L’Índex de Preus de Consum (IPC) van tornar a créixer lleugerament aquest gener malgrat les mesures per a rebaixar la inflació, com la rebaixa de l’IVA d’aliments bàsics, però també coincidint amb la fi del descompte als carburants. Segons que ha informat l’Institut espanyol d’estatística, a les Illes l’IPC interanual va arribar al 5,7%, dues dècimes més que al desembre; unes dades calcades a les del País Valencià, que també va pujar de dues dècimes fins al 5,7%. A Catalunya l’increment respecte a la dada de desembre va ser d’una dècima i va arribar al 5,3% de variació interanual.

Tot i el repunt general, val a dir que els aliments sí que han moderat el preu respecte del desembre, però han continuat disparats respecte de fa un any. A Catalunya el descens ha estat de dues dècimes, i ara són un 13,2% major que ara fa un any. És encara major a les Illes, que és un 15,4% més alt que fa un any —però tres dècimes menys que al desembre— i al País Valencià, un 15,9%, una dècima menys que fa un mes.

Un empresari israelià –especialitzat en intel·ligència i seguretat governamental– i ex-sots-comandant de l’exèrcit israelià s’atribueix el ciberatac que va rebre la Generalitat durant la consulta del 9 de novembre de 2014, segons una investigació de Forbidden Stories. Tal Hanan, que feia servir el sobrenom de Jorge, estava vinculat a la consultora Cambridge Analytica, que el 2016 va utilitzar les dades de milions d’usuaris de Facebook per a influir en la victòria de Donald Trump.

El ciberatac contra la Generalitat va durar tres dies i va consistir en un assalt en massa a telèfons i portals web relacionats amb l’organització de la consulta. Arran d’això, la web de la Generalitat va deixar de funcionar, però també la de participa2014.cat. A més, va causar estralls en el servei d’emergències mèdiques, el gestor de requeriments policíacs dels Mossos i el portal E-justicia. L’ANC i Òmnium Cultural també van denunciar atacs.

Hanan, que és el director general de l’empresa DemoMan International Ltd, es fa responsable dels ciberatacs del 9-N en un vídeo que només poden veure clients potencials a les seves oficines de Tel-Aviv. “Entre els serveis que va fer o va poder fer”, diu el vídeo, hi havia “matar internet en un país europeu durant un històric referèndum”. Llavors apareixen imatges de diaris catalans informant sobre els atacs a la Generalitat.

Així mateix, s’atribueix la filtració dels documents falsos que vinculaven l’independentisme català amb l’autoanomenat Estat Islàmic. Contractar els seus serveis –que inclouen més de 30.000 usuaris falsos en xarxes socials i la capacitat de piratar comptes de Telegram i Gmail– per a interferir en campanyes electorals costa entre sis milions i catorze milions d’euros.

A consultes del diari El País, el Ministeri d’Interior espanyol ha negat haver contractat els serveis d’Hanan i de DemonMan International. Ara, el mateix diari revela que l’empresari i ex-militar ha fet cursos a funcionaris de les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol. Així mateix, Hanan assegura que ha venut la seva tecnologia AIMS (Advanced Impact Media Solutions) a serveis d’intel·ligència de tot el món.

El Cesicat, l’antecessor de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, va qualificar l’atac contra el 9-N com una feina “professional” encarregada per tercers. Tot i que va dir que no havia estat sofisticat, sí que fou efectiu perquè –més enllà dels estralls que va causar– no se’n va poder identificar el responsable. Els autors van fer servir ordinadors dels Estats Units, Rússia i la Xina per no deixar cap rastre de la seva identitat.

 

Ara:

Diari Bondia:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Read it in English

 

L’economista Antonio Cabrales, nomenat avui pel govern espanyol com a nou conseller del Banc d’Espanya, ha renunciat al càrrec hores més tard. El catedràtic, que havia estat proposat pel PP, gairebé no ha donat explicacions sobre la seva dimissió. Però darrere de la decisió sembla que hi ha un motiu polític: temps enrere va donar suport a la consellera exiliada Clara Ponsatí.

“No vull afegir més tensió al país i em semblava que això n’hi afegiria. Necessitem calma”, ha dit Cabrales en declaracions al diari ABC. Alhora, ha donat de baixa el seu perfil de Twitter per distanciar-se de la repercussió de la seva dimissió.

La pressió ha començat a la tarda, quan el diari The Objective ha recordat que el seu nom, juntament amb el de més economistes de renom, constava en una carta de suport a Clara Ponsatí. En el text, de l’abril del 2018, els signants refusaven la persecució judicial de la política catalana i reivindicaven “els principis de l’acció política democràtica i no violenta”, contra les acusacions de rebel·lió i malversació .

La carta la van adreçar a Sally Mapstone, directora de la Universitat de Saint Andrews –on treballava Ponsatí– i anava signada per economistes catalans de prestigi, com ara Pol Antràs (Harvard), Jordi Galí (CREI) i l’ex-conseller Andreu Mas-Colell (UPF); però també d’internacionals, com Antonio Nicolò (Universitat de Pàdua), Ignacio Palacios-Huerta (London School of Economics), Shyam Sunder (Yale University) i Antonio Cabrales (Universidad Carlos III).

Avui ha estat nomenat després del consell de ministres, juntament amb Judith Arnal. Com a conseller del Banc d’Espanya, Cabrales tenia el suport del PP, que en destacaven la trajectòria impecable i allunyada de partidismes, segons que publica El Mundo. Però quan s’ha sabut el suport a Ponsatí, Cabrales ha fet un pas enrere.

Cabrales és doctor en economia per la Universitat de Califòrnia i catedràtic de la Universitat Carlos III. Ha estat catedràtic i director del Departament d’Economia de la University College London i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. També és vice-president executiu de l’European Economic Association, ex-president de l’Associació Espanyola d’Economia i membre d’honor d’ambdues associacions.

Un equip d’investigadors nord-americans ha desenvolupat una píndola anticonceptiva experimental per a homes, que els permetria de ser estèrils durant unes quantes hores i l’endemà haurien recuperat la fertilitat habitual. L’estudi es va publicar a Nature Communications ahir, 14 de febrer.

El descobriment pot significar un abans i un després en l’anticoncepció, segons els coautors principals de l’estudi, el doctor Jochen Buck i el doctor Lonny Levin, que són professors de farmacologia del Weill Cornell Medicine.

El compost, si els experiments són reeixits, s’haurà de prendre entre mitja hora i una hora abans de tenir relacions sexuals i això ja blocarà la capacitat dels espermatozoides. El tractament ha estat provat en ratolins i, segons els investigadors, té una efectivitat total.

El fàrmac es fonamenta a blocar una proteïna, l’adenílica ciclasa soluble (sAC), que fa que els espermatozoides no es puguin impulsar endavant. L’estudi demostra que una dosi única d’un inhibidor de sAC anomenat TDI-11861 immobilitza l’esperma de ratolins durant dues hores i mitja i que els efectes persisteixen en el tracte reproductor femení després de l’aparellament. Al cap de tres hores, alguns espermatozoides comencen a recuperar la motilitat; i al cap de vint-i-quatre hores, gairebé tots han recuperat el moviment normal.

“El nostre inhibidor funciona en un termini de 30 minuts a una hora”, ha explicat el doctor Balbach. “Qualsevol altre anticonceptiu masculí experimental hormonal o no hormonal triga setmanes a fer efecte.”  Balbach també assenyala que, en els altres anticonceptius masculins hormonals i no hormonals en desenvolupament, calen setmanes per a anul·lar-ne els efectes. En canvi, els dels inhibidors de la sAC desapareixen en poques hores. Els homes tan sols en prendran quan calgui i tantes vegades com calgui. És a dir, podran prendre decisions diàries sobre la seva fertilitat.

El pas següent és repetir els experiments en models diferents. Són experiments que han d’establir les bases per a assaigs clínics humans, uns assaigs que han de provar l’efecte de la inhibició de la sAC sobre la motilitat dels espermatozoides en homes sans. Si tenen èxit, en un futur es podran comprar píndoles anticonceptives per a homes a les farmàcies.

L’exèrcit dels EUA va abatre diumenge un objecte volador no identificat, a prop de la frontera amb el Canadà. És el tercer giny que han fet caure a l’Amèrica del Nord en tres dies i ara com ara les autoritats no han estat capaces d’identificar-ne l’origen ni les funcions. Per això publiquem un article que explica com treballen els científics quan detecten un fenomen aerospacial inexplicable.

 

La NASA va nomenar el 21 d’octubre setze experts independents (professors, astronautes, periodistes científics i oceanògrafs) per investigar els fenòmens aerospacials no identificats (FANI), més coneguts per ovnis.

La formació d’aquest grup d’estudi de la NASA arriba després d’uns quants fets relacionats amb els ovnis, sobretot, el 2020, els vídeos desclassificats dels arxius de la Marina dels EUA i la creació del grup de treball sobre fenòmens aeris no identificats –per part del Departament de Defensa dels EUA–, seguida, el juliol de l’any passat, de la creació de l’oficina de resolució d’anomalies per a tots els dominis, dependent del Ministeri de Defensa.

El grup creat per la NASA té la missió d’estudiar durant nou mesos les dades i tècniques pertinents per a analitzar els estranys fenòmens observats. També examinarà els riscs atmosfèrics associats i formularà recomanacions de seguiment. Aquest treball té un interès especial per al Grup d’Estudi i Informació sobre Fenòmens Aerospacials No Identificats (GEIPAN), un servei del Centre d’Estudis Espacials francès (CNES), que fa quaranta-cinc anys que investiga els FANI a l’estat francès. El GEIPAN va ser convidat a presentar les seves activitats i mètodes de treball en el grup de treball independent de la NASA.

Creat l’any 1977, el GEIPAN és format per un equip de quatre persones, encarregat de recollir testimonis, fer investigacions i publicar estudis. És un servei tècnic del CNES que treballa amb personal, competències i instal·lacions externes: una vintena d’investigadors i una vintena d’experts, a més de nombrosos socis institucionals, com ara la força aèria, la Gendarmeria, la policia francesa, Météo-France i l’aviació civil.

L’existència d’aquesta “oficina OVNI” també s’ha popularitzat aquests darrers anys, amb la sèrie Ovni(s) de Canal+, que, encara que sigui ficció, ha mostrat alguns equipaments reals utilitzats pel GEIPAN per investigar, com ara el SimOvni, que serveix per a reconstruir les observacions descrites pels testimonis.

Què és un FANI avui?

Un fenomen aerospacial no identificat (FANI) és un esdeveniment estrany, generalment lluminós, observat al cel per testimonis i que sembla inexplicable. En més del 60% dels casos, tenen explicacions senzilles: són fanals asiàtics, globus o globus aerostàtics, avions, satèl·lits, meteorits, estels i planetes, per exemple. Això pot semblar simple, fins i tot banal com a explicació, però és important de subratllar que cada observació que es fa presenta sempre una estranyesa, una singularitat, un aspecte espectacular o inusual que impulsa el testimoni a fer un report. La GEIPAN rep set-cents reports anuals pels quals s’obren entre cent cinquanta investigacions i dues-centes. Tothom pot accedir al qüestionari.

L’entorn i els factors de quan es produeix l’observació poden contribuir a l’estranyesa del fenomen: per exemple, poca llum, l’absència de soroll, una turbulència a l’atmosfera que fa brillar un estel o el reflex del sol en un avió.

L’observació de vegades pot ser espectacular, com ara la reentrada de meteorits a l’atmosfera. Un altre exemple atípic: la posada en òrbita de la constel·lació de satèl·lits Starlink dóna peu a nombrosos informes de línies de punts molt brillants i una esfera lluminosa. La línia de punts és la sèrie de cinquanta a seixanta satèl·lits a mesura que es posen en òrbita. S’observen a la posta del sol o a la sortida, quan el cel és fosc i el sol es reflecteix en els satèl·lits. I l’esfera lluminosa és la segona etapa del coet Falcon 9 que posa els satèl·lits en òrbita. La propulsió, durant un segon o dos, crea una bombolla de gas que, il·luminada per una posta o sol ixent, crea una esfera lluminosa a la nit. Un punt brillant, de vegades en forma de papallona, ​​acompanya aquesta esfera: és la passivació de la segona etapa del coet. En aquesta etapa es buida de l’oxigen i el querosè abans de tornar a entrar a l’atmosfera.

L’observació també es pot malentendre: un astrònom afeccionat que observa un flaix brillant al cel amb imatges d’alta qualitat, per exemple. Les aplicacions d’astronomia de consum no tenen prou dades per a trobar-hi l’explicació: en aquest cas, només la intervenció del CNES, el servei de vigilància espacial, revelarà la presència d’una etapa del coet, sobre el qual es reflecteixen els raigs solars.

Alguns poden percebre una llanterna que s’apaga com un objecte que s’escapa a una gran velocitat!

Per a explicar les observacions estranyes o mal enteses que ens arriben, tenim nombroses eines i aplicacions en àmbits molt variats: aeronàutica, aerospacial (satèl·lits i ferralla), astronomia (estrelles i meteorits), meteorologia, tractament d’imatges, etc. Els fenòmens observats s’expliquen en aproximadament dos terços dels casos. Però de vegades no tenim prou informació per a analitzar el testimoni i elaborar-ne una explicació: és un terç dels casos que es comuniquen.

Per a un 3% dels casos, aproximadament, els “casos D”, tenim prou informació, però no n’hem trobat cap explicació. Cap de les hipòtesis que s’han formulat i analitzat no són satisfactòries.

La metodologia GEIPAN

Els objectius del GEIPAN són clars, doncs: donar o provar de donar una resposta racional a observacions incompreses, inusuals, de vegades espectaculars, i explicar l’estranyesa percebuda per un testimoni. Per a això, la nostra activitat inclou tres etapes principals: la recollida de testimonis, la realització d’estudis tècnics i la publicació d’informes d’anàlisi a la web del GEIPAN tot preservant l’anonimat dels testimonis.

La missió comença amb la recollida d’un testimoni. És un qüestionari omplert a la nostra web o un informe policíac. Aquestes dades són sempre molt concretes. Es poden basar en fotos o vídeos, però sempre són formulades per un ésser humà. Igual que amb una mesura científica, aquestes dades contenen “soroll de mesura”, que varia molt segons l’informant de l’esdeveniment. De vegades és molt bo, però pot haver-hi interpretacions o fins i tot distorsions per l’emoció, la memòria o les creences. La nostra primera tasca consisteix, doncs, a filtrar aquest soroll, extreure’n i utilitzar-ne només les dades objectives.

En acabat, l’estudi del testimoni millora la consistència (qualitat i quantitat d’informació) de l’observació i en redueix l’estranyesa. Per a això, utilitzem el banc de dades informàtic del GEIPAN i moltes aplicacions i programari tècnic. Són eines per al públic en general, però també fruit d’una experiència molt valuosa dels nostres socis, sobretot la força aèria (recuperant les trajectòries d’avions a partir de mesures de radar), Météo-France (condicions meteorològiques precises) i aportacions internes del CNES (traces molt precises de satèl·lits i ferralla).

De vegades hom ens demana de fer una investigació sobre el terreny. Això ens permet d’analitzar amb més precisió la configuració de l’observació i fer una entrevista cognitiva del testimoni. L’objectiu d’aquesta entrevista és aprofundir en el testimoni i treure’n el màxim d’informació fiable possible sense pertorbar-lo ni contaminar-lo. És un autèntic saber fer del GEIPAN, posat en pràctica i impartit pel nostre psicòleg expert. En els casos més difícils, el nostre comitè d’experts multidisciplinaris es reuneix per avançar en l’estudi i després decidir de manera col·lectiva la conclusió final.

Vicent Costes és cap del GEIPAN, el Centre d’Estudis Espacials francès (CNES). Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Feia temps que m’amoïnava la sensació que, quan anava pel carrer, la gent no em reconeixia: ets com un OPNI (Objecte Passavolant No Identificable), em deia per als endins, abans de pensar: com que sovint no et saps reconèixer en manies de genteta, creus que la resta del món ha decidit d’ignorar-te. Afigura’t, pacient lector, benèvola lectora, l’alegria rebuda quan, dies passats, vaig saber que podia formar part, mercès a les astúcies del dret internacional, d’un GOI (Grup Objectivament Identificable). A la fi, vaig pensar, podré saber que allò que sóc, allò que he fet, o allò que penso fer, no dependrà del criteri aliè, de la subjectivitat de qualsevol jutge, policia, o funcionari espanyol, sinó d’una investigació seriosa, amb proves fefaents i rigor material. És clar, direu, compte a endinsar-se pels meandres forenses, perquè, si perds tota subjectivitat, ves que no siguin un metge o un embalsamador que acabin trobant l’objectivitat cercada. El consol és que això del GOI no deixa de ser una figura de la llei per donar cabuda a supòsits no prevists en els seus patracols, però, quan són genuïnes, les troballes jurídiques entren a formar part, com bé sabem, del sentit comú a través de la parla. (Ara mateix, em ve al cap el mot lawfare, al qual haurem de trobar aviat un encaix terminològic, car l’altre, d’encaix, ja el patim en carn viva…)

El cas és que cada dia em llevo al crit de “sóc un goi!, sóc un goi!, sóc un goi!”. I se m’ha fet la llum. A banda d’estratègies legals, com, per exemple, demanar als tribunals europeus que admetin, amb caràcter retroactiu, la consideració de “goi” a la gent que va protagonitzar el Primer d’Octubre de 2017, amb què tot l’ODI (Objectiu Democràticament Il·legal) atribuït als dos milions i escaig de participants esdevindria, si ens donaven la raó, OPI (Objectiu Políticament Identificable), considerem, dic, els avantatges de sentir-nos tots plegats, i jo el primer, “goi”.

Comencem per la voluntat de pertinença, en temps de gèneres, congèneres, transgèneres i ultragèneres: quin goig, poder-se anomenar “goi”, “goia”, “goiai”, “goiàia”…! Prosseguim amb els apel·latius, les adjectivacions, les derivades: “ciutadà goi”, “nació goia”, “poble goiai”, “comunitat goiàia”, i etcètera. Fins i tot, els més aferrissats dels nostres enemics s’haurien de replantejar la vella i arrelada catalanofòbia, perquè, en canviar de nom, podríem propiciar el miracle de la seva extinció: quin catalanòfob gosaria, en efecte, practicar la “goifòbia” o la “fobigoia”, que no fos titllat d’armeni, etíop, o batxibutzuk? Pensem igualment, per un instant, en una exhibició de “gois”, “goies”, “goieis” i “goiàies” als aparadors del turisme barceloní per excel·lència: Sagrada Família, Camp Nou, Pedrera, Catedral… El nombre de visitants japonesos creixeria a uns nivells insostenibles, fins i tot per a una persona de mena optimista com Xavier Trias. I els culers? Mare de Déu Senyor, aquests podrien adquirir timbre de noblesa passant a dir-se “goiculers”, o “culegoieis”, a més de rebatejar el camp remodelat com a GoiCamp o Campgoiaià, o qualsevol altra combinació premiada en concurs públic. (Deixo de costat els periquitos, car dins la seva gàbia no té entrada la renovació, però, si de cas s’hi repensaven, els termes “perigois” o “goiaiquitos” foren d’allò més escaients.) I la llengua, preguntareu? El “llengoi” o la “llengoiàia” deixarien enrere aquella immersió asfixiant del català i esdevindrien aigua clara, regada amb silenciosos aspersors o efervescents polvoritzadors, per a fertilitzar les ments repatànies.

Dispensin, perquè la meva imaginació es dispara en tots sentits, i m’estimo més tornar a la crua realitat: som i serem un poble goi renovat, il·lusionat, esperonat, o preferirem mantenir-nos catalans perdedors, frustrats, gemegaires? La Generalitat dels Gois o de les Goies no hi tindria res a dir? Deixarà passar el parlament autonòmic una ocasió semblant per “posar-se al dia” i recuperar l’autoritat perduda nomenant-se “Parlagoia” o, potser, “Goiament”?

Senyores i senyors, siguem quimèrics i quimèriques, i no pas espantadissos ni espantadisses: o tots “goi” o tots espanyols!

 

L’ampliació de l’aeroport de Barcelona ha ressuscitat. No tan sols pel pacte entre ERC i el PSC, que van acordar de “modernitzar-lo”, sinó perquè aquest cap de setmana alguns mitjans s’han fet ressò d’una iniciativa privada que consisteix a fer una pista d’enlairament mar endins. Un projecte encapçalat per l’ex-president del Port de Barcelona, Joaquim Coello i més prohoms barcelonins que costaria més de dos mil milions. Per parlar sobre aquesta idea i sobre la demanda d’ampliació que proposa Aena, entrevistem Òscar Oliver, especialista en transport aeri i membre de la comissió per a l’ampliació de l’aeroport de Foment del Treball.

—L’ampliació de l’aeroport és necessària?
—Sí que és necessària, fonamentalment, per a acollir les operacions d’aeronaus de buc ample, que són les aeronaus que operen les rutes de radi llarg, les intercontinentals. Actualment, l’aeroport de Barcelona té tres pistes, dues de paral·leles i una de transversal, però operen en un règim de pistes segregades, és a dir, els avions s’enlairen per la tercera pista, la més pròxima al mar, i aterren per la pista nord, que és la més llarga. El problema és que els avions grans que operen les rutes intercontinentals necessiten, com a mínim, entre 3.100 i 3.200 metres de longitud per a operar a plena càrrega de pagament. Plena càrrega de pagament vol dir l’avió ple, i les rutes només són rendibles si els avions van plens. I la tercera pista, que és la que s’utilitza per a enlairaments, només té 2.660 metres de longitud. Caldria que en tingués 3.100-3.200. Si fóssim al desert de Mojave, diria 3.400, per anar sobrats, però com que no hi som i tenim unes zones ambientals protegides a banda i banda de la pista, jo em conformo amb 3.100-3.200.

—I la pista nord, l’anomenada pista de muntanya, és prou llarga per a fer-hi els enlairaments?
—Sí, té més de 3.400 metres de longitud, però generaríem una petjada acústica, un soroll sobre Castelldefels, Viladecans i Gavà Mar. Això causaria problemes de qualitat de vida important per a la gent que hi viu. Aquest tema ja va ser judicialitzat en el seu moment i Aena vol evitar de tornar a caure en processos judicials. Per tant, és inviable operar enlairaments per aquesta pista nord i l’única opció és continuar operant en règim de pistes segregades i operar els enlairaments per la pista sud.

—Tots els aeroports tenen pistes tan llargues?
—Si agafes els quatre aeroports més importants d’Europa, que són London Heathrow, París Charles De Gaulle, Frankfurt i Amsterdam Schipol –i hi podríem incloure Madrid Barajas, perquè també és important–, tots tenen pistes que superen els 3.500 metres de longitud i en alguns casos arriben als 4.000. Són aeroports que han crescut bàsicament com a hubs, per a ser centres de connexions, i operen mitjana distància i llarga. Països com Corea del Sud, el Japó o la Xina també tenen pistes de més de 3.500 metres.

—Si s’opta per no ampliar les pistes, què pot passar?
—Jo crec que hi ha un risc real que es perdin rutes de llarga distància i se’n vagin a Madrid. Perquè les companyies aèries volen omplir els avions, si no, no els surten els comptes. Ara tens una pista en què moltes companyies es veuen obligades a no omplir les aeronaus per poder enlairar-se. Això és negatiu. Si volen omplir els avions han d’operar per la pista de muntanya i allà no és recomanable operar.

—Hi ha una altra alternativa a l’ampliació de la tercera pista, que és construir una pista sobre la mar, una opció que es va publicitar i promocionar durant el cap de setmana. Us sembla una proposta raonable?
—Des del meu punt de vista, és una proposta faraònica que no és viable. No és viable tècnicament, ni econòmicament ni, encara menys, ambientalment. I aquí m’aturo. Perquè és important subratllar la qüestió ambiental. L’aeroport de Barcelona està literalment encaixat entre dos espais de la xarxa Natura 2000, que són la Ricarda i el Remolar. Però hi ha una cosa que no se sap tant i és que el litoral, tant la platja del Prat com tota la costa fins a una certa profunditat en el mar, també forma part de la Xarxa Natura 2000, i també és protegit. Per tant, també hi hauria un greu inconvenient ambiental si es plantegés, com s’ha fet, de construir una pista sobre el mar.

—Quant costaria?
—Es parla d’una inversió de 2.200 milions d’euros, una inversió encara més elevada que la que proposava Aena per a fer la terminal satèl·lit i l’allargament de 500 metres de la tercera pista.

—Per què dieu que no és viable tècnicament?
—Perquè el que hem conegut no és ni tan sols un projecte, és una idea. No arriba ni a avantprojecte. És una idea que tècnicament és molt qüestionable. Ho dic perquè planteja un carrer de rodatge, que és el carrer per on van els avions fins que arriben a la pista, d’1,8 km. Imagina la quantitat de combustible que els avions haurien de consumir des de la T1 o la T2 per arribar fins a la pista. Amb això ben segur que les companyies aèries no hi estarien d’acord.

—Per què creieu que aquesta idea apareix ara?
—La idea de fer una pista al mar no és nova. Entre el 1995 i el 1997, Aena ja va avaluar una construcció com aquesta i es va descartar perquè ambientalment no era sostenible i perquè tenia un cost elevadíssim. Crec que sorgeix perquè hi ha un debat encès i molt viu al voltant de la preservació de la Ricarda.

—Qui ha llançat la proposta és Joaquim Coello, que forma part de la comissió per l’ampliació de l’aeroport de Foment del Treball. Això ha causat discrepàncies en la comissió?
—La comissió funciona d’acord amb compareixences i hi ha representants de diferents patronals, agents empresarials, acadèmics i expert aeronàutics, entre els quals sóc jo. En principi, la comissió encara no ha fet cap proposta sobre l’ampliació, simplement va escoltant. Joaquim Coello és una persona més de la comissió que ha volgut fer aquesta proposta. Personalment, no m’hi vull pronunciar més enllà de dir que és un projecte encapçalat de manera personal per Coello.

—Aena tindria altres opcions sobre la taula més enllà d’ampliar 500 metres la Ricarda. Es pot ampliar només 350 i sacrificar algunes aeronaus, envair 200 metres la Ricarda i 100 metres el Remolar… Quina és l’opció que més us convenç?
—L’única proposta que ha sortit dels enginyers d’Aena és allarga la pista 500 metres cap a la Ricarda i construir una terminal satèl·lit orientada al trànsit intercontinental. Això és una inversió de 1.700 milions. Fa uns mesos, una constructora catalana especialitzada en transport aèria va fer un estudi que afirmava que amb l’allargament de la pista 350 metres repartits entre les dues capçaleres es podia assolir la llargada suficient per a acollir totes les operacions dels avions de buc ample. Però jo sóc contrari a aquesta proposta.

—Per què?
—Primer de tot, perquè és un allargament inferior a 500 metres, i amb 500 metres ja podríem acollir el 99% dels avions. Hi hauria un 1% que hauria de continuar sortint per la pista de muntanya. Parlem dels Boeing 747, Airbus A380 o Boeing 777. Per tant, si l’allargament és inferior, encara podrem operar menys aeronaus grans. Segon, perquè si allargues dues capçaleres, afectes dues zones protegides i s’haurà de fer una doble compensació i adquirir més hectàrees. I tercer, tot el que sigui estendre la pista cap a Gavà Mar vol dir estendre la petjada acústica cap a Gavà Mar. I això no interessa.

—I trepitjar un terreny protegit com la Ricarda no us genera dubtes?
—Hem de ser conscients de què és la Ricarda. I valdria la pena que es fes una auditora ambiental per a determinar el valor real d’aquesta llacuna, que és artificial. És una llacuna que, ambientalment, si hom es fixa en la biodiversitat que té, es troba en clara decadència i retrocés. Per tant, si desapareix la Ricarda, Aena proposa d’adquirir 200 hectàrees al voltant del Remolar i dotar-les de biodiversitat pròpia de la zona.

—Però les compensacions no tenen el suport dels pagesos de l’entorn i són zones que formen part de la Xarxa Natura 2000.
—Et donaré una dada. Forma part de la Xarxa Natura 2000, però l’any 2019 Eurocontrol, que és l’ens que pertany a la Comissió Europea, que gestiona l’espai aeri dels 27 estats, va fer una recomanació. Allargar la tercera pista 500 metres cap a l’est. Aena va recollir aquesta recomanació i la va posar com a part fonamental del seu projecte d’ampliació. És una recomanació, doncs, que ve d’Europa.

—I cal optar per ampliar un aeroport que augmentarà les connexions aèries quan les directrius europees demanen de prioritzar les línies ferroviàries? I més encara sense tenir una xarxa ferroviària en condicions?
—Però fixa’t que jo parlo de vols de llarga distància. Els vols intercontinentals difícilment es poden fer amb tren. Per tant, l’ampliació vol és incrementar el nombre de vols intercontinentals, no incrementar els vols de radi curt i mitjà. Aquí sí que estic d’acord que cal un esforç per a afavorir el ferrocarril, sobretot el TGV, i suprimir alguns vols de curta distància i mitjana. Però abans cal garantir que l’alta velocitat arribi a l’aeroport. Si no, no hi ha la connexió necessària entre els passatgers que es mouen amb tren i l’enllaç amb altres vols de llarga distància.

—Amb això encara anem més endarrerits. L’alta velocitat no arriba a l’aeroport de Barcelona ni sembla que hi hagi d’arribar.
—En el seu moment, quan es va construir la T1, es va preveure una estació per a l’alta velocitat a sota terra, però malauradament és un dèficit que té l’aeroport. Això passa a París Charles de Gaulle. Tu arribes a l’aeroport i pots connectar amb un TGV que et porta a qualsevol gran ciutat de la resta de l’estat.

—Barcelona pot ser un hub tenint en compte el pes que ja té Barajas?
—A mi no m’agrada la paraula hub, prefereixo parlar d’aeroport global, que és un aeroport amb connexions a les principals regions del planeta. No em preocupa tant que l’aeroport hagi de ser un centre d’intercanvi de passatgers. Sobre Aena, si m’haguessis fet aquesta pregunta fa deu anys o quinze, t’hauria respost que és difícil, perquè el hub de l’estat espanyol és Barajas. Fa un temps que Aena ha fet un canvi de xip. Ha mirat què passa a Europa. Hi ha vist com a Alemanya, per exemple, hi ha dos hubs, el de Frankfurt i el de Munic. A Itàlia hi ha Roma i Milà. Crec que Aena ara opta per una estratègia de doble hub a l’estat espanyol. Segurament Barajas més connectat cap a Llatinoamèrica, i Barcelona més connectat cap al continent asiàtic. És una dualitat que pot ser complementària.

—I no creieu que Aena es mira Barcelona com un complement de Barajas?
—Jo crec que no. Per exemple, en aquests moments l’única ruta amb Singapur és a Barcelona. No és a Madrid. No és una qüestió de complementarietat, sinó d’orientació cap al mercat. Barajas històricament ha mirat a l’Amèrica del Sud i Barcelona, per necessitats empresarials, s’ha orientat més cap a Àsia. Per tant, no crec que siguin aeroports complementaris; fins i tot diria que poden ser aeroports rivals i hi pot haver competència per a obtenir noves rutes. Però tenen estratègies diferents.

—Reus, Lleida i Girona han d’actuar de suport de Barcelona i actuar com fan Stansted, Luton i Gatwick amb Heathrow?
—Reus, Girona i Lleida són aeroports complementaris de Barcelona. Però, evidentment, cal una connexió solvent entre els aeroports de Reus i Girona amb Barcelona. Que un passatger que tingui per destinació final la ciutat de Barcelona pugui volar a Reus o Girona, agafi l’alta velocitat i en 35 minuts es planti a Barcelona. Aquest és el model viable. En canvi, no té sentit que un passatger que arriba a Reus o Girona agafi l’alta velocitat per anar a l’aeroport de Barcelona i connectar amb un vol intercontinental. Això no funcionaria per uns quants motius, per exemple perquè seria massa costós per al viatger.

—I per què es van construir si vint anys més tard no tenim cap connexió d’alta velocitat entre aeroports?
—Es van projectar per donar sortida al producte turístic local. Parlo de la Costa Daurada i la Costa Brava. Són aeroports que han funcionat amb el baix cost i ara que es parla per primera vegada d’una connexió ferroviària d’alta velocitat amb Barcelona és quan podrien superar aquest model.

—S’ha publicat que l’aeroport de Barcelona havia perdut un 20% de passatgers respecte d’abans de la pandèmia. A què es deu?
—Malgrat que ha tancat el 2022 amb 41,6 milions de passatgers i el 2019 en va tenir 52,7, jo sóc optimista. Encara sortim d’un període de pandèmia. Pensem que el 2021 es va tancar amb 18 milions de passatgers; per tant, l’augment del 2022 ha estat un salt important. I la meva predicció personal és que enguany ens acostarem força als 50 milions i el 2024 ja serem al llindar de la capacitat teòrica màxima, que són 55 milions.

La Lali, l’Anita, la Dolors, la Gabriela, la Lana, la Bet, la Isabel, la Montserrat, la Mireia i la Dora són deu dones de diverses generacions, orígens i classes socials. També són les protagonistes de Les nostres mares (Proa – Òmnium), la novel·la amb què la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà (Sabadell, Vallès Occidental, 1975) va guanyar el premi Sant Jordi. Dinou anys abans el guardó també havia recaigut en una escriptora, Carme Riera, una dona de la generació de “les nostres mares”.

En un parlament reivindicatiu a la Nit de les Lletres Catalanes, l’autora d’Argelagues i Ca la Wenling va descriure l’obra guanyadora com una novel·la “feliçment feminista” que vol ser un homenatge a tota una generació. La de la seva mare. La de la nostra mare. “Les que a banda de tenir caldo a la nevera, que deia la Rigoberta Bandini, tenien moltes altres coses!”, com ens recorda Ruiz mentre fem l’entrevista.

Podeu trobar Les nostres mares a La Botiga de VilaWeb

—Començaré com ho fa el meu company Andreu Barnils. Aprofitant que li dediqueu el llibre, qui és Margarida Palà?
—La meva mare. Una dona amb molts talents i molts dons, que segurament comparteix biografia amb alguna d’aquestes protagonistes en el sentit que no ha pogut fer més i desplegar aquesta energia i aquest talent que ella té.

—Com us ha marcat ser-ne filla?
—Més del que fins fa poc era conscient. Aquest llibre també vol que la meva generació es pari a pensar quins referents validem. Com molts amics i companys, he tingut sempre com a referent el meu pare, però d’un temps ençà he anat veient que era molt semblant a la meva mare. M’ha marcat molt més que el meu pare.

—Com un dels personatges de la novel·la, us heu acabat reconciliant amb la mare?
—Doncs sí. És el gran tema de tothom. El dia que els donem aquest honor, que validem el seu esforç cap a nosaltres, s’acaba la lluita.

—Ens heu parlat de la generació de les àvies i besàvies i de les dones que arriben a Catalunya des de l’altra punta de món. Fins al tercer llibre no heu parlat de la generació de la mare.
—En realitat és el tema més gruixut. El que més t’interpel·la i tens més a prop. Per això has d’anar amb peus de plom. La meva mare encara no ha llegit el llibre i és una prova per a mi. Espero que ho faci i se senti identificada amb totes aquestes veus i que vegi que és un tribut a la seva vàlua; que com que no ha tingut remuneració ni valoració econòmica, no ha tingut valoració social.

—Com és que hem trigat tant a adonar-nos que les nostres mares poden ser, també, material literari?
—Hi ha moltes novel·les sobre mares, però no amb aquest interès de convertir-les en referent. De fet, han estat material literari de molt judici, de molta criminalització i molt poca empatia. De Medea en endavant. Alhora, la literatura i la psiquiatria les ha culpades de tot. I hem de fer el viatge contrari, treure’ls tots els estereotips i xacres que els hem atribuït, i veure’n els valors.

—D’on surten les protagonistes de la novel·la?
—És la primera vegada que no tinc un suport de la realitat sòlid des d’on escriure la novel·la. Són personatges creats per mi de cap i de nou. I això és una evolució en la meva obra. Ara, són basades en experiències de dones reals. Per fer-ho, vaig fer molts sopars amb les amigues de la meva mare, una vintena, i les vaig enredar perquè em responguessin un qüestionari de temes calents sobre la seva adolescència i joventut.

—Fer una novel·la coral amb deu protagonistes ha estat un risc per a la cohesió de la novel·la?
—Ha estat un repte per a entreteixir-les. No volia forçar-ho fins a límits insospitats, però havia de ser una xarxa de sororitat en la forma. Cadascuna havia de tenir el mateix protagonisme que les altres, les mateixes potències i punts forts. I per això havia de fer-ho separadament, perquè fossin el màxim de representatives. Cadascuna és un món, que desemboca en un altre, per veure tot un tall de societat en un moment determinat.

—Poseu la novel·la sota l’empara de tres escriptores: Maria Aurèlia Capmany, Adrienne Rich i Gloria Steinen. També hi surt Montserrat Roig. Serien les vostres mares literàries?
—La Capmany m’ha acompanyat en l’escriptura d’aquest llibre i els seus assaigs i mirades sobre la dona dels setanta han estat clau. Em fa vergonya dir que l’he descobert o redescobert, perquè visc com una estafa el fet de no haver-la tingut integrada d’abans. Això diu molt del trencament de la genealogia. Sempre hem d’estar descobrint la sopa d’all, perquè ens han impedit veure el fill que ens relliga.

—Com a periodista i escriptora, us han faltat referents femenins?
—Ens els han escatimat. Tant a la facultat com en l’exercici del periodisme, com també en els inicis de la meva formació literària, havia llegit molts més homes que dones. La meva primera biblioteca és plena d’escriptors. És ara quan vivim aquesta eclosió de noves veus que em trec el ventre descobrint històries que a mi em faltaven.

—Com heu completat el cànon amb aquestes dones?
—Intuïtivament, a través de les llibreries i les llibreteres. Com la Núria i l’Àngels, les responsables de la llibreria Pròleg, que viu en un impàs sobre el seu futur des que va haver de tancar perquè no els renovaven el contracte.

—La generació de les nostres mares no té l’èpica de la República i la guerra, però són les dones treballadores i mares de família, avui àvies, que van empènyer el món fins avui i que ara són les que compren llibres, van al teatre…
—Són el nostre públic! Quan vaig als clubs de lectura són les qui em trobo al davant. Són les qui llegeixen i omplen llibreries i biblioteques. Volia fer un llibre per a elles, perquè s’hi sentin identificades. Volia que es llegissin en un llibre.

—Aviseu que no és una novel·la que només haurien de llegir les dones.
—És un llibre que em faria molta il·lusió que llegissin els nostres pares. Ells en són coetanis i segurament s’adonaran de coses que feien sense adonar-se’n per privilegi inconscient, i com promovien l’opressió de les seves dones. S’adonaran del canvi que ells mateixos han fet. I també voldria que el llegissin els meus coetanis. És un llibre que haurien de llegir els nostres pares i els nostres companys.

—Els homes (pares, parelles, fills…) no hi sortim gaire ben parats.
—La inconsciència del privilegi fa que tu puguis viure tan fresc mentre la que tens al costat estigui a punt de tirar-se pel balcó! Això fa molt mal… Els fills ens repengem molt en les nostres mares i ho donem per descomptat. Caldria que féssim una revisió com a fills.

—La majoria no tenen unes vides èpiques, són dones força normals.
—Són com la majoria de dones d’aquest país. No tenen una vida èpica, segons com t’ho miris. Per què anar a avortar a Londres a setze anys no és èpic? Ho trobo més èpic que altres coses amb les quals ens han fet passar bou per bèstia grossa. Hi ha experiències tremendes, que no hem viscut ni de lluny.

—Parleu d’embarassos i avortament, de descoberta sexual, lesbianisme, de l’addicció a les drogues, de consentiment, de triar entre feina i creativitat, de divorcis, de cura, de violència sexual, de terror… Creieu que són temes poc presents en la literatura catalana?
—És probable que si són escrits des del punt de vista dels homes, no m’hi hagi sentit ben reflectida o que no m’ajudessin a entendre. És probable que els hagi trobat a faltar en la manera que els he llegit fins ara i que no m’hagin ajudat a entendre res.

—Com a dona, com us ha obert camí la generació de les mares?
—Hi ha tot un món entre elles i nosaltres. Les filles i nétes de classe treballadora vam poder agafar l’ascensor social que significava ser les primeres d’anar a la Universitat. Això és un salt immens. Hem pogut triar a què ens dedicàvem, si volíem ser mares i a quina edat, si volíem viure en parella, amb algú del mateix gènere o no… Coses impensables. Ara, tot i que les diferències són abismals, les que han volgut tenir fills i treballar s’han trobat amb els mateixos problemes que les nostres mares.

—Torneu a la qüestió de les dones immigrades, protagonistes poc habituals de la literatura, però molt presents en la nostra societat…
—Per a mi era important que hi fossin amb el mateix pes i la mateixa èpica quotidiana o no. Per a mi és tan vàlid o tan urgent que una dona pugui ser artista com que una dona que ve d’un altre país pugui tenir una vida digna. Reconeguem el nostre racisme i classisme, la lluita feminista ha de ser interclassista.

—Com podem fer això sense prendre’ls la veu?
—Les represento sobre la base dels testimonis de dones migrades que conec i entrevisto. Em sento legitimada a fer-ho perquè els he demanat permís per utilitzar les seves experiències. La meva aposta és donar-los la màxima dignitat i esporgar-ho de prejudicis i estereotips.

—El lector atent hi trobarà un cameo de la Wenling, la protagonista de la vostra anterior novel·la.
—Vaig pensar que hi havia de sortir! [Riu.] Pots pensar que fent-les protagonistes usurpes la seva veu, però crec que és al contrari, fent-les visibles les reconeixes com a imprescindibles. Invisibilitzar és pitjor que no pas prendre’ls la veu.

—La història de la Isabel, que va haver de sacrificar la seva carrera artística, és aplicable a disciplines com la literatura?
—Em sembla molt paradigmàtic de matrimonis en què, essent tots dos creatius, l’artista és ell. Hem vist tants exemples de dones darrere la carrera artística d’un home, essent elles artistes!

—Hauran de passar dinou anys més perquè una dona guanyi el Sant Jordi?
—Espero que no continuem fent orelles de paret i deixem de negar els mecanismes subtils que han fet que durant gairebé vint anys una dona no hagi guanyat el premi Sant Jordi. Si continuem fent veure que és aleatori i irrellevant que guanyi un home o una dona, no hi haurà mai solució. No es pot fer veure que això no és cap problema.

—Quins són aquests mecanismes subtils?
—Joanna Russ ho explica a Com destruir l’escriptura de les dones, editat en traducció catalana per Raig Verd. El primer mecanisme subtil és la doble mesura del contingut. Durant dècades, les experiències de les dones s’han considerat no universals. Començant per aquí, hi ha molts altres mecanismes. Veure que durant dinou anys ningú no guanya un determinat premi, tampoc no ajuda a fer que més dones s’hi presentin.

—Heu hagut de destruir molts d’aquests mecanismes?
—En altres sectors, com el teatral, he vist com una obra sobre dones va a una sala petita, amb poc pressupost. És tan invisible perquè està interioritzat.

—Com voldríeu que la generació de les vostres filles parlés de la vostra?
—M’agradaria que veiessin que quan elles han sortit al món, apoderades després d’un “Me too” i que es podien dir les coses pel seu nom, nosaltres no hem fugit d’estudi i no les hem deixat soles.

Quan l’Alan (pseudònim) va conèixer en Ramon Martínez a les classes de boxa tailandesa del Centre Social Ocupat l’Horta (CSOA) de Benimaclet, no en va desconfiar. En Ramon li havia explicat que era un jove de l’Hospitalet del Llobregat, que havia arribat a València el 2019 amb la seva companya d’aleshores, però que ara vivia tot sol a Benimaclet. Coincidien en els entrenaments quatre vegades per setmana. De mica en mica, van teixir una bona relació personal, més enllà de les arts marcials. L’Alan va convidar en Ramon a casa seva unes quantes vegades, van anar de festa junts, compartien militància i fins i tot li va presentar la seva parella i la seva família. L’Alan no hauria pensat mai que el company de boxa tailandesa era, en realitat, un policia espanyol infiltrat, tal com va avançar la Directa.

“Una persona amb un caràcter ideal”

Ramon Martínez va aterrar als moviments socials de Benimaclet el març del 2020, quan va començar a militar en el col·lectiu social Cuidem Benimaclet. A poc a poc, va guanyar-se la confiança dels militants i va estendre els tentacles a més moviments del barri. L’estiu del 2020 es va afegir a tres grups del CSOA l’Horta: Grama, el grup de suport a la Garrofera i el de boxa tailandesa. El setembre d’aquell any va començar els estudis de Treball Social a la Universitat de València, amb documentació falsa, que només pot expedir el Ministeri d’Interior espanyol.

“Tenia un perfil psicològic molt marcat. Era molt afable, tranquil, molt simpàtic, amb un punt de timidesa, no sobreeixia, era fàcil de parlar-hi, somreia molt… Era una persona amb un caràcter ideal”. L’Alan destaca que en Ramon tenia una gran capacitat per a ajudar, organitzar, passar actes i fer les tasques quotidianes de la militància. “Tenir gent amb disposició sempre s’agraeix i ell tenia aquestes característiques”, assegura.

Ramon Martínez va estar infiltrat en el teixit associatiu de València fins a final del 2021, quan se’n va anar dient que tornava a Barcelona perquè la seva gent era d’allà i havia demanat el trasllat d’expedient de la universitat. En el temps que va estar infiltrat, va participar en uns quants espais de Benimaclet, va estar present en vuit grups de Telegram i fins i tot va arribar a tenir una còpia de les claus del centre social l’Horta. “Com a espia, ho va fer molt bé. No cridava gens l’atenció. Estava molt ben entrenat. Era tranquil, gens intrusiu, parlava poc i no va dir mai cap bajanada”, explica Carlos Marcos, portaveu de Cuidem Benimaclet, que també va coincidir amb el talp en unes quantes assemblees.

Marcos creu que el fet que participés activament en les mobilitzacions el feia semblar algú molt compromès amb la causa. L’espia va coordinar el grup que va tombar tanques de l’empresa Metrovacesa en solars de Benimaclet i també es va encara amb la policia durant les protestes per l’empresonament de Pablo Hasel. Així mateix, va participar en la manifestació antifeixista del Primer de Maig al cordó de seguretat. “Tenia un discurs polític treballat, no era una persona que simplement reproduïa eslògans que s’havia trobat per internet. Fins i tot intercanviava llibres de política amb els militants”, diu el portaveu de Cuidem Benimaclet.

Un cop dur per al moviment i molts interrogants

El descobriment de Ramon Martínez com a talp de la policia espanyola ha estat un veritable trasbals per al teixit associatiu de Benimaclet. L’Alan sent que han traït la seva confiança. “Ens sentim molt traïts. És molt cruel aprofitar-se així de la gent. Han violat la meua intimitat usant una identitat falsa. Aquesta persona sap qui són els meus pares, la meua parella i el meu gos. Quina necessitat hi ha de fer tot això? És informació privada. Això supera tots els límits ètics.”

Per una altra banda, Carlos Marcos també reconeix que ha estat un cop dur. “Sentim que s’ha abusat de la confiança de la militància per a endinsar-se en els espais i aprofitar-se’n.” Però diu que a Cuidem Benimaclet veuen clar que no han de canviar res. “Si ens espien és que fem les coses ben fetes. Tota la nostra militància és pública i no fem res de dolent. No ens farem arrere. Volem arribar a tothom i no ens faran recular només perquè volen desarticular el nostre moviment.”

Sònia Olivella: “L’agent es va inventar tota una identitat. El consentiment és viciat per l’engany” 

Però si, com diu Marcos, la seva militància és pública i oberta, què pretén la policia espanyola quan hi infiltra Ramon Martínez? Aquest és un dels molts dubtes que tenen els col·lectius socials de Benimaclet. Ni Carlos Marcos ni l’Alan no el saben respondre. Però Marcos té una sospita: “Personalment, pense que el perquè és multifactorial. Potser creien que amagàvem alguna cosa més enllà de la militància pública. El PSOE té molta experiència en espionatge a adversaris polítics. També crec que pot ser una qüestió de diners, alguna partida destinada a aquesta mena d’activitats, que no sabien on gastar.”

“No entenc què hi cercaven exactament. Pense que no els calia una persona infiltrada, perquè les militàncies són obertes i, a més, ja tenen la brigada d’informació. Els ha costat molts diners tenir el talp durant un any i mig espiant els moviments socials de Benimaclet”, diu l’Alan.

Mesures legals i vulneració de drets

Tot i el cop psicològic, els moviments socials no han restat plegats de braços. Ahir representants de Cuidem Benimaclet, CSOA l’Horta i Alerta Solidària van denunciar que el Ministeri d’Interior espanyol els vulnera els drets fonamentals de manera continuada. “Aquest nou cas, afegit als dos anteriors de policies infiltrats que també ha destapat la Directa, evidencien l’existència d’una operació de l’estat contra els moviments populars que lluitem per parar els peus a un sistema capitalista que ens deixa sense casa”, van dir en una conferència de premsa.

Les entitats convocants van retreure també la falta de garanties democràtiques del govern espanyol i remarcaren que una infiltració com la d’aquests darrers mesos no té cap empara legal. Cal recordar que aquesta mena d’espionatge tan sols es pot fer sota l’empara judicial en casos de terrorisme, crim organitzat i tràfic de droga. Van demanar la responsabilitat del ministre d’Interior i del govern del PSOE i Unides Podem en la vulneració dels drets civils i polítics.

Aquest és el tercer cas que enguany destapa la Directa sobre policies espanyols que s’infiltren en col·lectius socials dels Països Catalans. Els col·lectius de Benimaclet acusen l’estat de bastir una estratègia policíaca per a controlar políticament els moviments de carrer. “És inacceptable que siga una prioritat del Ministeri de l’Interior del ‘govern més progressista de la història’ l’espionatge a moviments veïnals”, diuen.

Els col·lectius han convocat una concentració dijous davant la delegació del govern espanyol a València.

Al voltant del 15 de febrer de 2003 es van fer manifestacions en més de vuit-centes ciutats de tot el món per protestar contra la guerra de l’Irac, que era a punt de ser desfermada pels Estats Units. Impulsada pel Fòrum Social Mundial i la plataforma Aturem la Guerra, va ser la primera manifestació d’abast mundial, car no solament n’hi hagué en la majoria de grans ciutats del món sinó que fins i tot es va fer una concentració a l’Antàrtida, a la base MacMurdo –i, si no vaig errat, és l’única manifestació que s’ha fet mai en aquell continent. Aquella mobilització va significar l’esclat d’un poder ciutadà, d’una opinió pública mobilitzada, capaç d’oposar-se a la decisions dels grans poders mundials i de conscienciar els ciutadans.

Als Països Catalans, la manifestació del 15 de febrer va ser especialment impressionant a Barcelona, amb un milió de mig de participants. Després de la de Roma, amb tres milions, la de Barcelona i la de Londres foren considerades les més grans del món. I va inaugurar una època de grans, enormes, manifestacions ciutadanes que en el nostre cas han estat particularment potents i persistents en el context del procés independentista.

Girant els ulls enrere és inevitable de pensar, amb una certa recança, que aquelles manifestacions tan fabuloses no van servir per a frenar una guerra injusta que va començar poques setmanes després, el 15 de març, amb aquells atacs sobre Bagdad que tots vam veure per televisió amb el cor encongit –per primera volta, una guerra es televisava amb tota mena de detalls.

Però, de la mateixa manera, també mirant enrere, podem dir que hi ha un parell de coses d’aquell moviment, si més no, que podem qualificar i hem de qualificar de molt positives.

La primera és que, malgrat tot, avui ningú no dubta que l’intent d’aquell infame triangle de les Açores –Bush, Blair, Aznar– va fracassar. Tot i que el dolor i la destrucció que ha portat aquell atac és immens al Llevant, restarà viu durant generacions enverinant les relacions internacionals i molt especialment la relació entre el món àrab i Occident i no ha resolt cap ni un dels problemes que afirmava que volia resoldre.

Però la segona, i aquesta és la més positiva del meu punt de vista, és la politització de la societat: aquell esdeveniment ha marcat la nostra vida i a molta gent ens ha fet socialment més compromesos i actius.

Aquelles manifestacions encara avui són recordades per molts –sobretot per la generació que llavors començava a prendre consciència social– com la primera vegada que van eixir al carrer a dir prou i que van sentir aquesta eufòria tan especial que se sent quan els carrers són plens de gent que crida com tu, que vol les mateixes coses que tu; quan decideixes que ja n’hi ha prou i has de fer el pas de la protesta individual a la col·lectiva, de la reflexió interior a l’acció exterior. Envoltats de com més gent millor.

A Catalunya hi ha, pel cap baix, més de dues mil persones que volen aprendre català i no ho poden fer. Segons dades facilitades pel Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) a VilaWeb, aquest darrer període d’inscripció en els cursos inicial i bàsic –que va ser el mes de desembre– de les 21.170 persones que s’hi van apuntar, 2.492 no es van poder atendre i van restar en una llista d’espera. Els cursos inicial i bàsic són de franc i van adreçats a tothom qui vulgui aprendre català partint de zero. Són els més demanats, s’ofereixen a més d’una vintena de centres i abasten vora el 80% del total. Però el fet és que darrerament la demanda supera de llarg l’oferta i això ha deixat milers d’alumnes sense plaça. El Consorci explica que aquestes llistes no són permanents, sinó que es renoven a cada període d’inscripció i es desactiven quan el curs ja ha començat. De manera que ser en una llista d’espera no garanteix ni prioritat ni plaça per a la matrícula següent. Això fa que la xifra de persones que volen estudiar la llengua i no ho poden fer, sigui encara segurament molt més alta. Les traves amb què es troben els alumnes poden acabar desanimant-los i fer que, finalment, ho deixin estar i renunciïn a aprendre català.

Maria Córdoba és un dels noms d’aquesta llista d’espera. És una noia de vint-i-dos anys que, d’ençà que va venir a viure a Barcelona, va veure clar que volia aprendre català. “La universitat m’oferia classes, però només durant dues setmanes. En canvi, al Consorci m’oferien cursos que duraven tres mesos i vaig pensar que n’aprendria més”, explica. Així, doncs, s’hi va apuntar, va fer la prova de nivell i va triar l’horari que li anava més bé. Faltaven pocs dies perquè comencessin les classes, i ella encara no havia rebut cap missatge. Ja va suposar que no hi tindria lloc: “Era a la llista amb l’esperança que, si no hi havia cap forat, m’informarien de places en uns altres horaris. Els vaig escriure un correu per demanar-los què passaria si em trobava sense lloc i la resposta va ser que si hi havia cap baixa ja em trucarien i que si no, m’hi apuntés tres mesos més tard.” S’exclama que no li van donar cap mena d’explicació ni alternativa: “Em vaig quedar sense plaça i no em van ni avisar. Només et pots apuntar a una classe, la que et va millor, i jo em vaig quedar sense plaça, tot i que hi havia lloc en uns altres horaris”, diu Córdoba.

Al Consorci expliquen que la demanda dels futurs alumnes té moltes variables –nivell dels cursos, modalitat, horari i àrea geogràfica– i que és difícil de satisfer totes les necessitats individuals: “Tot això cal tenir-ho en compte i ajustar la demanda a les diverses necessitats, però aquestes variables poden originar incidències en el nombre de persones que no obtenen plaça en un curs concret”, diuen. Quan comença el curs i es configuren les llistes d’espera, el Consorci mira de recol·locar el màxim de gent possible: “Si un inscrit no assisteix a les primeres classes, ens hi posem en contacte per comprovar que no vol o no pot seguir el curs i, si és el cas, aquella plaça s’ofereix als següents inscrits a la llista, segons l’ordre que hi ocupen”, expliquen. Però pot passar que hi hagi cursos en què no s’omplen totes les places i cursos amb sobredemanda.

Per què hi ha llistes d’espera?

Les llistes d’espera no són res de nou, sempre n’hi ha hagut, però aquests últims anys la situació s’ha agreujat. Amb l’arribada de la covid va créixer molt l’oferta de cursos en línia, una modalitat que fins aleshores era molt minoritària: van passar del 6,7% dels cursos l’any 2019 al 79,1% l’any 2021. Per una raó de comoditat, la demanda dels cursos telemàtics va créixer de manera molt clara. I aquest augment durant el confinament va dur a un interès creixent pels cursos de català en general. Segons dades del Consorci, l’any 2019 –abans de la pandèmia– hi va haver un total de 89.115 inscrits a Catalunya i l’any passat, el 2022, n’hi va haver 92.300. El Consorci va augmentar el nombre de places, però no n’hi va haver prou per a resoldre el problema de les llistes d’espera.

Deixant de banda la pandèmia, hi ha més factors que han fet augmentar la demanda de cursos. El gener de l’any passat, el Departament d’Educació va anunciar que a partir del 2024 exigiria el nivell C2 de català per accedir a la funció de docent, una decisió que també afecta els ensenyants actuals. A més, pels processos d’estabilització del personal de l’administració que s’han implantat darrerament, era imprescindible de certificar oficialment coneixements de català. El Consorci explica que han hagut de fer mans i mànigues per poder encarar a aquesta situació: “S’ha donat resposta a aquesta necessitat amb una oferta extraordinària de cursos en línia que ha significat un esforç logístic i organitzatiu per al CPNL.”

A més de tot això, molts nouvinguts que han de regularitzar la situació administrativa han de fer és cursar un mínim de quaranta-cinc hores de català. Tot aquest compendi de realitats és el que ha fet créixer la demanda dels cursos que ofereix el Consorci. Tanmateix, alguns professors expliquen a VilaWeb que, tot i la requesta social creixent, no ha augmentat el personal que pot fer classes. La manca de places, doncs, en molts casos va lligada a una manca de professionals.

L’any passat es va obrir la borsa de treball perquè s’hi incorporessin nous professors, cosa que no es feia d’ençà de l’any 2018. Per tant, la borsa va estar quatre anys tan sols amb moviments interns. Tot i que els requisits per a fer classes són únicament tenir una llicenciatura i el nivell C2 de català, alguns treballadors asseguren a VilaWeb que continuen faltant mans. Els professors consultats també coincideixen a dir que caldria ampliar-la amb més personal perquè, ara per ara, és força exhaurida.

Bastons a les rodes

Tenint en compte la situació d’emergència lingüística que viu el català, la Plataforma per la Llengua critica aquesta manca de places: “Una persona que vol aprendre català hauria de tenir les portes obertes i això sembla una cursa d’obstacles”, diu Eulàlia Buch, responsable d’arrelament i plans lingüístics integrals de l’entitat. Buch també creu que cal canviar el mètode d’inscripcions que s’ha seguit fins ara: “No és fàcil d’inscriure-s’hi, i això és un problema. Si entres a la pàgina web no et pots inscriure i t’has d’esperar fins a la inscripció següent. Ja perds temps. Si no ho fas durant els períodes que marca el consorci, no t’hi pots apuntar. I, així i tot, obtenir plaça és molt difícil.”

A banda, Buch creu que caldria revisar les modalitats que s’ofereixen, perquè s’adeqüessin més a les necessitats individuals de cadascú: “S’haurien de poder fer cursos més a mida, per exemple, per grups de treballadors específics. Es podrien fer les classes en l’entorn de treball, a les entitats on participen aquestes persones. En definitiva, facilitar-hi l’accés.” Per ella, és imprescindible un augment de recursos perquè hi hagi més professors i, doncs, més oferta de places: “Els recursos no arriben per a gestionar les necessitats actuals.” Alhora assegura que sense una millora en la resta d’agents de l’entorn –socials i educatius– és impossible que es capgiri la realitat actual: “S’ha de fer tant com calgui per garantir que aquesta gent pugui tenir uns referents lingüístics fora del curs i que puguin tenir espais per a practicar el català; i això ara mateix sabem que no passa”, diu.

Un augment del pressupost, a l’horitzó

Malgrat els entrebancs amb què es troben alguns dels alumnes que es volen inscriure en els cursos de català, el Departament de Cultura assegura que vol impulsar el Consorci i que enguany el pressupost preveu d’augmentar la xifra de despesa perquè, diuen, és un ens que volen reforçar: “La llengua és una prioritat per a nosaltres i la partida de la Secretaria de Política Lingüística (SPL) és de les dues que creixen més amb aquest nou pressupost. El pressupost de la SPL augmenta d’un 35,2%, i passa de 38,8 milions d’euros a 52,5 milions d’euros per desplegar programes i accions de promoció de la llengua”, expliquen a VilaWeb fonts del departament. D’aquesta partida, una part important anirà a parar al Consorci: “Creixerà d’un 32,28% respecte de l’any passat: de 26,1 milions d’euros a 34,5”, diuen.

Pensen que aquest augment de despesa és imprescindible per a arribar al màxim nombre de persones: “Necessitem un Consorci fort arreu del territori perquè impulsi el coneixement i l’ús de la llengua catalana, i alhora perquè reforci els vincles de les persones que s’incorporen a la llengua amb la resta de parlants, amb el món professional, el teixit associatiu…” Però, ara com ara, és clar que no s’arriba a tothom i continua havent-hi, pel cap baix, 2.492 persones que volen aprendre català i troben la porta tancada.

Que el judici a Laura Borràs s’ha convertit en un judici de tots contra Laura Borràs va quedant cada vegada més clar en el judici que tot just ha començat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per les suposades irregularitats en les contractacions a la Institució de les Lletres Catalanes. Hi ha un fet que avui el tribunal ha acceptat i que ho visibilitza prou: Borràs declararà al final del judici, i els altres acusats, Isaías Herrero i Andreu Pujol, just a l’inici. Ells dos ho faran dilluns vinent, quan reprendrà la vista oral després de la resolució de les qüestions prèvies que hi ha hagut avui al matí en una sessió força breu. La data en què ho farà Borràs encara no es pot indicar amb certesa però serà o bé a final d’aquest mes de febrer o el primer de març. Tot dependrà de com evolucioni el judici i les alteracions de calendari que hi hagi. Però és destacable que ella ho farà després de les declaracions dels altres acusats, de tots els testimonis i de la fase documental i de la pericial. Ha estat una concessió del tribunal a la petició de Gonzalo Boye i Isabel Elbal de poder declarar en darrer terme perquè, a efectes pràctics i arran del pacte (encara no declarat ni reconegut) entre els altres dos acusats i la fiscalia Borràs passava a ser l’única acusada. 

I si divendres passat i hi va haver alguna reserva per part de les defenses d’Herrero (exercida per Marina Roig) i de Pujol (representant per Àlex Solà), avui no han posat cap pega a aquesta petició: els seus clients faran la declaració a l’inici del judici i Borràs, a l’acabament. Això hauria de permetre a la presidenta suspesa del parlament de poder preparar millor la seva declaració. Però no hi ha hagut més concessions per part de la sala presidida per Jesús María Barrientos, que no ha acceptat de suspendre el judici tal com demanava Boye per una situació d’indefensió sobre Laura Borràs per les maniobres de la fiscalia en l’inici del judici. 

Boye ha demanat explicacions novament sobre les diligències indeterminades per les quals la fiscalia havia fet requeriments d’informació sobre Borràs sense que la defensa en tingués cap coneixement. “És una mena de procés en paral·lel, i no sabem si són els únics que s’han fet. I això ens situa en un escenari de molta por com a ciutadans, perquè no sabem quants requeriments ha fet el ministeri fiscal, que hauria d’haver fet la petició a la sala”, ha dit l’advocat. Ha advertit que la fiscalia no podia fer aquests requeriments perquè, segons la llei, els fets estan judicialitzat des de fa cinc anys. Per a Boye era més important la constatació d’aquests requeriments que feia la fiscalia, perquè troba que són inquietants, més que no pas per la informació obtinguda, que ha qualificat d’innòcua. 

L’adverbi que ho canvia tot?

El tribunal no li ha donat pas importància, i ha inadmès les proves aportades per la fiscalia obtingudes mitjançant aquestes diligències precisament perquè no les troba rellevants. I també s’ha donat per satisfet amb les minses explicacions donades per la fiscalia sobre una altra qüestió sobre la qual la defensa de Borràs ha posat l’accent: Gonzalo Boye ha fet notar que una petita modificació en l’escrit de l’acusació de la fiscalia introduïda divendres passat pot tenir una repercussió molt gran en el judici i, segons ell, denota l’existència d’un pacte amb els altres dos acusats per a incriminar a Borràs. 

En l’inici de la tercera pàgina de l’escrit de qualificació de les fiscals, el segon paràgraf començava diuen: “En la reunió de la junta de govern de la Institució [de les Lletres Catalanes] celebrada el 20 de març del 2013 i ja presidida per l’acusada es va acordar com a objectiu a curt termini l’elaboració d’un portal web de referència en l’àmbit de les lletres catalanes, la unificació de les activitats impulsades o subvencionades per la ILC en un mateix espai i la presència intensiva i participativa de les seves activitats en les xarxes socials per a la promoció i el foment de la lectura amb l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.”

I afegia que “un cop aprovat aquest objectiu per la junta de govern”, Borràs va fer a Isaías Herrero —amb qui havia tingut amistat i relacions professionals prèvies— els primers encàrrecs per a tirar endavant aquests projectes. La modificació introduïda per les fiscals afegeix, en aquel paràgraf: “Amb anterioritat a la junta de govern del 20 de març del 2013, es va acordar…” Segons Boye, la introducció d’aquest element temporal introdueix tot un element de sospita sobre Borràs previ a aquella reunió de la junta, és a dir, insinua que va actuar amb premeditació. Però les fiscals no ho concreten més, i l’advocat demanava més informació, tot insinuant que serà un altre dia del judici que això es veurà, que ja serà o bé un testimoni o bé els altres acusats —ara havent pactat presumptament amb la fiscalia— que ho explicaran. 

Però aquesta indefinició genera indefensió a Borràs, es queixava Boye. Barrientos s’ha declarat satisfet per la informació aportada fins ara per la fiscalia i ha dit que la modificació que havia fet en l’escrit no afectava de manera essencial la seva defensa. I tampoc no ha acceptat que Lluís Puig pugui declarar com a testimoni com a conseller de Cultura; com que és a l’exili (en rebel·lia), la seva declaració en qualitat de testimoni està compromesa i, a més, ja declararan Santi Vila i Ferran Mascarell com a ex-consellers de Cultura. 

La guerra entre defenses ha rebaixat el to avui, però les posicions confrontades queden igual de clares. Boye i Elbal havien de presentar la dispensa del secret professional al Col·legi d’Advocats per a poder utilitzar la informació que van compartir amb Roig i Solà mentre encara preparaven conjuntament les defenses. Tenen encara uns dies, fins la setmana vinent, per a poder-la tenir. Dilluns, dia decisiu: Herrero i Pujol parlaran, i es veurà aleshores si efectivament són co-acusats o bé co-acusadors. 

El consell de ministres del govern espanyol ha nomenat el diplomàtic que substituirà Àngel Ros com a ambaixador d’Espanya a Andorra. El lleidatà portava en el càrrec des de 2018, quan va deixar de ser batlle de la capital del Segrià després de 14 anys. L’agost passat, en complir 70 anys, va demanar poder jubilar-se, tal com és habitual fer en aquesta edat en el món diplomàtic, segons ha expressat ell mateix a l’ACN.

Ara, serà rellevat pel gironí Carles Pérez-Desoy, llicenciat en Dret i Filosofia i que des de l’any 2020 ha estat cònsol general d’Espanya a Salvador de Bahía (Brasil). Un dels temes a tractar és el de la delimitació de la frontera amb l’Alt Urgell a la zona del Planell de la Tossa, on Andorra va construir un parc solar.

El president de les Corts Valencianes, Enric Morera, ha parlat per primera volta després dels resultats de les primàries del cap de setmana. Ha sigut després de la Junta de Síndiques de les Corts. Morera ha dit que es veu amb força i amb ànims per assumir nous reptes i ha assegurat que col·laborarà amb l’equip de Joan Baldoví perquè la seua coalició siga decisiva a l’hora de revalidar el govern del Botànic.

“Que ningú es preocupe per mi. Afortunadament, tinc bagatge, experiència i capacitat per estar ací o en el món privat com he fet sempre”, ha dit Morera, qui ha reconegut que el resultat és el que és, en referència al lloc n´mero onze que ocuparà a la circumscripció de València. A les eleccions del 2019, Compromís va obtenir nou escons a les Corts.

Enric Morera, que completarà la segona legislatura com a president de les Corts, ha dit que la seua intenció és acabar bé, donar suport a Baldoví, a Aitana Mas a Alacant i a tot l’equip.

Joan Baldoví: “El país que tenim és el que és i no el que voldríem”

No vol promeses

Preguntat per si s’ha proposat de ser conseller si es pot revalidar el Botànic, Enric Morera ha dit que té prou experiència per a treballar en qualsevol àmbit. “No m’han de buscar cap buit. No es pot prometre res perquè entenc que Compromís necessita tota la fortalesa”. A continuació, Morera ha avisat que el 28 de maig hi haurà una competència molt forta: “davant tindrem unes forces que ens volen fer tornar al passat”.

Sobre la possibilitat de substituir Joan Baldoví com a diputat de Compromís al congrés espanyol, Enric Morera ha dit que sempre ha tractat de vertebrar equips i aportar la seua experiència a la coalició.

Un jutjat ha citat la batllessa de Barcelona, Ada Colau; els regidors Marc Serra i Lucía Martín i una funcionària municipal a declarar com a investigats per la querella d’un fons d’inversió sancionat pel consistori per intentar desnonar el Bloc Llavors i no oferir una alternativa habitacional a famílies vulnerables.

Els investiguen pels delictes de prevaricació, malversació i coacció al fons d’inversió per haver-li exigit que oferís en règim de lloguer social pisos de la seva propietat —entre ells el Bloc Llavors— que estaven ocupats per famílies vulnerables. Els regidors i la funcionària hauran de declarar el 10 de març i Colau ho farà el 13.

Els fets es remunten al 2020 quan el fons Vauras va interposar una querella contra la batllessa i altres càrrecs per la sanció interposada per l’ajuntament per incomplir la normativa vigent. La querella va ser arxivada en un primer moment, però a l’abril l’Audiència de Barcelona va ordenar reobrir-la.

El Parlament Europeu tirarà endavant l’acord amb la Comissió i el Consell Europeu per a prohibir la venda de cotxes i furgonetes dièsel i gasolina a partir de 2035. És la primera proposta d’un paquet de la UE, ‘fit for 55’, que pretén de reduir el 55% de les emissions de cotxes i el 50% de les de furgonetes per a 2030. Per a l’any 2035, preveu de reduir el 100% de les emissions de cotxes i furgonetes noves.

Els terminis donen, segons els defensors de l’acord, un marge de maniobra suficient a la indústria per a adaptar-se. La proposta ha tirat endavant malgrat el rebuig del PP i l’extrema dreta. S’ha aprovat amb 340 vots a favor, 279 en contra i 21 abstencions.

Els premis Nobel Annie Ernaux, George P. Smith, Jody Williams i Mairead Maguire; els actors Mark Ruffalo, Miriam Margolyes, Viggo Mortensen i Susan Sarandon; i les activistes Angela Davis, Arundhati Roy i Naomi Klein són algunes de la cinquantena de personalitats que han expressat el suport a la decisió de la batllessa Ada Colau de suspendre les relacions entre Barcelona i Israel. Han signat una carta, juntament amb directors de cinema com Fernando Meirelles, Cherien Dabis o Ken Loach, i músics com Marianne Faithful, Peter Gabriel, Seun Kuti i Brian Eno. En la carta, asseguren que la decisió de Colau els recorda els ajuntaments que van ser pioners a l’hora de tallar vincles amb l’apartheid a Sud-àfrica temps enrere.

El text critica els governs per no haver reaccionat contra les infraccions del dret internacional i les violacions dels drets del poble palestí per part d’Israel. En un missatge personal a Colau, l’ex-ministre del govern de Mandela Ronnie Kasrils ha afegit que estava entusiasmat per la decisió, que, a parer seu, “ressona més enllà de Barcelona” i inspira la comunitat internacional.

La consellera d’Economia i Hisenda, Natàlia Mas Guix, ha convidat els grups que han presentat una esmena a la totalitat al pressupost català a “abandonar posicions maximalistes del tot o res, de blanc o negre” i permetin que continuï la tramitació parlamentària perquè puguin entrar en vigor com abans millor. En un discurs al parlament, Mas Guix s’ha dirigit específicament als partits independentistes que no donen suport als comptes. “La porta és oberta i la mà és ben estesa especialment per aquells els grups amb qui compartim l’objectiu d’assolir la independència”, ha dit.

Segons Mas Guix: “disposar de pressupostos que permeten enfortir les capacitats sanitàries, educatives, industrials és millor que no tenir-los”. I ha insistit: “tot i les diferències, hi ha molts punts d’acord en el projecte”. Ha destacat que haver presentat dos pressupostos nous dos anys seguits és una fita no es donava en els últims vuit anys i ha assegurat que permetran “impulsar millores a la Catalunya sencera” gràcies a uns comptes amb un llindar de despesa que supera els 40.000 milions d’euros per primera vegada.

El pressupost del 2023 augmenta la despesa pública d’un 10,7%

“Els projectes d’inversió difícilment es poden iniciar sense uns nous pressupostos”, ha avisat la titular d’Economia. En la seva intervenció davant dels diputats, Mas Guix ha recalcat que en un entorn inestable com l’actual, “el més lògic és aportar estabilitat en tot el que depèn de nosaltres”, com ara un pressupost. L’alternativa a tenir uns nous comptes, ha dit, és un “bloqueig que no faria més que accentuar els greuges econòmics de finançament que causa un sistema injust i caduc i també qüestionaria si estem exercint la funció de representar i servir els interessos de la ciutadania”. I ha afegit: “Oposar-se als comptes és negar més de 350 milions d’euros directes a Barcelona, renunciar a 157 milions a les comarques gironines o 114 milions a la Catalunya Central”.

A més, ha assegurat que el pressupost conté la remodelació de l’Hospital General de Vic, un nou CAP a Olot, més inversió a l’Hospital d’Igualada, ampliar l’Hospital de la Cinta de Tortosa i un nou pavelló de la fira de Lleida.

La pluja de milions pressupostària deixa eixut el Pirineu

Acord “puntual” amb el PSC i els comuns

La consellera ha reivindicat el pacte amb el PSC i els comuns, i ha dit que arribar a acords “amb qui no et sents proper requereix esforç, sacrifici i sortir de la zona de confort i assolir contradiccions”. “Ningú hauria entès que no ens posem d’acord per augmentar significativament la despesa la i inversió”, ha insistit. En aquest sentit, ha reiterat que és “un acord concret i puntual en un moment d’escala incertesa global”, en el que s’entreveu una “moderació important del creixement” econòmic.

Pel que fa als ingressos, Mas ha destacat l’increment del 15,2% dels ingressos no finalistes, on la Generalitat té capacitat de decisió respecte a com es gasten. Dels més de 7.000 milions d’euros d’ingressos finalistes, un 14% són fons Next Generation “un increment substancial, però que podria ser molt més elevat amb agència tributària amb plena capacitat fiscal”, ha dit la consellera.

Amb relació als fons europeus, la consellera ha afirmat que “si el 2022 va ser l’any d’assignació d’aquest fons el 23-24 serà l’any de l’arribada efectiva d’aquests fons a la ciutadania i les empreses”.

Junts manté l’esmena a la totalitat i carrega contra ERC

La portaveu de Junts, Mònica Sales, ha rebutjat el projecte de pressupost i ha acusat ERC de preferir el pacte amb els comuns i el PSC per a aconseguir l’hegemonia del partit. “No fos cas que fer-ho amb Junts els fes més forts”, ha criticat. Ha defensat l’esmena a la totalitat que JxCat ha presentat, i ha aprofitat la intervenció per carregar contra el govern tant pel contingut dels comptes com per la negociació que ha dut a terme i que els ha deixat fora. “Mai no han prioritzat el 52% per sobre del seu partit“, ha sentenciat.

Segons Sales, el govern ha preferit el PSC i els comuns des del principi i això suposa “una renúncia clara a aquell 52% independentista”. “La majoria de diputats que aprovaran aquests pressupostos estan en contra de la independència”, ha deplorat, per la qual cosa ha conclòs que “guanya l’autonomisme i perd l’independentisme i el conjunt del país”. Malgrat això, ha dit que “Junts va fer els deures” i ha estat a disposició del govern. A canvi, diu que han rebut silenci i dilació en les reunions. “En realitat no hi havia voluntat d’acord amb nosaltres”, ha resumit.

La CUP diu que ERC lliga la legislatura i el país al PSC “més gris, de dretes i espanyolista” de la història

La CUP ha acusat ERC de lligar la legislatura i el futur del país al PSC “més gris, de dretes i espanyolista” de la història del partit. La diputada Eulàlia Reguant ha intervingut al debat de la totalitat del pressupost i ha endurit el missatge contra el govern. Ha dit que els comptes són els de “la cronificació de la pobresa”, i ha criticat que es privatitzi l’educació per mitjà d’infrafinançar-la. La portaveu parlamentària de la CUP també ha lamentat que ERC hagi pactat el pressupost amb un PSC que ha “conclòs la metamorfosi” després d’haver “foragitat” el seu progressisme i catalanisme. Reguant ha felicitat el líder socialista, Salvador Illa, per haver introduït als comptes “totes les merdes” de Foment del Treball.

Reguant ha acusat el govern i ERC d'”autonomistes”, i els ha criticat per haver tornat de Madrid “sense peix ni cove”. També ha reiterat la crítica per haver convertit el PSC en soci prioritari: “Fan de dic de contenció i canalització del desencaix de fons que hi ha entre el poble i l’estat”, ha dit.

Reguant també ha carregat contra En Comú Podem per haver pactat el pressupost amb el govern, i els ha tornat a demanar que hi votin en contra: “Cal tombar-los, i la millor manera és oposar-se als macro-projectes i dir ‘no’ als pressupostos”.

Amb tot això, Reguant ha deixat clar al president de la Generalitat, Pere Aragonès, que si el règim de l’estat troba “falques d’estabilitat” en les polítiques de l’executiu d’ERC, és clar que no podrà comptar pas amb el suport de la CUP.

ERC, Junts, PDECat, CUP, EH Bildu, Compromís, Més País i BNG han demanat la compareixença del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, perquè doni explicacions al congrés espanyol de les diverses infiltracions policíaques en moviments socials dels Països Catalans. La petició arriba arran dels tres casos destapats pel setmanari La Directa. Els mateixos partits també han demanat que comparegui el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.

El moviment popular de Benimaclet denuncia la vulneració de drets fonamentals

Joan Baldoví, portaveu de Compromís al congrés espanyol i candidat a la presidència de la Generalitat, ha dit que la situació exigeix “la compareixença immediata” de Marlaska, i va dir que no es pot entendre “que des del ministeri d’Interior es propiciï la infiltració policíaca en moviments socials, no podem consentir aquest tipus d’actuacions en una democràcia”.

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, també ha denunciat “l’abús” que impliquen aquests casos que superen, ha dit, tots els límits ètics. El diputat del PDECat a la cambra Genís Boadella ha criticat que una policia “democràtica” pugui utilitzar aquesta mena de mètode.

La portaveu de la CUP, Mireia Vehí, ha denunciat que el govern espanyol eviti donar explicacions sobre casos d’espionatge a moviments independentistes: “Ens preguntem si el que passa és que no controlen els cossos de seguretat o si ho han demanat explícitament que es faci espionatge per motius ideològics.”