La imatge del Renault Espace conduït pel president Carles Puigdemont, acompanyat d’Oriol Junqueras, sortint de l’aparcament de la Casa de la República, a Waterloo, amb la matrícula “1-O 2017” no és solament una anècdota. També expressava el sentit de la reunió entre tots dos dirigents tan bon punt han recuperat la presidència de Junts i d’ERC, respectivament: el retorn i la possible rehabilitació i normalització política de tots dos és possible durant aquest 2025. Però això dependrà sobretot de la validació de la llei d’amnistia –boicotada pel poder judicial espanyol– per part del Tribunal Constitucional. No és clar quan serà, això, i les especulacions que ha fet córrer el tribunal mateix van de l’estiu a la tardor. Però allò que és clar és que ara el PSOE pot dir, més que mai, que té el bou agafat per les banyes, sobretot d’ençà de la recusació aquesta setmana del magistrat ultraconservador José María Macías, el més hostil contra l’amnistia.

La decisió del ple del TC d’apartar-lo allunya la possibilitat d’un cop intern a l’estil del 2010 amb l’estatut, i fa que els socialistes es puguin presentar davant Junts com a garants del compliment de l’amnistia, en un moment complex en les relacions entre tots dos partits. Però hi ha una variable jurídica més enllà del TC que no cal desdenyar: el Suprem té cartes (mig) amagades per a mirar d’impedir una amnistia que per a Puigdemont i Junqueras encara és molt incerta.

Com Sánchez ha controlat el TC

Que José María Macías fos recusat era pràcticament inevitable; poques vegades hi ha hagut causes d’abstenció tan clares com les d’aquest magistrat ungit pel PP per a la missió de rebentar l’amnistia com a nou magistrat del TC després d’anys de servei com a vocal obertament antiindependentista al Consell General del Poder Judicial; tan sols uns quants mesos abans de ser nomenat magistrat havia subscrit un dictamen del CGPJ que criticava amb duresa la llei d’amnistia i la qualificava de pacte polític “per a satisfer interessos partidistes” i permetre la investidura de Sánchez. Era tan evident que legalment incomplia l’article sobre les causes d’abstenció per manca d’imparcialitat que recull la llei orgànica del poder judicial que s’hauria d’haver abstingut ell mateix, com ja va fer fa uns quants mesos abans l’ex-ministre socialista Juan Carlos Campo.

Ara, Macías és un peó del PP, i s’hi ha resistit fins al final, fins que el ple –amb el vot contrari dels magistrats conservadors– n’ha aprovat la recusació que demanava la fiscalia general de l’estat espanyol. Per tant, ara hi ha dos dels dotze magistrats del TC fora de les deliberacions sobre l’amnistia: Macías i Campo, l’un del sector anomenat progressista i l’altre, del conservador. A priori, sis vots a favor i quatre en contra de la constitucionalitat de l’amnistia. Un control del TC sobre la llei clau de la legislatura (i més lleis decisives que hi acabin arribant) que Pedro Sánchez ha anat treballant aquests darrers anys que ha presidit el govern espanyol i que ha anat teixint una majoria parlamentària precària, enmig d’una guerra pel control de l’anomenat tribunal de garanties en què ha aconseguit de capgirar la majoria amb el recanvi de magistrats afins al PP per uns altres de més arrenglerats amb el PSOE.

El parany de la qüestió d’inconstitucionalitat

Amb això, i amb les recusacions de magistrats per a la deliberació sobre l’amnistia esbandides, el Tribunal Constitucional no hauria de trigar a entrar en matèria. Haurà de resoldre si la llei s’adequa a la constitució espanyola i respondre a una qüestió d’inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem espanyol va presentar al TC d’una manera molt calculada; perquè ho va fer sobre un cas per desordres públics en les protestes contra la sentència del 2019 a Girona, de tal manera que els exiliats i els ex-presos polítics hagin de restar fora d’aquest procediment i no hi puguin dir la seva ni vincular la resposta del TC al seu cas directament.

El Suprem fa servir aquest cas particular, poc conegut, per carregar amb fúria contra l’amnistia, per qualificar de colpistes els dirigents del Primer d’Octubre i per introduir les seves consideracions sobre la llei, que diu que és contrària a principis constitucionals, com ara el dret d’igualtat davant la llei i el principi de seguretat jurídica. Quan el TC resolgui aquesta qüestió d’inconstitucionalitat, per més que avali la llei, el Suprem podrà continuar dient que, resolts els dubtes d’adequació a la constitució espanyola, el text no és aplicable al delicte de malversació i continuaran negant l’amnistia als ex-presos polítics condemnats per aquest delicte –Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull– i als exiliats –Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig.

El segrest dels exiliats al Suprem

Perquè el TC es pronunciï sobre els seus casos concrets caldrà que resolgui els recursos d’empara de tots set per vulneració de drets fonamentals per part del Suprem i que es tramitin de manera simultània al recurs d’inconstitucionalitat sobre la llei. No tots es tramiten encara, perquè el TC de moment tan sols té damunt la taula els recursos d’empara dels ex-presos polítics; en canvi, els expedients dels exiliats continuen retinguts pel Tribunal Suprem, que resta pendent de resoldre els recursos d’apel·lació que Puigdemont, Comín i Puig van presentar contra la decisió del jutge instructor Pablo Llarena de no amnistiar-los, que contravenia el sentit i la literalitat de la llei.

Fins que el Suprem no resolgui en apel·lació els recursos, tots tres exiliats no podran anar al Constitucional en empara. Però sí que pot ser que el recurs d’empara que sí que han pogut presentar Junqueras, Romeva, Bassa i Turull vagi fent via i que el tribunal resolgui si més no sobre les mesures cautelars que han demanat. Aquest pot ser el primer moment que el TC es pronunciï sobre l’amnistia, quan decideixi si aixeca la inhabilitació als condemnats per malversació per l’1-O de manera cautelar. Seria una decisió que afectaria en tot cas els ex-presos, no pas els exiliats. El TC podria prendre una decisió semblant, de concedir unes cautelars, quan li arribessin els recursos d’empara de Puigdemont, Comín i Puig.

Però ara per ara el cas és retingut pel Suprem, i una decisió del TC sobre els ex-presos no l’obligaria pas a procedir de la mateixa manera amb els exiliats, segons fonts jurídiques consultades per VilaWeb; s’hi hauria de sentir al·ludit, però no hi estaria obligat. La situació dels exiliats depèn del Suprem, que controla els ritmes polítics, com ha anat fent d’ençà del 2017. No se sentirà al·ludit per cap decisió que prengui el TC en relació amb els ex-presos polítics, i tan sols deixarà anar els exiliats al Constitucional quan li vingui de gust.

La qüestió clau: les cautelars

I quan això passi, el TC haurà d’aplicar als exiliats la mateixa doctrina que hagi aplicat als condemnats per malversació, per exemple pel que fa a la concessió d’unes possibles mesures cautelars. Seria aleshores quan aquest TC que ja no tindrà el magistrat Macías per a participar en les deliberacions i que tindrà una majoria de sis a quatre presumptament a favor de l’amnistia haurà de dir si obliga el Suprem a aixecar l’ordre de detenció estatal que pesa encara sobre Puigdemont, Comín i Puig si considera que, mentre no resol els recursos d’empara per la no-aplicació de l’amnistia per part del Suprem, cal que els permetin la llibertat de moviments personals i el ple i lliure exercici de la seva activitat política perquè no sofreixin vulneracions irreversibles dels seus drets. Ací el Suprem no tindria marge per a negar-s’hi.

En canvi, quan el TC hagi pres la decisió definitiva, quan resolgui el recurs d’empara i, suposadament, sigui favorable; quan digui que els condemnats i els perseguits per la malversació del Primer d’Octubre han de ser amnistiats, el Suprem encara té un (o més d’un) roc a la faixa. Perquè ja va deixar dit en una resolució contrària a l’amnistia que, en cas que el TC la validés en el cas de la malversació, es reservava el dret de presentar una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE pels dubtes sobre la compatibilitat amb el dret de la Unió. I així, per més que el TJUE acabés llançant a la paperera la hipotètica pre-judicial, hauria allargat encara més l’agonia judicial dels ex-presos i els exiliats.

El PSOE pot presentar a Junts una credencial: no solament s’ha aprovat l’amnistia, sinó que la batalla decisiva al TC és controlada; però la guerra amb el Suprem encara és oberta, i la darrera batalla encara no s’ha lliurat.

L’anunci que els xinesos de CATL, primer fabricant mundial de bateries, van fer durant l’any passat, en què fixaven el preu de les seves bateries LFP en 56 dòlars el kWh, va agafar per sorpresa a analistes i experts. Una rebaixa del 60% que ha causat un efecte en cadena, un veritable terratrèmol al món energètic, atès que de cop fa econòmicament factibles productes que fins ara es pensaven inviables. Un preu que, d’una altra banda, trigarà a arribar a Occident i del qual de moment tan sols es beneficiarà la Xina. Una recompensa a dècades d’haver optat decididament per l’electrificació, amb el desenvolupament de la indústria i la cadena de subministrament de matèries primeres necessàries per a fer-la possible. Mentre a Occident el pes de l’electricitat al mix energètic és ancorat al 20% des de fa una dècada, a la Xina l’electricitat guanya deu punts percentuals per dècada, nou vegades més de pressa que a la resta del món, i ja ha arribat al 30%. Els experts comencen a fer notar que la Xina pot esdevenir el primer “electrostat” al món, en contraposició als “petrostats” tradicionals, amb els EUA al capdavant. Fet que tindrà conseqüències molt significatives a escala geopolítica. La transició energètica s’accelera i redefineix els lideratges mundials.

Relacions Xina-EUA, un enfrontament entre un electrostat i un petrostat?

A final de desembre, als analistes energètics occidentals els va esclatar el cap: al concurs més gran de bateries estacionàries mai fet a la Xina, 16 GWh orientats a la xarxa elèctrica, es van fer ofertes amb preus entre 60 dòlars el kWh i 82, amb una mitjana de 66 dòlars el kWh. Al preu hi havia inclòs tant el cost de les bateries (de química LFP) com tota l’electrònica de control i seguretat, el disseny i construcció, com també el manteniment durant vint anys. Les noves bateries estacionàries es construiran ràpidament, entre el 2025 i el 2026. Un mes abans, al novembre, també es va fer un concurs de 10 GWh i aquesta setmana s’han sabut les ofertes guanyadores dels diversos lots, amb preus que van dels 61 dòlars el kWh als 74.

Ara per ara, aquests preus solament són possibles a la Xina. El gegant asiàtic duu una política de creixement sense precedents dels anys noranta ençà. El front principal ha estat l’energètic (tota l’economia en depèn) i la visió de la Xina ha estat, primer, augmentar la producció d’electricitat amb totes les tecnologies possibles (incloent-hi carbó i nuclear) per no aturar el creixement, però alhora planificar-ne la substitució pel que han de ser les tecnologies dominadores del futur: solar, eòlica i bateries. Per aconseguir-ho, aquestes darreres dècades ha creat de zero una cadena de subministrament de matèries primeres tan curta com ha estat possible (amb moltes mines al país, per exemple) i ha creat clústers industrials al seu voltant per escurçar la cadena encara més. Cosa que li ha permès de compartir els recursos humans fàcilment i prendre decisions a escala política i tècnica de manera resolutiva i ràpida. Els fruits d’aquesta política comencen a veure’s clarament en comparació amb Europa i l’Amèrica del Nord: la Xina convoca concursos públics energètics d’unes dimensions inimaginables a Occident, amb preus un 40% més barats que els nostres.

Cada dia són més comunes les bateries a les plantes solars i eòliques (fotografia: LG).

Els analistes comencen a veure clarament que les fonts renovables són solament un primer pas necessari del pla xinès per a situar-se com a primera potència econòmica, política i militar indiscutible. L’electricitat, com a forma d’energia principal, més barata i generada al país, permet de desenvolupar tota una economia de nova factura basada en tres eixos: mobilitat elèctrica, intel·ligència artificial i robotització. En contraposició, els EUA i Europa es comporten com a petrostats, segons alguns analistes: la seva economia encara depèn dels combustibles fòssils, amb tecnologies antigues que no donen més de si i que són més cares que les basades en l’electricitat, cosa que els produeix un desavantatge estructural. El cas paradigmàtic és Alemanya i, per extensió, Europa. Per una banda, la seva indústria té grans maldecaps per haver-ho apostat tot al gas rus. Per una altra, la seva potent indústria automobilística, que ha menystingut el vehicle elèctric, és escombrada de la Xina, el primer mercat mundial automobilístic i d’on els fabricants alemanys treien els beneficis. Les marques xineses elèctriques, que ofereixen vehicles més econòmics i d’una qualitat equivalent, comencen a encapçalar els rànquings de venda al gegant asiàtic.

Mentrestant, als EUA, el president Trump es mostra defensor dels combustibles fòssils i contrari a les renovables, i això pot significar l’alentiment de l’electrificació a la primera potència mundial. L’enfrontament geopolític amb la Xina, que té l’objectiu de tornar a ser la primera potència, es redibuixa com la lluita de dos models tecnològics i econòmics contraposats: electrificació a partir de renovables enfront de combustibles fòssils. Hi ha molts elements que marcaran aquest enfrontament, però l’abaratiment sobtat de les bateries a la Xina tindrà un seguit de conseqüències, segons els experts, que tot seguit repassem. Marcaran la tendència al món energètic aquest 2025 i més enllà.

La incipient indústria occidental de bateries i vehicles elèctrics, en perill

La primera víctima de l’abaratiment de les bateries xineses és el sector de bateries occidental. Ara per ara, no poden competir amb aquests preus. Cal considerar que els nous aranzels europeus als vehicles elèctrics no inclouen les bateries estacionàries per a projectes energètics, les que van adreçades a centrals renovables, a la xarxa elèctrica i a les cases. Als EUA, els aranzels a les bateries estacionàries han passat enguany del 7,5% al 25%, però no tenen cap efecte pràctic. Les bateries de Tesla es mouen en el rang dels 100-120 dòlars per kWh i el preu genèric de fabricants occidentals és en els 135-160 dòlars. Com apunten els analistes, encara que hi posessin un aranzel del 100%, que en doblaria el preu, les bateries xineses continuarien essent més barates.

La sueca Northvolt, l’esperança europea en la fabricació de bateries a gran escala, ha entrat en fallida fa poc.

En aquest context cal entendre la declaració de fallida recent de la gran esperança europea en el món de les bateries, els suecs de NorthVolt. El seu fundador i director general ha plegat, i els copropietaris i clients, entre els quals hi ha el grup VW, Scania i BMW, han decidit de nomenar un nou director general i contribuir-hi econòmicament per mantenir l’empresa, sempre que es reestructuri. Els grans fabricants automobilístics europeus volen empreses de bateries europees, però ara per ara això vol dir que les hauran de pagar més cares, cosa que fa els seus vehicles menys competitius contra els xinesos. És per això que els europeus no tenen cap més opció que jugar a dues bandes, tancar acords amb fabricants com CATL i contribuir a l’expansió del domini xinès. Els EUA, per la seva banda, vira cap a fabricants de bateries sud-coreans i japonesos, que són dins la seva àrea de lliure comerç, però que també tenen uns preus més alts que no pas els xinesos.

Aprofitament màxim de renovables: tancar el taüt dels combustibles fòssils

També hi ha guanyadors. Amb unes bateries tan barates, l’electrificació es pot accelerar a Occident, no solament a la Xina. L’energia solar i eòlica creixen vertiginosament. Durant el 2025 superaran l’energia nuclear, i els darrers estudis mostren que superaran al petroli el 2031. L’energia solar serà capaç de proporcionar la meitat de tot el consum energètic (no solament l’electricitat) al món d’ací a poc més d’una dècada, el 2036, segons que diuen alguns estudis. Tanmateix, per a l’expansió de les energies renovables hi ha un coll d’ampolla com més va més greu: la xarxa elèctrica. Dissenyada per a una producció concentrada en grans centrals, no era pensada per a una generació elèctrica distribuïda amb infinitats de plantes solars i eòliques. En molts països, hi ha segments de la xarxa elèctrica saturats, que no admeten més electricitat.

Les estacions de càrrega per a vehicles implantaran com més vagi més bateries estacionàries de gran capacitat (fotografia: CATL).

L’element que endarrereix l’actualització de la xarxa elèctrica és la fabricació de transformadors, segons els experts. La manufactura és força artesanal. Els transformadors es fan específicament per a cada projecte, no en sèrie i a gran escala. La Xina fa tres dècades que construeix i expandeix la seva xarxa elèctrica a una velocitat de vertigen, dins el pla de modernització del país. Això vol dir que té la mà trencada a fer transformadors i supera en capacitat de fabricació qualsevol país. En contrast, a Europa i els EUA fa dècades que es va construir la xarxa elèctrica i fins ara solament calia mantenir-la. El resultat és que amb l’expansió renovable els fabricants occidentals de transformadors no donen l’abast. El sector necessita ampliar-se i no hi ha prou professionals.

La manca de transformadors no solament perjudica les plantes solars i eòliques. També hi ha dificultats creixents per a instal·lar punts de càrrega d’alta potència a les estacions de serveis de les carreteres. La xarxa no pot subministrar prou potència, especialment per als nous carregadors d’1 MW, necessaris per als camions elèctrics, i cal ampliar-la. Tots aquests inconvenients es poden mitigar amb grans bateries estacionàries. Per una banda, es poden situar a les centrals solars i eòliques mateixes, un fet com més va més comú. Si en un moment la xarxa està saturada, l’electricitat produïda que no es pot evacuar (i que fins ara es perdia) s’emmagatzema a les bateries i serà injectada a la xarxa elèctrica quan els transformadors no tinguin tanta càrrega. Així s’aprofita al màxim la producció renovable i es pot disminuir la producció elèctrica de les centrals de gas. Amb l’abaratiment de les bateries, aquesta tendència s’accentuarà més.

Respecte dels punts de càrrega a les estacions de servei de carretera, s’hi poden posar grans bateries en forma de contenidors estàndard, que s’aniran carregant a poc a poc (especialment durant la nit) mentre no hi arribin noves línies d’alta tensió. Durant el dia ajuden la xarxa elèctrica a donar la potència requerida per a carregar cotxes, furgonetes i camions. A conseqüència d’això, els analistes preveuen que s’accelerarà l’electrificació del transport. Especialment dels camions, que consumeixen el 25% de tota la benzina. El consum de combustibles fòssils pot començar a disminuir notablement gràcies a l’expansió de les bateries barates.

La Xina ja ha començat l’electrificació del transport marítim a les rutes regionals. Comença l’electrificació del transport marítim?

Els experts apunten que amb unes bateries tan econòmiques esdevé factible electrificar el transport marítim en rutes fins de 2.500 quilòmetres. Així, els trajectes en vaixells elèctrics en rutes regionals serien més econòmics que els moguts per petroli, sense necessitat de subvencions. Això pot tenir un gran impacte, amb el començament de l’electrificació del trànsit de mercaderies d’àrees com la mar del Nord, la Bàltica, la Mediterrània, la Groga, la de la Xina i el Japó o les dues costes dels EUA. Ara per ara és inviable electrificar el transport marítim intercontinental, però una vegada els contenidors arriben als grans ports, s’han de repartir regionalment. A més, un transport marítim abaratit i no contaminant podria ajudar a descongestionar la carretera i les vies ferroviàries. Al nostre país, els ports de València, Tarragona i Barcelona tenen una activitat destacada en les rutes marines regionals. Caldrà que es comencin a preparar per a aquesta nova fase d’electrificació i no perdre competitivitat.

Explosió de la intel·ligència artificial i robotització

Amb l’emergència de la IA, el sector tecnològic es troba immers en la cerca, gairebé desesperada, de subministrament elèctric, especialment als EUA. Fins ara, les grans companyies nord-americanes han promogut grans parcs solars i eòlics i han arribat a acords de compra de tota la seva producció. Tanmateix, la variabilitat de les fonts renovables ha fet que també tanquessin acords amb centrals de gas i, fins i tot, amb el sector nuclear. Però, tal com apunten els analistes, l’única tecnologia que pot oferir-li el volum d’energia que necessita el sector tecnològic, a la velocitat requerida (a molt curt termini) i a un cost competitiu són les renovables. Les bateries estabilitzen el subministrament renovable i el fan constant les vint-i-quatre hores del dia.

La Xina i els EUA són a la cursa per a encapçalar la intel·ligència artificial i els robots humanoides (fotografia: Unitree).

El sector tecnològic és una de les àrees on hi ha l’enfrontament més directe entre la Xina i els EUA. Els primers han esdevingut la primera potència en energies renovables. Els segons, en els xips necessaris per a la intel·ligència artificial. De fet, als EUA es discuteix la legislació que vol prohibir la venda de xips d’IA a determinats països per motius de seguretat nacional, amb la Xina i Rússia com a objectius principals. El gegant asiàtic, per la seva banda, intenta de desenvolupar apressadament xips d’IA equiparables als nord-americans, tot i que tecnològicament és uns quants anys endarrerit. En cas que els EUA aprovin la nova legislació sota la presidència Trump, la Xina podria prendre represàlies en el sector energètic i dificultar l’accés a l’energia de les empreses tecnològiques dels EUA. La Xina podria ser el país que encapçalés la IA i la robotització, gràcies a una energia més barata, encara que no tingués els millors xips.

Al nou bar Migrat, al xamfrà del carrer de la Diputació amb el d’Urgell, a Barcelona, obert fa tot just poques setmanes, hi ha un quadre que representa un mas. És el mas Migrat de Gelida, a l’Alt Penedès, on va néixer Joan Llopart. És l’home que va obrir per primera vegada la porta del bar Gelida, un dels establiments més històrics de la ciutat. El fet és que el Migrat és un fill del Gelida: el va obrir a final del 2024 el net del fundador, Gerard Llopart Prades, actual propietari del negoci, que va començar l’any 1946 com un petit celler on despatxar vins de les bótes. Un destí que semblava marcat pels seus orígens en aquesta vila vinícola, no debades, “l’altre” Gelida, el centenari celler del carrer de Vallespir, a Sants, també fa referència al poble dels fundadors, la família Falgueras. Però, tot i la novetat, l’essència del Gelida, que continua funcionant amb l’èxit de sempre, es manté al Migrat. I també la seva carta. Com fa dir a un dels seus personatges Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, “si volem que tot continuï com és, cal que tot canviï”. I si en l’original és una demostració de cinisme de classe, en el cas del Gelida-Migrat, és una declaració d’intencions. Tripes, cap i pota, fricandó, bacallà a la llauna… Els plats de sempre, en dos espais, l’un, com aquell qui diu, davant de l’altre.

Tot, per complir el somni d’un veí, el senyor Vicenç Bosch, que allà on ara hi ha el Migrat hi havia tingut el seu propi negoci, la casa de menjars la Palmera. Tancat de feia anys, Bosch era un client fidel del Gelida i estava entossudit a vendre’l als seus amos, poc convençut dels diversos negocis que hi havia hagut al local. Finalment, va arribar l’acord i Gerard Llopart ha obert un establiment que defineix com una extensió del Gelida, pensat per servir-hi els mateixos plats i no perdre els clients que s’espanten quan hi ha cua o enviar els que no hi caben als menjadors de la casa mare. Com que tot no podia ser tan bonic, el senyor Bosch es va morir poc abans de l’obertura del Migrat. Però tranquil, sabent que l’havia deixat en bones mans. En unes mans amigues.

Tres generacions de la família Llopart

El Gelida creix, però el cert és com ens explica la tercera generació, l’original era un celler on despatxaven vi –especialment del Penedès– i begudes, on aviat van posar una barra sota les bótes de Gandesa i Priorat que encara ocupen un espai propi al menjador principal i serveixen el vi a doll i omplen els porrons i les ampolles de whisky reaprofitades, i un petit recambró on es van començar a despatxar els primers plats, quan l’avi Joan es va casar amb la Ramona Figueras, que treballava a la vaqueria veïna, tot un caràcter. Plegats van ampliar el negoci adquirint la carboneria del costat, que anava quedant fora de temps pels canvis en la forma de consumir energia. El Gelida podia semblar un museu d’una cuina i d’un temps passat, de l’hostaleria d’abans del brunch, de l’autenticitat dels restaurants decorats austerament i amb practicitat, amb un gust que ara en diríem vintage. Un local en perill d’extinció que fa una cuina que ja no es troba enlloc. O això diuen. Però el cas és que cals Llopart no és pas una relíquia, sinó un establiment viu, que cada dia obre de bon matí fins a primera hora de la nit, i té una clientela fixa. I un receptari invariable, tot i que amb actualitzacions de qualitat en els productes, d’ençà que l’àvia Ramona es va posar als fogons, i que avui alimenta també el Migrat, i els restaurants que han obert antics treballadors de la casa, com el Santornemi o el Bo de Bernat.

Gerard Llopart es va posar al capdavant del Gelida l’any 2016. El seu pare, Albert Llopart Figueras, que havia portat el negoci amb la seva germana Maite i el seu cunyat Josep –germà de la seva dona–, d’ençà que els avis s’havien retirat amb els vuitanta fets, finalment es va jubilar. Però el seu destí era ben lluny de la barra. Com el pare, va estudiar enginyeria industrial, però a diferència d’ell, que es va fer càrrec amb la seva germana del bar familiar, va decidir fer la seva i va trobar feina ben lluny de casa. De fet, treballava a Lima, la capital del Perú, quan va decidir fer un cop de cap i continuar el negoci familiar, que el seu pare es resistia a traspassar. “Volia algú que ho mantingués tot igual, i això és molt difícil, perquè quan deixes un local en perds el control”, explica l’actual propietari. Finalment, entre les possibilitats d’establir-se a Amèrica, on era una peça important d’una empresa catalana establerta al país andí, o tornar a casa, va preferir la segona opció. Albert Llopart, instal·lat ara a Can Migrat de Gelida, treu el cap pràcticament cada dia pel bar, però pot estar tranquil.

Allunyats de la moda i ben vius

El seu fill no ha tocat res de les parets, ni ha canviat la carta del restaurant on s’han escarrassat tres generacions. El retrat del president Macià continua a lloc, i les truites fetes al moment, el peix del dia, l’ensaladilla, els macarrons o els flams, presents. Cuina popular catalana, ben feta i casolana. “Al Gelida no anem lligats a les modes. Hem procurat ser molt fidels a la tradició, canviar el mínim possible, i si apareix alguna novetat als plats del dia, són més cosa del cuiner que no pas meva”, ens comenta Gerard Llopart, que també ha tingut cura de mantenir uns preus atractius per a tota mena de butxaques, malgrat els augments necessaris per l’increment de costs. Una novetat que va portar la pandèmia és que van començar a oferir la possibilitat d’emportar-se els plats del Gelida a casa, un servei que abans de la covid només oferien a clients molt fidels i en comptades ocasions. Ara és una possibilitat més, si no hi ha taula al Gelida o al Migrat, que disposa de cuina pròpia i plats elaborats al primer establiment, i ofereix pràcticament tota l’oferta de la casa mare al segon. De moment no preveuen que hi hagi cap diferència entre l’un i l’altre, quant a l’oferta gastronòmica, però Llopart tampoc no tanca la porta a alguna petita distinció, més enllà del nom i la ubicació.

Al matí, esmorzars de forquilla, el torn dels jubilats, dels estudiants o els autònoms. A la una, arriba la pissarra dels plats del dia, que completen una llista de més d’una trentena de plats amb uns preus ajustadíssims. El personal, potser més masculí que femení –però això sí que sembla que comença a canviar–, va dels treballadors de granota blau maó fins a emprenedors d’armilla encoixinada. A la taula de la cuina, on es poden encabir fins a una dotzena de persones i que és l’única per a la qual s’agafen reserves, ja se sent tabola d’un aniversari. A l’hora de dinar arribaran els joves, que han fet del Gelida el seu feu. Els turistes, més aviat l’excepció, tot i que hi destaquen els xinesos, atrets per la recomanació entusiasta al seu país. Mentre al menjador comença el bullici i de la cuina no paren de sortir guisats, a la barra es preparen els cafès, tallats i cigalons. Entre les ampolles, no hi falten els espirituosos d’última fornada, però el que té més solera és l’estomacal Bonet.

Si aquest pretèrit univers de cellers, de vaqueries, de carboneries, de petits tallers, de l’antiga fàbrica Damm –més antiga que la que es proclama com a tal– és part de la història de la ciutat, al Gelida hom pot fer un altre tipus de recorregut històric: el que va del Barça de les Cinc Copes –Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Flotats, Bosch, Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, amb el míster Daučík i el massatgista Àngel Mur pare presideixen el Gelida– fins a l’equip actual, passant per Johan Cruyff jugador i tècnic, l’equip que va guanyar la Recopa de Basilea, el Dream Team o l’equip etern de Pep Guardiola. El vincle entre el Gelida i el Futbol Club Barcelona és tan estret que va ser seu de la Penya Barcelonista Cinc Copes, una de les més veteranes de l’entitat. El barcelonisme continua al Migrat, on ja hi han penjat pòsters i fotografies que els han regalat la clientela. Uns clients que, moltes vegades, ja són part de la família del Gelida, a qui els cambrers anomenen pel nom –i viceversa– i han acompanyat la vida d’un restaurant de gairebé vuitanta anys que, en el fons, tot i les novetats, no ha volgut canviar res.

Gabriel Fernàndez i Díaz, portaveu d’ERC a Sabadell, és un dels membres de l’equip gestor de Foc Nou, que ja funciona com un sector articulat, i preveu de convocar assemblees quan hagin de prendre decisions importants. Fernàndez va ser el número tres de la llista d’Helena Solà i Alfred Bosch com a candidat a vice-president de Cohesió i Emancipació Nacional, i en aquesta entrevista avisa que, si en el congrés del març ERC canvia l’objectiu de la independència pel d’una república catalana supeditada a Espanya, ho interpretaria com un assenyalament de la porta de sortida per a militants com ell. Fernàndez no tan sols s’oposa a la proposta del conseller nacional Joan Tardà, sinó que manté que la presidència i la secretaria general no poden tenir càrrecs institucionals i alerta a Oriol Junqueras que el fet més important no és guanyar el congrés, sinó recuperar la confiança de l’electorat i millorar els resultats en les primeres eleccions que vinguin. Fem l’entrevista al mític bar la Llar de Sabadell, al costat d’un foc a terra que va cremant mentre dura la conversa.

—El vostre objectiu és fer oposició interna a Oriol Junqueras?
—El nostre objectiu és ajudar Esquerra a tornar al camí que no hauria d’haver deixat mai. I per tant, quan l’executiva d’Oriol Junqueras vagi en el bon camí, li donarem suport i quan no sigui així, farem avinent legítimament la nostra posició, perquè al final el debat és d’idees, no de persones, tot i que alguns volen centrar-lo en persones. I és sa que sigui així. Representem un corrent, i fins i tot representem molt més fora del partit que dins. Foc Nou ha assolit un lloc en l’imaginari del votant independentista com una alternativa lògica, viable i desitjable dins d’Esquerra.

—Com us expliqueu que tingueu més influència fora del partit que dins?
—No hi ha una única raó. Hem d’entendre que els militants d’un partit són una cosa rara, som un percentatge molt minoritari dins la societat. De fet, els 8.000 militants d’Esquerra som el 0,01% de la població de Catalunya. Les dinàmiques internes són diferents de les de la societat. A més, nosaltres vam sorgir a partir de la consulta de l’agost. No teníem pensat de presentar-nos a cap congrés i les circumstàncies ens van obligar a fer aquest pas. En dos mesos i mig, amb uns lideratges que no tenim les mateixes possibilitats d’estar presents en els mitjans i de ser coneguts, obtenir el suport de gairebé el 13% de la militància és un gran resultat. En enquestes de mitjans nacionals, majoritàriament la gent votava Foc Nou. Això què vol dir? Que el ciutadà que no és militant, però que és molt important, mira amb molta simpatia el pas que hem fet, el missatge que transmetem i la intencionalitat de mantenir Esquerra com el gran partit d’esquerres de l’alliberament nacional d’aquest país.

—Creieu que la batalla interna en realitat es decidirà a les eleccions vinents?
—Sí. Com vaig dir a Oriol Junqueras en una conversa personal que vam tenir, es pot guanyar el congrés o perdre’l. Aquest no és el fet més important. La prova de foc seran les eleccions: si realment el missatge que has donat és trencador en la tendència a la baixa que té ERC. Si el camí és el correcte, ho dirà el votant, l’electorat.

—Per què vau decidir que Foc Nou no formés part de les comissions en què la direcció us va oferir d’entrar?
—Perquè creiem que la direcció no ha fet la lectura correcta del resultat de la primera volta del congrés. Perquè la foto més valuosa per a mi és la de la primera volta, que marca els percentatges reals que hi ha en els tres corrents o famílies ideològiques. Oriol Junqueras ha guanyat legítimament, però en la primera volta no ha arribat al 50% i, en la segona, una vegada els vots de Foc Nou s’han dividit, amb prou feines supera la línia del 50%. El partit s’ha partit. Ha guanyat legítimament però amb un escàs marge. La resta del partit, que és gairebé la meitat, és més necessària que mai. Si vols formar comissions de treball, jo hauria format equips que fossin representatius dels percentatges interns d’idees: la diferència entre el corrent que representa Junqueras-Alamany i el de Bosch-Solà no és de 14 o de 10 a 1, és de 4 a 1, i ja no parlo de Nova Esquerra Nacional, que a més és superior. La poca proporcionalitat que ens van proposar és un mal senyal. El president del partit hauria de dedicar molt temps a cosir amb aquests actors, donar senyals i reconstruir confiances. S’han equivocat. Per això l’assemblea ha resolt no formar-ne part i concentrar l’esforç a fer esmenes que possibilitin millorar el que aquests equips produiran com a propostes de les ponències.

—L’esmena per a fer incompatible que el president i el secretari general siguin candidats i càrrecs institucionals és un qüestionament directe de Junqueras i Alamany?
—No, i aquí hi ha l’error. Alguns ho volen aprofitar perquè en política hi ha gent a qui agrada jugar al victimisme i a plorar. No, és ideològic. Quan Foc Nou va proposar això, i després els companys de NEN també ho van proposar, no era pensat per a una persona. No es tracta d’això, es tracta de política, d’un model de partit. Volem que les màximes autoritats del partit no se signifiquin en llocs de governança a les institucions perquè això després col·lideix amb les decisions. Si Oriol Junqueras o alguna altra persona vol tenir càrrecs, endavant. Per sort estem en un partit que possibilita que tothom pugui presentar-se a tot. Que es presentin al que vulguin, però l’una cosa no és compatible amb l’altra en la idea de partit que tenim. En la ponència estatutària, Foc Nou proposarà pel cap baix dues qüestions més. Una és canviar el model actual de congrés, perquè primer es facin els plantejaments polítics i després s’escullin les autoritats. L’altra té relació amb els avals. Hem après en carn pròpia la dificultat de la gent de base per a participar en el congrés, perquè cada militant només pot avalar una candidatura. Per què no avalar totes les que vulguis i després ja en votaràs una? Volem una democràcia radical.

—Us oposeu a la proposta de Joan Tardà perquè ERC deixi de ser un partit exclusivament independentista. Quines conseqüències tindria per al partit si prosperés?
—Creiem que serien terribles. És una molt mala idea, bàsicament per dues qüestions fonamentals. Perquè dius que vols deixar de ser tu i jo espero que la gent ens voti pel que som, no pel que no som. Imagina’t que jo, que formo part d’un corrent, dic que no hem de ser Esquerra Republicana perquè no existeix la dreta i les esquerres i hem d’intentar que se’ns acostin tots els militants progressistes. Per tant, proposarem dir-nos Progressistes Republicans de Catalunya! No. No és igual ser progressista que ser d’esquerres. No és igual ser i dir que ets independentista que parlar d’unes repúbliques estranyes, que formen part de no sé quina història ibèrica. Això ja existeix. De fet, tenim uns companys que participen coalitzats amb nosaltres, que són EUiA, que ja parlen d’això. Parlen d’una república catalana en el marc d’una federació. Al final sempre és estar supeditat a l’agenda espanyola. És ximple des d’aquest punt de vista i també perquè, una vegada demostrat que certs camins t’han portat a un fracàs, justament, com deia el mateix company Joan Tardà, per una qüestió d’intel·ligència i de respecte intel·lectual, hauríem de revisar aquesta estratègia. Deixant de ser tu, s’ha demostrat que perds suport. Per cada vot que pugui entrar d’un votant que votava esquerra espanyola, en perds molt més dels que sempre t’han votat. És un mal negoci. Ens hi oposarem. Si s’aprovés una cosa així seria un missatge terrible. Ens hauríem de qüestionar si Esquerra ha decidit ja no ser el partit de molts de nosaltres.

—Plegarien militants?
—No m’agrada parlar per altres. Jo no formaré part d’un partit que no és independentista. Ara no parlo per Foc Nou. M’indicarien la porta de sortida. Canviaré d’eix. Crec en el socialisme. Sé que és molt difícil d’arribar a una societat socialista, però no hi abdico. És complicada la independència? Sí. Però jo he de dir als meus que treballo per a això. I el que vulgui venir ha de saber que nosaltres som això i representem això. I això no vol dir ser un partit tancat o no voler obrir la porta a tothom. Benvingut tothom, però benvingut a casa nostra, als nostres valors i principis. És legítim que altres companys vulguin construir una altra cosa? D’acord. Però els que creiem que no també és legítim que defensem la posició que és un molt mal negoci i una idea ximple.

—Us preocupa que ja hi hagi baixes de militants afins a Foc Nou?
—És públic que es dóna de baixa gent. Han sortit representants electes que es donen de baixa i sabem de casos de militants. Qui ho ha de saber sobretot és l’actual executiva, que té el control d’aquestes dades. Ens preocupa que es doni de baixa gent abans del congrés, durant i després. Vas perdent els teus. No en sabria dir la magnitud perquè no tinc les dades, però hi ha un senyal. Qui hauria de respondre-hi és la secretària d’Organització i el president del partit.

—Al congrés també defensareu el vostre pla sobre la independència?
—I tant. Sentim que una de les grans aportacions de Foc Nou és que per primera vegada a la història ERC té tres ponències i separa la qüestió independentista amb una ponència pròpia. Aquests temes, que eren com un tabú fins no fa gaire de temps, ara són sobre la taula. Ara es parla de construir nació. L’altre dia sentia la secretària general parlant d’això. Deia: mira, em sona tot això. És que no hem de tenir vergonya. I tant que hem de construir nació. No hem d’amagar qui som. És un pla que ha de ser construït entre tots, no tan sols per ERC. Ha de tenir també aportacions d’uns altres actors de l’independentisme. Una vegada sapiguem la proposta, que segur que xuclarà d’alguna manera allò que va presentar Foc Nou, intentarem fer aportacions perquè sigui tan bo com es pugui.

—Quins altres àmbits creieu rellevants amb vista al congrés?
—Els resultats del partit també s’expliquen per una qüestió ideològica de fons. Tampoc no hem sabut ser visualitzats com un veritable partit transformador i d’esquerres. L’altre dia, la secretària general deia que havíem de parlar clar. Ho vaig demanar fa molt de temps, que no parlem d’una manera que ningú no entén. O que allò que s’entengui sigui contraproduent. I això implica, com en tot el conjunt de les esquerres occidentals, mirar-nos amb honestedat, deixar-nos de clixés i de missatges encriptats i assumir que caldrà canviar alguns paradigmes per poder-nos enfrontar millor als desafiaments que tenim davant. Si no ho fem, continuarem perdent. Hi ha en joc parlar de temes com la immigració, com tornem a posar el discurs de classe per sobre d’altres agendes –com diu Miquel Pueyo– que són importants però no són les fonamentals per a la societat. Com encarem l’estratègia a Madrid? Si continuem com fins ara, Catalunya ho té magre. Hem d’entendre una cosa, d’això del programa dels Infiltrats.

—El 30 minuts de la Directa i TV3.
—Això que hem vist, que des del punt de vista moral és pornogràfic, no ho va executar ni l’extrema dreta ni un govern de dretes. Ho va executar el CNI a les ordres d’un govern del PSOE i Podem i Sumar. Hem d’entendre que nosaltres no ens enfrontem a un partit X o Y. El teu adversari real és l’estat. I en la mesura que continuïs jugant a la lògica de partits espanyols, continuaràs perdent sempre. I això implica un desafiament molt important també de com et situa la negociació allà, a Madrid. En la primera entrevista que vam fer a VilaWeb, vaig dir que no podíem ser uns Comuns amb barretina. Després la van utilitzar, amb petits canvis, més persones d’Esquerra Republicana i n’estic molt content. Ara som en una situació molt pitjor: hi ha qui vol ser uns Comuns sense barretina. Hi ha una fal·làcia que es va dir: que seríem independentistes fins al dia que arribem a l’estat propi. És mentida. Els que hem tingut la sort de néixer en un país independent, sabem que la independència l’hem de defensar cada dia. Perquè quan tens un estat propi comença el veritable problema per a ser independent. Una altra qüestió que em té molt preocupat és com ens enfrontem als populismes i a l’extrema dreta. No hi hem de pactar, però no hem de sortir del debat: no hem d’abandonar la batalla cultural. El cordó sanitari mut no serveix de res. Vull que hi hagi referents del meu partit capaços d’enfrontar-se a aquest populisme des del punt de vista dialèctic, donar solucions i respostes als problemes que posen sobre la taula. Algú ha donat per fet que no calia discutir amb el partit de Sílvia Orriols. Jo dic que no. Hem de plantar-nos, debatre, demostrar on és l’error i les solucions. Abandonar els debats o les xarxes és perdedor. És plorar, fer llàstima. No, has de presentar-te davant d’ells i guanyar dialècticament, èticament.

—Oriol Junqueras ha endurit la posició amb els socialistes, sobretot amb el pressupost. Com ho valoreu?
—Era previsible. Però faré servir una frase del company Oriol Junqueras: els millors discursos són els fets, no les paraules. Esperem a veure com acaba tot, si realment passa això que diem quant al compliment dels acords assolits. Perquè hi ha alguns acords que no vénen de la investidura, que vénen fins i tot de pressupostos amb el PSOE. El traspàs de Rodalia, teòricament, ja l’havíem aconseguit. Entre els anuncis i la realitat hi ha una gran diferència. Està molt bé que el partit marqui aquesta posició, però el fet més important no és què diguin sinó què facin realment. Perquè si al final comprem miralls de colors i acabem fent allò que molta gent preveu que farem, i Rodalies continua essent un desastre i no hi ha traspàs, ni cap compliment en el conflicte polític, ni amb la llengua… tornarem a caure en els mateixos pecats.

—També han congelat l’entrada d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
—És això mateix. Ja ho veurem. Esquerra, fins que no passi el congrés, és difícil que faci passos en aquella línia, fins que l’executiva actual no sàpiga on és situada des del punt de vista ideològic. I és correcte, i és coherent. Hauries d’esperar. Els que es van voler precipitar potser han reflexionat i han vist que ara no és el moment. Però també hem de veure què volem fer.

—Creieu que pot ser una estratègia per a evitar tensions internes abans del congrés i que no sigui un canvi de fons?
—Això que fan és de manual. No es precipiten perquè això podria generar més problemes que virtuts. Ara, en política has de fer les coses perquè te les creus. I llavors, una vegada passi el congrés, suposo que aquesta discussió tornarà, sobretot a la Federació de Barcelona, i caldrà veure la posició de tot plegat. Quan s’acabi el debat de les ponències al març, s’engega el procés de les federacions. La de Barcelona també tindrà processos d’elecció de lideratges.

—Creieu viable que la Comissió de la Veritat presenti les conclusions en tres mesos?
—Nosaltres no volíem aquesta comissió. El nom no és gaire afortunat, el veiem fora de context. Sempre vam exigir de saber la veritat, però ja hi ha mecanismes del partit: no cal crear una estructura paral·lela per avaluar si hi havia estructura paral·lela o no. Volem que les estructures del partit funcionin. Hem exigit una auditoria externa, que es demanés des dels òrgans del partit i que la Comissió de Garanties n’executi les ordres. No anem contra ningú, volem que tothom n’assumeixi les màximes conseqüències.

—Miquel Pueyo, de Foc Nou, forma part d’aquesta comissió. Hi és a títol individual?
—La nova executiva va decidir fer una cosa –que en una reunió també li vam dir que a Foc Nou no ens agradava–, que és parlar de manera personal amb gent. També van oferir personalment a Helena Solà de ser presidenta del consell nacional. No era un oferiment a Foc Nou, era a una persona. En el cas de Miquel Pueyo, va acceptar abans de la nostra assemblea, a títol personal. És un referent, una persona que té tot el meu respecte i tota la confiança, però hi és en aquesta condició.

—L’anterior responsable de Compliment va ser destituït per falta de confiança de la nova direcció i va denunciar amenaces i coaccions.
—És complicat. Personalment, m’hauria agradat que les coses anessin d’una altra manera, perquè en cada acció dónes un missatge. És legítim que l’executiva vulgui tenir gent propera, o de confiança, però penso que en aquestes coses les formes són la cosa més important. De vegades no és allò que fas, sinó com ho fas. I aquí es podria haver millorat per no despertar més suspicàcies, més dificultats, més senyals de trencaments o animar la idea de la purga. Aquells que tenen la màxima responsabilitat, com el president del partit o la secretària general, haurien de dedicar molt de temps a parlar amb els nostres, a cosir el partit. Pot ser que certes decisions es puguin entendre molt millor quan han estat treballades, parlades, consensuades. Es poden fer d’una altra manera i que no te n’assabentis per la premsa.

—En canvi, Junqueras ha mantingut Josep Maria Jové al capdavant del grup parlamentari, malgrat rellevar Marta Vilalta, i es mantindran els càrrecs al congrés espanyol i al senat. Intenta evitar aquesta imatge de purga?
—És correcte que intentin fer-ho així. Jové estava en l’altra candidatura, representa una part important del partit. Intentar mantenir un cert equilibri seria recomanable. I quan fas un procés de relleu, que sigui acordat. No crec que ara hagi desaparegut tot allò del congrés i que siguem un únic partit. Som un partit que té una riquesa ideològica i de posicions importants. Si més no, tres, i hem sabut que hi haurà un grup format per Joan Tardà i gent que pensa en la seva línia, i també hi ha el Col·lectiu Primer d’Octubre que, tot i ser minoritaris, no els hem de subestimar. S’ha d’aprofitar tot això, intentar que cohabitin i que tothom pugui sentir que aporta alguna cosa. De vegades, amb una purga, no cal que et diguin: aquesta és la porta de sortida. És si et van incloent o no en el projecte. Penso que ha passat molt poc temps per a valorar si realment l’executiva actual ha entès el missatge que ha sortit de les urnes: que ells representen allò que representen, però que no som ni per casualitat en l’escenari d’Oriol Junqueras president amb més del 80% de vots.

—A la segona volta del congrés, al desembre, vau optar per donar llibertat de vot. Vist en perspectiva, va ser la millor decisió per a vosaltres?
—Sí, perquè va ser la decisió més consensuada de l’assemblea. A més, els resultats van ser molt indicatius. Els 884 vots saps perfectament on han anat: majoritàriament, a una candidatura, en segon lloc a una altra, i en tercer lloc, més minoritàriament, al vot en blanc. A Foc Nou hi havia les tres sensibilitats. Veient fins on vam poder arribar, vam afrontar amb total transparència com havia quedat la negociació amb cadascú i vam donar llibertat perquè cadascú decidís segons la seva consciència.

—Per alguns piulets i l’entesa en algunes qüestions, va semblar que s’havia establert una relació de confiança entre Foc Nou i NEN. Això pot permetre ara d’arribar-hi a acords sobre esmenes? O després, als congressos territorials?
—Tothom va intentar tenir amb Foc Nou la millor relació. També em consta que per part de Militància Decidim. El missatge d’Oriol Junqueras en la nostra assemblea era obert. De fet, no ens demanava ni tan sols que el votéssim, demanava que no marquéssim un vot en una direcció concreta. Tots hem intentat tenir aquestes complicitats. És lògic que amb Nova Esquerra compartim un seguit de qüestions, perquè en la negociació van acceptar més d’allò que proposàvem que Militància Decidim. Però jo no establiria a priori una complicitat predeterminada. Primer, perquè dependrà de molt dels territoris i el 90% dels acords que es fan depenen sempre de les persones.

En tota la literatura que s’ho val, en tot llibre literari que s’ho val, la llengua és el primer protagonista. Admirem aquesta obra o aquesta altra perquè ens toca com el mar de prop. Quan anem a fons del perquè d’aquest goig, ens adonem que és pel so i la música que ens transmet la llengua amb què aquesta obra o aquesta altra escriu la història que ens conta. És una cosa més intensa i tot que el “com” és escrita: la música de la llengua, la seva partitura, com la interpreta l’autor i com la fa interpretar als personatges. Doncs bé, en el cas d’alguns autors, i aquesta autora d’avui hi excel·leix, l’idioma, la seva llengua, és el protagonista principal de la novel·la. En tenim dues disponibles d’Auður Ava Ólafsdóttir, Edèn i La veritat sobre la llum, en versió de Macià Riutort (Club Editor), una traducció que carburo que deu haver estat meticulosa i exigent, ateses les característiques de l’islandès, “la llengua nacional menys parlada del món”, argumenta l’Alba, la veu que guia la primera d’aquestes novel·les que acabo d’esmentar. Una llengua que té la mateixa paraula, skilja, “per a dir ‘comprendre una persona’ i ‘divorciar-se’n’” (Edèn, p.115).

Ólafsdóttir compon les novel·les amb una llibertat força inaudita, fins en el context que, des del Quixot que obrí el camí, i en particular des de fa un segle, ha donat a la novel·la la llibertat formal que els autors literaris necessitin i hi vulguin donar. La islandesa compon les novel·les com si fossin pel·lícules amb intertítols, posant títols als paràgrafs, llargs o curts, frases que surten d’algun personatge secundari o d’on li sembli. Aconsegueix així lleugeresa, gràcia, humor. I fa passar les paraules de la llengua islandesa al cabal del lector en altres llengües: les traduccions per força han de respectar les paraules originals perquè formen part de la trama!

Així, La veritat sobre la llum engega amb la paraula ‘llevadora’, ljósmóðir, que el 2013 els islandesos van votar com a paraula la més bonica del seu idioma, que ajunta les paraules ‘mare’ i ‘llum’. Són les primeres línies de la novel·la, que va d’una llevadora, per a la qual cosa hem de saber, essent la paraula la protagonista, com es diu llevadora en vint-i-nou llengües més, entre les quals, naturalment, la catalana: llevadora, comare o madrina. M’encanta aquesta escriptora perquè ens agafa desprevinguts, i a través de la seva llengua juganera, la que parla i la que escriu, ens proposa imprevistos viatges lúcids i divertits.

Com el que fa l’Alba a Edèn, un viatge cap a les terres eixorques, de lava, del seu país, farta de viatjar amunt i avall a congressos de llengües en perill d’extinció que, avió cap aquí, avió cap allà, trens i busos, cremen no sé quantes tones de carboni i quants munts d’arbres es carreguen. L’Alba els compta: 5.600 arbres per any. Diu que prou. Deixa enrere una vida de professora de lingüística i es queda amb la de correctora editorial, que pot fer des de casa. Se’n va a la quinta forca, es compra una casa en runes i comença a plantar els arbres que deu a l’univers. Per als ferits de llengua com tants de nosaltres som, és una novel·la deliciosa.

La destresa literària de l’autora (Reykjavík, 1958) és un regal, per la lleugeresa i el quefer narratiu, que sembla la mar de senzill i, doncs, és resultat d’un treball profund de la frase i el paràgraf, d’una imaginació humanista, d’un humor envejable, capaç de combinar en poques pàgines no sé quantes perspectives polièdriques expandides. Deu haver-hi diferències entre l’humor islandès i el finès, carburo, però potser no són gaires, no ho sé, en tot cas, aquestes novel·les em remeten a les captivadores pel·lícules del finès Ari Kaurismäki.

Tot és possible a Edèn. Tantes llengües estan en perill d’extinció en un món en perill d’extinció, però, mira, hi ha l’ecologia de salvar arbres i de salvar balenes i hi ha l’ecologia de salvar paraules, hi ha famílies que es respecten i s’ajuden i se’n poden fer altres de nou encuny.

L’Alba no pot encabir tots els llibres de lingüística a la nova casa del camp de lava i en porta i regala a la botiga de la Creu Roja, per si algun interessat els compra i en dóna alguns diners, o per a tirar. Tot el poble s’hi llança:

“Es pot dir que conceptes com ara fonologia, tipologia lingüística, pragmalingüística, morfologia, anàlisi del discurs i sintaxi diacrònica ara estan en boca de tothom –m’ha dit en Håkon quan ens acomiadàvem” (p. 125).

Novel·les d’una humanitat i un humor que vessen per cada pàgina. N’hi ha moltes així, per sort. Les d’Ólafsdóttir tenen el plus d’escampar amor per la llengua. I un altre plus no menor, fer pam i pipa als condescendents imperials. És un èxit triplicat o quadruplicat que sumi tantes traduccions. Em trec el barret. Sí senyora, es pot escriure perfectament, molt bé i amb originalitat olímpica en una llengua que s’està morint.

El 22 de gener arriba a les llibreries la nova novel·la d’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987), Si una família, publicada per Angle Editorial. Poc podia imaginar la Paloma que treballar d’auxiliar de vol canviaria tant la seva rutina a terra. Amb els pares jubilats abandonant-se a una vida hippie a Mèxic i amb un oncle diplomàtic a l’ambaixada de Moscou, el retrobament amb una coneguda de l’institut (vint anys després) trencarà la seva soledat. Però serà en Marcel, un apicultor desmanegat, i la seva mare, Simona, una dona gran amb mal humor i un passat corprenedor, qui canviaran el rumb de la seva existència i l’endinsaran en un món familiar completament nou.

Alba Dalmau explica que la llavor de Si una família va aparèixer quan el seu fill tenia un any i la seva àvia estava en una residència. En certa manera, de cop ella era el centre d’un triangle perfecte en què fill i àvia tenien actituds sorprenentment similars i en què, progressivament, el fill semblava vampiritzar l’energia de l’àvia. Amb aquest punt de partida, Dalmau hi va afegir capes per explorar el paper de l’atzar en la formació de les famílies, i oferir una mirada nova sobre les residències d’avis; explorar el component de comicitat que hi ha en certes situacions sòrdides; la creació d’una comunitat; el vessant creatiu del deliri de la gent gran i el fet que tots són dipositaris de tota una vida que ben sovint se’ns escapa.

Llegiu un fragment de Si una família, d’Alba Dalmau (Angle Editorial).

Explica Rosa Rey, editora d’Angle, sobre l’obra i l’autora:

“Si una família és una obra que du la contrària a dues frases proverbials que tots hem sentit (i fins i tot dit) alguna vegada: ‘la sang pesa més que l’aigua’ i ‘la família no la tries’. A totes les seves novel·les i relats, Alba Dalmau escriu sobre la realitat que ens envolta triant els temes més actuals (les relacions sentimentals a Amor i no, la família en aquesta novel·la), però amb una gran dosi de fantasia, geni i felicitat literària. La seva narrativa flueix amb transparència i gran ofici des de la primera pàgina, desplegant un domini d’escenes admirables. Llegir Si una família és una aventura i una afirmació vital i juganera sobre els vincles que fem amb el nostre entorn. I és que hi ha tants models de família com persones i mirades sobre les relacions. Bona lectura!”

Aquest 2025 és l’any que Catalunya serà Regió Mundial de la Gastronomia. Aquesta distinció és atorgada per l’Institut Internacional de Gastronomia, Cultura, Arts i Turisme (IGCAT), una entitat privada però amb un jurat ple de figures internacionals. El nomenament es va donar a conèixer el 2023 i ara ha començat a fer-se visible. Amb el lema “Som gastronomia”, Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia és impulsada pels departaments d’Empresa (en l’àmbit de turisme) i d’Agricultura. S’ha redactat un manifest i tot just s’acaben d’obrir dues línies d’ajuts: “Dotze mesos, dotze paisatges gastronòmics” i “Els herois del rebost”.

Hem parlat amb Joan Godia, director general d’Empreses Agroalimentàries, perquè ens expliqui la columna vertebral i els objectius d’aquest reconeixement. Ell ja hi era, en l’anterior govern d’ERC, quan es va engegar el procés de la candidatura i la nominació. En l’entrevista també han aparegut aspectes lligats a aquest projecte, com ara la manca d’autoestima dels consumidors envers els productes alimentaris del país, el pla estratègic alimentari de Catalunya, el malbaratament alimentari i algunes de les reivindicacions estructurals dels pagesos.

—En què consisteix Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia 2025?
—Catalunya és la regió europea que té més paisatges diferents. Tenim cent trenta paisatges diferents. En cadascun, hi ha uns productes, una cuina tradicional, que representa una diversitat increïble, i els qui vénen de fora, més que nosaltres, ho valoren i ho admiren. Per això vam decidir de presentar-nos a aquesta Regió Mundial de la Gastronomia i som la primera regió que té aquest guardó a Europa.

—Com va anar el procés?
—Quan va venir el jurat internacional es va confirmar tot això que nosaltres ja sabíem. Vam començar per Roses i vam acabar al delta de l’Ebre, els vam mostrar productes i cuina. Van quedar impressionats, meravellats de la diversitat de productes i de la qualitat de les diferents cuines que hi ha al nostre territori, i per això creiem que és molt important aquest guardó.

—Quins objectius us heu marcat?
—Tots sabem que tenim cuiners molt reconeguts i famosos; tenim el millor restaurant del món; la millor cuinera jove… A través de l’alta gastronomia estem reconeguts, però també volem fer valer els productes i els productors. És un dels grans objectius que tenim amb aquesta Regió Mundial de la Gastronomia. Perquè sense els productes i sense els productors no tindríem aquesta gastronomia. I hem de poder preservar tot aquest patrimoni que tenim a Catalunya. I aquest guardó també ha de servir perquè es facin un seguit d’activitats que quedin per al futur. I que aquest any serveixi per a preservar molt més aquesta gastronomia, preservar els productes i, sobretot, preservar els productors.

—Per una banda, heu engegat un manifest i demaneu que la gent, les empreses i les associacions vinculades al món de la gastronomia s’hi adhereixin. Per una altra, fa molt pocs dies també vau publicar nous ajuts.
—Un dels ajuts que hem obert es diu “Dotze mesos, dotze paisatges”. Hem dividit Catalunya en dotze paisatges, sabent que en tenim molts més, i a cada paisatge hem vinculat dos o tres productes. Cada mes, en funció de l’estacionalitat, fem activitats relacionades amb aquell paisatge. Aquest mes, el paisatge és el de la pedra seca, dels calçots i de la fruita seca. Els ajuts són dirigits a diputacions, ajuntaments i consells comarcals perquè organitzin activitats en relació amb aquests productes i aquests paisatges.

—No és una mica tard ara per a convocar els ajuts?
—No, perquè aquests ajuts són a la feina feta, no han de sortir abans. I fa tres o quatre mesos que hem contractat un seguit de dinamitzadors que van per tot Catalunya explicant el projecte. I l’altre ajut l’anomenem “Herois del rebost” i és enfocat als diferents productes singulars que tenim a Catalunya. I aquest ajut el podem demanar les organitzacions de productors, fundacions, associacions, denominacions d’origen, etc.

—Hi trobo a faltar el paisatge vinícola, que és tan important.
—Cada mes té una DO. No les vam incloure perquè no es van acabar de manifestar, però ara ja fan actuacions en cada paisatge. Per una altra banda, en la modificació de l’ordre que ara tramitem, hem inclòs el vi en l’ajut “Herois del rebost”.

—Són ajuts que continuaran els anys a venir o solament es convoquen enguany, per l’efemèride?
—Són ajuts que només convocarem aquest any en el marc de Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia, però la intenció és que les activitats que aquests ajuts ajudin a crear quedin per al futur. Per exemple, hi ha una activitat sobre la qual tenim posades moltes esperances, que és la de les GastroÀvies: poder recuperar totes aquelles receptes que en molts pobles, en moltes zones de Catalunya, les àvies encara cuinen i que quan elles marxin es perdran. Poder recuperar aquest patrimoni és molt important. Una altra fita important: tenim la marca Cuina Catalana, que s’ha cedit a la Generalitat, i aquesta marca quedarà per sempre. A final d’any ens agradarà fer una reunió amb tota la gent que hi ha participat per deixar un full de ruta per a preservar aquest patrimoni tan important que tenim.

—En la definició dels ajuts, es diu que tenen la voluntat de millorar la identitat i l’autoestima alimentària. Falta autoestima?
—Països com ara Itàlia i França consumeixen els seus productes, els valoren i els paguen. Els posen per davant dels altres. Els italians són un exemple clar d’això. Però aquí això ens costa. Ens costa valorar la qualitat i diversitat tan gran de productes que tenim. No tenim aquesta autoestima per a consumir-los i prioritzar-los. I aquest és un dels objectius que tenim: que la gent se senti orgullosa i que valori aquests productes que tenim de tanta qualitat i tanta diversitat.

—Sovint, als pagesos també els manca autoestima envers la seva feina. Com pot ajudar un projecte com aquest de Regió Mundial de la Gastronomia perquè els joves es dediquin a la pagesia i hi hagi relleu generacional?
—Amb això tenim molta feina a fer. Fer de pagès és un ofici tan important!, perquè els pagesos són els que produeixen els aliments. I l’alimentació és una de les coses que fem tres cops el dia. És essencial. De fet, hi ha fons d’inversió estrangers i molts països que inverteixen en alimentació, perquè és el futur. A més a més, la pagesia treballa en un entorn natural, pot incorporar noves tecnologies… és un sector de futur. Però no té aquest reconeixement. Aquest any, un dels objectius és aprofundir i explicar als consumidors el paper que tenen els agricultors com a productors d’aliments, d’aliments d’aquí. I consumir aliments de quilòmetre zero també va lligat a temes com ara la sostenibilitat, a la reducció de la petjada hídrica i de carboni… És una assignatura pendent que tenim i esperem que aquesta commemoració ens serveixi per a tenir més orgull alimentari, més autoestima alimentària.

—Tot i que amb l’autoestima i prou potser no se soluciona que la pagesia es pugui guanyar bé la vida. Cal que els paguin un preu just.
—Al sector primari tenim unes quantes eines que activem per oferir transparència a tota la cadena de valor, perquè es pugui veure on és més desequilibrada, tot i que hi ha limitacions perquè estem en el lliure mercat, que vol dir lliure competència. Entre les eines que activem, treballem en un projecte d’etiquetatge intel·ligent on es pugui veure tota la traçabilitat que té el producte i fins i tot es pugui veure quina part del producte rep el productor. Aquesta informació incideix en les decisions de compra. Penseu que els consumidors tenen un poder immens. La decisió de compra d’un producte o d’un altre té unes conseqüències molt grans. I una de les conseqüències és poder mantenir els pagesos i agricultors al territori, comprant-los aquells productes encara que puguin ser una mica més cars, o potser no.

—Quan ara fa uns quants mesos hi va haver les mobilitzacions dels pagesos, les marxes de tractors, una de les reclamacions que feien era la de minimitzar la quantitat de burocràcia que han d’assumir. Especialment, els petits productors, que és el model agrari que sosté el territori i el paisatge.
—És veritat que és un problema. És clar, la seguretat alimentària, la traçabilitat, exigeix molta burocràcia, que sobretot les petites explotacions no poden suportar ni poden fer. Aquí s’ha d’avançar molt i ja hi treballem. S’ha de simplificar moltíssim aquesta burocràcia. Això és un dels pilars. Però també n’hi ha uns altres: que arribi al pagès una remuneració millor pels seus productes, que sigui un ofici amb prestigi…

—Tot això es recull al pla estratègic de l’alimentació a Catalunya? Se n’ha parlat poc.
—El nostre pla té quatre grans dimensions. La primera, que sigui un sistema alimentari transformador i basat en la bioeconomia circular. Aquest està claríssim, tot el tema de la circularitat. El segon, volem un sistema alimentari propi i arrelat al territori. La tercera gran dimensió és que volem un sistema que sigui just, equitatiu i col·laboratiu. Just, equitatiu, o sigui, que cada actor de la cadena alimentària rebi un preu just. I la quarta gran dimensió és, evidentment, que sigui saludable i de confiança. Aquestes són les quatre grans dimensions que guien el pla i, evidentment, tot això és dins aquesta estratègia alimentària i el sistema alimentari que volem per a Catalunya.

—El malbaratament alimentari també deu tenir un paper en la nominació de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia.
—Evidentment, hem de reduir el malbaratament. Hi ha dues maneres d’alimentar el món aquests anys vinents. Una és produir més. Això tecnològicament és possible, però cada vegada tenim menys sòl i menys aigua. L’altra és reduir el malbaratament. Reduint un malbaratament del 25% de tota la cadena eliminaríem la pobresa del món, sempre que es repartís a tot el món. O sigui que és un una altra gran qüestió que tenim pendent, el malbaratament.

Comença el 2025 i potser alguns ens hem fet el propòsit d’aprendre una nova llengua o millorar-ne alguna que fa temps que tenim rovellada. Malgrat les bones intencions i la motivació (que esperem que arribi a finals d’any!), ens trobarem amb el repte d’haver d’emmagatzemar dins la memòria les paraules i formes noves que anem aprenent. A vegades ens podrà ser fàcil, però altres ens trobarem davant de paraules que no ens donaran ni la més mínima pista sobre el seu significat. Això es deu a una propietat fonamental de les llengües naturals: l’arbitrarietat. A principis del segle passat, Ferdinand de Saussure postulava que la relació entre el signe lingüístic (significant) i el seu significat és totalment arbitrària. És a dir, no hi ha cap mena de relació entre la forma d’una paraula i l’element de la realitat a què es refereix. El fet que anomenem “balena” aquell animal mamífer que viu al mar no té res a veure ni amb la seva forma, ni els seus colors, ni els seus sorolls. I així amb moltes altres paraules. Però no totes. En aquest article veurem que la llengua també és icònica i que podem arribar a relacionar moltes de les coses que diem amb allò que percebem pels sentits.

L’arbitrarietat es troba en totes les llengües; també les de signes. Per sorpresa d’alguns a qui costa equiparar les llengües de signes amb altres llengües naturals, els signes no sempre són una representació icònica de la realitat. Per exemple, que el signe per al color blau en llengua de signes catalana es faci passant els dits índex i petit per davant la galta (vegeu aquí una representació en vídeo) no té cap relació intrínseca amb el color blau ni cap objecte de la realitat que sigui d’aquest color. És veritat, però, que, en les llengües de signes, a causa de la modalitat gesto-visual, hi trobem molta iconicitat; és a dir, un grau alt de similitud entre el signe i l’objecte que representa. En el signe per a tractor, per exemple, hi veiem el volant i les rodes.

Però en les llengües parlades no hi ha iconicitat, llavors? Doncs sí, i molt més del que ens pensem. Segur que molts ja penseu en el tic-tac del rellotge, el cric-cric del grill, el nyigo-nyigo del violí o paraules com xiuxiueig i brunzit. Les onomatopeies són l’exemple clàssic que ens ensenya que la relació entre significat i significant no és sempre arbitrària. Ara bé, la iconicitat en les llengües parlades no es limita a aquesta petita part del vocabulari sinó que va molt més enllà. De fet, de casos com aquests en podríem fer una llista llarga. O encara millor, una llista llarga llarga, que encara ho seria més.

La reduplicació (el fet de repetir una paraula o una part d’una paraula) és una estratègia lingüística molt icònica. En llengües com el català, no es fa servir per a gaire més que per intensificar, com amb la llista llarga llarga, o per especificar que allò que es diu és ben cert, com quan una xocolata és bona bona, que llavors sí que és bona de veritat, o quan dius que ets de Barcelona Barcelona, ni rodalia ni província. En altres llengües, la reduplicació té moltes més funcions. En algunes llengües serveix per a fer plurals: quan repetim una paraula, vol dir que tenim més d’un objecte. En indonesi, un home és un orang, mentre que molts homes serien orang-orang, i si parem taula per a una persona, necessitarem un piring (plat), mentre que si som més, necessitarem piring-piring. En canvi, quan es repeteix un verb, podem expressar que l’acció es fa de manera desenfadada: berjalan significa caminar i berjalan-jalan significa passejar.

Fa un paràgraf, en lloc de repetir la paraula, hauria pogut dir que us en faria una llista llaaaaaarga. Allargar un so ens pot servir per a exagerar o intensificar una qualitat. Ens sembla més ruc aquell de qui diem “mira que és burrrro!” que no aquell que porta menys erres, de la mateixa manera que com més llarga la vocal, més llaaarga la llista. Però no només allarguem, també engrandim i empetitim. Agafem dues paraules del dyirbal (una llengua aborigen australiana): midi i bulgan. Quina diríeu que vol dir “petit” i quina vol dir “gran”?

Efectivament, midi vol dir “petit” i bulgan, “gran”. No us cal saber la llengua perquè sembla que, en molts casos, associem aquelles vocals que ens fan obrir més la boca (com la /a/ i la /o/) amb mides més grosses, mentre que les vocals que ens deixen un espai més petit a la boca (com la /e/ i la /i/), ens recorden a objectes més petits. En català, igual: gran porta una /a/ i petit porta una /i/. I en anglès, large i little (tot i que no sempre: big i small).

Tenim llargada i grandària i no ens podia faltar la forma. En aquest aspecte és molt conegut el fenomen kiki-bouba. Tot i que aquest fenomen ja s’havia proposat en estudis anteriors, l’efecte kiki-bouba rep el nom d’un estudi de 2001 de Ramachandran i Hubbard que preguntava a diferents parlants a quina de les formes següents posarien el nom de kiki i a quina n’hi dirien bouba.

Probablement heu batejat la forma punxeguda amb el nom de kiki i l’arrodonida amb el nom de bouba. No sou els únics. La mateixa associació l’han feta parlants de més de vint-i-cinc llengües de famílies diferents i parts del món molt allunyades entre si. Això suggereix que alguns sons (com el so de la /b/ o de la /m/) ens recorden a formes més arrodonides, mentre que altres sons (com el de la /k/ o el de la /t/) s’associen amb formes més punxegudes i tallants. No sabem del cert a què respon aquest fenomen, però es proposa que pot tenir a veure amb la forma que agafa la boca quan pronunciem aquests sons i la força que es necessita per articular-los. No fa gaire, un experiment que incloïa les mateixes llengües amb què s’ha provat l’efecte kiki-bouba, mostrava un efecte semblant amb altres sons. Amb una majoria indiscutible, els participants de l’experiment associaven el so de la /r/ vibrant (el de dins de carro) amb superfícies rugoses, mentre que el so de la /l/ s’associava amb superfícies planes i llises. Com que durant l’experiment els participants havien de resseguir línies de diferents perfils amb el dit, els autors de l’estudi plantegen la hipòtesi que l’associació no és només visual sinó que també implica el sentit del tacte.

Hem vist, doncs, que, per molt que utilitzem un sistema en gran manera arbitrari, no deixem de fer servir estratègies per dibuixar o imitar la realitat amb la llengua. Més enllà de l’anècdota i la seva bellesa sinestèsica, aquestes formes icòniques en la llengua ens podrien donar informació essencial sobre dos aspectes cabdals en l’estudi de l’evolució del llenguatge. Per una banda, els processos de transmissió de la llengua: què és més fàcil d’aprendre? I de recordar? Com és que ens en sortim de transmetre un sistema lingüístic generació rere generació? I, per altra banda, l’origen del llenguatge: pot ser que les primeres formes de comunicació fossin altament icòniques? Hi ha moltes hipòtesis i teories al voltant d’aquestes preguntes i aquí no en traurem la resposta. Però en tot cas queda palès que, quan ens comuniquem, ens hi posem amb gairebé tots els sentits.

Maria Bardají Farré és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Ho digueres com qui sent ploure dins una conversa d’amics plena de banalitats: la literatura només serveix per a mesurar l’espessor de l’ombra.

I abans d’anar a dormir ho vaig apuntar a una llibreta com una forma d’acaronar idees al vol dins diàlegs convencionals per trobar l’escletxa i capbussar-me a l’interior.

Llançar-me amb lucidesa, despert, des del trampolí de colgar-me per immergir-me al son no és una feina tranquil·la.

Per això pens en un vou-veri-vou, aquella cançó de bressol que mumare entonava fluixet perquè m’adormís entre els moviments rítmics dels seus braços.

Horabaixa post el sol, / plorinyava l’infantó, / no ploreu, angelet, no, / que mumareta no ho vol. / No-ni-no, no-ni-no, / i una engronsadeta pes nin petitó.

La interferència entre realitat i ficció pot atènyer un resultat lògic quan la nit banya la lletra i produeix una dissolució de la perspectiva que es fa sordesa del sentit.

La fosca negra pot esdevenir un eco que crea una vacil·lació de les línies dretes que revela un món amagat on brillen miríades de signes tòpics esclafats per la nit com damunt un papir fet de no-res i opac en la seva absència de significació.

Potser amb aquest calaportal que em serveix de preludi fràgil podria dir que una definició d’escriure seria confegir cançons de bressol infinites.

I cançons de bressol ben necessàries per a quan el lector s’abandona dins el negre.

La cançó de bressol seria un himne a aquest deixar-se anar als braços de Morfeu al mateix temps que és l’antídot, el contrapès sonor.

La meva veu, aquest aire que fan les lletres quan es diuen, serà la teva energia protectora dins les tenebres. Quan el riu negre entrarà en les teves venes, pujarà cap al teu cor i el teu cervell tu et trobaràs sol amb els teus fantasmes mentre jo encara estaré amb tu allà, dins les ressonàncies lluminoses del vou-veri-vou, quan dorms pacíficament damunt l’abisme.

És en aquesta solitud on podem descobrir la nostra vertadera fesomia entre el llampegueig de les músiques verbals que ens amaren.

Sí, puc assegurar que les transfusions dels vou-veri-vous m’han obert de pinte en ample els territoris de la lectura i de l’escriptura, dues de les grans forces humanals.

Una bona amiga, M. P., m’ha regalat l’enregistrament del cant d’un pit-roig; un cant singular que comença amb notes fines i llargues que progressivament s’acceleren i tant el ritme com el volum varien, sense repetir estrofes; la llengua petita i bifurcada del ropit dins la barca del bec entona uns dels aires bressoladors més bells, protectors i enigmàtics que he sentit mai.

Els perfums d’ones que m’envien els pins del bosquet, la terra de call vermell embolicada de flors de llevamans carabassa, i aquests núvols carregats de tempesta fosca, em renten de les meves tenebres, m’exoneren de les meves culpes i no demanen res a canvi.

Ben sovint somnii i crei paraules novelles (o oblidades, o arcaiques, o futures) per anomenar fets, coses, sentiments, sensorialitats, tot ben íntim i singular, que no tenen cap nom que els designi, i amb aquesta acció inventora les fetes meves passen a existir.

L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar perquè diguin allò que els vells mots de la tribu, desgastats fins al lloc comú, ja no poden expressar de cap manera.

Aquest llenguatge propi i estranger és un punt de vista humil i que no pertany al temps, un belvedere meu sobre el món, bastit amb tots els ensenyaments dels mestres vers, que pot obrir, eixamplar, mostrar i despertar els sentits amb terres noves, mars noves i cels nous que sense ell no haurien existit.

Amb escriptures expirades la rotació de la Terra es fa més lenta, i la vida també, no ho sabies?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/01/Closcadelletra-CDL.mp3

Milers de manifestants han sortit als carrers d’Israel per exigir el retorn immediat dels ostatges israelians retinguts a Gaza i mostrar suport a l’acord d’alto-el-foc, que entrarà en vigor demà a les 7.30 (hora catalana). Segons que informa el diari israelià Haaretz, les manifestacions s’han concentrat principalment a la plaça dels Ostatges de Tel-Aviv, davant el Museu d’Art, i en una vintena de punts més de tot el país, i han demanat la fi de la guerra. La protesta habitual contra el govern, que s’acostuma a fer al centre de Tel-Aviv, ha estat suspesa per donar prioritat als actes centrats en l’alliberament dels ostatges.

Protesters stop traffic on a central Tel Aviv street, carrying pictures of hostages in Gaza and a banner reading “END THIS FUCKING WAR” pic.twitter.com/f9CFZYZ3XV

— Linda Dayan (@LindaDayan9) January 18, 2025

Uns quants familiars dels ostatges han intervingut per demanar accions immediates i decisives del govern. Ofir Sharabi, filla de Yossi Sharabi, segrestat i assassinat a Gaza, ha compartit el seu dolor: “El meu pare va ser segrestat davant meu i assassinat després de cent dies de captiveri. Només puc trobar pau si puc plorar davant la seva tomba.” Sharabi ha demanat al govern que garanteixi el retorn de les restes del seu pare. Anat Angrest, mare de Matan Angrest, un ostatge encara retingut, ha instat el primer ministre, Benjamin Netanyahu, a fer tot allò que pugui per assegurar el retorn de tots els ostatges. “No permetis que això continuï. Ja hi ha hagut massa sacrificis”, ha dit.

Netanyahu aixeca el to abans de l’alto-el-foc i diu que no s’aturaran fins a guanyar la guerra

Els familiars han exigit que el govern no esperés al final de la primera fase de l’acord per activar la segona. Segons l’acord, la primera fase durarà quaranta dies i Hamàs alliberarà trenta-tres ostatges israelians. Einav Zangauker, mare d’un ostatge que s’alliberarà en la segona fase, ha alertat dels intents d’extremistes dins el govern per a sabotar l’acord. “No podem permetre que la política i les visions messiàniques dictin el destí dels ostatges”, ha dit. Aquesta mateixa tarda, el partit ultradretà Otzma Yehudit ha anunciat que demà plegarien membres de la formació amb càrrecs al govern.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

Un país mobilitzat

Hi ha hagut manifestacions en més ciutats, com ara Haifa, Jerusalem, Beerxeba i Qiryat Gat. A Haifa, una marxa ja ha començat i a Beerxeba s’espera una concentració en memòria de dues víctimes recuperades recentment. A Kabri Junction, els manifestants han exigit el retorn de tots els ostatges, l’aturada de la reforma judicial i la creació d’una comissió d’investigació pels fets del 7 d’octubre.

En molts punts, la crida a la unitat i el compromís amb la pau han estat les qüestions centrals. Zvi Zussman, pare d’un soldat mort en combat, ha destacat: “La guerra és un mitjà, no un objectiu. Hem de lluitar pel retorn de tots els nostres fills, vius o morts, per tancar aquest dolor col·lectiu.”

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha definit la primera fase de l’acord amb Hamàs, que entrarà en vigor demà a les 7.30 (hora catalana), com un “alto-el-foc temporal”, i ha dit en un discurs públic que Israel continuaria fins a assolir tots els objectius marcats per a la guerra a Gaza. L’acord d’alto-el-foc ha fet créixer la tensió a Israel, fins al punt que el partit ultradretà Otzma Yehudit ha anunciat que demà plegarien membres de la formació amb càrrecs al govern.

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

Netanyahu també ha dit que tant el president sortint dels Estats Units, Joe Biden, com el president electe, Donald Trump, li havien garantit el suport per a reprendre la guerra si no es complien les següents fases de l’acord. Segons que ha dit, els Estats Units han promès que Israel disposaria de totes les armes necessàries per a tornar a la guerra si calgués i que, en aquest cas, Israel actuaria amb “noves formes i amb una gran potència”. A més, ha destacat que el nombre de tropes israelianes desplegades al corredor de Filadèlfia, a la frontera amb Egipte, augmentaria durant la primera fase de l’acord, tot i que el text preveia que les forces es reduïssin gradualment en aquesta zona.

Sobre l’intercanvi d’ostatges, Netanyahu ha dit que els presoners palestins condemnats per assassinats serien traslladats a Gaza o a l’estranger. En canvi, els presos que no hagin estat condemnats per assassinats seran alliberats a Cisjordània.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

Unes quantes hores abans, Netanyahu ha avisat Hamàs que no respectaria l’alto-el-foc si abans no havia rebut una llista detallada amb els ostatges israelians que s’havien d’alliberar com a part de l’acord. “No avançarem amb el pla fins que no hàgim rebut la llista dels segrestats que seran alliberats, segons el que s’ha acordat. Israel no tolerarà violacions de l’acord. La responsabilitat recau únicament en Hamàs”, ha dit a X.

Segons el pacte, Hamàs ha de comunicar els noms dels ostatges als mitjancers de Catar, que els traslladaran al cap del servei d’Intel·ligència exterior d’Israel (el Mossad), David Barnea.

El jutjat d’instrucció número 14 de Barcelona, que estava de guàrdia, ha ordenat avui presó provisional, comunicada i sense fiança per als tres joves detinguts per una agressió sexual en grup. Segons que ha informat El Periódico, els Mossos d’Esquadra van detenir els acusats, d’uns vint anys, per presumptament haver violat una noia de la mateixa edat en un pis situat al districte de les Corts.

La víctima sembla que va anar al domicili per veure’s amb un dels nois, però, una vegada allà, va ser agredida per tots tres. El cas passarà a ser investigat pel jutjat d’instrucció número 4 de Barcelona, que n’és competent per la data dels fets.

La Policia Local de València ha rescatat una dona i les seves dues filles menors d’edat que havien estat retingudes per la parella de la dona durant vint dies a casa seva contra la seva voluntat. Segons que ha informat la policia, van descobrir-ho gràcies a l’avís d’una dona que col·labora amb una associació d’ajuda social i que havia rebut l’auxili de la víctima. A més de dir-li que estaven tancades a casa, li va dir que feia mesos que rebien agressions físiques constants.

Els agents de la policia van anar fins al domicili en qüestió, i quan el marit els va obrir la porta, van observar com la dona els feia gestos per demanar ajuda i els convidava a entrar des del fons del menjador. Els policies van entrar-hi i, després d’haver apartat l’home a una de les habitacions, van parlar amb la víctima, que estava amb les seves dues filles petites.

La dona va confirmar als agents els fets explicats per la testimoni, i els policies van detenir l’home, de trenta-vuit anys, que va ser posat a disposició de l’autoritat judicial. Una vegada a soles amb la dona, els va explicar que rebia agressions físiques i sexuals, maltractaments i segrest d’ençà que havia començat la relació. Davant la situació de risc, els agents van activar el recurs del Centre Dona 24 Hores per garantir la seguretat de la dona i les filles.

Mobilitzacions de suport a Gaza a Barcelona, València i Palma han celebrat l’alto-el-foc després de quinze mesos de guerra amb prudència moderada, però han recordat que “el patiment no s’ha acabat”. A Barcelona, Mazeed Khaililla, de la Comunitat Palestina a Catalunya, ha explicat que “la gent de la Franja de Gaza només està celebrant que és viva, que pot recuperar els cadàvers dels familiars i que els nens poden somiar a tornar al col·legi”.

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

Les tres capitals han participat en la mobilització internacional The Surge (l’Embranzida), que aquest cap de setmana ha recorregut vint-i-vuit ciutats europees per la justícia climàtica, la llibertat de Palestina i contra el feixisme. A Barcelona, unes 800 persones, segons la Guàrdia Urbana –5.000 segons els organitzadors–, han recorregut el passeig de Gràcia fins a la plaça de Catalunya.

Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN Manifestació a favor de Palestina Barcelona. Fotografia: ACN

Evelyn Nicoleno, portaveu de Mallorca per Palestina, ha expressat esperança que l’alto el foc sigui “un primer pas cap a una pau més duradora”, però ha alertat que “les intencions colonialistes continuen”. Nicoleno ha dit que el conflicte, que va començar fa dècades, continua per qüestions “geopolítiques, colonials i econòmiques”. “La lluita contra la crisi ecològica, el genocidi a Palestina i el feixisme ha de ser conjunta, ja que totes són conseqüència de la violència del sistema capitalista i alimentades per les elits globals”, ha dit Virginia Soler, portaveu de l’Embranzida a Catalunya.

A València, Jorge Ramos, de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) País Valencià, ha demanat la fi del comerç d’armes i de les relacions amb Israel, i ha criticat el trànsit de vaixells que transporten càrregues destinades a “alimentar el genocidi a Palestina”. Ramos ha assegurat que “amb alto-el-foc o sense, tothom continuarà lluitant fins que s’acabi el genocidi, l’ocupació, la colonització i l’apartheid”.

La manifestació a València ha demanat de mantenir la mobilització malgrat l’alto-el-foc. Fotografia: Europa Press

Els ministres ultradretans d’Israel dimitiran demà com a protesta per l’alto-el-foc

Les mobilitzacions no només han denunciat la situació de Palestina, sinó que també ha posat l’accent en l’augment de l’extrema dreta arreu del món. Segons la portaveu de l’Embranzida a Catalunya, el triomf de Donald Trump als Estats Units “consuma aquesta onada reaccionària”. D’altra banda, Sara Santana, d’End Fossil, ha parlat de la crisi climàtica: “El 2024 ha estat un any de col·lapse climàtic, amb milers de morts per la calor, una gota freda destructiva a València i incendis devastadors a Los Ángeles”.

A Palma, un centenar de persones s’han concentrat davant la muralla de Palma, on han desplegat una bandera palestina i han cridat consignes com ara “Des del riu fins al mar, Palestina llibertat” i “No és una guerra, és un genocidi”. Nicoleno ha avisat que “arriba una època de dolor i dol”, però ha mostrat confiança que “el retorn de l’ajuda humanitària a la Franja de Gaza” aporti una mica d’esperança.

Els activistes han penjat una bandera de Palestina sobre la muralla de Palma. Fotografia: Mallorca per Palestina

A València, en la tretzena manifestació des de gener de 2024, els participants han mostrat banderes palestines i kufies. Salma Nachid, activista propalestina, ha insistit que “Palestina necessita una solució política”, perquè “aquesta gent no només necessita un alto-el-foc, sinó també que arribin les ajudes; s’estan morint de fam”.

A Barcelona, hi ha hagut moments de tensió quan s’ha intentat desplegar una pancarta a favor de Gaza a la Casa Milà, acció que ha estat aturada per membres de seguretat. Els Mossos d’Esquadra han identificat un manifestant per enganxar adhesius en un local comercial enmig de les protestes dels assistents.

Els manifestants han intentat desplegar una pancarta en suport a Gaza a la façana de la Pedrera. Fotografia: ACN

Trencament al govern d’Israel per l’alto-el-foc que ha d’aturar temporalment la guerra contra Gaza. Segons que informa The Jerusalem Post, el partit ultradretà Otzma Yehudit ha anunciat que demà, dia que començarà l’alto-el-foc, plegarien membres de la formació amb càrrecs al govern.

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

En un comunicat, diuen que haver aprovat l’acord amb Hamàs és irresponsable perquè “implica l’alliberament de centenars d’assassins amb sang d’homes, dones i infants a les mans”, i sacrifica els èxits de l’exèrcit israelià: “Inclou la retirada de les forces de l’exèrcit de Gaza i atura els combats a Gaza.” Segons el partit ultradretà, l’acord significa “una rendició davant Hamàs”.

És per això que Otzma Yehudit ha anunciat que els ministres Itamar Ben-Gvir, Yitzhak Wasserlauf i Amichai Eliyahu, els presidents de comitè Zvika Fogel i Limor Son Har-Melech, i el diputat Yitzhak Kreuzer renunciaran als seus càrrecs.

A més d’aturar el conflicte armat, l’acord implica l’intercanvi de presoners israelians i palestins. Ara, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha avisat que l’alto-en-foc no entraria en vigor si abans Hamàs no havia donat la llista dels trenta-tres presoners que s’havia compromès a lliurar en la primera fase d’intercanvi d’ostatges. Aquest matí, el Ministeri de Justícia d’Israel ja ha fet pública la llista de set-cents trenta-cinc palestins empresonats que ells alliberaran d’entrada.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

Trencament al govern d’Israel per l’alto-el-foc que ha d’aturar temporalment la guerra contra Gaza. Segons que informa The Jerusalem Post, el partit ultradretà Otzma Yehudit ha anunciat que demà, dia que començarà l’alto-el-foc, plegarien membres de la formació amb càrrecs al govern.

Israel torna a bombardar Gaza hores abans de l’alto-el-foc

En un comunicat, diuen que haver aprovat l’acord amb Hamàs és irresponsable perquè “implica l’alliberament de centenars d’assassins amb sang d’homes, dones i infants a les mans”, i sacrifica els èxits de l’exèrcit israelià: “Inclou la retirada de les forces de l’exèrcit de Gaza i atura els combats a Gaza.” Segons el partit ultradretà, l’acord significa “una rendició davant Hamàs”.

És per això que Otzma Yehudit ha anunciat que els ministres Itamar Ben-Gvir, Yitzhak Wasserlauf i Amichai Eliyahu, els presidents de comitè Zvika Fogel i Limor Son Har-Melech, i el diputat Yitzhak Kreuzer renunciaran als seus càrrecs.

A més d’aturar el conflicte armat, l’acord implica l’intercanvi de presoners israelians i palestins. Ara, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha avisat que l’alto-en-foc no entraria en vigor si abans Hamàs no havia donat la llista dels trenta-tres presoners que s’havia compromès a lliurar en la primera fase d’intercanvi d’ostatges. Aquest matí, el Ministeri de Justícia d’Israel ja ha fet pública la llista de set-cents trenta-cinc palestins empresonats que ells alliberaran d’entrada.

Manifestacions per Gaza a Barcelona, València i Palma: milers de persones reclamen la llibertat de Palestina

Grups de veïns de Benetússer (Horta Sud) s’han acostat a l’edifici on un treballador de neteja s’ha mort i un altre ha estat ferit quan s’ha esfondrat l’escala d’un garatge danyat per la inundació de la gota freda, i han escridassat el president Carlos Mazón, la batllessa Eva Sanz, del PSPV, i la resta de les autoritats que hi han anat. Alguns veïns s’han indignat pel fet que la policia hagués aparcat vehicles davant el lloc de l’accident per dificultar-ne la visibilitat. “Quina cara”, “Sou uns pocavergonyes”, els han cridat.

 

 

Poc després d’haver-se sabut la notícia, hi han anat autoritats, com ara la vice-presidenta Susana Camarero, el conseller d’Emergències, Juan Carlos Valderrama, i la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé. El president de la Generalitat, Carlos Mazon, s’hi ha estat tan sols uns pocs minuts, però À Punt ha captat com li han dirigit crits de “assassí” mentre se n’anava. “Fuig, assassí, covard! Per què no corries quan havies de córrer a donar l’alarma? Assassí!”, li ha cridat una dona. Aquest matí, Mazón també ha estat escridassat en una visita oficial a Xilxes (Plana Baixa).

Alguns veïns escridassen Mazón a la seua arribada a Benetússer

També s’han desplaçat fins a l’immoble on ha tingut lloc la solsida Bernabé, Camarero i Valderrama.

Més informació:https://t.co/9YDQ1sWUp9 pic.twitter.com/N3OF5jR14o

— À Punt NTC (@apuntnoticies) January 18, 2025

El treballador ferit ha estat traslladat a l’Hospital la Fe de València amb una contusió toràcica, però ja ha estat donat d’alta. Després d’una primera inspecció de l’edifici, s’ha decidit de no desallotjar-ne els veïns perquè no es veu risc d’esfondrament en l’estructura.

Un home de quaranta-cinc anys ha mort i un altre ha estat ferit per l’esfondrament de part d’una finca a Benetússer (Horta Sud) feta malbé en les inundacions de la gota freda. Segons que han confirmat a VilaWeb, l’escala del garatge d’un dels edificis ha cedit i ha causat l’accident. Tant el mort com el ferit eren treballadors d’una empresa contractada per la Diputació de València per netejar els garatges, com el de l’edifici on hi ha hagut l’accident.

José María Castelló, oficial cap de guàrdia del Consorci de Bombers de València, ha dit que encara no se sabia per què s’ha esfondrat l’escala d’accés al garatge i que caldria investigar-lo. Tanmateix, ha garantit que l’estructura de l’edifici era en bon estat i que l’escala era un element aïllat que no havia malmès la resta de l’edifici. L’esfondrament ha estat en un edifici de l’avinguda d’Orba que té dues plantes de garatge. El nivell -1 ja era net, i els treballadors eren a punt d’acabar la neteja del -2.

El malestar per la gestió de la Generalitat del dia de la gota freda ençà ha facilitat que ràpidament s’encenguessin els ànims dels veïns, que han increpat la batllessa, Eva Sanz, els consellers presents i el president de la Generalitat, Carlos Mazón. En aquest vídeo de VilaWeb es veu el moment que arriba el vehicle que ha de transportar el cos de l’home mort i s’hi poden sentir els crits dels veïns. La policia ha situat els cotxes de manera que no es pogués veure el moment que el cos ha estat tret de la finca, cosa que també ha indignat alguns veïns.

 

 

“Fuig, assassí, covard! Per què no corries quan havies de córrer a donar l’alarma? Assassí!”, li ha cridat una dona.

Alguns veïns escridassen Mazón a la seua arribada a Benetússer

També s’han desplaçat fins a l’immoble on ha tingut lloc la solsida Bernabé, Camarero i Valderrama.

Més informació:https://t.co/9YDQ1sWUp9 pic.twitter.com/N3OF5jR14o

— À Punt NTC (@apuntnoticies) January 18, 2025

El treballador ferit ha estat traslladat a l’Hospital la Fe de València amb una contusió toràcica, però ja ha estat donat d’alta. Després d’una primera inspecció de l’edifici, s’ha decidit de no desallotjar-ne els veïns perquè no es veu risc d’esfondrament en l’estructura.

És el segon accident durant les tasques de reconstrucció després de la gota freda. El 24 de novembre un operari va morir quan es va esfondrar part del CEIP Lluís Vives de Massanassa (Horta Sud).

Com la resta de municipis danyats, Benetússer continua mirant de reconstruir els desperfectes del temporal. L’ajuntament va demanar ahir al govern espanyol una ajuda de 16,4 milions d’euros per a reparar les destrosses de la gota freda, que també van fer malbé el clavegueram, cosa que afecta el cicle de l’aigua.

Comerços a la zona zero, l’envit de tornar a aixecar la persiana

L’equilibri de forces dins el secretariat nacional de l’ANC sembla condemnar-la al blocatge quan es tracta de les decisions que necessiten el suport dels dos terços dels membres. L’equip de Lluís Llach, el president, és majoritari, però no prou per a arribar a aquests dos terços que s’exigeixen en votacions clau, com ara l’elecció dels càrrecs orgànics. És a dir, del president, el vice-president, el tresorer i el secretari. Aquest estiu, el blocatge per a elegir aquestes figures es va allargar tant que el ple es va haver d’ajornar una setmana. Tot i això, finalment Llach va ser elegit president; Nohemí Zafra, vice-presidenta; Sílvia Ventura, secretària; i Jaume Valls, tresorer. L’inconvenient ha estat que Ventura va plegar per motius personals i calia tornar a triar un secretari, però, segons que ha pogut saber VilaWeb, no ha estat possible i s’haurà de tornar a votar al ple de febrer.

El secretariat nacional s’ha reunit presencialment a les 9.00 per fer el ple ordinari de gener, amb el punt del relleu de Ventura destacat a l’ordre del dia. S’hi han presentat dues candidatures: l’oficialista Elnur Bayramzade, actual coordinador de la Comissió de Gestió Econòmica Administrativa; i Josep Costa, que ha rebut el suport del sector crític. Però cap de les dues no ha arribat als dos terços exigits. Bayramzade és qui més s’hi ha acostat, atès que tan sols li han mancat cinc vots, i Costa n’ha estat més lluny.

En el cas que Bayramzade hagués estat elegit secretari, el ple següent hauria d’haver votat un nou responsable de la Comissió de Gestió Econòmica Administrativa. Ara, aquest pas s’aturarà fins que no s’hagi elegit efectivament el nou secretari.

L’equilibri de forces dins el secretariat nacional de l’ANC sembla condemnar-la al blocatge quan es tracta de les decisions que necessiten el suport dels dos terços dels membres. L’equip de Lluís Llach, el president, és majoritari, però no prou per a arribar a aquests dos terços que s’exigeixen en votacions clau, com ara l’elecció dels càrrecs orgànics. És a dir, del president, el vice-president, el tresorer i el secretari. Aquest estiu, el blocatge per a elegir aquestes figures es va allargar tant que el ple es va haver d’ajornar una setmana. Tot i això, finalment Llach va ser elegit president; Nohemí Zafra, vice-presidenta; Sílvia Ventura, secretària; i Jaume Valls, tresorer. L’inconvenient ha estat que Ventura va plegar per motius personals i calia tornar a triar un secretari, però, segons que ha pogut saber VilaWeb, no ha estat possible i s’haurà de tornar a votar al ple de febrer.

El secretariat nacional s’ha reunit presencialment a les 9.00 per fer el ple ordinari de gener, amb el punt del relleu de Ventura destacat a l’ordre del dia. S’hi han presentat dues candidatures: l’oficialista Elnur Bayramzade, actual coordinador de la Comissió de Gestió Econòmica Administrativa; i Josep Costa, que ha rebut el suport del sector crític. Però cap de les dues no ha arribat als dos terços exigits. Bayramzade és qui més s’hi ha acostat, atès que tan sols li han mancat cinc vots, i Costa n’ha estat més lluny.

En el cas que Bayramzade hagués estat elegit secretari, el ple següent hauria d’haver votat un nou responsable de la Comissió de Gestió Econòmica Administrativa. Ara, aquest pas s’aturarà fins que no s’hagi elegit efectivament el nou secretari.