Manquen pocs dies per a les eleccions europees. Els ciutadans dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea (UE) són cridats a les urnes per decidir la nova composició del Parlament Europeu per als cinc anys vinents. En total, s’elegeixen 720 eurodiputats que votaran el candidat a presidir la Comissió Europea. Ara bé, és el Consell Europeu, format pels primers ministres dels vint-i-set estats, que elegeix el president de la Comissió perquè sigui avalat per l’eurocambra.

Quins són els requisits per a votar? Cal registrar-se? És permès el vot telemàtic? És obligatori de votar? Quantes circumscripcions hi ha? Us resolem els dubtes més freqüents sobre les eleccions europees.

Quin dia són les eleccions europees?

Les eleccions al Parlament Europeu es fan cada cinc anys. Aquesta vegada, seran el 9 de juny. Als territoris d’ultramar de l’estat francès, com ara la Polinèsia Francesa, les eleccions es faran el dia abans, el 8 de juny.

Quins són els requisits per a votar?

A Catalunya, el País Valencià i les Illes, per votar a les eleccions europees, cal tenir divuit anys complerts el dia de la votació, tenir la nacionalitat espanyola i residir a l’estat espanyol o a l’estranger (tret que opteu per votar al vostre estat membre de residència), o ser nacional d’un altre país de la UE resident a Espanya.

A Catalunya Nord, els ciutadans han de tenir divuit anys i cal que estiguin domiciliats al municipi on es vol votar i ser inscrits al cens electoral. Els ciutadans amb nacionalitat francesa residents a l’estranger i inscrits en una llista consular només poden votar a la circumscripció electoral de l’estat francès si no són inscrits a la llista electoral suplementària d’un altre estat membre de la Unió Europea.

On podeu votar?

Els ciutadans catalans o els nacionals d’un altre país que resideixen a indrets catalans hauran de votar en el col·legi electoral específic que correspon en cada jornada electoral. L’adreça està indicada a la vostra targeta de registre de votants.

Els ciutadans amb nacionalitat espanyola poden consultar les dades d’inscripció i mesa en aquesta pàgina. Els nord-catalans ho poden saber en aquesta pàgina web.

Us heu de registrar per a votar?

Els ciutadans que resideixin a Catalunya, el País Valencià, les Illes i Catalunya Nord no hauran de fer cap tràmit.

En canvi, els ciutadans que resideixin a l’estranger hauran de votar als col·legis electorals organitzats per l’ambaixada, els consolats o els locals autoritzats. Si teniu la nacionalitat espanyola o francesa i residiu temporalment a l’estranger, haureu d’inscriure-us com a no-residents al consolat que us correspongui.

Podeu votar telemàticament?

No. A Catalunya, el País Valencià, les Illes i Catalunya Nord no és permès de votar telemàticament.

Podeu votar electrònicament?

El vot electrònic tan sols és permès a Catalunya Nord. En els municipis de més de 3.500 habitants, s’han habilitat uns dispositius que permeten d’enregistrar el vot electrònicament. Són situats en una cabina de votació a fi que es pugui votar amb total confidencialitat.

Eleccions europees: batalla electoral al cor de la col·laboració independentista contra la repressió

Podeu votar per correu?

A Catalunya, el País Valencià i les Illes és permès de votar per correu. Però abans ho haureu d’haver sol·licitat personalment a qualsevol oficina de Correus o telemàticament.

A Catalunya Nord, en canvi, no és permès de votar per correu en les eleccions europees, llevat dels detinguts.

Podeu autoritzar que una altra persona voti en nom vostre?

A Catalunya, el País Valencià i les Illes no es pot autoritzar una altra persona perquè voti en nom vostre. L’única excepció que preveu la llei és per malaltia. Si per motius de salut degudament acreditats algú no es pot desplaçar per sol·licitar el vot per correu, pot autoritzar davant de notari una altra persona perquè reculli tota la documentació del vot per correu i el tramiti en nom seu. Són els anomenats “poders electorals” i s’atorguen davant de notari de franc.

A Catalunya Nord, en canvi, el vot delegat és permès si sabeu que no podreu anar a votar el 9 de juny. Podeu donar la vostra delegació a un elector inscrit en el cens electoral d’una ciutat diferent del vostre. Ho podeu tramitar en aquesta pàgina web.

És obligatori de votar?

No. A Catalunya, el País Valencià, les Illes i Catalunya Nord no és pas obligatori de votar.

A la Unió Europea, hi ha quatre estats on sí que és obligatori. Són Bèlgica, Bulgària, Grècia i Luxemburg.

Quin és el llindar perquè els partits polítics siguin elegits?

Per a les eleccions europees, a l’estat espanyol no hi ha cap llindar electoral mínim. A l’estat francès, en canvi, els partits polítics han d’aconseguir, pel cap baix, el 5% dels vots per ser elegits a l’eurocambra.

Quants diputats s’elegeixen?

En total, el nou Parlament Europeu tindrà 720 diputats. A l’estat espanyol se n’elegeixen 61, i a l’estat francès, 81.

Segons la legislació de la UE, tots els països han de fer servir sistemes de votació que garanteixin una representació proporcional, la qual cosa significa que el nombre de membres electes de cada partit depèn de la proporció de vots electorals obtinguts pel partit. L’estat espanyol i el francès fan servir un sistema de llistes tancades, per la qual cosa els electors no poden canviar l’ordre de preferència dels candidats a la llista.

Quantes circumscripcions hi ha?

Als estats espanyol i francès, en les eleccions europees, hi ha una única circumscripció electoral: és a dir, els electors voten les mateixes llistes de candidats.

Com podeu saber si heu estat elegits membres d’una mesa electoral?

Els elegits per a ser membres de la mesa electoral ja han d’haver rebut una notificació per carta, que es feia arribar tres dies després del sorteig, és a dir, fins el 18 de maig. Els resultats no es publiquen i solament en tenen constància els ajuntaments i les juntes electorals de zona (JEZ). El retard en la notificació no invalida la designació com a membre de la mesa en cap cas.

Cada mesa electoral és formada per tres membres: un president i dos vocals. Tots han de ser menors de setanta anys i saber llegir i escriure. El president ha de tenir el títol de batxillerat o el de formació professional de segon grau o, subsidiàriament, el de graduat escolar o equivalent. També es trien dos suplents per a cada càrrec. En total, es trien nou persones per a la mesa electoral.

Bookish, empresa digital del sector del llibre, acaba d’adquirir la històrica llibreria Caselles de Lleida, tal com ha anunciat en una nota de premsa. La llibreria Caselles, un equipament cultural centenari que ocupa set plantes d’un edifici del carrer Major de Lleida i té un dels millors fons editorials de les llibreries del país, perillava d’haver de tancar per manca de relleu generacional. Fundada el 1914, avui porta l’establiment la tercera generació que. Jordi Caselles, un dels gerents, ha explicat: “Vista la manca de relleu generacional, la nostra prioritat era no solament assegurar el llegat, sinó també preservar el paper cultural que exerceix la llibreria Caselles a Lleida.”

Segons la nota, Bookish mantindrà l’equip actual de la llibreria i durant el procés de transició també la direcció actual, amb la intenció que la família Caselles continuï vinculada a la nova etapa de Bookish, per garantir-ne la identitat.

Caselles és la segona llibreria important que compra Bookish aquests darrers anys. El desembre del 2022 va adquirir la llibreria Alibri, del carrer Balmes de Barcelona, in extremis i contra tot pronòstic, quan era a punt de tancar. També a primers d’abril d’enguany va comprar la llibreria Lé de Madrid i, segons que informa, la previsió és incorporar dues llibreries més abans no s’acabi el 2024.

Bookish és una empresa fundada a Barcelona el 2017 per Tomàs Casals, que va néixer com una plataforma digital de venda de llibres en paper per subscripció. Els subscriptors reben cada mes un títol sorpresa, que és una novetat. Aquesta fórmula era la que havia popularitzat ja fa molts anys el Grup del Llibre i també el Cercle de Lectors, però en aquell cas es podia triar el llibre entre una oferta limitada. A aquest format, Bookish hi ha afegit la trobada virtual (i des que té Alibri també presencial) dels lectors amb els autors. En aquests set anys d’activitat, ha creat una comunitat de sis mil lectors.

La nova estratègia d’adquirir llibreries implica que Bookish passi d’una activitat bàsicament virtual i digital a una activitat presencial, física. Segons la nota, amb la incorporació de la llibreria Caselles, es comença a fer visible l’estratègia de l’empresa: reunir llibreries emblemàtiques del país mantenint la singularitat de cadascuna i diferenciant-se de les grans cadenes verticals i franquícies. “Les llibreries han de ser diferents, igual que són diferents els llocs o els lectors als quals pertanyen. Volem preservar la identitat i els valors de cadascuna, impulsar-les amb tecnologia i una plataforma unificada i consolidar-les com a centres culturals i socials de les seves ciutats”, diu Tomàs Casals.

La FNAC pot deixar la plaça de Catalunya

I si Bookish vol passar de la venda virtual a la presencial, la FNAC, una de les grans cadenes de llibreries instal·lades al país, ha començat a treballar amb l’estratègia oposada. Segons que informa el diari Ara, la FNAC de la plaça de Catalunya podria desaparèixer després de vint-i-sis anys i d’haver esdevingut un espai cultural i tecnològic de referència al centre de Barcelona. Addueixen raons econòmiques i de renovació de l’espai del Triangle, el centre comercial on ara s’emplaça, que farien que la FNAC no hi tingués cabuda. Però la companyia francesa també explica que es troba en plena transició cap al comerç en línia, perquè els canals de venda han canviat i ara prioritzen el comerç electrònic. La FNAC del centre comercial Illa Diagonal, també de Barcelona, la reduirien, però no la tancarien.
Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Tot i aquesta tendència de la FNAC de reduir la venda física i afavorir la digital, segons les dades del Gremi de Llibreters de Catalunya a Catalunya el nombre de llibreries creix. Avui el gremi n’aplega 324, amb un augment d’un 30% d’ençà del 2008. I, encara, segons la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters (CEGAL), Catalunya és el territori on hi ha més llibreries en nombres absoluts: 460. Marià Marín, secretari del Gremi de Llibreters de Catalunya, diu que aquesta tendència és deguda tant al relleu generacional, que ha permès de mantenir moltes llibreries, com a noves iniciatives que han sorgit, una part de les quals provenen de l’Escola de Llibreria, vinculada a la Universitat de Barcelona (UB) per a formar futurs llibreters.

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic ha convocat una vaga educativa demà, en tots els nivells no universitaris. D’ençà que José Antonio Rovira va prendre possessió del càrrec de conseller d’Educació, les tensions entre el govern i la comunitat educativa han crescut. Declaracions desafortunades, caos organitzatius, menysteniment dels professors i de la llengua, retallades, instauració del districte únic, aturada del pla Edificant… I, allò que ha indignat més, l’anomenada “llei de llibertat educativa”. Ara la plataforma, integrada pels sindicats de l’ensenyament, entitats civils i associacions de pares, s’ha plantat per defensar els drets laborals, educatius i lingüístics. A més a més, tenen el suport d’unes quantes personalitats i entitats, com ara Acció Cultural del País Valencià. Expliquem fil per randa tots els motius de la vaga educativa.

“El pitjor atac al valencià en l’ensenyament”: així és la nova norma de segregació lingüística del PP i Vox

Llei de segregació lingüística o llei de “llibertat educativa”

Si una cosa té el Consell de PP i Vox és habilitat a l’hora d’utilitzar el llenguatge. Quan parla de “llibertat” hom pot pensar que no pot amagar res dolent. Però, com deia Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, en una entrevista amb VilaWeb, “dins t’hi trobes una sorpresa molt desagradable”. Aquesta nova normativa substituirà l’actual llei de plurilingüisme, i establirà la consulta als pares sobre quina és la llengua en què volen que siguen educats els seus fills.

Alexandra Usó: “Al govern valencià no li interessa de tenir una ciutadania formada”

PP i Vox proposen un híbrid entre el model de línies que hi havia abans i el plurilingüisme, d’una manera que el català ix notablement perjudicat. Les famílies triaran quina llengua vehicular volen i, dins cada línia, es mantindrà un percentatge de la llengua que no siga la base. És a dir, encara que la línia siga en castellà, hi haurà un percentatge d’assignatures –que variarà segons l’etapa escolar– que es faran en català. Ara, la novetat és que una línia no s’obrirà si no hi ha un percentatge mínim de demanda. Això es traduirà en un arraconament del català a l’escola. Tenint en compte la situació de llengua minoritzada del català al País Valencià, la llei Rovira implicarà, precisament, que es continue minoritzant.

En relació amb les comarques castellanoparlants, que ja van ser afectades per la reforma de la llei de plurilingüisme que van fer d’urgència, la nova norma diu que la llengua de base sempre serà el castellà. Encara que, en principi, les famílies podran triar de la mateixa manera, no es regula la possibilitat que hi haja una majoria que vol que la llengua vehicular siga el català. En aquest cas, l’administració decidirà si ho autoritza o no, o quina solució dóna a aquestes famílies. Això vol dir que aquells alumnes podrien ser enviats a un altre centre, més prop o més lluny de sa casa, de manera que es vulneraria el criteri de proximitat recollit per la LOMLOE.

Segons experts com ara Joaquim Dolz, catedràtic de la Universitat de Ginebra, especialista en plurilingüisme i formació dels professors, la llei Rovira és discriminatòria perquè pretén que els pares puguen triar individualment per a evitar l’aprenentatge del català.

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

El districte únic

El Consell de PP i Vox va introduir un nou decret d’admissió d’alumnes per a recuperar el districte únic, també sota el pretext de la “llibertat d’elecció” de les famílies per a matricular els seus fills. Aquest decret suprimeix el sistema de zones que havia instaurat el Botànic, que prioritzava les escoles pròximes al domicili familiar i que fomentava una matriculació equilibrada entre els centres públics i concertats. Amb el districte únic, les famílies podran sol·licitar l’accés a qualsevol escola del municipi.

Segons els sindicats, aquest model intensifica la segregació escolar i beneficia l’escola concertada, en detriment de la pública, perquè són les famílies amb més recursos econòmics les que es poden permetre de matricular els seus fills en centres concertats lluny del lloc de residència. Per tant, denuncien que aquesta “llibertat” és exclusiva d’una part de la població i que el districte únic afavoreix la creació de “guetos” en alguns centres públics, segons el barri on siguen. Així ho evidenciava un estudi de la Universitat de València, que analitzava el districte únic a la ciutat de València als anys de María José Catalá com a consellera. A més, els professors no volien romandre en aquests centres, i la direcció es trobava amb dificultats per a establir un projecte sòlid a llarg termini. Això vol dir que, previsiblement, en aquests centres disminuirà la matriculació. Com a conseqüència, la conselleria tindrà justificació per a fer retallades en aules i professors de l’escola pública.

Beatriu Cardona: “La llibertat d’elecció de les famílies acaba quan comença el dret a l’educació dels teus fills”

La paralització del pla Edificant

Una altra de les denúncies de la comunitat educativa és la paralització del pla Edificant, un programa de l’anterior Conselleria d’Educació del Botànic que tenia el propòsit de rehabilitar els centres educatius –la majoria tenen més de quaranta anys, amb necessitats urgents de millora– i construir-ne de nous a tot el País Valencià. La Generalitat s’encarregava del pagament i els ajuntaments gestionaven les obres. L’objectiu era millorar el parc públic de l’ensenyament tan aviat com fos possible i esborrar una de les imatges més criticades de l’educació pública al País Valencià: els mòduls pre-fabricats.

Ara, segons l’STEPV, el Consell ha reduït de 121 milions d’euros el pressupost d’aquest pla. És, doncs, una retallada del 40%. La confederació d’associacions de mares i pares d’alumnes Gonzalo Anaya diu que hi ha 22 pobles i ciutats afectats, amb 43 actuacions paralitzades. I cal afegir-hi els 12 municipis on el govern ha comunicat que no s’executarà el pla Edificant.

Retallades a les EOI, a infantil i a primària

Enguany, per primera vegada, la Conselleria d’Educació ha volgut determinar no solament el nombre total de grups, sinó el màxim de grups per llengua que poden oferir les escoles oficials d’idiomes (EOI). Els sindicats van estimar que es perdrien uns 244 grups, 8.450 places d’alumnes i 61 llocs de professors. A més, denuncien un caràcter ideològic en aquestes retallades, que afectarien, sobretot, el català en les comarques castellanoparlants, i llengües minoritzades com ara el basc, l’àrab, i el castellà per a estrangers, amb una alta demanda de la població migrant que necessita el títol per a poder obtenir el permís de residència.

Què passa a les escoles oficials d’idiomes del País Valencià?

En la mateixa línia de retallades, PP i Vox han suprimit 206 unitats d’infantil i primària per al curs que ve en centres públics de tot el País Valencià. La publicació dels arranjaments va coincidir amb l’anunci de Carlos Mazón sobre la gratuïtat de l’educació de zero a tres anys. Els sindicats i entitats com Escola Valenciana denuncien que aquestes aules, que no són obligatòries, es troben, principalment, a l’escola concertada i privada. Sostenen que el govern valencià desmantella l’escola pública per executar una privatització gradual del sistema d’ensenyament.

També critiquen la reducció a una única hora setmanal de l’assignatura d’educació en valors a 4t d’ESO. Al manifest de la vaga, assenyalen que és una mesura antipedagògica i que no permet el desenvolupament d’un pensament lliure. “Volen un alumnat dòcil i sense criteri”, diuen.

Millorar les condicions dels docents

Un altre dels motius de la vaga educativa de demà és la millora de les condicions laborals i salarials. Els docents valencians estan preocupats per la saturació de les aules i pels nivells de conflictivitat, que en molts casos acaben en agressions. Reclamen una baixada generalitzada d’alumnes per grup, augments retributius, reducció d’hores lectives per a docents més grans de cinquanta-cinc anys, eliminació de burocràcia i augment de plantilles.

El jutge Manuel García-Castellón ha citat a declarar avui a les deu del matí gran part dels investigats per l’organització del Tsunami Democràtic, però és molt possible que només pugui escoltar la dirigent d’ERC Marta Molina, que ahir va confirmar que hi aniria. Ha acceptat d’ajornar per prescripció mèdica la de Josep Lluís Alay, que va partir un aneurisma fa uns mesos; i les de Marta Rovira i Oriol Soler perquè els seus advocats tenen uns altres compromisos judicials. Sí que espera que compareguin Oleguer Serra, Josep Campmajó i Jesús Rodríguez –exiliats a Suïssa–, Xavier Vendrell, que viu a cavall de Catalunya i Colòmbia, on treballa per al president colombià, Gustavo Petro, i Jaume Cabaní, però el més probable és que no s’hi presentin. De fet, Òmnium Cultural ha anunciat que Oleguer Serra, que n’és dirigent, no anirà a declarar perquè considera que el procés judicial forma part d’una operació política per boicotar la llei d’amnistia i perseguir l’independentisme. Les causes de Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg, aforats, es cursen al Tribunal Suprem espanyol, que els ha citat a declarar de manera voluntària entre el 17 i el 21 de juny.

García-Castellón rebutja el darrer intent de suspendre les declaracions de demà pel Tsunami

És la primera vegada que el jutge de l’Audiència espanyola convoca els investigats per sentir què han de dir de les acusacions que van organitzar les protestes del Tsunami Democràtic durant la tardor del 2019 i de les greus acusacions de terrorisme, que preveuen penes de vuit anys a catorze de presó. També és un pas determinant, perquè quan hagin declarat, García-Castellón podria ordenar mesures cautelars, com ara, la presó provisional o la retirada de passaports. Alhora, podria emetre ordres de detenció contra tots els qui no hagin anat a declarar. És per això que, ahir, Molina expressava la transcendència del moment: “Sóc conscient que puc anar a la presó, i ho assumeixo. Però si jo hi vaig, l’estat haurà d’assumir les conseqüències de tenir no només exiliats, sinó també presos polítics”, va dir, molt emocionada, en un acte de suport que va aplegar totes les famílies de l’independentisme.

Molina també va justificar la seva decisió de no anar-se’n a l’exili i de respondre a la crida del jutge: “S’ha de batallar a tot arreu, i agraeixo als companys exiliats que fa anys que batallen per fer valer els drets polítics col·lectius i individuals com a poble. És imprescindible, però també és necessari que aquí algú els miri als ulls i els qüestioni acusacions tan absurdes.” García-Castellón no els fa anar a Madrid, sinó que els ha convocat a la Ciutat de la Justícia de Barcelona perquè hi declarin per videoconferència. Per a fer costat als represaliats, s’ha convocat una concentració de suport a la porta dels jutjats a les 9.30.

Dijous de la setmana vinent, el congrés espanyol aprovarà definitivament la llei d’amnistia, que podrà entrar en vigor l’endemà mateix i que caldrà veure com entoma García-Castellón. Molts dels moviments que ha fet en la causa judicial han anat alhora amb la tramitació de la llei, tot cercant la manera d’utilitzar la investigació judicial per excloure Carles Puigdemont i Marta Rovira de l’amnistia: la causa es va reactivar després de cinc anys adormida quan els partits independentistes acordaven la investidura de Pedro Sánchez en canvi d’una amnistia; va situar Puigdemont al capdamunt de l’organització tot i que mai no l’hi havia considerat; va retorçar els fets per acceptar com a acusació dos policies lesionats en una manifestació dels CDR; i va incloure en interlocutòries judicials descripcions dels fets per fer-los encaixar en les exclusions de l’amnistia.

L’advocat d’Oleguer Serra i Josep Campmajó va demanar a García-Castellón que la citació per a declarar la fessin arribar a Suïssa, on ara viuen, per mitjà dels mecanismes de cooperació internacional, tal com correspon; però el jutge no ho va entendre i es va limitar a denegar que declaressin per videoconferència de Suïssa estant, tot i que no era això, que havien demanat. El jutge tampoc no ha permès que Xavier Vendrell declari per videoconferència a Colòmbia.

A la carpeta judicial que duu García-Castellón, hi ha una desena persona, que tampoc no ha estat citada a declarar demà. És Nicola Flavio Giulio Foglia, un banquer suís d’origen italià a qui atribueixen un paper clau en el finançament del Tsunami Democràtic. El jutge ha dictat una ordre europea d’investigació perquè Itàlia el localitzi i el faci declarar per videoconferència. A més, ben aviat podria incloure una altra persona com a investigada, un home que feia servir el pseudònim Xuxo Rondinaire i que el jutge sospita que podria ser un agent dels Mossos d’Esquadra.

 

Pere Quart en el seu poema “Cançó de carrer”, aquell que té uns versos que avui dia serien titllats de terrorisme (“Potser només viuen de veres els qui moren matant al carrer o a la guerra.”), feia una descripció –poètica, és clar– de la vida d’una família obrera durant la dictadura: “el pare,/ cansat i sense fe,/ renec o riallada./ Treball embrutidor,/ futbol cada diumenge,/ el tuti al cul d’un bar/ tabac de vuit pessetes./ La televisió/ que ofega la paraula/ i banys en un mar brut/ quan vénen les vacances./ La mare un escarràs,/ la plaça i la neteja./ I els meus germans petits,/ escoles de mals mestres./ Quina buidor!”

Quina buidor!, exclamava el poeta. Fixeu-vos que Joan Oliver (Pere Quart), en un moment, agafava el futbol com un dels símptomes d’aquells temps sense llibertat en què l’entreteniment futbolístic era alienant, jugava a favor del règim. I potser ens hauríem de preguntar si ara el futbol no continua essent una de les maneres amb què el sistema ens ocupa i ens absorbeix mentre passen coses molt transcendents al nostre voltant. Talment com la televisió, que “ofega la paraula”, deia Pere Quart. No us ho sembla que la cosa no ha canviat gaire, quan mireu els programes d’Antonio Farreras, Vicente Vallés, Ana Rosa Quintana o, per no mirar només enfora, Ricard Ustrell? Formalment, no som en una dictadura, però els mecanismes del sistema no acaben de marxar mai.

No us penseu que jo em col·loco au-dessus de la mêlée, com diuen els francesos. Sempre m’ha agradat el futbol, en directe sobretot, i els meus pares em van encomanar l’afició pel Barça, la qual durant la dictadura i més ençà era un signe de compromís amb la llibertat. (O així ens ho volíem creure, malgrat que el club sempre ha estat dirigit per la burgesia catalana.) I, malgrat això, intento rebel·lar-me contra mi mateix quan la meva bèstia personal, la que respon a les aficions desfermades, emergeix indòmita i salvatge. Un dia, al camp de l’Espanyol vaig veure una gran pancarta que deia: “Catalunya és més que un club.” I si t’alliberes de la bèstia pròpia, no pots dir res més sinó que això és veritat.

Quina buidor! No és símptoma de vacuïtat, per exemple, que el periodisme esportiu hagi envaït la programació dels mitjans d’informació públics? Se succeeixen els programes on els mateixos tertulians van distribuint-se, ara aquí, ara allà, per dir les mateixes coses. No tenen cap informació rellevant, saben el mateix que nosaltres, però allà els deixen perbocar la seva bèstia interna amb opinions que moltes vegades, al cap d’unes hores, se sap que són errònies. És igual com passa amb les tertúlies polítiques, ben cert, però ja sabem que l’actual direcció dels mitjans públics catalans van decidir “despolititzar-los” (quina broma!) i per això ens entretenen amb el futbol. No, amb l’esport no, amb un club de futbol, el Barça, que fa anys que ha deixat de ser “més que un club”.

Que ningú s’emprenyi amb mi, si us plau, que encara les puc dir més grosses. Per exemple: algú em pot dir quina diferència hi ha entre la presidència xinesa del RCD Espanyol i la del FC Barcelona? Sí, ja sé que un ha comprat el club “perico” i l’altre ha estat votat pels socis “culers”. Però, en la gestió d’ambdós clubs, després de les votacions democràtiques, hi ha cap diferència? Tot és la buidor de la desinformació, de l’arrogància, de les frases altisonants, dels anuncis i les renúncies… Els socis de l’Espanyol saben tant del seu club com els del Barça; perquè la democràcia del primer no existeix, hi ha un patró que fa el que vol; però la democràcia del segon s’acaba després de les eleccions, quan el president del FC Barcelona fa i desfà com li plau.

Joan Laporta és, si m’ho permeteu, un bon símptoma de la buidor que assenyalava Pere Quart. Ja ho era en la seva primera etapa com a president del club, tot i que aleshores el joc i els triomfs del primer equip dirigit per Guardiola ho van amagar tot. Bé, no és veritat del tot, no va ser només això: en aquells temps Laporta generava incomoditats per la seva defensa de l’independentisme, va fotre fora la part més fatxa dels aficionats, associava el club a Unicef… Però, en aquesta nova etapa s’ha convertit tot en pols, en buidor: l’afer injustificable de Negreira i els arbitratges, la nul·la transparència en les decisions sobre la marxa del club, l’arbitrarietat de les seves decisions, el personalisme desbocat, la conxorxa amb la part més fosca del capitalisme a través d’empreses, fons d’inversió i coses que no arribarem a saber mai. Només els més fanàtics del Barça, aquells que no es poden desposseir de la seva bèstia interna, em poden acusar de mentir. 

Ara acabaré amb l’objectiu principal d’aquest escrit volàtil i fugisser: això que passa amb el Barça és un exemple del que passa a la societat catalana, del que ha passat a les darreres eleccions i de la reculada superlativa que ha fet el país en termes ideològics i nacionals. Els líders dels partits polítics que volien canviar Catalunya són com Laporta, arrapats al poder (amb l’excepció de Pere Aragonès, felicitem-nos-en), fent i desfent arbitràriament segons com els convé a ells i a la seva maquinària, buscant aliances fraudulentes –dolentes– per a aconseguir una engruna de poder… I, mentrestant, el futbol i la televisió continuen submergint-nos en aquella buidor que ja va denunciar el poeta fa tants d’anys.

Nota al marge. Quan escric aquest text és dissabte; veig que els diaris esportius diuen que Laporta fulminarà l’entrenador. Després d’haver-lo ratificat amb pantomimes llagrimoses incloses fa pocs dies. Voldria fer dues consideracions apressades sense saber si les informacions es corroboraran o no, jo ja hauré enviat l’article a la redacció. Primera: més enllà de la gestió de l’entrenador, qui ha de plegar és Joan Laporta; la seva presidència és d’una buidor immensa, si tal cosa no fos un oxímoron. I segona: és insà que el periodisme esportiu no hagi de respondre mai dels seus errors. Si finalment Laporta no destitueix Xavi, diran que s’ho ha repensat o faran veure que no han dit res. Com quan, per poder vendre’s, anuncien que el Barça fitxarà 333 jugadors nous per temporada i, després, no en ve cap. Ells no menteixen mai. Igual que els tertulians que es dediquen a la política. Aquesta altra buidor faria riure si no fos que fa molta pena.

He expressat sovint la meua decepció pel fet que el procés d’independència no ha tingut referents de la potència intel·lectual i el compromís que van representar durant la transició, i només per dir tres noms emblemàtics, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo i Josep Maria Llompart. Avui he de rectificar. Content.

He de rectificar perquè aquest cap de setmana he llegit La construcció de l’enemic interior, el nou llibre d’Antoni Simon, i he pensat que potser no tenim grans intel·lectuals populars com aquells, però tenim, en canvi i per sort, una generació d’autors d’una solidesa impressionant que ens ofereixen cada dia amb més precisió un retrat molt acurat del país que ens ha quedat després del Primer d’Octubre i una guia d’acció molt rigorosa i ben construïda que mereix ser escoltada i analitzada.

Segurament, a diferència d’aleshores, aquests noms no són coneguts pel gran públic. Els temps són diferents i és molt possible que els mitjans no fem el paper, mea culpa, que hauríem de fer en la popularització dels arguments i els personatges. Però hi són. Historiadors, juristes, sociòlegs, que, l’un al costat de l’altre i llegint-se i col·laborant ells amb ells, confegeixen un dibuix molt coherent d’això que som els Països Catalans després del 155 i del colp d’estat que va trencar per sempre més aquell pseudo-pacte que havia fet tirar endavant la transició a partir del franquisme.

Parle d’Antoni Simon i de Damià del Clot, o de Josep Maria Vilajosana i Mercè Barceló; de Ferran Archilés i Vicent Flor, de Ferran Lupescu i Carles Santacana, per dir tan sols uns pocs noms –i que em disculpen tots els altres, perquè la llista és llarga.

Entre tots, d’una manera diferent d’allò que va passar durant la transició però amb consistència, ens ajuden molt a entendre la situació del país i tot allò que va canviant. I, per il·lustrar-ho, explicaré uns pocs temes dels que toca Simon en aquests seu darrer llibre.

1- L’enemic d’Espanya és –i serà sempre– Catalunya.

Seguint la ruta marcada pel seu llibre anterior, el tema central d’aquest volum és una anàlisi molt detallada que explica com Espanya i el nacionalisme espanyol han convertit Catalunya i el catalanisme en el seu enemic històric per excel·lència. La minuciositat amb què Simon relata com es basteix en el curs dels segles aquesta construcció sociocultural és gairebé definitiva, impossible de discutir. I això, òbviament, té conseqüències polítiques.

2- La violència i la repressió contra el catalanisme són permanents durant la història i es repeteixen.

Els humans vivim un temps finit, i la majoria de nosaltres hem viscut un miratge polític: el projecte de reforma democràtica de l’estat espanyol que ha durat de la mort de Franco fins a la sentència de l’estatut. Si aquest miratge ha fracassat és gràcies al catalanisme, però també en bona part a la intransigència del projecte nacional espanyol, que s’alimenta necessàriament de l’existència de l’enemic interior català.

Així impressiona, per exemple, que et recorden que la primera constitució espanyola ja adjudicava al seu exèrcit la defensa de la unitat de la seua nació. O comprovar que, després de la independència de Cuba i Puerto Rico, per a frenar el contagi, es va proposar una retirada organitzada de drets civils als catalans, de manera que no es poguessen exercir amb normalitat si eres català –com ha passat ara amb les eleccions, per exemple– i, ja aleshores, molt especialment amb la vista posada a reprimir l’escola.

I què direm de quan, llegint-lo, descobreixes que d’ençà de començament del segle XX que s’intenta de relacionar de manera sistemàtica el catalanisme amb el terrorisme?

De la lectura del text de Simon s’infereix que intentar d’eliminar aquesta consciència d’enemic tan ben assentada –i tan transversal– a Espanya és impossible o, a tot estirar, una notable pèrdua de temps. Quan Espanya se sent feble mira de fer el simpàtic, però sempre, tard o d’hora, acaba ensenyant la poteta. Perquè té una essència autoritària, intransigent, i no la pot canviar.

3- L’actuació espanyola als Països Catalans encaixa bé en la definició de genocidi.

És la part del llibre que m’ha sorprès més i que m’ha interessat més i la que espere que Simon desenvolupe en el futur, perquè en el llibre tot just l’esbossa.

Diu Simon: “El cas de Catalunya i dels catalans com a enemic interior del feixisme ultranacionalista espanyol s’ajustaria prou bé al nucli definidor que Lemkin [Raphael Lemkin, el jurista creador del concepte de genocidi] feu de genocidi: un pla concebut per anihilar l’existència d’un grup ètnic nacional i, després, transsubstanciar-lo en una altra identitat nacional.” I ho concreta explicant: “El cas català participaria especialment dels trets característics de dues tipologies genocides.”

Algú potser dirà que aquesta mena d’anàlisis intel·lectuals no valen de gran cosa si no tenen una traducció política immediata i si no serveixen de guia per a l’actuació política. En discrepe.

En discrepe, en primer lloc, perquè la traducció política no correspon als autors dels texts. Prou feina fan ells desbrossant el camí i oferint-nos una visió tan clara d’on som i per on transitem, no a partir de l’emotivitat diària sinó amb la reflexió treballada, les dades i el rigor intel·lectual. En tot cas és feina nostra, dels periodistes, escampar la seua veu i la dels polítics assumir-ne els arguments.

Però en discrepe sobretot perquè en tots aquests llibres i en tots aquests autors hi ha una guia ben clara de les conseqüències de la seua anàlisi. N’hi ha prou que la sapiguem llegir, l’entenguem i les adoptem.

Per exemple, en el cas del llibre que ens ocupa, una constatació final i una guia d’acció.

Primer, la constatació: “Si en un sistema democràtic la nació ha de ser una comunitat de convivència i l’Estat la forma d’organització política de la convivència […], el nacionalisme espanyol dominant, en canvi, no s’ha desempallegat de la concepció totalitària segons la qual l’Estat pressuposa l’existència d’un enemic i que el combat contra aquest és el que dona la raó última de la seva existència.”

I ara la crida a l’acció: “La senda orteguiana i schmittiana […] hauria de ser abandonada a tots els nivells.” Res, doncs, amb aquesta Espanya prenyada d’Ortega y Gasset i Carl Schmitt que no canviarà. Abandoneu, abandonem, qualsevol pretensió d’entendre’ns amb ells perquè aquesta senda no funcionarà en cap cas.

 

Entrevista amb Antoni Simon: “La coerció contra Catalunya és de llarga durada”

 

PS1. Avui, dimecres, la dirigent d’ERC Marta Molina declararà pel cas Tsunami Democràtic i corre el risc de ser enviada a la presó pel jutge Manuel García-Castellón. Arnau Lleonart ha analitzat què pot significar que torne a haver-hi presoners polítics independentistes, just en aquest moment: “L’estat espanyol es torna a mirar al mirall amb la possibilitat d’ordenar nous empresonaments polítics”

PS2. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

La candidatura de Comuns Sumar, encapçalada per Jaume Asens, basarà la campanya de les eleccions europees del 9 de juny en el lema “Per la pau, pel planeta, pel futur”, un missatge amb el qual volen “convertir Europa en líder mundial en transició ecològica”. “Està en joc l’Europa que es preocupa per la salut de les persones, o aquella basada en l’austeritat i que només pensa en macroprojectes per omplir les butxaques d’uns pocs”, ha comentat Asens avui des de Santa Coloma de Gramenet durant la presentació del cartell de campanya. El candidat ha fet una crida a la mobilització per aturar, ha dit, la “internacional reaccionària” reunida en una “casa dels horrors” a Madrid: “Seran capaços de vendre el nostre futur i, fins i tot, el Parlament Europeu”.

Asens ha lamentat que la ciutadania afronta els comicis del 9 de juny cansada per les eleccions catalanes, però ha ressaltat la importància d’anar a votar “perquè mai fins ara s’havia donat una cruïlla tan transcendental”. El candidat de Comuns Sumar ha assenyalat la pau, el planeta i el futur com a eixos del partit durant aquesta campanya i com a símbol d’allò que es vol aconseguir des d’Europa.

La número dos, Júlia Miralles, ha ressaltat que la formació es fixa aquests tres conceptes perquè vol reivindicar la fi dels conflictes armats, una transició ecològica “justa, que tingui en compte les desigualtats socials” i també “l’esperança de viure millor” a través dels projectes que encapçala la Unió Europea. Ha ressaltat aquí les polítiques per preservar els drets de les dones, de les persones LGTBI i dels immigrants, però també el dret a l’habitatge, entre més qüestions.

El candidat a les eleccions europees de Comuns Sumar, Jaume Asens, presenta el cartell i lema de campanya (fotografia: ACN / Gemma Sánchez). Asens, convençut d’arribar a una entesa amb Illa

Asens s’ha mostrat convençut que arribaran a una entesa amb el PSC per formar govern a Catalunya i investir Salvador Illa. A preguntes de la premsa durant la presentació del cartell del 9 -J, Asens ha persistit en un acord. “Tot i que avui Illa insisteixi en un model de país basat en el ciment i en una Catalunya com un parc temàtic, com si fos una colònia només per a turistes”, ha comentat. Ha admès que hi ha un distanciament pel que fa a programes, però ha assegurat que també hi havia discrepàncies en les propostes de les dues formacions en les negociacions per formar govern a l’estat espanyol. “I hem demostrat que com capaços de moure els socialistes en moltes qüestions que ells no defensaven”, ha afegit.

Asens ha criticat que Illa i Pedro Sánchez “s’hagin penjat medalles” de mesures acordades els últims anys, “quan són qüestions que s’han posat sobre la taula des de Podem i Comuns”. S’ha referit així a la llei d’amnistia, la reforma laboral, el salari mínim interprofessional o la llei de l’eutanàsia. “Als socialistes se’ls obliga a moure, tot això no ho fan per voluntat pròpia”, ha etzibat Asens.

Una trentena de ramaders han tallat amb tres tractors la carretera C-13 a l’entrada de Sort per protestar per la “nefasta gestió” que es fa de l’ós. Els ramaders demanen a l’administració que faci tancaments perimetrals per als ossos per “evitar problemes majors”. Ara, els óssos campen lliures i són els pagesos els que han de tancar el bestiar.

Els ramaders afirmen que la coexistència de la ramaderia extensiva i la presència de l’ós és “impossible”. Avisen que ara el problema és dels ramaders, però que ben aviat serà també del sector turístic, perquè cada cop els óssos s’apropen més als nuclis de població, tal com va passar la setmana passada a Alins i Àneu, al Pallars Sobirà.

Fita històrica en la reintroducció de l’ós als Pirineus amb el naixement de 10 cries

Xavier Rivera és ramader, i ha demanat de fer una “proposta de consens” conjuntament amb les administracions comarcals per tal de definir el futur de la ramaderia extensiva i la presència de l’ós. S’ha mostrat pessimista i ha reiterat que no tan sols estan amenaçats per l’ós, sinó també per altra fauna salvatge, com els voltors o els muflons, que, diu, se’ls mengen l’herba dels prats.

Foto: Marta Lluvich Foto: Maria Lluvich

El president d’ASAJA de Lleida, Pere Roqué, ha insistit que la convivència entre ossos i ramaderia extensiva “no és factible”. Ha demanat als dirigents polítics que tallin la línia d’ajuts directa per la reintroducció i conservació de l’os bru a tot l’Estat i que ho incorporin als seus programes electorals de cara a les eleccions europees.

El representant de Revolta Pagesa, Gerard Cardona, ha dit que la situació que s’està produint aquesta primavera “és insostenible”. Cardona ha avisat que el problema comença ara, ja que aviat pujaran els animals a la muntanya. Per tot, ha demanat a l’administració que hi posi solució i que faciliti un protocol clar d’actuació que estipuli quina càrrega d’ossos pot assumir el Pirineu.

Junts per Catalunya ha presentat oficialment la campanya per a les eleccions europees del 9 de juny. Amb el lema “Lliures per Europa”, la llista de Toni Comín cerca de reivindicar-se com “l’única netament catalana” i capaç de defensar la veu de Catalunya a la Unió Europea.

En conferència de premsa, el director de l’oficina europarlamentària de Junts, Aleix Sarri, ha afirmat que la campanya s’ha dissenyat amb l’objectiu que”representi la continuïtat de la lluita feta pel president Carles Puigdemont des de l’exili i, en aquest sentit, diu que se centrarà a continuar amb la internacionalització de la causa catalana i la defensa dels interessos de Catalunya.

Junts dividirà els actes de campanya entre Brussel·les, uns quants països europeus i Catalunya Nord. La campanya per al 9-J de Junts començarà el dijous amb un acte a Barcelona, l’únic que la formació té previst de fer a la capital catalana, i en què Comín i Puigdemont hi intervindran a distància.

A Brussel·les, la formació té previst de fer un acte el divendres 31 de maig, un dia després de l’aprovació de la llei d’amnistia, que ha de beneficiar Comín, Puigdemont i la resta d’exiliats. Aquest acte comptarà també amb la participació de l’advocat Gonzalo Boye. El míting central de la formació es farà també a Brussel·les, el dissabte primer de juny, coincidint amb l’equador de la campanya. A partir del diumenge dia 2 de juny i fins al dia de les eleccions, el 9 de juny, la formació s’instal·larà a Catalunya del Nord, tal com va fer per la campanya de les eleccions catalanes del 12-M, i els actes seran majoritàriament a Elna.

El TS avala que l’Audiència espanyola jutgi Gonzalo Boye per un presumpte emblanquiment de capitals

Aleix Sarri: “L’equip està pensat per continuar la feina del president Puigdemont”

Segons que ha defensat Sarri, la campanya és dissenyada per representar el viatge que ha implicat l’exili per a Comín i Puigdemont: des de Barcelona, on donaran el tret d’inici, passant per Brussel·les, i de tornada a Catalunya Nord.

La formació ha presentat també els cartells de la campanya, que, segons Sarri, han estat dissenyats en continuïtat amb la campanya del 12-M i també la de les darreres eleccions europees, les del 2019.

“Per nosaltres era important que la cartellera, color i estètica reflectissin una línia de continuïtat respecte de les darreres eleccions”, ha dit, reiterant que la llista encapçalada per Comín cerca de continuar amb la feina que s’ha fet els darrers set anys a Brussel·les. “L’equip està pensat per continuar la feina del president Puigdemont d’internacionalitzar la causa, el nostre dret a l’autodeterminació, la denúncia de la repressió i la defensa dels interessos de Catalunya davant d’Europa i del món”, ha dit.

El Tribunal Suprem (TS) espanyol ha avalat que l’Audiència espanyola jutgi Gonzalo Boye, advocat del president Carles Puigdemont, per presumptes delictes d’emblanquiment de capitals i falsedat documental en una macrocausa de narcotràfic que implica Sito Miñanco, defensat per l’advocat. Boye és acusat, presumptament, per haver col·laborat per a ocultar els beneficis obtinguts per un entramat encapçalat per Miñanco per a fer entrar gairebé quatre tones de cocaïna a l’estat espanyol.

La fiscalia demana a Boye cinc anys i nou mesos de presó pel delicte d’emblanquiment de capital procedent del narcotràfic en organització criminal; pel de falsificació continuada de document oficial, una condemna de quatre anys més. A més, demanen que li sigui imposada una multa de 3,12 milions d’euros i que sigui inhabilitat per a l’exercici d’advocat durant el temps de la condemna.

El TS desestima en una sentència, a la qual ha tingut accés VilaWeb, el recurs de cassació que va presentar Boye contra la decisió de la sala penal de l’Audiència espanyol i de la sala d’apel·lació de rebutjar el plantejament del processat, que demanava que s’estimés l’excepció de cosa jutjada i que l’Audiència espanyola declinés la jurisdicció a favor dels jutjats d’instrucció de Madrid.

En l’escrit, Boye argumentava que l’Audiència espanyola va perdre la competència per enjudiciar-lo per un delicte d’emblanquiment de capitals perquè aquesta investigació s’havia tramitat mitjançant una peça separada de la causa principal per delicte de tràfic de drogues. Segons el lletrat, els dos delictes no són connexos i, per tant, no haurien de ser enjudiciats conjuntament. L’octubre de l’any passat, la sala d’apel·lació de l’Audiència espanyola va desestimar el recurs amb què Gonzalo Boye al·legava que el tribunal no era competent per a jutjar-lo per la macrocausa de narcotràfic.

La Junta Electoral de Barcelona ha desestimat la reclamació de Junts perquè es repeteixi el vot exterior a les eleccions de Catalunya. Junts va demanar que es repeteixi perquè diuen que s’han escrutat menys vots dels que es van emetre.

A l’escrit, Junts deia que el dia de les eleccions no es van comptar 1.922 vots de la demarcació de Barcelona, que representen un 11,05% del total de 17.384 vots des de l’estranger. Això, deien, va produir una alteració dels resultats electorals amb la vulneració dels drets de participació política dels electors i dels candidats.

Una vulneració que atribueixen als problemes sistemàtics del vot exterior i que, a sobre, és encara més greu perquè deien que els vots es van destruir abans que s’hagués esgotat els terminis legals per a impugnar-los. Tenint això en compte, deien, només els quedava la petició de repetir el vot exterior i suspendre la proclamació dels resultats fins que no s’hagués repetit la votació.

Ara bé, la junta electoral de Barcelona nega taxativament que els vots s’hagin destruït, i diu que la documentació electoral està custodiada pels Mossos d’Esquadra al mateix lloc on es van comptar. D’altra banda, nega que el percentatge de vot que no es va considerar vàlid sigui excessiva, i diu que en el moment del recompte hi havia un representant de Junts, però llavors no va presentar cap queixa, com diu que hauria tocat segons la llei electoral. És per això que ara no accepten la reclamació.

A més de la reclamació a la circumscripció de Barcelona, que és la que ara contesta la Junta Electoral, Junts també ha denunciat que a Girona hi ha 446 vots no escrutats, amb un total de 1.952 votants en aquesta circumscripció. Per tant, els vots no escrutats corresponen a un 22,84% del total de vots exteriors rebuts a Girona.

En la circumscripció electoral de Lleida, hi ha 320 vots no escrutats corresponents al vot exterior, amb un total de 1.703 votants en aquesta circumscripció. Els vots no escrutats representen, doncs, un 18,8% del total de vots de l’exterior rebuts a Lleida. Finalment, Junts diu que no se’n poden saber els vots no comptats de Tarragona “per absoluta oposició de l’administració electoral”.

El govern espanyol ha ordenat la retirada de l’ambaixadora a l’Argentina arran de la picabaralla d’aquest cap de setmana entre els primers ministres de tots dos països, Pedro Sánchez i Javier Milei. Tanmateix, l’ambaixada continuarà oberta amb un encarregat per a afavorir les relacions empresarials. Ho ha anunciat el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, que ahir va fer un ultimàtum al govern de Milei i li va exigir una disculpa per haver dit que l’esposa de Sánchez, Begoña Gómez, és corrupta.

Aquesta matinada Milei ha dit que no pensa disculpar-se i ha acusat Sánchez de ser un totalitari per equiparar-se ell mateix a l’estat a l’hora d’exigir una rectificació. “No li demanaré disculpes de cap punt de vista; vaig ser jo l’agredit”, ha dit al canal de televisió argentí Todo Notícias. A més, ha dit que a ell l’han tractat de negacionista científic, xenòfob i feixista. “Per mi són insults greus, i fa poc més d’un mes que m’agredeixen sistemàticament”, diu.

Malgrat el trencament de relacions diplomàtiques, ha dit que a la pràctica les relacions entre Espanya i l’Argentina no es trencaran. “La relació no la construeixen els mandataris, la construeix la gent; nosaltres rebem un munt d’immigració d’Espanya i aquest vincle no el podrà trencar ningú”, ha dit.

Els cossos de les tres víctimes catalanes de l’atemptat a l’Afganistan seran repatriats demà, segons que ha informat el delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto, després del minut de silenci a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Les víctimes catalanes són Susana Vilar Bühler i la seva filla Elena Schröder Vilar, totes dues farmacèutiques, i R. B. R., nascut a Girona. També va morir un ciutadà afganès. Els quatre morts formaven part d’un grup més gran, en què un altre home va resultar ferit i dos més van sortir il·lesos.

L’Ajuntament de Barcelona ha convocat avui un minut de silenci per expressar el condol pels assassinats en un mercat de la ciutat afganesa de Bamian i també per la mort del fotògraf i guia de viatges sabadellenc a Etiòpia. S’hi han sumat, entre més, el govern, el parlament, la delegació del govern espanyol i el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.

Les greus turbulències registrades en un vol de Singapore Airlines que feia la ruta entre Londres i Singapur han causat la mort d’un passatger i una xifra indeterminada de ferits, segons que ha informat la companyia en un comunicat.

Els problemes en ple vol han causat el desviament de l’aeronau cap a Bangkok, on va acabar aterrant cap a les 10.45 (hora catalana). A bord de l’aeronau, un Boeing 777-300ER, viatjaven 211 passatgers i 18 tripulants.

“Singapore Airlines trasllada les seves profundes condolences a la família de la persona morta. La nostra prioritat és proporcionar tota l’assistència possible als passatgers i els tripulants a bord”, ha afirmat la companyia en un primer comunicat.

Les greus turbulències registrades en un vol de Singapore Airlines que feia la ruta entre Londres i Singapur han causat la mort d’un passatger i una xifra indeterminada de ferits, segons que ha informat la companyia en un comunicat.

Els problemes en ple vol han causat el desviament de l’aeronau cap a Bangkok, on va acabar aterrant cap a les 10.45 (hora catalana). A bord de l’aeronau, un Boeing 777-300ER, viatjaven 211 passatgers i 18 tripulants.

“Singapore Airlines trasllada les seves profundes condolences a la família de la persona morta. La nostra prioritat és proporcionar tota l’assistència possible als passatgers i els tripulants a bord”, ha afirmat la companyia en un primer comunicat.

El govern de la Generalitat exigirà una auditoria per escatir què se n’ha fet de més de tres mil vots emesos a l’exterior que es van enviar per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig, però que sembla que no han estat inclosos en el recompte. La portaveu, Patrícia Plaja, també ha demanat, d’ara endavant, una simplificació dels tràmits i “aplicar totes les mesures necessàries per a garantir que qui ho vulgui pugui exercir el dret de vot”.

Aquest cap de setmana, Junts va demanar que es repetís la votació de l’exterior a les eleccions al parlament, perquè considera que s’han vulnerat els drets dels electors. La candidatura que encapçala Carles Puigdemont ha presentat una queixa a les quatre juntes electorals provincials, bo i al·legant que s’havien escrutat menys vots que els que s’havien emès. Lamenten que l’única explicació oficial és que es van detectar irregularitats formals en uns quants d’aquests vots.

El recompte del vot exterior torna a ocasionar un escàndol

La Federació Internacional d’Entitats Catalanes també se n’ha queixat: “Persisteixen molts problemes en el vot exterior; una lluita constant.” Segons que mostren en una publicació a X, els resultats finals del vot exterior a les eleccions catalanes van ser del 7,05% de participació (millor que el 4,20% del 2021), “però lluny del que hauria de ser.”

Concretament, Junts voldria forçar la repetició perquè, a Lleida, seria a pocs vots d’esgarrapar un escó al PSC, cosa que canviaria el resultat final de les eleccions: el PSC passaria de 42 a 41 escons i, Junts, de 35 a 36. Per a aconseguir-ho, primer caldria que la JEC acceptés la demanda de Junts.

El Consell de la República ha obert converses amb agents del moviment independentista amb l’objectiu d’establir les bases per assolir un full de ruta compartit. Ho fa de resultes de les eleccions a Catalunya, que considera que els resultats són preocupants perquè per primera volta d’ençà del 2015 el parlament no disposarà de la majoria absoluta dels partits independentistes.

“El Consell de la República sempre ha mantingut la importància que el resultat del referèndum de l’1 d’octubre es reforçava per la renovada voluntat del poble de Catalunya a cada procés electoral, alhora que en defensa la importància històrica en unes condicions molt adverses”, destaca en un comunicat. L’entitat considera que la independència és l’única via per garantir la supervivència de Catalunya com a nació i el benestar dels ciutadans i recorda que no han desaparegut les raons per les quals els ciutadans van votar esdevenir un estat independent.

El Consell apunta que hi ha unes quantes raons que han conduït a la situació política actual. D’entrada, destaca el pes de la repressió de l’estat espanyol contra Catalunya, i que l’independentisme no ha pogut participar en igualtat de condicions que els partits unionistes. També destaca que hi ha desunió de les forces independentistes. “Aquesta desunió afecta tant partits polítics com a les organitzacions de la societat civil; lamentablement, les crides i els esforços fets per intentar reunir-los en un mateix espai no van ser atesos quan els símptomes de l’afebliment de la fortalesa del moviment independentistes ja es percebien”, diuen. També diu que hi ha dispersió i confrontació de les estratègies independentistes, i que això ha generat un caos de propostes i opinions. “S’ha omplert el debat independentista de propostes tan contradictòries que van des de desmarcar-se de l’octubre del 2017 fins a promoure el vot de càstig a tots els partits amb la voluntat de fer-los perdre les eleccions perquè no eren capaços de posar-se d’acord”, comenta.

La junta de portaveus del congrés espanyol ha fixat el 30 de maig el debat i votació definitius de la llei d’amnistia. Serà la culminació d’un periple parlamentari que va començar al novembre, amb el registre de la llei al congrés espanyol. L’endemà, 31 de maig, ja podrà ser publicada al Butlletí Oficial de l’Estat i entrar en vigor. Una volta aprovada, l’amnistia resta a les mans dels jutges, que tindran un termini de dos mesos per aplicar la norma en tots els casos relacionats amb el procés independentista, malgrat que s’esperen recursos al Tribunal Constitucional i que els jutges presentin qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Ara, el text de la llei deixa clar que s’han d’aixecar totes les mesures cautelars –com ara empresonaments o ordres de detenció– independentment de si s’hi presenten recursos d’inconstitucionalitat o qüestions pre-judicials.

Així doncs, el 30 de maig la llei tornarà al congrés espanyol per a un últim debat després del pas pel senat, on el PP va aprofitar que hi té majoria absoluta per a alentir-ne la tramitació i, finalment, presentar-hi un vet. S’espera que la majoria que doni suport a l’aprovació de la llei a la cambra baixa sigui la mateixa que ja va aprovar la norma el 14 de març: els 178 vots del PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, PNB, Podem, BNG i el diputat José Luis Ábalos.

Novament, PP, Vox, UPN i CC –que sumen 172 vots– s’hi oposaran. El PP ha convocat una manifestació a Madrid contra la llei diumenge vinent, dia 26, coincidint amb la campanya electoral de les eleccions europees. Alhora, han avançat que hi interposaran un recurs al Tribunal Constitucional.

Quan s’hagi publicat al BOE, seran amnistiats per llei els investigats i condemnats per fets relacionats amb el procés d’ençà del primer de novembre del 2011. A partir d’aquest moment, els jutges tindran dos mesos per a aplicar la norma, i també s’obrirà la possibilitat que presentin qüestions pre-judicials a Europa.

La junta de portaveus del congrés espanyol ha fixat el 30 de maig el debat i votació definitius de la llei d’amnistia. Serà la culminació d’un periple parlamentari que va començar al novembre, amb el registre de la llei al congrés espanyol. L’endemà, 31 de maig, ja podrà ser publicada al Butlletí Oficial de l’Estat i entrar en vigor. Una volta aprovada, l’amnistia resta a les mans dels jutges, que tindran un termini de dos mesos per aplicar la norma en tots els casos relacionats amb el procés independentista, malgrat que s’esperen recursos al Tribunal Constitucional i que els jutges presentin qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Ara, el text de la llei deixa clar que s’han d’aixecar totes les mesures cautelars –com ara empresonaments o ordres de detenció– independentment de si s’hi presenten recursos d’inconstitucionalitat o qüestions pre-judicials.

Així doncs, el 30 de maig la llei tornarà al congrés espanyol per a un últim debat després del pas pel senat, on el PP va aprofitar que hi té majoria absoluta per a alentir-ne la tramitació i, finalment, presentar-hi un vet. S’espera que la majoria que doni suport a l’aprovació de la llei a la cambra baixa sigui la mateixa que ja va aprovar la norma el 14 de març: els 178 vots del PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, PNB, Podem, BNG i el diputat José Luis Ábalos.

Novament, PP, Vox, UPN i CC –que sumen 172 vots– s’hi oposaran. El PP ha convocat una manifestació a Madrid contra la llei diumenge vinent, dia 26, coincidint amb la campanya electoral de les eleccions europees. Alhora, han avançat que hi interposaran un recurs al Tribunal Constitucional.

Quan s’hagi publicat al BOE, seran amnistiats per llei els investigats i condemnats per fets relacionats amb el procés d’ençà del primer de novembre del 2011. A partir d’aquest moment, els jutges tindran dos mesos per a aplicar la norma, i també s’obrirà la possibilitat que presentin qüestions pre-judicials a Europa.

Protecció Civil ha activat la pre-alerta del pla especial d’emergències sísmiques a Catalunya (Sismicat) per un terratrèmol de magnitud 4,1 a l’escala de Richter registrat a les 11.23 a Occitània i que ha estat percebut principalment a les comarques nord-occidentals del Principat i a Andorra.

#protecciocivil hem posat en prealerta el pla #SISMICAT per aquest sisme de magnitut 4.1 a França.

Ha estat percebut àmpliament i sense danys sobretot a les comarques de Lleida, Alt Pirineu i Aran i Catalunya Central https://t.co/qvZ3Pd2krq pic.twitter.com/h61FcSoTWD

— Protecció civil (@emergenciescat) May 21, 2024

Segons l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), el sisme ha estat àmpliament percebut a l’Alt Pirineu i l’Aran, com també a la Catalunya Central.

Tot i percebre’s al Principat, els efectes del terratrèmol no han causat danys ni al país ni a Occitània.