Vilaweb.cat

El govern no restablirà el servei d’escorta al president Carles Puigdemont

El govern no restablirà el servei d’escorta al president Carles Puigdemont. “El compromís d’aquest govern és de no posar en risc els funcionaris públics”, ha dit avui la portaveu de l’executiu, Patrícia Plaja. “La posició del govern continuarà essent la que ja van tenir els consellers Miquel Buch i Miquel Sàmper“, ha dit. És a dir, que el govern no nomeni un servei d’escorta oficial per al president.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els mossos que van protegir Puigdemont: els millors, els més dignes | Editorial de Vicent Partal

Ahir, la fiscalia va demanar sis anys de presó i quinze d’inhabilitació contra l’ex-conseller d’Interior Miquel Buch per havern nomenat assessor en seguretat de Puigdemont un sergent dels Mossos d’Esquadra. La fiscalia considera que, a efectes pràctics, feia d’escorta del president. Per al sergent, Lluís Escolà, la fiscalia demana quatre anys i sis mesos de presó i tretze anys d’inhabilitació.

Escolà va ser nomenat assessor en matèria de seguretat el juliol del 2018, però va deixar el càrrec a petició pròpia el març del 2019. El mateix dia que es va presentar la querella, el novembre passat, Buch va dir que en cap cas no havia nomenat un assessor per a fer d’escorta de Puigdemont. “No és ni entre les meves competències ni en la meva voluntat”, va assegurar.

El judici a en Carles i en Xavier, la cortina de l’estat per a tapar l’espionatge a Puigdemont | Anàlisi de Josep Casulleras

Ahir, arran que la fiscalia fes pública la petició de presó per a Buch i Escolà, el secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, va dir que el govern hauria d’assumir el compromís de restablir el servei d’escorta al president Puigdemont.

The post El govern no restablirà el servei d’escorta al president Carles Puigdemont appeared first on VilaWeb.

La Plataforma pel Finançament Just es concentra a les portes del congrés espanyol

La Plataforma pel Finançament Just ha tornat a Madrid a reclamar un nou model de finançament pel País Valencià. De matí s’han concentrat a les portes del congrés espanyol on han llegit un manifest. De vesprada es reuniran amb la ministra d’hisenda Maria Jesús Montero per a demanar-li que pose data a la reforma. Montero s’hi va comprometre fa fa un parell de mesos a proposta de Comrpomís.  

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A més, han reclamat que fins que no s’arribe a aquest acord, el govern espanyol pose en marxa mesures immediates per a pal·liar la mancança.

Formen part d’aquesta delegació representants dels sindicats Comissions Obreres i UGT, de la Confederació Empresarial Valenciana i del partit socialista, Unides Podem, Compromís, Ciutadans i Partit Popular. Carlos Mazón, el nou líder d’aquesta formació s’ha posat en la primera línia de la foto que s’ha fet a les portes del congrés.

Ens concentrem davant el @Congreso_Es per exigir que el Govern comprometa una data de presentació de la seua proposta de nou model de finançament i comence així la negociació amb les comunitats autònomes.#FinançamentJust pic.twitter.com/PG1Umdv5xM

— Finançament just (@finan_just) June 15, 2021

The post La Plataforma pel Finançament Just es concentra a les portes del congrés espanyol appeared first on VilaWeb.

ERC, Junts i la CUP governaran plegats l’Ajuntament de Tarragona

ERC, Junts i la CUP han presentat el nou equip de govern de l’Ajuntament de Tarragona, dirigit pel batlle Pau Ricomà, per encarar el tram final del mandat, abans de les eleccions de 2023. Amb aquesta reestructuració, Junts i la CUP fan un pas més en la governabilitat de la ciutat, per bé que durant els dos primers anys ja han donat suport a Ricomà des del plenari. Per contra, el moviment suposarà la sortida dels dos regidors d’En Comú Podem, que va avisar en un comunicat que l’entrada de Junts suposaria la seva sortida del govern. És per això que el batlle Ricomà ha fet una última crida perquè els comuns continuïn al govern: “Volem als quatre partits que van apostar pel canvi al govern. Considerem que la feina d’En Comú Podem ha estat molt positiva i es mereixen l’oportunitat d’acabar la feina”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons el batlle, l’ampliació de govern els farà més eficients i ha presentat un cartipàs on els dos regidors dels comuns, Carla Aguilar-Cunill i Hermán Pinedo, conserven les seves àrees. A Junts li pertocarà Comerç, que ocuparà Dídac Nadal; Contractació, Parc i Jardins i Accessibilitat amb Elvira Vidal; i Seguretat Ciutadana, Protecció Civil i l’Oficina Municipal d’Atenció Ciutadana, que dirigirà Cristina Guzmán. La CUP s’ocuparà de Medi Ambient i Habitatge, que portarà Eva Miguel, i Cultura, Festes, Cooperació i Joventut, amb Inés Solé al capdavant.

Pel que fa als electes d’ERC, Maria José López conserva Esports i s’hi afegeix Relació amb les entitats; Manel Castaño continuarà amb Educació, Ocupació, Memòria històrica, Europe Directe i Desenvolupament econòmic; i Cinta Pastó manté Domini públic. El batlle Pau Ricomà també assumirà Turisme i els projectes de la Tabacalera, Santa Tecla 700 i Setmana Santa. Jordi Fortuny continua amb Serveis generals, Govern obert, Neteja i Banc de la Ciència i el Coneixement; i Xavi Puig amb Territori, Sostenibilitat, Medi Ambient, a més de ser el portaveu.

Crítiques dels comuns

Al seu comunicat, En Comú Podem deia que no se’n van per voluntat, sinó perquè “els han fet fora” perquè Ricomà i ERC “eren conscients del mandat de les nostres assemblees”. Segons que diuen, el canvi de govern a Tarragona és una contraprestació del pacte amb Junts a la Generalitat de Catalunya.

El regidor Hermán Pinedo ha fet un piulet que s’interpreta com un comiat al govern de la ciutat.

Gràcies per tot Tarragona 🥰

— Hermán Pinedo (@HermanPinedo90) June 15, 2021

The post ERC, Junts i la CUP governaran plegats l’Ajuntament de Tarragona appeared first on VilaWeb.

Sànchez diu que l’1-O és “irrenunciable” en una carta als afiliats de Junts

Jordi Sànchez, secretari general de Junts, ha enviat una carta als afiliats de la formació per aclarir la polèmica sobre la seva posició respecte de l’1-O. Fa referència a l’article al diari Ara on deia: “Sóc dels qui creuen que l’1 d’octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per a assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència.” Sànchez diu que se li ha atribuït l’afirmació “l’1-O no era per fer la independència” que no solament no ha dit, sinó que ha estat condemnat a nou anys de presó per tot el contrari.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Jordi Sànchez diu que han manipulat allò que deia a l’article “per erosionar Junts”

Diu que el Primer d’Octubre és “el capital més valuós de què avui disposem per guanyar la independència”, i que “ningú se’l pot apropiar”. “L’1 d’octubre és un patrimoni col·lectiu irrenunciable, que ens obliga i ens interpel·la en el camí per fer possible la independència”, afegeix. I reivindica que, com ja va dir al Suprem espanyol, que “el referèndum de l’1-O va ser una victòria inapel·lable de la voluntat democràtica a favor de la independència i va ser l’acte de desobediència més gran d’Europa contra l’arbitrarietat i violència de l’estat espanyol”.

Jordi Sànchez | Editorial de Vicent Partal

Per Sànchez, el projecte polític de Junts no s’explica sense el Primer d’Octubre. Per això diu: “Em dol especialment com a secretari general el dany que aquesta polèmica, volgudament o no, ha fet sobre el nostre partit.” I afegeix: “En la part que em pertoca lamento la polèmica. […] És l’hora de tancar files i culminar el projecte polític i organitzatiu de Junts.”

Tot seguit, parla del pacte de legislatura “que blinda la majoria independentista del 52%”, a partir del qual amb 32 diputats Junts assumeix la presidència del parlament i la meitat de les conselleries del govern de la Generalitat, amb més del 60% del pressupost públic. Alhora, diu, han començat a treballar amb la resta de formacions i entitats sobiranistes en la concreció d’una estratègia conjunta de l’independentisme. Així mateix, diu que d’ací a poques setmanes constituiran el consell nacional de Junts i el partit es desplegarà pel país.

“El meu compromís i el de tota l’executiva és doble: fer que l’acord de legislatura sigui sòlid i permeti que amb el 52% de la majoria independentista preparem els instruments per culminar el procés d’independència i en segon lloc començar a treballar amb força per ser la primera força política a les eleccions municipals de 2023”, acaba.

Podeu llegir la carta ací:

View Fullscreen

The post Sànchez diu que l’1-O és “irrenunciable” en una carta als afiliats de Junts appeared first on VilaWeb.

La fiscalia de Suïssa troba un compte a Andorra vinculat a Juan Carlos I

La fiscalia de Suïssa ha trobat un compte bancari a Andorra vinculat al rei emèrit espanyol, Juan Carlos I, segons que ha publicat El Confidencial. La troballa podria posar en qüestió les dues regularitzacions fiscals que ha fet el monarca, una primera de 678.000 euros i una de segona de vuit milions d’euros pels diners de la fundació Zagatka. Segons la informació, Juan Carlos I va disposar d’un dipòsit al banc Andbank entre 2006 i 2016 a través de la societat mercantil panamenya Stream S.A., que es va dissoldre el passat 4 de maig. La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol manté obertes tres investigacions sobre la seva fortuna i de moment cap d’elles s’ha transformat en una actuació judicial.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[VÍDEO] “Sexe, poder i diners”, el documentari de la televisió suïssa sobre Juan Carlos

El fiscal suís Yves Bertrossa va descobrir el dipòsit seguint el rastre d’una transferència de la Fundació Zagatka, que pagava els viatges del monarca. El dipòsit contenia 150.012,18 euros procedents de Zagatka amb destinació a la panamenya Stream que van quedar dipositats a Andorra per ordre d’Arturo Fasana, un dels testaferros del rei emèrit.

L’Agència Tributària obre una inspecció a Juan Carlos I per comprovar si compleix les obligacions fiscals

The post La fiscalia de Suïssa troba un compte a Andorra vinculat a Juan Carlos I appeared first on VilaWeb.

Aragonès explica a Reuters que no descarta d’anar al sopar amb Felipe VI al Cercle d’Economia

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha explicat en la seva primera entrevista a un mitjà internacional –l’agència Reuters– que no descarta d’assistir al sopar de la reunió anual del Cercle d’Economia de demà, on també hi haurà el rei espanyol, Felipe VI. Reuters ho explica com “un signe de la possible relaxació de la relació tibant amb Madrid” i recorda que des del discurs del 3-O de 2017 de Felipe VI les autoritats catalanes independentistes han boicotat els esdeveniments amb la presència del rei espanyol.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Felipe VI torna a Catalunya: totes les cremades de fotografies i les protestes convocades

A l’entrevista, Aragonès parla dels possibles indults als presos polítics i diu que no resoldran el problema polític subjacent. Ho contraposa a la demanda d’una amnistia per a tots els represaliats arran del referèndum de 2017. Els indults “haurien de ser un primer pas en la fase de negociació, de reconeixement del conflicte nacional entre Catalunya i l’estat espanyol”, diu. També insisteix que ERC no ha demanat els indults al govern espanyol, de manera que no hi haurà cap contraprestació.

Sobre la reunió que ha de tenir amb el president espanyol, Pedro Sánchez, per a restablir les relacions entre els dos governs, Aragonès diu que les seves principals peticions seran l’amnistia i un referèndum. Afegeix que està “absolutament convençut” que Catalunya podrà assolir la independència i que espera que al final dels quatre anys del seu mandat Catalunya pugui votar sobre la independència. El seu compromís, remarca, és que aquesta votació sigui un referèndum autoritzat per Madrid i descarta una altra votació convocada unilateralment.

The post Aragonès explica a Reuters que no descarta d’anar al sopar amb Felipe VI al Cercle d’Economia appeared first on VilaWeb.

Alonso-Cuevillas diu que no va deixar el parlament perquè Puigdemont li va demanar que no ho fes

L’advocat i diputat de Junts Jaume Alonso-Cuevillas ha explicat que es va plantejar de deixar l’escó al Parlament arran de la polèmica per l’entrevista a VilaWeb que va fer que fos apartat de la mesa. Però diu que el president Carles Puigdemont li va demanar que es quedés. Així ho ha dit en una entrevista amb Gemma Nierga a Ràdio 4, en què Alonso-Cuevillas ha refermat l’aposta per la “confrontació intel·ligent”, en contraposició a “una confrontació perquè sí”. “Donar-se cops contra una paret no ajudarà Catalunya a ser independent”, ha dit. I ha explicat que la via unilateral entesa com a confrontació violenta no és viable, i ha apostat pel que ha anomenat “una via trilateral”, és a dir, crear les condicions perquè tercers forcin l’estat espanyol a seure a negociar.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entrevista a VilaWeb (1.4.21): “Hem de deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?”

Alonso-Cuevillas ha recordat que en l’entrevista a VilaWeb que el va fer plegar de la mesa diu coses amb les quals “gairebé tothom estava d’acord”. Però atribueix la polèmica al fet que va tenir lloc en un “moment de tensió” per les negociacions de la investidura. I destaca que, en aquell moment, es va imposar un “silenci informatiu” a Junts, durant en el qual només podien parlar el secretari general del partit, Jordi Sànchez, i la portaveu, Elsa Artadi.

Davant d’aquesta situació, ha explicat que es va oferir a deixar també l’escó del Parlament però que Puigdemont mateix li va demanar que continués com a diputat. Ara, segons ha recordat, presideix la comissió de relacions exteriors del Parlament i, segons ha afirmat, no es considera pas “purgat”.

Diu que s’ha d’insistir en la via negociada amb l’estat sobretot de cara a la imatge internacional, però no creu pas que doni fruit. Davant d’aquest escenari, també descarta la via unilateral “entesa com a confrontació viable” i ha recordat que, fins ara, en la història, la via unilateral ha estat emprada amb la força. Queda allò que anomena “via trilateral”, que consisteix, segons ha dit, en “crear les condicions perquè hi hagi tercers que obliguin l’estat espanyol a seure”. Es tractaria d’agents internacionals que no necessàriament ha de ser la Unió Europea i s’ha referit a “països membres” de la UE sense citar noms.

Pel que fa als indults, ha considerat que són una “maniobra d’autodefensa” perquè Espanya té “molta por” que Estrasburg anul·li la sentència del Tribunal Suprem. I, segons ha afegit, hi ha una “elevadíssima probabilitat” que això passi.

Alonso-Cuevillas també ha dit que pensa que Catalunya serà independent durant la pròxima dècada i que Carles Puigdemont tornarà com a president de la República. Dona per fet que si ara tornés al Principat seria portat directament a Estremera. “La independència de Catalunya no és lluny. Una altra cosa és que es faci llarguíssim per la repressió. Jo espero tornar a veure el president tornant com a president de la república catalana”.

The post Alonso-Cuevillas diu que no va deixar el parlament perquè Puigdemont li va demanar que no ho fes appeared first on VilaWeb.

Calvo diu que els indults no trigaran més de dues o tres setmanes

La vice-presidenta primera del govern espanyol, Carmen Calvo, ha explicat que el Ministeri de Justícia encara ha d’acabar de redactar els expedients dels indults als presos polítics. Calvo ha dit que són “a prop” i que en “no molt més de dues o tres setmanes han d’estar acabats”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En una entrevista a Canal Sur Ràdio, la vice-presidenta del govern espanyol ha descartat que es puguin aprovar al Consell de Ministres d’avui. Calvo ha remarcat que la qüestió dels indults “cal mirar-la molt bé” per garantir el “rigor”. La vice-presidenta també ha considerat que el govern espanyol fa una “aposta ferma i harmoniosa mirant al futur d’una Espanya que és amb Catalunya”.

The post Calvo diu que els indults no trigaran més de dues o tres setmanes appeared first on VilaWeb.

Felipe VI torna a Catalunya: totes les protestes convocades

El rei espanyol, Felipe VI, anirà demà a Barcelona a participar en el sopar inaugural de la reunió anual del Cercle d’Economia que es farà a l’Hotel W. Com a protesta, avui a les 20.00 les assemblees territorials de l’ANC han convocat cremades de fotografies del monarca a nombroses places del país. La pàgina web Encartellem.cat ha preparat dissenys gràfics que es poden imprimir per a fer la cremada. Demà, coincidint amb el sopar inaugural de la reunió anual del Cercle d’Economia amb la participació de Felipe VI, que es farà a les 20.00, el secretariat nacional de l’ANC ha convocat una concentració a les 19.00 a la plaça del Mar, a tocar de l’Hotel W.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vist i no vist: Felipe es confina una hora a Barcelona

Quant a les protestes d’avui, a tall d’exemple, les assemblees de Barcelona han convocat la cremada de fotografies a la plaça de Sant Jaume; la de Girona a la plaça del Vi; la de Reus a la plaça del Mercadal; i la d’Igualada a la plaça d’Espanya.

👉🏼 Sabeu? Tindrem la visita de'n #FelipituPreparat aquest proper dimecres.
🎉 Donem-li la reial benvinguda, demà dimarts 15, a les 20h
📍A la Plaça Sant Jaume
💥Porta quelcom per donar-li escalf! Aquí trobaràs diferents propostes.
👇🏼https://t.co/Y2xPZYOB4b pic.twitter.com/qw3eAbjWHp

— ANC Barceloneta (@Barceloneta_Anc) June 14, 2021

Felip VI es vol tornar a passejar per Catalunya, i mentre l'ocupació de l'estat espanyol i la repressió continua.

Ni rei,
Ni corona,
Independència!

⭕ Concentració
🔴 Dimarts 15
⚪ Plaça del Mercadal, 20 h pic.twitter.com/EJFoJ58p7s

— ANC_Reus 🧭 (@ANC_Reus) June 14, 2021

pic.twitter.com/snqkou0Kud

— ANC Girona 🎗 (@ancgirona) June 14, 2021

Aragonès explica a Reuters que no descarta d’anar al sopar amb Felipe VI al Cercle d’Economia

Felipe VI signarà els indults als presos polítics: “No fa res més que ser fidel a les seves funcions”

Felipe VI ha previst una agenda força activa a Catalunya durant aquestes setmanes vinents. El 27 i 28 de juny tornarà a Barcelona per la inauguració del Mobile World Congress i encara vindrà una altra vegada el primer de juliol, per la cerimònia de lliurament dels premis Fundació Princesa de Girona.

VÍDEO: Santiago Sierra i Eugenio Merino cremen un ninot de Felipe VI de 4,5 metres

The post Felipe VI torna a Catalunya: totes les protestes convocades appeared first on VilaWeb.

Un estudi britànic determina que els vaccins impedeixen la covid greu tot i la variant Delta

Un estudi del servei públic de salut d’Anglaterra ha demostrat que tenir dues dosis del vaccí contra la covid de Pfizer o d’AstraZeneca genera una protecció prou eficient per evitar de ser hospitalitzats per covid en cas de contagi amb la variant Delta (originària a l’Índia). Segons la investigació, tenir les dues dosis de Pfizer salva de ser hospitalitzat en un 96% i d’AstraZeneca en un 92%. Aquesta protecció és la mateixa que es genera amb la variant Alpha, la primera del coronavirus que va circular i a partir de la qual es van desenvolupar els vaccins.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per què amb la variant Delta es fa imprescindible la segona dosi del vaccí?

Aquestes són les primeres conclusions de l’estudi, però la investigació no s’atura i ara haurà de determinar el grau de protecció davant del risc de mort en cas de contagi de la variant Delta. Tanmateix, com ja passa amb les altres variants, s’espera que la protecció sigui molt alta.

L’OMS diu que la variant índia és de “preocupació mundial”

La investigació s’ha fet amb 14,019 casos de variant Delta, 166 dels quals van haver de ser hospitalitzats, entre el 12 d’abril i el 4 de juny.

The post Un estudi britànic determina que els vaccins impedeixen la covid greu tot i la variant Delta appeared first on VilaWeb.

L’Ajuntament de Girona aprova definitivament el permís menstrual per a les treballadores

L’Ajuntament de Girona ha aprovat en ple el permís menstrual, que podran sol·licitar les treballadores per indisposició a causa del període. La mesura va ser validada el 30 d’abril en la Taula de Negociació amb els sindicats, però encara estava pendent d’aprovació definitiva al ple. Aquesta iniciativa és pionera al país i s’ha aprovat pels vots a favor de l’equip de govern, format per JxCat i ERC, a més dels de Guanyem, PSC i un dels dos regidors de Cs, mentre que l’altre s’ha abstingut. La tinenta batlle i responsable d’Hisenda i Règim Interior, Maria Àngels Planas, ha qualificat l’acord d'”important per a totes les treballadores de l’ajuntament”. “Les administracions tenim el deure ser capdavanteres en tot allò que siguem capaços i ho hem de fer d’una manera justa”, ha afegit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com funcionarà el permís menstrual? Les claus d’una mesura pionera

Planas ha destacat que, en aquest cas, s’obre “un camí fins ara no iniciat” i s’ha congratulat que Girona sigui pionera “en l’aprovació d’aquest permís menstrual”. “Estem eliminant el tabú al voltant de la menstruació i del dolor que algunes dones sofreixen-sofrim durant la regla”, ha afirmat sobre l’aprovació del ple.

A partir d’ara, les treballadores de l’ajuntament de Girona podran sol·licitar el permís per indisposició a causa del període amb l’objectiu de conciliar el dret a la salut i el benestar amb l’ocupació. La mesura posarà a la seva disposició vuit hores al mes que podran agafar en fraccions mínimes d’una hora i que s’hauran de recuperar en un termini màxim de tres mesos. El permís, aprovat inicialment per la Taula de Negociació a proposta del sindicat Intersindical-CSC, es recull en l’article que regula la flexibilitat horària del conveni de treball del personal funcionari i laboral de l’ajuntament de Girona.

The post L’Ajuntament de Girona aprova definitivament el permís menstrual per a les treballadores appeared first on VilaWeb.

Les portades del dimarts 15 de juny de 2021

Ara:

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del dimarts 15 de juny de 2021 appeared first on VilaWeb.

Lliçons de la COVID-19

Cooperació o competència? La irrupció d’un virus com el SARS-CoV-19 en la vida planetària i la seva expansió implacable per totes les geografies humanes ha obligat els metges, científics i periodistes a plantejar-se com avançar en el control de la pandèmia. L’opció prevalent ha estat la cooperació. L’actual crisi, de fet, ha motivat una de les experiències més col·laboratives a gran escala entre dues lògiques d’acció sovint molt allunyades: la medico-científica i la periodística.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El periodisme de qualitat ha afrontat el nou repte readaptant les seves estructures i rutines professionals a fi de proporcionar als seus públics les respostes més pertinents en cada cas. Amb aquest propòsit, els mitjans informatius, des dels locals als internacionals, han mantingut una permanent connexió amb les fonts de recerca mèdica i científica. Per la seva banda, la gran mobilització de recursos en recerca entorn del coronavirus i de la COVID-19 requeria, en contrapartida, la visibilització dels avenços, resultats i expectatives de cura.

Durant la pandèmia, i sobretot en les primeres onades, el rol del periodisme de qualitat s’ha plasmat en quatre grans àmbits: el seguiment i divulgació dels coneixements sobre la identitat i el comportament del patogen; una estreta col·laboració entre les seccions de salut dels mitjans i metges, científics i experts relacionats amb l’epidèmia; la batalla comuna contra la desinformació i les fake news relatives a la COVID-19; i l’actualització permanent de les dades i les previsions d’evolució de la pandèmia. Aporto a continuació alguns fets i consideracions que avalen cada un d’aquests àmbits d’interès.

Divulgació de la identitat del virus

La notícia sobre una nova pneumònia d’origen desconegut que s’havia detectat a Wuhan no començà a circular fora de la Xina fins als primers dies del 2020. A la premsa espanyola, per exemple, la primera notícia aparegué en portada a La Vanguardia del dia 4 de gener amb aquest titular: «Alerta por la aparición de un nuevo tipo de neumonía en China». Entre altres, el dia 11 de gener la cadena alemanya Deutsche Welle es referia per primer cop amb l’adjectiu misteriós al virus que havia aparegut a Wuhan. Aquest misteri del nou virus motivà una enorme inquietud entre els científics d’arreu i tant el seu origen com la seva identitat continuaven sent objecte d’interpretacions controvertides al llarg de la crisi mundial.

Diagrama del genoma del coronavirus: en el cor del virus, el genoma és un fil torçat d’unes 30.000 lletres. Font: The New York Times

Com es comportava el nou virus entre els humans? Una de les primeres evidències que destacaren els científics a partir de l’observació del primer epicentre europeu dels contagis, Itàlia, era la seva gran facilitat de propagació. Com contagiava tan ràpidament, a tanta gent i amb símptomes i afectacions tan diverses? Una crònica de la BBC es preguntava: què han descobert els científics per mirar de contenir-lo? La resposta, la trobà el professor Michael Farzan del laboratori Scripps Research dels EUA: el coronavirus només podia ingressar en el cos humà enganxant-se a uns receptors específics que es troben en les superfícies de les cèl·lules, coneguts com ACE-2.

Les cròniques periodístiques destacaven la gran labor de la comunitat científica centrada en l’estudi del virus. «Nunca en la historia del mundo hubo tantos investigadores, tanto dinero, tiempo y recursos humanos disponibles para tratar una sola enfermedad». Sis mesos després de l’aparició del coronavirus a Wuhan eren moltes les incògnites. Una crònica de La Vanguardia, les resumia en aquestes sis: Qui s’infecta queda immunitzat per sempre? Quina càrrega viral causa infecció greu? Els nens i joves contagien com els adults? Per què hi ha tants infectats asimptomàtics? Quina mortalitat causa el virus? El virus desapareixerà o tornarà a l’hivern? I la BBC semblava contestar aquests interrogants amb un vídeo on comentava els quatre descobriments clau sobre la pandèmia que la ciència havia fet durant els primers sis mesos. Els grans avenços eren: l’establiment de l’origen del virus i del seu genoma; el coneixement de com es comportava i com mutava; el paper de la propagació silenciosa; i com entrava en el cos humà i què li feia.

També el paper de l’OMS i les intervencions dels seus directius en tota la crisi ha estat objecte d’especial atenció per part de la premsa. Segons reportà The Guardian, un enviat especial de l’OMS, Peter Ben Embarek, viatjà a la Xina entre el 10 de juliol i el 3 d’agost de 2020 per preparar la pròxima visita de la missió OMS a Wuhan: un informe intern deia que els dirigents xinesos havien fet «molt poc» quant a investigacions epidemiològiques sobre l’origen del coronavirus durant els vuit mesos anteriors. Fins a gener de 2021, la Xina no autoritzà l’entrada a l’equip de l’OMS i la investigació in situ a Wuhan. La investigació culminà amb una roda de premsa on els experts manifestaren una curiosa conclusió: era «extremament improbable» que el virus hagués sortit d’un laboratori. El detall de les dues setmanes de la investigació a Wuhan, el coneixem gràcies a una llarga entrevista al delegat nord-americà Peter Daszak, publicada per The New York Times (14-2-21). Uns mesos després, The Wall Street Journal filtrava un informe dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units on s’afirmava que el novembre de 2019 tres investigadors de l’Institut de Virologia de Wuhan van requerir atenció mèdica, cosa que abonava la hipòtesi que la pandèmia es va originar en aquell laboratori. Les autoritats xineses rebutjaren immediatament aquesta hipòtesi.

Protagonisme de la ciència

Els mitjans de comunicació i els periodistes especialitzats en ciència i salut han assumit un paper fonamental d’intermediació en la crisi sanitària entre, d’una banda, les investigacions en curs, els papers dels experts i els articles científics, i de l’altra, el gran públic. Alguns mitjans crearen una unitat especialitzada en salut. Per exemple, el Corriere della Sera de Milà disposava d’una important unitat dirigida pel metge i periodista Luigi Ripamonti. Ara bé,   l’envergadura de la crisi sanitària implicava que moltes altres seccions havien de «reciclar-se» per obtenir les nocions bàsiques relatives a la malaltia i l’epidèmia.

Portada de Health (EUA), de febrer del 2020

Un grup de periodistes de la revista nord-americana Slate plantejà un conjunt de quatre reptes a afrontar per part de gestors polítics, de periodistes i comunicadors de la ciència: primer, els fets científics i les incerteses són objectes en moviment; segon, el context de la informació sobre la COVID-19 és parcial; tercer, la ciència ha d’esdevenir política sense ser partidista; i per últim, cal ser conscients de la virulència accelerada de la COVID-19.

El nivell de perfeccionament de la divulgació científica ha quedat palès quan la perícia del periodista ha sabut conjuminar els avenços científics amb els tecnològics i oferir autèntiques primícies en les pàgines web del mitjà. És el cas de l’article «The coronavirus unveiled» sobre l’estructura del virus, publicat pel prestigiós columnista científic del The New York Times, Carl Zimmer.

A més de l’esforç colossal dels mitjans de qualitat per aportar informació valuosa i contrastada sobre la identitat i l’impacte de la malaltia, les unitats de salut de les redaccions maldaven per aconseguir i facilitar la presència i l’estreta col·laboració de les persones expertes. Metges, infermeres, científics, experts en salut pública i en les diverses disciplines més implicades han estat requerits i apareixien habitualment als diversos escenaris mediàtics en forma d’entrevistes, de columnes d’opinió, de participació en tertúlies, de programes de recomanacions, etc.

La centralitat de la ciència i la medicina en la ràpida derrota del virus era descrita i detallada en un dels millors articles escrits per un periodista científic: es titulava «How science beat the virus» i era publicat el desembre pel redactor Ed Yong de The Atlantic. Escrivia: a la tardor de 2019, exactament zero científics estaven estudiant la COVID-19, però en pocs mesos “la ciència va esdevenir completament COVIDitzada”. En el moment d’escriure el reportatge, en desembre de 2020, la biblioteca biomèdica PubMed dels EUA llistava més de 74.000 articles científics relatius a la COVID-19.

«El nivell de perfeccionament de la divulgació científica ha quedat palès quan la perícia del periodista ha sabut conjuminar els avenços científics amb els tecnològics»

En general, els grans mitjans es mantenien atents a les novetats derivades dels centres de recerca mèdico-científica i especialment de les publicacions en revistes científiques de gran prestigi, com ScienceThe LancetCellVirusesJournal of Clinical MedicineThe New England Journal of MedicineTrends in Pharmacological Sciences, etc. Si hi havia un mitjà que representava la quintaessència del periodisme científic era The Conversation que en les seves nou edicions internacionals publicava només articles divulgatius d’acadèmics.

Llig l’article complet a la web de Mètode

Descobreix la secció COVID-19 de Mètode.

Josep Gifreu és periodista, assagista i catedràtic emèrit de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

The post Lliçons de la COVID-19 appeared first on VilaWeb.

Un estiu (encara) pandèmic

La realitat a vegades s’entossudeix a no quadrar amb les expectatives. Després d’un any molt dur, ara el que volem és oblidar el virus i fer vacances. Els indicadors, a primera vista, avalen la relaxació: els contagis estan a uns nivells que no s’havien vist des de l’agost passat, els ingressos es redueixen, la mortalitat ha arribat a mínims i la vacunació avança a bon ritme. Sembla un bon moment per planejar on anirem a l’estiu. Però, malgrat la millora evident, l’espasa de Dàmocles encara penja sobre els nostres caps.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fixem-nos en el Regne Unit. A principis d’abril, la mitjana de casos per setmana havia baixat a 24 per milió (Espanya en tenia gairebé vuit cops més) i hi havia un 50% de la població amb almenys una dosi de vacuna (només un 12% a Espanya). Això va fer que el govern anunciés el final imminent de totes les restriccions, que es va programar pel 21 de juny. Llavors va aparèixer un factor inesperat: la variant delta, identificada per primer cop a l’Índia. Degut al lligam del Regne Unit amb aquest país, la variant més contagiosa va arribar ràpidament a les illes i es va anar convertint en dominant, fins a representar més del 75% dels casos. A mitjan maig, després d’un mes d’estabilitat que convidava a l’optimisme, els casos van tornar a pujar. Actualment han superat els 85 per milió, que no és molt (similar al que hi ha a Espanya), però hi ha una preocupant tendència a l’alça.

Què ha fallat al Regne Unit? S’ha fet el que calia (confinament durant els primers mesos de l’any, augment de tests, vacunació a tota velocitat…), però no es preveia que apareixeria una variant que desmuntaria tots els plans. Europa s’ha de preocupar? Amb les vacances a la cantonada i el sentiment d’eufòria per haver doblegat la corba de l’última onada, els mesos d’estiu seran la tempesta perfecta per afavorir la circulació de la variant delta pel continent. Si al Regne Unit, anant amb compte i amb un 60 % de la població vacunada, se li ha descontrolat la pandèmia, que passarà al sud d’Europa amb les restriccions al mínim i un nivell d’immunització més baix?

«L’aparició de noves variants més agressives existirà mentre el nivell d’immunització al planeta no arribi a uns mínims»

És cert que al Regne Unit els ingressos encara han augmentat poc i la mortalitat segueix estancada, cosa que demostra que la vacunació funciona, però no hem de menysprear els altres problemes que causa la COVID-19 (la forma persistent podria afectar fins a un 10% dels infectats). L’objectiu ha de ser minimitzar contagis. Recordem que sembla que una sola dosi de vacuna no és suficient per aturar la variant delta, i això voldria dir que 75% dels espanyols són susceptibles actualment de posar-se malalts.

És un bon moment per demanar una mica de prudència. De fet, la prudència no l’hauríem d’abandonar fins que s’acabi la pandèmia, perquè l’aparició de noves variants més agressives existirà mentre el nivell d’immunització al planeta no arribi a uns mínims (que podrien ser del 80-85 % de la població). De la mateixa manera que la variant alfa (també coneguda com a britànica) va escampar-se com el foc i ara la delta sembla que la desplaçarà, això es podria anar repetint al llarg dels propers mesos amb virus cada cop més infecciosos.

Llig l’article complet a la web de Mètode

Descobreix la secció de COVID-19 de Mètode.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester i de la Universitat Oberta de Catalunya.  @DrMacip

The post Un estiu (encara) pandèmic appeared first on VilaWeb.

Bona part de les víctimes del 17-A recorren contra la sentència de l’Audiència espanyola i demanen una condemna per assassinat

L’acusació que representa el major número de víctimes dels atemptats d’Alcanar, Barcelona i Cambrils ha presentat recurs davant la sala d’apel·lació de l’Audiència espanyola contra la sentència que va condemnar a més de 46 anys de presó els dos principals acusats. L’acusació entén que se’ls hauria d’haver condemnat directament pels assassinats, i no només pertinença a banda terrorista o fabricació d’explosius. El recurs compta amb el suport de la Unitat d’Atenció a Víctimes d’Atemptats Terroristes (UAVAT) i de l’Associació 11-M Afectats de Terrorisme, que, com a acusacions populars s’han sumat al recurs presentat per les víctimes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En un extens recurs es qüestiona, novament, l’exclusió dels assassinats perpetrats a la Rambla de Barcelona i Cambrils pels membres de la cèl·lula que van resultar morts, ja que insisteixen que la participació dels acusats ja condemnats Driss Oukabir i Mohamed Houli Chemlal va resultar imprescindible per a la consumació dels atemptats. Per això, i remetent-se al relat de fets provats de la sentència, així com als fets contingut en la interlocutòria de processament, segueixen mantenint que els dos acusats són responsables, com a autors, com a còmplices o cooperadors necessaris, dels delictes d’assassinats i lesions terroristes comesos pels seus companys de cèl·lula, als quals van aportar elements imprescindibles per a la comissió dels atemptats.

S’admet el relat de fets provats i es felicita que la sala hagi admès com a víctimes del terrorisme totes les víctimes de tots els escenaris dels atemptats. Però, segons el parer d’aquesta acusació, això és insuficient perquè deixa sense jutjar els delictes pels quals es va acusar Oukabir i a Houli. Per remeiar aquesta omissió que, segons denuncien vulnera la tutela judicial efectiva, es plantegen la nul·litat d’una part de la sentència, mantenint la resta dels pronunciaments. La part, continguda en el fonament jurídic primer de la sentència apel·lada, que va excloure la part dels escrits d’acusació que volien la condemna per aquests fets.

Per això, demanen que, mantenint la resta dels pronunciaments de la sentència, incloses les condemnes i la part que reconeix a les víctimes del terrorisme i les indemnitzacions, volen que la sala d’apel·lacions retorni les actuacions a la sala d’enjudiciament perquè, amb llibertat de criteri i a la vista dels fets provats, es resolgui sobre si Driss Oukabir i Mohamed Houli Chemlal han de ser condemnats pels fets pels quals eren acusats, cosa que els sembla indubtable a la vista dels fets provats. A més, remarca la contradicció entre l’admissió dels escrits d’acusació i l’abundant prova practica en el judici sobre aquests fets, que no poden quedar sense resoldre, fet que constitueix, segons denunciem una “incongruència omissiva”.

També s’estén el recurs a denunciar la situació concreta de determinades víctimes que representen i que no han obtingut ni tan sols en alguns casos, un informe forense sobre les seves lesions.

The post Bona part de les víctimes del 17-A recorren contra la sentència de l’Audiència espanyola i demanen una condemna per assassinat appeared first on VilaWeb.

Armand de Fluvià: “Fundava convents gais per on anava, sóc com una santa Teresa”

Armand de Fluvià i Escorsa (Barcelona, 1931) farà enguany noranta anys. Fill de la burgesia catalana, va cultivar una carrera brillant en el camp de la genealogia i l’heràldica que l’ha destacat com un dels grans referents. No menys important ha estat el seu compromís polític, bé com a monàrquic en un moment que projectava un regnat de Juan de Borbó que hauria estat una ruptura amb el règim franquista; com a independentista d’esquerres quan veié que Franco ho deixava atado y bien atado amb Juan Carlos I; o en l’activisme per l’alliberament gai, en un context que tot allò que no fos heterosexualitat era estigmatitzat i perseguit. En la clandestinitat, va fundar amb amics la primera organització d’activisme LGBT del país i de l’estat espanyol: el Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH), una primera pedra del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). També va fundar l’Institut Lambda, gènesi de l’actual Casal Lambda, que ara li reconeix la trajectòria amb el documentari MELH: Armand i la història d’un moviment, que s’estrenarà dimecres a la mostra de cinema LGBT Fire!!

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ens trobem a casa seva, la mateixa on va néixer ara fa noranta anys. Ens rep amb les cortines tirades, que protegeixen la llar dels raigs d’un sol de juny que abrusa, i ens asseiem en un despatxet amb les parets folrades de records.

Aviat fareu noranta anys, un moment per mirar enrere i fer balanç. Com la veieu, la vostra vida?
—No m’ho diguis, això dels noranta anys! Hi ha alguns que se’n foten, però em caso. Amb un noi que ens portem cinquanta-dos anys. Deu ser el premi que m’arriba ara.

Enhorabona!
—N’estic encantat, amb ell, és fantàstic. És cubà. Em diuen “ai, els cubans!”; ja saps quina fama tenen aquí. De fet, estic divorciat d’un altre cubà, que no va durar ni un any gairebé, però aquest és molt diferent. Jo ja no crec gairebé en res, però aquesta vegada crec que no m’equivoco. Em sap greu això de fer noranta anys, però estic satisfet. Sempre he procurat de mantenir una bona salut, és el més important. Des de fa trenta anys, nedo un quilòmetre cada dilluns i dimecres. Són quaranta piscines, vint les faig de crol i vint d’esquena. Nedar sempre ha estat el meu esport preferit, potser amb la bicicleta. El futbol m’horripila, diuen que és una cosa típica dels gais, però bé. Als Escolapis de Mataró, on vaig estar internat, vaig provar-ho perquè havies de jugar-hi, però a mi no m’agradava gens. Els altres nens m’insultaven, em deien nimfa, nena…

I com reaccionàveu?
—No en feia gaire cas, tot i que un dia vaig arribar a donar un cop de puny a un. Jo era fort i atlètic, però no he estat mai violent.

Com va ser créixer als anys quaranta essent gai?
—Per la medicina l’homosexual era un malalt mental. Fins l’any 1990 l’OMS no va deixar de considerar-ho una malaltia. Per l’església, el pitjor dels pecadors. Contranatural. Per la societat, homes que havien abandonat la seva condició de mascles per esdevenir femelles. El pitjor que hi podia haver. Hi havia mares –i això ho vaig sentir– que deien que preferien un fill discapacitat o criminal que un fill marieta.

Com era la vostra família?
—Una família de l’alta burgesia. El meu avi va ser un dels fundadors d’HAMSA (Hierros y Aceros Moldeados Sociedad Anónima). El pare era artista, deixeble d’Enric Granados. Tocava el piano i va fundar el Trio Granados. L’avi, dels De Fluvià, també era escriptor, tot i que no va publicar gaire. La mare era una Escorsa, una senyora de la societat burgesa. Vaig tenir una germana, quatre anys més jove, que va tenir un fill, l’Àlex. El vaig afillar, però lamentablement es va morir fa pocs anys. La meva germana es va casar en segones núpcies amb un italià, que encara viu. L’única família que em queda és el meu cunyat i la meva nora, que és mexicana.

L’homofòbia de la societat que dèieu també la teníeu a casa?
—Jo vaig tenir un període bisexual. Havia anat amb dones i sempre m’havia volgut casar. Al final em vaig dir a mi mateix: “No t’enganyis, tu ets això i ho has d’acceptar.” I això vaig fer: entendre que sóc com sóc i no faig mal a ningú. Però, evidentment, m’havia d’amagar. Després, els últims anys que vivia amb la meva mare deixava revistes gais per casa, però ella no era una mare tafanera.

I com li ho vau dir, definitivament?
—Joaquim Maria Puyal m’entrevista a Televisió Espanyola i ho dic, i el dia que es va emetre el programa vaig fer seure la meva mare, la meva germana i el meu fill davant la televisió a veure-ho. La meva germana i el meu fill ja ho sabien, i la meva mare l’única cosa que va dir va ser: “Ai, què diran les teves amistats?”

Sortir de l’armari per la porta grossa.
—Va ser una entrevista d’una hora i va sortir el tema.

Com es feia llavors per tenir relació amb més homes gais?
—Hi havia dues saunes, a Barcelona. A la que hi havia davant el Tívoli, t’hi esbravaves. Els treballadors sabien què passava, però com que eren diners no deien res. També, els que podíem anàvem a Perpinyà i en un club gai que hi havia a la costa del Rosselló. Havia anat a Londres, Nova York, París… T’hi esbravaves com podies.

I què us porta a començar-vos a moure en la clandestinitat per defensar els drets dels homosexuals?
—Jo estava subscrit a la revista Arcadie, francesa, i sabia què passava pel món sobre aquest tema. Arran d’allò que havia passat a Nova York el 1969 [revolta de Stonewall, que marca el primer Orgull], amb un grup d’amics vam pensar que calia fer alguna cosa similar. Aquell any es va presentar l’avantprojecte de llei sobre perillositat i rehabilitació social a les corts franquistes, que perseguia els homosexuals pel fet de ser-ho, i vam voler fer alguna cosa perquè allò era una barbaritat. Ingenus, no se’ns va ocórrer res més que fer una carta a tots els bisbes, que eren procuradors a les corts, dient-los què en pensàvem. A més, vam donar la llista d’adreces a André Baudry, director d’Arcadie, perquè també els enviessin informació i documentació sobre l’homosexualitat. Va ser prou gros, els diaris van informar que alguns procuradors havien rebut uns pamflets d’una organització homosexual francesa.

La revolta de Stonewall, la nit que el col·lectiu LGTB va dir prou

I no us vau aturar aquí.
—Vam fer una revista, Aghois [Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual], on transmetíem tot allò que publicava la revista Arcadie o passava aquí i allà. Per fer-la, vam anar amb Francesc Francino, que en pau descansi, a comprar una multicopista de segona mà i la vam posar a la carbonera del meu pis. Recordaré sempre que la primera volta de maneta em tremolaven mans i cames. Vaig dir: “Francesc, te n’adones, que ara ja som uns delinqüents?” Per repartir cada número agafàvem el cotxe i anàvem a Perpinyà a enviar-los a André Baudry, que els reenviava als subscriptors. Jo en dic herois, perquè calia ser-ho per atrevir-se a subscriure-s’hi. Hi anàvem amb la por de si ens escorcollava la Guàrdia Civil, però sortosament les divuit vegades que hi vam anar no va passar res.

Cercàveu les escletxes del sistema.
—I va funcionar fins que una vegada a París, en un congrés amb el lema “L’homosexualitat a cara descoberta”, André Baudry em va dir: “Em sap greu, Armand, però no podré continuar enviant la revista.” El prefecte li havia dit que el ministre d’Afers Estrangers espanyol s’havia queixat que enviava propaganda gai. Suposo que estaven cansats de les mobilitzacions del clero baix i els sindicats, només faltava que els marietes també es revoltessin. Per sort, al congrés també hi havia Michael Holm, que era un suec que també tenia una revista, i es va oferir a fer-ho a partir de llavors. En comptes d’enviar-ho a París ho enviàvem a Estocolm, i ells ho repartien.

Això ja ho fèieu com a MELH?
—Sí. Vam començar a reunir un grup d’amics i vam arribar a tenir uns sis o set grups territorials. Ens reuníem una vegada l’any per fer l’assemblea als Caputxins de Sarrià, gràcies al pare Llimona, que era un home de mentalitat oberta i ens va dir que no hi tenia cap inconvenient. Teníem molt de contacte amb més grups. Vam anar a Edimburg per participar en el Primer Congrés Internacional pels Drets dels Gais. Vaig fer una ponència i bé, uns aplaudiments i uns petons… Veníem d’una dictadura, ens veien com uns herois que ens havíem escapat de les urpes de Franco. A Nova York vaig connectar amb l’Aliança Activista Gai i els vaig demanar si ens podien donar la seva adreça perquè gent d’Espanya o d’uns altres llocs que volien contactar amb nosaltres ho poguessin fer per mitjà d’ells.

I va funcionar?
—Sí, força. Va venir l’Antonio Quintana, del País Basc, que és el que va fundar Moviment d’Alliberament Gai-Lèsbic del País Basc. De Sevilla va venir el Paquito Cambrollé, que és el que va fundar el Moviment Homosexual d’Acció Revolucionaria (MHAR). Avui dia es diu Mar Cambrollé i és la presidenta de la Federació Plataforma Trans. Vaig fer la primera conferència sobre homosexualitat a les Valls d’Andorra, imagina! Recordo que aquell dia, dels pocs gais coneguts no en va venir cap per por. Fèiem tant com podíem. El 1976 vaig anar a València i vaig aplegar un grup de nois, que són els que van fundar el Moviment d’Alliberament Gai del País Valencià. A l’abril vaig anar a Mallorca i hi vam fundar el Front d’Alliberament Gai de les Illes (FAGI). Fundava convents gais per on anava, sóc com una santa Teresa.

Aquest activisme us va dur problemes laborals quan treballàveu amb l’aristocràcia?
—Jo els tramitava els títols davant el Ministeri de Justícia. Quan es moria algú, em venien a veure i jo feia tot l’expedient de successió. Ells sovint feien com si no se n’adonessin. Algú s’exclamava i deia que era el “president dels gais”, ja em diràs. Potser durant algun temps vaig notar una certa fredor i que ja no em convidaven a alguns actes com abans, però després ja no. Cada any hi ha un cicle de conferències al Cos de la Noblesa de Catalunya, que tenen la seu al carrer del Palau, i hi he anat sempre. Mentre no toquis el tema, t’accepten. A mi no em va afectar gaire.

Heu estat el gran divulgador de la genealogia i l’heràldica del país. Podríeu explicar quan vau aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona no canviés l’escut de la ciutat?
—La genealogia i l’heràldica són uns camps molt desconeguts per la gent, però hem fet força feina. L’ajuntament va voler modernitzar l’escut, però com que no en sabien gens van aprovar un escut que en comptes dels quatre pals en tenia dos. Era una barbaritat. Vaig començar una campanya amb articles en contra i un llibre, Els quatre pals: l’escut dels comtes de Barcelona, i vam posar un contenciós administratiu contra la resolució. Vam guanyar. Era anar contra la història, era evident que havia de tenir quatre pals! En Ferran Mascarell, que llavors era regidor de Barcelona, em va convidar a la hissada de la nova bandera.

Tot i ser tan activista en la lluita per l’alliberament gai, vau aconseguir d’esquivar la presó. En canvi, hi vau acabar pel fet de ser monàrquic.
—Em van empresonar per monàrquic en una monarquia, al Regne d’Espanya. Increïble. Però és clar, jo volia una monarquia democràtica a l’estil de les europees, i això no eren els plans de Franco.

Com és que donàveu suport a Juan de Borbó?
—L’exèrcit no hauria acceptat mai una república. L’església, menys. Veia que l’única solució per a sortir del franquisme era una monarquia constitucional i democràtica amb el comte de Barcelona, Juan de Borbó, com a representant. Era una persona fantàstica, que tenia molt bones relacions. Ens coneixíem. Amb un grup de monàrquics vaig anar a Grècia al casament del seu fill Juan Carlos. També vaig anar a Estoril a la posada de llarg de la infanta Pilar i vaig ser amb la reina Victoria Eugenia i els ducs d’Alba. Vaig conèixer molta gent de la reialesa europea, de Bèlgica, de Grècia, etcètera…

Com ho rebeu, que Franco el deixi de banda i nomeni successor el seu fill Juan Carlos?
—Nosaltres érem de don Juan, no del fill. Ell era el trencament amb el franquisme, Juan Carlos era el continuisme. No ho vam acceptar, això. Va ser un cop molt fort, que el príncep jurés els Principis del Movimiento. Recordo seguir-ho des de casa del comte del Montseny, José Luis Milà. Vam veure que era un desastre perquè el pare ja no podia fer res.

Va ser el punt final del vostre monarquisme?
—Sí. Si ni ells mateixos no hi creien, no valia la pena. Ara sóc independentista i republicà.

Avui dia tothom veu clar que si Catalunya és independent, serà una república. Però hi hauria cap possibilitat de trobar una línia dinàstica d’algú que es pogués reivindicar com a monarca?
—El descendent directe de Guifré el Pilós és Felipe VI. D’això no n’hi ha cap dubte. Per això, no podria ser. Haurà de ser una república.

Vist amb perspectiva, us sorprèn que Juan Carlos hagi acabat fugint a Abu Dhabi desacreditat pels escàndols de corrupció?
—No tenia la talla del seu pare. Això ho vam veure de seguida. Era molt frívol. Sent així, no tenia sentit de continuar donant-los suport.

I el fill, Felipe VI?
—Ell fa el seu paper, però ha fet declaracions que demostren que no entén què passa. Això als espanyols a vegades els costa, tenen aquesta mentalitat. Espanya, Espanya i Espanya. No coneixen bé la història, i això els fa equivocar.

De Felipe VI també se n’ha comentat la proximitat ideològica amb la dreta espanyolista més extrema.
—No ho sé, però no ho crec. És més intel·ligent que el seu pare, no crec que sigui així. Compleix el seu paper, tret d’algunes declaracions, que no ens van agradar gaire, però és per la seva mentalitat. No ho entenen. Els espanyols tenen molt ficat endins la unidad sagrada de la patria pels quaranta anys de franquisme.

Quaranta anys de franquisme van donar per a molt, com dieu, però també s’ha de reconèixer que trenta anys després de la mort de Franco l’estat espanyol es va situar com a avantguarda mundial en els drets LGBT amb l’aprovació dels matrimonis i adopcions de persones del mateix sexe.
—És una reacció al franquisme, diria. El paper que va fer el FAGC va ser molt important. El 1977 vam organitzar la primera manifestació. Va ser un èxit, va participar-hi moltíssima gent. Gairebé tot el que demanàvem en el manifest d’aquella manifestació ja ho hem aconseguit. Jo no hi vaig participar, era a Nova York, i allà tots els diaris ho van destacar. En aquella època va tenir una repercussió important. Més tard en vam fer una altra sortint per la plaça de Catalunya, fent-nos petons per provocar, però vam quedar una mica frustrats perquè no hi va haver cap reacció en contra.

Aquest tipus d’accions no tan sols significava la sortida de la clandestinitat quant a la repressió, sinó també una sortida col·lectiva de l’armari.
—Per això parlo d’herois. Era trencador i sabies a què t’enfrontaves. Però bé, era una època d’activisme i de reacció contra el franquisme. Suposo que ho vam fer bé, perquè van anar sortint grups gais a tot Espanya. Vam tenir sort amb això.

Què falta per aconseguir?
—Hem aconseguit que ara no tinguem cap discriminació de caràcter legal –hi ha molts països que permeten el matrimoni, però no accepten l’adopció–, però la cosa més difícil és canviar la mentalitat de la gent. Cal lluitar contra l’heterosexisme, el masclisme i l’homofòbia.

Creieu que anem pel bon camí?
—N’estic satisfet, la mentalitat de la gent és diferent, ja, i suposo que d’aquí a dues generacions ho tindrem fet. Sempre he pensat que el món sempre avança. Fa dues passes endavant i una enrere, però va millorant.

No us fa patir l’entrada de la ultradreta a les institucions?
—És clar que sí, però no crec que ens facin anar enrere. L’homosexualitat ja és vista com una varietat més de la sexualitat humana.

The post Armand de Fluvià: “Fundava convents gais per on anava, sóc com una santa Teresa” appeared first on VilaWeb.

Els mossos que van protegir Puigdemont: els millors, els més dignes

Ara ens hem acostumat a la normalitat amb què els exiliats catalans es mouen per Europa, amb la situació personal gairebé regularitzada, però la primera vegada que vaig anar a Brussel·les, ja amb l’exili instal·lat allí, el panorama era molt diferent. A vegades no donem valor ni a això, però m’agradaria que hi reflexionàssem. Els membres del govern a l’exili vivien acorralats, sense cap garantia sobre allò que els podria passar l’endemà, exposats a ser detinguts i enviats a Espanya o a coses pitjors encara.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vaig arribar a la ciutat sense saber on anava. Em van dir que m’enviarien el lloc de la reunió amb el president Puigdemont, a qui volíem fer una entrevista, per una aplicació que m’havia de descarregar quan fos a Brussel·les. Es movien en aquell ambient, gairebé de clandestinitat. Va resultar que la reunió era en un hotel molt discret. Hi vam anar amb taxi i a la cantonada em va sorprendre moltíssim una figura que vaig reconèixer, un dels mossos que es movia sempre prop del president a Barcelona. Després n’hi havia més. Sempre discrets, sempre atents, sempre elegants, si em permeteu de dir-ho així.

Els vaig continuar veient unes quantes vegades, en més visites. Fins i tot una vegada vaig escriure un editorial com aquest en una de les seues taules, mentre em feien esperar per discreció, arran d’una visita inesperada. Durant mesos aquests treballadors públics van continuar custodiant el president en les situacions més complexes. Amb una professionalitat i un sentit de la dignitat institucional com poques vegades he vist. I amb la serenitat i la decisió que s’espera d’un cos com aquest. Com que el president Puigdemont mateix ha explicat en el seu llibre que em vaig trobar embolicat per casualitat en un incident, acompanyant-lo, pels carrers de Berlín, crec que puc explicar-ho. Vaig ser testimoni de primera mà de la seua valentia i de la seua capacitat.

El dia que es va constituir el Consell per la República, el desembre del 2018, al teatre on es feia l’acte vaig fotografiar unes cadires reservades que tenien un cartell aparentment críptic. Hi deia “CME, ABP Brussel·les”. És a dir, “Cos dels Mossos d’Esquadra, Àrea Bàsica Policial de Brussel·les”. Es tractava, com és fàcil d’entendre, d’una demarcació informal, creada per agrupar les dotzenes i dotzenes de mossos que de manera voluntària, pagant-s’ho ells i perdent dies de permís i vacances, pujaven a protegir el govern legítim de Catalunya, els membres del govern.

Aquests mossos d’esquadra van ser perseguits d’ençà del primer minut pel govern del 155. Però també per la prefectura del cos. El president Quim Torra va provar de resoldre la situació amb la creació de l’Àrea de Seguretat Institucional, calcada del model francès, espanyol o americà, però no se’n va sortir. Les pressions internacionals del govern espanyol van ser salvatges, però també internament aquells que representaven el bo i millor de l’esperit i de la raó de ser del cos van ser arraconats i es trobaren cada dia amb més i més dificultats de fer allò que volien fer. Des de la prefectura. Al mateix temps que la BRIMO ens castigava als carrers deshonorant pels seus excessos violents la senyera que portaven al braç, el cos dels Mossos d’Esquadra impedia l’acció honorable dels seus millors i el sergent d’escortes Lluís Escolà, que ha estat la cara més visible i coneguda dels treballadors públics que no han deixat mai tot sol el 130è president de Catalunya, era víctima, d’una manera molt especial, de la repressió. Primer el cos dels Mossos el va voler denigrar, fent-lo treballar de controlador dels accessos d’una galeria de tir. I ahir es va saber que la fiscalia del govern més progressista i dialogant de la història li demana quatre anys i sis mesos de presó i tretze anys d’inhabilitació per haver acompanyat el president en els moments més difícils.

Per tot això que van fer, per tots els riscs que van córrer, ell i tots els altres són una gent que mereix tots els honors, en cap cas la presó. L’ABP Brussel·les i tots els qui hi van passar són els millors, els més dignes i honorables entre els nostres policies. Senzillament això.

 

PS. Ahir vam fer un dels debats sobre l’actualitat política basat en les preguntes dels subscriptors. Si no el vàreu seguir en directe, ho podeu fer ací.

The post Els mossos que van protegir Puigdemont: els millors, els més dignes appeared first on VilaWeb.

La llengua de les PAU i el problema inexistent

La notícia ja ha caducat, però deixeu-m’hi tornar a tall d’introducció. Em refereixo a la sentència del TSJC que deia que enguany els exàmens de selectivitat no es podien repartir en català per defecte –excepte els de llengües, que es dóna per entès. Responia d’aquesta manera al recurs d’una tal Assemblea per una Escola Bilingüe a Catalunya, una associació d’amoïnats per la creença que, en matèria lingüística, els seus nanos no tenen les mateixes capacitats que la resta d’escolars del món, inclosos els de Galícia –per no sortir de la seua Espanya-Una–, on els enunciats de les PAU es reparteixen en gallec, com és natural, i no hi ha calgut cap entitat externa que acudís en auxili de cap postadolescent. En fi, una altra situació que recorda, en petit, la dels articles de l’estatut català calcats pels estatuts de fora, que només es van recórrer a Catalunya perquè la catalanofòbia no existeix i el toro no pateix.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Acabem amb la notícia caducada, que també sabeu com es va tancar: amb tot de titulars cofois que anunciaven que, de 5.000 examinands, només 65 havien demanat els enunciats en castellà. Alegria, “que no estamos tan mal”, vam començar a celebrar a les xarxes, esperonant-nos els uns als altres amb un entusiasme desacostumat. “Hi ha esperança”, era el lema feliç; “la immersió funciona, malgrat els descreguts”, ens amonestaven als escèptics, que a alguns fins i tot ens havia entrat una brossa a l’ull. A l’arena de Twitter corrien les botifarres de deu en deu cap als bilingüistes que havien celebrat la sentència del tribunal, recriminant-los que una altra vegada haguessin intentat crear “un problema inexistent” a Catalunya. El consens general, segons que sembla, era que aquell 99% dels alumnes que no havia renunciat als enunciats en català –no faltaria sinó!–, es corresponia amb un 99% que havien respost en la mateixa llengua.

Fins a quin punt això ha estat així? Recordem que la llengua de les respostes també pot ser qualsevol de les tres oficials al país. Aquesta seria la dada important, que no la tenim, i no sé tampoc si la tindrem en cap hora. Perquè saber el què i el quant ens portaria a l’on, i en aquest fang ningú no vol entrar-hi a prendre mal. Una altra cosa habitual és que un mateix estudiant pot arribar a redactar un examen en català i un altre en castellà, cosa que respon a l’idioma amb què els han impartit les matèries, i també ai: encetar aquest meló seria “assenyalar”. La situació és complexa, et diuen, et prevenen, se t’espolsen de sobre, amb l’argument que cap resultat no seria concloent. Doncs molt bé: com que servidora no sóc sociolingüista ni periodista i només m’ho miro des de fora, posem-hi que sí, posem que la tria dels enunciats és un indicatiu directe de la llengua de les respostes, i assumim que la sospita permanent fa més mal que bé a la normalització lingüística i que és, en efecte, buscar un problema allà on no n’hi ha cap.

Un cop entès això, la qüestió ja és una altra, que es va bifurcant en més: on es perd, tota aquesta feina feta, provada sobre el paper? Per què no lliga amb el nivell de català dels universitaris, o amb la llengua de comunicació dels grups de WhatsApp dels graus i màsters, o amb la connivència general amb el fet de descartar sistemàticament el català a l’aula, o al bar, “si un sol alumne ho demana”? Per què no lliga amb la competència lingüística més aviat justeta dels joves professors universitaris pluriocupats als mitjans audiovisuals? Que ja no parlem del tòpic del migrant que va venir fa mig segle a “levantar” Catalunya, com els agrada de dir als bilingüistes, o del nouvingut que malviu aquí i que, per racisme i per anys que passin, no se li adreçarà ni déu en la llengua pròpia del país. Que som al 2021, que parlem dels fills dels fills de la normalització, del “model d’èxit” amb què encara s’omplen la boca els que tenen al cap la Catalunya analògica, la de quan a fora de l’aula era possible de confirmar la llengua que aprenies a l’escola; la de quan tot el català que llegies al dia passava per un cert control de qualitat; la de quan l’entreteniment entrava a les cases per una única pantalla, amb una proporció de català-castellà equilibrada.

Que amb la llengua hi ha més feina a fora dels instituts que a dins, jo no ho poso en dubte. Ara bé, aquest final feliç del batxillerat tampoc no me’l crec. No me’l crec perquè no el veig reflectit enlloc, és que amb prou feines si el sento al carrer, que cada vegada que m’arriba el català d’una colla de joves, ja clavo el colze a l’acompanyant  –”parlen català”– com si fóssim a l’altra punta de l’estranger. I no sé què s’hi pot fer, però sí que sé què no s’hi pot fer: continuar enganyant-nos. Just aquests dies hem conegut l’estudi sociolingüístic que la Plataforma per la Llengua ha portat a terme als instituts de Valls, que no seria a l’AMB precisament: als patis de l’ESO i dels cicles formatius, el castellà hi predomina amb més d’un 60% i fins a un 74%, respectivament, mentre que a batxillerat ja arriba al 42%. I, escalfant-se a la banda, hi tenim la canalla que a primària ja va començar a sorprendre sos pares catalanoparlants adreçant-se’ls en castellà, la llengua de divertir-se amb els companys, separada de l’avorrida de l’escola i de casa.

Tot això ho escric com a catalanoparlant de naixement a qui la consciència lingüística em va venir a ciutat i amb l’experiència universitària, així que els dies optimistes tendeixo a pensar que, en emergència com estem ara, encara pot agafar fort als qui comencen a tenir la capacitat d’invertir la tendència del “problema inexistent”. Gaire bé tampoc no ho sé, però em fa l’efecte que a les xarxes ja hi ha planter, jovent que s’espavila pel seu compte, referents incipients que saben més bé que naltros el pa que es dóna als patis, a les pantalles i als carrers, i que malda per obrir camí als que vénen amb el coratge i la iniciativa que ha faltat a les institucions. Perquè, pel que fa al futur de la llengua, la normalització als centres educatius és condició necessària, però cada vegada menys suficient: sense un jovent que estiri el jovent, d’unes PAU en català al cent per cent ja en podem fer avions de paper.

The post La llengua de les PAU i el problema inexistent appeared first on VilaWeb.

Contes per a infants que acompanyen la dislèxia i les altes capacitats

La recepta és simple: bones idees, mà d’obra extraordinària (escriptors i il·lustradors) i una defensa decidida de la qualitat. Aquests són els secrets amb què l’editorial Di 7 s’ha convertit en un referent de la nova edició a Mallorca i que inclouen també una renovació de la literatura infantil i l’afermament del llibre de no-ficció per a adults. Els resultats no han tardat gens a arribar: el llibre Mare, d’on vénen els infants, de Caterina Valriu i il·lustracions de Toni Galmés, es va convertir en el més venut en català a Mallorca per Sant Jordi.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però quina és la clau de l’èxit de tot plegat? Per entendre el ressorgiment de Di 7, sobretot en el vessant infantil, cal fer una mica d’arqueologia. A mitjan anys noranta, l’editorial va començar a rutllar i es féu un nom ràpidament perquè publicava el premi Bearn de novel·la. Va tenir èxits amb l’edició d’obres primerenques de Neus Canyelles i amb un títol molt recordat a Mallorca, Sobrassada & Moët Chandon. Publicava tant en català com en castellà. Tanmateix, l’editorial anava lligada al grup de comunicació homònim i aviat va arribar l’ensulsiada.

Però d’uns quants anys ençà, després de la incorporació de Sebastià Marí al capdavant de l’editorial, Di 7 ha fet un canvi d’enfocament, ha abandonat la ficció narrativa i ha renascut de les cendres, amb una defensa decidida del llibre de no-ficció per a adults. Publica obres amb gran profusió d’imatges i èxits ben vinculats a la gastronomia –com ara El llibre del variat mallorquí i Berenars a Mallorca–, però també vinculats a l’art, el patrimoni i les tradicions de les Illes.

La presència del clúster

El segon gran àmbit de renovació ha estat el llibre infantil amb un vessant educatiu i compromès, amb autors i il·lustradors de primer ordre. I aquí és on s’ha notat la mà de Marí. Pels projectes personals i laborals, l’editor té molt bones relacions, de fa anys, amb el gruix del clúster de còmics i nous mèdia a Mallorca, amb un gran reconeixement europeu. S’hi inclouen noms com ara Francesc Capdevila ‘Max’; Pere Joan, Tomeu Seguí i Rafa Vaquer; i alguns altres de més joves, com ara Nivola Uyà, Guillem March, Flavia Gargiulo, Àlex Fito i Canizales. Això ha fet que Max s’hagi convertit en un dels autors estrella de Di 7 i que la seva empremta es vegi en alguns dels llibres més personals d’aquesta etapa. Marí prové de l’educació en el lleure i ha trobat un altre filó en el llibre que incorpora valors sòcio-educatius o que parla de problemes contemporanis concrets.

Quant a això, val la pena que ens centrem en el pòquer d’asos que ens presenta l’editorial aquests darrers temps. Comencem per Mare, d’on venen els infants, de Caterina Valriu i Toni Galmés. Aquest àlbum va obtenir el premi Mallorca de literatura infantil del 2020 i l’editorial va guanyar el concurs per a publicar-lo. La sorpresa majúscula ha estat que esdevingués el llibre més venut en català el Sant Jordi del 2020. Valriu, filòloga i professora de la Universitat de les Illes Balears, es va aliar amb Galmés, l’il·lustrador estrella dels darrers temps a Mallorca, per crear un conte molt poètic. L’obra vol respondre a la pregunta d’una nena, que demana a la seva mare embarassada d’on vénen els infants. El text convida a descobrir que a totes les cultures del món la resposta a aquesta qüestió sempre s’amara de símbols i poesia. El llibre vol celebrar la diversitat de la vida i, segons l’editorial, “ens connecta amb la natura i el misteri”.

Dislèxia i alta sensibilitat

Un altre èxit de l’editorial ha estat En Noah i na Dix, subtitulat “El misteri de la dislèxia”. La contracoberta ens en presenta el tema així: “Em dic Noah i sempre m’acompanya una estranya criatura. Els adults l’anomenen dislèxia, però jo sols sé que em molesta quan he de fer els deures i ella només té ganes de jugar. Mentre em barallo amb la criatura perquè no em deixa fer la redacció, el foli ha començat a brillar i una veu ens ha convidat a entrar en un món fantàstic. Trobarem la forma de col·laborar junts per escriure la redacció que tant em costa fer? Es pot domesticar realment la dislèxia?” Aquest llibre ha estat ideat per Carlos Llecha Jofre (guió) i  Kiko Sebastià Costa (il·lustracions), que van patir la dislèxia de primera mà, i s’ha convertit en molt poc temps en una eina essencial per a explicar aquesta afectació tant als qui en tenen com als qui no en tenen. D’aquesta manera es demostra que el conte infantil pot anar un pas més enllà i ser un element generador de contingut sòcio-educatiu.

En aquesta mateixa línia trobem la darrera novetat de l’editorial, la novel·la infantil El país de les aigües tranquil·les, d’Anna Cortils, amb il·lustracions de Liliana Boffi. Adreçada a lectors de vuit anys en amunt, l’obra incideix en el misteri de l’alta sensibilitat, que se suposa que afecta en graus diversos més del 20% de la població mundial. “La Nàdia –diu la contracoberta– és una nena de vuit anys molt curiosa, que té una maduresa més desenvolupada que la resta d’infants de la seva edat. Té més consciència i es pregunta el perquè de les coses. Alhora, però, l’afecta molt l’estat emocional dels qui l’envolten i l’estimen, és molt observadora i se sap posar a la pell dels altres, necessita el contacte físic de les abraçades, però se satura fàcilment amb les llums i les olors fortes, els teixits aspres o els sorolls, fet que li provoca una sobreestimulació negativa que aviat aprendrà a gestionar gràcies a una amiga molt especial que la durà a conèixer el seu país de calma i serenor on tots els habitants són altament sensibles i formen part d’una civilització més avançada i feliç. Aprendrà la Nàdia a tornar a carregar-se d’energia quan el cos l’hi demani? Sí, aquesta petita heroïna trobarà espais de solitud i respirarà conscientment per tornar a començar i poder ajudar els qui ho necessiten.”

Reivindicacions socials

Fa uns quinze anys, Mallorca vibrava amb les reivindicacions de la Plataforma Tren en Marxa, que reclamava unes infrastructures ferroviàries millors i sobretot que el tren arribés a la costa de Llevant, aprofitant les antigues xarxes ferroviàries que de mica en mica havien anat restant en desús. Així va ser com es va recuperar el tren fins a la Pobla i es va fer el ramal que permet d’arribar a Manacor, però mai no es va complir el vell somni d’arribar fins a la mar.

En aquell context de lluita, l’editorial Inrevés (de la qual Marí era un dels socis fundadors) va editar El tren que anava a la mar, d’Elisabet Abeyà, amb dibuixos de Max. Aquest conte s’ha reeditat fa poc, com una manera de no abandonar el somni d’arribar a la platja amb tren i d’un nou model ambiental per al transport a Mallorca. En aquesta història tot de personatges de contes populars i de les rondalles mallorquines s’enfilen en un tren per anar a banyar-se a la platja. De la convivència i la bona entesa entre tots dependrà l’èxit del viatge i l’arribada a bon port.

Així doncs, literatura per als més menuts de casa però amb missatge i compromís, editats a Mallorca, on el clúster de la il·lustració treballa amb pau i serenor i a la vegada a un ritme trepidant per explicar les seves històries al món. S’hi han conjuminat totes les sinergies: treball de qualitat, idees ben pensades i una mà d’obra de primera categoria. Els màxims beneficiaris en són els lectors, que a més d’entretenir-se i formar-se tenen a les mans llibres que a la vegada són objectes preciosos. Gairebé la quadratura del cercle.

The post Contes per a infants que acompanyen la dislèxia i les altes capacitats appeared first on VilaWeb.

Quan sortiran els presos polítics, després d’aprovar-se els indults?

El govern espanyol té gairebé a punt els indults als nou presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem pel Primer d’Octubre. I els decrets de cadascun dels nou decrets els podria deixar aprovats el consell de ministres en la reunió d’avui. Pedro Sánchez té pressa a concedir-los, tant per la pressió internacional com per la pressió interna. El ministre de Política Territorial, Miquel Iceta, deia ahir que els indults eren “a tocar”, sense precisar si s’aprovarien aquesta setmana o més endavant. Però una vegada els hagi aprovat el consell de ministres, els presos ja podran sortir? Què passarà tot seguit? El Tribunal Suprem espanyol té encara un cert marge per a empescar-se argúcies que, si més no, ajornin l’excarceració de Dolors Bassa, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart?

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Anàlisi: La fúria de Marchena posa la base perquè els indults siguin impossibles

Qui decideix si concedeix un indult és el govern espanyol, d’acord amb criteris polítics, però qui ha d’executar la decisió és el tribunal sentenciador, en aquest cas la sala del Suprem espanyol presidida per Manuel Marchena. A parer d’Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans i expert en dret penitenciari, el Suprem no té pràcticament cap marge de maniobra en aquest moment per a ajornar la sortida dels presos un cop els indults siguin aprovats. Però això dependrà de si els informes de cadascun dels indults que faci el govern espanyol són impecables. Si ho són, una volta publicats al BOE i amb la rúbrica del rei espanyol, Marchena es trobarà obligat a donar l’ordre d’execució dels indults.

Segons Rivera, que un indult sigui impecable vol dir que tingui ben comptats els dies de commutació de la condemna, d’acord amb la liquidació d’aquesta condemna. La liquidació és un document que dicta el tribunal sentenciador quan hi ha sentència ferma i en què es compten els dies (no anys) que cada condemnat ha complert, incloent-hi els dies passats en presó preventiva. Perquè els presoners poguessin sortir el dia que el BOE publiqui els decrets dels indults, caldria que en cada indult hi hagués constància de la commutació dels dies a què van ser condemnats pels dies que han estat tancats a la presó. Si el càlcul és exacte, el dia de publicació dels indults els presos han de sortir. No pot passar ni un dia més.

La pràctica habitual en l’execució dels indults, segons que explica Rivera, és que el govern espanyol notifica la decisió al tribunal sentenciador, i aquest es posa en contacte amb el centre penitenciari on el reclús compleix la condemna. El tribunal ha de comprovar la commutació de la pena que implica l’indult en qüestió i ha d’ordenar immediatament a la direcció de la presó que alliberi el condemnat. Un altre tràmit que farà el tribunal és fer saber a les parts implicades en el procediment judicial l’execució de l’indult. I aquí és on alguna d’aquestes parts (la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox) poden presentar un recurs oposant-s’hi.

La temptació que pugui tenir Marchena de posar entrebancs a l’alliberament dels presos és un risc per al tribunal mateix, recorda Rivera. L’oposició a fer efectiva una ordre per decret publicada al BOE i signada pel rei que implica l’alliberament d’un presoner pot tenir conseqüències greus, perquè fóra un cas de detenció il·legal. Rivera diu, en definitiva, que un cop publicat l’indult, la sala sentenciadora ben poca cosa hi pot fer.

El paper de la sala tercera

En canvi, sí que hi ha més marge perquè una altra sala del Tribunal Suprem, la tercera, pugui revocar la concessió dels indults. Qui en principi pot impugnar un indult a aquesta sala, la contenciosa-administrativa, és la part que hagi estat afectada en el delicte pel qual el presoner fou condemnat. Però la majoria dels juristes consideren que Vox, com a acusació particular en el judici, no està pas legitimat per a fer-ho. N’hi ha, en canvi, que pensen que es podria fer una interpretació interessada de la jurisprudència per considerar que sí, que efectivament el partit d’extrema dreta ho pot fer.

En tot cas, qui hi haurà de decidir és la sala d’admissions del tribunal, i els qui, bo i admès el recurs, l’haurien de resoldre són els cinc magistrats de la secció cinquena. Entre aquests, hi ha Segundo Menéndez Pérez, que fou president de la Junta Electoral espanyola (JEC) del novembre del 2017 al 2020, és a dir, durant els anys de repressió contra l’independentisme després dels fets de l’octubre en què la JEC va tenir un paper central. I també hi ha Fernando Román García, un ex-alt càrrec al Ministeri de Justícia quan governava el PP i amic íntim de Carlos Lesmes, el president (amb mandat caducat) del poder judicial espanyol.

Si escaigués, doncs, ells haurien de decidir si porten a l’extrem la capacitat real de la sala tercera de revocar un indult en cas que d’un punt de vista formal no hi hagués cap irregularitat; i si acaben aplicant una interpretació extensiva de la doctrina d’una sentència del 2013 en què el Suprem va tombar un indult al·legant, per primera vegada, el concepte de l’arbitrarietat.

The post Quan sortiran els presos polítics, després d’aprovar-se els indults? appeared first on VilaWeb.

Pàgines