Vilaweb.cat

Veïns del Raval es manifesten en un darrer intent perquè el nou CAP s’emplaci a la Misericòrdia

Més de dos-cents veïns del Raval de Barcelona, juntament amb treballadors sanitaris del Centre d’Atenció Primària del Raval Nord, es van manifestar pels carrers del barri i fins a a plaça Sant Jaume, per a exigir, una vegada més, que es construeixi l’esperat nou CAP del barri a Capella de la Misericòrdia. La protesta arriba en un moment decisiu, car justament avui divendres, en el darrer ple de l’ajuntament abans de les eleccions, és previst que s’acordi l’emplaçament per al nou CAP. A més, aquesta setmana el departament de Salut ha avalat, per primera vegada, que el nou CAP es podia construir en un espai alternatiu: l’anomenat Cub, el passatge que comunica el carrer Ferlandina amb la plaça Joan Corominas, propietat de la Diputació de Barcelona, i on, actualment, hi ha els emblemàtics murals d’Eduardo Chillida i de Keith Haring. Aquesta opció és també avalada pel Macba, que continua negant-se a cedir la Capella de la Misericòrdia per a la construcció del nou centre.

(Espai conegut com el Cub, a dalt, i Capella de la Misericòrdia, a baix. Fotografies: Albert Salamé)

Els veïns, que fa un mes i mig van ocupar la Capella de la Misericòrdia (l’únic espai que fins aquesta setmana s’havia declarat com a hàbil segons els estudis de la mateixa Generalitat), desconfien de la nova proposta del departament de Salut argüint que endarreriria el procés al cap de tretze anys de lluita (caldria modificar el Pla General Metropolità), que implicaria perdre ‘una de les poques zones verdes i de ventilació del Raval’ i que generaria problemes de mobilitat per la necessitat de fer arribar ambulàncies al centre.

Salut, per la seva banda, recorda que la decisió final del nou emplaçament correspon únicament a l’Ajuntament i que s’ha limitat a analitzar les darreres propostes concloent que  hi ha dues possibilitats hàbils per a la ubicació del CAP: la Capella de la Misericòrdia (mantenint-ne la façana), com era previst incialment amb l’única oposició del Macba, i el Cub (una opció que encariria un 20% el projecte però, tot i perdre un espai de pas emblemàtic del barri, permetria guanyar 500 metres quadrats per al nou hipotètic CAP).

Tot amb tot, els veïns pensen que la Capella continua essent l’única opció viable i ràpida i temen que sigui quin sigui l’hipotètic acord al qual arribi el ple de l’ajuntament avui, un cop superades les eleccions i amb un nou govern municipal a partir del mes de juny, les negociacions tornin a començar i es torni a endarrerir, encara més, un projecte que ja ha esdevingut una urgència.

The post Veïns del Raval es manifesten en un darrer intent perquè el nou CAP s’emplaci a la Misericòrdia appeared first on VilaWeb.

El Diplocat torna un any i mig després de l’intent de liquidació amb el 155

La diplomàcia pública catalana pren forma novament. A poc a poc, es recupera dels estralls causats per l’aplicació, ara fa un any i mig, de l’article 155 de la constitució espanyola. Fa pocs dies, el govern completava la reobertura de les delegacions a l’estranger. Aquest divendres, el Consorci de la Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) reprèn l’activitat, tot i l’intent de liquidació del govern espanyol amb el 155.

Precisament, ho fa amb un seminari internacional sobre el paper de la diplomàcia pública en l’era digital, en què es compararan els models de diplomàcia del Regne Unit, la Unió Europea i l’estat espanyol. Serà al recinte modernista de Sant Pau, a Barcelona, i hi participaran catedràtics, professors universitaris, representants de les entitats que integren el consorci del Diplocat i professionals de l’àmbit de la diplomàcia digital.

Un dels convidats és Nicholas Cull, catedràtic de Diplomàcia Pública i director del màster en Diplomàcia Pública de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC), que farà una conferència inaugural. Posteriorment, hi haurà dues taules rodones i debats. En un comunicat, el Diplocat destaca que fa aquesta jornada per aclarir el concepte de ‘diplomàcia pública’, atès que hi ha hagut molts equívocs ‘que, fins i tot, han portat a qüestionar l’activitat de la institució’. El Diplocat ja va organitzar la visita d’una desena de periodistes estrangers a Catalunya per Sant Jordi perquè visquessin la diada.

Després de l’intent de liquidació del Diplocat, el govern va restituir formalment l’entitat el juliol de l’any passat, i el plenari va tornar a reunir-se al desembre per establir les bases de la reobertura i nomenar Laura Foraster nova secretària general de l’ens, després de la renúncia per motius personals d’Albert Royo.

Foraster ha explicat a VilaWeb que el Diplocat s’havia reactivat amb la incorporació d’una desena de treballadors després d’un concurs públic; la major part havien estat acomiadats arran del 155. Ha afegit que el Diplocat no va arribar a liquidar-se mai perquè va mantenir la personalitat jurídica. La reactivació es va aprovar per unanimitat i la nova seu serà a la Rambla de Barcelona, a prop de Drassanes, en un espai cedit pel govern.

‘Un dels encàrrecs que he rebut de tots els membres del Diplocat és d’elaborar un pla estratègic per als quatre anys vinents. Això no vol dir que deixem de fer allò que es feia, sinó que s’ha de fer un pla nou que revisaran tots els membres’, ha dit. I ha reivindicat la tasca del Diplocat per a ‘projectar Catalunya arreu del món’, el punt en comú que tenen la quarantena de membres del consorci.

Sobre la jornada, ha dit que la diplomàcia pública és bidireccional i ha destacat la importància d’entendre i escoltar els altres països. ‘Esperem incorporar idees per a nodrir el pla estratègic, però també farem reunions amb tots els membres del Diplocat. Som una eina de país al servei de la internacionalització i dels nostres membres’, ha dit.

El Diplocat es va constituir el novembre del 2012 amb la pretensió d’explicar arreu què era Catalunya, des de tots els punts de vista i amb la voluntat de participar en els grans debats mundials des d’una perspectiva pròpia. El Diplocat ha estat reconegut a tot el món com un dels exemples més reeixits de diplomàcia pública. En el consorci, hi han format part patronals i sindicats, entitats socials i esportives, universitats i escoles de negocis, juntament amb les institucions polítiques del país.

The post El Diplocat torna un any i mig després de l’intent de liquidació amb el 155 appeared first on VilaWeb.

Moreno Cabrera: ‘La constitució és incompatible amb la idea que a l’estat espanyol coexisteixen diverses nacions sobiranes’

Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és doctor en filosofia i lletres i catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. Crític amb l’imperialisme lingüístic, va ser guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull el 2014 i és autor de diversos llibres sobre el multilingüisme i l’espanyolisme lingüístic. Ara publica Determinació nacional (Voliana Edicions), un assaig sobre la lluita pel dret d’autodeterminació de Catalunya i la reacció del nacionalisme espanyolista en el període que va del 2009 a l’octubre del 2018. Segons que explica ell mateix, va llegir La confusió nacional, d’Ignacio Sánchez-Cuenca, i li va semblar un dels pocs llibres publicats a Madrid amb una actitud crítica envers l’estat espanyol. No obstant això, sentia que ‘no n’hi havia prou’ perquè no hi apareixia clarament la nació catalana, que considera que és el ‘veritable protagonista del procés’. Determinació nacional, doncs, és una resposta a La confusió nacional. Hi posa èmfasi especial en la importància del Primer d’Octubre i els drets lingüístics dels catalanoparlants. Moreno Cabrera es defineix com a ‘inassimilable’ per a l’establishment espanyol i explica que li acostumen a demanar l’opinió molt més a Catalunya, el País Basc, Navarra i Galícia que no pas a Madrid, on el seu discurs va a contracorrent: ‘Com que no sóc català, gallec ni basc, que defensi la nació catalana no els encaixa’, diu. Hi parlem sobre els punts més destacats del seu llibre, sobre el paper que hauria de tenir el català en la República i sobre el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol.

Sou molt crític amb la constitució espanyola: dieu que només deixa espai a l’etnicidi i que no s’ha de reformar, sinó fer-la de cap i de nou. Per què?
—La constitució actual es basa en un seguit de pressupòsits que s’ha demostrat que no serveixen per a respectar el caràcter multinacional de l’estat espanyol. Per tant, cal una nova constitució fonamentada en l’establiment de l’adhesió o no-adhesió lliure dels pobles que constitueixen l’estat. La constitució és incompatible amb la idea que a l’estat espanyol coexisteixen diverses nacions sobiranes perquè reconèixer-ho és incompatible amb el règim del 78 i la monarquia. No és possible una reforma preservant tot l’aparell de l’estat postfranquista que hi ha en aquest moment. Encara que soni dur, cal una revolució. Normalment la gent associa revolució a violència, però no hi té res a veure. Quan hi ha una revolució, la violència ve, gairebé sempre, de l’estat, del qual es qüestiona l’estatus, com va passar el Primer d’Octubre. La violència d’aquell dia va venir de l’estat, no del poble.

Al llibre també critiqueu el paper de l’esquerra espanyola sobre aquesta qüestió. Com en valoreu el paper de Podem, concretament?
—Tenen una responsabilitat enorme. Podem no ha sabut respondre a la lluita del poble. El Primer d’Octubre va ser organitzat pel poble, va ser un moviment d’apoderament popular i de lluita per la dignitat nacional i la llibertat. Això no ha estat reconegut per Podem, que se suposa que té una base popular. Es fonamenta en l’apoderament de les masses, justament allò que hi va haver el Primer d’Octubre i els dies de preparació. És una irresponsabilitat enorme del partit no haver donat suport explícitament a aquests moviments.

Podem diu que hi va donar suport en tant que mobilització ciutadana.
—Però no han reconegut la lluita del poble català pel seu alliberament. I això ve del poble, no de Puigdemont, el PDECat o Esquerra Republicana. Ve de la nació catalana. I, que jo sàpiga, no han reconegut la lluita de la nació catalana per la seva llibertat. S’ha de reconèixer que Catalunya és una nació sobirana i cap partit d’esquerres no ho ha reconegut. I no reconèixer això és basar-se en el nacionalisme espanyolista, segons el qual només existeix una nació, l’espanyola.

Remarqueu la diferència entre aquest concepte de nacionalisme espanyolista i el de nacionalisme espanyol, que es fa servir més sovint. En què es distingeixen?
—La idea fonamental del nacionalisme espanyolista és que l’essència de la nació espanyola consisteix negar la condició de nació de les altres nacions. El nacionalisme espanyol seria la idea que Espanya és una nació, però això no es posa pas en qüestió. El nacionalisme espanyolista és el dominant, no solament en l’àmbit polític, sinó en l’opinió pública en general. El relat predominant dels mitjans espanyols és que el Primer d’Octubre va ser ocasionat per un seguit de dirigents furibunds que han manejat el poble català per votar. I això és fals! El Primer d’Octubre el va organitzar el poble, no uns dirigents que s’han tornat mig boigs.

Al llibre parleu de supremacisme lingüístic espanyol. Amb quines estratègies s’imposa?
—El supremacisme lingüístic consisteix a dir que l’espanyol és l’única llengua en què es poden entendre tots els ciutadans d’Espanya, cosa que és falsa per una raó molt senzilla: català i castellà són llengües prou pròximes perquè una persona que parla català es pugui entendre amb una altra que parla castellà sense gaires problemes. Per tant, no cal que els catalanoparlants s’hagin d’expressar en castellà per a ser entesos pels castellanoparlants i viceversa. No obstant això, hi ha la idea que l’espanyol és l’única llengua comuna i ho és obligadament, per mèrits i naturalesa pròpia, mentre que el català és una llengua d’exclusió. Aquestes idees són característiques del supremacisme lingüístic, que no és sinó una expressió del supremacisme nacionalista espanyol, que considera que només hi ha una nació, que és l’espanyola, i tota la resta són una espècie d’accidents més o menys interessants o curiosos.

Expliqueu que, segons la constitució espanyola, tenim el deure d’entendre el castellà, però no de fer-lo servir. Això no s’amaga sovint?
—Sí. En l’article tercer es diu que el castellà és la llengua oficial i que tothom té el deure de conèixer-la i el dret d’utilitzar-la. Però no es parla del deure d’utilitzar-la. Per tant, amb la constitució a la mà, no es pot obligar ningú a parlar en castellà. Del meu punt de vista, la decisió de no permetre de parlar en català al judici al Suprem és anticonstitucional i, per tant, des del meu punt de vista, també ho és el judici. Això també seria aplicable al congrés: quan no es permet de parlar en català es violen els drets no únicament dels diputats i diputades catalanoparlants, sinó de tots els qui els han votat.

En el cas del judici, Joan Tardà va posar-ho de manifest quan va anar a declarar: va començar a contestar en català i, com a testimoni, va ser obligat a canviar la llengua. 
—Sí. Tardà ho va fer molt bé perquè va obligar Marchena a dir-li que no tenia dret a parlar en català. I això va ser una jugada mestra per part seva, perquè el jutge va negar-li el dret d’una llengua que és oficial, cosa que viola tots els drets lingüístics. Amb la constitució actual a la mà, no es pot obligar ningú a parlar en castellà, només a entendre’l. És a dir, Tardà havia d’entendre què li deien quan li feien preguntes en castellà però, segons la constitució, no tenia l’obligació de respondre-hi, en aquesta llengua. És la meva interpretació d’aquest article de la constitució, però passa que les interpretacions que el Tribunal Constitucional fa de la constitució no es fonamenten en la constitució, sinó en el nacionalisme espanyolista.

Al llibre també parleu de la imposició del castellà a l’Amèrica Llatina. De quina manera es continua fent?
—S’ha de tenir en compte una cosa: el castellà europeu és minoritari respecte del castellà mundial, per dir-ho així. De manera que el castellà que es fa servir a l’estat espanyol és una petita part i, per tant, la base del castellà no és a Espanya, sinó a Amèrica. Això vol dir que a Catalunya no s’hauria d’enfocar el castellà mirant a Madrid, sinó a Amèrica. Les polítiques enfront del castellà no haurien d’anar dirigides al castellà de la península, sinó al de fora. La RAE pretén imposar el model ibèric com el model de base fonamental. A Catalunya no s’hauria de respectar això, perquè és un model imperialista lingüístic.

Dieu que aquest imperialisme lingüístic també parteix del parany del nombre de parlants d’una llengua i la suposada utilitat d’aquesta llengua d’acord amb aquest nombre.
—El fet que una llengua la parlin cinc-cents milions de persones no és pas important, perquè no t’hi comunicaràs mai, amb cinc-cents milions de persones. És totalment absurd! Una estupidesa. No obstant això, l’imperialisme lingüístic es basa en això, a dir que l’anglès té 800 milions de parlants, l’espanyol 500 milions… Aquests arguments són estúpids, del meu punt de vista, perquè és evident que el català és molt més útil a Catalunya que l’anglès. El català és un idioma útil a Catalunya, independentment del nombre de persones que el parlin.

Quin paper hauria de tenir cada llengua en un estat que les respectés totes?
—No es pot parlar d’això si abans no es reconeix un estat plurinacional que es constitueixi amb la voluntat sobirana de cadascuna de les nacions. Fins que no es resolgui això no es resoldrà la qüestió de les llengües. Proposar que el català sigui oficial a tot l’estat espanyol tal com està ara no serveix absolutament de res perquè tota la seva estructura es basa en la negació que Catalunya és una nació.

I quin paper hauria de tenir el català en la República?
—Això ho hauria de decidir el poble català, però jo crec que el català ha de ser, exclusivament, la llengua oficial de Catalunya. Moltes nacions d’Europa tenen només una llengua oficial: França, Alemanya, Portugal… Si Catalunya és una república independent, per què no pot tenir la seva llengua oficial com la resta? Una cosa és la llengua oficial i una altra cosa què parli la gent al carrer. L’una cosa no té res a veure amb l’altra. Que el català sigui oficial no vol dir que no es parli castellà. A Andorra, per exemple, la llengua oficial és el català, però es parla castellà i no hi ha cap problema. En el moment que el castellà fos oficial a la República Catalana, hi hauria un instrument per a donar pas a tota mena d’iniciatives per a impedir que el català sigui la llengua normalitzada, cosa que passa ara. No podem caure en aquest error perquè llavors hi haurà milers d’iniciatives legals que denunciaran que el castellà és arraconat.

Seguiu el judici?
—Sí, i és una vergonya democràtica. Les argumentacions que donen les acusacions són absolutament ridícules i absurdes perquè no hi ha manera de demostrar que la violència que van exercir els cossos de seguretat de l’estat espanyol en realitat van exercir-la els qui la van rebre. El judici és una farsa i una absurditat total. Estic indignat i em sembla absolutament surrealista. Tenim una justícia heretada del franquisme i, si tot això no es canvia de manera radical, s’anirà podrint cada vegada més. Les estructures de l’estat són corruptes fins a extrems impressionants. No es pot reformar una cosa que es podreix. S’ha d’eradicar i substituir per alguna cosa que no sigui deutora de l’estructura postfranquista. Una cosa nova, basada en la llibertat, en l’autèntica democràcia i en el reconeixement que a l’estat espanyol hi ha nacions sobiranes que han de ser reconegudes com a tals.

The post Moreno Cabrera: ‘La constitució és incompatible amb la idea que a l’estat espanyol coexisteixen diverses nacions sobiranes’ appeared first on VilaWeb.

La política de l’insult i el cinisme de Ciutadans

Una piulada fora de lloc de l’ex-presidenta del Parlament de Catalunya Núria de Gispert ha desfermat una onada d’indignació entre alguns partits polítics, especialment entre els nacionalistes espanyols de Ciutadans. La raó que tenen per a criticar el contingut de la piulada no es pot discutir, però alhora és molt matisada pel cinisme que implica indignar-se perquè algú es comportar amb ells de la manera que ells es comporten amb tothom, de fa anys.

El dia de les eleccions la candidata de Ciutadans es va trobar que una de les integrants de la mesa on li tocava de votar li va negar la salutació. I la senyora Arrimadas ho va convertir en un escàndol. Sense tenir en compte que aquella persona molt probablement fa mesos o anys que se sent insultada per les contínues agressions verbals de la dirigent de Ciutadans. Com ens sentim moltíssimes persones d’aquest país. Ciutadans practica d’una manera sostinguda una política d’agressió personal contra els seus contraris ideològics i només amb un cinisme extrem es pot pensar que això no tindrà resposta. De vegades la resposta no és adequada però de vegades és elegant, excel·lent i modèlica, com en el cas d’aquella dona de la mesa electoral. Elegant, digna i sincera.

És evident que el criticisme, els atacs i les campanyes negatives contra els adversaris polítics són, tant si ens agrada com si no, elements habituals en qualsevol campanya electoral, més o menys a tot el món. Però els insults, l’aplicació d’allò que s’anomena política de l’insult ja és una altra cosa. I en aquest país, vejam qui gosa discutir que Ciutadans n’ha estat el gran introductor.

La política de l’insult consisteix en l’ús conscient, sistemàtic i planificat d’atacs personals de caràcter despectiu contra un individu o un grup. Preferiblement sense ni tan sols entrar en política, ni criticar ni discutir les seues posicions polítiques concretes, perquè d’aquesta manera es nega el debat. I d’això Ciutadans ja fa anys que n’ha fet bandera. No ens enganyem: trencar la correcció, la bona educació si ho voleu dir així, és una estratègia política. Ells saben que els seus contendents no es rebaixaran a respondre’ls de la mateixa manera i per tant amb la seua agressivitat els intimiden, els assetgen. I si mai els afectats els responen, aleshores activen el victimisme més teatral, com ha passat ara. Sense vergonya.

Sense ni la mínima vergonya, perquè si comparen, per exemple, aquestes dues piulades no és gens difícil de constatar que allò que De Gispert insinua Cañas ho diu. 

The post La política de l’insult i el cinisme de Ciutadans appeared first on VilaWeb.

Un cop al dia

Hi ha un poema conegudíssim de Mary Oliver, «Estima la tristesa», que hauria d’anar escrit en lletra petita en un prospecte de paper prim tot replegat dins d’una capsa de caramels dolços i vendre’s a les farmàcies. M’encomano un altre cop a ella perquè llegir també és tornar. «Estima la tristesa» ara és gairebé com aquella taula d’exercicis que et dóna el fisioterapeuta l’últim dia de recuperació.

Estima la tristesa. Ara és teva, i cal
tenir cura del que se’ns ha
donat. Pentina-la, ajuda-la
a posar-se l’abric, dona-li la mà,
sobretot per travessar el carrer.

A ningú li agrada veure’t trista, i al principi a tu tampoc. No estiguis trista, estàs millor?, ho vas superant?, ja estàs recuperada?, et van fent aquestes preguntes dia sí dia no, amb la millor de les intencions, i és com si t’empaitessin trepitjant-te els talons cap a una meta que tu no pots travessar, i que tampoc tens clar que ho vulguis fer ara com ara. Al principi no volies agafar aquest camí, o pensaves travessar-lo corrent, et deies que podries, i vas fer un esprint que et va deixar baldada. Et vas aturar, t’ofegaves, vas seure i vas mirar el paisatge. Era un paisatge trist, però si te’l miraves una estona després era bonic, ho podia ser. Era el teu paisatge. Quan et demanaven com estaves, no en parlaves a ningú, d’aquell paisatge trist, feies veure que veies els arbres de sempre, que apreciaves els colors vius de les flors i els cants dels ocells, que allò et plaïa tant com sempre, que era suficient. No en deies res per no tornar a ser la que no avança, la que no arriba mai a la meta, per no sentir-te dir un altre cop aquell no-estiguis-trista. T’amagaves la tristesa endins i feies vida normal. Però la vida normal és complicadíssima si n’has sortit.

Perquè pensa,
i si la perdessis? Llavors series
tristesa tu mateixa; la seva cara eixuta, l’insomni
serien teus. Tingues cura, toca-li
el front, que no se senti
tan sola.

Si amagues la tristesa ella s’escapa i surt de tu per on no t’ho esperes. Si la traeixes, ella et traeix a tu. I tu vius en un desequilibri de traïcions que ningú més entén perquè les tens tan endins que no pots dir-les. Si estàs trista, traeixes tota la gent que et vol recuperada del dol, si estàs bé, si fingeixes estar bé, traeixes el dol, traeixes qui t’ha deixat aquest forat que ara és ple de tristesa. Vius entre aquestes dues traïcions i amb la tristesa demanant-te que la cuidis, i en dius vida normal perquè les paraules poden fer realitats, però potser les has sobrevalorades, aquest cop. La vida normal és esgotadora si no hi ha racons on cuidar la tristesa. I potser no han de ser racons. La tristesa al centre, com un astre, i que se’n vagi al racó tota la resta.

I somriu, que no s’oblidi
del tot del món abans de la lliçó.

El món abans de la lliçó. Deixa de buscar-lo, has de dibuixar el de després. Comença a fer-ho de seguida, abans no hagis oblidat el d’abans, traça’n les línies mestres i en acabat ja l’aniràs omplint. Que es vegi què es pot trepitjar i què no, on et pots aturar i seure i on convé quedar-se poca estona. Fes-ne un esbós amb el llapis i després ja l’aniràs repassant amb la tinta del temps.

Tingues paciència en abundància. I mai
no li menteixis ni la deixis sola
ni per un instant, és a dir, abandonada, potser
de nou. És estranya, muda, difícil,
de vegades indomable, però recorda, és una nena.

La tristesa és una nena, mira-la als ulls, està tan desconcertada com tu, tan cansada, tan fora de joc. Ella també fa equilibris en el buit. Dibuixa-li bé la corda per on pot caminar, i que la corda amb els dies s’eixampli i sigui un camí, que t’agafarà la mà amb menys força i et tornaràs a sentir els dits. És una nena, la tristesa, dóna-li la mà i passeja-la com es passegen les nenes, per carrers il·luminats, de dia, distreu-la, fes-la riure, i tu riuràs sense en acabat sentir-te traïdora per haver rigut.

I poden passar coses extraordinàries. I potser veuràs
mentre totes dues aneu
caminant sota la llum del dia, com
a poc a poc es relaxa, s’agrada,
i comença a créixer.

Les nenes, quan creixen, poden anar soles pel carrer, si abans els has dibuixat el món i els has ensenyat tots els camins. No l’amaguis més, doncs, traceu el nou món juntes, el llapis l’agafes tu però ella té una goma entre els dits per si en algun moment la perds de vista i t’apresses a deixar-la anar abans d’hora. Estima la tristesa, posa-la al centre, mostra-la, i gràcies als ulls dels altres deixarà d’ocupar tot l’espai per trobar el seu nou lloc, perquè no se n’anirà, però creixerà i no et necessitarà tant.

El poema de Mary Oliver escrit en lletra petita en un paperet prim i plegat en una capsa de caramels, o com unes instruccions penjades de l’imant de la torre Eiffel a la nevera. Estima la tristesa un cop al dia.

*La traducció del poema «Love Sorrow» de Mary Oliver és de Corina Oproae.

The post Un cop al dia appeared first on VilaWeb.

València organitza un acte al Micalet en solidaritat amb els presos i els exiliats polítics catalans

Demà, a les 11.30, es farà un acte polític al Teatre Micalet de València en solidaritat amb Catalunya i per demanar la llibertat dels presos, encausats i exiliats independentistes. Serà, segons els organitzadors, una manera de fer visible ‘l’espiral de retrocés de llibertats que afecta tots els pobles’. Hi haurà representants de partits polítics de tot l’estat espanyol, com José E. Vicente (BNG), Jon Inarritu (EH Bildu) i Eduardo Hernández (Tribuna Socialista). També hi assistiran Guillem Agulló (ERPV), Mireia Caldés (Front Republicà), Luis González (CCOO), Josep Guia (històric dirigent independentista), Antoni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià), Vicent Maurí (Intersindical Valenciana), Philippe Navarro (Force Ouvrière), Aires Rodrigues (ex-diputat portuguès), Joan Tardà (ERC) i Vicent Partal (director de VilaWeb), a més d’un representant de l’Assemblea Nacional Catalana.

Els organitzadors, Solidaritat i República País Valencià i el Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles, han elaborat un manifest titulat ‘El poble és el qui més mana’, que serà llegit en el transcurs de l’acte. S’hi demana la llibertat dels presos polítics i la derogació de la ‘llei mordassa’ i dels articles del codi penal que atempten contra el dret de vaga i manifestació.

Els portaveus fan una crida a la lluita comuna per Catalunya amb vista a les eleccions europees del 26 de maig i a afegir-se a aquest acte obert a la ciutadania. ‘És una causa que ja és internacional’, diu Manel Rodríguez, del Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles. El manifest també reivindica el dret d’autodeterminació i la superació del règim del 78 i de la monarquia, perquè considera que a l’estat espanyol es vulneren els principis democràtics més elementals amb l’excusa de la unitat d’Espanya. El judici als dirigents independentistes, segons el manifest, palesa la manca de garanties jurídiques i la separació de poders amb la construcció deliberada de falses acusacions de violència que justifiquen els delictes de rebel·lió i sedició.

Els promotors pensen que ara hi ha ‘un moment d’inflexió’, després de les eleccions espanyoles de diumenge passat, tot i que no esperen un canvi substancial de la posició del nou govern de Pedro Sánchez per a afavorir una sortida del conflicte català. Diuen que l’estat espanyol passa una ‘situació delicada’ i que ‘les cartes encara no estan delimitades’, tot esperant el 26-M.

En aquesta crida a la ‘solidaritat internacional’, les organitzacions diuen: ‘La revolta democràtica del poble de Catalunya pel dret d’autodeterminació posa al descobert els dèficits de l’estat.’ I en refusen la ‘deriva autoritària d’origen franquista’.

Llegiu el manifest ací:

«La revolta democràtica del poble de Catalunya pel dret a l’autodeterminació està posant al descobert els dèficits democràtics de l’estat, immers en una deriva autoritària d’arrel franquista que atempta greument contra drets i llibertats. Amb l’excusa de la unitat d’Espanya, les elits institucionals –començant per la monarquia–, polítiques, jurídiques i econòmiques promouen, per defensar els seus privilegis, la catalanofòbia i la causa general contra l’independentisme escenificat en el judici als líders republicans.

Amb el control dels grans mitjans de comunicació de masses, el règim del 78 intenta impedir, sovint a través de la pura violència i vulnerant els principis democràtics més elementals, el procés d’apoderament del poble de Catalunya per la consecució d’una república lliure, democràtica i socialment avançada a fi que el seu exemple de radicalitat democràtica i civisme, resistència pacífica i desobediència civil no s’escampe.

Però aquesta mobilització, persistent en el temps, amb rècords de participació i formes d’organització democràtica i apoderament popular molt valuosos, no només interpel·la els demòcrates i els pobles de l’estat espanyol, especialment el valencià i el balear, sinó que posa al dia els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat que són la base per a una Europa dels treballadors i els pobles, oposada a la burocràcia, exclusió i blindatge dels interessos del gran capital, als quals serveix la Unió Europea amb la destrucció de drets socials i democràtics que crea les condicions per a l’existència de partits populistes i feixistes.

Enfront a l’actual involució democràtica i social, l’exemple de Catalunya ha d’impulsar la consolidació de blocs democràtics on pobles, treballadors i forces progressistes facen possible l’avanç col·lectiu en drets socials i llibertats, en l’accés a la creació cultural i l’ensenyament, en més democràcia, capacitat de decidir, redistribució de riqueses i recursos i en l’exercici de l’autodeterminació.

Per caminar en aquest sentit, en la lluita comuna dels treballadors i dels pobles pels drets democràtics i socials, i articular la solidaritat internacional amb Catalunya en defensa de la democràcia, cal en primer lloc reclamar la llibertat de tots els presos i preses, encausats i exiliats polítics, cal denunciar el judici del Tribunal Suprem, derogar la llei mordassa, principal aparell legal vigent de conculcació de llibertats, derogar l’article 315.3, que criminalitza el dret de vaga i és responsable de l’encausament de més de 300 treballadores i treballadors, i el 544 del codi penal sobre la sedició, que ho fa amb el de manifestació.

És per això que avui des del País Valencià fem aquesta crida a la solidaritat internacional amb Catalunya i pel dret a l’autodeterminació i la llibertat dels presos i preses, encausats i exiliats polítics a tots els demòcrates i amants de la llibertat, al moviment feminista, a les forces de la cultura, al moviment obrer, als treballadors i treballadores, als joves, a les organitzacions que treballen pels drets humans. La causa de Catalunya és la causa de la llibertat, és la causa de totes i tots. Per la solidaritat internacional, la tendresa dels pobles! Per la radicalitat democràtica! Per l’autodeterminació i la llibertat! Perquè ara com sempre el poble és el qui més mana!

València, País Valencià, 4 de maig de 2019»

The post València organitza un acte al Micalet en solidaritat amb els presos i els exiliats polítics catalans appeared first on VilaWeb.

Pere Sampol: ‘La dreta a les Illes Balears és anticatalanista, franquista i caciquista’

Pere Sampol és un dels dirigents amb més pes polític acumulat del nacionalisme a Mallorca. És un dels personatges més importants del PSM i, encara que ja retirat de l’activitat parlamentària, la seva veu és escoltada i respectada. Va ser vice-president i conseller d’Economia del primer pacte de progrés (1999-2003) i va comandar la reconversió del partit en l’espai polític actual, Més per Mallorca, abans Bloc, que aplega el partit de referència de l’esquerra nacionalista i Iniciativa-Verds. En aquesta entrevista, Sampol desdramatitza els resultats de Veus Progressistes, la coalició que va mirar d’aconseguir el primer diputat per al sobiranisme de les Illes al congrés espanyol, i en fa una interpretació optimista amb vista a les eleccions del 26 de maig a les Illes. Destaca la força municipal de Més i denuncia la dreta autòctona amb una frase demolidora: ‘La dreta a les Illes Balears és anticatalanista, franquista i caciquista.’

És un fracàs el resultat de Veus Progressistes al congrés espanyol?
—És una tradició. Aquesta és una assignatura pendent del nacionalisme de les Illes, que mai no ha aconseguit de rompre aquesta dualitat. En unes eleccions al parlament els vots es multipliquen per tres o per quatre. En canvi, en unes eleccions espanyoles no existeix per a una gran majoria de l’electorat.

Es traslladarà la tendència de vot a les eleccions del 26 de maig?
—La tradició també diu que no. Al contrari, a vegades hi ha una mala consciència del votant tradicional de Més que opta pel vot útil a les espanyoles. A més, les eleccions al parlament coincideixen amb les municipals i Més és una organització bàsicament municipalista que presentarà més candidatures que mai. Tot i que el PSOE passa per un bon moment i que Francina Armengol capitalitzarà una part de la gestió de govern, crec que Més té armes suficients per a fer uns bons resultats el 26 de maig.

S’ha de reformular el sobiranisme a les Illes?
—Hi ha una força municipal molt potent. Tenim més candidatures que el PSOE i, juntament amb el PP, som els dos partits que es presenten amb més candidatures municipals. Això vol dir un petit exèrcit a cada municipi, fent el porta a porta i demanant el vot. Tradicionalment, el PSM, i ara Més, tenia una forta presència a l’interior de Mallorca i de Menorca, però és que en aquesta legislatura ha tengut les batllies de Palma i de l’àrea metropolitana, com Marratxí, Llucmajor i batllies importants com Felanitx. Aquests municipis representen el 80% del cens. Si la bona gestió que s’ha fet en aquests municipis es tradueix en vots, es pot obtenir un bon resultat. En definitiva, els resultats dolents a les espanyoles no m’han vengut de nou i crec que Més és capaç de fer un bon paper el 26 de maig.

I com interpretau que l’extrema dreta de Vox hagi superat de manera tan clara Veus Progressistes, amb la implantació municipal que té Més?
—La dreta a les Illes Balears és una dreta franquista. El Partit Popular beu de l’herència del franquisme. Els seus dirigents havien aconseguit d’aglutinar tota la dreta, bàsicament per uns interessos econòmics i personals. En el moment que ha sortit una candidatura clarament franquista, els franquistes s’hi han sentit molt còmodes i molt identificats. Aquesta dreta franquista possiblement no ha existit a Catalunya com a les Illes Balears. A Catalunya aquesta dreta espanyolista i anticatalanista era reduïda al PP, que ara és residual. A Catalunya hi ha hagut una dreta moderna i europea. A les Illes Balears, la dreta és castellanista, anticatalanista, franquista i caciquista i amb una estructura piramidal que era una fàbrica de vots. Però la pèrdua progressiva de poder municipal ha provocat una nostàlgia del franquisme. Això ha fet que una bona part de l’electorat del PP s’hagi emocionat amb aquest discurs de mà alçada.

Com s’hi planta cara, a aquesta extrema dreta franquista que heu definit?
—L’extrema dreta ha entrat amb les televisions,  totes les privades, també Televisió Espanyola, els diaris, fins i tot El País, i amb Ciutadans i el Partit Popular, que han negat que fos extrema dreta per legitimar el pacte a Andalusia i, si venia bé, també un govern de l’estat. Un partit que no tenia ni la mínima representació ha tengut més espai que formacions que sí que hi són, a les institucions. Com es combat l’extrema dreta? Amb cultura i amb educació. Em preocupa, sobretot, que això no és un fenomen espanyol. Hi ha un suport econòmic i mediàtic a l’extrema dreta de fa uns quants anys. Això que passa a Europa o a l’Amèrica del Sud és planificat per grups que tenen molt de poder econòmic, mediàtic i, fins i tot, paramilitar.

Existeix el sector regionalista del PP?
—Sempre s’ha dit que hi havia un sector més centrista i moderat, però quan hi ha hagut un conflicte amb Madrid mai no ha presentat batalla. Hi ha un moment que marca la història d’aquest partit: quan Cañellas es troba obligat a dimitir per la sentència del túnel de Sóller, que era absolutòria per prescripció. Es considerava provat que el PP havia percebut comissions per l’adjudicació del túnel de Sóller però per quinze dies els delictes havien prescrit. Aleshores, José María Aznar va considerar que Cañellas havia de dimitir. ‘No seràs cap pedra en el meu camí a la Moncloa’, és la frase que diuen que va dir. Cañellas, que era totpoderós, amb majoria absoluta a les Illes Balears, va dubtar i va dimitir. Aquest moment és considerat com la cessió de poder del sector regionalista als dirigents estatals. D’aleshores ençà, sempre, les candidatures s’han imposat des de Madrid. Això no vol dir que a la part forana no hi hagi batlles que no qüestionin la normalització lingüística i que als ajuntaments que presideixen no es faci tot en català. Però tenim davant un partit d’obediència madrilenya.

El PI pot aplegar vot regionalista del PP el 26 de maig?
—El PI és una opció que neix d’aquest llast tan important que és la desfeta d’Unió Mallorquina i que uneix escindits del PP, que se suposa que deixaren el partit perquè se sentien marginats en les candidatures, amb persones d’una certa talla intel·lectual i que poden teoritzar sobre el mallorquinisme i que aporten valor. A més, té una força municipal gens menyspreable amb força batllies. Té un espai, però s’ha d’anar fent a poc a poc. En les passades eleccions, Més es va convertir en la primera força municipalista de Mallorca i diria que de Menorca, també. És el partit que ha governat més ciutadans. Però això ha costat quaranta anys. El PI fa vuit anys que existeix, i va fent i va creixent a poc a poc. Als partits que no surten a les televisions, com Més i el PI, els és molt més difícil. El creixement es fa a còpia de convèncer persones, una a una, i a partir d’una gestió molt eficaç. Passa que quan ve un tsunami d’aquestes característiques i mediatitzat com aquest, nosaltres no hi som. A mi m’ha passat, que votants de tota la vida m’han demanat si em presentava aquesta legislatura.

Perilla el govern de progrés si hi ha un pacte a Madrid entre el PSOE i Cs?
—Hi haurà molta pressió dels poders fàctics i del poder econòmic que controla els mitjans de comunicació perquè es faci aquest pacte. Però les bases del PSOE van ser prou contundents cridant ‘Rivera, no’. Crec que Sánchez provarà de governar tot sol amb ajuts puntuals d’uns i altres, amb un suport més estable de Podem.

És catalanista Francina Armengol?
—Ella és catalanista segons la pressió que sent per part de Més. Si Més creix electoralment, el PSOE ha de cobrir aquest flanc. En poques paraules, si a Mallorca i a les Balears no hagués existit el PSM, segurament ja seríem una província no gaire diferent de Valladolid o Sòria. Això no vol dir que dins el PSOE no hi hagi gent que milita en el catalanisme i que fan la seva vida en català. Però només són contundents a l’hora de governar en favor de la cultura catalana si senten l’alè de Més. Pensem que a Mallorca, Més va quedar a tres mil vots del PSOE (2015). Per tant, són els dos partits que tenen més transvasament de vots de l’un a l’altre. D’això, el PSOE n’és conscient i ha d’intentar fer polítiques semblants a les de Més.

Com interpretau la posició de Pedro Sánchez envers el procés independentista?
—Crec que fins passades les eleccions no hi haurà una fotografia entre el PSOE i cap partit sobiranista. Sánchez es troba en una cruïlla. Quan ell diu que han derrotat el passat i han guanyat el futur, quin futur és aquest a l’estat espanyol? Aquesta Espanya uniforme, castellana, que renega de la diversitat o l’acceptació que Espanya és un estat plurinacional? Això ho vol traduir políticament? Imagín que hi haurà converses que haurien de ser discretes per a evitar que aquests bàrbars de Cs i de Vox puguin arengar la seva gent. Sánchez es troba amb un problema molt greu. El problema és judicialitzat. No és tan sols negociar un referèndum o una una fórmula perquè Catalunya es pugui autodeterminar. És com treus els empresonats de les urpes d’un tribunal fabricat pel PP d’acord amb la seva ideologia. El franquisme també és present a les altes instàncies judicials.

Fiscalia i advocacia de l’estat seuen al costat de Vox al Suprem, amb Pedro Sánchez de president…
—Sí, i poden donar instruccions al fiscal general de l’estat i a l’advocacia de l’estat perquè disminueixi penes, però és complicat amb uns jutges col·locats amb el dit partidista del PP, no per mèrits de carrera. Les clavegueres de l’estat arriben al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Suprem. Hi ha jutges magnífics. A les Balears en som testimoni, amb el jutge Castro o el fiscal Carrau, però quan arribes a tribunals superiors de justícia, Tribunal Suprem i Consell General del Poder Judicial, hi trobes la interferència dels partits polítics que hi han situat persones afins a les seves ideologies. Rajoy va posar en mans d’aquesta gent la solució del problema de Catalunya i això dificulta una sortida política.

Què sentiu quan veieu companys polítics asseguts a la banqueta dels acusats per haver defensat un programa polític?
—Si fins i tot em va deixar un mal regust veure entrar a la presó adversaris meus, amb qui he tengut més que paraules, com ara Jaume Matas i Maria Antònia Munar, imaginau veure entrar-hi gent amb qui comparteixes una afinitat política i que en alguns casos els coneixes personalment. És una desesperació. És una sensació d’impotència i d’injustícia. Vull pensar que després d’anys de dolor tendran un reconeixement del poble. Passaran a la història com a herois. Els dedicarem carrers i places i seran uns referents per tota la vida. Però això que passen ells i les seves famílies no els ho lleva ningú.

El procés independentista ha desfermat l’anticatalanisme i l’espanyolisme a Mallorca?
—Naturalment. La gent més mallorquinista sent una solidaritat amb el poble català. I, per una altra banda, els ciutadans que només es desinformen amb les televisions espanyoles de cada vegada són més anticatalanistes. Qualsevol ciutadà de les Balears que no miri TV3 i no escolti Catalunya Ràdio té la mateixa sensació que pot tenir un ciutadà de Madrid. Fins i tot IB3 quan informa del judici contra el procés ho fa mitjançant la FORTA. M’indigna quan veus les preguntes del fiscal i les respostes que són contràries als processats. Hi ha una autèntica censura i manipulació de tot allò que passa a Catalunya.

Acabem. Després de ser senador vau escriure ‘Espanya no té remei’. Les Illes en tenen, de remei?
—Les Balears tenen uns objectius molt importants amb un creixement urbanístic i demogràfic brutal. I això no es reverteix en dos dies. Aquests quatre anys s’han impulsat iniciatives ambientals pioneres a l’estat espanyol i a Europa. La llei de transició energètica, la llei de residus, el decret de protecció de la posidònia marina, l’ampliació de parcs naturals com el de Cabrera o l’ampliació de nous parcs terrestres. S’ha fet una gestió brutal. L’impost turístic, que és una font molt important per a ajudar a preservar el medi i restaurar patrimoni, també agrícola. Som dins un vehicle que anava a tres-cents per hora i que ha de començar a frenar. Si passam de frenada, perdrem les eleccions, com ja va passar el 2003. Si frenes massa a poc a poc, tens els ciutadans més conscients i ecologistes que diuen que s’ha de protegir més. Ens trobam en un canvi de model que s’ha de fer progressivament. I aquest és el desafiament i el debat més gran que hi ha a Mallorca i a les Balears, en aquest moment.

The post Pere Sampol: ‘La dreta a les Illes Balears és anticatalanista, franquista i caciquista’ appeared first on VilaWeb.

Debats a les places: el moviment per l’habitatge s’examina per enfortir-se

El primer Congrés d’Habitatge de Catalunya ha començat amb debats a les places i als carrers. Més d’una vintena de col·lectius que lluiten per un habitatge digne pretenen d’articular un moviment popular organitzat a tot Catalunya a partir d’un procés de debat assembleari que culminarà a la tardor. El de l’habitatge és un dels moviments de base amb més força, amb una llista de victòries que, tanmateix, no ha pogut fer net de la mercantilització ni l’especulació però que ha obligat ajuntaments, governs i parlaments a moure fitxa, encara que no hagi estat amb la contundència que exigien ni hi hagi hagut canvis legislatius per a revertir el sistema. També ha ajudat moltes famílies aturant desnonaments, aconseguint dacions en pagament, ocupant blocs de pisos sencers o negociant lloguers socials per a afectats.

Han passat pel trànsit de la bombolla de les hipoteques a la dels lloguers i continuen decidits a fer-la punxar. Ara han començat a reunir-se per compartir les experiències viscudes, fer balanç, fixar estratègies comunes i objectius assumibles, actualitzar les formes de mobilització i coordinar-se organitzativament. L’objectiu del congrés és enfortir el moviment: aspiren a guanyar més suports de base, teixir vincles organitzatius que traspassin l’àrea metropolitana de Barcelona i vertebrar aliances que engrandeixin la lluita amb els altres sectors mobilitzats.

Disposen de l’experiència d’una dècada de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, els gairebé dos anys que fa del naixement del Sindicat de Llogaters i la proliferació espurnejada de grups molt diversos en defensa de l’habitatge a barris, ciutats i pobles d’arreu de Catalunya. ‘Fins fa set anys o vuit, la PAH centrava la lluita per l’habitatge, però aquests últims anys s’han format col·lectius diversos que, per diverses raons, no eren dins la PAH i perd la centralitat.’ Aquest és el diagnòstic d’Aitor Terradellas, membre del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca i el Sindicat de Llogaters, dues organitzacions impulsores del congrés. Argumenta que ‘calia replantejar en quin punt són aquests col·lectius i el moviment actual’.

I sí, tenim coses a dir respecte a la situació de violència immobiliària que patim al #PobleSec.

Avui amb @sindicatdebarri, i d'altres veïnes, estem a Pl.Sortidor com primer pas cap al @congreshabcat

I a les 17:00 anem juntes a la mani #PunxemLaBombolla! pic.twitter.com/YJbLktDn0S

— La Base Ateneu Coop (@AteneuBase) April 6, 2019

Les organitzacions en favor de l’habitatge s’han coordinat per tirar endavant conjuntament accions concretes. La darrera va ser la manifestació del 6 d’abril contra els lloguers abusius. Per exemple, a Barcelona, també han fet pinya en la plataforma Prou Desnonaments Oberts, formada per més de 200 entitats que batallen perquè desapareguin. Es tracta de desnonaments dictats sense determinar ni una hora ni una data fixa, tot i que la llei d’enjudiciament civil ho estableix d’una manera ben diferent; vulneren els drets dels afectats i compliquen la desobediència civil per a aturar-los. Els col·lectius promotors del congrés, tanmateix, defensen que la coordinació ha de ser permanent. Consideren que cal cercar espais organitzatius comuns entre les PAH, els grups i els sindicats d’habitatge, més enllà de les trobades puntuals.

Victòries per a ser més

Una de les grans victòries d’aquest moviment va ser l’aprovació al Parlament de Catalunya de la llei 24/2015 d’emergència de l’habitatge, suspesa parcialment pel Tribunal Constitucional. Fa temps que exigeixen a la Generalitat que la recuperi. Els articles afectats versen sobre l’expropiació de l’ús dels pisos buits que pertanyen a entitats financeres, filials o fons d’inversió, l’obligatorietat d’oferir a les famílies un lloguer social per evitar els desnonaments i la regulació dels processos de mediació. És una de les normes afectades pel TC que el govern de Torra es va comprometre a rescatar i que encara no han arribat al parlament. També treballen per estendre la mesura de l’Ajuntament de Barcelona perquè el 30% dels pisos nous sigui protegit. El parc públic d’habitatge a Catalunya és només de l’1,5%, tot i que la llei del dret d’habitatge estableix que ha de ser del 15% el 2027.

Terradellas remarca la importància de fixar objectius compartits que permetin d’obtenir victòries que permetin de fer créixer el moviment i guanyar més legitimitat. Per exemple, posar el focus sobre els grans tenidors d’habitatge, com Blackstone, el fons voltor més poderós a l’estat espanyol i un gegant internacional del negoci de capital inversió, contra el qual han començat la campanya ‘Kill Blackstone’. Aquest fons d’inversió nord-americà té capacitat per a pressionar i el novembre passat, davant la ministra d’Economia espanyola, Nadia Calviño, no va dubtar a qüestionar la reforma que preparava el govern espanyol per a incrementar de tres anys a cinc els contractes de lloguer i fins a set per a les persones jurídiques.

Precarietat i discriminacions: més aliances

Els impulsors del congrés també volen arribar a més moviments socials i veïns organitzats: d’associacions de veïns al moviment feminista, passant pels sindicats de classe o cooperatives d’habitatge. Per què? Recorden que sovint els problemes amb el pagament del lloguer són relacionats amb problemes laborals com la precarietat, les dificultats per a tirar endavant amb què es troben alguns migrants, i discriminacions de gènere, com l’escletxa salarial de què són víctimes les dones, les que més ajut demanen als col·lectius organitzats per l’habitatge. ‘Un 70% de les afectades són dones’, diu Terradellas.

Entre els implicats en el congrés també hi ha el Grup d’Habitatge Eixample Dret, el Grup d’Habitatge Lloret, la Xarxa d’Habitatge del Baix Maresme, el Grup d’Habitatge de Sants, la Plataforma d’Afectats per la Crisi i el Capitalisme de Mataró, la PAH Baix Montseny, el Sindicat d’Habitatge del Raval, l’Oficina d’Habitatge Popular de Gràcia, el Sindicat de Barri Poble-Sec, la Xarxa d’Habitatge de l’Esquerra de l’Eixample, l’Observatori d’Habitatge i Turisme, l’Associació de Veïns Ciutat Meridiana, Fem Sant Antoni, la Plataforma d’Activistes per l’Habitatge i Contra el Capitalisme-PAH Besòs, la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell i l’Associació 500×20.

El debat del congrés s’estructura en unes quantes fases. Primer van provar d’estendre la realització del congrés a tantes organitzacions com van poder. Ara són en la fase de debats locals. S’organitzen debats oberts a les ciutats, barris o pobles. Pretenen que també hi assisteixin persones que no pertanyin al moviment per l’habitatge, com ara membres d’associacions de veïns o CDR. Després, en la tercera fase, els debats seran interns dels col·lectius. Hi haurà discussions temàtiques centrades en els punts en què volen que la lluita per l’habitatge teixeixi aliances amb la lluita feminista o la lluita laboral, i treballaran després les conclusions extretes dels debats locals i temàtics. En la quarta i cinquena fases, una comissió redactora escriurà les ponències, que seran debatudes i esmenades en un procés d’intercanvi d’idees amb els col·lectius. El congrés serà a la tardor, probablement al novembre, amb el debat conclòs i la ponència aprovada. Aprofitaran la cita per compartir-hi experiències. ‘La idea del congrés és el procés’, remarca Terradellas.

The post Debats a les places: el moviment per l’habitatge s’examina per enfortir-se appeared first on VilaWeb.

La justícia veneçolana ordena la crida i cerca de Leopoldo López

El Tribunal Suprem de Justícia de Veneçuela ha dictat una ordre de crida i cerca de Leopoldo López, l’opositor sota arrest domiciliari alliberat fa dos dies per militars que donen suport al president autoproclamat Juan Guaidó i refugiat ara a l’ambaixada espanyola. En un comunicat, el tribunal diu que López ha de continuar complint la pena de tretze anys de presó, dels quals ja n’ha complert cinc, dos mesos i dotze dies.

López va acompanyar Guaidó a les mobilitzacions contra Maduro, però a la nit va refugiar-se a l’ambaixada de Xile a Caracas. Posteriorment, va anar a l’ambaixada espanyola.

El govern espanyol va assegurar ahir que López no havia demanat asil polític a l’ambaixada. Tanmateix, l’estat espanyol ha concedit la nacionalitat als seus pares i altres familiars i acull líders opositors al president de Veneçuela, Nicolás Maduro, com l’ex-batlle Antonio Ledezma o l’activista Lorent Saleh.

The post La justícia veneçolana ordena la crida i cerca de Leopoldo López appeared first on VilaWeb.

Sánchez ja no necessita l’independentisme 

TEMA DEL DIA
Influència.
Les eleccions espanyoles de diumenge passat van donar una victòria clara a l’independentisme a Catalunya gràcies a la pujada d’ERC. Per primera vegada després de la mort biològica de Franco, un partit independentista guanyava unes eleccions espanyoles d’una manera contundent. Però els quinze diputats d’Esquerra més els set de Junts per Catalunya no tindran gens d’influència a Madrid. El nou president del govern espanyol, Pedro Sánchez, no els necessita per a cap decisió important: ni per a la investidura, ni per a aprovar el pressupost ni cap llei. En unes eleccions espanyoles no és important el nombre d’escons que obtens, sinó si són decisius a l’hora de configurar la majoria de govern. I en aquest cas no ho són.

La jugada de convocar eleccions li ha sortit bé, a Sánchez. A la legislatura passada, després de la moció de censura, necessitava els vots dels independentistes. El van posar a la Moncloa sense demanar res en canvi i el van fer caure negant-li el suport al pressupost perquè no estava disposat a negociar res que fos substancial per als independentistes. Ara, en canvi, té diverses combinacions si vol arribar a la majoria absoluta de 176 diputats per ser investit. Si no fa un pacte amb Ciutadans (180 diputats), cosa poc probable ara com ara, haurà de menester el suport de Podem i el PNB (171 diputats). Encara li faltarien els dos diputats de Coalició Canària, el de Compromís i el del Partit Regionalista de Cantàbria per a atènyer la majoria absoluta. Si no hi arriba, pot ser elegit a la segona votació, quan necessita tan sols més vots positius que no pas negatius. Amb Podem i prou ja en té 165. Cal recordar que el tripartit ultra n’aplega 149.

Sánchez no té gens de pressa. La constitució del congrés espanyol no serà fins el 21 de maig i la investidura, passades les municipals, europees i autonòmiques del dia 26, amb tot el mapa polític espanyol dibuixat. En aquest mapa, si no hi ha sorpreses, el PSOE pot governar bo i sol, tot i que Podem pressiona per fer un govern de coalició. També hi ha pressions empresarials per un pacte amb Ciutadans, però la radicalització d’Albert Rivera ho complica i, a més, ja s’ha autoproclamat cap de l’oposició, aprofitant la debilitat de Pablo Casado. Ara, s’ha de tenir present que Sánchez té davant quatre anys nets d’eleccions i per molt que les bases cridessin ‘Amb Rivera, no’, la pressió de l’Íbex 35 no s’ha de negligir.

L’única cosa que blocaria una investidura de Sánchez seria un vot negatiu d’ERC i Junts per Catalunya, però això no passarà. Oriol Junqueras ja va dir durant la campanya que no facilitaria ni per activa ni per passiva un govern de dretes. Per tant, ERC votarà a favor de la investidura o s’abstindrà, igual que Junts per Catalunya, que no hi votarà pas en contra arrenglerant-se amb el tripartit ultra. Els republicans s’estimarien més un govern de Sánchez tot sol, per no donar protagonisme a Podem, i anar-hi pactant suports esporàdics.

La pèrdua d’influència de l’independentisme a Madrid enterra la possibilitat de negociar un referèndum pactat. Sánchez ja va dir durant la campanya electoral que no el convocaria i no hi ha res que l’hi obligui, ni l’aritmètica parlamentària. L’única cosa que pot mostrar-se obert a pactar són mesures penitenciàries que alleugin la vida dels presos polítics, com els indults, però això, si de cas, no serà fins després de la sentència, a la tardor. Miquel Iceta ja ha dit avui que no cal obrir el diàleg amb els independentistes fins després de la sentència i les eleccions catalanes, que ha encadenat. Sánchez no té pressa, però l’independentisme haurà de cercar nous camins si el del referèndum pactat no és possible. La primera prova d’aquesta nova etapa és que es reunirà la setmana entrant amb Pablo Iglesias, Pablo Casado i Albert Rivera, però amb ERC no. Tota una declaració d’intencions.

MÉS QÜESTIONS
Morera tornarà a ser candidat a president de les Corts.
Les eleccions de diumenge passat tornen a fer possible un govern del Botànic, però l’entrada d’Unides Podem i Esquerra Unida al nou Consell en complicarà l’estructura. Una de les possibilitats és ampliar el nombre de carteres, cosa que no s’ha decidit, entre més raons, perquè tots coincideixen que fins després de les eleccions municipals del 26 de maig no es tancarà l’acord. Tanmateix, abans, el dia 16 de maig, s’hauran de constituir les Corts i elegir-ne el president. De primer, s’havia especulat que Enric Morera deixaria el càrrec en canvi d’ocupar una conselleria, però aquesta possibilitat perd força. Ell mateix ha dit que aquest nou període serà més difícil a causa de l’augment de grups polítics i que al capdavant ha d’haver-hi algú amb experiència. ‘Al davant de les Corts hi ha d’haver algú que sàpiga què vol dir fer una gestió bona i eficaç de la vida parlamentària’, ha dit referint-se a ell mateix. Ha assegurat que faria allò que digués el seu partit, el Bloc, per bé que els seus companys ja saben quina és la seva preferència. Si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, el consell nacional del Bloc de dissabte el proposarà com a candidat a presidir les Corts Valencianes.

El cunyat de Barberà signa per primera volta al jutjat. L’advocat José María Corbín, cunyat de l’ex-batllessa de València Rita Barberá, ha acudit avui a signar al jutjat, per primera vegada d’ençà que eixí de la presó dimarts, 30 d’abril, després d’haver estat detingut pel cas Assut. La magistrada del jutjat d’instrucció número 13 de València investiga el presumpte cobrament de comissions amb factures fictícies que diverses empreses adjudicatàries d’obra pública de l’Ajuntament de València van fer suposadament al bufet del lletrat. Corbín ha arribat a la Ciutat de la Justícia de València quan passaven pocs minuts de les 13.00, acompanyat de la seva filla Rita Corbín Barberá. Després ha anat a la cabina on els qui tenen ordenada aquesta mesura acudeixen a signar. No ha volgut fer cap declaració als periodistes que l’esperaven. La jutgessa va prendre la decisió de deixar-lo en llibertat després de la petició de la defensa, perquè entenia que la causa que havia motivat el seu ingrés a la presó –la possibilitat d’alteració o destrucció de proves– havia disminuït. A Corbín, en llibertat provisional sense fiança, li van retirar el passaport i l’obligaren a comparèixer dues vegades el mes al jutjat.

Més per Mallorca diu que repetirà el pacte de progrés si hi ha un finançament millor. Més per Mallorca posa damunt la taula dues condicions per a repetir el pacte de progrés. El candidat de Més al parlament, Miquel Ensenyat, ha explicat que l’una és la millora del finançament i l’altra el compliment del règim especial per a les Balears, a més de l’aprovació de les mesures fiscals per a compensar la insularitat. Ensenyat vol dialogar amb el PSIB per fer un nou pacte i ha deixat la porta oberta al PI. Per una altra banda, els socialistes han presentat les 144 propostes del programa electoral, justament quan fa 140 anys que va néixer el partit. Segons Francina Armengol, durant aquest temps el PSOE ha estat decisiu per al país, gràcies a les polítiques d’igualtat i al retorn de drets. A més, creu que és moment d’avançar en mesures com la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys, la sostenibilitat del territori i un finançament just. Un dels principals compromisos és oferir un lloc de feina a l’administració durant sis mesos a tots els joves que, un any després d’haver-se titulat, no hagin aconseguit una ocupació en el seu camp.

Ciutadans Compromesos desvincula el suport a la Síndica d’un acord de legislatura. Ciutadans Compromesos ha explicat que el seu suport a les candidates de Demòcrates (DA) a la Sindicatura és una contrapartida per l’acceptació de DA a cedir un conseller perquè els maçanencs formin grup parlamentari, però no implica un acord de legislatura. Ciutadans Compromesos ha destacat que tenir grup parlamentari dóna més visibilitat i incidència en el Consell General i ha deixat clara la seva voluntat d’ajudar a mantenir l’estabilitat, però ha advertit que a hores d’ara no hi ha hagut cap més acord en qüestions futures, com la participació en la formació del govern. Roser Suñé ha estat elegida avui síndica general del parlament andorrà i serà la primera dona que exercirà aquest càrrec. La seva candidatura, presentada per Demòcrates, formació guanyadora de les eleccions, ha obtingut disset vots, i Rosa Gili, proposada pel Partit Socialdemòcrata (PS), n’ha obtinguts set.

LA XIFRA
172.000 vots són els que va necessitar Joan Baldoví per aconseguir un escó al congrés espanyol. És l’escó més car de tot l’estat a les eleccions espanyoles de diumenge passat. En canvi, Miguel Ángel Revilla va aconseguir un escó pel Partit Regional de Cantàbria amb 52.000 vots.

TAL DIA COM AVUI
El 2 de maig de 1743 morí a Sant Boi de Llobregat l’advocat i polític austriacista Rafael Casanova i Comes. Darrer conseller en cap de Barcelona (1713-1714), la seva figura és un símbol de la defensa de les institucions d’autogovern de Catalunya.

The post Sánchez ja no necessita l’independentisme  appeared first on VilaWeb.

Empreses emergents europees busquen inversions a Barcelona aprofitant el creixement del mercat de les startups

El ritme de capital que flueix cap a les startups europees no para de créixer en l’última dècada i els emprenedors i inversors aprofiten el creixement d’aquest mercat per buscar noves oportunitats.

Un miler d’empreses emergents i firmes inversores s’han reunit amb aquesta intenció a l’EU-Startups Summit, en la segona edició que la cimera se celebra a Barcelona, després d’estar quatre anys a Berlín.

El congrés ha posat de manifest que el mercat europeu d’startups europeu és ‘suficientment madur’, tot i que encara està lluny dels seus principals competidors nord-americans, ha explicat Pablo Hernández el director d’operacions de l’esdeveniment. En aquest sentit, Hernández ha apuntat que aquesta dinàmica positiva s’explica pels canvis normatius, el suport institucional i el foment de l’emprenedoria.

The post Empreses emergents europees busquen inversions a Barcelona aprofitant el creixement del mercat de les startups appeared first on VilaWeb.

JxCat presenta tres recursos contra el vet de la Junta Electoral espanyola a Puigdemont, Comín i Ponsatí

JxCat ha presentat tres recursos davant un tribunal contenciós administratiu de Madrid, el Tribunal Suprem espanyol i la Junta Electoral espanyola (JEC) contra el vet d’aquest organisme a la candidatura de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín com a candidats a les eleccions europees.

En una conferència de premsa, el vice-president primer del parlament, Josep Costa, la diputada de JxCat Gemma Geis i l’advocat Gonzalo Boye, han explicat les accions contra la decisió de la JEC que va excloure els tres candidats. Costa ha dit que la JEC està ‘confusa’ l’hora de determinar on havien de recórrer, per la qual cosa han optat per presentar el mateix recurs a dos tribunals i la mateixa JEC perquè ho dirigeixi al tribunal que consideri competent.

Aquests recursos incorporen la petició de mesures cautelars perquè els candidats exclosos siguin restituïts a la llista mentre els tribunals no resolguin la qüestió. De moment, Boye, Trias i Talegón ocupen provisionalment el seu lloc a la llista de JxCat.

Si el Suprem o el contenciós administratiu no els donessin la raó, han explicat que passarien a actuar davant el Tribunal Constitucional espanyol i, si tampoc no prosperés, recorrerien al Tribunal de Justícia de la UE, amb seu a Luxemburg, amb la intenció que resolgui abans de les eleccions.

The post JxCat presenta tres recursos contra el vet de la Junta Electoral espanyola a Puigdemont, Comín i Ponsatí appeared first on VilaWeb.

S’enretira Xavi Hernández, el futbolista que més partits ha disputat amb el Barça

El futbolista Xavi Hernández ha anunciat la seva enretirada del futbol. Xavi és el futbolista que ha disputat més partits amb la samarreta del FC Barcelona (767) i una llegenda del club blau-grana, amb 29 títols, un dels més prolífics. L’ex-capità del Barça ha jugat les últimes tres temporades al club catarí Al-Sadd després de disset anys al primer equip del Barça. Ara començarà la seva carrera com a entrenador, segons que ha anunciat ell mateix en una carta oberta.

Xavi és considerat un dels millors migcampistes de la història. L’any 2009 va quedar tercer en la votació per la Pilota d’Or, per darrere de Leo Messi i Andrés Iniesta, esdevenint el primer futbolista català de la història en ser al podi. Repetí la posició els dos anys següents i fou considerat el millor jugador de l’Eurocopa del 2008. En total, Xavi ha estat professional 21 temporades. A més de la seva trajectòria a la selecció espanyola, també ha disputat diversos partits amb la selecció catalana.

El futbolista, que t s’ha posicionat a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya i del referèndum del Primer d’Octubre. En un vídeo, va dir que la gent havia de poder votar pacíficament i va criticar la violència policíaca: ‘El que està passant avui a Catalunya és una vergonya, és inadmissible que en un país democràtic la gent no pugui votar’.

The post S’enretira Xavi Hernández, el futbolista que més partits ha disputat amb el Barça appeared first on VilaWeb.

El Museu d’Art Modern de Ceret presenta una exposició de 35 litografies de Chagall

Després de tres mesos tancat, el Museu d’Art Modern de Ceret reobre aquest cap de setmana amb una exposició dedicada a Marc Chagall. Es diu ‘El color caigut del cel‘ i està formada per 35 litografies de la darrera etapa de l’artista cedides excepcionalment pel Museu Nacional Marc Chagall de Niça. A la mostra, fins al 26 de maig, hi predominen els tons pastel i hi apareixen alguns dels temes que van fascinar l’artista al final de la seva vida: els animals, l’amor, les flors i el circ.

Una part de les obres que es poden veure a l’exposició de Ceret provenen d’una sèrie de litografies de dimensions excepcionals que l’artista va fer l’any 1980 per encàrrec de l’editorial Aimé Maeght. Pel que fa a la resta de temes, els records de la terra russa es barregen amb els paisatges i els cels de París i parlen sobre la vida, la llibertat i la creativitat a través d’arbres, finetes, cavalles i escenes de circ, les seves imatges més recurrents. L’única litografia en negre és la que representa l’artista davant el seu cavallet, un tema recurrent en l’obra de Chagall.

Durant la seva vida, Chagall es va interessar per tècniques molt diverses, com ara el dibuix, la pintura, el gravat, la ceràmica i els vitralls. Quan va descobrir la litografia de colors el 1946, va començar a integrar el color pur en el dibuix. I a partir d’aquest moment, va començar una relació amb aquesta tècnica que ja no va abandonar mai, i l’any 1985, quan va morir, va deixar diverses litografies inacabades.

Chagall, Ceret i les litografies, un triangle ben travat

Chagall va arribar a Ceret per primera vegada l’estiu de 1928 i hi va tornar poc després, la tardor de 1929, acompanyat de la seva esposa Bella. Durant aquestes estances es va allotjar a Mas Lloret i hi va trobar un entorn ideal per a crear, ben a prop de la natura i amb uns colors ben intensos. A Ceret va treballar amb la sèrie ‘Fables de La Fontaine’, gravats de coure que s’inspiren en els paisatges del sud de França i de la regió de l’Alvèrnia.

El Museu d’Art Modern de Ceret ha organitzat diverses exposicions sobre l’obra de Marc Chagall. La primera va ser l’estiu de 1968 i, sota el títol ‘Obres gràfiques de Marc Chagall’, va presentar una trentena de litografies de colors realitzades per l’artista a la dècada de 1960. I l’any 1995 es va poder veure ‘Chagall i les faules de La Fontaine’, que va mostrar per primera vegada al Vallespir les obres amb què va treballar l’artista durant la seva estada, 66 anys abans.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post El Museu d’Art Modern de Ceret presenta una exposició de 35 litografies de Chagall appeared first on VilaWeb.

Les millors fotografies del World Press Photo, al CCCB

Una nena petita plora desconsolada entre un cotxe i les cames de la seva mare, que és escorcollada per un policia fronterer dels Estats Units a la ciutat de McAllen, a Texas. ‘Nena plorant a la frontera’ (‘Crying girl on the border’), de John Moore, és la fotografia guanyadora del World Press Photo 2019, i es pot veure, juntament amb les altres fotografies premiades d’enguany, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 26 de maig.

Barcelona és una de les primeres ciutats del món que acull l’exposició. Després, anirà a més d’un centenar de ciutats arreu del món a quaranta-cinc països.

‘Nena plorant a la frontera’ no és l’única fotografia de la caravana d’hondurenys que ha merescut reconeixement del World Press Photo, Pieter Ten Hoopen ha estat guardonat amb el premi al millor fotoreportatge per ‘La caravana de migrants’ (‘The migrant caravan’):

Fotografia: Pieter Ten Hoopen.Fotografia: Pieter Ten Hoopen.Fotografia: Pieter Ten Hoopen.Fotografia: Pieter Ten Hoopen.

Hi ha diverses categories de fotografies i en cadascuna hi ha tres premiats en dues seccions: fotografia individual i fotoreportatge. Medi ambient, natura, esports, temes contemporanis, notícies generals, notícies puntuals, retrats i projectes a llarg termini són algunes de les categories del concurs.

De finalistes a World Press Photo de l’any, n’hi ha hagut sis. Són aquests:

‘Víctimes d’un presumpte atac amb gas reben tractament a Ghouta de l’est’ (‘Victims of an alleged gas attack receive treatment in Eastern Ghouta’), de Mohammed Badra. ‘Noi almajiri’ (‘Almajiri boy’), de Marco Gualazzini. Un noi orfe camina al costat d’una paret amb dibuixos d’armes al Txad. Hi ha una greu crisi humanitària a la conca del Txad i el grup gihadista Boko Haram se n’aprofita; per exemple, utilitzant els pobles locals com a terreny de reclutament. ‘Embarassada després de la prohibició de nens a les FARC’ (‘Being pregnant after FARC child-bearing ban’), de Catalina Martin-Chico. La Yorladis està embarassada per sisena vegada, després d’acabar cinc embarassos més durant els seus anys a les FARC. Diu que va aconseguir ocultar el cinquè embaràs del seu comandant fins al sisè mes amb roba baldera. ‘La desaparició de Khaixoggi’ (‘The disappearance of Jamal Khashoggi’), de Chris McGrath. Un home intenta barrar el pas a una munió de periodistes que fan guàrdia a l’entrada del consolat de l’Aràbia Saudita, a Istanbul, on va desaparèixer el periodista Jamal Khaixoggi. ‘Nena plorant a la frontera’ (‘Crying girl on the border’), John Moore. ‘Akashinga, les valentes’ (‘Akashinga – the brave ones’), de Brent Stirton. Petronella Chigumbura (30 anys), membre d’una unitat anticaça furtiva femenina, anomenada Akashinga, participa en un entrenament al parc de vida silvestre Phundundu, Zimbabwe.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Les millors fotografies del World Press Photo, al CCCB appeared first on VilaWeb.

El festival Música i Lletra es reivindica com a antídot contra la intolerància

Amb el lema ‘Jo cante a la diferència’, inspirat en un vers de la cantant xilena Violeta Parra, aquest cap de setmana arrenca al Gran Teatre de Xàtiva el festival Música i Lletra. El cap de cartell és Paco Ibáñez i també hi prendran part Roger Mas, Clara Peya, Carles Pastor i Miquel Gil, entre més. El festival cerca l’equilibri entre els grans noms de la cançó d’autor i algunes de les noves veus més premiades per a celebrar la paraula cantada. El Música i Lletra d’enguany vol fer una defensa de la llibertat d’expressió i ‘la valentia de la cultura com a antídot contra la intolerància’, en paraules del director artístic, el músic Feliu Ventura.

Començarà divendres a la tarda amb una actuació del cantant de música infantil Dani Miquel al Jardí de la Pau; l’entrada hi serà de franc. Tot seguit es farà la final del III Certamen de Joves Cantautors, en què els assistents podran triar en directe el premi del públic. A més dels finalistes d’enguany, també hi actuarà la guanyadora de l’any passat, Lia Sampai, que ha publicat el seu primer disc, La Fada ignorant. Al vespre Roger Mas presentarà el seu disc Parnàs, a més de tocar adaptacions de cançons tradicionals i poemes musicats de diversos autors. Després actuarà la compositora i pianista Clara Peya, amb les cançons d’Estómac, en què pretén desconstruir l’amor romàntic tal com l’entenem. És el seu vuitè disc, amb què va guanyar el premi Enderrock 2018.

I dissabte, Paco Ibáñez, que fa una ronda internacional amb motiu dels cinquanta anys del seu històric concert a l’Olympia de París, oferirà un espectacle en què repassarà les seves cançons més conegudes i n’interpretarà de noves. Aquest concert transporta l’espectador a un espai d’amor i llibertat, un espai de resistència contra la injustícia, la violència i l’horror, que reivindica l’humanisme contra la barbàrie del segle XXI. Les cançons d’Ibáñez, convertides en himnes, continuen sonant i essent necessàries cada vegada que es vol fer un clam per la dignitat.

Carles Pastor, Anari i Miquel Gil, plats forts del segon cap de setmana

La programació del Música i Lletra es reprendrà el cap de setmana següent. El 10 de maig hi haurà el concert de Carles Pastor, que recollirà el premi Ovidi al millor disc de cançó d’autor del 2018. Compartirà escenari amb Anari, una de les veus més importants de la cançó basca, que ja té vint anys d’experiència a l’esquena. El punt final, l’hi posaran l’11 de maig la cantant de folk universal Mara Aranda i Miquel Gil. Si ella presenta Sefarad al cor de Turquia, un homenatge a la tradició sefardita a la Mediterrània, ell mostrarà al públic les cançons de Geometries, un disc que té la música tradicional valenciana com a denominador comú.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post El festival Música i Lletra es reivindica com a antídot contra la intolerància appeared first on VilaWeb.

El Festival Mil reivindica la llibertat d’expressió, a Xàtiva

El vers de Violeta Parra ‘Jo cante a la diferència’ és el lema del Festival Música i Lletra 2019 de Xàtiva, a la capital de la Costera, una cita que reivindica la llibertat d’expressió en el camp de la cultura, estils musicals variats i llengües d’arreu i que, alhora, treballa per la igualtat i les condicions laborals dels treballadors del món musical. 

Segons el director artístic, Feliu Ventura, l’edició d’enguany reivindica la cançó com a instrument per vacunar-se contra els temps corren, i la diferència com un valor clau i important en quant a la convivència cívica i social al país. 

El festival es presenta com una mostra de la cançó d’autor crítica. Ventura diu: ‘Les cançons no canvien el món però sí que acompanyen la gent que ho fa i, d’alguna manera, desperten consciències.’ 

Fotografia: Festival MiL Una cita amb arrels

El MiL és un dels pocs festivals estables de cançó del país. Va nàixer l’any 2016 amb la intenció de convertir-se en un referent de la cançó d’autor i té les seues arrels en el Festival de la Cançó, que es feia als anys 70 a la ciutat i es va recuperar, l’any 2014. 

I és que Xàtiva compta amb una tradició destacada en el camp de la música i la reivindicació, un fet que l’ha convertit en tot un símbol contra la repressió, sostingut amb determinació gràcies al famós quadre cap per avall, a l’activisme i les cançons de Raimon i al reeixit Xàtiva, una obra poètica indissociable d’Ovidi Montllor, que Vicent Andrés Estellés va escriure després de passar-hi unes setmanes a la capital, empaitat per l’activista xativí Toni Martínez.

A més de tot això, va ser la ciutat de Bruno Lomas i, en l’actualitat acull dues societats musicals rellevants i una colla de dolçainers i tabaleters de renom, grups diversos, el cantant Pep Gimeno ‘Botifarra’ i els cantautors Abraham Rivas i Feliu Ventura.

Quatre dies i vuit concerts variats

La programació del MiL 2019 es reparteix en dos caps de setmana i inclou deu propostes variades.

Comença el divendres 3 de maig amb la festa de presentació: Dani Miquel, tot un fenòmen musical entre els més menuts, farà la seua proposta de vocació familiar acompanyada amb un berenar, organitzat per una entitat social de la ciutat. La festa continuarà amb el certamen MiL Descobreix de joves cantautores i cantautors, que inclou la presentació de La fada ignorant, el primer treball de Lia Sampai, la guanyadora de l’edició anterior. 

A la nit, la inconfusible veu de Roger Mas donarà el tret de sortida als concerts del Gran Teatre de Xàtiva. Mas presentarà Parnàs, el seu últim treball on musica poemes d’Amadeu Vidal, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu i Eulària Anzizu, entre més. Un àlbum d’aires serens, farcit d’arranjaments pulcres i efectius que s’adeqüen a cadascuna de les lletres amb harmonitzacions i sonoritats diverses que passen pel jazz, la polifonia oral i el quartet de corda. Un àlbum on s’hi poden escoltar adaptacions del barroc, de compositors del segle XX i cançons arrelades al territori. 

El seguirà la compositora i pianista Clara Peya, que presentarà Estòmac, el seu vuitè treball que beu de l’electrònica, el jazz i el pop mentre cerca desconstruir l’amor romàntic, per trobar-ne l’essència més bàsica. 

Roger Mas. Fotografia: Eva BozzoClara Peya. Fotografia: Festival MiL

El dissabte 4 actuarà Paco Ibáñez, que encapçala el cartell amb un concert que celebra cinquanta anys de l’històric concert que va fer a l’Olympia de París, l’any 1969. Interpretarà les cançons d’aquell recital i noves composicions per transportar-nos a un espai de resistència que reivindica l’humanisme front la barbàrie, serà un clam per la dignitat, com ho són les seues cançons. 

Paco Ibáñez. Fotografia: Festival MiL

El 10 de maig hi actuarà el cantant de la Safor Carles Pastor per presentar Andròmina, un treball que passa pel blues, el pop i el rock clàssic. El seguirà el concert de rock i poesia de la basca Anari, veu que va començar tocant la bateria i ja compta amb una trajectòria de vint anys com a autora, avalada per un reguitzell de crítiques bones de la premsa especialitzada.

Anari. Fotografia: Festival MiLCarles Pastor. Fotografia: Festival MiL

Els prestigiosos Mara Aranda i Miquel Gil clouran el festival, l’11 de maig. Aranda presentarà el seu darrer treball Sefarad en el corazón de Turquía, que continua investigant la riquesa cultural de les ribes de al mediterrània amb un viatge pels repertoris de les diàspores sefardites. Al seu torn, Gil presentarà Geometries, el seu cinquè disc personal en què l’arrel mediterrània pren el protagonisme amb cançons que segueixen una estructura clàssica però incorporen textures i sonoritats noves damunt melodies d’arrel tradicional.

Mara Aranda. Fotografia: Festival MiLFotografia: Juan Miguel Morales. Joves talents

El MiL dedica una atenció especial als artistes emergents amb el Certamen de Joves Cantautores/rs Mil Descobreix. Es tracta d’un concert a l’aire lliure i gratuït on s’hi poden vore i votar les cinc propostes finalistes. Premia l’originalitat i la qualitat de les propostes i, alhora, serveix de porta d’entrada i presentació de la programació.

Aquesta cita va nàixer arrel d’una proposta de Ventura per visibilitzar la vitalitat del gènere i assegurar la continuïtat del festival. Ventura explica: ‘El certamen és el que dóna sentit al festival, ho he volgut aportar per a que continue en el futur, que no hi haja excusa, que no es diga que no hi ha cantautors i cantautores, perquè hi ha un planter que es recull al MiL.’

Enguany, arriba a la tercera edició i manté el nombre d’inscripcions amb músics provinents de Màlaga, València i Terrassa.

Camí de la consolidació del festival

Al llarg de tres edicions, el MiL ha donat veu a quinze talents joves i s’hi han presentat vint-i-dos propostes: Hi han actuat cantants emergents com Alidé Sans, grans noms de la cançó d’autor, com Pedro Guerra i Quico Pi de la Serra, i les veus consolidades de Cesck Freixas, Meritxell Gené, i Eva Dénia amb Merxe Martínez, entre d’altres autors. 

A més, el MiL continua lluitant per combatre la precarietat del sector amb condicions laborals dignes per a tots els treballadors de la música, des dels tècnics fins als artistes i els seus músics acompanyants. Per altra banda, manté la voluntat de normalitzar la presència de les dones a l’escenari, una determinació que va fer que hi actuaren més dones que homes, l’any passat. Ventura apunta: ‘Aquest any no és exactament així però hem pres un camí de normalitat, hi ha un nombre important de dones i hi són perquè són molt bones i mereixen aquest aparador on mostrar les seus cançons i discos.’

La feina d’aquests tres anys ha servit d’aval per aconseguir un suport major de l’administració, que en podria assegurar la consolidació. Segons Ventura: ‘És el primer any que hi ha hagut una coorganització més forta amb l’Institut Valencià de la Música i això s’ha notat bastant. Crec que és un camí incipient de la consolidació, després de tot l’esforç que s’ha fet.’

Roda de premsa del Festival MiL 2019

L’organització ressalta que han garantit preus populars per al públic i l’entrada gratuïta per als menors de 12 anys, que acudisquen acompanyats. Alhora, hi destaquen el suport de diverses associacions i entitats socials de la ciutat, implicades en en tasques diverses del projecte.

Al remat, Ventura explica que l’objectiu de fons del MiL és la visibilització de la cançó d’autor al País Valencià, perquè el gènere va ser bandejat i va patir un oblit fins a situar-lo com un període temporal, més que com un gènere. Ventura conclou: ‘La cançó no és una cosa que es va acabar als anys 60, és un gènere que es va fer amb els trobadors i que es farà mentre continue havent-hi cantants que canten les seues pròpies composicions.’

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post El Festival Mil reivindica la llibertat d’expressió, a Xàtiva appeared first on VilaWeb.

El Penedès s’omple d’activitats enoturístiques amb la Primavera del Cava

Segurament la primavera no és una de les estacions de l’any en què es consumeix més cava, però amb l’arribada del bon temps vuit cellers del Penedès organitzen la Primavera del Cava. És un cicle d’activitats que es fa fins el 2 de juny, en què els cellers Agustí Torelló Mata, Covides, Giró Ribot, Juvé i Camps, Segura Viudas, Sumarroca, Vilarnau i Vins el Cep obren les portes. Cadascun presenta un programa d’activitats diferent, però tenen dos punts en comú: permeten de degustar el cava que elaboren i descobrir el territori d’on prové.

Les activitats es fan durant els caps de setmana i tenen una oferta molt variada. Hi ha demostracions de cuina a l’aire lliure per a aprendre a maridar els plats amb cava i també una gimcana pensada per a tots els membres de la família. Així mateix, s’hi organitzen tota mena de passejades entre les vinyes: des d’una marxa solidària a la possibilitat de descobrir la floració dels ceps a ritme de marxa nòrdica o amb bicicleta. Completen l’oferta les passejades ornitològiques per a observar els ocells que cada primavera volen entre les vinyes i les degustacions in situ de les varietats de cava que produeix un celler.

La Primavera del Cava es complementa amb menús degustació en cinc restaurants de Sant Sadurní d’Anoia i Sant Martí Sarroca. Cada menú ofereix plats de temporada, elaborats amb productes de la terra i maridats amb cava. Entre les propostes, hi ha civet de gall del Penedès, carquinyolis de Sant Quintí de Mediona, patates de Prades i ànec mut del Penedès rostit. També s’hi ofereixen plats elaborats amb cava com ara llenguado al cava, suprema de turbot al cava amb llagostins, pollastre al cava amb prunes i pinyons, salmó marinat amb cava o el popular sorbet al marc de cava.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post El Penedès s’omple d’activitats enoturístiques amb la Primavera del Cava appeared first on VilaWeb.

Les magues prenen el protagonisme al festival Una Tona de Màgia

El festival Una Tona de Màgia, que es fa aquest cap de setmana a Tona, incorpora enguany moltes més magues. Hi ha la voluntat de fer més visibles les dones en l’art de la màgia, on tradicionalment hi ha hagut poca paritat. Per això enguany s’hi podran veure les actuacions de tres referents mundials: la colombiana Consuelo Lorgia, que actuarà divendres tota sola, la maga peruana Giselle i l’alemanya Alana Magicien.

El tema central del festival d’enguany és l’energia, entesa com a passió que impulsa els mags a sorprendre el públic amb els seus jocs. A partir de divendres i durant tres dies a Tona es podran veure exhibicions de mags novells, tallers per a la mainada, una fira de màgia, col·loquis i sobretot molts espectacles: n’hi haurà de gran format i de petit i també espectacles itinerants.

Dissabte hi ha programada la gala internacional, amb una sessió doble que aplegarà mags d’arreu que acumulen premis nacionals i internacionals. Enguany hi desfilaran Miguel Muñoz, el mag que intervé en el darrer film de Dumbo, el català Sergi Buka i el duet format per Manolo Costa i Mindanguillo, famosos per la seva màgia còmica. Durant la gala també s’hi podran veure les actuacions de Giselle i Alana Magicien.

La fira continuarà diumenge, amb la gala infantil. Enguany el convidat és Mr Happy, que barreja màgia i ‘clown’ i és un dels mags infantils més reconeguts. Un dels grans reclams del festival serà el mag Juan Tamariz, que s’encarregarà de la clausura. Considerat un dels mags més reconeguts del país, diumenge a la tarda oferirà un espectacle per a tota la família on no faltaran les seves especialitats: els jocs de cartes i l’il·lusionisme.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Les magues prenen el protagonisme al festival Una Tona de Màgia appeared first on VilaWeb.

Les estrenes: ‘Vitoria 3 de marzo’ fa reviure el cantó més fosc de la Transició espanyola

Vitoria 3 de marzo, primer film de Víctor Jesús Cabaco, s’estrena als cinemes aquest cap de setmana, després d’haver passat per uns quants festivals, com ara el Barcelona Film Fest. És un drama social ambientat en la matança de Vitòria de 1976, l’episodi fosc i tràgic de la transició espanyola, en què cinc obrers bascs en vaga van morir tirotejats per la policia. Aquests fets van inspirar el disc de Lluís Llach Campanades a morts. Entre les estrenes de la setmana, hi ha també el film xinès An Elephant Sitting Still. De trajectòria meteòrica, aquest debut pòstum del jove director Hu Bo és un retrat cru de la Xina contemporània que alguns eleven a la categoria de millor film xinès del segle XXI. D’una altra banda, Ralph Fiennes estrena un film biogràfic sobre Rudolf Nuréiev, qui per molts és el millor ballarí de ballet de tots els temps.

Vitoria, 3 de marzo. Direcció: Victor Cabaco. Intèrprets: Amaia Aberasturi, Ruth Díaz, Ane Pikaza; Luis Fernández de Eribe, Alberto Berzal, Iñigo de la Iglesia. Gènere: Drama. Esbós: Vitòria, 3 de març de 1976. A l’església de Sant Francesc del barri obrer de Zaramaga, milers de treballadors es reuneixen en assemblea amb motiu d’una vaga general. A fora hi ha congregada molta més gent i, al mig, un centenar d’agents de policia armada. Durant els successos, cinc treballadors són morts per la policia. Begoña, una jove de classe mitjana, viu en primera persona aquells fets que sacsegen tot el País Basc de cap a cap.

Da xiang xi di er zuo (An Elephant Sitting Still). Direcció: Hu Bo. Intèrprets: Uvin Wang, Jing Guo, Zhao-Yan Guo-Zhang; Yu Zhang, Yuchang Peng, Congxi Li. Gènere: Drama. Esbós: Al nord de la Xina, una enorme ciutat postindustrial viu envoltada d’una boira perpètua. Un matí, un simple incident entre dos adolescents d’un institut forja el destí de quatre individus, víctimes de l’egoisme familiar i de la violència social.

The White Crow (El bailarín. Nureyev, el cuervo blanco). Direcció: Ralph Fiennes. Intèrprets: Adèle Exarchopoulos; Ralph Fiennes, Oleg Ivenko, Louis Hofmann. Gènere: Drama. Esbós: Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, 1961. Rudolf Nuréiev, el ballarí de ballet més gran de tots els temps, surt per primera vegada de la Unió Soviètica com a membre de la prestigiosa Kirov Ballet Company. Tot i que el KGB segueix de ben a prop els seus passos i malgrat el gran perill que comportava una deserció, Nuréiev fuig. Basat en el llibre de Julie Kavanagh sobre la vida de l’artista.

The Vanishing (Keepers, el misterio del faro). Direcció: Kristoffer Nyholm. Intèrprets: Søren Malling, Ólafur Darri Ólafsson, Emma King; Gerard Butler, Peter Mullan, Connor Swindells. Gènere: Enjòlit. Esbós: Escòcia, segle XIX. Tres faroners s’estableixen en una illa remota del nord d’Escòcia per substituir els antics. Les coses es compliquen després d’una tempesta i d’un fet inesperat. Inspirat en l’enigmàtica llegenda de l’illa de Flannan.

Pupille (En buenas manos). Direcció: Jeanne Herry. Intèrprets: Sandrine Kiberlain, Élodie Bouchez, Olivia Côte; Gilles Lellouche, Jean-François Stévenin, Bruno Podalydès. Gènere: Drama. Esbós: Un mare dóna el seu fill en adopció després del part. Els serveis d’adopció han de trobar la mare adoptant. A l’altre extrem, una dona fa gairebé deu anys que lluita per adoptar una criatura.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Les estrenes: ‘Vitoria 3 de marzo’ fa reviure el cantó més fosc de la Transició espanyola appeared first on VilaWeb.

Pàgines