Vilaweb.cat

El Suprem elimina les mencions a la caixa B del PP de la sentència de la Gürtel i en manté les condemnes

El Tribunal Suprem ha sentenciat que l’Audiència espanyola es va ‘excedir’ en considerar provada la caixa B del PP en la condemna pel cas Gürtel perquè era un fet que es jutjava en una altra causa. ‘No hi pot haver responsabilitat penal sense acusació o defensa’, argumenta. La sentència de l’Audiència va tenir com a conseqüència política la caiguda del llavors president del govern espanyol Mariano Rajoy per la moció de censura de Pedro Sánchez. Llavors, el PP va anunciar que recorreria la sentència al Suprem, que ara rebaixa part de la decisió judicial de l’Audiència que acreditava la corrupció del PP. Amb tot, la sentència del Suprem manté la condemna al PP a pagar 245.000 euros per considerar-lo responsable civil a títol lucratiu per beneficiar-se de la trama Gürtel.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En termes generals, la sentència del Suprem ratifica amb matisos les condemnes de presó per a 29 acusats i la responsabilitat civil del PP, l’ex-ministra de Sanitat espanyola, Ana Mato i Gema Matamoro, ex-regidora i ex-esposa de l’ex-batlle de Majadahonda Guillermo Ortega.

També manté les condemnes de presó, tot i que en alguns casos les modifica lleument. Així, les condemnes més importants que hauran de complir els dirigents de la trama de corrupció són les següents: l’empresari Francisco Correa, 51 anys; l’ex-batlle de Majadahonda Guillermo Ortega, 40 anys i 3 mesos; l’ex-secretari d’organització del PP gallec Pablo Crespo, 36 anys i 8 mesos; l’ex-tresorer del PP Luís Bárcenas, 29 anys i 1 mes; l’ex-conseller d’Esports de la Comunitat de Madrid Alberto López Viejo, 27 anys i 10 mesos; l’ex-cap de gabinet de l’ajuntament de Majadahonda i ex-esposa de Correa Carmen Rodríguez Quijano, 17 anys i 8 mesos; l’ex-regidor del PP de Majadahonda Juan José Moreno, 17 anys i 2 mesos; l’ex-batlle de Pozuelo de Alarcón i ex-marit de Mato Jesús Sepúlveda, 14 anys i 4 mesos; l’administradora de diverses trames de Correa Isabel Jordán, 14 anys i 11 mesos; el comptable de Correa José Luis Izquierdo, 13 anys i 10 mesos; o l’esposa de Bárcenas Rosalía Iglesias, 12 anys i 11 mesos.

The post El Suprem elimina les mencions a la caixa B del PP de la sentència de la Gürtel i en manté les condemnes appeared first on VilaWeb.

Les famílies dels presos polítics exigeixen l’amnistia: ‘Estem pitjor que mai’

L’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC) s’ha reunit a la Generalitat amb el vice-president, Pere Aragonès, i la consellera de Presidència i portaveu, Meritxell Budó, un any després de la sentència del Suprem contra el procés. Per part de l’ACDC, a la reunió hi han assistit Blanca Bragulat, Meritxell Lluís i Diana Riba, les parelles de Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva, respectivament.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els familiars han demanat l’amnistia dels presos polítics, i han apuntat que ‘l’indult tampoc no és la solució’. En una conferència de premsa posterior, Bragulat ha dit que la situació dels presos i les famílies és molt complicada: ‘Estem pitjor que mai’.

D’altra banda, L’ACDC espera que la taula de diàleg serveixi per abordar l’amnistia, i lamenta que el Suprem tombi els permisos del 100.2 i el tercer grau.

The post Les famílies dels presos polítics exigeixen l’amnistia: ‘Estem pitjor que mai’ appeared first on VilaWeb.

Els Països Baixos entren en ‘confinament parcial’ per intentar de contenir els contagis

Els Països Baixos comencen avui un ‘confinament parcial’ d’un mes per tal d’intentar d’aturar els contagis per la covid-19, que en els darrers dies s’han disparat i han col·locat el país per davant de l’estat espanyol i francès en incidència del virus. Les restriccions imposades pel primer ministre Mark Rutte, comporten el tancament de la restauració i la prohibició de venda d’alcohol i drogues —i el seu consum al carrer— durant la nit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons Rutte, les mesures ‘faran mal’ als diferents sectors econòmics que hauran de tancar o reduir la seva cabuda a un màxim de 30 persones, però també al conjunt de la societat que haurà de fer front a l’ansietat i a la soledat causada per un major aïllament social.

‘Anem cap a un confinament parcial. Això fa mal, però és l’única via’, ha assegurat el primer ministre en conferència de premsa. Així mateix, ha detallat que el 75% de l’activitat normal dels hospitals s’haurà d’ajornar en les pròximes setmanes si continuen augmentant les infeccions.

Reduir radicalment el contacte social

Rutte també ha demanat a la ciutadania de ‘reduir dràsticament’ els contactes socials i la mobilitat perquè són factors claus per contenir el virus. Per fer front a l’impacte del tancament de bars, restaurants, terrasses i coffeeshops, el cap de l’executiu ha promès un nou paquet d’ajudes econòmiques.

A més a més, el govern ha promès cercar la via legal per obligar, i no recomanar fins ara, l’ús de la màscara en interiors. Aquesta mesura afectaria les persones de més de 13 anys. D’altra banda, es limita la cabuda a 30 persones a teatres, cinemes, centres de congressos, protestes i institucions com ara el parlament. Tanmateix, això no afecta als centres de culte.

Pel que fa a l’aire lliure, les trobades es limiten a quatre persones, de manera que es prohibeixen els grans esdeveniments com els concents. A cas, les trobades es limiten a tres persones. Així mateix, cada dia només es podrà rebre a un màxim de tres convidats a casa, de manera que queden prohibides les barbacoes i les festes.

Pel que fa al transport públic, el govern vol limitar els viatges que no siguin ‘estrictament necessaris’. En aquest sentit, l’executiu ha detallat que les excepcions són els treballadors de professions essencials (professors, metges o policies) o les visites a familiars greument malalts.

Sense mesures a les escoles

Les restriccions seran més lleus al sector educatiu perquè el govern considera que ‘és molt important’ mantenir els nens en classes presencials. De totes maneres, els alumnes de més de 13 anys hauran de fer servir la màscara a l’aula.

The post Els Països Baixos entren en ‘confinament parcial’ per intentar de contenir els contagis appeared first on VilaWeb.

Els Mossos condecoren 423 agents per l’actuació que van tenir en les protestes contra la sentència

Els Mossos d’Esquadra han condecorat 423 agents, entre els quals 140 de la brigada mòbil i 6 de mediació, per l’actuació que van tenir en els diversos dispositius amb motiu de les protestes arran de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el procés, segons que ha avançat El País i ha pogut confirmar l’ACN. La mobilització al carrer va començar el 14 d’octubre de l’any passat i va durar unes quantes setmanes. Les insígnies les proposa el director de la policia i les signa el conseller d’Interior, en aquest cas Miquel Buch, destituït fa poc. En total, els Mossos han atorgat 724 condecoracions als agents per les actuacions del 2019, que no es van poder lliurar el Dia de les Esquadres perquè els actes es van suspendre al març per la covid-19.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les condecoracions del cos de Mossos d’Esquadra als agents per la repressió contra les mobilitzacions populars s’afegeix a la que també els va donar el Ministeri d’Interior espanyol a disset agents dels Mossos, durant la celebració del dia del patró de la policia espanyola, el 2 d’octubre. Entre els condecorats hi ha una part de la cúpula actual dels Mossos: el comissari en cap, Eduard Sallent, el responsable dels serveis d’informació, el comissari en cap de Barcelona i el responsable de la Brigada Mòbil (BRIMO).

Tots els abusos dels Mossos durant les protestes postsentència que avui esperen resposta

Totes aquestes condecoracions contrasten amb la visió de grans sectors de la població sobre l’actuació policíaca, tant per la violència emprada per a reprimir manifestants al carrer, com per les intimidacions i agressions que van denunciar molts dels detinguts. A causa d’aquella violència, dos manifestants van perdre un ull, un altre va perdre un testicle i un altre va perdre quatre dents.

A més, l’observatori Media.cat va calcular que setanta periodistes havien estat ferits per la policia aquells dies mentre treballaven. Tot plegat, va fer que l’ex-conseller Buch anunciés allò que va anomenar ‘l’auditoria interna més gran de la seva història’, de la qual en van sortir trenta-quatre investigacions a cinquanta agents.

La història de la Xènia, un any després de la detenció: ‘No em podia creure el que vivia’

Robert Llach, vint-i-cinc dies a la presó sense saber per què

El jove de la dessuadora carabassa es diu Guillem i denuncia: ‘Vaig rebre bufetades, em van fer agenollar’

The post Els Mossos condecoren 423 agents per l’actuació que van tenir en les protestes contra la sentència appeared first on VilaWeb.

Condemnat a sis mesos de presó un home per les protestes contra la sentència a Manresa

L’home acusat de donar una puntada de peu als testicles d’un mosso i prendre la porra d’un altre durant els aldarulls de la protesta contra la sentència del 14-O a Manresa ha estat condemnat a sis mesos de presó i una multa de 150 euros. La fiscalia i la defensa de l’acusat han arribat a un acord de conformitat en la condemna, pel que el judici, que s’havia de celebrar avui al Penal 1 de Manresa, no s’ha arribat a fer. Els fets van tenir lloc a Manresa, el dia que va sortir la sentència del Tribunal Suprem contra el procés, durant la concentració que hi va haver a les portes de la caserna de la Guàrdia Civil.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot i que la fiscalia demanava 20 mesos de presó per a l’acusat i una multa de 720 euros, finalment s’ha acordat una rebaixa. Així, el condemnat ha reconegut que, durant la protesta del 14 d’octubre de 2019, va donar una puntada de peu als testicles d’un mosso i, a continuació, va prendre-li la porra a un altre agent. Se l’ha condemnat a sis mesos de presó pel delicte d’atemptat, i a una multa de 150 euros pel delicte lleu de lesions. No haurà d’ingressar a presó sempre que no torni a ser condemnat durant un termini de dos anys.

A banda, haurà de pagar, en concepte de responsabilitat civil, 65 euros al mosso al qual li va donar la puntada de peu -va haver d’estar un dia de baixa per la contusió-, mentre que l’altre 213,26 euros per la porra, que era seva.

The post Condemnat a sis mesos de presó un home per les protestes contra la sentència a Manresa appeared first on VilaWeb.

Irídia anuncia que s’investiguen 19 agents per la violència policíaca durant les protestes contra la sentència

Un any després de la sentència contra el procés, que va desembocar en diverses jornades de protestes, el Centre Irídia ha informat que aquells dies d’octubre de 2019 va atendre 204 casos de vulneracions comeses pels Mossos d’Esquadra i la policia espanyola. Així mateix, en conferència de premsa, l’entitat ha detallat que s’han judicialitzat 13 ‘casos greus’, dels quals tres són agressions a periodistes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Catalunya, un any després de la sentència contra el procés
La responsable de garanties del procés penal, Sònia Olivella, ha explicat que els tribunals estan investigant a 19 agents, dels quals 13 són mossos i 6 policies espanyols. A més a més, ha detallat que dels 13 casos als jutjats se’n deriven 6 investigacions per impacte per projectil de foam o bala de goma; 3 per l’ús inadequat de les defenses policíaques (impacte vertical amb la porra); 1 per un atropellament amb una furgoneta dels Mossos; i 6 per vexacions, humiliacions i delictes contra la integritat moral.

Fa 1 any @mossos i @policia van cometre greus vulneracions de drets.

✅ Hem atès 204 casos.

✅ Estem litigant 13 casos greus.

✅ De moment 13 mossos imputats i 6 agents de PN.

🖇 Crowdfunding: Necessitem el teu suport per portar #LaImpunitatAJudici 📲 https://t.co/HLysYHZ11t pic.twitter.com/8hi4jSRv38

— IRIDIA (@centre_IRIDIA) October 14, 2020

D’altra banda, la coordinadora d’Irídia, Anaïs Franquesa, ha detallat que tots els cossos policíacs han posat traves a la identificació dels agents involucrats en les agressions. Per això, ha instat el govern perquè acceleri el nou sistema identificatiu dels Mossos d’Esquadra, de manera que porti el seu identificador al casc, al pit i a l’esquena.

Així mateix, ha recordat que durant les protestes la policia espanyola van utilitzar de manera reiterada les bales de goma —prohibides pel Parlament de Catalunya—, amb el vistiplau de les Mossos d’Esquadra, que era el cos que coordinava els dipositiu policíac. A més a més, ha explicat que els projectils de foam també ‘van ferir a moltes persones causant lesions greus’.

Pel que fa a l’acció judicial, Franquesa ha reconegut que els hauria agradat que algun jutge ‘investigués més’, però ha afirmat que cap magistrat ha posat traves a les investigacions o ha posat la pandèmia com a excusa per frenar-les.

Finalment, Andrés Garcia Berrio, coordinador de l’entitat, ha recordat la necessitat de millorar el model de control, avaluació i sanció intern dels Mossos d’Esquadra, perquè l’auditoria que va impulsar el govern no ha depurat responsabilitat. ‘S’ha de denunciar a aquells agents que no respectin la llei, i no protegir-los’, ha conclòs.

The post Irídia anuncia que s’investiguen 19 agents per la violència policíaca durant les protestes contra la sentència appeared first on VilaWeb.

Exploreu el camí que va obrir Marchena sense saber-ho

Ara fa un any que Manuel Marchena i companyia tenien una tasca ben difícil. Havien d’argumentar jurídicament en la sentència contra els presoners polítics una condemna per sedició per a la qual no hi havia arguments jurídics. Havien de justificar una condemna política en un estat de la Unió Europea amb una figura jurídica tan insòlita com la sedició. I això després d’haver castigat prèviament els presos, durant la llarga fase d’instrucció, a l’arraconament de la vida política i pública derivats d’una acusació i d’un processament per rebel·lió. Però la rebel·lió era massa escandalosa i poc homologable a Europa perquè fos el resultat de la sentència, i tanmateix calia trobar la mesura d’escarment i condemna necessaris per a satisfer l’estat profund que havia mogut la maquinària venjativa per l’1-O, és a dir, que impliqués anys de presó i d’inhabilitació. El resultat fou un nyap jurídic; encara més, una vergonya, en paraules del prestigiós jurista Luigi Ferrajoli. Però aquella sentència, amb tota l’arbitrarietat, voluntat d’humiliació i feblesa jurídica que contenia, podia esdevenir una arma fenomenal perquè l’independentisme acorralés l’estat de dret espanyol en el terreny jurídic internacional.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquells dies d’octubre no hi havia tan sols l’oportunitat d’exercir al carrer els drets que la sentència negava, la desobediència civil com a mètode legítim de protesta, sinó que s’obria una via jurídica potentíssima per a activar un contraatac que l’exili ja feia un parell d’anys que havia emprès a diversos països europeus. La descoordinació entre les defenses de presos i exiliats ho ha fet perillar, però un any després de la sentència encara hi ha grans oportunitats obertes.

Va bé de recuperar allò que deia Ferrajoli a la Universitat de Roma III un mes després de la sentència i que VilaWeb us va avançar. Va definir la sedició com una ‘vergonya, un residu de l’època feixista’, va dir que el judici havia estat ‘horrible’ i va parlar d’un atac als drets fonamentals de reunió, manifestació i llibertat ideològica, ‘el cor dels drets polítics’. Va assegurar que el judici s’havia fet contra un conflicte identitari i no contra fets que poguessin ser castigats penalment. I encara va dir que la sentència era ‘insensata i irresponsable’ perquè ‘abocava benzina al foc’, que era un ‘cop greu a la democràcia i a l’estat de dret’ i que ‘no es podia aplicar el codi penal per reprimir la dissidència’. Aquelles afirmacions van fer que alguns juristes espanyols se li llancessin al damunt, i que hagués de fer un article a El País aclarint que ell no defensava pas el procés independentista.

Però això que deia Ferrajoli ho pensa, en bona mesura, la majoria de juristes sobre la sentència contra el procés, sobre l’abús del tipus penal de la sedició per a cercar un càstig polític. I també els jutges d’uns altres països. Força temps abans de la sentència la justícia alemanya ja va dir que no hi podia haver rebel·lió ni sedició, ni cap delicte equiparable en el codi penal d’aquest país, en els fets pels quals l’estat espanyol reclamava l’extradició de Carles Puigdemont. La sentència de Marchena i companyia confirmava aquesta flagrant contradicció entre la qualificació d’uns mateixos fets per la justícia d’un estat membre de la UE i la d’un altre. Com es pot entendre això? I per ventura el manteniment d’aquesta contradicció no és la violació (si més no) dels drets fonamentals dels afectats, presos i exiliats, a la seva llibertat i a la seva seguretat, que són a l’article 5 del Conveni Europeu dels Drets Humans?

Heus ací un dels principals arguments dels recursos que els presos polítics presentaran al Tribunal Europeu dels Drets Humans. I n’hi ha més, perquè, de drets, els n’han vulnerats uns quants més. Però el fet interessant que s’ha anat endevinant aquests darrers temps, i també aquest any, és que els jutges europeus a qui ha arribat a les mans la causa catalana, o una part, han fet saber d’una manera o d’una altra el disbarat de la persecució. N’és la prova més evident que en tres anys l’aparell judicial (i polític i mediàtic i diplomàtic i…) espanyol ha estat incapaç d’aconseguir cap extradició dels polítics independentistes perseguits, ni a Bèlgica, ni a Escòcia, ni a Alemanya, ni a Suïssa. Els ha estat impossible. I el llenguatge jurídic i la finesa diplomàtica amb què aquestes jurisdiccions han posat impediments a les extradicions, o les han denegades, fan que calgui llegir una mica entre línies, només una mica, per entendre que la negativa va acompanyada de desautorització i fins i tot de crítica a l’abús del mecanisme de les euroordres com a procediment d’extradició basat en la confiança mútua entre les justícies dels estats de la Unió. Això ho vam veure tant en la sentència de Slesvig-Holstein sobre Puigdemont com en les reserves formals que la justícia belga va posar a l’extradició dels exiliats. Són fites que indiquen que es podria traslladar a un àmbit superior, al Tribunal de Justícia de la UE, i que seria més fàcil si la causa tingués una línia general de defensa, si el contraatac s’hagués organitzat en bloc: perquè del novembre del 2017 ençà els abusos als presoners han rebut una desautorització sistemàtica per la manera com han reaccionat algunes altres jurisdiccions europees sobre uns mateixos fets.

L’exemple més recent i més contundent l’hem vist aquest estiu en la sentència del tribunal belga que va desestimar la petició d’extradició de Lluís Puig. El Tribunal Suprem espanyol no era el competent per a demanar-ne l’extradició ni per a jutjar-lo, deien els belgues, perquè si fos així li seria vulnerat el dret del jutge natural. I això té a veure amb el dret fonamental de tenir un judici imparcial. El jutge belga hi insisteix més d’una vegada, en la sentència del 7 d’agost proppassat: es posava en risc el respecte a l’article 6 del Conveni de Drets Humans, és a dir, el dret de Lluís Puig de tenir un procés equitatiu. I ja hi tornem a ser: com es pot entendre que la justícia d’un país de la Unió digui això i que el Suprem espanyol ja hagi jutjat i condemnat els presos polítics? Tot plegat és munició per a anar a demanar-ne comptes al Tribunal Europeu dels Drets Humans, però també per a continuar exposant en més àmbits jurisdiccionals europeus les violacions de drets que el sistema judicial espanyol comet en nom de la unitat d’Espanya i contra la minoria nacional catalana.

Aquesta és la via d’actuació jurídica que obria de bat a bat la sentència contra el procés d’ara fa un any. Hi ha terreny per a explorar-la encara, però seria més efectiu si es fes amb coordinació. Perquè una de les fites més importants que ha tingut aquesta batalla jurídica internacional fou la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre Oriol Junqueras i la doctrina que consolidava sobre el moment en què un eurodiputat adquiria aquesta condició amb totes les seves immunitats i prerrogatives. Espanya les va violar, tant en el cas de Junqueras com en el de Puigdemont i Comín, i el màxim tribunal europeu ho va certificar. Puigdemont i Comín són actualment eurodiputats de ple dret, i Oriol Junqueras roman empresonat sense que el Suprem li hagi permès d’anar a l’eurocambra a gaudir del dret que li reconeixia el TJUE.

Junqueras ha presentat un recurs contra la decisió del Parlament Europeu d’acceptar la resposta que van donar Manuel Marchena i Carlos Lesmes a la sentència del TJUE, que era de no fer-ne cas i continuar violant els drets de Junqueras i deixar-ne vacant l’escó. Fa poc, el TJUE ha desestimat la demanda del vice-president de mesures cautelars, perquè confirmava l’argument que l’eurocambra no té competència per a qüestionar allò que li digui el Suprem espanyol. Però la resolució judicial indicava també el camí a explorar. Deia així: ‘No correspon, a primer cop d’ull, al Parlament Europeu de comprovar el respecte del procediment previst pel dret nacional en la matèria, perquè aquesta facultat correspon exclusivament als òrgans jurisdiccionals nacionals competents, en el seu cas, després d’una remissió prejudicial al Tribunal de Justícia [de la UE] o a aquest darrer en el marc d’un recurs per incompliment.’

Aquest incompliment flagrant que el Suprem va fer de la sentència del desembre de l’any passat sobre el cas de Junqueras i les múltiples contradiccions entre allò que ha comès la justícia espanyola i allò que ha dit la justícia europea aquests darrers tres anys tindran l’oportunitat d’exposar-lo a l’eurocambra Puigdemont, Comín i Ponsatí quan comenci el procés del seu suplicatori pel qual l’estat espanyol els vol llevar la immunitat parlamentària. Serà un aparador de primer nivell en aquest litigi.

La coordinació en la internacionalització del conflicte hauria de ser una prioritat per a l’independentisme en aquestes eleccions, per a explotar el nyap i l’abús que va perpetrar Marchena ara fa un any. Ja s’han començat a fer propostes d’actuació quant a la necessitat de fer esforços d’internacionalització, tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic. Però n’hi ha un, el jurídic, que pràcticament no s’esmenta, i que té una enorme càrrega política. És fonamental, perquè és aquell on l’estat ha tingut derrotes i fins i tot n’ha sortit humiliat, i té a veure amb una cosa tan important com els drets fonamentals, que van del dret del jutge natural al dret d’autodeterminació, passant per la llibertat de reunió i la llibertat d’expressió. I si cal emprendre un nou embat democràtic i unilateral, cal tenir ben adobada i acordada aquesta via judicial internacional. El disbarat de Marchena va donar una oportunitat ara fa un any que cal no desaprofitar.

 

The post Exploreu el camí que va obrir Marchena sense saber-ho appeared first on VilaWeb.

L’anàlisi de la sentència de Van den Eynde, un any després: ‘Va néixer morta pel que fa a legitimitat tècnica, política i moral’

L’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, Andreu Van den Eynde, ha analitzat la sentència del judici contra el procés un any després de publicar-se. Una sentència que, segons que diu l’advocat, ‘va néixer morta pel que fa a legitimitat tècnica, política i moral’ i que avui dia ‘ningú no ha aconseguit defensar seriosament a Europa’. Van den Eynde comença recordant que, d’entrada, la condemna no era possible per la immunitat com a eurodiputat de Junqueras; si de cas, afegeix, hauria calgut cursar un suplicatori al Parlament Europeu, cosa que mai no es va arribar a fer. A banda, el judici ja s’havia d’haver aturat quan Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull van ser elegits diputats al congrés espanyol i Raül Romeva senador, per la inviolabilitat parlamentària. En una línia semblant per la protecció judicial de l’acció política, deixa clar que Carme Forcadell no havia d’haver estat mai jutjada per uns fets en l’exercici del seu càrrec com a presidenta del parlament, emparats per la seva inviolabilitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’una altra banda, diu que el delicte de sedició, tal com es va aplicar, és imprevisible: perquè ‘s’utilitza per tapar el buit del delicte de referèndum il·legal ja desaparegut‘ i perquè la pena és ‘desproporcionada’. Així mateix, diu que la condemna ‘és incompatible amb els drets de reunió i de manifestació, de llibertat d’expressió, llibertat ideològica i de participació i representació política‘. ‘Protestar no és delicte’, remarca.

Més endavant diu que el Tribunal Suprem espanyol no era competent per a jutjar els fets; que van passar a Catalunya i, per tant, si de cas, havien de ser jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com la consulta del 9 de novembre de 2014. Aquest mateix argument és el que va defensar el tribunal belga que va desestimar l’euroordre de detenció i lliurament contra Lluís Puig.

Van den Eynde també recorda la filtració d’un missatge de WhatsApp de l’ex-portaveu del PP al senat espanyol, Ignacio Cosidó, en què deia que volia ‘controlar des de darrere’ el tribunal que havia jutjat el procés; però també les paraules del tinent fiscal del Tribunal Suprem, Luis Navajas, que va denunciar que dos fiscals del judici contra el procés estaven ‘contaminats políticament’. És per això que Van den Eynde diu que ni la fiscalia ni el Suprem no són independents del poder polític ni van ser imparcials.

A més, denuncia que el dret de defensa dels acusats es va destruir amb ‘la fragmentació de la investigació en molts processos fora de l’abast dels acusats’ controlats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, conegut a les xarxes pel malnom de ‘Tácito‘, amb què feia activisme espanyolista.

No demaneu per Tácito al tinent coronel Baena I Crònica d’una conferència en un fòrum de ciberseguretat a ESADE 

Van den Eynde critica que ‘el judici es va conduir amb limitacions de prova i utilitzant proves il·legals’ i que es va contradir la directiva 2012/13 sense que el Suprem hagués presentat la qüestió pre-judicial europea que van sol·licitar. ‘Durant tot el procés es va anul·lar la presumpció d’innocència en contra de la directiva 2016/343. La #Sentència criminalitza un moviment legítim i, sobretot, pacífic’, diu. Per acabar, denuncia que el procediment judicial es va basar en un ‘empresonament arbitrari per a silenciar una opció política discrepant i incòmoda’.

Podeu llegir a continuació l’enfilall de piulets:

Avui fa un any de la Sentència del Procés. Aquell dia era a Luxemburg defensant la immunitat de @junqueras al #TJUE. Com sempre dic, el que interessa dels advocats és que fem l’anàlisi tècnica de la Sentència. Som-hi 👇

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) October 14, 2020

2. D’entrada la condemna és 𝗶𝗺𝗽𝗼𝘀𝘀𝗶𝗯𝗹𝗲 atenent a la immunitat i inviolabilitat dels acusats. El #TJUE va reconèixer la immunitat de @junqueras i no el podia condemnar sense tramitar suplicatori.
🔗 https://t.co/Unfir8svSv

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) October 14, 2020

4. El delicte de #sedició, com ha estat aplicat, és il·legal per 𝗶𝗺𝗽𝗿𝗲𝘃𝗶𝘀𝗶𝗯𝗹𝗲, perquè s’utilitza per tapar el buit del delicte de referèndum il·legal ja desaparegut i perquè la pena és desproporcionada.
🔗 https://t.co/kR3WDvDAEV

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) October 14, 2020

6. La condemna és 𝗶𝗻𝗰𝗼𝗺𝗽𝗮𝘁𝗶𝗯𝗹𝗲 amb els drets de reunió i manifestació, de llibertat d’expressió, llibertat ideològica i de participació i representació política. 𝗣𝗿𝗼𝘁𝗲𝘀𝘁𝗮𝗿 𝗻𝗼 𝗲́𝘀 𝗱𝗲𝗹𝗶𝗰𝘁𝗲. pic.twitter.com/d6L4Y2emdT

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) October 14, 2020

8. Ni el TS “𝗰𝗼𝗻𝘁𝗿𝗼𝗹𝗮𝗻𝘁 𝗱𝗲𝘀 𝗱𝗲 𝗱𝗮𝗿𝗿𝗲𝗿𝗮”…
🔗 https://t.co/sEsycjMzWc

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) October 14, 2020

10.El #𝗗𝗿𝗲𝘁𝗱𝗲𝗗𝗲𝗳𝗲𝗻𝘀𝗮 s’ha destruït a través de la fragmentació de la investigació en molts processos fora de l’abast dels acusats, controlats per “Tácito” que ha construït una causa general contra l’independentisme. https://t.co/DlOezzt3Xt

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) October 14, 2020

12. Durant tot el procés es va anul·lar la 𝗽𝗿𝗲𝘀𝘂𝗺𝗽𝗰𝗶𝗼́ 𝗱’𝗶𝗻𝗻𝗼𝗰𝗲̀𝗻𝗰𝗶𝗮 en contra de la Directiva 2016/343. La #Sentència criminalitza un moviment legítim i, sobretot, 𝗽𝗮𝗰𝗶́𝗳𝗶𝗰.
🔗 https://t.co/ByHCatILqW

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) October 14, 2020

14. Com deia al principi, aquesta és la dissecció dels grans temes d'una #Sentència que al meu entendre va néixer 𝗺𝗼𝗿𝘁𝗮 𝗾𝘂𝗮𝗻𝘁 𝗮 𝗹𝗲𝗴𝗶𝘁𝗶𝗺𝗶𝘁𝗮𝘁 𝘁𝗲̀𝗰𝗻𝗶𝗰𝗮, 𝗽𝗼𝗹𝗶́𝘁𝗶𝗰𝗮 i 𝗺𝗼𝗿𝗮𝗹, que ningú a dia d’avui ha aconseguit defensar seriosament a Europa.

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) October 14, 2020

The post L’anàlisi de la sentència de Van den Eynde, un any després: ‘Va néixer morta pel que fa a legitimitat tècnica, política i moral’ appeared first on VilaWeb.

Els presos polítics, un any després de la sentència: ‘La repressió referma la victòria que vindrà’

Avui fa un any que el Tribunal Suprem espanyol va dictar la sentència contra el procés, que condemnava els presos polítics a penes de fins a tretze anys de presó. La decisió judicial va suposar un terrabastall polític i social que va desembocar en grans protestes arreu del país. Un any després, els presos han volgut recordar el 14 d’octubre de 2019 amb diversos missatges.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Catalunya, un any després de la sentència contra el procés 

Oriol Junqueras, que fou condemnat a tretze anys per sedició i malversació, ha piulat que la sentència ‘portava els nostres noms però sentenciava a tot un país’. En aquest sentit, el president d’ERC assegura que ‘continuen forts, ferms i més convençuts que mai. Persistirem fins al final”.

Avui fa un any d'una sentència que portava els nostres noms però que sentenciava a tot un país. Seguim forts, ferms i més convençuts que mai. Persistirem fins al final, fins a la #RepúblicaCatalana! Fins a la victòria!

— Oriol Junqueras 🎗️ (@junqueras) October 14, 2020

Jordi Sànchez, que fou condemnat a nou anys per sedició, ha recordat que fa tres anys que és a la presó. ‘Mai unes urnes havien fet tanta por a un estat que es diu democràtic’, ha piulat. L’ex-president de l’ANC, ha assegurat que el Suprem, en nom de Felipe VI, vol escarmentar tot el país amb les condemnes de presó. ‘El país, però, resisteix per guanyar la independència’, conclou.

Fa 1 any de la sentència de l’1-O, però 3 anys que estem empresonats. Mai unes urnes havien fet tanta por a un Estat que es diu democràtic. El Suprem, en nom del Rei, va voler escarmentar tot un país amb la nostra presó. El país, peró, resisteix per guanyat la independència. pic.twitter.com/ygIbDqAahl

— Jordi Sànchez (@jordialapreso) October 14, 2020

Jordi Cuixart, que fou condemnat a nou anys per sedició, ha afirmat que la sentència ‘va desemmascarar el pànic de l’estat a la dissidència polític’. En aquest sentit, el president d’Òmnium diu que, un any després, els presos continuen ‘dempeus per l’amnistia i l’autodeterminació’.

El 14-O no va acabar res. La sentència va desemmascarar el pànic de l’Estat a la dissidència política i un any després seguim dempeus per l’amnistia i l’autodeterminació. Visca Catalunya lliure! #HoTornaremAFer pic.twitter.com/m4NlRJROnt

— Jordi Cuixart (@jcuixart) October 13, 2020

Carme Forcadell, que fou condemnada a onze anys i mig per sedició, ha assenyalat que és a la presó per haver permès un debat i una votació sobre la independència de Catalunya. ‘Sempre defensaré que en un parlament s’ha de parlar de tot, l’únic límit a la democràcia ha de ser el respecte a la persona i als drets humans’, conclou la presidenta del parlament.

11 anys i 6 mesos de presó per permetre un debat i votació sobre la independència de Catalunya…
Sempre defensaré que en un Parlament s'ha de parlar de tot, l'únic límit a la democràcia ha de ser el respecte a la persona i als drets humans.

— Carme Forcadell (@ForcadellCarme) October 14, 2020

Dolors Bassa, que fou condemnada a dotze anys per sedició i malversació, ha recordat que el 14 d’octubre va ser ‘un dels dies més difícils de la meva vida. Impotència i ràbia, convertida més tard en fermesa’.

Fa un any que em posàren a les mans la sentència que em condena a 12 anys de presó. Un dels dies més difícils de la meva vida. Impotència,ràbia…. convertida més tard en fermesa .#llibertatpresesiexiliades. #republicacatalana #1doctubre . pic.twitter.com/G6MLYhHhoQ

— Dolors Bassa (@dolorsbassac) October 14, 2020

Joaquim Forn, que fou condemnat a deu anys i mig per sedició, ha assegurat que malgrat fer un any de la sentència, ell fa pràcticament tres anys que és empresonat. ‘Em mantinc fidel als meus ideals i segueixo lluitant per la llibertat de Catalunya, la democràcia i la justícia’, ha piulat.

Un any de la sentència. 35 mesos de presó.
Com ja vaig dir en el meu al·legat final davant el Tribunal Suprem: "em mantinc fidel als meus ideals i segueixo lluitant per la llibertat de Catalunya, la democràcia i la
justícia".

— Joaquim Forn (@quimforn) October 13, 2020

Josep Rull, que fou condemnat a deu anys i mig per sedició, assegura que després de 968 dies de presó continua convençut que ‘no ens rendirem mai’. En aquest sentit, el conseller afirma que ‘l’esperança és més poderosa que la por’.

Un any després de la sentència de la infàmia i de 968 dies de presó, m’hi reafirmo:

No ens rendirem. Mai.

Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble. Sempre.

Perquè l’esperança és més poderosa que la por.

— Josep Rull i Andreu 🎗 (@joseprull) October 14, 2020

Raül Romeva, que fou condemnat a dotze anys per sedició i malversació, ha recordat que el 14 d’octubre el Suprem va fer el tràmit de publicar la resolució judicial perquè ‘ja feia mesos que ens havien sentenciat’. Així mateix, el conseller assegura que ‘la repressió referma la victòria que vindrà’.

Raül: "Ja feia mesos que ens havien sentenciat preventivament, però aquell 14 d'octubre van publicar el tràmit. Estan convençuts d'haver-nos anul·lat, però passarà el temps i de tot això només en quedaran les conviccions. La repressió referma la victòria que vindrà."

— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) October 14, 2020

Finalment, Jordi Turull, que fou condemnat a dotze anys per sedició i malversació, ha escrit un article a El Punt/Avui, en el qual recorda com la sentència es va filtrar abans als mitjans. ‘Va ser més una confirmació que no pas una notificació’, escriu abans de dir que la sentència és una estratègia política d’estat per abatre per la via penal ‘allò que no aconseguien per la via pacífica i democràtica de les urnes’.

Avui fa un any que ens van confirmar la sentència. A @elpuntavui publico “Encenguem una espelma”https://t.co/2iZ6Gdy9TY

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) October 14, 2020

The post Els presos polítics, un any després de la sentència: ‘La repressió referma la victòria que vindrà’ appeared first on VilaWeb.

Els representants de l’oci nocturn abandonen l’acampada a la plaça de Sant Jaume

Els membres del sector de l’oci nocturn que acampaven a la plaça Sant Jaume de Barcelona des del 5 d’octubre han decidit d’aixecar el campament ‘per responsabilitat social’. Amb tot, el col·lectiu reitera les seves reivindicacions i exigeix al govern una reunió urgent del pla de rescat del sector.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els acampats van engegar la protesta després que uns 200 membres del sector es concentressin a la plaça Sant Jaume exigint un pla de rescat i la reobertura dels locals després de sis mesos sense activitat. Durant la concentració es van exhibir cartells recordant la situació de les 37.000 famílies vinculades al sector.

Després de l’acte diversos manifestants van desplegar tendes d’acampada davant el Palau de la Generalitat, en una protesta que ha durat uns 9 dies.

The post Els representants de l’oci nocturn abandonen l’acampada a la plaça de Sant Jaume appeared first on VilaWeb.

La farmacèutica Eli Lilly atura l’assaig d’una teràpia experimental d’anticossos contra la covid-19

La farmacèutica Eli Lilly ha suspès els assajos d’una teràpia experimental d’anticossos contra la covid-19 per temors sobre la seva seguretat. La interrupció es produeix pocs dies després que el president dels EUA, Donald Trump, elogiés el tractament i l’empresa sol·licités a l’administració l’aprovació d’emergència per fer-ne ús.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Johnson&Johnson atura temporalment l’assaig del vaccí per la malaltia ‘inexplicable’ d’un pacient
Segons The New York Times, funcionaris nord-americans han indicat en un intercanvi de correus electrònics que l’empresa ha suspès els assajos clínics per ‘potencials preocupacions de seguretat’.

Les proves estaven dissenyades per veure l’efectivitat de la teràpia en centenars de malalts hospitalitzats amb la covid-19 amb la comparació d’un placebo i de l’antiviral remdesivir, que també s’està utilitzant de manera experimental contra la malaltia.

La suspensió dels assajos comporta una pausa en la incorporació de nous pacients a l’assaig per ‘extremar les precaucions’.

The post La farmacèutica Eli Lilly atura l’assaig d’una teràpia experimental d’anticossos contra la covid-19 appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘El govern planteja el tancament de bars i restaurants’ i ‘Aturada obligada’

Avui, 14 d’octubre de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals dels diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘El govern planteja el tancament de bars i restaurants’ i ‘Aturada obligada’ appeared first on VilaWeb.

S’ha mort Rafael Pla, l’ànima del circ Gran Fele

S’ha mort Rafael Pla, l’ànima de la companyia de circ que va crear l’any 1993. Era fill d’un ventríloc molt conegut anomenat Gran Fele i en honor seu va batejar el circ. Ràpidament, l’expressió de circ sense animals va fer fortuna entre aquells que pensaven que no calia maltractar ni domesticar bèsties salvatges per a gaudir d’un espectacle.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Gran Fele se servia de diverses disciplines per a fer viatjar els més menuts a mons imaginats i possibles només davall el tendal. La dansa contemporània, el teatre, els pallassos i les acrobàcies més clàssiques del circ –acompanyades de música sempre en directe– eren els elements fonamentals dels espectacles de Pla.

La companyia del Circ Gran Fele ha rebut el premi Max Especial de Circ, el premi Calidoscopi de la Unió Europea i el premi del Circ del 2008 que atorga el govern d’Espanya.

Visitar el circ del Gran Fele era una activitat habitual de moltes escoles del País Valencià per Nadal, però també va tenir un recorregut internacional. Els seus espectacles s’han vist a Portugal, Finlàndia o Mèxic.

Així mateix, la companyia de Rafael Pla tenia una escola de circ per als més menuts i havia creat tot un món lúdic i oníric propi, on recuperava les antigues sensacions del circ ambulant que arribava amb els carros als pobles i anunciava els gabinets de curiositats, la fira de les meravelles i més desafiaments sensorials.

Rafael Pla tenia seixanta-tres anys i feia poc que havia publicat a les xarxes socials un avançament del seu nou espectacle de pallassos.

🤹🏼‍♂️ #DiarioDelGranFele🤹🏼‍♂️
Capítulo 6: 🎪 el #GranFele pasado por agua 💦

😜 El SR.PLA está empeñado es desvelar el título del nuevo espectáculo, pero no va a ser tan fácil como él cree…
Lo conseguirá esta vez? 😏#CircoGranFele #Circo #Circ #Show #Espectaculo #Payasos #Clown pic.twitter.com/vzaZs4ll99

— Circo Gran Fele (@CircoGranFele) October 8, 2020

The post S’ha mort Rafael Pla, l’ànima del circ Gran Fele appeared first on VilaWeb.

El govern català endurirà avui les restriccions per mirar d’aturar la segona onada de la covid-19

La Generalitat de Catalunya anunciarà avui noves mesures per a mirar d’aturar la segona onada de la covid-19. La portaveu del govern, Mertixell Budó, va confirmar ahir que el PROCICAT aprovaria més mesures contra el coronavirus. Tindran previsiblement una durada de quinze dies per a aplanar la corba, i entraran en vigor divendres. L’objectiu del govern és de limitar la interacció i la mobilitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ahir es va saber que les universitats començarien a fer classes virtuals a partir de demà i que se suspendrien totes les competicions esportives d’àmbit territorial, una mesura que no afecta els entrenaments ni els gimnasos. S’ajornaran dues setmanes les competicions federades, escolars o privades de qualsevol categoria d’àmbit català.

Com han de ser les trobades amb familiars o amics? Tretze consells per a fer-ho d’una manera segura 

El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, va demanar diumenge a RAC1 que les empreses promoguessin el teletreball per a reduir els focus de contagi en l’àmbit laboral i també la mobilitat dels treballadors. A més, va instar les universitats a suspendre les classes presencials.

Quant a les escoles, fins ara s’han comptat 1.453 grups confinats. Tanmateix, és un percentatge molt baix. El secretari general de Salut, Marc Ramentol, va recordar ahir, també a RAC1, que les escoles no han estat un focus de contagi i va descartar de tancar-los. En canvi, no va pas negar que les noves restriccions que s’anunciaran afectessin els bars i els restaurants.

‘No fem servir la màscara tan bé com ens pensem’

The post El govern català endurirà avui les restriccions per mirar d’aturar la segona onada de la covid-19 appeared first on VilaWeb.

L’ocupació de l’aeroport: una resposta contundent, d’impacte mundial, a una sentència indigna

El 14 d’octubre de 2019, el Tribunal Suprem espanyol va fer pública la sentència contra els dirigents independentistes responsables del referèndum del primer d’octubre de 2017. La resposta, multitudinària i sense precedents, va ser immediata. Seguint la convocatòria del Tsunami Democràtic, milers de persones es van mobilitzar per ocupar l’aeroport de Barcelona. No va servir de res l’intent de frenar la gent. Aturar el metro i el tren no va impedir que la protesta s’anés fent gran. La gent no s’ho va pensar i va començar a caminar. Riuades de gent van desbordar totes les carreteres. Si a l’agost els estudiants d’Hong Kong ocupaven l’aeroport d’aquesta ciutat, a l’octubre eren els independentistes catalans que ocupaven el de Barcelona, i tornaven a dur el país a la primera pàgina dels diaris de tot el món. Nou hores de protesta contra una sentència indigna van bastir una imatge icònica de la capacitat del moviment independentista. Era el primer dia d’una setmana de protestes que van fer la volta al món i són un punt d’inflexió en el moviment.

The post L’ocupació de l’aeroport: una resposta contundent, d’impacte mundial, a una sentència indigna appeared first on VilaWeb.

Catalunya, un any després de la sentència contra el procés

Avui fa un any de la sentència contra el procés. El Tribunal Suprem espanyol va dictar cent anys de presó per als nou presos polítics i el carrer va esclatar amb la protesta a l’aeroport, les Marxes per la Llibertat i les barricades al centre de Barcelona, amb epicentre a la plaça d’Urquinaona i la Via Laietana. La indignació va desfermar protestes d’una intensitat que no s’havia vist en el si de l’independentisme d’ençà del començament del procés.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Suprem va filtrar la sentència hores abans als mitjans i periodistes afins, i la va fer pública a mig matí. Immediatament, el Tsunami Democràtic va convocar una mobilització a la plaça de Catalunya de Barcelona, i una volta allà va fer una crida a ocupar i paralitzar l’aeroport. La resposta va ser multitudinària. La policia espanyola i els Mossos van actuar amb violència, amb pilotes de goma incloses, i van ferir uns quants manifestants. Alguns van rebre ferides greus en un ull o en un testicle. Alhora, una caravana de vehicles havia sortit cap a Madrid per a fer una acció a l’aeroport de Barajas, que va resultar discreta en comparació amb la gran mobilització a l’aeroport de Barcelona. Als ajuntaments de tot el Principat, també s’hi van concentrar milers de persones.

[FOTOGRAFIES] Les imatges de les mobilitzacions multitudinàries contra la sentència

Aquell dia i els següents les manifestacions clàssiques de l’independentisme van deixar pas al foc i les barricades al centre de Barcelona. Els joves van tenir-hi un paper cabdal i feien anar de corcoll la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra. El Ministeri de l’Interior espanyol va enviar agents de la resta de l’estat espanyol, que van aplicar una gran violència contra els manifestants. Diverses actuacions de la Brimo també van originar una gran polèmica; l’ex-conseller d’Interior, Miquel Buch, va anunciar una auditoria per a investigar-les, però se’n van obtenir uns resultats decebedors. El paper de Buch també va ser molt qüestionat per la contundència dels Mossos, de bracet amb la policia espanyola per a esclafar les protestes. La repressió va ser tan qüestionada com les múltiples irregularitats que va haver-hi en les detencions, i els joves van denunciar maltractaments a les dependències de la policia.

Vint-i-vuit joves empresonats: radiografia d’unes detencions irregulars

Va ser una setmana de grans mobilitzacions. Després de l’ocupació de l’aeroport, les barricades i les protestes se succeïen cada vespre a Barcelona, amb rèpliques a Tarragona, Lleida i Girona. El dimecres 16 d’octubre, coincidint amb els dos anys d’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, van començar les Marxes per la Llibertat convocades per l’ANC i Òmnium Cultural. Cinc columnes impressionants van sortir de diversos punts de Catalunya i van avançar lentament cap a la capital. Divendres, 18 d’octubre, la vaga general convocada pels sindicats va paralitzar Catalunya i les Marxes per la Llibertat van entrar a Barcelona, amb una gran concentració de gent al passeig de Gràcia i a la rodalia. Aquella setmana, les protestes van trencar fronteres i va haver-hi mobilitzacions a tot el país.

La ciutat estava col·lapsada i quan es va acabar l’acte polític conta la repressió i la sentència del Suprem, centenars de persones van anar cap a la Via Laietana i la plaça d’Urquinaona. Els enfrontaments amb la policia espanyola, que protegia el seu quarter general, van allargar-se durant hores. Aquella jornada va anomenar-se la batalla d’Urquinaona. Les protestes van continuar, amb menys intensitat, però eren constants i van desgastar la policia. El 26 d’octubre va haver-hi novament una gran manifestació al carrer de la Marina, convocada per les entitats, que va omplir-se de gom a gom. El dia de la sentència va néixer també el tall de la Meridiana, que encara es manté malgrat les pauses que hi ha hagut durant la pandèmia.

Els presos polítics i post-sentència, un any després

Un any després d’aquells fets, els presos polítics romanen a la presó. Els set homes –Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart– s’han vist amb una actuació coordinada de la fiscalia, el Suprem i el jutjat de vigilància penitenciària que els ha llevat el tercer grau concedit aquest estiu per les juntes de tractament i també els permisos de sortida per a treballar o fer un voluntariat que tenien en aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari. Aquests permisos ara són a les mans del Suprem espanyol, que encara no ha resolt res gairebé tres mesos després d’haver estat suspesos. En canvi, les preses polítiques tenen una situació millor. El jutge de vigilància penitenciària de Dolors Bassa i el de Carme Forcadell van mantenir-los el tercer grau i de moment poden tenir més hores de llibertat. Tanmateix, ambdues també resten pendents de la resolució del Suprem.

A més, la pandèmia ha motivat un doble confinament per als interns de les presons. Alguns van poder confinar-se a casa per decisió del Departament de Justícia, però una amenaça directa i inèdita del Suprem als funcionaris el març passat va paralitzar aquesta opció per als presos polítics. La suspensió dels permisos del 100.2 i del tercer grau; el confinament cada vegada que tornaven als Lledoners després d’uns dies de permís personal –els únics que tenen els que ja han complert un quart de pena–; i les restriccions de les visites dels familiars, han deixat una situació molt dura per als presoners.

L’horitzó personal és complicat, però hi ha dues vies obertes amb què podrien obtenir la llibertat. D’una banda, la reforma del codi penal que estudia el govern espanyol per a rebaixar les penes de la sedició o derogar aquest delicte; segons que ha dit insistentment el president del grup parlamentari d’Unides Podem al congrés, Jaume Asens, els presoners polítics podrien ser alliberats mitjançant aquesta reforma. D’una altra banda, el Ministeri de Justícia espanyol ha començat a tramitar les peticions d’indult que s’han fet, però el consell de ministres pot tombar-los i la sala tercera del Suprem revisar-los en cas que es concedeixin. L’independentisme continua reivindicant l’amnistia, però sembla una opció descartada per la falta de voluntat del PSOE d’explorar aquesta via.

Pel que fa als joves empresonats, tots van sortir en llibertat al cap de pocs dies. Excepte l’Ibrahim i en Charaf, que van romandre nou mesos empresonats al Puig de les Basses. Han estat els primers jutjats i van ser absolts per l’Audiència de Girona. La resta de causes encara són en fase d’instrucció, i la majoria de joves són acusats de desordres públics, danys i atemptat contra l’autoritat.

Charaf Fadlaoui: ‘A mi m’agrada Catalunya. I punt’

Qui també continua empresonat un any després és el jove madrileny Dani Gallardo, que va protestar a Madrid contra la sentència del procés. Gallardo ja té data de judici, els dies 6 i 17 de novembre, i roman tancat a Alcalá-Meco. La fiscalia li demana sis anys de presó per desordres públics i atemptat contra l’autoritat.

Karim Benamar, advocat de Dani Gallardo: ‘La presó li fa mal’

Les protestes contra la sentència no es van pas aturar. L’endemà de les eleccions espanyoles del 10 de novembre, el Tsunami Democràtic va tallar el trànsit entre els estats espanyol i francès amb una mobilització al Pertús que l’endemà es va traslladar a la AP-7, a l’altura de Salt, i que es va allargar fins al 13 de novembre al matí. El Tsunami encara va fer una última acció al Camp Nou, aprofitant el focus mediàtic del partit entre el FC Barcelona i el Reial Madrid el 18 de desembre, en què va convocar protestes a l’exterior de l’estadi. L’acció va consistir a aturar uns quants segons la disputa del partit amb el llançament de pilotes grogues a la gespa. Per aquells talls hi ha hagut desenes d’investigats i citats a declarar, a més de multes.

The post Catalunya, un any després de la sentència contra el procés appeared first on VilaWeb.

No és Catalunya i prou: la pandèmia frena les protestes a tot el món

Ara fa un any, es va fer pública la sentència contra el govern de Catalunya, contra la presidenta del parlament i contra els dirigents de l’ANC i Òmnium, i amb això es va desencadenar una onada de protestes multitudinàries al Principat: de l’ocupació de l’aeroport de Barcelona a les Marxes per la Llibertat i la batalla d’Urquinaona. Un any després, el panorama de les mobilitzacions és molt diferent, però no únicament al nostre país. La pandèmia frena les protestes. A tot el món.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entre el setembre del 2019 i els primers mesos del 2020, el planeta va viure una onada de protestes polítiques com poques vegades s’havien vist de manera tan simultània. Els carrers de Barcelona, d’Hong Kong, de Santiago de Xile, de Beirut van esdevenir emblemes d’una revolta global que les restriccions sanitàries, de la primavera ençà, han frenat en sec. Al nostre país, la benvinguda a Catalunya al president Carles Puigdemont i als consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, el 29 de febrer a Perpinyà, va ser la darrera gran concentració de masses. I ja en fa més de mig any.

El conseller Comín saluda els assistents a l’acte de Perpinyà.

La por del contagi i la prevenció sanitària han aturat, o deixat en situació de mínims, protestes que feia anys i tot que persistien, com el cas de les Armilles Grogues a l’estat francès. El 10 de novembre de 2018, va tenir lloc a Neubourg la primera manifestació d’aquest moviment, que es va acabar convertint en milers de petites concentracions cada cap de setmana. L’11 de gener de 2020, se’n va fer la darrera gran convocatòria i les Armilles Grogues no van reaparèixer a París fins al setembre, però amb una capacitat de convocatòria molt reduïda, en comparació amb allò que havia estat.

A tot el món hi ha hagut un fenomen semblant. Les grans manifestacions de final del 2019 han donat pas a formes més petites de mobilització. A Israel, per exemple, el moviment anti-Netanyahu s’ha dispersat localment, i ha arribat a convocar mil concentracions petites en places i ponts sobre les carreteres, on es desplega la bandera negra de la protesta.

Hong Kong és un dels llocs on el contrast és més xocant. Les autoritats xineses han aprofitat les limitacions socials establertes arran la pandèmia per desmantellar el moviment democràtic: han aprovat la polèmica llei de seguretat i n’han detingut els dirigents amb poca oposició ciutadana.

A l’Amèrica Llatina, la pandèmia també ha frenat els moviments que eren més actius, especialment a Xile i l’Equador. A l’Argentina, sobretot arran de l’alliberament dels col·laboradors de l’antiga presidenta Cristina Kirchner, hi ha hagut algunes manifestacions un poc més significatives, però tothom està d’acord que les protestes haurien tingut un altre nivell si no hi hagués hagut restriccions sanitàries. A Colòmbia i el Panamà també hi ha hagut moviments de protesta, però d’una dimensió molt controlada.

L’Àfrica ha estat molt menys afectada per la pandèmia que no pas Àsia, Europa i Amèrica, però així i tot, els governs també ha aprofitat les restriccions sanitàries per frenar moviments de gran importància com el Hirak algerià, el moviment de protesta sostingut més important que hi ha hagut al país des de la independència. Aquest moviment va començar el febrer del 2019 i convocava grans manifestacions cada divendres a diverses ciutats del país. El 13 de març, els activistes mateixos van anul·lar l’acció prevista, en atenció a l’arribada del coronavirus. Tres dies després, el govern va prohibir totes les manifestacions i va començar a detenir els principals dirigents del moviment de protestes, sense que es poguessin reactivar les mobilitzacions.

Protestes dins un centre comercial d’Hong Kong, el juny del 2020. 2019, un any excepcional de grans protestes a tot el món

La pandèmia va arribar així a començament del 2020 i va frenar en sec l’onada de protestes més important que s’havia desencadenat al món de feia dècades. Segons l’estudi ‘L’era de les protestes multitudinàries’ (‘The age of mass orotest‘) del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals,(CSIS), el 2019 va ser un any extraordinàriament actiu –en relació amb deu anys abans, el nombre de protestes multitudinàries al món va créixer un espectacular 11,5%. A més, l’estudi assenyala característiques comunes, com l’ús de la tecnologia per part dels manifestants i els esclats de violència.

Segons l’estudi, ‘de Beirut a Barcelona, Hong Kong i Harare, només els darrers mesos del 2019 hi va haver protestes multitudinàries contra els governs en més de 37 estats, i en tot l’any hi va haver protestes significatives de gran repercussió política a 114 estats –un 31% més que una dècada abans’. El mateix estudi explica: ‘Les protestes han mutat de manera històrica els darrers mesos per la pandèmia del coronavirus, que ha afectat de manera molt significativa Hong Kong i que després s’ha escampat a altres països.’ Segons el CSIS, un think tank centrista, considerat el més influent i important dels Estats Units, ‘a curt termini sembla clar que el coronavirus posarà fi a les protestes, tant per les restriccions dels governs a les àrees urbanes com per la resistència dels ciutadans a exposar-s’hi participant en grans manifestacions’, però es demana com s’acabarà sortint d’aquesta situació i si la frustració i l’enuig per les mesures no causarà un esclat encara pitjor quan les condicions sanitàries ho permetin.

L’excepció dels Estats Units més crispats

En aquest panorama, hi ha una excepció notable: els Estats Units. L’assassinat de George Floyd a mans d’un policia blanc, a mitjan agost, i la proximitat de les eleccions presidencials que es faran al novembre han disparat la tensió i han originat situacions de molta tensió ciutadana, amb actuacions policials molt criticades, sobretot a Washington, però també en altres ciutats del país.

La transcendència de les eleccions vinents, sobretot si Donald Trump és capaç de renovar la victòria, ha causat una reacció que sembla que ha superat la por de la pandèmia i del contagi. Molts nord-americans consideren que un segon mandat de Trump faria un mal irreparable al país i per això han ocupat els carrers, plens d’indignació, i han fet una crida perquè com més gent millor vagi a votar i el faci fora de la Casa Blanca.

Protestes a Minneapolis (Minnesota) per la mort de George Floyd a mans de la policia. Fotografia: EPA/Craig Lassaig. Les manifestacions dels contraris a les mesures del distanciament físic

Passat l’estiu, han començat a esclatar noves protestes a tot el món, si bé d’unes dimensions molt inferiors de les de fa un any. Les organitzacions socials i polítiques, tal com ha passat en les diades de l’Onze de Setembre i del Nou d’Octubre, han cercat maneres de tenir una presència simbòlica al carrer. Fins i tot, hi ha tornat a haver incidents d’una certa importància, amb enfrontaments amb la policia, com els que hi va haver a Barcelona i a Girona arran de la inhabilitació del president Quim Torra.

Però el fenomen completament nou han estat les manifestacions dels contraris a les mesures de distanciament físic, que han arribat a congregar desenes de milers de persones a països com Alemanya, el Brasil i el Regne Unit.

Aquestes manifestacions tenen una característica que les diferencia, és clar, i és el fet que els qui hi participen no creuen que corrin cap perill participant-hi. De totes aquestes manifestacions, la més significativa és la que hi va haver a Berlín a final d’agost, i que segons la policia alemanya va aplegar 30.000 persones.

Manifestants a Berlín contra les restriccions imposades pel govern a causa de la covid-19.

The post No és Catalunya i prou: la pandèmia frena les protestes a tot el món appeared first on VilaWeb.

El món casteller en temps de coronavirus

El 4 d’octubre era marcat en vermell al calendari de tots els castellers. S’havia de fer el XXVIII Concurs de Castells que s’organitza biennalment a Tarragona. Però, si bé al març tothom tenia esperances que la temporada revifaria a l’estiu, finalment, al juliol es va anul·lar la cita.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com viuen les colles castelleres aquest any tan atípic? Algunes expressions de la cultura popular, com els gegants, els balls de bastons, les sardanes i els diables, s’han pogut recuperar tímidament i ja tornen a fer algunes actuacions puntuals, però ara fa set mesos que no veiem ni un castell. Passa igual amb totes les altres construccions humanes tradicionals: els falcons, les muixerangues, les moixigangues… Totes aguanten com poden la davallada d’actuacions.

Si ens centrem en el Concurs de Castells, enguany fa mig segle del Concurs del 1970, conegut com el ‘Concurs del Segle’, que va significar la represa dels concursos de castells. Xavier Capdevila, director de Comunicació del Concurs, explica que aquell va ser el primer concurs mediàtic: el van retransmetre algunes ràdios i el va enregistrar molta gent. Per commemorar l’efemèride, s’ha fet un documentari titulat ‘Concurs 1970. El desafiament NensVella’, que s’emetrà aquest dissabte a les deu de la nit al canal 33.

Però l’any 1970 hi havia cinc colles, i ara n’hi ha un centenar. Per tant, la situació és poc comparable amb l’actualitat. Sergi Font, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, explica: ‘Mai abans hi havia hagut tantes colles que estiguessin aturades durant tant de temps i caldrà veure com afecta això al nivell, que tenim clar que baixarà.’ A més, diu que el desconfinament dels castells va estretament lligat a l’evolució de la pandèmia. Ens explica que no saben si la situació millorarà ni si la temporada vinent podran fer res. Sobre les hipòtesis de futur, comenta que treballen amb dues possibilitats. Els més optimistes imaginen la manera de començar a fer castells l’estiu de l’any vinent, mentre que els més pessimistes auguren un any 2021 sense castells. Tot i que no hi ha data per a tornar a fer castells, diu que cal tenir en compte totes les possibilitats perquè siguin segurs. ‘Potser podem arribar a aconseguir proves ràpides molt barates. O potser arribem a controlar la situació i podem tenir la traçabilitat controlada.’ La qüestió més important és recuperar la confiança i trobar la manera ‘d’aconseguir que la gent estigui tranquil·la durant tres minuts mentre respira enganxada a algú altre’.

Tot plegat fa que l’estat d’ànim de les colles sigui baix. Capdevila destaca la feina que fan les colles, malgrat tot, com a pal de paller d’una xarxa comunitària molt important per als barris i pobles i, sobretot, per a les famílies que en formen part. I les colles treballen per mantenir viu aquest teixit social. Ell mateix explica que ‘és un any d’actes simbòlics’: Hem fet una retransmissió televisiva amb els caps de colla de les deu colles que han estat més ben posicionades en les tres darreres edicions del Concurs. I les colles han anat fent concerts de gralles i fotografies amb els caps de colla el dia que havien de celebrar la seva diada de festa major.’ Això mateix ho relata Font: Fa molts mesos que les colles s’inventen actes alternatius on retrobar-se, sigui presencialment o virtualment, i on es pugui mantenir viu el record de la seva festa major.’ També explica que les exposicions que s’han organitzat funcionen molt bé. ‘N’han fet els companys de la Joves de Valls i els Nens del Vendrell, i els Marrecs de Salt en munten una per les Fires de Girona.

Altres propostes que s’han anat veient són els cicles de concerts en les dates que s’hauria celebrat la festa major, com ara el Barri Viu Fest que van muntar els Castellers de Sants i que va tenir tant d’èxit que l’han allargat fins aquesta mateixa setmana amb concerts i espectacles infantils, o el cicle Cultura Viva a Can Musons, on els Castellers de la Vila de Gràcia han programat documentaris, projeccions de films i concerts. També hi ha hagut taules rodones, debats i xerrades promogudes per la gran majoria de colles del país.

De portes endins, hi ha unes quantes colles que mantenen la preparació física, tot i que al juliol moltes ho van deixar estar, veient que finalment no hi hauria temporada 2020. ‘La part més sensible és la canalla’, comenta Font. ‘D’aquí a un temps, quan tornem a fer assaigs com els coneixíem abans, en alguns casos haurem d’estrenar tot el pom de dalt: enxanetes, acotxadors i dosos.’

Al març, la comissió mèdica de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya ja va crear un grup de treball sobre la covid-19, amb epidemiòlegs i especialistes. D’aleshores ençà s’han fet quatre versions del pla de represa de l’activitat castellera. Ens ho explica Font: ‘Primer es va treballar per incentivar la preparació física individual des de casa. Més tard, quan ens vam poder tornar a trobar, vam començar a provar amb grups petits, després els grallers ja van començar a assajar i actualment es treballa en noves actualitzacions’. La Coordinadora va proposar al Procicat que els grups de convivència habitual fossin de trenta o quaranta persones, però quan finalment es va publicar el Pla de represa de la cultura popular i les associacions culturals van acabar essent vint persones. ‘Amb aquest pla, les colles ja poden practicar detalls de les construccions i treballar tècnica, però no són assaigs’, comenta Font.

Els problemes econòmics també hi són, perquè han tallat en sec les seves actuacions. Hi ha colles que tenen la seu social i l’espai d’assaig en locals públics, però n’hi ha d’altres que paguen hipoteques o lloguers de locals. Així i tot, el més important és la massa social, que cal que continuï activa. ‘No ens podem permetre el luxe que una família acabi pensant que ja viu bé sense castells, que no li cal tornar a la colla quan tot això passi’, comenta Capdevila.

Podem dir que el món casteller, com bona part de la cultura, viu un any insòlit en què tan important és resistir com estar motivat, amb el propòsit d’enfortir el grup i el sentiment de pertinença a una comunitat.

The post El món casteller en temps de coronavirus appeared first on VilaWeb.

Un any després de la sentència: contra la moda i, sobretot, contra el plany

Tots ho sabem: les emocions, els sentiments, tenen un paper determinant en la vida política de les persones i de les nacions. No conec cap cas en què s’haja format un moviment important sense invocar i fer servir les emocions. De fet, els grans moviments polítics apareixen quan es combinen en la justa mesura els arguments racionals i els sentiments. I els grans canvis, aquells moments preciosos en què de sobte tot es fa possible, arriben tan sols quan els sentiments són capaços de superar el pes de la raó, fins al punt que el ciutadà s’exigeix a ell mateix d’eixir al carrer i lluitar. Les revolucions es guanyen sempre empeses per les emocions desbordades. Perquè sense emocions ningú no s’arrisca a posar en joc tot allò que calga.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Això ho sabem nosaltres però ho saben també ‘ells’. I per aquest motiu ells hi esmercen tant, en la campanya persistent per a remarcar, exagerar i magnificar, als mitjans o a les xarxes –com una pluja fina que ja fa anys que dura–, la decepció dels independentistes amb la classe política catalana, els dubtes sobre la capacitat de rematar la feina i en general qualsevol obstacle, real o inventat, que arrossegue la població al desànim.

El terreny és en bona manera adobat perquè els catalans del Principat tenen una tendència notable a la desconfiança en les pròpies forces. Però també perquè d’ençà de l’octubre del 2017 s’han comès errors importants que desperten un dubte justificat. No proclamar la independència el 3 d’octubre va ser l’error més gran. Suspendre-la el dia 10 va ser un desastre. Lliurar-se a la justícia espanyola, els qui s’hi lliuraren després del 27, va ser una equivocació immensa que ha condicionat la vida sencera del país. I la penosa batalla partidista per l’hegemonia ha desorientat la població fins a extrems difícils de superar.

Tot això és cert i ben real, i cal tenir-ho en compte, sí. Però, sense ànim de convèncer ningú ni d’entrar en cap debat metafísic, em sembla que posar tant d’èmfasi en aquesta realitat, oblidant o negant tot allò que ho contrapesa, és una actitud malaltissa i poc útil –si em permeteu l’abús de l’adjectiu. Perquè no es pot entendre aquest aparent punt baix de l’independentisme, i dic aparent amb tota la intenció, sense tenir en compte el context.

Sense tenir en compte, per exemple, que la pandèmia de la covid-19 ha frenat els moviments populars de tot el món, tal com es documenta en aquest article. Demanar a l’independentisme català una mobilització permanent que cap moviment del món no té avui de resultes de la pandèmia no em sembla seriós. Ni extraure conseqüències particulars d’un fet que prové d’un fenomen global.

Que aquest fet haja alterat l’equilibri, tan important en tota la dècada, entre una classe política deixem-ho en discreta i una capacitat monumental de mobilització popular no vol dir res més que això. Si de cas explica, com era previsible, que els partits, deslliurats de la pressió del carrer i de la por pel votant, s’hagen dedicat aquests mesos als seus negociats en compte de tenir el procés al cap. Ara: hi ha ningú, seriosament, que es pense que això continuarà essent així, d’una manera automàtica i irremeiable, quan les condicions sanitàries canvien, quan finalment tomben per bé?

Ho dic amb una certa rotunditat perquè no cal sinó recordar que avui fa un any que el país esclatà, literalment, concitant una força en favor de la independència que va cridar l’atenció del món sencer. L’ocupació de l’aeroport de Barcelona, les immenses Marxes de la Llibertat, el Tsunami Democràtic, tot i les seues contradiccions, i la batalla d’Urquinaona van deixar clar que, malgrat la irresponsabilitat ja aleshores notòria dels partits polítics independentistes, la població es mantenia a lloc. I l’acte del Consell per la República a Perpinyà, fet just quan l’arribada de la pandèmia era imminent, va certificar, entre més coses, que l’octubre republicà del 2019 no havia estat cap miratge, sinó més aviat un punt i a part.

Insistesc que no vull convèncer ningú ni posar ningú contra els sentiments que puga tenir, íntimament. Però sí que crec que tinc l’obligació, ja que em toca escriure cada dia aquesta columna, de dir que no em sembla gens raonable d’oblidar tantes coses, desfer-se del context, tan fàcilment i a aquesta velocitat.

Sobretot perquè tot allò que va passar ara fa un any significa també un canvi d’orientació, una revolució dins la revolució, que estic segur que tindrà fortes implicacions amb vista al futur immediat.

Si tots estem d’acord que el Primer d’Octubre va ser un tall emocional, més enllà de la política i tot, la sentència, l’ocupació de l’aeroport i els fets d’Urquinaona també ho foren. D’un valor semblant. Potser la pandèmia n’ha congelat el desenvolupament, la comprensió i la visibilitat, però tenim davant un autèntic tall epistemològic com el del referèndum, un abans i un després en la història del catalanisme.

Observeu tan sols que hi ha discussions i actituds que tots recordem d’abans d’Urquinaona però que després d’Urquinaona ja són literalment inexistents. Els contenidors han deixat de ser una espècie a protegir i el qüestionament descarat, irrespectuós, del monopoli de la violència per l’estat ha causat un enorme impacte en la nostra societat. En el sentit que Frantz Fanon va saber definir com ningú. ‘La violència desintoxica l’individu’, va dir el polític i psiquiatre anticolonialista antillà. Fou una frase que es va fer famosa però que també cal contextualitzar per a no banalitzar-la. Fanon reivindica la violència si és útil políticament, però sobretot si allibera mentalment els individus. I ho fa després de constatar a la pràctica que la violència del carrer, en resposta directa a la repressió exercida pel poder, reequilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat retira les seues forces i fuig dels carrers de Barcelona, és evident que la relació entre el poder i els ciutadans es torna a equilibrar. L’estat agafa por i els nostres joves ens demostren que s’hi pot plantar cara, que es pot guanyar una Espanya que d’ençà de l’aplicació del 155 s’havia acostumat a tractar-nos d’una manera sàdica, sempre temptejant els límits de la nostra capacitat de resistència.

I per si amb tot això no n’hi hagués prou, permeteu-me d’acabar el dibuix del context afegint-hi que l’acció de l’independentisme del 2017 ençà destrueix Espanya, aconsegueix d’esmicolar les bases i el fonament del règim i n’aguditza al màxim les (moltíssimes) contradiccions.

Perquè Espanya ha caigut en barrina des que el Principat va viure tres dies com un estat independent, arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Perquè Espanya ha embogit institucionalment des que el Parlament de Catalunya va votar la ruptura en aquelles històriques i mai prou elogiades sessions del 6 i 7 de setembre del 2017. I sobretot perquè Espanya, des que la conjunció de la classe política i la gent va ser capaç de parir el Primer d’Octubre, viu amb l’ai al cor de saber que qualsevol dia pot ser el seu darrer dia en aquest tros dels Països Catalans que s’havia arribat a creure que seria seu per sempre.

Ja sabeu que sempre dic allò que pense. Ni us vull convèncer de res ni us negaré mai el dret, i l’obligació, de pensar pel vostre compte. Estic segur que els comentaris dels subscriptors i els correus i comentaris a les xarxes seran aportacions interessants a un debat que trobe necessari. Però m’he sentit obligat a dir tot això, simplement perquè a mi les modes, i encara més les lacrimògenes, generalment no em fan gens de peça.

The post Un any després de la sentència: contra la moda i, sobretot, contra el plany appeared first on VilaWeb.

Elogi del compromís

Durant els anys de la guerra civil, es va produir un debat molt intens sobre si l’art i la cultura s’havien de posar al servei de la lluita antifeixista o podien mantenir-se en la seva lògica interna, diguem-ne l’excel·lència, més enllà dels conflictes de la societat en què germinaven. El crític d’art Sebastià Gasch escrivia, el 1938, que ‘el pintor veritablement revolucionari no és aquell que pinta barricades enardides ni marxes de la fam. És aquell que dóna accents inèdits al llenguatge formal i colorístic’. Però aquest èmfasi formalista era combatut per molts altres artistes i escriptors que, en ple combat per la llibertat, no podien concebre l’art sinó com a un crit que s’hi comprometés, amb aquell combat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La revista Nueva Cultura, impulsada per Josep Renau a València, és una mostra, entre moltes més publicacions, d’aquest debat, en aquest cas clarament decantat cap al compromís de la creació cultural amb la llibertat. Recordem que l’any 1934, Renau ja era present en el naixement de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, una delegació al País Valencià de l’Association d’Écrivains et Artistes Révolutionnaires. El debat, ben mirat, no era nou, el compromís de l’artista amb la llibertat, la del propi art i la de la societat en què s’inscriu, havia tingut moltes evidències en tota la cultura europea. Un exemple en què la terminologia pren una importància única: l’any 1924, el surrealisme canònic havia batejat el seu primer òrgan de difusió amb el títol de la Revolució Surrealista, però cinc anys després l’havia variat radicalment: el Surrealisme al Servei de la Revolució.

El debat no era nou, però durant els anys de la guerra s’amplifica i pren matisos suggestius. En aquell període, hi va haver molts artistes que es van comprometre amb el govern legítim de la República; uns pintaven barricades enardides, com deia Gasch, i uns altres entenien que l’art no podia participar en cap transformació política si no transformava, primer de tot, el seu llenguatge. Potser el llarg procés de preparació del Guernica de Picasso, un home que tenia una facilitat especial per al gest pictòric, i hauria pogut pintar barricades sense problemes, explica molt bé aquest procés de recerca que vol aconseguir l’adequació entre una nova manera d’expressar-se per a representar –poca broma!– un crit en contra del feixisme.

El debat durant els anys de la contesa va ser intens. Cada vegada que m’hi submergeixo, en això que en podríem dir les relacions entre l’art i la societat, o entre l’art i la política, aprenc coses noves. Però hi ha dues conclusions que m’han acompanyat de fa molts anys, en les meves recerques o, simplement, en les meves lectures: la primera, que m’agraden les barricades enardides i m’agraden, també, les investigacions formals que es posen al servei d’un objectiu més ambiciós, més enllà de l’estrictament artístic. Que, posats a transformar, millor transformar-ho tot, amb el supòsit que amb les eines artístiques tradicionals de l’enemic no pots posar fi al món simbòlic que representa a l’enemic. I la segona conclusió és que som molt afortunats de poder acudir a aquelles confrontacions literàries i visuals, a aquell debat sobre el paper que l’art havia de tenir en un període tan convuls.

I és que, ara, de debat no n’hi ha. És difícil de trobar reflexions, encara menys de descobrir discussions, sobre el paper de l’art en la societat actual. Perquè ara no som enmig d’una guerra? Perquè en la nostra societat no hi ha desigualtat social i econòmica? Perquè no hi ha mostres constants de repressió i d’injustícia per totes bandes? Perquè la gran majoria del món cultural català no creu que l’art s’hagi de comprometre amb res més que amb si mateix? I l’última pregunta: perquè suscitar aquest debat és poc glamurós?

Potser la gran diferència amb les controvèrsies teòriques que es generaven en aquells anys de conflicte bèl·lic és que, d’aleshores ençà, la institució artística ha fet veure que és un lloc neutral, que ens representa a tots. I, sense querelles estètiques, les pràctiques artístiques acaben també en aquesta aparença de neutralitat, amb projectes i obres que aspiren a una tan alta transcendència (quasi metafísica) que s’obliden o decididament no volen inserir-se en aquells problemes que puguin negar, justament, la neutralitat. I la seva aparença simbòlica.

Fa uns quants dies que es va presentar a Moià un mural que prenia com a referent, justament, el Guernica de Picasso per a recordar –i denunciar– la repressió policial del 1r d’octubre de fa tres anys. Els autors d’aquella lona de grans dimensions són Eduard Altarriba i Irene Martí. Però l’autoria del mural en si mateixa no és important. Quants cartells de la guerra civil són anònims i formen part de l’imaginari visual d’aquell període que he evocat? El fet cabdal, al meu entendre, és que el món cultural no en va fer gens de cas, de l’obra. Cap d’aquells que pengen a les xarxes socials notícies sobre les exposicions més enrevessades que es presenten a museus i galeries d’art no es va interessar per aquell mural. Ni hi va mostrar gens d’interès quan, al cap de cinc dies, aquella lona va ser robada per unes hordes feixistes, que van apressar-se a reivindicar-ne, aquesta sí que n’és, d’important, l’autoria.

Ni debat ni al·lusions. El món artístic, la cultura en general, va respondre amb el silenci a aquella manifestació visual. Aquella manifestació artística, que quedi clar, perquè hi ha un art que no necessita ni vol que la institució el beneeixi amb aquella suposada neutralitat a què em referia unes línies més amunt. I, com que ja no havia dit ni ase ni bèstia, com que no s’havia pronunciat sobre si allò era interessant o no, tampoc no va dir res quan el mural va ser robat. Per què?

Primer supòsit sobre aquest silenci: que molestin les formes tan directes, ‘les barricades enardides’ de què parlava Gasch. Que el mural era una proposta pamfletària és evident, com tantes en la història de l’art. Segon supòsit: que els crítics i els artistes d’avui no creuen oportú de relacionar les seves digressions i les seves obres amb una opció política determinada, la independentista, encara que sigui evident que en la política i en la judicatura espanyola hi ha conductes corruptes i despòtiques que no solament afecten els independentistes. (És bo de recordar, per exemple, i entre molts altres damnificats, que l’estat espanyol és el que té més artistes empresonats i exiliats de tot el món.)

La resta de supòsits que explicarien aquest silenci sobre el mural de Moià i sobre la repressió de què ha estat objecte em portarien a llocs molt depriments. Ho deixaré aquí. Al capdavall, aquella versió del Guernica no és sinó una excusa, un cas més en la llarga llista de silencis i oblits que dificulten saber on és el compromís de l’art en la nostra societat. Entre el 1931 i el 1939 el servei que l’art podia donar a la democràcia i a la llibertat era un assumpte molt present en el periodisme i en els cenacles culturals del moment. Hi van participar des d’anarquistes i marxistes fins a membres de la petita burgesia que, tot i les diferències ideològiques, compartien un compromís comú. Ara això sembla que s’ha convertit en una utopia.

The post Elogi del compromís appeared first on VilaWeb.

Pàgines