PSPV, Compromís i Unides Podem arrenquen aquesta setmana les negociacions per a la reedició de l’Acord del Botànic, en plena precampanya per a les municipals, després d’una setmana marcada pels festius en la qual els partits han analitzat els resultats i han manifestat el seu compromís d’avançar en aquest acord progressista que va començar el 2015 després de 19 intensos dies de negociació.

Les eleccions valencianes del 28 d’abril van situar el PSPV com a força més votada al País Valencià, millorant el seu resultat del 2015, i amb Compromís i Unides Podem perdent part de la seva representació. La mateixa nit electoral els candidats de les tres formacions van mostrar la seva disposició a continuar avançant en el canvi, aquesta vegada amb un marge de diferència menor respecte al bloc de PP, Ciutadans i Vox, amb 52 diputats enfront de 47.

El compte enrere per a la constitució de les Corts el pròxim 16 de maig ja ha començat, i el calendari estableix que la investidura del nou president tindria lloc a finals de maig o principis de juny.

El president en funcions, Ximo Puig, ja va apuntar que confiava que el nou Consell pogués estar llest en la primera quinzena de juny per a reduir el període d’interinitat i recentment ha subratllat que el període electoral vinent condicionarà els terminis, de manera que no creu que hi hagi un acord fins que no passin les municipals.

Si el 2015 els contactes van arrencar ja el dilluns següent al diumenge electoral, en aquesta ocasió les negociacions formals es produeixen després d’una setmana de baixa intensitat política, marcada pels festius de Sant Vicent i l’1 de maig.

Fa quatre anys, amb un resultat molt més ajustat entre el PSPV i Compromís, les negociacions es van prolongar durant 19 dies, entre les eleccions del 24 de maig i l’acord sobre ‘qui’ havia de presidir la Generalitat, el 12 de juny, un dia després de posar sobre el paper els eixos d’acció del nou executiu.

Fa quatre anys les Corts es van constituir l’11 de juny, sense estar subscrit el pacte que es va signar hores després i Puig va prendre possessió com a president el 25 de juny. Els consellers van fer-ho cinc dies més tard, el 30.

No obstant això, el camí fins a aquest desenllaç no va ser fàcil. Si després dels comicis, en els quals les urnes van deixar oberta la possibilitat de posar fi a dues dècades de governs del PP, els tres partits van mostrar la seva disponibilitat a iniciar negociacions, la reivindicació de la Presidència per part de PSPV, com a força progressista més votada, i Compromís com a garant de la credibilitat del canvi‘, van tibar la corda.

Els socialistes van mostrar la seva voluntat de donar suport a Joan Ribó (Compromís) a l’Ajuntament de València com a força de l’esquerra amb més representació i van reivindicar que la coalició fes el mateix en la Generalitat, però aquesta va reiterar la seva intenció de liderar el Consell.

Puig va posar sobre la taula la seva voluntat de parlar ‘amb tots’ i va obrir la porta a dues opcions, un govern amb Compromís i suport de Podem, o en minoria amb el suport de Ciutadans. El PP d’Alberto Fabra va arribar a oferir l’abstenció per a aquesta segona opció a canvi del suport socialista als ajuntaments.

El 9 de juny, dos dies abans de la constitució de les Corts, el PSPV va donar per trencades les negociacions. Puig va sopar amb Fabra i Antonio Montiel, llavors líder de Podem, i es va mostrar disposat a ‘asseure’s les hores necessàries per a aconseguir un govern de progrés’.

Un dia més tard Compromís convidava al PSPV a tornar a negociar ‘sense imposicions’ sobre la presidència apel·lant al diàleg i l’11 de juny a la tarda se signava el Botànic entre les tres forces. El dia 12 Oltra va proposar que Puig fos el cap del Consell en un govern transversal.

The post Comencen les negociacions per a la reedició del Botànic appeared first on VilaWeb.

La CUP aposta per l’estratègia ‘més àmplia possible’ fonamentada en la ‘desobediència civil i institucional per fer possible l’exercici del dret d’autodeterminació’. Així consta en un document de 10 punts aprovat el 27 d’abril en un Consell Polític i del que ara ha informat en un comunicat. Al text, la CUP explora la possibilitat de construir una ‘alternativa política’ de cara a les pròximes eleccions al parlament. A més, el document no descarta un referèndum en cas d’intervenció de la comunitat internacional, però assenyala que, en el context actual, les ‘debilitats’ allunyen la possible intervenció’, que veuen ‘necessària per a una resolució definitiva del conflicte en clau d’autodeterminació’. L’Assemblea Nacional dels cupaires aprovarà definitivament els 10 punts polítics i organitzatius al juliol.

El comunicat assegura que la CUP aposta per una ‘estratègia concertada de la forma més àmplia possible’ davant del ‘bloqueig i ‘repressió’ de l’estat espanyol que es fonamenta en la ‘desobediència civil i institucional’ i un programa de mesures en matèria de drets civils, socials i polítics. La CUP assegura que ‘només en el context de desplegament d’una estratègia civil institucional i en el context també d’una intervenció de la comunitat internacional’, la CUP no descarta l’organització d’un nou referèndum d’autodeterminació.

En el context actual, però, la CUP considera que els escenaris de resolució del conflicte democràtic amb l’estat espanyol són ‘lluny de ser possibles’ i n’assenyala dues causes: en primer lloc pel ‘tancament en banda per part de l’estat espanyol i els seus aparells contra l’exercici del dret a l’autodeterminació’ però també degut a ‘debilitats pròpies del moviment per l’autodeterminació’. ‘Aquestes debilitats allunyen la possible intervenció de la comunitat internacional, necessària per a una resolució definitiva d’aquest conflicte en clau d’autodeterminació’, afegeix la formació.

De cara a les eleccions municipals del 26-M, la CUP diu que posa les seves més de 200 candidatures municipals ‘al servei d’una estratègia que posi els ajuntaments com un dels elements fonamentals per a la construcció de sobiranies al servei de les classes populars i treballadores i al servei també de l’exercici de l’autodeterminació’.

The post La CUP prepara una ‘alternativa política’ per a les eleccions al parlament appeared first on VilaWeb.

Un dels dos candidats a presidir la Comissió Europea del partit dels Verds, Bas Eickhout, diu que el judici contra el procés està ‘polititzat’ i que perjudica la imatge de l’estat espanyol a l’exterior. En una entrevista amb l’ACN, l’eurodiputat holandès demana un ‘judici just’ pels líders catalans processats i confirma que el seu grup revalidarà la coalició amb l’Aliança Lliure Europea, que presenta  com a candidat a presidir la Comissió. Eickhout també demana a Madrid que s’assegui a la taula negociadora per impulsar ‘un diàleg polític’. D’altra banda, adverteix als populars europeus que un gir a la dreta ‘els farà més petits’ i espera que ‘n’aprenguin’ de la davallada electoral del PP de Pablo Casado pel seu acostament a Vox. Eickhout creu que Espanya no solucionarà el conflicte català ‘només eliminant’ temes de la taula de diàleg.

Segons ell, l’estat espanyol ‘s’ha equivocat no habilitant la possibilitat d’un diàleg obert’ per trobar una sortida al problema. A més defensa que ‘si se suprimeixen debats’ als catalans independentistes, es ‘tensa molt més’ la situació i no se supera el conflicte. ‘La gent diu, “mireu a Espanya, què està passant? Intenteu solucionar això amb diàleg, va!”‘, explica el representant de l’Eurocambra. Tot i que evita etiquetar els líders empresonats de ‘presos polítics’, el ‘spitzenkandidat’ dels Verds demana que tinguin un ‘judici just’ i exigeix ‘una solució política’.

El primer gran debat entre ‘Spitzenkandidaten’, sense el PP i sense Junqueras

La candidatura de Puigdemont

En declaracions fetes abans de la decisió del Suprem sobre la candidatura del president Carles Puigdemont a les eleccions europees, Eickhout diu que el president ‘hauria de poder presentar-se’. ‘Som a Europa, i ell és una persona lliure’, puntualitza. El líder dels Verds critica la Junta electoral espanyola, que diu que ‘s’ha tornat una mica hiperactiva’. Segons ell, la decisió de l’organisme de vetar Puigdemont ‘no va ser intel·ligent’.

Negociacions post-electorals a escala europea

Eickhout no descarta, però tampoc veu ‘probable de moment’, que els Verds europeus obrin negociacions amb la candidatura del Partit Popular Europeu per la propera presidència de la Comissió. I és que l’holandès preveu un escenari postelectoral en el qual populars i socialdemòcrates no sumaran la majoria dels escons al Parlament Europeu per primera vegada a la història.

En aquest sentit, diu que els Verds prioritzaran ‘una Europa com més progressista, millor’, però que probablement l’equilibri de forces ‘farà necessari haver de parlar’ amb els populars. Al seu torn, però, marcaran com a línia vermella asseure’s a negociar amb els populistes o l’extrema dreta.

‘Fins ara, els populars s’han mogut cap a la dreta, i si aquesta és la direcció, no en formarem part, mai’, aclareix. Eickhout subratlla que no serà suficient que el PP europeu deixi fora del grup el primer ministre hongarès Viktor Orban, a qui acusa d’estar ‘preparant una aliança’ amb el ministre de l’Interior italià i populista anti-immigració Matteo Salvini. Pels Verds, cal trencar amb Orban i amb la deriva cap a la dreta més radical.

En aquest sentit, Eickhout creu que si els populars ‘canvien’ i apliquen polítiques socials i verdes, consideraran asseure’s a negociar. De fet, alerta que ‘fins ara’, un gir a la dreta dels populars ‘només ha fet l’extrema dreta més gran’, posant com a exemple el resultat de les eleccions espanyoles. ‘Mireu a Espanya: el PP ha fet Vox més gran, i a ells més petits’, concreta.

El moviment verd a Europa i a Catalunya

Eickhout parla d’un ‘Green New Deal’ i d’una onada verda, que es fa palesa, segons ell, amb la iniciativa ‘Fridays for Future‘, en la qual cada divendres, adolescents de tota Europa es manifesten contra el canvi climàtic. Durant l’entrevista, estima un augment de representants del grup Verd a l’Eurocambra, el qual creu que ‘tindrà un important poder de decisió’ després dels comicis comunitaris. Segons ell, una de les claus per l’augment del moviment és no només parlar del clima, sinó d’una ‘transició ecològica socialment justa’ i una ‘agenda econòmica’.

Davant la perspectiva que només els comuns aportin algun eurodiputat al grup dels Verds entre la cinquantena de representants que aportarà Espanya, Eickhout hi treu importància i diu que veu ‘una gran influència i un programa verd’ en la llista que formaran Podemos i Catalunya en Comú, entre d’altres. Amb tot, apunta que ‘hi ha marge per la millora’ en la presència dels Verds a Catalunya i Espanya. Els eurodiputats d’ERC, a més, acaben fent aliança amb els Verds a l’Eurocambra, ja que comparteixen grup parlamentari.

Sobre el fet que ‘Fridays for Future’ no hagi tingut el mateix èxit que a altres països i el paper discret del medi ambient en la campanya de les eleccions espanyoles, creu que el debat ‘en alguns països va més de pressa’. Ara bé, aventura un major protagonisme del tema en la campanya per les europees i una ‘gran mobilització’ a l’estat espanyol contra el canvi climàtic el 24 de maig, l’últim divendres abans dels comicis.

The post El co-líder dels Verds a les europees avisa que el judici al Suprem està ‘polititzat’ appeared first on VilaWeb.

Milions de musulmans arreu del món comencen a celebrar el seu mes sagrat: el ramadà. Durant aquest període s’han d’estar de menjar, de beure i de tenir relacions sexuals durant les hores de llum: de l’alba fins a la posta de sol. Els cinc pilars de l’islam sunnita, els cinc preceptes de compliment obligatori són: la professió de fe, l’oració, l’almoina, el dejuni i el pelegrinatge a la Meca. Durant aquest mes es porta a la pràctica el quart pilar: l’abstinència d’ingerir aliments durant el dia. Us expliquem què és el ramadà i què s’hi fa.

Calendari islàmic

El ramadà és el novè mes del calendari islàmic, un calendari sincronitzat amb la lluna i que es divideix en dotze mesos de 29 dies o 30. En total, un any islàmic comprèn 354 o 355 dies, depenent de l’any. Per això, cada any el ramadà avança uns quants dies respecte del calendari gregorià, que és més llarg –de 365 o 366 dies. La fugida de Mahoma dels seus enemics, l’any 622, de la seva ciutat natal de la Meca a Medina s’anomena hègira (en àrab, hijra) i dóna inici a aquest calendari, que els musulmans anomenen hijri.

Dejuni

El fet més conegut del ramadà és el dejuni que practiquen els musulmans de la sortida de sol fins a la posta. La tradició diu que no es pot menjar mentre l’ull pugui distingir un fil blanc d’un de negre. Els qui el volen practicar s’han d’estar de menjar, de beure, de tenir relacions sexuals, de fumar i de maquillar-se fins al vespre. Estan dispensats de fer el dejuni els malalts o els qui fan un viatge, els nens, els vells, les dones durant la menstruació, les embarassades i les lactants.

La gran majoria de musulmans dejunen cada dia, però els no tan devots ho acostumen a fer en dates assenyalades o quan es troben amb familiars o amics per a fer el trencament del dejuni –o iftar– plegats.

Dates assenyalades

Les dates assenyalades són el dia 10, quan es commemora que Mahoma va preparar la batalla de Badr, que li va permetre de prendre el control de la ciutat de la Meca, i la nit del 27, o nit del destí o del poder, en què els primers versos de l’Alcorà van ser revelats a Mahoma, l’any 610. És el dia en què els caps d’estat dels països islàmics acostumen a anunciar l’amnistia i l’alliberament de presos comuns. Si es diu ‘del destí’ és, en part, perquè els musulmans creuen que aquesta nit es decideix el futur de tot l’any següent. Durant tota la nit es fan pregàries que invoquen la pau i la salvació.

A més de l’àpat del vespre o iftar, que trenca el dejuni, un dels elements presents cada dia en moltes llars és el televisor. Els musulmans s’hi passen hores i hores mentre mengen, es reuneixen amb la família i els veïns o fan el ressopó.

Als països islàmics, quan la gent plega de treballar i arriba a casa, té una estona abans no pot menjar. Mentre cuinen i paren taula, les famílies encenen el televisor, que també els fa companyia durant les llarguíssimes sobretaules després de l’àpat. Com que el televisor és encès tantes hores, totes les cadenes aprofiten l’avinentesa per fer grans estrenes de serials. També programen sèries històriques en àrab clàssic, programes d’humor, magazins i programes de música.

Jornada laboral

En molts països, la jornada laboral s’escurça. Les hores lliures es dediquen a descansar, estar amb la família, anar a comprar, preparar l’iftar i llegir l’Alcorà.

El període de dejuni és, alhora, un temps de sacrifici que afavoreix la reflexió, el recolliment i la introspecció. Els musulmans es mostren més sensibles a les qüestions de la fe i miren de posar el seu granet de sorra en benefici de la comunitat islàmica fent donacions a mesquites o bé aprofundint el coneixement de la religió.

Alimentació durant el ramadà

El dia comença amb un esmorzar abans de l’alba. La majoria de musulmans mengen quan encara és de nit, es tornen a gitar i es lleven per segona vegada amb la crida a l’oració del fajr, que es fa entre l’aparició del primer raig de llum i la sortida del sol. La jornada comença com qualsevol altre dia, tot i que en molts països acostumen a tenir permís per a arribar més tard a la feina i plegar més d’hora.

En tornant de la feina o l’escola molta gent no pot estar-se de fer una becaina. A la tarda es prepara l’iftar, que es comença a menjar quan se sent la crida a l’oració del magrib, o de la posta de sol. La tradició diu que s’ha de trencar el dejuni amb dàtils i llet, perquè Mahoma ho feia així i perquè és vital de recuperar els nivells de sucre a la sang. També mengen moltes sopes. Per exemple, al Marroc es comença per la sopa harira, que porta tomàquet, llegums i carn. Aquest és un exemple d’àpat de ramadà, però n’hi ha tants com països i cultures. Però una cosa que no hi falta mai són els dàtils.

Tot i la primera ingesta líquida, els musulmans acostumen a endrapar amb excessiva voracitat el menjar de què han estat privats durant tantes hores. Sovint, les dietes diàries amb alts continguts en sucre i greixos saturats i el consum de cafeïna anul·len els suposats beneficis del dejuni ben fet. Els mitjans de comunicació d’alguns països fan campanyes per a fomentar la qualitat dels aliments de l’iftar i fan crides a la moderació.

A mesura que la gent acaba de menjar, es va alçant de taula per a fer l’oració del magrib, per la qual havien estat cridats en el moment que s’havien posat a menjar. Alguns, més devots, s’estimen més de fer primer l’oració i, tot seguit, menjar.

És obligatori?

El ramadà és obligatori per a tot musulmà sa d’ençà que arriba a la pubertat. Però hi ha excepcions. Els nens i les dones amb la menstruació o que encara no s’hagin recuperat d’un part recent poden no seguir el ramadà, per bé que ho hauran de compensar durant l’any. Això mateix han de fer els malalts i aquells qui viatgin durant aquestes dates: poden retardar el dejuni, però hauran de complir-lo abans d’acabar l’any.

El dejuni no és pas l’únic manament d’aquest mes sagrat de l’islam. També es demana als musulmans que mantinguin una moral pura, per la qual cosa no han de parlar d’altri a l’esquena ni renegar, per exemple. Aquest mes també es considera el de la comunitat i es demana als musulmans que ajudin els seus veïns, especialment els més necessitats.

The post Comença el ramadà, el mes sagrat dels musulmans: què és i què s’hi fa? appeared first on VilaWeb.

Passades les eleccions espanyoles i encara a l’espera de les europees i municipals, el judici contra els presos polítics catalans ha tornat a prendre rellevància en una setmana, a més, plena de testimonis clau.

En la mesura que s’acosta el final d’aquesta fase i, per tant, el judici entra en la recta final, tanmateix hi ha un debat que cal posar en relleu: la importància de motivar la intervenció de la justícia europea abans de la sentència per frenar les irregularitats constants del judici de Madrid.

Això es pot aconseguir si les defenses demanen una consulta pre-judicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Luxemburg. Aquesta demanda hauria de ser atesa pel Suprem, que no podria dictar sentència en espera de la resposta i que veuria molt limitat el marge de decisió depenent de quina fos la resolució del TJUE.

Per entendre aquesta situació tan complexa cal respondre a algunes preguntes.

1. Què és el Tribunal de Justícia de la Unió Europea?

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és la institució que encarna el poder judicial dins la UE. Té autoritat sobre tots els altres tribunals dels estats integrants i té per missió interpretar a tot arreu el dret de la Unió Europea i aplicar-lo.

El dret de la Unió Europea o dret comunitari és el conjunt de normes i principis jurídics que determinen el funcionament de la UE. Aquest dret és superior als de cada estat i els tribunals dels països membres tenen l’obligació d’aplicar-lo.

Així i tot, no s’ha de confondre amb el Tribunal Europeu de Drets Humans –el Tribunal d’Estrasburg en termes populars–, vinculat al Consell d’Europa i no a la Unió Europea.

2.  Per què cal acudir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea?

El judici del Tribunal Suprem d’Espanya és una farsa. De la instrucció a l’elecció del tribunal mateixa s’han violat totes les garanties jurídiques. Decisions com la de no permetre el contrast de les declaracions de testimonis amb els vídeos que demostren que els de l’acusació menteixen l’han convertit en una paròdia de com hauria de ser. Però com s’ha vist, la denúncia davant el mateix tribunal no és efectiva. Per això cal adreçar-se a un de superior a cercar les condicions d’un judici just i respectuós envers les normes.

D’ençà que va començar la persecució jurídica de l’independentisme, hi ha hagut dues vies de resposta que han donat resultats molt diferents. A l’estat espanyol els òrgans judicials s’han comportat sempre de manera arbitrària i han mantingut en presó provisional els dirigents catalans, malgrat que el referèndum no siga penalitzat i malgrat l’absència demostrada de violència en els fets de l’octubre del 2017.

En canvi, a les altres jurisdiccions europees que han tractat el cas, els dirigents catalans han guanyat sempre.

És especialment important la resolució del Tribunal Suprem d’Slevig-Holstein, a conseqüència de la qual el president Puigdemont va eixir en llibertat. Aquesta resolució no es va limitar a estudiar l’euroordre enviada pel jutge Llarena per veure si era procedent de lliurar Puigdemont a Espanya o no. Ni tampoc es va limitar a veure si els delictes de rebel·lió i sedició reclamats per Espanya tenien equivalents a l’ordenament jurídic alemany. El punt més important d’aquesta sentència és que va anar més enllà: Va analitzar els fets concrets de l’octubre de 2017 i va resoldre que no eren constitutius ni de rebel·lió ni de sedició.

Això és clau i determinant perquè els mateixos fets no poden ser jutjats en dos tribunals diferents amb un resultat tan allunyat sense afectar el funcionament sencer del sistema judicial europeu. Tant és així que aquesta és la causa per la qual Espanya ja no pot jutjar el president Puigdemont per rebel·lió o sedició mentre manté contradictòriament aquesta acusació contra els altres dirigents polítics, que haurien d’aprofitar la sentència alemanya per impedir la sentència previsible contra ells.

En resum: a l’espai lliure europeu l’independentisme ha guanyat sempre, mentre que a l’espai jurídic espanyol s’ha vist permanentment indefens i sotmès a paranys demostrables. I és d’acord amb això que, havent-hi l’opció d’acudir de manera definitiva a la justícia europea, de manera legal i sense violentar res, no es podria entendre que no s’hi acudís. Si quatre justícies europees no aprecien cap delicte i una de sola sí, quin sentit té de jugar-s’ho tot a una sola carta en la qual sí que aprecia delicte, quan, a més és la que ha resultat desacreditada?

3. Què es pretén acudint al Tribunal de Luxemburg?

Si abans no s’acabe el judici, de la manera adequada i en el moment precís, els advocats presenten una demanda perquè el Tribunal Suprem propose al de Luxemburg una Qüestió Pre-judicial Europea i el Tribunal –que hi està obligat– hi accedeix, el Suprem no podrà dictar sentència fins que no l’altre no responga.

Si respon en la línia positiva de sempre dels àmbits judicials europeus, una vegada rebuda, no podrà condemnar els presos o bé ho podrà fer només per malversació. En tot cas, a partir del moment en què cada pres complesca dos anys de presó –i als Jordis ja els faltaria menys de mig any–, estarà obligat a amollar-los mentre espera la resolució europea.

Cal tenir present que la resposta del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, segons l’abast que tinga –i per això la pregunta ha de ser l’encertada– fins i tot podria entrar a fons en la qüestió.

Però allò que sembla més encertat i prudent és de presentar la qüestió pre-judicial emparant-se en la defensa de drets bàsics de la Unió, car la jurisprudència del Tribunal en algunes d’aquestes qüestions és enorme i, per tant, les garanties de guanyar són molt altes.

Per exemple, es podria preguntar com és de greu que un mateix fet (el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència) siga qualificat de rebel·lió i sedició pel tribunal espanyol i l’alemany negue que això siga així.

Cal recordar que el propòsit del TJUE és d’aconseguir una aplicació uniforme del dret en tots els estats de la UE. I específicament el fet que, tal com va remarcar Robert Lecourt, quart president del Tribunal entre el 1967 i el 1976, ‘la pedra angular de la Comunitat [Econòmica Europea] no és, sense més, una mateixa norma en comú, sinó una norma interpretada i aplicada de la mateixa manera en tota l’extensió d’un mateix territori pels tribunals de tots els estats membres’.

També es podria demanar a Luxemburg si una de les llibertats més bàsiques i fonamentals de la Unió Europea, la llibertat de circulació i establiment de les persones, no resta amenaçada per l’actuació de la justícia espanyola si hi ha una condemna contra els presos polítics a Espanya.

En tot cas és completament necessari que la pregunta formulada siga d’interès per al Tribunal de Luxemburg i, sobretot, que siga evidentment procedent. Per això, i per assegurar-ne el valor, cal assegurar-se bé sobre què és. Perquè no es pretén de formular la pregunta, sinó que la resposta condicione obligatòriament la decisió del tribunal.

4. Quina relació tenen el Tribunal Suprem espanyol i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea?

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és un òrgan superior al Tribunal Suprem espanyol. I entre les seues responsabilitats hi ha controlar la compatibilitat dels drets nacionals amb els de la Unió Europea.

D’ençà del 1963 arran del cas Van Gend & Loss, el Tribunal de Luxemburg ha deixat clar que aquesta funció implica qüestionar decisions judicials estatals, perquè ‘la vigilància dels individus afectats, per tal de protegir els seus drets, equival a una supervisió efectiva que s’afegeix a la confiada en els articles 169 i 170 a la diligència de la comissió i dels estats membres’. Els articles a què fa referència la cita són els actuals 258 i 259 del Tractat Fundacional de la Unió Europea.

La importància d’aquesta resolució històrica és que va fixar un dels principis fonamentals del dret de la Unió, el principi d’efecte directe. És a dir, que les disposicions de la UE generen per elles mateixes drets i obligacions per a qualsevol ciutadà dels estats membres, que pot invocar-les directament davant un jutge nacional sense necessitat que existesca una norma nacional que integre l’europea. Per tant, les normes i decisions europees tenen un efecte directe en el dret intern, que limita les capacitats i els drets sobirans dels estats membres.

Al llarg dels anys, el Tribunal de Luxemburg ha fet tot de pronunciaments, els anomenats ‘judicis de conformitat’, precisament sobre la conformitat del dret nacional dels estats amb l’europeu. Quant a l’estat espanyol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha analitzat situacions en les quals les resolucions dels tribunals no eren conformes amb el dret europeu i ha obligat a canviar-les.

5. El Tribunal Suprem podria negar-se a enviar la qüestió pre-judicial al Tribunal de Luxemburg?

El Tribunal Suprem hauria d’apreciar si la pregunta és pertinent per a la decisió del litigi o no. Si ho considera està obligat a plantejar-la però pot no fer-ho en el cas invers.

Ara, el mateix tribunal especifica, en l’anomenada ‘doctrina de l’acte clar’, que no pot ser una decisió subjectiva. Si la qüestió fa referència, per exemple, a un afer materialment idèntic ja resolt o en la jurisprudència del TJUE, el jutge local no pot interpretar el dret comunitari però resta descarregat de l’obligació de fer la pregunta. Això implica que la possibilitat de no demanar la qüestió pre-judicial es limita a les normes que no requereixen cap tasca interpretativa.

I precisament ací hi ha la clau de tot plegat. Perquè és evident, i és fora de tota discussió després dels pronunciaments dels tribunals belga, alemany i escocès, que hi ha una manca absoluta de correspondència entre la interpretació dels fets dels tribunals espanyols i la de qualsevol altre tribunal europeu. I això justifica completament la intervenció del Tribunal de Luxemburg.

Però què passaria si, encara així, el Suprem es negués a enviar la qüestió pre-judicial?

Doncs que la mateixa doctrina del Tribunal Constitucional espanyol permetria d’afirmar que s’ha vulnerat el dret d’obtenir una tutela judicial efectiva i potser hi hauria també una vulneració del dret de procés degut. Fins i tot es podria discutir si es vulnerava el dret de jutge ordinari predeterminat per la llei, perquè, tal com estableix l’anomenada ‘doctrina Foto Frost’, ningú que no siga el Tribunal de Justícia de la UE pot interpretar el dret de la Unió Europea.

Tot això seria una vulneració evident de drets fonamentals reclamable per tant com a recurs d’empara però també per la via de demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg.

Això darrer seria molt important, perquè, contra l’opinió generalitzada, el Tribunal d’Estrasburg no accepta fàcilment els casos que toca i reclama demandes molt estructurades i amb trencaments molt visibles de la norma legal. La vulneració de l’obligació de presentar la Qüestió Pre-judicial seria un cas indiscutible per al Tribunal d’Estrasburg, que no el podria defugir.

6. I per als presos seria possible d’acudir directament al Tribunal de Luxemburg?

Aquesta possibilitat és prevista en l’article 263 del Tractat Fundacional de la Unió Europea, que afirma que les persones físiques o jurídiques podran interposar recurs contra els actes de què siguen destinatàries o que els afecten directament i individualment. Per tant, la negativa d’acudir a Luxemburg obriria la via als presos per a acudir-hi directament, de manera individual, un a un, però no col·lectiva.

7. Quan s’hauria de presentar aquesta qüestió pre-judicial?

Abans no començàs el judici la defensa de Jordi Cuixart va assenyalar la necessitat que el Tribunal Suprem elevàs una qüestió pre-judicial, però el Tribunal se’n va desentendre al·legant que no era el moment adequat.

Tenint present la regulació del judici, el moment més adequat per a presentar-la seria en un escrit de modificació de conclusions que es podria presentar una volta practicada la prova en el judici oral i perquè siga resolta abans de dictar sentència.

La raó de triar aquest moment seria el fet que l’article del tractat europeu que defineix la qüestió pre-judicial afirma que s’ha de reclamar si el tribunal local ‘troba necessària una decisió al respecte per a poder emetre veredicte’. I això passa, i passarà sempre, quan s’hauran practicat les proves i el plet serà ‘vist per a sentència’.

The post La justícia europea pot blocar el judici del Suprem abans no arribe la sentència appeared first on VilaWeb.

Les margalides grogues que en aquests moments envaeixen el camp mal conrat em tallen l’alè.

Sembla que canten amb el seu groc diamantí de petits sols, tallats per les mans d’un obrador d’Amsterdam, l’alegria i la serenor de la lluita contra els poders malignes, que ens atenallen de pertot.

Com que aquestes margalides han estat relligades als moments més feliços de la meva infantesa, ara, quan les amar d’un sentit batallador i simbòlic, em diuen que no les retalli, que no les jivaritzi, que no les redueixi, que no les tanqui, que no les marqui, que no les empresoni, que les deixi a lloure, obertes a qualsevol música.

La poesia de les margalides és la seva llibertat.

Qui ho pogués dir tot amb una sola paraula!

No basta comprendre, cal endevinar.

L’agudesa de l’esperit fa que no tenguis por de l’atzar de les ocasions sobtades.

Passar gust, lentament; actuar, aviat.

Ja sabem que la dolentia i la bestiesa dominen.

‘Tots els que ho semblen són imbècils, i encara cal afegir-hi la meitat dels que no ho semblen.’ Aquestes paraules alades de mestre Gracián em fan pensera i em fan costat.

Però per mor d’això no ens hem de retirar de l’escena.

Al contrari. Cal ser els primers en la qualitat.

Veure les coses des de dedins.

Desxifrar les intencions.

Desvetllar els embats de la impostura.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Fer prova de mestria en les situacions més desesperades, raonament impertorbable, brio d’execució, facilitat de fer.

Vigilància que no conegui l’imprevist, vivacitat sense cap confusió, licitació d’enginy i saviesa.

Totes aquestes coses travessen com un llamp la poesia i la fan viure.

La poesia es gira, es regira, té mutacions, es metamorfosa,  i la seva transformació embolica la transformació universal i ens descobreix una altra dimensió del temps.

Sí, la poesia pren l’actualitat a contrapeu, obri tot de coses noves de la història, desfà llocs comuns, sempenteja les pseudomodernitats i els academicismes, canvia de temps i de lloc com vol, alena l’aire lliure.

La poesia dóna llengua i fa llengua.

Lluita a les totes contra operacions d’ara mateix: l’anestèsia general dels homes i les dones i l’ablació quirúrgica dels poetes que descobreixen veritats amagades en les profunditats.

La poesia sap que hi ha estrelles tan allunyades de la terra que la seva claror encara no ens ha arribat, i clarors que veim d’estrelles que ja han mort.

La poesia lluita contra l’amnèsia i l’absència de gust, l’extinció de la lectura i el final de l’esperit crític, per la llibertat del pensament.

La poesia surt volant del paper com un estol de teuladers.

La poesia ens diu que és una escala de socors en aquesta època de catàstrofes.

Mir els grans cims de la poesia que encara resten il·luminats quan en el món governa la negra nit.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

The post Closcadelletra (CLXXIV): Enlloc i per totes bandes és la poesia appeared first on VilaWeb.

L’Assemblea Nacional Catalana, gairebé d’ençà que fou fundada, ha estat objecte d’una gran cobdícia. Els partits polítics sempre l’han volguda controlar i instrumentalitzar, conscients de l’enorme capacitat de convocatòria i de la capil·laritat que tenia. Creada amb un model original que para molta atenció en les bases i que requereix processos de decisió molt complexos per a funcionar, algunes voltes l’Assemblea ha semblat que es perdia en l’organització pròpia, ofegada en el formalisme o els personalismes. Però, dit això, la veritat innegable és que no ha fallat mai.

Fa molts anys que recórrec el país fent conferències i col·loquis, i una de les coses que he après –i que em fa ser molt humil davant seu– és que l’ANC no té substitut possible ni ningú que s’hi puga comparar. Anar a qualsevol població amb l’ANC local marca la diferència. La força de les assemblees locals és impossible de superar. I per això les diades o les manifestacions com les de Brussel·les o Madrid acaben sempre convertides en èxits enormes. Quan ells mouen el país, el país es mou. Aquesta tècnica mobilitzadora i aquesta capacitat d’organitzar la gent no crec que tinguen parangó avui enlloc d’Europa.

Però en la batalla pel relat sempre algú anuncia que ara això ja s’ha acabat i que l’Assemblea ja no és com era. Ho deveu haver sentit ara i adés, ben sovint juntament amb aquella profecia mai realitzada que diu que el següent Onze de Setembre farem figa. Però la realitat és que, tant en els moments planers com en els costeruts, l’ANC ha estat capaç de moure la gent al carrer. Sempre. Si em permeteu de puntualitzar-ho: la gent de l’ANC ha estat capaç de moure la gent del carrer.

I això continuarà essent així. Només cal conèixer-los i només cal veure’ls actuar per a saber-ho. Aquesta gent és incansable. En tots aquests anys, en els moments de més eufòria però també en els de més decepció, he vist militants de l’Assemblea eufòrics o decebuts, convençuts o dubitatius. Però sempre han estat disposats, sempre prests a posar-se a la primera fila i a activar aquesta capacitat de moure el país carrer a carrer, porta a porta. L’ANC és el desarmat exèrcit popular que ens ha permès de fer el bot polític més ràpid i impressionant de la nostra vida. I ahir en va donar una altra prova, al Tarraco Arena, amb una sessió multitudinària de l’assemblea general per a aprovar un full de ruta. Un full de ruta sensat que demana als partits polítics la unitat i la recuperació de la via unilateral a la independència. És evident que a alguns no els agrada que l’Assemblea diga encara avui allò que ha dit d’ençà del 2012, allò que ens ha portat fins ací. Però no sé si és que algú es pensava que podia ser altrament.

Som en un moment delicat per la intensa batalla política entre partits que les diverses convocatòries electorals originen inevitablement. Però també perquè aquesta batalla s’ha volgut marcar, precisament, com una mena de referèndum per a determinar cap on pensa enfocar el treball immediat l’independentisme polític. Dins la major part dels partits hi ha una divisió interna que dificulta molt les grans afirmacions, però es pot dir que, aproximadament, l’independentisme es debat avui entre la persecució de la via unilateral per a rematar la feina del 2017 i això que en diuen l’ampliació de la base, sense concreció de res que no siga demanar un improbable acord sobre el referèndum –acord que els mateixos que ara el demanen blasmaven anys enrere, quan les condicions eren molt més fàcils. Les convocatòries electorals són importants i cal que ho entenga tothom. A les espanyoles han guanyat amb comoditat els partidaris d’ampliar la base com a condició prèvia a proposar res més, però no és clar què passarà a les municipals i sobretot a les europees. Tinc la sensació que la gent no ha votat contra ningú, particularment que no ha votat contra els altres independentistes, sinó a favor de la independència. Però les interpretacions del resultat s’han volgut fer en aquesta clau i projectant-les cap a aquesta batalla per l’hegemonia partidista que en alguns ambients sembla haver substituït la batalla per la independència i la república.

És en aquest context que resulta especialment important el pronunciament multitudinari d’ahir i el manteniment de les línies de treball que, en definitiva, són les que han definit sempre l’Assemblea. L’ANC és allà on era el 9-N i allà on era el 27-S. És allà on era el 27 d’octubre i allà on era el 21-D. I allà on era l’11 de setembre de 2012, aquell dia que ens va desconcertar a tots, i el 16 de març d’enguany, tot just fa un mes i mig, quan, amb motiu de la convocatòria de manifestació a Madrid, va tornar a muscular les seues seccions locals per aconseguir allò que molts, jo mateix, pensaven que era gairebé impossible.

I sort en tenim, d’ells, de la seua tenacitat i de la seua visió estratègica, que sempre va més enllà del marcatge curt, dels interessos i de l’exaltació de la immediatesa. Són virtuts que atenuen de sobres els seus defectes i contradiccions evidents. Són virtuts que ens fan caminar molt més tranquils.

The post L’ANC és on sempre ha estat appeared first on VilaWeb.

El resultat de les eleccions de diumenge passat té moltes lectures i els gurus ja s’encarreguen de llegir les fulles de te. En un panorama de temps variable com ho és ara mateix el català, és molt atrevit d’aventurar prediccions. Qui sap realment què passarà d’aquí a un mes? Em limito, doncs, a constatar la volatilitat del vot. El dia 28 hi hagué un cop de volant, tant a l’estat com a Catalunya. Si volgués fer un joc de paraules, diria que s’ha imposat el bloc del 155. El format pels de les 155 monedes de plata i els del ‘jo també vaig aplicar el 155’. D’antuvi poden semblar antagònics, però algunes afinitats poden acostar-los a mesura que avanci la legislatura. Els tripartits existiren. D’acord, hi ha algunes altres lectures més com cal. Una, la que veu en els resultats un avenç de l’independentisme pel fet simbòlicament important i empíricament negligible d’enviar més diputats que mai a Madrid. O la que hi veu una aclaparadora victòria de les esquerres, a condició de fer un esforç d’imaginació i valorar el PSC com a partit d’esquerres. O, des d’un altre angle, una majoria republicana que exclou els socialistes, inguariblement monàrquics per aquests rodals. D’enquadraments i fotografies, n’hi ha per a triar i remenar. Però el fet no interpretable és que les darreres eleccions, sense ser autonòmiques, han abolit el 21-D.

Què ha canviat, doncs, en poc més d’un any? A la política espanyola i en sentit pràctic, molt poc. La maquinària repressiva grinyola una mica, però avança com un tanc. Borrell desapareix, però al seu lloc hi puja Irene Lozano i un exèrcit de cosmètics per a fer un lífting a la imatge d’Espanya. A Catalunya, l’independentisme aguanta bé la intimidació capil·lar i l’escarni del judici. Hi ha hagut transvasament de vots, però no el decantament que permetria de visualitzar la majoria en pugna. Qualitativament, es pot dir que la vida resisteix la teoria. Amb el judici al Tribunal Suprem en fase creixent d’escàndol, gairebé la meitat dels electors ha tornat a votar per la dignitat, atorgant actes a tots els presos que anaven en alguna llista. Però en les propostes dels partits i en la distribució del sufragi, hi ha una diferència significativa respecte del 21-D. Les mateixes consignes dels líders traspuaven els efectes del 155 i amb els resultats a la mà sembla clar que s’ha girat full i s’ha renunciat a la legitimitat que fou clau en aquells altres comicis. Aquesta vegada la notícia és l’aclariment de la força respectiva entre els socis de la proclamació de la república, esdevinguts rivals.

Van quedant enrere les fites del primer i del 27 d’octubre de 2017, i del 21 de desembre. Aquelles jornades, que de tan intenses semblaven hiperreals, comencen a esvair-se. Aviat dubtarem si vàrem somniar-les i alguns no trigaran a titllar-les de romàntiques. Massa sovint perdem de vista que la memòria és allò que aporta alguna consistència a això que anomenem Catalunya, nom de significació molt diferent segons qui el pronuncia.

Arran de l’absència d’una alternativa programàtica clara entre les principals formacions independentistes, és natural que la majoria s’inclinés per la més robusta, la que té més penetració territorial i més història institucional. En definitiva, la que sembla més estable en època de desconcert. Si no és que als catalans realment ens perd l’estètica i hem votat el logotip d’esquerres per quedar bé o com un talismà per a espantar la dreta, que condensa un núvol tòxic damunt l’estat. Per una d’aquestes raons o altra, o per totes dues alhora, el cas és que el capgirament dels resultats en un temps tan breu apunta a una nova centralitat. Des de la riuada independentista del 2012 que ERC maldava pel centre i l’ha acabat trobant. Ben mirat, l’operació no era pas difícil, car el centre es desplaçava en el seu sentit. Els republicans n’han tingut prou moderant el to, sacrificant algunes coses abans consubstancials al seu programa, rebaixant expectatives, eliminant la paraula ‘innegociable’ del seu vocabulari, bescanviant els principis nacionals pels de la correcció política i reduint el ritme de l’acció. Aprenent doncs a passar el film a càmera lenta i llimant les arestes del marc ideològic per eixamplar-ne el perímetre.

Ara, tot desplaçament d’un element del sistema té conseqüències en el conjunt. Al cap i a la fi, l’electorat és un sistema de vasos comunicants, i l’ampliació dels marges ideològics d’ERC fins a convertir-se en la versió actualitzada del catch-all party que fou el pujolisme desmenteix el recoble que JxCat és un cau de convergents. Més exacte seria dir que hi ha hagut un intercanvi de papers. CiU rebentà per la pressió de l’independentisme que li pujava de les bases i es disgregà en un grapat d’asteroides. De primer, el procés trencà la coalició, polvoritzant el fòssil que ja era Unió. Tot seguit enfrontà els convergents entre ells i finalment desballestà el PDECat, que aspirava a ser una taula de salvació i acabà essent una planxa per a caminar-hi damunt. I encara que JxCat aixoplugui desferres de l’antic partit de centre-dreta, és sofístic voler fer passar aquesta formació per la tercera o quarta mampara dels convergents.

Si el president Puigdemont i el president Torra ara porten la llufa d’arrauxats que durant anys penjava d’ERC, algun mèrit deuen haver fet per rebre aquest honor tan galdós. Sigui com sigui, seria una dreta molt paradoxal si servís d’ase dels cops als mitjans de dominació ideològica. I no sols als espanyols, on cada dia hi fan un Coripe, sinó també a alguns de catalans i no precisament els més independents. Per a aquests mateixos mitjans i amb fortuna variable, ERC ha esdevingut el partit del seny. Amb un emfàtic ‘ara encara no toca’, ha estat capaç d’articular un discurs prudencial compatible amb un radicalisme mil·limetrat. I en aquesta capacitat de despertar confiança a públics molt diversos, l’electorat hi ha vist justificadament una capacitat estratègica superior.

Una estratègia que no renuncia a res i que exposa l’independentisme a morir d’inanició mentre dubta, com l’ase de Buridan, entre entendre’s amb Madrid i decidir-se a decidir. L’anunci de Junqueras que el seu partit no descarta la unilateralitat puntual resulta, a falta d’aclariments, tan impropi d’un llarg viatge com conduir arrancant i aturant-se, amb risc de calar el motor. Quan no hi ha cap més horitzó que el pragmatisme és fàcil d’extraviar-se en la provisionalitat i embarrancar en la contingència. Fou el mal de què morí CiU. Seria un error que ERC interpretés la victòria del 28-A com un aval al pactisme. Cal no confondre amb un mandat allò que no és sinó voluntat de sobreviure d’una república avortada. Especialment en vista de l’estrategització del vot, tenint en compte que fins a la jornada de reflexió es discutia si votar una llista única sumava o restava, si calia dividir el vot entre tres partits o enviar-ne un a Madrid, un altre a Barcelona, i un tercer a Brussel·les, en un frenètic debat de nul convenciment i previsible distorsió de les voluntats en joc.

Format a contrapeu del 155, el govern català viu en carn pròpia el dilema d’un electorat que reclama unitat i imposa esquizofrènia. Al president Torra, d’una banda li demanen de materialitzar la república, i d’una altra li retreuen la radicalitat verbal. Ell hi posa més voluntat que no els seus crítics, però així i tot la seva indigència política fa impressió. Governar sense poder té això. Però en política toquen els quarts que dicta l’esfera, i si les busques no avancen no és que el rellotge s’hagi aturat sinó que van cap enrere. En les condicions actuals, l’anunci d’una ‘proposta democràtica basada en el dret irrenunciable a l’autodeterminació’ per quan condemnin els presos té tot l’aspecte d’un brindis al sol. La independència no és cap entelèquia. O és un objectiu amb tots els ets i uts o no és res. I no pot dependre mai d’una decisió de l’estat. L’independentisme fou imparable mentre era inventiu i portava la iniciativa. D’ençà que és reactiu perd pistonada.

Quina credibilitat mereixeria ara repetir una proclamació que ja caigué sota la primera envestida de l’estat? De què serviria tornar a recórrer el camí fressat? Especialment ara que molts dels actors han fet gestos que equivalen a una retractació. Espanya pagarà el preu que calgui per subjectar Catalunya i l’esquer del referèndum pactat sols enganya els lluços. Presentat en aquests termes, el conflicte és un forat negre que xucla fins i tot la llum. Per veure-hi, és urgent de sortir-ne. La solució requereix la multilateralitat i això fa imprescindible d’involucrar-hi més actors. Catalunya és una molèstia per a Europa i a una molèstia es reacciona d’antuvi menystenint-la, confiant que passi. Però amb el pacte de no-intervenció, la Unió Europea sols ha aconseguit d’encoratjar l’estat en l’arbitrarietat repressiva, amb risc que la Unió mateixa acabi devorada per l’autoritarisme.

Per sortir de l’atzucac, Catalunya hauria d’esdevenir un maldecap per a Europa, forçant-la a una decisió existencial. I això, més que una política de distensió, aconsella aprofundir la contradicció entre legalitat i legitimitat democràtica. Sobretot, demana de tenir mans lliures a Europa, instal·lant-hi el motor de la ruptura amb Espanya. Fer-ho efectiu exigiria que els partits independentistes sense excepció traslladessin l’estratègia nacional al Consell de la República, desvinculant-la del combat de proximitat entre ells i alliberant-la de l’encalç de la judicatura espanyola. Seria ingenu d’esperar que els partits ho fessin de grat, abocats com estan a la lluita pel repartiment de cadires i enfrontats en un rancuniós ‘nosaltres i ells’. Però els electors saben la manera de reconduir-ho. Només cal que també sàpiguen cap a on volen anar.   

The post Què ha canviat el 28 d’abril? appeared first on VilaWeb.

La setmana passada es va morir l’Armande P., una de les poques persones parlants nadiues del català a la petita comuna nord-catalana d’Aiguatèbia. Ho explicava a Twitter el lingüista David Valls, qui calculava que ara devien quedar-hi uns vuit parlants nadius, i recordava que, amb dades de l’any 2016, a la comarca del Capcir n’hi havia trenta-cinc. Fa basarda, oi?

Una llengua desapareix quan se’n mor l’últim parlant. I en aquesta era de la globalització, resulta que cada dues setmanes se’n mor una, de llengua, al món. Hi deu haver qui l’importi ben poc, això, perquè si les llengües són per fer-se entendre i avall, amb l’anglès, l’espanyol i el mandarí ja fem i tampoc no cal posar-se tan perepunyetes. Són de la mateixa espècie dels qui tant els fa la pèrdua de la biodiversitat al planeta. No sé si deuen tenir fills. Torno, que em despisto. Si cada dues setmanes es mor una llengua al món, vol dir que cada dues setmanes desapareix una manera d’entendre la realitat. No únicament un mecanisme de comunicació, sinó també una cultura, un sistema de pensament, de comprensió i coneixement. Una identitat. Una manera d’entendre la vida, els seus valors i relacions.

Llegeixo que en llengua seri (que es parla a Mèxic), per preguntar a algú d’on és li demanen on hi ha enterrada la seva placenta (‘miixöni quih zó hant ano tiij?’): és el que es feia abans que les dones parissin als hospitals, i la gent sap exactament sota quines pedres hi ha la seva placenta. És d’allà, d’on són. També podríem parlar de tot de coses que ens semblen universals però que no ho són pas, com les referències temporals, espacials, la manera de comptar, etc. Segons la UNESCO, que al febrer va presentar l’Any Internacional de les Llengües Indígenes, gairebé la meitat de les 6.700 llengües que es parlen al món perillen, i el 90% desapareixeran abans no acabi el segle.

D’acord: no, el català no és en fase terminal. Tot i que alguns lingüistes fa temps que avisen que ha entrat en la roda i que, com a mínim, és en la primera fase de les que porten a la desaparició d’una llengua. Això és: la bilingüització. Després ve la pèrdua d’usos, i aquí les evidències ens haurien de fer tenir tots els llums encesos, i finalment, la interrupció de la transmissió de pares a fills. Paral·lelament, en alguns casos particulars, i no miro ningú, hi ha el fenomen de la interferència: hola, substitució lingüística; hola, diglòssia.

No, si parlem de l’estat de la llengua en tot el conjunt dels Països Catalans, el català no és en fase terminal. Si agafem la lupa, o la motxilla, les idiosincràsies de cada zona ens ofereixen una visió més matisada i, en alguns casos, molt (més) preocupant. Perquè cada vegada calen menys dits per a comptar els parlants nadius d’alguns llocs. Torno a David Valls, que en aquell mateix tweet enllaçava el tràiler del documentari Catalunya Nord, llengua enyorada, per al qual veig que cerquen finançament. Sigui dit. I ara penso en les escoles de la Bressola, que no donen l’abast, i en tots els mots que han salvat des de fa quaranta anys amb saba nova, que no tot són males notícies.

Hi ha una cosa que em fa barrinar sobre això de l’últim parlant d’una llengua, de la persona amb qui desapareix una cultura que en molts casos és mil·lenària. Abans d’aquesta pèrdua irreparable, durant tot el temps que aquesta persona ha estat l’últim parlant de la llengua, aquesta llengua a punt de l’extinció no l’ha poguda parlar amb ningú. No s’hi ha pogut expressar. Això també fa basarda, eh? Quina soledat més fonda i buida, aquesta que esdevé muda.

No sé si és la soledat que sent ara la Francis, la germana de l’Armande i també parlant nadiua. (Aquí, n’havia parlat Eugeni Casanova.) Ara la Francis ja no té l’Armande per a parlar-hi en català. Potser ja no té ningú a la vora amb qui parlar en la llengua amb què sent, amb què pensa, amb què somia. Amb qui parlar català. Aquí, a Aiguatèbia, a Catalunya Nord.

The post Últims parlants nadius… del català appeared first on VilaWeb.

Fa uns quants dies que vaig tenir l’oportunitat –l’honor– de conèixer personalment l’escriptor angolès Luandino Vieira a la seva llibreria de Vila Nova da Cerveira, un poblet al costat del Minho, a la frontera de Portugal. Luandino va tenir la gentilesa i l’interès d’acollir-me gràcies a l’editor i amic Paco Macías (Edicións Positivas) per presentar la versió gallega del meu llibre Piratas da Liberdade, sobre el primer segrest polític d’un transatlàntic, l’any 1961, per un escamot de dotze portuguesos i dotze republicans espanyols, principalment gallecs, que volien protestar contra les dictadures de Franco i Salazar i encendre la flama de les lluites d’independència a Guinea i Angola.

El tema interessava Luandino perquè, en aquell temps, a Angola, havia estat vinculat a la lluita política independentista. Ells ja s’organitzaven clandestinament a l’interior i sempre els havia intrigat aquella epopeia que els va agafar per sorpresa. Alguns, per manca d’informació, fins i tot ho consideraven una bogeria. La censura i la manipulació de la premsa salazarista era omnipotent.

De fet, Luandino va ser detingut una primera vegada per la policia política portuguesa (PIDE) l’any 1959 pel fet de ser del Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA). I en acabat va passar una dotzena d’anys a la presó, del 1961 al 1972, internat primer a Luanda i, després, deu anys al terrible camp de concentració de Tarrafal, a l’illa de Santiago (Cap Verd).

Quan l’any 1975 retornà en llibertat a l’Angola independent, treballà amb els seus camarades en la construcció de la nova nació. Ocupà càrrecs com el de director de la Televisió Popular d’Angola, director del Departament d’Orientació Revolucionària de l’MPLA i de l’Institut Angolès de Cinema, juntament amb més associacions literàries i culturals. Diuen que amb la represa de la guerra civil angolesa tornà decebut a Portugal, a la zona del Minho, on viu encara avui.

Però, segons que ens va explicar l’altre dia, en la seva decisió no apareix la paraula ‘decepció’: ‘Vaig venir aquí de viatge a visitar la meva mare. Jo volia tornar a Angola, però ella em va dir: “I ara per què hi has de tornar? Si ja ho has fet tot: la televisió, el cinema, l’associació d’escriptors… Per què no et quedes aquí amb mi, que ja sóc molt gran i necessito ajuda? Jo vaig criar-te quan eres un nen a Luanda.” Jo li vaig dir: “D’acord, però fem un tracte: has de viure cent anys!” Ella hi va assentir. I en va viure més de noranta-nou, quasi cent. I així és com m’he quedat per aquí. No obstant això, el meu país és Angola, jo sóc angolès, hi vaig anar a quatre anys i tots els meus records d’infantesa són d’allà.’

Luandino Vieira m’ha impressionat com a persona i com a escriptor. Tan sols el coneixia per Luuanda. És brillant, gentil, discret, encantador, molt irònic i té una trajectòria vital d’una gran noblesa ètica.

L’any 2006 li van atorgar el premi Camões, l’equivalent al Cervantes en la literatura portuguesa. I ell no el va voler acceptar. Va rebutjar els cent mil euros del premi per motius ‘íntims, personals’, argumentant que els premis són per a escriptors en actiu i que ell ja no ho era. Malgrat això, més tard, aquell mateix any va publicar dos nous llibres. I ha continuat.

Luandino, segons Mia Couto i José Eduardo Agualusa

En la conversa surten, com és lògic, els noms de l’angolès José Eduardo Agualusa i del moçambiquès Mia Couto. Luandino somriu afectuosament quan els evoca. Em diu que Couto alguna vegada l’ha visitat a Vila Nova da Cerveira. Li explico que té força èxit a Catalunya i que ara és a ell que hauríem de conèixer més a fons. La seva obra i la seva trajectòria política i humana. Ell somriu i brindem amb alvarinyo.

Pocs dies després, contacto amb José Eduardo Agualusa perquè m’expliqui la importància que té Luandino per a ells. Amable, em respon immediatament:

‘Vaig començar a llegir Luandino quan tenia setze anys o disset i encara recordo com em va enlluernar per la descoberta d’una altra manera d’emprar la llengua portuguesa. Rellegeixo encara avui alguns llibres seus i em meravellen igualment. Sempre és una revelació. També m’agrada l’estima amb què tracta els personatges. Em sap greu que no escrigui –o no publiqui– més. M’agradaria llegir-ne una novel·la de la postindependència. Però penso que encara ens pot sorprendre.’

Agualusa em recomana que parli amb Mia Couto perquè els seus primers llibres són molt marcats per la literatura de Luandino. I ho faig. La seva resposta és, també, immediata i summament gentil:

D’entrada, em diu que comparteix amb mi la missió de donar visibilitat a un home i un escriptor com Luandino Vieira. En resposta a les meves preguntes, m’escriu:

‘Sempre que s’escau, reto homenatge a Luandino com a escriptor i com a persona que em va influir en la meva carrera literària. Vaig escriure el primer llibre d’històries curtes marcat per l’escriptura de Luandino, per la manera inusual com deixava que les parles angoleses entressin en les pàgines dels seus llibres. Era això que cercàvem tots els africans de parla portuguesa: una manera més lliure i més viva de treballar amb la llengua lusitana, que fos permeable a les cultures africanes que es volien expressar en aquesta llengua. I va ser Luandino qui em va avisar que hi havia un brasiler, João Guimarâes Rosa, que havia seguit el mateix procés d’inscriure en la llengua de “l’altre” les marques d’una cultura rural i oral dels suburbis i els racons del Brasil. Si voleu que el llenguatge sigui un personatge de les vostres històries, heu de conèixer Guimarães Rosa, fou el consell de Luandino. Anys més tard ens vam fer amics. I sempre faig lloança de la seva enorme creativitat, l’humor refinat, la noble humilitat i la manera tan seductora que té de parlar i de crear històries.’

‘Musseques’ de Luanda. El naixement d’un escriptor i d’una nació

El naixement de l’escriptor Luandino Vieira transcorre paral·lel al naixement de la nació d’Angola. En el fons, i ell m’excusarà l’atreviment metafòric, podrien ser indestriables l’un de l’altra. Comparteixen l’espai i el temps, un aprenentatge cívic, ideològic, històric i literari.

‘Musseques’ de Luanda (fotografia de C.P. Rodríguez).

José Luandino Vieira és el pseudònim literari de José Mateus Vieira de Graça, nascut a Lagoa do Furadouro (Portugal) el 1935. Els seus pares es van traslladar a Angola quan tenia quatre anys. Allà va créixer, va passar-hi la infantesa i la joventut, va estudiar i es va fer ciutadà angolès i militant del Moviment Popular d’Alliberament Nacional, braç a braç amb els seus amics africans. Va donar suport a l’MPLA del 1960 al 1978. El seu pseudònim és un homenatge a Luanda, la ciutat on va viure de nen, en les barriades populars anomenades musseques, l’ànima i el cor de la seva literatura.

Als carrers difícils i costeruts de les musseques, Luandino va sentir milions d’històries que explicaven els seus amics i veïns. L’oralitat, els contes, les converses, marcaven el ritme de la vida a les favelas luandeses. Hi va aprendre un concepte de vida i de cultura, un compromís humà i el kimbundu, la llengua bantu local, que tan fèrtil ha estat per a la seva literatura. Per a la poesia i la vida dels seus relats, que ell anomena estórias, concepte que va treure del brasiler Guimarães Rosa.

‘Luuanda’, una de les obres mestres de la literatura portuguesa

Per saber més de Luandino, m’adreço a Pere Comellas, doctor en filologia portuguesa, gran coneixedor i traductor d’escriptors africans lusòfons, com Germano Almeida, Mia Couto, Jose Eduardo Agualusa i Paulina Chiziane. Ell també creu que seria bo de traduir-lo al català. ‘Luuanda és un gran llibre –diu–, un llibre que emociona.’ I en això coincidim absolutament, tot i que, com diu ell, és cert que potser interessaria bàsicament a un públic més introduït en la qüestió d’Angola i les colònies. Sigui com sigui, els contes, les estórias de Luuanda, són precioses i universals. Però, n’hi ha més, moltes més…

Sobre el valor literari de Luandino, Comellas d’entrada em diu: ‘Crec que era Jorge Amado qui, quan li demanaven pel Nobel, que no hi havia cap autor lusòfon que l’hagués guanyat, i si creia que el guanyaria ell, deia que qui el mereixia era Luandino (i ho deia abans que el guanyés Saramago).’

Sobre l’estil, el llenguatge i la manipulació de les paraules, i la incorporació de neologismes fills de les llengües africanes, afirma: ‘És un autor molt peculiar, prou que ho saps. Difícil de llegir. Crec que és un dels pocs que realment creia i practicava allò de l’apropiació del portuguès per part dels colonitzats (que jo sempre he cregut que és més aviat una manera de no sentir-se culpable de fer servir la llengua del colonitzador i no les pròpies, o bé fer de la necessitat virtut). Perquè ell escriu amb un portuguès completament interferit pel kimbundu, un portuguès literari que pretén recrear la parla del suburbi, allà on es troben persones d’orígens lingüístics diferents i on el portuguès fa de llengua franca, però no pas l’estàndard sinó una llengua popular molt interferida, plena de calcs, etc.’

Sobre precedents o coetanis d’ell en les tècniques i les invencions i manipulacions verbals, Comellas reflexiona: ‘Em fa pensar en Guimarães Rosa (Luandino confessa aquesta influència), però el brasiler hi barrejava molt més bagatge “culte”, elitista. O, si ho vols, en Víctor Català quan s’inventa aquella manera de parlar del pastor de Solitud, que més aviat seria com un destil·lat del català rural i popular. No és com Mia Couto, molt més idiosincràtic. Jo crec que Luandino sí que volia construir un pretoguês (com en deien, despectivament, de la varietat parlada pels negres poc o gens escolaritzats) literari per dignificar la gent que l’usava a ulls del món.’

A més del seu ús del llenguatge, Luandino és un poeta, un escriptor amb una sensibilitat i delicadesa pels relats, una habilitat que, sens dubte, devia aprendre o se’n va impregnar des de ben petit a les estórias que contaven els seus amics i veïns de les musseques, penso jo. ‘Sí, és un gran autor per a les històries –diu Comellas–. Les de Luuanda són senzilles i molt militants. Però recordo, per exemple, Nós, os do Makulusu, una novel·leta molt més complexa en la psicologia dels personatges i amb una llengua enrevessadíssima.’

Últim escrit publicat: ‘Papers de presó’, dotze anys de vida

L’últim llibre que Luandino Vieira ha publicat és Papéis da Prisão. Apontamentos, diário, correspondência 1962-1971 (Lisboa, Caminho, 2016). L’àmbit cronològic i espacial de l’obra és el temps de presó que va viure sota la dictadura de Salazar, quan fou durament castigat per les seves idees i activitats antifeixistes i en favor de la independència d’Angola. Des que va ingressar al Pavelló Penitenciari de la PIDE de São Paulo de Luanda (1961) fins que fou allibertat, el 1972, del camp de concentració de Tarrafal, a l’illa de Santiago, a l’arxipèlag de Cap Verd. Després va estar un parell d’anys a Lisboa en règim de residència vigilada.

L’exemplar dels diaris de presó ocupa un lloc destacat en els prestatges de la llibreria Porta XIII de Vila Nova da Cerveira. ‘No és un llibre’, em diu Luandino, somrient, sostenint l’enorme volum. ‘Són dotze anys de vida, multiplicats per cada segon que, en aquells dotze anys, jo multiplicava per tot allò que em passava pel cap, i no sempre eren coses recomanables.’ Van ser anys molt durs de reclusió i tortura, especialment al camp de Tarrafal, on els presos, a banda l’aïllament total del món, havien de sobreviure a la terrible calor de les illes de Cap Verd, la mala alimentació, l’escassetat d’aigua i l’amenaça de malalties tropicals mortals com la malària, el beri-beri i les infeccions intestinals.

El camp de concentració de Tarrafal va ser creat per l’Estado Novo d’António de Oliveira Salazar el 1936. L’objectiu era l’allunyament, la desaparició i la lenta eliminació física dels opositors al règim feixista portuguès. Patien treballs forçats, una alimentació molt deficient i una manca gairebé absoluta de medecines. Molts no sobrevivien a aquell infern. Explica la llegenda que el metge del camp es va fer famós per la frase: ‘Jo no sóc aquí per a guarir, sinó per a signar certificats de defunció.’

Luandino va trobar en l’escriptura la manera d’alliberar-se íntimament de les cadenes i vèncer el patiment de la repressió i el càstig físic i mental. L’escriptura, l’anotació metòdica, diària i rutinària dels seus pensaments i de les petites accions quotidianes de la vida de presidi, el van mantenir viu i, en certa manera, lliure. La literatura li va permetre d’establir ponts amb el seu passat i el seu futur en llibertat, i també amb el poble d’Angola, la nació que s’anava gestant com un monumental llibre de poemes arrelat en el passat ancestral i alimentat per les cultures africana i portuguesa, i que, el 1975, amb la Revolució dels Clavells, va assolir la llibertat i la independència.

Val a dir que Agostinho Neto, dirigent de l’MPLA i primer president de la República d’Angola, també va estar dos anys internat a Tarrafal, del 1960 al 1962, on potser coincidí amb Luandino Vieira.

Camp de concentració de Tarrafal.

Al camp de concentració de Tarrafal, o ‘el camp de la mort lenta’, la noció del temps, amb els anys, es va anar transformant, com la realitat deformada per un mirall abonyegat. La rutina, la repetició, l’abisme de girar sobre un mateix, sobre les mateixes coses, davant del mateix paisatge, sense ni la mínima alteració, s’aliaven per assassinar totes les sensacions de vida i de llibertat que poguessin mantenir els presoners. Luandino va crear una altra rutina, la del seu cervell, la de la literatura, l’observació i la reflexió per connectar-se amb l’abans i el després, per no ofegar-se en aquell pou buit, negre, asfixiant, que era el desert de Tarrafal, perdut al mig de l’Oceà Atlàntic.

‘Saps quin era el meu instrument per a mesurar el temps? L’observació dels nens que vivien fora del camp. Quan veia que un d’aquells nens era detingut i ingressat al camp, volia dir que ja havien passat tants anys perquè aquell xicot ja havia complert la majoria d’edat’, m’explicà Luandino. Aquest llibre, que aplega els més de dos mil folis dels seus disset quaderns de presó, s’havia d’haver publicat després de la seva mort, però Luandino s’ha deixat convèncer, diu irònicament: ‘Haver-lo publicat després hauria estat massa fàcil, perquè llavors ningú no n’assumiria la responsabilitat.’

Detall de portes i reixes de Tarrafal.

El llibre, m’expliquen els amics que l’han llegit, trenca amb tots els gèneres literaris. És un ‘monument cívic i literari’. Un compendi de notes molt variades, reflexions polítiques i literàries, apunts quotidians, estórias d’ell i dels seus companys, anècdotes, dibuixos, cançons, retalls de diari, correspondència… Tot d’un gran valor humà, literari i poètic, imprescindible per a reconstruir la crònica d’aquells temps de lluita i repressió a Angola i per a submergir-se en el ric univers literari de l’autor. De fet, va ser en aquells anys de presó quan Luandino Vieira va escriure gran part de la seva obra literària més valuosa.

The post Reivindicació de Luandino Vieira, escriptor angolès i lluitador antifeixista appeared first on VilaWeb.

Els magistrats del Tribunal Suprem espanyol que jutgen els presos polítics es volen afanyar a enllestir les declaracions de tots els testimonis restants de les defenses abans del dia 21 de maig, quan és prevista la sessió de constitució de les corts espanyoles. Aquell dia, un dimarts, no hi haurà judici. A Madrid tothom dóna per fet que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull hauran d’anar al congrés espanyol a recollir l’acta de diputat i que Raül Romeva hi haurà d’anar al senat. Per això és previst un calendari estrany, amb una setmana, la que comença avui, de quatre dies de sessions seguits; la setmana vinent només n’hi haurà dilluns i dimarts, perquè després serà Sant Isidre, festiu a Madrid, i ens plantarem al dia 20 de maig, el darrer previst al calendari del judici.

Durant aquestes set jornades vinents les defenses miraran de contradir el relat bastit per les acusacions durant moltes setmanes –i amb complicitat mediàtica i política– mitjançant els testimoniatges d’agents policíacs. Ara és el torn dels votants de l’1-O agredits per aquests agents i d’alguns dirigents polítics i socials que poden donar una visió totalment diferent dels fets de la tardor del 2017.

Avui hi ha expectació pel testimoni de l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias, citat per les defenses de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart perquè va ser present en els fets del 20 de setembre de 2017, concretament davant la seu de la CUP, assetjada durant hores per la policia espanyola. A més, també declararan un inspector i un sots-inspector dels Mossos d’Esquadra, el cap i el sots-cap de la unitat d’antiavalots el 20-S. A petició de les defenses de Sànchez i Cuixart també és prevista la declaració del secretari general de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, que va ser un dels convocants de la concentració davant Exteriors el 20-S i membre del Pacte Nacional pel Referèndum i la Taula per la Democràcia.

Però abans, avui, la sessió començarà amb dos testimonis que ha demanat la defensa de Joaquim Forn que no van poder declarar la setmana passada. Són el conseller del Sindicat de Comandaments de l’Escala Intermèdia dels Mossos d’Esquadra, Josep Guiliot, i el comissari en cap de la regió policíaca central, Sergi Pla, que va tenir responsabilitats logístiques i operatives al cos la tardor del 2017. A més, és prevista la declaració de dos agents dels Mossos de servei a Dosrius (Maresme) durant el dispositiu del primer d’octubre de 2017. També declararà el cap de la unitat de serveis especials i contravigilàncies de l’àrea d’escortes dels Mossos, present a la seu del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017.

Avui el tribunal també ha previst la declaració de l’ex-batlle de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) i diputat al parlament Antoni Morral (JxCat), del membre de l’ANC responsable de l’organització dels actes de protesta del 20-S i d’un veí de Dosrius present durant l’atac dels antiavalots l’1-O en un col·legi del municipi.

Més de cinquanta votants durant tres dies

Demà començaran tres sessions destinades a escoltar els testimonis de ciutadans presents en diferents centres electorals l’1-O. N’hi ha prevists més de cinquanta demanats per la defensa de l’ex-president de l’ANC Jordi Sànchez.

Es tracta de testimonis que van presenciar la violència policíaca o bé en van ser víctimes en col·legis de Dosrius (Maresme), Girona, Barcelona, Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell), Cànoves i Samalús (Vallès Oriental), Tortosa, Pacs del Penedès (Alt Penedès), Santa Maria d’Oló (Moianès), Callús (Bages), Cabrils (Maresme), Sant Vicenç de Castellet (Bages), Arenys de Munt (Maresme), El Catllar (Tarragonès), Badalona (Barcelonès), la Pobla de Mafumet (Tarragonès), Anglesola (Urgell), Alforja (Baix Camp), Lliçà de Vall (Vallès Oriental), Balenyà (Osona), Vic (Osona), la Sénia (Montsià), Alella (Maresme), Vilanova del Vallès (Vallès Oriental), Pallejà (Baix Llobregat), Calella (Maresme), Llinars del Vallès (Vallès Oriental), Terrassa (Vallès Occidental), Caldes de Montbui (Vallès Oriental), Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), Sant Miquel de Balenyà (Osona), Vallbona d’Anoia (Anoia) i Sant Joan de Vilatorrada (Bages).

Més informació: Diari d’un judici polític

The post Desenes de víctimes de la violència policíaca l’1-O, testimonis aquesta setmana al Suprem appeared first on VilaWeb.

Les darreres informacions de l’accident aeri a l’aeroport internacional de Moscou eleven a més de quaranta la xifra de víctimes mortals durant l’aterratge d’emergència d’un avió que s’havia incendiat. Dels 78 passatgers només n’haurien sobreviscut 37. Segons que informen mitjans russos citant a fonts de la companyia, la causa de l’incendi podria haver estat l’impacte d’un llamp. L’avió de passatgers Superjet-100 del vol SU1492 cobria la ruta entre Moscou i Murmansk quan han calat foc els dos motors durant el vol. L’avió ha hagut de fer l’aterratge d’emergència 30 minuts després d’enlairar-se. En un primer moment durant l’aterratge d’emergència, l’aeronau de la companyia Aeroflot no ha aconseguit aterrar i ha estat en el segon intent quan l’aeronau ha pogut tocar terra, però la part posterior de l’aparell ja era en flames. També hi hauria sis persones ferides. Vegeu-ne ací un vídeo del moment de l’aterratge:

Video do pouso do avião da aeroflot no aeroporto de Moscou, segundo o site https://t.co/WzpvVjE3UF.

Segundo relatos de passageiros, avião foi atingido por um raio. Fogo teria iniciado após a aterrissagem de emergência. pic.twitter.com/TqHHMGhH8v

— Fabrício Vitorino (@Fabyuri) May 5, 2019

 

The post Més de quaranta morts després d’un aterratge d’emergència a l’aeroport de Moscou appeared first on VilaWeb.

JxCat ha valorat com una victòria la decisió del Suprem de tornar la pilota al jutjat contenciós-administratiu perquè tot i que no ha acabat resolent el conflicte, ha deixat clar en el seu escrit que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí no poden ser apartats de la candidatura de la formació a les eleccions europees.

Elsa Artadi, Gonzalo Boye i Carles Puigdemont han oferit una conferència de premsa per a valorar la decisió del Suprem i han explicat que esperen que demà els jutjats corresponents els acabin donat la raó que aixecarà el vet de la Junta Electoral contra els candidats. Puigdemont ha definit la decisió del Suprem de primera victòria judicial en ‘camp contrari’ després dels ‘combats’ guanyats a les institucions europees. ‘Que abandonin tota esperança els que creguin que ens venceran retorçant el dret’, ha assegurat en una roda de premsa a la seu de JxCat després de la resolució del Suprem espanyol. Segons Puigdemont, el que ha passat és un ‘intent vergonyós’ d’afectar un procés electoral, ‘impropi’ d’una democràcia lliure.

Artadi ha obert la compareixença de premsa i ha apuntat que el Suprem ha avalat la interpretació de la fiscalia que va contradir el vet de la Junta Electoral espanyola a petició de Cs i PP. Artadi ha dit que l’objectiu és silenciar el president Puigdemont, ‘el veritable líder de l’independentisme que fa que la gent no es rendeixi’. Artadi ha pronosticat que demà s’aconseguirà ‘la primera victòria jurídica en territori espanyol‘ després dels triomfs judicials internacionals.

Seguidament ha pres la paraula l’advocat Gonzalo Boye que ha argumentat que l’únic objectiu de la decisió de la JEC era política amb l’objectiu d’apartar Puigdemont, Comín i Ponsatí. Ha qualificat de victòria els pronunciaments del Suprem i de la fiscalia i ha convidat a l’electorat a fer possible una victòria també a les urnes a les eleccions europees. Boye diu que ha quedat clar que els candidats són elegibles i ha subratllat que la feina jurídica s’està fent sota una enorme pressió. L’advocat ha celebrat que la seva condició política hi hagi durant poc menys d’una setmana i ha dit que espera que els jutjats corresponents, on el Suprem ha tornat la decisió, es pronunciarà demà al matí i aixecarà el vet de la JEC contra Puigdemont, Comín i Ponsatí. Boye ha carregat contra la justícia espanyola a qui acusat d’enredar amb la decisió per mirar d’impedir la feina política de JxCat i ha qualificat els fets de gravíssims i deixant la porta oberta a emprendre accions legals.

Puigdemont ha agraït la feina de totes les persones que han treballat en els darrers dies i ha manifestat que el mou la defensa dels drets i polítics individuals i col·lectius, dels catalans en particular i també de la resta de demòcrates a l’estat espanyol i a Europa. En la mateixa línia que Boye i Artadi ha celebrat el que han qualificat de victòria jurídica i ha carregat contra la justícia espanyola. Segons Puigdemont, se’ls ha volgut apartar i no ‘se n’han sortit’ i ha reclamat el vot de tots els que vulguin defensar la democràcia davant l’estat. El president també ha constatat la seva ‘disposició absoluta’ a ser investit al parlament, però ha lamentat que no s’hagi habilitat el procediment tot i tenir la majoria política per fer-ho. ‘No hi ha hagut defensa adequada contra el jutge Llarena‘, ha dit.

El Suprem torna la pilota al jutjat però adverteix que Puigdemont, Comín i Ponsatí poden presentar-se

The post JxCat celebra la que considera la primera victòria jurídica a territori espanyol appeared first on VilaWeb.

La Fira de Titelles de Lleida tanca l’edició del 30 aniversari amb satisfacció per la programació, pel nombre de companyies i funcions, superiors a l’any anterior, així com la xifra de públic. Des del Centre de Titelles preveuen superar els 40.000 visitants quan es tanqui la fira. ‘Estem molt satisfets’, ha dit el director de la Fira, Oriol Ferre, que ha volgut recordar la figura dels iniciadors d’aquest esdeveniment, Julieta Agustí i Joan Andreu Vallvé, i ha afegit que la Fira s’ha fet gran i que la llavor que es va plantar aleshores, ha arrelat profundament i està saníssima artísticament. Ferre també ha volgut recordar que cal seguir fent pressió a les institucions perquè segueixin donant suport a fires com la de Titelles de Lleida.

Diumenge a la nit tindrà lloc la cloenda amb un espectacle homenatge al titellaire Joan Baixas. Ferre s’ha mostrat molt satisfet, especialment perquè les companyies els han traslladat que el nivell de compradors i programadors és molt interessant i perquè estan rebent un ‘feedback’ molt positiu. De fet, els organitzadors diuen que la programació ha agradat, ja que el públic, un any més, ha omplert les sales i els espais on es feien els espectacles de carrer. ‘La ciutat i els visitants de fora s’han bolcat’, ha destacat el codirector de la fira. De fet, fins i tot el temps, que divendres preocupava perquè van caure quatre gotes, finalment també ha acompanyat.

En aquesta trentena edició hi han participat 31 companyies, cinc més que en la darrera edició: vuit són internacionals (procedents de França, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Alemanya i el Canadà), i quinze catalanes, cinc de les quals són lleidatanes. S’han ofert 33 espectacles, quatre dels quals han estat estrena absoluta, i vuit estrenes per primer cop a Catalunya. Uns 300 professionals, entre companyies, programadors i premsa, han assistit a la fira enguany.

The post La Fira de Titelles de Lleida supera els 40.000 visitants appeared first on VilaWeb.

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha fet una crida als partits independentistes a retrobar-se en la unitat després de la cita electoral del 26-M. En un breu parlament dirigit als socis de l’ANC al Tarraco Arena, ha garantit que treballarà ‘incansablement per assolir un acord estratègic de les formacions independentistes’ i perquè ‘siguem capaços d’agafar el camí que ens porti de la manera més ràpida i eficaç cap a la independència’. ‘No em tremolarà el pols quan arribi el moment’, ha dit.

S’hi ha referit després d’haver validat, l’entitat, avui a migdia el full de ruta que proposa una DUI si l’independentisme supera el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Ha agraït a l’Assemblea Nacional Catalana que es mantingui fidel al mandat de l’1-O i ‘a l’objectiu que tenim tots, que és el de la independència’.

El president Torra ha afirmat que comparteixen l’objectiu d’arribar a la independència ‘sempre per mitjans democràtics i no violents, i amb els actes de determinació que calgui fer’. També ha agraït a l’ANC ‘que sempre hi sigui’ i ha insistit que el seu compromís és fer la República i que aquest és l’únic mandat al qual deu obediència. Finalment ha recordat que, quan va ser investit president, va dir que la llibertat del poble se l’havia guanyada el poble de Catalunya.

 

The post Torra: ‘No em tremolarà el pols quan arribi el moment’ appeared first on VilaWeb.

L’assemblea general de l’ANC ha aprovat per una majoria folgada el full de ruta que demana unitat i la represa de la via unilateral cap a la independència. Els socis, reunits al Tarraco Arena, han donat el vist-i-plau a la ponència que demana que el Parlament de Catalunya o l’Assemblea de Càrrecs Electes proclami una DUI en cas que les coalicions electorals ‘indubtablement independentistes’ assoleixin més de la meitat dels vots al Parlament de Catalunya. L’ANC considera que aquest és l’escenari més probable si, després de les eleccions municipals i europees i de la finalització del judici de l’1-O, els partits continuen sense una estratègia comuna.

Vegeu ací l’assemblea general:

La presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, ha assegurat que l’aprovació del full de ruta demostra el compromís de l’ANC amb la independència. ‘Ho hem fet sense por, sense cedir als qui volen que renunciem’, ha afegit. A més, ha exposat que l’assemblea prepara diverses campanyes, com ara de relacionades amb el consum estratègic, per tal de ‘no dependre mai més d’aquells qui ens volen agenollats i amb por’.

La ponència aprovada assenyala la via unilateral com l’escenari ‘més probable’ per a tornar a crear una oportunitat per a la independència, però remarca que la manca d’unitat –molt present en tot el redactat– és el punt feble principal. L’entitat diu que treballarà perquè n’hi hagi i que, si no s’aconseguís, es reservarà el dret de ‘donar el suport’ al partit o als partits que sí que ‘haguessin manifestat una disponibilitat sincera per a arribar a acords i assolir la unitat d’acció’.

Perquè la via unilateral tingui èxit, assegura, cal ‘alinear’ el govern, el parlament, la resta d’institucions i la ciutadania mobilitzada. Llavors, proposa que es revalidi la declaració d’independència al parlament, que es publiqui al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya i al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i que es faci una proclamació solemne de la República Catalana davant el món. A continuació es detalla que caldria abaixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, demanar el reconeixement internacional de la independència de Catalunya i constituir-se en estat.

Una assemblea marcada pels problemes tècnics

L’assemblea general ha començat amb una hora de retard per culpa de problemes tècnics. Enguany l’ANC ha estrenat un aplicatiu que permet de votar al mòbil al miler d’inscrits, però per diversos problemes han hagut de tornar a la votació clàssica amb paper. L’assemblea ha aprovat la gestió que ha fet fins ara la presidenta Elisenda Paluzie, tot i que l’entitat ha comunicat que les donacions han caigut d’un 69%.

L’acte ha arrencat amb un record per a Carme Forcadell i Jordi Sànchez i una connexió per vídeo amb Waterloo, la seu del Consell de la República, encapçalat pel president de la Generalitat Carles Puigdemont. Acompanyat dels consellers Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, ha agraït la tasca de l’entitat i el suport que reben els presos i els exiliats. Puigdemont ha assegurat que no es rendiran, sigui des del Tribunal Suprem o des de l’exili.

D’una altra banda, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha parafrasejat Antoni Rovira i Virgili i ha recordat que amb l’1-O Catalunya ‘va conèixer la cara més fosca de l’estat’. També ha reivindicat la perseverança de les institucions i el compromís de la ciutadania tant l’1-O com el 3-O.

 

The post L’ANC aprova el full de ruta que demana unitat i recuperar la via unilateral appeared first on VilaWeb.

La ministra de Justícia espanyola, Dolores Delgado, ha abandonat l’acte d’homenatge de la Generalitat en record dels republicans catalans morts al camp d’extermini de Mauthausen. Delgado i tot el seguici diplomàtic espanyol se n’ha anat del camp quan la directora general de Memòria Democràtica, Gemma Domènec i Casadevall, ha esmentat els presos polítics en el seu discurs.

El moment en què la ministra Delgado marxa de l'acte de Mauthausen quan la Generalitat recorda Romeva com a "pres polític" https://t.co/7rSPgPnidx pic.twitter.com/t5BvfakyGr

— 324.cat (@324cat) May 5, 2019

L’acte ha començat amb un breu parlament d’Enric Garriga, president de l’Amical de Mauthausen. Després un grup d’estudiants ha llegit texts acompanyats de la música de Carles Muñoz, membre de Lofoten Cello Duo. Abans de la lectura, un dels professors ha fet una introducció per a recordar que la placa d’homenatge l’havia descoberta el conseller Raül Romeva el 2017 i que actualment és injustament empresonat. Llavors la delegació espanyola ha fet les primeres ganyotes. La lectura ha acabat amb un cant improvisat de Els segadors, fet que tampoc no ha agradat gaire a la ministra.

Després ha pres la paraula la representant de la Generalitat. Quan Domènec ha recordat els presos, Delgado i el seguici diplomàtic se n’han anat i gran part del públic ha aplaudit. Un membre de l’Amical de Mauthausen els ha dit: ‘No hauríeu d’haver vingut.’ Després l’acte ha continuat amb normalitat total.

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha agraït el gest de la directora general de Memòria Democràtica, Gemma Domènec: ‘El fet que fa dos anys el conseller Romeva hi fos present i que avui no hi sigui demostra que és un pres polític de l’estat espanyol i és un acte de dignitat esmentar-lo i recordant-lo’, ha precisat. També ha valorat que Catalunya hagi estat present en l’homenatge als republicans morts al camp d’extermini.

Moltes gràcies @gemmadomenech i @catmemoria per la vostra dignitat, i per recordar al Conseller @raulromeva , pres polític d’Espanya. Gràcies per portar la veu del Govern de Catalunya en l’acte d’homenatge a tots els catalans i republicans de l’Estat asassinats a Mauthausen. https://t.co/IYroDNrzzL

— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) May 5, 2019

 

La #directora de #Memòria Gemma Domènech participa a #Àustria en els actes per commemorar l'alliberament de #Mauthausen, avui fa #74anys.

“Fa 730 dies que @raulromeva va col·locar aquesta placa, i ja n’ha passat 440 com a pres polític.”#FemMemòria pic.twitter.com/7uNDcJQiJj

— Justícia (@justiciacat) May 5, 2019

 

The post La ministra Delgado abandona l’homenatge de la Generalitat a les víctimes de Mauthausen pel record dels presos polítics appeared first on VilaWeb.

Jaume Armargant, candidat de Ciutadans a la batllia de Vic, ha revolucionat la pre-campanya a la capital d’Osona, però no pas perquè tingui opcions de victòria. Armargant és ex-membre de CiU i recentment han corregut per la xarxa fotografies en què surt votant l’1-O i vestint una samarreta de Junts pel Sí. Assegura que va abandonar convergència per la deriva independentista i defensa que més polítics han fet una evolució ideològica similar.

Us presentem el candidat de
Ciudadanos a Vic.
El rei de la coherència. pic.twitter.com/SSAiOHJAjh

— Joaquim Puntí i Freixer (@JFreixer) May 3, 2019

 

The post El candidat de Ciutadans a la batllia de Vic va votar l’1-O appeared first on VilaWeb.

L’advocat del president Puigdemont, Gonzalo Boye, ha denunciat la manca d’imparcialitat d’un dels jutges de la sala tercera del Suprem que ha de decidir sobre el vet de la Junta Electoral espanyola contra les candidatures de Puigdemont, Comín i Ponsatí, José Luis Requero.

Va publicar un article molt bel·ligerant amb l’independentisme al diari La Razón després del 27-O. ‘No, ahir no es va retransmetre un fet històric, sinó com diverses desenes de delinqüents cometien un delicte, quelcom no gaire digne de ser recordat com un fet històric, sinó com un fet vergonyós i indigne’, va escriure. Per això Boye ha escrit a Twitter que espera que s’abstingui en la votació d’avui.

Quiero pensar que @JOSELUISREQUERO se abstendrá hoy de resolver nuestro recurso contra la decisión de la Junta Electoral Central pic.twitter.com/ADiG9x4D9h

— Gonzalo Boye (@boye_g) May 5, 2019

Requero és un jutge d’ideologia conservadora que entre el 2001 i el 2008 va ser vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) a proposta del PP. És membre de l’Associació Professional de la Magistratura (APM), la principal de la judicatura i també d’ideologia conservadora, ha ostentat uns quants càrrecs orgànics com ara la vice-presidència i el 2014 va ser ascendit a la sala tercera del Suprem. A més, ha participat en actes del grup ultra Hazte Oír.

 

The post Un dels jutges del Suprem que ha de decidir sobre Puigdemont li va dir ‘delinqüent’ després del 27-O appeared first on VilaWeb.

El vice-president de la Fundació Bancària La Caixa, el notari Juan-José López Burniol, ha reclamat que el PSOE pacti amb Ciutadans per formar govern a l’estat espanyol. En un article publicat a La Vanguardia, assenyala la ‘responsabilitat històrica enorme’ de pactar una coalició que tenen Pedro Sánchez i Albert Rivera i ha assegurat que la resta d’alternatives de govern són ‘succedanis sense justificació ni futur’. Així i tot, el notari s’ha mostrat pessimista i ha lamentat que un acord entre el PSOE i Cs sigui ‘pràcticament impossible’, fet que atribueix a dificultats degudes a ‘personalismes desbocats’.

Per López Burniol, els resultats de les eleccions del 28-A demostren que els espanyols, que considera ‘moderats’, han optat per dues opcions de centre, que són les que haurien de situar-se a la Moncloa.

Sota el títol ‘Un bon país’, defensa que no es pot governar prescindint dels nacionalismes català i basc perquè no desapareixeran a curt termini i seria ‘estèril’ ignorar-los o fiar-ho tot a reprimir-los. Per això ha demanat al futur govern espanyol que cerqui un modus vivendi  beneficiós per a totes les parts.

Ara, López Burniol ha precisat que reconèixer els nacionalismes no significaria haver de fer-hi ‘pactes de legislatura més o menys opacs dels quals depengui l’estabilitat del govern’. ‘En una companyia mercantil seriosa, no s’acceptaria mai dintre del consell d’administració un soci que tingués com a únic objectiu dissoldre-la i liquidar-la’, ha argumentat.

 

The post El vice-president de La Caixa reclama un govern de coalició del PSOE amb Ciutadans appeared first on VilaWeb.