The Washington Post · Hannah Allam i Heba Farouk Mahfouz

El Caire. El músic toca un parell de notes en el seu ud i, de seguida, canvien els rostres dels egipcis que s’han reunit en un local del barri històric del Caire.

Músics i públics canten plegats i, tot d’una, la famosa frase inicial de la cançó: “Oh, palestins!” A la segona estrofa, quan la lletra invoca els morts i els desplaçats, tothom aplaudeix al ritme dels tambors, una comunió forjada en la desolació per una de les ferides més antigues i profundes del Llevant.

La cançó, “Ya Falasteeniya”, va sorgir fa més de cinquanta anys com un crit d’unió després de la derrota àrab en la guerra del 1967 davant Israel. Però l’audiència, majoritàriament jove, la canta per honorar les víctimes més recents: més de 20.000 palestins morts en la guerra de Gaza, després de la mort, a mans de milicians d’Hamàs, de 1.200 persones a Israel el 7 d’octubre.

Les lletres sobre l’exili i la resistència han perdurat perquè el conflicte ha perdurat, i cada generació hi troba noves ressonàncies. En moments violents, la música ha estat un recordatori de la solidaritat popular al carrer i una via per a expressar una ràbia renovada.

“Tots els països àrabs canten aquests tipus de cançons”, diu Hany El Hamzawy, un dels músics que hi ha a l’escenari. “Et penetren l’ànima.”

D’ençà que va esclatar la guerra, a les xarxes socials i a les aplicacions de música en línia han sorgit llistes de reproducció amb noms com “Sons de Palestina” i “Palestina per sempre”, que fusionen clàssics de fa dècades amb expressions d’indignació més recents i militants.

“Bàsicament, diuen adeu a l’ocupació”, explica Andrew Simon, historiador de la cultura popular del món àrab a la Universitat de Dartmouth. L’estil provocador dels nous músics “és força diferent del que feia Fairuz als anys setanta i vuitanta, quan explicava la història d’un pont pel qual els palestins van ser expulsats”.

Aquests darrers dos mesos, hi ha hagut una onada de cançons sobre Gaza d’artistes de la regió i de tota mena de gèneres. Els joves amb habilitats hi afegeixen ràpidament subtítols en anglès i les difonen a les xarxes socials, amb l’esperança d’atrapar nous oients a Occident.

Però el públic objectiu principal continua essent el món àrab, especialment les generacions més joves, que no recorden els enfrontaments anteriors.

El raper egipci Ganainy va publicar una cançó, el mes passat, plena de referències a l’ocupació i la geografia, “que transmet una part del mapa i trossos de la història, encara que només sigui una cançó”.

Un altre tema que tracten els èxits recents és la doble moral dels polítics occidentals.

La banda de rock egípcia Cairokee, amb més de 3,2 milions de subscriptors a YouTube, va publicar una cançó plena de lamentacions que s’obre amb una lletra sobre salvar tortugues marines però matar “animals humans”, en referència al llenguatge deshumanitzador d’un oficial israelià sobre els palestins. L’obra que l’acompanya mostra una Estàtua de la Llibertat amb dues cares, una d’àngel i una de dimoni.

El tema també es reflecteix a les lletres de “Rajieen”, que significa “Tornarem”, una col·laboració de vint-i-cinc artistes del Llevant de gèneres diversos. En la cançó, un raper contesta a l’etiquetatge generalitzat dels palestins com a terroristes i un altre rapeja en àrab: “Lamento que no sigui d’Ucraïna. Lamento que la meva pell no sigui blanca.”

“Les cançons antigues eren més melancòliques. Les noves són més rebels, més crítiques amb el sistema en general”, diu Ghada Eissa, una egípcia de vint-i-sis anys que porta un collaret amb un petit mapa palestí.

Eissa és en un cafè amb una amiga, Yassmina Orban, de vint-i-cinc anys, i redescobreixen cançons palestines antigues. Diu que la guerra de Gaza l’ha fet “relacionar-s’hi en un nivell totalment diferent”.

“Puc imaginar-me les paraules perquè veig què passa”, explica Orban, amb els ulls humits. “Veiem com maten el nostre poble cada dia.”

Les cançons sobre la lluita palestina es remunten a la Nakba, l’expressió àrab que significa “catàstrofe”, el terme que utilitzen els palestins per a descriure el desplaçament en massa i forçós que va tenir lloc durant la creació d’Israel el 1948. Aleshores, antigues cançons folklòriques sobre amants separats van adquirir un nou significat, a mesura que les famílies se separaven de les seves terres, explica Louis Brehony, un acadèmic del Regne Unit que va publicar el llibre La música palestina a l’exili: veus de resistència el mes passat.

La Nakba també va interrompre una escena musical palestina més cosmopolita que s’inspirava en les estrelles egípcies de l’època, segons que diu. Avui en dia, queda poc d’aquell moviment.

“Els enregistraments d’aquests artistes van ser saquejats el 1948”, explica Brehony. Alguns es van desar en arxius israelians. “Uns altres van ser dispersats, com la gent.”

A mesura que el conflicte es desenvolupava i els milicians palestins prenien les armes, els temes musicals van evolucionar de la tragèdia i la nostàlgia a la fermesa i la resistència. Els artistes àrabs que defensaven la causa sovint eren perseguits pels règims autoritaris, nerviosos pel discurs sobre rifles i rebel·lió.

Aquesta va ser l’experiència de Sheikh Imam, un cantant i compositor egipci icònic, autor de la clàssica “Ya Falasteeniya”. Prohibit a la ràdio, les seves cançons es van difondre mitjançant enregistraments informals en casset fets per ell i el seu col·laborador i amic, el poeta Ahmed Fouad Negm. Tots dos van ser empresonats unes quantes vegades per lletres subversives que encara són cantades avui per egipcis com una manera d’eludir la prohibició del govern sobre les protestes.

En la mateixa actuació de fa uns dies al Caire, els músics de la Societat Sheikh Imam també van cantar “Nixon Baba”, una cançó molt mordaç sobre la visita del president Richard M. Nixon a Egipte el 1974, però van canviar una línia a “Biden Baba” per criticar l’ajuda de l’administració dels Estats Units a la guerra de Gaza.

“Amb les atrocitats que es cometen, em vaig trobar tornant a Sheikh Imam”, explica Mahmoud Ezzat, director de la societat dedicada al llegat del cantant. “Gaza és al el cor dels àrabs.”

Dos vídeos àmpliament compartits a TikTok il·lustren com la música es fa servir com a arma en aquesta lluita.

Hi ha un vídeo que mostra un soldat israelià tocant la guitarra entre les runes d’una casa a Gaza, propietat del músic palestí Hamada Nasrallah, membre del grup Sol. A Instagram, Nasrallah va dir que la guitarra era un regal del seu difunt pare, un record preuat que no va poder endur-se quan va fugir.

“No n’hi ha prou que ens prenguin els nostres éssers estimats, les nostres cases, les nostres famílies, i fins i tot la nostra música i records? On s’atura la injustícia?” escriu Nasrallah.

Un altre clip mostra metges i treballadors sanitaris a l’octubre fora de l’hospital assetjat d’Al-Awda a Gaza. Drets, junts, amb vestits quirúrgics i somriures a les cares, canten “Perseverarem”.

Una imatge de Sheikh Imam amb una bandera palestina darrere penja a la zona de recepció de la Societat Sheikh Imam al Caire. Imam era un conegut compositor i cantant egipci que va dedicar part de la seva música a la lluita palestina. (Fotografia de Sima Diab per a The Washington Post.)

 

Uns altres creatius àrabs –pintors, dramaturgs, novel·listes– també han reflexionat sobre la situació palestina aquests darrers setanta-cinc anys, però els historiadors diuen que el seu treball no ha tingut la mateixa acceptació multitudinària que la música. Allà on els llibres eren prohibits i les estàtues es trencaven, les cançons han perdurat per la tradició oral.

“Som la quarta generació ara mateix, així que la memòria és el combustible de tot plegat. Si no agafes la memòria, no hi ha causa”, explica Kegham Djeghalian, director creatiu palestí armeni, l’avi del qual va obrir el primer estudi de fotografia a Gaza el 1944.

Fa uns anys, Djeghalian va comissariar una exposició de les fotografies del seu avi, centrant-se en l’”arxiu trencat”, com el va anomenar, és a dir, les absències que queden després d’anys de guerra i desplaçament.

Aquell tresor de negatius fràgils i insubstituïbles va quedar a Gaza amb el germà de l’aprenent del seu avi, que va heretar l’estudi. L’home, Marwan Tarazi, va morir a l’octubre juntament amb la seva dona i la seva néta en un atac israelià en una església on cercaven refugi.

Quan li demanem si hi ha cap cançó que encapsuli aquestes experiències, Djeghalian fa una pausa i agafa el seu telèfon i hi remena fins a trobar un vídeo enregistrat l’estiu passat durant un dinar familiar a Betlem.

El clip mostra el seu oncle, de cabells blancs, amb un bastó a la mà, encapçalant familiars joves i vells en un cant que s’ha cantat durant generacions a casaments i festes. Amb les seves veus cantant alt a l’uníson, Djeghalian finalment diu: “Ni tan sols pensàvem que vivim ocupats.”

“Pagaria molts diners per tornar a aquest moment”, diu després, amb la veu tremolosa. “Érem feliços. Hi havia esperança. I ara no sé quan hi podré tornar.”

 

• Subscribe to the Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’últim article de l’escriptor Javier Cercas a El País ha aixecat una mica de polseguera. Cercas, que des de fa una dècada no estalvia els adjectius incendiaris contra el moviment independentista, ara està furiós amb el PSOE per haver pactat amb Junts. Segons ell l’acord “suprimeix milions de persones, que políticament ja no existim, o només existim com a paper higiènic”, i per tant “els no secessionistes que ja sobràvem a Catalunya també sobrem ara a Espanya”. Després d’afirmar que “tenim una classe política cínica, irresponsable i enverinada pel poder” (és maco descobrir-ho el 2023), escriu “em declaro antisistema, passo a la clandestinitat i crido a la rebel·lió general”, en el benentès que és un rebel i antisistema que pertany al mateix bàndol que la monarquia borbònica, l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Al final diu que mai no donarà la mà a cap polític espanyol, frase ben curiosa perquè la seva germana és diputada al congrés pel PSC –però vaja, això són assumptes familiars i seria de mal gust entrar-hi. El text ha estat molt aplaudit per la dreta castellana, que potser ha reclutat un nou aliat, i en canvi els que viuen del govern de Pedro Sánchez han preferit callar.

Fa quinze o vint anys Javier Cercas formava part de la plàcida vida cultural gironina, i no costa d’imaginar una línia temporal alternativa en què era al Teatre Municipal el dia de la presentació de la candidatura de Lluc Salellas, acompanyat dels amics Terribas i Fonalleras. Què es va tòrcer? Suposo que després de l’èxit monstruós de Soldados de Salamina va voler deixar la feina de professor universitari, i va calcular que només podria mantenir el nivell de vida amb una maquinària editorial i mediàtica al darrere. Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia progre madrilenya, retrògrada i anticatalana. Això, no cal dir-ho, no és gens original, i sempre hi ha escriptors i artistes que canvien de bàndol per a aconseguir rèdits i homenatges. També n’hi ha que desitgen vendre’s i ningú no els compra, però això és una altra història.

Des de llavors Cercas ha publicat uns quants llibres força mediocres que només s’han venut per la maquinària que mencionava, i a més va haver de suportar que el professor Ignacio Sánchez-Cuenca demostrés l’escassíssim valor del seu articulisme a La desfachatez intelectual, un llibre fantàstic sobre els columnistes d’El País. Això, sumat a l’ostracisme lògic de la societat que el va acollir, l’ha fet tornar un senyor agre que sempre viu enfadat amb el món. I de motius no en té gaires, perquè el futur proper li durà els honors reservats als de la seva colla: entrar a la RAE, el Premi Cervantes, etcètera. Tindrà una jubilació còmoda.

Als que som receptors del seu odi –primer impostat, ara potser genuí– ens queda un consol. Cercas sempre em fa pensar en Josep Maria Gironella, l’escriptor de Darnius que el 1953 va publicar Los cipreses creen en Dios, una novel·la que, com Soldados de Salamina, parla de la guerra espanyola, tracta els dos bàndols com a equivalents, i és comprensiva amb els que van abraçar el feixisme. El llibre era a totes les cases (diuen que se’n van vendre dotze milions d’exemplars) i, tot i això, em pregunto si algú se’l deu haver llegit aquests últims trenta o quaranta anys, més enllà d’algun acadèmic ensopit. Gironella va guanyar el premi Nadal, el Planeta i el Nacional de Literatura castellà, i tot el que n’ha quedat és un carrer a Girona i l’entrada a la Viquipèdia.

Javier Cercas va pel mateix camí, i a tot estirar les generacions joves en tindran el record vague d’un senyor que no va saber gestionar l’èxit i se’l va menjar el personatge. Això passa quan una obra artística i intel·lectual es crea des de la impostura i no des de la veritat, que s’acaba dissolent com llàgrimes –o com excrements d’ocell– sota la pluja.

Gabriel Ferrater (Reus, 1922) era un lector excepcional, que va marcar i canviar el valor de l’obra d’alguns escriptors de referència de la literatura catalana del segle XX, com ara Carner, Riba i Foix. Ara ha arribat a les llibreries el volum Papers sobre literatura (Edicions 62), en una edició de Jordi Cornudella, editor i marmessor de l’obra de Ferrater, que ens mostra aquest lector excepcional.

El volum, de sis-centes pàgines, conté informes de lectura, pròlegs, crítiques literàries, articles per a una enciclopèdia o un diccionari literari, notes d’ús personal, correspondència, etc., que va escriure Gabriel Ferrater sobre literatura catalana i literatura internacional, parlant d’Ausiàs Marc, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, J. V. Foix i Josep Pla, i ressenyes i textos dedicats a altres literatures i autors, entre els quals destaca Shakespeare, el classicisme francès i Kafka. Però n’hi ha molts més.

Una part d’aquests escrits ja s’havien publicat en el volum Sobre literatura, editat l’any 1979 per Joan Ferraté, el seu germà. Però aquesta edició conté unes dues-centes pàgines més de documents, alguns d’inèdits importants, com la crítica literària de setanta pàgines que Ferrater va escriure, i no va publicar mai, sobre el volum Poesia de 1957 de Josep Carner. De fet, tal com indica Cornudella en el “Prospecte” inicial, aquests Papers sobre literatura tripliquen, si fa no fa, l’extensió de Sobre literatura. El llibre es tanca amb unes “Notícies complementàries” escrites per Jordi Cornudella, que posen context a una part d’aquestes peces de Gabriel Ferrater. Tal com ell ho diu: “En aquestes notícies dono tota la informació que em sembla rellevant sobre l’origen i les circumstàncies de cada paper.”

Aquest Papers sobre literatura s’afegeix a dos volums anteriors de Gabriel Ferrater publicats aquests darrers anys, també sota l’edició de Jordi Cornudella, que van posant a l’abast dels lectors tota l’obra i allò que no és considerat obra però que és d’interès de l’autor. Així, també s’ha publicat l’edició crítica de Les dones i els dies (Edicions 62, 2018) i el Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, 2019). Queden encara quatre volums més per aparèixer, explica Cornudella: un que reculli tots els informes de lectura; un altre que reculli els articles que Ferrater va escriure per a l’enciclopèdia que volia publicar l’editorial Salvat sobre història de la literatura universal, una part dels articles de la qual ja es van publicar dins el volum Escritores en tres lenguas el 1994, i en faltarien la meitat, que encara són inèdits; un tercer de Papers sobre llenguatge i el Papers sobre pintura.

Parlem amb Jordi Cornudella d’aquest volum i de la manera singular que Gabriel Ferrater tenia de llegir literatura.

—Com és que Ferrater es va aproximar a la literatura catalana d’una manera nova?
—El cas de Ferrater és molt curiós. D’entrada, de molt jovenet, abans de ser adolescent, ell ja llegia literatura seriosa o d’adults. Vull dir que abans dels setze anys ell ja era un lector literari de debò. Tenia un gust literari, i bàsicament llegia literatura. Molts anys després, explicava que al llarg de la vida havia llegit un llibre cada dia. I jo crec que deu ser veritat. El fet és que va llegir molt. El seu germà, en Joan, deia que en Gabriel ho havia llegit tot. Era un lector voraç, no només de literatura sinó també de més coses. I era un lector molt fi, en el sentit que era algú que anava molt a fons i de seguida es feia una idea de l’obra que havia llegit i sabia articular un judici sobre aquella obra.

—La seva educació o formació va ser poc convencional.
—No va ser una educació gaire reglada, perquè ell va anar a l’escola molt tard, el batxillerat el va fer d’aquella manera, hi va haver la guerra civil entremig, va fer algunes assignatures a França, després va haver de fer una mena de nocturn a Reus quan va tornar… La vida acadèmica li interessava molt poc. La seva educació no depenia dels manuals d’escola, sinó que depenia directament de les coses que havia llegit i llegia, i del seu instint. Com que no va començar a treballar seriosament fins que tenia trenta anys, va tenir molt de temps per a dedicar totes les hores del dia a llegir, o gairebé. De manera que es va fer una cultura literària solidíssima. És la que va fer servir a partir dels anys cinquanta, primer per exercir la feina de traductor, i després, per començar a tenir feina en el món editorial (formant part del consell de savis de Seix Barral, redactant informes de lectura i aquesta mena de coses). Perquè havia llegit molt i havia paït les lectures d’una manera peculiar i molt a fons.

—I què passa, doncs, en la vida de Gabriel Ferrater a partir dels anys cinquanta del segle XX?
—En aquell moment, Gabriel Ferrater decideix que allò que ha fet sempre, que és llegir, tant la literatura catalana com altres literatures, ho ha de fer d’una manera més sistemàtica. Comença a rellegir la tradició, sobretot la moderna: Verdaguer, Narcís Oller, Maragall, Víctor Català… També la tradició antiga, perquè comença a llegir Ausiàs Marc, i es fa la seva història de la literatura catalana al cap. La seva és especial, perquè no la fa solament amb referents catalans, sinó que posa els autors catalans i les seves obres en relació amb la literatura universal, comparant-los amb els autors europeus del seu temps.

—Per què no va entrar a la universitat?
—A diferència del seu amic Antoni Comas [catedràtic i director del Departament de Filologia Catalana de la UB a partir de l’any 1965], Gabriel Ferrater no pot donar classes a la universitat perquè no té el títol, no ha acabat la carrera i li fa molta mandra acabar-la. En realitat, ell no vol fer carrera acadèmica de crític literari. I en això hi ha un altre factor que es nota en aquests Papers sobre literatura, que té a veure amb el fet que, si tu fas crítica literària, t’has de definir segons un mètode de lectura (amb relació a l’estructuralisme, el formalisme rus o el que sigui). I això és una mica ideologitzar la lectura, partir d’un esquema prefixat abans d’acostar-te a l’obra, i això és una cosa que a Gabriel Ferrater simplement li repugnava.

Gabriel Ferrater.

—Quina mena de textos aplega aquest Papers sobre literatura i què aporten quan dieu que es mira la literatura catalana d’una manera nova?
—Aporta tot el que ens ha quedat d’ell en l’àmbit literari, que no són ni manuals ni assaigs de 250 pàgines. Si no que és: ara em demanen un pròleg, ara escric una carta a un amic responent sobre un tema que m’ha demanat de literatura catalana, ara faig un article per una revista, ara prenc quatre notes perquè he llegit una novel·la de Narcís Oller i he vist clara una cosa, etc. I a tot això hi afegim que, de vegades, passen coses importants en la vida de Ferrater, en la seva vida de lector, que també queden reflectides en aquest volum, però que en realitat no solen tenir transcendència enfora.

—Expliqueu-vos.
—Per exemple, cap a finals dels anys cinquanta, Ferrater llegeix molt a fons Ausiàs Marc. D’aquesta lectura, que és fàcil de resseguir-ne la influència en els seus versos, no en produeix cap article. En queda un article inacabat, unes notes que pren i uns poemes que copia i unes anotacions que fa en uns quants poemes. I tot això ara surt per primera vegada. Això permet, com a lector de Ferrater i lector d’Ausiàs Marc, fer-te una idea precisa de com Ferrater va llegir Ausiàs Marc aquells anys. O, un altre exemple: el desembre del 1957 surt el volum Poesia de Josep Carner, on fixa la seva obra poètica. Aquest volum, Ferrater se’l llegeix i rellegeix amb passió, i escriu el seu article més llarg, que és un article de setanta pàgines que es diu “Notas sobre la poesía de Josep Carner”. Suposo que es va desdir de mirar de publicar-lo en una revista pel fet de ser tan llarg. Això és una feina que no s’escriu en una tarda. El va escriure l’any 1959 i és molt bo. No el va publicar mai, el va tenir desat en un calaix.

—Desat en un calaix?
—El vam descobrir perquè vaig demanar a la filla d’Antoni Comas, Mercè Comas, filòloga i bibliotecària, si guardava correspondència de Ferrater, i a la carpeta corresponent, a més de papers d’Antoni Comas sobre Ferrater, hi va trobar dues cartes. En una, Ferrater diu a Antoni Comas que li envia l’article sobre Carner, que per la data no podia ser cap dels textos que ja coneixíem, però l’article no era a la carpeta. Llavors vaig preguntar a la Mercè com estava ordenat l’arxiu del seu pare. Em va dir que per autors. Se’m va acudir que potser estaria en els papers sobre Carner i, efectivament, dintre la carpeta de Carner va aparèixer aquest article de setanta pàgines que Gabriel Ferrater havia enviat a Antoni Comas el 1965, però que Ferrater havia escrit sis o set anys abans. Aquest és un article important, de molt de pes, inèdit fins ara. Per això crec que publicar els papers sobre literatura de Ferrater és una cosa que s’ha de fer, tot i que també sento que és una traïció. Perquè converteixen Ferrater en el crític i historiador de la literatura que no va voler ser.

—Però una part d’aquests papers de literatura ja s’havien publicat en un volum a cura del seu germà Joan Ferraté l’any 1979.
—Aquest volum fa sis-centes pàgines, de les quals quatre-centes ja existien en llibres que ja no es troben, però hi ha dues-centes pàgines que els lectors de Ferrater no havien llegit mai. Aquest volum dóna una imatge molt completa no solament de l’aproximació de Ferrater a la literatura, sinó de les seves capacitats de llegir la literatura. Perquè no hi ha solament la literatura catalana, amb aquests dos inèdits sobre Carner i Ausiàs Marc, sinó que també hi ha l’aproximació de Gabriel Ferrater a altres literatures, amb el pròleg sobre Kafka o el pròleg de Les amistats perilloses. I no ens constava el capítol de Shakespeare sobre literatura isabelina o el capítol sobre classicisme francès del segle XVII, que van sortir dins la Història de la literatura universal d’Erwin Laaths, i que són escrits per Ferrater.

—En conjunt, el volum aplega peces que Ferrater va escriure a les dècades de 1950 i 1960. Són molts anys. Tenen vigència, encara?
—A part del valor testimonial que el volum té sobre la vida, l’obra i la capacitat lectora de Ferrater, el llibre també té un interès primer, que és el fet que aquests texts poden interessar a qualsevol lector que els llegeixi ara. Per exemple, Ferrater parla de Kafka i les coses que diu són molt útils per a entendre Kafka avui. Quan Ferrater parla de Foix o parla de Shakespeare, és molt útil per a entendre’ls ara. A més, escriu com si et parlés de tu a tu, el tens molt a la vora. I aquesta funció la sap fer molt bé. Perquè una de les grans capacitats que té Ferrater és ser interessant quan parla de literatura i fer venir moltes ganes de llegir. Gombrowicz li va escriure una vegada: “Vostè té el do poc freqüent, ai las, de parlar d’una manera interessant dels llibres i dels autors.” Em sembla que ve al cas, perquè em sembla que aquest llibre demostra que Ferrater tenia el do no solament de saber llegir sinó de saber parlar d’allò que havia llegit. De manera que encara ara ens resulta interessant i apassionant.

—L’edició d’aquest llibre us deu haver portat molta feina…
—És una feinada, perquè és una feina molt entretinguda de fer. Ho dic en el millor sentit, perquè és molt divertida. Hi ha hagut molta feina de recopilar els texts, en alguns casos. Per exemple, entre els papers que Joan Ferraté no va incloure en el seu volum, n’hi ha un que és un article de diccionari que es diu “Literatura catalana”, que és una història de la literatura catalana de cinc pàgines mecanoscrita amb còpia de paper carbó. Però aquest text jo no l’havia llegit mai enlloc. Per saber si s’havia publicat mai o no me’n vaig anar a la Biblioteca de Catalunya i vaig repassar tots els diccionaris de literatura que tenen. Al final vaig trobar-lo publicat en el Diccionario literario universal de José Antonio Pérez-Rioja (Tecnos, 1977) i sense indicació d’autoria. De fet, el volum es presenta com si l’autor de totes les entrades fos Pérez-Rioja. Hem recuperat aquest article i n’hem restituït el veritable autor, que era Gabriel Ferrater.

Les infermeres del sistema públic de salut de Catalunya fan vaga d’ençà del 12 de desembre. És una vaga indefinida que fa uns dies van decidir de mantenir arran de la resposta del conseller de Salut, Manel Balcells, que va posar, com a condició per a reunir-s’hi, que aturessin la vaga. El sindicat Infermeres de Catalunya, impulsor de la vaga, considera que això és una mostra de menysteniment i demana justament la cosa contrària: que hi hagi un acord previ perquè es desconvoqui la vaga.

Parlem amb la vice-presidenta del sindicat, Laia Marsal, sobre aquestes negociacions i sobre què reivindiquen. El sindicat assenyala mancances en el tercer conveni col·lectiu dels hospitals, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental concertats amb el Servei Català de la Salut i en el pre-acord del tercer Acord de Condicions de Treball del personal estatutari de l’Institut Català de la Salut (ICS). Malgrat que s’ha posat molt el focus en aquest tercer acord, recalquen que les seves reivindicacions no es limiten a això.

—Per què heu decidit de mantenir la vaga?
—No és una decisió fàcil, perquè són dates complicades. No estem d’acord amb la proposta del conseller, que vol que es desconvoqui la vaga per parlar amb nosaltres. Volíem arribar a un acord signat i amb garanties, però veient la negativa a negociar, hem mantingut la vaga. La conselleria ha canviat el discurs sobre nosaltres unes quantes vegades. Han dit que som un sindicat jove i minoritari, i que, per tant, no calia negociar-hi.

—Com ha estat aquest procés d’interlocució amb la Generalitat?
—Ens vam reunir amb integrants del CatSalut, responsables de l’ICS i responsables del SISCAT dilluns de la setmana passada. Ens van tornar a convidar dijous de la setmana passada per arribar a un acord amb garanties. Però, finalment, ens van dir que en cap cas s’arribaria a un acord ni es faria el procés de diàleg. Ens va agafar per sorpresa, perquè ja havíem desplaçat set persones a Barcelona. No se’ns va valorar gens, ens vam sentir molt menystingudes.

“No se'ns va valorar gens, ens vam sentir molt menystingudes”

—Heu rebut suport de la resta del sector sanitari?
—Ara es comencen a promocionar reivindicacions d’altres col·lectius. Hi ha hagut col·lectius i publicacions que no han estat d’acord amb algunes de les nostres reivindicacions, però surt a la llum la necessitat de treballar en equip, un equip multidisciplinar i de qualitat. A les infermeres ens ha costat molt reivindicar, històricament, i estem molt contentes que aquesta vegada moltes alcin la veu. A les professions sanitàries ens empara la vocació, i sembla que amb això n’hi hagi prou i que en el calaix de la vocació hi càpiga tot. I no demanem millores només econòmiques, que és el tema en què ho ha centrat el conseller.

—El departament, entre més, ha dit que negociar amb vosaltres aniria en detriment dels altres sindicats. Què en penseu?
—És la postura que, en part, ha de mantenir, perquè ha signat acords amb els sindicats majoritaris. L’últim acord de l’ICS va ser el 2006. Des de llavors hi ha hagut molt de trasbals, sobretot, pel que fa a les categories professionals d’infermeria, que hem adquirit molta més responsabilitat. En els acords no s’han reflectit aquests canvis, i el conseller es justifica dient que si els sindicats majoritaris no han vist la necessitat de treballar-ho no és important, però potser els interlocutors amb què han signat aquests acords no han reflectit les necessitats professionals. Tenim un sistema sanitari hospitalocèntric i focalitzat en la patologia, no tant en la promoció de la salut. Funcionava molt bé, però no ens hem sabut adaptar als nous temps.

—En què ho veieu?
—Tenim una població molt envellida, amb uns canvis de necessitats molt clars, però no estem reforçant la primera línia de xoc, l’atenció primària, amb recursos professionals i potenciant rols d’atenció domiciliària per provar de minimitzar la gent que arriba a l’hospital. Aquesta feina no es fa, i les noves tasques les assumeixen les infermeres a totes les línies, sense que això es reflecteixi o hi hagi un acompanyament legal.

—De totes les reivindicacions que recolliu, disminuir la càrrega de treball és la més destacada?
—Sí, i amb la pandèmia s’ha accentuat. Hem assumit noves competències i responsabilitats, i moltes tasques es fan de manera voluntària i a costa de les hores de les professionals, aquest voler fer sempre una mica més perquè el pacient se senti acompanyat. La població s’adona que la infermera és com més va més visible: a l’hospital, qui és amb el pacient és l’equip d’infermeria; a l’atenció primària, el principal vehicle del pacient amb l’equip sanitari també és la infermera… I hem desenvolupat especialitats en diferents àmbits: salut mental, pediatria… Però no es dóna valor a aquesta formació extra.

“Moltes tasques es fan de manera voluntària i a costa de les hores de les professionals”

—Destaqueu el cas de les llevadores…
—Són l’única especialitat d’infermeria que s’exigeix per a treballar i les garants de la salut sexual i reproductiva, però estan molt menystingudes. No els podem oferir eines, i cada dia són menys perquè hi ha menys places especials. Les infermeres tenim com més va més responsabilitats i competències, però administrativament no se’ns reconeixen.

—Quins exemples posaríeu?
—A l’atenció primària se’ns orienta a proposar incapacitats temporals, però això són tasques de responsabilitat 100% mèdica. Nosaltres ens focalitzem en la gestió de la demanda d’infermeria, en què hi ha tasques protocol·litzades. Necessitem tenir una seguretat i una formació adequades per a poder fer aquestes tasques. No és que no les puguem fer, sinó que reclamem una formació reglada i acreditada per a fer-les, i la retribució econòmica corresponent.

—També heu explicat que es dóna més valor a fer més tasques en menys temps que no pas a la qualitat d’aquestes tasques.
—Tenim un complement que s’anomena “direcció per objectius” i que avalua les nostres tasques diàries. No es basa en la nostra qualitat assistencial, sinó que és una valoració molt numèrica. Es valora que fem més feina en menys temps i que complim certs ítems numèrics, més que no pas qualitatius. I també s’és paternalista. Posem per cas que un pacient obès decideix no fer-se un control de pes un cop té tota la informació que li hem donat. Si, com a persona autònoma i adulta, decideix no fer-ho, això ens perjudica a nosaltres.

“Es valora que fem més feina en menys temps i que complim certs ítems numèrics, més que no pas qualitatius”

—Demaneu que es reconegui l’equiparació a grau universitari. Què implica, això?
—Som graduades universitàries des del 2010. En canvi, a escala retributiva i de taules salarials, això no se’ns reconeix. Encara se’ns considera diplomades, se’ns valora per sota del que som. Hi ha càrrecs que no podem assumir amb categorització A2 que podríem assumir amb A1. Sabem que això depèn de Madrid, però el govern té eines per a equiparar-ho. S’hauria d’haver assumit fa deu anys i no s’ha fet.

—També heu denunciat irregularitats en el procés d’estabilització. A què us referiu?
—Primer ens deien que tot seria molt fàcil: administrar la valoració de mèrits i ja està. Es va fer una proposta inicial el desembre de l’any passat, que es va ampliar al juliol, i després el departament es va fer enrere. Moltes de les places que inicialment havien d’estabilitzar-se fàcilment no hauran d’anar a concurs de mèrits, sinó que faran examen d’oposicions. També hi va haver desigualtats amb el tema de la prova de català: gent que va tenir menys temps per a fer-la, gent que va haver de faltar uns dies a la feina i desplaçar-se uns quants quilòmetres mentre a uns altres els facilitaven de fer-la al centre… Una mica caòtic.

—Com creieu que influeix la feminització de l’ofici en tot això que heu anat explicant?
—Va molt lligat al tema de la vocació, aquest paper de cuidar que sempre assumeix la dona i en què cada vegada es posen més coses. Esperem que no sigui aquest el motiu pel qual el conseller no ha volgut seure amb nosaltres d’entrada, mentre que sí que ha tractat amb el col·lectiu mèdic, més masculinitzat. La sobrecàrrega de les infermeres, sobretot pel que fa a salut mental, també està afectada perquè assumim moltes tasques fora de les jornades laborals, cosa que seria menor si fos un sector més masculinitzat.

—Com ha evolucionat la salut mental al sector aquests darrers anys?
—El centre Galatea, que fa l’acompanyament psicològic dels professionals, ha destacat molt la sobrecàrrega, la sensació de no poder arribar a tot i la manca de reconeixement. Hi ha hagut un augment de gent que deixa la professió. Durant el 2023, 663 infermeres han demanat la baixa voluntària. Només algunes n’han indicat el motiu, però sabem que 44 han anat cap a unes altres professions de l’àmbit sanitari i 160 han deixat d’exercir.

 

La Confederació General del Treball (CGT) –el principal sindicat d’Argentina– ha convocat el 24 de gener una vaga general per protestar contra el pla de xoc neoliberal del govern de l’ultradretà Javier Milei, el decret de necessitat i urgència (DNU).

La vaga començarà a les 12.00, hora local, fins a la mitjanit del 24 de gener, i inclou una mobilització cap al congrés argentí, on un dia abans el govern té previst d’aprovar la coneguda com a “llei òmnibus”, un altre macropaquet de mesures, que aborden alguns temes que no són competència del DNU.

“La idea és donar suport i reclamar a la política, que és el parlament, que actuï a favor dels treballadors i de la societat civil, que és per on passa el cent per cent d les mesures”, han assenyalat fonts de la CGT al diari Clarín.

Avui, prop de trenta mil han fet cas a la CGT i altres organitzacions per protestar al centre de Buenos Aires contra el controvertit pla neoliberal amb què Milei pretén d’anul·lar i modificar tres-centes lleis pel capbaix.

El text inclou la declaració de l’estat d’emergència pública i econòmica fins al 31 de desembre del 2025, la privatització d’empreses públiques, la modificació del mercat laboral, els plans de salut o la llei de lloguers.

La darrera vaga general convocada per la CGT va ser la del 29 de maig del 2019, en vigílies del final del govern de l’ex-president Mauricio Macri i abans de les eleccions en què va guanyar Alberto Fernández.

Els estudis sobre taurons del Departament d’Acció Climàtica, fets conjuntament amb el centre d’immersió Sotamar de Cadaqués, confirmen el canó de cap de Creus com a zona estable de cria de tintoreres i un dels únics indrets de la Mediterrània occidental on es reprodueix aquesta espècie en perill d’extinció. Entre finals de primavera i mitjans d’agost, s’hi han observat uns noranta exemplars, deu dels quals nadons d’entre trenta-cinc i quaranta-cinc centímetres. Els estudis constaten també que els naixements es concentren entre mitjans de juny i de juliol. I que en un cop neixen, els taurons ja estan completament capacitats per valer-se per si mateixos. Després, la majoria dels exemplars adults marxen.

El projecte es va començar a gestar entre el 2018 i el 2019 de la mà del responsable del centre d’immersió Sotamar, Jordi Riera. És un apassionat dels taurons –fa immersions a tot el món des de fa anys– i per aquelles dates va començar a fer sortides esporàdiques per veure si també n’hi havia en aquesta zona del cap de Creus.

Entre el 2020 i el 2021, va començar a albirar els primers exemplars, tot i que en sortides molt testimonials, i a partir del 2022 va decidir de fer un estudi ben fet amb dues biòlogues i sortides regulars.

Entre els mesos d’abril i setembre, va fer cinquanta-quatre sortides atraient els exemplars amb vísceres de peix. En total, en va observar més d’una seixantena entre els mesos de juny i juliol. Molts eren cries o juvenils. Això apuntava a la possibilitat que fos un punt de cria.

La proposta va despertar l’interès de la comunitat científica i també del Departament d’Acció Climàtica. I enguany s’han unit per treballar-hi conjuntament. Des de finals de primavera a mitjan agost, s’han fet una cinquantena de sortides i s’han vist unes deu cries d’aquesta espècie d’un total de 90 exemplars.

El responsable d’espècies invasores i projectes de conservació d’Acció Climàtica, Jordi Ruiz, diu que són unes dades extraordinàries. “Els taurons tenen unes gestacions de dotze mesos. Per tant, quan venen aquí coincideixen les dues coses: els parts i la reproducció. Això vol dir que en una època tan important per ells, els tenim aquí”, explica.

I això passa en llocs molt concrets, segons ell. “Si mirem les dades, mai surten exemplars petits perquè només crien en llocs molt específics de la Mediterrània. Que n’hàgim vist deu és moltíssim”, afegeix Ruiz.

Una cria de tintorera observada a cap de Creus. Viuen en aigües profundes

Actualment, la major part de la informació que es té sobre els taurons prové de l’activitat pesquera i poc té a veure amb els animals observats en el seu medi. I és que les espècies de taurons que viuen a Catalunya –com la tintorera– habiten en aigües profundes.

Un estudi fet per investigadors europeus de diferents països que va marcar desenes de tintoreres amb emissors de satèl·lit mostra que és molt estrany que s’acostin a aigües de menys de cent metres de profunditat. Per tant, la major part dels exemplars que es poden veure molt ocasionalment a les platges, o bé hi arriben ferits o es tracta d’individus que han arribat morts o malalts a la costa.

De fet, les observacions en aquest indret s’han fet sempre des de la cornisa del canó,  en una zona amb unes profunditats que van dels dos-cents als cinc-cents metres. “Quan ho hem fet a prop de la costa, no n’hem vist”, afegeix Ruiz.

Una zona rica en nutrients

Però, per què el canó de cap de Creus? Doncs els investigadors creuen que la zona del Golf de Lleó és un indret predilecte per a aquesta espècie. De fet, se sap que també tenen presència en un canó a la banda francesa i es té constància de l’observació d’una tintorera petita al canó de Begur.

“Hi ha aquesta dada i els deu que hem vist aquí i coincideix que tot són canons”, explica. “És una zona amb relleu pronunciat que els dona oportunitats per trobar aliment i resguardar-se dels depredadors i també té una pujada molt coneguda de nutrients”, detalla. Això la convertiria en un punt propici per a la seva reproducció perquè un cop les cries neixen i surten a buscar aliment tenen més possibilitats de trobar-ne.

“Tenim la responsabilitat de conservar l’indret”

“Ara sabem que el canó de cap de Creus és un lloc important per les tintoreres, no només per Catalunya, sinó per tota la Mediterrània occidental. Sabem que hi ha una concentració molt concreta en el temps i, per tant, tenim una responsabilitat molt gran en la conservació d’aquest indret”, afirma. I això, diu, s’haurà de fer amb la complicitat del sector pesquer professional i recreatiu per evitar que s’hi facin captures accidentals.

Una espècie en perill

La tintorera és una de la setantena d’espècies de taurons i rajades que viuen al Mediterrani. Al mar català hi ha vint-i-sis espècies de taurons, i una part important està en perill d’extinció o en estat crític, com és el cas de la tintorera, segons dades recollides pel Departament.

El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, ha reclamat a l’estat espanyol que la Generalitat pugui participar en la gestió del flux migratori. “La Generalitat té una gran responsabilitat en l’acollida dels joves migrants i ha de poder participar en la gestió”, ha dit.

Campuzano ha fet les declaracions després d’haver-se fet a Madrid la conferència sectorial d’immigració amb la nova ministra espanyola, Elma Saiz. El conseller ha valorat el to i l’actitud de Saiz i ha posat en relleu la creació d’un grup de treball específic sobre la situació. “Ara cal que no sigui només un fet puntual”, ha dit. El conseller també ha demanat més recursos econòmics per a l’acollida de joves i ha qualificat l’aportació actual d’insignificant.

El Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible espanyol ha adjudicat per 565.675 euros el contracte per a la redacció de l’estudi informatiu de la duplicació del tram la Garriga – Centelles de la línia R3 de Rodalia. El contracte, que té un termini d’execució de trenta mesos, serà fet per l’empresa SAITEC S.A. Actualment ja es redacta l’estudi informatiu per duplicar la línia entre Vic i Centelles i hi ha actuacions en marxa o estudi en tots els trams de la R3 entre Montcada i Vic.

L’abast de l’estudi informatiu serà el necessari per servir de base als processos d’informació pública i d’audiència a les administracions. A més, està inclòs en el contracte l’elaboració de l’estudi de viabilitat de la implantació d’una nova estació ferroviària a Torelló i l’habilitació de l’estació actual d’aquest municipi com a capçalera de serveis.

La consellera d’Educació, Anna Simó, s’ha reunit aquesta tarda a Madrid amb la ministra espanyola d’Educació, Pilar Alegría. La reunió, segons que ha explicat Simó en una atenció als mitjans, ha servit per a posar en comú un pla de treball que ha elaborat Educació que recull les demandes i necessitats que té Catalunya. La consellera Simó ha demanat a la ministra Alegría més recursos en l’àmbit educatiu i que respectin les competències d’Educació. “Els centres necessiten calma, no pas més novetats”, ha comentat Simó. La consellera diu que la trobada ha estat cordial i ha servit per a constatar què està disposat a fer el ministeri per a ajudar en matèria educativa.

Segons Simó, no es poden fer més lleis orgàniques sense memòria econòmica, ja que després no hi ha prou recursos per tirar els projectes endavant. “A Catalunya ens creiem la formació professional. Si hem de tirar endavant les novetats, ara no tenim prou recursos amb el suport de l’estat. Hem demanat corresponsabilitat”, ha dit. Simó ha dit que convé més suport a acollir alumnat nouvingut i ha demanat el traspàs de la figura del docent i la inspecció. També ha dit que calen més recursos per abordar l’abandonament escolar, la segregació i l’escola inclusiva. “Hi ha hagut sintonia en les polítiques de fons, però no treu la necessitat que té Catalunya de trobar reforç per l’FP o canviar la manera en què es fan oposicions”, ha comentat.

Simó ha explicat que hi haurà noves trobades, però que, mentrestant, les direccions generals de cada banda continuaran debatent el pla de treball. Avui, també han parlat dels resultats de l’informe PISA i de fer plans de suport a l’alumnat de secundària. I han debatut sobre els telèfons mòbils a l’aula. “Ha reconegut que no tenen competències per regular-ho, però convé regulació. A infantil i primària, el mòbil no hi ha de fer res. A secundària, n’hem de parlar”, ha dit Simó. Educació haurà de prendre una decisió el gener i haurà d’emetre unes instruccions a les escoles i instituts.

Amnistia Internacional ha enviat als grups parlamentaris al congrés espanyol un document on analitzen el redactat de la proposició de llei d’amnistia i proposen una sèrie de modificacions en el període d’esmenes. “La futura llei d’amnistia ha de garantir integralment els drets de les víctimes de violacions de drets humans i de les víctimes de delictes sobre la base del compliment estricte del dret internacional”, diu Esteban Beltran, director d’Amnistia Internacional a l’estat espanyol, en un comunicat.

Amnistia Internacional ha estudiat la proposició de llei des de quatre perspectives diferents: l’actuació dels cossos policíacs en moments com el referèndum del 2017 o les protestes contra la sentència; la protecció de les víctimes de violacions de drets humans per l’ús excessiu de la força i de les víctimes de delictes; l’efecte de l’amnistia sobre condemnats per l’exercici dels drets humans, com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart; i l’exclusió dels delictes de terrorisme.

L’ONG considera que, si bé la proposició de llei exclou de l’amnistia els fets que puguin ser considerats delictes de tortura o de tractes inhumans, només és així quan han superat un “llindar mínim de gravetat”. Arran d’això, Amnistia Internacional recorda que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dit que tot ús innecessari de la força per part de la policia vulnera l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans i que, en aquests casos, no es poden amnistiar. A més, recorden que el Comitè contra la Tortura va criticar aquest agost que les investigacions per les càrregues policíaques del Primer d’Octubre no avançaven prou de pressa, i va demanar que tota denúncia per un ús excessiu de la força fos investigada i la víctima rebés una reparació.

Amnistia Internacional, que va monitorar uns quants casos de violència policíaca durant el referèndum i les mobilitzacions contra la sentència, demana que la proposició de llei sigui esmenada per a excloure’n qualsevol ús excessiu de la força i que es permeti que s’investigui i es porti a judici aquestes accions, tant els agents com els comandaments, si hi hagués ordres il·lícites o deficiències en la seva responsabilitat superior. També es fixa en el fet que la proposició de llei d’amnistia no preveu que es pugui reparar el mal que van patir les víctimes, i demana que se’ls garanteixi.

Això també val per a altres víctimes de delictes que queden amnistiats, ja siguin agents de policies ferits, víctimes d’agressions entre manifestants o “condemnats penalment per l’exercici dels seus drets humans”, com considera que són Sànchez i Cuixart, que demanen que siguin indemnitzats. De fet, des que van ser detinguts, Amnistia Internacional va reclamar que, com a líders civils, no fossin perseguits, ja que havien exercit de manera pacífica i legítima el dret de protesta. Reconeix que la proposició de llei d’amnistia preveu l’extinció de la responsabilitat penal i cancel·lació d’antecedents, però que no anul·la les resolucions judicials condemnatòries. Això, diu, contravé el dret internacional, que per a aquests casos estableix que les resolucions judicials també siguin declarades nul·les i sense efectes, i que es garanteixin prou recursos per a les víctimes de violacions de drets humans.

A més, mostren preocupació perquè el codi penal espanyol fa una “definició àmplia del delicte de terrorisme”, sobretot tenint en compte que la proposició de llei d’amnistia exclou aquests delictes quan hi ha una sentència ferma i sigui per les conductes descrites a l’article 3 de la directiva europea 2017/541 sobre terrorisme. Aquesta referència a la directiva “incorpora un grau de precisió legal major”, però, així i tot, considera un risc que en investigacions judicials com la que afecta els responsables del Tsunami Democràtic, es defineixi els fets com a possible delicte de terrorisme.

Per això, a banda de les esmenes a la proposició de llei d’amnistia, demanen que la fiscalia insisteixi que no s’investigui aquests fets com a terrorisme i que el congrés espanyol reformi tan aviat com pugui el codi penal per a garantir que només queden tipificats com a delictes de terrorisme aquells que s’adeqüin a la definició d’actes de terrorisme proporcionada pel relator especial de les Nacions Unides sobre la promoció i la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals en la lluita contra el terrorisme.

L’Autoritat del Transport Metropolità (ATM), d’acord amb les administracions consorciades, allarga la caducitat dels títols adquirits el 2023. La decisió s’ha pres com a resposta als canvis significatius que s’implementa en el sistema de bitlletatge. D’aquesta manera, els títols caducaran el 24 de febrer del 2024 –fins ara, era el 15 de gener–. 

La intenció, segons que explica l’ATM, és que la ciutadania disposi d’un temps addicional per adaptar-se en la transició actual dels títols de transport integrats amb banda magnètica a T-Mobilitat recarregable i sense contacte i mitigar així les preocupacions i inquietuds.

La modificació de la caducitat és aplicable als títols de transport integrats de l’ATM de Barcelona i a la targeta T-4. En canvi, la targeta T-16 i la targeta T-verda mantenen la seva pròpia caducitat.

La T-Mobilitat guanya protagonisme: els bitllets més comuns de TMB deixen de ser tal com els coneixem

Noves tarifes i bonificació del 20% de la T-usual i la T-jove

L’ATM ha actualitzat les tarifes generals amb un increment de preu del 6,75 % i alhora mantenir el 20% de descompte en els abonaments (T-Usual i T-Jove) per part de les administracions consorciades. L’ATM es reunirà aquesta setmana per a parlar sobre les noves tarifes i per a decidir si s’han de fer canvis.

El govern espanyol ha tornat a prorrogar per tot l’any que ve la gratuïtat dels trens de rodalia i mitjana distància per a usuaris habituals, i també els del 50% al transport de competència autonòmica. Això implica que les comunitats autònomes estaran obligades a aportar un 20% del descompte del 50% perquè l’estat espanyol pugui transferir els fons per subvencionar la rebaixa del 30%, tot això destinat a abonaments i títols de més d’un viatge.

TV3 ha programat una marató de vuit episodis de la sèrie Plats bruts per a acomiadar l’any 2023. Començaran a les 15.40, després del programa Al cotxe i el Telenotícies migdia, i acabarà a les 19.00. L’any que ve, farà vint-i-cinc anys que es va començar a emetre Plats bruts.

El primer episodi serà “Tinc un dia normal”, en què en López i en David passaran les festes de Nadal junts. Volen defugir les tradicions i celebrar un dia normal, però acabaran asseguts en una taula menjant una “mandonguilla gegant” i torrons i neules. També s’emetrà “Tinc nació”, en què en David se’n va a Madrid i en López decideix d’anar-lo a recuperar; “Tinc herbetes”, en què la iaia pren marihuana perquè està hiperactiva, però tothom se n’aprofita; i “Tinc bolero”, en què en López se’n va a Cuba a passar les vacances i torna amb una cubana, amb qui està decidit a casar-se perquè obtingui la nacionalitat europea, però en David se n’enamora.

Els vuit episodis programats per al 31 de desembre a TV3.

La sèrie s’ha fet un lloc en totes les generacions i encara ara és tota una tendència. El primer episodi es va emetre el 19 d’abril de 1999, i el darrer, el 15 d’abril de 2002. Van ser sis temporades de setanta-tres episodis i la més reeixida fou la quarta –amb una quota de pantalla del 41,3% i 1.123.000 espectadors–, en què es va emetre “Tinc un dia normal”. Tots els episodis comencen amb el verb “Tinc”. Només hi ha quatre excepcions, tot i que el verb “tenir” també hi és: “Tenim un amor comú”, “No tinc assistenta”, “Tenim un merder” i “Ho tinc tot controlat”.

Mònica Glaenzel: “Hi ha frases de ‘Plats bruts’ que ara no ens atreviríem a dir”

Podeu recuperar tots els episodis de les sis temporades a 3Cat a la Carta.

El secretariat de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca ha reelegit Joan Planes com a president de l’entitat els dos anys vinents. Aquest serà el segon i darrer mandat, ja que els membres del secretariat poden ser elegits un màxim de dues vegades consecutives. Francesca Grimalt ha estat elegida vice-presidenta, Marina Vergés, secretària, i Antoni Llompart, tresorer.

“El nou secretariat agraeix a la directiva anterior la tasca feta i es proposa continuar treballant per donar a conèixer l’entitat a la població mallorquina, amb la finalitat de difondre la independència i l’estat propi com a única solució per posar fi a l’espoli fiscal, la degradació dels serveis públics i la substitució lingüística i poblacional”, explica l’entitat en un comunicat.

L’ASM aprofita l’ocasió per a fer una crida a participar de la Diada de Mallorca, que es farà dissabte a les 18.00, al passeig del Born de Palma.

El reial decret llei que va aprovar ahir el consell de ministres espanyol conté un apartat que modificació la legislació vigent i permet que la Generalitat pugui fer les obres de la B-23 i la B-40. La mesura es contempla en la disposició addicional desena del reial decret llei, publicat avui al Butlletí Oficial de l’estat espanyol (BOE), on es diu que el govern podrà licitar, contractar, efectuar el seguiment i supervisar les obres de les carreteres. A més, també es preveu que, en el marc del futur conveni, es pugui fer un desemborsament anticipat de les aportacions a la Generalitat. Aquest decret desencalla el blocatge el conveni de la B-40, un compromís entre el PSC i ERC per al pressupost. Territori espera ara de rebre una nova proposta de conveni, però descarta que es pugui firmar abans de finals d’any.

El canvi legislatiu aprovat és, segons que publica el BOE, per agilitzar la licitació i execució de determinades infrastructures viàries a Catalunya, i no només fa referència a les obres de la B-40 i la Ronda Nord, sinó també a les obres per al carril bus a l’entrada de Barcelona per la B-23 i les obres de millora dels elements funcionals en aquesta mateixa via entre Barcelona i Sant Feliu de Llobregat.

El nou conveni, que haurà de signar-se aviat, servirà també per desencallar les negociacions per al pressupost del 2024, ja que els socialistes també situaven el compliment amb la B-40 com una de les condicions. El govern sempre ha defensat que la Ronda Nord no serà una via d’alta capacitat, que es limitarà al tram entre les dues cocapitals vallesanes, i que es pagarà amb diners del pressupost espanyol. Amb l’aprovació dels canvis legislatius d’ahir, la Generalitat s’encarregarà de definir com han de ser les obres.

La investigació sobre els aldarulls de començament d’octubre a la festa major de Molins de Rei s’ha tancat amb disset detinguts, segons que han explicat els Mossos d’Esquadra en la darrera junta local de seguretat. Entre els detinguts, hi ha un menor i quatre reincidents, acusats de robatoris violents, desordres i danys. Els cossos policíacs es va reunir divendres i diuen que faran “una tasca organitzativa per a les següents festes per a evitar que es repeteixin fets com aquests”. En el transcurs de la junta, el comissari en cap dels Mossos d’Esquadra a la Regió Metropolitana Sud, Miquel Esquius, ha dit que no hi havia antecedents per pensar que es produirien aquests fets, motiu pel qual diu que va ser totalment imprevisible.

Segons Esquius, han fet una investigació exhaustiva i no troben cap element comú entre els detinguts. Per tant, pensen que es tracta d’un fet esporàdic. La junta local de seguretat s’ha fet gairebé tres mesos després dels incidents amb l’objectiu de fer un tancament complet de la investigació.

Segons dades del Departament d’Interior, la ràtio de fets delictius a Molins de Rei, amb 54,2 fets per cada 1.000 habitants, se situa per sota de la mitjana catalana, amb 77,6 fets. El total de delictes a la ciutat ha augmentat d’un 6,8 % mentre que al conjunt de Catalunya ha estat d’un 7,8 %.

D’altra banda, les detencions han pujat d’un 29,7 % i Interior assegura que la resolució incrementa en gairebé un punt. Quant al nombre d’efectius, en els tres darrers anys les comissaries de Sant Vicenç dels Horts i Sant Feliu de Llobregat que donen servei a Molins de Rei, han incorporat un total de 57 nous agents.

Els centres de català d’Andorra han experimentat un augment del 120% d’estudiants entre els mesos de setembre i desembre del 2023. Segons que ha detallat el govern d’Andorra en un comunicat, durant els darrers quatre mesos de l’any 3.805 persones han assistit a les classes de català. En canvi, en el mateix període del 2022 van ser 1.707. Entre gener i juny d’enguany en van ser 2.986, que són 1.039 més que en el mateix període de 2022. I en total, durant tot l’any 6.791 persones han passat pels centres públics de català.

L’Àrea de Llengua Catalana del departament de Política Lingüística veu positiu l’augment d’alumnes i l’atribueixen al nou projecte de llei de la llengua oficial de setembre. La nova normativa preveu que les persones que vulguin obtenir el permís de residència i treball i els que hagin de renovar-lo per primera vegada hagin d’acreditar un nivell mínim de català.

L’increment d’alumnes que aprenen català també s’ha reflectit en les inscripcions per als exàmens oficials que es faran el mes vinent. S’hi han inscrit 594 persones, 158 més respecte de les 436 del gener del 2023. Els nivells que més creixen percentualment són l’A1 i el B1, que passen del 30 al 77%, i del 36 al 63% de persones inscrites, respectivament. Al nivell A2, s’han inscrit 77 persones; 241 per al nivell B2, i 136 per al C1.

El director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Samuel Reyes, ha dit que l’alerta per sequera no ha calat entre els habitants de les ciutats fins que s’ha parlat de restriccions a les dutxes dels gimnasos o del Barça. “Vivim la pitjor sequera del segle i vivim com si no existís a les ciutats”, s’ha queixat. “Després que l’agricultura hagi patit retallades d’entre el 50 i el 100%, la societat urbana se n’assabenta quan parles dels gimnasos, dels vaixells o del Barça. Sembla mentida”, ha dit en una entrevista a l’ACN, i ha assenyalat, per exemple, les pistes de gel en municipis com Olot. “Olot l’ha omplert amb aigua regenerada de Sabadell. Val la pena? Després la neteja superior diària l’haurà de fer amb aigua potable. Doncs quin missatge volem enviar?”, ha preguntat.

Per ara, la situació dels envasaments situa l’entrada en emergència del sistema Ter-Llobregat la primera quinzena del mes de gener, ha explicat Reyes. Ara bé, ha afegit que caldrà analitzar les dades de consum en aquell moment per veure si el ritme de baixada dels pantans fos més lent i es pogués endarrerir aquest escenari.

El director de l’ACA ha recordat que l’entrada en emergència faria créixer els percentatges de les restriccions: per a l’agricultura seria d’un 80%, per a la ramaderia seria d’un 50% i per a la indústria, d’un 25%. Ara bé, ha subratllat que pot haver-hi mecanismes de compensació si s’utilitza aigua regenerada, i també es poden flexibilitzar els percentatges si una activitat econòmica presenta un pla d’estalvi. De moment se n’han presentat una vintena.

El focus en la indústria i les ciutats

El director de l’ACA ha dit que el sector agrícola ja no pot fer més estalvi, i ha insistit que toca aplicar el Pla de Sequera: “Que cap indústria consumeixi més del que li toca ni cap ciutat consumeixi més del que li toca. Si una ciutat amb les restriccions que avui té no pot donar compliment a les limitacions, que n’apliqui de noves”, ha afegit. De fet, ha dit que ell paper dels ajuntaments és clau en el seguiment de les indústries que depenen de la xarxa municipal.

Pel que fa a les sancions als municipis per excés de consum, Reyes ha recordat que les multes es van aprovar el passat mes de març i les primeres que s’apliquen són amb els consums del setembre. “Després de mesos de demora del règim sancionar i dos anys del Pla Especial de Sequera activat, si no compleixes, hem de posar una sanció, i llavors ara tothom s’ha activat”, ha assenyalat.

Ha reconegut els esforços que estan fent alguns municipis amb consums elevats, com ara Begur, que incompleix i ha estat sancionat. El director de l’ACA ha explicat que tenen tota la xarxa digitalitzada, saben què es consumeix i qui ho consumeix, amb un règim sancionador aprovat des del 2012. “És veritat que a alguns dels veïns d’allà els són igual les multes, i això ho hem de tenir en compte”, ha indicat.

L’aigua dels vaixells no arribaria abans del juny

Reyes ha apuntat que els següents dos períodes humits són els dels mesos març, abril i juny i els de setembre i octubre. En aquest sentit, ha dit que si a la primavera no plou gens caldrà activar la via dels vaixells. “Si estem en una situació molt crítica, després de la primavera portarem vaixells, prioritàriament de Tarragona, perquè està més a prop”, ha argumentat el director de l’ACA, que ha afegit que també es parlaria amb altres ciutats com ara Marsella. “Però de moment ens centrem en Tarragona”, ha dit.

En tot cas, l’aigua no arribaria abans del juny. Per ara s’estan fent els treballs per tenir la infraestructura preparada i ja s’està en converses amb les navilieres per fer calendaris. La regió metropolitana consumeix ara uns 11.000 litres d’aigua per segon, i els vaixells portarien uns 300-400 litres. Ara la regió metropolitana consumeix uns 11.000 litres per segon, i els vaixells portarien uns 300-400 litres.

Sobre la reducció dels cabals ambientals i les crítiques dels ecologistes, Reyes ha reconegut que és molt difícil prendre aquest tipus de decisions, però ha constatat que l’abastament a la població està per sobre de tot plegat.

“És veritat que reduint cabals ambientals és difícil aconseguir un bon estat de la qualitat de les masses d’aigua, però volem que sigui reversible, no irreversible. En cas que veiem que l’afectació és molt gran desembassarem més cabal”, ha explicat.

Avui, 28 de desembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Toni Soler: “Estic orgullós de la trajectòria”
—Dues notes de Cap d’Any: la felicitat política compartida (i II) | Editorial de Vicent Partal
—Urnes i armes: les deu claus que marcaran el món el 2024, segons el CIDOB
—La moció que donarà a Bildu la batllia de Pamplona, marcada per les dues renúncies socialistes
—Tuvalu: el primer país que es prepara per desaparèixer sota l’aigua
—Com celebrar el Cap d’Any? Deu propostes per a acomiadar el 2023
—Les incògnites sobre l’arribada en massa de flamencs a l’Albufera i la seua partida sobtada
—Florbela Espanca, la gran dama de la poesia portuguesa, en català per dues bandes
—‘Speedwatching’: la vida amb presses
—Màgia o mentida | Mail obert d’Estel Solé
—Un tanc pintat de rosa | Mail obert de Núria Cadenes

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

Las Provincias:

Le Indépendant: 

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora: