Alumnes de la Universitat Popular de València van protestar ahir per la decisió de l’ajuntament de retirar l’activitat de tabal i dolçaina. Segons que explica À Punt, els alumnes van llegir un comunicat en què recordaven que era una de les activitats més antigues de la universitat i una de les que tenia més demanda.

Així mateix, defensen que el tabal i la dolçaina són un referent cultural i musical, i una senya d’identitat, de manera que no entenen que l’ajuntament, que diu defensar les tradicions, hagi decidit d’eliminar l’activitat sense donar explicacions.

Per això, els alumnes han demanat una reunió amb el responsable de l’àrea de gent gran de l’ajuntament i president del Consell Rector de la Universitat Popular, José Vicente Gosálbez (Vox).

La consellera d’Economia, Alícia Romero, confia que la mesa del congrés espanyol no admetrà a tràmit la proposició no de llei de Junts sobre la qüestió de confiança a Pedro Sánchez. En una entrevista a La 2 i Ràdio 4, Romero s’ha referit a les declaracions del secretari general de Junts, Jordi Turull, que va advertir que si no es tramitava la iniciativa prendrien decisions que no agradarien al PSOE. Arran de la possibilitat que Junts doni suport a una moció de censura, la consellera ha dit que esperava que tinguessin “clar qui són els seus aliats” i ha avisat que als votants de Junts “no els agradaria una aliança amb Vox i l’extrema dreta”.

En aquesta línia, ha dit que confia que Junts “finalment es posi al costat del govern d’esquerres”. “Junts diu que defensa els interessos de Catalunya i que són patriotes, i aliar-se amb el PP i amb Vox és fer justament el contrari, perquè a Catalunya se l’estimen poc”, ha remarcat.

Segons Romero, la formació encapçalada per Carles Puigdemont ara “juga les seves cartes” i ha dit que no cal “espantar-se cada cop que Junts fa declaracions”.

D’altra banda, sobre si una reunió entre Salvador Illa i Carles Puigdemont ajudaria a refer ponts entre els dos partits, Romero ha dit que aquest tipus de trobades segurament van bé. De totes maneres, s’ha remès a les paraules d’Illa, que va dir que la reunió seria quan toqués. La consellera ha dit que li agradaria que el dirigent de Junts pogués tornar a Catalunya i “es normalitzessin les relacions tant com fos possible”.

S’ha mort un menor a qui li va caure a sobre una porteria ha mort a Subirats (Alt Penedès), segons que ha avançat Radiotelevisió Vilafranca i ha confirmat l’ACN. Els fets van passar ahir al vespre al pavelló municipal del nucli de l’Ordal. Unitats del SEM es van desplaçar fins a les instal·lacions esportives per assistir el nen, però no el van poder salvar. Els Mossos d’Esquadra investiguen els fets com una mort accidental.

S’ha mort un menor a qui li va caure a sobre una porteria ha mort a Subirats (Alt Penedès), segons que ha avançat Radiotelevisió Vilafranca i ha confirmat l’ACN. Els fets van passar ahir al vespre al pavelló municipal del nucli de l’Ordal. Unitats del SEM es van desplaçar fins a les instal·lacions esportives per assistir el nen, però no el van poder salvar. Els Mossos d’Esquadra investiguen els fets com una mort accidental.

L’Índex de Preus al Consum (IPC) ha registrat increments significatius a Catalunya, el País Valencià i les Illes durant el desembre, segons dades de l’Institut espanyol d’estatística. Les Illes encapçalen la inflació amb una pujada del 3,4% interanual, seguides de Catalunya (2,9%) i el País Valencià (2,8%). Aquesta dinàmica reflecteix l’encariment generalitzat del cost de la vida.

A les Illes Balears, el creixement més pronunciat es deu a l’habitatge, l’aigua, l’electricitat, el gas i altres combustibles, amb un increment del 7,1% en comparació amb el desembre del 2023. També destaquen les begudes alcohòliques i el tabac (5,5%) i l’oci i la cultura (5,2%). Altres béns i serveis han augmentat d’un 4,4%. Els sectors amb menys increments són els de vestits i calçat (0,2%) i comunicacions (0,4%).

A Catalunya, l’habitatge torna a encapçalar la pujada amb un increment del 7,1%, seguit de les begudes alcohòliques i el tabac (4,8%), i els serveis d’hotels i restaurants (4%). La categoria d’altres béns i serveis puja d’un 4,2%, i els aliments i begudes no alcohòliques, d’un 1,9%. Els increments més moderats són en l’àmbit de la medicina (1,4%) i els vestits i calçat (0,6%).

El País Valencià destaca per l’increment del 8,5% en l’habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, el més elevat dels tres territoris. Altres sectors rellevants són les begudes alcohòliques i el tabac (5,5%) i l’hostaleria (4,4%). Contràriament, el sector de les comunicacions és l’únic que ha registrat una caiguda, amb una reducció del 0,1%.

La tendència alcista es consolida, especialment en sectors essencials com l’habitatge i l’alimentació, impactant directament en les economies familiars. Aquesta situació reforça la inflació significativa que afecta els serveis bàsics i el sector de l’hostaleria als tres territoris.

El Gran Premi de Madrid de Fórmula 1 no para de donar maldecaps al govern d’Isabel Díaz Ayuso. Segons que revela El País, Dromo, l’empresa responsable de dissenyar el circuit, reconeix que hi ha un problema amb els límits de soroll. “Els habitatges que hi ha a prop del circuit estaran exposats a nivells de soroll que superaran els valors límits de la normativa”, diu en un informe.

Per això, proposa de modificar la pista, és a dir, allunyar la recta principal d’aquests habitatges. Ara, també assenyala que la importància del Gran Premi hauria de permetre d’excedir els límits de soroll i, per tant, demana que l’ajuntament aprovi una exempció de complir la normativa, tenint en compte que les curses duraran “unes tretze hores l’any, durant tres dies”.

El Gran Premi de Madrid, si l’organització és capaç de complir els requisits de la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA), es farà entre el 2026 i el 2035. En aquest sentit, l’oposició municipal assenyala que l’esdeveniment entrarà en conflicte amb les ordenances municipals.

El problema d’aparcament

El soroll no és l’únic escull. En un informe, especialistes municipals adverteixen que el Gran Premi causarà problemes de mobilitat, tenint en compte que poden arribar a la capital espanyola —on només hi ha 10.000 places d’aparcament— 18.000 vehicles. La previsió de grans embussos fa  considerar l’opció de traslladar en helicòpter Felipe VI, que es preveu que hi assisteixi.

També s’esmenta que el pla de mobilitat del promotor preveu “un itinerari exclusiu en vehicle privat per a la família de la Fórmula 1”, cosa que la policia municipal demana de matisar “en coordinació amb aquesta comissaria per valorar-ne la viabilitat i l’oportunitat”.

Impacte ambiental

En un altre informe, s’assenyala que els principals impactes a l’ambient són la contaminació atmosfèrica: soroll, gasos i les partícules que generen els vehicles. En aquest sentit, es retreu a Dromo que no hagi fet cap mena d’estimació: “En el document ambiental no es fa cap estimació de l’emissió de gasos dels vehicles ni de partícules procedents de la degradació de neumàtics.”

Sobre les partícules, l’informe recorda que poden ser mil vegades més contaminants que els gasos dels vehicles. Un altre problema del Gran Premi serà la tala d’uns 280 arbres per a crear la pista semiurbana. En total, la prova afectarà més de 600 arbres, però l’organització es compromet a traslladar-ne unes 350 i replantar-les.

El Gran Premi de Madrid de Fórmula 1 no para de donar maldecaps al govern d’Isabel Díaz Ayuso. Segons que revela El País, Dromo, l’empresa responsable de dissenyar el circuit, reconeix que hi ha un problema amb els límits de soroll. “Els habitatges que hi ha a prop del circuit estaran exposats a nivells de soroll que superaran els valors límits de la normativa”, diu en un informe.

Per això, proposa de modificar la pista, és a dir, allunyar la recta principal d’aquests habitatges. Ara, també assenyala que la importància del Gran Premi hauria de permetre d’excedir els límits de soroll i, per tant, demana que l’ajuntament aprovi una exempció de complir la normativa, tenint en compte que les curses duraran “unes tretze hores l’any, durant tres dies”.

El Gran Premi de Madrid, si l’organització és capaç de complir els requisits de la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA), es farà entre el 2026 i el 2035. En aquest sentit, l’oposició municipal assenyala que l’esdeveniment entrarà en conflicte amb les ordenances municipals.

El problema d’aparcament

El soroll no és l’únic escull. En un informe, especialistes municipals adverteixen que el Gran Premi causarà problemes de mobilitat, tenint en compte que poden arribar a la capital espanyola —on només hi ha 10.000 places d’aparcament— 18.000 vehicles. La previsió de grans embussos fa  considerar l’opció de traslladar en helicòpter Felipe VI, que es preveu que hi assisteixi.

També s’esmenta que el pla de mobilitat del promotor preveu “un itinerari exclusiu en vehicle privat per a la família de la Fórmula 1”, cosa que la policia municipal demana de matisar “en coordinació amb aquesta comissaria per valorar-ne la viabilitat i l’oportunitat”.

Impacte ambiental

En un altre informe, s’assenyala que els principals impactes a l’ambient són la contaminació atmosfèrica: soroll, gasos i les partícules que generen els vehicles. En aquest sentit, es retreu a Dromo que no hagi fet cap mena d’estimació: “En el document ambiental no es fa cap estimació de l’emissió de gasos dels vehicles ni de partícules procedents de la degradació de neumàtics.”

Sobre les partícules, l’informe recorda que poden ser mil vegades més contaminants que els gasos dels vehicles. Un altre problema del Gran Premi serà la tala d’uns 280 arbres per a crear la pista semiurbana. En total, la prova afectarà més de 600 arbres, però l’organització es compromet a traslladar-ne unes 350 i replantar-les.

Avui, 15 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Sánchez entoma el risc de quedar a la deriva després de l’amenaça de Puigdemont 
• Òscar Camps: “El problema d’aquest país no és la migració” 
• Joan Laporta, els espanyols i alguns catalans I Editorial de Vicent Partal 
• “La població ha de saber que vivim en una zona sísmicament activa” 
• La consulta sobre el canvi de nom del departament de Catalunya Nord es reactiva diluïda 
• El Barça, Laporta i una botifarra que fa història I Mail obert de Gemma Pasqual 
• El lloc dels fets en un món de valors desfermats I Mail obert de Josep Ramon Resina 
• Ciències en Perill es queixa que la proposta d’Educació a batxillerat compromet la qualitat i l’equitat 
• Una inspectora de policia relata al tribunal un abús contra el dret de defensa de Boye
• La possible prohibició de TikTok als EUA fa que molts usuaris es “refugiïn” en una aplicació xinesa 
• Trencar el tabú: els trastorns alimentaris més enllà de quaranta anys 
• Els coales, a l’abisme de l’extinció: la cursa contra rellotge per a salvar l’espècie 
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

El president de Corea del Sud, Yoon Suk-yeol, que és suspès de les seves funcions després de ser destituït per l’Assemblea Nacional, ha estat detingut per càrrecs d’insurrecció arran de la declaració al desembre de la llei marcial, segons que ha informat l’agència anticorrupció del país, que ja havia provat d’arrestar-lo sense èxit fa gairebé dues setmanes.

L’ordre de detenció s’ha executat a les 10.33 (2.33 de la matinada ací), quan els investigadors han entrat a la seva residència oficial, a Seül. Yoon és el primer president del país a ser detingut.

Un comboi en què es trobava el cap d’estat suspès ha sortit del recinte presidencial cap a l’oficina de l’agència anticorrupció. Yoon ha estat interrogat juntament amb els seus representants legals, si bé ha refusat de declarar, segons que recull l’agència de notícies Yonhap.

En un vídeo enregistrat i publicat després de ser detingut, Yoon ha dit: “He decidit d’acceptar de comparèixer per evitar un vessament de sang desagradable.” Tot amb tot, considera que és una investigació il·legal. Així mateix, ha reiterat que la declaració de la llei marcial va ser un “acte de govern” destinat a enviar un advertiment al principal partit opositor sobre allò que ha descrit com un abús de poder legislatiu.

L’equip legal de l’ex-cap d’estat havia indicat minuts abans que Yoon sortiria de la residència per presentar-se a l’oficina de l’agència anticorrupció, que havia coordinat l’execució de l’ordre de detenció sense considerar que es presentés voluntàriament.

A diferència del primer intent, el personal del Servei de Seguretat Presidencial no s’ha resistit activament a l’execució de l’ordre: “Avui pràcticament no hi ha hagut enfrontaments físics”, ha dit un agent de l’oficina.

El president de Corea del Sud, Yoon Suk-yeol, que és suspès de les seves funcions després de ser destituït per l’Assemblea Nacional, ha estat detingut per càrrecs d’insurrecció arran de la declaració al desembre de la llei marcial, segons que ha informat l’agència anticorrupció del país, que ja havia provat d’arrestar-lo sense èxit fa gairebé dues setmanes.

L’ordre de detenció s’ha executat a les 10.33 (2.33 de la matinada ací), quan els investigadors han entrat a la seva residència oficial, a Seül. Yoon és el primer president del país a ser detingut.

Un comboi en què es trobava el cap d’estat suspès ha sortit del recinte presidencial cap a l’oficina de l’agència anticorrupció. Yoon ha estat interrogat juntament amb els seus representants legals, si bé ha refusat de declarar, segons que recull l’agència de notícies Yonhap.

En un vídeo enregistrat i publicat després de ser detingut, Yoon ha dit: “He decidit d’acceptar de comparèixer per evitar un vessament de sang desagradable.” Tot amb tot, considera que és una investigació il·legal. Així mateix, ha reiterat que la declaració de la llei marcial va ser un “acte de govern” destinat a enviar un advertiment al principal partit opositor sobre allò que ha descrit com un abús de poder legislatiu.

L’equip legal de l’ex-cap d’estat havia indicat minuts abans que Yoon sortiria de la residència per presentar-se a l’oficina de l’agència anticorrupció, que havia coordinat l’execució de l’ordre de detenció sense considerar que es presentés voluntàriament.

A diferència del primer intent, el personal del Servei de Seguretat Presidencial no s’ha resistit activament a l’execució de l’ordre: “Avui pràcticament no hi ha hagut enfrontaments físics”, ha dit un agent de l’oficina.

L’escola Mireia del barri barceloní del Fort Pienc ha anunciat a les famílies que tanca el centre per falta d’alumnes, després de seixanta-cinc anys d’història. Actualment hi ha dos-cents vint alumnes d’infantil, primària i secundària, que el curs vinent hauran de ser recol·locats en uns altres col·legis.

En declaracions a Catalunya Ràdio, el director del complex educatiu, Gabriel Guim, ha explicat que el descens de natalitat que el barri experimenta d’ençà del 2008 ha estat un dels motius que ha conduït a la decisió de tancar, una caiguda de matrícula alarmant que fa el centre econòmicament insostenible. Aquesta és la segona escola que anuncia el tancament pel descens de matrícula en els darrers dies. Ahir va ser el Col·legi Sant Ferran de Castelldefels.

Avui el Departament d’Educació ha constatat la voluntat de tancar el centre quan acabi el curs escolar. El director general de Centres Concertats i Privats, Xavier Güell, ha dit que els propietaris del Col·legi Sant Ferran no han fet cap petició per estudiar si el centre podia passar a la xarxa pública.

Aviat farà un mes que el vice-president i ministre de Transports italià, Matteo Salvini, fou absolt pel segrest del vaixell d’Open Arms el 2019. Els magistrats van considerar que els fets presentats per la fiscalia, que demanava una condemna de sis anys de presó, no se sostenien. Òscar Camps, director i fundador de l’ONG, reconeix que l’absolució no se l’esperava ningú. Diu que ha estat una sentència política, no pas judicial, i que l’extrema dreta hi ha tingut un paper clau.

Conversem amb Camps del cas Salvini, sobre si és un precedent perillós, de les amenaces que planen sobre Open Arms, sobre com hauran de treballar d’ara endavant, de la política migratòria europea, de la crisi dels refugiats i dels discursos esbiaixats i deshumanitzadors que difon l’extrema dreta. Camps té ben clar el paper de l’ONG en els rescats: “No penses en responsabilitats de després. Són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt.”

—Us esperàveu que el jutge absolgués Salvini?
—No s’ho esperava ningú, ni tan sols Salvini, ni Giulia Bongiorno, la seva advocada, perquè van xisclar, es van aixecar, es va abraçar.

—Quina estratègia seguireu d’ara endavant? Teniu previst de presentar-hi algun recurs?
—El jutge té noranta dies per a justificar la seva decisió. Suposo que, com el ministeri fiscal, esperem a veure què diu el jutge, en què es va basar per prendre aquesta decisió. Veurem si el ministeri fiscal vol presentar-hi recurs o no. Nosaltres continuarem.

—Salvini va centrar molt l’estratègia a dir que defensava les fronteres italianes. Aquest argument ressona a tot arreu.
—De fet, paradoxalment, són tres anys de judici, trenta vistes, quaranta testimonis. Tot el discurs i el plantejament de la seva defensa va anar variant d’acord amb la situació política que hi havia. En un moment deia que era una decisió del govern. Després va testificar Conte (ex-president del consell de ministres d’Itàlia), Lamorgese (ex-ministre d’Interior), el ministeri i tot l’equip de govern, i van dir que no, que estava sol en aquesta decisió. Llavors va canviar una mica dient que no hi havia segrest, que era normal que ens tinguessin vint dies a la deriva sense informació. Canviava el discurs segons com anaven els testimonis. Estem sorpresos per tal com va anar tot. Era impensable que hi hagués una absolució. Tots crèiem que hi hauria una sentència mínima, i ens ha sorprès perquè tots els testimonis havien testificat dient que era una decisió seva, no pas del govern. Ell no tenia la capacitat de tancar ports perquè no era ministre de Transports, ara sí. En aquell moment l’única cosa que havia de fer era adjudicar un port. En tots els desembarcaments s’ha de preparar l’arribada a terra. Es necessita policia, organitzacions. Decidir quin lloc és més segur correspon al Ministeri d’Interior. Fins i tot la guàrdia costanera de Lampedusa va dir que estaven preparats per a actuar, però que no es decidien.

—El cas de Salvini és un precedent perillós? Hi pot haver fet un efecte dòmino a la resta d’Europa?
—És perillós que hagi estat una sentència política. No és una sentència judicial, és una sentència política. Cinc estaments judicials i el senat van trobar-hi indicis de delicte i, abans de jutjar-lo, quatre jutges van haver d’examinar el cas i veure si hi havia fonaments de delicte. Al senat, ell tenia la immunitat parlamentària i la hi van haver de prendre. Sorprèn, i hi ha hagut molta pressió. Fins i tot Elon Musk va escriure uns piulets dient que els nostres donants havien de ser investigats. Meloni es va entrevistar dues vegades amb ell quan acabava de veure Trump. S’ha alineat tota l’extrema dreta, hi ha molta pressió, el jutge i el fiscal van haver de demanar protecció per les amenaces que van tenir. Tot ha estat molt estrany.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—El 2019 el tenim una mica lluny. Per a qui no ho tingui present, com es van viure aquells dies?
—Cap de les intervencions que fan les ONG a la Mediterrània, no les fa pel seu compte. Sempre estan coordinades per les autoritats italianes, en tots els casos. A nosaltres ens van avisar que hi havia dues embarcacions. Mentre esperàvem port, la guàrdia costanera de Malta ens va avisar d’una altra, i hi vam haver d’intervenir. Mentre fèiem aquest rescat, ja feia nou dies que teníem la primera i segona embarcacions a bord de l’Open Arms. Ja feia molts dies i les autoritats de Malta ens van dir que podíem desembarcar l’última embarcació. Això va portar molts maldecaps. En la darrera barcassa hi anaven algerians, egipcis i tunisencs, blancs casualment. I els que dúiem a bord, no. Per tant, desembarcar només un grup de blancs que acabàvem de rescatar no ens semblava gens segur i vam dir a les autoritats que no. A partir d’aquí, tot va ser un enrenou. Salvini va treure un decret que ens prohibia l’entrada en aigües territorials italianes. Vaig haver d’anar a Itàlia a impugnar-lo. Vam guanyar, ens van permetre l’entrada a les aigües territorials italianes. Un cop allà, el desembarcament era responsabilitat del govern italià. Vam denunciar al Tribunal de Menors de Palerm que dúiem seixanta menors no acompanyats a bord, va donar l’ordre de desembarcar-los immediatament, vam desembarcar algun cas mèdic greu i la resta van ser retinguts per decisió absoluta de Salvini. I imagina’t cent seixanta persones amb dos lavabos, un espai una mica més gran que aquesta sala, al mes d’agost, a trenta graus, al sol, durant vint dies. Va arribar un punt en què la insalubritat era flagrant. I no va venir ningú, ningú no es va interessar per la nostra situació, no va venir ni l’ambaixador ni el cònsol.

—Us vau sentir sols?
—Sí, absolutament. Llegíem als mitjans de comunicació algun comunicat de Pedro Sánchez, un altre de Salvini, però vam haver d’estar allà aguantant aquella situació completament sols fins que va pujar el fiscal d’Agrigent, que va ser l’única persona que va pujar, ell i el seu equip mèdic de forenses i psiquiatres. En vint minuts en va tenir prou per a dir que desembarcàvem tots, que allò era absolutament inhumà. I a partir d’aquí, ell mateix va prendre les accions legals com a fiscal.

—Com haureu d’actuar ara a Itàlia?
—En aquests moments, estem sotmesos a tres detencions del decret de Meloni del Piantedosi, que és absolutament il·legal. S’utilitza la maquinària administrativa d’un estat per prendre posició en contra del dret marítim internacional, els convenis de salvaments, els convenis internacionals, fins i tot de la Convenció de Ginebra. Però ets a les seves aigües i te l’apliquen. Hem recorregut contra aquestes detencions i sancions. N’hi ha hagut tres. Si ens arrisquéssim a una altra, seria indefinida, segons aquest decret. Havíem d’haver tingut resposta dels nostres recursos fa un parell de mesos, però la justícia italiana va ajornar-ho a final de gener o començament de febrer, m’imagino, per no modificar l’escenari polític amb la sentència de Salvini. A Metges sense Fronteres ja li han acceptat el recurs. Per tant, hi ha un precedent.

—És a dir, no podeu fer salvaments en aigües italianes?
—Amb l’Open Arms, no. Amb l’Astral, sí. Sortirem d’aquí a un parell de setmanes, si tot va bé i la meteorologia és favorable, i continuarem fent això que hem fet fins ara.

—Meloni té la voluntat de deportar immigrants en centres a Albània. Una estratègia que sembla que Ursula von der Leyen normalitza i vol reproduir gestionant la immigració amb camps fora la UE. Com ho valoreu?
—Després de l’experiència dels CIE espanyols i dels camps de refugiats de Grècia, on es vulneren absolutament els drets humans, bàsics i fonamentals, la decisió de Von der Leyen dient que vulnerarem drets fora de les nostres fronteres per poder dir que no som nosaltres, però ho financem nosaltres, és un “vinga, endavant”, no? Ja ho han fet. La prova la tenim a Líbia, on financen les milícies. La Unió Europea els ha donat embarcacions i uniformes per mitjà d’Itàlia. I els ha nomenat guàrdia costanera i són milícies que pertanyen a grups armats, finançats per la Unió Europea mateix. Ja sabem què passa, ho han dit les Nacions Unides i ACNUR. Els tanquen en camps de detenció on es tortura, es viola i s’esclavitza. I aquests diners d’Europa no s’utilitzen per mantenir aquestes persones, sinó per finançar les milícies que fan la guerra. Si això ja ho fem a Tunísia, on Von der Leyen i Meloni van viatjar i van reconèixer el dictador que ha arribat al poder amb unes eleccions fraudulentes… Anys enrere, nosaltres vam rescatar policies amb les famílies que fugien de la persecució política d’aquest senyor. Uns mesos després del primer viatge de Meloni a veure aquest senyor, quinze mil persones procedents de Tunísia van arribar a l’illa de Lampedusa. Quinze mil en catorze dies. Com s’amaguen quinze mil persones al port de Sfax, on hi havia la guàrdia costanera de Tunísia? Quants autocars necessites per a moure’ls? Quantes barcasses? Quina connivència hi ha amb tot plegat? Llavors es van renegociar les condicions, hi van viatjar Von der Leyen i Meloni. I no sabem encara en quins termes s’ha redactat l’acord, però ens passa això mateix amb Mohàmmed VI. No sabem els acords ni què li donem. Així funciona la política migratòria europea. Paguem a Erdogan, a Mohàmmed VI, a milícies, a Tunísia i aquest estiu a les Balears ja han tingut la pressió d’Algèria, que suposo que es deu fregar les mans esperant que li caigui la seva part.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—A les Illes, la situació és molt crítica. El 2024 va ser l’any en què van arribar més barcasses que mai.
—Si el flux passa de Líbia al desert a Tunísia i aquest cobra per retenir-los: els apartarà o els enviarà al desert perquè morin abandonats, com ja fa. O s’escaparan cap a Algèria i aquest gestionarà la gent com millor li convingui per poder negociar amb Europa unes condicions econòmiques favorables. Això és el que va fer Erdogan el 2016 amb Europa. Sis mil milions d’euros ens va costar. Aquesta és la política migratòria de la Unió Europea. Treballem a l’origen, no establim ni vies legals ni segures perquè la gent pugui accedir al dret de refugi. En canvi, acceptem quatre milions de refugiats ucraïnesos i cap país no es despentina, ningú no protesta. També tenim cent mil persones atrapades a Grècia de fa cinc anys que no podem absorbir. És una decisió, més que política, religiosa i racista. No volem musulmans ni negres. A Espanya, ja ho tenim clar. L’11% de la migració irregular el 2022 va arribar amb barcassa. Però si escoltes el discurs de l’extrema dreta, sembla que ens envaeixin des del nord d’Àfrica. D’on prové el 89%? De Veneçuela, de l’Amèrica Central, de l’Amèrica del Sud. Blancs, catòlics, parlen castellà.

—A començament de setmana, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, demanava que es retallés en sanitat o pensions i que s’invertís en seguretat. Us fa por aquesta tendència?
—Amaguem informació a la societat civil i afavorim aquest discurs, que molts tenen ganes de creure, però que no és majoritari. Sabem tots que l’extrema dreta utilitza el discurs de la por i de la militarització i que l’enemic és el migrant. El problema d’aquest país i el problema d’Europa actualment no és la migració, és el problema laboral, el preu de l’habitatge, la privatització de la seguretat social, la corrupció dels partits polítics i el rescat dels bancs, que no sé pas quants milions que hi hem perdut. Això és realment el que s’hauria d’abordar. De migració sempre n’hi ha hagut. Si no ha estat del sud d’Espanya, ha estat d’una latitud d’una mica més del sud, però sempre n’hem tingut. La delinqüència sempre hi ha estat. Als anys setanta teníem la banda dels Correa, el Torete, el Vaquilla i tot el resultat de la immigració no regulada, que no es va escolaritzar i que va quedar al carrer. I hi havia robatoris i el mateix índex de violència que ara. Ara vinc de les Canàries, de parlar amb el govern, que tenen cinc mil menors no acompanyats. És un problema, perquè si no hi ha sortida i no els acompanyes els tindràs al carrer. I si acaben al carrer, hi haurà delinqüència. S’han de canviar les polítiques migratòries. És cert que Europa deixa sola Espanya, Itàlia i Grècia davant la pressió migratòria de la frontera sud. Amb una almoina, utilitza els tres països per retenir el flux migratori, que no vol quedar-se ni a Grècia, ni a Itàlia, ni a Espanya, perquè ningú dels que arriben aquí no es vol quedar aquí. Volen continuar el viatge, però els hem de retenir aquí. Només un 18% de tota la població africana que es desplaça vol arribar a Europa. La resta són desplaçaments interns. Ara tenim vuit milions de sudanesos a Etiòpia. Això és una bomba de rellotgeria. En qualsevol moment, aquesta gent escaparà. Què té Etiòpia per a acollir vuit milions de sudanesos? Qui causa aquest conflicte militar? Qui hi ha darrere els cinquanta-sis conflictes militars que hi ha al món i que la majoria són a l’Àfrica? Són els mateixos països. Militaritzar és una excusa. Per a què es vol militaritzar? Per a continuar explotant recursos naturals? Níger extreu el 90% de l’urani que utilitza França i el 20% que utilitza els Estats Units. L’ex-president cobrava un 20% de comissió d’aquesta extracció, perquè no la fa el mateix país, sinó que la té encarregada. L’actual president va dir que seria un 50% i li han muntat un compte d’estat. I tenim la pressió europea i Von der Leyen dient que hi haurà un blocatge a Níger. Els interessos geopolítics i estratègics són posats en aquests cinquanta-sis conflictes.

—La situació no és esperançadora.
—Aquest any he estat a Gaza, al Iemen, a Níger, a València i a les Illes Mayotte, arran del tifó. No sóc gens optimista, actualment. Aquesta generació està perduda. Si no treballem per informar i educar amb valors les noves generacions, estem perduts. Vaig ser educat amb Franco viu, m’ha tocat cantar el “Cara al sol” als maristes. Ho tinc molt present, però hi ha unes quantes generacions que encara es creuen que Hitler era comunista. No treballem per involucrar les noves generacions, que tinguin una vinculació i una responsabilitat política. Els de sempre guanyaran, tard o d’hora.

—Els joves es radicalitzen ràpidament, sobretot amb les xarxes socials. A Catalunya també hi ha un nou fenomen de l’extrema dreta amb Sílvia Orriols.
—Ella utilitza el mateix discurs que Vox. Els que tenim una edat, reconeixem els feixistes de lluny. Es disfressen de demòcrates. Ja sabem com va anar la transició i n’estem al corrent. Ara depèn de cadascú de nosaltres com educa els fills. Perquè l’extrema dreta, evidentment, no perd temps. Mira els nuclis on hi ha més votants de Vox. Al mapa, són les comandàncies i casernes. I ara vindran tres mil policies més, que seran set mil, entre dones i fills.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—Què falla?
—Caldria que la gent i la societat tingués més informació per a contrarestar els discursos xenòfobs i falsos. El llenguatge es perverteix per deshumanitzar. Ni tan sols s’hauria d’utilitzar la paraula “migrants”, són persones en moviment perquè només emigren els animals. Ens hem acomodat i ens hem adaptat a un llenguatge que ens han imposat, o que ens heu imposat, perquè els mitjans de comunicació aquí hi tenen molt a dir. Només cal que facin un al·legat o una proclama molt enrevessada perquè tots els altaveus estiguin posats en senyors de l’extrema dreta, i tots els que treballen per combatre-ho no en tinguin. Les xarxes socials són un pou d’odi. Steve Bannon és al darrere dels discursos de la dreta i Elon Musk ho finança tot. Ara amb Trump, veurem què farà. De moment, al Canadà ja li ha costat el president. El següent serà Mèxic. I l’OTAN i les Nacions Unides demanen més diners perquè els Estats Units deixaran de finançar-les, com va fer en l’anterior mandat. I de moment, van morint palestins i gent al mar.

—Ho hem normalitzat.
—Sí, normalitzem el genocidi de Palestina. Ja ni se’n parla. I moltes altres coses. Mira l’Aràbia Saudita, que construeix aquesta ciutat de dos-cents quilòmetres en línia recta. Saps qui hi anirà a treballar? Saps qui travessarà el golf d’Aden, el Iemen, amb desert inclòs, per entrar a l’Aràbia Saudita i ser esclavitzat? Els sudanesos, eritreus i somalis. És la mà d’obra que necessiten, ja els està bé. Però no els porten pas amb avió. Els fan travessar amb barcassa i caminen per tot el desert. Les dones passen a la prostitució i els homes, a treballar. Aquí a Europa, som una mica més elegants, però no gaire més. També els utilitzem com a mà d’obra barata. L’Àfrica està absolutament militaritzada. I Europa finança molts grups armats, que després deixen de finançar i acaben desestabilitzant països i zones concretes perquè s’han de guanyar la vida. I tenim els russos del grup Wagner a la República Centreafricana, que se n’han fet els amos. Àfrica està feta un desgavell. Les conseqüències són els fluxos migratoris. Nosaltres som socorristes i l’únic que fem és la nostra feina. O rescatem a les platges o a quatre-centes milles enllà, però rescatem les persones i les entreguem a l’administració que toca. I punt, i aquí s’acaba la nostra responsabilitat. I, així i tot, ens criminalitzen. Ningú no vol que es faci, tot i que els convenis internacionals, el dret marítim, el conveni SAR i la convenció de Ginebra t’obliga a rescatar fins i tot els teus enemics. Com pot ser que criminalitzin una organització que és enmig del mar, en aigües internacionals, i que l’única cosa que fa és avisar que hi ha una embarcació a la deriva, intervenir quan són sol·licitats i desembarcar-los allà on els ordenen? On és el crim? Sempre hi perdo quan surto del meu discurs i entro al fang del migratori. S’han de defensar els drets d’aquestes persones tan vulnerables. Són centenars de milers de persones afectades en aquests moments.

—La vostra feina té moltes arestes i implica parlar de migració.
—Això és com un cirurgià que opera un fumador que té càncer de pulmó, que l’opera pel codi deontològic i li ha de salvar la vida. No entrarà en valoracions de si era fumador, si tornarà a fumar, si això genera un efecte crida perquè la gent fumi, perquè els operaran. Ningú no s’ho planteja, això. En canvi, en el nostre cas, sí. Ningú no es planteja que li tiraran el carro de l’anestèsia, que li prendran els instruments, que li apagaran el llum de la sala d’operacions. A nosaltres ens ho fan, tot això, perquè no salvem vides. Quan ho vius a primera línia, enmig del mar, a cent cinquanta milles de terra, amb una barcassa que veus que no aguantarà ni sis hores, que s’enfonsarà i moriran. Com et pots negar a rescatar-los? Els veus, els sents i els olores. Com et pots negar a rescatar-los? Ningú, del partit que sigui, no es negaria a rescatar-los. Si tu els trobes amb el teu vaixell, els rescates. No penses en responsabilitats de després: són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt. Ja s’encarregarà l’administració de resoldre aquesta situació; per això els paguem i hi ha convenis internacionals. No pot ser que la responsabilitat reverteixi contra qui té l’obligació de rescatar. Per tant, és molt ingenu creure el discurs que es diu que anem a la costa d’Àfrica a rescatar-los. Som a vuitanta milles, la distància d’aquí a Mallorca. Imagina’t que et dono un vaixell al port de Barcelona i et dic que vagis rumb 180 a Mallorca. Si no tens una brúixola, no trobaràs l’illa ni de broma. Ara imagina’t Lampedusa, que és com una tercera part de Mallorca. No trobaràs res. Si passen de llarg de les Illes Canàries… Imagina’t un subsaharià, que vés a saber on va a parar. Cap de les embarcacions amb què van no hauria de sortir dels ports perquè les autoritats hi intervindrien, perquè no són legals, segures, són insuficients, van sobrecarregades. S’hi ha d’intervenir, no els pots deixar tots sols. Moriran, tard o d’hora. Davant de totes aquestes situacions, si la gent fos a l’escenari, ho entendria. Però, des de casa, la gent es creu el discurs que li arriba.

Òscar Camps, abans de l’entrevista.

Aviat farà un mes que el vice-president i ministre de Transports italià, Matteo Salvini, fou absolt pel segrest del vaixell d’Open Arms el 2019. Els magistrats van considerar que els fets presentats per la fiscalia, que demanava una condemna de sis anys de presó, no se sostenien. Òscar Camps, director i fundador de l’ONG, reconeix que l’absolució no se l’esperava ningú. Diu que ha estat una sentència política, no pas judicial, i que l’extrema dreta hi ha tingut un paper clau.

Conversem amb Camps del cas Salvini, sobre si és un precedent perillós, de les amenaces que planen sobre Open Arms, sobre com hauran de treballar d’ara endavant, de la política migratòria europea, de la crisi dels refugiats i dels discursos esbiaixats i deshumanitzadors que difon l’extrema dreta. Camps té ben clar el paper de l’ONG en els rescats: “No penses en responsabilitats de després. Són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt.”

—Us esperàveu que el jutge absolgués Salvini?
—No s’ho esperava ningú, ni tan sols Salvini, ni Giulia Bongiorno, la seva advocada, perquè van xisclar, es van aixecar, es va abraçar.

—Quina estratègia seguireu d’ara endavant? Teniu previst de presentar-hi algun recurs?
—El jutge té noranta dies per a justificar la seva decisió. Suposo que, com el ministeri fiscal, esperem a veure què diu el jutge, en què es va basar per prendre aquesta decisió. Veurem si el ministeri fiscal vol presentar-hi recurs o no. Nosaltres continuarem.

—Salvini va centrar molt l’estratègia a dir que defensava les fronteres italianes. Aquest argument ressona a tot arreu.
—De fet, paradoxalment, són tres anys de judici, trenta vistes, quaranta testimonis. Tot el discurs i el plantejament de la seva defensa va anar variant d’acord amb la situació política que hi havia. En un moment deia que era una decisió del govern. Després va testificar Conte (ex-president del consell de ministres d’Itàlia), Lamorgese (ex-ministre d’Interior), el ministeri i tot l’equip de govern, i van dir que no, que estava sol en aquesta decisió. Llavors va canviar una mica dient que no hi havia segrest, que era normal que ens tinguessin vint dies a la deriva sense informació. Canviava el discurs segons com anaven els testimonis. Estem sorpresos per tal com va anar tot. Era impensable que hi hagués una absolució. Tots crèiem que hi hauria una sentència mínima, i ens ha sorprès perquè tots els testimonis havien testificat dient que era una decisió seva, no pas del govern. Ell no tenia la capacitat de tancar ports perquè no era ministre de Transports, ara sí. En aquell moment l’única cosa que havia de fer era adjudicar un port. En tots els desembarcaments s’ha de preparar l’arribada a terra. Es necessita policia, organitzacions. Decidir quin lloc és més segur correspon al Ministeri d’Interior. Fins i tot la guàrdia costanera de Lampedusa va dir que estaven preparats per a actuar, però que no es decidien.

—El cas de Salvini és un precedent perillós? Hi pot haver fet un efecte dòmino a la resta d’Europa?
—És perillós que hagi estat una sentència política. No és una sentència judicial, és una sentència política. Cinc estaments judicials i el senat van trobar-hi indicis de delicte i, abans de jutjar-lo, quatre jutges van haver d’examinar el cas i veure si hi havia fonaments de delicte. Al senat, ell tenia la immunitat parlamentària i la hi van haver de prendre. Sorprèn, i hi ha hagut molta pressió. Fins i tot Elon Musk va escriure uns piulets dient que els nostres donants havien de ser investigats. Meloni es va entrevistar dues vegades amb ell quan acabava de veure Trump. S’ha alineat tota l’extrema dreta, hi ha molta pressió, el jutge i el fiscal van haver de demanar protecció per les amenaces que van tenir. Tot ha estat molt estrany.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—El 2019 el tenim una mica lluny. Per a qui no ho tingui present, com es van viure aquells dies?
—Cap de les intervencions que fan les ONG a la Mediterrània, no les fa pel seu compte. Sempre estan coordinades per les autoritats italianes, en tots els casos. A nosaltres ens van avisar que hi havia dues embarcacions. Mentre esperàvem port, la guàrdia costanera de Malta ens va avisar d’una altra, i hi vam haver d’intervenir. Mentre fèiem aquest rescat, ja feia nou dies que teníem la primera i segona embarcacions a bord de l’Open Arms. Ja feia molts dies i les autoritats de Malta ens van dir que podíem desembarcar l’última embarcació. Això va portar molts maldecaps. En la darrera barcassa hi anaven algerians, egipcis i tunisencs, blancs casualment. I els que dúiem a bord, no. Per tant, desembarcar només un grup de blancs que acabàvem de rescatar no ens semblava gens segur i vam dir a les autoritats que no. A partir d’aquí, tot va ser un enrenou. Salvini va treure un decret que ens prohibia l’entrada en aigües territorials italianes. Vaig haver d’anar a Itàlia a impugnar-lo. Vam guanyar, ens van permetre l’entrada a les aigües territorials italianes. Un cop allà, el desembarcament era responsabilitat del govern italià. Vam denunciar al Tribunal de Menors de Palerm que dúiem seixanta menors no acompanyats a bord, va donar l’ordre de desembarcar-los immediatament, vam desembarcar algun cas mèdic greu i la resta van ser retinguts per decisió absoluta de Salvini. I imagina’t cent seixanta persones amb dos lavabos, un espai una mica més gran que aquesta sala, al mes d’agost, a trenta graus, al sol, durant vint dies. Va arribar un punt en què la insalubritat era flagrant. I no va venir ningú, ningú no es va interessar per la nostra situació, no va venir ni l’ambaixador ni el cònsol.

—Us vau sentir sols?
—Sí, absolutament. Llegíem als mitjans de comunicació algun comunicat de Pedro Sánchez, un altre de Salvini, però vam haver d’estar allà aguantant aquella situació completament sols fins que va pujar el fiscal d’Agrigent, que va ser l’única persona que va pujar, ell i el seu equip mèdic de forenses i psiquiatres. En vint minuts en va tenir prou per a dir que desembarcàvem tots, que allò era absolutament inhumà. I a partir d’aquí, ell mateix va prendre les accions legals com a fiscal.

—Com haureu d’actuar ara a Itàlia?
—En aquests moments, estem sotmesos a tres detencions del decret de Meloni del Piantedosi, que és absolutament il·legal. S’utilitza la maquinària administrativa d’un estat per prendre posició en contra del dret marítim internacional, els convenis de salvaments, els convenis internacionals, fins i tot de la Convenció de Ginebra. Però ets a les seves aigües i te l’apliquen. Hem recorregut contra aquestes detencions i sancions. N’hi ha hagut tres. Si ens arrisquéssim a una altra, seria indefinida, segons aquest decret. Havíem d’haver tingut resposta dels nostres recursos fa un parell de mesos, però la justícia italiana va ajornar-ho a final de gener o començament de febrer, m’imagino, per no modificar l’escenari polític amb la sentència de Salvini. A Metges sense Fronteres ja li han acceptat el recurs. Per tant, hi ha un precedent.

—És a dir, no podeu fer salvaments en aigües italianes?
—Amb l’Open Arms, no. Amb l’Astral, sí. Sortirem d’aquí a un parell de setmanes, si tot va bé i la meteorologia és favorable, i continuarem fent això que hem fet fins ara.

—Meloni té la voluntat de deportar immigrants en centres a Albània. Una estratègia que sembla que Ursula von der Leyen normalitza i vol reproduir gestionant la immigració amb camps fora la UE. Com ho valoreu?
—Després de l’experiència dels CIE espanyols i dels camps de refugiats de Grècia, on es vulneren absolutament els drets humans, bàsics i fonamentals, la decisió de Von der Leyen dient que vulnerarem drets fora de les nostres fronteres per poder dir que no som nosaltres, però ho financem nosaltres, és un “vinga, endavant”, no? Ja ho han fet. La prova la tenim a Líbia, on financen les milícies. La Unió Europea els ha donat embarcacions i uniformes per mitjà d’Itàlia. I els ha nomenat guàrdia costanera i són milícies que pertanyen a grups armats, finançats per la Unió Europea mateix. Ja sabem què passa, ho han dit les Nacions Unides i ACNUR. Els tanquen en camps de detenció on es tortura, es viola i s’esclavitza. I aquests diners d’Europa no s’utilitzen per mantenir aquestes persones, sinó per finançar les milícies que fan la guerra. Si això ja ho fem a Tunísia, on Von der Leyen i Meloni van viatjar i van reconèixer el dictador que ha arribat al poder amb unes eleccions fraudulentes… Anys enrere, nosaltres vam rescatar policies amb les famílies que fugien de la persecució política d’aquest senyor. Uns mesos després del primer viatge de Meloni a veure aquest senyor, quinze mil persones procedents de Tunísia van arribar a l’illa de Lampedusa. Quinze mil en catorze dies. Com s’amaguen quinze mil persones al port de Sfax, on hi havia la guàrdia costanera de Tunísia? Quants autocars necessites per a moure’ls? Quantes barcasses? Quina connivència hi ha amb tot plegat? Llavors es van renegociar les condicions, hi van viatjar Von der Leyen i Meloni. I no sabem encara en quins termes s’ha redactat l’acord, però ens passa això mateix amb Mohàmmed VI. No sabem els acords ni què li donem. Així funciona la política migratòria europea. Paguem a Erdogan, a Mohàmmed VI, a milícies, a Tunísia i aquest estiu a les Balears ja han tingut la pressió d’Algèria, que suposo que es deu fregar les mans esperant que li caigui la seva part.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—A les Illes, la situació és molt crítica. El 2024 va ser l’any en què van arribar més barcasses que mai.
—Si el flux passa de Líbia al desert a Tunísia i aquest cobra per retenir-los: els apartarà o els enviarà al desert perquè morin abandonats, com ja fa. O s’escaparan cap a Algèria i aquest gestionarà la gent com millor li convingui per poder negociar amb Europa unes condicions econòmiques favorables. Això és el que va fer Erdogan el 2016 amb Europa. Sis mil milions d’euros ens va costar. Aquesta és la política migratòria de la Unió Europea. Treballem a l’origen, no establim ni vies legals ni segures perquè la gent pugui accedir al dret de refugi. En canvi, acceptem quatre milions de refugiats ucraïnesos i cap país no es despentina, ningú no protesta. També tenim cent mil persones atrapades a Grècia de fa cinc anys que no podem absorbir. És una decisió, més que política, religiosa i racista. No volem musulmans ni negres. A Espanya, ja ho tenim clar. L’11% de la migració irregular el 2022 va arribar amb barcassa. Però si escoltes el discurs de l’extrema dreta, sembla que ens envaeixin des del nord d’Àfrica. D’on prové el 89%? De Veneçuela, de l’Amèrica Central, de l’Amèrica del Sud. Blancs, catòlics, parlen castellà.

—A començament de setmana, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, demanava que es retallés en sanitat o pensions i que s’invertís en seguretat. Us fa por aquesta tendència?
—Amaguem informació a la societat civil i afavorim aquest discurs, que molts tenen ganes de creure, però que no és majoritari. Sabem tots que l’extrema dreta utilitza el discurs de la por i de la militarització i que l’enemic és el migrant. El problema d’aquest país i el problema d’Europa actualment no és la migració, és el problema laboral, el preu de l’habitatge, la privatització de la seguretat social, la corrupció dels partits polítics i el rescat dels bancs, que no sé pas quants milions que hi hem perdut. Això és realment el que s’hauria d’abordar. De migració sempre n’hi ha hagut. Si no ha estat del sud d’Espanya, ha estat d’una latitud d’una mica més del sud, però sempre n’hem tingut. La delinqüència sempre hi ha estat. Als anys setanta teníem la banda dels Correa, el Torete, el Vaquilla i tot el resultat de la immigració no regulada, que no es va escolaritzar i que va quedar al carrer. I hi havia robatoris i el mateix índex de violència que ara. Ara vinc de les Canàries, de parlar amb el govern, que tenen cinc mil menors no acompanyats. És un problema, perquè si no hi ha sortida i no els acompanyes els tindràs al carrer. I si acaben al carrer, hi haurà delinqüència. S’han de canviar les polítiques migratòries. És cert que Europa deixa sola Espanya, Itàlia i Grècia davant la pressió migratòria de la frontera sud. Amb una almoina, utilitza els tres països per retenir el flux migratori, que no vol quedar-se ni a Grècia, ni a Itàlia, ni a Espanya, perquè ningú dels que arriben aquí no es vol quedar aquí. Volen continuar el viatge, però els hem de retenir aquí. Només un 18% de tota la població africana que es desplaça vol arribar a Europa. La resta són desplaçaments interns. Ara tenim vuit milions de sudanesos a Etiòpia. Això és una bomba de rellotgeria. En qualsevol moment, aquesta gent escaparà. Què té Etiòpia per a acollir vuit milions de sudanesos? Qui causa aquest conflicte militar? Qui hi ha darrere els cinquanta-sis conflictes militars que hi ha al món i que la majoria són a l’Àfrica? Són els mateixos països. Militaritzar és una excusa. Per a què es vol militaritzar? Per a continuar explotant recursos naturals? Níger extreu el 90% de l’urani que utilitza França i el 20% que utilitza els Estats Units. L’ex-president cobrava un 20% de comissió d’aquesta extracció, perquè no la fa el mateix país, sinó que la té encarregada. L’actual president va dir que seria un 50% i li han muntat un compte d’estat. I tenim la pressió europea i Von der Leyen dient que hi haurà un blocatge a Níger. Els interessos geopolítics i estratègics són posats en aquests cinquanta-sis conflictes.

—La situació no és esperançadora.
—Aquest any he estat a Gaza, al Iemen, a Níger, a València i a les Illes Mayotte, arran del tifó. No sóc gens optimista, actualment. Aquesta generació està perduda. Si no treballem per informar i educar amb valors les noves generacions, estem perduts. Vaig ser educat amb Franco viu, m’ha tocat cantar el “Cara al sol” als maristes. Ho tinc molt present, però hi ha unes quantes generacions que encara es creuen que Hitler era comunista. No treballem per involucrar les noves generacions, que tinguin una vinculació i una responsabilitat política. Els de sempre guanyaran, tard o d’hora.

—Els joves es radicalitzen ràpidament, sobretot amb les xarxes socials. A Catalunya també hi ha un nou fenomen de l’extrema dreta amb Sílvia Orriols.
—Ella utilitza el mateix discurs que Vox. Els que tenim una edat, reconeixem els feixistes de lluny. Es disfressen de demòcrates. Ja sabem com va anar la transició i n’estem al corrent. Ara depèn de cadascú de nosaltres com educa els fills. Perquè l’extrema dreta, evidentment, no perd temps. Mira els nuclis on hi ha més votants de Vox. Al mapa, són les comandàncies i casernes. I ara vindran tres mil policies més, que seran set mil, entre dones i fills.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—Què falla?
—Caldria que la gent i la societat tingués més informació per a contrarestar els discursos xenòfobs i falsos. El llenguatge es perverteix per deshumanitzar. Ni tan sols s’hauria d’utilitzar la paraula “migrants”, són persones en moviment perquè només emigren els animals. Ens hem acomodat i ens hem adaptat a un llenguatge que ens han imposat, o que ens heu imposat, perquè els mitjans de comunicació aquí hi tenen molt a dir. Només cal que facin un al·legat o una proclama molt enrevessada perquè tots els altaveus estiguin posats en senyors de l’extrema dreta, i tots els que treballen per combatre-ho no en tinguin. Les xarxes socials són un pou d’odi. Steve Bannon és al darrere dels discursos de la dreta i Elon Musk ho finança tot. Ara amb Trump, veurem què farà. De moment, al Canadà ja li ha costat el president. El següent serà Mèxic. I l’OTAN i les Nacions Unides demanen més diners perquè els Estats Units deixaran de finançar-les, com va fer en l’anterior mandat. I de moment, van morint palestins i gent al mar.

—Ho hem normalitzat.
—Sí, normalitzem el genocidi de Palestina. Ja ni se’n parla. I moltes altres coses. Mira l’Aràbia Saudita, que construeix aquesta ciutat de dos-cents quilòmetres en línia recta. Saps qui hi anirà a treballar? Saps qui travessarà el golf d’Aden, el Iemen, amb desert inclòs, per entrar a l’Aràbia Saudita i ser esclavitzat? Els sudanesos, eritreus i somalis. És la mà d’obra que necessiten, ja els està bé. Però no els porten pas amb avió. Els fan travessar amb barcassa i caminen per tot el desert. Les dones passen a la prostitució i els homes, a treballar. Aquí a Europa, som una mica més elegants, però no gaire més. També els utilitzem com a mà d’obra barata. L’Àfrica està absolutament militaritzada. I Europa finança molts grups armats, que després deixen de finançar i acaben desestabilitzant països i zones concretes perquè s’han de guanyar la vida. I tenim els russos del grup Wagner a la República Centreafricana, que se n’han fet els amos. Àfrica està feta un desgavell. Les conseqüències són els fluxos migratoris. Nosaltres som socorristes i l’únic que fem és la nostra feina. O rescatem a les platges o a quatre-centes milles enllà, però rescatem les persones i les entreguem a l’administració que toca. I punt, i aquí s’acaba la nostra responsabilitat. I, així i tot, ens criminalitzen. Ningú no vol que es faci, tot i que els convenis internacionals, el dret marítim, el conveni SAR i la convenció de Ginebra t’obliga a rescatar fins i tot els teus enemics. Com pot ser que criminalitzin una organització que és enmig del mar, en aigües internacionals, i que l’única cosa que fa és avisar que hi ha una embarcació a la deriva, intervenir quan són sol·licitats i desembarcar-los allà on els ordenen? On és el crim? Sempre hi perdo quan surto del meu discurs i entro al fang del migratori. S’han de defensar els drets d’aquestes persones tan vulnerables. Són centenars de milers de persones afectades en aquests moments.

—La vostra feina té moltes arestes i implica parlar de migració.
—Això és com un cirurgià que opera un fumador que té càncer de pulmó, que l’opera pel codi deontològic i li ha de salvar la vida. No entrarà en valoracions de si era fumador, si tornarà a fumar, si això genera un efecte crida perquè la gent fumi, perquè els operaran. Ningú no s’ho planteja, això. En canvi, en el nostre cas, sí. Ningú no es planteja que li tiraran el carro de l’anestèsia, que li prendran els instruments, que li apagaran el llum de la sala d’operacions. A nosaltres ens ho fan, tot això, perquè no salvem vides. Quan ho vius a primera línia, enmig del mar, a cent cinquanta milles de terra, amb una barcassa que veus que no aguantarà ni sis hores, que s’enfonsarà i moriran. Com et pots negar a rescatar-los? Els veus, els sents i els olores. Com et pots negar a rescatar-los? Ningú, del partit que sigui, no es negaria a rescatar-los. Si tu els trobes amb el teu vaixell, els rescates. No penses en responsabilitats de després: són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt. Ja s’encarregarà l’administració de resoldre aquesta situació; per això els paguem i hi ha convenis internacionals. No pot ser que la responsabilitat reverteixi contra qui té l’obligació de rescatar. Per tant, és molt ingenu creure el discurs que es diu que anem a la costa d’Àfrica a rescatar-los. Som a vuitanta milles, la distància d’aquí a Mallorca. Imagina’t que et dono un vaixell al port de Barcelona i et dic que vagis rumb 180 a Mallorca. Si no tens una brúixola, no trobaràs l’illa ni de broma. Ara imagina’t Lampedusa, que és com una tercera part de Mallorca. No trobaràs res. Si passen de llarg de les Illes Canàries… Imagina’t un subsaharià, que vés a saber on va a parar. Cap de les embarcacions amb què van no hauria de sortir dels ports perquè les autoritats hi intervindrien, perquè no són legals, segures, són insuficients, van sobrecarregades. S’hi ha d’intervenir, no els pots deixar tots sols. Moriran, tard o d’hora. Davant de totes aquestes situacions, si la gent fos a l’escenari, ho entendria. Però, des de casa, la gent es creu el discurs que li arriba.

Òscar Camps, abans de l’entrevista.

The Washington Post · Christian Shepherd, Vic Chiang i Katrina Northrop

La possible prohibició de TikTok als Estats Units –que podria entrar en vigor aquest diumenge mateix– ha fet que molts joves nord-americans vagin cap a una destinació inesperada: RedNote, una aplicació fortament censurada de propietat xinesa que, fins ara, pràcticament no feia servir ningú fora de la Xina.

Aquests darrers dies, aquests “refugiats de TikTok”, tal com molts s’autodenominen, han anat en massa cap a RedNote. Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, RedNote va ser l’aplicació de franc més descarregada de la botiga d’aplicacions d’Apple als Estats Units.

El fervor per RedNote va començar divendres passat, quan el Tribunal Suprem nord-americà va suggerir que, probablement, dictaminaria a favor d’una llei que obligaria la xinesa ByteDance, l’empresa matriu de TikTok, a prohibir l’ús de l’aplicació als Estats Units si no se’n desprenia prèviament.

TikTok ha recorregut contra la constitucionalitat de la llei al Tribunal Suprem dels EUA, tot al·legant que, si finalment entra en vigor, vulnerarà la llibertat d’expressió dels nord-americans que la fan servir.

Molts temen que la prohibició entri en vigor aquest diumenge, la vigília de la investidura de Donald Trump. El president electe dels Estats Units ha promès “salvar” l’aplicació –la qual havia acusat anteriorment de ser una eina de desinformació xinesa– dels efectes de la llei.

Encara hi ha molts interrogants sobre com s’implementaria una hipotètica prohibició –si és que es pogués implementar. Però en compte d’esperar el pronunciament del Tribunal Suprem, o bé d’optar per una alternativa de propietat nord-americana, alguns usuaris de TikTok han protestat contra la possible prohibició tot donant-se d’alta a l’alternativa xinesa que tenien més a mà: una aplicació anomenada Xiaohongshu, en xinès (literalment, “petit llibre roig”), més coneguda internacionalment com a RedNote. L’aplicació és propietat de Xingyin Information Technology, una empresa privada amb seu a Xang-hai.

Els nous usuaris nord-americans han desembarcat a RedNote amb balls importats de TikTok, mems sobre l’espionatge xinès i peticions de classes de mandarí. Molts usuaris xinesos els han donat una benvinguda entusiasta, i els han ofert ajuda per a traduir els continguts de l’aplicació.

La magnitud d’aquesta “migració” a RedNote és difícil de quantificar; sigui com sigui, és probable que la xifra d’usuaris que s’hi han donat d’alta representi tan sols una petita fracció dels 170 milions de nord-americans que fan servir TikTok.

La rapidesa del canvi de TikTok cap a RedNote il·lustra els límits d’una possible prohibició de TikTok als Estats Units. Daria Impiombato, analista de política xinesa a l’Institut Australià de Política Estratègica, explica que una hipotètica prohibició de TikTok podria portar les autoritats nord-americanes a “un joc del gat i la rata perpetu”, a mesura que els usuaris de TikTok se’n van cap a unes altres aplicacions –com ara RedNote– que també se sospita que poden estar sota el control d’un govern estranger.

“Probablement hem dedicat massa esforços i atenció a una única aplicació”, diu Impiombato, en al·lusió a TikTok. “Una volta un país és capaç de crear algorismes i aplicacions com les de TikTok, crear-ne una alternativa a curt termini no és cap gran envit.”

Concebuda originalment com una plataforma comercial orientada al consumidor femení, RedNote ha evolucionat i guanyat usuaris fins al punt d’esdevenir una de les aplicacions de vídeos curts més populars a la Xina. A mitjan 2024, l’aplicació tenia més de 300 milions d’usuaris al país.

Tot i que el nom xinès de RedNote sembla al·ludir directament al Petit llibre roig, el famós volum de cites de Mao Zedong, l’aplicació és, en essència, apolítica. La propietat de RedNote no ha explicat mai el perquè del nom, però la premsa xinesa ha informat que Mao Wenchao, el fundador de RedNote, va triar-lo com a homenatge als colors de la seva universitat i el seu antic ocupador –la Universitat de Stanford i Bain Capital, respectivament–, i no pas pel llibre de cites de Mao.

Sigui com sigui, l’aplicació censura continguts amb la mateixa escrupolositat que la resta d’aplicacions de xarxes socials xineses, segons que expliquen els analistes.

“RedNote no és Facebook ni és Instagram. Hi ha molts temes que directament hi són prohibits, incloent-hi qüestions relatives a la sanitat i a les finances”, explica Ying Yin, investigador de la Universitat de Cyberjaya (Malàisia) que estudia els usuaris de RedNote.

A diferència de TikTok –que funciona amb uns paràmetres de restricció de continguts diferents dels de Douyin, la versió xinesa de l’aplicació–, la versió de RedNote disponible als Estats Units és exactament la mateixa que la que fan servir els usuaris xinesos.

L’equip intern de censors de l’empresa prohibeix –o limita– les discussions relacionades amb milers de termes catalogats com a “delicats”. Aquests termes delicats inclouen els 546 sobrenoms amb què es coneix el secretari general del Partit Comunista Xinès, Xi Jinping, segons que revelava el portal China Digital Times l’any 2022.

Fins i tot els mitjans estatals xinesos han coincidit a assenyalar que a RedNote li serà difícil d’ajustar els seus criteris de censura en resposta a l’arribada d’una onada de nous usuaris nord-americans, molts dels quals són adolescents. “El contingut que publiquen els usuaris nord-americans és més diversificat, cosa que augmenta les dificultats de la revisió i gestió de continguts”, deia fa poc l’agència de notícies estatal xinesa.

A la Xina, l’èxit mundial de TikTok ha estat, durant anys, la gran enveja de les plataformes xineses de xarxes socials. Aplicacions rivals, com ara l’omnipresent WeChat o la plataforma de microblogging Weibo, tenen centenars de milions d’usuaris a la Xina i funcionalitats altament innovadores, però ben poques han estat capaces de seguir el rastre de ByteDance a l’hora d’atreure usuaris estrangers.

Pequín no ha descartat la possibilitat que ByteDance es vengui TikTok, però el govern xinès s’hi ha oposat i ho considera un intent de robatori de tecnologia xinesa.

El 2020, poc després que Trump proposés de restringir TikTok als Estats Units, el Ministeri de Comerç de la Xina va canviar les lleis d’exportació per atorgar al dret de vet sobre una hipotètica transferència a països estrangers dels preuats algorismes amb què funciona TikTok.

A la Xina, alguns han celebrat el fervor nord-americà per RedNote com una oportunitat històrica per a acostar els joves xinesos i els joves nord-americans.

Alguns altres es mostren més prudents. “Veurem quants nord-americans poden suportar aquest règim de censura. Després d’un temps, segur que se n’acabaran anant tots”, deia un usuari xinès en un missatge a la plataforma.

“Molta gent s’afegeix a RedNote per desafiar el govern nord-americà, però quants d’aquests nous usuaris volen relacionar-se amb usuaris xinesos o aprendre res de la cultura xinesa?”, es demanava Olivia Wang, una jove de 26 anys resident a Pequín que treballa en el sector del màrqueting.

En aquest sentit, afegeix que el fervor per RedNote als Estats Units tan sols perdurarà si l’aplicació aconsegueix el suport del govern xinès per a ajustar el seu règim de restricció de continguts i les seves funcionalitats a la nova base d’usuaris estrangers. “En cas contrari, no veig com podria sobreviure RedNote als Estats Units”, sentencia Wang.

Lyric Li, de Seül estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Aquestes darreres setmanes, els mitjans de comunicació ens hem fet ressò d’uns quants terratrèmols a les comarques centrals del País Valencià. El 26 de desembre, se’n van registrar quatre a Sumacàrcer, Gavarda i Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta), entre 3 graus de magnitud i 1,5. El 7 de gener, n’hi va haver un altre a Sumacàrcer, de 2,6, i el 9 de gener a Gavarda, de 2,5. Diumenge passat, 12 de gener, n’hi va haver dos més. Un, a Sumacàrcer, de 2,5. L’altre, el darrer i de més magnitud fins al moment, de 3,2, va ser a Cocentaina (Comtat) i el va sentir tota la població.

Això va alarmar els veïns, que van eixir al carrer quan van notar la tremolor. Però cal dir que no hi ha pas una activitat sísmica inusual al territori. Com bé explica el coordinador científic de la Xarxa Sísmica (SISCOVA, organisme que pertany a l’Institut Cartogràfic Valencià), Pedro Alfaro, es registren una mitjana de cinc-cents terratrèmols l’any, la majoria dels quals al sud del País Valencià. És una de les zones més actives sísmicament de tota la península ibèrica, perquè hi ha un límit de plaques tectòniques, tot i que és una sismicitat moderada, si ho comparem amb països com el Japó, Nova Zelanda o la zona de Califòrnia, als Estats Units. Passa que ara hi ha hagut una concentració de terratrèmols a la zona de l’Alcoià i el Comtat, i a la zona de la Ribera Alta, un poc més al nord, els quals, a diferència del de Cocentaina, gairebé no van ser percebuts.

Per què s’ha sentit el terratrèmol de Cocentaina?

El sisme que va tenir l’epicentre a Cocentaina va ser el més gran de tots els registrats i, a més, va ser superficial. És a dir, es va produir només a sis quilòmetres de profunditat, molt a prop de la superfície. Aquest fet en va augmentar la intensitat –com se sentia el terratrèmol– i va fer que la població sentís les ones sísmiques. “S’ha generat una miqueta d’alarma perquè ha estat molt superficial. D’aquests terratrèmols de magnitud 3, 3,2, 3,4, sí que és veritat que se’n registren menys”, diu Alfaro. Al País Valencià, sol haver-hi entre cinc terratrèmols i deu l’any d’aquesta magnitud.

L’expert explica que les falles tallen tota l’escorça terrestre fins a quinze quilòmetres endins, i algunes vegades trenquen a més profunditat, i algunes altres, més a prop de la superfície. “No és anormal que es produïsca un terratrèmol a una profunditat de sis quilòmetres. A vegades són a dotze, unes altres vegades a quinze Fins i tot hi ha terratrèmols més profunds”, diu.

Hi ha perill?

Amb aquesta informació, la pregunta que sorgeix és si hi ha cap perill. “Vivim en una zona sísmicament activa. Terratrèmols com el de Lorca [a Múrcia, el 2011, de magnitud 5,2] han ocorregut en el passat, i més grans. I tornarà a haver-n’hi. La sort que tenim és que són falles lentes, falles que necessiten molt de temps per a carregar l’energia i produir terratrèmols amb aquestes conseqüències destructores. Hem de saber, tota la població, que vivim en una zona sísmicament activa. I això és bo, perquè es poden prendre mesures en diferents àmbits. L’administració pot prendre mesures per gestionar les emergències, els científics han d’estudiar aquestes falles i aquests terratrèmols, els serveis de protecció civil han d’actuar i la població ha de saber com és el lloc on viu. Això és fonamental”, diu Alfaro. Amb tot, assenyala que, per fort que siga un terratrèmol al País Valencià, no serà mai com els del Japó o Califòrnia.

Com ha d’actuar la població en cas d’un terratrèmol greu?

Tot i que els estudis científics han avançat molt i ara permeten de saber quines són les falles actives, on hi ha terratrèmols i quina magnitud poden tenir, no es pot predir quan n’hi haurà un. Per tant, és important que la població sàpiga com actuar en cas de sisme. “Aquests terratrèmols duren molt poc, amb prou feines hi ha temps de sortir de casa. Quan algú intenta sortir de casa, si és a prop de la porta, li poden caure a sobre elements no estructurals de l’edifici. A Lorca, per exemple, de les nou víctimes mortals, vuit van ser per la caiguda d’elements no estructurals, de balcons que havien caigut, maons que queien de les façanes. Durant el terratrèmol, no s’ha de sortir. Sí que és veritat que tot just acabat, cal sortir al carrer, amb molta cura, amb molta precaució, però no pas en el moment que notem la tremolor”, adverteix Alfaro.

El 2011, el Consell va aprovar el pla especial per risc sísmic. “Un pla d’emergència ha de preveure molts elements. L’ordenació territorial de cada municipi, que les edificacions públiques complisquen la normativa, però també estar preparats, saber què fer en cas que hi haja un terratrèmol. Què han de fer els ciutadans, els serveis de protecció civil, els serveis d’emergència, la policia, cadascuna de les administracions. Això és fonamental, estar previnguts, tindre una preparació de saber què fer, perquè si no estàs preparat quan ocorre un esdeveniment d’aquesta magnitud, hi haurà més conseqüències i més danys”, diu l’expert.

Dels 542 municipis del País Valencià, 327 poden tenir terratrèmols d’intensitat VII o superior –un sisme és percebut per les persones a partir d’una intensitat III–, de manera que, per llei, haurien de tenir un pla d’emergències per risc sísmic. No obstant això, segons que ha avançat À Punt, poc més de cent l’han aprovat.

Quin és el terratrèmol més fort que es recorda al País Valencià?

En tot el País Valencià, el terratrèmol més gran registrat va ser la vesprada del 21 de març de 1829, a Torrevella (Baix Segura). Va tenir una magnitud aproximadament de 6,5, i una intensitat X. Van morir-hi prop de quatre-centes persones, i milers d’habitatges van quedar destruïts, a més d’infrastructures. Segons que explica Alfaro, també hi ha registres històrics de terratrèmols a la comarca de l’Alcoià, el 1620 i el 1644, que van tenir una magnitud semblant al de Lorca. El 1919, també al Baix Segura, en la zona de Torremendo i Xacarella, va haver-hi un altre similar.

 

Aquestes darreres setmanes, els mitjans de comunicació ens hem fet ressò d’uns quants terratrèmols a les comarques centrals del País Valencià. El 26 de desembre, se’n van registrar quatre a Sumacàrcer, Gavarda i Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta), entre 3 graus de magnitud i 1,5. El 7 de gener, n’hi va haver un altre a Sumacàrcer, de 2,6, i el 9 de gener a Gavarda, de 2,5. Diumenge passat, 12 de gener, n’hi va haver dos més. Un, a Sumacàrcer, de 2,5. L’altre, el darrer i de més magnitud fins al moment, de 3,2, va ser a Cocentaina (Comtat) i el va sentir tota la població.

Això va alarmar els veïns, que van eixir al carrer quan van notar la tremolor. Però cal dir que no hi ha pas una activitat sísmica inusual al territori. Com bé explica el coordinador científic de la Xarxa Sísmica (SISCOVA, organisme que pertany a l’Institut Cartogràfic Valencià), Pedro Alfaro, es registren una mitjana de cinc-cents terratrèmols l’any, la majoria dels quals al sud del País Valencià. És una de les zones més actives sísmicament de tota la península ibèrica, perquè hi ha un límit de plaques tectòniques, tot i que és una sismicitat moderada, si ho comparem amb països com el Japó, Nova Zelanda o la zona de Califòrnia, als Estats Units. Passa que ara hi ha hagut una concentració de terratrèmols a la zona de l’Alcoià i el Comtat, i a la zona de la Ribera Alta, un poc més al nord, els quals, a diferència del de Cocentaina, gairebé no van ser percebuts.

Per què s’ha sentit el terratrèmol de Cocentaina?

El sisme que va tenir l’epicentre a Cocentaina va ser el més gran de tots els registrats i, a més, va ser superficial. És a dir, es va produir només a sis quilòmetres de profunditat, molt a prop de la superfície. Aquest fet en va augmentar la intensitat –com se sentia el terratrèmol– i va fer que la població sentís les ones sísmiques. “S’ha generat una miqueta d’alarma perquè ha estat molt superficial. D’aquests terratrèmols de magnitud 3, 3,2, 3,4, sí que és veritat que se’n registren menys”, diu Alfaro. Al País Valencià, sol haver-hi entre cinc terratrèmols i deu l’any d’aquesta magnitud.

L’expert explica que les falles tallen tota l’escorça terrestre fins a quinze quilòmetres endins, i algunes vegades trenquen a més profunditat, i algunes altres, més a prop de la superfície. “No és anormal que es produïsca un terratrèmol a una profunditat de sis quilòmetres. A vegades són a dotze, unes altres vegades a quinze Fins i tot hi ha terratrèmols més profunds”, diu.

Hi ha perill?

Amb aquesta informació, la pregunta que sorgeix és si hi ha cap perill. “Vivim en una zona sísmicament activa. Terratrèmols com el de Lorca [a Múrcia, el 2011, de magnitud 5,2] han ocorregut en el passat, i més grans. I tornarà a haver-n’hi. La sort que tenim és que són falles lentes, falles que necessiten molt de temps per a carregar l’energia i produir terratrèmols amb aquestes conseqüències destructores. Hem de saber, tota la població, que vivim en una zona sísmicament activa. I això és bo, perquè es poden prendre mesures en diferents àmbits. L’administració pot prendre mesures per gestionar les emergències, els científics han d’estudiar aquestes falles i aquests terratrèmols, els serveis de protecció civil han d’actuar i la població ha de saber com és el lloc on viu. Això és fonamental”, diu Alfaro. Amb tot, assenyala que, per fort que siga un terratrèmol al País Valencià, no serà mai com els del Japó o Califòrnia.

Com ha d’actuar la població en cas d’un terratrèmol greu?

Tot i que els estudis científics han avançat molt i ara permeten de saber quines són les falles actives, on hi ha terratrèmols i quina magnitud poden tenir, no es pot predir quan n’hi haurà un. Per tant, és important que la població sàpiga com actuar en cas de sisme. “Aquests terratrèmols duren molt poc, amb prou feines hi ha temps de sortir de casa. Quan algú intenta sortir de casa, si és a prop de la porta, li poden caure a sobre elements no estructurals de l’edifici. A Lorca, per exemple, de les nou víctimes mortals, vuit van ser per la caiguda d’elements no estructurals, de balcons que havien caigut, maons que queien de les façanes. Durant el terratrèmol, no s’ha de sortir. Sí que és veritat que tot just acabat, cal sortir al carrer, amb molta cura, amb molta precaució, però no pas en el moment que notem la tremolor”, adverteix Alfaro.

El 2011, el Consell va aprovar el pla especial per risc sísmic. “Un pla d’emergència ha de preveure molts elements. L’ordenació territorial de cada municipi, que les edificacions públiques complisquen la normativa, però també estar preparats, saber què fer en cas que hi haja un terratrèmol. Què han de fer els ciutadans, els serveis de protecció civil, els serveis d’emergència, la policia, cadascuna de les administracions. Això és fonamental, estar previnguts, tindre una preparació de saber què fer, perquè si no estàs preparat quan ocorre un esdeveniment d’aquesta magnitud, hi haurà més conseqüències i més danys”, diu l’expert.

Dels 542 municipis del País Valencià, 327 poden tenir terratrèmols d’intensitat VII o superior –un sisme és percebut per les persones a partir d’una intensitat III–, de manera que, per llei, haurien de tenir un pla d’emergències per risc sísmic. No obstant això, segons que ha avançat À Punt, poc més de cent l’han aprovat.

Quin és el terratrèmol més fort que es recorda al País Valencià?

En tot el País Valencià, el terratrèmol més gran registrat va ser la vesprada del 21 de març de 1829, a Torrevella (Baix Segura). Va tenir una magnitud aproximadament de 6,5, i una intensitat X. Van morir-hi prop de quatre-centes persones, i milers d’habitatges van quedar destruïts, a més d’infrastructures. Segons que explica Alfaro, també hi ha registres històrics de terratrèmols a la comarca de l’Alcoià, el 1620 i el 1644, que van tenir una magnitud semblant al de Lorca. El 1919, també al Baix Segura, en la zona de Torremendo i Xacarella, va haver-hi un altre similar.

 

Punt d’inflexió en la relació entre Junts i el PSOE. Els socialistes espanyols s’han girat d’esquena a la maniobra política de Carles Puigdemont per a posar definitivament a prova la capacitat d’entesa entre els dos partits i el risc de trencament sembla definitiu: Puigdemont té a les mans el compliment de l’amenaça de distanciar-se del PSOE i deixar Pedro Sánchez sense la possibilitat d’aprovar el pressupost, sotmès al desgast de no disposar de l’eina mínima d’estabilitat que necessita qualsevol govern. Però també que s’acabin definitivament les negociacions de la taula de Suïssa, amb totes les conseqüències que tindria per al futur de la legislatura espanyola. Un any després de la investidura de Sánchez, Junts ja va fer la lectura que els incompliments dels compromisos dels socialistes espanyols s’acumulaven, que hi havia massa discordances entre els punts que tots dos partits pactaven a la taula de Suïssa i les negatives dels ministres a materialitzar-los. No sembla que els socialistes espanyols estiguin disposats a cercar una entesa sense que Junts en rebaixi el preu, ni Puigdemont a abaratir-lo; s’hi juga la credibilitat.

Demà, en la reunió de la mesa del congrés, el PSOE s’oposarà a la tramitació de la proposició no de llei amb què Junts pretenia pressionar Sánchez perquè materialitzés els acords contrets. La iniciativa instava el president espanyol a sotmetre’s a una qüestió de confiança. Era un moviment polític poc habitual però definitiu, a criteri de Junts. Ni tan sols en el cas que s’hagués aprovat podria haver forçat Sánchez a presentar-la, però la derrota en la votació hauria desgastat encara més el president espanyol, encerclat pel cas Koldo, el de Begoña Gómez, la investigació sobre el seu germà i el qüestionament judicial de l’actuació del fiscal general de l’estat. El tràngol era el debat de la iniciativa en si, perquè ja hauria evidenciat si mantenia el suport dels partits que van permetre la seva investidura, o no. Però el PSOE podia haver evitat una votació tan incòmoda complint els acords contrets amb Junts. No se n’ha materialitzat aquestes darreres setmanes. I el PSOE transmetia ahir el missatge que no cediria a la mesa del congrés i que volia tombar la tramitació de la proposta. Junts interpreta aquest posicionament com l’admissió dels socialistes espanyols que no veuen possible restablir la confiança amb Junts. Ho apuntava ahir Jordi Turull. El secretari general de Junts advertia també que passés què passés demà, no seria “innocu” i que prendrien decisions que no agradarien al PSOE.

La variable d’una moció de censura

Puigdemont ja havia convocat divendres a Brussel·les la permanent del partit amb l’objectiu de respondre a la decisió dels socialistes espanyols a la mesa. El cap de Junts ha provocat una mena de “caixa o faixa”. “Les coses no van bé”, va dir al desembre. El moviment s’ha d’entendre dins una altra coordenada. Junts no vol afegir-se a cap iniciativa de moció de censura que puguin promoure el PP i Vox, tampoc en el cas que el candidat a president alternatiu es comprometés a convocar les eleccions. Alberto Núñez Feijóo tampoc no hi compta, i per això es pot permetre d’evocar fal·laçment la possibilitat que prosperi una moció de censura i afegir-hi que no estaria disposat a cedir a cap de les demandes de Junts. D’una banda, el partit de Puigdemont assegura que no guarda fidelitat al bloc de la investidura, però, d’una altra, tampoc no entrarà en l’única operació que realment podria tombar Sánchez. És a dir, que Junts pot coincidir amb el PP i Vox en votacions de caràcter ideològic i tombar plegats i amb el PNB, per exemple, l’impost a les energètiques, però es desmarca d’una moció de censura definitiva. Per tant, l’únic marge real de maniobra que té Junts perquè hi hagi realment un punt d’inflexió amb el PSOE és l’amenaça de deixar Sánchez a la deriva, sotmès a un desgast permanent i sense la possibilitat d’aprovar ni tan sols un pressupost que li permeti d’acabar la legislatura amb pròrrogues més còmodes que l’actual. Perquè la possibilitat d’unes eleccions espanyoles anticipades tampoc no és en cap de les agendes. El president espanyol ja va decidir que no les avançaria si enguany tampoc no podia aprovar els comptes. Així que Sánchez entraria en una nova fase de resistència, tot esperant un context més favorable.

Ostatges de l’amnistia?

I Junts? Puigdemont no tan sols es juga el compliment dels acords contrets, com l’oficialitat del català a les institucions europees o el traspàs de les competències integrals en immigració, sinó que el fracàs de l’entesa amb el PSOE implicaria haver d’admetre que l’aposta política per l’amnistia no ha funcionat. Pot dependre de la majoria progressista del Tribunal Constitucional que es desbloqui l’aplicació de l’amnistia a Puigdemont. Hi pot tenir efecte l’allunyament de Junts amb el PSOE? El dirigent de Junts ja va declarar que tenia coll avall les dificultats del seu retorn amb una aplicació definitiva de l’amnistia. La realitat és que la negativa de la cúpula judicial a complir-la també ha deixat indirectament en mans del PSOE que la persecució judicial sobre Puigdemont s’acabi, si més no, pel cas del procés. Però és un peix que es mossega la cua perquè, mentrestant, ni Sánchez ni el president de la Generalitat, Salvador Illa, no han contribuït ni tan sols a rehabilitar-lo amb una “amnistia política”, com l’anomena Junts. És a dir, reunint-s’hi: legitimant-lo com a interlocutor polític. I això, afegit al retret de Junts que Sánchez no ha defensat amb vehemència l’aplicació de la llei d’amnistia. N’ha pagat la penyora al congrés per la investidura. Però, per ara, res més.

És un cul-de-sac. La segona ronda d’indults sembla l’única sortida alternativa perquè dirigents com Turull o el president d’ERC, Oriol Junqueras, es treguin de sobre la llosa de les inhabilitacions a mitjà termini. I això reforça encara més el poder polític de Sánchez sobre els partits independentistes. En aquest context s’ha d’entendre igualment la demanda de Turull al ministre Félix Bolaños perquè se l’aparti de la petició d’indult, amb l’argument que s’emblanquinaria l’actuació prevaricadora dels magistrats del Tribunal Suprem que han denegat l’aplicació de l’amnistia. Junts s’entesta a enviar el missatge que no són ostatges. Ni Turull, ni Puigdemont. Però una cosa són les paraules i, una altra, les conseqüències que poden tenir els fets, i és això el que es dirimeix aquests dies.

Si ni tan sols és viable l’amnistia, té cap sentit per a Puigdemont dir que la taula de Suïssa té com a objectiu contribuir a resoldre el conflicte polític? Fa tres setmanes, Sánchez assegurava que es reuniria amb Puigdemont. Però, segons Junts, això no ha passat ni amb fotografia ni sense. Això sí, els socialistes espanyols han mantingut l’expectativa, donant per fet que la trobada arribarà. No és l’única promesa llançada a l’aire. Sánchez també afirmava ahir que continuaria essent una de les prioritats del govern espanyol aconseguir l’oficialitat del català a les institucions europees, tot i que Junts li ha retret repetidament que no hagi trucat a cap primer ministre per desbrossar un camí que requeria una interlocució política d’un nivell més alt que no la que podia mantenir el ministre d’Afers Exteriors.

De manera que la decisió de la mesa del congrés espanyol sobre la qüestió de confiança és lluny de ser una anècdota. “No podem perpetuar aquesta situació”, deia Turull. Demà, el PSOE respondrà a l’amenaça de Junts i, segons això, divendres, Puigdemont aclarirà de Brussel·les estant si dóna més crèdit a Sánchez o no.

 

Cada vegada més mitjans socials deixen de verificar les comunicacions. Això passa no sols a la selva dels mitjans digitals, sinó també als tradicionals, esdevinguts refugi de la informació contrastada i l’opinió responsable. Cedint a la pressió del Partit Republicà, Mark Zuckerberg ha admès que el control (relatiu) que Meta exercia en el llenguatge i continguts de la plataforma equivalia a censura. Si aquest és el criteri, per força els mitjans encara responsables passaran per paradigmes de la censura. Sols pel fet de destriar la informació dels rumors i presentar-la amb urbanitat, esdevenen sospitosos d’amagar realitats ingrates. Amb aquest criteri, la premsa, en crisi ja fa temps, cada vegada és més a prop de tocar fons. Els mitjans socials han invertit la relació comunicativa i ara són els “lectors” els qui, en funció de comunicadors, s’esplaien donant curs a les teories més pintoresques. Amb el món de cap per avall, els periodistes de vegades “s’informen” en aquestes plataformes i les converteixen en notícia.

La transformació de la factualitat en facticitat impulsada per la revolució digital també afecta els mitjans tradicionals. El setembre del 2021 el New York Times va caure de quatre potes al bassal de les notícies falses amb un article de Michael Schwirtz i José Bautista sobre la trama russa del president Puigdemont. El diari insígnia de la premsa nord-americana, que es jacta de publicar “totes les notícies aptes per a ser impreses”, no ha retractat aquella butllofa inepta, i per tant inapta, que El País va enlairar com un globus de fira. I el Washington Post, el mític diari de la família Graham, actualment propietat del multibilionari Jeff Bezos, la setmana passada acomiadà el 4% dels treballadors enmig de turbulències internes, després que Bezos trenqués la tradició del diari refusant de donar suport a la candidatura de la vice-presidenta demòcrata. Aquesta decisió provocà la baixa d’un quart de milió de subscriptors i la dimissió de treballadors de prestigi, com el periodista d’investigació Josh Dawsey, l’editora gerent Matea Gold, i la caricaturista Ann Telnaes, guanyadora del premi Pulitzer, que marxà del diari després que aquest censurés una caricatura de Bezos i altres magnats agenollats davant una estàtua de Donald Trump. La caricatura al·ludia al fet que Bezos havia anunciat la donació d’un milió de dòlars per la inauguració de Trump i una segona contribució d’un milió més en espècie, obsequis amb què el magnat s’ha guanyat la invitació a sopar amb Trump a la seva residència de Mar-a-Lago.

Bezos justificà rompre amb la tradició d’afavorir el candidat demòcrata al·legant que calia desmentir la idea que els mitjans són esbiaixats. No hi ha cap dubte que la neutralitat de la premsa és una garantia d’objectivitat i fair play, però qualsevol virtut que es pugui atribuir a aquella decisió arbitral s’esvaeix davant la intolerància a una caricatura que objectivava la nova relació del diari amb el poder polític.

Tot apunta que s’ha superat el grau i mig d’escalfament de les comunicacions i es podria haver superat el punt de no-retorn a la veritat. S’imposa de reconsiderar urgentment la relació entre fets i valors d’acord amb la sociologia clàssica. Subscrivint el mètode científic, l’escola filosòfica més genuïnament americana, el pragmatisme, pretenia moure’s en el terreny dels fets. Els valors ja no rajaven d’un indret metafísic sinó de la conducta sedimentada en els costums. Tanmateix, en el pensament social dels pragmatistes, per exemple en el Dewey de Human Nature and Conduct, els valors sorgeixen del corrent vital dels fets com conills del barret d’un prestidigitador. Per a Dewey, la pregunta útil no és pas quins valors adoptarem ni d’on provenen, sinó de quina manera els farem servir i ens faran servir ells a nosaltres. La raó i els principis, diu, no es poden pas posar darrere de les accions o dels costums, com si els empenyessin, perquè en són la conseqüència.

Una objecció a aquest raonament és que dels fets estrictes no se’n deriven valors. Ni la ciència, ni la sociologia, ni l’estatística ni la psicologia determinen el bé i el mal. De la concatenació dels fets per causes naturals o de l’atomització de les impressions, com les presentava l’empirisme de Berkeley i de Hume, no se’n deriva cap judici de valor. Ni la fissió nuclear, ni els incendis que al moment d’escriure aquest article devasten barris sencers de Los Angeles, ni la riuada que a l’octubre assolà uns quants pobles del País Valencià no són moralment judicables. La Bíblia no condemna l’arbre de la ciència, sinó la pretensió humana de fer-ne ús; condemna la pretensió d’esdevenir jutges absoluts i “ser com déus”. Malgrat l’advertiment, no sabríem prescindir del plaer de judicar i menys encara del de condemnar. El problema, irresolt per filòsofs i teòlegs, és que del coneixement moral, d’aquesta intuïció de camins que es bifurquen a cada pas, se’n deriva la llibertat. Més ben dit: la llibertat és l’origen dels valors. Ho és perquè orientem l’acció i donem una direcció a la vida en vista d’uns valors entrellucats en les conseqüències previsibles dels nostres actes. Els valors pròpiament no són res, no són coses tangibles sinó signes de vida futurible, símbols del món en què voldríem viure i contribuïm a dissenyar esforçant-nos per dotar de sentit els fets irracionals.

Puix que la passió de llibertat és més forta que la ingenuïtat, els éssers humans sempre estem marxant del paradís. Jutgem i som jutjats en justa correspondència, mentre cerquem debades, com Caín, una socialització harmònica durable. El soroll dels mitjans socials prefigura la confusió babèlica. En la mesura que presenta els fets curosament, defensant-los de la seva negació en la filosofia postmoderna, el periodisme acreditat esdevé un refugi de l’objectivitat informativa. Tanmateix, per més conscienciosa que sigui la relació dels esdeveniments, no pot bandejar-se la qüestió dels valors, ja sigui que es destaquen per afinitat política, per inclinació religiosa o per convicció ideològica. En alguns mitjans l’èmfasi en els valors distorsiona l’exposició i tergiversa els fets potser sense voler, simplement d’esma. De vegades l’organització dels fets fa emergir uns valors i no uns altres, i de vegades és la tria de valors que fa emergir uns fets de les profunditats del present. Considerades com a finalitats absolutes, l’objectivitat i l’ètica poden resultar incompatibles, la veritat oposant-se al bé. Però si una cosa sembla urgent enmig del pandemònium de les xarxes fora de control, és restaurar la neutralitat dels fets com un valor en l’ètica de la comunicació. El perill no és tant que l’observador determini els fets observats com que n’abusi per a vehicular dèries personals o intersubjectives.

Cada vegada més mitjans socials deixen de verificar les comunicacions. Això passa no sols a la selva dels mitjans digitals, sinó també als tradicionals, esdevinguts refugi de la informació contrastada i l’opinió responsable. Cedint a la pressió del Partit Republicà, Mark Zuckerberg ha admès que el control (relatiu) que Meta exercia en el llenguatge i continguts de la plataforma equivalia a censura. Si aquest és el criteri, per força els mitjans encara responsables passaran per paradigmes de la censura. Sols pel fet de destriar la informació dels rumors i presentar-la amb urbanitat, esdevenen sospitosos d’amagar realitats ingrates. Amb aquest criteri, la premsa, en crisi ja fa temps, cada vegada és més a prop de tocar fons. Els mitjans socials han invertit la relació comunicativa i ara són els “lectors” els qui, en funció de comunicadors, s’esplaien donant curs a les teories més pintoresques. Amb el món de cap per avall, els periodistes de vegades “s’informen” en aquestes plataformes i les converteixen en notícia.

La transformació de la factualitat en facticitat impulsada per la revolució digital també afecta els mitjans tradicionals. El setembre del 2021 el New York Times va caure de quatre potes al bassal de les notícies falses amb un article de Michael Schwirtz i José Bautista sobre la trama russa del president Puigdemont. El diari insígnia de la premsa nord-americana, que es jacta de publicar “totes les notícies aptes per a ser impreses”, no ha retractat aquella butllofa inepta, i per tant inapta, que El País va enlairar com un globus de fira. I el Washington Post, el mític diari de la família Graham, actualment propietat del multibilionari Jeff Bezos, la setmana passada acomiadà el 4% dels treballadors enmig de turbulències internes, després que Bezos trenqués la tradició del diari refusant de donar suport a la candidatura de la vice-presidenta demòcrata. Aquesta decisió provocà la baixa d’un quart de milió de subscriptors i la dimissió de treballadors de prestigi, com el periodista d’investigació Josh Dawsey, l’editora gerent Matea Gold, i la caricaturista Ann Telnaes, guanyadora del premi Pulitzer, que marxà del diari després que aquest censurés una caricatura de Bezos i altres magnats agenollats davant una estàtua de Donald Trump. La caricatura al·ludia al fet que Bezos havia anunciat la donació d’un milió de dòlars per la inauguració de Trump i una segona contribució d’un milió més en espècie, obsequis amb què el magnat s’ha guanyat la invitació a sopar amb Trump a la seva residència de Mar-a-Lago.

Bezos justificà rompre amb la tradició d’afavorir el candidat demòcrata al·legant que calia desmentir la idea que els mitjans són esbiaixats. No hi ha cap dubte que la neutralitat de la premsa és una garantia d’objectivitat i fair play, però qualsevol virtut que es pugui atribuir a aquella decisió arbitral s’esvaeix davant la intolerància a una caricatura que objectivava la nova relació del diari amb el poder polític.

Tot apunta que s’ha superat el grau i mig d’escalfament de les comunicacions i es podria haver superat el punt de no-retorn a la veritat. S’imposa de reconsiderar urgentment la relació entre fets i valors d’acord amb la sociologia clàssica. Subscrivint el mètode científic, l’escola filosòfica més genuïnament americana, el pragmatisme, pretenia moure’s en el terreny dels fets. Els valors ja no rajaven d’un indret metafísic sinó de la conducta sedimentada en els costums. Tanmateix, en el pensament social dels pragmatistes, per exemple en el Dewey de Human Nature and Conduct, els valors sorgeixen del corrent vital dels fets com conills del barret d’un prestidigitador. Per a Dewey, la pregunta útil no és pas quins valors adoptarem ni d’on provenen, sinó de quina manera els farem servir i ens faran servir ells a nosaltres. La raó i els principis, diu, no es poden pas posar darrere de les accions o dels costums, com si els empenyessin, perquè en són la conseqüència.

Una objecció a aquest raonament és que dels fets estrictes no se’n deriven valors. Ni la ciència, ni la sociologia, ni l’estatística ni la psicologia determinen el bé i el mal. De la concatenació dels fets per causes naturals o de l’atomització de les impressions, com les presentava l’empirisme de Berkeley i de Hume, no se’n deriva cap judici de valor. Ni la fissió nuclear, ni els incendis que al moment d’escriure aquest article devasten barris sencers de Los Angeles, ni la riuada que a l’octubre assolà uns quants pobles del País Valencià no són moralment judicables. La Bíblia no condemna l’arbre de la ciència, sinó la pretensió humana de fer-ne ús; condemna la pretensió d’esdevenir jutges absoluts i “ser com déus”. Malgrat l’advertiment, no sabríem prescindir del plaer de judicar i menys encara del de condemnar. El problema, irresolt per filòsofs i teòlegs, és que del coneixement moral, d’aquesta intuïció de camins que es bifurquen a cada pas, se’n deriva la llibertat. Més ben dit: la llibertat és l’origen dels valors. Ho és perquè orientem l’acció i donem una direcció a la vida en vista d’uns valors entrellucats en les conseqüències previsibles dels nostres actes. Els valors pròpiament no són res, no són coses tangibles sinó signes de vida futurible, símbols del món en què voldríem viure i contribuïm a dissenyar esforçant-nos per dotar de sentit els fets irracionals.

Puix que la passió de llibertat és més forta que la ingenuïtat, els éssers humans sempre estem marxant del paradís. Jutgem i som jutjats en justa correspondència, mentre cerquem debades, com Caín, una socialització harmònica durable. El soroll dels mitjans socials prefigura la confusió babèlica. En la mesura que presenta els fets curosament, defensant-los de la seva negació en la filosofia postmoderna, el periodisme acreditat esdevé un refugi de l’objectivitat informativa. Tanmateix, per més conscienciosa que sigui la relació dels esdeveniments, no pot bandejar-se la qüestió dels valors, ja sigui que es destaquen per afinitat política, per inclinació religiosa o per convicció ideològica. En alguns mitjans l’èmfasi en els valors distorsiona l’exposició i tergiversa els fets potser sense voler, simplement d’esma. De vegades l’organització dels fets fa emergir uns valors i no uns altres, i de vegades és la tria de valors que fa emergir uns fets de les profunditats del present. Considerades com a finalitats absolutes, l’objectivitat i l’ètica poden resultar incompatibles, la veritat oposant-se al bé. Però si una cosa sembla urgent enmig del pandemònium de les xarxes fora de control, és restaurar la neutralitat dels fets com un valor en l’ètica de la comunicació. El perill no és tant que l’observador determini els fets observats com que n’abusi per a vehicular dèries personals o intersubjectives.

Hi ha moments que transcendeixen el futbol i es converteixen en símbols. La botifarra de Joan Laporta a la llotja durant la Supercopa d’Espanya no tan sols ha generat polèmica, sinó que ha posat sobre la taula dos elements que mai no semblen allunyar-se del Barça: la passió futbolística i la política. Un gest tan senzill i visceral com aquest ha acabat essent disseccionat i analitzat com si fos una qüestió d’estat. Però, per què?

El context és important. El Barça arribava al partit contra l’Athletic Club amb un equip que volia recuperar confiança després d’uns quants mesos irregulars i, al mateix temps, amb una batalla institucional en marxa. La decisió del Consell Superior d’Esports (CSD) de permetre la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor va ser una victòria crucial per a Laporta i la seva junta directiva, després d’enfrontar-se a les negatives de la Lliga i la RFEF.

Quan tot això culmina en una gran nit de futbol, amb un triomf treballat, el president es deixa endur per l’eufòria i fa una botifarra a la llotja. Un gest d’alleujament i victòria davant d’un sistema que, sovint, sembla més preocupat per posar traves al Barça que no per fomentar l’esport. Però aquesta explosió de passió espontània ha tingut un preu.

Com era d’esperar, el gest no ha estat exempt de crítiques. Alguns sectors de la premsa i l’opinió pública han qualificat la botifarra de poc institucional, un comportament impropi d’un president que lidera un dels clubs més grans del món. La RFEF ja estudia possibles sancions per una conducta que alguns consideren vergonyosa. I fins i tot dins el barcelonisme, algunes veus han qüestionat si aquests gests contribueixen a reforçar la imatge global del club.

Perquè tots sabem que el futbol és impassible al masclisme, a la violència, al feixisme i al racisme. Però, ai las, quan es tracta d’una botifarra, la cosa canvia. I encara més si la botifarra la fa Joan Laporta. Una altra cosa hauria estat si l’hagués fet Florentino: de moment, no seria una “botifarra catalana”, sinó un “corte de mangas”, i segurament l’haurien qualificat d’home “campechano”  i simpàtic, com el rei emèrit. És clar, perquè aquest home pixa colònia.

A més, la botifarra arriba enmig d’un clima tens al futbol espanyol. Amb escàndols institucionals, polèmiques arbitrals i guerres de poder entre entitats, el gest de Laporta podria ser vist com gasolina en un foc que ja crema intensament. Per a alguns, és un recordatori de l’estil polèmic del president; per a uns altres, una mostra de passió autèntica.

Vivim en una època en què cada gest públic es mesura amb una lupa gegant. La cultura woke xoca frontalment amb espais com el futbol. Aquest és un món en què la passió, la tensió i la visceralitat són l’essència mateixa del joc. Pretendre que el futbol sigui un entorn de serenitat absoluta és impossible. La botifarra de Laporta, en aquest sentit, no encaixa en el manual de correcció política que sembla imposar-se avui dia. L’han acusat de ser poc institucional, de no estar a l’altura del càrrec, d’enviar un mal exemple als nens. Però, de debò és tan greu? Parlem d’un gest que qualsevol aficionat ha fet alguna vegada, sigui al sofà de casa o a la graderia. Convertir aquesta anècdota en un assumpte moral sembla més un símptoma de l’excés de sensibilitat actual que no pas un problema real.

Ara, el que fa que aquesta polèmica hagi anat més enllà és el fet que Laporta no és només el president del Barça; és també una figura política. Amb un discurs obertament independentista, Laporta ha estat sempre una figura polaritzadora. La seva botifarra ha estat vista per alguns com un gest que transcendeix l’esport. No és només una celebració; és, en els ulls dels seus detractors, una rebel·lió simbòlica contra un sistema que el president mateix percep com a hostil.

És inevitable de preguntar-se: si Laporta no fos independentista, rebria el mateix nivell de crítiques? És difícil d’imaginar que un president d’un altre gran club fos tan analitzat per un gest com aquest. La política a Espanya mai no és lluny del futbol, i en el cas del Barça, sovint sembla anar de bracet. La botifarra no tan sols s’interpreta com un gest emocional, sinó com una metàfora del conflicte entre Catalunya i Espanya. I això, sens dubte, amplifica la polèmica.

Laporta és Laporta. No ha estat mai un president convencional, i aquesta botifarra n’és només l’últim exemple. És un líder passional, que connecta amb l’afició precisament perquè no amaga allò que sent. Però aquesta mateixa autenticitat és també el que l’ha fet vulnerable a les crítiques. Aquesta manera de fer té riscos. El Barça és una institució global, i cada gest del seu president té repercussió internacional. Però també té avantatges: Laporta és un president que no dubta a posar-se al capdavant de les batalles, ja sigui contra la Lliga, la RFEF o el que percep com a injustícies contra el club.

La botifarra de Laporta passarà a la història com una de les seves accions més icòniques. Sigui com sigui, el Barça va guanyar al camp i al despatx. I si la botifarra de Laporta molesta, potser el problema no és el gest, sinó tot el que representa. Al cap i a la fi, com va dir Fuster, “Forma part d’una bona educació saber quan cal ser maleducat.” Laporta, aquest cop, va saber-ho perfectament.