Vilaweb.cat

Un portal dedicat a Pompeu Fabra en conté la versió digital de les ‘Obres completes’, la biografia i treballs lingüístics

El nou portal Pompeu Fabra, presentat a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), conté la versió digital de les seves Obres completes, excepte les lexicogràfiques, a més d’informació sobre la biografia i els seus lingüístics fabrians.

S’hi aplega des de la bibliografia essencial de Fabra –com ara les gramàtiques, les Converses filològiques, l’epistolari i les normes ortogràfiques aprovades per la Secció Filològica–, fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. Jordi Mir, gramàtic i membre del IEC, i, fins a la seva mort, Joan Solà foren els directors de les Obres completes. Juntament amb un ampli equip de col·laboradors, durant més d’un decenni van investigar, ordenar i editar l’obra de Pompeu Fabra, fins llavors dispersa i difícil de consultar.

El portal és una iniciativa conjunta del IEC i la Universitat Pompeu Fabra, amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat, i és un dels elements importants de l’Any Fabra, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement.

A la presentació del portal, que es va fer ahir, la presidenta de la secció filològica del IEC, Teresa Cabré, va explicar que volen que el portal pugui aplegar el màxim d’informació que es pugui obtenir i que per això és un portal obert pel que fa a la recopilació bibliogràfica de Fabra. Cabré va destacar que el portal contenia els nou volums de les obres completes, a excepció del desè –que no s’ha publicat– i les obres en anglès i francès, que en un futur s’hi inclouran.  El portal ofereix la possibilitat de cercar què va dir Fabra sobre un determinat fenomen. Cabré també va remarcar que al portal es reflecteix l’estil de Fabra.

Per una altra banda, la directora general de Política Lingüística del Departament de Cultura, Ester Franquesa, va dir que el millor homenatge que es podia fer a Fabra era donar-li veu amb aquest portal. Franquesa va explicar que la iniciativa feia universal l’accés a la seva obra: deu mil pàgines de Fabra a l’abast del món. ‘Tot Fabra serà a un clic –va dir–: el gramàtic, el lexicògraf, el conservador, el traductor, l’articulista, el sociolingüista, el docent, el tècnic…’

‘El nou portal és un estímul per a enfortir la llengua i per continuar l’aspiració de plenitud pel país i per la llengua’, va dir també Franquesa. I assenyalà que la finalitat és facilitar la recerca i la interpretació de la seva obra i el progrés en relació amb la llengua. ‘Volem que aquesta obra sigui una crida a la responsabilitat dels catalans en relació amb la llengua catalana, que sigui un estímul per a no cedir cap espai ni posició de les que hem guanyat durant anys: ni a l’escola, ni als mitjans de comunicació, ni a les universitats, ni al carrer, ni als comerços, ni en cap espai’, va dir.

El director del CNI dóna explicacions al congrés espanyol pel vincle amb l’imam de Ripoll

El director del CNI, Félix Sanz Roldán, compareix avui a les quatre de la tarda a la comissió de control dels crèdits destinats a despeses reservades –altrament coneguda com a comissió de secrets oficials– per donar explicacions sobre el presumpte vincle entre els serveis secrets espanyols i l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

L’ordre del dia de la comissió diu que Sanz Roldán compareix ‘per explicar si hi ha hagut alguna relació entre persones del (CNI) i Abdelbaki es-Satti; i en cas que n’hi hagués hagut, quan van tenir lloc i quins poden ser els efectes d’aquestes relacions’. En aquesta comissió, a porta tancada i els assumptes de la qual no transcendeixen, hi ha els diputats catalans Joan Tardà (ERC) i Jordi Xuclà (PDECat).

El novembre passat, el mateix Sanz Roldán va demanar de comparèixer en aquesta comissió per donar explicacions a porta tancada, però fins ara la presidenta del congrés espanyol, Ana Pastor, no l’havia convocada.

Polèmica a Alacant pel presumpte espionatge a un ex-regidor

Miguel Ángel Pavón, ex-regidor d’Urbanisme d’Alacant, s’ha presentat a la comissaria de la policia per a denunciar que hi ha d’un dispositiu d’enregistrament al despatx que ocupava fins a l’octubre passat.

La troballa va coincidir amb les dates en què el seu partit, Guanyar Alacant, i Compromís van trencar el pacte de govern que tenien amb el PSPV. A partir d’aquell moment va ser la socialista Eva Montesinos qui va ocupar la regidoria d’Urbanisme i el despatx de Pavón, situat a l’antiga Cambra de Comerç, al carrer de Sant Ferran.

Els primers dies, la regidora d’Urbanisme va notar que hi havia zones d’ombra que dificultaven la conversa pel telèfon mòbil a causa d’interferències o fins i tot feien desaparèixer el so. De resultes d’això, Montesinos va advertir el personal de seguretat de l’ajuntament i es va contractar una empresa perquè hi fes una exploració. Es va trobar un dispositiu d’enregistrament sota un moble annex a la taula, enganxat amb cinta aïllant.

Els tècnics van determinar que l’aparell tot sol no era capaç d’enregistrar, però sí amb l’ajuda d’una càmera o la connexió a un equipament informàtic. Com que aquest material no es va trobar, l’equip de govern municipal no va voler fer-ne cap denúncia i sols hi canvià els panys. Però Compromís vol arribar al fons i el grup municipal ha posat en coneixement de la fiscalia d’Alacant la situació, perquè ho considera de ‘prou gravetat’ i perquè es valori si cal obrir una investigació.

L’Alguer tornarà a tenir un representant a Roma deu anys després

Després de deu anys, l’Alguer tornarà a tenir un representant a la cambra de diputats de Roma. És Paola Deiana, número dos del Moviment 5 Estels per la circumscripció de Sàsser. Deiana no té gens d’experiència política prèvia coneguda i s’estrenava amb aquestes eleccions com a candidata del moviment populista de Beppe Grillo.

A les dues últimes legislatures l’Alguer tenia formalment un diputat, Paolo Vella, de Forza Itàlia, però el fet és que només hi residia per raons electorals. No era de la ciutat ni hi va fer cap mena d’acte de presència. A la pràctica el darrer diputat va ser Elias Vacca fins el 2008. Abans també hi havia hagut Francesco Carbon, a la tretzena i catorzena legislatures, i Antonello Fonnesu, als anys noranta.

El Moviment 5 Estels s’ha imposat amb contundència a la demarcació de Sàsser, que inclou l’Alguer, amb el 44,31% dels vots. La segona força més votada ha estat la coalició de centre-dreta (27,71%) que presentava Maria Grazia Salaris. A diferència dels resultats globals, en aquesta demarcació, la Forza Italia de Berlusconi ha passat per davant de la Lliga Nord de Salvini.

Com resoldre el blocatge segons Paluzie, Cardús, Voltas, Benach i Levi i una entrevista a Maria Sirvent, a la portada de VilaWeb Paper

Com es pot desbloquejar la situació política? En parlem amb Eduard Voltas, Salvador Cardús, Elisenda Paluzie, Simona Levi i Ernest Benach en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb la diputada de la CUP Maria Sirvent, que ha parlat amb Pere Cardús.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Marta Rojals i L’última de Pere Martí. També la informació del nou llibre de Santi Vila i un reportatge sobre el moviment de body positivity.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Sànchez, a The Times: ‘La unitat és fonamental’

El candidat de JxCat a la investidura, Jordi Sànchez, ha fet una crida a la unitat des de la presó de Soto del Real al diari britànic The Times. També critica que els tribunals espanyols estan essent manipulats pel PP: ‘Els tribunals estan aplicant filosofia política disfressada de llei’, ha dit.

L’article presenta Sànchez com el líder independentista assenyalat com el pròxim president de Catalunya. A més, Sànchez critica que ‘la violació dels drets democràtics d’algunes persones és una violació dels drets de tothom’. Segons The Times, Sànchez considera que els partits independentistes estan units malgrat les recents disputes que han tingut com a objecte precisament la presidència de la Generalitat.

"Els tribunals apliquen una filosofia política vestida de llei. La vulneració dels drets democràtics d'algunes persones és la vulneració dels drets de tothom. Mantenir-nos units és fonamental" les meves paraules al @thetimes via @BenEmmerson1 pic.twitter.com/Xcb1SYBlwM

— Jordi Sànchez (@jordialapreso) March 5, 2018

Carles Mulet: ‘La millor solució per al Valle de los Caídos és la demolició’

Ningú no sap exactament de què serveix el senat espanyol, si és que serveix d’alguna cosa. Els primers que no se’l creuen són els partits mateixos, que hi solen enviar antics dirigents que no saben on col·locar, com si es tractés d’un cementiri d’elefants. El senador de Compromís Carles Mulet (Castelló, 1975) és una excepció. Ha aconseguit trencar els murs de la vella institució per fer sentir la seva veu denunciant tant els problemes del País Valencià com la involució democràtica de l’estat espanyol. No és un elefant, però admet que n’està envoltat: ‘Em sent entre elefants. Jo crec que no ho sóc. He tret la pols i he fet molt de soroll. Tot i que és una institució inútil, es pot reivindicar, utilitzar-la com a altaveu’, ens explica en aquesta entrevista. ‘Hi ha senadors que no tenen cap mena d’activitat, com Joan Lerma o Alberto Fabra’, recorda, però ell està disposat a fer servir el senat per remoure les restes del franquisme.

Heu presentat una demanada contra set municipis de l’estat per incomplir la llei de memòria històrica.
—La vaig presentar després de veure que fa més de deu anys que la llei de memòria històrica està en vigor i molts municipis continuen exhibint símbols o tenen nomenclatura franquista. Són més de tres mil, tot i que alguns només tenen un carrer i altres tenen més simbologia. Hem enviat més de tres mil cartes demanant que es retiren i hem demanat al govern de Mariano Rajoy per alguns casos. La resposta és sempre la mateixa: que això és competència municipal. Pel que fa als municipis, alguns, quan reben la carta, convoquen un ple i canvien el nom dels carrers, altres no contesten i altres contesten que no volen canviar-ho. Com que l’actual llei és molt laxa i depèn com s’ho agafe el jutge, hem seleccionat set casos i en dos s’han obert diligències.

Us proposeu d’ampliar el nombre de municipis demandats?
—Sí, ara hem fet un globus sonda, per veure com reaccionen els municipis, i esperem la resolució dels jutges, per veure si estableix jurisprudència.

Un dels set municipis demandats és la Serratella (Plana Alta).
—Era un dels municipis que no contestava, però quan va veure que intervenia la fiscalia, va tapar l’escut franquista que hi havia a la façana de l’ajuntament. Van córrer a tapar-ho! No costava tant haver-ho fet abans de la denúncia. Això demostra que la iniciativa funciona, perquè hi ha un centenar de municipis que han reaccionat fent canvis o anunciant plens per acordar-los.

Més enllà d’aquests casos concrets, creieu que hi ha un retrocés en temes de memòria històrica?
—Si una cosa s’ha demostrat és que la llei va quedar molt coixa. Va tenir molt impacte en el seu moment, però no té cap mena de règim sancionador i, per tant, és fàcil d’incomplir. Compromís va proposar d’incloure un règim sancionador, però no va prosperar perquè PP i PSOE hi van votar en contra.

El Valle de los Caídos continua dempeus.
—És una de les llacunes de la llei de la memòria històrica. Només proposa de crear una comissió d’experts, que es va constituir i va fer una sèrie de recomanacions, com exhumar el cadàver de Franco i de José Antonio i reconvertir-lo en un monument de la memòria sobre la guerra civil. L’única recomanació que ha fet cas el govern de Rajoy és posar diners per restaurar-lo. Per Compromís, la millor solució és la demolició.

I la Fundació Francisco Franco és legal.
—La Fundació Francisco Franco és legal, portar banderes franquistes pel carrer és legal, però si portes una bandera republicana o una estelada et poden sancionar. El franquisme continua essent legal a Espanya. Hi ha una llei d’amnistia signada a la transició que en cap moment no declara il·legal el franquisme, ni diu que se’l jutge. No hi ha cap text legal ni cap sentència judicial que diga que va ser un règim criminal.

Es pot parlar d’un retrocés de les llibertats al conjunt de l’estat espanyol?
—El franquisme encara és a tots els poders. Tenim l’exemple de la imputació de Cassandra, per haver escrit un piulet sobre Carrero Blanco; en canvi, els qui fan piulets amenaçant Mònica Oltra, Anna Gabriel o Pablo Iglesias no els passa absolutament res. Alguna cosa no funciona bé. Jiménez Losantos cada dia en diu de més grosses que no Valtònyc, i no li passa res.

Com pot afectar aquest clima al conflicte entre Catalunya i Espanya?
—El conflicte amb Catalunya és l’excusa perfecta per al PP. Fa dos anys o tres eren en plena crisi, que semblava que poguessen perdre les eleccions i ara han ressuscitat agitant la bandera de la unitat d’Espanya. Les perspectives d’un govern de canvi ara són impossibles, l’únic canvi ve de la mà de Ciutadans. Catalunya és una excusa per al PP per a no tocar l’estructura d’estat. Els ha anat perfecte per tancar files i tornar al punt anterior al que érem. Allò que havíem avançat, ho hem perdut tot.

També perjudica les demandes del País Valencià?
—El País Valencià no som a l’agenda, no som una comunitat històricament problemàtica. Es pensen que som el ‘Levante feliz’ i això ha passat en part perquè fins ara no hi ha hagut cap partit que tingués la voluntat política de posar el País Valencià en el mapa. És una regió rica, però de segona. Però quan demanem millor finançament o respecte per les institucions ens acusen de voler trencar Espanya. Tenim una reforma de l’estatut aturada al congrés, que ara sembla que es desbloca, però ja ho veurem. Les coses que han fet amb l’estatut valencià, Andalusia no les hauria permeses. En l’àmbit polític, som a la cua de tot.

Sou escèptic amb el desblocatge de la reforma de l’estatut?
—És que estem molt escaldats, ja. S’ha ajornat més de quaranta vegades. També cal veure quina mena de reforma serà, i a què jugaran el PP, el PSOE i Ciutadans. La reforma també pot ser un retrocés. Amb coses que abans no s’atrevia a tocar, el PP ara està molt envalentit. Per exemple, hi havia la clàusula Camps, que establia que allò que s’aprovés per a la resta d’estatuts també hauria de ser per al valencià. Ara falta veure si el PP defensarà aquesta clàusula.

Què s’ha de fer perquè el País Valencià torni a sortir al mapa?
—Ens hem d’apoderar. El PP i el PSOE valencians són invisibles a Madrid. Quan arriben els pressupostos o temes importants, l’accent valencià només el posa Compromís. Cal un canvi de referents polítics.

Una de les imatges que us va fer famós va ser estripant una fotografia de Susana Díaz des de la tribuna d’oradors del senat.
—Estem farts del paper del Partit Socialista al senat, perquè actua contínuament com un partit nacionalista andalús. Totes les iniciatives que posa damunt la taula són per al sud-oest de l’estat espanyol i la resta no importem. Quan el PSOE presenta una moció reivindicant el corredor central, veus que Susana Díaz ens menysprea, amb la complicitat de Ximo Puig, ens ridiculitza com a partit polític de govern, arriba un moment que dius: ja està bé! Estripar la fotografia va ser un toc d’atenció. Va ser una escenificació una mica exagerada, però volia denunciar el menyspreu del País Valencià.

Ximo Puig és president de la Generalitat Valenciana gràcies al suport de Compromís.
—Si el resultat del PSPV i Cs hagués sumat, ara els socialistes governarien amb Ciutadans. Però va haver de pactar amb nosaltres. L’única manera de fer política al País Valencià ara com ara és governar amb el Partit Socialista. I governem bé, fent polítiques importants i amb molt recorregut per al País Valencià. Tampoc el PSPV és com l’andalús.

Però Ximo Puig va donar suport a Susana Díaz contra Pedro Sánchez.
—Són coses internes de partit…

El moviment ‘body positivity’, un nou món d’acceptació corporal

La Meritxell Moreno té vint-i-un anys i tota la vida ha hagut de fer front a comentaris sobre el seu cos. Quan de petita tenia sobrepès, a l’escola es reien d’ella; quan va aconseguir aprimar-se a l’institut després de moltes dietes, continuava sense ser feliç. Va ser llavors que es va adonar que alguna cosa no anava bé. La Marta Pedregal estudia periodisme i té una lluita interna al voltant de la depilació. ‘Quan faig natació al gimnàs no em depilo, però a l’estiu, si vaig a la piscina, em veig obligada a depilar-me perquè em fa vergonya que la gent que em coneix em vegi els pèls’, diu. Totes dues han descobert fa poc el moviment body positivity (‘positivitat del cos’, en anglès) i miren de canviar el pensament al voltant dels seus cossos.

El body positivity és un moviment que pretén desterrar la idea que només uns determinats cossos són dignes de ser acceptats; és entendre que tots els cossos mereixen de ser valorats sense rebre els prejudicis dels altres ni els propis. Quan es parla d’un ‘model’, es pensa en un exemple o paradigma de com hauria de ser la societat si es plasmés en una sola persona. Malgrat això, la societat sempre ha actuat com a limitador individual.

Tot i que la pressió social no és un afer femení i els homes també la pateixen, les més afectades acostumen a ser dones. Des de la infantesa, les noies es veuen més pressionades amb motiu del seu aspecte. Els estímuls que reben de la televisió, la publicitat i l’statu quo els fan estimar-se menys. Però la pressió també ve de l’entorn més proper.

La Meritxell sap de primera mà que les paraules més subtils, i més amables, poden fer mal. Malgrat que la seva mare li digués que estava ‘grassoneta’ per no fer-li mal, el simple fet d’evitar el terme ‘grassa’ portava interioritzat el sentiment que estar grassa era dolent i, per tant, havia de mirar de no estar-ho. ‘Que em mentís per suavitzar la realitat em feia encara més mal.’ Després es va aprimar i no va canviar res: ‘La meva vida i la meva felicitat sempre havia depès de voler estar prima, però quan ho vaig estar em van començar a anomenar sac d’ossos’, explica.

Pel que fa a la Marta, sovint es culpa pel seu dilema sobre la depilació: per una banda, es vol convèncer que l’opinió dels altres no li importa, i per una altra, sent que la pressió és més forta en alguns casos encara que abanderi un pensament contrari. Però, per què costa tant deslliurar-se de les imposicions de la societat?

Un mal social
Naomi Finkelstein és educadora i directora de programes i comunicació de la web thebodypositive.org i explica aquest fenomen social des d’un prisma feminista: ‘Les dones aprenen des de petites que la seva aparença és una de les coses més importants. De nenes, els diuen constantment que són bufones o maques, les afalaguen segons la roba i les jutgen pel seu aspecte.’

La bellesa és subjectiva i el sentit comú diu que no es pot crear una imatge general considerada bonica en detriment d’altres models, però la realitat és diferent i tothom que no se senti identificat amb el cànon de bellesa establert quedarà automàticament degradat al grup dels ‘no-normatius’. Finalment, aquesta visió de la bellesa contribuirà a fer-ne un pensament hegemònic que pot arribar a modificar el punt de vista personal.

Generalment, es desvincula la bellesa femenina dels cossos grassos, però el body shaming, o la culpabilització del propi cos, no és cosa només de dones grasses. També el reben les qui són molt primes, les qui tenen cel·lulitis, estries, pèls, pigues, dents separades o alguna singularitat o diversitat funcional. Cadascuna de les característiques físiques d’una dona se sotmet a una anàlisi exhaustiva que acaba amb judicis de valor sobre ella.

Aquest comportament, que transcendeix les barreres socials i s’endinsa en la pròpia mentalitat, fa que moltes vegades siguin les dones les qui es critiquen entre elles. És per això que entre les usuàries de la body positivity s’estableix un codi de sororitat, és a dir, germanor entre dones. Aquest sentiment cada vegada s’endinsa més en les xarxes socials per fer front a les modes nocives que objectiven la dona i la valoren segons la seva adequació als cànons de bellesa.

Influenciadores body positive a les xarxes socials i a la vida
Les referents mediàtiques del moviment body positivity femenina són dones que han deixat enrere la pressió i es mostren com són per tal de crear consciència al voltant dels prejudicis socials. Fotografies de pits caiguts, cel·lulitis, greix, estries i aixelles sense depilar omplen les xarxes amb missatges d’apoderament femení. Aquestes dones tenen per missió mostrar que elles són igualment valuoses i belles malgrat els trets que la societat considera ‘defectes’.

Una de les principals influenciadores d’aquest moviment a casa nostra és Cinta Tort, coneguda pel sobrenom de Zinteta. Amb les seves pintures, aquesta artista de vint-i-dos anys desafia els tabús que envolten la dona i alhora expressa la pressió que ella mateixa ha patit pel seu cos: ‘Jo sóc dona i tinc un cos que no entra en el cànon de bellesa establert. Això m’ha portat a molts conflictes durant la meva vida.’

‘Pèls, cicatrius, estries, panxa, són coses que jo tinc i sempre s’han considerat horribles, però alhora tothom es treu pèls, tothom es tapa les estries o prova de dissimular la panxa, i al final és un despertar i dir: tothom ho té, estimem-ho’, explica la Cinta. El seu art consisteix a pintar sobre dones per apoderar-les, tenyir les estries de molts colors i tacar calces, compreses i tampons amb diferents pintures.

Estries multicolor, de Cinta TortTampons tacats de sang de colors, de Cinta Tort

Les seves obres tenen una doble visió: d’una banda, pretenen donar un gir a la percepció del cos femení embellint amb colors la seva naturalitat, però d’una altra, són una crítica més profunda. ‘La regla no és bonica perquè la pintem de colors i li posem purpurina, sinó perquè simplement és una característica nostra. No es tracta de fer-ho bonic perquè no sigui tan real, sinó de veure la bellesa en la realitat a partir de l’art.’

Sang de colors, de Cinta Tort.

Tot i l’esforç que comporta fer activisme per a l’alliberació dels cossos, la pressió social està tan interioritzada que ningú no se’n pot deslliurar, ni les persones més convençudes. ‘Jo, Cinta Tort, que vull acabar amb la grassofòbia i encoratjo dones d’arreu a alliberar-se, encara em dic: m’he d’aprimar’, comenta. Fa deu mesos que no es pesa, però ara li fa por pujar a la bàscula: ‘El simple fet que em faci por ja em diu alguna cosa’.

Malgrat aquest sentiment intern, la Cinta se sent segura i plena per la tasca que fa lluitant contra un impuls que la societat li ha inculcat des de petita: ‘Estimar-se és l’acte més revolucionari que pots fer, perquè envies a la merda tot el sistema’. La qüestió, diu, és: ‘Jutjar-nos siguem com siguem, per això hem d’enfrontar-nos juntes a la maquinària social en lloc de competir; cal entendre que per sentir-te bé amb tu mateixa no és necessari fer de menys l’altra’.

Així i tot, el pensament de la Cinta es repeteix en moltes dones malgrat que professin un estil de vida basat en l’acceptació corporal. La Marta està molt integrada en el feminisme, però sovint reflexiona sobre les idees que li ronden pel cap i que no considera apropiades en consonància amb la seva ideologia. A part dels pèls, li preocupa el seu pes. ‘Sé que em veuria molt millor si estigués més prima, però això em molesta perquè en part seria perquè està socialment més acceptat, no perquè realment jo fos més feliç si estigués més prima’.

Dibuix natural de Cinta Tort.

El paper de les grans indústries
Naomi Finkelstein responsabilitza en part la indústria de la moda i la cosmètica de la infelicitat amb el propi cos. ‘El món de la publicitat es repenja en la insatisfacció amb els nostres cossos per tal que gastem diners comprant productes que venen amb la promesa de la felicitat.’ Cremes antiarrugues, roba compressora, cera indolora per treure aquells pèls tan molestos; així es crea un constructe social que posa l’individu contra ell mateix.

‘La majoria d’imatges que veiem als mitjans són de dones joves, blanques i primes. Això envia un missatge molt clar a l’espectador que aquest és l’ideal, i tothom que no s’identifiqui amb aquestes imatges se sent infrarepresentat.’ Per això, per a la Naomi, les xarxes socials són una bona manera d’estendre el moviment de la body positivity, ja que permeten ‘veure cossos i experiències que s’assemblen als nostres’: ‘Això ens dóna coratge per a ser visibles i deixar de culpar-nos.’

Quan la nostra singularitat es converteix en una barrera que ens impedeix de ser feliços, la body positivity esdevé una sortida col·lectiva per a qui se sent apartat d’allò que la societat considera adient. Segons Finkelstein, aquest model ‘proveeix persones de totes les edats, talles, orientacions sexuals, gèneres, ètnies i nivells socioeconòmics de la capacitat d’estimar-se holísticament’.

D’aquesta manera, la body positivity vol fer un món millor i més inclusiu en què la dona no sigui jutjada pel seu aspecte i, en general, ningú no se senti menyspreat. És per això que té abanderats de tota mena i forma que lluiten per la visibilitat i l’acceptació de tots els cossos i intel·lectes: dones, homes, transsexuals, blancs, negres, persones amb diversitats funcionals… Tothom hi té cabuda.

Heus ací alguns alguns exemples d’influenciadors de la body positivity:

Megan Crabbe (@bodyposipanda)Imogen's body lovoin' (@the_feeding_of_the_fox)Kat Hawkins (@amputee_kat)Kelvin Davis (@notoriouslydapper)Ruby Allegra (@rvbyallegra)Fat gal yoncé (@thickleeyonce)Mama Cax (@mamacaxx)Matt Joseph Diaz (@mattjosephdiaz)

 

Jo, feminista?

Potser a vosaltres també us ha passat, senyores de la generació X, que un bon dia de la vostra vida algú us ha etzibat: ‘És que vosaltres, les feministes…’, o una acusació similar, i us heu quedat parades. Jo, feminista?, vàreu pensar en aquell moment de desconcert; però si no he anat mai a cap mani del 8 de març; però si no he sentit parlar mai de la primera onada, ni de la segona, ni de la tercera; si, per no saber, no sé res de les sufragistes, ni conec qui va ser, posem per cas, Frederica Montseny, que l’he haguda de buscar al Google, i d’aquí m’ha sortit una tal Unió de Dones de Catalunya d’un tal any 1937, creada dins d’un tal Primer Congrés Nacional de la Dona celebrat al Palau de la Música quan ma iaia tenia nou anys i ja anava a l’avellana.

El primer ‘jo, feminista?’ d’una dona de la meua generació sol ser un derivat defensiu de l’educació masclista –o patriarcal, que també hem après a dir de grans– que hem rebut. Una educació que ens ha inoculat des de ben xiquetes l’eterna sospita sobre nosaltres mateixes i les nostres congèneres, una malfiança escèptica cap a tot allò que té a veure amb els nostres malestars, els nostres temors, els nostres cossos dolorosos, els nostres pensaments ‘de dona’ en tant que a un home, l’ésser ‘neutre’ que ens van donar de patró, no l’amoïnaven tant (fins i tot gens), i, en conseqüència, de què ens hauria d’amoïnar a nosaltres.

Doncs aquest primer ‘jo, feminista?’ seria un triomf del correctiu masclista que, d’adultes, ens continua dient que no hem d’atabalar la gent amb les nostres queixes, que de tot en fem un gra massa, que mentre hi hagi a la Terra un sol mascle treballant esforçadament en una mina, o portant el nano al pediatre, o canviant els bolquers a sa mare senil, les nostres demandes –o reivindicacions, que també hem après a dir de grans– no són prou urgents. Res que no s’hagin sentit a dir històricament molts altres col·lectius oprimits, poseu-hi l’exemple que vulgueu, sempre des de les posicions de privilegi i poder. I aquí s’hi escauria la famosa citació de Simone de Beauvoir que diu que l’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els oprimits.

Fins i tot la dona més masclista ha tingut pensaments feministes alguna vegada. Ni que sigui en aquella ocasió que va maleir que hagués d’ocupar-se –de franc i abnegadament, com ha de ser– de la sogra malalta, o que sa filla hagués de deixar la criatura de setze setmanes a la guarderia perquè se li havia acabat la baixa. La lluita feminista cobreix les dones que la repudien i les que li donen suport, va tant a favor dels drets de Soraya Sáenz, que després de parir va tornar a la feina com aquell qui diu amb els punts, com de Carolina Bescansa, que va portar-hi el nadó com a protesta. Cobreix Inés Arrimadas, que titlla la vaga feminista d”ideològica’ i ‘partidista’ i disculpa els atacs masclistes segons la ideologia o partit de qui els rebi, igual que cobreix Anna Gabriel, que, com a feminista, condemna el masclisme sobre Arrimadas per damunt de partidismes i ideologies. Aquí s’hi escauria una altra citació, aquesta de Leonard Cohen, que diu que de vegades saps de quin cantó estàs mirant simplement qui hi ha a l’altra banda.

Així, la dona de la generació X que ja té clar de quin cantó està, es fa conscient per sempre que si avui (i no d’aquí a vint anys, o cinquanta) es pot cagar en el partit que va votar, o ha pogut treure diners del banc, o ha pogut procrear o no segons el seu gust, és perquè abans un grapat de feministes van deixar literalment la pell per facilitar-li-ho. I, pensant en aquestes valentes predecessores, i veient la feina de les activistes del nostre temps que ens il·luminen el camí i es trenquen la cara cada dia davant del masclistam, quan les que ens en beneficiem ens sentim dir ‘vosaltres, les feministes…’ per segona vegada i encara dubtem: ‘Jo, feminista?’, ho fem en el sentit de ‘Ui, si jo no faig res’, com volent dir ‘Ui, jo no en sóc digna’, com volent dir ‘Ui, ja voldria jo la fermesa d’una Isabel Muntané, una Marta Roqueta o una Bel Olid’, per dir tres admirades coetànies. Sobretot que no deixéssim pas mai de dubtar de naltros mateixes.

En fi, que un dia descobreixes que aquesta indignació que has tingut sempre a dins ja estava inventada. Ets feminista, ras i curt. Com el dia que vas descobrir que aquelles altres indignacions teues també tenien un nom: antifeixisme, ecologisme, animalisme, republicanisme i anar sumant. Enguany, doncs, moltes feministes que mai no havíem anat a manis del 8-M sortirem de l’armari fent vaga directament, i ens manifestarem ja per sempre. I com en tantes altres manis, no demanarem si la feminista del costat és feminista clàssica o postcolonial o ecofeminista o transfeminista o votant d’aquell partit que naltros no votaríem mai. Per tota una vida que ens hem estat aprofitant de la lluita de les nostres companyes; perquè els ho devem a les dones de les generacions futures; perquè, mirant qui hi ha a la banda contrària, tenim molt clar on hem de ser. I perquè quan algú ens torni a parlar de ‘vosaltres, les feministes…’, l’estranyesa no sigui cap altra que la que ens faci saltar: ‘Com? Que tu no ets feminista, també?’

Una altra bufetada

El resultat de les eleccions italianes de diumenge és una bufetada rotunda, una altra, al sistema polític clàssic europeu i a les institucions de la Unió. Lamentablement, sembla que a Brussel·les no hi haja capacitat de reaccionar, d’entendre què passa, i això fa més que probable que la crisi de legitimitat de les institucions europees es generalitze. Una crisi terrible que, al nostre país, vàrem viure sobtadament després del referèndum del primer d’octubre.

Ivan Krastev ha definit amb precisió quirúrgica l’arrel del problema, en el llibre After Europe. El politòleg búlgar hi explica l’absurditat d’un sistema institucional, que defineix així: ‘A Brussel·les, ordenen polítiques polítics que no tria ningú, mentre que als països triem polítics que no poden fer polítiques.’ El dèficit democràtic de la Unió no és que siga alarmant, és que comença a ser perillós per a la Unió i tot. Especialment si s’hi afegeix aquest pacte mafiós de PP i PS per a acaparar les institucions europees amb opacitat i coordinadament entre ells. L’aliança cada vegada més estreta entre el PP i el PS és un gran desastre per a Europa. I el procés italià és, en aquest sentit, de manual.

A Itàlia la Unió Europea va imposar Mario Monti com a primer ministre l’any 2011, malgrat que no havia participat en cap elecció mai de la vida. Ex-comissari europeu i reconegut tecnòcrata, Monti va arribar a primer ministre gràcies a una jugada poc elegant que el convertí en senador designat pel president de la república. Va dirigir el govern d’Itàlia durant dos anys, en plena crisi econòmica, sense que cap italià l’hagués votat. El seu successor, Enrico Letta, va arribar al govern enmig d’un enorme caos institucional i sense tampoc haver estat votat per al càrrec de manera directa. I va formar una coalició antinatural, desconeguda fins aleshores, que unia tots els partits clàssics contra la pressió del populista Moviment 5 Estels. Letta va durar fins que Matteo Renzi va fer un cop de timó dins el partit i, per tercera vegada en pocs anys, es va formar govern als passadissos i no a les urnes. Amb el suport entusiàstic, tot siga dit, dels dos grans partits europeus.

Quan, finalment, després de tot això, els italians han votat, el resultat ha estat una autèntica bomba. Les polítiques imposades per Brussel·les han fet que la primera posició siga per al Moviment 5 Estels. Deu milions de vots que representen el 32%. I la tercera per als xenòfobs també antieuropeus de la Lliga Nord, amb un 17% del vot, només un menys que el PD, membre del  PS europeu, i tres punts més que Forza Italia, membre del PP europeu. El 49% dels vots, per als partits contraris a les polítiques europees i enfrontats als partits tradicionals; i el 32%, per al PP-PS. Després de gairebé set anys de governs dictats des de Brussel·les, el resultat no podia ser més gràfic.

La bufetada italiana torna a qüestionar, doncs –i ara a la tercera economia de la Unió–, la ceguesa i la supèrbia dels dos grans partits europeus i de les polítiques obtuses que imposen a milions d’europeus sense gens de pietat. De la seua manera de fer i actuar, que ací també coneixem prou bé.

I el perill creix de dia en dia. Creix perquè en moltes societats europees els ciutadans identifiquen molt encertadament el PP i el PS com l’establishment, que els fa viure pitjor, molt pitjor. Però hi reaccionen no pas positivament –reclamant els canvis que són imprescindibles des de fa anys i defensant més democràcia–, sinó votant grups polítics que ataquen els principis i els valors que varen conformar la millor Europa. Aquella Europa de què ens podíem sentir orgullosos, aquella pàtria gran de tots, que cada volta sembla allunyar-se més i més.

Com sortir del blocatge polític? Parlen Voltas, Paluzie, Cardús, Levi i Benach

La falta d’acord entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP ha abocat el Parlament de Catalunya a una situació de blocatge institucional. Després de l’ajornament de la investidura de Carles Puigdemont el 30 de gener, els tres partits independentistes han negociat durant un mes sense arribar a cap acord definitiu. La retirada provisional de la candidatura de Puigdemont, que va passar el relleu a Jordi Sànchez, ha topat amb la decisió de la CUP d’abstenir-se a l’hora de votar sobre allò que consideren un programa de govern autonomista.

L’aritmètica parlamentària fa que, sense els vots de la CUP, i assumint que no es permet el vot delegat de Puigdemont ni de Toni Comín, Sànchez no pugui ser investit. Ahir el president del parlament, Roger Torrent, va formalitzar la candidatura de Sànchez després d’una nova ronda de contactes amb tots els partits representats a la cambra. Per la seva banda, JxCat va anunciar que presentaria una nova proposta a la CUP, i ERC va insistir a dir que hi ha un pre-acord amb JxCat, que va confirmar-ho.

Arran de la situació de blocatge provisional de l’independentisme, VilaWeb ha consultat algunes personalitats públiques per a saber quin diagnòstic fan de la situació actual i quina solució hi proposen.

Eduard Voltas: ‘La urgència no és tant saber qui serà president, sinó tenir un diagnòstic compartit de què s’ha de fer
‘Es van posant de manifest dos grans problemes de l’independentisme: la manca de discurs estratègic i la manca de direcció política. Pel que fa al primer, hi ha diagnòstics massa diferents sobre què va passar a la tardor i què s’ha de fer a partir d’ara. I quan això passa amb una direcció política escapçada per la repressió tot és més complicat. Em sembla normal la situació d’ara; però no em sembla normal que no s’expliqui amb transparència. Tothom està pendent de penjar la llufa a l’altre, la llufa de traïdor o d’hiperventilat. No em sembla que es faci un debat honest. Fins que no hi hagi un diagnòstic compartit sobre què va passar a la tardor i sobre què cal fer a partir d’ara és difícil que hi hagi un acord fort, durador i estable. Des del meu punt de vista, la urgència no és tant saber qui serà president, sinó tenir un diagnòstic compartit de què s’ha de fer.‘

Elisenda Paluzie: ‘La mesa ha d’acceptar la delegació del vot de Puigdemont i Comín i investir Jordi Sànchez’
‘Per desblocar la situació caldria tornar a la situació prèvia a la del 30 de setembre, i fer el que seria lògic, que és investir Puigdemont. I si el govern espanyol o la justícia no ho vol, que sigui Espanya que ho impedeixi, no nosaltres. Estaríem en més bona situació que no pas ara. Com que no podem tornar enrere, suposo, aleshores la mesa ha d’acceptar la delegació del vot de Puigdemont i Comín i investir Jordi Sànchez. Amb l’abstenció de la CUP això és possible. Amb tot, fem tard, perquè ens hem desviat molt de la idea inicial de la restitució del govern i de les promeses electorals del 21 de desembre. El problema és que vam anar a les eleccions en estat de xoc i sense pensar gaire que implicava portar presos o refugiats a les llistes. Es va fer electoralisme, però no es va pensar en les conseqüències d’això, que ara ho condiciona tot.’

Salvador Cardús: ‘Els partits haurien de deixar el discurs autoagressiu que practiquen i fer un acord com més aviat millor’
‘Tinc la impressió que el blocatge no està en les negociacions entre les forces polítiques, sinó dins cada força política. A les dificultats normals per a arribar a un pacte, s’hi afegeixen dificultats dins cada organització, i algunes declaracions que se senten aquests dies o articles que llegim no van adreçats cap enfora sinó que són en clau interna. Les negociacions es fan en un moment delicat per a tots trets partits. ERC té el seu ideòleg a la presó, Junts per Catalunya i el PDECat tenen diferències importants i la CUP també té sectors interns més favorables al pacte o menys. D’una altra banda, el desacord facilita molt que s’imposi el relat dels adversaris. Alguns dirigents independentistes el compren quan parlen de fer el ridícul. És un temps difícil per a trobar herois disposats a tot i les organitzacions estan decapitades. La situació no és ridícula, és dramàtica. La primera cosa que haurien de fer els partits és deixar el discurs autoagressiu que practiquen i fer un acord com més aviat millor per fugir d’aquesta situació.’

Simona Levi: ‘L’objectiu principal és que hi hagi un govern’
‘Volem democràcia i justícia. Des del meu punt de vista, els qui sotmeten Catalunya a la repressió i la infelicitat, els del 155, volen mantenir la polarització i el blocatge. És això que els convé. Per mi, l’objectiu principal és contrarestar aquesta intenció, o sigui que hi hagi un govern. I sobretot que no hi hagi eleccions. Per mi això passa davant de qualsevol política basada en qüestió de principis; necessitem una política pragmàtica i constructiva. No estic totalment d’acord amb res del que s’ha proposat, però no pot haver-hi línies vermelles. I necessitem un govern per a començar a explicar-nos millor. El 155 ha guanyat sobretot per la narrativa. La nostra solidaritat amb la resta dels pobles d’Espanya víctimes d’aquest govern madridocentrista repressor i que retalla la vida de la gent no ha arribat prou. Aquest és el punt essencial per a poder alliberar-nos de la repressió i de tots els greuges que hem de suportar en molts àmbits. En aquest moment em sembla que qui més treballa la prioritat del desblocatge és Esquerra Republicana. Cal ser pragmàtics. Hi ha un problema? Posem-hi una solució amb l’aritmètica de què es disposa, no la que desitgem. Un problema no es pot solucionar amb ideologia, cal pragmatisme. JxCat i la CUP, malauradament, posen línies vermelles paralitzadores. La ideologia és una eina, no hauria de ser un objectiu en si mateix. Una solució només pot ser realista amb el que hi ha. El blocatge i la polarització fan la feina a l’opressió i crec que la prioritat ha de ser el desblocatge.’

Ernest Benach: ‘La possibilitat de les eleccions és desastrosa’
‘La situació és complicada, però passa que no hi ha alternatives. La possibilitat d’eleccions anticipades la veig desastrosa perquè és probable que l’independentisme es desmobilitzi. Tot això que ha passat aquestes darreres setmanes no ajuda a tenir la gent engrescada. Per una altra banda, el resultat és del tot incert i no sé si assoliríem la majoria que tenim ara. Per tant, en vista d’aquest risc, s’han de posar d’acord. Els protagonistes tenen la responsabilitat d’intentar-ho i anar a totes. És evident que hi ha discrepàncies en alguns aspectes, i és normal que hi siguin, però és que el desafiament és molt gran. Recordem que tenim gent a la presó i a l’exili. A més, el 155 ens destrueix el poc autogovern que ens queda. S’esmicola, ens va quedant a les mans. I, finalment, és fonamental de començar a recuperar institucions. És una qüestió de supervivència com a societat. Fa falta sentit d’estat i crec que acabaran trobant-hi la solució. Però és que no tenen alternativa, perquè si no la decepció serà tan gran que serà difícil d’aixecar-ho. Una cosa és clara: totes tres formacions independentistes volen la República, i això no ho pot negar ningú. Aquí no hi ha traïdors i ningú no té dret d’assenyalar. No s’havia arribat mai tan lluny i ningú no pot dubtar que tots plegats volem la República.’

Maria Sirvent: ‘Com se’ns acut de voler tornar al marc autonòmic? És una bogeria’

El consell polític de la CUP va decidir dissabte que no donaria suport a la proposta d’investidura que va proposar dijous el president Carles Puigdemont. Una investidura de Jordi Sànchez per a esquivar els impediments i amenaces de l’estat espanyol contra la restitució de Puigdemont no és vista amb bons ulls per la CUP. Ara per ara, la majoria parlamentària no ofereix cap seguretat d’aplegar prou vots per a Sànchez. I la CUP insisteix que no cedirà amb una proposta que consideren que accepta el marc autonòmic i que no serveix per a construir la República proclamada l’octubre passat. Parlem amb la diputada Maria Sirvent, portaveu del grup de la CUP, per a saber de primera mà quines dificultats i resistències veuen a un pacte que desencalli la situació de blocatge actual. Sirvent avisa que la possibilitat d’unes noves eleccions no condicionarà pas la seva negativa a facilitar un camí autonomista.

Com es pot transformar la proposta que dieu que és autonomista en republicana?
—Tal com han anat les converses que hem tingut i la negociació sembla que tant Junts per Catalunya com Esquerra fan una proposta de gestió de l’autonomisme. A partir d’aquí, nosaltres farem tant com tinguem a les nostres mans perquè la política permeti d’avançar cap a la República. No ens tanquem a continuar negociant per aconseguir-ho.

La proposta de fer una institució republicana a Brussel·les, governar la Generalitat com es pugui i activar una societat civil potent, no us agrada?
—És una proposta que grinyola. Per nosaltres és tan important fer una tasca per a avançar cap a la República a l’exterior com que a les institucions també hi hagi la ruptura amb l’autonomia. I això no ho volem per un caprici de la CUP, sinó perquè ens trobem en una democràcia en suspensió, amb una regressió greu de drets polítics i socials, una situació excepcional que reclama de desplegar la República proclamada. És l’únic camí per a recuperar la democràcia.

Hi ha prou força per a desplegar la República proclamada?
—Mirar enrere no és cap opció. Tornar a la normalitat autonòmica i acceptar com a elements vàlids de control la intervenció econòmica, amb la modificació del 135 de la constitució, i el 155, no és cap opció. No es pot acceptar que quan s’avança en exercici democràtic l’estat pugui activar aquesta mena de mesures. Per què hem d’acceptar que no es pot aplicar el programa polític de la majoria parlamentària amb què s’ha presentat a les eleccions? Tenim un mandat popular que s’ha de complir. Per nosaltres, renunciar-hi no és cap opció possible. Hem de fer passar davant la legitimitat de la majoria del poble català. I respondre als drets i necessitats de tota la classe treballadora i les classes populars.

Quina resistència trobeu a l’hora de defensar aquestes idees?
—En el decurs de les converses que hem fet sobre el programa, hem trobat poca resistència, perquè s’ha parlat més de qui ha d’assumir responsabilitats i del repartiment de quotes que no pas del programa que ha d’orientar la legislatura. I allò que sabem de l’orientació que volen donar a la legislatura és una pura gestió autonòmica. No hi veiem la voluntat ni el compromís de desplegar una política social atrevida i ambiciosa per cobrir les necessitats i els drets de les classes populars del país. No hi veiem el compromís de desplegar la República. Cal plantar-se davant l’estat espanyol per defensar la legitimitat del poble, del poder constituent. Nosaltres hem de respondre al mandat democràtic del primer d’octubre. I això s’ha de fer independentment de les ingerències repressives de l’estat, de l’aplicació del 155 i de les interlocutòries del Tribunal Constitucional.

Les resistències que trobeu són la por?
—No vull valorar el motiu pel qual hi ha una voluntat de gestionar l’autonomia i no anar més enllà, en un context d’excepcionalitat i de regressió de drets socials i polítics. Nosaltres hem posat damunt la taula un projecte polític que va més enllà de l’estatut i la constitució perquè estem segures que no hi ha cap més opció per a respondre al moment actual. Ara mateix es posen en dubte els drets més bàsics com la llibertat d’expressió, l’habitatge i els subministraments bàsics. En el marc actual no hi ha cap possibilitat d’avançar contra la vulneració d’aquests drets. Tan sols cal veure com s’ha actuat contra unes esmenes presentades per la CUP al parlament. El lletrat major de la cambra va dir en la reunió de mesa que l’acció política del parlament és condicionada per les resolucions del Tribunal Constitucional i per l’aplicació del 155. I diu que ens trobem en una situació excepcional. Aquesta situació exigeix una ruptura clara del marc actual.

Hi ha massa advocats i massa poca política?
—És evident que l’acció repressiva de l’estat espanyol condiciona l’acció política.

El xantatge de l’estat funciona?
—No voldria dir que sí rotundament. Nosaltres veiem clar que, enfront de qualsevol xantatge que impliqui una regressió en drets civils i polítics per a tot el poble de Catalunya, s’ha de respondre amb la legitimitat del mandat popular.

La resistència a construir la República és igual entre Junts per Catalunya i Esquerra?
—Més enllà de la voluntat del xoc contra l’estat que implicava fer la investidura de Carles Puigdemont, no hem trobat diferències substancials entre els uns i els altres. En la qüestió del programa de legislatura, les resistències són molt semblants.

Per què no s’ha fet efectiva la República? Per manca de força o per manca de voluntat?
—Fos per manca de voluntat política o per incapacitat –diria que tots dos factors hi han tingut a veure–, el fet cert és que no s’ha desplegat i ha quedat la decisió del 27 d’octubre en el terreny declaratiu. Ens trobem en una cruïlla i cal prendre una decisió. O s’acata el marc autonòmic i la regressió democràtica o s’avança cap a la República al servei dels drets i les llibertats de la ciutadania. No diem res de nou. Durant la campanya ja vam dir que no donaríem suport a cap enfocament autonomista. Si volem un estat independent, hem de controlar els sectors estratègics i posar-los al servei de les necessitats i la sobirania de la ciutadania.

Poseu-ne exemples…
—Proposem de garantir el dret a un habitatge digne. Si això demana expropiar pisos a grans tenidors i entitats bancàries, cal fer-ho sense dubtes. També volem un sistema sanitari cent per cent públic en l’àmbit de la titularitat, la gestió i la provisió. També un sistema educatiu que no financi l’escola privada amb fons públics. També hem de tenir el control del territori. Cal controlar aeroports, ports, autopistes, xarxa ferroviària… Tot això és desplegar la República. Si acceptem el marc autonòmic, no hi haurà res de tot això. O trenquem el marc autonòmic o acceptarem que no podem fer política i que votar no serveix de res.

És evident que tot això no ha estat possible dins l’autonomia. Però, com es desborda aquest marc? Quin és el camí? El blocatge institucional o la desobediència global?
—Em remetré al que va succeir el primer d’octubre. Les institucions van actuar decidides per aconseguir un objectiu clar. Per altra banda, un moviment popular decisiu i decidit a defensar els drets polítics i a defensar la democràcia. I finalment, la combinació d’aquests dos actors amb una clara voluntat de desobediència civil, pacífica i majoritària en contra del poder de l’estat que vol impedir l’avenç social i democràtic. Les institucions autonòmiques són un espai completament buit de sobirania. I nosaltres volem retornar la capacitat de decisió al poble. No serà una cosa d’un dia ni de dos. Però per fer un procés constituent hem de fer un procés destituent que exigeix una ruptura. Tots els recursos institucionals que tinguem a l’abast s’han de posar al servei d’aquest projecte.

Tres candidatures es van presentar amb la República al programa. Si aquest compromís ha canviat, cal tornar a donar la paraula a la ciutadania?
—Per nosaltres no són opcions òptimes ni el 135 ni el 155. Això vol dir que no volem ni la gestió de l’autonomia ni unes noves eleccions. No volem provocar cap d’aquests dos camins. Tanmateix, la possibilitat d’unes eleccions no serà un condicionant que faci variar la nostra visió. No acceptarem una proposta autonomista i, si això porta a unes eleccions –que no són una opció òptima per nosaltres–, hi anirem. No acceptarem la regressió en drets i llibertats per a tot el poble de Catalunya.

Si la situació actual no canvia, no és millor fer unes eleccions i que la gent es pronunciï?
—No farem cap pas que contribueixi a un retorn a l’autonomisme. Si això porta a les eleccions, ens hi portarà. La millor situació hauria estat que no haguéssim arribat al panorama actual. I que les altres formacions fessin una proposta de defensa de la República. I no com un concepte abstracte ni com una dèria de ningú, sinó perquè no podem fer res més enfront de la deriva autoritària de l’estat espanyol. Ens trobem en una situació molt excepcional. És molt preocupant. Exili, presó, ferits, centenars d’encausats… i els perseguits no són només polítics. Són mestres, estudiants, artistes, mecànics… Com se’ns acut de voler tornar al marc autonòmic? Això és una bogeria! No ho podem assumir. La CUP no ha vingut al parlament a fer això. No hem vingut a gestionar l’autonomia.

Ja veig la CUP abandonant el parlament si es torna a l’autonomia…
—Bé, és una possibilitat.

‘D’herois i traïdors’, el procés explicat per Santi Vila

D’herois i traïdors és el títol del llibre sobre el procés català escrit per l’ex-conseller Santi Vila. Vila, autoproclamat centrista i moderat, el presentarà demà a Barcelona al costat de Màrius Carol, director de La Vanguardia. Ha estat escrit originalment en llengua castellana, però l’editorial en presenta també una edició en català, en traducció de Núria Parés. L’obra, de poc més de dues-centes planes, presenta un repàs cronològic dels darrers mesos del procés vist per un home que s’identifica amb aquesta frase: ‘Ni DUI ni 155’. Hi explica les reunions entorn del primer d’octubre, el pas per la presó, la sortida i les tenses relacions actuals. També hi explica que un dia abans de la DUI el president Puigdemont es va trobar sense garanties de Rajoy que el 155 es deixaria d’aplicar en canvi de no fer la declaració d’independència (Vila era un dels homes que estava en contacte amb Urkullu i més negociadors que volien convocar eleccions).

Al llibre, hi explica des de detalls anecdòtics (diu que va estudiar al Cervató, de Granollers, com Albert Rivera) fins a llargs perfils de Puigdemont i Junqueras; o dades no sabudes fins ara, com la seva proposta, no acceptada, de ser el cap de gabinet de Puigdemont. Diu que descarta de tornar a la política i ara per ara pensa a dedicar-se professionalment a la gerència d’Aigües de Banyoles, on treballa. Tanmateix, no pot evitar de fer una proposta de solució a l’atzucac actual: que surtin els presos, que s’aixequi el 155, que els independentistes renunciïn a la via unilateral i que es pugui votar una reforma de la constitució. I si els catalans no accepten la reforma, donar-hi una sortida política.

VilaWeb ofereix avui un resum i un extracte d’aquesta obra de Santi Vila, que ell mateix ha definit així: ‘És terapèutic, reparador i justificatiu per a mi, i útil per a la interpretació del que ha passat i el que ha de venir en els pròxims anys per al conjunt de la ciutadania.’ Ací teniu Santi Vila explicat per Santi Vila (entre parèntesis, la pàgina d’on surt la cita):

Extractes

(1) «No està clar si hi ha cent motius per ser independentista o si n’hi ha cent a favor de l’entesa i contra la secessió.»

(15) «Sempre vaig estar compromès, en públic i en privat, amb la idea de Catalunya com a nació, amb el seu dret irrenunciable a decidir, però també amb la necessitat de respectar l’ordenament constitucional i de confiar de manera incombustible en la via reformista com a únic camí transitable per als autèntics demòcrates.»

(22)«[Sobre les acusacions de traïdor] El motiu? En aquest cas, haver defensat fins a l’últim minut la insuficient legitimitat democràtica per dur a terme una declaració d’independència de Catalunya després de l’1 d’octubre, la necessitat de posar fi a la dinàmica d’hostilitats amb el govern d’Espanya i de buscar, per fi, l’alto el foc, és a dir, l’inici d’un diàleg franc i honest. Ah! I també per haver admès en públic que, més enllà de permetre que es redactessin informes i s’organitzessin dinars de reflexió i anàlisi, al govern de la Generalitat no vam treballar en la preparació d’una nova república per a l’endemà de l’eventual declaració d’independència de Catalunya. No ho vam fer perquè, amb alguna excepció, en general estàvem convençuts que totes les iniciatives de mobilització que s’havien emprès, si finalment tenien èxit, en el millor dels casos servirien per aconseguir un referèndum ajustat a dret o, com a mínim, l’inici d’un nou període reformista per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya. Així doncs, per aquests motius sóc traïdor? Boc expiatori, com a molt, tal com ho ha descrit lúcidament Jordi Amat.»

(26) «El que sí que em turmenta i em rosega com a demòcrata, la pàgina més negra del meu currículum com a ciutadà i com a servidor públic, és el fet d’haver presenciat la sessió plenària del 7 de setembre del 2017 al Parlament de Catalunya, la que va aprovar la forassenyada llei de desconnexió, i no haver dimitit en aquell moment. (…) Sí que em sento orgullós, en canvi, d’haver participat activament en la mobilització política de l’1 d’octubre. Convençuts que no estàvem fent res il·lícit —recordem que el 2005 el Congrés va suprimir com a acte punible penalment la convocatòria de referèndums—, milions de ciutadans catalans vam sortir a votar, convençuts que era un dret individual i col·lectiu irrenunciable, i que si algú el volia qüestionar era un deure cívic defensar-lo.»

(41) «Sobre la fredor de les relacions entre els dos governs, és aclaridor i trist constatar que Puigdemont i Rajoy es van intercanviar per primera vegada els números de telèfon mòbil personals arran dels atemptats a Barcelona i a Cambrils del 17 d’agost del 2017.»

(44) «El que va passar a la reunió de l’Executiu d’aquell dimarts 24 d’octubre i a la següent del dimecres 25 a la nit, més o menys ja s’ha explicat i és a les hemeroteques. Per a mi, potser la diferència més notable entre les dues reunions va ser que, així com en la primera els consellers d’ERC —amb l’excepció d’Oriol Junqueras, sempre caut— van donar a conèixer les seves opinions i els seus dubtes sobre si la millor opció era la DUI o la convocatòria d’eleccions, en la segona, aquests dubtes i matisos van desaparèixer i la veu cantant dels republicans va quedar a les mans de Marta Rovira, que, igual que Robert Redford va retreure a Barbra Streisand a Tal com érem, també és una dona intensa, irascible i fanatitzada, tal com s’ha pogut comprovar més tard a través de les seves contundents declaracions públiques, poc inclinada als dubtes i als matisos, i encara menys a l’ús de la moderació com a guia. […] Perfils com el del conseller Carles Mundó o el de la consellera Dolors Bassa van destacar per practicar un racionalisme i una ponderació gens extrapolables sense més ni més a la resta de consellers alguns dels quals, paradoxalment, havien gaudit del seu escó pràcticament des de l’adolescència, gràcies al vot de ciutadans centristes. També van destacar pel seu tarannà sensat els consellers Joaquim Forn i Meritxell Borràs, patriotes de pedra picada però que, potser precisament per aquest motiu, van tenir moltes dificultats per treure’s de sobre la pressió del seu entorn més personal, molt nacionalista i polititzat.»

(55) [Sobre la reunió del dia 26 d’octubre, quan va anar de poc que no es convoquen eleccions.] «El president Puigdemont no va tenir en cap moment ni la certesa ni les garanties absolutes que, encara que convoqués eleccions, Rajoy no aplicaria el 155.»

(69) [En sortint de la presó] «A la porta del centre, com a les pel·lícules de perdedors, m’esperaven només en Javier, el meu nòvio, i la Leticia, advocada del despatx d’en Pau Molins. A pocs metres, una allau de periodistes que estaven ansiosos per fer-me preguntes. Ningú d’Òmnium Cultural ni de l’ANC van sentir durant aquelles primeres hores la necessitat de transmetre’m el seu afecte, i fins a dia d’avui no han sentit la necessitat d’interessar-se pel meu estat d’ànim o de salut.»

(74) «Amb l’excepció dels polítics de Girona –la meva circumscripció electoral històrica–, amb qui he continuat mantenint llaços afectius sòlids; de Xavier Trias, sempre un senyor de Barcelona; d’Artur Mas, Marta Pascal i David Bonvehí, bons coneixedors de com s’havien desenvolupat els esdeveniments i per tant empàtics amb les meves decisions, i de comptats amics personals, la veritat és que en general, el distanciament amb molts dels meus antics col·laboradors i companys va ser ensordidor i trist.»

(80) [Santi Vila fa una conferència a Madrid poc després d’haver sortit de la presó] «Poc sensibles als meus arguments –més d’un devia pensar que si jo era el moderat, estàvem arreglats–, Meritxell Batet no va pas tenir més sort, ja que el públic la va escridassar per defensar que l’escola catalana no adoctrina els nens. En canvi, Francesc de Carreras i Juan Carlos Girauta van tenir des del primer minut el suport i els aplaudiments de l’auditori. Va ser especialment feridor el moment en què, Girauta grollerament i Carreras d’una manera més refinada però igualment despietada, van confessar sense vergonya que estaven molt contents que per fi els exconsellers del govern fossin a la presó. Els aplaudiments del públic em van glaçar l’ànima.»

(84) [Perfil de Carles Puigdemont.] «Carles Puigdemont, per la seva banda, m’ha semblat sempre un bon home d’Amer, tossut, honest i independentista de sèrie, que passava per allà i els esdeveniments el van arrossegar. Recordo que, en més d’una ocasió extrema, quan els sectors més moderats del partit l’atiàvem mirant d’acostar-lo cap a les nostres tesis, ell es defensava, i no sense part de raó, dient: «Per què em vau venir a buscar? Tots sabíeu qui sóc i com penso!»

(86) [Perfil d’Oriol Junqueras] «Entre l’empresariat sobiranista català, encara no s’ha arribat a comprendre com […] el líder que encara a les últimes hores prèvies a la declaració d’independència va demanar ajuda a empresaris independentistes per “fer entrar en raó Puigdemont”, que aquest home, doncs, arribat el moment clau, arribat el moment de fer costat i d’ajudar el president a persuadir els seus sobre la necessitat de convocar eleccions i no seguir el camí unilateral, pogués fallar-li d’una manera tan estrepitosa. Tot i els dies i dies de converses amb ell, encara ara tinc dubtes sobre qui és realment Oriol Junqueras i quin és el seu projecte personal i polític per a Catalunya.»

(96) [Eleccions del 21-D] «La victòria inequívoca de Cs a les deu ciutats més importants de Catalunya, a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, confirmava certament que la base de l’independentisme és rural i comarcal, però també que en els contextos metropolitans, tradicionalment feus socialistes, els partits convencionals continuen tenint el problema del relleu generacional i de la falta de credibilitat davant els ciutadans nascuts a par- tir dels anys setanta. La victòria del 21-D d’Arrimadas va ser una humiliació en tota regla per al sobiranisme, però també per als partits Socialista i Popular.»

(97) «La legislatura sorgida de les eleccions del 21-D no ha de ser la de la ratificació, sinó la de la rectificació. Rectificació urgent de l’immobilisme del PP, però també de qualsevol temptació unilateral del sobiranisme.»

(99) [Què votar a les eleccions del 21-D?] «Estimat E., és una pregunta ben difícil de respondre, la que em formula. Guiats per la raó, segurament el més lògic seria castigar tots els partits amb un vot en blanc. Guiats pel sentiment, a mi em costa oblidar que un bon home, casat i amb dues filles, sigui a Brussel·les, pendent de ser detingut quan torni a Catalunya. Vostè ha fet una carrera sòlida i honorable, reconeguda per molta gent. Segur que sabrà mesurar el més convenient.»

(117) «La veritat és que, almenys a partir del segle XVI, sempre que l’Estat espanyol (ja sigui en la forma primigènia de monarquia hispànica o d’estat liberal) ha tingut dificultats financeres o de cohesió social, el recurs de la catalanofòbia ha estat un valor segur.»

(119) «No puc deixar de pensar, com els rockers d’Extremoduro, que “las banderas de mi casa son la ropa tendía”, les mateixes que onegen en el Trastevere romà i als balcons de la Barceloneta, unes banderes, aquestes sí, realment motivadores, símbol inequívoc i universal d’humanitat, de vida. La resta, són pretextos barroers per a polítics de tercera, incapaços de mobilitzar raons, sentiments i emocions per causes realment nobles.»

(165) «Els Jordis van a la presó. Si els moderats pintem poc a Barcelona, crec que a Madrid encara hi pinten menys.»

(167) «Hi va haver fins a deu finestres d’oportunitat perquè la moderació superés el maximalisme. Però no se’n va aprofitar cap. Al final, el nostre àngel de la guarda, exhaust, va demanar un canvi de destinació. I es va perdre tot. Bé, tot no. La victòria electoral en vots i en escons d’Arrimadas va hissar de nou la bandera de la Catalunya que es vol diversa, que no és uniforme. Per la seva banda, la victòria moral de Puigdemont des de Brussel·les, amb el seu meritori segon lloc, suficient per revalidar la majoria independentista amb el suport d’ERC i de la CUP, va salvar la dignitat de l’espai sobiranista, irritat i mobilitzat de nou davant de tanta humiliació gratuïta.»

(173) «Així doncs, la crisi catalana ha de ser vista com una oportunitat i no com una amenaça. El malestar de milions de ciutadans de Catalunya respecte a Espanya hauria de ser el catalitzador d’un nou projecte espanyol integrador i estimulant.»

(175) «Espanya s’ha de llançar a viure un nou moment fundacional. Els catalans han de poder votar la seva disposició a participar-hi, i si ho accepten, s’han d’implicar en el projecte espanyol, deixant enrere, per fi, els vells complexos pujolistes. I si tal com ha assenyalat amb honestedat Antón Costas (El final del desconcierto, Península, 2017), gens sospitós d’independentista, però sí de radical demòcrata, el projecte reformista malgrat tot és rebutjat pels catalans, el principi democràtic de la Constitució del 1978 obligarà els poders públics a buscar vies legals per poder satisfer aquesta demanda. No hi ha altre remei.»

(187) «És sens dubte paradoxal que, a Catalunya, just quan més s’ha volgut ressaltar el que ens separava de la resta dels espanyols, és precisament quan més ens hi hem assemblat, a ells, o al tòpic difós sobre ells.»

(190) «Com el Càndid de Voltaire, tot sembla que em condueixi al retir que comporta el cultiu del meu hort, acompanyat de la meva gent, els meus llibres i les meves modestes, tot i que per a mi motivadores, inquietuds i curiositats intel·lectuals. Devot de Jaime Gil, potser no em queda cap altre remei que seguir els seus mateixos passos, descrits en el seu De vita beata. […] He reprès les meves classes com a professor d’Història a la Universitat, a Barcelona i, com els gossos ferits després d’una intensa cacera, em recupero, entre els meus, en pau, lluny de la pesada notorietat que m’imposaven les meves antigues responsabilitats. De vegades, a la nit, a casa, la meva mirada es perd i es deixa atrapar per la nostàlgia del que un dia va ser guerrer.»

Com, qui i quan es poden convocar eleccions: 27 d’abril, la data límit

D’ençà que Junts per Catalunya, ERC i la CUP treballen en les negociacions per a formar govern, la convocatòria de les eleccions sobresurt intermitentment quan el carro de les converses sembla que va pel pedregar. Aquesta possibilitat va agafar força el 30 de gener, quan el president del parlament, Roger Torrent, va decidir unilateralment d’ajornar el ple d’investidura. Ara torna a passar: després de la negativa de la CUP a votar favorablement la investidura de Jordi Sánchez, l’horitzó electoral sembla que torna a acostar-se. Tanmateix, qui té la clau per a convocar eleccions és Mariano Rajoy.

Amb l’aplicació de l’article 155, Rajoy es va convertir en el president de la Generalitat de facto. Ell és qui pot convocar eleccions avançades, dissolent el parlament i clausurant la legislatura. Però l’aplicació que el senat espanyol va fer de l’article 155 limita aquest dret a sis mesos i, per tant, Rajoy podria convocar eleccions anticipadament fins al 27 d’abril –el 155 es va publicar al BOE el 27 d’octubre.

Així doncs, Rajoy té unes quantes setmanes de coll per a exercir aquesta potestat. No fa gaire, l’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol José Manuel García-Margallo amenaçava amb aquesta possibilitat: ‘O els independentistes són capaços de posar-se d’acord amb un candidat lliure d’hipoteques judicials i que pugui formar un govern estable i durador, no subjecte a decisions judicials que puguin interrompre el seu recorregut, o el president Rajoy, com a president de la Generalitat, es trobarà forçat –perquè això no s’allargui in aeternum– a dissoldre el parlament i convocar eleccions.’

Si els independentistes arriben a aquesta data sense acord, Rajoy molt possiblement podria convocar eleccions. Però en el cas que se superés la data, s’entraria en una fase desconeguda. Catalunya no tindria president de la Generalitat, l’únic amb potestat de convocar eleccions, i Rajoy hauria perdut els seus poders. Tanmateix, el PP té majoria el senat i podria prorrogar-los.

El rellotge del parlament
Paral·lelament a aquesta data límit marcada pel 155, el parlament té uns límits temporals propis. L’article 67.3 de l’estatut, que regula els debats d’investidura, preveu que si, al cap de dos mesos de la primera votació d’investidura encara no s’ha pogut elegir el nou president, el parlament es dissoldrà automàticament. Tanmateix, la investidura, que s’havia de fer el 30 de gener, no ha arribat a començar i, segons els lletrats del parlament, el rellotge no ha començat a córrer.

Els quatre diputats de la CUP, a la sessió d’investidura fallida del 30 de gener.

Sobre aquesta qüestió, avui el Tribunal Constitucional haurà de discutir si admet a tràmit el recurs d’empara contra la decisió dels lletrats presentat pel PSC. Els socialistes consideren que la decisió de Torrent d’ajornar sense data el ple d’investidura vulnera els drets dels diputats. Per això, demanen al TC que engegui el rellotge i que consideri iniciat el termini dels dos mesos. Si el Constitucional dóna la raó al PSC, marcaria el 30 de març com a data límit abans de dissoldre el parlament i convocar eleccions.

Per una altra banda, avui el Tribunal Constitucional espanyol també debatrà si admet o no el recurs contra la investidura de Puigdemont presentada pel govern espanyol. El 26 de gener el govern espanyol va prescindir de l’opinió del consell d’estat i va impugnar al Constitucional la candidatura de Puigdemont, una giragonsa poc sòlida legalment. Això va obligar els magistrats del Constitucional, al seu torn, a fer un moviment que no comprometés el govern espanyol i alhora no pogués implicar en el futur una condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans per violació dels drets dels diputats.

El Constitucional va obrir llavors un període de deu dies per a escoltar les parts i va dictar cautelarment unes condicions per a la investidura de Puigdemont que impedia de fer el debat i la votació de la investidura de manera telemàtica o delegada i exigia que Puigdemont tingués un permís judicial si volia presentar-se al ple. Per aquestes condicions insòlites, el president del parlament, Roger Torrent, va ajornar la investidura de Puigdemont fins a saber què diu el Constitucional, que avui finalment debatrà si admet o no el recurs del govern espanyol.

La sinceritat (incòmoda) de Joan Tardà

TEMA DEL DIA
Moment delicat.
És d’agrair la sinceritat amb què parla sempre Joan Tardà. És dels polítics que sempre diu allò que pensa, sense matisos ni mitges paraules. Les seves conviccions independentistes i d’esquerres no presenten cap dubte. Per això, quan defensa de bastir ponts cap als comuns i cap al PSC no hauria de sorprendre ningú. Ho ha fet sempre. Una altra cosa és el moment que ha triat fer-ho, quan les negociacions entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP per pactar la legislatura passen un moment delicat.

Tardà és dels dirigents d’ERC que sempre ha viscut amb incomoditat les aliances del seu partit amb el món convergent. Ell, si les xifres ho haguessin permès, s’hauria estimat més un tripartit. Hi ha més dirigents d’ERC que també ho pensen, però per motius diversos no ho diuen. D’una altra banda, la tendència d’ERC a fer un tripartit no és nova. Ja ho va fer amb el PSC i ICV durant dues legislatures. En teoria, es tractava d’eixamplar l’independentisme cap a l’esquerra, cosa que amb el PSC no es va aconseguir, però sí que li va esgarrapar dues escissions, Avancem i Més, avui integrades a les files republicanes. El tripartit sí que va aconseguir que CiU es tornés independentista durant les dues legislatures que va estar a l’oposició. El pas dels convergents (CDC-PDECat-JxCat) i els demòcrata-cristians (Demòcrates) cap al sobiranisme va permetre que aquest moviment esdevingués majoritari i per primera vegada l’independentisme va superar la majoria absoluta a les eleccions del 2015. Finalment el tripartit va eixamplar més l’independentisme cap al centre-dreta que no cap a l’esquerra.

Malgrat això, Joan Tardà no ha deixat mai d’insistir a bastir ponts cap a l’esquerra, tant a Barcelona com a Madrid. No ha enganyat mai ningú i la mirada d’ERC cap al front d’esquerres no ha desaparegut mai. Durant el govern de Puigdemont, el setembre del 2016, ERC va organitzar amb la CUP i Podem un acte a Sant Boi per commemorar els quaranta anys de la Diada, on van intervenir Oriol Junqueras, Anna Gabriel i Albano-Dante Fachin. Un acte dissenyat per mantenir viu aquest esperit del front d’esquerres, que, vist amb ulls d’avui, presenta una perspectiva molt diferent. Junqueras és a la presó, Gabriel a Suïssa exiliada i Fachin purgat de Podem.

Les dues coses que han sorprès de Tardà és el moment en què ha fet revifar la seva proposta –quan ERC negocia l’acord de legislatura amb Junts per Catalunya  i la CUP, que és l’única majoria possible i la que respon al mandat del 21-D– i que inclogui en la seva proposta el PSC, un partit que ha abonat l’aplicació del 155 i la repressió posterior, que inclou l’empresonament del líder del seu partit, Oriol Junqueras i més dirigents independentistes. La proposta no ajuda a les converses però tampoc no hauria de posar nerviosos ni Junts per Catalunya ni la CUP, perquè numèricament el tripartit amb Catalunya en Comú i el PSC no és possible. A més, la resposta que han donat avui a Tardà tant els comuns com sobretot el PSC evidencia que la distància amb els socialistes és molt superior a la que pugui tenir amb Junts per Catalunya.

MÉS QÜESTIONS
L’Alguer tindrà diputada a Roma.
Després de deu anys, l’Alguer tornarà a tenir un representant a la cambra de diputats de Roma. És Paola Deiana, número dos del Moviment 5 Estels per la circumscripció de Sàsser. Deiana no té gens d’experiència política prèvia coneguda i s’estrenava amb aquestes eleccions com a candidata del moviment populista de Beppe Grillo. A les dues últimes legislatures l’Alguer tenia formalment un diputat, Paolo Vella, de Forza Itàlia, però el fet és que només hi residia per raons electorals. No era de la ciutat ni hi va fer cap mena d’acte de presència. A la pràctica el darrer diputat va ser Elias Vacca fins el 2008. Abans també hi havia hagut Francesco Carbon, a la tretzena i catorzena legislatures, i Antonello Fonnesu, als anys noranta. El Moviment 5 Estels s’ha imposat amb contundència a la demarcació de Sàsser, que inclou l’Alguer, amb el 44,31% dels vots. La segona força més votada ha estat la coalició de centre-dreta (27,71%) que presentava Maria Grazia Salaris. A diferència dels resultats globals, en aquesta demarcació, la Forza Italia de Berlusconi ha passat per davant de la Lliga Nord de Salvini.

Possibles enregistraments a Alacant. Miguel Ángel Pavón, ex-regidor d’Urbanisme d’Alacant, s’ha presentat a la comissaria de la policia per a denunciar que hi ha d’un dispositiu d’enregistrament al despatx que ocupava fins a l’octubre passat. La troballa va coincidir amb les dates en què el seu partit, Guanyar Alacant, i Compromís van trencar el pacte de govern que tenien amb el PSPV. A partir d’aquell moment va ser la socialista Eva Montesinos qui va ocupar la regidoria d’Urbanisme i el despatx de Pavón, situat a l’antiga Cambra de Comerç, al carrer de Sant Ferran. Els primers dies, la regidora d’Urbanisme va notar que hi havia zones d’ombra que dificultaven la conversa pel telèfon mòbil a causa d’interferències o fins i tot feien desaparèixer el so. De resultes d’això, Montesinos va advertir el personal de seguretat de l’ajuntament i es va contractar una empresa perquè hi fes una exploració. Es va trobar un dispositiu d’enregistrament sota un moble annex a la taula, enganxat amb cinta aïllant. Els tècnics van determinar que l’aparell tot sol no era capaç d’enregistrar, però sí amb l’ajuda d’una càmera o la connexió a un equipament informàtic. Com que aquest material no es va trobar, l’equip de govern municipal no va voler fer-ne cap denúncia i sols hi canvià els panys. Però Compromís vol arribar al fons i el grup municipal ha posat en coneixement de la fiscalia d’Alacant la situació, perquè ho considera de ‘prou gravetat’ i perquè es valori si cal obrir una investigació.

À Punt accelera. La ràdio d’À Punt ha estrenat avui butlletins informatius cada hora. De dilluns a divendres els emetrà entre les 7 del matí i les 11 de la nit i el cap de setmana començaran a les 8, una hora més tard. Segons la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC), els informatius se centraran especialment en la realitat valenciana, però també informaran de les notícies de la resta del món perquè l’audiència tingui una visió completa de l’actualitat.

L’Obra fa el primer contacte amb el govern balear. La vice-presidenta del govern i consellera de Turisme, Bel Busquets, ha rebut el nou president de l’Obra Cultural Balear, Josep de Luis. En aquesta primera presa de contacte, De Luis li ha explicat les principals inquietuds de la nova junta, com també les principals línies d’actuació. De Luis va ser escollit president la setmana passada. Una de les seves prioritats, a més de reforçar l’entitat, és evitar que el govern aigualeixi el decret del català a la sanitat pública, tal com va explicar en una entrevista a VilaWeb.

PEL FORAT DEL PANY
Mentre continuen les negociacions sobre el full de ruta de la legislatura amb la CUP, Junts per Catalunya i ERC continuen parlant del futur govern. Tot i que les converses es troben avançades, continua havent-hi tensions. Els republicans reclamen el Departament d’Ensenyament, fins ara a mans del PDECat, cosa que no accepta el partit de Marta Pascal. Si ERC aconseguís aquesta cartera, sumada a la de Salut, gestionaria el 80% del pressupost de la Generalitat. Alguns dirigents del PDECat consideren que els negociadors, que són Jordi Turull i Josep Rull, cedeixen massa.

TAL DIA COM AVUI
El 5 de març de 1938 va néixer l’actor Jordi Dauder. El documentari ‘Jordi Dauder, la revolució pendent’ repassa la trajectòria en primera persona.  El podeu veure ací.

La defensa de Forn presenta un nou escrit davant Llarena demanant la seva excarceració per circumstàncies personals

La defensa de Joaquim Forn ha presentat un nou escrit on demana la seva posada en llibertat adduint –a més de les raons que ja havia exposat en les dues anteriors ocasions– circumstàncies de caràcter personal. Així ho ha apuntat a l’ACN fonts jurídiques. El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena haurà de resoldre ara si aixeca la mesura de presó provisional que manté des de fa 123 dies, o bé si –com fins ara– denega aquesta nova petició.

Llarena ja ha tancat la porta a l’excarceració de Font en dues ocasions. La primera es va acumular la causa al Tribunal Suprem espanyol i la segona al mes de gener. A la seva última interlocutòria, i malgrat que Forn ja havia renunciat a la seva acta de diputat, el jutge va argumentar que hi ha risc de reiteració delictiva pel fet que encara es manté ‘la incertesa’ de que la voluntat política majoritària vulgui respectar l’ordre legal per aconseguir la independència.

El jutge negava aleshores la petició de la defensa, que argumentava que la renúncia a l’acta de diputat esvaïa cap risc de reiteració delictiva. Per contra, Llarena apuntava que Forn és responsable de ‘la inacció’ dels Mossos d’Esquadra el dia del referèndum i donava especial importància al testimoni del coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, que va comparèixer dimecres i va criticar durament la policia catalana.

Aquesta tercera petició de la defensa arriba després que testifiquessin al Suprem quatre comandaments dels mossos que van tenir relació amb l’1-O, entre els quals el comissari en cap, Ferran López. Tots van insistir que durant els dies 20 i 21 de setembre no hi va haver violència, i van assenyalar que la cúpula dels mossos –encapçalada per Trapero– van advertir el president Puigdemont i el conseller Forn dels riscos per a la seguretat que implicava el referèndum, tot i que aquests van decidir continuar endavant.

Renzi dimiteix i avança que el Partit Demòcrata estarà a l’oposició

El líder del Partit Demòcrata (PD) Matteo Renzi, ha anunciat aquest dilluns la seva dimissió al capdavant de la formació després de la ‘derrota clara’ a les eleccions generals d’aquest diumenge a Itàlia, on ha obtingut menys del 19% dels vots. També ha avançat que la seva formació no segellarà cap aliança i passarà a l’oposició.

En una esperada compareixença, Renzi ha reconegut que es tracta d”una derrota clara’ i ha defensat ‘obrir una nova pàgina al partit’, el lideratge del qual ha anunciat que abandonarà una vegada constituït el Parlament i format el nou govern.

Segons que ha precisat, ja ha demanat la convocatòria d’una assemblea nacional del partit per a preparar un congrés en què s’esculli al nou líder. Per a fer-ho ha defensat la necessitat de primàries. Pel que fa al seu futur, ha dit que es limitarà a ser senador.

L’ex-primer ministre ha subratllat que qui ha guanyat les eleccions no té els suports suficients per a governar i ha deixat clar que mantenen la seva promesa electoral de ‘no a un govern amb els extremistes ni dels extremistes’. ‘Quan dèiem no a la cultura de l’odi no estàvem fent broma’, ha insistit.

Així, ha recalcat que del Moviment 5 Estrelles i el de la Lliga el separen, sobretot, el seu ‘antieuropeisme’ i ha recordat les nombroses acusacions que des d’aquestes formacions s’han llançat contra el Partit Democràtic, titllant-los de ‘corruptes’ o ‘mafiosos’. ‘Feu govern sense nosaltres’, ha dit.

Ha promès una oposició responsable que elogiarà el nou govern si aquest ‘ho fa millor’ i deixarà enrere la cultura de l”odi i els insults’. ‘El 2014 vam aconseguir frenar el vent extremista, però aquesta vegada no ha estat així’, ha lamentat. A parer seu, el ‘símbol’ de la campanya el constitueix el fet que el ministre de l’Interior, Marco Minitti, no hagi obtingut l’escó pel qual optava malgrat la seva ‘feina extraordinària’ en matèria d’immigració i hagi estat derrotat pel candidat del M5S ‘a qui el seu propi partit considera impresentable’.

Obren diligències contra la batllessa de Figueres per un delicte de desobediència per l’1-O

El Jutjat d’Instrucció Número 6 de Figueres ha obert diligències prèvies a la batllessa de la ciutat, Marta Felip, per un presumpte delicte de desobediència per l’1-O. Felip ha rebut la notificació aquest matí i es converteix així en la primera representant municipal de la comarca a qui s’obren diligències d’ofici per aquest la celebració del referèndum.

La setmana passada, la  batllessa de Roses (Alt Empordà), Montse Mindan, va ser citada als jutjats de la ciutat per aquest mateix cas arran de la denúncia d’un veí del municipi. Una cinquantena de batlles van donar-li suport en una marxa que va sortir del Consell Comarcal fins a les dependències judicials. També s’hi van acostar veïns i regidors de diverses poblacions. Mindan, però, es va acollir al seu dret a no declarar.

JxCat presentarà un nou document de negociació a la CUP entre demà i dimecres

Els portaveus de JxCat, Elsa Artadi i Eduard Pujol, han explicat que entre demà i dimecres presentarien un altre document de negociació a la CUP, que ha anunciat l’abstenció a la investidura de Jordi Sànchez. ‘Volem arribar a un acord amb la CUP perquè hi hagi coherència d’acció entre els tres partits independentistes. El component central és el procés constituent que tots compartim’, afegeixen.

Artadi i Pujol s’han reunit amb el president del parlament aquesta tarda i han dit que quan Roger Torrent signi la proposta d’investidura de Sànchez i convoqui el ple, el seu advocat en demanarà la sortida de la presó. Han demanat que el ple es convoqui amb prou temps perquè els òrgans de la CUP puguin decidir sobre la nova proposta que els presentaran.

A més, han confirmat el pre-acord amb ERC que havia comentat la dirigent d’aquest partit, Marta Rovira: ‘En qüestió de dies el signarem i explicarem què inclou, a banda el nom del candidat a la investidura’, han dit. També han dit que no pensen que Carles Puigdemont ni Toni Comín hagin de renunciar a l’acta de diputat al parlament i que tenen la mà oberta amb Catalunya en Comú-Podem.

El cantant Morrissey projecta als seus concerts imatges de la violència de la policia espanyola l’1-O

Els seguidors del cantant britànic Morrissey que han assistit als concerts de la ronda del seu últim disc, als Estats Units i al Regne Unit, han pogut veure imatges de la brutalitat de la policia espanyola contra els catalans en el referèndum del primer d’octubre. Morrissey projecta a l’escenari un vídeo amb aquestes imatges durant la interpretació de ‘Who will protect us from the police’ (‘Qui ens protegirà de la policia’).

Vegeu-ho, per exemple, en aquest concert recent de Leeds:

I en aquest altre al Madison Square Garden de Nova York el 2 de desembre proppassat:

Morrissey s’ha solidaritzat amb els catalans arran de la repressió espanyola contra el referèndum. L’endemà de l’1-O, va cantar ‘allibereu Catalunya d’Espanya, allibereu els braus d’Espanya, allibereu tothom d’Espanya’; dou en una emissió en directe al programa de concerts ‘6 Music Live’, de la ràdio de la BBC.

La ronda de concerts de Morrissey als EUA ha passat per Portland, Seattle, San Francisco, Paso Robles, Los Angeles, Tempe, Salt Lake City, Denver, Saint Louis, Chicago, Detroit, Washington DC, New York, Philadelphia i Boston. A Escòcia, a Aberdeen i Glasgow; a la capital d’Irlanda, Dublín; i a Anglaterra, a Newcastle, Leeds, Birmingham, Brighton i Londres.

Pàgines