La presidenta del govern, Marga Prohens, ha reivindicat els primers passos del seu govern i el seu projecte liberal durant el missatge institucional de Cap d’Any, en el qual no ha fet cap referència a la persecució del català que ha engegat. Al costat del repàs de l’acció de govern començada, ha enumerat les polítiques que vol implantar l’any vinent, com ara mesures per a incentivar “la llibertat econòmica i la simplificació administrativa”. “Volem que les administracions públiques deixin de ser un problema per als ciutadans i un obstacle per a la competitivitat de les empreses”, ha dit.

En el seu primer missatge de Cap d’Any com a presidenta, la dirigent del PP ha dit que l’any que ara s’acabava havia estat un any de canvi a les Illes: “Un canvi que heu decidit entre tots, atorgant-me la vostra confiança”, que diu que ha assumit amb la màxima responsabilitat i compromís amb totes quatre illes. “Els ciutadans van apostar majoritàriament per un projecte clar de gestió, de moderació i de llibertat”, ha dit, i ho ha contraposat a “l’excessiu prohibicionisme i intervencionisme” que ha atribuït al govern anterior, del qual ha dit que els ciutadans van voler passar pàgina. En la mateixa línia, ha afegit: “Els empresaris no necessiten polítics que els diguin com han de fer feina i que mereixen ser reconeguts com els que fan possible la creació de llocs de treball i d’oportunitats.”

Ha centrat gran part del discurs en l’economia, i ha dit que enguany havia estat l’any de la confirmació de la plena reactivació, cosa que es veia reflectida en les bones dades d’ocupació. Però ha alertat contra “el triomfalisme” en un moment que moltes famílies tenen dificultats per a arribar a final de mes o per a cobrir les necessitats més bàsiques per culpa de la inflació i el preu de l’habitatge.

Tot seguit, ha enumerat les rebaixes fiscals ja aprovades, com ara l’eliminació de l’impost de successions o la rebaixa de l’impost per la compra d’un habitatge. També ha reivindicat les ajudes pel naixement o l’adopció de fills i el reforça de serveis públics com ara l’educació gratuïta de 0 a 3 anys. “Davant el repte de l’habitatge, hem aprovat un decret d’emergència en aquesta matèria per a posar en el mercat immoble a un preu limitat, un 40% inferior al preu de mercat, tant de compra com de lloguer, per a les rendes mitjanes”, ha afegit.

Sobre el turisme, ha reivindicat: “Ha arribat el moment de créixer més en valor que en volum, d’optar com mai per la qualitat i l’excel·lència, la sostenibilitat i la circularitat.”

Tensió amb el govern espanyol

Prohens també ha recordat que enguany han celebrat el quarantè aniversari de l’Estatut d’Autonomia, un projecte amb el qual diu que el govern està absolutament compromès. També ha dit que el seu executiu s’havia marcat un full de ruta i unes eines per afrontar els desafiaments presents i futurs “des de la proximitat i des del respecte a la realitat, el caràcter i la idiosincràsia de les Balears, dins un projecte d’una Espanya unida, plural i diversa”.

Ha aprofitat el discurs de Cap d’Any per tensar la relació amb el govern espanyol, amb referències velades als pactes d’investidura de Pedro Sánchez amb Junts i ERC: “No podem acceptar que per convivències individuals es tensin o es puguin traspassar els marcs de la constitució.”

“Defensarem per damunt de tot els interessos i llibertat de tots els ciutadans de les Balears i vetllarem pel compliment de la constitució i el respecte a la separació de poders i a l’estat de dret”, ha continuat. Tot i això, ha dit que el 2024 seria l’any per a començar a fer feina amb el govern espanyol per defensar els drets dels ciutadans de les Illes, i ha esmentat qüestions que formaven part de l’agenda illenca, especialment les relatives a la insularitat, l’infrafinançament i la independència fiscal, “davant dels intents de centralisme homogeneïtzador”.

El Consell Europeu ha anunciat que s’aixecaran els controls de les fronteres aèries i marítimes amb Romania i Bulgària a partir del març. D’aquesta manera, tots dos països s’incorporaran parcialment a Schengen, l’espai europeu de lliure circulació de persones i mercaderies. Es deixa per a més endavant la decisió d’aixecar els controls terrestres i, per tant, es manté el control de passaports. Àustria, Bulgària i Romania s’han compromès a fixar una data per a aixecar els controls terrestres durant l’any vinent.

El govern espanyol ha reivindicat que era el darrer acord que s’havia pres sota la presidència espanyola del Consell Europeu. Romania i Bulgària ja són membres de la UE, però fins ara restaven al marge de l’acord Schengen que inclou vint-i-set països.

L’acord per a permetre’n l’entrada gradual s’ha aprovat amb la unanimitat de tots vint-i-set estats de la UE. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha dit que era un dia de gran orgull per a Bulgària i Romania: “És un gran pas endavant per a ells i per a la zona Schengen. Hi han treballat de valent. Tots dos països ho mereixen. Faran la zona Schengen més forta.”

La darrera vegada que es va intentar de fer entrar tots dos estats a Schengen, el desembre del 2022, Àustria i els Països Baixos ho van vetar, tot i que fa una dècada que compleixen tots els criteris prevists per a l’adhesió.

Tanco la finestra per evitar la mirada dels curiosos. De desenes de curiosos, que avui tenim el carrer ple de visitants, que em passen davant de la planta baixa tot fent rua en el primer pessebre vivent. Mentre tanco els finestrons i m’aïllo penso que anem vuit-cents anys tard, que aquesta tradició es veu que enguany arriba als vuit segles i aquí tot just ens hi posem, diria. I després penso que més val que calli. Què he de saber si abans no l’havien fet mai? Catalunya té mil anys. Pardines ja hi era. Potser és tot just una represa, que el poble ja és tot un pessebre, ple de racons on no faltava sinó bona il·luminació –la molsa ve de fàbrica, diguem, i és ideal per a fer-hi pessebres vivents.

La gent no arriba a gentada, però n’hi ha molta i va passant revista a l’escena de l’anunciació, del forat dels dimonis, i desfila sense pausa just pel canaró, a tocar de casa, pel camí de l’anunciació, del naixement, del caganer, del forner, del brou calent que s’ofereix, mentre veig aparèixer uns peuets per l’escala. Són els de la meva filla que deixa, ella també, un any, el 2023, que serà llastimosament la fi del nostre silenci. De fet, ja hem començat a parlar. Ja diu algunes paraules i el fet no sé si m’alegra o no: diu hola, bye-bye, no, oh no !, mama, papa, teta, au, i el polivalent “nina” que val per a tot. En fi, que té quinze mesos i és la fi del nostre silenci. Una autèntica llàstima, penso mentre l’encalço a mitja escala i la pujo als braços. Una llàstima de veritat, perquè el nostre silenci era ple d’idees.

És la tercera criatura i sempre em passa igual. Entro en fase de dol quan comencem a parlar. Les paraules, sí, són portes a tot un món: Què més bell que una coloma / que no dubta per triar / el cop d’ala més exacte / quan té ganes de salpar (Miquel Bauçà). Però també són presons, les paraules. Quedem atrapats per paraules que ens esclavitzen, ens aclaparen (Déu, Pàtria, Fe). O quedem frustrats pels seus límits, obstacles al nostre pensament: he vist gestos, por, plaers, gustos o tremolors tan subtils, o profunds, que els mots són o massa barroers o massa petits per a descriure’ls. Ho fem igualment. I ho empetitim. Les paraules, de fet, també són matèria de malentesos i d’errors de comunicació i, per tant, viure amb un ésser amb qui bàsicament t’entens amb comunicació no verbal és una de les grans portalades que s’obren quan els infants corren per casa.

Ens ha dit que té set (tancant repetidament els llavis), que té gana (amorrant-se al pit de la mare), que ja no vol menjar més (aixecant els braços enlaire de la trona estant), i un cop comença a assenyalar amb el dit és un festival: baixa’m, porta’m allà, he fet caca, em sap greu (es posa la mà al front). Només amb l’expressió facial ens hem dit juguem, parem, mal dia, t’estimo, prou, adéu i un milió de coses meves que les paraules limiten de sentit. 

Hem jugat a peek-a-boo (a tapar-se la cara amb les mans per descobrir-la de nou), a fer-nos pessigolles, però no hem estrenat mai el “més menjar” que el seu germà feia posant-se la punta dels dits als llavis, com si suqués pa. Fa un any i mig que estem així, i des del minut zero el plor fa el seu paper, cert, però acompanyat de milers de gestos (sobretot les mans, però també un caparró buscant espatlla), mirades i expressions facials que ara que arriben les paraules passaran a segon pla. 

Les paraules i el seu imperi, ple de poesia, burocràcia o ciència exacta, porten a paisatges i nous mons, cert, però també a terribles presons, grillons i malentesos que ens encapsulen el pensament. Hi ha un punt de mort, en l’arribada de la llum de les paraules. I, vulgues que no, entres en dol perquè veus morir un món, que aquest 2024 quedarà tan llunyà, i tan endins teu, com un pessebre vivent.

Pedro Sánchez semblava mort políticament i avui és a la cresta de l’onada. El president Carles Puigdemont era tractat com un empestat per la política espanyola i ara és al bell mig. El 2023 no ha estat un any frenètic, però hi ha hagut canvis polítics molt profunds, molts dels quals eren inesperats per a la majoria uns quants mesos, dies o fins i tot hores abans d’esdevenir-se. Les eleccions a les Illes i al País Valencià, per exemple, van dinamitar vuit anys d’hegemonia de l’esquerra i han fet entrar l’extrema dreta a les institucions del país. Al Principat, hi ha en marxa la tramitació d’una llei d’amnistia que el PSOE havia dit repetidament que no s’acceptaria mai, i a l’esquerra espanyola s’ha obert una esquerda que s’eixampla. Repassem els dotze sotracs més importants de l’actualitat política del país aquest any que ara s’acaba.

Un “grup de persones objectivament identificables”

El primer plat fort de l’any va ser la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les euroordres de Pablo Llarena contra els exiliats. El 31 de gener, Luxemburg va reconèixer que les extradicions dels dirigents independentistes podien ser denegades perquè eren membres d’un “grup de persones objectivament identificables”. Va ser tota una novetat que capgirava la causa a Europa: fins aleshores, com defensaven Espanya, la Comissió Europea i l’advocat general, les euroordres només es podien denegar si l’estat que les emetia tenia deficiències sistèmiques i generalitzades. A partir d’aquesta sentència, n’hi ha prou de constatar que, contra els independentistes, l’estat espanyol no funciona com un estat de dret. Ho va explicar en aquesta peça Josep Casulleras Nualart.

El paràgraf 100: una bomba del TJUE contra tota la causa del Primer d’Octubre

El retorn de Clara Ponsatí, després de sis anys a l’exili

El 28 de març, després de sis anys a l’exili, la consellera Clara Ponsatí va tornar per primera vegada a Barcelona. Ho va fer gràcies a la seva condició d’eurodiputada i a la immunitat que, en conseqüència, l’hauria de protegir de qualsevol acció penal. També gràcies a la reforma que havia derogat el delicte de sedició, acordada entre el PSOE i ERC. Així, l’únic delicte de què la justícia espanyola encara acusava Ponsatí era la desobediència, que implica penes de presó de menys de dos anys i, per tant, evita que hi hagi d’entrar. Tot i la seva immunitat, els Mossos d’Esquadra van detenir Ponsatí a la plaça de la Catedral de Barcelona, adduint que complien ordres del jutge. La consellera va restar finalment en llibertat aquella mateixa nit. Llarena la va citar a declarar a Madrid el 24 d’abril, però Ponsatí no s’hi va presentar.

Clara Ponsatí torna victoriosa de l’exili a Barcelona

La victòria de Trias i la tenalla Colau-PP per a fer batlle Collboni

Si un dels tombs menys esperats de l’any passat va ser el retorn de Xavier Trias, que feia set anys que s’havia retirat de la primera línia política, també ho va ser la seva victòria a les eleccions municipals de Barcelona. Els sondatges preveien un triple empat amb Ada Colau i Jaume Collboni, amb un repunt d’aquest últim en el tram final de la campanya. Però Trias els va superar en vots i regidors. La sorpresa més grossa, però, encara havia de venir. El 17 de juny, el dia que es constituïen els ajuntaments, Trias es va llevar creient que seria batlle, amb un govern de coalició amb Esquerra Republicana. Fins dos dies abans els comuns havien promès que no hi hauria alternativa: “No farem cap acord que impliqui el PP.” Però poques hores abans del ple van comunicar que havien decidit de fer batlle Collboni, que va acabar-ho essent gràcies al vot afirmatiu del PP.

Trias, indignat amb l’aliança del PSC, els comuns i el PP: “Que els bombin a tots”

El final del Botànic i del govern de progrés

Els sondatges preveien un frec a frec, tant a les Illes com al País Valencià, entre la suma del PP i Vox i els partits dels pactes de progrés i del Botànic. Les urnes van acabar destronant els presidents Francina Armengol i Ximo Puig, que feia vuit anys que eren al poder. En tots dos casos, amb una patacada especial de Podem, que va desaparèixer de les Corts i, al parlament de les Illes, va baixar de sis diputats a un. El PP de Carlos Mazón i Vox van afanyar-se a pactar una coalició al País Valencià, amb el torero Vicente Barrera de conseller de Cultura. A les Illes, Marga Prohens va aconseguir de governar tota sola. La taca d’oli es va estendre també a les capitals. A València, María José Catalá va succeir per un sol regidor d’avantatge a Joan Ribó, que també feia dos mandats que tenia la batllia. Amb més contundència, Jaime Martínez Llabrés (PP) també la va arrabassar als socialistes a Palma.

Ningú no porta flors noves al cementeri del Botànic | Anàlisi d’Esperança Camps

L’avançament electoral de Pedro Sánchez

Parlant de canvis de guió, si hi ha un falcó polític amb asos a la màniga és el president espanyol, Pedro Sánchez. El 28 de maig, a les eleccions municipals i autonòmiques, els socialistes van perdre gairebé tot el poder territorial a l’estat espanyol: a més de les Illes i el País Valencià, van perdre l’Aragó, Extremadura, la Rioja i les Illes Canàries, juntament amb tretze capitals de província espanyoles. Acorralat, abans que ningú no tingués temps de reaccionar i quan l’oposició no havia ni tan sols balbucejat l’exigència d’un avançament electoral, Sánchez s’hi va anticipar. La jugada, que va agafar tothom amb el peu canviat, li va sortir rodona: malgrat que gairebé tots els sondatges donaven una majoria sòlida al PP d’Alberto Núñez Feijóo i a Vox, el PSOE va resistir i els va impedir de sumar l’absoluta. Tanmateix, el privilegi aritmètic va donar la clau als set escons de Junts per Catalunya.

[MAPES] El càstig als partits independentistes: baixen més on ha pujat l’abstenció

Armengol i el català al congrés espanyol

La primera prova per a veure si Pedro Sánchez seria capaç de construir una majoria d’investidura va ser la mesa del congrés espanyol, que es va elegir el 17 d’agost. El PP tenia l’esperança que Junts no acabaria votant la candidata socialista, la presidenta Francina Armengol. Però el matí mateix de l’elecció els socialistes van començar formalment els tràmits per a fer oficial el català a les institucions europees i van anunciar que permetrien l’ús del català, l’èuscar, el gallec i l’occità al congrés. I així, Armengol va reeixir a ser nomenada. Ara com ara, l’oficialitat a Europa continua encallada perquè s’ha d’avalar per unanimitat i uns quants estats en tenen dubtes. Al congrés espanyol, ja s’hi ha pogut sentir català per primera vegada.

Català al congrés espanyol: de què val un dret si no el fas servir? | Editorial de Vicent Partal

La tornada de Valtònyc

El 28 d’octubre, encara més de sorpresa, un altre exiliat va poder tornar a casa. Josep Miquel Arenas, conegut artísticament per Valtònyc, feia més de cinc anys que vivia a Bèlgica, després d’haver estat condemnat a tres anys i mig de presó per la lletra de les seves cançons. La condemna que li va imposar l’Audiència espanyola havia prescrit d’ençà del 22 de març, però el jutge ho va amagar als advocats de la defensa. Valtònyc va poder trepitjar finalment Mallorca, casa seva, i el Principat, però ha explicat que continuarà vivint a Brussel·les, on té la seva vida, i on la seva batalla judicial va forçar una modificació del codi penal belga perquè la llei d’injúries a la corona es va declarar anticonstitucional. Arenas tenia pendent un altre judici a Sevilla, però evitarà la presó després d’un pacte amb la fiscalia.

Disset hores en cotxe, la crònica de dins de l’esperat retorn de Valtònyc | Crònica de Txell Partal

L’acord per la llei d’amnistia

De resultes de l’aritmètica del 23 de juliol, una vella reivindicació independentista posterior a l’octubre del 2017 va acaparar ràpidament el centre de la conversa política: una llei d’amnistia. Després de més de tres mesos de negociació, el 31 d’octubre el PSOE va anunciar un acord amb ERC per a aprovar una llei d’amnistia, tot esperant que Junts hi donés el vist-i-plau. Malgrat que els socialistes s’hi havien oposat en públic amb rotunditat moltes vegades, Sánchez va justificar la concessió argüint que afavoriria “l’interès d’Espanya i la convivència entre espanyols”. El 13 de novembre, finalment, dos dies abans de la investidura, els socialistes van registrar tots sols una proposició de llei al congrés que inclou també els agents de la policia espanyola. El procés d’aprovació i aplicació definitiva es preveu llarg i complicat.

[DOCUMENT] Així és la llei d’amnistia: dels CDR i el Tsunami als policies de l’1-O

La retirada de Ximo Puig

L’adeu del president Ximo Puig ha estat un canvi potser més previsible d’ençà que va perdre les eleccions a la primavera, però en tot cas posa punt final a la trajectòria d’un home molt influent en la política valenciana. Després d’uns quants mesos encapçalant l’oposició al president Carlos Mazón –Puig va millorar resultat respecte del 2019 i va obtenir quatre escons més, malgrat que no va atènyer la majoria amb Compromís–, el 16 de desembre va anunciar que plegava com a diputat i com a secretari general del PSPV: “Proposaré un congrés extraordinari que marque nous lideratges i noves estratègies.” Durant uns quants dies, el nom de Puig va ser a les travesses com a possible ministre, però Sánchez va acabar revalidant l’ex-batllessa de Gandia Diana Morant, ara a Universitats, i que uns quants mitjans han perfilat com una successora potencial del president de la Generalitat.

Ximo Puig, de l’home tranquil al president desorientat

El trencament de Sumar i Podem

Pedro Sánchez ja té allò que volia: és president. Tanmateix, ara se li poden començar a obrir les esquerdes. Encara nounada la legislatura, ja se n’ha obert una de grossa: Podem, que va concórrer a les eleccions amb el nou partit de Yolanda Díaz, Sumar, és fora del govern espanyol perquè no s’hi ha revalidat la seva opció, que era mantenir Irene Montero a Igualtat. El 5 de desembre, després de discrepàncies com més anava més públiques, el secretariat d’Organització de Podem va decidir d’anar-se’n al grup mixt per a recuperar la veu pròpia, cosa que obligarà Sánchez a fer més equilibris per a impulsar les seves iniciatives. I els problemes no es restringeixen tan sols al trencaclosques governamental, perquè han crescut les crítiques internes al partit: per exemple, la cap dels comuns al Principat, Jéssica Albiach, ha estripat el carnet del partit.

El trencament entre Podem i Sumar complica el trencaclosques parlamentari de Sánchez

L’adeu d’Urkullu i Otegi

L’aliança d’ERC amb Bildu ja va ser notòria la legislatura anterior al congrés espanyol. Ara, després de sis anys de distanciament, són Junts i el PNB els qui s’han anat reconciliant. Però la política basca, de vegades un mirall estrany de la catalana, ha entrat en una fase de renovació important, si més no estèticament. El mateix dia que Junts i el PNB anunciaven un acord per a coordinar la seva acció política, es va saber que el president Íñigo Urkullu no tornaria a ser candidat a les eleccions que s’han de fer, a tot estirar, al juliol. El PNB ha optat per un rostre nou i poc conegut, el diputat Imanol Pradales. I la renovació en va forçar una altra: el candidat de Bildu tampoc no serà Arnaldo Otegi, a qui semblava que, finalment, li havia arribat el moment, sinó el cervell del partit, Pello Otxandiano. A Catalunya hi ha d’haver eleccions abans no s’acabi el febrer de 2025 i tampoc no són clars els candidats dels partits independentistes.

El procés basc que s’encavalca amb el català | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte

 

L’ombra de les eleccions al Parlament Europeu, que s’han de fer el juny vinent i que seran les primeres després del Brexit, torna a planar sobre la transició energètica a Europa. La dècada que vivim és clau per a aturar el canvi climàtic i ha arribat l’hora de prendre mesures concretes i efectives, que tindran un impacte sobre la vida diària i, conseqüentment, un cost polític per a aquells governs i partits polítics que les aprovin i tirin endavant. Els partits d’oposició, siguin d’un signe o d’un altre, com més va més fan servir certes polítiques polèmiques aprovades per atacar i desgastar els partits del govern. En aquest context polític, s’han anat endarrerint i allargant un seguit de mesures ambientals que els experts consideren necessàries.

La darrera, de fa pocs dies, ha estat l’endarreriment del calendari per a l’aprovació d’un pla que ha d’impulsar la instal·lació de bombes de calor (aerotèrmia i geotèrmia) a la UE, i corregir els dèficits estructurals detectats pel sector i que impedeixen una acceleració de la instal·lació, d’acord amb els plans fixats per la 2030 per la UE mateixa. El nou pla de bombes de calor s’havia d’aprovar a principi del 2024, i ara passarà a ser aprovat “a la tardor o hivern del 2024-2025”, segons la Comissió Europea, justament passades les eleccions. Una notícia que arriba en un mal moment, perquè el sector ha detectat una baixada del 14% de les vendes i confiava en el nou pla per a recuperar el creixement.

La baixada de vendes de bombes de calor, una notícia preocupant

El 14 de desembre l’Associació Europea de Bombes de Calor (EHPA) informava que havia detectat una baixada de vendes del 14% de bombes de calor per a climatització i aigua calenta alhora (és a dir, aerotèrmia i geotèrmia, excloent-ne els aires condicionats, en què la bomba de calor solament escalfa aire). Després d’un primer trimestre en què continuava el fort creixement de vendes de bombes de calor (+25%) en relació amb el 2022, el segon trimestre va mostrar un creixement zero i durant el tercer trimestre s’ha consumat la tendència a la baixa (-14%) de noves instal·lacions. El descens s’ha centrat en mercats com l’italià (-45%), el finlandès (-66%), el danès (-56%) i l’austríac (-33%). També és preocupant la baixada del 13% en el mercat francès, que amb 121.204 unitats venudes el tercer trimestre és el més important en volum de la UE. El mercat alemany, el segon més gran (120.702), empatat amb el francès, per contra, ha tingut una pujada del 60% de les instal·lacions, però n’ha baixat el ritme, atès que al primer trimestre l’ascens era del 124% i al segon del 103%. Els Països Baixos, un altre dels pocs mercats en què continua el creixement en relació amb l’any passat (+25%), el ritme també s’ha alentit.

La UE vol que s’instal·lin deu milions de bombes de calor addicionals d’ací al 2027 (imatge: Comissió Europea).

L’associació europea atribueix el descens de vendes a una mala estratègia comunicativa de les administracions, algunes de les quals han retardat mesures i així han donat a entendre que el canvi no era tan urgent i necessari, que podia esperar. També hi han incidit canvis en les ajudes públiques. Tot plegat ha fet créixer la incertesa als consumidors. Malgrat que l’EHPA no ho esmenta, un cas paradigmàtic és el nostre país, on els ciutadans no reben les ajudes perquè l’administració és col·lapsada a l’hora de tramitar-les, col·lapse que s’ha causat si mateixa pels requisits que demana. Un altre dels factors que hi contribueixen, d’acord amb l’associació europea, ha estat la baixada del preu del gas fòssil, mentre el preu de l’electricitat que alimenta les bombes de calor no ha variat substancialment, i això fa que les bombes de calor siguin menys atractives econòmicament. Si la crisi energètica, amb el preu del gas pels núvols a bona part d’Europa, va disparar la demanda de bombes de calor, una vegada acabada era previsible un descens del ritme d’instal·lacions noves, amb el gas més barat.

Uns altres experts apunten a raons addicionals. Així, els tipus d’interès elevats han encarit el crèdit per a unes instal·lacions d’aerotèrmia que se situen habitualment entre els 10.000 i 20.000 euros i que generalment es financen amb préstecs. Això també explicaria el descens que ha detectat el sector solar, que assumeix que les instal·lacions de plaques solars fotovoltaiques per a autoproducció baixaran el 2024 en relació amb el 2023. Finalment, cal considerar que els descensos també han estat en mercats madurs, on molts dels consumidors més proclius a adoptar la tecnologia de bombes de calor ja han fet el canvi. Un fenomen semblant al que passa amb els cotxes elèctrics, en què les famílies més conscienciades amb el canvi climàtic ja en tenen un. A partir d’ara, comercialment, cal convèncer a consumidors menys conscienciats, per qui el preu de compra, més elevat en relació amb les tecnologies tradicionals de combustió, és un factor determinant, i no tant la ideologia o la consciència ambiental.

El pla europeu per a accelerar la instal·lació de bombes de calor

Per corregir aquesta situació estructural, la UE havia d’adoptar un pla específic per a bombes de calor. D’acord amb l’Eurostat, el 50% de l’energia consumida a Europa s’empra per escalfar i refredar, i més del 70% és provinent de combustibles fòssils, principalment de gas. En el sector residencial europeu, al voltant del 80% del consum energètic és per a calefacció i escalfament d’aigua. Amb aquests valors, instal·lar bombes de calor esdevé una prioritat política per a la lluita contra el canvi climàtic. El pla europeu per a bombes de calor s’havia d’aprovar a principi d’any, una vegada s’hagués reformat la directiva sobre eficiència energètica dels edificis. Tanmateix, tal com us vam explicar fa poc a VilaWeb, la nova directiva n’ha allargat els terminis en relació amb la proposta original, i això ha endarrerit la data de prohibició de les calderes de gas, la tecnologia que ha de ser substituïda per bombes de calor.

Europa ha d’invertir en la formació i reciclatge d’instal·ladors (imatge: EHPA).

L’endarreriment de la prohibició de les calderes de gas –del 2035, proposat d’entrada, al 2040, aprovat finalment– molt probablement ha tingut com a primera conseqüència l’endarreriment d’un any o més del pla que havia d’impulsar les bombes de calor, més enllà de la qüestió electoral. Tanmateix, la necessitat d’impulsar aquesta tecnologia a tot el continent continua essent plenament vàlida. De moment, la UE continua amb els objectius d’instal·lar 10 milions de bombes de calor addicionals el 2027, xifra que ha de pujar a 30 milions el 2030, solament tres anys més tard. Xifres que com més va més difícils d’assolir semblen i que podrien patir també una rebaixa per un efecte dòmino. En tot cas, per fer possible aquests objectius, la Comissió Europea estima que calen 750.000 instal·ladors addicionals, i que la meitat dels que hi ha necessitaran formar-se per saber treballar amb bombes de calor. Aspectes que havien de ser coberts pel nou pla.

Un altre element per a l’endarreriment: el fons social per al clima

Un altre aspecte clau per a expandir la instal·lació de les bombes de calor seran les ajudes públiques i l’establiment de nous mecanismes de finançament. La Comissió Europea confia en el nou fons social per al clima, que ha d’aportar 87.000 milions a partir del 2026. Amb aquests diners, els estats membres podran impulsar mesures d’eficiència energètica als edificis i de descarbonització de la climatització, incloent-hi la instal·lació de bombes de calor, i ajudar especialment a les cases vulnerables i les microempreses. Aquests fons s’obtindran del nou sistema de comerç de drets d’emissions ETS 2, que posarà un preu a les emissions de CO2 dels combustibles fòssils que fem servir als edificis, al transport per carretera i en més sectors, a partir del 2027, tot i que es pot prorrogar fins el 2028. Els consumidors no haurem de pagar directament les emissions, sinó les empreses comercialitzadores del combustible. Però això repercutirà necessàriament en l’encariment del preu que paguem a la factura, encara que no sigui directament. A conseqüència d’aquest encariment, augmentarà la competitivitat econòmica de les bombes de calor contra les calderes de gas. Però ateses les dates previstes per a la generació d’aquests fons econòmics (2027-2028), el pla d’acció per a les bombes de calor es podria retardar encara més.

Milions de cases es poden beneficiar d’un sistema de calefacció, la bomba de calor, que és net i sostenible (imatge: EHPA). Les inversions previstes pel sector privat, en perill

Tal com hem vist, els plans de la UE d’instal·lacions de bombes de calor per al 2030 són molt ambiciosos. I, a més, vol que el gruix del mercat sigui cobert per producció europea. Per a fer-ho realitat, cal que el sector privat faci inversions molt importants en noves fàbriques i capacitat logística. L’EHPA ha detectat que el sector privat ha anunciat inversions per valor de 7.000 milions d’euros fins el 2025, per a cobrir la demanda necessària de bombes de calor que hi haurà fins a final de la dècada, d’acord amb les intencions que havia expressat la UE. Tanmateix, si ara els organismes europeus en retarden els plans, aquestes inversions són en perill, atès que els fabricants no invertiran uns diners que després no puguin recuperar amb unes vendes inexistents.

Thomas Nowak, secretari de l’EHPA, ha dit que el nou retard europeu no solament impactaria en el sector i les inversions, sinó que afectaria el camí d’Europa cap a les emissions zero i tots els consumidors que volien poder triar una calefacció neta assequible i sostenible. I ha apuntat allò que ja esdevé una norma, tot i les planificacions: “Europa va enrere en la descarbonització de la generació de calor. Tot i això, en lloc d’entomar el problema desenvolupant i publicant el pla d’acció de bombes de calor, la Comissió Europea l’ha ajornat indefinidament.” L’EHPA ho qualifica de badada: “Ajornar aquest pla per a després de les eleccions europees tan sols es pot titllar d’error. Instem la presidenta Von der Leyen, el comissari d’Energia Simson i tots els comissaris a reconsiderar la decisió urgentment.” El sector considera que malgrat que després de les eleccions del juny hi hagi una Comissió Europea nova, que pot prendre una decisió ràpida, el retard serà considerable, especialment tenint en compte que som en un moment crític i ja no hi ha marge de temps.

La UE segueix els passos del Regne Unit en l’endarreriment de l’aplicació de polítiques de descarbonització.

Si els països de la UE van criticar el govern britànic perquè va retardar mesures ambientals i de descarbonització, les institucions europees segueixen aquests mateixos passos uns quants mesos després. Malgrat els clams científics i les peticions dels moviments ambientalistes que demanen a les institucions que prenguin accions urgentment, el calendari polític continua anant a un ritme massa lent, també a escala europea, tot i les declaracions públiques dels dirigents polítics i governamentals. Ara com ara, i tal com apunten els experts de fa temps, l’escull principal per lluitar contra el canvi climàtic no és ni tecnològic, ni econòmic, ni de recursos materials. És polític.

Vaig passar el confinament en la seva companyia, escoltant a través de YouTube un disc sencer que havia enregistrat al seu estudi de Lugano el 2001, titulat, justament, Mina in studio, i que amb la generositat que la caracteritza havia penjat a la disposició de tothom. No solament l’escoltava en bucle sinó que l’anava enviant per uatzap a totes les meves amistats. Mina Mazzini, Mina, era fins llavors per mi un record de joventut que havia recuperat de més gran, als anys noranta, però que aquell 2020 havia passat a l’ampla mar de la memòria. Fins que amb la pandèmia va tornar, no recordo exactament com. A casa, el músic saberut de tots els gèneres, amant com jo de les veus femenines, la trobava melodramàtica. De res no havia servit durant anys que li al·legués les lloances a la diva italiana de Sarah Vaughan, Louis Armstrong, Sinatra i Lizza Minnelli, i com qui diu l’havia d’escoltar d’amagat.

Però aquell confinament no va tenir més remei que sentir-me’n parlar, de la gran Mina, que, llavors, no tenia notícia que continuava publicant discos i anava descobrint tot un altre món seu: l’estreta col·laboració amb els músics, les tonades dels seus grans èxits o versions d’uns altres renovades amb la veu any rere any afinada per la poètica del treball lluny dels focus mediàtics i dels concerts. Tant se’m va endinsar, des dels records més joves al present, que la vaig incloure en la memòria personal que escrivia aquells mesos de pandèmia, “Labor inacabada”, el relat final del que seria aquella tardor el Tríptic de la terra.

Mina s’havia retirat dels escenaris el 1978, tant de concerts com de la televisió, i es va instal·lar a la suïssa Lugano, amb estudi propi a casa. Des d’aquell moment no ha parat de guanyar densitat. Busqueu-la a YouTube i no us en penedireu, continua penjant-hi discos sencers.

Té vuitanta-tres anys fets (Busto Arsizio, Llombardia, 1940) i no hi ha res ni ningú que la pugui treure del seu estudi a casa per a cantar. Durant el confinament, la seva “Città vuota”, ciutat buida, deia millor que res ni ningú com ens podíem sentir tants enamorats dels carrers que no els podíem trepitjar. Una cançó d’amor trencat, i així era a les cases, els hospitals, arreu. Carrers plens de gent, diu la cançó, que semblen buits perquè l’altre/l’altra no hi és. “Ma so che la città / vuota mi sembrerà / se non torni tu”… El poder evocador de la veu, la música, la poesia de la música popular.

Hi ha coses, però, que ni Mina no pot controlar: aquest mes d’octubre, una de les seves cançons, “Ancora, ancora, ancora”, es va fer viral en el tancament de la desfilada de moda de Gucci a Milà, de gran parafernàlia, com correspon a aquestes mogudes de l’art i el comerç entrellaçats, que la casa en qüestió fa temps que acompanya d’alguna obra d’art efímer generalment conceptual, a través, enguany, del productor cinematogràfic Mark Ronson: sense que Mina hagués mogut un dit (esperem que ho sabés i n’hagi cobrat els drets), la seva veu, remesclada, va sonar en el tancament final de la desfilada, un cub negre que s’anava il·luminant amb un roig diuen que pompeià, el mateix roig dels llavis de Mina quan es va acomiadar de la vida pública cantant justament “Ancora, ancora, ancora”.

Cada any publica disc, que immediatament es ven a milers i fins milions. En els últims ha inclòs, en la promoció que en fa a través del seu propi canal, Mina Mazinni Official, clips de la seva imatge tractada amb intel·ligència artificial. Aquest segle ha estat també una molt seguida columnista. Del 2000 al 2011, columna diària a la portada de La Stampa, alhora que, entre el 2003 i el 2015 mantenia consultori a l’edició italiana de Vanity Fair amb els seus lectors.

Acabo l’any en companyia de Mina i des d’aquestes ratlles us la recomano, ama i senyora de la seva vida i del seu art que demostra any rere any que a l’art no li cal estar en el focus dels mitjans ni dels escenaris, més aviat és potser al contrari. Salut, grande signora.

Al número 2 de la Baixada de la Llibreteria, fent xamfrà amb el carrer de la Dagueria, hi ha una botiga singular, un comerç emblemàtic que no solament preserva un espai ancestral del nucli antic de la ciutat de Barcelona, al bell mig del barri Gòtic. Papirum salvaguarda l’art d’escriure a mà.

Paper de carta, targetes per a deixar notes, sobres, llibres en blanc folrats amb pell o amb paper decorat a mà, plomes d’au i estilogràfiques i pots de tinta, llapis i allarga-llapis, de quan tot s’aprofitava bé. No deixen ni un sol espai buit, en aquest raconet de la Ciutat Vella.

És la botiga de Dolors Crespo Sabadell. Va néixer al barri d’Horta, i a l’edat de vint-i-quatre anys va triar Itàlia “per tallar el cordó umbilical”, diu. Filla única, sentia que ho tenia tot, menys el seu camí. I un dia de pluja, passejant pels carrers de Florença, va descobrir una botiga de paper pintat a mà. Al mig de la capital de la Toscana, el paper decorat artesanalment, rememora, li va robar el cor.

Va entrar a la botiga a demanar si li podien ensenyar a fer-ho, però li van dir que no. I se’n va anar a la Biblioteca Nacional Central de Florença a cercar els llibres que sí que la podrien instruir en aquell art de la carta marmorizzata, el “paper de marbre”. Va voltar encara per més biblioteques, com la Sormani de Milà, per aprendre tota sola la tècnica que la duria a una dedicació que li feia bategar una il·lusió.

Papirum conserva l'aparador històric, del segle XIX, fet de fusta sobre sòcol de marbre negre. En Flavi, fill de Dolors Crespo, mestressa de la botiga, atén la clientela. La botiga fa onze metres quadrats, però n'aprofiten cada racó. Tot per a escriure a mà

Quan va tornar a Barcelona, va passar set mesos cercant al barri Gòtic un local per a obrir-hi la seva botiga de paper decorat a mà. I es va fixar en una cantonada on venien artesanies de vidre. Malgrat que no tenien cap anunci de traspàs, hi va entrar a demanar, i li van dir que sí que marxarien, però que ja hi havia algú interessat a obrir-hi un frànkfurt. Afortunadament, va poder tancar un bon tracte amb els propietaris i l’any 1981 va adquirir el local per donar-hi vida a l’art que l’havia enamorada i que encara avui dóna corda a l’escriptura a mà.

A cada raconet de la botiga, hi ha una exquisidesa de paper. Als prestatges, alguns dels quals són originals del 1800, quan el local va ser de la família Rubió, llibreters i impressors, hi trobem ara els llibres de les paraules no escrites. Són llibres en blanc, folrats amb pell i amb paper decorat artesanalment, una part dels quals feta a Roma i l’altra, a Barcelona.

Cada matí, en Flavi, fill de la Dolors, obre la botiga. Ella hi acostuma a ser a la tarda. “Quan sóc aquí, sóc al meu món”, diu. “M’agrada tractar el públic, la relació amb els clients, amb qui fas lligams, també amb estrangers, i això és maco, són gent cultivada, els agrada escriure. I crees un clima que és molt bonic.”

Van ser amics seus de Florença els qui li van suggerir el senzill nom de Papirum per a batejar el seu peculiar comerç. A dins, som realment a “la catedral de la cartoleria (papereria)”, tal com anomena la seva botiga una altra de les seves amigues italianes.

Dolors Crespo va començar a enquadernar i folrar amb el paper que ella mateixa pintava a mà aquests llibres per a ser escrits, i amb el seu fill ha voltat totes les fires internacionals en què el paper té un prestigi.

Podem trobar-hi pots de tinta i plomes. En Flavi ensenya una ploma i mostra com escriu. Hi venen tota mena d'estris per a escriure. Fins i tot, hi venen segells per tancar sobres amb cera calenta. També hi ha allarga-llapis, per aprofitar fins a l'últim trosset per escriure. Hi venen tota mena d'estris per a escriure. Hi venen tota mena d'estris per a escriure. Un viatge sobre paper

Papirum no és una papereria clàssica, escapa totalment del concepte que coneixem. Crespo explica que en el moment de registrar oficialment el negoci no sabien on col·locar-lo. L’aparador és un viatge pel món. Darrere els vidres, hi pengen globus aerostàtics. Boles del món, brúixoles, rellotges d’arena i munts de llibres desendreçats són la presentació original d’una botiga única. L’establiment conserva la façana del 1800, amb l’aparador de fusta sobre sòcol de marbre negre.

El grinyol de la porta, quan ens obrim pas cap a l’interior de la botiga, ens acompanya a un espai especial. La sensació és de trobar-nos dins un vaixell, perquè hi predomina la fusta i perquè de dins estant, brúixoles, àbacs de les marees, astrolabis i llibres fora de lloc a l’aparador fan imaginar el moviment causat per les onades en un viatge per mar. Són onze metres quadrats plens de materials per a escriure, amb pell, fusta i decoracions sublims, com ara els papers de carta fets amb paper varese originalment de la regió italiana del Vènet, al segle XVII, plens de colors i petits motius estampats.

“Els estrangers aquí es tornen bojos”, diu Dolors Crespo. Hi troben estris seleccionats amb molt bon gust: carteres de pell, agendes, postals, gravats de llocs de Barcelona de dues autores, segells per a tancar sobres amb cera calenta, i paper florentí per a escriure cartes, amb la inicial de la persona que escriu i paper a granel, fet a mà al molí paperer Ca l’Oliver de Gelida. També hi ha punts de llibre de plata fets a Zamora i utensilis decoratius d’època.

Hi ha llibretes de tota mida de paper decorat. També hi ha fundes de pell per a estris per a escriure (com ara llapis o plomes) i per a documents (com ara passaports). Un dels articles més notoris són les llibretes cobertes de pell. Un dels articles més notoris són les llibretes cobertes de pell. També hi ha tota mena de fundes per a llapis. L'estètica exterior de les llibretes és d'allò més variada, perquè guarden les històries que encara no s'han escrit.

D’estilogràfiques, n’hi ha de moltes marques, totes de molta qualitat, amb preus dels vint euros a més de mil, “de cases importants”, segons que ens explica Crespo. Tot és molt escollit, i arribat d’Itàlia, Alemanya, l’estat francès, pràcticament de tot Europa. Hi ha punts de llibre fets a Catalunya, estoigs per a bolígrafs que també poden protegir ulleres, fets amb una pell extraordinària, molt suau, i amb molts usos possibles.

Tot va començar amb el paper decorat amb què Dolors Crespo Sabadell enquadernava llibres, i, a poc a poc, ha anat procurant més motius per a obrir la porta d’aquesta botiga que sobreviu en un carrer de molt pas de vianants entre la plaça de l’Àngel i la de Sant Jaume, però amb pocs comerços de tota la vida. “Aquí, al cor de la ciutat, no té nom el que ha passat”, lamenta. “De quan vaig arribar a ara, res a veure, el barri. Es va perdent l’essència de la ciutat, i és una pena, no ho cuiden. D’associació de comerciants, ja no n’hi ha. Abans fèiem reunions per decorar el carrer, i ara ho fa l’ajuntament”, explica. Aleshores li ve al cap el barri més antic de Florença, on no hi ha accés de vehicles, ni cap McDonald’s, solament al costat de l’estació. “Aquí no s’entén tot el que es deixa perdre.”

Hi ha tot d'objectes curiosos. Dins la botiga, sembla que siguem dins un vaixell, pels elements de viatges que hi ha. Dins la botiga, sembla que siguem dins un vaixell, pels elements de viatges que hi ha. També hi podeu trobar gravats de diversos llocs de Barcelona.

Ja fa dies que les xarxes socials van plenes de recopilacions d’allò que ha estat l’any 2023 per a nosaltres: les cançons més escoltades a Spotify, els viatges que hem publicat a Instagram, els llibres que hem llegit… Per Cap d’Any s’acostuma a fer memòria de tot allò que hem viscut, i a les xarxes socials la gent acostuma a reconstruir un relat que mostra la versió més positiva i feliç de l’any. Però, és real? O solament en mostrem una cara?

Com celebrar el Cap d’Any? Deu propostes per a acomiadar el 2023

Fer balanç de l’any és positiu. “No podem tenir una salut mental raonable si de tant en tant no ens parem a pensar en què som i què hem viscut”, explica el psicòleg i educador Jaume Funes. Per això, recomana de fer una pausa meditativa per valorar el significat que han tingut per a nosaltres totes les experiències viscudes: “Si no, l’acumulació ens acaba desestabilitzant.” D’aquesta manera, diu, podem entendre quines coses de l’any ens han agradat i quines no, i podrem projectar amb més claredat com volem que sigui l’any vinent.

Però fem això, a les xarxes? Sílvia Martínez-Martínez, doctora en ciències de la informació i la comunicació per la UOC, diu que les xarxes, on impera el ritme frenètic, no acostumen a propiciar el temps necessari per a reflexionar sobre allò que ha passat. “Aquesta successió d’imatges tendeix a mostrar la part més positiva i accentua la necessitat de mostrar els èxits i de rebre aprovació a través dels m’agrada, mentre que amaguen la part que no ens agrada del nostre dia a dia.”

La societat de la comparació

En aquest sentit, Funes alerta del perill que pot implicar fer memòria de les coses viscudes si acabem projectant a les xarxes socials una imatge que dista de la nostra realitat. L’inconvenient és que donem una imatge positiva i de felicitat perquè els altres es construeixin aquest ideal sobre nosaltres.

Així, segons que explica, hem construït la nostra personalitat amb relació a com ens veuen els altres: “Som en bona part la definició que un altre, una relació, o una vivència ens explica què som. El problema és la desproporció excessiva que hi ha entre com ens sentim en funció del que els altres diuen que som i com som realment nosaltres.”

Funes admet que vivim en una societat de la comparació. És una realitat que ja existia molt abans de l’arribada de les xarxes socials, però accentuen que pensem que la vida dels altres és millor que la nostra. “Si un usuari compara la seva realitat amb aquesta vida idíl·lica que troba a les xarxes, la seva autoestima se’n pot veure ressentida i pot acabar buscant un model de vida inabastable, amb la frustració que implica”, exemplifica Martínez-Martínez.

Així, quan arriba Cap d’Any, és fàcil que ens enduguem la impressió que l’any dels altres ha estat molt millor que no pas el nostre. “Cada vegada que veiem aquest resum de l’any, la comparació ens acaba anul·lant com a persones”, detecta Funes. De fet, diu que a les xarxes provem de mostrar-nos meravellosos i molt actius, cosa que representa un frau per a nosaltres mateixos i frustra els altres.

Triar la vida que volem mostrar

Funes explica que a les xarxes socials és molt fàcil de mostrar als altres tan sols la part de la vida que ens interessa que vegin. Una necessitat que s’alimenta quan l’efecte aconseguit és una allau de m’agrades o comentaris positius. “A les xarxes o plataformes socials és més fàcil projectar el que volem, perquè podem interactuar amb gent que no ens coneix personalment, amb poca relació cara a cara, fet que facilita amagar allò que no volem que sàpiguen”, explica Martínez-Martínez. A més, detecta que la satisfacció d’agradar, obtenir m’agrades i fer-se popular fan que no es vulgui compartir allò que pugui originar rebuig o no tingui acceptació social.

També alerta de les facilitats que ofereixen les plataformes per tapar tot allò que no sigui agradable estèticament: “Ofereixen filtres i més recursos per fer que aquestes imatges que compartim es mostrin divertides i perfectes, generant una il·lusió de realitat que en molts casos ens allunya del que realment ha passat.”

Jaume Funes: “Una cosa és que els joves es construeixin amb Instagram, una altra és que s’oblidin de qui són”

Com ho podem gestionar?

Funes considera que l’antídot per a evitar frustracions quan comparem el balanç del nostre any amb el de la resta és procurar pensar en un mateix i ser autèntic. “Si vius tant en l’aparador, quan en surts t’entra la depressió, perquè el món fora de l’aparador té de tot, felicitat i infelicitat.” Martínez-Martínez celebra que hi hagi usuaris que s’allunyin de l’entorn de les aparences de les xarxes socials i no vulguin fer servir imatges retocades. Això permet d’establir relacions basades en la confiança i promou l’autoacceptació, diu.

Per això, opta per fer resums de l’any amb un missatge positiu i d’autosuperació, on es vegi el resultat de l’esforç, la dedicació i la perseverança, amb una narració d’interès, sinceritat i de valor. “Aquests continguts també poden generar felicitat a les persones que els veuen, i unes altres emocions, com ara l’esperança”, concreta. “Podem culpar Instagram, però la culpa no és d’Instagram, sinó de la nostra deshumanització”, conclou Funes.

No hi ha cap dubte que el 2023 ha estat un any difícil. A Ucraïna, la contraofensiva contra la invasió russa s’ha enfonsat en un estat d’empat desolador. Al Llevant, un conflicte amb dècades d’història ha esclatat en una guerra sense precedents i d’alta intensitat a Gaza. La majoria dels habitants d’aquest territori han estat expulsats de casa seva, uns 20.000 palestins han mort en qüestió de setmanes, i un quart de la població de Gaza passa gana, segons les Nacions Unides.

“Les coses no poden anar pitjor”, va dir l’altre dia Arif Husain, l’economista en cap del Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides, als periodistes. “No he vist mai res comparable a això que passa a Gaza. I a aquesta velocitat.”

Tot i que aquestes dues guerres han ocupat l’atenció dels mitjans de comunicació principals durant gran part de l’any, també s’han anat gestant més crisis.

Al Sudan i Myanmar, guerres civils ruïnoses, marcades per innumerables atrocitats i informes de crims de guerra, fan caure estats ja disfuncionals i causen crisis humanitàries en espiral. A gran part de la regió subsahariana, els cops d’estat i les usurpacions de poder han sacsejat la regió. La inestabilitat social i les pressions econòmiques post-pandèmiques han fet créixer les migracions a tot el món.

Enguany, a més, acabarà essent l’any més calorós registrat mai. Amb sequeres i inundacions agudes. El moment més xocant va ser, sens dubte, al setembre, quan la pluja abundant ca causar la fallida de preses i inundacions ràpides que van matar més d’11.000 persones al nord-est de Líbia. “Aquest desastre és d’una proporció mítica”, va dir un funcionari de Salut libi en aquell moment.

En vista d’aquestes calamitats, es podria esperar que el nou any portés notícies més bones. Però com a humil portaveu de males notícies, he de demanar disculpes: hi ha moltes coses que poden anar malament el 2024 i moltes crisis que empitjoraran.

La guerra a Gaza arriba a un punt d’inflexió perillós. Tot i que els funcionaris israelians prometen una campanya llarga, la batalla actual porta els 2,2 milions de palestins de Gaza a l’abisme. Aquest territori és el lloc més perillós del món per a ser un civil. Abans del 7 d’octubre, quan Hamàs va llançar l’atac al sud d’Israel, el 80% de la població de Gaza necessitava assistència humanitària. Ara tothom en necessita i tan sols una petita part de tot allò que es necessita hi arriba. Organitzacions d’ajuda i molts mandataris mundials demanen un alto-el-foc i un augment de l’ajuda humanitària a Gaza. Però sense una aturada de les hostilitats, la guerra pot sacsejar la regió, amb la incorporació de faccions antiisraelianes amb bases al Líban i Síria, i causar un flux sense precedents de refugiats palestins cap a Egipte.

En la seva “llista de vigilància d’emergència” anual publicada aquest mes, el Comitè Internacional de Rescat (CIR) va classificar el conflicte a Israel i als territoris palestins ocupats com la segona crisi més destacada a seguir el 2024.

El primer lloc va ser per a la guerra civil al Sudan, molt menys coneguda, en què vuit mesos de combat entre l’exèrcit del país i les Forces de Suport Ràpid paramilitars han fet que més de la meitat del país necessiti ajuda humanitària i han forçat més de sis milions de civils a abandonar casa seva. Uns dinou milions de nens no tenen educació, atès que el conflicte ha tancat milers d’escoles.

“El Sudan s’ha convertit en la crisi de desplaçats més gran del món”, explica Elshafie Mohamed Ahmed, del CIR, a l’informe. “La capacitat de lliurar ajuda és obstaculitzada per la manca d’accés humanitari i de fons. La polarització ètnica, tribal i regional de la guerra amenaça encara més l’accés limitat actual.”

L’Àfrica és l’indret de la majoria dels altres punts calents potencials de què parla el CIR. Tres països de la “cintura de cops d’estats” a l’Àfrica Occidental –els estats dirigits per juntes militars de Burkina Faso, Mali i el Níger– són a la llista. L’exèrcit de Burkina Faso pateix per l’augment de l’activitat militància islamista, amb faccions renegades que controlen més de la meitat del país. A Mali i el Níger, on hi ha dinàmiques semblants, la creixent inseguretat alimentària i l’escassetat d’ajuda estrangera aboquen milions de persones cap a perills més grans.

Els deu països de la “llista de vigilància” del CIR representen el 86 % de tots els qui necessiten ajuda humanitària a escala mundial. Darrere la inestabilitat política que consumeix aquestes societats hi ha l’amenaça d’un planeta en escalfament, atès que les sequeres i més xocs climàtics afecten algunes de les comunitats més vulnerables del món. “Allò que abans eren cercles separats de crisi ara són un diagrama de Venn amb una intersecció en expansió”, escriu David Miliband, president del CIR. “Fa tres dècades, el 44% dels conflictes es produïen en estats vulnerables al clima. Ara és el 67%.”

L’administració Biden ha aconseguit principalment de mantenir el suport occidental per a la resistència d’Ucraïna a l’agressió russa. Però la seva capacitat d’acció serà limitada en un any electoral dividit i fins i tot la seva capacitat de finançar Kíiv és en dubte, sense parlar de la capacitat per a abordar les nombroses crisis a més llocs, de Somàlia a l’Afganistan o en un Haití dominat per bandes criminals, que és a punt d’enfonsar-se com a estat.

A l’Àsia, també les eleccions a Taiwan poden anar marcades per noves provocacions de la Xina. Però la conflagració més gran pot ser a Myanmar, on la junta governant és colpejada per un atac llançat per una coalició de grups armats rebels i veu com més va més abandonaments a les seves files. No obstant això, la situació actual “no apunta cap a un enderrocament a curt termini al camp de batalla, sense desenvolupaments imprevists”, assenyala Morgan Michaels, investigador associat de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics. “Més aviat, Myanmar es dirigeix cap a una nova fase del conflicte, marcada per un règim debilitat, però encara perillós, una violència més intensa i més incertesa.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

El 17 de desembre de 2019 uns agents de la Guàrdia Civil esperaven Elies Campo a l’aeroport de Barcelona. El van veure arribar acompanyat d’una altra persona, i el van fotografiar sense que se n’adonessin. A Campo, li controlaven els moviments perquè veien que era un expert en tecnologia informàtica i que també era independentista. Consideraven que formava part de l’equip de desenvolupadors de l’aplicació del Tsunami Democràtic, juntament amb sis experts més, i li van començar a seguir la pista dins la causa secreta 85/19 que instrueix encara avui el jutjat de l’Audiència espanyola que dirigeix Manuel García-Castellón. Campo no ha acabat formant part de la desena d’investigats per terrorisme, però durant un temps tant ell com els seus pares, els doctors Elías Campo Güerri i Maria Cinta Cid Xutglà, van ser objecte d’espionatge per part de la Guàrdia Civil, amb intervencions telefòniques, seguiments i infeccions amb programari espia. Per una raó d’estat. El cas d’espionatge que va patir la família Campo Cid revela un possible patró en el mètode de l’espionatge polític a l’independentisme i un forat negre que encara no ha aclarit ningú: quan es fa servir Pegasus i qui el fa servir?

Tant el patró d’actuació com el forat negre es desprenen de la comparació de tres documents diferents: l’informe de Citizen Lab sobre el Catalangate, del 18 d’abril de 2022; la llista dels divuit espiats reconeguts pel CNI en la comissió de secrets oficial del congrés espanyol el maig del 2022, i les referències de la Guàrdia Civil a Elies Campo en la peça secreta 85/19 sobre l’organització del Tsunami Democràtic.

El “hacker de barret blanc”

Perquè la Guàrdia Civil sembla que arriba a Campo mitjançant l’espionatge a un dels seus col·legues, Jordi Baylina, enginyer de telecomunicacions i tota una autoritat mundial sobre la tecnologia de la cadena de blocs, el blockchain. Tots dos participaven en el projecte Vocdoni sobre vot electrònic. A Baylina li van infectar el mòbil amb Pegasus per primera vegada el 29 d’octubre de 2019, just quan s’havia esdevingut l’onada més potent de protestes al carrer contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Així consta en l’informe de Citizen Lab. Curiosament, el 29 d’octubre és un dia clau per la Guàrdia Civil perquè va piular a Twitter un missatge denunciant que el govern espanyol censurava comptes de Github relacionats amb el Tsunami Democràtic. Com que van veure que en el seu perfil (públic) a Twitter es definia com a “desenvolupador de Blockchain, fanàtic d’Ethereum, hacker de barret blanc i lluitador per la llibertat de Catalunya”, s’hi van abraonar.

En els informes de la Guàrdia Civil a l’Audiència espanyola del 16 de desembre es demana aleshores de punxar els telèfons mòbils de Baylina, i el jutge ho concedeix. I el 15 de gener es va autoritzar als agents d’instal·lar-li un programari espia al mòbil. Però segons l’informe de Citizen Lab, a Baylina ja li havien infectat el mòbil amb Pegasus aquell 29 d’octubre; tres vegades més durant el novembre i dues vegades el desembre, l’11 i el 23. La via d’infecció amb Pegasus podia ser diferent, perquè, de fet, el CNI va reconèixer haver espiat Baylina.

I tant eren objectiu Jordi Baylina com Elies Campo. En el cas de Campo, el CNI no va reconèixer pas haver-lo espiat amb Pegasus. I això, de fet, quadra amb l’informe de Citizen Lab. Perquè Campo viu i treballa als Estats Units, i l’empresa desenvolupadora de Pegasus, la israeliana NSO Group, no permet d’infectar mòbils amb números nord-americans. I van provar amb ell una primera alternativa d’accés a les seves comunicacions, el 5 de desembre de 2019, una setmana més tard d’haver accedit per primera vegada al mòbil de Baylina. Els espies van decidir de provar una infecció amb el programari maliciós anomenat Devil’s Tongue, desenvolupat per Candiru, una altra empresa israeliana fundada per ex-treballadors de NSO i que no depèn solament del número de telèfon.

Elies Campo, dels EUA estant, va rebre el 5 de desembre un correu electrònic que duia el remitent del Registre Mercantil de Barcelona i que tenia informació objectiva sobre una empresa que ell administrava. En el correu, l’advertien que hi havia una altra empresa, de nom semblant, que s’havia registrat al Panamà. Però el correu, que revelava un alt grau de coneixement previ de l’activitat de Campo, però era ple de faltes d’ortografia en català, era fals, era un parany per a poder-li introduir a l’ordinador el Devil’s Tongue. No van reeixir, perquè Campo no va fer clic a l’enllaç. Però no van desistir, i van pensar un pla alternatiu, amb el punt de mira en els seus pares, Elías Campo Güerri i Maria Cinta Cid Xutglà.

Correu rebut per Elias Campo, ple de faltes d’ortografia. L’assalt al mòbil dels pares

Poques setmanes després d’haver rebut aquell correu, Elies Campo Cid va viatjar dels Estats Units a Catalunya per passar les festes de Nadal amb els pares. Va arribar a l’aeroport el 17 de desembre, el dia que els guàrdies civils d’incògnit l’esperaven per controlar-li els moviments. Precisament aquesta és la primera data en què el telèfon de la seva mare fou infectat amb Pegasus, segons l’informe del Catalangate. L’endemà, dia 18, el telèfon del seu pare també fou infectat. I en el cas de Maria Cinta Cid hi ha constància de set infeccions més en dies posteriors, del dia 19 de desembre fins al 9 de gener, pocs dies abans de la tornada d’Elies Campo als EUA.

Aquesta informació amb les dates de les infeccions dels pares d’Elies Campo encaixa perfectament amb les dates durant les quals la Guàrdia Civil el va anar seguint físicament i en va controlar els moviments, d’ençà del moment que va trepitjar l’aeroport. Aquell dia també van identificar la persona que l’acompanyava, de qui els agents van dir que era la seva parella, i en van aportar dades personals, i els van seguir en el trajecte que van fer de l’aeroport fins a l’hotel on es van allotjar. Aquells seguiments els van fer sense haver demanat encara al jutge de l’Audiència espanyola cap autorització ni tan sols per a punxar-li el telèfon amb número de l’estat espanyol, i no ho van fer fins el 10 de gener, amb autorització del jutge del dia 15. Però, mentrestant, els telèfons dels seus pares eren infectats constantment en un intent d’accedir a comunicacions personals seves de manera indirecta.

El doctor Campo Güerri, catedràtic de patologia de la Universitat de Barcelona, és una autoritat en el seu camp, i el maig del 2021 va rebre, de mans del rei espanyol, Felipe VI, el Premio Nacional d’investigació en la categoria de medicina. La doctora Cid Xutglà és doctora de l’Hospital Clínic de Barcelona, professora de la Universitat de Barcelona i experta reconeguda en malalties autoimmunitàries. Els mòbils corporatius de tots dos van ser infectats amb Pegasus, i les dades confidencials de tots els seus pacients van ser exposades de manera il·limitada als responsables policíacs que els van espiar entre el desembre del 2019 i el gener del 2020.

La doctora Cid Xutglà explicava així a VilaWeb pocs dies després de l’esclat de l’escàndol del Catalangate la gravetat de la intromissió de què havia estat víctima: “En el meu telèfon particular tinc xats amb els meus companys on discutim casos de pacients. I des del meu dispositiu tinc accés al correu corporatiu. Com que el servidor on tenim el correu corporatiu ens garanteix la confidencialitat discutim sobre casos de pacients amb el seu nom, i no tan sols amb el número de la seva història clínica. A més, en el telèfon també hi tinc fotografies, moltes de meves. Jo he passat per un tractament oncològic, i m’he fet fotografies, com fa molta gent, quan no tenia cabells, quan els cabells sortien, del pit abans de l’operació, del pit després de l’operació. Són fotografies de la meva intimitat. Per això penso que és molt greu.”

No fou fins pocs dies abans de fer-se públic l’informe del Catalangate que Elies Campo no va saber que també havien infectat els mòbils dels pares. Perquè va pensar que era ben possible, atès que ell n’havia estat un objectiu; durant els mesos d’anàlisi dels casos d’espionatge els investigadors es van fixar que una fórmula habitual consistia a infectar els dispositius de les persones de l’entorn més immediat i més íntim de les víctimes. Va fer analitzar els mòbils dels pares i els experts de Citizen Lab van descobrir no solament que, efectivament, els havien infectats amb Pegasus, sinó que, en el cas de la mare, van detectar un sistema d’infecció de clic zero, és a dir, que no cal que la víctima faci clic a cap enllaç perquè li introdueixin el programari maligne. Aquesta vegada, Pegasus va atacar l’aplicació iMessage i el motor de navegació web del sistema iOS.

La intervenció de les comunicacions privades de tots dos metges es va fer sense autorització judicial, tenint en compte que el CNI, que requereix l’autorització d’un jutge del Suprem, no va reconèixer pas haver-los espiat. I en tota la causa que fins ara ha transcendit del Tsunami Democràtic no consta cap petició d’autorització per part de la Guàrdia Civil per poder-los espiar. Qui ho va fer, aleshores? Qui ho va decidir, qui ho va autoritzar i qui ho sabia?

Seguiments a domicilis

Es veu en aquest cas un possible patró, segons el qual Pegasus entra en joc quan no es vol o no es pot infectar el mòbil d’un investigat amb el procediment judicial habitual i amb el programari espia de què disposa la Guàrdia Civil. Sabien que Elies Campo seria poc temps a Catalunya, coincidint amb les festes de Nadal, van punxar-li el telèfon amb número de l’estat espanyol, van espiar els seus pares amb Pegasus i el van seguir físicament per tot arreu. En la peça secreta a la qual ha tingut accés recentment VilaWeb consten seguiments a Elies Campo quan anava al Departament de Polítiques Digitals, a la Via Laietana. Van comprovar que s’hi va estar una hora i mitja.

El 9 de gener de 2020 el van seguir fins a un espai de coworking al barri de Gràcia de Barcelona, on es va reunir amb un soci d’una companyia de la qual era inversor, i s’hi va estar tres hores. La Guàrdia Civil no sap de què van parlar, però en el seu informe diu que sospita que devien reunir-se “amb ànim de desenvolupar alguna mena d’eina informàtica”. L’endemà, el 10 de gener, el van seguir a una reunió que va tenir amb dues persones més que la Guàrdia Civil assenyalava com a possibles desenvolupadors de l’aplicació del Tsunami. Una reunió en una casa a Vallvidrera durant quatre hores, de les 19.00 a les 23.20. Van decidir d’establir un control fix sobre aquest domicili, durant molts dies, controlant qui hi entrava i qui en sortia, fins i tot quan Elies Campo ja havia tornat als Estats Units, tot i que els agents es pensen que probablement viu a Suïssa.

La intervenció de les comunicacions d’Elies Campo es va prorrogant durant tota la primera meitat del 2020, malgrat la pandèmia. El jutge autoritza que s’allargui la intervenció del seu telèfon amb número de l’estat espanyol però la Guàrdia Civil acaba veient que pràcticament no el fa servir mai. No el poden infectar amb Pegasus, i l’escassa informació que treuen d’ell i dels seus projectes informàtics l’obtenen d’intervencions telefòniques a uns altres investigats que són pròxims a Campo. Segons la documentació que ha pogut consultar VilaWeb, l’investiguen si més no fins a final d’aquell any. Graten tota mena d’informació i troben que l’abril del 2019 havia volat a Brussel·les, en unes dates en què també hi van anar més experts informàtics. Això fa concloure a la Guàrdia Civil que es volia preparar amb el Consell de la República un projecte de separació d’Espanya de manera digital.

Però totes aquestes investigacions han acabat en no res. La causa l’ha accelerada fa poc el jutge García-Castellón per l’interès que té de rebentar l’amnistia acordada entre el PSOE i els partits independentistes, tot mirant de tirar-la endavant amb l’acusació de terrorisme. Però ni Elies Campo ni Baylina no hi són. Durant els darrers anys han furgat en la seva vida, els han seguit, han entrat fins a casa amb programaris espia, i han posat de manifest el caràcter prospectiu d’aquesta investigació. I el seu cas no és pas únic.

Tothom ho ha notat aquestes festes: la circulació de virus respiratoris ha crescut, i no parlem tan sols de la covid, sinó també de la grip, el refredat comú i el virus respiratori sincicial (VRS). Aquest darrer virus és el causant principal de la bronquiolitis, que és la inflamació de les vies aèries petites, fonamentalment criatures més petites de dos anys. El doctor Toni Soriano, pediatre i epidemiòleg de l’Hospital Vall d’Hebron i vocal de la junta de la Societat Catalana de Pediatria, explica que enguany el virus ha circulat molt, malgrat que ja es va arribar al pic fa unes quantes setmanes. Però aquesta circulació del virus no s’ha traduït en gaire casos greus o hospitalitzacions, perquè sembla que la immunització amb nirsevimab, un anticòs monoclonal, ho ha impedit. Parlem de tot plegat amb el pediatre, que també destaca la importància de la vaccinació de la grip entre els més petits.

—En quina situació som en aquest moment respecte de la bronquiolitis?
—El VRS és el causant principal de la bronquiolitis, i la incidència del VRS en l’atenció primària és molt elevada en comparació amb la temporada passada. En canvi, l’impacte que ha tingut en l’hospitalització ha estat menor en comparació amb els anys anteriors a la pandèmia perquè la franja dels més petits, sobretot els menors de sis mesos, ha estat protegida per la mesura preventiva de la immunització amb l’anticòs monoclonal nirsevimab.

—Com ha disminuït aquest impacte als hospitals?
—Tenim la dada provisional que al nostre hospital hi ha hagut una reducció de les hospitalitzacions per VRS d’un 60% respecte de l’any passat en un mateix període de temps. La bronquiolitis va associada sobretot a un primer episodi d’infecció per VRS i generalment es produeix en els més petits de sis mesos. Això s’ha evitat amb la mesura de l’anticòs monoclonal, que bloca l’entrada del VRS a la cèl·lula respiratòria i evita aquesta repercussió en l’afectació bronquial. Sense la immunització, probablement hauríem tingut una gran onada epidèmica de VRS, de bronquiolitis, que probablement hauria tensat el sistema hospitalari. Hi ha hagut ingressos, però han necessitat menys suport.

—Però la circulació del virus ha estat alta.
—La immunització amb aquest anticòs monoclonal no evita la circulació del virus, però sí que evita que es pugui replicar, pugui afectar el bronquíol i pugui generar una malaltia greu. Aquesta setmana ha sortit al New England [Journal of Medicine] el resultat del darrer assaig clínic que es va fer sobre aquest anticòs, i es veu una reducció de més del 80% en els casos que l’havien rebut.

—Per què ha circulat més, el virus?
—Tornem a la normalitat, no és una transmissió superior a la que havíem tingut en algunes temporades anteriors a la pandèmia. Sí que veiem que augmenta molt la grip A, som en un nivell moderat d’incidència, i aquí també tenim una mesura que s’ha engegat aquesta temporada: la vacunació dels nens de sis mesos a cinc anys, que també poden acabar hospitalitzats. Hi ha temporades en què la soca del virus de la grip que circula no coincideix amb la vacuna, però enguany sí que hi ha una coincidència. Per tant, els vacunats probablement estan molt protegits de les formacions greus.

—Però no s’ha arribat a una cobertura com la del VRS, de moment.
—Ara mateix la cobertura de vacunació de grip en aquesta franja d’edat no arriba ni al 25%. En canvi, la cobertura per VRS amb l’anticòs és superior al 84%. Ara tenim una eina molt important en la primària, la possibilitat de fer un diagnòstic ràpid. Abans, el pediatre et deia “això és un virus” davant un quadre víric que no se sabia què el causava. Ara tenim mètodes ràpids que ens permeten de diagnosticar quin virus és. Hi ha bacteris que van associats a aquestes infeccions, sobretot en el cas de la grip i el VRS, i això és útil per a estar més alerta en els mesos o setmanes següents.

—Què explica que s’hagi tornat a dades de transmissió semblants a les d’abans de la covid?
—A l’hivern circulen més virus per factors com el fred o que ens quedem més a casa. Hi ha factors meteorològics i socials, i això no és fora de la normalitat, anem tornant a la normalitat i això és una bona notícia. Ens ha passat per sobre el tsunami de la pandèmia, que ens ha trastocat l’epidemiologia dels virus respiratoris, i no recordem el que passava normalment en aquesta època. Hem d’aprendre a immunitzar-nos i a conviure amb els virus, però alguns fan més mal que uns altres.

—I s’hi ha afegit la covid.
—Sí, i la vacunació de la covid per a la gent gran i exposada a riscos hauria de ser contínua i mantenir-se. El virus de la grip o el del VRS són dos dels que fan més mal, i, per tant, s’hi han de posar mesures de prevenció. Amb uns altres virus probablement no necessitem una mesura de prevenció per protegir-nos perquè així estimulem el nostre sistema immunitari, és una manera de generar una defensa potent contra reinfeccions. Alguns ens serveixen com a estímuls, recordatoris per a la nostra memòria immunològica, uns altres és millor que no els vegem. Però si els veiem, és millor tenir una capa de protecció addicional.

—Tornant exclusivament a la bronquiolitis, com en podem distingir els símptomes?
—Primer cal saber que el 70% de les infeccions per VRS són infeccions de vies respiratòries altes, no sempre originen bronquiolitis. Circula molt de VRS, però als més petits, que són els que acaben fent bronquiolitis greus, la immunització els ha protegits. El VRS pot causar principalment tos, mucositat i febre quan es queda en un refredat, però si hi ha una dificultat respiratòria ens han de saltar les alarmes. Això vol dir que el virus afecta el bronquíol i que el nen, com que no té la capacitat pulmonar d’un adult, pot caure en insuficiència respiratòria. Hem de consultar el metge quan hi ha dificultats per a respirar, quan deixa de menjar, està molt apàtic, vomita… Però la majoria de vegades es queda en congestió nasal i tos que se’n van de seguida.

—Què recomanaríeu per a prevenir d’encomanar-se?
—El VRS no es transmet només per gotetes que traiem quan parlem, tossim o cantem, també per contacte indirecte: si estosseguem sobre una taula, hi passem la mà i ens la posem a la boca. Cal bona higiene personal, de superfícies i ventilació, però sobretot cal evitar contacte amb persones vulnerables si estem refredats i malalts. En persones grans, el VRS no és tan important com la grip, però pot acabar descompensant situacions com ara d’una malaltia pulmonar obstructiva crònica i de capacitat pulmonar reduïda.

1. A l’acord signat entre PP i Vox surt el terme ‘lliure elecció de centre’, i pel que fa a la llengua només surt “el dret dels pares a la lliure elecció de la llengua del 1r ensenyament”, és a dir, a infantil i a 1r i 2n de primària, que és quan s’aprèn a llegir i a escriure. I continua dient que “el dret a la lliure elecció de la llengua del 1r ensenyament es farà extensiu a la resta d’etapes educatives” en què el 1r ensenyament ja no es fa perquè ja és assolida la lecto-escriptura. El redactat és clar. I, a més a més, la llei de NL i la llei d’educació preveuen l’exercici d’aquest dret per part de pares i mares només en aquesta etapa educativa. Això és el que hi ha signat. Res pus. I ara, un pacte entre partits pot ampliar uns drets que no s’han establert per llei? Pot impedir que s’assoleixin uns altres drets establerts?

2. El conseller ens ha dit que es complirà la llei de NL, la llei d’educació i el decret de mínims. Entesos. El decret de mínims preveu que les assignatures socials i científiques es facin en català, d’acord i en coherència amb un projecte educatiu arrelat al territori on es fa l’ensenyament. És cert que es poden canviar les matèries que es fan en català, però ho fa cada centre, de forma ben justificada, amb l’aprovació del consell escolar i l’aprovació del servei d’inspecció. I després s’ha de decidir quines altres matèries es faran en català per arribar al 50% del còmput horari.

3. Tot el que signifiqui retrocés de la presència del català als centres es pot recórrer als tribunals. Ja hi ha jurisprudència al respecte. La normalització del català a les Illes ha de ser progressiva fins a, tal com declara l’Estatut d’Autonomia, “arribar a la igualtat plena de les dues llengües oficials pel que fa als drets dels ciutadans”. Ha de ser progressiva, i no regressiva. Som enfora de la igualtat plena.

4. Mai no s’ha imposat la immersió lingüística als centres de les Illes Balears. No existeix una normativa illenca que reguli la implantació de l’ensenyament 100% en català. Existeix només una normativa del PP de l’any 1997 –fa 26 anys– que regula l’ensenyament del 50% en català. La resta fins arribar al 100%, s’ha fet per consens de la comunitat educativa i amb l’aprovació del consell escolar del centre.

5. Podem afirmar que el decret de mínims no es compleix a cap centre de secundària de Palma, Calvià, zones costaneres de Mallorca i d’Eivissa, etc. I ho sabem des de fa més de vint anys. Una certesa que queda registrada a les memòries que els centres lliuren al servei d’inspecció cada final de curs.

6. Plans pilots, i la resta de quadratures del cercle per a fer bunyols pedagògics, que vagin per davall del 50% de l’ensenyament en català, no garanteixen que l’alumnat sàpiga les dues llengües en acabar l’escolarització obligatòria a setze anys.

7. El català ja fa estona que necessita de forma urgent polítiques actives, participades i consensuades per tots els agents a tots els àmbits i a tot el territori. I el PP no està fent res en positiu per la llengua pròpia del territori –que és la que s’ha format i ha crescut en aquest territori durant un temps determinat– i que és la llengua catalana.

8. Tota normativa que afecti la llengua catalana en l’àmbit educatiu ha de passar a ser debatuda i analitzada per tots els membres del Consell Escolar de les Illes Balears per poder emetre’n l’informe preceptiu i també s’ha de negociar a la mesa sectorial de l’ensenyament públic i del privat concertat.

9. Un altre òrgan de representació de la societat illenca que s’hi ha de pronunciar és el Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears (CSL), on hi ha representació de tots els grups parlamentaris, consells insulars, ajuntaments, universitat, organitzacions empresarials, sindicats, entitats culturals i de lleure, associacions… Aquest CSL enguany encara no ha fet la seva reunió anual prescrita.

10. I per acabar cal recordar que la majoria de pares i mares, quan els han plantejat l’opció de la tria de llengua del primer ensenyament, sempre han triat, majoritàriament, l’ensenyament en català.

Maria Antònia Font, filòloga i activista pel català.

La maquinària no es posa en marxa.

He d’activar al mateix temps aquesta teranyina de mecanismes verbals que manegin les accions en paral·lel, es traslladin d’un espai a un altre, trobin l’agilitat d’un canvi de veu, de to, de ritme, els bots cap endavant i la lleugeresa de fer servir les més complexes tècniques de la dicció, de la transitivitat.

Volia caçar fins la més mínima vibració lluminosa i només descobria un caramull de fosques sense replecs ni anfractuositats, seques, podrides, insípides.

Em sent i em sé flexuós, ple de tortes i revolts, ple de cissures que no es poden veure a simple vista.

Necessit un estol de llamps il·luminadors que em facin respirar aquest espai invisible que m’envolta i que no sé alenar de cap manera.

Inhal.

Exhal.

Inhal.

Exhal.

Tot molt a poc a poc i amb molta d’atenció.

És el moviment de la quietud.

Vaig cap al lloc privilegiat en què esser i viure s’unifiquen o convergeixen i en el qual allò que discorr es recull, obedient al moviment fisiològic i simbòlic de la inspiració, que relliga ser i vida a la unitat, al cervell, al centre.

El centre no és immòbil, sinó quiet, fonament de la saviesa.

He marxat cap a les altures, cap als pins que sempre em fan bona companyia.

El camí del turó de Can Moranta és polsós, amb esbarzers vells i punxosos damunt les parets de pedra seca massa esboldregades per l’abandó del camp que em fa un efecte desolador.

Un garroverar amb els seus verds apagats i perennes m’aixeca l’esperit.

No estic cansat emperò aquesta definició dels anys que la societat t’obliga a fer fort i no em moguis amb la seva tirania em produeix una indignació sorda.

La destrucció mental que crea la pandèmia del consum arrana qualsevol possibilitat de pensar i de sentir.

De sentir per poder pensar.

Pensar per desxifrar allò que sents.

Uns núvols blancs i lleugeríssims que han aparegut dins un cel massa clar em duen al títol d’un poema que tenc al teler.

El gabinet dels sentits.

Per una rara coincidència o un atzar concurrent cop en sec em ve davant per davant el món angoixat en què vivim, enrevoltats de destruccions immenses de tota casta i on ens trobam, moltes de vegades, inermes i castigats en excés; però al mateix temps he arribat quasi sense témer-me’n mentre feia passes dins el bosc a una clariana.

Em sent dins l’òrbita de significacions de rememorar, enrecordar-se’n, record, recolliment, recol·lecció, quietud.

Repentina presència, rodona de llum.

La clariana del bosc seria aquest lloc intacte que sembla que s’ha obert en aquest instant i que mai més no tornarà a ser així.

No cal cercar.

El saber que aquí es revela és el saber de la paraula perduda.

Paraula que no és signe ni comunicació.

Paraula amagada, intacta, engendradora.

Paraula de reconciliació.

Un belvedere de l’avantparaula, o paraula absoluta que encara no té significació, o potser la significació és imminència pura, matriu de totes les significacions possibles.

Paraula prenyada de sentits.

Paraula sense llenguatge.

Paraula naixent.

Paraula poesia.

Quan retorn cap a casa estic amarat d’un sentir il·luminant.

I crid i cant amb tota l’ànima la festa dels ressurrectes, els que estan sempre en vida, dins la vida, per la vida.

Sempre ressorgent.

No amollis!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2023/12/Closcadelletra-CCCXCIX.m4a

Donar la benvinguda a l’any nou amb una gran festa és una de les tradicions més esteses al món. A casa nostra, el costum és menjar dotze grans de raïm al ritme de les campanades. Aquest acte, que dura dotze segons, sol acabar brindant amb xampany i amb abraçades. Amb tot, costa de dir-ne tradició, perquè, segons que sembla, el fet de menjar raïm té un origen prou recent, concretament, l’any 1909, a les comarques del Vinalopó. D’allà estant, es va estendre a tots els Països Catalans.

Ara, menjar raïm no és una pràctica habitual a la resta del món. Cada país celebra aquest moment tan màgic de l’any de maneres diferents, i alguns fins i tot en unes altres dates del calendari. Per saber com acomiaden i comencen l’any a la resta del món, us expliquem algunes de les celebracions més habituals, però també de no tan conegudes i igualment sorprenents.

Com celebrar el Cap d’Any? Deu propostes per a acomiadar el 2023

Cap d’Any a Alemanya i Àustria 

Tant a Alemanya com a Àustria, per Cap d’Any s’acostuma a fondre una figura de plom sobre una cullera i després se n’aboca el líquid que en resulta en un got d’aigua. Segons la forma que s’intueix, es pronostica què t’ofereix l’any vinent. D’una altra banda, a Alemanya és típic deixar restes de sopar al plat perquè significa que l’any vinent tindràs un rebost ben ple.

Focs artificials al Cap d’Any de Berlín. Cap d’Any al Brasil 

Al Brasil, més de dos milions de persones es reuneixen a la platja de Copa Cabana per veure un espectacle de focs artificials i honrar la deessa del mar, Yemayà. Per això, alguns llancen objectes i ofrenes de tota mena a la mar, mentre es dediquen a saltar set onades per començar l’any positivament.

Fotografia: PortoBay Rio de Janeiro (Réveillon 2017) Cap d’Any a Dinamarca

A Dinamarca tenen una doble tradició. D’una banda, és típic de pujar dalt d’una cadira a la primera campanada, i de saltar coincidint amb la darrera campanada. L’altra gran tradició consisteix a trencar plats contra les portes d’entrada de les cases d’amics i familiars, per desitjar-los felicitat. 

Les divuit fires de Nadal del 2023 que no podeu passar per alt

Cap d’Any a Egipte 

Egipte s’ha convertit en un reclam turístic per Cap d’Any. Ara, si els hotels i discoteques del Caire acullen festes massificades amb petards i els focs artificials, les famílies egípcies ho celebren en la intimitat de casa seva. Això sí, tots es posen roba ben acolorida i llampant. 

Cap d’Any a Itàlia 

El Cap d’Any a Itàlia té un protagonista indiscutible: les llentilles. A tot arreu mengen llentilles per sopar el darrer dia de l’any. Hom pensa que, d’aquesta manera, l’any vinent vindrà ple d’abundància, riquesa i diners. Com més se’n menja, més riquesa se suposa que es tindrà.

Fotografia: Alpha Cap d’Any a Nàpols i Roma

Tant a Roma com a Nàpols, la gent opta per llançar andròmines velles per la finestra durant l’últim dia de l’any, per trencar amb el passat i començar l’any nou amb bon peu.

Celebrar (o no) Nadal a l’escola

Cap d’Any al Regne Unit i Escòcia 

Tant al Regne Unit com a Escòcia, és tradició de menjar el Christmas Pudding per Cap d’Any. A més, algunes famílies que ho celebren a casa fan una rotllana i, agafats de la mà, canten “Auld Lanf Syne”, una cançó tradicional escocesa que equivaldria a la nostra “Hora dels adeus” i que serveix per a acomiadar l’any.

En canvi, a les àrees rurals d’Escòcia la tradició consisteix a encendre foc en una bóta o barril i fer-lo voltejar pels carrers.

Així mateix, es manté la creença del First Footing, que diu que el primer que entri a casa el primer dia de l’any marcarà la sort d’aquella família els dotze mesos següents.

Cap d’Any als Estats Units

Els films i les sèries han difós la manera de celebrar el començament de l’any els Estats Units. La majoria de nord-americans corren a fer un petó a algú just després de la mitjanit, per evitar d’estar en soledat durant els 365 dies de l’any. A més, el Cap d’Any a Nova York és un dels esdeveniments més populars i mediàtics del món: hores abans de mitjanit, a Times Square ja no hi cap ni una agulla.

Cap d’Any al Japó 

Al Japó, la tradició de Cap d’Any és fer la cerimònia budista Joya No Kane, que consisteix a fer sonar cent vuit vegades la campana dels temples, perquè hom diu que és el nombre de desigs que té la gent. D’aquesta manera, també es pretén d’eradicar els pecats humans com la ira, l’enveja o el desig.

A més, abans de les dotze de la nit se sol menjar una sopa de fideus anomenada Toshikoshi soba, que augura una vida llarga, sana i tranquil·la. 

Fotografia: Patrick Vierthaler

Per què les vendes de panettone han crescut aquests darrers anys?

Cap d’Any a Mèxic, el Perú, l’Argentina i Veneçuela

En uns quants països de l’Amèrica Llatina és comú de fer un ninot amb draps vells i després cremar-lo. Amb aquest acte, se simbolitza la crema de tot allò dolent que s’ha viscut durant l’any i així s’obre pas a l’any nou començant de zero.

Cap d’Any a Rússia

A Rússia, així com a la resta de països eslaus, el dia de Cap d’Any és tradició de donar-se els regals amb l’arribada del Ded Moroz (es pot traduir com a “avi de les neus”), un personatge que s’encarrega de portar regals als infants. És una mena d’equivalent al Pare Nadal. Però, en aquest cas, els nens obtenen els regals quan surten al carrer i els agafen de sota l’arbre de Nadal gegant que cada poble o ciutat habilita.

A més, a Rússia també solen cremar papers amb desigs escrits. Alguns, fins i tot, posen les cendres a la copa de xampany amb què brindaran, perquè creuen que així es complirà el desig.

Cap d’Any al Salvador

A la República del Salvador donen la benvinguda a l’any nou amb un espectacle de petards i focs artificials. De fet, aquesta cerimònia és una de les més habituals per tot el món.

La regla dels quatre regals: combatre la síndrome del nen hiperregalat

Cap d’Any a Sud-àfrica

El Cap d’Any a Sud-àfrica és una celebració per partida doble. Perquè, després de la típica festa del primer de gener, el dia 2 se celebra la festa del Tweede Nuwe Jar, un festival de colors i música en què la gent es disfressa, balla i surt al carrer a gaudir del bon temps amb els éssers més estimats.

Cap d’Any a l’Uruguai

A l’Uruguai és comú de llençar una galleda d’aigua per la finestra per deixar anar els mals esperits de la casa i deixar-la neta de males energies de cara a l’any vinent.

Dotze jocs de taula en català per a regalar als adolescents aquest Nadal

Bo i coincidint amb els deu anys de la mort de Miquel Barceló Perelló (Felanitx, 1939-2013), l’editorial Anagrama ha editat El cercle de Felanitx, un volum que aplega tota l’obra literària d’aquest catedràtic d’història medieval que va desenvolupar la seva carrera docent i d’investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona i que va escriure la seva obra literària (narrativa i poesia) al principi i al final de la seva vida, abans d’entrar a la universitat i una vegada jubilat, els darrers deu anys de la seva vida.

Miquel Barceló Perelló va ser un felanitxer de cap a peus, dotat d’un gran talent, estudiós d’exterminis, tal com es va definir alguna vegada, i poeta i escriptor abans no s’hagués iniciat com a historiador. El cercle de Felanitx aplega tota la seva obra narrativa, que consisteix en dos volums de narracions (El terme de Manacor i Trenc d’alba); un text per a una exposició del pintor homònim (Miquel Barceló vist per Miquel Barceló); i una novel·la autobiogràfica inacabada (L’hivern de 1947, a la vila).

“El meu nebot Miquel”

El volum conté un pròleg del periodista literari Emili Manzano, que posa l’accent en la reivindicació de la vocació literària de l’autor. Manzano recorda que a Barceló li va néixer de ben jovenet aquesta vocació, fins al punt que, quan va entrar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, ja tenia un primer llibre de poemes publicat. Manzano ho explica així: “El jove felanitxer vol escriure. I escriu. […] A divuit anys, dóna a la impremta de l’editorial Moll un recull de poemes, Així sia. Elegies irremeiables (1957), un petit volum de ressonàncies rilkeanes. […] Crida l’atenció per l’allunyament d’una previsible influència tant de l’escola mallorquina clàssica (Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera) com dels seus renovadors (Blai Bonet, Jaume Vidal, Josep Maria Llompart…).”

Ja a Barcelona, Miquel Barceló Perelló va connectar, fora de l’àmbit universitari, amb el grup de Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, que era deu anys més gran que ell. I explica Manzano: “Jaime Gil l’adopta com a ‘nebot’ i així l’inclou en la llista d’amics i companys poetes que esmenta a ‘En el nombre de hoy’, el poema que obre Moralidades (1966): ‘y mi sobrino Miguel’.”

Sobre aquella època, durant la carrera, Barceló tradueix literatura italiana per al catàleg de Seix Barral. Un dia acompanya Manuel Vázquez Montalbán, company de facultat, a entrevistar Juan Marsé, amb motiu de la publicació de la seva primera novel·la, Encerrados con un solo juguete (1960). Així va conèixer Marsé, que va ser un dels seus grans amics tota la vida.

El 1963, després de llicenciar-se, se’n va anar a Nova York, on va treballar per a la UNESCO i va obtenir plaça de professor associat a la New York University. Un càncer que ja el perseguiria tota la vida el va fer tornar a Barcelona i és aleshores quan va ingressar a la Universitat Autònoma de Barcelona i va començar a donar classes d’història medieval en aquella UAB acabada d’estrenar.

Presentació d’El cercle de Felanitx

El 23 de novembre va fer deu anys de la mort de Miquel Barceló Perelló. Bo i coincidint amb aquesta data es va presentar El cercle de Felanitx a la llibreria Laie de Barcelona. L’acte va reflectir el personatge. Mancava mitja hora per a començar i a la llibreria Laie ja es notava en l’ambient aquella pulsió dels dies de celebració, de retrobades, d’aquells actes que comporten una certa tensió nerviosa perquè tot surti bé.

La llibreria de mica en mica es va anar omplint d’amics, familiars i lectors de Miquel Barceló Perelló: les seves dues filles, Margalida i Coloma, discretes; amics felanitxers, com ara el periodista Andreu Manresa; amics i companys de la UAB, com ara el llatinista Joan Gómez Pallarès i l’historiador Josep Maria Fradera. També hi havia la filla de Juan Marsé, el periodista cultural i assagista Josep Massot, i molta gent més. Hi parlaren Emili Manzano, l’historiador Enric Ucelay-Da Cal i la cantant Maria del Mar Bonet, amb un pòrtic del llibreter Lluís Morral, també amic de Barceló.

El van definir com un historiador mallorquí que es dedicava a qüestions poc estudiades, un mite vivent de Felanitx, un home profundament illenc que va desinsularitzar-se sense perdre la insularitat, preocupat pel vincle entre la gent i la terra, estudiós de la història musulmana i de la població musulmana de les Illes i de la península ibèrica d’abans que fos reemplaçada, exterminada, i que se silenciés, de la seva precisió cartogràfica a l’hora d’escriure i descriure…

Manzano, que no va deixar de reivindicar la vocació literària de Barceló, relatava un seguit d’anecdotari com si contés una rondalla, i Maria del Mar Bonet explicava com va conèixer, joveníssima, Miquel Barceló, quan, amb l’arqueòleg Guillem Rosselló Bordoy, seguien els seus recitals en petits bars i li cridaven del darrere de la sala estant coses incomprensibles en àrab. I de com l’historiador va instruir-la en poesia àrab, en el sufisme, també en les cançons de la música del camp i del treball. I Ucelay va recordar que Barceló estava preocupat per la relació temps-espai i que volia dir “allò que se sap, però que no se’n xerra”. Un llibre, va dir, que trenca el silenci.

La narrativa de Barceló, el Felanitx que ja no hi és

És quan Barceló es va retirar de la vida acadèmica que va reprendre la vocació d’escriptor. L’editorial Ensiola és el segell que li publicà el 2007 el recull de narracions El terme de Manacor, seguit poc després per un altre recull, Trenc d’alba, que surt a l’editorial la Magrana el 2009. D’aquestes narracions, Emili Manzano en parla en aquests termes: “Una col·lecció d’estampes i relats, de cròniques i retrats, fins i tot una mena de fantasia distòpica sobre la desaparició del poble natal, que semblen arrabassats al temps i que oscil·len entre una ambientació vagament fantasmal i una atenció extraordinària pel detall físic, pels gestos dels personatges, per la dimensió dels espais, les formes geogràfiques i els volums de les coses.”

La novel·la autobiogràfica, L’hivern de 1947, a la vila, que no va acabar, ens situa a Felanitx, a través de la mirada d’un infant de deu anys que es vincula amb el trauma de la guerra del 1936-1939. Tal com diu Manzano, Barceló escriu “amb la consciència manifesta de ser el darrer testimoni d’alguns fets, de l’existència d’algunes persones que, un cop desaparegut el narrador, ja no recordarà pus ningú més”.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha avisat que l’ofensiva militar sobre la Gaza encara durarà molts mesos més. “La meva posició és clara. Continuarem lluitant fins que Hamàs sigui eliminat i tots els nostres ostatges siguin alliberats”, ha explicat en una compareixença. Fins ara, diu que han mort “uns 8.000 terroristes”: “Devastem les capacitats d’Hamàs, n’ataquem els comandants, i també n’eliminarem els dirigents.”

L’ONU avisa que uns 100.000 palestins han fugit cap a Rafah aquests darrers dies

Al front nord, a la frontera amb el Líban, ha dit que donaven cops durs a l’Hesbol·là: “Hem aprovat plans operatius per a la guerra i si l’Hesbol·là escala el nivell, tindran conseqüències sense precedents.” També ha posat en la diana l’Iran: “És el motor rere l’eix del mal i l’agressió en contra nostre en uns quants fronts. No només en contra d’Israel, sinó en contra de tothom que és lliure. Contrarestem activament a l’Iran a tot arreu i de totes les maneres, no entraré en els detalls.”

“Com a primer ministre, refuso les pressions internacionals que demanen la fi dels combats. Valoro el suport nord-americà demostrat amb l’aprovació governamental de subministraments militars addicionals per a les Forces de Defensa d’Israel”, ha dit en referència a l’anunci de 147.500 milions de dòlars (uns 133.400 milions d’euros) en venda d’armes a Israel sense passar pel Congrés dels EUA.

Sense un final de la guerra a l’horitzó, el govern israelià tampoc no vol parlar encara de com voldran administrar Gaza quan la controlin. El ministre de Finances, l’ultradretà Bezalel Smotrich, ha dit que no abordarien el futur de Gaza fins que no s’acabés la guerra, en referència a les pressions per a recuperar les colònies israelianes de Gaza desmantellades el 2005.

La Plataforma Stop JJOO ha celebrat que el govern hagi acabat desistint en la intenció de promoure una candidatura per a organitzar als Pirineus els Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2030. En un vídeo compartit a les xarxes socials, la portaveu de la plataforma, Helena Guillén, agraeix als veïns dels pobles afectats que hi haguessin fet pressió en contra: “Volem celebrar una victòria de la lluita popular i de l’organització dels pobles i volem dir que continuarem organitzades per reclamar les inversions que el govern havia acceptat que s’havien de fer.” Aquestes inversions públiques que reclamen per al Pirineu inclouen tant el reforç dels serveis públics com infrastructures.

Agraïm a totes les veïnes que s'han organitzat i han aturat els Jocs Olímpics.

Continuarem treballant amb els moviments socials del Pirineu per un #PirineuViu i amb les organitzacions del país per aturar tots els macroprojectes de la patronal. Visca l'organització popular! pic.twitter.com/D9zZLgG78o

— Plataforma #StopJJOO (@stopjjoo) December 30, 2023

“Finalment, també volem solidaritzar-nos amb totes les altres lluites del territori en contra d’aquest model d’especulació i macroprojectes”, ha afegit Guillén, que esmenta específicament les campanyes contra la Copa Amèrica de Vela, que es farà a Barcelona, el complex turístic del Hard Rock, al Camp de Tarragona, el quart cinturó, al Vallès, i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.

La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, ha dit que malgrat que havien renunciat a promoure els jocs, continuaven optant pel Pirineu i per una economia sostenible. En declaracions de la manifestació per la Diada de Mallorca a Palma estant, Vilagrà ha dit que tenien una agenda política ambiciosa d’inversions de mobilitat i en economia productiva que havien començat a activar. A tall d’exemple, ha recordat que el 2027 es faria el mundial de piragüisme entre Sort i la Seu d’Urgell i que el govern havia aprovat una inversió de 500.000 euros per a adequar espais a Sort.

També ha explicat que el COI ja els havia transmès que tenien decidides les seus del 2030 i 2034, tot i que encara no s’havien fet oficials: “Segons ens informen des del COI, ja hi ha una candidatura per al 2030 i el 2034, que és Itàlia i França, i, per tant, va quedar descartada l’opció que plantejàvem.”

L’actor britànic Tom Wilkinson, conegut per haver actuat en films com ara The Full Monty, Shakespeare in love i L’exorcisme de l’Emily Rose, s’ha mort a setanta-cinc anys, segons que informa la BBC a partir d’un comunicat de la família.

Gràcies al seu paper com a Gerald a The Full Monty va guanyar un premi BAFTA el 1997. De fet, durant la seva carrera va estar nominat sis vegades a premi BAFTA i dues als premis Oscar pels films Michael Clayton i In the bedroom. Durant tota la carrera va participar en més de cent trenta films i sèries de televisió.

“Amb una gran tristesa, la família de Tom Wilkinson ha d’anunciar que s’ha mort sobtadament el 30 de desembre. La seva esposa i la seva família eren amb ell”, diu el comunicat, que demana respecte per la seva privacitat.

Wilkinson va acostar-se a la interpretació a divuit anys i va començar els estudis d’art dramàtic. La seva primera aparició en pantalla fou el 1986, en la minisèrie First among equals, basada en la novel·la de Jeffrey Archer.

La seva esposa, Diana Hardcastle, també és actriu i van arribar a interpretar plegats els papers de marit i muller a The Kennedys i Good people. Van tenir dues filles.

Menys de mig any de govern de Marga Prohens ha estat prou per a encendre els ànims de bona part de la societat civil, que ha sortit els carrers de Palma per reivindicar la Diada de Mallorca i mostrar el rebuig a les polítiques del govern del PP i Vox contra el català i a la retallada d’uns altres drets fonamentals. Una mobilització convocada tant per la Plataforma 31-D com per l’esquerra independentista de Mallorca ha criticat els embats contra la llengua catalana i el canvi de data de la diada oficial de Mallorca, que l’any vinent ja se celebrarà el 12 de setembre. Tradicionalment, s’ha commemorat el 31 de desembre perquè va ser el dia que les tropes de Jaume I van entrar a Madina Mayurqa. Una fita a partir de la qual va néixer el Regne de Mallorca i l’illa va entrar a la cultura catalana i al món occidental.

Les mobilitzacions han començat al passeig del Born de Palma i és previst que s’acabin a la plaça del Tub, on la periodista Margalida Solivellas llegirà el manifest de la Plataforma 31-D, que aplega el Grup Blanquerna, Més per Mallorca, STEI i Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM). L’esquerra independentista ha organitzat allà mateix un acte polític i concerts d’Al-Mayurqa, Tesa i Fades.

La manifestació de la Diada de Mallorca, la primera gran mobilització contra les polítiques de PP i Vox

A la manifestació, hi havia representants polítics com ara Lluís Apesteguia, coordinador general de Més per Mallorca; i Maria Victòria Llull, secretària general de la formació juvenil Mallorca Nova; però també Damià Moll, de Més per Menorca; Carme Forcadell i Laura Vilagrà, d’ERC; Adrià Sisternes, de Compromís; i Jon Inarritu, d’EH Bildu.

Dinar popular de Més

Aquest migdia, més de dues-centes persones han participat en el dinar popular de Més per Mallorca per la Diada. “Que ha estat, és i serà el 31 de desembre”, ha reivindicat Apesteguia.

Celebram la Diada de Mallorca amb un dinar popular i acompanyats dels companys i companyes d'@ehbildu, @Esquerra_ERC, @compromis i @MesperMenorca

Perquè la nostra Diada ha estat, és i serà el 31 de desembre.
Visca Mallorca! pic.twitter.com/bi6YYiK55O

— MÉS per Mallorca (@MESperMallorca) December 30, 2023

“Esperam que avui sentin aquest clam en el qual ens unim des del Consolat i des del Consell i que reflexionin. Les institucions han d’estar al servei del poble i no a l’interès de les derives antimallorquines dels qui ens volen eliminar”, ha afegit. En oposició, ha presentat com és la Mallorca que imagina: “Una Mallorca dels drets, els senyals d’identitat dels quals, a més de la llengua i la cultura, s’identifica també amb el progrés social, la igualtat, la justícia i la sostenibilitat. És a dir, una mallorquinitat de la qual faci ganes formar part, independentment de la identitat individual que cadascun porta, una mallorquinitat que sigui global i que, finalment i essencialment, signifiqui que qui visqui a Mallorca, visqui millor.”

Ha reivindicat que, per molt que ho intentin, ni el PP ni Vox podran esborrar la identitat mallorquina: “Per molt que el PP i Vox s’entestin a imposar dates sense cap arrelament popular ni base històrica, la Diada de Mallorca ha estat, és i serà el 31 de desembre. Cada 31 de desembre commemorem el naixement del poble de Mallorca, recordem d’on venim per a saber cap a on anem.”

Ha denunciat els atacs al català del govern de Prohens, i ha dit que era presoner del pacte amb l’extrema dreta, que considera que va ser voluntari. Això, diu, ha conduït el PP a fer-se seves “les polítiques d’odi de Vox, que tan sols pretenen trencar-ho tot”.

Almenys vint-i-nou trajectes amb origen a Londres dels trens Eurostar, el servei de tren de gran velocitat que connecta ciutats europees de l’estat francès, Bèlgica, els Països Baixos, Alemanya i la Gran Bretanya, han estat suspesos per la inundació d’un túnel. A causa d’això, l’estació de Saint Pancras de Londres és col·lapsada pels viatgers que no han pogut viatjar al continent, molts dels quals tenien plans per a passar-hi la nit de Cap d’Any.

La companyia ha anunciat que retornarà l’import complet dels bitllets afectats de Londres a París, Brussel·les i Amsterdam, i que oferirà nous trajectes quan sigui possible sense cost addicional.

L’empresa HS1, responsable del trajecte, ha explicat que el personal havia treballat durant la nit sencera per provar de drenar l’aigua, però que no n’hi havia hagut mai tanta. Una portaveu de l’empresa ha dit que el nivell d’aigua ja remetia.

L’Oficina Meteorològica del Regne Unit ha emès una alerta groga per vent, pluja i neu per a gran part de les illes britàniques. També hi ha retards a l’aeroport de Glasgow.