Una notificació d’Instagram apareix al mòbil. És un amic, que t’escriu per demanar-te que el votis en un concurs d’internet a què s’ha presentat. Has de fer clic a un enllaç que et passa, posar-hi el teu nom d’usuari, i votar. Però possiblement acabes a mig procés i no arribes a votar mai: és un enllaç fraudulent que permet que et robin el compte d’Instagram. Al cap de pocs minuts, rebràs una notificació indicant que has tancat la sessió del teu compte, i, quan provis de tornar-hi a entrar, ja no podràs. La contrasenya ja no és la que tenies. Has estat víctima d’un pirateig d’Instagram.

El pirateig o suplantació d’identitat a les xarxes socials és un dels atacs amb més incidència al món, per la gran quantitat de persones que fan servir les eines digitals. Tot i que tinguis més risc de ser víctima d’un ciberdelicte com més seguidors tinguis, qualsevol persona és susceptible de ser atacada. Bruno Pérez, expert en ciberseguretat, explica que el cibercriminal cercarà la confiança de la gent per aprofitar-se’n, per això és igual que tinguis pocs seguidors o molts: tothom té gent coneguda que l’estima i en qui confia, la cosa que interessa als delinqüents. Tot robant-te la identitat, enviaran un missatge fals i els qui confien en tu se’l creuran. D’aquesta manera, et podran robar les dades personals o els diners. Com? T’oferiran inversions fraudulentes, inversions en criptomonedes, o et demanaran que t’inscriguis a un concurs que en realitat és una estafa, per exemple. Però, si tots som vulnerables de ser estafats a les xarxes, com ens podem protegir?

Com podem evitar que ens pirategin Instagram

Pérez té molt clar que l’única manera d’evitar un pirateig d’Instagram o d’unes altres xarxes socials és activar el doble factor de verificació o autentificació. És un sistema de verificació d’identitat en què l’usuari ha de superar dues barreres de seguretat abans de poder accedir a un compte o servei. Per exemple, un dels més coneguts és Authenticator, que molts potser teniu instal·lat al mòbil. Als pagaments en línia, per exemple, són d’ús obligatori: les entitats financeres apliquen sempre un doble factor de verificació abans d’ordenar transferències i pagaments. És un codi SMS que es rep al telèfon mòbil, però també poden ser dades biomètriques (com ara l’empremta dactilar, el reconeixement facial o els escànners de retina o iris). D’aquesta manera, cap usuari que no sigui el titular de la xarxa social pot apoderar-se’n. “No tenir doble factor d’autentificació és com deixar el cotxe amb les finestres abaixades. Te’l poden robar”, remarca Pérez. Per això insisteix que tothom se l’instal·li, i no solament a l’Instagram, sinó a totes les plataformes i aplicacions: sigui el Gmail, el WhatsApp o el Facebook.

“A qui piratejaran el compte? A qualsevol persona que no tingui activat el doble factor de verificació. Perquè per una qüestió de combinació, la teva contrasenya al final els apareixerà. També les teves contrasenyes apareixen en esquerdes de seguretat que hi hagi hagut, en filtracions de dades, perquè per a qualsevol cosa et fan crear un usuari i una contrasenya”, diu Pérez. Per això, demana que canviem sovint les contrasenyes, i que no les posem senzilles: “La gent no s’adona que és molt important la contrasenya. Tothom se’n fot, però és que és l’opció que tu tens de fer que les coses siguin segures o no.”

Els greus perills de les estafes per internet: quines són les més habituals?

Quines dades poden robar si ens entren al compte?

Una vegada que els delinqüents hagin entrat al nostre compte d’Instagram, podran saber tot de dades personals, com el lloc de residència, quants germans tenim o quina mena de vi ens agrada més. I, a partir d’ací, podran saber els nostres punts dèbils: “Si veuen que ara ets solter, podries ser objecte d’una estafa de l’amor”, avisa Pérez, que té clar que la informació que els pugui donar el perfil és poder. Pérez diu que els data-brokers saben més de setanta mil coses nostres.

Això sense tenir en compte un perill afegit: els pirates tenen accés als missatges privats, i veuran tot allò que hàgim enviat als contactes, inclosos missatges amb informació delicada com ara imatges de nus o amb poca roba.

Com hem d’actuar si ens han piratejat?

El primer que cal fer en cas de pirateig d’Instagram és denunciar-ho als cossos de seguretat, perquè, si es publica res que després comprometi a tercers, es pugui al·legar que el compte no era usat per nosaltres i que ho havíem denunciat. D’una altra banda, és important d’avisar els cercles pròxims i de confiança (familiars, amics, coneguts…) que hem estat víctimes d’aquest cibercrim, perquè així puguin denunciar el compte i, alhora, evitar que els pirategin el seu.

Si la contrasenya que teníem a Instagram era la mateixa que teníem per a accedir a unes altres aplicacions, cal canviar-les immediatament, perquè els pirates poden aprofitar-ho per entrar a les altres aplicacions i extreure més informació. “No estaria de més, ja que has vist que ets vulnerable per una xarxa social, de canviar les altres contrasenyes que tinguis, perquè segurament fa deu anys que no les canvies”, afegeix Pérez.

D’una altra banda, no cal canviar o anul·lar les targetes del banc, llevat que hi hagi informació bancària a Instagram. En aquest cas, sí que és oportú de tancar el compte i obrir-ne un de nou com més aviat millor.

Sovint, quan et suplanten la identitat a Instagram, accedeixen fàcilment al teu Gmail, perquè el correu electrònic sol estar-hi vinculat. Això és moltes vegades encara més delicat, perquè al correu electrònic s’hi poden trobar moltes altres dades personals, com ara el document d’identitat. Per això, cal canviar la contrasenya del Gmail com més aviat millor per recuperar el control del compte.

Com recuperar un compte d’Instagram piratejat?

Habitualment, no és possible de recuperar el compte d’Instagram una vegada t’han suplantat la identitat. “A Instagram, realment tant li fa que perdis el compte, perquè sap que te’n crearàs un altre. El dia que tens un problema de ciberseguretat veus que no hi ha res, ni hi ha ningú. Estàs sol i t’has quedat tirat com un gos”, lamenta Pérez. El problema, diu, és que pensem que som clients d’Instagram (o de les altres xarxes socials), però realment no és així: “Ser usuari no vol dir ser client. El client és qui li compra la publicitat a Instagram, però tu no ets cap client. Per tant, no et respondran. Ja pots dir missa, que els és indiferent.”

Sigui com sigui, hi ha gent que aconsegueix de recuperar el compte, amb molta sort i perseverança. “És una loteria”, resumeix Pérez. Com ho hem de fer, doncs? Primer de tot, cal entrar a la pàgina web que ofereix el servei d’Instagram, triar l’opció “Han piratejat el meu compte”, i especificar el nom d’usuari. En aquest punt, el servei d’Instagram hauria d’enviar un codi de sis dígits a un correu segur que li hàgim dit, i d’aquesta manera, recuperar el control del compte. Però aquells que ho ha provat saben que no és fàcil que el servei d’Instagram enviï el codi. De fet, rarament l’envia.

Ara, si teniu sort i aconseguiu que algú us atengui i us enviï el codi, posteriorment us demanen una prova de vida: haureu d’ensenyar la vostra fotografia amb el document d’identitat, i us faran fer un cartell amb el vostre nom mentre hi sou darrere, per comprovar que sou la persona de les fotografies del compte d’Instagram. “Però pel camí, pot ser que entris en un bucle infinit”, alerta Pérez, que explica que s’ha trobat casos de gent que ha trigat tres setmanes o tres mesos i uns altres que no han recuperat mai més el compte, tot i seguir els mateixos passos de recuperació.

De tota manera, ens dóna alguns trucs per a poder-ho aconseguir: cal provar de restaurar el compte sempre amb el mateix dispositiu mòbil i amb la mateixa wi-fi, amb molta insistència, i que molta gent notifiqui que han piratejat aquell compte d’Instagram. A més, els horaris són clau: “Nosaltres som a Europa, però els treballadors d’Instagram són als Estats Units o a l’Àsia. Cal fer-ho en hores laborals d’allà.” Com a últim recurs, hi ha algunes empreses que es dediquen a recuperar comptes d’Instagram que han estat piratejats, però demanen força diners.

En tot cas, Pérez avisa que no hem de pensar en la típica imatge d’un pirata aïllat que vol robar-nos les dades, sinó d’un sistema més complex: “Ara ja no ataquen persones, sinó sistemes intel·ligents.” Per això, recorda que cal anar molt amb compte a les xarxes socials. “Els cibercriminals, que tenen molts mitjans, fan unes inversions enormes amb intel·ligència artificial per enganyar la gent”, diu. Si a això hi afegim una població amb una gran dependència tecnològica i una ignorància bastant gran del funcionament de la tecnologia que empra, el resultat és explosiu.

Què hi ha de cert sobre l’estafa telefònica del “sí”?

Dret sobre un podi a l’El·lipse, l’esplanada ovalada que flanqueja la Casa Blanca, Donald Trump va reclinar el micròfon i va alçar el cap. El president sortint dels Estats Units s’havia passat les setmanes anteriors atiant les pors –infundades– dels seus seguidors sobre el suposat frau electoral amb què Joe Biden li havia arrabassat la presidència a les eleccions, tot just dos mesos abans. Ara, alçat davant la multitud enfervorida, era el moment de veure’n els resultats.

“Caminarem fins el Capitoli per aclamar els nostres valents senadors i congressistes. I probablement n’hi ha alguns que no aclamarem per igual, per què amb feblesa no podrem recuperar mai el nostre país. Cal mostrar força, i cal ser fort”, proclamà Trump. I afegí: “Sé que, aviat, tots vosaltres marxareu fins a l’edifici del Capitoli per fer sentir les vostres veus de manera pacífica i patriòtica.”

Quatre anys després, els fets que van succeir-se al llarg de les hores següents continuen desafiant una explicació senzilla. En una mena de cop d’estat dirigit contra si mateix –Trump, al capdavall, continuava essent president–, la turba es dirigí cap al Capitoli per prevenir que els membres del Congrés dels Estats Units certifiquessin la victòria de Joe Biden a les eleccions presidencials del novembre anterior, com si l’esdevenir de la democràcia nord-americana depengués d’una formalitat administrativa.

Uns van limitar-se a vagar pels passadissos de la cambra. Uns altres, en un esclat orgiàstic de violència, van optar per esbotzar portes i esberlar finestres, i endur-se com a record qualsevol article de mobiliari que es trobessin. La resta van dedicar-se a cercar els congressistes enemics, refugiats sota els bancs del ple i protegits per centenars d’efectius de la policia local i l’exèrcit, que van acabar desallotjant els assaltants després d’hores de càrregues. En el miasma de violència, una mena de mescla típicament americana entre tragèdia i farsa, van morir un total de set persones, comptant agents i manifestants, i més d’un centenar de policies van ser ferits.

Una il·lusió passatgera

L’estampa fou tan indigna, i el sentit d’ultratge històric tan gran, que per un moment semblà que l’encanteri polític de Trump començava a trencar-se. Per la vella guàrdia del Partit Republicà –que menys de cinc anys abans havia provat, en va, d’impedir-ne el nomenament com a candidat del partit a les presidencials del 2016–, el magnat sempre havia encarnat un equilibri molt delicat. Trump s’havia erigit en el fenomen electoral més potent que el Partit Republicà havia tingut en tot el segle XXI, havia desafiat les previsions i havia reconfigurat la política nord-americana en la seva imatge, però també havia desfermat els pitjors impulsos de l’era Bush i havia creat un monstre polític que responia únicament als designis del president –no pas del partit.

A les elits republicanes, que havien resistit quatre anys de pluja trumpista de manera més o menys estoica, se’ls havia presentat una oportunitat d’or per a assestar el cop de gràcia a un moviment que semblava tocat de mort: Trump, al capdavall, havia perdut les eleccions presidencials amb claredat, i la farsa de la insurrecció semblava haver-ne liquidat el poc prestigi que li restava entre els nord-americans no lliurats amb cos i ànima a la causa.

“Tot el que puc dir és que no compteu més amb mi. Ja n’hi ha prou”, digué hores després de la insurrecció l’influent senador Lindsey Graham, un dels pesos pesants del Partit Republicà a la cambra alta. “No hi ha cap dubte –cap– que el president Trump és responsable, pràcticament i moralment, d’aquests esdeveniments”, coincidí Mitch McConnell, aleshores cap del grup republicà al senat, que acusà Trump “d’un descuit vergonyós del seu deure com a president”.

La vella guàrdia republicana potser no estava disposada a trencar públicament amb el magnat: poques setmanes després de la insurrecció els representants del partit al senat tombaren la proposta legislativa demòcrata per a destituir Trump del càrrec de president, tot i que en aquell moment Biden ja havia assumit la presidència i, per tant, els efectes de la decisió haurien estat purament simbòlics. Sí que hi semblava haver un cert convenciment, si més no, que el trumpisme s’havia quedat sense corda, i que acabaria caient sota el pes de la ignomínia de l’assalt al Capitoli.

La il·lusió no durà gaire. Trump, tal com es veié clar ben aviat, era alguna cosa més que el candidat republicà: després de quatre anys de presidència, s’havia convertit en el Partit Republicà, i el Partit Republicà s’havia convertit en ell. Qualsevol possibilitat de construir un “trumpisme sense Trump” fou refutada els mesos següents: a ulls de les bases republicanes, la insurrecció no tan sols no l’havia desacreditat, sinó que n’havia reforçat la legitimitat. L’ex-president, sempre adepte a retorçar la realitat a imatge dels seus interessos, s’afanyà a presentar la seva versió dels fets: els assaltants del Capitoli, explicà als seus seguidors, eren “patriotes i gent pacífica” que havien lluitat contra vent i marea per protegir la democràcia nord-americana en una “jornada memorable” de la història dels Estats Units. La insurrecció era l’excusa que l’establishment havia trobat per a destruir-lo judicialment i políticament, cosa que el convertia a ell i els seus acòlits en les víctimes d’una “caça de bruixes”. “Volen prendre’m la llibertat perquè no deixaré que us la prenguin a vosaltres”, resumí en un acte de campanya.

L’estratègia funcionà. Entre el març i el setembre del 2021, la xifra de votants republicans que digueren que era important d’identificar i castigar els participants de la insurrecció es desplomà d’un 79% a un 57%; la proporció de republicans que consideraren Trump responsable de l’atac, paral·lelament, es reduí a gairebé la meitat en els sondatges publicats conjuntament per The Washington Post i la Universitat de Maryland entre el 2021 i el 2023, d’un 27% a un 14%. “Alguns enquestats diuen que el seu punt de vista ha canviat perquè ara creuen que la insurrecció va ser atiada per les forces d’ordre amb l’objectiu de reprimir la dissidència política”, escrigueren els autors del lliurament del 2023.

La resta del partit no trigà a seguir el rastre de Trump. En el primer aniversari de la insurrecció, Mitch McConnell –que tan sols un any abans havia atacat Trump pel seu paper en l’assalt del 6 de gener– deixà de banda les seves preocupacions sobre els deures del president i es va limitar a atacar els seus rivals demòcrates. “Ha estat molt sorprenent veure els demòcrates provar d’explotar aquest aniversari per promoure els seus objectius polítics”, etzibà. Aquell mateix any, el comitè nacional del Partit Republicà aprovà una moció en què acusava els responsables d’investigar la insurrecció de “perseguir ciutadans corrents que participaven en actes polítics legítims”.

El dictador que ningú no es pren seriosament

Trump potser no ha aconseguit de convèncer la resta de l’electorat de la seva interpretació particular del 6 de gener: la majoria de nord-americans continua responsabilitzant el president electe de la insurrecció. Però sí que és cert que, a mesura que el temps ha anat passant i la qüestió de com perseguir-ne els autors s’ha anat perdent pels passadissos de Washington, el 6 de gener simplement ha perdut importància en l’esquema de prioritats de com més va més nord-americans.

Segurament ningú no ha interioritzat més aquesta noció d’ençà de les eleccions del novembre que la rival de Trump, Kamala Harris. La candidata demòcrata va dedicar bona part de les últimes setmanes de campanya a emfatitzar els riscs que l’elecció de Trump representaria per a la democràcia nord-americana, sovint fins al punt de bandejar el seu propi programa polític. Però Trump, que d’ací a dues setmanes exactament encetarà el seu segon mandat com a president dels Estats Units, fa temps que ha deixat de ser una novetat en la política nord-americana, per a bé i per a mal. Gairebé una dècada després de la seva primera campanya presidencial, la gran majoria de nord-americans ja saben què en pensen, i aquells que continuen sense veure’l com un dictador en potència difícilment en podran ser convençuts, a hores d’ara. Cap demòcrata no va ser perseguit políticament durant el primer mandat de Trump com a president, en què la vida va continuar sense grans sobresalts. Després de l’episodi inflacionari més greu d’aquestes darreres dècades, els tics autoritaris de Trump continuen semblant a molts nord-americans un problema força menys tangible que no l’augment dels preus: de fet, l’economia va ser la preocupació principal dels votants nord-americans tot el 2024.

Però el problema de centrar-se en la tortuosa relació entre Trump i l’ordre democràtic no és tan sols estratègic, sinó també polític i moral: si Trump és un feixista, tal com la candidata demòcrata va dir en campanya, per què Biden ha accedit a passar-li el testimoni la presidència sense immutar-se i ha promès una “transició de poder plàcida”?

Sense oposició

Quatre anys després del 6 de gener de 2021, qualsevol veu discordant al Partit Republicà sobre la insurrecció del Capitoli ha estat silenciada. Adam Kinzinger i Liz Cheney, els dos representants republicans que van participar en el comitè organitzat al Congrés dels Estats Units per a investigar la insurrecció, han deixat el partit voluntàriament o n’han estat expulsats. Trump ha promès que amnistiaria qualsevol condemnat per la seva implicació en l’assalt; el president electe també ha demanat d’empresonar els representants que van formar part del comitè sobre el 6 de gener al congrés, incloent-hi dos ex-companys de partit seus. El Tribunal Suprem, de majoria superconservadora, s’ha encarregat d’escudar el president entrant de pràcticament qualsevol responsabilitat penal pel seu paper en la insurrecció, per la qual la justícia nord-americana ha enviat més de quatre-centes persones a presó.

Durant la seva carrera, Trump ha meravellat sovint els analistes per la seva immunitat a ficades de pota que haurien condemnat la carrera de qualsevol altre polític. Segurament ningú més en la història recent de la política nord-americana hauria pogut sobreviure –en termes de reputació, si més no– a un cop d’estat fallit. Trump no tan sols se n’ha refet sense inconvenients, sinó que l’ha fet servir de trampolí per a consolidar el seu control sobre el Partit Republicà –i, d’allà, tornar a la Casa Blanca.

Hi havia una taula parada sota un arbre davant una mansió estil pengim-penjam. Pedro el Jeta, amb el seu barret de rialles, i Yolanda la Liebre, pensant en el model cul blanc de temporada, prenien un cigaló de mata-rates. Enmig de tots dos, fent-los com de coixí, perquè hi recolzaven el braç i parlaven per damunt del seu cap, el Català Liró va fer sonar entre somnis el sac de gemecs: “Diàleg! Amnistia! Pressupostos!”

La taula era llarga, però els tres comensals s’aplegaven en una punta.

Aleshores, hi va arribar la Nostra Norma, que va pensar, en veure’ls: “Que incòmode per al Català Liró… però, és clar, si està adormit, m’afiguro que li deu importar ben poca cosa!”

“No hi ha lloc, no hi ha lloc per a ningú més!”, van cridar a l’uníson Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre.

—Ni tampoc cal —va dir la Nostra Norma, i va seure en una gran butaca.

—Prengui una copeta de vi espanyol o una copa de cava Freixenet —va dir Yolanda la Liebre posant-hi brega.

La Nostra Norma va agafar les estovalles per una punta i, d’una estrebada, va tirar tasses, copes, platets i coberts per terra.

—No hi veig cap vi espanyol ni cap cava Freixenet —va dir la Nostra Norma. I es va quedar tan ampla.

Despertat de sobte pel terrabastall, el Català Liró va dir: “Això no ha estat gaire amable…”

—Noia, necessites una tallada de cabells —va dir Pedro el Jeta, amb el seu barret de rialles.

—I vostè —va dir la Nostra Norma— necessitarà una nova taula.

—Sempre és la mateixa, només cal parar-la de nou, oi, Yolanda? Quan puguis, Liró, porta’m més mantega del Cadí —va dir Pedro el Jeta. I es va girar cap a la Nostra Norma: “Saps en què s’assemblen un corb i un escriptori?”

“Ha arribat el moment de passar-s’ho bomba”, va pensar la Nostra Norma. “M’excita molt jugar a les endevinalles.”

—No ho sé, però hi ensopegaré —va dir la Nostra Norma.

—Vols dir que ens donaràs la solució? —va dir Yolanda la Liebre.

—Potser sí —va dir la Nostra Norma.

—Aleshores, has de dir allò que penses —va dir Yolanda la Liebre.

—Au, va! —va dir la Nostra Norma—. Penso allò que dic i només ho dic a qui fa via amb mi…

—S’ha de pensar allò que no s’ha de dir —va dir Pedro el Jeta—… La seguretat de l’estat es recolza en aquest principi.

—És com si diguessis —va dir Yolanda la Liebre— que “m’agrada allò que tinc” és el mateix que “tinc allò que m’agrada”!

—És com si diguessis —va dir el Català Liró— que és quan dormo que hi veig clar.

Pedro el Jeta el va tallar en sec: “Per a tu, seria la mateixa cosa.” I es va fer el silenci.

La Nostra Norma pensava en l’endevinalla entre corbs i escriptoris.

Pedro el Jeta es va treure un rellotge de Dalí de la butxaca, el va sacsejar, i se’l va acostar a l’orella: “Quin dia és avui?”, va preguntar a la Nostra Norma.

La Nostra Norma va dir sense pensar-s’ho: “Sis de gener, dia de les Reials Decapitacions.”

—Corres massa, no trobes? —va dir Pedro el Jeta—. T’has d’adaptar als nous temps.

—Aprèn-ne del Liró —va dir Yolanda la Liebre.

La Nostra Norma va demanar el rellotge d’estat a Pedro el Jeta.

—Però si només marca els dies… —va dir la Nostra Norma.

—I què? —va remugar Pedro el Jeta—. Que potser el teu assenyala els anys?

—És clar que no —va dir la Nostra Norma—, perquè està molt temps seguit en el mateix any.

—Aquí no mesuren les coses en dies —va remugar el Català Liró—, sinó en anys i panys.

“El Liró s’ha tornat a adormir”, va dir Pedro el Jeta, i li va tirar un raig de camamilla pels morros.

El Català Liró va remenar el cap amb impaciència i va dir sense obrir els ulls: “Per descomptat, per descomptat; això és justament allò que anava a dir.” I es va tornar a adormir.

—Ja la saps, la solució a l’endevinalla? —va dir Pedro el Jeta girant-se cap a la Nostra Norma.

—Sí, que la sé —va dir la Nostra Norma—. I vostès?

—No en tinc la més remota idea —va dir Pedro el Jeta—. És un secret d’estat.

—Ni jo tampoc —va dir Yolanda la Liebre—. És un estat de secret.

—Ni jo —va dir el Català Liró, que s’havia despertat de sobte—. És un d’estat secret.

—Penso —va dir la Nostra Norma—, que podrien utilitzar millor el seu temps, en lloc de perdre’l amb endevinalles —mentre es deia per dins: “Els corbs expliquen contes i als escriptoris s’hi passen comptes.”

—Què n’has de saber, tu, del temps? —va dir Pedro el Jeta—. Aquí teníem molt bones relacions amb el temps. De bon matí, només ens calia fer-li una indicació, al temps, i ja érem a dos quarts de dues. O sigui, l’hora de dinar.

—Vostè feia això? —va dir la Nostra Norma.

—Ja no puc —va dir Pedro el Jeta—. Aquesta i jo —va assenyalar Yolanda la Liebre— ens vam enrabiar poc abans no perdés el cap. Va ser al gran ball de Cultura de l’Any del ministre Aixeta, però, quan vaig començar a cantar, la Reineta Poma em va fer xantar la mui cridant: “S’està carregant el temps! Que li tallin el cap.” Des d’aleshores, el rellotge no vol fer allò que li demano. Ara sempre són les sis del vespre.

—Ah —va dir la Nostra Norma—, ara ho entenc. Per això, hi posen a taula tantes tasses i platets i culleres. Sempre és la mateixa hora, a la taula de vostès!

—Matem el tema —va dir Yolanda la Liebre—, ja n’estic farta! Proposo que aquesta noieta ens expliqui un conte.

—Jo no en sé pas, d’explicar contes. N’hi demani al Liró —va dir la Nostra Norma.

Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre van pessigar el Català Liró, que va obrir els ulls a poc a poc i va dir: “No dormia, he sentit tot el que dèieu…”

“Afanya’t a contar-nos un conte”, va dir Yolanda la Liebre, “que no et tornis a adormir abans d’haver-lo enllestit.”

—Vet aquí que una vegada hi havia un diàleg, uns pressupostos i una amnistia —va començar el Català Liró…

—Prou d’aquest conte —van exclamar a l’uníson Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre—. Volem els de les disset germanetes unides i comunitàries…

—N’eren disset, germanetes i germanastres, que vivien al fons d’un pou… —va dir el Català Liró.

“Com que germanastres?”, va dir Pedro el Jeta. “Yolanda, fica-li el cap dins la tetera de til·la…”

—Però, per què vivien al fons d’un pou? —va dir la Nostra Norma.

—Hi havien nascut i crescut… —va dir Pedro el Jeta.

—I com s’ho anaven fent? —va dir la Nostra Norma.

—Des de la boca del pou, els tiràvem engrunes amb una mica de mantega —va dir Yolanda la Liebre.

—Era el pou dels pressupostos —va dir el Català Liró mig ennuegat de til·la—. O sigui, que les disset germanetes aprenien a treure’n…

—¿Què en treien? —va dir la Nostra Norma.

—Pressupostos, dona, pressupostos —va dir Pedro el Jeta.

—No ho entenc —va dir la Nostra Norma—. ¿D’on treien els pressupostos?

—D’un pou d’aigua, se’n treu aigua, o sigui, que m’imagino que d’un pou de pressupostos, se’n poden treure pressupostos, oi, ximpleta? —va dir Yolanda la Liebre

—Però elles eren dins el pou —va dir la Nostra Norma.

—És clar que hi eren —va dir el Català Liró—, i ben endins. Aprenien a treure i a dibuixar tota mena de coses… Per començar, tot allò que començava amb P…

—Per què amb P…?

—I per què no? —va dir Yolanda la Liebre.

El Català Liró ja tornava a adormir-se i Pedro el Jeta el va tornar a pessigar.

—Tot allò que comença amb P… —va dir el Català Liró—: “Poder, Patronal, Pressupostos, Partits, PSOE.” ¿Has vist mai dibuixar uns pressupostos?

—La veritat, ara que m’ho preguntes —va dir la Nostra Norma—, em sembla que no… Però et puc dibuixar: “Precarietat, Procés, Persecució, Pobresa, Presos Polítics, Pegasus…”

—Prou de romanços, amb la nena aquesta! No obris pas la boca o te la trencarem —van cridar a l’uníson Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre.

Aquella mala educació va fer vessar el got de la paciència de la Nostra Norma, que es va aixecar, indignada, i se’n va anar: “Què hi faig, jo, aquí? És la taula més estúpidament mal parada de la meva vida! Me’n torno al cau.”

El Català Liró es va quedar adormit instantàniament. Pedro el Jeta i Yolanda la Liebre no es van adonar de la marxa de la Nostra Norma, que, en girar-se, va veure com ficaven el cap del Liró dins la tetera de camamilla.

Pel camí, la Nostra Norma va ensopegar amb un arbre. Dalt d’una branca, hi havia un gatàs de l’Empordà somrient d’orella a orella. “D’allà on véns”, va dir el gatàs de l’Empordà, “tots són bojos”.

—Doncs, jo no vull parar boja entre bojos —va dir la Nostra Norma.

—No ho podràs evitar —va dir el gatàs de l’Empordà—. Tots som bojos, aquí. Jo sóc boig. Tu ets boja.

—¿Com ho saps, que sóc boja? —va dir la Nostra Norma.

—No fores aquí, si no fossis boja.

L’arbre tenia una porteta per a accedir a l’interior. “Quina cosa tan curiosa”, va pensar la Nostra Norma, “ara que ja sóc fora de la taula, em ficaré dintre l’arbre i tornaré al meu cau.”

I s’hi va ficar. Hi va trobar una tauleta de vidre amb una claueta d’or i va pensar que ara faria les coses millor. Va obrir una porta i va mossegar fort un bolet al·lucinogen per créixer uns quants pams. Es va endinsar per un passadís i de cop es va trobar al mig d’un hortet on durant anys i panys va collir faves i pèsols i julivert.

L’estiu del 2015 vaig veure a París l’exposició “Beauté Congo 1926-2015. Congo Kitoko” a la Fundació Cartier. Vaig fer-hi uns quants dies d’escala abans d’emprendre un viatge llarg a l’Àfrica. M’interessava molt la polèmica efervescent que es vivia en aquells moments a la capital francesa sobre la restitució o no dels milers d’obres d’art africà que hi ha a Europa. És un botí valuós fruit de l’espoliació per la força que van perpetrar les potències colonials, sense cap mena de respecte per les cultures africanes i els valors sagrats, socials i culturals del seu art.

Entre totes les peces exposades, em va tocar la fibra un quadre del pintor Chéri Samba (Kinto M’Vuila, RDC, 1956), que jo ja coneixia perquè feia anys havia exposat a la Fundació Miró i li havia fet un reportatge de televisió. Aquella obra disparava amb gran encert al centre de la diana de la polèmica. El títol era Hommage aux ancients createurs. Domina l’obra un gran autoretrat del pintor davant algunes escultures africanes. Al quadre, l’artista es dirigeix al públic amb un gest amable, seriós i atent, com si esperés una resposta.

A banda i banda, als laterals del quadre, escriu en majúscules una reflexió que val la pena de recordar. La vaig apuntar paraula per paraula. Diu així:

“En visitant per petició oficial la sala d’exposicions del Völkerkundemuseum de la Universitat de Zuric, situada al subsol d’un jardí ple de bambús, em va astorar el gran nombre d’objectes antics: màscares, teixits, estàtues… tots del molt alt nivell, que hi havia en aquella sala. Sentia com si cadascun d’aquells objectes em fes friccions al cos. Estava persuadit que aquells objectes tenien encara el poder sobrenatural i que eren verdaders perquè en aquella època el mercat no era gaire concorregut i no hi devia haver peces falses. També em va deixar astorat saber que Mr. Corey, que havia muntat aquesta col·lecció impressionant, no havia conegut l’Àfrica, d’on provenien les obres de la col·lecció, per trobar-se amb els creadors a qui jo reto homenatge. Jo em demano: hi ha més col·leccionistes semblants a Mr. Corey?” Signat: Chéri Samba, 1999.

‘Hommage aux ancients createurs’, de Chéri Samba.

L’exposició em va impactar. Totes les obres em van fer pensar. A la biblioteca del centre vaig trobar algunes respostes a la pregunta que es feia Chéri Samba. Concretament, al llibre La sculpture nègre (“L’escultura negra”) (1915), del gran crític d’art Carl Einstein, que, a més de ser un pensador clau del cubisme i l’art d’aquell temps, té tota la meva admiració perquè durant la guerra del 1936-1939 es va allistar a la Columna Durruti i va combatre al front de l’Ebre.

A continuació de la nota de Chéri Samba, vaig apuntar a la llibreta que duia, també, una cita de Carl Einstein de La sculpture nègre sobre la consideració dels europeus respecte de l’art africà:

“No hi ha cap més art que l’europeu abordi amb tanta malfiança com l’art africà. La seva primera reacció és la de negar el fet mateix de l’art i expressa la distància que separa aquestes creacions de l’estat d’esperit europeu per una desconsideració que va fins a crear una terminologia menyspreativa. Aquesta distància i els prejudicis que se’n desprenen fan difícil tot judici estètic, el fan gairebé impossible, perquè un judici així implica, en primer lloc, una certa familiaritat.”

D’això ja fa deu anys. La polèmica sobre el retorn de les obres d’art africà ha anat en augment. Dos anys després, el 2017, Emmanuel Macron es va ficar en el laberint. A la Universitat d’Ouagadougou, Burkina Faso, va declarar que el patrimoni de l’Àfrica havia d’exposar-se a París, però també a Dakar, Lagos i Cotonou. Proclamà que no podia acceptar que gran part del patrimoni cultural de molts països africans fos a França, i va anunciar que en cinc anys volia forjar les condicions necessàries per a les restitucions temporals o definitives del patrimoni africà als seus països.

Què ha passat fins ara? Set anys i no gran cosa més. El 90% del patrimoni cultural material de l’Àfrica encara és fora del continent. S’han retornat molt poques obres en comparació amb les que s’exposen i emmagatzemen als museus i centres d’art europeus. S’ha promès de retornar-ne més anys a venir. Tot i això, segons els experts, sumant-ho tot, encara que es compleixin les promeses, aquests anys vinents el 80% del patrimoni cultural africà encara serà en mans dels descendents de l’espoliació colonial efectuada amb violència.

Sobre el retorn a Benín de vint-i-sis obres (entre milers) de la col·lecció “Tresors d’Abomey” del Museu del Quai Branly – Jacques Chirac de París, hi ha un documentari esplèndid de la directora francosenegalesa Mati Diop, Dahomey, que va obtenir l’Ós d’Or al Festival de Berlín l’any passat. Les peces van ser robades per les tropes colonials franceses durant la invasió del 1892. Cent trenta anys de captiveri després, Mati Diop filma el viatge de retorn de les estàtues al seu país, i exposa l’efecte, les reflexions i les discussions que el retorn va causar entre el públic més jove i polititzat.

De tot això, de com es va anar gestant aquesta espoliació en els temps de l’esclavatge i dels primers exploradors. De les seves raons més profundes, imperialistes i racistes. De la funció de poder que compleixen els grans museus, fins a les accions més crítiques i reivindicatives que fan avui a tot el món artistes i activistes, ens en parla l’interessant assaig d’Alice Procter The Whole Picture (publicat en castellà per Capitán Swing amb el títol El cuadro completo).

Coberta del llibre ‘El cuadro completo’, d’Alice Procter. La història colonial de l’art

Els grans museus no són simples llocs físics per a exposar obres d’art, són espais per a configurar la memòria i la identitat, sosté Alice Procter. Són un reflex de la narrativa dominant durant els segles que se’ns ha imposat mitjançant l’art. Com hi han arribat, les obres? Quins interessos hi han intervingut? Què expressen? Quin missatge en realitat volen transmetre en conjunt? De fet, en aquest assaig Procter ens explica que l’anàlisi de les obres que hi ha als museus, la seva història i procedència, són un factor important més per a analitzar la història de la humanitat i la manipulació del poder, que, en el món occidental, és clarament marcat pel colonialisme i el racisme.

Tot va començar l’any 2017, quan l’autora va decidir de fer visites guiades a museus i galeries. Eren activitats no oficials i no autoritzades d’art incòmode (“Uncomfortable Art Tours”). Ella s’acabava de llicenciar en història de l’art, estava frustrada perquè no li havien explicat la història imperial i colonial creadora dels museus i galeries que estudiaven, i va decidir de descobrir-ho ella mateixa i explicar-ho. Les seves visites van tenir força èxit. Va detectar que hi havia unes ganes reals i urgents de desconstruir el relat dels museus. Segons Procter, la polèmica que hi ha de fa uns anys sobre la restitució i repatriació de les obres d’art fruit de l’espoliació imperial i colonial ha calat prou en certs sectors de la societat per a pensar que podríem ser en un punt d’inflexió.

Què passaria si aprenguéssim a mirar els museus d’una altra manera?, es demana l’autora, si aprenguéssim a descobrir la crueltat i la injustícia que hi ha darrere les col·leccions que s’hi exposen? Podríem entendre els museus com espais construïts a partir d’ideologies i començar a llegir-los en clau d’inclusió i exclusió. Així descobriríem a través de quins ulls mirem la història en general, i com, amb els segles, s’ha anat modelant i retallant la història fins a transformar-la en un relat oficial.

‘El secret de la grandesa d’Anglaterra’, 1862-1863, Thomas Jones Barker. La pista dels objectes

A partir d’alguns objectes i obres, l’autora explora tota la història de les peces que van triar els col·leccionistes i les xarxes de poder que van facilitar les adquisicions. Són històries que, d’entrada, ens introdueixen als palaus del poder i l’autoritat, l’origen dels museus actuals. Un món de col·leccionistes privats, aventurers, gent poc refinada o directament sense escrúpols. A partir de les històries dels objectes, anem reconstruint la veritable història col·lectiva.

L’assaig revela els forats del relat, l’altra cara de la moneda del que vol fer visible el discurs del poder que s’ha anat configurant al llarg dels segles. Descobrim, per exemple, la història de la dona d’un diplomàtic que pretenia ser un gerro grec, d’un arquitecte que es va construir la casa al voltant d’una tomba, de comerciants que traficaven amb diamants, de propaganda colonial que acaba decorant despatxos governamentals i d’un reliquiari medieval i el seu bessó falsificat. Cada història conté un ventall ampli de significats. És la seva manera de dir: primer cal saber el passat per a entendre com desafiar-ne el llegat.

Entre les moltes històries que explica, una d’insòlita és la del sarcòfag del faraó Seti, de tres mil cinc-cents anys d’antiguitat, que es pot visitar en el soterrani d’una residència privada de Londres, avui convertida en museu. En l’adquisició que va fer l’aristòcrata Sir John Soane, hi van intervenir un italià forçut i un diplomàtic anglès. En una investigació amb tons de novel·la d’aventures real, estirant el fil del sarcòfag, Procter ens descobreix el funcionament de l’espoliació feta pels britànics a Egipte, fonamental per a entendre-ho tot. Com l’objecte passa de ser una tomba a esdevenir un trofeu i, després, un tresor. És el canvi de significat dels objectes i, de retruc, de la nostra percepció “amable” de la història colonial.

El sarcòfag del faraó Seti, al soterrani del museu de Sir John Soane, a Londres (fotografia: Wikimedia Commons).

Un altre exemple: el diamant de Pitt. El museu del Louvre és ple de diamants de l’Índia. Ací entra en joc una de les protagonistes estel·lars del llibre: la Companyia Britànica de les Índies Orientals, que va ser incorporada a l’imperi britànic el 1858, sota la jurisdicció de la reina Victòria. La companyia tenia el control mercantil, polític i militar de tota l’Índia.

Aquest diamant robat a la colònia per un anglès sense escrúpols va passar per moltes mans, d’Anglaterra a França. Del duc d’Orleans a Napoleó, passant per Lluís XV. Aquest diamant il·lustra la integració del poder colonial en els sistemes de control del segle XVIII i la influència que han exercit aquestes noves fonts de riquesa en les estructures reials i polítiques d’Europa.

També hi ha la història del quadre de propaganda que la Companyia de les Índies Orientals va exhibir per justificar el seu control de l’Índia, que avui encara decora, molt significativament, les parets del Ministeri d’Afers Estrangers. És un cant a la superioritat britànica. L’escena mostra una Àsia submisa i dèbil oferint tributs i béns a la bella i superior Anglaterra. L’obra es titula, ni més ni menys, L’Orient ofereix les seves riqueses a Britània (1778). L’autor és el pintor grec Spiridione Roma. Res més lluny de la realitat històrica. La veritat és que l’Índia i moltes colònies més van ser saquejades implacablement amb violència i repressió.

O la història dels cranis maoris mokomokais, que van ser comercialitzats i col·leccionats pels europeus com a “objectes d’art”. I la de Mai, el primer illenc del Pacífic que va visitar Anglaterra. D’ençà que va baixar del vaixell va entrar en l’imaginari públic. La seva imatge va ser recreada en unes quantes obres d’art que l’autora analitza amb detall i agudesa.

Durant l’assaig, un fet a destacar és la nul·la representació que tenen, per exemple, les grans figures negres de l’abolicionisme. “La manca de representació de la gent de color en l’art europeu i nord-americà en els segles XVIII i XIX, i en particular l’absència de persones esclavitzades o anteriorment esclavitzades, parla per si mateixa del procés de l’exclusió racialitzada i de l’opressió”, conclou Alice Procter després d’haver repassat a consciència el contingut dels millors museus i galeries europeus i nord-americans.

El vaixell de Nelson en una ampolla, obra de Yinka Shonibare, 2010. L’activisme crític

En la segona meitat de l’assaig, l’autora explica diverses mostres d’activisme crític contra el relat racista i colonial imposat pels museus. És el cas de l’artista Fred Wilson, que l’any 1992 en l’exposició “Mining the Museum” (“Minar el museu”) va remarcar les absències del museu, amb pedestals buits dedicats a figures negres històriques al costat de pedestals amb busts de Napoleó i més figures blanques de l’imperialisme. O introduint grillons d’esclaus en una vitrina dedicada a la joieria del segle XIX. O posant un seguit de cadires buides davant un pal de flagel·lació d’una presó.

L’autora estudia també els exemples de les performances de Marina Abramović, o el de l’artista britànic-nigerià Yinka Shonibare, que va instal·lar un vaixell de Nelson dins una ampolla davant la impressionant columna dedicada l’almirall a la plaça de Trafalgar de Londres. El vaixell té les veles fetes de teles africanes i indonèsies, en al·lusió a l’important negoci tèxtil dels britànics a les explotacions colonials. Fossin els esclaus que treballaven als camps de cotó o la moda de les teles i els brodats del sud de l’Àsia, que va ser una font important de finançament de la Companyia Britànica de les Índies Orientals.

Un capítol curiós és el que dedica a l’escultura efímera de sucre blanc Sugar baby, de Kara Walker, que representa una figura gegantina d’una dona negra caricaturesca i sexualitzada instal·lada a les naus de l’antiga refineria de sucre Domino amb aquesta inscripció: “A petició de Creative Time, Kara E. Walker ha confeccionat: una subtilesa o la meravellosa Sugar baby, un homenatge als artesans no remunerats i explotats que han refinat els nostres sabors dolços dels camps de canya a les cuines del Nou Món, en ocasió de la demolició de la fàbrica de refinatge de sucre Domino.” Alice Procter constata, de passada, que als EUA no hi ha cap monument nacional a les víctimes i supervivents de l’esclavatge.

‘Sugar baby’, de Kara Walker, a Domino, Nova York (fotografia: Alex Strada). Els protagonistes catalans de l’espoliació colonial

Quan sóc a punt de tancar el text, m’arriba el número de gener de la revista Sàpiens, que és de cita obligada en aquest article. Amb el títol “Traficants de patrimoni” i el subtítol “Qui van ser els protagonistes catalans de l’espoliació colonial”, la revista d’història publica un ampli dossier elaborat pels millors especialistes, historiadors i antropòlegs. La funció que van complir diferents personatges i institucions, com ara els claretians i el Museu Etnològic de Barcelona, sorprendrà molta gent.

Són els resultats de la recerca d’un projecte important de la Universitat de Barcelona, pioner al país i a l’estat espanyol, anomenat “(Tr)african(t)s”, que ha estudiat l’origen i el recorregut de les peces dels museus catalans fruit del llegat colonial a les Filipines, el Marroc i Guinea Equatorial i les millors opcions de restitució, en la línia de més països europeus.

The Washington Post · Teo Armus

Buenos Aires, Argentina. La carnisseria de Gonzalo Hernández és just al costat de les estàtues d’un brau i d’un ramader, a tocar d’un barri que deu el nom –Mataderos (“Escorxadors”)– al seu paper històric com a epicentre del comerç de carn de vedella a la ciutat.

Però fins i tot en la zona més “bovina” d’aquest país, conegut a tot el món per l’obsessió nacional amb la vedella, els clients d’Hernández es decanten com més va més per una altra mena de carn: el porc.

“Abans era una cosa que veníem com a extra, igual que venem carbó per a la graella”, explica Hernández mentre mostra una nevera plena d’espatlles de porc de tall gruixut. “Ara, el porc és una part central del negoci.”

El fet que Hernández hagi començat a exhibir carn de porc a l’aparador, quan fins ara tan sols n’hi havia de vedella, és tan sols un indici de l’empitjorament de l’economia argentina i la severitat de les mesures d’austeritat imposades pel govern. Afegits a un canvi més progressiu en les normes culturals al país, la conjunció d’aquests factors ha empès com més va més argentins a deixar la carn de vedella per una altra carn vermella.

Un grup d’homes argentins rosteix carn de vedella a Rosario, en una instantània de la setmana passada (fotografia: Sebastián López Brach/The Washington Post).

El president argentí, el llibertari Javier Milei, ha retallat dràsticament els subsidis federals i la despesa pública per a fer front a una inflació rècord, que va arribar a un màxim anual de gairebé un 300% l’abril de l’any passat. La teràpia de xoc econòmic de Milei ha reduït encara més el pressupost de les famílies argentines, cosa que ha fet que el consum per càpita de carn de vedella s’hagi desplomat a la xifra més baixa en cent deu anys de dades, segons la Borsa de Comerç de Rosario.

No és casualitat, segons que expliquen els economistes, que les dades provisionals semblin confirmar que els argentins van consumir més carn de porc que mai l’any passat.

“El paladar argentí ha canviat”, diu Franco Ramseyer, economista de la Borsa de Comerç de Rosario. Tot i que el consum total de carn s’ha mantingut relativament estable, el porc s’ha erigit en “una alternativa més barata, més lleugera i de gust convincent” a la carn de vedella. “No sorprèn que la gent en compri més per substituir-la”, continua Ramseyer.

L’estatus de l’Argentina com el país que més vedella consumeix del planeta, certament, no sembla en dubte: amb uns 47 quilograms per càpita, la xifra del 2024 va caure significativament per sota de la mitjana històrica (71), però continua superant amb escreix la dels Estats Units (38) i la dels països veïns del Brasil (34) i Xile (32).

El canvi en els hàbits de consum a l’Argentina, continua Ramseyer, encaixa amb la tendència mundial a consumir com més va menys vedella. A l’Amèrica del Nord, les cadenes de menjar ràpid es decanten cada vegada més fermament pel pollastre com a alternativa més sana i barata a la vedella. Tant Austràlia com el Brasil i la Unió Europea, paral·lelament, han registrat aquests darrers anys un augment substancial del consum de carn aviar.

A l’Argentina, el consum de pollastre i productes processats del porc, com ara el xoriç, s’ha mantingut relativament estable: on el consum ha augmentat més clarament, i amb molta diferència de la resta, és en la carn de porc fresca.

Walter Sosa, carnisser de tercera generació de Rosario –la tercera ciutat més gran de l’Argentina i un centre agrícola important– s’havia centrat durant dècades en el negoci de la vedella.

Quan va notar un lleuger canvi en els patrons de venda, la seva família va obrir una botiga nova –Carnes Don Francisco– ara fa set anys centrada exclusivament en la carn de porc. “Havia de ser una botiga nova per a trencar els hàbits de consum de la gent. La idea era que el client no podia presentar-se a la botiga i esperar comprar-hi un filet”, diu.

Detall de l’aparador de Carnes Don Francisco, a Rosario (fotografia: Sebastián López Brach/The Washington Post).

És difícil d’exagerar la importància de la carn de vedella en la consciència nacional de l’Argentina, un país d’uns quaranta-sis milions d’habitants on el bestiar supera en xifra les persones.

Sota els governs successius del peronisme, les exportacions de carn van limitar-se, sovint de manera artificial, per reservar vedella per al consumidor nacional. Però també va ser durant el mandat d’aquests governs que la inflació al país es va descontrolar i va obligar molts argentins a gastar menys en carn.

La inflació comença a baixar amb Milei –ara és d’un 166%–, però les exportacions de vedella augmenten i la producció s’ha mantingut estable. Tot això ha contribuït a mantenir-ne elevats els preus, segons que explica l’analista econòmica María Julia Aiassa.

A la carnisseria d’Hernández a Buenos Aires, les cues aquest cap de setmana arribaven fins a la porta. Molts clients, recelosos del preu de la vedella, optaren pel porc.

“Menjar un entrecot, avui dia, és un luxe”, diu Felipe Gil, un estudiant de 24 anys, en referència a un tall de carn molt apreciat que avui dia es ven a uns a 18.000 pesos –uns 17 euros– el quilogram.

La família de Gil podia permetre’s de menjar vedella gairebé cada nit quan ell era petit, però ara tan sols poden permetre’s de menjar-ne dues vegades per setmana o tres. Darrerament, el seu pare ha començat a preparar milaneses amb carn de porc tendra, en compte de vedella.

“Sempre feia servir entrecot o talls més cars, però els temps canvien”, explica Gil.

Talls de carn de porc a l’aparador de Carnes Don Francisco (fotografia: Sebastián López Brach/The Washington Post).

Fa tot just unes quantes dècades, molts argentins veien el porc com una cosa bruta, i la carn de porc com a insípida i greixosa. Daniel Fenoglio, president de la Federació Porcina Argentina –que representa a prop del 90% dels productors de porc del país– explica que els avenços tecnològics importats de l’estranger durant la dècada dels 2000 van abaratir considerablement la producció de carn de porc.

Mentre que criar una vedella sol costar anys –per no parlar de la necessitat de disposar de prats per a la pastura–, els porcs podien criar-se en molt menys temps i en corrals molt més petits. D’una altra banda, l’auge de la producció de blat de moro i soja a l’Argentina també va facilitar l’accés a pinso per a aquests animals durant els 2000. Però el consum de porc a l’Argentina no va començar a créixer de veritat, segons que explica Fenoglio, fins que la indústria no va començar a canviar el nom dels talls de porc, heretats originalment de la terminologia espanyola, per fer-los coincidir amb els termes autòctons amb què els argentins es refereixen a les diferents parts de la vaca.

“La gent va començar a comparar els talls de porc i de vedella: no tan sols pel gust, sinó també pel temps de cocció i el preu”, explica. Encara que el pollastre és més barat, el porc es va convertir aviat en un substitut més natural de la vedella. “Les possibilitats de cocció al forn, la paella o la graella són molt semblants”, explica Fenoglio.

Amb el pas del temps, les campanyes de màrqueting van ajudar a difondre la idea que la carn de porc fresca –que sol tallar-se en fresc a les carnisseries, en compte d’arribar-hi ja envasada en talls individuals– és més sana que no la de vedella.

El missatge sembla haver fet fortuna en Ramón Chávez, un electricista de cinquanta anys que fa cua per comprar espatlla de porc. “No és tan greixosa, i no engreixa tant”, explica, i assenyala que el punt de fusió de la carn de porc –més baix que no el de la vedella– elimina una proporció més alta del greix natural de la carn. “Si no, pregunta-m’ho d’ací a uns quants anys”, ironitza.

Per més importància que hagi agafat en la dieta dels argentins, ningú no s’atreviria a dir que la carn de porc arribarà mai a destronar la carn de vedella com l’element més preuat de la graella nacional.

Mentrestant, a la botiga de carn de porc que Sosa regenta a Rosario la decoració porcina que recobreix l’interior no sembla haver deixat prou clar que l’establiment ven exclusivament carn de porc, ni tan sols als consumidors habituals.

Sosa manipula talls de carn de porc a la seva carnisseria (fotografia: Sebastián López Brach/The Washington Post).

La setmana passada, durant els dies frenètics d’abans de festes, uns quants clients van entrar a la botiga a la recerca de carn vedella per a la nit de Nadal, explica Sosa.

“Vaig haver de dir-los: aquí no en venem, d’això”, diu. “Si fa un any que véns cada setmana a comprar únicament carn de porc, company!”, recorda.

Sebastián López Brach, de Rosario estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956), advocat, articulista,mecenes, president de la Fundació Horitzons 2050, ha publicat el llibre Com som els catalans (Viena, 2024), que revisita Les formes de vida catalana (1944), de Josep Ferrater i Mora, i ens explica com som i cap on anem. Ho fa d’una manera arriscada, sense patir pels voravius, tot i ser un home de seny. Analitza com és ara aquesta manera de ser catalana. Com el factor de continuïtat, en definitiva, el de perseverar en la identitat és el més afeblit i com, en canvi, la mesura, el seny i la ironia perviuen amb més salut. Creu que les darreres generacions no han transmès la identitat de la mateixa manera que a principi del segle XX i que això ens ha debilitat.

Rotund, afirma que la immigració és una realitat històrica que no ha afeblit la condició de catalans, i que tot i que ara sigui més complicat, es pot evitar que passi. Per fer-ho explica que cal allunyar-se del model francès comunitarista, de la creació d’arxipèlags formats per comunitats diferents que no es relacionen entre si. Sap que la immigració continuarà arribant i que per això cal acollir-la d’una manera més intel·ligent, amb seny i mesura, amb noció de límits, que és important. Considera que la història és una eina de cohesió social, que cal fer servir i que ja és hora que deixem d’explicar una història solament de derrotes, que hem d’aprendre a saber de les nostres victòries. Que això també és important per a la cohesió social.

—L’enveja és el gran defecte dels catalans?
—Sí, sense cap mena de dubte. Tenim una expressió que és tremenda; quan algú té èxit per algun fet, la resposta dels catalans és: “No n’hi ha per a tant.” Això és demolidor i vol dir que l’enveja ens pot i que no celebrem com ho hauríem de fer els èxits dels altres i tendim a menysvalorar-los. Això fa segles que dura i forma part del nostre caràcter. No ens fa cap favor. Seria molt millor si ens alegréssim d’allò que aconsegueixen els altres i no menysvaloréssim sempre els qui se’n surten.

—Això és estructural.
—S’ha generalitzat en diferents camps i ens acaba paralitzant.

—La supèrbia també?
—Aquest no és un dels defectes importants.

—En aquesta revisita a Ferrater Mora i les seves quatre formes de la vida catalana, dieu que el sentit de la continuïtat és tocat. Què voleu dir?
—Seria la identitat. Nosaltres no hem transmès prou bé l’estima per la identitat pròpia i a vegades sembla que ens faci vergonya reclamar allò que ha estat la nostra tradició, la nostra manera de ser. De les quatre formes de la vida catalana que havia publicat Ferrater Mora l’any 1944, la continuïtat és probablement la que en aquests moments està més tocada. No és la mateixa que ara fa vuitanta anys.

—Citeu aquesta frase de Vicens Vives, que explica bé aquest concepte: “La vida per als catalans és un acte d’afirmació continuada, és la voluntat de ser.”
—Quan Ferrater Mora escriu això encara no han passat els quaranta anys de franquisme, ni aquesta transició anestesiada, ni l’intent d’aconseguir la independència. Tot això sumat fa que hi hagi com un cansament de lluitar per la voluntat de ser. I no hi ha cap poble que pugui resistir sense tenir aquesta voluntat, que és voluntat d’afirmació lingüística, voluntat d’afirmació cultural, voluntat d’afirmació nacional. I això ha estat per cansament o perquè el cos nacional s’ha diluït ha quedat tocat. Quan Ferrater Mora feia aquestes afirmacions teníem una societat que era lingüísticament, culturalment, religiosament, molt més homogènia que l’actual. I quan una societat és menys compacta des de tots aquests punts de vista, la continuïtat i la voluntat de ser estan més malmenades.

—Però el procés de la independència seria un punt culminant d’aquesta voluntat de ser.
—La màxima voluntat de ser és voler ser un estat, que és el que ja deia Prat de la Riba, que tota nació ha d’acabar sent un estat. El que passa és que no hem acabat sent un estat, com a mínim fins ara, i llavors a les grans il·lusions –i aquesta va de ser una gran il·lusió col·lectiva, una gran reunió d’energies, un combat intel·lectual–, si no acaben bé creen un cert reflux, una certa desil·lusió. I hem de veure fins on arriba aquesta desil·lusió, fins on arriba aquest sentiment profund dels catalans. En tot cas, jo estic convençut que és una situació reversible i que després d’una certa desil·lusió tornarà la il·lusió, però ha de fer el seu procés.

—El seny, com el tenim?
—El seny el tenim bé sobretot si l’entenem com la capacitat de preveure el futur i no com ens volen fer creure alguns, sobretot els peninsulars, que vol dir el sentit comú. El seny no és el sentit comú, perquè el sentit comú és el mínim comú denominador perquè ningú s’enfadi. No, el seny és dir, escolti, nosaltres volem anar cap allà i som capaços de preveure les dificultats que hi ha per anar-hi. Potser en el procés hi va haver poc seny, però en general crec que els catalans preveuen el futur i saben com encarar-lo. Una altra és que a vegades surt bé i a vegades no.

—Dieu que seny no seria prudència?
—No, com et deia és preveure el futur. Evidentment, si tu preveus que pot anar malament, la prudència t’indicarà que no vagis cap allà.

—I la mesura, la conservem bé?
—La mesura, que en definitiva és no allargar més el braç que la màniga, continua essent una virtut dels catalans. Es conserva bé, però una mica afeblida per brots d’hedonisme, de mostrar allò que es té. Hem passat de ser més aviat luterans a ser més aviat catòlics, en aquest sentit de mostrar allò que es té. Abans et deien que no s’havia de fer ostentació, ara n’hi ha una mica.

—I de la quarta manera de ser, la ironia, ens en resta?
—Sí, aquesta la conservem estupendament. La ironia no s’ha de confondre amb destrossar l’altre. La ironia ha de ser fina, ha de ser mesurada i no hauríem de caure en el sarcasme. I a vegades potser algú hi cau. Però, en general, els catalans són molt irònics i sabem fer anar bé aquesta virtut. I això ens salva de molts conflictes.

—Sí?
—Sí, perquè la ironia és acabar dient allò que vols dir, però d’una manera que no sigui feridora.

—I el pactisme, com el tenim?
—Sempre he pensat que el pactisme estava sobrevalorat, no sabria ben bé on posar-lo, potser el podríem posar amb la mesura. És allò de no prendre mal. No ens fa gaire favor que se’ns vulgui identificar tant amb el pactisme, perquè es fa servir per dir que no anem més lluny, no feu això, no feu allò. No és una bona definició per a nosaltres. Un problema de la societat catalana és que és molt pendular, passem amb cert facilitat d’un extrem a l’altre. Depèn de la temporada.

Podeu comprar Com som els catalans Antoni Gelonch a la botiga de VilaWeb

—I ara on seríem?
—Durant tot el procés de la independència el pactisme va desaparèixer. Ara, si escoltem el president de la Generalitat actual, el pactisme sembla una virtut que es pot posar de condiment a totes les salses. Ni una cosa, ni l’altra. El pactisme és bo quan es fa entre iguals. Quan es projecta el pactisme entre realitats polítiques desiguals es condemna el més feble a la inactivitat.

—La política socialista de president seria aquesta? Una mica intentar d’agafar aquests trets més tòpics del catalanisme i fer-ne una paròdia o un esperpent.
—En realitat Illa nega els principis del catalanisme. Quan diu que és català tot allò que vol millorar Catalunya, nega la voluntat de ser, que és una de les característiques definides per Vicenç Vives sobre el catalanisme. Quan s’expressa com a president de la Generalitat amb una llengua oficial, però no amb la llengua pròpia de Catalunya, renega del catalanisme. Quan fa l’apel·lació al pacte entre desiguals inactiva el catalanisme, perquè el catalanisme és pacte, però també és lluita. Llavors, només mirem una part d’allò que han estat les bases del catalanisme.

—També parleu d’immigració, no us fa por?
—No, no es pot analitzar la societat catalana actual si no es té en compte aquest factor, que té relació amb la voluntat de ser, amb les formes de la vida catalana. És una immigració molt sobtada, molt voluminosa en el temps, diguem-ho així, sense possibilitats reals d’acollida des del punt de vista lingüístic o des del punt de vista nacional. Només cal veure que hi ha més gent que vol aprendre català que no classes per a aprendre’n. No han estat capaços de tenir seny i posar en marxa prou ensenyament del català per a tothom, i llavors això impactarà sobre la cohesió nacional, perquè com deia Pompeu Fabra, la llengua és el nervi de la nació, per tant, si no hi ha llengua no hi haurà nervi, i tot això té un impacte real.

—Situeu la vostra anàlisi en el fet que la immigració forma part històrica del nostre país i això és una cosa que sovint s’oblida.
—Per analitzar la condició catalana no ens la podem inventar. És la que és en aquests moments. I és producte de dues immigracions molt massives al segle XX i, alhora, de dues immigracions molt importants des del punt de vista del capital humà i del capital social, també entre el segle XX i el segle XXI. Són realitats que tenim, que s’han d’abordar i no han de fer por, perquè si no les abordem sense por seran caldo de cultiu de tots els extremismes. I cal saber que això continuarà sent així, que els càlculs que s’han fet és que fins el 2050 tindrem un milió més de ciutadans que vindran de fora, que d’aquests, 539.000 treballaran, que bàsicament vindran de l’Àfrica subsahariana i que potser ens agafarà en condicions perquè els puguem acollir des del punt de vista lingüístic i nacional millor que no ho hem fet fins ara. Llavors, podem fer veure que no ho veiem, podem fer veure que això és nou, podem fer veure que això és un problema, però no és cap d’aquestes coses.

—Què és?
—És una realitat i ha estat una realitat històrica que no ha fet variar la condició dels catalans, perquè s’ha pogut integrar d’una manera positiva en l’àmbit lingüístic, en l’àmbit nacional. Ara això potser és més complicat perquè, és clar, hi ha un altre tema de què també hauríem de parlar, que són les identitats concèntriques. Però el que em fa més por de la situació a Catalunya, que això s’assembla a la situació a França, és aquest concepte d’illes, que és el perill més gran per a una societat.

—Sobre això, dieu que hem d’estar atents i no fer com els francesos.
—Hem d’evitar això, perquè si tens un arxipèlag d’illes que es comuniquen o no es comuniquen i que cadascuna va fent la seva vida, no hi ha comunitat nacional. No podem anar cap aquí.

—Però dieu que hi ha una certa tendència que hi anem?
—Hi ha una certa tendència a anar cap aquí, perquè hi ha factors interns i externs en aquestes menes de comunitat que fa que alguns estiguin molt connectats per raó de religió, de llengua o d’origen, i que el contacte entre si sigui poc permeable.

—Dieu que per evitar-ho s’ha de lluitar contra el comunitarisme, què voleu dir?
—Hem de tendir a viure junts, i això no vol dir que la gent no es reuneixi si són senegalesos o romanesos o el que sigui, però si no hi ha aquest efecte de barreja, de viure junts, caurem en allò que a França se’n diu el “separatisme”, que són comunitats separades que no tenen relació entre si. Llavors, al meu entendre tan sols hi ha dos factors que ens poden unir a tots en aquest viure junts: el coneixement de la llengua i de la història. En llengua hem de fer més esforços i en història els hem de fer tots. Perquè ni tan sols els catalans de generacions sabem la història de Catalunya, perquè ningú s’esforça a explicar-la. I crec que aquí tenim elements de cohesió, perquè en lloc d’explicar cada vegada que hem perdut, hauríem de començar a explicar cada vegada que hem guanyat. Els catalans hem tingut segles esplendorosos i no els expliquem, només expliquem quan perdem. És horrorós. Potser la nostra situació es deu que hem dedicat més a llepar-nos les ferides de les derrotes que a magnificar les victòries. Potser seria hora que comencéssim a exaltar les victòries.

—Parleu de fer polítiques cap a aquesta direcció. Durant els anys del procés tampoc no s’han fet. Ens queixem però actuem poc?
—En tot cas, no s’hi dediquen prou recursos, i en matèria d’història és segur que no es fa. Tinc una petita experiència a Lleida, a les escoles d’alta complexitat seguim un programa a partir d’un llibre que es diu La història de Lleida explicada a la canalla, i els nens i les nenes de les escoles d’alta complexitat estudien la història de Lleida en català i després cada escola fa un pòdcast explicant-la. Si no els ensenyem història, no saben ni on viuen, no tenen cap referent i els és igual on visquin. I hem de tenir referents comuns. Per exemple, a l’escola Magí Morera, que és una escola en un barri completament marginal com Mariola, han triat de treballar els bombardejos del 1937. Als nens i nenes, els hem d’explicar tota la història. És interessant explicar que els comtes de Barcelona signaven acords amb el califa de Còrdova i amb el rei de Castella i amb el rei de França. Nosaltres no som només un país que va perdre el 1714. Vam dominar la Mediterrània. Jaume I avui fa anys que va conquerir Mallorca. Jaume I va conquerir València. La canalla ha de saber que Perpinyà és terra catalana. Si no expliquem que les quatre barres eren a l’Acròpolis d’Atenes, al final ningú s’apunta als que perden. La gent s’apunta als que guanyen. I nosaltres hem de reivindicar més els èxits que no els fracassos.

—Dieu que si no treballem i no arrisquem, el futur de Catalunya serà impossible.
—Sí, s’ha de treballar, fer programes a les escoles d’alta complexitat. Intentar que no hi hagi arxipèlags. Fer totes les activitats possibles perquè la gent es pugui barrejar i que la nostra manera d’entendre la vida en societat sigui fer aquestes aportacions positives. Si no, cadascú tirarà pel seu bancal i això no serà una societat, serà una acumulació d’individus. I hi ha un altre tema que també trec diverses vegades al llibre, que és el concepte de límits. L’extrema dreta europea diu que la llibertat és il·limitada i que tothom ha de fer el que vulgui. Això no és una vida en societat. Una vida en societat vol dir que les coses tenen límits, inclosa la llibertat. Aquests són conceptes que es van banalitzant. Si no existeix el concepte de límits i no es pot prohibir res, dius, bé, escolti, això no és una societat, és una altra cosa, és la jungla.

—Josep Maria Terricabras va tractar molt la qüestió que els drets sempre van acompanyats de deures.
—Exacte, això em sembla una noció imprescindible. També explico al llibre per què ha passat això. Nosaltres hem passat de la condició de súbdits a la d’usuaris sense haver estat mai ciutadans. Un súbdit només té deures i no té cap dret. Un usuari té tots els drets i no té cap deure. En canvi, un ciutadà és aquell que sap que té drets i deures. Nosaltres no hem treballat la noció de ciutadania, hem passat de no tenir cap dret a tenir-los tots. Bé, escolti, algun deure deu tenir vostè també, no?

—La proposta que feu sobre la immigració és combatiu amb aquest racisme que fins ara era poc present a la nostra societat, però que ara és més directe i real.
—Completament. Ho repeteixo, això no ho canviarem, això és una realitat i no una desgràcia; no és un problema, és un fet al qual hem de fer front de la manera més intel·ligent possible, amb tota la mesura i el seny que podem. I amb mesura i seny, treballant a favor de la noció de límits i contra la noció d’arxipèlag podem assegurar la nostra continuïtat, si no, no l’assegurarem.

—Però ens faltarà desenvolupar molt aquesta feina d’acollida.
—S’han de fer molts esforços en aquest sentit. El catalanisme o l’independentisme o el sobiranisme han de dedicar els esforços a això ara com ara. Esforços a mantenir la cohesió d’aquesta societat per poder tornar a plantejar futurs combats per a esdevenir un estat.

—Dieu que l’escola és fonamental, però serà difícil que pugui fer aquest paper perquè és en crisi?
—És molt en crisi, però és l’únic instrument que tenim, no en tenim més. També és en crisi l’associacionisme i tot allò que és col·lectiu s’ha menystingut i es posa com a valor suprem l’individualisme. Per tant, hauríem de tendir a formar part del comú, allà on podem fer la transmissió d’aquestes formes de vida catalana, o aquesta voluntat de viure junts. Però crec que bàsicament s’ha de fer mitjançant l’escola, perquè allà és on es troben tots. És l’únic lloc on es troba tothom.

David Salinas-Armendariz (Santurtzi, Biscaia, 1962) coneix com pocs els camins i racons de l’oficialitat de seleccions esportives. És advocat, especialitzat en dret esportiu, i va participar en la redacció de l’article 48.2 de la llei de l’esport espanyola. En aquest article, defensa el dret dels esports amb una gran tradició a ser reconeguts internacionalment, i, en aquesta línia, diu que “s’ha fet justícia” i que ja era hora que la Federació Basca de Pilota fos membre de ple dret de la federació internacional. “La lògica s’ha imposat. Feia més de tres dècades que esperàvem aquesta notícia, i, per sort, la Federació Internacional de Pilota ha obert els ulls.” Està convençut que la decisió no es pot revocar i considera que s’han obert les portes per a més esports.

En el pitjor dels casos, es podria obrir un procediment judicial i un tribunal ordinari podria ordenar de repetir la votació. Però l’advocat creu que l’actitud dels membres de la Federació Internacional de Pilota no canviarà. “A més, la Federació Espanyola de Pilota també es troba en una etapa de transició, i, segons que sé, el pròxim president no compartirà la manera de pensar de l’actual. Repetir la votació no tindria cap sentit. Els recursos podrien endarrerir l’assumpte, però no crec que l’oposició arribi gaire lluny.”

L’advocat ha afegit que la decisió no tenia marxa enrere. “Amb més del 66% dels membres de l’assemblea a favor, la Federació Basca de Pilota ja és membre de la federació internacional. Tot i els recursos i més obstacles, això ja no es pot canviar. Per organitzar campionats, participar en reunions… La federació basca ja és un integrant més, amb els mateixos drets que la resta.” Això sí, encara no té dret de vot. “El vot depèn dels resultats esportius, i, evidentment, la selecció basca encara no ha obtingut cap resultat perquè no hi ha participat. Ara caldrà revisar els estatuts de la Federació Internacional de Pilota.”

Els pilotaris hauran de triar

Salinas-Armendariz creu que s’acosta una època molt interessant per als pilotaris bascs i ha avançat que serien en el punt de mira: si reben la trucada de més d’una selecció, hauran de triar. “Ara s’obriran moltes situacions noves, i aquesta en serà una. Tot és inventat, ja passa en molts esports més, i els pilotaris hauran de decidir. No hi ha més.” I els pilotaris de Navarra i d’Iparralde tindran dret de triar? “Els estatuts de la Federació Internacional de Pilota no parlen de nacionalitat, sinó de veïnatge administratiu. Per tant, si un pilotari d’Iparralde o de Navarra es registra al País Basc, podrà jugar amb la selecció basca.”

Una altra porta que s’obrirà serà la dels pilotaris professionals de mà. Els professionals de la punta i de la pala acostumen a jugar amb les seves seleccions, però els pilotaris de les empreses Aspe i Baiko no. “Sobre aquest afer, donaré una opinió com a afeccionat, atès que no he format mai part d’una federació, però penso que les coses canviaran. Els pilotaris mateixos tindran interès a guanyar medalles, i s’hauran d’arribar a acords entre empreses, federacions i institucions. A l’NBA també passa que molts esportistes volen anar als jocs olímpics per representar el seu país, i podria passar igual amb la pilota.”.

Un primer pas per a més esports

Fet el primer pas, Salinas-Armendariz creu que la porta s’ha obert per a molts esports més. El futbol és el que té més ressò. “Malauradament, la Federació Basca de Futbol no ha fet cap pas endavant aquests darrers quatre anys. Esperem tenir més bones notícies amb el canvi de president.” A més de la feina de les federacions, l’advocat demana el suport de les institucions. “La unitat dels abertzales és imprescindible, i hem d’aprofitar aquest moment per continuar aconseguint més coses. Sóc optimista de cara al futur.”

Salinas-Armendariz creu que amb l’oficialitat hi ha hagut dos grans guanyadors: la selecció basca i, sobretot, la Federació Internacional de Pilota. “El canvi d’actitud ha estat notable aquests darrers anys. Els campionats mundials de pilota dequeien, i la participació de la selecció basca hi donarà un impuls. Es generaran més recursos econòmics, augmentaran les audiències, i la qualitat dels pilotaris millorarà. L’espectacle serà millor, i els afeccionats de tot el món ho agrairan.” A més, l’advocat ha recordat que ja hi havia iniciatives per a organitzar actes al País Basc. El Campionat del Món del 2030 es farà a Bilbao i Gernika. “Tothom hi sortirà guanyant. Segurament, veurem la selecció basca competir oficialment per primera vegada d’ací a cinc anys a Bilbao.”

L’acord ha originat una gran eufòria entre els seguidors bascs de pilota, però Gotzon Enbil, president de la federació basca, ha demanat prudència. Segons l’advocat, l’actitud d’Enbil ha estat encertada. De fet, Julián García Angulo, president de la Federació Espanyola de Pilota, ja ha avançat que presentarien tots els recursos possibles contra la decisió. Salinas-Armendariz creu que això podria allargar el procés. “García Angulo ha estat una persona nefasta en aquest afer. Presentaran recursos, i crec que el punt més feble és que l’ordre del dia de l’assemblea no incloïa explícitament que es faria una votació. Totes les federacions n’estaven al corrent, però no constava per escrit. El jutge podria agafar-se a això, però l’acord no té marxa enrere.”

He de dir que les discussions més serioses entre amics les he tingudes pel cinema català. És un tema que sempre em posa en mode alerta. Segurament perquè crec que la meva generació va cometre un error fonamental en acceptar la separació entre cinema i llengua. Com si fos un tema menor, prescindible. Com si la llengua que es parla als films no fos significativa. Com si les sèries i el cinema que triomfen al món de les cultures minoritàries no fossin filmats en les seves llengües originals. Vaja, una d’aquelles trampes intel·lectuals al solitari que ens traiem de la màniga per no batallar més. Per sort, això no ha passat en la literatura, tot i que la batalla perquè claudiquem no para mai, com un corc que va fent malbé els fonaments perquè tot tentinegi. Com si la literatura no vingués marcada per la llengua en la qual s’escriu.

Amb aquesta remor de fons íntima, em fa mandra l’audiovisual en espanyol, una mandra com endèmica. Això no vol dir que no el miri quan cal o s’ho val. I així, seguint bons consells, he mirat la sèrie Yo, adicto. Magistral, recomanable, sense manies, amb l’actuació fabulosa d’Oriol Pla.

M’hi vaig posar com qui va a veure Vicky Cristina Barcelona. La idea d’un film estranger filmat a Barcelona. En aquest cas, amb actors importants catalans. Però no va ser possible. De cop hi ha una baralla perquè un personatge parla en català i el protagonista s’emprenya i desencadena una de les crisis greus del personatge.

Aquí se’m va començar a regirar l’estómac. La tolerància o la intolerància viscuda a través del català no podia ser cert que només fos un escenari. Com si els espectadors catalans fóssim de pedra.

Després d’una gran crisi, el protagonista arriba a la calma, que és representada a través d’un ball preciós d’Oriol Pla amb la música de fons del “Benvolgut” dels Manel. Tot i ser minuts d’una bellesa extraordinària en què el català sembla que vol simbolitzar aquest canvi del protagonista, a mi em va provocar malestar. Aquell inici xiuxiuejant d’una de les meves cançons preferides en aquell context em tocava en el més profund, d’una manera tan intensa que em va distreure de l’argument fins a portar-me al meu infern, al nostre infern: el de la llengua tractada com si fos una almoina. Com un maltractament.

Una cançó, una frase, una salutació… No sé si se suposa que hauríem d’estar agraïts per aquesta presència anecdòtica del català, per això que alguns deuen haver considerat un detall. A mi ben bé em van esguerrar la nit i la sèrie. Ja no vaig poder deixar de sentir-me com una alienígena fora del món sempre. Perquè no us penseu pas que el personatge es manté ferm amb el català, sinó que al final cedeix, com fan els catalans que van al cel espanyol i renuncien a la llengua per fer-se entendre, per ser comprensius. Al final, els que es porten bé són premiats amb la màgia de la comunicació. Fatal. Tant de bo a ningú se li hagués acudit aquesta deriva de l’argument cap a la tolerància de la misèria. Encara que així hagués passat.

Com que som en temps de desigs, demanaré el meu. Espero que en el futur tot aquest desgavell de separar la llengua de l’audiovisual es capgiri. Per sort hem tingut casos d’èxit espectaculars de cine català, sense esquizofrènia, com Alcarràs. I pels que vulguin simplificar, això no és qüestió de llibertat i que cadascú faci el que vulgui, que sempre fa tan bonic. És qüestió d’una llengua esclafada per una altra, dia a dia, minut a minut, paraula a paraula. Del fet que la cultura audiovisual serà o ja és la predominant i cal canviar-ho. No ens hi podem conformar. El cinema català és el que parla català.

El 6 de gener moltes cases s’omplen de plàstics i de papers dels regals dels Reis de l’Orient. Normalment, la gent sap a quin contenidor ha de llençar cada cosa, però hi ha materials, com ara el porexpan i el cartó amb plàstic, que fan dubtar. Tot seguit, repassem les situacions en què us podeu trobar i us expliquem on s’ha de llençar cada residu per evitar possibles errors, un dia que es generen tantes escombraries.

Reis d’Orient o ‘Reis Mags’: com es diu correctament en català?

Però, abans, una altra qüestió important que cal tenir en compte: les institucions demanen que no es llencin tots aquests residus el dia de Reis mateix, sinó durant la setmana. Cada 6 de gener els contenidors acostumen a omplir-se de valent, i això fa que moltes escombraries acabin fora.

Viure sense plàstic és possible? Vuit maneres de començar

Com hem de reciclar el paper de regal?

El paper d’embolicar pot ser fet de moltes maneres. I com més va és més comú que la gent emboliqui els regals amb roba, de manera que evita que es generin residus nous.

Si el paper de regal és realment de paper, s’ha de llençar al contenidor blau, però abans s’ha de separar el paper dels trossos de cinta adhesiva i els llaços, que aniran al rebuig.

Hi ha papers que no es poden reciclar perquè hi han afegit purpurines, paper d’alumini o textures artificials. Tampoc no es pot reciclar si ha estat plastificat.

Una altra manera de reciclar el paper és desar-lo i donar-hi una segona vida, o més. Molts d’aquests papers es poden fer servir unes quantes vegades per a embolicar més regals.

Com hem de reciclar la cinta adhesiva, els llaços i les etiquetes adhesives?

Normalment, quan emboliquem els regals fem servir llaços o cinta adhesiva, i fins i tot emprem etiquetes adhesives per indicar el nom del destinatari o per escriure-hi algun missatge. Com dèiem abans, en tots els casos, cal separar aquests materials del paper d’embolicar i llençar-los al rebuig.

Benvolguts Reis de l’Orient: vull viure en català

Com hem de reciclar capses de cartó amb plàstic?

Moltes de les capses de joguines que s’han obert avui a les cases tenen plàstic i cartó alhora. Abans de llençar-les, s’han de separar tots dos materials. El plàstic es llença al contenidor groc, i el cartó, al blau. És important de plegar la capsa de cartó abans de llençar-la perquè ocupi menys espai al contenidor.

Com hem de reciclar les brides?

Moltes joguines van lligades amb brides a les capses. En aquest cas, com que les brides no es poden reciclar, s’han de llençar al contenidor del rebuig.

Com hem de reciclar el porexpan?

També hi ha molts regals que estan protegits per porexpan perquè no es trenquin. Això es pot reciclar? Doncs sí, el porexpan s’ha de llençar al contenidor groc.

Com i quan hem d’explicar la veritat sobre els Reis d’Orient als infants

Com hem de reciclar el paper de bombolles?

De la mateixa manera que molts objectes s’emboliquen amb porexpan, també n’hi ha que van amb paper de bombolles. En aquest cas, com que és plàstic, també s’haurà de llençar al contenidor groc.

Com hem de reciclar les joguines?

Regalar joguines és un clàssic de les festes de Nadal. Però no hi ha un sistema de recollida o uns contenidors específics per a dipositar-ne. Per això cal dur-les a les deixalleries o punts verds, que permeten de fer una recollida selectiva dels residus municipals.

Com més va hi ha més aparells electrònics, de manera que les joguines també poden ser elèctriques o electròniques. En aquests casos, sempre que sigui possible, es recomana d’extreure’n les piles i bateries i dipositar-les als contenidors destinats a les piles i acumulables.

Quan comprem un aparell nou, tant a punt de venda com per internet, el venedor recull l’antic de manera gratuïta i obligatòria. Així, podem dipositar els dispositius electrònics més petits de vint-i-cinc centímetres en botigues d’electrodomèstics amb una superfície de venda de quatre-cents metres quadrats o més.

Com hem de reciclar els papers dels caramels?

Les cavalcades de Reis es caracteritzen perquè les carrosses llancen caramels a tort i a dret. Però, després de menjar-nos-els, és important que en reciclem l’embolcall com cal. Si són embolicats amb paper de film i plata, cal llençar-lo al contenidor groc.

Ara, si us heu omplert massa les butxaques i llençareu alguns caramels, si no tenen pal o embolcall els haureu de llençar al contenidor orgànic, i al contenidor de rebuig si en tenen.

Quins són els millors tortells de Reis de Catalunya?

Com hem de reciclar les capses de cartó de galetes i bombons?

Els bombons són un altre dels clàssics de Nadal. Si teniu capses de galetes o de bombons de cartó, primer n’heu de separar els elements plàstics i metàl·lics, i dipositar-los al contenidor groc. Després, la capsa de cartó es llença a la fracció de paper i cartó, ben plegada.

Com hem de reciclar les capses metàl·liques?

L’altra opció és tenir una capsa metàl·lica on desar les galetes i bombons. En aquest cas, o bé podeu guardar-la i fer-la servir per desar-hi uns altres objectes, o bé la podeu llençar al contenidor groc. Això sí, abans n’haureu de treure la safata de suport de cartó o paper que hi pugui haver a dins.

Si teniu cap més dubte, podeu consultar-ho a la web Residu on Vas.

Unes dues-centes persones d’uns quants col·lectius polítics i socials han commemorat, en un acte d’homenatge emotiu, la figura d’Aurora Picornell i de les dones conegudes com les Roges del Molinar, assassinades durant la repressió franquista el 5 de gener de 1937.

Organitzat per EUIB, el Partit Comunista d’Espanya i el Col·lectiu Aurora Picornell, l’acte ha reunit unes dues-centes persones al Born del Molinar, segons aquestes entitats, davant el bust en honor de Picornell, una de les víctimes de la repressió franquista durant la guerra del 1936-1939.

Durant l’acte, els assistents han retut homenatge a Aurora Picornell, executada per les forces franquistes al costat de quatre dones més, conegudes per la seva militància política i social. La seva memòria ha estat reivindicada com a símbol de la lluita per la llibertat, la justícia social i els drets de les dones.

El coordinador general de EUIB, Juanjo Martínez, ha dit que les Roges del Molinar havien estat unes dones que havien lluitat per un món millor i que havien estat víctimes de la brutalitat del franquisme. “És imprescindible que les noves generacions coneguin la seva història, perquè la seva memòria forma part de la nostra lluita per la justícia i la llibertat”, ha afegit.

També ha fet una crida a la necessitat de consolidar processos d’unitat popular davant els desafiaments actuals que hi ha a la societat de les Illes. “És imprescindible que les forces d’esquerres ens unim per combatre el retrocés que impliquen les polítiques del PP i Vox. Ataquen drets fonamentals, la igualtat de gènere, i retrocedeixen en matèria de llibertats i drets socials”, ha dit.

Els Reis de l’Orient han fet un llarg viatge per repartir regals als nens dels Països Catalans. Ahir ja van arribar a Perpinyà, i avui recorren la resta del territori. Tots tres reis, Melcior, Gaspar i Baltasar, han estat els protagonistes de les tradicionals cavalcades, que han omplert d’alegria i il·lusió els carrers de ciutats i pobles de tot el país. Ara només queda esperar que facen la seva màgia durant la nit.

Benvolguts Reis de l’Orient: vull viure en català 

Aquest migdia hi ha hagut un atropellament mortal entre les estacions de Rodalia de Catarroja i Alfafar (Horta Sud). Rodalia ha informat que s’havia hagut de tallar la circulació dels trens de les línies C1 (València-Gandia) i C2 (València-Xàtiva) entre les estacions afectades a causa de l’atropellament d’una persona en un punt no autoritzat de la via.

Cap a la una del migdia, quan una persona que travessava per un lloc indegut ha estat atropellada per un tren de Rodalia que cobria el trajecte Gandia-València. La Guàrdia Civil i l’autoritat judicial han dictaminat que s’interrompés la circulació. La circulació dels trens s’ha restablert a les 14.35 per una de les vies, i finalment a les 15.21 s’ha normalitzat a totes dues vies. La interrupció del servei ha causat retards en trens les línies de Rodalia C1 i C2, però no s’ha alterat cap tren de mitjana distància ni de llarga distància.

Un atropellament, en què una persona ha estat ferida greu, ha obligat a tallar el tram entre Malgrat de Mar i Calella (Maresme) de la línia R1 de Rodalia. S’ha habilitat un transport alternatiu per carretera.

Segons que han informat fonts d’Adif i de Protecció Civil, la circulació entre Calella i Malgrat s’ha suspès passades les 12.00 a causa d’un atropellament, i per això s’ha activat la pre-alerta del pla FERROCAT, fins que s’ha establert una alternativa per carretera.

La persona atropellada ha estat ferida greu i ha estat traslladada a un centre hospitalari, segons fonts pròximes al cas.

El València CF ha anunciat que el proper divendres, 10 de gener, es reprendran les obres del Nou Mestalla, al barri de Benicalap de València. El club ha subscrit un contracte amb l’empresa FCC Construcció, que serà la companyia constructora encarregada de dur a terme la terminació de les obres del nou estadi.

“FCC Construcció és una companyia líder en el disseny i construcció d’infrastructures nacionals i internacionals, comptant amb una profunda experiència en l’execució de grans instal·lacions esportives, com ara la construcció de l’Estadi Metropolità, el RCDE Stadium, o la reforma del Santiago Bernabeu, entre altres, així com el desenvolupament de les ciutats esportives Joan Gamper (FC Barcelona) i Ciutat Esportiva de Valdebebas (Reial Madrid CF)”, ha dit el club en un comunicat.

La firma FCC Construcció ja formava part del consorci original que havia de construir el Nou Mestalla, juntament amb el Grup Bertolín, que ara es queda fora. El València CF ha volgut agrair a aquest últim la seua col·laboració al llarg dels anys.

Gràcies a la majoria absoluta de Peter Lim, en l’última junta general es va aprovar que el club poguera endeutar-se fins a 325 milions més per a acabar el Nou Mestalla. La directiva del club ja va subscriure un primer préstec de 121 milions per mirar d’ordenar el deute i fer-lo menys greu a curt termini, tot esperant que el trasllat al nou estadi, previst d’ací a un parell d’anys, permeta de vendre la parcel·la de l’actual Mestalla i també augmentar els ingressos gràcies a l’explotació del nou estadi.

Els col·lectius valencianistes, però, troben que l’operació fa perillar la viabilitat financera de l’entitat, perquè tot depèn d’un augment dels ingressos que no es detallen clarament i que difícilment arribaran si l’equip baixa a segona. Les sospites són que Lim reactiva les obres per a fer més atractiu el València CF i afavorir-ne la venda.

Càrregues policíaques contra els afeccionats del València que protestaven contra Peter Lim

Tots els grups d’oposició barcelonista han sol·licitat conjuntament la dimissió immediata de la directiva que presideix Joan Laporta i han amenaçat amb una moció de censura, segons que han anunciat en un comunicat.

El text és signat per Sí al Futur, que encapçala Víctor Font, segon en les eleccions guanyades per Laporta; Som un Clam, encapçalat per Joan Camprubí, que ha mostrat interès a presidir el club, i vuit grups més.

Els col·lectius citats consideren que el cas Dani Olmo i Pau Víctor és l’últim episodi de negligències en la tasca de la directiva de Joan Laporta.

Frederic Porta: “El Barça no es mereix viure sota sospita” 

Ricard Lobo, nascut a Barcelona el 1936, es va morir divendres a vuitanta-vuit anys. Doctorat en l’especialitat de ciències morals de teologia per la Universitat del Laterà de Roma, va ser monjo a l’Abadia de Montserrat (Bages) i al Monestir de Sant Miquel de Cuixà (Conflent).

Lobo va dedicar gran part de la vida a la lluita antifranquista i va ser un dels membres fundadors de l’Assemblea de Catalunya el 1971. Juntament amb Josep Dalmau i Lluís M. Xirinacs va fundar el Grup de No Alineats. El 1973 va ser detingut a la parròquia de Santa Maria Mitjancera a Barcelona en el que es coneix com la caiguda dels cent tretze de l’Assemblea de Catalunya. Un any després, va penjar els hàbits i es va casar.

Més endavant, el 1981, amb l’Assemblea de Catalunya ja dissolta, es va adherir a la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana. El 1978 el president de la Generalitat d’aleshores, Josep Tarradellas, el va nomenar director del Diari Oficial de la Generalitat Catalana (DOGC), càrrec que va ocupar durant més de vint-i-set anys. El 2011 va donar suport a l’Assemblea Nacional Catalana en un acte de commemoració del quarantè aniversari de l’Assemblea de Catalunya.

És autor d’uns quants llibres de narrativa i assaig, d’obres col·lectives i de centenars d’articles de premsa. Va rebre el premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, el premi Recull d’Assaig, la Medalla al Treball President Macià i el premi Serra i Moret de civisme per la seva obra Ciutadans del món. Per un civisme de la globalitat.

Reconeixement a la trajectòria

Unes quantes personalitats del món polític han volgut reconèixer la trajectòria de Lobo i expressar el condol a familiars i amics. És el cas del president de la Generalitat Pere Aragonès, que ha lamentat el traspàs de Lobo i ha lloat la seva figura com a “exemple de compromís i valors”. “Va treballar incansablement per un país més just, més fort i més lliure”, ha escrit a X.

Per la seva banda, l’ex-presidenta del parlament Laura Borràs l’ha definit com a “lluitador antifranquista, home de bé i de país” i ha enviat suport a familiars i amics.

Qui també ha volgut expressar el seu condol és l’ex-president de l’ANC i també ex-portaveu de la Crida a la Solidaritat Jordi Sànchez. Ha dit que l’aportació de Lobo havia estat fonamental per a la Crida i el CIEMEN. “Home ètic, de valors socials i un patriota. Una generació que va marxant. Ricard Lobo, gràcies per tant”, ha escrit a X.

Avui, 5 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Frederic Porta: “El Barça no es mereix viure sota sospita”
• La immigració a les Illes: manca de voluntat política més enllà de les xifres rècord
• Vuit cavalcades de Reis singulars i històriques dels Països Catalans
• Qui és Tommy Robinson, l’ultra britànic de qui Elon Musk demana l’alliberament?
• María José Valiente: “L’enamorament és un estat i l’amor és una acció”
• Preparats per a tenir un robot humanoide a casa? La cursa per a construir-ne en massa ha començat
• Les sèries més esperades del 2025: una nova història de ‘Joc de trons’, el final de ‘Stranger Things’ i el retorn de J. J. Abrams
• Històries de músics que mariden amb vins
• Dada Masilo, la llum africana | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDXLVIII): Quantes d’escates duus als ulls? | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els Reis d’Orient han arribat avui a Perpinyà, un dia abans que a la resta de ciutats catalanes. Els Reis han fet la cavalcada a primera hora de la tarda i han recorregut el centre de la ciutat, amb música, acròbates i animals exòtics que han entusiasmat els nins.

A Perpinyà, la cavalcada no sempre coincideix amb el 5 de gener, atès que el dia de Reis no és festiu a l’estat francès.

El desencís és sempre a l’ombra de les meves paraules.

Aquesta llengua que practic és sorda a allò que diu.

Més enllà de les pressions brusques de la tristesa inesperada, més enllà dels estats de sofriment que l’absència o la ferida desencadenen, quan tenc dèficits de gratificacions afectives, experiment instants singulars, moments curiosos, d’èxtasi de carència que s’acompanyen d’una impressió de dessecament.

Descobresc de cop que visc dins una tal lucidesa que tot allò que m’envolta, fins i tot la remor terrena, botànica i animal que s’aixeca amb la sortida d’aquest sol amagat entre la boira anticiclònica, són exageracions, miratges, amenaces tan perilloses com incomprensibles.

M’entusiasma aquesta sensació d’antifaç que es desferma, de cabestrell que es retira, de cucales que cauen.

Destravat i dissolut.

Amb el sensorial darrere el sentit.

Amb la calfredor de la nuesa de totes les coses.

El 17 de febrer de 1600, el cos del savi, de l’home de lletres, Giordano Bruno, és una flama en el Campo de’Fiori de Roma.

Sacrificat per demostrar que la història humana no ocupa el centre del temps.

Perquè la Terra deixa de ser el pivot cosmològic de l’univers.

Així comences aquest primer quart de segle XXI?

Sí, acompanyat també, tan bé (ai las, estimat Blai Bonet!) de Le Rochefoucauld quan li escriu a Madame Sablé amb la seva llengua calcinada i ardent: “Hi ha gent que no hauria estat mai enamorada si no haguessin sentit parlar d’amor.”

I afegeix: “Tot és fat quan has sentit l’amor.”

Pedres de fona són aquests fragments que avui, entre una humitat bromosa que no em deixa ni veure’m a mi mateix, com si fos un bergant polissó, estoig a la cintura abans de pujar als arbres i trasbalsar els ocells.

Past un milfulls de no-resos perquè estovin i exhalin una música abandonada fa temps i roses.

Som dins el paisatge.

Som paisatge: som terra, som herba, som núvol, som mar, som sementer, som boira, som banyarriquer, som alzina, som cabrit, som peix, som deixant, som moneia, som…

El paisatge és esperit.

L’esperit, a través de l’alè, és paisatge.

No ho he repetit mil i una vegades?

No ho he de repetir mil i una vegades més?

El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta.

Tot ve del tret, del ball de les línies de la meva escriptura que desvetlen l’infinit de les metamorfosis i la seva alegria estranya.

El seu batec vital.

La mà que escriu és esquiva com el món, però assenyala en una visió instantània que no acaba, i malgrat que el seu puny sia buit, deixa veure l’essencial.

Tot això són notes d’una conversa amb Mestre Shitao, un dels més grans pintors xinesos. Pintor vol dir aquí, indissolublement, poeta, místic i pensador.

No mires una de les seves pintures: la respires, l’escoltes, la beus, la toques, la llegeixes, la fas créixer dins tu mateix i l’habites cada instant.

Tots els sentits són convocats en un sobrevol i en una precisió que brolla llibertat.

La seva feina es nodreix d’una meditació lenta i inacabable i una execució llampegant.

Immobilitat i rapidesa: la clau.

Un saber elèctric!

Shitao és un creador d’epifanies, aquests fragments oberts de realitat que resten enigmàtics perquè manlleven a diversos temps i a diversos espais, alhora, la seva potència d’aparició.

Una experiència interior que ve de l’exterior.

Un home que viu en el cor de les coses.

I la seva obra produeix allò que l’escrit voldria fer: xocs de presència.

Una barca, una cabana perduda, una ona, una silueta, un camí, una branca florida, un penya-segat, uns bambús…

Voldria que les meves frases palpassin en l’aire.

Fer proves tostemps amb els mots, cercar un catàleg de tons de la tradició que fessin modernitat.

Aturar-me i reprendre sense aturall, travessar l’atmosfera de les paraules i acaronar la seva substància, tocar i fer voltar i voleiar els fonemes, les síl·labes, les lletres, els ecos de la dicció; clavar-me les frases, refer-les, trencar-les, picapedrar-les per tots els cantons, per totes les articulacions, per totes les seves pèrdues, picadissar-les, esclafar-les, ressembrar-les, laminar-les, fruitar-les, polvoritzar-les, empeltar-les i esforçar-me a reconèixer les significacions vives.

No llegesquis paraules mudes, encalça ressonàncies.

Cerc l’impossible.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/01/Closcadelletra-CDXLVIII.mp3

The Washington Post · Kate Brady

Les controvertides intervencions d’Elon Musk en la política europea no s’aturen. Aquesta setmana, el magnat ha demanat públicament l’alliberament de Tommy Robinson, una de les cares visibles de la ultradreta britànica. “Per què Tommy Robinson està en règim de confinament solitari per haver dit la veritat?”, escrigué dimecres el multimilionari, que acaba de ser nomenat formalment com a assessor de Trump, a la plataforma X. “Hauria de ser alliberat, i tots aquells que han ajudat a encobrir aquesta farsa haurien d’ocupar-ne el lloc a la cel·la.”

L’octubre passat, un jutge britànic va sentenciar Robinson a divuit mesos de presó per haver afirmat falsament –i repetidament– que l’autor d’un atac a un grup de nenes angleses havia estat un jove refugiat. En una sèrie de piulets publicats entre dimecres i dijous, Musk va dir que el primer ministre britànic, Keir Starmer, no havia fet prou per perseguir els violadors de menors, i va instar els seus seguidors a veure el documentari produït per Robinson –i prohibit per la justícia del país– sobre la suposada existència de “bandes de violadors” integrades per homes emigrants.

Qui és Tommy Robinson, i per què és a la presó?

Robinson, de quaranta-dos anys, és un dels activistes d’extrema dreta més coneguts d’Europa. Es diu Stephen Yaxley-Lennon. Ha treballat com a aprenent d’enginyer aeronàutic, lampista i propietari d’un centre d’embruniment. El 2009, Robinson es va convertir en el cap de la Lliga de Defensa Anglesa (EDL) i començà a organitzar protestes contra l’islam per tot el Regne Unit, sovint amb el suport d’ultres futbolístics. Es va acabar distanciant de l’EDL, però continuà organitzant mítings multitudinaris contra l’islam i la immigració al país, sovint amb milers d’assistents.

Aquestes dues darreres dècades, Robinson sovint se les ha hagudes d’heure amb la justícia britànica. L’any 2005, per exemple, va ser condemnat a un any de presó per haver agredit un agent de policia fora de servei. Sis anys més tard, el 2011, va ser posat en règim de vigilància policíaca durant un any per haver instigat una baralla entre ultres de futbol. El 2013 va tornar a ser condemnat a presó per haver provat d’eludir la prohibició d’entrar als Estats Units, tot fent-se passar per un amic seu. L’any 2014, Robinson va ser empresonat novament per frau hipotecari. Set anys més tard, el 2021, la justícia va imposar-li una ordre d’allunyament de cinc anys per haver assetjat una periodista i la seva parella.

La majoria de les condemnes més recents de Robinson tenen relació amb allò que ell anomena la seva lluita per a “explicar la veritat” sobre les suposades conspiracions dels immigrants musulmans al Regne Unit. Ha estat condemnat dues vegades per haver provat de filmar acusats judicials, tot violant les restriccions a la informació previstes en la legislació anglesa per a evitar la parcialitat del jurat. El 2021, va perdre una demanda per difamació interposada per Jamal Hijazi, un adolescent refugiat sirià, i va ser condemnat a pagar cent mil lliures per danys i perjudicis, que no va haver de pagar perquè es declarà en bancarrota. El tribunal també prohibí a Robinson de tornar a afirmar –falsament– que Hijazi havia atacat un grup de nenes angleses; d’aleshores ençà, tanmateix, ha repetit l’acusació tant a les xarxes socials com al seu documentari.

Per què Musk s’ha afegit al moviment per l’alliberament de Tommy Robinson?

Robinson va ser expulsat de Twitter el 2018 per haver incomplert els termes d’ús de la plataforma sobre delictes d’odi. Musk, tanmateix, li restablí el compte després de comprar la companyia i declarar-se defensor de la llibertat d’expressió. Ara Robinson té 1,1 milions de seguidors a X, i Musk sovint es fa ressò de les seves publicacions: l’estiu passat, per exemple, tant Robinson com Musk van dir que els disturbis antiimmigratoris en algunes ciutats britàniques eren culpa del govern del país, que acusaren d’haver deixat entrar massa immigrants al Regne Unit i de no haver perseguit prou contundentment els immigrants acusats de crims.

Les declaracions de Musk en suport de Robinson arriben poc després de la publicació d’un informe independent que revelava que les autoritats locals de la ciutat d’Oldham, prop de Manchester, no havien fet prou per a protegir els nens en risc d’exclusió social de l’explotació sexual. Els casos investigats a l’informe es remunten al 2005, però la cadena conservadora GB News va culpar immediatament del cas el govern laborista –elegit aquest estiu–, tot assenyalant que la ministra Jess Phillips havia rebutjat feia poc una petició perquè el govern anglès obrís una nova investigació sobre les acusacions d’explotació sexual a la ciutat.

L’exemple de Robinson és el darrer de l’afinitat creixent entre Musk i l’extrema dreta europea. Aquests darrers mesos, el magnat ha estret vincles amb la primera ministra italiana, l’ultra Giorgia Meloni, i també ha donat suport a l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) amb vista a les eleccions generals al país al febrer.

Poc abans de Nadal, Musk es va reunir amb Nigel Farage, parlamentari britànic d’extrema dreta, al complex de Trump a Mar-a-Lago, Florida. Després de la reunió, Farage va dir que el seu partit, Reform UK, esperava rebre una donació substantiva de Musk, unes declaracions que van empènyer algunes personalitats britàniques a demanar una revisió urgent de la legislació sobre donacions polítiques al país. Les proclames de Musk en favor de l’alliberament de Robinson, tanmateix, podrien significar un obstacle per als intents del partit de Farage de distanciar-se de l’extrema dreta britànica.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb