Vilaweb.cat

Jo també sóc terrorista

La veritat és que no conec cap dels set detinguts dilluns de la setmana passada, ara segrestats per un jutge espanyol amb la presó preventiva. Ja sóc prou gran per a saber que no has de posar la mà al foc per ningú. Que a qualsevol casa hi pot haver un eixelebrat, un foll o un desesperat. Que tothom, fins i tot qualsevol de nosaltres, perdrà els nervis en un moment donat, per més pacífic que sigui de tarannà, i actuarà fora de si. Però és inqüestionable que el nostre moviment ha destacat tan bon punt ha començat aquesta etapa, ara fa deu anys, per la seva escrupolositat cívica, pacifista, democràtica.

I per això no aconsegueixo de dubtar de la falsedat de les acusacions contra els membres dels CDR detinguts i empresonats. Que estic segur que aquestes acusacions són una invenció, vaja. Que són massa lluny de la realitat, sigui quina sigui. Fan massa pudor. No responen a la naturalesa de què hem fet tot aquest temps, CDR inclosos, i arriben en un moment massa oportú, massa dissenyat, bé que el qui n’és artífex sigui tan matusser i groller en l’execució que li acabem veient sempre el llautó.

No, el xou de la Guàrdia Civil assaltant violentament les cases sota mandat judicial, o a la inversa, tan ben sincronitzat amb les retransmissions televisives de tot Espanya i malintencionadament amplificat pels responsables polítics d’ordre que n’han tret totes les conclusions com si detencions i judicis haguessin estat una sola acció simultània, no semblava improvisat. Fixeu-vos quina cosa més curiosa: a aquest individu sense ànima que presideix en funcions el govern espanyol li va faltar temps per a exigir al president Torra que condemnés la violència. Va ser gairebé com si tot l’operatiu conduís directament a aquesta exigència. Però quina violència ha de condemnar, ara, el president? Ell, que estant al càrrec sempre l’ha condemnada i ha proclamat el caràcter pacifista del moviment?

Fixeu-vos-hi, dic: faci què faci el president, o qualsevol de nosaltres, ni que pronunciés la més solemne de les abjuracions de la violència, això no seria prou i sens dubte seria qüestionat. Quan exigeixes a algú que es retracti o demani perdó i ho fa, és molt difícil que no sembli que ho fa forçat i, per tant, sempre causa desconfiança i en queda compromesa la sinceritat. Sempre. Aquest és el parany que ha ordit la maquinària putrefacta de l’estat que ens sotmet. I costarà d’evitar-lo. I potser tindrà encara una derivada politico-judicial més, gràcies a la llei de partits vigent.

Però no continuo per aquí, perquè vull parar esment en un altre aspecte de la cosa. Potser us ha passat com a mi: l’empresonament preventiu dels set CDR acusats de terrorisme m’ha acarat amb el mirall. I hi he vist algú a qui demà, demà passat, tot i no haver-me significat fins ara gaire en res, també el podria venir a cercar la Guàrdia Civil amb qualsevol acusació falsa i unes quantes càmeres de televisió. Simplement perquè no he acotat el cap ni el penso acotar. Perquè no em fa por de dir en veu alta que no renunciaré a continuar treballant per fer efectiva la República mitjançant la independència, peti qui peti, ni que per això fos tot Espanya que saltés feta mil bocins.

Potser hauria de tenir por. Això devien pretendre. Però m’adono que és exactament a la inversa: la detenció dels set companys desconeguts dels CDR, com abans l’empresonament injustificable dels Jordis, de la presidenta del parlament i de mig govern, i l’exili de tots els qui han deixat el país fins ara, lluny d’arronsar-me, m’ha refermat en les meves conviccions. En la certesa que l’única sortida del cul-de-sac a què ens ha dut el camí que hem emprès, el menyspreu altiu amb què hi ha reaccionat l’estat espanyol, és culminar el camí i sortir-ne victoriosos.

M’agradaria pensar que no sóc sol a sentir-ho així i actuar en conseqüència. M’agradaria esperar que els qui aspiren a representar-nos a les institucions de govern comparteixin en alguna mesura aquest capteniment. Per exemple, havent fet l’esforç de dur el pròxim mes de novembre al parlament espanyol una única veu contundentment majoritària en favor de la llibertat, la democràcia i l’autodeterminació. Crec que això correspon de fer avui, després de les agressions de la setmana passada i a les portes del tercer Primer d’Octubre.

The post Jo també sóc terrorista appeared first on VilaWeb.

L’anècdota i la categoria

Gairebé tothom que ha escrit alguna cosa sobre Eugeni d’Ors cita allò que cal elevar l’anècdota a categoria. Com que l’obra de Xènius és extensa i fragmentada, jo aquesta cita literal no la hi he poguda trobar. Localitzar-la, ho deixo als especialistes. La idea, certament, és present al Glosari. Per exemple, el 22 de juny de 1906 el glossador vinculava la davallada de l’anècdota amb la crisi de la novel·la, veient en Anatole France un escriptor de transició, en part ja anacrònic pel seu mètode d’incrustar en l’anècdota allò que hi ha d’essencial i etern en les coses. Allò que havia fet France, segons Xènius, era ‘espiritualitzar els contorns de l’anècdota, anàlogament –i per un procediment, més que de subjectivisme, d’arbitrarisme anàleg– a lo que han fet els pintors impressionistes ab els contorns dels objectes –anècdota també…’

La major part del Glosari són comentaris concrets d’allò que els francesos anomenen faits divers, però llançats a un nivell de significació que en si no tenen. Aquest nivell no és tant històric com doctrinal, de vegades fins i tot metafísic. L’anècdota hi és com a pretext o potser com a oportunitat per a la reflexió doctrinal, que és allò que realment compta per a d’Ors. El procés es repeteix diàriament i l’acumulació d’anècdotes permet que gradualment es vagi perfilant una mena de filosofia o, més ben dit, un seguit de principis. Mitjançant la quotidianitat de la glossa, d’Ors transforma l’escriptura en un procés paral·lel al de viure i, com a la vida conscient, el pas del temps va decantant unes idees a costa de consumir una ingent quantitat d’experiències que es perden en la insignificança i són com el pòsit del cafè quan se n’ha extret l’essència.

Recolzar la reflexió en l’anècdota té la virtut de valorar allò que és concret, les coses que passen i que ens passen. Evita l’abstracció per l’abstracció, que fa irrespirables tantes obres de filosofia i d’allò que d’ençà dels anys vuitanta s’anomena ‘teoria’, així, per antonomàsia, i que del punt de vista de la comunicació acostuma a fer fortor de resclosit. D’una altra banda, el conreu de l’anècdota per l’anècdota, característic dels mitjans de comunicació que imiten la creació de l’univers en un temps rècord per a poder tancar l’edició, engendra un infinit pervers. Les anècdotes passen en ràpida successió, com coets de pirotècnia, pujant paral·leles les unes amb les altres i intersecant-se amb el seu sentit a l’infinit.

La veritat rau en les coses concretes, però cal extreure-la’n. Tot i que sovint la tinguem davant mirant-nos sorneguerament, costa de reconèixer-la de tan evident com és. Ara mateix passen coses de gran importància, no sols a Espanya sinó arreu. Fa temps que la humanitat s’ha endinsat en un nou paradigma, del qual encara ignora els punts cardinals. Els canvis sistèmics es desgranen en un enfilall d’incidents que absorbim i valorem sense copsar-ne la direcció ni l’encaix. Hegel parlava de l’estratagema de la història, com si la història fos un subjecte murri capaç de parar argúcies. Malauradament, no podem confiar el destí de la humanitat a allò que n’és el producte. Però la història, que existeix absolutament, perquè representa tot el que efectivament ha estat i no pot no haver estat –mentre que el futur no és res–, ens retorna una imatge de nosaltres mateixos i té, en conseqüència, un poder ontològic incomparable. És per aquesta raó que avui la història és el terreny per excel·lència de les disputes sobre la condició humana –que en realitat són disputes per la legitimitat del poder, com ho foren les disputes teològiques a l’època de la teocràcia.

De l’esforç per descobrir el batec actual de la història, d’Ors, amb llenguatge mèdic, en deia oir les palpitacions del temps. Auscultar la història en allò que té d’aparentment més fugisser és cercar la intersecció de l’anècdota amb el sentit. Les coses no passen perquè sí, i encara que la història no sigui racional, com creia Hegel, hi ha una lògica del seu desenllaç, malgrat que sovint no la reconeguem fins que no se n’han acomplert les etapes. Hi ha qui creu que aquesta lògica la hi posem nosaltres, teixint el canemàs amb fets aleatoris, de la mateixa manera que integrem en l’argument d’un somni les petites irritacions o percepcions que rebem de manera inconscient. És una distinció sense importància, com la de si les coses existeixen en si o sols com a objecte de la consciència, car no podem sortir de la història una vegada hi hem entrat. La posthistòria és una faula o potser un altre nom per al misticisme.

Tot allò que ens passa i que vivim amb més o menys perplexitat, impotència, indefensió, esperança o indiferència ens permet d’imaginar un sentit alternatiu al de la història oficial, que sol ser grandiloqüent i adulatòria amb el poder. L’anècdota és útil per a descobrir o construir un relat alternatiu. Convé recordar l’etimologia del mot i el significat que tenia per al primer historiador que el va emprar. Al seu llibre Anekdota, Procopi de Cesarea, historiador oficial de l’emperador Justinià, va recollir la cara íntima de la cort imperial, en viu contrast amb la que mostrava a la seva obra publicada. El títol Anekdota volia dir senzillament ‘inèdit’, com corresponia a una obra que hauria posat en perill la integritat física de l’autor en cas de publicar-se. Però, a més, tenia el significat de ‘amagat’ i per això el llibre es coneix també amb el nom de Història secreta. Secreta, oculta, alternativa, silenciada. L’altra cara del present, la que el poder no tolera i tanmateix es recull en un relat que no pot controlar ni silenciar per sempre, és allò que el contrapoder lluita per convertir en categoria. Ho ha de fer necessàriament a partir de l’anècdota. El poder ho enfoca a l’inrevés, insistint tediosament i vàcuament en la categoria. La tàctica d’Espanya Global és repetir el missatge d’una democràcia modèlica com qui repeteix una lletania ensopida. És el mètode clàssic de la propaganda: repetitiu i estúpid. L’independentisme ha de treballar en sentit contrari: si el poder s’instal·la als llocs comuns de la correcció política abstracta, la resistència ha de ressituar-lo tossudament en l’anècdota concreta, allà on el discurs dels altaveus oficials s’estavella contra el rebuig que desperta en tothom que percep la bancarrota moral d’un estat que ha d’intervenir amb tanta urgència com poca traça per provar de reflotar la seva credibilitat. 

The post L’anècdota i la categoria appeared first on VilaWeb.

L’ANC convoca una manifestació a Barcelona per a commemorar el segon aniversari del Primer d’Octubre

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha convocat una manifestació dimarts a Barcelona per commemorar el segon aniversari del Primer d’Octubre. La protesta, impulsada per la secció territorial del Barcelonès, començarà a les set del vespre a la plaça de Catalunya i continuarà fins a la seu de la Comissió Europea, al passeig de Gràcia, on farà una parada. Tot seguit, es reprendrà i acabarà a l’Institut Balmes, al carrer de Pau Claris, on la policia va actuar amb violència per impedir el referèndum.

D’una altra banda, l’ANC també ha organitzat marxes de torxes des de diversos municipis del Bages en direcció als Lledoners, on arribaran prop de dos quarts de deu, quan començarà un acte amb la intervenció de la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie.

Quatre marxes de torxes arribaran als Lledoners per l’aniversari de l’1-O al vespre

D’actes per commemorar l’aniversari de l’1-O se n’han programats més. Demà a Vic n’hi haurà un a la plaça de l’U d’Octubre, amb Elisenda Paluzie. També demà, a les 19.45 es farà l’acte polític ‘Llum i llibertat’ al Bruc. Hi intervindran Josep Cruanyes, vice-president de l’ANC; Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium; i Jordi Merino, president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. L’acte el clourà el president Quim Torra. I, tot seguit, s’encendran els 131 farells a les agulles del massís de Montserrat, en record dels 131 presidents de la Generalitat.

Mig miler d’escaladors il·luminaran 131 agulles de Montserrat per la independència i la unitat

Dimarts, primer d’octubre, a banda la manifestació i les marxes, hi haurà concentracions a diverses ciutats, com ara Tarragona, Vic, Sabadell i Tàrrega, i marxes de torxes a Tordera i Cardedeu. També s’inaugurarà l’espai 1-O a Lliçà de Vall i hi haurà tot d’actes polítics a la Roca del Vallès, Vilassar de Mar, Valls i Salou.

L’ANC respondrà a la sentència del Suprem amb tres grans marxes que col·lapsin la xarxa viària

The post L’ANC convoca una manifestació a Barcelona per a commemorar el segon aniversari del Primer d’Octubre appeared first on VilaWeb.

El moviment feminista es manifesta per la despenalització de l’avortament a Andorra

Unes cent cinquanta dones van manifestar-se ahir, Dia Internacional pel Dret de l’Avortament, per a exigir la despenalització de l’avortament a Andorra. Les manifestants van recórrer els sis quilòmetres que separen la parròquia d’Encamp i la capital, Andorra la Vella, tot cridant lemes en favor de la legalització de la interrupció voluntària de l’embaràs. Entre les participant, a banda les andorranes, hi havia representants d’associacions feministes i en favor de les dones de Perpinyà, el Marroc, Itàlia i l’Argentina.

‘Les dones no tenim drets ni ens en volen donar’, manifestava al començament de la marxa Vanessa M. Cortés, presidenta d’Stop Violències. Va subratllar que es tracta d’una qüestió de salut pública. Les dones van aturar-se davant l’església de Sant Pere Màrtir, d’Escaldes-Engordany, on van deixar perxes a terra i van llançar ‘píndoles avortives’.

El coprincipat, en joc

Aquests darrers anys, la qüestió de l’avortament ha estat present al debat públic i polític andorrà. Les associacions feministes i el Partit Socialdemòcrata defensen que la interrupció voluntària de l’embaràs es despenalitzi, si més no, en els supòsits de violació, perill per a la mare o malformació del fetus.

La clau de la volta rau en el fet que el copríncep episcopal, l’arquebisbe d’Urgell Joan-Enric Vives, ha amenaçat més d’una vegada de renunciar si es legalitza. El fet que el coprincipat sigui indivís originaria una crisi institucional, perquè el copríncep francès, el president de França Emmanuel Macron, també hauria de plegar.

Precisament, el president francès no va defugir el debat quan va visitar Andorra fa dues setmanes, i va dirigir-se directament a les feministes: ‘En tant que home i ciutadà sempre he defensat el dret de les dones de disposar del seu cos. En tant que president de la República Francesa, elegit pel poble francès, he fet de la igualtat home-dona la gran causa del quinquenni.’

Però a continuació va recordar que s’adreçava als andorrans en tant que copríncep, garant de la independència de la nació. ‘Qui seria jo per dir-vos què heu de fer? Vosaltres, que elegiu democràticament els representants que han d’aprovar les lleis’, va demanar-se.

I va afegir: ‘Sabeu què en penso. Sabeu què faig allà on sóc dipositari de la sobirania popular. Us pertany a vosaltres, quan hi ha eleccions, d’obtenir la majoria que us permetrà de procedir a les evolucions en les quals creieu.’

The post El moviment feminista es manifesta per la despenalització de l’avortament a Andorra appeared first on VilaWeb.

[FOTOGRAFIES] La policia d’Hong Kong impedeix amb lacrimògens i gas pebre una nova manifestació contra l’autoritarisme

Una manifestació a Hong Kong, en el context d’una convocatòria mundial contra l’autoritarisme en solidaritat precisament amb l’ex-colònia britànica, ha tornat a acabar en aldarulls entre activistes pro-democràcia i la policia, segons els mitjans locals.

Els manifestants s’havien concentrat al districte comercial de Causeway Bay, malgrat que la marxa, prevista a les 15.00 (hora local) no havia estat autoritzada. Tanmateix, la policia antiavalots que custodiava el districte ha començat a detenir activistes, ha disparat gasos lacrimògens i ha utilitzat gas pebre per dispersar-los quaranta minuts abans no comencés la marxa.

Així i tot, alguns dels manifestants han continuat avançant cap al districte financer, amb l’objectiu d’arribar a les oficines governamentals.

De fet, milers de manifestants ja les van envoltar ahir a la nit, enmig d’una marxa per a commemorar el cinquè aniversari del començament de ‘la revolució dels paraigües’. Com avui, la policia hi va respondre amb lacrimògens i gas pebre. Els manifestants van cremar una bandera xinesa i van llençar maons i còctels molotov contra l’edifici governamental.

‘Four to go!’: Hong Kong no en té prou amb la primera victòria

Es tracta de la dissetena setmana de protestes a Hong Kong, on demanen reformes democràtiques. Les d’aquests darrers dies haurien de culminar dimarts, primer d’octubre, dia en què es commemora el setantè aniversari de la fundació de la República Popular de la Xina.

The post [FOTOGRAFIES] La policia d’Hong Kong impedeix amb lacrimògens i gas pebre una nova manifestació contra l’autoritarisme appeared first on VilaWeb.

Pàgines