Vilaweb.cat

Santi Vila demana al Suprem espanyol que arxivi el seu cas perquè va intentar ‘per tots els mitjans’ evitar la DUI

L’ex-conseller d’Empresa de la Generalitat Santi Vila ha demanat al Tribunal Suprem espanyol que arxivi la causa per rebel·lió, sedició i malversació pública de què se l’acusa al·legant que després del referèndum va intentar ‘per tots els mitjans’ d’evitar la declaració d’independència.

Així ho expressa la defensa de Santi Vila en un recurs d’apel·lació presentat davant el Tribunal Suprem, que publica Europa Press, contra l’admissió a tràmit de la querella de la fiscalia, en el qual nega que s’hagin produït delictes de rebel·lió i sedició perquè en cap cas va haver-hi un alçament violent i que ‘episodis aïllats d’incidents que cita la querella’ no poden considerar-se com a tal.

En no tenir la condició de diputat, prossegueix el recurs, la intervenció de Vila en els fets investigats ’s’ha limitat a una única actuació rellevant, a saber, la seva participació en l’aprovació de la convocatòria del referèndum’ per part del consell executiu el 6 de setembre.

‘Amb posterioritat a la celebració del referèndum de l’1-O, totes les actuacions del conseller Vila van intentar tot just el contrari del que exigeix la present modalitat de rebel·lió, això és, la declaració d’independència’, argumenta la defensa de Vila.

Afegeix que, ‘per tots els mitjans possibles al seu abast, és públic i notori que el conseller –que va dimitir abans de la proclamació de la independència al Parlament– va mirar d’intervenir entre els dos governs i va mirar de convèncer el president perquè no es votés al parlament el 27-O.’

La defensa, exercida per Pau Molins, ha presentat un altre recurs d’apel·lació al Suprem contra l’ordre d’empresonament, la imposició d’una fiança i altres mesures cautelars.

José Téllez, tinent batlle de Badalona, es nega a declarar per haver recuperat cartells del referèndum de l’1-O

El tinent batlle de Badalona, Jose Téllez, s’ha negat a declarar davant la fiscalia per haver recuperat uns cartells d’Òmnium Cultural que la Guàrdia Urbana va requisar durant la campanya del referèndum de l’1 d’octubre el 25 de setembre. Téllez estava citat pels delictes de desobediència i obstrucció a la justícia. El seu partit, Guanyem Badalona en Comú, havia convocat una concentració a les portes de la ciutat de la justícia per fer costat al regidor.

José Téllez. Mai no caminaràs sol. Prou muntatges policials. Prou repressió. #Badalona pic.twitter.com/YO6JtfaIwu

— Guanyem Badalona (@GuanyemBDN) November 9, 2017

Téllez va dir en roda de premsa que el seu paper va ser el de mediador. ‘Recordem que el material requisat són cartells, no són armes, i per tant està emparat en els drets civils bàsics fonamentals com la llibertat d’expressió’, va dir i va afegir que tots els càrrecs electes haurien d’actuar quan s’ataquin els drets bàsics.

El tinent batlle va opinar que la Guàrdia Urbana mai no hauria d’haver estat exposada ‘a perseguir “aquest tipus de crims” com la propaganda política, la llibertat d’expressió i el dret d’opinar’. ‘La policia local és una policia de proximitat i ha de vetllar per la convivència de veïns i veïnes i no actuar sota ordres de la fiscalia en conflictes polítics’, ha dit.

Segons la fiscalia, Jose Téllez va agafar els cartells de dins del cotxe de la Guàrdia Urbana. Pel regidor, aquesta acusació es tracta d’un muntatge policíac.

La vice-presidenta del grup socialista europeu demana l’alliberament dels presos polítics

La vice-presidenta del grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu, l’eslovena Tanja Fajon, ha reclamat l’alliberament dels presos polítics catalans i ha lamentat l’actitud del govern de Mariano Rajoy. En una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies, ha dit: ‘No és propi de l’Europa d’avui empresonar polítics.’ Creu que Catalunya sí que és un afer europeu: ‘Es tracta del respecte pels drets humans i els drets fonamentals’, ha remarcat. Segons Fajon, si s’ha de culpar ningú de la crisi catalana és el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a qui retreu la manca de diàleg d’aquests darrers anys.

‘Molts passos han dut a la decisió dels catalans avui. La repressió i els arrestos polítics no són de cap manera una actitud democràtica’, afegeix. Fajon segueix amb gran preocupació la situació de Catalunya.

‘A Eslovènia sempre hem partit de la idea que tota nació té el dret d’autodeterminació, un dret que no pot negar ningú’, explica. Sense qüestionar la legalitat de la constitució espanyola, insisteix a dir que tota nació ha de tenir el dret de decidir el seu futur.

‘Espero que totes dues parts s’impliquin en un diàleg i també que les institucions europees hi donin suport amb una mediació o algun altre tipus d’acció’, insisteix. Fajon diu que no vol pas veure una Espanya desestabilitzada.

Sobre el paper del PSOE i el suport a l’aplicació del 155, diu que dóna suport a les accions que fan a Espanya, però encoratja alhora els polítics espanyols, de tots els partits, a actuar d’una manera ‘més apropiada’. ‘Tinc molta simpatia pels catalans, però també comprenc molt bé els socialistes espanyols’, afegeix, tot recordant que és una situació molt sensible.

‘No qüestiono que el referèndum no fos legal, però a Eslovènia, durant anys, hi va haver un cert desenvolupament que va portar-nos al punt en què es necessitava una decisió política: calia preguntar a la gent si volia la independència o no’, diu. I afegeix: ‘Va ser una decisió molt difícil i coratjosa i és aquí on veig alguns paral·lelismes amb la decisió del govern català de fer el referèndum.’

Per ella, l’opció d’un referèndum pactat és la millor opció. És prudent a l’hora d’aclarir si Eslovènia podria ser un dels primers països a reconèixer la independència de Catalunya. ‘Crec que és prematur’, diu. I acaba així: ‘No sé què passarà, però no m’agradaria veure que a Europa, on intentem buscar integració, posem en qüestió el respecte dels drets humans perquè, al final, aquests drets són per damunt de la constitució.’

S’aixequen els darrers talls de carretera a Puigcerdà i la Seu d’Urgell

Prop de trenta hores després de tallar la frontera de la N-154 a Puigcerdà, els manifestants han decidit reobrir el darrer accés que estava interromput. Els talls a Puigcerdà i a la N-145 a la Seu d’Urgell s’han mantingut durant tota la nit tot i les baixes temperatures, però al matí els manifestants han decidit tornar a obrir tots dos accessos.

Els talls fronterers al nord van estar coordinats pels CDR de la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Ripollès i l’Alt Empordà, i van rebre el suport de persones d’altres punts del país que s’hi van desplaçar.

Els manifestants han recollit tota la borssa que havien generat abans d’obrir el trànsit.

Després de quasi 30h de resistència, hem decidit obrir el tall de la frontera de Puigcerdà. Hem estat amb temperatures sota 0, i avui nevant

— CDR de Cerdanya (@CerdanyaCDR) November 9, 2017

‘Només sé que no sé res’

Fa temps que tinc assumit que sé molt poques coses. Veig un partit de futbol i no entenc com un jugador molt dolent encara és a l’equip titular. O miro una pel·lícula i penso que els guionistes s’han equivocat.

Però a nivell polític encara entenc menys coses.

No entenc que PP, PSOE i C’s alimentin l’odi cap a Catalunya i això els suposi guanyar vots a España. No entenc que diguin mentides sobre l’Escola Catalana, quan alguns d’ells que han estudiat aquí i són exemple de que no s’adoctrina sinó que s’educa. Tampoc entenc que algú pugui donar ordres a la Policia per a que entrin a les escoles i s’enduguin urnes al cost que sigui (des de l’1-O, tinc una filla que quan passa un cotxe de policia pel cantó pregunta ‘Aquests són els que peguen o els que no?’). Ni que es pugui empresonar persones per defensar unes idees de forma pacífica, o a polítics que la única cosa que fan és complir el que la gent els ha demanat. I encara entenc menys que es pugui cessar un govern escollit democràticament i en el seu lloc es posi gent a qui el poble no ha votat mai.

És clar que tampoc entenc com es pot dubtar entre convocar eleccions o declarar la independència. Ni tampoc perquè un estat independent hauria d’acceptar imposicions d’un altre estat.

I arribats a aquest punt tenim unes eleccions el 21 de desembre. Convocades per Rajoy (que no té legitimitat per fer-ho), però que és la única opció que ens queda per seguir lluitant per la independència de forma pacífica.

Els partits ‘unionistes’ ja estan fent els seus pactes per governar la Generalitat i els independentistes no s’han posat d’acord per fer una llista unitària. És decebedor (com moltes coses que ens han passat), però no podem deixar el nostre model educatiu, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre país i la nostra gent en mans de gent que no l’estima i només el farà servir per als seus interessos a l’estat espanyol (com deia en Wert ‘españolizar a los niños catalanes’). Ens voldran fer pagar molt car el desafiament de voler independitzar-nos.. i només podem evitar-ho amb una votació massiva pels partits independentistes el proper 21-D. Aconseguim una majoria en vots i en escons i ja veurem què passa.

Molts dels ‘adversaris’ ja s’han tret la careta i actuen com sempre havien volgut, amenaçant, assetjant i imposant (a segons quines conselleries cal fer els documents en castellà perquè els puguin llegir a Madrid).

No caiguem en el desànim. Mobilitzem-nos i votem el 21-D. Ells aniran tots a votar i si també hi anem nosaltres serà el referèndum legal que la majoria de catalans i catalanes volia. Els hi devem als Jordis, als membres del govern empresonats i al govern a l’exili.. i a totes les persones que van rebre cops l’1-O, i a les que van amagar urnes i a totes les que creuen que podem fer un país millor i més just. A per elles (les urnes!).

Ferran Masip

‘Des de Bèlgica’: Carta del president de la Generalitat i els consellers a tots els ciutadans de Catalunya

Carta des de Bèlgica

Benvolguts conciutadans,

Estem afrontant una situació impensable en un entorn democràtic. Una part del Govern legítim de Catalunya, amb el seu vice-president i set consellers, és a la presó, i una altra part, el president i quatre consellers, a l’exili; el Parlament ha estat tancat abans d’hora i bona part dels membres de la mesa viuen amb l’amenaça també de ser empresonats. I tot plegat com a conseqüència d’haver estat lleials amb la confiança que ens va atorgar la majoria dels ciutadans. Parlem d’una situació que és clarament contrària a l’Estat de dret i a l’ordenament de la Unió Europea, i que allunya encara més l’Estat espanyol del grup de països referents de bones pràctiques democràtiques. Per dir-ho suaument, l’Estat s’ha situat molt a la perifèria del bloc democràtic central europeu.

Sempre hem defensat que la via democràtica és l’única que ens permet vehicular la legítima aspiració de la independència de Catalunya, i és justament per això que l’Estat ha considerat que l’única manera de frenar-la és frenant la democràcia activant una estratègia desesperada i extrema davant la fermesa democràtica de les institucions i la ciutadania de Catalunya. Morta la democràcia, morta la independència, heus aquí la seva esperpèntica estratègia..

Els fets de les darreres setmanes confirmen que l’Estat espanyol no ha entès com funciona el món al segle XXI. Privar de llibertat els membres del Govern de Catalunya i dissoldre el Parlament de Catalunya a cop de decret i, per tant, furtar als catalans la seva sobirania, ha estat l’única resposta que ha estat capaç d’articular davant les reiterades ofertes de diàleg reclamades insistentment per les institucions catalanes. És un greu error pensar que la repressió és el camí perquè una bona part dels catalans abandonin les seves legítimes aspiracions. Podran imposar-se físicament damunt nostre, però mai no podran derrotar els nostres marcs mentals. Podran asfixiar-nos econòmicament, però no podran frenar la potència d’un país europeu, emprenedor i amb una gran capacitat de generar talent i prosperitat. Podran humiliar-nos i assetjar-nos, a nosaltres i a les nostres famílies, amb l’ajut del pervers sistema mediàtic espanyol, que ha imposat un relat d’odi i de mentida permanent sobre les institucions polítiques i les entitats sobiranistes i ciutadanes, però no podran derrocar mai les nostres aspiracions democràtiques.

Som completament conscients de les incerteses i els temors que han sobrevolat aquests dies sobre tots vosaltres i entenem la desorientació causada per la nostra manca de respostes ràpides davant els atacs desmesurats contra els representants i les institucions legítimes catalanes, però us assegurem que seguim forts i dempeus i que ni a vosaltres ni a nosaltres no ens podran robar ni un bri de la dignitat amb què afrontem aquestes hores difícils de les nostres vides i de la vida del nostre país.

Davant el complex escenari, el Govern legítim de Catalunya té una doble obligació que complirem a pesar de les circumstàncies. La primera, mantenir la legitimitat de la lliure elecció que vau expressar a les urnes el 27 de setembre de 2015. Ho direm tantes vegades com faci falta a tot el món: som un govern legítim i tenim un Parlament legítim. Des de Brussel·les, recolzats en una estructura estable que posem en marxa avui per coordinar les accions del Govern, exigirem aquest compromís cada dia i en cada ocasió a la comunitat internacional, denunciant la politització de la justícia espanyola, la seva manca d’imparcialitat, la seva voluntat de perseguir les idees i reafirmant la ferma aposta del poble català pel dret a l’autodeterminació, pel diàleg i per una solució acordada. El temps que passarem entre reixes espanyoles o a l’exili no serà en va si anem units més que mai en la defensa de Catalunya i en la denúncia de la decadència democràtica de l’Estat espanyol així com dels abusos d’una Unió Europea que ha tolerat, i fins i tot emparat de manera vergonyosa, les actuacions repressives espanyoles. El nostre compromís amb els valors d’Europa és més fort que mai, perquè tots plegats ens necessitem, perquè volem enfortir una Europa de ciutadans que tinguin capacitat de vèncer la por i les amenaces.

La segona obligació, i aquesta us implica a tots vosaltres, és sobreposar-nos i sostenir la democràcia, ara amenaçada per la coalició que va executar el 155, amb connivència amb la violència jurídica, policial i de l’extrema dreta. Us demanem la combinació eficaç de coratge, de fermesa, d’indignació, de rebuig, i alhora de pau i respecte, com a millor actitud per guanyar el combat que ens planteja un Estat embogit i descontrolat. No ens deixem arrossegar per la pulsió violenta que impera en bona part del sistema polític espanyol, perquè és l’únic àmbit en què segur que perdrem. Recordeu que quan hem plantejat embats democràtics, els hem guanyat tots. Sempre. El darrer, l’1 d’octubre, en unes condicions extremadament difícils, enmig d’una indecent ofensiva de violència ordenada per l’Estat.

El full de ruta per als propers dies i setmanes és clar i nítid. Primer de tot, defensar la democràcia. Malauradament, ho hem de tornar a fer, com ja ha succeït en d’altres moments de la nostra història, quan ens han visitat els del clan del 155 en forma de Primo de Rivera, general Franco o Felip V. Toca resistir, perseverar i continuar defensant la nostra llengua, la nostra cultura i  la nostra història, que és una història d’èxit bastida amb la diversitat, la capacitat d’acollida d’altres pobles d’Espanya i del món i, sobretot bastida amb moltes esperances de futur. Toca foragitar democràticament de les nostres institucions els qui se les han volgut fer seves amb un cop d’estat. Toca donar resposta als qui volen esmicolar l’autogovern que ens havia quedat després de la sentència de l’Estatut i del reguitzell de lleis, decrets i mesures sempre tendents a la recentralització més o menys encoberta, però efectiva a la pràctica.  I defensarem la democràcia votant, com ho hem volgut fer sempre. Volíem votar i volem votar. Certament voldríem fer-ho com ja han fet a Escòcia i com faran altres països en el futur. Volíem i volem resoldre les aspiracions ciutadanes a través de les urnes i per això entomem les eleccions que en planteja l’Estat espanyol el dia 21 com un repte per recuperar la plena democràcia sense presos, sense venjances, sense imposicions, sense fúria i plena de futur, de diàleg i d’acord.

L’altre element central del full de ruta és exigir i aconseguir l’alliberament dels presos polítics que té segrestats l’Estat espanyol, el vice-president, els set consellers i els presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. No podem defallir, no podem quedar-nos immòbils davant el patiment dels seus fills, de les seves parelles, de les seves famílies, dels seus amics i de la seva gent, que som tots nosaltres. És l’hora de ser més perseverants que mai. Deu persones i les seves famílies representen, a hores d’ara, la vostra dignitat individual i col·lectiva. Per ells i per altres persones que podem seguir el camí de la presó, cal que denunciem cada dia la seva situació i que el proper dissabte siguem centenars de milers a la Diada Nacional per la Llibertat que s’ha convocat a Barcelona. I això només depèn de nosaltres, de vosaltres, de la nostra fortalesa, de les nostres conviccions.

Només des de la ciutadania, des del compromís democràtic, des de la resposta de base, organitzada, democràtica, pacífica però radicalment insubornable, podrem recuperar el control de la nostra vida col·lectiva i construir junts, de manera democràtica, dialogada, una República que ens hem guanyat a les urnes i que caldrà aixecar, donant-li sentit i contingut, també des de les urnes. Aquest serà el repte de les institucions, de les entitats civils, de les empreses i de tots vosaltres en els propers temps. Recuperem la llibertat aquest dissabte en la gran manifestació a Barcelona i en el repte electoral que l’estat ens imposa per al dia 21. I l’endemà continuem caminant tots junts, en llibertat.

Carles Puigdemont
Toni Comín
Meritxell Serret
Clara Ponsatí
Lluís Puig

Proclames de Llibertat: Jordi Boldú

Jordi Boldú
Treballador cultural.

«El passatge d’Ovidi Montllor acull un nou cartell. No he parat d’escriure des que els meus amics em van regalar la Boldú Font gràcies a la feina de l’arquitecte, artista i tipògraf Juan Sebastián Rodríguez Moranta per convertir la meva lletra en una tipografia. El cartell-pro/clama és una frase guixada i robada a Manuel Delgado, del seu text en el llibre d’Aida Pallarès i Manuel Pérez El carrer és nostre (Barcelona: Raig Verd, 2017). Tot recordant aquells primers adhesius de l’any 2000 fets també a partir del seu Animalpúblico (Barcelona: Anagrama, 1999) i tot evocant sempre el tremolor de la vida al carrer que sempre batega, fins i tot malgrat la mala salut de la democràcia.»

La vaga general i una entrevista a Àgueda Micó, a la portada de VilaWeb Paper

La vaga general del 8-N ha batut molts rècords de participació i d’impacte. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb la coordinadora general del Bloc i coportaveu de Compromís, Àgueda Micó, que ha parlat amb Núria Cadenes.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, els Mails Oberts de Pere Cardús, Roger Cassany i Joan Maria Minguet i una entrevista amb l’editor Jordi Ferré. També la informació del nou llibre de Lluís Llach.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

L’aturada de país del 8-N col·lapsa carreteres i vies de tren a tot el Principat

L’aturada de país d’ahir va aconseguir col·lapsar algunes de les principals carreteres del Principat, juntament amb punts fronterers com ara Puigcerdà i la Jonquera. A més, les concentracions multitudinàries a les vies de les estacions de Girona, des del matí, i de Sants, des de la tarda, van impedir la circulació dels trens de gran velocitat i van fer suspendre el servei de rodalia. De fet, va ser una vaga de rècord en els talls i blocatges d’infrastructures.

Al matí, milers de persones van col·lapsar l’estació del TGV de Girona i en van tallar les vies fins a migdia. En primera instància, un cordó de Mossos d’Esquadra i de policia espanyola els va barrar el pas, però els manifestants el van traspassar i van entrar a l’estació. En pocs segons, les vies van quedar tallades enmig de crits de ‘llibertat’.

A la tarda, la plataforma Universitats per la República va ocupar les vies del TGV de l’estació de Sants. Els Mossos d’Esquadra van tancar els accessos a l’estació per a evitar que s’hi aplegués més gent i al vespre els manifestants van abandonar les vies després d’impedir que sortís l’últim tren en direcció a Madrid a les 21.15. Segons Renfe, uns 150.000 usuaris van resultar afectats pels talls de les vies. Els concentrats van cantar ‘Els segadors’ i van resistir el desallotjament.

A Borrassà, prop de la Jonquera, la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra van fer un gran desplegament per a desfer el blocatge dels concentrats. Els Comitès de Defensa de la República van fer una crida a abandonar la AP-7, però un grup de manifestants s’hi van resistir, pacíficament. Finalment, els Mossos els van desallotjar.

En general, la jornada va transcórrer sense incidents remarcables. Només uns agents de la policia espanyola van escometre un piquet que talla la Gran Via prop de la plaça de les Glòries a Barcelona, al matí. Un grup d’agents antiavalots van apartar amb violència les tanques que els barraven el pas i van empènyer uns quants manifestants amb agressivitat.

Els talls de carreteres i vies de tren es van afegir a les concentracions multitudinàries de la jornada. Al matí, la plaça de Sant Jaume es va omplir de gom a gom, com també el voltant de les seus de la Generalitat de tot el Principat. Al vespre, milers de manifestants es van concentrar  davant les cases de la vila dels municipis per clamar per l’alliberament dels presos polítics.

Carta de Puigdemont i els consellers a tots els catalans: ‘Seguim forts i dempeus’

El govern de Carles Puigdemont ha anunciat l’activació d’una ‘estructura estable’ per a ‘mantenir la legitimitat’ de l’executiu i per ‘coordinar les accions’ de denúncia internacional que durà a terme. En una carta adreçada als ciutadans catalans que encara no s’ha fet pública íntegrament, el president i els consellers demanen la complicitat ciutadana per ‘sostenir la democràcia, ara amenaçada per la coalició que va executar el 155, amb connivència amb la violència jurídica, policial i de l’extrema dreta’. A més, deploren que la UE hagi ‘emparat de manera vergonyosa’ la repressió de l’estat espanyol. I insten a defensar, en la manifestació convocada aquest dissabte i a les eleccions ‘imposades’ del 21-D, la democràcia i la llibertat dels ‘presos polítics que té segrestats’ l’estat espanyol, és a dir, el vice-president Oriol Junqueras, els consellers Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Joaquim Forn, Carles Mundó, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, i els dirigents d’Òmnium i ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

En la carta, Puigdemont i els consellers Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig, deploren que la repressió és ‘clarament contrària a l’estat de dret i a l’ordenament de la Unió Europea’. I afegeixen: ‘Per dir-ho suaument, l’estat s’ha situat molt a la perifèria del bloc democràtic central europeu.’ En la carta, Puigdemont i els consellers afirmen que el fet que hagin optat exclusivament per la via democràtica per fer la independència ha dut l’estat espanyol a considerar que ‘l’única manera de frenar-la és frenant la democràcia activant una estratègia desesperada i extrema’.

Pel govern de Catalunya, ‘és un greu error pensar que la repressió és el camí perquè una bona part dels catalans abandonin les seves legítimes aspiracions’. I avisen: ‘Podran humiliar-nos i assetjar-nos, a nosaltres i a les nostres famílies, però no podran derrocar mai les nostres aspiracions democràtiques.’

Crida per la llibertat i a l’autogovern
El president i els membres del govern diuen que són completament conscients de la desorientació causada per la seva ‘manca de respostes ràpides’ arran dels ‘atacs desmesurats’ contra les institucions catalanes, però asseguren que es mantenen ‘forts i dempeus’. ‘Ni a vosaltres ni a nosaltres no ens podran robar ni un bri de la dignitat amb què afrontem aquestes hores difícils’, diuen. I refermen l’aposta ‘pel dret a l’autodeterminació, pel diàleg i per una solució acordada’.

Per tot plegat, fan una crida a plantar cara a un ‘estat embogit i descontrolat’ amb una ‘combinació eficaç de coratge, de fermesa, d’indignació, de rebuig, i alhora de pau i respecte’, tant en la manifestació de dissabte a Barcelona per la llibertat dels presos, com també acudint en massa a les urnes el 21 de desembre per ‘foragitar democràticament’ de les institucions d’autogovern ‘els qui se les han volgut fer seves amb un cop d’estat’. ‘No ens deixem arrossegar per la pulsió violenta que impera en bona part del sistema polític espanyol, perquè és l’únic àmbit en què segur que perdrem’, alerten, i equiparen el ‘clan del 155’ a Felip V, Primo de Rivera i Franco.

La República és la gent al carrer

Tot el que va passar ahir em sembla un símptoma evident que entrem en una època diferent, i això reclama solucions i maneres de fer innovadores. No havíem vist mai tanta decisió col·lectiva posada al servei d’una causa, articulada organitzativament amb tanta precisió i amb un suport tan multitudinari i compacte de la gent. Ahir la República es va fer viva al carrer, amb el control i la paralització de moltes de les estructures bàsiques del país. Les imatges de l’ocupació de l’estació del TGV de Girona, per posar-ne un dels exemples més destacats, costaran molt d’oblidar.

Els Comitès de Defensa de la República van fer un paper lluït ahir, amb una eficàcia més que notable. És lícit de discutir-ne el mètode i fins i tot, si ho voleu, podem discutir si aquesta mena d’accions poden arribar a ser contraproduents, segons com. Però honradament ningú no pot negar avui que els sindicats convocants o que donaven suport a l’aturada –Intersindical-CSC i CGT, Unió de Pagesos i USTEC– i els CDR han connectat amb la gent i han sabut fer aflorar al carrer la voluntat de resistència i de lluita del país.

Amb això, l’estat espanyol ahir va tenir una primera ocasió d’adonar-se que controlar el Principat només aplicant un article de la seua constitució no li serà possible. Ahir la gent va demostrar que podia prendre el control d’una manera disciplinada i eficaç cada dia i sempre que volgués. El desplegament i el compliment flexibles, ràpids i permanents d’objectius i consignes van ser simplement espectaculars.

Tanmateix, no foren importants solament les mobilitzacions, sinó també les concentracions. Tant a migdia com al vespre el nombre de manifestants que van baixar als carrers i les places a donar suport als presos polítics i a la República va superar totes les expectatives. I aquest també és un símptoma molt important: el país no vol estar-se quiet a casa, no vol cedir l’espai públic a l’extrema dreta ni deixar passar l’oportunitat històrica de canvi que significa la República proclamada el 27 d’octubre.

Els pilars de l’independentisme, que fins ara han reaccionat de manera continguda a l’ocupació de la Generalitat, ahir van ser desbordats. No és gens senzill això que passa, sabent que hi ha presos i exiliats i amb la pressió permanent de l’estat al coll. Però, segurament, ni l’ANC i l’Òmnium ni els partits no han acabat d’encertar la manera de canalitzar les ànsies del carrer, cosa que ajuda a entendre també l’èxit de la convocatòria d’ahir. Per una altra banda, la batalla partidista sobre les eleccions, avui més incomprensible que mai, ha reforçat en molta gent la impressió que no es pot fer la independència amb els mètodes, les formes i les maneres de l’autonomia.

I en aquest punt em sembla que la mobilització d’ahir hauria de fer reflexionar tothom. Especialment tenint en compte que a Brussel·les el govern de la República va recuperant el pols. Aquesta setmana el president i els consellers han participat en actes públics i han fet entrevistes cada dia. Han marcat amb el seu to la defensa de l’estat aprovat al parlament i de la democràcia segrestada per Mariano Rajoy. També el vice-president i els consellers empresonats han intensificat la seva presència, amb cartes i articles. L’oficina de la presidència comença a prendre cos i fins i tot ja té representació a Barcelona. Els canals de comunicació comencen a funcionar…

I amb tot plegat, des del carrer la gent i des de l’exili i les presons el govern, es comença a fer visible que ni la por de la violència oficial o paraoficial ni les accions dels protectors del règim del 78 –sindicats oficials inclosos– no sembla que puguen ser elements suficients per a aturar la reacció de dignitat i coratge que els CDR van saber administrar tan bé ahir, a tot el Principat.

El risc de presó plana damunt Forcadell i els membres de la mesa que avui declaren al Suprem

Una setmana després de l’empresonament de mig govern i vint-i-quatre dies després de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell; el vice-president, Lluís Guinó; la secretària primera, Anna Simó; el secretari tercer, Joan Josep Nuet; la secretària quarta, Ramona Barrufet; i l’ex-vice-president, Lluís Coromines, acudeixen avui al Tribunal Suprem espanyol a declarar, acusats de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. Els ha citats el magistrat Pablo Llarena, una setmana més tard que no era previst, perquè la setmana passada els havia citats amb un marge de tan sols vint-i-quatre hores.

Aleshores, el magistrat del Suprem va decidir que durant aquesta setmana la policia espanyola els vigilés en tot moment. Això no ha estat cap novetat, si tenim en compte que aquests membres de la mesa i diputats del parlament elegits democràticament ja havien estat vigilats i seguits anteriorment. Els sis polítics catalans van haver de facilitar un domicili i un número de telèfon, que la policia ha fet servir per tenir-los localitzats. La visita dels membres de la mesa a Madrid la setmana passada va quedar tenyida pels insults i l’assetjament que van rebre a l’arribada a l’estació de tren d’Atocha Anna Simó i Joan Josep Nuet. En canvi, la tornada a Sants va ser un bany de suport i crits favorables a la llibertat.

Tres jutjats per a una mateixa causa
La declaració dels sis encausats per la justícia espanyola a petició del fiscal es fa enmig d’un debat judicial i polític sobre quina jurisdicció ha d’ocupar-se de les causes obertes per un mateix presumpte delicte de rebel·lió. Actualment hi ha tres processos judicials en marxa pel mateix cas. El primer, del qual s’ha acabat la fase d’investigació i s’ha aixecat el secret de sumari, es fa al jutjat número 13 de l’Audiència de Barcelona. El segon, a l’Audiència espanyola, a Madrid, i va a càrrec de la magistrada Carmen Lamela, que és qui ha enviat els presidents d’Òmnium i l’ANC i vuit consellers del govern a la presó sense fiança. I el tercer és el que porta el magistrat Llarena al Suprem i que actualment acusa Forcadell i els altres cinc membres de la mesa del parlament perquè tenen la condició d’aforats com a integrants de la diputació permanent (l’òrgan de govern i de decisió de la cambra una vegada el parlament s’ha dissolt).

Un debat jurídic amb conseqüències polítiques
A Madrid, actualment, hi ha un debat jurídico-polític sobre la necessitat d’agrupar les tres causes en una de sola: el delicte de rebel·lió no permet de jutjar separats els presumptes rebels perquè es considera un fet no escindible penalment. Aquesta és l’opinió del president del Suprem, Carlos Lesmes, que defensa que totes les causes siguin assumides pel seu tribunal i, concretament, pel magistrat Llarena. Segons la premsa de Madrid, aquesta opció també és vista amb bons ulls pel govern espanyol, que, externament, diu que no li pertoca de valorar els afers judicials. Els habituals dels tribunals espanyols diuen que el Suprem té una actitud més conservadora i menys agressiva o, en termes jurídics, més ‘garantista’ que no l’Audiència espanyola. Això explica –diuen– que la setmana passada el jutge Llarena donés una setmana als acusats de la mesa per a preparar les seves declaracions i que la magistrada Lamela, en canvi, hagués denegat aquest temps als acusats del govern i els hagués enviats directament a la presó.

Sigui com sigui, l’agrupament de les causes tampoc no és cap acció immediata, i les conseqüències d’aquest canvi de mètode podrien trigar encara dies o setmanes més. De moment, l’Audiència espanyola ha de resoldre el recurs presentat pels advocats del vice-president i dels consellers del govern contra la presó preventiva que es va dictar la setmana passada. Ja va resoldre de manera desfavorable el recurs de l’advocat de Sànchez i Cuixart. Segons fonts del món judicial espanyol afirmen que si el cas es concentra en mans de Llarena al Suprem pot obrir-se la porta a la sortida de la presó dels deu acusats de sedició i rebel·lió per l’estat espanyol.

L’impacte de la justícia belga
En aquest sentit, els coneixedors del jutge i dels mecanismes del Suprem consideren que  és molt probable que no s’apliquin unes mesures preventives tan greus contra Forcadell i els cinc membres de la mesa que declaren avui. També s’hi afegeix la decisió que va prendre la justícia belga per al cas de la petició d’extradició del president Puigdemont i els quatre consellers que l’acompanyen a Brussel·les. El fet que no fossin retinguts per la justícia belga i que mantinguessin la llibertat amb la condició de no abandonar el país i ser localitzables també ha marcat una diferència de garanties processals amb la justícia espanyola que no es pot desmerèixer. De fet, hi ha veus del món de la justícia i la política espanyoles que fan córrer que seria millor que els presos polítics poguessin fer campanya electoral per al 21 de desembre si els partits els col·loquen a les llistes.

D’una manera o una altra, la decisió que prengui el magistrat del Suprem després de les declaracions d’avui de Forcadell i els altres cinc acusats pot marcar el to de l’ofensiva judicial contra la República Catalana i els polítics que van encarrilar el mandat popular de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i del referèndum de l’1 d’octubre d’enguany.

El programa electoral que estaria disposat a votar el 21-D

Diuen, diuen, diuen que la llista unitària no ha pogut ser. Que encara que el president del govern que va convocar el referèndum del primer d’octubre i que va portar la proclamació al parlament el 27-O hagi demanat d’encapçalar una llista d’unitat en defensa de la República i contra l’autoritarisme espanyol, algun partit no hi ha accedit. Llàstima, perquè a la gent ens costa d’entendre quines diferències hi pot haver ara a l’hora de defensar la llibertat de vuit presos polítics (i els que puguin afegir-s’hi), la legitimitat del govern presidit per Puigdemont ara exiliat a Brussel·les, i la República proclamada. Ens costa d’acceptar que hi hagi qui pensi més en el resultat que pugui aconseguir en unes eleccions imposades per l’estat espanyol que no en tot això que hem aconseguit i ens hem guanyat amb tanta suor, sang i sacrificis.

Es fa estrany de veure que quan més fort colpegen els autoritaris més separats ens volem mostrar. En tot cas, la manca d’unitat caldrà compensar-la amb estratègies determinades a assegurar que l’endemà del 21-D ningú no tingui l’ocurrència de fer-nos perdre tot allò que hem aconseguit, que és ni més ni menys que una República proclamada per un parlament legítim, legal i democràtic després d’un referèndum guanyat. Ara mateix miro d’evitar pensaments estranys sobre la intenció que puguin tenir uns partits i els altres –dels defensors de la República– que no sigui cercar el camí de la consolidació de la independència i emprendre totes les accions que portin al ple reconeixement del nou estat.

Per això, rumio quina fórmula caldria adoptar per assegurar aquest únic objectiu. Únic perquè mentre no hi ha llibertat no hi ha política de gestió possible. Si no hi ha llibertat, no hi ha possibilitat de ser socialdemòcrata, liberal, conservador, anticapitalista ni res de res. Per això entenc que qui vulgui defensar la República el 21-D ha de tenir aquest únic objectiu de consolidar-la. I com es fa, això de consolidar-la?

  1. El parlament resultant de les eleccions il·legals del 21-D serà dissolt després d’haver assegurat el reconeixement de la República. Aleshores es faran les eleccions constituents.
  2. La majoria resultant del 21-D reconeixerà el govern empresonat i a l’exili com a únic govern legítim i el president Puigdemont com a únic president legítim. Formar un nou govern o canviar el president seria una manera indigna i fastigosa d’acceptar el domini i la tutela de l’estat espanyol sobre els catalans.
  3. El parlament aprovarà les lleis que despleguin les estructures d’estat que no han pogut ser creades després de la proclamació. Això vol dir la Hisenda catalana, l’Agència de Protecció Social, el Banc Públic de Catalunya, el Consell General de Justícia de Catalunya, les ambaixades a l’estranger i totes les agències imprescindibles segons els tractats internacionals i la legislació europea.
  4. El parlament tornarà a elegir els membres de la mesa encausats per la justícia espanyola pels mateixos càrrecs que ocupen actualment. El període que va del vespre del 27-O al vespre del 21-D ha de ser entès com un parèntesi que no havia d’haver passat mai.
  5. Un decret d’anul·lació dels judicis, les sentències i els processos en marxa contra ciutadans de Catalunya per la defensa de la democràcia i la llibertat. El decret ha d’anar acompanyat d’una dotació de recursos econòmics i humans per a la defensa dels ciutadans que es trobin sota la custòdia de l’estat espanyol fins al seu alliberament.

Aquests cinc punts són imprescindibles per a obtenir el meu vot el 21-D i em temo que són imprescindibles per a obtenir el vot de molta gent que ha dedicat hores, diners, nervis i esforços a fer possible la llibertat de Catalunya. Que no és fàcil aconseguir d’implementar tot això que dic? Ja ho sé. Ningú no ha dit que fos fàcil. Però no crec que hi hagi cap més camí per a aconseguir-ho. No crec que hi hagi dreceres estranyes. Igual que no hi ha camins rectes. Però el missatge al món ha de ser clar, el 21-D: no abandonarem l’esperança, no abandonarem el camí traçat, no abandonarem el compromís i el mandat democràtic. No deixarem un país pitjor que no l’hem trobat. No permetrem que l’autoritarisme i el franquisme continuïn vius com al 78.

Algú em dirà que no hi ha diners suficients per a fer tot això. Algú em dirà també que no tots els funcionaris seguiran les instruccions. I potser algú altre em dirà que els qui són al capdavant han d’assumir massa riscs en un pla d’aquesta mena. I jo els diré que comencin a confiar d’una manera més real en la capacitat de la gent d’aquest país. Que comencin a entendre que som molts els qui estem disposats a tot. Que sàpiguen que som grans i sabem què ens fem. Que no som una colla de nens que juguen a fer-se grans. Que estem disposats a assumir els sacrificis perquè sabem –i ara més que mai– que sempre seran molt més petits que els beneficis que traurem de fugir d’aquest monstre d’estat al qual mai no hauríem d’haver anat a parar.

@PereCardus, periodista

Àgueda Micó: ‘Els valencians hem de ser un problema per a Madrid’

Ara que finalment arriba el fred que l’estació requeria, la temperatura política augmenta al País Valencià: el 18 de novembre hi ha convocada a València una manifestació per posar sobre la taula la qüestió del finançament. En parlem amb Àgueda Micó (l’Olleria, Vall d’Albaida, 1978), coportaveu de Compromís i coordinadora general del Bloc. De la manifestació, del Govern del Botànic, dels moviments recentralitzadors de l’estat espanyol i, amb les precaucions que facin falta, del 2019.

—Per què aquesta manifestació i per què ara?
—El valencianisme polític ho ha tingut clar des del primer dia. Arrosseguem el problema del finançament des del començament de l’estat de les autonomies. Ara que tenim rellevància pública i que formem part de totes les institucions, tenim més possibilitat d’explicar-ho, perquè tothom al País Valencià siga conscient del problema d’infrafinançament que tenim. Pot fer la sensació que és una cosa molt abstracta, però si entres en detall, la gent veu que no tenir un finançament o unes inversions justes vol dir no tenir els hospitals que ens pertoquen, no poder construir les escoles que ens pertoquen, etc. Afecta la qualitat de vida de la gent. Tenim una acumulació de deute històric de més de vint mil milions d’euros. Som l’11% de la població de l’estat espanyol, el 10% del PIB, i rebem un 3,5% d’inversió real. El corredor mediterrani, que és una infrastructura clau, continua aturat…

Al País Valencià tothom ha de ser conscient del problema d'infrafinançament que tenim

—I  s’arrossega des de temps immemorials.
—Sí. Però des que el valencianisme polític té un altaveu fort i la capacitat d’influir en l’opinió pública és més fàcil que ens escolten. I crec que, en part, el fet que els problemes valencians afloren també és perquè hem tingut la capacitat de liderar aquesta qüestió. Quan hi ha un partit nacionalista fort afloren els problemes reals i ens convertim en un problema per a Madrid. I és això, que pretenem: ser un problema per a Madrid. Si no ets un problema, no hi ha solucions per a tu. I crec que ho estem aconseguint: estem obligant tots els partits polítics a posicionar-se en el marc de la defensa dels interessos valencians. Fins al punt que Ciutadans ja ha dit que s’incorporava a la manifestació unitària.

—Com ho valoreu?
—És una gran notícia. Aïllem el PP, que diu que no veu bé que es faça una manifestació perquè ‘les coses s’han de negociar en els despatxos’ i que eixir al carrer no és la solució. Però, després, veus com Bonig va a Catalunya a participar en manifestacions espanyolistes i, en canvi, no és capaç d’eixir al carrer ací a defensar els interessos valencians. Volem denunciar eixa actitud hipòcrita del PP i al mateix temps, el fet que, arran de la crisi territorial de l’estat espanyol, intente portar eixe conflicte al País Valencià: vol ubicar Compromís en un posicionament de radicalitat política i és el PP, en realitat, qui té una postura molt radical en el nostre territori. Que és l’única cosa que tenen, perquè no presenten cap projecte polític per al País Valencià, no tenen objectius de futur. S’emboliquen amb la bandera per tapar els casos de corrupció i atacar el govern del Botànic, que ara mateix és un govern amb molta estabilitat: les enquestes d’opinió pública mostren que la gent valora positivament l’acció de govern, i, per primera vegada al País Valencià, tots els consellers i les conselleres l’aproven.

Bonig va a Catalunya a manifestacions espanyolistes i, en canvi, no és capaç d'eixir al carrer ací per defensar els interessos valencians

—Com veieu la situació a Catalunya?
—Hi ha hagut una clara falta d’altura de mires de determinats partits polítics, que sols s’han preocupat d’utilitzar electoralment la qüestió catalana per guanyar eleccions a la resta de l’estat espanyol. I no ho han volgut veure com una oportunitat per anar avançant cap a un estat més federal, descentralitzat, plural. No sé si el PP pensava que no s’arribaria tan lluny, ni fins a quin punt han estat conscients de la seua falta de diàleg o no. El trencament es va produir quan van portar l’estatut al Constitucional (i no ho van fer amb l’andalús, encara que tenia molts articles similars). Ara bé, les reivindicacions nacionals de Catalunya no són una qüestió nova. I l’estat espanyol no hi ha sabut donar resposta mai. De fet, l’independentisme ha anat creixent a Catalunya gràcies, també, a eixa falta de visió del PP i el PSOE. Sincerament, estic molt preocupada. Primer, pels empresonaments, per com s’utilitza la justícia per exemplificar, per espantar. Volen frenar l’independentisme a Catalunya perquè a ningú se li acudesca de tenir una visió més plural de l’estat espanyol. Ara pense en Lijphart, per exemple, quan explica que en societats on hi ha llengües i cultures diferents, hi ha d’haver sistemes polítics que permeten que s’expresse eixa diversitat, perquè, si no, es genera una fractura social i política. Solució?

—Ah.
—Jo no la tinc. Però nosaltres pensem que l’exemple del Regne Unit i Escòcia és de sentit comú: un referèndum legal pactat. A més, en Catalunya un 80% de la gent està d’acord amb eixe dret de decidir. I em va sorprendre una enquesta recent que mostrava que, a l’estat espanyol, també hi havia una majoria que estava a favor d’un referèndum legal pactat. Vull dir que és complicat i no ho és tant, en realitat, si hi ha voluntat política. I és això, que ha mancat. Hi ha massa interès electoralista. Ho han utilitzat per tapar els seus problemes i també per intentar tornar al sistema d’abans del 15-M, quan no havia aflorat eixe pluralisme polític i social que va trencar les majories absolutes. És clar que això fa que el sistema polític siga més inestable, però és bo, perquè si l’estabilitat implica uniformitat en societats plurals, a la llarga comporta encara més conflicte.

—Els moviments recentralitzadors de l’estat espanyol també afecten el País Valencià…
—Afecten tothom. Ara, per exemple, tenim molts problemes per a desenvolupar les nostres competències perquè el PP recorre contra totes les lleis que aprovem ací. I fixa’t que parlem de competències constitucionals i no d’anar més enllà i fer canvis a la constitució, encara que serien necessaris, i optar per un sistema més federal, no: és que ja ni tan sols deixen que funcione el sistema actual! I aturen el dret civil valencià i les lleis contra els desnonaments o la pobresa energètica. No ens deixen governar. I, en l’àmbit financer, ens tenen intervinguts: Montoro ens diu quants diners del FLA podem gastar i quants no. I això que les competències són nostres. L’estat espanyol, al final, en què en té? Defensa? Política exterior? Les qüestions clau, com ara la salut o l’educació, les gestionen les comunitats autònomes. I l’estat espanyol juga amb els diners que nosaltres hem d’aplicar. Hi juga. Al servei del seu afany recentralitzador.

Estic molt preocupada pels empresonaments, i per com s'utilitza la justícia per espantar

—’Els polítics valencians només saben plorar’, va dir el ministre espanyol Montoro.
—Sí. En fi. Doncs hi ha un refrany valencià que diu que qui no plora no mama. I sembla que aquest traure a la palestra els problemes valencians funciona. Perquè ara tots els partits polítics (menys el PP), els sindicats, la patronal, les associacions cíviques i socials, tot el món, es manifestarà el 18 de novembre. Volem tenir prou poder quan anem a Madrid a negociar el nou model de finançament, la quitança del deute històric i les noves inversions en els pressupostos. I si hi anem empesos pels cinc milions de valencians i valencianes, serà molt difícil que puguen no fer-nos cas. És que no és una qüestió partidista, aquesta, sinó ideològicament transversal, i afecta tota la ciutadania. Si sumem un finançament just amb una bona gestió pública (i sense robar, és clar), de seguida tindrà repercussió en la vida real de la gent.

—Més enllà dels temes que el PP presenta com a conflictius, no penseu que arriba poca informació de les coses que fa el Botànic?
—En som conscients. I intentem revertir aquesta situació. A Compromís sempre hem utilitzat les xarxes socials, però no n’hi ha prou. Quan governava el PP, a base de pandereta, feien moltes promeses que no complien, però com que les venien quedava com una cosa que havia passat. Ara ens passa el contrari: desenvolupem moltes polítiques públiques centrades en les persones (de fet, aquests últims pressuposts són els més socials que ha tingut mai el País Valencià), però, en canvi, no arriba a la gent.

—I quan us diuen que els canvis van a poc a poc?
—Sí. És que el PP ho va deixar atado y bien atado perquè fóra gairebé impossible, per exemple, posar en marxa el procés de retornar la ràdio i televisió públiques. I costa. Ara tot indica que abans de Nadal començarà a emetre la ràdio, i la plataforma digital amb dibuixos animats en valencià. I a partir del març de l’any que ve, la televisió. Crec que arriba tard. Però també sóc conscient que arribar fins ací ha costat moltíssim. Aquests vint anys de majoria absoluta del PP han arrasat. Literalment. La vida pública del País Valencià està devastada. Per molt de pressa que vulgues anar, per molt que faces, de vegades tens la sensació que no és suficient. I és que no és suficient.

—’Vida pública devastada’: és dur, això.
—Sí. Tenim una cultura política de molt baixa participació. I fins i tot de baixa qualitat. Per això és complicat un canvi de paradigma. Així i tot, el fet que tingam un govern de coalició, de negociació constant, on mai ningú pot fer allò que vol completament, funciona molt millor que no em pensava. Ben mirat, a Compromís, la nostra manera de funcionar ja és això, també. El fet d’haver de trobar solucions de consens fa que les decisions que prenem acaben essent assumides d’una manera més àmplia. N’hem anat aprenent i hem anat assumint que, o prenem les decisions per consens i tothom queda una mica decebut pel que fa al resultat, o no funciona. Hem canviat la nostra cultura política. I això fa que ara, que encarem situacions complicades en institucions, no ens vinga de nou. Potser tenim més instruments per a poder gestionar la pluralitat política que uns altres partits. Aquesta és la part positiva.

Tenim molts problemes per a desenvolupar les nostres competències perquè el PP recorre contra totes les lleis que aprovem: ja siguen les lleis contra els desnonaments o la pobresa energètica. No ens deixen governar

—I la negativa?
—Que de vegades ens costa més prendre decisions. Per exemple, a la gent del Bloc ens agradaria que el funcionament de Compromís fóra com el nostre, que és molt assembleari i obert, però Compromís no funciona per votacions i majoria, sinó per consens. I crec que és positiu. En societats plurals, el consens funciona molt bé. En partits o projectes plurals, també.

—Compromís és una coalició de partits, però no és permanent. O sí?
—Nosaltres diem que som una coalició permanent i estable, però cada volta que ve una contesa electoral hem de signar la coalició. Per tant, som permanents i estables en la mesura que fa deu anys que treballem i ens hem dotat d’unes normes bàsiques i un cert funcionament orgànic. Som tres partits: el Bloc, Iniciativa i els Verds. El Bloc és bastant més gran que Iniciativa que, alhora, és bastant més gran que Els Verds. I, a més, compartim la vida política amb Gent de Compromís.

—Que ara són una mica als llimbs…
—Quan es va crear Compromís i s’hi van apuntar, se suposava que seria una situació temporal, fins que es convertiren en algun a cosa més, no sé si un partit però sí una estructura més unificada. Però no ha passat. I això causa que aquesta gent que no és d’un partit, sinó directament de la coalició, no es veja representada en algunes decisions que es prenen des de la direcció nacional. Hi havia un Consell General amb representants del Bloc, Iniciativa, Verds i Gent de Compromís, però no funciona. Al final, la solució és que tots vulgam que torne a eixir. Però en això no tenim consens. Al Bloc sí que ho volem, però les altres dues potes no ho veuen igual. Haurem de veure quins instruments utilitzem perquè els qui no són de partits es troben més còmodes en l’estructura nacional de Compromís.

—Acabeu d’anunciar que eixiu del govern municipal d’Alacant. Alguna solució a la vista?
—L’actitud de Compromís a Alacant sempre ha estat constructiva. Hem cosit el pacte de govern, sempre complicat, des del primer dia. Quan les investigacions del batle ixen a la palestra, pensem que cal una actitud coherent per a allò que sempre hem defensat, l’ètica en la política. Els donem una oportunitat perquè la governabilitat de la segona ciutat del país és fonamental, i també perquè la investigació estava en fase fiscal i no judicial. En l’acord per a refer el pacte, demanem que si s’agreuja la situació s’haja de triar un nou batle del PSOE. Doncs la situació s’ha agreujat, la investigació ja és judicial i el PSOE d’Alacant no té intenció que el batle dimitesca. Per tant, han incomplert el pacte i no podem continuar governant amb ells. Si en algun moment tornen a l’acord i el batle dimiteix, estarem en disposició de refer un acord de govern de progrés en Alacant.

—La constitució del Govern del Botànic va marcar un canvi de cicle polític. Fins a quin punt penseu que en veurem la consolidació, d’aquí a dos anys?
—Estic convençuda que, en el 2019, el Botànic continuarà. És veritat que el PP prova d’utilitzar els instruments que té al seu abast, i la crisi territorial catalana, per revertir els canvis socials que hi va haver en el 2011, i que van acabar produint el canvi en 2015. Però, sincerament, més enllà d’allò que puguen dir el PP i Ciutadans, mentre el Botànic siga útil a la societat valenciana (i mentre es consoliden projectes com ara la renda d’inclusió, el copagament farmacèutic, la construcció d’escoles, l’increment de les beques de menjador…), no perillarà. En tot cas, les dificultats vindran més de part de la gent que ens diga que en vol més, que no hem avançat prou. I haurem d’explicar que en quatre  anys no es pot revertir el mal de vint, i molt menys amb els greus problemes de finançament que tenim. Consolidar el Botànic també dependrà de la nostra capacitat d’explicar a la gent què fem i en quines circumstàncies. I de continuar fent bé la nostra feina. Per a la majoria.

—Acabem: quin és el darrer llibre que heu llegit?
País Valencià, avui i demà. És un assaig coral coordinat per Jordi Muñoz. En vaig fer la presentació fa poc a Albaida.

Jordi Ferré: ‘Les aliances són importants per a l’ecosistema editorial català’

Del 2006 endavant, des de l’empresa petita i mitjana de l’edició en català, Jordi Ferré ha tingut un paper singular i valuós: mirar de trobar estratègies per a consolidar la xarxa d’editorials independents i plantar cara a l’oligopoli que va néixer amb la creació del Grup 62. Fundador i director de Cossetània Edicions des del 1996, avui és responsable del 9 Grup Editorial (format per Cossetània, Angle i Eumo). Precisament, enguany s’han commemorat els vint-i-cinc anys de la creació d’Angle Editorial.

En aquesta dècada que ha transformat el món de l’edició en català, les accions de Ferré per a crear moltes menes d’aliances amb més editorials han fet sorgir projectes com ara la comercial Xarxa de Llibres i la fallida plataforma digital Edi.cat. I tot això des d’editorials que no tenen el centre neuràlgic a Barcelona i es trobem repartides per tot el territori. Entre el 2011 i el 2015 també va assumir la presidència de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Repassem amb Jordi Ferré aquesta dècada apassionant, observem el present i encarem els objectius de futur del 9 Grup editorial, però també del món de l’edició en llengua catalana.

Com la veieu, aquesta última dècada que ha viscut el món de l’edició en català, des del 2006, amb la creació del Grup 62, les expectatives del llibre digital, la fallida de la distribuïdora Arc de Berà, el boom de les editorials petites independents, la crisi cruenta que tot just ara sembla que comença a esvair-se… Hi heu tingut un paper molt actiu, tot i que potser poc visible.
—Aquests darrers deu anys han passat tantes coses en el món de l’edició en general i també en el món de l’edició en català, que costa de creure que la transformació hagi estat tan gran. És la dècada de l’arribada del llibre digital i les seves expectatives de negoci, i s’ha viscut una crisi tan impressionant que ha canviat el panorama editorial mundial. En un sistema d’editorials petites com és el català, que comparteix mercat i competeix amb la indústria editorial en castellà, és d’una enorme complexitat.

Però vau prendre posició i vau començar a engegar accions ben aviat.
—L’any 2006, en tornant de vacances, que sempre és un període de reflexió, amb el meu soci, Josep Maria Olivé, vam començar a parlar de fixar algunes estratègies en l’àmbit digital. També teníem el problema de la distribució: en aquell moment teníem donat a un tercer el 100% de la comercialització del negoci. L’Arc de Berà ho feia tot: la logística i la comercialització. Vam començar a pensar en teixir aliances per controlar la part comercial del nostre negoci editorial. Que a Catalunya l’Arc de Berà controlés la logística i la comercialització era una concepció molt clàssica del negoci. Vam veure que això no passava a la majoria de països europeus, que no anava així. Vam pensar a traslladar el model europeu al nostre mercat. I així van sorgir les primeres aliances, el 2009, amb Angle i Bromera, per a cobrir la necessitat de tenir una comercialització pròpia.

Era l’origen de la comercial Xarxa de Llibres, amb participació de Cossetània, Angle i Bromera.
—I aquesta xarxa, aquesta aliança, va ser el nostre salvavides, perquè el 2010 l’Arc de Berà va petar. Això va començar a evidenciar que les aliances entre editorials eren possibles. Paral·lelament, vam crear també amb Angle i Bromera la plataforma Edi.cat. Va ser un projecte fallit, perquè l’estat espanyol no va dotar el negoci del llibre digital d’un marc legal, a fi que es pogués desenvolupar. El llibre electrònic és impossible amb la quantitat de descàrregues il·legals que es fan. Són molt poc perseguides. Amb tot, l’experiència ha estat bona. Vam ser pioners en això.

La manca de persecució de la pirateria hi va tenir un paper, però la irrupció de més plataformes d’edició i venda de llibres digitals, com ara 36L, primer, i una mica més tard, Libranda, que aplegava els grans grups editorials espanyols, també us va dificultar el projecte.
—Però això no ens va fer mal. Ens va fer mal que no hi hagués volum de negoci, per la inexistència d’un marc legal que garantís les vendes. Imagineu-vos que aneu cada dia al bar a prendre cafè i no el pagueu mai, perquè no us dóna la gana. És inviable. També és cert que potser amb la aparició d’Amazon i més plataformes tecnològiques ocupant aquest mercat no ens n’hauríem sortit, però era una opció que havíem d’intentar. A hores d’ara venem llibres digitals de les nostres editorials a través de més plataformes, però la facturació sobre el total és molt petita.

Quin tant per cent representa?
—No arriba a l’1%.

Us sap greu avui haver-vos venut Edi.cat?
—No, no. M’hauria sabut greu no haver-ho intentat. Haver-ho venut no em sap greu, perquè era un negoci sense recorregut. La decisió va ser correcta.

Parleu-me d’aquesta idea de crear aliances.
—Precisament, el millor valor d’Edi.cat fou que ens va servir per a teixir aliances i coneixences i tenir molta informació de qui era qui i amb què i qui podíem comptar. I vam acabar creant Xarxa de Llibres amb Bromera i Angle. Aquesta comercial també va passar a ser la de més editorials. Avui treballen amb Xarxa de Llibres editorials com ara Viena, Eumo, Símbol, Abadia de Montserrat, Base… Tenim un volum interessant d’editorials independents. És una comercial no vinculada a cap gran grup, té plena autonomia. Enric Faura n’és el director. D’aquest projecte, n’estem molt satisfets i això ens confirma que anem bé. Perquè, o teixíem aliances o ho hauríem tingut molt complicat en un mercat que el 2010 va entrar en recessió. La manera de superar la crisi va ser aliar-nos per defensar-nos.

No n’heu parlat, però una altra raó per a les aliances era no ser en l’òrbita del Grup 62.
—La voluntat és no ser en l’òrbita de ningú. Aquesta és la manera que tenim de defensar el nostre projecte de negoci i fer-nos grans. Més tard, el 2012, hi va haver una aliança d’Angle i Cossetània per formar el 9 Grup editorial, en el qual el 2015 es va afegir Eumo. El 9 Grup té un 30% de l’accionariat d’Eumo. També hi vam afegir un projecte de micromecenatge, Quòrum Llibres, amb el qual editem uns deu llibres l’any.

Què permeten les aliances de 9 Grup?
—D’entrada, Cossetània, Angle i Eumo compartim despeses d’administració. Això ens serveix per a guanyar eficàcia. A més, les editorials del grup no han perdut la seva personalitat ni la manera de treballar. Són segells molt autònoms.

Optimitzeu recursos però no engoliu.
—Exacte, no unifiquem projectes. Enguany, que Angle ha fet vint-i-cinc anys, el protagonisme l’ha tingut l’editora, Rosa Rey, i el seu equip. Treballar d’aquesta manera ens permet també de tenir perspectives més riques sobre els projectes de futur. És cert que això ens ha obligat a redefinir els punts d’intersecció de totes tres editorials.

L’aliança amb Bromera va caure pel camí?
—No, perquè amb Bromera continuem vinculats amb Xarxa de llibres. Hi ha moltes menes d’aliances i això és molt important: amb Angle ens vam acabar fusionant, però d’Eumo no en tenim pas el control, el 70% del negoci és de la Universitat de Vic. El tipus d’aliances que es poden fer són molts i tots serveixen i els hem d’anar a buscar.

Quins objectius nous teniu? Com veieu el panorama editorial actual?
—Deixant de banda la conjuntura actual que viu Catalunya, el sector editorial ha començat a deixar enrere la crisi. Per una altra banda, internacionalment, el llibre electrònic s’ha estancat. Recordo que deien que el 2020 el llibre electrònic hauria eliminat el llibre de paper. Doncs no, aquesta incògnita s’ha aclarit: ens hem de moure en l’àmbit del paper. Pel que fa al 9 Grup, hem de continuar refermant les línies editorials i incidir amb la màxima ambició possible en el mercat. Ara no tenim en perspectiva noves aliances, tot i que no tanquem mai la porta. Com ja us he dit, n’hi ha de moltes menes i ara us en posaré un altre exemple, que em ve al cap: amb l’editorial Alpina, que teòricament és la competència de Cossetània, hem arribat a un acord per tirar endavant dues col·leccions conjuntament. Aquests anys, consolidant aquest espai, hi hem deixat la pell.

En aquesta darrera època s’ha esdevingut el boom de les petites editorials independents en català. Com el valoreu, aquest fenomen?
—M’entusiasmen molts projectes editorials nous, tot i que crec que cal anar en compte de no atomitzar excessivament el mercat. Entre aquestes petites editorials, també hi neixen aliances, només cal mirar-se l’associació Llegir en Català. Van en aquesta línia. L’atomització pot ser un problema que les aliances poden resoldre. Ho repeteixo: les aliances, diverses, són importants per a l’ecosistema editorial català. Hi ha moltes menes i nivells d’aliances, cada editorial s’hi ha de sentir còmoda. Ara, anar sol serà complicat. I un altre factor que vull destacar: la professionalització és bàsica, en el sentit que la gent s’hi guanyi la vida. En una editorial t’hi has de poder guanyar la vida. Ha de ser un negoci, l’ofici. Estan molt bé els projectes editorials que són un complement, però crec de veritat que cal decantar-se per les estructures professionals, que són les que creen el veritable ecosistema. No hem de crear un mercat editorial amateur. Implicaria una economia de resistència. Cal consolidar i fer créixer un món editorial professionalitzat.

No voldria acabar sense parlar de la importància que ha tingut el fet que aquestes iniciatives i projectes editorials hagin sorgit de fora de Barcelona, de diferents llocs del país: Valls, Manresa, Alzira, Vic…
—En aquests moments, la tecnologia ens serveix per a crear estructures editorials des de qualsevol indret. Nosaltres n’hem estat actors, d’això. Fora de Barcelona i l’àrea metropolitana han nascut molts projectes i això ja s’ha consolidat. És un fenomen que enriqueix culturalment el país.

Els vianants de la AP-7

Els més matiners hi arribaven quan encara era negra nit des dels punts de trobada concertats, sense saber si serien molts o pocs. Coordinats des dels CDR, ignorant si l’acció duraria minuts, hores o fins i tot dies. Equipats tal com s’havia recomanat: ben abrigats, amb llanternes, armilles antireflectores, calçat còmode, menjar i beguda. Ah! I bosses per a deixar-hi la brossa. I amb una consigna claríssima: com totes, com sempre, serà una mobilització pacífica. Pacífica per damunt de tot. I quan l’avortin, perquè tard o d’hora passarà, cap a casa, sense oposar-hi resistència. Només un grapat saben el lloc exacte de l’acció, on s’aparcarà, quanta estona caldrà caminar, per on s’entrarà a l’autopista. Però tothom hi confia.

A les sis, el tram de la AP-7 a Borrassà (Alt Empordà) ja s’ha tallat. Algunes estelades i pancartes al capdavant. Diuen que hi ha unes cinc-centes persones blocant cada sentit, però ningú no sap del cert quants són. En un ambient distès, el dia clareja, i arriben capses amb croissants i termos amb cafè calent. Cues de camions i cotxes cada vegada més llargues, alguns conductors molt nerviosos i alguns altres de solidaritzats, mossos controlant la situació.

Les hores van passant, tranquil·les. Els vianants de la AP-7 s’estan allà. Aturats, fent petar la xerrada, descobrint amics i coneguts comuns, comentant la situació política, informant-se de com van les mobilitzacions a tot el país, compartint per les xarxes…  De tant en tant, clams units de llibertat. Gent asseguda a terra, gent estirada, descansant, taules, cadires i fins i tot neveres de càmping, motxilles escampades per terra, entrepans…  Gent repartint aigua i fulls informatius en diversos idiomes sobre els motius de la vaga als conductors aturats. Fins i tot una foguera en un camp ras a tocar d’on arriba olor de carn a la brasa. Alguns, passejant amunt i avall per moure el cos i espolsar-se el fred de sobre, alguns altres enfilats a les tanques o damunt dels ponts buscant panoràmiques d’aquest paisatge insòlit de l’autopista deserta esdevinguda rambla –o passeig, com en diuen aquí, a l’Empordà.

Els Mossos demanen que s’obri almenys un carril per deixar passar alguns cotxes i un autobús ple de gent gran. N’hi ha que tenen diabetis, diuen. Es negocia, es discuteix. Sí o no, quanta estona, per on exactament. Durant uns minuts, no gaires, s’obre un pas per a vehicles.

Cap a la una del migdia, quan ja fa set hores que s’ha ocupat l’asfalt, continua arribant gent. Ciutadanes i ciutadans de diverses poblacions de comarques veïnes, també preparats per a passar-hi el dia i moltes ganes de fer pinya en una de les tantíssimes accions de protesta convocades per a aturar el país i demanar l’alliberament dels presos polítics.

Crides de reforços i relleus per WhatsApp i Telegram: qui vingui a afegir-s’hi, que porti menjar, aigua, mantes, beguda calenta i avituallament. El tall aquí és indefinit: fins que el dissolguin. El vespre és presenta llarg i fred. I la nit, si s’aguanta, encara molt més. Plouen les respostes de gent que ja va venint.

Són les sis tocades i s’albiren més de vint furgonetes de la policia espanyola. Com més va, menys carreteres tallades hi ha. L’estació de l’AVE de Girona continua ocupada, i ara, també, la de Barcelona. Es discuteix què cal fer. Molta gent decideix anar-se’n. Unes 300 persones s’estimen més de no moure’s, fins que, a quarts de nou, els Mossos actuen, mentre l’altra policia, que ja ha envoltat tota la zona, s’ho mira. Els darrers vianants de la AP-7, asseguts a terra, són apartats un per un. Les imatges –ja familiars– que recorden el joc d’arrencar cebes són emeses en directe per la televisió catalana. Però això no és cap joc. És resistència pacífica. Tothom és conscient de què significa haver mantingut blocat un tram de l’AP-7 a tocar de la Jonquera durant més de dotze hores seguides. Objectiu del dia complert. Es podrà repetir tantes vegades com calgui. Cada vegada més ben preparats, cada vegada més previsors. Fins que els alliberin a tots. I més enllà.

Ens la juguem o ens l’eixuguem?

A la presó per haver demanat de dissoldre pacíficament una manifestació pacífica; a la presó per haver complert pacíficament un programa electoral pacífic; citats a declarar davant un jutge (acusats d’incitació a l’odi) per haver obert un debat a l’escola sobre les hòsties de l’1 d’octubre, viscudes precisament en escoles; enganyats a consolats i ambaixades espanyoles d’arreu del món per haver demanat de votar en unes eleccions (imposades des del govern espanyol); possibilitat d’entrar a la presó avui mateix per haver permès una votació en un parlament elegit a les urnes.

Tot això, en un estat en què se salven, amb diners públics, bancs i empreses no precisament impol·lutes, en què s’indulten torturadors, en què Rodrigo Rato pren el sol, en què s’acull tan sols una desena part dels refugiats pactats i en què, quina casualitat, s’obren polèmiques nacionals i portades de diari perquè no és clar si una samarreta de futbol, eixuta o suada, inclou una línia sediciosa de color blavós, glauc o lila. En un estat en què fins i tot hi ha qui proposa de fer boicot a les sèries de Pamela Anderson, tan adorada fa uns anys, perquè ara resulta que diu que fa costat als catalans i perquè és amiga de Julian Assange.

La llista, putrefacta, podria ser molt més afinada i podria continuar, però no cal. A més, si parlem de pameles i d’exuberància, aquest mateix estat, per si fos poc, mentre discuteix samarretes, té un govern empastifat de corrupció fins als mugrons (i m’abstinc d’adjectivar-los, aquests mugrons). En fi, la cosa és tan onírica que les paraules, tant escrites com dites, floten. I, fins i tot, els fets, reals o desitjats, s’esquincen. Quàntic, tot plegat. Tant, que la frontera entre dit i fet s’ha diluït. Que què tenim? República o públic de teatre, eternament entre el mal i la mel. És a dir: continuem fent més poesia o anem a fer pesos i proeses? És hora de gintònic o de tonificar-nos? D’escriure articles o d’articular alguna cosa més grossa?

Aquí fem vagues, sí, tallem carreteres i vies de tren. I qui se’n sorprengui és que no ha entès gairebé res. I també continuem treballant cada dia mentre fem cursos accelerats d’enginyeria jurídica internacional. Maldem per no normalitzar la situació, la repressió, perquè no hi ha res més inquietant i obsolet que resignar-se a ser conformista i amnèsic. I perquè és això que volen ells, perquè és això que han volgut sempre. Que a l’estat a espanyol això de complir el programa electoral no s’estili gaire no hauria de ser problema nostre, sinó seu. Però es veu que no ho és, ni per a ells ni per a la fabulosa Europa, que de tan vella ha esdevingut senil i ha multiplicat els reumes de la història, una vegada més. Per prendre’n bona nota. Que què toca ara? Eleccions? Llistes separades? Tornem-hi: hem de fer de Ken Loach, de Tarantino o de Lars von Trier (o de Tim Burton o de Wim Wenders, diuen per aquí…)? Potser és que no n’hi ha prou de no tenir por; potser cal ensinistrar-la. Les eleccions, d’entrada, no salvaran res ni ningú. Cal anar enllà, un xic més enllà, llavors i l’endemà, contra la foscor, ara més que mai. Perquè entre jugar-se-la i eixugar-se-la hi ha un pas. No la caguem. Pels qui són a la presó, pels qui potser hi aniran i pels qui demà portaran, com cada dia, els fills a l’escola, votin el que votin.

Fem-ho tot i, si cal, fem-ho a poc a poc, però fem-ho sense escatimar res i pel broc gros, encara que ploguin ganivets de punta. Perquè hi tenim molt a guanyar i, arribats a aquest punt, poc a perdre. Fem-ho fi i assenyat, entesos, siguem estratègics, sí, sempre, però aquesta vegada encara més, amb determinació i sense manies. Perquè no volem ni almoina, ni opinió reciclada, ni titulars apocalíptics, ni massatges sinistres de ministres, ni guerra. Volem tota la resta, és a dir, ho volem tot, i que n’aprenguin. L’èpica ens fa trempar, cert, perquè som com som, però ara volem fer-ho, a més de dir-ho. Volem el pa sencer. I tenim paciència, molta, però també tenim gana.

La policia espanyola carrega contra un piquet de la Gran Via per fer passar les seves furgonetes

Agents de la policia espanyola han carregat contra un piquet que talla la Gran Via prop de la plaça de les Glòries a Barcelona. Un grup d’agents antiavalots han apartat amb violència les tanques que els barraven el pas i han empès amb agressivitat uns quants manifestants. Quan han aconseguit fer prou espai per fer passar les seves furgonetes han marxat en sentit Badalona. La resposta dels concentrats ha estat pacífica i el tall de la Gran Via continua.

Ací podeu veure-ho:

Ara mateix Gran via Poblenou #carrega pic.twitter.com/Ly8DUB1iDh

— FRANCESC *X (@CAT_Francesc) November 8, 2017

Més imatges:

Recull fotogràfic: Les imatges més espectaculars de l’aturada de país

En una acció coordinada pels Comitès de Defensa de la República, milers de persones han participat en els talls de carreteres i vies de tren de tot el Principat. El col·lapse circulatori és total durant l’aturada de país d’avui. Us oferim un recull de les millors fotografies.

A continuació us oferim una galeria d’imatges del seguiment de l’aturada a Barcelona (fotografies d’Albert Salamé):

Vegeu un recull d’imatges de les càrregues de la policia espanyola contra un piquet a la Gran Via (fotografies d’Albert Salamé):

A continuació, vegeu un seguit d’imatges dels talls de carreteres i vies de tren del país des de primera hora del matí: 


Les portades del dimecres 8 de novembre de 2017

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Pàgines