“Una terra com la Borgonya, equilibrada i rica, amb boscos i camps, amb vinyes de categoria –segurament les més fines del món–, amb importants regions ramaderes –com el Charolais i el Macônais–, per força havia de produir una fórmula tan ben trobada com la del bou a la borgonyona. Un plat saborós, ben construït, sòlid com el romànic dels grans conjunts que hi nasqueren: Cluny, Vézelay, Tournus, Autun. El bou a la borgonyona és una fórmula en la qual el vi és important. Un vi negre de Borgonya. I no hem d’estalviar pel que fa a aquest capítol, perquè tot el carràs que ens donarem seria en va. […] Segons els entesos, cal fer servir, per cuinar, un vi de la mateixa família del que després se servirà a taula. Així, la combinació òptima seria un Gevrey-Chambertin per cuinar i un Chambertin per l’àpat. Però això, donats els preus, només és un desideratum. No s’espantin.” Si no aviséssim el lector que és un article del nostre Narcís Comadira, recollit al volum Fórmules magistrals, és probable que algú es pensés que eren les pàgines escollides d’un il·lustre gormand francès, els consells del qual van ajudar a construir la gran cuina de l’hexàgon. De la mateixa manera, és possible que algú hagi sortit aquests dies del cinema desitjós de cercar algun dels llibres del savi hedonista Doudin Bouffant, protagonista del film La Passion de Dodin Bouffant, dirigit pel cineasta francès d’origen vietnamita Trân Anh Hùng.

Servidor, com alguns més, va quedar intrigat pel gurmet que els seus congèneres anomenen el “Napoleó de la gastronomia”, entès com ningú en la millor combinació dels ingredients, en la confecció dels millors menús i en la selecció dels millors vins. Malauradament, és un personatge de ficció creat, això sí, per un escriptor ben real, Marcel Rouff. Bon amic del crític gastronòmic Curnonsky, conegut més modestament no com l’emperador, sinó com el “príncep dels gastrònoms”, amb qui fundaria l’Acadèmia de Gastrònoms, el suís Rouff va publicar La vie et la passion de Dodin-Bouffant, gourmet quan Europa tot just sortia de la Gran Guerra i hi havia gana acumulada. Hi resseguia la vida d’un gastrònom apassionat del segle XIX, un ex-magistrat retirat al seu château del camp, que es reuneix al voltant d’una taula amb quatre companys tan apassionats com ell per la cuina com una de les belles arts. Sibarites, tots plegats, seguidors del gran Jean Anthelme Brillat-Savarin, polític i magistrat contemporani dels períodes convulsos de la història francesa, i autor del clàssic La fisiologia del gust, però, sobretot de Marie-Antoine Carème, aquell nen abandonat pels seus pares durant la Revolució que esdevindria el xef de l’imperi, a les ordres del ministre d’Afers Estrangers Tayllerand. El creador de l’alta cuina i teòric profund amb un art de la cuina francesa en cinc volums.

Un homenatge a la cuina francesa

Dodin és un personatge que d’ençà de l’aparició literària ha tingut una posteritat envejable, també en còmic, i aquesta nova versió cinematogràfica se centra especialment en la relació amb la seva cuinera (i amant) Eugénie Châtaigne. Amb ella, interpretada per la gran Juliette Binoche, el Doudin a qui dóna vida Benoît Magimel –antiga parella de l’actriu, amb qui feia anys que no es parlava, tot i tenir una filla en comú– acabava destil·lant una relació d’amor a la tardor de les seves vides, cuinada a foc lent, després d’anys de complicitat i de treball plegats al voltant del foc, investigant, tastant, degustant i brindant. Una relació en què ella no vol perdre la llibertat, simbolitzada en la seva insistència a dormir a l’habitació del servei, malgrat compartir el llit –quan ella li obre la porta– amb el senyor del castell. Tan sols quan ell es posi el davantal per cuinar per a ella, Eugenie accedirà a casar-s’hi. A diferència d’unes altres obres cinematogràfico-culinàries, ací la gastronomia no és la metàfora de res, sinó el contrari: l’amor és la metàfora de totes les possibilitats de vida, dels sentits al voltant dels fogons. A la primera mitja hora del film, pràcticament sense paraules i amb l’únic acompanyament sonor dels ocells del jardí i de feinejar a la cuina, assistim en directe a l’elaboració d’un banquet amb què Dodin vol complimentar els seus amics: consomé de moll de l’os d’esturió, vol-au-vent amb crancs i crestes de gall, turbot al forn, carrè de vedella i, per postres, una espectacular truita noruega.

Juliette Binoche protagonitza ‘La passion de Dodin Bauffant’.

La cinta vol ser un homenatge a la cuina francesa a les albors de la seva sistematització, quan era en mans de les grans mestresses dels fogons. No debades, en una de les converses al voltant d’una taula, els llamencs comenten la pròxima obertura del Gran Hotel de Montecarlo, sota la direcció de Cèsar Ritz i un xef que prometia: Auguste Escoffier. Seria l’autèntic creador tant d’una mena de cuina burgesa francesa que va irradiar tot el continent –el nostre país, en primer lloc–, com d’una disciplina militar a les cuines que encara perdura. Quan es va morir, Josep Maria de Sagarra va escriure a Mirador: “De la ciència d’Escoffier, se n’han llepat els dits els prínceps, les dansarines i els desabusats més famosos d’una època extingida. A França encara hi ha gent d’una certa edat que saben menjar i saben comprendre el que representa el pas d’Escoffier pel món. Hi ha homes que senten profundament la cuina, com León Daudet, i ells millor que ningú poden dir als analfabets paladars de l’època present la relació que hi ha entre la gran tradició i la cuina del senyor Escoffier.”

Un altre clàssic de la literatura gastronòmica catalana, Josep Pla, explicava a El que hem menjat que la seva experiència el portava a creure: “La cuina francesa, per altra part, la cuina nacional francesa, no ha existit mai. La cuina nacional francesa és la que donen en els vagons-restaurant dels trens expressos d’una gran part del continent. El que existeix a França són les cuines regionals, que la gent ha elaborat en espais concrets i amb productes de rodals concrets –plats que els grans restaurants de París s’han fet seus i així han presentat la cuina francesa. Cosa que evidentment té un gran mèrit i que sobretot ha assegurat la continuïtat d’una gran cuina en el temps, que encara en té més.”

Menjar com Dodin Bouffant a Barcelona

Aquesta cuina regional, dels espais i els rodals concrets, és la que gaudeixen i degusten Dodin i els seus amics, amb experiències que avui són impossibles de viure, com la degustació entre refinada i cruel dels petits hortolans, peixats en la foscúria o la ceguesa, ofegats en Armanyac i posats a la boca sencers sota un tovalló de lli que diuen que ocultava a Déu la gola i el pecat. Pels afeccionats a la política culinària, va ser el darrer sopar de Cap d’Any de François Mitterrand. La lliçó del film es veu en el fastuós i superlatiu menú proposat pel xef –officier de bouche– del príncep d’Euràsia, interpretat pel cuiner i director gastronòmic del film Pierre Gagnaire, tres estrelles Michelin al seu restaurant de l’Hotel Balzac. Per Dodin, el menú és mancat de l’ànima que li pot donar un autèntic pot-au-feu, és a dir, l’escudella quotidiana francesa, que és allò que proposa per servir a tan reial taula.

Sortint del cinema amb la salivera provocada per tants plats desfilant davant dels ulls, l’espectador amb ínfules de gormand potser té ganes de tastar alguna especialitat francesa. A Barcelona, una ciutat que va aprendre a menjar al Gran Restaurant de France, Chez Justin, o Can Justen, com se’l coneixia popularment, les opcions són diverses. Del Grand Cafè Rouge de Romain Fornell fins al Contraban del xef franco-català Alain Guiard, a l’Hotel Wittmore. Nosaltres vam optar per acostar-nos a un clàssic de la ciutat, el Cafè de París, al carrer del Mestre Nicolau. Obert l’any 1972, l’any 2022 se’n va fer càrrec Jordi Cunill, jove deixeble d’Albert Ventura al Coure, i li ha donat una nova joventut. De fet, ha sabut mantenir els clàssics de la gastronomia francesa –el Chateaubriand, el filet Rossini, el llenguado a la meunière…– i un nou esperit amb plats per a compartir. A l’hora de triar, vam partir-nos uns cors de carxofa i una albergínia rostida, i, de segon, entrecot Cafè de París i uns lletons de vedella, un dels plats que fan posar els ulls en blanc al gran Dodin. Per postres, maduixetes al pebre i crep Suzette. I, per brindar per l’Eugenie i el seu home, un Borgonya. Salut!

The Washington Post · Ruby Mellen i Natalya Saprunova

Nikita Zimov caminava pel fang marró enganxós de Sibèria, just per sobre del cercle polar àrtic. El sol brillava sobre la república russa de Sakhà, també coneguda com a Iacútia, un dia en què la temperatura gairebé arribava als vint graus. Era l’agost passat, però, en molts sentits, el jove científic havia retrocedit milers d’anys en el temps.

Zimov, el director del Parc del Plistocè i cap de l’Estació de Ciències del Nord a Iacútia, trepitjava capes de terra que havien estat enterrades de molt antic. Contenien fulles, arrels i les restes d’animals que van morir mil·lennis enrere, durant el període del Plistocè, conegut com l’última glaciació del planeta.

Sibèria s’escalfa aproximadament dues vegades més de pressa que no unes altres parts del món i aquest canvi ràpid fa que la terra congelada coneguda com a permagel, que cobreix aproximadament dos terços de Rússia, per primera vegada s’escalfi i surti a la llum.

La seva vegetació fràgil ha alimentat incendis forestals ferotges. La terra que es fon allibera gasos d’efecte hivernacle. Han emergit per primera vegada d’ençà de fa centenars de milers d’anys esquelets, malalties i vida que es desperta.

El juliol passat, els científics van aconseguir de revifar un cuc de 46.000 anys atrapat al permagel. Investigadors europeus han advertit que a mesura que la terra congelada continuï convertint-se en fang, podrien emergir virus antics.

Zimov segueix els efectes del desglaç i treballa en un pla per a mitigar-los.

A mesura que el permagel es fon, els microbis s’alimenten del carboni atrapat al glaç i alliberen diòxid de carboni i metà, un gas d’efecte hivernacle molt potent, a l’atmosfera. El gas és evident fins i tot en els petits rierols. Quan Zimov perfora la terra amb una canya de pescar llarga, emergeixen a la superfície bombolles de gas.

Zimov segueix els efectes del desgel i treballa en un pla per a mitigar-los.

Zimov viu a quaranta quilòmetres del parc, en una ubicació remota, amb la seva dona i tres filles. “Hi ha molts mosquits a l’estiu, i a l’hivern és molt fosc i fred”, explica. “Però casa és casa.”

Zimov va créixer a l’estació de recerca, on el seu pare, Serguei, era científic. El 2006, Serguei i l’ecòloga d’Alaska Katey Walter Anthony van publicar una investigació a la revista Nature que detallava com el desglaç del permagel contribuïa al canvi climàtic.

Els Zimov van decidir aleshores d’abordar el problema i renaturalitzar la tundra àrtica. La seva petita parcel·la de terra és habitada per animals herbívors de clima fred, com ara els bisons, que esperen que puguin aixafar i estendre la neu durant l’hivern i permetin així que la terra es torni a congelar abans no arribin els mesos d’estiu.

Però el temps s’esgota. La terra que es fon canvia la vida quotidiana en aquestes ubicacions remotes. Les infrastructures cauen. Les cases es desfan. Els cementiris s’inunden.

Al poble de Srednekolimsk, les tombes s’han desplaçat a mesura que el permagel s’ha anat fonent.

En el poble de Srednekolimsk, han hagut de moure les tombes a mesura que el gel es fonia i un edifici que antigament allotjava una planta de tractament d’aigües residuals s’ha desfet.

Zimov aplega dades sobre la profunditat del permagel per mesurar quant en desapareix als pobles per sobre del cercle polar àrtic i espera que en els vint-i-cinc anys vinents, el parc sigui lliure d’interferències humanes. “L’objectiu de la nostra feina és crear un sistema autosostenible”, diu.

Però hi ha gent que no creu en això que fa. “La crítica principal al nostre projecte és que és massa difícil i que no hi ha prou temps”, explica. “Potser sí, és massa difícil de fer. Però això no vol dir que no ho hàgim d’intentar.”

Els qui viuen a les condicions extremes de Sibèria s’inspiren en costums centenaris creats per honorar el fred i sobreviure-hi. Les canonades són construïdes a la superfície. Els cotxes són en funcionament tot l’hivern, perquè, si s’aturen, es congelen immediatament i no es poden tornar a engegar. La gent es vesteix amb pell de cap a peus per poder viure a les temperatures gelades. Mantenir-ho és una qüestió de supervivència, però també és una manera de defensar un estil de vida que ara és en perill.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

Teniu present el tràiler d’aquella pel·lícula que es va fer famosa per un tràveling interminable en què un soldat intenta travessar corrents el camp de batalla sota una pluja d’obusos mentre els companys sucumbeixen un darrere l’altre? És la imatge que em ve al cap quan em demanen (i m’ho demanen molt sovint) com veig ara mateix la situació del català. Als que ens dediquem a això que anomenem divulgació lingüística no paren de cridar-nos a fer sermons, xerrades, ponències i debats. Cosa que, de fet, ja és un indicador clar de tot plegat: molta gent vol saber, i vol saber per què. I què s’hi pot fer, és clar [*]. I, per a l’interpel·lat, cada vegada es repeteix l’escena: mentre decideixes quina disfressa et posaràs aquell dia (la de derrotista: “Tot està perdut i tot és impossible”), la d’optimista fabulador (“els catalans tenim un gran potencial propagador”) o la de contemporitzador (“Tenim molta feina per davant”), la realitat s’ocupa de recordar-te que no cal, perquè una guerra que no es combat és una guerra perduda.

Quina realitat? Els titulars de política, per exemple, reiteren dia rere dia que les grans dinàmiques globals esclafen les dimensions micro sense pietat: per al turisme, l’hostaleria, el negoci immobiliari, les corporacions, en resum, per al capital, les llengües petites com la nostra són una nosa i les arraconen sense contemplacions. Tres exemples: l’abandó de la llengua per part de cert jovent (fenomen inaudit i més nociu que el de la traïció de l’alta burgesia franquista), les empreses que es promouen en castellà i anglès perquè estan “orgulloses de poder mostrar els nostres productes a aquells que no viuen a Catalunya” i la insòlita, descoratjadora quantitat d’usuaris de xarxes (de totes les generacions!) que interactuen exclusivament en castellà “per arribar a més gent”. Per la seva banda, les notícies de societat demostren que la substitució ètnica no afluixa: la baixa natalitat (comuna a tot Occident) i la immigració inassumible (la més alta del planeta) han reduït la tribu a poc més d’un terç de la població. Perquè aquesta immigració, que teòricament hauria d’engendrar els catalans del futur (i per tant la tribu la farien créixer), mentre la tractem de la manera que la tractem no crea sinó ciutadans espanyols. D’identitat i d’idioma.

També es pot dir més sense tantes giragonses, com l’ex-rector de la UdG Pep Nadal: “Les formes de vida modernes que es vehiculen a través de les llengües hegemòniques impedeixen, per la seva mateixa natura, que les llengües minoritzades s’hi incorporin, de manera que n’obliguen els parlants a assimilar-se a les hegemòniques si volen viure en el món modern” (si penseu en el Parlament Europeu o les plataformes digitals ho entendreu millor). Simplificat: incorporar-se a la modernitat sense abandonar la llengua de la tribu comporta unes dificultats i un sobreesforç que gairebé ningú està disposat a assumir. Ho voleu més cru?

La llengua catalana, doncs, és el soldat de la pel·lícula intentant una heroïcitat gairebé impossible: arribar al segle XXII, l’era del decreixement, sota un xàfec de bombes en forma de polítiques exterminadores (lingüicides als governs de les Balears i el País Valencià), de conculcacions impunes de drets dels parlants (encapçalades pels ja llegendaris metges dels CAP: quin govern pot tolerar una ignomínia com aquesta?), de discursos acomplexats d’una esquerra tan espanyolista com la dreta, d’immersió eternament judicialitzada o d’enganyifes reiterades de tevetrès. Entremig, també rep de tant en tant un cop de mà des d’alguna trinxereta: un grup de música jove que encimbella una cançó, el sector teatral com a oasi reparador, quatre influencers que funcionen, el doblatge cinematogràfic, dades d’usos menys devastadores del que temíem… Són poca cosa, en conjunt, i qualsevol que no dugui una bena quadribarrada als ulls ja veu que ben poc el podran empènyer, el soldat de la llengua, cap a la supervivència; però cal aferrar-s’hi, ni que sigui per fer-ho servir d’exemple a fi de mantenir la moral de la tropa.

Un altre indicador: les queixes en augment. Si n’hi ha, senyal que hi ha agressions. I si hi ha agressions és que hi ha conflicte, per més que la cantarella oficial s’encaboti a negar-ho. Que s’han de tenir quadrats, també. Si una cosa ha augmentat clarament al llarg del 2023 és el gruix de l’anuari de discriminacions que publica la Plataforma per la Llengua. No són cap novetat, és clar. Però el que ens mostra aquest increment és el desengany creixent d’una part de la població autòctona per una situació que no para d’empitjorar; mentre es mantinguin les polítiques econòmiques actuals, que segueixen fil per randa els postulats del capitalisme més salvatge i desigualitari, la minorització de la llengua pròpia no afluixarà perquè el supremacisme de les grans llengües té el prestigi guanyat. Contractarem més mà d’obra barata i es repetiran les dinàmiques que ja es van produir amb les tres onades d’immigració espanyola: guetos, pobresa, impermeabilitat a la cultura autòctona. Els nouvinguts es continuaran integrant en castellà i adscrivint-se a la identitat espanyola; amb la diferència que ara, sumant totes les immigracions, ja constitueixen la majoria de la població. La supervivència de la llengua, per tant, va indissociablement lligada a canviar aquest model econòmic suïcida.

Però alerta, que no tots els mals vénen de fora. Nosaltres hi contribuïm amb entusiasme. El bonisme, la cursileria i la porugueria genètics dels catalans també són molt responsables del segon element de l’equació: la salut de la llengua. Si el nostre soldat cabut aconsegueix arribar miraculosament al final del camp, poder sí que serà viu, però malferit. Agonitzant, segurament. Perquè a la guerra pots estar de sort i esquivar els projectils, però una espurna o altra de metralla t’ha de tocar per força. O moltes. La interferència no solament fa anys, decennis, fins i tot segles, que degrada el codi lingüístic sinó que, com tots els fenòmens globals, s’ha accelerat. El parlant pensa en llengua i només veu mots i expressions, que sempre es poden reaprendre i restaurar, però hi ha altres aspectes bàsics que no tenen tan bona cura i que s’estan deteriorant a tota velocitat; la fonètica, sobretot, i també la sintaxi. Que són el motor, els engranatges que no es veuen però fan que el sistema funcioni. La generació TikTok està tan acastellanada, tan empeltada d’estructures, mecanismes i pronúncies forasteres (en augment, ara ja sí, també els de l’anglès), que va irremissiblement de cap a la dissolució, a la patuesització. Cal no voler-ho veure, per no adonar-se’n: parar l’orella a la sortida d’una escola és un exercici de masoquisme. I aquí sí que al predicador, o com a mínim a aquest que us parla, se li fa difícil enredar l’audiència: fins i tot si ho aturéssim ara mateix, fins i tot si la interferència es desactivés màgicament aquesta tarda, el català difícilment recuperarà mai la fesomia que tenia quan encara disposava de prou recursos per satisfer totes les necessitats expressives. Ja sé que això fa de mal creure, perquè ens han avesat a mirar el fet lingüístic com una simple suma de parauletes (“Si hem recuperat bústia i vorera, per què no podem…”), però no és així. Amb el sistema pronominal en caiguda lliure, les vocals reduint obertura, la neutra minvant, la essa sonora en reculada, els enllaços fònics esfumant-se, les estructures sintàctiques retorçades pels patrons primer castellans i ara anglesos (en voleu més?)…, d’això que parlen les generacions joves costa molt dir-ne català. I, per acabar-ho d’adobar, les més grans ens estan deixant sense model positiu, acomplexades per la ultranormativització que difonen les instàncies de poder, amb la inestimable col·laboració de la majoria de mitjans. Quin penós català de plàstic, tants mitjans… I quanta poca consciència de la responsabilitat lingüística que tenen. Els pocs parlants de qualitat de què encara disposem, els que conserven filagarses de llengua natural, expressiva, i que haurien de ser el patró per a la regeneració, s’estan deixant corcar per una pinça mortal: d’una banda, un estàndard encarcarat i empobridor que és presentat com a únic model vàlid i, de l’altra, l’ultrancisme somiatruites que corregeix el que no s’ha de corregir i mata tot besllum de creativitat. Si en Solà ho veiés es tornaria a morir.

Que tot plegat us desanima? Més desanimat estic jo, no et fot. Per això us dic que teniu dues opcions: continuar-vos aferrant als llocs comuns anestèsics que us subministra el poder (“Quina sort que tenim de ser bilingües”, “el català no havia estat mai tan bé ni havia tingut tants parlants”, “si vam sobreviure al franquisme etc etc”, “és un pas en la bona direcció però encara tenim molta feina bla bla bla”) o acceptar d’una vegada que això és una guerra en què ens juguem la supervivència. Una guerra que necessita generals valents, sí, i no com els que tenim; però també una tropa disposada a combatre, a jugar-s’hi la pell (i no com el vuitanta per cent de la que tenim). S’ha acabat el temps de la (suposada) bona educació. Ara toca enfangar-se.

[*Em costa d’entendre el desinterès de l’acadèmia, GELA a part, per ocupar aquest espai. Ara un dia en parlarem, que crec que la cosa s’ho val.]

És inevitable parlar de la pluja.

M’enfony per les petites arrels de les sements que dins els solcs de la terra de call vermell esperen, eixutes, des de fa mesos les gotes d’aigua per créixer, per fructificar, per viure.

No m’ho puc treure del cap.

Tot és molt tènue, però aquest sementer on cap llavor ha tret l’ull verd de la vida em sembla un desert tan gran i desolat que em produeix una torbació i una pena que no sé com dir.

Tot em duu a un capaltard de l’existència.

No és una escena agrària, sinó que aquell camp, on s’han realitzat els treballs i els dies immemorials, agafa la monumentalitat serena d’un espectacle interior en què dins un instant es resumeix la situació d’una comunitat que no es vol témer d’allò que té davant la còrpora amb totes les fulguracions de la pèrdua.

El nostre únic treball és prendre cura de la vida.

La catàstrofe és publicitada pels altaveus que no escolta ningú.

La llum que se’n va anunciada per molts de senyals dins l’horabaixa enfredorit i rúfol accentua els contorns de les coses, em fa escoltar el silenci de la refiladissa dels ocells que s’han refugiat en uns ametlers malalts de Xylella que també agonitzen a poc a poc.

Voldria reelaborar tot això que cont perquè poguéssim contemplar aquest retall de paisatge amb l’ull més nítid, violent, brutal i visionari.

Estotjant intacte la nostra feblesa.

Derives, infinites derives; aquestes lletres, aquestes paraules, aquestes lectures, aquestes passejades…

Sent alguna cosa com una debilitat extrema, indestructible.

Una hemorràgia imprevisible de forces.

Respir la indigència d’aquests mots que van i vénen de l’un a l’altre, que creen passarel·les massa fràgils que s’enfonsen sempre seguit.

Necessitaria un llenguatge diferent, potser inaccessible, per dir aquesta pèrdua de l’ordre universal o de tot ordre, aquesta experiència diferent on l’espectacle de la paràlisi de la germinació esdevé la metàfora més crua de l’actual moviment de la història.

Les cicatrius polsoses dels solcs quasi no es veuen perquè el crepuscle ha endolcit la fàcies dolorosa envoltada de divergències, de dissonàncies i de ruptures que cap bàlsam pot confegir.

Cal viure dins l’interval del saber i la visió i fer les passes precises que ens duguin cap a la veritat més humanal, més humanitzadora…

Els contorns del paisatge tremolen.

I la mà que escriu amb la negror del fons del tinter d’aquest temps incomportable també ha agafat un trèmolo que li fa dibuixar un sismograma d’emocions descontrolades i de modulacions sordes, que desitjaria que calmassin la mirada, el cor i el sentiment.

Però potser no hi ha aquest desig.

Estim de cada vegada més aquesta vida de la qual prenc de cada vegada menys part.

La pell del cel encara té aquesta mescla de pigments turmentats –rosa seca, carabassa fosc, daurat negrós, gris vellutat– que voldria que es fonguessin en un llamp que vengués d’una regió estrangera i produís el prodigi.

La lluvia es la cosa que tiene lugar en el pasado, em diu l’amic Borges i les seves paraules alades s’aixequen com un himne davant un món amenaçat d’aniquilació.

Deixa que la pols s’acumuli / a la meva caixa de vàter, em diu des del llunyà segle XII el poeta xinès Li Quing-zhao, i aquests versos fan que la pena mesclada amb els esdeveniments del dia, l’esqueix interior, s’assereni.

Quan començarà a eclosionar un brot de l’any en el cor de la gent?

Cerc paraules breus, sense cap vibració, per dir aquesta tristesa de l’agonia de la terra.

Obrir, obrir sempre!

Obrir-se!

Lluitar pels cicles del viure!

Allò que grinyola, el que enganxa de cada vegada més sovint el cos, les juntes.

Cal fer un esforç per restar dret.

I batallar en aquest país natal breu del planeta.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/01/Closcadelletra-CD.mp3

Us expliquem quatre grans desafiaments que el sector vitivinícola haurà d’afrontar enguany. Alguns són nous, però la majoria no; algun és esporàdic i es pot resoldre durant l’any, tot i que la majoria vénen d’abans i continuaran essent un envit permanent en els anys a venir. Entre més qüestions, el sector vitivinícola ha d’adaptar-se a les noves condicions que presenten els efectes del canvi climàtic, però també ha de continuar batallant per augmentar el consum interior de vi del país, en un moment en què el sector primari és a la corda fluixa, per la dificultat de la viabilitat econòmica i la manca de relleu generacional. Així, també ha de treballar per superar l’encarcarament de les denominacions d’origen i l’encaix amb els cellers sense DO.

1. Combatre la sequera i més conseqüències del canvi climàtic i adaptar-s’hi

L’adaptació de la vitivinicultura als efectes del canvi climàtic és sens dubte el gran desafiament d’aquest segle XXI. Tres anys de sequera i aquest darrer de sequera extrema vol dir que fa trenta-sis mesos que no plou i que les vinyes, tot i ser un cultiu de secà i molt resilient, comencen a mostrar signes de patiment i defalliment. Moltes vinyes aquest estiu passat s’han mort. A més, l’estrès hídric que origina la manca de pluja i l’augment de la temperatura altera el comportament del cicle de la vinya i els viticultors es troben desorientats, perquè no havien patit abans una situació igual.

Tanmateix, aquest sector va ser dels primers a començar a moure’s i investigar i generar estratègies per combatre els efectes del canvi climàtic. Això es tradueix en noves maneres de podar el cep i llaurar la vinya. També la viticultura de muntanya, que és tan en voga, va ser una de les primeres estratègies visibles, i també el treball amb varietats de raïm híbrides, més resistents a les malures i la manca d’aigua. Però caldrà continuar treballant i investigant.

Com a conseqüència indirecta del canvi climàtic i de la manca d’aigua hi ha el comportament voraç de molta fauna (porcs senglars, conills, ocells…), que assedegada es menja el raïm, les fulles i els sarments més tendres i trinxa els ceps. Un fet que aquests darrers anys ha estat un gran maldecap per a la pagesia en general.

2. Frenar l’agreujament de la viabilitat econòmica de molts projectes de petita pagesia i manca de relleu generacional

Es comença a valorar la necessitat de compensar els pagesos (i hi incloem els viticultors) per tots els beneficis intangibles, tots els valors invisibles, que aporten a la comunitat, a la societat, al planeta, a la salut de la gent, a la lluita contra el canvi climàtic (per exemple, com a tallafocs i en la reducció de la petjada de carboni), i que el PIB (producte interior brut) del país no preveu mai ni calcula. I són tants i tan necessaris, imprescindibles, que ja es comença a parlar obertament de proposar una renda bàsica per a la pagesia. No ens podem permetre que la pagesia (i no hi incloem les macrogranges, model que contamina, entre més inconvenients) vagi desapareixent, que no hi hagi relleu generacional, que el món rural pateixi un despoblament que no s’atura. Fins i tot en territoris de prestigi, com ara el Priorat, el despoblament no s’ha aturat. No és estrany que el crit que el món de pagès comença a adoptar és el de “Pagesia o mort!”, un cartell obra del dissenyador Gerard Joan a partir d’una idea d’Elisenda Rosas, del qual parlarem en l’article vinent. No es podia expressar més clar. I la qüestió interessa i preocupa; tan sols cal recordar l’èxit que ha tingut fa poc el vídeo dels aplaudiments dels joves pagesos del Priorat.

3. Encaix entre els cellers amb DO i sense

Les DO (denominació d’origen) i les IGP (indicació geogràfica protegida) són el model majoritari en la vitivinicultura dels Països Catalans i n’han afavorit el desenvolupament i valoració. Però, d’uns anys ençà, com més va hi ha veus més crítiques (dins mateix de les DO i fora) contra l’encarcarament d’aquestes entitats i algunes males praxis, que reclamen amb més claredat que les DO evolucionin i s’adaptin als temps actuals.

La revolta dels Vinyataires Lliures, nascuts ara fa tres anys arran de les multes que van patir dos cellers sense DO per haver col·locat en l’etiqueta dels seus vins el nom del poble d’on procedeixen, i actualment constituïts en el Gremi de Vinyataires Lliures, ha fet visible la necessitat que l’administració propiciï un encaix entre els cellers emparats per una DO i aquells que opten per restar-ne fora, perquè els seus vins no encaixen amb un model convencional i sovint antiquat de valorar els vins. Per això bona part de cellers no emparats en cap DO (en alguns casos tot i voler-ne formar part), són aquells que elaboren vins naturals. La realitat del sector i del mercat és que els vins naturals (no contenen sulfits) són una tendència que creix, ací i a tot arreu, i que caldrà integrar. Aquest octubre proppassat es va estrenar al festival Most el documentari La contra etiqueta, de la cineasta Clara Isamat, que precisament explica la història dels Vinyataires Lliures i el conflicte amb les DO.

Sobre les denominacions d’origen, un dels desafiaments que també caldrà entomar és el de millorar la relació entre les diferents DO per tot el país. Fins ara la relació entre els diferents territoris vinícoles dels Països Catalans s’ha desenvolupat sobretot entre cellers i professionals.

4. Continuar augmentant el consum de vi interior i la internacionalització

Al Principat, les darreres dades que ha aportat l’INCAVI (Institut Català de la Vinya i el Vi) diuen que hi ha 750 cellers i 8.500 viticultors repartits entre el 53% dels municipis catalans. I la meitat de la superfície de vinya ja és ecològica. Es produeixen 340 milions d’ampolles de vi (90 de vi tranquil i 250 d’escumós), un 50% de les quals es venen en el mercat interior i la resta a l’estat espanyol, el Regne Unit, Suècia, Alemanya i els Estats Units. Aquests darrers anys, el vi català ha guanyat qualitat i prestigi i els consumidors han anat triant-lo en detriment del vi de La Rioja i més zones de la península. Però el consum interior ha de continuar creixent per superar aquest 50%. Per una banda, reforça la pagesia i els elaboradors d’ací, una manera determinant de revertir la fràgil viabilitat econòmica de la pagesia, el relleu generacional i combatre el despoblament del món rural. I, per una altra banda, és una manera d’evitar la petjada de carboni, contribuint a frenar el canvi climàtic. En l’àmbit del consum interior també serà clau la promoció de la restauració del vi del país, una assignatura pendent que millora massa a poc a poc.

Enguany, l’INCAVI desplegarà la campanya publicitària “Catalunya, on el vi és cultura” per prestigiar i donar a conèixer el vi català i les DO. La campanya es va engegar a final d’any i s’inscriu dins el seu pla estratègic amb l’horitzó posat el 2025, que també ha de servir per a transformar i posar al dia la institució. La campanya publicitària, que diuen que no té precedents, hauria de tenir un efecte positiu en aquest augment del consum interior de vi català.

Alhora, s’ha de continuar treballant en la internacionalització de vins i escumosos, que l’INCAVI també inclou al pla estratègic. Com més va hi ha més referències vinícoles catalanes que tenen presència en mitjans de referència internacionals i l’augment de la qualitat del vi d’ací també té una relació directa amb l’augment de premis internacionals que es van aconseguint any rere any.

La vaga indefinida d’Infermeres de Catalunya, que dura d’ençà del 12 de desembre, ha posat sobre la taula uns quants problemes que arrossega l’assistència sanitària al Principat. I, en el cas concret de les llevadores, ha servit per a recuperar una reivindicació que ve de lluny: fa anys que demanen canvis profunds en la gestió d’aquesta especialitat. En parlem amb Mariví Cambredó i Encarna López, la presidenta i la secretària, respectivament, de l’Associació Catalana de Llevadores.

Ai mare: Qui vol ser llevadora?

El sindicat d’Infermeres de Catalunya ha deixat clar que la vaga indefinida no s’aturarà fins que el govern no els garanteixi un complement salarial equivalent a l’A1. Actualment, totes les infermeres tenen una retribució equivalent al nivell A2, que correspon a les antigues diplomatures, i, per tant, no són al mateix nivell que unes altres professions amb graus universitaris.

En el cas concret de les llevadores, són l’única especialitat d’infermeria a què exigeixen de tenir dos títols per a poder treballar–el grau d’infermeria i l’especialitat de dos anys de l’EIR (la residència per al personal d’infermeria). Per això, demanen al govern una retribució econòmica que s’adeqüi a la seva realitat: “Demanem un reconeixement que sigui a l’altura de l’esforç que implica aconseguir la nostra titulació acadèmica, tenint en compte que va lligada al lloc de feina”, destaca Cambredó.

També exigeixen de tenir més participació i gestió en el sistema de salut, i ser en els òrgans de decisió. Finalment, reclamen de poder fer prescripció autònoma. “Avui dia, en última instància han de ser els metges els qui validen la recepta, el que es coneix com a prescripció delegada, fet que fa que s’allargui massa”, afegeixen.

Manca de llevadores el 2026

Però les llevadores alerten que el problema en el seu cas és molt més greu. El 2026 a Catalunya hi haurà una manca important de llevadores. Una situació que fa temps que alerten i per a la qual, ara per ara, el govern no ha proposat cap solució factible. El problema es remunta al període que va del 1987 al 1996, deu anys en què no hi va haver formació de llevadores.

D’una altra banda, el Principat no ofereix prou places per a fer l’EIR en modalitat de llevadora. Teòricament, n’hi ha 77, però Cambredó denuncia que aquests darrers 10 anys se n’han ofert moltes menys que no pertocaria –unes 60– i que, per tant, se n’han perdut unes 145. Infermeres que podrien ser llevadores i que no ho seran.

Sigui com sigui, López i Cambredó coincideixen a subratllar que la xifra de setanta-set places és insuficient per a respondre a les necessitats actuals. “El criteri per a oferir les places es basa en el nombre de parts, però és obsolet”, es queixen. López explica que, tot i el desconeixement general, les llevadores no solament s’encarreguen de les tasques relacionades amb el part, sinó que també s’ocupen de l’atenció a la salut sexual. De l’adolescència fins a la menopausa, fan activitats comunitàries i actuen en els ASSIR (unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva). Així, participen en la campanya de l’equitat menstrual i en la prevenció de càncer de cèrvix i ofereixen educació maternal, grups de postpart, entre moltes més funcions.

“Que la natalitat sigui baixa no vol dir que no necessitem llevadores”, adverteixen. En aquest sentit, diuen que per a una atenció adequada al part cal oferir una l’assistència individual one to one –una llevadora per dona–, un model estès a la resta d’Europa. Per donar resposta a aquest reclam creixent, les llevadores demanen un augment de ràtios a fi d’evitar la sobrecàrrega assistencial. “S’hauria de canviar la manera d’avaluar les ràtios necessàries per a planificar els recursos”, detallen.

Una de les solucions a aquests inconvenients, i que fa anys que es proposa, és la de crear un grau de llevadores a banda del d’infermeria, tal com passa a la resta d’Europa. Tanmateix, matisen que el procés ha de seguir uns tràmits i no és una opció a curt termini.

Laia Marsal: “Les infermeres tenim com més va més responsabilitats, però no ens les reconeixen”

Una professió molt feminitzada

Cambredó explica que la vaga d’infermeres ha fet palès el sentiment compartit de totes les professionals, que se sentien menystingudes. Consideren que el fet de ser una professió molt feminitzada ha estat un hàndicap perquè les seves reivindicacions fossin escoltades. Val a dir que aquesta és la primera mobilització del col·lectiu de llevadores de manera unitària.

Ens trobem amb l’actriu Míriam Iscla a la llibreria Ona, molt a prop del Teatre Borràs, on ara representa FitzRoy, juntament amb Sílvia Bel, Sara Espígul i Mima Riera. Després de l’èxit obtingut l’any passat amb aquesta comèdia escrita per Jordi Galceran i dirigida per Sergi Belbel, hi tornen fins el 25 de febrer, a Barcelona. També tornen després d’haver fet una ronda per uns quants indrets de Catalunya, que els ha donat moltes alegries.

Aprofitem l’avinentesa per parlar amb Iscla de la seva carrera artística. I ens confessa que després de més d’una dècada sense fer comèdia, tenia moltes ganes de tornar a fer riure l’espectador de dalt l’escenari estant. “Tenia moltíssimes ganes de tornar a fer una comèdia.” Un gènere del qual es va desvincular quan va deixar la companyia amb la qual va començar en aquest món, T de Teatre, però que reivindica: “Una persona que pot fer comèdia pot fer drama, no sé si es pot dir el contrari. La comèdia és molt difícil.”

—Torneu amb FitzRoy al Teatre Borràs de Barcelona. Com és això de tornar a fer una obra que ha tingut tant d’èxit. Hi ha més pressió o dóna més seguretat saber que ja ha funcionat?
—Hi ha la mateixa incògnita, perquè l’únic que saps és que una vegada va anar bé i que la gira ha anat estupenda. Hi ha moltes ganes. Fem teatre perquè volem que ho vegi la quantitat més gran de gent possible. Per això expliquem històries. És una il·lusió tornar a Barcelona i estar al Borràs una altra vegada. Ens fa il·lusió veure que la gent encara té ganes de venir. Qui no l’ha vista, ve, i hi ha gent que l’ha vista i repeteix, de manera que és fantàstic.

—Repeteixen malgrat que no hi ha novetats?
—Hi ha una actriu diferent. La Natàlia Sánchez va haver de marxar perquè tenia un compromís de televisió i ha entrat la Mima Riera. De fet, és curiós, perquè era una de les primeres que s’havia pensat perquè sortís a la primera tongada, i en aquell moment no ho va poder fer.

—M’imagino que un projecte capitanejat per Sergi Belbel i Jordi Galceran sempre neix amb pressió.
—Aquestes pressions no em són ni útils, ni m’aporten res, ni hi penso gaire estona. Perquè sempre fas qualsevol funció procurant que agradi. Per tant, hi ha la mateixa pressió de sempre. Per mi ha estat el contrari. Em feia molta il·lusió, no havia fet mai un Galceran. Sí que repetia amb el Sergi Belbel, que és un amic amb qui he fet coses molt diferents, però també em feia molta il·lusió. Però res d’això no em representava una pressió extra. No faig mai cap funció pensant que serà un èxit, sinó que espero que a la gent li interessi, li agradi i li provoqui l’esforç de sortir de casa i venir al teatre. En aquest cas, ho vaig acceptar perquè el text em venia molt de gust. Tenia moltíssimes ganes de tornar a fer una comèdia. A més, les actrius amb qui treballo són un al·licient molt motivador. L’obra tenia molts atractius.

—És una història protagonitzada per quatre dones escrita i dirigida per homes. Encara costa de trobar obres protagonitzades per dones?
—Canviem la torna. Evidentment, la va escriure el Galceran, l’ha dirigida el Belbel, però qui la fa som nosaltres. I, per tant, penso que és molt interessant, perquè en la funció no fem referència a cap home, excepte en una anècdota que es fa servir per crear un canvi. I, en conseqüència, penso que sí que canviem les coses. Per fi es comencen a explicar històries de l’altre 50% de la població. Fins ara s’explicava, o s’han explicat, moltes històries d’un 50%. Penso que ja era hora i que es comencen a fer coses. No ho sé, ara em ve el cap La trena, que torna d’aquí poc al teatre, o Lali Symon, del Belbel. Hi ha d’haver papers per a tothom. Evidentment, és important que s’expliqui què li passa en aquest 50% que no s’ha explicat, però no crec que ara hagi de fer-se tot sobre les dones. És important que comencem a tenir espai. Hem de ser més positives que pessimistes, en aquest sentit, no? Perquè, si no, la queixa no ens deixa veure les coses bones. Que això no vol dir que no hàgim de lluitar. Cal buscar aquestes propostes. I per la part que em toca, acceptar projectes. Quan arriben projectes de dones, també cal arriscar. Cal que hi invertim. No tot ha de recaure en les institucions, també hi ha una part que recau en nosaltres. Cal visibilitzar les dramaturgues i les directores. No hi ha dubte que, si ho fem, el públic ve.

—En aquesta entrevista tenim un inconvenient: podem explicar molt poca cosa de què passa a l’obra.
—Sí que podem explicar coses. Podem dir que són quatre escaladores que esperen que algú els truqui per fer l’últim tram del Fitz Roy. Els queda per fer la part més difícil. Allò que no ha fet mai una cordada de dones. Elles volen ser les primeres. I, per tant, som davant una situació límit, de nervis. Cadascú té un objectiu pel qual vol pujar, però també en tenen un de col·lectiu. Què passa? Que a causa d’una cosa que no explicarem, perquè si no, no té gràcia, hi ha un problema pel qual sembla que no pujarem totes quatre. Aquí, com en qualsevol situació de tensió en què els objectius són molt importants, surt el millor i el pitjor de cadascú. L’obra és un cant a la col·lectivitat, que és l’essència d’aquesta funció. Hauria de ser l’essència de les nostres vides en el moment actual. Fugir de l’individualisme i pensar que, en equip, tenim molta més força.

—Hi ha un moment que crec que és el més icònic: el de la frase maleïda. Com a actrius, maleïu aquest moment?
—A mi m’encanta la frase maleïda. Tothom se’n recorda molt, d’aquest moment. És molt fort. És una cosa bonica perquè durant la funció es fa servir en tres moments i de tres maneres diferents. Primer, com un joc; després, com una competició, i, finalment, com un cant a la unió. És bonic que la mateixa estructura es faci servir per a tres coses diferents. Encara que també és molt perillosa, perquè la gent la fa. El públic la pensa. Fins i tot hi ha gent que la diu. Fem un silenci, i ho sents… És a dir, no ens podem equivocar perquè tothom d’alguna manera juga amb nosaltres. Hi ha una comunió total.

—Per tant, deu ser un moment de tensió.
—No et permet d’equivocar-te. Encara que crec que ens hem equivocat un parell de vegades. Però el teatre ja ho té, això, no hi ha trampa. Però després et permet de solucionar-ho d’alguna manera. Quan ens hem equivocat, hem hagut de trobar-hi una solució. Per exemple, si alguna ha canviat una paraula, llavors l’haurem de dir tota l’estona. És divertit. Cal que siguem molt un equip. És viu sempre, poden passar moltes coses. Però el teatre ja és això, un joc. Això ho fa molt divertit i adrenalític.

—Abans dèieu que teníeu ganes de fer comèdia. Després de molts anys, ara heu tornat…
—Sí, han coincidit en el temps dues coses. Ara he pogut fer Les bones intencions i FitzRoy. Tenia moltes ganes de tornar-ne a fer. Des del 2008 que feia papers que no eren de comèdia. Eren preciosos. Han estat un regal. No canviaria res d’aquests últims anys. Però sí que va arribar un moment que em venia molt de gust. De fet, Les bones intencions va ser un projecte buscat. En Joan [Negrié] i jo vam decidir que havíem de fer comèdia immediatament. I ens vam inventar això juntament amb [Marc] Artigau i Joan Maria Segura. Va ser un plaer. A més, era una comèdia que hi havia una part d’improvisació amb el públic. I ara torno a fer comèdia amb FitzRoy. Estic contenta, perquè he tornat a tocar les tecles de la comèdia. De tant en tant és necessari. La comèdia és molt difícil. Per mi, és més difícil que el drama. Té una mecànica i una tècnica que va de mig segon de produir una rialla. Però, a la vegada, té una cosa regeneradora, que és molt bonica. El retorn constant amb el públic és meravellós.

—L’altre dia parlàvem amb Agnès Busquets que de vegades a les actrius de comèdia us han fet sentir que no éreu prou completes per a poder fer drames.
—Crec que és al revés. Una persona que pot fer comèdia pot fer drama, no sé si es pot dir el contrari. Com et deia, la comèdia és molt difícil. Sembla que és fàcil i és poc valorada en aquest sentit. No es té en compte que darrere la comèdia hi ha una tècnica molt important. Tant en l’àmbit de saber conduir les rialles o de llançar el gag següent. És mil·limètric, està comprovat. Si tu llances dos segons després el gag, ja no serà al mateix. Has de tornar a aixecar la comèdia. I, fins i tot, quan la gent riu, has de saber l’onada de la rialla. No pots esperar que deixin de riure per tirar el gag següent, perquè és tornar a començar cada vegada.

—A moltes actrius de comèdia els costa que els donin papers dramàtics. Vós heu aconseguit de trencar aquesta dinàmica.
—Sí, després de disset anys amb T de Teatre, vaig decidir de buscar-me la vida com a freelance. He tingut molta sort fent projectes molt bonics i diferents. De fet, he de dir que vaig entrar a l’Institut del Teatre amb un drama! Vaig fer un monòleg d’una persona absolutament tancada, embogida, dins una presó. Però llavors, ja a l’Institut, vaig començar a proposar de fer comèdies en tots aquells treballs que volia. Encara que, en el meu cas, dono una imatge de caràcter potent i fort, i en els anys que em dedicava a la comèdia vaig intentar de mantenir aquesta imatge viva. Malgrat que feia comèdia, feia personatges amb caràcter. I, en conseqüència, d’alguna manera he tingut la sort que la gent que després ha comptat amb mi ja havia vist aquesta faceta.

—No va costar, el canvi? Si no haguéssiu deixat T de Teatre, hauria estat possible?
—Vaig deixar T de Teatre perquè hi hagués un canvi. Buscava un canvi, el necessitava. De la mateixa manera que et dic que ara em venia molt de gust fer comèdia, en aquell moment necessitava fer una altra cosa. Era una cosa meva, respecte de la professió. Volia investigar i recordar coses. Necessitava tocar unes altres tecles, reprendre coses que, quan estudiava, els professors em donaven. Sempre feia aquesta mena de papers, però quan en vaig sortir, vaig reprendre la comèdia. No vaig deixar T de Teatre perquè busqués que algú em donés una comèdia, sinó que necessitava canviar. Va ser un canvi provocat, necessitava sortir. De fet, vaig marxar a Londres a fer un curs de guió. I quan vaig tornar, vaig començar a trucar portes per demanar feina. Vaig tenir sort i vaig entrar al T6 de seguida, vaig fer funcions al Nacional… Tot plegat va anar bé. Vaig picar molta pedra, però també hi havia gent amb ganes de fer coses, i ens vam trobar.

—Creieu que hauríeu rebut un reconeixement com el Margarida Xirgu si haguéssiu continuat fent comèdia?
—No en tinc ni idea. De fet, me l’han donat per un drama i una comèdia. És bonic, perquè me l’han donat per Les bones intencions i per Crim i càstig. Per la qual cosa, aquesta sensació que tenia que el Margarida Xirgu, més que un premi per una temporada concreta, era un reconeixement de carrera, em va agradar que fos per dos espectacles que van ser el mateix any i que eren la cara A i la cara B del disc. Em vaig sentir honorada i penso que la comèdia hi és valorada, també.

—Heu pensat mai què hauria passat si no haguéssiu deixat T de Teatre?
—No. És que no ho puc saber. Només sé que ho vaig deixar, i que estic molt contenta d’haver fet el pas. Evidentment, deixes coses enrere, però tinc una sensació molt plaent, de no haver-me equivocat.

—Heu dit que moltes vegades que no pensàveu a ser actriu quan éreu petita.
—No és que no m’ho plantegés… En la meva època, hi havia dos teatres a Barcelona. Era de Pineda de Mar, mirava els diaris i pensava: “Que collonut això que fan.” Mirava Estudio Uno. Anava a teatre. Feia teatre amateur, em donava molt de plaer, però no m’imaginava que en pogués viure.

—Això ha canviat?
—Sí, i tant! Ara hi ha moltes escoles, teatres, televisions, plataformes… Hi ha molta oferta tant en l’àmbit de la imatge, com en el teatre. El jovent que es planteja de dedicar-s’hi té unes altres complicacions, però té clar que hi ha la possibilitat, que existeix un món. Nosaltres, no.

—Sou de planificar poc a la vida?
—No sé si planifico o no. De fet, sempre intento de tenir feina del que m’agrada. Lluito més que planifico. Moltes vegades m’he de sentir dir que ja estic, que ja ho tinc tot. I no és veritat. Jo, com tothom, quan acabo un projecte, he de buscar-me la vida pel següent. També tinc temporades que no tinc cap proposta. Procuro tenir un projecte personal, com ara Abans que es faci fosc. Hi ha projectes importants a la meva vida, que van sorgir quan no tenia feina. Són projectes que vam provocar, i vam buscar els mitjans perquè fossin una realitat. Entenc que no tothom ho sap fer. Però també vinc d’una escola, que és T de Teatre, que era de buscar-te la vida. També suposo que tinc aquest tarannà, de continuar-me buscant la vida i picant pedra.

—Quan rebeu premis, mireu enrere i valoreu la trajectòria?
—En els premis, que tampoc en tinc tants, no hi crec gaire. I no vull semblar pedant. El que em fa il·lusió és el Margarida Xirgu, perquè tinc la sensació de mirar enrere i veure moltes coses fetes. Però no m’aturo gaire a mirar què he fet, més aviat penso en què puc fer.

—I teniu res pendent?
—Tot! Tot allò que no he fet està pendent. Ara busco uns textos anglesos que m’han arribat i que tinc ganes de traduir, de mirar si m’hi engresco. Tinc ganes de trobar alguna cosa i animar-me a dirigir. Ho faré si trobo la història adequada. Vaig buscant, com a actriu, directora, com a curiosa…

—I el cinema, és una assignatura pendent?
—No n’he fet mai. Però això no depèn de mi. Les coses pendents són les que depenen de mi, no? En tots els àmbits en què treballo procuro buscar que la història estigui ben explicada, i, per tant, que el personatge estigui ben encarat i que la història arribi. Això és la meva feina. L’altra part és que hi hagi un interès per això que faig. No sé anar-me’n a vendre pels llocs, però sí que ho sé fer dalt d’un escenari o en una feina de televisió. No dic que no m’agradaria fer-ho, però no és una feina que tingui pendent. És una feina que no m’ha tocat, aquí s’ha d’acabar el drama.

Enguany farà vint-i-cinc anys que TV3 va emetre el primer episodi de Plats bruts, una de les comèdies catalanes que més ha perdurat en el record col·lectiu, en part gràcies a les reemissions amb èxit d’audiència que durant anys n’ha fet aquest mateix canal. Sense anar més lluny, la tarda del 31 de desembre TV3 va programar quatre hores seguides de Plats bruts, amb alguns dels episodis més destacats. En un context en què sèries d’èxit com ara Friends, Dexter, How I met your mother i Frasier han tornat d’una manera o una altra, VilaWeb ha mirat d’esbrinar si hi hauria cap possibilitat d’un retorn de Plats bruts, que continua tenint una comunitat fidel de seguidors. Per al vint-i-cinquè aniversari, a l’abril, fonts de TV3 diuen que és possible que es faci una reemissió especial dels capítols emesos, però encara s’ha de definir quan i com. Tanmateix, una cosa que és segura és que no hi ha sobre la taula la idea d’emetre’n una seqüela.

“Un Plats bruts 2 seria una bomba, d’això no hi ha dubtes. Si el Lopes i el David tornessin a ser en aquell sofà vint-i-cinc anys més tard sens dubte seria una revolució”, diu a VilaWeb Joel Joan, creador de la sèrie i intèrpret d’en David Güell. Amb tot, aclareix que TV3 no s’ha mogut mai per fer-ho: “Per part seva, ningú no hi està interessat.”

Joel Joan diu que això és definit en les bases de les crides de contractació de nous projectes de ficció que ofereix 3Cat, perquè demanen produccions de gran format, coproduïdes amb unes altres televisions o plataformes i que siguin primeres temporades. És a dir, que, d’una banda, descarten de reprendre ficcions antigues, però també forcen els creadors a cercar actors més enllà de TV3 interessats a invertir-hi. “Necessites moltes fonts de finançament i, per tant, ja no mana TV3 sobre què vol fer o deixar de fer amb la ficció. Mana que el productor pugui aconseguir aquests diners de fora de TV3. Així, no és un producte només per a TV3, potser també ho ha de ser per a TVE, per exemple”, diu.

Un condicionant que, per Joan, mataria l’essència de Plats bruts. “El millor de Plats Bruts és que ens fotíem constantment de nosaltres mateixos, dels catalans. De les nostres neures, de les nostres castanyades i Halloween, de la nostra manera de ser… Era molt d’aquí, en el bon sentit de la paraula. Abans les sèries anaven dirigides al públic català. Ara no. Ara són compendis de diferents interessos.”

Emma Vilarasau: “Un país ha d’explicar les seves històries i crear les seves ficcions”

A més, Joan critica que TV3 hagi passat a cercar principalment produccions de gran pressupost: “S’equivoquen del tot. Hi ha sèries que et costen molts diners; per exemple, si són futuristes i hi has d’invertir molt, en decorats i efectes digitals. Però unes altres, com ara les sit-com, en necessiten una dècima part perquè són un plató, uns actors i uns guionistes.”

Diferents models de producció

Consultat per VilaWeb, el departament de ficció i cinema de 3Cat explica que no tenen un model únic d’intervenir en les sèries pròpies, sinó que tenen diferents fórmules per a participar en sèries de ficció. La que li concedeix més control creatiu és la producció pròpia de les telenovel·les diàries, com l’actual Com si fos ahir. També hi ha les produccions en què 3Cat posa tots els diners, però que es fan en associació amb unes altres productores, com ara Merlí, que es va fer amb Veranda.

Després hi ha les coproduccions, en què les sèries tenen diferents fonts de finançament i TV3 hi té menys control creatiu. Per exemple, Això no és Suècia, actualment en emissió, és coproduïda principalment per 3Cat, la televisió espanyola RTVE i la sueca SVT –i en menor manera, l’alemanya NDR i la finlandesa YLE–, que té el finançament de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), del programa europeu Creative Europa MEDIA i de CreASGR, i amb la producció associada de Nanouk Films, Funicular Films i Anagram Sweden. Això ha fet, per exemple, que si bé 3Cat n’ha estrenat un episodi per setmana, la plataforma digital de RTVE ja els va publicar tots el primer dia.

Aquests darrers anys, TV3 ha fet diferents crides públiques de sèries de ficció. En algunes hi posa condicions, però unes altres són més obertes. El 2023 es va fer la convocatòria de projectes audiovisuals innovadors, de temàtica cultural, divulgativa i d’entreteniment, amb l’ICEC, en què sí que es demanaven projectes de ficció de petit format; una convocatòria per a grans formats d’entreteniment, formats de ficció, sèries documentals i altres formats d’entreteniment, amb el Departament de Cultura, d’on finalment no en va sortir cap sèrie de ficció; i una crida extraordinària de sèries de ficció originals de gran format, amb pressuposts mínims de quatre milions i primeres temporades.

Abans, el 2022, la CCMA i l’ICEC van fer una crida en què demanaven ficcions culturals; una convocatòria de ficcions de gran format amb el Departament de Cultura, de què va sortir la nova sèrie juvenil Jo mai mai, que s’estrenarà aviat; i una crida específica per a sèries de ficció, que demanava primeres temporades amb un pressupost mínim de quatre milions d’euros. D’aquesta crida en va sortir Això no és Suècia i dues sèries més que s’estrenaran aviat: Pubertat, de Leticia Dolera, sobre una violació entre adolescents; i El fill del xofer, basada en el llibre de Jordi Amat sobre l’ascens i la caiguda d’Alfons Quintà, primer director de TV3.

Per què no es reprèn Plats bruts si es va reprendre Cites?

Val a dir que en algunes d’aquestes convocatòries s’especifica que han de ser primeres temporades, però també és cert que no sempre és així. En aquest sentit, fonts de TV3 diuen que no és cert que es limitin a nous projectes i es neguin a reprendre sèries antigues, i posen d’exemple Cites, que el 2023 va estrenar una tercera temporada sis anys després de la segona.

Però Joel Joan diu que aquest exemple té trampa perquè el projecte va néixer de la voluntat d’Amazon Prime, que aportava un finançament més gran, i la CCMA s’hi va afegir. En una compareixença al parlament, la presidenta de l’ens, Rosa Romà, va dir que la CCMA havia aportat el 30% dels diners, i que per això la sèrie es va filmar amb una presència del castellà i actors espanyols molt més gran que no pas en les dues primeres temporades. Un cas semblant al de Merlí: Sapere aude, la seqüela de Merlí, produïda per Movistar+ amb la col·laboració de TV3.

“3Cat podria recuperar formats d’èxit. Si es pensa en el cas concret de Plats bruts, tal com s’ha fet amb Cites, només caldria que la proposta casés amb els interessos editorials i financers de 3Cat”, diuen fonts del canal.

Fer Plats bruts 2 no seria senzill

Més enllà del fet que TV3 no s’ha interessat per fer-ne una seqüela, Joel Joan també diu que fer ara una segona part de Plats bruts seria un gran desafiament creatiu. “Ara faig Escape Room 2, sé que fer una segona part d’una cosa amb molt d’èxit implica molta feina, no seria gens fàcil”, diu. I afegeix: “Però és al·lucinant que no ens ho demanin, ni tan sols perquè nosaltres, després d’haver-hi pensat, diguem: ‘No, és impossible, no ho podem fer.’”

Agnès Busquets: “La comèdia no és menys que un drama, és collonut això que fem”

Indubtablement, posats a fer volar coloms, encara hi hauria el desafiament de reunir l’elenc original, amb l’excepció forçada de Montse Pérez, la Mercedes, morta el 2018. També s’hauria de convèncer l’altre actor protagonista, Jordi Sànchez, en Lopes, que fa disset anys que interpreta un paper principal a la sèrie espanyola La que se avecina.

Per tot plegat, Joel Joan veu totalment impossible el retorn de la sèrie: “No sóc jo qui decideix si es fa Plats bruts 2 o no. Podria tenir l’última paraula si m’ho proposessin, però si no ho fan… A més, tampoc sóc jo qui ho ha de demanar.”

Els dies de Nadal són una bona ocasió de refrescar les pel·lícules de la teva vida, que diria un ximple i ara mateix la ximple és servidora. Films que formen part del teu cabal i que cada volta que els veus hi veus més, del film i de tu mateixa. Passa amb totes les arts, és veritat, i cadascú té les seves en el panteó del coneixement propi, però, almenys a mi, les imatges en moviment són les que més em toquen i descobreixen racons i replecs. En el meu cas és el cine, molt més que les sèries que, admeto, n’hi ha de ben bones de veure i de reveure en el mateix sentit que dic. Però el cine és la joventut, per a molts de nosaltres. Per a mi ho és de manera tan intensa com potser només tenen el mateix poder en mi la poesia, la música, alguns contes i la prosa poètica (les novel·les són una altra cosa, un altre article). El cine és poesia visual, ben mirat.

Total, que aquests dies m’he tornat a mirar The Dead (Els morts), l’última pel·li del geni John Huston, sovint anomenada Dublinesos, que amb mestria lúcida, com tal vegada només ho pot fer la proximitat de la mort –així la va filmar el director–, adapta l’últim dels contes de Joyce del volum així titulat, Dublinesos, el seu primer llibre, disponible en català en traducció de Joaquim Mallafrè, autor també de la no menys admirable versió de l’Ulisses joyceà. L’irlandès va publicar el 1914 aquest volum de contes que es pot llegir com una novel·la en què la protagonista és la ciutat de Dublín.

Parèntesi: a Joyce li va costar deu anys publicar aquest llibre, del 1905, que el va dur per primer cop a un editor, fins al 1914. Ho va intentar divuit cops en quinze editorials. I no pas perquè sigui exigent de llegir, com ho poden ser Ulisses i Finnegan’s Wake. Ací tenim un bon resum de la història de la publicació de Dublinesos.

Tornem a la pel·li. Huston va fer Els morts el 1987 amb els seus dos fills, Danny Huston en el guió i Anjelica Huston com a Greta Conroy, esposa de Gabriel, un professor i un intel·lectual que durant el sopar de la nit de Reis, l’Epifania, reunió d’una bona colla d’amics i veïns, força vells la majoria, no s’està de criticar el nacionalisme irlandès, com ho feia el mateix Joyce. Greta és una sort de madonna al llarg del film, una figura, una icona de l’harmonia. En acabar el sopar, el matrimoni Conroy, que ha vingut d’un altre lloc, se’n va a l’hotel on para. Neva a la ciutat. És la neu que fa recordar a Greta un jove enamorat de la seva joventut, mort de fred quan ella se’n va anar del poble de tots dos i ell la va vetllar tota la nit al carrer. Ho explica al marit i cau al llit rendida de son. L’epifania, la revelació, la té ell, Gabriel Conroy, gelós primer del lloc que el jove enamorat ocupa encara en el cor de la seva dona i finalment conhortat per la neu que tot ho calma, vius i morts junts, l’amor és el que compta i l’ànima turmentada es calma també.

“Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia a tot arreu de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d’Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l’oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, a tot arreu del fossar solitari al turó on Michael Furey [el jove enamorat de la Greta jove] era enterrat. N’hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s’esvania a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l’univers i en tranquil·la caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts”, conclou Joyce, i Huston ho rebla.

M’ha agradat i renovat, reveure aquest film, el sentit de l’epifania, de la revelació, de les coses que com un llamp il·luminen la nostra comprensió. Per això aquesta obra magnífica –que segons com és millor que el conte, n’ha dit Octavio Paz, admirat de la cançó que a diferència de Joyce el director hi introdueix, un dels moments més bells– no és un film nadalenc i prou sinó de tots i cada dia de l’any. Vivim, amb una mica de sort, d’epifanies, clarors, il·luminacions.

Carles Solà i Ferrando (Xàtiva, 1945), catedràtic d’enginyeria química, va ser durant tres anys conseller d’Universitats i Recerca del primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall, que ara fa vint anys que va arribar al poder. Solà, independentista de tota la vida, explica que tan sols ha tingut un carnet, i virtual, que va ser el del Partit Comunista, quan era estudiant. Després de ser vuit anys rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, fou conseller a proposta de Josep-Lluís Carod-Rovira, però Maragall, amb qui tenien “una relació escassa”, el va acabar destituint. Després es va desentendre del tot d’ERC, va tancar la llista de Solidaritat l’any 2010, i ara diu que l’únic lideratge que li inspira confiança és el del president Carles Puigdemont. En aquesta entrevista, Solà recorda el seu temps de govern, critica la professionalització de la política i apunta els envits més importants que té avui el sistema universitari català. Ens rep a casa seva, a Sant Cugat del Vallès.

Aquesta entrevista forma part d’una sèrie amb més membres d’aquell govern per a recordar-ne l’aniversari. Podeu llegir també la de Marina Geli, consellera de Salut, la de Josep Bargalló, conseller primer, la d’Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances, i la de Montserrat Tura, consellera d’Interior.

—Com recordeu les eleccions que van dur al poder el primer tripartit?
—No tenia cap expectativa d’estar al govern. Per l’amistat amb Carod, havia participat en algun acte, i el dia de les eleccions hi vaig ser, tot esperant el resultat. Les vaig viure amb interès i excitació, per a trencar la línia continuista d’un govern de tants anys de Convergència.

—Éreu antipujolista?
—No! En absolut. Li tinc respecte, a Jordi Pujol. Com a rector de la universitat vaig tenir ocasió de parlar-hi uns quants cops. Antipujolista, no. Anti-vint-i-tres anys de CiU, sí. Era molt bo un canvi d’aires.

—Ja éreu molt independentista.
—Sí, és clar.

—I no us va originar cap contradicció, governar amb els socialistes?
—Aleshores no. Amb el PSC d’aquell moment em semblava bé pactar-hi. M’havia atret a Esquerra la proposta del Carod de fer un referèndum el 2014. Em semblava disruptiu. Quan comença el tripartit és evident que no es pot fer el referèndum. I Esquerra diu: “Mirem fins on arriba el federalisme i optem honestament per això, de moment.”

—Per tant, no vau pensar mai que l’estatut tocaria sostre i que això duria molta gent a l’independentisme. Era simplement una expectativa.
—A veure fins on arribem, sí. De fet, les propostes que va fer el departament per a tenir més competències en l’àmbit universitari ja les van retallar molt a la ponència. Al parlament, no al congrés. Aquí! Volíem crear pràcticament un sistema universitari independent.

—Llavors ja vau veure que no seria un projecte prou ambiciós?
—No. No hi entenc gaire, de política; no tinc aquesta visió de saber què passarà. Era l’únic membre independent del govern. Era fora de totes les estructures de partit. Havia agafat el compromís de portar endavant la conselleria per tres raons. Primera, em feia il·lusió el canvi a Catalunya. Segona, l’horitzó que marcava Carod d’un referèndum d’independència. Tercera, per l’escepticisme de l’àmbit universitari, que Esquerra no seria capaç de gestionar-lo bé. La redacció de l’estatut era una cosa més política, en què el meu departament i jo vam participar poc.

—Quina mena de limitacions us imposava el fet de ser l’únic conseller independent del govern?
—Restava fora de totes les estructures de partit, completament. Participava en la reunió setmanal que feia que el comitè de direcció d’Esquerra, però es dedicaven a discutir entre ells. No tenien cap pregunta ni interès per allò que feia. I una fracció important de la direcció considerava que, en una conselleria d’Esquerra, tothom havia de ser d’Esquerra. Terra conquerida.

—I no hi estàveu d’acord.
—No. Vaig tenir el suport de Carod per organitzar un equip de gent independentista, o molt pròxima, però sense carnet d’Esquerra. I això no va agradar gens a la cúpula del partit. De manera que des del primer dia…

—… hi va haver tensions amb la cúpula.
—Bé, amb gent de la direcció que veia que jo no contractava com volien. A veure, tenia un director general que era d’Esquerra. Però era dissident. [Riu.]

—I la resta de conselleries d’Esquerra sí que funcionaven així?
—Absolutament. D’una manera orgànicament estricta.

—Com era la vostra relació amb el president Maragall?
—Escassa. I em sap greu. El primer dia li vaig dir: “President, sóc l’únic membre independent del govern. Sé que seré el primer de sortir per la porta. No et preocupis, tinc la meva càtedra i l’endemà torno a l’Autònoma.” Vam tenir algun frec, sobretot amb l’Ernest. Però em sap greu no haver treballat més amb ell, amb el president. Em fa l’efecte que no em considerava suficient. I és curiós, perquè, per mi, potser la millor idea que va tenir Maragall va ser la creació de l’Euroregió. Això podia haver tingut molta importància. Era una manera de fer actuar Catalunya independentment d’Espanya. Trencava la frontera.

—Com més Europa, menys Espanya.
—Exacte. Desgraciadament, l’Aragó, que hi havia entrat, en va acabar sortint per l’estupidesa de Sixena. Hi van quedar el Llenguadoc-Rosselló, l’aleshores regió del Migdia-Pirineus, les Illes, perquè Jaume Matas n’era entusiasta, i Catalunya. Havies trencat la frontera. Tenies un ens que no depenia de Madrid. Hi vaig donar molta importància. Vam constituir el nucli del que seria una organització de recerca amb un lideratge temàtic: Montpeller feia tot allò relacionat amb el càncer, l’Aragó s’ocupava de la nanotecnologia… Era una decisió política. Hauríeu d’haver estat en la trobada on això es va presentar a Tolosa.

—Per què?
—Era en un local gran a rebentar. Hi havia els presidents Maragall, Matas i el de la regió del Llenguadoc-Rosselló. El públic els va acollir com si fossin toreros!

—Com si fossin a punt de declarar la independència…
—… de París! El sentiment anti-París és molt potent. Hi havia molt d’entusiasme. Estava molt bé. Doncs el president Maragall va venir a la reunió i, després, no en vam tornar a parlar més. El meu equip de la conselleria va anar fent.

—Com era la relació amb la resta de consellers?
—Bona. N’hi havia que ja els coneixia de la universitat. Joaquim Nadal, Josep Maria Vallès. Érem tres catedràtics i dos metges, en aquell govern. Hi havia un cert nivell. I una certa tibantor, en alguns casos. Per exemple, en l’àmbit de la biotecnologia, un camp que jo veia molt important per a Catalunya. Indústria s’ho volia quedar. El desempat el va fer Novartis, que va dir: “No, no, volem ser d’Universitats i Recerca.” I vam constituir la bioregió, que encara funciona. Fins i tot els d’Esquerra s’adonaren de la importància que tenia, perquè la inauguració no la vaig fer jo, sinó Bargalló, com a conseller en cap. I amb l’Euroregió vam mirar de constituir estructures de recerca transfrontereres.

—Com vau viure la vostra destitució?
—Ja es veia. Ja hi havia hagut un intent previ de canvi de govern que havia aturat el president Montilla, venint de Madrid. O diguem que el va convèncer de no fer-lo.

—I en aquella reestructuració fallida, ja us consta que us volia destituir.
—Sabia que era a la llista. Suposo que devia ser més o menys la mateixa que es va acabar fent més tard. Tenia al cap que jo havia de sortir del govern perquè molestava. I tenia la dèria que l’Ernest fos conseller, etc. Molt bé. Vaig continuar treballant, fent la meva, i quan finalment em van destituir, me’n vaig assabentar per la premsa.

—Què en penseu, que consellers del PSC amb qui compartíeu govern, com ara Joaquim Nadal i Ernest Maragall, s’hagin acabat acostant a ERC?
—Normal, en vista de la deriva tan forta que va tenir el PSC. Molts amics meus socialistes d’aquí, de Sant Cugat, van deixar el carnet. Com diria Montilla, hi va haver desafecció cap al partit. No el reconeixien.

—ERC també ha canviat. Com n’heu vist l’evolució?
—En vaig viure una, d’evolució, amb aspectes molt positius, com ara la implicació al capdavant de la governació del país. Però no tots ho eren. Hi havia dos grups. Al primer, tots tenien la seva forma de vida i la van apartar per dedicar-se a la política durant un temps. Era gent molt vocacional, la majoria de la qual venia de la resistència antifranquista, i, per tant, era en política per ideals. Però ara ja fa molts anys que predomina la professionalització de la política. La gent que fa de la política la seva forma de vida. I aquí hi ha una diferència molt significativa. D’aquí ve el descontentament que uns quants membres de la direcció tenien amb mi, perquè no ocupava tots els càrrecs de lliure elecció amb militants d’Esquerra. Tenia un calaix ple de currículums que no van servir per a res. I no m’ho perdonaven.

—L’any 2010 vau tancar la llista de Solidaritat.
—Amb Esquerra hi havia un distanciament evident. No havíem renyit, tampoc, però es va acabar, i vaig fer el meu camí. En això de Solidaritat vaig ser al lloc inadequat en el moment inadequat [riu]. La llista l’havia de tancar l’Oriol Broggi, però va dir que no perquè no li semblava bé que les candidatures independentistes anessin per separat. Em van dir: “I per què no t’hi poses tu?” I vaig dir: “Doncs, per què no.”

—Però voleu dir que us en penediu?
—No, en absolut. Ni de bon tros. Vaig veure la potencialitat que hi havia. Recordo un acte a la Universitat de Girona en què hi havia bufetades per escoltar Joan Laporta. I Alfons López Tena, que és qui més en sap de tots. De tots. El que ha estudiat tots els tractats internacionals, totes les possibilitats d’anar per una banda o per una altra. És qui més en sap! Passa que té un caràcter… Però si hagués de demanar consell sobre què hem de fer per ser independents, li demanaria a l’Alfons.

—Doncs ell diu que els catalans desitgem la independència, però no la volem.
—[Riu.] No hi estic d’acord. Però és una bona frase, perquè realment el que vivim en el govern actual és això.

—Què voleu dir?
—Que no es fa res per aconseguir la independència. Quins passos es donen? Quines accions? Desarmar tot el que hi havia i ja està. Ens hem convertit en una autonomia que no molesta. N’estic convençut.

—Esteu decebut?
—En part, sí. N’entenc les circumstàncies, també. Recorde el 26 d’octubre de 2017. Anava a València escoltant la ràdio. El dubte de si convocar eleccions. Les amenaces de Madrid. No m’hauria agradat en absolut ser-hi. Després de l’U d’Octubre, efectivament, hi hauria hagut morts. Si Puigdemont no hagués afluixat, hi hauria hagut morts. La responsabilitat d’un polític demòcrata, davant això, no és la d’un militar. Vaig entendre la complexitat de la decisió, que era dificilíssima de prendre en aquell moment. Vaig entendre que dubtés, que la pogués cagar. Ho hauria entès tot. Mireu, en el primer accident nuclear important conegut, el de l’illa de les Tres Milles, als Estats Units, totes i cadascuna de les decisions que es van prendre, que eren o “sí” o “no”, van ser totes equivocades. Això va causar l’accident. Els operaris que havien de decidir, per exemple, obrir o tancar, van cometre totes les decisions errònies. M’imagine Puigdemont obrint i tancant vàlvules, i en un moment de tensió segurament t’equivoques. Si em poso al seu lloc, no faig més que patir.

—Però els partits independentistes havien promès un full de ruta i una declaració d’independència.
—Sí, sí. Però regira els budells veure que hi havia qui no va fer allò que tocava. Van dir que feien el que no feien. La construcció de les estructures d’estat no es va fer, i, tanmateix, es deia que sí. Enganyaven. Aquesta actitud i, després, la decisió d’anar-se’n a l’exili o no, sí que hi ha una bifurcació claríssima. I després mires i dius: “Home, i quines estructures d’estat s’havien construït?”

—Ara us identifiqueu amb cap partit o cap lideratge?
—D’identificat, amb cap. Hi ha un personatge que és qui em mereix més crèdit, que és Puigdemont. És de dretes? A casa tenim discussions tremendes sobre això. Em diuen: “T’has fet de Convergència!” Que no, que no m’he fet de Convergència! Però és una persona que pot aglutinar, condensar, precipitar un moviment al seu voltant. Entre més raons, per la seva experiència europea. Vull ser europeu, i la manera de fer política que té l’estat espanyol, i la d’aquí també, és molt poc europea. M’hi entenc, amb els europeus. Puigdemont ha acumulat una experiència, en aquest sentit, i això és un actiu.

—L’acord per a investir Pedro Sánchez us sembla bé?
—No ho sé. Supose que una cosa són els acords i una altra n’és el seguiment. Haver fet acords amb algú de qui no et pots fiar vol dir que s’haurà d’anar amb molt de compte. Se n’ha d’estar molt pendent.

—El conseller actual d’Universitats i Recerca, Joaquim Nadal, era al govern amb vós. En seguiu l’obra de govern?
—Lateralment. Hi ha un grup d’ex-rectors encapçalat per Josep Ferrer, que ho va ser de la Politècnica, que de tant en tant ens trobem, i hem fet un parell de reunions amb el conseller. La línia crec que és la correcta, amb els diners que té.

—Si haguéssiu de dir dos objectius, avui, per al sistema d’universitats i recerca, quins serien?
—El primer, revitalitzar les universitats. Han patit un sotrac que no us el podeu imaginar. Hi ha gent contractada per sis hores de classe. Quan vuit o nou del meu ram ens vam jubilar, ens van substituir per gent que hi va, hi fa unes hores i se’n va. La universitat no és això. La universitat és ser-hi, fer recerca, atendre els estudiants. Andreu Mas-Colell va gastar una putada enorme a la universitat catalana, ja ho podeu posar amb aquestes paraules, complementada amb un augment de matrícules que va fer que les taxes de les universitats catalanes fossin les més cares d’Espanya. I de les més cares de l’Europa occidental, on l’educació sovint és de franc. Els nostres estudiants se’n van a fer el màster a Dinamarca, Suècia, Alemanya o els Països Baixos. Primer, perquè són universitats molt bones. I segon, perquè és gratuït.

—I el segon?
—L’augment de recursos. Catalunya no té un pla de recerca. I això té una arrel històrica. Quan es va fer la transferència de les universitats a la Generalitat, la Generalitat reclamava la transferència del CSIC. Aleshores el PSOE es va inventar la llei de la ciència i el va retenir. Va ser un procés molt llarg, perquè va passar pel Constitucional. Què va fer la Generalitat durant aquests anys? Res. Confiar que la sentència seria favorable a la Generalitat i els traspassarien el CSIC. Mentrestant, no van fer res. Res. Van crear un ens en què el director ni tan sols hi anava. I ens van acostumar que si volíem fer recerca havíem de buscar els diners fora d’aquí. Les ajudes d’aquí eren poca cosa. Si volies tenir diners, havies de buscar a Madrid i a Brussel·les. I així hem viscut. Aquí, Mas-Colell sí que va tenir una bona idea, que va ser l’ICREA. Hi ha d’haver bons centres de recerca. L’error és creure que això pot existir per separat de la universitat. Aquí és on ell i jo xoquem frontalment.

Fa uns dies, el Parlament Europeu i el Consell Europeu, format pels caps de govern i el president de la Comissió Europea, arribaven a un acord provisional sobre les noves normes Euro 7 per a reduir les emissions de cotxes, furgonetes, autobusos, camionetes i camions. El nou acord, que encara ha de ser votat pel Parlament Europeu i els ministres de Medi, ha estat polèmic, atès que ha suavitzat els límits de contaminació proposats originalment. Darrere d’aquest tomb sembla que hi ha el sector automobilístic, que s’ha esforçat molt per pressionar-hi en contra, amb negociacions polítiques entre bastidors. Els sectors ambientalistes han criticat durament que les noves normes Euro 7 mantenen els valors en vigor per a cotxes i furgonetes i renuncien a endurir-los. Per contra, per a autobusos i camions, els nous límits són més estrictes.

Com a novetat, l’Euro 7 per primera vegada aplica valors a les emissions derivades de pneumàtics i frens, cosa que també afecta els vehicles elèctrics. També estableix una durabilitat mínima de les bateries, tant d’anys com de quilòmetres. Una vegada sigui aprovada definitivament, entrarà en vigor previsiblement el 2026 per a cotxes i furgonetes, i el 2028 per a la resta de vehicles. Cal tenir en compte que l’excés de contaminació de l’aire que respirem causa a la UE unes 300.000 morts anuals i té un gran impacte sobre la salut de la resta de ciutadans, a més d’un gran cost econòmic en despeses mèdiques.

Els detalls de l’acord

Tal com dèiem, els valors de l’Euro 7 es mantenen pràcticament inalterats en relació amb l’Euro 6 per a cotxes i furgonetes. El nou acord desatén les propostes originals del grup d’experts designat per la Comissió Europea, que demanaven, per una banda, d’igualar l’exigència a vehicles de gasolina i dièsel, i baixar significativament els valors màxims permesos, de l’altra. Res de tot això no s’ha acomplert. Així, els òxids de nitrogen, uns dels contaminants més preocupants dins les ciutats, mantenen els mateixos nivells diferenciats de l’Euro 6, 60 mil·ligrams per quilòmetre recorregut en el cas dels cotxes de gasolina, i de 80 mg/km per als dièsel. També es mantenen els límits anteriors per a emissions de monòxid de carboni, hidrocarburs i la massa total de partícules permeses. Això sí, s’hi ha introduït una millora: ara, a l’hora de calcular la massa de partícules emeses, es considera una mida més petita, i es passa de les actuals PM23 a les PM10, en què el valor numèric de la sigla fa referència al diàmetre de la partícula en micròmetres (un milió de vegades més petit que un metre).

Tanmateix, no tot són males notícies, d’un punt de vista ambiental. Per als autobusos i els camions han establert límits més estrictes per a les emissions d’òxids de nitrogen. Cal tenir en compte que els vehicles pesants representen solament el 2% de la flota europea, però consumeixen el 25% del combustible del transport per carretera i arriben a significar el 50% de les emissions d’òxids de nitrogen dins les ciutats. Els nous límits per aquest contaminant en aquesta mena de vehicles és de 200 mg/kWh en condicions de laboratori, condicions que no han variat en relació amb les normes ja existents, i de 260 mg/kWh en condicions de circulació real. A diferència de cotxes i furgonetes, en què les emissions es mesuren per quilòmetre recorregut (mg/km), en els vehicles pesants es consideren en relació amb la producció energètica del motor (mg/kWh).

Una altra de les novetats positives és que es limiten les emissions de partícules PM10 dels frens per a cotxes i furgonetes i, per tant, regulen per primera vegada els vehicles elèctrics, que poden emetre fins a 3 mg/km, xifra que puja a 7 mg/km per als vehicles de combustió, híbrids i d’hidrogen. Els frens de les furgonetes grans poden emetre fins a 11 mg/km. Continuant amb els elèctrics, s’hi introdueixin garanties per als consumidors en relació amb la durabilitat de les bateries. Al cap de cinc anys o 100.000 quilòmetres han de mantenir almenys el 80% de la capacitat. Passats vuit anys o 160.000 quilòmetres, han de conservar una capacitat del 72% (75% i 67%, respectivament, en el cas de furgonetes).

L’acord també preveu que es creï un passaport ambiental del vehicle, que ha de contenir informació en el moment de matriculació sobre els límits d’emissions de contaminants i CO2, el consum de combustible o electricitat, l’autonomia elèctrica i la durabilitat de la bateria, entre més qüestions. Els vehicles han de tenir sensors que proporcionin als usuaris aquesta informació en temps real. A més, els fabricants d’automòbils hauran de dissenyar els vehicles per evitar-ne la manipulació dels sistemes de control d’emissions. Finalment, hi ha l’entrada en vigor. Una volta l’acord sigui aprovat pel Parlament Europeu i els ministres de Medi, pas en què no s’esperen més canvis, la regulació entrarà en vigor trenta mesos més tard per a cotxes i furgonetes, i quaranta-vuit per a autobusos, camionetes i camions. Si s’aprova el 2024, això vol dir que entrarà en vigor el 2026 per als primers i el 2028 per als segons. Els fabricants de baix volum podran esperar fins al juliol del 2030 i juliol del 2031, respectivament. En tot cas, cal tenir en compte que totes aquestes normes solament afecten els vehicles nous i no pas als fabricats abans i en circulació.

L’Euro 7 aprovada per als vehicles pesants sí que és més exigent que l’actual. La negociació política

Un dels negociadors principals del grup de conservadors i reformistes europeus, el txec Alexandr Vondra, ha defensat la nova normativa: “Amb aquest acord, hem aconseguit un equilibri entre els objectius ambientals i els interessos vitals dels fabricants. L’objectiu de les negociacions era garantir l’assequibilitat dels cotxes nous més petits amb motors de combustió interna per als consumidors domèstics i, alhora, permetre a la indústria automobilística de preparar-se per a la transformació general prevista al sector.” El preu dels cotxes és precisament un dels punts clau. A la UE ha pujat d’un 40% aquests darrers anys, molt per sobre de la resta de mercats. El motiu són les normes de seguretat i anticontaminació que la UE va exigint progressivament. La proposta inicial de l’Euro 7 hauria encarit més els vehicles, i dificultaria encara més que es famílies es poguessin comprar un cotxe nou.

L’associació europea de fabricants d’automòbils, ACEA, també ha rebut amb molts bons ulls el nou acord sobre l’Euro 7. Tanmateix, caldrà desenvolupar normativa addicional. “És important assenyalar que moltes de les noves disposicions impliquen desafiaments tècnics i d’inversió importants en un moment crucial en la transformació de la mobilitat sense emissions. Com que encara s’han de decidir elements clau amb legislació secundària, continuarem treballant per garantir una Euro 7 realista, dins les limitacions imposades per la legislació primària”, ha apuntat la directora general d’ACEA, Sigrid de Vries. És a dir, que els fabricants no han renunciat a rebaixar encara més les exigències.

La presidenta de l’associació de fabricants europeus (ACEA), Sigrid de Vries, ha celebrat l’acord assolit.

Segons que apunten molts experts, el motiu de les pressions del sector automobilístic en contra de l’Euro 7 és que el sector fa grans inversions en l’electrificació. Haver de modificar ara uns motors de combustió que no es podran vendre més enllà del 2035 i desviar inversions per complir amb una Euro 7 estricta pot posar moltes marques en dificultats contra la competència elèctrica xinesa i Tesla, que ja són en una generació tecnològica per davant seu. De fet, tal com van denunciar uns quants mitjans internacionals a la tardor passada, sembla que hi ha hagut reunions secretes entre els fabricants i els representats europeus. Entre bastidors, sembla que es va arribar a l’acord que els fabricants acceptarien la prohibició de vendes de cotxes de combustió a partir del 2035 en canvi d’aigualir el projecte d’Euro 7, que aleshores era molt més estricte que l’aprovat finalment.

De fet, l’acord final corrobora aquesta interpretació. El gruix del mercat és per als cotxes i furgonetes, i ací els canvis són inexistents o mínims en relació amb la normativa actual. A més, entraria en vigor el 2026, quan les primeres fàbriques de bateries europees entraran en producció i és previsible que es disparin les vendes de cotxes elèctrics de fabricants europeus, que ara tenen un desavantatge clar respecte dels xinesos i Tesla, i que una normativa Euro 7 exigent els podria haver dut al tancament de fàbriques europees.

Respecte dels autobusos, en què sí que hi ha hagut un canvi significatiu, és un mercat petit, i els fabricants no tenen tant de poder de pressió. Però cal tenir en compte que l’Euro 7 per a ells entrarà en vigor el 2028 i la UE ja ha decretat la prohibició de venda de busos urbans de combustió el 2030, el subsegment més important en vendes. Moltes ciutats europees comencen a comprar solament busos elèctrics, i el 2028 els fabricants europeus haurien d’estar centrats a fabricar tan sols models elèctrics si no volen desaparèixer enfront de marques xineses, grans dominadores del mercat. En aquest sentit, el nou acord els dóna via lliure a continuar fabricant models de combustió fins al final de la seva vida comercial.

Sobre les emissions de frens, en un mercat centrat en vehicles elèctrics, que gairebé no fan servir els frens, atès que generalment frenen amb el motor, no haurien de tenir gaires inconvenients per a complir la nova Euro 7. I sobre la durabilitat de les bateries, la major part de fabricants ja ofereix garanties superiors a les exigides per la nova normativa acordada. De fet, es venen bateries que tenen una vida útil entre 1,5 milions de quilòmetres i 2,5. Tot plegat porta a concloure a molts experts que els fabricants europeus s’han sortit amb la seva: han aigualit tant l’Euro 7 que pràcticament no hauran de fer canvis per complir-la.

L’impacte econòmic i sobre la salut d’haver suavitzat els límits

Tanmateix, el sector ambientalista ha criticat fortament el nou acord, atès que cal rebaixar urgentment els nivells de contaminació atmosfèrica dins les ciutats, cosa que hauria estat possible si haguessin seguit les recomanacions del grup d’expert designat per les autoritats europees. Cal tenir en compte que, d’acord amb l’Agència Europea del Medi, el fet de superar els límits de contaminació que recomana l’Organització Mundial de la Salut té efectes gravíssims sobre la salut. Així, l’any 2020, diuen que van morir 238.000 persones per haver superat els límits de partícules en suspensió, 49.000 per infringir els d’òxids de nitrogen i 24.000 pels d’ozó. A més, l’agència apunta que no solament cal tenir en compte el nombre de morts, sinó que cal considerar que la contaminació atmosfèrica implica problemes greus de salut a la resta de població. El 2019, l’exposició a partícules en suspensió va causar malalties cròniques pulmonars en 30 estats europeus, l’equivalent a 176.000 anys de viure amb incapacitat. L’exposició a òxids de nitrogen va equivaldre a 175.000 anys de vida amb diabetis de tipus 2 i que 12.000 persones haguessin de ser hospitalitzades per infeccions respiratòries originades per exposició a l’ozó.

Per a sectors ambientalistes, la UE ha renunciat a millorar la qualitat de l’aire que respirem.

El cost econòmic de tota aquesta contaminació que no s’evitarà també és molt important, especialment per als serveis de salut públics. El grup d’experts designat per les autoritats europees ja havia calculat que s’haguessin pogut estalviar 182.000 milions en cas d’haver adoptat una Euro 7 exigent, enfront dels 30.000 milions que hauria d’haver invertit el sector automobilístic per produir vehicles més nets. En tot cas, una volta aprovada l’Euro 7 aigualida, organitzacions com ara Transport & Environment calculen que es podran vendre 100 milions de cotxes de combustió amb la nova norma, cosa que causarà 35.000 morts per contaminació atmosfèrica que es podrien haver evitat si haguessin optat per una Euro 7 més exigent.

La situació és extremadament complexa per al sector automobilístic europeu. Molts experts apunten que és en risc de desaparèixer enfront dels fabricants xinesos, justament per haver-ne endarrerit l’electrificació. Ara s’electrifica a corre-cuita, i els fruits no es veuran fins el 2026 de manera clara amb el començament de producció de les fàbriques de bateries que ja es construeixen al continent. Sembla que els polítics europeus han prioritzat de protegir un sector que dóna feina a 13 milions de treballadors enfront de la millora de la salut dels ciutadans europeus, amb l’argument que ja es va baixant la contaminació i que s’assoliran els objectius establerts per la legislació europea per al 2030. El triomf de la realpolitik per sobre de l’idealisme ambiental?

El mal de cap afecta diàriament el 16% de la població mundial. La ingesta de begudes alcohòliques és una de les pràctiques més comunes relacionades amb les cefalees, de les quals n’hi ha dues menes: primària i retardada. Totes dues poden arribar a durar tres dies, però així com la primària o immediata comença dins les tres hores posteriors a la ingestió, la retardada comença entre cinc i dotze hores més tard.

Encara que el consum excessiu de qualsevol beguda alcohòlica pot causar cefalea, el vi negre és el principal causant de les primàries per consum d’alcohol: sorgeixen més de pressa que les cefalees per vi blanc, begudes espirituoses i cervesa. Una altra diferència interessant és que la cefalea causada pel vi negre es pot manifestar bevent-ne tan sols una copa o dues, sense arribar als volums més grans que necessiten les altres begudes alcohòliques.

El metabolisme de l’alcohol

L’alcohol (etanol) es metabolitza al fetge a acetat, en un procés de dos passos. El primer és la reacció que el converteix en acetaldehid, catalitzada per l’alcohol-deshidrogenasa (ADH). Quan augmenta la concentració d’etanol, augmenta la velocitat de reacció i l’acumulació d’acetaldehid, vint vegades més tòxic que no l’alcohol i molt cancerigen. Aquesta molècula és el principal factor implicat en l’aparició dels símptomes característics de la caparra alcohòlica: nàusees, diaforesi, rubor facial i mal de cap.

El segon pas és la conversió de l’acetaldehid en acetat gràcies a un altre enzim, l’aldehid-deshidrogenasa (ALDH), de la qual hi ha set isoformes que s’anomenen mitjançant numeració (ALDH1, ALDH2, etcètera). La isoforma citosòlica ALDH2 mitocondrial és fonamental per a eliminar l’acetaldehid a la sang fins a fer-lo disminuir unes mil vegades en els nivells amb què arriba al fetge.

L’acumulació d’acetaldehid també és responsable del fort efecte rubefaent –cara amb un toc vermellós– que s’observa aproximadament en el 40% d’asiàtics, que tenen una variant disfuncional, ALDH2₂, diferent de l’ALDH2₁, que és la més comuna a la resta de la població mundial.

De fet, per a desincentivar el consum d’alcohol es fan servir uns determinats medicaments, com ara el disulfiram que, com que inhibeixen l’ALDH i causen l’acumulació d’acetaldehid, originen els efectes esmentats, inclosa la cefalea.

Mal de cap i vi

Quan el mal de cap l’origina el vi negre s’atribueix a alguns components, com ara amines, sulfits, flavonoides o tanins. Però fins ara no s’han trobat proves convincents que avalin aquestes hipòtesis ni s’ha proposat cap mecanisme alternatiu. No obstant això, la concentració més gran de flavonoides en el vi negre, deu vegades superior que en el blanc, els converteix en els principals sospitosos de causar mal de cap.

Una investigació publicada el 20 de novembre passat ha identificat un nou responsable: el flavonol quercetina, una de les més de nou mil menes de flavonoides registrades en plantes.

La quercetina es troba en molts vegetals com ara la col, les cebes, les tàperes, el coriandre, els nabius, el te verd, les pomes i el raïm. El nostre cos la metabolitza mitjançant la glucuronidació, el procés químic que els animals fem servir per ajudar a l’excreció renal de substàncies tòxiques, fàrmacs o més molècules energèticament inutilitzables.

En assajar uns quants flavonoides del vi coneguts per la seva capacitat de blocar l’ALDH2, el més potent va resultar la quercetina-3-glucurònid, que la va inhibir gairebé tres vegades més que el següent compost analitzat. Això fa pensar que, quan bevem vi negre, el fetge transforma la quercetina en quercetina-3-glucurònid, l’activitat blocadora del qual provoca l’acumulació d’acetaldehid.

És important de destacar que calen els dos membres d’aquesta equació per a obtenir com a resultat una cefalea. La quercetina tota sola no causa mal de cap. Per exemple, hi ha molta més quercetina a les cebes que no al vi, però no té mal de cap després de menjar ceba. L’alcohol i la quercetina han d’actuar sinèrgicament.

La paradoxa del mal de cap i la qualitat del vi

Si la combinació de quercetina i etanol causa cefalea, per què hi ha qui pot beure vi negre sense tenir cap efecte i hi ha qui agafa mal de cap? Hi ha uns quants factors potencials que ho poden explicar.

Encara que el vi negre tingui un contingut significativament més gran de quercetina que no pas el blanc, les concentracions poden variar considerablement entre negres de tipus i orígens diversos, com s’ha comprovat, per exemple, en els vins espanyols.

Els procediments d’elaboració vinícola, com ara la fermentació i l’envelliment, també afecten el contingut final de flavanols. Un factor ben conegut en la pràctica vitivinícola és la quantitat d’exposició solar del raïm. A les vinyes que produeixen els millors vins, algunes pràctiques com les vinyes en espatllera, l’aclarida de ceps i la defoliació fan que el raïm rebi més insolació i acumuli més quercetines que no a les vinyes convencionals que produeixen vins més barats.

Un estudi va demostrar que el contingut total de flavonols era quatre vegades més gran en el vi ultraprèmium en comparació amb vins més barats. Això implicaria que, si consumint vi negre s’experimenta cefalea, una manera d’evitar-ho és comprar vins barats.

Finalment, és factible que els enzims específics que processen la quercetina puguin diferir d’una persona a una altra. I també pot passar que l’acetaldehid origini mal de cap només en individus genèticament predisposats, com passa en una proporció més gran entre els asiàtics.

Encara no ho sabem amb certesa, però tot apunta que la quercetina ofereix una pista molt prometedora per a continuar investigant.

Manuel Peinado Lorca és catedràtic emèrit, director del Reial Jardí Botànic de la Universitat d’Alcalá. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Alaska Airlines ha ordenat de deixar a terra i revisar tots els seus avions Boeing 737-9 Max, després d’un incident greu ahir, en què un dels aparells va perdre en ple vol tota una secció del buc, corresponent a una de les portes d’emergència. L’autoritat federal d’aviació dels Estats Units estudia el cas i avui ha ordenat que restessin a terra tots els avions d’aquestes característiques que operessin per a empreses dels Estats Units a fi que poguessin ser revisats.

Les fotografies i els vídeos compartits pels passatgers mostren allò que sembla una porta d’emergència trencar-se en ple vol i deixar un gran forat al costat d’una fila de seients. L’avió va haver de fer un aterratge d’emergència a Portland, sense més inconvenients per als 171 passatgers i els sis membres de la tripulació que el pànic que van viure.

Com a reacció a l’incident, Alaska Airlines ha decidit de deixar a terra tota la flota de 737-9 Max per fer-hi inspeccions personalitzades, segons que ha dit en un comunicat el president de l’empresa, Ben Minicucci.

“Va ser terrorífic”, ha explicat a The Washington Post la passatgera Elizabeth Le, de vint anys, estudiant universitària, que recorda un “cop extremadament fort” i que es despleguessin les màscares d’oxigen. Trossos del buc volaven pertot arreu, i el vent que va entrar de cop a l’avió era “extremadament fort i fred”, explica. “Tots estàvem molt impressionats.”

Uns quants passatgers més han explicat la seva reacció a les xarxes. Kyle Rinker ha piulat que era a prop de la part que es va perdre, però que el seient al costat del forat era buit. “Feia molt de fred amb tot aquell aire que entrava.”

“Va haver-hi un soroll molt fort… i després les màscares d’aire van caure”, va explicar el passatger Evan Smith a Fox12 Oregon després d’haver sortit de l’avió. “El forat era de la mida d’una nevera”, va afegir.

Un altre problema greu per al Boeing Max

Aquest incident probablement tornarà a posar en qüestió Boeing. Aquests avions ja van deixar d’operar després d’haver-se estavellat dos 737 Max, el 2018 i el 2019, i haver causat 346 morts.

Aquells dos incidents van ser arran d’un defecte de programari del qual els pilots i les empreses no eren conscients. Amb la versió Max del 737, Boeing havia introduït funcionalitats noves als aparells, però per evitar que les companyies aèries haguessin de fer un entrenament específic –i, per tant, abaratir el cost de l’avió– va amagar-les a les autoritats i a les empreses que adquirien l’avió, i feia veure que eren simples ampliacions de programes anteriors. Tan sols després d’haver-se estavellat aquells dos avions, i de la investigació oficial, Boeing va reconèixer el problema.

Un avió que operen companyies de tot el món

El Boeing 737 Max -que té unes quantes versions diferents- és un avió molt popular que fan servir companyies aèries de tot el món. Les empreses que l’usen més són Southwest Airlines (en té 207), United Airlines (145), Ryanair (126), Alaska Airlines (62), i American Airlines (54).

D’entre els diferents models d’aquest avió, el model 737-9 Max, que és el que ha tingut l’incident, es fa servir sobretot als Estats Units –Ryanair, per exemple, no en té cap.

El balanç de morts a causa de l’ofensiva militar llançada per Israel contra la franja de Gaza després dels atacs del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) del 7 d’octubre ascendeix a més de 22.700, tal com han denunciat autoritat les autoritats de l’enclavament. Entre els morts hi ha 10.000 nens, i hi ha 7.000 desapareguts –un 70 dels quals són nens i dones–, sigui perquè continuen entre els enderrocs o perquè els cadàvers no s’han recuperat.

Entre els morts hi ha 326 membres dels equips mèdics, 45 treballadors de defensa civil i 107 periodistes. A més, han explicat que hi havia 58.166 ferits per l’ofensiva israeliana i que 10.000 pacients de càncer eren en risc per la devastació del sistema sanitari de Gaza.

L’oficina de premsa de les autoritats gazianes destaca que hi ha 400.000 palestins amb malalties infeccioses a causa del desplaçament per l’ofensiva, que ha deixat 122 morts i 256 ferits aquestes darreres 24 hores, segons les dades publicades pel Ministeri de Sanitat de Gaza a Facebook.

D’una altra banda, ha recalcat que l’ofensiva israeliana havia destruït 134 edificis governamentals, 94 escoles i universitats –a les quals s’afegeixen 295 més que han patit danys materials–, 130 mesquites –i 240 destruïdes parcialment–, 3 esglésies i 69.000 habitatges –amb 290.000 més de destruïts parcialment.

També cal afegir-hi 30 hospitals i 53 centres de salut fora de servei a causa de l’ocupació, 150 institucions sanitàries amb danys materials, 121 ambulàncies destruïdes i 200 llocs arqueològics destruïts.

Fonts citades per l’agència palestina de notícies WAFA han detallat que els atacs d’Israel aquestes darreres hores havien arribat a les localitats de Zauaida (centre) i Khan Yunis (centre) –especialment el barri d’Asdaa, a l’oest. Així mateix, uns quants testimonis han denunciat bombardaments sobre els camps de refugiats de Maghazi, Bureij i Nuseirat.

L’exèrcit d’Israel va llançar l’ofensiva contra Gaza després dels atacs d’Hamàs, que van deixar prop de 1.200 morts i uns 240 segrestats, segons els balanços publicats per les autoritats israelianes. D’una altra banda, més de 310 palestins han mort en operacions de les forces de seguretat i atacs per part de colons a Cisjordània i Jerusalem Est d’ençà del 7 d’octubre.

El vice-primer ministre kossovès, Besnik Bislimi, ha explicat avui que l’estat espanyol reconeix els passaports de la República de Kossove malgrat no acceptar-ne la independència respecte de Sèrbia. Ho ha dit a Facebook, en què ha publicat que això permetia als ciutadans de Kossove de viatjar a l’estat espanyol sense necessitat de cap visat.

“Les bones notícies continuen. Per als nostres ciutadans i per a l’estat”, ha celebrat Bislimi. Les fronteres de l’espai Schengen es van obrir als ciutadans kossovesos el primer de gener d’enguany.

El balanç de morts a causa del terratrèmol de magnitud 7,6 registrat el primer de gener a l’oest del Japó ha augmentat a 126. Hi continua havent 211 desapareguts, segons que han confirmat avui les autoritats locals a l’agència Kiodo. És el primer sisme que mata més d’un centenar de persones d’ençà del de Kumamoto, l’abril del 2016, que es va saldar amb 276 morts.

Segons la prefectura d’Ishikawa, la més danyada, fins avui a les 17.00 han estat confirmats 69 morts a la ciutat de Wajima; 38, a la ciutat de Suzu; 9 més, a la ciutat d’Anamizu; 5, a la ciutat de Nanao; 2 a Noto, 2 a Shika i 1 a Hakui.

Una de les poques bones notícies d’aquestes darreres hores ha estat el rescat d’una dona d’uns noranta anys entre els enderrocs d’una casa destruïda a la localitat de Suzu. La dona, trobada inconscient, ha estat estabilitzada.

Quatre dies després del sisme, encara hi havia 14 localitats de la prefectura aïllades, de la perifèria de Wajima, i prop de 30.000 desallotjats de la prefectura encara esperen de tornar a casa.

Mentrestant, la policia japonesa ha augmentat el nombre d’efectius dedicats a la resposta d’emergència, de 700 a 1.100, i el govern japonès ha duplicat el nombre de militars desplegats a les zones afectades, fins a 5.000, segons que informa l’agència oficial de notícies japonesa Kiodo.

El sisme va desencadenar una inusual alerta de tsunami, encara que dimarts al matí tots els avisos havien estat desactivats. També ha tingut centenars de rèpliques, la darrera de les quals ha estat un terratrèmol de magnitud 5,3 registrat aquest matí.

Les deixalles i cartons s’acumulen a Torredembarra (Tarragonès) bo i coincidint amb el dia de Reis i en el tercer dia de vaga dels treballadors del servei de recollida d’escombraries. D’ençà de primera hora del matí, els contenidors s’han anat omplint després de dos dies consecutius d’aturada. De la vintena de treballadors que formen part de la plantilla, els serveis mínims estipulats marquen que solament en treballi un per torn i s’encarregui de la recollida en punts essencials, com ara centres de rehabilitació, el CAP i els carrers per on ha desfilat la cavalcada dels Reis. Amb aquesta acció, el sindicat CGT pretén de reclamar millores laborals dels treballadors de l’empresa Prezero i no descarta allargar la vaga.

El primer dia de vaga va ser el primer de gener, seguit d’ahir i avui, bo i coincidint amb la cavalcada i el dia de Reis.

Entre més mesures, els treballadors demanen de corregir errors de les nòmines de cada mes i aconseguir un seguiment de la política de riscs laborals, en un context de moltes deficiències dins l’empresa, segons el sindicat. A la vegada, el delegat de personal del sindicat de la CGT, Juan Humanes, ha lamentat que no han aconseguit que les compensacions dels excessos de jornada siguin econòmiques o amb dies de descans abans d’acabar l’any, una de les altres demandes. A més, denuncien persecució sindical a una de les treballadores i representant sindical.

Segons Humanes, ni l’empresa ni el consistori s’han posat en contacte amb la plantilla, i per això no descarten d’allargar l’aturada. És una decisió que prendrà el comitè de vaga aquesta setmana, en què també s’estudiarà l’impacte que ha tingut.

Els serveis mínims es compleixen

Fonts de l’ajuntament han apuntat a l’ACN que els serveis mínims es complien correctament, si bé recorden que molts dels veïns són conscients de la situació i opten per no llençar la brossa o no deixar-la al carrer en cas de fer servir el servei del porta a porta.

El contracte amb l’empresa Prezero es va aprovar d’urgència el febrer de l’any passat, i es prolongarà fins que hi hagi una nova licitació. És previst que la nova contractació tardi uns mesos a estar enllestida i, mentrestant, l’ajuntament n’està redactant els plecs.

Segurament la canalla d’Igualada i d’alguns pobles de l’Anoia són els primers del país a poder obrir els regals de Reis. La diferència és que els regals són lliurats mentre la cavalcada va avançant pels carrers de la vila. Una munió de patges del rei Baltasar, encapçalats pel patge Faruk, duen les escales i els regals, i, bo i entrant per les finestres de les cases, poden tenir una trobada amb els nens de la casa.

El patge Faruk, que aixeca autèntica passió entre els igualadins, enguany fa vuitanta anys que visita la ciutat, i és qui obre una cavalcada on vehicles tot terreny i motocicletes, guarnits com la importància del dia exigeix, s’obren camí entre milers d’assistents, que de seguida tornen a casa, per esperar el lliurament porta a porta, just abans de sopar.

Assistim a la cavalcada i l’arribada dels patges a casa de la família Càlichs-Palet, una família que viu al màxim la vetllada i que ens ha obert la porta, i la finestra.

Reciclar els regals dels Reis: on hem de llençar el porexpan, el cartó amb plàstic o el paper d’embolicar?

Avui, 6 de gener de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Tres anys després de l’assalt al Capitoli, Trump té la Casa Blanca a tocar
• Bernat Lavaquiol: “L’objectiu no era presentar una candidatura als jocs; era enriquir-se’n tant com es pogués”
• Ada Parellada: “Ja n’hi ha prou d’aquest complex d’inferioritat amb la nostra cuina”
• Reciclar els regals dels Reis: on hem de llençar el porexpan, el cartó amb plàstic o el paper d’embolicar?
• Els ultraortodoxos d’Israel, exempts del servei militar, ara s’allisten a l’exèrcit
• Un Mot-li! millorat tornarà al febrer
• La història de supervivència de la Casa de les Sabatilles de Barcelona
• Una exposició amb segell catalano-finès per a reobrir el Museu d’Alvar Aalto
• D’on provenen els noms dels mesos? | “Ras i curt” de Jordi Badia
• La macedònia de la insensibilització | “Bots i barrals” d’Ot Bou

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units i probable candidat demòcrata a les eleccions presidencials del novembre, Joe Biden, ha dit que no permetria que el seu rival principal, el republicà Donald Trump, els “desviés de la democràcia”.

“Refuso creure que el 2024 triarem de desviar-nos d’allò que ens ha fet la nació més gran de la història del món: la llibertat”, ha dit Biden durant un acte a Pensilvània. “La democràcia continua essent la nostra causa sagrada i no hi ha cap país al món més ben posicionat per dirigir el món que els Estats Units”, ha afegit.

Per Biden, “l’elecció és clara: la campanya de Donald Trump tracta de si mateix, no dels Estats Units, no de vosaltres […] està obsessionada amb el passat, no amb el futur”. “[Trump] vol sacrificar la nostra democràcia per arribar al poder”, ha reblat.

“La nostra campanya tracta de preservar i reforçar la democràcia”, ha argumentat abans de citar George Washington, que va lluitar en una guerra contra Anglaterra amb una missió clara: la llibertat. “La seva missió era una causa sagrada, aquesta va ser la frase que va fer servir: causa sagrada. Llibertat i democràcia. Democràcia dels Estats Units.”

En un discurs especialment dur, ha recriminat a Trump que no condemnés la violència política, especialment després de l’assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021. “Escolteu-me clarament: diré el que no dirà Donald Trump. La violència política mai, mai és acceptable en el sistema polític dels Estats Units. Mai, mai, mai. No té cabuda en una democràcia”, ha exclamat, entre l’entusiasme del públic que assistia a l’acte.

Biden ha dit que els qui van assaltar el Capitoli eren insurrectes, no patriotes, i que la revolta va ser un “assalt violent”, i no pas una protesta pacífica. “En intentar reescriure els fets del 6 de gener, Trump prova de robar la història igual que va intentar robar les eleccions, però nosaltres sabem la veritat perquè ho vam veure amb els nostres propis ulls”, ha dit Biden.

“La nació sencera ho va veure amb terror. El món sencer ho va veure sense poder-s’ho creure i Trump no va fer res”, ha afegit. “Va ser una de les pitjors negligències comeses per un president en la història dels Estats Units. Imagineu-vos què hauria passat si hagués sortit a demanar que tot allò s’aturés… però Trump no va fer res”, ha reblat.