Vilaweb.cat

[VÍDEOS] Els Mossos desallotgen per la força el tall de la Meridiana

El tall de la Meridiana número 155 fet ahir va acabar amb la intervenció dels Mossos d’Esquadra, que van desallotjar a la força la mobilització. Segons que va informar el cos policíac, sis joves van ser ‘identificats i denunciats per desobediència i falta de respecte’. Aquest és el tercer tall que es fa d’ençà que es van recuperar aquestes accions després de l’aturada obligada per l’estat d’alarma. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al tall del divendres de #MeridianaResisteix ens visiten els gossos. Miteu ambquin menyspreu tracten la gent gran pic.twitter.com/50VGlXpFk5

— República ||*||🎗#joSocCDR (@xavirotb) June 5, 2020

Defensa a una àvia i aquesta és la resposta #MeridianaResisteix pic.twitter.com/tviMxyRX8p

— Nati Ortega (@NatiOrtegaBCN) June 5, 2020

Mosso: Yo no he pegado a nadie, yo no he pegado a nadie.
Chaval: Sí, ¡yo lo he visto!
Mosso: A éste me lo identificáis.

Y van como hienas y se lo llevan a hostias.#MeridianaResisteix
pic.twitter.com/e8r6qD2tlx

— Mínor (@dejamehablarr) June 5, 2020

The post [VÍDEOS] Els Mossos desallotgen per la força el tall de la Meridiana appeared first on VilaWeb.

Les portades del dissabte 6 de juny de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Última Hora:

The post Les portades del dissabte 6 de juny de 2020 appeared first on VilaWeb.

Jordi Pesarrodona: ‘El Tsunami és una gran trampa’

Jordi Pesarrodona ha deixat la militància a Esquerra Republicana i les seves paraules no traspuen ni derrota ni ressentiment. Tot al contrari. Té clar per què ho ha fet i ho explica amb claredat. Encara té més clar què vol fer. El seu discurs és transparent: ‘Sembla que es traeix l’esperit de l’1-O’. Està convençut que tard o d’hora el moviment independentista trobarà una finestra d’oportunitat que li permetrà guanyar. Però no confia en l’aire del cel. Creu que la desobediència és la clau de volta. I per això matisa: ‘La lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura.’ I remarca el ‘no s’atura’. Per això fa una crítica explícita al Tsunami com ningú l’havia fet abans. És partidari de la unitat, però no abstracta, sinó que invoca els ‘lliristes’ i defensa ‘els d’Urquinaona’. No té línia de partit, fa política. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al setembre ja havíeu deixat els càrrecs polítics amb ERC, en desacord amb el partit. Ara us heu donat de baixa. Què ha canviat per fer aquest pas?
—Va ser el cap de setmana, quan vaig veure el pacte al qual havia arribat ERC amb el PSOE d’abstenir-se a canvi de pràcticament res, perquè ja es veu que tot és foc d’encenalls. ERC claudica constantment a canvi d’una taula de diàleg que no acaba d’arribar mai, a canvi d’una gestió de competències que no acaben d’arribar, a canvi d’una renda mínima universal que no arribarà fins al 2021. Veig que ERC no va a buscar la independència sinó que pensa a gestionar l’autonomia. Hi estic absolutament en desacord. Molts ens vàrem creure que anàvem cap a la independència i ens vàrem creure l’1-O. Hi vàrem deixar la pell i ho vàrem donar tot. Sembla que es traeixi l’esperit de l’1-O.

Dieu que us heu sentit poc acompanyats. Fins i tot, sol. Podríeu desenvolupar aquesta sensació?
—Em vaig sentir sol en la protesta clown, la que vaig fer el 20-S, i que m’ha portat a ser una persona més coneguda. També és la protesta que ha fet que la Guàrdia Civil em persegueixi. Allà em vaig sentir molt poc acompanyat, com si ERC no reconegués la protesta com una protesta vinculada amb ells; com si hagués anat per lliure. A mi això em disgustava molt. Ho notava cada cop que havia d’anar a declarar. Quan declarava algun batlle o algun diputat d’ERC, hi anaven els alts càrrecs. I amb mi sempre venia la gent de segona o tercera fila. I no m’equivocava quan tenia aquesta sensació. Mai no van donar suport a l’acte simbòlic que vaig fer, un gest que s’ha fet arreu davant qualsevol bogeria humana. Cap suport de la gent d’ERC, ni un sol escrit a favor. I això em va molestar una mica. Vaig pensar que no combregaven amb les protestes clown, amb les accions no violentes.

Aquesta solitud també la vau sentir quan us van investigar per desobediència per haver participat en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017?
—No. Quan es tractava d’un càrrec de desobediència greu com a regidor a l’ajuntament, em van proporcionar advocats, oferiments especials, de tot. És una gran diferència. Com a polític d’ERC, tot el suport que calgués. Però una protesta dins la desobediència no violenta, no la van reconèixer. Crec que és una de les protestes més blanques que s’han fet mai i que posen en qüestió un cos armat. I tot això, mira, m’ha portat a tres anys d’absoluta persecució per part de la Guàrdia Civil com del poder judicial espanyol. És tremend.

‘Esperem tornar-nos a guanyar la seva confiança’, deia de la vostra baixa Marta Vilalta. Què hauria de fer el partit perquè això passés?
—Quan vaig deixar tots els càrrecs d’ERC, vaig donar molt suport al Col·lectiu 1 d’Octubre. Creia fermament que des de dins el partit no calia estripar carnets, i des de la base, intentar que l’aparell canviés una mica, perquè és un partit assembleari. De fet, vam aconseguir que no es renunciés a la unilateralitat. Després hem sentit declaracions del senyor Joan Tardà dient que ERC no vol la unilateralitat. Per tant, no diuen la veritat sobre el que havíem quedat. Tiren pel dret. I això és el que em disgusta i no vull formar part del partit que diu unes coses i en fa unes altres. Això sap greu.

La unilateralitat que demaneu, ara mateix cap partit no la posa en pràctica.
—No, per això em sento orfe de tots els partits. Jo sóc militant de base, del carrer. Amb qui m’identifico més és amb els CDR, perquè ni amb Òmnium ni l’ANC tampoc no m’hi identifico.

Algun partit us ha temptejat?
—No, però sí que he de dir que sóc una mica impulsor de la plataforma Independentistes d’Esquerra. Són votants d’esquerres de tots els partits, de la CUP al PSUC passant per militant històrics de partits que ja no existeixen. Gent que creu en la unitat estratègica de l’independentisme, i no parlo de llista única, sinó d’un full de ruta clar. Des de l’1-O, i més encara des del 3-O, penso que hem d’anar a totes i tots els partits sobiranistes i independentistes s’havien d’unir darrere l’objectiu de la independència. Primer, la independència, i després, ja hi haurà les diferències que hi ha d’haver programàtiques pròpies de partit. I això no es fa. I la gent ho demana molt. Intento trepitjar molt el carrer, i veus que la gent demana la unitat. I això ho vaig reclamar dins del partit. I no em van donar mai una resposta clara. ‘Deixa fer l’estratègia de partit que ja sabem cap on anem, tranquil’. I no es pot anar així, s’ha de dir la veritat.

Ho vau dir a Junqueras?
—Jo sóc molt a prop dels Lledoners, perquè visc a Sant Joan de Vilatorrada, i he tingut l’oportunitat d’entrar-hi unes quantes vegades. Vaig poder parlar amb en Junqueras. Li vaig dir que la gent demanava unitat i esperava que els adrecés algunes paraules. ‘No, no, Jordi, la línia del partit i prou’. A mi em va sorprendre molt desagradablement. Jo li vaig dir de fer una carta per a la gent que venia. Llegeixes una carta d’en Junqueras al pla dels Lledoners i la gent es posa a plorar i se’ls posa a la butxaca. M’ho van fer en Turull, en Sànchez i en Cuixart. A la gent li agrada perquè vol saber que els té a prop. Però ell no va voler, només em deia que se seguís la línia de partit.

La militància en un partit es converteix en una obediència immòbil a les directrius i el relat de la formació?
—ERC sempre havia escoltat molt la militància. Per això he fet aquest pas. No sabria dir en quin moment han deixat d’escoltar-nos. Però ho han fet, i han tirat pel dret. I a vegades veus que unes coses que diuen dirigents dels partits, les contradiuen uns altres. La política que es fa a Madrid no és ben bé la que es fa a Catalunya. No hi trobo explicació, per això vaig deixar tots aquests càrrecs.

Què us agradaria que passés? Com enfocaríeu la culminació del procés?
—Això només ho farem la gent de base. Ens toca mobilitzar-nos, però no ens toca seguir les directrius de ja sabem qui.

Qui?
—El Tsunami ha estat com un fracàs. El Tsunami és una gran trampa perquè fa la sensació que va llançar una pila de gent a l’escorxador. Quan vam anar directament cap a l’aeroport, estàvem disposats a quedar-nos-hi les hores i els dies que calgués. I de cop es va desactivar. I a la Jonquera, que també estàvem disposats a continuar, de cop i volta, es va desactivar. Llavors es va tornar a activar a Salt i es va tornar a desactivar. I el dia del Barça, ja ni t’ho explico… Qui hi ha darrere aquestes directrius, que no sabem qui és, no és ferm. I la lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura. La mobilització constant ha de ser com un gota a gota, i era possible, perquè vam veure com la gent s’ho creia i hi estava disposada.

Però us veig optimista.
—A estones… Sempre veig el got mig ple. Tot això que ha passat no ha passat per no res. Estic convençut que les coses ja han començat a canviar. Mireu què passa als Estats Units. Però com que som tan endins del canvi, no ens n’adonem. I els canvis mai no són immediats. I els poders fàctics, no sols els governants sinó també l’empresarial, ho saben. És un imperi que va caient. Mireu amb la covid-19. Es podrà jugar a futbol, anar amb avió, però amb la cultura, unes mesures de seguretat màximes que són inabastables. Volen entreteniment i que la gent no pensi i, així, tenir-nos distrets. Però això se’ls acaba i als carrers cada cop hi ha més contestació.

Acotant l’òptica a Catalunya, el moviment independentista va tenir un referèndum com a objectiu. Després, una resposta a la sentència. Ara sembla que no n’hi hagi cap. Què pot unir la base?
—Sí, és el desencís principal de la gent amb qui parlo. Aquí torno al got mig ple. Sempre dic que ens arribarà una finestreta d’oportunitat. I ens hi hem d’agafar. Estic convençut que ens arribarà. Si em demaneu quina, no us sé respondre, però hi serà.

Diumenge a la tarda, uns coneguts van anar als Lledoners. Heu estat una de les persones que més ha treballat per aquest suport. Ahir hi va haver la primera concentració al Puig de les Basses. Als Lledoners n’hi haurà més o s’han acabat?
—No, però tot allò que fèiem els diumenges de Música per la Llibertat va passar a fer-se de manera confinada. I com que encara no s’ha arribat a una fase en què pugui haver-hi una concentració d’unes quatre-centes persones, vam decidir de no fer-ho. No volíem jugar-nos-la i que vingués un desplegament de la Guàrdia Civil, que no seria la primera vegada, o fins i tot dels Mossos, i comencessin a identificar persones que anessin de manera il·legal als Lledoners. Perquè l’únic dia que vam intentar de fer una cosa amb més de deu persones, algú ho va denunciar. Mireu, que com a imputat, ja tant me fa tot, però no vull que a altres persones els fotin la vida enlaire per una ximpleria.

Així doncs, quan hi tornareu?
—Doncs el primer diumenge de la fase 3. És més, en Joan Bonanit va començar ahir. Però no és res oficial. La gent hi va esporàdicament, fan uns crits i marxen. De moment, es fa tot de manera individual precisament per això, per anar amb precaució, perquè no pot haver-hi més de deu persones juntes. I els primers de casa són els que et fan males jugades. Poden venir els Mossos, identificar-te, i apa. Sap greu, perquè són gent que només hi van per donar mostres de solidaritat. Els ‘lliristes’, que en diuen.

Els ‘lliristes’, els de cap paper a terra.
—Sí, els independentistes d’anar a donar suport als presos, fer les performances de l’Onze de Setembre… Jo crec que tota aquesta gent ens fa molta falta perquè a l’hora de votar sempre hi són i a l’hora de mobilitzar-se, també. Calen, les accions ‘lliristes’. I les altres, també. Per exemple, els d’Urquinaona. Sempre els he defensat. Quan molts els criticaven, fins i tot el meu partit, i d’aquí ve una mica el focus de discrepància… Ostres, per què els joves no poden anar amb la cara tapada i crear aldarulls? Primera, no van crear-los ells, els aldarulls. I segona, s’han de protegir. Si jo hi tingués un fill, li demanaria que anés amb un fulard i que només se li veiessin els ulls. Si t’identifiquen amb vint anys, t’arruïnen tota la vida.

Havíeu de ser jutjat per desobediència greu el 31 de març. Us n’han dit res?
—Em van ajornar el judici, de moment no tinc data.

Voldríeu dir res més?
—S’ha de ser molt honest amb tot. A més, vull afegir que hem d’aprendre a escoltar tothom. Sóc partidari de dialogar. Dialogar sí, però començar ara i des del primer moment. Segurament, dialogant tothom haurà de fer concessions, però és que a l’altra banda no ho han fet mai, això, ni es veu. Per això em converteixo en un defensor de la unilateralitat. Asseguem-nos i parlem-ne, des del diàleg sempre surten les coses. Deixeu-me posar també l’exemple que els anglosaxons, que en saben molt, diuen que tot és teu fins que no poden lluitar contra la independència dels territoris ocupats perquè la situació els ha superat. I aleshores els aconsegueixen convèncer que quedin, com a mínim, sota la gran reina d’Anglaterra. En canvi, aquí l’esperit no espanyol, sinó castellà, que per mi això és la Gran Castella, prefereixen que sigui abans trencada que desunida. Això ho destrossa tot. Hi ha gent fantàstica a tota la península, però aquest orgull… Tinc una anècdota molt curiosa.


—Tenia un gran amic, que va deixar de ser-ho durant uns mesos, un noi que treballa a l’Ajuntament de Burgos, que em va enviar un missatge dient-me que no es creia el que jo feia contra la pàtria. Mesos després vam coincidir a Sitges en un acte i va voler parlar amb mi i demanar-me perdó. Em va dir que s’havia adonat d’on venia el problema, que nosaltres, els catalans, teníem una gamma de colors amb el mar, però ells a Castella només tenien la Meseta i això els feia cecs. Que aquest orgull els mataria i que estava segur que ho perdrien tot. Això es diu la gravetat castellana, i vaig preguntar-li què era i em va dir que mirés el Quixot. Tinc grans amics i grans enemics per tot Espanya.

The post Jordi Pesarrodona: ‘El Tsunami és una gran trampa’ appeared first on VilaWeb.

Quim Monzó. Essencials (9)

En començar la present centúria Anna Murià (1904-2002), que encara escrivia articles al Diari de Terrassa, n’hi va fer un que va ser l’últim per a acomiadar-se dels lectors: Aquest ja no és el meu segle. Amb la fina ironia del propi desconcert per aguantar tants anys, l’Anna deia que plegava, que ja n’hi havia prou, que massa coses havia vist en el seu, de segle, el XX, i que així seria per sempre. L’escrivia des de l’hospital terrassenc que l’acollia de feia un temps. Quan dissabte 23 de maig vaig veure el de Quim Monzó a La Vanguardia hi vaig pensar, en el de la Murià: ‘Aquest món ja no és el meu‘. De moment, Monzó no n’ha escrit cap més en la capçalera en què, després de força anys publicant-hi, en els últims temps havia passat d’escriure’n sis per setmana a tres i, sempre, a més, el de diumenge al Magazine (que en aquests temps pandèmics no surt). Des de llavors que no n’ha publicat cap més. No s’ha acomiadat dels lectors, no hi ha doncs cap constància que hagi plegat. Pel que en sé, que no és gaire ni falta que hi fa, s’ha pres una temporada de descans i d’aquí a uns mesos podria ser que hi tornés, a la columna Vang, o no. Li dedico un article en aquesta petita sèrie d’Essencials perquè Monzó ho és, d’essencial, a parer meu i tant que sí. I d’alguna manera el seu silenci ara el trobo un símptoma pandèmic més. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

QM ha contribuït de manera essencial a la literatura catalana contemporània, aquest és un atribut consolidat que, sigui el que sigui que faci a partir d’ara, no canviarà per res. Quan va acceptar de fer el discurs inaugural de la fira del llibre de Frankfurt, li vaig dir que m’alegrava que hagués dit que sí. Hi vaig afegir una paràfrasi de l’escriptora Nina Berberova quan va celebrar el triomf internacional de Nabokov dient que justificava la generació sencera d’ella i tantes dificultats. Sento el mateix per l’obra de la Marçal i la de Monzó, un paral·lelisme que he traçat alguna altra vegada. Llavors encara em contestava els mails, el Quim, i com no podia ser altrament en el seu cas, es va limitar a dir-me: ‘Estàs sonada.’ ‘És clar que sí’, li vaig reblar. Dic que no podia ser altrament perquè el Monzó és de sempre contrari a la solemnitat, i aquell dia me n’havia posat, de solemne, perquè m’havia donat la gana i perquè era el cas.

Ningú no podrà dir que no es mereix un descans. És un pencaire absolut i no vull imaginar els maldecaps quan no escriu cada dia. Que hagi decidit de fa temps centrar-se més en el periodisme que en la narrativa és cosa que no penso pas qüestionar. És cosa seva. Per a mi una cosa és el periodisme i una altra la narrativa, però en això també –com en tantes altres coses– sóc vintage i sé que tinc les de perdre. Tant és. El tro de fa un temps és que el periodisme és un gènere literari i d’això no en sortim. Potser QM en secret em donaria la raó, però tant se val, aquesta bandera (tampoc) no és la meva.

Ara: el periodisme cansa, molt i molt. Més en els temps que corren, des de fa molt i molt. El descans de QM em fa pensar en un enorme literat, com ell, que se la va jugar amb els guions de cine, amb Hollywood, Francis Scott Fitzgerald. Per moltes raons, QM em sembla el nostre FSF i això no és cap comparativa de mestre-deixeble sinó un elogi de dos escriptors generosos que amb joia i elegància van començar a descriure i poetitzar el món de la joventut, sense complaences, amb pietat irònica creixent, i van intensificar el to en la maduresa en consonància al pa que s’hi donava i sobretot que se’ls hi donava. QM ha construït paràboles eloqüents i rigoroses, sense concessions, en tants dels seus contes i també en les novel·les. Hi destaco Davant del rei de Suècia, novel·la curta inclosa al recull El millor dels mons (2001) que ha passat potser massa desapercebuda com a al·legoria de Catalunya, el país –la casa de veïns– que el poeta ha d’acceptar que li serrin i li escurcin les cames si hi vol viure.

QM és també una presència i una veu. És potser un turment, com li passava a la Marçal. Agrada veure’ls i sentir-los (ai que m’agradaria poder-la veure i sentir, i tant) perquè de sempre la gent se sent confortada quan té a la vora els seus poetes i trobadors i el que en vulguem dir si posem la cosa al dia. No s’hi pot fer res, és un do que sovint per qui el rep deu ser una maledicció però que és una benedicció per a nosaltres.

Nina Pawlowsky, barrets. Copyright de l’artista.

Avui ens acompanya Nina Pawlowsky (Barcelona, 1958), figurinista i barretera. De sempre que m’encanten, vull dir que m’hi quedo al davant encantada quan les veig i m’hi podria passar hores, les coses d’aquesta artista discreta que ha fet tant per al teatre, i que esperem que ho pugui continuar fent quan l’escena reprengui el camí, i per a unes quantes clientes. Són barrets creats al llarg dels anys d’aquesta centúria que la Nina ha reordenat –les fotos– en aquest temps de confinament que ara poc o molt obre la porta i les finestres. El que encapçala l’article, el primer que tenim sobre aquestes ratlles, és l’únic que hi ha títol, A partir del pa de tres monyos de Dalí. Em va enviar les fotos aquest dilluns, sense saber de cap manera –com els altres artistes que acompanyen la sèrie– el tema d’aquest article. Dos artistes de la mateixa generació, la Nina del 58, el Quim del 52, reunits per a joia de servidora per la gràcia mateixa de l’atzar que, com és sabut, no existeix pas: és una cita prèvia que no sabíem que teníem convinguda.

The post Quim Monzó. Essencials (9) appeared first on VilaWeb.

Informes falsos i persecució ideològica: l’esquerra espanyola ‘descobreix’ la Guàrdia Civil

La Guàrdia Civil és un dels denominats poders fàctics de l’estat espanyol. La gestió de la crisi sanitària del coronavirus 2019 ha portat el cos, orientat cap a posicions reaccionàries i conservadores, a enfrontar-se directament amb el govern del PSOE i Unides Podem, amb informes falsos que alimenten la instrucció de la magistrada del jutjat 51 de Madrid, Carmen Rodríguez-Medel. Els fets s’han precipitat d’ençà de la destitució fulminant del coronel Diego Pérez de los Cobos ordenada pel ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska. Després de quaranta anys, el PSOE ‘descobreix’ els mètodes irregulars de la Guàrdia Civil, ara que el cos s’ha girat contra la Moncloa, amb el suport de l’extrema dreta que es manifesta als barris més adinerats de Madrid i a la seu del PSOE. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El ministre va al·legar ‘pèrdua de confiança’ a l’hora de prendre la decisió, però el més probable és que destituís Pérez de los Cobos perquè no l’havia informat de la investigació contra el govern espanyol per la gestió de la covid-19. La destitució va arribar després d’haver-se publicat una filtració a El Confidencial en què s’assegurava que la Guàrdia Civil assenyalava el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries espanyol, Fernando Simón. Segons que publicava ahir la Razón, la Guàrdia Civil creu que Simón va amagar informació que tenia a final de gener sobre el risc de contagi i que el Centre Europeu per al Control i Prevenció de Malalties havia desaconsellat actes multitudinaris sis dies abans de les manifestacions feministes del 8 de març. Simón és la principal diana on fins ara apunten les investigacions i els informes, però és la via d’entrada al consell de ministres.

El soroll de sabres que explicava el jurista Joaquín Urías en una entrevista a VilaWeb continua i no sembla que hagi de cessar aviat. Gairebé cada dia hi ha novetats. Tot just dijous se sabia que Pérez de los Cobos ha recol·locat sota el comandament de general de zona de Madrid, Santiago Caballero, per fer ‘front comú els pròxims mesos’, segons fonts que cita El Confidencial. L’advocat Gonzalo Boye es demanava, precisament, per a què servirà aquest front comú i contra qui.

¿A qué se refieren cuando dicen "con el fin de hacer frente común en los próximos meses"? y ¿Contra quién sería ese "frente común"?

El general de Madrid se posiciona frente a Marlaska y acoge a De los Cobos y a su segundo junto a Corbí https://t.co/aRyz8SP8fX

— Gonzalo Boye (@boye_g) June 4, 2020

També dijous, la Guàrdia Civil va lliurar a la jutgessa un segon informe amb dades falses i mentides sobre la gestió de la pandèmia, tal com desmuntava Eldiario.es. De fet, els responsables del cos no van lliurar un informe a la jutgessa, sinó un recull de premsa amb articles de mitjans de comunicació i una conversa fora de context de la ministra d’Igualtat espanyola, Irene Montero, en què deia que la baixada d’afluència a la manifestació feminista del 8 de març segurament anava relacionada amb el coronavirus. Tot seguit, es va filtrar a la premsa espanyola. Paral·lelament, ahir Infolibre publicava que la Guàrdia Civil, a petició de Pérez de los Cobos, havia instat un supermercat a conservar unes imatges del vice-president segon espanyol, Pablo Iglesias, sense màscara, tot i que no hi ha cap denúncia ni diligències obertes.

El PP va aprofitar la conversa privada de Montero, revelada per l’ABC, per tornar a atacar el govern espanyol.

🗣 𝐈𝐫𝐞𝐧𝐞 𝐌𝐨𝐧𝐭𝐞𝐫𝐨: "La bajada de cifras en el 8-M fue debido al coronavirus, pero no lo voy a decir".

Lo sabían y lo ocultaron, haciendo caso omiso a los informes que venían de instituciones internacionales.

España no merece este Gobierno. pic.twitter.com/swszQSOx62

— Partido Popular (@populares) June 1, 2020

No és tan sols la investigació, que ha obert una guerra interna entre el govern espanyol i la Guàrdia Civil. Ahir, el sindicat més gran de la policia espanyola, Jupol, va presentar una querella contra Simón i nou alts càrrecs més del govern espanyol i del mateix cos policíac per un delicte contra els drets dels treballadors i un altre de prevaricació per la falta de material de protecció adequat entre els agents i per haver permès concentracions com la del 8 de març a Madrid. La querella s’afegeix a les que ja s’han presentat en diversos jutjats contra el govern espanyol per la gestió sanitària.

Destitucions i dimissions a la Guàrdia Civil

L’endemà de la destitució de Pérez de los Cobos, va dimitir el número 2 de la Guàrdia Civil, Laurentino Ceña. L’anterior legislatura, fou un home de màxima confiança de l’ex-ministre d’Interior del PP Juan Ignacio Zoido, qui el va ascendir al càrrec de director adjunt operatiu. Grande-Marlaska, que va arribar al ministeri després de la moció de censura del juny del 2018, li mantingué la confiança. El flamant jutge-ministre també va mantenir Pérez de los Cobos en el càrrec com a cap de la comandància de la Guàrdia Civil a Madrid, un ascens que li va procurar el PP com a agraïment als serveis prestats pel coronel a Catalunya la tardor del 2017. També va plegar el tinent general Fernando Santafé, considerat el número tres de la Guàrdia Civil. Grande-Marlaska ha nomenat David Blanes com a substitut de Pérez de los Cobos, després de la negativa de tres coronels a ser-ne el relleu.

No era la primera vegada que Grande-Marlaska s’enfrontava a la Guàrdia Civil. El gener passat, el ministre ja va destituir l’ex-director general del cos, Félix Azón, per no haver-lo informat de l’operació Judes, que va consistir en la detenció de nou persones vinculades als CDR i l’empresonament de set d’ells durant tres mesos a Soto del Real.

Pérez de los Cobos: l’ou de la serp ja ha esclatat | Editorial de Vicent Partal

Aquesta estructura de la Guàrdia Civil que va consolidar Grande-Marlaska, condemnat pel Tribunal d’Estrasburg per haver fet els ulls grossos en tortures de la Guàrdia Civil, ara s’ha girat contra el govern espanyol i contra ell mateix, deixant-lo en una posició de debilitat i contra les cordes, amb tota la dreta clamant per la seva dimissió o destitució. Pérez de los Cobos va entrar al Ministeri d’Interior espanyol el 2006 com a càrrec de confiança del difunt ex-ministre del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba i va sobreviure al canvi de govern mantenint-se a l’estructura del ministeri amb l’arribada de Mariano Rajoy a la Moncloa el 2011. Posteriorment, va treballar braç a braç amb l’ex-ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz.

Pello Alcantarilla: ‘Mentre em torturaven De los Cobos hi era: el vaig veure’

Un llarg historial contra la dissidència

L’esquerra espanyola sembla que ha descobert ara les arts de Pérez de los Cobos. Lawfare, guerra judicial, va denunciar el portaveu d’Unides Podem, Pablo Echenique. Si bé el PSOE ha conviscut i ha tingut connivència amb les clavegueres de l’estat, Podem les ha patides d’ençà del seu naixement. La ‘policia patriòtica’ que va recordar Pedro Sánchez a Pablo Casado dimecres des de la tribuna del congrés espanyol va atacar l’independentisme amb l’operació Catalunya i també dirigents de Podem com Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Íñigo Errejón i Echenique mateix. Aquesta estructura a l’ombra de la policia espanyola es dedicava a atacar la dissidència política amb el règim del 78, i l’ex-comissari José Manuel Villarejo només n’era la punta de l’iceberg.

Les actuacions irregulars de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, amb la connivència sovint dels sectors més reaccionaris de la judicatura, la fiscalia i el govern espanyol de torn, són ben conegudes per la dissidència basca i catalana i també pels grups anarquistes i vinculats a la protesta social. Des del terrorisme d’estat contra ETA i tot l’entorn de l’esquerra abertzale als anys vuitanta, les tortures dels noranta, com l’operació Garzón el 1992 contra militants independentistes, les operacions contra grups anarquistes i vinculats a la protesta social –només cal recordar el cas fa poc de la diputada Podem Isa Serra–, els muntatges policíacs i el seguiment d’activistes per part de les brigades d’informació o la causa contra els dirigents polítics de procés d’independència de Catalunya.

Pérez de los Cobos perd el control per primera vegada en un interrogatori antològic d’Olga Tubau

Els informes falsos, les investigacions prospectives i les mentides en seu judicial per a perjudicar la dissidència contra una certa manera de veure i entendre l’estat han format part de la normalitat durant les darreres quatre dècades. El pòsit del franquisme continua ben present a la judicatura, a la monarquia, als cossos policíacs i a l’exèrcit, que juntament amb les empreses de l’Íbex-35 formen els poders fàctics que controlen l’actuació del govern espanyol.

De l’imperi de la llei a l’imperi de la impunitat

Si la Guàrdia Civil pot presentar informes falsos que molts jutges assumeixen sense posar-los en qüestió i pot mentir de manera descarada en els mateixos reports i en els judicis, quina seguretat jurídica tenen els ciutadans, especialment aquells que pensen, opinen i actuen diferent? En paraules de l’advocat Andreu Van den Eynde, si no hi ha conseqüències per mentir i falsejar dades, per què els agents de la Guàrdia Civil haurien de dir la veritat? En els seus discursos abrandats, els alts càrrecs policíacs defensen sempre la unitat d’Espanya i l’imperi de la llei, però quan s’ataca la dissidència l’imperi de la llei deixa pas a la impunitat.

La pregunta és: si no hi ha conseqüències per mentir en declaracions i atestats, per què haurien de dir la veritat policies i testimonis? Per què haurien els policies de l'1-O d'admetre que van reprimir violentament els votants si inventar-se la realitat surt gratis?

— Andreu Van den Eynde (@eyndePenal) June 5, 2020

The post Informes falsos i persecució ideològica: l’esquerra espanyola ‘descobreix’ la Guàrdia Civil appeared first on VilaWeb.

Català per a confinats (6): la dièresi

Si no sabeu ben bé quan heu de fer servir la dièresi, tan sols cal que llegiu aquest breu article i que, en acabat, practiqueu. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

De dièresis, n’hi ha de dues menes: la fàcil i la no tan fàcil.

La fàcil

La primera és la que posem damunt la U dels grups GÜE, GÜI, QÜE, QÜI per indicar que la U es pronuncia, és a dir, que no és muda: aigüera, següent, freqüent, qüestió, terraqüi, aqüífer, pingüins, bilingüisme.

D’aquesta dièresi, poca cosa cal que n’expliquem. Pensem, això sí, que ens trobarem mots emparentats l’un sense dièresi (perquè la U no va seguida ni de E ni de I) i l’altre amb dièresi. Per exemple: paraigua – paraigües, adequar – adeqüis.

La no tan fàcil

L’altra dièresi és la que escrivim quan es ‘trenca’ un diftong. Per no equivocar-nos hem d’esmolar una mica l’oïda. Vegem aquestes parelles de mots i escoltem bé com pronunciem les lletres marcades amb negreta: aire-llar; vuit-prodt; pau-tt; peu-pc; dius-drn.

Al primer mot de cada parella hi ha un diftong, és a dir, les dues vocals sonen juntes, en una sola síl·laba. En canvi, al segon mot el diftong es ‘trenca’, de manera que cada vocal pertany a una síl·laba diferent:

ai / re – a / ï / llar
—vuit – pro/ du / ït
—pau – ta / üt
—peu – pe / üc
—dius – di / ürn

Això també passa quan trobem una I o bé una U entre dues vocals. Generalment, la I o la U fan diftong amb la vocal següent. Però si el diftong es ‘trenca’, la I o la U resten soles.

—La / ia – a / gra / ï / a
—de / ia – a / ta / pe / ï / a
—du / ia – pro / du / ï / a

Quan ens estalviem la dièresi?

Hi ha uns quants casos en què, encara que es ‘trenqui’ el diftong, no hem d’escriure dièresi:

1) Quan hi podem posar accent, és a dir, quan la I o la U duen accent gràfic d’acord amb les normes. Això voldrà dir que de vegades dos mots emparentats s’escriuran l’un amb accent i l’altre amb dièresi. Per exemple, ps ha de dur accent perquè és un mot agut acabat en vocal més S; en canvi, psos no en pot dur i, per tant, va amb dièresi. Això mateix veiem en Lls – Llsa, beneíem – beneïa, etc.

2) En els sufixos -isme i -ista: judaisme, egoista, heroisme, altruista

3) Després de la major part de prefixos acabats amb vocal, com ara anti-, contra-, semi-, neo-, gastro-…: antiinflamatori, contraindicació, semiindustrial, neoimpressionisme, gastrointestinal…

4) En quatre temps dels verbs acabats en vocal + -ir:

infinitiu: produir, atapeir, desoir.
gerundi: produint, atapeint, desoint.
futur: produirem, atapeirà, desoiran.
condicional: produiria, atapeirien, desoiries.

I ara, a practicar:

De pàgines d’exercicis per a practicar l’ús de la dièresi, en trobareu moltes a internet. Us n’hem seleccionades quatre:

Diputació de València: vídeo explicatiu.

Aula de català: teoria escrita i més d’una trentena d’exercicis.

Enxaneta: una colla de pàgines d’exercicis (a la columna de l’esquerra).

Itineraris d’aprenentatge: teoria i exercicis (cerqueu ‘dièresi’ a la columna de l’esquerra).

Vegeu tots els articles de ‘Ras i curt’

The post Català per a confinats (6): la dièresi appeared first on VilaWeb.

Serigne Mamadou: ‘El govern ens ha de donar drets, no oblidar-nos com si fóssim animals’

Uns dos-cents temporers malviuen als carrers de Lleida, sense un lloc on dormir, amb unes condicions higièniques deplorables i treballant unes deu hores diàries. Alguns d’ells, de manera irregular i sense contracte laboral. Serigne Mamadou és portaveu de la campanya #RegularizaciónYA i un dels temporers que recull la fruita dels camps del Segrià. Relata amb cruesa la impotència i la indignació que senten els temporers per la manera com els tracten, atès que ningú els ha volgut llogar un sostre malgrat tenir diners per a pagar-lo. Critica el racisme, el paper de la Paeria i els entrebancs del govern espanyol per a aconseguir permisos per a treballar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per qui no us conegui, qui és Serigne Mamadou?
—Sóc un treballador, activista i portaveu del poble migrant i de #RegularizaciónYA. Vaig venir del Senegal ja fa temps, cap a l’any 2000. Vaig estar-me a Sevilla i em van acollir uns familiars, gent bona. Vaig començar fent venda ambulant i vivíem pacíficament, ens tractaven de meravella. Després la cosa va empitjorar i vaig començar a treballar al camp. Em vaig casar i vaig venir a Barcelona, però treballo a Huelva, Jaén, etc., arreu d’Espanya. Després vaig començar amb l’activisme. He passat per situacions d’esclavitud, maltractaments, abusos. No vull tornar-hi a passar ni que els meus passin per aquestes condicions, lluito per això. Hi ha moltes ONG i associacions, però no fan la feina que toca.

En quina situació esteu els temporers a Lleida?
—Treballant molt i sense casa, de moment. Hem d’anar a veure’n una, demà o demà-passat. A part d’això, continuem al carrer. Si tenim un llit on dormir i un lloc per a escalfar el menjar ja serà una meravella. Fa unes dues setmanes que dormin al carrer.

El futbolista Keita Baldé ha llogat un edifici perquè us hi pugueu estar.
—Esperem de poder-hi anar, perquè cal arreglar algunes coses, com el contracte. Es va fent. A més, ens pagarà el menjar. Hi serem fins a l’agost o el setembre.

Heu denunciat que ningú no us ha volgut llogar un lloc per a dormir a Lleida. Per quin motiu?
—Ningú no ho volia. De tot Lleida, no hi havia ningú que ho volgués. És un poble de racistes. M’ha estranyat que un poble de Catalunya fos així. Diuen que volen independitzar-se i tot això dels drets humans, i m’ha estranyat que això ens passi aquí a Lleida. Ens posaven com a excusa que no ens podien llogar res pel coronavirus. Però ens van fer les proves i tot va anar bé. Per tant, quin problema tenen per a llogar-nos un pis? L’alcalde també té tancat un alberg que podria llogar. Aquest alcalde és molt dolent. Li vam dir que els diners eren a la taula. Això és graciós. Els diners hi són! Els podem donar a canvi del lloguer.

Llits instal·lats al pavelló 3 de la Fira de Lleida, obert des de dilluns passat per als temporers.

—L’alcalde vol portar-nos fora de Lleida. I dir-nos a quina hora hem de dormir, quan hem d’anar a treballar, quan hem de pixar, de cagar… A veure! Això ja ha passat, som al segle XXI. Se n’han d’adonar, que aquí ja no hi ha esclaus. Som treballadors i reclamem els nostres drets. Ens fan sentir com a esclaus. Ells ens necessiten per treballar, i ja que hem vingut i treballem, com a mínim que ens respectin i ens lloguin un lloc per a allotjar-nos, no? També envien els policies a intimidar-nos. Ells no ens aguanten i nosaltres a ells tampoc. Ens volen donar un altre lloc on hi ha llits de militars. Creieu que podem treballar deu hores i dormir en aquests llits? No tenim el cos d’acer, volem un bon llit si treballem tantes hores. La policia ens intimida, ens demana els papers… Això ens passa quasi sempre.

Com us tracten els agricultors?
—Alguns fan contractes, bé. Altres agafen immigrants sense papers per aprofitar-se’n. Hi ha de tot. La rutina és molt dura.

Ningú no controla els pagesos que s’aprofiten de gent sense papers?
—Home! Creieu que són estúpids? Saben quan vénen i quan no. Fan els ulls grossos. Els governs ho saben, però no en volen saber res.

A banda de no tenir lloc per a cuinar i problemes per a dormir, les condicions higièniques del carrer són inexistents.
—No tenim res. Comprem un litre d’aigua per a rentar-nos. Quan anem al camp, ens intentem rentar de pressa amb l’aigua que hi ha abans no vingui el cap. O si no, busquem algú que ens pugui deixar casa seva com a favor.

Una de les vostres reivindicacions principals és que el govern espanyol regularitzi els treballadors que no tenen papers.
—Ho hem demanat, però el govern fa com si fos un teatre, sabeu? Van de govern socialista, però al final tot és mentida. És una traïció. Els nostres fills, les nostres dones, les nostres famílies, hem votat l’esquerra. Els hem votat a ells. Pensant que arreglarien les coses. Però no ho fan. El govern ha de saber que els treballadors que som aquí servim moltíssim, ens necessiten. Ens han de donar drets, no oblidar-nos com si fóssim animals.

Us posen gaires entrebancs per a aconseguir el permís de treball?
—N’hi ha molts que no en tenen. Mare meva… És com provar de caminar sobre el mar. No ens donen cap possibilitat, cap ni una. Com a mínim, ens podrien oferir de fer cursos de formació i després donar-nos un permís. Alguna cosa! O treure un permís de venda per a poder ser autònoms o treballar per a algú. I pagar la Seguretat Social. Però no ens obren cap porta. Cap, eh? Se’ns passegen. Diuen que regularitzen els menors. Volen fer treballar els menors en temps de coronavirus, en plena pandèmia? Menors que són aquí sense cap familiar i els volen fer treballar. Això és un abús. I a més, no saben treballar al camp. Necessiten un permís de residència. Per al permís de treball ens demanen tres anys de residència i un contracte.

Què us demanen per al permís de treball?
—Tres anys vivint a Espanya. I un contracte, que és molt difícil que ens el facin.

On viviu normalment i a què us dediqueu quan acaba la temporada a Lleida?
—A Sevilla o a Barcelona. Treballo per tot arreu, al camp.

La situació de Lleida hi és, en altres ciutats de l’estat?
—Sí, i ens trobem en situacions pitjors. A Almeria i Huelva ens tracten pitjor, hi ha més racisme i tampoc no ens lloguen res per a dormir. Ens fan anar a treballar i després ens envien a prendre pel sac.

I a l’hivern, què feu?
—Dormim als bancs o als caixers, que són més calents. I al matí ens llevem i anem a treballar. És una situació dura perquè no sortim d’aquesta dinàmica. L’alcalde i la policia del lloc on anem ens atemoreixen. No busquen solucions. Després, els agricultors ens paguen una misèria.

Què us paguen per aquestes jornades de deu hores?
—A Múrcia em pagaven una misèria, fa tres mesos. Un euro per omplir una caixa de taronges. I no en podia omplir ni trenta perquè són arbres on ja s’ha recollit la majoria de la fruita. Primer recullen ells i després ens fan anar a nosaltres a netejar els arbres. Pots fer vint arbres només per una caixa, a un euro la caixa. A Lleida, si et paguen papers, ens paguen cinc euros i escaig per hora. Però si no tens papers, no pots escollir.

The post Serigne Mamadou: ‘El govern ens ha de donar drets, no oblidar-nos com si fóssim animals’ appeared first on VilaWeb.

Ara toca consumir, però on són els diners?

‘A l’estat, els ajuts reals en relació amb els impostos, les quotes bancàries o els lloguers han estat pràcticament nuls. En el cas del comerç, concretament, hem hagut de veure com grans operadors logístics feien i desfeien sense cap mena de limitació, mentre que nosaltres hem hagut de mantenir tancades les botigues físiques i per poc no podem ni oferir-hi rebaixes. Fins i tot, l’únic instrument d’ajuda efectiva com són els ERTO s’ha gestionat ineficientment i a hores d’ara encara hi ha moltes famílies que treballen a les nostres empreses que no han percebut el subsidi i hem estat els empresaris qui hem fet bestretes i hem avançat pagues perquè poguessin fer front a les seves despeses.’ Són paraules del president de RetailCat, Joan Carles Calvet, aquest matí davant la comissió d’Indústria, Comerç i Turisme del congrés espanyol, on ha presentat deu propostes concretes que poden ajudar el comerç, per incloure-les en el pla de reactivació econòmica després de la covid-19, i ha demanat celeritat i urgència en la seva implementació. ‘Si no s’actua de pressa, correm el risc que entre un 20% i un 30% de les empreses no tornin a obrir.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

De les deu propostes, crec que n’hi ha tres de molt punyents. Una és la dels lloguers. Ha posat l’exemple d’Andorra, on des del primer dia es va declarar inhàbil el termini de confinament mentre les botigues estiguessin tancades, deixant en suspens els lloguers en el període sense activitat comercial. Aquí, per tal de propiciar acords entre arrendadors i arrendataris en relació amb locals comercials, especialment quan es tracta de l’entorn de galeries, parcs i centres comercials, ha proposat de promoure un marc legal de caràcter temporal que inclogui un seguit d’aspectes, entre els quals hi ha l’exemple andorrà.

La segona és l’allargament temporal dels ERTO. Per a la reactivació progressiva de l’activitat comercial ‘és vital ampliar el termini dels ERTO de força major fins a final de l’any 2020, permetent a les empreses d’anar incorporant els equips de treball a mesura que vagin recuperant l’activitat’, ha explicat.

I la tercera, que crec que és la cabdal, és la que fa referència a incrementar els incentius al consum. Ha proposat d’augmentar el nombre d’ajuts en forma de desgravacions fiscals, tant a persones físiques com a societats, per accelerar la reactivació d’alguns sectors de l’economia més castigats. Sense dubte, aquesta proposta és la més difícil de posar en marxa. Tots tenim clar que sense més consum no hi ha recuperació possible. Però, malauradament, el problema va molt més enllà d’unes desgravacions fiscals.

El problema és com han quedat les rendes de la població després de la crisi. Podem fer una estimació aproximada de la situació. A Catalunya, han perdut la feina més de 100.000 persones en tres mesos i més de 700.000 estan afectades per ERTO i cobrant un 70% de la base reguladora, que és una xifra més baixa del seu salari habitual. I, cal insistir-ho, molts d’ells encara no han cobrat res –cosa que em sembla insòlita i vergonyosa– malgrat el que digui el ministeri.

En aquests moments, doncs, una part dels 1,2 milions de treballadors que hi ha sense feina a Catalunya cobren menys de l’habitual i la resta no cobra. Això vol dir que una tercera part de la població activa catalana en aquests moments té uns nivells de renda més baixos dels que tenia abans de la crisi. Aquí hi podríem afegir un nombre indeterminat d’autònoms que van fent com poden i, a més, els grans oblidats, gent que treballa en feines marginals, habitualment en l’economia submergida, que en aquests moments ho passen molt malament i que no figuren enlloc.

Jo no gosaria quantificar aquests dos últims col·lectius, però si els afegim al 32% de la població activa que hem comptabilitzat, fan un bon gruix de gent amb menys poder adquisitiu. Els 3.000 milions de l’ingrés mínim vital són, precisament, per mirar de pal·liar casos de famílies en estat de molta pobresa, però no sabem encara com es repartiran, ni la part que tocarà als catalans menys afavorits.

I per últim, falta veure quina serà la reacció davant el consum del percentatge de gent que no s’ha sentit afectada per la pandèmia. Els funcionaris, per exemple, els jubilats, els qui han fet teletreball o els treballadors de sectors essencials. Què faran? Alguns d’ells poc hauran de pensar, perquè amb el que cobren en tenen per anar tirant molt justet. El risc més gran és que, veient com van les coses a l’entorn, els qui sí que poden gastar facin seu allò que l’economista J.M. Keynes definia com a motiu precaució i retallin la despesa per un motiu molt menys acadèmic, el ‘per si de cas’. És a dir, que hi pugui haver persones no afectades econòmicament per la crisi que posin el peu en el fre a l’hora de comprar determinats productes. Si hi ha molta d’aquesta gent que pensa i actua així, anirem malament, perquè el ritme de consum baixarà i ni els tipus baixos d’interès ni les ofertes més atractives tindran l’efecte desitjat. Jo diria, si se’m permet, que aquest col·lectiu té l’obligació de gastar… I si la compra es fa aquí i amb productes d’aquí, millor!

Però tornem al punt anterior. Com es combat la manca de confiança? No és fàcil, perquè no és qüestió només de diners. És evident que si els ingressos mínims vitals van a parar a famílies molt pobres, el 100% es consumirà. Però no n’hi ha prou. Pensem que, a mesura que anem pujant estrats de renda, la part dedicada a despesa no essencial va minvant. I aquest virus econòmic només es cura amb bones dosis de confiança en el futur, ser conscient que tot va millor i que la probabilitat que m’afecti a mi la malura ha baixat molt. I com ho ha de fer, el govern, per donar confiança a la gent? Aquesta sí que és una pregunta que se’m fa difícil de contestar, sobretot després d’haver vist l’evolució de la situació política i la poca seguretat que desprèn. I, és veritat, no n’he parlat i ens queda Europa, però, de moment, l’únic que dóna senyals de vida és el BCE… I no n’hi ha prou.

The post Ara toca consumir, però on són els diners? appeared first on VilaWeb.

Anàlisi setmanal: la covid-19 continua en retirada al conjunt del país

Els nous casos detectats de la covid-19 continuen a la baixa arreu del país, cada dia hi ha menys morts i, de manera generalitzada, hi ha menys pacients a les unitats de cures intensives. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A Catalunya, s’ha passat de 1.536 casos detectats entre el 22 i el 28 de maig a 749 casos aquesta darrera setmana. Els dies vinents podria augmentar la xifra de casos detectats aquesta setmana, però altres dades mostren també la mateixa tendència, com les unitats de cures intensives, on s’ha passat de 171 ingressats crítics el 28 de maig a 127 actualment.

Per regions sanitàries, Barcelona i Catalunya Central, les regions més afectades inicialment per la pandèmia, són les que ara tenen una millora més gran, mentre que a les regions de Lleida i Camp de Tarragona ha aparegut algun repunt que ha fet no disminueixin els casos nous. En aquest escenari, el pla de desconfinament continua, Lleida i Barcelona avancen a la segona fase, i l’Alt Pirineu i Aran, les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona passen a la tercera.

Casos a Catalunya per setmana que s’han detectat i segons la regió sanitària. Escala logarítmica

Al País Valencià la tendència també és positiva, amb més altes que casos nous, fet que ha suposat que en dues setmanes hi hagi 400 casos actius menys, de 2.832 a 2.451 a dia d’avui. Les unitats de cures intensives han passat en una setmana de tenir 24 pacients crítics a només 16, i els pacients hospitalitzats també han passat de 190 a 157 ingressats. Tot i la bona tendència, el govern ha decidit de ser prudent i esperarà una setmana per passar a la tercera fase.

Pacients a l’UCI. Escala logarítmica.

A les Illes, per primera vegada d’ençà del mes de març no hi ha cap cas actiu a Formentera, i en conjunt, les xifres continuen millorant, amb més altes que casos nous. A partir de dilluns totes les illes estaran en la tercera fase i, com a novetat, els residents es podran desplaçar entre les illes sense restriccions. En el cas de les UCI, hi ha 16 persones en estat crític, vuit menys que la setmana passada.

En el cas d’Andorra, els casos actius es continuen reduint i gairebé no se’n detecten de nous. Les úniques excepcions que han fet augmentar el nombre de casos actius han estat la incorporació de 84 casos del cribratge fet a tota la població, així com la detecció d’un brot en una residència, amb un sanitari i vuit interns infectats. La unitat de cures intensives és totalment buida i no hi ha cap defunció d’ençà del 16 de maig.

A Catalunya Nord, l’Hospital de Perpinyà és a punt de quedar-se sense pacients de la covid-19, no es produeix cap mort d’ençà del 5 de maig i actualment hi ha tres persones hospitalitzades, una de les quals ha passat a l’UCI.

The post Anàlisi setmanal: la covid-19 continua en retirada al conjunt del país appeared first on VilaWeb.

Un Gatell contra la covid-19 a Mèxic

Palau Nacional
Plaça de la Constitució s/n, Ciutat de Mèxic
Mapa a Google googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mentre a casa nostra i a la resta d’Europa la fase de desconfinament s’accelera, en molts països d’Amèrica la pandèmia ha arribat ara al pic o tot just s’hi comença a aplanar la corba. És el cas de Mèxic, per exemple, on la població i l’activitat està majoritàriament aturada i cada dia a les set del vespre, quasi religiosament, els ciutadans paren atenció a la compareixença oficial de les autoritats federals sobre l’evolució de la propagació de la covid-19. Se n’encarrega, des de mitjan març, el subsecretari de Prevenció i Promoció de la Salut del govern mexicà, Hugo López-Gatell Ramírez, en directe des del Palau Nacional.

D’aquest metge cirurgià, especialista en medicina interna, professor de ciències mèdiques i doctor en epidemiologia nascut a Ciutat de Mèxic el 1969, se’n sabia ben poca cosa abans del brot epidèmic actual. I segurament és per això que, des que el criticat i descol·locat president Andrés Manuel López Obrador el va nomenar per dirigir la lluita contra la covid-19 i li va cedir els micròfons per informar la població de les decisions i mesures adoptades per l’executiu, tant l’opinió pública com l’opinió publicada no han parat de furgar en el passat professional i personal del funcionari públic més mediàtic del moment. Així, en paral·lel a la proliferació a les xarxes socials de mems amb els seus gestos, etiquetes amb el seu nom i fins i tot jocs de paraules més o menys enginyosos amb el seu cognom (López-Guapell), un gran nombre de mitjans del país s’han afanyat a descobrir detalls de la seva trajectòria acadèmica, política i, fins i tot, vital. De quin és el seu equip de futbol preferit fins a la seva vida sentimental, passant pels seus passos en la música durant l’etapa universitària, la seva relació ambivalent amb el poder i la seva afecció lectora, que va demostrar en ple pic de la pandèmia ara fa un mes recitant públicament un fragment del poema ‘El hambre’, del poeta oriolà Miguel Hernández.

En el terreny biogràfic, qui més a fons l’ha investigat ha estat Alejandra Crail, del portal Eme Equis, amb un extens article centrat en l’origen familiar de la cara més visible de la contingència sanitària i que, gràcies a la gran popularitat adquirida fins ara, ha començat a treure el nas fins i tot en les enquestes sobre possibles candidats presidencials del 2024. Un origen que se situa a Tarragona, la ciutat natal del seu avi, Francesc López-Gatell Comas (1897-1984). Com a capità dels Mossos d’Esquadra, va ser un dels membres de la cúpula del cos condemnats el 12 d’octubre de 1934 pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la República espanyola per la seva participació en els fets del Sis d’Octubre a Barcelona i en la proclamació de l’estat català. Un consell de guerra al castell de Montjuïc va condemnar a mort el comandant del cos, Enric Pérez Farràs, el capità Frederic Escofet i el tinent coronel dels Guàrdies d’Assalt, Joan Ricart, i a cadena perpètua els capitans Ricard Sala Ginestà i el mateix López-Gatell. Totes les penes van ser commutades posteriorment.

Pocs anys després, a causa de la victòria feixista en la guerra del 1936-1939, López-Gatell va passar amb la família a França, on va ser detingut i internat en un camp durant l’ocupació nazi. De manera atzarosa, se’n va poder escapar i va aconseguir d’embarcar-se amb la dona i els tres fills cap a Mèxic, com vint mil republicans més. Desembarcats al port de Veracruz, es van instal·lar al carrer Unión, 28, de Ciutat de Mèxic, el mateix domicili on el vell mosso d’esquadra represaliat es va apagar, a vuitanta-set anys, el 25 de març de 1984. L’acta de defunció era certificada per un dels seus fills, Francesc López-Gatell Trujillo (1925-1999), que havia estudiat medicina a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i s’havia especialitzat en urologia i trasplantament de ronyons a l’Hospital General de Massachusetts. En compte de quedar-se als Estats Units, va preferir de tornar al país que li havia obert els braços quan no tenia res i a desgrat que l’única feina que va trobar a la capital va ser una plaça de jardiner a l’Hospital 20 de Novembre. Amb el temps va anar fent camí al centre mèdic fins a consolidar-se com un dels uròlegs de referència al país, i el 1975 el seu nom va quedar lligat al primer trasplantament renal practicat a l’Institut Mexicà de Seguretat Social i Serveis Socials.

Només un dels seus tres fills a Mèxic va seguir els seus passos en la medicina. Després de l’etapa d’escolarització bàsica al Colegio Madrid, un illot de l’exili republicà a Ciutat de Mèxic, Hugo López-Gatell Ramírez va ingressar amb el seu millor amic de l’escola, Ruy López Ridaura, a la Facultat de Medicina de la UNAM, on van destacar acadèmicament i també en el moviment estudiantil dels anys vuitanta contra la privatització de l’educació universitària. Com el seu pare, López-Gatell es va especialitzar als Estats Units, concretament en epidemiologia a la Universitat Johns Hopkins de Maryland. Tornat a casa, va ocupar uns quants càrrecs i càtedres vinculats al seu àmbit d’estudi i el 2009, en plena crisi pel brot de grip AH1N1 a Mèxic, ja va ser un dels assistents habituals a les reunions del Sistema Nacional de Vigilància Epidemiològica. Posteriorment, va ser director d’Innovació en Vigilància i Control de Malalties Infeccioses a l’Institut Nacional de Salut Pública i l’1 de desembre de 2018 es va convertir en subsecretari de Prevenció i Promoció de la Salut. Un càrrec, val a dir, des del qual pilota ara mateix la resposta governamental a la crisi de la covid-19 braç a braç amb el vell amic Ruy López Ridaura, director general del Centre Nacional de Programes Preventius i Control de Malalties i el metge que va certificar la mort del seu pare català, el 22 de juny de 1999, a San Bartolo Ameyalco.

I una mica més: Com a fill i nét de tarragonins fugits de Catalunya després del 1939, no és gens estrany que Hugo López-Gatell s’escolaritzés al Colegio Madrid de Ciutat de Mèxic, una institució impulsada per l’advocat i polític montblanquí Josep Andreu i Abelló per a educar els fills dels exiliats polítics pel franquisme.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Un Gatell contra la covid-19 a Mèxic appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Espanya se situa al marge de la UE en l’endarreriment de l’obertura de fronteres

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El govern espanyol ha mantingut avui que no obrirà les fronteres fins el primer de juliol, després de l’enèsim canvi de criteri. La portaveu de la Moncloa, María Jesús Montero, ha refermat la posició d’ahir, que contradiu allò que havia anunciat en primer terme la ministra d’Indústria, Turisme i Comerç, Reyes Maroto. Mentrestant, gran part dels estats de la Unió Europea ja han dit que aixecaran les restriccions el 15 de juny. En la compareixença d’avui, Montero ha explicat que les autonomies no podran gestionar l’ingrés mínim vital fins el 2021.

Pel que fa al turisme i la lliure circulació, la Comissió Europea, de fet, ha recomanat la data del 15 de juny i que tots els estats es coordinin per a permetre novament la lliure circulació, un dels principis fonamentals de la Unió Europea, i adverteix que no hi ha una ‘justificació clara’ per a mantenir tancades les fronteres. Malgrat que l’estat d’alarma decaurà el 21 de juny, Pedro Sánchez ha pres la decisió unilateral de mantenir l’estat tancat contra el criteri de la Unió Europea. Tanmateix, els canvis de rumb constants i les improvisacions de la Moncloa encara poden fer que hi hagi un altre canvi de criteri si arriben pressions des d’Europa o des del sector del turisme. Ahir, Portugal ja va estirar les orelles a l’estat espanyol per la confusió i la incertesa que creen les decisions i posteriors rectificacions.

Avui també s’han anunciat els canvis de fase del desconfinament. Les regions sanitàries de Barcelona i l’àrea metropolitana i de Lleida accedeixen a la fase 2, on el País Valencià en bloc continuarà una setmana més. Mallorca, Menorca i Eivissa passen a la fase 3 dilluns vinent, igual com les regions sanitàries del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu i Aran. També s’ha sabut que hi ha trenta-quatre investigacions penals i noranta-vuit civils al país per part de la fiscalia en relació amb la gestió de la covid-19 a les residències de gent gran. El desconfinament origina nous interrogants, sobre com seran les festes majors i la revetlla de Sant Joan. La festa major de Gràcia ha anunciat les primeres restriccions d’enguany, mentre que el govern ha posat condicions a la celebració de la revetlla. Per la seva banda, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha reclamat 15.000 milions d’euros al govern espanyol per a afrontar la crisi que ha originat la pandèmia i ha condicionat la reunió de la taula de diàleg amb la Moncloa a la recuperació d’un ‘clima de confiança’ que ara mateix no hi és.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 6.778.177 casos confirmats i 395.687 morts. Del total de casos, 3.304.555 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.936.998 casos i 110.715 morts.
—El Brasil, amb 621.877 casos i 34.212 morts.
—Rússia, amb 449.834 casos i 5.528 morts.
—L’estat espanyol, amb 288.058 casos i 27.134 morts.
—El Regne Unit, amb 283.311 casos i 40.261 morts.

*A l’estat francès hi ha 153.055 casos i 29.111 morts.

Als Països Catalans hi ha 87.564 casos, 54.041 altes i 14.096 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 67.700 casos, 38.390 altes i 12.341 morts (avui s’hi han incorporat 239 casos, 111 altes i 8 morts)
—Al País Valencià, 16.595 casos, 12.759 altes i 1.444 morts (avui s’hi han incorporat 20 casos nous de PCR, 79 altes i 2 morts)
—A les Illes, 2.104 casos, 1.764 altes i 226 morts (avui s’hi han incorporat 10 casos i 14 altes)
—A Catalunya Nord, 313 casos, 276 altes i 34 morts (sense variació)
—A Andorra, 852 casos, 741 altes i 51 morts (avui s’hi han incorporat 3 altes)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

La píndola de Jordi Goula: ‘Ara toca consumir, però on són els diners?’

‘A l’estat, els ajuts reals en relació amb els impostos, les quotes bancàries o els lloguers han estat pràcticament nuls. En el cas del comerç, concretament, hem hagut de veure com grans operadors logístics feien i desfeien sense cap mena de limitació, mentre que nosaltres hem hagut de mantenir tancades les botigues físiques i per poc no podem ni oferir-hi rebaixes. Fins i tot, l’únic instrument d’ajuda efectiva com són els ERTO s’ha gestionat ineficientment i a hores d’ara encara hi ha moltes famílies que treballen a les nostres empreses que no han percebut el subsidi i hem estat els empresaris qui hem fet bestretes i hem avançat pagues perquè poguessin fer front a les seves despeses.’ Són paraules del president de RetailCat, Joan Carles Calvet, aquest matí davant la comissió d’Indústria, Comerç i Turisme del congrés espanyol, on ha presentat deu propostes concretes que poden ajudar el comerç, per incloure-les en el pla de reactivació econòmica després de la covid-19, i ha demanat celeritat i urgència en la seva implementació. ‘Si no s’actua de pressa, correm el risc que entre un 20% i un 30% de les empreses no tornin a obrir.’

De les deu propostes, crec que n’hi ha tres de molt punyents. Una és la dels lloguers. Ha posat l’exemple d’Andorra, on des del primer dia es va declarar inhàbil el termini de confinament mentre les botigues estiguessin tancades, deixant en suspens els lloguers en el període sense activitat comercial. Aquí, per tal de propiciar acords entre arrendadors i arrendataris en relació amb locals comercials, especialment quan es tracta de l’entorn de galeries, parcs i centres comercials, ha proposat de promoure un marc legal de caràcter temporal que inclogui un seguit d’aspectes, entre els quals hi ha l’exemple andorrà.

La segona és l’allargament temporal dels ERTO. Per a la reactivació progressiva de l’activitat comercial ‘és vital ampliar el termini dels ERTO de força major fins a final de l’any 2020, permetent a les empreses d’anar incorporant els equips de treball a mesura que vagin recuperant l’activitat’, ha explicat.

I la tercera, que crec que és la cabdal, és la que fa referència a incrementar els incentius al consum. Ha proposat d’augmentar el nombre d’ajuts en forma de desgravacions fiscals, tant a persones físiques com a societats, per accelerar la reactivació d’alguns sectors de l’economia més castigats. Sense dubte, aquesta proposta és la més difícil de posar en marxa. Tots tenim clar que sense més consum no hi ha recuperació possible. Però, malauradament, el problema va molt més enllà d’unes desgravacions fiscals.

El problema és com han quedat les rendes de la població després de la crisi. Podem fer una estimació aproximada de la situació. A Catalunya, han perdut la feina més de 100.000 persones en tres mesos i més de 700.000 estan afectades per ERTO i cobrant un 70% de la base reguladora, que és una xifra més baixa del seu salari habitual. I, cal insistir-ho, molts d’ells encara no han cobrat res –cosa que em sembla insòlita i vergonyosa– malgrat el que digui el ministeri.

En aquests moments, doncs, una part dels 1,2 milions de treballadors que hi ha sense feina a Catalunya cobren menys de l’habitual i la resta no cobra. Això vol dir que una tercera part de la població activa catalana en aquests moments té uns nivells de renda més baixos dels que tenia abans de la crisi. Aquí hi podríem afegir un nombre indeterminat d’autònoms que van fent com poden i, a més, els grans oblidats, gent que treballa en feines marginals, habitualment en l’economia submergida, que en aquests moments ho passen molt malament i que no figuren enlloc.

Jo no gosaria quantificar aquests dos últims col·lectius, però si els afegim al 32% de la població activa que hem comptabilitzat, fan un bon gruix de gent amb menys poder adquisitiu. Els 3.000 milions de l’ingrés mínim vital són, precisament, per mirar de pal·liar casos de famílies en estat de molta pobresa, però no sabem encara com es repartiran, ni la part que tocarà als catalans menys afavorits.

I per últim, falta veure quina serà la reacció davant el consum del percentatge de gent que no s’ha sentit afectada per la pandèmia. Els funcionaris, per exemple, els jubilats, els qui han fet teletreball o els treballadors de sectors essencials. Què faran? Alguns d’ells poc hauran de pensar, perquè amb el que cobren en tenen per anar tirant molt justet. El risc més gran és que, veient com van les coses a l’entorn, els qui sí que poden gastar facin seu allò que l’economista J.M. Keynes definia com a motiu precaució i retallin la despesa per un motiu molt menys acadèmic, el ‘per si de cas’. És a dir, que hi pugui haver persones no afectades econòmicament per la crisi que posin el peu en el fre a l’hora de comprar determinats productes. Si hi ha molta d’aquesta gent que pensa i actua així, anirem malament, perquè el ritme de consum baixarà i ni els tipus baixos d’interès ni les ofertes més atractives tindran l’efecte desitjat. Jo diria, si se’m permet, que aquest col·lectiu té l’obligació de gastar… I si la compra es fa aquí i amb productes d’aquí, millor!

Però tornem al punt anterior. Com es combat la manca de confiança? No és fàcil, perquè no és qüestió només de diners. És evident que si els ingressos mínims vitals van a parar a famílies molt pobres, el 100% es consumirà. Però no n’hi ha prou. Pensem que, a mesura que anem pujant estrats de renda, la part dedicada a despesa no essencial va minvant. I aquest virus econòmic només es cura amb bones dosis de confiança en el futur, ser conscient que tot va millor i que la probabilitat que m’afecti a mi la malura ha baixat molt. I com ho ha de fer, el govern, per donar confiança a la gent? Aquesta sí que és una pregunta que se’m fa difícil de contestar, sobretot després d’haver vist l’evolució de la situació política i la poca seguretat que desprèn. I, és veritat, no n’he parlat i ens queda Europa, però, de moment, l’únic que dóna senyals de vida és el BCE… I no n’hi ha prou.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Perillen els ajuts directes als llogaters per la manca de fons i el col·lapse de les tramitacions
– The Korea Times: Els consumidors s’afanyen a comprar màscares més fines abans de l’estiu (en anglès)
– Ouest-France: Coronavirus: Quins són els quatre escenaris previstos pel Consell Científic? (en francès)
– Stat: Com el món pot evitar d’equivocar-se novament en la resposta a la covid-19 (en anglès)
– Infobae: La tempesta perfecta: per què el sud-oest de la Xina és un centre de diversificació de nous coronavirus (en castellà)
– Daily Nation: La meva setmana d’ansietat després de la prova de la covid-19 (en anglès)
– Público: Al Brasil, una persona es mor cada minut a causa de la covid-19 (en portuguès)
– The Straits Times: El milió de sanitaris voluntaris, els nous herois de Tailàndia (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Barcelona i Lleida passen a la fase 2 i Menorca, Mallorca, Eivissa, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i Alt Pirineu i Aran a la fase 3
Gran part de la UE reobre fronteres el 15 de juny, però l’estat espanyol insisteix amb una minoria d’estats a fer-ho més tard
Torra condiciona la taula de diàleg a recuperar un ‘clima de confiança’ amb Sánchez
Creix l’escàndol: tres autors del polèmic estudi de The Lancet contra la hidroxicloroquina es retracten
El govern espanyol no permetrà que les autonomies gestionin l’ingrés mínim vital fins al 2021
Trenta-quatre investigacions penals i noranta-vuit de civils per la crisi de la covid-19 a les residències
[FOTOGRAFIES] Dolors Bassa, rebuda per la primera concentració al Puig de les Basses després del confinament
Així serà la festa major de Gràcia: guarnits simbòlics i sense concerts passades les onze de la nit
Així serà la revetlla de Sant Joan si el Principat avança completament a la fase 3
Barcelona preveu d’obrir les escoles bressol municipals del 15 de juny al 15 de juliol

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Espanya se situa al marge de la UE en l’endarreriment de l’obertura de fronteres appeared first on VilaWeb.

Cinquanta anys de l’escàndol pel penal de Guruceta: ‘Jo hi era, al camp…’

[Avui fa cinquanta anys de l’escàndol esportiu més important de la història del Barça, el famós penal a favor del Reial Madrid xiulat per Guruceta al Camp Nou. Aquell penal va ser molt més que un afer esportiu i va tenir conseqüències polítiques, culturals i socials de pes. Per aquest motiu, VilaWeb us ofereix avui el relat de primera mà del soci 1.339 del club que el va viure al camp quan encara era un nen: Albert Joan Alabedra.] googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Després de la Final de Copa del Generalisimo, que es va conèixer com ‘la final de les ampolles’, el juny del 1968, la directiva del Reial Madrid, encapçalada pel seu president, Santiago Bernabéu, i la premsa madrilenya, no van perdonar a l’àrbitre mallorquí Rigo Sureda el seu hipotètic partidisme a la final a favor dels blaugranes. Aquella final la va guanyar el Barça al camp del Madrid i es coneix amb aquest nom perquè l’afecció blanca va reaccionar a la derrota llançant ampolles de vidre contra els jugadors del Barça.

Ho va pagar Rigo Sureda. A aquest àrbitre li van treure la Internacionalitat i de mica en mica va ser apartat de l’elit de l’arbitratge, per ordres del Comitè d’Àrbitres espanyol, dirigit pel senyor Plaza, un convençut madridista.

El cas Bernabéu

El mes de juliol del mateix any, el president del Reial Madrid continuava la campanya orquestrada contra el Barça i feia unes declaracions al diari Múrcia Deportiva que portarien molta cua: ‘I no és veritat això que diuen que no estimo Catalunya. L’estimo i l’admiro, malgrat els catalans.’ Bernabéu es reivindicava com un home de ‘tarannà liberal’, però havia entrat a Catalunya amb una de les columnes de les tropes de Franco el 1939. Quina ironia…

El president del Madrid estava massa ben situat en les estructures del poder. No va demanar mai disculpes per les seves declaracions. De manera que les autoritats del Movimiento, preocupades pel caire polític que prenien aquelles declaracions de Bernabéu, van buscar un cap de turc, que va ser la revista que havia publicat les declaracions. I a la revista Múrcia Deportiva li van obrir un expedient que no va arribar enlloc. Tot de cara a la galeria.

El dia del partit

La tarda-nit del dissabte 6 de juny de 1970, ens dirigíem al Gol Sud, graderia 1, al camp del Barça, i el meu pare, amb un to solemne, abans d’entrar a la localitat em va comentar: ‘Avui ens xiularan el penal.’ Era el convenciment d’un soci que al llarg de la història, en les èpoques de Samitier, Piera, Sagi, Ventolra, Cinc Copes, Helenio Herrera, havia viscut sempre o gairebé sempre els ajuts cap a l’equip rival, el Reial Madrid.

En acabar la primera part del partit, el Barça guanyava per 1-0. Els blaugranes entrenats per l’anglès Vic Buckingham havien renovat l’equip i tenien moltes expectatives de remuntar el 2-0 de l’anada del Santiago Bernabéu i acudir així a la final.

Només de començar la segona part, els meus ulls, i els de milers de socis culers, van observar com el jugador blanc Velázquez, perseguit pel blaugrana Rifé, queia a terra fora de l’àrea i l’àrbitre Guruceta arrencava a córrer i, des del mig del camp, va aixecar el braç i va xiular penal.

Increïble, però cert. No cal dir que la catedral blaugrana esclatà amb ira. El Madrid empatava de penal i el lateral barcelonista Eladio va ser expulsat. A partir d’aquell moment, els coixins, que aleshores encara anomenàvem almohadillas, en castellà, i servien per a aguantar asseguts la duresa perquè no hi havia seients com ara, van omplir la gespa del Camp Nou constantment. Sobretot quan, per rematar-ho del tot, el col·legiat basc no va concedir un penal dubtós en l’àrea del Madrid.

Allò va ser un escàndol amb tota la regla. Era el 1970 i mai, durant la dictadura, no havien succeït uns esdeveniments com aquells en cap camp de futbol de l’estat espanyol.

I aleshores, quan encara faltaven cinc minuts, Guruceta va donar per acabat el partit, cosa que va provocar que el públic intentés de saltar a la gespa de l’estadi mentre la policia espanyola, els grisos, es preparaven per carregar porra en mà.

La gent saltava per sobre del fossar, desaparegut en posteriors remodelacions de l’estadi, que impedia accedir a la gespa. De sobte, van començar les primeres càrregues per la banda Gol Sud Travessera i recordo perfectament veure dues persones a terra sobre la gespa apallissades. Va ser un escàndol sense precedents. Però el cas Guruceta va representar una demostració de força de les estructures caduques del règim dictatorial.

Quan vam sortir del camp del Barça, la pregunta era obligada i la vaig fer: ‘Pare, per què ha xiulat el penal?’

La resposta també era clara. Feia temps que tot es preparava, des de la final de les ampolles del 1968. I efectivament, al cap d’unes setmanes el Reial Madrid es proclamava campió de Copa del Generalisimo, al camp del Barça, amb una final contra el València. Era el 1970.

La reacció del Barça

La directiva del Barça, presidida per Agustí Montal, va recusar Guruceta a perpetuïtat, a conseqüència de l’escàndol. Anys després, quan la directiva del Barça la presidia Josep Lluís Núñez, es va aixecar la recusació. Però aquesta decisió va originar grans protestes de la massa social del Barça i, posteriorment, el president Núñez va tornar a recusar l’àrbitre Guruceta.

Emilio Guruceta

L’àrbitre Emilio Guruceta, amb el suport de les altes esferes del poder i amb l’aval del president dels àrbitres, el senyor Plaza, va fer carrera ràpidament, amb un suport il·limitat i de la premsa addicta. Va ser Internacional i va participar en els Jocs Olímpics, a més de tenir una llarga carrera arbitral. Morí en un accident de circulació i per iniciativa del Reial Madrid li van fer un ‘homenatge nacional’… a la ciutat de Múrcia.

Albert Joan Alabedra, soci 1.339 del FC Barcelona

The post Cinquanta anys de l’escàndol pel penal de Guruceta: ‘Jo hi era, al camp…’ appeared first on VilaWeb.

[FOTOGRAFIES] Dolors Bassa, rebuda per la primera concentració al Puig de les Basses després del confinament

La consellera Dolors Bassa ha estat rebuda aquest vespre a l’entrada del Puig de les Basses per un grup de manifestants que s’han tornat a mobilitzar per la llibertat dels presos polítics a les portes de la presó després del confinament. Bassa tornava al centre penitenciari després de permís de sortida d’avui amb el 100.2 i ha trobat la concentració a la porta de la presó. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La mobilització també ha donat suport a en Charaf, l’Ibrahim i en Mohsin, joves detinguts per les protestes de l’octubre contra la sentència del procés i que romanen empresonats, així com el jove activista madrileny Dani Gallardo a Alcalá-Meco.

Les concentracions de suport als presos polítics al Puig de les Basses, el Mas d’Enric i els Lledoners es van suspendre a conseqüència de la crisi sanitària de la covid-19 i del confinament per motius de salut i seguretat. Demà és previst que Joan BonaNit torni als Lledoners, acció que continuarà fent els dissabtes i els diumenges.

Avui amb la @lolesserra hem anat a saludar la @dolorsbassac al Puig de les Basses i a recordar que hi ha tres presos polítics més tancats allà. #llibertat Dolors, Charaf, Ibrahim, Mohsin @ICheraf pic.twitter.com/SDiA2B2vDB

— Laia Pèlach Saget (@LaiaPelachSaget) June 5, 2020

Benvolguts compatriotes. Ara a Puig de les Basses. En la concentració a favor de l 'alliberament de la Dolors Bassa i els altres presos politics catalans. En la foto el Sr. Josep Carreras amb una autèntica mascareta catalana fabricada a Parets del vallès pic.twitter.com/qCdscXh5G1

— Josep M Loste (@LosteJosep) June 5, 2020

Bassa ha agraït al matí que la gent tornés a mobilitzar-se per fer-li companyia i exigir el seu alliberament.

Moltíssimes gràcies a totes i a tots els que sempre hi heu estat, i encara hi sou.
Us escoltaré aquesta nit 💛💜! pic.twitter.com/xxvVmFfjWe

— Dolors Bassa (@dolorsbassac) June 5, 2020

The post [FOTOGRAFIES] Dolors Bassa, rebuda per la primera concentració al Puig de les Basses després del confinament appeared first on VilaWeb.

Es presenta el manifest i el procés participatiu ‘La cultura imprescindible’

L’Obra Cultural Balear, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Obra Cultural de Formentera i l’Institut Menorquí d’Estudis, juntament amb una quinzena d’entitats més, han fet públic, aquest dijous, un manifest, titulat ‘La cultura imprescindible’ dirigit a les institucions i a tota la societat de les Illes Balears, que reivindica el paper importantíssim que ha jugat la cultura aquests passats mesos com un «un sector viu i imprescindible per al benestar individual i col·lectiu», a més de posar en valor la cultura com a «dret universal, com a bé comú, com a eina imprescindible per a la cohesió social, com a instrument indissociable de l’educació per formar ciutadans crítics, democràtics, lliures, amb pluralitat d’idees i d’experiències vitals, que han de ser respectades, valorades i viscudes en comunitat». googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El president de l’Obra Cultural Balear, Josep de Luis, ha explicat que «com sempre, l’OCB, és al costat de la cultura impulsant un manifest de suport al sector cultural, un col·lectiu que durant el confinament ens ha ofert el millor que tenen. Ara toca correspondre’ls». En nom de l’Institut Menorquí d’Estudis, Fina Salord, excoordinadora del departament científic, ha declarat que «l’IME comparteix aquest manifest perquè la cultura ha d’ocupar, ara més que mai, l’espai imprescindible que li pertoca en els àmbits de la cohesió social, la formació, la consciència patrimonial, la creativitat present i futura, i l’enriquiment personal i col·lectiu». El president de l’Institut d’Estudis Eivissencs, Marià Mayans, ha dit que «La cultura és imprescindible ara i sempre. I com a tal les institucions han de donar-li tot el suport necessari». I en nom de l’OCB de Formentera, la seva presidenta, Maria Teresa Ferrer, ha explicat que «des de l’OCB de Formentera impulsam aquest manifest perquè pensam que la Cultura és un dels sectors més afectats per aquesta pandèmia de la Covid-19 i un dels aspectes que ara mateix ens fa més por, és que la Cultura torni a sofrir retallades, com ha passat en altres crisis econòmiques. Pensam que el Govern, juntament amb la resta d’administracions, han d’apostar per la reconstrucció econòmica i social a través de la Cultura, atès que és la base de qualsevol societat».

Els àmbits sectorials que abasta aquest procés són: Cultura Audiovisual, Arts Escèniques (Teatre, Dansa, Circ, Arts Performatives), Arts Visuals, Creació literària i llibre, Música, Cultura Popular, Institucions, Entitats Culturals i Centres de Producció i Difusió de la Cultura, Treballadors culturals, Patrimoni cultural material i immaterial.

Procés participatiu
– A partir d’aquest dijous s’obri la recollida d’adhesions a través de la web:
– Igualment, ja és obert el procés de recepció d’esmenes a les propostes generals:
– I el procés de recepció de propostes sectorials:

Entitats impulsores::
Obra Cultural Balear
Institut Menorquí d’Estudis
Institut d’Estudis Eivissencs
Obra Cultural Balear de Formentera
Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
PEN CATALÀ
Associació de Dramaturgs de les Illes Balears
Joves de Mallorca per la Llengua
Associació de Professionals de Circ de les Illes Balears
Glosadors de Mallorca
Associació Cultural Cap Vermell
Tshock Cultura Emocional
Espai de creació Sa Talaia
Associació de Músics d’Eivissa
Mallorca Lliure
Jubilats per Mallorca
Grup Blanquerna
UGT Illes Balears
Federació d’Associacions de veïns de Palma

Finalment, adjuntam el manifest íntegre:

LA CULTURA IMPRESCINDIBLE

La cultura és un sector viu i imprescindible per al benestar individual i col·lectiu. Ho hem vist, també, durant el període de confinament. La cultura és, també, un sector fràgil que, especialment des de la crisi del 2008, ha viscut de forma permanent entre la precarietat i la inestabilitat dels projectes. L’impacte de la nova crisi l’aboca a una situació límit.

Format majoritàriament per petites empreses, col·lectius, entitats, agents, persones o associacions sense ànim de lucre que ja treballaven en condicions precàries, ara necessita mesures de protecció urgents i valentes. La situació provocada per la Covid-19 ha posat en evidència la necessitat de transformacions radicals en els sistemes econòmics, polítics i socials, i ara és el moment d’abordar-les. La cultura, lluny d’estar al marge d’aquesta necessitat de canviar paradigmes, ja fa temps que demana mirades i polítiques noves.

Som davant una oportunitat única per aconseguir una transformació radical i demostrar que veritablement creim en la cultura com a dret universal, com a bé comú, com a eina imprescindible per a la cohesió social, com a instrument indissociable de l’educació per a formar ciutadans crítics, democràtics, lliures, amb pluralitat d’idees i d’experiències vitals, que han de ser respectades, valorades i viscudes en comunitat. Som també davant una oportunitat única per retornar a la ciutadania el dret a pensar, crear, produir i accedir a la cultura en plena igualtat d’oportunitats. La cultura ha de ser l’espai on desenvolupar maneres d’escoltar-nos, aprendre, col·laborar i actuar.

Les nostres institucions s’han d’articular com a espais oberts, estimats, participatius, ocupats per la ciutadania, espais d’afectes i cures. Per la seva capacitat i el seu potencial de generar experiències, de construir relats des de la pluralitat, de sacsejar-nos, per la seva condició d’espais relacionals, capaços de crear comunitats, afavorir el treball col·lectiu i la relació amb i entre comunitats ciutadanes. Són capacitats poc explorades en general per les institucions, que mantenen inèrcies del passat amb la construcció dels projectes de dalt a baix, projectes que, malauradament, no sempre cerquen la complicitat de la ciutadania, sinó només la seva presència contemplativa i passiva.

Els valors de la cultura seran imprescindibles en aquest necessari procés de replantejament de la nostra societat, són molts els reptes que tenim davant un demà incert, però també moltes les oportunitats per construir un futur des d’una mirada crítica al passat i des de la reflexió sobre quin món volem. La cultura influeix de forma decisiva en les nostres capacitats d’imaginar les societats futures. Artistes de tots els àmbits, investigadors, escriptors, cineastes, pensadors, músics i en general les comunitats culturals, agents i sectors tenen una gran capacitat per contribuir al necessari debat públic sobre l’emergència d’una transformació radical de les formes de vida, de la lluita contra les desigualtats socials, de repensar la relació producció-consum o noves formes d’economia.

Demanam que la cultura se situï al centre de les polítiques públiques i ens sumam a la crida de posar la vida al centre. Perquè la cultura contribueix decisivament a impulsar el benestar i la resiliència de les persones i comunitats. La cultura fa possible la reparació del teixit social. La cultura facilita formes noves de solidaritat i genera nous espais comunitaris on abordar els grans reptes als quals ara haurem de fer front. La cultura també genera economia, llocs de feina i identitat col·lectiva.

Reclamam la coordinació de totes les administracions, en diàleg amb la societat civil, per tal d’elaborar un pla de xoc que integri mesures urgents i especials de suport al teixit cultural.

The post Es presenta el manifest i el procés participatiu ‘La cultura imprescindible’ appeared first on VilaWeb.

Torra condiciona la taula de diàleg a recuperar un ‘clima de confiança’ amb Sánchez

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha assegurat avui que per poder celebrar la taula de diàleg entre el govern català i el govern espanyol cal que hi hagi un ‘clima de confiança’ que actualment ‘no hi és’. En declaracions als mitjans a El Masnou, el cap de l’executiu ha criticat que el president espanyol, Pedro Sánchez, hagi actuat durant la gestió de la pandèmia amb unilateralitat i que no hi ha hagut cogovernança. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquest sentit, Torra ha lamentat que cap de les decisions que s’han pres durant la pandèmia han estat prèviament comunicades al govern. El president també ha criticat avui que es compleix un any del primer dictamen del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU per l’alliberament dels presos polítics que l’estat espanyol els mantingui empresonats.

Torra també ha avançat que a la reunió de presidents de diumenge reclamarà a Sánchez 15.000 milions perquè la Generalitat pugui afrontar la crisi de la covid-19. Ha detallat que 5.000 milions correspondrien als costs sanitaris que la Generalitat ha assumit durant la pandèmia i 5.000 milions més haurien d’obtenir-se a través dels Mecanismes Europeus d’Estabilitat. A banda, l’executiu català assumiria 2.500 milions gràcies al permís per augmentar el dèficit fins l’1% i 2.500 més procedirien d’alliberar els superàvits dels ajuntaments. ‘És hora de mobilitzar tots els recursos possibles’, ha advertit Torra.

The post Torra condiciona la taula de diàleg a recuperar un ‘clima de confiança’ amb Sánchez appeared first on VilaWeb.

Gran part de la UE reobre fronteres el 15 de juny, però l’estat espanyol insisteix amb una minoria d’estats a fer-ho més tard

Gran part de la Unió Europea haurà reobert ja les seves fronteres internes el 15 de juny, però l’estat espanyol insisteix, amb una minoria d’estats, a fer-ho més tard. Mentre Alemanya, l’estat francès, Bèlgica o Grècia aixecaran restriccions per als viatgers de la UE a meitats de mes i Itàlia ja ho ha fet, el govern de Pedro Sánchez no ho farà abans del primer de juliol. D’altres, com un grup de països de l’est, només han obert les fronteres als seus veïns i encara no concreten quan obriran les portes a la resta. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Des de Brussel·les celebren que la majoria d’estats permetin la lliure circulació a l’espai Schengen el 15 de juny i han demanat a les capitals que a finals de mes ja ho facin totes. Tanmateix, alguns estats no s’hi han compromès. En contra del criteri de la Comissió Europea, que sempre s’ha oposat al tancament de fronteres per frenar la pandèmia, la majoria de governs europeus van optar al març per blindar-se totalment sense gaire coordinació. En les darreres setmanes l’executiu europeu ha incentivat aquesta cooperació entre estats que no s’està complint del tot.

Ja han aixecat controls

Un grup de països ja tenen les seves portes obertes des del maig i algun, com Irlanda, no les van arribar a tancar. Això sí, Dublín encara manté una quarantena obligatòria a tots els viatgers que arriben a l’illa.

Itàlia ha reobert les fronteres el tres de juny per a ciutadans de la UE, de l’espai Schengen i el Regne Unit, mentre que els Països Baixos les té obertes per a viatgers dins de l’espai Schengen. Per la seva banda, Suècia tampoc ha imposat restriccions d’entrada a ciutadans de la UE.

Estònia va reobrir fronteres el primer de juny. Àustria va aixecar prohibicions d’entrada des de la UE el 4 de juny, però amb quarantenes que s’acabaran a meitats de mes.

Bulgària va reobrir fronteres a finals de maig, però va mantenir quarantenes obligatòries per als viatgers provinents de les zones més afectades per la pandèmia com Espanya, Bèlgica i Itàlia. Eslovènia també va aixecar restriccions a meitats de maig.

Luxemburg va obrir la frontera amb Alemanya el 15 de maig i farà el mateix amb la resta d’estats amb els quals té frontera segons la data que s’acordi amb aquests.

Reobertura el 15 de juny

Bèlgica, Finlàndia, Alemanya, França, Grècia i Lituània tenen previst reobrir fronteres a partir del 15 de juny.

L’estat francès mantindrà quarantena als viatgers d’Espanya, però. Per la seva banda, Alemanya aixecarà les restriccions de viatges a Espanya quan el govern de Pedro Sánchez permeti l’arribada de turistes.

Grècia farà tests de covid-19 aleatoris als passatgers que arribin des de les regions més afectades per la pandèmia.

Letònia, Lituània i Estònia han obert les fronteres entre ells també el 15 de maig en considerar que tenen una situació epidemiològica semblant.

Polònia mantindrà la frontera tancada fins al 12 de juny,

Sense reobertura total

Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Croàcia i Romania han obert fronteres a alguns dels seus veïns més pròxims a finals de maig, però no han concretat encara quan obriran portes a la resta de països de la UE.

De manera similar, Dinamarca reobrirà les seves fronteres a Alemanya, Noruega i Islàndia el 15 de juny, però no per la resta de moment.

Xipre permetrà a partir del 20 de juny l’entrada als viatgers d’una vintena de països europeus, però manté la prohibició dels vols des d’Espanya, Itàlia, França o Bèlgica, perquè considera que la seva situació epidemiològica encara no és comparable.

Portugal imposarà restriccions per viatjar almenys fins al 15 de juny, però encara no ha concretat quina data s’aixecaran. Tot i això, no preveu reobrir la frontera amb Espanya fins el primer de juliol.

Malta, un dels primers països que van prohibir els vols des d’Espanya i Itàlia, entre d’altres, preveu obrir les fronteres l’1 de juliol.

Països associats a Schengen

En el cas de Noruega, el govern pretén restringir tots els viatges que no siguin essencials fins a l’agost, però a partir del 15 de juny els ciutadans de Dinamarca ja hi podran anar. El govern noruec estudia permetre l’entrada de ciutadans d’estats de la UE pròxims i imposa una quarantena de 10 dies en entrar al país.

Suïssa obrirà la frontera amb Alemanya, Àustria i França el 15 de juny i confia poder-ho fer amb la resta de la UE el sis de juliol, mentre que el Regne Unit manté les fronteres obertes i a partir del vuit de juny imposa una quarantena de 14 dies als visitants.

Brussel·les pressiona per reobrir

La Comissió Europea defensa que no hi ha ‘una clara justificació’ per mantenir tancades les fronteres internes a la Unió Europea. Les dades del Centre Europeu de Control de Malalties (l’ECDC per les seves sigles en anglès) mostren que hi ha “una forta convergència positiva” de la situació epidemiològica als estats de la UE, segons la CE.

Un document intern de l’ECDC filtrat a la premsa mostra com la majoria d’estats europeus registren menys de 100 contagis nous de coronavirus per cada 100.000 habitants al dia. A l’Estat només Castella i Lleó està per sobre d’aquest llindar. Només algunes regions de Grècia, els Balcans, Bulgària, els països bàltics, Finlàndia i Holanda no han detectat nous casos en les últimes dues setmanes.

Tanmateix, hi ha països com Xipre o Dinamarca que es resisteixen per ara a obrir les portes a viatgers provinents d’estats com l’espanyol, l’italià o el belga, on la pandèmia ha impactat amb més virulència en els últims mesos.

De fet, la CE ha demanat als estats que reobrin totes les fronteres internes a finals de juny. Tanmateix, a la reunió d’aquest dimarts no hi ha hagut consens sobre això. Alguns països han confessat que “no estan preparats” per decidir ara mateix si poden reobrir totalment les seves fronteres a finals de mes. Fonts properes a la reunió no han confirmat si Espanya està entre aquests països.

The post Gran part de la UE reobre fronteres el 15 de juny, però l’estat espanyol insisteix amb una minoria d’estats a fer-ho més tard appeared first on VilaWeb.

La policia patriòtica espanyola no està desactivada

TEMA DEL DIA
Informes. Pedro Sánchez ha reconegut aquesta setmana l’existència d’una policia patriòtica espanyola. És a dir, que els cossos i forces de seguretat de l’estat, o una part d’ells, estan al servei d’una causa política partidista en lloc de preservar la neutralitat que preveu la llei. El president del govern espanyol ha assenyalat que darrere la policia patriòtica hi ha el PP, però s’oblida que també hi havia i hi ha el PSOE. El reconeixement oficial de la seva existència dóna la raó a l’independentisme, que va ser el primer a denunciar que una part dels cossos de seguretat de l’estat havien actuat per motius polítics contra els dirigents independentistes, fabricant informes falsos per a imputar-los judicialment amb la connivència de jutges i fiscals. Quan des de Catalunya es denunciava aquesta operació, que va més enllà del procés, el PSOE no es feia el sord i prou, sinó que ho avalava, participant-hi directament. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara Sánchez es queixa que una part d’aquest d’aquests cossos, la Guàrdia Civil, fa informes falsos per a fer caure el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, i desestabilitzar el govern. És veritat. La Guàrdia Civil vol fer caure Grande-Marlaska perquè és un ministre que no els agrada, tot i que va amagar casos de tortures quan feia de jutge a l’Audiència Nacional i ha condecorat els policies que van apallissar els catalans durant el referèndum del Primer d’Octubre, començant pel màxim responsable de l’operatiu repressiu, el coronel Diego Pérez de los Cobos, qui ara ha destituït. És cert que hi ha una guerra bruta contra el govern del PSOE per part d’un sector de les clavegueres de l’estat que vol aprofitar la gestió de la pandèmia per engarjolar alguns dels seus responsables. I en aquest paquet, De los Cobos hi vol el ministre d’Interior.

Però que Marlaska sigui perseguit per De los Cobos no l’exonera de tota la seva trajectòria contra els drets humans, la que va tenir com a jutge de l’Audiència Nacional ni la que ha tingut com a ministre. Com a jutge, Marlaska va protegir les clavegueres que ara pretenen d’engolir-se’l i com a ministre no les ha combatut. Fa sis mesos, encara deia que desarticularia la cúpula del Tsunami Democràtic com si fos una organització terrorista, criminalitzant la protesta pacífica d’una entitat que va desaparèixer sense donar explicacions però que va mobilitzar milers de persones durant les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem. Un temps en què Pedro Sánchez demanava al president Torra que condemnés una violència sobre la qual no tenia cap responsabilitat.

La mateixa tardor en què rellevants dirigents del PSC, com José Zaragoza, compartien somrient converses amb el fiscal Javier Zaragoza i el tinent coronel Daniel Baena, conegut a les xarxes com a Tácito, un perfil fals per a difondre posicions d’extrema dreta. Això era a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, on minuts abans el general Pedro Garrido, cap de l’institut armat a Catalunya, havia advertit que la ‘benemèrita’ combatria sense treva qui volgués aconseguir la independència seguint ‘el camí del terror’. La delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, en lloc d’aplaudir, podria haver informat Pedro Sánchez que l’ou de la serp es covava al pati d’aquella caserna, però no ho va fer. Els socialistes, com Ciutadans i el PP, sempre han estat més preocupats per la suposada manca de ‘neutralitat’ dels Mossos que no de la policia patriòtica espanyola i ara en paguen les conseqüències.

Fa justament un any que el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides va condemnar Espanya i va exigir l’alliberament dels presos polítics. El govern del PSOE ha menystingut completament aquesta petició, tal com ha fet amb les d’Amnistia Internacional i altres organitzacions internacionals de drets humans. Els presos continuen a la presó, amb permisos per a sortir a treballar, però amb les mateixes condemnes que va dictaminar el Tribunal Suprem amb els informes falsos de la Guàrdia Civil com a única prova i les declaracions faltant a la veritat de personatges com De los Cobos i el tinent coronel Baena. Aquesta setmana es reprèn el judici contra el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i tota la cúpula del Departament d’Interior, en un procés que té la mateixa base jurídica falsa que el dels dirigents independentistes.

La policia patriòtica continua actuant i ara ha ampliat la llista dels seus enemics, perquè un tumor totalitari, si no l’extirpes a temps, s’escampa per tot el cos, i acaba fent metàstasi. Els socialistes atribueixen la conspiració a De los Cobos, que ha estat destituït per Marlaska, però el ministre d’Interior no ha cessat la majoria de comandaments de la policia espanyola que van participar en la trama de l’ex-comissari José Manuel Villarejo, com el comissari Mariano Hervás, a qui el govern espanyol ha encomanat de gestionar la policia de Madrid durant la crisi del coronavirus. La policia patriòtica encara existeix perquè no s’ha fet neteja ni sembla que se’n vulgui fer de debò. Ni tampoc els seus efectes, perquè aleshores caldria començar per anular totes les sentències judicials que van provocar els seus informes falsos.

MÉS QÜESTIONS
El Consell aprova un decret per
a donar preferència a les administracions per a comprar habitatge públic. El ple del Consell ha aprovat el decret llei que dóna el dret de compra preferent a les administracions a l’hora d’adquirir habitatge de protecció pública quan surti al mercat per impagament de deutes hipotecaris o en grans operacions immobiliàries. Fins ara, aquest dret només el podia exercir la Generalitat. Segons la vice-presidenta primera del Consell, Mónica Oltra, i el conseller d’Habitatge i vice-president segon, Rubén Martínez Dalmau, l’objectiu és crear una xarxa d’habitatge públic i evitar l’especulació de fons voltor. Aquest decret llei pretén de donar resposta a les situacions d’emergència residencial existents, imprimint un nou impuls al dret d’adquisició d’habitatges preferent de l’administració amb el dret de tempteig i de retracte. Això permet que, davant la notificació de venda de qualsevol propietari d’un habitatge protegit o inclòs en les anomenades transmissions singulars, la Generalitat o l’entitat local del municipi en què estigui situat podrà exercir el dret de compra d’aquest immoble de manera preferent. A més, per crear una xarxa d’habitatges públics amb vocació de permanència, s’introdueix per primera vegada la qualificació permanent dels habitatges adquirits mitjançant aquests drets, la qual cosa significa la incorporació al règim de protecció pública amb caràcter general i sense límit temporal. D’aquesta manera, es volen corregir les ineficiències derivades de règims de protecció temporal o de diversos instruments d’ajuts públics per a l’adquisició d’habitatges en el mercat lliure, atès que no han estat adequats per a la construcció d’un parc públic d’habitatges.

Les Illes recuperaran la mobilitat interna a partir de dilluns. La presidenta del govern, Francina Armengol, publicarà aquest cap de setmana una ordre al Butlletí Oficial de les Illes Balears per a permetre la lliure circulació de persones entre illes sense restriccions i per qualsevol motiu, atès que a partir de dilluns totes les Illes passaran a la fase 3 del desconfinament. Ho ha comunicat en una compareixença de premsa el conseller de Mobilitat i Habitatge, Marc Pons, després d’una reunió amb la secretària general de Transports i Mobilitat espanyola, María José Rallo de l’Olmo. Pons ha explicat que l’entrada a la fase 3 atorgava a la presidenta del govern el dret de permetre i garantir la lliure circulació de persones prèvia consulta amb el ministre de Sanitat. Amb la lliure circulació, es permetran vols comercials en els quals qualsevol ciutadà podrà anar d’una illa a una altra per qualsevol motiu, cosa que també es podrà fer per via marítima i amb vehicle. D’altra banda, s’autoritzaran els vols privats entre illes i les activitats nàutiques.

Perpinyà necessita 750 milions d’euros per a superar la crisi del coronavirus. El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, ha presentat un pla de recuperació econòmica per a Perpinyà i l’àrea metropolitana que xifra en 750 milions d’euros els recursos que necessita la ciutat per a superar la crisi causada pel coronavirus. La construcció serà el primer sector beneficiat pels ajuts, com també ho seran els productors locals i els comerços de proximitat. El consistori desblocarà un pressupost de 687.000 euros per l’agricultura per a distribuir als bars, restaurants i hotels un vals de compra per a fer servir als comerços de productors de la zona de Perpinyà. També es desblocaran 1,4 milions d’euros per a ajudar els comerciants de Perpinyà mitjançant exoneracions diverses i una operació de tiquets d’aparcament gratuïts. El turisme també rebrà un ajut important, amb uns 300.000 euros destinats a la promoció del territori a l’estat francès i a l’estranger. Les mesures s’haurien de començar a aplicar de seguida, però Jean Marc Pujol ha recordat que s’inscriuen en un context de dèficit d’ingressos fiscals.

LA XIFRA
3.000 alumnes andorrans ja han tornat a classe, i el Ministeri d’Educació preveu que encara en siguin més les setmanes vinents.

TAL DIA COM AVUI
El 5 de juny de 1868 naixia a Edimburg James Connolly, líder republicà i independentista irlandès. Com a ideòleg del moviment, vinculà teòricament la causa dels treballadors amb la causa d’Irlanda.

The post La policia patriòtica espanyola no està desactivada appeared first on VilaWeb.

El govern espanyol no permetrà que les autonomies gestionin l’ingrés mínim vital fins al 2021

La portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, ha dit que les comunitats autònomes que vulguin ‘participar en la gestió’ de l’ingrés mínim vital s’hauran d’esperar al 2021.’El decret llei estableix la possibilitat que aquelles comunitats autònomes que ho desitgin puguin formalitzar convenis per a la participació en la gestió de l’ingrés mínim vital a partir de l’1 de gener de 2021′, ha dit en la conferència de premsa després del consell de ministres extraordinari. A més, ha criticat la petició de la Junta d’Andalusia de gestionar l’ajut de la mateixa manera que ho fan el País Basc i Navarra i ho ha catalogat d’una ‘estratègia d’algunes formacions polítiques’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘En el compliment del decret llei, si Andalusia manifesta la seva voluntat de poder fer aquesta gestió, l’institut de la seguretat social podrà signar amb ella el corresponent conveni de la mateixa manera que amb altres territoris’, ha dit, tot i matisar que durant els primers mesos serà el govern espanyol qui gestioni l’ingrés mínim vital.

Aprofitant aquesta petició, ha criticat la ‘confrontació’ entre partits i ha dit que la mesura hauria de ser ‘objecte de celebració per part de tots’ perquè marcarà, ‘un abans i un després’ en la lluita contra la pobresa.

The post El govern espanyol no permetrà que les autonomies gestionin l’ingrés mínim vital fins al 2021 appeared first on VilaWeb.

Pàgines