L’Assemblea Nacional Catalana ha decidit d’organitzar enguany una diada descentralitzada, tal com ja va fer el 2016. Per tant, durant la Diada 2024 es faran actes a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa per a denunciar les conseqüències nefastes de la dependència de l’estat espanyol. A cada ciutat es denunciaran greuges que sofreix la nació catalana pel fet de pertànyer a l’estat espanyol i que van estretament vinculats a l’espoliació fiscal de Catalunya. A més, es reivindicarà la independència com a única manera de resoldre’ls. El lema d’enguany serà “Tornem als carrers. Independència”.

Per primera vegada, l’organització de la manifestació de la Diada 2024 no recau exclusivament en l’Assemblea Nacional Catalana, sinó que anirà a càrrec de sis entitats diferents: l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. 

L’Assemblea ha habilitat una nova pàgina web per a centralitzar tota la informació sobre la Diada, com ara les motivacions polítiques de la manifestació. A continuació, us detallem tota la informació sobre la manifestació relativa a Lleida.

Com serà la manifestació a Lleida?

La manifestació de Lleida se centrarà a reivindicar els drets de la pagesia com a estructura d’estat. “La seva feina incansable, la defensa de la terra que fan constantment i la mobilització als carrers d’aquests últims mesos són un exemple”, defensa l’Assemblea.

El recorregut començarà a l’avinguda de Catalunya, avançarà cap a la rambla d’Aragó, l’avinguda de Balmes, la plaça de Ricard Vinyes, i acabarà a l’avinguda Alcalde Rovira Roure amb el passeig de Ronda.

A quina hora serà la manifestació a Lleida?

La manifestació començarà a les 16.00 a l’avinguda de Catalunya (davant Delegació de la Generalitat) i arribarà al voltant de les 17.00 al punt final, a l’avinguda Alcalde Rovira Roure. Un cop allà, a les 17.14, se seguirà en directe, per unes pantalles gegants, la lectura del manifest unitari que es farà a l’Arc de Triomf de Barcelona. Després, cada ciutat –Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa–  denunciarà el greuge que implica l’espoliació fiscal en la reivindicació pertinent.

Com arribar a la manifestació?

S’hi pot accedir amb les línies de bus 1, 4, 6, 7, 8, o 70.

Com és la samarreta de l’Onze de Setembre de l’ANC?

La samarreta de la Diada 2024 ja és a la venda. Enguany la samarreta és de color verd, amb els vius de les mànigues i del coll de color negre. El verd triat és el “verd voluntari”, que vol imitar les armilles que històricament han dut els voluntaris de l’Assemblea a les manifestacions. La samarreta porta el lema “Fem més curt el camí: independència” i té un teixit tècnic 100% polièster.

Ja podeu comprar la samarreta de la Diada 2024 a la Botiga de VilaWeb

Un any més, la samarreta s’ha fabricat i produït a Catalunya, concretament, a Mataró. L’ANC recorda que la samarreta és una de les vies principals de finançament de l’entitat. L’Assemblea no rep cap subvenció i se sosté econòmicament tan sols gràcies a les aportacions dels socis, el marxandatge i les donacions.

On es pot comprar la samarreta de la Diada 2024?

Com cada any, la samarreta es pot comprar a la Botiga de VilaWeb. També la trobareu a la botiga de l’ANC i a les parades de les assemblees territorials, per tot Catalunya.

Enguany, hi ha un model unisex, de tirants i infantil. Amb la compra del lot, també s’hi inclou una bossa de roba amb el mateix lema que la samarreta. Tot el lot costa quinze euros i la samarreta infantil, deu.

The Washington Post, per Shira Rubin i Steve Hendrix

 

Jerusalem. Els israelians fan aquestes darreres hores les manifestacions més grans que s’han fet contra el govern d’ençà del 7 d’octubre, amb centenars de milers de persones al carrer i afegint-se a una vaga general que ahir va paralitzar una gran part del país, mentre era enterrat l’últim dels sis ostatges rescatats de Gaza el cap de setmana.

Hersh Goldberg-Polin, israelià i nord-americà de 23 anys, i cinc ostatges més van ser assassinats pels seus captors, segons la policia forense israeliana, poc abans de ser rescatats per l’exèrcit israelià, dissabte.

La notícia d’aquestes morts, anunciada diumenge, va commoure Israel i va encendre una ira generalitzada entre les famílies dels ostatges i els seus simpatitzants, que fa mesos que acusen el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, de torpedinar un acord per a alliberar-los.

“Hersh, t’hem fallat! T’hem fallat tots”, va cridar el seu pare, Jon Goldberg-Polin, al funeral d’ahir, amb la camisa esquinçada d’acord amb la tradició jueva de dol i un adhesiu amb el número 332 –els dies que els ostatges han romàs en captivitat d’Hamàs.

Jonathan Polin i Rachel Goldberg, pares de l’ostatge nord-americà-israelià Hersh Goldberg-Polin mort, el cos del qual va ser recuperat amb cinc ostatges més a Gaza, assisteixen al funeral a Jerusalem, ahir, 2 de setembre de 2024 (fotografia: Gil Cohen-Magen).

Ahir milers de treballadors es van afegir a una vaga nacional d’unes quantes hores que va paralitzar els sistemes de transport, va fer que el personal mèdic reduís els hospitals a serveis d’emergència i va tancar negocis arreu del país en solidaritat amb els manifestants que blocaven autopistes i demanaven la dimissió de Netanyahu per deixar pas a un altre dirigent capaç de signar un acord per a dur a casa els prop de cent ostatges que encara hi ha a Gaza.

Milers de persones vestides de dol van assistir al funeral, amb multituds que desbordaven les tombes i els carrers adjacents. Molts portaven samarretes amb fotografies d’en Hersh, que s’han fet presents a tot el país, i l’expressió “ens sap greu” en hebreu. Molts ploraven amargament.

Jon Goldberg-Polin va dir que Hersh hauria exigit que qualsevol líder que no pogués comprometre’s a construir “un futur millor per a tots nosaltres… fes un pas al costat”. La mare d’en Hersh, Rachel, va remarcar que ells, els captius, ho havien fet tot bé i havien aconseguit de sobreviure tant de temps; i que els qui havien fallat eren uns altres.

Tot de persones envolten la tomba de Hersh Goldberg-Polin durant el seu enterrament (fotografia: Gil Cohen-Magen).

La vaga d’ahir es va acabar oficialment hores abans del moment previst, quan el Tribunal Nacional de Treball d’Israel, en resposta a les queixes del govern, va dictaminar a la tarda que l’aturada era una activitat política i no una acció laboral legítima.

Arnon Bar-David, cap de la Histadrut, la més gran federació de treballadors d’Israel, va dir que els sindicats complirien la sentència del tribunal però va recordar al govern que la vaga era un èxit i n’havien de prendre nota. “Malgrat els intents de pintar la solidaritat amb colors polítics, centenars de milers de ciutadans han fet sentir la seva veu”, va piular.

Les manifestacions arriben mentre l’exèrcit israelià, maniobrant per la franja de Gaza, ha començat a portar a casa les restes dels ostatges assassinats, un toc d’alerta que indica, segons moltes famílies d’ostatges, que el temps de vida dels seus éssers estimats es va exhaurint ràpidament.

“Necessitem que els ostatges tornin a casa amb un acord; no necessitem que l’exèrcit els busqui”, va dir Aviva Siegel, una ex-ostatge israeliana que té el marit, Keith, ciutadà dual nord-americà i israelià, encara retingut a Gaza.

“Un acord és més important que qualsevol altra cosa”, va dir Bar-David diumenge a la nit, en convocar la vaga.

“La majoria dels israelians creuen que la vida dels ostatges és més important que la continuació de la guerra”, va remarcar Gil Dickman; el seu cosí, Carmel Gat, va ser arrossegat a Gaza des del quibuts Beer i era un dels cossos retornats per l’exèrcit israelià dissabte.

Dickman va reconèixer que estava devastat perquè ja era massa tard per al seu cosí, però també va dir que creia que la pressió pública podria forçar Netanyahu a canviar de rumb i salvar la vida dels ostatges que encara són vius a Gaza.

Familiars dels ostatges detinguts per Hamàs tallen l’autopista a Tel-Aviv amb fotografies dels seus familiars (fotografia: Abir Sultan).

La concentració de diumenge es va tornar violenta en alguns llocs, amb la policia desplegant patrulles a cavall, i fent servir gas i canons d’aigua contra manifestants que van blocar una autopista de Tel-Aviv durant tres hores. S’hi van arrestar 29 manifestants. Dilluns al vespre els organitzadors de la vaga van convocar més manifestacions.

Israel i Hamàs es culpen mútuament de no aconseguir cap acord. Netanyahu va dir diumenge que l’assassinat dels sis ostatges demostrava que Hamàs “no vol cap acord”. Però el grup més gran de familiars dels ostatges ha acusat durant molt de temps Netanyahu d’atendre els seus partidaris d’extrema dreta en compte de lluitar per aconseguir un pacte. Els israelians es divideixen, per això, entre aquells que volen que la guerra a Gaza continuï fins que Hamàs sigui “destruït” –un objectiu que els líders militars han dit públicament que no és realista– i aquells que diuen que portar els ostatges a casa vius hauria de ser la prioritat.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Quan els nois i les noies arriben a l’adolescència acumulen tot de missatges que associen atracció i violència. Aquests missatges provenen del grup d’iguals, de sèries, de films, de cançons, de xarxes socials… i dibuixen com a atractius els nois que mostren actituds violentes i que menystenen les noies, i no tant aquells que són igualitaris i les tracten bé.

Això ho veiem, per exemple, en el film After, fet a partir d’una saga de novel·les per a adolescents. La protagonista té un xicot de l’institut, que és bon noi, i a qui tracta com un amic, sense mostrar desig. Quan arriba a la universitat l’enganya amb un altre noi “dolent” i atractiu. El xicot es mostra comprensiu, i això el fa semblar un noi insegur. Després, la noia s’assabenta que aquest altre noi tan sols ha estat amb ella per una aposta, però això no li fa perdre atractiu, atès que, segons que sembla, al final “s’ha enamorat de veritat”.

La influència del discurs dominant coercitiu

Associar l’atracció a la violència i el menysteniment passa en diferents entorns i de diferents formes, i es coneix com a discurs dominant coercitiu. Estar exposades durant molt de temps a aquest discurs porta les noies a considerar atractius aquests nois violents i les empeny a mantenir-hi relacions afectivo-sexuals tòxiques.

En una investigació recent, hem analitzat els mecanismes pels quals aquest discurs dominant coercitiu es manifesta en el grup d’iguals i porta algunes noies a mantenir una relació sentimental o sexual de menyspreu (amb un noi que no les tracta bé i que té actituds i conductes violentes), com també les seves conseqüències.

Per a això hem recollit les experiències de 59 nois i 71 noies estudiants de 4t d’ESO (15 i 16 anys) de 3 instituts, que ens han parlat de les seves interaccions en el grup d’iguals.

El grup d’iguals és el conjunt de persones d’edat semblant amb qui comparteixen interessos, activitats… sigui dins o fora de l’institut, amb qui socialitzen i construeixen la seva identitat.

Per què m’agrada el qui em tracta més malament?

El grup d’iguals és un dels contexts de socialització i aprenentatge més important dels adolescents. La pressió i influència que exerceix en la conducta dels joves fa que algunes noies tinguin relacions amb nois violents, encara que no ho vulguin.

El grup d’iguals també exerceix pressió sobre les noies dient-los una vegada i una altra que qui realment els agrada són nois amb actituds i comportaments violents, i això fa que a moltes adolescents els acabi agradant –o creguin que els agrada– aquesta mena de nois, que abans no els agradaven. Aquesta pressió fa que es normalitzin i acceptin els comportaments violents, i fins i tot que les noies els confonguin amb amor, cosa que les empeny a relacions tòxiques.

Aquesta pressió del grup d’iguals sorgeix també a partir de la influència dels missatges mediàtics a què el jovent és exposat.

“He vist sèries en què la noia surt amb un noi que no la tracta bé, i després la deixa. Ell li deia que era lletja i alhora ella no s’adonava que hi havia un altre noi a la seva classe que sempre la mirava i a qui agradava”, explica una noia que ha participat en la investigació.

Al seu torn, els nois també es veuen pressionats per seguir el patró de masculinitat violent i que menysté els altres si volen resultar atractius i tenir èxit entre les noies.

El perill de ser avorrit

Si les noies ja tenen una relació estable amb un noi no violent, el discurs dominant coercitiu al grup les titlla d’avorrides i les pressiona per enganyar el xicot i embolicar-se amb nois amb actituds i comportaments violents, perquè “això és divertit”, tal com expliquen les noies que han participat en la recerca quan relaten la seva experiència.

Aquests comportaments violents van de presumir d’haver seduït alguna noia i després haver-la tractada malament a menysprear a la noia amb qui s’han embolicat una vegada, parlar-li malament o tractar-la malament davant de més gent o quan estan tots sols.

Hi ha noies que acaben cedint a aquestes pressions i s’emboliquen amb qui no volen i enganyen qui estimen perquè no volen que al seu grup les considerin avorrides i tenen por de perdre les amigues. A vegades, l’actuació del grup no s’acaba ací.

L’assetjament continua quan fan fotografies de la noia amb el noi embolicant-se o fins i tot fan fotografies de manera que ho sembli, i després envien la fotografia al xicot de la noia, la pengen a internet o l’envien a més gent. Així fan públic l’engany i danyen la relació de la noia amb el seu xicot.

Les conseqüències en la salut

La investigació científica ha demostrat que la violència de gènere té conseqüències negatives sobre la salut, incloent-hi dolor crònic, un risc més gran de contreure malalties de transmissió sexual, depressió, i tendències suïcides.

Al voltant del 27% de les dones i noies entre 15 anys i 49 ha estat víctima d’alguna mena de violència física o sexual, i per això és necessari d’identificar els factors que augmenten el risc de violència de gènere, especialment entre les noies més joves, que tenen les primeres relacions.

La nostra recerca mostra que els nois que les menyspreen són un d’aquests factors que augmenten el risc de violència de gènere en la població adolescent, perquè socialitzen les noies en una normalització i atracció cap a la violència. A més, quan aquestes relacions es difonen entre molta gent o es publiquen a internet, elles acaben lligades a ells per sempre, amb possibles conseqüències greus per a la seva salut. Com deia una de les noies: “La fotografia et seguirà fins a la tomba. Hi ha gent que acaba suïcidant-se, perquè fa molt de mal.”

L’amistat (bona) com a element de prevenció

Pressionar les noies per tenir aquesta mena de relacions implica d’augmentar la probabilitat que siguin víctimes de violència masclista. Com que el grup d’iguals és un context molt important de pressió, és important que es faci una intervenció preventiva al grup d’iguals mateix.

En la investigació, les noies parlen de la “pressió de les amigues” o de la “por de perdre les amigues”, però també fan referència al fet que són “falses amigues” les qui les pressionen perquè tinguin una relació amb un noi que no estimen.

D’acord amb les conclusions d’aquesta recerca i unes altres, treballar les amistats de qualitat d’ençà que les criatures són petites pot ser un element de protecció i prevenció important del problema greu de la violència de gènere.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Manuel García-Castellón y García-Lomas  es va haver de jubilar ahir. El titular del jutjat d’instrucció 6 de l’Audiència espanyola deixa d’exercir sols uns quants mesos més tard d’haver-se trobat forçat, per un error processal, a tancar una causa que l’havia fet mediàtic aquests darrers mesos i que havia servit per a posar el punt de mira sobre Carles Puigdemont, Marta Rovira i Ruben Wagensberg.

García-Castellón, amb una llarga trajectòria a l’Audiència espanyola, tenia entre mans la causa contra el Tsunami Democràtic, que va ser reactivada justament quan es negociava la llei d’amnistia. De fet, va cercar la manera d’esquivar els efectes de la llei i fer també que la causa restés a Madrid, tot vinculant-la al terrorisme.

Malgrat que l’aprovació era immediata, havia forçat la declaració dels investigats, obligatòriament dins l’estat espanyol, i havia activat el procés per a emetre ordres de detenció. També es va resistir a aplicar l’amnistia i va donar un termini a les parts perquè es sospesessin una possible qüestió pre-judicial al TJUE.

Quan el torcebraç ja havia començat, tot se li va esfondrar com un castell de cartes. Amb un moviment que no provenia del contrincant, sinó d’on menys s’esperava. El 8 de juliol d’enguany, l’Audiència espanyola va anul·lar tota la investigació feta per García-Castellón després del 29 de juliol de 2021. Un cop mortal a la causa. Un error terrible del jutge, que va prorrogar la instrucció el 30 de juliol, un dia fora de termini.

Això el deixava en una cruïlla. O portar a judici solament les diligencies practicades fins a aquella data, que excloïa els assenyalats com a sospitosos de terrorisme més tard, inclòs Puigdemont i Rovira, o deixar-ho estar. L’endemà mateix, el 9 de juliol, afirmava que malgrat que els fets investigats eren constitutius d’infracció penal, no hi havia prou motius per a atribuir-los als investigats, i decidia d’arxivar la causa. Això permetia el retorn de l’ex-secretària general d’ERC, Marta Rovira, després d’anys d’exili a Suïssa, i també s’acabava l’exili de Ruben Wagensberg, de Josep Campmajó, de Jesús Rodríguez i d’Oleguer Serra.

El jutge, que l’any 2022 havia sol·licitat de prorrogar la jubilació al màxim permès per la llei, setanta-dos anys, se’n va ara un mes i mig abans del seu aniversari; amb les mans buides.

La persecució de l’independentisme

La causa va arrencar a final d’octubre del 2019, en el punt culminant de les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem. Però, després d’haver topat amb la incomprensió i la negativa de diverses jurisdiccions internacionals a col·laborar en la persecució d’un moviment de protesta política, la causa havia restat mig congelada.

Tanmateix, tot es va començar a moure quan es negociava la investidura de Pedro Sánchez. Fins aleshores la causa era secreta, i en un primer moviment, l’octubre del 2023, va admetre Vox i l’associació ultra Dignidad y Justicia com a acusació particular. Això permetia de garantir que la causa es quedés a Madrid, perquè la fiscalia havia mostrat dubtes que es pogués mantenir l’acusació de terrorisme i sospesava de demanar que la causa fos enviada a Catalunya per desordres públics.

El 2 de novembre, el PSOE arribava a un acord amb ERC, i el pacte amb Junts, que arribaria el dia 9, semblava imminent. En aquesta situació, el dia 6, García-Castellón va anunciar que investigava tant Puigdemont com Marta Rovira per terrorisme, i es va empescar l’atribució de la mort circumstancial d’un turista francès a l’aeroport de Barcelona el dia de la protesta als suposats responsables del Tsunami.

Tot i que aquesta causa, que havia d’indagar qui s’amagava rere l’estructura del Tsunami, i com s’havia finançat en les protestes per la sentència contra el procés, havia estat adormida durant quatre anys, es reactivava aleshores amb una activitat inusual. García-Castellón mirava de trobar proves per a sostenir l’acusació de terrorisme sobre la desena d’investigats per les accions del Tsunami Democràtic. No obstant això, no li arribava res que permetés de justificar-ho.

L’Agència de Seguretat Aèria espanyola, encarregada de la seguretat de l’aviació civil, no va emetre cap alerta en el sistema de notificació de successos, és a dir, no hi va haver cap esdeveniment que pogués posar en perill cap aeronau, ni els ocupants ni cap altra persona. Ningú, ni particulars, ni membres del cos de les forces de seguretat de l’estat espanyol, els Mossos o la policia local no van arribar a fer cap mena de denúncia relacionada amb els fets; l’Agència de la Unió Europea per a la Seguretat Aèria va dir que no havia tingut cap impacte en l’activitat dels altres aeroports europeus i els serveis d’emergències desmuntaven que la mort de l’home tingués res a veure amb el Tsunami.

El jutge, malgrat tot, va citar a declarar per terrorisme els investigats, i va empènyer a l’exili a Suïssa Ruben Wagensberg, Oleguer Serra, Jesús Rodríguez i Josep Campmajó. Després de no comparèixer, el jutge instructor ja havia demanat a la fiscalia i a la resta d’acusacions, l’organització d’extrema dreta Dignidad y Justícia i dos policies espanyols, si calia emetre una ordre de cerca i detenció per no haver comparegut, en un nou pas. Però el dia 8 de juliol tot va quedar tocat de mort.

Aquesta no ha estat l’única maniobra de García-Castellón contra l’independentisme. El 23 de setembre de 2019 va ordenar la detenció de nou membres dels CDR per pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per a causar estralls, en l’anomenada operació Judes. Tot i la feblesa de l’acusació i la manca de proves, va decidir de portar-la a judici, perquè, a parer seu, tots els implicats, membres dels CDR, pertanyien a una organització terrorista quan van ser detinguts. És una causa encara oberta en una batalla legal amb el rerefons de la resistència dels jutges d’aplicar l’amnistia.

Un jutge esquitxat per les polèmiques

Algunes actuacions de García-Castellón han estat fortament qüestionades. En una conferència la tardor passada a Astúries, amb la presència ultres, es vantava d’haver mentit deliberadament el 2002 a les autoritats franceses sobre el lloc on es trobava el cors Yvan Colonna per pressionar-les a signar un conveni bilateral per a afavorir les devolucions en calent de detinguts per terrorisme. L’acord el va promoure Espanya per a agilitar les investigacions a membres d’ETA, però es va trobar que França no hi estava disposada. Per això, segons que va confessar ell mateix, García-Castellón els va enganyar fent creure que l’independentista cors Yvan Colonna era al sud d’Espanya.

A l’abril d’enguany, García-Castellón proposava de jutjar quatre ex-dirigents d’ETA per la presumpta responsabilitat en el segrest i assassinat de l’ex-regidor del PP d’Ermua Miguel Ángel Blanco el juliol del 1997. Tots quatre, processats pels delictes de segrest i assassinat terrorista amb l’agreujant de traïdoria, tot aplicant una nova doctrina utilitzada contra Puigdemont. Concretament, la doctrina de “l’home del darrere”, segons la qual no cal que l’autor formi part de cap organització o grup terrorista, ni que actuï de manera associada o organitzada, de manera que qualsevol persona que executi, individualment o col·lectivament, alguna de les accions previstes amb les finalitats expressades en el precepte serà autor o partícip d’un delicte de terrorisme.

També es va fer conegut per la seva persecució contra Podem, i sobretot contra Pablo Iglesias. El magistrat va donar per vàlid l’any 2016 un informe fals que va aparèixer tres setmanes després d’haver entrat Podem al congrés espanyol amb seixanta-nou diputats, que pretenia de vincular el partit i el seu màxim dirigent amb delictes fiscals, emblanquiment de capital i finançament il·legal. El 2020, García Castellón va obrir una investigació secreta “prospectiva” per conèixer els moviments bancaris de dirigents de Podem sense haver estat encausats. Això va fer que l’Audiència espanyola l’obligués a arxivar la causa i l’amonestés per haver obert una investigació prospectiva.

Per contra, ha estat assenyalat com a lax amb el PP i, per exemple, amb causes com la del cas Kitchen, fou criticat durament per haver salvat l’ex-secretària general del PP María Dolores de Cospedal de seure a la banqueta i d’haver-se negat a considerar el PP responsable lucratiu, malgrat que el partit es va beneficar dels actes il·legals de la policia “patriòtica”.

Les imatges sempre són més poderoses que els texts i que les idees, més poderoses que les paraules. I per això el nom d’Àngels Martínez romandrà sempre vinculat a aquell moment del 6 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya quan va retirar les banderes espanyoles que els diputats del PP havien deixat sobre els seus escons buits. Davant la inoperància i la resignació de la resta de diputats i originant calfreds en l’espinada de tota la gent que ho vam viure, en directe o per la televisió.

Va ser, molt probablement, una de les imatges més icòniques i més recordades d’aquells mesos de llibertat. Amb tanta calma com determinació, amb aquella seua figura ja de dona gran amb cabells blancs i amb tota la càrrega emotiva de dècades de lluita dins el cos, Àngels Martínez va reaccionar al boicot del Partit Popular contra les lleis constitucionals de la república catalana pujant els escons buits del parlament en silenci, sense fer cap estirabot ni cap escarafall, amb una solemne elegància. I va treure una a una totes aquelles banderes espanyoles –espanyoles i monàrquiques– que abans d’abandonar l’hemicicle hi havien deixat provocativament els nacionalistes espanyols, els hereus del franquisme. Metòdicament.

El gest tenia un valor encara més gran quan podíem suposar que ella, com a diputada de Catalunya Sí que es Pot, acabaria votant contra la independència de Catalunya, com va passar el 27 d’octubre. I era una desautorització gestual del vergonyós paper representat aquells dies pel seu cap de files, Joan Coscubiela. I de Pablo Iglesias també, que recordeu que dies després li va exigir que demanàs perdó, exigència a la qual, evidentment, Àngels Martínez es va negar.

Com és ben sabut, a partir dels fets d’octubre del 2017, l’Àngels va evolucionar cap a l’independentisme. Però si una ideologia l’ha de definir en el moment de la seua mort és el comunisme. Ella era una comunista. Ho era quan va començar a militar al PSUC l’any 1968, en plena dictadura. I quan va fundar el PCC l’any 1982. I quan va fundar Esquerra Unida i Alternativa el 1998. Com ho era quan el 1971 va fundar la secció d’educació de CCOO i l’Assemblea de Catalunya.

Per això el seu gest, aquella manera de traure les banderes, no s’entén sense la línia roja que arranca en l’Assemblea de Catalunya i que dura fins al seu adeu. Simplement, Àngels Martínez va reaccionar com hauria reaccionat el 1971 contra aquella provocació qualsevol membre de l’Assemblea de Catalunya. Només que ella s’hi mantenia, allà on tants s’havien deixat arrossegar per la normalitat, per la normalització, per l’homologació dels símbols del franquisme –bandera rojigualda inclosa.

I ho va fer per una cosa molt simple i que la definia: era una comunista conseqüent. I per tant no oblidava d’on venia i sabia quina era la ruta que l’havia portada allà on era. I, com a comunista conseqüent, no li cabia al cap anar contra una revolució popular i democràtica.

Vivim un temps en què la ideologia s’ha convertit en vestimenta. Ha deixat d’estar dins el cos de cadascú. Un temps en què pots dir-te comunista sense sentir en comunista, liberal sense sentir en liberal, conservador o socialista sense sentir en conservador o socialista. Aquest és un dels drames de la nostra època. La política sembla haver abandonat els fets i haver-se refugiat en la construcció de tesis refinades, en les discussions sobre el sexe dels àngels o a fer voltes etèries sobre neologismes tan esotèrics com absurds.

Però quan Marx, en les tesis sobre Feuerbach, va proclamar que allò que era important no era interpretar el món sinó transformar-lo, aquella presa de posició no era sinó una poderosa crida a actuar. A fer coses. A fer coses en el dia a dia i cada dia de la vida de cadascú.

I és això, exactament, que Àngels Martínez va fer tota la vida i aquesta era l’actitud que es resumia magistralment en aquella manera de retirar les banderes.

Perquè al Parlament de Catalunya ella retirava la bandera imposada pel franquisme amb la persistència amb la qual havia lluitat tota la seua vida per a defensar la salut pública. I per la mateixa raó. Retirava la bandera espanyola amb la tenacitat amb què s’havia enfrontat sempre a les conseqüències del neoliberalisme. I per la mateixa raó. Retirava aquella amenaçadora bandera amb la mateixa valentia amb què s’havia proclamat sempre dona i sempre lliure. I per la mateixa raó.

En aquest temps de tanta falsedat política, de tanta prostitució ideològica, de tanta inconseqüència, reconèixer el gest i entendre’l, posar-lo en el lloc que toca, crec que és una manera de retre a Àngels Martínez l’homenatge que mereix. De part de tots.

 

Si podeu llegir VilaWeb gratis, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i s’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

PS1. Ahir es va jubilar el jutge García-Castellón, probablement el més ultra de tots els jutges ultra que hem conegut aquests anys i un dels més deshonests, tramposos i prevaricadors. Alexandre Solano n’ha fet aquest retrat: “El final brusc de García-Castellón, el jutge ultra que ha perdut el torcebraç contra l’independentisme”.

PS2. Israel viu de diumenge ençà grans manifestacions contra el primer ministre Netanyahu, per la seua negativa a pactar amb Hamàs l’alliberament dels ostatges que encara són segrestats a Gaza. Ahir dilluns una vaga general va col·lapsar el país en el moment que soterraven un dels sis ostatges trobats sense vida diumenge. Shira Rubin i  Steve Hendrix han seguit les grans manifestacions de dol i ràbia des de Jerusalem i ens les expliquen en aquesta crònica impressionant.

PS3. Manuel Baixauli causa sensació amb la seua novel·la Cavall, atleta, ocell, un text que té fascinats crítics i lectors. Esperança Camps l’ha anat a cercar a Sueca i hi ha mantingut aquesta conversa.

Avui, dia 3 de setembre, fa un any de la mort de Carme Junyent, un fet que va trasbalsar no tan sols els cercles lingüístics i culturals, sinó la societat en general. Junyent era una dona que es feia estimar i, sobretot, es feia escoltar. Parlava amb autoritat sobre els perills de la llengua catalana perquè tenia un coneixement aprofundit del procés de substitució de les llengües.

S’ha mort Carme Junyent, la dona sàvia que no es va rendir mai (article d’Assumpció Maresma)

Un dels llibres cabdals sobre la seva llengua fou ‘El futur del català depèn de tu’ (la Campana, 2020), a partir d’una conversa amb la periodista i correctora de VilaWeb Bel Zaballa. En la mateixa línia, es va editar el llibre pòstum ‘Deu lliçons per a salvar el català’ (la Campana, 2024), una selecció d’articles seus publicats a VilaWeb durant més de deu anys.

Carme Junyent s’acomiada tal com volia

Amb motiu de l’aniversari de la mort de Carme Junyent, hem garbellat aquests dos llibres per extreure’n vint frases que dibuixin el llegat d’aquesta lingüista extraordinària.

 

“En una societat on es parlen dues llengües, generalment –jo no conec cap cas on no sigui així– hi ha una llengua que s’acaba imposant a l’altra.”

“El pitjor mal que tenim és que menys del 25% de la població comença una conversa en català.”

“Hauríem de ser conscients que cada vegada que neguem als altres la possibilitat de participar en la nostra vida i la nostra llengua fem un pas més cap a l’extinció.”

“Si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el restabliment de l’equilibri lingüístic és gairebé impossible.”

L’últim adeu de Carme Junyent (a Masquefa i amb veu de Marta Vives)

“La independència la podem aconseguir en qualsevol moment. Però si la llengua es perd, ja està. Hi ha molta gent que suposa que si aconseguim la independència se salvarà la llengua. Però la independència no canvia els comportaments lingüístics.”

“Com és que no hem aconseguit un ambient que ens permeti de sentir que quan parlem la nostra llengua fem la cosa més natural del món i no una reivindicació? Tant parlar de l’apoderament, per què no ens apoderem amb el nostre comportament lingüístic i aconseguim que no sigui percebut com una anomalia?”

“Jo espero que hi hagi una política lingüística que faci entendre que la llengua no és un apèndix gestionat des d’una direcció general, sinó un projecte de país en què tothom està implicat.”

Morir-se en català (darrer article de Carme Junyent)

“Si pensem en una Catalunya sense el català, què hi veiem? Ens hi podem reconèixer? Doncs de la mateixa manera és impensable un Aran sense l’aranès.”

“Estic segura que hi ha molts catalans que tenen el castellà com a primera llengua i que estan compromesos. I si tenen la informació de com fer-ho voldran contribuir a restablir aquest equilibri. Segur que ells no volen ser agents de l’imperialisme lingüístic.”

“Hi ha un 15% d’hostils, un 15% de militants i un 70% d’indiferents. Hem de treballar amb aquest 70% d’indiferents. Amb els hostils no hi podrem fer res, però passa que et poden contaminar aquests indiferents.”

“Si tots els diners que es van abocar en la normalització s’haguessin abocat en esports i esplais ara no estaríem tan malament.”

“Si aquest món o aquesta societat canvien, la llengua s’hi va adaptant, perquè és un sistema molt flexible i es pot adaptar a qualsevol situació. Però que algú em digui un cas en què canviant la llengua s’hagi canviat la societat. No en conec cap.”

“Si hi ha un símptoma universal que indica de manera més clara el declivi del català és que va deixant de ser la llengua habitual dels joves.”

“[Als joves] no podem fer-los prendre consciència, és clar; la consciència l’hem de tenir nosaltres per tal de crear-los un món en què el català sigui la llengua natural.”

“Aquí hi vivim tots i és el territori on s’ha desenvolupat la llengua. La responsabilitat la tenim tots els que vivim aquí i és això el que s’ha d’aconseguir: que tothom se’n faci responsable.”

“Tenim els jutjats en contra, ja ho sabem. Fins ara cap govern no ha trobat la sortida (potser ni l’han cercada), ja ho sabem. Però, malgrat tot, nosaltres sempre hi podrem fer alguna cosa perquè la llengua és nostra. I els que la menystenen no els hem d’aguantar. Ara queda el més important: replantar la llengua allà on l’han arrencada.”

Carme Junyent i aquesta cadena que ens fa humans (editorial de Vicent Partal)

“Consciència. És la clau de volta. Recuperar aquesta consciència, entendre com n’és, d’important, parlar en català en totes les circumstàncies.”

“L’interès pel català, principalment dels qui no tenen ni el català ni el castellà com a llengua primera, és un dels punts que tenim a favor.”

“El que volem és recuperar allò que ens han furtat i en aquest projecte hi cabem tots, sigui quina sigui la nostra llengua. Perquè del que es tracta realment és que el català sigui una llengua per a conviure. Només així podrà sobreviure.”

“Si nosaltres no ho volem, la llengua no ens la poden prendre.”

El Palau Robert rememorarà d’una manera especial l’escriptora Aurora Bertrana (1892-1974), en el dia que es compleixen cinquanta anys de la seva mort. Serà avui, amb una visita guiada, que forma part de l’exposició “Aurora Bertrana polièdrica”, a càrrec d’Adriana Bàrcia, comissària de la mostra i especialista en l’escriptora. La visita es farà avui a les 18.00. És d’accés lliure, no cal reserva prèvia i serà complementada amb una conversa a fons sobre l’escriptora.

L’exposició sobre Aurora Bertrana, que vol descobrir les múltiples facetes d’aquesta escriptora, encara massa desconeguda, al gran públic, estarà oberta fins el 29 de setembre.

50 anys de la seva mort

Club Editor també homenatjarà l’escriptora, en aquest aniversari, amb la reedició d’un dels seus llibres més reeixits, Entre dos silencis. L’autora hi narra a partir de la seva visió un vessant concret de la Segona Guerra Mundial: la vida de les dones de la ruralia, a Étobon, a la França de l’any 1944. “La mirada d’una intel·lectual exiliada recull molt més que els fets: la complexitat de sentiments que s’infiltra en la relació amb l’enemic, i la subtilesa de les fronteres que separen els caràcters més rotundament que les nacions”, diu el Club Editor.

Escriptora, periodista, viatgera, música…, Bertrana va ser tot això en un temps convuls, marcat pel cosmopolitisme del món d’entreguerres en què es va moure –va formar part d’un trio de jazz a Suïssa i va viatjar als paradisos oceànics de la Polinèsia acompanyada del seu marit, l’enginyer Denys Choffat–, i també per les tragèdies del segle XX, com la guerra de 1936-1939, l’exili i la Segona Guerra Mundial.

Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar, va passar la infància al barri del Mercadal de Girona. Es va començar a guanyar la vida tocant al Trio de Senyoretes que va debutar el primer de desembre de 1924 en un hotel de Chamonix. Finalment, però, va optar per abandonar la idea de dedicar-se al món de la música i va decidir d’escriure Paradisos Oceànics.

Quan va esclatar la guerra del 36-39, Bertrana va haver-se d’exiliar a Ginebra. En aquest període va escriure El Marroc sensual i fanàtic. Francesc Rovira-Beleta va portar la seva obra Vent de grop al cinema amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat.

 

Aurora Bertrana ja ens parlava del turisme fa gairebé seixanta anys

Hi ha nervis al PSOE. L’acostament d’aquests últims anys a ERC, Bildu i, darrerament, a Junts, ha anat fent créixer la tensió. L’ús del català al congrés espanyol i la llei d’amnistia ja van acabar d’omplir el got. Ara, l’acord per a canviar el finançament de Catalunya el pot fer vessar. Les veus crítiques ja no es limiten al president de Castella – La Manxa, Emiliano García Page, ni a l’ex-president espanyol Felipe González, ni al seu ex-vice-president, Alfonso Guerra, rondinaires habituals. El debat sobre els diners ha tocat el viu de molts més barons socialistes, que comencen a trobar que l’estratègia del secretari general del partit, el president Pedro Sánchez, s’endinsa en zona de perill. Per a mirar de contenir l’onada, Sánchez ha avançat el quaranta-unè congrés federal del partit als dies 29 i 30 de novembre i 1r de desembre, en lloc de la segona meitat de l’any vinent. Espera liquidar el debat i consolidar la seva direcció. Se’n sortirà, aquesta vegada?

Les discrepàncies amb Sánchez s’escampen

Hi ha unes quantes proves que l’acord sobre el finançament ha causat un malestar diferent. La primera, que la vice-presidenta María Jesús Montero s’ha trobat empesa a comparèixer al senat espanyol –demà a les onze del matí– per donar explicacions; serà a instància de Junts, Vox i el PP, però també perquè, en privat, ho demanaven molts socialistes. La segona, les veus que s’hi han pronunciat en contra. Per exemple, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, un dels pocs gats vells del PSOE que van donar suport a Sánchez durant les primàries del 2016. En una entrevista a El País, fa pocs dies, Borrell, que sempre ha negat l’infrafinançament de Catalunya, deia: “El pacte entre els socialistes i ERC assumeix de manera post mortem el relat del procés.” La duresa de Borrell, que qualificava l’acord de concert econòmic, va fer sortir Montero a contradir-lo: “No és un concert ni res que s’hi assembli.”

El màxim dirigent socialista a Castella i Lleó, Luis Tudanca, ha donat la raó a Borrell i ha dit que de cap manera no aprovarà cap reforma del finançament que no sigui justa per a la seva regió. Ho ha fet sense gosar de confrontar-se del tot amb Sánchez, amb el matís que confia que la Moncloa no permetrà cap injustícia, però ha enviat igualment l’advertiment. “Ho defensarem amb dents i ungles”, va dir. Miguel Ángel Gallardo, d’Extremadura, considera que l’acord és incompatible amb la constitució espanyola i que s’oposarà a “quotes d’insolidaritat i de desigualtat”, i fins i tot ha allargat la mà a la presidenta del PP de la seva comunitat, María Guardiola, per arribar a pactes en matèria de finançament autonòmic. També ho ha fet el president d’Astúries, Adrián Barbón, que ha procurat de treure ferro a l’avançament del congrés i negar cap tensió interna, però ha avisat que s’oposaran a la sortida de qualsevol comunitat del règim comú.

Els opositors habituals a Sánchez, és clar, també s’hi han pronunciat. La ruptura amb García Page ja és pràcticament irreparable d’ençà que va dur l’amnistia al Tribunal Constitucional espanyol; igual com amb Felipe González, que ja va titllar d’inconstitucional l’amnistia i ha posat al mateix sac l’acord amb ERC. El president de la federació aragonesa, Javier Lambán, un altre dels crítics de llarga durada, ha dit que el text de l’acord contradiu “el concepte de cohesió del territori sobre el qual es basa la idea d’Espanya que emana de la constitució espanyola i va contra la idea d’igualtat que ha de defensar un socialista”. Sánchez administra el partit amb mà robusta d’ençà que va arribar a la presidència del govern espanyol, ha anat cristal·litzant el seu poder orgànic omplint les llistes de gent que li és fidel i fins ara n’ha tingut prou de fer ironia amb declaracions com ara: “La notícia seria que el president García Page estigués d’acord amb mi.”

Sánchez ja acumula recel en uns quants territoris, on el fan responsable de la desfeta a les municipals i autonòmiques de l’any passat. Els seus aliats i ell mateix han convidat tots els crítics a participar activament en el congrés del novembre, per a demostrar que el partit és porós a les crítiques. Amb la presidència a la mà i la legislatura encara en la seva primera fase, difícilment originarà canvis grossos, però si els retrets són generalitzats, els fonaments li poden començar a trontollar. Ara, després de l’última patacada, en què els socialistes van perdre gairebé tot el seu poder territorial, els lideratges són incipients en molts llocs i cal veure fins a quin punt gosen enfrontar-se a la direcció. Després d’aquest congrés federal hi haurà els congressos que han de renovar unes quantes direccions autonòmiques. Per això, també, Sánchez calcula que el millor moment per a jugar-se-la és ara: fer el debat d’un cop i, a partir de la seva renovació com a secretari general, poder argumentar a partir d’ara que el PSOE ha validat la seva estratègia.

La definició real del pacte amb Esquerra

L’altra qüestió de fons que el congrés del PSOE pot aclarir és què implica realment el document signat amb ERC. El PSC es va negar i es nega encara a fer-ne la seva interpretació. Cada vegada que han demanat al president Salvador Illa si és un concert econòmic o no, es remet a la literalitat del text, que diu que és molt clara, però el text no parla de concert enlloc. Les explicacions de Montero al senat seran importants per a aclarir la seva disputa terminològica amb Borrell. És un concert o no? Sigui quina sigui la resposta, els equilibris de Sánchez es poden complicar. Si aigualeix el vi, tal volta pot satisfer els socialistes escèptics, però pot tesar la relació amb els republicans. Sembla poc probable que Esquerra arrisqui l’estabilitat de Sánchez a Madrid, vista la llarga llista d’incompliments que ja s’acumulen, però no és tan clar en el cas d’Illa. Si en canvi ratifica la lectura més ambiciosa del text, reforçarà l’hostilitat dins el partit.

Tots els interrogants que el pre-acord ERC-PSC per a investir Illa no respon

Sigui com sigui, l’acord ha obert la capsa de Pandora d’un debat en què, fins ara, el pinyol del PSOE s’havia inhibit. Fins i tot els més pròxims a Sánchez, com la valenciana Diana Morant, que ha defensat l’acord, o l’andalús Juan Espadas, que ha evitat de criticar-lo, s’han trobat forçats a demanar que la reforma que es faci sigui solidària també amb el País Valencià i Andalusia. El dirigent dels socialistes a Múrcia, José Vélez, també ha dit que proposaran al govern espanyol un finançament singular per a la regió. L’ambient s’ha anat escalfant; el congrés del PSOE demostrarà si d’aquesta temperatura en sortirà foc d’encenalls o bé un incendi seriós per a l’estat.

Quan es parla de futbol i política, és inevitable d’anar a parar al cas del FC Sankt Pauli. És un club modest, fundat l’any 1910 i molt lligat al barri més alternatiu de la ciutat d’Hamburg. A Sankt Pauli no tan sols hi ha el barri vermell, les prostitutes i els cabarets, sinó que ha estat un dels epicentres del moviment de l’esquerra revolucionària alemanya des del temps de la RAF i també del moviment okupa. És allà on hi ha l’estadi Millerntor, feu del club de la calavera, un dels pocs –si no l’únic– que en els seus estatus es declara antifeixista, antiracista i contrari a qualsevol discriminació. La història del club és perfectament explicada en català al llibre Sankt Pauli – un altre futbol és possible (Tigre de Paper), de Carles Viñas i Natxo Parra. No hi apareix, perquè és molt recent, el suport generalitzat a Israel i condemna a Hamàs del club i dels seguidors, que ha desconcertat alguns dels milers de seguidors que té escampats pel món, incloent-hi el Fanclub Catalunya, que va decidir plegar veles.

Menys coneguda és la història de la Union Berlin, que té alguns paral·lelismes amb el club d’Hamburg. Fundat a la capital d’Alemanya quatre anys abans, el 1906, era l’equip de futbol dels treballadors del metall de la zona, el barri de Köpenick, que en l’època del mur va quedar a l’Alemanya oriental. No tenen un perfil polític tan marcat com el Sankt Pauli, però sí una llarga tradició obrera i esquerranosa. Els socis berlinesos, per exemple, van obligar el seu club a rescindir el contracte amb uns lucratius patrocinadors perquè tenien unes llunyanes connexions amb l’extrema dreta. A Hamburg els socis van obligar a retirar els anuncis sexistes de la graderia per respecte al gran nombre de dones que assisteixen als partits, el percentatge més gran d’Alemanya.

Més semblances. Tots dos són els segons equips de la ciutat, els més petits i humils. Els equips més poderosos són el Hertha Berlin i el Hamburger SV. Curiosament, però, ironies de la vida, enguany els dos clubs poderosos juguen a la segona divisió i els dos equips petits planten cara a Bayern de Munic, Leverkusen i Dortmund a la divisió d’honor. El Sankt Pauli ha pujat aquesta temporada i la Union Berlin s’hi ha mantingut després de patir fins al darrer minut la temporada passada. Tots dos clubs tenen lligams amb la música també. L’himne de l’Union Berlin el va enregistrar la gran Nina Hagen i és un d’aquests himnes que posa la pell de gallina quan tot l’estadi el canta a ple pulmó. Per una altra banda, el Sankt Pauli comença els seus partits amb “Hell’s Bells” d’AC/DC i celebra els gols amb una cançó de Blur, a banda que molts grups de música han mostrat públicament el suport al club.

Acostumat a jugar a divisions inferiors, la Union Berlin va fer història la temporada 2018-2019 quan va pujar a primera. Paradoxalment, per a un equip amb poc pressupost, un ascens també pot ser problemàtic. L’estadi, preciós, situat enmig d’un bosc, no complia cap de les condicions necessàries ni de seguretat exigibles a un equip de primera. Aleshores el club va fer una crida als socis i durant tot un estiu un exèrcit de fusters, soldadors, paletes i més proletaris va fer feina de franc per deixar l’estadi a punt. Al Sankt Pauli també li va arribar una gran crisi econòmica a final dels anys setanta, arran de l’ascens a segona divisió. Ells també se’n van sortir gràcies a una gran campanya popular i la implicació de socis i seguidors.

Després d’aquesta llarga introducció, arriba l’hora del partit. Va ser divendres passat, a Berlín. Fa bon temps i la majoria dels 22.000 assistents hi arriben amb transport públic, molts altres amb bicicleta. Al metro es veuen samarretes amb la calavera i vermelles de la Union Berlin convivint sense problemes. Durant una època es va voler forçar l’amistat entre totes dues afeccions. Quan el 2004 el Sankt Pauli va jugar un partit benèfic amb la Union Berlin per ajudar a recaptar fons perquè els berlinesos poguessin pagar la llicència fins i tot es va parlar de germans de sang, aprofitant que la campanya que van posar en marxa simulava una campanya de demanda de donacions de sang. Però no. Les dues afeccions es respecten mútuament i en general no s’agredeixen, però tampoc no beuen cervesa plegades.

Una de les coses que impressiona de l’estadi An der Alten Försterei, que es pot traduir per ‘antic guardabosc’, és el volum, passió i durada dels càntics. Durant el partit, són molt rars els moments de silenci. Quan una afecció fa una pausa per agafar forces, l’altra li agafa el relleu. Quan la Union Berlin fa el primer i únic gol del vespre, l’estadi esclata. Tot i que òbviament hi ha un gran marcador electrònic, a una cantonada es conserva l’antic marcador de fusta i l’encarregat canvia manualment el número 0 per un 1 a la casella de l’equip local. Quan s’acaba el partit, el públic no se’n va tot d’una i certament no ho fa abans que acabi el partit. Es queden una estona a saludar els jugadors –com també passa als partits del Barça femení– i si és el cas celebrar-ho amb una darrera cervesa.

El congrés d’Esquerra Republicana serà el 30 de novembre. Aquesta tarda l’executiva del partit ho ha ratificat en una reunió ordinària. Així, malgrat que a l’agost més d’un terç dels consellers nacionals d’ERC pròxims a Oriol Junqueras van reclamar d’avançar el congrés, la direcció ha mantingut el calendari fixat inicialment el juny.

Febleses i fortaleses de les famílies que es disputen el control d’ERC

La decisió arriba un cop l’informe jurídic encarregat per la direcció ha avalat la data fixada inicialment. El text assenyala que la “modificació de l’acord i el reglament” del congrés “l’haurien de dur a terme els mateixos òrgans que van prendre, respectivament, els anteriors acords”.

Així, l’executiva ha considerat que no hi ha motius polítics per un avançament que només podria ser de tres setmanes, per tal de complir amb els terminis de la convocatòria.

L’objectiu principal del congrés serà escollir una nova direcció del partit i per traçar el full de ruta dels anys vinents, després dels resultats electorals del 12-M.

Avui s’ha fet oficial la jubilació de Manuel García-Castellón. El qui fins ara era el jutge titular del jutjat d’instrucció 6 de l’Audiència espanyola, s’ha jubilat després de trobar-se obligat a tancar amb un error processal la investigació sobre el Tsunami Democràtic. Quan falta un mes i mig perquè compleixi setanta-dos anys –l’edat màxima per a l’exercici de jutge– García-Castellón se’n va sense haver pogut culminar la persecució penal del president Puigdemont, contra qui mantenia una acusació per terrorisme.

Quin curs seguiran els seus casos?

És previst que s’obri una convocatòria per a la substitució de la plaça de García-Castellón com a nou titular del jutjat central d’instrucció número 6. L’elegirà el CGPJ, però mentrestant assumirà els seus casos la jutgessa de l’Audiència espanyola María Tardón, que ja té un currículum d’acutacions contra Catalunya. Entre les causes que assumirà hi ha la instrucció del cas Villarejo.

Qui és María Tardón?

De tarannà conservador, Tardón va començar la carrera judicial a Segòvia el 1987, però el 1999 va decidir de fer política a la capital espanyola. A Madrid va formar part de la llista del PP a les eleccions municipals. Va ser elegida i el batlle José María Álvarez la va nomenar tercera tinent, és a dir, responsable de la policia municipal, atenció social i protecció civil.

El 2003, després de quatre anys de mandat, Tardón va tornar a la magistratura sense dificultats i es va integrar en l’Audiència Provincial de Madrid. A més, entre el 2003 i el 2005 va compatibilitzar les seves funcions judicials amb el càrrec de consellera general de l’assemblea de Caja Madrid, sota la presidència de Miguel Blesa, que va ser condemnat a sis anys de presó per un delicte continuat d’apropiació indeguda en el cas de les targetes opaques.

Arran dels seus anys a Caja Madrid, Elpido José Silva la va recusar com a membre del jurat que el va jutjar per una suposada prevaricació durant la instrucció del cas contra Miguel Blesa. Així doncs, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) la va apartar del cas per “preservar la imatge de la justícia i la confiança que els tribunals han d’inspirar als ciutadans”.

Tardón va exercir a l’Audiència de Madrid, especialitzada en violència de gènere, fins que l’octubre del 2018 es va presentar per cobrir la plaça vacant de Carmen Lamela al jutjat central d’instrucció número 3 de l’Audiència espanyola.

A més, Tardón és coneguda per haver perseguit Gonzalo Boye, que va provar d’incriminar en un cas de narcotràfic. L’advocat va provar de refusar-la tot afirmant que amb aquesta jutgessa li vulneraven el dret de tenir un jutge imparcial, però l’Audiència espanyola ho va desestimar.

Gonzalo Boye: “Si m’acaben condemnant passaré la resta de la vida a la presó”

Tres dies abans de l’obertura de l’any judicial, continua la guerra oberta al Consell General del Poder Judicial (CGPJ). L’òrgan s’ha reunit avui per mirar d’elegir el president del Tribunal Suprem espanyol i de l’òrgan de govern dels jutges, però l’acord és encara lluny. En les darreres hores s’ha intensificat les negociacions entre el sector progressista i el conservador, però sense aconseguir-se avanços significatius. En aquest sentit, el progressista acusa el bloc conservador d’haver vetat les seves tres candidates a presidir la institució, Pilar Teso, Ana Ferrer i Ángeles Huet.

A banda, el bloc conservador ha desmentit el veto i ha proposat que, si cap candidat obté el suport necessari, s’haurien de proposar noves candidatures. Cal recordar que el ple va decidir el 5 d’agost proppassat de no tornar-se a reunir fins que no es desbloqués la situació després de tres dies de negociacions infructuoses. La majoria necessària per aconseguir nomenar president un dels set candidats que van proposar fa poc més d’una setmana és de dotze vots.

Els candidats dels conservadors són Esperanza Córdoba, Antonio del Moral, Carmen Lamela i Pablo Lucas.

“Les previsions econòmiques d’Espanya són importants, el 2,4% del creixement del PIB té bases molt saludables perquè exportem, perquè innovem, perquè tenim l’impuls de sectors com el turisme que ens fa una gran aportació. El 31 de juliol, a Espanya hem rebut més de 53 milions de turistes, però el fet més important és que la despesa que fan aquests turistes és una injecció de prosperitat per a l’economia espanyola de més de 71.101 milions d’euros”, ha dit aquest matí, després de saber les xifres del juliol de l’INE, el ministre d’Indústria i Turisme espanyol, Jordi Hereu. No sé si tal com estan les coses quant a massificació i conseqüències col·laterals del turisme aquestes paraules han fet gaire gràcia enlloc, més enllà del gremi d’hotelers i restauradors, és clar.

El cas català no és pas diferent del de la resta de l’estat espanyol. Al juliol, les Illes van ser la primera destinació principal dels turistes, amb el 23,4% del total estatal, i les van seguir Catalunya (22,1%) i el País Valencià (13,6%). Si ens fixem en la xifra acumulada dels set primers mesos de 2024, veurem que les comunitats que més turistes van rebre van ser Catalunya (11,5 milions i un augment del 10,5% respecte del mateix període del 2023), les Illes Balears (8,7 milions i un augment del 7,0%) i les Canàries (8,7 milions, un 10,3% més). Val a dir que el País Valencià és cinquè, amb 6,8 milions, però amb el creixement més alt de totes les comunitats: un 17,8%.

Ara, si alcem la vista i fem la comparació amb l’any abans de la pandèmia, ens podem endur una sorpresa. Respecte d’enguany, les diferències són molt petites, malgrat que sembla que siguin molt més altes. El juliol del 2019, van venir 2,4 milions de turistes a Catalunya i l’acumulació dels set mesos era d’11,3 milions. I aquest 2024, han estat 2,4 milions i 11,5, respectivament. Concretament, al juliol només han vingut 16.000 turistes més que no pas fa cinc anys. Però, amb tanta queixa i tan estesa, la sensació que hi ha és que la diferència és molt superior. Diguem que han crescut molt les protestes, però no tant el nombre de turistes.

Han fallat els francesos; al juliol n’han vinguts un 11% menys que l’any passat i, en el total acumulat de l’any, només han crescut d’un 2%. Es nota molt: en un any normal són al voltant de la cinquena part dels visitants estrangers a Catalunya. A la balança, en canvi, prenen cada vegada més importància els nord-americans. Al juliol han estat gairebé el 10% dels turistes, que és una xifra molt alta, més de 200.000 persones, amb un creixement del 16% sobre el juliol del 2023 i una xifra acumulada dels set mesos del 12%.

Bé, al marge del nombre de visitants, l’altra cara de la moneda, que ara sembla que es vol minimitzar, són els diners que deixen. Han estat més de 3.100 milions el juliol, amb un creixement del 2,1% sobre l’any passat, que sembla baix si tenim en compte els preus dels hotels –que han pujat força– i la inflació, en general. Però, sobretot, veient que a tot l’estat espanyol l’augment ha estat del 12%. Potser no fem prou bé alguna cosa? En l’acumulació de tot l’any, a Catalunya, el creixement, ja és més adient, amb un 12,9%, però torna a ser baix, si el comparem amb la resta de l’estat espanyol, on ha estat del 18,6%. Vet aquí més coses a fer-nos mirar.

Si alcem la mirada, ens adonem que l’emprenyada contra la massificació turística és general i arreu es prenen mesures per mirar de frenar-la. És ben curiós, que, de segur, una part dels qui protesten més aquest estiu contra l’arribada de forans ha anat a fer un viatge, lluny de casa seva, cosa que ha fet enutjar els ciutadans del lloc de destinació i ha contribuït a fer els mateixos “danys col·laterals” que ens fan a nosaltres, sobretot a l’habitatge. Són els misteris profunds de l’ésser humà. Com més ganes hi ha de viatjar a fora, més sulfura que et vinguin a casa. Un trencaclosques gens fàcil de resoldre.

Però el fet és que els habitants de moltes àrees turístiques estan farts dels preus tan alts dels lloguers i de l’escassetat d’habitatges causada pels lloguers vacacionals de curta durada. Seguint l’exemple de ciutats com Londres, Dublín, Amsterdam i París, una altra destinació europea va prenent mesures enèrgiques contra els lloguers tipus Airbnb. És Txèquia. La nova normativa proposada pel govern txec podria limitar el nombre d’allotjaments turístics de curta durada disponibles en ciutats tan populars com Praga. S’espera que la mesura redueixi els preus immobiliaris i garanteixi que els residents no es trobin expulsats pels turistes. Cal veure-ho…

El projecte de llei, aprovat aquest mes pel govern txec, permetria a municipis i ciutats de frenar els allotjaments com ara Airbnb. Això podria incloure la limitació del nombre de dies que una propietat es pot llogar cada any, com també la definició d’una quantitat mínima d’espai requerit per hoste, tal com ja s’ha fet en més ciutats europees.

A Itàlia també n’estan farts… però no paren de viatjar (aquí n’han vingut un 22% més que el 2023 fins al juliol). Heu anat fa poc a Venècia, a Florència o la Toscana, en general? És espectacular, per a dir alguna cosa. Ja fan pagar per entrar a Venècia, com si fos anar a teatre o a futbol, i ara porten de cap una proposta que ha fet enfadar molt els hotelers. Què vol fer el govern de la senyora Meloni?

Doncs vol que la recuperació del turisme després de l’aturada i la ressaca de la pandèmia arribi acompanyat d’alguna cosa més: una injecció de fons per als seus ajuntaments. Amb aquest propòsit valora alguns canvis en la seva taxa turística, la que es paga a l’hotel. En cas d’aprovar-se la idea, podrien elevar l’impost fins a 25 euros per nit d’estada als hotels de més alta categoria. Això sí, seria proporcional al preu de l’habitació. I es pagaria a tots els municipis italians. De moment, només és una idea, però ha originat un enrenou profund, fruit de la delicada convivència entre la saturació turística i la població local de les grans destinacions. Veurem si Meloni duu la proposta endavant.

En definitiva, malgrat que finalment hi hagi rècord anual, les xifres apunten que a Catalunya el turisme s’ha frenat el mes de juliol i també durant els set primers mesos del 2024. Ben al contrari del País Valencià. Però encara no es poden aventurar hipòtesis, mentre no tinguem les dades del mes d’agost.

Una dona ha mort quan ha caigut d’una altura d’uns quaranta metres en un penya-segat de l’àrea del castell de Tossa de Mar (Selva), segons que han explicat els Mossos d’Esquadra. Els cossos d’emergència han rebut l’avís poc després d’un quart de cinc de la tarda.

Els bombers hi han enviat cinc dotacions terrestres i un helicòpter amb efectius del Grup d’Actuacions Especials (Grae). Un cop han arribat a l’indret, però, no han pogut fer res per salvar la vida de la víctima.

Els Mossos d’Esquadra s’han fet càrrec del cas i han obert una investigació per esclarir-ne les circumstàncies. Les primeres hipòtesis apunten a un accident.

L’oficialitat del català a la Unió Europea no es debatrà pas en el primer consell informal d’Afers Generals sota presidència hongaresa, que es farà demà a Budapest. Ho ha decidit Hongria, que, com que ocupa la presidència rotatòria del Consell de la UE, els sis mesos vinent determinarà l’agenda de les reunions.

L’oficialitat del català a la UE s’enverina pel precedent del 2005 i els aliats del PP

Fonts de la presidència hongaresa ja van explicar fa setmanes a VilaWeb que, ara com ara, no hi ha cap novetat que justifiqui tornar a tractar la qüestió a la pròxima reunió del Consell d’Afers Generals, que es farà el 24 de setembre. Ara bé, també van afegir que si hi ha cap estat que volgués prendre la paraula per parlar-ne, tindria l’oportunitat de fer-ho.

Segons l’agenda establerta, el Consell d’Afers Generals informal de demà únicament tractarà qüestions vinculades amb el reforç de la competitivitat i el respecte a l’estat de dret. Dins l’apartat de la competitivitat, el govern hongarès també ha introduït un debat sobre el desafiament demogràfic, però no es fa cap esment al català, el gallec o l’èuscar.

Com ha passat en anteriors ocasions, el ministre d’Afers Exteriors, espanyol José Manuel Albares, ha descartat d’assistir a la trobada. Tampoc no hi anirà cap comissari de la Comissió Europea, que manté el boicot en les reunions informals pels acostaments del president hongarès, Viktor Orbán, amb el rus, Vladímir Putin.

“No hi haurà cap debat sobre això”, asseguren les fonts diplomàtiques consultades per l’ACN. També afegeixen que el representant de l’estat espanyol que assisteixi a la reunió no es referirà al tema.

D’aquesta manera, Hongria referma la postura que ja va manifestar el juny passat. Ara bé, el govern espanyol confia que durant aquest semestre es pugui abordar l’oficialitat. En aquest sentit, a final de juny, el ministre Albares es va trobar amb el seu homòleg hongarès, Péter Szijjártó, per acordar que ambdós països treballarien plegats per a aquest objectiu. Alhora, l’anterior govern de la Generalitat també va fer reunions amb Hongria, i la consellera d’Acció Exterior d’aleshores, Meritxell Serret, va parlar de “bona predisposició”.

Quant al nou executiu, l’actual conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, s’ha compromès a treballar per l’oficialitat del català a la UE en col·laboració amb el govern espanyol.

Tres persones han mort i quatre han resultat ferides aquesta tarda en un accident a Benifairó de les Valls (Camp de Morvedre), concretament a la zona coneguda com la pujada a l’ermita. Un camió d’una empresa de collita de taronges, que tenia els frens espatllats, ha col·lidit contra dues furgonetes i també ha atropellat unes quantes persones que treballaven en un hort de la zona.

El Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU) hi ha mobilitzat un helicòpter medicalitzat, dues unitats del SAMU, dues unitats de Suport Vital Bàsic (SVB) i un equip mèdic d’Atenció Primària. Els quatre ferits han estat traslladats a diferents centres hospitalaris.

L’Ajuntament de Benifairó de les Valls ha suspès tota la programació de la festa major d’avui. “Amb el cor encongit, vos hem de comunicar que esta vesprada ha tingut lloc un tràgic accident al nostre terme, que malauradament ha provocat la mort de tres persones i altres greument ferides. Són moments difícils per a continuar amb la festa”, ha dit el consistori en un comunicat.

L’escriptor nord-americà Stephen King, autor de best-sellers de novel·la de terror, ha posat el crit al cel quan s’ha assabentat que l’estat de Florida havia prohibit vint-i-tres dels seus llibres a les biblioteques escolars. El 2022, el governador de Florida, Ron DeSantis, va signar una llei que prohibeix els llibres que incloguin qualsevol contingut sexualment explícit a les escoles. Centenars de llibres han estat vetats, i King ha sabut ara que les seves obres també havien estat incloses en aquesta prohibició, per la qual cosa ha manifestat la seva indignació a les xarxes.

Florida has banned 23 pf my books.
What the fuck?

— Stephen King (@StephenKing) August 31, 2024

La decisió de prohibir aquests llibres a les biblioteques escolars va ser impulsada per les queixes de grups com Moms for Liberty. Els republicans, incloent-hi DeSantis, han dit que aquesta llei evitava que els alumnes llegissin llibres no adequats per a la seva edat. En canvi, els crítics consideren que la llei és un intent de sufocar la discussió sobre qüestions com ara la raça i la comunitat LGBTQ+ a les escoles públiques.

Entre els llibres que han estat vetats, hi trobem títols com Un món feliç, d’Aldous Huxley, Història de dues ciutats, de Charles Dickens, Per a qui toquen les campanes, d’Ernest Hemingway, o Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain.

Dijous passat, sis grans editors van demandar l’estat de Florida per aquestes prohibicions. Penguin Random House, Simon & Schuster, Hachette Book Group, HarperCollins Publishers, Macmillan Publishers i Sourcebooks argumentaven que la llei de Florida violava els drets de la primera esmena a la llibertat d’expressió.

L’executiva federal del PSOE, presidida per Pedro Sánchez, ha engegat el procés per a la convocatòria del quaranta-unè congrés federal, l’òrgan més important del partit, que es farà els dies 29 i 30 de novembre i 1r de desembre a Sevilla. Els socialistes espanyols reblaran la convocatòria del congrés aquest dissabte durant la reunió del comitè federal del partit. El cap del PSOE, Pedro Sánchez, optarà a la reelecció com a secretari general i desafia els barons crítics amb l’acord de finançament signat amb ERC a manifestar-se al congrés. En un primer moment, el partit havia anunciat que el congrés seria els dies 15, 16 i 17 de novembre, però finalment ha decidit de canviar-ho per qüestions logístiques.

Sánchez, que optarà a la reelecció, avança el congrés un any, ja que havia de tenir lloc durant la segona meitat de 2025, amb l’objectiu de reforçar la formació de cara a la segona meitat de la legislatura espanyola. La cita donarà peu a fer els congressos de les federacions territorials del PSOE, que començaran a principi del 2025 i que implicaran la renovació dels barons territorials.

El PSOE obre el procés per a la convocatòria després de l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat fruit d’un acord amb ERC sobre el finançament de la Generalitat. El pacte ha topat amb una reacció frontal del PP i també amb crítiques per part d’alguns barons socialistes. És el cas del president del PSOE de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, però també dels socialistes aragonesos, que la setmana passada van aprovar per unanimitat –en una votació a què no van participar els afins a Sánchez– una moció en contra del finançament acordat amb ERC.

Segons la portaveu de PSOE, Esther Peña, el congrés servirà per a reforçar l’armadura ideològica del partit per als pròxims envits de la societat. Al congrés, el PSOE haurà de definir els principis i l’estratègia del partit, elegir una nova composició dels òrgans i debatre i aprovar les modificacions dels estatuts.

Sánchez desfia els barons crítics

El congrés federal del PSOE es farà enmig d’una certa tensió interna per les crítiques que alguns barons, com ara Emiliano García-Page i la federació aragonesa del PSOE, han fet sobre el pacte de finançament assolit entre els socialistes i ERC. Peña ha dit que el congrés seria el moment idoni perquè tothom expressés la seva opinió sobre el finançament autonòmic: “Nosaltres afrontem els problemes com el finançament, i a vegades no és fàcil.” Segons Peña, el PSOE parlarà de finançament i dels estatuts d’autonomia

Les tasques de desenrunament dels dos blocs de pisos cremats pel foc el 22 de febrer al barri de Campanar de València han començat avui i han estat rebudes pels veïns i els propietaris dels habitatges com una bona notícia. Volen que l’edifici es convertesca en emblemàtic i siga un exemple de força i d’unió en aquesta primera etapa de la reconstrucció de l’immoble.

Així ho han subratllat en una compareixença de premsa el president de l’Associació de Propietaris de l’Edifici de Campanar (Aproicam), Enrique Salvador, i el vocal de l’organització, Pepe Mas, que ha qualificat la jornada com un gran dia. L’entitat espera que la rehabilitació puga durar entre dos anys i tres amb l’objectiu de tornar a tenir un edifici bonic, però més segur.

“És un homenatge que torne a construir-se, que, d’alguna manera, aquest edifici que ara és un desastre, en què tothom fa fotografies i que solament serveix per a selfies, es convertisca en un lloc emblemàtic i que a més siga un exemple de força i d’unió entre tots”, ha dit Mas.

Les tasques de desenrunament és previst que s’acaben d’ací a quatre mesos. El següent pas és dissenyar el projecte de rehabilitació del bloc de pisos. “Al juliol vam adjudicar a un despatx d’arquitectura el projecte de rehabilitació de l’edifici, l’execució del qual serà de set mesos aproximadament i, quan es culmine, es farà una licitació perquè totes les empreses constructores que puguen fer-la s’hi presenten, moment en què adjudicarem el projecte i començarà pròpiament la reforma”, ha informat Salvador.

Així mateix, encara que això ja és una bona notícia, ha indicat que encara n’hi hauria més. Així, ha precisat que esperaven que es resolgués el finançament de la rehabilitació: “La comunitat de propietaris negocia amb les companyies asseguradores perquè el finançament de la rehabilitació siga possible i puguem fer-la.” Sobre això, Mas coincideix que els afectats necessiten ajudes econòmiques. “Tenim molt de camí a fer i necessitem, entre més qüestions, que es mantinguen tant la moratòria d’hipoteques, que és molt important, com les ajudes de lloguer”, ha dit, i ha insistit que encara que el procés anés bé, seria llarg, i que, per tant, necessitaven un habitatge. “Imagineu-vos què és pagar una hipoteca i un lloguer alhora, i més en aquestes zones, que són cares. I per aquest mateix motiu necessitem també rehabilitar tan aviat com siga possible, perquè com abans ho fem, abans deixarem de cobrar aquestes ajudes”, ha valorat. Salvador hi ha afegit que ni l’ajuntament ni la Generalitat no els havien abandonat en cap moment. “I tenim plena seguretat que això no passarà ara, en aquests moments, quan més ho necessitem”, ha explicat.

Així mateix, Aproicam sosté que el procés és molt ràpid, tant per la seva banda com per la de les administracions públiques. “Anem tots junts perquè es puga rehabilitar aviat. Sabem que anem de pressa, entre altres coses, perquè hi ha un fet objectiu que és que els nostres companys de tragèdia a Itàlia han pogut començar ara el desenrunament, després de tres anys i mig, i, en canvi, nosaltres hem començat al cap de sis mesos”, ha exposat.

Façana nova i eliminar tota la cendra

En concret, els primers dies de la fase de desenrunament, les tasques consistiran a eliminar tota la cendra, el ciment, els detalls de finestres i més restes de materials i objectes que ja no serveixen. “Hi portaran tota la maquinària per executar les tasques i les mesures de seguretat, i posteriorment grans aspiradores i una altra maquinària començaran a desenrunar”, ha precisat Salvador. A més, ha indicat que els propietaris no havien entrat a casa seva, però els pèrits de totes les companyies asseguradores sí que hi havien entrat, amb les mesures de seguretat corresponents.

El projecte de rehabilitació de l’edifici mantindrà l’estructura però serà nou, perquè molts materials ja no es poden fer servir, segons que ha indicat Salvador, que ha avançat que la façana seria totalment diferent i que el material el tiraria la comunitat de propietaris. A dins també es farà alguna modificació, com ara a la consergeria. “Intentarem que siga un edifici bonic, ben construït, amb materials bons, però que, evidentment, siga més segur”, ha valorat Mas, que s’ha referit a aquesta nova etapa com un somni, però ha afegit que, del punt de vista psicològic i moral, la ferida tardaria molts anys a tancar-se.

D’una altra banda, quant a la tornada a l’immoble per part dels propietaris, Salvador ha dit que a l’associació tenien la intenció i la voluntat de rehabilitar l’edifici. “Tornar a viure ací serà una qüestió que cadascun haja de decidir, però crec que possiblement hi ha una majoria que sí que hi tornarà”, ha apuntat. Mas ho té clar: “Jo sí, sense cap dubte. A part que m’agrada, jo no tinc cap problema i crec que un percentatge molt alt també ho farà.”

Suport del comerç local

Els comerços situats als carrers contigus a l’edifici de Campanar també han rebut el començament d’aquesta primera fase de rehabilitació de l’immoble com una bona notícia i creuen que així es podrà començar a recuperar la normalitat del barri. Així ho ha descrit la propietària del centre de coeducació Valientes, Amalia Corretger. “Estem molt contentes, era un objectiu poder reconstruir-lo i recuperar la normalitat del barri”, ha subratllat, emocionada.

Corretger ha explicat que ho havia viscut com si fossen els seus familiars i que era el seu “somni” de veure l’edifici reconstruït. “Per la nostra banda, hi posem totes les nostres forces i tenim totes les energies canalitzades a ajudar tots els propietaris que són al peu del canó”, ha dit, i ha afegit que ella ho vivia de manera personal perquè eren els seus veïns des de fa molt temps.

El centre Valientes, situat al carrer de Luis Buñuel, és un dels comerços que van ajudar durant l’incendi perquè van ferr de refugi per als afectats. “Intentem fer-ho de la millor manera possible, la societat en general s’hi va bolcar i sempre dic que si el món es bolcara així en tragèdies com aquesta, el món seria una mica millor”, ha manifestat. Igual que Corretger, el gerent de l’òptica Savis, José Vicente Tomás, es va afegir a l’acció solidària. “Tenint en compte que nosaltres fa divuit anys que som ací, que és un comerç de barri, evidentment ens hi bolquem i ens agradaria tornar a veure als mateixos clients, que al final són veïns i amics”, ha dit.

La castellera de la Colla Vella dels Xiquets de Valls que va prendre mal durant la diada de Sant Fèlix divendres té una evolució “molt bona i ràpida”. Segons que han informat en un comunicat conjunt l’entitat, la família de la nena i la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), ja ha sortit de l’UCI i ha estat traslladada a planta a l’hospital Sant Joan de Déu, “un senyal clar de la seva notable recuperació”. “Aquest resultat favorable ha estat possible gràcies a l’atenció immediata i efectiva dels serveis sanitaris de plaça, així com a l’excel·lent equip i tracte sanitari de l’hospital”, han destacat.

Així mateix, han remarcat la importància cabdal de l’ús del casc casteller, que en el cas de la caiguda de la Vella va tenir efectivitat, va ajudar a minimitzar les conseqüències de la caiguda i va garantir un pronòstic molt més favorable. A la vegada, l’àrea mèdica de la CCCC treballa per analitzar detalladament l’incident per d’entendre’n millor les circumstàncies, valorar les mesures de seguretat existents i decidir possibles millores amb vista al futur.