Allau de sol·licituds als cursos de català. Aquest matí començava el termini per a inscriure-s’hi i les places s’han esgotat en temps rècord. S’han rebut un miler de sol·licituds per a les set-centes disponibles. “La demanda d’avui és la mateixa que ens trobem el primer dia d’inscripcions de cada any, però tenim capacitat per cobrir-la”, ha assegurat el director del departament de Política Lingüística.

El curs més bàsic, que correspon al nivell oficial A1, s’ha omplert en una hora. Bona part dels quaranta cursos disponibles, tres de cada quatre, ja són plens i s’ha obert una llista d’espera.

La majoria d’inscripcions a aquests cursos eren presencials, malgrat que govern va facilitar la inscripció en línia als cursos virtuals, com els els dels nivells A1, A2 i B1. Els cursos dels nivells més avançats, B2 i C1, també han exhaurit les places.

Celebrem el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés entrevistant Jaume Pérez-Montaner, poeta i amic d’Estellés, que fa uns mesos va publicar el recull Una tendresa oculta (3 i 4). Es tracta d’una tria molt personal fruit d’una relectura profunda de l’obra completa d’Estellés. Hi ha els poemes més coneguts, però també hi ha joies amagades.

Com que tots dos poetes eren molt bons amics, en l’entrevista hem fet la petita ficció de simular que Pérez-Montaner va a casa d’Estellés a felicitar-lo pel natalici. Això ens permet de parlar no tan sols de l’obra de l’autor del Mural del País Valencià, sinó també d’alguns aspectes de la seua personalitat.

Podeu comprar Una tendresa oculta. Poemes escollits de Vicent Andrés Estellés a la botiga de VilaWeb

—Avui, el vostre amic Vicent faria cent anys i vós aniríeu a sa casa a felicitar-lo. Què li diríeu?
—Quina pregunta! El felicitaria d’una manera molt normal, molt senzilla, i li diria, enhorabona! Cent anys és una celebració molt especial. Cent anys en honor d’Estellés, de la seua família i en honor de tots els valencians i de tots els catalans, els amants de la bona literatura, de la poesia en la nostra llengua.

—Quin regal li agradaria que li fésseu?
—Jo pense en el regal de sempre, reunir-nos i anar amb tota la família, i si més no, amb la seua dona, amb Isabel, a un bon restaurant i celebrar-ho amb un menjar típicament valencià.

—No és un tòpic, això que li agradava el bon menjar?
—Més que el bon menjar, era passar una estona agradable amb els amics. No era un gran menjador, sinó, sobretot, la idea d’ajuntar-se per menjar.

—En una reunió d’aquestes amb amics, ell era dels qui més parlava, o li agradava escoltar?
—Li agradava parlar. També escoltava, però sobretot parlava i se sabia que era el centre de les converses. No sempre, a voltes hem anat a homenatges a una altra gent. Recorde, per exemple, haver anat a l’homenatge a Garcia Esteve, i el protagonista era, sense dubte, Garcia Esteve.

,

—Acabeu de publicar Una tendresa oculta (poemes escollits), que és una antologia. Què hi trobem?
—Jo diria que és una manera una mica diferent, nova, de llegir la poesia d’Estellés. El meu punt de vista era que es llegira com si fóra un llibre més d’Estellés. Un llibre molt especial, perquè recull allò que jo considere que són els poemes que més destaquen en la seua obra. Sé que n’hi ha molts, però és que l’obra d’Estellés paga la pena llegir-la. És un gran poeta i crec que aquest llibre i tota la seua obra contribuirà a descobrir-nos, cada vegada més, un grandíssim poeta. Un poeta excepcional. L’he titulat Una tendresa oculta precisament perquè m’agradaria donar una visió una mica diferent de l’Estellés a què estem acostumats. A l’Estellés de dicció fàcil, i és això, però és molt més.

—Heu fet una mena de barreja entre els poemes més coneguts i uns altres que no ho són tant.
—La meua idea era fer una antologia en la qual jo em rellegia tota la seua poesia i escollia aquells poemes que m’anaven impactant d’una manera més directa. En eixa recol·lecció vaig decidir d’incloure també uns altres poemes que, potser, pel desgast d’haver-los sentit moltes voltes, ja no m’impressionaven tant, però sabia que eren poemes molt coneguts i calia posar-los-hi.

—L’heu rellegit per a fer l’antologia. Tota la vida llegint i rellegint el poeta, encara hi trobeu coses noves? Què us ha aportat aquesta darrera lectura?
—M’ha aportat que he fet curt. Estellés necessita moltes més lectures. Es pot extraure moltíssim de la seua poesia, i la meua vida ja ha de ser necessàriament molt curta. Però sé que podria dedicar anys i anys a llegir Estellés i sempre hi trobaríem coses noves. Aproximacions diferents, perquè la poesia va canviant segons l’estat d’ànim del lector. Ben sovint s’adapta a les situacions noves, i si no s’hi adapta, és que va deixant de ser important com a poeta. I això, en la poesia d’Estellés, no passa.

—Heu fet un estudi previ amb notes sobre la vida del poeta i anàlisis de l’obra. Hi parleu d’algunes crisis, d’inseguretats i de pors del poeta.
—La por és segurament una de les manifestacions més clares de la nostra humanitat, i no sols de la nostra humanitat. Els animalets també tenen por i ho veiem constantment. En el cas d’Estellés, va viure en una època molt dura que tots nosaltres també hem viscut, que fou el franquisme i la terrible dictadura feixista. Tenir por era pràcticament un estat quasi normal per a la gran majoria de la població d’aquest país. Estellés no era una excepció. No sols no era una excepció, sinó que com a un poeta amb la seua sensibilitat la vivia, i jo pense que es veu també en els seus poemes, aquesta por.

—Us pregunteu si escriu tant perquè té moltes coses a dir o perquè té por de no poder dir totes les coses que vol dir.
—Jo no sabria respondre a això. Ho plantege, però la resposta serien totes dues coses. Té moltes coses a dir i té por de no tenir temps de poder-les dir totes.

—Aquestes moltes coses a dir del poeta, li venen pel compromís amb el poble, pel compromís polític?
—És difícil de saber, però jo imagine que li ve per una reflexió com a poeta, una reflexió profunda sobre ell mateix, sobre la seua poesia, sobre allò que vol fer amb la seua poesia. I, més encara, aquesta reflexió l’indueix cada volta a exigir-se més. És a dir, eixes pors, eixes catàstrofes de les quals jo parle, que, en el fons, la base de tota poesia és l’enfrontament i la resposta a la catàstrofe. A la catàstrofe política, evidentment, a la catàstrofe humana, perquè tots naixem d’una catàstrofe que vivim i que en el fons posarà fi a la nostra vida.

—Quina imatge tenia d’ell mateix com a poeta?
—És difícil de contestar, això. Jo imagine que ell sabia que era un gran poeta. Però un gran poeta també té por de no estar ell mateix a l’altura de la seua poesia. Un sempre té eixa por. O, si més no, una por relativa. Per això, eixe desig de superar-se, eixe desig de trencament i anar més endavant i continuar caminant, escrivint, però amb noves propostes. Ell sabia que era un gran poeta i sabia que escrivia els millors sonets de la poesia catalana amb permís d’Espriu, de Foix i de qui fóra.

Podeu comprar Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble de Pau Alabajos a la botiga de VilaWeb

—En vida, Estellés es va sentir comprès i estimat?
—Pense que, sobretot, al final de la seua vida, a partir dels anys setanta, ell ja sabia que era un poeta que tenia un èxit considerable, que la gent comprenia la seua poesia. Crec que sabia que els lectors, i especialment els aficionats a la poesia, i també els poetes, la comprenien i hi entraven. Ell procurava tenir una relació excel·lent amb els altres poetes, tot i que sempre mantenia un esperit crític. A l’hora de parlar d’altres poetes, la crítica sempre era present, però això és típic dels poetes, i dels novel·listes, i dels pintors, criticar-se els uns als altres.

—Ell també ho va sofrir?
—Ell ho va sofrir i ho va practicar [riu].

—Oh! Qui criticava?
—No ho diré [riu]. Perquè, realment, jo diria que sempre tenia algun detallet per a tots. Li preguntaves, “què opines de tal?”, i responia, “li suen les mans”. “I tal altre?”, i deia, “un pastor protestant”… Són respostes que definien, en certa manera, alguns dels poetes.

—…
—D’un altre deia “aaah, en tal”… Però a eixe subjecte li vaig preguntar què opinava d’Estellés i em va respondre: “aaah, Estellés”. Exactament, la mateixa resposta.

—El poeta us va encarregar que posàreu ordre al monument que és el Mural del País Valencià.
—N’estic molt satisfet, em va donar una gran alegria, que ell volguera que jo m’encarregara de posar ordre i de publicar el Mural del País Valencià. Ell ho volia. A mi, en un principi, la idea no m’entusiasmava, però quan es va morir, al cap de poc més d’un any, m’ho van tornar a proposar i em va agradar la idea. Ho vaig fer, amb una grandíssima ajuda de la seua família, especialment del seu fill Vicent. I cada dia que passa, estic més content d’haver-ho fet.

—Quina és la magnitud i la importància del Mural del País Valencià?
—En els primers poemes ho explica, d’alguna manera. Al final del franquisme, quan ja es veu clarament que Franco desapareixerà i que vindrà la democràcia, o una certa democràcia, ell s’entusiasma. S’entusiasma en el piset del Perelló i allí comença a escriure el Mural del País Valencià. La gran facilitat que tenia per a escriure provoca versos i més versos i més versos parlant del seu País Valencià. El seu País Valencià que enllaça molt amb la seua poesia anterior, però enllaça, sobretot, amb el Llibre de meravelles, que és el gran llibre sobre la ciutat de València. I és el gran llibre sobre el franquisme. València, una ciutat mediterrània, una ciutat dels Països Catalans, ocupada pel franquisme, dominada pel franquisme. És la gran novel·la d’Estellés en vers. De la mateixa manera que El gran foc dels garbons és la gran novel·la del món del camp valencià, especialment, de l’Horta de València, la Ribera, etcètera. D’eixes dues grans aproximacions al seu poble naix la idea d’estendre-ho a tot el País Valencià. I tractarà de cobrir tots els aspectes del País Valencià o, fins i tot, dels Països Catalans, però no hi va arribar.

—Quant al compromís cívic, Estellés és autor de poemes que han esdevingut consignes. Ell ja ho feia conscientment?
—Jo pense que sí. En el Llibre de meravelles comença amb un llarguíssim poema, que ve a ser la introducció, i allò que va repetint-se constantment és que és un entre tants. I un entre tants vol dir que és un més del poble, un més del veïnat, un més del poble on viu, del carrer on viu. I no sols això, sinó que en El gran foc dels garbons, en el darrer sonet, quan diu “poseu-me les ulleres” ja mort, vol que el recorden com el nét de Nadalet. És a dir, com un més del poble. La seua poesia, en certa manera, respon a eixa consciència que té de ser un més entre tota la població.

—Per què recomanaríeu a la gent que llegís Estellés?
—Per moltes raons. En primer lloc, perquè és un gran poeta, un poeta excepcional, perquè, com va dir Joan Fuster, és un poeta com no n’havíem tingut cap des de l’època d’Ausiàs Marc, Roís de Corella, etcètera. Perquè la seua obra és d’un gran pes. Perquè és un poeta, en principi, molt assequible per a tots aquells que s’hi acosten amb un mínim de bona voluntat i desig d’entendre i de comunicar-se i de ser comunicat per la poesia d’Estellés. Serà un enriquiment personal per a tots aquells que el llegesquen. Cadascú en farà la interpretació i la seua comunitat de vivències respecte d’allò que haja llegit.

—Heu dit alguna volta que el primer contacte que vàreu tenir amb l’obra d’Estellés va ser amb una traducció al portuguès. Com sona Estellés en portugués?
—Fou en una publicació en versió original i una traducció al portuguès. En una antologia brasilera bilingüe, jo el vaig llegir en català. Sona bé en portugués, sona bé en alemany, sona bé en anglès. I tant en anglès com en alemany, en tinc el coneixement exacte, perquè l’he sentit recitat en alemany i la gent es va entusiasmar. I l’he sentit recitat en anglès, i també.

—Fora dels Països Catalans, és prou conegut?
—Imagine que només és conegut en ambients restringits, universitaris, o propers a la literatura catalana. O per alguns poetes anglesos, francesos i italians que han pogut llegir alguna traducció de la poesia d’Estellés. En aquest sentit, pense que sí que és apreciat, però sempre d’una manera molt limitada.

—Què s’hauria de fer, encara, perquè es conegués més?
—S’hauria de fer tant com es puga amb Estellés, amb Ausiàs Marc, amb tota la poesia, amb tota la literatura catalana. Mai no és prou.

—Políticament, el Consell l’ha rebutjat, no n’ha volgut celebrar el centenari ni ajudar les entitats que sí que el celebren. Quina reflexió en feu?
—Supose que tot allò que sone català, i no només català, tot allò que sone simplement valencià, és a dir, una llengua que no és el castellà, els molesta. Ells volen la imposició definitiva, radical, de l’espanyol. I la millor manera d’evitar-lo és ignorar-lo. Ignorar Vicent Andrés Estellés, ignorar Joan Fuster. No sols això, sinó fer tot el possible en contra de la poesia en valencià, de tot allò que escriuen els valencians. Jo pense que l’activitat que fa l’actual govern valencià és una activitat clarament antivalenciana.

—Però s’ha trobat que els ciutadans s’han organitzat per celebrar el centenari de mil maneres diferents.
—En certa manera, els ha rebotat. No som la grandíssima majoria de la població valenciana, però sí que som un nombre molt important de persones i de lectors que reivindiquem la nostra literatura, i en aquest cas, per damunt de tot, la poesia d’Estellés. La mostra són totes les celebracions que es van fent en els llocs més diversos de la nostra geografia.

—Estellés té més nom i més fama que lectors?
—És possible. No ho sabria dir. De tota manera, m’adone que la poesia d’Estellés cada volta es coneix més. Sobretot, eixos poemes més coneguts per a la majoria de la gent. Crec que molts dels lectors han sentit o han llegit en algun moment “No hi havia a València dos amants com nosaltres”, “Assumiràs la veu d’un poble”, “La rosa de paper”, tota una sèrie de poemes que no són suficients per a arribar a comprendre i entendre bé la poesia d’Estellés, però sí que en són una aproximació d’una certa importància.

—Aquesta popularització, li fa favor o li va en contra?
—No crec que li vagen en contra. I si el lector o aquell que escolta els poemes d’Estellés després en llegeix més, sempre serà positiu no només per al record del poeta, sinó per a aquell que llegeix la seua poesia com a enriquiment personal, literari, però també humà.

—Imaginem que encara som en eixe sopar d’aniversari, què diríeu al vostre amic?
—Li diria: “Vicent, pots estar ben content perquè, a pesar de tot, jo sé que has patit molt, sé que et fan molt de mal les cames, però a pesar de tot, no pots queixar-te. Ni tu ni jo no podem queixar-nos. Sobretot tu, perquè, mira, tota aquesta gent ha vingut ací per a escoltar-te, ha vingut per a sentir la teua poesia o per a escoltar les cançons que s’han fet sobre la teua poesia”. Supose que això li donaria una certa alegria.

—I, per acabar, com seria el brindis?
—Brindaríem amb cava, i si fos un bon xampany francès, també. I brindaria per ell i per Isabel.

La primera gran decisió de Salvador Illa com a president de la Generalitat ha estat un petit tràmit burocràtic: la represa de la comissió tècnica que ha de dir quina és la millor opció per a reformar l’aeroport de Barcelona. Aviat se’n sabran els membres i, d’aquí a tres mesos o quatre, publicaran un informe. Aleshores, el govern prendrà una decisió. De moment, els socialistes fan equilibris. No expliquen quina de les opcions que hi ha damunt la taula és la seva preferida. No parlen d’ampliació, sinó de “millora de la capacitat” de rebre visitants, perquè Esquerra considera una línia vermella que millora signifiqui ampliació. Els Comuns admeten que ja sabien que Illa tornaria a activar la comissió, perquè no van poder arribar a cap acord sobre això, però avisen que s’oposaran a qualsevol ampliació. Quines propostes hem sabut, fins ara, que puguin servir a Illa per a fer jocs de mans?

Els partidaris de l’ampliació diuen que Catalunya ha de menester més vols intercontinentals, que es fan amb avions més llargs, on caben més passatgers i, per tant, necessiten una pista 3 –la destinada als enlairaments– més llarga per a poder-se enlairar amb seguretat. La proposta d’AENA, l’empresa pública espanyola que gestiona l’aeroport, és de construir un tram de 500 metres més d’aquesta pista, amb una inversió aproximada de 260 milions d’euros. El principal problema d’aquesta opció és que aquesta extensió s’hauria d’edificar damunt la zona de l’estany de la Ricarda, declarada reserva natural parcial, i que té un paper clau en el funcionament ecològic del delta del riu Llobregat. El govern del president Pere Aragonès va anar endarrerint la publicació d’un informe ambiental sobre aquest model d’ampliació, i a hores d’ara encara no se sap què en diuen els tècnics de la Generalitat.

Els republicans, els comuns, la CUP i les entitats ecologistes, que ja s’hi han manifestat unes quantes vegades, són rotundament contraris que les obres trepitgin la Ricarda. Per a esquivar aquesta oposició, hi ha qui ha fet propostes que afecten igualment el terreny protegit, però no tant. El lobby Barcelona Global, per exemple, va proposar l’any passat que l’allargament no fos de 500 metres, sinó de 350, de manera que l’asfalt no arribés a cobrir l’estany. La resta del tram necessari per als enlairaments s’aconseguiria amb el mètode clearway, que aprofita zones no construïdes, sense obstacles, i sota control gestor de l’aeroport, per augmentar la distància disponible per als avions. Foment del Treball vol una cosa semblant: fer l’allargament de la pista una mica elevat, per damunt de l’estany, sense tocar-lo, sostenint la construcció amb grans pilons.

La tercera via va entrar en joc el febrer de l’any passat, quan una iniciativa privada va fer arribar al president Aragonès una proposta per a ampliar l’aeroport de Barcelona amb una pista sobre la mar. La idea és construir una plataforma més d’un quilòmetre enllà de la costa, amb 3.400 metres de llargada i que costaria prop de 2.100 milions d’euros. Anys abans, però, ja ho havien posat damunt la taula experts com Joandomènec Ros, que llavors era president del Consell de Protecció de la Naturalesa de la Generalitat, o Pau Relat, president de la Fira de Barcelona. La proposta formal d’aquesta iniciativa privada anava encapçalada per l’empresari i enginyer naval Joaquim Coello, i tenia el suport de personalitats com els economistes Andreu Mas-Colell, ex-conseller, i Guillem López Casasnovas.

Sobre aquesta idea, la discrepància més aferrissada és entre els mateixos experts. Molts la consideren abocada al fracàs. Ja quan, l’any 2019,  Relat havia insinuat que l’allargament sobre la mar seria una solució, Maurici Lucena, president d’AENA, va descartar-ho. Òscar Oliver, especialista en transport aeri i membre de la comissió per a l’ampliació de l’aeroport per Foment del Treball, l’han criticada, perquè la consideren una idea faraònica inviable. El 2021, un informe de Barcelona Regional va tornar a deixar palès que l’ampliació cap a la mar “no es planteja entre les alternatives més factibles” perquè implica una gran inversió i un augment de capacitat poc significatiu. Josep Antoni Acebillo, ex-arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, considera que sobre la mar no s’hauria de construir una nova pista per no allargar la tercera, sinó un allargament de la pista 2, que travessa transversalment l’altra. Aquesta proposta, tanmateix, ha tingut poc ressò.

L’alternativa més recent la va explicar Aragonès, encara president: que, durant el juliol i l’agost, de deu del matí a dues del migdia, la franja més saturada de tot l’any, les dues pistes paral·leles –la 1, que ara es destina a l’aterratge, i la 3, que ara es destina a l’enlairament– funcionin indistintament tant per a aterratges com per a enlairaments. El govern espanyol s’hi va manifestar en contra perquè considera que perjudicaria més acústicament els veïns de Castelldefels i Gavà. I, per una altra banda, alguns altres actors han posat l’èmfasi en un aspecte diferent: la connexió ferroviària de gran velocitat amb els aeroports de Reus, Lleida i Girona. N’han parlat el lobby Ferrmedd o l’entitat ambiental Oikia, per exemple. La consellera Paneque ha explicat que la comissió també s’encarregarà de cercar maneres per a millorar la interconnexió ferroviària entre tots els aeroports del Principat.

Si manessin els meus, la cosa no podria anar pitjor que ara. No és que em tingui a mi i als meus per uns salvadors messiànics, tot al contrari, sempre hem aspirat si de cas a un “joli succès d’hostilité” (un bonic triomf d’hostilitat), que deia Paul Verlaine. Però és que els altres ens enfonsen enmig de silencis i sorolls a l’ensems, igualment depriments. I no seria difícil fer-ho millor.

Si manessin els meus, per exemple, no es produirien aquestes paradoxes intolerables o, fins i tot, repulsives: que un partit suposadament d’esquerres i independentista hagi fet president de la Generalitat un home –un partit, els darrers lustres– de trajectòria inequívocament conservadora i antiindependentista. S’expliqui com s’expliqui, això no va a favor del bé comú. Oimés, hauríem evitat que els líders d’aquell partit, incapaços de mirar-se al mirall i comprovar al precipici on han portat el país que diuen defensar, lluitessin entre ells per veure qui continua amb la perversió. Jo i els meus agafaríem les plomes i els teclats, les pancartes i les proclames, per a deixar en evidència aquella gent. 

Si manessin els meus, tots els diputats electes entrarien al Parlament de Catalunya, encara que no fossin de la nostra corda ideològica. Els antics presidents amb més raó. Perquè els jutges i els policies no els vota ningú. I, en conseqüència, no mereixen gens de respecte democràtic quan es dediquen a fer política sense haver-se presentat a unes eleccions. Poca broma!

Si manessin els meus, el president del meu país no aniria a rebre el Borbó espanyol, com ha tornat a fer el senyor Illa. Per què? Perquè més enllà d’independentistes o dels que no ho són, a Catalunya hi ha una majoria molt àmplia que no vol tenir rei. I el president de la Generalitat hauria de guardar-se la mà a la butxaca dels pantalons abans de complir amb aquest delit seu d’encaixar amb el fill de l’hereu del dictador.

També és veritat que, si manessin els meus, perdoneu-me, faríem entendre que la ràbia per la ràbia, sense arguments, no serveix per res. Que necessitem coixí teòric per a desplegar fórmules d’acció, no opinions irades, ni hagiografies de personatges que (tots, sense excepció) ens han enganyat. Al capdavall, les xarxes socials acaben convertint-se en un femer, llevat de casos singulars, com les convocatòries del Tsunami Democràtic o dels CDR, que cridaven a fer, no a envalentir-se asseguts al sofà de casa.

En línia amb l’anterior paràgraf, si manessin els meus, obligaríem els artistes i els intel·lectuals de tot calibre (poetes, assagistes, dramaturgs, performers, pintors…) a construir projectes sobre el que passa. Faríem cooperatives d’artistes, col·lectivitzaríem serveis, sí, sí, com a la Unió Soviètica. Perquè quan la vida pública està emmetzinada, les contribucions dels artistes que es pensen que són bons perquè són artistes (i només per això) acaba augmentant el verí de la societat.

Si manessin els meus, entraríem als estudis de TV3 i estaríem dues setmanes sense emetre cap programa, per fer-los entendre que són absolutament innecessaris amb les seves rialles d’ells amb ells, amb la glorificació de l’esport comercial, amb aquests guions on es genera l’odi per captar l’atenció (el programa Joc de cartes n’és la màxima expressió)… Fa temps que la televisió pública catalana ha deixat de ser “la nostra”; és la d’ells, i la cosa els fa riure en pantalla.

Si manessin els meus, us ho dic de debò, no restaríem impàvids davant de tantes mentides ignominioses; i generaríem pamflets, res de metafísica, l’art de l’experiència (com la poesia de l’experiència) quedaria arraconada per inútil. Perquè, com deia Hannah Arendt, la llibertat (en aquest cas, la de l’artista) no rau en les opcions que ens vénen del passat, sinó en la possibilitat de crear-ne de noves.

Ben mirat, si manessin els meus, aquests meus, jo hi estaria en contra, també. I me’n buscaria uns de nous, de meus, sempre perifèrics i tangencials. Que el problema sempre es troba en el centre, en els centres.

I, tanmateix, mentre durés el seu mandat, per més curt que fos, per més esguerrades que fessin les coses, aquells meus, que jo ja els hauria deixat, trencarien amb l’abúlia persistent en què vivim; dissiparien ni que fos momentàniament aquest silenci estructural on pul·lulem entre negrors.

Nota al marge: el cartell que acompanya aquest text, anònim, prové de la rica imatgeria revolucionària mexicana.

El president de Veneçuela, Nicolás Maduro, ha anunciat que avançarà les festes nadalenques al país a l’octubre gràcies a les bones perspectives econòmiques de l’agost. “Fa olor de Nadal”, ha dit, agraint a la ciutadania els seus esforços. “Arriba el setembre i gràcies al fet que tanquem el mes d’agost amb bones perspectives econòmiques, podem dir i ja he dit: fa olor de Nadal”, ha afirmat. Així, el país començarà les celebracions l’1 d’octubre.

No és la primera vegada que Maduro avança Nadal a l’octubre. El 2020 i el 2021 ja ho va fer amb l’objectiu de compensar la crisi de la pandèmia. És costum que els governs reparteixin paquets de menjar entre els residents dels barris més humils per Nadal.

També ha aprofitat per subratllar que caurà tot el pes de la llei contra els responsables intel·lectuals i materials de l’atac contra el sistema elèctric del país, que va causar afectacions a bona part del territori. En aquest sentit, ha agraït a la població l’actitud durant la jornada. “El passat divendres 30 d’agost, durant l’atac més fort contra el Sistema Elèctric Nacional, el poble veneçolà va donar una demostració preciosa als feixistes i la gent va sortir i va anar a treballar”, ha destacat.

El mes d’agost es caracteritza habitualment per forts descensos de la xifra d’afiliats a la seguretat social, cosa que s’ha confirmat, una vegada més, en les dades que s’han sabut aquest matí sobre el mes passat. Caldria afegir-hi, com a nota destacada, que la contractació també ha disminuït amb gran intensitat respecte del mes anterior i en termes interanuals. Quant a la desocupació, com també és habitual que passi el mes d’agost, ha augmentat en comparació amb el juliol. De totes maneres, cal dir que a les oficines de Treball de Catalunya hi han registrades 335.990 persones, que és la xifra més baixa en un mes d’agost de l’any 2007 ençà. Malgrat això, penso que no ha estat un bon mes, en termes laborals, sobretot quant a afiliats i a contractació, perquè sembla apuntar o bé a un canvi de patró de comportament o bé a una desacceleració de l’activitat econòmica. O a totes dues coses.

Comencem per l’afiliació. D’entrada no m’agrada comprovar que Catalunya és la comunitat que més afiliats perd (-64.000) dins l’estat espanyol (-183.000), ni que sigui la tercera part de totes les afiliacions perdudes durant el mes. M’és igual que la segona comunitat en pèrdues sigui Madrid, amb 40.000 afiliats, però sí que cal recordar-ho. Com cada any, el sector que impulsa la caiguda dels afiliats és el de l’educació. Doncs bé, tampoc no m’agrada de comprovar que Catalunya ha perdut 23.000 afiliats, que també vol dir gairebé la tercera part dels perduts a tot l’estat espanyol. I encara menys veure que enguany hi ha 8.000 baixes registrades més que no l’any passat.

En termes anuals, el creixement del nombre d’afiliats es desaccelera clarament. A l’agost, ha estat del 2,1%, per sota de la mitjana de tot l’estat espanyol (2,3%), cosa que passa per tercer mes consecutiu. I encara m’agrada menys de comprovar que Madrid és la comunitat capdavantera, amb un 3,5% i un ritme que gairebé és el doble.

A l’estat espanyol, no cal dir que es manté l’optimisme oficial, si bé les dades no han estat pas gaire millors que a Catalunya. De totes maneres, la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz, ha comentat sobre les dades: “Hem consolidat els 21,1 milions de treballadors i som molt prop dels 21,2 milions, en un mes amb un fort component estacional.” I ha afegit: “Val la pena destacar que la presència d’afiliats estrangers és un dels motors del nostre mercat laboral.”

Sobre aquest aspecte, la consultora Randstad ha puntualitzat que, efectivament, en termes interanuals es manté una tònica sana de creixement de l’ocupació, amb 482.902 afiliats més aquests darrers dotze mesos. Ara, d’aquest augment anual, 4 noves ocupacions de cada 10 (un 40,2% del total) han estat per a treballadors de nacionalitat estrangera. I si ens remuntem dos anys enrere, el 41,7% de tota l’ocupació creada a l’estat espanyol ha estat ocupat per treballadors forans.

I fa notar que aquest percentatge reflecteix un comportament del mercat de treball molt desproporcionat. Del total d’afiliats a la seguretat social, només el 13,5% són treballadors estrangers. La conclusió és que la recuperació laboral ha tingut com a grup de població guanyador el dels treballadors de nacionalitat estrangera.

Per una altra banda, Funcas fa una reflexió que em sembla interessant sobre per què han empitjorat les xifres de l’agost. Segons els seus analistes, confirma una tendència d’alentiment en el ritme de creixement de l’ocupació que s’observa del juny ençà. “L’alentiment –diuen– procedeix bàsicament del sector de serveis, mentre que la indústria manté un creixement de l’afiliació estable, i, fins i tot, la construcció ha millorat després dels mals resultats de la primera meitat de l’any.”

I, dins el sector serveis, destaquen el comportament de l’hoteleria, que al juliol i l’agost ha augmentat l’afiliació en una quantitat molt inferior a l’habitual històricament en aquests mesos; en canvi, al març i a l’abril la contractació va ser molt superior. Aquest comportament també es va observar el 2023, cosa que podria indicar que hi ha hagut una modificació en el patró estacional de contractació d’aquest sector, que avançaria les incorporacions laborals a la primavera i, per tant, serien inferiors a l’estiu. “Aquest canvi de patró podria ser motivat per la necessitat de les empreses de garantir la cobertura de les seves necessitats, en un context d’escassetat de mà d’obra en aquest sector”, conclouen. Hi insisteixo, això que diuen em sembla força raonable.

La contractació ha seguit els passos de les afiliacions i ha presentat una reculada important el mes d’agost. En comparació amb el juliol, ha tingut una caiguda del 37,4%, derivada d’una contracció tant dels indefinits (-38,3%) com dels temporals (-36,8%). Segons la nota de l’Observatori del Treball de la Generalitat, el registre ha estat “en línia amb el comportament habitual de la contractació en el mes d’agost”. Però, compte!, també cau interanualment, tant pels indefinits com pels temporals.

Quant a la contractació indefinida per la prestació de serveis fixos discontinus, ha experimentat una caiguda interanual del -9,9% l’agost; la resta dels contractes indefinits també ha disminuït, si bé a una taxa inferior (-4,4%). En conseqüència, el pes dels contractes fixos discontinus en el total d’indefinits ha baixat d’1,3 punts percentuals respecte de l’agost del 2023, fins al 31,6%. Aquest punt no em sembla negatiu, sinó tot el contrari.

I, finalment, també com és habitual en aquest mes, la desocupació registrada ha augmentat en comparació amb el juliol; enguany un 2,7%, cosa que representa un augment de 8.707 persones, una mica més que als anys anteriors. El 2022 el creixement va ser del 2,8% i el 2023, del 2,3%. En termes anuals, la desocupació ha disminuït d’un -0,9%, és a dir, 2.882 persones menys. És una xifra molt exigua. A l’estat espanyol, la desocupació continua caient amb més intensitat (-4,8%), com ha passat d’ençà del final del 2022. Llevat del País Basc i Navarra, on ha pujat, al darrere ve Catalunya a molta distància de la resta de comunitats. Val a dir que la taxa de reducció de la desocupació és cinc vegades inferior a la de Madrid o la del País Valencià. Aquesta diferència amb la resta de l’estat és un altre dels aspectes que el nou govern ha de revisar, perquè no és gens bo.

En definitiva, em quedo amb les paraules que ha dit aquest migdia el secretari general de la PIMEC, Josep Ginesta. “Nou curs, nou govern, reformes a la vista i deures a l’hora de revertir la paradoxa que implica tenir persones a l’atur i, al mateix temps, vacants pendents de cobrir a diferents sectors d’activitat”, ha resumit, en relació amb el total de 335.990 persones desocupades, amb 8.707 persones més respecte del juliol (un 2,66% més), xifra que representa un augment més gran que a l’agost de l’any passat. A continuació, ha constatat que la desocupació també creix perquè hi ha activitats que alenteixen el seu creixement i ha alertat que, interanualment, a Catalunya la reducció de la desocupació és cinc vegades inferior a Madrid o al País Valencià.

Cal no perdre de vista aquest mes, que no ha estat gens positiu al mercat laboral.

La nadadora de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) Núria Marquès ha guanyat la medalla d’argent en la prova de natació dels cent metres esquena S9 dels Jocs Paralímpics de París. És la tercera edició consecutiva que puja al podi paralímpic.

Ha superat a la brasilera Mariana Ribeiro per tres centèsimes de segon, però no ha pogut amb l’estatunidenca Christie Raleigh Crossley, que s’ha adjudicat l’or.

Amb aquesta, Marquès ja suma sis medalles paralímpiques, de les quals, una és d’or, quatre d’argent i dues de bronze.

La Generalitat i el govern espanyol han signat un conveni que permetrà que les lleis orgàniques i ordinàries estatals, els reials decrets llei i els legislatius i les disposicions generals estatals surtin publicades en català al Butlletí Oficial espanyol (BOE).

La Conselleria de Política Lingüística ha explicat que els dos executius van signar el conveni el mes de juliol, i aquest acord garantirà l’accés a les lleis en català i en facilitarà l’ús en contextos acadèmics, jurídics i judicials.

L’anterior conveni d’aquesta mena va quedar extingit el 2020. La publicació en català es farà en un suplement electrònic del BOE i l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions de la Generalitat (Eadop) s’encarregarà de fer-ne les traduccions.

La Guàrdia Civil ha tornat a demanar a l’Audiència espanyola la destrucció de les proves relacionades amb el procediment judicial dels atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. La petició s’ha donat a conèixer quan només falten tres dies perquè acabi el termini del qual disposen els pares del nen de tres anys mort a la Rambla de Barcelona per presentar una demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per a descobrir tots els detalls dels fets.

Precisament, la defensa dels pares del nen de Rubí, formada pels advocats Agustí Carles i Jaume Alonso-Cuevillas, s’han oposat a la petició de la Guàrdia Civil argumentant que el cas encara és dins del termini de quatre mesos corresponent per a presentar la demanda europea. En aquesta línia, han demanat d’aturar qualsevol destrucció de proves mentre que TEDH no resolgui si l’accepta o no. “És per això possible que sigui necessari practicar novament prova sobre els efectes i evidències que aquí podrien ser destruïts, o entregats, tal com sol·licita la Direcció General de la Guàrdia Civil, per la qual cosa entenem que no procedeix i, per tant, ens oposem a aquesta petició”, apunta l’escrit.

La família considera que s’ha vulnerat el dret de saber tota la veritat i, arran de la decisió del Tribunal Constitucional de rebutjar un primer recurs, el pare del nen, Javier Martínez, pretén dur el cas a la justícia europea. Per a fer-ho, demanen donatius per a sufragar els alts costos judicials que comporta.

L’Audiència espanyola ja va demanar a la fiscalia a principis d’any si podia destruir la gran quantitat de proves relacionades amb el procediment judicial dels atemptats. En concret, el decret del lletrat de l’administració de justícia del servei d’executòries de la sala penal preguntava si es podien destruir els ordinadors, tauletes, telèfons mòbils, targetes SIM, targetes i llapis de memòria, càmeres de fotos, a banda de documentació, elements per fabricar explosius, vídeos i banderes d’Estat Islàmic i altres objectes.

També preguntava a la policia on eren els vehicles dels condemnats i els morts, com la furgoneta d’Abdelbaky Es Satty, l’imam de Ripoll, dos turismes dels germans Abouuyaqub, la moto de Mohamed Hichami i els vehicles que els atacants van llogar per cometre els atemptats.

Canvi d’oratge al país. L’arribada de setembre ha vingut acompanyada de fortes precipitacions, tant a les Illes, com al País Valencià. De fet, la Direcció General d’Emergències del govern de les Illes ha activat la situació operativa 1 del Pla Especial de Protecció Civil per Risc d’Inundacions (Inunbal) i ha recomanat prudència i molta precaució a la ciutadania. A més, els aeroports de les Illes pateixen ara mateix endarreriments generalitzats de més d’una hora per la situació meteorològica.

Les autoritats també ha activat l’índex de gravetat 1 (IG1) del Pla Especial per fer front al risc de fenòmens meteorològics adversos, Meteobal, davant la previsió de pluges intenses i tempestes.

Ambdós plans s’han activat atenent la informació de la delegació territorial a les Balears de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), segons la qual es preveuen aquesta tarda precipitacions acumulades en una hora de fins a 50 litres per metre quadrat i dimecres de fins a 80 litres. A més, es podrien registrar forts vents amb ràfegues que podran superar els 90 quilòmetres per hora. En aquest sentit, les tempestes causen a hores d’ara retards en algunes línies de tren i bus de Mallorca, així com l’anul·lació de les línies d’autobús amb servei cap a platges a Menorca.

 

Una fuerte tormenta causa graves inundaciones en Inca
https://t.co/XoKynMv9WC pic.twitter.com/b80ONkVvyW

— Crónica Balear (@CronicaBalear_) September 3, 2024

En concret, s’han produït inundacions en alguns trams de la via del tren a la zona de Sineu, que han generat retards en la circulació de la línia Palma-Manacor en ambdós sentits. Pel que fa a les línies de bus, el Consorci de Transports de Mallorca ha informat de diversos retards i de l’anul·lació temporal d’algunes parades. Així, acumulen retards les línies 100s, A11, L203, L204, L500s, A51, L300s, A32 i L401.

A més, el servei de la L334 Alcúdia-Formentor ha suprimit el seu servei fins a nou avís a causa de les tempestes i s’han anul·lat també temporalment les parades de Cala Barques, Temporal de Cala de Sant Vicenç, Camí de ses Ànimes i Camí d’Establiments entre Costitx i Sencelles.

L’Institut Balear de la Natura (Ibanat) ha anunciat que les zones d’acampada de sa Font Coberta, Marjanor i Pixarells, al municipi d’Escorca, així com tots els refugis que gestiona, romandran tancats fins aquest dijous, una vegada hagi finalitzat l’alerta i s’hagi realitzat la revisió de les instal·lacions. En la mateixa línia, PortsIB tancarà tots els camps de boies des d’aquesta tarda i fins dijous a les 18.30 de la tarda. Els serveis d’emergència aconsellen allunyar-se dels torrents i ponts, evitar passejos marítims, espigons i penya-segats, i preparar-se en cas que calgui abandonar l’habitatge si la situació ho requereix.

A més, aconsellen circular preferentment per carreteres principals i autopistes, no refugiar-se sota els arbres, allunyar-se de reixes, tanques i altres objectes metàl·lics, conduir amb precaució i no aturar-se en zones amb gran quantitat d’aigua i evitar llocs on pugui haver-hi despreniments de branques, murs i parets, tanques publicitàries, mobiliari urbà, cornises i edificis en construcció. A casa, es recomana tancar portes i finestres en cas de tempesta i desendollar els electrodomèstics. També recomanen evitar practicar qualsevol mena d’esport nàutic; i assegurar l’amarratge si es té una embarcació.

Les tempestes també afecten el País Valencià

Les fortes precipitacions també han arribat al País Valencià. En aquest cas, ho han fet en forma de pedregada. De moment, afecten principalment les comarques de la Vall d’Albaida i

 

Diluvi i pedregada a Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida). Vídeo de Jordi Gandia. pic.twitter.com/WI0Cvbel12

— AVAMET (@avamet) September 3, 2024

 

Impressionant pedregada a Agullent (la Vall d’Albaida) en estos moments. Atenció a quines pedres cauen!! Vídeo de Dani Ferrero. pic.twitter.com/aZBcLgYKkf

— AVAMET (@avamet) September 3, 2024

Ara mateix a Ontinyent…. i no es de les mes grans. @avamet pic.twitter.com/5ounZZy72E

— Alberto Tormo (@MisterTeck) September 3, 2024

La policia municipal d’Alcúdia ha multat amb 1.125 euros un integrant del moviment Menys Turisme, Més Vida per l’aparició d’uns cartells del col·lectiu als carrers del poble. Segons que denuncia MTMV Alcúdia, aquesta és la primera sanció que una institució els aplica d’ençà de les diferents accions de les agrupacions locals i de la coordinadora.

Segons MTMV Alcúdia, l’integrant de l’assemblea local va rebre la notificació el 12 d’agost, on se l’informava que havia estat sancionat amb 1.125 euros per haver infringit greument l’ordenança. Concretament, se li atribueix la col·locació de cartells convocant l’assemblea.

MULTEN AMB 1125 € A UN INTEGRANT DE L’ASSEMBLEA D’ALCÚDIA

Denunciam que la persona sancionada en cap cas va ser identificada penjant cartells, sinó que és qui va fer la sol·licitud per fer ús de la Casa de Cultura (espai d’ús públic).@MTMVAlcudia https://t.co/bc32hHgNbX

— MENYS TURISME MÉS VIDA (@contracimera) September 3, 2024

L’entitat denuncia que el sancionat en cap cas fou identificat penjant cartells. “El seu nom únicament apareix a la sol·licitud per fer ús de la Casa de Cultura (espai d’ús públic) a l’Àrea de Participació Ciutadana de l’Ajuntament”, diu l’entitat en un piulet. I afegeix: “És evident la intenció de l’equip de govern (PP, VOX i UxA) d’intentar reprimir qualsevol organització de la societat civil alcudienca que, cansada de patir les nefastes conseqüències d’aquest model de turisme, ha decidit alçar la veu i sortir al carrer reclamant un canvi”.

L’assemblea diu que no els aturaran a base de multes i entenen que si les seves accions molesten l’equip de govern és senyal” que anam per bon camí i fem les coses bé”.

Cal fer palès que la persona sancionada en cap cas va ser identificada penjant cartells.

El seu nom únicament apareix a la sol·licitud per fer ús de la Casa de Cultura (espai d’ús públic) a l’Àrea de Participació Ciutadana de l’Ajuntament.

— MTMV Alcúdia (@MTMVAlcudia) September 3, 2024

La magistrada del Tribunal Suprem espanyol (TS) Susana Polo ha confirmat l’arxivament de la causa contra el president Carles Puigdemont i el diputat Ruben Wagensberg pel Tsunami Democràtic. Malgrat l’arxivament, el president Puigdemont encara no pot tornar a Catalunya perquè té oberta la causa de Vólkhov i la de malversació.

La jutgessa desestima els recursos que Societat Civil Catalana, l’associació Dignidad y Justicia i Vox havien presentat contra la seva interlocutòria del 8 de juliol. Ho justifica de nou pel fet que el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García Castellón va deixar passar el termini màxim de què disposava per prorrogar la investigació, i les diligències que va fer després del 29 de juliol del 2021 no tenen “cap tipus de licitud constitucional per vulneració de drets fonamentals”.

Per tant, segons Polo, tenint en compte que en aquell moment encara no havia practicat cap diligència respecte a Puigdemont o Wagensberg (Garcia Castellón no ho va fer fins al novembre del 2023) el Suprem “no pot fonamentar la decisió de continuar el procediment” i “cap de les al·legacions dels recursos desvirtua els arguments” de l’arxivament.

El final brusc de García-Castellón, el jutge ultra que ha perdut el torcebraç contra l’independentisme

Els recursos es dirigien contra la interlocutòria del Suprem del passat 9 de juliol, quan Polo va acordar el sobreseïment provisional i arxivament de la causa en què s’investiga per terrorisme l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg.

La jutgessa apuntava que prenia la decisió després de la resolució de la sala penal de l’Audiència espanyola que també havia declarat invàlides les diligències acordades pel magistrat Manuel García-Castellón, des de finals de juliol del 2021 per haver dictat fora de termini la pròrroga de la causa.

El doctor en ciència política Joan Rodríguez substituirà Jordi Muñoz com a director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Nascut a Barcelona l’any 1974 és doctor Europeu en Ciència Política i de l’Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona (2006). Entre 2004 i 2008 va treballar com adjunt al Director d’Anàlisi i Prospectiva, a la Presidència de la Generalitat, sota els mandats de Pasqual Maragall i José Montilla. I entre 2003 i 2004 va assumir la Regidoria de Seguretat Ciutadana i Obres Públiques de l’Ajuntament de la Garriga, sota el mandat de la batllessa Neus Bulbena. En l’àmbit acadèmic és professor titular al Departament de Dret Constitucional, Ciència Política i de l’Administració de la Universitat de València.

Anteriorment, ha estat professor associat de la UAB i també ha exercit de professor convidat o Visiting Fellow a la Université de Montpellier (2023-2024), Universitat de Siena (2022), University of Nottingham (2016), Universitat Lliure de Brussel·les (2013), Universitat de Leiden (2013), Universitat d’Edimburg (2011), London School of Economics (2009-2010) i The Open University (2008-2009). Així mateix, també ha fet d’investigador doctoral a Sciences-Po (París, 2001).

El govern de Salvador Illa ha acordat de reprendre la comissió tècnica sobre l’aeroport de Barcelona perquè, d’aquí a tres o quatre mesos, publiqui un estudi sobre les possibilitats de millora de la infrastructura. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, no ha especificat quina de les opcions prefereix el govern perquè diu que, abans, volen tenir una proposta tècnica que els doni tota la informació necessària. El govern traslladarà a la comissió totes les propostes que li han arribat i prendrà després una decisió. Paneque ha evitat parlar d’ampliació i s’ha referit tan sols a la necessitat d’ampliar la capacitat de l’aeroport perquè ara com ara, ha dit, “està al límit de les seves possibilitats”. 

L’anunci del govern ja ha causat malestar als socis d’investidura. Esquerra Republicana ha avisat que la millora de l’aeroport no pot voler dir una ampliació, cosa que per a ells fóra “una línia vermella”. Els comuns s’han limitat a dir que no comparteixen la posició dels socialistes i han demanat que a la comissió s’escolti també el parer del món local i de les entitats socials. De moment, però, tot és verd: els membres de la comissió encara no se saben, perquè s’han d’acabar d’acordar amb el ministeri espanyol de Transports. Tampoc no se sap si els membres que en formaven part el 18 de gener passat, quan la comissió es va reunir per primera vegada, en continuaran formant part.

Paneque s’ha compromès que la reforma de l’aeroport tingui “el mínim impacte ambiental possible”, per bé que ha matisat que qualsevol infrastructura en té, d’impacte. Sobre les crítiques d’uns quants grups ecologistes contra el model de desenvolupament econòmic que representa una ampliació de l’aeroport, la consellera ha dit que el govern d’Illa no creu en el decreixement. “Aquest govern està absolutament compromès amb el progrés, la generació d’oportunitats i en trobar l’equilibri, perquè no ens sembla contradictori, entre el creixement econòmic i el respecte escrupolós al medi ambient”, ha dit.

El text de l’acord també diu que totes les infrastructures noves que emprengui el nou govern hauran d’harmonitzar “les oportunitats de desenvolupament econòmic, la millora de la qualitat de vida de les persones, la minimització de les afeccions mediambientals, la reducció de la contaminació en àmbits metropolitans i la necessitat de descarbonització del sector del transport aeri”. En aquest sentit, la comissió també s’encarregarà de cercar maneres per a millorar la interconnexió ferroviària entre els aeroports de Reus, Lleida i Girona.

Salvament Marítim i la Guàrdia Civil han localitzat avui un total de cent persones, totes en aparent bon estat de salut, arribades en sis barcasses a les costes i les aigües de Formentera, Cabrera i Mallorca.

La primera de les embarcacions s’ha vist a les 03.10  a setze milles al sud de Formentera i hi viatjaven quatre persones. La segona s’ha localitzat a les 03.20, amb un total de divuit persones que haurien desembarcat a la zona del Caló de Formentera.

Les arribades d’immigrants en barcassa a les Illes apunten cap a xifres rècord

A la mateixa hora, s’ha procedit al rescat d’una tercera barca on viatjaven vint-i-quatre persones a tres milles a l’est de la Pitiüsa Menor. L’embarcació següent s’ha albirat a les 07.30 a setze milles al sud de Cabrera i s’ha procedit al rescat d’un total de deu persones. Una altra també ha arribat a trenta-cinc milles al sud d’aquesta illa i s’ha localitzat a les 08.22 en què s’han rescatat vint-i-dues persones. L’última barcassa s’ha trobat a les 08.33, amb vint-i-dues persones, a cala Mitjana al municipi de Felanitx.

No s’ha sabut fins a darrer moment. El PP amagava les seves cartes i no deia si votaria a favor o en contra de la destitució de Gabriel Le Senne en la sessió extraordinària i inèdita que s’ha dut a terme avui al Parlament de les Illes per tractar aquest tema.

Torna el curs parlamentari i ho fa amb les arenes més sacsejades. Le Senne, de Vox, ha aconseguit mantenir-se com a president de la cambra i, per tant, com a segona institució més important de les Illes. Avui es debatia la moció que tota l’esquerra havia presentat per fer-lo fora, després que 18 de juny estripés la foto d’Aurora Picornell, represaliada pel franquisme, del portàtil de la vicepresidenta de la cambra, Mercedes Garrido.

Bastava l’abstenció del PP i així ha estat. No s’ha volgut banyar políticament, però la realitat és que tot el que era votar contràriament a favor de la moció era permetre que Le Senne continués al capdavant de la cambra. Així i tot, el seu portaveu, Sebastià Sagreras, ha intentat situar-se en contra de Vox i de l’esquerra. “Són uns fets que mai s’haurien d’haver produït, un president del Parlament mai pot perdre les formes” ha assegurat i, de fet, ha afegit que si Vox fos coherent amb la ruptura que la formació va fer amb el PP, Le Senne hauria d’haver renunciat a la presidència. En aquesta línia, Sagreras ha volgut deixar clar que qualsevol pacte amb Vox està romput ara mateix i que no hi havia cap compromís de donar suport a Le Senne. Ha assegurat que governaran en minoria i cercant pactes amb la resta de partits, també.

Ara bé, tampoc ha donat suport a la iniciativa de l’esquerra per obligar Le Senne a abandonar el càrrec. “La credibilitat i els antecedents del PSIB són més falsos que un duro sevillà”, ha dit Sagreras davant la cambra. També ha criticat que les vicepresidentes del parlament del PSIB, Mercedes Garrido i Pilar Costa, van demostrar durant el ple de 18 de juny que no sabien guardar la neutralitat de la mesa. “Aquesta iniciativa cau per ella mateixa”, ha sentenciat just abans d’anunciar l’abstenció del seu partit.

Oferiment del PSIB al PP

Durant el debat, la presidenta del govern, Marga Prohens, mirava més el mòbil que el faristol. De tant en tant es girava per parlar amb Sagreras, però en tot moment mantenia un perfil baix. Es va especular, fins i tot, que no hi assistiria. Des del seu lloc escoltava també com el PSIB s’oferia a donar-los els seus vots per fer president del Parlament un diputat popular. “Estaríem orgullosos de votar algú del PP per recuperar la dignitat del Parlament. Ho faríem amb el cap ben alt”, deia el portaveu socialista, Iago Negueruela. La intenció d’aquest oferiment a Prohens era el de recuperar el sentit institucional de la cambra, segons ha dit des del faristol.

Negueruela, de fet, ha insistit que Le Senne haurà de retre comptes davant d’un tribunal com a investigat per un delicte d’odi pels fets que van ocórrer, ja que Memòria de Mallorca el va denunciar. “Avui no hem de parlar d’esquerres ni de dretes, avui hem de parlar si som capaços d’acordar”, els deia, i sentenciava: “El comportament de Le Senne no es pot defensar en democràcia. No és admissible”.

En la mateixa línia, el portaveu de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha reiterat que “el Parlament ha estat segrestat tot aquest temps” i ha denunciat que “Le Senne ha exercit de jutge i de part i que ha actuat de forma clara i notòria en favor dels seus interessos”. “No ha acabat mai d’entendre el seu càrrec”, apuntava Apesteguia.

Amb relació als fets de dia 18 i que van fer esclatar tot aquest procés, Apesteguia ha subratllat que “es va atacar i ultratjar la memòria de tres símbols de la repressió franquista. Tres dones que van trigar més de vuitanta anys a tornar a les seves famílies”. És per això que ha insistit que el record de les Roges del Molinar és avui molt més gran que abans i que “qui va destruir la foto serà esborrat en la foscor de la memòria”.

La defensa de Le Senne

Per part seva, Le Senne, avui sense presidir el Parlament i ocupant el seu escó de diputat, s’ha defensat durant vint minuts i ho ha fet assegurant que tot plegat ha estat “un circ que s’ha estirat durant més de dos mesos i amb una campanya d’assetjament contra mi”. També ha rebutjat que fes cap manotada al portàtil de Garrido, tot i que ha reconegut que hagués estat més apropiat que ho fessin els serveis de la cambra, però que li urgia “acabar amb aquesta soflama insòlita”.

Bevent aigua a mitja intervenció per calmar els nervis, Le Senne ha posat en marxa el discurs de l’extrema dreta i, desviant l’atenció, com prèviament ha fet la seva companya Manuela Cañadas, portaveu del grup, ha parlat de migració i de com l’esquerra “ocupa totes les institucions, assaltant el poder judicial i assetjant els mitjans lliures”.

“El que m’he trobat em reafirma que he de seguir aquí”, ha acabat, tot i que després al torn de contrarèplica ha matisat que “no és que ens molestin les fotos”, sinó que es qüestioni que van contra la neutralitat de la mesa, ja que coincidien amb les mostrades per tota l’oposició durant la sessió plenària.

Amb vint-i-cinc vots a favor de la destitució, vint-i-set abstencions i set vots en contra, Le Senne ha salvat una temporada més al capdavant del Parlament. Quedarà per veure si la tensa situació entre Vox i el PP farà que això canviï mai, ja que els populars s’han mostrat molt segurs que el pacte està trencat. Malgrat tot, no s’han volgut agafar les mans, pel fet que l’extrema dreta els havia amenaçat de què hi hauria dures conseqüències si Le Senne no seguia com a president. A l’horitzó, un decret de simplificació administrativa que el PP necessita aprovar amb el suport de Vox i que no ha volgut fer perillar. I més enllà d’aquest horitzó, encara tres anys de legislatura que no pinten fàcils per Prohens.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha presentat avui a la resta de membres del govern un informe amb “les principals línies d’intervenció política” per a millorar la situació del català durant aquest mandat, a instància del president Salvador Illa. La portaveu i consellera Sílvia Paneque ha evitat de respondre si el govern està preocupat per la llengua, però ha admès que hi ha “recorregut de millora” en els àmbits educatiu, laboral, social, institucional, audiovisual i digital. Paneque també ha dit que la qüestió ha originat “un debat ric, positiu i propositiu” entre els membres del govern per a trobar maneres de desplegar les propostes que ha fet Vila.

El document marca cinc grans objectius: augmentar el coneixement social del català, “fer-ne fàcil l’ús”, garantir-lo com a llengua d’ús normal a les institucions, “incentivar el compromís amb la llengua per generar acords”, “estendre actituds positives i implantar hàbits d’ús favorables al català”, i garantir els recursos humans i materials per aconseguir-ho. A més a més, la consellera ha fet especial menció que, en la seva mesura, aquestes mateixes polítiques s’han d’aplicar a la llengua de signes catalana i a l’aranès, en col·laboració amb el Consell General d’Aran.

Per una altra banda, Paneque tampoc no ha concretat si el govern manté el compromís amb el Consell Lingüístic Assessor, que té la presidència vacant d’ençà que es va morir la lingüista Carme Junyent, ni si es fa seves les cinquanta propostes que va fer l’òrgan, i que incloïen, entre més, no donar automàticament el C1 o bé fer proves als professors. El marc en què, d’entrada, es desenvoluparan totes les polítiques serà el Pacte Nacional per la Llengua, perquè hi ha molt de consens que pot ser una eina útil i perquè servirà per “allunyar el focus del debat polític sobre la llengua”.

L’abast de l’actuació del Departament de Política Lingüística és una de les incògnites de la legislatura. Vila ja fou el secretari del ram amb el govern del president Pere Aragonès i ara comandarà la conselleria que se n’ha creat arran del pacte del PSC amb Esquerra Republicana. Fins ara, el president Illa ha rebut crítiques dels partits independentistes per haver estat el primer màxim dirigent socialista a fer servir el castellà al català i per haver defensat, abans de ser president, un model a les aules semblant al trilingüe, amb més presència de l’anglès. 

La Guàrdia Civil ha detingut Rafa Mir, jugador del València CF, per una denúncia interposada per una dona per presumpta agressió sexual, segons que han confirmat a Europa Press fonts policíaques. El jugador no ha assistit aquest matí a l’entrenament i és a l’espera de passar a disposició judicial. El club, ara per ara, no ha fet declaracions.

La denúncia l’ha interposat una dona de vint-i-cinc anys que diu que va ser agredida juntament amb una altra dona al domicili particular de Rafa Mir. En els fets, segons el relat de la denunciant, hi hauria participat un altre home, també detingut.

La detenció es va fer ahir en el marc d’una investigació judicial que ha estat declarada secreta.

El portaveu parlamentari dels Comuns, David Cid, ha reiterat que no té sentit ampliar l’aeroport de Prat. Durant la conferència de premsa al parlament, Cid ha argumentat que no veuen viable que arribin més vols a Barcelona ni del punt de vista d’emergència climàtica, ni per l’arribada de més turisme que dificulta encara més l’accés a l’habitatge.

“No acompanyarem el PSC ni el govern amb mesures que siguin un error”, ha afegit. Cid també ha subratllat que els socialistes no els han traslladat pas, de moment, que el projecte d’ampliació del Prat s’inclogui en el pressupost del 2025.

La CUP ha criticat la reactivació de la mesa tècnica per a la millora de l’aeroport del Prat. La portaveu de la formació, Laia Estrada, considera que és una ampliació i ha lamentat la saturació turística que sofreix el país. Ha dit que el turisme “gentrifica les ciutats i expulsa els veïns” i que l’ampliació comportaria més emissions i destrucció d’espais naturals.

“El que és clau és garantir que els trens arribin arreu del territori i a l’hora”, ha dit Estrada sobre els macroprojectes de transports. I ha insistit que l’entrevista a TV3 al president de la Generalitat, Salvador Illa, “demostra que tenim davant la legislatura del cinisme”.