Vilaweb.cat

Set morts i més de trenta ferits per una onada d’atemptats a Ghazni i Kabul

Set persones, entre les quals cinc policies, s’han mort, pel cap baix, i més de trenta han resultat ferides en una cadena d’atemptats perpetrada durant les últimes hores d’ahir i avui al matí a la capital de l’Afganistan, Kabul, i a la ciutat de Gazni, al sud-est.

Els atemptats de Kabul han estat reivindicats per l’autoanomenat estat islàmic. Avui al matí han sacsejat un barri de l’oest, segons el portaveu del Ministeri de Sanitat afganès, Wahidullah Mayar.

Ahir el primer va ocórrer per la detonació d’una bomba adossada sota un autobús d’estudiants, seguida de dues altres explosions simultànies als voltants, segons el portaveu de la policia de Kabul, Ferdous Faramarz. Van deixar dos morts i vint-i-quatre ferits.

Hores abans, es van morir cinc policies i onze persones més (set policies i quatre civils) arran de l’explosió d’un cotxe bomba contra una base de policia al sud de la ciutat de Gazni, segons l’oficina del governador provincial.

 

The post Set morts i més de trenta ferits per una onada d’atemptats a Ghazni i Kabul appeared first on VilaWeb.

L’Observatori Contra l’Homofòbia de Catalunya alerta d’un augment de la violència contra les persones LGTBI

L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya adverteix de l’increment de la violència contra les persones LGTBI. En un comunicat explica que enguany ja ha registrat setanta incidències, un 30% més que no el 2018. L’alerta arriba després d’haver denunciat, una parella de dos nois de 18 i 21 anys, una agressió homòfoba al parc de Joan Miró de Barcelona divendres a la nit.

L’OCH, que els ha assistits, proposa a l’Ajuntament de Barcelona i a la Conselleria de Benestar Social i Família de la Generalitat d’habilitar un servei d’atenció a víctimes nocturn per WhatsApp amb psicòlegs i advocats per a atendre-les d’una manera ‘còmplice i amable’.

Segons el president, Eugeni Rodríguez, a Catalunya la seguretat de les persones LGTBI és en perill a l’oci nocturn. Rodríguez, que denuncia un brot de violència a la nit, ‘tant verbal com física’, i causada majoritàriament per joves, sovint menors, insta tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Generalitat a abordar la qüestió per tal de cercar-hi solucions.

 

The post L’Observatori Contra l’Homofòbia de Catalunya alerta d’un augment de la violència contra les persones LGTBI appeared first on VilaWeb.

Aragonès considera que a Sánchez ‘se li han acabat les excuses’ per a trobar una sortida dialogada a l’afer català

El vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, ha afirmat que, al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ‘se li han acabat les excuses’ per a trobar una sortida dialogada i democràtica a l’afer català i començar un diàleg que considera inevitable. En declaracions fetes a l’Aplec del Caragol, a Lleida, ha reaccionat així al fet que, a la clausura de les XXXV jornades del Cercle d’Economia de Sitges, Sánchez no es referís a la situació política catalana ni respongués a la seva proposta de divendres davant el mateix auditori de recuperar el Pacte de Pedralbes.

Aragonès ha assenyalat que Sánchez té la predisposició de l’independentisme català i les majories al congrés i li ha reclamat ‘que vagi per feina’. També ha recordat que ‘dóna marge per a començar un diàleg que és inevitable’ perquè, com ha insistit, és evident que s’han ‘d’asseure a la taula i parlar’. Ha deixat clar que el govern no renunciarà a l’objectiu final de la independència perquè ‘és el projecte de futur per a aquest país’. A més, ha comentat que haurà de ser el president espanyol ‘qui gestioni la decepció’ dels empresaris.

Aragonès demana a Sánchez de reprendre el diàleg amb la ‘Declaració de Pedralbes’

The post Aragonès considera que a Sánchez ‘se li han acabat les excuses’ per a trobar una sortida dialogada a l’afer català appeared first on VilaWeb.

Els Verds demanen que no es criminalitzin els alertadors amb nova llei europea

L’assessora del grup dels Verds europeus, Pam Barlett, ha elogiat l’aprovació a l’Eurocambra de la nova directiva europea sobre alertadors però ha avisat de la importància que els estats membre vigilin quan la transposin al seu marc legal perquè no es criminalitzi els denunciants.

En una entrevista a l’agència Efe, ha asseverat que la normativa per la qual realment advocava la formació era ‘massa progressista per a Europa’, perquè incloïa també la protecció a les ONG i periodistes que assisteixen els alertadors i sospesava a més la possibilitat de permetre posar denúncies anònimes.

‘Ens agradaria d’haver anat més enllà, però aquesta directiva canviarà força coses i permetrà que les persones puguin denunciar irregularitats sense por’, ha assenyalat, després d’haver participat en unes jornades de l’Oficina Antifrau de Catalunya sobre la nova llei, que va ser aprovada per àmplia majoria l’abril passat a l’Eurocambra i que podria entrar en vigor a l’estat espanyol a final del 2021.

D’acord amb Barlett, una de les fites més rellevants és que inhibirà els qui cometen delictes perquè empararà els alertadors perquè puguin denunciar ‘sense necessitat de convertir-se en màrtirs’. Això no obstant, els límits de la llei hauran d’acabar de perfilar-se els pròxims dos anys –després que rebi l’aval del Consell Europeu– i seran els estats membres els que la transposaran al seu marc normatiu, una tasca per a la qual Barlett demana un seguiment especial.

Segons que ha sostingut, ‘la directiva estableix uns mínims i cada país haurà d’anar més enllà i regular on la UE no té competències específiques’, especialment perquè inclou – ha dit– un buit legal que pot portar a la criminalització dels denunciants.

De fet, la directiva estableix que l’alertador ha de ser protegit, llevat que ‘hagi comès un delicte per a accedir a la informació’, un matís que, ha destacat, ‘no sabem com interpretaran els jutges’.

‘Per als experts, aquesta és la nostra preocupació número u i esperem que no s’ampliï aquesta definició perquè no es criminalitzi els denunciants per la manera com han obtingut la informació’, ha subratllat.

D’una altra banda, ha detallat que la directiva protegeix tothom que informi sobre infraccions del dret de la UE ‘sempre que n’hagin tingut coneixement en el seu àmbit laboral’ i permet que els alertadors facin públiques les seves revelacions si no s’han pres les mesures pertinents en un termini de tres mesos a sis.

També protegeix els denunciants si tenen ‘motius fundats’ per a creure que la infracció ‘constitueix un perill imminent’, com va al cas LuxLeaks, l’escàndol de corrupció que –tal com ha indicat Barlett– ‘va pressionar’ l’Eurocambra i va crear un ‘context favorable’ per a aprovar aquesta normativa.

Un altre dels punts polèmics és el ‘interès’ que amaguen els denunciants i que, per Barlett, és secundari perquè ‘els alertadors no són sants i importa que allò que diuen sigui veritat’.

La llei preveu, a més, multes per als qui presentin denúncies ‘conscientment que són falses’, com també ‘represàlies’ contra qui intenti impedir que es destapin infraccions,  que seran els qui hagin de provar que les seves accions són ‘justificades’ i no cerquen de ‘cohibir’ el denunciant.

‘Tenir una llei no significa aconseguir un canvi cultural instantani, però sí que n’és el començament’, ha aplaudit Barlett, que ha conclòs que el punt veritablement positiu d’aquesta directiva és ‘que si no es compleix bé, hi haurà sancions per als estats membres’.

 

The post Els Verds demanen que no es criminalitzin els alertadors amb nova llei europea appeared first on VilaWeb.

Dimiteix Andrea Nahles, dirigent del Partit Social Demòcrata alemany i sòcia de Merkel al govern

Andrea Nahles, dirigent del Partit Social Demòcrata alemany (SPD), aliat de govern de la cancellera alemanya, Angela Merkel, ha anunciat la dimissió després del mal resultat de les eleccions europees de la setmana passada.

Al principi d’aquesta havia anunciat la intenció de sotmetre’s a una votació interna en el grup parlamentari perquè decidís sobre la seva continuïtat en el càrrec després de la garrotada de l’SPD a la cita electoral de diumenge.

‘Les discussions mantingudes pel bloc parlamentari i les respostes que m’han arribat del partit m’han demostrat que no tinc prou suport per a exercir el meu càrrec’, ha fet saber en un comunicat remès per la formació política.

Els socialdemòcrates van ser doblement humiliats el 26 de maig. Es van desplomar a Bremen, on podrien perdre el govern després de més de setanta anys, i en els comicis al Parlament Europeu, on van ser superats pels Verds i van ser relegats a la tercera posició.

 

The post Dimiteix Andrea Nahles, dirigent del Partit Social Demòcrata alemany i sòcia de Merkel al govern appeared first on VilaWeb.

GxF comença la negociació amb el PSIB per a governar el Consell de Formentera

Gent per Formentera (GxF) ha començat la negociació amb el PSIB per a conformar un govern comú en el consell insular que respongui al resultat majoritari obtingut per les ‘forces progressistes’ el 26-M.

GxF, que hi va aconseguir sis consellers, va fer ahir una assemblea en la qual la militància va donar el suport a un govern insular de coalició amb els socialistes, que tenen cinc escons al nou consell.

En un comunicat, el partit assenyala que no s’entendria un pacte que no sigui l’acord de les forces progressistes de l’illa i subratlla que ha estat la força més votada i que, a més, la seva candidata, Sílvia Tur, ha revalidat l’escó de Formentera al Parlament de les Illes.

La secretària general de GxF, Susana Labrador, ha reconegut que la baixada de nou consellers a sis no és el resultat que esperaven, però que continuen essent ‘la força més votada per quarta vegada consecutiva’.

‘La nostra responsabilitat és formar un govern insular estable i de progrés amb el PSOE, que podria convertir-se en el govern progressista de majoria social més àmplia de la història del Consell de Formentera, amb onze conselleres i consellers de disset possibles’, enfront dels sis de Sa Unió-PP, ha ressaltat Labrador.

 

The post GxF comença la negociació amb el PSIB per a governar el Consell de Formentera appeared first on VilaWeb.

Maragall creu que un pacte entre els comuns, el PSC i Valls contribuiria a ‘aprofundir el conflicte’

El candidat d’ERC a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, ha obert la porta a prescindir del suport de JxCat per a governar Barcelona. Ho ha dit en una entrevista al programa ‘FAQS’ de TV3 quan li han demanat si dirigir el consistori podria implicar prescindir de JxCat durant un quant temps i ha respost que sí, que és una de les possibilitats que hi ha damunt la taula. ‘D’una manera en positiu’, ha afegit. ‘Com a part d’una responsabilitat institucional i sobiranista que ens autoexigim.’

"És una de les possibilitats prescindir de Junts per Catalunya per governar la ciutat de Barcelona com a part d'una responsabilitat institucional i sobiranista @ErnestMaragall #FAQSkussTV3 https://t.co/2YkYUD7SyC pic.twitter.com/YAGt9iEBQ6

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) June 1, 2019

També ha assegurat que la solució ‘aritmètica, artificial i esperpèntica’ formada Barcelona en Comú, el PSC i Manuel Valls contribuiria a la inestabilitat i a ‘aprofundir el conflicte’ amb el govern espanyol. A més, ha alertat que ha començat una ‘operació d’estat’ encapçalada per Valls i Jaume Collboni per a aconseguir el consistori. ‘Si algú vol obrir vies de diàleg entre Catalunya i les institucions de l’estat, que no es confongui’, ha avisat, tot apuntant que només el seu govern, ‘ferm i sòlid’, pot ‘oferir estabilitat, un diàleg real i entesa amb el socialisme espanyol’.

Així i tot, ha considerat que l’aliança de BComú, Cs i el PSC és una ‘absurda incongruència’ i ha previst que implicarà ‘contradiccions absolutes i creixents’. ‘No es pot oferir a la ciutat l’acord dels que han estat durant la campanya excloent-se de manera explícita’, ha subratllat.

 

The post Maragall creu que un pacte entre els comuns, el PSC i Valls contribuiria a ‘aprofundir el conflicte’ appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Sánchez exhibeix agenda social i evita el procés’ i ‘La decisió de Colau’

Avui, 02 de juny de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Sánchez exhibeix agenda social i evita el procés’ i ‘La decisió de Colau’ appeared first on VilaWeb.

El docudrama

L’any 2012 David Fernández (CUP) va fer el primer discurs en condició de diputat al Parlament de Catalunya. Va impressionar l’audiència. Però aquell dia també va rebre elogis enverinats del senyor Duran i Lleida, una de les seves bèsties negres. Més enllà de discrepar-hi, avui ha fet en part un discursàs”, va dir Duran. Encara recordo la intel·ligent reacció que va tenir David Fernández a aquest comentari: ‘El primer que penses és on m’he equivocat’. Aquests dies hi penso, en la intel·ligent reacció, veient la ingent quantitat d’elogis que Ada Colau ha rebut de representants de l’Ibex-35, la dreta, i ultradreta espanyolista, i de l’establishment en general. La llista de floretes, encoratjaments i paraules amables a Colau realment impressiona. Just uns exemples, si voleu els més bèsties, incloent-n’hi d’ex-militants de Fuerza Nueva:

“És una gestió amb regust de revolució i ens ha tornat a interessar per la política.” Miquel Roca (Font)

“Colau, Collboni i jo podem salvar Barcelona. Té majoria per a decidir i pensar en el bé de la ciutat.” Manuel Valls (Font)

“Qualsevol opció que no sigui l’independentisme ens sembla millor. Colau hauria de deixar clar que, si pacta amb Collboni, una de les prioritats ha de ser garantir que l’ajuntament i Barcelona abandonaran completament l’altaveu del procés separatista.” Bou (PP) (Font)

“Durant els quatre anys vinents, el mal menor a Barcelona tindrà dos cognoms propis: Colau i Collboni.” José Garcia Dominguez, opinador de Libertad Digital. (Font) Per a qui no el conegui: Garcia Dominguez és aquest. Mama, por.

La pregunta és on s’ha equivocat, Ada Colau, que rebi aquests elogis. És la reacció intel·ligent de David Fernández, que he trobat a faltar, a can comú, aquests dies. Valls, el PP, Libertad Digital i Miquel Roca m’ofereixen suport  i elogis. Jo no estic per nacionalismes, però l’espanyolisme em desitja molt. Què és això? Per què passa?

En paraules de Manuel Delgado, vella amistat de Colau, queda així de contundent: “Tota la premsa felipista subratlla que ‘Barcelona no és independentista’ a còpia de sumar els vots de Comuns, PSC, PP i Cs. Per això no vaig votar-los, perquè no volia votar ‘constitucionalista’. Torno a repetir, ERC i Puigdemont, per dretes que sigui, són més rupturistes amb el règim del 78 que no Ada Colau, que representava una mena d’esquerraneta chupiguai inofensiva que s’havia convertit en el mal menor per al nacionalisme espanyol a Barcelona.”

No m’agradaria pas ser un votant independentista de Colau, aquests dies. Ni un d’extrema esquerra. Hi són. I deuen plorar per dins, i resar. Resar, i plorar per dins. Si és batllessa amb els vots de Valls, els votants menys cínics d’aquests grups viuran un docudrama. I amb raó.

Aquests dies molts han deixat de tractar Ada Colau d’equidistant. Concretament, els de l’unionisme se la fan seva, sense contemplacions, i la situen en una banda: la seva. A Maragall, el situen a l’altra. De manera brusca, interessada i lletja, si voleu, però Colau, equidistant, aquests dies ho és menys que mai. Saber com ens veiem nosaltres mateixos, ajuda. Saber com els altres ens veuen, també.

Després, és clar, hi ha la vida interior. Valls, o Maragall? Maragall o Valls? No serà fàcil. Si Ada Colau vol ser batllessa necessita… la ‘dreta corrupta’ o Valls. El pacte amb Ernest Maragall, de dos anys cadascun, necessita els vots de Junts per Catalunya. El pacte amb el PSC, necessita Manuel Valls. Xavier Domènech vol pactar amb Maragall. Jordi Évole, amb Valls. Passi què passi, les dues ànimes dels comuns sempre podran retreure’s alta traïció. “Per ser batllessa vas rebre vots de Junts per Catalunya!” “O de Valls!” No sé què acabarà fent, el partit, que això també va d’interessos de partit (també del seu ). Però sí que sé que té ingredients per a un docudrama, que és el gènere que tracta amb tècniques dramàtiques fets reals propis del gènere documental.

The post El docudrama appeared first on VilaWeb.

El Primavera Sound brinda a Rosalía el seu primer gran bany de masses a Catalunya

Rosalía ha complert amb les grans expectatives que havia generat la seva actuació al festival Primavera Sound 2019. La cantant de Sant Esteve Sesrovires ha actuat aquest dissabte com a autèntica cap de cartell de la nit, i això sol ja és novetat, doncs no ho pot dir cap altre artista català. Bona part dels 63.000 assistents que avui compta el festival han comparegut a la gran esplanada dels escenaris principals per veure-la. Presentant –entre altres- les cançons de l’aclamat àlbum ‘El mal querer’ (2018) amb ímpetu inicial i un important desplegament coreogràfic i vocal, Rosalía ha confirmat perquè en menys d’un any ha assaltat les llistes de reproducció llatines de mig món. James Blake ha estat el seu convidat estrella, i junts han interpretat ‘Barefoot in the Park’.

Després de l’explosió internacional de la cantant, i en tan sols un any, Rosalía comença a estar avesada a les multituds. L’anunci del llançament del venerat disc ‘El mal querer’ des de les pantalles de Times Square, la gira americana amb parada al Festival de Coachella, o els dos Grammys llatins 2018 per ‘Malamente’, l’han situat en poc temps al firmament internacional de la música. Però, amb permís del seu debut al Sónar 2018, l’artista encara no havia tingut un bany de masses a casa com el que avui li ha brindat el Primavera Sound.Queda lluny aquell concert íntim de la cantant amb Refree al bosc del Festival Vida (2017). L’actual desplegament de mitjans i l’embolcall musical de Rosalía mostren fins a quin punt ha evolucionat l’artista en molt poc temps. No hi havia focs artificials en la seva posada en escena, però si un inici de xou intens, amb un joc de llums realçant la coreografia més pop que flamenca de Rosalía i el seu equip de ballarines. Així, a ritme vigorós i amb la cançó ‘Pienso en tu mirá’ ha arrancat el seu espectacle, tot fent vibrar un públic conscient que assistia a un esdeveniment per al record. Rosalía s’ha dirigit al públic majoritàriament en català, i ha resolt amb “és un honor” la menció al seu retorn a Barcelona.Després d’un inici intens, les cançons de ‘El mal querer’ han anat sonant alternades amb altres composicions –algunes han retornat a l’essència flamenca de la Rosalía dels primers temps- i llicències com un ‘remix’ del ‘Te estoy amando locamente’ de Las Grecas. Col·laboració de luxeEl concert ha enfilat un tram de marca més flamenca després de l’aparició estel·lar a l’escenari de James Blake per cantar a dos veus la cançó del britànic en què Rosalía va col·laborar, ‘Barefoot in the Park’. Rosalía ha professat la seva admiració cap a Blake, de qui ha dit que ja l’estudiava i apreciava en els seus temps d’alumna a l’Esmuc de Barcelona. El concert de Rosalía al Primavera Sound arribava precedit per la recent estrena del seu darrer single, ‘Aute Cuture’, un nou viratge estilístic de la catalana amb què s’apropa més al pop, i que també ha volgut interpretar. I, també, és clar, per la darrera col·laboració amb J Balvin en la cançó ‘Con altura’, una de les millors cançons del què portem d’any segons la revista ‘Time’. La coincidència al cartell dels dos artistes feia plausible que es reproduís la col·laboració a l’escenari d’un dels dos, però finalment no ha estat així. I això que el repertori de Rosalía també incloïa ‘Brillo’, un altre tema signat en col·laboració amb Balvin. Rosalía ha acomiadat el concert amb ‘Malamente’, la cançó que la va catapultar a la fama tot just fa un any.Torna Solange Una altra artista amb majúscules d’aquesta darrera nit és Solange. La cantant de soul va trepitjar per primera vegada el festival l’any 2013. Segurament més coneguda per ser germana de Beyoncé, però va repetir el 2017 i va oferir un concert molt recordat. En tornar per tercera vegada, la cantant de soul i R&B actuava ja amb galons de cap de cartell, en una hora i un escenari que així ho acrediten. Jarvis Cocker actuav a la mateixa hora que la nord-americana en un altre punt del recinte, i des de l’escenari RayBan. Llegenda de la música britànica, l’ex líder de Pulp, visita en solitari el festival per segona vegada, com ja va fer el 2017. Molt abans, el 2011, havien ofert amb Pulp un històric concert de retrobament de la banda.

The post El Primavera Sound brinda a Rosalía el seu primer gran bany de masses a Catalunya appeared first on VilaWeb.

Omar Noumri, primer batlle musulmà del país: ‘La prova que no som supremacistes sóc jo mateix’

Omar Noumri serà el batlle de Castelló de Farfanya (Noguera), on la candidatura  d’ERC ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta. Esdevindrà el primer batlle musulmà del país o, si més no, el primer que ho fa públic, i també el primer batlle d’origen àrab. De pare algerià i mare catalana, va néixer a Algèria, però la seva família va haver de traslladar-se al Principat quan ell tenia només un any, a causa de la guerra. D’aleshores ençà, ha conviscut amb plena normalitat amb totes dues cultures, fent el Nadal amb una família i el Ramadà amb l’altra. Precisament, la campanya electoral l’ha feta durant el Ramadà, cosa que diu que li ha permès de concentrar-s’hi plenament. ‘El temps que hauria gastat esmorzant o dinant l’he dedicat a fer la campanya’, explica. Noumri té vint-i-set anys, ha estudiat història i ha treballat com a professor, com a guia turístic i com a jutge de pau. Ara emprèn la tasca de ser batlle d’aquest poble de cinc-cents habitants, que té la lluita contra el despoblament com a objectiu principal.

Qui és Omar Noumri i quina és la seva història?
—Vaig néixer l’any 1991 a Algèria. Els meus pares es van conèixer perquè la meva mare hi va anar de turisme i es van enamorar. Al cap de sis mesos o un any, es van casar i la meva mare se n’hi va anar a viure. El 1992 va esclatar-hi una guerra civil. La cosa es va començar a complicar: hi havia tocs de queda, atacs terroristes, matances… Va ser un conflicte a la ribera sud de la Mediterrània molt cruent i molt desconegut aquí. Com que tenien la possibilitat d’anar-se’n perquè la meva mare és catalana, van venir a Castelló de Farfanya, el poble dels meus avis, on sempre he estat molt arrelat. De fet, la meva família materna ha estat aquí des del 1780, segons l’arbre genealògic. Després vam anar a Balaguer i els meus pares van haver de començar de zero. A Algèria el meu pare era administratiu i aquí havia de treballar amb la fruita, la construcció… Els primers anys van ser molt difícils. Recordo que havíem d’anar a demanar menjar a Càritas, per exemple, però vam sortir de les dificultats. Tinc molts familiars que no van tenir la sort de poder venir, però hem mantingut el vincle. Quan es va acabar la guerra jo hi estiuejava sovint, i encara hi vaig.

Com s’ha traduït aquesta combinació de les dues cultures en el vostre dia a dia?
—No és un camí de roses, però com en tot conflicte i en tota diferència cal, per damunt de tot, diàleg. A casa meva n’hi ha hagut. Si la meva àvia volia celebrar el Nadal, tots s’asseien i acordaven que faríem el sopar de Nadal, però li dèiem que durant el Ramadà faríem dejuni i aquells dies no pujaríem a dinar. Ha estat una convivència natural. A casa he llegit l’Alcorà, igual que la Bíblia. Em quedo sobretot amb les similituds. A vegades en parlo amb el mossèn del poble, que és amic meu. Sovint trobem més semblances que no pas diferències…

Com vau entrar en la política?
—A divuit anys vaig entrar a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) de Balaguer. Sóc una persona sobretot nacionalista, catalanista, independentista, però ideològicament sóc més d’esquerres, i trobava que no acabava d’encaixar-hi, a la JNC. Les idees republicanes me les havia transmès el meu avi Jaume, un dels meus referents. Era profundament catalanista i independentista, defensor de la lluita antifeixista durant la guerra civil. Finalment, vaig decidir d’entrar a Esquerra Republicana. Vaig tenir la sort de guanyar les primàries, després vaig aprendre molt amb la campanya de les espanyoles i durant les municipals hem fet una campanya que crec que ens ha sortit prou bé, i prova d’això és que la gent ens ha donat la seva confiança.

Us heu trobat islamofòbia a l’hora de fer campanya?
—La discriminació ha existit sempre, en diversos àmbits: a l’escola, al carrer… Però també hi ha hagut gent que ha defensat la integració. Això de la discriminació racista és com l’assetjament escolar o els altres atacs: un perquè és gras, un altre per l’orientació sexual i uns altres per l’origen o les creences. S’han de saber esquivar aquestes crítiques i insults i continuar el camí. A mi m’agradaria dir a la gent que s’ha sentit discriminada pel seu origen o per la seva orientació sexual que, més enllà de qui els pugui fer sentir malament, també hi ha persones bones i que, si posen bona cara, les coses aniran bé. És una cosa del nostre poble, el poble català, que m’enorgulleix. Si d’alguna cosa ens hem de sentir orgullosos és que, tot i els atacs soferts, sempre hem estat pacifistes i hem posat bona cara al mal temps. Tot i l’1 d’octubre i tot i els insults com el de ‘supremacista’… La prova que no som supremacistes sóc jo mateix!

A què us referiu quan dieu que la discriminació ha existit sempre?
—Per exemple, a l’escola m’havien arribat a dir ‘moro de merda, has vingut amb pastera’. A la meva mare encara li feia més mal que a mi, perquè em deia que sóc tant d’aquí com d’allà. No en fèiem cas, igual que durant la campanya electoral. Han arribat a dir que, si guanyava, tancaria l’església i faria una mesquita. No en vam fer cas i vam continuar parlant de política. Finalment s’ha demostrat que això la gent ho recompensa, que no li agrada el soroll. És a l’ideari català el fet de dir ‘siguem assenyats, no en fem un gra massa i treballem, que la civada guanyarem’.

De tota manera, segons la vostra experiència, sou crític amb les polítiques d’integració?
—Sí, hi ha moltes coses per a millorar. S’hauria d’obrir un diàleg amb un gran marge de comprensió i en una taula on tots seiem com a iguals. Molt sovint, alguns sectors de la societat poden veure els nouvinguts com a gent marginada socialment. De fet, s’acaben creant guetos; un model negatiu en aquest sentit seria el francès. Crec que aquí s’ha de treballar una mica més. La gent d’origen immigrant també hem de fer autocrítica, ser més cívics i comprendre la realitat dels catalans, però alhora ens han de donar més marge de millora, unes quantes generacions en què el sistema educatiu català i totes les eines que tenim com a país per a generar la integració tinguin efecte. És com un arbre, que necessita uns anys de marge per a donar fruit.

Una manera d’accelerar-ho pot ser amb la participació en la política de persones d’orígens àrabs. Polítics com Chakir El Homrani i Najat Driouech han entrat al parlament fa poc. En què es pot traslladar, això?
—Si agafem models històrics en què la integració ha estat referent, com ara l’anglès (l’alcalde de Londres és musulmà i d’origen pakistanès i també tenen una alcaldessa d’origen algerià), veiem que és un model que, malgrat les mancances, és un bon exemple que aquesta integració a la vida política de la gent d’origen immigrant és possible. No deixen de ser habitants del nostre país i tenen els mateixos valors. Jo em dic Omar, però sóc catalanista i conec Valentí Almirall, Francesc Macià, Lluís Companys, ‘L’estaca’, Lluís Llach… Què em diferencia, a mi, del Jordi del Barça? Simplement el nom i potser la meva pràctica religiosa, però en un món globalitzat aquestes dues diferències són mínimes.

Dieu que, abans de res, sou independentista. Algú us ho ha qüestionat perquè sigueu musulmà?
—No m’ho han dit mai directament, ni sectors independentistes ni sectors no independentistes. Sí que és veritat, però, que dient-me Omar i havent nascut a Algèria, amb un pare algerià, m’ofèn molt més que als catalans ens titllin de supremacistes i de xenòfobs quan som model d’integració a l’estat espanyol. És girar la truita d’una manera que considero que és alterar la realitat. De fet, d’aquesta alteració de la realitat ve la major part dels problemes que tenim en aquest conflicte. Això ha portat a fer la vergonya de judici que fan, per exemple.

On éreu el Primer d’Octubre?
—A l’única escola que tenim al poble, discutint si havíem de posar tractors als camins per evitar que vingués la Guàrdia Civil. Estàvem molt espantats perquè a un poble molt pròxim, Menàrguens, la gent va rebre de valent. Encara se’m posa la pell de gallina perquè tinc coneguts i amics que van rebre. Per sort, aquí la Guàrdia Civil no va venir. Estàvem en aquella muntanya russa de sentiments entre eufòria, por, ràbia, alegria… Allò que va fer sentir millor és que va ser la vegada que més units ens hem mostrat al poble. Hi era pràcticament el 100% a l’escola. És una cosa que no oblidarem mai: tant allò que vam fer per poder votar com el mal que van fer a la nostra gent.

La nostra societat sovint relaciona l’islam amb el masclisme. També heu rebut atacs en aquest sentit?
—A la xarxa he vist comentaris d’aquesta mena. Que em donin deu minuts per a explicar-me i que després em diguin masclista o no. Jo tinc unes línies vermelles i considero que la lluita per la igualtat de gènere n’és una. Sovint als musulmans ens titllen de masclistes i crec que és totalment fals i es parla amb desconeixement. A la meva família hi ha dones amb creences diverses i ningú no les ha coaccionades. Tinc familiars a Algèria que porten vel i familiars que no en porten. Però el porten lliurement, no els l’han imposat. Igual que un musulmà pot ser practicant o no, o practicar d’una manera o d’una altra. No és una religió monolítica. No practica igual un musulmà del Marroc que un de l’Afganistan. La teva pràctica pot ser més ortodoxa o menys. És una religió basada en la relació de l’individu amb Déu, sense intermediaris. Qui és masclista, és masclista perquè és masclista, no perquè sigui musulmà. Si mai tingués fills, els educaria en la igualtat de gènere, tant en l’àmbit lingüístic, com salarial, com de drets… De totes maneres, qüestions com la del vel s’han de tractar amb dones musulmanes. Els homes també tenim una normativa de vestimenta, però no se’n parla perquè no és tan visible.

Quant al vostre projecte polític, quina és la principal preocupació al municipi?
—El despoblament. La Generalitat i l’estat espanyol haurien de treballar per fer-hi front. És una cosa poc visible, però els pobles no deixen de ser part del territori i el món rural reclama atenció. No deixem de ser la sitja on guardem el menjar de Catalunya, i no ens haurien de desatendre. Si calculem la població envellida que tenim i el creixement aturat o negatiu, la perspectiva és molt negra. I això pot passar d’aquí a vint anys o trenta. Si les institucions no s’hi posen, malament. Però en la política municipalista intentarem fer polítiques per a posar-hi fi, i potser funcionen.

 

The post Omar Noumri, primer batlle musulmà del país: ‘La prova que no som supremacistes sóc jo mateix’ appeared first on VilaWeb.

Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau

Els advocats encara havien de projectar a la sala del Tribunal Suprem espanyol els vídeos de la defensa –els que demostren les crides a la mobilització pacífica de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, les que permeten de veure l’actitud no violenta dels votants de l’1-O– que els fiscals ja tenien enllestit l’escrit definitiu de conclusions. Dimarts faran l’exposició de l’informe final, però dimecres passat ja van donar per definitives les conclusions i van reiterar les peticions de presó per rebel·lió i malversació que havien demanat abans no comencés el judici. Els 130 fulls de l’escrit definitiu són pràcticament calcats als del provisional, malgrat els tres mesos i mig llargs de judici, la declaració de cinc-cents testimonis i les aportacions de pèrits i experts. A part d’algun afegit sobre l’acusació de malversació, la novetat principal del text acusatori és la incorporació d’alguns detalls que el major Trapero i el comissari Ferran López van explicar sobre una reunió a Palau del 28 de setembre. És l’element clau per a l’argument de la rebel·lió, però alhora esdevé contradictori.

Els testimoniatges de Trapero i de López van ser els que van causar més impacte a la sala, perquè van ser reveladors sobre el paper dels Mossos d’Esquadra aquella tardor i els mesos previs del 2017. El ‘factor Mossos’ és determinant en l’acusació de rebel·lió, perquè pels fiscals és la prova de la disposició del govern d’utilitzar ‘un cos armat de 17.000 agents’ per acomplir el propòsit de declarar unilateralment la independència i fer-la efectiva. Però quin va ser aquest paper? Tant Trapero com López van voler deixar clar que la cúpula no va alinear-se amb el projecte polític de la independència, ans se’n va desmarcar explícitament. Una prova en són les reunions que van mantenir els principals comissaris dels Mossos amb el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Forn poc abans de l’1-O. En aquestes reunions, la direcció dels Mossos va demanar al govern que no tirés endavant el referèndum, que el desconvoqués, i va deixar clar que complirien les resolucions judicials per a impedir-lo.

L’obsessió per la reunió del 28 de setembre a Palau

Si la direcció del cos es desvincula del projecte polític, el factor Mossos desapareix i l’acusació de rebel·lió surt molt tocada. Tanmateix, la fiscalia introdueix aquelles reunions, i específicament la del dia 28 de setembre a Palau, com una prova concloent de la rebel·lió. El jutge Manuel Marchena ja va demostrar que, pel tribunal, el contingut de la reunió era important, car ell mateix va afegir una darrera pregunta a Josep Lluís Trapero sobre què s’hi havia dit. I els fiscals, conscients d’això, ho han inclòs en les conclusions definitives. Pràcticament l’única inclusió que hi han fet. I ho fan per destacar sobretot una altra revelació de Ferran López, quan va explicar que Puigdemont havia dit als dirigents dels Mossos presents en aquella reunió que, si es produïa la situació que el cos preveia, ell declararia la independència.

La traducció que en fa la fiscalia en el seu escrit és aquesta: ‘Els comandaments policíacs van demanar als seus responsables polítics que desconvoquessin el referèndum per evitar que hi hagués topades i enfrontaments amb les forces de l’ordre. Malgrat tot, la decisió dels membres del govern va ser de tirar endavant el referèndum i donar instruccions als comandaments dels Mossos d’Esquadra perquè en facilitessin la realització malgrat la seva il·legalitat manifesta, i perquè actuessin d’acord amb el compliment d’aquest objectiu. Acabada la reunió, el processat rebel, aleshores president de la Generalitat, va manifestar a tots els presents que, si el primer d’octubre hi havia violència, declararia la independència.’

Heus ací la contradicció: En aquesta reunió es deixa clara la posició de la direcció dels Mossos i, de fet, allò que més interessa als fiscals és la frase que suposadament va dir Puigdemont. Però poques línies més endavant, en el mateix escrit, la fiscalia afirma que ‘[l’1-O] els comandaments dels Mossos d’Esquadra van posar per davant les directrius polítiques al compliment de la llei i del mandat judicial que en prohibia la realització’. En què quedem? Els fiscals passen per alt una frase que va dir Trapero que és important: ‘Els vam dir que no acompanyàvem el projecte independentista.’ Si se’n desvinculaven, quin podia ser el paper dels Mossos en la suposada rebel·lió? En l’escrit, els fiscals parlen de ‘passivitat’ dels Mossos el dia del referèndum, però sobretot fan valer una prova que una pèrit va desmuntar de dalt a baix la setmana passada.

Suspenen la llengua

Es tracta d’un informe d’aquell mateix dia, el 28 de setembre de 2017, de la comissaria general d’informació dels Mossos d’Esquadra. Aquell document informava dels possibles escenaris amb vista a l’1-O, i començava dient: ‘El dia 1 d’octubre de 2017 s’ha de celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya.’ La traducció que en van fer en espanyol fou ‘El día 1 de octubre de 2017 debe celebrarse el referéndum de autodeterminación de Cataluña’, és a dir, amb modalitat imperativa i no enunciativa. Una de les pèrits acceptades pel tribunal per a declarar en el judici, Gemma Rigau, vice-presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va demostrar amb una lliçó magistral de català que la frase havia estat mal traduïda del català al castellà. Però és clar que els fiscals no n’han fet cabal, perquè l’escrit definitiu manté aquella mala traducció com la prova concloent que els dirigents dels Mossos van avantposar les directrius polítiques i van dir a tot el cos que era obligatori que es fes el referèndum.

La fiscalia tenia una posició quan va presentar la querella el 30 d’octubre del 2017, que va mantenir durant tota la fase d’instrucció, i que va reiterar amb la presentació de les conclusions provisionals quan va començar el judici oral, malgrat el fet que hi hagués una nova fiscal general a l’estat espanyol, malgrat les especulacions sobre la rebaixa de la petició de la condemna. I després de quatre mesos de judici, la posició no ha canviat ni un mil·límetre, malgrat la gran quantitat de proves exhibides que són exculpatòries, algunes de les quals aportades per la fiscalia mateixa.

 

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

The post Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau appeared first on VilaWeb.

Recepta: Cloïsses amb mongetes

Ingredients:
600 g de mongetes seques
600 g de cloïsses
1 ceba grossa
2 tomàquets madurs
1 gra d’all
1 gotet de vi blanc
oli, sal, pebre negre i pebre vermell dolç

Per a la picada:
unes quantes avellanes
una llesqueta de pa fregit
1 branqueta de julivert

Elaboració:
Posem les mongetes en remull durant vuit hores. Les escorrem i les posem a bullir (amb aigua freda) unes dues hores a foc baix. Cap al final de la cocció hi tirem la sal. Les escorrem i guardem una mica d’aquest suc.

Mentrestant, posem les cloïsses amb aigua i sal, una mitja hora, perquè deixin anar la sorra. Les escorrem, les netegem i les reservem.

Fem un sofregit amb la ceba, els tomàquets, l’all i, al final, hi afegim un got de vi blanc.

Quan tenim el sofregit fet, hi posem les mongetes. Si cal, hi afegim una mica del suc de coure-les. A continuació, hi posem les cloïsses. Tapem la cassola perquè s’obrin. Un cop obertes, hi afegim la picada i ho salpebrem. Deixem que facin xup-xup cinc minuts més, ho retirem del foc i ja podem servir.

The post Recepta: Cloïsses amb mongetes appeared first on VilaWeb.

Ruralitats, els desafiaments d’una nova revolució que ja camina

Just l’endemà d’haver-se tancat el fructífer Simposi sobre Paisatge, Agricultura i Dona al Priorat, la plataforma digital LaConca5.1, dirigida per Leandre Romeu, al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí va obrir el sisè cicle Visions amb un debat sobre Ruralitats. Hi van participar la veterinària i escriptora María Sánchez; la viticultora de la Terra Alta Pili Sanmartín; la pastora Pebbels Gimenez, vinculada a Ramaderes de Catalunya; Mireia Font, impulsora de Casa Leonardo i els projectes el Cinquè Llac i Gratitud Pallars; Gemma Flores-Pons, fundadora de la cooperativa l’Aresta; Jordi París, de Concactiva; i Gemma Carbó, directora del museu.

El debat va ser ric i intens, i va fer aflorar una realitat feta de petits projectes amb valors compartits, que mostren i demostren que la vida al camp avui és plena de transformació social, cultural i ambiental. Són projectes impulsats per dones, arrelats al feminisme, que treballen amb els principis de cooperació, solidaritat, justícia social, preservació del medi, sobirania alimentària i defensa del territori. Un territori que es vol de petita escala, sostenible, que permeti una vida digna a la pagesia, que pervisqui i que tingui relleu generacional. El debat va fer aflorar projectes i idees que són mostres inequívoques de transformació, maneres de viure que recuperen conceptes de la pagesia antiga, però que, entesos i viscuts partint de l’avui, constitueixen noves formes de vida, contemporànies i d’avantguarda. El debat es va enregistrar en vídeo i el podeu recuperar íntegre.

El debat tenia la virtut de fer néixer d’experiències vitals que es desenvolupen actualment, que són vives, que caminen cap al futur amb el desafiament de fer-les possibles, amb entrebancs, errors i encerts, però amb uns valors que les sostenen del tot esperançadors. Per això és interessant de presentar les ponents i deixar que el lector s’endinsi en el debat.

Maria Sánchez, veterinària de camp i escriptora. Nascuda a Córdoba el 1989, la seva família prové de la Sierra Norte de Sevilla. Col·labora en diferents mitjans parlant de literatura, cultura, feminismes, ramaderia i món rural. Col·labora a Carne Cruda Radio amb la secció ‘Notas de campo’. El 2017 va publicar el seu llibre de poemes, Cuaderno de campo (La Bella Varsovia), però és amb Tierra de mujeres, una mirada íntima i familiar al mundo rural (Seix Barral, 2019) que fa eclosió. L’any vinent publicarà Almáciga, un nou llibre que neix del seu projecte Semillero de palabras.

Pili Sanmartín, viticultora a la Terra Alta al celler familiar Bárbara Forés. Nascuda a Gandesa el 1982. Sommelier. Diplomada en educació social i màster d’estudis sobre dones, gènere i ciutadania. Activista cultural i social, és una de les fundadores de l’Ateneu Popular la Pastora, que va néixer fa un any, un espai col·lectiu per a cercar unes altres maneres (‘unes altres òptiques’, en diuen) d’habitar el món rural. Avui, una de les grans batalles de Pili Sanmartín a l’Ateneu Popular la Pastora és la lluita contra la massificació eòlica de la Terra Alta.

Pebbels Gimenez és pastora. Forma part de Ramaderes de Catalunya. Va néixer a Igualada el 1993. Quan comptava tretze anys, amb la família, se’n va anar a viure a l’Albi, en una cabana sense aigua ni llum. Els seus pares van formar part de la penúltima onada de neorurals. La Pebbels ha decidit de viure del camp i ser ramadera. Treballa de pastora per a uns altres ramaders i en una granja-escola a Juneda. A casa té vuit ovelles i vuit cabres per a l’autoconsum. Treballa de manera autosuficient, fent producció ecològica, de permacultura i biodinàmica.

Gemma Flores-Pons és una de les fundadores de la cooperativa l’Aresta, amb seu a Santa Coloma de Queralt. És un projecte agro-ecològic, cooperatiu, autogestionari, que té per objectiu promoure l’agroecologia, la sobirania alimentària, la cooperació social i un món rural viu. Per exemple, ha creat una fleca que abasteix de pa pobles i masos que no en disposen; treballen en l’educació, la recerca i la dinamització local. Forma part de l’Ateneu Cooperatiu del Camp de Tarragona, que agrupa més de cinquanta entitats. La Gemma Flores-Pons és nascuda a Barcelona el 1985 i, abans de traslladar-se a la Conca de Barberà, la seva vida es desenvolupava a Sant Quirze del Vallès.

Mireia Font és la fundadora de Casa Leonardo, una casa rural a l’entrada de la Vall Fosca. Va néixer a Senterada el 1975. Treballa en el turisme sostenible. Va crear el Cinquè Llac, una ruta circular de senderisme responsable i sostenible, en cinc etapes, pel Pirineu de Lleida. El darrer projecte que ha engegat es diu Gratitud Pallars, que gira al voltant de la cura del paisatge rural a partir del voluntariat. El camp d’acció de Mireia Font és la responsabilitat social i turística.

Gemma Carbó és l’actual directora del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Nascuda a Girona el 1967. Doctora en Ciències de l’Educació, és especialista en cultura i desenvolupament. Va ser directora de la Càtedra UNESCO de polítiques culturals i cooperació. Ha passat pel Museu d’Arqueologia a Empúries i el Museu del Cinema de Girona. És presidenta de ConArte Internacional, que mira de vincular l’art i l’educació.

També va participar en el debat Jordi París, director de Concactiva. És nascut a Montblanc el 1970. Concactiva és un organisme de desenvolupament local de la Conca de Barberà, que depèn del Consell Comarcal. Fomenta el desenvolupament econòmic, ocupacional i social de la comarca. Posa a disposició diferents vivers d’empreses especialitzades: celleristes, espai cuina, cava…

Al llarg del debat van aparèixer qüestions com ara la necessitat de no comprar i vendre el territori, sinó de compartir-ne els valors; es van preguntar quin medi rural volem; van aparèixer noves formes de governança i la relació de la pagesia amb les institucions, sovint difícil. Es va manifestar un enfrontament entre món rural i món urbà, com els pobles han agafat mals hàbits de les ciutats, i es va evidenciar que és la ciutat que explica la vida rural i que es legisla amb desconeixement. Es va parlar sobre les equívoques polítiques de la PAC, que donen subvencions que es carreguen la biodiversitat i alteren els valors del paisatge. També es va parlar del fet d’anar-se’n del món rural i de tornar-hi, de la manera com l’accés d’internet al camp facilitaria que el jovent hi restés i permetria de repoblar les zones rurals amb joves que exerceixen unes altres professions també. Es va parlar de l’accés a la terra i en quines condicions, del turisme sostenible… (el debat sencer).

 

The post Ruralitats, els desafiaments d’una nova revolució que ja camina appeared first on VilaWeb.

L’enorme fracàs de la reacció econòmica de l’estat espanyol a l’1-O

Dijous passat, el vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, exigia a l’estat espanyol, ‘amb l’autoritat política d’haver complert l’objectiu de dèficit’, que retirés la supervisió de les finances de la Generalitat, que s’aplica ‘per discriminació ideològica dels membres del govern’. I afegia: ‘Ens han dit que si no hi hagués govern independentista no hi hauria aquest control. Malgrat que som els qui complim els objectius injustos i ells són uns incomplidors sistemàtics’, lamentava. És una ‘relíquia’ d’abans del 155 –concretament, de l’any 2015, pel ‘risc polític’–, que s’ha amorosit, però no eliminat, com tocaria. Cal recordar-ho; si no, és fàcil d’oblidar.

I és fàcil perquè en aquests temps els fets es produeixen amb una velocitat extraordinària. Ho podem veure dia a dia a casa nostra. Per això és tan important de no perdre la memòria i, sobretot, de no perdre de vista que hi ha esdeveniments que han de ser analitzats amb prou perspectiva per a poder arribar a unes conclusions encertades. Això ha fet la comissió d’economia catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya, que ha organitzat, durant els tres primers mesos del 2019, un cicle de debats sobre els efectes econòmics de les mesures impulsades per l’estat espanyol arran del referèndum del primer d’octubre de 2017. Han volgut avaluar-ne els efectes havent passat més d’un any, una vegada tancats els exercicis econòmics del 2017 i el 2018. I dijous es van presentar les conclusions del cicle de debats. Se centren en tres grans blocs –que han estat el motiu de cada debat–: la retirada de dipòsits bancaris, el trasllat de seus socials d’empreses i l’impacte econòmic de l’article 155 de la constitució espanyola.

La part més important de les conclusions és, per a mi, que ‘fins el maig del 2019, la incidència en l’economia real, en termes agregats, ha estat pràcticament nul·la, a excepció de l’impacte en el turisme durant el quart trimestre del 2017’. Un impacte, tot s’ha de dir, que cal matisar, perquè la baixada de turistes estrangers va ser del 6%, però la despesa feta en aquest període fou només del 0,6%. Vet aquí, doncs que la gran operació per terra, mar i aire orquestrada per l’estat espanyol amb la col·laboració inestimable de polítics, d’empresaris d’aquí i d’allà i dels mitjans de comunicació, ha estat un fracàs estrepitós. Jo diria que un dels més grans que s’hauran d’empassar, si parem atenció a la magnitud de la force de frappe que hi van destinar, monarquia inclosa. Avui, de tot el feix de desastres que es van anunciar en aquells mesos que passarien a Catalunya, no hi ha res de res. Però, això sí, dues coses resten pendents.

L’una és la que explicava el vice-president aquesta setmana sobre la supervisió de les finances –que es mantindrà mentre a Madrid vegin ‘risc polític’ a Catalunya– i l’altra, el misteri dels dipòsits que van desaparèixer i encara no han tornat a les oficines bancaries catalanes. Recordem que el 31 de desembre (última data que ha fet publica el Banc d’Espanya) els dipòsits bancaris que hi ha a Catalunya són de 164.000 milions. Però el setembre del 2017 eren de 184.700 i al cap de tres mesos van caure a 152.300. Així doncs, dels 32.400 milions d’euros que van ‘desaparèixer’, n’han ‘tornats’ només 11.700. On ha anat a parar la resta? Doncs una part important ha anat al País Valencià, no pas a Madrid, com es podria imaginar, i la resta queda molt diluïda entre les comunitats.

Què ha pogut passar? No oblidem que no tenim cap banc ni caixa amb seu a Catalunya, després dels trasllats de CaixaBank a València i Banc Sabadell a Alacant, l’octubre del 2017. Això d’alguna manera pot afectar, però també hi ha els famosos ‘comptes mirall’ –el fet que els particulars traslladin el compte de la mateixa entitat a una altra de domiciliada fora de Catalunya– i empreses que deuen haver fet això mateix després de canviar la seu social. És obvi que això només ho saben les entitats financeres, però en aquest punt concret no hi ha cap mena de transparència. Tanmateix, això no afecta gens el funcionament intern de l’economia catalana, perquè els diners bancaris no tenen barreres. Cal assenyalar-ho per si algú ho vol fer servir d’argument negatiu, com ja s’ha fet.

Quant al trasllat de seus socials, precisament escrivia aquí mateix la setmana passada que sembla que s’ha girat la truita, perquè en dos trimestres seguits, el quart de l’any passat i el primer d’enguany, ha passat un fet curiós: hi ha hagut més empreses de Madrid que han traslladat la seu social a Catalunya que no a l’inrevés. És només un primer pas, però sembla que la inflexió ja és un fet.

Sobre les conseqüències de l’aplicació del 155, el col·legi és molt clar: recorda que la Generalitat n’ha fet un estudi exhaustiu, del qual resulta un cost directe de 130 milions d’euros i un cost de pèrdues de subvencions i drets econòmics, d’endarreriments i de blocatges pressupostaris que ha pujat a més de 1.800 milions. Sens dubte, aquest efecte pressupostari ha reduït despesa pressupostària i ha millorat els comptes de la Generalitat en perjudici d’interessos de molts ciutadans i empreses. És evident que el fet que el dèficit generat fos menor va ser aprofitat pel Ministeri d’Hisenda, que va disposar així d’una col·laboració imprevista (o no) en la millora dels comptes de les administracions públiques espanyoles el 2017 i el 2018. Tanmateix, el principal dany causat per l’article 155 va ser sobre la capacitat d’autogovern i sobre la capacitat d’autodefensa, com es va palesar amb la pèrdua d’una bona part de la col·lecció del Museu d’Art de Lleida, sense possibilitat de defensa.

Les conclusions del Col·legi d’Economistes són, en definitiva, una bufetada als efectes que alguns havien previst que tindria la macrooperació que incloïa l’aplicació d’un seguit de mesures, entre les quals es destacava l’ominós pont de plata a la marxa de seus socials, i a la munió d’informacions i opinions que durant tants mesos han colpejat la ciutadania. El creixement de l’economia catalana –d’un 2,6% el 2018– i la bona marxa de l’activitat aquests últims mesos –això sí, amb desacceleració i amb la recança davant el context internacional per les exportacions– ratifiquen aquestes conclusions.

The post L’enorme fracàs de la reacció econòmica de l’estat espanyol a l’1-O appeared first on VilaWeb.

Fragment: ‘Contra el feixisme’, d’Umberto Eco

L’auge actual de l’extrema dreta a Europa és extremadament preocupant. Com podem detectar-lo? Com podem combatre’l? El desaparegut Umberto Eco ja hi va reflexionar el 1995, arran d’un discurs que va pronunciar a la Universitat de Colúmbia. I tot i que d’aquell moment ençà ens separen més de vint anys, les seves paraules avui ressonen amb tota la seva força, perquè tenen una vigència esfereïdora. Ara Llibres publica Contra el feixisme d’Umberto Eco i ens n’ofereix un fragment.

Alhora, l’editor Miquel Adam ens parla d’aquest volum petit però intens:

Les coses pel seu nom

«Coincideix la publicació d’aquest petit llibre d’Umberto Eco amb la feliç viralització d’un anunci alemany en què un uniformat de les SS és interpel·lat per un ciutadà que li etziba un ‘nazi’ curull de menyspreu. L’oficial de les SS s’atura i replica que potser sí que té el carnet del partit nacionalsocialista alemany, que potser sí que vesteix l’uniforme de les SS i que li preocupa especialment la dominació estrangera, però que és molt gros, això de dir-li ‘nazi’, una ofensa, una suprema impertinència. L’anunci ve a advertir que les coses s’han de dir pel seu nom, i que si dius coses nazis, si fas coses nazis, si penses com un nazi, potser és que ets un nazi, i com a tal seràs assenyalat.

Si tanmateix aquest vídeo l’haguessin enregistrat a l’estat espanyol i el subjecte en qüestió no vestís una camisa color merda d’oca sinó una de blava, el subjecte faria bé de recriminar al ciutadà que el titllés de ‘nazi’, atès que seria un ‘falangista’ o un franquista. Seria un fervorós nacionalcatòlic, no pas un tocacampanes de credo anticristià i antipagà com el seu col·lega de l’esvàstica, per posar una diferència; i no tindria un instint imperialista tan desenvolupat com el seu cosí germà nazi, per posar-ne una altra.

Ara com ara, que tot es viralitza, Umberto Eco potser aconsellaria als creadors de l’anunci que, en lloc de ‘nazi’, es qualifiqués l’uniformat de ‘feixista’, per així poder exportar-lo arreu sense incórrer en cap inexactitud semàntica. L’anunci no perdria força, ja que el ‘feixisme’ és el fil invisible que agermana  tota una sèrie d’ideologies abjectes, puntualitza Umberto Eco en Contra el feixisme.

Però abans de titllar correctament un feixista, caldrà reconèixer-lo, ara que (encara) no s’estila anar uniformat i amb la pistola al cinturó. I aquest és el pinyol d’aquest petit assaig, i allò que el fa tan valuós avui dia. Sense floritures ni giragonses, amb claredat meridiana i to urgent, il Professore exposa catorze característiques típiques de la família del feixisme. Algunes són contradictòries entre si, però tal com adverteix Eco abans d’enumerar-les, ‘n’hi ha prou que una d’elles hi sigui present per fer que arreli una nebulosa feixista’ en un discurs.

Eco va pronunciar la conferència que germina en aquest llibre l’any 1995. En un punt del seu discurs adverteix que el feixisme es basa en el populisme qualitatiu, i després apunta: ‘En el nostre futur es perfila un populisme qualitatiu de televisió o internet, en el qual la resposta emotiva d’un grup seleccionat de ciutadans es pot presentar o acceptar com la veu del poble.’ Alerta amb això. El futur que apuntava Eco l’any 1995 és el nostre present i ens ha de posar en estat d’alerta. És una eina perfecta per a autoavaluar-nos. Llegir aquest llibre ens ha de prevenir, per exemple, del nostre ràpid tecleig a les xarxes. La llavor del feixisme pot estar arreu, també en nosaltres mateixos. Alerta.»

The post Fragment: ‘Contra el feixisme’, d’Umberto Eco appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] El rei d’Espanya s’emprenya en públic perquè l’exèrcit hissa malament la bandera del seu país

Avui a Sevilla es fa el Dia de les Forces Armades d’Espanya. L’acte ha començat de manera ritual amb la hissada de la bandera, que per algun motiu no s’ha fet bé. El rei Felipe VI, que presidia la cerimònia, ho ha presenciat amb cara enfadada i no ha pogut evitar una ganyota emprenyada en veure que els soldats responsables no eren capaços d’arreglar-ho.

El moment ha estat capturat per la realització televisiva oficial de l’acte, que es distribuïa a tots els mitjans i televisions que el volien oferir. Ho podeu veure ací:

 

The post [VÍDEO] El rei d’Espanya s’emprenya en públic perquè l’exèrcit hissa malament la bandera del seu país appeared first on VilaWeb.

El Primavera Sound supera els 220.000 espectadors i s’estendrà a Los Angeles el 2020 coincidint amb el 20è aniversari

El Primavera Sound tancarà la seva 19a edició diumenge amb més de 220.000 assistents al global de concerts programats durant la setmana a la ciutat i al recinte del Parc del Fòrum, és a dir, superant lleugerament la xifra de la seva darrera edició.

Aquest dissabte el Fòrum acollirà més de 63.000 persones, un altre rècord pel certamen. Quant al públic, de 124 nacionalitats i en un 56% estranger, no s’hauria rejovenit significativament malgrat les noves apostes del cartell, segons els primers càlculs del festival.

D’altra banda, Primavera Sound arribarà als 20 anys el 2020, i ho celebrarà estrenant una edició a Los Angeles (19 i 20 de setembre de 2020), que se suma al recentment anunciat Primavera Weekender a Benidorm, que s’estrena el novembre de 2019 i que reemplaça -aquest any- el Primavera Club.

The post El Primavera Sound supera els 220.000 espectadors i s’estendrà a Los Angeles el 2020 coincidint amb el 20è aniversari appeared first on VilaWeb.

Eines de País planta cara al Cercle d’Economia recordant-li que només pot parlar pels seus socis

La candidatura guanyadora a la Cambra de Barcelona, Eines de País, ha retret avui al Cercle d’Economia que parli en nom de tot l’empresariat català i li ha recordat que només representa els seus socis.

En un comunicat que coincideix amb la clausura dels tres dies de jornades organitzades pel Cercle d’Economia a Sitges, ha afirmat que l’empresariat també és societat civil i que si mai ha de prendre partit per una opció o una altra serà sempre la que representi la majoria dels empresaris, no la que decideixin ‘unes elits que s’atribueixen una representativitat que no tenen’. També ha recordat que demanarà als seus membres que es defineixin, tal com va anunciar fa uns quants dies. La candidatura no assumirà la direcció de la Cambra fins al 17 de juny.

Segons que sostenen, no és la possible via unilateral que cera inestabilitat, sinó el fet que els poders polítics i econòmics no respectin la voluntat del poble a decidir el seu futur. ‘Per tant, el procés s’allargarà fins que no s’accepti la voluntat popular, i això generarà inestabilitat’, indica.

Quant al trasllat de la seu social d’empreses catalanes a punts de l’estat espanyol arran de l’1-O, una de les qüestions més destacades a les jornades d’enguany, Eines de País constata que ‘només han canviat el domicili social fiscal al registre i que, per tant, l’activitat es manté a Catalunya’. ‘Si desitgen tornar-los a canviar en algun moment, seran benvinguts, però de cap manera això pot suposar un condicionant per a res ni es pot acceptar l’alarmisme social’, afegeix.

Finalment, ha assenyalat que a les jornades del Cercle s’ha perdut una oportunitat magnífica de reconèixer que, una vegada més, l’any 2018 s’ha tancat amb un clar incompliment de les inversions compromeses per l’estat espanyol, que arriben a poc més del 10% del total quan la contribució de Catalunya al PIB espanyol és gairebé del 20%. ‘Això sí que fa perdre potencial econòmic a Catalunya i a més a més genera condicions a la resta de comunitats autònomes per a poder fer la competència a les nostres empreses, amb els nostres impostos’, afegeix Eines de País en el comunicat.

Entrevista a Joan Canadell: ‘L’empresariat és més independentista que no pas la societat’

The post Eines de País planta cara al Cercle d’Economia recordant-li que només pot parlar pels seus socis appeared first on VilaWeb.

Collboni menysté la proposta d’Aragonès de recuperar el Pacte de Pedralbes

El cap de llista del PSC a Barcelona, Jaume Collboni, dona ‘credibilitat zero’ a les paraules del vice-president del govern, Pere Aragonès, de recuperar el Pacte de Pedralbes. Després que Aragonès reivindiqués la necessitat de ‘vèncer l’immobilisme’ i ‘sortir de les zones de confort’ per a tornar a la taula de diàleg amb l’estat espanyol, davant dels mitjans i en el mateix Cercle d’Economia de Sitges, Collboni ha assegurat que ‘hi ha dirigents d’ERC que vénen a fer el discurs per agradar a l’audiència’ i ha remarcat que alhora ‘tomben els pressupostos de l’estat’ que eren ‘els més socials i positius per Barcelona’. També ha recordat que ‘veten a senadors’. ‘El meu nivell de credibilitat a aquelles paraules és zero’, ha afirmat.

Al seu discrus al Cercle d’Economia, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha evitat de pronunciar-se sobre les paraules d’Aragonès i tampoc no ha parlat de cap pacte de govern.

The post Collboni menysté la proposta d’Aragonès de recuperar el Pacte de Pedralbes appeared first on VilaWeb.

Pàgines