Juan Antonio Giner (Barcelona, 1947) fa dècades que volta pels cinc continents, aportant idees i solucions a tota mena de diaris i publicacions. Poca gent com ell ha pilotat tants canvis radicals i tantes innovacions, en un sector que aquestes darreres dècades ha viscut un autèntic tsunami de canvis.

La feina al davant de la consultora Innovation International Media Consulting Group el va convertir en un autèntic guru mundial. L’empresa la va fundar amb Carlos Soria i Francisco Gómez Antón –cadascun deu anys més jove que l’anterior. I, units, van imposar-se en un terreny especialment competitiu i ple de massa xarraires poc sòlids.

Ells van representar l’opció contrària. Els dossiers anuals que publicaven eren arrancats de les mans dels autors per periodistes i directius d’empreses que volien entendre per on vindria el futur. I, de fet, qualsevol redacció d’avui dia –i la de VilaWeb no n’és cap excepció– guarda ací o allà, en algun racó, la plasmació de moltes de les seues idees.

Giner ara ja viu retirat de la primera línia, als Estats Units, però no deixa d’interessar-se per qualsevol cosa que puga implicar una innovació interessant. I continua fent servir la seua llarga llista de contactes per a millorar l’exercici de la professió. Havíem quedat per fer-li una entrevista, però vam acabar ensenyant-nos un invent recent d’intel·ligència artificial que ha posat en funcionament el Clarín de Buenos Aires; o l’edició impresa, tan especial i original, dels nostres col·legues eslovacs de Dennik N. Has de parlar amb aquest; has de parlar amb aquell; qui és aquest? Giner, viu, enormement viu i espavilat, es pot haver retirat dels negocis, però no es retira de cap manera de la passió pel periodisme. I la seua última aportació, ara per ara, és el llibre La edad de oro del periodismo, que acaba de publicar Libros de Vanguardia, aplegant els cinquanta-tres articles publicats al rotatiu dels Godó –i tres excepcions provinents d’unes altres fonts.

És a mitjan matí i entra el sol per una gran vidriera quan seiem junts en la llarga taula de la sala de reunions de VilaWeb. Giner està content. Va nàixer en una cantonada del local on té la seu el nostre diari i reconeix l’espai de l’antiga fusteria dels Prats Vidal. “Com canvien les coses. Quan jo era petit a casa teníem tres prostíbuls a tocar” diu. No canvien tant, li responc, “només que ara les prostitutes del barri són xineses”.

A partir del minut u, superada l’anècdota personal, Giner comença a desgranar veritats com el puny. “Parlem molt del periodisme, però en el fons les coses no són tan difícils i complicades. Es tracta de fer que un diari sigui imprescindible als lectors. Per dir-ho així, que se sentin obligats a llegir-lo. I si el producte és atractiu i m’acostumo a llegir-lo ja acabaré pagant-lo. Això és tot”, diu, amb una veu tan reposada com contundent.

Conversar amb ell és un plaer, perquè ha conegut de primera mà grans personatges de la història, noms mítics de la professió. Es va estar dues setmanes amb Katharine Graham, l’editora del Washington Post, però alhora va ser amic durant anys i panys –”sempre que anava a Washington dormia a casa seva”– de Barry Sussman, l’heroi marginat del Watergate, l’home que no ix en els films, però a qui el Post va reconèixer el seu paper únic en una necrològica colpidora: “A Hollywood i de cara al públic, sovint es percep el periodisme com una tasca solitària, feta per reporters vestits de manera descurada, encorbats sobre el teclat, amb els telèfons entre l’espatlla i l’orella, envoltats de blocs de notes i piles de papers damunt la taula. En realitat, el periodisme és un esforç molt més col·lectiu, amb papers crucials representats per persones de qui no veiem el nom sota els titulars, a l’espai conegut en la terminologia periodística com la signatura. Una d’aquestes persones, i potser l’exemple més destacat en la investigació de l’escàndol Watergate per part de The Post, va ser el Sr. Sussman.”

Sussman representa per a Giner el principi bàsic del periodisme, la gènesi: “Era un dissabte quan es va saber l’assalt al Watergate. No hi havia ningú al diari. Howard Simons va telefonar a Sussman i aquest va enviar deu periodistes al carrer, deu! Va olorar que allò era important i els va fer anar tots a buscar. Hi havia un tipus que feia informació de tribunals i sempre portava mitjons blancs. Els policies el coneixien tant que molts es pensaven que també era policia. Van tancar el Watergate, però aquest es va colar dins com si res. L’endemà Sussman escrivia la primera crònica sobre el Watergate. El periodisme es fa així…”

Fotografia: Albert Salamé.

Incansable en el relat, Giner conta i escriu històries llegendàries, narrades amb un estil ràpid, però fabulós. Fa desfilar davant el lector des de Josep Pla i la seua teoria que l’únic periodisme interessant és el de deu minuts abans o deu minuts després dels fets, a la família Mesquita –tota una institució al capdavant del diari O Estado de S. Paulo–, tan preocupats per la relació amb els lectors que cada dia escrivien una carta a tots els qui eixien referenciats en el diari demanant-los que es llegissen l’article i es comunicassen amb ells si hi havia cap errada o imprecisió.

Particularment, tots els grans noms del periodisme anglosaxó tenen un espai en la seua memòria i en el llibre. Conta amb delectança el dia que Rupert Murdoch va accedir a prologar un dels seus informes. A Giner, obsedit amb els valors del periodisme i amb la democràcia, Murdoch no li sembla cap referent a exalçar –”és un canalla, no?”–, però no pot deixar d’admirar el que va passar amb aquell article. Van demanar-lo al seu cap de premsa, Jim Kennedy, que en va enviar un, òbviament redactat per ell mateix i no per Murdoch. Al cap de poques hores, en va arribar una altra versió, corregida de puny i lletra per Murdoch mateix, amb anotacions en cada línia de l’original. “Eren tres pàgines de fax. La primera versió estava bé, però no destacava. En canvi, la que va redactar Murdoch mateix era extraordinària, segurament el millor article que vam publicar mai”, diu, cosa que demostra que els apriorismes en aquesta professió simplement no serveixen de res.

Lògicament, un home com ell, que sap veure fins i tot les (escasses) bondats d’un personatge com aquest, es desfà en elogis pels seus herois de veritat. Per exemple, Harold Ross, el fundador de The New Yorker, que va fer instal·lar dos ascensors a la revista, perquè els periodistes no es barrejassen amb els publicistes –”Jo he pujat en aquest ascensor!”

De tots els periodistes que Giner ha admirat, curiosament, el que admira més és el que no ha conegut en persona, el patró de Le Monde i fundador del diari, Hubert Beuve-Méry. No solament pel periodisme, sinó, sobretot, per la manera de fer, per la manera de ser. L’admira tant que la fotografia de la solapa del llibre el mostra a ell amb la taula de treball de Beuve-Méry quan es va retirar, que guarden encara com una relíquia en la nova i mastodòntica seu del diari. “Quan va començar Le Monde, al final de la guerra mundial, el govern francès donava tres milions de francs a cada diari nou, però Beuve-Méry va ordenar que els tornessin. El ministre, aleshores, va enviar un sobre ple de diners, fons de rèptil. El patró es va indignar i va respondre: ‘No podem acceptar aquests diners. Som pobres i ho volem continuar essent. Aquests diners no m’interessen i em repugnen.’”  D’ell és la frase sobre els diaris imprescindibles. I l’actitud d’austeritat i elegància que Giner admira: “Quan es va morir van trobar que havia donat instruccions sobre com publicar la notícia, a una sola columna i discreta, que digués ‘Fundador de Le Monde el 1944, Hubert Beuve-Méry s’ha mort.’”

Però l’edat d’or del periodisme? Ara encara?, que li dic jo, reprenent el títol del llibre. “I tant”, afirma. I tot seguit explica que ell havia viscut l’època en què el dictador podia prohibir –de manera efectiva– l’entrada de Le Monde a l’estat espanyol. Ara qui ho podria fer això?

Hi ha perills, hi ha problemes, hi ha personatges foscs, és cert –em parla d’Elon Musk, que va conèixer al MIT de Massachusetts– però al cap i a la fi la informació periodística avui és més viva i més vibrant que mai. Amb un futur que Giner afirma amb rotunditat que depèn més dels valors que no pas dels diners. “El periodisme és patrimoni cultural d’una societat civilitzada i així ha de ser.”

L’auge de l’extrema dreta a Europa sembla que no tingui fi. La darrera fita va ser justament diumenge a Àustria, on el partit d’extrema dreta Partit de la Llibertat (FPÖ) va guanyar les eleccions amb el 28,8% dels vots, 12,6 punts més que el 2019.

La victòria de l’FPÖ, que encapçala Herbert Kickl, ha tingut un fort ressò internacional, perquè és la primera vegada que l’extrema dreta guanya a Àustria d’ençà de la fi del nazisme el 1945. I ara els partits d’ultradreta ho celebren. El Rassemblement National de Marine Le Pen, el Partit per la Llibertat de Geert Wilders, la Lega de Matteo Salvini, Vox de Santiago Abascal…

En aquesta llista, també hi ha un partit català. És Aliança Catalana (AC), l’únic partit de Catalunya que ha celebrat el triomf de l’extrema dreta a Àustria. Ho ha publicat al compte de X destinat a afers internacionals.

Celebracions i aliances

La dirigent d’AC, Sílvia Orriols, fa temps que nega la vinculació amb l’extrema dreta, però la realitat la contradiu. El seu partit celebra sempre efusivament la victòria de la ultradreta, com també ho fa Rassemblement National i Vox. Ara ha estat la victòria de l’FPÖ, una formació racista que escampa discursos xenòfobs i defensa una política migratòria de mà de ferro que alhora relaciona amb la inseguretat, la delinqüència i el terrorisme.

La deriva extremista d’Aliança Catalana no es fa palesa tan sols en un piulet. El partit ja ha trepitjat el Parlament Europeu i ha establert lligams, precisament, amb Alternativa per Alemanya (AfD), el partit més extremista de l’eurocambra, que aplega sectors neonazis.

L’extrema dreta s’ha consolidat al cor d’Europa i el partit d’Orriols ha optat per distanciar-se de Le Pen i Meloni i abraçar AfD, la formació que té més representació a Europa de les Nacions Sobiranes, el nou grup que va sorgir arran de les eleccions del juny d’enguany. Poc abans de les eleccions del juny, l’extrema dreta de l’eurocambra va trencar les relacions amb AfD arran d’unes declaracions polèmiques del seu candidat, Maximilian Krah, que va dir que no tots els qui havien format part de les SS hitlerianes eren criminals.

L’encaixada de mans

L’acord entre Aliança Catalana i AfD l’han feta pública els dos partits amb un vídeo conjunt publicat a les xarxes socials. Hi apareixen l’eurodiputat saxó Siegbert Droese i el militant d’AC Pau Nadal, que s’encarrega d’establir vincles internacionals. En el vídeo, s’evidencia la bona sintonia entre totes dues formacions.

Droese destaca que tenen similituds i es vanta de tenir el suport de l’electorat jove. “El senyor Nadal és un home molt jove de Catalunya, i Aliança Catalana també és un partit molt jove, amb una base electoral molt jove”, destaca. L’eurodiputat d’extrema dreta revela que fa temps que totes dues formacions estan en contacte: “En el futur, intentarem, naturalment, intensificar la nostra col·laboració.” I fins i tot aprofita l’avinentesa per convidar Nadal i Aliança Catalana a Berlín. “M’agradaria rebre una invitació a Barcelona”, li diu. Nadal expressa que han parlat de coses que uneixen els catalans i els alemanys i que s’han conjurat per a impulsar propostes que tots dos partits comparteixen.

El vídeo de Droese i Nadal s’ha compartit al compte de X d’afers internacionals d’AC, però ha passat completament desapercebut en els canals principals. Orriols no l’ha promocionat i AC tampoc no ho ha publicat al perfil principal de la xarxa. Qui sí que n’ha tret molt suc és Jordi Aragonès, considerat l’ideòleg del partit, que era el número dos en la llista per Barcelona a les eleccions catalanes. Ha fet un bon grapat de piulets lloant la trobada.

Francesco Cancellato: “Alemanya és el país on la pujada de l’extrema dreta és més impactant”

AfD i Siegbert Droese: què representen?

AfD es va fundar l’any 2013, originalment com a partit euroscèptic i centrat a rebaixar imposts, però d’ençà de la crisi migratòria ha anat prenent un perfil cada volta més d’extrema dreta, amb posicions molt dures contra la immigració. La incidència que ha tingut ha fet que l’extrema dreta es normalitzés en un país que, d’ençà de la dissolució del règim nazi, havia provat d’aïllar-la.

Les divisions del partit en tres estats, entre els quals hi ha Saxònia –a què  pertany Droese– i Turíngia, han estat classificades per les agències d’intel·ligència alemanya de grups extremistes provats. En l’àmbit alemany, les autoritats han classificat l’ala juvenil de l’AfD d’extremista provada, i l’AfD alemanya com a grup presumptament extremista. Aquestes designacions han permès que el partit fos vigilat pels serveis d’intel·ligència i molta gent n’ha reclamat la prohibició.

AfD és el cinquè partit més gran del parlament alemany. Va ser segon en les eleccions europees i ha obtingut representació en governs municipals i regionals de tot el país. Un d’aquests indrets és el districte Sonnerberg, a l’est del país. El partit s’hi va presentar amb Björn Höcke, que el maig d’enguany va ser condemnat amb una multa de 13.000 euros per haver utilitzat en un discurs de la campanya de les eleccions europees l’eslògan nazi “Tot per Alemanya!”. Höcke va defensar que era una dita quotidiana, però el tribunal va determinar que havia fet servir un símbol d’una organització inconstitucional. Mesos més tard, va tornar a ser multat per haver emprat un altre eslògan nazi en una reunió del partit.

A part de Höcke, Droese, amb qui s’ha reunit AC, també arrossega polèmiques. Droese va fer campanya, l’any 2016, amb un Mercedes Benz amb el logotip del partit i la matrícula AH1818, un codi utilitzat pels nazis per a referir-se a Hitler. També va fer servir un altre cotxe amb la matrícula L-GD 3345, que s’entén com un codi d’extrema dreta per a referir-se a l’Alemanya del 1933 al 1945. Droese digué que no sabia qui era el propietari del vehicle i que l’AfD ignorava aquests significats.

Aliança Catalana s’ha reunit amb l’eurodiptat saxó d’AfD Siegbert Droese, proper al sector neonazi d’AfD. Deoese feia campanya a Leipzig amb 1 cotxe matriculat AH1818 (codi utilizat per neonazis en referència a Hitler). Fa temps que avisem, AC és un perill https://t.co/0DseVlUyxi pic.twitter.com/SrGADhKGM8

— Jordi Borràs (@jordiborras) September 27, 2024

Droese va unir-se a AfD l’any 2013 i el 2015 es va convertir en president del partit a Leipzig. Ha estat president interí del partit a Saxònia i d’ençà del juny és eurodiputat. Es descriu a si mateix com a “nacional-liberal” i l’Oficina Federal de Protecció de la Constitució l’ha assenyalat –a ell i a uns quants dirigents més– per vincles amb grups d’extrema dreta i neonazis.

A mesura que l’AfD s’acosta al poder, els radicals alemanys perden la por

Fragmentació de l’extrema dreta al Parlament Europeu

L’extrema dreta al Parlament Europeu és completament fragmentada. Abasta una quarta part dels diputats i, si anessin plegats, serien el primer grup parlamentari. No obstant això, han optat per dividir-se en quatre: tres grups i un altre que acull els eurodiputats no inscrits en cap grup, com ara la formació d’Alvise Pérez.

El més fort i influent és Patriotes per Europa, que aplega els partits més potents de l’extrema dreta europea, amb el Rassemblement National al capdavant. També hi ha l’austríac FPÖ i alguns altres que tenen experiència de govern, com ara Fidesz, del primer ministre d’Hongria Viktor Orbán, la Lega i Vox. És el grup més pròxim a les polítiques del Kremlin i el més influït per Putin.

Patriotes per Europa va decidir de deixar fora la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, que s’ha manifestat favorable a l’OTAN i a Ucraïna. Per aquest motiu s’ha hagut de refugiar en el grup dels Conservadors i Reformistes, un antic grup format fa anys pels conservadors britànics i en què coincideixen partits conservadors i partits d’extrema dreta. Els Fratelli d’Italia encapçalen el grup amb vint-i-quatre eurodiputats.

El tercer grup és Europa de les Nacions Sobiranes, capitanejat per Alternativa per Alemanya, que es va quedar tot sol arran del trencament de les relacions amb els altres partits, i que ara ha replegat partits menors d’uns quants països, com ara la Reconquête francesa.

Per què l’extrema dreta està dividida en tres grups al nou Parlament Europeu?

El tall ferroviari entre les estacions de Tarragona i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) a causa de les obres al túnel de Roda de Berà (Tarragonès) també afectarà els usuaris del País Valencià. La redistribució de trens i combois farà que s’eliminin algunes connexions entre Barcelona i el País Valencià durant els cinc mesos que duraran les obres de millora, malgrat que les places seran les mateixes.

Temor pels efectes del tall ferroviari a Roda de Berà: “No pensen mai en l’usuari”

Els dos trens de la modalitat Intercity que diàriament connecten Barcelona amb les ciutats de Cartagena i Lorca es fusionen en un de sol. Aquests trens s’aturen a les estacions d’Oriola, Elx, Alacant, Elda, Villena, Xàtiva, València-Estació del Nord, Castelló, Benicarló-Peníscola i Vinaròs i, per tant, connecten el País Valencià amb el Principat.

Ara, malgrat la reducció de freqüències, Renfe ha previst que el tren restant circuli en doble composició, és a dir, que sigui el doble de llarg que habitualment per a garantir les mateixes places que s’ofereixen habitualment.

Per contra, les aturades habituals a les estacions de Cambrils i Benicàssim són suprimides a causa de la falta de capacitat de les andanes.

A banda, es manté el servei directe de cap de setmana entre Barcelona i Alacant del divendres i entre Alacant i Barcelona del diumenge. I s’augmenta el nombre de places d’aquests dos serveis.

Comença el tall ferroviari de Roda de Berà: com podeu anar entre Tarragona i Barcelona?

Transbord obligatori cap al sud del País Valencià

A conseqüència del reajustament pel tall de Roda de Berà, els usuaris d’Intercity o Euromed amb origen o destinació al sud de València hauran de fer un transbordament obligatori a l’Estació del Nord.

Això afectarà els dos sentits de la circulació mentre duri el tall.

Canvis obligats als usuaris de trens regionals

Els viatgers que empren el servei regional han de modificar el recorregut per arribar més al nord que Tarragona. Poden baixar a les estacions d’Hospitalet de l’Infant, Cambrils, Vila-seca o Tarragona per agafar un autocar fins a Sant Vicenç de Calders, on ja podran tornar a agafar el tren. En cas de baixar a Cambrils, també poden agafar el tren Avant provinent de Tortosa.

La promotora va demanar un permís d’obres per a fer treballs arqueològics. Van dur maquinària pesant i van començar a fer molt de soroll, i un dia tots els pisos van tremolar. Fins i tot, amb aquella màquina van tocar una biga i la mossegada encara hi és ben visible. Els promotors van mirar de tranquil·litzar els veïns dient-los que tot estava bé i en regla. Mesos després, van traure la coberta d’uralita i es va destapar la sorpresa, quan va quedar al descobert un complex de sis casetes de planta baixa i pis i una piscina. Llarga i estreta com ho és el tros de terrassa comunitària que els queda als pisets després de la construcció (quatre casetes més, fins a completar el lot de deu, són dins el terreny). A més, havien rebaixat la cota zero vora noranta centímetres per a encabir-hi els sis metres d’altura de la construcció. Els veïns sospitaven que tant de secretisme en les obres, que es feien amb la persiana sempre mig abaixada, no podia dur res de bo, però no s’esperaven veure una floració de petits bungalous dins el pati d’illa.

Sense llicència d’obres

Aquest podria ser el resum d’allò que va passar, passa encara, en una propietat de setze habitatges, dos per planta, al carrer del Poeta Monmeneu de València, al barri de la Saïdia. L’accés als baixos és per aquesta porta, però forma una illa de cases dels carrers de Lleida, Alfambra i Visitació que donen al mateix desllunat i també rebran les conseqüències dels nous veïns.

Els obrers havien començat a treballar-hi la tardor de l’any passat i fins a la primavera d’enguany es mogueren sota aquell cobert perniciós d’amiant. I tot això sense la llicència d’obres. Quan els propietaris dels pisos de la finca afectada van veure què passava van anar a l’ajuntament a demanar l’expedient i van descobrir, astorats, que únicament constava la petició del permís i unes sol·licituds de modificació fetes per l’ajuntament. Però no hi havia llicència. Segons que explica a VilaWeb Ignacio Blanco, un dels veïns, quan va mostrar les fotografies als funcionaris, ells també van quedar parats de veure què es feia en els terrenys d’allò que havia estat un taller mecànic i ara era a punt de ser un complex turístic entaforat dins una illa de cases.

Aurelio Fernández viu al primer pis i té una terrassa molt ampla que dóna al desllunat. De fet, té els apartaments a tocar. “Els tinc enganxats, però per sort han respectat un mur que em fa de pantalla i si fan soroll impedirà que m’arribe tan directament. El soroll té tendència a anar cap amunt i afectaria tots els pisos”, diu. Tant ell com la resta de veïns estan molt preocupats per la pèrdua de qualitat de vida que tindran si, finalment, el complex turístic entra en funcionament. Pateixen també per si no hi ha un servei de consergeria ni cap mena de control. La presència de la piscina és un altre element que els pot pertorbar el descans.

La façana de la propietat afectada. Els apartaments. Detalls de l'estat en què van deixar l'obra. Els apartaments vists de la terrassa del primer pis estant. Baixos turístics a dojo

Aquest és potser l’exemple més extrem que mostra com proliferen els baixos turístics al barri de la Saïdia. La normativa municipal de València permet de convertir en apartaments turístics els baixos comercials que han caigut en desús. Una volta s’han saturat zones com ara Ciutat Vella, el Cabanyal o Russafa, la saturació turística de la ciutat s’estén per més barris. Estar a prop del Marítim o estar ben comunicats amb el centre són alguns dels esquers que empren les promotores per comercialitzar i publicitar els seus establiments. En el cas de l’edifici del carrer del Poeta Monmeneu, n’hi ha prou de travessar el pont dels Serrans per a ser al barri del Carme. “Probablement, són més barats que els del centre, però ens anem convertint en un barri dormitori per a turistes, diu Blanco.”

Arran de la denúncia dels veïns, l’ajuntament va obligar la promotora a aturar les obres. De fet, segons que han explicat, els obrers hi van ser fins cinc minuts abans que arribàs la comitiva de la inspecció. La resolució del departament de llicències urbanístiques és de l’11 de juny i diu que l’arquitecte Alejandro Tejedor va demanar la llicència per a construir un edifici d’apartaments turístics el dia 3 de juny. Diu també que durant la inspecció van comprovar que ja hi havia molta cosa construïda i que no es va poder mostrar cap document acreditatiu de la llicència. Per tant, instaven a paralitzar l’obra immediatament.

Els últims treballs que van fer va ser tapar les claraboies i els buits per on pogués entrar l’aigua en cas de pluja, arreplegar el material de construcció, i preservar, també, el forat que ha d’ocupar la piscina. I així continuen encara, aturades. Amb tot, en les fotografies que acompanyen aquest reportatge es pot veure que en el moment de la resolució municipal, la part exterior dels apartaments adossats eren pràcticament acabats i ja havien entrat en la fase d’instal·lació del cablatge.

A les imatges també es veu que a banda i banda d’aquest espai hi ha més naus industrials. La de l’esquerra, que correspon al carrer del Poeta Monmeneu, 16, la nau es va convertir en un hotel sencer. La coberta d’uralita s’ha substituït per una de vidre i rajoles.

Amb enganys

Segons que han pogut comprovar els veïns, els promotors d’aquestes casetes, Mercantil Sueca 45 2022 S.L., són propietaris de més pisos turístics per tota la ciutat. Els retrauen que quan van participar en les primeres reunions de la comunitat de propietaris van amagar les intencions. “Una de les coses que fan és enganyar els veïns. En el nostre cas, i crec que en els altres també, van anar a les reunions de propietaris a dir-los que volien fer una casa familiar per a viure ells, com si fossen xicotets estalviadors per a assegurar-se la jubilació.” Però després de cercar al registre mercantil, van descobrir que es tractava de vuit o nou empreses, una per a cada nova construcció que fan. En el cas del carrer del Poeta Monmeneu, van assistir a tres reunions. En les dues primeres, encara no s’havia descobert la il·legalitat de la construcció sense llicència, i els veïns estaven fins i tot contents perquè s’havien fet càrrec dels deutes dels propietaris anteriors.

La piscina. Els graons per a fer la baixada de cota. Els apartaments vists del carrer de Lleida estant, a l'altra banda de l'illa de cases.

A la tercera junta, quan ja no podien amagar la intenció de convertir el desllunat en aquell complex turístic, els ànims dels veïns havien canviat. “Ens deien que asseguraven la seua jubilació fent apartaments per a lloguers de llarga durada, per a nòmades digitals i això”, diu Aurelio Fernández. Ignacio Blanco es pregunta quin nòmada digital, amb la capacitat adquisitiva que tenen la majoria, voldrà viure una temporada llarga en un desllunat, rodejat de finques de set pisos i contemplant la roba estesa.

Les obres es podrien legalitzar

José Torrent és, a més de propietari d’un pis en la propietat, arquitecte tècnic. Ara no hi viu ell, sinó els seus pares, i es mira aquest conflicte amb ulls professionals. Quant a aquella biga que diu que van trencar amb la màquina, ningú no els ha dit si hi ha un dany estructural o no. “Entre altres coses, perquè no hi ha cap tècnic que signe l’execució de les obres. Qui respondrà si passa res?”

Pel que fa a la legalització de les obres, és pessimista. Ara estan aturades perquè no tenen permís, però la promotora el té demanat i Torrent considera inevitable que un dia o altre els el donen. “És difícil que hi haja marxa arrere. No conec l’execució real que han fet fins ara, però una persona que fa una inversió d’aquests diners ho ha de tenir tot molt lligat.”

Per a evitar-ho tant com siga possible, els veïns han advertit als col·legis professionals que l’obra s’ha començat i s’ha fet sense cap control. “Ho fem perquè quan hi haja un tècnic que vulga signar el projecte, les assegurances ho tinguen en compte.”

Canvi d’estatuts

Una altra decisió que ha pres la junta de propietaris és canviar els estatuts de la comunitat per a impedir la implantació d’apartaments turístics en la finca. Actualment, la legislació permet de dedicar a l’activitat turística els baixos habilitats i els habitatges del primer pis sempre que la planta completa es dedique a l’explotació turística. La llei de propietat horitzontal actual permet que una majoria de tres cinquenes parts dels veïns, que representen les tres cinquenes parts de les quotes de participació, puguen limitar o condicionar l’explotació turística dels habitatges. Aquest “limitar” o “condicionar”, s’ha utilitzat per a prohibir, i això ha originat sentències tant a favor com en contra.

És a les sentències a favor que s’han acollit els veïns de Poeta Monmeneu, 14 per a canviar els estatuts. Ho van aprovar en una junta convocada degudament i amb una majoria superior a la requerida. “Ho fan moltes altres comunitats ara mateix i em consta que és generalitzat. El govern ha anunciat una modificació perquè cada volta es necessite una aprovació prèvia per a instal·lar apartaments turístics. Nosaltres no volem que es genere un dret que no puguem tirar arrere i ja som en el tràmit d’inscriure els estatuts en el registre”, diu Ignacio Blanco.

A l'esquerra, l'hotel fet també dins una nau industrial. Els apartaments vists del carrer de Lleida estant, a l'altra banda de l'illa de cases. Els apartaments vists del carrer de Lleida estant, a l'altra banda de l'illa de cases.

 

La promotora va demanar un permís d’obres per a fer treballs arqueològics. Van dur maquinària pesant i van començar a fer molt de soroll, i un dia tots els pisos van tremolar. Fins i tot, amb aquella màquina van tocar una biga i la mossegada encara hi és ben visible. Els promotors van mirar de tranquil·litzar els veïns dient-los que tot estava bé i en regla. Mesos després, van traure la coberta d’uralita i es va destapar la sorpresa, quan va quedar al descobert un complex de sis casetes de planta baixa i pis i una piscina. Llarga i estreta com ho és el tros de terrassa comunitària que els queda als pisets després de la construcció (quatre casetes més, fins a completar el lot de deu, són dins el terreny). A més, havien rebaixat la cota zero vora noranta centímetres per a encabir-hi els sis metres d’altura de la construcció. Els veïns sospitaven que tant de secretisme en les obres, que es feien amb la persiana sempre mig abaixada, no podia dur res de bo, però no s’esperaven veure una floració de petits bungalous dins el pati d’illa.

Sense llicència d’obres

Aquest podria ser el resum d’allò que va passar, passa encara, en una propietat de setze habitatges, dos per planta, al carrer del Poeta Monmeneu de València, al barri de la Saïdia. L’accés als baixos és per aquesta porta, però forma una illa de cases dels carrers de Lleida, Alfambra i Visitació que donen al mateix desllunat i també rebran les conseqüències dels nous veïns.

Els obrers havien començat a treballar-hi la tardor de l’any passat i fins a la primavera d’enguany es mogueren sota aquell cobert perniciós d’amiant. I tot això sense la llicència d’obres. Quan els propietaris dels pisos de la finca afectada van veure què passava van anar a l’ajuntament a demanar l’expedient i van descobrir, astorats, que únicament constava la petició del permís i unes sol·licituds de modificació fetes per l’ajuntament. Però no hi havia llicència. Segons que explica a VilaWeb Ignacio Blanco, un dels veïns, quan va mostrar les fotografies als funcionaris, ells també van quedar parats de veure què es feia en els terrenys d’allò que havia estat un taller mecànic i ara era a punt de ser un complex turístic entaforat dins una illa de cases.

Aurelio Fernández viu al primer pis i té una terrassa molt ampla que dóna al desllunat. De fet, té els apartaments a tocar. “Els tinc enganxats, però per sort han respectat un mur que em fa de pantalla i si fan soroll impedirà que m’arribe tan directament. El soroll té tendència a anar cap amunt i afectaria tots els pisos”, diu. Tant ell com la resta de veïns estan molt preocupats per la pèrdua de qualitat de vida que tindran si, finalment, el complex turístic entra en funcionament. Pateixen també per si no hi ha un servei de consergeria ni cap mena de control. La presència de la piscina és un altre element que els pot pertorbar el descans.

La façana de la propietat afectada. Els apartaments. Detalls de l'estat en què van deixar l'obra. Els apartaments vists de la terrassa del primer pis estant. Baixos turístics a dojo

Aquest és potser l’exemple més extrem que mostra com proliferen els baixos turístics al barri de la Saïdia. La normativa municipal de València permet de convertir en apartaments turístics els baixos comercials que han caigut en desús. Una volta s’han saturat zones com ara Ciutat Vella, el Cabanyal o Russafa, la saturació turística de la ciutat s’estén per més barris. Estar a prop del Marítim o estar ben comunicats amb el centre són alguns dels esquers que empren les promotores per comercialitzar i publicitar els seus establiments. En el cas de l’edifici del carrer del Poeta Monmeneu, n’hi ha prou de travessar el pont dels Serrans per a ser al barri del Carme. “Probablement, són més barats que els del centre, però ens anem convertint en un barri dormitori per a turistes, diu Blanco.”

Arran de la denúncia dels veïns, l’ajuntament va obligar la promotora a aturar les obres. De fet, segons que han explicat, els obrers hi van ser fins cinc minuts abans que arribàs la comitiva de la inspecció. La resolució del departament de llicències urbanístiques és de l’11 de juny i diu que l’arquitecte Alejandro Tejedor va demanar la llicència per a construir un edifici d’apartaments turístics el dia 3 de juny. Diu també que durant la inspecció van comprovar que ja hi havia molta cosa construïda i que no es va poder mostrar cap document acreditatiu de la llicència. Per tant, instaven a paralitzar l’obra immediatament.

Els últims treballs que van fer va ser tapar les claraboies i els buits per on pogués entrar l’aigua en cas de pluja, arreplegar el material de construcció, i preservar, també, el forat que ha d’ocupar la piscina. I així continuen encara, aturades. Amb tot, en les fotografies que acompanyen aquest reportatge es pot veure que en el moment de la resolució municipal, la part exterior dels apartaments adossats eren pràcticament acabats i ja havien entrat en la fase d’instal·lació del cablatge.

A les imatges també es veu que a banda i banda d’aquest espai hi ha més naus industrials. La de l’esquerra, que correspon al carrer del Poeta Monmeneu, 16, la nau es va convertir en un hotel sencer. La coberta d’uralita s’ha substituït per una de vidre i rajoles.

Amb enganys

Segons que han pogut comprovar els veïns, els promotors d’aquestes casetes, Mercantil Sueca 45 2022 S.L., són propietaris de més pisos turístics per tota la ciutat. Els retrauen que quan van participar en les primeres reunions de la comunitat de propietaris van amagar les intencions. “Una de les coses que fan és enganyar els veïns. En el nostre cas, i crec que en els altres també, van anar a les reunions de propietaris a dir-los que volien fer una casa familiar per a viure ells, com si fossen xicotets estalviadors per a assegurar-se la jubilació.” Però després de cercar al registre mercantil, van descobrir que es tractava de vuit o nou empreses, una per a cada nova construcció que fan. En el cas del carrer del Poeta Monmeneu, van assistir a tres reunions. En les dues primeres, encara no s’havia descobert la il·legalitat de la construcció sense llicència, i els veïns estaven fins i tot contents perquè s’havien fet càrrec dels deutes dels propietaris anteriors.

La piscina. Els graons per a fer la baixada de cota. Els apartaments vists del carrer de Lleida estant, a l'altra banda de l'illa de cases.

A la tercera junta, quan ja no podien amagar la intenció de convertir el desllunat en aquell complex turístic, els ànims dels veïns havien canviat. “Ens deien que asseguraven la seua jubilació fent apartaments per a lloguers de llarga durada, per a nòmades digitals i això”, diu Aurelio Fernández. Ignacio Blanco es pregunta quin nòmada digital, amb la capacitat adquisitiva que tenen la majoria, voldrà viure una temporada llarga en un desllunat, rodejat de finques de set pisos i contemplant la roba estesa.

Les obres es podrien legalitzar

José Torrent és, a més de propietari d’un pis en la propietat, arquitecte tècnic. Ara no hi viu ell, sinó els seus pares, i es mira aquest conflicte amb ulls professionals. Quant a aquella biga que diu que van trencar amb la màquina, ningú no els ha dit si hi ha un dany estructural o no. “Entre altres coses, perquè no hi ha cap tècnic que signe l’execució de les obres. Qui respondrà si passa res?”

Pel que fa a la legalització de les obres, és pessimista. Ara estan aturades perquè no tenen permís, però la promotora el té demanat i Torrent considera inevitable que un dia o altre els el donen. “És difícil que hi haja marxa arrere. No conec l’execució real que han fet fins ara, però una persona que fa una inversió d’aquests diners ho ha de tenir tot molt lligat.”

Per a evitar-ho tant com siga possible, els veïns han advertit als col·legis professionals que l’obra s’ha començat i s’ha fet sense cap control. “Ho fem perquè quan hi haja un tècnic que vulga signar el projecte, les assegurances ho tinguen en compte.”

Canvi d’estatuts

Una altra decisió que ha pres la junta de propietaris és canviar els estatuts de la comunitat per a impedir la implantació d’apartaments turístics en la finca. Actualment, la legislació permet de dedicar a l’activitat turística els baixos habilitats i els habitatges del primer pis sempre que la planta completa es dedique a l’explotació turística. La llei de propietat horitzontal actual permet que una majoria de tres cinquenes parts dels veïns, que representen les tres cinquenes parts de les quotes de participació, puguen limitar o condicionar l’explotació turística dels habitatges. Aquest “limitar” o “condicionar”, s’ha utilitzat per a prohibir, i això ha originat sentències tant a favor com en contra.

És a les sentències a favor que s’han acollit els veïns de Poeta Monmeneu, 14 per a canviar els estatuts. Ho van aprovar en una junta convocada degudament i amb una majoria superior a la requerida. “Ho fan moltes altres comunitats ara mateix i em consta que és generalitzat. El govern ha anunciat una modificació perquè cada volta es necessite una aprovació prèvia per a instal·lar apartaments turístics. Nosaltres no volem que es genere un dret que no puguem tirar arrere i ja som en el tràmit d’inscriure els estatuts en el registre”, diu Ignacio Blanco.

A l'esquerra, l'hotel fet també dins una nau industrial. Els apartaments vists del carrer de Lleida estant, a l'altra banda de l'illa de cases. Els apartaments vists del carrer de Lleida estant, a l'altra banda de l'illa de cases.

 

Ja n’ha passat un altre i ja en van set. Avui, a molts ens travessarà algun record-llampec d’aquell dia sense sol, un flaix del somni lúcid que ara sembla: la comunió de veïns inesperats defensant urnes i col·legis; els aplaudiments als grans, els crits, la ràbia; el cel canviant damunt dels nostres caps, fent caure ara aigua, ara cops, ara un capvespre, ara una nit freda però candent entre la remor expectant i protectora del recompte. Saber-nos oficialment tants i alhora tan enemics, tots, d’un mateix enemic, és la sensació més semblant a poder-ho tot que hem viscut com a nació contemporània, però som d’una manera que, set anys després, l’hem substituïda per un altre sentiment: la vergonya que ens hagués pogut assaltar mai la idea de vèncer, naltros que som tan llestos, naltros que com a poble no ens mereixem re.

Dic vergonya però també podria haver dit orgull, en el sentit que som tan orgullosos que vam voler ser els primers a declarar-nos impotents, subestimant-nos com no ens havia subestimat l’estat opressor ni cap dels observadors de fora estant. Sempre ens quedarà el dubte si, sabent tot allò que sabem ara, coneixent-nos com ens coneixem ara, tota aquella unió hauria fet la força necessària per a dotar-nos d’un destí diferent d’aquest. De fet, l’independentisme d’avui es divideix també en aquestes dos grans faccions, la del sí i amb més raó, i la del no, que tot plegat no va pagar la pena. Dos maneres de veure-ho que han donat lloc a les respectives resignacions. Per tot això, una de les coses que més m’amoïna ara és com ens afecta aquest xoc brutal de manera individual i col·lectiva, el xoc d’haver passat com aquell qui diu amb un cop de vent d’un horitzó de llibertat a un govern lliurat als poders espanyols sense resistència.

Com ens dissociem –defensem– del fet de viure en aquesta banda de la història cada dia de cada dia? Un estat post-traumàtic com aquest, sense horitzó ni repòs a la vista, només pot minar psicològicament. Passar a ser l’anormalitat en una “normalitat” imposada per la força, proclamada, fundada sobre la correcció sistemàtica i antidemocràtica de la nostra voluntat, com vols que no ens afecti el tupí. Personalment, no em puc imaginar com deu ser la pau d’esperit de qui té un estat propi que el vetlli –amb drets, amb togues, amb paper timbrat, amb soldats–, com deu ser tindre ni més ni menys maldecaps que un nacional espanyol, ja no dic un danès o un noruec, no sóc gaire exigent: confesso que no hi ha hagut cap dia d’aquests set anys que no hagi envejat, somiat, anhelat el descans nacionalment banal dels espanyols, que és tant com anhelar que ningú et recordi a cada fet quotidià que emprens l’anomalia que ets, a la botiga, al metge, al tren, a la sortida d’un institut, amb una trucada que et desperta de la migdiada per recordar-te, per si no hi pensaves, per si t’havia marxat del cap: ets de l’altre bàndol, ets a l’altra banda.

A grans trets és això. Un desassossec constant i la necessitat, per salut mental, d’alleugerir-lo d’alguna manera. Des d’aquell octubre àlgid ens hem dispersat tant, atomitzat tant, que veiem els nostres rastres com els d’una civilització remota: estelades esparracades a les rotondes, pintades mig esborrades als ponts, llibertat presos, vam votar, 1-O, ni oblit ni perdó. Llavors, mentre rodem per aquestes carreteres de déu, alguns veiem tots aquests rètols de “Municipi per la independència” i pensem si no deuen ser també un altre vestigi fossilitzat més que no una informació real. I aquí és quan servidora em demano: tots aquests pobles i ciutats que es declaren “per la independència”, a més a més de tindre l’anunci imprès en planxa d’acer a l’entrada del poble, què ens ofereixen de diferenciat dels altres? Quin és el seu paper, si no és ser nuclis irradiadors de l’empresa que proclamen?

D’un municipi que es declara per la independència, no n’hauríem d’esperar més de cinc contradiccions. Per exemple: és un entorn lingüísticament segur, per als qui hi viuen i els qui el visiten? Acull en la llengua pròpia els nouvinguts? I els subministraments, els té lligats a l’Íbex-35? A quins bancs té confiades les arques? Fa país o en desfà, amb els actes i els contractes de les festes majors? I el mínim simbòlic: té el retrat del rei espanyol penjat al consistori? I el 12 d’octubre i el 6 de desembre, obligarà a fer festa a tots els treballadors? I la bandera de l’opressor, la té a la bugaderia? I si no, per què no? Entro a la pàgina web de l’AMI i avui per a mi, ahir per vosaltres, ja hi ha penjat el manifest del Primer d’Octubre. Llegeixo en diagonal l’enèsim memoràndum d’allò que vam fer i allò que ens van fer, i vinga i som-hi, salto d’una paraula buida a l’altra, reivindicació, resiliència, determinació, persistència, bla, bla, mantenim el compromís amb el llegat bla, bla, bla. Cap concreció de futur, un altre any.

Si no hi ha cap baixa d’última hora, parlem de set-cents seixanta-nou municipis i cinquanta-un ens locals, que aviat és dit. Arredonint, set-cents setanta termes municipals que haurien de permetre que un independentista pogués travessar el país saltant de l’un a l’altre i sentir el confort de saber-s’hi ininterrompudament a casa, respectat lingüísticament, emparat per una xarxa protectora que no ha de ser només física, sinó també mental. Per als residents a la xucladora espanyolista que és l’AMB, és el país dins del país on hem de poder sortir de l’exili interior i respirar. Dit a la tremenda: després que l’independentisme de pagament lliurés les institucions clau als poders espanyols (per acció, per omissió o per divisió), els independentistes rasos necessitem saber que tenim on caure morts.

I malgrat tot, un consens general dins del moviment és que ens hem de refer tal com ens vam fer, des de la xarxa del municipalisme. Una altra sensació, aquesta del meu voltant, és que ja hem tocat fons i que, aquí i allà, alguna cosa es belluga. No sé si és significatiu, però, al racó de la capital on visc, van sortint en balcons estelades que no teníem controlades; i, en llocs que no ho hauries dit, veus algú que manté el català i a continuació en ve un altre, i encara un altre, massa seguits perquè sigui casualitat. I què em dieu dels cants indepes del jovent atapeït a les places de festa major de tot el país? Són detalls mínims, si tu vols, però també és la manera com ens fem saber que hi som els uns als altres. Tan a prop, si s’ha de menester, com a pocs metres de distància.

Tal com vam defensar les escoles un dia de fa set anys, res no fa pensar que no podríem defensar també set-cents setanta municipis emancipats, que vagin més enllà del rètol de l’entrada del poble i vulguin confrontar l’estat amb la seua autonomia i els seus quefers quotidians: teixir i defensar una xarxa de microindependències fins que siguin tota una, connectades com llumetes en un mapa. Contra la paràlisi del tot o res, que ens mata, l’acció d’anar per parts pot ser un deixondiment, és constructiva i també s’encomana.

Si sou dels qui aneu habitualment al teatre, segur que us sona el nom de Guillem Balart. L’actor de Moià, de poc més de trenta anys, ha estat present a moltes de les grans obres de teatre d’aquestes últimes temporades. Quan tenia tan sols vint-i-vuit anys ja va protagonitzar la versió de Hamlet d’Oriol Broggi, després Julio Manrique el va fitxar per a Jerusalem al Teatre Romea i, més endavant, el va voler per a protagonitzar Carrer Robadors, interpretació amb què va guanyar el premi de la Crítica a millor actor revelació 2021; l’any passat va intervenir en El dia del Watusi del Teatre Lliure amb una interpretació magistral. També ha estat sota la batuta de Juan Carlos Martel, Josep Maria Mestres i Josep Maria Pou, per exemple. Ara, el podem veure fent d’Eitan a Tots ocells al Teatre de la Biblioteca. Una obra de Wajdi Mouawad que tracta sobre la guerra entre Israel i Palestina a partir de la història d’una família trencada sota el silenci i la mentida que cerca els seus orígens. Aquesta és la tercera obra de Mouawad que fa Balart dirigit per Broggi. També va aparèixer a Litoral i Assedegats. A final de curs el podrem veure al TNC a La tercera fuga, de Victoria Szpunberg, on compartirà escenari amb Clara Segura.

—Actualment us podem veure protagonitzant Tots ocells. Com us prepareu per a un paper com aquest d’un tema tan vigent, delicat, i amb una opinió pública tan polaritzada?
—S’hi barregen temes diferents: per una banda, hi ha la part personal de com jo, com a Guillem, visc el conflicte. L’altra és com jo, com a actor, em poso en un escenari i explico una història escrita i en què, d’alguna manera hi ha uns personatges, hi ha una ficció, hi ha una història, hi ha una metàfora que va més enllà de l’àmbit personal.

—I com ho viviu, en aquests dos àmbits?
—Com a persona, quan es diu “guerra entre Israel i Palestina”… Jo crec que és un genocidi d’Israel a Palestina. No és una guerra. I el que penso és que, com a ciutadà del segle XXI, observar això cada dia em genera molt dolor i una mena d’impotència bestial, perquè és televisada, hi ha vídeos. Quan nosaltres assajàvem havíem de separar-nos una mica de tot aquest conflicte perquè en el fons l’obra crec que planteja una mena d’utòpica reconciliació entre éssers humans d’una família que està trencada perquè no s’han dit la veritat. I la realitat és que són dos territoris però un massacra l’altre. Aquesta obra és un cant per a intentar veure l’altre com un igual i no com un enemic.

—Com a públic, hi ha moments en què empatitzes amb tots dos bàndols.
—La força de Wajdi Mouawad –que a parer meu és dels millors autors contemporanis vius–, és la capacitat que té de tramar històries d’un punt de vista purament dramatúrgic, de thriller, de salts el·líptics en el temps, etc. Et fa salts temporals tota l’estona. Com a dramaturg és un deu. A part, en l’àmbit humà –perquè al final el teatre és això–, et sap fer entendre les ferides, els dolors i la capacitat d’un ésser humà de destruir-ho tot, i d’estimar-ho tot, i de ser creatiu, i de ser destructor. Tots ocells té la capacitat de fer comprendre totes les molècules i que, al final, tu treguis la conclusió que vulguis. Però no hi ha una resposta. No et diu “aquest és el bo, aquest és el dolent”, ni això és la solució de res. I crec que és la potència que té aquest autor.

—Creieu que ajuda a entendre una mica més el conflicte?
—Crec que és impossible entendre com és que encara passa això. Tinc la sensació que surts de l’obra amb dolor, perquè precisament no et dóna cap resposta. Bàsicament, l’obra diu que no hi ha consol possible fins que no hi hagi alguna mena de comitè internacional que pugui aturar-ho. És que és molt difícil arribar a la reconciliació. Per tant, Wajdi Mouawad et diu que no tan sols hi ha aquest tros de terra i aquesta gent, sinó que o bé s’hi posa fi, o bé no ens consolarem com a espècie humana.

—El nom de Guillem Balart va començar a sonar amb força el 2021 amb Carrer Robadors, presentada al Festival Grec. Us va fer guanyar el premi a millor actor revelació dels premis de la Crítica 2021, però hi va haver gent que criticava que el protagonista de la història, que és un noi marroquí, l’interpretés un actor que no ho era. Com vau viure aquella polèmica?
—Són fronts diferents. Per una banda, que a mi em truqués en Julio Manrique per protagonitzar una peça al Teatre Grec de Barcelona, amb tot el que significava, em feia molta il·lusió. És veritat que hi va haver la part aquesta de si jo, que no sóc d’origen marroquí, podia interpretar un personatge que sí que ho era. Em va fer dubtar molt, perquè era conscient del que podia implicar.

—Què?
—Jo crec que, quan fem teatre o qualsevol art, hem de ser conscients del que generem en els altres. Seria una mica naïf pensar que no hauria generat alguna cosa. Em va passar una cosa molt estranya: quan jo ja havia dit que sí a en Julio i quan es va continuar conformant l’equip amb el Moha [Amazian] i més personatges que sí que eren d’origen marroquí i vam començar a assajar, molts de l’equip defensaven que aquell paper jo el podia fer per les condicions que tenia. Creien que podia defensar aquell paper amb l’honestedat, sinceritat i força que necessitava. El que importava era que aquesta història pogués arribar i que aquesta obra es pogués fer amb tota la força i amb tota la interpretació que necessitava aquest personatge, que en Julio va creure que jo el podia defensar. De fet, és un dels personatges que m’emporto més, i amb el que he après més.

—…
—A vegades crec que dins la cultura del teatre català s’actua amb una mica de condescendència. En aquest cas, no es va preguntar res als actors que eren d’origen marroquí. No els van demanar, per exemple, com ho veien, sinó que ja van començar a dir: “Guillem Balart, un noi originari de Vic, fent d’un noi de Tànger.” Ho puc entendre. Sempre diré que si vaig afectar algú o si realment algú era més bo per a aquest paper, doncs em disculpo, però jo estic molt convençut del que vaig fer. Va ser un procés preciós i crec que vaig aprendre’n molt. D’aquesta polèmica, n’extrec que el que passa no és que jo fes un personatge d’origen marroquí, sinó que la gent que és d’origen marroquí pugui fer un personatge que no sigui marroquí. D’alguna manera ja comença a passar; els orígens no han de tenir importància. Al final és la identitat que tu generes en un personatge a l’escenari, és igual d’on vinguis i com siguis. En Moha és tan català com jo. En el fons, som actors que volem explicar aquesta història.

—Parleu de condescendència. S’ha perdut el gaudi de l’art per l’art? Fins a quin punt n’ha fet un gra massa la moralitat?
—Absolutament. Jo crec que ha calgut que es destapés una olla de pressió de coses que no s’havien resolt bé. Per una banda, està molt bé que hagin sortit els abusos, les relacions d’abusos de poder, quantitat de coses desiguals dins el sector, els taps generacionals, etc. Actors grans que no deixen que gent jove del planter pugui ser a les sales de teatre. Segons quins comentaris de gent professional dient: “No, és que no hi cabem tots.” No vull dir noms, però crec que calia que es destapés. Replantegem-nos com està tot. Hi ha molts col·lectius que necessiten tenir una veu i no els la donen perquè la cultura a vegades és molt elitista. A vegades, no: és elitista. Necessitàvem trencar murs, però és veritat que en tota aquesta trencadissa també hi ha danys col·laterals. I tinc una mica la sensació que s’ha d’anar molt amb compte amb segons quines opinions, amb segons què poses sobre l’escenari i com ho poses, perquè pot haver-hi una certa censura o un cert conflicte. Ara, per una altra banda, penso que si hi ha conflicte també està bé: això vol dir que sacseja. Per mi la força més pura que té el teatre és la comunió: ajuntar en un lloc gent de creences, edats i classes socials diferents i que reflexionin. Si genera contrincants… Això ja és una mica on estem socialment, perquè Twitter, Instagram, tot és a un cop de clic i de seguida salten les alarmes. Amb no res ja rebenta tot.

—Per això no teniu xarxes socials?
—En part és per això. Tinc la sensació que estem tan ultraestimulats! Vaig tenir xarxes un temps, Facebook. D’Instagram no me’n vaig arribar a fer mai, però ja vaig veure una mica per on anava. Vaig intuir que no volia ocupar gaire temps amb això, perquè em conec i sóc una persona addictiva a les coses que generen aquesta mena de dopamina ràpida, que se t’activa el cervell, reps una notificació i comences a navegar com si s’acabés el món. Vaig dir: “Freno”, perquè m’interessa observar el món des d’un lloc més analògic, no tan disparat. A mi em genera una mica d’ansietat, tanta xarxa. Per això me n’he desvinculat.

—Això us afecta a l’hora de trobar feina?
—Tinc la sensació que el món de l’audiovisual sí que depèn una mica més dels seguidors, però el teatre no. Jo vull continuar defensant la meva posició en això i que em valorin per la meva feina, no perquè expliqui la meva vida en una xarxa social.

—D’ençà que us dediqueu al teatre que heu treballat amb obres molt aclamades per la crítica. No heu parat mai, i sempre heu treballat amb grans directors. Com es paeix això?
—Per una banda, em sento molt afortunat; per una altra, tinc la sensació que m’he fet molt de pressa, saps? Professionalment, primer hi ha una infància, hi ha una adolescència, hi ha… Tinc la sensació que m’he fet vell de cop, perquè ha estat tot molt fort, amb propostes que m’han posat bastant a la corda fluixa moltes vegades. Quan vaig acabar Hamlet amb en Broggi vaig pensar: “I ara què?” Però sempre t’acabes trobant propostes que són gustoses. Tinc la sensació que, vingui el que vingui, n’acabaré aprenent coses. A vegades sí que em fa una mica de por haver començat tan fort, perquè tenim aquesta cosa de l’ànsia de voler tenir feina sempre, els actors. Em fa por que el dia de demà potser no tindré tants projectes, o que no seran tan interessants com els que he fet. Però tampoc no passa res. Hi ha molts actors que diuen: “Jo només selecciono coses molt…” Jo crec que no: una mica el que m’arriba, i després sí que miro el que m’ompli més, evidentment, però si algun dia he de fer una cosa que no té tanta importància o que no és tan forta, també ho agafaré. És important saber calibrar, perquè arriba el que arriba.

—Aquest abisme de no saber què fer, a molts ens passa quan acabem la carrera. A vós us va agafar amb Hamlet, més que no pas quan vau acabar l’Institut del Teatre?
—L’Institut del Teatre no el vaig arribar a acabar mai [riu]. Anava repetint promocions perquè havia d’assajar coses, ja tenia feina i les assignatures em quedaven una mica penjades. A l’Institut vaig estar-hi molt bé, però també tenia ganes d’apartar-me’n. A l’acadèmia crec que és important que un actor es pugui formar, però hi ha coses que estrenyen una mica. A vegades pot més la burocràcia i ser un bon estudiant que no pas pensar què vols com a artista. Tenia ganes de poder marxar de l’Institut i quan vaig començar a tenir feina vaig veure que era l’oportunitat. L’abisme et diria que és ara que em comença a venir. De dir: “Ja fa molt temps que estic en el teatre, ara cap on vaig? Què vull fer?” Fa molt temps que em plantejo fer una companyia. Amb gent de la meva generació m’agradaria molt trobar un llenguatge comú i poder decidir què vull dir jo, què vull aportar a l’escena, no haver d’estar sempre a les mans d’un director concret per fer un paper. No ho sé… Ara estic en un punt de replantejar-me cap on vull portar tot aquest àmbit teatral.

—Fins ara, sempre heu prioritzat el teatre a l’audiovisual?
—És curiós. L’audiovisual fa bastant temps que em crida molt l’atenció perquè, vulguis o no, és un llenguatge molt diferent del teatral. Has de treballar d’una manera molt diferent, però alhora amb molt poquet ja ensenyes molta cosa. El dia de demà m’agradaria poder treballar més en el món audiovisual. De fet, ja pico una mica de pedra per veure si passa. Però el teatre, com que ja hi tinc un peu posat i, d’alguna manera, m’hi sento molt de gust, el sento molt meu. El teatre té alguna cosa molt humanista, acostada a la filosofia, que, més enllà d’actuar, abraça alguna cosa que em fa anar a dormir tranquil. No sé com dir-ho. El teatre té aquesta cosa que et fa pensar molt, que et fa preguntar coses. M’interessa molt això de crear companyia, i no sé si passa tant en el cine o en l’audiovisual, perquè és una mica més pim-pam: arribes, moltes vegades rodes un dia, i te’n tornes. El que em crida més l’atenció i per això vull continuar fent teatre, és que, a part d’actuar i explicar històries, es pensa. M’interessa molt que el meu lloc de treball sigui un lloc on aprenc tant.

—Heu tingut interès per l’art i la cultura d’ençà que éreu petit. Quina relació hi ha tingut, la vostra família, amb les arts escèniques?
—A casa meva no hi ha gaire relació amb el món de l’art. La meva mare ballava de petita, però no s’hi va poder dedicar per la criança. Estic convençut que hi ha molts artistes pel món, però que no s’hi han pogut dedicar professionalment per situacions econòmiques i familiars. No he estat envoltat d’una família artística, però recordo molt de petit anar a veure musicals, els Pastorets, etc. Quan era petit vaig anar a una escola a Raïmat, al col·legi Claver, una escola de Lleida, que és on vivia. Hi havia una mena d’extraescolar de teatre, i va ser on vaig tenir-hi contacte per primera vegada. Era molt petitet, però vaig fer un curset i em va agradar molt. Llavors vaig començar a tocar el saxo. D’alguna manera, tenia l’impuls de relacionar-me amb l’art, fins que vaig anar a l’Escola d’Arts de Vic. Allà vaig conèixer en Jordi Arqués, que és el mestre que em va dir que m’hi podia dedicar. A partir d’aquí, vaig anar a l’Institut del Teatre i vaig tenir la gran sort que vaig trobar-me l’Oriol Broggi en un taller. A partir d’aquí vaig començar a fer una obra amb en Broggi, després en Julio Manrique em va agafar per a Jerusalem al Romea, etc. És aquesta cosa que hi ha un punt d’atzar, un punt de sort i un punt de treballar-s’ho molt… Considero que, dins la meva generació, puc viure del teatre, que ja és molt.

Si sou dels qui aneu habitualment al teatre, segur que us sona el nom de Guillem Balart. L’actor de Moià, de poc més de trenta anys, ha estat present a moltes de les grans obres de teatre d’aquestes últimes temporades. Quan tenia tan sols vint-i-vuit anys ja va protagonitzar la versió de Hamlet d’Oriol Broggi, després Julio Manrique el va fitxar per a Jerusalem al Teatre Romea i, més endavant, el va voler per a protagonitzar Carrer Robadors, interpretació amb què va guanyar el premi de la Crítica a millor actor revelació 2021; l’any passat va intervenir en El dia del Watusi del Teatre Lliure amb una interpretació magistral. També ha estat sota la batuta de Juan Carlos Martel, Josep Maria Mestres i Josep Maria Pou, per exemple. Ara, el podem veure fent d’Eitan a Tots ocells al Teatre de la Biblioteca. Una obra de Wajdi Mouawad que tracta sobre la guerra entre Israel i Palestina a partir de la història d’una família trencada sota el silenci i la mentida que cerca els seus orígens. Aquesta és la tercera obra de Mouawad que fa Balart dirigit per Broggi. També va aparèixer a Litoral i Assedegats. A final de curs el podrem veure al TNC a La tercera fuga, de Victoria Szpunberg, on compartirà escenari amb Clara Segura.

—Actualment us podem veure protagonitzant Tots ocells. Com us prepareu per a un paper com aquest d’un tema tan vigent, delicat, i amb una opinió pública tan polaritzada?
—S’hi barregen temes diferents: per una banda, hi ha la part personal de com jo, com a Guillem, visc el conflicte. L’altra és com jo, com a actor, em poso en un escenari i explico una història escrita i en què, d’alguna manera hi ha uns personatges, hi ha una ficció, hi ha una història, hi ha una metàfora que va més enllà de l’àmbit personal.

—I com ho viviu, en aquests dos àmbits?
—Com a persona, quan es diu “guerra entre Israel i Palestina”… Jo crec que és un genocidi d’Israel a Palestina. No és una guerra. I el que penso és que, com a ciutadà del segle XXI, observar això cada dia em genera molt dolor i una mena d’impotència bestial, perquè és televisada, hi ha vídeos. Quan nosaltres assajàvem havíem de separar-nos una mica de tot aquest conflicte perquè en el fons l’obra crec que planteja una mena d’utòpica reconciliació entre éssers humans d’una família que està trencada perquè no s’han dit la veritat. I la realitat és que són dos territoris però un massacra l’altre. Aquesta obra és un cant per a intentar veure l’altre com un igual i no com un enemic.

—Com a públic, hi ha moments en què empatitzes amb tots dos bàndols.
—La força de Wajdi Mouawad –que a parer meu és dels millors autors contemporanis vius–, és la capacitat que té de tramar històries d’un punt de vista purament dramatúrgic, de thriller, de salts el·líptics en el temps, etc. Et fa salts temporals tota l’estona. Com a dramaturg és un deu. A part, en l’àmbit humà –perquè al final el teatre és això–, et sap fer entendre les ferides, els dolors i la capacitat d’un ésser humà de destruir-ho tot, i d’estimar-ho tot, i de ser creatiu, i de ser destructor. Tots ocells té la capacitat de fer comprendre totes les molècules i que, al final, tu treguis la conclusió que vulguis. Però no hi ha una resposta. No et diu “aquest és el bo, aquest és el dolent”, ni això és la solució de res. I crec que és la potència que té aquest autor.

—Creieu que ajuda a entendre una mica més el conflicte?
—Crec que és impossible entendre com és que encara passa això. Tinc la sensació que surts de l’obra amb dolor, perquè precisament no et dóna cap resposta. Bàsicament, l’obra diu que no hi ha consol possible fins que no hi hagi alguna mena de comitè internacional que pugui aturar-ho. És que és molt difícil arribar a la reconciliació. Per tant, Wajdi Mouawad et diu que no tan sols hi ha aquest tros de terra i aquesta gent, sinó que o bé s’hi posa fi, o bé no ens consolarem com a espècie humana.

—El nom de Guillem Balart va començar a sonar amb força el 2021 amb Carrer Robadors, presentada al Festival Grec. Us va fer guanyar el premi a millor actor revelació dels premis de la Crítica 2021, però hi va haver gent que criticava que el protagonista de la història, que és un noi marroquí, l’interpretés un actor que no ho era. Com vau viure aquella polèmica?
—Són fronts diferents. Per una banda, que a mi em truqués en Julio Manrique per protagonitzar una peça al Teatre Grec de Barcelona, amb tot el que significava, em feia molta il·lusió. És veritat que hi va haver la part aquesta de si jo, que no sóc d’origen marroquí, podia interpretar un personatge que sí que ho era. Em va fer dubtar molt, perquè era conscient del que podia implicar.

—Què?
—Jo crec que, quan fem teatre o qualsevol art, hem de ser conscients del que generem en els altres. Seria una mica naïf pensar que no hauria generat alguna cosa. Em va passar una cosa molt estranya: quan jo ja havia dit que sí a en Julio i quan es va continuar conformant l’equip amb el Moha [Amazian] i més personatges que sí que eren d’origen marroquí i vam començar a assajar, molts de l’equip defensaven que aquell paper jo el podia fer per les condicions que tenia. Creien que podia defensar aquell paper amb l’honestedat, sinceritat i força que necessitava. El que importava era que aquesta història pogués arribar i que aquesta obra es pogués fer amb tota la força i amb tota la interpretació que necessitava aquest personatge, que en Julio va creure que jo el podia defensar. De fet, és un dels personatges que m’emporto més, i amb el que he après més.

—…
—A vegades crec que dins la cultura del teatre català s’actua amb una mica de condescendència. En aquest cas, no es va preguntar res als actors que eren d’origen marroquí. No els van demanar, per exemple, com ho veien, sinó que ja van començar a dir: “Guillem Balart, un noi originari de Vic, fent d’un noi de Tànger.” Ho puc entendre. Sempre diré que si vaig afectar algú o si realment algú era més bo per a aquest paper, doncs em disculpo, però jo estic molt convençut del que vaig fer. Va ser un procés preciós i crec que vaig aprendre’n molt. D’aquesta polèmica, n’extrec que el que passa no és que jo fes un personatge d’origen marroquí, sinó que la gent que és d’origen marroquí pugui fer un personatge que no sigui marroquí. D’alguna manera ja comença a passar; els orígens no han de tenir importància. Al final és la identitat que tu generes en un personatge a l’escenari, és igual d’on vinguis i com siguis. En Moha és tan català com jo. En el fons, som actors que volem explicar aquesta història.

—Parleu de condescendència. S’ha perdut el gaudi de l’art per l’art? Fins a quin punt n’ha fet un gra massa la moralitat?
—Absolutament. Jo crec que ha calgut que es destapés una olla de pressió de coses que no s’havien resolt bé. Per una banda, està molt bé que hagin sortit els abusos, les relacions d’abusos de poder, quantitat de coses desiguals dins el sector, els taps generacionals, etc. Actors grans que no deixen que gent jove del planter pugui ser a les sales de teatre. Segons quins comentaris de gent professional dient: “No, és que no hi cabem tots.” No vull dir noms, però crec que calia que es destapés. Replantegem-nos com està tot. Hi ha molts col·lectius que necessiten tenir una veu i no els la donen perquè la cultura a vegades és molt elitista. A vegades, no: és elitista. Necessitàvem trencar murs, però és veritat que en tota aquesta trencadissa també hi ha danys col·laterals. I tinc una mica la sensació que s’ha d’anar molt amb compte amb segons quines opinions, amb segons què poses sobre l’escenari i com ho poses, perquè pot haver-hi una certa censura o un cert conflicte. Ara, per una altra banda, penso que si hi ha conflicte també està bé: això vol dir que sacseja. Per mi la força més pura que té el teatre és la comunió: ajuntar en un lloc gent de creences, edats i classes socials diferents i que reflexionin. Si genera contrincants… Això ja és una mica on estem socialment, perquè Twitter, Instagram, tot és a un cop de clic i de seguida salten les alarmes. Amb no res ja rebenta tot.

—Per això no teniu xarxes socials?
—En part és per això. Tinc la sensació que estem tan ultraestimulats! Vaig tenir xarxes un temps, Facebook. D’Instagram no me’n vaig arribar a fer mai, però ja vaig veure una mica per on anava. Vaig intuir que no volia ocupar gaire temps amb això, perquè em conec i sóc una persona addictiva a les coses que generen aquesta mena de dopamina ràpida, que se t’activa el cervell, reps una notificació i comences a navegar com si s’acabés el món. Vaig dir: “Freno”, perquè m’interessa observar el món des d’un lloc més analògic, no tan disparat. A mi em genera una mica d’ansietat, tanta xarxa. Per això me n’he desvinculat.

—Això us afecta a l’hora de trobar feina?
—Tinc la sensació que el món de l’audiovisual sí que depèn una mica més dels seguidors, però el teatre no. Jo vull continuar defensant la meva posició en això i que em valorin per la meva feina, no perquè expliqui la meva vida en una xarxa social.

—D’ençà que us dediqueu al teatre que heu treballat amb obres molt aclamades per la crítica. No heu parat mai, i sempre heu treballat amb grans directors. Com es paeix això?
—Per una banda, em sento molt afortunat; per una altra, tinc la sensació que m’he fet molt de pressa, saps? Professionalment, primer hi ha una infància, hi ha una adolescència, hi ha… Tinc la sensació que m’he fet vell de cop, perquè ha estat tot molt fort, amb propostes que m’han posat bastant a la corda fluixa moltes vegades. Quan vaig acabar Hamlet amb en Broggi vaig pensar: “I ara què?” Però sempre t’acabes trobant propostes que són gustoses. Tinc la sensació que, vingui el que vingui, n’acabaré aprenent coses. A vegades sí que em fa una mica de por haver començat tan fort, perquè tenim aquesta cosa de l’ànsia de voler tenir feina sempre, els actors. Em fa por que el dia de demà potser no tindré tants projectes, o que no seran tan interessants com els que he fet. Però tampoc no passa res. Hi ha molts actors que diuen: “Jo només selecciono coses molt…” Jo crec que no: una mica el que m’arriba, i després sí que miro el que m’ompli més, evidentment, però si algun dia he de fer una cosa que no té tanta importància o que no és tan forta, també ho agafaré. És important saber calibrar, perquè arriba el que arriba.

—Aquest abisme de no saber què fer, a molts ens passa quan acabem la carrera. A vós us va agafar amb Hamlet, més que no pas quan vau acabar l’Institut del Teatre?
—L’Institut del Teatre no el vaig arribar a acabar mai [riu]. Anava repetint promocions perquè havia d’assajar coses, ja tenia feina i les assignatures em quedaven una mica penjades. A l’Institut vaig estar-hi molt bé, però també tenia ganes d’apartar-me’n. A l’acadèmia crec que és important que un actor es pugui formar, però hi ha coses que estrenyen una mica. A vegades pot més la burocràcia i ser un bon estudiant que no pas pensar què vols com a artista. Tenia ganes de poder marxar de l’Institut i quan vaig començar a tenir feina vaig veure que era l’oportunitat. L’abisme et diria que és ara que em comença a venir. De dir: “Ja fa molt temps que estic en el teatre, ara cap on vaig? Què vull fer?” Fa molt temps que em plantejo fer una companyia. Amb gent de la meva generació m’agradaria molt trobar un llenguatge comú i poder decidir què vull dir jo, què vull aportar a l’escena, no haver d’estar sempre a les mans d’un director concret per fer un paper. No ho sé… Ara estic en un punt de replantejar-me cap on vull portar tot aquest àmbit teatral.

—Fins ara, sempre heu prioritzat el teatre a l’audiovisual?
—És curiós. L’audiovisual fa bastant temps que em crida molt l’atenció perquè, vulguis o no, és un llenguatge molt diferent del teatral. Has de treballar d’una manera molt diferent, però alhora amb molt poquet ja ensenyes molta cosa. El dia de demà m’agradaria poder treballar més en el món audiovisual. De fet, ja pico una mica de pedra per veure si passa. Però el teatre, com que ja hi tinc un peu posat i, d’alguna manera, m’hi sento molt de gust, el sento molt meu. El teatre té alguna cosa molt humanista, acostada a la filosofia, que, més enllà d’actuar, abraça alguna cosa que em fa anar a dormir tranquil. No sé com dir-ho. El teatre té aquesta cosa que et fa pensar molt, que et fa preguntar coses. M’interessa molt això de crear companyia, i no sé si passa tant en el cine o en l’audiovisual, perquè és una mica més pim-pam: arribes, moltes vegades rodes un dia, i te’n tornes. El que em crida més l’atenció i per això vull continuar fent teatre, és que, a part d’actuar i explicar històries, es pensa. M’interessa molt que el meu lloc de treball sigui un lloc on aprenc tant.

—Heu tingut interès per l’art i la cultura d’ençà que éreu petit. Quina relació hi ha tingut, la vostra família, amb les arts escèniques?
—A casa meva no hi ha gaire relació amb el món de l’art. La meva mare ballava de petita, però no s’hi va poder dedicar per la criança. Estic convençut que hi ha molts artistes pel món, però que no s’hi han pogut dedicar professionalment per situacions econòmiques i familiars. No he estat envoltat d’una família artística, però recordo molt de petit anar a veure musicals, els Pastorets, etc. Quan era petit vaig anar a una escola a Raïmat, al col·legi Claver, una escola de Lleida, que és on vivia. Hi havia una mena d’extraescolar de teatre, i va ser on vaig tenir-hi contacte per primera vegada. Era molt petitet, però vaig fer un curset i em va agradar molt. Llavors vaig començar a tocar el saxo. D’alguna manera, tenia l’impuls de relacionar-me amb l’art, fins que vaig anar a l’Escola d’Arts de Vic. Allà vaig conèixer en Jordi Arqués, que és el mestre que em va dir que m’hi podia dedicar. A partir d’aquí, vaig anar a l’Institut del Teatre i vaig tenir la gran sort que vaig trobar-me l’Oriol Broggi en un taller. A partir d’aquí vaig començar a fer una obra amb en Broggi, després en Julio Manrique em va agafar per a Jerusalem al Romea, etc. És aquesta cosa que hi ha un punt d’atzar, un punt de sort i un punt de treballar-s’ho molt… Considero que, dins la meva generació, puc viure del teatre, que ja és molt.

La frase, la dic de memòria perquè ara mateix no en trobe l’original, és de Franklin D. Roosevelt: “En política, res no passa per accident, i si passa, ja pots jugar-t’hi el que vulgues que algú ho ha planejat d’aquesta manera, perquè ho semble.”

Avui, dimarts, és Primer d’Octubre, l’aniversari del referèndum d’autodeterminació guanyat l’any 2017. I el president de la Generalitat de Catalunya avui rep a palau Josep Antoni Duran i Lleida. Una recepció anunciada a so de bombo i platerets, perquè ho sàpiga tothom.

Com tothom sap, també, Duran va fer, des de CiU, tant com va saber i va poder per impedir la independència de Catalunya. Va fracassar en l’intent i gràcies a la seua ceguesa va arrossegar riu avall la carrera política pròpia i les sigles d’un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya. Tot.

Acostumat a la Catalunya dòcil del pujolisme, Duran va creure que les institucions podien frenar l’huracà de dignitat que és el moviment independentista. El pobre home, que havia aspirat a succeir Jordi Pujol i no perdonà mai que l’elegit fos Artur Mas, no va saber llegir el temps ni entendre el país –conseqüència lògica de massa esmorzars a la cambra del Ritz, durant massa temps seguit.

El cas és que, després de trenta anys remenant les cireres, Duran es va imaginar que La Vanguardia encara podia decidir qui era el president de Catalunya i es va presentar a les eleccions del 2015. No va obtenir ni un sol diputat, malgrat els seus privilegis mediàtics; ni un. Ho torne a dir: ni un, res de res, cap, zero. El riu desbocat de l’independentisme l’arrossegà. Pocs mesos després encara ho va tornar a provar presentant-se a les eleccions espanyoles. Seixanta mil vots tan sols. I cap a casa, mort i enterrat. El partit el van haver de liquidar i Duran es va enfrontar al temut envit de treballar fora de la moqueta.

Ara poca gent ho recorda, però, quan es feien conferències i presentacions al començament del procés, la primera pregunta del públic sempre era: “I què farà Duran?” La gent, literalment, li tenia por, temia que amb la seua influència pogués aturar el creixement de l’independentisme. Era un “home fort” i el personal encara no havia descobert que quan s’engega una revolució els homes forts poden passar a ser febles amb una facilitat esbalaïdora.

I el cas és que, ara que fa anys que ningú no sabia on parava aquell qui en el seu temps era un totpoderós a palau, avui, just avui, el Primer d’Octubre, el president Illa el recupera i el torna a posar davant les càmeres de televisió. A palau.

Ja he dit que no em crec que el gest siga cap casualitat. Però al mateix temps vull dir que em reconforta molt. Que em tranquil·litza d’allò més.

Després del Primer d’Octubre tot allò substancial que passa en aquest país té relació amb aquella jornada històrica. No se’n poden desfer, per més que ho intenten. I traure a passejar un primer d’octubre el butoni pretesament demòcrata-cristià no és sinó una manera més de mostrar en públic la por que tenen de la Catalunya que ja no entenen. I que encara somnien que res no ha passat.

Duran és un fracassat –la història sonada del fracàs no tan sols d’ells, sinó de tot l’antic règim que ell representava com pocs. I que ara, i just avui, l’haja de recuperar el socialista Illa delimita molt bé el perímetre, pobre i limitadíssim, tremolós i esquifit, en què poden moure’s aquells que ens volen fer creure que el país ha canviat i que l’aspiració de la independència s’ha fet fonedissa.

El mestre Indro Montanelli també era demòcrata-cristià, però era culte, intel·ligent i honrat. I ja fa molts anys que va deixar escrit en aquells precisos articles curts que feia a les pàgines d’Il Giornale: “És un error provar de ressuscitar els morts, sobretot en política, perquè els morts resten morts.” Això mateix: els morts resten morts i el Primer d’Octubre viu.

 

PS1. Set anys després del Primer d’Octubre, Clara Ardévol ha parlat amb un seguit de persones que van exercir de presidents de mesa en el referèndum d’autodeterminació. Per a recordar el dia, però també per a veure com el viuen a partir del desencís originat per la classe política: “‘L’eufòria ens va fer valents’: parlen els presidents de mesa de l’1-O”

PS2. Aliança Catalana va anunciar en un vídeo ahir que havia establert relacions amb Alternativa per Alemanya, el grup neonazi denunciat per les autoritats alemanyes, clarament en auge al seu país i que va ser expulsat del grup de l’extrema dreta al Parlament Europeu al final de la passada legislatura perquè era massa extremista. Pol Baraza ho explica en aquest article i contextualitza una decisió que ajuda a desemmascarar la realitat d’aquest grup racista català.

PS3. Què hi fa un complex turístic dins una illa de cases a València? La pregunta la respon Esperança Camps en aquest reportatge que il·lustra perfectament la gravetat de la crisi residencial i la permissivitat amb tota classe d’invents, en aquest cas crear apartaments en plantes baixes.

PS4. Juan Antonio Giner és un dels consultors de mitjans més importants del món i acaba de publicar un llibre sobre allò que ell anomena l’edat d’or del periodisme. He tingut l’ocasió de parlar-hi i el resultat de la conversa l’he retratat ací: “El futur del periodisme depèn més dels valors que no pas dels diners”.

La frase, la dic de memòria perquè ara mateix no en trobe l’original, és de Franklin D. Roosevelt: “En política, res no passa per accident, i si passa, ja pots jugar-t’hi el que vulgues que algú ho ha planejat d’aquesta manera, perquè ho semble.”

Avui, dimarts, és Primer d’Octubre, l’aniversari del referèndum d’autodeterminació guanyat l’any 2017. I el president de la Generalitat de Catalunya avui rep a palau Josep Antoni Duran i Lleida. Una recepció anunciada a so de bombo i platerets, perquè ho sàpiga tothom.

Com tothom sap, també, Duran va fer, des de CiU, tant com va saber i va poder per impedir la independència de Catalunya. Va fracassar en l’intent i gràcies a la seua ceguesa va arrossegar riu avall la carrera política pròpia i les sigles d’un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya. Tot.

Acostumat a la Catalunya dòcil del pujolisme, Duran va creure que les institucions podien frenar l’huracà de dignitat que és el moviment independentista. El pobre home, que havia aspirat a succeir Jordi Pujol i no perdonà mai que l’elegit fos Artur Mas, no va saber llegir el temps ni entendre el país –conseqüència lògica de massa esmorzars a la cambra del Ritz, durant massa temps seguit.

El cas és que, després de trenta anys remenant les cireres, Duran es va imaginar que La Vanguardia encara podia decidir qui era el president de Catalunya i es va presentar a les eleccions del 2015. No va obtenir ni un sol diputat, malgrat els seus privilegis mediàtics; ni un. Ho torne a dir: ni un, res de res, cap, zero. El riu desbocat de l’independentisme l’arrossegà. Pocs mesos després encara ho va tornar a provar presentant-se a les eleccions espanyoles. Seixanta mil vots tan sols. I cap a casa, mort i enterrat. El partit el van haver de liquidar i Duran es va enfrontar al temut envit de treballar fora de la moqueta.

Ara poca gent ho recorda, però, quan es feien conferències i presentacions al començament del procés, la primera pregunta del públic sempre era: “I què farà Duran?” La gent, literalment, li tenia por, temia que amb la seua influència pogués aturar el creixement de l’independentisme. Era un “home fort” i el personal encara no havia descobert que quan s’engega una revolució els homes forts poden passar a ser febles amb una facilitat esbalaïdora.

I el cas és que, ara que fa anys que ningú no sabia on parava aquell qui en el seu temps era un totpoderós a palau, avui, just avui, el Primer d’Octubre, el president Illa el recupera i el torna a posar davant les càmeres de televisió. A palau.

Ja he dit que no em crec que el gest siga cap casualitat. Però al mateix temps vull dir que em reconforta molt. Que em tranquil·litza d’allò més.

Després del Primer d’Octubre tot allò substancial que passa en aquest país té relació amb aquella jornada històrica. No se’n poden desfer, per més que ho intenten. I traure a passejar un primer d’octubre el butoni pretesament demòcrata-cristià no és sinó una manera més de mostrar en públic la por que tenen de la Catalunya que ja no entenen. I que encara somnien que res no ha passat.

Duran és un fracassat –la història sonada del fracàs no tan sols d’ells, sinó de tot l’antic règim que ell representava com pocs. I que ara, i just avui, l’haja de recuperar el socialista Illa delimita molt bé el perímetre, pobre i limitadíssim, tremolós i esquifit, en què poden moure’s aquells que ens volen fer creure que el país ha canviat i que l’aspiració de la independència s’ha fet fonedissa.

El mestre Indro Montanelli també era demòcrata-cristià, però era culte, intel·ligent i honrat. I ja fa molts anys que va deixar escrit en aquells precisos articles curts que feia a les pàgines d’Il Giornale: “És un error provar de ressuscitar els morts, sobretot en política, perquè els morts resten morts.” Això mateix: els morts resten morts i el Primer d’Octubre viu.

 

PS1. Set anys després del Primer d’Octubre, Clara Ardévol ha parlat amb un seguit de persones que van exercir de presidents de mesa en el referèndum d’autodeterminació. Per a recordar el dia, però també per a veure com el viuen a partir del desencís originat per la classe política: “‘L’eufòria ens va fer valents’: parlen els presidents de mesa de l’1-O”

PS2. Aliança Catalana va anunciar en un vídeo ahir que havia establert relacions amb Alternativa per Alemanya, el grup neonazi denunciat per les autoritats alemanyes, clarament en auge al seu país i que va ser expulsat del grup de l’extrema dreta al Parlament Europeu al final de la passada legislatura perquè era massa extremista. Pol Baraza ho explica en aquest article i contextualitza una decisió que ajuda a desemmascarar la realitat d’aquest grup racista català.

PS3. Què hi fa un complex turístic dins una illa de cases a València? La pregunta la respon Esperança Camps en aquest reportatge que il·lustra perfectament la gravetat de la crisi residencial i la permissivitat amb tota classe d’invents, en aquest cas crear apartaments en plantes baixes.

PS4. Juan Antonio Giner és un dels consultors de mitjans més importants del món i acaba de publicar un llibre sobre allò que ell anomena l’edat d’or del periodisme. He tingut l’ocasió de parlar-hi i el resultat de la conversa l’he retratat ací: “El futur del periodisme depèn més dels valors que no pas dels diners”.

Bloomberg · Maya Averbuch

Ciutat de Mèxic. Quan feia dotze dies que Claudia Sheinbaum Pardo havia guanyat les eleccions del juny que la convertiren en la primera dona cap d’estat de Mèxic, va començar un recorregut amb el president Andrés Manuel López Obrador. AMLO, com es coneix el dirigent mexicà, havia estat anys enrere el seu primer cap en un càrrec públic, quan la va treure del món acadèmic i la va fer cap de l’oficina ambiental de la capital. El partit que ell va fundar, Morena, s’havia convertit en la principal força política del país d’ençà que havia aparegut en una butlleta per primera vegada el 2015. I abans de l’estrena de Sheinbaum com a presidenta mexicana avui, primer d’octubre, AMLO va insistir que fessin junts una ronda pels trenta-un estats de Mèxic i la seva capital.

Un columnista escèptic va qualificar la ronda de “segrest” de l’agenda de la presidenta electa. Els qui criticaven el lideratge de López Obrador es preguntaven quan sortiria Sheinbaum de sota el jou del president. López Obrador havia promès que es retiraria a una parcel·la de terra envoltada de llacs i que no es ficaria en política, però no ha fet cap pas enrere durant la transició. Ha continuat fent la llarga conferència de premsa diària que va inventar per parlar als oients de tot arreu de Mèxic. I les reformes constitucionals que va proposar, incloent-hi una reescriptura del sistema judicial, van continuar essent portada durant l’estiu i fins avui, que hi ha el traspàs de poder.

De la mateixa manera que la vice-presidenta dels Estats Units, Kamala Harris, Sheinbaum intenta de demostrar que pot prendre el relleu del seu cap, una persona molt més experimentada. AMLO no podia tornar-se a presentar perquè la llei limita els presidents a un sol mandat de sis anys. I a Sheinbaum li ha dolgut la insinuació que ell mouria els fils, perquè sembla que posi la lleialtat a AMLO en primer lloc. “Hi ha adversaris que volen que hi hagi una ruptura entre nosaltres”, va dir Sheinbaum a la premsa a la seu de Ciutat de Mèxic a l’agost. “Però no n’hi haurà. Som part del mateix projecte. Cadascú tindrà el seu moment a la història. Cadascú té el seu propi estil de governar.”

Trenta-sis milions de persones van votar Sheinbaum, que va rebre gairebé el 60% dels vots i un avantatge de 32 punts sobre el seu rival més pròxim. Va ser el marge de victòria més gran de la història moderna de Mèxic, gràcies, en gran part, a López Obrador. La coalició governant va guanyar gairebé dos terços dels escons a ambdues cambres del congrés, la proporció necessària per a canviar la constitució, cosa que va espantar els inversors preocupats per l’estabilitat. Tanmateix, els votants van validar els programes que AMLO havia començat. AMLO havia defensat la companyia estatal de petroli i la companyia elèctrica, tot qüestionant el paper desmesurat dels actors privats. Havia resistit a la influència dels Estats Units en els afers mexicans i havia creat un banc estatal per a facilitar l’accés dels diners públics a la gent. El salari mínim s’havia més que duplicat en termes reals d’ençà que va assumir el càrrec.

Malgrat les crítiques en el sentit que havia minat l’equilibri de poder per ser bel·ligerant amb tothom, des dels jutges del Tribunal Suprem fins als funcionaris electorals i periodistes, AMLO s’havia presentat a si mateix com un infatigable desvalgut que lluitava contra l’elit ultrarica de Mèxic que havia complicat la vida dels treballadors mexicans. Amb setanta anys, deixa el càrrec amb tanta popularitat que, fins i tot, en els esdeveniments polítics venen ninos d’ell. Un diputat estatal va muntar panells de carnaval amb una imatge retallada d’AMLO perquè els fans s’hi fotografiessin.

La ronda va ser una oportunitat perquè AMLO proclamés la victòria i reafirmés la seva confiança en l’ex-batllessa de Ciutat de Mèxic, de 62 anys. Sortien cada divendres i tornaven el diumenge. López Obrador volava en un avió militar; Sheinbaum, en un vol comercial. (Ell va vendre l’avió presidencial al Tagjiquistan.) Seguien els codis d’etiqueta adequats en diferents parts del país, amb camises i vestits brodats al sud menys desenvolupat, i el vestit formal d’oficina al nord més industrialitzat. Però la cosa que més intrigava els observadors de Mèxic eren les llargues converses privades entre tots dos durant els desplaçaments.

Sheinbaum, amant de les dades i coneguda per començar el dia abans de l’alba, heretarà el govern de la segona economia més gran d’Amèrica Llatina i la quinzena del món. Els canvis en el comerç global han portat a Mèxic una nova onada d’inversions estrangeres, perquè la imposició de tarifes dels Estats Units a la Xina va obligar les empreses a cercar producció barata en uns altres llocs. L’any passat, Mèxic es va convertir en el soci comercial número u dels Estats Units. I els mexicans van començar a guanyar més, en part, gràcies a una prohibició sobre l’externalització de les operacions bàsiques de les empreses, que requeria que les companyies contractessin directament els treballadors i els paguessin beneficis. Les autoritats també van recaptar imposts pendents d’empreses com Walmart Inc. i International Business Machines Corp., cosa que va proporcionar més ingressos al govern mentre evitaven la política d’augmentar imposts.

Així i tot, més d’un terç de la població encara viu en la pobresa, i el producte interior brut per càpita va caure durant el mandat del president. El dèficit enguany ha augmentat fins al 5,9% del PIB, el més alt d’ençà dels anys vuitanta. L’any vinent, el Banc Central preveu que el creixement s’alentirà fins a l’1,2%, fet que podria limitar Sheinbaum en els seus primers dies al càrrec. El país continua amb una crisi de seguretat, i hi ha més de 30.000 assassinats per any en un país de més de 130 milions de persones. Hi ha una llista de ciutadans desapareguts les cares dels quals apareixen en pòsters al metro, als pals d’electricitat i a les places. Les extorsions han incrementat el preu de tot, des dels alvocats fins a les llimes que es dirigeixen als compradors a l’estranger.

I a partir d’avui mateix, serà feina de Sheinbaum solucionar-ho tot.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Bloomberg · Maya Averbuch

Ciutat de Mèxic. Quan feia dotze dies que Claudia Sheinbaum Pardo havia guanyat les eleccions del juny que la convertiren en la primera dona cap d’estat de Mèxic, va començar un recorregut amb el president Andrés Manuel López Obrador. AMLO, com es coneix el dirigent mexicà, havia estat anys enrere el seu primer cap en un càrrec públic, quan la va treure del món acadèmic i la va fer cap de l’oficina ambiental de la capital. El partit que ell va fundar, Morena, s’havia convertit en la principal força política del país d’ençà que havia aparegut en una butlleta per primera vegada el 2015. I abans de l’estrena de Sheinbaum com a presidenta mexicana avui, primer d’octubre, AMLO va insistir que fessin junts una ronda pels trenta-un estats de Mèxic i la seva capital.

Un columnista escèptic va qualificar la ronda de “segrest” de l’agenda de la presidenta electa. Els qui criticaven el lideratge de López Obrador es preguntaven quan sortiria Sheinbaum de sota el jou del president. López Obrador havia promès que es retiraria a una parcel·la de terra envoltada de llacs i que no es ficaria en política, però no ha fet cap pas enrere durant la transició. Ha continuat fent la llarga conferència de premsa diària que va inventar per parlar als oients de tot arreu de Mèxic. I les reformes constitucionals que va proposar, incloent-hi una reescriptura del sistema judicial, van continuar essent portada durant l’estiu i fins avui, que hi ha el traspàs de poder.

De la mateixa manera que la vice-presidenta dels Estats Units, Kamala Harris, Sheinbaum intenta de demostrar que pot prendre el relleu del seu cap, una persona molt més experimentada. AMLO no podia tornar-se a presentar perquè la llei limita els presidents a un sol mandat de sis anys. I a Sheinbaum li ha dolgut la insinuació que ell mouria els fils, perquè sembla que posi la lleialtat a AMLO en primer lloc. “Hi ha adversaris que volen que hi hagi una ruptura entre nosaltres”, va dir Sheinbaum a la premsa a la seu de Ciutat de Mèxic a l’agost. “Però no n’hi haurà. Som part del mateix projecte. Cadascú tindrà el seu moment a la història. Cadascú té el seu propi estil de governar.”

Trenta-sis milions de persones van votar Sheinbaum, que va rebre gairebé el 60% dels vots i un avantatge de 32 punts sobre el seu rival més pròxim. Va ser el marge de victòria més gran de la història moderna de Mèxic, gràcies, en gran part, a López Obrador. La coalició governant va guanyar gairebé dos terços dels escons a ambdues cambres del congrés, la proporció necessària per a canviar la constitució, cosa que va espantar els inversors preocupats per l’estabilitat. Tanmateix, els votants van validar els programes que AMLO havia començat. AMLO havia defensat la companyia estatal de petroli i la companyia elèctrica, tot qüestionant el paper desmesurat dels actors privats. Havia resistit a la influència dels Estats Units en els afers mexicans i havia creat un banc estatal per a facilitar l’accés dels diners públics a la gent. El salari mínim s’havia més que duplicat en termes reals d’ençà que va assumir el càrrec.

Malgrat les crítiques en el sentit que havia minat l’equilibri de poder per ser bel·ligerant amb tothom, des dels jutges del Tribunal Suprem fins als funcionaris electorals i periodistes, AMLO s’havia presentat a si mateix com un infatigable desvalgut que lluitava contra l’elit ultrarica de Mèxic que havia complicat la vida dels treballadors mexicans. Amb setanta anys, deixa el càrrec amb tanta popularitat que, fins i tot, en els esdeveniments polítics venen ninos d’ell. Un diputat estatal va muntar panells de carnaval amb una imatge retallada d’AMLO perquè els fans s’hi fotografiessin.

La ronda va ser una oportunitat perquè AMLO proclamés la victòria i reafirmés la seva confiança en l’ex-batllessa de Ciutat de Mèxic, de 62 anys. Sortien cada divendres i tornaven el diumenge. López Obrador volava en un avió militar; Sheinbaum, en un vol comercial. (Ell va vendre l’avió presidencial al Tagjiquistan.) Seguien els codis d’etiqueta adequats en diferents parts del país, amb camises i vestits brodats al sud menys desenvolupat, i el vestit formal d’oficina al nord més industrialitzat. Però la cosa que més intrigava els observadors de Mèxic eren les llargues converses privades entre tots dos durant els desplaçaments.

Sheinbaum, amant de les dades i coneguda per començar el dia abans de l’alba, heretarà el govern de la segona economia més gran d’Amèrica Llatina i la quinzena del món. Els canvis en el comerç global han portat a Mèxic una nova onada d’inversions estrangeres, perquè la imposició de tarifes dels Estats Units a la Xina va obligar les empreses a cercar producció barata en uns altres llocs. L’any passat, Mèxic es va convertir en el soci comercial número u dels Estats Units. I els mexicans van començar a guanyar més, en part, gràcies a una prohibició sobre l’externalització de les operacions bàsiques de les empreses, que requeria que les companyies contractessin directament els treballadors i els paguessin beneficis. Les autoritats també van recaptar imposts pendents d’empreses com Walmart Inc. i International Business Machines Corp., cosa que va proporcionar més ingressos al govern mentre evitaven la política d’augmentar imposts.

Així i tot, més d’un terç de la població encara viu en la pobresa, i el producte interior brut per càpita va caure durant el mandat del president. El dèficit enguany ha augmentat fins al 5,9% del PIB, el més alt d’ençà dels anys vuitanta. L’any vinent, el Banc Central preveu que el creixement s’alentirà fins a l’1,2%, fet que podria limitar Sheinbaum en els seus primers dies al càrrec. El país continua amb una crisi de seguretat, i hi ha més de 30.000 assassinats per any en un país de més de 130 milions de persones. Hi ha una llista de ciutadans desapareguts les cares dels quals apareixen en pòsters al metro, als pals d’electricitat i a les places. Les extorsions han incrementat el preu de tot, des dels alvocats fins a les llimes que es dirigeixen als compradors a l’estranger.

I a partir d’avui mateix, serà feina de Sheinbaum solucionar-ho tot.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

“Quan van arribar els antidisturbis, vam amagar les urnes al forat de l’ascensor. Tothom tenia clar que les defensaríem amb dents i ungles.” Joan Cornudella tenia vint-i-vuit anys el Primer d’Octubre, quan va ser president de mesa a la seu del Departament d’Educació, a Barcelona, on era la consellera Clara Ponsatí. Aquella matinada, els joves s’havien organitzat per presidir les meses i posar-se a primera línia per fer resistència activa en cas que hi hagués càrregues policíaques, com finalment va passar. Ell explica que ja veia venir que el resultat no s’implementaria. “No vaig pensar mai que haguéssim de guanyar. Tinc molta desconfiança en les estructures de partit i tenia claríssim que ningú no ho encapçalaria. Jo confiava en la gent.”

Joan Cornudella amb l’urna de l’1-O.

Però el contrast entre les expectatives i tot allò que va venir després és més alt en la majoria de les persones que van presidir les meses o que van col·laborar-hi d’alguna manera. “A mi em semblava impossible que tot plegat fos fum. Em sento profundament decebut i enganyat”, reflexiona Marc Torra, de 48 anys, que va ser president de mesa al col·legi del Morrot, a Olot. “És un record de comunitat, d’anar-hi junts i de debò. Recordo les llàgrimes abans de tornar a casa, esgotat. Recordo un dia profundament feliç.”

Les mil històries de l’1-O

“Molts ens vam jugar la pell per una cosa que ha quedat en res. Per a què hi va haver gent que va anar a presó? Per a què hi ha gent encara amb judicis pendents? Tot plegat, per a què?”, es demana Sandra Matamoros, que l’1-O tenia 39 anys i era presidenta de mesa al Centre Cívic d’Alcanar. “Recordo la gent que va venir a votar ferida després de les càrregues a la Ràpita; uns que venien d’un casament de Ciudad Real, un equip de rugbi… Però sobretot recordo la il·lusió, la por i l’esperança.”

A Enrique Novials, de 51 anys, també li vénen al cap mil històries. “Vam haver d’amagar les urnes i una de les meves idees era de fer-ho a la teulada. Vam aplaudir un noi que va votar amb la samarreta de la selecció espanyola perquè érem, sobretot, demòcrates.” Ell és de Mequinensa, però aquell dia era vocal al col·legi Vora Mar de Salou. “Ho recordo com un dia per a explicar als néts, un dels moments més importants de la meva vida. Vam crear un sentiment que encara dura amb la gent que vam coincidir. Encara que no els coneguessis d’abans, te’ls trobaves pel carrer i l’emoció era increïble.”

Amb la discreció dels qui hi són sempre però no se’ls veu, Montserrat Farriol, que llavors tenia 62 anys, va decidir d’implicar-se com a presidenta de mesa al col·legi de les Muralles, a Montblanc. “Teníem el convenciment que podia arribar a ser el dia més important per al país. Vaig portar l’urna fins a l’ajuntament, seguida pels protagonistes de la gesta.”

Montserrat Farriol i altres montblanquins el Primer d’Octubre.

Anna Noëlle, de 63 anys, que va ser presidenta de mesa al col·legi del barri del Remei, a Premià de Dalt, coincideix a descriure aquest sentiment de compromís compartit: “Va ser un moment únic d’efervescència continguda durant molts anys. Finalment, podia expressar allò que els nostres pares i avis haurien volgut. La pujada d’adrenalina ens va ajudar a superar la por, l’eufòria ens va fer valents. Tant de bo els polítics ho haguessin estat igual.”

“Em semblava que havíem començat una revolució”

A tots els col·legis electorals, el matí va estar marcat pel blocatge informàtic que va complicar les votacions en un primer moment. “La gent va tenir molta paciència”, recorda Carles Castellet, de 55 anys, que aquell dia va ser president de mesa al col·legi Ramon Llull de Terrassa. “Durant el recompte, en un moment que vam sentir crits, ens vam amagar sota les taules, pels rumors que arribaven. Encara se’m posa la pell de gallina quan recordo tota la gent esperant els resultats.” De fet, els recomptes d’amagatotis per la possibilitat que s’enduguessin les urnes van ser una constant aquell dia. “Tornant a casa vaig plorar d’alegria. No sé com és possible haver perdut aquell rèdit.”

Carles Castellet a la seva mesa l’1-O.

Mònica Roca, de 55 anys, va ser presidenta de mesa del Centre Cívic Matas i Ramis, de Barcelona. Després de tot un cap de setmana al col·legi i de veure del film V for Vendetta, a quarts de set del matí va arribar un cotxe del qual va sortir l’ex-diputat de la CUP Antonio Baños amb les urnes. “Cap a les onze, vam fer barricades en una porta i vam amagar les urnes unes quantes vegades. L’endemà, havia d’anar a un congrés a Itàlia, però no ho vaig fer. No podia pensar en res més que en l’1-O, em semblava que havíem començat una revolució. Vaig dir que no podia anar-hi per la situació política que es vivia a Catalunya, i que ho fessin ben visible.”

De la il·lusió al desencís

Cadascuna d’aquestes històries conforma un trenca-closques de moltes peces. Cadascú ho explica de manera diferent, però amb uns quants punts en comú: la il·lusió i l’orgull, la pèrdua de la por, l’enginy contra la repressió, la unitat malgrat les diferències, l’escrupolositat en el recompte i l’eufòria final, amb la sensació d’haver guanyat la batalla, que totes les peces de l’engranatge havien estat a lloc perquè allò reeixís, malgrat tot. Ara bé, els relats també coincideixen en la decepció posterior, que s’ha anat traduint en un desencís prolongat entre les bases independentistes. “No me’n sé a venir, que arribéssim a aquells dies històrics i ara siguem on som”, comenta Roca. “S’ha perdut una oportunitat perquè ningú no va creure que passaria el que va passar. S’ha ensorrat la voluntat d’un poble per motius personals o partidistes.”

“Per les circumstàncies, jo creia que perdríem, però el problema és que, a sobre, ho facis amb poca dignitat”, comenta Cornudella. “I s’ha allargat amb aquesta agonia de set anys de degradació de l’espai independentista. Però va valer la pena, va ser fonamental que es fes com es va fer, i no pas la performance que volien els partits. Ara vénen uns anys de misèria i espero que tinguem els aprenentatges fets en el pròxim embat. Segurament, amb partits, organitzacions i lideratges nous.” Castellet, com més testimonis, coincideix en la qüestió de la renovació: “Calen polítics nous, joves i engrescadors, que sàpiguen motivar. Em fa vergonya veure l’actitud d’ERC o de Junts enmig d’una baralla entre partits i sense posar el país davant. Els espanyols, quan toca, ho fan, i en canvi nosaltres ens esbatussem. Què hem guanyat amb la vinguda de Puigdemont? Què hem guanyat pactant amb l’estat?”

Alguns testimonis, com el de Marc Torra, destaquen la llengua com un element central per a continuar una lluita permanent, i assenyalen que el desencís ha evolucionat cap a la cautela: “Ara sóc més prudent a l’hora de donar suport i invertir energia i temps, m’he tornat desconfiat”. Pep Rovira, de 59 anys, que no era president de mesa però sí representant de l’administració al col·legi electoral Escola França de Terrassa, ja no ho viu pas com una victòria: “Ho vaig arriscar tot perquè es pogués fer el referèndum, perquè era funcionari de l’ajuntament. M’hi vaig jugar perdre la feina. Crec que en l’aniversari de l’1-O no hi ha res a celebrar. Vam creure que fèiem un referèndum, però per als partits era una magnífica obra de teatre. La nostra classe política va llençar pel precipici tot l’exèrcit català i costarà moltíssim de tornar-ho a intentar. El poble català té una profunda marca psicològica, un autèntic trauma vivencial.”

Pep Rovira votant el Primer d’Octubre.

Enric Casulleras, de 62 anys i president de mesa al col·legi Can Costa i Font de Taradell, també lamenta les divisions entre partits: “Ens costa massa d’anar a l’una. Si el 1931 es van sentir crits de ‘Visca Macià! Mori Cambó!’; si sis anys més tard comunistes i anarquistes anaven a trets a la Rambla; aquell mes d’octubre van començar les punyalades entre els caps de brots de l’independentisme. El 1937, Franco avançava per la península, i el 2017, l’Audiència Nacional tancava a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Mentre la política continuï essent el mitjà per a fer bullir l’olla dels professionals de la incontinència verbal, el país no se’n sortirà.”

“Ho tornaria a fer mil vegades”

Altres veus, com la de Farriol, ho veuen des d’un altre prisma: “Vam fer una cosa gran, encara que la independència no hagi arribat. M’indignen les veus que claudiquen, minimitzen l’esforç o fins i tot ho ridiculitzen.” Noëlle demana de treballar ara per al futur. “No vam saber aprofitar l’oportunitat, tots aquells elements favorables costarà que es tornin a unir. Ara cal pensar una estratègia a llarg termini.”

De fet, l’altre gran element que tenen en comú l’enorme majoria dels relats dels qui van fer possible l’1-O és el fet de no penedir-se d’haver-ho fet i la convicció que ho tornarien a fer, també en un futur, en unes altres circumstàncies. “Vam deixar en evidència l’estat i caldria declarar l’1-O com a festa nacional, per celebrar un triomf”, diu Novials. “Ho tornaria a fer com a exercici de democràcia. Les meves filles van participar d’un dia d’alegria, d’entendre que no ens deixaven exercir el dret de vot”, comenta Matamoros. “Ho tornaria a fer mil cops, i ho faré cada vegada que calgui”, assegura Castellet. “No ens ha d’aturar el no reconeixement internacional, ni les trucades de presidents autonòmics, ni les notícies interessades de la premsa espanyolista.”

Ara bé, la sensació generalitzada és la de tornar-ho a fer únicament en un altre context, en què es culmini el procés cap a la independència. “No ho tornaria a fer en les mateixes condicions. Això no s’ha de fer una altra vegada, s’ha de fer una altra cosa, segurament més grossa”, defensa Cornudella. “Va ser un dels dies més feliços de la meva vida, és clar que hi tornaria”, assegura Casulleras. “Però exigiria més garanties d’una transició posterior plausible. Aquella improvisació va ser lamentable.” “No tinc cap dubte que ho tornarem a fer, i més bé, de manera que ho rematem”, conclou Roca. “Espero que la lliçó de la gent sigui que ha pagat la pena, i la d’alguns polítics, que han fet pena. Qualsevol revolució costa, no te la porten mentre esperes assegut al sofà.”

La darrera setmana, una bona notícia em va passar desapercebuda, com succeeix sovint amb les bones notícies. Resulta que un sabadellenc va ser guardonat a Dinamarca amb el premi Docència 2024 que atorga el Ministeri d’Educació Superior i Recerca d’aquell país, en una cerimònia que va presidir la reina Maria Elisabet Donaldson. És Jaume Castan Pinos, de quaranta anys, professor associat de la Universitat del Sud de Dinamarca, que va ser considerat millor professor universitari de l’any. No pas ell tot sol. Ell i sis col·legues més, tots distingits pel fet de ser innovadors i d’incloure i potenciar la part pràctica a les seves classes.

En el seu cas, la distinció té un mèrit especial. Nascut al barri de la Creu Alta de Sabadell, Castan pertany a una família de classe treballadora, que sospito que a casa tenia més roba apedaçada que no pas llibres de filosofia. Per anunciar el premi a les seves xarxes socials, Castan va penjar una doble foto: a la de l’esquerra es veu rebent el premi amb la reina i la ministra, i a la dreta amb el seu pare venent fruita en un mercat de carrer a Canovelles. L’institut on estudiava és l’Arraona, que tenia fama de perillós, i Castan va agrair als mestres que hi va tenir i que el van motivar el fet d’haver-lo ajudat a arribar on és ara. Fins i tot recordava el mestre de llengua castellana, que els deia mig de broma que el seu objectiu és que arribessin més alumnes a la universitat que no a la presó.

És el cinquè any en què es lliuren uns guardons que volen reconèixer aquells professors que, a banda de saber-ne un niu, són capaços de transmetre aquests coneixements i motivar els estudiants per adquirir-los, assimilar-los i incorporar-los al seu univers particular. Tots n’hem conegut, de professors universitaris que, malgrat ser uns bons professionals, eren uns professors mediocres. Només superats, és clar, per aquells que no són ni bons professionals ni bons professors, i que es dediquen a fer la viu-viu a la universitat, avorrir fins i tot les mosques de l’aula i qui dia passa, dia empeny.

Castan se’n va anar de Catalunya el 2004, quan tenia vint anys. Va anar a fer un Erasmus a Belfast hi va acabar fent el doctorat. D’allà va saltar a Dinamarca, on fa de professor de Política Europea i Relacions Internacionals a la Universitat del Sud de Dinamarca, una de les universitats públiques del país. Apassionat per la docència, és dels qui incorporen les noves tecnologies a l’aula i convida els seus estudiants a jugar amb el ChatGPT o analitzar els vídeos de TikTok en les campanyes polítiques. També fa servir jocs de rol i simulació per obligar els estudiants a fer una aproximació tan realista com sigui possible a situacions habituals de la política internacional.

L’objectiu final i prioritari és, tal com va explicar en una entrevista al Més 324, no ser avorrits. I aquí, segurament, hi ha la clau que obre tots els panys. Un professor avorrit és sinònim d’alumnes i estudiants avorrits, i per tant és sinònim de procés d’aprenentatge fallit. A tots els nivells: a primària, a secundària i a la universitat. A la pública i a la privada. Castan mateix aclaria, perquè ningú no tingui temptacions de convertir les aules en envelats del Circ Cric, que no ser avorrits no vol dir ser divertits. No, no ser avorrits vol dir que els professors han de ser motivadors, inspiradors, sorprenents. Han de despertar l’interès, captivar, seduir. Aconseguir-ho és més fàcil de dir que de fer, és clar, sobretot quan ens allunyem del respecte i els valors que imperen en una aula universitària danesa.

El debat sobre l’ensenyament és un debat que no s’acaba mai, també (o tampoc) a Catalunya. Repte immens, debat etern. Aquest començament de curs és Damià Bardera qui l’ha animat, un escriptor, professor de secundària i doctor en filosofia que acaba de publicar Incompetències bàsiques. Hi explica els motius del malestar perenne a les aules i també hi apunta alguns dels problemes que ell detecta, des de l’accés sense filtres a la carrera de magisteri fins a les noves metodologies docents. Ot Bou l’entrevistava no fa gaire i, sense jo saber-ne gaire, tot el que hi deia em va semblar assenyat.

Ara m’agradaria que els experts i els polítics del nostre país, o països, s’ho prenguessin seriosament d’una vegada, perquè després d’anys de posar l’alumne al centre del procés d’aprenentatge (molt millor que no pas el cuiner o la conserge, certament), fer rotllanes i treballar per projectes, que ja m’agrada, em temo que si ens quedem aquí i no anem més enllà, la nostra canalla no triomfarà mai a Dinamarca. Entre més motius, perquè no la sabran situar sobre el mapa ni dir-ne la capital.

Les famílies del País Valencià es planten contra la llei Rovira d’educació i s’organitzen per conscienciar la població sobre la importància de la llengua. Diumenge es va estrenar a les xarxes socials el col·lectiu Famílies pel Valencià, que ha tingut un èxit notable. En quaranta-vuit hores ja tenen més de set mil seguidors a Instagram i han aconseguit més de tres mil adhesions al manifest, amb representació de gairebé totes les comarques valencianes. Aquest fet evidencia el rebuig de les famílies a aquesta llei aprovada pel PP i Vox, que arracona el català a les aules.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Famílies pel Valencià (@families_pel_valencia)

L’objectiu de l’associació és informar les famílies sobre la nova norma i la consulta que farà la Conselleria d’Educació abans de Nadal per triar la llengua vehicular del curs següent, vista la desconeixença i la manca d’informació de l’administració. La llei impulsada pel conseller José Antonio Rovira atorga a les famílies la potestat de triar la llengua de l’educació dels fills amb el fals pretext de donar-los “llibertat educativa”, per damunt de criteris pedagògics i lingüístics. Però encara hi ha molts dubtes sobre com s’aplicarà. De fet, el Consell d’Europa ja ha advertit del perill que implica aquesta llei per a la llengua, i Compromís ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional espanyol.

“La conselleria no s’ha pronunciat, no sabem com faran aquesta consulta. Exigirem al conseller que siga transparent i que explique bé què passarà a aquelles famílies que no tinguen l’opció que els seus fills estudien en la llengua que han triat, o com compliran els percentatges que han publicat en la llei ajustant-ho a les ràtios, perquè també els han de complir. No sabem molt bé com faran aquestes coses”, explica Núria Cerveró, una de les portaveus de Famílies pel Valencià.

El col·lectiu denuncia que la llei Rovira posa en risc l’ús i la normalització del català a l’escola. “Aquesta llei amaga una afirmació tramposa, perquè les famílies no tindran la possibilitat que els seus fills estudien en la llengua triada i tot dependrà dels vots majoritaris i dels repartiments establerts per la conselleria”, expliquen. Aquesta situació s’agreuja a les comarques castellanoparlants, on directament els xiquets són privats d’aprendre català. A més, remarquen que la decisió no hauria de ser de les famílies, sinó dels docents, lingüistes i pedagogs: “Hem de confiar en els professionals de l’educació com confiem en el personal sanitari.”

“En el procés de substitució lingüística que vivim, considerem que els centres educatius han de jugar un paper clau i determinant per posar fre al retrocés del valencià”, diu el manifest. Per això, amb la campanya “Marca sí al valencià” volen conscienciar de l’enriquiment que significa per a les criatures poder estudiar en català, i de la importància que té per al futur de la llengua. I això ho volen fer “de tu a tu, família a família”.

Fer créixer el suport a la llengua

La proposta va sorgir per la preocupació d’un grup d’amics de València perquè els seus xiquets no poguessen estudiar en la llengua pròpia. “Ens pareixia una barbaritat imaginar-nos que els nostres fills no poguessen estudiar en valencià, i aleshores pensàrem què podíem fer com a famílies”, explica Cerveró. Han treballat en la proposta d’ençà que es va fer pública la proposició de llei i, ara que ja ho tenien tot enllestit, han llançat la campanya.

Per a ells el fet no és sols valorar la llengua i la cultura pròpies, sinó que consideren que estudiar en català és una eina d’inclusió en la societat per a tothom. “Els informes han deixat clar que l’única manera de garantir que els xiquets sàpiguen expressar-se de manera oral i escrita en valencià és la immersió lingüística, i més en una llengua tan minoritzada com la nostra”, assenyala la portaveu.

Amb la intenció de vertebrar tot el territori, ja han començat a posar en contacte famílies de comarques de la vora, perquè es puguen organitzar i mobilitzar cadascú a la seua zona. Volen un tracte directe entre les famílies, sense competir ni restar valor a la resta d’entitats que batallen per la llengua, amb les quals volen treballar braç a braç. “Som una entitat independent. Agraïm i admirem tota la feina que han fet, i volem sumar”, diu Cerveró.

Les accions se centraran fonamentalment a les xarxes, on es dedicaran a informar sobre la llei i a llançar missatges engrescadors en favor del català en diferents idiomes, per a arribar a totes les famílies. També han creat material divulgatiu i impulsaran actes informatives. “De moment volem divulgar la llei i, sobretot, la importància que els nostres xiquets estudien en valencià, perquè és una sort que tenim i l’hem d’aprofitar. És un tresor, i ho han de veure”, destaca Cerveró.

Amb tot, volen veure garantit el dret de rebre una educació per als fills plenament en català, tal com marca la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, i exigeixen que es derogue la llei Rovira. “Volem caminar cap a una educació que garantisca la vertadera normalització de la llengua”, acaba dient el manifest.

 

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

El Ministeri de Sanitat espanyol planteja de poder prescriure cànnabis terapèutic per a pal·liar alguns casos de càncer, esclerosi múltiple, epilèpsia o dolor crònic.

Segons l’esborrany del reial decret espanyol que regula la dispensació de fórmules de cànnabis amb finalitats terapèutiques, les patologies que podrien beneficiar-se de la nova regulació són aquelles en què s’ha demostrat científicament que el seu ús proporciona un benefici terapèutic. Es tractaria de casos d’espasticitat per esclerosi múltiple (rígides i espasmes musculars); formes greus d’epilèpsia refractària (certs tipus que no responen als tractaments convencionals); pacients amb nàusees i vòmits per quimioteràpia; i dolor crònic refractari.

Límits a l’hora de receptar-ho i de prescriure-ho

El ministeri espanyol vol limitar la dispensació del preparat a farmàcies hospitalàries i la prescripció a metges especialistes. És a dir, d’una banda, l’elaboració i la dispensació dels preparats es limitaria a serveis de farmàcia hospitalària que ofereixen atenció farmacèutica i seguiment integral al pacient en col·laboració amb l’equip mèdic. I, de l’altra, la prescripció es limitaria a metges especialistes, que en tot cas haurien de justificar el tractament en la història clínica i informar el pacient sobre l’evidència clínica, els beneficis i els riscos.

També es vol establir un registre per assegurar la traçabilitat i la qualitat dels preparats estandarditzats de cànnabis utilitzats en l’elaboració de fórmules magistrals. Concretament, els preparats hauran d’estar inscrits a un registre públic creat per l’Agència espanyola de medicaments i productes sanitaris, i els laboratoris fabricants hauran de sol·licitar la inscripció. En tot cas, només podran subministrar els preparats a serveis de farmàcia hospitalària o per a exportació.

El Ministeri de Sanitat espanyol planteja de poder prescriure cànnabis terapèutic per a pal·liar alguns casos de càncer, esclerosi múltiple, epilèpsia o dolor crònic.

Segons l’esborrany del reial decret espanyol que regula la dispensació de fórmules de cànnabis amb finalitats terapèutiques, les patologies que podrien beneficiar-se de la nova regulació són aquelles en què s’ha demostrat científicament que el seu ús proporciona un benefici terapèutic. Es tractaria de casos d’espasticitat per esclerosi múltiple (rígides i espasmes musculars); formes greus d’epilèpsia refractària (certs tipus que no responen als tractaments convencionals); pacients amb nàusees i vòmits per quimioteràpia; i dolor crònic refractari.

Límits a l’hora de receptar-ho i de prescriure-ho

El ministeri espanyol vol limitar la dispensació del preparat a farmàcies hospitalàries i la prescripció a metges especialistes. És a dir, d’una banda, l’elaboració i la dispensació dels preparats es limitaria a serveis de farmàcia hospitalària que ofereixen atenció farmacèutica i seguiment integral al pacient en col·laboració amb l’equip mèdic. I, de l’altra, la prescripció es limitaria a metges especialistes, que en tot cas haurien de justificar el tractament en la història clínica i informar el pacient sobre l’evidència clínica, els beneficis i els riscos.

També es vol establir un registre per assegurar la traçabilitat i la qualitat dels preparats estandarditzats de cànnabis utilitzats en l’elaboració de fórmules magistrals. Concretament, els preparats hauran d’estar inscrits a un registre públic creat per l’Agència espanyola de medicaments i productes sanitaris, i els laboratoris fabricants hauran de sol·licitar la inscripció. En tot cas, només podran subministrar els preparats a serveis de farmàcia hospitalària o per a exportació.

La setmana passada, vaig llegir en alguns mitjans espanyols un titular que em va cridar l’atenció. Amb algunes variacions, deia que les famílies havien fet la retirada més gran de dipòsits de la història per a pagar les vacances. I la notícia explicava que les llars de l’estat espanyol havien prioritzat tenir un bon estiu, enguany. Les famílies, doncs, han descartat d’estalviar, han recorregut a la liquiditat i han augmentat el crèdit al consum per a viatjar. I vaig mirar les estatístiques del Banc d’Espanya, que per al mes d’agost només eren avenços amb poc detall.

Sembla que tenien raó. Al juliol, les llars de l’estat espanyol van fer la retirada mensual de dipòsits més gran de la història, amb un descens en comptes corrents i dipòsits a termini de 13.850 milions d’euros. De fet, aquest estiu, s’han batut uns quants rècords en el camp dels dipòsits bancaris. A la retirada del juliol, li va precedir al juny el creixement mensual més alt de dipòsits bancaris, registrats pel Banc d’Espanya, fins a col·locar el saldo a 1,031 bilions (amb b). L’augment, alguns l’expliquen perquè com més va hi ha més treballadors assalariats i molts sous s’han revalorat aquests dos darrers anys, tant per l’actualització de convenis com per la pujada salarial en feines més difícils de substituir. Així, l’equació pot quadrar. Com més gran és el volum de pagues extra, més diners hi ha dipositats al banc, si més no, de manera momentània.

I miro els crèdits al consum, i resulta que també. Em comenta gent de banca que és habitual que el crèdit al consum augmenti al juny, a les portes de l’estiu, però no tant com enguany. Aquesta vegada, el repunt va ser superior als 2.000 milions, l’increment més gran d’ençà del 2006. Sí, aquells anys en què lligàvem els gossos amb llonganisses, i que semblava que la bombolla no s’acabaria mai, tot just uns mesos abans del drama monetari que va començar l’any següent.

Sembla, doncs, que per al juliol ja teníem preparats els ciutadans (els qui poden, és clar) disposats a viatjar per fer unes bones vacances. Alguns han apuntat que les famílies havien comptat amb una capacitat extra de despesa al juliol de més de 13.000 milions que havien tret dels comptes corrents després del pagament doble de la nòmina del juny. Però això no ha estat suficient per a moltes llars, que han recorregut al crèdit per assegurar-se les vacances que volien. El fet que els dipòsits bancaris hagin pujat uns 1.300 milions a l’agost, comparats amb la retirada de juliol, té poca importància. També s’ha comentat, i això em sembla versemblant, que com més va hi ha més gent que té tirada a anar cap al nord-oest de la península, fugint de les altes temperatures que hi ha als llocs de costa habituals on anaven.

Però en tot aquest raonament que he llegit i comprovat, en part, al Banc d’Espanya, hi ha punts que em grinyolen una mica. Per exemple, el fet d’establir una relació directa entre retirar dipòsits i fer vacances. Es dóna per descomptat que pagarem en efectiu, cosa que al restaurant i a la botiga de records és possible, però a l’hotel és menys habitual. Bé, em direu que s’hi paga amb targeta. Sí, però els dipòsits baixen igual. I quant a les compres a uns altres establiments, igual. D’acord, baixa el compte corrent de qui paga, però on col·loca els diners qui els cobra? Cal suposar que al seu compte del banc. Resulta que els diners poden haver canviat d’entitat; no obstant això, en la suma global dels dipòsits del sistema, no haurien desaparegut i es mantindrien més o menys igual.

On haurien anat, doncs, aquests gairebé 14.000 milions d’euros? No deu ser que un bon gruix, veient la previsible baixada de remuneració de dipòsits, després de la retallada del BCE del mes de juny, ha decidit de recórrer a uns altres instruments financers, com lletres del tresor o fons d’inversió? No ho sabem encara, però veig molt més factible pensar que una bona part d’aquests milions han seguit aquest camí i ha fugit de la banca.

Perquè la segona cosa que em grinyola és quan parlem de com ha anat de bé el turisme aquest estiu. És veritat, si l’hem de quantificar per les xifres globals i per la quantitat de protestes contra la saturació turística que hi ha hagut en uns quants punts de la geografia. Però hi ha un fet que em fa ballar el cap, si miro les dades més recents, que pertanyen a l’agost i surten a l’enquesta d’ocupació hotelera que va publicar l’Idescat amb xifres de l’INE. Resulta que el nombre de viatgers de l’estat espanyol que han pernoctat en hotel a tot l’estat de gener a agost han baixat d’un 0,8% i el de viatgers de fora ha crescut d’un 9,5% De fet, l’estatística del creixement acumulat és positiva fins al mes de març, amb motiu de la Setmana Santa, que va caure en aquelles dates. La resta de mesos, els acumulats són menors que l’any passat. Per aquesta via, doncs, crec que els dipòsits bancaris tampoc no se n’han “anat”.

Però més enllà de la destinació dels dipòsits, sí que em preocupa un fet que he comprovat mirant l’evolució dels comptes a Catalunya. No és que els hotels vagin malament. El seu grau d’ocupació mitjà ha estat del 84,4% al mes d’agost, amb el 90,3% a la Costa Daurada i el 88% a la Costa Brava, com a màxims exponents. Em preocupa el descens que registra la presència en hotels de persones de la resta de l’estat i, sobretot, de catalans.

Miro què ha passat els mesos de juliol i agost en l’estatística esmentada, i em fixo en la procedència dels hostes dels hotels de Catalunya. Resulta que, durant els dos mesos centrals de l’estiu, hi han pernoctat un 7% menys de viatgers de l’estat espanyol i un 6,5% menys de catalans, respecte de l’any passat. Això representa uns 95.000 viatgers menys. Per contra, hi ha hagut 128.000 turistes de fora de l’estat espanyol més, que han presentat un creixement del 9,4%.

Si examinem què han fet els visitants de la resta de l’estat aquests darrers anys, a més de la inflexió del 2020 amb la pandèmia, l’altra referència clau és el 2018, després del primer d’octubre del 2017 i tota la “propaganda” que es va fer a Espanya sobre Catalunya i els catalans. El fet és que, l’estiu del 2018, la caiguda va ser de gairebé el 10% i no es va recuperar la xifra del 2017 fins el 2022 i el 2023, i enguany ha tornat a caure.

He de dir que em sorprèn més la baixada dels catalans. Encara tinc molt present tot el que es va dir l’estiu del 2021, amb el pic de la pandèmia ja enrere, però encara ben estesa la covid-19. Recordo que es va dir els catalans havíem “descobert” Catalunya, perquè viatjar a l’estranger era molt complicat. Un “descobriment” que va continuar els anys 2022 i 2023. Hi poso xifres per tenir-ne una idea més completa. Els dos estius abans de la pandèmia, havien pernoctat en hotels catalans uns 1,06 milions de catalans. Però el 2021 es “descobreix” Catalunya i 1,3 milions de catalans, gairebé un 25% més que l’any 2019, pernocten en els nostres hotels a l’estiu. Els anys 2022 i 2023, la xifra es desinfla, però encara queda per damunt dels 1,1 milions. I, enguany, continua la desinflada, amb 42.000 persones menys. Sembla que el “descobriment” ha durat menys que no es pensava. No tinc dades de càmpings, cases rurals i apartaments, però els hotels em semblen una bona pista.

Vull contrastar això que diuen les xifres amb els professionals del sector, de manera que parlo amb Catiana Tur, que és la gerent d’ACAVe, l’Associació Corporativa d’Agències de Viatges Especialitzades, amb seu a Barcelona. Em comenta que sí, que és així. “Hem tornat a la normalitat. La gent torna a viatjar, tot i que és més car. Les preferències dels catalans, que detectem per les agències, són les Illes Balears i les Canàries, seguides per viatges llargs, aquest any, sobretot, països asiàtics. Durant la pandèmia, tot es va aturar i ara la gent té ganes de viatjar. I havia estalviat. Ara ho gasta. Hi ha molts viatgers que feia tres anys que no se n’anaven lluny.” També em comenta un altre fet interessant. “Les preferències de la gent van canviant. Fa uns anys, per exemple, es gastaven diners amb el cotxe. Ara, sobretot en el jovent, això queda en un segon pla. Manen el lleure i la cultura, amb els viatges al capdavant.” Doncs sembla que, en aquest terreny, els catalans hem tornat a la normalitat. Potser m’equivoco i les estatístiques que ens falten neguen això que apunto. Tant de bo!

L’IVA dels aliments bàsics puja fins al 2% des d’avui i fins a final d’any. S’acaba així la bonificació aprovada pel govern espanyol el primer de gener de 2023 i que reduïa fins al 0% l’impost. Des del juliol passat també incloïa l’oli d’oliva, un dels productes més encarits els darrers anys.

Eren mesures per afrontar les conseqüències econòmiques derivades dels conflictes a Ucraïna i Orient Pròxim, que han provocat un augment dels preus.

Quins aliments augmentaran de preu?

Malgrat que la gran majoria de gent està preocupada pel preu de l’oli d’oliva, no és l’únic producte que es veurà afectat per l’augment de l’IVA. A continuació us oferim el llistat de tots els productes:

• Oli d’oliva
• Farina
• Pa
• Llet
• Ous
• Formatge
• Llegums
• Cereals
• Verdura
• Hortalisses
• Tubercles
• Fruita

El fracàs de la rebaixa dels aliments: més cars que mai tot i el descompte de l’IVA

La pasta i els olis de llavors també augmenten preus

Per altre costat, la pasta i els olis de llavor també augmenten l’IVA a partir de demà. Fins ara, amb la bonificació, comptaven amb un tipus del 5%, mentre que a partir de demà serà del 7,5%.

L’IVA de l’oli no tornarà el preu inicial

L’IVA de l’oli d’oliva ja havia abaixat d’un 10% a un 5%, tot i que des de juliol gaudia de la bonificació del 0%. Ara, com la resta de productes bàsics, se situarà en el 2%. La ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, també havia anunciat que l’oli d’oliva passava a formar part de la cistella de productes i aliments bàsics, de manera que sempre tindria un tipus d’interès superreduït, és a dir, d’un 4%.

Per tant, quan els preus tornin a la normalitat, l’IVA de l’oli d’oliva serà del 4% i no del 10%, com fins ara. Cal recordar que el seu preu ha augmentat un 25,1% des de l’any passat, mentre que l’augment és del 170,5% des de gener de 2021.

L’IVA dels aliments bàsics puja fins al 2% des d’avui i fins a final d’any. S’acaba així la bonificació aprovada pel govern espanyol el primer de gener de 2023 i que reduïa fins al 0% l’impost. Des del juliol passat també incloïa l’oli d’oliva, un dels productes més encarits els darrers anys.

Eren mesures per afrontar les conseqüències econòmiques derivades dels conflictes a Ucraïna i Orient Pròxim, que han provocat un augment dels preus.

Quins aliments augmentaran de preu?

Malgrat que la gran majoria de gent està preocupada pel preu de l’oli d’oliva, no és l’únic producte que es veurà afectat per l’augment de l’IVA. A continuació us oferim el llistat de tots els productes:

• Oli d’oliva
• Farina
• Pa
• Llet
• Ous
• Formatge
• Llegums
• Cereals
• Verdura
• Hortalisses
• Tubercles
• Fruita

El fracàs de la rebaixa dels aliments: més cars que mai tot i el descompte de l’IVA

La pasta i els olis de llavors també augmenten preus

Per altre costat, la pasta i els olis de llavor també augmenten l’IVA a partir de demà. Fins ara, amb la bonificació, comptaven amb un tipus del 5%, mentre que a partir de demà serà del 7,5%.

L’IVA de l’oli no tornarà el preu inicial

L’IVA de l’oli d’oliva ja havia abaixat d’un 10% a un 5%, tot i que des de juliol gaudia de la bonificació del 0%. Ara, com la resta de productes bàsics, se situarà en el 2%. La ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, també havia anunciat que l’oli d’oliva passava a formar part de la cistella de productes i aliments bàsics, de manera que sempre tindria un tipus d’interès superreduït, és a dir, d’un 4%.

Per tant, quan els preus tornin a la normalitat, l’IVA de l’oli d’oliva serà del 4% i no del 10%, com fins ara. Cal recordar que el seu preu ha augmentat un 25,1% des de l’any passat, mentre que l’augment és del 170,5% des de gener de 2021.