Quan pots explicar la teva vida amb tan alt reguitzell d’obres d’art és que has tingut una senyora vida. O que, més que no pas tenir-la, l’has feta.

L’exposició que hi ha al Museu Picasso és impressionant per moltes coses. Abassegadora. Perquè Gris i Bracque i Léger i Togores i Klee i aquell Kermadec del qual, ai, mai no havia sentit parlar. I per Picasso, és clar. Tant de Picasso en cada Picasso. Però, sobretot, per l’home que ho va bastir, l’enamorat de l’art, l’impulsor de l’art, l’estudiós de l’art Daniel-Henry Kahnweiler.

És la seva dèria, la seva insistència, que modelen la magna exposició que tenim a Barcelona. La seva figura. I això que, si mai hi haguéssim topat pel carrer, potser no ens hi hauríem fixat: un home calb, ni alt ni baix, ni prim ni gras, probablement amb americana i corbata, pinta d’oficinista de film en blanc i negre. I, sota aquesta aparença anodina, la turbulència i la determinació. Ja passa, això, de vegades. En el cas de Kahnweiler, es van canalitzar i es van expressar en la passió per l’art. Des de la convicció que la pintura és “una escriptura intel·ligible del món”.

Va ser marxant i editor i escriptor. El seu nom roman lligat a la història de la pintura del segle XX. Del cubisme, especialment. En va ser el promotor. El protector. L’irradiador. L’any 1907 obria, a París, la seva primera galeria. La Kahnweiler. Minúscula (quatre metres per quatre metres que fan setze metres quadrats!). El 1908, hi presentava Georges Bracque amb un catàleg prologat per Apollinaire. I quan el crític Louis Vauxcelles va escriure que aquells paisatges post-cézannians semblaven “petits cubs” (exactament va dir que Bracque “ho redueix tot, espais, figures, cases, a diagrames geomètrics, a cubs”), ja hi havia terme per a designar aquell nou camí pictòric que, gràcies a Bracque o Picasso, ho havia de trasbalsar tot.

Marxant i editor i escriptor. Això va ser Kahnweiler si l’haguéssim de reduir a una enumeració d’oficis. De ben jove va deixar estar la feina a la borsa, cap a on l’encarrilava la família, i va decidir de dedicar-se, també professionalment, a l’art. No pas a crear-ne, sinó a esdevenir, segons les seves paraules, “un intermediari, en un sentit relativament noble”. Ell detectava el talent quan encara no havia tingut la projecció que mereixia, i l’impulsava. Signava amb els artistes joves, amb els més agosarats, contractes d’exclusivitat que, a canvi, els garantia la necessària estabilitat econòmica per a continuar creant. Quan es van trobar, Picasso tenia vint-i-sis anys i ell, vint-i-tres. I es van fer amics. Kahnweiler era amic de Juan Gris i de Manolo Hugué i de Josep de Togores i de tants. Amics. Perquè va entendre i mantenir sempre l’amistat com a eix cabdal tant del treball com de la vida. Aquesta base essencial de tot. Aquesta humana definició.

En fi, que no m’hi allargaré. Aneu-hi, per poc que pugueu, a l’exposició. Perquè a més dels quadres hi ha els llibres (edicions de bibliofília que va iniciar l’any 1909 amb L’Enchanteur pourrissant, d’Apollinaire, amb il·lustracions d’André Derain: no s’hi posava pas per poc) i perquè tot. Allà hi trobareu, molt més ben explicat (de la millor manera possible: en art) el recorregut vital d’aquest excepcional home tranquil. Jo, avui, només volia parlar de resiliència. De la capacitat, no tan sols de resistir les fiblades més dures, sinó de refer-se’n. I de tornar-hi. I de tornar-hi. I de no desistir del propòsit quan el propòsit és alt. D’aquesta passió aferrissada per l’art i la vida digna que va mostrar Daniel-Henry Kahnweiler.

“He tingut la immensa alegria d’assistir per segona vegada a la meva pròpia execució.” Ho va escriure l’any 1921 en una carta al marxant d’art i client (i amic) Wilhelm Uhde. Hi havia hagut la segona subhasta dels fons de la seva galeria. L’any 1914, l’estat francès els hi havia requisats: Kahnweiler era alemany i les obres havien estat considerades “béns enemics”. Encara que ell, declarat pacifista, s’hagués exiliat a Suïssa per no haver de participar en la guerra i encara que tot. Entre el 1921 i el 1923 es van dur a terme aquestes subhastes que el van deixar sense fons i que van ser conduïdes pel també marxant d’art Léonce Rosenberg. El preu més alt que es va pagar va ser pel quadre Retrat de Lucie Kahnweiler (la muller de Daniel-Henry), de Derain. El va comprar Paul Rosenberg que, sí, era germà de Léonce el subhastador.

En fi.

Ell ja no va poder continuar amb la galeria que tenia. Però va tornar a París. I en va obrir una altra. La galeria Simon. Amb el nom del seu soci, per tant, el pilot d’automobilisme André Simon. I és quan signa amb Paul Klee i amb el surrealista André Masson. Refer-se. Tornar-hi. De manera diferent, però tornar-hi. Fins que van començar les persecucions, i va esclatar de nou la guerra. Si després de la Primera Guerra Mundial li van prendre les obres perquè era alemany, ara el que comptava era que fos jueu. Va haver de viure amagat. “Sota els núvols de les cambres de gas”. Així ho va definir ell mateix. Així d’esfereïdor.

Però va sobreviure. I, sí: va obrir una altra galeria a París. La tercera va dur el nom de la germana de la seva muller, Louise Leiris. L’any 1957, Kahnweiler va tornar a ser el marxant en exclusiva de Picasso.

Heus ací els cops, el dolor, les cicatrius, i tornar-hi. Aviam qui és més fort.

L’art, sempre.

Partint de posicions diferents i també per raons diferents, l’SNP, el Partit Nacional Escocès, ha estat vist aquestes darreres dècades com una referència ineludible per als principals partits independentistes catalans. El fet que fos un partit que unia diverses sensibilitats ideològiques, encara que cada dia menys, i que, per tant, es podia presentar gairebé com el representant de tot l’independentisme escocès, el feia molt atractiu. Aquests darrers anys, ERC, el partit català aliat de l’SNP, a més, posava de manera insistent l’experiència escocesa com a model de bon govern i com a demostració que és possible fer avançar la independència amb una bona governació pública. Fins i tot el sector de Junts que es resisteix al retorn de Convergència n’ha pres la inspiració i l’ha reclamat com a model.

Tanmateix, la dimissió sobtada de la dirigent de l’SNP ahir projecta irremeiablement una ombra greu sobre aquest model. De manera inesperada, la primera ministra, Nicola Sturgeon, ha dimitit i amb això ha desfermat una crisi que amenaça de ser perillosa no solament per a l’SNP com a partit, sinó per a tota la campanya independentista del “Sí, Escòcia!”.

Sturgeon plega en un moment particularment complicat. En un moviment que no va entendre ningú, va decidir d’anar a demanar permís a les autoritats judicials britàniques per a convocar un segon referèndum d’independència, fins i tot abans de fer la llei que l’havia d’autoritzar al parlament escocès. D’allò en van nàixer crítiques molt dures, dins el partit i tot, que van pujar de to quan el poder judicial britànic va prohibir el referèndum i l’SNP no va saber com reaccionar contra allò que, de fet, era una paret en què topava tota la seua estratègia.

Aleshores Sturgeon va parlar de convertir les eleccions al parlament britànic –no les eleccions al parlament escocès, sinó les eleccions al parlament britànic– en unes eleccions plebiscitàries. Això el partit ho havia de tractar en una convenció especial el 19 de març. Però, precisament, l’exemple català va anar-hi en contra. Sense full de ruta i sense saber què fer, l’SNP va començar a caure un poc en algunes enquestes. Encara més per problemes derivats precisament del funcionament del govern. La llei sobre les persones trans que Londres va prohibir i alguns incidents relacionats amb aquesta qüestió també han suscitat una enorme polèmica dins el partit i a fora que, finalment, ha contribuït molt a la sorprenent caiguda de Nicola Sturgeon.

És cert, com va remarcar ahir en el discurs de comiat, que una part de la premsa i la classe política s’ha abocat d’una manera massa personal contra ella –dissortadament, és una tendència que sembla imposar-se a tot Europa i a tot el món. Però això no amaga la realitat. Que és que una part de l’SNP va abandonar el partit ja fa temps per la tebiesa i les incoherències en relació amb el procés d’independència, que una altra part hi està molt incòmoda i acusa Sturgeon de manca de democràcia interna i de portar l’SNP cap al wokisme, que ningú no sap què passarà amb la coalició de govern amb els Verds després de la dimissió de la primera ministra i que, al capdavall, és una evidència que Sturgeon i el govern d’Escòcia no han estat capaços de traure profit d’aquesta oportunitat, la més gran que hom podia imaginar: el desastre causat pel Brexit.

Ara l’SNP té davant una situació molt difícil. Literalment, no hi ha ningú que es puga considerar el número dos del partit i la divisió interna, no solament personal sinó també ideològica, és tan gran que, segons com es faça la transició, acabarà portant possibles escissions i tot. Els laboristes, els socialistes, es freguen les mans pensant en la possibilitat de tornar a ser el primer partit d’Escòcia i trencar l’equació màgica de l’SNP, que deia que eren o els tories o ells. I amb tot plegat costa molt d’imaginar que una situació com aquesta no tinga repercussions electorals per a l’SNP i –en la mesura que l’SNP representa institucionalment l’independentisme– per a l’independentisme escocès com a projecte nacional.

Potser per això ahir aquesta era una de les qüestions que més es repetia en les converses dins l’independentisme escocès: ha estat un error vincular el procés d’independència a l’SNP? Ara que el partit podria enfonsar-se, s’enfonsarà també el procés d’independència? I sobretot: hi ha cap manera de fer que el procés d’independència estiga en les mans d’un moviment civil i no de partits polítics?

Són preguntes i reflexions molt importants a Escòcia, però, evidentment, també al nostre país. Especialment la darrera. De manera que, una vegada més, allò que passa en un lloc reverbera en l’altre i ací tenim l’eco…

 

La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

“Mort a l’estat feixista!”, cridava Pablo Hasel mentre els Mossos el detenien al rectorat de la Universitat de Lleida. Avui fa dos anys d’aquell moment, i per tant dos anys des que va ser empresonat per les lletres de les seves cançons i uns quants piulets publicats anys enrere. Inicialment, va ser condemnat a nou mesos de presó, però l’acumulació d’unes quantes causes ha fet que encara li quedin cinc anys i mig de condemna.

El seu empresonament va despertar una gran oposició a tot el país, a l’estat espanyol i en l’àmbit internacional, amb fortes protestes al carrer i posicionaments polítics contundents. Però dos anys després tot continua igual: ni s’ha fet cap reforma dels delictes d’opinió a l’estat espanyol, ni li han atorgat cap indult. A més, encara hi ha desenes de causes obertes contra els manifestants que van demanar-ne la llibertat i un condemnat a cinc anys de presó, William Aitken.

William Aitken: “M’han condemnat a cinc anys per espantar els joves”

El primer raper empresonat, no el primer tweetaire

Pablo Hasel va esdevenir el primer raper que entrava a la presó a l’estat espanyol per les lletres de les cançons, però no és pas l’únic raper condemnat. Valtònyc continua a l’exili, tot i haver guanyat la batalla judicial a l’estat espanyol, i els dotze rapers de La Insurgencia també van ser condemnats a sis mesos de presó per les lletres de les seves cançons. “A mi Europa em protegeix, però al mateix temps desprotegeix Hasel”, considera Valtònyc. “L’estat espanyol es tira a l’esquena les sentències i els avisos que arriben d’Europa. Que jo hagi aconseguit de canviar una llei de l’any 1850 en un país que no és el meu mentre Hasel és a la presó des de fa dos anys demostra el contrast entre una democràcia i un estat hereu del franquisme. L’estat espanyol aguanta el que calgui, no és tan dèbil com pensàvem.”

Però Hasel no va ser la primera persona que entrava a la presó pels missatges publicats a les xarxes socials. El 2017, va ser empresonat Alfredo Remírez, un usuari de Twitter basc a qui li van sumar dues causes: “La justícia espanyola et prepara el terreny. Va ser com una carambola, semblant al que han fet amb Pablo Hasel”, explica. “A les festes del meu poble, el 2005, vam fer uns ninots amb la cara de dos presos polítics del poble per a acompanyar una comparsa. A mi i a la meva companya ens van acusar d’enaltiment del terrorisme i ens van condemnar a un any de presó i sis anys d’inhabilitació. Anys després, vaig tenir un judici per uns piulets i, tot i que vam arribar a un acord, la jutgessa Concepción Espejel va entendre que, com que els havia fet en temps d’inhabilitació, havia d’entrar a la presó i complir-hi un any.” Durant aquella època, un altre jove basc, Julen Ibarrola, va passar un any a la presó acusat d’haver pintat el símbol d’ETA en una paret.

L’explosió dels delictes d’opinió

Hasel, en un primer moment, va ser condemnat per enaltiment del terrorisme i per injúries i calúmnies a la corona espanyola i a les forces i cossos de seguretat, dos delictes que han estat motiu de debats i polèmiques els darrers anys. El seu cas, a més dels esmentats, cal emmarcar-lo en un període de persecució especial contra artistes –com els titellaires empresonats de manera provisional– i contra activistes a les xarxes, sobretot a partir de la dècada del 2010, amb macrooperacions contra usuaris de Twitter. És un fenomen particular a l’estat espanyol, en un context de mobilitzacions pels drets socials i contra les retallades i en plena crisi econòmica.

El magistrat Joaquim Bosch considera que bona part del problema s’explica per l’ambigüitat del delicte d’enaltiment del terrorisme, que no delimita prou les conductes i dóna peu a interpretacions flexibles i diferents. “Algunes visions judicials han optat per perspectives que penso que poden ser excessives. Els tribunals haurien de ser molt restrictius i interpretar en la línia més favorable a la llibertat d’expressió”, explica. “Però també hi ha hagut moltes discrepàncies i revocacions del Tribunal Constitucional, com el cas de César Strawberry. Quan les lleis són clares, no hi ha tantes divergències.”

En el cas de Remírez, es va considerar un enaltiment de la kale borroka un piulet sobre protestes estudiantils: “Vaig fer un piulet sobre uns incidents entre estudiants i la policia a Itàlia, amb cotxes de policia cremats, i vaig posar: ‘M’agrada l’olor de foguera de bon matí’, en referència a Apocalypse Now. També van considerar enaltiment del terrorisme que m’alegrés de la sortida de la presó de dos presos que hi havien entrat pels temes d’Egin i Egunkaria, però mai vaig dir visca a cap organització armada.”

Són exemples, com també el de Hasel, en què l’enaltiment del terrorisme no s’ajusta a allò que recomanen els organismes europeus i el Comitè dels Drets Humans de l’ONU. “Diuen que les conductes lligades a l’opinió no haurien de tenir pena de presó. Però, a més, perquè siguin condemnables, haurien de generar un risc concret sobre la comissió d’atemptats, una mínima incitació que generi un clima predelictiu. Un context en què, en realitat i no en abstracte, es puguin perpetrar actes terroristes. Una cosa és que ens agradin les lletres o no, i una altra és que siguin delictives. Aquests casos no tenen la potencialitat ni la capacitat per a ser-ho, més en una època en què ja fa temps que no hi ha activitat de grups com els GRAPO o ETA”, afegeix Bosch. No obstant això, en tots aquests casos, el suposat enaltiment fa referència a aquestes dues bandes armades inactives.

Una anomalia a Europa

Tot i que aquests darrers anys sí que hi ha hagut alguns casos de rapers condemnats a la presó a Europa, les característiques del cas de Pablo Hasel fan que la seva situació sigui anòmala en la majoria de països europeus. Algunes condemnes que s’han vist per delictes d’opinió feien referència a missatges neonazis o d’enaltiment del gihadisme, però no pas a continguts comparables als que va expressar el raper, contra el rei espanyol o amb referències a aquests grups inactius.

Per la seva banda, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha consolidat una doctrina que apunta que aquests fets no són delictius. Per exemple, en el cas del delicte d’injúries a la corona, el TEDH va condemnar Espanya per haver multat dos joves que havien cremat fotografies del rei espanyol. “Hi ha molta doctrina del TEDH que diu que les institucions de l’estat no han de ser protegides, sinó més exposades a les crítiques per la seva importància institucional. Els delictes com les injúries al cap d’estat i equivalents haurien de derogar-se o reformular-se. Ja existeix el delicte d’injúries, una institució de l’estat no ha de tenir més protecció”, conclou Bosch.

Malgrat la jurisprudència del TEDH i els pronunciaments de la comissària pels drets humans del Consell d’Europa, Amnistia Internacional i col·lectius d’artistes, entre més, pel cas Hasel, Valtònyc considera que encara costa molt que aquesta mena de casos se sàpiguen: “Des de les institucions europees és molt incòmode parlar de què passa en un estat membre. Vaig anar a una conferència sobre les vulneracions de drets a l’Iran i l’Afganistan i, tot i que allà hi ha vulneracions molt més greus, prop d’un 70% dels casos que explicaven també es donaven a l’estat espanyol: tancament de mitjans, activistes de Twitter i artistes tancats a la presó, tortures a comissaries… Tothom aplaudia les víctimes, però ignoren que això també passa a Espanya. Quan vaig arribar a Bèlgica, un raper marroquí que havia estat condemnat a presó per haver criticat el rei va ser convidat al Parlament Europeu i va tenir tot el suport de les institucions, però en el meu cas, no.”

Una reforma que no arriba

En el cas de Pablo Hasel, tant l’Acadèmia Catalana de la Música com Unides Podem van registrar una petició d’indult després d’haver estat empresonat. La fiscalia i l’Audiència espanyola s’hi van oposar i ara mateix el procés és aturat. Tampoc no s’ha avançat en una reforma dels delictes d’opinió que podria beneficiar casos com el seu. Malgrat que Podem demanava d’impulsar-la, el PSOE va acabar blocant-la durant la reforma del delicte de sedició del codi penal.

“Hasel ha posat en qüestió el sistema judicial espanyol i la falta de llibertats que hi ha a l’estat, i també el compromís de les esquerres amb els drets fonamentals i com són d’inoperants. Ningú no tenia gens d’interès a alliberar Hasel, però Podem, com a pota esquerra del règim, necessitava una solució per a aturar la mobilització que sorgia als carrers, i la solució va ser la petició d’indult”, opina Valtònyc. “Una vegada s’han desinflat els carrers, ningú no fa res perquè, a diferència d’altres indultats, no tenim res a oferir a l’estat espanyol, som simples joves.”

Alex Elgio, ex-membre de La Insurgencia condemnat per enaltiment del terrorisme, també critica el govern espanyol: “Pedro Sánchez es va posicionar a favor de la llibertat d’expressió, però passen els anys i hi ha una persona a la presó i una altra a l’exili i no canvia res. Estem bombardats cada dia per notícies catastròfiques i per a la gent és fàcil oblidar-se de casos com els nostres. Et sents oblidat, però també penses que passen mil coses al món i la gent normalitza aquestes situacions tan boges.” Els casos que han afectat usuaris de Twitter anònims, com Alfredo Remírez, encara han quedat més oblidats. Tot i que agraeix molt el suport rebut al País Basc i dels Països Catalans i diferents indrets de l’estat, casos com el seu no han tingut tant de seguiment mediàtic.

L’autocensura: l’impacte del cas Hasel en el rap

Els condemnats per delictes d’opinió coincideixen que la censura era un dels objectius que cercaven i que en bona part s’ha aconseguit. “Escric el que puc, no el que vull, no em sento amb la mateixa llibertat”, comenta Remírez. “Hi va haver un primer moment en què la por em va dir ‘ei, potser no hauries de fer aquestes lletres, perquè pots acabar molt malament'”, recorda Alex Elgio. “Però al final m’ha donat més força i la raó. He pogut capgirar l’autocensura i fer-la servir a favor meu, no crec que finalment la por m’hagi vençut.”

Però sembla que en el món del rap sí que s’ha instal·lat certa por de les represàlies. “Arran dels nostres casos hi ha hagut autocensura, i només cal veure la quantitat de cançons polítiques que es feien el 2012 o el 2013 i les que es fan ara. Mantenen Hasel a la presó i a mi a l’exili com a indicador que, si et passes de la ratlla, et pot passar això”, diu Valtònyc. Elgio hi coincideix: “L’estat busca reprimir uns quants per fer callar la resta. Tinc col·legues que m’han preguntat ‘si escric això, creus que em passarà alguna cosa?’ Han aconseguit aquesta por generalitzada. Han atacat el rap perquè és una eina poderosa. A un noi que ha estat desnonat, una cançó que parla d’això potser el porta a organitzar-se i a manifestar-se. Però vivim en un estat feixista i es condemna l’antifeixisme. No es persegueix el discurs d’odi cap a les dones, els immigrants i els pobres perquè és el discurs de l’estat.”

Vulneració de drets a la presó

Les crítiques per l’empresonament de Hasel no s’han focalitzat només en l’estat espanyol i les institucions europees. La seva defensa també critica el paper del govern català en relació amb el seu tractament a la presó de Ponent. Tal com explica la seva advocada, Alejandra Matamoros, els Mossos d’Esquadra encara no han permès al raper que es faci la colonoscòpia que té pendent sense que la presència d’agents. Hi ha hagut dos intents en aquest sentit, i encara estan pendents de saber si finalment podrà fer-se la prova sense aquesta vigilància permanent. Aquest desplegament i vigilància malgrat que no es troba pas en règim FIES es va fer visible en el judici contra els Onze de la Subdelegació, en què el raper era escortat per molts agents dels Mossos, tot i anar emmanillat davant del tribunal.

La seva defensa i el grup de suport critiquen també les condicions de la presó de Ponent: expliquen que s’hi serveix menjar en mal estat i que és per això que Hasel ha desenvolupat problemes estomacals, i també diuen que a les instal·lacions hi ha xinxes, paneroles i rates. Hasel també va denunciar que no li permetien d’enregistrar cançons a la presó, mentre que a altres presos sí que els és permès.

Alejandra Matamoros: “Això que s’ha fet amb Pablo Hasel és una part més del servilisme d’ERC amb l’estat espanyol”

Els instituts de Catalunya van començar el segon trimestre amb 2.135 nous professors fruit de l’acord entre els sindicats i el Departament d’Educació per complir la reducció d’una hora lectiva. La notícia fou rebuda amb un gust agredolç. Per una banda, era l’aplicació d’una reivindicació que feia temps que feien els sindicats. Però, per una altra banda, va causar cert malestar pels canvis que implicava i la reorganització de calendaris que es va haver de fer a mitjan curs. El missatge del govern era que Catalunya tindria més docents que mai. I és cert. Però hi ha un rerefons que passa desapercebut i que és un autèntic maldecap per als equips directius i el claustre.

Hi ha dificultats per a cobrir les vacants d’unes certes matèries, especialment matemàtiques, anglès, informàtica, català, física i química, segons els centres amb què ha parlat VilaWeb. És un problema que s’arrossega de fa anys, però que els sindicats i professors denuncien que s’ha agreujat d’ençà de Nadal, arran de la contractació dels nous docents per al segon semestre. Segons que diuen, la borsa de treball s’ha anat buidant i, per tant, hi ha menys professors disponibles per a cobrir baixes d’assignatures específiques. Això té conseqüències directes en els alumnes i els docents. Els primers perden hores d’aprenentatge i els segons es troben amb el problema d’haver de fer classes d’especialitats que no són del seu àmbit.

Segons dades d’Educació, a Catalunya hi ha vora 500 vacants de places de difícil cobertura en instituts. Són les que el departament ha provat de cobrir dues vegades amb el sistema de nomenaments i no tenen candidats interessats. El servei territorial més afectat és el del Vallès Occidental –95 vacants–, seguit del Maresme-Vallès Oriental –84– i el Consorci d’Educació de Barcelona –81– segons les dades publicades pel Departament d’Educació.

Hi ha vacants que no es cobreixen de Nadal ençà

L’institut Enric Borràs de Badalona (Barcelonès) és de màxima complexitat, una etiqueta que tenen els centres on hi ha alumnes vulnerables. Hi ha 85 professors en plantilla i 850 alumnes. És un de tants centres del Principat on manquen docents. Fa gairebé dos mesos que no tenen professor de matemàtiques arran d’una baixa que, segons el centre, el departament sabia que seria llarga. Tampoc no els han cobert la plaça de la professora de física i química, que té permís de maternitat, ni la de francès, que té baixa per intervenció quirúrgica, també d’ençà de Nadal. Anna Pascual, membre de l’equip directiu, considera que el retard no és pas nou, però que ara la borsa de treball no té capacitat de fer-hi front. “Amb la incorporació de nous docents, ens han deixat buida la borsa de substitucions per a cobrir baixes en uns mesos complicats –gener i febrer. I l’altra cara B de l’anunci és que hi ha professors impartint classe de matèries que no els pertoquen”, es queixa.

A l’institut el Foix, a Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), hi ha una situació semblant. D’ençà de Nadal que Educació no els ha cobert una vacant de català. I també fa dues setmanes que els manca un professor de matemàtiques. Arran d’això, la cap del departament de matemàtiques va demanar si hi havia cap professor disposat voluntàriament a cobrir la baixa durant les hores lliures, a fi que els alumnes poguessin avançar matèria. Aleix Mestre, professor d’economia, s’hi va avenir, i ara fa una hora de matemàtiques a quart d’ESO, combinant-s’ho amb quatre professors més. Tot plegat implica més coordinació entre el claustre, però, així i tot, cadascú ensenya la matèria al seu estil. “El pegat que hem posat no és òptim”, diu Mestre. Segons ell, els alumnes es comencen a adonar que aquesta manca de personal pot tenir conseqüències a llarg termini, pensant sobretot en la selectivitat i les proves de competències bàsiques: “No és com en la pandèmia, que es va endarrerir. Si els nois perden classe, a veure com les recuperaran després. L’any que ve, si baixen els resultats de les competències bàsiques, Educació no dirà pas que ha estat un problema de gestió de la borsa de treball”, comenta.

Enmig d’aquesta excepcionalitat, aquesta setmana hi ha hagut una notícia que ha deixat tothom bocabadat: les famílies de l’institut Antoni Torroja, de Cervera (la Segarra), van contractar un ex-alumne perquè no hi havia substituts. L’institut no tenia capacitat per a contractar-lo, però ho podia fer l’AMPA. L’endemà, Educació va tombar la decisió. Va justificar-se dient que la falta de docents de determinades especialitats és un fenomen mundial.

Queixes pel desgast professional i el desprestigi

Els docents i equips directius consultats per VilaWeb coincideixen a dir que aquesta situació, la manca de docents, causa un desgast professional, oimés tenint en compte que aquests darrers mesos hi ha hagut complicacions per a implantar la reducció de l’hora lectiva. És un episodi més d’un sector que fa temps que denuncia que es troba en una situació de tensió. Afegeixen que el sistema actual empeny els ensenyants d’especialitats a l’empresa privada, on poden guanyar el doble de sou i més estabilitat laboral. Pascual ho explica així: “Hi ha desgast professional, i això fa que hi hagi gent amb formació de matemàtiques i d’enginyeria que busquin alternatives laborals. És molt poc atractiu entrar a treballar en un col·lectiu infrafinançat, una situació a la qual s’han de sumar els canvis socials o sociofamiliars dels darrers anys, que fan que la gestió a l’aula encara sigui més complicada.”

Segons Gerard Furest, professor de català i portaveu de la Intersindical, hi ha uns quants factors a tenir en consideració. En l’àmbit social, considera que el departament que encapçala Josep Gonzàlez-Cambray ha venut una imatge esbiaixada del col·lectiu, i que alguns polítics també fan discursos fora de to. “S’ha venut que som uns privilegiats i uns ganduls, i ara veiem que la docència a secundària no atreu ningú, que és en teoria on els docents estan més ben pagats. Tenim un conseller que ho ha insinuat molt clarament, que els docents són uns ganduls. Això no hi ajuda gaire. Si la professió no té prestigi social, per què els alumnes haurien de voler ser professors?”, es demana. En la mateixa línia s’expressa Pascual: “Amb aquest conseller, ens ha agafat de sorpresa que ha promocionat el desprestigi i la imatge dels professors.” Per Furest, la situació també és delicada perquè estan collats per la burocràcia: cada vegada els toca fer més tràmits administratius; i a més han perdut poder adquisitiu i hi ha un problema d’autoritat: “Hi ha gent que no ha trepitjat mai una aula però que té poder i influència, i que vol canviar el sistema educatiu a partir dels seus traumes passats o cabòries presents.”

Gerard Furest: “Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat”

No és casualitat que costi tant trobar informàtics i físics que vulguin fer classes. En aquests casos, la docència no és la principal sortida laboral –a diferència d’algunes carreres socials. Tenen més facilitats per a entrar en el mercat laboral perquè són carreres de molta demanda, i treballant en l’empresa privada poden tenir un sou més bo i més estabilitat. Segons Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC·STEs, no és pas estrany que els professors deixin l’ensenyament: “La precarietat en l’educació no sedueix la gent perquè es dediqui a la docència. Es perd la vocació, això es fa evident. Si les condicions laborals són millors al sector privat, la gent se’n va.” I afegeix: “Molts es troben que han de fer horaris de matí i tard, gens conciliadors.”

Al menysteniment, al discurs desmoralitzador i al desgast professional, Segura hi afegeix un element dissuasiu: el decret de plantilles, que permet a les direccions dels centres públics de contractar part dels docents i controlar-ne la continuïtat. A parer seu, això malmet la democràcia dels centres i la part emocional dels professors i el personal. “S’ha donat un poder a les direccions que fa que cada vegada hi hagi més conductes abusives i això es tradueix en claustres submisos”, diu.

Xavier Massó, secretari general de Professors de Secundària (ASPEPC·SPS), considera que la borsa de treball d’Educació és molt poc operativa, i que el departament l’hauria d’obrir més sovint per satisfer les vacants. “Sembla que el departament provoqui l’escassetat mantenint la borsa tancada, només obrint-la dos o tres dies a la setmana”, explica. Un cop inscrits a la borsa, els docents marquen la zona de referència, i hi ha instituts que, per problemes específics, no hi vol anar ningú. Però després també hi ha problemes segons el territori: “Per regla general, el que viu a la regió territorial d’educació de Barcelona Consorci no s’inscriu al Pirineu Aran ni a Girona. Si et toca una oferta de mitja jornada a Figueres i vius a Vilanova i la Geltrú, no compensa acceptar-ho”, explica. També diu que la borsa permet de fer un cert tripijoc: “Si sé que hi ha una persona que aviat demanarà un permís d’embaràs, no m’interessa entrar en una substitució de quinze dies. M’esperaré a la més llarga i així podré treballar fins a final de curs.”

El màster, el primer entrebanc

Professors i sindicats apunten que el primer entrebanc amb què es troben és el màster de formació de professors, que és essencial per a exercir la docència a secundària i que substitueix l’anterior certificat d’aptitud pedagògica (CAP). Malauradament, no tothom hi pot accedir per la universitat pública, i a les privades el preu és d’uns vuit mil euros. “És car, caríssim. No tothom se’l pot permetre i l’oferta a la universitat pública és mínima”, diu Segura.

Segons Pascual, aquesta formació està desvinculada de la realitat: “Té moltes mancances. La gent que el vol fer va a parar a la universitat privada.” Furest també indica que cada vegada es demanen més requisits per a ser professor: “Si ho ajuntes amb tot el que acabes fent, tot suma.” Creuen que és una altra dificultat d’entrada, i l’anoten a la llista de les principals causes de la manca de professors.

La farmacèutica catalana Grífols, especialitzada en la producció d’hemoderivats, ha anunciat aquest dimecres un pla de retallades que inclou dos mil tres-cents acomiadaments a tot el món, un centenar dels quals a Catalunya.

L’objectiu de l’empresa amb seu a Sant Cugat del Vallès és aconseguir un estalvi de 400 milions d’euros anuals “optimitzant costos” principalment en l’obtenció de plasma humà, un dels puntals del seu negoci. En aquest sentit, preveuen tancar centres de donació i “optimitzar” la compensació que paguen als donants. De fet, dels 2.300 acomiadaments la major part afectaran la plantilla dels Estats Units. Malgrat això, l’empresa també vol racionalitzar funcions corporatives eliminant duplicitats, decisió que afecta les oficines catalanes.

“Les decisions adoptades, en particular les que afecten el nostre equip humà, no s’han pres a la lleugera”, han defensat en un comunicat els consellers delegats de l’empresa, Victor i Raimon Grífols. En aquest sentit, han afirmat que les retallades són necessàries per garantir “l’èxit” de l’empresa a llarg termini. Tanmateix, han anunciat un pla d’incentius per “reforçar una cultura de rendiment” de la companyia.

Si bé l’empresa preveu resoldre els acomiadaments als Estats Units amortitzant llocs de feina, en el cas dels acomiadaments a Catalunya caldrà obrir una negociació amb els sindicats. Segons que s’ha anunciat, la retallada afecta la plantilla de caràcter directiu i corporatiu, que és concentrada a Sant Cugat. A Parets del Vallès, on hi ha les plantes de producció de tractaments, l’empresa assegura que l’impacte serà marginal.

Segons que ha argumentat Grífols en la nota de premsa, l’objectiu principal és reforçar la competitivitat i crear una organització més “àgil i eficient” tant en costos com en gestió operativa. “Com a resultat d’aquesta iniciativa, Grífols reduirà significativament la base total de costos, millorarà el flux de caixa operatiu, n’impulsarà l’exercici financer i establirà un model operatiu més dinàmic i eficaç”, ha ressaltat.

Pel que fa al calendari, l’empresa espera que la major part de les mesures estiguin implementades el quart trimestre del 2023. Tot i això, apunten que la major part de l’estalvi de costos no es veurà reflectit al compte de resultats fins al 2024. “L’execució del pla començarà el primer trimestre del 2023 i es completarà al llarg de l’exercici fiscal, subjecte a la legislació aplicable i a altres requisits”, apunten des de l’empresa, que celebrarà els seus resultats de 2022 el 28 de febrer.

El juny, la direcció de l’empresa ja va anunciar un “ràpid desestancament” de cara a l’any vinent reduint la ràtio de deute financer net. En aquell moment es van anunciar desinversions –que no es van especificar– i la decisió de no fer cap nova operació de compra després d’uns anys marcats per adquisicions constants i de gran volum.

La Comissió Europea ha condemnat enèrgicament l’espionatge de comunicacions de manera il·lícita i recorda que, segons el TJUE, no n’hi ha prou de fer una simple referència a la seguretat nacional per a excloure l’aplicació del dret de la Unió Europea. És la resposta a les preguntes que els dirigents catalans exiliats i eurodiputats Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín van enviar el mes de novembre i en les quals denunciaven el cas d’espionatge en massa contra trenta-vuit activistes i dirigents independentistes emparant-se en la legislació antiterrorista.

La comissària d’Afers Interns europea, Ylva Johansson, remarca en la resposta que segueix de prop l’evolució del cas, especialment per les activitats de la comissió Pegasus del Parlament Europeu, que investiga l’ús de programari espia i que al març enviarà una missió a l’estat espanyol.

Eurodiputats espanyols fracassen en l’intent d’impedir la missió Pegasus a Madrid

La institució europea afirma que si bé els estats poden adoptar algunes mesures que restringeixin drets fonamentals per a salvaguardar la seguretat nacional, aquesta ha de ser proporcionada i adequada i que la simple referència a la seguretat no pot justificar que es deixi d’aplicar el dret europeu i la Carta de Drets Fonamentals. A més, remarca que més enllà de la legislació europea, els estats estan vinculats per les garanties que figuren en el Conveni Europeu de Drets Humans, amb el Tractat Europeu de Drets Humans com a màxim garant.

La @EU_Commission condemna qualsevol forma d'intercepció il·lícita de comunicacions i recorda que, segons el TJUE, no n'hi ha prou amb fer una simple referència a la seguretat nacional per a excloure l'aplicació del Dret de la UE.

Calen responsabilitats pel Catalan Gate. pic.twitter.com/xTPh4S0jtq

— Junts i Lliures per Europa (@JuntsEU) February 15, 2023

Els grups parlamentaris dels socialistes i dels liberals europeus (S&D i Renew) han demanat la destitució del comissari europeu de Veïnatge i Ampliació, l’hongarès Oliver Varhelyi, després que els micròfons del Parlament Europeu el captessin dient que els eurodiputats que participaven en el ple són “idiotes”.

Hungarian Commissioner @OliverVarhelyi has called all members of the European Parliament "idiots". The fact that this is the commissioner chosen by Orbán explains a lot.

President @vonderleyen needs to take urgent action on this contempt for European democracy. pic.twitter.com/ZlQzARPr8e

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) February 15, 2023

“Quants idiotes queden?”, va dir en hongarès el seu cap de gabinet, pensant que les seves paraules no eren escoltades després d’intervenir al ple en resposta a preguntes plantejades pels europarlamentaris. El comissari s’ha excusat avui amb una declaració afirmant que va ser un “malentès”, tot afegint que s’ha tret de context una conversa privada amb una persona del seu equip.

L’eurodiputat socialista Sándor Rónai ha qualificat les paraules del comissari de “brutal insult sense precedents” perquè és “inacceptable” que un alt dirigent d’una altra institució europea “violi la integritat del parlament”, i per això ha fet una crida a la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, perquè prengui “mesures contundents”.

En la mateixa línia, l’eurodiputada liberal Irene Joveva ha titllat de “cíniques” les explicacions del comissari. “Sincerament, hi ha molt poca gent que el cregui”, ha afirmat. “No ens sorprèn que la persona designada per Viktor Orbán —el primer ministre hongarès— es mostri contrària als processos democràtics, però aquesta cambra no funciona així”, ha afegit, sobre el que segons ell és un nou exemple que Varhelyi “no està capacitat per exercir aquesta feina”.

Així, ha instat també Von der Leyen que dugui a terme una investigació, “pendent des de fa molt de temps”, sobre les “nombroses acusacions” de mala conducta del comissari, en particular sobre les seves relacions a la regió dels Balcans. “Els comissaris han d’actuar en interès d’Europa i, si se’n demostra la mala conducta, han de dimitir”, ha conclòs.

Per part seva, el portaveu de la Comissió Europea, Eric Mamer, ha reconegut en conferència de premsa que Brussel·les “no té cap pla per a fer una investigació” sobre això i s’ha remès a la declaració de disculpes emesa pel comissari.

Una protesta que reclamava l’alliberament del dirigent històric del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), Abdullah Ocalan, ha obligat a suspendre la sessió plenària al Parlament Europeu durant tres hores i a evacuar l’hemicicle a la seu d’Estrasburg.

Els manifestants, un grup d’uns quinze joves kurds, han irromput al ple al crit de “llibertat per a Ocalan” i han llançat papers en blanc, de la tribuna de visitants estant, mentre intervenia l’eurodiputat Mohammed Chahim, del grup dels socialistes europeus.

La sessió s’ha interromput a les 11.47, durant uns quinze minuts, fins que la vice-presidenta del Parlament Europeu, Pina Picierno, ha convidat els seus col·legues a evacuar la sala. La sessió no s’ha reprès fins a les 15.00, cosa que ha obligat a reorganitzar l’agenda del ple, tot i que, segons la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, l’incident s’ha resolt de manera pacífica.

PKK destekçilerinin protestosu nedeniyle Avrupa Parlamentosu'nda oturuma ara verildi

Göstericiler "Öcalan'a özgürlük" sloganı attı

— euronews Türkçe (@euronews_tr) February 15, 2023

“Aquest parlament defensa amb orgull la llibertat d’expressió i el dret de protesta, però qualsevol manifestació ha de respectar sempre les normes i els procediments de seguretat pública i no pertorbar el debat democràtic”, ha dit

Metsola ha dit que no volia “donar a la causa la publicitat que cerca”, perquè considera que “aquesta no és la manera de cridar l’atenció de l’eurocambra”, que és “oberta i accessible”, però que pren decisions de manera pacífica i tranquil·la.

Segurament no en veureu cap imatge, però avui el ple del Parlament s'ha hagut d'aturar de manera excepcional per la protesta de joves #Kurds que demanaven la llibertat del pres polític Abdullah Öcalan, president del #PKK condemnat a cadena perpètua per la justícia turca. https://t.co/TokqUPmZVF pic.twitter.com/1s4cR0aMq2

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) February 15, 2023

Kurdish independence militants interrupt the plenary session. They want freedom for Abdullah Öcalan and for the EU to remove them from the list of terrorist organizations. Enough with being complicit with Turkey’s repression of the Kurds. pic.twitter.com/Dt0FGyRNh2

— Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) February 15, 2023

Els Diables Rugby, franquícia barcelonina de rugbi a quinze, participarà enguany a la Currie Cup, campionat nacional de Sud-àfrica i un dels tornejos esportius més antics del món, que es disputa d’ençà del 1889.

L’equip ha estat convidat per la Unió Sud-àfrica de Rugbi, arran d’un pla per a internacionalitzar la competició, juntament amb els Simbas de Kenya, els Zimbabwe Goshawks, els Welwitschias de Namíbia i els Rhinos de Mèxic. Això suposa que els catalans seran el primer equip de l’Europa Occidental que participa en aquesta competició, que es troba al nivell de les màximes competicions internacionals de rugbi, com ara la Premiership anglesa, el Top 14 francès o la Mitre 10 Cup de Nova Zelanda.

L’equip català es desplaçarà per tota la geografia sud-africana tot enfrontant-se als equips de la lliga. El debut dels Diables serà el 25 de març contra els Boland Cavaliers a Wellington i la seva participació en la lliga regular acabarà el 2 de juny a Potchefstroom, contra els Leopards.

La USAP es conjura per diluir les barreres amb el sud: “Ha fet el pas”

El conjunt de Barcelona ha establert la seva base d’operacions a les instal·lacions de la Hoërskool Randburg, a Johannesburg. L’entrenador és Roelof Kotze, ex-seleccionador dels Emirats Àrabs i de llarga experiència en el rugbi sud-africà i la manager de l’equip serà Lauren Terras, amb una sòlida carrera en esports, marxandatge i comunicacions a Sud-àfrica i vice-presidenta de la SA Deaf Rugby.  Terras esdevindrà la primera dona que dirigeix un equip sud-africà.

Els promotors de Diables, Josep M. Monti i Jordi Homs, consideren històrica aquesta oportunitat per a desenvolupar la identitat de l’equip en una competició internacional d’aquest prestigi. Sobre això, Homs va explicar que espera que sigui un primer pas perquè el rugbi pugui acabar essent realment l’esport nacional català.

El documentari Ubuntu

Paral·lelament, per tal de documentar aquesta experiència esportiva i humana, els promotors de la franquícia, en col·laboració amb la Fundació Poblenou 1924, han creat el projecte Ubuntu.

El projecte ha posat en marxa la realització d’un documentari, dirigit per Josep Badell, que narrarà a través dels ulls d’un equip nou, els Diables, com recorren Sud-àfrica durant la Currie Cup i documentaran com el rugbi es desenvolupa des de la base gràcies al pla de desenvolupament de rugbi sud-africà. Per tal de fer-lo possible, han activat una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Indiegogo.

La paraula Ubuntu prové de les llengües zulu i xhosa i es pot traduir com a “humanitat cap als altres” o “sóc perquè nosaltres som”; sobre això, el documentari s’emmiralla en la inspiració que va tenir Mandela durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, és a dir, tal com es veu al film Invictus, que l’esport pot influir positivament al món.

La Comissió Europea ha anunciat que portarà Polònia al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè el Tribunal Constitucional polonès qüestiona els principis fonamentals de la Unió Europea, atès que ha sentenciat que les lleis comunitàries són incompatibles amb l’ordre constitucional del país.

El president de Polònia fa servir el Tribunal Constitucional per tesar la relació amb la UE 

“A la Unió Europea, tothom ha de gaudir dels principis fonamentals i els drets de l’ordenament jurídic comunitari, inclòs el dret d’un tribunal que sigui independent”, ha dit el comissari de Justícia europeu, Didier Reynders, en un missatge difós a les xarxes en què ha anunciat la decisió de l’executiu comunitari.

See the press release here below: https://t.co/SB7Fxnw8gW

— Didier Reynders (@dreynders) February 15, 2023

Brussel·les va començar un procediment sancionador contra Polònia el desembre del 2021 amb l’enviament d’una carta al govern ultraconservador de Mateusz Morawiecki per dues sentències del juliol i l’octubre d’aquell any en què el Tribunal Constitucional desafiava la primacia del dret comunitari.

“La primacia del dret de la Unió garanteix l’aplicació igual de la llei europea al conjunt de la Unió”, raonen els serveis comunitaris, que veuen en les decisions del Tribunal Constitucional polonès una interpretació “indegudament restrictiva” del dret de la protecció jurisdiccional efectiva de tots els europeus.

En la seva anàlisi per a decidir d’elevar el cas al TJUE, Brussel·les argumenta que el Tribunal Constitucional polonès “ja no compleix les exigències d’un tribunal independent i imparcial prèviament establert per la llei”. De fet, l’executiu comunitari esmenta irregularitats en els procediments de designació de tres jutges el desembre del 2015 i en l’elecció del president del tribunal el desembre del 2016.

En les primeres fases de l’expedient sancionador, Polònia va rebutjar els arguments comunitaris i Brussel·les diu ara que les explicacions no “calmen la preocupació” dels seus serveis respecte de la situació de la justícia en aquest país.

El govern demanarà a la Direcció General de Trànsit (DGT) de fer els exàmens de conduir en català sense necessitat de sol·licitud prèvia. És una de les mesures que preveu el pla de foment del català a les autoescoles que han signat la seva consellera de Cultura, Natàlia Garriga, el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, i el president de la Federació d’Autoescoles de Catalunya, Joan Sala. El conveni farà una primera diagnosi de la situació actual els pròxims mesos, a partir de la qual es treballarà per impulsar la llengua.

El pressupost destinat a aquesta acció per part dels dos departaments de la Generalitat arriba als 400.000 euros. Elena, ha destacat que l’acord “blindarà el dret a utilitzar el català en la formació i examinació del carnet de conduir, amb més materials, més testos, més classes i més exàmens en català”. A més, segons el conseller, incorpora compromisos per a “promoure i garantir l’ús d’aquesta llengua en l’educació viària a tots els futurs conductors, a través de la implicació del sector de les autoescoles”.

Concretament, el Servei Català de Trànsit (SCT) posarà a disposició dels ciutadans proves en línia en català per als alumnes de les autoescoles i de materials per a la formació del professorat. A més, es fomentarà que totes les autoescoles ofereixin sessions presencials o en línia i amb el material en català, i es difondrà l’opció d’estudiar i obtenir el permís de conduir en aquesta llengua.

També es demanarà a la DGT, que depèn del Ministeri d’Interior espanyol, que s’ofereixi l’opció de fer els exàmens teòrics i pràctics en català sense que calgui que els alumnes ho demanin prèviament, com passa ara. Actualment, només es pot triar de manera automàtica quan les proves es fan en línia a les capitals de demarcació i a Sabadell. En altres punts, com Olot, Ripoll, Vic, Manresa, Granollers, Mataró, Vilafranca, Tortosa o la Seu d’Urgell, les proves arriben en paper. “No està informatitzat i s’ha de fer la petició”, ha dit Elena, “no té sentit”.

Per la seva banda, Garriga, ha recordat que aquesta és una de les cent mesures que el govern va presentar el passat mes de novembre per a impulsar l’ús del català en tots els àmbits. En aquest sentit, el Departament de Cultura —mitjançant la Secretaria de Política Lingüística— farà un seguiment i assessorarà les autoescoles en diferents fases: diagnòstic, formació i sensibilització, i finalment, edició de materials. D’aquesta manera, analitzarà la situació actual del català al sector; organitzarà formacions específiques per al professorat de les autoescoles, i subvencionarà en un 90% l’elaboració de proves i manuals en línia en català.

Finalment, la Federació d’Autoescoles de Catalunya es compromet a promoure l’ús del català entre les seves autoescoles federades i a fer difusió dels materials de suport a l’aprenentatge de la conducció disponibles en català. A més, també facilitaran a les autoescoles associades recursos lingüístics i vetllaran per informar els alumnes de l’opció de fer l’examen de conduir en català.

A més, promouran que les autoescoles associades utilitzin el català en els materials que elaboren per als alumnes, així com en la publicitat, en la identificació dels seus vehicles i en els seus sistemes informàtics. Tot i això, el seu president, Joan Sala, ha remarcat que l’impuls del català en aquest àmbit serà “complicat” atribuint-ho bàsicament a dos motius: la manca de materials i la poca predisposició dels usuaris que es treuen el carnet. “El que volen és fer-ho ràpid, i no els importa en quina llengua”, ha lamentat.

Unes quantes entitats i grups ecologistes asseguren que Catalunya té prou capacitat per a produir tota l’energia fotovoltaica que necessita en espais degradats o alterats per l’activitat humana sense haver de recórrer a superfícies de conreu i de bosc. Ho fan basant-se en un estudi de l’Observatori de la Sostenibilitat que indica que al Principat hi ha disponibles 33.861 hectàrees de sòl degradat per a instal·lar-hi projectes fotovoltaics que podrien generar 29.878 GWh/any, és a dir, prou per a proporcionar energia elèctrica a més de vuit milions de persones. Les entitats demanen a la Generalitat que faci un estudi detallat dels espais amb baix impacte ambiental i els prioritzi per instal·lar-hi projectes renovables.

L’estudi l’ha presentat la Xarxa d’Entitats Catalanes per a una Transició Energètica Justa avui en conferència de premsa. Montserrat Corberó, membre de l’entitat, ha reclamat a la Generalitat que prioritzi la instal·lació de projectes renovables en espais on l’impacte ambiental sigui mínim. I ha afegit que la prioritat és aconseguir un model energètic que posi la ciutadania al centre i que tingui cura de protegir el territori.

La Plataforma Mercaderies per l’Interior ha presentat una alternativa al traçat del Ministeri de Transports espanyol perquè els trens de mercaderies deixin de passar per la costa i evitin les zones poblades i el complex petroquímic de Tarragona.

D’aquesta manera, se circumval·larien els municipis de Reus i Constantí, passant per l’estació Camp de Tarragona i seguint un traçat paral·lel a la línia del TGV i a la AP-7 fins a arribar a la línia convencional, una vegada passat el Vendrell.

Mentre el corredor mediterrani no sigui una realitat, la plataforma reivindica aquesta proposta de via alternativa “d’emergència” amb la previsió que s’aprofitin vies ja existents.

El banc d’ADN per a verificar casos d’infants robats impulsat per la Generalitat Valenciana i l’institut d’investigació Fisabio ha aconseguit els primers resultats. Ha establert el parentiu de dues parelles de germans, dues dones i una dona i un home, tots valencians nascuts durant el franquisme.

“Fem un pas important en la qualitat democràtica amb l’objectiu de tapar un capítol molt fosc de la nostra història”, ha manifestat la consellera de Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, en conferència de premsa al costat de la investigadora de Fisabio Llúcia Martínez.

Encara que els informes dels quatre casos detectats són provisionals, ja que es van comunicar ahir, la intenció és donar-los a conèixer a la justícia quan siguen els definitius. Ara, es mantindrà l’anonimat d’aquestes dues parelles de germans, cadascuna nascuda de la mateixa mare i pare i tots abans de la democràcia. Tampoc es difondrà el lloc on es va cometre el robatori, una dada que només saben les associacions.

Entre aquests infants robats destaca el cas de les dues germanes, que desconeixien l’existència l’una de l’altra i únicament tenien la sospita d’haver estat robades. La intenció és continuar fent proves amb periodicitat. “Organitzarem les recollides que facen falta”, ha garantit la investigadora, qui ha fet valdre el treball de la Conselleria i de Fisabio amb aquestes tècniques de seqüenciació massiva.

La identitat dels quatre infants s’ha verificat a partir de 134 mostres biològiques: 91 procedents de familiars i 43 de possibles casos. Aquestes 134 mostres van partir d’un llistat de 231, però va ser impossible arribar a totes pel desfasament de les dades i per la desconfiança de facilitar-les, explica l’administració.

La Comissió Europea ha anunciat que denunciarà l’estat espanyol al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per no haver traslladat el seu ordenament jurídic en els terminis fixats la normativa comunitària sobre protecció dels denunciants de casos de corrupció i altres delictes que afectin interessos de la UE.

El nou marc ofereix canals segurs i confidencials perquè els informants puguin denunciar infraccions sense témer represàlies, segons que ha recordat el comissari de Justícia, Didier Reynders. Brussel·les ha portat al TJUE els incompliments de l’estat espanyol, però també d’Alemanya, la República Txeca, Estònia, Hongria, Itàlia, Luxemburg i Polònia.

Joan Llinares: “Un funcionari a qui regalen la plaça serà un càncer dins l’administració”

La directiva va entrar en vigor el desembre del 2019, però els països de la UE comptaven amb dos anys per a traslladar les modificacions legals a la seva legislació, un termini que va expirar el desembre del 2021.

La normativa per a la protecció de denunciants tant del sector públic com del privat garanteix canals eficaços per a denunciar les infraccions de les normes de la UE de manera confidencial, establint un sistema sòlid de protecció davant de represàlies.

Això s’aplica tant en l’àmbit intern (dins d’una organització) com extern (a una autoritat pública competent), segons que assenyala l’executiu comunitari en un comunicat en el qual també precisa que l’expedient als països incomplidors va començar el gener del 2022.

En aquest temps, Brussel·les ha continuat el diàleg amb l’estat espanyol per a cercar una solució, però les dues fases prèvies a la denúncia davant del TJUE —l’enviament d’una carta d’emplaçament i un dictamen motivat— no han servit per a resoldre la disputa.

Ana Garrido, denunciant del cas Gürtel: ‘Em van induir al suïcidi, i crec que a molts denunciants també’

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha anunciat que dimitia després de poc més de vuit anys en el càrrec. “És allò que he de fer: per mi, pel meu partit i per la meva família”, ha dit en una conferència de premsa. També ha explicat que continuaria en el càrrec mentre l’SNP no elegís un substitut. “Hi ha temes complicats pel govern”, ha declarat Sturgeon –en referència al blocatge del segon referèndum d’independència i el vet de Londres a la llei trans escocesa–, però ha afegit que la dimissió era una decisió que es gestava de fa setmanes.

.@NicolaSturgeon: "To the people of Scotland – whether you voted for me or not – please know that being your First Minister has been the privilege of my life.

Absolutely nothing I do in future will ever come close. Thank you from the bottom of my heart." https://t.co/OkgXIsX9rp

— The SNP (@theSNP) February 15, 2023

“Paga la pena per a mi de continuar tirant endavant? I encara més, paga la pena per al partit i per a l’independentisme? He arribat a la conclusió difícil que la resposta és que no”, ha dit Sturgeon, que ha adduït el desgast, la brutalitat i la pressió del dia a dia de la política –sense vida privada– com a principals motius per a plegar. “Tampoc no espero que sonin violins, però sóc un ésser humà, a més d’una política”, ha reblat. De totes maneres, ha avisat que continuaria fent política i lluitant per la independència.

Sobre el segon referèndum d’independència, Sturgeon ha dit que tothom sap quina posició té i ha lamentat que Londres el continuï blocant. Sobre el nou full de ruta –previsiblement unes eleccions plebiscitàries–, ha dit que s’havia d’acordar col·lectivament en la conferència extraordinària de l’SNP del mes vinent. “Allibero l’SNP perquè elegeixi el camí que consideri correcte”, ha afegit.

Sturgeon ha insistit que el càrrec li ha deixat un profund impacte físic i mental, sobretot arran de la gestió de la pandèmia. “El pes de la responsabilitat era immens”, ha declarat. A més, ha argumentat que Escòcia s’enfronta actualment a desafiaments molt grans i necessita un lideratge ple d’energia.

“Tinc el dipòsit buit”

La dimissió de Sturgeon té uns certs paral·lelismes amb la de la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Arden, que el 19 de gener va anunciar que deixava el càrrec perquè tampoc no es veia amb cor de continuar. “Tinc el dipòsit buit”, va dir en una conferència de premsa, en què també va palesar que la duresa del dia a dia de la política l’havia consumida internament.

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha anunciat que dimitia després de poc més de vuit anys en el càrrec. “És allò que he de fer: per mi, pel meu partit i per la meva família”, ha dit en una conferència de premsa. També ha explicat que continuaria en el càrrec mentre l’SNP no elegís un substitut. “Hi ha temes complicats pel govern”, ha declarat Sturgeon –en referència al blocatge del segon referèndum d’independència i el vet de Londres a la llei trans escocesa–, però ha afegit que la dimissió era una decisió que es gestava de fa setmanes.

.@NicolaSturgeon: "To the people of Scotland – whether you voted for me or not – please know that being your First Minister has been the privilege of my life.

Absolutely nothing I do in future will ever come close. Thank you from the bottom of my heart." https://t.co/OkgXIsX9rp

— The SNP (@theSNP) February 15, 2023

“Paga la pena per a mi de continuar tirant endavant? I encara més, paga la pena per al partit i per a l’independentisme? He arribat a la conclusió difícil que la resposta és que no”, ha dit Sturgeon, que ha adduït el desgast, la brutalitat i la pressió del dia a dia de la política –sense vida privada– com a principals motius per a plegar. “Tampoc no espero que sonin violins, però sóc un ésser humà, a més d’una política”, ha reblat. De totes maneres, ha avisat que continuaria fent política i lluitant per la independència.

Sobre el segon referèndum d’independència, Sturgeon ha dit que tothom sap quina posició té i ha lamentat que Londres el continuï blocant. Sobre el nou full de ruta –previsiblement unes eleccions plebiscitàries–, ha dit que s’havia d’acordar col·lectivament en la conferència extraordinària de l’SNP del mes vinent. “Allibero l’SNP perquè elegeixi el camí que consideri correcte”, ha afegit.

Sturgeon ha insistit que el càrrec li ha deixat un profund impacte físic i mental, sobretot arran de la gestió de la pandèmia. “El pes de la responsabilitat era immens”, ha declarat. A més, ha argumentat que Escòcia s’enfronta actualment a desafiaments molt grans i necessita un lideratge ple d’energia.

“Tinc el dipòsit buit”

La dimissió de Sturgeon té uns certs paral·lelismes amb la de la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Arden, que el 19 de gener va anunciar que deixava el càrrec perquè tampoc no es veia amb cor de continuar. “Tinc el dipòsit buit”, va dir en una conferència de premsa, en què també va palesar que la duresa del dia a dia de la política l’havia consumida internament.

Rússia ha desplegat vaixells equipats amb armament nuclear a la mar Bàltica per primera vegada en trenta anys, un fet que no succeïa des de l’existència de la Unió Soviètica. Així ho ha indicat el Servei d’Intel·ligència de Noruega en el seu informe anual. En el document, Oslo tem que aquests moviments suposin “una amenaça greu” per l’OTAN i alerta que la desconfiança mútua “ha elevat la possibilitat d’esdeveniments no desitjats i malentesos” entre el Kremlin i l’aliança atlàntica. De fet, la intel·ligència noruega diu que “no es pot descartar que una guerra local es converteixi en un conflicte a gran escala que involucri directament Rússia, els Estats Units i l’OTAN”.

La comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, Participació, Seguretat i Prevenció de l’Ajuntament de Barcelona ha rebutjat de suspendre relacions amb Israel. Aquesta demanda obeïa a una iniciativa ciutadana presentada per un centenar d’entitats i més de 4.000 signatures veïnals. La proposta ha estat rebutjada amb el vot en contra del PSC, Junts per Catalunya, Ciutadans, PP i Valents, el vot a favor de Barcelona en Comú i l’abstenció d’ERC.

Aquesta decisió esmena la plana a la batllessa, Ada Colau, que la setmana passada va anunciar que suspenia temporalment les relacions amb Israel, incloent-hi els acords d’agermanament de la capital catalana amb Tel-Aviv. En l’anunci de la decisió, Colau va fer referència a aquesta iniciativa, que finalment ha estat rebutjada. Entre les entitats socials impulsores de la iniciativa ciutadana de suport al poble palestí hi havia ‘Barcelona amb l’Apartheid NO, Barcelona amb els Drets Humans, SÍ’, a qui Colau va rebre a l’ajuntament.

La decisió de Colau no va rebre el suport de cap grup municipal i l’afer ha derivat en una batalla preelectoral. ERC va lamentar “la unilateralitat” del govern municipal sense haver escoltat el ple, que preveu de fer un debat sobre aquesta qüestió durant el mes de febrer. Junts per Catalunya també li va retreure el gest i el candidat a la batllia, Xavier Trias, va enviar una carta al batlle de Tel Aviv, Ron Huldai, comprometent-se a “normalitzar relacions” si aconseguia de guanyar les eleccions.

La comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, Participació, Seguretat i Prevenció de l’Ajuntament de Barcelona ha rebutjat de suspendre relacions amb Israel. Aquesta demanda obeïa a una iniciativa ciutadana presentada per un centenar d’entitats i més de 4.000 signatures veïnals. La proposta ha estat rebutjada amb el vot en contra del PSC, Junts per Catalunya, Ciutadans, PP i Valents, el vot a favor de Barcelona en Comú i l’abstenció d’ERC.

Aquesta decisió esmena la plana a la batllessa, Ada Colau, que la setmana passada va anunciar que suspenia temporalment les relacions amb Israel, incloent-hi els acords d’agermanament de la capital catalana amb Tel-Aviv. En l’anunci de la decisió, Colau va fer referència a aquesta iniciativa, que finalment ha estat rebutjada. Entre les entitats socials impulsores de la iniciativa ciutadana de suport al poble palestí hi havia ‘Barcelona amb l’Apartheid NO, Barcelona amb els Drets Humans, SÍ’, a qui Colau va rebre a l’ajuntament.

La decisió de Colau no va rebre el suport de cap grup municipal i l’afer ha derivat en una batalla preelectoral. ERC va lamentar “la unilateralitat” del govern municipal sense haver escoltat el ple, que preveu de fer un debat sobre aquesta qüestió durant el mes de febrer. Junts per Catalunya també li va retreure el gest i el candidat a la batllia, Xavier Trias, va enviar una carta al batlle de Tel Aviv, Ron Huldai, comprometent-se a “normalitzar relacions” si aconseguia de guanyar les eleccions.