La jornada de vaga general convocada avui pel sindicat més important d’Israel per provar de forçar el govern a arribar a un acord amb Hamàs per aconseguir l’alliberament dels segrestats durant els atacs del 7 d’octubre ha arrancat amb blocatges de carrers i la suspensió de vols a l’aeroport internacional de Ben Gurion.

Desenes de manifestants han blocat a primera hora del dia els carrers a Ben Gvir i els voltants de Modiin i Roix Pinà, segons que ha informat el diari The Times of Israel. A més, s’han registrat blocatges de carreteres en unes altres parts del país per les mobilitzacions.

A Yokneam, al sud-est de Haifa, Ella Ben Ami, filla d’un dels segrestats a Gaza, ha lamentat la troballa durant el cap de setmana dels cossos de sis ostatges. “Sis ostatges que podrien haver tornat amb vida van ser assassinats en captivitat. No podem permetre que això torni a passar. Farem el que sigui necessari fins que tornin a casa sans i estalvis”, ha criticat, tal com ha explicat el diari Haaretz.

Per la seva banda, la vaga ha derivat en la suspensió d’enlairaments d’avions a l’aeroport internacional Ben Gurion d’ençà de les 8.00 i els hospitals funcionen amb l’horari reduït del cap de setmana.

De cara a la vaga, el ministre de Finances d’Israel, l’ultradretà Bezalel Smotrich, va dir que havia donat ordre al Tresor de no pagar els salaris als treballadors públics que s’afegissin a les protestes, segons un comunicat publicat a X. També va dir que havia demanat al Defensor del Poble que reclamés als tribunals una suspensió de la vaga, que va titllar de política.

Els crítics amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, l’acusen d’obstaculitzar constantment les negociacions per a un alto-el-foc a Gaza, amb l’objectiu de satisfer els seus socis de govern –integrats per partits ultradretans i ultraortodoxos que exigeixen continuar amb l’ofensiva contra Gaza costi què costi.

El qui fins ara era jutge titular del jutjat d’instrucció 6 de l’Audiència espanyola, Manuel García-Castellón, s’ha jubilat avui després de tancar amb un error processal la investigació sobre el Tsunami Democràtic. Quan falta un mes i mig per a complir setanta-dos anys –l’edat màxima per a l’exercici de jutge– García-Castellón se’n va sense haver pogut culminar la persecució penal de Carles Puigdemont, contra qui mantenia una acusació per terrorisme. García-Castellón també és el magistrat que va instruir la causa dels CDR, també per terrorisme i pendent d’una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El 20 de juny el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va aprovar que avancés la seva jubilació, prevista el 16 d’octubre, al 2 de setembre. García-Castellón culmina d’aquesta manera un pas per l’Audiència espanyola que va començar l’any 2017 i que s’ha caracteritzat per la persecució contra l’independentisme i l’esquerra espanyola. Ha estat l’instructor de causes com el cas Dina contra Pablo Iglesias –finalment arxivat pel Tribunal Suprem espanyol–, les causes Púnica i Leo i el cas Villarejo.

García-Castellón ha estat un dels magistrats que ha impedit fins ara que s’apliqués la llei d’amnistia a Puigdemont. Coincidint amb la negociació del text, va reactivar el cas Tsunami Democràtic i va acusar-ne els líders de terrorisme. Més tard, va anar adaptant la qualificació dels fets per esquivar les modificacions que feien el PSOE i les forces independentistes.

Tot plegat es va acabar el 9 de juny, quan va acordar l’arxivament de la causa del Tsunami perquè l’Audiència espanyola havia invalidat tota la seva instrucció posterior al juliol del 2021 per un error processal que havien detectat les defenses. El jutge havia prorrogat la investigació hores després d’expirar el termini de què disposava. L’arxivament va permetre el retorn de l’ex-secretària general d’ERC, Marta Rovira, després d’anys d’exili a Suïssa.

No és el cas de Puigdemont, que té pendent la causa al Tribunal Suprem espanyol, on el jutge Pablo Llarena manté l’acusació de malversació, i una altra causa als jutjats de Barcelona pel cas Vólkhov, la suposada trama russa del procés, que es troba a mans del jutge Joaquín Aguirre.

Els afers obscurs de García-Castellón, el jutge que sopa amb la ultradreta

L’informe jurídic encarregat per la direcció d’ERC avala la data del congrés dels republicans previst el 30 de novembre. Segons que ha avançat Nació Digital i ha pogut confirmar l’ACN, el text afirma que els acords presos per l’executiva al voltant del conclave no contradiuen la normativa i són plenament vigents i vàlids. L’informe assenyala que la “modificació de l’acord i el reglament” del congrés “l’haurien de dur a terme els mateixos òrgans que van prendre, respectivament, els anteriors acords”. Per tant, l’avançament de la cita congressual hauria de ser validada per l’executiva i pel consell nacional. La direcció havia demanat aquest informe per estudiar la possibilitat d’un avançament congressual.

A l’agost, més d’un terç dels consellers nacionals d’ERC van reclamar d’avançar el congrés per a elegir la nova executiva del partit, tal com reclama l’ex-president d’Esquerra Oriol Junqueras. Concretament, volien que es fes al setembre. La direcció d’ERC i Junqueras van reunir-se la setmana passada per abordar aquesta qüestió, però van ajornar el debat fins a tenir l’informe jurídic.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha donat nous detalls sobre com va anar la tornada i sortida del país de Carles Puigdemont el dia de la investidura. Segons que ha dit en una entrevista a El món a RAC1, Puigdemont va ser a Barcelona fins a les vuit del vespre, quan l’operació Gàbia desplegada pels Mossos per detenir-lo ja feia hores que havia acabat. A més, va passar per uns quants pisos sense que la policia el detectés. Turull diu que Puigdemont tenia la idea d’entrar al parlament en algun moment, però va acabar canviant d’idea pel dispositiu policíac que ho impossibilitava.

El dia 6 d’agost, dos dies abans de la investidura, van anar amb cotxe de Catalunya Nord fins a Barcelona, on Puigdemont va romandre en un pis proper a Arc de Triomf. “Corre un informe policial que diu que vam sopar a la Barceloneta amb algun director de mitjà de comunicació, però és totalment mentida”, ha dit Turull. També ha explicat que el pla inicial el dia de la investidura era d’arribar al parlament amb cotxe, pel carrer Wellington, després del discurs a l’escenari. “En aquell moment, però, no sabíem si el ple començaria a l’hora prevista, i per tant vam anar a un altre pis a esperar.” Aquell matí hi va haver alguns imprevistos, com ara la indisposició del diputat del PSC David Pérez, traslladat d’urgència a l’hospital poc abans de la investidura.

El portaveu de Demòcrates Antoni Castellà ha fet una narració similar dels fets en una entrevista a ‘El matí de Catalunya Ràdio’: “Havíem de decidir sobre dos escenaris: acompanyar Puigdemont amb tota una comitiva de parlamentaris o decidir d’arribar al parlament amb cotxe, per seguretat. L’arribada al backstage va ser complicada i atropellada. Dins d’aquella carpa prenc la decisió en termes de seguretat que no és del tot segur poder accedir per aquesta rua. Per tant, amb un dels col·laboradors es dóna la instrucció que la rua comenci, i decidim que accedeixi a la porta del parlament. En primera instància a la porta del mamut i en segona instància a la principal, en cotxe. Teníem tres cotxes”.

“Vam intentar que Puigdemont entrés a la Ciutadella per la porta del Mamut. Hi havia 3 cotxes.” @CastellaToni explica que l’expresident es va retirar a un pis de Barcelona a esperar #MatíCatRàdiohttps://t.co/mWUFRnwZCE pic.twitter.com/oMwhn4MtvP

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) September 2, 2024

Expliquen que finalment, però, es va decidir de postposar-ho i esperar en un pis. En aquest trajecte amb cotxe de l’Arc de Triomf fins a un pis, Turull ha explicat que van veure un agent de paisà que mirava la matrícula i la repetia per telèfon, però que no va fer cap senyal perquè s’aturessin. “Vam arribar al pis amb normalitat”. Turull ha negat que en cap moment Puigdemont es posés cap barret o gorra per anar d’incògnit.

El secretari general de Junts també ha explicat que va ser cap a quarts d’una quan van decidir que valia més tornar a Waterloo, en vista del dispositiu policíac desplegat que li impedia d’entrar al parlament i el tractament de la policia cap als manifestants. A les 14.00, però, Puigdemont va passar per un altre pis més allunyat de la zona. “Ningú no ens va cridar l’alto”, ha dit Turull. Puigdemont, per tant, no va marxar a Waterloo de seguida, sinó que va estar a Barcelona fins a les vuit del vespre, ha concretat Turull.

Puigdemont va tornar per carretera, de manera directa. Turull ha negat que hi hagués cap pacte perquè el detinguessin. “No hi havia cap pacte per ser detingut per culpa de la no-aplicació d’una llei. El problema no és Puigdemont, és un jutge que havia d’aplicar l’amnistia i no la va aplicar.” I ha afegit: “Políticament, l’acció serveix per a no ajupir el cap, no prestar-se al dret penal de l’enemic.” Turull també ha dit que Puigdemont no volia la fotografia dels Mossos detenint-lo, pel trencament amb el cos d’una part de la societat que hauria significat. També ha recordat que, si Puigdemont tingués escorta, com li pertocaria com a ex-president, la policia hauria sabut on era.

Turull vol repetir com a secretari general de Junts

Turull també ha dit que vol repetir com a secretari general de Junts de cara al congrés que la formació celebrarà a l’octubre. No s’ha pronunciat sobre si Puigdemont hauria d’ocupar la presidència de la formació, però sí que ha manifestat que ha d’estar “el màxim d’implicat possible” amb el partit en la “fórmula amb què ell se senti còmode”. El dirigent també ha avisat a Pedro Sánchez que votaran en contra de tot allò que consolidi “el cafè per a tothom” al congrés espanyol, en referència al finançament singular. Ha dit que aquesta carpeta s’haurà de posar a la taula de negociació entre el PSOE i Junts a Suïssa. “El govern d’Espanya no té cap suport garantit, peça a peça”, ha insistit Turull.

Una investigació d’El Salto, en col·laboració amb la Directa, ha destapat un nou cas d’infiltració policíaca, aquesta vegada en l’activisme madrileny. Es tracta de María Ángeles G. A., una policia espanyola de seixanta-dos anys que n’ha estat quinze infiltrada i que residia al municipi madrileny d’Aranjuez. Forma part de la promoció del 1985 que es va llicenciar al cos de la policia espanyola a l’escola pública d’Àvila, com la resta d’infiltrats destapats.

Segons que publica la Directa, l’agent, que era coneguda per “Marta de Aranjuez”, es va endinsar en els moviments socials de Madrid, on va fer una llarga trajectòria d’activisme infiltrada a diferents espais polítics, com ara locals autogestionats com el centre social El Laboratorio, col·lectius de suport a presos del GRAPO i de l’independentisme del País Basc o la Coordinadora antifeixista, a banda d’altres espais antirepressius. Sobretot, però, va militar a Madres contra la Represión.

A més, segons s’ha pogut saber, la infiltrada també va estar present a diversos actes de solidaritat amb el procés d’independència de Catalunya el 2017. El setembre d’aquell any, per exemple, va participar de dos actes que es van celebrar en contra de la repressió prèvia al Primer d’Octubre, i el 17 de setembre va ser al Teatro de Barrio en un acte que defensava el dret a decidir en què hi havia Joan Tardà, Jordi Cuixart, Natàlia Esteve, Núria Gibert i Eduardo Reyes. Dies més tard, María Ángeles G. A. també va ser present a la concentració que es va fer a la Puerta del Sol contra els escorcolls al departament d’Economia i a la seu de la CUP.

Membres de Madres contra la Represión van adonar-se que “Marta de Aranjuez” era en realitat una policia espanyola infiltrada i, després d’acumular diverses proves, van comunicar-li que l’havien enxampat i que la feien fora del moviment. Segons que expliquen testimonis al Salto, María Ángeles G. A. no va intentar de justificar-se, i va marxar. “Marta, després de ser expulsada públicament de Madres contra la Represión, ni tan sols va esborrar el seu compte de Twitter, però va començar a mostrar un caràcter radicalment diferent del que havia tingut a la mateixa xarxa social abans de ser descoberta”, expliquen a la Directa.

200 immigrants arribaran avui a Tossa de Mar (Selva) procedents de les Canàries. Són demandants d’asil, tots ells majors d’edat, i s’allotjaran en un hotel del municipi, segons que ha publicat SER Catalunya i ha confirmat a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) el batlle de Tossa, Martí Pujals (Junts). El batlle considera “excessiu” el nombre de persones que arribaran i ha criticat que ho facin en “plena temporada turística”. “Això mateix a l’octubre no hauria plantejat la problemàtica que planteja ara”, ha dit en declaracions a l’ACN.

També ha assegurat que 200 persones és la mateixa xifra que va acollir l’any passat Blanes, amb “vuit vegades la població de Tossa”. “Si a Blanes en van portar 200, a Tossa n’haurien de dur 40, perquè sigui una mica equitatiu”, ha valorat. Segons que ha explicat, el govern espanyol els en va comunicar l’arribada a través d’una trucada del delegat a Catalunya, Carlos Prieto, que els va anunciar que s’allotjarien en un establiment del municipi. El batlle també ha acusat el govern espanyol d'”opacitat”. La intenció és que hi siguin un mes mentre s’analitza el seu cas i es fan els reagrupaments familiars que corresponguin.

Avui, 2 de setembre 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes. Tot seguit, us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

• Qui és i què defensa l’Aliança Sahra Wagenknecht, el nou partit antiimmigració que encapçala l’esquerra alemanya?
• L’hora de deixar caure Pedro Sánchez? | Editorial de Vicent Partal
• Com vaig viure, desconcertat, l’intercanvi de presoners entre Rússia i els països occidentals | Article de Vladímir Karà-Murzà
• Simona Levi: “Les institucions cometen un lliberticidi quan denigren drets en l’àmbit digital”
• El futur de Gabriel Le Senne, en mans del parlament
• Estònia vol llogar les seves presons, mig buides, a uns altres països
• Reivindicar sempre Joan Salvat-Papasseit
• El Concert del Centenari, lletra i música per a celebrar Vicent Andrés Estellés

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Àngels Martínez Castells s’ha mort avui, diumenge, a setanta-sis anys. Militant comunista de llarga trajectòria, presidenta de Dempeus per la Salut Pública i diputada al Parlament per Catalunya Sí que es Pot, va evolucionar cap a l’independentisme després dels fets del Primer d’Octubre i va deixar Podem, juntament amb Albano-Dante Fachin i vuit membres més del Consell Ciutadà.

Professora de política econòmica, Àngels Martínez Castells va investigar sobre gènere, economia, salut pública, immigració i ciutadania i va publicar treballs sobre les conseqüències del neoliberalisme, el principi de subsidiarietat i sobre dona i democràcia.

Va començar a militar al PSUC l’any 1968 i el 1982 va participar en la fundació del PCC. El 1971 fou entre els fundadors de l’Assemblea de Catalunya i de la secció d’educació de CCOO de Catalunya. El 1998 va ser membre fundadora d’Esquerra Unida i Alternativa.

És especialment recordada perquè durant la sessió del parlament de Catalunya en què es va votar la independència, tot i que ella va votar-hi en contra va retirar les banderes espanyoles que el PP havia deixat a l’hemicicle.

 

Entrevistes a VilaWeb:

Àngels Martínez: “Una república espanyola pot ser tan carca com la monarquia borbònica”

Àngels Martínez: “S’han donat dos anys d’una treva que em sembla nefasta d’acceptar”

Albano Dante Fachín i Àngels Martínez: ‘Rabell i Coscubiela són els herois de Tabàrnia’

Comença el setembre i alhora un període polític que serà d’una excitació extrema, especialment a Espanya i molt més concretament a Madrid. Tots ens fixem en els canvis que prepara la política catalana, amb els congressos d’Esquerra, Junts i Compromís i amb la nova assemblea general de l’ANC, però tinc la sensació que, ara mateix, on cal mirar amb un interès especial com es mouen les peces és a Madrid.

A Madrid també hi ha convocat un congrés federal del PSOE al novembre, però abans han de passar moltes coses. Sobretot al parlament espanyol i als tribunals.

La principal, i que explica molts dels moviments que hem vist aquest agost, serà la possibilitat que el jutge que estudia l’hipotètic cas de corrupció protagonitzat per Begoña Gómez –la dona de Pedro Sánchez– encause també el president del govern espanyol.

Si passa això, que sembla que passarà, la justícia haurà de demanar un suplicatori al congrés per procedir a aquest encausament. I el parlament espanyol haurà de decidir si l’atorga o no. En una votació per majoria simple. I això significa que Sánchez dependrà del vot de José Luis Ábalos, però, sobretot, dels set vots de Junts. La seua majoria –això que pomposament en diuen la majoria de la investidura– és tan minsa com això.

Evidentment –això és de primer de carrera–, l’encausament no és cap condemna. Et poden encausar i que després no es demostre res de res. I és obvi el component de lawfare de tot aquest embolic organitzat amb els negocis de la dona del president. Però, si fos el cas que hi hagués encausament i el congrés no el salvàs, políticament parlant, Pedro Sánchez tindria un gran problema. Enorme.

Aquesta setmana Junts –que sembla que ha decidit que no treu cap a res continuar confiant en el PSOE, després de tot això que ha passat– ja ha votat amb PP i Vox i contra la resta de partits en unes quantes qüestions.

Dimarts, a la diputació permanent del congrés, tots tres partits van votar a favor de reclamar explicacions, entre més coses, sobre l’abast del pacte entre Esquerra i el PSC –curiosament, o no, Esquerra i el PSC van votar en contra de donar explicacions sobre un pacte que ha tingut com a conseqüència, ni més ni menys, la investidura del president de la Generalitat. A la diputació permanent, la presidenta Armengol hi té un vot decisiu, que el va haver d’usar perquè el govern espanyol no perdés la votació. Al ple eixe vot no val.

I com que no val, és al ple que ara veurem si Junts ha decidit de deixar caure Sánchez. D’arguments, no li’n falten. Els acords de Brussel·les no s’han complert, amb la sola excepció de l’ús del català al parlament espanyol. Això que ha passat amb la llei d’amnistia és un autèntic escàndol i el report econòmic entre Catalunya i Espanya no és que haja canviat, és que la desviació és més grossa encara. El caràcter netament anticatalanista del govern d’Illa tampoc no facilita les coses. Però hi ha, finalment, un fet incontestable: el PSOE va votar a favor del suplicatori de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i de Laura Borràs al congrés espanyol. Per quina raó ara Junts no hauria de cobrar la factura?

De moment, ja és una bona notícia que el grup de Junts, amb Míriam Nogueras al capdavant, s’haja desempallegat d’aquest xantatge infantil que els acusa de votar igual que el PP i Vox –xantatge que el PSOE oblida miraculosament quan pacta amb el PP, amb Vox o amb tots dos partits alhora. Deixar de banda aquestes pressions és un pas important per a posar fi a una de les grans ensarronades de la transició, que arrosseguem de fa quaranta anys. Tan bona notícia com observar la desorientació regnant en les files socialistes, que es pensaven que amb el president Puigdemont a la presó ja tenien la garantia que Junts votaria a favor seu en canvi de qualsevol prebenda carcerària. I s’han trobat amb un pam-i-pipa inesperat.

 

Si podeu llegir VilaWeb gratis, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i s’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

PS1. Les eleccions als estats alemanys de Saxònia i Turíngia, ahir, diumenge, van acabar amb dues grans notícies. La primera, esperada, és la victòria de l’extrema dreta a Turíngia. La segona és que a l’esquerra el partit més votat ha estat l’Aliança Sahra Wagenknecht, un partit fundat fa menys d’un any i que ha superat els socialdemòcrates, els Verds i Die Linke, amb un programa antiimmigració i contra la guerra a Ucraïna. Us expliquem qui són en aquest article: “Qui és i què defensa l’Aliança Sahra Wagenknecht, el nou partit antiimmigració que encapçala l’esquerra alemanya?”.

PS2. Simona Levi acaba de publicar el llibre Digitalització democràtica. Sobirania digital per a les persones (Raig Verd). Levi és una de les persones més consistents que tenim a l’hora d’analitzar la societat digital i les implicacions socials i polítiques. N’ha parlat amb Arnau Lleonart en aquesta entrevista: “Les institucions cometen un lliberticidi quan denigren drets en l’àmbit digital”

PS3. El centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés marcarà tota aquesta setmana. Entre el munt d’activitats que recordaran el poeta hi ha un gran concert dissabte a Burjassot, on tot de músics celebraran els seus versos. Esperança Camps en parla en aquest article, mitjançant les cançons que ha triat cada cantant.

Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés caminen, l’un al costat de l’altre, per un carrer del Perelló, potser cap a la mar. Allà és on la família del poeta s’amerava de sol i de sal els estius, i allà és on va començar a escriure els versos com a maons del Mural del País Valencià. La fotografia té música i té lletra i té la veu de l’Ovidi. Toni Miró podria ser l’autor de la instantània facilitada per la família d’Estellés, però ni ell ho té clar. L’instant precís d’aquells dos homenots hi és captat amb sensibilitat, sense pretensions: l’Ovidi i l’Estellés. No ens cal veure’ls la cara. Dos bons amics fan camí junts cap a la universalitat. I la universalitat ja es pot tocar amb el tou dels dits i es pot llegir i es pot escoltar.

Aquesta imatge en blanc i negre és la que s’ha triat per anunciar el Concert del Centenari, perquè després de l’Ovidi, desenes de músics han dit els versos d’Estellés per perpetuar-los i fer-los passar de mà en mà. El concert serà dissabte, dia 7, a les set, a l’Auditori de Burjassot, a l’aire lliure una vesprada de final d’estiu, quasi tardor. L’entrada és lliure i gratuïta. Hi ha lloc per a 2.500 espectadors.

Aquest acte és organitzat pel COM, el Col·lectiu Ovidi Montllor, que va fer una crida a la participació entre els seus associats. Tothom que haja posat música a un poema d’Estellés hi ha estat benvingut. Segons Rafa Xambó, la resposta va ser ràpida i automàtica. La llista de participants és llarga i interpretarà una cançó cadascú: Andreu Valor, Bèrnia, Carraixet, Elies Monxolí, Enric Casado, Eva Gómez, Ina Martí, Mar Morález, Miquel Gil, Pau Alabajos, Pau Miquel Soler, Rafa Xambó, Sis Veus, Tomàs de los Santos i Ximo Caffarena. Tota mena d’estils, de veus i d’edats. I d’accents, perquè, a banda dels músics valencians, el COM també ha convidat Biel Majoral, Toti Soler i Meritxell Gené.

Es tracta d’un concert amb una gran complexitat de producció per la quantitat de músics i formacions que passaran per l’escenari.

Estellés, el veí gegant que molesta l’Ajuntament de Burjassot

I què diuen els músics?

Sis Veus és un grup de dones, encapçalat per Eva Dénia, que l’any 2013 va començar fent un disc titulat Sis veus per al poeta. El poeta era Estellés. Al concert faran una versió de “La tarara”, amb versos provinents del Mural del País Valencià, cosits per Dénia, que ja no és a la formació. “Aquesta cançó no la vam enregistrar en el disc d’homenatge, però l’hem triada perquè és popular, alegre i agrada molt a la gent”, diu Maria Amparo Hurtado. Hurtado recorda que quan feren el primer espectacle no hi havia cap disc dedicat íntegrament a Estellés. “Molts companys sí que havien musicat poemes abans que nosaltres, però crec que a dedicar-li un disc sencer vam ser les primeres. El centenari és un bon motiu per a reprendre’l”, diu a VilaWeb.

Mari Giner, de Carraixet, explica que el grup no pot faltar al centenari d’Estellés, perquè sempre han tingut una vinculació molt especial amb el poeta. “Quan érem més jovenetes, ell venia a les nostres actuacions i no podrem oblidar mai les paraules tan boniques que ens deia, com que moltes voltes, després d’escoltar-nos, tornava a casa més inspirat i amb més ganes de viure”, diu emocionada. I encara recorda la part més humana i juganera del poeta: “Un dia ens va dir que estava enamorat d’una de nosaltres, però que no ens diria de qui, i nosaltres, totes dèiem, sóc jo?, sóc jo?” La cançó que han triat és “No hi havia a València”, amb música d’Helena Feenstra, que és professora de guitarra flamenca i membre del grup.

Estellés a l’Olympia, el rent que fa passar a l’acció

Miquel Gil cantarà “L’hotel París” en la versió de l’obra de teatre Poseu-me les ulleres, que d’ací a uns quants dies tornarà al Teatre Micalet. “Com no hauria de participar en un concert d’homenatge a Estellés, a Burjassot, pel seu centenari? S’ha de ser en eixe concert”, diu. I després s’embolcalla d’ironia per agrair el suport de la Generalitat Valenciana i la Conselleria de Cultura per l’escalf que ha donat a l’aniversari d’Estellés. “Possiblement, després d’Ausiàs Marc, el millor poeta que ha donat el País Valencià. Una de les figures cabdals de la cultura valenciana. Com que no canta el ‘Cara al sol’ i no toreja bous, no té importància… Què hi farem?”, diu.

Pau Alabajos, autor recent d’una biografia de Vicent Andrés Estellés, diu que participa en aquest homenatge col·lectiu perquè cal reivindicar els referents culturals. “Aquells referents que durant els moments més foscos de la postguerra i la dictadura van jugar-se la pell usant la nostra llengua per fer literatura i per denunciar les injustícies quotidianes derivades d’un règim feixista”. Com Miquel Gil, el músic també recorda els intents de boicot del centenari per part de l’extrema dreta. “Pense que el sector cultural i musical hem de prendre partit i cantar amb més força i determinació que mai els versos del fill del forner”, diu. Alabajos cantarà la “Sonata d’Isabel”, que és el seu poema preferit, i que qualifica d’exercici memorialístic.

L’Obra Completa d’Estellés, quan tot és a lloc i tot encaixa en l’univers del poeta

Samarretes i una barra de Ca Bassot

Informació pràctica: Ca Bassot hi instal·larà un servei de barra i els beneficis seran per a enfortir l’entitat. La Plataforma Cent d’Estellés posarà a la venda samarretes del centenari. L’Ajuntament de Burjassot, que ha cedit l’espai de franc i ha aportat 5.200 euros per pagar una tercera part del cost de l’equip de so, ha posat com a hora límit per al final del concert les onze del vespre.

Organitzen el Concert del Centenari la Coordinadora Profundació Estellés, el Col·lectiu Ovidi Montllor, l’Ajuntament de Burjassot, la Institució de les Lletres Catalanes i el Ministeri de Cultura espanyol.

Centenars de persones celebren Estellés a València

 

La gran sorpresa de les eleccions d’ahir als estats alemanys de Saxònia i Turíngia, més enllà de la victòria de l’extrema dreta en aquest darrer Land, va ser que, a la banda esquerra, la formació que va obtenir més bon resultat va ser l’Aliança Sahra Wagenknecht, un partit format fa menys d’un any i que ha passat clarament per davant dels socialdemòcrates, els Verds i Die Linke amb un missatge antiimmigració, crític amb l’ecologisme tradicional i en contra de la guerra d’Ucraïna.

Encara amb les dades provisionals, l’Aliança Sahra Wagenknecht ha estat tercera en tots dos estats i primera entre les forces d’esquerra. A Saxònia, ha aconseguit el 12% dels vots, per davant dels socialdemòcrates (7,8%), els Verds (5,2%) i Die Linke (4%) i a Turíngia ha aconseguit el 16% dels vots, per davant de Die Linke (11%), els socialdemòcrates (6%) i els Verds (4%).

Wagenknecht proposa una combinació de polítiques econòmiques d’esquerra –amb salaris alts i prestacions socials generoses– i una aproximació restrictiva a la immigració. També qüestiona els plans d’alguns ecologistes per a combatre el canvi climàtic i s’oposa a les sancions contra Rússia i a l’enviament d’armes a Ucraïna.

“Hi ha molta gent que ja no sap qui votar, o que vota la dreta per ràbia i desesperació, i que necessita una alternativa”, diu Sahra Wagenknecht per justificar les seves posicions, discordants amb les de l’esquerra tradicional.

Aquesta dona de cinquanta-cinc anys va créixer a l’Alemanya de l’Est i es va afiliar al Partit Comunista el 1989. Va ser una figura destacada a l’ala dura de l’esquerra del partit i, posteriorment, també va fer carrera a Die Linke – Partit de l’Esquerra, que va sorgir el 2005 quan els ex-comunistes de l’est es van fusionar amb les esquerres occidentals descontentes amb les retallades a l’estat del benestar.

Wagenknecht diu que, amb les sancions econòmiques contra Rússia, els alemanys s’han tallat l’accés a l’energia econòmica sense tenir alternatives viables. Acusa el govern de Scholz d’haver abandonat la “important tradició de distensió” que havia estat la base de la política de l’esquerra alemanya d’ençà de Willy Brandt i argumenta que els conflictes no es poden resoldre militarment, sigui a Ucraïna, al Llevant o a moltes parts del món més.

Sobre l’emergència climàtica diu: “Hem de trencar amb un ecologisme a cegues i aleatori que fa que la vida de la gent sigui encara més cara sense beneficiar realment el clima”, tot i que considera que cal desenvolupar noves tecnologies per a un futur climàticament neutre.

A més, considera que el sistema educatiu d’Alemanya falla i que la immigració no regulada ha intensificat els problemes a les escoles i les dificultats de la sanitat i més serveis socials.

Dóna suport a la constitució alemanya i rebutja d’abandonar l’OTAN i la UE, a diferència de l’extrema dreta. El seu programa és dividit en quatre punts senzills. Opta per redistribuir la riquesa amb una defensa de l’economia social de mercat –el capitalisme corregit per l’estat del benestar que va ser la base de la República Federal Alemanya.

L’aspecte més cridaner del programa és el rebuig a allò que qualifica de “descontrol immigratori” i la crítica a la “cultura de la cancel·lació”, que diu que cada dia fa més estrets els límits de la llibertat d’expressió. En aquests punts, hi ha una coincidència aparent amb l’extrema dreta que el partit rebutja. Una diferència essencial és la crítica que Sahra Wagenknecht fa al racisme, que considera incompatible amb la democràcia. Defensa que cal parlar dels excessos en les polítiques d’immigració, però sense atacar la gent pel seu origen o cultura.

Wagenknecht és filla d’una alemanya i un iranià i té la doble nacionalitat. Mentre feia el batxillerat va participar en accions de protesta contra el règim de la RDA, que van fer que li prohibissin d’estudiar. Després de la caiguda del mur de Berlín, va fer filosofia i literatura contemporània, amb un treball final de carrera sobre la recepció de la filosofia de Hegel en el jove Marx.

D’ençà que va aparèixer aquest moviment, hi ha hagut una gran discussió sobre si aquestes posicions podrien atraure uns votants que, altrament, optarien per l’extrema dreta de l’AfD, especialment a l’est d’Alemanya, on l’antic partit de Wagenknecht, Die Linke, ha anat perdent suport amb els anys i on l’AfD avui és més forta.

“Aquest nínxol que s’obre, que posa l’èmfasi en la justícia social i alhora es posiciona d’una manera més escèptica envers la immigració, té molt de potencial”, ha dit Benjamin Hoehne, científic polític de la Universitat de Münster, a la televisió ARD.

“És clar que no farem mai una causa comuna amb l’AfD –explica Wagenknecht–. Farem un nou partit perquè totes les persones que pensen de votar a l’AfD o que ja ho han fet, per ràbia, per desesperació, però no perquè siguin de dretes ni racistes, tinguin una alternativa seriosa.”

L’efecte polític immediat del nou partit és que fa perillar Die Linke, que va aconseguir de mantenir-se al parlament alemany a les eleccions del 2021 per ben pocs vots i que ahir va caure estrepitosament tant a Saxònia com a Turíngia.

Wagenknecht va ser codirigent del grup parlamentari de Die Linke del 2015 al 2019, però les tensions internes van acabar en una escissió profunda. Wagenknecht finalment va deixar el partit, juntament amb Amira Mohamed Ali, que havia estat codirigent del grup parlamentari i que ara és la presidenta de l’Aliança, i vuit parlamentaris més. Mesos després, aquests molt bons resultats electorals confirmen que tenia raó.

“És fals que Salvat-Papasseit al costat de Riba i Foix sigui poca cosa”, declarava fa poc en aquestes pàgines el poeta Enric Casasses, en una entrevista interessant de Montse Serra. I deia: “L’avantguarda és un valor afegit, però el que és important és l’escriptura tradicional. ‘El poema de Nadal’, ‘Tot l’enyor de demà’, ‘Res no és mesquí’… Tots aquests poemes s’han fet tan populars com les obres de Verdaguer o de Maragall en el seu moment. Han arribat a tothom. A tothom a qui pot arribar la poesia, si vols. No hi ha cap poema de Joan Vinyoli o de Carles Riba que hagi entrat d’aquesta manera, fins aquesta fondària.”

Personalment, crec que la discussió és, i serà, eterna. És un dels molts debats enquistats a la cultura catalana. I ja ve de molt lluny. Ferrater el menystenia i se’n fotia, i, en canvi, Foix i Fuster el valoraven molt. Parlant de la seva poesia, l’intel·lectual de Sueca escriví: “De ‘La rosa als llavis’ ha pogut dir-se que és el millor poema eròtic de la poesia catalana. Podem afegir-hi, sense por d’exagerar, que és un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Prenc l’adjectiu ‘eròtic’ per singularitzar la classificació dins del camp frondós de la lírica de l’amor.”

Coberta del llibre ‘Salvat-Papasseit. L’esplendor davant l’abisme’ (imatge: Agustín Comotto/Editorial Comanegra).

L’any 2011, amb motiu de l’exposició “Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà” al Centre d’Arts Santa Mònica, amb el títol de “Reivindicació de Joan Salvat-Papasseit” jo mateix vaig escriure ací:

“Per què hi ha mandarins de la cultura catalana que l’han marginat i valorat, només, parcialment? Per què s’ha ignorat que, a més d’un gran avantguardista, tenia unes relacions i un pes a fora, que ja aleshores era superior al que tenia a Catalunya? Per què s’ha passat de puntetes sobre el seu pensament social i polític, d’arrel profundament catalana i socialment revolucionari? Fàcil. Ha estat la pràctica habitual. Salvat-Papasseit és l’expressió d’una part important de la societat catalana que alguns han volgut esborrar dels llibres d’història. La seva actitud social rebel i conseqüent, en sintonia amb la d’una part del poble català, s’ha exclòs del relat més habitual i canònic. És la mateixa estratègia de l’exposició del Museu d’Història de Catalunya, que redueix la importància de les lluites socials del primer terç del segle XX i la força anarcosindicalista a quatre pinzellades mínimes, inevitables. La mateixa que redueix a Colometa, la brutal Rodoreda.”

En el fons, no els agrada Salvat-Papasseit perquè encarna l’esperit rebel, llibertari, avantguardista, poètic i popular que va impregnar una part important dels ciutadans de Barcelona a les primeres dècades del segle XX. Perquè la seva cultura es va forjar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a les festes de barri, i no a l’Ateneu Barcelonès, ni al Palau de la Música o al Liceu. Eren temps de lluites de classes, estètiques i morals, que van marcar profundament la nostra societat i cultura, aleshores i per unes quantes dècades.

Eren temps en què una part de la societat lluitava fermament per obrir-se al món i a la modernitat, mentre els sectors més incultes, conservadors, folklòrics i retrògrads de la burgesia i de l’Església Catòlica maniobraven per mantenir intactes el seu poder i els seus privilegis a costa del poble. Temps importants, doncs, que la vida, la sensibilitat i l’obra de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) ens permeten de comprendre una mica més i copsar-ne l’emoció, els anhels i les contradiccions del seu ahir, perquè, en el fons, contenen algunes pistes per a entendre el nostre avui.

Autodidacte, es va formar a les llibreries de vell de la Rambla i l’Ateneu Enciclopèdic Popular (imatge: Agustín Comotto/Editorial Comanegra). L’esplendor davant l’abisme

És per això, a més de per la qualitat artística del llibre, que em sembla magnífic el treball fet per Agustín Comotto a la biografia il·lustrada Salvat-Papasseit. L’esplendor davant l’abisme (Comanegra). La sensibilitat per acostar-nos a personatges i contexts històrics de lluites socials i llibertàries ja ens la va demostrar en un còmic sobre la vida de l’anarquista Simon Radowitzky, o en la biografia El peso de las estrellas: vida del anarquista Octavio Alberola (Raig Verd), de què també vam parlar en aquestes pàgines.

Comotto narra per escrit i plasma en dibuixos, amb rigor i sensibilitat, la peripècia del poeta en aquells temps convulsos, violents i, no obstant això, esperançadors. Alhora que inclou una selecció important dels seus poemes, articles, cartes i manifests. L’encaix de text, dibuix i documents és excel·lent, tant per a fer avançar la narració, com per a aprofundir en l’esperit del protagonista i de l’època. Configura una obra polièdrica, inspirada i lliure, que ens submergeix en l’univers Salvat-Papasseit a la Barcelona d’aquells primers trenta anys del segle XX. Pel format i el to arribarà de segur a tots els públics, fins i tot, als que no el coneixen.

Sembla que l’autor filmi una seqüència molt viva i intensa d’aquells temps en una Barcelona que començava a experimentar una explosió demogràfica i industrial sense precedents. Amb una escletxa que es feia cada dia més gran entre rics i pobres, obrers i burgesos, revolucionaris i policies, moderns i retrògrads, gent àvida de respirar els aires nous de l’art i la cultura que venien d’Europa i del món i miops casposos amb poder i por del contagi d’idees i tendències estrangeres. Entre tots plegats, la figura del poeta resplendeix.

Un obrer de la ploma, que dirigí un Enemic del Poble (imatge: Agustín Comotto/Editorial Comanegra). Fill d’un fogoner i una gitana

Salvat-Papasseit era fill d’un fogoner de vaixell, mort d’accident a l’oceà, i mare gitana. Pobre, aviat malalt de tuberculosi i autodidacte, es va formar a les llibreries i a les paradetes dels llibreters de vell de la Rambla, als diaris i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El fascinaven els canvis de la ciutat i del port, per les revistes i les idees revolucionàries estrangeres, la música, l’art, la poesia i la vida rebel i conspirativa dels obrers als cafès i als carrers. Per ajudar l’economia familiar –tenia un germà i la mare vídua–, va treballar de mosso d’adroguer, d’aprenent de tipògraf, d’aprenent de tallista i de vigilant nocturn al moll.

Ho tenia tot per a ser un poeta i activista anarquista d’una Barcelona que era en plena ebullició. Amb l’afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica, les primeres grans vagues obreres, com la de la Canadenca, quan es va aconseguir la jornada de vuit hores, el Noi del Sucre, Victor Serge, els atemptats amb bomba, la crema d’esglésies, els pistolers de la patronal, les noves tecnologies que transformaven la vida i el paisatge, els nous corrents artístics que arribaven d’Europa o de Rússia, els artistes i intel·lectuals europeus que havien fugit de la Gran Guerra, les revoltes per la guerra del Rif, el creixement de la CNT com a gran sindicat anarcosindicalista, el modernisme, el noucentisme…

Al final del llibre, hi ha una sorpresa carregada de simbolisme. A tall d’epíleg, hi ha una col·laboració molt inspirada de la poetessa Raquel Santanera (Manlleu, 1991), que crea un hipotètic número 19 de la revista un Enemic del Poble, full de subversió espiritual, fundat i dirigit per Salvat-Papasseit entre el 1917 i el 1919, en què van col·laborar els joves intel·lectuals i artistes més destacats de l’època: dels seus amics Emili Eroles i Josep Maria de Sucre, als artistes uruguaians Joaquim Torres i García i Rafael Barrades, passant per Àngel Samblancat o Ramón Gómez de la Serna.

En aquest número imaginari, que passa a dir-se una Enemiga del Poble, de què Raquel Santanera, igual que Salvat-Papasseit en el seu moment, fa de redactora en cap, hi ha idees i declaracions interessants i provocadores. La poetessa, per exemple, escriu: “Últimament hi ha més trepes que bons poetes. També serveix per als novel·listes: últimament hi ha més trepes que bons novel·listes. Ens pensem que és ofici, talent o qualitat i, en realitat, és la força centrífuga de tot el món extra-textual que fa girar al seu voltant. Propaganda de tota la vida i bona oratòria, evidentment. I tu els compres els llibres.”

El seu pare, fogoner, va morir en un accident laboral (imatge: Agustín Comotto/Editorial Comanegra). Una seqüència clau de la cultura catalana

Tot i que Salvat va tenir una existència curta –es morí a trenta anys, víctima de la tuberculosi que el va turmentar tota la vida–, la seva obra va ser prolífica i diversa en estils i formats, del clàssic a l’avantguardista, de la rima al cal·ligrama, del periodisme al pamflet, del poema a l’edició i la divulgació. En trenta anys, i essent de formació autodidàctica, va obrir-se camí a la vida, amb fermesa, voluntat i intuïció. Fos en literatura o en sensibilitat social i política, sempre va estar en primera línia. Per això el seu trajecte vital il·lumina tota una època.

Agustín Comotto escriu: “Salvat-Papasseit va lluir com una estrella fugaç, travessant el port, la ciutat i Catalunya, fent-la vibrar en expressió futura. Va capturar l’esperit de l’època com pocs. Va viure-la amb passió i compromís, i sempre portant l’emoció i l’honestedat com a divisa, un estendard tant sensible com polític. El seu cometa, esplendor efímera, va brillar davant l’abisme que planava sobre la seva ciutat, el seu país i, més endavant, tot Europa. El feixisme va canviar en poc temps qualsevol expressió ètica, moral i estètica possible.”

Aquest llibre ens il·lustra sobre la vida d’un home treballador i pobre. De la vida dels obrers de la Barceloneta i del port, on va viure d’orfe a l’Asil Naval, i després hi va treballar de vigilant nocturn, fins a les Galeries Laietanes, en què va treballar a la llibreria, recomanat per Eugeni d’Ors i més gent. Per bé que, òbviament, sintètic, és un retrat molt bo de l’època amb una selecció de personatges bona i imprescindible. El món de la cultura que coneixia, d’on va beure, i on el reconeixen, és molt ampli i divers. Igual que ho va ser el seu trànsit per diferents estils d’avantguarda o ideològics, de l’anarcosindicalisme a l’independentisme.

Un nen orfe a l’Asil Naval del port de Barcelona (imatge: Agustín Comotto/Editorial Comanegra).

Tal com va escriure molt encertadament el meu amic Ferran Aisa, autor amb Mei Vidal de Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (Editorial Base, 2010): “De la mateixa manera que passa sense transició d’una ideologia a una altra (catòlic, socialista, anarquista, independentista), en el camp literari també passà d’un estil a un altre. El poeta més avantguardista fou el poeta més classicista, el poeta més innovador fou el poeta més pur. Salvat no era un fals avantguardista, era un Poeta. Un poeta com ell volia que fossin els poetes: un Poeta amb majúscula… Altiu, valent heroic i sobretot sincer.”

Com a Poeta amb majúscula, s’apassionà per les lluites socials, però també per la vida quotidiana, es casà i tingué dues filles. L’emocionava la música, la vida de barri, les dones, les criatures, l’amor i l’erotisme. Seria absurd de reduir-lo a un estil o una temàtica, tal com solen fer en aquest país els miops especialistes locals. Salvat-Papasseit és molt més complex, autèntic, verídic i perdurable. I d’això, em sembla que n’és molt conscient Agustín Comotto.

Sobre el poeta i la cultura catalana i internacional de l’època, l’obra pinta el panorama amb un gran encert en la tria de personatges i situacions. Hi surten Maragall, Verdaguer, Eroles, Palau, De Sucre, Gorki, Nietzsche, Proudhon, Marinetti, Garcès, D’Ors, Segura, Foix, Maiakovski, Picabia, Alomar, Junoy, Apollinaire, Folguera, Barradas, Torres i García, Dalí, López-Picó, Samblancat, Obiols, Plandiura… Tots els qui escrivien, pintaven i innovaven, en un món efervescent en plena transició. L’esplendor cap a l’abisme.

El poeta es va casar i va tenir dues filles (imatge: Agustín Comotto/Editorial Comanegra).

Joan Salvat-Papasseit era un home d’idees molt clares. A un Enemic del Poble, l’any 1917, va deixar dites algunes coses, que aquest llibre ens recorda: “Jo no sé el que em proposo. Tenir un propòsit no és fer feina”, o “Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a l’avantguarda sempre entre els intel·ligents i els gosats”, “Seré ara el glossador de la Divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes que no senten desig d’una Era millor”. O “M’estimo els insurgents, més que no els conformistes i oprimits”. Una idea que em recorda Marguerite Yourcenar quan deia que els conformistes no tenien vida. La de Salvat-Papasseit va ser curta, malauradament, però intensa, prolífica, enlluernadora i plena d’una passió encara per explorar.

Després de les vacances d’estiu, Gabriel Le Senne va tornar a tenir agenda pública dimarts passat, dia 27 d’agost. L’únic acte que hi constava era anar a Son Moix a veure el partit de lliga entre el Mallorca i el Sevilla. El resultat va ser d’empat a zero. El compte oficial de X del parlament va il·lustrar el moment amb tres fotografies de Le Senne a la llotja presidencial. Demà, Le Senne no hi serà, al setial presidencial del parlament, quan s’hi faci el primer ple del nou període de sessions. És un ple extraordinari en què, precisament, se’n debatrà la remoció. Segons que va avançar el diari Última Hora, el ple serà presidit per Mauricio Rovira, del PP, que és el vice-president primer i qui ocuparia la presidència si Gabriel Le Senne fos remogut.

L’actual president del parlament, de Vox, ha demanat de fer aquest canvi perquè ell vol intervenir al ple per defensar la seva actuació.

La continuïtat de Gabriel Le Senne com a segona autoritat de les Illes depèn de què farà el Partit Popular. Hi pesen dues espases de Dàmocles que, per un caprici del destí, s’han ajuntat i l’han deixat en una situació de debilitat extrema. Tan sols el parèntesi d’agost, carregat de notícies sobre la saturació turística, l’ha alliberat dels titulars diaris i de l’escrutini constant. Ara la treva s’ha acabat i tots els focus tornen a estar sobre seu.

L’escàndol del 18 de juny

A banda de la de demà, a l’agenda de Le Senne hi ha una altra cita marcada en roig a què ell, com a advocat, sap que no pot faltar. És la del 27 de setembre als jutjats de Via Alemanya, en què ha de comparèixer com a imputat per un presumpte delicte d’odi.

Tot perquè el 18 de juny, quan el parlament debatia l’eliminació de la llei de memòria democràtica, no va poder evitar un arravatament d’ira i va esgarrar un retrat d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, conegudes com les Roges del Molinar, que la diputada socialista i membre de la mesa Mercedes Garrido havia adherit al seu ordinador. Amb la mateixa manotada, i amb aquella mirada entre encesa i vidriosa, va tancar el portàtil. Per a reblar el clau de l’autoritarisme, després de les protestes de Garrido per tot allò que acabava de passar i que tothom havia vist, Le Senne la va expulsar.

L’acte de Le Senne, aquella ira que no va poder contenir; aquells gests, aquell no poder suportar el somriure amb què Picornell li recordava qui era i a quina banda de la història era cadascú, li van sortir de ben endins. Ara li pot costar el càrrec a què s’aferra com una pagellida.

L’energumen Le Senne i la violència feixista

El trencament de Vox amb el PP

A banda d’aquesta qüestió, la permanència de Le Senne al setial és en dubte després de la ruptura de Vox amb el PP l’11 de juliol arran de les desavinences per les polítiques migratòries a l’estat espanyol. A les Illes, Vox no forma part de l’executiu, però sí que és imprescindible per a permetre que el PP governi. El càrrec de Le Senne fa part d’un pacte que ara està romput per la instrucció directa del partit a Madrid, i és per això que la presidenta Margalida Prohens deia el mes de juliol que no tenia cap dubte que el president abandonaria el càrrec. Ell retrucava tot dient que el pacte també contenia la presidència de Prohens, per tant, si ell se n’anava, ella també.

Amb aquest empat aparent es va arribar a les vacances d’estiu. Aquests darrers dies, Prohens ha deixat anar que no tenia cap decisió presa i que la qüestió era en mans del grup parlamentari del PP, no a les seves ni a les del govern que presideix.

Hi ha poques pistes públiques sobre què passarà, però com més va agafa més força la hipòtesi que el PP optarà per aguantar Le Senne en el càrrec. No solament hi ha en joc qui presidirà el parlament, sinó la governabilitat. El PP no té ningú més amb qui pactar i un trencament amb Vox voldrà dir perdre la majoria. La primera llei que hi ha a l’horitzó és la del pressupost. Sense els vots de Vox no la podrà aprovar. També hi ha pendents una nova llei agrària i una llei de conciliació.

Els socialistes, encapçalats al parlament per Iago Negueruela, van recordar fa pocs dies l’oferta que el seu partit havia fet al PP de descavalcar Le Senne del càrrec i votar un candidat del PP. El PP ho va rebutjar immediatament.

Perquè a la remoció que demanen el PSIB, Més, Més per Menorca i Podem, hi ha d’haver el vot afirmatiu de les tres cinquenes parts dels diputats. Si el PP s’absté, Le Senne mantindrà el càrrec de president.

Bloomberg · Ott Tammik

Estònia considera de llogar espai a les seves presons a uns altres països, un programa que, segons la ministra de Justícia, podria donar uns trenta milions d’euros addicionals per al país bàltic, que té el pressupost ajustat.

Aquests darrers anys, aquesta nació d’1,3 milions d’habitants ha tingut una taxa de criminalitat comparativament baixa, que ha deixat les seves tres presons, a Tallinn, Tartu i Viru, mig buides. El ministeri espera que el lloguer d’espai pugui ser un benefici benvingut per al finançament estonià.

El nou govern d’Estònia ha començat una ronda d’augments d’imposts i retallades pressupostàries i pretén d’augmentar la despesa militar per dissuadir possibles amenaces de Rússia. En aquesta línia, totes les idees per a equilibrar el pressupost semblen bones.

“La delinqüència greu augmenta a Europa. Tan sols hi ha quatre països a la UE en què la criminalitat no puja –va dir la ministra de Justícia, Liisa Pakosta, a la ràdio pública ERR en una entrevista publicada diumenge– i afortunadament, Estònia n’és un ara com, ara.”

Hi ha precedents per a la proposta de Pakosta: Noruega va llogar espai en presons holandeses per la manca de capacitat al país. Segons el diari britànic The Times, l’any passat el secretari de Justícia britànic d’aleshores, Alex Chalk, es va reunir amb els seus homòlegs estonians per estudiar un esquema semblant.

El consell de ministres estonià encara no ha començat a discutir la proposta, que hauria de ser aprovada pel parlament abans de poder ser implantada i no és clar si tindria prou suport.

Per defensar la proposta, Pakosta va recordar que Estònia ja allotjava tres criminals de guerra d’uns altres països a la presó de Tartu. Són els serbis de Bòsnia Dragomir Milošević i Milan Martić i el serbi de Croàcia Milan Lukić, tots tres condemnats pel Tribunal Penal Internacional pels crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia. Tots tres complien condemna en una presó especial de l’Haia fins que el govern neerlandès va decidir de transferir-los a Estònia i encarregar al govern estonià que els custodiés.

“La cosa és ben senzilla –va explicar Pakosta–: llogant espai a les nostres presons, que estan mig buides, aconseguiríem de rendibilitzar-les i crear més llocs de feina. Per què no ho hauríem de fer?”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Per Vladímir Karà-Murzà

 

Quan un grup d’oficials va irrompre a la meva cel·la a les tres de la matinada del 28 de juliol i em van dir que em llevés i estigués llest en deu minuts, el meu primer pensament va ser que em portarien a executar-me. L’escenari semblava molt plausible per un episodi estrany que havia tingut lloc pocs dies abans, a començament de la mateixa setmana, quan un alt càrrec de la presó em va portar al seu despatx i em va demanar que signés una sol·licitud de perdó adreçada a Vladímir Putin, completada amb una admissió de “culpa”.

Li vaig dir que no demanaria mai res a Putin –i molt menys, perdó–, perquè el considero un usurpador i un assassí, no pas un president legítim, i perquè els veritables criminals són aquells que han desencadenat la guerra a Ucraïna, no pas els qui ens hi oposem. L’oficial no va semblar satisfet i em va demanar que ho posés tot per escrit. I així ho vaig fer, de gust, i vaig afegir-hi que esperava veure Putin jutjat un dia per tots els seus crims. Aquesta va ser la meva darrera interacció amb els oficials de la presó d’Omsk abans del despertar inesperat de diumenge.

Però en compte d’anar al bosc proper, el comboi de la presó em va portar a l’aeroport i em va escortar, emmanillat, fins a un avió amb destinació a Moscou. L’any passat, vaig tardar tres setmanes dins de vagons Stolypin estrets per anar de Moscou a Sibèria; en canvi, el viatge de tornada tan sols va durar tres hores. Així va començar un viatge més digne d’un film d’acció de Hollywood que no pas de la realitat de la Rússia actual; un que avui encara se m’apareix tan irreal com ho era mentre es desenvolupava.

La nostra destinació era Lefortovo, la infame presó del KGB on una vegada hi van ser Aleksandr Soljenitsin, Vladímir Bukovski, Natan Sharanski i més opositors del règim soviètic. Vist després de la meva presó a Omsk, Lefortovo semblava un ressort hoteler: sense límit de temps per a llegir o escriure; sense la prohibició d’estirar-me al llit; sense reprimendes constants per “violacions” imaginàries de la normativa.

La incertesa era molt incòmoda: ningú no m’explicava per què hi era, a Lefortovo, ni quant de temps m’hi quedaria. Quan vaig demanar a un capità de la presó que notifiqués a la meva família i als advocats que m’havien traslladat a Moscou, em va somriure i em va dir: “No ets a Moscou, Vladímir Vladímirovitx. Encara ets a Omsk.” Una resposta que no m’aclaria gaire les coses.

D’ençà de l’intercanvi, molts periodistes m’han preguntat quan vaig saber per primera vegada què passaria. La resposta és que ho vaig saber el primer d’agost al matí, unes poques hores abans. Per ser precís, en el moment en què operatius d’una unitat especial de l’FSB, amb passamuntanyes, em van escortar fins a un autobús aparcat al pati interior de Lefortovo, on vaig veure de sobte més amics i companys presos polítics, incloent-hi el polític opositor Ilià Iaixin, l’activista pels drets humans Oleg Orlov i l’artista Alexandra Skotxilenco, tots ells empresonats per la seva oposició a la guerra d’Ucraïna. Em va semblar que només hi podia haver una raó perquè tots fóssim en el mateix autobús.

El film va continuar, massa de pressa per a ser processat per la ment humana, especialment després de tants mesos de confinament tots sols. Un viatge trepidant per Moscou amb escorta policial; un avió Tupolev preparat a l’ala governamental de l’aeroport de Vnúkovo; els mateixos operatius de l’FSB asseguts al costat de cada pres durant el vol a Turquia.

L’intercanvi en si va durar menys d’una hora. Els presoners russos van pujar en un conjunt d’autobusos, i els que Putin rebia en canvi d’Occident –els seus espies, hackers i assassins– caminaven des d’un altre autobús cap a l’avió rus.

“Benvinguts a la llibertat”: aquestes van ser les primeres paraules de Jens Plötner, assessor de seguretat nacional del canceller alemany, que ens va rebre a la terminal. I just quan ja pensava que les coses no podien ser més surrealistes, un diplomàtic de l’ambaixada nord-americana se’m va acostar amb un telèfon mòbil i em va dir que el president dels Estats Units volia parlar amb mi. Al seu costat, vaig sentir les veus de la meva dona i els meus fills, als qui m’havien prohibit de trucar des de la presó durant més de dos anys seguits.

No tinc paraules, en cap idioma, per a descriure la sensació d’aquell instant.

L’intercanvi a Ankara va ser històric en molts aspectes. L’intercanvi més gran de presoners Est-Oest d’ençà de la Guerra Freda, va ser només el cinquè de la història que alliberava no tan sols ostatges occidentals, sinó també presos polítics de la captivitat soviètica o russa.

Una cosa és parlar de llibertat i drets humans –molts líders occidentals pronuncien aquestes paraules. Una altra cosa és, realment, fer alguna cosa per a protegir-los. Poques coses haurien de ser més importants per a una democràcia que la vida humana; i amb aquest intercanvi, els governs dels EUA i Alemanya han salvat setze vides de l’infern del gulag de Putin. Sigui quina sigui la resta de coses per les quals el president Joe Biden i el canceller alemany Olaf Scholz seran recordats d’aquí a uns anys, estic segur que seran recordats per això.

Però cal dir immediatament que n’hi ha uns altres que han quedat enrere. La Rússia d’avui té més de mil presos polítics, molts d’ells, per haver-se oposat a la guerra d’Ucraïna. Encara pleguen els seus llits a les cinc del matí; encara caminen en cercle en petits patis coberts de la presó; encara no poden parlar amb els seus éssers estimats. Molts es troben en condicions de salut precàries, i la seva situació es torna urgent.

L’intercanvi del primer d’agost ha demostrat que el món lliure es preocupa i que, contràriament a l’estereotip, encara hi ha un espai per a la decència i els valors en la política internacional. No hem de deixar que això sigui una excepció, i no hem de descansar fins que els altres que estan injustament empresonats per la dictadura de Putin siguin a casa i puguin reunir-se amb les seves famílies. També.

 

Pablo González, un coronel assassí i sis més: darrer vol a Moscou

 

Vladímir Vladímirovitx Karà-Murzà és un polític i periodista rus. El 2024 va guanyar un premi Pulitzer. Forma part del Consell de Coordinació de l’Oposició Russa, és membre del consell federal del Partit Republicà de la Federació Russa i del moviment prodemocràcia Solidàrnost. Karà-Murzà té un Master of Arts en història per la Universitat de Cambridge

L’abril del 2022, Karà-Murzà va ser detingut per les autoritats russes, acusat de desobeir ordres policials. La seva detenció es va perllongar quan es van presentar en contra seu nous càrrecs de “descrèdit” als militars, i a l’octubre es van adduir més càrrecs de traïció. L’abril del 2023, va ser condemnat a 25 anys de presó sota l’acusació d’alta traïció.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’Assemblea Nacional Catalana ha decidit d’organitzar enguany una diada descentralitzada, tal com ja va fer el 2016. Per tant, durant la Diada 2024 es faran actes a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa per a denunciar les conseqüències nefastes de la dependència de l’estat espanyol. A cada ciutat es denunciaran greuges que sofreix la nació catalana pel fet de pertànyer a l’estat espanyol i que van estretament vinculats a l’espoliació fiscal de Catalunya. A més, es reivindicarà la independència com a única manera de resoldre’ls. El lema d’enguany serà “Tornem als carrers. Independència”.

Per primera vegada, l’organització de la manifestació de la Diada 2024 no recau exclusivament en l’Assemblea Nacional Catalana, sinó que anirà a càrrec de sis entitats diferents: l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. 

L’Assemblea ha habilitat una pàgina web per a centralitzar tota la informació sobre la Diada, com ara les motivacions polítiques de la manifestació. A continuació, us detallem tota la informació sobre la manifestació relativa a Girona.

Quins seran els concerts de la Diada 2024 a Barcelona?

Com serà la mobilització a Girona?

La mobilització de Girona se centrarà a denunciar els problemes del sistema sanitari català, que atribueixen a l’espoliació fiscal. “Amb les llistes d’espera eternes o el personal insuficient queda clar que la sanitat catalana està en una situació delicada”, alerta l’Assemblea.

En el cas de Girona, no es farà una manifestació, sinó que hi haurà una concentració a la Gran Via de Jaume I.

A quina hora serà la mobilització a Girona?

La convocatòria de la concentració serà a les 16.45 a la Gran Via de Jaume I (davant la Delegació d’Economia i Hisenda) amb l’avinguda Álvarez de Castro.

Com s’hi arriba?

S’hi pot accedir amb tren, amb les línies RG1, R11 i alta velocitat. Amb els busos, s’hi pot accedir amb les línies L1, L2, L3, L4 L5, L7, i L11.

Com és la samarreta de l’Onze de Setembre de l’ANC?

La samarreta de la Diada 2024 ja és a la venda. Enguany la samarreta és de color verd, amb els vius de les mànigues i del coll de color negre. El verd triat és el “verd voluntari”, que vol imitar les armilles que històricament han dut els voluntaris de l’Assemblea a les manifestacions. La samarreta porta el lema “Fem més curt el camí: independència” i té un teixit tècnic 100% polièster.

Ja podeu comprar la samarreta de la Diada 2024 a la Botiga de VilaWeb

Un any més, la samarreta s’ha fabricat i produït a Catalunya, concretament, a Mataró. L’ANC recorda que la samarreta és una de les vies principals de finançament de l’entitat. L’Assemblea no rep cap subvenció i se sosté econòmicament tan sols gràcies a les aportacions dels socis, el marxandatge i les donacions.

On es pot comprar la samarreta de la Diada 2024?

Com cada any, la samarreta es pot comprar a la Botiga de VilaWeb. També la trobareu a la botiga de l’ANC i a les parades de les assemblees territorials, per tot Catalunya.

Enguany, hi ha un model unisex, de tirants i infantil. Amb la compra del lot, també s’hi inclou una bossa de roba amb el mateix lema que la samarreta. Tot el lot costa quinze euros i la samarreta infantil, deu.

Fa anys que Google ha entrat a les aules de les nostres escoles i instituts oferint de franc eines com ara Classroom. Molts centres el fan servir per les facilitats que ofereix, però en canvi de què? Com és que s’ha permès que un servei públic com l’educació passi per una plataforma privada amb codi tancat, de manera que tan sols ells saben què fan amb les dades dels infants, els continguts educatius, les avaluacions, i tot allò en referència a l’escola que passa en l’àmbit digital? Arran d’això, l’activista Simona Levi va encapçalar el desenvolupament d’un pla de digitalització democràtica de l’educació, ofert originalment al Departament d’Educació i l’Ajuntament de Barcelona, però amb tant de potencial que de seguida va escalar i va arribar a les institucions europees. A petició del president del Parlament Europeu d’aleshores, David Sassoli, va publicar un informe amb una proposta de digitalització democràtica d’Europa, que ara ha reconvertit en el llibre Digitalització democràtica. Sobirania digital per a les persones (Raig Verd); una reflexió sobre com les institucions no han estat a l’altura a l’hora d’acompanyar el gran salt tecnològic d’aquestes darreres dècades i protegir els drets dels ciutadans, i que també inclou propostes de com revertir-ho.

Podeu comprar Digitalització democràtica: Sobirania digital per a les persones de Simona Levi a la botiga de VilaWeb

—Al llibre expliqueu que el desenvolupament tecnològic no s’ha acompanyat del desenvolupament de drets.
—La digitalització ha passat com un fenomen meteorològic. Les nostres institucions han deixat que passés sense ser proactives ni planificar com s’havia de digitalitzar la societat. Han permès i fins i tot potenciat que grans corporacions ocupessin camps immensos. Una mica allò que va passar quan hi havia camps mancomunats i es va permetre que s’hi fessin latifundis. Ha pres la terra qui tenia més diners i més potència.

—Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft.
—Exacte, grans tenidors que han ocupat un espai lliure. No només han ocupat totes les nostres activitats privades, sinó també allò que és responsabilitat de les institucions. Espais com l’educació, la salut i tota l’administració s’han deixat ocupar per grans corporacions, que fan les coses seguint els seus interessos, com és normal. Però són les institucions les que no han fet la seva feina, que és decidir com volen digitalitzar una societat, aprenent del que la societat civil ja feia. Tot el moviment de programari lliure, de comunitats d’internet que creen alternatives, existeix de molt abans. Google aprèn d’aquestes comunitats per fer les seves eines.

—Internet neix de manera descentralitzada i molt lliure, però aquests darrers anys se l’han cruspida aquests grans monopolis.
—Neix neutral i lliure, i nosaltres simplement volem defensar internet tal com es va pensar. Un espai de capacitat distribuïda, perquè moltes més persones puguin ser proactives en molts camps. La digitalització democràtica no és cap novetat.

—Què representa per als ciutadans aquest canvi entre la primera internet, molt més lliure i horitzontal, i la internet actual, dominada per grans empreses?
—Tothom sap que quan un producte és de franc és perquè el producte ets tu. Hem de tenir en compte que ara tot ho fem al núvol, però com diu l’Open Software Foundation, el núvol no existeix, només és el servidor d’algú altre. És com si tota la nostra comptabilitat, els arxius, les fotos de la nostra família, el nostre diari personal… totes les coses privades, les portéssim a casa d’algú, en aquest cas, a casa de Google, i ho deixéssim tancat allà. En compte de tenir-ho en un lloc privat nostre, que podem decidir què en fem. Això és un problema perquè impedeix la sobirania. La digitalització democràtica és aquella en què cadascú controla el destí i l’emmagatzematge de les seves dades i continguts. Si els deixem a casa d’algú altre ja no són nostres. Si aquest “algú altre” fos programari lliure deixaria la porta oberta i sempre podríem controlar què en fa, però aquest “algú altre” té la porta tancada.

—No sabem què en fan.
—No ho podem saber. Aquest llibre no vol dir que la responsabilitat de fer servir un programari lliure sigui de la gent. Que naturalment ho és, com en moltes coses de la vida, però abans de criticar la gent cal assenyalar qui en té responsabilitats. Si les nostres institucions són les primeres que fan servir aquestes eines, no podem pretendre que una persona que té una botiga d’alimentació, per exemple, faci tot aquest procés.

—De tota manera, la societat no és prou conscient de drets com ara la privadesa. Tots tenim clar que si un dia ens arriba una carta oberta a casa és un escàndol, però amb les dades que regalem a les empreses s’imposa el pensament que, si no tenim res a amagar, no passa res si ho saben tot de nosaltres.
—És com la llibertat d’expressió, que és important encara que no tinguis res a dir. Els drets, els hem de tenir fins i tot per a no fer-los servir. El dret a la inviolabilitat de les comunicacions el conquerim a l’últim Consell de Barcelona del 1705, una de les conquestes del qual és el secret de la comunicació. Fent servir eines centralitzades com ara Gmail, en què tot el correu passa per un punt central, l’hem perdut en l’àmbit digital. Una cosa contradictòria en l’era de la xarxa, en què es pot fer comunicació entre parts. Hi ha gent que ho encriptem, però, un cop més, això no pot ser responsabilitat de les persones. Si fins i tot la teva administració fa servir Gmail… Les institucions cometen un lliberticidi quan permeten certes coses. Amb la privadesa i amb uns altres drets que es denigren en l’àmbit digital.

—Tot això dins la Unió Europea, que és el territori del món en què es regula més la protecció dels drets digitals.
—És el lloc on hi ha les millors legislacions, però, tot i això, tenim problemes. Per exemple, les pàgines web de la Generalitat no tenen la política de galetes al dia. És un indicador que el problema són les institucions, que en comptes de donar exemple per a aplicar aquestes lleis, van per darrere de la societat civil.

—La dependència de les grans empreses es tradueix en un problema de sobirania política. Una de les dades que apareix al llibre és que entre el 80% i el 95% de les dades europees són en servidors fora de la Unió Europea.
—Amb la covid, a Europa de cop i volta s’adonen que no tenen les dades de la ciutadania i que les tenen totes els americans. I per a fer polítiques, fins i tot per a fer vigilància, comença a haver-hi una consciència en la política europea d’aquest afer, però també a escala de la societat civil. Aquest llibre ve d’un report que vaig fer per al Parlament Europeu, justament durant la covid. Jo treballava amb David Sassoli, que era el president del Parlament Europeu. El llibre surt d’aquell document programàtic perquè era un moment ideal per a repensar-ho. La societat civil deia que no volia que es fessin servir les seves dades de moviment, els estats veien que no podien continuar sense dades… Hi va haver un viratge a Europa i era el moment de posar sobre la taula com revertir la situació. Però fent-ho de manera democràtica, que no fos simplement que els nostres estats ens vigilessin tal com feien els americans.

—Què és Gaia-X?
—És la primera resposta d’Europa per a ser sobirans digitalment. La idea és fer una federació de núvols en què les dades dels europeus poden ser compartides, de manera que millorem les polítiques. Tot molt anonimitzat i amb molta privadesa. Aquesta és la idea. Però, naturalment, després hi entra la política i la pressió dels lobbies. Han convertit Gaia-X en una neteja de cara perquè tots continuï essent igual. Palantir, que és responsable de molta vigilància i d’indústria de guerra, pot participar-hi sense ser europeu, simplement perquè té un servidor a Europa.

—És a dir, Amazon, que allotja quasi totes les pàgines web al servei Amazon Web Services, si té una seu a la Unió Europea pot ser considerada apta?
—Sí. Hi ha una part de la llei que diu que no pots transportar dades d’europeus als Estats Units. Però no passa res, perquè els gegants tecnològics ja tenen una part d’infrastructura a Europa. El nucli del que s’ha de fer és que tot sigui programari lliure, que tothom pugui mirar el codi per saber quins processos fan amb les nostres dades i continguts. Sense programari lliure, ja ens poden explicar històries, però no es fa res per una sobirania o un control ciutadà de les infrastructures digitals. Volem que qualsevol persona hi pugui entrar i mirar què fa l’algorisme. Fins que no hi hagi un impuls europeu perquè tota la nostra infrastructura i les aplicacions siguin en programari lliure auditable de manera distribuïda per qualsevol persona no protegirem la nostra privadesa.

—Si sempre has treballat amb Microsoft, canviar a programari lliure es fa molt complicat, tant per la compatibilitat dels arxius com per la usabilitat dels programes.
—Molt, per això proposem una cosa tant revolucionària com senzilla: deixar de demanar a la gent que es passi al programari lliure. Fins que les nostres institucions no tinguin un programari lliure que hi pugui competir i faci exactament tot allò que fan aquestes altres eines, i que siguin tan semblants que no costi gens de passar d’una a l’altra, no es pot demanar a la gent que faci un esforç en una cosa que no se sap si tindrà futur. L’objectiu és crear un codi lliure obert europeu que serveixi de base per a tothom, i que sigui mantingut pels estats perquè puguin competir-hi de veritat. No podem basar-nos en programari mantingut amb dificultats per comunitats o petites empreses quan les nostres pròpies institucions no en fan publicitat ni el fan servir, i fan molta publicitat als gegants tecnològics. No demanem a la gent aquest canvi, però han d’empènyer perquè existeixi un codi obert de les infraestructures i aplicacions essencials per a la vida quotidiana.

—El Departament d’Educació s’ha lliurat totalment a Google per a la digitalització de l’ensenyament. Vosaltres feu una proposta alternativa, però em podeu explicar com hem arribat a aquest extrem?
—Ha estat a cop de lobbies. Els gegants tecnològics són els lobbistes que més diners es gasten. Tenen molta audiència a les institucions. Quan nosaltres vam començar a llançar la nostra proposta de digitalització democràtica a les escoles, Google ens va trucar quaranta-vuit hores després.

—Quin control!
—Ens van dir que no podíem dir res sobre Google que no fos veritat i ens van demanar de matisar una publicació que havíem fet en què hi havia petites incorreccions que no podíem saber, i ho vam corregir amb molt de gust. Tornant al que em demanaves, hi ha un capítol al llibre que parla del vessant econòmic de tot això, escrit per qui va ser director de l’Autoritat de la Competència de la Generalitat. Tots aquests programes són de franc, per tant, hi ha el problema que destrueixen un mercat. Que donis de franc el correu electrònic fa que tothom que tingui una feina de gestió de servidors de correu desaparegui. El que és sorprenent és que quan algú diu a la nostra institució que li digitalitzarà tot de franc, li sembla una bona idea. Sense preguntar-se com es paga. Es paga amb dades personals, amb la destrucció de l’ecosistema digital propi, i amb la generació d’usuaris captius d’una manera de treballar. És una responsabilitat institucional, un cop més. És com si deixéssim que Núñez i Navarro pagués totes les cases i tota la infrastructura física de les escoles, en canvi de deixar-los tota la feina que hi fem, tant el professorat com els estudiants, i que només puguem fer-ho servir en un lloc que sigui de Núñez i Navarro.

—Ara com ara Google té les activitats a l’escola, els correus electrònics, les avaluacions, els continguts i tot plegat. A principi de curs es demana una autorització als pares, però què passa si no la signen?
—No hi tens més remei. Tot aquest procés el vam començar a partir d’unes famílies que es van posar en contacte amb nosaltres perquè no volien que es fes servir Google. És una autorització viciada, perquè si no ho accepten la nena no pot sortir a la foto, no pot fer els deures, no pot fer servir el digital… No és un consentiment. I tot això ho fa la institució, no uns malvats. Els malvats arriben i ho intenten, però la institució ho potencia. Amb l’anterior govern de la Generalitat vam signar un acord per a la nostra proposta, però no sabem què farà el nou govern. Sí que sabem que França i els Països Baixos hi estan molt interessats i el 9 d’octubre farem una reunió a Barcelona sobre aquest llibre amb polítics que es plantegen aquest tema i solucions semblants a les que proposo. La meva intenció és que la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el govern d’Espanya, el francès, el dels Països Baixos i el d’alguna ciutat d’Itàlia arribin a un acord amb la idea de fer un codi europeu per a l’educació. Començant per l’educació, però després seguint per l’administració, etc.

—En què consisteix la vostra proposta? Parteix de zero o pren eines ja existents?
—Ja està tot inventat. El programari lliure era allà molt abans que els gegants tecnològics. Però s’ha deixat podrir i ara és obsolet i massa complicat. No hem d’inventar internet, hem d’agafar allò que ja existeix i en comptes de potenciar un codi tancat que et fa captiu, potenciar un codi obert per a tota la humanitat, o almenys per a Europa. Proposem partir d’un codi molt consolidat, d’eines com ara WordPress i Moodle, que són empreses privades però amb una cooperació col·lectiva, i volem que hi arribi un finançament d’estat. A França, per exemple, ho fan amb Matrix, que és semblant al Signal. El govern fa servir comunicació interna amb Matrix per una qüestió de privadesa, i hi posen diners perquè ho desenvolupin com a cooperació público-privada. Realment, el que proposem és evident. El que és una mica de ciència-ficció és el món a què ens porten les institucions.

Els infants de Catalunya Nord han acabat oficialment les vacances. Després de gairebé dos mesos sense classes, avui comencen el curs escolar. Com sempre, són els primers del país a tornar a l’escola. Llibretes, agendes i llibres ja estan ben preparats; i llapis, bolígrafs i subratlladors ja són dins els estoigs a punt de ser estrenats. Mestres i professors ho tenen tot a punt per a aquest nou curs.

Aquest serà el segon any en què els alumnes de Catalunya Nord començaran el curs amb l’acord per a estendre el català entre els centres educatius sobre la taula. El 2022, l’estat francès, el Departament dels Pirineus Orientals i la Regió d’Occitània van signar-lo perquè tots aquells alumnes que volguessin aprendre el català tinguessin l’oportunitat d’aprendre’l, i segons que sembla, ha tingut fruits. Tot i que les autoritats educatives encara no han fet públiques les dades oficials sobre el nombre d’alumnes escolaritzats aquest curs, des de l’Oficina Pública de Llengua Catalana (OPLC) estimen que, en tota, hi haurà uns 83.000 alumnes escolaritzats a Catalunya Nord: 42.000 a educació primària i 41.000 a educació secundària.

Les classes comencen avui, 2 de setembre, i les primeres vacances les tindran per Tots Sants, del 19 d’octubre al 4 de novembre. Després, les vacances de Nadal seran del 21 de desembre al 6 de gener, i les d’hivern, del 15 al 3 de març.

A l’abril arribaran les vacances de primavera, que seran del 12 al 28. Els alumnes no tindran classe el 30 de maig, atès que allargaran el festiu de l’Ascensió, que és el 29, amb un pont. El curs escolar acabarà el 5 de juliol i tots els nens podran gaudir dels mesos d’estiu fins que no arribi el següent curs escolar.

Aquest curs escolar encara no s’ha pogut inaugurar el Liceu de la Bressola. El novembre de l’any passat, l’escola va fer efectiva la compra del Monestir del Vernet, el que seria el tercer col·legi de la Bressola i el primer liceu en immersió en català a Perpinyà. El van comprar per poder oferir escolarització en català als alumnes de la maternal fins a la universitat. Així i tot, segons que apunten fonts de la Bressola, les traves burocràtiques de l’ajuntament amb què han topat els han endarrerit el projecte. Ara per ara, doncs, usen l’espai per fer-hi reunions, formacions i trobades de personal.

El curs escolar 2024-2025 arrenca en diferents dates segons el territori. Al Principat, el País Valencià i Andorra començarà dilluns que ve, el 9 de setembre, i a les Illes començarà dimecres que ve, dia 11.

Un “Visca, visca, Canamunt. Canamunt!” sona a ritme de “We will rock you”, de Queen. A la plaça de la Porta del Camp, una colla es prepara per al que vindrà després. Gent de vermell, que arriba fins al punt de trobada del bàndol de Canamunt, la plaça de Sant Jeroni, respon pel carrer el mateix cant. Ja surt aigua abans de la gran batalla contra Canavall. A poca distància, el bàndol de Canavall es reuneix a la plaça de la Drassana, devora el Consolat de Mar. Ells, de groc, també criden consignes. N’hi ha de petits, de grans. Tots s’afegeixen a la batalla.

Emulant què va ser Ciutat el segle XVII, però amb un tarannà lúdic, la festa representa els dos bàndols que volien fer-se Palma seva en aquella època de disputes, delinqüència i morts: Canamunt i Canavall. Orgull Llonguet va decidir que la festa sortís d’una història que va succeir dins Palma, de manera que seria molt més participativa. “Així més gent coneix la història, perquè molts no la sabien, i al final te la sents més teva”, explica Laura Velilla, membre del col·lectiu.

De fet, d’aquest desconeixement surt el disseny de les samarretes d’enguany: Palma dividida entre Canamunt i Canavall. Va ser recurrent, sobretot els primers anys, que la gent no sabés a quin bàndol pertanyia, un fet que depèn d’on viu cadascú. “Quan els ho explicam i veuen la divisió a la ciutat, tot d’una ho entenen i els fa gràcia saber quin bàndol els toca”, diu Velilla. A les samarretes, s’hi pot veure un torrent de la Riera que limita totes dues parts de la ciutat enfrontades: Canamunt, de la Riera cap a la part alta de Palma, i Canavall, de la Riera cap a baix.

La història

Avui és amb pistoles d’aigua, però es calcula que fa centenars d’anys aquests fets van deixar quatre-cents morts. La història de la festa es remunta a uns enfrontaments del segle XVII que ja tenien precedents de final del XIV, a partir de diverses disputes nobiliàries mallorquines. “També s’han de tenir en compte els moviments de la noblesa per a monopolitzar el poder polític i econòmic de Mallorca després de les lluites civils de les Germanies, els llargs plets que mantenien entre si i la carrera boja per a aconseguir títols nobiliaris”, destaca el col·lectiu.

Però va ser una història d’amor sense èxit, entre Nicolau Rossinyol i Bet Anglada, que va fer acabar d’encendre el foc entre els Rossinyol (Canavall) i els Anglada (Canamunt). Molta violència i molts de morts, alimentats per una venjança contínua i que va anar molt més enllà de Palma, amb grups de bandolers adscrits a cada bàndol. Entre els quals, la colla de Selva (de Canamunt), que possiblement fou el més sagnant de tots.

El 1619 hi va haver un episodi clau en aquesta història, i que avui els llonguets encara recorden a la festa. Es tracta de la mort de Jaume Joan de Berga, magistrat de l’Audiència que, segons les famílies de Canamunt, no els era gaire favorable. El bandoler Treufoc, de la colla de Selva, juntament amb algun soci, el va assassinar davant de casa seva al carrer de Sant Pere Nolasc. Malgrat que encara haurien de passar alguns anys per a arribar a un període de pau, cap al 1645, aquell assassinat va ser-ne el començament.

20.000 litres d’aigua

Tots dos bàndols s’han trobat al parc de la Mar, on hi havia piscines amb 20.000 litres d’aigua que esperaven les armes perquè fossin carregades. L’ambient festiu de milers de persones no ha aturat en cap moment. El jutge Berga surt a l’escenari per acabar d’encendre els ànims, al mateix moment que sona la marxa imperial de La guerra de les galàxies.

Tots a punt, i aigua per a tothom. La gent, xopa. Uns alemanys que miren, encuriosits, l’escena. I una pistola que els apunta: “Mira, mira com s’enfada la turista!” En aquell moment, no hi ha temps per a declaracions, la batalla és al punt culminant. Es veuen escuts de romans. Paraigües. Ulleres de piscina. I vestits de tota mena, això sí: de groc o de vermell.

Deu anys d’Orgull Llonguet

A Ciutat, fer poble. Aquest és el lema que el col·lectiu Orgull Llonguet s’ha fet seu i l’objectiu que cerca amb la seva activitat, que enguany ha fet deu anys. Tot va començar quan tres persones es van ajuntar per reivindicar unes festes de Sant Sebastià –patró de Palma– més participatives i cohesionades. Velilla conta que, com que no els agradava com es plantejava la festa, van fer una cosa molt senzilla: agafar un caparrot i una xaranga, pagats per ells mateixos, i sortir a fer un passacarrer. La resposta de la gent va ser immensa. “Aquell vespre van veure que hi havia alguna cosa a moure a Palma”, apunta.

El 2015, per tant, aquesta festa alternativa es va obrir a més gent. Tot, sempre, optant per ser una entitat autogestionada i que cerca que la gent se senti més seva la ciutat, reivindicant l’orgull de ser de Palma.

Avui dia, una desena de voluntaris es reuneixen de manera periòdica per determinar les accions del col·lectiu, tot i que els dies que més ho requereixen s’hi apunta més gent, i arriben a una vintena. Ells mouen els milers de persones que surten al carrer per celebrar el Sant Sebastià alternatiu o les festes de Canamunt i Canavall.

De fet, van trobar que esperar de Sant Sebastià a Sant Sebastià era massa temps i que, tenint l’estiu pel mig sense cap festa d’aquesta mena, era un bon moment per a crear-ne alguna. Així va ser com va néixer la festa de Canamunt i Canavall, també el 2015. “Ens ho hem anat creient. Perquè hem anat fent coses i la gent ens segueix”, apunta Velilla, que també destaca com s’ha revalorat l’orgull de ser de Palma, l’orgull llonguet, tot i que no era la seva intenció inicial.

“Estam molt contents de veure que a Palma hi havia un moviment de gent que estava amagada i que al final sorgeix i que té ganes de fer coses”, diu. Sobre això, aquests darrers anys han aparegut com més va més moviments de confraries i s’han anat allargant les festes fent dinars o sopars de colles, que dinamitzen la ciutat. “Som un col·lectiu, però no volem ser l’únic. Volem que la gent munti coses, que creïn les seves festes, que s’autoorganitzin”, recalca.

Sense ajuda de l’ajuntament

Amb el canvi de govern a l’Ajuntament de Palma, ara en mans del PP amb pacte amb Vox, la festa de Canamunt i Canavall va arribar a perillar seriosament. Si bé aquests darrers anys no havien tingut cap problema perquè hi havia una convocatòria a què accedir amb què el consistori es feia càrrec dels serveis externs de la festa, com ara els banys, l’ambulància i els socorristes, enguany es va eliminar. “Sense aquesta convocatòria, no podíem fer la festa”, subratlla Velilla, que explica que malgrat ser un col·lectiu autogestionat, és molt complicat no dependre de l’administració. Quan Orgull Llonguet ho va denunciar públicament, el govern municipal “va treure la convocatòria in extremis, només ens hi vam poder presentar nosaltres”, segons el col·lectiu, que denuncia que si no ho haguessin fet públic, no hi hauria hagut festa.

Demà s’acabarà tota una festa que va començar el dia 3 d’agost amb la Sus Party, que va continuar ahir amb el sopar de colles i que avui ha tingut el moment culminant amb la batalla d’aigua. Serà amb l’enterrament d’en Berga, acomiadant-lo com es mereix i fent pau i treva entre tots dos bàndols fins a l’any vinent.

Segons els sondatges de les eleccions estatals d’Alemanya, la formació d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) seria la primera força a Turíngia, amb un 30,5% dels vots, i la segona a Saxònia, amb un 30%.

La CDU, la Unió Democràtica Cristiana, seria segona força a Turíngia, amb un 24,5% dels vots, i, en canvi, a Saxònia, avançaria l’AfD, amb un 31,5% dels vots.

Cal destacar la gran davallada en general dels partits d’esquerra. Baixen tots excepte el nou partit Aliança Sahra Wagenknecht, que amb un missatge de control de la immigració s’ha convertit en el més votat de l’esquerra a totes dues regions.

Die Linke a Turíngia perd 18,5 punts respecte del 2019 (aquest primer sondatge solament li dóna un 12,5% dels vots) i a Saxònia tan sols obté un 4% dels vots i perd 6,4 punts respecte de les eleccions de fa cinc anys.

Segons la previsió, el Partit Social-demòcrata (SPD) a Turíngia superaria l’obstacle del 5% i, en canvi, els Verds no entrarien al parlament estatal a Erfurt, amb un 4%. Tampoc no hi entrarien els liberals de l’FDP, amb menys d’un 2% dels vots. A Saxònia, en canvi, els Verds hi entrarien per la mínima (ara solament els donen un 5,5% dels vots) i l’SPD no arribaria al 9%. En canvi, Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) aconseguiria un 16% dels vots a Turíngia i un 12% a Saxònia.

D’una altra banda, cal destacar el lleuger creixement de la participació: a les 16.00, al voltant del 55% dels electors de Turíngia ja havien votat, un punt més que no pas a les eleccions de fa cinc anys. A Saxònia, a primera hora de la tarda ja havia votat el 35,4% del cens electoral segons l’oficina d’estatística de Kamenz. El 2019, era el 35,1% a la mateixa hora.

Tanmateix, cal tenir en compte que aquestes xifres no són definitives, i que caldrà afegir-hi el vot per correu, que les estatístiques preveuen que serà del 24,6%. Fa cinc anys va ser tan sols del 16,9%.

Segons que informa el diari Der Sipiegel, ja comença a haver-hi les primeres manifestacions contra l’extrema dreta davant el parlament de Turíngia.