Vilaweb.cat

L’Índia decreta el confinament total de 1.300 milions de persones durant tres setmanes

El govern de l‘Índia ha decretat el confinament total de la població (1.300 milions) durant tres setmanes arran de la crisi del coronavirus 2019. El primer ministre, Narendra Modi, ha demanat que no hi hagi pànic a l’hora de comprar i que es mantingui el confinament total, excepte el llistat de vint-i-un serveis bàsics que ha aprovat l’executiu.

EN DIRECTE: Tota la informació sobre la Covid-19

L’Índia és el país amb més població que ha decretat un confinament d’aquest nivell, ja que la Xina no va confinar el país sencer. Segons Worldometers, a l’Índia ara per ara només hi ha 519 casos confirmats i 10 morts.

By converging around shops, you are risking the spread of COVID-19.

No panic buying please.

Please stay indoors.

I repeat- Centre and State Governments will ensure all essentials are available. https://t.co/bX00az1h7l

— Narendra Modi (@narendramodi) March 24, 2020

The post L’Índia decreta el confinament total de 1.300 milions de persones durant tres setmanes appeared first on VilaWeb.

S’ha mort Albert Uderzo, autor de ‘Asterix el gal’

El dibuixant de còmics Albert Uderzo, autor de la cèlebre sèrie de còmics Asterix el gal, s’ha mort a noranta-dos anys per una crisi cardíaca. ‘Albert Uderzo s’ha mort mentre dormia a casa seva a Neuilly d’un crisi cardíaca sense relació amb la Covid-19. Feia setmanes estava molt cansat’, ha explicat el seu gendre a l’agència de notícies France Press.

Uderzo va crear Asterix el 1959 com un personatge d’una tira còmica que es publicava a la revista juvenil La Pilote. El 1961 es va independitzar amb la publicació del primer àlbum autònom d’Asterix, titulat Asterix, el gal, amb guió de René Goscinny. Arran de l’èxit que van tenir les històries, el 1967 s’hi dedicà en exclusiva i en publicà dos volums anuals. Després de la mort de Goscinny, l’any 1977, Uderzo va passar a ser també el responsable del guió.

L’últim àlbum d’Asterix signat per Uderzo va ser El cel ens cau al damunt, publicat el 2005. L’edició en català l’obra es va publicar amb un gran error gramatical al títol: El cel s’ens cau al damunt i la primera edició va haver de ser retirada pel rebombori que va despertar. L’editorial Salvat va atribuir l’error a la pressa de la publicació i al secretisme d’una publicació d’aquesta magnitud.

El 2013 es va reprendre la publicació de la sèrie Asterix, el gal amb Astèrix i els pictes, però va ser amb el dibuix de Didier Conrad i el guió de Jean-Yves Ferri.

The post S’ha mort Albert Uderzo, autor de ‘Asterix el gal’ appeared first on VilaWeb.

Cinc presos i sis funcionaris de presons tenen el coronavirus al Principat

Cinc presos i sis funcionaris de presons s’han contagiat del coronavirus 2019, segons que ha informat el Departament de Justícia. Entre els interns, tres estan ingressats a l’Hospital Penitenciari de Terrassa i dos més en hospitals de la xarxa pública. A més, hi ha trenta-sis casos en estudi. El primer cas conegut de la Covid-19 va transcendir el 14 de març a Brians 2. La setmana passada es va saber que la declarada culpable pel crim de la Guàrdia Urbana i interna a la presó de dones de Wad Ras, Rosa Peral, també havia estat infectada.

D’altra banda, les presons catalanes han començat un pla pilot perquè els interns contactin per videoconferència amb els seus familiars mentre duren les mesures de confinament pel coronavirus. Les trucades es faran des dels ordinadors dels equipaments educatius de les presons. La prova es posa en marxa avui a la presó de Quatre Camins (La Roca del Vallès) amb els ordinadors de la biblioteca i amb un programa gratuït de fàcil instal·lació (jitsi meet), que permetrà comunicar amb els presos des de telèfons, tauletes i ordinadors de familiars amb una aplicació instal·lada amb l’ajuda de la conselleria.

The post Cinc presos i sis funcionaris de presons tenen el coronavirus al Principat appeared first on VilaWeb.

Els exploradors espacials han de ser agricultors

El 10 d’agost de 2015, en els mitjans de comunicació de tot el món va aparèixer la imatge de tres tripulants de l’Estació Espacial Internacional (ISS per les seues sigles en anglès) mentre menjaven un encisam cultivat a bord. «Va ser un mosset per a l’home, però un gran salt per a #NASAVEGGIE i el nostre #ViatgeaMart. #1AnyAlEspai», va escriure l’astronauta Scott Kelly en Twitter (StationCDRKelly, 2015) al costat del vídeo en què degustaven el refrigeri. S’havia convertit en el primer agricultor espacial.

Aquest esdeveniment va ser l’espectacular resultat del projecte Vegetable Production System (conegut com «Veggie»), una instal·lació per al creixement vegetal que havia aconseguit produir una collita petita de plantes d’amanida per a proporcionar a la tripulació una font d’aliment fresc i de qualitat, en termes nutritius i de sabor. A més, el cultiu els va servir com a activitat relaxant, lluny dels procediments rutinaris de manteniment de l’Estació, i per al seu propi benestar fisiològic. Veggie proporciona llum i nutrients, però utilitza l’entorn de la cabina per a controlar la temperatura i l’intercanvi de gasos.

«Com més ens allunyem i més temps passem els humans fora de la Terra, més gran és la necessitat de poder cultivar plantes per a obtenir aliment, reciclar l’atmosfera i aconseguir beneficis psicològics», va dir Gioia Massa (NASA, 2015), l’especialista científica de la instal·lació Veggie. «Crec que els sistemes vegetals seran components importants de qualsevol escenari d’exploració de llarga duració», va concloure. Tots els implicats en iniciatives futures d’exploració espacial comparteixen les declaracions expressades per la Dra. Massa, des dels científics fins als gestors i els dirigents de les agències espacials més importants del món.

Tanmateix, vol això dir que s’han superat tots els obstacles per al creixement reeixit i continu de les plantes en l’espai?

La resposta és «no», almenys des de la perspectiva de la investigació biològica vegetal; o, com a màxim, «encara no». Els investigadors pensen que els resultats inicials de Veggie, seguits per altres avanços recents, plantegen noves preguntes i reptes per al treball científic. És cert que una planta vascular va créixer en l’espai fins a una etapa adulta i que mostrava la mateixa forma, característiques i composició que la seua espècie mostra en la Terra. No obstant això, no sabem com va superar aquella planta les alteracions cel·lulars i moleculars provocades per l’exposició a l’entorn espacial que s’han observat en nombroses ocasions (Herranz i Medina, 2014). El professor Marco i el seu equip (Marco, Husson, Herranz, Mateos i Medina, 2003) ja van descobrir aquesta paradoxa després de realitzar experiments pioners amb Drosophila, la mosca de la fruita, que van revelar que, pel que sembla, el desenvolupament es va completar de manera normal malgrat la presència de canvis cel·lulars i moleculars. Trobar les claus per a solucionar aquesta paradoxa és un dels reptes més emocionants de la investigació actual en biologia espacial.

El viatge espacial és una altra gran fita en la història de les plantes: per primera vegada s’enfronten a una condició ambiental (la microgravetat) que no han experimentat mai, no sols en termes ontogenètics sinó també filogenètics. Els primers experiments espacials, de fa més de cinquanta anys, van mostrar que les plantes podien sobreviure i créixer en l’espai, encara que prompte es van observar alteracions (Perbal, 2001). Els resultats a vegades eren confusos, en la majoria de casos a causa de deficiències en el disseny experimental i en els aparells utilitzats per fer germinar llavors i per cultivar les plantes. Les millores en les instal·lacions de cultiu, com en el cas de Veggie, ens han permès concloure que la microgravetat en si mateixa no impedeix el creixement i reproducció de les plantes. Per tant, continua oberta la qüestió de quins mecanismes utilitzen les plantes per a superar les alteracions i aconseguir una adaptació funcional. Qualsevol possible resposta a aquesta pregunta hauria de tenir en compte que durant la seua evolució les plantes han desenvolupat una gran plasticitat per a adaptar-se a condicions ambientals canviants, a causa de la seua condició sèssil. Aquesta plasticitat es basa en l’existència de teixits meristemàtics i en l’alta redundància de genomes i famílies de gens que contenen.

Creixement de plantes en la gravetat parcial de la Lluna i de Mart

El cultiu de plantes és necessari per a l’exploració espacial no sols a bord de les astronaus en òrbita, caracteritzades per un entorn de microgravetat, sinó també per als assentaments humans més o menys permanents en altres planetes o satèl·lits (la Lluna i Mart són els objectius principals, per raons òbvies).

L’entorn dur i hostil de la Lluna i de Mart és una limitació molt important a l’hora de projectar i implantar qualsevol tipus d’«hivernacle». El concepte de terraformar un planeta o lluna està passant de la ciència-ficció (en literatura, o en el cinema) a la ciència real. Designa el procés humà de modificar l’atmosfera, temperatura, topografia superficial o ecologia d’un cos estel·lar per a fer-lo més similar a l’entorn de la Terra i aconseguir que siga habitable per a la vida terrestre. Curiosament, els experiments realitzats amb sòls simulats en la seua composició han demostrat que el creixement i desenvolupament de les plantes seria compatible amb la superfície de Mart i de la Lluna.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

F. Javier Medina. Cap del laboratori Nuclèol, Proliferació Cel·lular i Microgravetat en Plantes del Centre d’Investigacions Biològiques Margarita Salas (CIB-CSIC), Madrid (Espanya). Treballa en fisiologia vegetal cel·lular i molecular. En relació amb la investigació espacial, se centra en els efectes fisiològics de la gravetat alterada per a permetre el cultiu d’espècies vegetals per a l’exploració espacial humana. Ha realitzat experiments europeus pioners en l’ISS i recentment ha dirigit un projecte conjunt de la NASA i l’ESA en l’Estació Espacial Internacional sobre els efectes de la llum i la gravetat en el desenvolupament vegetal, que ha rebut el premi «NASA Group Achievement Award». Ha publicat més de 120 articles i capítols de llibres i ha assessorat diverses organitzacions d’investigació internacionals. Ha rebut la Medalla de l’Associació Europea de Microgravetat (ELGRA).

Què és Mètode?

The post Els exploradors espacials han de ser agricultors appeared first on VilaWeb.

Salvem la Lluna

Des de la muntanya estant, veig la Lluna eixir de darrere el turó, grandiosa, daurada, amb les taques fosques ben visibles, on hi ha qui veu les figures d’uns amants. Com diu l’Estellés, el poeta, la lluna de la muntanya és neta i clara, i aquesta claredat ens invita a passejar a les fosques, només amb la seua llum, per gaudir de la bellesa de la natura nocturna, de la cadenciosa veueta dels mussols, del vol somort dels rats penats i de la dèbil lluïssor de les cuques de llum en busca de parella.

Com que estic de bona lluna, no m’enfadaré en recordar que, a la ciutat, l’enllumenat excessiu ha fet desaparèixer el cicle lunar de la nit amb un fort impacte sobre la comunicació, la reproducció, la cria, i la depredació de moltes espècies d’animals terrestres i marins com insectes, amfibis i coralls.

I és que, llevat del Sol, la Lluna és el principal llumener del cel. No és estrany, doncs, que des de l’antiguitat es guanyaren els estatus de déus: Hèlios, del dia, i la seua germana Selene, la deessa de la nit. Però, així com el Sol ix fidelment cada dia, la Lluna és inconstant. Hi ha nits que brilla alta al cel durant totes les hores de foscor, i d’altres que guaita tímidament i ben disminuïda a la vora del Sol, bé al capvespre o bé a l’alba. Fins i tot hi ha algunes nits que desapareix del cel.

La Lluna orbita el nostre planeta en el sentit d’oest a est en 27,3 dies, de manera que cada dia, a la mateixa hora, la veurem uns 13º més cap a l’est que el dia anterior (360º/27,3 dies). I és per aquesta raó que, en separar-se angularment cada vegada més de la direcció del Sol, la part il·luminada del nostre satèl·lit, la fase, creix una mica a cada jorn.

Llunàtics com som, si observem amb un telescopi podrem gaudir millor de la geografia lunar. Un món ple de cràters, creats per un veritable bombardeig d’asteroides i cometes que fa uns 3.800 milions d’anys van deixar el nostre satèl·lit amb l’aspecte actual; i els anomenats mars, zones fosques i planes com a conseqüència d’unes extraordinàries erupcions volcàniques que reompliren antics cràters i formaren grans planes basàltiques, uns paisatges que sempre deixen bocabadats els nens que s’acosten a un telescopi.

Fa cinquanta anys, dos humans trepitjaren el mar de la Tranquil·litat. Durant un temps, també s’exploraren altres indrets, però ben aviat tots abandonaren la Lluna. Ara, però, l’interès per l’explotació dels recursos del nostre satèl·lit s’intensifica. Les agències espacials i les empreses privades ja preparen el camí per extraure’n metalls de terres rares o l’isòtop heli 3, tots ben escassos o difícils d’extraure al nostre planeta. Unes mines a cel obert poden malmetre per sempre la nostra visió ancestral de la Lluna, a ull nu, o a través d’un telescopi. Protestarem per conservar aquest patrimoni cultural o, com sempre, ens quedarem a la Lluna de València?

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Enric Marco i Soler. Doctor en Física Solar. Tècnic superior d’investigació del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Col·laborador dels projectes IMaX (Imaging Magnetograph eXperiment) i SO/PHI (Solar Orbiter Polarimetric and Helioseismic Imager).

Què és Mètode?

The post Salvem la Lluna appeared first on VilaWeb.

El vídeo viral d’Òmnium que despulla el lamentable paper del general Villarroya

Les declaracions d’avui del general de l’exèrcit espanyol de l’aire, Miguel Ángel Villarroya, han defermat la befa a les xarxes. Villarroya,a la conferència de premsa diària del migdia que es fa a la Moncloa, ha dit frases com ara ‘Bon dia, sense novetats al front’, ‘El rei és el primer soldat d’Espanya’ o ‘Tots som soldats’, en una arenga sense precedents. L’escenificació militar d’ençà de l’aprovació de l’estat d’alarma i el paper de l’exèrcit espanyol en tasques de desinfecció d’instal·lacions com ara ports i aeroports han estat molt qüestionades aquests dies.

Òmnium Cultural ha fet un vídeo viral en què, amb una veu que imita la de l’humorista Eugenio, despulla amb ironia el paper del general Villarroya en el seu afany de protagonisme. ‘Sembla un acudit, però no ho és. Militars gestionant una crisi sanitària’, critica. ‘Més hospitals i més exèrcits! Més sanitaris i menys soldats!’, acaba dient el vídeo.

The post El vídeo viral d’Òmnium que despulla el lamentable paper del general Villarroya appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: la centralització de Sánchez s’esquerda i creixen les crítiques contra la seva gestió

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací.

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crític amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

La gestió centralitzadora de Pedro Sánchez de la crisi del coronavirus 2019 és cada vegada més qüestionada. Fins avui, Pablo Casado havia moderat les crítiques contra el president espanyol i havia fet amb el seu govern, però ara ja s’ha obert a confinar territoris, tal com va demanar ahir el president de Múrcia, un dels barons del PP. Casado ho ha dit amb la boca petita, però és un canvi de to important. El president del PP pot acabar donant suport a les tesis dels presidents Torra i Armengol, que fa deu dies que van demanar el confinament de Catalunya –encara sense autoritzar– i de les Illes –concedit–, imprescindible per a reduir els contagis i les morts. La presència i les tasques dels militars als carrers, molt marcada pels espectacles protagonitzats als ports i aeroports en unes tasques de desinfecció ràpides i amb molta presència de mitjans de comunicació, també és qüestionada. Mentrestant, el ministre Ábalos ha anunciat restriccions en el trànsit aeri, sense decretar encara el tancament dels aeroports malgrat l’evidència, com mostra aquest impressionant gràfic interactiu, de la influència determinant dels avions en l’expansió global del virus.

Les crítiques contra la gestió de Sánchez no tan sols arriben del PP i des de l’independentisme. El president Puig no ha dubtat a criticar la centralització dels recursos sanitaris a Madrid i les mesures del govern espanyol, que considera ‘insuficients’, i ha enviat dos avions a la Xina –és previst que demà aterrin a València– perquè proveeixin els hospitals del País Valencià. Al gest de Puig, que contrasta amb l’actitud que manté el PSC, cal afegir la pressió que va exercir la presidenta Armengol pel confinament de les Illes. Al Principat, el Departament de Salut ha hagut d’aclarir una compra de material sanitari mitjançant l’empresa Basic Devices que va aturar-se per perill d’estafa. Tanmateix, finalment l’empresa ha aportat prou garanties i el govern ha mantingut el contracte signat la setmana passada.

Mentre la Xina ha afluixat el confinament marcial de Wuhan, Itàlia sembla haver arribat al pic de casos i morts. Els 6.557 casos registrats i 793 defuncions d’abans-d’ahir, van passar a 5.560 i 651 morts ahir i a 4.789 casos i 601 morts avui, una reducció de prop de 2.000 casos en tres dies. Les jornades vinents veurem si es consolida i la part pitjor ja ha passat. El descens d’Itàlia contrasta amb l’augment de l’estat espanyol, i la diferència ara és mínima: 4.789 casos Itàlia i 4.321 a l’estat espanyol. L’estat espanyol es prepara per al pic. La Generalitat de Catalunya assegura que ha doblat la capacitat de les UCI i ha començat a fer impressions de respiradors en 3-D, mentre que avui la Comunitat de Madrid ja es troba saturada, amb uns quants hospitals a punt del col·lapse i ha hagut d’habilitar el Palau de Gel de Madrid com a dipòsit de cossos. A més, l’exèrcit espanyol ha trobat avis morts en residències. A Andorra, s’ha aprovat una llei tramitada amb urgència per a regular els estats d’alarma i emergència, a més d’un conjunt de mesures econòmiques per a afrontar la crisi.

Les dades d’avui al país són preocupants. Al Principat els casos confirmats han fet un salt del 33%, amb 1.939 més i 94 mort. Al País Valencià hi ha hagut 25 morts aquestes últimes 24 hores, a més d’un a Catalunya Nord i un a les Illes. Al conjunt dels Països Catalans, s’han superat els deu mil casos confirmats (10.389) i hi ha 448 morts.

Mentrestant, a Marsella un grup dirigit pel professor Didier Raoult ha provat un tractament amb malalts de la Covid-19 per a mirar de guarir la malaltia. És un dels assaigs que han començat aquestes darreres setmanes, juntament amb la cursa per a descobrir el vaccí del coronavirus 2019. Per una altra banda, l’FMI ha advertit que la recessió econòmica de la crisi serà igual o pitjor que la del 2008.

L’editorial de Vicent Partal

La defensa de la sanitat pot ser la palanca per a canviar les nostres societats

La píndola de Jordi Goula sobre l’economia: ‘Ens fa més por l’economia que el virus’

Aquesta tarda hem sabut els principals resultats de la segona onada de l’enquesta Funcas sobre el Coronavirus, que recull l’opinió dels cinc primers dies feiners de l’estat d’alarma a Espanya. M’ha semblat interessant de comentar-los, encara que es refereixin a tot l’estat espanyol. És obvi que durant aquesta primera setmana, els ciutadans hem anat adaptant els comportaments i actituds respecte dels tres grans fronts de la crisi: el sanitari, l’econòmic i el social. Només em referiré a l’econòmic. Si teniu interès en tots, els podeu trobar a la web de Funcas.

Sense dubte, allò que m’ha sorprès més és que, fent servir la mateixa escala de mesura (de l’1 al 10) que per a esbrinar el grau de preocupació pel contagi, quan als entrevistats els demanen quant els preocupa la situació econòmica de l’estat espanyol, els resultats mostren una preocupació superior en el cas de l’economia (9,1 enfront de 8,9). A l’editorial d’avui, Vicent Partal es refereix a unes paraules d’ahir del president Torra: ‘És la vida o l’economia’. Vet aquí la clau de volta del problema a què s’enfronten avui els estats. I observeu que ni els ciutadans no ho tenen gaire clar…

Per una altra banda, l’impacte en l’ocupació és molt gran. Sobre aquest punt, a Funcas apliquen un sistema interessant. Calculen que el percentatge de desocupats que han declarat que no eren a l’atur abans de l’esclat de la crisi ha anat creixent a mesura que passaven els dies. Mireu. Dilluns passat, aquests nous desocupats representaven el 21% del total i divendres ja eren el 50%. El creixement de la desocupació és molt més ràpid que no el dels contagis…

Quant a la gent amb feina, només una cinquena part (22%) afirmava divendres passat ‘continuar treballant amb normalitat al seu lloc de feina habitual’. Gairebé un terç (32%) deia que teletreballava, percentatge que entre els universitaris arribava al 52%. I vet aquí un fet curiós. A començament de setmana, entorn d’un 10% deia que era a casa ocupat, però sense teletreballar i divendres pràcticament ningú no es trobava en aquesta situació, cosa que sembla apuntar que aquesta estranya circumstància s’ha resolt amb l’aplicació de noves condicions de treball. Malauradament, l’enquesta no n’esmenta cap. Finalment, els percentatges d’entrevistats que van afirmar ser objecte d’un ERTO (6%) o haver tancat el negoci (5%) també van anar augmentant durant la setmana… i continuaran creixent.

Cal agrair enquestes d’aquesta mena, per ajudar-nos a situar en el context en què ens movem aquests dies, d’enorme confusió… també en el terreny econòmic.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Llibreries obertes en temps de coronavirus
– BBC: Com les empreses es traslladen a oficines secretes enmig de la Covid-19 (en anglès)
– The Atlantic: La idea de Dinamarca que podria ajudar el món a evitar una Gran Depressió (en anglès)
– Clarín: Codogno, la zona zero d’Europa comença reviure (en castellà)
– Le Parisien: Cloroquina: com es faran els assaigs clínics (en francès)
– New York Times: La calor pot alentirel coronavirus, però no aturar-lo (en anglès)
– Le Figaro: Per a alguns, és millor estar confinat tot sol que no mal acompanyat (en francès)
– STAT: Què pot ensenyar Singapur als Estats Units sobre la resposta a la Covid-19 (en anglès)
– Wired: Com els fotoperiodistes documenten la crisi del coronavirus (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

L’FMI avisa que la recessió pel coronavirus serà igual o pitjor que la de la crisi del 2008
Un impressionant gràfic interactiu explica el paper clau dels avions en la crisi del coronavirus
El govern assegura que ha doblat els llits d’UCI del Principat
Aprovada per unanimitat la llei andorrana dels estats d’alarma i d’emergència
Oriol Mitjà mostra que la taxa de reproducció del coronavirus ja baixa, però que no n’hi ha prou
Un tractament fet a Marsella crea esperances de guariment de la Covid-19 però també crítiques
Avui comença a Catalunya la producció de respiradors amb impressió 3-D
Set consells per a passar el confinament amb els fills
Fabra i Cotino, ingressats a l’UCI per la Covid-19
Carmen Calvo, ingressada per una infecció respiratòria, pendent de saber si té la Covid-19
La Xina afluixa el confinament marcial de Wuhan després de dos mesos
Madrid habilitarà el Palau de Gel com a dipòsit de cadàvers per al coronavirus
El coronavirus, a punt de fer descarrilar els Jocs Olímpics de Tòquio

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 372.698 casos confirmats i 16.314 morts. Del total de casos, 101.383 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:
—La Xina, amb 81.093 casos i 3.270 morts.
—Itàlia, amb 63.927 casos i 6.077 morts.
—Els Estats Units d’Amèrica, amb 41.569 casos i 504 morts.
—L’estat espanyol, amb 33.089 casos i 2.207 morts.
—Alemanya, amb 29.056 casos i 118 morts.

A l’estat francès hi ha 19.856 casos i 860 morts.

Als Països Catalans hi ha 10.389 casos i 448 morts.

—Al Principat, 7.864 casos i 339 morts (1.939 casos i 94 morts més que no ahir).
—Al País Valencià, 1.901 casos i 94 morts (297 casos i 25 morts més que no ahir).
—A les Illes, 400 casos i 10 morts (69 casos i 1 morts més que no ahir).
—A Catalunya Nord, 93 casos i 5 morts (15 casos i 1 morts més que no ahir).
—A Andorra, 131 casos (19 casos més que no ahir).

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

– [MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món: quants casos n’hi ha?
– Tots els rumors sobre el coronavirus que no us heu de creure
– Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
– Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Quin efecte pot tenir en les embarassades i els seus nadons?
– Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
– Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars
Gossos i gats poden contreure o transmetre la Covid-19?
‘Coronavirus’ o ‘Covid-19’? Com n’hem de dir?

– Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana
– Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya
– Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears
– Vegeu la informació del Govern d’Andorra
– Vegeu la informació de l’estat espanyol
– Vegeu la informació de l’estat francès
– Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: la centralització de Sánchez s’esquerda i creixen les crítiques contra la seva gestió appeared first on VilaWeb.

Joe Brew: ‘Tenim eines per a lluitar contra el coronavirus i no les fem servir’

Les projeccions que fa Joe Brew de l’evolució de l’epidèmia de la Covid-19 ens posen en alerta. Permeten d’entendre més bé el potencial infecciós del coronavirus i la capacitat d’incidència en la nostra societat. La veu d’aquest científic expert en l’anàlisi de dades, col·laborador de VilaWeb de fa més d’un any, és crítica i discrepa del discurs més complaent dels responsables actuals de contenir aquesta epidèmia. Brew té experiència com a epidemiòleg en el control de brots infecciosos quan treballava al Departament de Salut de Florida, als EUA, i és un bon coneixedor dels projectes d’eliminació de la malària. Defuig l’etiqueta d’expert en virus, no és pas viròleg, però la seva expertesa en l’anàlisi ràpida i combinada de dades l’ha dut, enmig d’aquesta crisi sanitària, a assessorar alguns investigadors del nostre país, de l’estat espanyol i de més indrets del món.

Com que els seus pronòstics són més negatius que no els que es fan en les conferències de premsa de governs, el seu punt de vista és més incòmode. Però en aquesta entrevista Brew reclama que hi hagi transparència envers el ciutadà i que s’expliqui què diuen els models amb què treballa el govern espanyol pel que fa a la previsió de contagiats i de morts. Deplora que encara avui el govern de Sánchez no hagi pres unes mesures més dràstiques de confinament i que, per raons polítiques, refusi de confinar territoris com ara Madrid o Catalunya.

Les mesures de confinament parcial ja tenen algun efecte?
—Segur que sí que tenen efecte, o que en tindran. El contagi és un comportament previsible, en el sentit que si la gent no interactua i es veu menys vol dir que hi ha menys oportunitats perquè el virus vagi d’una persona a una altra. Però s’ha de tenir en compte sempre el temps que transcorre entre l’esdeveniment i el resultat. Hom pot estar exposat avui al virus, i trigarà entre set i deu dies a tenir símptomes, però cinc dies més a ser un pacient crític a l’UCI i cinc dies més a estar en estat crític i després morir-se. Per tant, quan parlem dels morts d’ahir no parlem pas d’infeccions d’aquesta setmana, sinó de les que hi va haver abans de l’estat d’alarma. Sobre el nombre de casos, sí que pot tenir un efecte ara, més ràpidament, però s’ha de recordar també que ara mateix no es compten gaire bé els casos, perquè hi ha molta gent que no es diagnostica. Ara, que ha tingut efectes, això segur. El fet de tancar Igualada, que ho trobo una decisió molt encertada, seguríssim que ha salvat gent i ha previngut casos. No sabem exactament quants, perquè no sabem ben bé quants n’hi ha.

Oriol Mitjà ens mostrava que la taxa de reproducció del virus ja ha baixat. Què vol dir això?
—La taxa de reproducció vol dir quanta altra gent pot contagiar una persona infectada de mitjana. Per les dades que tenim, sí que baixa una mica, però s’ha de recordar que aquestes dades es basen en el nombre de casos. Calcules la taxa de contagi d’acord amb les dades que tenim, i ni les dades d’ara ni les d’abans no reflecteixen perfectament la realitat epidemiològica. És la metàfora de l’iceberg; hi ha els casos clínics, i ho calculem tot a partir d’aquests casos, però després, per sota, hi ha la realitat. A més, aquestes mesures fan que la gent vagi més al metge, que hi hagi més o menys probabilitats que sigui diagnosticada? No ho sé pas… Si ara tens tos, aniràs als serveis sanitaris col·lapsats? Potser diràs que val més quedar-se a casa. I encara més: des de fa uns quants dies no es fa el test del coronavirus ni tan sols a tots els que són simptomàtics. Si és així, és clar que el nombre de casos sembla que ni pugi tant. I no dic que sigui cap manipulació, ja sé que és una manca de capacitat sanitària. Però quan comparem la taxa de contagis d’aquí amb la dels països on fan el test fins i tot als asimptomàtics que han estat en contacte amb un infectat, aquestes dues taxes no són comparables, perquè el denominador és radicalment diferent.

El nombre de casos de l’UCI o de morts sí que és més comparable.
—El nombre de morts és el que presenta menys biaix, però el problema que tenim és el temps que transcorre entre el moment de la infecció i la mort, que és més llarg. Els casos tenen l’avantatge que van més de pressa, que podem detectar-los més ràpidament. Si tanques Igualada, set dies després ja pots començar a mesurar l’efecte a Santa Coloma de Queralt, on visc jo, que és al costat. Però el nombre de morts reflecteix l’estat del brot fa unes quantes setmanes, potser tres setmanes. I el fet que ara hi hagi tants morts, per exemple a Madrid, vol dir que allà hi havia moltíssima infectivitat fa dues o tres setmanes, que hi havia molt contagi. No sabem fins a quin punt és útil aquesta dada ara, perquè no sabem si ara hi ha gaire contagi.

Fa tres setmanes, quan hi havia aquesta alta infectivitat, el missatge de les autoritats no ho feia pensar. Podem parlar d’una negligència?
—Després d’això crec que s’haurà de fer una gran feina retrospectiva per dir exactament què sabíem, quan ho sabíem, què es va fer i què es va fer malament. Perquè ara mateix ningú no pot dir que ho hagi fet bé. Ara, si parlem de fa tres setmanes, de final de febrer i començament de març, ja hi havia veus que deien que això era molt seriós i que s’havia d’actuar immediatament. Com deia per exemple Oriol Mitjà. N’hi havia que deien que semblava que no calia. En vista d’aquesta ambigüitat seria interessant de fer una anàlisi profunda que jo ara no sabria fer.

Ens deien que la quantitat de casos detectats era controlada, però veient les dades d’ara sembla que el virus ja s’havia estès entre nosaltres abans i tot.
—Probablement sí que era així. I a Washington han fet uns estudis genètics en què han comprovat que al desembre ja hi tenien casos.

I s’identificaven com a pneumònies o refredats o grips…
—Sí. Seguríssim que va arribar abans, sí. És la dificultat de la Covid-19, que molta gent és asimptomàtica o té símptomes molt lleus, que d’una banda és bo, perquè vol dir que sobreviuen sense problemes, però d’una altra banda és molt dolent, perquè vol dir que és molt difícil de controlar, i més en una malaltia amb una taxa d’infectivitat tan alta. Per a detectar-ho voldria dir que caldria fer un règim de proves proactives, en compte de reactives. Fins ara tots els països del món han reaccionat de manera reactiva, i l’única manera de frenar això, partint de la base que hi ha molta gent asimptomàtica, és ser molt proactiu: és a dir, has d’anar a buscar casos on sembla que no n’hi ha.

Insisteixo en la possible negligència dels responsables dels governs. Què hi dieu?
—Per a mi és difícil de parlar del final del febrer, perquè jo també seria negligent, tampoc no feia un crit d’alerta. Però una cosa és parlar del 28 de febrer i una altra cosa del 15 de març. Per a mi és bastant clar que hi ha una actitud força negligent a partir d’aleshores, quan ja s’havia detectat el brot d’Igualada i quan ja hi havia centenars de morts a Madrid. Trobo que les reaccions, molt reactives, del govern espanyol han estat massa lentes. I és una obvietat. Han negat l’existència territorial d’un brot, i això és un insult a la ciència. No voler incloure el concepte de focus, de brot, no admetre l’existència d’aquest concepte és absurd. I no han de ser unes línies geopolítiques, no és que hagis de traçar la línia entre Catalunya i l’Aragó, però sí que has de dibuixar una línia! Penso que dibuixar la línia a la conca d’Òdena va ser una decisió encertada, i hauria estat bé dibuixar més línies. Són mesures de control que funcionen: separes els infectats dels infectables. Reconèixer aquesta obvietat científica no hauria de dependre de la teva visió geopolítica.

Que el govern espanyol no hagi fet això ens condemna a tots que l’epidèmia sigui molt més llarga de passar?
—Sí. Jo ho diria d’una manera una mica diferent: el confinament territorial és una eina de lluita, una arma, i no fer servir totes les armes –i em sembla que el govern espanyol no vol aplicar mesures diferents en una determinada zona per raons ideològiques– em sembla un error estratègic. Perquè no fas servir tot l’arsenal que tens. Una arma és la quarantena per als infectats, una altra és la cerca activa de casos, una altra el confinament dels focus del brot… Les epidèmies tenen característiques temporals i geogràfiques, tenen aquests dos factors, i els pots fer servir a favor teu o pots fer com si no existissin.

I no haver-ho fet allarga la lluita contra l’epidèmia i la fa més feixuga.
—És clar! Perquè cada nou contagi avui vol dir que hi haurà més contagis demà. Fins que aquesta R0, aquesta taxa d’infectivitat, no baixi d’1, cada nou infectat ara produeix més d’un nou infectat. Tancar Igualada va prevenir infeccions l’endemà, i l’endemà passat més, etcètera. Això no es pot comptar. Mireu si no és el reconeixement implícit d’aquesta obvietat el tancament de totes les fronteres dels estats del món. Tot el món fa servir totes les eines per a lluitar contra això, amb bona fe, amb bona voluntat. I tancar focus d’infectats és una manera de protegir els infectables.

A part el tancament, hi ha la reducció de l’activitat productiva al mínim. El govern espanyol també s’hi resisteix.
—El fet de permetre els desplaçaments laborals que no siguin essencials és un intent naïf de protegir l’economia. Però en realitat això allarga la crisi, perquè hi haurà més infectats i, per tant, també perjudicaràs més l’economia. No només costarà més vides, sinó que perjudicarà més que la gent no pensa l’economia. Ara, potser la raó de permetre que la gent vagi a treballar és que han fet un model dels costs econòmics i han vist que baixarà el PIB… Si fos el cas, que ho expliquin, que no tractin la població com a criatures. I això mateix passa amb el confinament. Si han decidit, amb bona fe, que no es pot tancar Madrid perquè la resta de l’estat dependrà de Madrid per a sobreviure, i pensen que caldrà moure els polítics o l’exèrcit o el que sigui, que ho expliquin així, però que no facin més el número de dir que ja estem confinats i que què més volen. És una manca de respecte a la gent dir-los que ja estem confinats quan és evident que no. Si hi ha cap justificació per a no fer més, que l’expliquin, però que no surtin a dir que ja ho fan tot.

Quina previsió d’evolució de l’epidèmia hi pot haver si el govern espanyol es manté igual?
—És molt difícil de dir. Hi ha uns quants models que intenten de projectar-ho, i hi ha moltes variables. Però si l’estat o la Generalitat o qualsevol altra autoritat pren les mesures d’acord amb aquests models estaria molt bé que expliquessin amb quins models treballen, quines són les previsions d’aquests models i quins resultats n’esperen obtenir. Què et diuen els models? Et diuen que hi haurà deu mil morts, vint mil o cinquanta mil? Et diuen que la taxa d’infectivitat arribarà a un 50% o un 60% els mesos vinents? El govern britànic ha publicat a internet tota la feina científica que van fent. No dic que ho facin bé tot, o res, però almenys hi ha una transparència. A les conferències de premsa de Madrid parlen de models, però no se sap ben bé quins són.

Hi ha models difosos per epidemiòlegs que arriben a predir 300.000 morts a l’estat espanyol. És convenient de difondre projeccions d’aquests tan catastrofistes?
—Sí. El cost d’amagar aquesta mena d’informació a la població és mil vegades més gran que el suposat avantatge de protegir la societat de la veritat. És paternalista i autoritari amagar a la societat les veritats que són dures. I té l’efecte secundari que la gent no s’ho pren seriosament. I la gent es pregunta: puc anar a treballar o no? És tan important? Has de dir la veritat, i si el missatge del govern és que això ho superarem i units, d’acord, però al darrere has de reconèixer que hi haurà centenars de milers de morts. I tots els models que he vist són catastròfics per a tot el món, i hi haurà moltíssims morts perquè ho fan molt malament. I la gent ho ha de saber. No em convencen aquestes idees paternalistes que si diem la veritat potser la gent tindrà pànic. És que la veritat acabarà sortint, i encara serà pitjor i hi haurà més pànic quan vegin que el govern ho sabia de feia un mes i no els n’havia dit res. Els governs perden tota la credibilitat quan amaguen les veritats.

Això ha passat a Europa? Que ha esclatat de cop perquè els governs no han gosat dir què venia?
—No solament a Europa, ja és a tot el món. No crec que hi hagi excepcions. N’hi ha que ho fan millor que no uns altres, això de donar tota la informació a la població. Crec sincerament en la bona voluntat de tothom, he de pensar que tant Pedro Sánchez com Quim Torra i la gran majoria de dirigents polítics fan allò que creuen que és millor en el moment que tenen la informació. Però aquesta bona voluntat no excusa la manca de transparència. Sobretot quan es tracta de coses relacionades amb la vida i la mort, la gent ha de saber els criteris amb què prenen les seves decisions. Per això estaria bé de saber qui va fer els models amb què treballen, i què s’espera d’aquí a uns dies.

I quants contagis hi pot haver actualment. Hi ha un estudi que calcula que el nombre total de casos ara mateix a l’estat espanyol és de més de mig milió. Ho veieu possible?
—Sí, és molt possible. La taxa de reproductivitat de la malaltia és altíssima. I la taxa de mortalitat sembla molt alta, i perquè comencin a arribar els efectes de la immunitat col·lectiva a la malaltia has d’arribar a un 60% d’infectats. No hi haurà un efecte protector envers la resta de la població fins que no s’arribi a aquesta xifra. Suposem que un 60% dels 47 milions d’habitants de l’estat espanyol són uns trenta milions de persones, i la taxa de mortalitat serà més baixa que la que hi ha ara, però un 1% d’aquest volum seria gairebé un milió, i un 0,5%, mig milió… Encara que la taxa de mortalitat baixés per sota de l’1%, parlem de moltes persones.

Una hipòtesi de contagi tan estès de la població s’hauria de situar a molts mesos vista, no? A un procés més progressiu.
—Sí, però no tenim gaires bones dades sobre el percentatge d’infectats asimptomàtics. I potser només hi ha els 20.000 casos que diuen a les notícies, però potser ja hem arribat als 200.000 contagiats… Si fos així, seria una bona notícia veure que hi ha molta gent a qui no li passa res, però també que ja és impossible de contenir això. Hi comença a haver un consens entre la comunitat científica que la batalla de la contenció i evitar que la població s’infecti bàsicament s’ha perdut. I que ara és una altra batalla, una batalla d’ajornament dels casos en el temps, de protegir els més vulnerables de la infectivitat i arribar a la immunitat col·lectiva d’una manera gestionable. I aquest és un missatge molt difícil de tractar del punt de vista comunicatiu.

Hi ha un altre factor a tenir en compte, que és el farmacològic. Els tractaments en estudi i en prova poden incidir també en l’evolució de l’epidèmia?
—Sí, això és importantíssim. Si això ajorna els casos, ens serveix no solament per reduir la pressió en el sistema sanitari, que és importantíssim, sinó també per a guanyar més temps per a les solucions farmacèutiques. Com que l’epidèmia és global, tenim tots els científics del món treballant alhora en això, i potser hi haurà un còctel de fàrmacs que podrà augmentar la taxa de supervivència, o reduir la taxa d’infectivitat. Ja parlen de la possibilitat de fer profilaxi de pre-exposició, és a dir, de fer un tractament abans de tenir símptomes o de tenir un positiu, com es fa amb la malària. S’han de cercar solucions d’aquesta mena, i s’hi han de posar tots els recursos. Però igualment s’ha d’actuar suposant que aquestes solucions no arribaran. Seria un error pensar que no passa res, no ens preocupem, perquè hi haurà un tractament o un vaccí. Els vaccins triguen mesos o anys. Per tant, cal fer servir totes les armes de contenció i de control que tenim, que són quarantenes, distanciament social i confinament territorial. Són les úniques que tenim ara.

Ja que coneixeu de prop les investigacions que es fan, hi ha assaigs de tractaments que comencen a donar resultat, com el que combina la hidroxicloroquina amb un antibiòtic. Ja es comencen a aplicar o es poden aplicar relativament aviat amb èxit?
—Que jo sàpiga no hi ha res que s’apliqui a escala. No hem generat evidència de res prou forta per a justificar la implementació a una gran escala. Hi ha moltes coses optimistes, com la que heu esmentat, però fins i tot els estudis i assaigs clínics més ràpids no donaran resultat fins d’ací a un mes. I serà un mes amb el creixement de les infeccions que pot ser tan gran que ja parlarem de milions de casos i milers i milers de morts. No sóc pas pessimista amb la via farmacèutica, però què podem fer avui? Us juro que els que es dediquen a l’àmbit farmacèutic hi treballen nit i dia, en això. L’única cosa que podem fer per ajudar-los és donar-los més diners. Però nosaltres, els polítics i la societat, només tenim les eines socials per a lluitar, i seran les úniques que tindrem durant setmanes i, potser, mesos. Tot i ser optimista, els assaigs clínics no donaran resultat per a saber si es poden aplicar a escala fins d’ací a setmanes. I ja pots tenir tractaments molt efectius, però sortim d’Europa i mirem per exemple què passa amb la malària. Es moren centenars de milers de persones cada any, perquè no hi ha capacitat de detectar casos ni tractar-los amb el temps. Això és una emergència mundial, i encara que tinguem un tractament que a l’Hospital Clínic de Barcelona pot anar bé, serà molt difícil de fer-lo arribar al Congo. Per això cal utilitzar les armes que tenim ara, perquè un cas que has previngut avui són cent casos en el futur.

Si ens trobem en un aplanament de la corba epidemiològica, després caldrà tenir cura que no torni a pujar. Parlem de mesures de confinament que hauran de durar mesos?
—Jo crec que sí. Això és una qüestió d’estratègia, i per això és important que els governs expliquin quina fan servir. Si l’estratègia és de contenció és una cosa, si és de control i de gestió n’és una altra. Estaria bé que tinguessin el coratge polític de dir a la població quina estratègia tenen. Sé que ara mateix volen aplanar una mica la corba, però d’aquí a unes quantes setmanes què volen fer? La idea és reduir a zero la taxa de casos? O bé tenir un riu constant i gestionable de casos de gent jove que pot sobreviure? Perquè les dues estratègies tenen implicacions molt diferents en relació amb les mesures a prendre. Cal que es puguin fer preguntes, que es puguin fer crítiques.

The post Joe Brew: ‘Tenim eines per a lluitar contra el coronavirus i no les fem servir’ appeared first on VilaWeb.

Ja és primavera en algun lloc

Semblen tràilers de pel·lícules, sinopsis de llibres, bromes de mal gust: ‘Un hotel de luxe de Barcelona comença a acollir pacients de la Covid-19’; ‘L’exèrcit espanyol desinfecta la Fira de Barcelona que acollirà un hospital de campanya’; ‘Troben avis morts i desatesos en diverses residències de Madrid’: si ens ho arriben a dir fa quinze dies, un mes, hauríem esperat els títols de crèdit al final de les notícies.

Mentrestant, assumint la realitat al seu ritmet, el govern espanyol va anunciar diumenge 14 dies més de confinament, i els seus damnificats restem a l’espera dels 14 que ens diran tot seguit, i dels 14 que vindran a continuació. Som vidents? Hem adquirit a Amazon una bola de vidre? No: amb un mecanisme tan sofisticat com un aparell de ràdio, hem sentit epidemiòlegs difonent dades tan intranscendents com que a Wuhan, tot i tancats i barrats, han encadenat quatre ‘quarantenes’ de 14 dies i tot just ara comencen a afluixar les restriccions. Si traslladem l’evidència empírica al Regne d’Espanya, que no els han de venir a explicar re, ja ens veig confinats fins a la Mare de Déu d’agost, contemplant una setmana rere l’altra com evoluciona la corba de morts. Què hi volem fer, si naltros vam néixer al Mediterrani.

Toca menjar molta casa, doncs, a qui té el privilegi nòrdic de tenir-ne, i no és igual tancar-se en un poble que a ciutat, en tres pisos que en un de sol, en horitzontal o en vertical. A l’era de la hiperexhibició, les xarxes s’omplen de forats domèstics per on deixar escapar la mirada, perquè ja és primavera en algun lloc: ulls de finestres, de reixats, de balcons, plans picats de carrers enyorats, infratransitats, per on campa la policia. També hem vist més menjadors, més cuines, més enquadraments calculats amb llibreries curulles de fons. I com que els esports –és a dir, el futbol– encara tenen parcel·la pròpia a l’actualitat, també hem conegut les milionàries mansions on es confinen amplament els futbolistes, fent stories des de les seues piscines climatitzades i esprintant als seus hectaris jardins, tot amb la irònica etiqueta #yomequedoencasa. Són dies de contrastos, per dir-ho d’alguna manera.

Però la romantització del confinament és una temptació efímera, intel·lectual, que no resisteix un telenotícies ni una rentadora espatllada. Hi ha interiors que fan mal de pensar i que no veurem mai a Instagram. Pisos sense ni un poc de sol ni un poc de cel, dormitoris amb sostres picats d’humitat, cuines amb massa ampolles a la pica. Un bloc assolellat pot contenir parets opressores amb opressors a dins, habitacionetes sense ventilació atapides de lliteres, portes d’entrada que un dia van ser sortides d’emergència i que ara són trampes fatals. Cada casa és un món, diuen, i ara tots aquests mons giren a frec, simultanis. És com un 13 Rue del Percebe multiplicat per mil a cada barri, cadascun amb alguna casella discreta on no hi ha internet ni se’n sap, on no sona el telèfon en cap hora del dia, on de vegades se sent algun miol o algun gosset ganyolant. L’esperança és que al replà de davant, o al de sota, o al que sigui, hi visqui una ànima benefactora que sàpiga com ficar-se on no li demanen. En temps excepcionals, maneres excepcionals.

En contrast amb la vida, amb tota aquesta vida, hi ha el silenci dels pisos turístics. Milers de bomboneres adormides amb moblets d’estil escandinau, paralitzades com a les fotos de les webs on s’anuncien. Es veu que a Barcelona se n’han ofert 200 de 9.000 (!) a l’ajuntament per a usos socials, personal sanitari o aïllament de persones, mentre que d’altres –sospito que més de 200– s’intenten rendibilitzar al mercat del lloguer convencional, o, si hi ha sort, del lloguer temporal, fins que torni la festa. A l’hora dels balcons encesos i dels aplaudiments als sanitaris, són cortines fosques que no participen, com ja no hi participaven abans, en les vicissituds de la comunitat que parasiten. En aquest món nou que comença ara, el ‘cases sense gent, gent sense casa’ fa esborronar una mica més que abans. ‘Abans’, fixa’t: una paraula que ja no vol dir el mateix. ‘Abans de la Covid-19’, o aC, com ja l’ha batejat l’enginy de la gent, marcant una ratlla comuna a la història col·lectiva. Tot esperant, això sí, un dC que molts ens morim de ganes d’escriure’l diferent.

The post Ja és primavera en algun lloc appeared first on VilaWeb.

La defensa de la sanitat pot ser la palanca per a canviar les nostres societats

Vivim uns dies que estic segur que la gran majoria de nosaltres, per no dir tots, no esperàvem viure mai i que tindran un impacte enorme sobre el nostre futur personal i col·lectiu. A hores d’ara ja és evident que la crisi sanitària nascuda del coronavirus és avui també una crisi econòmica i política sense precedents. Segurament la més gran de la història.

Som enmig de tot i és molt difícil, en conseqüència, de preveure què passarà demà, quan d’alguna manera aconseguim de controlar la pandèmia. Però em sembla que hi ha coses que podem començar a intuir.

En primer lloc, hi ha la por, que té un paper determinant a l’hora de moure el model social en una direcció o en una altra. Tot al llarg d’aquest segle els poders polítics i econòmics s’han preocupat amb intensitat de generalitzar la por. Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 i la gran crisi econòmica del 2008 les nostres societats han interioritzat la por de la catàstrofe, cosa que explica en part la naturalitat amb què s’ha reaccionat ara a ordres tan dures com les que rebem.

La por, per si mateixa, no és dolenta. Tenir por és raonable perquè et posa en alerta. Però sí que es dolent que la por et paralitze. I ací hi ha un dels punt clau d’aquest moment. Crec que cal entendre que aquesta por raonable es vol fer servir des de l’estat –i quan dic des de l’estat vull dir des de tots o la gran majoria dels estats– per expandir els seus poders.

Reconec que el debat és complicat, però no es pot deixar fora de l’àmbit de la discussió pública, com alguns voldrien. Quan ens demanen que permetem que vigilen els nostres mòbils per saber com es mou la població, l’argument és que es fa per una bona causa. I quan fan servir la força per a obligar gent irresponsable a quedar-se a casa podem entendre que ara, en aquest moment concret, això és per una bona causa.

Però encara que això siga raonable la història també ens ensenya que en política hi ha una veritat permanent: quan un govern pren una decisió i la pot sostenir sense gaire oposició popular, aquesta mesura ja és validada per sempre i a disposició en el seu arsenal. El 155 era impensable, però una volta aplicat ens el poden aplicar tantes vegades com vulguen sense tant de formalisme, com han fet ara per la via de l’estat d’alarma, en qüestió de minuts. Que els militars tinguen un paper de direcció pública de la política era una cosa impensable fins la setmana passada, però ara els socialistes ho han normalitzat i aquesta eina terrible és a la disposició de qualsevol govern –si demà Vox forma govern i posa militars a dirigir l’estat sempre podrà agafar-se al precedent de Sánchez per a justificar-ho.

És cert que no hi ha res com una crisi sanitària global per a reforçar l’autoritarisme i el control social, perquè amb l’excusa que és una emergència apolítica això es pot fer, aparentment, per raons de sentit comú. Ara, això vol dir que estarem condemnats a acceptar tot de passos enrere i no podrem reaccionar a aquest aprofitament indecent de la por?

Jo crec que no i ho crec perquè em sembla que hi ha dues coses que també canvien radicalment per culpa de la crisi del coronavirus: són el paper de la sanitat pública en les nostres societats i el model desbocat de capitalisme salvatge globalitzat.

Que l’era de les polítiques d’austeritat s’ha acabat bruscament crec que és tan evident que no val la pena ni perdre un segon a comentar-ho. Ara, la qüestió és què vindrà després. L’era de l’austeritat obligada anava destinada a assentar un model de capitalisme deslocalitzat, global, sense vincles amb la comunitat i despietat en el mètode, per abstracte. Empreses sense amos, gestionades per executius que tan sols tenen en compte el benefici a curt termini, que prenen decisions allunyades de l’impacte que tenen: Glovos o Amazons, per entendre’ns. Però la crisi que ha desfermat el coronavirus és d’una dimensió tan colossal que ni les cent grans marques globals no estan segures de poder-la resistir. De manera que la societat s’haurà de qüestionar per força si el camí emprès a final dels anys noranta és sostenible o és suïcida.

I en el debat emergirà inevitablement la solidaritat dels de baix, emergència que després d’una crisi com aquesta no serà senzilla de dissimular amb propaganda o provocant crisis encara més grans. I hi haurà, n’estic absolutament segur, un punt focal que ja ara té la força de canviar la societat completament, d’esdevenir el gran instrument per a reforçar un model raonable i humà de gestió pública: la defensa del sistema de salut.

Perquè no sé amb quina cara ningú avui pot atrevir-se a negar que el sistema de salut és un element central de la societat, que no pot ser qüestionat ni discutit de cap manera. El sistema de salut entès com el dret que tots els membres d’una societat, amb independència de la seua condició, tenen de ser tractats amb dignitat en cas de malaltia esdevé avui, cruament, la darrera barrera contra el caos i la mort de la civilització. I els treballadors d’aquest sistema sanitari se’ns apareixen com els herois que pensen en tots nosaltres, que posen la seua vida, literalment, a disposició de la societat i fan més que no els correspondria de fer per la paga que reben.

En aquestes condicions, no sé imaginar-me de quina manera cap govern, quan passe això, s’atrevirà a negar els reforços econòmics i els reforços de tota mena que el sistema sanitari necessitarà. No puc ni pensar com la societat que emergirà de la crisi del coronavirus podria acceptar que algú proposàs una marxa enrere en aquest terreny. I per tant aquesta, em sembla a mi, serà la palanca clau per a reconquerir allò que ens comú a tots, per a tornar a reclamar un model de relacions polítiques, econòmiques, socials i culturals raonables, sensates i honestes. Perquè si una cosa ha deixat clara aquesta crisi és que el sistema econòmic, polític, social en què vivim avui és d’una fragilitat i d’una irresponsabilitat que reclama una esmena a la totalitat.

 

PS. Tres notes d’actualitat:

-Avui arribarà a Manises el primer dels dos avions contractats per la Generalitat Valenciana per portar material sanitari des de la Xina. Amb això ha donat tota una lliçó de rigor i agilitat, no només al govern espanyol sinó també a altres governs en principi més preparats i amb més recursos com seria el de la Generalitat de Catalunya.

-No tinc paraules per a qualificar el comportament dels lletrats del Parlament de Catalunya, que s’han manifestat en contra del ple telemàtic que havia reclamat el president Torra. Encara que no és una gran sorpresa, ja que els darrers anys s’han distingit per la seua incompetència i pel seu excés de zel, sempre a favor de la repressió de l’estat.

-Encara tinc menys paraules per a qualificar el general Villarroya. Que aquest personatge abominable comence una conferència de premsa dient ‘sense novetat en el front’, com si estigués fent bromes en una caserna i sense mostrar la mínima sensibilitat recomanable és gravíssim. Si té nassos que vaja i li explique als familiars dels 462 morts a l’estat espanyol en les darreres hores que ells no són cap novetat significativa.

The post La defensa de la sanitat pot ser la palanca per a canviar les nostres societats appeared first on VilaWeb.

Pia Prat Jorba: ‘No voler alarmar la població ha estat un error’

Pia Prat Jorba és la directora general de la Veu de l’Anoia, el periòdic d’Igualada que informa de fa trenta-set anys des d’Igualada. I que ara informa des de dins d’un dels focus de la Covid-19. Jorba dirigeix una empresa privada, local, amb set treballadors, i a la vegada fa onze dies que és confinada. Explica des de casa, en aquesta entrevista, sobre el tancament a la conca d’Òdena, les tensions informatives d’aquests dies, i com encaren els dies vinents.

Podríeu descriure el vostre confinament?
—El confinament és dur. A casa visc amb els meus dos fills i la meva parella, ja fa onze dies que som tancats. Només en surto algun dia per fer les compres bàsiques i em passo el dia agafada al telèfon, fent Skype i escrivint a l’ordinador. No és fàcil de treballar des de casa en una feina que requereix ser molt al carrer. Al diari hem tingut gent en quarantena i gent que és a casa i es trobava malament, però sense saber si estava infectat o no. Les autoritats fan tant com poden, però estan desbordats. No es poden fer tots els tests que calen, ni hi ha prou material de prevenció… La nostra feina és informar. Mirem d’explicar què passa.

Heu parlat directament amb metges o infermeres de l’hospital d’Igualada?
—Parlem amb metges i infermeres. I amb pacients, zeladors, personal de neteja i subministraments. La situació allà ha passat moments molt crítics. Molt personal mèdic confinat i el que es mantenia al peu del canó, totalment desbordat. Falta de material, manca de personal, retard en l’arribada de l’ajut. Ara malalts derivats a l’Hospital General de Catalunya i a més hospitals perquè hi ha gent que pateix del cor, que fa quimioteràpia i pateixen accidents. Una situació estressant que fa valorar molt la feina que es fa.

Control a Igualada pel coronavirus.

Igualada tancada. Madrid, no.
—A vegades es fa difícil d’entendre que a Igualada estiguem així i algunes altres poblacions, no tan sols Madrid, amb percentatges d’infectats i morts per habitant, superiors al nostre i tot, estiguin sense confinar. Però creiem que la mesura del confinament és la correcta. Si no es fa en uns altres indrets potser és per manca de mitjans o per algunes altres raons, que són en la responsabilitat i la consciència de qui les ha de prendre. Però hi ha una evidència. Aquesta és una epidèmia amb contagi molt fàcil. Només cal llegir alguns dels molts treballs estadístics que s’han publicat fins ara, o llegir sobre el pic de la corba i l’aplanament. Però és inqüestionable que si es detura el contagi s’acaba l’epidèmia. El problema només és el cost de tot això i pensar que la vida ha de continuar i no tot és aturar el contagi.

Què és el grup Malla, acabat de crear?
—El grup Malla és una iniciativa local (amb disseny d’Igualada i TIC locals) per mirar de coordinar i aprofitar totes les impressores 3D en la fabricació de respiradors.

Pel que sabeu, s’han rebut respiradors 3D de Barcelona avui?
—Aquest matí ja s’esperava que n’arribés alguna tramesa.

S’han rebut les màscares, ja, a l’hospital?
—Podem dir amb certesa que no hi ha prou material. Quan l’alcalde de la ciutat va denunciar que eren retingudes a Madrid, alguns van queixar-se de deslleialtat institucional i van veure-hi política. Però ara no hi ha campanya i cal resoldre els problemes. Les valoracions ja es faran després, quan tinguem més dades a les mans.

Com a periodista, a quina pregunta encara no heu trobat resposta, del cas d’Igualada?
—Molta gent no pot anar o venir a treballar. Molts autònoms es troben afectats. Ningú no explica què han de fer. Es parla de mesures i actuacions, però quan és l’hora de posar fil a l’agulla s’hi veu el desconcert i la nebulosa.

La setmana passada el Departament de Salut va informar de l’origen del brot d’Igualada. Van dir que havia estat en un dinar familiar de vuitanta persones. Hores després rectificava. La Veu va ser un dels diaris que va donar una altra versió dels fets.
—No cal voler donar una sensació de control quan la realitat ens supera per tants llocs. Nosaltres no hi som per a propagar rumors. Nosaltres vam publicar la rèplica de la infermera a qui s’havia identificat com el número zero de la situació a l’hospital. Ella va dir que no havia anat al dinar. La consellera de Sanitat és igualadina, bona amiga i bona persona, però vam publicar allò que sabíem, sabent que no li agradaria gens. Tots treballem fent la nostra feina tan bé com podem. En aquests moments de trasbals, més que mai, tots hem d’intentar-ho. Ha estat una situació poc encertada. Igualada és una ciutat molt activa i molta gent ha viatjat a llocs on ja hi havia gent infectada, sense saber-ho, que feia vida normal. Això va començar a Wuhan, a la Xina. Aquí ens deien que era una grip normal, que només afectava la gent gran o que tenia antecedents delicats. No voler ‘alarmar’ la població ha estat un error. Les mesures s’han pres generalment tard. No únicament a Igualada. Mireu què passa ara als Estats Units i a la resta d’Europa. Ningú no estava preparat per a això. És una situació que desborda a tothom. Per molt que diguem uns i altres, les fronteres han esdevingut barreres per al trànsit de les persones, però no pel virus, que les travessa sense menester cap passaport.

Teniu data per a acabar el confinament del focus?
—A Igualada hi ha la consciència que no estem pitjor que en uns altres indrets. Però es va confinar i ara les condicions no han millorat per a aixecar aquest confinament. En realitat podríem dir que estem més protegits que la resta. No som uns empestats, però vivim, gaudim o patim una protecció suplementària. La pregunta ens l’hauríem de fer d’una manera diferent. N’hi ha prou amb la manera com es mira de controlar la pandèmia a escala mundial? Recordem que va començar a la Xina, però ara ja és a tot el món. No podrem sortir més de l’entorn on som? Només és un problema sanitari i econòmic? Com serà la societat de demà? El confinament no deixa de ser una anècdota. És punyent i desagradable, però no serà la porta de més situacions per a les quals ni tan sols ens fem les preguntes adients?

A Igualada hi ha hagut trenta-dos morts. Com es fan els enterraments?
—A Igualada els enterraments es fan sense que la família pugui acomiadar-se. En això estem pitjor que en uns altres indrets, on encara es pot fer una cerimònia, per més que sigui diferent de com es feia abans. Nosaltres vam fer una entrevista al responsable de la funerària perquè expliqués com fan aquest últim servei als qui moren. Ara que tenim limitacions per a poder fer arribar l’edició en paper, ens hem abocat a uns altres formats, aprofitant les tecnologies adients.

Noteu l’efecte del confinament, és a dir, les coses milloren en nombre casos?
—De moment, no us ho puc dir. Diuen que aquesta setmana serà el punt més alt… Tant de bo millori. Vull pensar que sí.

Què fareu al diari aquests dies vinents?
—Continuarem explicant què passa, per difícil que sigui la situació. Com deia Joan Maragall, a Elogi de viure, i us ho llegiré: ‘Esforça’t en el teu quefer,/ com si de cada detall que penses,/ de cada paraula que dius,/ de cada peça que poses,/ de cada cop de martell que dónes,/ en depengués la salvació de la humanitat./ Perquè en depèn, creu-me.’

The post Pia Prat Jorba: ‘No voler alarmar la població ha estat un error’ appeared first on VilaWeb.

L’àvia pregunta si ha tornat la guerra

Fa dos o tres anys que va començar a perdre la memòria. Només tenia clares dues coses. Que casa seva és aquella que té el potus que grimpa per una paret i fa la volta a la sala i que té una balconada des d’on es veu el mercat municipal. Té clar això i qui són els cinc membres de la seva família. Els de sempre. La resta: les edats, si avui és ahir o demà, si primavera o hivern, si ha dinat o sopat, si vivim al 2020 o al 1993, això ja no ho controla tant. Però així, amb aquestes llacunes diàries, ha anat sumant mesos i fent vida prou normal, fins que ha arribat aquest estrany fenomen. Té noranta anys i no pot entendre res del que passa.

Aquests dies, els meus pares se l’han emportada a viure a casa seva. Li han instal·lat un llit a la saleta d’estudi, al costat de la cuina. Encaixonat entre llibres, sabates, paraigües, una impressora vella i carpetes de factures de llum. En l’única lleixa que li queda lliure, a l’altura dels ulls, li han col·locat les quatre fotografies emmarcades que tenia al rebedor de casa seva. La foto en blanc i negre del casament, la d’aquell viatge a Alemanya, de la néta, d’uns nebots de Manresa.

La dona té de tot, les necessitats bàsiques cobertes i un matalàs còmode. Però només diu que vol tornar a casa. Asseguda al menjador dels meus pares, les dotze hores seguides de sol, amb les cames cobertes per una manta i les mans reposant-li enllaçades, espera no sap ben bé què. I mentrestant, pregunta una vegada i una altra: quan em portareu a casa? Quan sona l’última lletra de la paraula, ma mare ja compta els segons que passaran fins que la torni a repetir. I així, com un bucle infinit que sembla que no es pugui acabar mai. Ma mare ja no sap si contestar o fer silenci. Li ha explicat que hi ha un virus que ve de la Xina, que la gent no pot sortir al carrer, que, de moment, no pot tornar ni a casa ni al poble. Fins i tot ha millorat la història dient que al poble ja no hi viu ningú, que les cases estan buides i els carrers deserts. Li ha posat la televisió. De tant en tant, sent corona-alguna-cosa i contagi, i xifres i percentatges. Sent la paraula confinament, perquè és, sense dubte, la paraula del moment. Però intuïm que no es creu res. Ella, que tampoc no ha vist gaires pel·lícules de ciència-ficció, no pot entendre-ho. Ni que per als altres, els que sembla que tenim les neurones més despertes, fos fàcil, és clar.

Ahir va preguntar per primer cop si havia tornat la guerra. En aquesta memòria seva que deu fer uns salts i unes connexions impossibles, amb els indicis que li van arribant, és la conclusió a la qual arriba. Ja se sap que la memòria antiga es conserva millor. I a més, les nétes sabem que aquelles dones probablement no van acabar d’oblidar mai el fantasma d’aquells anys en què eren nenes i tot es va aturar. Aquells sons i les olors humides d’escassetat. Les sirenes, la gana, l’anar corrents buscant casa o refugi. Aquelles nenes que ara són tan grans que han perdut la memòria, conserven aquella sensació als ossos. La commoció de l’aturada. La paràlisi de la por. De fet, la conserven perquè no la van poder oblidar mai.

Les nétes hem conegut aquesta por subterrània, perquè ja hem vist les àvies en color, comprant gelats i explicant aquells temps com si fos una història de tan dura gairebé inventada. Però de vegades, hem vist filtrar-se aquella por en el dia a dia. Ho sabem perquè quan les acompanyàvem al supermercat continuaven mirant el preu de l’arròs i de l’oli. Perquè tot i que les botigues dels anys setanta, vuitanta i noranta eren plenes de cacaolat i reclams optimistes, elles, les nostres àvies, conservaven aquella ombra arcaica del perill en alguna part del cervell. Sabien que tot podia canviar d’un dia per l’altre. Per això eren les previsores del segle XX i continuaven fent arròs bullit i farinetes, perquè tenien clar que cada dia no podia ser diumenge. I volien tenir sempre el congelador ple. Aquell invent modern, simulacre de la seguretat. Una garantia tangible que mai tornaria l’abisme de la gana.

Ma mare, quan ja no sap què inventar-se ni com explicar-li-ho, es rendeix i li contesta que sí. Que ha tornat la guerra. Llavors sembla entendre-ho més de cinc minuts seguits, i deixa de fer la pregunta. Li explica que en aquesta guerra no hi ha bales. Ni soldats, com diuen alguns. Però que sí que hi ha restriccions i incertesa. La gent no pot anar a treballar, ni professors ni alumnes van a l’escola, els restaurants han tancat i no es pot fer esport a l’aire lliure, ni trobar-se en grup. Li explica que als hospitals hi ha molta gent ingressada i que es necessiten respiradors. Que hi ha empreses que hauran de tancar, però no només això, sinó que res no podrà continuar com fins ara.

Ella es queda fixada. Com si no s’ho acabés de creure. De sobte, gira el cap i veu el cirerer florit dels veïns de davant, i es nota als ulls com ha deixat enrere la preocupació i una espurna de vida li torna al rostre. Diu que cada dia té les flors més grans i blanques. Que semblen flocs de cotó. Que quan bufa el vent sembla que nevi. Llavors mira cap amunt, com si fes un càlcul ràpid, i comenta que ara arriba el temps de les cireres. I que farà confitura. La seva cara d’arrugues sembla relaxar-se. Li passa el mateix a la tarda, quan sonen les cassoles i pregunta cada dia què passa allà fora. Les pupil·les s’expandeixen un mil·límetre o dos. I somriu quan aconsegueix, tot i la sordera, sentir els crits del veïnat. ‘Visca els metges i les infermeres! Estem amb vosaltres! Els carrers seran sempre nostres! Des de darrere el vidre, veu com es van encenent els rectangles de llum grocs i taronges de cada casa quan són les vuit. Al pis de dalt sona un piano i la del tercer canta una cançó al balcó que reconeix. Comença a taral·lejar-la fluixet. Quan això passa, tots en aquella casa respiren tranquils, com si aquella companyia fos el millor antídot.

Ahir li vaig trucar i em va dir que quan torni em donarà la confitura de cirera. Jo li dic que sí, que aviat remenarem juntes les cireres confitades. I no només això, sinó que ho farem tot. De fet, moltes de les converses aquests dies s’acaben així: quan tot això acabi, farem això i farem allò altre. Perquè tots, joves i vells, tenim aquest pilot automàtic de supervivència ara a ple rendiment.

Si nosaltres vam ser la generació que escoltàvem les històries de la guerra, potser de velles, començarem els nostres relats de vida parlant del moment en què tot es va aturar. De quan els mesos van perdre els seus trenta dies i vam iniciar un calendari nou. El del dia 1, 2, 3, 4 de confinament. Com si la vida s’hagués tallat en aquell punt i el comptador s’hagués posat un altre cop a zero.

I cada dia veiem més clar que aquí comença l’episodi col·lectiu més important de les nostres vides, i tot i que encara sense la perspectiva que mereix i una escriptura confusa, intentarem viure’l amb la responsabilitat que es mereix. Pensant que aquest serà el repte de la nostra generació, perquè res no continuarà igual. Que d’ara endavant, caldrà pensar, juntes, una altra manera de viure. Encara que sigui per Skype.

The post L’àvia pregunta si ha tornat la guerra appeared first on VilaWeb.

Per què he decidit de deixar de viatjar?

Feia més de vint mesos que viatjava sense avions ni bitllet de tornada i res m’havia aturat. Ni la desèrtica estepa de Mongòlia a cavall, ni el dengue, ni l’enyorança, ni la crua expedició travessant l’Himàlaia no ho havien aconseguit. Tot i això, fa uns dies vaig decidir, en qüestió de minuts, agafar el primer vol de tornada a casa.

La setmana passada, vaig explicar la situació de diferents viatgers de tot el món que s’havien vist afectats per culpa del brot del coronavirus 2019. Alguns havien pogut continuar el viatge, uns altres havien hagut de fer mitja volta, i n’hi havia alguns que, tot i voler-ho, no podien tornar a casa. En aquell article explicava també la meva situació a Tailàndia, envoltada d’incerteses. La meva idea era llogar una cabana en una zona rural aïllada i confinar-m’hi voluntàriament fins que passés aquest moment excepcional. Per seguretat i per responsabilitat. Tornar a casa no era ni un pensament.

L’endemà mateix, tot va canviar. Una vegada més, la situació va empitjorar dràsticament en menys de vint-i-quatre hores. Ja feia una setmana que es repetia aquesta situació, un dia rere un altre, però tot i això encara era incapaç de preveure què passaria l’endemà. Dimecres, van anunciar que tancarien les fronteres de Malàisia i Singapur. Laos i Tailàndia van anunciar noves mesures restrictives. Tenir passaport espanyol es convertia en un maldecap i intentar endevinar què passaria era gairebé impossible, més encara en països que no eren el meu. Calia esperar-se el pitjor i actuar en conseqüència.

Acampant en una benzinera a Tailàndia. Imatge de Núria Sanz.

De sobte, el meu itinerari ja no era planificat segons les destinacions que més m’interessaven, o les persones que tenia ganes de veure, sinó segons la manera d’evitar les mesures de seguretat dels països que m’envoltaven. Què faré quan s’acabi el visat de Tailàndia, on podré anar, què passarà si no puc… No tenia sentit, allò ja no era viatjar.

A tot això, s’hi havia de sumar el fet que no deixava de ser un visitant, un convidat en un país estranger, que m’havia obert els braços però no era el meu. Tenia dret d’ocupar llits d’hospitals saturats, si em posava malalt? I si la meva presència feia que alguna persona local ho passés malament, per exemple, pel fet de consumir subministraments escassos? I si era un transmissor del virus sense saber-ho? La consciència m’oprimia.

Al mateix temps, m’arribaven notícies que la Unió Europea proposava als països membres de tancar les fronteres exteriors i Quim Torra demanava a Pedro Sánchez que li deixés tancar aeroports, ports i el transport ferroviari a Catalunya. S’obria la possibilitat, doncs, que m’expulsessin d’on era i que no m’acceptessin ni als països veïns ni, tan sols, a la terra que anomeno casa.

El llac Baikal, el més profund del món, a Sibèria, Rússia, en el meu segon mes de viatge.

Tot i això, no va ser fins que vaig parlar amb altres viatgers i vaig veure com n’era, de magra, la situació en altres parts del món no gaire llunyanes, que vaig adonar-me que havia d’anar-me’n. Això va ser a les quatre de la tarda, i a dos quarts de vuit ja era assegut a l’avió que va posar un punt i a part al meu viatge pel món.

El pànic s’apodera d’Àsia

Com deia, d’això no fa ni una setmana, però la situació d’ara ja és completament diferent de la d’aleshores. Al sud de l’Àsia i al sud-est veuen amb temor com els casos del coronavirus 2019 van creixent a ritmes similars als d’Europa fa unes setmanes. En culpen, amb raó, la globalització.

Quan vaig aterrar a Barcelona, vaig rebre un missatge de l’home que m’havia de llogar la caseta a la muntanya, a Tailàndia: ‘Em sap greu, no podem acceptar estrangers per por del coronavirus, només tailandesos’. Quan jo en vaig marxar, hi havia 144 casos confirmats a tot el país. Al cap d’una setmana, la xifra s’havia elevat fins als 721, cinc vegades més. Només ahir, ja se’n van registrar 122. El govern estudia el confinament obligatori i el tancament definitiu de les fronteres, al mateix temps que el preu de l’arròs es dispara entre un 20% i un 30%, sobretot per l’alta demanda, però també per la sequera, i els productors avisen que això és només el principi, segons el Bangkok Post.

El llac de Ta Dung, al Vietnam, el gener del 2019.

Però Tailàndia no és l’únic lloc on s’estén el pànic. Al sud de l’Àsia, on hi ha més densitat de població del món i on disposen d’un sistema sanitari molt més deficitari, la histèria col·lectiva ja és una realitat. A l’Índia gairebé no es concedeixen nous visats i la majoria de comerços ja tanquen. Els hotels i els albergs no accepten estrangers, i si ho fan, és acreditant que no tenen la Covid-19 amb una prova que s’ha de fer a l’hospital després d’hores de cua. A més, des de diumenge, s’han anul·lat tots els vols internacionals durant una setmana pel cap baix.

El meu bon amic i company d’aventures a Mongòlia i a l’Himàlaia, Dani Benedicto, ha estat a l’illa d’Andaman vora un mes, però diumenge, la policia el va despertar de matinada i el va obligar a marxar. Fins aleshores no havia pogut marxar perquè feia una setmana que s’havia suspès tot el trànsit aeri i marítim a l’illa, però ara han habilitat un ferri que permetrà d’expulsar-ne els estrangers. De moment, encara no sap on l’enviaran, un cop el deixin a l’aeroport, ni com s’ho farà per tornar a casa, que és la seva única prioritat, arribats a aquest punt.

La Carla Bella amb la seva bicicleta a Katmandú, el Nepal.

La situació al Nepal és encara més caòtica. La Carla Bella ho ha pogut comprovar amb els seus propis ulls. La viatgera, de 25 anys, era al país durant l’esclat de la pandèmia. Venia de Hanoi, al Vietnam, en bicicleta, i la seva intenció era arribar fins a Barcelona. Tot va canviar quan va tornar d’una excursió per l’Himàlaia i va palpar una gran preocupació entre els nepalesos que la va fer alarmar. Ràpidament va comprar un bitllet per a aquest dilluns.

‘L’endemà, la preocupació es va convertir en pànic’. Li arribaven desenes de rumors que no sabia si podia creure. Quan va aconseguir de posar-se en contacte amb el cònsol espanyol, li va recomanar que sortís del país com més aviat millor perquè l’aeroport tancaria dissabte a la nit. És a dir, abans del vol que ella havia adquirit. A més a més, també li van dir que, si no es podia permetre el bitllet, havia de tenir en compte que tancarien totes les opcions d’allotjament i restaurants. Fins i tot, la van apressar que anés al supermercat per comprar avituallaments perquè podia ser que s’acabessin tots els subministraments. El bitllet de vol més barat costava 5.000 dòlars, uns diners que la Carla, estudiant d’un màster en drets humans, no té.

Bella acampa i cuina en un bosc a l’Índia.

A les oficines de la companyia aèria es va trobar una situació digna d’un film de terror. Molta gent plorava i cridava per la impotència i la por de la pandèmia. Finalment, i després de molts processos, va aconseguir un canvi de vol lliure de càrrec i dissabte va tornar a casa, a Cabrils. Tot i això, Bella explica que li va semblar ‘molt poc professional que el consolat espanyol enaltís el pànic d’aquella manera, donant el consell d’anar a comprar tant menjar com pogués’. Des de casa, la viatgera diu ara: ‘Amb tot el que ha passat, trec de bo que puc valorar el fet de tornar a casa, que per un moment semblava impossible.’

Una volta al món interrompuda

Una emergència sanitària global, doncs, que exigeix mesures extraordinàries. Com la majoria, crec que no vaig saber a veure a temps la gravetat de la situació, però ara m’alegro d’haver pres la decisió a temps. És responsabilitat de tots superar aquest tràngol.

D’aquesta manera inesperada s’acaben, de moment, les aventures d’aquesta primera etapa descobrint el món d’una manera diferent: sense avions, sense bitllets, sense reserves i amb la gent local. Un desafiament construït en forma de projecte personal que m’ha descobert un nou estil de vida, el dels nòmades digitals, que m’enganxa i que m’ha atrapat amb força. Però durant unes setmanes em tocarà ser sedentari, excusa que aprofitaré per a gaudir de la família i planificar on em portaran les cames una vegada el planeta recuperi la normalitat. Fins llavors, tocarà fer bondat.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleint sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
(50): El racó més bonic del planeta
(51): El punt de no-retorn
(52): Sang sobre gel
(53): Sobreviure a l’infern al cel
(54): Congelacions i abismes
(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps
(56): Hem conquerit el cel
(57): ‘Vaig salvar la vida als meus clients i no m’ho van agrair mai’
(58): El temple on les rates no són cap plaga, sinó germans, pares i amics
(59): El Rajasthan, terra de camells, ciutats de colors i palaus en venda
(60): Qui són els jainistes, el 0,4% de la població índia que controla gran part del país?
(61): ‘Un atac amb àcid em va arruïnar a mi, la meva família i les meves emocions’
—(62): ‘Vull tornar a casa, però no puc’

The post Per què he decidit de deixar de viatjar? appeared first on VilaWeb.

Com afrontar l’angoixa i la por d’un confinament incert?

El confinament i la quarantena per la Covid-19 es fan més durs com més dies passen. Ningú no estava preparat per a afrontar una situació que capgira les rutines sobtadament i sense avisar. Però afrontar una crisi sanitària com la que vivim amb la perspectiva d’una llarga incertesa ho fa encara més difícil, perquè acumulem el cansament dels dies que ja hem passat tancats o amb els moviments molt restringits, i s’hi afegeix el desgast dels conflictes de convivència que hagin pogut sorgir, moments d’angoixa i la soledat o el dolor per la pèrdua de persones estimades. Com podem combatre la por, l’ansietat i la solitud de les quarantenes o els confinaments? En parlem amb Teresa Moratalla, psicòloga clínica, membre de la junta directiva del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i terapeuta familiar.

1. Deixar-se portar i donar sentit als dies

‘No serà fàcil per a ningú’, diu Moratalla. ‘Quan ens trobem amb alguna cosa que no podem controlar, que no tenim la possibilitat de fer-hi res perquè no tenim cap capacitat de control, una de les posicions útils és, d’alguna manera, deixar-se portar.’ Això vol dir assumir que, com que no podem canviar la situació, hem de mirar de fer coses que ens ajudin a entomar-la. La primera, la més bàsica i repetida durant aquests dies, és construir una nova rutina. És un dels consells que el col·legi de psicòlegs ja recomanava a la guia que van publicar amb recomanacions de gestió psicològica durant quarantenes per a malalties infeccioses. ‘Es tracta de mirar d’estructurar algunes rutines que ens ajudin a reequilibrar, a donar un sentit a tot aquest confinament’, diu Moratalla. Els qui poden treballar des de casa ja tenen una part de la jornada estructurada. Per a la resta, és important ‘no quedar-se apàtics sense fer res, sinó introduir-hi petites rutines’ que incloguin coses que ens agrada fer. Aquestes rutines amb valor afegit poden ser activitats com ara l’esport, reservar estones per a llegir, jugar amb els nens, dedicar temps a cuinar o consumir l’oferta cultural en xarxa que ofereixen museus i teatres.

L’horari que s’ha fet una família durant el confinament. Fotografia: ACN

 

 

 

 

2. No planificar a mitjà termini

El govern espanyol preveu que l’estat d’alarma s’allargui fins a l’11 d’abril, però ignorem quants dies durarà el confinament en total, quan podrem tornar a la normalitat i quins efectes tindran en la nostra vida els canvis socials i econòmics que originarà la crisi del coronavirus. Per això Moratalla recomana de no fer plans a mitjà termini i pensar jornada a jornada. ‘Estem en una realitat molt canviant i no sabem cap on anirem. Hem de mirar què es presenta avui. No sabem si això durarà un mes o dos. Hem d’anar vivint el dia a dia. No podem fer projeccions perquè no tenim aquesta certesa’, aconsella.

3. Mantenir la comunicació

‘Encaixar-ho tot millor també té a veure amb la comunicació. Per sort, tenim mitjans que ens permeten d’estar força connectats amb l’actualitat, amb els amics, familiars, companys… És bo de mantenir aquesta comunicació’, segons Moratalla. Parlar per telèfon, fer videoconferències amb qualsevol aplicació o plataforma ajuda a passar més bé el temps, a compartir els neguits i a afrontar més bé les situacions adverses. No s’han d’amagar els dubtes ni les inquietuds per no voler preocupar l’altre. ‘Això fa que t’aïllis i que ho passis pitjor, quan l’altre pensa igual que tu.’

4. Evitar la sobreinformació i les notícies falses

Moratalla creu que és molt important de mantenir-se informat. ‘No estem en una situació estàtica, sinó de moviment’, diu, i hem de saber què podem fer i què no com a ciutadans, saber cada dia què passa i en quin moment de la crisi sanitària som. ‘No és bo parlar tota l’estona del coronavirus i de què passarà. La sobreinformació no fa res més que generar angoixa’, adverteix. Per això recomana de posar-hi fre: ‘Hem de limitar la informació: tenir-la però limitar-la.’ I si és perjudicial parlar tota l’estona del coronavirus perquè ens neguiteja i no ens ajuda a estar millor, encara és més important d’evitar d’angoixar-se per informacions falses. Per tant, cal saber distanciar-se de les fake news quan ens arriben i no compartir-les per a trencar les cadenes de transmissió.

Missatge en un carrer del Raval de Barcelona. Fotografia: ACN 5. Persones malaltes i soles: confiar en el sistema sanitari

El confinament és molt més dur per als que estan malalts, molts dels quals se senten sols o desemparats. L’aïllament dels malalts de coronavirus pot ser carregat d’incertesa i de por, diu. En aquests casos, sobretot si el malalt –hospitalitzat– no pot veure la família i la família conviu alhora amb la inquietud pel desenvolupament de la malaltia, Moratalla diu que s’ha de confiar molt en el sistema mèdic, en els metges i el personal d’infermeria que són al peu del canó, i demanar-los informació i explicacions quan calgui. En els casos de quarantena domiciliària, de persones que viuen en aïllament i soles, és essencial d’estar-hi en contacte telefònic. Les trucades poden ajudar molt, per exemple, la gent gran.

6. Compartir el dol i ajornar els comiats

Quan perdem una persona estimada, ‘necessitem acomiadar-nos’: els rituals de comiat com el funeral formen part del procés de dol. Però com hem d’afrontar la mort d’una persona propera si no l’hem poguda veure ni acomiadar? ‘És molt dolorós, sens dubte. S’ha de pensar a poder-ho ajornar, pensar que ja es podran acomiadar en un altre moment i, sobretot, cercar el suport dels familiars i de la gent que viu la mateixa situació per la pèrdua que han tingut’, aconsella Moratalla. L’única manera de suportar una pèrdua en aquests moments, diu, és no restar aïllat, evitar de sentir-se sol. ‘Compartir la pena, compartir la tristesa sempre ajuda en aquests casos, tot i que la situació és molt dura perquè no tenim gaires maneres de poder-la pal·liar. L’acció més recomanable és parlar-ne, no quedar-se a dins, treure aquesta pena i pensar que d’aquí a un temps podran acomiadar el seu familiar com es mereix’, afegeix.

7. Protegir-se dins de casa i cercar ajuda fora

Si el confinament ja és prou complicat, encara ho és més en situacions de maltractament. ‘De vegades el confinament pot agreujar-les i de vegades no, depèn, perquè som en una situació tan diferent que no sabem com hi pot influir’, diu Moratalla. Diu, això sí, que cal protegir-se tant com sigui possible i que en situació de perill es pot fer ús dels mitjans habituals, com la policia i els serveis especialitzats. Tenint en compte que una convivència permanent i forçosa i la reducció de la mobilitat poden afavorir les situacions de violència i dificultar que la víctima trobi espais per a trucar als serveis o demanar el suport de familiars, amics i més professionals, l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya ha començat una campanya perquè els comerços ajudin les dones que ho necessitin a trucar al 900 900 120 (un telèfon amb atenció les 24 hores) i al 112. Aquests comerços tindran un cartell en un lloc visible: ‘Establiment segur contra la violència masclista.’ El telèfon gratuït d’atenció de la Generalitat Valenciana és el 900 580 888 i el govern de les Illes Balears recomana de trucar al 971 17 89 89 o al servei d’urgències 112 o 016.

Establiment segur contra la #ViolènciaMasclista
És la nova campanya de l'@icdones
perquè les #dones comptin al llarg del confinament amb el suport dels comerços per trucar al
900 900 120#NoestàsSola#JoActuo pic.twitter.com/V8i7nur9eA

— Dones (@icdones) March 23, 2020

8. Mantenir la relació amb psicòlegs i psiquiatres

Moratalla treballa aquests dies telemàticament i subratlla que és essencial que els qui tinguin problemes de salut mental mantinguin la relació amb el seu psicòleg o psiquiatre. ‘Hem de trobar la manera, sobretot amb els casos greus, difícils o que passin moments de gran angoixa. Hem de procurar que estiguin en contacte amb els especialistes que els tracten’, insisteix. Tanmateix, tothom pot tenir moments concrets d’angoixa, encara que mantinguin rutines o mantinguin el contacte amb el seu entorn com es recomana. En aquests casos, Moratalla recomana de fer petits exercicis de respiració o relaxació, la meditació o mindfulness, i no es deixin de practicar exercicis físics, com la gimnàstica i el ioga, perquè moure el cos és un ajut.

9. Suport als qui en necessitin

En qualsevol cas, tothom qui ho necessiti pot demanar ajuda psicològica. El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya ha habilitat un telèfon d’atenció a la ciutadania de 9.00 a 20.00 que inclou els caps de setmana: el 659 584 988. Els metges, el personal sanitari i treballadors socials també tenen serveis especialitzats de suport psicològic per a ajudar-los a afrontar una situació tan dura com aquesta, i el Col·legi també ha obert un telèfon gratuït per als professionals de la salut que es trobin en una situació de patiment emocional (el 935 678 856). Però què passa amb els treballadors que fan que els serveis bàsics funcionin, com ara els treballadors de la neteja i el personal del sector de l’alimentació, que també poden arribar a situacions d’angoixa i necessitar suport? Moratalla recorda que poden trucar al telèfon que han posat a disposició dels ciutadans per a demanar allò que necessitin i seran derivats a serveis o podran ser atesos gratuïtament si és necessari.

10. Girar el mitjó

És senzill de dir però no sempre de fer. Mantenir l’optimisme, malgrat tot, ajuda a travessar millor un confinament llarg i incert. Moratalla recomana: ‘Hem de tenir una actitud positiva, el pensament que és una pandèmia molt difícil però que moltes persones se’n surten, que la immensa majoria se’n surt.’ També això passarà, i se’n poden aprendre lliçons i viure situacions agradables. Els pares que no tenen mai temps per als seus fills, els dedicaran ara. Sempre es pot recuperar aquell llibre que volíem llegir de fa temps, o trobar temps per als deures pendents, com l’endreça d’armaris. Fins i tot es poden recuperar relacions perdudes. Per què no? ‘He rebut moltes informacions de famílies en què els germans o els cosins no parlaven de feia temps i ara han organitzat xats familiars. També passen coses d’aquestes. En alguns aspectes, pot tenir coses positives. Tindrem un temps per a reflexionar, per a pensar, per a parlar i compartir. Moltes vegades ens fa molta falta’, diu Moratalla.

The post Com afrontar l’angoixa i la por d’un confinament incert? appeared first on VilaWeb.

Ens fa més por l’economia que no el virus

Aquesta tarda hem sabut els principals resultats de la segona onada de l’enquesta Funcas sobre el Coronavirus, que recull l’opinió dels cinc primers dies feiners de l’estat d’alarma a Espanya. M’ha semblat interessant de comentar-los, encara que es refereixin a tot l’estat espanyol. És obvi que durant aquesta primera setmana, els ciutadans hem anat adaptant els comportaments i actituds respecte dels tres grans fronts de la crisi: el sanitari, l’econòmic i el social. Només em referiré a l’econòmic. Si teniu interès en tots, els podeu trobar a la web de Funcas.

Sense dubte, allò que m’ha sorprès més és que, fent servir la mateixa escala de mesura (de l’1 al 10) que per a esbrinar el grau de preocupació pel contagi, quan als entrevistats els demanen quant els preocupa la situació econòmica de l’estat espanyol, els resultats mostren una preocupació superior en el cas de l’economia (9,1 enfront de 8,9). A l’editorial d’avui, Vicent Partal es refereix a unes paraules d’ahir del president Torra: ‘És la vida o l’economia’. Vet aquí la clau de volta del problema a què s’enfronten avui els estats. I observeu que ni els ciutadans no ho tenen gaire clar…

Per una altra banda, l’impacte en l’ocupació és molt gran. Sobre aquest punt, a Funcas apliquen un sistema interessant. Calculen que el percentatge de desocupats que han declarat que no eren a l’atur abans de l’esclat de la crisi ha anat creixent a mesura que passaven els dies. Mireu. Dilluns passat, aquests nous desocupats representaven el 21% del total i divendres ja eren el 50%. El creixement de la desocupació és molt més ràpid que no el dels contagis…

Quant a la gent amb feina, només una cinquena part (22%) afirmava divendres passat ‘continuar treballant amb normalitat al seu lloc de feina habitual’. Gairebé un terç (32%) deia que teletreballava, percentatge que entre els universitaris arribava al 52%. I vet aquí un fet curiós. A començament de setmana, entorn d’un 10% deia que era a casa ocupat, però sense teletreballar i divendres pràcticament ningú no es trobava en aquesta situació, cosa que sembla apuntar que aquesta estranya circumstància s’ha resolt amb l’aplicació de noves condicions de treball. Malauradament, l’enquesta no n’esmenta cap. Finalment, els percentatges d’entrevistats que van afirmar ser objecte d’un ERTO (6%) o haver tancat el negoci (5%) també van anar augmentant durant la setmana… i continuaran creixent.

Cal agrair enquestes d’aquesta mena, per ajudar-nos a situar en el context en què ens movem aquests dies, d’enorme confusió… també en el terreny econòmic.

The post Ens fa més por l’economia que no el virus appeared first on VilaWeb.

L’ANC aprova de demanar el vot només pels partits que optin per la via unilateral

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha aprovat un full de ruta on opta per a demanar el vot només als partits polítics que assumeixin explícitament el mandat cap a la independència per la via unilateral. El document, aprovat pel 92% dels socis en la seva vuitena assemblea general, també creu que quedarà validada l’estratègia unilateral si a les eleccions catalanes hi ha una majoria independentista del 50% més u dels vots.

Respecte a la taula de diàleg entre governs, subratllen que tot i ser conscients que difícilment s’aconseguirà ‘cap èxit’ en relació amb el referèndum veuen oportú treballar en aquest sentit.

Pel que fa al paper de l’ANC, manifesten que ha de fer un pas endavant per tornar a encapçalar el procés social independentista. ‘Liderar no vol dir fer-ho electoralment, però el nostre lideratge ha de portar a canviar els missatges o els lideratges polítics actuals’, sostenen. ‘No podem jugar a dues veritats. I aquí és on hem d’aplicar la nostra força per ser creïbles i liderar socialment el procés’, proposen.

Per tirar-ho endavant, l’entitat fa una crida a la mobilització i diu que cal sortir al carrer ‘tantes vegades com sigui necessari’. Això sí, aconsella fer-ho amb una estratègia ben definida i amb un objectiu clar. ‘Hem de valorar i modular el com i el quan però, sobretot, el per a què’, afirma el text.

Assemblea telemàtica

Tot i que inicialment estava previst reunir tots els socis a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, l’ANC ha fet l’assemblea de manera telemàtica de forma excepcional a causa del coronavirus 2019. De fet, el 12 de març l’entitat ja va anunciar que ajornava tots els actes públics per l’epidèmia. Les votacions a l’assemblea es van començar virtualment el dijous 19 de març i es van acabar el diumenge 22.

Més de sis mil cent membres de ple dret han participat a les votacions, mentre que a la darrera assemblea, que va ser presencial, hi van acudir unes mil dos-cents persones. Pel que fa als vots, no es va aprovar cap de les esmenes a la totalitat al full de ruta –ni les esmenes de reforma parcial d’Estatuts i de Reglament de Règim Intern- i el document que opta per la unilateralitat es va aprovar amb un 92% del suport.

Segons l’entitat aquests resultats demostren que els seus socis creuen que un referèndum acordat amb l’estat espanyol ‘és pràcticament impossible’. En aquest sentit, opten per una ruptura democràtica cap a la via unilateral.

The post L’ANC aprova de demanar el vot només pels partits que optin per la via unilateral appeared first on VilaWeb.

El gest de Ximo Puig que desautoritza el PSC

TEMA DEL DIA
Unitat. La perseverança del president Quim Torra comença a fer forat davant un govern espanyol que continua inamovible en la seva estratègia centralitzadora de la gestió del coronavirus 2019 i de prioritzar l’economia a la vida de les persones. La unitat que demanava Pedro Sánchez per fer front al coronavirus es va començar a esberlar ahir amb la conferència de presidents autonòmics, on es van sentir les primeres discrepàncies frontals a aquesta estratègia. Fa una setmana, tots els presidents autonòmics menys Torra havien signat un document de suport al govern espanyol. La presumpta unanimitat només ha durat set dies. Algunes crítiques procedeixen de comunitats governades pel PP i, per tant, poden formar part d’una estratègia de desgast, com la que protagonitza la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. O la del president de Múrcia, Fernández Lóperz Miras, que ha demanat per escrit al Ministeri de Sanitat el confinament de la seva comunitat, com va fer Torra, fa deu dies, i va ser amenaçat pel govern espanyol d’expulsar-lo de la vida política. En canvi, el govern espanyol s’ha mostrat força més moderat amb les comunitats governades pel PP i de moment no hi ha hagut cap amenaça.

Però també hi ha crítiques com la del president Ximo Puig, que malgrat compartir sigla amb Sánchez, no ha dubtat a qualificar d’insuficients les mesures adoptades pel govern espanyol i denunciar la manca de subministraments mèdics i sanitaris, centralitzats pel Ministeri de Sanitat i que no arriben a les comunitats autònomes. Arran d’aquest blocatge, Puig ha decidit d’obrir la ruta de la seda i enviar dos avions a la Xina per comprar material sanitari per als hospitals valencians. El gest de Puig no pot ser desqualificat de partidista perquè pertany al mateix partit que Sánchez, ni tampoc és politiqueria, perquè la necessitat és palpable. És el gest d’un president que reacciona davant una emergència, prenent decisions, al marge d’un govern espanyol desbordat per una crisi que el supera. Com, al seu dia, va fer Francina Armengol demanant el tancament de les Illes, cosa que ha aconseguit, tot i que no ha aturat l’activitat econòmica.

En l’àmbit polític, la decisió de Puig trenca el fals relat que la solució a aquesta crisi requereix el segrest de les competències autonòmiques amanit per un discurs tronat sobre la unitat d’Espanya. El lema ‘Este virus lo paramos unidos’ fa aigües per tot arreu, ha quedat superat per la realitat. Però el gest del president valencià també posa en evidència les crítiques del PSC cap al president Torra, perquè Ximo Puig demana el mateix que el president de Catalunya i fins i tot va més enllà, enviant unilateralment dos avions. A Catalunya, el PSC, amb els comuns com a claca, ha acusat Torra d’aprofitar la crisi per fomentar l’independentisme, de fer politiqueria, electoralisme i partidisme, per haver defensat el tancament de Catalunya i fer una aturada de país, mesures que com més dies passen més necessàries són. És sorprenent que la suposada esquerra catalana critiqui un president i l’acusi de ser de dretes per defensar els drets dels treballadors i posar la salut de la gent per sobre de l’interès econòmic. Aquesta crisi està canviant moltes coses.

Al conjunt de l’estat espanyol, les xifres del coronavirus continuen disparades: 4.500 nous infectats confirmats en vint-i-quatre hores i 4.500 casos nous registrats en un dilluns que ha tornat a ser laborable per a molta gent. El govern espanyol està clarament desbordat, com han demostrat les intervencions de Pedro Sánchez d’aquest cap de setmana, però en lloc de rectificar manté la seva estratègia trufada de gesticulacions militars que, si més no a Catalunya, no generen confiança, sinó més aviat distància. La figura de Torra creix durant aquesta crisi perquè el president parla de mesures concretes, amanides de sentit comú i avalades científicament. Tothom sap que Torra no vol repetir com a candidat i per això les crítiques d’electoralisme que li fa el PSC no fan efecte. I tothom sap que no és un home de partit, ni tan sols un polític, i atacar-lo barroerament només el reforça. A vegades sembla que el govern espanyol no accepti confinar Madrid i Catalunya per no donar-li la raó a Torra.

MÉS QÜESTIONS
Compromís demana la suspensió de la feina presencial no essencial. El síndic de Compromís a les Corts, Fran Ferri, ha mostrat el suport a la petició oficial que ha fet la Generalitat al govern espanyol de suspendre la feina presencial no essencial com a mesura més eficaç per a contenir els contagis pel coronavirus 2019. Ferri ha recordat que el fet que milers de treballadors de sectors no essencials hagin anat a treballar aquesta setmana no ajudava pas la lluita contra el coronavirus. En canvi, ha afegit, tots els experts recomanen de reforçar el confinament per aplanar més ràpidament la corba de contagis. Per Ferri, la salut ha d’estar per damunt de tot i ha demanat que el govern espanyol ampliï les mesures per a combatre el coronavirus suspenent totes aquelles feines presencials que no siguin considerades essencials. Finalment, ha llançat un missatge d’ànim a la ciutadania que pateix les dures conseqüències de la pandèmia i d’agraïment a tots els treballadors dels centres sanitaris i altres serveis bàsics que són en primera línia aportant la seva vàlua per a sortir d’aquesta situació com més aviat millor.

El govern valencià rep el primer pagament de les bestretes. El Ministeri d’Hisenda espanyol ha fet arribar al govern valencià el primer pagament de les bestretes del sistema de finançament, 1.434 milions d’euros dels 2.867,08 anunciats per a donar liquiditat a les comunitats autònomes i les ciutats autònomes perquè puguin fer front a la crisi del coronavirus 2019. Dels 1.434 milions que es repartiran en aquest primer pagament, al País Valencià li corresponen uns 112 milions. La segona meitat es pagarà al voltant del 17 d’abril, si no hi ha canvis en la previsió. De tota manera, el president de la Generalitat, Ximo Puig, també ha exigit al govern espanyol d’avançar el 50% de la liquidació del 2018 i la liquidació del FLA ordinari i l’extraordinari per pagar les pimes i alleugerir la tensió de tresoreria que tenen. El Ministeri d’Hisenda espanyol ja va avançar que estudiava la possibilitat d’avançar a les comunitats que ho demanessin una part del pagament de la liquidació de l’exercici del 2018, que s’ha de fer el 2020 i que, en condicions normals, s’abona a la meitat de l’any. Per la seva banda, el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, va explicar que aquests diners es destinarien a dotar de recursos el sistema sanitari contra el coronavirus, als ajuts que necessiten les famílies més vulnerables i a ajudar que els autònoms i les petites i mitjanes empreses salvin la situació.

Més per Menorca reclama el confinament total per a salvar la temporada d’estiu. Més per Menorca ha reclamat a la presidenta, Francina Armengol, el confinament total de les Illes ara per tal de poder funcionar a l’estiu i que es pugui treure el màxim rendiment a la temporada turística. El partit vol que es limitin els moviments de totes les empreses que no siguin de serveis essencials, com ara, les del sector de la construcció. En cas contrari, els ecosobiranistes creuen que l’impacte sobre el turisme pot ser més important, segons que ha explicat la portaveu del Grup Mixt, Sílvia Tur. A les Illes encara hi ha pocs casos de Covid-19, però l’economia és totalment estacional i, segons Més per Menorca, ‘paga la pena paga la pena fer ara un confinament total a canvi de poder-nos recuperar abans’. El diputat Josep Castells ha criticat que el govern espanyol sigui incapaç de prendre mesures adaptades a cada comunitat autònoma i ha lamentat que la presidenta Armengol no s’hagi mullat en la seva resposta, limitant-se a dir que el govern ho estudiava. Els menorquinistes demanen a Armengol una actitud més proactiva en aquesta qüestió.

Andorra aprova per unanimitat la llei per a fer front al coronavirus. Tots els grups parlamentaris amb representació al Consell General d’Andorra han votat a favor de les lleis òmnibus i d’estat d’alarma i d’emergència, les quals s’han votat per assentiment en una sessió marcada per l’excepcionalitat del moment i en què només han assistit catorze consellers. Tots ells han coincidit a assenyalar que esperaven que l’estat d’alarma no s’hagués d’activar per la pandèmia del coronavirus 2019 i que les mesures econòmiques urgents fossin efectives, tot i que han avisat que segurament en caldrien més en un futur. Aquestes iniciatives són la injecció de 200 milions d’euros a les empreses, facilitar ajuts als autònoms, exoneracions dels lloguers dels locals i salaris per a pares i mares que hagin de tenir cura dels fills, entre més. Pel que fa al projecte de llei qualificada dels estats d’alarma i d’emergència, el cap de l’executiu andorrà, Xavier Espot, ha recordat que el fet que s’aprovés no volia dir que el mecanisme s’hagués d’activar de manera immediata, sinó que l’objectiu és que el govern del país compti amb ‘les eines necessàries’ per si cal fer-ho, en el cas que les mesures de confinament actual no fossin suficients per a contenir l’avenç del virus.

LA XIFRA
El 29,96% de les màscares que ha repartit el Ministeri de Sanitat espanyol han anat a la comunitat autònoma de Madrid, la que té més infectats. El 12,69% han estat enviades a Catalunya, el 6,88% al País Valencià i l’1,22% a les Illes.

TAL DIA COM AVUI
El 23 de març de 1933, Hitler presenta al parlament la llei de plens poders per la qual totes les institucions parlamentàries alemanyes se sotmetran al control del Partit Nazi en un procés anomenat ‘Gleichschaltung’, que vol dir ‘coordinació’.

The post El gest de Ximo Puig que desautoritza el PSC appeared first on VilaWeb.

Repartidors denuncien Glovo davant la Inspecció de Treball

El sindicat Free Riders ha denunciat Glovo davant la Inspecció de Treball de la Generalitat perquè creuen que es veuen exposats ‘al risc de ser infectats’ en haver de treballar sense mesures de protecció durant l’estat d’alarma decretat pel govern espanyol per contenir el contagi del coronavirus, ha informat el sindicat i ha confirmat la conselleria de Treball.

En la denúncia el sindicat considera que treballar sense les mesures adequades de seguretat suposa ‘un greu atemptat contra el dret de la seguretat i la salut dels repartidors de plataformes digitals, que es veuen obligats a treballar aquests dies de confinament’.

Els repartidors a domicili, condemnats a treballar i sense protecció enmig de l’epidèmia

Els repartidors li han demanat a la Inspecció de Treball de la Generalitat, després de fer-ho davant l’estatal, que ‘obri el pertinent expedient’ i imposi les sancions que derivin de les infraccions que consideren que comet Glovo.

En declaracions a Europa Press, l’advocat i portaveu del sindicat, Roberto Castro, ha criticat que plataformes de repartiment com Glovo no els donen elements de protecció, com a guants, mascaretes i gel desinfectant.

Castro ha subratllat que els protocols de seguretat aplicats per l’empresa no els protegeixen, ja que es poden creuar amb moltes persones en els repartiments, com els veïns, malgrat que no vegin a la persona a qui fan l’entrega.

També ha avisat que els repartidors s’amunteguen moltes vegades en espais petits quan han d’anar als locals a recollir els paquets, la qual cosa ha subratllat que l’empresa ha de prevenir i evitar.

The post Repartidors denuncien Glovo davant la Inspecció de Treball appeared first on VilaWeb.

L’FMI avisa que la recessió pel coronavirus serà igual o pitjor que la de la crisi del 2008

La directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Kristalina Georgieva, ha avisat que l’impacte del coronavirus en l’economia causarà una recessió ‘igual de dolenta o pitjor’ a la que va tenir lloc com a conseqüència de la crisi del 2008. ‘El creixement per al 2020 és negatiu, amb una recessió com a mínim igual de dolenta o pitjor que la de la crisi financera global. Però esperem una recuperació en el 2021, ha apuntat Georgieva en un comunicat en què pronostica que l’impacte del covid-19 sigui ‘sever’ i ha demanat als estats que impulsin més polítiques fiscals.

En la macroeconomia es considera com a recessió un període de creixement negatiu del PIB d’una economia de durada igual o superior a dos trimestres. Ara per ara, Georgieva ha demanat ‘prioritzar’ la contenció del virus i ‘reforçar els sistemes sanitaris’. ‘Com més ràpid aturem el virus, més ràpida i forta serà la recuperació’, ha subratllat.

D’altra banda, la directora gerent de l’FMI ha celebrat tant les decisions dels bancs centrals com les ‘extraordinàries accions fiscals’ que han impulsats alguns estats per ‘enfortir els sistemes sanitaris i protegir els treballadors i empreses afectats’. Amb tot, Georgieva ha alertat que caldran “encara més’ mesures fiscals.

Alerta sobre els països més pobres

En el comunicat, la directora gerent de l’FMI ha avisat que els paisos desenvolupats estan en una ‘millor posició’ per respondre a la crisi que els paisos més pobres, que fan front a “desafiaments significatius’.

Segons dades de l’organisme, els inversors internacionals han retirat 83.000 milions de dòlars en els últims dies dels mercats emergents, el que suposa ‘la major fuga de capitals fins ara’.

The post L’FMI avisa que la recessió pel coronavirus serà igual o pitjor que la de la crisi del 2008 appeared first on VilaWeb.

Pàgines