Vilaweb.cat

Celebrar la vida al Celler de Can Roca

Va ser un bon presagi aconseguir una taula per a sopar al Celler de Can Roca el 25 de gener. L’endemà feia quaranta anys, i era una avinentesa propícia per a celebrar-ho amb tots els honors, sense mirar prim. No tan sols no es fan cada dia, sinó que cada any de més és un torcebraç amb el destí, amb els mals averanys que s’han anat col·locant en el meu camí, posant-me bastons a les rodes. Unes rodes que han demostrat ser molt més robustes que no creia la ciència mateixa. Viure és complicat, però morir-se, vèncer la voluntat de resistir, encara és més difícil. Sigui com sigui, sóc aquí i per molts anys.

No era la meva primera vegada al Celler. Justament hi havia estat fa vint anys, el 2003, celebrant el primer lustre d’una altra efemèride memorable en la meva biografia: el trasplantament pulmonar que m’ha donat corda de llavors ençà. Ningú no és autodidacte del tot si a casa hi ha llibres i discs, si es viatja, es va a museus, a exposicions… I si els progenitors comparteixen àpat amb els fills i els eduquen en la gastronomia. Vaig tenir aquesta sort, perquè ja de petit vaig acompanyar ma mare a plaça, i vaig alimentar-me amb bledes –fet que sorprenia les pageses– i més productes de mercat. No tan sols he tingut la sort que la cuina familiar fos de bons plats tradicionals, raps amb suc, calamars farcits, fricandós… sinó que gràcies als pares vaig anar al Celler de Can Roca fa vint anys, però també al Racó de Can Fabes de Santi Santamaria, a l’Àbac de Xavier Pellicer i al Sant Pau de Carme Ruscalleda. De la visita anterior al restaurant dels germans Joan, Josep i Jordi Roca en conservo la minuta i la porto amb mi en aquesta segona visita. Només d’entrar, la mostro a Pitu Roca, que l’observa com un tresor. Han canviat tantes coses! El document, d’entrada, és d’un color verd combinat amb daurat on encara no hi ha la icònica R que els acompanya de fa anys. La vacil·lació de la impressió mostra que érem a les beceroles de les possibilitats d’edició domèstica i, fins i tot, el menú és molt més curt que el que es pot degustar ara.

Vint anys no són res

El restaurant encara era al costat de Can Roca, en aquella caseta que en Josep Roca sènior, el quefe, i la Montserrat Fontané s’havien comprat per viure-hi en la vellesa i que els fills van convertir en el seu Celler. El 2003 és l’any de la segona estrella Michelin, després de la incorporació definitiva –pocs anys abans– del petit dels Roca Fontané al capdavant de la partida de postres. De fet, el segell del germà més rocambolesc es veu en l’adaptació del perfum de Carolina Herrera que es proposava al setembre de fa dues dècades. Hem deixat un moment el germà mitjà rellegint el menú que vaig tastar en la primera ocasió: “Cloïssa amb bergamota, parfait de colomí amb avellanes, taronja i gelatina de Bristol Cream, sardines marinades amb granissat de sangria, velouté d’anisats amb aigua de mar, consomé de bolets amb alvocats i gelat salat de pinyons…” La llista és prou llarga i no cal transcriure-la tota. La relectura activa la memòria involuntària –”quines coses que fèiem, ja!”, exclama Josep Roca, mentre no deixa d’observar la tria del vi, un Pesquera Gran Reserva 1994 D.O. Rioja.

A partir d’aquí, una vegada asseguts i acomodats al menjador, amb la millor predisposició per a gaudir d’un llarg capvespre d’hivern, que poc sabíem que acabaria a les hores petites, es fa difícil, si no impossible, provar d’explicar realment què va passar. Les sensacions reals de l’experiència gastronòmica, com qualsevol experiència artística, són molt complicades de transcriure sense caure en la pretensió, en el tòpic o en l’abstracció. Agafem aire i aprofitem els mots inicials del darrer llibre, Celler de Can Roca. Cuina. Consciència. Recerca (Ed. Montagud): “La més elevada gratitud és per als nostres clients. Ells donen sentit a l’hospitalitat i ens permeten cuinar amb amor. Sense els clients un restaurant no té cap sentit. Restaurar els seus cors, reconfortar la seva ànima, alimentar la seva felicitat, compartir el nostre ofici, compartir la nostra vida. Perseverem amb passió i tossudesa des de l’univers Roca; cocreant entre llaços fraternals, mons dolços, saborosos i líquids units.” Ben tractats, ben alimentats, ben servits i ben estimats. Així ens vam sentir el dijous 25 de gener, una data ja per a recordar, curosament preparada de feia dies pel nostre àngel de la guarda a l’univers Roca, Jordina Ficapal, corcó que va anunciar la nostra arribada a tots els seus antics companys de cuina i sala.

La coreografia perfecta d’una sala

Observant els arbres que creixen, viuen i segueixen el cicle de les estacions al triangle que vertebra el pati de l’antiga torre de Can Sunyer, avui convertit en menjador del restaurant, ens adonem de seguida de la coreografia perfecta que executa el personal de la sala, educat sota l’atenta mirada del Roca cambrer de vins. No hi ha ni un desaire, un neguit, una exclamació que pertorbi el ritme i la cadència. Si hi ha qüestions per a resoldre, es resolen fora del menjador i la mirada dels clients; si hi ha peticions insòlites, s’atenen amb tota la flegma del món, sense immutar-se. Els clients, que d’ençà de quarts de vuit omplen l’espai, s’amaren de la mateixa calma, i cap veí no pertorba la pau de la taula on se succeeixen plats i platets.

Tots se senten còmplices i protagonistes, igualment estimats per un personal impecable, que sembla que els conegui de sempre: “Les raons d’un client per a visitar un restaurant són definides per la capacitat de seducció que nosaltres provoquem. Convivim en l’era de les emocions. Qualsevol experiència suggerida pot venir alimentada de gestos o propostes que sumin en la celebració d’un esdeveniment. Les característiques estables d’un client ens donen una certa informació: la seva cultura gastronòmica, el seu hàbitat cultural o la seva antropologia sensorial. Podem conèixer els comportaments identitaris amb marcadors fenotípics. Comprendre les singularitats dels clients. La interacció entre ells. Les pauses, els ritmes, els estats d’ànim. El comportament dels clients en cada ocasió, interaccionant, interferint, intervenint, ens permet d’adaptar-nos i mantenir desperta la flama de la felicitat, la cerca de la bellesa. En definitiva, el reconeixement de diferents fórmules de seducció. En allò important, tots els éssers humans som iguals.”

La temporada al plat

Tot i que l’anticicló de la setmana passada semblava posar-ho en qüestió, som a l’hivern, i tota la inacabable proposta gastronòmica orbita entorn de l’estacionalitat. El primer dels interminables aperitius ja marcava el to: escudella amb aspic de verdures i carn d’olla i trompetes de la mort. A partir d’aquí vam poder degustar carxofa, endívia, nyàmera, carabassa, garotes, pèsols –del Maresme, evidentment–, calçots, naps, perdiu, col, pularda i moniato. Tot i les preferències de cadascú, cap plat no fa baixar el llistó de la creativitat i, alhora, la presència evident i notòria dels quatre-cents ingredients que ens informen que inclou el menú d’aquest dia, sense enganys ni trompeloils. Hom pensa especialment en tot el personal que ha treballat en l’elaboració de qualsevol d’aquests plats. Per posar un exemple, el xuixo estofat d’ànec cinc aglans, amb què es clou la part salada del menú, inclou totes aquestes elaboracions: ànec curat i fumat, salsa d’ànec, marinada d’ànec, consomé d’ànec, salsa d’escabetx d’ànec, guisat d’ànec i taronja sanguina. Un plat del Celler de Can Roca, equival a la feina d’orfebreria d’una bona colla de cuiners, ens explicarà a la sobretaula en Joan, acabat de sortir de la cuina, l’últim dels germans a qui podrem saludar en aquesta nit d’emocions, i després de l’efusiva abraçada que en Jordi ofereix com a penyora de bons desigs d’aniversari, després d’endolcir-nos el final de la nit.

Es fa tard al Celler de Can Roca, i és com si la felicitat viscuda ens impedís de marxar-ne. Quan pràcticament ja se n’havia anat tothom, i el restaurant es preparava per al repòs de la nit, encara ens faltava descobrir el celler, el sancta sanctorum, el temple del vi amb els seus altars a les divinitats dels escumosos, els rieslings, els borgonyes, els priorats i els xeressos. Mentre les cuines eren buides, netes i expectants per a l’endemà, en Pitu ens mostrava la seva ofrena íntima de poesia, música i terra aparellades per acabar d’arrodonir la nit memorable. La nit que costa d’explicar en paraules. La nit que vam celebrar la vida en un restaurant que aviat també farà quaranta anys, i de la qual encara no ens hem despertat.

L’independentisme no pot perdre el caràcter regenerador

Em preocupa una cosa que he vist com prenia cos durant aquesta intensa setmana política centrada en l’amnistia. És l’acceptació sistèmica i acrítica de l’anormalitat espanyola per part dels polítics catalans –molt particularment, els independentistes.

Després del vot negatiu de Junts, i generalment per a atacar-lo, hem arribat a sentir, com si fos un argument raonable, que no és possible de fer cap llei perfecta i que si es fes, igualment, els jutges la tombarien. De manera que conformem-nos amb la que tenim.

Anem a pams. Les lleis les fan els parlaments perquè són el poder –de tots tres– que voten directament els ciutadans. Hi ha separació de poders, però també hi ha jerarquia entre poders, i el parlament és al capdamunt de tot. Per això, en una democràcia, les lleis les fan els parlaments i els jutges es limiten a aplicar-les una volta han estat votades.

Quan el legislatiu fa una llei, aquesta llei té una finalitat. Les lleis no es fan perquè sí, sinó perquè passen coses que responen, mitjançant l’acció dels partits, a la voluntat majoritària de la població.

En aquest cas concret, la llei d’amnistia s’ha fet per aconseguir la desjudicialització del procés d’independència de Catalunya, cosa que han reconegut, amb aquestes paraules, tots els partits implicats.

Així, doncs, no pot haver-hi cap discussió: si la llei no aconsegueix la finalitat per a la qual s’ha fet, no és una bona llei. I, per tant, s’ha de millorar. I, si cal, s’ha d’acompanyar de les mesures necessàries perquè tinga l’efecte que el parlament pretén, en representació de la societat –en el cas que ens ocupa, per exemple, dissoldre l’Audiència espanyola, canviar la definició de terrorisme al codi penal o perseguir penalment els jutges prevaricadors.

Però no es pot acceptar de cap manera que la llei no complesca la finalitat per a què ha estat feta. Perquè això vol dir violar la voluntat popular. I, sorprenentment, ara hi ha polítics que ens diuen que hem de fer això. Que –veges, tu– hem d’acceptar el funcionament anormal de les institucions espanyoles i acomodar-nos-hi.

Doncs no. No pot ser. Açò no és tolerable. Més enllà de la llei d’amnistia i tot, perquè acceptar aquest mal funcionament i conformar-s’hi significa derruir un pilar bàsic del moviment independentista, que és el caràcter de moviment regenerador.

Que no s’enganye ningú: aquesta dècada l’independentisme no s’ha mogut tan sols per fer del Principat una república independent. S’ha mogut per regenerar la vida pública. Per fer una república diferent d’Espanya, millor que Espanya, on no puguen passar les coses que passen a Espanya. Per tenir un país millor.

I, sabent com sabem tots que hem alçat aquesta ambició per senyera durant més d’una dècada, com caram pot avui un polític independentista, un activista, un partit, una entitat, un mitjà que es diga independentista, acceptar com a cosa normal aquesta profunda anormalitat, incompatible amb la democràcia i completament dissonant en el context europeu, i recomanar d’acomodar-s’hi?

No sé si els partits polítics independentistes o les institucions es poden permetre, a hores d’ara, de renunciar a l’essència del moviment independentista. Però estic convençut que els independentistes de base no ho podem fer de cap de les maneres. I d’ací ve la meua alarma i l’avís. A tots.

 

PS1. Ahir hi va haver Tertúlia proscrita i, aquesta vegada, Josep Casulleras i jo mateix també hi vam participar. Si us ve de gust, vegeu-la.

PS2. Ara que se celebren els quaranta anys de TV3, hi ha noms, persones, que han format part de la nostra quotidianitat i que tenen moltes coses a explicar-nos. És el cas de Mònica Huguet, que hem entrevistat: “Catalunya va aprendre paraules en català gràcies a TV3”.

PS3. Tina Vallès ens conta avui un fet quotidià i ens demostra que les coses de cada dia poden ser un material valuosíssim per a explicar la vida de la gent. Al seu carrer, al carrer on viu, fan obres –segur que la situació i les conseqüències que se’n deriven us sonen: “Ronda extraordinària (en obres)”.

PS4. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara.

L’altre compte enrere que acompanya les negociacions de la llei d’amnistia: l’explosió interna a Junts

El vot contrari de Junts a la llei d’amnistia ha tornat a situar el partit sota el focus mediàtic principal: durant quinze dies, el partit de Carles Puigdemont mirarà de negociar amb el PSOE canvis en l’articulat amb l’objectiu declarat d’intentar que s’hi incloguin el màxim de casos i que sigui d’aplicació immediata. El “no” a la llei era un missatge clar als socialistes espanyols: si no prospera la llei, Pedro Sánchez tampoc no podrà aprovar el pressupost, i l’estabilitat de la legislatura trontollarà perillosament. Els dies vinents seran un torcebraç entre un PSOE que considera que ja ha cedit prou i Junts, que assegura que no té cap incentiu per a pactar amb els socialistes espanyols si no en pot treure els rèdits que demana. D’ençà de les darreres eleccions espanyoles, l’agenda política de Junts pivota sobre el congrés. Però el partit viu unes convulsions internes fortes al Parlament de Catalunya.

En el ple de la setmana vinent, la diputada Cristina Casol ja seurà a l’hemicicle lluny dels antics companys del grup, com a membre del grup dels no adscrits, i hi ha en curs la investigació del parlament de la denúncia per presumpte assetjament per raó de gènere que també va presentar la secretària segona de la mesa, Aurora Madaula. Paral·lelament a les negociacions per l’amnistia, doncs, hi ha un altre compte enrere al grup parlamentari i al partit, amb la investigació i la resolució de la denúncia de Madaula. La pugna entre els sectors de Laura Borràs –a qui són afins Casol i Madaula– i Jordi Turull –amb qui s’alinea la cúpula del grup parlamentari i la presidenta de la cambra, Anna Erra– ha arribat a un punt de no retorn.

Casol estudia de portar el seu cas a la justícia. “La llei d’igualtat espanyola diu que, quan una dona denuncia masclisme, no hi pot haver represàlies, i l’expulsió del grup és una represàlia”, va dir dimecres en una entrevista al programa Més 324. La majoria del grup parlamentari considera que Casol va fer una denúncia falsa, que no hi ha hagut sinó diferències polítiques, i que l’única sortida possible era l’expulsió, després dels resultats de la investigació. La comissió d’abordatge de situacions d’assetjament sexual del parlament va concloure que no es podia provar que hi hagués hagut assetjament per raó de gènere contra Casol, tot i que va detectar masclisme i afirmava que l’existència de dos sectors “amb proporcions i quotes de poder diferents” generava “asimetries” i facilitava que s’incrementessin “pràctiques històriques de base fortament patriarcal”. Només la tensió interna viscuda explica les decisions de la direcció d’enregistrar les reunions del grup parlamentari o l’anunci de denúncies per les filtracions periodístiques i el trencament de la confidencialitat. Tot això, a més, mentre hi ha en curs la investigació del parlament sobre Madaula.

És un enfrontament entre sectors larvat, que va fer implosió amb els casos de Madaula i Casol. És la primera vegada que Borràs i Turull no han arribat a un pacte per a minimitzar els efectes del xoc, que va culminar en el debat de l’executiva de dilluns, quan Borràs va votar en contra de l’expulsió de Casol, i Turull, a favor. Només vuit membres de la direcció van donar suport a la diputada fins ara de Junts, de manera que es va evidenciar la situació de minoria amb què es troba el sector de la presidenta del partit. Si, com va passar amb Casol, el parlament no veu provat l’assetjament masclista, el més probable és que Madaula també sigui expulsada del grup.

Però, si això passés, no sembla que hagi de ser l’avantsala d’una escissió encapçalada per Borràs ni la connexió amb una futura quarta llista independentista. Fins ara, Borràs i Turull tampoc no s’han mogut per prémer realment el botó vermell d’un congrés extraordinari que podria extenuar el partit en un any eminentment electoral, amb les europees i les catalanes a l’horitzó. Una altra cosa seria que la comissió d’investigació del parlament donés per provat el presumpte assetjament denunciat per Madaula. Com afectaria això la cúpula del grup parlamentari? Quines conseqüències tindria? Com rebrien una conclusió així la majoria dels diputats i dirigents que pensen que tan sols hi ha diferències polítiques i no pas més masclisme del que hi ha a la societat o dins els altres partits?

En el punt de mira, hi ha l’aplicació del protocol per a la prevenció, la detecció, l’abordatge i la resolució de situacions d’assetjament. El parlament l’ha desplegat per primera vegada amb el cas de Casol, i hi ha hagut filtracions i un trencament de la confidencialitat requerida. Uns fets que van propiciar un debat a la mesa del parlament. L’òrgan va decidir d’encarregar un informe als serveis jurídics perquè en revisés l’aplicabilitat amb l’objectiu de reforçar-lo i d’introduir-hi millores. És en aquest context que Erra va proposar de suspendre l’aplicació del protocol mentre es revisava, però els representants del PSC, ERC i la CUP a la mesa s’hi van oposar. Feia dies que la permanent (en són membres Erra i Madaula) i la comissió de garanties de Junts sabien que la secretària segona del parlament havia decidit de recórrer a unes vies diferents de la interna del partit per a denunciar el seu cas. El cas de Madaula únicament es pot instruir si és vigent el protocol.

Madaula, a més de secretària segona de la mesa, és vice-presidenta del partit. Si també acabés expulsada del grup parlamentari, i de retruc de Junts, Borràs perdria la dirigent de més pes orgànic i polític amb què compta. Això s’afegiria a les resolucions del cas de Casol i de Francesc de Dalmases, que també havia estat vice-president de Junts. I tot plegat, quan s’ha fet més evident que mai la minoria orgànica en què es troba el seu sector. Un desequilibri que s’explica per la dinàmica que ja va aflorar en el congrés d’Argelers –on Turull i Borràs van arribar a un acord per a presentar-se plegats– amb el vot de càstig que van rebre dirigents afins a Borràs com David Torrents, Madaula o Borràs mateixa, que va obtenir menys suports que Erra davant el vot tàctic de les bases afins a Turull. No hi va haver un repartiment real d’influències als principals òrgans de decisió del partit. Borràs tampoc no va exercir el control intern necessari per a executar-lo: ja fos per la falta de quadres organitzats per a fer-ho, pel desconeixement del funcionament d’un partit que Turull –amb experiència política d’ençà que militava a la JNC– domina al detall, o per una barreja de totes dues coses.

La fortalesa provada de Borràs era en l’ascendent sobre les bases. Ho va demostrar el 2020 en les primàries que va guanyar contra Damià Calvet per a ser candidata. Però la condemna d’inhabilitació i presó –pendent de revisió al Tribunal Suprem– i la suspensió com a diputada i presidenta del parlament, primer, i l’expulsió com a diputada després, la van deixar sense la projecció i la fortalesa del càrrec institucional i sense possibilitats d’optar a la reelecció com a candidata. No obstant això, Borràs va veure com la seva aposta per sortir del govern era la guanyadora de la consulta interna, marcada també pel decantament de Puigdemont. I és que Borràs i Puigdemont han coincidit en l’estratègia i la tàctica davant la moderació de dirigents del sector pragmàtic. Però Junts no ha sortit airós de les discrepàncies polítiques internes. Alguns creuen que les ferides per la sortida del govern encara no s’han guarit, i que el que passa ara també s’explica per això.

En el seu moment, per exemple, l’ex-conseller Miquel Sàmper va considerar que la consulta sobre la sortida del govern abocava el partit a una pugna interna innecessària i que la decisió l’hauria d’haver pres la direcció, tot i ser partidari de trencar amb Pere Aragonès, tal com va explicar en una entrevista a La Vanguardia. Ara ha estripat el carnet. Mentre hi ha qui veu un domini més hegemònic que mai dels hereus de l’antiga Convergència en tota l’estructura orgànica de Junts, i l’esperit de diversitat amb què pretesament va néixer el partit com més va més aparcat, Puigdemont continua imprimint una línia política que vol marcar distàncies amb el clàssic peix al cove convergent. I el president a l’exili continua erigint-se com el gran cohesionador, amb un lideratge indiscutit que ha topat amb el criteri dels més pragmàtics, paradoxalment. Ara ho fa amb Míriam Nogueras com a executora de la política de pactes al congrés espanyol, una dirigent amb un ascendent en creixement. Junts prioritza el poder que li dóna l’aritmètica al congrés espanyol i entoma les europees amb l’actiu electoral de Puigdemont, però amb la incògnita de com es refarà internament d’un sacseig amb afectacions personals tan grans.

 

 

Ronda extraordinària (en obres)

L’aixeta no raja. Ni cap aixeta de casa. Surt al balcó i el carrer en obres li fa pensar que han tallat l’aigua. Colzes a la barana, observa una estona el paisatge esventrat. Hi ha dos forats en forma de ronyó i, a cadascun d’ells, una dona vestida de groc amb un manat de pinzells a la mà. Pinzells secs, no com els seus, que encara conserven la humitat de les aquarel·les d’ahir. Ha de pintar la història d’un home i una galleda.

Un home i una galleda surten de casa. Sense digressions, com si sabessin on van. Has de saber què vol, aquest home, si el pintes tu. Potser només té set. Quant trigarà a trobar aigua, això també depèn de tu. El fas caminar, la galleda és de metall, la base una mica rovellada per les vores, la nansa grinyola quan el recipient es balanceja pel pas accelerat de l’home. Potser només té set i li has de dibuixar una font a la plaça de davant de casa.

Però hi ha obres al carrer, han tallat l’aigua, el terra foradat. Dos murets, dins de dos ronyons, acariciats amb pinzells per dues dones vestides de groc. Passa l’home de la galleda, nyic-nyic, s’atura i mira un tros de mur al descobert, la galleda calla i ell pregunta. Les excavadores incansables tenen més coses a dir o criden més. La primera dona groga no l’ha sentit, pinta la muralla amb pinzells nets, la pinta amb importància, a poc a poc, petits núvols de pols travessats pels raigs de sol d’un gener sense bufandes.

Un altre home, vell i sense galleda, s’atura al seu costat. Edat mitjana, diu, assenyalant el bocí de mur que sobresurt com una ela esquinçada, feta a mà alçada. L’home de la galleda mira amunt per calcular mentalment quants segles té aquell tros de mur, la llum solar l’enlluerna i el paisatge en runes se li omple de taques mentre es pregunta quan es van inventar les galledes, quants homes i dones amb galledes han passat pel costat d’aquell mur quan encara era sencer i si anaven a buscar aigua com ell.

Quedem que va a buscar aigua. Aclarim que no té set. Aigua per cuinar, per netejar, com qui va al riu a fer la bugada. Però l’home de la galleda viu al centre d’una ciutat i no se’n sap les fonts. Semàfor vermell, encara enlluernat, amb el nyic-nyic reduint-se-li penjat dels dits, els crits de les excavadores, el motor del bus que aixeca un ventijol tebi i desagradable, es demana qui se sap les fonts de la ciutat. Al seu costat, una dona descalça.

És ella qui se sap les fonts de la ciutat, l’acord del vent, el gruny del motor, l’udol excavador, però aquell grinyol metàl·lic és nou. Ella sí que té set, i no té cap galleda. Vol un glop d’aigua i depèn de tu també. També viu al centre de la ciutat però fa molt de temps que va sortir de casa. Avui la seva font no raja, deambula mig adormida i aquell nyic-nyic i una llengua de sol xocant contra el metall de la galleda li recorden que ahir va beure massa, que no era aigua.

La set quan en tens molta ja no és set, és una fera que et forada el cap i t’ho omple tot d’una boirina i de cop i volta l’altra font és lluny perquè el terra sembla elàstic i s’estira i s’enfonsa i t’escup mentre hi camines. La dona descalça es mira l’home de la galleda i sap que busquen el mateix que no és el mateix. Calla i sent el clec del semàfor quan canvia de color perquè s’ha fet una escletxa de silenci que només ella ha detectat. Són molts anys d’escoltar els sons del carrer. Sap com sona una fulla que cau, i en quina nota s’entona la indiferència. Les dones de groc se la miren mentre fan una pausa amb els pinzells a les butxaques. Fumen i li ofereixen una cigarreta. L’accepta i se la guarda per a després. El vell que mira les obres li diu edat mitjana i assenyala aquelles llenquetes de pedra.

Avui hi ha flors davant del quiosc on solia seure el vell. La senyora dels dolços va morir fa uns dies. Dolços i fruita seca fent-se malbé dins d’aquelles quatre parets de llauna amb sostre d’uralita. Hi deu haver també les dues cadires de fusta plegades, la de la senyora i la del vell que hi passava la tarda entre silencis i converses repetides. El vell orfe que ara mira els murets.

L’home de la galleda sent un crit d’oca. Saps pintar una oca? No és ben bé blanca, n’hauràs de trobar el color. Un crit d’oca que deu dir deixa’m en pau o tinc gana o vull volar. Potser té set. L’amo de l’oca li omple un bol amb aigua mineral i l’animal beu i es remulla. Nyic-nyic, passa de llarg seguint la dona descalça. Ara ella accelera el pas i potser sembla una mica més alta, com si s’enravenés qui sap per quin motiu. Ell fa el mateix, s’apressa i allarga el coll per veure què.

Una font. Gent. Galledes. Garrafes. Converses repetides. Silencis. Presses compartides. Si vols pintar l’home de la galleda, hauràs de fer cua. Des del balcó no veus la font ni l’oca, però te les saps de memòria. Veus els ronyons i les arqueòlogues grogues amb els pinzells, veus els murets, el vell que se’ls mira, ara l’un ara l’altre. No veus el quiosc i les flors. L’has de dibuixar abans no el treguin, capturar-lo amb els pinzells. Però no tens aigua. Surt. Vesteix-te i surt. O surt així.

Lleugera com el pijama que duus, descalça com la dona que té set, curiosa com el vell que enyora el quiosc obert, surts. Surts així, surts per aquí, pel balcó, sense claus, sense res, pijama i ulleres, ulls enlleganyats, cabells embullats, t’emparres a la barana, vols baixar reptant per la canonada, repenjant els peus en els marcs dels balcons i les finestres fins a anar a parar al tendal de la cafeteria xinesa. Però rellisques i els peus et queden penjant, les puntes dels dits de les mans blancs per la força de subjectar la barana fins que no cal.

Ella vola, s’envola, sense ales, sense sabates, sense galleda, sense pinzell, vola com una oca en un conte infantil. És un vol d’aquarel·la, dibuixat, poc precís i bell. Sobrevola el paisatge esventrat amb ronyons, els murets i les dones grogues, les excavadores que foraden com si busquessin més pàgines d’història de la ciutat, el vell enyorat, el semàfor verd, el quiosc tancat, florit i blanc, l’oca que menja enciam, l’home de la galleda que segueix la dona descalça, la font, la cua. Fa cassoleta amb les mans arran de l’aixeta que sí que raja, sense tocar de peus a terra, i ja sap com pintarà la història extraordinària que l’espera a la taula. Serà blanca. Beu un glop d’aigua.

(Aquesta és la tercera ronda que escric, després de la “Ronda infraordinària” del març del 2016 i “Una altra ronda (ara en pandèmia)” del maig del 2021.)

Partisano anuncia el tancament de la botiga de Barcelona

Partisano, referent als Països Catalans amb les seves samarretes reivindicatives, que fan d’ençà del 1994, ha anunciat el tancament de la botiga de Barcelona, al carrer Sitges, després de tretze anys oberta. Romandrà oberta, això sí, la botiga de Benimaclet, a València.

Partisano ha explicat que hi ha hagut una competència com més va més complicada amb el comerç en línia, una gentrificació del barri, especialment de la zona del carrer de Tallers i rodalia, que ha comportat el tancament de bona part de les botigues de discs, música i samarreta de la zona, que ha causat que hi hagi menys gent que s’hi desplaci per aquest motiu, a més de trobar-nos a un moment de calma i desànim polític. Així que la botiga tancarà el 17 de febrer i fins llavors han anunciat que aplicarà un 20% de descompte a tots els productes. No obstant això, es manté la botiga de València, al carrer d’Utiel, i es treballa a ampliar el taller i magatzem de Celrà (Gironès).

pic.twitter.com/nhvgPsMi3R

— Partisano (@Partisano_cat) February 1, 2024

“Castiguen els seus pares”: els fantasmes de l’escissió planen sobre Vox

CasEl grup de Vox al Parlament de les Illes ha esclatat aquesta setmana. Cinc diputats discrepants han expulsat del grup Patricia de las Heras, diputada i presidenta del partit, i Gabriel Le Senne, president de la cambra, sense consultar-ho amb la direcció general del partit, que ja ha començat els tràmits d’expulsió dels rebels i els ha acusat de moure’s per ambició personal.

Però el cas, que a més de posar en qüestió l’estabilitat del govern Prohens ha originat un enfrontament directe entre el grup i la direcció general del partit, és tan sols el darrer exemple de mala maror interna a Vox. Aquests darrers mesos, com més va més figures de la dreta i la ultradreta espanyola han alçat la veu contra la direcció que encapçala Abascal, cosa que ha alimentat la tensió dins la formació i ha atiat els fantasmes de l’escissió.

Mayor Oreja fa sonar les alarmes

Després d’anys d’un ascens que havia arribat a semblar indeturable, les eleccions espanyoles del 23 de juliol passat van marcar un punt d’inflexió per a Vox. Lluny de millorar els resultats del 2019 –després d’unes eleccions en què s’havia imposat com la clau de la governabilitat al País Valencià, les Illes o bé l’Aragó–, perdé més de 600.000 vots i 19 escons a tot l’estat espanyol. De 52 diputats passà a 33. Aconseguí de mantenir la tercera posició, però per un marge molt més estret que no confiava: si el 2019 l’havien separat 17 escons d’Unides Podem, ara la distància amb Sumar era tan sols de dos.

El resultat fou decebedor tant per a la formació com per a la dreta espanyola en general, que va veure com l’aritmètica parlamentària feia esvair qualsevol possibilitat d’un govern de coalició PP-Vox encapçalat per Feijóo. Per a alguns, tanmateix, el pessimisme s’estengué més enllà d’aquest cicle electoral: i si els resultats del 23-J no eren un contratemps esporàdic, sinó que evidenciaven l’esgotament del projecte de Vox i la incapacitat d’erigir-se en contrapès de Sánchez, que ja encara la segona legislatura consecutiva com a president espanyol? I si Vox, en compte de comandar la reacció de la dreta espanyolista al govern del PSOE, havia facilitat l’ascens i el manteniment de Sánchez al poder? Dit d’una altra manera: i si l’esquerra era l’única beneficiada de la divisió de la dreta en dos blocs?

Amb el pas de les setmanes, aquesta inquietud no va sinó créixer. Jaime Mayor Oreja, un dels primers dirigents a capitalitzar l’onada de descontentament amb el govern Rajoy que va culminar en l’ascens de Vox, va fer sonar l’alarma pocs dies després de les eleccions: el fracàs del 23-J, lamentà, s’explicava primordialment per la manca d’unitat entre el PP i Vox. “No es pot guanyar sense una direcció, sense un projecte, sense una estratègia i competint entre si”, digué.

La cúpula, a la defensiva

Les declaracions de Mayor Oreja a l’agost, certament, no van ser un episodi esporàdic. Els mesos posteriors a les eleccions, l’ex-ministre espanyol ha repetit aquesta crida a la unitat una vegada i una altra. La setmana passada, sense anar més lluny, va demanar “una certa refundació de l’espai cultural i polític” del conservadorisme espanyol. “Per a ajudar-nos de debò”, diu, i poder plantar cara al “Front Popular” conformat pel PSOE, Sumar i els socis de la investidura. “No n’hi ha prou d’esperar que la fruita madura caigui de l’arbre; cal sacsejar-lo”, digué en un acte del think tank extremista Neos, amb la presència de pesos pesants de Vox, com ara Ignacio Garriga i Santiago Abascal mateix. I sentencià, entre crits espontanis de “unitat”: “Això depèn dels partits. […] Molts espanyols ens sentim feliços quan pacteu i deixeu de competir.”

Les crides al pacte amb el PP arriben en un moment de mala maror interna a Vox, que aquest cap de setmana va ratificar el lideratge d’Abascal fins l’any 2028 en una assemblea general sense oposició i sense participació dels militants. En l’assemblea es reordenà també l’estructura organitzativa del partit, que deixà el català Ignacio Garriga, home de confiança d’Abascal, com a únic company del president a la cúpula. D’ara endavant, Garriga ocuparà l’única vice-presidència que resta de les tres que hi havia abans de la reforma. Rocío Monasterio, que fa mesos que arrossega desavinences profundes amb Abascal, sí que ha estat foragitada del nou organigrama, tot i ser una de les cares més visibles del partit a escala espanyola.

Lluny d’espolsar-se els fantasmes de la crisi, Abascal va entonar un discurs eminentment defensiu durant l’assemblea, en què acusà els “mitjans corruptes” d’intentar assetjar Vox amb falsedats i “films de ciència-ficció” sobre presumptes tensions a la direcció del partit. I sentencià: “On és el candidat que s’havia de presentar? On és el corrent interna? Quina idea ha deixat de ser defensada per Vox? […] No estem en declivi; es moren per matar-nos.”

Tot i que Abascal no hi va fer referència explícitament, sobre les seves paraules planava l’espectre d’Iván Espinosa de los Monteros, que a l’estiu deixà de sorpresa els càrrecs de portaveu del grup parlamentari i vice-secretari de relacions internacionals de la formació, arran de la patacada del 23-J. Aquestes darreres setmanes, uns quants mitjans espanyols han especulat amb una possible escissió, encapçalada per Espinosa de los Monteros, que naixeria per a competir per l’espai de la ultradreta en les eleccions europees d’aquesta amb un programa “liberal”, i més acostat a la visió original de Vox, que es contraposaria a “l’ànima socialcristiana” de l’actual direcció del partit.

Sis escissions en una dècada

La informació ja ha estat desmentida per Espinosa de los Monteros mateix, però la possibilitat d’una nova escissió no sembla pas forassenyada, atès l’historial turbulent de la formació. Fins ara, Vox n’ha tingut sis: TÚpatria, creada el 2019 a Alacant; España Suma, creada el 2020 a Andalusia; Valores, creada el 2020 a Múrcia; Juntos por España, creada el 2021 al País Valencià; Libres, creada el 2021 a Andalusia; i, més recentment, Caminando Juntos, creada el 2023 per l’ex-diputada de Vox Macarena Olona i farcida d’ex-càrrecs del partit.

Tot i que cap d’aquestes escissions no ha reeixit electoralment, que Vox n’hagi acumulat sis en un període tan curt palesa un descontentament profund de les bases amb la direcció del partit. Aquests darrers mesos, tanmateix, la insatisfacció sembla haver-se estès als estaments més alts del partit. Amb el futur d’Espinosa de los Monteros i Monasterio en l’aire, el 2023 també abandonaren el partit figures destacades com ara Juan José Aizcorbe, gerent de la formació fins l’octubre passat, i Carla Toscano, ex-portaveu adjunta de Vox a la Comissió d’Igualtat del congrés espanyol. Toscano era considerada la mà dreta de Javier Ortega Smith, a qui Abascal va rellevar de sorpresa a final del 2022 com a número dos de la formació en favor d’Ignacio Garriga.

Crítiques contra el sector “nacional-catòlic intervencionista”

L’estil de lideratge d’Abascal i el seu cercle més estret, que alguns titllen d’autoritari i intransigent, ha estat durant anys un dels principals motius que han empès els afiliats a escindir-se de Vox per a crear nous partits. Darrerament, tanmateix, aquest descontentament ha agafat un caràcter més ideològic. Ho explicaren així l’agost passat, en una entrevista a la cadena COPE, Rubén Manso i Víctor Sánchez del Real, dos ex-càrrecs de Vox que denunciaren que havien estat purgats de les llistes de la formació per a les eleccions del 23 de juliol.

Vox, segons que lamentà Manso, havia entrat en un procés de “deriva ideològica” i s’havia convertit en un “partit de nínxol” després de les purgues i les dimissions dels sectors més liberals de la formació. A parer de Manso, la formació –en què antigament convivien diverses sensibilitats “en pau i harmonia”– havia estat segrestada per una “facció” escorada molt a la dreta i amb un component “nacional-catòlic intervencionista”, integrada per noms com ara Jorge Buxadé, eurodiputat i vice-president d’Acció Política, i Kiko Méndez Monasterio i Enrique Cabanas, assessors d’Abascal.

De les paraules de Manso, Sánchez del Real n’extragué una lliçó més àmplia: que l’auge d’aquesta facció suposadament més extremista del partit havia alienat part de les bases de Vox i havia deixat un forat que havia empès milers d’ex-votants cap a l’abstenció. “Les matemàtiques no enganyen”, sentencià. Una setmana més tard, en un article a Voz Pópuli, Manso hi tornà: “Com alguns adolescents, Vox ha decidit de castigar els seus pares comportant-se de manera irresponsable, perquè Vox tenia una responsabilitat de la qual ha dimitit”, escrigué.

Aquestes crítiques contra la direcció, com més va més contundents, arriben en un moment de desgast polític per a Vox, que després del 23-J ha estat incapaç d’aprofitar l’oportunitat mobilitzadora que la investidura de Sánchez ha representat per a la dreta espanyolista. L’anomenat “novembre nacional” –l’intent de la formació de comandar sota les seves sigles la reacció ultra contra l’aprovació de la llei d’amnistia– va dissipar-se tan bon punt va començar a perdre a força l’onada de protestes diàries davant la seu del PSOE a Madrid, i la vaga general convocada pel sindicat del partit el 24 de novembre va fracassar estrepitosament, amb un seguiment virtualment nul. El darrer sondatge del CIS atorga a la formació una estimació de vot d’un 8,3%, més de quatre punts per sota del decebedor 12,4% que obtingué el 23-J.

Vox, una excepció entre l’extrema dreta europea

Lluny de convertir el partit en una excepció, una hipotètica escissió encapçalada per un polític de primer nivell no faria sinó acostar Vox als seus homòlegs europeus. Els cismes han estat, fins ara, una de les grans constants en l’auge de l’extrema dreta a Europa. De fet, ni tan sols l’èxit electoral ha estat capaç d’evitar la desunió dels representants principals del moviment ultra al continent. A Hongria, el Fidesz de Viktor Orbán no ha estat capaç d’evitar l’aparició d’un corrent encara més extremista, Jobbik, tot i ostentar la presidència del país des del 2010. Un cas semblant és el de Polònia, on el partit Llei i Justícia –que governà el país entre el 2015 i l’any passat– va veure com l’aliança d’extrema dreta Confederació li arrabassava centenars de milers de vots en les darreres eleccions. A Itàlia, la Lega Nord de Matteo Salvini i els Fratelli d’Italia de Giorga Meloni es disputen l’espai de la ultradreta, mentre que Éric Zemmour va arribar a amenaçar l’hegemonia de Marine Le Pen a l’espai de l’extrema dreta en les darreres eleccions franceses.

Amb el partit llastrat per les tensions internes i la manca de tracció electoral, alguns crítics, tanmateix, s’atreveixen a anar un pas més enllà i auguren per a Vox un destí molt més desfavorable. “Vox serà el primer partit de la dreta no convencional que fracassarà a Europa”, sentencià Manso l’any passat. Cal veure si el temps li donarà la raó.

Mònica Huguet: “Catalunya va aprendre paraules en català gràcies a TV3”

Aquest mes de febrer farà quaranta anys que Mònica Huguet va entrar a treballar a TV3, quasi tants anys com té la cadena. I no va pas començar de qualsevol manera. Huguet va ser la primera presentadora del Telenotícies migdia, conjuntament amb Salvador Alsius. Només tenia vint-i-un anys. Feia quart de periodisme quan li van fer la proposta, que no va poder rebutjar. Repassem amb ella el començament de TV3 i la seva trajectòria. Malgrat que fa anys que no la veiem a la pantalla, continua treballant-hi, actualment com a directora del programa El cotxe, amb Eloi Vila.

Quaranta anys de TV3, i quasi quaranta anys de Mònica Huguet a TV3. Deveu ser de les poques que fa tants anys que hi són…
—No ho sé, i és una cosa que m’agradaria saber. Aquest mes farà quaranta anys que hi treballo. En aquests anys se n’ha anat molta gent; també n’hi ha que s’han jubilat o que hi van entrar a treballar més tard. Pensa que al principi érem pocs que donàvem la cara. És que ni la Mari Pau Huguet no hi era, hi va entrar el 1986. Ara que ho dius, potser sí que sóc l’única dels que van donar la cara al començament que encara hi és. Però en altres departaments segur que hi ha gent que hi és de fa més temps que jo i tot.

Vau ser la primera presentadora del Telenotícies migdia, quan només teníeu vint-i-un anys.
—Sempre dic que em vaig llançar a la piscina perquè era jove, tenia inconsciència i valentia. En aquell moment m’agraden els reptes i no veia els perills. Ara ho penso i… Si hagués estat més gran, no ho sé, si m’hi hauria atrevit. Mai no havia pensat que seria presentadora. Volia ser reportera. Tenia aquesta imatge més romàntica del periodista. Volia anar als llocs on passaven les coses. De cop, m’arriba la proposta de fer les proves a TV3. Pensava que si m’agafaven seria redactora, però em van agafar de presentadora. Uns americans, que eren els encarregats d’escollir-ho, van considerar que tenia una imatge que entrava molt bé a les cases. No podia dir que no. Però sempre he tingut la sensació que havia començat la casa per la teulada. Per a ser presentadora de telenotícies és millor haver fet abans periodisme de carrer. M’hauria agradat començar amb més experiència.

Al final, no heu fet mai de reportera…
—No [riu]. La cosa més semblant és quan he estat de redactora a informatius. Vaig estar uns deu anys presentant, amb alguna pausa a la secció de política. Després vaig estar deu anys a La revista, que a l’estiu es transformava De vacances. Aquí fèiem reportatges curts. I en acabat vaig passar a la redacció fent de sots-cap de societat i cap de cultura. I, per tant, tampoc no feia reportatges. Més tard ja he passat a programes, de manera que mai no he acabat fent de reportera.

I us agradaria?
—La veritat és que sí. Saps què m’ha passat? Formo part d’una generació de dones que vam treballar en un moment en què la paraula “conciliació” no existia. Fèiem la doble jornada laboral, era esgotador. Tinc tres fills i la veritat és que tinc la sensació de no haver fet res bé durant uns quants anys. No arribava a tot arreu. Tenies la sensació que ni podies estar prou pels fills ni prou per la feina. Ni hi pensava, a ser reportera, perquè això vol dir estar vint-i-quatre hores el dia pensant en els reportatges. Jo no podia. Després ja em van oferir els càrrecs de cap i va ser incompatible.

Ha canviat això de la conciliació? O ser periodista i mare és complicat?
—En el periodisme crec que és més difícil de conciliar que en altres professions. Perquè, encara que hi hagi convenis, és complicat. Per exemple, a TV3 tenim un conveni, hi ha uns horaris marcats, i potser és més fàcil de conciliar que uns altres llocs. El problema és que si tu vols ser un bon periodista no són només les hores que pots estar a la redacció, hi ha molta feina fora. Cal que visquem la realitat. Si estàs tot el dia tancat a la redacció, no la vius. Cal, per exemple, tenir molt presents els contactes, i cuidar-los. I, és clar, això és el que no podíem fer en aquell moment les dones amb fills. En aquella època era més difícil que els homes renunciessin a la professió per estar més amb els nens. Això ha canviat. Jo no vaig donar mai l’excusa dels nens per canviar l’horari o faltar, no m’hi vaig atrevir. Sempre pensava que si deia això em mirarien malament. En canvi, quan he estat cap ho he vist. He canviat horaris a homes perquè el nen es posava malalt o qualsevol altra cosa. Està molt bé! Això havia de canviar. També s’ha de dir que els horaris d’aquest país són demencials. I això és un problema social. El problema és la societat i com està organitzada a Catalunya i a Espanya, a diferència d’altres llocs d’Europa. Allà es fa tot més d’hora, no es perd el temps per dinar. Els grans executius europeus a les cinc ja són a casa, a tot estirar a les sis.

En aquests quaranta anys el periodisme ha canviat de dalt a baix?
—Completament. Tot i que he de dir que TV3 va néixer ja fent les coses diferents. En aquell moment només existia Televisió Espanyola, i nosaltres volíem ser completament diferents. Ells anaven a gravar amb un tècnic d’àudio, un altre d’il·luminació, un xofer… Nosaltres, en canvi, vam importar de l’estranger la figura ENG, que feia que tot anés més de pressa. És un equip de dos periodistes, que poden gravar i editar la peça. No necessiten cap càmera, sinó que tots dos poden fer totes les funcions.

Aquesta innovació s’ha perdut com a segell?
—Una mica sí. Potser actualment hem tornat a liderar-la, però durant uns quants anys la vam perdre. Els altres també van anar innovant, i costava més. Els últims anys, en general, les televisions hem fet més o menys el mateix. Hem seguit uns estils semblants. A mi una cosa que sempre m’espantava una mica era quan sentia diferents televisions o ràdios, i tots dèiem el mateix d’una notícia concreta basada en unes declaracions. Totes posàvem les mateixes declaracions. Això demostrava que ningú no s’havia parat a pensar una mica si el tros que havíem de destacar era aquest. Ningú no pensava si es podia explicar d’una altra manera. La gràcia de TV3 al principi era que sempre pensàvem en com explicar les coses d’una manera diferent. I això ho hem perdut. Fa poc, un fill meu em deia que les televisions ens anàvem quedant antiquades, perquè no anem a les escletxes del sistema. No investiguem. I crec que té raó.

Moltes vegades fa la sensació que ens copiem tots.
—Sí. I, a més a més, què passa? Que el periodista a vegades veu que l’altre ha posat la mateixa declaració, i pensa que això significa que ho ha fet bé. I no! Encara que ara tot es replanteja. Des del moment en què tu t’informes pel mòbil i hi ha aquesta gran quantitat d’informació, fins i tot diria excessiva, el periodista hi ha d’aportar el criteri. Per tant, tot plegat ha de canviar. Hi haurà un moment que, quan sigui l’hora del telenotícies, tothom ja ho haurà vist tot. Llavors què hauran de fer els informatius?

Aportar-hi l’anàlisi?
—És clar. Hi hauran d’aportar el criteri, perquè, a més a més, amb tanta informació, no sabem què és veritat i què és mentida, d’on surten les coses, qui les canalitza… I llavors, els periodistes haurem d’agafar aquesta funció, perquè, si no, deixarem d’existir. Si es tracta només de donar informació, qualsevol ho pot fer amb un mòbil i penjar-ho a les xarxes. Nosaltres haurem d’aportar-hi el criteri, l’anàlisi i el valor.

És que ja hi ha televisions amb presentadors creats amb intel·ligència artificial.
—Per això crec que ara el pas de TV3, amb el 3Cat, era imprescindible. Evidentment, anem tard, però en realitat tothom va tard. Tots aquests canvis tecnològics han estat tan ràpids que no sabíem gaire bé cap on havíem de tirar. I, a més, encara hi ha un públic que necessita aquesta televisió lineal. Però, és clar, havíem perdut la gent jove. I ara volem recuperar-la.

Què en recordeu, dels inicis?
—Feia de parella de Salvador Alsius i em sentia una mica com una alumna, el seu costat. Hi anava a aprendre. A la carrera no em van formar per a la feina de presentadora, però a TV3 tampoc. Suposo que van veure que ho feia bé el dia que vaig fer la prova, però ningú no em va dir com m’havia de posar ni com ho havia de fer. La prova és que ara surten molt més rectes. La posició del cos és molt més dinàmica. Ningú no ens va donar cap consell. No hi havia ni departament d’imatge. Teníem maquillatge, però no teníem perruqueria. Tinc una gran nebulosa…

Sí?
—Recordo que el primer telenotícies estava nerviosa, però tampoc gaire. És veritat que havíem assajat molt. Havíem fet molts números zero. Crec que estaven més nerviosos els meus pares que jo. He de dir que jo no vaig fer periodisme per ser presentadora. No m’ho havia plantejat mai, Sempre vaig tenir la sensació que podia fer més bé altres coses. Al final això de presentar se’m feia una mica feixuc. Els presentadors d’ara fan moltes coses: surten del plató, presenten especials… En aquella època, no. I a mi això se’m feia pesat. Jo volia sortir, volia veure món com a periodista. Per això finalment vaig demanar deixar de presentar els telenotícies.

Al començament TV3 va fer un paper molt important per a la normalització del català.
—Catalunya va aprendre paraules en català gràcies a TV3. Com a periodista també vaig aprendre molt de català. Jo escrivia força bé, perquè a la facultat ja ens van ensenyar català, però al començament de la televisió hi havia gent que escrivia molt malament. Eren periodistes que sempre havien fet la seva feina en castellà. Llavors vam aprendre’n molt tots plegats. I això és una cosa que no s’hauria de perdre. És un dels perills que hi ha en la societat que tenim. Ha canviat tant, amb les plataformes i les xarxes… Hem d’aconseguir que el català torni a ser present a tot arreu.

Últimament, s’ha criticat TV3 per això…
—Ara no sóc a la redacció d’informatius, però et puc assegurar que sempre que hi he estat he vist com es vigilava molt. Però tenim la societat que tenim. Vas pel carrer fent preguntes a la gent, i molts et responen en castellà. Tu pots treballar per trobar algú que et respongui en català, però la societat s’ha castellanitzat tota. No és tan fàcil a Barcelona. Estic convençuda que no hi ha hagut cap intencionalitat de fer aparèixer més castellà per part dels treballadors de TV3 ni de l’empresa, però és molt complicat. Els catalans no hem pres prou consciència que no hem de canviar la llengua. Segurament ara això va canviant. I crec que, en aquest sentit, serà bona l’aparició de la plataforma 3Cat. Està bé que aquest públic que ha utilitzat molt les xarxes ara trobi productes fets en català. Havíem perdut aquest públic jove. I necessiten referents.

Quin és el canvi més revolucionari d’aquests quaranta anys? Potser l’arribada d’internet?
—Probablement, sí. Pensa que quan vaig començar escrivíem a màquina. Els teletips arribaven per fax. No teníem mòbil. Havies d’aconseguir la informació trucant, amb el fax o anant a veure la gent. La manera com treballàvem era molt diferent. També he de dir que hi havia una cosa bona, que és que a les redaccions hi havia molt més debat. Teníem més temps per a pensar, perquè la immediatesa no era tan important. Teníem el telenotícies al migdia i al vespre, i ja està. I ara tenim els telenotícies, el 324 que és un continu, la web, les xarxes… No tens ni un minut per a pensar, sempre estàs desbordat. Que tanta informació no ens faci oblidar que un bon periodista ha de parar i pensar. No pot ser que en les rodes de premsa tots els periodistes enviïn tweets i ningú no faci preguntes. No pot ser. Hem de preguntar allò que no surt en la nota de premsa que ens passen. Però, és clar, no tenim temps, perquè no podem pensar, no ens podem documentar, perquè és tot tan ràpid.

Aquesta rapidesa ens mata…
—I tant! Explicaré una experiència que vaig viure. Quan era cap de cultura, molt sovint venia algú a dir-me: “S’ha mort tal persona.” I de seguida tothom començava a dir que ho havíem de dir. La meva feina era frenar-ho, perquè podia ser que no fos veritat. No val allò que fem servir massa sovint: “Ho diu tothom.” Que ho digui tothom no significa que sigui veritat. M’havia trobat moltes vegades que aquella persona no s’havia mort! Moltes vegades aquesta immediatesa no et deixa verificar res. I el periodista ha de verificar i ha de consultar amb les seves fonts.

Heu explicat que durant aquesta època vau tenir estrès?
—Sí, vaig tenir un problema. Em van fer cap de cultura el 2008, en plena crisi. A TV3 ens van reduir moltíssim el pressupost. I de cop vam tenir menys mitjans, en un moment en què cada vegada teníem més coses a fer: hi havia el 3/24, les xarxes, la pàgina web… Tenia la sensació que tot es descontrolava, i a mi m’agrada tenir-ho tot controlat i fer la feina ben feta, i això em causava estrès. Quan feia vuit anys que estava en aquesta posició, durant les vacances, l’estrès em va causar una amnèsia global transitòria. De cop, vaig perdre la memòria durant unes quantes hores. No sabia si els meus pares eren vius, si tenia fills… No sabia ni qui era, ni on era. Em vaig espantar una mica, i vaig demanar un canvi.

Aquí va ser quan vau passar a programes?
—Sí, però he de dir que, malgrat que m’ho vaig passar malament per aquesta sensació de descontrol, a mi m’agradava molt aquella feina. A mi m’agrada treballar, però no m’agrada arribar a sentir-me esclava de la feina. Si ho volies fer bé havies de posar-hi moltes hores. Això em feia patir una mica, però a la vegada vaig aprendre i gaudir molt.

Ara fa temps que no sortiu davant la pantalla.
—Sí, faig de directora d’El cotxe amb Eloi Vila. M’agrada molt el que fem, crec que fem un bon producte.

Com que no sortiu a pantalla, suposo que heu de sentir-vos a dir la cosa típica de: “Ja no treballeu a la televisió?”
—Hi ha gent que em pregunta si encara treballo a TV3. És un error pensar això. En realitat, la televisió no la fa la gent que surt a la pantalla. Ells són la minoria, al darrere hi ha molta gent: periodistes, productors, realitzadors, càmeres, tècnics, lingüistes… Hi ha de tot. Tots tenen una feina molt poc visibilitzada, però el presentador els necessita per a poder fer la seva feina.

L’altre dia, al programa de celebració dels quaranta anys, em va sorprendre que els que havien anat a treballar a Madrid semblaven els grans triomfadors.
—Estic d’acord amb tu, hi faltava molta gent. Hi ha gent que s’ha enfadat, n’hi ha que no hi han estat perquè no han volgut venir. A mi va haver-hi una cosa que em va saber greu: que tinguessin la Fina Brunet a plató i no tingués cap presència en el programa, a excepció d’una cita i un petó que ell va llançar. I em sap greu, no només per qui és la Fina dins de TV3, sinó perquè acaba de passar una malaltia molt greu, i va fer l’esforç de venir. Ella hi era i no li van donar presència. En canvi, va sortir una altra de les tres senyores, la Griso, fent una intervenció gravada. No és per res, però la Fina Brunet ha fet moltes més coses que la Griso a TV3. També he de dir que a tothom li va fer molta il·lusió que Carles Francino vingués. És una persona molt estimada a la casa. Va ser clau per a la redacció. Quan ell va arribar la redacció es va cohesionar molt més. I quan se’n va anar això ho vam perdre.

A vós també us va arribar una oferta per a anar a Madrid?
—Cert. Jo volia estar amb els meus fills. Sabia que si anava a Madrid a convertir-me en una estrella hauria de treballar moltes hores. Un temps que no passaria amb els meus fills. Vaig tenir clar què triava. I vull que quedi clara una cosa: els treballadors de TV3 no hem tingut la sensació d’inferioritat amb els que se n’anaven a Madrid. Al contrari, nosaltres sempre ens hem comparat amb altres televisions europees.

Però aquesta oferta no va ser la més esbojarrada, oi?
—Ai! Cert! Fa poc ho vaig explicar a l’Eloi Vila en el programa Islàndia de RAC1! Fa molts anys em van oferir de sortir a la revista Playboy. Va ser molt bèstia. Encara no entenc com es van atrevir a oferir-m’ho. Em van dir que no calia que anés despullada del tot, però, és clar, imagina’t. No sé com se’ls va acudir. I m’ho pagaven, eh? Suposo que en aquell moment era una societat molt més patriarcal, i em veien només com una dona de fer bonic. Nosaltres vam lluitar perquè la gent ens valorés com a periodistes, no com a dones que llegien les notícies que els feien els altres.

Més enllà de l’escola: els mòbils compliquen l’assetjament escolar

El concepte d’espai segur, que, en els casos d’assetjament escolar, fins fa uns quants anys començava quan la víctima sortia de l’escola, s’ha difuminat a causa dels mòbils i les xarxes socials. Ara els adolescents poden ser víctimes de l’assetjament dels seus companys de classe més enllà de l’horari escolar. 24 hores el dia, 365 dies l’any. L’assetjament, la persecució i el control d’una persona sobre una altra amb les noves tecnologies –el ciberassetjament– guanya pes i redefineix el concepte d’assetjament. Però, com afecta els adolescents? Com el poden detectar les famílies? I les escoles, quines eines tenen per a combatre’l?

Ser assetjat empitjora el rendiment acadèmic, fa baixar l’autoestima i perjudica la salut mental de les víctimes, i pot acabar derivant, en els casos més extrems, en pensaments suïcides. “Abans de l’arribada de les noves tecnologies, l’assetjament es limitava en l’espai i en el temps, i durava mentre la víctima estava a l’escola. Ara és constant”, explica Cristina Valverde, psicòloga i membre de l’Associació Catalana per la Prevenció de l’Assetjament Escolar (ACPAE). El problema, remarca, és que, una vegada has publicat una informació, no hi ha manera d’aturar-la: “Donem una eina molt potent als nostres fills que, si no es fa servir amb coneixement i maduresa, pot fer molt de mal.” Valverde es demana, doncs, on acaba la responsabilitat del menor i on comença la dels adults.

Francesc Sorolla, secretari general de l’Associació Valenciana contra l’Assetjament Escolar (AVALCAE), també responsabilitza els pares d’aquesta situació: “Un pare, al seu fill de nou o deu anys, no li donaria pas les claus del cotxe. En canvi, sí que li regalen un mòbil.” Segons que explica, els mòbils són granades per als nens, que poden acabar normalitzant tota mena d’agressions per mitjà de les xarxes socials: “He vist nois i noies de nou anys que eren agressors i, al revés, que eren víctimes. I no saben ni què diuen. S’insulten, s’ataquen… sobretot a Instagram o TikTok.”

Una pandèmia mundial silenciada: “Tothom fa un ús abusiu del mòbil”

El ciberassetjament, un maltractament silenciós

El ciberassetjament és la forma més silenciosa d’assetjament, i precisament per això costa tant de detectar, perquè no és tan físic ni evident. L’assetjador, que procura fer les coses quan ningú no el veu, té més facilitats per a fer mal a la víctima sense ser descobert. “El problema del ciberassetjament, al contrari que l’assetjament de tota la vida, és que tan sols passa entre l’assetjador i la víctima, i no es veu al carrer”, explica Sorolla. En aquest context, la víctima entra a poc a poc en un estat de depressió que pot derivar en una depressió psicòtica si no se cerca ajuda dels pares, dels professors o d’un professional.

Segons l’OMS, més de la meitat dels problemes de salut mental apareixen abans dels catorze anys, i el 75% abans dels divuit. Per això Alabau creu que normalitzar els problemes de salut mental pot ser positiu per a evitar futurs casos d’assetjament: “Hi ha adolescents que no diuen que tenen un problema de salut mental per por que això doni peu a ser assetjats pels seus companys de classe.” 

Raons per a endarrerir l’ús del mòbil: protegir la salut mental

Quins senyals alerten que el vostre fill és víctima de ciberassetjament?

Valverde recorda que l’adolescència és una etapa molt complexa i insegura en què sovint costa d’expressar certes situacions, perquè fa vergonya. I el ciberassetjament, com que és una forma de violència invisible, permet que una víctima pugui mantenir el problema en secret més fàcilment. De totes maneres, dóna algunes eines que poden resultar útils per a detectar-lo. Cal fer-se aquestes preguntes:

  • Amaga sovint el mòbil?
  • D’ençà que ha rebut un missatge, està més nerviós o neguitós?
  • Rep trucades dels seus companys a hores intempestives?
  • Té insomni?
  • Ha deixat de menjar o ara menja més que no era habitual?
  • Es nega a anar a l’escola (o institut) o d’excursió?

Tant Valverde com Sorolla fan èmfasi en la importància de prestar atenció als canvis d’estat d’ànim dels fills i de mantenir-hi una comunicació activa. “Cal parlar-n’hi, donar informació, comunicar-s’hi”, subratlla Valverde. I afegeix: “A vegades, la víctima no sap identificar que viu una situació de ciberassetjament. Per això és important de posar nom a les coses; i algú ens les ha d’explicar.” Alhora, Sorolla considera que una confiança sana entre pares i fills és clau per a la detecció.

Anna Ramis: “Com li diràs, al teu fill, que no faci servir el mòbil, si tu el portes sempre a sobre?”

Què cal fer quan s’ha detectat el ciberassetjament? Com han d’actuar les escoles?

Valverde diu que molts pares s’exclamen del recel dels centres educatius a actuar de manera contundent quan els avisen que el seu fill és víctima d’assetjament. “Cal activar el protocol i, a partir d’aquí, començar a esclarir la situació, en lloc d’aturar el procés abans de començar una investigació”, adverteix.

Tanmateix, admet que la falta de recursos de les escoles i la saturació dels professors sovint dificulten el tractament dels casos d’assetjament en condicions. Sorolla trenca una llança a favor dels professors i argumenta que van amb l’aigua al coll: “Els professors i directors hi són per a ensenyar. No per a educar. L’educació hauria de venir de casa”, etziba.

Sigui com sigui, coincideixen en la necessitat de crear la figura d’un encarregat que abordi les situacions d’assetjament a les aules. “Amb un protector del menor triat imparcialment per professors, directors, pares i polítics, aconseguiríem de reduir l’assetjament escolar d’un 50% o 60%”, assegura Sorolla.

El telèfon gratuït i confidencial per a demanar ajuda en cas de ser víctima d’assetjament escolar és el 900 018 018.

Mesura insuficient: Adolescència Lliure de Mòbils vol prohibir els telèfons també a secundària

El govern francès anuncia noves concessions per a provar d’aturar les protestes dels pagesos

Bloomberg · Ania Nussbaum

El govern francès ha promès noves mesures –com ara més suport fiscal als pagesos i més duresa contra la competència deslleial– per a provar de respondre a les demandes dels pagesos, que aquests darrers dies han organitzat grans protestes per tot el país.

L’executiu també ha promès d’imposar multes –fins a un 10% de la facturació– als productors i distribuïdors que etiquetin falsament productes estrangers, com ara pollastres, com a originaris de l’estat francès. A fi de comprovar-ne la procedència, el govern farà desenes de milers d’inspeccions.

“Algunes d’aquestes mesures tenen un cost significatiu, sí, però en realitat són una inversió”, digué ahir el primer ministre francès, Gabriel Attal, en una conferència de premsa a París.

Els agricultors de l’estat francès, els productors agrícoles més importants de la Unió Europea, protesten contra l’augment dels costs, contra unes normatives que consideren massa estrictes i contra una competència de l’estranger que qualifiquen de deslleial. Alhora, exigeixen més ajuda financera i menys burocràcia.

Attal digué ahir que enguany el govern francès proporcionaria 150 milions d’euros de suport fiscal i social al sector, i va afegir que reforçaria l’aplicació de les normes destinades per a garantir que els pagesos obtenen preus justs per als seus productes.

El govern francès també ha demanat a la UE que prengui noves mesures per al sector. El ministre de Finances, Bruno Le Maire, ha proposat de crear una xarxa antifrau a la UE per a controlar els grans mercats que intentin d’eludir les lleis estatals sobre preus.

Attal també ha demanat negociacions a escala europea per a limitar les importacions ucraïneses de gra, i ha dit que Europa no hauria de permetre més l’entrada d’aliments conreats amb insecticides que són prohibits dins el bloc comunitari. L’estat francès, tanmateix, també ha anunciat que posarà fi a un pla per a reduir l’ús de plaguicides, dins el conjunt de mesures per al sector.

A Brussel·les, ahir 1.300 tractors pel cap baix van tallar els carrers adjacents a les seus de les institucions de la UE. La protesta anava adreçada als dirigents que eren dins, en una cimera europea. L’acció s’afegeix a una onada més àmplia de manifestacions del sector per tot Europa, que enguany s’ha fet sentir en països com ara Alemanya.

ERC i Junts avalen les paraules de Sánchez sobre l’amnistia: “No som terroristes ni delinqüents”

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha avalat les paraules del president espanyol, Pedro Sánchez, que avui ha dit que la llei d’amnistia protegirà tots els independentistes catalans de la repressió judicial no es pot vincular al terrorisme. “El president espanyol diu que els independentistes no som terroristes. És evident que això és així. Però, a més, jo hi afegeixo, els independentistes no som delinqüents”, ha declarat en la seva intervenció en l’acte Pregunta al president, fet a Bellpuig (Urgell).

Aragonès ha assegurat que la llei d’amnistia es tracta d’una llei molt important que “ha de servir per deixar enrere la repressió i obrir una nova etapa” i que “s’ha d’aprovar com més aviat millor”.

Per la seva part, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha celebrat les paraules de Sánchez sobre la llei d’amnistia i ha instat a blindar la llei: “No hi ha hagut cap cas de terrorisme. Tots els independentistes han de ser amnistiats. Ara que estem d’acord hem de blindar-ho a la llei”, ha dit en un acte de Matadepera (Vallès Occidental). Turull ha defensat el vot en contra dels set diputats de Junts i ha afegit que “posarem la millor actitud i els millors coneixements per arribar a un acord que faci una llei absolutament blindada davant del que hem vist sobre com actuen alguns estaments judicials”.

Neix Cultura Activa, una nova entitat per a la promoció del català a Andorra

Andorra comptarà a partir de dilluns amb una nova entitat de promoció de la llengua i la cultura catalana. Serà Cultura Activa, una organització que estarà agermanada amb Òmnium Cultural i presidida per la filòloga Maria Cucurull.

L’entitat, que ja compta amb 150 socis, preveu impulsar projectes propis i d’altres en xarxa amb organitzacions del Principat. En concret, treballarà en favor de la llengua i dels drets dels catalanoparlants des de l’activisme i la societat civil. Així, s’impulsaran campanyes adreçades a escoles i comerços, com també el món educatiu o sanitari. També promocionarà continguts en català, especialment per al públic infantil i juvenil, a internet i als mitjans de comunicació.

D’altra banda, des de Cultura Activa s’ha explicat que volen ser un nou agent de la societat civil que vetlli per una aplicació correcta de la llei de llengua oficial andorrana. “Tot recordant que ser l’única llengua oficial i tenir un estat propi no garanteix viure plenament en català i que cal una societat civil organitzada ambiciosa, exigent i mobilitzada, que pressioni les institucions i desplegui la seva tasca”, han explicat en declaracions a l’ACN.

També han indicat que aprofitaran l’estructura de l’organització per promoure estratègicament l’activitat cultural andorrana, des de la difusió d’actes existents i la creació de referents propis fins a l’establiment de convenis amb altres agents culturals, com ara museus o teatres.

La presidenta, Maria Cucurull, estarà acompanyada per una junta transversal de persones procedents d’àmbits molt diversos, que tindran l’objectiu comú de treballar per la llengua catalana i la cultura com a pilars fonamentals. L’entitat s’ha inaugurat oficialment aquest dijous amb un acte al Comú d’Escaldes.

Durant l’acte d’inauguració, el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha assegurat que existeix una gran oportunitat per garantir els drets lingüístics a Europa. “Tant a Catalunya com a Andorra hem de caminar amb pas ferm per treballar amb les institucions respectives perquè utilitzin totes les eines al seu abast perquè el català tingui el reconeixement que li pertoca”, ha afirmat.

Albert Serra formarà part del jurat de la Berlinale d’enguany

El director Albert Serra formarà part del jurat internacional del Festival de Cinema de Berlín, que serà encapçalat per l’actriu Lupita Nyong’o.

La resta de membres del jurat seran la directora Ann Hui, la novel·lista i poeta Oksana Zabuzhko, els actors Brady Corbet i Jasmine Trinca, i el guionista i director Christian Petzold. Un total de vint films competiran a la secció oficial del festival, que revelarà el seu palmarès el 25 de febrer.

Màxima condemna contra l’home que va assassinar el seu fill a Sueca

L’home que va confessar haver matat el seu fill d’onze anys a Sueca el 3 d’abril de 2022 ha estat condemnat per l’Audiència de València a la pena més gran que hi ha al codi penal, la presó permanent revisable, per un delicte d’assassinat hiperagravat, amb traïdoria i acarnissament i amb l’agreujant de parentiu i de discriminació per raó de gènere.

Així mateix, li imposa la prohibició de comunicar-se o aproximar-se a menys de dos quilòmetres de la seva ex-dona durant un període de deu anys després d’haver complert la condemna. El jurat va considerar provat que l’home cercava no tan sols la mort del fill, sinó, a més, causar-li tant dolor psíquic com fos possible a la mare i ara la secció quarta de l’Audiència de València ha fixat la pena.

Durant la vista, l’home va reconèixer haver matat al menor després d’agafar-lo del coll: “Li vaig clavar el ganivet diverses vegades”, va dir, després d’assegurar que l’assassinat no s’hauria produït si la seva ex-parella hagués frenat els tràmits de divorci. També va arribar a confessar que va permetre al fill de parlar per telèfon amb la seva mare mentre l’apunyalava.

Els fets van tenir lloc el 3 d’abril de 2022 a la llar de la família a Sueca, mesos després que l’acusat, de 47 anys, s’hagués divorciat de la seva dona i s’hagués acordat la custòdia compartida del menor, un nen molt desitjat després de tres inseminacions artificials i que va complir onze anys dos dies abans del crim.

Aquest dia, diumenge, l’acusat va matar el seu fill a còpia d’apunyalar-lo repetidament amb dos ganivets de cuina al coll, la cara, el tors i el cap. L’assassinat es va produir després d’una discussió entre ambdós. La mare va intentar posar-se en contacte telefònic amb el fill, però no n’obtingué cap resposta fins que l’acusat va permetre que el seu fill agafés el telèfon i li cridés “mare” de forma desesperada. Tot seguit, l’obligà a penjar el telèfon sense oferir més explicacions.

Biden anuncia sancions contra colons israelians de Cisjordània

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha signat una ordre executiva amb la qual autoritza la imposició de sancions a aquelles persones que promoguin actes violents a Cisjordània, on “els alts nivells de violència dels colons extremistes” han assolit nivells intolerables. D’acord amb el mandatari nord-americà, els nivells de violència, el desplaçament forçat de persones i la destrucció de propietats, representen “una greu amenaça per la pau, la seguretat i l’estabilitat de Cisjordània i Gaza, Israel i la regió del Llevant”.

“Aquestes accions soscaven els objectius de política exterior dels Estats Units, inclosa la viabilitat d’una solució de dos Estats i garantir que israelians i palestins puguin assolir mesures iguals de seguretat, prosperitat i llibertat”, diu Biden en una nota difosa per la Casa Blanca. En aquest context, ha ordenat sancions contra les propietats dels que considerin responsables o còmplices d’accions violentes a Cisjordània o que atemptin contra la seguretat de la població local; o que hagin treballat per a empreses que desenvolupin aquestes accions.

Per part seva, l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Jake Sullivan, ha assenyalat que el president Biden ha reiterat en nombroses ocasions el dret d’Israel de defensar-se dels atacs d’Hamàs, però també ha incidit que l’administració nord-americana es mostra preocupada per “l’augment de la violència” registrada a Cisjordània “per part d’actors extremistes, en particular l’augment de la violència dels colons extremistes”, que ha abastat cotes rècord el 2023.

La Cambra eleva una dècima la previsió de creixement del PIB català del 2023 i manté la d’enguany

La Cambra de Comerç de Barcelona ha elevat una dècima la previsió de creixement del PIB català, fins al 2,4%, per a l’any passat mentre que manté en l’1,8% les estimacions per aquest 2024, d’acord amb l’Informe trimestral de conjuntura. Les previsions de l’ens cameral apunten un any que anirà de menys a més pel canvi de política monetària i gràcies al bon comportament de la inflació, que s’anirà moderant, d’acord amb el cap del Gabinet d’Estudis Econòmics, Joan Ramon Rovira. En la compareixença de premsa, el president de la Cambra de Comerç, Josep Santacreu, ha explicat que demanarà a la Generalitat que es reobri el període per ocupar les dues cadires d’argent per part de les empreses interessades.

En la seva exposició, Rovira ha comentat que l’escenari central amb el qual treballa la Cambra és que la moderació de la inflació s’anirà consolidant al llarg del 2024 i donarà pas a una política monetària més relaxada que possibilitarà una reactivació al segon semestre d’aquest any. “Anirem de menys a més”, ha pronosticat Rovira. No obstant aquests “signes clars” que la inflació es troba controlada, el cap del Gabinet d’Estudis Econòmics, ha deixat clar que “no serà un camí de roses”. “Hi ha riscos i es podria descarrilar”, ha advertit. Sobre això, la Cambra ha analitzat a la baixa la previsió d’inflació anual a Catalunya per al 2024 del 3,9% al 3,1% i ha apuntat, com a factors de risc, a la inestabilitat geopolítica, la sequera i la resistència a la baixa de la inflació subjacent.

De cara al 2024, la Cambra estima una moderació de sis dècimes del creixement de l’economia catalana fins a l’1,8%. “És una previsió positiva, està molt per sobre de la mitjana europea i, per tant, l’economia catalana no només es recupera i es reactiva sinó que encapçala el creixement junt amb l’economia espanyola del conjunt de les economies europees”, ha subratllat. En relació amb el 2023, Rovira ha admès que “ha sorprès a l’alça” gràcies al dinamisme del mercat laboral i la forta recuperació del turisme estranger, a més de la moderació de la inflació.

Un altre dels aspectes que analitza l’informe de conjuntura és que la inversió productiva per treballador a Catalunya és inferior a la dels països europeus capdavanters i no ha convergit en l’any 2000 i 2019. Concretament, en aquell any es va situar en els 4.169 euros per treballador, una xifra molt superior a la mitjana europea però per sota a altres països com Bèlgica, Àustria i Alemanya.

Sobre els fons europeus Next Generation, afirma que el 84,6% dels fons mobilitzats per l’estat espanyol s’han destinat a inversió i no a augmentar la despesa corrent, tot i que encara no s’estan traduint en un increment de la inversió productiva, segons assenyala. El gruix dels recursos són transferències de capital a altres agents institucionals i econòmics per a la seva execució, però l'”elevada complexitat burocràtica” en dilueix l’impacte.

D’altra banda, en relació amb les cadires d’argent, Santacreu ha explicat que a principi de desembre van donar quinze dies perquè les empreses que volguessin ocupar una de les dues cadires d’argent pel ple ho demanessin, però que cap de les interessades va tenir temps suficient. Per això, ha anunciat que demanarà al Departament d’Empresa i Treball, com a òrgan tutelar, perquè autoritzi l’obertura d’un nou termini perquè li consta l’interès d’algunes companyies per entrar al ple.

Actualment, hi ha dues cadires d’argent després que l’anterior equip de govern passés de les 14 a les 2, una mesura que la Cambra no pot revertir fins a les següents eleccions, segons el president de l’ens. Santacreu també ha comentat que s’ha rebaixat de 150.000 euros a 75.000 euros l’aportació per ocupar una d’aquestes dues places al ple.

Sánchez es nega a retocar l’amnistia: “Tots els independentistes catalans seran amnistiats”

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha defensat que la llei d’amnistia protegirà tots els independentistes catalans de la repressió judicial. “Com tot el món sap, l’independentisme català no és terrorisme. Amb aquesta llei, estic convençut, i així ho diran els tribunals, que tots els independentistes catalans seran amnistiats perquè no són terroristes”, ha declarat en una conferència de premsa a Brussel·les.

#EnDirecto | Sánchez defiende la "valiente" Ley de Amnistía: "Como todo el mundo sabe el independentismo catalán no es terrorismo. Con esta ley, estoy convencido y así lo van a decir los tribunales, van a estar todos los independentistas amnistiados porque no son terroristas" pic.twitter.com/AYA2fkICHz

— Europa Press (@europapress) February 1, 2024

Ho ha dit dos dies després del vot en contra de Junts al projecte de llei d’amnistia perquè no se n’havien eliminat les referències al terrorisme i la traïció, després dels viratges jurídics que han fet els jutges del Tsunami Democràtic i del cas Vólkhov.

Segons Sánchez, l’amnistia és el pas definitiu i ha garantit que era una llei que tenia un ampli consens dins la societat catalana, “que és la que més ha patit aquesta crisi”. Així mateix, ha tancat la porta a noves modificacions, tal com ha demanat Junts: “Hem dissenyat una norma reparadora i constitucional. Si hem aconseguit aquesta llei d’amnistia, l’objectiu és que surti així del congrés.”

Els sindicats de pagesos fan una crida a suspendre els blocatges a l’estat francès

Els principals sindicats del sector agrícola a l’estat francès han fet una crida a suspendre els blocatges i començar noves formes de mobilització arran de les mesures anunciades avui pel govern francès, si bé han matisat que això no significaria el final de les reivindicacions i han advertit que es mantindrien atents.

Els responsables de la FNSEA i de Joves Agricultors han decidit de fer un canvi en la manera d’acció, tal com ha explicat el president d’aquesta segona organització, Arnaud Gaillot, que espera que hi hagi un compromís per escrit per part del govern sobre les mesures anunciades. “Ningú pot considerar que això acaba aquesta tarda”, ha dit el responsable de la FNSEA, Arnaud Rousseau, i ha advertit de conseqüències “catastròfiques” si les promeses d’alguns ministres acaben essent falses.

Els pagesos aixequen el blocatge al peatge del Voló i van cap a Perpinyà

Rousseau, que ha dit que estava commogut pel suport social a les mobilitzacions d’aquests darrers dies, ha agraït que les autoritats franceses hagin escoltat almenys en part les seves reivindicacions i ha lamentat, en canvi, la inacció de les institucions europees.

De fet, a Brussel·les hi ha hagut una tractorada bo i coincidint amb la reunió extraordinària de caps d’estat i de govern. Entre les mesures llançades per l’executiu francès, n’hi ha unes quantes d’encaminades a protegir la sobirania alimentària i unes altres de relatives a evitar la suposada competència deslleial amb mercaderia estrangera sobre la qual s’apliquen condicions més laxes de producció. També es paralitzarà l’aplicació d’una norma que advoca per la reducció gradual en l’ús de pesticides.

Aquests són els 239 municipis afectats per les restriccions de l’emergència per sequera

El govern ha ampliat l’emergència per sequera, que ja afectava 37 municipis, a 202 més, cosa que estén les restriccions a un total de 239 municipis i vora sis milions de persones. El pas s’ha fet perquè el nivell de l’aigua disponible al sistema Ter-Llobregat, del qual es proveeixen aquests 202 municipis, ja és menor del 16% total. Segons el govern, Catalunya viu la sequera més intensa d’ençà que hi ha registres, ara fa cent deu anys.

Us detallem a continuació la llista de municipis en emergència per sequera.

–Abrera
–Agullana
–Alella
–L’Ametlla del Vallès
–Arenys de Mar
–Arenys de Munt
–Argentona
–L’Armentera
–Avinyonet del Penedès
–Badalona
–Badia del Vallès
–Balsareny
–Barberà del Vallès
–Barcelona
–Begues
–Begur
–Bescanó
–Bigues i Riells
–Blanes
–Breda
–El Bruc
–Cabanes
–Les Cabanyes
–Cabrera de Mar
–Cabrils
–Cadaqués
–Caldes d’Estrac
–Caldes de Malavella
–Caldes de Montbui
–Calella
–Callús
–Calonge
–Canet de Mar
–Canovelles
–Cànoves i Samalús
–Canyelles
–Capmany
–Cardedeu
–Cardona
–Cassà de la Selva
–Castell-Platja d’Aro
–Castellar del Vallès
–Castellbell i el Vilar
–Castellbisbal
–Castelldefels
–Castellet i la Gornal
–Castellfollit del Boix
–Castellgalí
–Castellnou de Bages
–Castelló d’Empúries
–Castellví de la Marca
–Castellví de Rosanes
–Cerdanyola del Vallès
–Cervelló
–Clariana de Cardener
–Collbató
–Corbera de Llobregat
–Cornellà de Llobregat
–Cubelles
–Dosrius
–Esparreguera
–Espolla
–Esplugues de Llobregat
–L’Espunyola
–El Far d’Empordà
–Figueres
–Fonollosa
–Fortià
–Les Franqueses del Vallès
–La Garriga
–Garriguelles
–Gavà
–Gelida
–Girona
–La Granada
–Granollers
–L’Hospitalet de Llobregat
–Els Hostalets de Pierola
–Hostalric
–La Jonquera
–La Llagosta
–Llagostera
–Llambilles
–Llers
–Lliçà d’Amunt
–Lliçà de Vall
–Llinars del Vallès
–Lloret de Mar
–Malgrat de Mar
–Manresa
–Martorell
–Martorelles
–Masarac
–El Masnou
–Masquefa
–Matadepera
–Mataró
–Molins de Rei
–Mollet de Peralada
–Mollet del Vallès
–Mont-ras
–Montcada i Reixac
–Montclar
–Montgat
–Montmajor
–Montmeló
–Montornès del Vallès
–Navarcles
–Navàs
–Navès
–Olèrdola
–Olesa de Montserrat
–Olius
–Olivella
–Òrrius
–Pacs del Penedès
–Palafolls
–Palafrugell
–Palamós
–Palau-solità i Plegamans
–Pallejà
–Palma de Cervelló
–Pals
–Papiol
–Parets del Vallès
–Pau
–Pedret i Marzà
–Peralada
–Piera
–Pineda de Mar
–Pinós
–Pla del Penedès
–Polinyà
–El Pont de Vilomara i Rocafort
–El Prat de Llobregat
–Premià de Dalt
–Premià de Mar
–Puig-reig
–Puigdàlber
–Quart
–Rajadell
–Regencós
–Riner
–Ripollet
–Riudellots de la Selva
–Riumors
–Roca del Vallès
–Roses
–Rubí
–Sabadell
–Salt
–Sant Adrià del Besòs
–Sant Andreu de la Barca
–Sant Andreu de Llavaneres
–Sant Antoni de Vilamajor
–Sant Boi de Llobregat
–Sant Cebrià de Vallalta
–Sant Celoni
–Sant Climent de Llobregat
–Sant Climent Sescebes
–Sant Cugat del Vallès
–Sant Cugat Sesgarrigues
–Sant Cugat Sesgarrigues
–Sant Esteve Sesrovires
–Sant Feliu de Guíxols
–Sant Feliu de Llobregat
–Sant Fost de Campsentelles
–Sant Fruitós de Bages
–Sant Iscle de Vallalta
–Sant Joan de Vilatorrada
–Sant Joan Despí
–Sant Julià de Ramis
–Sant Just Desvern
–Sant Llorenç d’Hortons
–Sant Martí Sarroca
–Sant Mateu de Bages
–Sant Miquel de Fluvià
–Sant Mori
–Sant Pere Pescador
–Sant Pere de Ribes
–Sant Pere de Vilamajor
–Sant Pol de Mar
–Sant Quirze del Vallès
–Sant Sadurní d’Anoia
–Sant Salvador de Guardiola
–Sant Vicenç de Castellet
–Sant Vicenç de Montalt
–Sant Vicenç dels Horts
–Santa Coloma de Cervelló
–Santa Coloma de Gramenet
–Santa Cristina d’Aro
–Santa Eulàlia de Ronçana
–Santa Fe del Penedès
–Santa Margarida i els Monjos
–Santa Maria de Martorelles
–Santa Maria de Palautordera
–Santa Llogaia d’Àlguema
–Santa Perpètua de Mogoda
–Santa Susanna
–Santpedor
–Sarrià de Ter
–Sentmenat
–Sitges
–Solsona
–Subirats
–Súria
–Teià
–Terrassa
–Tiana
–Tordera
–Torrelles de Foix
–Torrelles de Llobregat
–Torrent
–Torroella de Fluvià
–Tossa de Mar
–Ullastrell
–Vallgorguina
–Vallromanes
–Ventalló
–Vilabertran
–Vilablareix
–Viladamat
–Viladecans
–Viladecavalls
–Vilafranca del Penedès
–Vilajuïga
–Vilalba Sasserra
–Vilamacolum
–Vilamalla
–Vilanova del Vallès
–Vilanova i la Geltrú
–Vila-sacra
–Vilassar de Dalt
–Vilassar de Mar
–Vilobí del Penedès
–Viver i Serrateix

Quines restriccions per sequera hi ha?

En la situació d’emergència hi ha una limitació de 200 litres d’aigua per habitant i dia de mitjana per municipi. Aquesta xifra no és l’aigua que algú gasta individualment, sinó que inclou tant el consum domèstic com les activitats econòmiques, dels centres sanitaris, els usos municipals i les pèrdues en les xarxes de distribució, entre més. Es demana que el consum a les cases sigui d’uns 90 litres d’aigua per habitant i dia.

Es restringeix el reg agrícola d’un 80%, tot i que es podrà autoritzar el reg de supervivència de conreus llenyosos i arbrat, sempre amb aigua regenerada o del mantell freàtic. També es redueix del 50% l’ús d’aigua per a usos ramaders, i del 25% la dels usos industrials i recreatius.

Tampoc no es podran omplir piscines, llevat de les d’usos esportius i de les d’aigua de mar que s’omplin i es buidin sense connexió a les xarxes d’abastament ni sanejament. L’ús d’aigua per a regar jardins i zones verdes, públiques o privades, també es prohibeix, tot i que es podrà regar comptadament l’arbrat públic perquè no es mori, atès que, diu el govern, “les ombres dels arbres són refugis climàtics difícils de substituir”.

Els vehicles només es podran netejar en establiments comercials que s’hi dediquen, i no es podran omplir fonts ornamentals, ni llacs artificials ni elements d’ús estètic de l’aigua, llevat dels casos en què calgui garantir-hi la supervivència d’animals.

Tampoc no es permet l’ús de dutxes i d’instal·lacions per a la neteja de peus a les platges. Es prohibeixen els actes lúdics, públics o privats, amb aigua que podria ser apta per al consum humà, com ara les pistes de gel temporals o d’ús lúdic, les festes d’escuma, els jocs d’aigua o semblants.

Gabriela Serra, Llum Mascaray i Martí Olivella comencen una vaga de fam per la matança de Gaza

Gabriela Serra, Llum Mascaray i Martí Olivella, tres activistes antimilitaristes i amb una llarga trajectòria en la lluita no-violenta, han començat una vaga de fam a Barcelona per a exigir la fi de la matança de Gaza. Pretenen de pressionar el govern espanyol perquè deixi de vendre armes a Israel i perquè doni suport a la denúncia de Sud-àfrica contra Israel, ara que Tribunal Internacional de Justícia ha exigit al govern de Netanyahu que prengui mesures per a evitar el genocidi a Gaza. També demanen que el parlament aprovi en les setmanes vinents la proposta de resolució de suport a la denúncia de Sud-àfrica.

La vaga de fam s’afegeix a la multitud de manifestacions i actes que s’han fet al país en solidaritat amb el poble palestí i contra Israel. Serra ha denunciat que estan cansats de veure que fa dècades que es viu un apartheid, colonització, ocupació i assassinats, i que Israel se salta resolucions de les Nacions Unides i els acords d’Oslo, tot al·legant la legítima defensa. “Encoratjades pels centenars de manifestacions que han reclamat aturar el genocidi a Palestina, ens declarem en vaga de fama perquè el govern espanyol, com a mínim, posi fi al comerç d’armes amb Israel”, ha dit l’ex-diputada de la CUP aquest matí a la fundació Migra Studium, al centre del barri Gòtic de Barcelona, on es fa l’acció, que s’ha omplert d’activistes, companys i amics en solidaritat amb els vaguistes.

Tots tres activistes estan convençuts que el govern espanyol pot exercir més pressió per aconseguit un alto-el-foc permanent i la llibertat de tota la gent presa o captiva, com a base per una sortida justa i negociada del conflicte. Durant la lectura del manifest, Mascaray ha fet palès que “deixar de menjar és un acte d’empatia amb les persones que estan sotmeses a patir fam de pau cada dia”. I ha afegit: “Entenem que el nostre, és un petit gest. No pot ni vol obligar ningú. S’adreça a la consciència de la ciutadania, de les organitzacions, dels partits, dels parlaments i dels governs Perquè cadascú, des de les seves possibilitats i responsabilitats contribueixi a aturar les guerres, les morts i la destrucció; a aturar l’espiral de por, dolor, trauma, ràbia i violència; a crear les condicions per una vida digna, amb seguretat, respecte i reconeixement de les necessitats de pertinença de les diferents comunitats humanes”.

Els activistes han apel·lat els ciutadans a fer més pressió, tot organitzant-ne xerrades i dejunis en els dies vinents per a donar suport als objectius de la vaga; participant en les organitzacions i manifestacions; i fent objecció discal a la defensa militar, tot contribuint amb els diners a donar suport a iniciatives de pau, moviments de solidaritat i de resistència no-violenta.

Salah Jamal, membre històric de la comunitat palestina a Catalunya, ha denunciat que hi ha un divorci entre la ciutadania i els governants, que ha apuntat que actuen incorrectament. “Són còmplices amb l’estat d’Israel, que des del seu naixement representa un portaavions de les potències i l’ajuden a practicar un genocidi”, ha dit. També ha considerat que la mobilització no tan sols servei per a solidaritzar-se amb el poble palestí, sinó per a determinar el futur, perquè creu que les accions dels governs acabaran configurant una societat. La vaga de fam compta amb el suport de la Comunitat Palestina, la Fede i l’Associació Catalana de Jueus i Palestins – Junts. Els activistes subsistiran tan sols amb aigua i estaran supervisats per un equip mèdic, que els marcarà el fi de la vaga quan hi hagi un risc per la salut.

Orbán cedeix i els governs europeus desbloquen la partida de 50.000 milions d’euros per a Ucraïna

Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea han acordat finalment la partida de 50.000 milions d’euros dins del pressupost europeu per a Ucraïna. Segons que ha anunciat el president del Consell Europeu, Charles Michel, el club comunitari ha aconseguit de superar el veto del primer ministre hongarès, Viktor Orbán.

Abans de la reunió amb els vint-i-set mandataris europeus, Orbán ha conversat en privat amb el president francès, Emmanuel Macron; el canceller alemany, Olaf Scholz; la primera ministra italiana, Giorgia Meloni; la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i Michel. Tot plegat, amb la idea d’afegir pressió sobre Orbán perquè cedís.

“Tots els vint-i-set líders han acordat el suport addicional de 50.000 milions d’euros per a Ucraïna dins del pressupost de la UE. Això garanteix un finançament previsible, ferm i a llarg termini per a Ucraïna”, ha escrit Michel a les xarxes socials. L’acord s’ha anunciat uns cinc minuts després de l’inici de la trobada.

We have a deal. #Unity

All 27 leaders agreed on an additional €50 billion support package for Ukraine within the EU budget.

This locks in steadfast, long-term, predictable funding for #Ukraine.

EU is taking leadership & responsibility in support for Ukraine; we know what is…

— Charles Michel (@CharlesMichel) February 1, 2024

La partida per a Ucraïna cerca donar predictibilitat financera al país per als pròxims quatre anys. Abans de la trobada, Budapest defensava que aquesta ajuda no estigués inclosa en el pressupost plurianual comunitari i havia proposat de crear un instrument a banda i que el suport s’hagués d’aprovar anualment, amb la qual cosa s’hauria de negociar cada any. Finalment, Orbán ha cedit i l’ajuda es manté inclosa en el pressupost comunitari.

Pàgines