Vilaweb.cat

Les portades: “Sánchez comença a desmuntar l’escut social anticrisi” i “Els virus, disparats”

La moció que donarà a Bildu la batllia de Pamplona, marcada per les dues renúncies socialistes

Avui, Joseba Asiron, d’EH Bildu, tornarà a convertir-se en batlle de Pamplona, després d’un pacte entre el partit i el PSN per a prendre la batllia a Cristina Ibarrola, d’Unió del Poble Navarrès (UPN). També donaran suport a la moció de censura els partits Geroa Bai i Contigo Zurekin. D’ençà que el pacte es va fer públic, fa un parell de setmanes, la pressió mediàtica i al carrer del PP no s’ha aturat, i a això cal afegir les renúncies d’última hora a les files socialistes: dimarts, es va saber que els regidors Tomás Rodríguez i María José Blasco renunciaven a l’acta, una notícia que ha elevat el to de les picabaralles, especialment entre el PSN i UPN.

Tensions internes entre els socialistes

Quan es va saber que Rodríguez i Blasco, números sis i set de la llista, havien renunciat a l’acta, la direcció del PSN va posar al centre les “pressions” d’UPN com a argument per a explicar la renúncia de Rodríguez i va fer referència a “motius laborals” en el cas de Blasco, unes explicacions que UPN considera “cíniques”. Cap dels dos regidors no ha donat explicacions públiques i el partit descarta discrepàncies internes de manera oberta, però tot evidencia que aquestes discrepàncies hi són, tenint en compte el moment en què ambdós regidors han renunciat, tot just abans de la moció, i les informacions que han transcendit en alguns mitjans espanyols provinents de fonts socialistes que sí que reconeixen un malestar intern i una divisió entre els qui estan en contra del pacte i els qui el llegeixen com un mal menor. Sí que s’hi han pronunciat públicament en contra barons del partit, entre els quals, Emiliano García-Page, i també Javier Lambán, que ha atiat el fantasma d’ETA.

El PP ho ha aprofitat per continuar criticant el pacte i ha dit que la renúncia dels dos regidors s’explicava perquè tenien “escrúpols” en relació amb la moció de censura. El portaveu del PP al congrés espanyol, Miguel Tellado, ha celebrat la decisió i ha dit que encara hi havia “gent amb vergonya al PSOE”. Aquest ha estat un dels darrers pronunciaments del PP sobre el tema, després de nombroses crítiques dels dirigents del partit.

Alberto Núñez Feijóo considera que la moció és el preu del “pacte encaputxat” entre el PSOE i EH Bildu perquè el president espanyol, Pedro Sánchez, continuï al govern. De fet, Tellado ha arribat a parlar de “frau electoral” i tot, i Feijóo també ha comparat la qüestió amb el pacte de Barcelona: “És absolutament lamentable que el PP donés suport per a evitar que Bildu governés a Vitòria i que els independentistes governessin a Barcelona, i que ara sigui el PSOE qui doni el govern a una marca independentista.” Cristina Ibarrola, encara batllessa, també ha apujat el to contra el pacte i ha fet referència a ETA: “Ja no maten, però continuen assetjant, insultant i escopint-nos”, ha dit sobre EH Bildu en una entrevista a Europa Press.

Una moció de censura que prosperarà

El PSOE ha justificat la moció tot dient que l’Ajuntament de Pamplona estava paralitzat. Ho va dir la vice-presidenta quarta del govern espanyol, María Jesús Montero: “El Partit Socialista pretén, justament, que els ciutadans de Pamplona tinguin una corporació local que treballi per a ells i estigui al seu servei i no la paràlisi que hi havia durant els anys anteriors.”

La batllessa Ibarrola ha tingut dificultats per a sumar majories, i la possibilitat que hi hagués una moció de censura sempre ha estat latent. Ibarrola va arribar a la batllia amb la llista més votada, amb 11 vots dels 27 del ple (els 9 del seu grup i els 2 del PP) en una sessió en què els socialistes van votar en blanc. EH Bildu (8 regidors) va provar des del començament de fer un govern a quatre amb PSN (5 regidors), Geroa Bai (2 regidors) i Contigo Zurekin (un regidor).

Ara, malgrat les dues renúncies, la moció de censura previsiblement prosperarà, perquè els quatre grups que hi donen suport –EH Bildu, PSN, Geroa Bai i Contigo Zurekin– compten amb 15 regidors de 27, un més dels que calen. Joseba Asiron esdevindrà batlle de la ciutat una altra vegada, atès que ja ho va ser entre els anys 2015 i 2019.

 

Les incògnites sobre l’arribada en massa de flamencs a l’Albufera i la seua partida sobtada

Aquestes darreres setmanes de desembre, el parc natural de l’Albufera ha rebut uns visitants de color rosa: els flamencs. Fa un temps que s’observa l’augment de la població de flamencs en el llac d’aigua dolça, però ha estat exponencial aquests darrers dos anys. L’any passat, van arribar-hi 12.000 exemplars adults, i la setmana passada s’hi va assolir la xifra més alta fins al moment, 28.000, comptabilitzats en la reserva del Racó de l’Olla. No obstant això, bona part de la colònia ha alçat el vol i ara tan sols en resten uns 3.000. Per què se n’han anat? I per què n’havien vingut tants?

(Vídeo cedit per Juanjo Monzó.)

Juanjo Monzó, tècnic del parc natural de l’Albufera, explica que els flamencs han deixat de tenir un comportament reproductiu: ja no hi fan nius, ni incuben els ous que hi havien dipositat. És una colònia recent que no ha nidificat periòdicament en l’Albufera, sinó que va arribar l’any passat la primera volta. Per tant, el personal del parc encara va aprenent com es comporten, per veure quines són les zones que més els agraden i quins problemes hi troben.

Podria semblar que l’afluència multitudinària de visitants que s’hi han acostat a veure’ls els ha acabat espantant. Però el tècnic diu que han començat a anar-se’n durant el cap de setmana, quan el centre era tancat i no hi havia gent. A més, diu que la presència humana no els afecta en excés. Esmenta la possible presència de depredadors, com ara raboses, i porcs senglars que els hagen pogut molestar. “Podria ser que ells mateixos s’autoregulen perquè veuen que hi ha massa individus”, diu. Amb tot, no saben ben bé el motiu de la marxa.

Per què venen, tampoc se sap amb certesa. “És una incògnita. Hi pot haver uns quants factors. L’estat de conservació d’uns altres aiguamolls de tota la geografia mediterrània, fins i tot de la península, podria ser un dels factors. També, l’augment de la temperatura: ací tenen un hivern més càlid amb una presència d’aigua considerable”, diu Monzó.

El personal del Racó de l’Olla continuarà estudiant la colònia que s’instal·le dins la zona de la reserva i aviat començarà a fer un cens d’on se situen al llarg de la marjal, perquè es poden moure per tot arreu. Així doncs, caldrà esperar fins a l’any que ve per veure si aquests animals de color rosa repeteixen l’Albufera com a destinació i hi augmenten la població, o bé si prefereixen anar cap a un altre lloc.

Afectacions als agricultors

La visita dels flamencs a l’Albufera és un espectacle que atreu el públic, però l’alt nombre d’exemplars també causa afectacions als arrossars. Solen anar a les zones més pelades, perquè cerquen aigua lliure de vegetació i amb poca profunditat, la qual cosa pot amenaçar els cultius d’arròs, segons que han alertat associacions agràries.

“Els flamencs són filtradors. No se solen menjar el gra, però trepitgen el sòl i mouen les potes en forma de cercle, que pot arribar a ser de prop d’un metre. Això remou el substrat pròxim a l’aigua i la filtren. Les primeres etapes de creixement de l’arròs és un moment molt delicat per al gra. Si quan comença a eixir el brot, el flamenc el xafa, pot quedar baix l’aigua i ja no creix de la mateixa manera, o pot quedar inutilitzat”, explica Monzó.

“Calciguen els camps recentment sembrats amb tal virulència que els agricultors no sols perden aquestes plantes, sinó que, en molts casos, no ressembren perquè no val la pena, ja que la producció recol·lectada en la sega resulta tan minsa que no compensa els costos de producció”, diu José Pascual Fortea, responsable de la sectorial de l’arròs de l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-ASAJA).

L’associació reclama mesures a les administracions, com ara la reducció de la població de flamencs perquè es puga compatibilitzar amb l’activitat arrossera, i establir una línia de compensacions amb prou quantia econòmica per a cobrir els danys totals en el cultiu.

Florbela Espanca, la gran dama de la poesia portuguesa, en català per dues bandes

SER POETA
Ser poeta és ser més alt, ser major
Que tots els homes! Mossegar amb un bes!
És ser captaire i donar com qui fes
De Rei de l’Aquí i de l’Enllà del dolor!

És tenir de mil desigs l’esplendor
I no saber ni tan sols que es desitja!
És tenir aquí dins un astre que flameja.
És tenir urpes i ales de còndor!

És tenir fam, i tenir set d’Infinit!
Per elm, els matins d’or i de setí…
És condensar en un sol crit el món!

I és estimar-te, així, perdudament…
Que sigues sant i ànima i vida en mi
I dir-ho cantant, a tota la gent!

Florbela Espanca (1894-1930)

Així sona en català, en la versió de Juli Capilla, un dels poemes més coneguts de la poetessa portuguesa Florbela Espanca, que és notícia a casa nostra, perquè, gràcies a la feina de les editorials independents Lletra Impresa Edicions i Edicions del Cràter, la podem llegir en català per dues bandes. Perquè, en poc temps de diferència, han coincidit la publicació de Bruc en flor, el llibre –pòstum– de poemes més conegut de l’autora i una selecció dels seus contes, en versió d’Àlex Tarradellas, titulada Les màscares del destí. La coincidència de les dues traduccions d’una de les pioneres de la literatura portuguesa moderna demostra fins a quin punt ha estat efectiva la recuperació de la seva figura aquests darrers anys i fins a quin punt són importants les tasques prescriptives dels traductors i editors perquè els texts i autors cabdals de les altres literatures arribin a casa nostra.

El cas de Florbela Espanca és especialment significatiu, atès que és una de les escriptores més importants de la literatura portuguesa del segle XX. I ho és gràcies a una obra poètica i narrativa breu però molt intensa. Com s’explica en les dues notes editorials, va ser una de les veus més reeixides de la literatura portuguesa del segle XX. Segurament això es deu a alguns dels fets cabdals que marquen la seva vida.

Espanca va néixer a Vila Viçosa, a la regió de l’Alentejo, el 1894. Diu la nota editorial: “Tota la vida va patir la condició de ser filla d’un pare que només la va reconèixer pòstumament. Va dur una vida independent i va ser una de les primeres dones matriculades a la Facultat de Dret de Lisboa. La seva curta però convulsa vida ha inspirat novel·les, pel·lícules i obres de teatre, així com versions musicals de la seva poesia. La mort del seu germà el 1927 la va afligir molt, fet que es reflecteix en els seus últims escrits. La que per a molts és la millor poetessa de Portugal es va suïcidar amb barbitúrics el 1930, el dia del seu 36è aniversari.”

Incompresa i ignorada en vida

I continua: “D’esperit i mentalitat lliures, incompresa i ignorada en vida, és una autora de difícil encaix estètic. Contemporània del modernisme portuguès, de Mário de Sá-Carneiro i Fernando Pessoa, amb qui compartia alguns dels seus objectius –com ara el de trencar l’ordre establert i les convencions socials i estètiques de l’època–, se situa per l’estil molt a prop del romanticisme, però amb una veu pròpia, sempre indagatòria, experimental i rupturista. L’escriptor i crític gallec César Antonio Molina situa la seua obra molt a prop de la poesia melancòlica de Rosalía de Castro. I la historiadora i crítica literària portuguesa Maria da Graça Orge Martins parla d’una ‘identificació absoluta’ entre la vida i l’obra de l’autora, la qual cosa la proveeix d’una autenticitat i una versemblança inequívoques. La seva vida va estar marcada pel fat i la malastrugança.”

La professora Maria de Lourdes Pereira explica en el pròleg de Bruc en flor: “En aquest recull de poemes, l’autora confirma el seu domini del sonet i hi deixa gravat el solc traçat per les arrels que la uneixen al seu Alentejo natal i al seu paisatge inspirador. Són moltes les raons per les quals Bruc en flor se’ns revela com el testament poètic d’una figura singular de la literatura portuguesa; d’una poeta intrèpida i agosarada, que es revela com una dona plena, capaç de viure amb emocions, temors, passions i desigs i, sobretot, com una dona completa l’objectiu principal de la qual és realitzar-se com a tal, com una dona autèntica, i no com una mera representació social. A més d’invocar la presència dels seus amics –inscrivint els seus noms a les dedicatòries dels seus poemes–, constatem també que s’adreça implícitament als seus lectors, lectors de poesia, per tal com a les seues composicions hi trobem l’expressió de la seua inquietud en relació amb la definició de poeta i, implícitament, de la poesia. Un dels poemes que més va popularitzar la figura de Florbela Espanca és precisament ‘Ser poeta’ en els versos del qual fa gala d’una rica herència romàntica, i hi trobem el perfil del poeta com a ésser, no només excepcional, sinó que a més a més es nodreix del desig continu de ‘ser major/Que tots els homes’, en una ànsia contínua de l’absolut i d’acord amb la necessitat imperiosa de ‘dir-ho cantant, a tota la gent!’.”

Les màscares del destí

D’una altra banda, als contes triats per Àlex Tarradellas, que juntament amb Rita Custódio formen un dels tàndems més actius en la traducció del portuguès al català i del català al portuguès, hi podem veure un joc constant amb la mort. En referència a “Les màscares del destí”, la peça que dóna nom al volum, però també en relació amb els altres contes, s’explica: “Aquest sembla un text escrit des del més enllà. La mort l’ocupa tot. Davant nostre s’obre un portal que desdibuixa les fronteres entre els dos mons i transita a poc a poc cap al destí ineludible. Terriblement afectada per la mort del seu germà pilot en un accident d’avió, Florbela Espanca escriu aquests relats carregats de misticisme i melancolia. La visió aclaparadora de la mort porta una de les més aclamades poetesses de Portugal a un estat d’extrema sensibilitat, que plasma en un text d’una bellesa densa i profunda, on les ànimes transiten i els morts no acaben de morir del tot. Traduïda per primera vegada al català, Florbela Espanca és una de les grans dives de les lletres portugueses i ha esdevingut una icona femenina a Portugal. Les màscares del destí és un dels seus textos més famosos.”

Així doncs, ara podem llegir en la nostra llengua tant el llibre de poesia com els relats més importants d’una autora cabdal de la literatura europea de la primera meitat de segle, que a més a més, en el cas de la poesia, comparteix editorial amb el seu coetani i també dissortat Mário de Sá Carneiro.

‘Speedwatching’: la vida amb presses

Obrir Instagram. Mirar reels. Un vídeo sobre com fer una bossa amb ganxet. Passar. Una recepta de cuina. Passar. Un grup de joves ballant. Passar. Dos gatets jugant. Passar. Exercicis de pilates. Passar. Mentrestant, una notificació de WhatsApp: un amic envia un àudio. Escoltar-lo a 1,5. Massa lent. Reproduir àudio a 2x. Obrir portàtil. Capítol 4 de la nova sèrie de Netflix. Veure’l a 1,25. Obrir Spotify, escoltar nou capítol del pòdcast de confiança. Avançar 15 segons l’entradeta. Quinze més. Quinze més. Passar-se el dia reproduint el contingut digital a més velocitat: l’speedwatching, el fenomen que s’adapta al ritme de vida frenètic actual.

Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya, defineix l’speedwatching com el contingut audiovisual que és enregistrat a una velocitat normal, però que es reprodueix de manera accelerada. Un fenomen cada vegada més comú entre joves i adolescents, però que també s’estén entre els adults. Per Pérez és difícil d’explicar el perquè d’aquesta pràctica, però creu que és una conseqüència directa del model de vida actual, marcat per la pressa: “Vivim amb la sensació que ens falten hores, que no arribem a temps de res. I l’speedwatching no deixa de ser una resposta adaptativa a tot això.” Tot va començar el 2010, quan YouTube va incorporar l’opció d’augmentar la velocitat dels vídeos. Ara, tretze anys més tard, WhatsApp, Telegram, Netflix, Amazon Prime, TikTok, Spotify, Podimo i tantes altres aplicacions també ho han incorporat, i ofereixen l’opció d’accelerar els vídeos o els àudios a 1,25, 1,5 i 2. “És com la moda del menjar ràpid: si podem menjar en cinc minuts, per què entaular-nos una hora?” Pérez explica que, alhora, aquestes presses són la conseqüència de viure constantment amb la por de deixar perdre coses, allò que alguns anomenen FOMO –de l’anglès fear of missing out (‘por de restar fora’). “Ara, hi ha moltíssimes coses per veure, per escoltar. Constantment hi ha sèries noves, pòdcasts, etc. Hi ha un excés de contingut digital. I tothom vol estar al dia de tot.”

Una pràctica amb avantatges i conseqüències

“L’speedwatching contribueix a fer que no tinguem tanta paciència perquè el temps d’espera és cada vegada més curt”, diu Pérez. Però, alhora, és un fenomen contradictori en si mateix, perquè, encara que ens permeti de consumir el contingut digital més ràpidament per tenir “més temps”, el temps guanyat és esmerçat a consumir més contingut. Això és degut a la gratificació i l’estimulació que causa l’speedwatching perquè no requereix tant d’esforç mental. “Quan llegeixes un llibre, per exemple, has de fer l’esforç mental de mantenir-te concentrat, l’atenció sostinguda és voluntària. És un esforç que cal entrenar. En canvi, mirar vídeos no requereix aquest esforç.” Sylvie Pérez admet que és com el circuit de les addiccions: “Al moment de consumir el contingut sentim gratificació. Per això quan s’acaba necessitem tornar-lo a consumir per tornar a sentir aquesta sensació de benestar. I si el contingut que consumim és cada vegada més ràpid, aquest cercle de satisfacció també.” A més, segons Pérez, quan es frena el consum apareix la sensació d’avorriment i de cansament a causa de la sobreestimulació constant del cervell. Una pràctica que afecta més les noves generacions. Els adults ja tenen el cervell format i els joves, en canvi, que es troben en fase de construcció, tenen un cervell més fràgil.

Així i tot, reconeix que també té algun avantatge. Per exemple, esporàdicament aquesta eina ens pot servir per a estalviar-nos temps, permet de rebre més informació en menys temps i, alhora, beneficia la comprensió del contingut. “Al principi, quan escoltàvem els missatges accelerats, no enteníem res. Ara, a mesura que hi hem acostumat l’oïda, hem après a desxifrar i descodificar els missatges molt més ràpidament.” Aquest entrenament no és perjudicial per al cervell. Al revés, pot ser una eina més. Una altra cosa és que l’acabem utilitzant per a tot i, al final, una conversa normal la trobem avorrida.”

Malgrat tot, Pérez insisteix que l’speedwatching no ha d’esdevenir la norma, sinó que s’hi ha de recórrer de tant en tant i d’una manera conscient i responsable. Si no, pot tenir conseqüències greus que ja es detecten en els més joves, com ara els dèficits d’atenció, l’addicció a les pantalles, el retard en el llenguatge i la comprensió lectora deficient, per exemple. “La culpa és de les pantalles, però també de l’ús que en fem els adults. Perquè, ben sovint, el mòbil s’ha convertit en el cangur dels nens”, afegeix. “Actualment, vivim en la cultura de la pressa i l’estrès, una manera de viure que pot afectar sobretot els joves i menors en etapes educatives.”

Un tanc pintat de rosa

Duien nassos vermells de pallasso i quan va ser l’hora se’ls van posar. Roba vella. Pots o poals manerosos plens de pintura. De pintura rosa, perquè així és com volen vestir metafòricament el món: de color rosa. I van entrar al recinte firal amb els nassos i amb els poals i amb cartellets de lemes explícits (tan evidents que potser diries que ja no cal, fins que t’adones que sí, que sempre): “La guerra no és un joc”, “les armes no eduquen”.

Eren un grup d’activistes (petit, per no cridar l’atenció) que es van situar estratègicament a tocar d’un tanc de l’exèrcit espanyol. Mentre uns quants anaven desplegant els cartells, dues de les persones acomboiades s’hi van enfilar. Serioses. Decidides. Ràpides. Un cop al cim de l’antipàtica baluerna, van treure els pots de les bosses, els van alçar i, patatxap, se’ls van abocar a sobre. Pintura espessa regalimant pertot. Pintura espessa i ben rosa. Rosa xiclet. Rosa alegria. Rosa preciós. Rosa, que l’amor s’hi posa. Rosa i rosa i rosa, perquè la sola visió de tant de rosa ja treu de polleguera la casposa caricatura d’homenia que representen les posturetes dels militarots de ponent.

Ells, els militars espanyols, per cert, completament descol·locats, no van saber què fer ni com reaccionar ni res. Els activistes van aguantar estoicament la posició de resistència passiva durant pràcticament un quart d’hora. Quan van arribar-hi els municipals, van baixar del tanc tunejat. Les fotos, els vídeos, la reivindicació, tot estava fet. El missatge era claríssim: no, això no és normal i, per tant, no passarà com si res no passés.

Perquè sí que passa.

Passa que a València, a l’Expojove, que és la fira de Nadal que l’ajuntament dedica a la infantesa i la joventut (la que “torna aquestes Nadals”, segons la seva pàgina web: sí, efectivament, provar de navegar-hi ara en la versió valenciana és un autèntic malson o, més exactament i més directament, un insult), a l’Expojove, deia, hi han plantificat de nou els tancs de l’exèrcit espanyol. N’havien sortit durant els governs de Joan Ribó (l’exèrcit, val a dir, hi romania, però amb la propaganda circumscrita a rescats i coses per l’estil: sense el maleït cercle de canons) i, ara que el pacte de PP i Vox ha col·locat María José Català a la batllia, de seguida hi han tornat. Com qui posa els collons damunt la taula. Damunt la taula de joc dels infants. Aquest barroer, fastigós, inacceptable exhibicionisme.

I no, en una fira per a infants no hi ha d’haver canons, propaganda, ostentació, trivialització de les armes; tancs presentats com una joguina per a criatures, vine, entra-hi, dispara, ha-ha-ha; la guerra funesta, la guerra terrible així banalitzada.

És gravíssim, això que ha perpetrat el govern de María José Català, i són tristíssims els seus intents de justificació, quan l’evidència feta visible per la pintura rosa li va posar al davant els micròfons oberts a les declaracions: que si els servidors públics i que si les persones que ens cuiden i que si algun altre sintagma que soni bé i que puguem entaforar aquí perquè sí i encara que no faci referència als sanitaris ni als mestres ni a ningú que s’ho mereixi sinó als tancs, al respecte i la consideració que es veu que hem de tenir envers els tancs convertits en joguet a l’Expojove.

(I qui diu els tancs, diu les banderotes franquistes que es venien al mateix recinte perquè la canalla hi jugués també alegrement: la rojigualda, la gallina, els canons, amiguets retrobats.)

Per això és tan important, tant d’agrair, l’acció dels antimilitaristes a Expojove. Per mostrar que no és obligatori resignar-se a la regressió, per recordar la capacitat de la desobediència civil a l’hora de qüestionar les coses que es presenten com a inevitables i que resulta que no ho són, per evidenciar, també, la força de la ironia, de l’ús intel·ligent de l’humor a l’hora de treure a la palestra els temes dels quals resulta que hem de parlar, les coses que resulta que s’han de canviar.

Les que hem de fer que canviïn.

 

Màgia o mentida

Aquests dies en els quals l’entramat nadalenc gira en la producció de la gran il·lusió infantil, he tornat a pensar en la reeixida obra de teatre Lapònia, escrita i dirigida per Cristina Clemente i Marc Angelet. La vaig veure fa temps, però cada Nadal em torna a burxar la reflexió central de la peça: on acaba el límit de la màgia i on comença l’inici de la mentida? Per a molts cristians, el sagrament de la Confirmació és la reafirmació de la seva fe en l’església, en Déu, i alhora suposa un ritual d’entrada a la vida adulta. A dotze o tretze anys, les criatures de famílies jueves també solen ritualitzar el comiat de la infantesa amb la celebració del Bat o Bar mitsvà, en moltes cultures llatinoamericanes duen a terme la festa de la Quinceañera amb el mateix objectiu, i els ianquis acostumen a considerar que els setze anys de les criatures són el moment que marca l’inici de la seva maduresa i fan allò tan classista i que tant hem vist en la ficció: regalar-los el carnet de conduir i el cotxe més gran que troben al mercat. En canvi, els catalans que no som creients vivim mancats d’aquesta mena de rituals socials. Suposo que per això sempre he relacionat la descoberta de la gran mentida reial amb l’esfondrament del món il·lusori, la gran patacada que ens roba la ingenuïtat i ens empeny a formar part de l’engranatge dels qui amaguen els regals sota el tió, i el dia 5 a la nit perpetuen en nom de l’encanteri la producció del dia més feliç de l’any. Ja fa pel nostre caràcter que tot plegat tingui un regust agredolç, de derrota, fins i tot de trauma.

Segurament tothom recorda el dia en què va saber la veritat sobre Ses Majestats. La caiguda dels ulls d’aquella bena sol ser tan impactant que molta gent és capaç de rememorar, malgrat el pas dels anys, el nom i el cognom de la persona que va posar paraules al secret, que va verbalitzar el dubte. Jo fins i tot recordo, com si fos ara, el lloc exacte dels fets: feia primer de primària, era desembre, estava a punt de fer vuit anys, i als lavabos blancs de rajoles blanques de l’escola, l’Elisenda Soler m’ho va deixar anar com qui llença un roc cantellut sense saber el mal que causarà. No vaig plorar, ni vaig deixar anar els meus dubtes fins que, aquella nit, la mare em va portar a dormir i, aleshores sí, vaig fer la pregunta que portaria a la confirmació definitiva: sí, som nosaltres, va dir la mare amb la cara encarcarada.

Ara sóc mare, i sóc jo qui viu amb el neguit de notar com el rostre se’m desfigura si la criatura de casa que ja té set anys fa la pregunta maleïda. Tot el mes que pateixo per si algú de la classe de l’hereu li confessa el gran secret, o el que seria pitjor, que se m’acosti algun pare o alguna mare i em digui que el meu fill és qui ha anat esbombant per l’escola el que no es podia saber.  Fa dies que elimino fotografies de regals del mòbil i missatges de contingut perillós com qui té un amant i no vol deixar rastre. Durant els dinars d’aquestes festes, no he desenganxat la mirada de la boca dels parents: ja ho sabem que sempre n’hi ha algun d’imprudent i bocamoll. Però tot aquest patir és culpa meva. Mai em vaig plantejar com a mare quin missatge educatiu s’amagava rere la tradició i m’hi vaig llançar de cap, perquè així és el llegat i així s’ha fet tota la vida, i ara s’encén un debat dins el meu cap quan alguns progenitors fan gala d’haver aconseguit fer màgia sense recórrer a l’engany. Hi ha una part d’aquesta opció de criança que desperta la meva admiració, simplement pel fet de suportar la pressió d’anar contra corrent. És més dur per a una criatura no haver viscut mai l’engany i no haver participat, com tothom, d’uns anys de fantasia o bé és més dur haver gaudit de la falòrnia malgrat la patacada que suposa haver d’obrir després els ulls a la realitat? No ho sé. Ni tan sols com a adulta puc fer grans afirmacions sobre la dosi justa de mentides i veritats que dibuixen una vida feliç. Patir, patim igual, perquè: quin mal profund, saber que hem estat enganyats, i quina ferida d’espasa, la cruesa de certes veritats. Suportarien saber tot el que realment opinen d’ells aquells qui defensen que sempre s’ha de dir la veritat? Quants sincericidis es fan suposadament pel bé de l’altre i en realitat són un gran acte d’egoisme i de falta de cura? Quin bàlsam, a vegades, les mentides piadoses que ens estalvien afliccions innecessàries.

Tanco l’escrit amb més dubtes que certeses; interpel·lada pel debat, potser l’únic que sóc capaç de concloure és que les pitjors de les mentides són aquelles que ens diem a nosaltres mateixos; aquelles que justifiquen la nostra covardia emocional, la nostra depressió que acaba esquitxant els altres. Potser el remei contra l’engany no és la veritat desmesurada, sinó l’honestedat cap a un mateix, aquella que ens porta a travessar la por, que ens allibera i que, tal vegada, ajudarà a deslliurar els altres dels seus turments per fer-los creure que hi ha dies o instants de veritable màgia.

 

Dues notes de Cap d’Any: la felicitat política compartida (i II)

El psicòleg Shawn Achor ha investigat l’impacte de l’alegria i l’optimisme en l’èxit polític. En el llibre The Happiness Advantage explora de quina manera pot influir una mentalitat positiva en la productivitat i la presa de decisions polítiques. Explica que la felicitat no és tan sols un resultat de l’èxit, sinó que també pot ser-ne una causa. Els qui experimenten emocions positives com l’alegria tenen més probabilitats de reeixir en la política. I quan la gent es troba en un estat emocional positiu té més energia, creativitat i resiliència per a abordar els envits polítics.

Una de les tesis més conegudes d’Achor és la “teoria de la felicitat política compartida”, en què destaca la importància de compartir la felicitat en la política. Diu que els dirigents i els membres d’un projecte polític han de fomentar un ambient de treball positiu i feliç perquè quan hom se sent alegre i connectat amb els altres és més probable que hi col·labori d’una manera efectiva i que els ciutadans se n’adonin i facin costat al projecte.

Segurament no calia esmentar cap autoritat, perquè això que explica Achor és de sentit comú i ho hem viscut tots, especialment en aquest país on la felicitat política compartida ha estat el pa de cada dia entre el 2012 i el 2017. Però és una definició molt bona i estic segur que ens ajuda a reflexionar i a recordar. Si el moviment independentista ha triomfat és perquè ha proposat de manera positiva una eixida clara a la mala vida que tenim. I perquè ha estat capaç d’engrescar i fer somriure milions d’individus.

Però ara, per a l’independentisme, la qüestió és com recuperar aquesta felicitat política compartida per rematar el projecte.

Que siguem al pol contrari, el del malestar col·lectiu, no significa res –això vaig provar d’explicar amb la petita trampa d’ahir. Quina lliçó en traiem, doncs? Com podem crear-la, aquesta felicitat política compartida?

La consulta d’Arenys de Munt i les posteriors en són l’exemple més evident. Convé fixar un objectiu assolible a curt termini, un objectiu que tots els grups polítics i ideologies de l’independentisme puguen compartir per la base –i tant hi fa si les cúpules s’hi afigen o no; ja s’hi apuntaran quan vegen que no tenen cap més remei. I que moleste Espanya –aquesta és la part més fàcil.

I qui ho comença, això? Un qualsevol. No se sap. Gent. La iniciativa d’Arenys de Munt era una iniciativa estrictament local, però va desencadenar una revolució. Per què? Perquè era una cosa que tenia un resultat a aconseguir a curt termini, que interessava les bases de tot el moviment independentista i que provocava l’error d’Espanya que sempre ens és necessari per a avançar. I perquè tothom ho va voler copiar de seguida.

No sabem –jo, si més no, no ho sé– quin és el següent Arenys de Munt, però sabem que no existirà si no es proven totes les coses imaginables, a partir de totes les propostes que tothom puga fer. El següent Arenys no passarà si no hi ha propostes, si quedem tancats, aïllats com a individus, en el malestar i el tot-o-resisme –la paraula existeix: és del meu admirat Joan Reglà.

Per exemple, l’11 de setembre vinent farà onze anys de la Via Catalana. Tornar-la a fer ben segur que canviaria l’estat anímic de la gent –i no tinc cap dubte que la faríem exactament igual, que ompliríem el trajecte. Podria ser que la convocàs l’ANC, però també podria ser que, coordinadament amb l’ANC o no, es començassen a activar nuclis locals o sectorials per a impulsar-la. Fent d’ací a allà vies curtes de preparació, uns quants quilòmetres, com tantes se’n van fer el 2013. I organitzant la infrastructura des de baix.

Per exemple, ja és clar que és legal portar el CAT a la matrícula del cotxe. Què us semblaria, doncs, si una comarca preparàs una gran mobilització i el mateix dia a tots els pobles es canviassen voluntàriament les matrícules de la majoria dels vehicles, amb una gran mobilització organitzada? I la setmana següent una altra comarca. I després una altra.

Per exemple, com ho veuríeu si copiàssem la iniciativa Euskaraldia dels bascs, un exercici social multitudinari i de molt èxit que consisteix a fomentar que durant uns quants dies –ells ho fan onze dies seguits– tothom, persones, comerços, institucions, es comprometa a parlar exclusivament en la llengua del país, el català en el nostre cas. Cal fer-ho poble a poble, comarca a comarca, organitzant una gran campanya perquè tothom en siga conscient, i aconseguir que la gent que normalment canvia de llengua aquells dies se senta còmoda no fent-ho. I que n’aprenga.

Són tres exemples fàcils i immediats, dels milers que podrien sorgir si, en compte de fer tots mala cara i dir que tot ha fracassat, cadascú es posàs a pensar i a treballar, sense esperar que un altre, menys encara els partits polítics, pense per ell. Parlant amb el del costat, provant de fer coses plegats.

És comprensible que, després del 2017, tot allò que no siga la materialització de la república ens semble poc. Però això no impedeix d’escalfar l’ambient i generar un crescendo. Ben al contrari. Sobretot perquè hi ha una lliçó, la principal, la més important: proclamar la independència ja ho hem fet i hem demostrat que es pot fer.

La pressió i l’audàcia del carrer van menar la classe política catalana a proclamar-la al parlament el 27 d’octubre de 2017, i tot allò que ha passat després ja no es pot imputar a la gent que va fer magníficament el paper que li corresponia: escampar la felicitat política compartida. Després d’Arenys de Munt, negant-se a pagar les autopistes, reclamant les seleccions catalanes, exigint els papers de Salamanca, sumant mans i mans durant quatre-cents quilòmetres, de Vinaròs al Voló, o fent córrer urnes de mà en mà.

Que ningú no s’equivoque: la proclamació de la independència va ser la conseqüència lògica de tanta faena, de tantes iniciatives, de tants esforços personals en tantes direccions de tanta gent. Ens hi tornem a posar, doncs? El 2024 és un any de perspectives magnífiques si les sabem aprofitar, i tot depèn de nosaltres. De tu. De vós.

 

PS1. L’editorial d’ahir era el primer d’aquesta sèrie: “Dues notes de Cap d’Any: no m’amagaré (I)”.

PS2. L’episodi de la presència d’un tanc espanyol a l’Expojove i l’acció de protesta que va consistir a pintar-lo de rosa ha promogut un gran enrenou a València. En parla Núria Cadenes en el seu article del dijous: “Un tanc pintat de rosa“.

PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Tuvalu: el primer país que es prepara per desaparèixer sota l’aigua

The Washington Post · Michael E. Miller

Funafuti, Tuvalu. Miloitala Jack somia amb un lloc segur i sec, a la seva casa de fusta que és entre l’oceà Pacífic i una llacuna maragda. Somia a viure en algun lloc on la llar no tremoli durant les tempestes, com més va més freqüents i ferotges. En algun lloc on la mar, ara només a un cop de roc en qualsevol direcció, no bategui contra la seva porta durant les marees altes.

El somni d’aquesta jove de 26 anys d’escapar va semblar que es feia realitat el mes passat, quan la petita nació de Tuvalu va arribar a un acord amb Austràlia que permetia que 280 persones l’any s’hi traslladessin.


Miloitala Jack sosté la seva filla Jeybella (Michael Miller/The Washington Post).

A aquest ritme, caldrien quaranta anys perquè tots els 11.000 habitants actuals de Tuvalu abandonessin l’arxipèlag, que és a mig camí entre Hawaii i Austràlia i ocupa tan sols 26 quilòmetres quadrats. Les prediccions sobre l’augment del nivell de la mar causat pel canvi climàtic global pronostiquen que Tuvalu podria esdevenir inhabitable abans d’aquests quaranta anys.

Però l’acord inclou una elecció dolorosa: fugir del seu fràgil tros de sorra o quedar-s’hi i lluitar contra l’augment constant de l’aigua, que amenaça d’inundar la nació sencera?

“Com a nació, hem arribat a la conclusió que ara existim per mitigar i adaptar-nos als efectes del canvi climàtic”, va dir el primer ministre de Tuvalu, Kausea Natano, a la Conferència sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides a Dubai. “Quantes més reunions de la COP necessitem per fer-vos arribar aquest missatge, la nostra angoixa?”

Canvi constitucional: una nació sense terra?

L’acord amb Austràlia és el darrer pas en les preparacions de Tuvalu per a una inundació que sembla inevitable.

Tuvalu va modificar la seva constitució l’octubre passat per establir que la nació mantindrà la seva independència i les seves zones marítimes, la qual cosa significa que continuarà tenint sobirania i ciutadania, fins i tot, quan ja no en quedi ni un pam de terra.

Això és part d’una iniciativa audaç per a esdevenir la primera nació digital del món. L’any passat, el govern va anunciar un pla per a crear un clon de Tuvalu en el metavers, i conservar-ne la història i la cultura en línia perquè la gent pugui recórrer a la realitat virtual per visitar les illes quan ja s’hagin enfonsat.

No obstant això, assegurar un futur per als seus ciutadans és el desafiament més difícil, i la qüestió que dominarà les eleccions generals que s’hi faran el 26 de gener.

Aquestes eleccions seran, probablement, un referèndum sobre el tractat de bon veïnatge amb Austràlia.

Austràlia ha ofert visats als tuvalians i onze milions de dòlars per a la restauració costanera, a més del compromís d’ajudar Tuvalu en cas de desastre natural, pandèmia o agressió militar. Però el tractat té una condició: Tuvalu no podrà signar un tractat de seguretat o defensa amb cap més país.

Aquesta clàusula és vista com un esforç per a tancar la porta a la Xina, que ha aixecat les alarmes a Occident amb la seva presència creixent al Pacífic Sud, especialment a les Illes Salomó –veïnes de Tuvalu–, amb les quals Pequín va establir relacions diplomàtiques el 2019 i va signar un acord de seguretat l’any passat.

En l’anunci d’acord amb Tuvalu, el primer ministre, Anthony Albanese, va dir que Austràlia hauria de donar la seva aprovació a qualsevol tractat de seguretat o defensa que Tuvalu signés amb un altre “estat o entitat” per “permetre el funcionament eficaç de la garantia de seguretat d’Austràlia”. Molts analistes ho veuen com un intent d’evitar que passi com a les Illes Salomó, on ara mateix hi ha desplegades alhora la policia xinesa i l’australiana.


Els tuvalians juguen a voleibol a la pista de l’aeroport internacional de Funafuti. A causa de l’escassa disponibilitat d’espai lliure a l’illa i amb només uns pocs vols setmanals, els tuvalians solen reunir-se a la pista de l’aeroport cada vespre per practicar-hi esports. (Michael Miller/The Washington Post). El rerefons xinès

Tuvalu és un dels dotze països del món (juntament amb la Ciutat del Vaticà) que encara reconeixen Taiwan en compte de la Xina, i Pequín ha estat intentant de convèncer Tuvalu de canviar-ho. El primer ministre Natano, que cerca la reelecció, ha refusat fins ara els esforços de Pequín en aquest sentit.

Però el “poder de vet” d’Austràlia ha irritat alguns tuvalians, que creuen que la seva nació vulnerable ha estat assetjada per cedir sobirania a canvi d’un port segur.

A més, l’acord no exigeix que Austràlia, un dels exportadors de combustibles fòssils més grans del món, prengui més mesures contra el canvi climàtic, que és la causa que hi ha a l’arrel dels problemes de Tuvalu.

“Si Austràlia creu que ha de proporcionar un camí humanitari als tuvalians, la millor manera de fer-ho és que redueixi les seves emissions, que deixi d’obrir mines de carbó i d’exportar carbó”, diu Enele Sopoaga, cap de l’oposició de Tuvalu, que ha promès d’anul·lar l’acord signat amb Austràlia si guanya les eleccions. “És vergonyós que Austràlia salti de sobte i es presenti com la nostra salvadora.”

Els activistes locals tenen preocupacions similars.

“Hi ha molts joves tuvalians molt emocionats amb aquest tractat, per la idea d’anar a viure a Austràlia”, explica Richard Gokrun, de la Xarxa d’Acció pel Clima de Tuvalu. “Però això no és cap solució. No aturarà l’amenaça existencial que encarem. No aturarà l’augment del nivell de la mar.”


El militant pel clima tuvalià Richard Gokrun, a l’extrem nord de Funafuti, on l’illa només fa uns pocs metres d’amplada i les cases sovint tenen danys a causa de tempestes i inundacions. (Michael Miller/The Washington Post.) Unes eleccions clau

Gran part de les crítiques tenen a veure amb el secretisme amb què l’acord es va negociar i amb el moment en què es va fer públic. Anunciat tan sols dues setmanes abans de la darrera sessió del parlament, es va deixar poc temps per al debat, i encara menys per a preparar les lleis necessàries per a aplicar-lo. Això vol dir que el futur del tractat depèn de les pròximes eleccions de Tuvalu.

Seve Paeniu, ministre de Finances i Canvi Climàtic de Tuvalu, nega que el tractat fos programat per guanyar les eleccions. I els funcionaris australians diuen que el calendari va ser fixat per Tuvalu i que ells han fet tot el possible per a evitar d’influir en la votació.

Però Sopoaga acusa Austràlia d’interferir en les eleccions. En una entrevista, ha dit que els visats eren “pastanagues” per als votants, però que l’acord tracta, tot, sobre la Xina.

Simon Kofe, que va renunciar a un passaport australià per presentar-se al parlament i que va exercir de ministre al govern de Natano fins fa poc, també ha criticat l’acord. Diu que malgrat que els dos països comparteixen molts valors, Tuvalu no hauria de ser involucrat en una nova baralla geopolítica, i recorda que les illes tuvalianes van tenir camps d’aviació nord-americans a la Segona Guerra Mundial i van ser bombardades.

“Hem de ser savis en les decisions que prenem avui, perquè, si esclata un conflicte, Tuvalu podria ser un objectiu”, diu. “Els nostres interessos podrien entrar en conflicte amb els interessos d’Austràlia, i amb aquest tractat els nostres interessos podrien ser sacrificats.”

No obstant això, Kofe –que va parlar a la Conferència sobre el Clima fa dos anys mentre l’aigua li arribava als genolls, i que ha estat l’arquitecte d’iniciatives clau, com ara, les reformes constitucionals i el clon digital– vol que el pròxim govern revisi l’acord, en compte d’anul·lar-lo.

L’acord, de fet, referma la seva idea de la permanència de l’estat de Tuvalu fins i tot si es queda sense terra, la qual cosa és una victòria. Però no redueix les emissions australianes ni proporciona als tuvaluans la possibilitat de viatjar a Austràlia sense visat. “Si ens dius que som família, llavors hauries de tractar-nos com a tal”, afirma.


El cap de l’oposició tuvaliana, Enele Sopoaga, a l’exterior de la seva residència a Funafuti. (Michael Miller/The Washington Post.) “Ens n’hem d’anar”

Tuvalu ja sofreix els efectes del canvi climàtic. Les marees altes inunden rutinàriament gairebé la meitat de Funafuti, la capital. Les collites s’assequen en un sòl com més va més salat. I les captures són escasses a causa de les aigües tan càlides.

El nivell de la mar al voltant de Tuvalu ha crescut de gairebé quinze centímetres aquests darrers trenta anys, i es preveu que augmenti de seixanta centímetres o més, fins al 2050, segons un estudi de la NASA.

Les tempestes són com més va més comunes i catastròfiques. Un cicló va assotar l’illa de Nui el 2015 amb tanta força que els habitants van veure com els taüts dels seus avantpassats eren emportats per les onades.

Aquests incidents han obligat els tuvalians a demanar-se si cal fugir abans que l’acord amb Austràlia entri en vigor. Per Taafaki Semu Taafaki, un agent marítim de 49 anys, la resposta és un sí renuent.

“Estimem la vida que tenim aquí”, diu mentre pren un glop de kava, una beguda feta de plantes i popular a tot el Pacífic pels seus efectes relaxants. “Però ens n’hem d’anar.”

Gokrun, l’activista pel clima, diu que hi romandrà. Però s’inquieta pels qui se n’aniran. Seran benvinguts en un país, Austràlia, que fa poc va rebutjar una sol·licitud de reconeixement del seu propi poble indígena? Com es podran permetre els tuvalians una llar en propietat a Austràlia? I si tan sols tindran permís per a anar-hi els joves i els capaços?

Per a Jack, una mare jove que pateix per casa seva, la decisió no és pas fàcil. El seu marit és a Nova Zelanda, collint fruita per alimentar els seus tres fills, i encara no ha conegut el més petit. La casa anterior va quedar malmesa per un cicló i l’actual es mou amb els vents forts i sovint s’inunda.

Una nova vida a Austràlia significaria que s’acabaria la separació amb el marit i patir pels ciclons i les inundacions. Però ella té por que també impliqui dir adeu a la seva mare, una dona diabètica que fa poc va perdre els dits del peu.

Però la mare, Annabella Mataio, de 56 anys, ho té clar: “Vull que ella vagi a Austràlia i busqui un futur millor. Aquí a Tuvalu ja no hi ha esperança.”

 

 

Urnes i armes: les deu claus que marcaran el món el 2024, segons el CIDOB

Després d’un 2023 marcat per les turbulències geopolítiques i econòmiques, què ens espera el 2024? Aquest és, precisament, el punt de partida de l’informe El món el 2024, que desgrana les deu claus que, segons el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB), condicionaran l’agenda política internacional l’any vinent. Coordinat per la investigadora sènior Carme Colomina, el document –en què han col·laborat una trenta d’experts en l’àmbit de les relacions internacionals– presenta un 2024 que comença totalment obert, marcat per un món com més va més divers i desordenat, definit per aliances i interessos canviants en qüestions com ara la competició geopolítica, les transicions verda i digital i la seguretat internacional.

Les eleccions a més de setanta països –que actuaran com una prova d’estrès per al sistema democràtic– i l’impacte de la multiplicitat de conflictes que alimenta la inestabilitat mundial definiran un món en plena transició de poder amb retrocessos humanitaris i de drets fonamentals. S’accentua l’erosió de les normes internacionals vigents i augmenta la imprevisibilitat. Comença un any en què estarem pendents del resultat de les urnes i dels límits de la impunitat amb què actuen, cada vegada més desacomplexadament, les armes.

Més conflictes, més impunitat

Després d’un 2022 que passarà a la posteritat per la invasió russa d’Ucraïna, enguany ha estat, en paraules del CIDOB, un dels anys més conflictius al món d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial. Aquests darrers dotze mesos, la violència política ha augmentat d’un 27%, una escalada que ha culminat les darreres setmanes de l’any amb la guerra de Gaza, que ha deixat gairebé 20.000 morts entre advertències de genocidi per als milions de palestins atrapats en un enclavament en risc de col·lapse.

Però l’impacte de la guerra de Gaza, segons l’informe, no ha estat merament humanitari. Més enllà de l’enclavament palestí, el conflicte també ha posat en relleu la crisi de l’ordre liberal i el dret internacional, com bé evidencien els atacs creuats entre el govern israelià, encapçalat pel primer ministre Benjamin Netanyahu, i el secretari de l’ONU, António Guterres, en l’intent d’aconseguir un alto-el-foc. “En aquesta crisi continuada de l’ordre liberal i en plena discussió sobre la validesa del dret internacional, Israel ha assestat un cop profund a la credibilitat de Nacions Unides”, explica el CIDOB.

Tot i que la guerra de Gaza segurament n’és l’exemple més evident, aquesta “sensació d’impunitat i de menyspreu per la legislació internacional”, s’estén més enllà de les fronteres del Llevant. La neteja ètnica perpetrada per les forces àzeris a Artsakh, l’enquistament progressiu de la guerra d’Ucraïna o bé el reguitzell de cops d’estat d’aquests darrers mesos a l’Àfrica oriental també són símptomes d’aquesta “desregulació de l’ús de la força” que, segons que explica el CIDOB, “s’ha anat forçant durant anys d’erosió de les normes internacionals”.

La democràcia, a prova

Més de la meitat de la població mundial –uns 4.000 milions de persones– és cridada a les urnes el 2024, en un cicle electoral que servirà de prova d’estrès per al sistema democràtic i resultarà clau per a veure fins a quin punt els nostres sistemes polítics són capaços de contenir l’auge de l’extremisme.

Les mirades, previsiblement, seran posades sobre els Estats Units, on la candidatura de Donald Trump sembla tenir possibilitats com més va més reals d’imposar-se a les eleccions de la tardor, tot i haver provat de revertir els resultats electorals fa quatre anys i posteriorment haver instigat la insurrecció del 6 de gener al Capitoli. Una hipotètica victòria electoral de Trump, explica el CIDOB, tindria implicacions sísmiques tant dins els Estats Units com fora. “Un retorn de Donald Trump a la Casa Blanca modificaria per complet la posició de Washington en qüestions com ara el subministrament d’armament a Ucraïna, el suport a Israel i la confrontació amb Rússia o la Xina”, diu l’informe.


Les eleccions que marcaran el 2024 (font: CIDOB).

A la Unió Europea, la cita electoral serà per partida doble: d’una banda, hi haurà les eleccions europees, que es faran a terme entre el 6 i el 9 de juny; d’una altra, hi haurà les eleccions generals en dotze estats membres, incloent-hi Bèlgica, Portugal i Àustria. Aquests comicis, explica el CIDOB, “seran un bon termòmetre per a mesurar la força de l’extrema dreta, que aspira a sortir reforçada de les eleccions a l’eurocambra”.

A banda de la Unió Europea i els Estats Units, l’Índia posarà a prova la radicalització creixent del projecte ultranacionalista del primer ministre, Narendra Modi, que haurà d’enfrontar-se a una oposició més unida que mai. A Taiwan, per contra, el fracàs de l’oposició per a bastir un bloc unit significarà que tres candidats competiran per la presidència per primera vegada d’ençà de la democratització del país, en uns comicis significatius perquè el vencedor determinarà el rumb de les relacions entre Taipei i Pequín en un moment de tensions creixents. Tant Rússia com Ucraïna també són cridades a les urnes, tot i que en el cas de Rússia el control de Vladímir Putin sobre la maquinària electoral deixa poques incògnites sobre el resultat dels comicis. Més interrogants hi haurà en el cas d’Ucraïna, on és probable que el president Volodímir Zelenski ajorni les eleccions fins després de la guerra, tot i que –segons la constitució– haurien de fer-se a la primavera.

Saturació informativa, desconnexió social

La incertesa política i electoral, afegides a la multiplicitat de conflictes que prometen de marcar l’any, “alimentaran encara més el desfasament entre societat, institucions i partits polítics”. Els canvis en l’ús de la tecnologia, explica l’informe, s’han traduït en una fidelització del vot més baixa, cosa ha contribuït a la crisi dels partits tradicionals.

En aquest sentit, la desinformació –alimentada per l’auge i la consolidació de la intel·ligència artificial– promet de consolidar-se com un dels principals desafiaments d’aquest nou “superany” electoral, i posarà a prova una volta més la confiança dels electors en els mitjans de comunicació i el procés electoral. La dependència creixent de les xarxes socials com a font única d’informació i el perfeccionament dels deepfakes, en particular, són un brou de cultiu per a la desinformació en un moment en què encara no hi ha un control efectiu d’aquestes tecnologies, segons l’informe.

La intel·ligència artificial, una amenaça per la qual encara no hi ha resposta

Després d’haver aparegut a final del 2022 i haver assolit la fita dels cent milions d’usuaris en tan sols dos mesos, ChatGPT s’ha consolidat enguany com la gran sensació tecnològica. Però aquesta revolució de la intel·ligència artificial –de la qual ChatGPT ha estat emblema– també ha implicat riscs nous –com ara la desinformació amb deepfakes, sense anar més lluny.

És per això que el 2024, segons que explica el CIDOB, serà clau per a la regulació de la intel·ligència artificial, en consonància amb els passos que la UE ja ha fet en aquesta direcció enguany. Aquesta debat regulador, tanmateix, no és tan sols de caràcter tecnològic o social: també té un costat clarament geopolític amb la cursa entre els Estats Units i la Xina per a desenvolupar nous usos militars per a la intel·ligència artificial com a teló de fons. No és casualitat, per tant, que l’any que ve es faci la primera cimera mundial sobre seguretat de la intel·ligència artificial, organitzada per l’ONU, en què és previst que es presenti el pacte digital mundial, després de l’acord signat enguany per vint-i-vuit països –l’anomenada Declaració de Bletchley– per a abordar conjuntament els possibles riscs dels futurs models d’intel·ligència artificial.

La caparra econòmica no se’n va

Tot i la desacceleració de la inflació al llarg dels darrers mesos, després d’un 2022 marcat per un creixement històric dels preus, el CIDOB apunta que el 2024 serà l’any en què afloraran les conseqüències econòmiques de la successió de crisis –inflacionàries, demogràfiques i d’oferta– que han marcat aquests darrers anys.

En aquest sentit, l’informe remarca que les previsions del Fons Monetari Internacional (FMI) són lluny dels objectius d’inflació marcats per la gran majoria de bancs centrals. Aquest pronòstic, afegit a una incertesa geopolítica de la qual els atacs hutis contra els vaixells de la mar Roja és tan sols el darrer exemple, augura un període prolongat de tipus d’interès elevats, com també un creixement econòmic decebedor: l’informe, en aquest sentit, remarca que la previsió de creixement de l’FMI per al 2024 és d’un 2,9%, una xifra inferior a la taxa pre-pandèmia i molt semblant a la d’enguany.


Projeccions de creixement del PIB (font: CIDOB).

La situació econòmica de la Xina –que s’enfronta a la taxa de creixement més baixa d’aquests darrers trenta-cinc anys, llastrada per l’acumulació excessiva de deute i la dependència d’un sector immobiliari en crisi– serà també un factor a tenir en compte, atesa la dependència que moltes economies emergents tenen del mercat xinès.

La unitat d’acció diplomàtica entre nord i sud, cosa del passat?

El 2024 també serà l’any en què el sud global es consolidarà com a contrapès clau al bloc occidental, l’estatus diplomàtic del qual ha estat molt malmès enguany per les acusacions de doble moral en la resposta a la invasió russa d’Ucraïna i l’atac israelià sobre Gaza.


Mapa de l’expansió dels BRICS (font: CIDOB).

El moment més emblemàtic d’aquesta consolidació serà a l’octubre, quan els BRICS –el fòrum format pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica– es reuniran a Rússia per formalitzar una ampliació que inclourà l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs Units, Etiòpia i l’Iran. Amb aquestes addicions, els BRICS representaran un 46% de la població del planeta i un 29% del PIB mundial, a banda d’incloure dos dels tres productors principals de petroli del món. Tanmateix, tot i guanyar més influència, l’informe constata que aquesta ampliació inevitablement augmentarà l’heterogeneïtat del fòrum i, de retruc, també podria augmentar-ne les contradiccions internes i dificultar-ne la unitat d’acció.

Els compromisos internacionals, en retrocés

Un dels grans desafiaments del 2024 serà veure fins a quin punt la comunitat internacional continua essent capaç de coordinar respostes a problemes col·lectius mitjançant els òrgans de governança mundial establerts.

L’informe, en aquest sentit, no es mostra optimista i recorda: “Som davant d’una acceleració de la crisi ecològica, d’un rècord de migracions i desplaçaments forçosos, com també d’una clara involució de l’agenda per a la igualtat de gènere.” La politització creixent de qüestions com ara la immigració en països on l’extrema dreta governa o té una tendència ascendent –com ara Itàlia, els Països Baixos i Alemanya– dificulta avenços en aquesta direcció: un exemple és el Pacte Europeu de Migració i Asil, que és previst que s’implanti abans de les eleccions europees i que, segons que explica el CIDOB, és una legitimació de les polítiques antiimmigració de la UE.

El desbordament humanitari és la nova normalitat

L’altra cara dels conflictes i els episodis de violència creixents que han marcat l’any és l’augment dels desplaçaments forçats a escala mundial, que enguany s’han enfilat fins una xifra rècords de 114 milions de persones segons l’ACNUR –una estimació del setembre que, per tant, exclou els milions de desplaçats per la guerra de Gaza. A banda del conflicte al Llevant i la guerra d’Ucraïna, els conflictes al Sudan, la República Democràtica del Congo i Birmània també han contribuït decisivament a aquesta xifra. L’informe, en aquest sentit, remarca que es van presentar 1,6 milions de sol·licituds d’asil noves a escala mundial tan sols durant els primers sis mesos de l’any, la xifra més alta mai registrada.

Tanmateix, no tots els desplaçats fugen del conflicte. Molts es refugien dels estralls del canvi climàtic, notablement a Somàlia, on la sequera i les inundacions han obligat milers de persones a abandonar casa seva. De cara a l’any que ve, l’informe també constata el risc d’una nova crisi de l’arròs a causa de la restricció de l’exportació imposada per l’Índia, cosa que podria agreujar aquesta situació.

Més seguretat, menys drets

Després d’un 2023 en què la tensió entre drets fonamentals i seguretat s’ha fet notar repetidament, el CIDOB pronostica un 2024 en què la incertesa electoral alimentarà la predilecció per les polítiques de control, amb els moviments socials com a blancs principals. “Cada vegada més, els governs democràtics extremen la pressió sobre els moviments de protesta: multes, prohibicions de la llibertat d’expressió o persecució judicial empetiteixen l’espai de la protesta civil”, constata l’informe.

L’era de la “multipolaritat desequilibrada”

“La ‘batalla de narratives’ que durant tant de temps es va utilitzar com a argument de la confrontació geopolítica entre democràcia i autoritarisme s’està quedant obsoleta”, diu el CIDOB. El món, segons que explica l’informe, s’ha endinsat ara en una “multipolaritat desequilibrada” en què les potències mitjanes són capaces de marcar l’agenda a les seves respectives regions mentre els grans actors tradicionals es veuen obligats a cercar el seu propi espai. Aquesta dispersió del poder cap a “potències mitjanes dinàmiques”, explica l’informe, s’ha agreujat per la crisi de l’ordre liberal i l’erosió del multilateralisme, i promet de ser una de les grans forces que influenciaran el taulell internacional no tan sols el 2024 sinó també les dècades vinents.

Toni Soler: “Estic orgullós de la trajectòria”

Toni Soler i Guasch (1965) ha anunciat que deixa Està passant, el programa de TV3 que encara l’actualitat política amb humor. I que ho ha fet en moments molt delicats (pandèmia, presó, exili…). Soler rep VilaWeb a la seu de la seva productora, Minoria Absoluta, per explicar-nos per què deixa de presentar Està passant, i també per parlar de Pare nostre, el film que ell i Manuel Huerga han fet sobre Jordi Pujol, de TV3, de Junts, d’ERC, del darrer número de la revista d’història que dirigeix, el Món d’Ahir, dedicat a França (amb un article de Joan Safont, per cert), i de l’actualitat política, que segueix molt de prop. Toni Soler, referent del món de la comunicació a Catalunya de fa anys, creador de programes vists per milions de persones, com Polònia, i també articulista influent de política catalana al diari Ara i apassionat de la història (el Món d’Ahir n’és un exemple), té ganes de deixar la pantalla.

Per què deixeu el programa Està passant?
—Els motius són cansament físic. Encara que sembli molt banal, és real. Cansament mental. I les ganes, per una vegada, de no tenir l’agenda diària tan condicionada.

El millor moment que recordeu d’aquests sis anys? O el moment del qual estigueu més orgullós?
—Estic orgullós perquè en moments molt complicats en què costava molt fer humor (amb la pandèmia, o el Tsunami, o l’empresonament dels líders independentistes, etcètera) vam ser-hi, intentant, per bé o per mal, de continuar fent humor i oferint a la gent una distracció i una manera divertida d’encarar l’actualitat. Estic orgullós de la trajectòria. Aquest és un programa que ha estat molt capaç d’adaptar-se, de renovar-se constantment i…

—… i potser és el programa amb què heu tingut més problemes amb gent que s’ha ofès. Recordo aquesta frase: “Toni Soler em lleparà els ous.”
—No és un problema només meu, és un problema del país. El país viu una onada de mal humor que ve del 2017 i que és absolutament lògica. Per tant, crec que a tothom que hagi fet algun estirabot, com en Valtònyc, se l’ha de disculpar. I a mi. A tothom se’ns ha de disculpar, perquè tots hem estat de mal humor, perquè el que ha passat en aquest país ho justifica.

Que recordi, gent emprenyada o que us hagi denunciat: Valtònyc, la Junta d’Andalusia, qui més?
—Els Mossos ens van denunciar per un estirabot d’en Magí [Garcia].

Algú d’Esquerra us ha denunciat? Perquè algú dirà: amb aquests, s’emprenyen tots tret dels d’Esquerra…
—Sí, tens raó. Crec que és una barreja de factors. Vull dir, Esquerra ha suavitzat molt les seves arestes. Ha optat per no enfadar-se, per dir-ho així. I això forma part de la lògica. El PSC tampoc no se m’ha queixat mai. Perdó, no, dic una mentida: a la comissió de control del parlament sí que s’ha queixat, però no del programa, s’ha queixat quan algun membre del programa ha fet algun tweet fora de lloc. Però el PSC i Esquerra són partits que han optat per la distensió. I això també els ha portat a ser menys crispats en les seves actituds, cosa que no es pot dir de Junts, o del PP, o de Ciutadans. La CUP tampoc se m’ha queixat mai, per exemple.

Vós també heu optat per la distensió, als articles.
—Sí, en certa manera he contribuït a una part d’aquest discurs. En cert moment del 2018 dic, ei, nois, el Primer d’Octubre va sortir fatal, i hem d’assumir-ho, i qui digui que això és una victòria, i que únicament falta culminar-la, s’equivoca. Això m’ha valgut molts pals, però també hi ha molta gent que hi està d’acord, per tant…

Us veieu com a guionista, com a productor?
—Jo he estat guionista molts anys, conec bé la feina de guionista i ara feia supervisió de guions. Tinc poc temps per escriure’n, de guions, però aquest any he tingut la sort d’escriure un guió per a un llargmetratge que ja s’ha filmat i que s’estrenarà aquest any. Pare nostre, que és una pel·lícula sobre Jordi Pujol.

Amb Manuel Huerga.
—Sí. Va de la confessió de Pujol i de com la viu. I que intenta ficar-se en el cap de Jordi Pujol i del seu nucli familiar. Intentar entendre totes les contradiccions del personatge i com va gestionar aquella situació i el procés de digestió de tot allò els anys posteriors. És ficció, basada en fets reals.

L’heu vist, Pujol, abans del film?
—No. No ho necessito, està tot publicat. Jo vaig ser periodista, vaig seguir Jordi Pujol en viatges, en tinc els antecedents necessaris i el que em pogués dir qualsevol membre de la família Pujol no ha d’estar més a prop de la veritat del que he llegit als diaris o en llibres. Jo partia d’una base, que és que no hi ha un Pujol bo i un Pujol dolent. La gent intenta de fer una llista de què ha fet de bo Pujol, i què de dolent. I amb Pujol has de pensar més en termes circulars. Cada virtut de Pujol n’explica un defecte. Cada defecte n’explica una virtut. I tot plegat conforma un personatge complex, com ho són tots els estadistes o els líders polítics o els líders de qualsevol mena. Intentar destriar un Pujol de l’altre és absurd.

Qui us fa de Pujol?
—Josep Maria Pou. Hi havia un problema de diferència d’alçada, però l’aposta de la pel·lícula ja no era fer un Polònia. No cal que s’hi assemblin. Carme Sansa fa de Marta Ferrussola.

Quants anys fa que col·laboreu amb TV3?
—La meva primera col·laboració va ser l’any 94 en un magazín de Josep Cuní, que es deia Tardes nostres, com a guionista.

Per tant, trenta anys.
—He estat trenta anys a TV3. Per sort, hi he pogut fer moltes coses diferents. I he estat molts anys fora, també. I vaig contribuir al naixement de RAC1 i al naixement de l’Ara.

A banda de fer-vos ric, què hi heu guanyat, amb trenta anys a TV3? Professionalment, de currículum. Què us ha aportat?
—Suposo que m’hauria agradat una mica més de varietat. Però jo tampoc sóc un personatge televisiu. A mi TV3 m’ha permès el punt aquell de ser-hi i no ser-hi, cosa que m’ha permès d’exercir el periodisme, muntar una productora que fa productes de ficció i documentals per a moltes altres cadenes, contribuir al llançament d’un mitjà de comunicació com és el diari Ara, o de la revista el Món d’Ahir, i fer moltes més coses. Estic molt agraït de TV3 i, sobretot, de la seva audiència. Sense l’audiència, jo no hauria durat. TV3 és un monstre, és una estructura d’estat, realment. I per això entenc que el pas que he fet no és banal. Però havent deixat Està passant em sento molt alleugerit.

A Minoria Absoluta, fins a quin punt esteu diversificats o sou captius de TV3? En quin percentatge depeneu de TV3 i en quin d’uns altres clients?
—Han anat baixant progressivament. Vam néixer amb una productora associada al Polònia. I ha anat baixant cada any. Continuem depenent de TV3 per sobre del 50%.

—Sala i Cullell té aquella tesi de la generació tap. Gent que arriba dalt, a llocs de preeminència o poder, i no se’n va. Minoria Absoluta és generació tap?
—No. Mira l’exemple de l’Està passant. M’hi poso jo, el programa va bé, al cap de sis anys ho deixo, i aquí dins hem tingut en Jair Domínguez, l’Òscar Andreu, aquí ha debutat l’Elisenda Carod, que és a la tarda a Catalunya Ràdio, s’ha consagrat en Marc Giró, que és un figura, ha debutat en Magí Garcia, de La sotana, ha debutat en Marc Serrats, que ara és un monologuista de primera divisió, l’Oye Sherman, i gent que ja té quinze anys o vint menys que jo. Vull dir, jo crec que el que hem fet nosaltres és…

… pedrera.
—És pedrera. I la pedrera no la pots llançar a TV3 directament, a veure què passa. Jo crec que està bé que hi hagi també una transició ordenada.

Per acabar: quan vau començar a militar a Junts per Catalunya?
—Ha! A Junts per Catalunya tenen molt poc sentit de l’humor.

A mi em falta el llibre dels espanyols. Explicar què van fer els espanyols.
—Sí, sí, és un bon llibre. Va, fem-lo. Fins que no ens traguem aquesta llosa de sobre no ens mourem endavant.

Què vol dir “aquesta llosa”?
—La llosa de debatre què va passar i què no. Qui la va cagar més. Però la vam cagar tots. Jo, el primer. Si uns diuen “la vam cagar” i els altres diuen “no, no la vam cagar”. “Vam guanyar”, uns altres, “vam perdre”. Deixem-ho estar, tornem a començar. Perquè no acabarem mai.

Ja n’hem parlat, i jo no sé què és tocar menys de peus a terra. Si els qui diuen que només falta desplegar la DUI, o els qui volen un referèndum acordat.
—És igual de difícil una cosa que l’altra, però la DUI ja la van intentar. I ells mateixos la van tirar per terra. Llavors, ho sento, noi. Ho sento. Vull dir, la vas cagar. Vas fer una DUI i vas agafar el cotxe i te’n vas anar. Essent el president de Catalunya. Ho sento. Això no torna a passar. I ara dius, ho torno a provar. No, no ho tornaràs a provar.

I el referèndum acordat?
—El referèndum acordat és un horitzó que s’ha d’anar refrescant, però que ara mateix és inviable per una qüestió d’equilibri de forces.

Inviable ara, i sempre.
—Però a l’octubre, si haguéssim tingut una mica més de perseverança, potser hauríem tingut alguna cosa important. Si es tanquen a palau. I això no va només per Puigdemont. Puigdemont pitjor, perquè és el president. I el president té la màxima responsabilitat. Però Junqueras no se’n pot anar a Madrid a lliurar-se, si és el vice-president d’un país independent. Que el vinguin a detenir. És que no van fer ni la comèdia de creure-s’ho ells. Ja et dic, jo intento ser empàtic. La van cagar. Jo també la vaig cagar amb coses que vaig dir o vaig escriure. Però la van cagar. Intentarem fer-ho més bé la pròxima vegada. Però ara costarà molt, perquè aquella coincidència de factors no es produeix cada dia.


Foto del 2016, celebrant els deu anys del ‘Polònia’, que Toni Soler té penjada al despatx.

Voleu dir res que no hagi preguntat o subratllar una idea ja expressada?
—Jo intentaré de fer coses positives en l’únic àmbit en què crec que puc ajudar, que és l’àmbit de l’idioma i dels mitjans de comunicació. Intentaré ajudar a fer del català un vehicle de cultura i lleure de qualitat i enfortir els mitjans de comunicació en català. És el que he intentat sempre. No crec que pugui fer gairebé res més enllà d’això.

 

Salut garanteix l’activitat normal dels centres sanitaris malgrat la pressió assistencial pels virus respiratoris

El Departament de Salut ha garantit l’activitat normal dels centres sanitaris malgrat la pressió assistencial que experimenten per l’augment de virus respiratoris. En un comunicat, remarca que els centres experimenten una activitat que es considera habitual per a la temporada epidemiològica d’hivern, i per això ha volgut transmetre un missatge de tranquil·litat i calma a la ciutadania. “Els centres sanitaris experimenten una activitat normal per aquestes dates i els dispositius sanitaris estan preparats per donar una assistència de qualitat”, asseguren. En concret, l’activitat assistencial s’ha incrementat d’un 5,3% els darrers set dies a Catalunya i un 11,4 els darrers 30.

De tota l’activitat urgent a centres assistencials (118.319 urgències ateses els darrers set dies), un terç del total es fa als CUAP (40.996) i dos terços als hospitals (77.323). L’increment de l’activitat de la darrera setmana ha estat principalment als CUAP (un 19,2% més), que han atès gairebé 6.000 urgències diàries de mitjana. Als hospitals s’ha mantingut el percentatge d’ingrés hospitalari de la darrera setmana (en un 9,9%, com el dels darrers trenta dies), similar a la mitjana anual.

S’enfila la incidència de virus respiratoris: la grip ha crescut d’un 183,47% al País Valencià

L’aturada de l’activitat quirúrgica programada durant les festes de Nadal permetrà disposar d’espai, en cas que sigui necessari, per a la demanda assistencial de llits d’hospitalització. I posteriorment, s’estarà pendent de l’evolució epidemiològica de la grip.

Al País Valencià, la incidència d’infeccions respiratòries greus als hospitals ha augmentat d’un 23,84% en la darrera setmana, fins als 21,3 casos davant els 17,2 de fa set dies. A les Illes, tot i que fins ara les urgències dels hospitals de les Illes no han experimentat moments de saturació, sí que és previst que la pressió augmenti aviat.

Instal·lats dos semàfors més amb les figures de Mortadel·lo i Filemó a Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona ha instal·lat dos semàfors més amb els personatges de còmic Mortadel·lo i Filemó, en homenatge al dibuixant Francisco Ibáñezmort a l’estiu. Són a la cruïlla de la ronda de Sant Pere amb el passeig de Gràcia, al districte de l’Eixample.

S’afegeixen al de la cruïlla dels carrers del Concili de Trento i del Treball, al barri de Sant Martí de Provençals. Deixant de banda els personatges, els semàfors són iguals que els de la resta de la ciutat: grocs, amb bombetes LED i amb dispositius sonors per a cecs.

S’ha previst d’instal·lar-ne dues parelles més a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Bac de Roda -ben prop d’on vivia el dibuixant– i a la cruïlla del carrer del Comte d’Urgell amb el de Manso, que és a prop de l’indret on cada diumenge es fa el mercat del llibre de Sant Antoni.

S’enfila la incidència de virus respiratoris: la grip ha crescut d’un 183,47% al País Valencià

Les infeccions respiratòries agudes (IRA) han crescut considerablement al país, sobretot la grip. A Catalunya, les darreres dades de què es disposa són de la setmana passada, del 18 al 24 de desembre, just abans del començament de les festes de Nadal. Segons la darrera actualització del Sistema d’Informació per a la Vigilància d’Infeccions (SIVIC), les infeccions han passat dels 68.019 casos de la setmana anterior (de l’11 al 17 de desembre) als 71.674 de la darrera. La taxa d’IRA és de 909 afectats per 100.000 habitants.

La grip és l’origen més freqüent de les infeccions, amb un 22,6% de les mostres, seguida del rinovirus (17,9%), la covid (14,6%) i el virus sincicial respiratori (VSR) (13,2%). S’han registrat 10.077 casos de grip, mentre que la setmana anterior n’hi havia 7.117. El cap de secció del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital del Mar, Robert Güerri, ha recomanat aquest matí en una entrevista a El món a RAC1 que les persones amb símptomes es posin la màscara.

Al País Valencià, les infeccions per covid han augmentat d’un 87% la darrera setmana. S’han assolit els 247,3 casos per 100.000 habitants, davant els 135,1 de la setmana anterior. La grip ha crescut d’un 183,47% fins als 142,3 casos davant els 50,2 de fa set dies. El VSR ha augmentat d’un 25,1% fins als 192,8 casos davant els 154,1 que hi havia. Això es desprèn del darrer butlletí del Sistema de Vigilància d’Infeccions Respiratòries Agudes del País Valencià (SIVIRA CV), que analitza l’evolució de la covid, grip i el VSR de la setmana 51, del 18 al 24 de desembre. La incidència del conjunt d’IRA és de 1.329,5 casos –un 19,08% més que l’últim butlletí–, fet que suposa gairebé duplicar la taxa nacional, que se situa en 523,4 casos.

A les Illes, la incidència de virus respiratoris també ha augmentat els darrers dies, principalment per l’arribada del fred i la interacció social, tot i que no s’han arribat a nivells alarmants. La presència dels virus és en augment, però no pas tant com a la península. El cap de microbiologia de l’Hospital de Son Espases, Antonio Oliver, ha explicat a Europa Press que les dades s’emmarquen en la normalitat d’aquesta època. Les darreres dades són d’entre l’11 i el 17 de desembre. A les Illes hi havia una taxa de grip de 31,8 casos per cada 100.000 habitants i del 34,9 en el cas del VSR amb forts increments respecte a setmanes anteriors; i d’11 casos per cada 100.000 habitants de covid. Oliver ha advertit que, tot i que fins ara les urgències dels hospitals de les Illes no han experimentat moments de saturació, sí que és previst que la pressió augmenti aviat.

Sumar Galícia anuncia un pre-acord per a presentar-se a les eleccions amb Podem i Esquerda Unida

Sumar Galícia ha arribat a un pre-acord amb Podem i Esquerda Unida per a formar una coalició per a presentar-se a les eleccions a la Junta de Galícia, que es faran el 18 de febrer. Ho ha anunciat el portaveu de la formació, Paulo Carlos, en l’acte de presentació de Marta Lois com a candidata. El pacte haurà de ser ratificat per totes les formacions.

L’anunci arriba després de mesos d’unes negociacions que van trontollar arran del trencament entre Sumar i Podem al congrés espanyol. Finalment, han aconseguit d’aparcar les diferències per afrontar l’envit de fer fora el PP del govern gallec.

Les claus de les eleccions del 18-F

The New York Times denuncia ChatGPT per haver entrenat la IA amb els seus articles

The New York Times ha interposat una demanda contra Microsoft i OpenAI, companyia propietària de ChatGPT, per l’ús il·legal de milions d’articles protegits per drets d’autor per a entrenar els serveis d’intel·ligència artificial generativa.

La denúncia, presentada al tribunal federal del districte de Manhattan, sosté que aquestes empreses van violar els drets d’autor de milions d’articles per millorar els seus serveis que ara són competència directa del diari.

A més, defensa que, tot i que els demandats copien articles a gran escala, posaven  un èmfasi particular amb els de The New York Times. Segons el text, el Bing Chat de Microsoft, que acaba de ser rebatejat com a Copilot, i el ChatGPT d’OpenAI volien aprofitar-se de la inversió del diari en periodisme per crear “productes substitutius” sense permís. “Si el Times i més organitzacions no poden protegir el seu periodisme independent, hi haurà un buit que cap ordinador o intel·ligència artificial podrà omplir”, diu la denúncia.

Els finalistes de la primera Gala del Pòdcast en Valencià

Demà, dijous, 28 de desembre, es farà la primera Gala del Pòdcast en Valencià, organitzada per l’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), juntament amb Joves d’Acció, la Claveguera i la Podcastera Valenciana. L’acte tindrà lloc a la seu de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània a les 19.00.

Les categories que es disputaran els premis seran: ficció sonora, música i agenda, cinema, televisió i contingut friqui, política i actualitat, història i misteri, humor i entreteniment, cultura i divulgació, revelació i pòdcast de l’any.

A Acció Cultural del País Valencià es mostren contents d’haver organitzat aquesta gala: “Hem unit forces i hem demostrat la culminació de tota la faena feta en el terreny del pòdcast aquest 2023”, diu Anna Oliver, membre d’ACPV. A més, considera que la gala donarà visibilitat i relleu als pòdcasts en català del País Valencià.

Demà és la I Gala del Pòdcast en valencià, a les 19h a l'@OctubreCCC, i hui us podem anunciar els finalistes:
Ficció Sonora
Música i Agenda
Cinema, TV i Contingut Friki
Política i Actualitat
Història i Misteri
Humor i Entreteniment
Cultura i Divulgació
Revelació
Pòdcast de l'Any pic.twitter.com/eT3LES9dh4

— Acció Cultural del País Valencià (@AccioCulturalPV) December 27, 2023

En la categoria de ficció sonora, els finalistes són Baix la lluna, Contes en calencià i Retrat de Juan Piqueras. En música i agenda, competeixen Opus Slay, VadeRock!, i Xiulant al treballar. En la categoria de cinema, TV i contingut friqui, hi trobem Cinestèsia, Sentit aràcnid i La veu en off. En política i actualitat es disputaran el premi La comoditat, La gira Europa i Llíria al detall. En història i misteri, trobem Baix la lluna, Un cabàs d’històries i Criatures misterioses. En la categoria d’humor i entreteniment, hi ha Deparkineo, El dolcet pa’l cafè i La secció de l’excusat. A cultura i civulgació, els finalistes són CCCC pòdcast, Gent ràndom i Llegim a l’andana.

Deparkineo: “Reivindiquem donar la tabarra”

Millor pòdcast de l’any

Finalment, en la categoria pòdcast de l’any, hi competeixen CCCC Centre del Carme –en què el Centre del Carme Cultura Contemporània s’ha afegit al carro dels pòdcasts–, La Comoditat Valenciana –una tertúlia setmanal amb un toc d’humor i convidats especials–, El dolcet pa’l cafè – autodefinit com el pòdcast dels mil·lenistes–, Deparkineo –un pòdcast amb segell generació Z que ja va guanyar el premi a millor pòdcast conversacional a la gala dels premis Sonor 2023–, Gent ràndom –un pòdcast de temàtica literària– i Llegim a l’andana –sobre llibres infantils i juvenils.

Per últim, a la categoria de Pòdcast de l'any 2023:@centredelcarme Pòdcast@lacomoditat@eldolcetpalcafe@deparkineo@gentrandom#LlegimAlAndana
Tot açò és possible gràcies a la col·laboració entre @podcasteravlc #laclaveguera i nosaltres mateixa. Amb l'extra de @CervezaTyris pic.twitter.com/yyK4px5nUR

— Acció Cultural del País Valencià (@AccioCulturalPV) December 27, 2023

S’ha mort Jacques Delors, un dels grans constructors de la Unió Europea

El polític socialista francès Jacques Delors s’ha mort a 98 anys. Va ser un dels grans constructors de la Unió Europea i una figura clau en la implementació de l’euro, impulsant el tractat de Maastricht el 1992.

La seva filla, Martine Aubry, actualment batllessa de Lille, ho ha comunicat: “Ha mort aquest matí a la casa de París mentre dormia.”

El president francès, Emmanuel Macron, ha destacat que era un home d’estat i l’ha titllat de “artesà inesgotable d’Europa”. “El seu compromís, els seus ideals i la seva rectitud sempre ens inspiraran”, ha escrit en un piulet.

Delors va presidir la Comissió Europea del 1985 al 1995. Durant el seu mandat, es va signar l’acord de Schengen, que va eliminar gran part dels controls fronterers a la UE. També va ser ministre d’Economia a França entre el 1981 i el 1984, en què va formar part del govern encapçalat per François Mitterrand. Va començar la seva carrera al banc central francès i també va exercir de professor d’economia.

Ara bé, el moment més recordat va ser quan va negar-se públicament a presentar-se a les eleccions franceses del 1995, en una renúncia televisiva que van veure en directe més de tretze milions de teleespectadors.

Els peatges de la Generalitat de Catalunya s’encariran el 2024

Els quatre peatges de la Generalitat de Catalunya s’encariran al voltant del 3% d’ençà del 2024, segons publica el diari oficial. La pujada més important serà la de la C-16 al tram entre Sant Cugat (Vallès Occidental), Terrassa i Manresa, que augmentarà un 3,5%. Al Túnel del Cadí, al de Vallvidrera i la C-32 a l’eix Castelldefels-Sitges-el Vendrell l’increment serà del 3,33%.

Les noves tarifes es fixen seguint la variació anual de l’Índex de Preus de Consum (IPC) del mes d’octubre, que va ser del 3,5% a l’estat. La formula també té en compte un coeficient corrector entre el trànsit real i el previst anys enrere.

Així doncs, d’ençà de l’1 de gener, creuar el Túnel del Cadí per un turisme passarà dels 13,48 euros actuals als 13,92 euros. Alhora, els túnels de Vallvidrera seran 16 cèntims més cars en hora punta, enfilant-se fins als 5,04 euros per turisme; i 14 cèntims més cars la resta del dia, amb un cost de 4,48 euros.

A la C-16, el peatge entre Sant Cugat i Terrassa de dilluns a divendres passarà de costar 1,62 euros a costar-ne 1,68 i, a la C-32, el tram entre Castelldefels (Baix Llobregat) i Sitges (Garraf) l’increment serà de 26 cèntims, fins als 8,05 euros.

Augmenten els descomptes a la C-16 i la C-32

La Generalitat també ampliarà els descomptes a la C-16 i la C-32. A la C-16, l’inici de l’hora punta del matí s’avançarà a les 6.30 els dies no festius. A la C-32, s’incrementa fins al 75% el descompte per mobilitat obligada en el tram entre Sitges i el Vendrell amb l’objectiu d’alleugerir de trànsit la C-31.

Pàgines