El vocalista de la banda Love of Lesbian, Santi Balmes, ha dit que una hipotètica independència de Catalunya no el molestaria “gaire”, en un fragment del seu nou llibre Un día en mi cabeza. Canciones para gente (no) muy normal. “No em molestaria gaire aquesta hipotètica independència, en realitat, els últims anys de la meva vida vivint en un estat propi serien un camp d’investigació la mar d’interessant […] Intueixo que al cap d’un temps prudencial, la meva terra s’acabaria acceptant, de manera sana, com un país bilingüe”, escriu Balmes en el capítol 5, “Canciones en catalán”.

Precisament, en aquest fragment, el cantant diu que el dia que publiqui un disc en català “molts no l’escoltaran, i més d’un” l’insultarà, i considera que hi ha gent a la qual “no li agrada” que s’escrigui, parli o pensi en català. A més, en aquest capítol, Balmes reflexiona sobre notícies falses abocades sobre la població de Catalunya i el procés, reivindica el català com un idioma imprescindible i demana que Catalunya agafi la iniciativa per “vendre’s millor”.

Balmes dedica cada part del llibre a cançons de diferents temàtiques, com ara, “per aixecar-te de bon humor”, per anar a la dutxa, cançons de gelosia i despit, perquè “et passegi el gos” o per anar a dormir.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha desestimat per unanimitat el recurs d’empara d’Oriol Junqueras contra la decisió d’excloure’l com a candidat a les eleccions generals del 2019. El ponent de la sentència ha estat el president del TC, Cándido Conde-Pumpido.

L’escrit que no es va vulnerar el dret de sufragi passiu del dirigent d’ERC perquè la llei orgànica del règim electoral general (Loreg) espanyola considera inelegibles els condemnats en sentència ferma a pena de presó, com era el cas de Junqueras aleshores. A més, el tribunal considera que no s’ha vulnerat el dret a un recurs efectiu de Junqueras perquè la decisió inicial de l’administració electoral va ser examinada i contestada per la Junta Electoral (JEC) espanyola i pel Tribunal Suprem (TS) espanyol.

Junqueras va ser condemnat a 13 anys de presó i 13 d’inhabilitació en l’anomenada sentència contra el procés, emesa el 14 d’octubre del 2019, i en conseqüència la Junta Electoral de Barcelona va requerir aquell mateix dia a ERC que substituís el seu cap de llista per aquesta demarcació. Els republicans van atendre la petició i van canviar Junqueras per Gabriel Rufián.

El 7 de novembre del 2019, el partit va recórrer l’ordre de la Junta de Barcelona a la JEC, després de saber que l’execució de la pena d’inhabilitació havia estat suspesa pel mateix tribunal sentenciador (el TS) en un escrit dictat el mateix dia de la sentència.

La JEC va acordar l’endemà denegar la revisió que sol·licitaven els republicans, i ho va justificar en el fet que no s’havia recorregut dins el termini i en la forma escaient l’acord de la Junta de Barcelona. També argumentava que la sentència del TS incloïa una pena privativa de llibertat que Junqueras complia en aquell moment, i que, per tant, concorria el supòsit d’inelegibilitat estipulat per la Loreg.

Junqueras va recórrer aleshores la decisió al Tribunal Contenciós Administratiu del TS, un recurs que va ser desestimat en una sentència dictada el 18 de març del 2021. El text argumentava, igualment, la condició d’inelegibilitat del dirigent republicà a causa de la sentència ferma de presó.

La comissió general de les comunitats autònomes del senat espanyol ha aprovat aquesta tarda, gràcies a la majoria absoluta del PP, un informe que alerta que la proposició de llei d’amnistia “deixa desprotegit l’estat de les autonomies perquè estableix un precedent perillós per a la seva pròpia supervivència”.

L’informe ha tirat endavant a la comissió gràcies als vots del PP –que hi té majoria absoluta– i el suport d’UPN i Vox. La resta de grups, mentrestant, hi han votat en contra. Ara, l’informe s’incorporarà a la tramitació de la llei d’amnistia a la cambra alta.

“L’aprovació d’una llei d’amnistia inconstitucional i arbitrària suposaria un cop molt dur per a l’estat constitucional, tant en termes polítics com jurídics”, assenyala l’informe.

Deslegitimació de l’estat

L’informe, proposat pel PP, denuncia que “l’efecte de la llei és la deslegitimació de l’estat, del seu dret i de les seves institucions”. I continua “L’efecte de l’amnistia és la deslegitimació de l’obligada i necessària resposta que l’estat va donar al cop del 2017: la desautorització del Senat que va autoritzar l’activació de la ‘coerció federal’ prevista en l’article 155 de la constitució; la desautorització del govern d’Espanya que va aplicar aquest precepte; la desautorització del Tribunal Constitucional que va declarar inconstitucionals els fets del procés i va avalar la resposta de l’estat; i la desautorització del poder judicial que va combatre la insurrecció amb els instruments propis de l’estat de dret”, apunta.

I, des del punt de vista jurídic, denuncia que l’amnistia “afebleix la força vinculant de l’estat de dret i devalua la normativitat de la Constitució de 1978″.

Alerta de la impunitat dels “actes insurreccionals”

L’informe, alhora, recalca que l’amnistia “ofereix una expectativa d’impunitat a tota mena de moviments separatistes i d’actes insurreccionals“. I sentencia: “Així mateix, el senat veu fraudulentament neutralitzades les seves facultats reconegudes per l’article 168 [de la constitució espanyola], en esquivar-se, mitjançant el procediment d’una llei orgànica, la via obligada d’una reforma constitucional”.

El mític programa de divulgació científica Quèquicom tornarà dimecres amb nous capítols a la plataforma 3Cat. El programa va néixer l’any 2006 com un espai del Canal 33 i encara se’n reemeten episodis antics, però d’ara endavant s’oferiran nous episodis amb un equip que manté el biòleg i divulgador Pere Renom, i que incorpora nous col·laboradors, com ara, la biòloga Cèlia Ventura, l’enginyer biomèdic Ferran Velasco i la física Mariona Esquerda. “Plegats, explorarem el subsol, enviarem missatges a l’espai i fins i tot pujarem a un vaixell de l’America’s Cup”, ha anunciat 3Cat a les xarxes socials.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

Quèquicom explica de manera planera i didàctica qüestions de l’àmbit científic teòric i experimental, de la salut, la natura i el medi, la tecnologia i, fins i tot, la història de la ciència. D’ençà que es va estrenar, ha rebut nombrosos guardons com el Science Media Prize International de Novo Nordisk; la placa Narcís Monturiol, de la Generalitat de Catalunya, al mèrit científic; el Premi Nacional de comunicació científica i el premi Òmnium de comunicació.

Podeu recuperar ací tots els episodis de Quèquicom.

Avui, 8 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Puigdemont espera de guanyar la darrera batalla europea abans de tornar de l’exili
—Aragonès torna al senat espanyol per defensar la llei d’amnistia
—La contradicció del president Puigdemont | Editorial de Vicent Partal
—Imma Puigcorbé: “Les dones són motor de canvi”
—Comença la setmana decisiva per a l’acord electoral entre Compromís i Sumar per a les europees
—Andorra fa obligatori un examen de català per a renovar el permís de treball
—“M’agrada parlar valencià perquè és la llengua d’ací”: els voluntaris que creen consciència lingüística als instituts
—Anys després d’haver fugit de Corea del Nord, aquests refugiats fan el salt a la política sud-coreana
—Els tresors de saviesa que ja no podrem llegir ni llegar | Mail obert de Joan Ramon Resina

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) reobrirà aquest dimarts, 9 d’abril, la circulació ferroviària entre les estacions de Paterna i Llíria de la línia 2 del metro de València, un cop acabades les obres que afecten el servei del metro per la construcció de la nova estació i duplicació d’una via que es fan en el tram que discorre pel polígon industrial Font del Jarro.

A més, reobrirà el tram entre Torrent i Picassent, tancat per millores en l’estació de Col·legi el Vedat de la línia 1.

Ambdues obres s’han desenvolupat en aquestes dates per ser el període vacacional de Setmana Santa i Pasqua, en el qual hi ha més dies festius i no hi ha classes en col·legis, instituts i universitats, la qual cosa suposa un menor moviment d’usuaris.

Els talls de la circulació del metro han estat substituïts per serveis alternatius d’autobusos entre les estacions implicades, tant en la Línia 1 com en la Línia 2.

Demòcrates, Concòrdia i el PS  han fet un acord al parlament que permetrà aprovar en un termini de tres mesos una llei segons la qual per renovar el permís de treball al país els estrangers hauran de passar per un examen de català.

En concret s’exigirà l’A1 per a les renovacions a partir dels dos anys d’entrada en vigor de la llei. L’A1 és un nivell baix, però que obliga a demostrar un coneixement mínim de la llengua en els sectors de treball.

L’examen es farà a tots els assalariats, i en quedaran exclosos els transfronterers (que viuen, bàsicament, a la Seu d’Urgell i ja parlen català), els autònoms i els residents passius que no treballen. Segons el govern els assalariats representen el 90% dels treballadors estrangers.

Els assalariats hauran de seguir d’entrada un curset de 30 hores i passats dos anys, quan hagin de fer la renovació, hauran de fer l’examen. Això significarà una necessitat de professors que el govern espera complir amb l’arribada de professionals de la resta dels Països Catalans.

Arribem a les 10.45 i ja se sent el rebombori. Comença l’hora del pati a l’IES Enric Valor de Picanya (Horta Sud), els passadissos s’omplin d’adolescents amb ganes de xerrameca i els alumnes que participen en el voluntariat per la llengua es dirigeixen cap a l’aula corresponent. És un dels dotze instituts que formen part del programa “Voluntariat als IES” d’Escola Valenciana. Aquesta iniciativa vol ser una eina per a millorar les competències lingüístiques dels alumnes dins l’horari lectiu i millorar-ne la fluïdesa en la parla.

Ens rep Patrícia Morató, la professora que coordina el grup. No hi ha temps per a gaires explicacions, el pati solament dura mitja hora i els alumnes ens esperen. Entrepà en mà, la vintena d’adolescents que componen el grup s’asseuen repartits en petits cercles de conversa. Disposen d’uns quaderns facilitats per Escola Valenciana que els serveixen de guia. Avui toca parlar d’art, cultura i esport. Un tema que sembla que ha agradat, i se senten converses sobre cinema, els darrers llibres llegits, i els esports que practiquen.

El grup és heterogeni. El formen, sobretot, alumnes de primer d’ESO. Hi ha alumnes nouvinguts, n’hi ha alguns que són catalanoparlants, pocs, i una gran majoria són castellanoparlants. Morató explica que la proximitat de Picanya a la ciutat de València ha fet que el poble reba una influència notable del castellà. En un primer moment, la idea era fer parelles lingüístiques, perquè van arribar molts alumnes nouvinguts al centre. Però es van trobar que s’hi va apuntar més gent voluntària que volia ensenyar la llengua que no pas gent que volia aprendre-la. Dels voluntaris, molts són castellanoparlants i, per tant, també ha servit perquè reforcen el seu nivell de català. És per això que treballen en petits grups.

“És divertit parlar valencià”

El voluntariat per la llengua s’emmarca dins el programa de patis actius, en què també es promouen més activitats, com ara les esportives. És totalment voluntari i es fa una vegada la setmana, el dimarts. “És l’hora de l’esplai, aleshores per nosaltres el nombre d’alumnes que tenim és un èxit”, diu Morató. A diferència d’altres activitats del pati, l’assistència al voluntariat per la llengua s’ha mantingut més o menys estable. No tots són companys de classe, però aquesta estona també els ha servit per a crear amistats amb gent nouvinguda, com ara de Palestina, de l’Afganistan i de Geòrgia, i transmetre’ls la llengua del territori d’acollida.

Ens acostem a un dels nuclis de conversa. Maria, l’única catalanoparlant del cercle, ens diu que va decidir a fer-se voluntària perquè Morató els va explicar que l’activitat servia per a ensenyar la llengua. “M’agrada el valencià i vull que més gent també l’aprenga”, diu. Al grup també hi ha Sargona. Va venir de l’Afganistan amb la seua família ara fa un any i, tot i que reconeix que al principi va ser difícil perquè també havia d’aprendre castellà, diu que li agrada passar l’estona del pati ací. “És com una classe per a aprendre, i em reforça. M’agrada el valencià, de vegades parle en valencià amb la meua germana a casa”, conta.

Passem a un altre cercle, en què un grup de xics conversa animadament. Pau, l’únic del grup que és catalanoparlant, coincideix amb la seua companya Maria que volia ensenyar a la gent nouvinguda la llengua de la ciutat. De tant en tant ens interromp Rafa, que, excitat per la presència d’una gravadora, no para d’acostar-se al micròfon i dir: “Bon dia, València.” Nicolau, que ha vingut de Geòrgia, els fa bromes en castellà, però Pau s’encarrega de recordar-li que hi són per a parlar en català. “Cap de suro”, li etziba. I esclaten els riures.

Amb tot, Rafa es posa seriós quan li demanem per què ha decidit de participar en aquesta activitat: “Jo no sóc valencianoparlant, però m’agrada parlar valencià perquè és la llengua d’ací. És divertit parlar valencià.”

Crear consciència

El 22 de març van començar les Trobades d’Escola Valenciana precisament a Picanya. Els alumnes de l’IES Enric Valor van participar-hi amb un taller de creació de xapes amb un seguit de cartells dibuixats per ells mateixos, entre els quals feien referència al centenari del poeta Vicent Andrés Estellés. Els adolescents conten que també van fer polseres, que van participar en un taller per a crear paraules compostes, i que els van donar llepolies. “Va ser un matí superbonic”, assenyala Patrícia Morató.

Una vegada el mes, Morató i Sandra Salmerón, l’altra companya que dinamitza el voluntariat per la llengua, acudeixen a un curs de formació de l’entitat, en què aprenen estratègies de comunicació oral i parlen sobre la realitat sociolingüística del català. Després, ho posen en pràctica amb el grup.

“Pensem que funciona bé perquè, més enllà del temps de conversa i del que puguen aprendre en l’àmbit lingüístic, els ajuda a crear consciència lingüística. És a dir, tenim una llengua i és important utilitzar-la, parlar-la i mantenir-la viva. En les primeres sessions, ens passàvem el temps demanant ‘recordeu que és una activitat en valencià, recordeu que venim a parlar en valencià’, i, a poc a poc, cada vegada ens trobem menys en eixa situació, encara que hi és. Però sí que sembla que es crea eixe hàbit, que saben que vénen ací i parlen en valencià”, conclou Patrícia.

Quan sona la campana, de seguida pleguen els quaderns de conversa i cadascú emprèn el camí cap a la seua classe. En un tres i no res, els passadissos, decorats amb els cartells històrics de les Trobades, resten buits i en silenci. És hora de tornar a les matemàtiques, la història, i també a l’assignatura de català. I dimarts que ve, més.

“El pitjor atac al valencià en l’ensenyament”: així és la nova norma de segregació lingüística del PP i Vox

En un calaix de les oficines dels serveis jurídics del Parlament Europeu fa un any i mig que hi ha un document de la Junta Electoral espanyola (JEC) que diu que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Jordi Solé no poden ser considerats eurodiputats perquè no van jurar la constitució espanyola. Era una resposta de la JEC a un requeriment que va fer la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola (PP europeu), a petició del president de la Comissió d’Afers Jurídics, l’espanyol Adrián Vázquez (Ciutadans). Vázquez els provava d’invalidar la condició d’eurodiputats amb l’argument que no havien pogut verificar-ne les credencials perquè hi mancava la documentació que havien de lliurar les autoritats espanyoles. Metsola demanava a la JEC la llista completa d’eurodiputats de la circumscripció espanyola, va rebre la resposta que els eurodiputats independentistes no podien tenir tal consideració i havia de prendre alguna decisió. Però va deixar morir la qüestió en un calaix; perquè aquesta batalla ja la van guanyar Puigdemont, Comín i Ponsatí per la via dels fets a final del 2019 i a començament del 2020 quan David Sassoli els va obrir la porta, i perquè sabia que abans s’havia de resoldre aquest cas al TJUE. I aquesta setmana hi ha el primer capítol de la resolució.

Dijous al matí l’advocat general del tribunal Maciej Szpunar farà públiques les conclusions de la demanda que Puigdemont i Comín van presentar contra la sentència del juliol del 2022 del TGUE (el tribunal europeu de primera instància) que donava la raó al Parlament Europeu i a l’ex-president Antonio Tajani quan els va vetar l’accés a l’eurocambra el 2019. Aquestes conclusions poden indicar per on pot anar la sentència del TJUE que hauria d’arribar poques setmanes després per a resoldre, ben bé a les acaballes de la legislatura europea, un litigi que va començar just al començament, el 2 de juliol de 2019. Aleshores Tajani i els serveis jurídics del parlament es van aliar amb les autoritats espanyoles per impedir el reconeixement de Puigdemont, Comín i Oriol Junqueras com a eurodiputats i van denegar-los la credencial perquè no constaven en la llista d’eurodiputats que els va enviar la JEC.

Puigdemont i Comín van denunciar-ho al TGUE, i volien que el tribunal digués que Tajani havia actuat contra el dret europeu quan va acceptar allò que li deien les institucions espanyoles i es va negar a admetre’ls com a eurodiputats. El cas és que el 13 de juny de 2019 el BOE publicava una llista d’eurodiputats electes en la circumscripció espanyola que incloïa els noms de Puigdemont, de Comín i d’Oriol Junqueras. Però la JEC va remetre a l’eurocambra una “llista oficial” quatre dies més tard, el 17 de juny, que els excloïa perquè no havien jurat la constitució espanyola. I Tajani ho va acceptar.

I, tanmateix, la sentència el TGUE del juliol del 2022 exculpava Tajani absolutament; deia que no podia fer res més que acceptar la llista del 17 de juny. “El parlament ha de confiar en la llista de candidats electes oficialment comunicada per part de les autoritats nacionals, que, en teoria, és feta d’acord amb els resultats electorals declarats i després de la resolució per part d’aquestes autoritats de les objeccions que s’hi hagin fet segons la legislació nacional”, deia la sentència, que establia una distinció contradictòria sobre la condició dels eurodiputats, perquè, per una banda, deia que la concessió de les credencials depenia d’allò que fessin i desfessin les autoritats estatals, incloent-hi la imposició de tràmits com ara el jurament de la constitució, però, en canvi, assumia allò que va dictaminar el TJUE el desembre del 2019 en la sentència Junqueras, que la immunitat dels europarlamentaris s’adquiria a partir del moment que eren proclamats electes, sense necessitat d’haver de complir abans cap tràmit imposat per les autoritats dels estats.

Aquesta contradicció hauria de ser resolta ara pel TJUE per esvair aquest embolic si més no abans no s’acabi la legislatura, perquè ja hi hagi una doctrina clara quan comenci la nova, amb la constitució del nou Parlament Europeu el 16 de juliol vinent. I això pot afectar molt especialment l’eurodiputat de Junts Toni Comín (si no és que abans ja ha estat amnistiat), que es perfila com a cap de llista a les europees del 9 de juny tal com va avançar ell mateix en aquesta entrevista a VilaWeb.

El cas és que Ciutadans, i Adrián Vázquez més concretament, va voler aprofitar aquella sentència del TGUE a final del 2022 per mirar de qüestionar la condició d’eurodiputats de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Solé (que va ocupar la vacant de Junqueras sense haver jurat tampoc la constitució espanyola), però tota aquella gesticulació, i la paperassa de la JEC, han restat desades en un calaix. I avui, cinc anys després del vet a Puigdemont i Comín, sigui quina sigui la sentència, tot plegat pot acabar essent paper mullat, perquè els fets, amb el TJUE i David Sassoli desbrossant el camí, es van acabar imposant.

Per a Puigdemont la sentència ja no tindria cap efecte, perquè, de fet, tant ell com Comín, Ponsatí i Solé han pogut arribar al final de la legislatura exercint d’eurodiputats amb normalitat; la seva opció d’encapçalar la llista de Junts a les eleccions a Catalunya del 12 de maig implicava la renúncia a tornar-se a presentar a les europees, cosa que el president ha descartat del tot. En tot cas, la sentència podria fer-se pública en unes dates que podrien coincidir força amb les del possible retorn de Puigdemont, que podrà fer bandera, potser amb una nova resolució judicial sota el braç, de la derrota dels diversos poders de l’estat espanyol que han provat d’impedir que pogués ser eurodiputat i de forçar-ne l’extradició.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Avui el president de la Generalitat, Pere Aragonès, anirà a la reunió de la comissió general de les comunitats autònomes convocada pel PP al senat espanyol sobre la llei d’amnistia. El PP, que té majoria absoluta en aquesta comissió, ha forçat que s’elabori un informe sobre l’impacte autonòmic de la llei, cosa que partits, com ara ERC, han denunciat com una instrumentalització d’aquest mecanisme poc habitual. Entre més qüestions, el PP parla d’un “cop mortal” al sistema constitucional que anima a “actes insurreccionals”. Per Aragonès, l’objectiu d’aquesta convocatòria és el de fer “un aquelarre” contra el govern espanyol, com ja va intentar de fer el PP en la seva convocatòria anterior. L’octubre passat Aragonès ja va defensar l’amnistia al senat espanyol. Podeu seguir ací tota la sessió al senat espanyol:

“‘Trolejar’ el PP sempre ve de gust”

Aragonès va dir dijous que hi aniria: “Com a independentista, català i d’esquerres, ‘trolejar’ el PP sempre ve de gust.” El president va dir que no tenia por de defensar l’amnistia davant els seus detractors: “No em fa por. Crec que l’amnistia és necessària per a posar fi a la repressió que en el seu moment va incentivar de manera molt clara el Partit Popular.” La intervenció d’Aragonès podrà durar quinze minuts a tot estirar, i començarà després de la presentació de l’informe per part del PP hagi presentat l’informe i que els senadors d’altres patits hagin intervingut.

El debat començarà a les 10.00 amb la defensa de l’informe del PP per part del senador popular Antonio Silván. Més tard, prendran la paraula els portaveus d’ERC, Junts i el PSOE –com també els de les altres formacions que presentin vots particulars– i després començarà el torn dels presidents, amb Aragonès primer.

A la sessió, hi participaran set presidents del PP: el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón; la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso; el president de Múrcia, Fernando López Miras; el de l’Aragó, Jorge Azcón; la d’Extremadura, María Guardiola; el de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, i el president de Melilla, Juan José Imbroda.

Vots particulars d’ERC, Junts i el PSOE

ERC, Junts i el PSOE han registrat vots particulars a aquest informe contra l’amnistia que el PP aprovarà avui. Defensen que l’amnistia és una eina legal que no afecta cap competència autonòmica i que és útil i necessària per a encarar el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol a partir de la política. Els portaveus de tots tres grups defensaran els vots particulars abans no prengui la paraula Aragonès.

Al seu vot particular, ERC diu que la llei d’amnistia “no afecta l’estat autonòmic” ni cap competència de cap comunitat autònoma, perquè les lleis penals són competència exclusiva de l’estat espanyol. També recorden que les amnisties s’han fet servir a tot arreu per reduir les tensions i crear un entorn propici per a resoldre conflictes i tenen tradició i una cabuda perfecta en els marcs legals espanyol i europeu.

Al seu vot particular, Junts diu que l’informe del PP és més un acte de manipulació partidista que no una avaluació tècnica de l’impacte econòmic. Junts defensa que la llei s’ajusta a la constitució espanyola, que atorga a l’estat espanyol la competència exclusiva sobre matèries penals, sense afectar les competències autonòmiques. A més, diu que les acusacions contra polítics i dirigents socials catalans han estat criticades com a persecucions polítiques injustificades.

El PSOE també ha presentat un vot particular contra l’informe. Els socialistes diuen que l’amnistia és plenament constitucional i retreuen al PP que l’hagi portada a la comissió general de les comunitats autònomes del senat espanyol per interessos partidistes. En aquest sentit, recorden que l’amnistia no trepitja les competències autonòmiques, com sí que les trepitjaven unes altres lleis que el PP va decidir de no portar a aquesta mateixa comissió, com ara la LOMCE i la llei d’habitatge. Tot plegat, segons el PSOE, confirma una contradicció flagrant i mostra la vocació partidista del PP.

Hegel encunyà el concepte de treball de la negació per a designar un dels moments de la dialèctica de la història. D’acord amb aquesta idea, la negació és necessària al progrés. Adaptat a la psicologia, el treball de la negació implica la repressió dels instints i la sublimació de la força instintiva en cultura. Com més cultes, doncs, més insatisfets. Més recentment, el psicoanalista francès André Green ha considerat el treball de la negació com una part essencial de la formació del subjecte sobre un rerefons de pèrdues i absències. Fer-se adult vol dir interioritzar el buit insuperable entre desig i satisfacció, ideal i realitat.

Els catalans fa segles que ploren la desaparició de la Corona d’Aragó, un dels molts reialmes que un dia foren potents i un altre dia esdevingueren inviables. D’aquestes entitats submergides per la història n’hi ha una munió, i algunes foren estudiades per l’historiador britànic Norman Davies a Vanished Kingdoms. Com deixa entreveure el subtítol –The Rise and Fall of States and Nations– el llibre tracta de l’ascens i la davallada dels estats i les nacions. Els qui afirmen que Catalunya mai no fou un estat farien bé de llegir el capítol sobre el Regne d’Aragó, propiciat i dinamitzat per catalans (comprenent en aquesta denominació valencians i mallorquins). Però també hi trobaran les raons del fracàs d’aquell compendi de regnes per a esdevenir una nació en el moment en què es formaven les nacions modernes. En cert sentit, el catalanisme, de la Renaixença al pujolisme, fou la recerca de la nació malaguanyada, mentre que l’independentisme és la recerca de l’estat perdut.

Entre els estudiosos de les nacions hi ha diversitat d’opinions sobre si fou primer l’ou o la gallina. Alguns creuen possible fundar un estat postnacional damunt el buit d’identitat. Però la història va plena de reflexions amargues sobre la decadència cultural a causa de la ruptura amb el passat de la nació. Al segle IX, quan Catalunya començava a existir amb la fundació de la dinastia comtal de Barcelona, Alfred el Gran, rei dels anglosaxons, es planyia de la decadència d’Anglaterra en una carta avantposada a la traducció a l’anglès antic de la Cura Pastoral del papa Gregori I. Val la pena de citar-ne tot un paràgraf:

“Llavors, en recordar tot això, també vaig recordar haver vist, abans no fos tot cremat i devastat, que per tot Anglaterra les esglésies eren plenes de tresors i de llibres, i també de molts servidors de Déu. I aquests treien molt poc profit d’aquells llibres, car no hi podien entendre res, pel fet de no ser escrits en el seu idioma. És talment com si haguessin dit: ‘Els nostres ancians, que antigament curaven aquests llocs, estimaven la saviesa, i gràcies a això aconseguiren riqueses i ens les varen llegar a nosaltres. Encara podem veure’n les passes, però ja no els podem seguir.’ I per tant ara les hem perdut totes dues, riquesa i saviesa, per no voler ajupir-nos a les seves passes amb les nostres ments.”

De mitjan segle XIX als anys setanta del segle passat, els catalans –molts– feren un gran esforç de continuïtat, recuperant la llengua, restaurant els llocs, reprenent la saviesa dels llibres oblidats. Avui, però, puja una generació que no vol ajupir-se mentalment a retrobar la senda dels avantpassats. I per raó d’aquesta deixadesa les institucions són devastades i els servidors no treuen profit dels llibres que s’hi conserven. Parlo, és clar, de la universitat en general, però en particular de la de Girona, perquè aquest emblema de la ciutat que se sol considerar un baluard de la llengua ara tolera, i tolerant-la fa seva, la disculpa abjecta d’una professora titular, ostensiblement en nom propi, però involucrant la institució, per la “falta d’ètica universitària” de l’ex-consellera Gemma Geis en haver insistit a examinar-se en català per a una plaça de professora agregada. En comptes de defensar la sobirania universitària i la racionalitat convivencial prioritzant la llengua de comunicació interior de la institució, que també és llengua oficial del país, la professora Maria Mercè Darnaculleta s’ajupí no pas per seguir la petja dels avantpassats, sinó per fer-se agradosa a l’examinador forà que considerava el català indigne de la categoria universitària.

En una universitat mereixedora d’aquest nom, els bons oficis d’aquesta professora en bé de l’eminència forana haurien rebut una resposta fulminant. En podria citar força exemples, però n’hi ha prou de recordar les dimissions recents de les rectores de Harvard i de la Universitat de Pensilvània arran d’unes declaracions desafortunades al Congrés dels Estats Units. El context i els motius són molt diferents, és clar, però denoten una gran diferència en la responsabilitat exigida als representants institucionals davant els atacs a la seguretat emocional de les persones. En l’afer de la Universitat de Girona, l’atac a la professora Geis no fou sols personal, amb la intenció d’humiliar-la, sinó col·lectiu, un assalt a la dignitat i benestar de tots els catalans dins i fora de la institució. I encara fou una escomesa contra la institució, ho reconegui o no l’autoritat acadèmica, quan l’incivil catedràtic de la Complutense li negà la categoria d’universitat en la mesura en què faci ús de la llengua pròpia.

Fins ara el rectorat no ha adoptat cap resolució de suport a la professora Geis ni cap sanció a la ingerència pretesament normativa de la professora Darnaculleta, representant de la universitat al tribunal. Tampoc el Departament de Recerca i Universitats no ha obert cap investigació sobre l’afer. Incapaç d’enfrontar-se amb els problemes expeditivament, el president Aragonès opta per la fugida endavant, interposant un dic administratiu entre el fangar i la incumbència. Així anuncia l’ampliació de la burocràcia amb una flamant conselleria de la llengua catalana, si és reelegit el 12 de maig. I amb aquest gest deriva el català, que hauria de ser el mitjà de comunicació institucional per defecte i l’atmosfera espiritual que englobi tota acció de govern, a un departament especialitzat, on quedaria reclòs com l’atenció ciutadana o els afers sectorials de caràcter singular, privatiu i problemàtic.

Les negociacions entre Compromís i Sumar per a confegir la llista amb què concórrer a les eleccions europees del 9 de juny són empantanegades. Al marge dels contactes discrets que hi puga haver hagut aquest cap de setmana, la darrera reunió va ser dijous i va acabar sense cap acord. Per la part valencianista, encapçala les negociacions la coordinadora general, Amparo Piquer, que va fer el mateix paper en la gestació de la llista de les eleccions al congrés espanyol del mes de juliol passat.

El principal punt de discrepància és el lloc que ha d’ocupar el representant de Compromís a la llista. Els valencianistes, que han rebutjat unes altres opcions d’incorporar-se a candidatures perquè volien assegurar-se un lloc d’eixida, demanen el número tres. A les eleccions al Parlament Europeu, l’estat espanyol funciona com una sola circumscripció i Compromís al·lega que el percentatge total de vots que poden aportar respecte del total que puga obtenir Sumar és molt alt. Per tant, consideren que la tercera posició a la llista fa justícia amb el seu pes electoral, a banda que els assegura de tenir un eurodiputat. Aquesta és la frase que més se sent entre els dirigents de Compromís: “S’ha de tenir veu a Europa per a defensar-hi els interessos dels valencians.”

El fet de demanar el número tres de la llista es pot interpretar com una manca de confiança en els resultats que Sumar puga assolir a les eleccions del 9 de juny.

La incomoditat de Compromís dins Sumar

Que les posicions tant de Compromís com de la formació que encapçala Yolanda Díaz estiguen tan enfrontades és un reflex de com es troben les relacions internament. Fonts de la direcció de Compromís parlen sense embuts de la poca sensibilitat que el govern espanyol té per les reivindicacions valencianes. Un govern de què Díaz és vice-presidenta, i unes reivindicacions que formen part del tracte amb què van concórrer a les eleccions del 23 juliol i que també recollia el pacte per a investir Pedro Sánchez. A Compromís consideren que el nom de Grup Plurinacional que fan servir al congrés espanyol cada volta és més desdibuixat perquè els de Yolanda Díaz tenen com més va més tics centralistes.

La llista de greuges és llarga, el suport de Díaz a l’ampliació del port de València, la negativa del govern espanyol de restablir el tren de la costa, la manca de respostes fermes i definitives a l’infrafinançament… Amb tot, en aquest estira-i-arronsa ningú no vol donar res ni per perdut ni per trencat. Un exemple és com continuen recordant, per exemple, que el paper del Ministeri de Cultura espanyol, que dirigeix Ernest Urtasun, en la celebració del centenari de Vicent Andrés Estellés és fruit de l’entesa que encara hi ha entre els uns i els altres. És una manera de llevar dramatisme a les negociacions que, de moment, no donen el fruit esperat.

Divendres, Yolanda Díaz va visitar l’Ajuntament de València en el seu paper de ministra de Treball espanyola, però oficialment no va mantenir cap mena de contacte amb els responsables de Compromís. Fins i tot, la portaveu dels valencianistes a l’ajuntament, Papi Robles, es va desentendre de la marxa de les negociacions.

El temps per a l’acord s’escurça

El rellotge i el calendari corren contra la possibilitat que s’arribe a un acord amb garanties i sense que es trenquen massa coses entre Compromís i Sumar. Això no obstant, molts pactes s’han assolit al darrer minut o en el temps de descompte acuitades les parts per les pressions externes o per la por de l’abisme que es pot obrir si no l’aconsegueixen. I probablement a això juguen una part i una altra. Els que diuen que la seua postura és inamovible i els que deixen que passen els dies sense avanços.

Dimecres, el butlletí oficial de l’estat espanyol publicarà la convocatòria de les eleccions europees i s’engegaran els terminis per a presentar candidatures i coalicions electorals. I demà mateix, es reunirà l’executiva de la coalició formada per Més Compromís, Iniciativa i Verds-Equo per donar llum verda al procés de primàries per a designar el candidat que ocuparia aquest desitjat i exigit número tres a la llista de Sumar o, fins i tot, podria encapçalar una llista pròpia de la coalició. “Si no hi ha lloc d’eixida, no hi serem”, insisteixen a dir. La porta d’Ara Repúbliques, amb el BNG, Més per Mallorca, ERC i Bildu es va tancar fa unes quantes setmanes perquè no els asseguraven el lloc d’eixida.

Això passaria en cas que no s’arribàs a un acord amb Sumar, cosa que els convertiria en competidors electorals i perjudicaria encara més les relacions entre els socis actuals.

Els silencis de Sumar i la llista de peticions

L’estratègia negociadora de la formació que encapçala Yolanda Díaz és el silenci. Diuen que no parlen mai quan són en un procés de negociació. Tot i això, ahir, fonts de la formació que recollia Europa Press no amagaven la preocupació per a formular la llista i acontentar totes les formacions que, com Compromís, en formen part. Abans de les vacances de Pasqua ja es va avançar que la cap de llista seria Estrella Galán, que ara és directora general de la Comissió Espanyola d’Ajuda als Refugiats (CEAR). Tothom hi va estar d’acord. Les empentes vénen a partir del número dos. A banda de Compromís, Esquerra Unida reclama un lloc de privilegi i els Comuns també volen situar Jaume Asens en una posició d’eixida. Asens va ocupar el número tres en les europees del 2019, i després de les tasques negociació amb els uns i els altres que ha fet aquests darrers mesos i la bona sintonia que manté amb la direcció de Sumar, els Comuns no dubten que obtindrà l’acta d’eurodiputat, Més Madrid, formació de Mónica García, ministra de Sanitat espanyola, també aspira a tenir el seu primer eurodiputat.

Tots els vots necessaris per a assolir uns bons resultats, Sumar els haurà de guanyar sense les aportacions de Més per Mallorca, i Drago, la formació que dirigeix l’ex-diputat Alberto Rodríguez, que ha renunciat a presentar candidatura a les eleccions europees quan va veure que no hi havia la possibilitat que les Illes Canàries tinguessen representació i veu pròpia sense supeditar-se, va dir, a uns altres interessos aliens.

La qüestió central d’aquestes eleccions és Carles Puigdemont. O, per dir-ho d’una manera més precisa, el 130è president de la Generalitat i la seua peripècia institucional i vital, personal, després de la proclamació de la independència. És lògic que tots els altres candidats vulguen evitar que això siga així, però tots ho sabem, que aquest és el principal element. No són unes eleccions normals, regulars, com qualssevol altres. I per això mateix, i en justa correspondència, els passos del candidat Puigdemont s’han de sotmetre a un escrutini especial.

Durant els anys d’exili, aquest període que ara sembla a punt d’acabar, Puigdemont ha tingut de manera simultània dos instruments polítics actius: el seu partit, Junts, i el govern legítim de Catalunya, encarnat finalment en el Consell per la República. Eren eines diferents; diferents en la intenció i en la forma, diferents en estructura i en ambició, però també diferents ideològicament, conceptualment si ho voleu dir així. I no sempre compatibles.

Al final, l’un i l’altre representaven dues possibilitats, dues encarnacions diferents de la mateixa causa. Junts és el partit polític que sempre li ha donat suport i gairebé l’únic que sempre li ha donat suport. És cert que en algun moment no ho ha semblat molt i també és cert que una bona part del partit se n’anà al PDECat –i ha tornat ara–, precisament perquè discrepava de la línia que el president propugnava. Però, siga com siga, Junts sempre ha estat el seu partit, fins i tot quan en va abandonar tots els càrrecs i va passar a ser-ne el militant de base que, sorprenentment per a qualsevol observador internacional, encara és avui.

I el govern legítim, que al cap d’un any de reunir-se per preservar la legitimitat de l’autogovern va decidir d’encarnar-se en el Consell de la República, era d’alguna manera la contrària: no era un instrument de partit. Puigdemont ha estat sempre obsedit amb la unitat de l’independentisme i ha patit molt perquè els altres li han negat tota opció en aquesta línia. El Consell, doncs, volia ser “la unitat que és possible”, segons la seua definició.

Però totes dues possibilitats en realitat significaven dos projectes diferents. No pas al principi, però cada volta més. En tots dos casos es tractava, i és evident que per a ell encara es tracta, d’avançar cap a la independència. Però cada vegada és més evident que no són la mateixa cosa. En un cas, el lligat a Junts, bàsicament és l’acceptació que cal governar l’autonomia. En l’altre, el lligat al Consell de la República, la creació d’un estat paral·lel per confrontar-se amb l’estat. Són clarament contradictòries avui.

Les peripècies ja les sabeu tots i no cal que les explique.  Però sí que vull remarcar que la presentació de la llista de Junts aquest dissabte crec que aclareix molt que el fet que el president Puigdemont en aquest moment prioritza la via de Junts i l’intent de governar l’autonomia –amb l’afegitó de “governar” també l’estat per la via dels pactes– és la via que s’ha imposat.

I això es reflecteix en les llistes. Puigdemont va dir que no volia fer una llista tan sols de partit i que volia anar més enllà. Ha fet una aliança amb set partits petits que li serveix per a escenificar-ho, però que no és anar més enllà, o no és (tenint en compte que tots aquests partits ja havien pactat amb Junts en ocasions anteriors) anar molt més enllà.

La incògnita era, doncs, saber si a la llista hi anirien independents coneguts, independentistes d’uns altres àmbits ideològics, i la resposta és que no. És una llista de Junts, clarament renovadora del seu partit, amb moltes cares joves, però això no és cap front, no és cap moviment, no va més enllà.

I no solament això. En els discursos d’Elna es va posar molt d’èmfasi en la crítica a l’actual govern de la Generalitat i es van contraposar als seus defectes exemples de bona governança del partit de Puigdemont en anys passats. I de valentia política –justificada per la seua actuació a l’hora d’abandonar el govern o aturar l’amnistia per negociar-la bé.

Guanyar les eleccions, derrotar Salvador Illa, ja serà difícil. Però arribar a governar ho serà molt més per a Puigdemont. No veig gens fàcil ni previsible que Esquerra accepte un nou pacte –i més aviat sembla que tenen la temptació de convocar noves eleccions a la tardor canviant Aragonès per Junqueras de cap de llista. I si entra cap partit nou al parlament, cosa que encara s’ha de veure, vist com es van encarrilant les campanyes, crec que votaran contra qualsevol proposta que faça Puigdemont, siga quina siga, per marcar el seu perfil.

Però Puigdemont mateix va dir a Elna que no havien fet una llista “fàcil” –crec que va ser aquesta l’expressió que va fer servir– per a guanyar les eleccions, sinó una llista capaç de governar bé després. Per tant, sap què fa. Ells deuen haver fet els seus càlculs per a orientar així el missatge. Segurament, el malestar pel desgovern actual és tan gran que prometre un bon govern i evitar la sensació que això serà una altra macedònia política consideren que pot ser un actiu electoral important. I segurament confien que el president Puigdemont per ell mateix ja tapa el flanc de votants que pensen en termes de moviment i que prioritzen la confrontació amb Espanya.

És possible, per tant, que la contradicció que s’ha viscut tots aquests anys no s’haja pogut aguantar més temps i que el 130è president haja hagut de triar, una vegada aclarit que ara sí que tornarà i que això va de debò. I la tria, qualsevol tria que hagués fet, lògicament, implica desil·lusions. Hauria passat també si hagués estat la contrària. Però no veig clar que una part del vot possible a Puigdemont se senta còmoda amb aquesta encarnació electoral tant de Junts. Tinc molts dubtes sobre això.

Una cosa sí que veig ben clara: la campanya aquesta vegada decidirà qui guanya i és imprevisible què li puga passar, aquests dies, al 130è president. Caldrà veure, doncs, quina campanya fa Puigdemont i on posa l’accent. Sense perdre de vista, però, que d’entrada té a favor un factor que no té ningú més: adopte la posició que adopte, diga què diga i faça què faça, per als espanyols, i per als europeus, ell encarna l’octubre de 2017 i significa per tant la confrontació. I, en conseqüència, la seua derrota o la seua victòria no es llegiran enlloc en clau de persona o de partit i prou, sinó en clau nacional. I per això estic convençut que molts electors voldran tenir en compte també aquest detall a l’hora de triar la butlleta de vot. I que aquesta pot ser, ja ho veurem, una de les claus de la votació.

 

PS1. Parlant d’eleccions, a les europees que vindran de seguida també passaran tot de coses. Ara Més va abandonar Sumar i es va unir a la candidatura d’ERC, Bildu i BNG i Compromís va restar dins Sumar, però ara la tensió és altíssima per si té un lloc d’eixida o no. Ho explica en aquest reportatge Esperança Camps.

PS2. Imma Puigcorbé fa nou anys que fa de veterinària rural i és una de les portaveus de la Revolta Pagesa. Andreu Barnils l’ha entrevistada amb motiu de la publicació del llibre Vaques, històries d’una veterinària rural: “Les dones són motor de canvi”.

Nou anys fent de veterinària rural. Fent cada setmana milers de quilòmetres (centenars gairebé diaris) per visitar granges amb vaques de part, o ferides, o més urgències a tractar. És la veterinària Imma Puigcorbé Sabata (1988), nascuda al Mas el Lladré (explotació que porta la seva germana Marina), filla de pagesos, néta de pagesos i besnéta de pagesos. Ara acaba de publicar el llibre Vaques. Històries d’una veterinària rural (Cossetània Edicions), amb les il·lustracions belles de Laia Baldevey. Puigcorbé explica com ningú el dia a dia d’un sector que ara s’ha aixecat amb la revolta pagesa (de fet, ella és una de les portaveus de la Plataforma Pagesa). En aquesta entrevista feta a la masia on viu, la Canova del Puig (Garrotxa), ens explica la vida d’una veterinària rural.

—Frase del llibre: “Feta al bosc i parida als marges.”
—Aquesta sóc jo. Feta i deixada estar. Sóc una persona molt meva, que si m’agrada una cosa, m’hi tiro de cap i, a vegades, sense preveure conseqüències.

—Què és el Mas el Lladré, a les Llosses (Ripollès)?
—És la casa familiar on vaig néixer, la masia. Actualment, és un projecte de pagesia que porta la meva germana, la Marina. Hi ha vaques de llet, hi ha porcs, hi ha vedells, hi ha gallines. Una masia d’autosuficiència i que ven el producte que produeix. És com un engranatge.

—Dieu que veniu de pares, avis, besavis, rebesavis, tots pagesos. Del mateix mas?
—No. El Mas el Lladré li donen a la meva àvia, perquè va cuidar la dona de la masia, que era soltera, i estava molt malalta. La va cuidar durant quaranta anys, i quan es va morir li van donar el mas a l’àvia. Fins aleshores, els meus avis eren pastors del mas. Vinc d’una família humil, eren tots masovers, per part paterna. Els altres avis, materns, vénen de Cardona. El meu avi era miner, i la meva àvia era mestressa de casa.

—I la vostra mare?
—La meva mare havia treballat en filatura tèxtil, i de cambrera al Parador de Cardona. I el pare, pagès, sempre.

—Qui és en Maurici?
—Quan tenia tres anys es veu que deia: “Vull ser com en Maurici.” El Maurici Camprubí és el primer veterinari de qui tinc referència. Vull ser veterinària perquè veig en ell alguna cosa que em captiva. És vocació, també. De petita sempre portava tots els animals malalts a casa. La meva mare n’estava farta: els gats, un ocell que no podia volar, tot cap a casa.

—La identificació amb les vaques arriba a tal punt que els noms de les vaques i els vostres van lligats.
—La meva germana es diu Marina. El mateix dia va néixer una vaca. Es diu Marinada. Quan vaig néixer jo, el mateix dia va néixer una vaca. Es va dir Mima, que és com em deia la meva germana.

—Dada: dues vaques per set-cents cinquanta alumnes.
—Quan vaig estudiar veterinària, teníem dues vaques per a set-cents cinquanta alumnes, sí. L’altre dia vaig parlar amb alumnes ara de veterinària. I em deien: “Ara ja en tenim quatre!” La facultat és molt especialitzada en animals de companyia i en cavalls, perquè té un hospital de cavalls. I de cavalls en veus més, però de vaques, no.

—Jofre i Andreu. Qui són?
—Són els meus primers dos mestres. He de dir que tots els noms que hi ha (menys els de la meva família) són inventats. Tan sols conservo la primera lletra, que és real. J i A. Jofre i Andreu són els primers que em van dir: “Sí, vine cap aquí que t’ensenyarem a fer de veterinària rural.”

—Rumen, quall, què són?
—Les vaques tenen quatre estómacs: rumen, reticle, omasum, i abomàsum, que són els noms científics. En vocabulari pagès són: rumen, reticle, llibret (perquè, si l’obres, sembla que tingui pàgines) i quall.

—Ignorant de mi, pensava que les vaques s’alimentaven d’herba. I no. Dieu que s’alimenten dels bacteris que tenen dins l’estómac.
—Exacte, nosaltres quan alimentem una vaca no alimentem l’animal sinó que alimentem una flora, els bacteris que tenen dintre. Aquesta és la proteïna que acabarà fent servir l’animal.

—Pagesia i hereus. Ho heu viscut?
—Jo ja he vist germans o germanes que comparteixen l’explotació. O uns altres que només un s’ho vol quedar, i no és l’hereu ni la pubilla. Però quan nosaltres vam néixer, que érem dues nenes, el meu pare va dir: “Ostres, quina pena, no hi ha cap noi que ens portarà la granja.” Aquest món té un punt molt tradicional, i fins i tot, en algun sentit, masclista; però per cultura, per tradició. Ara el meu pare està encantat que una filla ho porti.

—Sou una de les portaveus de la Plataforma Pagesa dels que heu encapçalat la revolta pagesa, en què he vist moltes dones. Per què?
—Perquè les dones són motors de canvi i motor de fer coses. Les dones fa quatre dies que ens posem davant les explotacions ramaderes. Sempre hi ha estat, la dona, però davant, fa quatre dies. I tenim ganes que les coses canviïn perquè estem descontentes amb la situació actual.

—Frases del llibre: “Anem a veure si les vaques estan plenes.”
—O si estan farcides. Això vol dir, en vocabulari pagès, anem a veure si les vaques estan prenyades.

—“La vaca ha tret les madrigueres.”
—La vaca ha tret l’úter.

—“Li vaig adormir la natura.”
—Li vaig adormir la vulva, a la vaca.

—Un vedell de dos caps. Això vau trobar tan bon punt vau començar?
—Nosaltres veiem amb la mà. Dins una vaca no veus res, ho palpes tot amb la mà. No m’ho creia, era el principi de fer de veterinària, i després d’un cap… en venia un altre! Palpava un vedell de dos caps. No crec que ho torni a veure mai més.

—Els veterinaris no feu servir ecografies?
—Ara fem ecografies, sí, però vaig començar sense. L’ecografia ens dóna molta més informació, però per fer una ecografia d’un úter primer de tot has de saber palpar-lo, reconèixer els ovaris, quin tacte tenen. Quan vaig començar, el veterinari anava amb l’ecògraf i jo anava amb la mà palpant. Aquesta és prenyada o no? I ens hi jugàvem un cafè. Tal com dic al llibre, ja no li dec cap cafè.

—La gent d’ara ja no deu saber què és palpar.
—Una mica com els que ja no saben fer multiplicacions, que van amb la calculadora.

—Escena que expliqueu: entrar un úter dins la vaca.
—Sí, al final, és com un mitjó que ha sortit i l’has de tornar a col·locar cap a dins.

—Passem a gent que surt al llibre. Per exemple, parleu d’un granger que només té animals negres: un cavall negre, una vaca negra, un gos negre...
—Ovelles negres, cavalls negres, gallines negres, tenia paons negres, tot negre. És Albert Espadamala.

—Parleu amb admiració d’Albert de Llessui, pastor.
—L’Albert és un nano jove que em va impressionar molt. Als estius se’n va tres mesos en una cabana al mig de la muntanya a cuidar vaques. Però és que en cuida mil, i coneix tots els ramats, se sabia els números de les vaques, sabia que aquesta és la filla d’aquesta altra. Al·lucinaves, allò era impressionant. No hi ha un Albert II al món, crec que és únic, una persona única [Albert Baqueró Cereza es pot veure a “La Tria, la vida dels vaquers del Pirineu“, d’Adiva Koenigsberg].

—Quines altres persones us han impressionat i surten al llibre?
—L’Eduard, per exemple, que té una granja de vaques de llet a Osona. Té una connexió amb les vaques que no l’he vista en ningú més. La manera que té de cuidar-les, s’hi desviu, els fa llit, el jaç, dos cops el dia, cosa que no fa ningú. Els dóna menjar tres vegades el dia, el passadís de menjar, que tampoc no ho fa ningú. És una granja d’excel·lència.

—Quin cicle de vida tenen, les vaques?
—Les mares que fan vedells per a carn poden arribar a viure dotze, tretze, catorze anys. El vedell de carn, a catorze, quinze mesos, anirà a consum.

—I el vedell de llet? Es deixa créixer més que no el de carn?
—Les femelles, sí. Els mascles, la majoria, no. Seran de carn.

—Ací les femelles ho tenen més bé que no pas els mascles.
—Exacte, sí. És que els ramats de vaques són matriarcals.

—Què voleu dir?
—Que les femelles són les que porten la veu, el mascle no hi té gran cosa a dir. En bovins, normalment, hi ha tres o quatre vaques que són les dominants sobre la resta. I, després, hi ha les pobres, que són les que reben cada cop, que solen ser les vedelles més jovenetes i les més velles.

—I el toro no mana?
—No. Manen aquestes tres o quatre vaques. El toro volta per allà esperant que alguna surti amb zel. Si hi ha un altre toro, s’hi baralla per la vaca que surt amb zel. Egües, ovelles i cabres també són matriarcals.

—I manen tres o quatre vaques? No és una de sola?
—No, són tres o quatre, les que manen.

—I com dominen? Amb violència?
—Sí, cops de banya, coces. Quan veiem un ramat de vaques, no veiem violència, perquè aquesta jerarquia ja s’ha format. Però si barreges dos ramats que no s’han vist mai, hi haurà crits.

—Voleu dir res que no us hagi demanat?
—Que la funció d’aquest llibre és acostar a la gent del carrer què vol dir ser vaquer, vaquera, la pagesia. I treure estereotips i fer veure la realitat del sector, que ni és tan maca ni és tan lletja com la gent es pensa.

—I un estereotip que vegeu molt estès?
—Que els vaquers són babaus, que els falten estudis, o com tractem els animals. Aquí hi ha amor, hi ha passió, hi ha estima, hi ha respecte.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee

Seül, Corea del Sud. En el seu moment, Park Choong-kwon va ser considerat una de les ments més preuades de Corea del Nord; va ser l’encarregat de desenvolupar el programa de míssils balístics que és la joia de la corona de les capacitats ofensives del règim de Kim Jong Un.

La setmana que ve es convertirà en legislador sud-coreà, i així esdevindrà el quart fugitiu de Corea del Nord que ocupa un escó a l’assemblea legislativa del sud. Arriba al càrrec amb una missió.

“Com a desertor, crec que tinc un paper a exercir en les relacions intercoreanes”, diu Park, de trenta-vuit anys. És candidat del partit conservador, encapçalat pel president Yoon Suk Yeol, i és cridat a guanyar en virtut del sistema de representació proporcional, que garanteix a un partit un nombre d’escons determinat segons la proporció de vots emesos a favor seu.

Ara com ara hi ha dos desertors nord-coreans a l’Assemblea Nacional sud-coreana: Tae Yong-ho, un ex-alt diplomàtic nord-coreà que aspira a la reelecció, i Ji Seong-ho, un activista nord-coreà pels drets humans que es retira aquesta legislatura.

Tant Park com Tae volen marcar l’agenda de les relacions intercoreanes i les qüestions clau a què s’hauran d’enfrontar les futures generacions de tots dos països, amb l’ambició d’erigir-se en dirigents capaços de bastir ponts entre una meitat i l’altra de la península. Volen que uns altres sud-coreans més joves també es preocupin per la reunificació, encara que la majoria dels seus companys defensin que és innecessària.

“Vaig sentir que la societat civil per si sola no podia fer gaire cosa en matèria de drets humans a Corea del Nord… però que les institucions polítiques sí que podien”, diu Kim, i explica els motius que el van empènyer a dedicar-se a la política.

Tots dos saben de què parlen.

Park va escapar-se de Corea del Nord quan tenia vint-i-tres anys. Havia estudiat a la Universitat de Defensa Nacional de Corea del Nord, un centre de formació per als enginyers encarregats de desenvolupar el programa de míssils balístics del país, que el règim considera fonamental per a la seva supervivència i seguretat.

Kim era un dels pocs estudiants de la prestigiosa Universitat Kim Il Sung que va tenir l’oportunitat d’estudiar a l’estranger. Aquest règim aïllat envia fora els seus millors estudiants perquè aportin a Corea del Nord la seva molt necessària experiència a l’estranger, per més que això els exposi al món exterior.

Durant la seva estada a la Xina, Kim va començar a adoptar idees de l’exterior fins al punt de cridar l’atenció dels funcionaris de seguretat nord-coreans. A tan sols vint anys, va decidir de fugir.

Com a membres de l’elit nord-coreana que havien demostrat la lleialtat al règim, Park i Kim tenien privilegis inaudits, i eren cridats a encapçalar el futur del país.

“Eren el futur de Corea del Nord”, diu Hanna Song, directora executiva de Database Center for North Korean Human Rights, una ONG amb seu a Seül que treballa amb desertors.

Podrien haver continuat vivint còmodament al nord. Però, en compte d’això, van arriscar les seves vides per fugir. Ara, proven de transformar el sistema democràtic de Corea del Sud i aportar la seva experiència com a joves que han crescut entre totes dues Corees.

“El fet que hagin fet servir la seva experiència al nord per mirar de cercar un futur més brillant per a tota la península coreana envia un missatge realment contundent als joves tant als nord-coreans com als sud-coreans”, diu Song.

Identitat doble

Park i Kim formen part d’una generació de mil·lennistes que va créixer a Corea del Nord en la dècada dels noranta, un moment històric en què el capitalisme va començar a penetrar en un estat teòricament comunista.

Són coneguts com la “generació Jangmadang”, en al·lusió als mercats il·legals que van sorgir espontàniament després d’una fam devastadora que va revelar que l’estat era incapaç de mantenir el seu poble. Aquells que van sobreviure ho van aconseguir a còpia de vendre o comprar aliments en aquests mercats informals.

Aquest grup ha crescut amb accés a productes de la Xina i Corea del Sud, incloent-hi programes de televisió i films, que els han obert els ulls a la vida en una gran economia i una societat més lliure. Segons els experts, estan més exposats al món exterior i, per tant, més desil·lusionats amb el seu propi govern.

“Quan encara vivia a Corea del Nord, la consciència de la generació més jove ja havia començat a canviar de forma dràstica”, diu Park, que va fugir del país el 2009.

La transició dels joves fugats a la societat sud-coreana ha estat més fàcil que no la dels desertors més grans, que sovint mostren moltes més dificultats per a adaptar-se al capitalisme.

“Com a generació Jangmadang, tenim experiències sobre la vida a Corea del Nord que els mil·lennistes de Corea del Sud senzillament no tenen”, afegeix Kim. “Això vol dir que, a través d’aquestes percepcions, podem aportar idees úniques i noves”, continua.

Sigui com sigui, tant Park com Tae expliquen que no volen encasellar-se en una identitat uniforme de “desertor”. D’una banda, tots dos s’han forjat una doble identitat com a ciutadans nascuts a Corea del Nord que han passat la majoria de la seva edat adulta com a sud-coreans, cosa que diuen que els concedeix una percepció única de la vida a la península coreana.

A més, les seves experiències vitals no són representatives de la immensa majoria dels 34.000 nord-coreans que s’han traslladat al sud d’ençà del 1998, la major part dels quals són dones sense educació universitària. De fet, a la majoria dels joves sud-coreans també els costaria identificar-se amb l’educació d’elit que tots dos homes van rebre en totes dues Corees.

Després d’haver-se escapat de Corea del Nord per la frontera amb la Xina i haver arribat a Seül, Park es va doctorar en ciència i enginyeria de materials en una de les millors universitats sud-coreanes, i va aconseguir una feina molt cobejada com a investigador sènior a Hyundai Steel.

Ara, a l’Assemblea Nacional, Park vol donar forma a les polítiques científiques, tecnològiques i fiscals que afecten l’enginyeria i la indústria, els dos sectors que van impulsar l’ascens econòmic de Corea del Sud com a potència manufacturera.

“Com a persona amb experiència en el sector industrial sud-coreà, crec que és absolutament necessari innovar en la normativa empresarial i el mercat laboral del nostre país”, explica.

Alhora, es mostra d’acord amb l’enfocament de línia dura de Yoon cap a les provocacions del nord i els seus esforços per a ampliar les mesures de dissuasió militar en coordinació amb els Estats Units i el Japó.

“Corea del Nord, per la seva naturalesa, és incapaç de posar fi a les provocacions militars”, explica. “Hem d’ajudar Corea del Nord a trobar una altra estratègia de sortida per a convertir-se en un país normal”, afegeix.

Tots dos creuen que les Corees es reunificaran, i que els preparatius han de començar ara, a còpia d’estudiar detingudament els canvis interns de Corea del Nord i preparar l’opinió pública sud-coreana per a una unió eventual.

“L’únic camí per a solucionar els diversos problemes de Corea del Sud, com ara el declivi demogràfic, la crisi econòmica i la polarització, implica la reunificació”, diu Kim. I afegeix: “Necessitem ampliar el nostre territori i la nostra població, i desenvolupar mercats nous.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Solidaritat Catalana per la Independència no aconsegueix els avals necessaris per a presentar-se a les eleccions a Catalunya el pròxim 12 de maig. L’Executiva Nacional de Solidaritat per la Independència, s’ha reunit avui per a comunicar que tan sols n’han obtingut 3.543. Demà és l’últim dia per a presentar les candidatures davant la Junta Electoral.

A través d’un vídeo, el secretari general de Solidaritat, David Folch, ha volgut expressar el seu agraïment a totes les persones que han donat suport i confiança al projecte. També ha anunciat que procedirem a la destrucció de les signatures recollides. Segons Folch, continuaran centrant-se en la ILP de la Declaració d’Independència que van presentar el febrer i va ser admesa per la mesa del Parlament.

 

 

Més d’un centenar d’usuaris de tren de mitjana distància s’han concentrat aquest diumenge a l’estació de tren de Tarragona per reclamar un servei ferroviari digne. Convocats per la plataforma Dignitat a les Vies, han exposat el seu malestar envers els retards, però també les condicions en què viatgen diàriament a Barcelona. Una de les portaveus, Anna Gómez, ha alertat de les complicacions que poden comportar les obres del corredor del Mediterrani a partir de setembre i ha reclamat solucions per no sentir que són ciutadans de segona per no viure a la capital. La plataforma, que no descarta noves accions, ja s’ha reunit amb dos grups polítics i obre la porta a fer-ho amb altres partits per posar fi a una problemàtica cronificada.

Passatgers habituals de les línies de mitjana distància s’han plantat aquest diumenge al migdia al davant de l’estació de tren de Tarragona en la primera acció convocada per la recentment constituïda plataforma Dignitat a les Vies, que ja té una quarantena de membres actius. L’acció ha aplegat usuaris del servei ferroviari del Camp de Tarragona, però també de les Terres de l’Ebre i el Garraf. Així, ha englobat usuaris de les línies R2 sud, R14, R15, R16 i R17. La concentració ha tallat el trànsit de forma puntual, durant la lectura del manifest de la plataforma, on s’han enumerat les reclamacions de l’entitat i les queixes reiterades dels viatgers.

A la “normalització dels retards” dels trens s’han sumat les condicions amb què viatgen fins a Barcelona, sovint en trens amb aforaments sobrepassats i sense el manteniment apropiat, així com la manca d’informació quan hi ha incidències. Així ho ha assenyalat la Sònia Carvajo, qui habitualment fa el trajecte entre Vilanova i Barcelona, qui ha assegurat a l’ACN que l’actual servei ferroviari no només li condiciona la vida laboral, sinó també la personal. “Sempre he d’anar corrents arreu, la meva paraula és córrer. Corro per sortir de treballar, corro per agafar un tren i quan arribo, el tren ha desaparegut de la pantalla i no hi ha cap explicació”, ha lamentat.

En aquest context, la plataforma ha exigit una millora del servei ferroviari, especialment pel que fa al compliment dels horaris i l’augment de les freqüències dels trens en hores punta. Una demanda que ja han compartit amb alguns grups polítics, dels quals asseguren que n’han rebut una bona disposició. Alhora, obren la porta a reunir-se amb altres formacions per resoldre aquesta problemàtica. Alguns representants d’En Comú Podem, ERC i Junts per Tarragona s’han adherit a la protesta, mentre que els portaveus els han interpel·lat davant la convocatòria d’eleccions del pròxim 12 de maig.

Amb la mirada posada al setembre

La plataforma Dignitat a les Vies alerta que d’aquí a mig any es planteja una situació que els pot repercutir directament en el servei, com són les obres del corredor del Mediterrani a l’altura de Roda de Berà. “Hem de trobar solucions serioses i amb garanties a partir de setembre, perquè ara mateix no tenim coneixement sobre què passarà”, ha indicat Alba Riera, una de les portaveus de l’entitat.

La d’aquest diumenge ha estat la primera de les accions convocades per la plataforma, que avisa que no serà l’última. “Seguirem protestant, fent sentir la veu de tanta gent que anem cada dia de forma inhumana als trens. Protestarem fins que algú ens doni les condicions dignes, no protestem per demanar un bar al tren, estem demanant dignitat”, ha refermat Anna Gómez, portaveu de Dignitat a les Vies. En aquesta línia, Gómez ha afirmat que el servei ha empitjorat en els darrers vint anys, un fet que dificulta que la ciutadania pugui optar a treballar a la capital catalana en torns de tarda amb les freqüències ferroviàries actuals.

La piscina municipal del barri d’Aiora de València ha hagut de tancar al públic perquè han detectat que hi havia restes de legionel·la en les seves instal·lacions. Fonts municipals han informat a Efe que dijous van trobar el bacteri en unes anàlisis rutinàries a la piscina i, d’aleshores ençà, és tancada per aplicar els tractaments de desinfecció segons el protocol.

Les mateixes fonts han indicat que la piscina, de titularitat pública, però gestió privada, segurament podrà reobrir dimarts. És previst que demà es torni a repetir l’anàlisi, que divendres ja va sortir negatiu, per decidir si les instal·lacions ja poden reobrir o no. Segons que ha avançat À Punt, la legionel·la es va detectar a les dutxes del vestuari masculí de la piscina en un control fet per tècnics de la Conselleria de Sanitat.

Unes 2.500 persones, segons xifres de la Guàrdia Urbana, s’han manifestat avui al centre de Barcelona a favor de la sanitat pública. Bo i coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, la Marea Blanca i la Marea Pensionista han impulsat la protesta, que ha començat a la plaça d’Urquinaona, ha baixat per la Via Laietana i ha acabat a la plaça de Sant Jaume. Els manifestants han reivindicat el dret de la salut i la sanitat pública i han aixecat la veu contra les llistes d’espera excessives i la privatització de la sanitat. Entre més qüestions, han reclamat més recursos per a l’atenció primària i l’abordatge de la salut mental, i unes condicions laborals dignes per als professionals sanitaris.

El cap de llista del PSC, Salvador Illa, veu difícil de governar amb Junts després de les eleccions a Catalunya del 12 de maig. En una entrevista a Eldiario.es ha allunyat aquesta possibilitat, però sí que s’ha mostrat disposat a arribar a acords esporàdics. De fet, ha recordat que durant la legislatura ja havien pactat unes quantes vegades amb Junts, ERC i amb comuns. El socialista també ha defensat desplegar l’estatut i millorar l’autogovern. En aquesta qüestió, ha explicat que no donaria lliçons a ningú, però ha avisat que tampoc estava disposat a rebre’n.