Vilaweb.cat

El Port de Barcelona i Adif creen una societat conjunta per a gestionar el node logístic ferroviari

El Port de Barcelona i Adif crearan una societat conjunta per a gestionar el node logístic ferroviari. Així ho ha avalat avui el consell de ministres espanyol, que ha donat el vist-i-plau a la creació de Train Port Barcelona, amb la participació al 50% pels dos organismes i que s’encarregarà de gestionar la logística ferroviària a l’àrea metropolitana de la capital catalana. L’executiu ha assegurat que és un element clau per impulsar el transport ferroviari de mercaderies en l’eix del mar Mediterrani i la seva àrea d’influència, així com pel transport internacional. Un cop es constitueixi la societat, la previsió és que els socis treballin de manera coordinada en la planificació i desenvolupament i optimitzin les inversions.

L’àmbit d’actuació de la societat comprèn el complex ferroviari de Can Tunis, la Terminal Intermodal i Logística de La Llagosta, la futura Terminal Intermodal del Port de Barcelona i la Terminal Intermodal d’Autopista Feroviaria o ‘ferroutage’.

La constitució de Train Port Barcelona ja es contemplava en el protocol de col·laboració per impulsar la construcció dels nous accessos sud, viari i ferroviari del Port de Barcelona, assolit l’octubre del 2020 entre el govern espanyol, la Generalitat, Adif, Ports de l’Estat i la infraestructura barcelonina.

Anna Simon, Carles Xuriguera i Fel Faixedas presentaran el sorteig de la Grossa de Cap d’Any

La periodista Anna Simon i els humoristes Carles Xuriguera i Fel Faixedas presentaran l’onzena edició del sorteig de la Grossa de Cap d’Any. Es farà diumenge a les 12.55 i s’emetrà per TV3.

La Grossa de Cap d’Any del 2023: tot allò que heu de saber sobre el sorteig

El primer premi és valorat en 200.000 euros per bitllet, mentre que el segon premi és de 65.000 euros per bitllet i el tercer premi de 30.000 euros per bitllet.

La novetat d’enguany és l’anunci dels resultats del nou sorteig digital de la Dooble.

Transport públic gratuït i augment de l’IVA de la llum i el gas: els acords del darrer consell de ministres espanyol

El govern espanyol ha fet avui el darrer consell de ministres de l’any. Els dos partits del govern, el PSOE i Sumar, ha acordat de prorrogar unes quantes mesures anticrisi, que es van impulsar i s’han prorrogat amb els pas del temps arran de la inflació, la crisi energètica i els efectes de la guerra d’Ucraïna.

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha comparegut aquest migdia per a explicar tots els acords. Destaca, per exemple, la gratuïtat del transport públic durant tot l’any 2024 i la cessió de la gestió de l’ingrés mínim vital a les comunitats autònomes que ho demanin, que Catalunya fa temps que reclamen. Us expliquem a continuació les mesures que s’han aprovat.

Transport públic i ingrés mínim vital

El govern espanyol ha acordat de prorrogar un any més els gravàmens als beneficis extraordinaris tant del sector financer com del sector energètic. En el cas energètic, Sánchez ha explicat que s’introduiran modificacions a la llei general de pressupostos perquè es puguin deduir d’ençà del primer de gener les inversions estratègiques vinculades amb projectes industrials i amb la descarbonització del sistema productiu al país. El president espanyol ha dit que ho revisaran l’any que ve i que aquesta figura tributària passarà a ser permanent. “L’impost va ser dissenyat amb una pervivència de dos anys, venceria el 31 de desembre d’aquest any i, per tant, el que hem fet ha estat garantir-ne la pervivència a partir de l’any 2024, una vegada ja revisada”, ha dit.

El govern espanyol ha tornat a prorrogar per tot l’any que ve la gratuïtat dels trens de rodalia i mitjana distància per a usuaris habituals, i també els del 50% al transport de competència autonòmica. Això implica que les comunitats autònomes estaran obligades a aportar un 20% del descompte del 50% perquè l’estat espanyol pugui transferir els fons per subvencionar la rebaixa del 30%, tot això destinat a abonaments i títols de més d’un viatge.

Sánchez ha anunciat que el consell de ministres ha aprovat de cedir a les comunitats autònomes que ho desitgin la gestió de l’ingrés mínim vital, una qüestió que fa temps que reclama la Generalitat de Catalunya. Concretament, demana de tenir el mateix conveni que ja tenen el País Basc i Navarra, en el qual s’ha cedit la gestió de l’ingrés per motius de millora i eficiència en la gestió d’aquesta i de la Renda Garantida de Ciutadania.

Augmenta l’IVA de la llum i el gas

Sánchez ha anunciat que es manté el bo social i que, durant el primer semestre del 2024, també es mantindrà el 0% d’IVA per als aliments bàsics i un 5% per als olis i les pastes. Davant de la caiguda gradual del preu de l’energia, el president Sánchez ha anunciat que l’IVA sobre l’electricitat i sobre la producció elèctrica recuperaran els valors habituals. En el primer cas, passarà del 5% al 21%, i en el segon cas, serà del 7% –actualment no n’hi ha–.

L’IVA del gas també es recuperarà a partir del febrer, moment en què ja es deixarà enrere el pic de l’hivern. D’aquesta manera, es passarà del 5% al 21%, com el de l’electricitat.

En l’àmbit social, l’executiu espanyol ha acordat que s’estengui durant tot l’any 2024 la suspensió dels desnonaments dels habitatges vulnerables.

L’infectòleg Robert Güerri diu que la manca de pluges fa que els virus circulin més

El cap de secció del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital del Mar, Robert Güerri, diu que la manca de pluges fa que els virus circulin més i que l’ambient fred i sec també debilita les vies respiratòries i facilita la transmissió viral. En una entrevista a El món a RAC1, ha recomanat que les persones amb símptomes es posin la màscara, tal com recomana el Ministeri de Sanitat espanyol. Güerri ha destacat que: “Les infeccions respiratòries s’han multiplicat per cinc en tres setmanes. Afecta les persones més vulnerables i hi ha molta pressió assistencial.”

Les infeccions respiratòries agudes (IRA) van créixer a Catalunya la setmana del 18 al 24 de desembre, especialment la grip, segons la darrera actualització del portal del Departament de Salut Sivic. Les infeccions han passat dels 68.019 casos de la setmana anterior (de l’11 al 17 de desembre) als 71.674 de la darrera. La taxa d’IRA és de 909 afectats per 100.000 habitants. La grip és l’origen més freqüent de les infeccions, amb un 22,6% de les mostres, seguit del rinovirus (17,9%), la covid (14,6%) i el VRS (13,2%). Es registren 10.077 casos de grip, mentre que la setmana anterior eren 7.117.

[ÀUDIO] Un metge d’un CAP de Barcelona es nega a atendre els pacients en català

Nou cas de discriminació lingüística en el sistema sanitari. Segons que ha informat la Plataforma per la Llengua, un metge del centre d’atenció primària (CAP) Larrard de Barcelona s’ha negat reiteradament a atendre els pacients en català, i una usuària a qui li ha negat aquest dret n’ha aconseguit proves.

Tal com demostra un enregistrament d’àudio, el metge li deixa clar que no l’atendrà en català: “No necessito el català. No és necessari per a mi […]. No estic interessat a aprendre’l.” El doctor reconeix que fa deu anys que és a Catalunya i que no l’ha volgut aprendre: “No m’interessa parlar català […]. Parlo en castellà i entenc perfectament el català.” Però la pacient posa en evidència que el doctor no entén correctament el català, perquè no ha entès una de les coses que li ha dit: “Tu no m’has entès quan t’he dit ‘sota la llengua’.” “Se suposa que som en un país bilingüe, es parla tant el castellà com el català”, continua el metge. “Mentre l’entengui, no vull parlar-lo […] Se’n diu llibertat.” Però la pacient li recorda que està al servei de la gent.

La Plataforma per la Llengua diu que aquest cas no és cap anècdota, i l’emmarca “en la percepció que tenen alguns treballadors públics que els drets lingüístics dels catalanoparlants són una qüestió secundària i que tard o d’hora la persona acabarà cedint i renunciant-hi”. En un comunicat, l’entitat afegeix: “Aquesta actitud té, per tant, un efecte directe sobre l’ús del català, ja que minva la confiança dels parlants i fa que cada vegada iniciïn menys converses en català o mantinguin menys el català. És, per tant, un deure de l’administració el de garantir els drets lingüístics dels ciutadans, i poder-los exercir no ha de dependre del grau de fermesa individual.”

L’Informe de Discriminacions 2022, publicat per l’entitat, indica que, l’any passat, 42 de les 45 discriminacions detectades a l’administració pública havien tingut lloc al sector sanitari. De fet, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya és el que genera més queixes, any rere any, d’ençà del 2019. El 2022, la Plataforma per la Llengua va rebre 108 queixes i enguany ja s’han tornat a superar les 100 queixes relacionades amb la sanitat pública catalana. “Aquesta realitat està molt estretament lligada al fet que les administracions autonòmiques no controlen de manera efectiva que els treballadors sanitaris sàpiguen català ni penalitzen la majoria de comportaments discriminatoris, de manera que afavoreixen una situació d’impunitat per a aquells treballadors públics que no compleixen la normativa vigent”, afegeix l’entitat.

La Plataforma per la Llengua ha assessorat l’afectada perquè denunciï el cas a l’administració sanitària i farà seguiment de les actuacions que s’emprenguin per evitar comportaments com aquest.

El Consell de Mallorca aprova definitivament el pressupost amb els vots de PP i Vox

El ple del Consell de Mallorca, reunit avui en sessió extraordinària, ha aprovat definitivament el pressupost de la institució i les entitats afins, que ascendeix a 646 milions d’euros. Els comptes han prosperat amb els vots a favor de PP i Vox, els vots en contra del PSIB i MÉS per Mallorca i l’abstenció del PI.

El Parlament de les Illes també va aprovar la setmana passada el primer pressupost del govern del PP de Marga Prohens, que va haver de cedir a les demandes de Vox, com ara destinar 20 milions d’euros per a aplicar la segregació lingüística a les aules i l’eliminació de les subvencions a sindicats i patronals, que originalment apareixien com una despesa de 400.000 euros.

La consellera insular d’Hisenda i Funció Pública, Pilar Bonet, ha defensat que eren uns bons comptes per a Mallorca i que responien “al canvi que els ciutadans van reclamar a les urnes el mes de maig passat”.

Troben mort Lee Sun Kyun, actor del film ‘Paràsits’

L’actor sud-coreà Lee Sun Kyun, conegut pel seu paper al film Paràsits, guanyador d’uns quants Oscar, ha aparegut sense vida en un automòbil. Fa unes setmanes, s’havia obert una investigació policíaca sobre un suposat consum de drogues.

La policia va trobar Lee en un vehicle en un parc al centre de Seül cap a les 10.30 (hora local) i en aquell moment els va semblar que l’home estava inconscient. La policia havia rebut una denúncia segons la qual Lee havia escrit una nota de suïcidi i el seu cotxe havia desaparegut, informa l’agència de notícies Yonhap.

L’actor havia passat per unes quantes rondes d’interrogatoris sobre sospites de consum de drogues, tot i que va dir que l’havien enganyat i que no sabia què prenia. Les proves de laboratori van sortir negatives, però la investigació va tenir una gran cobertura sensacionalista.

Dilluns, Lee va presentar una sol·licitud per a fer una prova de polígraf a l’Agència de Policia Metropolitana d’Incheon encarregada de la investigació, al·legant, novament, la seva innocència.

Lee, de quaranta-vuit anys, era un actor conegut a Corea del Sud arran de l’èxit mundial de Paràsits (2019), el film de Bong Joon Ho que va obtenir quatre guardons als Oscar i va fer història com a millor film en llengua estrangera guanyador del premi a millor film. Va saltar a la fama amb la sèrie de televisió Coffee Prince (2007) i va guanyar popularitat amb Behind The White Tower (2007), Pasta (2010) i My Mister (2018).

S’ha mort l’ex-ministre alemany Wolfgang Schäuble, cara visible de la política d’austeritat

L’ex-ministre alemany Wolfgang Schäuble, cara visible de les polítiques d’austeritat durant la crisi de l’euro, es va morir ahir a vuitanta-un anys. El president de la CDU, Friedrich Merz, ha lamentat la notícia i ha dit, en un missatge a Twitter, que havia perdut un amic i un dels assessors més propers.

Schäuble, un dels polítics més veterans de la política alemanya, va ser ministre amb Helmut Kohl, responsable de Finances amb la cancellera Angela Merkel, i president del Bundestag. L’any 1990 va ser víctima d’un atemptat que el va deixar en cadira de rodes.

Comença el Festival de la Infància de Barcelona amb més de seixanta activitats

El recinte Montjuïc de la Fira de Barcelona ha obert el Festival de la Infància avui a la plaça de l’Univers i el Palau 2, amb més de seixanta activitats lúdiques durant cinc dies, segons que informen els organitzadors en un comunicat.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, visitarà el recinte a les 11.30 amb la tercera tinenta de batllia, Maria Eugènia Gay; la regidora de Promoció Econòmica i presidenta de Barcelona Activa, Raquel Gil; la directora de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades de la Generalitat, Meritxell Borràs; la presidenta del Festival, Núria Basi, i el director general de Fira, Constantí Serrallonga.

El públic pot accedir-hi en dos torns: de matí (de 10.00 a 15.00) o de tarda (de 17.00 a 21.00), tret de l’últim dia, diumenge 31 de desembre, que només obrirà al matí.

Entre les activitats, hi ha una pista de patinatge, circuits d’aventura i obstacles, un laberint en una selva, tallers de cuina, inflables gegants, videojocs i experiències de realitat virtual, un circuit de seguretat viària amb bicicletes, jocs de construcció, pintura i treballs manuals, i trenta-cinc espectacles de teatre, música i màgia.

Com a novetat, s’obre l’espai Mini per a nadons i criatures fins a quatre anys, amb ludoteca, àrees per a l’experimentació sensorial, cotxes d’època, contes, titelles i espectacles. La Fira de Barcelona organitza el festival amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, produït per Evident Events.

S’ha mort la cantant Thais Hernández a trenta-cinc anys

La cantant de flamenc Thais Hernández s’ha mort a trenta-cinc anys. Nascuda a Sant Boi de Llobregat i criada a Castelldefels, va començar la carrera musical a vint anys i va actuar en grans escenaris, com el Liceu, el Palau de la Música i el Palau Sant Jordi.

Hernández també va treballar amb músics com el guitarrista flamenc Juan Gómez, Chicuelo, o el grup de rumba Sabor de Gràcia. La cantant compaginava la seva carrera artística amb la docència i impartia classes de cant a l’Institut Flamenc de Barcelona. La vetlla i la cerimònia de comiat es faran avui al tanatori de l’Hospitalet de Llobregat.

Les portades: “Educació demanarà a les famílies quina llengua vehicular volen” i “Negociació, sequera i educació”

Francisco Villar: “Vull demanar disculpes als nostres adolescents”

Francisco Villar Cabeza, llicenciat i doctor en psicologia (UB i UAB, respectivament), format en teràpia familiar al Roberto Clemente Family Guidance Center de Nova York, és el coordinador del programa d’atenció a la conducta suïcida del menor a l’Hospital Sant Joan de Déu. És un expert en conducta suïcida i fa temps que alerta de la relació entre les pantalles, el malestar per la pressió social i el suïcidi. És autor del llibre Com les pantalles devoren els nostres fills (Herder). Pare de quatre criatures, ha decidit que no tindran mòbil fins a divuit anys. Abans, ho troba perillós, tal com explica en aquesta entrevista amb VilaWeb al centre de Barcelona. I creu que els pares han de canviar radicalment l’actitud envers les pantalles.

En quin moment se us encén l’alarma?
—Se m’encén perquè treballo acompanyant nanos en el pitjor moment de la vida, que és quan decideixen de llevar-se la vida. I la influència de les tecnologies i de les pantalles ha estat creixent.

Noies o noies?
—Sobretot noies. I cada vegada més. Quan vaig començar, el 80% eren noies i el 20%, nois. Ara som en un 95% de noies.

A veure si ho he entès bé: el 90% de la gent que us ve amb intents de suïcidi són noies?
—Més. El 95%.

Per què, les noies?
—Perquè són les que s’adrecen a les xarxes socials per veure què s’espera, a la vida, d’elles. L’Ajuntament de Barcelona en va publicar les dades: una noia de cada vint verbalitza haver rebut assetjament al carrer, escola, casa, etc. Quan passem a la cosa digital, una de cada quatre. La vida digital és molt real. I un assetjament en línia, és molt més dur que un assetjament del clàssic.

Per què?
—Perquè amb l’assetjament clàssic tenies l’oportunitat que passés un adult per allà i t’ajudés. O una vegada a casa. I ara, no. Ara tens el teu assetjador a la butxaca, que se’n va a dormir amb tu al llit. I no pots negar l’assetjament. Ara te’l filmen i te’l posen al núvol. Gent de pobles que ni tan sols et coneix et diu: “Ets un desgraciat.” Ara no solament es multipliquen les víctimes, també els agressors. I reben més les noies perquè la societat és molt més dura amb elles, i amb les exigències que els posem: has de ser així de prima, tenir èxit.

Pantalles i sexualitat.
—La majoria dels nanos s’informen de què és la sexualitat per la pornografia. Els nanos no accedeixen a la pornografia, és la pornografia que accedeix als nanos. El 20% dels nanos de vuit anys n’han vist.

Expliqueu-me bé la relació entre mòbil i suïcidis. Crea nous suïcides, el mòbil, o augmenta la intensitat dels de sempre?
—El mòbil ens compliquen molt la vida: els que podien patir, ara pateixen molt més, perquè s’ha intensificat molt. Hi ha nanos que, sense el mòbil, no tindrien aquesta sensació, perquè tot el focus de l’assetjament els arriba pel mòbil. L’OMS et diu que hi ha quatre objectius principals per mirar de posar fi al suïcidi i l’efecte de l’adolescència. Un, prevenció d’accés a mètodes letals. Aquest és el primer. Allò que ha salvat més vides, respecte del suïcidi, ha estat canviar la composició del gas domèstic a Anglaterra, o canviar la composició dels pesticides a l’Àsia rural. Llavors, els nanos què tenen, ara? El coneixement del mètode. Nosaltres, com a pares, no sabem quines són les substàncies que més mal fan, i ells sí, perquè ho tenen als grups. Amb tants mètodes nous, ho tenim complicat.

I el mètode que trien, quin és?
—Són pastilles, no en diré el nom.

La segona?
—La segona és la interacció amb la premsa, amb els mitjans digitals, perquè nosaltres sabem que el suïcidi es contagia. Si tu en parles molt, sobretot si li poses una part molt romantitzada (parlant dels mètodes, precisament), al final acabes fent una identificació. I la gent que és en una situació semblant n’imita la solució. Un exemple clar és la sèrie 13 reasons why. Va ser un desgavell, aquí va augmentar d’un 34% l’assistència als hospitals de noies que se sentien identificades amb la protagonista [una suïcida]. Els de la sèrie no la van retirar, encara hi és. Però saps quins són els continguts més perillosos que hi ha a xarxes socials i a internet en relació amb el suïcidi? No són a la premsa, són els continguts que publiquen els nanos de dotze anys, de catorze anys, que comparteixen el seu dolor, el seu malestar. Si un adolescent pregunta a TikTok què és això de la salut mental, en menys de vint minuts és en un pou de foscor, de missatges negatius, d’autolesions.

La tercera via quina és?
—Augmentar les capacitats i les habilitats de la persona per a fer del món un lloc habitable. Com que tenim telèfons intel·ligents, aconseguim nanos no intel·ligents. Necessitaríem que fos al revés. Nanos que desenvolupin recursos. Una agressió contra l’aprenentatge és tot allò que ho facilita teòricament.

Per exemple?
—Un trajecte de cotxe de mitja hora. Això és una oportunitat d’entrenar la tolerància a la frustració, al malestar. Però si davant qualsevol cosa li poses una pantalla davant, ja no s’entrena. Ara tenim nanos amb menys capacitat de tolerància a la frustració, més impulsius, menys empàtics. Tenim nanos que llegeixen menys, perquè tenen menys capacitat de memòria, de concentració, d’atenció. Què hem fet com a societat? Una cosa boja: baixar la dificultat dels textos, i la longitud. A les escoles i a tot arreu. O sigui, a les novel·les, a les editorials, a tot. Això té cap mena de sentit? Perquè la vida, a diferència de la lectura, no us la podem fer més fàcil.

Hi ha més gent que se suïcida o hi ha més intents de suïcidi?
—Parles amb algú que és a la trinxera, a primera línia. A mi cada mort em rebenta el cap. Les dades de l’estat espanyol són 4.200 morts per suïcidi. Això no havia passat mai. Són les més altes que s’han vist amb els registres. I si el 2020 van morir 64 nens de menys de 19 anys, i el 2021, 75, l’any passat les dades ens diuen que en van morir 85. Em sembla una barbaritat. Després ens critiquen a Europa perquè “no feu bé els registres”, perquè si hi ha dubtes, ja no ho poses com a suïcidi, perquè és tan bàrbar que intentes no posar-ho.

La persona més jove que heu vist suïcidar-se, quants anys tenia? Quan comença, tot això?
—Hi ha un 8% de nanos que ja hi pensen, i la problemàtica com a tal la comencem a tenir a partir dels 12-13 anys. Fan un pic molt gran als 14-15 i després comencen a baixar als 16-18.

Com és que hi ha un pic a catorze anys?
—La vida colla a aquestes edats. Per això et dic que em semblava una temeritat donar-li un telèfon mòbil a un nen. Una persona que es vegi en una situació de malestar (l’assetjament, l’assetjament sexual, els abusos sexuals en l’entorn familiar) pot estar relacionada amb el suïcidi. Per què? Perquè el suïcidi és una història de dolor i desesperança. Si visc una situació de molt de dolor, però penso que ja passarà i que ho superaré, és una cosa. Però si jo penso que no té manera d’arreglar-se, es genera la idea de la mort. Visc una situació de dolor que no s’acabarà i no tinc res que m’arregli en aquesta vida? Me’n vaig. L’última defensa que tenim és que llevar-te la vida no és fàcil: la por de quedar-te pitjor. Però els fonaments són dolor, desesperança i vinculació. I és molt important que un nen que pateix tingui clarament la sensació que el seu entorn mai no estarà millor sense ell. Mai. Necessitem transmetre-li molt clarament que no és una càrrega per a nosaltres. Llavors, allò de mates la teva família… per favor, no.

Em dèieu que vau tancar-vos a llegir tot allò que se n’havia publicat i us va impactar.
—Recerca bibliogràfica. I tot s’havia publicat, pre-covid.

S’havia publicat la relació entre pantalla i suïcidi?
—La relació entre pantalla i malestar. Després hi ha els informes interns sobre Instagram, que se sap que provoca suïcidi, trastorn de conducta alimentària (TCA), problemes relacionats amb la pressió social. Problemes de conducta suïcida, conducta autolesiva, TCA. Aquest malestar creix de vint-i-un punts entre adolescents aquests darrers deu anys, bo i coincidint amb la implantació de la tecnologia. I llavors m’emprenyo. També amb mi mateix. El primer que faig és arribar a casa, i trec tota pantalla casa meva. I amb molta vergonya, perquè, és clar, sóc psicòleg clínic a infantil. No em podia haver oblidat que quan som en l’adolescència ja arribem tard.

Quines pantalles en traieu vós, de casa?
—La televisió, una tauleta que rondava per allà. Fora tot. Pensava que era molt millor que escoltessin una mica d’anglès en comptes d’estar amb el papa. Imagina’t, un psicòleg clínic infantil dient això! Ara no tenen cap accés a pantalles. Veig que fins als divuit no poden tocar-ho.

Al llibre parleu de les pantalles que devoren. Per què devoren?
—Perquè ens mengen el temps. El seu model de negoci és basat en el fet que t’hi estiguis molt de temps. I ens el prenen. O l’informe de visió i vida, és una barbaritat; s’ha multiplicat per sis la miopia magna, que això és de més de sis diòptries.

Els nens als pobles ho tenen més bé que a les ciutats?
—Hem de conquerir els carrers una altra vegada. Hi ha espais de l’ajuntament que estan infrautilitzats. Abans els amics et picaven a casa. Baixa. És clar que baixo. Què hi he de fer, aquí dalt? Ara, no. Facebook té una aplicació molt fàcil que et diu on és el teu amic. Aquesta no la posen. No volen que sapiguem que el nostre amic és a prop. Sóc un obsessionat de la prevenció del suïcidi en fase d’adolescència. A les escoles sense mòbils han millorat la vinculació, la qualitat de la relació amb l’altre i ha baixat el malestar que origina el conflicte. I això és prevenció del suïcidi de primer ordre. Els mestres no fan una iniciativa educativa. Fan prevenció del suïcidi directament. Potser és la millor intervenció que he vist aquests darrers deu anys.

Com és que us dediqueu a aquesta qüestió, tan delicada, dels intents de suïcidi entre nens?
—Per vergonya. Era psicòleg clínic, vaig fer formació de tècnica familiar als Estats Units, i em van proposar a Sant Joan de Déu fer el programa d’atenció a la conducta suïcida. I vaig dir que no. Vaig arribar a casa, i quina nit vaig passar! Com pot ser que hagis dit que no? Hi arribo l’endemà i els dic, escolta, ho sento. M’hi poso. I entro en contacte amb la realitat, i ja està, ja t’ha atrapat, i es converteix en causa. Començo a parlar amb associacions de familiars. Parlo sempre de la Cecília Borràs, una dona que va haver d’enterrar el seu fill a dinou anys, amb un intent de suïcidi, i em diu: “Ens sentíem sols. Ens falten científics.” I m’hi poso. Em diuen que ara semblo un activista, i suposo que sí. Abordo una barbaritat. Faig la primera atenció en un moment que acaben de fer la temptativa. I els acompanyo, de vegades molt poc, de vegades tres dies, per intentar vincular-los.

No estic gaire content de com el govern tracta això dels mòbils. Com ho veieu, vós?
—Què vols que et digui? En vaig fer una recerca el 2017. Volíem que les històries fossin veritat: que si la tecnologia millora el seu aprenentatge, que si… Doncs ha estat un desastre. Perquè la distracció és un desastre. La iniciativa del govern… Home, suposo que s’asseuen a la taula amb els docents i han de tenir dificultats. Ara mateix, hi ha hagut una cosa molt maca que et dóna esperança en l’ésser humà. Els pares que han dit: “Nosaltres podem acceptar que ens prenguin la vida. Però si toques el meu fill, t’has equivocat.” Els pares s’han aixecat de manera comunitària, perquè els nens són de tots. I això m’emociona molt. I han dit, escolta, des d’allà dalt, fareu alguna cosa o no?

Potser vós aconseguireu que els vostres fills no arribin a divuit anys amb mòbil, però si la resta de la classe tots van amb mòbil, ho tindreu més difícil.
—Ho he parlat amb tanta gent! “Jo vaig fer el trànsit sencer i el meu fill va ser l’únic que no va tenir mòbil. L’únic!, i no li ha passat res.” Com que tinc aquests exemples, els meus estarien igualment salvats. L’única consciència que val la pena és la que genera i promou acció. Les escoles que van prohibir els mòbils, no van llegir teòrics, ni a mi. Van dir: “Això que veiem als patis no pot ser. Hem de fer alguna proposta.” I van ser valents i la van proposar. I què es van trobar? Que les pors que els hi havia posat eren incertes. Quan treus el contaminant, la vida brota.

Comenteu la frase: “Com li aconsegueixo treure, el mòbil, al nano?”
—Ostres, és que això torna a ser un eslògan. Com l’hi treus? Així. I li demanes disculpes: “Escolta, fill, no ho sabia. Pensàvem que això era bo per a vosaltres. No ho és pas. Ho sento.” I l’hi treus.

“Els dono la pantalla i així no es barallen.”
—No, fill, comencen les baralles. Que quan els ho dónes, la baralla entra a tot arreu. Obres la capsa de Pandora.

“Li dono el telèfon i així em pot trucar.”
—Que no et truca. I tampoc et respon. Ens han enredat des de la primera. Perquè el primer que ens han dit és que està connectat. Però si els aïllem!

Voldríeu afegir res que no us hagi demanat o subratllar una idea ja expressada?
—Sí: vull demanar disculpes als nostres adolescents. Perdoneu, no som una generació digital, i no ho vau demanar, vosaltres, de ser-ho. A molts us ha arribat aquesta pantalla a la cara sense haver-ho demanat. Us hem complicat la vida, us hem exposat a noves formes de violència, tant entre vosaltres com d’adults. Demanar-vos moltes disculpes. I a tots els pares que s’han aixecat, gràcies. Gràcies per fer-vos càrrec de tots, no solament dels que són a casa vostra. Gràcies per ajudar-nos a cuidar tots els nanos, els intel·ligents, els menys intel·ligents, els que tenen més recursos, els que en tenen menys, tots. Gràcies per no conformar-vos.

Nit de Nadal amb els gitanos de Perpinyà

Els homes que hi ha a la plaça del Puig, la nit de Nadal, van mudadíssims: van amb vestit, molts també porten corbata o corbatí, i alguns duen una cadena d’or per fora. En Nic Giménez, també veí del barri de Sant Jaume de Perpinyà i un dels caps de la comunitat gitana local, parla amb un dels pastors de l’església evangèlica. La nit de Nadal comença a l’assemblea (una mena de missa evangèlica), si més no per a uns quants veïns del barri.

Sant Jaume és vibrant i acollidor, i brut i vell. Fou un call i en resta l’urbanisme; ara, i d’ençà de fa uns dos segles, és un barri de gitanos catalans. Són més de tres mil i se senten desemparats: menystinguts per les institucions franceses i oblidats pels catalans del sud. Als carrers de Sant Jaume solament se sent parlar català; tan sols parlen francès a missa, a escola, quan surten del barri, quan ve un foraster, i amb la minoria àrab de la part baixa del barri. Els gitanos són un dels bastions més robusts de la llengua a Catalunya Nord.

A les assemblees evangèliques de Sant Jaume, fonamentalment hi parlen els pastors, i també alguns feligresos, i la resta és rumba i flamenc. Però per Nadal, els pastors parlen poc i els feligresos surten, però en lloc d’explicar els seus testimonis, canten. En acabat, la nit continua a algunes cases del barri. Thibeau, uns dels fills de Nic Giménez, n’és un dels amfitrions. Hi sona més flamenc que rumba, i les dones ballen més que no pas els homes.

Carla Rubio: “La comparació és la cosa que més factura ens ha passat als joves”

Fa un any que la vida de Carla Rubio va canviar de dalt a baix. Tranqui, jo també, el pòdcast que es va atrevir a fer sense gaires recursos, va agradar a força públic, tant que al cap d’uns mesos TV3 ja s’hi havia fixat. Primer va presentar, juntament amb Nadine Romero, les postgales d’Eufòria a Twitch, i ara presenta Ets un motivat a EVA i ha estat una de les cares més destacades de la darrera edició de La marató. Desprèn il·lusió i explica que l’experiència és tot un somni, que amb prou feines ha tingut temps d’assimilar-ho i que ara vol equilibrar la vida d’estudiant que, a vint-i-un anys, encara no ha acabat amb una feina que l’apassiona. Parlem amb ella sobre tot plegat, especialment sobre la salut mental, el tema central del programa que presenta.

Sou una de les cares noves de 3cat. Per a qui no us conegui, qui és Carla Rubio?
—Tinc vint-i-un anys, sóc d’un poble de la plana de Vic i estudio el doble grau d’Educació Infantil i Primària a la Universitat de Girona, on visc. Però una part de mi sabia que acabaria anant cap a la comunicació, i l’octubre de l’any passat vaig decidir de llançar un pòdcast en català. Se’m van viralitzar els tiktoks ràpidament, i això repercutia en el nombre d’oients a Spotify. És curiós, perquè en aquell moment no tenia ni TikTok personal… El gener em van oferir de treballar a Eufòria i així vaig començar als mitjans.

No es van fixar en el vostre nombre de seguidors, sinó en el pòdcast.
—Va ser la cosa que em va donar visibilitat, però vaig haver de passar un càsting igualment, no em van ficar directament a TV3. I la primera oportunitat, de presentadora digital d’Eufòria, la vaig esprémer, perquè m’hi volia quedar. Gràcies a això, ara presento Ets un motivat, i gràcies a esprémer també això, he participat a La marató. Sento que he nascut per a això i sempre he valorat molt les oportunitats i hi he donat el 100%. Sóc conscient que sóc una afortunada i intento estar a l’altura.

Trenqueu el relat de “és allà només pels seguidors”.
—Quan vaig començar, molta gent em deia que era influencer. Pel meu nombre de seguidors, clarament, no sóc influencer. Sóc generació Z i al final m’és inevitable mostrar el que faig a les xarxes, que avui dia són el currículum, el portafolis. Sóc activa a les xarxes, però és evident que no m’han agafat per ser influencer. És bonic, perquè sents que confien en tu, i hi estic molt agraïda. No volen el teu públic, perquè no existeix, no volen el teu nom, volen les teves habilitats.

“Avui dia les xarxes són el currículum, el portafolis”

Quina relació teniu amb les xarxes? Això que siguin un currículum, aquesta barreja de feina i vida personal que hi tenim molts, acaba essent una mica estranya.
—És molt estrany i fa molta angúnia. Quan no tens gaires seguidors, al final et dirigeixes a la gent que més o menys et coneix, i fa el triple de vergonya. Al principi, em feia un punt d’angúnia, però ho visc amb tanta il·lusió i passió que vaig a TV3, faig fotos a tot i ho penjo. Intento ser constant a TikTok mostrant-hi la meva faceta de presentadora, perquè visc cada oportunitat com si fos l’última i vull mostrar totes les meves facetes. Sóc una cara nova i és feina meva donar-me a conèixer.

Com vau viure tot aquest canvi a vint anys?
—M’ha canviat molt la vida i sento que sóc en el millor moment, perquè puc ser jo mateixa. Treballar d’allò que t’agrada essent tan jove és una sort molt bèstia. Em va venir tan de cop que no he tingut temps de situar-me. Em pregunten si vull ser comunicadora o mestra, pel que estudio, però la meva generació, això d’una professió per a tota la vida, ni s’ho ha plantejat. Em preocupava treballar de mestra just acabada la carrera, potser als trenta ja n’estic cansada… Sento que he trobat el meu lloc en la comunicació, però hi ha moltes coses que m’agraden i no sé si algun dia canviaré. No vull deixar la carrera, perquè és molt important formar-se. Per molt que sàpigues comunicar, és molt important tenir coses a dir.

A Eufòria presentàveu la postgala a Twitch. Com es pot complementar amb la televisió?
—Fa un temps, hi havia aquesta guerra absurda sobre si té més valor la televisió, la ràdio o el pòdcast. Per fi hem entès que la gràcia és compaginar-ho tot, i Eufòria en va ser un bon exemple, hi havia gent que seguia el programa per TikTok i Twitch. Són coses que han d’anar plegades i sento que cada vegada l’espectador vol escollir més, hi ha públic per a tot. L’àmbit digital té un punt més fresc, menys tradicional, que normalment atrau més el públic jove, tot i que no només.

Dieu que en aquests formats s’agraeix la imperfecció.
—Sí, i a mi m’encanta que la televisió sigui idíl·lica, no ha de canviar. Si fas Twitch, ho has de fer desmanegat, amb un mòbil i un portàtil. I a la televisió has de tenir deu mil càmeres i un guió. És molt important que la televisió mantingui l’essència de la televisió i que Twitch se li permeti de ser Twitch. A Eufòria em van dir que no guionitzés, la gràcia era la naturalitat. No és el mateix que parli amb tu la Marta Torné en directe per televisió que una nena de vint anys des d’un sofà preguntant-te si tens parella. Potser en un context així et sents més lliure.

“És molt important que la tele mantingui l'essència de la tele i que al Twitch se li permeti ser el Twitch”

Malgrat la brevetat i la immediatesa de tot el contingut a xarxes, a Twitch també triomfen transmissions de dues hores. Què en penseu?
—És cert que la gent pot aguantar una hora de directe a Twitch perquè no està sempre atenta. A la gent de la meva edat, veure una pel·lícula de dues hores ens sembla moltíssim, i és una cosa que m’angoixa i que intento treballar, no pot ser que tingui la capacitat de concentració d’un punyeter pistatxo… Hi havia gent que em deia que mirava el Twitch, i el que miraven eren els clips de trenta segons de TikTok. És un punt angoixant, perquè ho volem tot molt ràpidament.

Ara presenteu a EVA Ets un motivat, un programa sobre salut mental. Us interessava especialment aquest tema?
—Em fa molt feliç, perquè és un projecte que hauria proposat jo mateixa. Tranqui, jo també va començar per aquí. Volia combinar l’humor amb temes més seriosos, com ara com ens havia afectat el confinament. Tinc molt de respecte al tema i sé fins on m’he de mullar, perquè no sóc psicòloga, i per això hi portem experts. Sento que les noves generacions tenim molta informació sobre això. A vegades, parlo amb gent més gran que no ha tingut la sort que he tingut jo d’anar a teràpia i tractar-se la salut mental, i sento que estic molt més informada en aquest aspecte.

Us va passar molta factura, el confinament?
—Sí, vaig anar per primer cop al psicòleg després del confinament. Em van tancar amb disset anys, a segon de batxillerat, amb mil extraescolars i vida social. Vam estar tots bé físicament i vaig tenir un confinament privilegiat, però en salut mental ens van descuidar moltíssim. Era un moment de canvi molt gros, en què em venien de gust coses com la universitat, i la vaig haver de començar en línia. Tant de bo tot fos això, però sí que em sentia molt petita davant de tot el que passava.

“Vaig anar per primer cop al psicòleg després del confinament”

Sovint es mitifica aquesta etapa com la millor de la vida, cosa que suposo que tampoc no hi ajudava.
—Hi ha aquesta pressió d’anar a la universitat i de ser molt feliç perquè és la millor etapa. Jo he tingut etapes que m’han agradat més, i no passa res… A més, el confinament era una situació de descontrol i jo no l’he encaixat mai bé. No sabia quan s’acabaria, ho anaven ajornant, no es podia planificar res i això em va matar. Estaves tot el dia amb el mòbil, veies gent fent un contingut molt positiu i et senties dramàtica, i el coco no parava de donar voltes…

Què en penseu, del discurs que diu que no n’hi ha per a tant i que sou una generació de vidre?
—Una de les coses que em van passar més factura del confinament era que estava molt angoixada i alhora em sentia culpable per no estar bé. Als joves ens va passar factura el fet de no estar bé però no poder dir-ho en veu alta, perquè hi havia gent que estava pitjor. Algun expert més gran que jo m’ha fet aquest discurs que potser ens queixem massa, que abans hi havia guerres i es passava gana. És veritat que jo, per exemple, tinc una joventut més privilegiada que la dels meus pares, però no vull oblidar que continuo tenint problemes i que, per molt que siguin privilegiats, tinc tot el dret de tractar-los i no amagar les emocions.

I quan algú té un problema, no l’ajuda dir-li que no n’hi ha per a tant.
—És molt important respectar les emocions de la gent. Et poden explicar un problema que et sembla menor, però has de respectar que a l’altre l’afecti, perquè les emocions no es controlen. A vegades, intentem amagar la tristesa, però potser s’ha d’assumir que aquell dia no pots estar content i que no passa res. I unes altres generacions també sentien frustració per problemes petits, lluitar contra això és lluitar contra el fet de ser humans.

Com veieu la situació dels joves respecte de la salut mental? Aquests darrers anys hem vist moltes dades preocupants.
—Som una generació que sentim molta pressió per moltes coses. Des de la pressió estètica, que amb les xarxes és terrorífica, fins a la pressió social sobre la sexualitat, els estudis… Lluitem contra el fet de poder ser nosaltres mateixos. La comparació és la cosa que més factura ens ha passat als joves. Abans et podies comparar amb la gent del teu entorn i poc més. Ara tens la possibilitat de veure mil vides tota l’estona, i és inevitable sentir-se petit. I sentir que has d’arribar a unes expectatives que ningú no t’imposa, però penses que sí. A La marató, per exemple, vam parlar sobre com n’és, d’absurd, que es dedueixi que per tenir una determinada edat has de tenir una determinada experiència sexual.

“Abans et podies comparar amb la gent del teu entorn i poc més. Ara tens la possibilitat de veure mil vides tota l'estona, i és inevitable sentir-se petit”

Creieu que es focalitza massa en les xarxes?
—Sap greu criminalitzar-les, perquè tenen una part boníssima. No seria aquí parlant si no existís TikTok, existeixo laboralment gràcies a les xarxes. Hem de ser conscients del que són. No s’ha de tenir el mòbil a la mà tot el dia, però dir que la gent deixi de publicar la seva vida és impossible. Hem d’educar sobre com fer-ne un bon ús i relativitzar.

Quina és la cosa que més us ha impressionat d’Ets un motivat?
—Cada programa ve algú conegut, i teníem el dubte de si tindríem prou gent que volgués parlar d’aquests temes personals. Però ens hem trobat que tothom ha tingut problemes de salut mental. Tothom. Des d’Abril Cols fins a 31FAM, tothom s’ha obert. Que necessari, oi? Diuen que som una generació de vidre i l’excepció, i després tothom té coses a dir…

Volia acabar demanant-vos per La marató. Com vau viure el programa i també la polèmica posterior per la baixada de recaptació?
—Des de dins, tot ha estat alegria i emoció. Jo no em podia creure que era en un cartell amb persones que admiro tant. Ha estat una Marató jove i amb moltes dones, i totes ens sentíem identificades amb algunes històries. Vaig tenir moments en què m’havia d’aguantar les llàgrimes… Crec que els titulars que parlen del fracàs de La marató són fàcils i desinformats, perquè quan es va exposar el tema ja es va dir que era molt valent i invisibilitzat. No es podia esperar la mateixa recaptació que amb un càncer. I el més important va ser la divulgació. S’ha de reflexionar sobre per què un tema tan important que afecta tantes persones ha recaptat menys.

“Vaig tenir moments en La marató en què m'havia d'aguantar les llàgrimes”

Creieu que potser eren massa temes en un?
—Encara que s’hagués centrat només en un tema, com podria ser el vaginisme, si és una condició que no es coneix, hi hauria hagut menys donatius. Són coses que passen molt sovint i que estan molt invisibilitzades. Crec que era el moment de donar veu a moltes situacions i no descuidar-ne cap. I també s’ha de tenir en compte que la situació econòmica actual no és la mateixa que altres anys.

També s’ha parlat de desafecció amb la TV3 dels darrers anys.
—Els canvis sempre porten crítiques positives i negatives. Molta gent també valora tot allò que s’ha fet els últims anys i que més gent jove escolti Catalunya Ràdio i es tornin a veure algunes coses a la televisió. Jo no criticaré TV3, perquè m’ha donat l’oportunitat de la meva vida i perquè estic a favor del que s’hi fa. Recordo que rebíem crítiques que deien que el Twitch d’Eufòria era de mala qualitat, i eren crítiques de la mateixa gent que havia dit que TV3 s’havia de posar les piles perquè la gent jove no mira la televisió i no parla català. Aquest format que al Josep Maria no li agrada, no li agrada perquè no és per a ell, potser és per a nenes de tretze anys. Cal entendre què és per a nosaltres i què no. Però és important que la gent opini, els mitjans públics han de representar tothom, TV3 és casa.

El rei va nu i es tapa les vergonyes amb la constitució

Com cada nit de Nadal, el rei d’Espanya de torn s’escola pels badalls dels televisors per fer el seu tradicional missatge, un discurs que perd audiència any rere any, malgrat els esforços de retransmetre’l per tots els mitjans possibles. L’endemà els mateixos mitjans i els diferents palmers fan una interpretació del que ha dit, perquè ni parla clar, ni diu res. Tot el contrari del seu vergonyós discurs del 3 d’octubre de 2017. Enguany s’ha centrat en la constitució espanyola, el contracte que el perpetua a ell i a tota la seva parentela com a inquilins del palau de la Sarsuela. Colla de sangoneres que viuen dels nostres diners sense haver treballat mai.

Aquest amor per la constitució no li ve de família, fem una mica d’història:

El 1814 Ferran VII, després d’un pronunciament militar, va declarar que tant la constitució del 1912, coneguda com La Pepa, com les corts i els seus decrets quedaven sense cap valor ni efecte.

“El meu ànim reial és no només no jurar ni accedir a aquesta constitució, ni a cap decret de les Corts…, sinó el de declarar sense efecte, ara ni en cap temps, com si no haguessin passat mai aquests actes i es traguessin d’en mig del temps, i sense obligació als meus pobles i súbdits de qualsevol classe i condició a complir-los ni guardar-los”, deia el decret promulgat per Ferran VII.

Fem un salt en el temps, avançant comprovem com el besavi de Felip VI, Alfons XIII, també es va passar la constitució per l’engonal. Després del cop d’estat del 1923, el govern va demanar al rei que destituís els militars revoltats, però el monarca, ben al contrari, va nomenar Primo de Rivera com a president del govern. Es va suspendre la constitució, es van dissoldre els ajuntaments, es van prohibir partits polítics, es van crear els sometents com a milícies urbanes per reprimir el moviment obrer i es va declarar l’estat de guerra.

L’1 de juliol de 1936, 17 dies abans que es perpetrés el cop d’estat militar contra la democràcia republicana, diputats monàrquics van negociar amb Mussolini la compra de quaranta avions, a més, Alfons XIII va fer una donació personal d’un milió de pessetes a favor de la causa colpista de Franco.

El 1969 Franco va designar Joan Carles I com el seu successor i amb aquest nomenament donava sentit a la llei de successió del 1947 per la qual Espanya es va constituir regne sense rei.

Potser per això, Joan Carles no va escatimar elogis al dictador el 1970 a una televisió suïssa: “El general Franco és, veritablement, una figura decisiva, històrica i políticament, per a Espanya. Ell és un dels que ens va treure i va resoldre la nostra crisi del 1936. Després d’això va jugar un paper polític per treure’ns de la Segona Guerra Mundial. I, per això, durant els darrers trenta anys, ell ha establert les bases per al desenvolupament d’avui dia, tal com vostè pot constatar, per mi [Franco] és un exemple vivent, dia a dia, pel seu exercici patriòtic al servei d’Espanya i, per això, jo tinc un gran afecte i admiració.”

La proclamació de Joan Carles I com a rei d’Espanya va tenir lloc el 22 de novembre de 1975 davant les corts franquistes. I incomprensiblement va continuar regnant en democràcia, gràcies a una constitució feta com un vestit a mida. Adolfo Suárez el 1995 va explicar a la periodista Victòria Prego que “la majoria dels caps de govern estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república”. Tot i això, com ell mateix admet, “feia enquestes i perdíem…”. Així que va colar “la paraula rei i la paraula monarquia” a la llei de reforma política del 1977. I d’aquí, a la constitució. Es va votar la constitució, sí, però el rei ja hi era, al capdavant del text, i així quedava tot lligat i ben lligat, com ho va deixar el dictador Franco, tot un règim dictatorial va quedar sense jutjar gràcies a la llei d’amnistia del 1977.

Felip VI defensa una constitució que cap dels nascuts després de l’any 1960 no ha votat. Aproximadament el 75% de les persones actualment residents a l’estat espanyol, uns 36,2 milions, no van poder votar al referèndum de la constitució del 1978. Es pot inferir que actualment hi viuen unes 7.772.000 persones que van participar en el referèndum, de les quals al voltant de 7.135.000 hi van votar a favor i 636.000 en contra. Això significaria que només el 16,2% dels habitants actuals, poc més d’un de cada sis, va acudir a les urnes aquell 6 de desembre i que únicament el 14,9% va donar suport amb el vot a l’actual constitució i amb això a la monarquia.

Els Borbons no li fan ois a les dictadures, i Felip VI, el nou Borbó, com els seus antecessors, ha accedit al càrrec de cap d’estat per herència, tenint en compte els seus antecessors i el famós discurs del 3 d’octubre de 2017, la seva afecció per la democràcia i les llibertats no és creïble. El seu vestit fet a mida, la famosa carta magna amb la qual es tapa les vergonyes, imposa una desigualtat de drets basada en el naixement, contrariant la igualtat. Això s’oposa als principis democràtics i constitueix discriminació contra el poble sobirà, segons el Comitè dels Drets Humans. El dret internacional rebutja explícitament el requisit de naixement per a accedir a càrrecs polítics, i converteix la monarquia en una violació del dret humà a la igualtat en la participació política.

Quinze sèries molt esperades que s’estrenaran el 2024

La indústria cinematogràfica de Hollywood ha patit enguany una aturada per la vaga simultània d’actors i guionistes, que reclamaven als estudis remuneracions més justes adaptades a les plataformes de televisió a la carta i protecció arran de desenvolupaments tecnològics com ara la intel·ligència artificial. Durant els mesos d’aturada els projectes van haver de restar en suspens, cosa que ha modificat el calendari d’estrenes dels mesos vinents, però, tot i això, el 2024 ve carregat d’estrenes de sèries, com ara la segona temporada de House of the dragon, a HBO Max; una adaptació del videojoc Fallout, a Prime Video; sèries noves de Star Wars i Marvel a Disney +, i Manhunt, un enjòlit històric sobre les conseqüències de l’assassinat d’Abraham Lincoln a Apple TV +. Tot i això, haurem d’esperar-nos al 2025 per a veure a Netflix el final de Stranger things o projectes d’HBO Max com ara la tercera temporada d’Euphoria i Welcome to Derry, basada en l’univers de la novel·la de terror It, de Stephen King.

Vegeu tot seguit algunes de les novetats de sèries que s’estrenaran el 2024:

The squid game, segona temporada – Netflix

The squid game (오징어 게임, en l’original en coreà) va ser tota una sensació el 2021. És cert que moltes vegades es parla d’alguna sèrie dient que és una sensació i potser no ho és tant, però en aquest cas és absolutament cert. Es va convertir en la sèrie més vista de la història de Netfilx i, durant els tres primers mesos d’ençà de l’estrena, va tenir 265,2 milions d’espectadors per tot món. Un veritable fenomen que va impactar en la societat per la proposta macabra de l’argument: un concurs de supervivència en què participen tota mena de marginats per la societat coreana amb un premi molt sucós: 45.600 milions de wons (vora 32 milions d’euros). El guanyador s’emporta el premi i pot fer un tomb a la seva vida, però tota la resta de participants que no hi arriben ho paguen amb la mort. El final de la primera temporada deixava oberta la possibilitat de reprendre la història en una segona temporada, i els executius de Netflix no van trigar gaire a anunciar-la. A més, van encarregar un concurs real basat en la sèrie (però sense les mateixes conseqüències fatals). És previst que la segona temporada de The squid game s’estreni durant l’any que ve, però encara no se n’ha anunciat la data concreta.

Avatar: The last airbender – Netflix

Als seguidors de One Piece, un dels mangues amb més tirada del món, els ha més que satisfets l’adaptació en imatge real que Netflix ha estrenat enguany, un fet especialment significatiu perquè experiments semblants del passat havien topat sovint amb les expectatives dels seguidors. Amb aquest èxit al sarró, Netflix té guardat per al 2024 Avatar: The last airbender, una nova adaptació d’un manga amb una comunitat de seguidors molt fidel. La sèrie ens situa en un món dividit en quatre nacions, cadascuna identificada amb un element –terra, foc, aigua i aire–, que després de temps en pau van enfrontar-se en una guerra. El protagonista, l’Aang, és l’únic amb la capacitat de retornar l’equilibri i l’harmonia al món. La sèrie s’estrenarà el 22 de febrer i tindrà doblatge en català.

House of the dragon, segona temporada – HBO Max

La preqüela de Joc de trons estrenada el 2022 i basada en la novel·la Foc i sang explica la guerra civil dins la família Targaryen coneguda com la Dansa dels Dracs. La primera temporada ens va presentar els personatges i les tibantors que amb els anys havien anat adquirint entre si, i ens va deixar amb un final crític que mostrava el que seria el desencadenant de la temuda guerra civil. La segona temporada s’estrenarà a l’estiu.

True detective: Night country – HBO Max

L’any 2014 la cadena HBO va sorprendre amb una minisèrie policíaca als EUA profunds protagonitzada per uns Matthew McConaughey i Woody Harrelson en plena forma. La proposta va ser molt aplaudida per la tensió ambiental de la trama, l’electricitat dels dos personatges protagonistes, una fotografia preciosa de Louisiana i una banda sonora icònica. La sèrie es va concebre com una antologia d’uns quants crims investigats per parelles de detectius diferents a cada temporada, però cap no va tenir tanta força com la primerai, després de la tercera, True detective va restar en un calaix fins ara, que ha tornat a despertar l’interès amb True detective: Night country. Aquesta vegada és protagonitzada per Jodie Foster i Kali Reis, i ens trasllada a Alaska, on les detectives investiguen la desaparició de sis homes. S’estrena el 14 de gener.

Jo mai mai – 3Cat

Fa anys que TV3 cerca una nova sèrie juvenil que tingui l’impacte que van tenir en el seu moment Merlí i Polseres vermelles. Ara, amb l’engegada de la nova plataforma 3Cat, ho tornarà a intentar amb Jo mai mai, una sèrie que ens transporta a les colònies estiuenques d’un grup d’adolescents i que té la música catalana com un dels eixos principals. La sèrie té la vocació de transgredir la ficció lineal i ja ha obert a Instagram dues finestres per a posar-se en contacte amb els seguidors: d’una banda, una pàgina de la sèrie, en què ja se’ns presenten els actors i els personatges que interpretaran; i d’una altra, un grup que vol representar el de la casa de colònies on passa la sèrie i en què, segons que sembla, s’ampliarà allò que veiem a la pantalla. Una estratègia que recorda a la de la reeixida sèrie noruega Skam. És previst que s’estreni durant el primer trimestre de l’any, però encara no se n’ha anunciat la data concreta.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Jo mai mai 3Cat (@jomaimai3cat)

The sympathizer – HBO Max

L’any 2016 el premi Pulitzer de ficció va reconèixer l’escriptor Viet Thanh Nguyen per la novel·la d’espies The sympathizer, que ara HBO i la productora reputada A24 han adaptat en una versió televisiva que fa molt bona cara. La sèrie ens transporta al Saigon de l’any 1975, a les acaballes de la guerra del Vietnam, i ens presenta un general que s’exilia als EUA per començar una nova vida. El que el seu entorn no sap, o no acaba de veure, és que és un espia del Vietcong. La història gira al voltant d’aquest espia, interpretat per Hoa Xuande, però gran part de l’atenció se centra en Robert Downey Jr., que interpreta diversos personatges antagonistes i demostra el seu vessant més camaleònic. S’estrenarà durant l’any vinent, però encara no se n’ha anunciat la data.

The Penguin – HBO Max

Una de les estratègies de Warner Bros. de cara als anys vinents és explotar en la pantalla petita algunes de les franquícies que més han funcionat al cinema. Per això hi ha en desenvolupament sèries de Harry Potter, The conjuring, It i The Batman. D’aquesta darrera en deriva The Penguin, protagonitzada per aquest mafiós de Gotham interpretat per Colin Farrell que ja va aparèixer al film. És prevista per a l’any vinent, però tampoc no té una data d’estrena anunciada.

Wednesday, segona temporada – Netflix

Si abans parlàvem de Squid game com un gran fenomen de Netflix, també hem de considerar com a tal Wednesday, basada en les històries de La família Addams, que és la segona sèrie més vista de la història de la plataforma. Dirigida per Tim Burton i protagonitzada per Jenna Ortega, seguim les peripècies de la Dimecres com a estudiant de secundària a l’Acadèmia Mai Més, on estudien joves amb poders sobrenaturals. Més enllà del fet de ser una comèdia negra prou atractiva per a adolescents es va convertir en un fenomen a TikTok per una escena de ball de la protagonista. Val a dir que a l’escena original la cançó que sona és “Goo Goo Muck”, de The Cramps, però el tall que es va viralitzar era un muntatge amb una versió accelerada de “Bloody Mary”, de Lady Gaga. La primera temporada es va emetre amb subtítols en català. S’espera que arribi durant l’any vinent, però no se n’ha anunciat la data d’estrena.

Fallout – Prime Video

Una de les sèries de videojocs més reconegudes de les darreres dècades és Fallout, que ens ubica en una realitat alternativa arran d’una guerra nuclear. Dos-cents anys després, tenim davant un escenari retrofuturista en què els habitants viuen en refugis nuclears i miren de no sortir gaire a l’exterior. Però la Lucy, una de les supervivents, en surt i es topa tot de bèsties amb mutacions causades per la radioactivitat. Després del gran èxit de The last of us a HBO Max –també basada en un videojoc–, ara és Prime Video qui provarà sort amb aquesta sèrie, que s’estrenarà subtitulada en català el 12 d’abril.

Star Wars: The Acolyte – Disney+

Disney ha decidit d’allunyar ara per ara la saga de La guerra de les galàxies de les pantalles de cinema i no hi tornarà fins el 2026, però els subscriptors de Disney+ poden continuar viatjant per la galàxia amb les sèries que s’hi van estrenant. L’any vinent hi ha prevista l’estrena de la tercera temporada de The bad batch, la segona d’Andor i de la sèrie animada Tales of the Jedi, i sèries noves, com ara Skeleton Crew –ubicada durant la Nova República, el mateix període de The Mandalorian– i The Acolyte, que destaquem. Fins ara tots els films i sèries de La guerra de les galàxies transcorrien en un període relativament limitat, d’ençà que Anakin Skywalker era petit fins que el seu nét, Ben Solo, segueix els seus passos i cau al costat fosc de la força. En canvi, The Acolyte és ambientada en el període de l’Alta República, vora un segle abans del film L’amenaça fantasma. A més, també és innovador perquè seguirem la trama del punt de vista dels sith, els antagonistes de la saga, tot filant un enjòlit que camina sobre en la fina línia entre el bé i el mal. Encara no té data d’estrena anunciada, però s’espera que arribi durant l’any vinent.

Manhunt – Apple TV+

Abraham Lincoln, primer president dels EUA que era membre del Partit Republicà, fou assassinat el 1865 després d’haver dirigit el país durant la guerra civil. L’autor del tret que el va matar va ser John Wilkes Booth, un actor i espia confederat que considerava Lincoln un tirà. Després del magnicidi va fugir durant dotze dies, fins que fou acorralat per tropes federals en una granja de Virgínia. Manhunt ens mostra aquesta persecució en un format d’enjòlit conspiratiu. S’estrena el 15 de març.

Expats – Prime Video

Després d’un episodi especialment traumàtic, les vides de tres dones privilegiades s’entrecreuen al convuls Hong Kong del 2014, en plena revolució dels paraigües. Totes tres són el que es coneix com a expats (expatriades), immigrants amb uns ingressos superiors al territori on van a viure i que els permet de gaudir de tota mena de luxes. Tanmateix, els personatges de Nicole Kidman, Ji-young Yoo i Sarayu Blue veuran com els qüestionen els privilegis i com es difumina la línia entre victimisme i culpabilitat pels seus propis traumes. S’estrena el 26 de gener.

Agatha: Darkhold Diaries – Disney+

Les vagues de Hollywood han deixat el 2024 pràcticament sense estrenes de l’Univers Cinematogràfic de Marvel, que anys enrere havien acaparat la cartellera. A la televisió, en canvi, encara hi haurà algunes estrenes, tot i que també tindran un to diferent, amb una gran opció per l’animació o la incursió en un registre més adult i violent, com a Echo, que s’estrena el 9 de gener a Disney+. No se n’ha anunciat la data concreta d’estrena i amb Marvel no se sap mai, però s’espera que l’any vinent també s’estrenin Ironheart, les animades X-Men ‘97 (que reprèn la trama de la sèrie d’animació dels noranta La Patrulla X, emesa a Canal 9), Eyes of Wakanda i Your Friendly Neighborhood Spider-Man, i l’esperada Agatha: Darkhold Diaries. Aquesta darrera deriva de Wandavision i la gran revelació que va ser el personatge Agatha Harkness, que ara protagonitza la seva pròpia sèrie. A més del misteri i l’humor negre que ja es veu que impregnarà la producció, també crida l’atenció la participació de la versió adolescent de Billy Kaplan (Wiccan), fill de la Bruixa Escarlata i integrant principal dels Joves Venjadors. No se n’ha anunciat la data concreta d’estrena, però s’ha confirmat que serà durant el 2024.

Bridgerton, tercera temporada Netflix

Netflix és conscient que la saga romàntica Bridgerton és dinamita pura. Enguany n’ha estrenat la primera sèrie derivada (Queen Charlotte: A Bridgerton Story) i per a la tercera temporada ha previst una estrena en dos temps, una estratègia que reserva per als grans èxits, com ara The Crown, Stranger things i La casa de papel. La primera tanda d’episodis arribarà el 16 de maig, i la segona, el 13 de juny. Ambientada en l’alta societat de Londres del segle XIX, explica la història d’una família rica formada per una mare vídua i set fills. Cada temporada adapta un dels llibres de la saga escrita per Julia Quinn, però aquesta vegada la sèrie esquiva el tercer volum i es basa en el quart (Romancing Mr Bridgerton), que explica el desencís de Penelope Featherington amb Colin Bridgerton. Això la fa cercar un marit que li deixi prou independència per a continuar amb la doble vida com a Lady Whistledown, però Colin l’ajuda i torna a encendre’s la passió.

The three-body problem Netflix

Els creadors de la multipremiada Joc de trons, David Benioff i DB Weiss, tenen entre mans un nou projecte ambiciós, aquesta vegada de ciència-ficció. S’han encarregat d’adaptar a la pantalla petita la novel·la xinesa 三体 (“El problema dels tres cossos”), de Liu Cixin, que tracta sobre el primer contacte de la humanitat amb una població extraterrestre arran d’un senyal enviat per un projecte militar secret xinès. Una civilització en vies d’extinció capta el senyal, i sospesa d’envair la Terra com a mètode de supervivència. Ací, la població es divideix entre els que volen plantar-los cara militarment i els que, farts de la corrupció de l’espècie humana, es preparen per a rebre la raça superior. Un enjòlit trepidant de conspiracions mundials, guerres soterrades i la sensació del compte enrere fins que arribin els visitants. S’estrenarà el 21 de març.

Les Magues de Gener tornaran a sortir al carrer gràcies al suport popular

El 14 de gener, les tres Magues de Gener –Llibertat, Igualtat i Fraternitat-Sororitat– tornaran a desfilar pels carrers de València. Amb el lema “L’aigua és màgia”, la cavalcada se centrarà en la consideració de l’aigua com a dret universal i la gestió que se’n fa. Enguany, que serà el novè, ho fan gràcies al suport popular, perquè la Societat Coral el Micalet, que solia organitzar-ho, no ha pogut assumir les despeses per la retirada del conveni que tenia amb l’ajuntament.

Tonetxo Pardiñas, president de l’entitat, explica que el consistori no ha subvencionat mai directament la cavalcada de les Magues de Gener. “El Micalet tenia un conveni amb l’ajuntament, que eren 25.000 euros anuals, per a les seues activitats. Una d’aquestes activitats era la cavalcada de les Magues i enguany no es pot assumir econòmicament”, diu. No els n’han donat cap justificació, i Pardiñas lamenta que sembla que no entren dins la línia d’entitats subvencionables del nou govern municipal del PP i Vox. “És una decisió política, i una persecució política, també. Però tampoc crec que siga bo alimentar aquesta crispació”, afig.

Per això, la trentena de col·lectius implicats en la Festa de la Infantesa, dins la qual s’emmarquen les Magues, van organitzar una campanya de micromecenatge. L’objectiu era que la gent col·laborés econòmicament en l’edició del poemari Vols llegir un poema per a la infància?, que es repartirà durant l’esdeveniment, i en més despeses de la festivitat, com ara la megafonia i l’assegurança de responsabilitat civil. Tanmateix, la resta s’assumeix de manera voluntària. Ara com ara, la campanya continua activa, però ja s’ha assolit la xifra necessària.

Cristina Escrivà, presidenta de l’Associació Cultural Institut Obrer i coordinadora de la cavalcada, explica que sempre s’han donat obsequis com ara llavors o objectes de papiroflèxia, i que enguany s’ha volgut fer un pas més enllà amb el poemari, que també és part de les recompenses per als participants de la campanya.

“Volem mostrar una altra manera de fer una festa. Una festa diferent, per al segle XXI, i pensem que té molt de futur perquè la fem de dia, la fem inclusiva i amb valors humans, com ara l’ecologia i la pau. I ho fem amb organitzacions de la cultura valenciana. És una festa que surt del cor i la il·lusió, i també de l’altruisme”, diu. En aquest sentit, a la cavalcada hi haurà les agrupacions tradicionals de música i dansa, i les dolçaines, els tabals, les muixerangues, els gegants i els cabuts, les dansades, les batucades, i els grups d’animació i circ, que acompanyaran les tres Magues de Gener.

“El projecte batega amb la passió de preservar les nostres arrels i celebrar les tradicions que fan única la rica cultura del País Valencià, des d’una perspectiva feminista i inclusiva”, diu Beatriu Cardona, portaveu d’Intersindical Valenciana i organitzadora de l’activitat.

A més, Escrivà destaca que, a diferència d’allò que viuen els menuts amb els Reis d’Orient, amb les Magues de Gener la il·lusió no s’acaba mai perquè no enganyen: “Nosaltres donem la cara de qui som, no com en unes altres festivitats, en què van emmascarats i amb barbes postisses.”

“Aspirem a educar les futures generacions en la importància de la llibertat, la igualtat i la fraternitat-sororitat. L’essència radica en la convicció que els xiquets i xiquetes són els guardians del nostre llegat cultural. Volem oferir-los una oportunitat enriquidora, proporcionant-los accés a activitats artístiques i culturals que els inspiren i els connecten amb la realitat del món”, afig Escrivà.

Considerada festa tradicional

La cavalcada de les Magues de Gener, part final de la Festa de la Infantesa, té el seu origen en els anys de la Segona República espanyola i es va recuperar l’any 2016 com una festivitat laica. És considerada festa tradicional per l’Ajuntament de València i és concebuda com una invitació oberta a les famílies i a la comunitat en general. Així, les Magues interactuen amb el públic, els lligen poemes i es fan fotografies, sempre amb un somriure.

“Estem compromesos a construir una comunitat unida per l’amor a la cultura i la seua transmissió a les futures generacions. Amb aquest projecte, aspirem a catalitzar una experiència que recupere el seu esperit republicà i solidari que transcendisca el present i perdure com un llegat per al futur fomentant els valors de la Memòria Democràtica, els drets humans i el laïcisme festiu”, diu Àngel González, president de la CAMDE-PV, una altra de les entitats organitzadores.

La intenció és que la festa tinga futur, i així ho reforcen totes les entitats que hi participen: Colla Pignatelli, Colla Buf-Alí, CAPPEPV i Escola Valenciana, Jove Muixeranga de València, Colla Estrela Roja, Muixeranga la Socarrà de Xàtiva, CAMDE-PV, Dos Quinzets, Dones Sufragistes, Intersindical Valenciana, Cor Dona Veu, Associació Cultural Institut Obrer, FUE, Intersindical Valenciana, CCOO-PV, EUPV, Fundació Salvador Seguí, Moradores Cultura, el Tudell, la Llavor Dolçaina i Tabal d’Almenara, Iaioflautes, Soterranya, Muixeranga de Sueca, Gatzara, Falla Arrancapins, Bicis Clàssiques, Rebombori Batukada, Colla Pepe Palau, Plataforma 14 d’Abril per la III República, Colla el Micalet, Muixeranga de la Vall d’Albaida, Jarit, Colla els Bastonots de Picassent i la Colla de Dolçaines i Tabals Consolat de Mar.

Avui, precisament, s’anunciaran els noms de les tres Magues de Gener d’aquest any que ve, que es presentaran elles mateixes. A més, la festa s’ha consagrat com un referent i s’ha estès en unes altres ciutats, com ara Alacant i Altafulla (Tarragonès).

Trump encén les alarmes fent servir conceptes copiats de Hitler com a arguments de campanya

The Washington Post · Isaac Arnsdorf i Marisa Iati

Donald Trump, que encapçala els sondatges republicans, va basar la primera campanya presidencial a envilir els immigrants mexicans i presentar-los com a “violadors”. I ara ha tornat a convertir els atacs contra els estrangers en la qüestió central de la campanya, mentre promet detencions en massa militaritzades i deportacions en una escala que no s’ha intentat mai als Estats Units.

L’ex-president continua acusant els immigrants de “enverinar la sang” del país malgrat la condemna pública generalitzada que relaciona la frase de Trump amb el concepte de “contaminació de la sang” articulat en el manifest antisemita d’Adolf Hitler Mein Kampf. Trump ha rebutjat la comparació, però, mentrestant, va repetint i desenvolupant aquest missatge en discursos, publicacions a les xarxes socials i entrevistes.

“Vénen de l’Àsia, de l’Àfrica, de l’Amèrica del Sud. Vénen de tot el món”, va dir en una entrevista divendres amb el locutor conservador Hugh Hewitt. “Enverinen el nostre país. Enverinen la sang del nostre país.”

Trump ha acusat els immigrants de ser criminals i terroristes i de patir trastorns mentals. També els ha criticat perquè parlen uns altres idiomes. És cert que hi ha casos de detinguts a la frontera amb antecedents criminals, però la immensa majoria són persones que fugen de la pobresa o cerquen asil. “Omplim les nostres aules, les aules de les nostres escoles, amb nens que no parlen anglès”, va dir Trump.

Si torna a ser president, Trump ha promès de fer “l’esforç més gran de deportació de la història dels Estats Units”, per al qual diu que es valdrà de les forces armades. Ha promès de reimposar i expandir polítiques del seu primer mandat, incloent-hi una prohibició de viatges provinents de països de majoria musulmana i la política de separar els nens dels pares a la frontera. El seu assessor Stephen Miller, que és previst que treballi en un segon govern de Trump, va descriure a The New York Times la idea de crear camps de detenció i deportació en massa.

Fonts de la campanya de Trump han indicat que continuaran posant èmfasi en la immigració, i citen sondatges que mostren que els votants consideren la frontera com una de les preocupacions principals, i que confien més en Trump en aquesta qüestió que no pas en els seus rivals. I diuen que continuaran identificant la immigració com una “invasió”, un terme que els demòcrates i els defensors de la immigració rebutgen.

“L’economia i la nostra nació són més fortes quan estem connectats amb la diversitat de talents”, va dir Biden dimecres, en resposta als comentaris de “sang” de Trump durant un discurs a la Cambra de Comerç Negra de Wisconsin. Com a part de la campanya de reelecció, que prova d’emmarcar les eleccions del 2024 com una tria entre la democràcia i l’autoritarisme, el president ha comparat repetidament el discurs de Trump amb el de Hitler. “Cada vegada que ho digui, ho denunciarem”, diu el portaveu de la campanya demòcrata, Michael Tyler.

Quan Hewitt li va demanar directament que s’adrecés als seus crítics, que diuen que fa servir “el llenguatge hitlerià que es va usar per deshumanitzar els jueus”, Trump va dir que no havia llegit pas Mein Kampf. Però, segons que es va publicar en un article del 1990, la primera dona de Trump, Ivana, va dir al seu advocat que Trump havia llegit un altre llibre de discursos de Hitler, anomenat El nou ordre. En aquell moment, Trump va explicar que un amic jueu li va donar una còpia de Mein Kampf. Però a la biografia publicada el 2022, Confidence man, de la periodista de The New York Times Maggie Haberman, es diu que l’amic no era pas jueu i que el llibre era El nou ordre.

“No sabia pas que Hitler ho havia dit”, va dir Trump a Hewitt divendres. “No he llegit Mein Kampf. No en sé res. No sóc un estudiós de Hitler. Diuen que va dir alguna cosa sobre la sang. No ho va dir de la manera que ho vaig dir jo.”

L’elecció de les paraules de Trump també va fer que les comparessin amb les de Hitler per la descripció que va fer dels enemics interns com a “escurçons” en un discurs del Dia dels Veterans, un terme que no ha repetit d’aleshores ençà.

Diumenge, Andrew Bates, portaveu de la Casa Blanca, va criticar durament les paraules de Trump: “L’eco de la retòrica grotesca dels feixistes i dels supremacistes blancs violents i l’amenaça d’oprimir els que no estan d’acord amb el govern són atacs perillosos contra la dignitat i els drets de tots els americans, contra la nostra democràcia i contra la seguretat pública.”

Divendres, Trump va negar que el seu llenguatge fos racista, va citar enquestes sobre el seu suport entre els afroamericans i els llatins i va fer referència a les seves accions com a president per a reduir les condemnes penals, finançar universitats –i universitats històricament negres– i crear incentius per al desenvolupament econòmic per mitjà de legislació impulsada pel senador Tim Scott.

Trump sovint vol indignar com a tàctica, que els experts diuen que serveix per a dessensibilitzar o confondre els votants i retratar els seus crítics com a radicals.

“Quan comences a parlar de Hitler, la gent immediatament pensa en les cambres de gas, milions de morts en una guerra d’agressió, i diuen: ‘Bé, Trump no és Hitler’”, explica Tim Naftali, investigador de la Facultat d’Afers Internacionals i Públics de la Universitat de Colúmbia. “Per això no faig servir l’analogia de Hitler. Parlo de com aquest és el llenguatge dels dictadors, el llenguatge de l’autoritarisme, el llenguatge que mina la Declaració dels Drets Humans perquè nega la idea bàsica que tots els homes i dones són iguals. Podem fer sonar les alarmes sense necessitat d’esmentar Hitler.”

 

Per què ens costa tant de complir els bons propòsits de l’any nou?

“Any nou, vida nova.” Aquesta dita popular, tan recurrent al començament de l’any, invoca un cert esperit optimista. La convicció que amb tot principi de cicle s’obren oportunitats noves. I de pas ens convida a reflexionar i a fer un balanç dels assoliments i revessos de l’any que s’acaba. Una reflexió que sol portar aparellat un arsenal de bons propòsits destinats a aconseguir que el cicle que comença el primer de gener sigui millor que el que es va acabar el 31 de desembre.

No obstant això, és habitual que, al cap d’unes quantes setmanes, moltes d’aquestes intencions caiguin en sac foradat. Què se n’ha fet, de tots aquells bons propòsits? No ha estat prou, la nostra força de voluntat? La resposta més comuna és que sí. Perquè val a dir que la força de voluntat flaqueja amb facilitat. Però, per què?

La neurociència ens dóna algunes respostes que potser ens serviran per a reflexionar. Al capdavall, hi ha experiments que indiquen que solament de saber els mecanismes neuronals que indueixen la força de voluntat ja contribuïm a augmentar-la. Raó de més perquè llegiu aquesta explicació.

La força de voluntat ha de veure’s recompensada

La voluntat és la potestat de dirigir les accions pròpies cap a un fi desitjat, normalment oposat a la immediatesa del moment. Dit d’una altra manera, ens permet de vèncer els obstacles i aconseguir les nostres metes fins i tot si impliquen un esforç que no es veu recompensat immediatament.

Aquest primer punt és fonamental: la sensació de recompensa. És molt arrelada al nostre cervell, i ens commina a repetir les accions que, d’alguna manera, ens han resultat profitoses anteriorment. Una de les zones principals del cervell implicades és el nucli estriat, i el neurotransmissor que l’activa es diu dopamina. La dopamina participa en unes quantes funcions mentals: la motivació, el plaer, l’atenció, l’optimisme i la recompensa, etc. Claus per a aconseguir allò que ens proposem.

D’una altra banda, cada vegada que recorrem a la força de voluntat per a fer una cosa contrària a les tendències immediates del moment, com ara menjar-nos una amanida en compte d’un entrecot greixós, o una fruita en compte d’un pastís, se’ns activa la denominada escorça cingulada anterior, que té unes quantes funcions, entre les quals destaquen la gestió de conductes racionals, com ara la inhibició, l’anticipació de recompenses, la presa de decisions, l’empatia i la gestió emocional.

Aquesta zona del cervell té connexió directa amb l’escorça pre-frontal, que és implicada en la planificació d’accions futures i en el control conscient del comportament, cosa que inclou la determinació. Però també amb l’amígdala, que s’ocupa de generar emocions. A més, totes actuen sobre el nucli estriat, que, tal com hem dit, genera sensacions de recompensa.

I on ens porta, tot plegat? Unim totes les peces. Quan ens plantegem un propòsit, tant per Cap d’Any com qualsevol altre dia del calendari, fem servir l’escorça pre-frontal per planificar-lo i per mantenir la determinació d’aconseguir-lo. Prenem la decisió amb l’escorça cingulada, que inhibeix unes altres accions que ho desbaratarien i controla les regnes de les emocions per a mantenir-nos dins la racionalitat. I, ací ve la part important, anticipem la recompensa final (per exemple, perdre aquests quilos de més).

L’inconvenient és que, quan tot sembla anar d’allò més bé, alguna cosa es torça. Perquè normalment la recompensa esperada, que és allò que a escala cerebral ens permet de mantenir l’atenció i l’interès, s’endarrereix. I la temptació de sucumbir als plaers immediats es fa com més va més forta.

Sense motivació la força de voluntat flaqueja

L’única manera de mantenir-nos ferms, malgrat tot, és amb la motivació. La motivació és un estat intern que activa, dirigeix i manté la conducta cap a metes o fins determinats. De fet, la motivació mateixa també és font de recompensa i plaer, i és relacionada amb unes altres facultats mentals, com ara l’optimisme.

La motivació depèn també de la dopamina. Com més alts són els nivells de dopamina, menys ens costa d’esforçar-nos a aconseguir una recompensa més valuosa que la fàcil i immediata. I, sorpresa!, l’anhel d’aquesta recompensa futura guanya la partida als plaers de la immediatesa.

És clar que no tothom mostra els mateixos nivells de força de voluntat. En les diferències interpersonals hi intervenen dos factors. El primer, genètic. El sistema de la dopamina és basat en el funcionament d’uns quants gens. Segons quines variants gèniques tinguem, funcionarà de manera més eficient o menys.

El segon factor és l’entrenament i l’educació. Perquè sí, la força de voluntat es pot entrenar. Com? Simplement fent-la servir. Cada vegada que l’usem, afavorim connexions neuronals que enforteixen el comportament que perseguim. El truc és imaginar recompenses prou llunyanes perquè aconseguir-les impliqui un cert esforç, però alhora prou pròximes per percebre-les com a assequibles.

Una altra manera de treballar la força de voluntat és mitjançant mètode proposat per Esther Wojcicki per a afavorir l’èxit personal, el mètode TRICK (“truc”). Proposa fomentar aquests valors: confiança (trust), respecte (respect), independència (independence), col·laboració (collaboration) i amabilitat (kindness).

Comença per un dia nou

Una vida és molt de temps i potser un any també. Si els propòsits anuals ens costen, val més que comencem pel “dia nou, cosa nova a la nostra vida”. Sense estressar-nos, perquè una de les conseqüències de l’estrès és precisament que disminueix la funcionalitat de les àrees racionals del cervell i potencia les conductes basades en la immediatesa.

I ja anirem allargant en el temps els bons propòsits a mesura que el sistema dopaminèrgic, l’escorça cingulada anterior i l’escorça pre-frontal estiguin més entrenats. Ningú no és capaç de córrer una marató el primer dia que es calça unes sabatilles d’esport.

David Bueno i Torrens és professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament, i director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1ST, de la Universitat de Barcelona. Anna Forés Miravalles és professora de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Dues notes de Cap d’Any: no m’amagaré (I)

“Sóc nacionalista. Independentista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m’envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França). Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l’escalf del país i moments en què et penses que tot se n’anirà per l’aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meua feina (escriure aquest article, per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim.

Potser hi ha milers de persones que pensen com jo. No sé quantes, però sé que n’hi ha. En conec moltes personalment i, aquests dies, moltes m’apareixen cada pocs minuts a la safata d’entrada del correu, en missatges de WhatsApp, de viva veu pel carrer. No sé si totes se senten avui tan impotents per això que passa com jo m’hi sent. N’hi ha que m’ho han dit, però no he comptat quantes són ni m’importa. Allò que m’importa és saber on som.

He fet costat sempre als partits nacionalistes, això que ara en diem independentistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m’ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d’Almansa i que hem d’unir-nos. Així de senzill. Així de difícil. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N’hi ha hagut en què ha semblat impossible. I jo no estic segur d’haver contribuït sempre de la millor manera a respectar aquest ensenyament tan senzill i complicat alhora. Però, com més temps passa, més d’acord hi estic.

I ara veig, a l’una banda i l’altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. Però no per això deixe de ser què sóc.

En conseqüència, únicament sé allò que puc saber segur: que no m’amagaré. El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me. M’agradaria que aquest país fóra diferent. M’agradaria que els nacionalistes foren diferents (i ja fa anys que no em baralle pel nom: digueu-me valencianista, catalanista, nacionalista, independentista, sobiranista… podeu triar). M’agradaria confiar en els meus polítics. M’agradaria més generositat i més humilitat, més diàleg i més intel·ligència, menys oportunisme i menys prepotència. M’agradaria no tenir la sensació que el vent va movent els camps d’ordi mentre ningú no sembla disposat a respectar l’opinió d’altri sense fer sortir tots els seus fantasmes particulars i no veure-hi sinó una posició contrària o interessada.

Jo no diré que el país estiga malalt. El país no està malalt. Un país no cau malalt. Potser la seua gent cau o està malalta. O una part de la seua gent. O els qui diuen que el representen. Però el país no viu fora de cadascun dels seus ciutadans, i el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no siguem nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estiguem. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible.”

Això que acabeu de llegir és l’editorial que jo mateix vaig escriure a VilaWeb fa disset anys, el 7 de novembre de 2006 –tan sols n’he retocat quatre paraules o cinc. Aquell dia, ERC havia anunciat que, malgrat la victòria electoral clara de CiU, optava per fer president el candidat del PSC, José Montilla, l’home que havia executat la mort social del president Maragall i el gran perdedor de les eleccions.

Allò era un gran error, monumental, tal com es demostraria amb el temps, i una decisió molt difícil d’explicar, car per primera vegada a la història CiU i ERC tenien majoria absoluta i podien encarrilar Catalunya cap a la independència. Optant per aquell segon tripartit, moltes esperances que el país tiraria endavant i que l’independentisme –que ERC representava tota sola en aquell parlament– deixaria de ser una cosa residual semblava que desapareixien per sempre.

Però encara no havien passat tres anys que el 4 de juny de 2009 l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovar de fer una consulta popular sobre la independència. I el Tribunal Constitucional espanyol un any després va decidir de destruir l’estatut d’autonomia del president Maragall.

La resta de la història ja la sabeu. Vam eixir més forts que mai d’aquell pou on els nostres polítics ens havien ficat. I avui cal recordar que, efectivament, era un pou molt profund, perquè la divisió i l’odi eren fins i tot més explícits que no pas avui.

Però, el 2011, Oriol Junqueras –el mateix Oriol Junqueras que tenim avui– es va posar al capdavant d’una Esquerra que, aquesta vegada sí, acabaria pactant amb CiU. Un reconeixement explícit de l’error anterior. Aquell mateix any es fundava l’ANC. I la manifestació de l’any següent, entre més coses, va canviar per sempre CiU, la va apartar del conservadorisme autonomista que l’havia definida. El 2013, ara fa deu anys, fèiem la Via Catalana. El 2015, Junts pel Sí, amb CiU i ERC plegades, va guanyar les eleccions. Arribaria el president Puigdemont i solament dos anys després es faria el referèndum del Primer d’Octubre i es proclamaria la independència. I, en renunciar a implantar-la, arribaria la repressió espanyola.

El 2019, però, el país va demostrar com mai la seua duresa i capacitat de resistir amb les Marxes per la Llibertat, a Urquinaona i a l’aeroport, amb el Tsunami. Enmig de sis anys d’una repressió duríssima que ens ha desestabilitzat a tots, tant si ho volem reconèixer com si no. Tot això que expliquem aquests dies sobre l’espionatge en massa executat per l’estat espanyol és la prova que Espanya ha posat tota la carn a la graella per frenar-nos. Però també és la prova –i no ho mireu si no ho voleu– que no pot.

Bona part de la base social de l’independentisme que tenim avui prové de l’autonomisme. Són la gran majoria dels votants de CiU i el PSC que, en un moment determinat, van entendre la realitat d’allò que passava a Catalunya i van ser prou coherents i valents per a passar-se directament al bloc rupturista. Això és magnífic –la millor notícia per a l’independentisme sempre és l’últim que arriba a afegir-s’hi, no el que hi era des del primer minut. Però també implica alguns peatges amb què hem de coexistir.

I un dels quals, molt important, és la poca consciència històrica, no haver viscut els vaivens i les experiències que han viscut els qui eren dins el moviment d’ençà dels anys setanta, vuitanta, i fins ben entrats els dos mil. La incorporació de milions de ciutadans al moviment fou tan espectacular que ens va catapultar a proclamar la república en tan sols cinc anys. Tan sols cinc! I és comprensible que d’aquesta perspectiva tot el que ha vingut després ens semble poc o tinga un regust amarg. Però aquesta és una visió parcial, derrotista i, sobretot, molt poc útil.

Ara, per exemple, s’acaba un any particularment important en termes polítics, segurament el més important que ha viscut l’independentisme d’ençà del 2017 i el 2019. Un any que potser –això ho veurem l’any vinent– tindrà la virtut de tancar el cicle de la repressió. Un any que, en tot cas, ha tornat a posar l’independentisme català al centre de la política espanyola i europea. En què s’han aconseguit coses que eren impossibles d’imaginar quan començava l’any: l’amnistia, una negociació política a Suïssa amb un mitjancer internacional, l’oficialització del català al congrés espanyol… I, sobretot, s’acaba un any en què l’independentisme català, per mitjà de les urnes, ha desestabilitzat del tot Espanya, i ha sumit l’estat opressor en una crisi de conseqüències encara imprevisibles. Tan sols han calgut set diputats per a posar de cap per avall el sistema polític espanyol…

És veritat que també ha estat un any complicat d’entendre, i difícil d’assimilar, pel tomb de guió sobtat d’alguns dels actors significatius, especialment del president Puigdemont. Un tomb que, ara com ara, ningú no sap on ens portarà aquests mesos vinents, però que no és raonable de desconnectar d’una presidència –autonòmica, primer, i a l’exili, després– que ha canviat el país i la manera d’entendre’l.

I també és veritat que ha estat un any complicat d’entendre perquè molta gent s’inquieta per tots aquests canvis i pel pas del temps i cerca de mil i una maneres com rellançar el projecte nacional català, com crear nous artefactes que ens tornen a la victòria, i així augmenten la incertesa a curt termini.

Tanmateix, amb una cosa d’aquestes dimensions espectaculars sobre la taula, va i resulta que el 2023, aquest any a què manquen quatre dies, l’acabem enmig de retrets, males cares, violència verbal, desqualificacions abusives, insults a tort i a dret, manipulacions contínues… Amb la conseqüència que sembla –he dit sembla– que l’independentisme no havia estat mai enmig d’una guerra civil tan descarada, absurda i maniquea, tan dolenta per al país, com la que vivim ara mateix. En què tots som traïdors o tots som imbècils i les formes més elementals s’han perdut fins i tot entre els amics, entre els veïns, en aquest mateix diari…

És aleshores, en vista d’aquest panorama, que no se m’acut fer res més que tornar al 2006, per extreure lliçons dels pous més fondos en què hem caigut abans. I per repetir públicament, per si serveix de res i interessa a algú, algunes paraules i conceptes elementals que, quan estàvem pitjor, ens van servir per a eixir de la foscor. Conceptes que en l’eufòria del 2015, del 2017 i del 2019 vaig procurar de no oblidar:

1. “He de fer la meua feina (escriure aquest article, per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim.” I això val per a tothom.

2. “No m’amagaré.” I això val per a tothom.

3. “El país no està malalt.” I això val per a tothom.

4. I “el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no siguem nosaltres”. I això, també, val per a tots.

(Demà, si no passa res, més.)

 

PS1. Tot això que intente explicar avui ho explicava molt més bé Gil Matamala en aquesta entrevista d’ara fa un mes. Cal llegir-la una vegada i una altra.

PS2. Als Estats Units creix l’alarma per la possibilitat que Donald Trump guanye les eleccions de l’any vinent amb un programa encara més ultra que no el que va proposar al primer mandat. La darrera polèmica és arran de l’ús de frases i conceptes creats per Adolf Hitler, tal com Isaac Arnsdorf i Marisa Iati ens expliquen en aquest article.

PS3. No ho oblideu: necessitem el vostre suport. Us podeu fer subscriptors de VilaWeb o fer una aportació única i sense cap més compromís en aquesta pàgina.

Pàgines