Vilaweb.cat

Les portades: ‘Setge al foc’ i ‘Rivera desafia els crítics a crear un nou partit’

Avui, 29 de juny de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

VilaWeb:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Setge al foc’ i ‘Rivera desafia els crítics a crear un nou partit’ appeared first on VilaWeb.

Andorra i Catalunya reforçaran la cooperació

El conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya, Alfred Bosch, i la ministra d’Afers Exteriors d’Andorra, Maria Ubach s’han reunit per tractar diverses qüestions sobre les relacions entre ambdós territoris en el marc de l’acord de col·laboració entre el govern del Principat d’Andorra i el govern de Catalunya, signat el gener del 2009.

Ubach i Bosch, que han celebrat les tradicionals bones relacions existents entre tots dos territoris, han comentat els acords administratius en els àmbits de la salut, l’educació i l’ensenyament superior, el medi i el patrimoni natural, l’esport i el desenvolupament econòmic, i totes les qüestions sobre les relacions transfrontereres.

La ministra i el conseller de la Generalitat també han parlat dels àmbits de col·laboració existents en la promoció i la projecció exteriors de la llengua i la cultura catalanes que comparteixen Andorra i Catalunya.

The post Andorra i Catalunya reforçaran la cooperació appeared first on VilaWeb.

Més per Mallorca convoca una assemblea per rebaixar la tensió interna

Més per Mallorca ha convocat dilluns una assemblea en què espera arribar a un acord de consens, després de la decisió presa per la direcció per la qual ni Fina Santiago ni Vicenç Vidal no seran consellers en el nou govern ni Miquel Ensenyat senador autonòmic.

Antoni Noguera, membre de la comissió executiva de Més, ha explicat que treballarien de manera positiva per arribar a un acord i transmetre un missatge de tranquil·litat a la militància.

L’ex-batlle de Palma ha recordat que s’havia de mirar per l’interès general del partit, que es corresponia amb l’interès general de les Illes, i ha dit que tothom tindria un paper protagonista a Més, en referència als consellers exclosos del futur executiu.

The post Més per Mallorca convoca una assemblea per rebaixar la tensió interna appeared first on VilaWeb.

El Consell retalla un 38% les pèrdues en l’exercici del 2018

El ple del Consell ha aprovat els comptes generals, segons els quals la Generalitat ha tancat l’exercici del 2018 amb un resultat econòmico-patrimonial negatiu de 840 milions, el millor des del 2008. Això implica una reducció del 38% respecte a les pèrdues registrades en l’exercici del 2017, que es va tancar amb un resultat negatiu de 1.368 milions.

El Consell ha destacat que aquests comptes mostraven una reducció d’un 87,3% del resultat econòmico-patrimonial negatiu aquests últims nou anys. Així, s’ha passat d’un resultat de -6.648 milions el 2011 a -840 milions el 2019, una reducció de 5.808 milions. Segons el conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, el resultat és condicionat pels 100 milions en provisions dotades per a afrontar l’execució de sentències judicials derivades de decisions de l’anterior Consell i devolucions d’ajuts d’Igualtat.

Soler ha remarcat que el govern valencià és una pinya pel que fa a la reclamació de la reforma del finançament just per al País Valencià i ha avançat que serà la primera reivindicació i la més contundent que faran al nou govern espanyol. En la compareixença posterior al ple del Consell, ha admès que l’actual situació a Madrid era estranya, amb l’executiu en funcions, però una vegada n’hi hagi un de nou, que espera que estigui encapçalat per Pedro Sánchez, li ho exigiran immediatament.

The post El Consell retalla un 38% les pèrdues en l’exercici del 2018 appeared first on VilaWeb.

Economia i independentisme: una falsa associació

Hi ha una teoria molt popular segons la qual el suport a la independència de Catalunya va en funció de l’economia. Segons aquesta teoria, el naixement del procés va coincidir amb la crisi financera del 2007 i els catalans que volen aconseguir la independència estan tan sols frustrats financerament, en gran manera.

Aquesta teoria es va popularitzar arran d’un article publicat a la revista Bloomberg a mitjan 2017 que afirmava que el suport a la independència havia minvat perquè la taxa d’atur també havia caigut. L’article contenia el gràfic següent, que mostrava l’associació entre l’índex d’atur i l’independentisme.

El gràfic va ser un èxit i alguns sectors mediàtics el van compartir molt a les xarxes socials. La raó de l’èxit va ser, probablement, que oferia una explicació simple i directa al fet que tants catalans volguessin marxar d’Espanya. El gràfic i l’article que l’acompanyava oferien una justificació neta, simple i no política, d’un problema polític. Però la seva popularitat no anava lligada a la simplicitat i prou, sinó també al seu pronòstic implícit: com que la causa de l’independentisme era suposadament econòmica, era justificat no enfrontar-se al problema políticament.

Problemes de la teoria

La teoria que l’independentisme català és el resultat d’una economia pobra és agradable. Però també és errònia.

Problema 1: El gràfic fa servir un doble eix Y enganyós

Els dobles eixos Y són menyspreats de manera gairebé universal pels especialistes en tractament de dades. La raó és simple: posar dues sèries al mateix espai de traçat (superposició) amb dos eixos Y dóna al grafista molt marge per a modificar o manipular la correlació. Lisa Charlotte Rost va escriure fa poc al blog de Datawrapper que la visualització de dades ‘hauria d’evitar els gràfics d’eix doble’ perquè donen al grafista massa ‘llibertat per a manipular els eixos a voluntat, cosa que pot portar a una primera impressió visual de les dades molt allunyada d’allò que realment diuen les dades’.

El fet que els líders de la comunitat de visualització de dades siguin crítics amb els eixos dobles no és una qüestió d’opinió. Hi ha estudis acadèmics que han mostrat que la comprensió objectiva de la informació de gràfics és més alta quan s’eviten els eixos dobles. Així doncs, els eixos dobles s’haurien d’evitar perquè faciliten la manipulació. De fet, aquests eixos són el component fonamental de tots els gràfics de la web Spurious Correlations, un exemple de sèries temporals absurdes i no correlacionades que apareixen juntes per fer veure que sí que hi ha una forta relació entre si.

Això és exactament el que va fer el gràfic de Bloomberg: suggerir, mitjançant un doble eix Y erroni, que hi havia una correlació entre la desocupació i l’independentisme. Superposar les dades al mateix espai fa la impressió visual d’una correlació que és molt menys estreta a la vida real que no pas al gràfic.

‘Arreglem’ el gràfic de Bloomberg posant les dues línies en la mateixa escala de Y.

Un petit ajustament i la correlació no sembla tan forta, oi?

Problema 2: La correlació no es manté en el curs del temps

Han passat gairebé dos anys de l’article de Bloomberg, prou temps per a veure si la teoria es manté en el curs del temps. I no, no es manté. L’economia ha continuat millorant des que Bloomberg va publicar l’article, i tanmateix, el suport a la independència no ha disminuït pas.

El gràfic següent és una reproducció del de Bloomberg, però amb dades d’independentisme i desocupació actualitzades:

L’índex d’atur a Catalunya ha anat baixant des del 2015 fins al començament del 2019, del 20% fins a l’11%, aproximadament. Durant aquest mateix temps, el suport a la independència s’ha mantingut estable.

Problema 3: Fer servir una variable errònia per a calibrar el suport a la independència

El BOP demana regularment sobre la independència amb dues preguntes. La primera ofereix quatre respostes: si l’enquestat creu que Catalunya hauria de ser una regió, una autonomia, un estat federat a l’estat espanyol o un estat independent. L’altra pregunta dóna dues opcions: si vol que Catalunya sigui independent o no.

Alguns catalans responen a les dues preguntes de manera aparentment contradictòria. Per una banda, hi ha qui respon que vol que Catalunya sigui un estat federat a Espanya, però a la segona pregunta respon que vol que Catalunya sigui independent. Aquestes respostes que sembla que no tinguin sentit, en tenen molt si tenim en compte que la realitat modera les preferències. Molts catalans, davant la pregunta de quatre respostes, preferirien que Catalunya continués formant part d’una Espanya totalment diferent, en forma d’estat federal, més que no pas un estat independent. Ara bé, en veient que la probabilitat que això passi és molt baixa, diuen que volen una Catalunya independent a la segona pregunta.

La pregunta amb dues respostes és més útil sociològicament perquè reflecteix de manera més precisa els resultats d’un referèndum. Tanmateix, el gràfic de Bloomberg va fer servir la pregunta de quatre respostes, menys fiable. ‘Arreglem’ el gràfic de Bloomberg una altra vegada, ara fent servir la pregunta de dues respostes (disponible des del desembre del 2014).

Al gràfic anterior, són clares dues coses: la desocupació ha baixat constantment i l’independentisme s’ha mantingut estable.

Problema 4: Què passa amb la resta de l’estat espanyol?

La teoria que la taxa d’atur estimula el moviment independentista no té en compte dues veritats simples i inconvenients: que l’atur és més elevat a la resta de l’estat espanyol i que els moviments independentistes en altres territoris de l’estat no han tingut un creixement significatiu. El gràfic següent mostra l’atur dels darrers disset anys tant al Principat com al conjunt de l’estat espanyol:

Problema 5: La ‘fal·làcia ecològica’

Fins i tot, si la relació entre la desocupació i l’independentisme fos més coherent conceptualment i temporal, continuaria essent erroni d’atribuir-li un factor causal. Perquè la teoria tingués sentit, els catalans desocupats haurien de ser més independentistes que no pas els catalans amb feina. I una anàlisi de dades mostra la contrària: els catalans a l’atur són més contraris a la independència.

Una anàlisi que aspiri a descobrir una associació causal fent servir només les dades de grup i no pas individuals porta a la ‘fal·làcia ecològica’, en termes científics. És a dir, perquè un augment de la taxa d’atur fos un factor causal en l’increment de l’independentisme en l’àmbit social, també caldria que l’atur anés associat a l’independentisme a escala individual. Però les dades mostren una associació oposada.

Conclusió

Les dades són clares: una economia dèbil no és el factor causal de l’increment del suport a la independència entre els catalans aquesta darrera dècada. Però l’explicació econòmica encara és molt popular, tot i que les dades mostren la contrària. No és clar per què, però sospito que és per aquests tres factors:

1. La teoria dóna una explicació simple i intel·lectualment satisfactòria a un fenomen social que no és simple.

2. La teoria implica que el ‘problema’ polític català és de naturalesa econòmica i no pas política i que, per tant, no necessita una solució política.

3. La teoria encaixa bé en l’estereotip dels catalans independentistes vistos com a egoistes i poc solidaris.

Si no és l’economia, quina és la causa real del recent creixement de l’independentisme? Segurament, les causes són múltiples. I una anàlisi ràpida de les tendències en el curs del temps mostra que el creixement ràpid del suport a l’independentisme coincideix més aviat amb els canvis polítics, com ara la retallada de l’estatut del 2010, que no pas amb els econòmics. En unes altres paraules, el ‘problema’ és polític, no pas econòmic.

El creixement de l’independentisme després de la decisió del Tribunal Constitucional espanyol el 2010 i el fet que el suport sigui constant des d’aleshores em suggereix que la qüestió catalana és, principalment, de naturalesa política. Els problemes polítics requereixen solucions polítiques. Al capdavall, la diagnosi correcta és un requisit previ per a un pronòstic adequat. El tractament continuat de la crisi catalana com una qüestió no pas política sinó com un problema econòmic, criminal o social, només retarda una solució política.

The post Economia i independentisme: una falsa associació appeared first on VilaWeb.

La Unió Europea s’empantanega en les negociacions per a substituir Juncker

Un mes després de les eleccions europees, ningú no és capaç de resoldre la gran incògnita: qui substituirà Jean-Claude Juncker al capdavant de la Comissió. Teòricament, el dirigent del PP europeu, l’alemany Manfred Weber, és el més ben posicionat. És el candidat del partit que ha guanyat els comicis i, segons la fórmula de l’spitzenkandidat, el Consell Europeu l’hauria de proposar perquè el Parlament Europeu el sotmeti a votació.

Però la teoria i la realitat avancen per vies diferents. Weber necessita el suport dels dos terços del Consell per a ser proposat a la investidura. És a dir, necessita que, com a mínim, dinou dels vint-i-vuit primers ministres o presidents de la Unió Europea li donin el vist-i-plau. El PP europeu només té vuit representants al Consell, un dels quals és Viktor Orbán. Per tant, li calen els vots dels socialistes i els liberals, i això, ara mateix, és impossible.

Els socialistes volen que Frans Timmermans, fins ara vice-president de la Comissió, en sigui el nou president. I els liberals? Volen Margrethe Vestager, fins ara comissària de Competència. A més, Emmanuel Macron, el principal representant del grup, ja ha deixat palès que no pensa lliurar la presidència a un home de la màxima confiança d’Angela Merkel. Però els problemes de Weber van més enllà del Consell.

El candidat del PP europeu no té ni tan sols el suport complet de la seva família política. Molts eurodiputats li retreuen que, tot i la seva llarga trajectòria política, no tingui experiència en cap càrrec executiu. A més, critiquen que tingui un anglès defectuós i no parli francès. D’altra banda, també acusen Weber, fins ara cap del grup parlamentari popular, d’haver estat molt tou amb els desafiaments constants de Viktor Orbán a la Unió Europea.

Weber pot fer un pas al costat?

La presidència és el gran somni de Manfred Weber i costa de pensar que faci un pas al costat voluntàriament per desblocar les negociacions per a configurar una nova Comissió. ‘Tots els votants sabien qui seria president si el PP europeu guanyava les eleccions, Manfred Weber’, va escriure aquesta setmana al diari Die Welt. Tanmateix, si el Consell Europeu de demà torna a fracassar i no nomena un candidat, Weber serà història.

El president del Consell, Donald Tusk, ha dit que continuava consultant les parts per mirar de desencallar la situació, però no es mostra especialment optimista. ‘Ens anem acostant a una solució, però encara som molt lluny d’assolir res concret’, ha piulat. Els socialistes continuen insistint que el seu candidat és Frans Timmermans i els liberals, tres quarts del mateix amb Margrethe Vestager.

From Osaka I continue my consultations on appointments, including with EU leaders not present at G20. Only yesterday, I spoke with 13 leaders on the phone. We are getting closer to a solution but are still too far away to be specific.

— Donald Tusk (@eucopresident) June 28, 2019

Però sobre la taula hi ha més cartes. En les negociacions, a banda de la presidència de la Comissió, el Consell també ha de decidir qui substituirà la socialista Federica Mogherini com a alt representant de la Unió Europea pels Afers Estrangers i Política de Seguretat. A més a més, qualsevol decisió i acord condicionarà l’elecció del president del Parlament Europeu, que es farà el 3 de juliol, i del mateix president del Consell. El mandat de Tusk expira el 30 de novembre d’enguany.

El final del candidat principal?

A les eleccions europees del 2014, per primera vegada, va fixar-se el procés dels Spitzenkandidaten, els candidats principals. Abans de les eleccions, les famílies polítiques del Parlament Europeu, formades per partits nacionals agrupats en diversos grups, trien un candidat a presidir la Comissió Europea. La idea és que els electors tinguin clar quin candidat voten per a presidir la Comissió. Aleshores, el Consell Europeu és vinculat pel resultat de les eleccions i, per tant, la lògica indica que tria el candidat que proposa el partit guanyador.

Tanmateix, el sistema ha trontollat tot just començar. El mapa polític de la Unió Europea actual és molt més fragmentat que mai. El PP europeu i els socialistes ja no tenen prou força per a pactar i imposar els seus candidats. A més, els vets creuats impossibiliten que Weber, Timmermans i Vestager tinguin prou suports. Quina és la solució? No fer cas del sistema de candidats principals i obrir el ventall de presidenciables.

La posició de força, de tota manera, la conserva el PP amb 218 eurodiputats, el 29% de l’eurocambra. I així ho ha confirmat un dels principals dirigents liberals, el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, a la cimera del G-20. Públicament, Weber és l’únic candidat, però portes endins ressonen diversos noms. Michel Barnier és un dels més ben posicionats. Ha estat dues vegades comissari, a més de ministre amb Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy. Actualment, dirigeix les negociacions del Brexit. A banda de l’experiència, és un polític que genera consens més enllà de la família popular. Ara bé, costa de creure que un francès sigui president si Macron veta Weber.

Una altra opció és recuperar Alexander Stubb, que va perdre les primàries amb Weber per a ser candidat. A diferència de l’alemany, té experiència executiva com a primer ministre de Finlàndia. Ideològicament, se situa entre els moderats de la família popular. La seva duresa amb Hongria i Polònia li pot dificultar d’aconseguir els vots de l’est al Consell Europeu. A més a més, tampoc no té el suport del seu país, on el govern és en mans socialdemòcrates.

Un altre nom que ha sonat amb força és el de Kolinda Grabar-Kitarović, actual presidenta de Croàcia. La dirigent de l’HDZ seria la primera presidenta de la història de la Comissió. A més, el seu nomenament serviria per a donar més pes dins la Unió als socis més joves. Grabar-Kitarović parla cinc llengües i ha estat una de les figures clau perquè Croàcia entri a la Unió Europea. Ara bé, el fet que representi un país fora de l’euro i Schengen li resta punts. El seu perfil ideològic, molt conservador, difícilment li permetria d’aconseguir suports més enllà del PP europeu.

Però Grabar-Kitarović també té un problema intern. Un altre dels possibles candidats podria ser Andrej Plenković, actual primer ministre de Croàcia. El cap de govern croat és més moderat i està més ben connectat, és ell qui representa Zagreb a les cimeres europees.

Fins i tot, Donald Tusk ha sortit a les travesses, per estrany que sembli. A favor seu juguen l’experiència a més alt nivell com a president del Consell Europeu i, sobretot, el fet que fos capaç d’aconseguir el suport de socialistes i liberals per a ser reelegit en el càrrec el 2017. Ara bé, en conferència de premsa, ell mateix s’ha descartat com a contendent en la lluita per la presidència.

Ara per ara, doncs, l’única cosa clara és que demà a Brussel·les caldran moltes hores de despatxos, i encara més cafè i paciència, si es vol aconseguir cap resultat. De moment, Juncker sembla molt feliç: ‘Veig amb plaer, sorpresa, satisfacció i fins i tot alegria, que sembla que no és gens fàcil substituir-me.’

The post La Unió Europea s’empantanega en les negociacions per a substituir Juncker appeared first on VilaWeb.

El retorn de Llobet Gràcia, cineasta

Poques vegades recordo una impressió visual tan enlluernadora com la primera vegada que vaig veure Vida en sombras, el film maleït de Llobet Gràcia del 1947 que, mig segle després, veia en una còpia VHS, aquell món pre-digital.

Qui era aquell cineasta? Per què no el coneixíem? Preguntes que tenien una sola resposta: la censura, el franquisme. Llorenç Llobet Gràcia (Barcelona, 1911 – Sabadell, 1976) s’havia mort una mica després que el dictador. Provenia de la fèrtil tradició dels cineistes, dels cineastes amateurs d’abans de la guerra, un corrent europeu que a Catalunya havia donat aquesta paraula pròpia, cineista. Volien diferenciar així la seva vocació fílmica, experimentadora i inventora, de l’amateurisme que als seus ulls implicava potser passió per filmar però poc sentit de la càmera i del muntatge cinematogràfic. No eren industrials perquè no ho podien ser, però de cap manera eren simples aficionats amateurs, eren cineistes. La paraula es va estendre i la trobem també entre realitzadors espanyols. 

Però, això: d’on sortia aquella meravella, Vida en sombras? En aquells anys sense internet anaves descobrint a poc a poc, en articles d’investigadors relacionats amb les filmoteques, aquests museus vivents del cine, que el film havia estat l’única temptativa professional de Llobet Gràcia. Era evident pels actors, de fama: la parella, llavors matrimoni, formada per Fernando Fernán Gómez i Maria Dolores Pradera, encara no tan coneguda com a cantant. Però la censura havia decapitat molt el film i provocat així una crisi tan fonda en el director que el va apartar del cine.

El film era, és, per ell mateix una síntesi del que el cine ha representat en la vida moderna, que per a Llobet Gràcia era la vida ras i curt. Nascut el 1911, fa néixer el protagonista de Vida en sombras en una barraca, que és on el cine es va començar a veure. Tota la vida de Carlos Duran (impossible el nom de fonts en català, aleshores) gira entorn de la càmera: a catorze anys fa un film i és ja un cineista, esdevé operador de cine professional, coneix l’Ana i s’hi declara durant una projecció del Romeu i Julieta de George Cukor; engega la guerra i sense dubtar-ho agafa la càmera cineista i surt al carrer a rodar la resistència; quan torna a casa troba l’esposa morta de resultes d’un tiroteig; es fa reporter bèl·lic i, acabada la guerra, cau en depressió gairebé catatònica per no voler fer més cine. Passen els anys i la germana aconsegueix treure’l de casa per anar a veure el nou film de Hitchcock, Rebeca, que el retorna a la vida i al cine. 

Així devia ser. La pel·li de Hitchcock era del 1940, a les pantalles de per aquí es va veure no aquell mateix any sinó una mica després, i Llobet Gràcia va tornar a la vida i al cine, com el seu protagonista. Va emprendre el cine professional que havia conegut abans de la guerra com a operador, i ho va fer amb un guió ultrapersonal, gairebé autobiogràfic. No es va deixar res que no volgués. Hi sentim Lluís Companys! Sense doblar, i quan feia només set mesos que havia estat afusellat a Montjuïc. 

Fer el film va ser titànic. Un cop començat el rodatge, no va obtenir el crèdit oficial i Llobet Gràcia es va decidir a finançar-lo ell mateix. No va passar la censura, i es va arruïnar. La Junta Superior de Orientación Cinematográfica la va qualificar, l’agost del 1948, en la 3a categoria, la pitjor de totes de la censura. Va ordenar que s’hi fes un altre muntatge i introduir-hi un seguit de canvis, afegint-hi material d’arxiu i retallant un llarg pla-seqüència. I sobretot va ordenar fer fora el muntador original, Ramon Biadiu, pioner del cine sonor i un dels grans documentalistes de guerra de Laya Films, del govern republicà català.

Llobet Gràcia no va intervenir en aquests canvis, assetjat per greus problemes familiars i financers. Es van fer els canvis i, tot i així, la censura li va donar la qualificació de 2a B, que implicava un gran retard en l’estrena en sales de segona i tercera fila.  No es va poder estrenar fins el 1953, pel maig a Barcelona i pel juny a Madrid, en sales dolentes. La crítica de l’època no el va entendre. Va ser el desastre, la ruïna, la mort en vida per a Llobet.

La bona notícia és que el film ha tornat. Restaurat a fons per la Filmoteca, tant en la qualitat de la imatge com en la durada original i tot allò que la censura hi va llevar, Vida en sombras ha renascut. En un DVD de la Filmo i el segell Intermedio que inclou l’obra completa de LG: els vint-i-dos curts que va fer com a cineista i les dues versions restaurades del seu únic llargmetratge. La primera versió restaurada és del 1983, quan encara no s’havien trobat els fragments mutilats per la censura. La va restaurar Ferran Alberich, que li ha dedicat un documental. El 2008 Vida en sombras es va projectar fora de concurs al Festival de Venècia, causant admiració.

Ara ha fet sensació al festival de Bolonya Il Cinema Ritrovato, que ha premiat el DVD de la Filmoteca de Catalunya (amb Intermedio). Els directors de la Cinemateca de Bolonya, Paolo Mereghetti i Gian Luca Farinelli, van elaborar la llista de trenta finalistes d’obres publicades del febrer del 2018 al febrer del 2019, entre les quals hi havia noves edicions de The Magnificent Ambersons d’Orson Welles i una antologia d’Ingmar Bergman a càrrec de Criterion Collection, l’obra integral de Jean Vigo, publicada per Gaumont, The Deer Hunter de Michael Cimino, de Studiocanal, o Novecento de Bernardo Bertolucci, presentada per Wild Side Video. El jurat va decidir aquest dijous que  el premi era per a Vida en sombras, ex-aequo amb Diamants a la nit, del txec Jan Nemec. La vida a l’ombra de Llobet Gràcia ho és cada volta menys, és més i més lluminosa: i això és una felicitat enorme.

The post El retorn de Llobet Gràcia, cineasta appeared first on VilaWeb.

Xavi Bundó: ‘Estic molt cansat de les trinxeres’

Xavi Bundó (Sabadell, 1984) dirigeix des de fa cinc anys el ‘Via lliure‘ de RAC1, que s’ha consolidat com el programa de ràdio del cap de setmana. Les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM) sempre satisfan tothom, però l’onada publicada dimecres deixa en molt bon lloc el ‘Via lliure’, el segon programa més escoltat del país.

Visitem Bundó a la planta quinze de l’edifici del Grup Godó, al bell mig de la Diagonal. A cada pas que fa, algun company de la redacció s’aixeca per felicitar-lo. No en fa gaire cabal i treu ferro als resultats. Això sí, reconeix que el dia abans que es publiquin els resultats encara li costa dormir, que és com rebre les notes de final de curs. Ens reserva un petit estudi on poder parlar de manera distesa sobre el programa, el model de RAC1 i de periodisme; el d’aquí i el d’allà.

Quan comenceu a fer ràdio?
—Jo començo amb 18 anys a Matadepera Ràdio. Recordo que era a punt de començar la carrera de Comunicació Audiovisual a la UAB. Volia entrar a Ràdio Sabadell, però una professora em va dir que seria difícil, sense tenir coneixements previs, i em va presentar el director de Matadepera Ràdio, l’Albert Beorlegui. I em va canviar la vida. Va ser entrar a un estudi i… Va ser meravellós. Divuit anys acabats de fer i moltes ganes de fer coses. Vam començar fent un programa d’esports que es deia ‘Al primer toc’, sense saber que a RAC1 en feien un que es deia ‘Primer toc’. Era l’any 2002 i RAC1 feia dos anys que havia començat. Jo no sabia que existia. Crec que no ho he explicat mai al Raül Llimós. I amb el bagatge fent de tot a Matadepera Ràdio, vaig entrar a Ràdio Sabadell, on vaig fer esports i informatius.

I passeu per Catalunya Ràdio.
—Sí, vaig fer la beca allà i em va fitxar l’Àlex Gorina per fer ‘La finestra indiscreta’ un estiu. Allà vaig conèixer en Pere Mas, que també venia de Matadepera Ràdio; vaig entrar al seu equip de ‘El matí de Catalunya Ràdio’ per a fer un estiu, i llavors ja em va fitxar RAC1. Vaig haver de triar entre fer petites col·laboracions a Catalunya Ràdio o fer informatius a RAC1. I em vaig decantar per aquesta última opció.

La vostra veu la recordo de la secció del Diàling a ‘El món a RAC1′, i després ja vau passar a fer el ‘Via Lliure’ els caps de setmana. Us va sorprendre el salt?
—Jo devia tenir 29 anys, fa cinc anys. Em pensava que eren bojos, quan m’ho van proposar. Primer de tot, perquè fins aleshores a RAC1, quan marxava un editor, es fitxava a fora. A mi em va semblar estrany substituir la Marta Cailà i que no volguessin anar a buscar algú a fora. Va ser una decisió personal de l’Eduard Pujol, que en aquest sentit és un home que em va canviar la vida. I l’agraïment també a Jordi Basté, que no va posar cap impediment perquè marxés del seu equip. I tot plegat va ser molt curiós, perquè ja m’havien encarregat de fer el ‘Versió’ d’estiu. Comences sabent que treballaràs a l’estiu i a la meitat, et diuen que també faràs temporada regular. I no hi ha procés de transformació, ho has de fer mentre fas una altra cosa; en aquell cas, un programa diari que jo sempre dic que és el programa més difícil de fer.

Per què?
—El ‘Versió RAC1’ té una estructura tan particular del Clapés… I intentar replicar-lo és missió impossible. De fet, recordo molt l’impacte emocional d’arribar a RAC1 i veure com funcionava el seu programa. Explicar-ho seria com revelar una recepta secreta. És un paio molt intens en antena i gairebé surt suat quan acaba les tres hores d’antena. S’ho deixa tot.

El vostre nom ha sonat per ser el substitut de Jordi Basté.
—On ha sonat?

En el món periodístic.
—[Riures] És que el món periodístic xerra molta…

Us ho pregunto d’una altra manera. Us agradaria substituir Jordi Basté?
—És una pregunta complicada. Si em pregunto si, professionalment, el millor lloc d’una ràdio és el programa matinal, el més ambiciós, doncs sí. Per tant, és probable que tothom pensi que algun dia li agradaria fer el matinal. Però ho veig tan llunyà, i s’haurien d’alinear tants astres, que ni hi penso. I la segona qüestió és que en l’àmbit personal aquesta feina té un impacte molt gran. Jo els admiro molt, els qui fan els matinals entre setmana, perquè no em puc imaginar això que jo només faig dos dies, amb molta més pressió, que és la del dia a dia, i havent de gestionar la part personal amb la professional. Et porta al límit mental i físic. Els admiro tant i ho veig tan lluny, que em sembla un insult plantejar-me que ho puc fer.

No sabia que havíeu treballat amb Jordi Basté. Com el definiríeu, com a periodista?
—Passió pura. Està enamorat de la ràdio, i no se li pot demanar gaires coses més a una persona que es dedica a aquest mitjà. És un mitjà que l’apassiona, que li encanta, que l’excita, que en alguns moments el posa trist… Està contínuament connectat i això passa a molt poca gent de l’ofici, que l’estimi tant. Ell fa un programa de ràdio trenta hores a la setmana i quan va cap a casa la continua escoltant, en tot moment, i pots rebre un missatge seu el cap de setmana felicitant-te per alguna cosa que has fet. Conec poca gent que s’estimi tant la ràdio. Això, quan ho vius des de dins, et canvia la vida perquè si el número u, que és davant el micròfon, ho viu d’aquesta manera… És molt animal.

Segons l’EGM, des de dimecres sou el segon programa més escoltat de Catalunya, només superat, precisament, per ‘El món a RAC1′.
—Tinc alguns dubtes sobre això, perquè tradicionalment la ràdio entre setmana i de cap de setmana no es barrejaven, entre més coses, perquè els comptes no sortien. Però ara ens hem trobat en la conjuntura que el ‘Via Lliure’ ha pujat d’una manera increïble i trobo lògic que es compari. Però a mi no m’acaba d’agradar. Em sembla injust comparar cap de setmana i entre setmana. Però sí que és cert que si durant cinc EGM seguits hem superat el mig milió d’oients, vol dir que estem estables en aquestes xifres. Ostres, impacta moltíssim. Gairebé és millor no voler saber que hi ha tanta gent.

Us agrada que arribi el dia que es publica l’EGM?
—No, gens.

Teniu por de baixar?
—No sé si la paraula és por, però fa molt respecte. La gent de ràdio que mai no hem treballat a la televisió estem acostumats que ens deixin tranquils, en aquest aspecte. I hi ha tres dies a l’any que arriben les notes. Però no havíem quedat que no ens les ensenyaven? I a mi el dia abans encara em costa dormir.

Us costa dormir abans dels EGM?
—Sí, dormo força malament la nit abans. El meu temor pot ser per moltes coses: que hagi anat molt malament, que hagi anat bé però no hagi estat prou, que no estiguem en línia amb allò que fa la casa… Perquè si la casa puja molt i tu no, pots pensar que fas malament alguna cosa. El món dels mitjans és molt cruel amb les xifres d’audiència, i com que al final ens guiem per això, hi ha una certa tensió dins els periodistes, especialment els qui som al capdavant d’un projecte, quan arriba aquest moment.

RAC1 fa deu anys que és l’emissora capdavantera. Què té el seu model que no té Catalunya Ràdio?
—RAC1 es va fundar per ser una alternativa amb tres eixos molts clars: esports, informació i entreteniment. És indubtable que hem aconseguit, mitjançant un llenguatge i un clima, una proximitat amb els oients que potser no s’havia aconseguit fins ara. Se senten tan partícips d’allò que fem i deixem de fer… El ‘tots som u’, aquest eslògan que fa temps que repetim, és exactament això, que l’oient se sent part explícita d’allò que passa en aquella ràdio, i que els qui hi treballem sabem que podem jugar en posicions diferents. La cosa més difícil en una ràdio és construir un discurs que sigui una armadura, una estructura, i que quan posis la ràdio, la reconeguis. I això a RAC1 s’ha aconseguit i de moment es manté.

Teniu els mateixos recursos que Catalunya Ràdio, que ‘El suplement’, per exemple, per a fer el programa?
—És evident que no. Ni jo ni cap programa de RAC1. Tant en capacitat econòmica com en treballadors i en capacitat tècnica, som a anys llum. Només cal veure la quantitat de gent que treballa en un lloc i en un altre. Mirem de suplir això amb imaginació. Però no ploro per tenir molts menys recursos. M’encantaria tenir-ne més, però també és cert que si un mitjà de comunicació permet això que fem nosaltres, és la ràdio. A la ràdio, si un tècnic arriba, engega un micròfon i fa sonar la persona en antena, pot fer un programa de cinc hores meravellós, si és vàlida. Una sola persona. Això no ho pots fer a la televisió ni en un diari. Per mi, aquesta és la màgia de la ràdio.

Ser la ràdio pública a vegades també obliga a tractar qüestions que no són tan llamineres. La privada no té un mandat parlamentari i això també deu incidir en les xifres d’audiència, oi?
—És una bona pregunta. De la ràdio pública, se n’esperen algunes coses que potser no s’esperen de la ràdio privada. I hi ha una mena de pressió que segurament no hi és, sobre la privada. Però RAC1 també pot arribar a l’últim poble i a tots els temes. Potser no serem els primers, és evident des del punt de vista de capacitat humana, però triarem allò que creguem més adient a cada moment.

Heu rebut mai cap pressió política?
—Pressió… Cadascú l’entén diferent. Un comentari d’algú que trobes en un passadís és pressió? No ho sé. Jo sóc conscient que determinades veus, que determinats tertulians i que determinades entrevistes no agradaran a uns o a uns altres. Si això és pressió, doncs sí. A partir d’aquí, per sort, aquests cinc anys he tingut una llibertat molt gran. No em puc imaginar que sigui més o menys en qualsevol altre lloc. Us diré una cosa que em molesta, i que passa a RAC1, TV3, Catalunya Ràdio i a qualsevol altre mitjà català. Des de fa dos o tres anys, hi ha una vigilància enorme sobre els mitjans catalans, tots, i seria bo que també es fes a qualsevol mitjà d’Espanya. La fiscalització. Alerta, que no dic que sigui dolent, i potser ha estat bo per al periodisme d’aquest país, tocs d’atenció que ens han fet reflexionar sobre coses que potser no fèiem bé. Però quan mires el nivell de pluralitat que pots trobar en una tertúlia de RAC1 o Catalunya Ràdio, és incomparable amb el dels mitjans espanyols. M’agradaria que algú pensés què passaria si hi hagués aquest mateix nivell de fiscalització que hem rebut els mitjans catalans arran del procés sobre la Televisió de Madrid, la ràdio de Castella-la Manxa o un diari de Galícia. I segurament ens trobaríem sorpreses. Bé, no, segur que ens les trobaríem.

I per tenir certs convidats o tertulians? Heu hagut de complir quotes de partit?
—Mai. Precisament per aquesta fiscalització, ens hem obligat a afinar una mica més. A vegades costa trobar l’equilibri, i algun cap de setmana no trobes el perfil adequat per a aconseguir l’equilibri perfecte, però a mi no m’ha trucat mai cap partit per dir que posés un tertulià. Mai de la vida. Tampoc no ho acceptaria.

Quina és l’entrevista més difícil que heu fet?
—Jo crec que hi ha entrevistats molt durs. Més que passar-ho malament, saps que no pots equivocar-te en res amb determinades persones. Si jo faig un pas en fals amb Artur Mas en una entrevista, sé que ho aprofitarà. Si faig un pas en fals en una entrevista com la que vam fer a Álvarez de Toledo o Inés Arrimadas, s’hi agafaran. Els polítics han trobat en els mitjans de comunicació una cosa que no sé com hem de canviar, però que ho hem d’aconseguir. Vénen per no donar cap titular. A vegades, en el cas dels mitjans públics, per criticar-los. Unes altres, per no dir res o únicament dirigir-se a la seva parròquia. I la sort és quan se t’obren, però això passa molt poc. I és el que voldríem tots els periodistes. Tots ens hem de plantejar de què serveixen algunes entrevistes que fem.

Què us molesta més del periodisme actual?
—No sé si sóc la persona per a donar lliçons, però estic molt cansat de les trinxeres. Que algú et pugui assenyalar perquè creu que sap què penses; que els polítics vagin a llocs de confort o de rèplica. Estic cansat d’això i no fem cap favor a la professió. I això és un efecte col·lateral del procés. S’han enrocat posicions i els periodistes hem notat molt la pressió de la gent, d’allò que se suposava que havíem de fer. Tots els periodistes, o una bona part, en algun moment o altre del procés han hagut de creure una cosa o una altra; era tan impossible que les dues versions de la història casessin, que al final semblava que un havia de comprar un discurs. I tots hem caigut en errors, com no preguntar prou, no anar prou al fons de les qüestions…

En aquest sentit, Lídia Heredia comentava en una entrevista fa pocs dies que no s’havia collat prou als polítics.
—Segurament. Alguns polítics catalans, quan els preguntaves com farien allò que deien que farien, contestaven: ‘La pregunta no és aquesta, la pregunta és com ens ho impediran.’ Això no val, i no ens hauria de valdre com a resposta. El focus no és un altre que no és a la conversa. I la política catalana, en aquest sentit, es va convertir en un dogma de fe durant uns mesos. I la política espanyola també. I d’aquella mena de riu embrollat, era molt difícil treure’n res. Segurament els periodistes catalans no vam fer prou bé la nostra feina. Però a posterior, crec que s’ha analitzat molt bé què va passar aquells dies, d’ençà que es va convocar el referèndum i fins que es va aplicar el 155. S’han escrit llibres molt bons i s’ha analitzat molt bé. A mi em falta saber què va passar a l’altra banda aquells mateixos dies. Algú, en l’àmbit espanyol, pensa arribar al fons d’allò que va passar al govern espanyol d’ençà que ha començat el procés? Algú pensa fer-ho? Li ho permetran? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer.

L’última pregunta. L’any que ve continuareu al ‘Via Lliure’?
—Sí, i tant, i amb la mateixa il·lusió que el primer dia. És un projecte que ja té cinc anys. Sempre dic que probablement no podré fer mai més un programa com aquest que faig ara, amb aquest nivell de llibertat, que permeti la creació. Podem fer coses molt boges. Des de fer un karaoke en directe a parlar de l’eutanàsia amb profunditat. Tenim una paleta de colors que segurament no es permet entre setmana. La contrapartida és personal. El cost per a qualsevol persona que treballi en cap de setmana és gran, i el noto. Després de cinc anys, tinc un fill que en té tres. Hi ha aquella balança en què has de saber si val la pena continuar. I de moment em val la pena.

The post Xavi Bundó: ‘Estic molt cansat de les trinxeres’ appeared first on VilaWeb.

Ciutadans: la crisi d’un partit fet a mida

El cicle electoral a l’estat espanyol ha deixat Ciutadans en una posició incòmoda. La formació no ha aconseguit cap dels seus objectius, perquè que s’ha vist superada pel PP, i tampoc encapçalarà cap autonomia ni ciutat important, malgrat haver crescut en vots i representació. El partit, sota les ordres d’Albert Rivera d’ençà del 2006, ha vist com els pactes post-electorals causaven una crisi a la qual no s’havia hagut d’enfrontar mai. Els acords amb Vox i el suport de Manuel Valls a Ada Colau han tensat l’organització i creixen les veus que reclamen que es doni suport al PSOE.

Un partit on no hi ha lloc per a les crítiques

Aquesta setmana, l’eurodiputat Javier Nart ha dimitit de l’executiva, i també han abandonat la formació Toni Roldán, portaveu d’economia, i Juan Vázquez, dirigent de Ciutadans a Astúries. El motiu, un suposat gir a la dreta del partit, diuen, que l’allunya del centre.

En total, vint-i-quatre membres de l’executiva van votar a favor de mantenir l’actual política de pactes, tres es van abstenir i quatre van votar-hi en contra: el mateix Nart, l’ex-diputat Fernando Maura, el dirigent de Castella i Lleó, Francisco Igea, i Luis Garicano, responsable d’economia i cap de llista a les europees.

L’oposició ha estat petita dins de l’executiva, però cal remarcar que Ciutadans és un partit que només ha tingut un president d’ençà de la seva fundació i que, malgrat els canvis de criteri, ha tingut molt poca contestació interna.

Per una banda, la direcció ha anat eliminat qualsevol dissidència que pogués haver-hi, i en alguns casos han expulsat militants per haver criticat càrrecs i per haver demanat primàries. Per una altra, ha tingut la col·laboració dels mitjans, que han ofegat qualsevol crisi, i una estructura organitzativa dirigida al control del partit.

La formació ha estat dissenyada per impedir la contestació interna. El comitè executiu, l’òrgan de govern entre assemblees, és format exclusivament pels membres de la llista guanyadora. Per tant, no hi ha oposició a la direcció. A la vegada, el president del partit pot fer els canvis que consideri necessaris a l’organització interna del comitè executiu, cessar-ne els membres i proposar-ne uns altres. De la mateixa manera, té capacitat per a nomenar tots els membres del comitè permanent, òrgan de gestió i coordinació de les activitats ordinàries del partit.

Per tant, els càrrecs els ocupen únicament els més afins a la presidència i, tenint en compte que els corrents interns estan prohibits, s’impedeix la formació d’alternatives.

Un partit escorat a la dreta

El principal argument dels dirigents crítics, encapçalats per Garicano, és que l’estratègia de prioritzar els pactes amb PP i Vox pot fer que el partit vagi perdent l’espai del centre. Tanmateix, aquests mateixos dirigents van aprovar aquest gir fa només uns mesos, i amb la unanimitat de la direcció.

En certa manera, els mateixos mitjans que han promocionat el partit, i que van minimitzar fets com els del gener del 2017, quan gairebé un terç dels compromissaris de l’assemblea es va oposar a abandonar el ‘socialisme democràtic’ i definir-se com a ‘liberal-progressista’, ara han maximitzat la dimissió de dos membres de l’executiva (d’un total de trenta-cinc).

Evolució en la ubicació dels partits segons les dades del CIS.

És veritat que els electors espanyols han ubicat el partit cada vegada més a la dreta, però això ha estat una tendència d’ençà que va aparèixer a l’escena espanyola i els votants van poder comprovar com era realment. En cap cas ha virat ni s’ha accentuat el gir aquests darrers mesos.

Ciutadans va néixer el 2006 amb una ideologia poc definida, més enllà del rebuig al catalanisme i als consensos establerts, principalment el de la immersió lingüística i la política de normalització. Els primers anys, ja va combinar un discurs ambigu amb polítiques de dretes. Per tant, el posicionament escorat a la dreta no és cap novetat. La formació encapçalada per Rivera va anar col·ligada a les eleccions europees del 2009 amb Libertas, un grup d’extrema dreta i escèptic fundat per l’irlandès Declan Ganley i amb el Partit Social Demòcrata, en què militaven els trànsfugues Eduardo Tamayo i José Luis Balbás.

El partit també ha mostrat una posició molt poc progressista envers el franquisme, ja abans de fer el salt a l’estat espanyol. Els diputats de Ciutadans van abandonar el Parlament de Catalunya el 2013 per evitar de condemnar el franquisme. Posteriorment, el partit ha impedit la tramitació de la reforma de la llei de la memòria històrica, s’ha oposat a l’exhumació de Franco i ha evitat de condemnar el franquisme més vegades.

També ha mostrat la inclinació a la dreta en altres casos, per exemple, quan va votar en contra d’apujar els imposts als bancs, quan es va abstenir en la derogació de la llei mordassa o quan va blocar el debat al congrés espanyol per a eliminar l’impost al sòl.

Del ‘Podem de dretes’ a la irrellevància

L’augment de Ciutadans no es podria entendre sense el suport mediàtic dels grans mitjans de comunicació, els vincles amb les empreses de l’Íbex 35 i les mostres de simpaties d’ex-dirigents d’altres formacions, com José Bono, Alfonso Guerra, José María Aznar i Felipe González. El salt a l’estat espanyol va ser fa cinc anys, una proposta que es va exemplificar amb l’afirmació del president del Banc Sabadell, Josep Oliu, el juny de 2014, quan va dir: ‘Necessitem un Podem de dretes.’

Ciutadans: com s’ha fabricat el ‘Podem de dretes’?

La maniobra va permetre que Ciutadans fos una alternativa per als desil·lusionats amb el bipartidisme, amb una imatge de regeneració i contra la corrupció. A la vegada, impedia que gran part d’aquests votants descontents anessin a parar a Podem, que també havia tingut un suport mediàtic important al començament, però que es va tornar perillós quan va tenir capacitat de guanyar les eleccions espanyoles. Ciutadans, com a ‘Podem de dretes’, va ser un dic de contenció.

Tanmateix, d’ençà de la moció de censura contra Mariano Rajoy el 2018, el PSOE ha recuperat part del suport que havia tingut en eleccions anteriors. Els socialistes, malgrat la victòria de Pedro Sánchez contra l’aparell, han fet una política molt poc ambiciosa: tot i les promeses quan eren a l’oposició, no han tocat la reforma laboral des de fa més d’un any, no han proposat de canviar l’article 135 de la constitució espanyola (que situa el retorn del deute per sobre de qualsevol altra despesa), no han derogat la llei mordassa, no han obert la reforma del finançament ni de la constitució espanyola i tampoc no han fet cap concessió amb Catalunya.

Els mateixos que van promocionar Ciutadans ara tenen interès que el govern del PSOE sigui estable i evitar dependre de Podem i els independentistes. La pressió contra Albert Rivera, que veta qualsevol acord amb els socialistes, ha amplificat la crisi i ha mediatitzat la figura de Toni Roldán, a més, han fet costat a Manuel Valls en la investidura d’Ada Colau. Una crisi que pot créixer, en una formació que ara és irrellevant per a l’establishment, i que fins i tot podria portar a una escissió o a la dimissió de la direcció actual.

L’enfonsament a Catalunya

Paral·lelament, Ciutadans ha començat a notar el desgast a Catalunya. La voluntat de ser decisius a l’estat espanyol ha comportat l’enduriment del seu discurs, cosa que dificulta que mantinguin els resultats a Catalunya.

Els votants de la formació els uneix l’oposició a la independència, però, a diferència de l’estat espanyol, un 41% dels votants a Catalunya considera que ‘els catalans tenen dret de decidir el seu futur com a país votant en un referèndum’, segons el CEO, i un 23% creu que l’autonomia actual és insuficient.

El nou posicionament de Ciutadans els fa menys centrals: la nova estratègia ha portat imatges com les d’Albert Rivera i Inés Arrimadas arrancant llaços a Alella i anant a poblacions marcades per la repressió judicial, en un gest clarament provocador, com ara Torroella de Montgrí (poble de Dolors Bassa), Amer (poble de Carles Puigdemont), Altsasu i Waterloo. Això explica que, amb menys possibilitats de ser clau en la política catalana, els seus principals dirigents, com Inés Arrimadas, Fernando de Páramo i José María Espejo-Saavedra, hagin fet el salt a Madrid.

A les eleccions municipals només van poder presentar 204 llistes (22% dels municipis) i no van aconseguir cap batllia. Una de les raons va ser el discurs del partit, però també que els militants s’havien situat en un segon terme en l’ordre d’importància dins el partit i això va fer que tinguessin poca implantació territorial. Del gener del 2017 al de maig del mateix any, Ciutadans va passar de 3.577 militants a Catalunya a 2.350 (-34%).

Ciutadans, malgrat que semblava haver-se consolidat, és on és gràcies al suport econòmic i a la presència favorable en mitjans de comunicació, una qüestió que realment no depèn dels dirigents ni del partit. Això fa que el futur pugui ser incert i que les conseqüències de no pactar encara siguin desconegudes, perquè tot allò que ha rebut durant aquests anys pot desapareix d’un dia per l’altre, quan ja no siguin necessaris. I aquest dia pot arribar en qualsevol moment.

The post Ciutadans: la crisi d’un partit fet a mida appeared first on VilaWeb.

Pàgines