Imagineu-vos que algú decideix que a partir d’ara els ciutadans de la circumscripció electoral de Lleida no podran votar. O, més ben dit, que ho podran fer, però que les condicions seran tan exigents i les traves burocràtiques tan insondables que només un de cada vint ho aconseguirà. I un cop s’hagin recollit els vots, un funcionari qualsevol, per la raó que sigui i sense donar explicacions, en llançarà un de cada cinc. Oi que seria un escàndol monumental? Doncs això és el que passa a cada elecció amb el vot exterior. He posat l’exemple de Lleida perquè el nombre de catalans a l’estranger amb dret de vot és gairebé idèntic al d’aquesta demarcació, uns 300.000.

Les dades de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya són un escàndol: només van arribar a temps 24.233 sobres, que corresponen a un 8,2% dels censats, i llavors 3.472 vots van ser anul·lats per defectes de forma (a Lleida gairebé el 20%). El recompte, fet a les audiències provincials amb una clara voluntat d’opacitat, també ha deixat moltes preguntes. La Junta Electoral de Barcelona va assignar 348 vots a la candidatura de Recortes Cero, més que Alhora, Aliança Catalana, Ciutadans o el PACMA, tot i que en el vot presencial totes aquestes llistes van quedar molt per sobre.

Aquest despropòsit va començar amb la reforma de la llei electoral espanyola del 2011, aprovada per PP, PSOE, CiU i PNB, que va introduir el mecanisme del vot pregat per a evitar possibles irregularitats en el cens. Es va decidir que a partir d’aquell moment s’havia de demanar expressament l’exercici del vot –una aberració democràtica, perquè ningú no ha de demanar permís a les autoritats per a exercir un dret. El resultat va ser l’ensorrament de la participació (d’un 30% a un 5% a les eleccions espanyoles), perquè calia fer dos tràmits per a poder votar, les paperetes no arribaven a temps i a més calia avançar el cost dels enviaments. El vot pregat es va eliminar el 2022, però els problemes romanen. Els terminis són breus, sovint hi ha un caos administratiu amb el cens, es depèn dels serveis postals estrangers, i no tothom viu a prop d’un consolat per a votar en persona. També hi ha hagut escàndols com la pèrdua de les paperetes emeses des d’Itàlia el 2015 perquè l’adreça d’enviament que van donar les autoritats espanyoles era inexistent (el director Vicent Partal en va escriure aquest magnífic editorial).

A Catalunya, a més, s’hi afegeix l’absència d’una llei electoral pròpia, bloquejada des de fa més de quaranta anys per la necessitat d’aprovar-se amb dos terços del parlament (el PSC sempre ha volgut donar més pes a Barcelona, tot i que el repartiment ja és molt proporcional). Sense aquesta llei no hi ha una administració catalana que s’encarregui de les eleccions, i això explica per què del vot exterior se n’ocupen funcionaris judicials espanyols.

Cal deixar ben clar que el frau democràtic del vot exterior no és fruit de la desídia, sinó que té una clara intencionalitat política. Els catalans que vivim en altres països tenim de mitjana una edat més baixa i una formació més elevada que els residents; i hi ha una correlació clara entre els estudis assolits i ser d’esquerres i independentista, i entre l’edat i votar partits que no són els tradicionals. Ara que les opcions polítiques s’han multiplicat i l’últim diputat electe balla per un grapat de vots (uns 5.000 a Barcelona, 761 a Lleida), deixar milers de catalans sense votar només es pot descriure d’una manera: una immensa tupinada.

Les escoles i les ciutats valencianes es van omplir ahir d’aquelles samarretes reivindicatives –”La llengua no es toca“– que ja havíem vist fa setmanes i fa anys a Mallorca i les altres illes nostres. Els governs del PP i Vox han desencadenat des del poder autonòmic una gran ofensiva contra la llengua catalana. I la resposta, magnífica i contundent, és al carrer.

Al País Valencià, especialment, la mobilització d’ahir fou molt potent i significativa. Feia prop de deu anys que no hi havia una vaga educativa i, malgrat això, la d’ahir va tenir un gran seguiment. Segons la plataforma convocant hi van participar el 68% dels centres. I el cas és que es va fer notar tant que fins i tot la Generalitat –després de fer el ridícul al matí dient que no tenia seguiment– va haver d’acabar dient, ells, que prop d’un 30% dels centres havien fet vaga. Cosa que implica reconèixer la força del moviment i admetre que tenen un problema seriós.

El president Mazón ha topat amb el carrer, amb els mestres i amb les famílies, com anys enrere se’ls va trobar el president Bauzá i ara se’ls ha trobats també la presidenta Prohens.

La defensa de la llengua és important sempre, perquè és allà on en realitat comença tot. Nosaltres som un país fabricat al voltant d’una llengua, el català. Com a país som diferents i podem aportar coses al món precisament i exactament perquè tenim una llengua, la catalana. I és tan sols si mantenim viva i potent aquesta llengua que tenim futur com a cultura, com a poble, com a nació.

Per això un dels errors més remarcables de la lluita per la independència, que ara hem de rectificar a corre-cuita, ha estat desdibuixar voluntàriament la importància del català a l’hora de definir-nos i de cohesionar-nos, a l’hora de reconèixer-nos com allò que som. Per primera vegada en la història del catalanisme, el mateix moviment ha menystingut el valor únic i referencial del català, fins al punt d’arribar a dir que el català no és l’única llengua catalana. Una absurditat conceptual, una aberració, que ja ha fet un mal enorme al país.

Però resulta que en l’espanyolisme no hi és, aquesta confusió mental. I per això ells, així que tenen un mínim de poder, com ha passat al País Valencià i a les Illes –i també a l’Ajuntament de Barcelona!–, l’han posat al servei de marginar el català, d’exterminar-lo, de dificultar-ne la projecció social, de segregar-nos i arraconar-nos, de convertir en un problema la nostra aspiració de viure lliures i normals.

I ells mateixos, doncs, ens han recordat que la llengua ens fa ser el país que som. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I que la llengua ens converteix, a tots, en una unitat d’agressió. Amb dos agressors diferents –els francesos de Salses a Cervera, els espanyols de Portbou a Guardamar–, però amb una mateixa i sola tàctica i voluntat.

Fa uns quants anys, al Principat, hi havia gent que als catalans de la resta de territoris ens mirava amb un cert aire de superioritat; com si els féssem pena, en un gest suïcida de suficiència, com si a ells no els hagués de passar mai allò que ja els passa ara.

Però avui, amb l’accelerada pèrdua de referencialitat del català a Barcelona i a Tarragona, a sengles àrees metropolitanes i una mica pertot arreu, espere que haja arribat a la nostra societat l’hora de la clarividència, l’hora d’entendre la realitat. L’hora de fer-se conscients, per exemple, que els vaguistes de qualsevol poble valencià ahir, i tots els manifestants, i les famílies que es van mobilitzar pels seus xiquets, ens defensaven a tots, de punta a punta del país. L’hora d’entendre que la defensa conjunta, ferma i intransigent, de la llengua catalana és l’obligació més gran que tenim.

 

PS1. La noia de dinou anys que va perdre un ull durant una manifestació en suport de Pablo Hasel per un tret de foam dels Mossos d’Esquadra ha fet públic un escrit en què relata el calvari que viu d’ençà que va participar en les protestes. Crec que és un text terrible que hauríem de llegir tots i fer-lo circular. I la Generalitat de Catalunya, culpable última dels fets, hauria de dir-hi o, encara millor, fer-hi alguna cosa.

PS2. Els Mossos van tornar a ser protagonistes ahir, colpejant i agredint els veïns del Parc Güell que protestaven contra la privatització de l’espai per a una festa de Louis Vuitton. Serà difícil de trobar una imatge més representativa d’això que és la Barcelona del PSC, la de Collboni, que aquestes agressions de la policia contra els veïns, al servei de les grans marques del luxe global. No tenen vergonya i encara s’ompliran la boca de progressisme i ens amenaçaran dient que ve la dreta…

PS3. Ahir era dijous, de manera que tocava La tertúlia proscrita. La podeu veure ací.

“La veritat és que no espero rebre gaire atenció enlloc”, diu Virginia Woolf el 6 de març de 1921 al seu diari (Diaris d’una escriptora, traducció de Dolors Udina, Viena, 2022). Poc abans ens ha confessat que “el pitjor d’escriure és dependre tant dels elogis”, i de fet els diaris són plens de referències a les crítiques i les lectures dels seus llibres, ens mostren la vulnerabilitat d’una escriptora que ara tots estem d’acord que és catedralícia, excelsa, referent, cànon, etcètera!, però que quan escrivia també depenia del que opinaven.

“Res dona tanta força com la seguretat de tenir uns jutges severs i justos, és gairebé una necessitat religiosa, perquè la literatura també és una fe en la comunicació moral”, escriu Toni Sala al primer assaig de Tradició i creació i altres notes sobre literatura (l’Altra Editorial, 2024). Entre els jutges de Sala i la dependència de Woolf han de viure els que escriuen, han de viure i han d’escriure.

És complicat explicar tot el que li passa pel cap a algú quan escriu. Sovint et demanen si penses en els lectors, o directament et pregunten en qui penses quan escrius, o a qui t’adreces. Crec que si escrivim és perquè no tenim clar del tot a qui ens adrecem, més enllà de saber, com a molt, per a qui no escrivim. El lector el trobes després i sovint ell també et troba a tu i et fa saber què li ha semblat el que has escrit. O potser no t’ho fa saber a tu, sinó que ho fa públic i de retruc t’arriba a tu.

Parlo d’opinions per escrit, a l’abast de tothom. Woolf aquestes opinions les rebia per carta o en persona o les llegia en forma de columna als diaris i revistes de l’època. Però cent anys després, com les rebem els que escrivim? A banda dels mitjans de comunicació convencionals, que tenen els seus editors com a filtre, a priori, i dels correus electrònics o missatges privats que puguem rebre, m’atreviria a dir que hi ha tres “mitjans” que defineixen tres èpoques recents de “recepció crítica”: primer la dels blogs, després la de les xarxes socials i ara tot just estrenem l’època dels pòdcasts.

Al “principi d’internet”, no sé com dir-ho, a primers dels dos mil, hi va haver l’auge dels blogs, i van aparèixer els blogs literaris, que parlaven de llibres o bé servien per publicar peces literàries dels seus autors. Escrivíem molt, ho fèiem tot llarg, l’espai a la xarxa era il·limitat i això ens empenyia a trigar a trobar el punt final. En aquells anys encara ens enviàvem correus llargs, correus sense informació, reflexius, personals, creatius! D’aquells blogs literaris en van sortir llibres i autors, els editors van dedicar-se a llegir en pantalla per detectar i capturar “noves veus”, i la immediatesa del mitjà a banda de ser atractiva per a qui tenia ganes de ser llegit, també empenyia a escriure d’una manera diferent, adreçant-se als lectors més directament, perquè en molts casos els lectors responien, a la finestreta dels comentaris, i fins i tot s’acabaven creant diàlegs allà dins, entre l’autor i els comentaristes, per exemple. Semblava que disposéssim de tot el temps del món, però el que era il·limitat en realitat era l’espai, aviat ens en vam adonar, i també vam ser conscients que no podíem mostrar-ho tot a la xarxa, que calia escriure també sense la pressió, el reclam i l’atractiu d’aquella immediatesa acabada d’estrenar, tan llaminera i de vegades tan contraproduent.

Quan ja ens començàvem a cansar de teclejar tant però ens havíem aficionat massa a opinar públicament, van arribar les xarxes socials. Els del gremi de la lletra vam anar a petar tots a Twitter, ara X, i qui no piulava no existia. El canvi va ser gros perquè de cop i volta la immediatesa dels blogs semblava la prehistòria, comparada amb la de piular i rebre reaccions uns segons després. I hi va aparèixer una novetat important: la brevetat. L’espai era limitat i tocava ser concís. L’exposició pública era major però més efímera, i aviat ens vam adonar que no ens calia només concisió, sinó també enginy, gràcia i tot el que calgués per atraure l’atenció momentània de qui estigués connectat en aquell moment. Tot anava molt de pressa, i el que havies escrit al matí caducava aquella mateixa tarda. Tocava ser sintètic i això, juntament amb la immediatesa extrema i la pressa, ens va empènyer a ser més crítics, fins i tot innecessàriament crítics, per allò tan antic de ser l’agent provocador i cridar l’atenció enmig de tant de soroll. Hi havia menys paraules que en l’època dels blogs, però les sentíem totes alhora, hi havia poc temps per pair-les, calia opinar sobre tot i calia opinar el primer.

Parlo en passat però l’època de les xarxes socials encara és vigent. Ara potser fem més ús de fotos de llibres i expressions lapidàries i breus, com si fóssim publicistes, però encara hi ha blogs sobre literatura i encara hi ha gent que opina sobre literatura a les xarxes socials. I simultàniament, i empro aquest adverbi amb tota la intenció, ha començat l’època dels pòdcasts. Tenim menys temps que mai, anem de bòlit tot el dia, no treballem sempre al mateix lloc, no llegim sempre al mateix lloc, tot és itinerant, tot es belluga, som impacients, tot ho necessitem ara, les connexions són cada dia més veloces, escurcem els enllaços per anar per feina, tot es clica, ens ho donen tot mastegat perquè no perdem ni un nanosegon pensant o buscant res nosaltres sols, i de cop i volta algú s’adona que hi ha un temps que no l’aprofitem prou, que hi ha una estona que no estem informant-nos, l’estona en què tenim les mans ocupades i no podem navegar, clicar, teclejar…, però ens queda l’oïda i per aquí decideixen entrar en aquesta nova època totes les opinions.

Escoltem pòdcasts mentre conduïm o mentre cuinem, o mentre endrecem la casa o viatgem en metro o tren o autobús. Tenim les mans distretes o estem aturats, en trànsit, i no podem estar sense fer res. Escoltar ens garanteix que no perdem temps. Ja no deixem mai la ment en blanc, no la deixem campar lliure, la sobrealimentem, i després, quan la tenim ben estressada, escoltem àudios per relaxar-la, per trobar la calma, com si el silenci s’hagués de fabricar.

Llegia Woolf i pensava, i ara això com ho vivim? I de cop i volta he vist les tres èpoques molt clares, encara que en realitat es barregin, de l’espai il·limitat dels blogs a l’espai limitat de les piulades, de la immediatesa dels blogs a la immediatesa extrema de les xarxes i després la simultaneïtat dels pòdcasts. Imagino els Woolf comprant el diari, seient amb una tassa de te, anant a les pàgines de cultura i buscant amb la vista, no amb cap cercador, si hi havia cap ressenya que els interessés. Els imagino responent les crítiques per carta, o paint-les al diari, i fullejo les més de quatre-centes pàgines dels diaris de Woolf (i en són una tria feta per Leonard Woolf!) i penso que són entrades de blog, piulades i àudios.

Escriure és fer equilibris entre la vulnerabilitat i la vanitat, ho ha estat sempre, sí, però ara amb menys temps, menys espai i més sobreexposició. Escriure és tan solitari com sempre, però abans els lectors eren lluny en l’espai i en el temps, ara els tenim darrere el clatell, fins i tot quan no hi són, perquè la pressa, la immediatesa i la simultaneïtat ens empenyen a escriure d’una altra manera, i de nosaltres depèn que aconseguim escriure malgrat tots aquests contratemps, contra el temps.

Albert Martínez (Barcelona, 1994) és gerent de planificació i anàlisi financera de la prestigiosa companyia de dansa Alvin Ailey American Dance Theater de Nova York, on s’encarrega de la gestió i optimització pressupostària de l’organització. La música i les arts escèniques formen part del seu ADN des que tenia onze anys, quan va entrar a l’Escolania de Montserrat. La passió que se li va despertar allà va continuar creixent a l’Institut Escola Oriol Martorell i ja no l’ha deixada mai. Encara toca el violí i sempre que pot canta en cors semiprofessionals. Durant molts anys ha estat als cors de l’Orfeó Català. Va encarar els seus estudis cap a la gestió empresarial i el màrqueting, i això li ha permès d’ajuntar els mons de l’art i l’economia amb èxit, sense renunciar al plaer. Amb aquesta entrevista, en comencem una sèrie per a conèixer i aprofundir el talent d’una generació que s’ha trobat abocada a viure i treballar fora del país.

—Quan vau veure que tot allò que havíeu estudiat ho volíeu aplicar al món de la música?
—Quan treballava en una empresa tecnològica internacional a Alemanya vaig adonar-me que volia combinar el coneixement i l’experiència adquirits en el món corporatiu amb la meva passió per la música i les arts. Aleshores, vaig guanyar una de les beques de postgrau de la Fundació “La Caixa” per a anar a estudiar als Estats Units, concretament a Nova York, i vaig estudiar un màster en gestió i administració d’empreses culturals a la New York University mentre treballava a la Metropolitan Opera. Ara, com a gerent a l’Alvin Ailey American Dance Theater, trobo fascinant el fet de poder dedicar-me a la gestió empresarial en un context tan artístic i creatiu com el d’aquesta companyia de dansa, una de les més reconegudes i influents del món. A més, treballar en una institució cultural sense ànim de lucre em permet de descobrir diferents enfocaments sobre la manera d’acostar la diversitat a les arts, considerant els col·lectius menys representats i vulnerables, i valorant la riquesa cultural que aporta la diversitat. Cada dia que passa sento que la meva feina m’ajuda com a persona i com a professional.

—En què es diferencia l’Alvin Ailey de les altres companyies?
—Alvin Ailey va ser un ballarí, coreògraf i activista afroamericà que va créixer en una època marcada per la segregació racial als Estats Units. El 1958 va fundar Alvin Ailey American Dance Theater amb la missió de reflectir la diversitat de l’experiència afroamericana en la dansa i de fer-la accessible a tots els públics. La seva visió artística, que combinava elements de dansa moderna, jazz i espiritualitat, va ser revolucionària i va influir profundament en el món de la dansa.

—A la companyia voleu afavorir la inclusió social a partir de la dansa? Podríeu explicar què feu?
—Justament, quan se sap més sobre qui és que va fundar la companyia es pot entendre que avui aquesta institució no tan sols és reconeguda pel vessant artístic, sinó també per una important tasca educativa i comunitària. Amb la missió de democratitzar la dansa, a Ailey promovem iniciatives i col·laboracions per portar la dansa a comunitats desfavorides a Nova York i arreu dels Estats Units, considerant els col·lectius més marginats i vulnerables i valorant la riquesa cultural que aporta la diversitat. Algunes de les iniciatives amb un impacte més positiu en les comunitats són Ailey Dance Kids, Ailey Camp i Ailey Dance for Active Aging, que tenen l’objectiu d’inspirar nens, joves i adults, sobretot en comunitats poc representades, a explorar la seva creativitat i experimentar l’alegria de la dansa per desenvolupar-se personalment.

—Poseu al centre de la vostra feina el DEI (diversitat, equitat i inclusió). Creieu que és essencial? És el cor de la vostra estratègia?
—Rotundament, en tots els sentits. El DEI s’ha convertit en una de les prioritats més importants a curt i llarg termini en el sector cultural americà. El moviment social Black Lives Matter, sobretot a partir del 2020, va ser el detonant que va fer que moltes institucions culturals americanes adoptessin mesures per transformar un sector institucional cultural dominat per desigualtats racials entre artistes, audiències i administració, i caracteritzat per una marginació sistèmica a persones d’ètnies no blanques caucàsiques. Així doncs, a Ailey, el DEI és essencial per fomentar que tant audiències, com artistes i administració reflecteixin la diversitat de la societat, tenint en compte l’ètnia, l’edat, l’orientació sexual, la discapacitat, la procedència geogràfica i la classe social; i, a la vegada, que aquestes persones també se sentin integrades dins la missió i la visió de la nostra organització.

—És una qüestió d’estratègia de futur? De supervivència?
—Jo et diria que d’ambdues. Per exemple, si tu avui vas a un teatre, un concert, una òpera o un espectacle de dansa, hi trobaràs gent majoritàriament blanca. Ara, es preveu que el 2045 la població dels EUA serà minoritàriament blanca. Si seguim en aquesta línia, quina serà la nostra audiència aleshores? Per aquesta raó, s’han de fomentar les relacions amb comunitats que històricament han estat excloses i marginades de certs cercles institucionals i manifestacions d’art, com l’òpera, la dansa, el teatre o la música simfònica. No es tracta d’apel·lar a aquests col·lectius de manera transaccional perquè vinguin a les nostres funcions i comprin entrades. Es tracta de tombar molts dels murs que s’han construït les últimes dècades i crear vincles amb aquestes persones per establir i desenvolupar lligams positius tant per a les comunitats com per a les institucions culturals. És un procés llarg, però es fa via.

—Però fa poc vau publicar un article en què qüestionàveu que això es fes bé, és a dir, que sovint es feien accions superficials.
—Hi ha un terme que descriu precisament això que comentes: tokenism. Aquest terme fa referència a la pràctica de certes organitzacions de fer tan sols un petit esforç, simbòlic o superficial, per semblar que són inclusives amb els membres de grups minoritaris, per exemple, incloent-hi persones de grups poc representats i donant l’aparença d’igualtat interna. Això ha passat (i continua passant) a moltes institucions culturals, que diuen que apliquen principis de diversitat, equitat i inclusió, però que en realitat ho fan per maquillar la corporació o per assegurar-se finançament del govern i fundacions. Un altre problema és que moltes organitzacions intenten apel·lar a certes comunitats, però no s’aturen mai a pensar què volen o necessiten aquestes comunitats. El resultat és que, molt sovint, allò que es presenta no acaba interessant a la comunitat i per tant els programes acaben fracassant.

—Què proposeu?
—La meva proposta implica integrar una metodologia de resolució de problemes i d’innovació, el design thinking, a l’hora de concebre iniciatives que promoguin el DEI. Aquesta tècnica fa servir l’observació i l’empatia amb un enfocament multidisciplinari. El meu suggeriment és que s’integrin, d’un bon principi, la comunitat que serà afectada per les iniciatives i els programes d’una organització. D’aquesta manera, les institucions es poden assegurar que els programes i iniciatives que desenvolupen són els que la comunitat necessita i valora, per aconseguir un encaix perfecte entre la comunitat i l’organització.

—La gestió econòmica sempre condiciona la creació?
—La gestió econòmica, si més no a la institució en què treballo, no condiciona la creació artística, sinó que hi dona suport. És a dir, amb una correcta planificació dels recursos econòmics aconseguim que la visió artística de l’organització segueixi les directrius amb què es va concebre inicialment, de tal manera que no s’ha de condicionar. La gestió i la planificació econòmica no deixa de ser el nexe entre la realització de la missió i visió d’una organització cultural i la sostenibilitat a curt i llarg termini. És a dir, si una institució cultural, com per exemple Alvin Ailey, vol assolir els seus objectius –en aquest cas, fer accessible la dansa a tothom–, només ho pot fer amb una planificació correcta dels recursos econòmics.

—Però, a vegades, obtenir recursos pot acabar essent una finalitat en si mateixa i potser s’hi dóna massa importància.
—Crec que avui dia es dóna més importància a la gestió econòmica. En la meva experiència, he vist que ara hi ha una consciència més responsable sobre com es poden optimitzar els recursos econòmics per al funcionament d’una institució cultural. Per exemple, a Ailey, desenvolupem i implementem una nova iniciativa per diversificar el perfil dels nostres proveïdors, assegurant que la nostra visió i els nostres valors com a organització també es reflecteixin en la manera amb què fem negoci.

—Com s’aconsegueix un bon pressupost?
—Un pressupost no deixa de ser un reflex de les prioritats d’una organització. És en un pressupost on podem veure si una companyia compleix allò que diu. Vull dir que, a vegades, sentim que certes organitzacions volen invertir, a tall d’exemple, a diversificar audiències, però aquesta prioritat no es reflecteix a destinar més recursos econòmics a aconseguir-ho. Així doncs, un bon pressupost depèn, primer, d’uns objectius clars de l’organització. Sense una visió d’on volem anar i què volem aconseguir no es pot desenvolupar un pressupost. Més enllà de tenir els objectius clars, és important analitzar com aconseguir-los. En relació amb això, a mi m’agrada parlar de tres conceptes per a avaluar les prioritats d’una organització: conveniència, viabilitat i factibilitat (en anglès, desirability, viability, and feasibility). Es tracta de respondre a tres preguntes quan considerem un pressupost: (1) ho vol la nostra audiència?, (2) podem fer-ho realitat?, (3) el valor que aporta justifica els costos? Considerar aquests aspectes ens pot ajudar a decidir si hem de tirar endavant o no les iniciatives que proposem.

—A la cultura nord-americana és molt habitual que hi hagi patrocinadors. A Europa el model cultural sovint només depèn de les institucions governamentals. Quin contrast heu trobat en els dos models?
—En efecte, són models diferents. El model cultural americà és molt dependent del finançament provinent de mecenes individuals i patrocinadors. Perquè te’n facis una idea, normalment les institucions són capaces de generar entre el 50% i el 60% dels seus ingressos amb els recursos propis, per exemple, gràcies a la venda d’entrades per a la temporada, amb matrícules a l’escola i programes educatius o amb el lloguer d’espais. Això es denomina “ingressos guanyats”. El 40% restant, els “ingressos contribuïts”, prové majoritàriament de tres fonts: mecenes, fundacions privades i administració pública. Generalment, el 25% del total del pressupost anual prové de mecenes individuals, un 10% de les fundacions privades (corporatives o familiars), i només un 5% de l’administració pública (governs local, estatal i federal). Aquesta situació crea una dependència dels mecenes individuals per assolir una bona sostenibilitat financera, i és per aquesta raó que, amb estratègies agressives i incentius atractius, els equips de captació de fons d’aquestes institucions culturals treballen al màxim per atreure l’atenció de mecenes potencials i per retenir, fidelitzar i maximitzar els actuals. A Europa, el model és invers. Normalment veiem que entorn del 45% del pressupost global de l’organització prové de les administracions públiques (5% als EUA); la resta, són ingressos propis de l’activitat artística i més fons d’ingressos. I, curiosament, només entre el 10%-15% provenen del mecenatge (entorn del 40% als EUA).

—En un món global, a vegades, molts països tenen la sensació que exporten tot el talent i que no retorna. Com ho veieu?
—Efectivament, la pèrdua de talent és un problema avui dia, i és preocupant per a l’economia d’un país que professionals qualificats emigrin cap a llocs que ofereixen més oportunitats i més bons incentius laborals. El capital humà és un recurs molt valuós i l’exportació de talent que no retorna fa disminuir aquest potencial perquè limita la creació de riquesa. Jo he viscut a cinc països diferents, i continuo pensant que enlloc no es viu com a Catalunya. Això no obstant, crec que les oportunitats de creixement professional que tinc ara als Estats Units, no me les ofereix Catalunya. A Nova York hi ha moltes més oportunitats laborals en el sector cultural, i, a més a més, tot i que Nova York és una ciutat molt més cara que Barcelona, la compensació és molt més atractiva i això ajuda a fer que s’hi pugui viure millor.

—Què hauria de canviar perquè la gent de la vostra generació retornés?
—Em sembla que caldria crear un entorn professional que fos més atractiu per al talent, oferint oportunitats per a créixer professionalment i personalment, i amb més oferta laboral, sobretot en el sector cultural. No tan sols es tracta d’oferir incentius econòmics i condicions laborals atractives, sinó de crear entorn professional dinàmic i estimulant per fer que el talent no solament vulgui tornar, sinó també quedar-se i sentir-se motivat per a contribuir al desenvolupament del país. També és important que a Catalunya es valori l’experiència adquirida per un professional que ha treballat a l’estranger, perquè aporta coneixement, formació i bones pràctiques que poden enriquir el funcionament d’una organització.

Aquest cap de setmana es lliuren a Càlig els premis que cada any atorga Maestrat Viu. És una entitat associativa que aplega gent interessada en la llengua i la cultura catalanes al territori del Maestrat. “La nostra idea és projectar, potenciar o valorar tot allò que nosaltres aportem a aquesta cultura comuna”, diu Miquel Roda, president de l’associació. L’entitat es va formar l’any 2011 a l’ermitori de Sant Pau d’Albocàsser, el mateix indret on l’any 1933 Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Antoni Porcar i Francesc Boix Senmartí van organitzar la Colònia Escolar Valencianista.

A més, col·laboren amb més entitats que treballen en qüestions com ara el despoblament o els intents de convertir aquest indret en una mena de cambra dels mals endreços on van a parar instal·lacions que uns altres territoris han rebutjat, com ara una presó, parcs solars immensos o les línies de molt alta tensió. “És aquesta consideració que a vegades veiem, com de menyspreu. Amb els parcs solars, alguns projectes eren molt agressius contra el medi i contra la gent que hi viu perquè els confiscaven terres productives; era trencar una manera de viure”, diu Roda.

L’àrea d’influència de Maestrat Viu, diu Roda, és el Maestrat històric, és a dir, les comarques de l’Alt i el Baix Maestrat, i una zona de l’Alcalatén que també s’hi incorpora, de manera que fa cert això que la comarcalització és més de paper que no real. “És tot el sistema de castells medievals que ocupaven diverses zones. Del Penyagolosa fins a Vinaròs, deixant a banda els Ports i la Plana. Estar al nord estableix un contacte molt estret amb les terres de l’Ebre perquè, a banda que compartim bisbe, històricament hem tingut i tenim vincles molt estrets, tant lingüístics com culturals”, diu.

Emergència pel català

Com que aquesta llengua i aquesta cultura comunes són fortament amenaçades al País Valencià, enguany, a més de l’acte i el sopar habituals del lliurament dels premis, d’una manera excepcional i quasi urgent faran una jornada per la llengua en què s’analitzaran les polítiques lingüístiques del govern del PP i Vox.

“Mirem d’estar atents a tot allò que ens passa, i una cosa que veiem és que en qüestió de la llengua no s’ha fet prou. Cada govern ho ha fet amb més o menys èxit o amb més o menys idea, ben orientats o no. Però ara estem davant un govern obertament hostil a la llengua. Excusant-se i dient que això és català, censuren còmics, per exemple. És realment dur”, diu. I recorda què pretén fer aquest govern amb l’ensenyament: “La llei Rovira ens pareix una aberració pedagògica, una barbaritat del punt de vista pedagògic i lingüístic.”

En vista d’això, Maestrat Viu ha promogut un document que han titulat “Manifest pel valencià d’avui i demà”, que afirma que amb els indicadors sociolingüístics a la mà es veu com hi ha una retracció important del pes que té la llengua. Es parla de la poca consideració que l’actual Consell vol donar a l’educació. “Evidencia una política lingüística que té per objectiu la destrucció dels progressos que la societat valenciana ha portat a terme”, diu el manifest. A continuació, reclamen mesures al govern valencià que van en la direcció contrària de les que han aplicat en aquest any de govern: “Exigim al govern valencià que ature les polítiques de desprotecció i persecució del valencià que s’estan portant a terme. De la mateixa manera, apel·lem a la responsabilitat dels governants a l’hora de garantir una veritable equitat lingüística en el tractament normatiu del valencià i el castellà. Aquesta igualtat lingüística només es pot assolir si el valencià s’impulsa amb mesures proteccionistes efectives perquè siga la llengua de cohesió social, com li pertoca per historicitat i territorialitat.”

Una jornada d’estudi

La jornada l’han titulada “Què pots fer pel valencià?”, i hi participaran experts en la llengua, però també polítics dels partits que fins fa poc tenien responsabilitats de govern en el pacte del Botànic i ara són a l’oposició.

El catedràtic de sociolingüística catalana de la Universitat Rovira i Virgili Miquel Àngel Pradilla pronunciarà una conferència titulada “Vitalitat i ús del valencià: una revitalització necessària en un entorn de conflicte”. El cap del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València, Alfons Esteve, ha titulat la seua conferència: “Igualtat (mai intentada) o llibertat (per imaginar-nos): què no s’ha fet i què volem fer-nos amb la llengua”.

La darrera activitat d’aquesta jornada de reflexió sobre la llengua és una taula rodona que s’ha titulat: “I ara què, resistència o reacció: vies valentes pel valencià d’avui i demà”. Hi participen José Chulvi, portaveu adjunt del PSPV-PSOE a les Corts Valencianes; Nathalie Torres, diputada de Compromís; Marc Candela, coordinador d’Acció Sindical i de Política Lingüística de l’STEPV; i Josep Enric Escribano, president de l’entitat cívica el Tempir d’Elx.

Els premiats

Un dels guardonats amb els premis Maestrat Viu d’enguany ha estat la Plataforma No a la Molt Alta Tensió (MAT) Comarques de Castelló, per la capacitat de mobilització social i conscienciació sobre l’impacte que té en les zones rurals el canvi d’ús de 35.000 hectàrees de terrenys agrícoles i ramaders.

També rebrà un reconeixement Ferran Grau, pel llibre Breu història del territori de la diòcesi de Tortosa. És una obra que repassa els fets més destacats de la diòcesi de Tortosa de l’època prehistòrica fins a l’actualitat. Episodis que se centren en les terres de l’Ebre, el Maestrat, els Ports o el Matarranya.

En aquests premis que es lliuren dissabte seran reconeguts els Amics del Bureo, que han estudiat i recuperat aquesta festa tradicional de balls; i Emili Ferrando, que ha fet un treball sobre les fonts orals que ha permès de recuperar la història del moviment obrer i la memòria històrica molt centrada al Maestrat.

La Mireia és psicòloga clínica de fa vint anys, i veu entre quinze pacients i vint cada setmana. Aquests darrers sis mesos ha detectat algun un fenomen que la preocupa: la quantitat consultes relacionades amb les aplicacions de cites.

Recorda, per exemple, una pacient que tenia dificultats per a dormir a causa de fer servir una aplicació de cites, o bé una altra que tenia ansietat després de ser rebutjada moltes vegades en una d’aquestes aplicacions.

No obstant això, l’ús d’aquestes aplicacions entre la ciutadania no fa sinó augmentar dia rere dia. Què passa, doncs?

Per a respondre a això, primer cal conèixer els factors psicològics que duen els pacients a fer aquesta mena de consultes.

Quins efectes té el match en el cervell?

Fa uns anys es parlava molt de l’addicció a substàncies com ara el cànnabis. Després va arribar l’allau d’evidència científica sobre els efectes de l’addicció a les pantalles, i ara sembla que ha arribat el torn de les aplicacions de cites.

L’auge d’aquestes aplicacions és notable, encara que l’estudi dels efectes psicofisiològics que tenen no sembla haver-se desenvolupat al mateix ritme. D’ençà que es va crear la primera (Grindr, l’any 2009), n’han sorgit moltes més amb opcions diverses i un objectiu comú: connectar persones amb una finalitat afectiva i sexual.

Poc després de l’aparició del fenomen, el professor Elias Aboujaoude, de la Universitat de Stanford, ja va afirmar que aquesta mena plataformes podrien ser addictives, atès que ofereixen als usuaris una explosió d’adrenalina semblant a la d’una droga. Això passa precisament quan un usuari rep un m’agrada o un match (que podríem traduir per connexió), que és quan dues persones es fan un m’agrada mútuament.

Els efectes psicològics en l’autoestima d’un mateix després d’una connexió resulten obvis. No obstant això, l’impacte que té en el cervell no ha estat tan estudiat; si més no, encara no hi ha cap model teòric clar. Tot apunta, això sí, al sistema de recompensa i l’alliberament de la dopamina i més substàncies hormonals.

Aquest sistema és la zona cerebral vinculada a la sensació de benestar, i la responsable que repetim una conducta encara que no sigui corresposta. A més, s’ha demostrat que no tan sols s’activa quan es genera el plaer, sinó també per la mera expectativa que l’estímul plaent arribarà en algun moment. Això passa més intensament amb tot allò relacionat amb l’amor o la cerca de parella romàntica, per la implicació que té en la supervivència.

Existeix l’addicció als matches?

És una qüestió de difícil resposta, atès que caldrien dades objectives sobre la quantitat de connexions o matches i la seva relació amb variables sociodemogràfiques i clíniques. Ara com ara, no totes les aplicacions fan pública la informació sobre matches.

Per exemple, a Tinder s’han registrat ni més ni menys que 70.000 milions de connexions d’ençà que es va crear. De fet, l’aplicació té una opció perquè els usuaris descarreguin les seves estatístiques.

L’any 2019 l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va confirmar, per exemple, que un ciutadà de l’estat espanyol de cada deu emprava aplicacions de cites habitualment, i que un d’aquests usuaris de cada tres n’és addicte. Un report més recent, del 2024, revela xifres semblants: cada mes, més de quatre milions de persones utilitzen aquestes eines digitals a l’estat espanyol.

Tenint en compte les dades, és lògic de pensar en una possible addicció al match, oimés si incideix directament sobre el sistema de recompensa cerebral. D’una altra banda, s’ha demostrat que la desinstal·lació d’aquesta mena d’aplicacions pot originar una síndrome d’abstinència amb simptomatologia similar al “desenganxament” d’una substància com ara la cocaïna, per exemple.

I quins efectes té rebre un unmatch?

Un unmatch (o desconnexió) és el rebuig explícit a un perfil després d’haver obtingut un match previ i, fins i tot, haver encetat una conversa. És allò que, a WhatsApp o en més aplicacions, s’anomena ghosting. La desconnexió, tanmateix, és un nivell per sobre del ghosting, atès que elimina sense cap mena d’avís tant el perfil com les converses amb l’altre usuari. És com si el vincle no hagués existit mai.

Alguns estudis han demostrat que un unmatch s’associa amb un estat de decepció, tristesa i desesperança que perjudica l’autoestima i la imatge. La persona rebutjada pot arribar a tenir pensaments intrusius relacionats amb el càstig i la culpa com ara: “És normal que no li interessi si no valc per a res”, o bé: “Què faig malament perquè em passin totes aquestes coses?”

Una possible explicació és que el rebuig afectiu o sexual activa àrees cerebrals específiques, com ara la zona ventrolateral de l’escorça prefrontal i l’ínsula, relacionades amb les experiències de rebuig registrades en edats primerenques.

Una altra possibilitat és que no hi hagi resposta: ni match ni unmatch. En aquests casos, apareix l’ansietat anticipatòria causada per la incertesa. Uns quants autors diuen que és l’ansietat més incapacitant, atès que no té un límit màxim i depèn molt de l’exposició a l’estímul.

Quant als efectes psicològics i conductuals d’aquesta addicció, se’n poden esmentar d’importants: la revisió constant del mòbil per a constatar si hi ha novetats, l’alimentació compulsiva i la falta de gana per una resposta de rebuig o les dificultats de son, esperant que arribi una resposta.

De l’addicció al match també se’n surt

En la gestió d’aquesta addicció, les expectatives, l’experiència prèvia, el nivell d’autoestima i alguns trets de la personalitat de l’usuari tenen un paper important. Establir límits temporals a l’ús de l’aplicació pot ajudar a evitar les conductes compulsives. També és recomanable de rebaixar les expectatives sobres les cites que es derivin dels nostres contactes, fomentar converses genuïnes i significatives i parlar amb amics de confiança sobre les experiències amb l’aplicació.

Sens dubte, la manera de relacionar-nos ha canviat, i el nostre sistema nerviós s’hi ha d’adaptar. Però quan ni tan sols les estratègies anteriors eviten que la salut mental es vegi afectada, demanar ajuda psicològica pot ser la decisió que us protegeixi de l’addicció al match.

María J. García Rubio és professora de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de València. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Poder viure a les Illes d’una manera digna. Aquest és el reclam que la societat civil expressarà demà, dissabte, al carrer. El drama de l’accés a l’habitatge ha anat agreujant-se aquests darrers anys, i els illencs estan farts de l’augment de preus i la insostenibilitat de viure en un lloc que va ser paradís i s’ha convertit en atracció turística.

Ha estat un petit col·lectiu, el Banc de Temps i Grup de Consum de Sencelles, que ha empès la societat a manifestar-se sota el lema “Mallorca no es ven”. Perquè, per ells, les Illes es venen al turisme i als estrangers amb alt nivell adquisitiu. “Volem viure a Mallorca sense haver de ser rics”, diuen membres del Banc de Temps.

Amb les dades d’aquest març a la mà, segons un dels portals immobiliaris més grans d’internet, el preu de l’habitatge al conjunt de les Illes és de 4.253 euros el metre quadrat. La capital més cara és Formentera, on se n’arriba a pagar el doble: 8.271 euros. La segueix Eivissa, amb 6.534 euros, i Palma, amb uns 3.953 euros. A Maó, baixa als 2.750 euros. Quant al lloguer, a Eivissa arriba als 22,2 euros el metre quadrat i, a Maó, als 11,4 euros. Palma es va situar a l’abril en el seu màxim històric: 15,8 euros el metre quadrat. De fet, amb una recerca als portals immobiliaris, es pot observar que ja es lloguen habitacions a més de 700 euros a Palma, i a Eivissa ja n’hi ha que superen el miler.

D’ençà de la pandèmia, els problemes han crescut. Ho diu Carme Reynés, membre del Banc de Temps i Grup de Consum de Sencelles. L’entitat va néixer fa catorze anys com un projecte d’intercanvi entre persones per a integrar els nouvinguts amb els veïns amb arrels sencelleres. Al llarg dels anys, explica Reynés, el projecte s’ha anat adaptant, i ha passat per fer microcrèdits o impulsar festivals per recollir fons als refugiats, entre més. Però aquests darrers anys, el problema que més es trobaven era clar: poder tenir una casa on viure.

“Els darrers mesos ha estat molt bèstia. Cada setmana arribava gent demanant ajuda”, diu Reynés. Explica que hi ha persones amb feina que ja no poden pagar un lloguer. Que a molts no els renoven el contracte i que la situació és dramàtica per totes bandes. “Hem de sortir tots al carrer a veure si les polítiques canvien”, sosté.

El turisme, el gran maldecap

Si alguna cosa tenen clara els organitzadors de la manifestació és que el model econòmic que viuen les Illes és insostenible. Dependre i viure del turisme aboca a l’emergència residencial. També, haver venut la marca de les Illes fora, on el seu atractiu atrau gent rica que o bé acapara les compres per gaudi propi –hi ha moltes segones residències– i n’eleva els preus de mercat o bé decideix d’especular i invertir, denuncien.

El problema és de tanta magnitud que, en un vídeo que van fer córrer els organitzadors per les xarxes socials, alguns testimonis expliquen que es plantegen d’anar a viure fora de Mallorca. “Tothom té dret a un habitatge digne i assequible i no m’ho puc permetre”, diu un testimoni. “Vull viure a l’illa que vaig néixer” o “vull que les meves filles puguin viure aquí”, diuen uns altres testimonis, que, preocupats, demanen que la gent surti al carrer.

Reynés assegura que la sensació, ara com ara, és de ser dins una roda. “Els preus van pujant, els restaurants i els comerços posen preus de turista. No podem sobreviure al turisme”, recalca, i explica que fins i tot el mercat s’ha saturat. Segons l’Ibestat, l’any passat van arribar a les Illes 17,8 milions de turistes, això és 1,3 més que no pas el 2022. I les previsions són d’un creixement tan elevat que, fins i tot, el govern de Prohens –en contra del que defensava a l’oposició aquests darrers anys– i els hotelers ja comencen a dir que hi ha massa turistes. De fet, la taxa de variació anual del mes de març ja indica un increment del 17,88% dels visitants.

Totes aquestes declaracions no estranyen si es fa cas de les dades. Per exemple, l’INE publica que, de cada cent habitatges, quatre es destinen al lloguer vacacional. Però és que en municipis com Pollença aquesta dada s’incrementa fins al 19,82% del parc immobiliari. A més, cal tenir en compte que a les Illes hi ha 154.692 places de lloguer turístic, unes 6,17 per habitatge. Supera les dades de Catalunya (5,42) i del País Valencià (5,06).

És per aquest motiu que Reynés té clar que “és important limitar o prohibir el lloguer vacacional, i també la compra d’habitatges a no residents”, una proposta que ja es va provar d’impulsar la passada legislatura, però el govern espanyol la va tombar. En aquest sentit, Reynés també explica que és important declarar Mallorca com a zona tensada.

En tot cas, si bé és difícil posar xifres, l’organització espera de superar les dues mil persones a la manifestació de dissabte, que es farà a les set del vespre al parc de les Estacions de Palma. A més a més, ja es preparen més grans mobilitzacions per a protestar contra el turisme en massa.

 

L’art de la reflexió i el feminisme són els temes principals de la Literal, la fira “d’idees i llibres radicals” que es fa aquest cap de setmana a la Fabra i Coats de Barcelona i que enguany celebra deu anys. No tan sols s’hi apleguen editorials independents, sinó que la programació inclou tot de conferències i presentacions amb la promoció del pensament crític com a element principal. Durant aquests deu anys, la fira ha volgut demostrar la capacitat de la literatura per a desafiar, inspirar i unir la comunitat.

Aquesta vegada Literal se submergirà en l’art de la reflexió centrant-se en la necessitat que té el feminisme de transformar radicalment el món. Hi intervindran una gran varietat de veus literàries i d’activistes socials que ajudaran a reflexionar sobre el món actual. Una de les grans ponents d’enguany és Angela Davis, referent indiscutible de la lluita pels drets humans que va omplir la cabuda màxima de la conferència poques hores després d’obrir-se les inscripcions. Davis s’afegirà a la llista de pensadores de renom internacional com Vandana Shiva, Rita Segato, Sara Ahmed i Yayo Herrero. A escala local, la filòsofa Marina Garcés serà l’encarregada d’obrir la fira en l’acte inaugural.

Com sempre, Literal també tindrà un mercat del llibre que reuneix anualment un centenar d’editorials i llibreries independents.

En total, s’han programat set converses amb autors destacats que tracten del pensament crític, tant a escala nacional com internacional; deu debats i taules rodones per a abordar els temes més punyents del moment; seixanta actes en format d’entrevista o de presentació de llibre, en què un seguit de periodistes i col·laboradors conversaran amb autors de les darreres novetats; vint activitats de rondallaires i poesia; un espai de lectura en col·laboració amb les Biblioteques de Barcelona; un espai gastronòmic; i un espai del joc per a nens a partir de tres anys. Totes les activitats són gratuïtes i obertes al públic. Algunes també tenen transmissió en directe per internet.

Podeu consultar tota la programació de la Fira Literal a la seva web, però a continuació us fem una llista d’alguns dels actes més destacats.

Divendres 24

L’acte inaugural de la fira, titulat “Literal i l’esperança dels futurs possibles”,  serà avui a les 19.30 a la Fàbrica de Creació. Hi intervindran Marina Garcés, filòsofa i autora d’Un món comú (Tigre de Paper), i Mar Vallecillos, sociòloga i autora de Cosmonautes de la quotidianitat (Triangular). Garcés oferirà una conferència inèdita en què reflexionarà sobre l’esperança i la imaginació com a motors per a originar uns altres mons possibles. Seguidament, conversarà amb Vallecillos sobre el compromís col·lectiu. L’acte comptarà amb la intervenció musical de Rusó Sala i Borja Penalba.

A més, a les 19.00, també a la Fàbrica de Creació, s’obrirà l’exposició “Literal, 10 anys d’esperança”, una mostra que segueix tota la trajectòria de la fira, del 2014 fins ara, amb imatges, texts i cartells. Una altra exposició que es podrà veure, durant tot el cap de setmana, a l’Ateneu Harmonia és “La resistència invisible, dones palestines contra l’ocupació”, una mostra de fotografies que retrata estratègies de resistència de dones palestines que lluiten contra el patriarcat i l’ocupació.

Dissabte 25

Algunes de les ponències més remarcables de la fira es faran demà, dissabte. És el cas la conferència d’Angela Davis, a les 17.00 a la Fàbrica de Creació. Amb el títol “Per molts anys de lluita”, Davis –una de les grans veus del moviment pels drets civils dels Estats Units– repassarà la seva trajectòria com a activista fins a convertir-se en un referent indiscutible de la lluita per la justícia social al món. La conferència, en què també participaran la periodista Bea Duodu Owusu i la filòsofa Jule Goikoetxea, se centrarà en la manera com, avui dia, amb molts dels drets ja aconseguits, encara hi ha qui lluita per la justícia social: quins desafiaments hi ha ara? Quins són els moviments de resistència contemporanis? Què els separa dels moviments precedents?

Sara Ahmed, escriptora feminista i autora, per exemple, de Vivir una vida feminista (Bellaterra), conversarà a les 12.30 a la Fàbrica de Creació amb Salima Jirari –consultora especialitzada en diversitat, igualtat i inclusió– i Bel Olid –escriptora– per parlar sobre identitats. El diàleg, titulat “Explorar les identitats”, tractarà sobre la dimensió política i col·lectiva de les identitats.

Demà a les 15.00 a l’Espai Bota, Anna Roca, editora d’Agulla Daurada, moderarà la taula rodona “Què significa publicar als marges”, amb les editores internacionals Gizella Garciarena, de Bajo Tierra Ediciones (Mèxic), Layla Mohamed Cassava, de Republic Press (Nigèria), Neva Serdarević, de Fraktura (Croàcia), i Margot Atwell, de The Feminist Press (EUA).

En clau nacional, es destaca el debat organitzat per Catarzi Magazín demà a les 10.30 a l’Espai Bota, titulat “L’alliberament nacional, una estratègia per a l’emancipació?”, amb Xavier Antich, Roc Solà, Laure Vega i Júlia Ojeda de ponents. Un debat que posa sobre la taula propostes diverses del sobiranisme català sobre qüestions fonamentals relacionades amb la nació i el conflicte amb l’estat espanyol.

Demà també es podrà veure en directe i en primícia el poeta palestí Mohàmmad Bitari recitant els poemes del seu nou llibre, que Pol·len Edicions publicarà aviat. Serà a les 11.00 a l’Escenari Artístic de la fira.

Diumenge 26

Les ponències més remarcables de diumenge són les de Rita Sagato, antropòloga i autora de La guerra contra las mujeres (Traficantes de Sueños); i de Vandana Shiva, filòsofa i activista ecofeminista i autora de Qui alimenta el món en realitat? (Tigre de Paper). Sagato farà la conferència “Feminisme contra el punitivisme” a les 12.30 a la Fàbrica de Creació, una conversa amb Laura Macaya, educadora i coautora d’Alianzas rebeldes (Bellaterra) i Núria Alabao, periodista i doctora en antropologia. I Shiva dialogarà amb Yayo Herrero, antropòloga, activista ecofeminista i autora d’Els cinc elements (Arcàdia), en la conferència “Futurs ecofeministes”, centrada en la sostenibilitat i el decreixement. Serà a les 16.30 a la Fàbrica de Creació.

L’habitatge prendrà un paper principal en el debat “Cap a un nou model d’habitatge”, en un moment en què també és un tema controvertit en l’àmbit polític i social. Moderat per Andrea Castarlenas, de la Dinamo –una fundació per a l’habitatge cooperatiu–, s’hi parlarà sobre les pujades del preu del lloguer, el desenvolupament del turisme i les transformacions urbanes, a més de projectes que proposen alternatives per a protegir els drets dels llogaters i garantir l’accés a l’habitatge. Els ponents seran Jaime Palomera, prologuista d’En defensa de la vivienda (Capitán Swing); Martí Cusó, militant de Resistim al Gòtic; i Laia Forné, sòcia de la Diversa –projecte d’habitatge cooperatiu de la Dinamo. Serà a les 18.00 a l’Espai Bota.

Un dels darrers actes del dia serà la presentació de Bel·licràcia, de Rosa-Elvira Presmanes, a les 19.30 a l’Ateneu Harmonia. El llibre exposa que la guerra no és un fet universal, sinó consubstancial al patriarcat, i relata la presència de les dones en diverses guerres per a constatar que sempre hi han estat en defensa pròpia i dels seus, mai per a la conquesta. El llibre proposa una modificació dels valors culturals naturalitzats arreu, per fer impossible la iniquitat i la guerra. El presentarà el periodista Ander Zurimendi. 

L’acte de clausura de la Literal serà “La força de la paraula: Estellés i la resistència cultural”, amb motiu de l’Any Estellés. Un acte per a celebrar el seu llegat i reflexionar sobre el poder de la paraula literària i la poesia com a formes de resistència contra les polítiques lingüístiques restrictives i, alhora, com a motors de construcció d’una identitat col·lectiva.

Les plaques als carrers em criden. Sóc capaç de travessar una avinguda de tres carrils per anar a llegir una estela, una inscripció, una làpida que assenyali un fet històric, un veí il·lustre, una casa natal o bé un domicili mortuori, la fama d’una adreça, l’atzar d’un esdeveniment. Fa poc que s’ha col·locat la placa corresponent a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts per recordar que l’escriptor George Orwell va passar dalt el terrat de l’edifici, fent guàrdia, les jornades del maig del 1937: “En [Georges] Kopp se m’emportà altra vegada a dalt i m’explicà la situació. Havíem de defensar els edificis del POUM si eren atacats, però els dirigents del POUM havien enviat instruccions en el sentit que havíem d’estar a la defensiva i no obrir foc mentre ho poguéssim evitar. Davant mateix hi havia un cinema, el Poliorama, amb un museu a sobre, i dalt de tot molt per damunt el nivell general dels terrats, un petit observatori amb dues cúpules bessones. Les cúpules dominaven el carrer i un grapat d’homes armats amb fusells i apostats allà dalt podien impedir qualsevol atac contra els edificis del POUM. […] Vaig passar els tres dies i les tres nits que seguiren contínuament a la teulada del Poliorama, excepte en els breus intervals en què m’esmunyia cap a l’hotel, per menjar. No corria perill, i no patia sinó de gana i d’avorriment, i, tanmateix, aquells tres dies van ser un dels períodes més insuportables de la meva vida. Sospito que poques experiències poden ser més fastiguejadores, més decebedores o, finalment, més cruels per als nervis que aquells terribles dies de combat al carrer.” D’allà dalt estant, Orwell veu tot el que explicarà després a 1984. No és pas cap boutade, sinó que m’ho va dir fa anys Miquel Berga i no ho he oblidat. El terror estalinista fora de l’URSS va començar a Catalunya.

Qui era Fèlix Martí Ibáñez?

Doncs, l’altre dia sortia del cinema i vaig travessar el carrer per anar-me a fixar en una placa. El contingut, llavors encara no ho sabia, anava íntimament lligat amb els Fets de Maig, però també amb el film que acabava de veure. Hi deia, “En el nº 15 del Carrer Benet i Mercader tingué el seu consultori el metge, sexòleg, historiador de la medicina i pensador llibertari FÈLIX MARTÍ IBÁÑEZ (Cartagena, 1911-Nova York, 1972). Barcelona, 2003.” La primera vegada que vaig llegir aquest nom, com molts lectors, va ser a L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe, on el vam descobrir com a mà dreta i gran amic del patriarca de l’empresa farmacèutica responsable de la gran epidèmia dels opiacis, Arthur Sackler. El nostre company Xavier Montanyà ja va destacar el protagonisme de Martí Ibáñez, fent referència –tot i que sense entrar en detalls– al seu passat governamental a la Generalitat i al govern republicà espanyol, i al fet que es convertí en una peça imprescindible de l’imperi de la gran família americana del medicament, essent tot un pioner del màrqueting –i la manipulació– apotecària, dirigint revistes científiques com a testaferro dels germans propietaris de la Purdue Pharma. Sota la lupa del senat nord-americà, l’any 1958 Martí Ibáñez es va estalviar de presentar-se davant la comissió que investigava els lligams de la companyia amb l’Agència del Medicament nord-americana argüint motius de salut. El fet és que va continuar actiu, escrivint, fins a la seva mort a Manhattan, catorze anys després.

El doctor Fèlix Martí Ibáñez durant un míting a la plaça de braus de Barcelona, en què també participà Frederica Montseny (fotografia: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya).

Però hi ha un Martí Ibáñez anterior al seu exili americà i que vaig descobrir tot fent una recerca històrica sobre la política social de la Generalitat i la vintena de consellers –una recerca que es publicarà aviat. Perquè Fèlix Martí Ibáñez va ser l’home fort de la conselleria de Sanitat i Assistència Social del setembre del 36 al maig del 37, durant el període en què aquesta cartera va ser ocupada per homes de la Confederació Nacional del Treball, CNT. Nascut a la ciutat murciana de Cartagena, però de pares valencians –son pare era el pedagog Fèlix Martí Alpera, sa mare la pianista Josefina Ibáñez de Morel i l’oncle Vicent Blasco Ibáñez, ni més ni menys–, es va formar a Barcelona i a Madrid, on va ser deixeble del metge i escriptor Gregorio Marañón. A dinou anys ja va destacar com a humanista, especialment preocupat per la psiquiatria i la sexualitat. Amb l’esclat de la guerra, no va dubtar a atendre els ferits del 19 de juliol a Barcelona a peu de carrer, i amb l’arribada del cenetista Antoni García Birlán al govern, i a només vint-i-cinc anys va ser nomenat director general de Sanitat i Assistència Social. A banda de ser el responsable d’activar la nova estructura sanitària, el seu nom sempre anirà associat a una mesura que situava Catalunya a l’avantguarda del món: l’aprovació del decret de reforma eugenèsica de l’avortament, la legislació pionera que despenalitzava la interrupció voluntària de l’embaràs i reconeixia el dret de la dona sobre el propi cos. El decret, que va redactar Martí Ibáñez mateix i van signar el conseller primer, Josep Tarradellas, el conseller de Justícia, Rafael Vidiella, i el de Sanitat, Pedro Herrera, afirmava:

“La reforma eugenèsica, que representa una de les majors conquistes revolucionàries en Sanitat, comença el seu pla d’acció mitjançant la incorporació a la legislació sanitària d’un fet fins avui efectuat lluny de tot control científic, a l’ombra i per persones incompetents i que des d’aquest moment adquireix categoria biològica i social, com és l’avortament. La finalitat primordial que es persegueix és la de facilitar al poble treballador una manera segura i exempta de perill de regular la natalitat, quan existeixin causes poderoses, sentimentals, eugèniques o terapèutiques que exigeixin la interrupció artificial de l’embaràs.

Durant molt de temps l’avortament ha estat practicat per elements desaprensius que han especulat amb les necessitats proletàries de limitar la profilitat en determinats casos. Cal acabar amb l’oprobi dels avortaments clandestins, font de mortalitat maternal, perquè la interrupció de l’embaràs passi a ésser un instrument al servei dels interessos de la raça i efectuat per aquells que tinguin solvència científica i autorització legal per a fer-ho.”

La impregnació anarquista

Després dels Fets de Maig, òbviament, el llibertari Martí Ibáñez va saltar de l’executiu i encara tornaria a ser sots-secretari de Sanitat al govern espanyol, abans d’exiliar-se als Estats Units, on van anar a raure uns altres veterans lluitadors que havien tastat de prop l’estalinisme, com Víctor Alba –guia d’Orwell a la ciutat–, o el dirigent del POUM, Joaquim Maurín. El fet és que la placa dedicada fa més de vint anys al doctor Martí Ibáñez és davant del Bosque, a Gràcia, l’únic cinema de Barcelona on aquest cap de setmana era possible de veure Mamífera, de Liliana Torres. Un film català i en català –valgui la redundància– sobre la llibertat de decidir lliurement no tenir fills, on la qüestió de l’avortament és un dels fils de la trama i la reflexió, però no l’únic. Un retrat de la nostra generació, que tot just als quaranta ha arribat a l’anhelada estabilitat, i on la maternitat i la paternitat formen part de la nostra conversa, entre amics i coneguts. Un film naturalista ambientat al barri de Montbau, que també parla d’una Barcelona allunyada de la postal turística, i amb una Maria Rodríguez Soto i un Enric Auquer que tornen a demostrar que són dos dels millors actors de la seva promoció.

La dirigent anarquista Frederica Montseny, al programa de TVE ‘La clave’.

És evident que, quan vaig llegir la placa, tot em va lligar. Sense el pas pioner del doctor Ibáñez, i la preocupació anarquista per la sexualitat, el cos, el control de la natalitat i aquesta paraula que avui ens és tan ingrata com l’eugenèsia –per la manera com es va aplicar durant el regnat del terror totalitari–, la revolució sexual, l’única subversió triomfant del segle XX, no hauria estat possible. Per això, quan al vell programa de televisió La clave, l’any 1984, demanaven a Frederica Montseny, que com a ministra de Sanitat espanyola va seguir els passos pioners dels seus camarades de Barcelona, als anys vuitanta, sobre el fracàs de l’anarquisme, podia dir, múrria, que l’anarquisme era plenament vigent. O, més encara, que l’anarquisme havia aconseguit impregnar la societat, perquè hi havia moltes idees anarquistes –com l’amor lliure, els mètodes anticonceptius i el control de la natalitat, el vegetarianisme, l’ecologisme, la desobediència civil pacífica, etc.– plenament acceptades sense que ningú parés atenció en el seu origen llibertari. Benedetto Croce feia servir aquella expressió del passat que no passa, però aquí potser hauríem de conjugar en present qüestions que el vell anarquisme, tan sovint ridiculitzat –i tan justament fiscalitzat per totes les malvestats que en nom seu es van fer durant els anys 1936-1939–, va saber projectar en el futur. Per cert, no deixa de ser curiós que a l’estat francès l’avortament fos legalitzat pels liberals –uns cosins llunyans i assenyats dels anarquistes–, encarnats per una personalitat europea com Simone Veil, advocada, supervivent de la Xoà i ministra de Sanitat de Valéry Giscard d’Estaing, abans d’esdevenir presidenta del Parlament Europeu.

El candidat al Parlament Europeu de Compromís-Sumar, Vicent Marzà, ha reivindicat que la coalició valencianista serà determinant per a construir “una nova Europa” que “desenvolupi els drets socials” i que, alhora, faci front davant la pujada de l’extrema dreta. La formació ha començat la campanya en un acte a la plaça de Patraix, a València, amb les intervencions dels candidats Vicent Marzà i Sandra Ruiz.

Marzà ha incidit en la necessitat de portar l’agenda valenciana a Europa, i ha posar l’accent en “defensar els nostres agricultors i pescadors, la nostra indústria i els nostres treballadors”, amb el propòsit de poder disposar de més llocs de treball i de més qualitat per “avançar en drets i llibertats”.

Per la seva part, la candidatura de Comuns Sumar ha reivindicat la necessitat de fer “un vot antifeixista” davant l’auge de l’extrema dreta que pronostiquen les enquestes. “Cal que ens mobilitzem perquè l’Europa solidària i democràtica guanyi a l’Europa de la por, l’odi, la xenofòbia i el racisme”, ha subratllat el candidat de la formació al Parlament Europeu, Jaume Asens, en l’acte inaugural fet a Girona.

Pel dirigent dels Comuns, “són temps de votar en massa” i d’aquesta manera “tancar la porta d’Europa a la internacional reaccionària que vol destruir les bases constructives de la democràcia i prendre la llibertat a la ciutadania”. Si bé ha reconegut que la societat catalana pot sentir-se “cansada” després de les eleccions al Parlament de Catalunya, Asens ha animat l’electorat a “lluitar contra el cansament” per combatre l’auge dels moviments més euroescèptics. “L’abstenció i la indiferència és el caldo de cultiu per a l’extrema dreta”, ha assenyalat

El meteoròleg de TV3 i ara candidat d’ERC a les eleccions europees, Tomàs Molina, ha començat la campanya amb una proposta surrealista. Ha promès que intentaria de dur TV3 a Eurovisió i ha assegurat que ja tenia el compromís del director de la cadena, Sígrid Gras, per a fer-ho. “I que hi vagi Coti x Coti!”, ha exclamat per a tancar el seu primer discurs en campanya a Badalona. Malgrat aquestes proclames, el Parlament Europeu no té competències per a decidir quines televisions participen a Eurovisió.

ERC arrenca la campanya de les europees amb la intenció de remuntar la davallada de les catalanes

Molina també ha assegurat que tenia el compromís de la presidenta de la corporació catalana de mitjans audiovisuals, Rosa Romà, per a continuar treballant en l’ús del català a les plataformes.

A més, ha explicat que la seva principal motivació per a anar a Europa és treballar per fer el món més just i adaptat al canvi climàtic. “Intentaré portar el sentit comú català al Parlament Europeu“, ha dit.

La campanya d’ERC ha arrencat a la ciutat de Tomàs Molina i es tancarà a Sant Cugat, on viu Diana Riba, la cap de llista. A l’acte d’avui hi han assistit també el president d’ERC, Oriol Junqueras, i el president del govern en funcions, Pere Aragonès.

El cap de llista de Junts per a les eleccions del 9-J, Toni Comín, ha donat el tret de sortida a la campanya reivindicant la tasca feta per la formació en la darrera legislatura europea i ha defensat l’amnistia com una “victòria de l’exili”. “La nostra sola presència al Parlament Europeu ha estat un testimoni de la repressió espanyola al cor de les institucions europees, era un recordatori de la persecució penal i la deriva autoritària de l’estat espanyol, per això han acabat acceptant l’amnistia”, ha assegurat Comín en l’acte d’inici de campanya, on ha intervingut telemàticament.

Al seu torn, el president Carles Puigdemont ha alertat que si s’imposa el gir cap a posicions autoritàries a Europa les minories no tindran representació.

El primer secretari del PSC, Salvador Illa, ha plantejat les eleccions europees del 9 de juny com una dicotomia entre “més Europa o més ultradreta”. I, en aquest escenari, ha augurat que Catalunya serà decisiva i actuarà com a dic de contenció de l’extrema dreta. Així ho ha dit en l’acte d’inici de campanya que els socialistes han celebrat des de la seu del partit a Barcelona davant unes 300 persones. En la mateixa línia, el candidat del PSC Javi López ha reivindicat els socialistes com el refugi per aturar la ultradreta, que ha dit que vol entrar al cor d’Europa. I ha avisat també que la dreta tradicional està disposada a obrir la porta del poder europeu a l’extrema dreta. “És el primer cop que l’equilibri es podria trencar”, ha afegit.

El president espanyol i líder del PSOE, Pedro Sánchez, ha demanat per la seva banda d’anar a votar en massa el 9-J per frenar la “coalició reaccionària” del PP i Vox a Espanya i a la Unió Europea. Sánchez ha assegurat que els populars tenen clar que pactaran amb la ultradreta a la Unió Europea. En un míting d’obertura de campanya des de València, Sánchez ha dit que el fet que els populars no aclareixin la política de pactes vol dir que s’aliaran amb partits d’extrema dreta. En el míting, Sánchez també s’ha defensat de les crítiques del PP i Vox, que l’han acusat de ser “amic dels terroristes” pel reconeixement de Palestina. “Estem en el cantó correcte de la història”, ha dit.

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’avé a pactes del PP Europeu amb la presidenta d’Itàlia, Giorgia Meloni: “No em sembla homologable a altres partits d’extrema dreta”, ha afegit sobre la també líder del Fratelli d’Italia, que forma part del grup dels Conservadors i Reformistes Europeus.

Hores abans de l’inici de la campanya de les europees del 9-J, en una conferència al Cercle d’Economia, a Barcelona, Feijóo també ha repassat l’actualitat política catalana. El cap de l’oposició a l’estat espanyol solament veu dos escenaris possibles per formar govern a Catalunya: o un executiu del PSC amb els independentistes, o bé un dels independentistes sols.

Ciutadans ha engegat la campanya electoral situant les eleccions europees com l’oportunitat per al partit de “tornar a començar”. El cap de llista de la formació, Jordi Cañas, s’ha mostrat convençut que mantindran representació a l’eurocambra i ha defensat que no els “trauran” com va passar a Catalunya. “Saben que si som capaços de mantenir-nos a Europa serà la tornada de Cs a la política nacional”, ha dit Cañas de Madrid estant. L’eurodiputat també s’ha dirigit als electors i els ha demanat que “no es deixin enganyar”. Sobre això, ha dit que el 9 de juny no és una qüestió de Sánchez, Feijóo o Abascal ni tampoc “de Milei”, de “Gaza” o de “Begoña”, en al·lusió a la dona de Sánchez.

“Demà comencen quinze dies decisius”, ha assegurat Cañas, que ha promès de treballar durant les dues pròximes setmanes “com si no hi hagués un demà”. També ha reivindicat que el debat vagi de com es farà front als problemes dels espanyols i els europeus en un món de disjuntives “realment preocupants”. De fet, ha assenyalat que el 70 o el 80% d’allò que afecta als espanyols a nivell de legislació s’aprova a Brussel·les i en aquesta equació, ha dit, “Sánchez i Feijoó no hi pinten res”.

L’Europa que vol Cs, ha assenyalat Cañas, és una Europa “més pròspera, més justa, lliure, democràtica, segura i amb més oportunitats”. Una Europa que pensi en com afectarà els ciutadans o al turisme o l’agricultura els reglaments o les directives.

Convençuts que seguiran a l’eurocambra

El cap de llista ha repassat durant l’acte la trajectòria de Ciutadans i no ha volgut donar res per perdut tot i el resultat de les darreres eleccions catalanes. Segons ell, són un partit “molt jove” que va fer el salt a la política estatal el 2014. En aquests deu anys, han dit, han aconseguit “grans coses” si bé també ha admès que s’han comès errors. “Qui va poder pot tornar-ho a fer, només cal voluntat, ànim i determinació”, ha dit tot fent referència a l’enquesta del CIS que els dona entre un diputat i dos. A més a més, tot i donar per fet que PP, PSOE i Vox trauran escons “no determinaran res”. Per contra, ha afegit, on no pot faltar una veu “espanyola” és al grup liberal -el grup parlamentari on està Cs al Parlament Europeu-, que és el grup “que decideix majories”.

Cañas ha fet aquestes afirmacions durant una intervenció en un acte de la formació a la plaça Colon de Madrid acompanyat dels companys de llista Javier Nart i Mariana Boadella. Tots tres s’han fet després una fotografia conjunta amb cartells amb el missatge ‘Equip Espanya’.

Sharren Haskel, diputada del parlament israelià pel Partit de la Unitat Nacional, ha enviat una petició al primer ministre del país, Benjamin Netanyahu, perquè reconegui la independència de Catalunya, el País Valencià i les Illes –entre més territoris que formen part de l’estat espanyol– en resposta a la decisió de l’executiu espanyol, anunciada ahir, de reconèixer diplomàticament l’estat palestí.

ממשלת ישראל חייבת לפתוח חזית לחימה הסברתית! היא לא נוכחת ונסמכת על לוחמים עצמאיים ופרטיים.

יש להחזיר לספרד באותו מטבע: הבוקר שלחתי מכתב לממשלה, והעומד בראשה, בדרישה להכיר בחבל הבאסקים וקטלוניה כמדינה עצמאית.

לא ייתכן שספרד מצהירה כי מחוייבות הקהילה הבין לאומית היא להענות לדרישת… pic.twitter.com/fEJAGLgYZ2

— Sharren Haskel השכל שרן (@SharrenHaskel) May 23, 2024

La diputada demana a Netanyahu que aprovi el reconeixement oficial de la independència dels territoris de l’estat espanyol que “tenen un dret legítim a l’autodeterminació”: Catalunya, el País Valencià, les Illes, el País Basc, Galícia, Andalusia, l’Aragó i les Illes Canàries.

“Aquestes regions –amb el seu ric llegat històric, les seves llengües úniques i la seva llarga història– han expressat un desig clar per la independència. Durant molts anys han lluitat per gestionar-se a si mateixes, cultivar la seva identitat nacional i determinar el seu destí”, diu Haskel a la missiva.

“Com pot treballar Espanya per l’autodeterminació d’altri mentre la denega a regions que han demostrat el seu desig d’independitzar-se de manera legítima i pacífica? Les seves reivindicacions nacionals no poden continuar essent ignorades o suprimides”, afegeix el text.

“Espanya –continua– ha de respectar la voluntat del seu poble […] i mostrar un compromís amb els principis de democràcia i autodeterminació. Israel, un país que valora la llibertat i ha sofert tota mena de vicissituds per a assolir la independència, hauria de donar suport a aquests nous països.” I acaba dient: “Reconèixer-ne la independència no és tan sols una acció política; és una afirmació dels valors en què es basa la condició humana: la llibertat, la justícia i el respecte per la llibertat dels pobles.”

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) ha desestimat un recurs presentat per un pare d’un col·legi de Mallorca que sol·licitava al govern que el seu fill rebés pel cap baix el 25% de les assignatures en castellà. L’executiu ho va desestimar i ara el tribunal avala aquesta decisió.

Rebuig general de les escoles de les Illes al pla per a segregar el català a les aules

Els magistrats destaquen que la petició no es fonamenta en cap llei autonòmica ni estatal, sinó que apel·la a les sentències del TC i del Tribunal Suprem espanyol que hi ha hagut en relació amb el sistema educatiu de Catalunya, i neguen que es pugui afirmar, tal com fa el pare, que els dos sistemes educatius siguin “idèntics”. Sobre això, el tribunal remarca que el demandant tampoc no analitza les normes educatives de les Illes, ni l’articulat ni el tractament que fa de les llengües.

Segons el tribunal, el sistema educatiu de les Illes no impedeix un model binari. Per tant, hi hauria més mètodes que permetessin de respectar allò que indica el Constitucional i el Suprem, a banda d’imposar el 25% de les assignatures troncals en castellà. En relació amb això, en canvi, assenyala que si l’administració educativa de les Illes no pogués garantir als pares la possibilitat d’elegir un centre públic, al mateix municipi, en què la llengua vehicular no fos únicament el català, sí que es podria actuar i s’hauria de concloure que l’administració no respecta la llei d’educació.

Dues-centes persones i veïns de l’entorn del Parc Güell s’han concentrat a les 19.00 a la rambla de Mercedes per a protestar contra la desfilada de Louis Vuitton, un esdeveniment promogut per la Copa Amèrica de Vela que ha començat a la mateixa hora que la protesta. Els veïns han tallat la circulació de la Travessera de Dalt.

Posteriorment, la tensió ha augmentat quan alguns manifestants han intentat accedir al parc pels carrers que la policia havia blindat prèviament. Després, els manifestants han impedit que una furgoneta privada entrés al recinte i ha estat quan els Mossos els han dispersat a cops de porra. A banda, els agents s’han endut una persona.

Tot va començar a principi de setmana, quan el Consell Veïnal del Turó de la Rovira va denunciar a través de les xarxes socials la destrossa d’un tros d’escales del parc durant els treballs per a muntar la desfilada i de la gestió feta per l’Ajuntament de Barcelona en relació amb l’ús de l’espai per a la desfilada. Segons el consell, la desfilada incompleix la normativa del parc, que estableix que només es podran dur a terme activitats de filmació si tenen una “finalitat científica o formativa”.

La marca francesa és la patrocinadora de l’esdeveniment i avui feia la desfilada de la Col·lecció Creuer 2025, i ha obligat a tallar l’accés al parc. Hores abans que comencés la desfilada, un ampli dispositiu policial ja impedia el pas cap al parc als visitants, i a partir de les sis de la tarda ha obligat a acabar l’activitat escolar de l’escola Baldiri Reixac, centre situat dins el parc.

Altres entitats, com el Sindicat de Llogaters, s’han sumat a la concentració en suport a la protesta veïnal i per a mostrar el seu rebuig a la Copa Amèrica.

Les veïnes de Barcelona surten cabrejades a dir #NoalaCopaAmerica.

Defensem els nostres barris de turistes, luxe i especulació!#BoicotLouisVuitton pic.twitter.com/rouRhrXmWg

— Sindicat de Llogateres i Llogaters (@SindicatLloguer) May 23, 2024

Louis Vuitton celebra la desfilada sense incidents

Mentre als carrers del voltant del recinte tenen lloc les protestes, al parc Güell la desfilada transcórrer sense incidents i es retransmet en directe per Youtube. La capacitat de convocatòria de la firma de luxe ha convertit les escales de mosaics d’Antoni Gaudí del parc en una autèntica catifa vermella de celebritats de fama mundial com Zendaya, Sophie Turner, Ana de Armas, Esther Expósito, Pharrell Williams, Shay Mitchell i Anna Castillo, entre moltes d’altres.

Els escriptors Ferran Torrent, Sònia Alejo, Aitana Guia, Joanjo Garcia, Alfons Pérez Daràs i la traductora Marta Pera Cucurell han estat els guardonats dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians d’enguany.

Ferran Torrent: “Et queixes però no et rebel·les? Doncs vius de la queixa”

Els jurats de les sis categories han destacat la qualitat de les obres premiades, que presenten una visió polièdrica d’estils i recursos i mostren un corpus variat de diferents períodes i realitats de la literatura en català. L’acte de lliurament, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), serà el divendres 7 de juny a València.

Ferran Torrent ha guanyat la modalitat de narrativa per Memòries de mi mateix. El jurat ha valorat la potència i diversitat dels personatges, l’ús d’un llenguatge viu, àgil i depurat, on la ironia i el sentit de l’humor juguen un paper important, el ritme narratiu que sosté la novel·la des del començament fins al final.

En teatre, el premi ha estat per Buit de mi, de Sònia Alejo. El jurat ha valorat l’excel·lent domini de les tècniques de l’art dramàtic i n’ha destacat l’estructura, l’atmosfera de suspens que es manté durant tota l’obra, la profunditat, la potència i la riquesa de la temàtica de la mort.

Aitana Guia ha rebut el premi d’assaig ha estat per La rebel·lió dels vianants: El Jardí del riu Túria al centre d’una nova València, d’Aitana Guia. El jurat ha valorat l’originalitat i transversalitat del text.

En literatura infantil, s’ha imposat Joanjo Garcia amb El tresor d’Almudaina. El jurat n’ha destacat la trama suggeridora i atractiva, així com la “impecable manera d’acostar-se a les complexes relacions personals i interpersonals”.

Finalment, l’escriptor, actor de veu i cantant de hip-hop, Alfons Pérez Daràs ha rebut el premi Diafebus de Novel·la Juvenil per Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures.

En l’acte també es lliurarà el premi Difusió, que atorga la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Els premiats d’enguany han estat el grup musical Zoo, per fer valdre la tasca de promoció de la nostra llengua i la nostra cultura.

Panxo (Zoo): “Ja hem aconseguit tot el que no havíem somiat mai”

Avui, 23 de maig de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La defensa del 9-N a Estrasburg es perd per deixadesa, inacció i el refús del tribunal
• Von der Leyen, la presidenta que ha obert la porta de la Comissió Europea a la ultradreta
• Espanya reconeix l’estat de Palestina: implicacions i contradiccions del punt de vista català I Editorial de Vicent Partal
• Anna Recasens: “Si el PSC duu endavant el Hard Rock amb els Comuns al govern, en seran còmplices”
• Vaga educativa al País Valencià: tot allò que n’heu de saber
• L’arbre mort I Mail obert de Núria Cadenes
• Qui ets sense la teva feina? I Mail obert d’Estel Solé
• Les candidates a la presidència de Mèxic es fan acusacions encreuades de vincles amb càrtels
• [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Quins estats reconeixen Palestina i quins no?
• Sang en alçada, els Pirineus com a escenari criminal
• Què hem de fer per ser més productius? I Anàlisi de Jordi Goula

• Enquestes de les eleccions europees 2024: qui guanyarà?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: