Vilaweb.cat

Les protestes comencen a forçar reformes als Estats Units

Ja fa setze dies que un policia blanc va assassinar George Floyd, i quinze que les protestes i aldarulls han fet bullir primer Minneapolis, després els cinquanta estats nord-americans i ara ja ciutats de tot el món. De les manifestacions, a més de la violència policíaca contra els participants, que ha estat brutal, se’n destaca la virulència. Barricades, saqueigs, incendis provocats en comissaries i policies ferits. Lluny de motivar cap efecte rebot, de marginar-la, la resistència d’aquesta mena de protestes al carrer sembla que comença a tenir efectes, i els congressistes demòcrates, com també uns quants estats i ciutats, posen la primera pedra per a fer realitat les reivindicacions. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A la policia de Minneapolis, fa uns quants anys, ja havien provat d’impulsar-hi moltes reformes metodològiques: renovacions i diversificació als llocs de comandament, entrenaments per a ensenyar els agents a encalmar situacions, càmeres a l’equipatge per a enregistrar les actuacions, reunions per a fomentar el diàleg entre els agents i els veïns, protocols més estrictes per a l’ús de les armes i sistemes ‘efectius’ per a detectar els policies problemàtics. Aquesta mena de reformes han estat les més comunes associades a les reivindicacions per a posar fi al racisme policíac.

Però no n’hi ha cap que hagi servit per a evitar la mort de George Floyd. I això es reprodueix en més ciutats, on les xifres de violència de la policia contra els afroamericans superen la mitjana. És per això que activistes del moviment Black Lives Matter han apujat l’aposta i exigeixen un ‘desfinançament’, és a dir, la retirada progressiva del finançament de la policia per a tallar el problema de soca-rel. La tesi no és tan sols aquesta –que les petites reformes procedimentals no han servit de res–, sinó que assenyala que el problema és estructural, no tan sols d’unes quantes ‘pomes podrides’, perquè el sistema policíac americà avala els agents racistes. A més de Derek Chauvin, l’assassí de Floyd, hi havia tres agents més presenciant els fets, i cap no va fer res.

Si bé la retirada de finançament ha esdevingut una demanda com més va més estesa entre manifestants, el candidat a encarar-se a Trump aquest novembre, Joe Biden, l’ha refusada, i tan sols accepta de donar diners a les comissaries segons el compliment d’un seguit de criteris ‘de decència i honorabilitat’. Però Biden pot errar el càlcul. Abans-d’ahir, el consell municipal de Minneapolis va anunciar que desmantellaria el seu departament de policia i que exploraria un nou mecanisme per a garantir la seguretat pública als seus veïns, posant-los al capdavant de la gestió. La decisió la va prendre el consell municipal –amb una majoria de nou membres d’un total de dotze–, que regula el pressupost de les forces de seguretat i que es va decantar per abolir el cos mitjançant reduccions de pressupost.

El batlle de Nova York, Bill de Blasio, va reaccionar tèbiament de primer, prohibint a la policia l’opressió al coll com a tècnica d’immobilització, i va criticar les agressions a la policia. Els seus seguidors, de l’ala esquerra dels demòcrates, el van titllar de traïdor. Ara, a mesura que han anat passant els dies i s’han intensificat les protestes, ha fet públic que és partidari de reduir el pressupost de la policia de la ciutat, la més gran dels Estats Units. A escala estatal, aquests darrers dies els legisladors han aconseguit d’aprovar un conjunt de mesures gairebé sense precedents, que inclou l’anul·lació de la normativa que permetia d’amagar al públic els antecedents en els expedients dels agents de policia.

Tant aquests legisladors com el governador Andrew Cuomo, que darrerament ha guanyat pes mediàtic al país per la gestió que fa de la pandèmia, han rebut molta pressió dels sindicats de policia, considerats la pedra a la sabata de qualsevol reforma. Aquests sindicats acumulen molt de poder polític, per les seves considerables donacions a les campanyes de senadors i governadors, i també poder intern, per la força que tenen a l’hora de controlar protocols. Cuomo fa equilibris perquè hi té molt bona relació. Els sindicats també posen traves al batlle de Los Angeles, el demòcrata Eric Garcetti, que quan les protestes començaren a assenyalar-lo va anunciar que desviaria 250 milions de dòlars prevists per a la policia a programes relacionats amb la salut pública i l’ocupació.

Els demòcrates també han reaccionat i, a la Cambra de Representants, l’única del congrés on tenen majoria, han emprès els tràmits per a aprovar tot de mesures que es consideren històriques. En un to cerimoniós i solemne, amb la presidenta de la Cambra, Nancy Pelosi, i el cap de la majoria, Chuck Schummer, van romandre vuit minuts i quaranta-sis segons agenollats, l’estona exacta que va durar l’estrangulament de Floyd, per a homenatjar-lo. Tot seguit, van anunciar que elevarien a delicte d’odi certs excessos policíacs, que prohibirien arreu del país l’armament militar per a la policia i la tècnica d’opressió al coll, com ja s’ha fet a Nova York i Minneapolis, que farien obligatori l’ús de càmeres per a enregistrar les actuacions de cada policia i que crearien un banc de dades nacional d’expedients i antecedents dels agents.

Mentrestant, la majoria republicana al senat no sembla pas que hagi d’impulsar cap canvi, i manifesta temor que les mesures impulsades pels demòcrates obstrueixin la capacitat de la policia per a pal·liar la delinqüència. I als carrers, les reivindicacions continuen.

The post Les protestes comencen a forçar reformes als Estats Units appeared first on VilaWeb.

Amagar les cartes

Durant el franquisme, un dels avantatges del catalanisme eren els seus secrets no revelats, les cartes amagades de l’activisme antifranquista, el treball sord del talp que va foradant a poc a poc l’homogeneïtat aparent d’una societat severament reprimida sota la cobertura de la falsa pau dels cementiris i les presons: els fets del Palau del 1960 en serien la manifestació político-judicial més aparent. La repressió subsegüent encara tancarà més la dictadura en el seu cercle d’ignorància del que passa més enllà dels espais policials, que intenten controlar un moviment soterrat i persistent, ancorat en unes classes derrotades per la guerra, però que no s’han donat per vençudes. Una situació que perdurarà, com a mínim, fins a la fundació de l’Assemblea de Catalunya, el 1971, i el II Congrés de la Cultura Catalana, el 1976, en què ja es destapen noms, corrents i pensaments, després de tants anys de treball silenciós, de penosos sacrificis personals i de recuperació de l’esperança col·lectiva, en els distints àmbits econòmics, socials i polítics del país. El període que es considera de ‘transició’ postfranquista, és a dir, del 1975 al 1978, el catalanisme, amb els seus corrents dominants –comunista, socialista, convergent, democratacristià–, entra en negociacions amb l’estat: accepta tàcitament la reforma suarista de 1976, participa en les eleccions del 1977, aporta dos noms a la comissió encarregada d’elaborar la constitució del 1978, i, finalment, fa l’estatut de Sau del 1979 integrant-hi antics franquistes o servidors del règim. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara l’estat coneix les cartes que pot jugar el catalanisme, tant en els àmbits anomenats ‘socials’ com en els de les elits dirigents i la seva relació amb moviments de tot ordre: obrer, ensenyament, sanitat, cultura, etcètera. Això suposa una ‘integració’ en el teixit hegemònic de la monarquia parlamentària que es va creant ex novo mitjançant els partits polítics, els pactes socioeconòmics de la Moncloa i l’organització territorial en comunitats autònomes. Ja no hi ha cartes amagades, substituïdes per les cartes marcades de les transaccions postelectorals per a garantir governs a Espanya, una pràctica que el pujolisme convertirà en marca de fàbrica i marxamo de garantia d’estabilitat al llarg dels vint-i-tres anys de la seva hegemonia a Catalunya. En aquest període, el catalanisme que no accepta l’statu quo sorgit de la integració del catalanisme antifranquista en el règim monàrquic és obligat d’amagar les seves cartes –creació de campanyes, difusió de consignes, instruments i organismes de combat– per evitar repressions tan severes o més que les patides durant el franquisme: és un catalanisme que no negocia perquè defensa directament la independència i, per tant, ha de portar la seva lluita al terreny de la clandestinitat i de la marginalitat política, tot i que amb efectes persuasius sobre un gruix de moviment social que pot alterar la pax sociovergent: la temptació de provar la via basca demostrarà els límits tant de la capacitat logística i estratègica d’aquest moviment com les limitacions de la societat catalana per acceptar una alternativa diferent de la de la monarquia constitucional: igual que amb els fets del Palau del 1960, la condemna a Espanya del Tribunal d’Estrasburg el 1986 pel cas Bultó i la ràtzia del jutge Garzón contra l’independentisme als Jocs Olímpics del 1992 marquen un abans i un després pel que fa a la lluita sense intermediacions entre l’independentisme i l’estat. En aquesta tessitura, els partits catalanistes integrats en el sistema monàrquic de poder i representació accepten tàcitament o explícitament la persecució de l’independentisme per mantenir-lo en una marginalitat que permeti el control sociopolític a partir de la rutina electoral i la pau social.

La relació desigual entre les estructures de poder de l’estat i les autonomistes, en part subjectives, en part atiades per l’escanyament econòmic i l’esclerosi del pacte autonòmic, porta a l’esclat de l’estatut del 2006, en què l’independentisme minoritari, el de les cartes amagades, desenvolupa una campanya d’oposició a cel obert i posa les bases per a esdevenir un moviment de masses: la manifestació del febrer del 2006 de la Plataforma pel Dret de Decidir n’és la primera mostra, amb 80.000 manifestants. Ara l’independentisme dels anys vuitanta i noranta, que havia fet un treball silenciós i constant a la manera del catalanisme antifranquista per aconseguir idees, lideratges, organització i penetració social en els distints àmbits de representació institucional o no, s’amalgama amb nous corrents de pensament per obrir una escletxa en la manera d’entendre la democràcia, la participació i, en definitiva, la resolució de la qüestió nacional a la llum del dia: les consultes per la independència, la manifestació d’Òmnium del 2010 contra la sentència del TC, la fundació de l’ANC i la participació electoral de la CUP a les autonòmiques del 2012 en són les fites més aparents. D’aquí a la possibilitat de generar una nova hegemonia catalanista –aquest cop, amb la independència com a estratègia– hi havia un pas: a partir de la manifestació de la Diada del 2012, el catalanisme integrat en l’ordre monàrquic fa un tomb, és obligat pel moviment de masses a encarar-se amb l’estat i obre una escletxa en el sistema de dominació espanyola iniciat quaranta anys abans. Després de la consulta del 9-N del 2014, i abans de guanyar les eleccions del 2015, aquest independentisme de masses, correlatiu a les grans manifestacions de la Diada des del 2012, ensenya clarament les seves cartes amb tanta convicció i intensitat com improvisació i ingenuïtat, atès que una part molt gruixuda del moviment no ha madurat prou per a passar de la legitimació de l’autonomia al clam per la independència, que farà el pas a la majoria d’edat a una velocitat vertiginosa quan pateixi en pròpia carn els cops per la seva gosadia democràtica arran de l’intent d’autodeterminació massiva del Primer d’Octubre del 2017. Però, a diferència del catalanisme antifranquista, l’estat no permetrà al moviment de masses independentista introduir la seva dinàmica dins el sistema constitucional i el condemnarà a una marginalitat de facto –incloent-hi l’obstrucció continuada per a impedir que governi amb plenitud les institucions pròpies–, que abasta des de la repressió brutal de l’1-O, l’aplicació del 155, la condemna de líders socials i polítics en un procés judicial sense garanties, la persecució continuada del moviment en tots els àmbits, fins a l’aplicació a penes dissimulada del 155 en l’administració sanitària arran de la crisi de la covid-19.

En vista del fracàs de l’octubre del 2017 en la consecució de l’objectiu immediat de la independència, el moviment independentista està obligat a generar nous recursos per a tornar a l’ofensiva en millors condicions. I aquests recursos no els pot esperar de lideratges caducats, de partits massa entotsolats en la disputa pel petit poder autonòmic –virant a regional–, ni d’especulacions teòriques amb regust de patronatge electoral –en aquest sentit, hi ha qüestions que no són teoritzables en termes de sobiranies esqueixades, sinó que es necessita capacitat i voluntat resolutives a peu d’obra per a entendre-les en la pràctica de cada dia, i no pas en despatxos o aules: els presos i la repressió, la pèrdua de llocs de treball i la crisi econòmica que se’ns tira a sobre, les llibertats individuals i els drets socials no tenen cap més sortida, després de l’experiència d’aquests anys, que la lluita concreta de cara a la creació d’una sobirania única, en forma d’estat propi, que les coaguli i les protegeixi contra els embats de l’estat espanyol i del capitalisme depredador que representa. Però tot allò que no sorgeixi de les entranyes del moviment concret, de la recuperació del terreny social, de la reunificació estratègica des de baix, i de la formació d’un nou grup dirigent, no permetrà de pensar en una sortida a curt termini que no es basi en el mer voluntarisme i, per tant, en la repetició dels errors comesos. S’ha de tenir present, per començar, que l’independentisme té la unitat seriosament malmesa per dalt i per baix, tant a les institucions com al parlament, al carrer i entre els intel·lectuals –la generació antigloblalització de Gènova i Praga, el 15-M i l’anticapitalisme independentista comença a plegar veles davant la tasca descomunal de fer la independència per a crear un estat propi, de manera que es refugia en parcel·les (‘sobiranies’) on es troba més còmode sense plantejar un pla unitari que les faci desembocar en una alternativa política general (‘sobirania’); a més a més, les pròximes eleccions autonòmiques poden significar, a banda de les disputes pel poder regional, una renovada acceptació, més o menys tàcita o calculada –ara les cartes marcades seran els diàlegs de taula i sobretaula eternitzats–, de l’ordre monàrquic i, en conseqüència, la cristal·lització irreversible de la fractura en termes estratègics: o alliberament o submissió renovada, perquè, de mitges tintes, no n’hi haurà.

Per superar aquesta fractura, caldrà amagar de nou les cartes enfront de l’estat i els seus servents (confessos o no), fer tasca de talp i dotar el moviment d’una unitat basada en noves eines de coneixement, noves eines organitzatives i nous lideratges, sense abandonar la lluita concreta, massiva, decidida i sostinguda en el temps i en l’espai per una nova autodeterminació democràtica de masses, que hauria de significar, ras i curt, guanyar la sobirania en aquesta part de la nació.

The post Amagar les cartes appeared first on VilaWeb.

Mar Reguant: ‘Amb els diners recaptats de l’impost del carboni es podria donar un xec a tothom’

Mar Reguant (1984) és una economista de Súria que fa catorze anys que viu als Estats Units, on és professora a la Universitat Northwestern, a Chicago. Ara també forma part d’un grup d’experts en economia format fa poc que assessora el president francès, Emmanuel Macron, per pensar el món postcovid-19. Reguant, al costat de Paul Krugman i dels Nobel d’Economia Nicholas Stern i Jean Tirole, pensa en aquest moment quines mesures podrien ser útils per al futur. Per exemple, una taxa al carboni. VilaWeb s’ha posat en contacte telefònic amb la senyora Reguant per parlar-ne. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Qui és Mar Reguant?
—Sóc una economista de l’energia. Això vol dir que estudio com funcionen els mercats energètics, com evoluciona la transició energètica i com impacten les polítiques energètiques. Sóc professora a la Universitat Northwestern, a Chicago. Als Estats Units vaig arribar-hi fa catorze anys. Vaig fer el doctorat al MIT, després vaig anar a Stanford. I ara a Chicago. M’he anat movent.

Teniu economistes a la família?
—El meu oncle ho és. La meva parella, també. Mon pare és metge de família i la meva mare és mestra. Tots dos jubilats, a Súria. Tinc una germana bessona, arquitecta i urbanista, i un germà, graduat en ciències ambientals i professor d’institut.

Com arribeu a formar part del consell assessor del govern Macron per a imaginar el món postcovid-19?
—Conec molt bé les dues persones que porten el projecte: Jean Tirole, a qui van donar el premi Nobel fa un parell d’anys, i Olivier Blanchard, que m’havia fet de professor al MIT. Em coneixen bé tots dos.

D’on surt el vostre interès en l’energia, essent economista?
—A casa ens han educat a apreciar la natura i el medi. El meu germà es va graduar en ciències ambientals. A la meva germana li agraden l’urbanisme i el paisatge. Jo vaig anar al MIT a fer economia, però de seguida em vaig dedicar a aspectes d’energia.

Potser us interessa l’energia per les mines de Súria?
—Potser hi tenen a veure les mines de Súria, sí. Això de les mines em fa ser més conscient que hauríem de deixar de fer servir el carbó, veient els efectes negatius que té. Sé perfectament que això afectarà pobles i zones, i que s’ha d’intentar pensar com eliminar el carbó sense deixar la gent completament òrfena. Ser d’un poble miner et fa ser molt conscient del dilema entre explotar un recurs i el seu impacte.

He llegit que el president Macron us va dir: ‘Heu de canviar el món.’
—Sí. I em va sorprendre. A vegades aquestes comissions poden servir per a cobrir la papereta i prou. Però aquesta vegada em vaig animar. Veig que és una cosa més ambiciosa. Se m’ha girat feina, però crec que s’ho escoltaran una mica.

La vostra feina concreta quina és? Pensar el món postcovid-19?
—Sí. Però la idea ja venia d’abans. Pensar el món del futur, ara que tenim, per exemple, la urgència del canvi climàtic. És evident que hem d’anar per feina, però la covid-19 ho ha fet més obvi.

Si fos per vós, i Macron us fes cas, quina és la idea principal que s’hauria d’aplicar?
—Molts economistes diem que s’ha de posar una taxa al carboni. Perquè sempre hi ha excepcions i regles que fan que el petroli sigui subvencionat. Als Estats Units encara és més clar. S’han de posar imposts a les emissions. Això d’entrada. Per començar, seria una bona cosa.

I què en faríem, dels diners recollits?
—Aquí hi ha la discussió. I a mi ara mateix m’és igual la política ideal, vull la política que es pugui aprovar. Per mi, els diners que s’obtenen de l’impost al carboni haurien de destinar-se als qui n’han sortit més perjudicats, de manera que sigui una política que puguem aprovar. Dit això, hi ha gent que ho presenta com si la taxa al carboni fos màgia per a tothom. I no. Si volem afrontar el canvi climàtic, necessàriament tots ens haurem d’estrènyer el cinturó. Però mirem que la gent que ja el té molt estret no en surti més perjudicada. És qüestió de fer sacrificis perquè les futures generacions puguin tirar endavant.

Noruega és un exemple a seguir? Els diners que fan amb el petroli no se’ls queden un pocs, sinó molts, perquè al final és una empresa pública. És cert, això?
—Sí. Les propostes que fem la majoria dels economistes és que els diners que es recaptin es donin directament a la població. Donar un xec a tothom pagat amb els imposts al carboni és la idea que té més suport. Com una petita renda bàsica. Sóc molt partidària que s’ingressin diners directament a la gent. En un món ideal, serien diners només per a la gent que ho necessita. Però definir qui ho necessita i qui no és complicat. I ningú no es posaria d’acord. Per tant, una solució intermèdia és donar diners a tothom. Si amb aquesta fórmula es pot posar un impost al carboni, és un bon compromís.

Imposts al carboni, i aquests diners donar-los a tothom. Quines altres mesures penseu?
—Ara ho hem vist amb la vacuna de la covid-19: si l’objectiu és clar, concret i amb grans beneficis, la gent s’hi posa. Per tant, com a innovació, potser es podria oferir un premi multimilionari. Però fer-lo molt concret, molt obvi, i saber explicar quin és el problema concret que es vol solucionar. I donar els diners per a allò i prou.

Per exemple?
—Bateries. Encara s’ha de trobar la bateria que funcioni del tot. Una altra idea seria premiar qui capturi carboni de l’atmosfera directament. Hi pensem tot just ara, en una pluja d’idees, i amb premis ben grossos. Perquè tothom s’hi apunti.

Per què lligueu tant canvi climàtic i covid-19?
—Perquè amb la covid-19 hem vist que ens hem d’afanyar i fer sacrificis. Sacrificis grans. I amb el canvi climàtic, igual. Els resultats impliquen sacrificis grans. La covid-19 pot tenir impactes en el clima. Per exemple, a llarg termini, tinc l’esperança que acabi reduint la demanda de transport aeri, ara que ja ens hem acostumat tots a les eines digitals. Tinc l’esperança que canviï la indústria dels vols. El transport aeri ha augmentat moltíssim i espero que ho freni.

Veig que la vostra comissió és només d’economistes.
—Evidentment, el canvi climàtic és un problema econòmic, social i científic. Té molts angles. Dins la comissió ja ens han animat a tenir una visió més integradora. No tan sols una visió d’economista. Crec que és important de fer-ho. I evitar d’agafar un model gaire senzill, que potser seria perfecte en economia, però no per a la resta. Hem d’intentar veure alternatives que proposen les ciències i altres disciplines. Nosaltres seríem partidaris d’imposts al carboni, feina feta i a sopar. Ha!

Com us comuniqueu dins el grup d’experts?
—Slack. No sé si us sona. Tenim un xat restringit i hi fem pluja d’idees. I de reunions, com que hi ha gent força important i costaria de coordinar les agendes, no en tornarem a fer fins al juliol.

A l’estat espanyol, amb tant de sol, es fan bé les coses en termes d’energia?
—A Espanya s’ha estat ambiciós molt d’hora. I va sortir caríssim, perquè la tecnologia no estava desenvolupada. Ara el cost dels panells solars han baixat en picat, però Espanya i Alemanya ho han pagat molt més car perquè van començar molt d’hora. Va sortir tan malament que ara tot s’ha paralitzat força. El govern va deixar de pagar els subsidis que havia promès, i això ho fa complicat. Si ja t’has fet enrere, la credibilitat és baixa. Però sí que es fa, sí. Per exemple, el de l’electricitat és un dels sistemes amb més renovables d’Europa.

L’energia solar permetria d’evitar plantes centralitzades i produir energia gairebé individual a les cases?
—No ben bé. La cosa més econòmica és fer panells solars compartits. L’escala d’una teulada sola no és gaire eficient. Surt molt car posar-ho a la teva teulada. És molt millor posar-ne unes quantes a l’hort del poble, per a uns quants, i no de manera individual.

I en una ciutat, com ho fas?
—No cal que sigui a la ciutat. Tenim molta infrastructura perquè es pugui transportar l’electricitat des dels afores. Dit això, l’únic avantatge que hi veig, en els panells solars, és un tema de suficiència davant els desastres naturals. Als Estats Units, per exemple, on tenim tempestes molt sovint, el sistema general elèctric falla. Si els panells solars s’instal·len d’una determinada manera, aguanten. Llavors sí que hi veig utilitat. Però com a cosa generalitzada, millor els horts compartits.

Com es viu als Estats Units de Donald Trump?
—Doncs jo veig que li hem de donar una puntada de peu. Jo ara sóc nord-americana i puc votar. I ho faré amb molta il·lusió. Ja tenia assumit que Trump tornaria a sortir elegit, però amb tot això que passa últimament, tinc un bri d’esperança que el farem fora. Penseu que Trump, en medi ambient, ha fet miques anys de feina. Dècades de legislació ambiental per l’aire en només tres anys. Sembla incompetent, però fa la feina que li interessa. Regulacions que protegien espècies, o la qualitat de l’aigua, tot això s’ha acabat.

Aquests dies feu classes en línia?
—Sí. He fet classe tota la primavera des del soterrani de casa. Però de cara al setembre hi ha molta incertesa. Dependrà si hi ha una segona onada o una tercera. No ho sé. El cas és que hi ha molta incertesa i res confirmat.

The post Mar Reguant: ‘Amb els diners recaptats de l’impost del carboni es podria donar un xec a tothom’ appeared first on VilaWeb.

Sobre el cas Arasa, sobre la funció de la policia

L’inspector Jordi Arasa, actual cap de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) de Barcelona dels Mossos d’Esquadra, ha estat condemnat a dos anys i quatre mesos de presó, suspensió de sou i feina i inhabilitació professional per dos delictes de lesions, arran del desallotjament violent de la plaça de Catalunya el 27 de maig de 2011, quan era ocupada pel moviment 15-M. Pels mateixos fets, el 2014, l’inspector ja va ser condemnat per una falta de lesions a l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez. S’escau que Arasa va ser ascendit pel conseller Buch a cap de l’ARRO, unitat que dóna suport a la Brimo en tasques d’ordre públic, el mes de març proppassat, quan ja havia estat jutjat per aquestes agressions i estava pendent d’una sentència que tothom sabia que arribaria aviat. I fa pocs dies encara va ser protagonista d’incidents quan es van reprendre les mobilitzacions a Gràcia, després de la pandèmia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Arasa no és cap desconegut: el personatge és, i ha estat sempre, polèmic. Fins i tot es va presentar a declarar com a acusat amb uniforme i amb l’arma reglamentària, fet que la jutgessa Myriam Linage va retraure-li. El va obligar a deixar-la a l’armeria dels Mossos, al Palau de Justícia, i el va instar a vestir-se de paisà en les sessions següents. ‘En una sala de justícia no s’hi ha d’entrar uniformat quan s’hi va com a acusat i les armes hi són absolutament prohibides’, van haver de recordar-li, en un detall que no deixa de ser més que significatiu del seu tarannà. La meua opinió, i he comprovat que és compartida per companys seus, és que un personatge com aquest, tan violent i incapaç de controlar-se, fa anys que havia d’haver estat apartat del servei. Cosa que fa incomprensible, encara més, que fos ascendit recentment. Quant a això, ahir, ERC, per exemple, va demanar explicacions al conseller de Junts per Catalunya, explicacions que hauria de donar però que serà molt difícil que puguen convèncer ningú.

Perquè la qüestió és com és que hem arribat fins ací, com s’ha pogut degradar tant aquesta situació. Quan els Mossos es van desplegar van aportar alguns elements de policia democràtica i moderna que eren xocants, agradablement xocants. Fins i tot el vestit, pensat per Miquel Sellarès perquè no fos agressiu i inspiràs confiança. Però sobretot el tarannà. La manera d’acostar-se a la gent i interessar-s’hi. Era una policia nova, sense els vicis heretats de la vella policia espanyola, i és veritat que en gran part del país continua essent així. I no cal dir que hi ha molts mossos, em sembla que la gran majoria, que es comporten seguint unes regles exquisides de tracte amb la població, com a servidors públics –que són això. Però fa anys que és ben sabut que hi ha unitats i personatges que, amb violència i menystenint els drets, engeguen a rodar tota la feina dels seus companys, aixequen polèmiques constants i taquen la imatge del conjunt, especialment quan la direcció política, com ha fet el conseller Buch, en compte d’apartar-los els promociona i tot.

El debat sobre la violència de la policia és més al carrer que mai, arran de la polèmica viva als Estats Units després de l’assassinat de George Floyd –i sobre això us recomane molt que repasseu l’article que publicava Joan Ramon Resina dilluns. Hi ha gent molt interessada a reduir-lo a una caricatura: o bé acceptes aquests cossos, aquestes unitats, militaritzades i hiperviolentes, i per tant els seus excessos, o bé regnarà el caos. Però això, simplement, no és veritat. I ara mateix la situació potser és tan extrema que s’han posat sobre la taula, per la gravetat dels fets, propostes que haurien semblat utòpiques i impossibles de debatre fa tan sols quatre dies. Com ara la decisió del govern municipal de Mineapolis d’intentar de dissoldre el cos de policia actual o fins i tot repensar si hi ha més sistemes de mediació social i de control d’incidents que siguen més adequats a la realitat de les nostres societats que no la força policíaca nua i crua. Aprofitem-ho. Parlem-ne obertament. Perquè és un debat important, ací i allà. I perquè fins i tot, de manera egoista si ho voleu així, l’administració hauria de ser la primera interessada a evitar taques tan grosses com la que significa per a ells una condemna com aquesta que es va saber ahir.

The post Sobre el cas Arasa, sobre la funció de la policia appeared first on VilaWeb.

Les empreses de l’Íbex cobren a 58 dies i paguen a 180, per què?

‘Transcorreguts deu anys, amb quatre governs diferents i quatre proposicions de llei per sancionar els morosos, el congrés i els diversos governs no han estat capaços de fer justícia i podríem dir que la morositat continua essent una forma indirecta de corrupció i competència deslleial. No fer complir la llei i no aprovar un règim sancionador és difícilment explicable. Com es pot permetre que les empreses del nostre Íbex, que cobren a cinquanta-vuit dies dels seus clients, paguin a cent vuitanta dies de mitjana les factures, tot incomplint els terminis legals?’ Amb aquestes paraules, Antoni Cañete, secretari general de Pimec, president de la Plataforma Multisectorial contra la Morositat i vice-president i portaveu de la Plataforma Pimes, denunciava ahir davant la comissió del congrés espanyol el fet insòlit que una llei que té deu anys de vida no tingui encara un règim sancionador. Lletra morta… googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És una situació de privilegi per a les grans empreses que han de suportar les pimes i, que en moments com els actuals, és definitiva per a moltes. De fet, em deia aquest vespre que la cadena de pagaments ja s’ha trencat i que ara les pimes i autònoms també desen les factures al calaix. Malament rai!

Va fer esment de la proposta que van adreçar ja fa moltes setmanes a les autoritats –sense resposta– i que, només fent complir la llei vigent i sense cap cost per a l’estat, ajudaria a resoldre el tràngol que travessen moltes pimes i autònoms, víctimes de la prepotència i la presumpta immunitat de les grans empreses. ‘Durant aquesta crisi hem obligat les empreses a endeutar-se amb crèdits ICO, però la solució hauria pogut ser eliminar la morositat’, va lamentar.

Va tornar a proposar un reguitzell de mesures que portarien una injecció de més de 150.000 milions d’euros de liquiditat al sistema, sense cap risc i sense comprometre el balanç de les empreses ni del país: que les administracions paguin les seves factures pendents (14.000 milions d’euros); que les empreses cotitzades, sense problemes de liquiditat ni de finançament, abonin 122.000 milions pendents de pagament als seus proveïdors; que els ajuntaments alliberin els 12.000 milions de romanents que tenen en comptes corrents per salvar autònoms i pimes; que es canviï el criteri de liquidació de l’IVA i s’ingressi tan sols l’IVA cobrat; que es retorni de manera immediata l’IVA a compensar retingut per Hisenda i que els grans contractistes paguin als seus proveïdors.

La proposta era i és lògica i, a més, beneïda per la llei. Per què no l’han volguda aprovar? Sembla prou clar que la mà de l’Íbex és molt llarga, que arriba a les altes esferes del poder, i no els interessa que això vagi més endavant. Però alguna cosa hauran de decidir, perquè això no pot continuar així. ‘Saben quantes pimes salvaríem? Pot explicar-nos ningú per què no s’ha fet encara? Aproveu la proposició de llei ja presentada de sancions per als morosos. És urgent un règim sancionador i hi ha països que ja el tenen!’, els etzibava Cañete.

Un segon aspecte que va presentar als diputats va ser el de fer més operativa la formació professional (FP). Va explicar que sense coneixement no hi ha innovació, sense innovació no hi ha valor afegit i sense valor afegit no es pot competir als mercats domèstics i internacionals. La base d’aquest triangle virtuós, per a les pimes, sens dubte, està en l’FP. I va anar a l’arrel del problema. ‘El problema de partida és conceptual: la nostra FP es basa en l’oferta dels centres educatius. Seria adequat basar-se en la demanda del nostre sistema productiu.’ I va afegir que per no perdre el tren del progrés calia formar els nostres joves en les empreses, és a dir, la formació dual. ‘Senyories, si voleu començar la reconstrucció amb una base sòlida, sense interessos partidistes i assumint compromisos nacionals, requerim un pacte d’estat de la FP.’

I per acabar va fer un al·legat en favor de la representativitat de les pimes i la necessitat que tinguin un paper més a la vora del poder. Va parlar de la necessitat que el nou model que surti de la crisi sigui un capitalisme inclusiu. Va explicar que per capitalisme inclusiu entenen un sistema productiu basat en la configuració de preus justs, en la igualtat d’oportunitats, en el respecte a l’entorn i en la responsabilitat amb el nostre entorn social.

I va subratllar: ‘En el model cap al qual ha de transitar una Espanya reconstruïda, les pimes han de situar-se al pont de comandament, amb la veu i la representació real que els correspon que ara no tenen. No ens podem permetre de ser mers espectadors en aquest procés: les pimes han d’erigir-se en actors decisius i assegurar que es duen a terme les reformes que necessiten. Feu els canvis necessaris perquè hi siguem presents.’ En acabar, va lliurar un document amb propostes per salvar i impulsar les pimes i l’ocupació autònoma, que incloïa també suggeriments d’esmenes als vuit reials decrets aprovats durant l’estat d’alarma, que validaran ben aviat al congrés espanyol.

Em sembla un enfocament correcte que toca tres dels punts més febles que avui tenen les pimes i les col·loca en situació d’inferioritat a l’hora de competir. Ara cal que els diputats se’n facin ressò dins la Comissió per a la Reconstrucció Social i Econòmica. Ja ho veurem…

The post Les empreses de l’Íbex cobren a 58 dies i paguen a 180, per què? appeared first on VilaWeb.

Mentre hi ha vida hi ha desesperança

Ara ja intuïm que aquella idea que de la pandèmia en sortirien coses noves era un miratge, una petita utopia. Suposo que mai no ha arribat ni a ser-ho. Tots volem córrer a fer les coses que fèiem abans de l’anomalia: ocupar les terrasses dels bars; anar als restaurants; esprémer-nos al tren que va a la costa; banyar-nos a les platges i a les piscines; anar a la segona residència (els qui no han fet ja, oi?)… Quan dic tots em refereixo als qui podem fer aquestes coses, és clar; els qui no podien fer-les abans, sembla que ara ho tindran pitjor, encara. Però aquest matís, de gran calibre, al meu entendre, ens preocupa als mateixos que ens preocupava en la vella normalitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I, mentrestant, les institucions volen córrer també cap a la nova, de normalitat, que no serà gaire nova ni normal. Que tornin a jugar a futbol cada dia de la setmana, per exemple, no serà nou. Ja fa molts d’anys que Joan Brossa va escriure un poema que diu:

«Aquesta nit són transmesos tres
partits de futbol per televisió;
de segur que pensareu en la
definitiva ximpleria humana.»

Ara, la ximpleria serà superlativa. No hi haurà ningú al camp veient els partits i diuen que les retransmissions televisives, per pal·liar la buidor i el silenci dels estadis, oferiran la possibilitat de veure un públic virtual i un so de gent basat en un videojoc. Us ho prometo, sóc massa talòs per a poder inventar-me una estupidesa com aquesta. El cineasta José Maria Nunes deia que no hi ha res més alienador que cent mil persones cridant a l’uníson ‘goool’. Però l’amic Nunes no sabia que la cosa podia empitjorar: que aquestes persones no existissin de debò, però les sentíssim cridar en aquest perfeccionament del panem et circenses, és a dir, ‘la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat’, tal com defineix la Viquipèdia.

No tot serà futbol. És cert que les institucions culturals també comencen a obrir. I sembla que tothom està content. Tinc la impressió, però, que hem perdut una oportunitat extraordinària de sotraguejar els acords culturals existents. No únicament buscar solucions sanitàries per als visitants, i esperar l’arribada dels turistes per a ingressar doblers, sinó proposar un canvi de paradigma. En la línia, ben mirat, de la declaració de la comissió de cultura de l’Acampada de Barcelona del 15-M, on es feien uns diagnòstics que podrien ser un gran punt de partida. Aquella declaració començava amb dues afirmacions que sembla que hem oblidat: ‘La política cultural no és la cultura’ i ‘Les institucions públiques no fan la cultura’.

Ens dediquem a mirar passivament com administren les institucions els pressupostos públics (els nostres diners), però no hi plantem cara. Fa pocs dies l’artista Mireia Sallarès deia encertadament que potser la solució del món cultural seria tenir uns sindicats potents. Una dada comparativa a propòsit d’aquesta idea combativa: el pressupost de cultura de la Generalitat per al 2020 és de tres-cents milions d’euros; i, per una altra banda, el govern estava disposat a donar cent milions d’euros a Nissan perquè no tanqués la fàbrica a Catalunya. La meva solidaritat amb els treballadors que es quedaran sense feina és absoluta, però –millor sense adversativa– en comptes d’alimentar empreses privades amb diners públics, hi ha més solucions: col·lectivitzar-les, per exemple. I, en comptes d’observar com ens administren els diners, la gent de la cultura també podria pressionar per imposar algunes idees que trenquessin les concòrdies existents, amb l’objectiu del bé comú cultural.

La passivitat del món cultural contrasta amb el debat que hi ha a ensenyament. La USTEC, el sindicat de mestres, ha aconseguit que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya accepti a tràmit el seu recurs contra les instruccions d’obertura de centres educatius dictades pel Departament d’Educació. En el fons, hi ha molts mestres que, davant la inconsistència i les contradiccions que surten de la conselleria, es neguen a convertir les escoles en aparadors i busquen el millor per a la formació dels alumnes. Sempre oblidem que ensenyament és cultura, i viceversa.

A l’altra banda de les denúncies hi tenim el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, un polític d’aquests que els partits col·loquen on els convé (on els convé a ells, no a nosaltres, no sé si m’explico). El cinisme de Bargalló el coneixem la gent de cultura. Quan era director de l’Institut Ramon Llull, anava a Venècia per fer honors a la pasterada que es gasta la Generalitat en el lloguer d’un palau perquè una part dels Països Catalans sigui present a la Biennal d’art de Venècia. Aquella fira és pensada per glorificar els estats del món (que siguin democràtics o no tant se val) i des de Catalunya va sortir la idea de ser a la Biennal de manera subreptícia. Bargalló, aleshores, deia que el fet important no eren les obres d’art que s’exposaven al pavelló català (o pancatalà), que el més important era que la gent que passés pel carrer veiés la bandera catalana. Aquesta és la seva concepció utilitària de la cultura i, ara, de l’ensenyament a Catalunya.

Ja acabo. Hi ha amics que diuen que els meus diagnòstics no toquen de peus a terra i que, en conseqüència, són poc esperançadors. Això és perquè tenim una mirada viciada pels acords consuetudinaris. Jo sóc més de les consignes poètiques, com la del grup espanyol Democracia, que en una intervenció a Arts Santa Mònica, comissariada el 2015 per Cèlia del Diego, va escampar per la ciutat la frase ‘La millor lluita és la que es fa sense esperança’ com a homenatge al maqui de l’Hospitalet Quico Sabaté. O, encara millor, allò que va dir el poeta alemany Friedrich Grabbe el 1836: ‘Res més que la desesperança no pot salvar-nos.’ No és pessimisme, no. És que quan has tocat fons és quan ja no et queda res més que aixecar-te amb fúria. O també pots veure partits de futbol amb públic i so irreals, és clar.

The post Mentre hi ha vida hi ha desesperança appeared first on VilaWeb.

L’Amèrica Llatina esdevé el nou epicentre de la pandèmia

L’epidèmia de la covid-19 sembla que desapareix gradualment d’Europa i l’Àsia a mesura que s’acosta la temporada d’estiu, però colpeja amb força a l’hemisferi sud, especialment a l’Amèrica Llatina, el nou epicentre de la malaltia, amb més d’un milió de casos detectats. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha definit el brot a Llatinoamèrica com la situació ‘més complexa’ a la qual s’enfronta l’entitat a escala mundial. En aquest sentit, el mes de juny serà crucial, perquè respondrà a la incògnita de si els sistemes sanitaris dels estats són capaços de resistir a la covid-19 i contenir-la.Un problema sanitari i un problema social googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A la crisi sanitària, s’hi afegeix una fràgil situació econòmica que impedeix a la major part de l’Amèrica Llatina de fer un confinament gaire estricte i prolongat. En molts estats, hi ha bosses de pobresa importants i molts treballadors informals que no tenen mitjans per a subsistir en un confinament ni tampoc cobertura sanitària. Això ha fet que molts governs apliquin mesures de relaxament tot i que encara no han arribat al pic de la pandèmia.

Molts dels estats llatinoamericans tampoc no tenen uns sistemes sanitaris preparats per a aquesta emergència. Només tres –Cuba, l’Argentina i l’Uruguai– tenen més de vint-i-set llits per cada 10.000 habitants, una xifra global baixa si la comparem amb els cinquanta llits de mitjana de la Unió Europea o els 123 de Corea del Sud.

Malgrat que la pandèmia encara no ha començat a recular, alguns sistemes sanitaris ja estan al límit. A Xile, les unitats de cures intensives estan al 88% de la seva capacitat i a Santiago arriben fins al 97%. Al Perú, hi ha menys de dos-cents llits disponibles per a pacients crítics, i al Brasil, moltes regions no tenen ni una unitat de cures intensives. Una de les principals preocupacions és Haití, que, tot i que de moment ha reportat uns pocs milers de casos, té un sistema molt feble, amb set llits per cada 10.000 habitants, i només dos laboratoris a tot el país.

Tot i que molts estats s’han estat preparant d’ençà que el virus va arribar a Europa, la capacitat dels hospitals és molt justa i un repunt dels pacients ingressats podria portar de seguida al col·lapse.

Les diferències entre els estats

L’estat més afectat és el Brasil, amb 720.000 casos i 37.900 morts, el segon estat amb més infectats del món. També són preocupants les dades del Perú, amb prop de 200.000 casos, que ja és el vuitè estat amb més casos. Els següents són Xile, amb 143.000 casos detectats, i Mèxic, que va superar els mil casos diaris el 4 de juny i acumula 120.000 casos i 14.000 morts.

Un altre estat amb una tendència preocupant és Nicaragua, que va decidir de no fer confinament i anar cap a la immunitat de grup, com van voler fer al començament Suècia i el Regne Unit. El govern va haver de rectificar, però en uns pocs dies ja s’ha passat de vint-i-cinc casos, notificats el 17 de maig, a 1.118 ara mateix.

A l’altre extrem hi ha l’Argentina, que va decretar el confinament el 20 de març, quan només hi havia 150 casos i tres morts, i ha anat aplicant un pla de desconfinament per fases. Actualment, té registrats 23.600 casos i 693 morts. L’Uruguai també va actuar de pressa i el 24 de març, amb 189 casos i cap mort, va tancar la frontera i va donar un subsidi a totes les persones més grans de seixanta-cinc anys perquè es quedessin a casa i no anessin a treballar. Ara hi ha 845 casos i vint-i-tres morts.

Ara com ara, a l’Amèrica Llatina hi ha 1.362.191 casos detectats i 67.269 morts. Segons les dades d’ahir, un terç dels casos nous i un 42% de les morts les darreres vint-i-quatre hores a escala mundial es van concentrar en aquesta part del món. Per comparar-ho, Europa va representar un 13% de les morts i dels casos nous.

The post L’Amèrica Llatina esdevé el nou epicentre de la pandèmia appeared first on VilaWeb.

La mesa del congrés espanyol admet a tràmit la creació d’una comissió d’investigació sobre la planta Castor

La mesa del congrés espanyol ha acordat avui admetre a tràmit la proposta dels grups Plural i Mixt per crear una Comissió d’Investigació sobre les possibles responsabilitats polítiques derivades de l’adjudicació, construcció i indemnització del magatzem de gas Castor. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La iniciativa proposa d’incloure les compareixences d’aquells que puguin resultar política, penal, civil o administrativament responsables de la planta. La proposta es traslladarà ara a la Junta de Portaveus perquè sigui inclosa en l’ordre del dia de la següent sessió plenària.

El setembre de 2018,  ja es va aprovar la creació d’una comissió d’investigació. Tanmateix, no va portar a terme cap funció, ja que no es va activar fins al 22 de febrer de l’any següent, deu dies abans de la dissolució del congrés.

 

The post La mesa del congrés espanyol admet a tràmit la creació d’una comissió d’investigació sobre la planta Castor appeared first on VilaWeb.

[FOTOGRAFIES] Nova manifestació de #LaVidaAbansQueElCapital per a reclamar el dret a l’habitatge

La plataforma anticapitalista ‘La Vida Abans Que El Capital’ s’ha tornat a manifestar avui a desenes de municipis de Catalunya, aquest cop per a defensar el dret a l’habitatge. L’organització considera, en un manifest publicat avui mateix, que les vulneracions d’aquest dret s’han aprofundit durant la pandèmia, i demana mesures urgents al govern espanyol per a garantir-lo. ‘Si no podem treballar i ens quedem sense ingressos, sigui perquè ens han fet fora de la feina o perquè no ens estan pagant els ERTO, com paguem el lloguer o la hipoteca?’ Per això, demanen a l’executiu de Pedro Sánchez que en suspengui els pagaments. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Una vegada més, el govern més progressista de la història ha decidit posar-se al costat d’aquells que més tenen i deixar que les treballadores ens enfonsem en la misèria.’ També consideren un insult els microcrèdits proposats per PSOE i Podem i avisen que ‘si hi torna a haver desnonaments, ens trobaran de cara’.

Vegeu algunes imatges de la jornada pel fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, al carrer de Virrei Amat de Barcelona:

Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé

The post [FOTOGRAFIES] Nova manifestació de #LaVidaAbansQueElCapital per a reclamar el dret a l’habitatge appeared first on VilaWeb.

La fiscalia de París investiga la gestió sanitària del govern francès durant la pandèmia

La fiscalia de París ha obert una investigació preliminar contra el govern francès per la gestió sanitària del coronavirus 2019. Segons que informa Le Monde, és la resposta a una quarantena de querelles que ha rebut la fiscalia durant el confinament de familiars de víctimes de la covid-19 i associacions professionals, principalment. La majoria es dirigeixen contra el director general de Salut, Jérôme Salomon, el sistema de salut pública, l’administració de presons i el Ministeri de Treball francès. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El fiscal, Rémy Heitz, ha explicat a France Press que l’objectiu és comprovar si hi ha hagut algun delicte dels responsables governamentals. Ha afegit que en el cas que existeixin faltes penals és probable que siguin involuntàries i que podrien castigar-se si es prova que són més que imprudències o negligències.

El cap d’estat, el president Emmanuel Macron, és inviolable, però alts càrrecs del govern o ministres sí que poden ser investigats.

The post La fiscalia de París investiga la gestió sanitària del govern francès durant la pandèmia appeared first on VilaWeb.

Qui protegeix Jordi Arasa?

TEMA DEL DIA
Diferent. Quan el president Jordi Pujol va emprendre la creació dels Mossos d’Esquadra, l’objectiu era que Catalunya disposés d’una policia pròpia però també diferent dels cossos i forces de seguretat de l’estat. ‘Pròpia’ volia dir amb el comandament a Catalunya i ‘diferent’ volia dir democràtica, professional i respectuosa amb els drets humans. Els entrebancs de l’estat per a evitar-ne la creació i el desplegament van ser innombrables, perquè dotar Catalunya d’una policia pròpia volia dir en teoria substituir els cossos i forces de seguretat espanyols. I això despertava molts recels a Madrid, en cercles polítics i en medis policíacs. La Generalitat va voler combatre aquests entrebancs accelerant-ne el desplegament al territori i per tenir prou efectius va haver de fer dues coses. D’una banda, acceptar comandaments d’uns altres cossos, la policia espanyola i la Guàrdia Civil. I d’una altra, rebaixar les condicions d’accés al cos. Una decisió que amb el pas del temps s’ha demostrat una errada, perquè ha acabat desnaturalitzant aquell esperit inicial que havia d’impregnar la policia de Catalunya. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els Mossos d’Esquadra d’avui són un cos policíac sota comandament autonòmic del conseller d’Interior i, com a policia judicial, han d’acatar les ordres d’una justícia espanyola que no dubta a usar-los en tasques repressives contra l’independentisme i contra qualsevol moviment alternatiu. Catalunya no té un cos de policia propi, perquè no és un estat independent, sinó una policia autonòmica, amb els límits consegüents. Però, així i tot, el cos de Mossos s’ha anat guanyant amb els anys el suport de la societat catalana, que va arribar al punt màxim amb l’actuació durant els atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017. També la seva actuació durant el referèndum de l’1-O va ser respectuosa del punt de vista democràtic i encara en paga les conseqüències, amb el major Josep Lluís Trapero assegut als bancs dels acusats de l’Audiència espanyola.

En aquest clima, ha arribat una sentència de dos anys de presó per a l’inspector Jordi Arasa, acusat d’un delicte de lesions produït en una càrrega desproporcionada i excessiva ara fa nou anys, durant el desallotjament dels acampats pel 15-M a la plaça de Catalunya de Barcelona. El problema d’Arasa és que plou sobre mullat, perquè ja va ser condemnat el 2014 arran dels mateixos fets, per lesions a David Fernàndez, ex-diputat de la CUP. I, malgrat tots aquests antecedents, el Departament d’Interior, per decisió del comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent, el va ascendir a cap de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) el mes de març.

Arasa s’ha destacat aquests darrers anys com un dels comandaments més actius en actes de repressió injustificada contra tota mena de manifestacions, amb una exhibició especial en les de caràcter independentista, cosa que l’ha convertit en la diana no únicament de la CUP, o de sectors alternatius, sinó també d’ERC. Avui n’ha demanat la destitució el portaveu d’aquest partit al congrés espanyol, Gabriel Rufián i que el conseller Miquel Buch comparegui al Parlament. Però la sentència també ha aixecat un fort malestar dins el cos dels Mossos, perquè la consideren desproporcionada. Aquests sectors diuen que la càrrega contra els manifestants del 15-M va ser molt menys agressiva que les del referèndum de l’1-O per part de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, i, en canvi, tot i que hi ha processos judicials oberts, no s’ha sancionat cap dels responsables. Així mateix, recorden que durant les protestes de la sentència la policia espanyola va usar bales de goma, que a Catalunya són prohibides, i tampoc ningú no n’ha assumit responsabilitats.

El conseller Miquel Buch té pendent de publicar una auditoria interna del cos dels Mossos amb l’objectiu de localitzar i aïllar els agents o unitats que no respectin les normes d’una policia democràtica. L’auditoria encara no s’ha fet pública, tot i haver-la anunciada el mes d’octubre de l’any passat, quan el president Quim Torra demanà responsabilitats per les actuacions contra els manifestants que protestaven per la sentència del Tribunal Suprem. Aquest endarreriment de l’auditoria interna només serveix per a alimentar la sospita que dins el cos de Mossos hi ha comandaments que protegeixen els elements més violents, i perjudica la imatge global d’una policia catalana que, tot i algunes excepcions, continua complint unes exigències democràtiques molt superiors a les de la policia espanyola o la Guàrdia Civil.

MÉS QÜESTIONS
Puig garanteix el País Valencià com a destinació turística segura. La recuperació econòmica després de la crisi de la covid-19 depèn en bona part de com vagi la temporada turística. Per aquest motiu, el president de la Generalitat, Ximo Puig, ha explicat que el País Valencià està preparat per a afrontar la temporada turística i l’arribada de visitants internacionals a partir del primer de juliol amb totes les garanties d’una destinació segura i capaç de competir. El missatge l’ha volgut donar des d’Alacant, on el sector turístic té un pes més important, concretament des de l’aeroport, per conèixer de primera mà els nous protocols de salut i seguretat de les arribades de persones. En la primera visita a Alacant d’ençà de la declaració de l’estat d’alarma, el president ha subratllat que la temporada no està perduda, perquè el País Valencià té una infrastructura  turística i hotelera de primer nivell i tot allò que cal per a garantir la seguretat sanitària. Puig ha destacat que la prudència amb què ha actuat el govern valencià, que ha demanat de passar a la fase 3 a partir del 15 de juny, li ha permès de mantenir un alt nivell de control de la pandèmia i estar en condicions d’oferir unes vacances segures.

Les Illes obriran les portes al turisme alemany dilluns. Les Illes Balears podran rebre 10.900 turistes alemanys, amb una estada mínima de cinc nits, dins les proves pilot dissenyades pel govern per a la reobertura del turisme a la segona quinzena de juny. Amb aquestes proves les Balears es convertiran en la primera destinació de l’estat espanyol que s’obrirà al mercat internacional, com ha destacat la presidenta del govern, Francina Armengol. Els 10.900 turistes hi arribaran progressivament i no hauran de passar la quarantena de catorze dies que actualment s’aplica als viatgers internacionals. Si un turista presenta símptomes de coronavirus durant la seva estada, s’activarà un protocol mitjançant el qual els serveis sanitaris públics li practicaran una prova PCR. El turista haurà d’esperar el resultat durant quatre hores al seu allotjament. Si fos positiu, seria traslladat –amb la família, si ho vol– a un allotjament alternatiu contractat pel govern. A partir de dilluns, també podran viatjar a Mallorca els alemanys que hi tenen segona residència. Sobre com podran viatjar a les Illes, Armengol ha explicat que la comercialització no depèn del govern sinó dels operadors i de les línies regulars, i que tots dos faran les ofertes turístiques.

Andorra col·laborarà amb l’hospital de la Vall d’Hebron en un estudi de la covid-19. La unitat de cures intensives de l’hospital de Meritxell d’Andorra col·laborarà amb l’Institut de Recerca de l’hospital de la Vall d’Hebron en el primer projecte d’investigació en pacients de la covid-19 a Andorra. El projecte té el suport d’Andabank. L’estudi pretén determinar el patró inflamatori dels pacients que van ingressar greus a l’UCI per la covid-19 i relacionar-lo amb la mecànica pulmonar. De cada pacient se’n recolliran diversos criteris, com ara les dades demogràfiques, la situació clínica i la ventilació mecànica. L’estudi és encapçalat pel doctor Margarit com a cap de l’UCI, amb els doctors Vizmanos i Alfaro, i la doctora Maria Jesús Cruz, de l’hospital de la Vall d’Hebron.

L’Alguer es declara ciutat lliure de la covid-19. La ciutat de l’Alguer ha notificat que per primera vegada d’ençà del començament de l’epidèmia no té cap cas actiu de Covid-19 al municipi, ni tampoc hi ha ningú sospitós en quarantena. L’Alguer ha estat poc afectat per la malaltia, no hi ha hagut cap mort i tan sols va haver-hi vint-i-dues persones infectades a la vegada. D’ençà d’aquell moment, els casos actius es van anar reduint fins ara. En aquesta victòria contra el coronavirus, el batlle de la ciutat, Mario Conoci, ha destacat el comportament responsable dels ciutadans, la feina feta pels sanitaris i la policia i la bona gestió que s’ha fet a les residències per a la gent gran. Ara falten pocs dies perquè s’obrin les fronteres dins la Unió Europea, amb una condició de seguretat sanitària que l’Alguer pot utilitzar en la promoció del turisme. ‘La ciutat està preparada per a acollir els visitants i ha establert tots els mecanismes perquè el sector funcioni en les condicions més adequades’, ha dit el batlle.

LA XIFRA
60 milions d’euros més per al País Valencià portarà el repartiment dels fons autonòmics del govern espanyol, segons que ha calculat el govern.

TAL DIA COM AVUI
El 9 de juny de 1954 la policia franquista va detenir Joan Comorera, conseller del primer govern Companys i màxim dirigent del PSUC fins que en va ser expulsat. Fou condemnat a trenta anys de presó i morí quatre anys més tard, mentre complia condemna a la presó de Burgos.

The post Qui protegeix Jordi Arasa? appeared first on VilaWeb.

ERC demana explicacions a Buch per l’ascens de Jordi Arasa fa dos mesos

ERC ha demanat explicacions al conseller d’Interior, Miquel Buch, per l’ascens de Jordi Arasa com a cap de l’Arro dels Mossos el març passat, quan ja estava jutjat pel desallotjament de la plaça de Catalunya de Barcelona el 2011 –durant el 15-M– i esperava la sentència. Avui, Arasa ha estat condemnat a dos anys i quatre mesos de presó. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El president del grup republicà al parlament, Sergi Sabrià, ha instat el Departament d’Interior a donar explicacions sobre l’ascens d’Arasa en lloc de liderar la denúncia i també sobre les males praxis al cos de Mossos.

Segur que tindrem les explicacions d'Interior sobre les males praxis al cos de Mossos. També, i sobretot, hauran d'explicar per què van premiar amb un ascens un dels seus artífexs en lloc de liderar-ne la denúnciahttps://t.co/JCwCuBlrnM

— Sergi Sabrià (@sergisabria) June 9, 2020

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha titllat de ‘lamentable’ el fet que la sanció hagi provingut d’un jutge en comptes d’un conseller i també l’ascens d’Arasa fa dos mesos.

Hoy se ha condenado a 2 años de prisión por abusos en la actuación policial del 15M a Jordi Arasa, Inspector de los Mossos.

Lamentable que haya sido un juez y no su Conseller quien le haya sancionado.

Y aún más lamentable que esa misma Conselleria le ascendiera hace 2 meses.

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) June 9, 2020

The post ERC demana explicacions a Buch per l’ascens de Jordi Arasa fa dos mesos appeared first on VilaWeb.

L’Alguer es declara ciutat lliure de la covid-19

La ciutat de l’Alguer ha notificat que per primera vegada d’ençà del començament de l’epidèmia no hi ha cap cas actiu la covid-19 al municipi, ni tampoc hi ha cap persona sospitosa en quarantena. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’Alguer ha estat poc afectada per la malaltia, no hi ha hagut cap mort i com a màxim va arribar a haver-hi vint-i-dues persones infectades a la vegada. D’ençà d’aquell moment, els casos actius es van anar reduint fins ara. En aquesta victòria enfront del coronavirus, el batlle de la ciutat, Mario Conoci, ha destacat ‘el comportament responsable dels ciutadans’, la feina feta pels sanitaris i la policia i la bona gestió que s’ha fet en les residències per a la gent gran.

La notícia es produeix pocs dies abans que s’obrin les fronteres dins del a Unió Europea, amb una condició de seguretat sanitària que l’Alguer pot utilitzar en la promoció del turisme. ‘La ciutat està preparada per acollir els visitants i ha posat en marxa totes les condicions perquè el sector funcioni en les condicions més adequades’, ha destacat el batlle.

The post L’Alguer es declara ciutat lliure de la covid-19 appeared first on VilaWeb.

L’independentisme, Compromís, el PNB, Bildu i el BNG insisteixen que el congrés investigui la corrupció de la monarquia espanyola

ERC, JxCat, la CUP, Compromís, el PNB, EH Bildu, el BNG i Més País tornaran a registrar demà una petició al congrés espanyol per a crear una comissió d’investigació sobre la corrupció de la monarquia espanyola en relació a les presumptes comissions cobrades per Juan Carlos I i el compte bancari del qual és beneficiari Felipe VI arran del contracte amb l’Aràbia Saudita per a la construcció del TGV a la Meca i Medina. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La petició arriba després que ahir la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol anunciés que investigaria el rei emèrit i les declaracions de Corinna Larsen sobre les pressions i amenaces de mort per part de l’estat espanyol i la monarquia, en particular Felipe VI.

Fins ara, les peticions d’investigar la casa reial han rebut el suport d’Unides Podem, però el PSOE ha tancat files amb la dreta per a impedir-ho amb l’argument que Juan Carlos I és inviolable malgrat que ja no sigui el rei actual. Tanmateix, l’obertura de diligències de la fiscalia posa en evidència les reticències dels socialistes.

En paral·lel, Unides Podem també ha anunciat que demanarà a creació d’una comissió d’investigació. ‘No ens podem permetre ombres tan serioses de corrupció de l’anterior cap d’estat’, ha dit el portaveu del partit al congrés, Pablo Echenique. Per a facilitar que el PSOE s’avingui a aprovar-la, Echenique ha explicat que només s’investigaran les accions de Juan Carlos I a partir de l’abdicació: ‘Nosaltres hi estem en desacord, creiem que la inviolabilitat no hauria de tenir cabuda en una democràcia, però l’ordenament jurídic és el que és i pensem que té més recorregut una comissió en aquests paràmetres’.

The post L’independentisme, Compromís, el PNB, Bildu i el BNG insisteixen que el congrés investigui la corrupció de la monarquia espanyola appeared first on VilaWeb.

La jutgessa de Madrid no fa cabal de la fiscalia i manté la investigació contra el govern de Sánchez

La titular del jutjat d’instrucció número 51 de Madrid, Carmen Rodríguez-Medel, ha refusat d’arxivar la causa contra el delegat del govern espanyol a Madrid, José Manuel Franco, per haver autoritzat la manifestació feminista del 8-M a Madrid tot i l’amenaça del coronavirus. Franco és citat a declarar demà mateix. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La fiscalia i l’advocacia de l’estat havien demanat la paralització i la nul·litat de les actuacions i la indefensió de Jose Manuel Franco argumentant que la jutgessa havia començat la investigació quan els terminis judicials ja havien estat suspesos per l’estat d’alarma, però Rodríguez-Medel diu que la tramitació dels procediments penals no ha estat suspesa durant l’estat d’alarma i no hi ha hagut dilacions. Per això, diu, ‘no pot prosperar l’al·legació que tot és nul perquè la jurisdicció penal fos paralitzada’.

La Guàrdia Civil utilitza ara una filtració de l’ABC per a atacar Irene Montero

The post La jutgessa de Madrid no fa cabal de la fiscalia i manté la investigació contra el govern de Sánchez appeared first on VilaWeb.

Els acusats de la ‘policia patriòtica’ neguen cap relació amb l’USB amb dades sobre la família Pujol

L’ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola (2012-2016) Eugenio Pino i el seu número dos, l’ex-inspector en cap Bonifacio Díez Sevillano, han negat avui que haguessin tractat amb l‘USB d’origen dubtós amb dades sobre la família Pujol que va servir perquè la UDEF presentés un informe incriminatori a l’Audiència espanyola. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Pino ha afirmat que va ser l’ex-cap d’Afers Interns de la policia espanyola, Marcelino Martín-Blas, qui li va mostrar un USB el 2012, però ha insistit que mai va tenir ‘ni idea’ del contingut. Sevillano també ha negat que ni ell ni Pino fessin cap gestió per fer arribar els arxius a la UDEF, contràriament al que ha declarat l’ex-cap de la mateixa UDEF, el general Manuel Vázquez López.

Tots dos han testificat a l’Audiència de Madrid en el judici de l’USB sobre l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol contra els integrants de l’anomenada ‘policia patriòtica’ que suposadament va fabricar proves falses per incriminar rivals polítics del govern de Mariano Rajoy, sota la batuta de l’ex-ministre de l’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz. Pino i Díez Sevillano s’enfronten a acusacions d’estafa processal, fals testimoni i revelació de secrets.

Pino i Díaz Sevillano han negat cap responsabilitat en la fabricació de proves contra la família Pujol i han sostingut que tan sols van tenir coneixement de l’existència de l’USB de manera tangencial. Segons que ha declarat Pino, Martín-Blas li va dir que els documents procedien de l’empresa de detectius Metodo 3.

L’inspector en cap de la UDEF, José Manuel Álvarez Luna, ha assegurat que el seu superior, Manuel Vázquez López, li va fer arribar l’USB el 2015 afirmant que procedia d’Eugenio Pino i que havia estat elaborat per Metodo 3. Segons Álvarez Luna, aquell 2015 va fer algunes còpies del contingut de l’USB, però no el va tornar a abordar fins el 2017, quan el va trobar en un calaix i el va remetre a un dels grups de la pròpia UDEF perquè se’l mirés. Álvarez ha afirmat que en la mesura que l’arxiu procedia de Pino ‘mai van sospitar’ que tingués un origen il·lícit, i per tant la UDEF en va fer l’anàlisi com si treballessin amb documents legítims i el va enviar a l’Audiència espanyola.

Primer judici contra la ‘policia patriòtica’

Aquest és el primer judici contra els integrants de la ‘policia patriòtica’ i se centra en un USB que va ser la base d’un informe de la UDEF que la policia espanyola va presentar al jutge de l’Audiència espanyola José de la Mata, que investiga l’origen de la fortuna de la família Pujol. L’arxiu contenia 869 arxius de dades per acusar l’ex-president de la Generalitat de delictes fiscals i d’emblanquiment de capitals, però De la Mata va sospitar del seu origen, va anul·lar-lo com a prova, i va obrir una peça separada per investigar-ne la procedència abans de derivar la causa a l’Audiència de Madrid.

La fiscalia demana l’arxivament de la investigació argumentant que els acusats no tenen cap relació amb l’USB, mentre que les acusacions particulars de Jordi Pujol Ferrusola i Podem demanen penes de presó. Pujol Ferrusola demana que se’ls condemni a dos anys mig de presó, i Podem deu anys de presó. La jutgessa Maria Esteban Meilan ha rebutjat les peticions de nul·litat i tampoc en les qualificacions jurídiques perquè ‘no és el moment processal oportú’.

Demà són citats a declarar com a testimonis l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que continua en presó preventiva, l’ex-cap d’Afers Interns de la policia espanyola, Marcelino Martín-Blas, i el fill de l’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol Ferrusola.

The post Els acusats de la ‘policia patriòtica’ neguen cap relació amb l’USB amb dades sobre la família Pujol appeared first on VilaWeb.

Gabriel Boichat, nomenat nou delegat del govern a Suïssa

El govern ha nomenat el periodista Gabriel Boichat com a nou delegat del govern a Suïssa en substitució de Manuel Manonelles. És suïs de naixement i llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Segons ha explicat el govern, fa gairebé quinze anys que es dedica a la incidència política i a la comunicació pel canvi social i essencialment ha dedicat la seva carrera professional a l’àmbit internacional, la cooperació i la salut global. El nou delegat del govern ha treballat també com a consultor independent proporcionant serveis a les organitzacions, administracions públiques i empreses de l’economia social i solidària i ha assessorat en planificació i anàlisi estratègica. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entre 2007 i 2015, Boichat va ser codirector i responsable d’incidència política i comunicació de l’organització sense ànim de lucre ‘Planeta Salud’, que treballa en desenvolupament i salut global, promovent la recerca i desenvolupament de vacunes, tractaments i diagnòstics per reduir l’impacte de pandèmies com el VIH/Sida, la malària o la tuberculosi.

També en matèria de prevenció del VIH, Boichat va treballar el 2007 amb l’ONG ‘gTt’, on va implementar com a tècnic d’incidència un projecte de promoció dels microbicides. Gabriel Boichat parla català, castellà i francès com a llengües maternes, domina l’anglès i té coneixements d’alemany.

The post Gabriel Boichat, nomenat nou delegat del govern a Suïssa appeared first on VilaWeb.

La justícia belga decidirà el 8 de setembre si extradeix Valtònyc o no

El Tribunal d’Apel·lació de Gant prendrà la decisió sobre la petició d’euroordre del raper mallorquí represaliat per la justícia espanyola, Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, el de 8 de setembre. ‘Som força optimistes de cara a la sentència’, ha dit el seu advocat, Simone Bekaert. L’Audiència espanyola reclama l’extradició del raper a l’estat espanyol perquè compleixi una condemna de presó per ‘enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries a la Corona i amenaces no condicionals’. La data s’ha conegut després de la visita de Valtònyc avui als jutjats belgues. La vista havia de fer-se el 24 de març, però va ajornar-se per la crisi de la covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Damunt la taula del tribunal hi havia aquest cop un element nou, la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), favorable als interessos de la defensa de Valtònyc. L’advocat del raper, Simon Bekaert, va sol·licitar que es presentés una qüestió pre-judicial al Tribunal de Luxemburg perquè l’Audiència espanyola havia interposat l’euroordre segons la reforma del codi penal espanyol del 2015 per aconseguir l’extradició immediata de Valtònyc. L’actual codi penal preveu penes de presó més dures pel delicte d’enaltiment del terrorisme, però el raper fou condemnat amb el codi penal vigent el 2012.

No m'acostum a haver de posar-me davant 3 jutges que no xerren sa meva llengua, a un país que no és el meu, acusat de terrorisme, esperant si decideixen enviar-me a la presó 3 anys i mig per haver fet cançons. Sort que pels jutges belgues aquesta situació és igual d'estranya.

— JOSEP VALTÒNYC 🎗️ (@valtonyc) June 9, 2020

L’editorial de Vicent Partal: ‘Valtònyc: per haver cantat veritats’

Aquesta irregularitat flagrant la va desfer el Tribunal de Luxemburg, que va sentenciar que l’estat espanyol no podia aplicar el codi penal de manera retroactiva per activar una euroordre. Per tant, ara el Tribunal d’Apel·lació de Gant ha de determinar si els delictes pels quals va ser condemnat Valtònyc són equivalents en la legislació belga.

Cas Valtònyc: totes les irregularitats d’Espanya que poden acabar tombant l’euroordre

El setembre del 2018, la justícia belga ja va refusar en primera instància de lliurar Valtònyc al·legant que no existia la doble incriminació, és a dir, que cap dels tres càrrecs pels quals havia estat condemnat a Espanya –amenaces, enaltiment del terrorisme i injúries a la corona– no eren tipificats com a delicte a Bèlgica. La fiscalia, que actua sempre en nom de l’estat que interposa l’euroordre, va recórrer contra la decisió a la cort d’apel·lació, que aviat prendrà una decisió.

Si el tribunal dóna la raó a Valtònyc, el procés judicial encara pot continuar en una tercera instància, el Tribunal de Cassació. Tant la defensa del raper com la fiscalia, que sempre actua en nom de l’estat que interposa l’euroordre, podrien recórrer contra la sentència del Tribunal d’Apel·lació i allargar el procés judicial.

[VÍDEO] Valtònyc: ‘Quan tenia vuit anys ja sabia que els Borbons eren uns lladres’

The post La justícia belga decidirà el 8 de setembre si extradeix Valtònyc o no appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Inarritu deixa en evidència un diputat de Ciutadans que l’acusava d’assassí

La ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, va comparèixer ahir en comissió per explicar les actuacions de l’exèrcit durant l’estat d’alarma. El diputat d’EH Bildu, Jon Inarritu, li va retreure que les despeses de l’anomenada operació Balmis, que superen els 42 milions d’euros, es podia haver destinat directament a sanitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquestes paraules no van agradar gens al diputat de Ciutadans, Miguel Guitérrez, que va lamentar que els membres de l’exèrcit espanyols presents a la comissió haguessin de sentir retrets per part ‘d’aquells que han estat tota la seva vida assassinant i matant personal dins de les forces armades. És obcè’.

Un diputado de Ciudadanos (@MGutierrezCs) acusa de asesinato a @JonInarritu y no pasa nada. @MiriamNoguerasM alza la voz para quejarse y le cortan el micrófono.

Adivinen a quién ha defendido el presidente de la Comisión de Defensa (PP). pic.twitter.com/rfoe6YrbON

— Mr floG (@Mr_floG) June 8, 2020

En la seva rèplica, Inarritu recorda a Gutierrez que va començar a militar fa més de vint anys en partits i organitzacions pacifistes com Aralar. ‘He tingut la desgràcia d’assistir a molts funerals, de tota mena, també d’assassinats d’ETA i a homenatges de víctimes del terrorisme d’estat i el franquisme. I sempre he tingut una lluita impecable pels Drets Humans. I si Euskal Herria Bildu, que és la meva formació, no defensés els Drets Humans, jo no hi seria’, li va etzibar.

“Si EH Bildu no defendiera los derechos humanos, no existiría. Lo que nos unió fue la apuesta firme por los derechos humanos”.

Clase magistral contundente de @JonInarritu ante los ataques de los ignorantes ultras. 👏👏 pic.twitter.com/TmxaCsenHk

— Mr floG (@Mr_floG) June 8, 2020

The post [VÍDEO] Inarritu deixa en evidència un diputat de Ciutadans que l’acusava d’assassí appeared first on VilaWeb.

El termini de prescripció de delictes per abús de menors començarà a comptar quan el denunciant faci 30 anys

El termini de prescripció de delictes per abús de menors començarà a comptar quan el denunciant tingui 30 anys, i no 18, com passa actualment. Així ho recull l’avantprojecte de llei de protecció de la infància i l’adolescència davant de la violència que ha aprovat el consell de ministres espanyol. La mesura, que busca protegir els drets dels menors en un sentit ampli, és una de les reivindicacions històriques dels col·lectius de víctimes d’abusos sexuals. També fixa el deure de tots els ciutadans a denunciar de manera immediata l’existència d’indicis de violència exercida sobre menors i crea la figura del ‘coordinador de benestar i protecció’ a totes les escoles i instituts. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’avantprojecte de llei estableix protocols d’actuació quan hi hagi indicis d’assetjament escolar, ciberassetjament, assetjament sexual, violència de gènere, suïcidi, autolesió i qualsevol altra forma de violència. Sobre el ciberassetjament, crea un canal específic de denúncia davant de l’Agència espanyola de protecció de dades i marca la retirada ràpida d’internet de continguts, a més de crear nous tipus delictius en violències exercides per mitjans tecnològics, com ara promoure trastorns alimentaris o suïcidis via internet.

D’altra banda, crearà unitats especialitzades dins de les forces policíaques de l’estat espanyol i es donarà formació específica en drets fonamentals de la infància a tots els professionals que tinguin contacte habitual amb nens. A més, també es generaran nous espais de formació per a jutges i fiscals i s’evitarà que víctimes menors de 14 anys hagin de declarar de forma reiterada. L’avantprojecte de llei també estableix protocols de prevenció obligatoris als centres de menors, amb plans específics de prevenció i detecció avançada davant possibles casos de tràfic de menors amb finalitats d’explotació sexual.

Diverses entitats, com la fundació Vicki Bernadet, havien demanat la tramitació d’urgència de la llei i havien reclamat també que el termini perquè els delictes prescriguin comencés a comptar a partir dels 40 anys del denunciant, i no dels 30 com preveu la llei.

The post El termini de prescripció de delictes per abús de menors començarà a comptar quan el denunciant faci 30 anys appeared first on VilaWeb.

Pàgines