Vilaweb.cat

L’èxit cubà amb la Covid-19, explicat des de dins

Cuba és un dels països del món amb un dels sistemes sanitaris més reconeguts, i durant la pandèmia de la Covid-19 s’ha tornat a demostrar. Les xifres els avalen: ahir tenia 67 morts i una proporció de 6 per cada milió d’habitants. Molt millor que Portugal (102) i Alemanya (81) i ja no parlem de Suècia (265), els EUA (205) o l’estat espanyol (540 per cada milió). A Cuba 6. La mitjana mundial, 31. I a Espanya 540. Arran del seu prestigi ja fa anys que els cubans tenen 28.000 metges en missions internacionals, i durant l’epidèmia actual un equip va anar fins a Andorra a col·laborar. L’estat espanyol no va permetre que una part arribés al País Valencià i Catalunya, com s’havia demanat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les diferències ja es veuen amb els llargs i detallats informes mèdics publicats pel ministeri cubà. Segons l’informe d’ahir, va morir una persona, en tenen 2.744 ingressades als hospitals i 6.515 les vigilen des de casa. Aquests informes expliquen, sense donar noms, cas a cas. Els crítics, els greus, i els morts. Tots. Per exemple, el mort de l’informe citat s’explica així:

«Ha mort ciutadà cubà de cinquanta-vuit anys, procedent del Centre de Protecció Social, del municipi Cotorro. Presentava antecedents patològics personals d’alcoholisme, malaltia pulmonar obstructiva crònica. Va ingressar perquè presentava diarrees i decaïment. En l’examen físic, es va constatar marcada deterioració física i nutricional, presència de sibilants en tots dos camps pulmonars, estabilitat hemodinàmica. Va presentar de manera sobtada dispnea intensa, bradicàrdia, hipotensió i cianosi. Ha tingut una parada cardiorespiratòria, s’han fet maniobres de reanimació cardiopulmonar que no han estat efectives. Lamentem profundament els fets i transmetem als familiars i amics nostres condolences més sinceres.»

Un per un, crítics, greus i positius de Covid-19 explicats als informes diaris. Inimaginable a casa nostra.

Tania González Vázquez. Fotografia: TGV.

‘Nosaltres som forts en la prevenció’
Fa pocs dies el ministeri de salut cubà va informar dels tres medicaments que fa servir en els casos més greus. Són l’antiretroviral Kaletra, l’Interferon Alfa-2b i la cloroquina. Però la gran fortalesa del sistema cubà no és la tecnologia punta o els recursos. És la salut pública, la medicina de base i la prevenció. Ho explica a VilaWeb la doctora Tania González Vázquez, metgessa d’Atenció Primària al barri d’El Vedado de l’Havana, i durant vint anys professora a la Universitat de Ciències Mèdiques a l’Escuela Latinoamericana. ‘Nosaltres a Cuba som forts en la prevenció, i amb la Covid-19 això ens ha ajudat molt. Fem servir medicaments monoclonals o fins i tot homeopatia, unes gotes sublinguals que estimulen el sistema immunològic i que ja fèiem servir per al dengue. Fem teràpia anticipatòria per evitar que els pacients empitjorin, fem servir retrovirals, antibiòtics, i l’Interferon Alfa 2B per via intramuscular. També oseltamivir. Tot això ajuda a prevenir. Perquè part de l’èxit és que no esperem que estiguin greus. A Cuba no tenim recursos, i amb el blocatge, encara menys; la situació s’ha agreujat. Però tenim formació i estem avesats a treballar sense recursos. És la població, per exemple, la que ha fet les mascaretes de tres capes de tela, gruixudes. En canvi, de guants, a vegades anem curts.’

La doctora González treballa a la policlínica Corinthia, a l’Havana, que cobreix a 22.000 persones amb 23 consultoris. Ella personalment atén 1.033 persones, de les quals 342 són persones grans, repartides en 417 famílies: ‘Hem dividit les policlíniques en dues zones: una per a malalts amb problemes respiratoris i una altra per a les altres malalties. Les dues zones no es comuniquen. A la nostra Hi hem tingut nou casos i dos morts”.

‘Quedar-me a Cuba ha estat bona idea’
Lena Solà Nogué, filla de Barcelona, resideix a Cuba llargues temporades des de l’any 2015 perquè treballa a l’estudi de l’artista plàstic Wilfredo Prieto. Fa setmanes va haver de decidir si s’hi quedava a passar la pandèmia o tornava a Catalunya: ‘Al final vaig decidir de quedar-me aquí i crec que ha estat una bona idea,’ afirma en declaracions a VilaWeb. ‘La visc molt més relaxada que vosaltres. Veig que hi ha un control bastant més afinat aquí que no pas el descontrol que he vist dels governs europeus. Cuba falla en molts casos, però en moments de crisi o emergències és un país que dóna bons resultats. Ho veus amb ciclons o huracans, amb pocs difunts, i ara s’ha tornat a veure. Sota aquesta aparença de la ruïna, la sanitat funciona. D’una altra manera, però funcionen. Aquí la gent té molt més coneixement mèdic bàsic que nosaltres. La població, en general, està més informada’

Lena Solà Nogué, resident a Cuba. Foto: Estudio Wilfredo Prieto.

Aquests són alguns aspectes claus de l’èxit de la gestió de la Covid-19 a l’illa.

Confinament.
‘La gent està obligada a estar a casa, i si surts per necessitat has d’anar amb mascareta. A banda hi ha barris, o edificis aïllats. No s’hi pot entrar ni se’n pot sortir i els controla la policia. La gent compleix el confinament? Tenim de tot, perquè no es té percepció de risc. Passa sempre. Tothom creu que “a mi no em tocarà”,’ diu la doctora González. ‘Trobo que a Barcelona es va fer molt tard el confinament, i aquí realment amb només quatre casos ja es van començar a tancar coses,’ diu Lena Solà. ‘Però fins i tot abans que ho diguessin les autoritats. Tothom es va avançar. La gent va demanar que tanquessin l’escola abans no ho demanessin les autoritats. Camions amb megàfons avisen d’evitar sortides innecessàries i controlen que tothom porti mascareta o vagi en grup. La majoria no pot anar a treballar.’

Nens
‘Els nens han d’estar a casa i reben les classes per televisió. De 8.00 a 9.00 fan classes d’un curs, de 9.00 a 10.00 un altre, i etcètera. I així poden seguir les classes. Tot i que cada cop n’hi ha més que fan servir el mòbil, i amb dades molt sovint s’accedeix a internet, és sobretot la televisió que funciona. Tothom la segueix. I els nens, aquests dies, segueixen el curs per la televisió,’ diu Lena Solà.

Pesquisas
‘Anem a les cases de la gent, perquè no tothom té mòbil o telèfon i, sense entrar-hi, els demanem si tenen símptomes, malestar, quantes persones hi viuen, si hi ha persones grans o si han estat en contacte amb casos confirmats. Casa per casa. Ho fem a tota la població. És molta gent i per això s’han mobilitzat estudiants d’infermeria. Però també la població que ha perdut la feina. Jo , per exemple, treballador d’una empresa de telefònica i un professor universitari. Tots dos m’ajuden amb les pesquisas. La universitat i l’empresa de telefònica els paga el 60% del sou, però treballen amb mi, no amb ells,’ diu la doctora.

Centres d’aïllament
‘A banda l’atenció primària i els hospitals, existeixen centres d’aïllament. Alguns són hotels petits o escoles que s’han habilitat. Aquí hi va gent que no té símptomes, però que sabem que han estat en contacte amb malalts. O en contacte amb persones no infectades però que han estat en contacte amb casos confirmats. Els aïllem catorze dies en cel·les de dues persones i els fem seguiment. Si mostren símptomes, se’n van a l’hospital. I, si no, quan surten del centre d’aïllament jo els faig seguiment a casa seva,’ diu la doctora.

Hospitals
‘Hem començat a fer servir plasma de pacients recuperats i es fa servir amb pacients molt greus i dóna bons resultats. Ja ho fèiem amb l’Ebola’ diu la doctora.

Aeroports
‘A tothom que entrava al país li preníem la temperatura i l’ingressàvem catorze dies als centres d’aïllament. Tingués símptomes o no. I amb vigilància diària. I als més grans de seixanta anys els donàvem estimulador de les cèl·lules. Quan els donem l’alta els fem un seguiment a casa seva, als viatgers,’ afirma la doctora. ‘Els cubans, quan entren, abans d’agafar la maleta, han de passar per un control mèdic: després ho envien a un consultori. Això ha passat sempre, no és d’ara. Cada cop que entraven, abans de recollir les maletes, explicaven on havien estat’, conclou Lena Solà Nogué.

The post L’èxit cubà amb la Covid-19, explicat des de dins appeared first on VilaWeb.

Cercas i l’utilitarisme dels morts: una lliçó de nacionalisme espanyol

En una entrevista pregunten a Javier Cercas sobre la crisi del coronavirus i ell respon que la situació actual és una llàstima, però que per ell va ser molt pitjor l’octubre del 2017. I Miquel Iceta, que no perd mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat, ho repiula de seguida, causant una bona indignació. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els indignats, que són una immensa majoria, no entenen com Cercas o Iceta poden menystenir d’aquesta manera l’existència de 25.000 morts oficials, que tots sabem que en realitat poden ser moltíssims més. D’una banda, humanament, diu molt poc en favor d’ells que tinguen tan baix el llistó del respecte a la vida humana i al dolor aliè. D’una altra, és evident que la deriva ideològica que s’ha apoderat del PSC els fa perdre greument el rumb. La defensa religiosa de Pedro Sánchez, finalment, fa la resta i dóna peu a aquest incident tan revelador.

La pregunta, obligada, és com es pot arribar a aquest nivell de degradació moral. Evidentment s’hi arriba envolat per la política, amb una inflamació letal de partidisme, però cal entendre que sobretot s’hi arriba impregnat fins al moll de l’os d’aquest nacionalisme espanyol del qual tan pocs espanyols conec que siguen capaços de netejar-se. I la prova és simple: seria normal en un altre país d’Europa que un intel·lectual demostrés en públic un menysteniment d’aquest nivell cap a la mort en massa dels seus veïns?

Crec que tothom, amb raó, s’afanyarà a respondre que no, però jo ho matisaria mencionant el cas de Sèrbia, una comparança que donaria per a molt si volem entendre el moment actual. Fa anys que sostinc que les característiques dels nacionalismes serbi i espanyol tenen unes arrels comunes molt interessants d’estudiar. Si tingués temps per a dedicar-me a estudiar-les com cal, m’agradaria de disseccionar-les de ple: la defensa d’un excepcionalisme de frontera contra els moros o els otomans com a origen mitològic; una definició primordialista del concepte de nació, immortal, gairebé caricaturesca; el pes enorme de la religió en la conformació del seu ideal sempre expansiu; i un menysteniment profund de l’europeisme de les llums, ressentit i tot, més encara en Unamuno que no pas en Garašanin.

Ara la fabricació aquesta tan útil de l’espanyolisme com un ‘no-nacionalisme’ permet a Cercas o Iceta de dir coses tan greus com aquesta que han dit mentre es veuen ells mateixos inserits en la modernitat o el cosmopolitisme. No hi puc fer res respecte als que ells creuen, però no estic disposat a acceptar com a normal una frase que és gravíssima. Sobretot perquè Cercas i Iceta parlen amb un cor metòdicament rosegat per les tradicions de la passió patriòtica espanyolista i els altres tenim raons per a témer que, si no es frena aquest seu nacionalisme desbocat, ens acabaran conduint a la barbàrie on sempre, històricament, ha anat a parar.

En aquest sentit he de remarcar que el menyspreu per la mort, la seua relativització, és un tret molt remarcable del nacionalisme espanyol, emparentat profundament amb el catolicisme tan present en l’embrió de la idea d’Espanya i de la seua constitució en nació. Algú dirà, de manera frívola, que Espanya avui ja no és catòlica. L’argument és passablement cert però cal dir que mentre el nacionalisme espanyol no canvie (i no es veu cap signe ni remot que haja de passar) la realitat és que està condemnat a arrossegar amb ell tota la càrrega doctrinal que l’ha impregnat de sempre i que se li escape, vulgues que no, pels porus.

Posaré un exemple ‘constitucional’. Els anys vuitanta encara hi va haver una mica de discussió sobre si la festa nacional espanyola havia de ser el Sis de Desembre, aniversari de la constitució i per tant símbol d’una mena de nou començament, o el Dotze d’Octubre. Va guanyar, com en tantes coses, la continuïtat amb el franquisme, i n’és conseqüència que avui els espanyols celebren com a l’essència de la pàtria que són l’evangelització violenta d’Amèrica i la victòria sobre els moros. Encara. Ho intenten dissimular, és veritat. Però ho aconsegueixen poc i malament. Certament la llei del 1978 que instaura el Dotze d’Octubre com a festa nacional espanyola ja no parla de l’evangelització, com era habitual fins aleshores, però ho fa de ‘l’inici de la projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus’ de la nació. Mira per on. La retòrica és la que canvia però la mona continua essent mona per més de seda que la vulguen vestir.

Mona en la constitució i mona també en el cap de Cercas i Iceta. Que en definitiva no fan res més que adaptar a l’era del Twitter aquell aberrant missatge, tan estimat pel falangisme primitiu, segons el qual els morts són uns éssers caducs i poden tenir, per això, una utilitat, ponderable a partir de la conveniència present de la pàtria ‒que és eterna i per això mateix superior. En definitiva que els cadàvers t’indignen o et resulten completament indiferents no segons un criteri moral sinó simplement pels interessos de la política.

The post Cercas i l’utilitarisme dels morts: una lliçó de nacionalisme espanyol appeared first on VilaWeb.

Soraya Real: ‘Van deixar que els avis emmalaltissin a la residència i alguns van morir’

La directora de la residència Verge del Remei d’Arenys de Munt, Soraya Real, és molt dura amb la gestió de la pandèmia a les residències. Reconeix que aquestes darreres setmanes les coses han canviat. Sobretot, d’ençà que les residències les gestiona el Departament de Salut. Malgrat tot, critica molt durament que s’hagi arribat tard a tot arreu. Dissortadament, la Covid-19 va trucar a la porta de la seva residència molt aviat. Quan no hi havia material, no es feien proves i els avis no eren traslladats als hospitals. Treballadors i residents s’han contagiat. Vuit s’han mort pel camí. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Parlem amb Soraya Real de tot aquest procés que s’ha viscut dins la residència. Ens explica els maldecaps que han hagut de passar i fins a quin punt s’han sentit abandonats. ‘Ens han fet creure que una residència pot fer les mateixes coses que un hospital i no és cert’, diu. I es plany que durant les primeres setmanes es va negar el dret de tractament hospitalari a molts residents, cosa que els abocava a la mort.

No deu ser fàcil, de ser directora d’una residència durant aquesta pandèmia…
—No m’ho hauria imaginat mai, de viure una cosa com aquesta. Tinc una decepció tan gran… Van deixar que la gent emmalaltís i l’han privada de tractament a l’hospital. Els han deixat morir. I tot això davant l’estupor de les famílies i la impotència dels professionals. Tot és molt dramàtic. Molt trist. Penseu que aquesta gent és com família, passem més hores amb ells que amb la nostra família. Ho hem passat molt malament. Nosaltres vam pagar la novetat, vam ser els primers de la zona. Sabeu que em diuen els epidemiòlegs amb qui parlo? Em diuen que ho hem fet ‘de puta mare’, que hi ha uns altres llocs on no es fa bé. Però de què em serveix fer-ho bé si no tenim les eines? De res.

Quan us va arribar el primer cas?
—El 18 de març ens vam trobar un senyor que tenia una mica de febre i de seguida el vam aïllar. La nostra doctora el va visitar gairebé al moment perquè feia visita i ens va dir que tenia una pneumònia i que l’havíem d’enviar a l’hospital. Vam actuar com faríem normalment. Vam avisar una ambulància, però res no va funcionar com era habitual.

Què va passar?
—De la central d’ambulàncies ja els va costar de venir. Però finalment, van venir. Pensem que en aquell moment no passava res. La pandèmia semblava bastant controlada. Però de cop, ens vam trobar en una situació bastant desagradable. Els tècnics, que ja anaven vestits una mica d’astronautes, ens van dir que no se l’enduien, que no hi havia criteris per a fer-ho. Diuen que aquesta persona està estupendament, i que té la saturació d’oxigen a la sang bé. En aquell moment jo li demano: ‘Ets metge o infermer?’ La resposta és que és un tècnic, és a dir, el conductor. I jo li dic que el metge ha dit que s’ha de traslladar. La doctora s’hi discuteix, parlar amb la central i al final se l’enduen. Se’l queden ingressat amb pneumònia bilateral i li diagnostiquen Covid-19. I aquesta situació no és excepcional; en aquest problema s’hi ha trobat moltes residències.

Quan teniu el primer cas preneu alguna mesura?
—Quan ens confirmen que és Covid, comencem a mirar que no hi hagi ningú que en tingui símptomes. No prenen cap mesura excepcional, perquè el protocol diu que hem d’aïllar els qui tenen símptomes, però no diu res dels asimptomàtics. Encara que prenen algunes mesures que no són al protocol, com ara posar-nos màscares. És el dia 19 de març, en aquell moment el protocol del departament diu que no calen màscares ni per als professionals sanitaris ni per a la gent gran. Fins i tot els polítics deien que no calien màscares, que podíem espantar els avis. Però nosaltres pensem que és millor portar-ne i ja ens en posem.

I el següent cas?
—El cap de setmana ens trobem un segon senyor que fa el mateix procés. Veient la situació, la doctora puja encara tot i ser festa i em diu que fa una pneumònia, igual que l’altre. És el dia 22 de març. Intentem derivar-lo a l’hospital, però ja és impossible. Automàticament ens diuen que no, que això ho podem tractar a la residència. Ens adonem que li neguen qualsevol possibilitat de sobreviure. Nosaltres comencem el tractament amb antibiòtic. Però, malauradament, tant ell com la primera persona contagiada es van morir. A més, aquell dia ens contagiem la doctora i jo. N’estem convençudes.

Aquest segon malalt no va poder ser derivat a un hospital?
—No, des del 22 de març la residència era completament tancada. No ens van deixar derivar aquest cas ni cap dels altres que van anar apareixent. Fa quinze dies les coses han començat a canviar. S’ha suavitzat, ara agafen gent. Però durant un mes, no deixaven traslladar a l’hospital cap avi que vingués de la nostra residència.

Cap?
—Durant aquell mes només van acceptar una persona amb un broncospasme, que a la residència se’ns hauria mort. Però crec que la van acceptar perquè era una persona més jove, tenia setanta anys. No ho sé segur, però la meva sensació és que durant aquells dies miraven l’edat: de setanta en amunt no els volien. Aquesta senyora que us dic, la vam poder derivar a l’hospital i es va salvar. A més, ha tingut un resultat negatiu de Covid-19 i ara espera en un centre sociosanitari fins al moment de poder tornar a la residència. Si ara ve, té risc d’infectar-se. Cal ser conscients que a la nostra residència no tenim tan sols problemes de Covid-19, com és lògic i normal. Per exemple, aquesta setmana, hem enviat a l’hospital un senyor de vuitanta anys amb insuficiència cardíaca. Si no ens l’haguessin deixat derivar a un hospital, l’haurien condemnat a morir.

I, llavors, la gent amb Covid?
—Tota la gent que tenien una simptomatologia que podia ser considerada de Covid no ens la deixaven derivar. Al final ens venien a dir que allò que farien a l’hospital seria igual que això que fem a la residència. No és veritat, les residències no som hospitals. Veient això que venia, ens vam mobilitzar abans no arribes tota la pandèmia aquí i vam demanar més màquines d’oxigen. Ho vam fer per la nostra tranquil·litat, pensàvem que no les necessitaríem totes. Al final ens han faltat màquines. Ens han fet creure que una residència pot fer les mateixes coses que un hospital i no és cert. A la nostra residència hi ve una doctora cada dia. Això no passa a tot arreu. Hi ha residències de cent cinquanta avis en què el metge hi va dues vegades la setmana. Imagineu-vos.

La doctora va agafar la malaltia?
—Tant la doctora com jo som conscients que quan vam visitar aquest home el 22 de març vam agafar la malaltia. Ella va començar a tenir els primers símptomes el 24 de març, i com que és doctora de l’Hospital de Calella li fan el test de seguida. Va sortir positiu.

I quan us vau quedar sense doctora què vau fer? 
—Quan la nostra doctora va agafar la malaltia vaig trucar al director de la nostra àrea bàsica. Molta gent no ho sap però les residències també tenen metges del CAP assignats, però a moltes també tenim metges propis que fan el seguiment del dia a dia. Quan vaig parlar amb al director de l’àrea bàsica per explicar-li la situació i li vaig demanar que ens vinguessin a visitar a partir de llavors, la resposta va ser que quan tinguéssim algun problema els truquéssim, ells decidirien segons cada situació si venien o no. Em vaig enfadar molt, però em van dir que aquests eren els protocols. Tenim la sort, que l’anterior doctora de la residència es va oferir a ajudar-nos. Però amb l’edat que té no és convenient que entri a la residència. Llavors ella s’encarregava del dia a dia i avisavem al CAP quan calia visitar un avi. Això era un dilluns, el divendres van canviar tots els protocols. I la mateixa persona que m’havia dit que no podien sortir del CAP, em diu que el Departament de Salut li han dit que ells han de controlar les residències. Ara vénen ells a visitar cada dia, i he de dir que ho fan molt bé. Però, com sempre, vam haver de lluitar, i va ser massa tard.

Vau agafar la malaltia perquè no teníeu material?
—En aquell moment, l’únic material que teníem era un que ens havia donat el Departament de Benestar Social el 13 de març. Ens va fer traslladar tots els responsables de les residències a un polígon de Sant Sadurní d’Anoia. Tots érem allà, semblava el Canet Rock. Ens van donar una bossa de dos pams i mig on hi havia: dues ulleres, dues bates de paper, quinze parells de guants i quinze màscares normals. Això va ser el material EPI que ens van donar a totes les residències. Quan ho vaig veure em vaig queixar a la noia que ens ho donava. Els vaig recordar que tenia quaranta avis. La resposta va ser que donaven aquesta bossa a totes les residències, tant les de quaranta avis com les que en tenien cent cinquanta.

I no va arribar més material?
—Durant molts dies em vaig dedicar a demanar més material el Departament de Benestar Social. Tenim gent despullada i els treballadors anem despullats. Només tenim el material que ens han donat a Sant Sadurní. Més ben dit, també tenim algunes màscares de roba que ens fa gent del poble voluntàriament. I s’ha de dir que des del primer moment l’ajuntament es va abocar a intentar-nos ajudar. Miren de trobar material per la seva banda, però no és senzill. L’única administració que ens ha ajudat és l’administració local. L’alcalde i la regidora de Salut Pública hi han deixat la pell. Però el departament no fa cas de les nostres demandes. Sempre ens contesten amb la mateixa frase: ‘El departament no té material. Quan en tinguem el repartirem segons les necessitats.’

Aquest material va arribar mai?
—Si, el 30 de març. Però és massa tard. A més, arriba quan jo faig un vídeo per La Vanguardia on denuncio la situació. Es penja el vídeo i al cap de tres hores em truquen del Departament d’Afers Socials per demanar-me què necessito. És insultant! Des del 15 de març, cada dia, en una bústia que han habilitat per a nosaltres, hi detallem la situació que hi ha a la residència i els diem què necessitem. Que no s’ho mira ningú? Ara, és sortir a La Vanguardia i al cap de trenta hores tenim el material EPI a la residència. És molt poc, però és millor que aquella bossa que ens havien donat el primer dia.

A partir de llavors aneu rebent més material? O aquest és l’únic? 
—La tanda següent de material ens arriba el 15 d’abril. Dos dies abans em truca una dona per dir-me que és la nostra persona de referència en qüestions de material. M’enfado. Com pot ser que no ens hagués trucat abans? M’explica que és un nou servei, i que em truca per donar-se a conèixer. La meva resposta va ser: ‘Aneu molt tard, ja no estem per donar-nos a conèixer, necessitem fer feina a fons.’ La noia es va disculpar, i des de llavors parlem cada dia i funciona. Però, per arribar a un bon funcionament ha de passar un mes?

Us heu sentit abandonats?
—A la residència ens hem sentit completament abandonats. I no és que ho digui ara a la premsa… Ho dic cada dia a la gent que em truca del departament. Ens truca molta gent, tinc una llibreta plena de telèfons. I no dubto que tots tenen bona voluntat, però repeteixen la feina constantment. Ens fan enviar-los un monitoratge amb la informació i després ens truquen. No entenc per què ens fan fer aquesta feina, si no la mira ningú. Ens sentim tan abandonats que quan vaig emmalaltir li vaig dir molt clar a l’alcalde: ‘La gent s’anirà contagiant i s’aniran morint tots.’ Hi ha gent que em diu alarmista, però ha passat això. La gent s’ha contagiat tot, i se’ns ha mort gent, massa gent.

Quanta?
—De quaranta residents que teníem abans de la pandèmia se n’han mort deu. He de dir que al principi de tot plegat, van morir dues persones que ja eren al final de vida i la seva mort va ser per altres causes. Però se’ns han mort vuit persones més. D’aquestes, que tinguessin el test fet només tres, que són les persones que comptaran a les estadístiques. Els altres cinc crec que també han mort per culpa de la Covid-19. Han fet al mateix procés.

Quina és la situació actual de la residència?
—Ara mateix a la residència hi ha una vintena d’avis dels trenta-nou que tenia. Com t’he dit abans, se n’han mort deu. Però també tinc dues persones ingressades per Covid-19. Són d’aquestes persones que han empitjorat fa pocs dies, i que com que són més joves, han acceptat el trasllat. Si s’haguessin quedat a la residència, haurien mort. Però per sort, tots dos se n’han sortit molt bé. Ara, una s’espera en un centre sociosanitari per no agafar la malaltia i l’altra és a l’hospital esperant l’alta mèdica.

I la resta?
—Cert, en tinc quatre que després de molt insistir, amb l’ajuda de l’ajuntament, van aconseguir que els fessin la prova i van ser traslladats a una altra residència d’Arenys de Munt, la Sant Martí, on no hi ha cap cas.

Dieu que vau insistir molt?
—Sí, el 5 d’abril teníem la gent amb símptomes aïllada a les habitacions. La resta, quinze persones que no tenien cap símptoma, feien vida normal a baix. L’alcalde volia protegir aquesta gent i va decidir de llogar un hotel a Caldes per traslladar-los i evitar nous contagis. Però no podíem treure cap resident si abans no li feien el test. Finalment, l’alcalde va exigir a Salut Pública que vinguessin a fer proves a la residència. En un primer moment ens van dir que no, però finalment vam aconseguir que vinguessin. Això sí, van venir a fer el text només a la gent que no té símptomes. Però què passa? Sorprenentment, d’aquestes quinze persones sense símptomes previs, a onze els surt resultat positiu. Evidentment, avortem el trasllat a l’hotel i els traslladem a l’altra residència.

Caram, i a la resta d’avis aïllats no els van fer la prova? 
—No, i penseu que aquests avis estan aïllats no perquè estiguin malament sinó perquè han tingut algun símptoma. Però amb això no podem saber del cert si tenen la Covid-19. A les residències convivim cada dia amb febre o diarrees. És una cosa habitual. Però el protocol ara ens diu que els hem d’aïllar. I així ho fem. Finalment, la setmana passada van fer el test a la resta, i el resultat encara és més sorprenent. Dels vint residents que tenim, hi ha dotze positius i vuit negatius. D’aquests vuit negatius, n’hi ha tres que han negativitzat des de l’últim test que els van fer. Ara aquesta gent ja s’ha immunitzat. Ja han passat la malaltia i no l’encomanen.

Emocionalment com estan aquests avis? 
—Tot plegat és un drama per a tots. Els avis fa molts dies que no poden veure les famílies. L’aïllament ha estat molt complicat. La gent que està bé mentalment, encara ho entén. S’avorreixen però van fent. Per a la gent que té demència és molt més complicat. No parlo de gent en una cadira sense fer res, al contrari: són persones que estan bé físicament i que de normal els dutxem, vestim i els fem fer exercicis. Ara potser a la tarda vénen i et diuen que han de marxar a tancar el ramat. Tota aquesta gent tenien una rutina, feien la seva vida, i de cop tot es va estroncar. Els tanquem en una habitació i l’única visita que tenen és una persona vestida d’astronauta cada hora i mitja. No et coneixen i no entenen res. Imagineu-vos què deuen pensar. Estan convençuts que són al llit de mort. Se senten abandonats, no entenen res. Se n’ha parlat molt poc d’ells. Estic convençuda que alguns s’han deixat morir.

Es deixen morir?
—Sí, hi ha hagut algun cas que s’han rendit. Fins i tot han deixat de menjar. Tenia una persona de cent tres anys que estava molt bé cognitivament, però era sorda i pràcticament cega. Abans tenia una vida normal a la residència, però quan el vam aïllar va ser impossible de comunicar-nos-hi. Arriba un moment que decideix de deixar de menjar. Ja en tenia prou. Va durar set o vuit dies i es va morir. És una situació molt dramàtica. Sobretot per a les famílies.

Vau notar diferència al moment que va assumir la competència de les residències el Departament de Salut?
—Sí, totalment. En el nostre cas hi va haver una sèrie de moviments polítics que han ajudat. Per tant, no sé fins a quin punt és això o el canvi de conselleria. Però, hi ha hagut canvis importants d’ençà que Vergés va assumir les competències. Ho hem notat.

Teniu contacte amb més residències. Ells també han notat el canvi?
—Sí. Però quin és el problema? Nosaltres paguem la novetat, en aquell moment érem els únics de la zona amb aquest problema. I per a la gent que ha començat a tenir casos ara les coses han estat diferents. Fa uns dies a la residència Asil Torrent d’Arenys de Mar van detectar el primer cas. L’endemà ja havien fet les proves a tot el personal i als residents. Imagineu-vos que haguéssim tingut això el 22 de març. Sabeu quan van venir a fer-nos la PCR a nosaltres? El 24 d’abril. Un mes més tard. I només van fer la prova als avis. Hi ha gent del personal a qui encara no han fet cap test. Per sort, aquells que vam entrar a l’estudi d’Oriol Mitjà ho sabem. Ells no acostumen a donar resultats, però ens van veure tan desesperats que ens van fer el favor, i ens ho van dir.

—La vostra residència va poder entrar a l’estudi d’Oriol Mitjà…
—Sí, el 27 de març, gràcies a la feina que va fer l’alcalde d’Arenys de Munt, aconseguim entrar en l’assaig clínic de l’Oriol Mitjà. Vénen a la residència i ens fan PCR a la majoria de treballadors. No tothom entra a l’estudi, hi ha gent amb certes malalties que creuen que és millor que no hi entrin. La majoria d’avis en són exclosos. Del personal, hi entrem tots menys sis. Hi entro jo, que aquell dia ja començo a prendre la medicació. Durant catorze dies estem controlats per l’equip de l’Oriol Mitjà. En el meu cas, l’endemà d’haver començat a prendre la medicació, començo a tenir febre alta. Evidentment en quedo a casa i agafo la baixa, amb els precedents que tenim entenc que he agafat coronavirus.

Encara es complica tot molt més…
—Jo estava ben acovardida. Tant la nostra doctora com jo tenim asma, per tant tenim una patologia prèvia que no ens afavoreix. La doctora va haver d’acabar ingressant en un hospital. Jo era molt conscient que tenia molts números: tinc asma, peso cent quilos i cada vegada que em refredo m’han de donar antibiòtic, cortisona i inhaladors. Però afortunadament amb el Dolquine [nom comercial de la hidroxicloroquina] no he tingut cap problema respiratori durant la Covid-19. M’ha anat bé. Tinc la sensació que quan me’l vaig començar a prendre es va aturar la malaltia.

Com esteu ara?
—La setmana passada em van fer el test i ha tornat a ser positiu. Fa quinze dies que ja em trobo bé, però encara puc encomanar la malaltia. Per sort, la resta de companyes que ho tenien han fet negatiu. Una altra història a part és tot el procés per a fer-nos al test…

Què voleu dir?
—Per donar-nos l’alta i poder tornar a treballar nosaltres ens hem de fer el test. Ha de sortir negatiu. Contra tota lògica, l’Institut Català de la Salut em diu que no vindran a casa a fer-nos la segona PCR. Ens diuen que ens posem una màscara i els guants i anem a Sabadell. Jo visc Arenys de Mar, no tenen res més a prop? És a seixanta quilòmetres! Ens diuen una altra vegada que aquest és el protocol. Finalment, després de molt lluitar, ens proposen de fer el test a Can Ruti. Parlo amb les meves companyes i ho acceptem. Volem tornar a la residència i necessitem el test perquè ens donin l’alta. En el meu cas, estic gairebé tres hores a l’hospital. Molta d’aquesta estona en passadissos on passa gent. El meu resultat? Positiu. I jo i el virus hem estat hores a l’hospital. Potser hem encomanat la malaltia a gent. No ho podem saber. No hi havia cap més manera de fer les proves?

The post Soraya Real: ‘Van deixar que els avis emmalaltissin a la residència i alguns van morir’ appeared first on VilaWeb.

La nació-estat de Califòrnia

De vegades els contraris s’il·luminen. Les manifestacions de Gabriel Rufián contràries al nacionalisme van rebre una rèplica gairebé a l’acte quan Gavin Newsom declarà Califòrnia un estat-nació. Una rèplica interessant, aliena a la fatigada retòrica de declaracions i contradeclaracions en què consisteix la política catalana; interessant perquè Newsom fa política i les seves paraules duen càrrega executiva. És veritat que Rufián dispara llocs comuns i que aquesta és la clau del seu èxit entre una determinada parròquia, però també de la seva limitació. Amb tot, de vegades fa com el llamp quan descarrega l’electricitat atmosfèrica i aclareix l’ambient. Es nota en el fet que ningú del seu partit no acostuma a desmentir-lo. La distinció entre independentisme i nacionalisme és un clàssic d’ERC. Al principi ho era sobretot per una qüestió de marca, per distingir-se de CiU, que pràcticament monopolitzava l’etiqueta. Però d’ençà del tombant de segle va començar a cercar raons ideològiques, a remolc de Jürgen Habermas i alguns altres que vaticinaven la fi de les nacions. Llavors el postnacionalisme semblava progressista, fins al punt que l’adoptà José María Aznar, promovent allò del patriotisme constitucional, fins que el 2006 el seu partit va atemptar patriòticament contra la constitució i els qui han vingut després d’ell l’han rebregada sense cap mirament. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com que els espanyols no tenen cap més model d’estat que l’absolutisme d’arrel castellana, s’enlluernen amb cada estrella que puja a l’horitzó polític i la imiten durant l’estona que dura la lluor. Espanya ha estat liberal i afrancesada al segle XIX, comunista, feixista i filonazi al segle XX, socialdemòcrata a cavall dels dos segles, vagament macrònica durant l’ascens del polític francès i darrerament trumpista. Però mai segones parts no foren bones i els espanyols sempre acaben rendint-se a la realitat pròpia: exèrcit, Guàrdia Civil, escàndols de la cort, caciquisme al servei d’una oligarquia amb gran penetració territorial i un control ferri de l’opinió.

Puix que a Espanya el nacionalisme no tenia res a veure amb la construcció de la unitat espanyola i era sinònim d’allò que se li resistia, la doctrina d’Habermas era oli en un gresol i encara afegia una pàtina progressista a la política espanyola finisecular. Sols que les raons d’Habermas eren diametralment oposades a les dels postnacionalistes locals. Habermas, que en una conferència pronunciada a Stanford el novembre del 2007 es declarà hereu de la reeducació d’Alemanya pels Estats Units, temia el retorn del nacionalisme alemany amb la reunificació de les dues Alemanyes. El seu postnacionalisme era un rebuig d’aquell passat que, segons l’historiador Ernst Nolte, no volia acabar de passar. Per contra, a Espanya el patriotisme constitucional sorgia, com gairebé totes les polítiques des del segle XIX ençà, per por de la des-unificació d’un estat mal engalzat i servia per a refermar un passat que de cap manera no es volia que passés.

Habermas mateix s’adonà prou aviat de la dificultat de legitimar l’estat sense un rerefons cultural comú a la ciutadania. La prova la tenia al davant, en el projecte d’estat federal fallit que és la Unió Europea, malgrat els Erasmus i més esforços anèmics de sintetitzar una identitat europea passablement funcional. I mentre que alguns s’aplicaven a crear-la allà on no existia, uns altres iniciaven un procés desidentificador i engegaven a rodar bagatge històric i cultural, començant per la llengua, en un esforç de reducció de la realitat a la mida estricta de la política. Així es progressava de la identitat a la independència, com anunciava un assaig de Xavier Rubert de Ventós contemporani del d’Habermas, sense saber-se ni preocupar-se de saber què era allò que volia esdevenir independent i que Rubert de Ventós, amb ironia característica, anomenava un OPNI, un objecte polític no identificat.

El catalanisme, que havia començat essent lingüístic i cultural abans d’esdevenir conscient de la nacionalitat, esdevenia independentista seguint la lògica interna del nacionalisme. Sols que, amb un masoquisme típicament català, començava independitzant-se no pas de l’estat espanyol sinó d’ell mateix, menjant-se les pròpies entranyes i acabant declarant-se postcatalanista o directament no-catalanista. Damunt aquesta catifa màgica s’arriba al punt que el portaveu d’ERC al congrés dels diputats no tingui manies de declarar que ell i ‘centenars més de persones’, que cal suposar de l’òrbita d’ERC perquè la frase tingui  sentit, no són sols no-nacionalistes sinó que ja han avançat al no-independentisme. Perquè ser independentista, diu Rufián, no és ser res i, efectivament, com més va més ho sembla. Però ell es defineix republicà i d’esquerres, creient que això és alguna substancia, malgrat que, sense referir-les a realitats concretes i intuïtives, aquestes categories restin buides. Si no és que comporten una petició de principi i Rufián simplement s’identifica doctrinàriament amb el partit que li dóna feina i que, per si algú ho oblidava, s’anomena republicà i d’esquerres. La qual cosa voldria dir senzillament que a Rufián les sigles no li deixen veure la selva de la política.

Califòrnia és oficialment una república encara que el governador no sigui republicà. No solen ser-ho, perquè des de mitjan segle XIX aquest nom el monopolitza el partit de l’oposició. Però Newsom pot considerar-se ‘d’esquerres’ en la distribució de l’assemblea dels representants al Capitoli de Sacramento, tot i que aquí preferim el terme ‘liberal’, vinculat amb la tradició anglosaxona representada per John Stuart Mill, entre altres. El terme ‘esquerra’ no té valor absolut, no designa res de particular ni cap política ni menys cap virtut específica. És simplement una disposició relativa a una orientació de la vida pública observada des d’un lloc determinat, sigui la presidència d’un parlament, sigui l’escala subjectiva de valors d’una persona determinada. Hom no és d’esquerres com pot ser blanc, mascle i de la Seu d’Urgell, sinó que ho és en relació amb un eix ideològic de característiques variables (i sovint bescanviables) segons els llocs i els temps.

A Califòrnia no cal declarar-se republicà en el sentit que voldríem suposar-li a Rufián, com tampoc no cal declarar-se mamífer o plantígrad, perquè tothom n’és a causa de l’evolució política del continent. Ni cal lluitar per aconseguir l’estat propi, perquè Califòrnia ja n’és un dintre de la Unió i no pas una entitat administrativa vagament descentralitzada. Però no és cap país independent i en això té una certa retirada amb Catalunya, com també en el fet de ser l’estat econòmicament més potent i un dels que més suporta un dèficit fiscal onerós en relació amb els altres estats. Aquesta retirada té alguna cosa a veure amb el fet que alguns mitjans catalans es fessin ressò de la declaració de Newsom, que tanmateix cal contextualitzar. La definició de Califòrnia com a estat nació arriba en un dels moments més tensos en la relació entre el govern federal i els estats. L’actitud punitiva de la Casa Blanca contra els estats desafectes a la seva política arribà a una fita digna del govern espanyol quan Trump va advertir els estats que no comptessin amb les reserves nacionals de material mèdic i alhora va donar instruccions a la Federal Emergency Management Agency de confiscar les compres d’equipament dels estats durant la pandèmia.

Newsom no és l’únic governador que ha advertit Washington que, si no coopera, l’estat buscarà la manera de protegir-se; però és ara per ara l’únic a elevar el to al nivell d’avís de ruptura. Això es desprèn de la seva afirmació no sols que Califòrnia té prou capacitat econòmica per a proveir-se del material mèdic que el govern federal li refusa, sinó que podria fins i tot exportar-ne a uns altres estats. ‘Exportar’ és un terme propi de les relacions internacionals i als americans els fa el mateix efecte que als espanyols dir que el Principat exporta a Extremadura.

El llenguatge de Newsom és provocador i té el recorregut que té. De moment, poc més que posar en guàrdia el govern federal sobre on pot portar la política de Trump d’hostilitzar els estats blaus, és a dir, els de tradició demòcrata, tres o quatre dels quals financen bona part de la resta, especialment els que voten en clau republicana. Contribuint el 15% de la renda de les persones físiques a la caixa comuna, Califòrnia té motius per a exigir un tracte més respectuós, però caracteritzar-la de nació és inversemblant, car les nacions històriques del seu territori han pràcticament desaparegut i allò que ha vingut després són superposicions humanes d’origen i caràcter diversos. Però Califòrnia encarna un model de societat, igual o molt semblant a aquell a què aspira Catalunya. Amb una economia que equilibra una agricultura potent amb la tecnologia més avançada, el millor sistema públic d’educació superior suplementat amb universitats privades que ocupen sistemàticament els primers llocs del rànquing mundial, una població no sols diversa sinó majorment tolerant, essent un santuari per a la immigració perseguida per Washington, amb la legislació més restrictiva de la venda d’armes de tot el país i lideratge en la protecció de l’ambient i la lluita contra el canvi climàtic, Califòrnia pot argumentar un caràcter diferencial molt notable. Però el caràcter nacional no pot reclamar-lo en cap sentit històricament plausible del terme ‘nació’.

Tanmateix, aquest desplaçament semàntic no és cap inconvenient per a Newsom, car el seu objectiu era prevenir Trump, però també el partit demòcrata, excessivament complaent, sobre on pot portar l’actual deriva antidemocràtica del govern federal. En tot cas, la declaració ‘nacionalista’ de Newsom té interès per al debat a Catalunya, car si els republicans catalans rebutgen la nació perquè aspiren a una república, els qui ja tenen república consideren la nació imprescindible per a qualsevol pretensió d’independència. Si més no, la consideren necessària per a defensar la democràcia davant un nacionalisme no menys ferotge i destructiu que l’espanyol.

The post La nació-estat de Califòrnia appeared first on VilaWeb.

Joan Martínez Alier: ‘El PIB és un invent metafísic per a disciplinar la gent’

Conversem amb Joan Martínez Alier, economista, activista i pioner al món de l’economia ecològica i l’ecologia política. Científic de referència internacional, el seu pensament i la seva trajectòria es descriuen en l’autobiografia Demà serà un altre dia. Com a activista avui es considera ‘zadista’ i ‘zapatista’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quina és la vostra principal reflexió sobre la pandèmia de Covid-19?
—No puc dir que l’hagués prevista. Ha estat una bona ocasió per a recordar més pandèmies, les que van arribar a Amèrica després del 1492 i van causar una catàstrofe demogràfica total, les de la Pesta Negra a Europa (i a Catalunya, naturalment) i la seva influència en les guerres camperoles del final del feudalisme que jo mateix havia explicat sovint a classe. Particularment la grip del 1918, que és més pròxima. Les primeres setmanes del confinament vaig aprendre més d’història de pandèmies que en tota la meva vida. Fes arribar, si vols, aquests articles i bibliografies (amb molts llibres, films, etc.), a tots els teus lectors.

Sembla que havíem oblidat que les pandèmies són part de la nostra història, ens crèiem invulnerables, o també és una censura de la memòria com s’ha fet sovint amb més episodis polítics?
—La demografia històrica d’Amèrica és part de la nostra història com a europeus i no s’ensenya prou a les escoles. León Portilla, a La visión de los vencidos, explica que a Tenochtitlan, a Mèxic, els espanyols van guanyar perquè va arribar la verola, que anomenaven huey zahuatl. El 1992 es va celebrar el cinquè centenari del ‘descobriment’. Amb Verena Stolcke el 1990 vam portar a parlar a Barcelona Alfred Crosby i Noble David Cook, grans historiadors de la demografia i l’ecologia d’Amèrica, és a dir, de les catàstrofes demogràfiques després del 1492 per manca d’immunitat i més raons. Cap diari no en va parlar. Ara tindrien més èxit. Sembla que d’entrada tots els humans estem igualment mancats d’immunitat contra aquest virus? No ho sé. Sembla que la pandèmia durarà un parell d’anys, amb anades i tornades, amb un excés de mortalitat que no arriba ni de lluny a l’1%.

Després de la grip del 1918-19 van venir els ‘feliços anys vint’. Què intuïu que pot passar aquesta vegada? Quins haurien de ser per vós els canvis principals?
—Això mateix, després de la grip del 1918-19, que va ser una mica com aquesta però més forta, va arribar el xarleston i els anys vint, creixement econòmic, la crisi del 1929, els feixismes, la guerra d’Espanya del 1936-39, el franquisme i la guerra mundial. La terrible guerra del Japó a la Xina. Als humans no ens cal cap virus per a fer desastres. Hauríem d’aprofitar aquest moment per a fer uns petits canvis radicals: 1) Deixar de comptar el Producte Interior Brut, fer servir indicadors físics i socials per a decidir si estem millor o pitjor mirant i discutint aquests indicadors socials i ecològics que són fàcils d’entendre, i no parlar més del PIB, mai més. 2) Una redistribució interna, una renda universal bàsica (en comptes de somiar que tornarà una època de feina assalariada per a tothom gràcies al creixement econòmic). 3) Una redistribució internacional, prou comerç ecològicament desigual i a més fer front al deute ecològic que els rics tenim. 4) Desvincular l’economia real del pagament de molts dels deutes financers, no tornar a la ‘deutecràcia’ del 2008. 5) Menys viatges de persones i també de mercaderies. 6) Més agroecologia local, més urbanisme ecològic. Tot això guiat per debats democràtics que imposin algunes prohibicions i canvis als imposts. Apujar-ne sobre combustibles fòssils no és fàcil si mires França amb les armilles grogues. Però ara crec que finalment tothom admet que hi ha canvi climàtic.

Pierre Charbonnier a Abondance et liberté diu que podríem ser al començament d’una nova era en què l’economia ecològica i l’ecologia política siguin la base d’una nova filosofia política. Han canviat els obstacles que hi havia fins ara per a infravalorar la importància i necessitat del pensament ecològic? Quins eren?
—Crec que és un gran llibre. Com saps, jo he fet una autobiografia, publicada dos mesos abans que el llibre de Charbonnier, amb el subtítol ‘Una vida fent economia ecològica i ecologia política’. Que ell expliqui que cal posar al centre de la política aquests coneixements i visions, m’agrada moltíssim. Del segle XVII i XVIII fins ara mateix (Grotius, Locke), els fisiòcrates, els liberals (Adam Smith, etc.), Marx i els socialistes, Karl Polanyi… tots d’alguna manera s’adonaven que l’abundància econòmica depenia de la terra, de les colònies i el treball esclau, de la màquina de vapor i el carbó més tard, però no posaven la qüestió del metabolisme social (els fluxos d’energia i materials) al centre de l’anàlisi. L’abundància permetia la llibertat (d’alguns), i els que no eren encara prou lliures ho serien en un futur d’abundància. Però els filòsofs polítics no posaven en primer terme les realitats físiques. Tant és així que el canvi climàtic causat per la crema de carbó que es coneix bé ja d’ençà del 1896 amb Svante Arrhenius no va portar a cap reacció política fins als anys vuitanta. Van passar gairebé cent anys sense reacció política. Al segle XX la crema de carbó va augmentar set vegades, i el petroli i el gas molt més, és clar. Fins al 2020, continua pujant i per tant hi ha més emissions de CO2. Ara se’n parla a reunions internacionals però no s’hi fa gairebé res. La concentració de CO2 a l’atmosfera era 300 ppm el 1900, 360 el 1990 i ara arribem a 410 ppm. La pandèmia no la veurem encara reflectida en aquesta corba, que es diu de Keeling. Cal aplanar la corba de Keeling. La pregunta de Pierre Charbonnier és si comença a sortir a les demandes dels sindicats i als programes dels partits polítics com a tema central. Charbonnier pensa que són precisament les esquerres i ecologismes diversos (jo en dic els ‘zadistes’ i els ‘zapatistes’) els que haurien de ser protagonistes d’aquest canvi polític. Els que posin l’economia ecològica l’ecologia política, la salut pública, l’agroecologia i l’alimentació, l’habitatge, al centre de la política.

Alguns, quan senten la paraula decreixement, tenen por que, aplicat pels mateixos que dirigeixen l’economia fins ara, perjudiqui els de sempre. Què els diríeu?
—Que no tinguin por. Si el decreixement va lligat a una renda bàsica universal, a una preocupació per les necessitats de tothom, si va contra els financers que són els escanya-pobres, no veig per què hauria de passar. És veritat que a Europa no hi ha prou consciència que la nostra economia real es basa en importacions barates de matèries primeres i d’energia. Al sud sí que en tenen més consciència: un amic meu colombià diu que cal desobeir la regla ‘de San Garabato’: compre caro y venda barato [‘compri car i vengui barat¡]. Això vist al sud –per això l’ecologia política a Sud-amèrica protesta contra ‘l’extractivisme’, amb Maristella Svampa, Eduardo Gudynas o Alberto Acosta. És a dir, cal unir el decreixement dels països rics (o la ‘prosperitat sense creixement’, com diu Tim Jackson més moderadament) a la justícia socioambiental al món. Deixar el petroli a terra com a Sarayaku a l’Equador, o l’esquema Yasuní ITT, o l’eslògan leave oil in the soil, leave coal in the hole [‘deixeu el petroli a terra, deixeu el carbó al forat’] inventat per Nnimmo Bassey i més gent a Nigèria, o els moviments de Blockadia que explica Naomi Klein són ‘decreixement a la pràctica’ que alhora eviten danys locals i canvi climàtic.

El decreixement també hauria d’afectar la població mundial? Es preveu que es pugui frenar el creixement de la població?
—A Europa fa més d’un segle les dones i els homes van decidir de tenir menys fills. I a molts altres llocs, com al sud de l’Índia, a tot arreu. La disminució del ritme de creixement de la població humana mundial és una bona tendència. Potser el pic de la població mundial serà el 2050 abans dels 9.500 milions. Pensa que al segle XX la població va pujar de 1.500 milions a 6.000. La corba s’aplana, cal aplanar-la molt més.

Pierre Charbonnier cita els vostres treballs i destaca la vostra teoria de ‘l’intercanvi ecològic desigual’ com un referent per a aplicar uns altres paràmetres de mesura econòmica. Com es valora? Quines conclusions es treuen de fer aquesta valoració?
—Crec que li agrada la meva teoria de l’ecologisme popular o ecologisme dels pobres i indígenes, també cita el nostre Atles de Justícia Ambiental. No el conec personalment, és jove, el seu llibre és fantàstic. I és clar, es pregunta com és possible que els economistes estàndard encara prediquin la teoria del comerç internacional de David Ricardo. D’una altra banda, alguns marxistes o molts han parlat dels intercanvis desiguals (en hores de treball), però no dels intercanvis desiguals també en hectàrees, en energia i en tones de materials, i en l’aigua ‘incorporada’ a les mercaderies. Són càlculs que hem proposat amb Alf Hornborg i companyia ja fa vint-i-cinc anys. Hi ha una nova història econòmico-social que mesura aquests intercanvis desiguals. Un exemple, el Brasil exporta 400 milions de tones de ferro l’any, hi ha desastres com els de Mariana, Brumadinho –centenars de morts i danys ecològics enormes perquè es trenquen els dipòsits de residus de les mines de ferro. N’exporta molta quantitat a preu barat i fa molt de mal localment. Hi ha protestes de l’ecologisme popular. Tot això va començar més en petit però també fent molt mal a Potosí, Zacatecas i Minas Gerais.

Quin valor tenen, per exemple, el silenci i l’aire net de què hem fruit a Barcelona aquestes setmanes?
—El silenci no té preu, podem mesurar el soroll en decibels (l’Ajuntament de Barcelona en publica estatístiques) i podem fruir del silenci. També podem fruir de l’aire net. Potser es nota una mica en els índexs de salut, també hi ha hagut menys accidents de cotxe i de moto. La contaminació de l’aire de les ciutats és de dues menes: la de ‘Londres abans del 1952’, diòxid de sofre i partícules de cremar carbó per fer electricitat (és terrible a les ciutats del nord de l’Índia a l’hivern), i la ‘contaminació de Los Angeles’, òxids de nitrogen (NOx) i ozó superficial produït pels cotxes. Els NOx han baixat de manera espectacular a Barcelona (i a moltes ciutats del món) aquestes setmanes. Els indicadors donen valors en mil·ligrams de NOx per metre cúbic, no pas en diners. Et puc dir un verset en castellà, d’Antonio Machado, todo necio confunde valor y precio [‘tot neci confon valor i preu]. Vinga a parlar del PIB, dels crèdits bancaris, i no es parla de l’economia real dels decibels, els NOx, l’energia, els materials, les espècies que desapareixen i el canvi climàtic. Els economistes són metafísics professionals.

Al projecte EJATLAS de l’ICTA-UAB que dirigiu, heu documentat i situat en el mapa més de tres mil conflictes polítics, socials, de drets humans, vinculats a l’ecologia i els abusos extractius, Quina importància té situar-los en el mapa del món? Quin altre món es descobreix?
—Fins avui 3.120 conflictes arreu del món, n’afegim un o dos cada dia, són conflictes ‘ecològic-distributius’, per projectes que fan mal (i també fan kilowatts-hora o gas d’hidrofracturació o soja, etc., etc.), i els mals i els béns que fan no es poden mesurar en les mateixes unitats. Fem visibles conflictes (sovint amb morts, unes altres vegades amb èxits d’haver aturat projectes…), alguns ja són històrics i alguns altres actuals. Acadèmicament, fem ecologia política comparada, fins i tot ecologia política estatística. I donem una mica d’ajut al moviment mundial de justícia ambiental. Al nord, ens hem de penedir del nostre colonialisme i racisme. Fixa’t que l’acord de París del 2015 sobre canvi climàtic no promet prou reduccions i a més, i això és ben gros, té una clàusula de manca de responsabilitat: els països rics no ens fem legalment responsables del canvi climàtic que hem produït amb emissions excessives de CO2. Totes les empreses extractives practiquen localment aquest mateix principi. Com la Chevron-Texaco a l’Equador, la Shell a Nigèria.

Fins ara l’esquerra parla de distribució, però no qüestiona la producció. Què ens aportaria qüestionar el ‘produccionisme’?
—Estem tan ficats en la ideologia de l’augment del PIB que fins i tot els objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides han posat al nº 8 el creixement econòmic, donen percentatges anuals desitjables de creixement del PIB, encara que això contradiu els altres SDG. Com argumenta Pierre Charbonnier, després de cent quaranta anys d’idees socialistes sobre la distribució dels béns ‘produïts’ per l’economia (a base de carbó, petroli i gas, i matèries primeres barates) cal un socialisme ecològic que demani què vol dir ‘producció’. I què vol dir, en llenguatge marxista, ‘desenvolupament de les forces productives’ i ‘acumulació de capital’. Cremar combustibles fòssils no és ‘acumular’ res físic, és dissipar energia i produir canvi climàtic (acumular si de cas CO2 a l’atmosfera), i potser guanyar diners que permeten de guanyar-ne més, però no pas ‘acumular’ realment energia. I si cremem agro-combustibles, eliminem espècies que perden llocs per a viure. No acumulem res ni es desenvolupa cap força productiva.

Quan un parlamentari diu ‘el Producte Interior Brut baixarà d’un 8% el 2020 per la pandèmia’, què vol dir?
—Bajanades. A casa fa sis setmanes que cuinem cada dia (feina gratuïta) i no hem anat cap dia al restaurant (normalment, jo hi vaig sovint). Fem baixar el PIB. No penso fer els comptes en diners. Aquest parlamentari (confinat) podria fer un esforç mental. Quan val la feina domèstica? Un altre exemple: fa dos mesos que no agafo un avió i, per tant, no he contribuït gairebé gens ni a apujar el PIB ni a produir més CO2. En primer lloc dubto que el parlamentari, si no és economista, conegui l’entrellat dels càlculs del PIB, però a més, com destriaria la barreja que hi ha en aquest 8%? Per què ho suma tot en un sol número? Es pensa que és el rei Mides de la crematística? El poder dels economistes d’imposar el seu lèxic fa fàstic, realment.

Quina raó té l’obsessió amb el Producte Interior Brut?
—Per què pensa el parlamentari que realment és dolent que el PIB baixi del 8% (no per any, compara un o dos mesos del 2019 i del 2020)? Jo crec que és pel deute. Perquè el deute públic es dóna en percentatge del PIB. L’estat italià deu catorze mesos de PIB. I el deute és el que mou el sistema capitalista i organitza la disciplina del treball assalariat, l’obligació d’exportar matèries primeres barates (mira l’Argentina), la gran disciplina de les hipoteques, etc. Fa deu anys va haver-hi aquí una estafa enorme a gent relativament pobra que va comprar pisos, els va hipotecar, els va pagar gairebé sencers, i els van desnonar perquè no ho havien pagat tot. Alguns eren immigrants de Colòmbia, de l’Equador, el Perú, en conec un o dos. L’obsessió del PIB és l’obsessió de fer funcionar la roda dels deutes i viure dels interessos. No és l’única vegada a la nostra història que amb un invent metafísic s’intenta disciplinar a la gent –per exemple, ‘si no ens fas cas i fas pecats mortals, aniràs a l’infern’.

Després de la pandèmia i tot això de què hem parlat, hem de mirar el futur amb optimisme?
—Rotundament sí, encara que et sembli exagerat. Primer perquè la pandèmia ens ha fet aprendre a tots força epidemiologia, i a més dóna gust veure com els científics s’expliquen i encara més que no tots els científics diguin la mateixa cosa (això és saludable) i veure com els polítics no en tenen ni idea (encara més saludable). Per exemple, els debats d’epidemiologia entre Johan Giesecke de Suècia i Neil Ferguson de l’Imperial College a Londres que (potser equivocadament?) va fer canviar l’estratègia a Anglaterra. Ara estem preparats per a les altres pandèmies. La humanitat no està en perill de mort per aquesta pandèmia. Un meteorit podria ser molt pitjor. Aquesta pandèmia la tenim força domesticada materialment i mentalment; els nens de sis anys en amunt estan entrenats per a futures avinenteses. En canvi, em sembla que pot haver-hi algun accident nuclear greu aviat, a centrals velles; en això sóc pessimista o realista. Malgrat Fukushima i la sèrie televisiva de Txornòbil el públic no s’ho espera.

Què en pot sortir, de tot plegat?
—Malgrat el confinament obligatori (molt assenyat, ja es va discutir i fer a molts llocs el 1918) es respira democràcia, una mica somorta però molt viva. Hi ha discussions científiques i polítiques. Tots hem après més de la Xina, per exemple. Fins i tot es posa en discussió el capitalisme industrial mundialitzat, imagina’t. Es proposa amb més força que abans la renda bàsica universal. Veiem que podem estalviar moltíssims trajectes que fèiem simplement per anar a la feina o sense cap motiu. Es veu com l’habitatge és realment una cosa essencial i ens adonem de la quantitat de pisos, segones residències i hotels buits que hi ha a Europa i com es podrien distribuir millor. Hi ha consens a invertir en sanitat publica. Si les fàbriques de cotxes han fet ventiladors, també podrien fer vehicles no contaminants. No crec que a Barcelona ningú tingui les penques de dir que cal fer una altra pista a l’aeroport com deien fa tres mesos. Es fomenta l’agroecologia de proximitat. Crec que les idees de decreixement i justícia socioambiental s’han enfortit. Si realment el 2020 baixem les emissions mundials de CO2 (resten encara set mesos més), això ens farà sentir una mica millor, oi? La corba de Keeling gairebé no ho notarà, caldrien deu anys de baixades del 50%. Però és un començament. No canviem el clima, canviem el sistema, ho podem fer.

L’entrevistat recomana aquests articles:

The post Joan Martínez Alier: ‘El PIB és un invent metafísic per a disciplinar la gent’ appeared first on VilaWeb.

Síndrome de la cabana o l’hostilitat del sistema?

Ja no et baralles per a llençar les escombraries i les ampolles de cervesa s’acumulen en un racó de la cuina, ja baixaràs el vidre demà. Se suposa que des de dissabte pots sortir a passejar i fer exercici, però ei, que no és que sigui obligatori, tampoc no estàs tan malament, ja sortiràs dilluns, que no hi haurà tanta gent al carrer. I quan el desconfinament s’acabi, què? Com tornaràs a la rutina, sigui com sigui aleshores aquesta mal anomenada nova normalitat? No hi vols tornar. Tan bé que has estat, aquests dies. Sense tanta angoixa, organitzant-te la feina, tenint temps de pair el dinar, llegint al vespre, preparant tàpers per a la setmana, dormint les hores que el teu cos necessita… googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es veu que té un nom, això. Síndrome de la cabana. Com la que té algú quan surt d’un ingrés hospitalari llarg o de la presó. Com la que tenien els qui vivien els llargs hiverns en una cabana. Que, en acabat, sortir a fora fa mandra, o respecte, o por, i ho ajornes amb excuses. Si ja tenies una mica de tendència agorafòbica i els carrers amb aglomeracions et feien fugir corrents, segurament ara tampoc no et deus haver afanyat a sortir al matí a córrer per la carretera de les Aigües. I si vius a la vora del bosc i hi passeges cada matí o cada vespre, tampoc no deus tenir gaire pressa per tornar a la vella rutina. Tret que fos la mateixa, i aleshores això de la cabana et semblen romanços, amb raó.

Tal vegada aquest confinament t’ha fet veure més clar que mai que la ciutat pot ser un lloc molt hostil, on ni tan sols amb estat d’alarma i confinament total no és possible un cert ritme calmat. Ni el silenci, per molt que se sentin piular més ocells que mai. Perquè hi ha tots els sons, aquests dies. El dels cotxes i les motos, principalment. Però molts més. Els nens que passen amb patinet des de fa uns dies tot cofois i que encomanen ganes de viure, les dues amigues que comparteixen pis i sopen a la fresca al balcó, el nadó que plora des de la finestra del final del carrer, el veí que surt a parlar per telèfon a la terrassa, el gos del veí que alça les orelles i borda entre els barrots quan sent passar el repartidor amb bicicleta. La veïna que obre la finestra per saludar, delerosa de conversa. Que bé que esteu aquí al sol, eh?, jo no tinc ni balcó! I penses que sempre hi ha qui està pitjor i et fa sentir que tens privilegis, per molt que t’hagis d’encabir als quatre pams de balcó fent un tetris. Hi ha sirenes, de tant en tant, els motors arrencant després de l’stop, la mare que cantusseja per adormir la criatura, el veí que toca la guitarra, un altre repartidor que pica a l’intèrfon i deixa el paquet a la porta. Parelles que passegen, el criaturam en bicicleta i el crit de darrere, atura’t que passen cotxes. Remor constant de xerrameca, motors de gasolina, la veïna que passa per sota de casa i saluda mirant a la finestra, com esteu, Carme?, tots bé?, i enraonen a distància, vigilant, que passen cotxes i cotxets i patinets i motocicletes.

De portes endins, una vida diferent, redescoberta. Vius a pleret. Com si per primera vegada els batecs del cor anessin al mateix ritme que els del rellotge de la cuina. Una vida, més que lenta, compassada. Que era abans que anava a corre-cuita. Potser no tens gens de pressa de tornar al ritme d’abans de tot això perquè era massa veloç, perquè no hi havia manera de seguir-ne el compàs, i aquell tic-tac era angoixa sense entendre’n gaire el perquè. Eres tu, que no podies seguir el ritme? O és que el ritme marcat era incompatible amb la vida? Si aquesta crisi ha de servir per a res, que sigui per a reordenar les prioritats i l’economia. Si s’ha fet res evident aquests dies, entre més coses, és la raó que té el feminisme, també quan reivindica el treball reproductiu i de cures.

Va ser Primer de Maig i no hi va haver manifestacions, però les reivindicacions hi són com sempre. Perquè una altra demostració d’aquesta crisi és la diferència de classes. I que feines que fan majoritàriament les dones continuen invisibilitzades i menystingudes. Malgrat haver-se demostrat més necessàries que mai. La no remunerada dins les parets de casa, i fora, servei de neteja, assistència a la gent gran i dependents, personal dels supermercats, etc. Les feines més necessàries també són de les més mal pagades.

Vius en una ciutat que funciona pensant a produir, i produir, i produir. És per això que no hi encaixes. No és tan sols el ritme i els horaris, és que els carrers són pensats per als cotxes i altres vehicles rodats i a tu et falta espai, és que no tens cap parc ni arbres en un radi d’un quilòmetre, és que les façanes tapen el sol i tot el carrer és ombra.

No és que vulguis quedar-te a la cabana, és que n’obres la porta i t’espantes. Pot ser que se’t faci feixuc sortir a fora perquè l’exterior és una amenaça. I més en aquestes circumstàncies, on és totalment lícit tenir una mica de por. Si l’entorn fos menys hostil, no en tindries tanta. Veure com els que manen gestionen aquesta crisi de manera errant tampoc no ajuda gaire a mantenir la calma. Aquest gràfic n’és una mostra clara.

No vols sortir, encara. Hi estàs prou bé, a casa. Fora és massa inhòspit. I hi ha els científics que avisen que aquest pla de desconfinament és precipitat i que hi podrà haver un rebrot. El teu cos, que et sosté, el vols protegit, i fora s’exposa a un virus per al qual no hi ha remei encara. Però tampoc no pretens tancar-te aquí per sempre. Oi que no? És clar que vols sortir. Passa que aquest exterior el vols ben diferent. I ara és l’hora. Perquè saps que un dia o altre caldrà recuperar els carrers. Potser és això, comptat i debatut. Que el defora s’acobli. Sincronia. Que harmonitzin, finalment, les vides.

The post Síndrome de la cabana o l’hostilitat del sistema? appeared first on VilaWeb.

Illa nega l’acord amb Vergés per al desconfinament de Catalunya i manté per ara la imposició per províncies

El Ministeri de Sanitat espanyol ha negat cap acord amb Catalunya perquè les unitats territorials de desconfinament siguin les regions sanitàries en comptes de les províncies. La consellera Alba Vergés ha plantejat aquest diumenge al ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, la petició de Catalunya, i el ministre ho hauria acceptat. Tanmateix, fonts del Ministeri de Sanitat espanyol asseguren que ‘no hi ha res en ferm’ i que s’ha acordat ‘estudiar les propostes que es plantegin’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Durant la conversa, que s’ha fet via telemàtica, Vergés ha tornat a reclamar que Catalunya pugui liderar l’estratègia de desconfinament i ha lamentat, segons fonts de Salut, que el govern espanyol ‘menysté les comunitats’ i només els demana ‘que enviïn les dades i les propostes’.

El govern vol que el desconfinament sigui per les nou regions sanitàries: Terres de l’Ebre, Tarragona, Barcelona ciutat, Metropolitana Nord, Metropolitana Sud, Catalunya Central, Lleida, Alt Pirineu i Aran, i Girona. Perquè sigui efectiu, el govern ho ha de demanat segons les disposicions que preveu el BOE i el ministeri ho ha d’acceptar.

Fonts de Salut han explicat, però, que si es percep algun ‘comportament especial’ en una determinada Àrea Bàsica de Salut (ABS) o una altra agrupació, es farien noves propostes específiques. Durant la trobada, Vergés també ha dit a Illa que el procés de desconfinament no s’està fent correctament perquè ‘el govern espanyol ha posat un calendari i unes dates abans de conèixer les dades’.

The post Illa nega l’acord amb Vergés per al desconfinament de Catalunya i manté per ara la imposició per províncies appeared first on VilaWeb.

Tot allò que regula el BOE sobre el desconfinament i els canvis del marc provincial

Demà comença la fase 0 del desconfinament a Catalunya, el País Valencià, Mallorca, Menorca i Eivissa. A Formentera, en canvi, s’iniciarà la fase 1, que comporta un grau més alt de relaxament de les mesures pel coronavirus. El BOE ha publicat aquesta tarda, amb molt retard i a poques hores que comenci el desconfinament, les ordres i instruccions detallades sobre com s’ha de dur a terme el desconfinament. A Andorra les restriccions van començar-se a relaxar el 16 d’abril, mentre que a Catalunya Nord el desconfinament començarà l’11 de maig. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tots els detalls del pla de desconfinament del govern espanyol

Una de les mesures d’última hora que s’aplicarà a Catalunya, el País Valencià i les Illes, anunciada ahir pel president espanyol, Pedro Sánchez, és l’obligatorietat d’utilitzar màscares al transport públic. El govern espanyol té previst distribuir-ne a les entrades, però els farmacèutics han alertat que aquestes màscares no passen els controls sanitaris.

Els governs català i valencià han demanat que s’apliqui el desconfinament per àrees sanitàries, mentre que el govern balear demana que Eivissa i Menorca avancin a la fase 1 aquesta mateixa setmana. El govern espanyol ha posat dues condicions. D’una banda, que es puguin instal·lar en un termini màxim de cinc dies entre 1,5 i 2 llits d’UCI per cada 10.000 habitants. De l’altra, disposar d’entre 37 i 40 llits per a malalts aguts per cada 10.000 habitants en el mateix termini. Segons que ha explicat la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Alba Vergés, el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha acceptat el desconfinament per regions sanitàries que demanava el govern.

La fase 0 del desconfinament

La fase 0 implicarà l’obertura de locals i establiments amb cita prèvia per a l’atenció individual dels clients. Aquests locals hauran de garantir al màxim la protecció individual. Hauran d’establir un horari d’atenció preferent per a més grans de seixanta-cinc anys. Tots els comerços i botigues que tinguin menys de quatre-cents metres quadrats podran reobrir, i hauran d’oferir gel desinfectant i prendre mesures de protecció per als treballadors i dels clients. Les llibreries també podran reobrir a partir de demà.

S’obriran restaurants i cafeteries per preparar menjar per a endur-se, però no es podrà consumir dins el local. No es permetrà l’activitat hotelera ni d’allotjaments turístics. S’obriran els arxius. També s’augmentarà progressivament la freqüència en el transport públic i no hi haurà canvis en la mobilitat i el transport interurbà.

En l’àmbit esportiu, es permetran els entrenaments individuals de professionals i federats i l’activitat esportiva sense contacte i, pel que fa a l’activitat no professional, es podrà fer esport de manera individual, anar amb bicicleta, córrer, patinar, fer surf, etc.; sempre mantenint la distància de seguretat i amb màscara quan sigui possible.

Quan podrem anar al gimnàs i fer esport?

Es podran reprendre les obres aturades en domicilis, sempre que la casa estigui buida. Si les obres són de reforma d’un edifici, caldrà habilitar un pas exclusiu per als treballadors per tal d’evitar el contacte amb els veïns.

Les visites a familiars i amics es reserven per a la fase 1. Es podran fer reunions en domicilis o espais públics que no superin les deu persones, mantenint la distància física i les mesures higièniques. De moment, les unitats territorials per a passar a la fase següent són les províncies i les illes, tot i que el govern espanyol ha regulat que les autonomies puguin fer propostes al Ministeri de Sanitat.

The post Tot allò que regula el BOE sobre el desconfinament i els canvis del marc provincial appeared first on VilaWeb.

Les llibreries comencen el desconfinament

Demà, 4 de maig, les llibreries podran començar a atendre els lectors amb cita prèvia. Tothom que pels volts de Sant Jordi i durant les setmanes de confinament va comprar llibres a la bestreta aquesta setmana ja podrà anar a la llibreria a recollir-los sempre establint una cita prèvia. En la fase 1, que si no hi ha canvis es començarà a aplicar el dilluns 11 de maig, les llibreries ja obriran les portes, això sí, amb tota una sèrie de mesures de protecció contra el contagi. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanmateix, set hores abans no comenci la fase zero, encara no hi havia cap document oficial, o sigui, el BOE, que n’enumerés els detalls per als petits comerços. Aquesta falta d’oficialitat de l’anunci i de concreció de la informació per a actuar correctament ha indignat el gremi de llibreters, que ho considera ‘inaudit, desesperant i ‘inacceptable’. I no sols trina el gremi de llibreters, tots els altres sectors del petit comerç afectats també s’han queixat. És el cas dels perruquers, restauradors amb terrassa o fisioterapeutes.

El BOE s’ha publicat a dos quarts de sis de la tarda del diumenge 3 de maig. A l’Illa de Formentera l’obertura dels comerços de menys de 400 metres quadrats ja arribarà demà mateix. A la resta del país s’haurà d’esperar fins al dilluns 11. Amb tot, el marge de temps per a adequar-se a les condicions exigides pel govern espanyol és del tot insuficient.

Segons el BOE, aquesta primera setmana també es podran recollir comandes sense cita prèvia, però els clients de la llibreria no podran esperar a ser atesos dins i només hi podran passar si són del mateix municipi o dels pobles veïns que no tinguin cap llibreria. Cada llibreter només podrà atendre un client cada vegada. I el client no podrà tocar els llibres ni passejar-se per la llibreria mirant les estanteries. Les normes de neteja són extremes, perquè s’han de netejar i desinfectar dues vegades al dia poms de portes, taulells, taules, mobles, passamans, màquines dispensadores, teclats, terres, telèfons, mampares, etc.

Fonts del Gremi de llibreters, indignats, explicaven diumenge a migdia a VilaWeb: ‘Encara no sabem res de les condicions d’obertura (ens hi va la salut social i el perill de rebrots!) i les declaracions d’ahir (dissabte) del president Sánchez encara van confondre més. I això passa en tots els aspectes: el Primer de Maig es publicava el Criterio de interpretación dels ERTO! No és banal que calgui que el mateix estat publiqui, tard, “criteris”, que no normes, per a interpretar un BOE que va i ve a batzegades i al damunt, quan et cal aquesta informació, per actuar legalment i correcta poques hores abans d’obrir, suposadament! És desesperant i inacceptable.’

L’anunci del pla de relaxament del confinament en diferents fases es va fer després del consell de ministres del dimarts 28 d’abril en una nota de premsa. Arran d’aquesta situació, el Gremi de llibreters esperava que el text anés acompanyat tot seguit de la publicació oficial al BOE, especificant-ne els detalls per crear un protocol d’obertura i traslladar-lo a les llibreries. Però aquesta notificació oficial i els detalls no arribaven.

En vista de l’anunci del consell de ministres, a corre-cuita, el Gremi de llibreters va demanar una reunió urgent amb la Generalitat per començar a elaborar un protocol, també d’acord amb la confederació dels altres gremis de llibreters de l’estat espanyol. D’aquest protocol n’ha sortit una guia d’actuació que s’ha repartit a totes les llibreries de Catalunya. Tanmateix, és pendent de l’aprovació del Procicat, que sota la conselleria d’Interior aplega Protecció Civil i també Salut, que l’ha de validar. Però mentre no se sàpiguen els detalls que imposarà el govern espanyol per a la reobertura, aquest protocol només és una eina provisional.

Els detalls són importants, perquè determinen quin és el percentatge de la capacitat que pot acollir cada establiment segons els metres quadrats de què disposi, distàncies de seguretat, la higienització de clients, treballadors i espai, seguretat en la recepció de mercaderies, etc. El protocol del Gremi de llibreters s’ha basat en els dels comerços que van poder obrir ja el primer dia, però per adequar-s’hi i validar-lo s’ha esperat a l’ordre ministerial.

Cada llibreria és cada llibreria

Mentrestant, les llibreries estableixen diferents estratègies en funció de les capacitats. Per exemple, la Llibreria 22 de Girona i la Documenta de Barcelona ja han anunciat per Twitter que dilluns obriran amb cita prèvia. La 22, amb perfils a les altres xarxes, especifica: ‘A partir del dilluns 4 de maig obrirem els matins de 9 a 13.00. Servirem encàrrecs, comandes fetes per telèfon, per correu electrònic i per la web de la 22.’

Per Instagram, la llibreria Drac Màgic de Palma informa que el dia 11 de maig obrirà les portes: ‘Ens trobareu amb un somriure rere la mascareta i amb la llibreria més guapa que mai! Aprofitem per anunciar-vos que el dilluns dia 4 reprenem el nostre servei d’enviaments […].’ I afegeix: ‘Mantindrem les despeses d’enviament gratuïtes dins Mallorca mentre duri el confinament.’

I la llibreria Fan Set de València ens explica que obrirà en horari adaptat el dia 11. Abans, continuarà atenent telemàticament les comandes. Aquesta setmana es posaran en contacte amb els qui n’han fet per si els cal recollir els llibres (i ho poden fer) i miraran de trobar el dia i l’hora adients.

La llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès ha enviat un correu als clients informant-los que durant tota la setmana es posaran en contacte amb ells per concertar una cita prèvia, perquè puguin recollir els llibres comprats per Sant Jordi. I també comenten: ‘Si heu de venir amb menors o sou majors de 65 anys, ens ho comenteu i adaptarem la vostra cita a l”horari destinat a cada franja.’

I la llibreria La Impossible de Barcelona també ha explicat per correu electrònic als seus clients el procediment a partir de dilluns: ‘Ara com ara els distribuïdors ja han rebut les nostres comandes i han començat a enviar-nos els llibres. Aquesta setmana, per tant, continuem amb l’enviament de llibres. A partir del dia 11, en la fase 1 del desconfinament, La Impossible serà de nou oberta i podreu passar a recollir les vostres comandes els que així ho heu sol·licitat.’

The post Les llibreries comencen el desconfinament appeared first on VilaWeb.

Formentera entra a la fase 1 del desconfinament i s’hi permetran reunions de deu persones

Formentera comença demà la fase 1 del desconfinament, mentre que les altres illes, el País Valencià i Catalunya no hi podran entrar si més no fins dilluns vinent. Andorra va reprendre parcialment l’activitat el 16 d’abril, mentre que Catalunya Nord també començarà a relaxar les condicions l’11 de maig. El confinament de les Illes, especialment de Formentera, ha permès de controlar-hi l’expansió de la Covid-19 i tenir condicions més favorables. De fet, la presidenta Francina Armengol ha demanat al govern espanyol que Eivissa i Menorca avancin també l’entrada a la fase 1 perquè reuneixen totes les condicions sanitàries. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El BOE ha publicat avui a la tarda una ordre específica que regula la fase 1 del pla de desconfinament a Formentera. Es permetrà el contacte social de grups de no més de deu persones –no vulnerables–, tot i que s’haurà de mantenir la distància física de dos metres i les mesures d’higiene adequades. També es podrà compartir vehicle privat entre qui comparteixi domicili. A part, s’especifiquen les mesures d’higiene i de seguretat per als treballadors i els clients dels comerços, cafeteries i restaurants que podran obrir.

Els detalls del pla de desconfinament

Es permetran vetlles de difunts amb un nombre limitat de quinze assistents si és a l’aire lliure i de deu si és en un espai tancat, amb protocols de distància física i de seguretat. També es podrà assistir als llocs de culte sempre que no se superi un terç de l’aforament.

Respecte del comerç, es preveu l’obertura generalitzada dels locals i establiments comercials de menys de quatre-cents metres sense necessitat de cita prèvia i amb un horari preferent per a majors de 65 anys. L’aforament s’ha de limitar al 30% i, si l’espai no ho permet, a la presència d’un sol client dins del local. Els restaurants i cafeteries poden obrir les terrasses, on es permetran reunions de deu persones i limitant al 50% el nombre de taules permeses en cada terrassa respecte de les permeses l’any anterior.

The post Formentera entra a la fase 1 del desconfinament i s’hi permetran reunions de deu persones appeared first on VilaWeb.

Armengol demana a Sánchez un esforç extra per a pal·liar la caiguda de l’economia de les Illes

La presidenta del govern, Francina Armengol, ha demanat una reunió bilateral amb el president espanyol, Pedro Sánchez, per a parlar dels ajuts específics que necessiten les Illes per a superar la crisi del coronavirus. Ha dit que el govern preveu una caiguda del 30% del PIB i ha demanat que el fons de 16.000 milions d’euros tingui en compte l’impacte econòmic de la crisi sanitària. ‘Necessitarem un suport extraordinari del govern d’Espanya’, ha dit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A la petició perquè Eivissa i Menorca entrin demà a la fase 1 del desconfinament, com Formentera, el govern espanyol encara no hi ha donat cap resposta. Segons Armengol, ‘no és una cursa’ i es podria prendre la decisió durant la setmana. La presidenta ha defensat que les dues illes compleixen les condicions sanitàries per a poder començar la fase 1. Quant a Formentera, Armengol ha dit que qui s’hi desplaci serà sotmès a controls de temperatura i li serà oferta la possibilitat de participar en un estudi de prevalença.

Armengol ha reclamat al govern espanyol que acceleri les reunions i acords amb la Unió Europea perquè es prenguin mesures que permetin d’obrir aviat amb seguretat els aeroports amb vols internacionals. Ha reconegut que l’economia de les Illes depèn molt de les decisions que es prenguin en matèria de mobilitat, especialment a Alemanya i al Regne Unit, principals emissors de turistes a les Illes.

The post Armengol demana a Sánchez un esforç extra per a pal·liar la caiguda de l’economia de les Illes appeared first on VilaWeb.

Règim esclavista i exposició obligada a la Covid-19: el relat esfereïdor de les condicions laborals en un escorxador de Binèfar

Un treballador de l’escorxador Litera Meat a Binèfar (la Llitera) ha revelat les condicions esclavistes de l’empresa, que va posar-se en marxa a l’agost. La crisi del coronavirus ha agreujat la situació i bona part dels treballadors n’han estat afectats. A més, n’hi ha que han estat acomiadats sense explicacions. En un article a Público, Gregory Orozco, membre de la CNT, explica que no hi ha hagut cap protocol sanitari i que molts treballadors han continuat treballant i produint productes carnis envasats mentre estaven malalts. Un altre escorxador del municipi, Fibrin, també ha registrat molts casos, gairebé dos-cents. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta és una de les cadenes de contagi de la Covid-19 més fortes que hi ha hagut al país i, que se sàpiga, l’empresa més afectada, amb uns 400 casos confirmats entre 1.300 treballadors. Orozco explica com els van obligar a treballar malalts, a amagar el brot i a enganyar la Guàrdia Civil, i com hi ha hagut amenaces i agressions verbals i físiques dels propietaris, a més d’abusos laborals a treballadors africans.

Litera Meat és un escorxador que pertany a un grup de carnissers de la Llombardia (Itàlia). El propietari, Piero Pini, ha estat condemnat a Polònia i Hongria. Abans d’obrir l’escorxador a Binèfar, havia passat vuit mesos en una presó hongaresa i havia pagat 25 milions d’euros per a evitar d’entrar a la presó a Polònia. La CNT i CCOO ja han denunciat l’empresa per les condicions laborals a les quals té sotmesos els treballadors.

A l’article de Público també s’expliquen les pràctiques irregulars de les administracions locals per a permetre l’obertura d’aquests escorxadors a Binèfar i com el president de l’Aragó, Javier Lambán, va oferir ajudes a l’empresari italià mentre la fiscalia d’Hongria i de Polònia l’investigaven i el condemnaven a la presó per estafa.

The post Règim esclavista i exposició obligada a la Covid-19: el relat esfereïdor de les condicions laborals en un escorxador de Binèfar appeared first on VilaWeb.

Puig sosté que el País Valencià podrà entrar de ple a la fase 1 del desconfinament el dilluns 11 de maig

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha assegurat que té la convicció que el País Valencià estarà en condicions de passar a la fase 1 del desconfinament dilluns vinent, 11 de maig. En una conferència de premsa després de la reunió amb els presidents Quim Torra i Francina Armengol, el president espanyol, Pedro Sánchez, i el lehendakari basc, el president de Galícia i els presidents autonòmics, Puig ha reivindicat l’avenç que s’ha fet pel que fa a les altes i la disminució dels pacients ingressats a les UCI. A més, ha tornat a defensar els departaments de salut com les millors unitats per al desconfinament, en comptes del sistema provincial que vol imposar el govern espanyol. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Sis de cada deu diagnosticats ja s’han curat, i només tres de cada deu casos continuen actius, quan a principis d’abril eren nou de cada deu’, ha dit. Ha destacat que al País Valencià s’han fet 119.000 PCR i 42.000 tests ràpids, i que les UCI han baixat al nivell que hi havia el 22 de març. ‘Mai més Llevant Feliç, ni ‘meninfotisme’, que mai ningú ens digui com és el poble valencià, que és solidari, responsable i treballador’, ha afegit.

Respecte de la recuperació, ha comentat que serà ‘difícil, lenta i injusta’ per a moltes persones, però ha demanat un esfoç col·lectiu. En aquest sentit, ha dit que l’acció del Consell s’encaminarà a dos vectors: ‘La protecció social, que ningú es quedi al marge, i l’impuls econòmic. Cal reactivar el treball’. Pel que fa al fons de 16.000 milions d’euros, ha instat a fer un repartiment en funció de la població.

Puig ha instat a flexibilitzar els ERTO en el sector del turisme i ha demanat un pla integral, afegint-se a la petició que ja ha fet Armengol. En aquest sentit, veu necessari un protocol europeu únic que certifiqui ‘destins segurs’ per a atreure turistes internacionals. El president també ha demanat ajudes a les empreses públiques del sector del transport i que es negociï amb els bancs perquè financin les empreses amb dificultats econòmiques. Per últim, ha instat Sánchez a aprofitar el moment per a accelerar la renovació tecnològica i ecològica del parc automobilístic.

The post Puig sosté que el País Valencià podrà entrar de ple a la fase 1 del desconfinament el dilluns 11 de maig appeared first on VilaWeb.

Indignació a la xarxa pel piulet d’Iceta sobre les polèmiques declaracions de Cercas

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha causat indignació a Twitter després de compartir una entrevista d’El Periódico a l’escriptor Javier Cercas, que assegura que va afectar-lo més el clímax del procés d’independència de Catalunya la tardor del 2017 que no pas la pandèmia de la Covid-19, que ja ha provocat la mort, pel cap baix, de 25.000 persones arreu de l’estat espanyol. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Iceta, molt actiu a la xarxa d’ençà del principi del confinament, ha rebut moltes respostes retraient-li precisament que es posi per davant la unitat d’Espanya abans que les vides que s’han perdut pel coronavirus. També el fet que comparteixi un missatge de l’ultra nacionalisme espanyol expressat per Cercas, comparant un referèndum amb una pandèmia.

Diversos dirigents polítics de l’independentisme, membres de la societat civil i usuaris de la xarxa han criticat Iceta. Alguns usuaris també han reaccionat amb ironia. També s’ha especulat sobre què es diria si les declaracions de Cercas les fes un independentista.

Patir més perquè Catalunya sigui independent que no pas perquè hi hagi milers de morts. Prefereixen els morts d'una pandèmia que no pas haver d'acceptar el resultat de l'exercici del dret a l'autodeterminació, reconegut a la carta de Nacions Unides. La inquietud dels cortesans

— Carles Puigdemont (@KRLS) May 3, 2020

No us els torneu a creure quan diguin que estan contra la independència perquè són d’esquerres. Quan una crisi colpeix especialment les classes populars (ERTO, autònoms, precaris, obligatorietat de tornar al lloc de feina i exposar-se al contagi) resulta que no els afecta tant. pic.twitter.com/vvca3i8ZYv

— Albert Botran Pahissa (@albertbotran) May 3, 2020

Vaja que preferiu que mori gent abans que ‘se rompa Espanya’ . Sou mala gent! https://t.co/9tSOHPnGcX

— Antoni Castellà #SÍ (@CastellaToni) May 3, 2020

Pornografia. Pornografia pura i banalització del mal. Classe pràctica.
Tothom sap q votar en un referèndum és molt més greu q no pas q morin 10.000 persones en una pandèmia.

Si jo fos ma mare, us diria pocavergonyes. https://t.co/8R85r0cRjj

— Aurora Madaula #JuntsperCatalunya🎗 (@Aurora_Madaula) May 3, 2020

Que lo diga Cercas, pues mira… cada uno con lo suyo… Pero que el representante en Catalunya del partido que gobierna España aplauda esta comparación es un indicador del estado de las cosas. Y de las cosas de Estado. https://t.co/XPtc6U8f85

— Albano-Dante Fachín (@AlbanoDante76) May 3, 2020

Si aquesta afirmació la fes un escriptor independentista ja veuríem totes les exclamacions hagudes i per haver.

Que en faci difusió el president d’un grup parlamentari (PSC) segueix en la seva línia de dir una cosa i fer-ne una altra absolutament diferent. Cap novetat. https://t.co/5DpQ1j0F9v

— Gemma Geis i Carreras 🎗 (@GemmaGeis) May 3, 2020

Digue'm què t'afecta més i et diré què valores més

a) 2020, la vida
b) 2017, la unitat d'Espanya

El vostre nacionalisme és de pàtria o mort. https://t.co/dLDMIw3GUX

— Màrius Serra (@mariusserra) May 3, 2020

Creo q esta animalada entra directamente en el Top 3, superando a la q me había parecido más bestia hasta ahora (y hay competencia!), aquella en la que Margallo decía q era peor quedarse sin unidad nacional q un atentado terrorista, porque al menos de éste se podía recuperar uno.

— jorge cagiao y conde (@jorgecagiaoycon) May 3, 2020

Sí, malauradament això és una pandèmia que no depèn de la voluntat de ningú, però la repressió d'un exercici democràtic va ser lamentable i vergonyosa. https://t.co/uXnLEZGD4y

— Andreu Pujol (@Apujolmas) May 3, 2020

És lògic que a Cercas li afectés molt més la tardor de 2017 que els milers de morts i l’enorme crisi econòmica que afectarà a milions de persones. Pels ultranacionalistes, no hi ha res pitjor que es posi en dubte la unitat de la seva nació. https://t.co/LdxPUF161f

— Tatxo Benet (@BenetTatxo) May 3, 2020

Per entendre com funcionen els linxaments ideològics a Espanya, agafeu aquestes declaracions de Javier Cercas (compartides per @miqueliceta) i poseu-les a la boca de qualsevol independentista. Ara imagineu-vos els comentaris dels espanyolistes (premsa inclosa). pic.twitter.com/jSGX2Piah0

— Miquel Strubell fill 🎗🌊 (@miquelstrubell) May 3, 2020

Ja podeu quedar els dos. Sense mascareta. I no cal que mantingueu la distància de seguretat. Lo vostru és incurable. https://t.co/ADYMLTEOJr

— Jair Dominguez (@sempresaludava) May 3, 2020

No tens cap dret a ser un dirigent polític

— Antonio Baños (@antoniobanos_) May 3, 2020

Miquel Iceta i Cercas ho passen pitjor amb un referèndum que amb 25.000 morts.

Aquest és el nivell dels 'socialistes obrers'. pic.twitter.com/vUAQ1wvwpS

— Cercle Català de Negocis (@CCatalaNegocis) May 3, 2020

Miquel Iceta repiulant un individu que diu que veure els catalans fent un referèndum democràtic, el va afectar més que veure com un virus ens mata a milers.#PujantElNivell pic.twitter.com/jqwCn1dUvG

— Josep M. Mainat 🎗 (@MainatJM) May 3, 2020

The post Indignació a la xarxa pel piulet d’Iceta sobre les polèmiques declaracions de Cercas appeared first on VilaWeb.

Torra demana a Sánchez que exclogui Catalunya de l’estat d’alarma o nomeni la Generalitat com a autoritat competent

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha demanat al president espanyol, Pedro Sánchez, que exclogui Catalunya de l’estat d’alarma o que nomeni el govern com a autoritat competent. Per a Torra, la millor manera de desescalada seria recuperant les competències de la Generalitat i que la Generalitat decideixi com fer la desescalada a través de regions sanitàries, però ha posat sobre la taula aquestes dues alternatives. Així li ho ha transmès en la vuitena conferència telemàtica de presidents autonòmics, celebrada avui. Torra ha traslladat a Sánchez que considera una ‘falta de respecte institucional’ no haver rebut cap resposta a la carta que li va enviar dimecres per demanar una reunió. Per la seva banda, el president espanyol ha insistit a la reunió que té el ‘propòsit’ de reforçar el consens i la coordinació amb les autonomies de cara al procés de la desescalada. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Torra ha traslladat a Sánchez que li ‘sorprèn’ que es parli de cooperació, cogovernança i diàleg i que, en canvi, no es pugui tenir una ‘simple conversa’. El president de la Generalitat ha retret al cap de l’executiu espanyol que no li respongués la carta on l’emplaçava a una reunió, i que la Moncloa es limités a remetre Torra a la conferència d’avui. El cap del govern deia a la carta, enviada dimecres, que ‘no es pot permetre’ que els governs de Catalunya i l’estat espanyol no encarin la situació ‘amb sentit democràtic i de màxim rigor’ en la relació entre les dues institucions.

El president de la Generalitat també ha reiterat que la conferència serveix per escoltar el que Sánchez ja va traslladar ahir a la ciutadania. ‘Segueixo pensant que no és la millor manera de dialogar’. Torra ha reiterat que seria millor que les reunions es fessin dissabte. Malgrat això, el president no renunciarà a participar en les reunions i exposar el que creu ‘que s’hauria de fer’.

El president de la Generalitat ha reiterat que la millor manera d’iniciar la desescalada és amb la legislació ordinària. En aquest sentit, Torra ha tornat a plantejar com a alternatives ‘excloure Catalunya de l’estat d’alarma o nomenar el govern de la Generalitat com a autoritat competent’. També ha opinat que ‘s’està anant massa ràpid’ amb el desconfinament, i ha demanat ‘prendre les decisions sense ser presoners del calendari’. Torra ha advertit que hi ha un ‘cert relaxament que pot dur a situacions anteriors’.

El president ha explicat que la Generalitat ha xifrat el cost de la crisi en 4.000 milions d’euros, i ha qüestionat si aquesta xifra estarà inclosa en els 16.000 milions d’euros anunciats per l’executiu espanyol. Torra també ha reclamat que els superàvits dels ajuntaments els puguin gestionar ells i no els absorbeixi cap autoritat.

El president ha expressat la seva preocupació no només per la crisi econòmica, sinó també per la social. Ha recordat que es reuneix setmanalment amb les entitats de voluntariat i altres i ha afirmat ‘no entendre perquè encara no s’ha aprovat la renda bàsica universal, mesura que ha demanat des del 13 de març’. Per últim, ha donat el seu suport a la mesura que obliga a fer ús de màscares en el transport públic i ha reclamat estendre-la més enllà, fent-la obligatòria a tota la ciutadania en sortir al carrer.

The post Torra demana a Sánchez que exclogui Catalunya de l’estat d’alarma o nomeni la Generalitat com a autoritat competent appeared first on VilaWeb.

Els farmacèutics alerten que les màscares que repartirà el govern espanyol als transports públics no passen controls sanitaris

El president de l’Associació de Farmacèutics de Catalunya, Antoni Torres, alerta que els 14,5 milions de màscares higièniques que repartirà el govern espanyol a partir de demà als transports públics no passen els controls sanitaris i ‘són molt semblants a una tela’. En una entrevista a Rac1, Torres ha explicat que mentre les màscares quirúrgiques ‘tenen una eficàcia en la filtració de l’aire de més d’un 98%’, en les higièniques –les que es repartiran demà– aquesta eficàcia no està controlada pel que fa al filtratge. Sí que fan, diu, un ‘efecte barrera’ que evita el contacte de les mans amb el nas i la boca. Segons que ha detallat Torres a VilaWeb, ‘ens toquem la cara cent cops al dia’, i en aquest sentit aquestes màscares sí que tenen una utilitat, però un mocador, per exemple, també fa efecte barrera. És a dir, les màscares quirúrgiques protegeixen tant a qui les porta com a la resta, mentre que les higièniques només protegeixen al portador pel que fa a aquest efecte barrera, mentre que el filtratge d’entrada i sortida de l’aire és desconegut. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El president de l’Associació de Farmacèutics de Catalunya també ha detallat que les màscares quirúrgiques i les empreses que les fabriquen passen controls de qualitat de les autoritats sanitàries, tenen la marca CE i la seva venda és controlada i que, en canvi, les higièniques no tenen cap d’aquests controls.

El president de la FEFAC ha lamentat que l’anunci de Pedro Sánchez sobre l’obligatorietat de portar màscares als transports públics els ha agafat ‘per sorpresa’ i avisa que la demanda pot superar l’oferta. Segons que ha dit a VilaWeb, si el govern espanyol hagués avisat amb més temps, les farmàcies podrien haver tingut reserves de màscares quirúrgiques perquè la gent pogués fer servir el mètode més adequat per a la prevenció al transport públic. ‘Ens hem vist buscant mascaretes un dissabte a la tarda. Si haguéssim tingut informació prèvia hauríem pogut fer les coses millor. Jo ara tenia cent màscares quirúrgiques en estoc. Si ho arribo a saber abans, n’hagués tingut dues-centes o cinc-centes’.

El farmacèutic també considera que aquest anunci per sorpresa ‘pot provocar que la gent surti a buscar una mascareta per si no li donen a la seva parada de transport públic’. ‘A la meva farmàcia, ahir a la tarda -després de l’anunci- vam triplicar el nombre de venda de mascaretes quirúrgiques’, ha detallat tot subratllant que la demanda de màscares continua sent molt més gran que l’oferta.

El president de la FEFAC afegeix que no només és important el tipus de màscara sinó també com s’utilitza. ‘La gent es posa la màscara al front o al coll quan se la treu per fumar, per exemple. També hi ha gent que es tapa la boca i no es tapa el nas’, explica com a exemples de males pràctiques. ‘S’ha d’ajustar bé i no tocar la part del davant perquè llavors es corre el risc d’infectar les mans i amb les mans infectar altres coses. És per això que recomana d’aplicar-se gel hidroalcohòlic cada vegada que es toqui aquesta part de la màscara. Unes recomanacions que, assegura, s’haurien pogut comunicar a través de les farmàcies: ‘Per què no utilitzen la força de les farmàcies per comunicar?’, ha lamentat.

The post Els farmacèutics alerten que les màscares que repartirà el govern espanyol als transports públics no passen controls sanitaris appeared first on VilaWeb.

Canadell aposta per un fons econòmic de país i per la fusió d’empreses contra la crisi del coronavirus

El president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell, ha parlat al programa FAQS de TV3 de possibles solucions econòmiques per a paliar la crisi del coronavirus. ‘Hauríem de fer un fons econòmic de país per ajudar empreses. Pot venir de la Generalitat o de la societat civil que vulgui apostar per això’, ha explicat. ‘Una altra manera per a evitar que les empreses tanquin és que hi hagi fusions entre empreses. Som un país de petita i mitjana empresa. Quan tinguem la radiografia de la situació haurem d’actuar empresa per empresa’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Hauríem de fer un fons econòmic de país per ajudar que les empreses no tanquin. També pot ser la societat civil que aposti per això, o que hi hagi fusions entre empreses” @jcanadellb, president de @cambrabcn #FAQSforrestTV3 ▶️ https://t.co/UUoBGWrXKG pic.twitter.com/zTGu1LVOKR

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) May 2, 2020

També ha explicat en què consisteix la mesura de la Llotja Virtual que proposa la Cambra. Es tracta d’un espai per a ‘mirar de buscar accions per a reactivar els sectors’. Ha explicat que faran un primer llançament els dies 6 i 7 de maig amb diferents conferències sectorials en què s’han apuntat 2.500 empreses per a crear subsectors. ‘El primer pla és reactivar les empreses’, ha dit. També ha presentat la màscara MasKcat, que és per ús no sanitari i que es pot fabricar 100% a Catalunya. ‘L’ús d’aquestes màscares, combinat amb l’ús de sistemes de neteja ambientals, pot servir per a reobrir teatres al 100%’, ha explicat.

👉🏼 Què és la Llotja Virtual? @jcanadellb ens parla d’aquesta mesura que proposa la @cambrabcn #FAQSforrestTV3 ▶️ https://t.co/UUoBGWrXKG pic.twitter.com/mGhn8UUerA

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) May 2, 2020

El president de @cambrabcn, @jcanadellb, ens presenta “MasKCat”: “No és per ús sanitari però en un ambient normal, on no hi hagi alta concentració de virus, sí que serveix” #FAQSforrestTV3 ▶️ https://t.co/UUoBGWrXKG pic.twitter.com/mB39GvkY0B

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) May 2, 2020

The post Canadell aposta per un fons econòmic de país i per la fusió d’empreses contra la crisi del coronavirus appeared first on VilaWeb.

Només un 5% de la població estaria immunitzada en cas d’un rebrot del coronavirus

Un estudi fet per l‘Equip d’Atenció Primària Sardenya de Barcelona ha conclòs que només un 5% de la població estaria immunitzada en cas que hi hagués un rebrot de la Covid-19. La investigació s’ha fet amb persones residents al barri del Guinardó de Barcelona que han estat seleccionades a l’atzar. La recerca, feta amb proves ràpides, indica que, en cas d’una nova escalada del virus, les persones estan poc protegides, ja que un escàs 5% tindria anticossos davant la infecció. Segons l’estudi, això vol dir que molt probablement un 90% de la població estudiada no estaria immunitzada davant el virus. Aquest resultat es troba en la línia del que han conclòs les poques recerques internacionals de les darreres setmanes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La investigació, feta des de l’atenció primària i en xarxa amb diverses institucions, ha trobat 17 casos positius que mostrarien protecció davant el virus -i que per tant serien persones que han passat la malaltia de la covid-19. Aquesta xifra és un 5,47% del total, amb un interval de confiança del 95% que va del 3,44% al 8,58%, cosa que significa que molt probablement més del 90% de població estudiada no estaria immunitzada davant el virus.

La recerca mostra que probablement entre les dones hi ha una mica més de protecció enfront del virus (6,36% respecte al 4,35% de positius en homes). Per edats, com més avançada és l’edat de les persones participants, més possibilitat de tenir certa immunitat al virus.

Aquest estudi ha estat encapçalat pel doctor Carles Brotons, de l’EAP Sardenya, centre vinculat a l’Institut d’Investigació Biomèdica Sant Pau (IIB Sant Pau), i s’ha treballat en aliança amb la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i Institut d’Investigació en Atenció Primària IDIAP Jordi Gol.

El president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, ha felicitat els impulsors de l’estudi en ser el primer fet al país.

Felicitats @eapsardenya @JSellares i Dr Carles Brotons pel primer estudi realitzat al nostre país sobre la protecció adquirida en la població contra el virus Sars-Cov2 https://t.co/DPmwWLyqei

— Jaume Padrós 🎗 (@jaumepadros) May 2, 2020

The post Només un 5% de la població estaria immunitzada en cas d’un rebrot del coronavirus appeared first on VilaWeb.

Òmnium presenta un recurs al TC per la multa de 200.000 euros per la Gigaenquesta

Òmnium Cultural ha presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol (TC) contra la multa de 200.000 euros que se’ls va imposar per la Gigaenquesta pel 9-N del 2014. Segons l’entitat, la sanció de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) vulnera el dret fonamental d’associació i té per objectiu ‘silenciar la veu de la societat civil’. Òmnium denuncia que la multa és ‘política, desproporcionada i sense precedents’ i pretenia debilitar-los econòmicament per ‘alimentar un clima de por’ entre les organitzacions en defensa del dret a l’autodeterminació. ‘Acusarem l’estat, arribarem fins on calgui, fins que ens retorni 200.000 euros robats a la cultura i a la cohesió social’, ha advertit el president de l’entitat, Jordi Cuixart. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Òmnium recorda que aquest recurs és l’últim pas necessari per poder recórrer la sanció a instàncies europees. Cuixart, a més, ha avisat que ‘ni la repressió ni l’estat d’excepció encobert’ aconseguiran afeblir l’entitat ni els drets de la societat catalana. ‘Darrere d’aquest càstig econòmic hi ha una clara intenció dels poders de l’estat de desincentivar la mobilització ciutadana erosionant econòmicament la principal entitat del país’, asseguren.

Per la seva banda, el vice-president de l’entitat, Marcel Mauri, ha assegurat que l’estat espanyol ‘criminalitza la dissidència’ amb ‘multes desproporcionades, injustificades i arbitràries’. ‘Vivim la persecució en nom de la unitat d’Espanya, mentre tomben tots els recursos que presentem per intentar silenciar-nos i acabar amb el que representem’, ha criticat.

Mauri ha dit que en un estat ‘pretesament democràtic’ el dret d’associació ‘sempre s’ha de defensar’. ‘Seguirem lluitant i denunciant la persecució política i defensant els drets de manifestació i associació, portant a tot arreu la persecució política contra l’independentisme’, ha dit Mauri, que ha assegurat que arribaran ‘fins on calgui’ per ‘desemmascarar’ l’estat espanyol.

El recurs

Al recurs al TC Òmnium al·lega que s’ha produït ‘un fustigament judicial i administratiu’ per part dels poders de l’estat espanyol per tal de ‘danyar una organització social que, en aquell moment, representava un desafiament per a la integritat territorial de l’estat’. A més, asseguren que la multa en cap cas es pot justificar en el marc de la protecció de dades perquè recorden que l’entitat ‘sempre va informar les autoritats competents’. Al text hi apunten que la intenció real és la de ‘provocar una erosió econòmica en la legítima activitat de l’entitat’.

A més, segons Òmnium no hi ha precedents sancionadors ‘similars’ a l’estat espanyol ni jurisprudència del TC per justificar ‘la manca de proporcionalitat’ de la multa. ‘Aquesta falta de precedents així com el desorbitat import de la multa no és necessària en una societat democràtica’, apunten, i adverteixen que pot constituir una infracció del dret fonamental d’associació proclamat pel Conveni Europeu dels Drets Humans.

La sanció

La multa de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) es va originar arran de les denúncies presentades per Ciutadans i Vox, així com escrits anònims, contra la Gigaenquesta. La sanció, de 200.000, també afecta l’ANC. Segons la sentència, a l’enquesta es van tractar dades ideològiques dels ciutadans i hi va haver ‘una vulneració molt greu’ de l’article 7.2 de la llei de protecció de dades. La Gigaenquesta del 9-N es va emmarcar de la campanya Ara és l’Hora, i es va promoure per ‘conèixer l’opinió de milers de ciutadans sobre la construcció d’un nou país’.

The post Òmnium presenta un recurs al TC per la multa de 200.000 euros per la Gigaenquesta appeared first on VilaWeb.

Pàgines