El govern de les Illes ha arxivat el procediment d’autorització ambiental de la macrogranja de gallines de Sineu, polèmica perquè seria la més contaminant dels Països Catalans. La decisió s’ha pres tenint en compte un informe urbanístic negatiu de l’ajuntament, que s’ha mostrat molt al contrari al projecte de l’empresa Avícola Son Perot.

Els veïns de Sineu, frustrats per la macrogranja de 750.000 gallines: “És una aberració”

El projecte havia rebut prop de 1.500 al·legacions, els informes desfavorables de diverses direccions generals del govern, així com del Consell de Mallorca i del GOB. La macrogranja s’havia de construir a Son Vanrell, en un entorn rústic a poc més d’un quilòmetre de Sineu. Havia d’acollir 750.000 gallines i havia d’oferir tractament de productes d’unes altres 22.000 gallines d’altres granges i arribant a ocupar fins a deu edificacions diferents. 

A més, es preveia gastar 63.000 metres cúbics d’aigua -l’equivalent a 25 piscines olímpiques- i produiria 30.625 tones d’escombraries cada any. Ara, perquè el projecte sigui viable, s’hauria de reiniciar tot el procediment de bell nou i adequant-se a les normes urbanístiques. 

Una avaria elèctrica, que ja s’ha solucionat, causa retards importants als serveis de metro i tramvia de València. Segons que ha detallat Metrovalència, la incidència ha afectat la senyalització i les comunicacions.

Per avaria elèctrica els trens i tramvies circulen amb molt de retard. Disculpen les molèsties.
Por avaría eléctrica los trenes y tranvías circulan con mucho retraso. Disculpen las molestias.

— Metrovalencia (@metrovalencia) January 14, 2025

L’organisme ha informat de l’avaria poc abans de les sis del matí i, tot i que ja s’havia solucionat abans de les vuit, ha afectat completament els serveis de primera hora. Es preveu que el metro i el tramvia trigaran a recuperar la freqüència i l’horari habituals.

Avui, 14 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El Constitucional posa a la picota el magistrat Macías, el més bel·ligerant contra l’amnistia 
• La “llei Begoña”, entre la via lliure per a Puigdemont i el combat contra els jutges prevaricadors 
• El CNI continua amagant informació clau sobre la seua relació amb Es-Satti I Editorial de Vicent Partal 
• L’accident mortal d’IQOXE fa cinc anys, enmig de crides a millorar la seguretat i un judici que no arriba 
• No en sabien més, tenien quaranta anys I Mail obert de Marta Rojals 
• Per què culpabilitzem les dones periodistes? I Mail obert d’Anna Zaera 
• L’advocat de Boye desactiva el moment més perillós del judici a l’Audiència espanyola 
• “Un preu massa alt a pagar”: la complicitat entre Musk i Meloni fa arrufar celles a Itàlia 
• “En culpam només Franco, de la desaparició de la glosa, però el ‘boom’ turístic també ho capgira tot” 
• Hoa Hao: la religió casolana que atreu milions de seguidors al sud del Vietnam 
• El BBVA mou fitxa en l’OPA al Sabadell I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Israel i Hamàs han fet avenços en les negociacions per un alto-el-foc a Gaza i l’alliberament d’un centenar d’ostatges en les últimes hores. En una compareixença de premsa de Jerusalem estant, el ministre d’exteriors israelià, Gideon Saar, ha afirmat que hi ha hagut alguns avenços en les converses que mantenen a Doha, a Catar. Per la seva banda, Hamàs considera que estan molt a prop d’arribar a un pacte amb Israel, segons ha explicat el mateix grup armat a la cadena CNN. En la seva última setmana a la Casa Blanca, el president dels Estats Units, Joe Biden, ha augmentat la pressió al primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, per a un alto-el-foc immediat a Gaza.

En una trucada el diumenge, Biden va apressar Netanyahu a tancar un acord d’alto-el-foc i d’alliberament dels ostatges ara que les “circumstàncies regionals” al Llevant han “canviat radicalment” després de l’alto-el-foc al Líban, la caiguda del règim de Bashar al-Assad a Síria i el “debilitament de l’Iran”.

Des de fa més d’un any, els EUA, Catar i Egipte proven que Israel i Hamàs arribin a acord d’alto-el-foc i d’alliberament dels ostatges que aturi la guerra d’Israel a Gaza. Arran de l’atac del 7 d’octubre del 2023 de Hamàs, que va matar mil dues-centes persones i en va segrestar dues-centes cinquanta, Israel va iniciar una guerra a Gaza que ha matat més de 45.338 palestins i ha desplaçat forçosament més d’1,9 milions de palestins, segons estimacions de l’ONU.

Punts de desacord

Segons ha explicat Hamàs a la CNN, encara hi ha elements de desacord, com la retirada d’Israel del corredor de Filadèlfia, una franja de territori entre Gaza i Israel. El grup palestí armat també discrepa sobre l’amplada d’una zona de seguretat en la frontera nord i est amb Israel. Hamàs reclama tornar als 300-500 metres de separació que hi havia abans dels atacs del 7 d’octubre, mentre que Tel-Aviv exigeix que s’ampliï fins a dos quilòmetres. A més, Hamàs vol un alto-el-foc permanent en comptes d’una aturada temporal de les operacions militars israelianes.

Davant l’optimisme entre les parts per un possible acord, alguns membres d’extrema dreta del govern de Netanyahu han mostrat la seva oposició a un pacte amb Hamàs. En un missatge a la xarxa social X, el ministre de finances israelià, Bezalel Smotrich, ha avisat que seria “una catàstrofe per a la seguretat nacional” d’Israel.

“No formarem part d’un acord de rendició que impliqui alliberar ostatges terroristes, aturar la guerra i destruir els avenços que s’han guanyat amb molta sang, i abandonar molts ostatges”, ha afirmat Smotrich, que defensa una “neteja de tota la Franja”, i l’ocupació per part d’Israel.

El nen bufa les espelmes, són un quatre i un zero, o un 45, o un 50, i com us estarrufeu quan heu d’explicar que bé que li va de cap de redacció de tal diari, o de cap d’informatius de tal cadena, o d’editor de tal grup de comunicació, o de director d’una grandiosa emissora, sí, aquella, i sí, el coneix tothom, o bé no, perquè amb aquesta mena de posicions la gent normal es fa un embolic, i res, que valtros no ho sabeu, però avui s’ha quedat sol amb la nena que acaba d’entrar de pràctiques i li diu que no estigui tan tensa, dona, i li posa una manassa a cada banda del clatell, i li diu que bé que li queda un vestit que ella no tornarà a portar a la feina, i l’endemà li proposa un nou projecte que és perfecte per al seu perfil, just el que ella somiava i pel qual s’havia preparat tant, i que quin perfum és aquest que portes, viam?, i ella es clava en un racó del despatx o li clava un moc educat, i ja no se sentirà a parlar mai més d’aquell projecte. Llàstima, perquè era bo, una oportunitat.

Tots els assetjadors tenen pares, no passa res, el més normal és que no ho sàpiguen mai. Avui, però, és una mica loteria. Tot depèn si el nen té la sort que aquella nana no és d’aquestes que garlen. Perquè, sabeu què passa, les noies d’avui no aguanten re, no tenen caràcter ni se saben fer respectar, a la mínima ja ploren que si el cap m’ha tocat el cul, que si els companys puntuen el cos de les companyes, que si el director m’ha dit que em posés escot per alegrar l’informatiu local. Que és broma, dones, com us poseu. Quines fleumes, a Ruanda les voldríeu veure.

Però tot això no ha de ser el vostre cas. El vostre noi no va per carrerons de nit, no ha vingut de cap país bàrbar en pastera, la seua família no sou d’aquestes que criden per la finestra. Ell es mou per passadissos amb moqueta, per sales de reunions on es prenen decisions importants, per restaurants amb alguna estrella. Li vau donar una educació, ha llegit els clàssics, potser ha escrit algun assaig, explica contes de nit als fills amb una dicció professional. Aquí darrere hi ha feina, què us heu cregut, mocoses. Tantes responsabilitats, tants maldecaps i tantes camises planxades perquè te li surti una desagraïda a qui un dia li va donar una oportunitat, la primera oportunitat, i li fumi la vida enlaire.

Amb tant de #metoo i tanta collonada us demaneu on són les dones discretes d’abans, que no s’aprofitaven de la mà llarga dels seus superiors per muntar el número. On són les dones dignes que quan se’ls excedeixen els caps foten el cop de porta i ample és el carrer, mira si és fàcil. Si tan bones són, no els ha de costar gens de trobar una altra feina, però ah!, ah!, és que potser no són tan bones com es pensen, i per això només els queda fer les víctimes per si algú els fa cas i les fitxa per pena. Si els tinguessin ben posats, si tinguessin un mínim de sang a les venes, s’acabarien en sec les brometes dels quefes, si és que tant les molesten. Que tant no les devien molestar, a algunes, si surten a plorar per fets caducats de fa qui sap quant. Què busquen, ara, què pretenen? Que n’hi ha que aleshores ja tenien la vintena, marededeu, que ja no eren criatures com per sorprendre’s que un cap les pogués tocar o arrambar o puntuar, ai, és que em vaig quedar parada. Parada de què, bleda? Que un home no sigui de pedra? Que baixeu de l’hort, que veniu d’un altre planeta?

Què us deixava parades, exactament? Que un mentor que us duplicava l’edat no tingués telepatia per endevinar que no volíeu la seua mà sota la faldilla? Que un cap que podria ser el vostre pare es colés a la vostra habitació en un viatge de feina? Que un càrrec amb poder sobre el vostre futur professional us insinués que mesurava la vostra vàlua per la talla dels sostenidors? Per tan llestes, us teníeu? Tan úniques us pensàveu que éreu, si pel vostre lloc de feina hi havia sospirant trenta mil becàries més? Us creieu que són ximples, els quefes, que se la jugarien davant d’un diamant en brut de qualsevol manera? No sabeu quin mal que feu a les altres dones, per innocents i per febles, per no haver sabut donar-los a ells una bufetada a temps. Quin respecte espereu, si no us vau saber fer respectar per senyors respectables? Quin respecte esperàveu d’ells, gates maules?

El món del periodisme és un aparador, i aquests dies, com xiulen les bales que passen a frec de tants caps, encara sense nom. Però, amb una mica de sort, la nena no dirà res. Si s’atén a què els passa a les altres, sabrà bé què li convé: si diu un nom, l’acusaran d’exposar al linxament un presumpte innocent; si no en diu cap, dubtaran que allò que confessa li hagi passat. Si va aguantar, li diran que no n’hi havia per a tant, i si no va aguantar, li demanaran per què no va denunciar, que mira que són ganes de perdre la feina. I qui recorda les presentadores, locutores, reporteres, comunicadores que un dia van “perdre” la feina? I tot per culpa seua, perquè quan eren aprenents no van saber ensenyar als seus caps experimentats i admirats i fins i tot casats a comportar-se i a ser professionals, a cops de genoll o a cops de porta si convenia, pobrets ells, que no en sabien més, que tenien quaranta anys. Tan alliberades i tan feministes que es proclamen, i després re, unes puritanes que es queden petrificades per una brometa sexualeta o un flirteig laboral. Encreuem els dits pel nostre nen: als despatxos, a les màquines de cafè, a les xarxes socials, encara hi ha molta gent treballant perquè la vergonya no canviï de costat.

El ple del Tribunal Constitucional espanyol (TC) tractarà avui la recusació per manca d’imparcialitat del magistrat José María Macías, el més bel·ligerant contra l’independentisme i l’amnistia. Si la recusació prospera, Macías no podrà participar en la deliberació del recurs del Tribunal Suprem contra la llei. De fet, si és recusat, és previsible que els mesos vinents també sigui apartat de la resta de recursos –una vintena–, cosa que aplanarà el camí perquè el TC, en els terminis que consideri, avali l’amnistia.

Sense Macías, el ple del tribunal tindrà una majoria de 6 a 4 a favor dels magistrats afins al PSOE. La recusació és pràcticament un fet, perquè l’esborrany de la ponent, la vice-presidenta Inmaculada Montalbán, proposa d’apartar Macías. En aquest sentit, s’agafa als arguments de la fiscalia, que considera que li manca imparcialitat perquè, com a vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), va ordir i votar dos informes contra l’amnistia.

La majoria dins el TC contra Macías hauria de ser més àmplia, però l’ex-ministre socialista Juan Carlos Campos es va abstenir de la causa. Segons ell, ho va fer per salvaguardar la imparcialitat del tribunal, tenint en compte que en els informes sobre els indults als presos polítics havia explicitat que l’amnistia era inconstitucional.

La defensa de Macías

En la seva defensa, el magistrat ha al·legat que la seva recusació era una maniobra de manipulació ideològica. “Significarà demolir el principi del pluralisme polític que explica i justifica la composició i la selecció dels membres d’aquest tribunal”, va escriure en les al·legacions, segons que ha revelat el digital El Español. De totes maneres, Macías, que volia ser el torpede en la línia de flotació de l’amnistia, també ha volgut defensar la seva integritat.

“No he arribat a aquest tribunal amb la ‘ment buida’, però tampoc amb la ment tancada. Només després de la deliberació de cada afer, de tots els afers, fixaré la meva posició sobre l’objecte del procediment constitucional que es tracti. I ho faré de manera motivada, com a garantia intrínseca de la imparcialitat”, va afegir.

Tanmateix, el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, en l’incident de recusació, va argumentar que Macías havia participat de manera directa en actuacions del CGPJ en contra de l’amnistia. De fet, el feia responsable de “actuacions oficials” de l’organisme que, per la finalitat i el contingut, comportaven “una extensa, raonada, reiterada, detallada i categòrica valoració de la llei d’amnistia”.

Dit això, el fiscal general va assegurar que la recusació no es fonamentava en les opinions del magistrat, “per més que haguessin generat en certs sectors de la societat la percepció d’una bel·ligerància convençuda i activa contra la llei”, però considerava, tot amb tot, que hi havia motius per a apartar-lo.

Un antiindependentista furibund

Macías té un historial molt llarg de declaracions polèmiques que denoten el seu biaix sobre l’independentisme. Per exemple, el 2018, va dir que el procés acabaria amb morts. “Qui serà el primer mort útil: un jutge o un fiscal que tinguin una mala ensopegada amb un eixelebrat? Un manifestant o vianant que es trobi amb els amos al carrer? O un ‘soldat’ de la nova pàtria que es deixi convèncer pels irresponsables que l’animen?”, va escriure al diari El Español.

Aquell mateix any, el magistrat va qualificar de “error greu” la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein de no extradir el president Carles Puigdemont després de ser detingut a Alemanya. Anys més tard, arran de l’acord entre Junts i PSOE per a investir Pedro Sánchez, va dir que era un “pacte indigne” que representava una amenaça directa a la judicatura –”en termes ja mafiosos”–, i va afegir que es donava “un toc d’atenció” als jutges que havien de determinar com s’aplicava la llei d’amnistia.

Així mateix, Macías ha fet gala públicament de la seva amistat amb el jutge Pablo Llarena, instructor de la causa contra l’1-O al Suprem. “Em plau de ser amic del jutge Llarena i d’haver-hi compartit moltes hores de reflexió en el passat que m’han permès de conèixer-lo: un home d’una intel·ligència extrema, analític fins a l’esgotament, amb uns valors morals profunds i amb un compromís amb l’estat de dret i la democràcia que no cedeix davant cap sacrifici”, va escriure.

 

El govern espanyol ha desclassificat part de la informació sobre l’imam Abdelbaki es-Satti, responsable de la cèl·lula gihadista que va atemptar a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de 2017.

En aquesta documentació, el CNI confirma per primera vegada oficialment que, entre el 2012 i el 2014, es va entrevistar tres vegades amb Es-Satti a la presó de Castelló.

Però en els papers desclassificats no hi ha documentació posterior al 2014. Més i tot: el CNI afirma que, després de les tres entrevistes a Castelló, va considerar que l’imam no era de fiar; amb això deixa entendre que no el van fer servir de confident. Fins i tot arriben a afirmar que el febrer del 2015 Es-Satti es va traslladar a Ripoll, “dos mesos després de deixar de constituir un objecte d’interès per al CNI”.

Però això, simplement, és mentida.

Ho sabem perquè, després dels atemptats, el president de la mesquita Annour de Ripoll, Ali Yassin, va confirmar als Mossos d’Esquadra –i a VilaWeb ho vam explicar en aquest article– que dos agents de la policia espanyola amb base a Girona havien visitat tres vegades Es-Satti mentre era a Ripoll. La darrera fou un mes abans dels atemptats, quan l’imam ja s’havia fet fonedís. Hi van anar, concretament, l’abril del 2016, la tardor del 2016 i el juliol del 2017. Preguntant per ell.

De manera que un mes abans dels atemptats la policia espanyola sabia que havia perdut la pista d’un confident, d’una persona amb vincles gihadistes demostrats, que havia estat a la presó i que havia estat identificada com a col·laboradora en unes quantes operacions anteriors. I la pregunta és òbvia: per quina raó no en van avisar els Mossos, d’aquesta desaparició? 

No pot ser, de cap de les maneres, no és concebible, que els policies considerassen que un detall com aquell no era important. Perquè ho era, molt. Feia cinc anys que treballaven amb ell i sabien de sobres quants contactes tenia i quin perill implicava. La desaparició, per tant, era un senyal d’alerta, que no podien menystenir. I si, inexplicablement, va passar això, si per alguna raó van decidir de menystenir-lo, aleshores la negligència, vist tot allò que va passar després, és gravíssima. I ha de ser explicada en públic. I ha de tenir conseqüències.

 

PS1. L’OPA del BBVA contra el Banc de Sabadell continua, però entre bambolines hi ha moltes coses que es van movent. Jordi Goula ens explica d’una manera molt clara en quin punt som: “El BBVA mou fitxa en l’OPA al Sabadell”.

PS2. Elon Musk continua desencadenant polèmiques per tot Europa. Ara és a Itàlia, on un acostament entre Meloni i Musk ha aixecat una gran polseguera perquè s’ha sabut que aniria acompanyat d’un contracte de mil cinc-cents milions per a una de les empreses de l’home més ric de la història. Ens ho expliquen de Roma estant, en aquest article, Anthony Faiola i Stefano Pitrelli.

PS3. El me too que hem vist aquests dies per dones periodistes és el tema de dos articles que publiquem avui. Un de Marta Rojals (“No en sabien més, tenien quaranta anys”) i un altre d’Anna Zaera (“Per què culpabilitzem les dones periodistes?”). Són dos textos molt diferents, però igualment importants.

Aquests dies ha passat una cosa grossa. Les dones periodistes han parlat. Han parlat malgrat la culpabilització a què ens trobem sotmeses. Malgrat la culpabilització que patim pel fet mateix de parlar. La periodista i assagista suïssa Mona Chollet, instal·lada a París, ha escrit un llibre que aquesta setmana hauríem volgut escriure totes: Résister à la culpabilisation. Sur quelques empêchements d’exister (2024). Encara no ha estat traduït al català, però el podem trobar en algunes llibreries del país. Resistir a la culpabilització. Sobre alguns impediments d’existir ha estat un best-seller a l’estat francès. Totes tenim necessitat de llegir sobre un fenomen, la culpabilització, que sabem que limita les nostres vides, i que té una composició tan complexa que necessitaríem uns quants assajos per a poder-la entendre i, així, combatre-la millor. L’autora comença el llibre reproduint un seguit de veus internes que sent quan seu a la cadira del despatx. Veus que es fan més fortes, com diu, pel fet de ser dona i també, en el seu cas, i en el nostre, pel fet de ser periodistes.

“Està molt bé que intentis llegir-ho tot, però ja seria hora d’escriure alguna cosa tu, no creus? El llibre que tens al cap no s’escriurà tot sol! Hauries de nodrir-te més del que escriuen les altres autores. Tu et creus més intel·ligent que la resta, creus que tens la ciència infusa? Acabaràs completament abandonada i oblidada, pobreta meua.”

I podríem afegir-hi molt més, de collita pròpia:

“Això que escrius no interessa ningú. Com t’atreveixes a ser tu la que surts en antena si hi ha moltes més persones que podrien fer-ho millor? No creus que vas massa guapa si només vas a treballar? És clar, ara parles, ara dius que han abusat de tu, perquè busques protagonisme i no saps com fer-ho. Les bromes que fas, sincerament, no fan riure ningú. T’han agafat per guapa, nena. Ja està bé d’escriure sempre sobre la mateixa cosa! Et fas pesada.”

Un dels detalls importants és que Chollet no parla de culpabilitat, sinó de culpabilització. La culpabilitat neix d’una mateixa i la culpabilització ve de fora, és un sentiment provocat per un context polític i social. Allò que ella denomina “enemic interior” és un enemic “interioritzat”. L’autora apunta a la cultura judeocristiana –als famosos exàmens de consciència– per identificar els pecats com a origen d’aquesta culpabilització, però també a les veus incorporades dels pares i mares que ens assenyalen de petites què està bé i què està malament. I així vas creixent i la culpa a dins també. Culpabilització si ho fas malament i culpabilització també si ho fas bé o massa bé. Existeix un càstig també pel fet de ser massa bona.

Que el món ens vol callades, ho sabem. Però la cosa va més enllà. Les periodistes hem desenvolupat el que s’anomena esperit crític, ens fem preguntes, avaluem, comparem, traiem conclusions, i aquest esperit crític també afavoreix, crec, el fet de posar-nos a nosaltres mateixes al centre de la crítica. I no tan sols ens culpabilitzem, sinó que ens sentim culpables per haver-nos culpabilitzat. L’espiral és del tot perversa. I, com diu Chollet, la culpa més gran apareix quan intentem deixar enrere el món antic per donar llum a un nou món. Com ha passat aquests dies amb les dones que han relatat episodis d’abús en la seva vida. Han parlat tot i la culpa.

Ana Polo parlava de culpa en la seva intervenció al pòdcast de Crític. “Em va donar la feina, però, és clar, jo sempre em vaig preguntar: em va donar la feina perquè sóc mona, perquè li agrado o perquè soc vàlida? La gent pot pensar que jo vaig treure’n un benefici –d’aquell episodi– perquè em van donar la feina”, relatava Polo, reproduint una conversa amb la seva psicòloga. Aquesta era la seva veu interior, la seva veu interioritzada. I la professional li va contestar: “No, de benefici res, tu tenies dret a aquesta feina i ell te’n va fer pagar un preu que tu mai no hauries d’haver pagat.”

L’enemic interioritzat en el cas del me too català ha pres cos de forma molt explícita en les veus d’algunes periodistes que han criticat i minimitzat les denúncies de les companyes. Primer van posar en dubte el testimoni de Mar Bermúdez, denunciant de Saül Gordillo, dient que al vídeo de la discoteca no s’hi veia cap abús, i després han jutjat també la intervenció d’Ana Polo, assegurant que si en aquell moment ella va consentir el petó al pàrquing ara de què és queixa. Dones de la mateixa espècie, del mateix gremi, segurament maltractades de la mateixa manera, o potser de manera diferent, tant se val, perquè ara no es tracta de dir “doncs a mi això no m’ha passat”. Ara no es tracta de dir si pertanys al 50% o no, ara no es tracta de posar en dubte les companyes, de mirar vídeos amb lupa. Ni de fer de jutgesses. Ara es tracta d’apreciar que vivim un canvi històric. Un canvi històric, sí, tot i la culpabilització.

Per què culpabilitzem les dones periodistes? Quin és aquest binomi que es reforça i es multiplica? Les dones periodistes són les dones que expliquen el món. Les dones que parlen. Dones que tenen veu pròpia. Les que hem esgarrapat una mica de presència pública. Les que ara hem trencat el relat oficial, les que hem deixat de ser obedients. El me too de les periodistes catalanes no ha estat cap casualitat. També podria ser-ho de les pescadores, enginyeres o biòlogues, però ha estat, precisament, el de les periodistes.

Chollet, en algun moment del llibre, es pregunta: “Per què no me’n vaig adonar abans, d’això?”, respecte al seu paper de periodista treballadora. “Feia de mi una treballadora model que editava un text i un altre, amb una regularitat de metrònom. El meu condicionament molt antic s’havia naturalitzat i, per tant, era invisible als meus ulls”, escriu. I perquè era responsable i era treballadora i moltes virtuts més.

Les periodistes joves, potser amb un condicionament menys arrelat –o potser no, vés a saber– han agafat el lideratge d’aquest particular jo també i han empès les més grans a tornar enrere. Totes hem fet l’exercici de recordar i de qüestionar els nostres condicionaments. I hem vist que la discriminació no ha estat tan sols en el món laboral, sinó que ja va començar a la universitat, i de becàries, i la vam arrossegar a les redaccions i potser algunes fins a la jubilació. Culpabilitat, dubtes, inhibicions, autosabotatges, sí, sempre. Sobre allò que escrivim o allò que diem. Sobre com ens presentem en públic. Sobre el nostre físic. Per dones i per periodistes. Però existeix una recepta: resistir a la culpabilització.

El títol del llibre és molt ben triat. Escriure o parlar peti qui peti, tot i les veus dels altres o les veus interioritzades que fan el mateix mal o més. Serà prou interessant aquest article? Aportarà res de nou? Doncs potser no. Només serà un article més. Una veu que s’uneix al corrent d’altres dones. Un granet de sorra, un “gràcies, companyes”, i amb això, avui, ja n’hi haurà prou.

En diuen “la llei Begoña”, despectivament. Així es refereixen el PP i els seus satèl·lits mediàtics a la proposició de llei que el PSOE va registrar la setmana passada al congrés espanyol amb unes quantes mesures que tenen el propòsit de “protegir els drets fonamentals de l’assetjament derivat de les accions judicials abusives”. I el malnom li ve del fet que sembla una llei feta a mida per deslliurar el president espanyol, Pedro Sánchez, del núvol de causes judicials que l’acorralen i que afecten persones que li són molt afins, del fiscal general de l’estat a la seva muller, Begoña Gómez. El punt principal d’aquesta reforma legal és que preveu d’impedir que els partits polítics exerceixin l’acusació popular en un procediment penal. Si això prosperés, totes aquestes causes caurien, perquè no tenen pas el suport acusatori principal, el de la fiscalia. I, de retruc, una mesura com aquesta podria afectar la situació processal del president Carles Puigdemont. Però precisament Junts per Catalunya ha advertit el PSOE que el text que ha presentat és insuficient, no és prou ambiciós, i hi anuncia una esmena a la totalitat.

Junts retreu al PSOE que no sigui valent i que no encari una reforma legal que combati amb mesures més directes i eficaces la situació de rebel·lió judicial –com la que es viu pel fet de no aplicar la llei d’amnistia– o de lawfare, que durant tants anys ha hagut de suportar el moviment independentista per la connivència entre jutges, mitjans i partits en la persecució i desprestigi de molts represaliats. Per al partit independentista no n’hi ha prou amb les mesures incloses en aquesta proposició de llei, que no tan sols exclou la possibilitat que els partits siguin acusació popular (aquests darrers anys Vox n’ha fet ús i abús, en connivència amb els jutges espanyols, sobretot en causes contra l’independentisme), sinó que restringeix l’actuació de les acusacions populars fora de la fase d’instrucció.

També hi ha mesures que no semblen pas malament a Junts, ans al contrari: inclou una nova causa d’abstenció o recusació d’un jutge, “quan exterioritzin manifestacions públiques censurant o mostrant acord o desacord amb les actuacions de les institucions públiques o els seus representants, quan s’hi adrecin privadament amb aquesta finalitat o quan participin en actes o concentracions amb un objectiu idèntic” (i de manifestacions de jutges amb toga contra l’amnistia, n’hi va haver). Això, i la supressió del delicte d’ofenses als sentiments religiosos, són propostes benvistes, però Junts demana mesures que vagin més enllà, que permetin d’evitar o de combatre d’una manera més eficaç els abusos judicials, de tenir més capacitat de reacció contra un jutge que es comporti d’una manera abusiva, obertament il·legal, que s’hi pugui actuar legalment, que pugui ser denunciat i que hagi de passar comptes, i que les vies de recurs a la justícia europea s’obrin d’una manera més àgil.

Una part de la premsa de Madrid ha alimentat el rumor que Junts, amb aquesta llei, cerca una via de retorn de l’exili segura per a Puigdemont, després del boicot del Suprem a aplicar-li la llei d’amnistia. Perquè si efectivament s’exclogués els partits de les acusacions populars, la causa contra el procés que el jutge Pablo Llarena manté viva al Suprem per malversació contra els exiliats s’hauria d’anul·lar. Arran de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, la fiscalia –per ordre del fiscal general i amb els fiscals del Suprem en rebel·lia manifesta– va declarar-se a favor d’aplicar-la a Puigdemont i la resta d’exiliats perseguits per malversació, i l’advocacia de l’estat va fer això mateix. De manera que ara la causa s’aguanta només per l’acusació de Vox. I és el partit d’extrema dreta que pot mantenir viva l’amenaça d’empresonament de Puigdemont si torna i és detingut i portat al Suprem; perquè el jutge instructor només pot mantenir privat de llibertat un detingut el màxim de setanta-dues hores que preveu la llei, i si vol mantenir-lo empresonat necessita que li ho demani una de les acusacions.

Aquesta hipòtesi té un límit, això sí: el Suprem podria proposar una nova qüestió de constitucionalitat contra la reforma legal, tal com ha fet amb l’amnistia, per negar-se a aplicar-la, si més no temporalment.

Sigui com sigui, el text final que tingui aquesta llei contra els abusos judicials pot dependre de més factors, com ara la negociació que fan simultàniament Junts i el PSOE sobre la proposta i condició que Puigdemont va imposar per poder mantenir viva la legislatura espanyola: que Pedro Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança. A final d’aquesta setmana hi pot haver resposta tant per a l’una qüestió com per a l’altra.

Una nit d’hivern, concretament el 28 de gener de 2023, vaig conèixer Pepiu de Castellar, un personatge fantàstic inventat pel valencià Pepe Navarro, procliu a contar tota mena d’històries de manera acurada i detallista; sovint divertides. Les seues són històries tan ben construïdes que no t’importa la veracitat. I encara que faces tota mena de preguntes qüestionant el seu relat, sempre tindrà a mà una bona resposta. Siga com siga, “se non è vero, è ben trovato”.

Aquella nit, després de col·laborar en un concert de l’estimat Andreu Valor, anàrem al London de Benimaclet a posar el colofó a la nit. I és allà on em va contar l’anècdota que esdevingué cançó, la cançó més llarga del disc Giròvag. Bàsicament, Pepiu em contà que el 22 de novembre de 2016 havia quedat a Madrid amb el seu amant, pilot d’aerolínies comercials que arribava a Barajas. Només tenien catorze hores per estimar-se i, per a tal fi, agafaren l’habitació 314 de l’Hotel Villa Real, desconeixedors del fet que a l’habitació del costat Rita Barberà agonitzava mentre ells vivien una passió desmesurada.

Un segon després de visualitzar les seues paraules, ja sabia que allò era una cançó. Al cap de pocs dies li vaig donar unes indicacions (la perspectiva del voyeur i unes altres) i em va enviar un esborrany de lletra de la qual vaig mantenir tot el principi amb alguna modificació fins al primer “no puc deixar de mirar”.

Més de sis mesos. Dos-cents dies passaren des d’aquella nit, amb la història de Pepiu al cap, recopilant tots els detalls dels tres últims dies de la vida de Rita Barberà, escrivint, reescrivint i descartant desenes de frases, mots, idees… D’una banda, les premisses eren clares…

Barrejar la història de Pepiu amb fets i detalls públics i reals del final de Rita Barberà, però sense ser totalment fidedigne si la cançó no ho requeria (per exemple, aquella última nit, Rita era amb la seua germana, que, preocupada per ella, anà a Madrid amb el seu fill per ser al seu costat). És a dir, ficció amb tints de realitat. Fer palesa la contraposició del desig, amor i passió d’uns enfront de l’ostracisme, l’agonia i la mort de l’altra. Desenvolupar en tot moment la lletra amb un respecte absolut a la figura de l’alcaldessa eterna.

… Però, d’altra banda, sempre pensant en “mode cançó”, no me’n sortia. El bloqueig va romandre fins a finals de l’estiu del 2023 quan, un dia assolellat a l’Empordà, vaig seure davant un paper en blanc i em vaig obligar a escriure tot el que em passés pel cap, posant-me en la pell i la ment del voyeur, obviant la mètrica i la rítmica. Prohibit pensar en la cançó: conta la història i au, Giròvag.

I així va ser com, en un parell d’hores i els sis mesos previs de maduració, vaig escriure la cançó tal com la pots escoltar.

Seguim…

Guia d’escolta “Et in arcadia ego”

21 de novembre, 2016. Plaça de les Corts de Madrid, 9. Assegut davant la finestra, observe tot el que passa a la plaça. Des d’allà veig de reüll el congrés dels diputats amb els seus lleons i, amagada darrere dels arbres hi ha l’estàtua de Cervantes. Com si jo fos James Stewart en Rear window de Hitchcock, em passe els dies veient la gent deambular, com caminen, com actuen, com descansen… De vegades, fins i tot, puc veure què passa dins dels edificis. O bé ho elucubre. És una obsessió: no puc deixar de mirar. Cada escena és per a mi com un quadre d’un museu, del meu museu. I, fent un parell de jocs de paraules, definisc aquests quadres com “deformes, dispars” o “ de formes dispars” i “somnis, irrealitats” o “somnis i realitats”.

A les sis de la vesprada del mateix dia 21 de novembre, Rita Barberà travessa la plaça amb la mirada perduda.

[Després de 24 anys regnant al capdavant de l’alcaldia de València, fa mesos que pateix un desterrament polític a la ciutat de Madrid, en qualitat de senadora. Trista, ressentida, destruïda, abandonada per tothom, tret de la seua família, alguns amics propers i un parell de figures públiques, es refugia diàriament en l’alcohol.]

La seua residència a Madrid és l’Hotel Villa Real, el qual puc apreciar tot sencer des de la meua finestra, mirant a l’esquerra.

Rita entra cansada a l’hotel i agafa l’ascensor per dirigir-se a la seua habitació: la 315. Recorre el passadís deixant al seu pas un rastre de Chanel Nº5,el seu perfum preferit. Hi entra, tanca la porta i cau exhausta al llit amb les forces justes per a trucar a recepció i demanar el servei d’habitacions.

22 de novembre, 2016. De bon matí, el sol il·lumina la plaça emergint per damunt del parc del Retiro. El Barri de les Lletres destil·la calma. Rita segueix descansant al seu llit.

A les 15.00, un jove valencià (Pepiu) baixa d’un taxi davant la porta de l’hotel. Duu un clavell en una mà. Se’l veu feliç, amb un semblant murri, picardiós. Entra a l’hotel i va directe al bar. Seu a la barra i demana un Negroni. Curiosament, pel fil musical sona “Mujer contra mujer”.

Una estona després, entra a l’hotel un home guapíssim amb un altre clavell a la mà. Li direm Adonis: el seu cos sembla esculpit per Michelangelo. Acaba d’arribar de Buenos Aires en un vol regular i, per l’uniforme i la gorra de plat que porta sota el braç, queda palès que és el pilot. Un cop a dins, mira nerviós a banda i banda del vestíbul fins que veu Pepiu recolzat a la barra del bar, gaudint del seu còctel preferit. Sense necessitat de dir res, el jove Pepiu nota la presència del seu amant i gira la mirada lentament, sabedor que Ell és allà. Romanen una llarga estona mirant-se i… Sobtadament, Pepiu abandona el seu Negroni i es dirigeix a trobar-se amb Adonis. Es besen intensament, piquen el botó de l’ascensor però l’espera és insuportable. Només tenen catorze hores per a estimar-se i les volen aprofitar totes.

Pugen corrent les escales, neguitosos, impacients, fins que arriben al passadís del tercer pis i travessen l’essència de Chanel Nº5 fins a arribar a la seua habitació: la 314. Hi entren sense saber que darrere la paret on es recolza el dosser del seu llit, a l’habitació del costat, hi ha Rita Barberà respirant amb dificultat les seues últimes hores de vida mentre s’empassa una truita i un whisky barat –el seu últim sopar– i plora amargament pensant en els vells temps de glòria, poder, amor, d’omnipotència…

[De fons, el cor evoca un rèquiem amb la cadència d’una sola paraula: A-BAN-DO-NA-DA]

En acabar l’àpat, es treu bruscament el vestit alhora que maleeix el seu partit i albira el seu infaust destí. Es deixa caure al llit amb tot el pes de la seua desgràcia i, després d’uns segons de silenci sepulcral, sent un cop sec a la paret que la sacseja mentre sent el crit obvi d’un preciós i brutal orgasme compartit, provinent de l’habitació contigua. Rita gemega fins a plorar rius de llàgrimes tot recordant el gran amor de la seua vida, revivint els seus desitjos amagats, la passió perduda, aquell estat de plaer permanent en què vivia [sempre vestida de roig o de blanc]. No pot més. Tanca els ulls i es deixa anar. Es rendeix.

[Parafrasejant “Els Amants”, d’Estellés, un passatge a manera de divertiment a fi de transmetre la nit de passió que viuen els dos amants de la 314, aliens al que passa a l’altre costat de la paret.]

23 de novembre, 2016. Surt el sol, de nou, pel Retiro. Adonis entreveu la llum de l’alba i abrigalla dolçament Pepiu amb tot el seu cos. Sap que aviat ha de marxar. Voldria romandre així per sempre.

[El cor enceta un “Lacrimosa” amb el mateix A-BAN-DO-NA-DA] L’habitació 315 és a les fosques. Rita somia per última vegada.]

[Picada d’ullet al pasdoble “Valencia”: “Es la tierra de las flores, de la luz i del amor”.]

El somni ha acabat. La seua ànima s’esvaeix. Últim alè. Mor.

Epíleg:

A fora de l’hotel, a la plaça, al món, la vida continua.
Hui fa fred.
No puc deixar de mirar.

 

The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Roma, Itàlia. Comparteix amb ella la passió per El senyor dels anells, i n’ha dit que és “encara més bonica per dins” que no per fora. Ella s’hi ha referit com un “geni” injustament tractat de “monstre”. Ara la seva relació es troba a l’ull de l’huracà de la política italiana.

Durant setmanes, el debat al voltant de la influència d’Elon Musk sobre la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ha dominat el debat polític a Itàlia.

Un dels punts que ha creat més polèmica ha estat la notícia que el govern italià negociava amb SpaceX, propietat de Musk, perquè la companyia es convertís en el proveïdor de telecomunicacions de l’exèrcit, les ambaixades i els serveis de seguretat d’Itàlia. Meloni ha negat que les negociacions tinguin res a veure amb la seva relació amb Musk o amb la seva visita a la residència del president electe dels Estats Units, Donald Trump, a Mar-a-Lago la setmana passada. Però res d’això no ha fet apaivagar la polèmica.

“1.500 milions és un preu massa alt a pagar per l’amistat [entre Meloni i Musk]”, va dir el dirigent opositor Elly Schlein, cap del Partit Demòcrata, en al·lusió al cost estimat de contractar els serveis d’SpaceX. I va afegir: “Itàlia no és en venda”.

Musk ha causat controvèrsies semblants a Alemanya i el Regne Unit, on els crítics l’han acusat d’immiscir-se en la política nacional per promoure figures i formacions d’extrema dreta. Però el cas d’Itàlia és lleugerament diferent: Meloni no és una figura marginal amb qui Musk tot just acabi d’establir relacions, sinó tota una primera ministra amb qui fa temps que manté un vincle personal molt estret.

L’exemple d’Itàlia mostra que lucratives que podrien ser les ingerències de Musk en la política europea, del punt de vista estrictament comercial.

D’ençà que va esdevenir la primera dona que arriba a primera ministra d’Itàlia, Meloni ha provat de definir el seu propi estil polític, i s’ha distanciat de les arrels neofeixistes del seu partit, els Fratelli d’Italia.

Als Estats Units, la seva agenda ultraconservadora en qüestions socials han convertit Meloni en tot una referent del moviment trumpista. Paral·lelament, la primera ministra italiana ha seguit una línia en matèria de política exterior que l’ha fet guanyar l’aprovació dels seus homòlegs europeus, i també de Joe Biden, avui encara president dels Estats Units.

Musk i Meloni es van conèixer el juliol del 2023 en una trobada organitzada per Andrea Stroppa, un aliat de Musk a Itàlia, i Nicola Porro, un periodista de ràdio i televisió italià que fa temps que és amic personal de Meloni.

En declaracions posteriors, ambdós van explicar que els havien volgut reunir perquè consideraven que podrien tenir moltes coses en comú.

“Crec que la Giorgia [Meloni] s’hi va entendre amb molta facilitat. A ell no li agrada la cultura woke, i a ella no li agrada la correcció política. Era d’esperar que trobessin punts en comú”, va dir Porro.

Stroppa explica que, durant la trobada, Musk i Meloni van tractar sobre unes quantes qüestions en comú, incloent-hi la intel·ligència artificial i la seva admiració compartida per El senyor dels anells –un llibre que Meloni i el seu partit han citat sovint com a metàfora de la lluita de la dreta contra les forces progressistes. Segons que afegeix Stroppa, a Musk el fascina Itàlia, i el multimilionari està profundament preocupat per l’impacte de la immigració al país.

“Veu la immigració il·legal com un risc per a un país que creu que és la columna vertebral de la civilització occidental. Crec que la majoria dels italians hi coincideix”, diu Stroppa.

La relació entre Musk i Meloni va començar a acaparar portades la tardor passada, quan Musk va presentar la primera ministra italiana de manera inusualment efusiva durant una cerimònia de lliurament de premis de l’Atlantic Council de Nova York. Va ser aleshores quan el multimilionari va esplaiar-se sobre la bellesa exterior i interior de Meloni, i ella el va lloar per la seva genialitat, “especialment preuada en l’època en què vivim”.

Poc després, ambdós van haver de sortir al pas de les especulacions per desmentir que compartissin res més que una simple amistat. “No hi ha cap mena de relació romàntica amb la primera ministra Meloni”, va escriure Musk a X en al·lusió a una fotografia que els mostrava intercanviant-se mirades durant el sopar.

Immediatament després de les eleccions presidencials dels Estats Units, Meloni va publicar a les xarxes socials que havia parlat amb Musk, i que “el seu compromís i visió” podien “representar un actiu important per als Estats Units i Itàlia”.

Caldrà veure a quina mena d’actiu es referia la primera ministra.

Meloni, en declaracions als periodistes dijous proppassat, va negar que hagués parlat mai amb Musk d’un possible contracte amb SpaceX, i va afegir que les negociacions seguien “la línia de l’interès nacional”, en compte de respondre a “amistats o afinitats polítiques”. La primera ministra italiana, en aquest sentit, va admetre que tancar un acord en matèria de seguretat amb una empresa privada no era òptim, però va matisar que la tecnologia de SpaceX permetia “comunicacions segures, tant en l’àmbit nacional com, especialment, en l’àmbit planetari”.

Ni Musk ni SpaceX no han respost a les preguntes de The Washington Post sobre el cas.

Una persona informada sobre les negociacions entre el govern italià i la companyia de Musk, que accedeix a parlar-ne amb la condició de mantenir l’anonimat, explica que encara hi ha posicions oposades al si del govern italià sobre l’acord. A alguns funcionaris, explica, els preocupa que l’acord inicial obri la porta a la possibilitat que els satèl·lits de SpaceX s’emprin també per a oferir serveis de connexió als consumidors italians, cosa que podria fer perdre terreny als gegants de les telecomunicacions del país i, de retruc, convertir el sector en un monopoli comandat per Musk.

“Si Europa i els rivals de mercat [de Musk] no s’afanyen, acabarem veient una gran concentració de poder al sector”, explica Vittorio Colao, ex-ministre italià d’Innovació Tecnològica i ex-director executiu de Vodafone Group, un dels principals operadors de telecomunicacions d’Itàlia i la resta d’Europa. I, en referència a SpaceX, afegeix: “Aquest operador nou tindrà 10.000 o 12.000 satèl·lits de telecomunicacions, mentre que la resta tan sols en tindran uns pocs centenars.”

Per contra, el vice-primer ministre de Meloni, Matteo Salvini, ha defensat d’ampliar l’acord. “Elon Musk és una figura capdavantera en innovació global: un possible acord amb ell i SpaceX per a garantir la connectivitat i la modernització de la xarxa d’Itàlia no seria cap amenaça, sinó una oportunitat”, va escriure fa poc a X. “Confio que el govern avançarà en aquesta direcció, perquè té el deure d’oferir el millor servei possible als ciutadans.”

Alguns crítics de l’acord han expressat preocupació pel risc que un multimilionari amb una agenda política tan marcada com la de Musk pugui tenir accés a dades confidencials de milions d’italians.

Alguns altres han mostrat dubtes pel preu elevat –1.500 milions d’euros– d’allò que, en essència, és un contracte de serveis. “La cosa que més em desconcerta és la dimensió econòmica d’aquest contracte”, explica el senador Antonio Nicita, del Partit Democràtic. “Si parléssim de 200 milions o 300, no ho veuria com res fora de la normalitat. Però parlar de 1.500 milions per llogar satèl·lits?”, continua.

Meloni ha negat vehementment que un acord entre Itàlia i SpaceX arribi a menystenir el programa europeu –encara en fase inicial– per a construir un gegant continental en el sector dels satèl·lits de comunicacions. En aquest sentit, la primera ministra italiana ha suggerit que Europa no havia fet els deures en aquest àmbit i que, a curt termini, tan sols SpaceX podria satisfer les necessitats de connectivitat d’Itàlia.

Però alguns analistes consideren que Meloni posa en risc els vincles entre el govern italià i molts dels seus socis –tant a casa com a l’estranger– per prioritzar la relació amb Musk. Sigui com sigui, la primera ministra no s’ha fet pas enrere, i ha defensat públicament el multimilionari.

“Quan la gent em parla de l’amenaça a la democràcia, els responc que [Musk] no és la primera persona famosa i rica que expressa la seva opinió”, va dir la setmana passada, en resposta a les preguntes de periodistes sobre l’afinitat entre el multimilionari i l’extrema dreta a Alemanya i el Regne Unit. “On hi ha el problema, amb això?”

“Em sembla natural poder-hi parlar […] i és curiós que aquells que, fins fa poc, elogiaven Musk com un geni prefereixin ara presentar-lo com un monstre, tan sols perquè s’ha decantat pel bàndol ‘erroni'”, va afegir, en al·lusió als seus rivals progressistes.

Però les intervencions recurrents de Musk en la política italiana han fet arrufar les celles de molts dels alts càrrecs del país, incloent-hi el president i cap de l’estat, Sergio Mattarella. Al novembre, Musk va denunciar públicament els jutges que s’havien pronunciat en contra del pla de Meloni per a enviar els immigrants rescatats a la mar directament a Albània per ser detinguts, en compte de desembarcar-los a Itàlia.

“Aquests jutges se n’han d’anar”, va escriure Musk a X.

En resposta, Mattarella va emetre una declaració inusual, en què apuntava directament contra Musk. “Qualsevol persona –especialment si, com s’ha anunciat, és a punt d’assumir un càrrec d’influència en el govern d’un país amic i aliat– ha de respectar la sobirania [d’Itàlia], i no pot posar-se a impartir lliçons lliurement.”

Cat Zakrzewski, de Washington estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El temple era auster però acurat. Hi havia més aviat poca decoració, però un element comú en totes les sales i altars: la fotografia d’un home jove vestit amb una túnica negra. Com ell, però de carn i ossos, hi havia un grup de quatre homes avituallats amb hàbits de colors blaus. De seguida que em van veure em van fer seure amb ells i em van portar un cafè amb llet condensada, una de les ofrenes més típiques del Vietnam.

Em trobava al delta del Mekong. Concretament, al districte de Phu Tan, allà on fa poc més d’un segle va néixer el fundador d’una religió relativament nova  anomenada Hoa Hao. En menys de noranta anys, les doctrines d’aquell home havien convençut entre dos milions i vuit de persones que el consideraven un buda.

Ara era el torn del te amb gel.

“Aquesta religió és un camí que porta les persones de la ignorància a la il·luminació i l’alliberament, tot evitant la reencarnació”, em va començar a explicar un d’aquells divertits homes. Ja m’havia acabat aquell cafè glaçat i ara la taula l’omplien tot de gerres de te amb canya de sucre i, novament, molt de gel. Eren voluntaris que venien a ajudar a aquell temple, un dels més importants de la zona, i entre tasca i tasca xerraven amb alegria. Allò que m’explicava el més extravertit de tots em sonava molt. I no és estrany, perquè el Hoa Hao és una escissió del budisme.

El culpable que hi hagués uns nous preceptes més interessants que no pas els que defensava el budisme tradicional era Huynh Phu So, un noi que amb només dinou anys havia creat el Hoa Hao. Després de deixar els estudis per culpa d’una malaltia crònica, va retirar-se quatre anys a estudiar amb un ermità budista, i allà diu que va aconseguir la il·luminació. L’any 1939, va fundar la religió i de seguida va guanyar seguidors gràcies a les seves suposades habilitats curatives i a les seves prediccions encertades, com ara, la caiguda de França durant la Segona Guerra Mundial i la invasió japonesa d’Indoxina. En només un any havia aplegat més de 100.000 seguidors.

Huynh Phu So és conegut entre els seus seguidors com el Buda guaridor.

Huynh Phu So defensava la simplicitat del culte, sense necessitat de tenir temples elaborats, rituals complexes o grans decoracions als altars. En compte d’això, advocava per orar en la tranquil·litat de la casa. Era una pràctica espiritual que no significava cap gran esforç i no feia anar un llenguatge arcaic ni excessivament culte. Això interpel·lava directament els pagesos de la zona, que majoritàriament cultivaven arròs. De fet, el lema de Huynh Phu So era: “Practica el budisme mentre treballes la terra”. A més a més, el Hoa Hao posava especial èmfasi en la caritat i l’ajuda als més pobres, i també en la inexistència d’una institució central, cosa que l’allunyava de les principals religions que lluïen joies, temples caríssims i grans fortunes.

“La religió Hoa Hao té moltes ensenyances, com ara, la pràctica de l’humanitarisme”, em van continuar explicant els meus nous amics. “Els éssers humans ajuden els éssers sensibles.”

Els voluntaris porten moniato al vapor.

Aquesta sensibilitat s’estén més enllà de la nostra espècie, i per això una gran part dels seguidors de Huynh Phu So són vegetarians, cosa que es podia veure fàcilment per la gran quantitat de restaurants vegetarians que hi havia a la zona. De fet, aquell mateix dia, havia pogut gaudir d’un espectacular bufet lliure amb plats únicament vegetarians que m’havia costat sols 65 cèntims d’euro, beguda inclosa.

Al temple on havia conegut aquells voluntaris també servien menjar, però ho feien de manera plenament altruista per als més necessitats. “Cada matí servim a qualsevol família que vulgui menjar”, em van assegurar mentre m’ensenyaven l’ampli menjador que tenien i les cuines.

L’evolució del Hoa Hao

La vida de Huynh Phu So després d’allò va ser molt atrafegada. La seva popularitat creixent i els seus discursos nacionalistes van preocupar els colonialistes francesos, i això va fer que s’exiliés unes quantes vegades fins el 1942, quan els agents japonesos el van segrestar a Saigon. El 1945, quan van derrotar el Japó imperial, Huynh Phu So es va involucrar en política i va fundar el Partit Democràtic Socialista de Vietnam. Tot i això, va desaparèixer al cap de poc temps, quan només tenia vint-i-set anys. Es creu que va ser assassinat per forces del Viet Minh, la facció comunista revolucionària de Vietnam, encapçalada per Ho Chi Minh.

El jardí cuidat d’un temple Hoa Hao.

Després d’allò, els seus pares es van fer càrrec del lideratge de la religió, i van incorporar alguns canvis. Si bé el seu fill havia defensat que el Hoa Hao no havia de tenir jerarquia entre els monjos, actualment hi ha un comitè executiu central. De fet, era exactament on em trobava.

Havia estat allò, la institucionalització del moviment, que havia permès que després de molts esforços el Hoa Hao fos una religió reconeguda pel govern vietnamita. Però al mateix temps havia ocasionat divisions internes i la creació de grups independents que no creien que aquell fos el camí que volia el seu creador i que encara avui dia són perseguits i pressionats per les forces estatals.

Una família resa en un temple Hoa Hao.

Molts seguidors, per exemple, denuncien que han sofert detencions durant les quals els han obligat a signar una declaració prometent que no assistirien a esdeveniments religiosos. De la mateixa manera, la policia a voltes ha impedit l’accés a determinats temples no reconeguts i prohibeix que es llegeixin les paraules de Huynh Phu So en lectures públiques d’aquests grups independents.

La figura omnipresent

Mentre explorava la província d’An Giang, on es trobaven la majoria dels creients d’aquesta religió, em vaig topar amb uns quants temples Hoa Hao, fàcilment identificables perquè mostraven les sigles PGHH (“Phat Giao Hoa Hao”) a les teulades. Accedir-hi era fàcil, però no pas fer-ne fotografies.

Estàtues budistes, flors i més decoracions en un altar Hoa Hao.

Els interiors no estaven tan decorats com els budistes, però sí que hi havia estàtues i més decoracions, la qual cosa fugia dels ideals del seu fundador. Segurament també ho feia l’excessiva presència d’imatges d’ell mateix per tot arreu. N’hi havia de petites, de mitjanes i de grans. A color, i en blanc i negre. En totes, s’hi distingia Huyn Phu So, eternament jove, amb rostre seriós i, a vegades, enfadat.

Aquell era el mínim comú denominador de tots els temples, i el seu tret més identificable. Ben mirat, potser era la cosa més normal per a una de les poques religions que podia tenir fotografies del seu profeta. Era indubtable que el Hoa Hao i el culte a la personalitat anaven ben agafats de la mà, cosa que em sorprenia, tenint en compte la naturalesa austera i simplista del moviment.

La sala d’un temple amb imatges de Huynh Phu So.

En un d’aquests temples, vaig conèixer un monjo d’uns trenta anys que vestia amb un hàbit blau marí. “Som una religió molt jove que promou valors com la caritat i la pau”, va comentar-me a tall de benvinguda. “Com pots veure, aquest és el nostre fundador.” Assenyalava un quadre de dos metres d’alt de Huyn Phu So.

Allà, a més de centenars de fotografies seves, també hi havia un cotxe que devia tenir vora seixanta anys. Era tancat dins una vitrina enorme que ben bé podia ser un garatge de vidre. “Aquest és el cotxe que havia tingut el seu pare”, em va explicar.

Una fotografia de Huyn Phu So presideix un menjador d’un temple.

Em preguntava si aquell jove tan intens, Huyn Phu So, aprovava tot allò que passava, amb aquelles veritats que ell havia aconseguit, suposadament, després d’haver arribat a la il·luminació. Era gaire diferent de com ell havia visionat que seria aquella religió? A mi em feia la sensació que, de mica en mica, s’havia anat perdent l’essència del seu missatge. Si en menys d’un segle ja havia passat tot allò, no em volia ni imaginar què podien passar a les seves paraules, com les de qualsevol, passats dos mil anys. Era el joc del telèfon amb interessos polítics, econòmics i socials darrere. Una recepta perillosa.

Avui fa cinc anys, la indústria petroquímica va canviar per sempre a Tarragona. A les 18.38, un tanc d’òxid d’etilè de l’empresa Indústries Químiques de l’Òxid d’Etilè (IQOXE), al municipi de la Canonja (Tarragonès), va esclatar. A causa de l’accident hi hagué tres morts i més d’una desena de ferits. Dues de les víctimes, el director de la planta i un treballador, van morir a conseqüència de l’explosió. La tercera va morir a casa seva, mentre mirava el televisor, per l’impacte de la tapa del reactor. Aquesta planxa metàl·lica d’una tona de pes va volar més de dos quilòmetres fins a encastar-se en un edifici de cinc plantes de Torreforta i el va esfondrar parcialment.

Aquest vespre, a les 18.00, els sindicats CCOO i UGT, la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona (FAVT), la Federació de Veïns de Llevant han convocat una concentració a les portes de la planta, en record de les víctimes i per continuar reivindicant una indústria segura. L’acte, que té per lema “No oblidem”, compta amb el suport dels ajuntaments de Tarragona i Constantí (Tarragonès). A més, la FAVT té previst d’enviar una carta al president de la Generalitat, Salvador Illa, demanant que no es dilati més el procediment judicial contra els responsables de la companyia.

“Encara som molt lluny de tenir una indústria prou segura. S’han fet passos en la direcció correcta aquests darrers anys, però no n’hi ha prou”, explica a VilaWeb José Martín Carrasco, secretari de la FAVT. L’entitat lamenta que l’administració no faci prou esforços per conscienciar la població dels riscs que implica la indústria petroquímica i assegura que, si hi hagués un altre accident com aquell, la població no sabria actuar correctament. En la mateixa línia, el secretari general d’UGT a Tarragona, Joan Llort, demana que es facin més simulacres i que serveixin per a millorar els protocols.

El secretari general d’UGT a Tarragona, Joan Llort; el secretari de la FAVT, José Martín Carrasco; i el secretari general de CCOO Indústria a Tarragona, Pedro Carmona.

També exigeix la millora de la seguretat interna a la planta, sobretot per als treballadors subcontractats que, a parer seu, molt sovint no reben prou formació en aquest camp. Reclama que les aportacions a les mútues d’accidents de treball es facin servir per a fer formació en seguretat. “Durant aquests cinc anys, hi ha hagut molts incidents, i amb tants incidents al final hi ha accidents”, pronostica.

Tot esperant un judici que no arriba

Malgrat que ja fa cinc anys dels fets i que la investigació va acabar el juny del 2023, encara no hi ha data perquè comenci el judici oral. Els tres dirigents d’IQOXE en aquell moment, José Luis Morlanes –director general–, Juan Manuel Rodríguez Prats –director de la planta– i Gerardo Adrio –cap de seguretat–, seuran al banc dels acusats per possibles delictes d’imprudència greu amb resultat de mort i lesions, contra el dret dels treballadors i per estralls. La fiscalia els demana onze anys de presó. A més, en el procés hi participen una dotzena d’acusacions particulars i dues de populars.

La FAVT ha expressat preocupació per “l’extrema dilatació” del cas. De fet, avui enviaran una carta al president Illa per demanar-li que el judici comenci com més aviat millor. “Tenim la sensació que l’empresa vol allargar al màxim el procés per tirar-hi sorra a sobre i aquí no ha passat res”, diu Carrasco. A més, deplora l’allargament del procés perquè, diu, causa un dolor innecessari a les famílies de les víctimes.

Segons la jutgessa del cas, la política empresarial d’augment de producció i reducció de costs va fer que el manteniment de les instal·lacions fos deficient i que l’activitat s’exercís sense les condicions de seguretat exigibles i amb una plantilla insuficient. Ara, s’haurà d’esclarir en el judici si s’hauria pogut evitar l’explosió. També haurà de resoldre si es va cometre una imprudència perquè no es va aturar la producció, malgrat que s’havien registrat avaries en la maquinària el mateix dia de l’accident o si la modificació de la fórmula d’elaboració del producte que es va fer abans de l’explosió l’hauria poguda causar.

D’una altra banda, hi ha una altra peça separada del cas, que investiga si la companyia química feia servir un reactor clandestinament i sense autorització. Aquesta resta pendent d’un recurs d’apel·lació a l’Audiència de Tarragona, que haurà de decidir si finalment es fa el judici.

Millora en les relacions amb l’empresa

L’accident va passar enmig d’un conflicte laboral entre els propietaris de l’empresa petroquímica i els treballadors. A més, la reacció de la companyia a l’accident no va ser la que esperaven els professionals. “Hi va haver força mala maror. Com si volguessin tapar totes les retallades que s’havien fet, malgrat que nosaltres feia temps que les denunciàvem”, diu Llort.

Ara, de fa dos anys, arran dels canvis en la direcció de la planta, les relacions han millorat. “És important, perquè si es detecten problemes cal que se’n pugui parlar internament amb franquesa i normalitat, tant pel bé dels treballadors com pel de la societat en general”, diu.

Planta d'IQOXE a la Canonja Planta d'IQOXE a la Canonja Planta d'IQOXE a la Canonja Planta d'IQOXE a la Canonja

Som en un temple de la glosa, a Manacor. Dissabte, el bar Mallorquí, dins les festes de Sant Antoni, organitzà la dissetena ximbombada. El dia abans, ja s’hi respirava l’ambient. Per aquestes dates, glosar és tradició, encara que tot l’any sigui un bon moment, com recorden els entrevistats. És difícil d’imaginar un Sant Antoni sense ximbombes ni gloses. A Manacor, centenars de persones omplien el bar glosant en comunió. A les altres viles on Sant Antoni es viu intensament tampoc no hi faltaran els combats, les rimes enginyoses, la crítica social i l’alegria de compartir espai un altre any amb els més atrevits.

Mateu Matas, Xurí, glosador gairebé innat, i Maribel Servera, també figura referent en aquest món, ens reben a la seva vila, un lloc indicat en uns dies indicats: pels carrers ja fa olor de Sant Antoni. I ells dos, que no poden viure sense glosar, ens expliquen quina relació tenen amb aquesta festa, per què va ser a punt de desaparèixer una tradició que no té origen conegut en la història, quin paper hi té la llengua i, sobretot, per què s’ha de reivindicar el glosat.

—Com us vau iniciar en el món de les gloses?
—Mateu Xurí [M. X.]: Vaig tenir la sort que mon pare era molt cantador, la meva padrina feia alguna glosa… La glosa era un element més dins de l’entorn familiar. Això era una cosa estranya dins la meva generació, perquè els anys vuitanta i noranta és quan es nota més la decadència de la glosa, tant vivencial i familiar com pública i social. En vaig aprendre i, sense témer-me’n, vaig tenir tot un bagatge que em va permetre, a vint anys, de començar improvisar sense gaire dificultat.

—Maribel Servera [M. S.]: Jo la vaig descobrir de més gran, en devia tenir vint-i-cinc. El meu primer contacte amb la glosa va ser per Sant Antoni. Com molta de gent, pensava que només es glosava per Sant Antoni i hi tenia contacte d’any a any. Jo sempre feia la glosa més simple i els veia a ells que glosaven una hora o dues. L’Associació de Glosadors em va obrir les portes, em van dir que se’n podia aprendre.

—Què significa glosar per a vosaltres?
—M. X.: És una manera d’entendre i d’explicar el món. Glosar és un fet vital; necessit plorar en glosa, estimar en glosa, escriure en glosa. És el meu canal d’expressió, és allà on es vehicula tota la persona d’en Mateu Xurí. Jo m’explic glosant. No entendria la meva vida si la glosa no en fos part. No hi ha dia de l’any que la glosa no passi dins nostre d’una manera o altra, sigui glosant, ensenyant a fer-ho o compartint temps amb glosadors o improvisadors d’unes altres bandes. És un fet essencial que acompanya la nostra vida.

—M. S.:  Ha arribat un punt que la glosa és una part de la meva vida a la qual no puc renunciar cap dels 365 dies de l’any. Jo sóc mare de dues nines petites i m’ho absorbeixen tot, he hagut de renunciar a una barbaritat de coses, però a la glosa, no hi puc renunciar. És una passió molt gran que duim a dins. Hi ha a qui li agrada la música o el futbol i no entén la vida sense això; doncs a mi em passa amb la glosa. Satisfà les meves necessitats creatives, de relació, de qüestionar i entendre el món.

—Es troba en un moment dolç, la glosa? 
—M. X.: Com en tot, podem veure el tassó mig buit o mig ple. Si comparam el moment actual amb fa vint-i-cinc o trenta anys, que no hi havia joves que glosassin, i quedaven els grans glosadors –Joan Planisi, l’amo en Toni Socies i don Jaume Joan d’Algaida–, sumat a la feina que s’ha fet i en la qual s’ha abocat molta gent, el tassó és mig ple. Ara som en un moment brutal on hi ha més de trenta glosadors de totes les franges d’edat, es fan un centenar d’actes anuals, tallers, som en escoles i instituts…

—I dèieu que es podia veure també el tassó mig buit.
—M. X.: Quan entres en una escola, la majoria d’alumnat no sap què és una glosa. O, per exemple, sempre s’ha dit que els glosadors som els portaveus del poble: però ara ja no som portaveus de tot el poble. Hi ha mil pobles dins Mallorca mateix i molta gent no sap què és una glosa, ni els és un element proper ni propi. Hi ha molta feina a fer, no tan sols per un fet tradicional i cultural, sinó per la potència i el poder que té la glosa per ella mateixa. Per tant, diria que ara som al replà de l’escala. Que hi ha hagut uns anys, a partir del 2012 sobretot, en què hi va haver una pujada significativa de la dimensió. Ara no dic que anem avall, però tampoc hi ha una pujada: hem de continuar treballant i dignificant la glosa.

—Si feim una mica de recorregut històric, és mal de dir quan va néixer. 
—M. X.: La glosa és la forma genuïna amb què improvisam versos a Mallorca, Menorca i per extensió als Països Catalans. Tot i que en el País Valencià sigui el cant d’estil o les albaes, i al Principat siguin les jotes de l’Ebre o les nyacres de l’Empordà, sí que hem adoptat la paraula “glosa” com a genèric als Països Catalans. Formen part de la poesia oral i improvisada que existeix arreu del món. I sí, l’origen és mal de definir, però ja diuen que l’Odissea d’Homer és el primer poema oral. A partir d’aquí, hi ha hagut canvis i podem dir que som hereus dels joglars i dels trobadors medievals, però no sabem en quin moment s’agafa la paraula “glosa” com a definidora. Sabem que “glosa” significa ‘llengua’ en grec; les paraules són la matèria primera que té el glosador. El fet d’improvisar en vers i la necessitat d’expressar-se d’una manera bella i artística és inherent a la parla humana. Del moment que l’home comença a parlar, té la necessitat de crear bellesa amb el llenguatge. I, per tant, té la necessitat de cantar i de dir.

—M. S.: I hem de creure, molt intuïtivament, que la improvisació és abans que la cançó. Ens surt instintivament, com els infants quan canten inventant-se una lletra.

—A Mallorca, la glosa la trobam molt arrelada al camp.
—M. X.: L’hàbitat natural de la glosa, fins a la segona meitat del segle XX, és a dir, fins fa dos dies, era la pagesia. Un dels fets que explica la decadència de la glosa són factors socials, històrics i polítics. Moltes vegades culpam Franco de la desaparició de la glosa. I sí, va haver-hi un odi cap a tot allò que sonàs a catalanitat, però també hi ha un canvi molt gran de la manera de viure a Mallorca els anys seixanta, amb el boom turístic que ho capgira tot. Mallorca deixa de ser pagesa i amb això canvien les relacions socials i la cultura que es produeix. I el folclore que aglutina aquell poble i aquella manera de fer. A partir d’aquí la glosa cau en decadència com tantes altres expressions. I jo crec que es torna a trobar a partir de les funcions que desenvolupa.

—El turisme torna a sortir com una cosa que ho ha condicionat tot a la vida, fins i tot glosar.
—M. S.: Sí, el turisme i la globalització, tot va lligat. Hi va haver un revulsiu, passant de la pagesia a la urbanitat, i ara n’hi ha un altre, que és la tecnologia. En l’àmbit lingüístic ens penetra el castellà pertot. Pel que fa a referents, quins tenen els joves? Youtubers que la majoria són castellanoparlants. Hi ha una pèrdua d’aspectes inherents i dels que formaven la nostra societat que s’esfilegassen i es perden pertot. Tenim una fragilitat enorme encara.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Ara esmentau la llengua. La glosa n’és una protectora? 
—M. S.: Hi ha un glosador argentí que diu que la primera funció de la improvisació és la defensa de l’idioma. Si ho diu en una cultura i una llengua amb tants de parlants, què hem de fer nosaltres? Anam a les escoles de tot Mallorca i tot d’una ho veus: ja no són tan sols barbarismes, són canvis en la gramàtica. Els al·lots ja no xerren com xerràvem.

—M. X.: Tenim un flux demogràfic bestial, som unes illes que han duplicat la població en qüestió de poques dècades i això socialment i culturalment ho posa tot en tensió. Entram dins escoles i instituts i ens trobam alumnes que no saben ni dir bon dia. Si els que ataquen la llengua catalana cada dia entren a les aules –Déu vulgui que no–, ens hauran de donar la raó a nosaltres, perquè veuran que l’adoctrinament és a la inversa del que diuen. Que la llengua que predomina i amb la qual es comuniquen és la castellana. Perquè la informació que reben en castellà és molt extensa. La glosa és un element que ajuda la llengua catalana, que la defensa. Però som els que som. I la glosa no és un element de masses. És un petit gra d’arena que suma amb tota la modèstia del món.

—Què més ha afectat les gloses aquests darrers anys?
—M. X.: La pandèmia va trencar moltes dinàmiques que funcionaven totes soles. No ho hem analitzat prou. No parl només de gloses, sinó a escala de col·lectivitat. La societat s’ha individualitzat encara més, i això és perillós. Com podem fer perviure i transformar la cultura popular dins d’aquest món neoliberal? Es potencia l’individualisme ferotge, entès com a llibertat de l’individu, però que se sustenta en l’enveja i la cobdícia. La cultura popular és a la inversa, és establir xarxes amb qui més ho necessita. És cohesionar i integrar. Com ho feim perquè la glosa condueixi cap aquí dins un món que ens obliga a competir intentant destrossar qui tens a devora?

—De fet, les gloses són molt inclusives.
—M. S.: El potencial que té Sant Antoni, per exemple, és aquesta inclusivitat. Nosaltres no aturam de dir que glosam tot l’any, però a vegades glosam dins un teatre en què sortim els dos glosadors que som i tothom mira; en canvi, a Sant Antoni glosa tothom. És una porta oberta perquè tothom hi pugui participar. I ens enduim sorpreses impressionants: una persona que no havíem vist mai es posa a contestar una glosa rere una altra i no saps d’on ha sortit. I això és el potencial que dóna Sant Antoni, hi ha joves que s’atreveixen a glosar.

—M. X.: A mi allò que m’agrada més és l’ambient de confiança en què es crea un context que permet la creativitat. I a partir d’aquí, ja serà igual si es fa un glosat més banal, més transcendental, més crític o reivindicatiu. La confiança que tendré com a creador o glosador és la que farà que gaudesqui de les gloses que compartesqui amb la gent que tenc a davant. Aquí serà igual la temàtica. És més definitori el context que no el text. Si parlam de glosa escrita és una altra cosa, perquè potser és quan el glosador s’acosta més al poeta procedimentalment, depens del text. Però quan improvises, hi intervenen tants factors contextuals que acaben definint la situació comunicativa. Sí aquí hi ha aquesta confiança i aquest ambient creat, les emocions compartides, és quan la glosa transcendeix. I solen ser els pitjors textos, perquè l’emoció hi passava per damunt.

—Ara hi ha les festes de Sant Antoni. Què ha significat per a les gloses? Com viu Sant Antoni un glosador? 
—M. S.: Aquest esclat de les gloses els darrers anys també s’ha vist amb la festa de Sant Antoni, per exemple, a Manacor. Fa vint anys els dimonis es passejaven i no hi anava ningú. Ara no caben enlloc. Al capdavall, és un retrobament del poble amb la festa o del poble amb les gloses. Han fet camins paral·lels i hi ha una necessitat de la gent de connectar amb les seves arrels. Mira, com a glosadora, a jo m’ha passat una cosa molt curiosa: sempre he estat santantoniera, sempre feia la volta sencera amb els dimonis i em plantava a cada bar que podia a primera fila, que avui això també és impossible, i anàvem amb el camió cap a Son Macià. I des que glos ho he deixat de fer, tot això. Perquè aquí glosen i jo m’estim més ser aquí glosant. I no vull dir que l’una cosa sigui millor que l’altra. De la mateixa manera que així com creixem ens enganxam més a una part de la festa de Sant Antoni que més ens agrada. La festa, sobretot de Sant Antoni, dóna lloc i espai a tothom.

Mateu Xurí glosant al Tradicionàrius de Barcelona, per les festes de Sant Antoni de la Pobla a Gràcia, el 2023 (fotografia: Martí Gelabert).

—M. X.: Si avui associam tant la glosa a Sant Antoni és perquè només va quedar aquest pal de paller. La glosa només era per Sant Antoni. Tot allò que quedava era pobríssim. I, per tant, només li havien permès que quedàs com una forma d’entreteniment, però sense qüestionar gaires coses. I aquí sí que hi ha tota la qüestió política de reduir les expressions o el folclore a la mínima essència. És a dir, d’anar desvestint totes les funcions que tenia la glosa. I jo crec que avui dia, i si alguna cosa s’ha aconseguit als Països Catalans, és tornar-la a dotar de funció de crítica social, política i reivindicativa al glosat.

—El món de la glosa, tradicionalment, ha estat molt masculí. Com ho heu viscut personalment, Maribel Servera? 
—M. S.: Això torna a anar paral·lel amb la societat. Quan vaig començar a glosar no em vaig fixar que hi hagués més homes que dones. I això que n’hi havia molt poquetes en aquell moment. Sí que hi havia Antònia Pipiu, que va ser una de les capdavanteres. I d’aquí a avui hem canviat molt i som més. De fet, de les millors improvisadores del món, no et diré que la majoria són dones, però sí que moltes ho són. Sí que hi ha una part d’herència del pes tradicional: fa cinquanta anys les dones no anaven als bars i la glosa era una cosa que es feia al bar al vespre. Per tant, era una cosa social i circumstancial del moment. Sí que és ver que hi ha feina en aquest sentit, però també és ver que de com més va som més dones i la glosa s’equipararà més. Jo en parlaria amb normalitat i com un procés natural.

—M. X.:  A vegades les coses no passen perquè sí. Si tots hi posam una mà i ho propiciam hi haurà tantes dones com homes. Però jo crec que un canvi important és que no glosam de la mateixa manera avui que fa vint anys. Jo mateix no faig les mateixes gloses avui que fa vint anys sobre el mateix tema. Hem feminitzat molt la manera de glosar: crec que hem feminitzat molt més el discurs, el llenguatge i les formes molt més enllà del nombre de glosadores que hi hagi en actiu. Tenim tota una tradició, tota una cançonística masclista, misògina, però això són les gloses que fan els glosadors avui a Mallorca? No. No vull dir que no n’hi hagi algun que ho faci, ni que no quedi molta feina a fer, tots tenim micromasclismes a desdir i hem de continuar fent molta feina, però nosaltres no som seguidors d’aquest cançoner.

—M. S.: I tenim el referent de les basques. Allà el bertsolarisme, la improvisació, és la manifestació cultural més important. Hi ha molts glosadors joves i les dones, que són moltes, ho han estudiat molt. Quan ho mires amb detall, veus tota la feina que encara s’ha de fer. Els temes que s’han cobert fins ara eren els que improvisaven els homes. I dèiem que això eren els temes universals. En canvi, els temes de dones només eren temes de dones. No, escolta, són tan universals com els d’homes. I a veure si la gent escolta igual un home que una dona quan es fa un glosat seriós, per exemple polític. Jo em sent igual, però potser no s’escolta igual allò que jo dic. Però com més siguem, més passes farem. I com més compartim, més creixerem conjuntament. El feminisme farà créixer la glosa, com qualsevol altra cosa, però sense fer cap drama de dir que els glosadors són masclistes.

Després del suport públic rebut pel líder del seu partit, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha donat el dol per acabat, li ha tornat el somriure a la cara i ha passat a l’atac. En una compareixença davant la premsa a Alacant, el cap del Consell ha respost preguntes relacionades amb la seua gestió de la gota freda i no ha assumit cap responsabilitat, ans al contrari, les ha repartides totes entre uns quants membres i organismes del govern espanyol.

Però, abans, ha assumit l’adjectiu de “noquejat” que li ha atribuït Feijóo en una entrevista avui al matí, i ha dit que sí, que és clar, que no li sap greu que se sàpia, i que és més humà estar commocionat després d’una tragèdia com aquesta que pagar una campanya de publicat contra ell com van fer “alguns”, per a desprestigiar-lo. Així, el president reprèn el fil de la victimització que va començar en una compareixença, sense preguntes, amb Alberto Núñez Feijóo a València.

Responsabilitza la Confederació Hidrogràfica del Xúquer

El president no ha explicat en cap moment per què va arribar tan tard a la reunió del CECOPI ni per què, essent ja Utiel negada i el Magre a punt de desbordar-se a Algemesí, no va suspendre l’agenda. Sí que ha parlat insistentment de la falta d’informació als tècnics per part del govern espanyol. “Vull recordar que l’avís de les vuit i onze del vespre es produeix quan fa onze minuts que el secretari d’estat ha comunicat el risc imminent de la presa de Forata. No hi havia hagut informació rellevant ni confirmada per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. És impossible que sense informació veraç del govern d’Espanya, els responsables tècnics d’emergències tingueren prou elements per a prendre decisions”, ha dit.

Siga com siga, a les 17.35, quan el president encara dinava al Ventorro, el 112 va publicar en el seu compte de X un comunicat de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que alertava els municipis de les riberes del Xúquer i Magre que havien començat a desembassar aigua.

Quinze, disset, o més telefonades

Avui Mazón ha parlat de les quinze o disset telefonades que va fer, diu entre les cinc i les vuit de la vesprada del 29 d’octubre. “I a partir de les vuit en vaig fer unes quantes més. No hi ha cap inconvenient a dir-ho, hi haurà una comissió d’investigació. Ja he contat les que vaig fer a la consellera Salomé Pradas, unes tres o quatre més amb el president de la Diputació.” També ha recordat la telefonada que va tenir amb el batlle de Cullera i ha dit que la versió que va donar no és la correcta, que la conversa va ser diferent, però que no vol polemitzar. Segons Mazón, aquella vesprada va parlar amb el director general d’Infrastructures i amb personal de presidència, amb total tranquil·litat, “fins que va deixar de ser el que prevèiem i fins que ens vam adonar que les previsions del govern o el silenci informatiu de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer generaven apagades informatives amb les quals els tècnics del CECOPI no podien reaccionar”.

A continuació ha relatat les telefonades que hauria volgut rebre. “Fins a les onze del vespre no vam rebre la del president del govern. Fins passades les vuit de la vesprada no vaig rebre la de la ministra de Transició Ecològica. La delegada del govern no em va telefonar en cap moment durant tot el dia i quan vaig arribar al CECOPI era en una pantalla, i no va arribar fins a les sis del matí, essent membre del CECOPI, cosa que jo no sóc.”

Cal recordar que durant els primers dies de la crisi el Consell va justificar la incomunicació del president pel fet que durant unes hores, dotze, segons una font de la Generalitat, la telefonia mòbil de Movistar va caure al Centre d’Emergències de l’Eliana. Sí que funcionaven els telèfons fixos i les telefonades de veu per WhatsApp. A això es va aferrar el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, per a justificar que no guardava cap registre de telefonades.

En la intervenció, Mazón ha dit unes quantes voltes que ell no és membre del CECOPI i que, per tant, no tenia obligació de ser-hi.

Diu que sempre ha respost i ha comparegut

Després de més de dos mesos d’absència i de pràcticament no respondre cap qüestió dels periodistes, avui, a Alacant, el president ha dit que ell no s’ha amagat mai darrere de cap plasma ni ha refusat cap pregunta dels mitjans d’informació. “Tampoc no he deixat d’anar als pobles afectats”, ha afegit.

Malgrat això que diu, cal remarcar que aquests mesos el president de la Generalitat ha fet visites molt esparses als pobles de la gota freda. La primera va ser a Paiporta, acompanyant els reis espanyols; i després a Utiel, també amb ells. Quan hi ha anat a soles, sempre ha estat en municipis on governa el PP, i ha visitat zones on no hi havia habitants com ara camins rurals, polígons industrials o ponts en reconstrucció.

La factura d’El Ventorro

El president de la Generalitat ha dit que no tindrà cap inconvenient a presentar la factura del dinar amb la comunicadora Maribel Vilaplana en el restaurant el Ventorro. Segons la darrera versió donada per Presidència, el tiquet del dinar el va pagar el Partit Popular, i per això serà lliurada, com tot, al Tribunal de Comptes amb transparència. I ací Mazón ha tornat a traure el ventilador per a citar tot de persones que també haurien de mostrar les factures dels seus sopars i dinars aquell dia: “Espere que tothom faça el mateix exercici de transparència. Espere que qui era a l’Índia [en referència a Pedro Sánchez] ens conte què va menjar, per què no era al comitè de crisi del govern, què va menjar per a sopar i que ens presente la factura. Que ho faça també la delegada del govern, que ho faça també un senyor a qui fa molt de temps que no sentim, que és el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer [Miguel Polo], que no sabem què va fer o que va deixar de fer. Que siguen transparents. Tots formaven part del CECOPI, jo no.”

També ha esmentat qui era ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, que era a Brussel·les, en campanya personal, ha dit, i tot de responsables de departaments del govern espanyol.

Aquest matí hem tingut la sorpresa d’una entrevista al president del BBVA, Carlos Torres, a la web de l’entitat. Com és previsible en una declaració d’aquesta mena, només se’n poden esperar bones notícies per al banc basc. “Confiem plenament en l’èxit de l’operació per l’atractiu que té per als accionistes de Banc Sabadell”, ha dit. I ha insistit que l’oferta es fa “perquè és bona per a tots: per als clients, per als accionistes, per als treballadors de totes dues entitats i per a la societat en general”. D’entrada, les seves paraules no van en la mateixa direcció que les de les patronals catalanes que han insistit a comparèixer davant la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC), per demostrar el temor que la possible fusió deixi en situació compromesa moltes pimes. Ni tampoc en la direcció de les paraules dels sindicats, que ja han estimat aproximadament els llocs de treball que es perdrien pel camí.

Però el senyor Torres no ho veu així. De fet, en l’entrevista es presenta convençut que els accionistes del Sabadell valoraran “l’extraordinari projecte d’unió de totes dues entitats”. I ha afegit: “És un compromís amb el creixement del nostre país i és una aposta clara per a territoris clau com Catalunya o el País Valencià. És bona per a les pimes, per a les famílies.” L’entitat basca calcula que la unió amb el Sabadell originarà una capacitat addicional de finançament de crèdit de 5.000 milions d’euros l’any, en un moment marcat per la incertesa global i pels dubtes sobre el creixement econòmic a Europa.

Però no diu què els passarà als clients que tenen crèdits en totes dues entitats, ni quin serà el seu volum de crèdit final, probablement menor que el que tenen ara. Recordem que la por entre les pimes és, precisament, que es redueixi, per qüestions de risc de la nova entitat. Per tant, poc hi té a veure que sigui cert el volum global que esmenta el BBVA en l’augment de la seva capacitat de donar crèdit a les empreses. Per aquesta via em sembla que no acabarà de convèncer els clients, que són els subjectes passius de l’operació i els que hi tenen més a perdre, si bé ells no decideixen res, és clar.

Però pels lligams que pugui haver-hi entre clients i accionistes –que n’hi ha–, als accionistes del Sabadell els ha recordat: “D’ençà de començament de l’any 2019 els nostres accionistes pràcticament han triplicat el valor de la seva inversió amb un retorn total molt superior al de competidors europeus i espanyols.” I per a rematar les seves paraules, ha volgut dir als accionistes que les empreses no se’n ressentiran. “Del punt de vista estratègic, continuarem centrats en el client, amb una posició més radical de posar-nos en el seu lloc per a tenir impacte positiu i profund en la seva vida, actuant com el trampolí que pot impulsar la realització dels seus somnis, acompanyant la seva voluntat d’arribar més lluny, tant per a empreses com per a particulars.” No sé si amb aquesta estratègia els convencerà, però ja ho ha dit, per si de cas.

En realitat, aquesta entrevista és la continuació de la decisió que va prendre el BBVA dijous passat de modificar les condicions de l’OPA. El canvi consisteix a variar la condició d’acceptació mínima, que inicialment era l’acceptació de l’oferta per part, almenys, d’accions representatives del 50,01% del capital social del Sabadell. Ara és minorada: consisteix en el fet que l’oferta sigui acceptada per un nombre d’accions que permetin al BBVA d’adquirir, almenys, més de la meitat dels drets de vot efectius del Banc Sabadell al final del termini d’acceptació de l’OPA (excloent, per tant, l’autocartera que, si és el cas, mantingui la societat afectada en aquell moment). Així ho ha comunicat a la CNMV.

La idea és molt clara, i ignoro per què no es va proposar així al primer moment. És evident que si durant el procés el Sabadell augmentava la seva autocartera, les possibilitats d’arribar el 50,01% eren menors. Per tant, ara intenta d’evitar que el Sabadell se serveixi d’aquest mecanisme per defensar-se, traient de la circulació i fent seva una quantitat d’accions determinada. Recordem que aquesta estratègia de defensa és permesa per la llei d’OPA, si els accionistes ho aproven en la junta anual. Una junta que el Banc Sabadell tradicionalment fa a l’abril, però que es podria avançar.

Veient les dues manifestacions en dies pràcticament consecutius, a mi em fa l’efecte que el BBVA adopta una posició més activa per tal d’assegurar-se una operació que no acaba de veure clara, sobretot pel cas que pugui fer la CNMC de les declaracions de patronals i sindicats catalans.

I això passa, precisament, la setmana en què l’agència internacional de qualificació Fitch ha elevat el ràting a llarg termini del Banc Sabadell: de BBB ha passat a BBB+, alhora que manté la perspectiva estable. La qualificadora explica que la millora ha estat impulsada per “l’enfortiment de la qualitat dels actius, la rendibilitat i la capitalització de Banc Sabadell”, i també per la millora en l’avaluació de l’entorn operatiu dels bancs espanyols. A més, indica: “Les qualificacions del Sabadell se sustenten en una consolidada franquícia nacional, especialment en el segment de pimes, una rendibilitat enfortida i un finançament i capitalització adequats.”

Curiosament, el mateix dia, la competidora de Fitch, l’agència qualificadora S&P Global Ratings, considerava que la possible fusió del BBVA i el Banc Sabadell seria “gestionable” en termes de capital i que la suma de la quota d’ambdues entitats no perjudicaria les condicions del mercat en vista d’allò que s’observa en uns altres països amb experiències similars. I afegia que no estava preocupada pel model de negoci del Sabadell, atès que “sembla que pot ser viable” tot sol i que enguany tindrà una rendibilitat financera superior a l’11%. No obstant això, sí que considerava possible una “correcció” de la cotització a la borsa “si descarrilés l’operació”. Ve a dir que si es fa l’OPA estarà bé i que si no es fa, també.

Però falta la veu del mercat. Durant tot aquest temps, les cotitzacions dels dos bancs han anat calibrant les possibilitats que l’operació tingui èxit finalment o no, perquè, com que és un bescanvi d’accions –sense aportació dinerària addicional–, la prima que el BBVA posa sobre la taula va oscil·lant segons els preus de les accions. Els analistes calculen que, d’ençà del primer de maig, la prima mitjana de l’oferta ha estat del 4,7%. Doncs bé, això ha canviat aquests últims dies. Ara aquesta prima es troba en terreny negatiu. Què vol dir això? Doncs que no hi ha cap benefici per a l’accionista del Sabadell acceptant la proposta del BBVA en els termes actuals en què s’ha definit l’oferta. De fet, aniria fins i tot en contra del valor de la seva cartera. Encara que no és la primera vegada en aquests vuit mesos que la prima és negativa, sí que s’ha aconseguit el punt mínim en aquestes últimes sessions, a la vora del 2% de les pèrdues.

En definitiva, el temps corre i s’espera la decisió de la CNMC, però el vot del mercat no sembla anar a favor del BBVA, fins ara, la qual cosa pot explicar el seu canvi d’actitud, molt més activa, en els dos casos que he comentat. Insisteixo en això que he anat dient d’ençà del començament de l’OPA: perquè arribi al final amb l’èxit que vol el BBVA, haurà de fer alguna cosa més i gratar-se la butxaca, perquè fins ara a l’accionista del Sabadell no li sortirien els comptes i, si decideix de fer el pas, hauria de ser amb un acte de fe. I l’experiència diu que els actes de fe no són corrents en el món financer.

El president Carles Puigdemont, que va haver de fer front als atemptats del 17 d’agost de 2017, ha criticat amb duresa el paper dels serveis secrets espanyols arran dels documents que s’han desclassificat sobre l’ex-imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti. En una publicació a X, es queixa que hi ha hagut incompetència i que cal depurar responsabilitat. “Per culpa de la feina mal feta hi ha hagut 16 morts i nombrosos ferits”, diu.

El president Puigdemont es pregunta, arran dels informes desclassificats, per a quina raó no se segueix i es monitora Es-Satti. “Si no es fa, és una gravíssima incompetència que no puc entendre. I si es fa, és evident que falta molta informació per desclassificar”, afegeix. També es queixa del fet que el CNI digui que no es va obtenir “ni el més mínim indici que pogués suposar un risc o una amenaça per a la seguretat”, Puigdemont apunta. “S’han gastat més recursos públics a investigar el deliri de la suposada trama russa que no pas a seguir un individu radical clarament vinculat al jihadisme”, assenyala Puigdemont.

He llegit la documentació sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils l'agost del 2017 que ha desclassificat el govern espanyol, i m'han sorgit encara més preguntes i molta més preocupació.

1. Vista la informació i els contactes que el cervell dels atemptats té amb entorns de…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) January 13, 2025

Pel que fa a un document escrit a mà pel mateix Es-Satti, sobre el qual el CNI elabora una anàlisi grafològica, Puigdemont apunta: “M’estranya que la facin tractant-se, com va dir el director del CNI, d’algú que no representa cap amenaça. I per cert, sorprèn que un imam marroquí escrigui, des de la presó, un informe on fa constar el DNI de tres o quatre persones. Una memòria prodigiosa, certament”. I també es queixa de la denegació del jutge de l’ordre d’expulsió d’Es-Satti.

“Si aquest grau d’informació, coneixement i contactes que va donar Es Satty el proporciona un independentista català, l’operatiu policial i judicial que es muntaria per tenir-lo controlat seria impressionant. A nosaltres ens espien amb Pegasus; a un islamista radical connectat amb entorns terroristes, que acaba preparant un dels atemptats més greus que hem tingut a Catalunya, no”, conclou el president.

Gonzalo Boye ha vist avui com el fiscal engegava l’atac més directe, dur i seriós contra ell en el judici a l’Audiència espanyola en què l’acusen de falsedat documental i d’emblanquiment de diners del narcotràfic en el marc de l’anomenada operació Mito. El fiscal Ángel Bodoque ha anat agafat de la mà d’una inspectora de la policia espanyola, de la UDEF, que ha afirmat directament que Boye havia participat com a advocat en la falsificació d’unes lletres de canvi per justificar l’origen de prop de nou-cents mil euros que van intervenir a començament del 2017 a cinc persones a l’aeroport de Madrid quan els volien traslladar a Colòmbia. L’atac contra la defensa de Boye ha estat frontal, ha detallat per què els documents que l’advocat va aportar no eren vàlids, però ha estat incapaç de justificar que provinguessin de venda de la droga. I ha estat en aquest punt que l’advocat de Boye ha pogut desconcertar el testimoni. La inspectora ha estat evasiva i insegura a l’hora de respondre qüestions determinants per a exculpar l’advocat del president Puigdemont d’una acusació per la qual la fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó.

Boye, contra una llarga condemna a presó: les armes que li resten en el judici que ara es reprèn

L’agent 127.263 ha estat l’autora dels informes policíacs sobre la suposada estratègia d’emblanquiment dels diners que ha nodrit els anys d’instrucció de la causa que va tenir a les mans la jutgessa María Tardón. I el fiscal Bodoque ha anat entrant, un per un i amb tota mena de detall, en aquests informes, perquè la inspectora anés trenant el relat acusatori contra Boye: segons que ha dit, van comprovar que les lletres de canvi que va presentar Boye per a justificar l’origen dels diners de l’empresari Manuel González Rubio (a qui es van intervenir els diners juntament amb quatre persones més, familiars i vinculades amb la seva empresa) havien estat totes cancel·lades, “i no tenien cap validesa legal, i això desmunta completament l’estratègia d’emblanquiment de capitals”, ha reblat.

Ha dit: “Els contractes van ser elaborats per a justificar exclusivament l’origen il·lícit dels diners, però es van fer només amb la informació de les escriptures amb què les lletres van ser originades, és a dir que Boye no sabia què havia passat amb aquelles lletres, quina vida havien tingut, i només van fer quadrar les dates perquè el relat tingués cronològicament una veracitat.” I ha afegit: “Però vam comprovar amb aquestes escriptures de cancel·lació que aquestes lletres mai no van estar al seu poder perquè van ser carregades a unes altres persones, la majoria el mateix creditor de les lletres.”

El fiscal i la inspectora han mirat de desmuntar una de les línies argumentals més importants de la defensa de Boye, segons la qual l’acusació es fonamenta en la declaració voluntària d’un altre dels acusats quan era a la presó i que, en canvi d’incriminar l’advocat, va sortir en llibertat. El fiscal ha portat l’agent a dir que la declaració d’aquest acusat, Manuel Puentes Saavedra, no era pas gaire important: “Això és una anàlisi objectiva de la documentació, aquí no hi ha cap element subjectiu que s’hi pugui introduir.” Ha dit, en tot cas, que la declaració de Puentes Saavedra, que va afirmar que els diners intervinguts no eren de González Rubio sinó de José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco, el capitost del suposat entramat, i que Boye els va ajudar a camuflar-ne l’origen.

Però si bé la inspectora ha aconseguit d’exposar els dubtes sobres l’autenticitat i validesa de les lletres, no ha estat capaç de demostrar de cap manera que els diners provinguessin de la venda de la droga i que, per tant, hi hagués un cas evident d’emblanquiment d’aquells diners intervinguts a l’aeroport.

L’advocat de Gonzalo Boye ha portat el testimoni a una situació d’incomoditat i tensió que li ha fet oblidar pràcticament tot allò per què li demanava: no recordava ni sabia si González Rubio havia cobrat un deute a favor seu d’una empresa amb què havia tingut vinculació perquè hi havia fet una aportació important per a una ampliació de capital uns quants anys abans dels fets de l’aeroport de Madrid; ni que el deute a favor seu coincidia de manera gairebé exacta amb els més de vuit-cents mil euros intervinguts (“recordo que ho vam mirar, però vam considerar que no estava relacionat amb la confiscació de diners”); ni que el contracte de compra d’una oficina a Colòmbia tancat quatre mesos abans coincidia –pel valor– amb els diners que duien a l’aeroport; ni que González Rubio i Gonzalo Boye tenien una relació de client-advocat des de força anys abans; ni que les comunicacions intervingudes entre Boye i la filla de Sito Miñanco, Isabel Prado, potser es devien al fet que ella treballava com a advocada al mateix despatx…

L’amnèsia sobrevinguda ha deixat buides de resposta les preguntes, però el silenci ha estat força revelador. Si més no, per a sembrar de dubtes moltes de les afirmacions i les acusacions amb què havia començat, de manera força inquietant, l’interrogatori al testimoni més perillós fins ara per a Gonzalo Boye.

Un home de cinquanta-dos anys ha mort aquest mentre treballava en una fàbrica de peixos de ciment i va formigar Vallfogona de Balaguer (la Noguera), segons han informat els Mossos d’Esquadra en un comunicat.

Per motius que encara s’investiguin, l’operari ha quedat atrapat mentre netejava una tremuja i una vagoneta; els serveis d’emergències no li han pogut salvar la vida.

Els Mossos han posat els fets en coneixement del jutjat d’instrucció en funcions de guàrdia de Lleida i de la Conselleria d’Empresa i Treball, d’acord amb els procediments habituals en accidents laborals amb víctimes mortals.

L’Editorial Afers, el programa d’IB3 Téntol i el projecte sense ànim de lucre Ce Trencada són els finalistes de la dotzena edició dels premis Martí Gasull i Roig.

Després de la deliberació del jurat entre 335 propostes, a partir d’avui serà el públic qui decidirà el guanyador. Així, es podrà votar fins al 14 de febrer en aquest enllaç. El premiat s’anunciarà el 25 de febrer al Teatre Poliorama. Aquest dia, també es lliurarà el Premi a la Innovació i el Premi Especial del Jurat.

Els guardons els organitza cada any Plataforma per la Llengua, i persegueixen de reconèixer persones o entitats que hagin destacat en la defensa o la promoció de la llengua catalana.

Els tres finalistes

L’Editorial Afers va ser fundada a Catarroja el 1983, dirigida per l’historiador Vicent Olmos. Fa més de quarata anys que demostra el seu compromís amb la llengua i la cultura del país, des d’una visió progressista i democràtica. El 2024, va estat afectada per la devastadora gota freda que va partir el País Valencià.

Téntol és un programa de ràdio i televisió de la cadena pública IB3, de les Illes, dirigit i presentat per la periodista cultural Margalida Mateu. El programa destaca per la seva cura del patrimoni lingüístic de les Illes, ja que posa especial atenció en la genuïnitat i en l’origen etimològic de les paraules i les seves expressions.

Ce Trencada és l’últim dels finalistes elegits. Es tracta d’un projecte sense ànims de lucre que va néixer el març de 2021 i té l’objectiu de preservar i expandir el català al món dels videojocs. Així, s’encarreguen de traduir i corregir al català qualsevol aventura multimèdia. Des de Ce Trencada apel·len a tots els creadors de continguts digitals per tal que incorporin la llengua catalana als seus futurs productes i, així, assolir el seu propòsit definitiu: desaparèixer com a comunitat.

En edicions anteriors, els premis Martí Gasull i Roig van reconèixer la revista infantil valenciana Camacuc, VilaWeb, Ràdio Arrels, la revista Sàpiens, la Llibreria Catalana de Perpinyà, la cooperativa Som Energia, Catalunya Ràdio, la comunitat sikh de Catalunya, el grup Bon Preu, Escola Valenciana i l’Assemblea de Docents de les Illes Balears.

La revista Camacuc guanya el premi Martí Gasull i Roig: “No ens podran vèncer”