Vilaweb.cat

Els serveis jurídics del Consell no veuen jurídicament sòlida la darrera proposta d’Espanya per a fer oficial el català

Els governs europeus tornaran a tractar dimarts l’oficialitat del català a la Unió Europea. Aquesta vegada, el punt es presenta en l’ordre dia de la reunió del Consell d’Afers Generals amb la previsió de prendre una decisió al respecte, però el més probable és que es constati que no hi ha unanimitat per a aprovar la reforma del reglament lingüístic i es torni a deixar per a més endavant.

En les reunions preparatòries de la reunió s’ha constatat que la qüestió encara és verda. Fonts pròximes a les converses expliquen a VilaWeb que el grup Antici, l’espai informal que prepara la reunió del Coreper II –que, al seu torn, prepara la reunió del Consell d’Afers Generals–, ja ha discutit la nova proposta per a modificar del reglament lingüístic que el govern espanyol va presentar a l’anterior reunió. El document fixa sis condicions per evitar que unes altres llengües minoritzades facin servir el cas de les llengües cooficials a l’estat espanyol per a demanar també l’oficialitat, atès que, a la pràctica, només les compleixen el català, l’èuscar i el gallec.

El resultat del debat del grup Antici no va ser positiu per als interessos del català. El servei jurídic del Consell de la Unió Europea va intervenir i va dir que el text no era jurídicament sòlid i que els governs no podien basar-s’hi per explorar la proposta d’oficialitat. D’aleshores ençà, el govern espanyol no ha enviat cap versió nova de la proposta de reforma.

Tenint en compte el compromís adquirit pel govern espanyol que assumiria íntegrament el cost de l’oficialitat, el debat gira en gran part al voltant del debat jurídic. Aquesta setmana, la Plataforma per la Llengua va enviar al Ministeri d’Afers Estrangers espanyol i a les delegacions dels altres governs europeus un informe jurídic encarregat a Karen McAuliffe, professora de dret i llengua a la Universitat de Birmingham, i Takis Tridimas, professor de dret europeu al King’s College de Londres i codirector del Centre de Dret Europeu en aquesta institució. Els acadèmics conclouen que la decisió del 2004, quan el Consell de la Unió Europea es va oposar a la petició de semioficialitat plantejada pel govern espanyol, no s’ajustava al dret europeu i que va ser causada per motius polítics, però que com que ningú no la va impugnar –tampoc el govern espanyol– és la que es va acabar imposant. A més, no solament donen arguments a favor de la possibilitat que el català, l’èuscar i el gallec puguin ser llengües oficials, sinó també motius jurídics pels quals ho haurien de ser per l’obligatorietat de seguir el principi d’igualtat entre els estats membres i de respectar la diversitat lingüística.

L’objectiu de la Plataforma per la Llengua és que el govern espanyol es faci seus aquests arguments per contraatacar els serveis jurídics del Consell de la Unió Europea si hi posen traves.

Els governs ja saben quant pot costar l’oficialitat

A banda, els governs europeus ja poden fer-se una idea del cost que tindria l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea. L’executiu espanyol va encarregar el 17 d’octubre un informe financer a la Comissió Europea del cost que implicaria per a les institucions europees d’incloure tots tres idiomes, i dimecres la Comissió ja va enviar als estats membres una estimació preliminar dels costs. Segons que ha avançat El País i ha confirmat VilaWeb, aquest cost seria de 132 milions d’euros anuals, 44 milions per a cada idioma. El document recull que l’estimació es basa en els càlculs fets per l’irlandès l’any 2015 i inclou la contractació de personal de traducció, interpretació, revisió legal i publicació per a les institucions i les agències de la UE, a més del cost d’organitzar els processos de concurs i selecció.

Aquest informe no és el definitiu, i la Comissió espera que el Consell hagi pres una decisió sobre l’oficialitat per a desenvolupar una anàlisi financera exhaustiva.  “Quan el Consell tingui una posició formal sobre aquesta qüestió i les autoritats espanyoles hagin indicat el seu enfocament d’una sèrie de qüestions, com ara un règim transitori, la Comissió podria proporcionar una declaració financera completa en un procés interinstitucional formal”, diuen a VilaWeb fonts de la Comissió Europea.

El document diu que el cost depèn de les bases de dades terminològiques existents, i de les bases de dades “necessàries per a alimentar la maquinària de traducció”. “Si no existeixen (…), es necessitarà inversió per generar memòries de traducció i tecnologia i equipament tècnic per desenvolupar-ho”, diu el text.

També remarca que pot haver-hi un procés transitori cap a la implementació de l’oficialitat, i diu que mitigaria alguns dels costos mentre duri aquest procés. A l’agost, el govern espanyol va proposar que, en cas que hi hagués inconvenients en aquest sentit, es prioritzaria la implementació del català, que té més recursos per a fer les traduccions.

Els ciutadans de l’estat francès que no veuen la ultradreta com una amenaça ja són majoria

Un 45 % dels ciutadans de l’estat francès no creu la formació ultradretana Rassemblement National representi un perill per a la democràcia. Segons un sondatge que es fa d’ençà del 1984, per primera vegada en gairebé quaranta anys situa aquest pensament com el més comú entre els ciutadans. En canvi, el 41% dels ciutadans de l’estat francès sí que creu que el partit, dirigit per Marine Le Pen i evolucionat d’aquell que va fundar el seu pare, Jean-Marie Le Pen, sí que és un risc.

El sondatge també mostra que un ciutadà de cada tres s’identifica amb les idees de Rassemblement National, i un 54 % diu que hi està en clar desacord. Aquesta última dada mai havia estat tan baixa, cosa que mostra fins a quin punt la ultradreta s’ha desempallegat d’alguns dels estigmes que sempre li havien impedit d’arribar a llocs de poder.

El 43 % dels entrevistats creu que Rassemblement National és un partit amb capacitat per a participar en el govern, 3 punts més que l’any passat i 15 per sobre de les dades del 2018. Un 65 % veu probable que la formació arribi algun dia al poder.

La normalització del partit aquests darrers anys s’ha evidenciat en els darrers processos electorals. El 2002 Jean-Marie Le Pen va aconseguir la fita de passar a la segona volta de les eleccions presidencials, però aleshores un gran cordó antifeixista el va deixar amb menys del 18% dels vots.

En canvi, Marine Le Pen ja ho ha aconseguit dues vegades, el 2017 i el 2022, i la darrera es va acostar al 34 % dels sufragis. Rassemblement National també va ser el partit més votat en les passades eleccions europees, l’any 2019.

Un home s’ha mort arran d’una baralla a la plaça de Catalunya de Barcelona

Els Mossos d’Esquadra investiguen la mort d’un home després d’una baralla a la plaça de Catalunya de Barcelona. Segons que ha avançat El Caso i ha confirmat l’ACN, la batussa va ser dimarts a les 22.00, quan dos homes van començar a discutir i pegar-se a la rodalia de la plaça, i un d’ells va ser ferit molt greu i traslladat a l’hospital.

Finalment, la víctima s’ha mort quaranta-vuit hores després al centre mèdic. La Guàrdia Urbana de Barcelona (GUB) va detenir dimarts mateix l’agressor i ara l’Àrea d’Investigació Criminal (AIC) dels Mossos indaga sobre aquest presumpte homicidi. La investigació és sota secret de sumari i, de moment, es descarta que sigui un cas de robatori amb violència.

Putin confirma que es tornarà a presentar com a president de Rússia

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha confirmat que repetirà com a candidat en les eleccions presidencials de març. La candidatura es donava per feta, però no s’havia fet oficial fins ara que les eleccions s’han convocat formalment. Putin ha fet l’anunci durant una cerimònia de lliurament de premis en una conversa amb algunes de les persones reconegudes. Un d’ells li ha demanat que es presentés i Putin ha aclarit que ho faria, segons l’agència de notícies Interfax. Tot plegat, l’endemà que el Consell de la Federació, la cambra alta del parlament, hagi convocat les eleccions. Es faran durant tres dies, del 15 de març al 17.

Actualment Putin compleix el seu quart mandat com a president de Rússia, si bé des de la caiguda de Borís Ieltsin ha ocupat sempre algun lloc de poder, ja sigui com a primer ministre –de 2008 a 2012– o com a president –des de 2000 fins a 2008 i des de 2012 a l’actualitat–.

Putin va cedir la Presidència durant quatre anys al seu aliat Dmitri Medvédev, ja que la llei establia un límit màxim de dos mandats consecutius. Si s’hagués mantingut aquesta norma no podria tornar a presentar-se, però una reforma constitucional ad hoc va posar el comptador a zero i va obrir la porta a altres dos períodes més de sis anys, la qual cosa li permetria de continuar fins a 2036. Actualment, Putin té 71 anys.

Els comuns marquen la renúncia al Hard Rock com a condició per al pressupost

La cap dels comuns i presidenta d’En Comú Podem al parlament, Jéssica Albiach, ha dit que el complex turístic que Hard Rock volia instal·lar al Tarragonès era una línia vermella per a la negociació pressupostària amb el govern. “Si el president Aragonès vol pressupost, ha de dir que no definitivament al casino més gran d’Europa al Camp de Tarragona”, ha dit entrevistada per l’Agència Catalana de Notícies (ACN).

Els comuns i el PSC van ser els socis del govern per a aprovar els comptes d’enguany, però per a abordar la negociació dels de l’any que ve fan demandes aparentment incompatibles: els socialistes exigeixen que es compleixin els acords per a impulsar el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i el perllongament de la carretera B-40 al Vallès Occidental, i, en canvi, Albiach ha tornat a posar el casino i l’ampliació de l’aeroport com a inassumibles. “Són projectes del passat que no tenen res a veure amb les necessitats actuals”, ha dit, i ha advertit que el complex de Hard Rock fomentava la ludopatia, l’emblanquiment de capitals, la presència de màfies i el consum d’aigua –”com una ciutat de 30.000 habitants”– en plena sequera. “No entenc que el president no digui que no clarament”, ha reblat.

Albiach també ha anunciat que havien registrat una reforma de la tributació del joc a Catalunya, que el 2014 va passar del 55% al 10% –”com a benvinguda al Hard Rock”–, per augmentar novament el gravamen sobre els casinos. “Catalunya té els estàndards fiscals impositius de Las Vegas”, ha etzibat.

Per negociar el pressupost, a més, ha reclamat al govern que digui quines són les seves prioritats polítiques i ha posat sobre la taula la demanda que hi hagi un pediatre en cada centre d’atenció primària (CAP) de Catalunya i que els infants tinguin garantida almenys una tarda d’activitats extraescolars la setmana. A més, ha contraposat el model de país dels comuns al que creu que comparteixen Junts i el PSC, que considera que és més a la dreta que Pedro Sánchez.

Arran d’aquesta situació, ha deixat un encàrrec a ERC: “Ha de decidir si continua doblegant-se als desitjos i al model productiu i econòmic que acaba afavorint els lobbies i privilegiats de Junts i del PSC, o bé si exerceix de veritable esquerra del país.” Sobre això, ha explicat que no entenia què havia passat perquè el president del partit, Oriol Junqueras, s’havia manifestat contra el projecte de Hard Rock i ara semblava avalar-lo.

Pels comuns, el govern actual és “de transició” perquè es va formar sobre uns suports de Junts i de la CUP que ja no té. A més, diu que tampoc té un impacte positiu en els ciutadans: “Hi ha més mestres que mai, però tenim una crisi educativa de primer nivell.” També ha criticat que malgrat les inversions en sanitat el termini per ser atès a l’atenció primària se situa en 20-25 dies en alguns centres malgrat que l’executiu va pactar amb En Comú Podem de reduir l’espera a 5.

La Generalitat lleva la subvenció al festival d’humor feminista de Xàtiva

La Conselleria de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge ha negat la subvenció per tornar a fer el festival d’humor feminista Riu, considerat el primer festival feminista del País Valencià. Segons que ha avançat Levante-EMV, la proposta és un dels vint-i-cinc projectes exclosos del repartiment d’ajudes a entitats locals per a programes que fomentin la igualtat entre homes i dones.

Segons que argumenta la conselleria, el projecte presentat per l’Ajuntament de Xàtiva no ha arribat a la puntuació mínima exigida a les bases per a rebre els diners. Entre els criteris exigits hi havia l’adequació dels objectius i activitats amb el col·lectiu al qual s’adrecen, en aquest cas, les dones, la viabilitat de la proposta, els recursos humans assignats i la formació de dones amb inserció laboral difícil.

Malgrat tot, la regidora d’Igualtat i la Dona de Xàtiva, Amor Amorós, garanteix que el festival feminista es tornarà a fer l’any que ve, però encara no n’ha fixat ni la data ni les artistes que hi participaran. Diu que era molt previsible que la Generalitat no els donaria l’ajuda perquè l’entorn no era igual de favorable ara que hi governava el PP i Vox.

Enguany, el festival Riu va programar vuit actuacions entre monòlegs, espectacles de cabaret, clown, teatre i concerts, tots protagonitzats per dones.

Calviño presidirà el Banc Europeu d’Inversions i Sánchez haurà de remodelar el govern espanyol

Nadia Calviño, actual vice-presidenta del govern espanyol, presidirà el Banc Europeu d’Inversions (BEI). És l’única candidata que ha rebut prou suport i, una vegada designada informalment, ara comença el procés de designació formal del BEI.

Havent constatat que és l’únic candidat amb opcions, el ministre belga Vincent Van Peteghem, que ostenta la presidència rotatòria del consell de governadors del BEI, farà la proposta al consell d’administració del banc per a fer la votació oficial. Per a presidir el BEI cal reunir el 68% del capital del banc i d’almenys divuit governs europeus, la participació dels quals es reparteix d’acord amb el seu pes econòmic a la Unió Europea. Això fa que sigui indispensable el suport de les principals potències econòmiques europees.

Amb aquesta designació, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, haurà de fer una reestructuració del govern, en què Calviño havia estat una peça clau d’ençà que va ser investit president, el 2018.

Calviño, que succeirà Werner Hoyer durant els sis anys vinents, es disputava la plaça amb la danesa Margrethe Vestager. Cobrarà igual que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen: vora 375.000 euros anuals.

“L’estaca” i Timothy Garton Ash

He aprofitat aquests dies per llegir Europa, el darrer llibre de Timothy Garton Ash i el primer d’aquest escriptor a ser traduït al català (Arcàdia). Garton és un dels periodistes més coneguts del continent i, entre més coses, és professor d’estudis europeus a la Universitat d’Oxford.

El subtítol del llibre, Una història personal, explica perfectament de què va el volum. L’autor –britànic, europeista i, per tant, profundament marcat pel Brexit– repassa la història del continent a partir de la seua pròpia vida. I això fa que siga ple d’anècdotes molt interessants. No debades, car Garton ha tractat personalment bona part de les persones que han determinat el rumb del continent i del món aquests darrers decennis.

El llibre, íntim i molt personal en l’escriptura, comença i acaba amb la història de son pare, que va desembarcar el dia D amb els aliats a la platja de Ver-sur-Mer per alliberar el continent del nazisme. I és estructurat a partir de les grans dates que han marcat els períodes de la vida europea. El 1945 com l’any zero –un any zero trampós, tal com ell mateix reconeix. O el 1989 com l’any de la gran esperança. Grans moments, en definitiva, que expliquen com ens hem anat conformant, com els europeus ens hem convertit en això que efectivament som.

Durant dècades, Timothy Garton Ash ha estat al peu del canó, ha trepitjat i observat els llocs on es fan els grans canvis, i n’ha escrit reportatges en un munt de llibretes menudes que ara li han servit de fil conductor a partir del qual organitzar les més de cinc-centes pàgines del relat.

I és precisament per això que m’ha cridat molt l’atenció un detall que fins ara no he vist remarcar a ningú més: Espanya és gairebé inexistent en tot el text. L’estat espanyol simplement no pinta res en la majoria dels esdeveniments que han creat Europa d’ençà de fa un segle. Al llibre hi ha unes quantes referències tòpiques i poc argumentades sobre la transició, hi ha Ceuta i la confrontació entre el nord de l’Àfrica i Europa i poca cosa més. Parla en algun lloc de l’exòtic senyor Madariaga –si no em falla la memòria, Fuster deia que era la Conchita Bautista de la filosofia i li pronosticava èxit pels moviments “racials” de maluc– i de Lluís Llach. De “L’estaca”, en concret, que presenta com una cançó que els europeus de totes les latituds han acollit com un gran himne a la llibertat –i que conste que als Països Catalans també ens liquida de pressa, amb Llach i la inevitable referència a Orwell

Ara diré una cosa que no és allò que ell escriu sinó allò que jo veig. En els llibres, com en els articles periodístics, escrius allò que pots i la gent després llig allò que vol. Segur que Garton Ash no ha fet en cap moment el càlcul de quantes vegades apareix aquest país o aquell altre, ni ha sentit cap necessitat d’equilibrar presències. S’ha limitat a deixar-se portar durant dècades pel vent de la història. Però el cas és que, llegint-lo ací i avui, la posició subalterna i marginal de Madrid –i de Barcelona i València per arrossegament– se’ns apareix claríssima. Es fa visible. El poder, les grans decisions, és a Berlín i a París, a Londres, a Brussel·les, a Roma, a Varsòvia, a Washington i Moscou també, a Belgrad o a Kíiv, a Istambul fins i tot. I l’esperit d’Europa, de l’ideal europeu, és allí. Madrid ja pot vantar-se i inflar els pulmons per sentir-se important, però només és perifèria. Una perifèria aliada dels perdedors quan Europa va decidir reconstruir-se sobre el terrible llegat del nazisme. Una perifèria que va arribar molt tard i malament a la construcció política.I una perifèria que no ha aportat res espiritualment –si em permeteu de fer servir l’adjectiu– a la causa comuna.

En tot cas, l’Homenatge a Catalunya d’Orwell i “L’estaca”. Però precisament hi són pel relat antifeixista –aquesta cosa que Espanya no ha estat mai–, que és clarament la base de l’europeisme. I per la clarividència orwel·liana i la capacitat extraordinària de Llach a l’hora de tocar la fibra dels polonesos, o dels bielorussos, de tots els qui estimen la llibertat i combaten contra qui hagen de combatre. En tot cas, no és la cançó d’un espanyol…

 

PS1. Com que ahir era dijous, hi ha haver La tertúlia proscrita. M’hi van convidar una estona per explicar el polèmic editorial sobre les negociacions a Ginebra. Que Costa i Fachin rebateren amb el seu estil directe i precís. La podeu veure en vídeo.

PS2. Hem demanat a una colla de mestres i educadors referents de tot arreu dels Països Catalans l’opinió sobre els resultats de l’informe PISA i com caldria reaccionar. En trobareu les opinions ací.

PS3. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És gràcies als subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única.

Peyu: “No m’interessava cridar ‘puta Espanya’ als Ondas”

L’humorista Lluís Jutglar (les Masies de Voltregà, Osona, 1986), conegut com a Peyu, ha decidit de fer temporada estable a la seva comarca. El caps de setmana de gener i febrer el podreu veure al Teatre Auditori de Calldetenes amb L’il·lusionista, un espectacle que combina comèdia i màgia que ha estat tot un èxit a Barcelona. Juga a casa amb un objectiu clar: descentralitzar la cultura. Vol fomentar que la gent es desplaci fins a Osona, amb una proposta ben innovadora que té per lema “Fora de Barcelona”. Les entrades costen dinou euros i van acompanyades de descomptes i avantatges en allotjaments rurals, restaurants i unes quantes activitats turístiques a la comarca. “Hem de fer que la gent de l’àrea metropolitana, en comptes de tenir tantes ganes d’agafar avions per anar a Londres i a Praga el cap de setmana, vinguin a Catalunya i gastin aquí i coneguin el país”, explica.

En Peyu ens rep a la seva productora, el Corral, a Gurb, on han nascut i s’han enregistrat idees esbojarrades com Bricoheroes i El búnquer. És una empresa petita, però ha demostrat que es poden fer projectes d’èxit fora de Barcelona. Conversem sobre Barcelona, Osona, la temporada estable a Calldetenes i els Ondas i revela que a l’estiu hi haurà un projecte innovador a les Cabres d’en Peyu, a Muntanyola.

D’osonenc a osonenc: n’esteu una mica fart de Barcelona?
—No, sempre explico que al final és una mancança personal. Sóc com un gat d’aquells que quan els canviés de pis, has de tirar un esprai perquè s’adaptin. He viscut tota la vida a Osona i a Barcelona ho vaig provar quan estudiava i em fa la sensació que només és feina. Encara que estigui dins un pis, em fa la sensació que treballo. No veig quin és el meu espai de desconnexió. Necessito estar en contacte amb alguna cosa que em recordi que al final sóc un animal. Ens hem complicat molt la vida i ens hem inventat moltes coses, però som animals i necessito tenir un mínim contacte amb la natura. De la Barcelona que sí que estic una mica fart és la que s’ha venut al turisme estranger. Em sap greu que desapareguin les coses originals perquè també n’hi havia d’autèntiques i de molt ben parides, de botigues centenàries i negocis extraordinaris, de bars amb molta història. I ho hem deixat tot en mans de franquícies i grans multinacionals. Passeges per Barcelona com podries passejar per Milà o qualsevol altra ciutat d’Europa. Ha perdut una mica d’encant.

Quan ho vau començar a palpar, això?
—Estic molt castigat, però sóc molt jove, tinc trenta-set anys. Tampoc no tinc una perspectiva sobre Barcelona gaire llarga tenint en compte que no hi vaig començar a anar habitualment fins que no vaig tenir vint anys. La conec de fa quinze o setze anys i l’he vista bastant molt igual sempre. Sí que s’ha accentuat aquests darrers anys. Hi passeges i hi ha una sensació de bullici constant. Pel que fa al tracte, em fa la sensació que els catalans gairebé fem nosa en segons quins restaurants i bars. Un dia que feia temporada al Teatre Coliseum, va venir la xicota i ens vam quedar a dormir en un hotel. L’endemà al matí vam anar a esmorzar i la cambrera va atendre tres estrangers davant nostre. Li van demanar cafès amb llet en rus, en anglès, en francès, i el nostre en català no hi havia manera d’entendre’l. Hòstia, alguna cosa fem malament.

Els de poble sempre acostumem a tenir una relació d’amor-odi amb Barcelona.
—Sí, i està bé i és maco. Igual que hi ha la rivalitat Barça-Madrid, n’hi ha d’haver entre la capital-ciutat contra els pobles del voltant. I els dels pobles ens hem de fotre dels de Barcelona quan vénen aquí, igual que els de Barcelona es foten de nosaltres quan voltem per allà.

I és per tot això que feu temporada estable a Calldetenes?
—És més aviat per una convicció personal que hi ha vida més enllà de Barcelona, però no en contra de Barcelona, sinó més aviat per fer valer Catalunya en general. Hi ha gent que s’ha inventat la paraula “territori” i em fa molta gràcia. El territori ja existeix i es diu Catalunya. És un país, té una capital que és Barcelona i hem de potenciar la resta de Catalunya. Hem de fer que la gent de l’àrea metropolitana, en comptes de tenir tantes ganes d’agafar avions per anar a Londres i a Praga el cap de setmana, vinguin a Catalunya i gastin aquí i coneguin el país.

Parleu de crear un precedent. Es pot canviar el món del teatre?
—Tant de bo, em faria molta il·lusió que la nostra iniciativa servís d’exemple per a altres artistes. No parlo de renunciar a fer temporada a Barcelona, perquè és la capital de Catalunya i s’hi ha de passar. És normal que s’hi centri la major part de l’activitat cultural del país, però també és bonic que això es pugui combinar amb unes quantes iniciatives com la nostra. I que altres artistes a la seva comarca puguin fer dos mesos de temporada estable perquè la gent la descobreixi. Al final, també té un valor veure l’artista en el seu lloc d’origen i potser així també acabes d’entendre una mica tot el llenguatge. I per la cosa de les sinergies i a qui pots beneficiar, em fa més il·lusió donar un cop de mà al comerç, al turisme, als allotjaments rurals i als restaurants de la comarca, molta gent que conec personalment, que no pas beneficiar multinacionals i pàrquings de Barcelona amb qui no hi tinc cap afinitat.

Això és una opció arriscada?
—Sí. Sabia que si tornàvem a Barcelona, probablement tornaríem a omplir sense gaire dificultat. Però també era el moment de dir: hòstia, amb la demanda que tenim, per què no ho provem? Fa temps que em volta la idea pel cap. Fa uns anys ens costava omplir els teatres a Barcelona i, aleshores, fer temporada a Osona era impensable. Ara que els omplim, vam pensar que hi hauria gent que faria l’esforç de venir. I de moment, n’estem contents, venem les entrades.

Peyu és una marca forta. Algú us pot dir que no tots els artistes hi poden fer front i que econòmicament pot ser un sacrifici.
—Sí, aquí és on hauria d’entrar l’ajuda i la col·laboració dels consells comarcals, que els ajuntaments potenciessin això. Tinc una marca molt forta, però es poden agafar altres artistes i grans grups de música. Ara no en voldria posar cap d’exemple perquè només me’n surten d’Osona [Riu.]

Digueu.
—Oques Grasses tenen una demanda espectacular. Si munten un concert a Osona, vindrà tot Catalunya. O que el Roger Mas organitzés alguna cosa a Solsona amb la col·laboració de la comarca i amb les entrades igual que nosaltres, que et serveixin per a anar a allotjaments i descobrir la comarca. I si, amb tot això, encara veiem que és dificultós, doncs aquí és on les administracions públiques han de dir: “A mi m’interessa tenir un tipus fent publicitat de la nostra comarca i m’interessa que aquest tipus ens porti gent aquí.”

Això de fer temporada estable fora de Barcelona és inèdit.
—Crec que sí. A veure, ara segur que sortirà algú més. Al final, és el que fan moltes companyies que piquen pedra i que no aconsegueixen un espai a Barcelona per a ensenyar-se, i ho acaben fent en teatres més petits a comarques. És el que havia fet fins que no vaig tenir possibilitat d’anar a Barcelona. Però ara, amb la demanda que tenim i la repercussió, no crec que hi hagi gaire precedents.

Hi representeu L’il·lusionista, un espectacle guardonat amb el premi Teatre de Barcelona al millor espectacle d’humor. Èxit assegurat.
—Home, era un experiment, fins que no vam posar les entrades a la venda.

Us feia respecte?
—Sí. Com a Peyu tinc una repercussió gran a tot Catalunya. Però som una empresa molt petita i ho fem tot de Gurb estant. No sóc Mediapro, ni Focus ni cap empresa d’aquesta envergadura, tampoc no vull ser-ho. Cada pas que fem, cada proposta que tirem endavant, la suem i la patim perquè fa respecte, perquè som petits. Era una aposta i teníem algunes pistes que havia de funcionar, no estem pas malament del cap [riu.] Em fa molta gràcia aquella gent que sempre que estrenen un espectacle diuen: “Ostres, no ens ho esperàvem.” Sempre que estrenem sí que m’espero que vingui gent. Si no, no ho faria pas.

Té lògica.
—No hi ha cap negoci que digui de fer una cosa perquè fracassi. Ho fas amb la intenció que funcioni. El que passa és que no són matemàtiques i és una cosa que depèn molt del públic. Ara s’han ajuntat una colla d’èxits i hem pensat que era el moment de provar-ho. I si ara funciona, ja haurem acostumat la gent que això és viable i es pot fer. I potser quan estrenem un altre espectacle, en comptes d’anar primer a Barcelona i després aquí, ho farem al revés.

Amb l’entrada oferiu uns quants descomptes. Només hi trobo a faltar una caminada en camps acabats d’adobar perquè la gent s’acabi d’enamorar d’Osona.
—[Riu.] Vinga, endavant! Tots a caminar i en acabat a veure en Peyu.

A veure, sense reserves: quin pla faríeu?
—Ostres, hi ha coses molt interessants, però mira: pots arribar el divendres a la nit de Barcelona i sopar a qualsevol restaurant. Pots anar a dormir a Rupit, que hi ha una rectoria restaurada fantàstica i amb vistes espectaculars. L’endemà al matí pots anar al Mercat de Vic i visitar el Museu Medieval, que tens un dos per un. A la tarda, al Museu de Casserres i fer un tast a la cerveseria Montseny. I diumenge al matí, un volta amb globus la Plana de Vic, que és brutal.

I no només gent de Barcelona. Repassant la pàgina web he conegut uns quants llocs.
—A vegades, els osonencs també tendim a marxar fora i la comarca la deixem per l’últim.

Per què dieu que l’experiència com a espectador a Osona és més completa?
—És més autèntica perquè descobreixes coses que són més de veritat. El menjar i el paisatge, si ho comparem amb el que puguis trobar un dia a Barcelona… Sí que hi ha racons brutals i restaurants molt autèntics, però al final tots aparquem al pàrquing Saba de la plaça de Catalunya, voltem per allà, mengem en una franquícia i ja està.

Fa temps que treballeu fora de Barcelona. El Corral fa projectes de Gurb estant i triomfen. Hi ha camí a recórrer, malgrat que es digui que s’ha d’anar a la ciutat per fer calers. 
—La pandèmia va ajudar i ens va fer veure que hi havia coses que eren prou viables. I que al final, en l’àmbit pràctic, quan les grans empreses ho descobreixin, és molt més barat i còmode treballar fora de Barcelona. És així, això, amb els comptes a la mà. Després, crec que aportes alguna cosa diferent. La gent que veu El búnquer o Bricoheroes, més enllà que en som els protagonistes, es respira alguna cosa diferent, una cosa intangible. No és fet amb els estàndards amb què es fa tot, que semblen xurros i tot sembla sortit de la mateixa fàbrica. Ho fem sobretot en un espai completament diferent i amb una altra mena de gent i una altra manera de funcionar. A El búnquer som un equip molt petit. Cuinen els meus pares i és com anar de colònies, i això es nota en el producte.

El búnquer és un dels més reeixits. Us esperàveu que la feina amb Jair Domínguez i Neus Rossell triomfés tant?
—Quan vam fer Bricoheroes amb en Jair ja va funcionar molt i amb El búnquer s’ha acabat de consolidar. L’èxit d’El búnquer sí que ens ha sobrepassat una mica, també perquè era un experiment molt estrany de pensar. Neix en una època en què tothom defensa que tot ha de ser molt curt i ràpid, i fem una proposta de no parlar d’actualitat i fer biografies de mitja hora de personatges històrics, una cosa que recorda la radionovel·la d’abans. Ara tothom s’hi apunta i ens diu que és boníssim, però era una aposta bèstia. Vam fer una cosa contra el que semblaria que no s’havia de fer. Era un experiment i tampoc no sabíem exactament com funcionaria, però confio molt en les coses que són de veritat, les que sorgeixen d’una idea espontània d’una relació maca amb un amic, que és el que acaba triomfant. Normalment, quan algú des d’un despatx vol dissenyar un projecte d’èxit no se n’acaba sortint. Els projectes que triomfen solen ser idees espontànies que neixen de veritat dels creadors.

Us va sorprendre guanyar l’Ondas?
—Sí, no pensava pas que ens el donessin.

I a l’hora de fer el discurs, vau rebre pressions? Us el vau preparar?
—Sí, perquè tenia ganes de dir allò que vaig dir. Vam rebre pressions de diferents costats, de gent que estava una mica espantada a veure què diríem o què deixaríem de dir.

En quin sentit?
—Al final, la gent es pensa que ets més boig que no ets. Quan fem Bricoheroes o El búnquer som personatges. Ens diem Peyu, Jair i Neus, però som una exageració de nosaltres mateixos. No m’interessava sortir allà i cridar “puta Espanya” i que tot quedés en una anècdota. Vull que vegin que darrere d’això hi ha empresaris que fan projectes, que tenen ganes de defensar una manera de fer i ho fan en la seva llengua i amb l’entorn de la seva cultura. Que no ens diguessin: “Ah, aquests són els bojos aquells que criden ‘puta Espanya’.” Això no tenia cap sentit.

Va ser un discurs dur contra la cultura espanyola.
—I ho hauria pogut ser més. Però passa que també et situes en una posició. Al final, segurament, si El búnquer l’hagués fet independentment i ens haguessin donat el premi, hauria estat encara més dur. La veritat és que no hi dono massa importància que torni a guanyar un Ondas. Però entenc que, al final, el programa forma part de Catalunya Ràdio i que hi ha gent, i la mateixa emissora, que vol continuar guanyant premis. Sortir allà a dir alguna bestiesa era afectar una emissora sencera. Hauria estat molt més dur perquè em fa molta ràbia el sector cultural espanyol quan pren posició en segons quins conflictes internacionals, que no sé per què els afecten tan emocionalment, i el que tenen just al costat de casa l’obvien completament i no hi fan mai costat. Crec que és una falta de respecte a la societat espanyola, de considerar que són idiotes. Escolti, la gent que consumeix els seus concerts o els seus programes de ràdio, vol dir que no és prou intel·ligent per a entendre que hi ha una gent, un poble que té una cultura i una llengua, que vol exercir el dret d’autodeterminació? És menysprear molt els espanyols. Em fa dubtar, a vegades, perquè els resultats electorals són els que són i Vox obté uns resultats que fan dubtar una mica dels espanyols en general, però jo crec que hi són i que han de ser prou intel·ligents per a entendre-ho.

Per què hi ha tanta por de manifestar-se políticament?
—No ho sé, perquè la gent deu voler ser milionària. Fa molts anys que vivim en un mercat de dos milions de catalanoparlants que estan alineats amb allò que diem i pensem. Jo ja em guanyo prou bé la vida. No sé què necessiten els altres, que tenen quaranta milions d’espanyols. Que et mostris a favor de Catalunya i que als teus concerts en lloc de venir-hi vint mil persones n’hi vinguin divuit mil? Nois, si no podem fer aquest esforç, doncs, no sé.

Us han ofert mai cap proposta en castellà?
—Juraria que no, o potser sí i menteixo, perquè t’arriben coses que a vegades no en fas cas. Recentment, ens va arribar una oferta d’una productora per a presentar un projecte per Televisió Espanyola, però crec que devia ser per a Catalunya, en català. Vam dir que no per dates, perquè coincidia amb més coses.

És basant comú que la gent que triomfa en català rebi una trucada per a fer coses en castellà.
—No ho critico, són opcions de vida. Igual que abans et deia que nosaltres no som Mediapro i no tenim cap vocació de convertir-nos-hi. Sóc feliç a Osona envoltat de gent que estimo i aprecio, de poder estar part del temps amb les cabres, donant un cop de mà a la meva xicota. Que hi hagi gent que tingui aspiracions de fer-se més milionària i anar a obrir mercat en castellà, és tan lícit com això meu. Però jo no tinc aquesta aspiració.

A part El búnquer i L’il·lusionista, prepareu res més? A final de novembre parlàveu de Natura sàvia.
—Sí, començarem a rodar el març de l’any que ve. Ara fem guions. Suposo que s’estrenarà a final de l’any 2024. I, sobre altres coses, que pugui dir i puguis publicar, vejam… [Riu.]

Ho rumieu molt.
—És que tinc molts fronts oberts. Sempre fem voltar dos espectacles paral·lelament, ara L’il·lusionista en teatres i L’home orquestra en festes majors. Amb aquest últim hem fet cent noranta rondes, té tres anys i ara el matem. Al juny estrenem un nou espectacle que es dirà La niña bonita i serà una quina popular. I tenim la perspectiva –jo crec que ho organitzarem els divendres de juliol de l’any que ve– d’un festival d’arts escèniques que es diu Pausa, a les Cabres d’en Peyu, a Muntanyola.

Ah, molt bé!
—La idea és fer una demostració amb el gos pastor. Hi haurà un productor local presentant els productes. Després alguna actuació de dansa, circ o teatre curteta. La gent podrà voltar per allà i veure les cabres. Al voltant del corral, hi haurà parades de productors de Muntanyola i Osona. Regalem una manta de pícnic i podran agafar-se uns quants productes i muntar-se el pícnic pel bosc, que serà il·luminat. I quan acabin de sopar, un concert. Comptem amb gent potent com l’Albert Pla, en Quimi Portet, els Catarres, Obeses i Paula Valls.

Quan comença l’hivern del 2023? Fins quan s’allargarà?

Després d’una tardor marcada per les altes temperatures fins ben entrat el novembre, potser us demaneu quan comença l’hivern. Doncs bé, enguany l’hivern astronòmic s’estrena el dia 22 de desembre. Concretament, serà a les 4.27. Aquesta estació s’allargarà fins al 20 de març de 2024. Això vol dir que durarà 88 dies i 23 hores. L’hivern, a l’hemisferi nord, és l’estació més curta de l’any, i coincideix amb l’estiu a l’hemisferi sud.

L’hivern justament comença el dia amb menys hores de sol de l’any, el dia del solstici. Només hi haurà 9 hores i 17 minuts de claror, que contrasten amb les 15 hores i 3 minuts que hi ha en el moment oposat de l’any, pel solstici d’estiu. A partir del 22 de desembre, el dia començarà a guanyar terreny definitivament a la nit.

Així i tot, les tardes ja comencen a guanyar sol, amb dos segons més de llum respecte del dia anterior. Si bé és cert que el sol es pon una mica més tard que el dia abans, també surt una mica més tard, de manera que el dia encara no creix. Ho recull el refrany popular: “Per Santa Llúcia, un pas de puça“. Per Santa Llúcia, que s’escau el dia 13 de desembre, el dia tindrà 34 segons més de llum solar a la tarda que el dia en què el sol es pon més d’hora. Però els matins no guanyaran llum solar fins al gener del 2024. De fet, l’allargament serà més perceptible de Reis endavant, quan la gent sol dir: “Ara ja s’hi coneix, amb el dia.”

Una altra curiositat de l’hivern és que, concretament, el dia del solstici d’hivern serà el dia que el sol s’enfilarà menys a l’horitzó, atès que només pujarà vint-i-cinc graus. Això vol dir que durant el dia es projectaran les ombres més llargues de l’any.

Quins fenòmens astronòmics podrem veure a l’hivern?

Durant l’hivern hi haurà un parell de pluges d’estels: la dels Úrsids, amb un pic màxim cap al 22 de desembre; i la dels Quadràntids, que atenyeran el màxim el 3 de gener de 2024. Durant l’hivern no hi haurà cap superlluna. De fet, passarà pel punt més llunyà de la seva òrbita al voltant de la Terra. Això vol dir que quan hi hagi lluna plena, pot ser que la vegem més petita.

Com s’ha de reaccionar als mals resultats del PISA?

L’informe PISA del 2022 indica que hi ha hagut una gran patacada en l’àmbit educatiu a Catalunya, que passa a la cua del conjunt del país en totes les competències analitzades. El nivell més baix és el de la comprensió lectora (462 punts), per sota del de les Illes (472) i del País Valencià (482). La mitjana dels països de l’OCDE és de 476 punts. En matemàtiques, entre els territoris del país que fan les proves PISA i n’ofereixen dades segregades, el País Valencià encapçala la puntuació (473), seguit de prop de les Illes (471) i Catalunya (469). En les proves de nivell sobre coneixement científic, els alumnes de Catalunya obtenen una puntuació de 477, inferior a la de les Illes (480) i del País Valencià (483). En l’informe PISA, no s’hi reflecteix l’estat de l’escola en català a Andorra i a Catalunya Nord.

Són uns mals resultats. Com s’hi ha de reaccionar? A què es deu la degradació de l’escola catalana? Quines són les mesures més urgents que cal adoptar? De tot això, en parlem amb Xavier Díez, doctor en història, diplomat en magisteri i membre del Consell Escolar de Catalunya; Jesús Guanter, mestre a l’escola la Masia de Museros (Horta Nord); Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC; Carme Timoneda, divulgadora científica, professora i directora de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia; Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, i Miquel Àngel Santos, portaveu del sindicat Alternativa Docent. Tots cinc ens ajuden a fer una anàlisi del punt de partida i el camí que s’ha d’emprendre per revertir la situació de l’educació catalana.

“La situació s’ha degradat ràpidament i revertir-ho costarà anys i panys”

Xavier Díez, doctor en història, diplomat en magisteri i membre del Consell Escolar de Catalunya


Xavier Díez en una imatge d’arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Us han sorprès els resultats?
—No, en absolut. En el Consell Escolar de Catalunya, del qual formo part, en Carles Vega, president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, ens en va fer un avançament i això ens explicitava que la majoria dels resultats havien començat a caure a partir del 2016, molt abans de la pandèmia. I, per tant, no havia sorprès ningú. D’una altra banda, hi havia constatació de la davallada del nivell educatiu, que primer començava primària, després, secundària, i fins i tot a les universitats mateixes. Hi ha una clara constatació que això s’havia produït respecte de la pèrdua d’aptituds en qüestions com ara la lecto-escriptura, però també en unes altres aptituds, com ara la capacitat d’adaptació, de sintetitzar. La manca de concentració habitual. No ens han sorprès.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—La primera i més fonamental i no se’n parla gaire, coincideix en la cronologia respecte de la constatació de la caiguda de nivells que ja teníem registrada el 2016. Hi ha hagut decisions educatives que s’han mostrat funestes, com ara un decret de plantilles i perfils que permet a les direccions de seleccionar a dit el professorat. Quan la teva feina depèn del que digui un director, i aquest aposta per una determinada metodologia, en el passat, molts docents s’expressaven en públic i explicaven que la metodologia en alguns grups no funcionava, i en alguns sí, i hi havia discussió i llibertat pedagògica del docent mateix per a seleccionar la metodologia més adient. Hi ha direccions, algunes competents, i unes altres de molt irrealistes, algunes amb punts hippies i un punt de gurus espirituals, que han aplicat metodologies que no funcionen en absolut, però ningú no s’atreveix a dir la veritat. Els claustres ja no són espais de debat pedagògic, sinó una mena de callar i no remoure gaire. En segon lloc, coincideix en l’any 2016 amb la introducció de l’Escola Nova 21 i tota una mena d’esperit d’innovació pedagògica molt vinculada en fundacions com ara la Caixa, d’empreses multinacionals, que ha impulsat un seguit de metodologies com ara el treball en projectes, que en el passat no funcionaven en absolut i que en el present han acabat originant una reculada molt gran en els resultats educatius. A més, a tot això, s’hi haurien d’afegir certes modes i actituds per part d’alguns centres i direccions, grups de mestres que consideren les innovacions pedagògiques o la falta d’exigència als alumnes, una manera equivocada d’entendre la inclusió, en el sentit que la desaparició de les qualificacions tradicionals, de les metodologies tradicionals de lecto-escriptura i de substitució del paper per pantalla, han acabat tenint repercussions importants. Finalment, entraríem en la dimensió dels docents que després de catorze anys de retallades, són en una situació de desmoralització col·lectiva molt important, en el sentit que no només han perdut salari, sinó també estatus. La seva professió s’ha devaluat. Un col·lectiu més insegur, molt atacat pels pares, que a més registra d’acord amb canvis socials i culturals un qüestionament més constant per part dels seus alumnes, i, en alguns casos, violència. Això fa que el docent s’hagi desdibuixat. Ja no se n’espera que sigui una persona que sàpiga coses, fins i tot que no intervingui a classe. Aquesta mena de metodologies sistèmiques i innovadores propicien que el paper es desdibuixi perquè deixa de tenir protagonisme dins l’aula i es converteix en un acompanyant que pràcticament no hi intervé, que bàsicament fa d’observador. Finalment, les facultats de pedagogia, educació i magisteri han entrat en la dinàmica de formació tipus gurus, espirituals, pedagogia sense cap mena d’evidència, una mena de pensament màgic educatiu, segons el qual treballar les emocions positives permet de millorar l’escola, i cada vegada han desaparegut dels currículums de magisteri tots els elements que impliquen una formació profunda respecte de qüestions culturals, científiques i habilitats bàsiques. Això repercuteix negativament i és difícil de revertir.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Qualsevol mesura que es faci no tindrà resultats immediats. La situació s’ha degradat ràpidament i revertir-ho costarà anys i panys. La primera cosa, al meu entendre, més urgent és canviar radicalment la formació dels nous mestres i rectificar les metodologies que s’han mostrat equivocades perquè no han aportat cap evidència. En segon lloc, fer que el mestre torni a tenir un paper important i rellevant dins l’escola i usar les metodologies que més o menys poden ser avorrides, però que funcionen, perquè són importants. S’han de revisar els currículums competencials, que no funcionen en absolut i ja comencen a ser rectificats en uns quants països. S’ha de tornar a treballar amb rigor.

“Necessitem una educació pública de qualitat amb tots els recursos”

Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC

Us han sorprès els resultats?
—Els resultats no ens han sorprès. Fa temps que denunciem aquesta deriva i no necessitàvem unes proves PISA per a constatar que l’educació és en plena davallada. A més, les proves PISA són d’un model educatiu amb què nosaltres no estem d’acord. Són unes proves amb què no estem d’acord, perquè estan emmarcades en una línia, diguéssim, competencial, que ve d’aquest món neoliberal. Nosaltres ja tenim una llei, que és la LEC, la llei neoliberal, que ha desplegat tot un seguit d’articles que comporten la privatització dels centres educatius, que accentuen la segregació que ja tenim, via xarxa privada, xarxa pública, i això no s’aborda ni s’apliquen mesures de millora. És un model competencial que ve marcat per les grans multinacionals i no pas decidit per les necessitats del nostre alumnat, des de les necessitats socials i, a més, gestionat des dels centres i amb un enfocament pedagògic. Per tant, hem de denunciar que no s’hagi escoltat mai la part social i els treballadors dels centres educatius que feia molt temps que denunciàvem aquesta deriva. Hem fet quinze vagues, és un conflicte que tenim molt a sobre. Fem tocs d’atenció perquè no hi ha ningú millor que nosaltres per a saber la realitat que es viu en els centres educatius. A més, tot això ha implicat una pèrdua de condicions laborals flagrants i estem desgastats, massa estressats, carregats de burocràcia, assumim mil responsabilitats a canvi de res amb unes condicions de sou i de drets cada vegada més retallades i precaritzades. I també denunciem la manca de recursos.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—La falta d’inversió implica això. No es deriven recursos per a l’escola inclusiva, per a una atenció de qualitat de tot l’alumnat. I després també cal destacar molt la manca de democràcia que hi ha en els centres educatius, amb les tries del professorat. I, a més, amb uns projectes educatius que no emanen d’un debat pedagògic i de la decisió del claustre sobre quina línia pedagògica s’ha de seguir en aquell centre, que són projectes educatius imposats per unes direccions que cada vegada esdevenen més uns gerents que no pas uns gestors de l’organització i de la línia pedagògica del centre. Això implica molta pèrdua a escala de la democràcia.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Caldria augmentar la inversió. Com sempre, fem una crida que la inversió camini cap al 6%, i això és molt lluny de ser realitat, perquè tot just és al 2,5%. Per tant, més inversió per a tenir més recursos, retornar la democràcia als centres, per tant, fora aquestes tries a dit, fora aquest poder de les direccions i que tornin a ser els companys i companyes que gestionaven les decisions que es prenien en claustres. Una millora de les condicions laborals. Això reverteix directament en la qualitat de l’educació, i, per tant, tornar a posar un ordre en clau pedagògica, asseure’ns tots a repensar quina és la millor educació i cap on hem de caminar en clau pedagògica, però també en clau d’atenció que posi fi a aquesta segregació. La necessitat és una educació pública de qualitat amb tots els recursos i amb un debat que arribi del consens amb la comunitat educativa.

“Tenim un problema molt greu en comprensió lectora”

Jesús Guanter, mestre a l’escola la Masia

Us han sorprès els resultats?
—La davallada dels resultats no m’ha sorprès, és obvi que la pandèmia ha afectat greument la formació dels alumnes a tot el món, no solament als Països Catalans. El que m’ha sorprès és que la diferència entre els resultats del País Valencià i els de la mitjana de l’OCDE s’ha reduït considerablement. Si fa 4 anys la diferència del resultat en ciències era d’11 punts, ara s’ha reduït a 2. I passa igual en matemàtiques, fa 4 anys la diferència era de 16 punts i ara s’ha reduït a només 1 punt. Això significa que la davallada al nostre país no ha estat tan accentuada com a la resta de territoris. És complicat treure conclusions només amb aquestes dades, però el que sí que és cert és que els darrers vuit anys s’ha fet un esforç considerable per part del govern valencià per millorar el finançament i la dotació de les escoles i instituts.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—Jo diferenciaria els problemes que arrossega l’escola des de fa anys (pocs recursos, poc personal, manca de formació, canvis de lleis cada poc de temps…) amb els problemes externs a l’escola i que ens afecten directament (excés de pantalles pertot arreu, baix reconeixement a la tasca docent, models de conducta inadequats per part de youtubers o tiktokers…). I la lectura. Tenim un problema molt greu en comprensió lectora. És transversal, afecta totes les matèries i afectarà el futur de les generacions que ara són en edat escolar.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—La formació i l’estabilitat. Sembla que amb la formació del nou govern a Madrid tindrem quatre anys sense una nova llei educativa, això és una gran notícia. Alguns pensàvem que un govern a Madrid del PP i Vox propiciaria un nou canvi legislatiu que complicaria encara més la nostra tasca. L’estabilitat és important, però ha d’anar acompanyada de formació. Els alumnes del 2023 tenen poc a veure amb els alumnes de fa deu anys. Els mestres necessitem adaptar-nos a les noves realitats que ens trobem a l’aula i al que ens demanen des de les administracions educatives, i això només ho podem fer amb formació. Treballe en una escola cooperativa, una escola concertada, i la formació que fem els mestres de la meua escola és la que organitzem al nostre centre o la que s’implanta des de les organitzacions cooperatives de les quals formem part (UCEV; AKOE…). Si hi ha noves lleis que incorporen noves propostes pedagògiques és imprescindible que des de les administracions públiques es garantisca la formació per a tots els professionals, siguen de l’escola pública o de la concertada.

“S’ha de despolititzar tant com puguem l’educació”

Carme Timoneda, divulgadora científica, professora i directora de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia

Us han sorprès els resultats?
—No especialment. És una evidència més d’una cosa que fa anys que es fa molt palesa. A la universitat cada vegada estava més preocupada per les dificultats d’expressió escrita dels alumnes. Era evident que els costava, no només l’expressió escrita, en què feien moltes faltes i costava d’entendre allò que escrivien, sinó també la comprensió lectora. Era com si fos una cosa acceptada, com si no ho poguessin canviar. Per tant, en el fons, no els era un problema, els era natural. Es convertia en un problema només quan se’ls exigia, i aleshores s’observaven millores.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—Va en la línia de la degradació de la societat. Estem en una societat que no som conscients de la desvaloralització que hi ha com a persones amb una tendència exageradíssima al consumisme, a viure de cara enfora, a buscar allò que volem en els capricis, en allò que m’agrada, el que ens és còmode, a viure bé, entès com a gaudir. Però un gaudi que és del moment. No mirem endins, és a dir, no obrim les portes cap endins de la persona i no pensem si allò ens motiva o no, si ens convé. No mirem més enllà. Evidentment, està bé gaudir del moment, només faltaria, estar present és una de les grans virtuts d’una persona. Però el gaudi no podem fonamentar-lo amb coses exteriors. No podem estar pendents d’estar bé pel que passa a fora, sinó que necessitem cultivar-nos, redescobrir la persona que som, la motivació i la necessitat que tenim de formar-nos i d’omplir-nos. I en aquest omplir-nos, hi ha evidentment tot l’aprenentatge. Aquí hi ha la motivació per l’aprenentatge. Té una base d’esforç, de valors, i té una base de gestió emocional. Evidentment, també tenim la problemàtica amb els nouvinguts, és així i cal reconèixer-ho. D’entrada, creiem que són un més. És un error. Cal reorganitzar. Poden arribar a ser un més, però calen canvis en l’organització, acceptar la realitat; no només el nivell que tenen, sinó també el tarannà, l’educació, el context cultural i social amb què es troben i molta exigència per a tothom. Adults, educadors, i, evidentment, les famílies i els alumnes. Exigència sana, ben entesa, però exigència, amb totes les lletres.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—L’exigència. Límits, saber parar els peus. Despolititzar tant com puguem l’educació. Això és un error que arrosseguem de fa molt temps. Ara es veu tot el rebombori que causa aquest resultat de les proves PISA, i hi ha molts factors a tenir en compte. Caldria incidir en l’àmbit social. Qui pugui i ho tingui a l’abast. A les famílies, potenciant els valors, tenint en compte que cal compromís de veritat, una exigència ben entesa, i potser podríem dir que hi ha molt esforç per a la comunitat educativa, molts professors preocupats, cremats per burocràcies, per canvis en protocols que no s’avaluen ni es té en compte si han funcionat o no. Sembla que com més coses fem, més bé anirem. I no és així, ni de bon tros. Crec que implica despolititzar tant com sigui possible l’educació, completament és impossible, que no sigui una arma política llancívola com ha estat de fa molts anys. I també fugir del bonisme per aprendre, educar i convertir-nos tots plegats en bones persones, i persones bones.

“És urgent compensar l’índex de segregació”

Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana

Us han sorprès els resultats?
—Sorprèn. Em quedaria que és un senyal que ens interpel·la com a societat. Parlem del present i del futur de la nostra ciutadania. Per tant, ho hem de prendre com una emergència educativa a abordar immediatament i des de diferents àmbits de l’estat espanyol. És cert que s’han obtingut els pitjors resultats, però resisteix en relació amb el seu entorn en general, en relació amb l’estat espanyol i si ho comparem amb territoris del voltant, com ara França, Portugal i Finlàndia, que ha perdut vint-i-tres punts en l’àrea matemàtica. En aquesta edició, en les matemàtiques, el format de la prova ha canviat i és més competencial. Respecte de les altres àrees, els descensos són més generals, en comprensió lectora i ciències. Si ho mires per autonomies, hi ha diferències importants. L’estat espanyol ha quedat dins la mitjana. Tot i que no podem oblidar que aquesta edició ha estat marcada per la pandèmia. És significatiu que l’alumnat sentia en aquest període de tancament dels centres que el professor no estava disponible per a donar-los suport. Hi ha un percentatge alt que ha gaudit aprenent pel seu compte. Són dos aspectes a tenir en compte i que poden ser pistes per a cercar objectius més actuals en el món educatiu.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—Les causes són diverses i complexes i segurament cal buscar-les en la mena de societat i no centrar-ho tant o exclusivament en el món educatiu. Evidentment, hi ha aspectes que hi influeixen, com ara la incertesa legislativa. L’estat espanyol és un estat amb moltíssimes lleis educatives en molt pocs anys. Després hi ha un altre factor a tindre en compte, que és la formació del professorat. Sempre és millorable, però penso que no és determinant. Ara, la crisi en l’àmbit de confiança i de compromís que dóna sentit a l’educació i al valor del rol del docent és molt tocada. Després, hi ha un aspecte importantíssim, que és la inversió educativa. Cal resoldre-la. Les ràtios d’alumnes per grup són altes. Es necessiten més professors, es necessita codocència i també més simplificació de les famílies. I treballar aspectes com la lectura, però també habilitats socials i la cura interpersonal de l’alumnat. És cert que respecte dels resultats que s’han obtingut a escala del País Valencià, tot i l’infrafinançament en relació amb la passada edició, la del 2018, es manté més o menys igual en l’àrea matemàtica i, sorprenentment i gratificantment, puja cinc punts en ciències i nou en lectura. Pensem que amb un govern progressista la qualitat de l’ensenyament és una evidència. Entre el 2018 i el 2022 el govern del Botànic ha aconseguit, segons els resultats de l’informe PISA, millorar la qualitat de l’educació valenciana. Però per a la societat valenciana el nou govern de dretes i la seva política demagògica de llibertat perquè les famílies puguen triar centre i llengua vehicular en l’ensenyament implica la tornada al districte únic que implica segregació escolar i manca d’equitat educativa. I afegim-hi polítiques de retrocés en el plurilingüisme, que és una evidència científica que té bons resultats sobre la competència lingüística dels estudiants i que, a més, és una garantia de diversitat cultural i ajuda a l’harmonia entre societats més inclusives.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Són diverses. Una de les quals és l’equitat educativa. L’ensenyament públic necessita més recursos perquè és el que compensa les desigualtats i ofereix oportunitats d’aprenentatge. El nivell socioeconòmic i cultural de les famílies dels alumnes continua sent un hàndicap per al sistema educatiu. Després, un altre factor importantíssim i urgent és compensar l’índex de segregació i fins i tot d’aïllament d’alguns estudiants. Engegar estratègies per reduir l’assetjament escolar. Per exemple, l’informe actual respecte del País Valencià diu que l’assetjament és d’un 6%, és a dir, un de cada disset estudiants valencians en algun moment de l’ensenyament a les aules ha estat assetjat, per tant, és un percentatge alt. Després, que el sistema educatiu sigui inclusiu és un repte social, però implica decisions polítiques importants. A més, no oblidem que també és inclusiu treballar la perspectiva socio-emocional de les àrees més científiques perquè arriben a ser més atractives i rebaixen eixe biaix de gènere que tenen. Després, un altre factor importantíssim és l’abandonament escolar prematur. És un problema social sense resoldre. I, com ja he dit abans, les lleis educatives d’escala estatal han de respectar i protegir la pluralitat lingüística dels diferents territoris i han de crear un marc de seguretat, perquè eixos mateixos territoris que tenen una altra llengua diferent del castellà puguin tindre la seguretat legislativa que els dóna aquesta llei de rang superior. I a partir d’ací, desenvolupar lleis que permetin de treballar la cultura i la llengua pròpia dels territoris.

“Cal un plantejament de la societat envers l’escola”

Miquel Àngel Santos, portaveu del sindicat Alternativa Docent

Us han sorprès els resultats?
—No ha estat una sorpresa. De fet, trobam un miracle que, amb les condicions que arrossegam al sistema educatiu de les Balears i afegint-hi els efectes post-pandèmia, s’arribi a aquests resultats, i diu molt de la bona feina dels docents.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—A les Balears ens trobam amb un sistema educatiu sotmès a tota mena de tensions, fruit de l’evolució demogràfica d’aquests darrers vint anys, i un infrafinançament que no permet fer front a les problemàtiques creixents amb mesures ajustades a les necessitats reals del sistema. En aquests darrers vint anys, l’alumnat ha crescut d’un 35% i l’escolarització de nouvingut ha augmentat d’un 131,84%. I els recursos no han tengut la mateixa evolució.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Augmentar el pressupost educatiu urgentment per poder construir les infrastructures necessàries per poder assolir unes ràtios per aula baixes que permetin de fer front a la diversitat a les aules. També establir mesures per a una escolarització equilibrada de l’alumnat entre l’escola pública i la concertada que eviti la segregació escolar. A partir d’aquí, retornar el reconeixement social dels docents confiant en la seva professionalitat a l’hora d’introduir canvis, com ara la digitalització de les aules, que s’ha fet de manera acrítica. També s’ha de reduir la burocràcia, que no aporta res a l’aprenentatge. També pensam que cal un plantejament de la societat envers l’escola, perquè no es pot convertir en l’únic lloc que solucioni totes les problemàtiques que la ciutadania no sap gestionar. Des de la integració lingüística fins a la gestió dels telèfons mòbils dels joves.

Les acusacions populars demanen entre 8 anys i 33 de presó per als encausats en l’operació Judes

Les acusacions populars en contra dels encausats a l’operació Judes demanen trenta-tres anys de presó per a Eduard Garzón, Jordi Ros, Alexis Codina, Germinal Tomàs, Esther Garcia, Sonia Pascual, Queralt Casoliva i Rafael Joaquin Delgado. Els acusen dels delictes de pertinença a organització terrorista, de fabricació d’explosius, i d’estralls de caràcter terrorista en grau de temptativa. A més, demanen vuit anys de presó per a Ferran Jolis, Xavier Buïgas, David Budria i Clara Borrero, als que acusen de pertinença a organització terrorista.

És allò que exposa l’escrit d’acusació –avançat pel Món i al qual ha tingut accés VilaWeb– de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes, al qual s’adhereixen l’Associació de Víctimes del Terrorisme, l’Associació Dignitat i Justícia, l’Associació Espanyola de la Guàrdia Civil, l’Associació Unificada de la Guàrdia Civil i Vox. Tots sis, representats per l’advocat José María Fuster-Fabra, vinculat a la ultradreta.

Eva Pous, advocada d’Alerta Solidària: “L’ambigüitat de l’amnistia ens posa en alerta”

Les condemnes que demanen són superiors a les de la fiscalia, ja molt elevades, que va sol·licitar penes de vint-i-set anys de presó per als acusats de pertinença a organització terrorista, fabricació d’explosius, i estralls de caràcter terrorista en grau de temptativa, i quatre anys de presó per als altres quatre encausats, acusats de pertinença a organització terrorista.

L’escrit d’acusació comença amb una descripció sui generis del procés sobiranista, al qual atribueix: “La utilització espúria per part de sectors nacionalistes de mitjans de comunicació, de competències com l’ensenyament, etc., que van generar un caldo de cultiu favorable a les tesis secessionistes, que de vegades van arribar a comportaments de caràcter supremacista.” Tot seguit, analitza la creació dels CDR, i els cataloga com una “organització independentista de caràcter criminal”.

Dins els CDR, diu que hi havia el suposat Equip de Resposta Tàctica (ERT), al qual diu que pertanyien els encausats i que van fabricar substàncies i artefactes explosius.

 

En una primera versió, explicàvem que la petició de condemna per a vuit dels encausats era de 31 anys de presó, però en són 33. Demanem disculpes i lamentem la confusió.

Vint poemes de Nadal per a escriure felicitacions

Si us agrada enviar felicitacions de Nadal i incloure-hi algun poema, segurament heu comprovat que sempre solem recórrer als mateixos texts. Per això avui us volem proposar una tria diferent, amb una vintena de poemes de tota mena. N’hi ha de coneguts i de desconeguts, de contemporanis i d’antics, del nord i del sud, de terra endins i de mar enllà –fins de l’Alguer.

Trenta-cinc nadales modernes i en català que heu de saber

Per fer-ho fàcil, els hem classificats en cinc apartats: nadales poc conegudes, poemes de regust tradicional, poemes lligats al paisatge i la natura, poemes espirituals, poemes reflexius i reivindicatius i un poema irreverent. (Aquest article no hauria estat igual sense l’ajut de Vicent Salvador, Francesc Esteve i Esperança Camps, a qui dono un agraïment sincer.)

Heus ací els poemes que us proposem (clicant damunt la secció que us interessi, hi anireu directament):

Nadales poc conegudes
–”En bon punt i en bona hora”, aplegada per Joan Timoneda (València, 1518-1583)
–”Nadala de Carcaixent”, cantada per Pep Gimeno, “Botifarra”

Poemes de regust tradicional
–”Cançó de Nadal”, Francisca Alcover (Sóller, 1912-1954)
–”Nit de Nadal”, Carles Salvador (València, 1893-1955)
–”Rondalla del bou”, Marià Manent (Barcelona, 1898-1988)
–”L’arbre de Nadal”, Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993)
–”El rústec villancet” Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

Poemes lligats a la natura i al paisatge
–”Nadal a l’Alguer”, Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008)
–”Aires de Nadal”, Josep Sebastià Pons  (Illa, 1886-1962)
–”Nadal 1993″, Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid 1927 – València 2009)
–”Nadala”, Ramon Alabau (Ripoll, 1949)
–”Ho sap tothom i és profecia”, J. V. Foix (Barcelona, 1893-1987)

Fires del Tió 2022: quins mercats de Nadal es dediquen a aquesta soca màgica?

Poemes espirituals
–”Prec de Nadal”, Salvador Espriu (Santa Coloma de F., 1913 – Barcelona, 1985)
–”Sorpreses”, Joan Valls (Alcoi, 1919-1989)
–”Nadal”, Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)

Poemes reflexius i reivindicatius
–”Alguna cosa lleu”, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003)
–”Nit de Nadal”, Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Ll., 2013)
–”Poema de Nadal”, Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961)
–”La xemeneia no tirava”, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993)

Un poema irreverent
–”Cançó de Nadal”, Enric Casasses (Barcelona, 1951)

Postals de Nadal en català: solucions per als dubtes més freqüents

Nadales poc conegudes

Moltes de les nadales que sabem tenen un origen antic. I moltes no ens han arribat, s’han perdut en el fil del temps. Però, per sort, hi ha hagut col·leccionistes i estudiosos que les han anat recollint.

“En bon punt i en bona hora”, aplegada per Joan Timoneda al segle XVI

Un d’aquests experts recol·lectors de nadales fou el gran filòleg Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), que el 1960 va publicar el Cançoneret valencià de Nadal –que trobareu, íntegre, a la xarxa. Sanchis Guarner, alhora, es refià d’alguns arreplegadors anteriors. Per exemple, Joan Timoneda (València, 1518-1583), que va incloure dues nadales en el recull Flor d’enamorats del 1561. Tot seguit, us oferim un fragment d’una d’aquestes peces, “En bon punt i en hora bona”:

Hui és nat lo Redemptor;
hui és nat i hui s’abona,
per pagar lo que Adam féu,
i Eva, la primera dona.
En bon punt i en bona hora.
En Betlem lo trobareu
Ab sa mare que l’encona.
Maria és son propi nom,
Maria que al món corona
En bon punt i en hora bona.
Los àngels, si haveu sentit,
Han cantat per bona estona:
“Hui la glòria és en los cels
I en terra la pau se dóna.”
En bon punt i en bona hora.

El repertori valencià de Nadal és molt variat, com explicava el grup Urbàlia Rurana en aquesta magnífica entrevista de Pau Benavent:

Urbàlia Rurana: ‘El repertori valencià de cançons de Nadal és molt ric i variat’

“Nadala de Carcaixent”, la tradició amb la veu i la sensibilitat de Pep Gimeno

Un altre gran recuperador de cançons tradicionals és Pep Gimeno, “Botifarra”. Vegem-lo, en el vídeo següent, cantant la “Nadala de Carcaixent”, amb fragments deliciosos com ara aquest:

Ja vénen els Reixos, vénen per l’Orient
darrere l’estrela que seguixen ells
portant garrofetes pa’l seu rossinet
pa que el Jesuset estiga content.

Poemes de regust tradicional

La tradició antiga, popular i anònima de les nadales és continuada pels poetes contemporanis. Als segles XX i XXI, en trobem un esplet. Són composicions variades, però totes amb missatge simple, adés amarat de nostàlgia, adés prenyat de joia i d’esperança, adés –simplement– de realçament de la pau i la serenor d’aquestes dates.

La “Cançó de Nadal” de Francisca Alcover: el caliu de la pau

A Mallorca, per exemple, Francisca Alcover Morell (Sóller, 1912-1954) escrigué una “Cançó de Nadal“, d’una simplicitat i una tendresa tals, que entronca perfectament amb la de les nadales:

Nadal! Nadal!
Devora la foganya
que hi fa de bon estar!
Nadal! Nadal!
Maria, Verge i Mare,
ens monstra un bell Infant…
Nadal! Nadal!
Josep va a cercar llenya
per poder-lo escalfar.
Nadal! Nadal!
Pastors i Reis arriben
per veure a Jesús nat…
Nadal! Nadal!
Per sobre el món en lluita,
l’estrella de la pau!

“Nit de Nadal”, de Carles Salvador: no hi ha plany ni dolor

El 1943, el poeta, gramàtic i activista Carles Salvador (València, 1893-1955) va publicar el llibret Nadal, flor cordial amb composicions simples i alegres, com aquest sonet titulat “Nit de Nadal”:

Nit de Nadal. Dolça nit, meravella.
nit en què el cor com la flor es desclosa
i l’esperit dins la calma reposa
perquè l’orgull ha tancat la parpella.
Nit de Nadal. Nit de lluna i estrella.
De paradís s’ha tornat tota cosa.
Ja no té punxa ni l’arç ni la rosa,
ni amarga amor l’oblidada donzella.
Dintre dels cors no hi ha plany no dolor
i en els cervells pensaments no hi ha mal.
Nit de Nadal. Clara nit, nit d’Amor…
Ai, dolça nit! Ai, Jesús! Ai, bon Déu!
Feu, Vós, senyor, ja que tot ho podeu,
que siga sempre la nit de Nadal
.

La “Rondalla del bou”, de Marià Manent: un protagonista inesperat

Marià Manent (Barcelona, 1898-1988), sense fugir de la simplicitat, va escriure un bell poema parlant del punt de vista d’una de les figures essencials del pessebre, la “Rondalla del bou”:

El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’Establia.
I quan minvà una mica el fred
–que l’Infantó ja no plorava–
sortí amb pas lent, dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.
Per donar a Déu, pobre i humil
damunt la palla gloriosa,
vol abastar algun flam gentil
de l’estelada tremolosa.
Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.
Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.

“L’arbre de Nadal”, de Tomàs Garcés: serenor i màgia

Pocs poemes trobaríem que transmetessin tan bé la senzillesa i la serenor de la nit de Nadal com aquest de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), “L’arbre de Nadal”.

La Cova, pedra viva;
desert, el camí ral.
Sota una llum freda,
creix l’arbre de Nadal.

El freguen ales d’àngel,
hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada!
oh verda branca al vent!

Les branques d’aquest arbre
la freda Cova han clos.
No deixen que se’n vagi
l’alè calent del bou.

Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l’Infant.
Taronges d’or es tornen
a l’arbre de Nadal.

“El rústec villancet” de Josep Carner: Al·leluia, catalans

El 1914 Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970) va publicar Auques i ventalls, que va cloure amb el poema “El rústec villancet”. És un poema simple que transmet joia: la joia de viure i la màgia d’una natura dinàmica.

Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei té tenebror,
ni cap deu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.

Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia!

Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!                                                                                           

Ací podeu sentir el poema recitat per Carner mateix:

I ací, cantat per l’Orfeó Català:

Poemes lligats a la natura i al paisatge

Anant un pas més enllà que aquest “villancet” de Carner, hi ha tot de poemes de Nadal en què la natura i el paisatge tenen un paper central. Són poemes que porten la màgia al terreny dels humans, que ens fan tocar de peus a terra. Com que parlen de llocs concrets, tenen el mèrit de vincular l’esperit de pau universal, tan reivindicat per Nadal, amb el territori, com en diríem ara.

“Nadal a l’Alguer”, de Rafael Caria: un pessebre de pau sobre les aigües

El poeta Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), dins Els asfòdels i altres versos (1992), va incloure un tríptic titulat “Dues nadales i una sardana”, encapçalat per aquesta dedicatòria: “A aquest meu petit món mariner on encara perviu el ‘Cant de la Sibil·la’ i on està morint la nostra llengua.” En pocs poemes com en “Nadal a l’Alguer” s’identifica d’una manera tan intensa la pau d’aquests dies amb la serenor del paisatge:

Aire de neu
al nostre golf
i calma de blau.
La mar reflexa
la viva blancor
de les estrelles
i el lent bressolar
de les llampares:
és Nadal al meu poble.
De la ciutat antiga
s’aixeca un cant profètic
nascut de la història:
“Al jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Un rei vindrà perpetual
vestit de nostra carn mortal,
del cel vindrà tot certament
per far del setgle jutjament”.
La meva terra, aquesta nit,
és un pessebre de pau
sobre les aigües:
és Nadal al meu poble.

“Aires de Nadal”, de Josep Sebastià Pons: el cor de nin reprèn sa volada

Josep Sebastià Pons  (Illa, 1886-1962) va escriure dins el llibre El bon pedrís, publicat el 1919, el poema “Aires de Nadal”. Ens parla dels masos, del vent, de la boira i l’estelada, en un paisatge quotidià que vincula Betlem i el Rosselló.

El cor dels ocells canta dins la nit;
la neu ha cobert dolçament els rasos.
Ara ve Nadal, Nadal blanc-vestit,
que dóna alegria a la gent dels masos.

El vent s’ha parat; jo no sé per què
el meu cor de nin reprèn sa volada.
La broma s’esborra; el cel és serè,
i brilla damunt tota l’estelada.

Cantaria els aires dels pobres pastors;
vestit amb samarra, jo caminaria,
per veure en la cova, entre resplendors,
l’infant que ha parit la Verge Maria.

Era en la Judeia; era cap-al-tard…
Maria teixia en la tarda blava,
teixia la llana i el seu somni clar,
per la bona nova que l’àngel portava.

Era cap-al-tard; la palmera d’or
eixamplava sa rama movedissa;
un gai rierol rajava dins l’hort;
somreia la Verge Maria feliça.

Oh tu, mon esposa, el meu hort tancat,
ma font segellada, mon esposa, vine;
el nostre Nadal s’apropa, nevat;
les campanes canten en la nit divina.

“Nadal 1993”, de Carmelina Sánchez-Cutillas: si sempre fos Nadal com ara

L’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid 1927 – València 2009) enviava cada any un text poètic als amics. Enguany, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha recuperat aquesta petita joia, la nadala del 1993, que ens parla del paisatge de la seva infantesa, sens dubte suggerit per Nadal.

Als nius els ocells. I les fulles
marcides ballant pels carrers
–si sempre fos Nadal com ara…
Pilotes de tela i cavalls
de cartó; les mares que pasten
coques amb llardons; i la lluna
clara rient-se de tots. Ai,
si sempre fos Nadal… com ara.

“Nadala”, de Ramon Alabau: el poema de les as

En aquesta línia de simplicitat, hi trobem també l’element del joc. El poeta Ramon Alabau (Ripoll, 1949), partint del fet que l’única vocal del mot “Nadala” és la a, en compon una sense cap més vocal que aquesta:

Nadal. Alba blanca.
Sagals amb samarra,
rabadans amb capa,
saltant fan gatzara.
Ja glaça. A la quadra
la flassada calfa,
la palla amanyaga.
Brama la vacada:
bafarada calda.
S’atansa la tarda,
s’abranda a bastança.
La campana canta.
La ratxa tardana
arrasa la plaça.
S’apaga la brasa.
L’almanac s’acaba.

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de Nadal: de cremar-lo a caçar-lo

“Ho sap tothom i és profecia”, de J. V. Foix: la vida esclata d’Alacant a la Provença

Josep Vicenç Foix (Barcelona, 1893-1987) engalza perfectament el joc, la ironia i el missatge de joia, en un poema dinàmic com pocs, que repassa tots els oficis i tots els indrets, ben identificats als Països Catalans: “Ho sap tothom i és profecia”.

‘Ho sap tothom, i és profecia’, un cant de J.V. Foix als Països Catalans per Nadal

Us en reproduïm les estrofes inicials i les finals:

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

[…]

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintà.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
i els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Escolteu-lo, si us abelleix, recitat magníficament pel rapsode (i poeta) Celdoni Fonoll:

Poemes espirituals

Si cerquem poemes de Nadal, en trobarem molts que aprofundeixen el missatge primigeni que contenia la commemoració del naixement de Jesús de Natzaret. Un missatge de simplicitat, de generositat i d’austeritat, tan allunyat de la febre consumista que aclapara avui aquestes dates.

“Prec de Nadal”, de Salvador Espriu: punyent i despullat com un crit

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) va escriure aquest “Prec de Nadal”, adreçat a Jesús, que és simple com unes mans buides i punyent com un crit:

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.

Ací el podeu sentir recitat per Espriu mateix:

I ací, cantat per Meritxell i Judit Neddermann:

“Sorpreses”, de Joan Valls: la fam i el fred que perduren

Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1919-1989) va escriure en el seu llibre Paradís en blanc un poema titulat “Sorpreses”, que és una reflexió aprofundida i commovedora sobre la fragilitat i la vulnerabilitat de l’ésser humà. Us n’oferim els versos finals:

Vénen contrasts que couen i que tenen ferides
de fat tan inguarible, tan d’amargor i angoixa,
que mouen a un neguit de nàusea o pregària:
l’home que dóna almoina, l’agraïment cansat
dels nens plens de parracs i mansuetud als ulls
i altres coses que et calles per esglai o puresa.
Però el plany és només la força solitària
d’un infant que com tu és fet de fites càndides
i de llet sense història i d’anhels nebulosos.
Vénen els tres Reis Màgics a fer-li ofrena a un Nen
i encara en nits de gebre la fam i el fred perduren.

Podeu comprar el Lot de postals de Nadal de la Incorrecte a la Botiga de VilaWeb 

“Nadal”, de Carles Riba: el poema de la fe

Els poemes de Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) són, en general, d’aquells que cal llegir més d’una vegada. Aquest “Nadal” és un d’aquests cants que, sense ésser hermètics, ens demanen concentració. Si el llegiu, i el rellegiu, hi sabreu veure un poeta convençut que la fe salva els humans: “l’amor és trist només per qui l’Amor no ha vist” (atenció a la majúscula):

Nadal glaçat – Nadal ardent
d’un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust – Nadal en flor
d’un bell Infant nat sense plor;

Nadal cruel – Nadal que riu
amb l’orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que si al Pare,
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s’ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!

Poemes reflexius

Molts poetes aprofiten el missatge inherent a Nadal per somoure encara més el lector, per fer una crítica de la societat. L’enveja, la hipocresia, la falta d’humanitat són palesades per la visió aguda i la paraula nua de la poesia.

“Alguna cosa lleu”, de Miquel Martí i Pol: contra la hipocresia

Segurament, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003) és un dels autors més citats en les felicitacions de Nadal. Té poemes de Nadal de tota mena i avui n’hem triat un de crític, que ens demana que “la meravella” vagi més enllà de Nadal. Es titula “Alguna cosa lleu”.

Alguna cosa lleu i poderosa
que qualsevol paraula fa subtil
com si fos dita amb una veu molt íntima.
Això sol ser Nadal, i la tendresa
que s’instal·la, tal volta agosarada,
al lloc mateix on, dia rera dia,
hi creixen el neguit o bé l’enveja.
No dura tanmateix la meravella
i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis
i malfereix quasi tots els propòsits.
I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons
si ho som només a toc de calendari?

“Nit de Nadal”, de Joana Raspall: la humanitat ens demana d’obrir els ulls

Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013) va escriure també una gran quantitat de poemes de Nadal. En aquesta “Nit de Nadal” entoma la tradició del rabadà per interpel·lar-nos i alhora encomanar-nos l’optimisme que ella duia dins: tan sols cal obrir els ulls.

—Pastoret d’ovelles blanques,
no tens por, tot sol, al prat?
—No estic pas sol!, mira els àngels
voleiant al meu costat!
—Jo sols veig una nit fosca.
—Fosca? No la saps mirar!
És tota plena d’estrelles
en un cel brillant i clar!
—Pastoret, potser somnies…
—Potser tu, ets l’adormit,
si no veus les meravelles
que ens volten aquesta nit.
—No em vinguis amb fantasies!,
estic ben serè i despert.
—Pobre! Si no veus cap àngel,
deus tenir el cor molt desert!

“Poema de Nadal”, de Josep Maria de Sagarra: un vermell precís i decidit

És, ben probablement, el poema més recitat durant aquests dies. El “Poema de Nadal” de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) és una llarga reflexió poètica que ens parla de la joia de Nadal, del misteri d’aquella nit, dels pastors i la cova, però també ens fa mirar cap endins. En reproduïm els versos finals:

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

Vegeu-ne, tot seguit, un fragment recitat per l’actriu Rosa Novell:

Rosa Novell declama Sagarra 

I ací, tot sencer, amb les veus de Lola Lizaran i Alfred Luchetti:

“La xemeneia no tirava”, de Vicent Andrés Estellés: la quotidianitat i la misèria

Ningú com Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) no sap dur al terreny de la quotidianitat qualsevol fet, qualsevol data. La nit de Nadal del 1935 a ca l’Estellés hi hagué fam i fred, com a moltes cases. I ell ho explica, amb una senzillesa esborronadora, en aquest sonet:

La xemeneia no tirava; el pare
evocaria aquelles nits de l’horta,
amuntegant, penosament, la llenya
per a la nit famosa de Nadal.

La xemeneia no tirava. El fum
s’amuntegava per tota la casa.
Havia fracassat el pare, com
quan anava a caçar, i no caçava.

La xemeneia no tirava. El pare
havia fracassat, altra vegada,
el 24 de desembre de

l’any 35. Sopàrem qualque cosa,
embolcallats amb mantes. Jo tenia
un prunyó en una orella. Tots callàvem.

I un poema irreverent

En aquest recull no hi podia faltar un poema irreverent, que se servís de la tradició per a estripar-la, per a transgredir-la.

“Cançó de Nadal”, d’Enric Casasses: quin embolic

En aquesta “Cançó de Nadal”, Enric Casasses (Barcelona, 1951), desfà el miracle i el misteri de Nadal i ens duu a un terreny tan planer com iconoclasta.

Mare de déu
mare del fill de déu
verge Maria
tu el vas tenir
tu verge el vas parir
a l’establia
i el fusteret bonic
va dir quin embolic
quina família
com ha sigut
que per déu sóc banyut
verga florida
jo no entenc re
fa falta molta fe
n’aquesta vida.

Aquesta nadala irreverent la tenim cantada per Celdoni Fonoll, juntament amb Lloll Bertran i Isaac Fonoll, amb guitarres i arranjament de Feliu Gasull:

El govern proposa de reestructurar el cànon de l’aigua perquè pagui més qui gasta més

El govern ha plantejat una reestructuració del cànon de l’aigua per a apujar la quota als consumidors que gasten més. En concret es modifica la norma actual en l’article sobre els tributs que recauen sobre el cicle de l’aigua –que s’obtenen de la suma d’una part fixa i una de variable– i s’estableixen quatre trams per a la fixa, d’un, dos, tres i quatre euros mensuals respectivament. En els casos que el consum sigui zero, la part fixa és de 4 euros mensuals. Aquesta mesura persegueix castigar els habitatges que fa temps que són buits, que s’entén que són objecte d’especulació. També s’elimina alguna de les bonificacions actuals per a grans consumidors i s’amplien els grups exempts per l’aplicació de la tarifa social.

Quins són els 202 municipis del Principat afectats per les restriccions per la sequera?

La reestructuració persegueix l’objectiu d’adaptar el cànon a la nova realitat climàtica del país, en ple context de sequera pertinaç. La reforma té en compte, però, el consum necessari i imprescindible per ciutadà i afegeix nous col·lectius a les bonificacions.

En concret, l’esborrany del projecte de llei d’acompanyament dels pressupostos, al qual ha tingut accés l’ACN, recull fins a onze grups diferents que es poden acollir a aquest escenari, per als quals es preveu una tarifa social de zero euros per metre cúbic. Hi apareixen pensionistes jubilats o per invalidesa, pensionistes de l’assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa (Sovi), pensionistes que cobren la pensió mínima per incapacitat permanent, receptors de prestacions socials de caràcter econòmic, famílies amb tots els membres a l’atur, les persones que reben la renda garantida de ciutadania o l’ingrés mínim vital o les persones i unitats familiars que acreditin que es troben en risc acreditat d’exclusió social, entre d’altres.

Per la banda contrària, el cànon es reformula perquè les persones o entitats que gasten més paguin més. A banda del tram fix a domicilis amb consum zero ja especificat, també s’eliminen bonificacions al tram quart, que és el dels grans consumidors.

L’Eurogrup convida l’estat espanyol a presentar un nou pressupost per al 2024

L’Eurogrup ha convidat l’estat espanyol a presentar a la Comissió Europea un nou projecte de pressupost per al 2024. En una declaració conjunta, els ministres d’Economia i Finances de la zona euro han instat el govern espanyol a substituir els comptes prorrogats que va enviar a l’octubre a l’executiu comunitari. “Prenem nota que Espanya, Eslovàquia i Luxemburg van enviar esborranys pressupostaris sense canvis en la política econòmica. Celebrem que aquests països presentaran projectes pressupostaris actualitzats i esperarem l’anàlisi de la Comissió”, diu el text.

La declaració dels ministres recull que els comptes enviats pel govern espanyol a Brussel·les compleixen la recomanació feta per la Comissió Europea abans de l’estiu de limitar a un màxim del 2,6% l’augment de la despesa pública neta per a aconseguir un ajustament equivalent al 0,7% del PIB, l’equivalent a 9.300 milions d’euros.

Pel que fa a l’orientació fiscal a l’eurozona, el text assegura que és necessari un canvi, després d’anys de política expansiva, per garantir la “sostenibilitat de les finances públiques” i donar “suport als esforços de la política monetària per recuperar l’estabilitat de preus”. L’Eurogrup opta així per un “enduriment” de la política fiscal el 2024 per a “reforçar la sostenibilitat de les finances públiques i per evitar alimentar les pressions inflacionàries”. “Una política fiscal coordinada i prudent serà essencial més enllà del 2024”, apunta la declaració.

En la compareixença de premsa posterior a l’Eurogrup, el seu president, Paschal Donohoe, ha explicat l’acord entre els ministres per aplicar els anys vinents una política fiscal “prudent” i ha remarcat la necessitat que els països que encara tenen mesures energètiques les vagin eliminant gradualment.

Nadal vist des de la setmana dels ponts

Som a la setmana més esperada de l’any per milers de treballadors. I enguany queia bé. Dos ponts seguits! I, segons que veig i sento, ha estat un èxit turístic interior. Per terra, mar i aire. Gent cap amunt i cap avall que ha omplert hotels i cases rurals. Ahir, amb fortes aglomeracions al centre de Barcelona. Molta gent mirant i alguna comprant. Les coses potser van més bé que no ens expliquen els analistes. Són molts diners els que es mouen aquests dies. No en va, tant Aena com la Direcció General de Trànsit, Renfe i moltes agències de viatges parlen de rècord de moviments de viatgers durant els ponts, malgrat les fortes pujades de preus d’hotels i avions.

És un primer avanç d’allò que deia ahir la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Kristalina Georgieva, quan anunciava que l’economia mundial tendiria a tenir més bons resultats el 2024 que no s’esperaven fins ara? No ho sé, però aquesta setmana es veu clar que la gent –que pot, evidentment– té ganes de gastar. És bo que el consum doni senyals positius de cara a les festes nadalenques.

De moment, sabem que les vendes al comerç no han anat pas malament aquestes darreres setmanes. Segons l’indicador de Comertia, en aquest darrer tram de l’any es manté el ritme de creixement en el conjunt dels seus sectors comercials, amb una mitjana de creixement del 7% durant el novembre respecte del mateix mes de l’any anterior.

Recorda que el 24 de novembre va començar el Black Friday i els empresaris diuen que les vendes van augmentar en conjunt d’un 4,9% durant el cap de setmana dels famosos descomptes. Tot i això, no tots els empresaris ho veuen igual. De fet, els sectors tradicionals vinculats a la moda o l’equipament de la casa són els que han patit més aquests dies de descomptes, i, en canvi, perfumeria i restauració han tingut un impacte especialment positiu.

De cara al pont de la Puríssima, un 68% dels enquestats havia previst unes vendes molt semblants a les de l’any passat. Un 15% tenia expectatives molt bones, a causa del calendari, i solament un 13% mirava a la baixa. Són els que consideren que la majoria de la gent ja ha fet el gruix de les compres durant la setmana del Black Friday. Mirant una mica més enllà, un 41% dels empresaris de Comertia preveu una campanya de Nadal més bona que no pas l’any passat. Un 38,5% creu que les vendes es mantindran força estables i un 20,5% espera que siguin més dolentes, atès el context d’inflació generalitzada que no incentiva el consum.

El comerç no és un sector gaire optimista habitualment en les previsions. Precisament per això em sembla positiu tot el que diuen. Potser és perquè durant aquest novembre passat, el 74,4% de les empreses de Comertia ha tingut un augment de vendes, en valor, respecte del mateix mes de l’any anterior, un 2% les ha mantingudes i tan sols un 23,2% les ha disminuïdes. Ah! I quan avui parlem de valor, la diferència amb el volum real és cada vegada menor, a mesura que baixa la inflació. I ja la tenim al 3,2%.

I no és que Comertia sigui una associació de botigues aïllades de la resta. L’indicador de consum de CaixaBank també va augmentar d’un 8,5% interanual durant el novembre, 2,3 punts percentuals més que no pas a l’octubre. I respecte de l’activitat de les targetes espanyoles, va augmentar d’un 7,0% interanual durant el novembre (3,2 punts més que a l’octubre). Aquesta millora s’ha observat tant en el consum presencial (6,2% interanual, 2,0 punts més que l’octubre) com en l’electrònic (16% interanual, 4 punts més que l’octubre), segons l’últim “monitor” de l’entitat financera, publicat abans-d’ahir.

De cara a Nadal, les enquestes que han anat publicant diferents entitats apunten que, més o menys, la despesa serà com la de l’any passat o una mica més. Algunes, fins i tot, quantifiquen quant gastarem cadascú. No hi confio gaire perquè no sé quina fiabilitat té l’obtenció de les dades i per les diferències que hi ha entre si. A més, segons que ha publicat l’OCU, més de la meitat dels seus enquestats (55%) diu que sempre acaba gastant més que no havia previst. Per això, deixem-ho així.

I d’on sortiran, els diners? Aquest punt m’interessa més. Segons una anàlisi de l’aplicació financera Plazo, a causa de la pèrdua de poder adquisitiu de molts consumidors, un 53% dels consultats pel seu estudi recorrerà a diferents formes de finançament per fer front a les compres de Nadal, sigui ajornant el pagament i tornant-lo en quotes (25%), pagant amb targeta de crèdit (17%) o sol·licitant una petita línia de crèdit (11%). Recorda que l’any passat, tan sols un 43% tenia previst de recórrer a alguna d’aquestes menes de finançament, cosa que implica un augment d’11 punts dels qui tenen intenció de fer-ho. Vol dir que anem una mica més justets de butxaca, però volem gastar igualment…

Segons l’observatori de Cetelem (BNP Paribas), el finançament també es consolida com una opció de compra per als consumidors. Segons l’estudi que han fet, 4 de cada 10 espanyols enquestats consideraria el finançament com a opció per a adquirir productes i serveis, i en destaquen fer reformes i instal·lar sistemes d’energies renovables a casa, amb un 54% i 33% respectivament. Els segueixen el mobiliari per a cuina (28%), electrodomèstics i tecnologia (26%), juntament amb viatges i turisme (24%).

Un parer semblant el trobem en l’estudi “Golden Quarter 23/24. Un consumidor resilient amb ganes de gaudir”, referit al període que va del novembre al gener, que és quan es compra més de l’any, elaborat per la consultora KPMG. Doncs bé, posa en relleu que fins a un 79% dels consumidors espanyols té previst de gastar aquesta campanya nadalenca el mateix, o fins i tot més, que no l’any passat, en línia amb això que hem comentat fins ara. I en l’estudi que ha fet, destaca que s’aprecia una tendència més gran a finançar les compres mitjançant crèdits al consum. Un 20% de les famílies enquestades manifesta que aquesta serà la manera en què faran front a les despeses de Nadal.

En definitiva, la conclusió sembla que és que no estem disposats a gastar menys que l’any passat durant les festes, encara que algú s’hagi d’endeutar per aconseguir-ho. Potser cal apuntar, abans d’acabar i com a recordatori, que el crèdit al consum, segons el Banc d’Espanya, a l’octubre era a un tipus mitjà ponderat del 8,23%. I el de les targetes de crèdit, al 18,2%. Tenint en compte la baixada de la inflació, vol dir que els tipus reals que pagaran els qui els demanin s’hauran encarit molt d’un any a l’altre, encara que els tipus nominals anunciats siguin solament una mica més alts.

Pàgines