrà més suport de la resta de partits.

Netanyahu, que ocupa el càrrec des del 2009 –més un mandat de tres anys en els noranta– aspira a superar David Ben-Gurion, pare fundador d’Israel, el primer ministre amb el mandat més llarg al capdavant del país, cosa que aconseguiria al juliol si pogués formar govern.

Malgrat que els primers dies de campanya Netanyahu la seva candidatura rebé un sotrac per l’anunci del fiscal general, Avichaï Mandelblit, d’encausar-lo per corrupció, la seva popularitat ha tornat a enfilar-se. El seu partit, el Likud, torna a ser en les dues primeres posicions de les diverses enquestes. Netanyahu ha rebutjat les acusacions i ha denunciat una ‘cacera de bruixes’.

A més, ha rebut un seguit d’impulsos de l’estranger estant, especialment després de l’anunci del president nord-americà, Donald Trump, de reconèixer la sobirania d’Israel sobre els alts del Golan, ocupats a Síria. Aquesta decisió es va afegir al reconeixement pels Estats Units de Jerusalem com a capital del país i el trasllat de l’ambaixada nord-americana a aquesta ciutat.

La setmana abans de la votació, ha rebut a Israel el president del Brasil, l’ultradretà Jair Bolsonaro, i ha anat a Moscou per reunir-se amb  Vladímir Putin.

Netanyahu ha procurat mobilitzar la dreta nacionalista –inclosos sectors ultranacionalistes– enfront de l’esquerra, representada pel partit Blau i Blanc, que és en realitat una plataforma centrista.

Ha posat també la seguretat al centre de la política, com ja va fer en
campanyes anteriors, especialment arran dels últims incidents i intercanvi de trets a la franja de Gaza, l’enfrontament tradicional amb l’Iran i les ramificacions del conflicte a Síria. A més, s’ha acostat a diversos països àrabs, en una campanya diplomàtica a favor del reconeixement d’Israel.

Així, ha aconseguit aparentment de mobilitzar un electorat que, si bé no li donarà la majoria absoluta, sí que sembla que li donarà el mandat d’intentar formar un nou executiu.

El salt de Gantz a la política

Gantz, antic cap de l’Estat Major de l’exèrcit d’Israel i una figura militar molt respectada al país, va decidir el 2015 de fer el salt a la política per mirar d’apartar Netanyahu del poder. I aquest esforç es reforçà més tard arran de la seva aliança amb l’ex-periodista Yaïr Lapid, que va impulsar el seu partit a les enquestes.

Tots dos van arribar a un pacte segons el qual Gantz seria primer ministre durant dos anys i mig i després cediria el poder a Lapid per a l’any i mig restant del mandat. Amb això, Gantz vol seguir els passos de Yitshaq Rabbín i Ehud Barak, que van fer el salt de l’exèrcit a l’oficina del primer ministre. Gantz va dir en un dels seus mítings: ‘Ser comparat amb Rabbín seria el millor compliment que em pugui imaginar. Rabbín va ser centre, una mica esquerra, una mica dreta, com vulgueu definir-lo.’ D’aquesta manera palesava la intenció d’abastar un ampli espai polític.

La formació s’ha presentat com una alternativa lliure de corrupció i amb un missatge centrat en la seguretat –especialment centrat en l’amenaça de l’Iran, també des del Líban i Síria– i la reforma social.

Així mateix, ha mantingut un discurs difús sobre la qüestió palestina, en un intent d’atreure vots de l’esquerra sense allunyar el centre-dreta. Defensa un ‘procés de separació’ no detallat, sense arribar a donar suport a la creació d’un estat palestí.

Tanmateix, el Partit Blau i Blanc té una complicada aritmètica parlamentària per aconseguir la majoria, atès que Gantz ja ha descartat als partits àrabs –d’esquerra–, que diu que ‘parlen contra l’estat d’Israel’. Això limita les possibles aliances al Partit Laborista i Mérets, que podria no ser suficient.

La coalició de partits àrabs Ra’am – Balad concorrerà finalment a les eleccions després de rebre el vist-i-plau del Tribunal Suprem, que va revertir la decisió prèvia de la Comissió Electoral. El Suprem, per contra, va eliminar la candidatura del dirigent de l’ultranacionalista Otzma Yehudit, Michael Ben-Ari.

La formació del govern

En aquestes eleccions han estat autoritzats prop de quaranta partits, una xifra rècord, tot i que no es preveu que superin la barrera mínima del 3,25% ni la meitat. En total hi ha inscrits prop de 6,4 milions de votants, segons dades de l’organització no governamental The Israel Project. El partit que rebrà el mandat del president no serà el més votat, sinó el que compti amb més suport per formar una coalició.

Això va passar el 2009, quan el mandatari Ximon Peres va passar el poder a Netanyahu, malgrat que el Likud va ser el segon partit més votat –un escó menys que Qadima de Tsippi Livni, retirada de la política fa poc. La situació es podria repetir si ara guanya el partit de Gantz.

Els sondatges diuen que el Likud tindrà uns trenta escons, xifra semblant a la que atorguen al Partit Blau i Blanc, si bé els partits de dreta religiosa en sumen 67, cosa que els donaria la majoria absoluta a la Kenésset –que compta amb 120 escons. Els partits a l’esquerra de la coalició encapçalada per Gantz no sembla que tinguin prou pes per a desequilibrar aquesta opció.

Gantz podria arribar a unir forces amb el partit de centre-dreta Kulanu i amb Zehut, un partit de nova creació que advoca per legalitzar la marihuana, per l’annexió de Cisjordània i la solució d’un únic estat. A més, qualsevol mena de govern d’unitat entre el Likud i el Partit Blau i Blanc ja ha estat descartat per tots dos.

Les eleccions són per tant el primer pas en el procés de formació de govern, tot i que no és clar si el possible encausament de Netanyahu després de les vistes del seu cas –que es faran després de la votació– podria afectar aquest període i soscavar alguns dels seus suports o si el primer ministre sortiria indemne de la decisió de Mandelblit.

The post Israel va a les urnes amb Netanyahu i Gantz com a preferits appeared first on VilaWeb.

Andorra farà un tomb a la dreta si Espot ha de pactar amb Pintat

Xavier Espot va guanyar les eleccions d’ahir a Andorra, però no va aconseguir la majoria absoluta que els Demòcrates havien demanat durant tota la campanya. Va ser, doncs, una victòria amarga perquè ara haurà de pactar per poder governar en un consell general que ha resultat força fragmentat i on l’oposició del Partit Socialdemòcrata, amb Pere López, s’ha consolidat com a alternativa.

El resultat deixa els Demòcrates amb 11 consellers, el Partit Socialdemòcrata amb 7, el Partit Liberal –que es presentava en la candidatura D’Acord amb els socialdemòcrates– amb 4, Tercera Via-Unió Laurediana també 4 i Ciutadans Compromesos 2.

El candidat a cap de govern encara no s’ha pronunciat oficialment, però tothom té coll avall que pactarà amb la Tercera Via de Josep Pintat, cosa que implicaria un tomb a la dreta i podria alterar el procés d’associació amb la UE, perquè Pintat n’és molt crític. Té les claus de la governabilitat quan amb prou feines ha superat el 10% dels vots. Un pacte amb Ciutadans Compromesos no hauria tingut un cost tan alt per a Espot, però amb 2 diputats no n’hi ha prou per a atènyer la majoria absoluta. I un pacte amb els socialdemòcrates no sembla plausible.

The post Andorra farà un tomb a la dreta si Espot ha de pactar amb Pintat appeared first on VilaWeb.

Compromís afegeix sis socis nous a la seva coalició al parlament europeu

Compromís ha presentat avui la nova coalició per al Parlament Europeu, on espera obtenir dos escons. La coalició s’anomenarà Compromís per Europa i inclou sis nous partits en comparació amb ara fa cinc anys: Nova Canàries, Més per Mallorca, Coalició per Melilla, Iniciativa del Poble Andalús, Esquerra Andalusista i Verds d’Europa.

Fa cinc anys, va concórrer-hi amb la coalició Primavera Europa, de la qual formaven part també Equo, la Chunta Aragonesista (CHA), el Partit Castellà, Participa, Per un Món Més Just, Socialistes Independents d’Extremadura i Coalición Caballas. Van obtenir una mica més de 300.000 vots i un escó a Estrasburg, que Compromís i Equo es van repartir. Els partits de les Illes van obtenir 165.000 vots en les darreres eleccions al Parlament de les Illes Balears.

La coalició ha reservat la tercera plaça a Equo, malgrat que encara no ha confirmat si en formarà part. Equo té signat un pre-acord amb Podem i IU en la coalició Unides Podem per a les eleccions espanyoles, europees i locals. El cap de llista, Jordi Sebastià, ha explicat que seran les bases d’Equo que acabaran decidint si Floren Marcellesi es torna a presentar amb Compromís.

The post Compromís afegeix sis socis nous a la seva coalició al parlament europeu appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Presentació del llibre ‘I la mort tindrà el seu domini’ a l’espai VilaWeb

L’escriptora Rosa Calafat va presentar ahir al vespre la seva nova novel·la I la mort tindrà el seu domini (el Gall Editor) a l’espai VilaWeb. El director de VilaWeb, Vicent Partal, en va fer la presentació. L’obra va rebre l’any passat el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la.

En aquest vídeo podeu veure l’acte.

The post [VÍDEO] Presentació del llibre ‘I la mort tindrà el seu domini’ a l’espai VilaWeb appeared first on VilaWeb.

Si un sol espectador ho demana

No sabem si el fet marcarà un abans i un després, però ara mateix és un mentrestant ben present: ens referim al debat de caps de llista per Barcelona a les espanyoles, organitzat fa uns dies per La Vanguardia (caps de llista amb quota, perquè hi faltava el Front Republicà). Com va explicar a l’inici el director del diari i moderador, el farien en castellà perquè l’streaming era ‘per a tot Espanya’, i perquè en passarien talls en directe per la Sexta i TVE, encara que –va afegir, naturalment en castellà– si algun candidat ho volia, podia ‘fer ús del català sense cap problema‘. Ho remarco perquè, si no hi havia cap problema, potser no calia cap ‘solució’.

I bé, ja sabeu com va anar, ho matem de seguida: pel que fa a la marquesa de la casa Fuerte (PP) i Arrimadas (Cs) no hi havia dilema: a elles tant se’ls en refot si el debat és a Valladolid, com al Círculo Ecuestre, com a TV3, que el seu idioma és irrenunciable, però entre els nascuts a Catalunya, només Borràs (JxCat) va ‘fer ús’ de la llengua pròpia del país. Tant Batet (PSC-PSOE), com Rufián (ERC), com Asens (ECP) van deixar-la córrer a la primera, contribuint a reforçar la visió hispanocèntrica que el català és un caprici domèstic, si no allò tan vell que el parlem per molestar: en aquest cas, per molestar aquella audiència espanyola que, un dimecres al vespre, li agafés per veure què proposaven els candidats per Barcelona als seus votants d’allà.

L’endemà, el diari del Conde presumia que un de cada tres seguidors dels seus canals havia vist el debat des de fora de Catalunya. Si suposem que aquest ‘un de cada tres’ no era cap català desplaçat, que ja és suposar, podríem parlar d’una nova variant del clàssic ‘si un sol alumne ho demana’ (el conegut dret d’un sol castellanopensant de canviar l’idioma a tota una aula): en aquest cas, seria el dret d’un espectador d’Espanya sobre dos de Catalunya de veure cinc polítics catalans, una paracaigudista de la Meseta i un moderador de l’Eixample debatent en l’idioma de Felip VI. Visca l’espectacle.

Ho veu així de clar, també, Ada Colau als vídeos de campanya que fa a YouTube. En una xarxa on les llengües minoritzades ho tenen més que pelut per a fer-se un lloc, l’alcaldessa influencer ha optat per influir a favor d’una llengua dominant, la castellana, per sobre de la minoritzada que fa servir a l’ajuntament. Com amb el debat de La Vanguardia, el pretext confessable és que hom vol fer arribar el missatge a no sé qui de no sé on, cosa que en aquest cas, tractant-se de vídeos editats, quedaria resolt amb uns universalíssims subtítols. Més impopular és reconèixer que el català, aquesta mena de lladruc emprenyador de quatre barretinaires, fereix la sensibilitat dels potencials votants catalanòfobs, que cada vegada són més i ja se sap com les gasten, mentre que als catalanopensants, que estan històricament avesats al menysteniment i són de goma, ja no els vindrà d’aquí. ‘L’amor guanya l’odi’, esmenta Colau en l’últim vídeo, arran de la mani anti-Vox, i s’afanya a traduir-ho per als ciutadans del món: ‘El amor gana al odio’. Doncs no ho sé jo, benvolguda alcaldessa, no ho sé jo.

Al final, entre allò que es diu i allò que no es pot dir, el missatge més clar que donen els polítics catalans –per a les Espanyes i més enllà– és que la llengua pròpia del seu país és negligible, substituïble, inútil quan es tracta de comunicar ‘de veritat’, que vol dir comunicar per a un oient ‘universal’. Després de quaranta anys autotraduint-se per als periodistes de fora –’¿lo puede repetir en castellano?’–, de fer-los la feina a les cadenes estatals, d’amagar la llengua a l’espectador a qui és estranya, no fos cas que l’arribés a entendre mai, potser aquest era el pas que tocava ara: ‘actuar’ directament en castellà per a qui no vol sentir el català ni en pintura. Que polítics que es tenen per catalanistes autèntics ‘actuïn’ per a TV1, per a la Sexta i per als ‘amigos de YouTube’ pensant en audiències més enllà del seu minúscul univers de votants catalans. Com fan els instagramers, com fan els youtubers, despoblant el panorama influencer de referents en català.

Aquesta manera d’exercir la comunicació, a l’era dels memes i els virals, promet arrasar totes les llengües sense estat. En un temps accelerat i amb la contribució activa dels mateixos parlants, no caldrà que passin segles: és ara, que la llengua necessita els polítics, més que abans. Per tot això ens demanàvem al començament si hi hauria un abans i un després, del fet que un diari català fes debatre els candidats per Barcelona pensant en un espectador de Matalascañas, o de Buenos Aires. O, hi podríem afegir, que un Évole munti un cara a cara entre Colau i Valls, que té més sentit pensant en un govern Ps/Cs-PSOE que cap interès per l’alcaldia a la qual es presenten. Ja sento les rèpliques: oh, és que són mitjans privats, poden fer el que els doni la gana. I, de nou, mirem el dit i no la lluna, perquè els nostres polítics són públics, que els paguem naltros, i per a negligir el català per sistema, volgudament, a les primeres de canvi, a Catalunya ja tenim Ciutadans.

The post Si un sol espectador ho demana appeared first on VilaWeb.

Checkpoint 17

Qui no ha somiat mai a perdre’s en una illa deserta? Són molts els qui hi han fantasiejat i alguns, fins i tot, s’han atrevit a portar-ho a la pràctica per voluntat pròpia. El 1980, l’escriptor britànic Gerald Kingsland, inspirat per la història de Robinson Crusoe, va publicar un anunci a Time Out en què cercava una companya disposada a participar en la seva gran aventura. Lucy Irvine, una noia de 24 anys, va decidir d’acompanyar-lo i, junts, van desembarcar a l’illa de Tuin, a l’estret de Torres, entre Austràlia i Papua Nova Guinea. Estaven disposats a viure envoltats de palmeres i sense veure ni una sola ànima més. Un any és el temps que els va durar el somni. Els habitants d’una illa propera els van haver de rescatar poc abans que fos massa tard. La parella d’aventurers no havia sabut trobar una font d’aigua potable i per poc que no ho explica. I és que, més enllà de les novel·les d’aventures, la natura no sol perdonar.

Conscients de les nostres limitacions, i amb unes ambicions molt més realistes, un grup de sis viatgers amb ganes d’una experiència diferent vam posar rumb a la costa de Cambotja. Volíem viure la nostra petita versió de les aventures que narrava Daniel Defoe al seu llibre més emblemàtic. Però en el nostre cas, ho teníem clar: a una illa deserta, ens hi volíem emportar, per sobre de tot, menjar i aigua. No es tractava de jugar a ser nàufrags sinó, senzillament, de mullar-nos els llavis de llibertat i romanticisme.

Un noi salta a la mar des d’una gran roca. Cercant el paradís

Ens havíem conegut uns dies abans a Phnom Penh, la capital del país, gràcies a la plataforma en línia Couchsurfing, que et permet quedar-te a cases de locals de franc. Tots sis compartíem un mateix allotjament, una mena de pis franc per a viatgers de tot el món, i ens havíem convençut entre tots de fer-ho. No hi havia cap passaport repetit. Sis països de tres continents diferents hi estaven representats.

Després de dos dies fent autostop, ens vam plantar a la platja d’Otres i vam parlar amb els conductors d’alguns vaixells que fan de taxi per als qui volen visitar alguna de les illes que hi ha a la vora. Vam pactar un preu i una hora de sortida.

Una parella es gronxa a la platja d’Otres, des d’on surten vaixells a les illes properes.

L’endemà, vam arribar a l’illa seleccionada quan el sol ja començava a despenjar-se. Des del vaixell, vam guiar el cambotjà que duia el timó perquè resseguís la costa mentre cercàvem el lloc perfecte. Havia d’estar a recer del vent, a prop d’arbres per tenir refugi en cas de pluja i mínimament comunicat per terra amb la resta de l’illot.

Finalment, ens vam decantar per una platja llarga de sorra fina. El paisatge semblava immillorable. Als extrems del golf, s’hi aixecaven unes roques que dotaven l’espai d’un aspecte arestós i salvatge. El color clar de la costa contrastava amb les tonalitats turqueses de l’aigua i amb el verd intens de la densa jungla que cobria tota la part interior de l’illa i la immensa majoria del territori.

El contrast del verd de la jungla, el blanc de la sorra i el turquesa de l’aigua.

Vam descarregar totes les coses del vaixell amb la meitat del cos coberta per l’aigua i vam organitzar dos equips per localitzar el millor lloc on assentar el campament. L’un es va endinsar per la jungla. L’altre va optar per resseguir la costa trepitjant els límits de les onades.

El sol ja es ponia quan tots ens vam retrobar i vam prendre una decisió. Gairebé no hi havia llum i portàvem massa equipatge per desplaçar-nos gaire lluny. La idea més sensata era dormir uns pocs metres més enllà. Un dels grups, el que havia explorat la platja, havia trobat restes d’antics visitants. Unes senzilles construccions fetes amb fustes a la deriva formaven unes estructures semblants a les d’unes cabanyes, ben bé com si els supervivents d’un naufragi haguessin hagut de sobreviure en aquella illa després d’una terrible tempesta. Un cartell anunciava el nom amb què havien batejat aquell racó de l’illa: Checkpoint 17.

Checkpoint 17 és un conjunt de senzilles construccions fetes amb objectes a la deriva. La màgia de la platja

Aquella nit la vam passar allà. Dues xarxes mosquiteres, una hamaca i una tenda de campanya garantien que tothom pogués tenir lloc on dormir sense preocupar-se dels milers d’insectes que podien convertir una plàcida nit en un autèntic malson.

Un cop acampats, vam encendre una foguera.

Il·luminats per una gran foguera, vam menjar una ració de pasta amb dal, un plat indi compost, bàsicament, de llegums. Per sobre del crepitar del foc se sentien les onades trencant-se i, a la nostra esquena, la jungla brogia, plena de vida.

El sentiment de satisfacció es va transformar en eufòria quan vam llançar-nos a la mar cercant l’últim bany del dia. L’alegria d’haver aconseguit de superar el primer objectiu, instal·lar-nos en una platja aïllada, es va barrejar amb la sorpresa d’un autèntic espectacle de la natura al nostre voltant.

La foscor de la mar va desaparèixer quan ens vam endinsar en les seves aigües. Els nostres cossos semblaven despertar centenars de diminutes guspires de llum blava. Era plàncton bioluminescent, un dels organismes més petits de la natura. Són molt presents a les aigües del Carib i al sud-est asiàtic, on poden crear autèntiques meravelles naturals. Amb cada moviment, s’il·luminaven noves parts de la mar, ben bé com si estiguéssim envoltats de llums de Nadal. Aquella era la prova definitiva. No hi havia cap dubte. Aquell era el lloc on volíem ser i on havíem de ser.

Fotografia presa per Kevin Wolf a les Maldives, en què es pot veure el plàncton il·luminant-se en tocar la costa. L’illa de Koh Ta Kiev

L’illa que havíem escollit era la de Koh Ta Kiev, una diminuta massa de terra més petita que l’illa de Buda, al Montsià, que és part d’un antic arxipèlag de formació volcànica.

La paradisíaca illa de Koh Ta Kiev vista des de les altures.

El domini d’aquest territori ha estat històricament disputat pel Vietnam, que reclama que formi part del seu país. Els vietnamites el coneixen com a Baie, respectant el nom que tenia l’illa durant l’època colonial francesa (ile de la Baie, que traduït vol dir ‘illa de la Badia’).

De fet, Koh Ta Kiev va esdevenir un punt estratègic important durant el regnat de Pol Pot. Tant era així que els khmers rojos van optar per establir-s’hi i protegir aquest indret, que consideraven que els pertanyia, contra els vietnamites. Uns anys després, a la dècada dels vuitanta, l’exèrcit de Cambotja va recuperar-ne la possessió i va convertir l’illa en una base militar. Encara avui la major part del territori és propietat de la marina cambotjana.

Les nits, les passàvem acampats sobre la sorra de la platja, però sota els primers arbres de la jungla.

Tot i això, la vida a l’illa dista de la d’una base militar. Tampoc no és pas una illa deserta. Hi ha dos poblets de gent local que es dediquen, bàsicament, al cultiu de mango i a la pesca. De tota manera, és pràcticament una illa deshabitada, amb milers de racons per explorar i natura salvatge.

Això fa que cada vegada sigui un lloc més atractiu per al turisme, si bé encara és un nom desconegut per a la immensa majoria d’estrangers. De fet, si els cambotjans la coneixen, és gràcies a una cançó de Sinn Sisamouth, probablement el cantant khmer més important del país.

Un dels ornaments fets per altres viatgers a Checkpoint 17.

Malauradament, aquesta fama en auge podria canviar completament la morfologia de l’illot. La bombolla immobiliària que hi ha a la costa cambotjana sembla que ha arribat també a Koh Ta Kiev. Segons els seus residents, una empresa xinesa ha comprat una gran part del terreny. Si bé encara no s’ha concretat quines intencions tenen, s’especula que el projecte amb més força és el de la construcció d’un gran casino.

De moment, però, a Koh Ta Kiev només hi ha un grapat d’allotjaments de luxe per als pocs viatgers que han sentit a parlar dels prodigis naturals d’un dels secrets més ben guardats de Cambotja.

La platja del Plàncton, a l’illa de Koh Ta Kiev. Aïllament voluntari

No obstant això, estar sol a Koh Ta Kiev és molt fàcil. N’hi ha prou amb buscar una cala o una platja aïllada de les poques construccions humanes que hi ha repartides en comptats punts de la costa. A l’illa no hi ha internet, ni cobertura de telèfon, ni amb prou feines electricitat. Tampoc no hi ha botigues ni metges.

De tota manera, l’única cosa que necessitàvem eren els subministraments bàsics per a sobreviure. Amb suficient menjar i aigua, la vida a la platja era tranquil·la i serena. La calor es combatia fàcilment amb les capbussades en unes aigües que, tot i ser sorprenentment càlides, complien la funció de refrescar-nos. Durant les estones mortes, molt abundants, exploràvem la jungla, a la recerca d’animals salvatges o provant de trobar el millor lloc per a veure la posta de sol. Fins i tot, recollíem algunes deixalles que arribaven surant a la nostra part de l’illa. Una cala que, segons que vam descobrir, era batejada amb el nom de platja del Plàncton.

Una posta de sol a Koh Ta Kiev amb un dels vaixells que transporten passatgers.

I així van anar passant els dies. L’un rere l’altre, sense fer-se pesats. I amb ells, també s’anaven reduint les reserves de comestibles, que racionàvem des del primer dia, i les d’aigua potable. Era el rellotge de sorra de la nostra aventura. Quan l’últim gra caigués al receptacle inferior, s’hauria acabat, seria el moment de tornar a la civilització.

I al cinquè dia, l’últim gra va caure de manera sobtada. Un formiguer va regalar-se un tiberi amb les nostres últimes verdures. Aquell dia ens vam alimentar únicament de llimes crues. Sens dubte, l’àpat més àcid de les nostres vides.

Una espelma deixada per antics inquilins de Checkpoint 17.

Era el moment de dir adeu a Koh Ta Kiev i a tot allò que representava. També volia dir acomiadar-se de Checkpoint 17, el lloc que, de mica en mica, s’havia acabat convertint en casa nostra. Tant era així que, quan tornàvem a la platja del Plàncton després de moltes hores, ens envaïa aquella càlida sensació que se sent quan es retorna a casa.

Aquelles fustes mal col·locades, decorades amb guarniments fets amb petxines o, directament, amb brossa, com ara ampolles arrossegades pel corrent, eren un vestigi que ens recordava que per allà havien desfilat altres viatgers embriagats d’ideals romàntics. Després d’haver passat per aquell refugi, algú hi havia deixat amb tendresa alguns objectes, com ara una espelma, encens pels mosquits i, fins i tot, un foli amb una crítica imitant les que hi ha en algunes plataformes web per a reservar allotjament.

La crítica de cinc estrelles sobre Checkpoint 17.

Però sortir de l’illa no va ser fàcil. Havíem d’accedir a l’únic punt on hi havia cobertura per trucar al propietari del vaixell que ens havia portat fins allà. Però després de l’excursió i de contactar-hi, ens va dir que no podia recollir-nos fins l’endemà. Vam haver de buscar una alternativa i vam acabar fent autostop de vaixells (com ja vaig fer a Hong Kong), amb relativa facilitat.

Va ser navegant de tornada quan vam comprendre que Checkpoint 17 no ens havia marcat a nosaltres i prou, sinó que, sense adonar-nos-en, nosaltres també hi havíem deixat la nostra empremta. Havíem fet modificacions, havíem afegit ornaments i havíem deixat un llegat per als qui hi arribessin després. Ho vam lliurar en un gest de consideració pels següents visitants, sí, però també en un acte molt humà de voler deixar constància del nostre pas per un lloc que ens havia vist gaudir, passar gana, créixer i somiar. Perquè Checkpoint 17 no és tan sols un refugi per als viatgers més sentimentals, sinó també un recordatori que en aquest món encara hi ha espais per als somiadors.

Més capítols de la sèrie La volta al món sense bitllet de tornada:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?

The post Checkpoint 17 appeared first on VilaWeb.

Xavier Melero: ‘El testimoni no et pot odiar des del minut zero’

Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn i Meritxell Borras, es va convertint en un dels advocats del moment. La gent segueix amb interès els seus interrogatoris punyents i concisos. Home d’una biografia personal molt interessant, fa més de trenta anys que es dedica a l’ofici i ha tingut clients de renom: de Jordi Pujol a Javier de la Rosa passant pel bomber Delta Zero. Però pocs judicis li han donat tant de renom com aquest. En aquesta entrevista, feta divendres al seu despatx de Barcelona, Melero repassa el judici, les tècniques que fa servir en els interrogatoris i el moment polític actual.

Heu dit que tenim possibilitats de guanyar el judici. Què voldria dir guanyar?
—Sí. Ni rebel·lió, ni sedició.

I presó?
—L’únic delicte fora de la rebel·lió i sedició que té presó és la malversació. A malversació no m’hi dedico gaire. S’hi dedica la meva col·lega, la Judit. I jo no la hi sé veure, tampoc. I de vegades em sap greu, no veure-la-hi. Perquè seria una mena d’escapatòria, per a ells. Si més no, que tinguin això. Però tampoc la hi sé veure.

Guanyar seria molt poca presó, i al cap de mesos, a dormir a casa?
—Tocaria ni presó, fora de la malversació, que no l’acabo de veure clara. No me n’encarrego jo. Hi veig possibles desobediències pertot arreu. Hi veig moltes conductes que et poden semblar bé o malament. Però que no són al codi penal. Com una incitació als desordres públics. No hi és.

Conspiració per sedició?
—Vas veient la prova i tampoc… Perquè per a una conspiració, la violència que planeges ha de ser exactament la mateixa. I de quina violència parlem aquí? Que a un policia li clavessin una puntada, o que un policia donés un cop de porra? Això passa a totes les manifestacions d’Espanya. I del món.

La cúpula dels Mossos ja ha declarat. Han afavorit Forn? On? Han perjudicat Forn? On?
—L’afavoreixen en un punt essencial. A l’escrit d’acusació del fiscal et diu: era una rebel·lió, perquè aquests senyors comptaven amb un cos armat de disset mil efectius. La prova que s’ha practicat demostra que aquests senyors, tinguessin què tinguessin al cap, no comptaven amb un cos de disset mil agents. És ben evident. I això el beneficia.

En algun lloc els Mossos també el deuen haver perjudicat. On?
—Hi ha un punt curiós. Hi ha un punt que diuen: Vam advertir els polítics dels riscs, i així i tot van tirar endavant. Llavors els poso davant un document, que és una acta de la prefectura de policia del 13 d’octubre, en què els comissaris parlen de l’advertiment dels riscs, els la llegeixo. ‘Es preveia un escenari de mobilitzacions pacífiques. I la nostra missió era compartida pels tres cossos policials.’ I tots em diuen: Sí, sí.

Com us els prepareu, els interrogatius. Abans sabeu si us trobareu un caràcter agressiu, covard, nerviós, calmat? En feu un estudi psicològic?
—No. Gens. Però hi ha arquetips per a interrogar un policia. O una mestressa de casa. Jo sempre he cregut que amb el testimoni has de mantenir-hi un punt d’empatia. El testimoni no et pot odiar des del minut zero. En tu, hi ha de veure la possibilitat de trobar punts d’acord i tu has de donar-li vies de sortida. M’he trobat, aquests dies, molts guàrdies civils que han dit coses essencials per a mi. Això és possible quan veuen que no els vols fer mal. Que el teu paper no és agressiu. I pensa que un policia és un senyor habituat a interrogar ell, i no a l’inrevés.

‘Si Espanya no fa un esforç la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República’ | Entrevista a Xavier Melero

I quina diferència hi ha entre entrevistar un guàrdia civil i una mestressa de casa?
—El to és diferent. Amb un oficial de policia et pots posar més protocol·lari. És fàcil que ell detecti de seguida, i et pot funcionar, una relació de jerarquia. Són gent acostumada a la jerarquia. I ells veuen de seguida que estàs en una posició de comandament. I amb ells funciona. Els va bé parlar amb un comandament. En canvi amb una mestressa de casa has de baixar. Val més que baixis. I fugir de la terminologia oficial. Ah, i molt important. Tu has de saber exactament tot el material que té el testimoni. El que no pot ser és que el testimoni sàpiga més que tu. Aleshores vas venut.

També deveu saber si algú menteix o no. Pels gests de la cara. Sabeu llegir el llenguatge no verbal?
—No és tan fàcil. Hi ha alguna pista. Silenci després d’una afirmació… Normalment la veritat útil, la transcendent, flueix de manera molt natural. Determinades afirmacions massa teatrals… Això ja és psicologia del testimoni.

Home i dona, hi ha diferència en el moment de declarar?
—Sí. I sobretot quan qui interroga també és un home. Això que diré ara és políticament incorrecte: els homes no estan tan rígids i tenen més sentit de l’humor en els judicis. És més fàcil d’arribar a una interlocució més relaxada amb un home que no amb una dona. I això també passa amb els tribunals. Si el tribunal només és d’homes, pots acabar fent una broma. Si només són dones, de bromes poques. Un tribunal de dones és molt més seriós i molt més rígid. A darrere de tot això hi ha anys i anys de menysteniment professional que han rebut les dones. Quan les dones finalment arriben a posicions, poques bromes. I s’entén perfectament.

Per què en parleu tan bé, de Marchena?
—El ciutadà que vegi aquest judici i es pensi que això és normal va equivocat. Que el president del tribunal doni explicacions de cada decisió i del perquè, no és normal. Normalment és ‘vostè calli’. I s’ha acabat. Que ningú no es pensi que quan els advocats anem al judici la primera cosa que ens trobem és que ens posin aigua al got. I explicacions dels perquès. Això és excepcional.

Això és la televisió?
—Sí. I el seu tarannà. Jo hi havia fet alguna vista i és un home de tracte amable. I té un cos de jurisprudència de gran qualitat. I és fàcil de detectar la línia argumental de Marchena. És un home que allò que diu, ho diu a les sentències.

Per exemple?
—Agafem una sentència de Marchena. 2015. Fets al Parlament de Catalunya: Aturem el Parlament. L’Audiència Nacional [espanyola] absol tothom, dient que allò no és res. I que tothom té el dret de protestar fins al punt que vulgui. Que anar contra el dret de manifestació frena el dret de protesta, molt avantguardista. I Marchena al Suprem diu: Tot això està molt bé, però hi ha uns límits definits pel codi. I han impedit que diputats passessin i això té un retret jurídic que no es pot eludir. És molt curiosa aquesta sentència, perquè els defensors dels manifestants eren Gonzalo Boye i companyia. I a l’acusació particular, la Generalitat, i l’entorn del procés. I ara van junts.

Precisament Boye deia que en aquesta sentència Marchena crea jurisprudència nova. Parla de violència ambiental.
—Cert.

Doncs en la sentència del Primer d’Octubre, els encolomarà violència ambiental.
—Tot això és molt interpretable, però la sentència de Marchena crec que va a favor nostre. Amb la violència ambiental descrita per Marchena, ara per l’1-O ens trobarem davant un fet evident de desordres públics. Ni de rebel·lió ni de sedició.

Parlant de Boye, ell demana: per què no entren al TS la sentència alemanya, que ja va descartar la rebel·lió.
—A Boye no l’entenc, quan diu això. De veritat que no. Aixeques la mà i dius: Vostès saben què diu la sentència alemanya? Ja es va dir a qüestions prèvies. Es va dir per escrit. I també es farà servir en l’informe de conclusió. Què vol, que ho preguntem als guàrdies civils que van declarar? Que els demanem per la sentència alemanya? No les entenc, aquestes manifestacions. Perquè la sentència alemanya hi entrarà. S’ha fet servir. I es farà servir més. Ho hem dit en qüestions prèvies. Ho hem dit a l’escrit de defensa, i s’utilitzarà. La idea rectora de la sentència alemanya inspira gran part de la meva estratègia de defensa.

Com?
—L’entitat de la violència. Quina és l’entitat de la violència. I per què s’ocasiona. Però com no me la pengi a la toga, no sé què més s’hi pot fer.

L’advocacia de l’estat és ximple sense ser-ho? Va confosa perquè els testimonis acabin confosos.
—No. El 70% de l’activitat processal dels advocats de l’estat són delictes contra la hisenda pública. I en segon lloc, defensa de funcionaris. Ara, posem-nos a fer d’acusació en un judici penal d’aquesta mena. No és la funció per a la qual estan més preparats. Jo veig que a mesura que avança el judici van agafant més to.

—’Si Espanya no fa un esforç la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República’. Això em vau dir fa mesos. I ara?
—Continuo pensant-ho. Tingui raó qui tingui raó, en el contenciós català és clar qui té el poder. L’estat. I qui té el poder és qui ha de donar mostres de generositat i altura de mires. Li toca a ell. Encara que tingui raó. Jo crec que ha de venir de les instàncies polítiques. Però ha d’arrelar. Ningú més no ha d’estar en aquesta situació d’enfrontament i animadversió. Va haver-hi un greu problema polític que es va gestionar de la pitjor manera. Es van activar uns mecanismes policíacs condemnats al fracàs. No tenien cap possibilitat de prosperar.

No volien frenar el referèndum. El volien embrutar.
—Tots els cossos policíacs que van operar l’1-O van tancar el 5%, dels centres. En total. El compliment de l’ordre era impossible. Absurd. I els mitjans que hi van posar eren els més idonis. El secretari d’estat, José Antonio Nieto, crec em va donar la clau. Ell em va dir: ‘No es tractava d’impedir el referèndum, sinó que quedés clar que no era un referèndum.’ Tu ho has dit. Que es digués que no era un referèndum. Perquè tots sabien que no el podrien evitar. Ho han reconegut tots. Els Mossos van dir que per envoltar els centres en calien 40.000. Nieto va dir 90.000. Impossible de frenar.

Si corri la veu, en farem un altre.
—Ara diré una cosa, a partir d’una perspectiva que no és independentista. Tan poca confiança té l’estat en ell mateix? Tan poca que considera que no en té prou dient: això no serveix de res? És il·legal. No causa efectes. I era cert. El dia 1-O, a la nit, els jutjats de guàrdia de Catalunya eren oberts. I els detinguts entraven a les presons. I no passava res.

I no va haver-n’hi, de detinguts.
—Cinc.

Impressiona també el nivell d’alguns guàrdies civils.
—No em podeu dir això després d’haver vist la declaració de Castellví [cap dels Mossos]. Tu recordes l’acudit del Gila. Intel·ligència? Eing? Al final ho va arreglar, però el primer dia Castellví va dir que els Mossos havien advertit de la possible violència. Violència? Coses terribles. Però si tu agafes l’informe del 18 d’octubre de la manifestació constitucionalista que fa Intel·ligència dels Mossos… els riscos són els mateixos. Van anar a Societat Civil Catalana a dir que la desconvoquessin? En fi.

—Sou star system independentista, ara mateix.
—Tu creus? Veig que és molt efímer, tot això de la fama. Val més obtenir plaça d’advocat de l’estat. La veritat és que la gent és molt amable. Jo havia fet judicis vistos, però tant com aquest potser no. Quan vaig al mercat a comprar, algunes senyores que fan la compra em vénen a saludar. I a Madrid, dels contraris, em saluden igual. L’he vist per la televisió, i m’agrada molt com ho fa. Doncs moltes gràcies. Vostè té un gos preciós.

The post Xavier Melero: ‘El testimoni no et pot odiar des del minut zero’ appeared first on VilaWeb.

El dol social

Quan, davant nostre, veiem una ferida sagnant, solem girar la cara perquè mirant l’hemorràgia de fora veiem la de dins. L’efecte mirall, en diuen. Per això, hem après a desviar la mirada davant el dolor dels altres. Sustan Sontag ja ho advertia quan parlava de l’anestèsia que ens provoquen les imatges de dolor a través de les pantalles. Aquí no hem vingut a patir, diuen els pràctics. I així hem anat domesticant el dolor. Perquè avui dia ser pràctic vol dir fer i fer, i ser feliç, i tirar pel dret, i no trontollar, ni tartamudejar, no deixar-te plorar gaire i, sobretot, no incomodar. No incomodar, gràcies. El dolor és radioactiu i hem perfeccionat tècniques depuradíssimes per a sortejar-lo.

Fa uns dies, vaig veure una manifestació social del dolor, per mi, inèdita. Gairebé un centenar de dones es van reunir per parlar de dolor entre elles. Eren dones que havien perdut un fill abans de néixer o just en el moment del part. Però allò no era una jornada tècnica-especialitzada-pràctica adreçada només a dones o només a mares. La iniciativa, impulsada per un grup de suport a la criança recentment creat a la Terra Alta, tenia un abast més gran. Era més radical que no podia semblar en un principi agafant-ne només el títol. Jo ho vaig percebre com la primera trobada de moltes per a reivindicar el dret del reconeixement social del dolor, de l’exploració dels cossos ferits en públic, del relat com a desobturador de significats. Parlaven d’aquella roba menuda per estrenar, dels noms que no constarien mai en cap document legal i que no se sentirien mai en cap pati d’escola. Dels peluixos que no dormirien en cap llit infantil, o dels cossos d’embarassada sense embrió, com va definir-ho l’artista Paula Bonet allà mateix. Però també hi havia dones que no havien estat mai mares ni tenien cap intenció de ser-ho i que s’emocionaven de la mateixa manera amb aquells relats. Elles ploraven per la seva àvia o per aquell amor que havia marxat. Tant se val. Però ho sentien igualment. Perquè la pèrdua –el descampat–, com deia Clàudia Cedó a l’obra de teatre Una gossa en un descampat, mai no correspon a un paisatge concret.

Sentir aquells testimonis per primera vegada en públic tenia una potència purificadora. Una cerimònia xamànica sense gurú, perquè totes ens curàvem amb la paraula de l’altra. Si parir és donar a llum, alguna va dir que allà s’havia parit alguna cosa encara que no fos de carn i ossos.

Les qui som de poble sabem que el dol sempre l’hem viscut en comunitat. Però viure’l en comunitat no implica necessàriament sentir-lo. El ritual és una tradició, però per la mateixa mecànica del fet, el vivim, en moltes ocasions, de manera automàtica. Com una herència reproduïble i prou. El ritual de la vetlla a casa; la comitiva que recorre el carrer de casa del difunt a l’església, els familiars que el dia de Tots Sants agafen el camí recte cap al cementiri amb el cubell de flors fresques i el drap per a treure la pols. Això ho fem, però moltes vegades, sobretot les més joves, ho fem per esma.

En canvi, aquesta trobada de què parlo tenia un sentit simbòlic, i també el fet que aquella sessió tingués lloc a la Terra Alta, una comarca que encara molts associem a dols pendents. Potser perquè va viure de prop la guerra i moltes de les persones que van morir durant la Batalla de l’Ebre no van poder ser plorades en públic. Una contenció de l’expressió pública del dolor que també tenia molt de dispositiu polític, perquè s’havia d’evitar l’esquerda del dolor i havíem de passar pàgina de pressa.

Ara ha estat un col·lectiu de dones qui ho ha fet possible. Perquè apoderar-se –la paraula gastada– no significa aconseguir res especial, sinó desprendre’s de tot allò que hem assumit com a natural i decidir què volem a les nostres vides. I nosaltres vam decidir compartir el dolor. Perquè, com algú va dir allà mateix, ‘només la foscor compartida engendra alguna cosa semblant a la llum’.

The post El dol social appeared first on VilaWeb.

Torna el referèndum?

Fa cinc anys exactes que Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera van acudir al congrés espanyol a demanar de fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Amb el resultat que tots sabem. Amb el resultat a curt termini, un no com una casa, i amb el resultat a llarg termini: és esfereïdor de comprovar que cinc anys després Jordi Turull és a la presó i Marta Rovira a l’exili.

En un gest molt comentat aquells dies, Marta Rovira va saludar el president del govern espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, mentre baixava les escales per anar a la trona. I més tard li va regalar un exemplar en espanyol de Common Sense, el magnífic pamflet de Thomas Paine. El text, signat originàriament per ‘un anglès’, va ser decisiu per a menar els Estats Units a la independència de l’imperi britànic, però sobretot ha restat com una lliçó política insuperable. Paine hi explica que hi ha coses que simplement no es poden aturar. Rajoy sembla que no va llegir el llibre, perquè Soraya Sáenz li’l prengué immediatament de les mans. I, de fet, a Espanya no sembla haver-se’l volgut llegir ni entendre ningú, vist on som al cap de cinc anys.

Després d’aquella sessió va arribar el 9-N i tres anys més tard arribà finalment el referèndum d’autodeterminació, el Primer d’Octubre que ho canvià tot i per sempre. L’1-O, com explicava fa pocs dies, va traure l’estat i el règim de la seua zona de confort i originà una reacció en contra nostre que és veritat que fa mal, però que també aprofundeix cada dia que passa d’una manera definitiva i irreversible la separació sentimental, no tan sols política, entre Catalunya i Espanya.

Avui ja som molt lluny d’aquella sessió al congrés espanyol, del 9-N i fins i tot del Primer d’Octubre. Però el referèndum, la idea de fer-lo servir com a eina, sembla que torna. ERC l’ha inclòs novament en el programa electoral, segons que vàrem saber ahir. I les altres forces independentistes sembla que comencen a estudiar la possibilitat que la resposta a la sentència judicial torne a passar per les urnes referendàries.

La decisió és complicada i serà polèmica, sens dubte. Perquè es fa difícil de parlar de la convocatòria d’un nou referèndum sense desautoritzar d’alguna manera l’esforç heroic de la població en aquell dia de porres i violència policíaca. I sense desautoritzar, per tant –si se’n desautoritza el resultat–, la declaració d’independència posterior.

Però, dit això, alhora hi ha dues raons potents que obliguen a no refusar d’entrada i sense contemplacions una opció que, segons que em diuen, pot ser la que concite més unitat estratègica. L’una és que, amb una previsible victòria de Pedro Sánchez, seria molt interessant de veure quina reacció tindria un estat que ha vist la reputació intensament tacada a conseqüència precisament de la violència desencadenada contra la població.

La segona raó és la que em sembla interessant, a condició que després del referèndum se sàpiga què cal fer i com. Imaginem que la hipòtesi d’un nou referèndum apareix en l’horitzó com a resposta a la sentència. Imaginem que, quan Espanya haja culminat solemnement la seua reacció demòfoba, els catalans tornem a votar unilateralment, de manera que qüestionem de què ha servit tanta agressió. Un ‘votarem quan voldrem i com voldrem, tant hi fa què feu vosaltres’ seria un missatge molt difícil de pair per a Espanya, que segurament entraria en una crisi encara més intensa que l’actual.

Mirant això, mirant-ho d’aquest punt de vista diguem-ne utilitari, acceptar la proposta d’un possible tercer referèndum unilateral, després del Primer d’Octubre i d’haver proclamat la república, podria ser una opció a estudiar. Però insistesc que, si més no en el meu cas, sempre que anàs acomboiada d’una unitat estratègica real i granítica i sempre que el govern, els partits i les associacions ens explicassen com es podria fer aquest tercer referèndum sense fer marxa enrere respecte del Primer d’Octubre. I explicant per què i de quina manera seria l’ariet que afirmen que podria ser.

The post Torna el referèndum? appeared first on VilaWeb.

Arriba al Suprem el torn dels policies espanyols que van atacar col·legis a Barcelona

Avui comencen a declarar en el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol els agents de la policia espanyola que van atacar col·legis electorals de la ciutat de Barcelona l’1-O. I alguns d’aquests col·legis, com el Ramon Llull i l’Escola Mediterrània, són els que van tenir més ciutadans ferits per causa de la brutalitat policíaca. Els agents que declararan ho fan a proposta de la fiscalia espanyola, per dir que van ser ferits durant la intervenció. D’aquesta manera, les acusacions volen demostrar una violència que justifiqui una condemna per rebel·lió; un relat que dos reputats experts de la policia del Regne Unit han desmentit en un informe que Manuel Marchena no va voler acceptar com a prova pericial.

En directe: El minut a minut del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol

Abans, encara han de declarar, avui, nou agents de la Guàrdia Civil que van atacar els votants de l’1-O en diversos col·legis, com ara Sant Carles de la Ràpita (Montsià), Vilabella (Alt Camp), Mont-roig del Camp, Garrigàs (Alt Empordà) i Esponellà (Pla de l’Estany). Tot seguit, començaran a declarar policies espanyols, entre els quals hi ha l’instructor de l’acta de la policia dels atacs a la Ciutat Vella de Barcelona; el de l’Eixample i el de Sants-Montjuïc.

Dimecres, el tribunal ha citat a declarar els instructors de l’acta de la policia espanyola al districte de les Corts, de Sarrià-Sant Gervasi i de Gràcia; i dijous, els d’Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Per a l’última sessió prevista aquesta setmana, dijous, hi ha citats dos policies perquè testifiquin sobre col·legis de l’1-O a Girona i a Lleida.

A causa de les càrregues i les agressions de la policia espanyola l’1-O a Barcelona, el titular del jutjat d’instrucció número 7 manté investigats una quarantena d’agents. En aquesta causa, la principal que hi ha oberta arreu del Principat contra els agressors, tant la fiscalia com l’advocacia de l’estat han amenaçat els denunciants, demanant que s’investigui els votants ‘per una voluntat rebel’ i per ‘accions tumultuoses’.

The post Arriba al Suprem el torn dels policies espanyols que van atacar col·legis a Barcelona appeared first on VilaWeb.

Els independentistes sards s’organitzen en una assemblea de càrrecs locals

L’assemblea de batlles i regidors independentistes de Sardenya, anomenada Corona de Logu, es va presentar dissabte a Càller, la capital de l’illa. Pretén ser un instrument transversal, un punt d’unió dels càrrecs electes, actualment dividits en diverses formacions.

L’acte de presentació començà amb un vídeo de Josep Maria Cervera, president de l’Associació de Municipis per la Independència catalana, un referent clar per a la nova entitat, a més de la lectura d’una carta de Roger Torrent, president del parlament.

L’organització de l’acte fou molt acurada, també en el pla dels símbols: les banderes que acompanyaven els ponents a la tribuna d’oradors eren la dels quatre moros (la bandera oficial sarda), la de l’arbre desarrelat (la bandera independentista) i la de la Unió Europea.

El moment central va ser la signatura dels estatuts pels membres fundadors de la corona. Després del president de la Corona de Logu, Davide Corriga Sanna (batlle de Bauladu), i el vice-president, Maurizio Onnis (batlle de Villanovaforru), foren signats pels altres quaranta-cinc membres, inclosos batlles i regidors.

Prèviament, s’havien presentat dos organismes integrants de la Corona: el Consell de Garanties, format per figures històriques de l’independentisme, i el Consell Jurídic, integrat per advocats i juristes que assessoraran legalment la Corona.

Entre les iniciatives previstes enguany, els responsables de l’assemblea van presentar un registre alternatiu de ciutadans honorífics que pugui servir de reconeixement a immigrants, la visibilització de l’independentisme institucional –especialment en dates significatives com ara la diada nacional sarda– i accions en favor de les llengües de Sardenya. Corriga va aprofitar l’avinentesa per presentar un projecte de col·laboració amb la UAB, que servirà perquè alguns ajuntaments puguin publicar documentació oficial en italià i en sard.

Abans de la cloenda, els representants dels partits independentistes sards van adreçar-se a l’auditori per recordar els pioners del moviment independentista sard, i també van tenir paraules emotives pel moviment independentista català, amb referències al judici als dirigents del procés i al compromís de l’independentisme amb la lluita no violenta. Entre els representants dels partits hi havia Stefania Lilliu, d’Autodeterminació; Andrea Riccio, de Sards Lliures; i Franciscu Sedda, del Partit dels Sards.

L’acte d’ahir significa la reestructuració del moviment independentista sard en l’àmbit institucional. En les darreres eleccions, del 24 de febrer, cap candidatura netament independentista no va aconseguir representació. Va guanyar el candidat del Partit Sard d’Acció, històricament independentista, però actualment autonomista, al capdavant d’una coalició amb la Lliga de Matteo Salvini.

The post Els independentistes sards s’organitzen en una assemblea de càrrecs locals appeared first on VilaWeb.

Trump confirma que la Guàrdia Revolucionària d’Iran serà considerada una organització terrorista

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat avui que la Guàrdia Revolucionària d’Iran, inclosa la Força Quds – la divisió internacional de l’organisme – serà considerada com una organització terrorista.

‘Avui anuncio formalment el pla de la meva administració per a designar a la Guàrdia Revolucionària, inclosa la seva Força Quds, com una organització terrorista’, ha assenyalat en un comunicat, en el qual ha descrit la seva decisió de ‘pas sense precedents’.

Així mateix, ha subratllat que aquesta decisió ‘reconeix la realitat que l’Iran no és només un país que promou el terrorisme, sinó que la Guàrdia Revolucionària participa de forma activa, finança i promou el terrorisme com una eina de govern’.

Les autoritats iranianes van advertir el diumenge que adoptaran mesures recíproques contra els Estats Units si Washington incloïa la Guàrdia Revolucionària en la seva llista de grups terroristes i van qualificar la proposta ‘d’inadequada i idiota’;  com a resposta, avui mateix han designat a les Forces Armades dels EUA com a organització terrorista

The post Trump confirma que la Guàrdia Revolucionària d’Iran serà considerada una organització terrorista appeared first on VilaWeb.

ERC expulsa Sicus Carbonell per les seves declaracions homòfobes

ERC Barcelona ha expulsat Sicus Carbonell de la seva candidatura per les eleccions municipals. Carbonell, líder del Sabor de Gràcia, ha participat aquest matí en un debat organitzat a ‘El matí de Barcelona’, amb motiu del Dia Mundial del Poble Gitano. Ha explicat que dins la comunitat gitana hi ha gais i lesbianes, i que no han de ser rebutjats per la seva condició sexual: ‘Una persona que ha nascut gai, a mi em fa pena, en el sentit que és una dona atrapada dins el cos d’un home’, ha dit. Carbonell havia d’anar de número trenta a la llista.

Ni @ERCBcn ni @ErnestMaragall podem acceptar les declaracions fetes per Sicus Carbonell.

El nostre compromís amb els drets de les persones LGTBI és ferm i inqüestionable.

La decisició és clara: no formarà part de la nostra candidatura.

— ERC Barcelona (@ERCbcn) April 8, 2019

Poques hores més tard, ERC Barcelona ha fet un piulet anunciat que el partit no podia acceptar aquestes declaracions: ‘La decisió és clara: no formarà part de la nostra candidatura.’

"Una persona que ha nascut gai, a mi em fa pena, en el sentit que és una dona atrapada dins el cos d'un home" afirma el cantant de Sabor de Gràcia, número 30 a la llista d'@ernestmaragall a les #Municipals2019BCN https://t.co/snFTFiWKY3 pic.twitter.com/JOMgoMMbRK

— El matí de Barcelona (@elmatidebcn) April 8, 2019

The post ERC expulsa Sicus Carbonell per les seves declaracions homòfobes appeared first on VilaWeb.

Pàgines