La gestió de la Generalitat de l’alerta prèvia a l’arribada de la gota freda i de la catàstrofe humana i física que en va resultar ha causat –i causarà– desenes d’anàlisis de tots els punts de vista. El filòleg i analista polític Ricard Chulià acaba de publicar un llibre urgent titulat Pla Sud. Eixida d’emergència en cas de riuada (Afers), que entronca amb País Valencià. Eixida d’emergència, publicat el mes de març passat. La tesi de Chulià, que és de Torrent, un dels pobles danyats per la barrancada, és que som davant una catàstrofe política i no davant una catàstrofe natural.

Chulià parla de com el colonialisme de què som víctimes els valencians ha empitjorat els efectes del fenomen natural de la gota freda i descriu com els mitjans espanyols han explicat el drama del punt de vista del colon, d’aquell que pensa en la riquesa que pot donar un territori d’un punt de vista extractivista. I, naturalment, Chulià inclou dins aquesta classe política colonial els dirigents actuals de la Generalitat. A les planes del llibre hi ha anàlisi i tesis originals, i també el punt provocador que ja tenia l’obra anterior.

—Sorprèn la velocitat amb què heu escrit i publicat el llibre, pràcticament en temps real amb què passaven les coses.
—Sóc de Torrent i això em va pegar en primera persona, no per danys, sinó perquè tinc familiars directes que ho han perdut tot, i coneguts. Gent que va estar a punt de morir. La ferida la sents tu mateix perquè et podria haver passat a tu. Vaig passar un temps que necessitava prendre apunts, reflexions, ho llegia tot i em bullia el cap. Em sentia interpel·lat, i al final, sempre arribava a la conclusió que això s’explicava amb el mateix paràmetre de l’anàlisi del llibre Eixida d’emergència. Amb les ulleres de la colonialitat, de la subalternitat, de l’alteritat. Vicent Olmos, l’editor, que sí que va patir el desastre en primera persona, també ho va veure clar i va veure la necessitat de deixar-ho per escrit.

—Abans que ho escriguen els colons. Demostrar que els colonitzats de la plantació de cotó no dormen.
—Exacte. Ens explicaven què ens passava a casa nostra, mitjans amb seu a Madrid que ni tan sols tenien veus valencianes que ho explicaren. A la compareixença que va fer Pedro Sánchez, un mes després, no hi havia cap portaveu valencià en els grups que li feien la rèplica. Únicament parlà Àgueda Micó dins el grup de Sumar, i subordinada a la seua portaveu. És quasi un imperatiu de ciutadania que expliquem nosaltres mateixos què ha passat.

—I segons la tesi del llibre, això que ha passat no és una catàstrofe natural, sinó política.
—La DANA és un fenomen natural que ens ha pegat més fort pel canvi climàtic. Cada vegada hi ha episodis més intensos i més freqüents. Això ho diu la ciència. Però és evident que si s’hagueren enviat els avisos, si s’hagueren pres precaucions, no parlaríem de més de dos-cents morts. Els desperfectes materials no s’haurien pogut evitar, però fins i tot en això s’hauria de parlar molt de la gestió del territori. Les catàstrofes naturals poques vegades són únicament naturals. Hi ha una gestió darrere. Hi ha moltes morts evitables, pràcticament totes, en aquest cas.

—És el que definiu com a “sistema nacional de dominació”.
—Som una colònia orientada al turisme. Tenim aquesta especialització econòmica i no podem eixir d’ací. Tens un govern més preocupat pel turisme que per res. La consellera de Turisme, la nit de la DANA era en un acte a Alacant. És un sistema de prioritats que són contràries a les que tindríem, entre cometes, els seus administrats, els seus dominats.

—Dediqueu la primera part del llibre a fer un relat de tot allò que va passar i a veure com ho van explicar els mitjans espanyols. Una de les coses que us crida l’atenció és la dèria dels madrilenys amb el tren de gran velocitat. Com podien venir a Gandia menjar-se una paella.
—Això explica la catàstrofe de les morts que podrien haver-se evitat. Tens un govern que físicament és ací, però mentalment, no. I no governa per al benestar de la seua ciutadania, sinó per a administrar un sistema. Un sistema que té com a prioritat l’extracció de rendes i la consideració del País Valencià com a colònia turística. Després del 29 d’octubre venia el pont de Tots Sants, que era clau perquè ells consideren que és temporada baixa i s’ha de fer caixa. Aquesta és la prioritat. L’AVE a Madrid no és qualsevol cosa, és probablement la gran política pública que explica l’Espanya contemporània. Eixe dia, tota la informació dels mitjans de comunicació espanyols se centrava a parlar de l’AVE interromput. Aquesta és una mirada colonial químicament pura.

—Això i que el govern espanyol i la casa reial espanyola pretenguessen fer una visita a Paiporta quan els carrers eren literalment plens de fang i la ferida era tan tendra.
—Exacte. Es pot fer una anàlisi doble. O no en són conscients, no s’esperen trobar el que van trobar, o realment els és igual i volen anar-hi per rebre la rentada de cara que els fan els mitjans de comunicació del règim. En la visita de Paiporta hi ha una dissonància bestial entre el que diuen els mitjans espanyols i el que publica la premsa internacional. És portada a la BBC, a The Guardian, a Le Monde… i tots se centren a dir que han llançat fang al rei al crit d’assassins. Jo entraria en si estan tan alienats de la realitat que es pensaven que la gent els aplaudiria, o si realment els era absolutament igual.

—Penseu que tant els feia?
—Sí. Segur. Volien la foto per a rentar-se la cara. Veníem d’una setmana amb l’estat pràcticament absent. I això s’ha de dir, i dir-ho no és donar el marc a la ultradreta, al contrari, és combatre’l, perquè la població de l’àrea afectada ho percebia així. L’estat espanyol va tardar moltíssim a reaccionar. Va deixar abandonada la població valenciana, cosa que no hauria passat en unes altres latituds. Les imatges que vam veure l’endemà, de l’àrea metropolitana de València, serien impensables a Madrid. La classe política colonial que tenim al govern de la Generalitat ens condemna, però l’altra ens abandona. Estem deixats de la mà de Déu. Aquell viatge del rei es fa del punt de vista propagandístic. Es fa aquella foto de l’abraçada amb un teòricament espontani que després no ho és perquè ix ell mateix en les xarxes vantant-se de l’acció. Eren membres organitzats d’extrema dreta, eixa persona duia una dessuadora de la División Azul.

—Al llibre us afegiu a la idea que el fet de posar un militar al capdavant de la reconstrucció ve, precisament, de la casa reial espanyola.
—Ho comenten uns quants analistes de Las Provincias. No ho deixe com a cosa feta, però em sembla que si no és així, sí que ho sembla. És molt coherent amb tot el que passa. S’explica molt bé amb les ulleres de la colonialitat perquè va més enllà de si considerem que el País Valencià és una colònia o no. En aquest cas, es veu molt bé, perquè al País Valencià no hi ha ara mateix, ni en aquell moment, un clima insurreccional, però la reacció que té el sistema nacional espanyol no s’entén des d’eixe prisma. No entens per què tota aquesta militarització, la retòrica marcial, posar un tinent general de vice-president. Hi ha una dissonància en el tema dels símbols, de les imatges. El discurs de Nadal del rei espanyol mostrava una fotografia amb militars llevant fang, però la imatge que tots tenim de la recuperació de la DANA són els voluntaris. Els militars arriben tard. Ara hi són, i a ells els interessa una població disciplinada. I això només s’explica amb les ulleres de la colonialitat.

—A aquestes ulleres, hi heu posat el filtre de l’infrafinançament i feu la metàfora de dir que per l’economia valenciana cada any passa una gota freda.
—L’endemà, quan vam veure què havia passat, el primer que vam pensar tots és com ens refarem d’aquesta barbaritat. La paradoxa és que el millor pla Marshall, utilitzant l’expressió que tant s’ha dit aquests dies, és, simplement, no que s’acabe l’espoliació, sinó que es faça un parèntesi. Un euro de cada quatre del pressupost de la Generalitat és per a pagar un deute generat per l’infrafinançament. Això no ho diem els separatistes, entre cometes, sinó que ho han certificat el sistema nacional espanyol format pel PP i el PSOE, que intercanvien els papers segons si són al govern o no. En un consell de ministres es pot decidir que la titularitat del deute de la Generalitat passa a ser de l’estat espanyol, del regne d’Espanya. A nosaltres ens alliberaria un euro de cada quatre, això són vuit mil milions cada any. No es resoldria el problema del finançament, però tindríem això. Si ens deixassen gestionar els nostres impostos, tindríem més diners que els que anuncien en els paquets d’ajuda, que més de la meitat són crèdits que s’hauran de tornar. Quina altra prioritat hi ha ara? Compliu la vostra llei i deixeu d’espoliar-nos una miqueta mentre ens refem.

Ricard Chulià, en una imatge del març del 2024 (fotografia: Prats i Camps).

—S’ha identificat el president Carlos Mazón com a responsable del drama humà que ha causat la gota freda, però com veieu els partits de l’oposició a les Corts Valencianes?
—És un altre exemple de la colonialitat de què parlem. A les Corts no es parla de política valenciana, sinó espanyola. El debat es fa físicament ací, però mentalment no és ací. Del punt de vista de la política valenciana no es pot entendre que a les Corts es parle més de política espanyola, perquè no parlem d’una catàstrofe natural. Parlem d’un govern que té les mans tacades de sang. La societat valenciana ha fet les mobilitzacions més grans que es recorden d’ençà de la transició i et demana una altra cosa. No s’entén si no és que es juga una partida d’escacs a Madrid i que el PSOE valencià s’ofereix com a peó de gambit perquè Pedro Sánchez puga fer una jugada de palau que després quedarà en res. I diuen això que per responsabilitat institucional aproven el pressupost valencià perquè el PP no bloquege l’espanyol. Nosaltres només som un peó a sacrificar.

—Al llibre dieu: “Una sobirania plena podria fer front a totes les reconstruccions.” Una sobirania econòmica? La gestió dels imposts?
—Ho afirme de manera absolutament provocadora, amb la voluntat de provocar el debat, però és que és exactament així. Si fóssem un estat independent, si tinguérem un estat al nostre servei que no ens veiés com una colònia, aquesta catàstrofe no hauria passat així. Hauríem tingut aquesta DANA fortíssima, aquesta barbaritat d’aigua i molts danys, però el territori no hauria estat gestionat amb aquesta visió colonial. No tindríem una classe política que dinava a El Ventorro o dinava amb bouers, que tenia el secretari d’Emergències desaparegut i astracanades d’aquestes. Per molt incompetent que fos el nostre govern sobirà, no arribaria a aquests nivells d’indecència i d’estultícia perquè tindria com a prioritat una altra cosa.

—Una altra frase del llibre: “Ens cal construir un Pla Sud que ens faça amos de la nostra terra.”
—Agafe el Pla Sud com a metàfora perquè és la primera gran ferida en l’horta a l’àrea de València que explica què ha passat. És el tret d’eixida a l’especulació del territori, a la depredació, a la destrucció de l’horta. A l’abocament en massa de tota una població a l’Horta Sud, que multiplica la població per quatre o per cinc dels anys cinquanta ençà. És la ciutat monstre, com la definia Sanchis Guarner. Es va fer des de la perspectiva de colònia i no responia a la gent que vivia al territori, sinó al sistema d’interessos que administrava el territori en benefici seu. El Pla Sud que jo propose és al contrari. És un pla per a evitar catàstrofes que són recurrents i que haurem d’enfrontar. Una gestió del territori que es faça pensant en el benestar i en les necessitats de la gent que hi viu.

—Us fixeu també en la presència dels símbols valencians i valencianistes aquests dies, i en l’absència, pràcticament, de cap símbol espanyol.
—Els símbols que es fan onejar són els valencians, els de l’àrea de València, la senyera amb el blau. És un símbol omnipresent, en clau regional, però veus que els símbols de la nacionalitat espanyola són absents. Només apareixen en figures marcials, quasi de manera imposada. En el llibre explique el cas de la imatge que es veu en el primer partit que fa el València a Mestalla, contra el Betis, després de la catàstrofe, que és una senyera gegant. Això, es mire com es mire, seria impensable amb una bandera d’Espanya gegant. S’hauria vist com una agressió, fins i tot. Fa una setmana, en l’estadi del Llevant, van convidar mil militars espanyols que fan tasques ací i ells amb les seues banderes d’Espanya van cantar “viva España” i tot això. Com dèiem amb el rei, hi ha una dissonància absoluta entre els símbols del sistema nacional espanyol i els símbols del poble valencià. Lluïts i onejats en clau regional, per descomptat, però la dissonància és tremenda.

—També s’han destriat frases de l’himne com a elements apoderadors i s’ha silenciat el primer vers.
—La primera frase és indecent. Ho sabem tots. Però ja en la primera manifestació del 9 de novembre, una xica portava un cartellet que era una senyera en què posava: “Valencians, alcem-se.” Insistesc que són símbols regionals, per descomptat, però imaginem que en comptes d’aquesta frase apoderadora hi haguera la bandera espanyola i la primera frase de les glòries a Espanya. Seria impensable. Per a donar-nos ànims, per a recuperar-nos, fem servir els símbols de la valencianitat i no els de l’espanyolitat.

—I també hi ha la llengua. Us heu fixat que a les manifestacions multitudinàries hi ha més cartells que mai en català, i moltes consignes i crits també es fan en la nostra llengua?
—Sí. I és lògic i és normal, perquè quan fas la retòrica de l’apoderament comunitari per a alçar-te després del que ha passat, si no ens alcem entre tots, no ens alcem. Busques la teua identitat, què ets. I tota eixa retòrica s’ha de fer en la llengua pròpia, encara que, per sociolingüística, les persones que duen eixos cartells tinguen el castellà com a llengua familiar.

—Penseu que després d’això tan greu que ens ha passat, amb la comunió de tanta gent, pot començar a despertar un sentiment que diga, aquests governs ens ho han fet passar malament, i es desperte una mena de sentiment nacional?
—És evident que aquesta tragèdia marcarà tota una generació, com en va marcar una la riuada del 1957. La frase de “fins ací va arribar la riuà” ara es referirà a la del 2024. Hi haurà un abans i un després. Per exemple, en les enquestes que ixen es veu un canvi demoscòpic, sense eixir dels paràmetres del 78, és clar. Però si en l’enquesta del Nou d’Octubre que publicava el Levante l’únic dubte era si el PP trauria majoria absoluta o no, ara això és impensable. No s’ha de mirar del punt de vista de dir que el PP perdria, sinó que s’enduria una hòstia inèdita dins aquest règim del 78. És evident que l’actual govern de la Generalitat ha caigut, ja no té el suport de la població. Allò de “a pesar del que han fet, si hi haguera eleccions, la gent els votaria”, ara no és de veres. Potser votarien el PP, però no Mazón. El que ha fet s’interpreta com que no té ni punyetera idea del territori i que se li’n fot absolutament tot i que ens ha abandonat.

—Tots sabem que Mazón ho ha fet molt malament, però com heu viscut el fet que Compromís, el vostre partit, demanàs a Pedro Sánchez que el llevàs i intervingués l’autonomia?
—Em vaig sentir personalment atacat. Només ens faltava això. Hem tingut aquesta tragèdia, l’autonomia és tocada perquè el poble ha identificat que el primer responsable és Mazón. També culpa Pedro Sánchez, però dins aquest context, el relat centralista pot tenir força i tu, com a partit valencianista, no el pots alimentar. L’autonomia no és la culpable. En tot cas, la culpable és la falta d’autonomia o el fet de governar la poca que tens amb una perspectiva colonial. És absurd que un partit valencianista demane que es governe des de Madrid. Entre més coses, perquè, en aquest cas, Madrid no ha reaccionat millor. No té la culpa d’haver-nos condemnat perquè les emergències són transferides i la responsabilitat d’alertar la població és de la Generalitat, però és absurd pensar que Madrid ho hauria fet millor. Tenim els exemples del 1957 i el 1982. Però en la DANA del 2019, la Generalitat ho va fer bé. El que no pot fer Compromís és apuntar-se a dir que no ens podem governar nosaltres mateixos.

L’economista i assessor financer David Forcada (Torelló, 1969) s’ha convertit, sense voler, en un influenciador a les xarxes socials. Aquests darrers mesos ha guanyat molta popularitat perquè difon continguts sobre finances i respon consultes dels seguidors. Estalvi, inversions, inflació, compra i lloguer d’habitatges… Forcada toca tota mena de tecles i té un objectiu clar: divulgar sobre finances d’una manera planera i pròxima. Més enllà de la divulgació, molts usuaris també poden formar-se i combatre l’analfabetisme econòmic.

Fa menys d’un any que va obrir el perfil d’Instagram i ja és a punt d’aconseguir quaranta-cinc mil seguidors. Es dirigeix al públic catalanoparlant i diu que això desprèn més confiança que no pas els continguts en castellà. Forcada ha treballat durant dinou anys a l’antiga Caixa Manlleu. També ha passat pel BBVA i ha estat gestor de la banca privada. És professor a la Universitat de Vic i agent financer de GVC Gaesco d’ençà del 2013. Fa dotze anys que té un despatx a Vic, on enregistra els vídeos.

—Què fa un assessor financer?
—La nostra feina és assessorar la gent amb les seves finances personals, conèixer molt bé les circumstàncies del client. I mirar quins productes financers del mercat poden encaixar. En el futur, tot això es pot robotitzar amb intel·ligència artificial. Totes les noves tecnologies que hi ha segurament ajuden molt a gestionar-ho, però el contacte personal és clau: és quan detectes si hi ha neguit amb els estalvis.

—En menys de deu mesos heu aconseguit prop de 45.000 seguidors a Instagram. Us ho esperàveu?
—No esperava res. Al començament, vam parlar de quin enfocament donar-hi, que podria haver estat més tècnic. De fet, els primers vídeos ho són perquè no responen preguntes dels seguidors. També faig formació, per tant, és senzillament divulgar de la manera més planera i pròxima possible. Fer-ho en català fa que el missatge arribi als catalanoparlants i desperti més confiança que no pas el contingut generat en castellà, que pot ser més allunyat.

—Les xarxes són plenes d’usuaris que es fan dir assessors financers i que et prometen grans beneficis i viatjar per tot el món. Això fa molt de respecte, ensarronen moltíssima gent.
—Això hi ha estat sempre, és condició humana. Si algú et promet això, és molt fàcil que ho facis. En finances, hi ha productes molt especulatius que permeten fer-ho, si més no, d’una manera esporàdica. Si pots demostrar que puntualment en un producte guanyes un 20% en una setmana, la segona fase és fàcil. I a més diuen que això és consistent en el temps. Què fas, burro? Si en quatre operacions pots guanyar tant, et diuen. El que no expliquen és què ve darrere, que no és consistent. I després acaba com acaba en el 99,9% dels casos. El regulador sempre troba la manera d’intentar saltar-se la normativa i poder continuar prometent coses que acaben sent falses.

—El problema que hi detecto és que som vulnerables. Ens ensenyen a gestionar l’economia d’una empresa, però ningú no ens parla mai de com gestionar els nostres diners.
—Hi ha un programa d’educació financera a les escoles i s’intenta canviar. Es vol que quan acabis batxillerat i comencis a tenir nòmina, sàpigues què vol dir, què és un compte bancari, quines opcions tens d’inversió, que sàpigues una sèrie de conceptes bàsics. Això no s’ensenya i aquest programa intenta fer-ho. La resposta de l’administració és que no hi ha recursos i no hi ha professionals per a invertir-hi temps. Els instituts que s’hi adhereixen tenen sessions de formació impartida per voluntaris. Això és un pegat que no va enlloc. Sis hores lectives es poden encabir on siguin i es donen conceptes bàsics que no té ni tan sols una persona que té una llicenciatura.

David Forcada, en un moment de l’entrevista.

—Hi ha un analfabetisme econòmic, sobretot entre els joves?
—Això no ho detecto. La gent gran n’ha après per l’experiència d’acostar-se a la banca tradicional. Els han anat donant productes i els han anat comprant. Quan va haver-hi la baixada de tipus d’interès i tot l’estalvi conservador va desaparèixer i va haver de fer un pas a ser inversor i, per tant, a assumir riscos, aquí va començar a haver-hi les hòsties amb els grans disgustos dels impositors a la banca. Amb formació, potser tot això no hauria passat. Aquesta gent ara sí que busquen més l’assessor financer perquè vénen d’una experiència dolenta. O directament diuen, no faig res i deixo els diners al compte. El jovent amb interès busca a internet. Poden caure en el parany de tot això, però hi ha interès a com estalviar. Potser algú queda enlluernat per les promeses de poc temps. Però quan comença a gratar detecta que el camí més raonable és el d’anar estalviant de mica en mica en un producte conegut i en plataformes solvents.

—Quins són els camins més raonables i solvents?
—El sentit comú. Rendibilitat i risc és un binomi inseparable. Bàsicament pots accedir a dos productes. Invertir en empreses i ser-ne soci, tot el món de la borsa. Rebràs els fruits d’aquell negoci i sabem que a llarg termini això pot donar rendibilitats entre el 8%, 10%, 12%, però d’una manera consistent. Després hi ha la ruta de ser prestador, que en canvi de deixar els diners cobraràs un tipus d’interès, que anirà d’acord com estiguin els tipus del Banc Central Europeu i del risc. Combinant totes dues coses, amb el sentit comú de dir quines necessitats tindré en el futur, trio una ruta o l’altra. Si t’apartes d’aquí i busques coses que et prometen per sobre del que hi ha establert, has de sospitar.

—Quins són els errors principals a l’hora d’estalviar i gestionar les finances?
—Tenir els diners parats en un compte corrent amb una alternativa que et dóna un rendiment amb el mateix risc és un error. Quan els tipus d’interès eren negatius o zeros, no era un error perquè no hi havia una alternativa millor. Ara que els tipus d’interès estan al voltant del 3%, és un error perquè tens alternatives a rendibilitzar-los. Això passa per una falta de coneixement i per desconfiança. I la desconfiança fa que l’ús segur sigui tenir-los al compte aturats perquè penses que amb qualsevol aventura que pugui ser una inversió s’assumeixen riscos, quan no és així. El segon error és deixar-te portar per rendibilitats passades sense atendre els riscos que poden venir en el futur. Si els tens controlats, es curen normalment amb l’horitzó temporal. Com més temps pots deixar una inversió, menys risc tens. Si saps que alguns diners els pots immobilitzar tres, quatre o cinc anys, pots invertir tranquil·lament en tota una sèrie de productes.

—Els bancs sempre són els primers que s’ofereixen a gestionar el nostre patrimoni i a invertir els diners. És un error acudir-hi directament?
—El banc no deixa de ser un proveïdor de producte amb un marge comercial. No és que sigui un error. Tu has d’analitzar què t’ofereixen amb avantatges i inconvenients. Si no tens prou confiança amb el del banc i sospites que hi ha alguna cosa que no t’acaben d’explicar, has de buscar un assessor financer, algú en qui confiïs. Els productes financers cada vegada estan més democratitzats, i això és el que s’ha de fer. El millor vehicle per a invertir són els fons d’inversió o els productes cotitzats. I aquí has d’analitzar quins fons i productes vols concretament. Si el compres a través del banc o a través d’una plataforma, si és solvent, és indiferent. Amb la democratització dels productes, pots comprar en un banc o un altre. I la democratització i competència afegeix transparència i una capacitat d’acció molt bèstia a l’inversor. Has de fugir del producte tancat que et dóna el teu banc i obrir-te a tots aquells que hi ha al mercat.

David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista.

—Han emergit molts bancs digitals, com ara Revolut i Wise. Són bones alternatives?
—Sí. Evidentment, has de tenir un cert coneixement. També és cert que la banca tradicional indirectament tira cap aquí. Va expulsant la gent de les oficines perquè es vol digitalitzar. Has de demanar hora, tens un gestor que te’l canvien cada dos per tres i al final l’ajuda a vegades tampoc és tanta. Amb la banca digital has de mirar que sigui solvent, que compleixi igual que els altres, que tingui fons de dipòsits, que sigui en el sistema bancari europeu. Si té totes les mateixes garanties a la banca tradicional, la usabilitat és important.

—Les criptomonedes també han fet un bon esclat. Ací, també hi trobem gent hi juga sense tenir-ne cap coneixement.
—Torna a passar igual que abans. Has de mirar el risc vols assumir i la rendibilitat esperada, i quin és el motor de rendibilitat. El món de la criptomoneda és un actiu que anomenem reserva de valor. La criptomoneda en si no genera, no té una activitat econòmica. Les fluctuacions depenen d’una oferta escassa, perquè saps que hi haurà un límit de criptomonedes en un moment determinat, i davant d’una demanda creixent. Si la demanda és creixent i l’oferta és escassa, la criptomoneda puja. Ha pujat arran de l’entrada de Trump perquè diu que els Estats Units tiren per aquí, que els governs compraran, i també ha nomenat un responsable d’economia que és especialista i defensor de les criptomonedes. Això fa que la gent tingui més ganes de comprar-ne, hi confiï i el preu pugi. Ningú no sap fins on pot arribar tot això. Però sí que sabem que de la mateixa manera que va arribar a 70.000, va caure a 20.000. I ara que és a 100.000, pot tornar a caure a 30.000. Sabem que és un actiu amb una volatilitat alta. Qui s’hi fiqui, ha de tenir en compte que això continuarà pujant mentre la demanda sigui per sobre oferta. I que ha d’estar disposat a suportar volatilitats altes.

—El dubte de tothom: què n’hem de fer, dels estalvis?
—Primer has de preguntar-te per què estalvies. Pot fer-ho pensant en els fills. Si ets més jove, potser estalvies per comprar-te un pis i per pagar-ne l’entrada. Si ja en tens un, potser ja penses en la jubilació. Establir l’objectiu és bàsic perquè marcarà un horitzó temporal. En funció d’aquest objectiu, hi ha uns productes financers que hi encaixen. Imaginem-nos que estalvies per jubilar-te i encara et queden vint anys. Aquí pots anar a renda variable, inversions a llarg termini amb l’objectiu de créixer d’un 8%, un 9% o un 10%. Hi ha un producte per a cada situació.

—Ara som a Barcelona. Viure-hi és un autèntic desafiament. Salaris baixos, lloguers elevats i capacitat mínima d’estalvi. Com s’ho ha de fer la gent?
—Davant d’això, tens la capacitat d’estalvi que tens i has de veure si fer una inversió en un termini de temps raonable et servirà per a tenir els diners necessaris per a fer l’entrada d’un habitatge. En molts casos, no hi ha un termini raonable de temps. Dir que d’aquí a seixanta anys podràs comprar l’habitatge no serveix perquè has de tenir una viabilitat a un termini inferior als deu anys per a pagar l’entrada. En unes altres zones, en molts pobles, sí que és factible fer-ho.

—Ja veig que la solució és fugir-ne.
—Bé, o guanyar molts diners. Amb aquesta situació, continuar compartint pis o lloguer amb amics, o parelles. O sí, fugir de Barcelona.

David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista.

—Amb la jubilació, sorgeix un altre dubte: ens podem refiar del sistema de pensions?
—Aquest debat és històric. En la primera nòmina ja em van dir que del que em retenien no en veuria ni un duro. Això m’ho van dir fa trenta-cinc anys i ara veig que molts que m’ho deien estan pre-jubilats, estan bé i cobren. Cada cop el factor humà té menys pes en la productivitat mundial. Hi ha un debat damunt la taula, que és la renda universal, que indirectament ja tenim. Si no tens feina, tens una renda com a últim recurs. No casa massa, o no té massa sentit, que qui ha contribuït i arriba a la jubilació, es retalli la part de pensions. Estic segur i confio que cobrarem pensió. El dubte és si continuarà sent el mateix percentatge, el que anomenem com a taxa de reposició, del que es cobri respecte del que es va cotitzar. I aquí sí que tinc dubtes que puguin mantenir la mateixa taxa de reposició perquè precisament aquí, en aquest país, tenim una de les taxes més altes. És baixa la caiguda d’ingressos quan ens jubilem. Les pensions màximes penso que sí que poden tenir retallades, però la pensió de no-revolta social es mantindrà.

—Què voleu dir?
—Hi ha una economia nova, la dels cabells blancs. Els jubilats viatgen, consumeixen, fan oci. Hi ha un sistema econòmic molt potent. Fer una retallada dràstica aquí generaria, a escala política, per a qui la faci, la mort. Sí que poden haver-hi ajustos, però no pot haver-hi una caiguda dràstica de les pensions.

—A Instagram heu guanyat popularitat responent preguntes breus. Us posarem a prova. La primera: un jove que té 20.000 euros estalviats i no sap què fer-ne. Què li recomanaríeu?
—El problema és que no tingui ni idea de què fer-ne. D’entrada penses que no té cap necessitat immediata a cobrir. Ha de començar a aprendre com funciona la història. Li diria que la meitat els posi en un fons monetari en un compte com Revolut, que saps que aquests sempre els tindrà allà i veurà que aniran pujant segons el tipus d’interès. Amb els altres 10.000, pot triar dos o tres fons de renda variable, i així comença a veure com funcionen les accions. Però si mai necessita diners, primer que tregui els del fons monetari. Amb els de les accions, que tingui una visió a llarg termini. I que cada tres mesos s’ho miri i ho analitzi. Així farà dues coses, invertir i formar-se.

—Una altra: tinc diners estalviats en un compte de baixa rendibilitat. Ho vull canviar, però no vull risc. Com es pot fer?
—El concepte de risc no és garantia de futur. Qualsevol persona que hagués invertit a l’ESP500 en qualsevol moment dels últims cent anys, si hagués esperat dotze anys, no hauria perdut diners. Bé, n’hauria perdut puntualment, però al cap dels dotze anys hauria recuperat la inversió inicial. No sabem què passarà en el futur. Però sí que tens un percentatge molt alt de probabilitats que aquests diners d’aquí a dotze anys els tornaràs a tenir. L’alternativa és allargar en renda fixa una mica els terminis per assegurar més aquest tipus d’interès. El que passa és que avui, en allargar la durada, no guanyes en rendibilitat. No val la pena immobilitzar els diners més temps per obtenir més rendibilitat. En unes altres circumstàncies de mercat que puguin ser d’aquí a sis mesos o d’aquí a un any, potser sí que valdrà la pena.

—Uns 60.000 euros estalviats. És millor diversificar inversions o unificar-ho en una?
—Si una inversió és una acció, és una animalada gran. Si l’endevines, perfecte, però tens el risc d’una concentració molt bèstia. Si aquest actiu és un fons d’inversió, ja s’ha diversificat. Amb un sol fons n’hi ha prou. Però si en tens dos, tres o quatre i de diferents tipologies, encara hi ha més diversificació.

David Forcada, en un moment de l'entrevista. David Forcada, en un moment de l'entrevista.

—Una més: és un bon moment per a comprar habitatge?
—Aquest matí, a Catalunya Ràdio feien l’homenatge al Joan Barril, que feia el Cafè de la República. En Barril sempre tenia un convidat parlant de temes d’habitatge, i precisament li han demanat si era un bon moment per a comprar habitatge. I et donaré la mateixa resposta: si tens els diners, compra’l.

—Caram!
—[Riu.] El tema de l’habitatge no es pot recomanar per una senzilla raó. No perquè no vulgui, sinó perquè és un mercat molt heterogeni. Quin habitatge? Una casa per a reformar a Sant Quirze de Besora per 70.000 euros o un pis al passeig de Gràcia per 800.000? No pots comparar. Pots valorar si és una bona compra segons si és una compra d’inversió en funció de la zona, les expectatives del preu d’habitatge, sumat al rendiment del lloguer. Això, comparat contra un actiu que no té risc, podrem veure si és una bona opció. I si és per a ús propi, depèn en el gust de cadascú. És un bon moment de comprar perquè els tipus d’interès són baixos.

—La darrera: comprar habitatge i llogar-lo ara és una bona inversió?
—És molt més mala inversió que fa vuit anys. Hi ha hagut un flux de diners que ha anat cap aquí, que ha tensat els preus, i que fa que les rendibilitats del lloguer hagin baixat. I amb la pujada de tipus, ja no et surt tant a compte perquè tens unes altres alternatives. En general, és més mala opció ara que uns anys enrere.

—Quina és la consulta econòmica que us han fet i us ha xocat més?
—Venim de la cultura del tipus d’interès, que et donaven els interessos i anaves cobrant. Amb els fons d’inversió, que es van acumulant, la gent no ho acaba d’entendre. Em sorprèn quan em diuen que si en vaig posar dos i ara n’he guanyat dos, dóna’m aquests dos i els altres ja els tinc assegurats allà. Hòstia, tant costa d’entendre? Tu tens els diners invertits, pugen i baixen. No només en treus dos, sinó que el treus de tota la bossa.

David Forcada, en un moment de l’entrevista.

Una volta Oriol Junqueras ha aconseguit de guanyar la presidència d’Esquerra Republicana, i encara esperant la batalla congressual que resta, l’esquerda que divideix el partit per la meitat ha començat a eixamplar-se d’una manera explosiva. Les bones paraules a banda i banda, en la línia que tots continuarien units i fent pinya, eren d’esperar, però la realitat és la que és: ERC és un partit partit, esquerdat. I segurament de manera irremeiable.

L’encarregat de fer saltar els ploms, com tantes vegades més, ha estat Joan Tardà. Ho ha fet reclamant que ERC deixàs de definir-se com a independentista, que és allò que en realitat significa no declarar-se “exclusivament independentista”. Segons el seu parer, Esquerra solament hauria de reclamar l’establiment d’una forma de govern republicana a Catalunya i deixar que dins el partit de Macià, Companys i Tarradellas coexistissen els partidaris de la independència de Catalunya i els partidaris d’una hipotètica Espanya federal dins la qual Catalunya pogués ser nominalment una república.

En realitat, si mirem la història, no és una gran novetat. Oriol Junqueras ha estat molt hàbil inventant-se consignes sobre el seu partit. Com aquella cosa falsa de la no-corrupció –que amaga, per exemple, que els primers regidors d’Esquerra a Barcelona van haver de plegar tots per corruptes. O com allò que ells ja eren independentistes i són tots els altres que se n’han fet –quan Esquerra no es va declarar independentista fins que Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira van guanyar el congrés de Lleida en un no tan llunyà novembre del 1989. No ho era als anys trenta –quan sí que ho eren, en canvi, Estat Català o Nosaltres Sols!. No ho era durant el franquisme –quan sí que ho eren el Front Nacional o els diversos PSAN. No ho era durant la transició –quan ho van ser l’MDT o Catalunya Lliure.

D’alguna manera, i en vista de tot això, es podria dir que si ERC deixa de ser independentista ara, si torna a l’ambigüitat calculada, en realitat –si ho mirem amb una línia del temps freda– tan sols tancarà un parèntesi de trenta-sis anys.

Però la cosa és més complicada.

I és més complicada perquè en realitat a partir de la maniobra de Colom i Carod molts independentistes que havien militat en unes altres formacions polítiques o militars –com ara Terra Lliure– s’hi van integrar i van aportar bona part de la saba nova que ha revifat el partit. I més tard molts independentistes van entrar a Esquerra, més que perquè fos d’esquerres, perquè era clarament –perquè ho va ser clarament durant uns quants anys– l’únic partit independentista. La pregunta és quin sentit tindrà per ells continuar-hi.

Quin sentit tindrà continuar-hi en vista que la trampa és molt òbvia.

No ser “exclusivament independentista” significa que hi pot haver independentistes dins el partit –com n’hi ha, o n’hi havia, als Comuns o a Unió Democràtica–, però que la independència de Catalunya deixa de ser l’objectiu assumit per tots, l’objectiu comú, que passa a ser, en canvi, una república que podria ser perfectament federal espanyola. Dit cruament: de defensar que “no volem ser Espanya” es passa a defensar que “podríem voler ser Espanya”. Vet ací el resultat de l’embolic mental monumental que s’ha fet aquesta gent amb les teories ridícules sobre l’etnicisme o l’essencialisme. Ací teniu la cirereta de l’absurditat aquella de ser “independentistes no nacionalistes”.

A curt termini tot això és una mala notícia, és obvi. Som davant una deserció en tota regla, en el sentit que Antonio Gramsci feia servir per explicar com funcionava el “reformisme oportunista”. Una mala notícia per a tot l’independentisme –tant si ho entenen els altres independentistes com si no. Però a mitjà termini i a llarg ja no ho tinc tan clar. Però si de cas –perquè em sembla que hauria d’invocar seriosament i llargament el pensador sard– és millor que en parlem un altre dia…

 

PS1. Avui fa deu anys de l’atemptat gihadista contra la redacció de Charlie Hebdo. I avui, precisament, la revista publicarà un especial fet per humoristes de tot el món contra tots els déus i contra totes les religions. Deu anys després, amb això, es demostra que assassinant dotze persones els autors de l’atemptat no van poder matar la revista ni la llibertat, si cal, la llibertat de blasfemar. Ho expliquem tot en aquest article, que vol ser també una salutació fraternal i emocionada a la redacció del setmanari humorístic francès.

PS2. Ricard Chulià ha sorprès publicant en un temps rècord un llibre sobre els efectes polítics de la gota freda al País Valencià, llibre que és com un cas aplicat a la teoria independentista sostinguda en el seu País Valencià. Eixida d’emergència. La descripció del tracte colonial per part d’Espanya passa en aquest segon llibre de ser teoria a ser el reconeixement d’una realitat que ha viscut tothom i que Chulià mateix explica en aquesta entrevista amb Esperança Camps: “La classe política colonial de la Generalitat ens condemna, però la de Madrid ens abandona”.

El 1816 es va viure un estiu sense estiu. Les circumstàncies climàtiques varen ser molt adverses, segurament ocasionades per una combinació de factors que va fer que a Europa les temperatures fossin les més fredes entre el 1766 i el 2000. Els científics expliquen que es va deure a una caiguda de l’activitat solar i la combinació de diferents erupcions volcàniques, especialment la del volcà Tambora, a Indonèsia. A més a més, tot plegat va coincidir amb la darrera dècada de l’anomenada petita edat del gel, que d’ençà del 1350 havia causat un refredament constant del clima a Europa.

Les circumstàncies especialment adverses varen ocasionar una crisi alimentària de primera magnitud. Tot semblava una mica apocalíptic, però aquestes circumstàncies tan extraordinàries varen ser una gran sort per a la història de la literatura, perquè si no haguessin passat, no hauria nascut mai una obra fonamental de la literatura contemporània: Frankenstein.

Segurament, molts ja coneixeu la història de la famosa trobada a Vil·la Diodati, a Suïssa, entre el poeta Lord Byron, el seu metge personal, John Polidori, Mary Shelley i el seu marit, Percy Shelley, durant aquell estiu sense estiu. Un vespre, tots quatre havien llegit tot un seguit d’històries de fantasmes en una antologia alemanya que corria per la casa i, aquella nit, lord Byron –diuen els biògrafs que era una mica fatxenda i que li encantaven aquesta mena de juguesques– va desafiar tots els altres a escriure un conte de terror.  Només el metge va acabar la seva història, però Mary Shelley va crear aquella nit el bessó inicial de Frankenstein. Tenia tot just divuit anys i una curiositat innata, entre més coses, per totes les teories que llavors circulaven sobre la possibilitat que l’electricitat pogués servir per a ressuscitar cossos, perquè l’electricitat i els seus usos encara eren molt desconeguts en el moment en què l’autora va escriure la novel·la.

Dos anys més tard, Mary Shelley ja havia publicat la novel·la que tots coneixem. Era el 1818, i per aquella primera edició Mary Shelley va haver d’ocultar el seu nom perquè es pensava que cap editorial no voldria publicar un llibre de terror escrit per una dona. A l’edició de 1823, cinc anys després, sí que va publicar la novel·la amb el seu nom. Ara ens n’acaba d’arribar una nova versió catalana sorgida de la mà sempre ben fiable de Xavier Zambrano i en edició del Club Victòria de Viena Edicions, el número disset d’aquesta singular col·lecció dedicada a la novel·la anglesa del segle XIX.

Sense compassió

Com expliquen les editores de Viena, Frankenstein, va ser “considerada l’estendard del romanticisme i del terror gòtic, ens recorda que els humans, desconfiats per naturalesa, solen estar mancats del més petit sentit de la compassió. Encara que la criatura s’apropi als altres amb respecte i sinceritat, confiant que es regiran pels principis de la religió i la pietat, els humans la rebutgen una vegada i una altra, perquè són incapaços de veure-hi més enllà de la seva aparença monstruosa”.

Però de quina criatura parlen? Doncs de la criatura que, de llavors ençà, s’ha conegut com a monstre de Frankenstein, l’ésser creat a partir de diferents fragments de cadàvers humans per Víctor Frankenstein i a la qual insufla vida gràcies a la concentració d’una gran quantitat d’energia elèctrica. La seva alçada i força descomunal i el seu aspecte inspira el terror a gairebé tothom qui el veu, i això fa que el monstre acabi buscant el seu creador per demanar-li de no estar sol i, quan no compleix els seus desigs, per venjar-se.

Hi ha qui pot pensar, i segurament així és com va ser rebuda en el seu moment, que la criatura creada per Frankenstein és una aberració de la natura humana i que el doctor paga pel seu pecat, per la supèrbia d’haver-se volgut comparar amb Déu a l’hora d’insuflar vida, però la novel·la, llegida avui, permet moltes altres reflexions, començant per la por que ens genera l’altre, el desconegut. El monstre pot ser una al·legoria de qualsevol ésser que surti de les nostres convencions, bé sigui per ideologia, raça, sexe, creença… I a més a més, també ens permet una lectura sobre els efectes terribles de la solitud en qui la pateix i els efectes de la incomprensió. Una novel·la absolutament moderna, tret essencial que comparteixen els grans clàssics.

Vampirs

En aquella famosa nit a Vil·la Diodati també es va posar el germen a un altre tipus de novel·la de terror i a una altra criatura que acabaria triomfant enormement: el vampir. Lord Byron va començar a escriure la seva història de por recuperant diferents llegendes que havia sentit en els seus viatges pels Balcans, i aquesta novel·la va ser la base que va inspirar el metge Polidori per escriure El vampir, que es va publicar el 1819 i que es considera unànimement com el naixement literari modern d’aquest ésser que ha omplert d’ençà de llavors els imaginaris dels contes de terror i que desembocà el 1897 en la publicació de Dràcula, de Bram Stoker, que també va recuperar el Club Victòria en traducció de Zambrano.

S’ha discutit molt sobre el paper que va tenir el marit de l’autora, el poeta Percy Shelley, en la creació de l’obra, i es creu que en una versió primigènia del 1817 va donar-li un cop de mà, sobretot, per a polir alguns aspectes gramaticals i lingüístics del text, però el 1831 va ser ella qui va reescriure la novel·la de dalt a baix, una idea que ja li rondava pel cap d’ençà de 1818, quan es va publicar la primera edició del llibre.

Una vida complicada

Quant a la vida de Mary Wollstonecraft Shelley (que de fadrina es deia Godwin), podem dir que no va ser la més afortunada del món. Va néixer el 1797 i va morir el 1851 i era filla del filòsof polític William Godwin i de la filòsofa Mary Wollstonecraft, autora de la Vindicació dels drets de la dona, una obra pionera del feminisme. Tot i això, Shelley no va tenir temps de gaudir de la mare, que va morir de sobrepart quan ella era molt petita, i va tenir una pèssima relació amb la seva madastra.

A tan sols setze anys, va començar la relació amb Percy Bysshe Shelley, que era cinc anys més gran i ja era casat. En el viatge que feren per Europa juntament amb la seva germanastra, Claire Clairmont, va quedar embarassada, però la nena va néixer de manera prematura i va morir. Durant dos anys, la parella va viure assetjada pels deutes i per l’ostracisme social, perquè la seva relació era molt mal vista, atès que ell un home casat. De fet, no es varen casar fins el 1816, quan la primera dona del poeta s’havia suïcidat. El 1818 varen instal·lar-se a Itàlia, on la parella va tenir dos fills més que varen morir abans que ella parís el quart, l’únic que va sobreviure. Qui no va viure gaire més va ser el seu marit, que es va ofegar quan el seu vaixell es va enfonsar durant una tempesta. L’escriptora va consagrar bona part de la seva vida a fer d’editora de les obres del seu marit, però va aconseguir sobreviure com a escriptora professional, tot un envit per a una dona a l’Anglaterra de l’època.

 

El Congrés dels Estats Units ha certificat la victòria del candidat republicà Donald Trump en les eleccions presidencials tot just quatre anys després de l’assalt al Capitoli. En una sessió conjunta, la Cambra de Representants i el Senat han fet el recompte de vots electorals de cada estat en els comicis de novembre. Un procediment sense incidents, a diferència de la sessió de certificació del 2021, quan milers de seguidors trumpistes van assaltar el Capitoli per aturar la reunió que havia de certificar la victòria del demòcrata Joe Biden.

D’insurrecte a president: com els Estats Units han perdonat Trump per un cop d’estat fallit

Precisament la rival demòcrata de Trump en aquestes eleccions, la vice-presidenta, Kamala Harris, ha anunciat formalment la victòria de Trump. Els legisladors encarregats de llegir els vots electorals de cada estat han dit, un per un, que la certificació dels vots semblava “autèntica i regular en la forma”. Dels 538 vots electorals en joc, Trump n’ha obtingut 312 i Harris 276, segons que ha dit Harris mateixa.

Vice President Kamala Harris officially announces Congress’ certification of the 2024 election results, finalizing President-elect Donald Trump’s victory. pic.twitter.com/NojIRmhn3G

— CBS News (@CBSNews) January 6, 2025

Addictes a perdre: com el Partit Demòcrata ha tornat a lliurar la presidència a Trump

“Aquest anunci s’ha de considerar com una declaració suficient de l’elecció del president i el vice-president”, ha dit abans de cloure la sessió. Trump assumirà la presidència dels EUA el 20 de gener i J. D. Vance la vice-presidència.

Poc abans de la certificació, Trump ha acusat Biden de provar de fer la transició el més difícil possible i ha avançat que revertiria les seves últimes ordres executives com a president.

Aquest matí estàvem pendents dels resultats del desembre de l’índex PMI, que registra les opinions dels directors de compres de les empreses europees i és una referència vàlida per la seva rapidesa en el coneixement de la realitat immediata. I la veritat és que no hi ha hagut cap sorpresa, és a dir que s’ha continuat la tendència d’aquests darrers mesos. Es manté el pessimisme a la indústria europea i continuen les bones expectatives a l’espanyola, en aquesta situació tan anòmala com sorprenent que s’ha mantingut aquests darrers mesos, en què l’activitat de l’estat espanyol continua registrant un ritme molt més alt que no pas la dels nostres veïns.

L’informe del desembre destaca, en primer lloc, que la contracció de l’economia de la zona euro va ser totalment impulsada per la indústria manufacturera, atès que l’activitat del sector serveis es va recuperar. No obstant això, l’expansió dels serveis es va limitar a créixer a un ritme modest i va ser més que compensada, en sentit negatiu, per la forta caiguda de la producció industrial. El panorama europeu, doncs, acaba l’any com aquests últims mesos, amb una separació molt important entre l’evolució dels dos grans sectors.

Tampoc és que les xifres dels serveis siguin per a tirar coets. En realitat, l’informe ve a dir que igual que havia passat al novembre, les tres grans economies de la zona euro (Alemanya, França i Itàlia) van registrar reduccions de l’activitat comercial l’últim mes del 2024. França va ser el país amb més mal resultat, seguida d’Alemanya, i Itàlia tan sols va registrar una disminució marginal de l’activitat total. Les altres nacions que disposen d’índex PMI compost, l’estat espanyol i Irlanda, van anar en sentit contrari a la tendència contractiva general i van registrar sengles expansions. Cal destacar la referència que fa sobre l’evolució total del sector privat a l’estat espanyol, atès que va augmentar al ritme més ràpid d’ençà del març del 2023.

En la puntuació de l’índex compost (manufacturer i serveis, tots dos plegats), cal dir que l’economia espanyola continua al capdavant, amb 56,8 punts (per sota de 50 indica contracció), molt pel damunt de França i Alemanya, que puntuen al voltant de 48. Val a dir que la puntuació espanyola és la màxima assolida en 21 mesos, i això significa que comença l’any a un ritme molt més ràpid que no pas els veïns.

Un dels aspectes més preocupants de l’enquesta del desembre, a parer meu, és el nou impuls a la inflació que sembla que es gesta a tot arreu. Les dades ens diuen que les pressions dels preus en la zona euro s’han accelerat. Els costs van augmentar a un ritme que va ser el més ràpid d’ençà del juliol passat i, fins i tot, més fort que la mitjana de l’enquesta anterior a la pandèmia. Però, això sí, l’informe fa una diferència important intersectorial. Diu: “Les fàbriques de la zona euro no van registrar canvis en les seves despeses, mentre que les empreses de serveis van tenir un repunt notable.” Per això, la inflació dels preus per a tots dos sectors, calculats en conjunt, també es va accelerar i va assolir la seva màxima de quatre mesos. De moment, les dades avançades d’inflació que sabem van en aquesta línia, atès que a l’estat espanyol al desembre ha pujat del 2,4% al 2,8%; a Portugal, del 2,5% al 3%, i a Alemanya, del 2,2% al 2,6%. Demà sabrem la inflació general de la zona euro. Però temo molt que no podem esperar res de positiu.

En aquesta línia, resulta interessant de recordar què va dir en la darrera conferència de premsa, la presidenta del BCE, Christine Lagarde, quan va reiterar que la inflació del sector serveis continuava essent massa alta. L’enquesta dels PMI del desembre per al sector serveis ho confirma i mostra que els costs van pujar de manera encara més forta que en el mes anterior, amb l’ombra de l’augment dels salaris al fons. Val a dir que una part d’aquests costs més alts s’ha repercutit als clients, perquè les empreses no volen perdre marges, i això ha causat un augment més gran dels preus de venda. Per a la política monetària, això és un maldecap per al banc central, atès que hauria de ser molt cautelós amb les retallades dels tipus d’interès el primer trimestre de l’any.

En la valoració que fa de les dades, el director de la publicació es mostra caut amb vista al futur. Així, diu que les dades dels PMI del desembre no revelen precisament una base fantàstica per a una clara millora del sector serveis el 2025, però almenys el volum de noves comandes rebudes ha deixat de baixar. I afegeix: “Les empreses de serveis poden considerar-se afortunades, atès que, a diferència dels fabricants, no seran afectades directament per l’amenaça dels aranzels nord-americans. En general, haurien d’ajudar a garantir que la feblesa industrial no arrossegués completament tota l’economia el 2025.”

De l’estat espanyol, l’aspecte més destacable és a la indústria. Segons que apunta l’informe, “el país mostra resiliència enfront de la feblesa europea en el sector manufacturer, també a final d’any”. En efecte, mentre uns altres països europeus s’enfronten a les greus conseqüències de la crisi, com ara els acomiadaments en massa, tancaments de fàbriques i un col·lapse de les inversions, l’economia espanyola creix en el sector manufacturer. I aporta un possible perquè al fet diferencial: “Aquest fet es pot atribuir al seu ampli subministrament d’energia i a la seva dependència relativament baixa de les exportacions de la Xina.” El 2024, s’espera que la producció industrial espanyola hagi augmentat, en general, a diferència dels principals països de la zona euro. I aporta una dada interessant i esperançadora. A escala mundial, la producció industrial es recupera moderadament ara com ara.

Respecte dels serveis, en general, els volums de les noves comandes rebudes van augmentar marcadament al desembre, i el ritme d’expansió va ser el més pronunciat de l’abril del 2023 ençà. Aquest augment ha estat sostingut per un retorn a l’alça de les provinents de clients estrangers al desembre, enmig d’informes d’un creixement del turisme, procedent de països europeus pròxims.

I pronostica que, en vista d’aquesta evolució positiva, és bastant realista d’esperar que el creixement econòmic de l’estat espanyol pugui aconseguir el 3% el 2024. Una xifra que ací també donem per descomptada, després de les revisions a l’alça que han fet les diferents institucions. Segons les estimacions en temps real que fa l’AIReF, a dia 3 de gener, el creixement trimestral del PIB de l’estat espanyol és del 0,9%, i l’interanual, del 3,5%.

L’interrogant lògic que ens podem demanar en aquests moments, en vista de l’entorn exterior preocupant, és fins quan pot durar la bonança ací. El 2025 serà un altre any de sorpresa, com el passat? De moment, tothom, a dins i a fora, apunta en positiu…

El papa Francesc ha nomenat per primera vegada una dona com a prefecte del Vaticà. Concretament, ha designat sor Simona Brambilla nova prefecta del Dicasteri per a la Vida Consagrada i les Societats de la Vida Apostòlica, del qual era secretària d’ençà del 2023.

Brambilla, que té cinquanta-nou anys, és infermera i ha estat missionera a Moçambic. Abans d’arribar al dicasteri, va dirigir l’Institut de les Germanes Missioneres de la Consolata entre el 2011 i el 2023.

Antigament, el càrrec de prefecte del Vaticà acostumava a ser reservat a cardenals i arquebisbes. No obstant això, el papa va obrir la porta a canvis a la Constitució Apostòlica Praedicate Evangelium del 2022, en què va establir que també els laics, i, per tant, les dones, poguessin dirigir un dicasteri i convertir-se en prefectes.