Xavi Sarrià estrena, amb la col·laboració de Ginestà, una nova versió de la cançó “Un foc que creix”. És una de les cançons que acumula més reproduccions del disc Causa, guanyador del premi Carles Santos i del premi Ovidi Montllor. En aquesta remescla, s’hi afegeix la jove formació dels germans Serrasolsas, que són tot un fenomen musical a casa nostra. Podeu veure el videoclip tot seguit:

El clip ha estat produït per Icònic. Segons els autors, és un homenatge a la terra i la gent que la treballa i lluita per defensar-la. Un cant per a fer xarxa i comunitat contra la destrucció del territori i de la cultura popular, diuen. I així ho fan palès a la cançó: “Que si la nostra història l’han prohibit els vencedors, perviu en l’emoció que sentim en les cançons. La nostra sobirania comença amb l’autoestima, la nostra tradició és desafiar la por.”

De fet, el videoclip ha estat filmat a Benlloc (Plana Alta), a la zona afectada per una nova línia de Molt Alta Tensió (MAT) del projecte MAGDA, una macroplanta fotovoltaica que pot fer malbé 500 hectàrees de terra fèrtil. Justament, fa pocs dies, el Ministeri de Transició Ecològica espanyol va atorgar la llicència d’impacte ambiental al projecte. La filmació és protagonitzada per veïns dels pobles de Benlloc i Borriol i l’actriu Sònia Ninyerola, coneguda per la sèrie Mòbius, de TV3.

La revolta de la Plana Alta contra la macroplanta solar del projecte Magda 

“Un foc que creix” reneix ara amb una nova versió que aprofundeix en els elements acústics de la peça malgrat que manté el crescendo skatalític i festiu. La cirereta del pastís és la trobada amb Júlia i Pau Serrasolsas, que al costat de Xavi Sarrià fan una interpretació vocal que aprofundeix en l’emotivitat de la cançó.

Hi ha poques imatges que descriguin millor la Catalunya d’avui que els nous cartells electorals de Xavier García Albiol. La seva cara en blanc i negre, somrient però en blanc i negre, i un lema concís i antipolític, “Badalonisme”, sobre el color de tots els partits: no hi ha propostes, ni contorns, només un estat d’ànim pla i repetitiu. Amb prou feines hi ha l’opció de penetrar unes idees en les institucions. Les institucions en tenen les seves, d’idees –l’Ajuntament de Barcelona en té, les implementa i les podeu trepitjar–, però són inèrcies, o dictats internacionals o mercantils: la democràcia catalana és viciada perquè les idees ja no intervenen en el procés electoral, tan sols ho fa la identitat dels candidats, és a dir, allò que diuen que representen, i no pas les idees en si. “Badalonisme”.   

Xavier Trias també podria fer servir uns cartells semblants als d’Albiol. “Barcelonisme”. També és un polític en blanc i negre, tot i que somriu menys, i també pot fer servir el color de tots els altres partits, menys el d’Ada Colau, perquè Trias és políticament més feble que Albiol i ja li ve d’alimentar el contrast amb la batllessa. La polèmica de l’agermanament amb Tel-Aviv n’és un exemple clar. A Colau tant li fa Tel-Aviv, l’única cosa que cerca és diferenciar-se de la resta, de Trias i de Jaume Collboni –i de retruc incomodar Ernest Maragall, perquè Esquerra no sap mai què dir sobre aquesta mena de qüestions. Quan els despulles, a aquests debats simbòlics només els queda l’esquelet electoralista. 

En aquesta Catalunya de l’antipolítica, en què gairebé cap debat no es converteix en una llei, en què gairebé cap idea no es materialitza, els partits fan servir més que mai les polèmiques per a explicar als votants què se suposa que representen, però ni tan sols ho representen de debò, i encara pitjor: no és important si ho representen o no. A Catalunya només hi ha dues modalitats de govern vigents, avui. Una és el desgovern, que es veu sobretot a la Generalitat, on el govern anuncia amb pompa ​​2.135 professors nous i al cap de quatre dies no és capaç ni de garantir que es facin les substitucions. L’altra és la tecnocràcia, que es veu sobretot a l’Ajuntament de Barcelona, on la maquinària burocràtica dels gerents mana gairebé més que els polítics, com sempre. 

Tal com molts badalonins veuen Albiol com l’escut que els garanteix el confort i la seguretat en una època tremolosa, Trias és un ham per a desideologitzar-ho tot encara més. Molts dels qui saliven perquè torni, sobretot representants de Junts, en parlen com un alleujament. Què farà, Trias? “No se sap, però així ens oblidarem de Colau i tindrem un problema menys.” Menys problemes, menys política. Trias és un caramel·let perquè el país decideixi que vol tornar a ser convergent, que l’independentisme ha estat una fase d’esvalotament i ja torna tot solet al galliner. Les municipals són una prova de foc per a veure la resistència del país. Si fer fora Colau és tan important que els octubristes ho passen per davant de l’eix nacional, poden votar Collboni o Daniel Sirera. Si no, allò que volen és, com sempre, badalonisme.

L’operació Trias és més delicada que no sembla: ara els més autonomistes de Junts ho tenen tot de cara per a prendre el partit i expulsar escissions inconsistents. Si Trias perd, hi ha un gruix de votants que continuaran orfes. Si guanya, en canvi, aguantar encara serà més difícil. La despolitització implica espanyolització, perquè a Madrid sí que hi ha poder i allà, com a tot arreu on hi ha poder, els debats del carrer sí que penetren les institucions, i els debats parlamentaris sí que afecten el carrer. Només cal veure la “llei trans” i la reforma de l’avortament que ha aprovat avui el congrés espanyol. En la Catalunya badalonista de Xavier Trias, resguardar-se de l’hispanocentrisme encara serà més complicat. 

Més armes
Fotografia: Necati Savas

Amb un any de guerra a l’esquena i després de la visita del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, pels seus països aliats a Occident, el final de la guerra d’Ucraïna encara sembla ben lluny. L’exèrcit nord-americà ja anticipa el rearmament. El cap de l’Estat Major, el general Mark Milley, ha dit en declaracions al Financial Times que una de les lliçons del conflicte és el cost de l’ús de les municions convencionals. “Fem una anàlisi que ens permeti d’estimar les necessitats reals, i després ho haurem d’incloure al pressupost. La munició és molt cara”, va dir Milley. 

En una línia semblant, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ja va dir la setmana passada que el ritme d’ús d’armament de l’exèrcit ucraïnès posava a prova la indústria de defensa europea, perquè era massa alt. Amb un afegit: tant els Estats Units com l’OTAN continuen fent crides a favor de la resistència ucraïnesa. De fet, Stoltenberg ha demanat més armes, i Biden ha continuat manifestant suport a Zelenski. A principi d’any ja va dir que la pau no seria prou sòlida si la victòria de la llibertat no prevalia. Sigui com sigui, els arguments per a augmentar la producció d’armes ja són al punt de bull.

Moldàvia es troba com més va més engolida per la guerra d’Ucraïna. En menys d’una setmana, ha dimitit la primera ministra, s’ha hagut de tancar l’espai aeri per un possible cop d’estat i avui mateix una patrulla policíaca ha descobert més restes de míssils, i ja és la quarta vegada que en troben d’ençà que va començar la guerra.

La presidenta, Maia Sandu, denuncià dilluns que Rússia preparava un complot. El pla inclouria ciutadans de Rússia, Bielorússia, Montenegro i Sèrbia, segons els serveis d’intel·ligència moldaus, amb entrenament militar, que viatjarien com a civils amb l’objectiu d’atacar edificis institucionals i retindrien ostatges: “L’objectiu de les accions és enderrocar l’ordre constitucional, canviar el poder legítim de Chisinau per un altre il·legítim”, va assegurar Sandu, “cosa que posaria el nostre país a disposició de Rússia, per aturar el procés d’integració europea”. El cop d’estat, deia, tenia la col·laboració d’algunes organitzacions i partits pro-russos de Moldàvia.

El mateix dia de la compareixença de la presidenta es va tancar l’espai aeri durant tres hores i ara s’ha decidit de no deixar entrar al país els afeccionats del Partizan de Belgrad, de Sèrbia, que avui disputa un partit de futbol de la competició europea Conference League contra el Sheriff de Tiraspol, que finalment es jugarà a porta tancada.

Els informes suggerien que els sabotejadors podien accedir al país camuflats entre els afeccionats i, arran d’això, es va decidir de no deixar accedir cap simpatitzant del Partizan i, en la mateixa línia, es van deportar un grup de boxejadors de Montenegro que havien estat convidats a un torneig internacional.

Sobre això, Sandu assegura que, entre l’octubre i el desembre, la policia i els serveis d’intel·ligència van aturar algunes accions violentes d’elements organitzats. El país, d’uns 2,6 milions d’habitants, té gairebé mil quilòmetres de frontera amb Ucraïna i un estat independent de facto, el Transdnièster, de majoria pro-russa i amb dos mil soldats russos en missió de pau.

La setmana passada, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va dir a Brussel·les que Ucraïna havia interceptat plans russos per a “destruir” Moldàvia, i els serveis d’intel·ligència moldaus van confirmar més tard que també havien identificat “activitats subversives” destinades a “soscavar l’estat de la República de Moldàvia, desestabilitzar l’ordre públic i violar-lo”.

Per la seva part, el comandant en cap de les forces armades ucraïneses, Valeri Zalujni, va dir que l’exèrcit rus havia disparat dos míssils des de la Mar Negra que havien travessat territori moldau i territori romanès abans d’arribar al seu objectiu final, Ucraïna.

Acostament a Europa

Natalia Gavrilita, fins ara primera ministra de Moldàvia, va anunciar la setmana passada la dimissió després d’un any i mig al càrrec. Pocs dies abans, Gavrilita s’havia reunit amb el president del Consell Europeu, Charles Michel, i la cap de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, per analitzar les perspectives d’adhesió de Moldàvia a la Unió Europea. El govern havia provat d’estrènyer llaços amb la Unió Europea i el mes de juny li va ser concedit l’estatus de candidat a la UE, el mateix dia que Ucraïna.

El nou primer ministre és Dorin Recean, que conserva gairebé tots els ministres que hi havia fins ara. El nou cap del govern moldau haurà d’afrontar una situació política i social molt complicada, perquè Moldàvia depenia totalment del gas rus abans de la invasió i havia hagut d’afrontar una inflació creixent i disturbis públics per l’augment dels costs de l’energia.

Les violències sexuals van augmentar d’un 26,9% a Barcelona el 2022 respecte del 2019. És una de les dades del balanç fet avui en la Junta Local de Seguretat de Barcelona. També destaca que els fets penals instruïts amb armes blanques han augmentat d’un 32%. D’altra banda, hi ha alguns indicadors que milloren, com el dels furts, que són la meitat de tots els fets delictius que passen a la ciutat. En concret, els furts baixen d’un 26,6%.

En total, el 2022 es van registrar 193.286 fets delictius, cosa que representa un descens del 14,6% respecte del 2019, quan se’n van denunciar 226.366. Els Mossos atribueixen aquesta reducció de la delinqüència principalment al descens de furts i robatoris amb violència a la via pública. Però també al descens dels robatoris amb força a interiors de domicili i robatoris amb força i violència a establiments comercials. La resolució, de fet, va augmentar d’un 4,5% respecte de l’any 2019.

Els Mossos assenyalen que l’estratègia policíaca que Barcelona ha implementat amb la creació i millora del Pla d’acció Tremall contra la multireincidència, el Pla d’Acció contra les Violències Sexuals, el Pla d’Oci Nocturn i el recentment creat Pla Daga, juntament amb una millor coordinació policíaca i un augment de les plantilles policials, han contribuït a reduir les dades delinqüencials respecte del 2019 i han permès de frenar l’activitat delictiva.

Violències sexuals

Una de les dades destacables del balanç policial és l’augment de les violències sexuals d’un 27%. També són notòries les dades en l’àmbit de la violència de gènere. Les denúncies mantenen una tendència a l’alça cada any i respecte de l’any 2019 aquests fets delictius van augmentar d’un 24,5% (2.329 a 2.903) pràcticament en tots els apartats: pugen especialment els maltractaments i la violència habitual a la llar d’un 58% (de 707 a 1.121), i el trencament de condemna d’un 53% (de 230 a 353).

Com a resposta a aquesta realitat es va posar activar el pla contra les violències sexuals, que va néixer per prevenir delictes sexuals especialment en entorns de lleure. Durant l’any passat, es van fer 339 dispositius en l’àmbit de la nit, amb patrullatges i potenciant els itineraris segurs. També es van fer 492 contactes i cinc presentacions al sector del lleure nocturn als responsables d’aquest sector: treballadors, vigilants de seguretat privada, controladors d’accessos, hotelers, taxistes.

El jutjat de vigilància penitenciària va decidir dilluns de suspendre el tercer grau de Fèlix Millet per una malaltia incurable, que implicava que no dormís a la presó, mentre estudia si avala la mesura. Dimarts, Millet va ser traslladat novament a la infermeria de Brians 2. El Departament de Justícia havia autoritzat a mitjan gener que ingressés en una residència amb assistència mèdica i no tornés a dormir a la presó, en aplicació d’una modalitat del tercer grau pel seu estat de salut en virtut de l’article 86.4. De fet, Millet era en tercer grau d’ençà del novembre, però per la seva condició era sempre a l’hospital penitenciari de Terrassa.

Mesos abans, el jutjat ja havia rebutjat un recurs de la defensa de Millet, de vuitanta-sis anys, contra la seva classificació inicial en segon grau. El president de la Fundació Orfeó Català i Palau de la Música va ser condemnat a nou anys i vuit mesos de presó, però ell i la seva mà dreta, Jordi Montull, només han retornat la meitat dels 23 milions d’euros que van desviar.

El Banc Central Europeu (BCE) ha alertat d’un possible dèficit de gas a la Unió Europea enguany si la Xina acapara la demanda de gas natural liquat (GNL), la font d’energia alternativa que han elegit els vint-i-set per a substituir el gas rus. En el pitjor dels escenaris, el conjunt dels estats membres es veurien obligats a substituir el GNL per energies alternatives, millorar l’eficiència energètica i implementar “una reducció moderada dels inventaris”, tal com assenyala l’entitat en el seu darrer butlletí econòmic. De fet, el banc central apunta que, malgrat reduir la dependència de Rússia, la Unió Europea és més vulnerables als canvis de demanda en els mercats globals.

El BCE atribueix aquesta situació als efectes de la invasió d’Ucraïna, que han reduït considerablement les importacions de gas rus a la UE. “A mesura que el gas provinent de Rússia s’ha reduït, la Unió Europea ha mirat cap als mercats de GNL; si bé això ha alleugerit els problemes de subministrament més immediats, també vol dir que els preus i el subministrament a la UE s’han tornat més sensibles als canvis de demanda de la resta del món, en particular de la Xina”, assenyala.

En aquest sentit, el banc central recorda que una recuperació del gegant asiàtic podria limitar l’arribada de gas a la UE al llarg del 2023. “A mesura que la Xina abandoni la seva política de covid zero, és d’esperar que es produeixi un rebot en la demanda de GNL, afegint pressió al mercat global, que a més no preveu grans expansions en la seva capacitat exportadora fins al 2025”, subratlla.

A més, l’organisme presidit per Christine Lagarde recorda la importància que juga la meteorologia en tot plegat. Les temperatures durant el darrer hivern han estat més suaus que en anys anteriors, un fet que, segons el BCE, “ha permès estalviar molt més gas del previst”.

Si bé l’entitat també inclou escenaris menys pessimistes —com per exemple que Rússia no talli completament l’aixeta del gas o que la demanda de la Xina es mantingui estable—, apunta que, en el pitjor dels escenaris, el dèficit seria del 9%. Per contra, en un context molt més estable, una situació de dèficit no es donaria.

La fiscalia demana dos anys de presó, 5.400 euros de multa i quatre anys d’inhabilitació per a un home que va fer pintades homòfobes contra el batlle de Terrassa, Jordi Ballart. Entre l’octubre del 2019 i març del 2020, l’home va fer unes quantes pintades i va enganxar cartells titllant Ballart de “marieta” i insultant també el PSC, tot adjuntant-hi esvàstiques. A més, la fiscalia reclama que l’acusat pagui els 685 euros que van costar els treballs de reparació del mobiliari urbà pintat o danyat. El judici s’ha fet a l’Audiència de Barcelona.

Entre els missatges, destaquen els que posava “Ballart marica” amb una esvàstica; “PSOE, putes, puteros, Ballart marica, PSC fills/es de puta”, també amb esvàstica; o “Tu a treballar i pagar, Ballart a cobrar i mariconejar”.

Segons la fiscalia, l’acusat, veí de Terrassa, “mogut per l’animadversió, l’orientació homosexual i les idees polítiques” de Ballart, va fer “multitud de pintades” i va col·locar cartells en uns quants espais públics i en el mobiliari urbà de la ciutat. En els missatges “denigrava de forma obsessiva amb insults homòfobs” a Ballart, i associava el cognom Ballart amb la creu gammada nazi.

El congrés espanyol ha donat el vist-i-plau definitiu a la llei trans i també a la llei de l’avortament, que elimina l’obligació de tenir permís patern per a avortar a partir dels 16 anys i en el cas de dones amb discapacitat.

La llei de l’avortament ha tornat a la cambra baixa després de les modificacions incorporades pel senat, entre les quals, un apartat impulsat pel PSOE i Més País, relatiu a la responsabilitat institucional, per a evitar protocols anti-avortament com el que va proposar Castella i Lleó. El nou apartat estableix que les administracions públiques competents “vetllaran per evitar que la sol·licitant sigui destinatària de pràctiques que pretenguin alterar la formació de la seva voluntat”. La nova llei ha obtingut el suport de 185 diputats, entre els quals, PSOE, Unides Podem, ERC, Junts, CUP, Bildu o PNB. S’hi han oposat PP, Vox i Ciutadans. Abans de la votació en el ple, el Tribunal Constitucional havia avalat, tretze anys després, la llei del 2010 aprovada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, i contra la qual havia recorregut el PP.

La llei de l’avortament també suprimeix els tres dies de reflexió obligatoris per a interrompre l’embaràs i cerca de garantir que la intervenció es faci a la sanitat pública en centres a prop del domicili de les dones. A més, inclou les baixes per menstruacions doloroses i el finançament públic de les pastilles anticonceptives d’última generació.

Quant a la llei trans, elimina els requisits actuals per canviar el sexe al DNI –dos anys d’hormonació i un informe mèdic. El text estableix que n’hi haurà prou de presentar la petició al registre, que haurà de ratificar-se tres mesos després. Ho podran fer totes les persones que tinguin 16 anys o més. La norma ha tornat al congrés un cop el senat ha incorporat modificacions mínimes que no alteraven el contingut de la llei. En l’últim debat parlamentari de la llei trans, el PP ha aprofitat la polèmica amb la llei de la llibertat sexual per augurar que aquesta norma, impulsada pel Ministeri d’Igualtat, també tindrà efectes indesitjats.

El Departament d’Integritat de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ha obert “un requeriment d’informació reservada tant als responsables del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA) com als del FC Barcelona“, arran del “conjunt d’informacions publicades ahir”. Aquestes informacions apunten al pagament d’1,4 milions d’euros per part del club —entre el 2016 i el 2018— al llavors vice-president del CTA, José María Enríquez Negreira.

En un comunicat, l’entitat assenyala que “després de les eleccions a la presidència de l’RFEF a finals de maig del 2018, amb l’arribada de l’actual equip de govern, es va renovar la cúpula del CTA, destituint els anteriors directius entre els quals hi havia el senyor. Enríquez Negreira”.

Després d’informar de l’obertura de l’esmentat “requeriment d’informació reservada tant als responsables del CTA com del FC Barcelona”, la RFEF afegeix que també ha acordat de presentar-se als possibles procediments judicials que se’n derivin. “En el moment que es disposi de la informació suficient, la RFEF adoptarà les mesures corresponents dins del marc de legalitat que ha d’imperar en totes aquestes situacions”, conclou el comunicat.

Partit Democràtic del Poble (HDP), la principal formació pro-kurda a Turquia, ha acusat el govern d’Erdogan de fer servir l’estat d’emergència per encobrir els seus fracassos en la distribució de l’ajuda humanitària. Així mateix, l’assenyalen per haver-se apropiat de manera il·legal de la recollida i distribució d’aquesta ajuda que gestionaven ONGs, partits polítics i ciutadans.

“Des del primer moment, l’HDP es va afegir a aquest esforç per organitzar i lliurar ajuda humanitària en les deu províncies afectades. Tanmateix, el govern ens ha imposat traves fent batudes als nostres magatzems i confiscant l’ajuda que hem recollit“, diu el partit en comunicat, que precisa que les autoritats els han confiscat quatre camions carregats d’ajuda i n’han blocat un cinquè.

Un dels vehicles el va aturar la policia quan es dirigia des d’Izmir cap a Osmaniye. Els agents van confiscar el contingut del camió i van detenir el conductor i els dos acompanyants. Així mateix, el partit denuncia que ahir el governador del districte de Pazarcik —a l’epicentre del terratrèmol— va nomenar una persona afí al govern perquè es faci càrrec del centre de coordinació organitzat per l’HDP.

Segons que explica el comunicat, els voluntaris relacionats amb el partit van ser obligats a abandonar la localitat per evitar ser detinguts. “El govern està destrossant les xarxes civils de solidaritat i cooperació abusant dels poders de l’estat d’emergència. Aquestes confiscacions volen monopolitzar tota l’ajuda en les mans del govern per tal d’amagar la seva poca efectivitat en la resposta a la crisi”, conclouen.

El gag de Manel Vidal sobre el PSC al programa Zona Franca, que va implicar que la direcció de TV3 el despatxés, encara porta cua. De fet, l’humorista ha continuat fent befa sobre els socialistes en espais com La Sotana, cosa que no ha agradat gens a alguns membres del partit. És el cas del primer tinent de batlle del Vendrell, Christian Soriano, que directament l’ha insultat i li ha dit “ressentit” i “anormal”.

Manel Vidal defensa el gag del ‘Zona Franca’: “En l’eix nacional, el PSC és un partit d’extrema dreta” 

El director de TV3 reconeix casos de censura prèvia al ‘Zona Franca’ i justifica l’acomiadament de Manel Vidal 

“És més del PSOE que tenir una segona residència a Coma-ruga”.

El resentido que echaron de TV3 por anormal sigue destilando clasismo y odio por todos lados.

Ni la gente del Vendrell ni los votantes del PSOE somos menos catalanes que tú. pic.twitter.com/l54nzHngDS

— Christian Soriano García (@christian_soga) February 14, 2023

En un piulet, el dirigent local del PSC va penjar un tall de vídeo del programa La Sotana, en què Vidal deia: “És més del PSOE que tenir una segona residència a Coma-ruga”. En el missatge, Soriano va afegir: “El ressentit que van fer fora de TV3 per anormal continua destil·lant classisme i odi pertot arreu. Ni la gent del Vendrell, ni els votants del PSOE som menys catalans que tu.”

Pétain, Hitler i la invasió de Polònia: quan els socialistes no han dubtat a dir nazi a l’independentisme 

El ventall d’eurodiputats implicats en el Catargate s’amplia. En l’ordre de detenció contra el socialista Andrea Cozzolino –actualment en arrest domiciliari acusat de corrupció, emblanquiment de capital i participació en organització criminal–, el jutge belga Michel Claise esmenta dos membres més del Parlament Europeu, Maria Arena i Alessandra Moretti. Ambdues formen part del grup socialista, la primera com a integrant del Partit Socialista való i la segona com a integrant Partit Democràtic italià.

En l’ordre de detenció, segons Politico, el magistrat assegura que Arena i Moretti formaven part d’un “quadriumvirat” amb Cozzolino i l’eurodiputat belga Marc Tarabella –també detingut la setmana passada–, que actuava a les ordres de l’ex-membre de la cambra Antonio Panzeri, considerat el cervell de la trama de suborns i tràfic d’influències del Catargate.

Augmenta la pressió sobre Bauzá: va visitar Doha amb un dels principals implicats en el Catargate 

De fet, l’ex-eurodiputat italià, també detingut, ha arribat a un acord amb la fiscalia belga per aconseguir una reducció de les penes. L’escàndol del Catargate, que també implica països com ara el Marroc, ha causat estralls dins el grup socialista europeu. L’ex-vice-presidenta del Parlament Europeu, Eva Kailí, i la seva parella, Francesco Giorgi, continuen a la presó.

L’espanyola Iratxe García, acorralada per les crítiques per la gestió del cas d’Eva Kailí 

Per una altra banda, ara fa uns quants dies, el secretari general de l’ONG No Peace Without Justice, Niccolò Figa-Talamanca, va ser alliberat sense mesures cautelars.

La CUP demana la compareixença a la comissió d’Interior del congrés espanyol de l’empresari i ex-militar israelià que s’ha atribuït el ciberatac contra la Generalitat durant el 9-N. Segons que ha avançat Rac 1, els anticapitalistes volen que Tal Hanan doni explicacions després de la revelació de la investigació periodística de Forbidden Stories. Hanan, de cinquanta anys, assegura que les seves companyies han treballat per a serveis d’intel·ligència, governs, candidats i empreses.

La CUP també vol que comparegui en comissió el secretari d’estat de Seguretat, Rafael Pérez Ruiz. I també ha registrat unes quantes preguntes sobre aquesta qüestió dirigides al govern espanyol per esclarir qui va autoritzar el ciberatac i si el Ministeri de l’Interior o algun altre organisme de l’estat en tenien coneixement.

Amb motiu de la consulta independentista del 2014, durant tres dies es van atacar pàgines web de la Generalitat com la de participa2014.cat. A més, els atacs també van afectar el servei d’emergències mèdiques, el gestor de requeriments dels Mossos, el portal e-justicia, entre altres.

La dimissió d’Antonio Cabrales com a conseller del Banc d’Espanya, després de saber-se que va signar una carta de suport com a acadèmic a Clara Ponsatí, encara porta cua. Ahir, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va dir que la seva renúncia era “correcta” i va assegurar que coneixia “alguns antecedents que per a molta gent són incompatibles per formar part d’aquest organisme”. Cabrales va dimitir poques hores després de ser nomenat en un acord entre el PP i el PSOE. Per la seva banda, les files socialistes van promoure Judith Arnal.

Un conseller del Banc d’Espanya, forçat a dimitir per haver donat suport a Clara Ponsatí 

Feijóo va negar haver pressionat Cabrales per tal de forçar-ne la dimissió i va atribuir a l’economista la decisió de fer un pas al costat. Ara bé, segons que publica La Vanguardia, la secretària general del PP i portaveu al congrés espanyol, Cuca Gamarra, va ser l’encarregada de fer la feina bruta i ensenyar la porta a Cabrales. De fet, ella mateixa fou qui va tancar l’acord amb la vice-presidenta Nadia Calviño per a nomenar els nous consellers del Banc d’Espanya.

Segons el diari, dimarts, Gamarra va trucar a Cabrales, després de publicar-se que havia signat la carta de suport a Ponsatí, i li va dir que ja no podia formar part del consell del Banc d’Espanya. Després de la trucada, l’economista va comunicar que havia decidit de renunciar al càrrec. “No vull afegir més tensió al país i em semblava que això n’hi afegiria. Necessitem calma”, va dir en declaracions al diari ABC. Alhora, va donar de baixar el seu perfil de Twitter per tal de distanciar-se de la repercussió de la seva dimissió.

 

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, no pensa comparèixer a la comissió d’investigació de Pegasus que ha constituït el Parlament de Catalunya i que l’havia citat com a testimoni a la sessió del 3 de març. Tampoc no hi aniran les vice-presidentes i ministres Nadia Calviño i Yolanda Díaz, ni la ministra Margarita Robles, ni el ministre Fernando Grande-Marlaska, també citats. Ho han avançat a l’ACN fonts del govern espanyol, que diuen que –”amb el màxim respecte institucional al parlament”– el president espanyol i els seus ministres “només reten comptes davant el congrés i el senat” espanyols, on –afegeixen– “ja han respost múltiples preguntes i compareixences sobre aquesta qüestió”.

A més d’ells, la mesa de la comissió, formada per ERC, Junts i la CUP, havia citat l’ex-vice-presidenta i ex-ministra Carmen Calvo; l’ex-delegada de la Moncloa a Catalunya Teresa Cunillera; el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz; i el jutge del Suprem espanyol Pablo Lucas Murillo. D’una altra banda, també demana la compareixença d’Ángel Gabilondo, defensor del poble; i de l’ex-síndic de greuges Rafael Ribó. Els grups d’ERC, Junts i la CUP van aprovar el 20 de gener el seu pla de treball, que inclou una vuitantena de persones que han de comparèixer a la comissió del parlament que investiga el Catalangate.

La mesa de la comissió és presidida pel cap de files del grup d’ERC, Josep Maria Jové, amb el seu homòleg de Junts, Albert Batet, com a vice-president.

També Rajoy, Puigdemont, Reynders i Snowden

A banda els convocats el 3 de març, la comissió també vol cridar l’ex-president espanyol Mariano Rajoy; l’ex-ministre i ex-dirigent de Podem, Pablo Iglesias; la responsable del CNI, Esperanza Casteleiro, i el que ho havia estat anteriorment, Félix Sanz Roldán; i el president Carles Puigdemont –membre de la Comissió Pegasus al Parlament Europeu–; l’ex-vice-presidenta espanyol Soraya Sáenz de Santamaría; l’actual delegada del govern espanyol a Catalunya, Maria Eugènia Gay; i el qui ho va ser durant el govern del PP, Enric Millo.

Més endavant, també es vol citar el comissari de Justícia de la Comissió Europea, Didier Reynders; Edward Snowden, l’analista que va filtrar dades de la NSA nord-americana; professionals vinculats a CitizenLab i responsables de les empreses NSO Group i Saito Tech. Així mateix, responsables de la comissaria general d’informació dels Mossos d’Esquadra; el comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent; i càrrecs semblants de la policia i la Guàrdia Civil espanyoles.

Advocats contra la fiscalia

El 20 de gener ja van comparèixer en una sessió de la comissió els advocats Gonzalo Boye, Andreu Van den Eynde i Benet Salellas. Els advocats del Catalangate van acusar la fiscalia d’obstaculitzar la investigació i de desprotegir les víctimes. Van den Eynde va recriminar a la fiscalia que “no doni suport a cap investigació” i faci “un truc” aprofitant el desconeixement general sobre tecnologia.

Salellas, advocat de Jordi Cuixart i de membres de la CUP, va criticar la fiscalia perquè qüestiona la competència dels tribunals espanyols. Al seu torn, l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, va dir: “Quan aparegui el primer jutge espiat, llavors hi haurà avenços.”

A banda Jové i Batet, la mesa de la comissió la completen la diputada de la CUP-NCG Montserrat Vinyets, com a secretària; i els portaveus Òscar Aparicio i Jordi Terrades (PSC-Units), Marta Vilalta (ERC), Josep Rius (Junts), Sergio Macián i Alberto Tarradas (Vox), Xavier Pellicer (CUP-NCG), i Lucas Silvano Ferro (comuns).

Segons l’article 57 del reglament del parlament, sobre les compareixences i sol·licituds d’informació, “les comissions han de substanciar la compareixença de les autoritats o els funcionaris que, d’acord amb la llei, tenen l’obligació de comparèixer davant la cambra”.

Avui, 16 de febrer de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Pablo Hasel: dos anys de l’anomalia d’un raper empresonat a Europa 
• Sturgeon i els ecos catalans del debat escocès I Editorial de Vicent Partal 
• Joan B. Casas: “La situació fiscal de Madrid és absolutament immoral” 
• L’home de les tres galeries I Mail obert de Núria Cadenes 
• La Comissió Europea diu que la “simple referència a la seguretat nacional” no pot justificar el Catalangate 
• Les incògnites per a Escòcia i l’SNP que es creen amb la dimissió de Nicola Sturgeon 
• 150 euros en canvi del padró: els entrebancs donen ales al mercat de la misèria 
• Joan Carles Ventura: “La gent de València es gira d’esquena a la realitat dels pobles que tenen a tocar” 
• Sense professor d’ençà de Nadal: crit d’alerta per les vacants de secundària que no es cobreixen 
• L’IPC del gener a Catalunya és del 5,3%, sis dècimes inferior al de l’estat espanyol I Anàlisi de Jordi Goula 
• Grífols anuncia un pla de retallades que inclou un centenar d’acomiadaments a Catalunya 
• Xàtiva celebra els seixanta anys de “Al Vent” amb una mostra de la col·lecció d’art de Raimon i Annalisa

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari Bondia:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Encara no fa cinc anys que Joan Carles Ventura (Sueca, 1978) va debutar com a escriptor amb Camins dubtosos (Crims.cat) i en poc temps s’ha consolidat en un doble vessant: com a autor de novel·la negra i com a autor de literatura infantil i juvenil. Aquest home que ha treballat, sobretot, en el sector audiovisual (ha estat redactor, guionista i directiu de programes televisius per a Canal 9, TVE, Telemadrid, IB3 i À Punt) ha tingut a bé crear un personatge que no desapareixerà i que ha revolucionat el panorama de la novel·la negra catalana actual: Vicent, Fletxa, és un jove suecà reconvertit en detectiu nocturn especialitzat en casos ambientats en la nit valenciana, a les beceroles d’allò que després es coneixerà com a Ruta del Bakalao. Ventura s’insereix de ple dret en el conjunt d’autors del País Valencià que han fet aportacions molt notables i suggerents al corpus novel·lístic negre del país. Ara acaba de publicar Fletxes desviades, ambientada l’any 1989, just abans de la caiguda del mur de Berlín. Serà una de les estrelles convidades del Febrer Negre de Mallorca.

—Us molesta quan diuen que sou un escriptor de novel·la negra valencià?
—No, perquè és una afirmació descriptiva, ara, si això vol dir que tots som iguals i que la frase es fa servir per a igualar-nos, llavors és una falsedat, perquè jo no tinc res a veure amb Vicent Usó o amb Silvestre Vilaplana, que fan novel·la negra i són valencians i la fan molt bé. En canvi, tinc més similituds amb Ferran Torrent, amb Juli Alandes o, sobretot, amb Xavier Aliaga. Quan Aliaga publicà Els neons de Sodoma, que no és una novel·la tant negra com irreverent, o sàtira, o punk, trobe un referent més underground per al que jo escrivia i que s’havia perdut després dels textos irreverents dels anys vuitanta, una tradició que per mala sort s’havia abandonat.

—En la vostra obra hi ha una dicotomia clara d’espais. La València capital, d’una banda, i els pobles del voltant i els polígons, d’una altra, amb Sueca com a epicentre. Us interessava mostrar aquesta divergència?
—Jo vinc d’una situació molt concreta i el Fletxa és l’element que jo utilitze per a mostrar-ho, que és el de la reconstrucció d’una determinada mentalitat suecana. Sueca toca la mar per l’Albufera, encara que València s’ho haja volgut apropiar, i hi ha una gran dualitat amb els de la capital. Aquesta mentalitat fa que, tot i que Sueca siga una ciutat de 30.000 habitants, diem que som de poble, sobretot perquè la gent de València es gira d’esquena a la realitat dels pobles i obliden que els tenen a un parell de quilòmetres. És cert que molts pobles de la conurbació i de l’Horta són més ciutat dormitori, però no cal anar lluny per trobar la idiosincràsia de poble, per exemple, al nord Alboraia i al sud Sueca. El Fletxa assegura que l’autenticitat valenciana és la suecana, tot i que la identitat no existeix, és un constructe, però ell es creu que és més autèntic perquè és de poble.

—Sí que és autèntic que un detectiu vagi en una Montesa Impala de discoteca en discoteca… Ara desentonaria una mica, no?
—La Montesa Impala ja és un vehicle clàssic i tindria problemes fins i tot per a matricular-la, i no podria entrar a Barcelona, per exemple. És clar, desentonaria moltíssim. Però jo en aquesta moto hi veig la nostàlgia, la representació dels ideals dels joves de poder aconseguir la moto per a tenir mobilitat. Jo sóc de la generació de la Derby i la Vespino, la d’aquells joves que a catorze anys volien treure’s el permís per a conduir la moto de 49 centímetres cúbics i poder voltar. La Montesa representa el desig de llibertat i de tenir mobilitat per a explorar el món, eixir a discoteques diferents i lligar, que és el motor de l’univers.

—Situeu la vostra novel·la l’any 1989, quan la Ruta del Bakalao és a les beceroles i és, simplement, la ruta o el començament de la Ruta Destroy, i el Fletxa n’és un dels millors cicerones. Un moment ideal per a situar-hi una novel·la negra?
—És que la ruta la vincula en la meua novel·la un personatge suecà perquè l’epicentre va ser ací a la costa del nostre poble, on hi havia tres discoteques on va començar tot: Chocolate, Barraca i Puzzle. Si vols fer una novel·la negra ambientada en un poble i en tens un on es movia molta droga i això comporta un submón criminal, perquè hi passaven 80.000 joves cada cap de setmana, doncs és fàcil. Aquesta aglomeració de gent es movia en l’epicentre d’un moviment subcultural que acabà tenint ressò estatal i internacional i que després desembocà, com dius molt bé, en la Ruta del Bakalao. Aquest era un ambient ideal per a fer novel·les negres i criminals perquè hi passaven moltes coses, hi havia molta gent. La droga portava la prostitució i d’ací arribava la vigilància policial i per extensió la corrupció. Sense moure’t del poble, et pots nodrir dels casos. Tot i això, el Fletxa pesca els casos a les discoteques o el contracten allà, però les investigacions són més urbanes i sobretot fora de l’ambient nocturn.

—Hi hauria la possibilitat que el Fletxa i Chimo Bayo coincidissin en la ruta?
—Al primer lliurament de la sèrie hi ha un moment que el Fletxa va a Oliva i surt de festa a la discoteca Arsenal, una de les primeres on actuava Bayo. Sí que és segur que el Fletxa coneixeria tots els DJ, cambreres, gogós i segurates de totes les discoteques de la ruta, perquè aquesta és la seua especialitat, i em reserve la possibilitat d’una trobada entre els dos. Tot i això, el Fletxa és un nostàlgic, ell és un tipus de maquineta del milió i no de Game Boy, i arriba un moment que estic segur que ell dimitiria, que és quan la ruta es massifica gràcies, entre altres coses, a la publicitat de programes com La quinta marxa o Leña al mono. Ell està fet a l’antiga i segurament buscaria uns altres aires.

—El crim de les nenes d’Alcàsser –malgrat que elles no anaven a cap discoteca de la ruta– va ser una mica el final de tot plegat, a la vegada que naixia la televisió porqueria a l’estat espanyol?
—Va ser l’epicentre de la demonització de la ruta per part dels mitjans i, especialment, de programes estatals, començant pel Código zero, que llavors feia Arturo Pérez-Reverte. Com bé dius, el crim de les xiquetes d’Alcàsser es comet quan les agafen en una discoteca que no era de la ruta, però llavors tot era ruta, o tot es deia així, des de Madrid fins a Alacant. Fixa’t que la gent trucava a les oficines d’informació turística per demanar en quin punt es podien enganxar a la ruta. La cosa se’n va anar de mare i tots els mitjans hi posaren el focus i s’adonaren de com era de salvatge i perillosa una ruta per carretera de discoteca en discoteca que molts xavals joves feien amb cotxe i passats de voltes, i tot el que això comportava. Però aquest no era l’esperit inicial ni de bon tros, i la ruta era una cosa petita, controlada.

—I quin era?
—Doncs una conya marinera, com podria ser la ruta del colesterol de molts pobles. Anar de ruta era anar de Barraca a Chocolate i a Puzzle, les tres discoteques, que com a màxim eren a un quilòmetre i s’hi podia anar a peu. Després cada poble va voler fer la seua, va començar la Ruta Destroy i d’ací al Bakalao, que ho va revolucionar tot. Pensa que Chimo Bayo era la Rosalía de l’època.

—Sempre heu reivindicat la ruta, en els seus orígens, com un moviment cultural?
—Per descomptat, però no només jo, també periodistes com Joan Manuel Oleaque ho han escrit. Era la reivindicació de la diferència, l’espai per a la gent que escoltava música alternativa i tenia un pensament molt més modern. Fins llavors, a les discoteques es ballaven rumbes i baladetes per a abraçar-se, i el tecno posa els xicons a ballar sols per primera vegada, perquè fins llavors es ballava en parella i poquet, perquè si no et deien que eres un marieta. De sobte arriben tot un seguit de substàncies psicotròpiques i una música que promou el ball individual i la desinhibició. Malauradament, amb els anys, va pesar més el tema de la droga, però al principi a les discoteques de la ruta podien conviure-hi totes les tribus urbanes que no tenien un lloc fix i també tots els representants del moviment LGTBI+, tots junts i ningú no feia mal a ningú.

—A la vostra novel·la, i sense aixafar la guitarra, també hi ha uns quants aspectes que destaquen. És un moment en què a València operaven, per exemple, escamots d’ETA, dels GRAPO, de Terra Lliure, era en plena onada dels GAL i, a més, també parleu de la memòria històrica, de la hipocresia religiosa envers l’homosexualitat… un còctel explosiu.
—Veníem dels anys de plom i hi acabava d’haver la treva d’Alger de l’estat amb ETA. Jo això ho vaig viure de molt jove, però investigant una mica t’adones que hi havia una realitat molt fumuda, amb amenaces d’atemptat qualsevol matí i la gent ho assumia com a present quotidià. Era un món molt interessant, perquè encara no havia caigut el mur de Berlín i l’espionatge era ben viu, amb dos grans bàndols. Inicialment, jo volia escriure sobre els nadons furtats durant el franquisme, però Vilaplana i Usó ja ho havien fet, de manera que ho vaig reconvertir. Una tia meua havia perdut un germà afusellat a la plaça de Bous i volia que aquest tema aparegués a la novel·la i, sobretot, criticar la hipocresia religiosa.

—Per això el Sant Sebastià de la coberta?
—Bé, fa referència a l’homosexualitat, és clar, i una de les víctimes del llibre es diu Sebastià, i a més és el sant patró de Polinyà, un dels indrets importants al llibre. Al final, jo volia parlar de la hipocresia religiosa i de les creences, que condueixen a molts crims i a la marginació. I a més a més, a la guerra civil també hi va tenir molt a veure el nacionalcatolicisme. Siga com siga, l’any 1989 el franquisme encara era molt present a la societat valenciana, i quan hi furgues tot era allà.

—Un altre tret característic de la vostra obra és l’humor, un humor que fa suportable tot el que llegim…
—És que si no m’ho prengués amb ironia i sarcasme, acabaria cremant-ho tot. Jo, o rebente o escric, i aquest és un riure per no plorar. I és clar, tirar cap a la comèdia m’ix de natural, però si fas servir un personatge suecà, encara més. En general tots tenim aquesta cosa de burlar-nos de les desgràcies dels altres, i de les nostres també, i si saps repartir la burla al mateix nivell, no és tan feridora i et resulta entranyable. Jo pose l’accent en coses que no fan gens ni mica de gràcia, i si no t’ho prenguesses així, tornaríem a l’època dels escamots.

—També destaca molt especialment el treball amb la llengua, no tan sols l’ús del dialecte, sinó també la paremiologia i els jocs de paraules…
—El Fletxa és un home que no té formació acadèmica, però sí molta saviesa popular. Tot allò que ha après ho ha après d’un iaio llaurador i d’un pare obrer i tots els refranys els té incorporats. També és clau la figura de la tieta Ampariues. Tot això, és clar, és buscat a posta, perquè sóc un amant de la llengua, he treballat en programes sobre llengua i m’encanta saber com es diu cada cosa en totes les varietats lingüístiques possibles. Jo he escrit la novel·la que m’agradaria que llegissen els meus amics, que no són especialment lectors. I als clubs de lectura em trobe moltes dones entre cinquanta anys i setanta que no han llegit mai en valencià i que agafen la novel·la i la troben molt propera pels girs i els localismes, que al cap i a la fi és el que dóna color a una història. Ens empassem novel·les nòrdiques i acceptem la seua realitat, però a nosaltres ens fa diferents el color, els matisos, imitar el nostre entorn. I això es fa amb les paraules, els modismes i els diàlegs, que ho fan tot creïble i jugues amb la versemblança. La llengua és un constructe, però el treballe molt per fer que els diàlegs siguen recognoscibles i que servesquen per a conèixer-nos més a  nosaltres mateixos.

 

 Quan Jacinda Ardern va dimitir com a primera ministra de Nova Zelanda fa unes setmanes, Nicola Sturgeon va assegurar als votants que encara li quedava molt per fer. Així i tot, pel que sembla, la primera ministra d’Escòcia feia temps que rumiava en el seu propi futur. Ho va dir ahir en el seu discurs de dimissió, que va sorprendre gran part d’Escòcia.

Malgrat una recent i constant onada de dificultats i controvèrsies sobre el projecte de llei de reforma del reconeixement de gènere, la recerca d’un nou referèndum d’independència, una investigació sobre les finances de l’SNP i l’actual “fiasco dels ferris” en curs, no hi havia cap indici clar que Sturgeon anés a renunciar.

Després d’haver estat al parlament d’ençà dels vint-i-nou anys i màxima dirigent d’Escòcia d’ençà del 2014, Sturgeon és alhora la primera dona que ocupa el càrrec i el primer ministre que més temps s’hi ha estat. Ha dit que es quedarà fins que el seu successor sigui elegit. Però aquest successor heretarà un govern que s’enfronta a diverses controvèrsies i qüestions constitucionals.

La gran missió de Sturgeon d’aconseguir la independència d’Escòcia continua sense ser una realitat, i Escòcia continua dividida respecte del segon referèndum. Els sondatges mostren que ara com ara guanyaria el sí a la independència, però hi ha indicis que revelen que el suport s’ha reduït arran dels continus reptes als quals s’enfronta el govern escocès encapçalat per l’SNP.

El futur del segon referèndum

Tres primers ministres conservadors (Theresa May, Boris Johnson i Rishi Sunak) s’han negat a concedir al parlament escocès la competència per a fer un altre referèndum d’independència, dient que “no és el moment”. I la Cort Suprema del Regne Unit va dictaminar el novembre del 2022 que el parlament escocès no té l’autoritat per a fer un referèndum sobre la independència sense el permís de Westminster.

Això ha causat una divisió dins de l’SNP sobre com aconseguir la independència. Sturgeon havia anunciat que el seu “pla C” era convertir les següents eleccions britàniques com un referèndum de facto sobre la independència.

Això va ser rebut amb reaccions diverses des de l’SNP, altres moviments sobiranistes i el públic en general. El diputat de l’SNP Stewart McDonald va ser especialment eloqüent, trobant aquest moviment com perjudicial per al moviment independentista. El partit Alba d’Alex Salmond també ha estat molt crític amb el pla.

Alex Salmond: “Feu què feu, no abandoneu a mitjan camí”

Per molt dominant que hagi estat l’SNP en la política escocesa durant l’última dècada, mai no ha aconseguit més del 50% dels vots en cap elecció general del Regne Unit. Cap partit ha aconseguit aquest nivell de suport a Escòcia d’ençà dels anys cinquanta, tot i que l’SNP es va acostar molt en les eleccions del 2015.

No guanyar el 50% dels vots a les eleccions vinents significaria que l’SNP té preguntes difícils de respondre sobre aquest pla C i el futur del debat sobre la independència. La renúncia de Sturgeon pot obrir la porta a una reconsideració d’aquest enfocament.

I tot i que Sturgeon ha subratllat que no marxa a causa de les pressions polítiques recents, hi ha hagut qüestions que han fet que les seves últimes setmanes hagin estat especialment controvertides: principalment, el projecte de llei de reforma del reconeixement de gènere, que el govern del Regne Unit va impedir que rebés el consentiment reial. Aquesta va ser la primera vegada que el govern del Regne Unit ha intervingut per evitar que la legislació aprovada per qualsevol organisme descentralitzat es converteixi en llei.

Per als membres i simpatitzants de l’SNP, forma part d’una intransigència i ingerència política contínua del govern del Regne Unit. L’SNP, i altres partits, consideren que això és un assalt a l’autogovern. Les implicacions per a les relacions intergovernamentals al Regne Unit no estan del tot clares, però la gèlida relació entre Holyrood i Westminster es va refredar encara més.

Tanmateix, malgrat tot el debat i la virulència que envolta el projecte de llei de gènere, és important de recordar que va ser aprovat amb força facilitat: 88 vots a favor (procedents de tots els partits del parlament escocès) i només 33 en contra (procedents de dos partits, la majoria conservadors escocesos alineats amb set diputats de l’SNP). Això últim va ser un fet insòlit: les qüestions sobre el transgènere, i el projecte de llei sobre el reconeixement de gènere en particular, han posat de manifest una divisió dins de l’SNP, un partit llegendari per la seva disciplina, sense que es facin públics els debats interns.

El recent cas de presoners transgènere a les presons escoceses va provocar un debat molt públic i també la revocació de la política del Servei Penitenciari Escocès que permetia d’acollir els presos trans en funció del seu gènere autodeclarat. A mesura que el tema va dominar els titulars, els sondatges van mostrar un suport més baix per Sturgeon i l’SNP.

En conjunt, això deixa al següent primer ministre, encara per triar, amb uns quants temes (constitucionals, legals i socials) per tractar. La marxa de Sturgeon ha deixat un panorama polític ennuvolat, sense un successor immediat clar, i diversos problemes constitucionals i de partits sense resoldre.

El llegat del lideratge

L’enfocament directe i sense embuts de Sturgeon és un motiu pel qual continua sent una de les polítiques més admirades del Regne Unit. Ha obtingut un nivell de suport positiu que pocs, especialment els diversos primers ministres conservadors que han anat i vingut durant el seu mandat, podrien igualar. Sota el seu lideratge, l’SNP ha dominat les eleccions parlamentàries a Escòcia, sigui per Holyrood sigui per Westminster.

L’SNP ha estat el partit de govern a Escòcia durant els darrers quinze anys, i Sturgeon ha estat el seu rostre durant els últims vuit. Tal com ha subratllat en el seu discurs de dimissió, ha arribat a representar aquests temes i debats davant de l’opinió pública. En dimitir, sembla esperar que això permeti un debat més raonat sobre els problemes als quals s’enfronta Escòcia i l’objectiu d’independència que defensa l’SNP.

 

Murray Leith és professor de Ciència Política de la University of the West of Scotland. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

“La cançó em va trobar, jo no l’esperava. No tenia cap intenció de fer cançons.” I Raimon la va agafar al vol, ben forta, amb el puny clos, la va batejar amb el nom de “Al Vent” i la va cantar, com va escriure Joan Fuster, amb uns pulmons rurals. Tot allò de la moto Vespa i casa Pedro i la facultat i etcètera, era l’any 1959, però no la va enregistrar fins el 1963.

Ara, per tant, fa seixanta anys que “Al vent” va deixar de servir només perquè Raimon fos el jove ros que tocava la guitarra i cantava per lligar a les festes, encara ho recordava ahir amb un somriure per davall del nas, i es va convertir en l’autor d’un EP amb quatre temes: “Al vent”, “Som”, “La pedra” i “A cops”. Se’n van vendre 40.000 còpies. 40.000, l’any 1963.

 

Una cançó que és una porta

La portada groga. El disseny de Jordi Fornas. La fotografia d’Oriol Maspons, la guitarra agafada de manera despreocupada, i aquell xiquet que guaita curiós en segon pla. El text de Joan Fuster explicant la meravella, la sorpresa, la troballa enmig de la grisor. “Es crispa, es transfigura i la cançó, més seva en la seva boca, pren la robusta proporció d’un crit al·lucinant”, diu Fuster, que s’equivoca quan vaticina que el dia de demà Raimon serà un professor barbut. “Nosaltres l’enyorarem”, rebla.

Aquestes primeres cançons van encetar cinquanta-cinc anys de carrera i van fer germinar prop de cent cinquanta temes més. Lletres seues, o lletres manllevades als poetes que estimava i que va fer conèixer, primer, i estimar, després. El primer poema d’Espriu ja el posà al segon disc. “I no sé explicar per què ho vaig fer. A posteriori podria reflexionar-hi”, deia l’any 2018 en una entrevista a la ràdio d’À Punt, que va batejar un dels locutoris amb el nom d’Al Vent.

“Al vent” és, probablement, un dels pocs casos de la història de la música en què la primera cançó que fa un autor l’acompanya tota la vida, la canta pràcticament a tots els recitals i en què generacions successives la fan seua i la consideren el seu himne. “No sé què dir-te. No sé com s’ha fet ni per què ha passat. Si ho sabés, t’ho explicaria, però això ha anat així. La gent ho ha fet seu i ja està, i per això, al darrer concert, al Palau de la Música, vaig dir allò que m’agradaria acabar com vaig començar. La vaig cantar i vaig tancar un cercle.”

La festa d’aniversari

Tot això, Raimon ho explica, amb paciència infinita, el dia abans de la inauguració de l’exposició. Abans de l’arribada de la premsa, ell i Annalisa l’han visitada amb el comissari. Després posaran per als fotògrafs, se sotmetran a un parell d’entrevistes i tornaran a revisar-la. Raimon farà broma amb l’obra D’un país que ja anem fent, d’Andreu Alfaro: “Una falç i les quatre barres, tot en un, ho va fer l’Alfaro”.

L’exposició és, segons la regidora de Cultura, Raquel Caballero, una mena de festa d’aniversari que Xàtiva ha organitzat per a una xifra tan simbòlica. És l’abraçada que el poble fa al fill il·lustre que cada volta hi torna amb més freqüència. La regidora ha volgut remarcar que és la primera volta que a Xàtiva es pot veure una col·lecció d’art contemporani de la importància que té aquesta.

Com que el Centre Cultural Raimon i Annalisa encara no està enllestit, l’ajuntament ha decidit de mostrar una part del llegat que la parella ha fet al poble. En aquest cas, 62 obres d’art que creadors coetanis de Raimon li ha anat regalant al llarg de la carrera.

Els amics, com a criteri

Pablo Camarasa, el comissari de la mostra, els ha analitzats, els ha llegits i n’ha fet una selecció acurada, amb sentit. “És una col·lecció que es fa perquè els artistes admiren la figura de Raimon. A la mostra, pots trobar peces dedicades a ells, o altres que estan fetes a posta per a ell, perquè és la coberta d’un disc, per exemple”, diu.

És un viatge, i és un homenatge a l’amistat. “No som col·leccionistes, nosaltres. Amb això dels diners hem anat amb molt de compte perquè no sabíem ben bé què podia passar. Tenint en compte que cantar sota la dictadura no era gens fàcil, comprar art no estava dins les nostres possibilitats”, diu Raimon a VilaWeb, mentre observa, encara encuriosit, la magnitud de la mostra. Hi ha Miró, és clar. “A Raimon, aquest personatge-Ocell que vol atènyer el sol. Homenatge de Miró”. Hi ha Alfaro, també, és clar. I Tàpies, i Joan-Pere Viladecans, i l’Equip Crònica, i Miquel Barceló, i Boix, Heras, Armengol, i Antonio Saura, i Julio González…

Amics. Artistes que es professen un respecte mutu. “Jo conec Joan Miró a París, per una casualitat en el restaurant Barcelona. Jo ja havia fet el primer disc i, a més, escrivia una columneta a Destino. Jo a Miró l’he admirat sempre, d’ençà que feia el batxillerat ací. Li vaig cantar una cançó a París i ell em va enviar una litografia dedicada. Ací, a Xàtiva, era l’any 1964, i jo vivia ací. De llavors ençà, m’ha fet portades de discos, jo li vaig fer una cançó. Vam tenir molt de contacte.”

A l’exposició es poden veure aquestes portades de Miró, i les de Tàpies, i algunes peces de l’intèrpret dels metalls, el seu amic Andreu Alfaro. Organitzades, segons el comissari, de la manera més senzilla possible: agrupades per autors. Això demostra la despreocupació de Raimon i Annalisa per bastir una col·lecció amb cap altre criteri que no siga l’amistat que es pot llegir en moltes dedicatòries incorporades a les obres.

A més, hi ha alguns dels premis, distincions o guardons que Raimon ha obtingut al llarg de la carrera, tant al país com fora, per a subratllar la importància del personatge.

Hi ha també una mostra dels cartells que anunciaven els seus concerts per tot el món. Hi ha el de la ronda pel Japó, el de la facultat d’econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid, que va capgirar els fonaments d’aquell aulari i els cervells de centenars d’estudiants. I un cartell verd, del 1974, on, en un concert a París, el nom de Raimon surt al costat de Leonard Cohen, Mikis Theodorakis o José Afonso. “La veritat és que fa molta impressió i no sabria dir-te quina impressió és, aquesta. Perquè et fa una mica així… Quan ho tens a casa, com que les cases són com són, no ho pots veure tot. Ho tens allà i moltes coses ni les veus. Ara ho veus tot i et fa un cert efecte, sí”, diu.

 

El Centre d’Activitats Culturals Raimon i Annalisa

Segons que va explicar el batlle de Xàtiva, Roger Cerdà, una de les coses que ha fet l’artista aquests dies és visitar l’estat de les obres del convent de Santa Clara on s’ha d’instal·lar el Centre d’Activitats Cultural Raimon i Annalisa. Actualment, s’hi fan els treballs arqueològics que són necessaris abans del final de la redacció del projecte. Calcula que d’ací a un mes això estarà enllestit i es presentarà el projecte a la direcció de Patrimoni. El següent pas és la licitació de les obres. Cerdà espera que abans de final d’any estiguen adjudicades i que puguen començar l’any vinent.

Serà en aquest espai rehabilitat que les obres que ara es poden veure al Museu de Belles Arts s’exposaran de manera permanent. A més, hi aniran altres objectes i la discoteca i la biblioteca de Raimon i Annalisa.

Raimon està satisfet d’haver fet aquesta donació i d’haver reconnectat d’una manera tan plaent amb la seua ciutat. Explica que durant els més de vint anys que el PP va governar Xàtiva, va fer tot el possible perquè ell no hi anara. No ho va aconseguir. “A Xàtiva sempre he vingut amb molt de gust. És el meu poble. Hi tinc la família, encara que ara que ja tinc tants anys no em queden familiars o me’n queden molt pocs. Els de més a prop no hi són. Jo era el petit de tots. Xàtiva per a mi és el meu poble. I això que vaig dir fa molts anys, que porte Xàtiva al meu cor, és així.”

 

Joan B. Casas ha estat durant deu anys degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Forma part del col·lectiu Economistes pel Benestar, que la setmana passada va presentar el manifest “Cal gestionar els recursos propis per millorar la competitivitat i el benestar de Catalunya”, explicat per Jordi Goula en aquest article: “El dèficit fiscal ens enfonsa cada dia una mica més”. En l’entrevista aprofundim alguns aspectes d’aquest dèficit, que, tot i ser endèmic, no vol dir sigui menys greu, sinó a l’inrevés. El manifest i la memòria que l’acompanya són eines valuoses, imprescindibles per a entendre de quina manera l’espoliació afecta els ciutadans d’aquest país, en la vida diària: l’habitatge, l’escola, l’atenció mèdica… Si ho analitzem amb una perspectiva històrica, es palpa el deteriorament de la capacitat de donar resposta a les necessitats bàsiques dels ciutadans.

Casas posa un exemple que esgarrifa, i que és un advertiment: que no ens passi com a la granota, que la poses a bullir amb aigua freda i li vas augmentant la temperatura a poc a poc fins que es crema sense adonar-se’n. Esperem que no, però el silenci polític sobre aquesta qüestió es fa estrany, havent-hi unes dades tan clares i evidents. Economistes pel Benestar no es pensen aturar. Si ara han presentat el manifest –que pot signar tothom– amb empresaris, també ho volen fer amb organitzacions com ara col·legis professionals, sindicats i entitats.

—Parlem de 20.000 milions de dèficit fiscal?
—Sí.

—Heu rebut cap comentari de la Generalitat des que vàreu presentar el manifest? La consellera us ha trucat?
—No, no, però tenim relació. Òbviament, ells les saben, aquestes xifres. Parlo del Departament d’Economia, som del mateix gremi i ens coneixem tots.

—Dieu que Catalunya és la segona a l’hora d’aportar recursos a Espanya i la desena a l’hora de rebre’n.
—Sí. En capacitat fiscal, és a dir, allò que s’aporta al pot global del finançament autonòmic, Catalunya és la segona després de Madrid, que té un tracte especial. A l’hora de repartir som la desena.

—En xifres concretes, això quant és?
—Catalunya aporta 2.779 euros per capita, n’acaben repartint 2.519, que, si tenim en compte el cost de la vida –perquè no és igual un euro aquí que a Extremadura– són 2.263. És obvi que no és igual l’una quantitat que l’altra. I això passa pel model de finançament. És amb aquests recursos que es fa el pressupost de la Generalitat i que aplica les seves polítiques de benestar.

—Les Illes Balears i el País Valencià tenen una situació semblant?
—A l’estat espanyol, que tinguin dèficit fiscal, és a dir, que aportin més que no reben, només hi ha Catalunya, les Balears i el País Valencià. El País Valencià és un cas una mica curiós, perquè fa quaranta anys tenia un PIB i una renda per sobre de la mitjana espanyola i ara està per sota. El País Valencià ha estat penalitzat i perjudicat per un model de finançament que no ha tingut en compte la seva aportació. Han estat molt castigats. En termes absoluts, el cas de Catalunya és molt significatiu, perquè és el 20% del PIB. Hi ha el cas de Madrid, però és molt diferent.

—La hipercapitalitat de Madrid és un factor que accentua el desequilibri?
—Als anys vuitanta Madrid tenia un 15%, aproximadament, del PIB de l’estat i Catalunya un 20%. Han passat aquests anys i Madrid és l’única ciutat de l’estat que ha crescut fins al 20%, igual que nosaltres. En canvi, tota la resta o bé s’han mantingut igual o bé s’han reduït. Hi ha la gran concentració d’empreses de l’estat per a les quals la proximitat amb el nucli de poder és important. Per tant, hi ha una captació d’empreses i inversions bàsicament per la proximitat amb l’estat. Això és per l’efecte capitalitat, en un estat centralista. Als que diuen que hi ha autonomies i que Espanya no és centralista, només cal dir-los que són autonomies que gestionen, però que no tenen competència per als ingressos.

—Aquesta situació privilegiada equival a més recursos?
—Nosaltres podem dir que l’impacte de la capitalitat de Madrid els representa uns 28.000 milions l’any, i per aquest motiu la situació fiscal de Madrid és absolutament immoral. A sobre de tenir els efectes beneficiosos de la capitalitat, que són molts –per exemple, són els únics que han guanyat població mentre 23 províncies n’han perdut–, fan dúmping fiscal. En política fiscal comparada, això no es troba enlloc. És a dir, que el nucli del poder acabi fent competència fiscal a la resta, en un estat que té un deute elevadíssim i que té un dèficit important que pren recursos del sistema, és literalment injustificable. Ara sembla que hi ha una idea que hem d’imitar Madrid en el terreny fiscal. No, no: és Madrid que s’ha de comportar dignament. No pot ser que tinguin la fiscalitat més baixa de tot l’estat, fent que s’hi concentrin les grans fortunes perquè no paguen, en un estat que té un deute brutal i que, a sobre, es beneficiï de les grans decisions de ser la capital de l’estat.

—Madrid també és molt potenciada per les infrastructures?
—Hi ha un disseny de les infrastructures, sobretot les comunicacions ferroviàries, que situen Madrid com el gran centre. Nosaltres posem d’exemple el corredor mediterrani. Pel Mediterrani hi circulen aproximadament el 50% del conjunt d’exportacions del conjunt de l’estat, malgrat que, quan el 2003 es van dissenyar les grans línies de transport europees, Espanya no va proposar el corredor mediterrani, sinó el corredor central. El 2012 gràcies a la pressió que vam fer entre tots plegats, van fer el corredor mediterrani en dos ramals, un dels quals passa per Madrid. I això tenint en compte que el trajecte Tarragona-Barcelona és el tercer d’Europa en trànsit de mercaderies, i competeix amb el Ruhr alemany i amb el nord d’Itàlia. Això ja et dóna una idea fins a quin punt és irracional no potenciar l’eix mediterrani. Aproximadament, el 90% del transport de passatgers es fa amb tren. Però quan mires les inversions és exactament al revés: s’ha invertit el 90% en AVE i poc menys del 10% en rodalia, i la meitat d’aquestes inversions s’ha fet a Madrid. Els diners que haurien de retornar desapareixen pel baix nivell de les inversions de l’estat a Catalunya, que és un 11,8% i hauria de ser un 16%.

—Les infrastructures són un factor que augmenta el dèficit?
—Del punt de vista de justícia equitativa, un percentatge d’inversions equivalent a la població no hi és. I si ens regim per l’aspecte econòmic, hauria de ser d’acord amb el PIB, i tampoc no hi és. Per tant, sistemàticament la mitjana d’inversió que s’ha fet a Catalunya és inferior a la població i al PIB. Si hi afegeixes la part que s’executa, encara és pitjor. Una cosa és el pressupost i una altra el que s’executa. Globalment, la part executada del conjunt d’inversions seria d’un 55% o 57% del que tocaria. Les gràfiques que podeu consultar a la memòria són escandaloses.

—Si el dèficit fiscal no serveix per a la convergència, és a dir, perquè les autonomies de l’estat espanyol millorin la capacitat per a crear riquesa, a qui beneficia allò que s’aporta i no retorna?
—Beneficia una estructura jurídico-politico-econòmica de l’estat que pràcticament a tothom li va bé. Madrid n’és la gran beneficiada, és una raó d’estat i ho demostra el fet que ho han abocat tot allà. Navarra i el País Basc, amb el seu règim foral, estan encantats de la vida. Tota la resta de comunitats no convergeixen en PIB, és a dir, en riquesa, però, en canvi, tenen els mateixos serveis socials o millors que els d’aquí. Beneficia pràcticament a tothom, menys a nosaltres, que som els que hem de fer un esforç i no en rebem la compensació. La prova és que el model de finançament fa nou anys que s’havia d’haver renovat i no s’ha fet. No és mai el moment. Reben uns diners que els permeten de tenir uns serveis socials públics millors que els nostres. Per les competències que té la Generalitat, la de Cantàbria rep 3.200 euros per cap. Són molts euros per cap comparat amb el que rebem nosaltres.

—Per què se’n parla tan poc del dèficit fiscal, si és tan greu? Abans del 2017 se’n parlava molt…
—Efectivament, hi va haver un moment que tot era molt clar i se’n parlava. Després es va entrar en la dinàmica estrictament política del procés independentista i segurament aquests elements van quedar absorbits. També s’ha de tenir en compte que a la gent li agrada relacionar les xifres amb alguna cosa que l’afecti. Et posaré un exemple no gaire agradable. Vam començar la setmana passada que hi havia 20.000 morts en el terratrèmol de Turquia, ara passem a 35.000. Si avui arribes a casa teva i et diuen 40.000, tot i ser molts morts, ja no et sacsejarà. Aquí es va arribar a divulgar la xifra de 16.000 milions, ara passem a 20.000 milions. Què passa? Que això es va integrant. Per recuperar el debat econòmic no ens hem de limitar a donar una xifra, sinó que l’hem de relacionar amb aspectes de la quotidianitat. Fa poc hi ha hagut una vaga de metges i de mestres, i no es relaciona amb aquesta capacitat de generar riquesa que no controles i no es reverteix. I hi té una relació directa.

—Tants anys d’anar sumant dèficit pesen molt?
—Ens pot passar allò de la granota, que la poses dins una olla d’aigua freda, vas apujant la temperatura a poc a poc i s’acaba morint cremada del tot, sense adonar-se’n.

—Esperem que abans de morir-nos reaccionem.
—Catalunya té una societat força dinàmica i anem suplint el que des del punt de vista econòmic no rebem. Però hem d’anar amb compte, perquè en aquests moments la renda per capita de Madrid i del País Basc i Navarra és més alta que la de Catalunya. El dinamisme econòmic que tenim no pot amagar les grans tendències de fons. Aquesta és la qüestió. Abans era igual o era pitjor, però parlem d’una experiència de més de quaranta anys. Tot està com estava.

—El dèficit fiscal afecta la competitivitat de les empreses, però en el vostre manifest poseu èmfasi en com la repercussió que té en el benestar de les persones.
—No hi ha cap societat que pugui suportar d’una manera indefinida i crònica un drenatge dels seus recursos. Es pot fer uns quants anys, però perpètuament és evident que l’acaba afectant a tots nivells. Afecta la competitivitat de les empreses perquè són diners que surten i no tornen, però allò que afecta més perceptiblement és el nivell de benestar de la gent.

—Com ho mesureu?
—Nosaltres utilitzem l’índex de progrés social (IPS) que elabora la Comissió Europea i reflecteix claríssimament que som lluny del que ens correspon pel nostre PIB, a escala europea. També a escala espanyola, que som a la dotzena posició. Molt avall tenint en compte que som la segona comunitat en capacitat fiscal del règim comú i la quarta en el conjunt de l’estat.

—A l’àmbit europeu som molt avall?
—L’IPS analitza 240 regions i nosaltres som a la 173, però per nivell de renda som a la 74. Per veure fins a quin punt això és degut a la no-aplicació dels recursos que generem, ho comparem amb el País Basc, que és al número 49 de renda i PIB i en el 48 d’IPS. Per tant, hi ha una similitud entre la riquesa i el benestar. En el nostre cas, no. Produïm una riquesa que no es tradueix en benestar social dels ciutadans.

—Catalunya recula econòmicament?
—Sí, hem reculat. Com he comentat abans, als anys vuitanta Catalunya tenia 7 o 8 punts més de renda que Madrid. Ara no, ara és al revés. Per tant, sí que és veritat que tant de temps d’aportació de recursos acaba beneficiant els uns i perjudicant els altres. No és possible d’imaginar que això no acabi tenint efecte.

—En l’informe que acompanya el manifest s’evidencia que es podrien revertir, per exemple, els efectes de les retallades de sanitat i educació.
—Sí, perquè són serveis que presta la Generalitat. Els mestres i els metges cobren dels pressupostos de la Generalitat. Per tant, és obvi que el fet que rebem menys diners per capita acaba afectant tot això. Poso un exemple. Si tinguéssim el mateix tracte que el País Basc es calcula que es podrien aportar als pressupostos de la Generalitat 18.000 milions d’euros, sobre un pressupost de 41.000 milions. Imagina’t amb aquests diners si es podrien revertir retallades i tota una pila de coses. Vam fer un estudi comparat amb el País Basc i amb només 9.000 milions més cada any es pot tenir perfectament un nivell d’educació i sanitat bo. La gent ha de saber que en el pressupost de la Generalitat no hi ha una correspondència proporcional entre la riquesa generada pel país i els diners de què disposen. El pressupost creix segons el que defineix el model de finançament. El marge de maniobra és petitíssim.

—Feu servir de referència comparativa el País Basc?
—A vegades es diu que ho fan bé, jo això no ho qüestiono. Simplement, dic que tenen molts més diners. El País Basc té aproximadament un terç de la població de Catalunya i té un pressupost que és la meitat del que tenim aquí. Ja està tot dit. Qualsevol ciutadà del País Basc té un 80% de recursos més dels que rep un ciutadà de Catalunya. És molt, és gairebé el doble. En el millor dels casos un català col·labora en la solidaritat territorial cinc vegades més que un basc. No és una crítica als bascos, sinó que dic que dins un mateix marc constitucional conviuen situacions molt dispars. Fem-ne una nova per a Catalunya. La diferència és que ells recapten tots els impostos i els gestionen. Enlloc no diu que a Catalunya això no es pugui fer…

—A la memòria expliqueu que aquest dèficit fiscal també agreuja els problemes d’habitatge actuals.
—I tant que influencia moltíssim en la situació d’habitatge que vivim. Quan vam fer aquest informe vam dir: busquem allò que amb tota seguretat afecta qualsevol llar catalana. I per això vam anar a fons amb sanitat, educació, serveis socials, rodalia i habitatge. És impossible que hi hagi cap família catalana que no l’afecti una cosa d’aquestes. En el cas de l’habitatge, Catalunya té l’índex d’habitatge social per 100.000 habitants més baix d’Espanya i d’Europa.

—Això sembla un mal endèmic. Es podria capgirar?
—Se sap que l’única fórmula de controlar el mercat immobiliari és amb habitatge social persistent, tant per al lloguer com per a la propietat. I això ho sabem perquè en altres països ho han fet: els Països Baixos, Àustria, fins i tot França. També al País Basc dediquen més diners a habitatge social que a tot Espanya junta. Totes les altres mesures no funcionen. Ara mateix posaran un topall als lloguers i d’aquí a quatre dies hi haurà una reducció de l’oferta de lloguer. Són mesures que traslladen al sector privat un problema que ha de solucionar el sector públic. Si tinguéssim la part que ens correspon podríem fer molt habitatge social i això sí que faria canviar les coses. La realitat és que els recursos per a fer-ho possible els generem, però, és clar, no els tenim.

—Sense sobirania fiscal no hi ha solució per a gairebé res?
—En pots dir com vulguis, però sense controlar els recursos que generes, tant amb la recaptació com amb l’aplicació, és molt difícil de canviar-ho.

—També feu referència a les pensions i expliqueu clarament que es pot afirmar que una Catalunya sobirana estaria en més bona posició per a afrontar el problema de les pensions, avui i en el futur.
—Tal com funcionen les pensions hi ha dos elements clau que, si els analitzem, ens fan veure que això és una realitat. La taxa d’ocupació a Catalunya és la més alta d’Espanya i tenim uns llocs de treball que poden aportar al sistema públic recursos prou alts, perquè són eficients. El dèficit que té la Seguretat Social es cobreix amb càrrec al pressupost. En principi, Catalunya tindria un pressupost més equilibrat, fins i tot potser amb superàvit, i això facilitaria les coses. L’equilibri de les pensions és molt més fàcil amb un pressupost equilibrat que no amb un pressupost amb dèficit com té l’estat espanyol. Tan senzill com això.

—Quan parleu de sobirania econòmica dieu que no parleu de sentiments. Ho voleu deixar molt clar?
—Exactament. Nosaltres parlem de racionalitat econòmica. Que jo sigui independentista no afecta aquestes xifres. Parlem de com repartir i invertir equitativament els recursos públics des del punt de vista poblacional i econòmic. És d’això que parlem. I el que denunciem és que a Catalunya no es fa equitativament, ni racionalment. Les xifres són aquestes. Parlem del fet que els ciutadans de Catalunya tenen un progrés social molt inferior al seu esforç, a diferència de molts altres llocs d’Espanya, que el tenen molt per sobre del seu esforç. Es tracta de ser equitatiu. Quan mires les gràfiques de la memòria es veu clarament que no hi ha equitat.