Vilaweb.cat

Què podeu fer al carrer a partir de demà? 30 preguntes i respostes

Demà, dos de maig, és la data que el govern espanyol ha marcat per a començar la retirada progressiva de les restriccions. Es podrà sortir al carrer a passejar o practicar esport, i hi ha implementat un sistema de franges horàries i condicions per a evitar aglomeracions. El servei de Protecció Civil del Principat de Catalunya ha fet un document amb trenta preguntes i respostes amb tots els supòsits i dubtes que us hagin pogut sorgir. Vegeu-los.A partir de quin dia puc sortir? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A partir de demà, dissabte dos de maig, inclòs. Els menors ja podien sortir a passejar acompanyats d’un adult d’ençà del diumenge proppassat.

Qui pot sortir?

Tothom que tingui catorze anys o més, sense límit d’edat i llevat dels qui viuen en centres sociosanitaris de gent gran.

Què puc fer?

Activitat física no professional (esport) a l’aire lliure i passejar.

Amb qui es pot sortir a passejar?

Es pot passejar individualment o acompanyat d’una persona amb qui es conviu al domicili o de la persona que té cura de nosaltres en cas de necessitat.

Amb qui es pot sortir a fer esport?

L’exercici físic només es pot fer individualment. En el cas dels qui ho necessitin, poden sortir a fer-ne acompanyats de la persona que en té cura.

Per on es poden fer els passejos?

Sempre a una distància màxima d’un quilòmetre del domicili habitual.

I la pràctica esportiva?

Es pot practicar esport a qualsevol via o espai públic, inclosos els espais naturals i les zones verdes autoritzades, sempre dins del terme municipal del domicili habitual. Cal respectar els possibles tancaments d’espais que, per raons de seguretat, duguin a terme les autoritats locals.

Puc anar als parcs, al bosc o a la platja?

I tant. Tant a passejar com a fer esport, amb les condicions establertes de distància i acompanyament, i amb l’excepció dels casos que l’ajuntament hagi restringit l’accés a la zona. La normativa estatal no preveu específicament ni restringeix l’activitat esportiva en el medi aquàtic (platges, rius…). Es recomana no fer-ne i respectar el tancament d’aquests espais que els ajuntaments duguin a terme per seguretat.

Puc fer servir el cotxe o el transport públic per anar a fer esport o per passejar?

No, està expressament prohibit de fer servir vehicles o transport públic per desplaçar-se per fer esport individual o passejar.

Quines activitats esportives no professionals es poden practicar?

Es pot practicar qualsevol mena d’esport individual que no comporti contacte amb terceres persones. Per tant, no es permet l’esport en parelles ni amb grups més grans, ni tampoc en equip. La normativa estatal no preveu específicament la pràctica esportiva amb vehicles amb motor.

Puc anar amb bicicleta?

Sí, es pot fer servir la bicicleta, de qualsevol mena, així com d’altres mitjans individuals (patins, patinets o similars).

Puc fer ús de les instal·lacions a l’aire lliure?

Tot i que no està expressament prohibit, no és recomanable fer ús de les que suposin contacte, com ara màquines o similars. Respecteu les possibles restriccions establertes pels ajuntaments.

Puc fer ús d’instal·lacions esportives tancades?

No, està expressament prohibit utilitzar-ne, incloses les piscines i els equipaments esportius municipals.

Quan passegi pel carrer o faci esport, puc anar per on vulgui?

Sí, però si camines per la teva dreta sempre que puguis, et creuaràs amb menys gent. L’activitat a peu tindrà preferència sobre les bicicletes i mitjans similars. A les ciutats, es recomana que la pràctica esportiva es faci en espais on hi hagi poca aglomeració i, preferentment, per vies de més de cinc metres d’ample.

Quanta estona puc sortir?

Com a màxim el temps establert en la respectiva franja horària de sortida.

A quines hores puc sortir?

-En municipis de cinc mil habitants o menys, els qui tinguin entre catorze i setanta anys poden sortir a qualsevol hora del dia entre les sis i les onze.

-En municipis de més de cinc mil habitants, els més grans de setanta anys o que necessitin acompanyament, ho podran fer entre les deu i les dotze del matí, i les set i les vuit del vespre. La resta de persones (entre catorze i setanta anys, podran sortir entre les sis i les deu i les vuit i les onze.

-El límit de cinc mil habitants també és aplicable als nuclis de població separats administrats per un ens d’àmbit territorial inferior al municipi (entitat municipal descentralitzada).

Com queden les franges horàries per als menors d’edat fins a tretze anys?

L’horari de passeig dels menors d’edat fins a tretze anys inclosos acompanyats d’un adult responsable ha quedat fixat entre les dotze i les set, independentment de la població del municipi.

Puc passejar o fer esport en dues franges horàries el mateix dia?

No. Només es pot sortir en una de les dues franges horàries previstes en cada cas segons l’edat. No obstant, sí que és compatible l’ús de la franja horària corresponent per fer esport o passeig i, posteriorment, acompanyar els menors d’edat a passejar.

I si no puc sortir en la franja horària que em correspon?

Podeu sortir fora de les franges horàries assignades en cas d’acreditar amb justificació mèdica la necessitat de fer-ho per malaltia incompatible amb els horaris establerts.

Si a les persones que vivim al domicili ens corresponen franges diferents, no podem sortir junts?

Sí, podreu sortir junts a passejar com a màxim dues persones en alguna de les dues franges horàries que tingueu assignades. No ho podreu fer per a la pràctica esportiva individual, excepte si és per a acompanyament de menor, gent gran o persona amb discapacitat que ho requereixi.

Què passa si el meu familiar necessita que l’acompanyi i no ho puc fer en l’horari assignat?

Podeu acompanyar el familiar a passejar en un horari diferent del previst quan es tracti de persones grans, menors d’edat o amb discapacitat, sempre que pugueu justificar la impossibilitat d’acompanyar-lo en l’horari previst per motius de conciliació justificats (per exemple, que només pugui acompanyar una persona i aquesta estigui treballant en l’horari previst per a sortir).

Quina distància de seguretat cal mantenir?

Sempre cal mantenir una distància de dos metres amb la resta de persones que no ens acompanyin (persona amb qui es conviu i/o cuidador). En la pràctica esportiva es recomana la màxima distància possible.

Què podem fer si ens trobem amb un familiar o conegut?

Cal evitar aturar-se de forma innecessària a les vies i espais d’ús públic. No obstant, podeu saludar breument les persones conegudes o familiars que us trobeu, però sempre heu de mantenir la distància prudencial i no tocar-vos, per precaució.

Al carrer, he de fer servir guants?

No cal, però sí que és molt important que et rentis les mans abans i després de sortir al carrer, com a mesura de precaució.

Al carrer, he de posar-me mascareta?

No és obligatori, però és recomanable fer-ne servir sempre que es pugui.

Quan surti i torni a casa, puc fer servir l’ascensor?

Sí, però és millor que facis servir les escales sempre que puguis i deixis l’ascensor per a la gent que el necessiti.

Puc menjar al carrer?

No és recomanable. Pots beure durant l’activitat física.

Cal portar a sobre alguna documentació?

Recorda portar la documentació personal. També és recomanable portar el certificat de declaració autoresponsable que va publicar la Generalitat de Catalunya.

Puc sortir si no em trobo bé?

No podeu sortir si teniu símptomes o teniu la malaltia pel coronavirus 2019, ni tampoc si esteu en aïllament a casa. Preneu-vos tots la temperatura abans de sortir i no ho feu si algú de casa té 37ºC o més.

Ara que puc sortir al carrer, també podré anar a la zona comunitària del meu domicili?

Els espais comunitaris no poden substituir l’espai públic per practicar esport individualment i passejar.

En les imatges adjuntes al piulet que hi ha a continuació podeu consultar el document original de Protecció Civil.

⭕ Preguntes freqüents FAQs sobre l’autorització per fer activitat física no professional a l’aire lliure en el #confinament per la #COVID19, per a persones de 14 anys o més. #ProteccioCivil #coronavirus pic.twitter.com/Uod7Aurxne

— Protecció civil (@emergenciescat) May 1, 2020

The post Què podeu fer al carrer a partir de demà? 30 preguntes i respostes appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Stay Homas: del terrat de casa al primer single oficial, que ja és a les plataformes digitals

‘Stay Homas’ va començar com un projecte imprevist, nascut de les circumstàncies. Bon punt va començar el confinament, tres amics que viuen junts van començar a posar-hi la banda sonora. En un pis de l’Eixample, en Klaus Stroink, en Guillem Boltó i en Rai Benet, intagrants dels grups Buhos i Doctor Prats, han anat composant i gravant cançons que han tingut un èxit aclaparador, primer al seu Instagram, després a totes les xarxes socials, i que, finalment, han recorregut el món sencer. Poc després que el cantant Michael Bublé en versionés un dels èxits, ‘Gotta Be Patient’, avui han publigat el seu primer single oficial de la mà de la multinacional Sony Music. Ja és disponible a les plataformes digitals d’streaming ‘Stay Homa‘, una de les primeres cançons que van publicar de la sèrie que ja han anomenat ‘Confination songs’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta versió s’ha gravat i masteritzat des de casa seva, compta amb la col·laboració de Sr Wilson i amb un videoclip gravat amb el mòbil. A més, Stay Homas serà una de les bandes que el dissabte vinent 9 de maig participaran en el concert d’homenatge ciutadà des dels terrats i balcons. Ja fa dies que la Sala Apolo els va fitxar per a fer-hi un concert el 31 de juliol. Encara no se sap si el podran celebrar, però les entrades es van esgotar en pocs minuts, just després que ho anunciessin en directe pel seu compte d’Instagram.

És aquest compte, justament, on va començar tot. Ara mateix hi tenen 340.000 seguidors, que visiten els vídeos que la banda penja tot sovint. Des del principi han col·laborat amb cantautors de renom com Judit Nedderman, Josep Montero d’Oques Grasses, El Kanka, Nil Moliner o Sofía Ellar. Ja hi han penjat vint-i-quatre temes. La mateixa productora que els acaba de publicar el single, Sony, ja ha avançat que els publicarà un àlbum amb les cançons gravades d’estudi, amb una gira posterior. Però, és clar, encara no hi ha data.

Si feu clic ací podreu visitar la llista de totes les seves cançons que ells mateixos han penjat en obert a YouTube.

 

 

The post [VÍDEO] Stay Homas: del terrat de casa al primer single oficial, que ja és a les plataformes digitals appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] #HoraDeVèncer: L’emotiva representació telemàtica del ‘Nessun Dorma’ del Liceu

El Gran Teatre del Liceu ha volgut animar la ciutadania de cara a l’inici del desconfinament pel coronavirus i ho ha fet recorrent a l’ària ‘Nessun Dorma’ de Puccini, de l’òpera ‘Turandot‘, la primera que es va representar al Liceu quan va reobrir el 1999, després del devastador incendi de l’any 1994. 142 artistes s’han unit per interpretar-la sota la direcció creativa d’Igor Cortadellas i amb la col·laboració de l’Orquestra Simfònica i del Cor del Gran Teatre, dirigit per Conxita Garcia. A més, hi ha participat el tenor canari Jorge de León, que precisament va obrir la nova temporada del Liceu interpretant Calaf, el jove guerrer que aspira a seduir Turandot i a respondre els seus enigmes. Josep Pons n’ha estat el director musical. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es tracta d’un vídeo amb múltiples pantalles que pretén transmetre un missatge esperançador i de suport a les persones que han patit de prop les conseqüències del covid-19 i és el resultat d’hores de videoconferència entre els participants, que han volgut fer un homenatge també a la ciutat de Barcelona i als seus carrers plens de vida. Sota el lema ‘#HoraDeVèncer“, 86 membres de l’orquestra i 53 del cor han unit esforços amb Jorge de León i els directors Conxita Garcia i Josep Pons des de casa seva per entonar ‘Nessun Dorma’. Els creadors volen animar la societat valenta i resilient a entonar aquest himne. ‘La història és plena d’obstacles però aquests obstacles ens fan créixer més forts i, de la mateixa forma que ho hem fet en altres moments foscos, aquest cop també ens en sortirem i vencerem’, com canta Calaf a l’ària.

The post [VÍDEO] #HoraDeVèncer: L’emotiva representació telemàtica del ‘Nessun Dorma’ del Liceu appeared first on VilaWeb.

Juan Carlos va ingressar 1,7 milions del sultà de Bahrain a Suïssa, segons el seu gestor

L’advocat Arturo Fasana, que va ser gestor del rei espanyol Juan Carlos I, ha afirmat que fa deu anys va entregar 1,7 milions d’euros al monarca a Ginebra, Suïssa. Segons Fasana, aquesta fortuna provenia del sultà de Bahrain. La tasca de l’advocat era maniobrar amb els diners de Juan Carlos al seu compte Maribud, a la banca suïssa. Això s’ha revelat en les investigacions que el fiscal en cap del cantó de Ginebra, Yves Bertossa, està emprenent contra una fundació Lucum, al Panamà, de què Juan Carlos va ser fundador, el juliol del 2008, i de la qual era primer beneficiari. Ho avança El País. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El compte Maribaud operava, presumptament, de fase intermitja entre les donacions i la fundació Lucum, que, situada en un paradís fiscal, permetia fer arribar els diners als beneficiaris. Un d’ells seria, doncs, Juan Carlos: l’altre, el seu fill. El monarca espanyol actual va ser assenyalat pel diari britànic The Telegraph com el beneficiari final de la fortuna que movia tot aquest entramat. Maribaud és el mateix compte on el rei de l’Aràbia Saudita, aleshores Abdul·là I, va dipositar els 64.884.405 euros com a pagament de gestions per la construcció del TGV al país àrab. Fa poc més d’un mes, Felipe va reconèixer que els diners eren per a ell i va dir que hi renunciava.

En destapar-se l’escàndol, Felipe va afirmar que només feia un any que coneixia l’existència de la fundació, i que la va descobrir a través d’un despatx d’advocats. Segons ell mateix, a l’abril va comparèixer davant notari per manifestar que havia dirigit una carta al seu pare perquè ‘si fos certa la seva designació o la de la Princesa d’Astúries com a beneficiaris de la citada Fundació Lucum, deixés sense efecte tal designació, manifestant igualment que no acceptaria participació o benefici d’aquesta entitat’.

Fasana era investigat per un delicte d’emblanquiment de capital l’any 2018, quan es van produir les declaracions revelades avui. Segons El País, quan el fiscal li va demanar els motius de la donació del sultà de Bahrain, Fasana va afirmar que Juan Carlos era ‘una persona estimada als països del Golf.’Segons l’advocat, el monarca va visitar-lo directament al seu domicili privat per a fer-li entrega de la fortuna en una maleta. El president del banc Mirabaud, també en declaracions davant del jutge, va dir que Fasana tenia una relació de molta confiança amb la seva entitat.

El 2014, Juan Carlos va fer una visita oficial a Bahrain amb tres ministres del govern de Mariano Rajoy (el de defensa, Pedro Morenés; la de Foment, Ana Pastor; i el d’Indústria, José Manuel Soria) i diversos secretaris d’estat.

The post Juan Carlos va ingressar 1,7 milions del sultà de Bahrain a Suïssa, segons el seu gestor appeared first on VilaWeb.

Les portades del divendres 1 de maig de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

La Verdad de Alicante:

Las Provincias:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades del divendres 1 de maig de 2020 appeared first on VilaWeb.

Francesc Fabregat: “Les festes no se suspenen, sinó que s’adapten i es realitzen en funció de les seves possibilitats”

Arran de la situació d’emergència sanitària provocada pel coronavirus, són moltes les festes de cultura popular que, malauradament, aquest any no es podran celebrar de la mateixa manera. Parlem amb el cap dels serveis de Cultura Popular de l’Institut de Cultura de Barcelona, Francesc Fabregat, per conèixer de quina manera el calendari festiu de Barcelona s’adaptarà a aquesta situació i quines mesures s’aplicaran per ajudar econòmicament a aquelles federacions, associacions i entitats pertanyents a l’àmbit de la cultura popular i l’associacionisme. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com es planteja aquest any el calendari festiu de la ciutat de Barcelona?

Quan una festa és viscuda per una comunitat se celebra, i crec que tindrem un calendari festiu que en funció del moment s’anirà adaptant a les necessitats. Sóc de l’opinió que les festes no se suspenen, sinó que s’adapten i es realitzen en funció de les seves possibilitats. Crec que s’haurien de deixar d’ajornar celebracions. Només ho faria quan es tractés d’esdeveniments singulars que no es poguessin fer en un altre moment. Les festes en períodes de la història que van ser difícils es van mantenir d’alguna manera també. Les d’aquest any seran com una ‘edició especial confinament’.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu fent clic aquí

The post Francesc Fabregat: “Les festes no se suspenen, sinó que s’adapten i es realitzen en funció de les seves possibilitats” appeared first on VilaWeb.

El Concurs Nacional d’Enceses i el de Tabals Tradicionals s’ajornen al 2021

La tercera edició del Concurs d’Enceses de Catalunya, que s’havia de celebrar el proper 9 de maig a Sant Pere de Ribes, s’ajorna a l’any vinent. Concretament, al 8 de maig del 2021. Els organitzadors, la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, el Ball de Diables de Ribes Colla Jove i l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes han decidit, de mutu acord, posposar l’esdeveniment a un any vista. La intenció és, d’una banda, garantir la salut dels participants i del públic assistent i, de l’altra, assegurar el calendari de preparatius i actes previs que difícilment s’hagués pogut mantenir en cas de reubicar el Concurs d’Enceses al tercer trimestre d’aquest 2020. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’ajornament al 2021 també permetrà conservar tant la data original del segon dissabte de maig com la presència a Ribes de les catorze colles seleccionades per a participar-hi, que ja han donat el seu vistiplau al canvi. La  Federació, la colla amfitriona i l’Ajuntament agraeixen la predisposició que han mostrat tots els agents implicats en el desenvolupament del Concurs i esperen que, amb un any de marge, el coronavirus ja no sigui cap impediment per a la seva celebració.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí

The post El Concurs Nacional d’Enceses i el de Tabals Tradicionals s’ajornen al 2021 appeared first on VilaWeb.

Jordi Mas (ERC), elegit virtualment batlle de Callús en substitució de Joan Badia

Jordi Mas (ERC) s’ha convertit en el nou batlle de Callús (Bages), en un ple celebrat ahir al vespre de manera virtual. Ha estat investit per unanimitat en un ple que ell mateix ha seguit en solitari des de les dependències de l’ajuntament, i amb la resta de membres de la corporació connectats per videoconferència. Presentat pel grup municipal d’ERC, que governa en majoria amb 8 dels 11 regidors del ple, Mas ha estat l’únic candidat que ha optat a batllia de Callús. Els tres regidors de l’oposició són de Junts x Callús. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mas ha substituït Joan Badia, que va renunciar al càrrec fa poc més de tres setmanes per motius de salut. Badia va convertir-se en un dels emblemes de l’1-O per l’agressió que va patir de la Guàrdia Civil a l’entrada de l’escola Joventut quan només els demanava explicacions. Per aquests fets, va declarar com a testimoni l’any passat al judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol.

Badia també fou perseguit judicialment. Va denunciar els guàrdies civils a la comissaria dels Mossos per per agressió, destrosses i robatori del seu ordinador portàtil. Una jutgessa de Manresa va decidit d’obrir una causa contra ell i dues persones més de la comarca acusant-los de desobediència i el va citar a declarar el febrer del 2018. La causa finalment fou arxivada dos mesos després.

Joan Badia: ‘Fins que no tinguem una gran majoria no ens en sortirem’

The post Jordi Mas (ERC), elegit virtualment batlle de Callús en substitució de Joan Badia appeared first on VilaWeb.

L’economia cau a un ritme del 21% anualitzat!

D’entrada, un avís per a navegants. L’Institut d’Estatística espanyol (INE) ha explicat les dificultats del càlcul sobre la marxa de l’economia en el primer trimestre després d’haver-se vist sacsejada a mitjan març pel tancament pràctic de tota l’activitat. ‘Les diverses implicacions que les restriccions imposades a la circulació de persones i a algunes activitats econòmiques durant la segona quinzena del mes de març poden haver tingut sobre la qualitat i disponibilitat de moltes fonts de dades que es fan servir en la compilació dels comptes i la dificultat inherent al mesurament estatístic d’un canvi de conjuntura de tal magnitud, fan preveure que les futures revisions dels resultats avui publicats puguin ser d’una magnitud més gran que l’habitual.’ És a dir, l’INE adverteix que és probable que el ritme de caiguda del primer trimestre a l’estat espanyol hagi superat el 21% anualitzat que presenta en les dades d’avui, enfront gairebé el 16% de la zona euro. Per això, els comentaris que adjunta a la nota de premsa són pocs i menys il·lustratius que no és habitual. A partir d’aquí, doncs, cal agafar amb agulles tot el que es diu. I com passava amb l’EPA, fins al segon trimestre no tindrem una idea més clara de què passa en la realitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La dada més espectacular és la davallada del consum de les famílies en aquest període, que estima en un 7,5% intertrimestral, que equival a un 30% anualitzat. El fre ha estat total, doncs, en la partida clau del PIB. També la inversió cau de manera brutal, amb un ritme anualitzat del 23%, especialment pel que fa a l’habitatge, que ho fa en el 35%. És la fotografia d’una economia que s’ha aturat, com no havia passat mai, per culpa d’un fenomen aliè, la Covid-19. Fins i tot, les exportacions, que havien estat el motor els últims anys, baixen a un ritme del 33% anualitzat i no empitjoren la balança exterior perquè les importacions han caigut al mateix ritme. Segon aspecte a tenir en compte: la paràlisi per causa del factor aliè esmentat ha estat global.

Des del punt de vista de l’oferta, les dades per sectors mostren que l’afectació –tot i ser negativa en cadascun dels sectors– ha estat molt diferent en termes d’intensitat. És lògic que el comerç, el transport i l’hostaleria vagin al capdavant de la caiguda, amb un ritme del 43% anualitzat, només superat per les activitats artístiques, recreatives i altres serveis, amb un 45%, sempre en termes anualitzats. En canvi, la indústria manufacturera ‘només’ cau un 13%, i la construcció s’enlaira fins al 25%. L’únic sector que creix –un 8% anualitzat– és el de la sanitat, l’educació i l’administració pública, estirat per tot allò referent a la salut. Recordem que totes les xifres que exposo són intertrimestrals anualitzades, és a dir, que el percentatge que dono seria la caiguda anual si la resta de trimestres fossin com el primer.

L’apartat de llocs de treball a temps complet –un dels aspectes més complicats d’estimar, com avisa l’INE— baixa entre el 2% i el 3% sobre el mateix període de l’any passat, i hi destaquen per sobre de tots les activitats immobiliàries, on els assalariats cauen més del 13%. Aquest és un fet fins a cert punt lògic, atès el creixement desmesurat que havia tingut aquesta activitat els darrers temps. De totes maneres, l’INE adverteix, en aquest cas concret, que ‘els llocs de treball equivalents es veuen afectats tant per la variació de les hores treballades com de la jornada mitjana, per la qual cosa la seva interpretació en aquesta situació excepcional resulta menys directa’. Per tant, les xifres poden canviar més que la resta de dades en la revisió que s’haurà de fer el segon trimestre.

Malauradament, l’INE no dóna les dades corresponents a les diferents comunitats autònomes, fet per altra banda habitual en el primer trimestre de l’any. A Catalunya, el vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, ha estimat que la caiguda del PIB el 2020 se situarà entre el 7,6% i el 8,8%, segons la incidència que finalment tingui la política econòmica aplicada, amb una recuperació superior al 5% el 2021. De totes maneres, Aragonès ha advertit: ‘En un moment d’extrema incertesa, aquest escenari macroeconòmic està sotmès a riscs a la baixa, tant el 2020 com el 2021, que poden fer que pròximes revisions de l’escenari macroeconòmic de Catalunya s’allunyin de les actuals previsions. La incertesa és causada pels interrogants que existeixen sobre l’evolució futura de la pandèmia, l’eficàcia de les actuacions de les autoritats fiscals i monetàries i el grau de mobilitat internacional de béns i persones.’ És a dir, que també deixa a l’aire quina pot haver estat la davallada real aquest primer trimestre a Catalunya i també el grau de fiabilitat de les seves estimacions per a enguany.

Molt preocupants són també les previsions que ha fet sobre el mercat de treball català, que apunten a una caiguda de l’ocupació el 2020 del 6,6%. Aquesta caiguda és inferior a la pronosticada pel PIB, com a resultat principalment dels mecanismes d’ajustament temporal de l’ocupació que permeten de mantenir el vincle entre empreses i treballadors (com els ERTO), i implicaria una destrucció neta de 226.800 llocs de treball. Segons que ha explicat, ‘aquesta dinàmica de l’ocupació, en conjunció amb un creixement de la població activa al voltant del 0,3%, propiciaria un augment de la taxa d’atur, fins al 17,1%’. La taxa, si s’acaba complint, seria molt dura i ens tornaria de cop a la que teníem l’any 2015.

En definitiva, són unes dades molt negatives, com correspon al que ja havíem pogut suposar davant l’aturada general de l’activitat de les darreres setmanes. La pitjor cosa, com ha advertit, és que poden ser més dolentes encara si falla algun dels supòsits en què es basa a l’hora de fer l’estimació. L’únic punt positiu en tot el que ha dit el vice-president és que la recuperació del 2021 serà important, no tant com per a recuperar tot allò perdut enguany, però, a diferència de la passada crisi, serà molt més ràpida. En última instància i atesa l’amplitud de la crisi, quedem en mans d’Europa, en primer lloc, i de les autoritats de l’estat espanyol, seguidament.

Precisament, aquesta tarda, Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), ha comentat en la compareixença de premsa posterior a la decisió de mantenir tipus els tipus d’interès, que la zona euro s’enfrontava a una recessió que podia anar del 5% al 12% del PIB l’any 2020. ‘Aquesta és una recessió sense precedents en temps de pau’, ha dit. Com a fet més interessant, tenim l’oferiment que ha fet als bancs europeus de donar-los a un tipus encara més baix tots els diners que necessitin, per tal que el puguin fer arribar a empreses i famílies. ‘Hi ha tres bilions d’euros a la seva disposició a tipus negatius’, ha dit. També ha reiterat que el BCE estava disposat a comprar tot el deute que calgués als estats, per a evitar l’especulació i que no pugessin les primes de risc. Sembla que el BCE té bones intencions i això és clau en aquests moments. Veurem com les aprofiten les autoritats de Madrid, per tal de minimitzar els danys a les empreses i les famílies.

The post L’economia cau a un ritme del 21% anualitzat! appeared first on VilaWeb.

Iñaki Rul·lan: ‘N’hem après a força de cops, d’ara endavant serem tots diferents’

Iñaki Rul·lan és pilot d’helicòpter i treballa per al Servei d’Emergències Mèdiques, però fa més d’un mes que recorre residències de gent gran amb Open Arms, tot fent proves de PCR. Es va implicar amb Open Arms des de bon començament, quan Òscar Camps anà a l’illa grega de Lesbos a ajudar els refugiats que hi arribaven. També hi va ser quan l’ONG es va traslladar amb l’Astral a la Mediterrània central, per continuar salvant vides a les noves rutes d’immigrants consolidades. Amb els salvaments aturats i en plena pandèmia, Open Arms s’ha abocat a fer proves de la Covid-19 a residències de gent gran, col·laborant amb l’Institut Català de la Salut; participa en l’estudi impulsat per Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet; i trasllada avis de residència amb l’Ajuntament de Barcelona. Rul·lan explica què veuen i què senten cada dia voluntaris com ell dins les residències, enmig de la lluita contra el coronavirus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Veieu cap similitud entre el voluntariat a la Mediterrània i aquest?
És absolutament diferent. Una cosa és anar a buscar una situació d’emergència que és de vida o mort perquè s’hi poden ofegar persones, i una altra és una pandèmia. Quan ets a la mar, pots veure les onades i la gent en una situació molt complicada. Aquí veiem gent que, per la seva edat, també hi està, però no veiem el virus que intentem detectar. Igual que hem d’anar preparats al mar per si tenim cap problema, aquí anem amb EPI, i sabem que aquest virus ens ataca pertot  arreu, però no quins pacients el tenen. Ens el poden transmetre i nosaltres el podem transmetre. És una sensació molt estranya. Hem passat de situacions molt tangibles, embarcacions que tenen dificultats, a anar a una residència que també penses que naufraga, però hi fas tests i els resultats tampoc no els veus. No sabem si seran positius o negatius. Els portem al laboratori, que després es comunicarà amb les entitats que convingui.

—Com és el vostre dia a dia?
A última hora del dia anterior, el nostre referent ens organitza per grups, anem de dos en dos, amb cotxes. L’endemà a les nou del matí, ens envien a set, vuit o nou residències. Ens distribuïm depenent del nombre de persones a qui hem de fer els tests. Si hi ha cent persones, hi enviem dos equips. Si n’hi ha quaranta, un equip. Si n’hi ha dues-centes, cinc equips. Perquè els equips es divideixen. Per exemple, uns fan les proves als residents i els altres les fan als treballadors. Als grups de dos, sempre n’hi ha un que fa papers i dóna suport a l’altre, que és qui agafa els frotis i posa les mostres en els tubs estèrils. Seguim un protocol de seguretat. Quan acabem, lliurem les proves als laboratoris i anem a la nau de Vilassar de Dalt, on recarreguem tots els EPI que hem usat. Llencem els que s’han de llençar i demanem al magatzem el material que necessitem. Hi ha gent que fa donacions de menjar i normalment mengem allà. La majoria dels cotxes també són cessions.

—Quines situacions us trobeu quan arribeu a les residències?
Els donem tota l’estima que podem. Veus gent gran que poden ser els teus pares o els teus avis amb neguit, perquè estan tancats, i et pregunten si els deixaràs sortir. Alguns ens diuen que ja els han fet la prova, però ara se l’han de tornar a fer, perquè es fa un mapa general de les residències i de la població. Estan molt farts d’estar tancats. Necessiten respostes. La gent que treballa amb ells és increïble: els educadors socials, els metges i infermers que són allà, els treballadors que netegen… Amb molta estima els diuen: ‘Tranquil, no passa res. Hem de tornar a fer la prova per veure si sortim d’aquí, no patiu… Així els familiars aviat us podran venir a veure.’ Coses precioses que hem vist: matrimonis en què un té la malaltia i s’han negat a separar-se, han volgut passar la quarantena junts i que passés el que hagués de passar en una habitació. Gent a qui la família ha donat una tauleta per fer videoconferències. Vaig fer un PCR a una senyora que parlava en directe amb el seu fill. La senyora agafava la tauleta, se la posava davant del nas i li deia: ‘Mira, fill meu.’ No es volia fer la prova. I el fill: ‘No et moguis, mare. Tranquil·la, que és un moment.’ Són històries increïbles.

Iñaki Rul·lan amb l’equip de protecció individual abans d’entrar a una residència de Mataró.

—Quantes persones podeu tractar?
Cada dia, entre tots els grups, potser fem proves a quatre-centes o cinc-centes persones, i cadascú té la seva història. Com que estan molt sols, de vegades t’agafen la mà, t’expliquen què els ha passat durant la setmana, o que tenen gana i pregunten per què no els porten el menjar. I no volen que marxis per res del món: ‘Queda’t aquí una estona més.’ I se’t trenca el cor… Nosaltres estem molt preparats per a l’emergència pura i dura, de fer i marxar, i aquí hi ha un component de proximitat. Parlen català, són com nosaltres, podrien ser perfectament un familiar nostre. S’aproxima més a la teva realitat. A tots ens afecta molt positivament.

—Noteu l’impacte o la por de la mort pel coronavirus?
És la meva opinió, però crec que no. En una residència, tant qui hi treballa com qui hi viu, està acostumat  a una rotació molt gran de gent. Qui va a una residència gaudeix dels seus últims anys, i cada any hi ha gent que en surt i que hi entra. És veritat que ara ha estat a una escala més gran. També hi ha un percentatge de gent que no és conscient de tot, i quan algú ja no hi és, tampoc no pregunta. Sí que hi ha qui explica que estava amb algú que ha marxat. Però he fet el test a més de mil persones i no he notat la por de la mort. Una sensació de pèrdua de qualitat de vida, sí; de no poder sortir, de no poder estar  amb els familiars i que no els visitin. Per això sí que ho passen malament. Són gent valenta, que crec que han pensat molt en la mort.

—Els EPI són una barrera per a interactuar-hi?
Ho és. Quan entrem, preguntem el nom de la persona. ‘Maria, guapa, com estàs? Em dic Iñaki, et vinc a fer una prova…’ Sempre amb un tracte d’estima, intentant de trencar la barrera de manera verbal. D’una altra banda, molts estan acostumats a mirar la tele i veuen què passa, que constantment a qualsevol cadena hi ha gent disfressada com nosaltres, i arriben a normalitzar coses que no són normals. Els més lúcids saben que els anem a fer la prova. Primer visitem els qui estan més lleus i els qui estan bé, i acabem amb els qui estan aïllats i saben que són positius. Els seus curadors també van vestits com nosaltres, tot i que potser no tant, perquè nosaltres portem mampara, ulleres, a més de màscares i guants. Hi ha una barrera evident, però intentem de parlar amb una mica de gràcia, i busquem la persona que té més facilitat d’empatia. Intentem d’entrar amb persones que coneixen, i així es relaxen una mica més. Per a la majoria, el fet que entrem a l’habitació ja és una alegria, perquè és un canvi de la rutina i els fa gràcia. Fa molts dies que estan tancats i la major part del temps són a l’habitació.

—Els protocols de protecció que seguiu són diferents dels que hi ha als hospitals?
No. A nosaltres ens han  format a l’Hospital Germans Trias i Pujol i ens hem informat i hem mirat què diu l’OMS. El nostre equipament és el mateix que el de l’ICS. Hem coincidit en algunes actuacions amb metges o infermers de l’ICS i ho hem fet tot igual. No podria ser d’una altra manera. Els que entrem de fora per a fer tests no podem ser transmissors de res. Precisament és el que va passar al principi, per manca d’EPI i de coneixement de la malaltia, la gent que va entrar de fora, ja fossin familiars o cuidadors, de manera involuntària van anar transmetent la malaltia. Quan hem acabat, tot es llença.

—Heu trobat treballadors de residències sense prou protecció?
Sí, moltíssims. Tenim donants de màscares com ara Penélope Cruz, Javier Bardem, Pedro Almodóvar i Alejandro Sanz, i les oferim a les residències que veiem que es troben en una situació més precària. Al principi, fa més d’un mes, la situació de les residències era nefasta quant a EPI , amb bosses d’escombraries, màscares quirúrgiques fetes servir durant setmanes… Ara, qui més qui menys té EPI. Són molt poques les residències que tenen l’adequat, però la majoria comença a tenir els mínims per a poder actuar. També és veritat que a les zones més vermelles de les residències, amb els casos positius, es fa una despesa constant d’EPI. Cada vegada que hi entres i en surts has de llençar-lo.

—A cada residència canvieu d’EPI.
Si estem en contacte amb un positiu, ja no podem estar amb ningú més que no sigui positiu. Dins una residència, ens organitzem per anar de les parts més netes a les més brutes de coronavirus. Quan sortim de la zona vermella, sortim a una zona on ens podem canviar i tot es llença. No es pot fer de cap altra manera.

S’havia d’haver actuat abans a les residències?
Absolutament. No busco culpables. És una malaltia de la qual hem anat aprenent tots. L’altre dia pensàvem com quedarà això, quants EPI necessitaran a les residències per si de cas, i cada quant caduquen.  Si el virus muta o en ve un altre d’aquí a  dos anys, hauran de tenir una fortuna gastada en EPI que cada sis mesos hauran de llençar sencera, i l’hauran de canviar, si no passa res? Doncs segurament el futur és aquest. Però, és clar, ningú no estava preparat per a aquesta primera pandèmia. S’ha actuat tard? Sí. Se sabia com actuava el virus? No. Se sabien quins eren els vectors transmissors? Inicialment, no. Hi havia gent, com l’Oriol Mitjà, que ho tenia claríssim. Per mi, és un erudit. Quan ningú no volia tancar el Mobile World Congress, ell deia de tancar-lo, juntament amb els ports, els aeroports, perquè no ho coneixíem. És millor excedir-se que fer curt. Però també és veritat que si s’arriba a tancar tot i després no passa res, se l’haurien menjat a ell i a molts més. La meva conclusió és que n’hem après a força de cops . No busco culpables, però a partir d’ara serem tots diferents. Espero que amb la poca memòria que tenim, ens recordem de la gent que hi ha al peu del canó. Jo treballo en un helicòpter medicalitzat, i he de dir que els metges i els infermers que treballen amb mi des de fa molts anys estan molt mal pagats. Han de fer tres, quatre o cinc feines. Surten de l’helicòpter i  pugen a una UCI, després a una ambulància, no descansen… Perquè el seu sou base és una porqueria. Tots els polítics, quan es posen malalts, van a veure un metge. Els metges, quan es posen malalts, no van a veure un polític. Metges i professors (per mi, són també molt importants) són fonamentals, però només ens en recordem quan realment fan falta. La memòria que tenim s’esvaeix molt de pressa. I tornarà a passar, desgraciadament.

—Hi ha cap situació que us hagi colpit especialment?
Quan vaig entrar en una residència amb persones amb discapacitat intel·lectual. No estàs acostumat a la manera com criden ni com s’apropen sense mantenir les distàncies socials habituals, i em va impressionar com els tractava la gent que hi treballava; amb quina estima, amb quina professionalitat… A alguns els havíem de fer un placatge entre quatre i, amb tota la delicadesa, fer-los la prova. Perquè si no se la feien, posaven en risc la residència. I després, feien com si no hagués passat res. Era una meravella. Aquesta gent es posa aquesta carcassa d’alegria i d’amor cada dia de la seva vida. Ho he anat veient a les residències i això m’impressiona molt, més que un accident de carretera, perquè n’he vist milers. N’hi ha que no ho fan bé i són els casos que surten als diaris, però rompo una llança pels  treballadors socials i els infermers d’aquestes residències, que ho fan de manera espectacular cada dia. Per mi, són molt valents.

—Quan arribeu a casa, preneu mesures d’higiene i protecció especials?
Tot el que ha estat en contacte amb el virus es ruixa i es llença. En acabar, et dutxes a la nau de Vilassar de Dalt o a casa. Quan arribes a casa, deixes les sabates a la porta i els poses una solució d’aigua i lleixiu. Tota la roba va a una bossa i a la rentadora a 90 graus, i tu vas a la dutxa, sense tenir contacte amb ningú.

—Què us empeny a ser voluntari?
Fa trenta anys que volo. Em vaig fer pilot per afrontar emergències: apagar focs, rescats, accidents… I no sé per què, quan va sortir el projecte d’Open Arms, com que conec Òscar Camps, m’hi vaig implicar. Vaig pensar que era una continuació del que havia fet tota la vida però d’una manera encara més directa perquè al mar, si agafes algú que s’ofega i el poses dins de la teva barca, és encara més directe que quan ets bomber, policia, metge o infermer i afrontes un accident de carretera. Ho faig per l’emergència. Hi ha gent que ho fa més per una qüestió de voluntariat i perquè té un cor enorme. Jo no sabria viure sense l’adrenalina que produeix l’emergència. Ara bé, el coronavirus no produeix adrenalina, sinó malsons. Lluitem contra una cosa que no veiem i, a la nit, a tots els que fem de voluntaris ens ve el dubte si l’haurem agafat avui o no. Quan hi ha una ferida i sagna, saps què has de fer. Aquí, no. Com que els símptomes de la malaltia surten al cap d’uns quants dies, estàs tota l’estona amb aquesta sensació. Però cada voluntari té el seu perquè.

—Penseu a tornar a la Mediterrània?
I tant, quan tot s’arregli i m’ho pugui combinar. Perquè això de ser voluntari és de les coses més luxoses i cares del món: o agafes vacances o dies de feina sense sou o no treballes. Si m’ho puc combinar, quan recuperem els vaixells, i tant!

The post Iñaki Rul·lan: ‘N’hem après a força de cops, d’ara endavant serem tots diferents’ appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: el govern espanyol, obligat a rectificar novament enmig del malestar creixent de les autonomies

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Avui sí: s’ha confirmat la segona gran reculada del govern espanyol durant la gestió del desconfinament. Després d’haver rectificat per a permetre a la canalla de sortir a passejar, avui el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha anunciat que a partir de dissabte s’estableixen franges horàries, també per als adults, per a sortir el carrer. És una petició que ja havia fet la Generalitat de Catalunya setmanes enrere, i el govern havia arribat a presentar un pla propi, del qual de moment no se sap què en farà. A partir de dissabte, es podrà fer esport i passejar de 6.00 a 10.00 i de 20.00 a 23.00. Els infants tindran una franja reservada de 12.00 a 19.00, i les persones grans i dependents que hagin de sortir amb un cuidador podran sortir de 10.00 a 12.00 i de 19.00 a 20.00. Els passeigs podran ser d’un quilòmetre en el radi del domicili, i l’activitat física podrà ser dins el terme municipal. Els municipis que tinguin menys de 5.000 habitants no caldrà que apliquin aquestes franges horàries.

Illa també ha descartat de pronosticar si l’11 de maig Catalunya i Madrid estarien en disposició de passar a la fase 1 del pla de desconfinament. Aquest matí, el director del centre espanyol de Coordinació d’Alertes Sanitàries, Fernando Simón, havia dit que eren dues autonomies amb ‘un punt de partida una mica més complicat’ que altres comunitats i això podia fer que s’hi retardés ‘una mica més la presa de decisions’. Mentrestant, la gestió sanitària del govern espanyol és cada vegada més qüestionada, fins i tot per presidents socialistes. Els caps de govern de Castella la Manxa, Astúries, la Rioja, l’Aragó, Extremadura i Navarra, tots del PSOE, han evitat crítiques a la Moncloa durant la reunió al senat espanyol. Alguns s’han queixat públicament de la divisió provincial del pla, tal com van fer ahir els tres presidents del país, Francina Armengol, Ximo Puig i Quim Torra. Per provar de mitigar les crítiques, la ministra de Política Territorial espanyola, Carolina Darias, ha anunciat que el govern espanyol faria reunions bilaterals amb les comunitats per a ‘concretar i perfilar el pla de desescalada’. A més, la Moncloa perd suports polítics al congrés espanyol per a aconseguir de mantenir les pròrrogues de l’estat d’alarma, que de moment s’acaba el 9 de maig.

Les crítiques a la gestió de Pedro Sánchez no se circumscriuen solament als polítics. L’enquesta d’opinió del CEO sobre l’impacte de la Covid-19 a Catalunya mostra que el 50,3% dels catalans considera que el govern espanyol no sap com resoldre els problemes de la pandèmia del coronavirus, i que el 40,4% considera que el govern Torra tampoc no sap resoldre els problemes. Paral·lelament, avui s’ha sabut que el Departament de Salut preveu de fer abans de l’agost totes les operacions quirúrgiques i proves greus ajornades i que aspira a reformar el sistema d’UCI després de la pandèmia, destinant-hi vuit-cents llits, un 30% que abans que arribés la Covid-19.

A escala internacional, continuen les millores en l’estat de la pandèmia. Diversos estats de l’Àsia i el Pacífic han registrat avenços. Avui, Corea del Sud ha anunciat que, per primera vegada d’ençà del pic del 29 de febrer, no hi ha hagut cap nou cas domèstic. A Hong Kong fa cinc dies que no hi ha nous casos, i a Taiwan hi passa el mateix des de dimarts. Ahir, Austràlia va informar que tenia només nou casos nous, i la setmana passada, Nova Zelanda va aconseguir d’estar dos dies amb només una nova infecció per coronavirus confirmada. Com a nota positiva, el món ha superat el milió de guarits de la Covid-19.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 3.278.233 casos confirmats i 232.006 morts. Del total de casos, 1.033.115 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.079.790 casos i 62.670 morts.
—L’estat espanyol, amb 239.639 casos i 24.543 morts.
—Itàlia, amb 205.463 casos i 27.967 morts.
—Regne Unit, amb 171.253 casos i 26.771 morts.
—L’estat francès, amb 167.178 casos i 24.376 morts.

Als Països Catalans hi ha 70.202 casos, 39.582 altes i 11.818 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 55.137 casos, 30.751 altes i 10.311 morts (813 casos, 561 altes i 100 morts més que no ahir)
—Al País Valencià, 12.058 casos, 6.886 altes i 1.244 morts (242 casos, 287 altes i 19 morts més que no ahir)
—A les Illes, 1.955 casos, 1.219 altes i 188 morts (5 casos, 23 altes i 3 morts més que no ahir)
—A Catalunya Nord, 307 casos, 258 altes i 33 morts (1 alta i 2 morts més que no ahir)
—A Andorra, 745 casos, 468 altes i 42 morts (2 casos i 45 altes més que no ahir)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

La píndola de Jordi Goula: ‘L’economia cau a un ritme del 21% anualitzat!’

D’entrada, un avís per a navegants. L’Institut d’Estatística espanyol (INE) ha explicat les dificultats del càlcul sobre la marxa de l’economia en el primer trimestre després d’haver-se vist sacsejada a mitjan març pel tancament pràctic de tota l’activitat. ‘Les diverses implicacions que les restriccions imposades a la circulació de persones i a algunes activitats econòmiques durant la segona quinzena del mes de març poden haver tingut sobre la qualitat i disponibilitat de moltes fonts de dades que es fan servir en la compilació dels comptes i la dificultat inherent al mesurament estatístic d’un canvi de conjuntura de tal magnitud, fan preveure que les futures revisions dels resultats avui publicats puguin ser d’una magnitud més gran que l’habitual.’ És a dir, l’INE adverteix que és probable que el ritme de caiguda del primer trimestre a l’estat espanyol hagi superat el 21% anualitzat que presenta en les dades d’avui, enfront gairebé el 16% de la zona euro. Per això, els comentaris que adjunta a la nota de premsa són pocs i menys il·lustratius que no és habitual. A partir d’aquí, doncs, cal agafar amb agulles tot el que es diu. I com passava amb l’EPA, fins al segon trimestre no tindrem una idea més clara de què passa en la realitat.

La dada més espectacular és la davallada del consum de les famílies en aquest període, que estima en un 7,5% intertrimestral, que equival a un 30% anualitzat. El fre ha estat total, doncs, en la partida clau del PIB. També la inversió cau de manera brutal, amb un ritme anualitzat del 23%, especialment pel que fa a l’habitatge, que ho fa en el 35%. És la fotografia d’una economia que s’ha aturat, com no havia passat mai, per culpa d’un fenomen aliè, la Covid-19. Fins i tot, les exportacions, que havien estat el motor els últims anys, baixen a un ritme del 33% anualitzat i no empitjoren la balança exterior perquè les importacions han caigut al mateix ritme. Segon aspecte a tenir en compte: la paràlisi per causa del factor aliè esmentat ha estat global.

Des del punt de vista de l’oferta, les dades per sectors mostren que l’afectació –tot i ser negativa en cadascun dels sectors– ha estat molt diferent en termes d’intensitat. És lògic que el comerç, el transport i l’hostaleria vagin al capdavant de la caiguda, amb un ritme del 43% anualitzat, només superat per les activitats artístiques, recreatives i altres serveis, amb un 45%, sempre en termes anualitzats. En canvi, la indústria manufacturera ‘només’ cau un 13%, i la construcció s’enlaira fins al 25%. L’únic sector que creix –un 8% anualitzat– és el de la sanitat, l’educació i l’administració pública, estirat per tot allò referent a la salut. Recordem que totes les xifres que exposo són intertrimestrals anualitzades, és a dir, que el percentatge que dono seria la caiguda anual si la resta de trimestres fossin com el primer.

L’apartat de llocs de treball a temps complet –un dels aspectes més complicats d’estimar, com avisa l’INE— baixa entre el 2% i el 3% sobre el mateix període de l’any passat, i hi destaquen per sobre de tots les activitats immobiliàries, on els assalariats cauen més del 13%. Aquest és un fet fins a cert punt lògic, atès el creixement desmesurat que havia tingut aquesta activitat els darrers temps. De totes maneres, l’INE adverteix, en aquest cas concret, que ‘els llocs de treball equivalents es veuen afectats tant per la variació de les hores treballades com de la jornada mitjana, per la qual cosa la seva interpretació en aquesta situació excepcional resulta menys directa’. Per tant, les xifres poden canviar més que la resta de dades en la revisió que s’haurà de fer el segon trimestre.

Malauradament, l’INE no dóna les dades corresponents a les diferents comunitats autònomes, fet per altra banda habitual en el primer trimestre de l’any. A Catalunya, el vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, ha estimat que la caiguda del PIB el 2020 se situarà entre el 7,6% i el 8,8%, segons la incidència que finalment tingui la política econòmica aplicada, amb una recuperació superior al 5% el 2021. De totes maneres, Aragonès ha advertit: ‘En un moment d’extrema incertesa, aquest escenari macroeconòmic està sotmès a riscs a la baixa, tant el 2020 com el 2021, que poden fer que pròximes revisions de l’escenari macroeconòmic de Catalunya s’allunyin de les actuals previsions. La incertesa és causada pels interrogants que existeixen sobre l’evolució futura de la pandèmia, l’eficàcia de les actuacions de les autoritats fiscals i monetàries i el grau de mobilitat internacional de béns i persones.’ És a dir, que també deixa a l’aire quina pot haver estat la davallada real aquest primer trimestre a Catalunya i també el grau de fiabilitat de les seves estimacions per a enguany.

Molt preocupants són també les previsions que ha fet sobre el mercat de treball català, que apunten a una caiguda de l’ocupació el 2020 del 6,6%. Aquesta caiguda és inferior a la pronosticada pel PIB, com a resultat principalment dels mecanismes d’ajustament temporal de l’ocupació que permeten de mantenir el vincle entre empreses i treballadors (com els ERTO), i implicaria una destrucció neta de 226.800 llocs de treball. Segons que ha explicat, ‘aquesta dinàmica de l’ocupació, en conjunció amb un creixement de la població activa al voltant del 0,3%, propiciaria un augment de la taxa d’atur, fins al 17,1%’. La taxa, si s’acaba complint, seria molt dura i ens tornaria de cop a la que teníem l’any 2015.

En definitiva, són unes dades molt negatives, com correspon al que ja havíem pogut suposar davant l’aturada general de l’activitat de les darreres setmanes. La pitjor cosa, com ha advertit, és que poden ser més dolentes encara si falla algun dels supòsits en què es basa a l’hora de fer l’estimació. L’únic punt positiu en tot el que ha dit el vice-president és que la recuperació del 2021 serà important, no tant com per a recuperar tot allò perdut enguany, però, a diferència de la passada crisi, serà molt més ràpida. En última instància i atesa l’amplitud de la crisi, quedem en mans d’Europa, en primer lloc, i de les autoritats de l’estat espanyol, seguidament.

Precisament, aquesta tarda, Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), ha comentat en la compareixença de premsa posterior a la decisió de mantenir tipus els tipus d’interès, que la zona euro s’enfrontava a una recessió que podia anar del 5% al 12% del PIB l’any 2020. ‘Aquesta és una recessió sense precedents en temps de pau’, ha dit. Com a fet més interessant, tenim l’oferiment que ha fet als bancs europeus de donar-los a un tipus encara més baix tots els diners que necessitin, per tal que el puguin fer arribar a empreses i famílies. ‘Hi ha tres bilions d’euros a la seva disposició a tipus negatius’, ha dit. També ha reiterat que el BCE estava disposat a comprar tot el deute que calgués als estats, per a evitar l’especulació i que no pugessin les primes de risc. Sembla que el BCE té bones intencions i això és clau en aquests moments. Veurem com les aprofiten les autoritats de Madrid, per tal de minimitzar els danys a les empreses i les famílies.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Roger Guimerà: ‘És impossible de saber quanta gent es mor d’una pandèmia en el moment que passa. Es calcula després’
– The Atlantic: Per què el coronavirus és tan confús (en anglès)
– Clarín: Com volarem en el futur: les aerolínies pensen alternatives per tornar a viatjar després del coronavirus (en castellà)
–  CNN: Què ha anat malament a la Gran Bretanya amb el coronavirus (en anglès)
– Público: La Covid-19 arriba al Iemen, on pot tenir un impacte enorme (en portuguès)
– The Straits Times: Austràlia i Nova Zelanda consideren d’obrir fonteres per a crear una ‘bombolla trans-tasmaniana’ (en anglès)
– Franceinfo: Menys alumnes, cursos a l’exterior, a temps parcial… Com s’organitza el retorn escolar a l’estranger? (en francès)
– The Korea Times: Corea del Sud reporta zero infeccions locals (en anglès)
– Corriere della Sera: El model croat per a salvar l’estiu: corredors per a estrangers i controls a la platja (en italià)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Horaris per a passejar i fer esport a partir de dissabte
Caurà l’estat d’alarma? Sánchez veu com se li complica la majoria
Barons del PSOE i diverses comunitats critiquen el pla de desconfinament del govern espanyol
Guia d’actes i protestes per a un Primer de Maig sense precedents
[VÍDEO] Conversa confinada entre Eudald Carbonell i Vicent Partal
Els ports i els aeroports de les Illes podrien romandre tancats dos mesos o tres més
Per què el govern espanyol passa per alt dos mil casos nous de coronavirus que el català sí que compta?
Bones notícies: el coronavirus comença a recular en zones d’Àsia i el Pacífic
Els catalans suspenen l’actuació del govern espanyol en la pandèmia i reclamen més competències per a la Generalitat
Salut preveu fer abans d’agost totes les operacions i proves greus ajornades
Barcelona organitza un gran concert amb una vintena d’artistes des de diversos balcons i terrats de la ciutat
Els casos actius de Covid-19 que requereixen ingrés a l’UCI cauen al 3% al País Valencià
Les Illes registren quatre casos nous de coronavirus
El govern català estima una caiguda del PIB del 7,6% durant el 2020
La policia espanyola denuncia Rajoy per haver incomplert el confinament
Les protestes tornen, arreu del món, després del parèntesi del coronavirus
Així va aturar l’avenç de la Covid-19 una ciutat xinesa de tretze milions d’habitants
Enric Canet: ‘Les entitats socials haurien de ser més crítiques’
Jocs d’estar per casa (13): els jocs de Nim posicionals

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: el govern espanyol, obligat a rectificar novament enmig del malestar creixent de les autonomies appeared first on VilaWeb.

Jaume Lloret: ‘Els titellaires eren perseguits i encara ho són’

Jaume Lloret estudia els gèneres teatrals populars des de fa més d’un quart de segle. És mestre jubilat, llicenciat en geografia i història i doctor en filologia catalana. El seu últim llibre, Els titelles al País Valencià, fa un viatge fascinant des de la deessa articulada del Museu Arqueològic d’Alacant, Tanit, del segle IV-III aC, fins a l’actualitat, passant pel titella de guant, la llanterna màgica, la fantasmagoria, la ventrilòquia i el teatre d’objectes. Del seu estudi, se’n desprenen moltes idees, com que els titelles van ser un mitjà de comunicació poderós i una eina de contrapoder i educativa meravellosa, però un art que ha tingut èpoques d’esplendor i altres en què ha estat perseguit i reprimit, i encara ho és. Lloret fa una panoràmica general dels gèneres i, de regal, denuncia amb autoritat la invisibilització secular i les crisis del sector. Hi hem parlat per descobrir secrets d’aquest art màgic i transgressor que no va ser enfonsat pel cinema i que no sempre ha estat dirigit als infants. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Heu fet un treball immens, una monografia de 400 fulls plens de dades, fotografies i curiositats.
—Es tractava de fer una visió general de tota la història dels titelles, i com que és un gènere tan menyspreat, fins i tot, pels investigadors, i tan popular, n’hi ha molt poca documentació i escassíssima bibliografia.

Tian Gombau-L’home Dibuixat.

Teniu un concepte molt ampli dels titelles, des de gegants i capgrossos fins als betlems mecànics. Què considereu que són els titelles?
—Per mi, són una manifestació dramàtica que engloba tots els ninots, gegants, figures i objectes que puguen estar manipulats per uns artistes, i que juguen amb la complicitat del públic i fan creure que tenen vida pròpia. No podem considerar titelles només el teatre de titelles modern, estrictament. Els gegants són una manifestació dramàtica, i el teatre de carrer, que utilitza objectes mòbils, aeris, camallargs, i més. I els autòmats també estan relacionats històricament amb els titelles. En l’edat mitjana i en l’edat moderna, els titelles es combinaven amb volantins, jocs de mans i tots aquests divertiments populars que, per exemple, feien els artistes de la commedia dell’arte italiana.

També hi incloeu els espectacles òptics com les ombres o les fantasmagories.
—Sí, alguns espectacles òptics, com les ombres xineses, també són titelles perquè, si no, on englobem els espectacles òptics? A més, en les funcions també combinaven una obra de titelles, un exercici de funambulisme, ombres i més. I eren espectacles molt populars que, normalment, es feien en posades, en hostals i, molt sovint, a l’aire lliure. No es feien pas en els grans teatres. Per tot això, volia donar al llibre una imatge més general i no restringir-la al guinyol o el teatre de titelles més actual.

Dieu que han estat el germà pobre del teatre i que era considerat un gènere menor. Encara es manté el prejudici?
—Sí. Hi ha hagut un prejudici secular cap als titelles, cap al teatre en general, perquè en l’edat mitjana, i sobretot en l’edat moderna, va ser perseguit pels moralistes i per la jerarquia eclesiàstica, que considerava que això de riure estava malament, que veníem ací a plorar. I si hi havia prejudicis amb el teatre, amb el de titelles encara més, perquè era gent que anava de poble en poble. Els acusaven de bevedors, de dedicar-se a fer riure i a blasfemar, i eren perseguits. Molts titellaires van acabar en mans de la inquisició. Cal pensar que era prohibit soterrar els còmics en cementeris sagrats, fins al segle XIX, i si als còmics els passava això, amb els titellaires encara era pitjor. Recordeu la censura, fa poc, d’uns titellaires de Madrid.

Als titellaires de Madrid els van empresonar l’any 2016.
—Al final no són a la presó, però sí que els van empresonar, van intentar condemnar-los. Els titellaires eren perseguits i encara ho són. Tots els gèneres populars es dedicaven, un poquet, a riure’s del poder, a fer allò que en altres obres més oficials no es podia fer. I sí, el titella ha estat perseguit i eixe estigma ha continuat. Fixeu-vos que la majoria de documentació d’actuacions titellaires no eixia a la premsa, per tant, tot això ho sé a partir dels problemes d’ordre públic, a partir de la repressió de les autoritats. Les poques notícies que tenim són de baralles, de discussions o denúncies que feia la gent moralista. Perquè vegeu la manca d’importància que se’ls donava. És curiós, però és així. Alguns els acusaven de blasfemar, uns altres de tocar un xiulit i molestar als veïns.

Campament de titellaires a Alacant, el 24 de desembre de 1894. Fotografia: Óscar Vaillard, AMA. Extreta del llibre ‘Els titelles al País Valencià’.

Respecte de tot això, enguany vaig veure tres vegades el Betlem de Tirisiti i en cap no es va esmentar el tema català. Altres anys sí que havien fet esmena de qüestions delicades. Hi ha autocensura, al teatre de titelles actual?
—Sí que hi ha autocensura i, de fet, una hipòtesi apunta que la llengüeta que encara utilitza Tirisiti era una forma d’autocensura ancestral, del segle XVI. En el ‘Tirisiti’ mateix, abans hi apareixia el mossèn, que era qui tenia relacions amb Tereseta, la qual posava les banyes al Tirisiti. No era el sagristà, com és ara. És a dir, hi ha hagut èpoques en què sí que hi ha hagut censura. Pel que fa al tema català que dieu, en efecte, altres anys n’he vist algun esment, i també d’altres temes més generals de l’estat espanyol, comentaris sobre Rajoy i més. Jo pense que sí que hi ha una certa autocensura, encara que moltes vegades siga inconscient. Això funciona, sí. I en el teatre, en general, també funciona. I més en un tema com el català, que la gent està tan emotiva. I mireu la gent com Valtònyc, o la gent que per haver criticat fent un espectacle pot ser condemnada o, com a mínim, acusada. Això és terrible. En eixe aspecte, estem retrocedint moltíssim perquè no hi hauria d’haver autocensura. La repressió funciona, és a dir, vulgues o no, històricament ha estat així, ells saben que funciona i per això la fan.

Malgrat tot això, quins són els valors dels titelles?
—En principi, com que és un art dramàtic, té el seu valor d’investigar sobre la realitat, de mostrar-la. Després, els titelles tenen una màgia especial que no tenen altres gèneres dramàtics, i la capacitat pedagògica. Des de començament del segle XX, se n’ha demostrat el gran interès didàctic. Els mestres els hem utilitzat, sobretot, en els grups infantils, en els més petits. De fet, el titella és un art que arriba molt al públic infantil, no és que siga específicament del públic infantil, és un art també per als adults, però sí que és veritat que eixa màgia que té el titella, eixe personatge que es mou i que pareix que té vida pròpia, això als xiquets els atrau molt més.

Al llibre parleu dels gegants, de l’araceli del Misteri d’Elx, de la Mahoma, del ‘desclavament’ del Crist de l’Alguer, del Betlem de Tirisiti, de les roques del Corpus i més. Cultura popular i titelles sempre han anat de la mà.
—Sí, sempre han anat junts. Els gegants, la Mahoma i tot això és teatre popular. I el teatre popular té una veta que naix de temps antíquissims, de les faules atel·lanes dels romans, amb personatges com el Macus, que després és molt paregut al putxinel·li de la commedia dell’arte, que també té la gepa i la forma del nas igual. L’església intenta utilitzar tots eixos personatges populars, i continuen en l’etapa moderna i en actual. I tot això va unit a tots els gèneres de transmissió oral popular, com serien els col·loquis dels segles VII, XVIII i XIX. Tot ha continuat fins a l’època actual amb noves incorporacions d’autors literaris.

Fotografia: Óscar Vaillard, AMA. Extreta del llibre ‘Els titelles al País Valencià’.

Dieu que els titelles parlen en castellà des del segle XV, tret de quan fan bromes, com en els sainets. Imagine que per diglòssia, com passa en la vida real.
—Com que el teatre modern naix al segle XVI, les lletres catalanes estan en plena decadència i la cultura castellana té un gran prestigi, per tant, tot el gran teatre que es fa als segles XVI, XVII, XVIII és en castellà, en els teatres oficials. Ara bé, hi ha una veta subterrània de teatre en català en els titelles. I la prova n’és el ‘Tirisiti’, que barreja castellà i valencià, on la part més costumista i còmica és, precisament, en valencià. Això ens fa pensar que hi havia obres en valencià, no només al segle XIX, sinó al segle XVIII i, possiblement, al XVII. Passa que s’ha perdut, perquè era un gènere de transmissió oral. Això sí, a partir del segle XIX a Catalunya hi ha titellaires que fan obres en català. Però la veritat és que al País Valencià, no. En l’etapa de Franco hi ha alguna obra de titelles en valencià, per exemple, l’òpera La Filla del rei barbut, de Matilde Salvador i Manuel Segarra. Però ja no és fins a la transició que molts grups de teatre escriuen en valencià. I, de fet, la majoria tenen versions en castellà i valencià que utilitzen indistintament, segons els ho demanen.

Crida l’atenció que, al segle XIX i XX, tots els que fan obres en català a Barcelona arriben a València pocs dies després i ja no representen en català.
—Doncs no. Però al contrari, sí. O siga, no arribaven en català per aquesta diglòssia que dèieu abans i per problemes polítics i culturals. A final del segle XIX i durant tot el segle XX, quan venien les companyies catalanes, no només de titelles, a representar les obres de Guimerà, per exemple, Terra Baixa, les representaven en castellà. Ara bé, el sainet valencià sí que anava a Barcelona en valencià, a final del segle XIX i tots els anys vint i trenta. Dissortadament, al contrari no ha passat, són molt poquetes les companyies que vénen a València a final del segle XIX i fan alguna temporada en català, la majoria les tradueixen al castellà. Per exemple, Enric Borràs i Margarita Xirgu, dos actors catalans, quan vénen interpreten les obres catalanes en castellà. Això és la diglòssia que hem patit, la falta de connexió entre els territoris de parla catalana, cosa que ha continuat fins fa molt poc, i encara continua, a vegades.

S’ha fet teatre d’avantguarda per a titelles?
—Les úniques obres d’avantguarda de titelles van ser durant la república i la guerra, fetes, sobretot, pels grans autors castellans de la generació del vint-i-set: Rafael Alberti, Garcia Lorca, etc. És a dir, no per autors valencians. Tot i que Max Aub va fundar el grup El Búho amb una secció per a titelles i en van representar. D’obres en valencià per a titelles, no n’hi ha hagut fins als anys setanta, fins al grup català la Claca, que vénen aquí i això motiva que els grups de teatre independent comencen a fer obres per a titelles en català. Per exemple, l’Entaulat, el primer grup que en fa, i algunes molt reeixides, com ‘Tirant lo Blanc’, que va estar gairebé dues temporades seguides a la sala Escalante. Però tot això ja és als anys setanta, durant el franquisme hi ha el cas isolat de ‘La Filla del Rei Barbut’ i alguna coseta més, però molt secundària.

Titelles de ‘Tirant lo Blanc’, de L’entaulat Teatre. Fotografia: Jaume Lloret.

Expliqueu que la república les utilitzava com a eina propagandística i el franquisme per adoctrinar.
—L’església va ser la primera que va utilitzar les imatges mòbils dels sants en les representacions litúrgiques i, després, en els misteris tardo-medievals, perquè era una manera molt visual i molt emotiva d’educar la gent. La monarquia autoritària del segle XVIII ho va fer igual amb les carrosses triomfals, en les desfilades quan entraven a les grans ciutats. El franquisme va prohibir el teatre popular i els titellaires populars pels pobles, tenia por que el criticaren perquè el titella popular sempre ha criticat el poder, sempre, i tots els gèneres populars, per això era tan malvist. El poder sempre ha intentat utilitzar els titelles i, si no, els ha reprimit. El franquisme, fins i tot, va obligar a inventar un personatge que es deia ‘El Flecha Juanín’, de la Falange, però afortunadament no va triomfar, no agradava, es veu que era molt manipulat o que no sabien fer-ho. És a dir, el poder sempre ha vist la importància educativa del guinyol i ha intenta controlar-lo. Però bé, els titellaires sempre han trobat forats per a escapar-se i fer el seu art.

A l’últim capítol mostreu les companyies valencianes del 1976 fins a l’actualitat, i n’hi ha moltes. Quin futur li espera, al món titellaire?
—El món titellaire té futur, com el del teatre en general. Ara bé, passem un període fotut, i l’hem passat, sobretot, del 2008 fins al 2015. Però té més futur el teatre més visual amb combinacions que no pas el teatre de guinyol tradicional. Per exemple, Tian Gombau, del grup de l’Home Dibuixat, de Vinaròs, fa uns espectacles molt senzills, amb molt poques paraules, però de molta qualitat poètica i emotiva. I Tian Gombau triomfa. La combinació d’ombres xineses, càmera negra, teatre d’objectes, música, efectes més visuals i poc text, això atrau molt. Ombres amb sorra, fer dibuixos amb sorra, combinar la màgia estricta. I això s’ha de descobrir, ací té un gran futur el teatre de titelles.

I ja per acabar, cal dir que reivindiqueu Paco Sanz com el ventríloc valencià per excel·lència.
—Paco Sanz és una figura a reivindicar perquè va revolucionar el món de la ventrilòquia. Si en compte de valencià haguera estat anglès o americà, tindria una importància fonamental. Passa que, dissortadament, no donem importància als nostres valors. A final del XIX, ell va convertir la ventrilòquia en un espectacle total que durava una funció. Abans duraven, com a molt, deu o quinze minuts i formaven part dels espectacles de varietats. Paco Sanz crea una família de més de trenta personatges d’una riquesa i perfecció tècnica impressionants. A més, tenia gran capacitat per a crear monòlegs i diàlegs crítics, amb moderació, perquè ell també se’n cuidava. I l’aparell escenogràfic era impressionant, com en les grans òperes, perquè treballava amb una dinastia d’escenògrafs valencians molt importants, els Alost, i un d’ells, Ricard Alost, li va fer uns decorats magnífics. Va triomfar a l’estranger, va crear una pel·lícula en els moments del principi del cinema, l’any 1918, per a mostrar el seu art amb Maximilià Tohus. Tenia una visió de futur i empresarial grandíssima. Llàstima que la guerra civil ho va parar i que va morir molt poc després.

The post Jaume Lloret: ‘Els titellaires eren perseguits i encara ho són’ appeared first on VilaWeb.

Quan podrem visitar els nostres familiars i amics?

Una de les preguntes que més gent es fa aquests dies és: quan podré visitar o trobar-me amb la família i els amics? Ara, una vegada el govern espanyol ha presentat el seu pla de desconfinament, es comencen a resoldre els primers dubtes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Horaris per a passejar i fer esport a partir de dissabte

En la fase 1 del pla de desconfinament, és previst que es pugui visitar els familiars i els amics que visquin en una mateixa província. Amb l’excepció dels familiars o amics que formin part d’un grup de risc, és a dir, persones grans o amb patologies prèvies. El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha anunciat que aquests dies vinents es publicarà una ordre ministerial per a especificar quan i on es podran veure aquestes persones més vulnerables.

La resta de persones es podran trobar dins de casa o a les terrasses de bars i restaurants, que a partir d’aquella fase podran obrir amb el 30% de la capacitat que tenien amb anterioritat a la pandèmia del coronavirus. 

Tota la informació del coronavirus, minut a minut

Quan comença la fase 1?

La fase 1 començarà a Formentera el 4 de maig. A la resta dels Països Catalans, tret d’Andorra i Catalunya Nord, hauria de començar l’11 de maig. Però això dependrà si les províncies compleixen els requisits per a passar de la fase 0 a la 1. Per fer-ho, tots aquests territoris hauran de complir uns marcadors. Ahir, Fernando Simón ja va avisar que Catalunya podria anar més lenta amb la fase de desconfinament, i que podria ser que no complís els terminis establerts en el pla del govern espanyol.

I els familiars que són en una residència?

De moment, l’única cosa que se sap és que no es podrà visitar les persones que viuen en residències geriàtriques fins a la darrera fase del pla. És a dir, com a molt aviat, a final de juny.

Tanmateix, en la fase 2, es podrà visitar familiars amb discapacitat en residències i en habitatges tutelats.

The post Quan podrem visitar els nostres familiars i amics? appeared first on VilaWeb.

Primer de Maig: la classe treballadora primer

Ja fa molts anys que es commemora el Primer de Maig: des del 1889, el moviment obrer internacional convoca jornades de lluita. L’origen de la commemoració no té res de festiu: una vaga i manifestacions multitudinàries que van tenir lloc a Chicago, amb una forta repressió que es va emportar desenes de vides de treballadors. En aquell moment, les reivindicacions principals s’articulaven al voltant de ‘tres 8’: vuit hores de treball, vuit hores de lleure i vuit hores de descans. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Des d’aleshores, el món ha continuat donant voltes. De fet, el segle XIX, Haymarket i les revoltes obreres semblen estar superats, a anys llum de nosaltres i dels drets que tenim. Però és així de veres? O és només una il·lusió creada per qui sempre ha tallat el bacallà en el sistema capitalista?

Òbviament, el context actual no és igual que aquell, i més encara en els pocs mesos que hem passat del 2020, però el fil conductor continua essent el mateix: els de dalt oprimeixen els qui som a baix. Una minoria insultant esclafa una majoria. Els poders fàctics fan callar qui els amenaça. El capital passa per damunt de la classe treballadora. En definitiva, la forma d’aquesta opressió s’ha adaptat hàbilment als temps, però en essència, no ha canviat.

És possible que alguna persona que llisca açò puga pensar que la lluita de classes és un concepte desfasat que només es podia aplicar a un moment històric concret. Potser eixa persona també creu sincerament que forma part d’allò que anomenem ‘classe mitjana’, eixa que apareix als manuals d’història que teníem a l’institut. Eixa que està enmig, com el dijous, entre qui mana i qui obeeix. Eixa que es considera salvada de la indigència perquè s’ho mereix, perquè s’ha esforçat. Una altra il·lusió: en el capitalisme real i palpable, no hi ha mitges tintes. O tens el poder o no el tens.

El present ens recorda brutalment que la classe treballadora és qui més entrega i qui menys rep a canvi. Com en totes les crisis, i el capitalisme n’ha tingut moltes, la que vivim ara (que és sanitària, però també social i econòmica) agreuja les desigualtats i les debilitats. I ja hem tastat quina és la fórmula del capital per a ‘eixir’ d’una crisi: retallades en serveis públics, austeritat pressupostària, rebaixa de salaris i drets laborals… Estrènyer-nos el cinturó, en definitiva. Però sembla que el cinturó només el tenim nosaltres.

Però no permetrem que açò torne a passar. És el moment de plantar cara. Les fórmules neoliberals només han servit per a fer més rics als rics i per a fer més pobres els qui són pobres. Ara toca que la classe treballadora reba tot allò que ha aportat i que qui més té més pague. Aquest és el vertader progrés: la justícia social.

Quan isquem de la crisi (perquè n’eixirem, sense dubte) no serà perquè un empresari multimilionari faça donacions de màscares mentre fa un ERTO. N’eixirem perquè la classe treballadora és a primera línia i ha mantingut en funcionament de manera heroica els serveis essencials: sanitat, alimentació, neteja, transport… Eixos treballadors no es mereixen només aplaudiments cada vesprada: es mereixen que les feines que fan siguen retribuïdes dignament, es mereixen equipaments de protecció, es mereixen tenir protecció social i uns serveis públics potents que garantisquen tots els drets de la ciutadania. Es mereixen que els governe una administració que pose els seus interessos davant els interessos del capital.

Aquest Primer de Maig, tenim l’obligació de recordar que, quan tot açò acabe, res no ha de ser igual: tornar a la normalitat no pot significar tornar com estàvem abans, perquè abans tampoc no estàvem bé. Els treballadors plantarem cara, que no hi haja cap dubte: perquè tenim la legitimitat, perquè ja toca que anem primer.

Beatriu Cardona és la coordinadora d’Intersindical Dones-Intersindical Valenciana

The post Primer de Maig: la classe treballadora primer appeared first on VilaWeb.

Quan podrem anar al gimnàs i fer esport segons el pla de desconfinament?

A partir de demà, 2 de maig, és permesa l’activitat física de manera individual. Segons que ha explicat el govern espanyol, es podrà practicar en tot el terme municipal i en dues franges horàries: entre les 06.00 i les 10.00 i entre les 20.00 i les 23.00. Cal tenir en compte que en municipis de menys de 5.000 habitants no serà vigent la restricció horària. Es podrà anar amb bicicleta, córrer, patinar, fer surf, etc., sempre mantenint la distància de seguretat i amb màscara quan sigui possible. També es permetran els entrenaments individuals de professionals i federats i l’activitat esportiva sense contacte. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els detalls del pla de desconfinament de Sánchez: qui es podrà moure i què tornarà a obrir?

A partir de dilluns vinent, a Formentera, i de dilluns 11 de maig a la resta dels Països Catalans –si la situació sanitària ho permet–, s’obriran les instal·lacions a l’aire lliure sense públic per practicar esports sense contacte directe, com ara l’atletisme i el tennis. Es podrà fer activitat esportiva individual amb cita prèvia en centre esportius que no impliquin el contacte físic ni l’ús de vestidors.

Quan podrem visitar els meus familiars i amics?

L’obertura dels gimnasos és prevista en la fase 2, que hauria de començar el 25 de maig, tot i que dependrà de la decisió de cada establiment. Es podran obrir les instal·lacions esportives en espais tancats i sense públic sempre que sigui per practicar esports sense contacte. També es preveu la represa dels campionats professionals amb partits a porta tancada o amb limitació d’aforament, i es podran fer activitats i espectacles esportius a l’aire lliure amb limitacions.

La fase 3, a mitjan juny, preveu que es puguin fer partits amb un màxim d’un terç de l’aforament de les instal·lacions esportives. El calendari previst pot tenir modificacions en funció de l’àrea del país i les condicions sanitàries que tingui, que es revisaran la setmana abans que entri en vigor cada fase.

The post Quan podrem anar al gimnàs i fer esport segons el pla de desconfinament? appeared first on VilaWeb.

La quantitat de te depèn de la tassa

La quantitat de te depèn de la tassa. Tothom sap la tassa que té i el te que vol i amb una cosa i l’altra ha de saber trobar l’equilibri per no quedar-se amb set ni que la tassa vessi. Queda clar que no parlem de tasses ni de tes. La frase, la primera, no és meva. Ja us diré després de qui és. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La tassa ara posem que és com el cap, i el te són frases, paràgrafs, llibres sencers d’un autor. Vols omplir-la tota només amb aquella veu. Vas bevent te, vas bevent te i l’assaboreixes primer com es redescobreix un gust antic que ja saps que t’agrada i després ja vas fent-ne glops sabent, abans de sentir-lo, el sabor que te n’arribarà. Se t’aspreja la llengua, se t’hi avesa, i beus aquell líquid que ja t’és tan conegut com l’aigua de l’aixeta de casa, cap sorpresa en els glops que vénen, confiança absoluta a l’hora d’anar-te empassant la infusió d’idees i mots que a poc a poc arriba al límit de la tassa. Ja hi és. Aquí tens dues opcions: aturar-te i deixar que el temps triï què en queda, d’aquell te en aquella tassa, o seguir abocant-hi líquid i veure com vessa, com et depassa, com regalima i ho remulla tot: platet, estovalles, taula, puntes de les sabates, terra. Jo sempre m’aturo.

Quan veig que la tassa és plena, m’aturo i m’espero. Que l’aigua s’evapori i al fons, amb el temps, hi deixi el pòsit del que ha de quedar. La tassa decideix, amb l’ajuda del temps, quin dibuix hi haurà, què m’enduré d’aquelles lectures, què em quedarà gravat per sempre i què oblidaré, què és aigua i què substància que no se’n va.

Suposo que si no t’atures, l’aigua escampa substància pertot, i no sé com es deu gestionar això. Anar trobant restes de lletres d’aquella veu que t’ha vessat del cap pertot arreu on passes o mires. No sé si se’n van del tot aquestes taques o queden per sempre estampades a les tovalles per recordar-te els excessos. No sé si aquests excessos passen factura i llavors et trobes que fins i tot quan fas el teu propi te, quan escrius tu, et surt aquell altre te i aquella altra veu també, i es nota el rastre de l’excés. Jo sempre he pensat que sí. I m’he dedicat malèvolament a detectar excessos de teïna aliena en els llibres d’altres.

Però sé que tot i que m’aturo abans que vessi, també corro el risc de deixar anar rastres de te d’un altre en les meves infusions. Sóc conscient que fa estona que això del te i la tassa mareja i que la imatge comença a aguantar-se pels pèls, i encara us he de dir de qui és la primera frase, ho faré al final. Jo sé quan deixo anar rastres de te d’un altre, com la frase que no us dic de qui és, ho sé i faig tot el que puc perquè no es noti, perquè només ho vegi jo. I de vegades ho difumino tant que quan em rellegeixo al cap d’un temps veig la taca, sé que no és obra meva, però ja no recordo d’on va sortir. Per això m’aturo, per això respecto sempre els límits de la tassa.

Un dia potser provo de no fer-ho, de deixar rajar la tetera sense mirar la tassa, de permetre que aparegui un petit estany de te a les estovalles, que regalimi, que em taqui les puntes de les sabates, que es faci un petit toll a terra i trepitjar-lo i anar deixant empremtes de tot el que he llegit pel pis, i a veure què passa. Ho dic i no m’ho crec. Respecto massa la tassa, és la que em permet beure te. I si no bec te després no sabré preparar-ne.

La quantitat de te depèn de la tassa. Ho trec del tercer cant d’Un viatge a l’Índia de Gonçalo M. Tavares, en traducció de Pere Comellas Casanova. És una frase treta de context que m’ha aparegut avui en un paper mentre en buscava una altra, de frase. I aquest paper s’ha quedat en un racó de l’escriptori perquè he sabut que en faria alguna cosa, d’aquelles vuit paraules, que serien la quantitat justa d’infusió que em calia per fer bullir l’aigua, agafar la tetera i preparar-vos aquest te per si us en voleu servir una tassa. Si us atureu o no, és cosa vostra. La quantitat de te depèn de la tassa que teniu damunt del cap.

The post La quantitat de te depèn de la tassa appeared first on VilaWeb.

Quan podran obrir les botigues i amb quines condicions?

Quan podrem anar a comprar roba? I al centre comercial? Hi ha molta gent que té dubtes sobre els terminis d’obertura pel que fa als comerços. El pla de desconfinament del govern espanyol regula el calendari d’obertures i les condicions amb les quals es pot fer. Us ho detallem a continuació:El petit comerç, el primer d’obrir googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La fase 0, que començarà aquest dilluns, 4 de maig, implicarà l’obertura de locals i establiments amb cita prèvia per a l’atenció individual dels clients. Els comerços de proximitat hauran de garantir al màxim la protecció individual. A més, hauran d’establir un horari d’atenció preferent per a més grans de seixanta-cinc anys. En aquesta fase, tota persona que tingui contacte amb els clients haurà de portar màscara i guants.

La fase 1 canviarà les coses. Es començarà a aplicar l’11 de maig, tret de Formentera –i, fora dels Països Catalans, algunes illes canàries–, on en principi s’aplicarà a partir del dia 4. Cal ser conscient que aquest és el calendari previst en el pla de desconfinament, però que el govern espanyol ja ha anunciat que no totes les províncies anirien al mateix ritme, i precisament Catalunya podria ser un dels territoris que es veuria obligat a començar més tard aquesta primera fase.

En aquest punt es preveu l’obertura generalitzada dels locals i establiments comercials que no siguin centres o grans espais comercials. L’aforament es limitarà al 30%, amb distància de seguretat de dos metres i quan sigui possible que només romangui un client dins l’establiment. A més, es mantindrà l’horari de preferència per a les persones de més de seixanta-cinc anys.

Deixa en mans dels ajuntaments que reactivin l’activitat dels mercats a l’aire lliure no sedentaris, amb un sistema de control de l’aforament que el limiti al 25% als llocs habituals.

Dificultats per als petits comerços

Els comerciants estan preocupats per la viabilitat dels seus negocis, pel desequilibri entre les despeses fixes que tenen i els ingressos que tindran. A més, PIMEComerç veu complicacions en el fet d’haver de prendre la temperatura a tots els clients. ‘Qui ho farà, un treballador?’, es demanen. Igualment, tenen dubtes de com s’ho faran les sabateries o les botigues de roba amb les peces que els clients s’emprovin però no comprin, i si caldrà higienitzar-les.

Els centres comercials i els grans establiments

El desconfinament comença pel petit comerç i exclou els centres comercials i els comerços de grans dimensions, els quals hauran d’esperar fins a la fase 2, que es començaria a aplicar la setmana del 25 de maig, com a molt d’hora. L’Associació de Grans Empreses de Distribució espanyola (ANGED), que agrupa companyies com El Corte Inglés, l’Fnac, Leroy Merlin o Ikea, se n’ha queixat i demana al govern espanyol que tots els establiments comercials puguin obrir en la fase 1 de desconfinament si compleixen els requisits necessaris de distanciament social, aforament i higiene.

En la fase 2 es preveu l’obertura dels centres comercials, amb la prohibició de fer ús de les zones comunes i recreatives, amb un aforament limitat del 40%. A més, en la fase 3, prevista per a mitjan de juny, s’aixecarà la prohibició d’ús de les zones comunes i les zones recreatives dels centres comercials, i es permetrà l’aforament del 50%.

Però l’associació diu que les seves empreses poden garantir des del primer moment perfectament la distància social, atès que fa setmanes que treballen per un retorn segur de clients i empleats. ‘No hi ha motius per a excloure’ns’, defensen. A més, recorden que fa sis setmanes que els grans establiments són tancats i tenen més de 100.000 treballadors en ERTO.

En canvi, PIMEComerç considera que és millor que els petits comerços puguin obrir quinze dies abans que les grans superfícies comercials, perquè això evitarà una guerra de grans descomptes.

The post Quan podran obrir les botigues i amb quines condicions? appeared first on VilaWeb.

Jocs d’estar per casa (14): el Backgammon

Avui hem jugat al Backgammon, un dels grans jocs de la humanitat, que coneixem des de l’imperi romà i que ja sortia descrit al Libro de ajedrez, dados y tablas, que va fer escriure el rei Alfons X, el Savi el 1283. Forma part d’una gran família de jocs, ‘les vint-i-quatre fletxes’, que comparteixen un tauler amb vint-i-quatre caselles amb forma de punta de fletxa. Són jocs de recorregut per a dos jugadors i es juguen amb daus. Té unes quantes variants i diversos noms arreu del món. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sèrie Jocs d’estar per casa

The post Jocs d’estar per casa (14): el Backgammon appeared first on VilaWeb.

La fira Literal impulsa el Radical May, amb debats en línia i llibres radicals d’editorials de tot el món

La fira Literal de llibres radicals ha triat aquest Primer de Maig, dia de la classe treballadora, per a començar el Radical May, una fira en línia d’idees i llibres radicals, amb la col·laboració d’editorials de tot el món i la participació de pensadors també internacionals. La intenció és situar el pensament crític en el centre d’aquesta crisi per afrontar la transformació de la societat. Durant tot aquest mes, es faran xerrades i debats que es podran seguir per la web de la fira Literal, que també en farà de repositori. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El festival comença avui amb la conversa que tindran la sociòloga Susan Ferguson i la historiadora Tithi Bhattacharya sobre ‘La vida, el capitalisme i la pandèmia: idees feministes sobre el treball de les dones’. També avui, el lingüista Noam Chomsky i l’historiador Erik Loomis reflexionaran sobre la ‘Resistència obrera a la crisi del capitalisme’. Durant aquest mes, al Radical May també es podran escoltar les reflexions del pedagog Mark Bray, el col·lectiu d’escriptors italians Wu Ming, la periodista Sarah Jaffe i l’economista Costas Lapavitsas, entre molts més. Perquè el programa és obert i cada dia s’hi afegeixen noves propostes.

Literal en línia

La fira Literal, especialitzada en el llibre radical i compromès, havia de fer-se el 24 i 25 de maig al recinte de Fabra & Coats de Barcelona. Fa uns dies, els responsables de la fira van anunciar que en canviaven les dates, a causa de la crisi del coronavirus, i que la farien a mitjan desembre. Alhora, també decidien d’anul·lar la Literal Pro, espai professional que s’havia començat a fer l’any passat, a porta tancada, i es dedicava a la compravenda de drets i reunia editors internacionals.

Tanmateix, tal com explica Laura Arau, coordinadora de la fira, a VilaWeb: ‘Davant la situació, algunes editorials ens van expressar la seva inquietud i situació difícil. Això ens va fer adonar que la complexitat de la crisi afectava totes les editorials, fossin del país que fossin. Aquesta problemàtica internacional ens va fer considerar la necessitat de fer alguna cosa conjunta, bo i més, quan la fira Literal té un rol com a generadora d’idees i debats crítics. I vam acordar una primera acció conjunta coincidint amb el Primer de Maig, com a data assenyalada.’

Continua Laura Arau: ‘Però quan vam anunciar aquesta acció a totes les editorials que participen en la fira, van ser moltes les que es van sumar a la proposta. Això ens va fer decidir d’allargar l’acció a tot el mes de maig, a fi d’encabir-hi més activitats i més editorials. De fet, tot ha estat molt ràpid. Per això, cada dia s’hi incorporen noves editorials i noves activitats. El calendari s’actualitza cada vespre. Literal funciona com una plataforma on s’anuncien totes les activitats i cadascuna vincula a la web de l’editorial que l’organitza.

La fira Literal, juntament amb les primeres editorials impulsores del Radical May, van consensuar un manifest, al qual es pot adherir l’editorial que ho vulgui. Després de la signatura del manifest, les editorials que ho vulguin també poden proposar activitats durant tot el mes, que es van incorporant al programa del Radical May. El manifest, que porta per títol ‘Radical May per transformar el món‘, acaba dient: ‘Fem una crida a totes les persones, moviments, organitzacions i sobretot a editorials, revistes, publicacions radicals del món a sumar-se a la iniciativa #RadicalMay, per transformar la realitat i sortir del confinament més preparats, més ben organitzats i amb més idees i més radicals.’

Obrir el focus a la internacionalització de la fira

Per tant, la fira en línia té la voluntat de transformar el món mitjançant els llibres. En aquest sentit, Arau comenta: ‘A Literal sempre diem que la nostra intenció és que la gent surti de la fira amb més incerteses que certeses, que qüestioni el sistema, que aporti sentit crític. I des de Radical May parlem de llibres per a canviar el sistema. No descobrim res de nou. Els llibres de les editorials que participen en la fira parlen del canvi climàtic, de la crisi del capitalisme… Però sí que volem posar en primer pla aquests temes i aquests autors que hi han reflexionat. I que en sortim amb les idees més treballades.’

Laura Arau explica: ‘El fet de passar la fira Literal, que entenem com un espai comunitari, a un àmbit en línia ens va crear dubtes, els de pensar que podríem perdre aquest espai comunitari. Tanmateix, l’acció conjunta mundial té tot el sentit. I també que comenci el Primer de Maig. La crisi, si té res de positiu per a nosaltres, és que ens mostra que podem aprofundir els vincles internacionals, la cooperació amb editorials de tot el món. Ens ha obert el focus internacional encara més.’

Les conferències, debats, xerrades i taules rodones es podran seguir en directe. La intenció és que algunes tinguin traducció simultània, però això encara no està garantit. Sí que ha assegurat Laura Arau que l’acte de Noam Chomsky i Mark Bray, tot i que no tindrà traducció simultània en directe, es penjarà dilluns a les set del vespre amb traducció a la web de Literal.

The post La fira Literal impulsa el Radical May, amb debats en línia i llibres radicals d’editorials de tot el món appeared first on VilaWeb.

Post festum, lectum

Com que els capricis del calendari no em van permetre fer recomanacions santjordiesques, com aquestes tan llenguaferides de l’Ortega, les faig a posteriori. Al capdavall, les llibreries virtuals continuen obertes i nosaltres amb ganes de comprar i sobretot de llegir, oi? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

*Memòria vintage, de Vicenç Pagès Jordà (Empúries, 2020, 396 pàgines). Una festa per als boomers, la generació que va créixer amb programes televisius tan antediluvians com ‘La clave’, objectes tan caducs com la cabina de telèfon o personatges tan pintorescos com Eva Nasarre i els seus escalfadors de coloraines. És un viatge al llarg d’un parell de dècades d’una història que, abans de l’acceleració descontrolada del segle XXI, hauríem pogut anomenar recent, filtrat, això sí, per la mirada taxidèrmica de l’autor de La felicitat no és completa. Que té un bon pòsit de sensibilitat lingüística, de manera que l’element verbal hi és molt present. Al costat d’una reflexió valenta sobre aquells cucs de seda pudents que tots vam intentar criar, una hora o altra, amb fulles de morera (‘Discretament, els pares es desfeien d’aquelles capses i nosaltres fèiem veure que no ens en havíem adonat’), hi trobem interrogants sobre el llegat de termes generacionals com fotre, allavores, dallò o mandanga.

*Galeries del record, de Narcís Garolera (Edicions de 1984, 2019, 620 pàgines). El subtítol és exacte i precís com l’estil del text: ni més ni menys que les ‘Memòries d’un filòleg’, tal vegada el que ha sabut conjuminar millor l’objecte del seu interès professional amb el seu propi llinatge. Si la primera part és un retrat íntim d’un lloc i una època (el Vic de la postguerra, el fred del seminari, la boira… la vigatania com a categoria, vaja, incloses unes quantes tafaneries, tal com ha de ser), la segona és una crítica severa als pecats del món de l’ensenyament viscuts en carn pròpia: la mediocritat de cert funcionariat, l’immobilisme de les institucions, l’arribisme a través de la política… Suculentes les pàgines on l’il·lustre verdaguerià outsider es despatxa contra els ‘amadíssims enemics’ (per dir-ho sempre com el poeta de Folgueroles), amb l’omnipresent Joaquim Molas al capdavant, tota una llaminadura per a la gent del gremi. Emotives, en canvi, les de la part final, dedicades a Joan Coromines.

*Ignot, de Manuel Baixauli (Edicions del Periscopi, 2020, 250 pàgines). L’univers personal d’aquest autor mig pintor continua estant a l’altura d’aquell Home manuscrit que ens va encaterinar. Aquesta història sobre la malaltia de crear, ara sorprenent, adés desconcertant, arriba a fer la sensació de lectura en nines russes. Qui ho vulgui es podrà deixar atrapar per la nina verbal (fascinant l’elegància quasi autòptica de la frase baixauliana), però també per la pictòrica (hi ha unes il·lustracions esplèndides) o la purament conceptual, que no em demaneu per què però fa pensar en Orson Welles.

*Sobre la terra impura, de Melcior Comes (Edicions Proa, 2018, 528 pàgines), i Reis del món, de Sebastià Alzamora (Edicions Proa, 2018, 600 pàgines). Deu ser perquè l’atzar me les ha fetes llegir simultàniament, em semblava d’assistir a una d’aquelles partides del mundial de ping-pong (coreà contra danès) tan plenes de filigranes i de cops impossibles que voldries que no s’acabessin mai. Dos retrats de la Mallorca del segle XX a partir de sengles personatges poderosos, amb un tret comú: l’ambició. Més clàssica del gènere la primera, amb una nissaga familiar farcida de personalitats magnètiques i contradictòries on ressonen inevitablement ecos de Villalonga i de Porcel; més filosòfica la segona, al voltant d’un diàleg entre dos dels homes més rellevants per a la història moderna de l’illa, el banquer Joan March i l’hinduista Joan Mascaró. Tant el coreà com el danès han arribat a la final del campionat en un punt de saó envejable.

*Els mots (t)robats, de Jordi Palou (Xarxa de Mots, 2019, 260 pàgines) Una d’aquelles gormanderies només per a lletraferits: es tracta del segon recull de mots i expressions arreplegats pel portal rodamots.cat. En aquest cas, els publicats entre el 16 d’octubre del 2017, quan Jordi Cuixart (que n’és subscriptor) i Jordi Sánchez van anar a declarar a l’audiència espanyola, i l’1 de març del 2019, dia del vintè aniversari de RodaMots. Com el de Baixauli, admet la doble lectura: com a Trivial de la llengua, una acumulació de curiositats (d’on ve el mot canalla? Quina diferència hi ha entre una cadernera i una cadarnera? On diuen furro per dir esquerp o feréstec? Per què diem que una màquina s’espatlla si no té espatlles?) d’aquelles que a tothom ens fan gràcia de saber. O com a antologia literària atzarosa, perquè les nombroses citacions són plenes d’aforismes, de poemes, de proses excel·lents… i de ninots, modernament anomenats vinyetes, tota una flaca de l’autor.

I de propina, els tres que em cruspiré a continuació:

*Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt (Edicions Proa, 2020, 186 pàgines).

*El castell, de Franz Kafka (Club Editor, 2019, 415 pàgines). Amb la garantia de la traducció a càrrec de Joan Ferrarons.

*He ballat (breument) la conga, de David Foster Wallace (Edicions del Periscopi, 2019, 460 pàgines). Ídem amb Ferran Ràfols Gesa.

Bona lectura.

The post Post festum, lectum appeared first on VilaWeb.

Pàgines