Vilaweb.cat

Gairebé 100.000 treballadors es queden sense feina a l’abril al marge dels ERTO

Gairebé 100.000 treballadors dels Països Catalans s’han quedat sense feina al mes d’abril, segons dades servei espanyol d’ocupació. Tanmateix, tal com va passar al març, les dades actuals no inclouen els treballadors que han patit un ERTO. D’aquesta manera, el total de desocupats és de 980.294. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les Illes Balears encapçalen la destrucció de llocs de treball amb un augment del 15,6% dels desocupats respecte al mes de març. En total 9.773 treballadors s’han quedat sense feina en l’últim mes. De totes maneres, l’augment interanual és de 27.812 persones (62,1%).

Al Principat, però, és on les xifres totals de desocupació són més altes. Durant el mes d’abril 50.763 persones s’han quedat sense feina, és a dir, un augment intermensual del 12,17%. En comparació amb l’any passat, la desocupació creix en 86.212 persones (22,59%).

Finalment, al País Valencià, la desocupació al mes d’abril ha crescut en 38.115 treballadors, un repunt del 9.49%. Pel que fa a les dades interanuals, la destrucció de llocs de feina afecta 74.801 persones, és a dir, un 20,49% més.

The post Gairebé 100.000 treballadors es queden sense feina a l’abril al marge dels ERTO appeared first on VilaWeb.

Només el 2,6% dels contagiats al País Valencià ingressen a l’UCI

La consellera de Sanitat, Ana Barceló, ha anunciat un canvi en les dades sobre la pandèmia del coronavirus 2019 per tal d’adaptar-les a les que proporciona el Ministeri de Sanitat espanyol. En aquest sentit, a partir d’ara la consellera només facilitarà informació sobre els casos de la Covid-19 que hagin estat confirmats per una prova PCR. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[EN DIRECTE] Tota la informació d’última hora sobre la crisi del coronavirus 2019 

D’aquesta manera, els casos d’infectats han passat dels 12.834 d’ahir a 10.500. En l’últim dia s’ha detectat 69 contagis, només amb proves PCR. S’han donat 149 altes (7.655) i s’han mort 10 persones (1.289).

Pel que fa als ingressos a centres hospitalaris, les dades continuen essent molt baixes. Com ahir, només 11 persones han estat ingressades per la Covid-19. Actualment hi ha 606 contagiats pel virus als hospitals, dels quals 105 són a l’UCI. Segons Barceló, ara mateix només el 2,6% dels casos detectats acaben a la unitat de cures intensives.

Pel que fa als professionals, la consellera ha comunicat que encara hi ha 801 sanitaris malalts, tot i que s’han donat 1.588 altes des del començament de la pandèmia.

Sobre les residències, Barceló ha dit que el virus ha afectat 155 centres, dels quals 81 ja no presenten casos d’infecció. De les 74 residències on la malaltia continua activa, la consellera ha detallat que 30 són sota vigilància mèdica.

 

The post Només el 2,6% dels contagiats al País Valencià ingressen a l’UCI appeared first on VilaWeb.

El Memorial Democràtic publica el cens de deportats a camps nazis més complet del país

El Memorial Democràtic ha publicat el cens de deportats a camps nazis més complet del país. Amb el títol ‘Deportats catalans i espanyols als camps de concentració nazis’, inclou 9.162 persones deportades, de les quals n’hi ha unes 2.000 de catalanes. És el resultat d’un projecte de recerca liderat pel Memorial Democràtic amb la col·laboració de l’Amical de Mauthausen i la Universitat Pompeu Fabra. La seva publicació coincideix amb la commemoració dels 75 anys de l’alliberament de Mauthausen, el 5 de maig de 1945. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La consellera de Justícia, Ester Capella, ha destacat que aquest cens és un ‘deure i un acte de responsabilitat’ cap aquelles persones que van estar internades, i ‘ha de servir perquè episodis com aquest no caiguin en l’oblit’. Capella ha destacat que la majoria dels catalans deportats eren persones compromeses amb la legalitat republicana que van haver de marxar a l’exili i a França van ser capturades. ‘Això es un exercici de memòria democràtica, però també una lliçó pel futur’, ha conclòs.

El cens recull l’estada als camps de concentració i extermini, però també la trajectòria anterior dels deportats, i en alguns casos, la posterior. Això permet la reconstrucció de les biografies, des de l’exili fins a la deportació i posterior alliberament. El cercador també permet conèixer quantes persones d’un municipi concret van ser deportades a un camp de concentració, així com combinar cerques i conèixer quines persones d’un municipi concret van ser alliberades o mortes als diferents camps de concentració.

La visualització és a través de mapes específics que permeten navegar sobre els camps de concentració i d’extermini nazis i els seus camps secundaris, així com a través de mapes de llocs d’exili on s’indiquen, entre d’altres, els camps de concentració francesos, les companyies de treballadors estrangers, els llocs de lluita dins la resistència francesa o la incorporació en unitats de l’exèrcit de la França Lliure, així com els llocs de detenció.

Plaques dels camps de concentració d’Stalag i Mauthausen.

L’estudi és fruit d’un buidatge exhaustiu dels arxius de la majoria de camps (Auschwitz, Bergen-Belsen, Buchenwald, Dachau, Flossenbürg, Gross-Rosen, Mauthausen, Mittelbau-Dora, Natzweiler , Neuengamme , Ravensbrück, Sachsenhausen, Stutthof i Treblinka), l’arxiu de l’International Tracing Service de Bad Arolsen, l’arxiu de l’Amical de Mauthausen i la llista elaborada pel deportat Joan de Diego. També incorpora informació extreta d’obres fonamentals sobre la deportació, especialment del ‘Livre Mémorial des déportés’ de la Fondation pour la Mémoire de la Déportation i del ‘Libro Memorial: Españoles deportados a los Campos Nazis 1940 – 1945’, de Benito Bermejo i Sandra Chueca, així com d’altra bibliografia especialitzada.

Estarà en constant actualització i creixerà amb els resultats de noves recerques, com les dutes a terme amb la col·locació de plaques Stolpersteine al territori català. Properament s’hi incorporaran 200 registres pendents de revisió, que es publicaran un cop s’hagi pogut contrastar la informació.

The post El Memorial Democràtic publica el cens de deportats a camps nazis més complet del país appeared first on VilaWeb.

Barcelona pot quedar dilluns fora de la fase 1 de desconfinament

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha dit en una entrevista a TV3 que ‘segurament hi haurà diferències’ en el desconfinament i ha deixat entreveure que l’àrea de Barcelona i la regió sanitària de la Catalunya Central no entrarien en la fase 1 dilluns vinent, 11 de maig. Vergés ha dit que ahir van començar a treballar en la proposta de desconfinament basada en regions sanitàries que presentaran demà al Ministeri de Sanitat espanyol, però no ha concretat en què consistirà ni tampoc si tractarà la ciutat de Barcelona de manera separada o com un tot amb les regions metropolitanes nord i sud, que engloba les comarques del Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, l’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Garraf. ‘Farem les propostes que trobem. Ens preocupa això de l’àrea metropolitana i la ciutat de Barcelona. És molta densitat i molta mobilitat’, ha dit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[MAPA] A quina regió sanitària pertany el vostre municipi?

Aquesta situació es pot reproduir a la regió sanitària de la Catalunya Central, on la incidència de la Covid-19 és alta. Ha dit que en algunes zones de la Catalunya Central com l’Anoia la incidència alta s’explica pel brot de coronavirus que la va afectar al començament de la pandèmia. ‘Ara hi ha una tendència molt baixa en aquesta zona, que va ser crítica. No tan sols s’ha de veure quina incidència hi ha hagut al territori, sinó la tendència que manté ara’, ha afegit.

Per tot això, Vergés ha admès obertament que ‘segurament’ Catalunya no entraria en la fase 1 de manera homogènia, sinó amb ‘diferències’. Això pot significar que Barcelona s’aïlli per algunes qüestions com ara l’oci, però no per anar-hi a treballar, ha reconegut. ‘Si sumem tota la mobilitat per fer altres coses més enllà d’anar a treballar, el trànsit es multiplica molt’, ha dit.

Segons el calendari previst en el pla de desconfinament del govern espanyol, és previst que la fase 1 comenci dilluns, però Vergés ha dit que el Departament de Salut està preocupat per l’àrea metropolitana en general, amb municipis grans i amb molta densitat, cosa que augmenta el risc de rebrot. La fase 1 preveu que s’obrin petits comerços, reunions en domicilis de menys de deu persones, vetlles de difunts amb un nombre limitat de familiars i obertura de terrasses amb el 50% de la capacitat, per exemple.

‘La tendència és clarament a la baixa, a tot arreu, però que la tendència sigui a la baixa i la incidència de nous casos encara sigui alta ens fa veure, en els nostres diagrames de risc, que encara no som a la zona verda, ni a Barcelona ni a les àrees metropolitanes’, ha dit Vergés. Per ella, cal analitzar-ho amb molta prudència: ‘Potser no l’11, però una mica més endavant ens podríem plantejar alguna cosa.’

The post Barcelona pot quedar dilluns fora de la fase 1 de desconfinament appeared first on VilaWeb.

ERC obre expedients disciplinaris a Bosch i al seu ex-cap de gabinet pel cas d’assetjament

ERC ha obert expedients disciplinaris a l’ex-conseller d’Afers Estrangers, Alfred Bosch, i al seu ex-cap de gabinet, Carles Garcias, pel suposat cas d’assetjament sexual d’aquest darrer a treballadores del departament, segons ha avançat l’Ara i ha pogut confirmar VilaWeb. L’ex-conseller va dimitir al març quan es va fer públic el cas. L’executiva del partit va donar ahir per tancada la investigació i va aprovar les conclusions d’un informe. Aquest document acredita ‘de manera inequívoca i reiterada conductes que vulneren el codi ètic i de conducta del partit’. Ara la comissió de garanties d’ERC resoldrà els expedients que podrien acabar amb l’expulsió del partit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Bernat Solé, nomenat nou conseller d’Acció Exterior

A més, ERC també ha acordat recórrer a l’assessorament de persones expertes alienes per tal de revisar el protocol i ‘fer-lo més eficaç per evitar situacions similars en el futur’. En paral·lel, la direcció ha decidit reforçar la formació de càrrecs i treballadors del partit en prevenció de l’assetjament.

La direcció d’ERC reitera les seves disculpes a les persones afectades i l’oferiment del suport i acompanyament que puguin necessitar. 

The post ERC obre expedients disciplinaris a Bosch i al seu ex-cap de gabinet pel cas d’assetjament appeared first on VilaWeb.

Les portades dels diaris: ‘L’estat d’alarma penja d’un fil’ i ‘Desgel a Formentera’

Avui, 5 de maig de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades dels diaris: ‘L’estat d’alarma penja d’un fil’ i ‘Desgel a Formentera’ appeared first on VilaWeb.

Les portades del dimarts 5 de maig de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades del dimarts 5 de maig de 2020 appeared first on VilaWeb.

El coronavirus, els cignes negres i els rinoceronts grisos

Els diferents governs, des de la Xina als Estats Units passant per Espanya i els altres països europeus (així com l’OMS en un primer moment), s’han volgut justificar davant del terrible impacte sanitari, però també econòmic i social, de la COVID-19, la malaltia provocada per un coronavirus. L’excusa ha estat pràcticament unànime: ningú no havia previst un efecte tan sever ni una propagació tan ràpida i que, en conseqüència, els estats no estaven preparats per fer-hi front. Deixant de banda si això és creïble, després de l’expansió de la malaltia a la Xina, l’Iran i Itàlia i, per tant, dels avisos que arribaven a Europa del desastre que s’anava apropant en un món globalitzat, en el que les distàncies ja no importen, potser convé reflexionar sobre aquells fenòmens abassegadors que se’ns abraonen sense que, suposadament, ningú no n’hagi previst l’aparició, les conseqüències i els possibles remeis. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Malgrat que el coronavirus és un microbi, faré ús de dos símils animals per explicar l’aparició, sobtada i imprevista (o no) d’aquests fenòmens, com la COVID-19, però també d’altres desastres «imprevistos», siguin econòmics, socials, polítics o altres.

Els cignes negres

Juvenal, poeta romà que visqué a cavall dels segles I i II de l’Era Comuna, va escriure unes famoses Sàtires; en elles descrivia la vida de la Roma del seu temps de manera irònica. Algunes frases dels seus poemes han perviscut fins als nostres dies i són de coneixement general: mens sana in corpore sanopanem et circensesquis custodiat ipsos custodesrara avis, entre altres. Aquesta darrera, precisament, forma part d’una frase més extensa, rara avis in terris nigroque simillima cycno, «un ocell rar en la terra i semblant a un cigne negre». Un cigne negre, fa dos mil anys, era, realment, una rara avis: només es coneixien els cignes blancs, europeus; quan, segles després, es van descobrir cignes negres (endèmics d’Austràlia), ja no hi hagué manera de modificar el significat de cigne negre, que encara ara s’interpreta com una cosa molt estranya, imprevista, que té lloc de manera impensada i capgira una situació establerta de fa temps: un paradigma que es considerava assumit, provat i ben establert trontolla i se’n va en orris a causa de l’aparició d’aquest cigne negre.

Hi ha una colla d’exemples, des d’epidèmies a revolucions socials i polítiques, des de victòries (o derrotes) bèl·liques imprevistes a tsunamis, des de la caiguda de meteorits a la bomba demogràfica, des de Txernòbil a Fukushima, des de Pearl Harbour al Vietnam. Més endavant considerarem si aquests o altres «cignes negres» eren, en realitat, tan contingents i sobtats com semblaven.

Nassim Nicholas Taleb, un estadístic i assagista nord-americà d’origen libanès, va publicar el 2007 un llibre, Black Swan, en el que plantejava les característiques d’un esdeveniment d’aquest tipus: Per començar, un cigne negre és quelcom atípic, en trobar-se fora de l’àmbit de les expectatives regulars; no hi ha res en el passat que indiqui la seva possibilitat. Segonament, produeix un gran impacte. I en tercer lloc, malgrat aquesta raresa, ens inventem explicacions post factuals de la seva presència, de manera que acabem considerant que es tracta d’un esdeveniment explicable i predictible. Segons el mateix Taleb resumia en una entrevista al New York Times, té aquestes tres característiques: «raresa, impacte extrem i predicibilitat en retrospectiva, no en prospectiva. Una reduïda quantitat de cignes negres ho explica gairebé tot en el nostre món, des de l’èxit de les idees i les religions a la dinàmica dels esdeveniments històrics, fins als elements de la nostra vida personal.»

Vet aquí, doncs, que la pandèmia de la COVID-19 seria per alguns (en especial pels responsables de combatre-la) un cigne negre, quelcom que ningú havia previst. I, afegeixo, segons la definició de Taleb, que produeix un impacte enorme, que encara no podem calibrar però que pot canviar el món tal com el coneixíem; algú ha dit que «la pandèmia causada pel coronavirus no és la fi del món, però sí la fi d’aquest món».

El mateix Taleb, i molts altres, neguen que la pandèmia actual sigui un cigne negre. Segons va declarar a una televisió, «era clarament un cigne blanc, així ho vàrem avisar, i insistírem que calia matar-lo quan encara era dins l’ou; que teníem moltes indicacions que arribaria, que podria ser catastròfica, i no en vàrem fer cas. Els governs no volgueren gastar cèntims el mes de gener [del 2020], i ara hauran de gastar bilions».

Els rinoceronts grisos

I aquí apareix l’altre símil animal: el rinoceront gris. Hi ha diferents espècies de rinoceronts, però els més coneguts (i amenaçats) són el blanc i el negre, africans –no tenen aquests colors: la seva pell cuirassada té un to grisós més fosc, en el cas del negre, o més clar, en el cas del blanc–. El rinoceront gris del símil és una barreja d’ambdós, i té les característiques d’aquests animals quan el contemples, per exemple, des del vehicle d’un safari africà: el veus de lluny, però de cop i volta es dirigeix al galop cap al vehicle; saps que és un animal molt perillós i que, per tant, suposa una amenaça molt probable i greu… però no en fas cas, perquè creus que el teu vehicle resistirà una possible càrrega d’aquest irritable paquiderm. Quan, finalment, la topada té lloc i destrossa el vehicle i l’enorme banya del rinoceront et fereix greument, t’adones que potser vas ser imprudent, que els senyals d’avís i perill hi eren però no en vas fer cas.

Michele Wucker, que és una analista política, ha escrit tot un llibre sobre els rinoceronts grisos (Wucker, 2016) i en distingeix quatre categories.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Joandomènec Ros. Catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona).

Què és Mètode?

The post El coronavirus, els cignes negres i els rinoceronts grisos appeared first on VilaWeb.

Arbres en la ciutat

Al llarg de la història, les ciutats han acollit arbres en jardins públics i privats, com també en determinats passejos o avingudes. Quan eren petites, pocs trobaven a faltar el contacte amb la natura: el camp o el bosc estava a l’abast dels residents, a escassa distància a peu. Amb la industrialització, creixen les ciutats i es generen teixits urbans amuntegats, i mentre es planificaven alguns eixamples amb ordre, sobretot es construïen perifèries ermes de verd. Els eixamples ben concebuts (el de Cerdà a Barcelona, com també el de València) introduïren arbres als carrers, mentre que l’interior de les seues illes, jardins potencials, aviat es va ocupar amb garatges, magatzems i altres usos. A més de criteris d’higienisme, el planejament urbanístic va acabar introduint el concepte de zones verdes, mentre que la realitat és que a hores d’ara continua pendent l’assignatura de la integració de la natura a la ciutat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les poblacions menudes encara troben poc a faltar el verd urbà, alhora que els centres de les ciutats, en particular les capitals, s’han convertit en illes de calor on la temperatura pot arribar a ser en alguns casos 8 ºC més alta que en el seu entorn rural (entre l’horta i la ciutat de València arriba d’habitud a uns 4-5 ºC de diferència). La causa és la combinació de materials dels edificis que acumulen calor, l’acció dels emissors contaminants (vehicles de motor d’explosió, aparells climatitzadors, etc.) i l’eliminació de sòls (de terra) permeables, entre altres factors. El benestar dels residents fa necessari que les ciutats emprenguen polítiques anticontaminació atmosfèrica, que transformen els seus sistemes de mobilitat urbana i que es doten de cobertures vegetals i xarxes d’arbres que ajuden a climatitzar-les, també com a contribució a moderar el canvi climàtic, una tasca planetària que necessita imprescindiblement la suma de contribucions locals.

Per integrar-hi la natura, en els últims anys s’ha hagut de passar a un altre concepte: la infraestructura verda. De les taques de verd (parcs, jardins…) en els plànols urbanístics i en la trama edificada, a la necessitat que el verd constituïsca una xarxa urbana connectada. De la vegetació que «adorna» i serveix d’esplai puntual, a una realitat de vegetació que protegisca el conjunt de la ciutat i esdevinga el camí dels vianants. Dels tancats del verd a un canemàs arbrat que desborde els límits urbans. Es tracta de millorar la qualitat de l’aire, de protegir la salut humana i de restablir condicions de la bona vida general de tots els éssers vius.

Són coneguts els valors i les funcions dels arbres. La seua capacitat descontaminant com a embornal del CO2; com, d’arrels a copa, creen microclimes i contribueixen a la mitigació tèrmica; com ajuden a la salut mental de les persones, embelleixen el paisatge urbà, moderen l’acústica ambiental… Aquestes són també funcions urbanístiques no sempre degudament ateses pels planificadors. Els arbres són petites màquines climatitzadores en els àmbits urbans, component essencial d’una majoria dels espais públics, generadors de benestar per a transeünts i observadors. Ho possibilita un valor seu poc reconegut: l’adaptabilitat dels arbres, i de la vegetació en general, a les diverses realitats urbanes. Naturalment, amb la condició de triar amb rigor i encert les espècies, plantar-les degudament i mantindre-les amb cura. Els professionals de la botànica i la jardineria ho coneixen.

Integrar la natura

Tanmateix, el disseny urbà ha menystingut sovint aquestes condicions. En una ciutat com València, en moltes vies els arbres s’han plantat sobretot com a ornaments, sense atendre les altres funcions que han de tindre en el medi urbà (i, de vegades, d’acord amb el gust personal de regidors polítics). Per exemple, s’hi ha abusat de la plantació de washingtònies, fàcils de mantindre alhora que d’escassa versatilitat i pràcticament nul·la generació d’ombra; o, en alguns períodes, dels tarongers de carrer, discutibles com a espècie ornamental i en tot cas sense funció climatitzadora. La tria d’espècies ha de considerar una pluralitat de criteris: robustesa, economia de manteniment, adequació estacio­nal, integració en l’espai públic, forma i estètica, i ara també, amb l’emergència climàtica, de capacitat descontaminant; és a dir, d’emmagatzematge de CO2.

Els escocells de superfície esquifida han sigut habituals en moltes voreres, de vegades perquè aquestes eren d’ample insuficient per a poder acollir arbres després que s’haja retallat fins i tot l’espai per als vianants, en dissenyar-se les vies públiques pensant només a encabir-hi el màxim de vehicles de motor circulant i aparcant. Els criteris de disseny eren repetidament unilaterals. Aquests errors s’han corregit en alguns carrers del centre (Sant Vicent de dins, per exemple) mentre es mantenen en amples sectors de les barriades de la perifèria.

La ciutat de València compta amb alguns parcs d’enorme vàlua (el Jardí del Túria, Vivers o el Parc Central, a més del veïnatge del Parc Natural de l’Albufera i l’embolcall de l’horta cultivada) però falta per establir una xarxa de connexions verdes. Sí, hi ha arbres en molts carrers, però sense continuïtat i sovint distribuïts de manera incoherent, en molts casos sense el port necessari per a protegir els vianants i ajudar la climatització: el repetit error de considerar-los només com un ornament. També hi ha voreres insuficients que no permeten escocells amples o, simplement, la plantació d’exemplars. Pensem en les avingudes que ara ocupen l’antic Camí de Trànsits, en la inexistent connexió arbrada entre la Malva-rosa i Pinedo, en l’avinguda del Port o en el trànsit de vianants per un carrer tan central com el de Xàtiva (on milers de persones arriben cada dia a l’estació del Nord). O en quants carrers falten arbres o no tenen plantats els adequats, o en cantons que permetrien la plantació d’un arbre gran. O en la indefinició dels accessos dels vianants a l’horta…

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Carles Dolç. Arquitecte superior, especialitzat en urbanisme. Com a urbanista ha centrat els seus treballs en l’estudi de qüestions com l’ecologia urbana, els centres històrics i el creixement urbà. Com a professional de l’arquitectura, compartint autoria i estudi amb Neus Sanfèlix, ha fet nombrosos treballs de rehabilitació i restauració d’edificis residencials al centre històric de València. També ambdós han projectat espais culturals, com la Fundación de Arte Chirivella-Soriano, que s’alberga en la casa-palau de Joan Valeriola, i el Centre de Cultura Contemporània Octubre, i han confeccionat plans referits a la mobilitat en centres històrics i intervencions de reurbanització, com ara la de la plaça del Carme de València. Com a activista, Carles Dolç ha col·laborat al llarg dels anys amb diverses plataformes ciutadanes, entre les quals Salvem el Botànic, de la qual va ser un dels membres fundadors.

Què és Mètode?

The post Arbres en la ciutat appeared first on VilaWeb.

La nova intimitat

‘La mare s’ha mort avui. Demà operen el pare.’ No és el començament de cap novel·la, ni un fragment de cap conversa entre parents. És un post de fa uns quants mesos vist en una xarxa social, digues-li Facebook, d’algú que no conec –en el sentit noucentista de l’expressió. Em va cridar l’atenció perquè el text figurava dins d’un requadre de color xiclet, a la manera d’un mem, en lletres majúscules de titular de diari. El missatge l’he modificat un pèl, lletra amunt, lletra avall, per respecte a una persona que, malgrat que no sé qui és, sí que un dia vaig saber que sa mare s’havia mort i que l’endemà –si tot va anar com anunciava– operarien son pare. No em vaig quedar amb els ‘m’agrada’ que tenia, ni vaig gosar fer cap ullada als comentaris. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Poso un exemple d’abans-de-tot-aixòTM perquè, a les xarxes de la vella normalitat, ja no era estrany de veure compartits l’estat de salut i/o la defunció d’éssers estimats. Simplement la pandèmia m’hi ha fet tornar a pensar, amb l’increment d’usuaris que decideixen llançar al mar digital el seu desconsol sense consol, moltes vegades lligat a una denúncia o a una injustícia noticiable; o pels llibres virtuals de condol que s’omplen a la manera d’un formulari, amb els asteriscs dels camps obligatoris i la verificació final de ‘no sóc un robot’. Però no hi voldria entrar, en aquests casos tan sensibles i tan recents. Una situació excepcional pot donar lloc a reaccions excepcionals que, pel que fa a aquesta peça, no penso tenir en compte.

Abans-de-tot-aixòTM, doncs, a molts de naltros ja ens havien fet partícips virtualment d’esdeveniments que moltíssim-abans-de-tot-això estaven reservats a l’esfera tangible de la família i les amistats. Fa vint i trenta anys, que són un sospir, a ningú que passés pel carrer no li hauríem ensenyat –regalat– l’àlbum del nostre casament, l’ecografia del nostre cigró o les fotos de les moneries de la nostra canalla. O potser sí. Potser ens en moríem de ganes, però ens faltava l’invent, o potser no volíem ser els primers d’obrir les portes de casa nostra al món. En tot cas, compartir les alegries té un component de celebració, d’exhibició, de contagi, que també ens empeny a no quedar enrere a la competició. Vam començar per aquí, acceptant-nos mútuament la comèdia, ens vam inventar el terme ‘postureig’, l’adjectiu ‘instagràmic’, i tots sabíem de què anava el joc: d’ensenyar-nos la vida passada pel Photoshop.

L’altra cosa, més recent, és la contrària. La compartició dels moments més tristos, i per tant més íntims, dels éssers estimats. A les xarxes he vist penjades fotos de mans de moribunds, braços d’usuaris rebent quimioteràpia, peus de néts vetllant l’última nit dels avis; hi he vist escanejos de diagnòstics mèdics i anuncis de càncers detectats a les parelles; hi he llegit pares desesperats per l’intent de suïcidi d’un fill la nit abans, o xocats per la mort d’una filla en un accident de no feia ni una hora. Dolors íntims vessats instantàniament a les xarxes instantànies, que t’arriben a través d’un o dos graus de separació, circulant entre un festival de noms, nics, símbols, vídeos i emoticones de colors. Potser perquè vas créixer a l’era remota del ‘ningú no n’ha de fer res’, d’això o d’allò altre de casa, encara tens un mecanisme que te’ls fa diferenciar del testimoni d’un reportatge periodístic, o de les imatges llunyanes del World Press Photo. Sí més no, de moment.

A mesura que les xarxes han esdevingut una extensió de la pròpia vida, hem après a traslladar-hi l’aflicció com abans ho vam fer amb l’alegria. Una cosa tan bèstia com la malaltia o la mort d’algú que t’estimes, publicada a Facebook o a Twitter, pot obtenir rècords de m’agrades, cors reiterats, carones grogues i tristoies; pot circular entre un gif de Friends i un titular d’El Mundo Today; pot rebre un mem de gatets que s’abracen sobre un núvol i mostres de suport teclejades per compromís des de la tassa del vàter. Ho acceptem, perquè un cop hem posat a circular un dolor, com passava amb la joia de viure, no podem preveure en quina pantalla acabarà i quins ulls hi passaran pel damunt. Acceptem que per cada persona que hi respon de cor i en tenim el telèfon a l’agenda, n’hi haurà tantes altres que hi faran un scroll tan indiferent com li farien a un anunci patrocinat. És la nova normalitat d’abans de la que diuen que vindrà ara, amb una nova intimitat que cadascú ja entén com vol.

Diuen que fer-se gran és perdre la capacitat de sorprendre’s, però, pel que fa als costums digitals, per a alguns és més aviat a l’inrevés. De la generació X en amunt, molts ens hem vist obligats gairebé en temps real a revisar el sistema de valors amb què vam créixer. Un d’aquests valors, que ja cotitza menys que el barril de Brent, és justament el de la intimitat. El món no és que canviï, és que ja ha canviat, i amb l’esperança de vida que ens espera, a molts devots de la privacitat clàssica ens agafa amb mitja vida pendent de viure en aquest futur que també ens pertany. De viure i de conviure amb familiars, amics, coneguts que potser no tindran el mateix concepte que tenim naltros d’allò que és íntim.

Per conciliar uns i altres en aquest futur compartit, em ve al cap aquell registre de voluntats digitals que va anul·lar el TC espanyol, per variar. M’imagino un paperet semblant que, davant del dubte, aclarís si hom vol ser objecte dels posts dels seus íntims en cas de trobar-se en una situació de vulnerabilitat. Per sobre de la necessitat d’aquests de ser virtualment confortats, de rebre un ‘ànim’, un ‘em sap greu’, ‘una abraçada’ de propis i estranys vibrant a la butxaca. Si ens erigim en corresponsals de les vides que ens importen, és un mínim: perquè la seua intimitat no és la nostra, ni és nostra, i perquè ningú no voldria navegar en una nau que no és la pròpia i no sap on va.

The post La nova intimitat appeared first on VilaWeb.

Tests per a tothom: per què Andorra ho fa bé i Catalunya no?

Ahir Andorra va començar una operació molt ambiciosa de proves d’anticossos de la Covid-19, que arribarà pràcticament a tota la població. S’hi van establir cinquanta-nou punts de control on els ciutadans arriben amb cotxe, tot i que n’hi ha un de reservat a vianants i unitats mòbils per als qui no es poden desplaçar (vídeo). La gent ha demanat hora prèviament amb una aplicació i, així, quan li toca simplement entra amb cotxe dins l’àrea de control, on els sanitaris li fan la prova sense que haja de baixar del vehicle. De proves, n’hi haurà dues, de manera que els qui la van fer ahir la repetiran d’ahir en quinze. Al final, amb això, les autoritats sanitàries tindran un mapa completíssim de la situació del país que els servirà per a afinar al màxim la resposta d’un possible rebrot de l’epidèmia o per a filar més prim encara en el desconfinament, de manera que esdevindrà el primer estat del món que haurà fet un estudi a tota la població. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A final de març el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, explicava en aquesta entrevista a VilaWeb l’enorme importància de les proves per a controlar el desconfinament i ja anunciava el projecte de detecció d’anticossos a gran escala que arrencà ahir. El govern d’Andorra ha estat assessorat en aquesta crisi pel doctor Oriol Mitjà, que ha assessorat de la mateixa manera la Generalitat de Catalunya. I la pregunta, inevitable, és per què Andorra ho fa tan bé i Catalunya no –tampoc no ho fan bé, en aquest terreny, el País Valencià ni les Illes, però sengles governs no van fer anuncis en què aixecassen expectatives.

Una part de la resposta és clara: Andorra és un estat independent, el nostre primer estat independent. I, si ho voleu també, és un estat petit i per tant més fàcil de moure. Hi estem d’acord. Però també és evident que hi ha més raons i que no tot es pot disculpar partint dels problemes originats per les decisions de Madrid.

El govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar a la primeria d’abril, concretament el dia 7, el programa Orfeu pensat per a suplementar de manera urgent les proves que es feien ja aleshores als hospitals, clarament insuficients. Aquest pla, elaborat per la Direcció General de Recerca i que havia de ser conduït pel Departament de Sanitat, consistia a posar diverses instal·lacions de recerca importants del país al servei de l’objectiu de tenir dades de l’abast de la pandèmia a gran escala i immediatament. El projecte partia de la idea que ja era possible de fer aquestes proves simplement aprofitant la capacitat de centres de primera línia, com el Centre de Regulació Genòmica, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i l’Institut de Recerca Biomèdica, que ja tenien les màquines i els experts necessaris.

Però ahir, quan ja havien passat quatre setmanes d’aquell anunci i enmig d’una forta insistència dels mitjans per a saber què havia passat, la Generalitat va anunciar que el programa el començarien a aplicar ara, quan falten solament dues setmanes per al termini marcat i quan és evident que ja no s’arribarà a temps de fer allò que es volia fer –Josep Casulleras n’explica totes les claus en un article que publiquem avui i que us recomane de llegir.

La necessitat de proves multitudinàries no es va presentar en cap moment com un caprici prescindible. Era i és un pilar clau a l’hora de prendre decisions i, de fet, així s’ha dit cada vegada que el govern català s’ha pronunciat sobre el desconfinament i els perills, evidents, que implica. I és precisament per això que resulten tan preocupants les ziga-zagues que han ajornat el programa d’una manera difícil de justificar; l’evident falta de coordinació que els fets, i el pas de les setmanes, demostra; però, sobretot, la incapacitat de sostenir de manera adequada i de fer realitat amb el màxim rigor i professionalitat una decisió tècnica i política, que, enmig de la recentralització obtusa del govern espanyol, apareixia com una de les poques coses que ens podien fer anar més enllà, com a país i com a societat, per a millorar la situació de tothom. I d’això, concretament d’això, lamente haver de dir que la culpa no la té Madrid.

The post Tests per a tothom: per què Andorra ho fa bé i Catalunya no? appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Dimecres, la crisi política podria prendre el relleu de la sanitària

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, té la partida cada dia menys controlada. Demà passat, quan és previst que s’aprovi una nova pròrroga de l’estat d’alarma, la crisi política podria prendre el relleu de la sanitària. Avui ha perdut dos socis molt importants per a mantenir l’emergència institucional. El primer, el Partit Popular. Pablo Casado, ha assegurat que no donaran suport a la mesura, tot i que no ha concretat si s’abstindrien o hi votarien en contra. ‘Nosaltres pensem que l’estat d’alarma prorrogat més enllà d’aquesta setmana no té solta ni volta’, ha dit. Proposa a Sánchez que, en canvi, adapti la llei de salut pública o faci servir un mecanisme similar. Més tard, Esquerra Republicana ha anunciat que votaria contra la pròrroga següent. Al matí, la secretària general del partit, Marta Rovira, de l’exili estant, ho ha defensat i ha definit la recentralització com ‘l’atac més fort’ del 155 ençà. A la tarda, l’executiva nacional d’ERC ho ha ratificat, argüint que ‘no és el mecanisme adequat’. En ‘La píndola’ de Jordi Goula i ‘L’última’ de Pere Martí que VilaWeb ofereix avui s’aclareixen molts detalls sobre les maniobres del PSOE i Podem perquè la seva majoria no s’esquerdi.

Malgrat que els experts insisteixen que encara no podem palpar els efectes del desconfinament que va començar dissabte, la tendència continua essent bona. Durant les darreres vint-i-quatre hores, Catalunya ha registrat tres ingressos a l’UCI per coronavirus, el País Valencià, dos, i les Illes Balears, cap. De fet, les dades balears són especialment positives: tampoc no hi ha hagut cap mort ni cap positiu nou. A més, deu malalts de Covid-19 ja s’han guarit i han rebut l’alta hospitalària, de manera que el total d’altes és de 1.294 persones. És el primer dia d’ençà que va començar la pandèmia que es registren dades tan bones. Avui mateix, l’illa de Formentera ja ha començat la fase primera del desconfinament, una setmana abans que la resta del país. El govern espanyol encara no ha autoritzat que Menorca i Eivissa passin de fase.

Avui Andorra ha començat a fer proves multitudinàries a la població per a saber si ha desenvolupat anticossos contra la Covid-19. Des de mitjan setmana ja s’han fet més de 2.500 proves a sanitaris, cossos especials i voluntaris. El govern creu que podrà fer-ne 8.000 cada dia als 59 punts de control que hi ha repartits en 11 instal·lacions. Hi ha 60.000 inscrits a l’estudi. L’objectiu: apamar la situació epidemiològica del país i aïllar de manera precoç els casos d’infeccions agudes per evitar rebrots. Així es podran suavitzar les restriccions entre els immunitzats. Aquestes proves a gran escala coincidiran amb la reincorporació a la feina d’uns 4.760 treballadors.

A Catalunya, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha dit que la proposta de la Generalitat serà de fer el desconfinament per regions sanitàries. El ministeri espanyol valorarà la proposta, però encara no se sap si es podrà fer com demana o bé com imposa el govern Sánchez, per províncies. ‘També hem fet saber que si en algun moment, en positiu o negatiu, una àrea té un brot, nosaltres també farem propostes en aquest sentit. No veig que s’hi puguin oposar’, ha reblat. Avui, el govern ha recordat quines són les nou regions sanitàries que ordenarien el desconfinament. El conseller d’Afers Socials, Chakir el Homrani, ha anunciat un pla de xoc per a l’ocupació que ha de beneficiar 1.500 empreses i 4.300 persones.

Finalment, avui s’ha sabut que el coronavirus 2019 va arribar a Europa un mes abans que no semblava, fins i tot quatre dies abans que la Xina informés l’OMS del risc del brot de Wuhan. A l’estat francès, la primera data oficial de contagi és el 24 de gener, però avui el doctor Yves Cohen, intensives de l’Hospital Avicenna i Jean Verdier, a tocar de París, ha explicat que havien tractat un infectat per la malaltia el 27 de desembre. Ho han detectat revisant tots els casos de pneumònies entre el desembre i el gener. L’únic cas que encaixa amb el quadre de Covid-19 és aquest. ‘Va estar malalt durant quinze dies i va contaminar els seus dos fills, però no la seva dona, que treballava a la peixateria d’un supermercat’, ha dit Cohen, sobre el pacient.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 3.620.522 casos confirmats i 250.789 morts. Del total de casos, 1.178.989 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.200.874 casos i 69.121 morts.
—L’estat espanyol, amb 248.301 casos i 25.428 morts.
—Itàlia, amb 211.938 casos i 29.079 morts.
—Regne Unit, amb 190.584 casos i 28.734 morts.
—L’estat francès, amb 169.462 casos i 25.201 morts.

Als Països Catalans hi ha 73.308 casos, 41.278 altes i 12.062 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 57.506 casos, 31.717 altes i 10.508 morts (encara no hi ha dades noves)
—Al País Valencià, 12.834 casos, 7.506 altes i 1.279 morts (148 casos, 59 altes i 5 morts més que no ahir)
—A les Illes, 1.908 casos, 1.294 altes i 197 morts (10 altes més que no ahir)
—A Catalunya Nord, 310 casos, 262 altes i 33 morts (1 cas més que no ahir)
—A Andorra, 750 casos, 499 altes i 45 morts (2 casos i 6 altes més que no ahir)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal

Tests per a tothom: per què Andorra ho fa bé i Catalunya no?

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: L’èxit cubà amb la Covid-19, explicat des de dins
– Vox: Per què alguns laboratoris treballen per fer que els virus sigui més mortal —i per què haurien de parar (en anglès)
– Clarín: L’enigma de la Covid-19: per què el virus colpeja alguns llocs i en deixa uns altres? (en castellà)
– The Economist: La Covid-19 s’ha convertit en un dels més grans assassins del 2020 (en anglès)
– Público: Descoberts anticossos en laboratoris que bloquen la infecció per la Covid-19 (en portuguès)
– The Straits Times: 560 dels 573 nous casos de coronavirus a Singapur són treballadors migrants, que malviuen en dormitoris (en anglès)
– Le Monde: Rússia es converteix en el país europeu amb més infeccions (en francès)
– The Atlantic: El pont cap al món postpandèmic es col·lapsa (en anglès)

La píndola de Jordi Goula: ‘I quan s’acabi l’ERTO, què?’

Ahir no va ser un diumenge qualsevol per a molta gent. Els propietaris de llibreries, sabateries, perruqueries… estaven més nerviosos que no ho estan habitualment, perquè havent dinat encara no sabien què havien de fer per obrir aquest matí. Finalment, a quarts de sis de la tarda apareixia el BOE amb els protocols que calia seguir per a l’obertura del negoci. Una vegada més a corre-cuita. Improvisant. Com es pot demanar a aquest govern que faci previsions o prevencions de cap mena si tot ho deixa per a última hora? I no és ara i prou, que ja han passat moltes vegades que ha esperat al darrer minut per a dir què s’ha de fer. I sempre deixa molt poc temps perquè els afectats preparin les coses. Bé, si més no pensem que s’ha fet un pas més en els comerços no alimentaris.

Ara el malestar comença a venir d’una altra banda. Si les coses no canvien, el dia 11 s’acabarà l’estat d’alarma. Encara que el president Sánchez hagi dit que el vol allargar dues setmanes més, sembla que al congrés espanyol no hi ha una majoria tan clara com hi havia a les altres pròrrogues i molts empresaris i treballadors es demanen què passa si no s’aprova la pròrroga. Doncs passa que els ERTO s’acaben aquesta setmana. Recordem que el 28 de març, al decret de mesures complementàries de l’àmbit laboral, en la disposició addicional primera es limitava la durada màxima dels ERTO a ‘l’estat d’alarma decretat’, tant als expedients que tinguessin resolució expressa com als resolts per silenci administratiu. Així mateix, el decret recollia la prohibició d’acomiadar treballadors pel coronavirus i l’obligació de no extingir els contractes temporals.

Val a dir que els empresaris, ja al primer moment, van ser crítics amb aquesta última part, perquè eren conscients que el primer dia d’obertura no hi haurà feina per a tots els treballadors. Una cosa és el comerç, on hi haurà demanda –cua virtual a les perruqueries, per exemple– i una altra la indústria, on les instal·lacions aniran entrant a treballar de mica en mica, d’acord amb les comandes. L’endemà els responsables de les empreses ja van dir que o bé es flexibilitzava aquest punt o moltes haurien de tancar, perquè no podrien satisfer les despeses salarials.

Ara el problema es veu més a la vora i, encara que el congrés aprovi una pròrroga, el fet és que en qüestió de quinze dies s’acabaran els ERTO. I el problema no haurà fet res més que retardar-se. Moltes empreses que van haver d’acollir-se a un ERTO per força major preveuen que quan s’aixequi l’estat d’alarma encara vindran mesos complicats. I planegen de formular un altre ERTO, ara per causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció, em deia un empresari ahir. El Primer de Maig, els sindicats CCOO i UGT, conjuntament amb les principals organitzacions empresarials, CEOE i Cepyme, veien imprescindible que el govern espanyol anunciés noves mesures de xoc i que aprovés urgentment una flexibilització dels ERTO per a pal·liar la crisi econòmica.

I aquest matí la CEOE ha presentat un informe –fet amb Deloitte i Esade–, titulat ‘Estratègia d’Espanya per a la recuperació de la crisi de la Covid-19’ (el podeu trobar a la web de la CEOE). Entre més coses, hi exposen la possibilitat d’allargar els ERTO en alguns sectors (tant de suspensió de contractes com de reducció de jornada), a més d’incorporar noves ‘mesures excepcionals’ que ‘permetin d’adequar la plantilla de les companyies a la gradual recuperació de l’activitat’. D’aquesta manera volen ‘limitar l’abast del compromís de manteniment de l’ocupació i els efectes del possible incompliment’. També avui, al País Valencià, Compromís ha demanat al govern espanyol d’allargar els ERTO per salvar els llocs de feina del turisme. El senador Mulet ha presentat una iniciativa en què urgeix a prendre aquesta mesura.

El govern de Sánchez n’està al cas i la setmana passada ja va crear una comissió interministerial per calcular el cost pressupostari de les mesures que es vagin prenent durant el desconfinament. De moment, la primera decisió que s’estudia és precisament la pròrroga dels ERTO. El Ministeri de Treball espanyol i els agents socials discuteixen a la Taula de Diàleg Social com seran els ERTO durant les fases del desconfinament. I, tot i que el debat continua obert –segons alguns mitjans–, les posicions comencen a decantar-se cap a dues tesis: el Ministeri de Treball considera que la pròrroga dels ERTO de força major s’hauria de limitar a l’estiu, posició que sembla que defensa també CCOO, tot i que amb flexibilitat per a anar adaptant els terminis a la realitat de la pandèmia. En canvi, UGT i els empresaris parlen de final d’any, per a donar més seguretat a les empreses. Sigui com sigui, tot fa pensar que la decisió final serà sobretot una qüestió pressupostària… però que es prendrà la decisió d’allargar els ERTO i flexibilitzar-los tal com demanen els agents socials.

Ara, doncs, tocarà de parlar dels expedients temporals durant uns quants dies, per bé que demà la notícia, sens dubte, serà la presentació de la xifra de desocupats registrada durant el mes d’abril i els moviments en les afiliacions de la Seguretat Social. Veurem si hi han sorpreses o no…

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Primer dia sense cap nou contagi, cap ingrés a l’UCI ni cap mort a les Illes per coronavirus
Andorra comença a fer proves multitudinàries d’anticossos de la Covid-19 a la població
ERC votarà no a la pròrroga de l’estat d’alarma
Una dona amb pneumònia greu per la Covid-19 dóna a llum bessones i supera vint-i-un dies intubada
Joan Martínez Alier: ‘El PIB és un invent metafísic per a disciplinar la gent’
El govern anuncia un pla de xoc amb 60 milions d’euros per a l’ocupació
El primer cas de la Covid-19 a Europa va ser el 27 de desembre, un mes abans que no es creia
Un estudi avaluarà l’eficàcia de la hidroxicloroquina per a la prevenció i tractament de la Covid-19 en embarassades
Cristina Royo: ‘Andorra seria el primer país del món a fer un estudi amb tota la població’
Les llibreries comencen el desconfinament
Soraya Real: ‘Van deixar que els avis emmalaltissin a la residència i alguns van morir’
Què permet de fer des d’avui la fase 0 del pla de desconfinament del govern espanyol?
Jocs d’estar per casa (17): els jocs simultanis

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Dimecres, la crisi política podria prendre el relleu de la sanitària appeared first on VilaWeb.

Eudald Carbonell, els gats i els cossos teledirigits

Em sap greu, però aquell primer desplaçament col·lectiu de samarretes del Decathlon de dissabte em va fer molta por. Suposo que d’imatges com aquelles només se’n van veure a les grans ciutats, perquè, ja se sap, la ciutat és l’espai de la metàfora humana. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Feia temps que no vèiem de manera tan clara els nostres cossos convertits en tecnologies, teledirigits. Mig persones, mig guerrers, tornant al carrer però ara amb franges horàries i toc de queda. Aquella escena era com dir: si tenim un ordre ja no tenim cap problema. Entre aquella marxa uniformada que corria o passejava amb mirada i pensament frontals s’amagaven totes les inconsistències, les diferències, les violències de classe, l’ofec del pis sense finestres, les paraules pròpies, la bellesa infravalorada del no-res en dies de confinament. Fins i tot l’ànsia instintiva de moure’s era domesticada per l’obediència, dissabte. Què voleu que us hi digui, però aquella imatge em persegueix.

Aquests dies, l’arqueòleg Eudald Carbonell, en una entrevista de Vicent Partal i Andreu Barnils, proposava un desafiament a l’espècie humana: prescindir dels líders. Diu Carbonell, amb la perspectiva mil·lenària que li dóna haver passat moltes hores a peu de jaciment, que és possible que, sense saber-ho, ens trobem al final de l’era de la globalització. Si s’han acabat tots els sistemes organitzatius de la història, per què no s’ha d’acabar també aquest? Podria ser que fos aquesta pandèmia que ferís de mort aquest ordre basat en la lliure circulació de béns i en la manipulació de les elits invisibles? És cert que el virus ha aturat els fluxos de mercaderies i els desplaçaments a gran escala. I ara sembla de lògica que calgui mirar més de prop la terra que habitem. L’arqueòleg no parla d’autarquia, ni tampoc de prescindir de la connectivitat que ens ha donat la tecnologia, però sí de tornar a confiar en la cultura que generem a la vora, i de tornar-la a fer nosaltres, mentre practiquem l’art de pensar per nosaltres mateixos. Jo crec que aquests dies han estat un simulacre de gestionar la vida des de la proximitat. Hem vist, els privilegiats occidentals, que necessitàvem molt menys per a viure. Carbonell ho deixa clar amb una definició curta: globalització vol dir pensament únic i homogeneïtzació. Com a alternativa, ell proposa un nou concepte: la planetització, és a dir, integrar la diversitat de les cultures autòctones, integrar les comunitats amb una perspectiva universal i, és clar, promoure el pensament crític.

En relació amb això, la desfilada de mallots fluorescents de dissabte no em va semblar, d’entrada, esperançadora. De fet, crec que dissabte els carrers van tornar a ser nostres però de la pitjor manera que podien ser-ho. Va ser una tornada fallida, com era previsible, perquè era la tornada a l’ordre. A ‘la nova normalitat’, com en diuen els qui han entès que ‘nova’ i ‘normalitat’ són dues paraules que juntes són prou efectives per a deixar-nos tranquils. Potser el gran repte del desconfinament serà no tornar a ser maquinària gustosament uniformada pels mallots fluorescents del Decathlon. Que la ciutat no torni a ser l’espai franquiciat de la globalització, és a dir, l’espai del desplaçament laboral, el circuit de shopping, de la ruta turística o de la falsa cultura healthy. No dic que sigui fàcil, però aquests dies de transició, que encara tenim de marge per imaginar-nos futurs possibles, voldria fer-ho.

I ho faig amb una escena. De la fantasmagòrica passejada de dissabte, em quedo amb la inesperada trobada entre un gat i una senyora. ‘No entens per què hem sortit tots alhora a passejar, oi?’, va demanar-li ella, mig ajupida, obrint les mans per establir-hi conversa. Aquell gat sense nom, que custodiava aquella gran avinguda urbana de feia cinquanta dies, no va saber què respondre. L’única cosa que sabia era que feia gairebé dos mesos que hi havia establert les rutines i ara tornaven a trobar-se amenaçades. La inspecció olfactiva de les soques dels plataners. La cacera d’insectes entre passos de zebra deserts. El pipí sobre les herbes silvestres que esquerdaven l’asfalt. Els jocs amb els altres gats. Ell, un animal i tan petit, havia obert una escletxa de vida en aquell espai urbà que ara, per franges horàries, tornaven a colonitzar els humans.

Com per casualitat, mentre observava el diàleg del gat i la senyora, vaig aixecar el cap i vaig topar amb un grafit en una paret abandonada per l’especulació. ‘L’únic virus que fa por és l’obediència’. I sí, vaig tornar a trobar totes les respostes passejant, enmig d’una gustosa deriva, i aquest va ser l’epíleg de la primera passejada i també d’aquest article.

The post Eudald Carbonell, els gats i els cossos teledirigits appeared first on VilaWeb.

I quan s’acabi l’ERTO, què?

Ahir no va ser un diumenge qualsevol per a molta gent. Els propietaris de llibreries, sabateries, perruqueries… estaven més nerviosos que no ho estan habitualment, perquè havent dinat encara no sabien què havien de fer per obrir aquest matí. Finalment, a quarts de sis de la tarda apareixia el BOE amb els protocols que calia seguir per a l’obertura del negoci. Una vegada més a corre-cuita. Improvisant. Com es pot demanar a aquest govern que faci previsions o prevencions de cap mena si tot ho deixa per a última hora? I no és ara i prou, que ja han passat moltes vegades que ha esperat al darrer minut per a dir què s’ha de fer. I sempre deixa molt poc temps perquè els afectats preparin les coses. Bé, si més no pensem que s’ha fet un pas més en els comerços no alimentaris. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara el malestar comença a venir d’una altra banda. Si les coses no canvien, el dia 11 s’acabarà l’estat d’alarma. Encara que el president Sánchez hagi dit que el vol allargar dues setmanes més, sembla que al congrés espanyol no hi ha una majoria tan clara com hi havia a les altres pròrrogues i molts empresaris i treballadors es demanen què passa si no s’aprova la pròrroga. Doncs passa que els ERTO s’acaben aquesta setmana. Recordem que el 28 de març, al decret de mesures complementàries de l’àmbit laboral, en la disposició addicional primera es limitava la durada màxima dels ERTO a ‘l’estat d’alarma decretat’, tant als expedients que tinguessin resolució expressa com als resolts per silenci administratiu. Així mateix, el decret recollia la prohibició d’acomiadar treballadors pel coronavirus i l’obligació de no extingir els contractes temporals.

Val a dir que els empresaris, ja al primer moment, van ser crítics amb aquesta última part, perquè eren conscients que el primer dia d’obertura no hi haurà feina per a tots els treballadors. Una cosa és el comerç, on hi haurà demanda –cua virtual a les perruqueries, per exemple– i una altra la indústria, on les instal·lacions aniran entrant a treballar de mica en mica, d’acord amb les comandes. L’endemà els responsables de les empreses ja van dir que o bé es flexibilitzava aquest punt o moltes haurien de tancar, perquè no podrien satisfer les despeses salarials.

Ara el problema es veu més a la vora i, encara que el congrés aprovi una pròrroga, el fet és que en qüestió de quinze dies s’acabaran els ERTO. I el problema no haurà fet res més que retardar-se. Moltes empreses que van haver d’acollir-se a un ERTO per força major preveuen que quan s’aixequi l’estat d’alarma encara vindran mesos complicats. I planegen de formular un altre ERTO, ara per causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció, em deia un empresari ahir. El Primer de Maig, els sindicats CCOO i UGT, conjuntament amb les principals organitzacions empresarials, CEOE i Cepyme, veien imprescindible que el govern espanyol anunciés noves mesures de xoc i que aprovés urgentment una flexibilització dels ERTO per a pal·liar la crisi econòmica.

I aquest matí la CEOE ha presentat un informe –fet amb Deloitte i Esade–, titulat ‘Estratègia d’Espanya per a la recuperació de la crisi de la Covid-19’ (el podeu trobar a la web de la CEOE). Entre més coses, hi exposen la possibilitat d’allargar els ERTO en alguns sectors (tant de suspensió de contractes com de reducció de jornada), a més d’incorporar noves ‘mesures excepcionals’ que ‘permetin d’adequar la plantilla de les companyies a la gradual recuperació de l’activitat’. D’aquesta manera volen ‘limitar l’abast del compromís de manteniment de l’ocupació i els efectes del possible incompliment’. També avui, al País Valencià, Compromís ha demanat al govern espanyol d’allargar els ERTO per salvar els llocs de feina del turisme. El senador Mulet ha presentat una iniciativa en què urgeix a prendre aquesta mesura.

El govern de Sánchez n’està al cas i la setmana passada ja va crear una comissió interministerial per calcular el cost pressupostari de les mesures que es vagin prenent durant el desconfinament. De moment, la primera decisió que s’estudia és precisament la pròrroga dels ERTO. El Ministeri de Treball espanyol i els agents socials discuteixen a la Taula de Diàleg Social com seran els ERTO durant les fases del desconfinament. I, tot i que el debat continua obert –segons alguns mitjans–, les posicions comencen a decantar-se cap a dues tesis: el Ministeri de Treball considera que la pròrroga dels ERTO de força major s’hauria de limitar a l’estiu, posició que sembla que defensa també CCOO, tot i que amb flexibilitat per a anar adaptant els terminis a la realitat de la pandèmia. En canvi, UGT i els empresaris parlen de final d’any, per a donar més seguretat a les empreses. Sigui com sigui, tot fa pensar que la decisió final serà sobretot una qüestió pressupostària… però que es prendrà la decisió d’allargar els ERTO i flexibilitzar-los tal com demanen els agents socials.

Ara, doncs, tocarà de parlar dels expedients temporals durant uns quants dies, per bé que demà la notícia, sens dubte, serà la presentació de la xifra de desocupats registrada durant el mes d’abril i els moviments en les afiliacions de la Seguretat Social. Veurem si hi han sorpreses o no…

The post I quan s’acabi l’ERTO, què? appeared first on VilaWeb.

Gemma Moncunill: ‘Poca gent s’ha infectat del coronavirus, no hi ha immunitat de grup’

Quan a mitjan març es va evidenciar que el coronavirus 2019 s’havia estès entre la població no hi hagué cap més alternativa que confinar els ciutadans com a pla de xoc per a frenar-ne la propagació. Al cap de més de quaranta dies, el govern espanyol ha començat a permetre que de mica en mica es reprenguin les relacions socials, però el virus continua essent-hi i una bona colla d’experts veuen molt probable que tornin a augmentar els contagis. Les investigacions per a desenvolupar un vaccí avancen de manera extraordinària, però no és probable que arribi abans d’un any. Així doncs, què hi ha per a contenir els contagis? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una possibilitat és que la població assoleixi allò que s’anomena immunitat de grup, és a dir, que una part considerable de la població hagi desenvolupat els anticossos necessaris per a combatre el virus, de manera que es freni el contagi. En el cas del SARS-CoV2 es calcula que aquest percentatge hauria de ser de vora el 60%, però un estudi de l’ISGlobal en personal sanitari de l’Hospital Clínic indica que som molt lluny d’aquest punt. Segons aquesta investigació, només un 11,2% dels treballadors, molt més exposats al virus que no la població general, ha passat la Covid-19. En parlem amb la immunòloga Gemma Moncunill, una de les autores de l’estudi i professora assistent de recerca del grup d’immunologia de la malària de l’ISGlobal que dirigeix la doctora Carlota Dobaño.

Què heu descobert a l’estudi?
—L’objectiu era mirar la seroprevalença en treballadors de l’Hospital Clínic. Hem descobert que un 11,2% ja ha passat la infecció. Ho hem mesurat amb un test propi per a detectar i quantificar els anticossos. És important perquè sembla que els tests ràpids no tenen una fiabilitat alta, però la veritat és que n’hi ha molts i falta informació.

Abans de continuar, podríeu explicar què és la seroprevalença?
—La seroprevalença per anticossos serveix per a detectar quin percentatge de població –o, en el nostre cas, de l’estudi– és positiu per algun dels anticossos que hem detectat; és a dir, quin percentatge té anticossos contra el virus. Si una persona en té vol dir que ha passat la infecció. A diferència de la PCR, que es fa servir per detectar el virus en mostres nasofaríngies o orals durant la infecció, amb els anticossos podem veure si l’individu ha estat infectat durant els últims mesos. A l’estudi hem fet servir totes dues proves. Veiem que hi ha un 9,3% de tots els participants que són seropositius, que tenen anticossos contra el virus detectables, als quals cal afegir un percentatge de PCR-positius en el moment d’agafar la mostra però que encara no tenien anticossos detectables.

Tenir anticossos et converteix en immune?
—En general, considerem que haver passat la infecció et dóna immunitat, però no ho sabem segur. Encara no tenim proves científiques que no ens puguem reinfectar, tot i que ara per ara tampoc no hi ha cap prova que sigui possible. Els estudis en models animals també indiquen que no hi ha reinfecció, ni tampoc n’hi va haver en els coronavirus anteriors, el SARS-Cov-1 i el MERS. Sembla que haver passat la infecció implica desenvolupar immunitat, almenys uns quants mesos o pocs anys, però no en tenim la certesa. Tampoc no sabem si els responsables de protegir-se són els anticossos i prou. Hi ha el component de tota una resposta cel·lular que també actua contra el virus. I tampoc no sabem exactament, en cas que ho facin, quins són els que protegeixen. A la sang podem detectar anticossos contra diverses proteïnes del virus –antígens diversos– i també menes d’anticossos diverses. No és igual la funció que fa la IgG que la de la IgM o la de la IgA. De la gent que té anticossos s’ha de mirar quins nivells de cada en té i si està protegida o no. Són estudis que anem fent, però trigarem temps a tenir-ne resultats.

S’havia publicat que hi havia hagut algun cas de reinfecció. Són falsos positius?
—Recentment un estudi a Corea ha confirmat que en gent que semblava haver-se reinfectat, de fet s’hi havien detectat virus que encara eren a l’aparell respiratori i encara es detectaven, però això no vol dir que fossin noves infeccions. Ni tan sols que continuïn infectats.

Què implica que tan sols l’11,2% dels sanitaris de l’Hospital Clínic s’hagi contagiat del coronavirus?
—La veritat és que són pocs, tenint en compte tots els casos de Covid-19 i que parlem d’una població d’alt risc perquè tenen contacte amb pacients contagiats. Ens esperàvem que fossin bastants més. Hi ha dades d’un hospital de Madrid que van trobar un 12% d’infectats i uns models matemàtics que estimaven que un 15% de la població espanyola s’havia infectat. És cert que al Clínic sempre hi ha hagut força protecció del personal i poden haver tingut més precaució. De totes maneres, si pensem que aquest col·lectiu pot ser un dels més infectats de la població, vol dir que hi ha molt poca població que l’ha passat. Per tant, si ser seropositiu vol dir estar protegit, hi ha molt poca gent protegida. Això s’ha de tenir en compte a l’hora de decidir com gestionar el desconfinament els mesos vinents.

Quin grau d’infectats asimptomàtics heu detectat?
—De tots els seropositius, vora un 23%. A l’hora de traslladar aquest percentatge al conjunt de la població hem de tenir en compte el rang d’edat de la mostra. Són treballadors, de manera que no hi ha nens ni gent gran. Una altra dada important del nostre estudi és que, de tots els infectats que hem trobat, només un 40% havia estat diagnosticat. I dels que no s’havien detectat, quasi la meitat tenia símptomes i, així i tot, no havia estat diagnosticat. És gent exposada a pacients i els seus companys de feina. És molt important de fer tests al personal sanitari i prendre mesures.

Espereu que hi hagi rebrots de la infecció amb el desconfinament?
—Si no es va amb molta cura, fàcilment n’hi pot haver. Poca gent ha passat la infecció, no hi ha immunitat de grup. Es considera que més d’un 60% ha d’haver passat la infecció perquè la població susceptible no estigui en risc. Som molt lluny d’aquesta xifra i s’ha d’anar amb precaució. Hem de portar màscara, rentar-nos les mans, mantenir distanciament social… Ara, és obvi que no podem estar confinats eternament.

Per a aconseguir aquesta immunització col·lectiva, val més evitar el contacte entre persones fins que no arribi un vaccí o promoure un contagi progressiu de la població perquè es generin anticossos?
—La vacuna encara trigarà molt. Es van desenvolupant a una velocitat increïble, però encara trigaran mesos. I no és tan sols que hi hagi una vacuna a punt, sinó que es pugui produir per a tot el món. Volem que la població s’immunitzi, però s’ha d’evitar que se saturi el sistema sanitari. Ara convé aplanar la corba de contagis. Si la població no és immune hi pot haver rebrots, però el fet més important és que no es desbordi el sistema sanitari. Si es trobessin medicaments efectius per a tractar la malaltia, això hi ajudaria molt. Si tens símptomes, que puguis prendre un medicament perquè la malaltia no s’agreugi, però que et permeti de desenvolupar immunitat.

Voleu dir passar la Covid-19 com qui passa un refredat?
—Sí. De moment no sabem què fa que hi hagi persones a qui la infecció gairebé no l’afecti, que no tingui símptomes, i en canvi gent que tingui símptomes suaus i uns altres que acabin greus a l’UCI. És cert que tenir malalties cròniques i més comorbiditats augmenta la susceptibilitat a la Covid-19 greu, però no explica tots els casos ni per què hi ha gent asimptomàtica. Cal investigar-ho i això ens pot donar pistes a l’hora de desenvolupar fàrmacs per a tractar la infecció i la malaltia.

Quina particularitat té la vostra prova que la fa més fiable que la majoria de tests de seroprevalença?
—El nostre assaig es basa en una tècnica que es diu Luminex, que permet de quantificar diverses classes d’anticossos i diverses proteïnes del virus. No únicament detecta, sinó que quantifica. Molts tests ràpids fan una detecció qualitativa, diuen si ets positiu o no, però no diuen quina quantitat d’anticossos tens. La nostra prova sí, i dóna informació que pot ser important en termes d’immunitat i protecció. En aquest estudi tenim una sensibilitat del 97% i una especificitat del 98% o 100%, depenent de quina immunoglobulina mirem. També depèn de la mostra: no és igual amb gent que fa poc que s’ha infectat i encara no ha produït anticossos. A partir dels deu dies de tenir símptomes ja es poden detectar els anticossos en quasi tots els participants de l’estudi.

Aquesta tecnologia es pot generalitzar?
—Requereix una certa experiència tècnica i necessites un aparell concret. Nosaltres en tenim tres, de moment, i hi ha força hospitals i laboratoris de recerca que en tenen, però és una tecnologia especialitzada. No és una cosa que es pugui comercialitzar i fer a qualsevol CAP. Ara optimitzem l’assaig per poder analitzar més de cinc mil mostres la setmana.

A Andorra ha començat un operatiu de proves multitudinàries per a saber el grau de contagis de tota la població. Quan tens la fotografia general, què s’ha de fer?
—Per començar, no cal fer proves a tota la població, n’hi ha prou de fer-ne a grups representatius i fer estimacions. L’acció més efectiva és detectar els casos de Covid-19 per poder-los aïllar i fer un seguiment dels seus contactes. Els estudis de seroprevalença serveixen per a detectar quin percentatge de la població ha estat infectada o no, si hi ha col·lectius més afectats i poder informar sobre les mesures de confinament o de distància de seguretat. És important de poder fer tests diagnòstics [PCR] en tots els casos possibles de Covid-19 i, en el cas del personal sanitari dels hospitals, fer tests periòdics per a detectar infeccions i evitar que es pugui infectar personal i pacients. S’ha parlat molt del certificat immunològic que, si has infectat i tens anticossos, et pot permetre d’estar desconfinat i fer vida normal, però encara no tenim proves que el fet de tenir anticossos et faci estar més protegit. Primer de tot s’hauria d’analitzar i veure a partir de quin nivell d’anticossos estàs protegit. És cert que és un indicador d’haver passat la infecció, però encara no hi ha proves científiques que ser seropositiu et faci estar protegit. A banda, crec que aquest certificat té certes conseqüències ètiques.

No hi esteu d’acord, amb la mesura?
—En general, no. En casos concrets, com el personal sanitari, sí que pot ser interessant, però per a tota la població, no. Portaria moltes desigualtats. Quanta gent seronegativa s’hauria de quedar a casa i no podria treballar? No pots mantenir una part de la població tancada a casa mentre els altres fan vida normal. I tornem-hi: no hi ha fonaments científics encara que assegurin que aquesta gent estaria protegida.

Entenc que a la ciència allò que mana és l’evidència, però si tot assenyala que quan tens anticossos ets immune al virus potser no es trigarà gaire a demostrar que sí.
—És que fa molt pocs mesos que ha arribat la pandèmia. S’ha de fer seguiment de la gent que ha estat infectada i té anticossos per veure què els passa, si es tornen a infectar o no. En el cas del nostre estudi, com que és personal sanitari i està en contacte amb pacients de la Covid-19, tenim planificats aquests estudis. Volem identificar quines respostes immunològiques tenen relació amb la protecció. Els nostres estudis també ens permetran d’identificar quines proteïnes del virus són importants per a la protecció o quina mena de resposta és més efectiva.

És la primera pedra en el camí cap al vaccí.
—La recerca bàsica és fonamental, no en sabem gran cosa. Gairebé tot allò que se’n sap és basat en els altres coronavirus. Esperem que sigui similar, però no ho podem assegurar. Un altre punt interessant que hem vist en l’estudi és que la gent asimptomàtica té menys anticossos que aquells que han tingut símptomes.

Què implica això?
—No ho sabem. Ho hem d’estudiar. Pot ser que aquestes persones estiguin menys protegides, però també que, pel fet d’haver estat asimptomàtics, tinguin una altra resposta, no tan sols d’anticossos. Hi ha moltes incògnites. És molt interessant d’estudiar, el problema és la urgència. La cosa interessant d’aquesta pandèmia és que hem començat a col·laborar amb molta gent amb qui no havíem treballat junts i es generen moltes dades molt ràpidament que es comparteixen obertament.

The post Gemma Moncunill: ‘Poca gent s’ha infectat del coronavirus, no hi ha immunitat de grup’ appeared first on VilaWeb.

Què se n’ha fet, del programa Orfeu i de les proves PCR que s’havien previst?

El pla de desconfinament del govern espanyol ja ha començat, però no hi ha encara, ni de bon tros, una aplicació multitudinària i eficaç de proves diagnòstiques de Covid-19 en els sectors més vulnerables ni en la població en general. Saber qui s’ha infectat és determinant per al desconfinament, però les proves, tant les PCR com les serològiques ràpides, no arriben al ritme que caldria. Per això el govern de Catalunya va activar ara fa un mes un programa per a multiplicar la capacitat de fer proves PCR, pensant precisament en l’arrencada del desconfinament. Aquest programa, anomenat Orfeu, ha d’aprofitar la capacitat que tenen els centres de recerca catalans per a fer un cribratge en massa i multiplicar el nombre de proves per a nous casos sospitosos de Covid-19. L’objectiu era de fer-ne 170.000 en sis setmanes, però fins avui mateix no ha pogut arrencar. L’explicació que han donat fonts del govern és que hi ha hagut complicacions logístiques, però el cas és que les expectatives creades ara fa un mes no s’han complert. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els laboratoris dels hospitals ja van fent proves PCR, unes 300.000 fins ara, segons el Departament de Salut. Són moltes, però no n’hi ha prou per a una situació de relaxament de les restriccions de mobilitat. El salt quantitatiu que havia de permetre el programa Orfeu encara no s’ha fet, i el desconfinament gradual ja ha començat, imposat pel govern espanyol amb un pla que no és –ni en la forma ni el ritme– aquell que preveia el govern de la Generalitat. Hi ha hagut un desajust entre allò per a què fou creat l’Orfeu ara fa un mes, l’endarreriment que ha arrossegat i la precipitació del desconfinament que ha vingut de Madrid.

El dia 7 d’abril, quan el govern anunciava que es duria a terme el programa de cribratge en massa del programa Orfeu, ja ho feia pensant en el desconfinament. Fou el mateix dia que el govern va encarregar al doctor Oriol Mitjà l’elaboració d’un informe per a explicar com caldria fer el desconfinament. Mitjà ja n’havia esbossat públicament algunes idees, i el cribratge, diagnòstic, detecció i aïllament de casos n’era un element fonamental.

Abans no se sabessin els detalls de l’informe de Mitjà, el govern ja engegava un mecanisme per a encarar una de les línies mestres que segur que tindria: el cribratge multitudinari. El govern, amb els departaments d’Economia i de Salut coordinats, incorporava al procés de realització de proves PCR l’Institut de Recerca Biomèdica, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i el Centre de Regulació Genòmica, que ja tenien recursos per a dedicar-se tothora a fer el cribratge de casos de Covid-19. Hi havia una part del material propi d’aquests centres que ja es podia emprar i una altra que s’havia d’adquirir. La Generalitat començava a pensar en la manera de fer el desconfinament.

La idea principal era que per a poder sortir al carrer i recuperar l’activitat progressivament calia fer simultàniament un control de l’epidèmia entre la població. 170.000 proves PCR extra en un període de sis setmanes era un augment quantitativament significatiu, i així el presentaven els representants del govern. Una setmana després de l’anunci, la consellera de Salut, Alba Vergés, deia en una compareixença de premsa que no seria fins la setmana següent que començaria el programa Orfeu. Semblava que hi havia un cert retard. ‘No és només fer les proves i estratificar bé la població, sinó també gestionar el resultat d’aquestes proves’, deia Vergés.

Però la setmana següent tampoc no havien començat les proves PCR del programa Orfeu. La consellera explicava en una altra conferència de premsa que encara havia d’arribar una part del material per a poder fer les proves. Aquell dia que compareixia Vergés, el 22 d’abril, ja se sabia el contingut de l’informe del grup d’experts coordinat per Oriol Mitjà, amb les recomanacions al govern per a fer el desconfinament. El document incloïa un decàleg, assumit públicament pel president Quim Torra, que destacava la necessitat de fer un procés d’identificació de casos de Covid-19 a gran escala, i que això volia dir fer 1,5 milions de proves PCR en un mínim de setze setmanes i també un cribratge poblacional d’uns sis milions de tests serològics.

El pla de desconfinament que acabava presentant a final d’aquella setmana el govern s’inspirava en l’informe de Mitjà però sense concretar tant. Deixava algunes qüestions (com el passaport immunològic) més obertes. Però sí que mantenia un bon nivell de concreció quant a les proves PCR. Destacava que en aquell moment a Catalunya hi havia capacitat per a fer 4.000 o 5.000 proves PCR diàriament. I afegia: ‘La provisió de nous equips i la implementació de nous procediments al Sistema Català de Salut, així com l’activació del programa Orfeu, permetrà d’incrementar les capacitats de PCR a curt termini a unes 13.000-15.000 proves diàries (100.000 setmanals) per a garantir aquest cribratge amb els tests aguts.’

Passa una altra setmana i l’Orfeu no es desencalla. Ja som a final d’abril i el govern espanyol activa a empentes i rodolons el desconfinament de la mainada. Poc després anuncia les quatre fases del seu pla de desconfinament cap a ‘una nova normalitat’ que –per la via del decret de l’estat d’alarma– s’imposen a la resta de governs i van deixant enterrat, cada vegada més, l’informe dels experts que havia encarregat la Generalitat.

Segona fase sense haver engegat la primera

I enmig de les incògnites, els dubtes i les contradiccions del pla de Sánchez, el govern català anuncia la segona fase del pla Orfeu, quan encara la primera no s’havia pogut desplegar. Aquesta segona fase permet d’afegir a la iniciativa de detecció multitudinària de casos les instal·lacions especialitzades de la Universitat de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili i  el centre tecnològic Eurecat. Gràcies a aquesta ampliació del programa s’afegirà capacitat per a fer 139.000 proves més –que se sumaran a les 170.000 previstes a la primera fase– en el període d’unes sis setmanes. En total, 309.000 proves que han d’enfortir el sistema de detecció de casos dels hospitals.

Finalment, passada una altra setmana, el programa Orfeu ja pot engegar, el dia que comença la fase 0 de desconfinament. A partir d’ara i durant les sis setmanes vinents, es faran les primeres 170.000 proves PCR. Serviran per a fer un cribratge de residents i professionals de residències de gent gran, residències de persones amb diversitat funcional física o intel·lectual, centres d’infància tutelada, centres penitenciaris i centres d’hospitalització de salut mental.

I per què no s’havia començat fins ara? Segons les fonts governamentals consultades per VilaWeb, perquè quan es va anunciar la posada en funcionament del programa calia adquirir uns materials, com ara els reactius, i provar-los; i encara s’havien de definir uns protocols d’organització: com recollir les mostres, com fer arribar les mostres obtingudes als laboratoris dels centres de recerca i en bones condicions; i determinar a quina part de la població s’havien de fer aquestes proves… Avui, finalment, un mes després d’haver-se anunciat, ja ha pogut arrencar.

The post Què se n’ha fet, del programa Orfeu i de les proves PCR que s’havien previst? appeared first on VilaWeb.

Maria del Mar Albajar: ‘Tenim una tria a fer com a societat i si la deixem a les mans dels polítics, sé quina resposta n’obtindrem’

Aquests dies, el Monestir de Sant Benet de Montserrat ha tancat l’hostatgeria i les germanes han hagut de reorganitzar-se per fer front al confinament. De les vint-i-nou germanes que són, aquests dies n’hi ha vint-i-dues. Algunes són grans i, per tant, han de vetllar per mantenir la casa amb les millors condicions de seguretat, atès que són població de risc. Maria del Mar Albajar (Barcelona, 1970) n’és l’abadessa des del juny del 2015 i la màxima responsable d’aquest monestir de benedictines ubicat al camí que va de Monistrol al Santuari de Montserrat. Abans de ser abadessa, Albajar havia estat mestra de novícies i responsable del cant de la comunitat. Llicenciada en ciències econòmiques i en teologia, parlem amb ella, en aquests moments de pandèmia, sobre com viuen el confinament en comunitat i quines perspectives socials i espirituals es poden derivar de la crisi de la Covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sou expertes en viure en recolliment. Com passeu aquests dies que la resta del món també és confinat?
—És cert que nosaltres no hem canviat tantes coses aquests dies perquè estem molt més acostumades a estar-nos a casa. Casa nostra està preparada per a aquest estil de vida. Però també és veritat que per a nosaltres aquesta situació és molt extraordinària. No veiem ningú de fora i la nostra vida tampoc té sentit només a dintre. La nostra vida és diàleg amb el món. Jo, per exemple, ara hauria d’estar preparant un viatge per a la setmana que ve. Hi ha molts projectes de fora que no es fan i són projectes que tenen molt sentit.

També us afecta econòmicament?
—Sí, perquè això significa que no es fa ni la ceràmica, ni l’hostatgeria, i s’han anul·lat la majoria de cursos que fem.

Heu tingut temps d’analitzar tot això que passa?
—El primer dia de confinament pensava: això m’anirà bé, tindré molt de temps. Però n’he tingut menys que no em pensava. Malgrat que hi ha molta informació, també hi ha una part de gran desconeixement de què passa realment. Però sí que hi ha una gran preocupació per tots els professionals sanitaris que han hagut de fer front a la pandèmia des de la primera línia. Un personal sanitari que ha hagut de treballar en unes condicions que no mereixia. Això ho han salvat les persones a força de sacrifici personal. No teníem el sistema sanitari com l’hauríem d’haver tingut. Ens cal un exercici de responsabilitat molt gran, perquè ens acostem a una crisi molt dura.

Renda bàsica per a tothom. Com a economista us semblaria una bona idea?
—Com a concepte em sembla bé. S’ha de tenir en compte el dret a la vida, que hi ha persones que el defensen només en néixer. I aquest dret s’ha de defensar tota la vida. Tenir persones que no tenen les condicions per a viure, això no es pot permetre. S’ha de treballar perquè tota persona tingui allò que necessita per a viure, des del principi fins al final.

Una crisi econòmica que ens pot portar a una crisi també de valors?
—Les crisis poden dur a una situació de molta por i molt tancament i a polítiques que responguin a això. Podem perdre molts dels drets que hem aconseguit els darrers anys. Ja n’havíem perdut uns quants, però no ens podem permetre d’anar més enrere en drets socials i drets humans. És una situació molt crítica. Però crec que tenim l’esperit i les habilitats per a sortir-nos-en. La qüestió important és no caure en la por.

Com s’evita de caure en la por?
—Aquesta crisi ens ha obligat a topar-nos cada dia amb les mateixes persones en un espai molt reduït. El nostre dia a dia s’ha fet més petit i això ens pot ajudar a fer el nostre viatge interior al nostre jo més real, més original, més creatiu, més lliure. Però també ens pot passar la cosa contrària. Depèn de cadascú si ho aprofitem o no. Totes les crisis poden ser una oportunitat, però ho són si les aprofitem, per si mateixes no ho són pas.

El fet de no tenir estímuls externs afavoreix aquest viatge?
—La majoria de vegades, només si les circumstàncies ens forcen, som capaços de fer aquest camí de redescobriment intern. Quan som constantment atrets i activats per estímuls externs, és molt difícil.

Creieu que la vostra vida en comunitat es podria traslladar al món no religiós?
—Sí. De fet, aquí a la muntanya de Montserrat hi ha un grup de gent que viuen junts. Sí que estan oberts a l’espiritualitat, però no necessàriament lligats a una religió. Jo no sé si el moviment hippy tenia alguna cosa d’això, també. Els principis que hi ha darrere la nostra vida és una vida en comunitat on els béns són comuns. Per tant, si hi ha ingressos, hi ha ingressos per a tots, i les persones que gestionen els recursos els reparteixen en funció de les necessitats. No a tothom igual, sinó en funció de les necessitats. Una anciana pot tenir més necessitats que una jove, o una jove pot necessitar que li paguin uns estudis. Això implica que quan arribes al monestir, si tens llibres, si tens un ordinador, qualsevol cosa que tinguis contribueix a les altres germanes.

Ara ens trobem amb la necessitat de conviure a les escales de veïns, als barris. En el vostre cas, és fàcil la convivència?
—No és gens fàcil. Perquè no són persones que hagis triat. Som persones que estem juntes perquè tenim la mateixa motivació. La mateixa crida, que en diem com a cristianes. Són persones que has d’aprendre a estimar. Però això mateix ens passa també a fora, compartim el planeta amb persones que no hem triat. Hem de trobar la manera de repartir uns recursos que són limitats en funció de les necessitats de cadascú. I relacionar-nos de manera que puguem ser nosaltres mateixos, amb el caràcter diferent que tenim. I això és una tasca de tota una vida. De fet, vas aprenent a estimar l’altre perquè també aprens a estimar-te tu. L’altre sempre ens descobreix alguna cosa que desconeixíem de nosaltres mateixos.

Només es pot estimar si es coneix, llavors?
—Sí, els clàssics ja ho diuen: sense conèixer no es pot estimar. Però per mi, estimar també és l’expressió de qui som. Jo crec que estimar és compartir qui sóc. Té a veure amb conèixer, però també amb el fet que el meu ésser s’expressi. Que expressi els límits, els somnis…

Podríem dir que, per molt que cadascuna de vosaltres tingueu uns estudis o un ofici, aquí sou expertes a aprendre a viure en comunitat i aprendre a estimar?
—Som expertes a intentar-ho!

Com ho feu a la pràctica?
—Nosaltres tenim un text base, la ‘Regla de Sant Benet’, que és un document del segle VI. Tota aquesta teoria d’aprendre a estimar-nos es concreta en coses. Que els interessos dels altres els posis davant els teus, o que no te’n vagis a dormir sense haver resolt els conflictes que et posen nerviós. També com escoltar la teva pròpia veu, però també de les altres monges. Com deia, aquesta Regla és del segle VI i, evidentment, hi ha moltes coses que no serveixen, però n’hi ha moltes que sí que ens donen orientació. Nosaltres som aquí perquè volem aprendre a estimar. Sant Benet parla del monestir com una escola per a aprendre a estimar.

Com s’aprèn a estimar?
—Estimar és una opció, no és automàtic. Automàtic és la preservació de la vida, la preservació dels meus interessos. La cosa automàtica és aquella que asseguri la meva existència. Si jo no hi poso consciència, no m’ha de sortir necessàriament estimar. És una opció que es construeix i que t’ajuda a arribar a ser.

Com a dones religioses, us considereu invisibilitzades per l’Església com a institució? Us sentiu interpel·lades pel feminisme?
—Per nosaltres, el feminisme és un tema important, com a mínim, fins que no sigui necessari parlar-ne. Fins que les dones no tinguem les mateixes oportunitats i el mateix respecte que tenen els homes. Dins l’Església, és una qüestió que vivim cada dia. Aquesta desigualtat existeix en tots els àmbits de la vida.

Feu res concret per lluitar contra el patriarcat?
—Sempre que podem explicitar-ho ho fem. Per exemple, hi va haver una celebració a la Sagrada Família, amb més cinc mil persones, i algun periodista quan havia de nomenar les autoritats, només va esmentar bisbes i capellans. Als bancs hi havia dones amb grans responsabilitats, i no les va esmentar. És tan evident que no hi eren pel fet de ser dones!

Us agradaria tenir més presència als mitjans de comunicació, per explicar el vostre posicionament envers totes aquestes qüestions?
—Aquí, hi ha persones que se senten més còmodes amb els mitjans que unes altres. Jo, si més no, quan vaig entrar al monestir em pensava que entrava per allunyar-me del món i resulta que no. Però és cert que no busquem gaire la relació amb els mitjans i potser hauríem de fer alguna tasca més en aquest sentit… No ho sé.

Per què vau triar l’orde de Sant Benet?
—Té molt a veure amb un enamorament. Jo no vaig triar ni la casa ni el paisatge, sinó que vaig conèixer aquest lloc i vaig sentir: això és casa meva. Com et pot passar amb una persona, que dius: ostres, aquesta persona és casa meva! Per què? Perquè te n’agrada el físic, potser també, però és una altra cosa. El nivell d’elecció és intuïtiu i, passat un temps, vas veient que això et quadra i vas trobant-ne les explicacions.

Quants anys fa que sou aquí?
—Fa setze anys. Com a abadessa, en farà cinc.

Suposo que la vostra funció també és fixar unes línies ideològiques que marquin un posicionament del monestir en relació amb el país i el món.
—Nosaltres som una comunitat plural. Hi vivim persones molt diferents. Partim d’aquest respecte i aquest diàleg a l’interior de la comunitat. L’enfocament és intentar ser coherents i compartir l’experiència que fem. És molt important el nostre país, i en la cultura que som. Per nosaltres són essencials els valors que recorden la persona humana. Tenim un compromís molt fort també amb el nostre poble, Marganell. Ens sentim part del poble.

També teniu el compromís de preservació del patrimoni cultural.
—Sí. La preservació de la història com a constructora de present i de futur. La nostra història comença al segle XIII a Barcelona, de manera que també és la nostra funció preservar els documents dels moments històrics que ha viscut la nostra comunitat. Per a nosaltres és important preservar la cultura i les tradicions i crec que aquesta voluntat també es reflecteix en el fet que aquí vivim persones d’edats diferents. El fet de tenir les nostres grans amb nosaltres també és una manera d’expressar la importància de conservar la història.

Què diuen les germanes més grans de la situació actual?
—L’altre dia, una germana que té 95 anys deia: ‘Quan sortim d’això, serà com després de la guerra, que ens anaven dient: d’aquesta casa ha mort aquest, d’aquesta ha mort aquest altre. Però jo me’n vaig sortir, de la guerra, per això també me’n vull sortir, d’això.’ Elles són el nostre tresoret, les hem de cuidar.

Sou una comunitat molt vinculada a la cultura del país. Us sentiu identificades amb els valors republicans? Heu tingut debat a la comunitat?
—N’hem parlat, però en aquest punt hi ha diferents posicionaments. Com a comunitat no ens podem posicionar, ens podem posicionar com una comunitat plural. Intentem que totes les posicions se sentin respectades i que hi hagi aquest diàleg, que jo crec que és el repte que tenim com a país. És un país plural i hem de construir-ho entre totes les diferències. Però és veritat que hi ha força posicions molt republicanes i crec que de monàrquiques no n’hi ha gaires, que jo sàpiga.

Hi ha persones que diuen que vivim un canvi de paradigma. Com ho veieu?
—Depèn de la manera com gestionem la pandèmia mèdicament, però també amb allò que us deia abans: si preval la por de l’altre i el tancament o si som capaços de viure segons els millors valors de la humanitat. Aquí tenim una tria a fer com a societat i si la deixem a les mans dels polítics, sé quina resposta n’obtindrem. Davant la por, la tendència biològica és el tancament.

No teniu gaire confiança amb la classe política?
—Jo no veig una altra expressió que la política, com a expressió del nostre ser social. La política en el sentit més ampli. No hi ha una altra opció que els partits polítics. Hi ha persones respectables i responsables en la política, i és responsabilitat nostra donar-los suport.

Creieu que són més importants les persones que els partits?
—Jo crec que sí. Hi ha persones molt vàlides, que han arriscat molt i que són un exemple.

The post Maria del Mar Albajar: ‘Tenim una tria a fer com a societat i si la deixem a les mans dels polítics, sé quina resposta n’obtindrem’ appeared first on VilaWeb.

Confinats? Aquests són els consells de supervivència per a lletraferits que donen els escriptors

Els escriptors són gent acostumada a passar molt de temps tancats a casa en el seu quefer diari. Així i tot, com a tots plegats, aquesta situació derivada del coronavirus els ha sorprès i ha originat situacions d’angoixa i incertesa sobre el futur. I com que fa poc a casa nostra van triomfar els famosos consells que Stephen King donava al seu llibre Escriure (l’Altra), hem demanat a uns quants escriptors els seus consells de supervivència. Ho hem fet perquè hem vist que se n’han anat passant per les xarxes socials, bé fos en obert o bé fos en grups privats de Facebook o WhatsApp, i perquè és una pregunta recurrent dels festivals literaris que s’han organitzat en línia aquests dies. I sobretot, poden ser una bona eina per a qui ha decidit d’emprendre la seva aventura literària durant la pandèmia. Hi ha qui s’ho pres amb filosofia i qui s’ho ha pres amb humor i n’hi ha d’altres veritablement preocupats pel futur immediat. També hem afegit a la llista algun editor. I aquestes són les seves recomanacions, aptes per als col·legues i per a tots els aspirants a lletraferits. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Marc Moreno (1977) és escriptor i també és editor de Llibres del Delicte. La seva darrera novel·la publicada és Escapisme (Més Llibres), un dels volums afectats directament pel confinament, perquè ja hauria arribat rodat i amb el boca-orella fet a Sant Jordi. Aquests són els seus consells:

*No et deixis influenciar pel sentiment general d’esgotament pel confinament. Els escriptors som gent acostumada a estar tancats a casa i en solitud. No ve d’un parell de mesos més.

*No miris com baixa la pila de llibres pendents de llegir a mesura que passen els dies ni t’amoïnis amb la impossibilitat de tornar a construir la gran muralla de llibres que fins ara sempre ha viscut amb tu. Si ets un bon lector, segur que tindràs un munt de llibres sense llegir per casa. O sempre pots optar per les relectures o els e-books.

*No et posis horaris fixos d’escriptura. Si no tens criatures a casa ni un horari laboral que complir i disposes de les vint-i-quatre hores del dia, el millor és tenir el Word obert en tot moment i seure a teclejar només quan et vingui de gust, i sense arribar a esgotar-te. No t’obliguis a escriure.

*Si no et trobes inspirat per continuar el projecte literari en el qual treballaves abans del confinament –del tot lògic, ateses les circumstàncies–, busca noves opcions i parteix des de zero. Segurament el mateix estat d’ànim que t’impedeix continuar escrivint el que tenies entre mans et permetrà explorar nous camins en nous textos. Però això sí, defuig la temptació d’escriure sobre confinaments, pandèmies o mons apocalíptics. Estalvia’ns un 2021 de suïcidi.

*Si mai no has fet esport, no cal que t’obsessionis amb moure’t més del que ho feies abans del confinament ara que no pots sortir al carrer, ni intentis fer una marató passadís amunt i avall. T’esgotaràs mentalment, i necessites tenir el cap fresc per escriure la gran història que t’ha inspirat el confinament.

Empar Fernández.

Empar Fernández (1962) és una escriptora polifacètica i versàtil que ha escrit, sobretot, en castellà. En aquesta llengua és considerada una de les millors autores de novel·la negra del panorama literari actual. Tot i que té novetat negra a quatre mans, el seu llibre La epidemia de la primavera (Suma de Letras, 2018) és un retrat magnífic de la gran pandèmia de grip del 1918. Ella també ens aporta els seus consells i la seva mirada sobre el futur incert que ens espera. I explica: ‘El confinament és una experiència propera a tot escriptor, treballem confinats, tan aïllats com ens és possible. És la meva experiència personal i crec que la de la majoria. Malgrat tot, i atesa la durada d’aquesta etapa d’enclaustrament total, crec que és necessari seguir algunes normes’:

*És convenient conservar les rutines anteriors a la pandèmia (cura personal, treball, contacte humà via telefònica o telemàtica, evasió).

*És aconsellable respectar l’horari de treball si les circumstàncies (companyia, preocupació pels estimats i la concentració) ho permeten.

*No llegir únicament allò que es publica relacionat amb la pandèmia. Airejar el pensament, continuar llegint novel·les, assaigs… Algun dia recuperarem alguna cosa semblant a la normalitat. Crec que és important no perdre de vista la nostra ‘vida anterior’, aquella vida que tant enyorem aquests dies.

*No escriure més ‘diaris de pandèmia’. Probablement, la teva vida durant el confiament no és gaire diferent de la de la resta de mortals i, tal com passa amb l’autoficció, no ha de ser necessàriament interessant.

*Preparar-se per a un panorama editorial més desolador del que ja ho és, amb una probable caiguda de les vendes, del nombre d’originals publicats i del nombre d’exemplars, de la inversió en promoció, amb el previsible tancament d’algunes llibreries i omnipresència d’Amazon esperonada per les circumstàncies.

Tot i això, algú em va recordar un cop que el món de la literatura és una carrera de fons. I som aquí, sense fons i sense alè. Salut i sort.

Anna Manso (1969) és una de les nostres autores de literatura infantil i juvenil més conegudes. També és guionista i una de les impulsores de l’associació Escrivim. El conte de la cartera (Bromera) és el seu darrer llibre i també s’ha vist afectat per la pandèmia.

*El primer consell és continuar lluitant pels teus drets professionals. Si no estàs associat, busca una associació que et representi i lluita. La situació era dura, ara és més dura i ho serà encara més. I només la podrem revertir col·lectivament fent-nos sentir. Aquell que cregui que anant per lliure se’n sortirà s’equivoca. El tsunami ens arribarà a tots i ha arribat l’hora d’alçar la veu i fer-nos valer. O ara o mai. Cal que tinguem cadira a les taules de negociació i als autors no ens la regalaran. Jo pertanyo a Escrivim (Associació professional d’escriptores i escriptors de literatura).

*El segon és mantenir el cervell i el cos en bon estat. Si ara no pots escriure, no ho facis. Si no pots llegir, no ho facis. I el mateix amb les sèries i pel·lícules. Fes el que et doni la gana, però fes alguna cosa. Si pot ser, amb les mans: cuina, dibuixa, fes. I mou-te. Mou cames, braços, mans, cintura. Com et doni la gana, però mou-te. Potser ha arribat el moment de viure i prou. Ni que sigui una setmana.

*El tercer és continuar amb les orelles i la vista ben obertes. Ara amb un territori més petit, el que es pot observar des de la teva finestra, terrassa, balcó, terrat. Hi ha material per a sucar-hi pa. Posa-t’hi, posa-t’hi.

*Pensa. Pensa què vols escriure (si no tens esma per a escriure, aquest consell no és contradictori, només he dit ‘pensa’). De fet, seria millor dir ‘revisa’. Aquesta situació ho canvia tot i és possible que aquell projecte ja no et vingui de gust. Pensa-hi bé. Madura’l. Jo no sóc gens de prendre notes i sí de rumiar molt abans de teclejar la primera frase. Ara hi ha temps per donar i per vendre.

*Llança’t a la piscina. Atreveix-te a fer el que et doni la gana a literàriament. Si la crisi del coronavirus ens ensenya alguna cosa, és l’autèntic sentit de la paraula ‘imprevist’. Fes avui el que pots fer avui. Esperar a demà no té cap mena de sentit.

Susana Hernández s’ha convertit en autora revelació de la novel·la negra aquests darrers anys. El seu llibre Mai més (Alrevés) tot just havia començat el recorregut, s’havia presentat a la premsa el 12 de març, just abans del confinament. Fa anys que es dedica a la supervivència literària i aquests són els seus consells:

*Escriure molt. Sembla una bajanada, però no ho és. Per intentar sobreviure en aquest món cal produir amb una certa freqüència, i per això cal escriure moltes hores.

*Diversificar-se. Escriure coses diferents, canviar de gènere, ser versàtil.

*Treballar per a altres. Escriure per a diaris, blocs, webs, etc. És una bona manera d’obtenir ingressos.

*Fer informes de lectura a escala particular, per a agències o editorials.

*Impartir cursos, tallers, xerrades i moderar clubs de lectura, ara forçosament virtuals.

José Luis Muñoz (1951) hauria de ser un home exultant aquests dies, en què hauria de ser al festival Black Mountain de Bossost. Allà ha passat el confinament, sentint la Garona des del balcó i sense sortir a la muntanya, la seva segona gran passió, fins ara, que tot just ha començat a fer esport. Aquests són els seus consells.

*Llegeixo, a molt bon ritme, tots aquells llibres que tenia pendents, les novel·les que m’envien els meus amics escriptors, les que em vaig regalar el Nadal, una torre de Babel que amenaçava d’esfondrar-se a la tauleta del dormitori, i aprofito per llegir al balcó i així prenc el sol quan surt. He redescobert el plaer de la lectura a l’aire lliure i així puc admirar el privilegiat paisatge que m’envolta: avantatges de viure a la Vall d’Aran.

*Convé no penjar-se de les xarxes, que aquests dies intoxiquen molt i ens inunden de fakes mal intencionats. El millor moment del dia és quan s’esgota la bateria del mòbil, quan descanso de tant de xat, tant de profeta i tant d’acudit, algun molt bo. Administrar la pròpia connectivitat em sembla vital. Tot i això, veure les cares dels estimats i saber que estan bé també és un dels millors moments del dia.

*És vital establir rutines i complir-les amb disciplina i mantenir la casa en ordre encara que només esperis la teva visita. Escric de bon matí i de matinada. Em poso al dia de pel·lícules endarrerides i reviso els meus directors preferits. Em canvio de roba alguns cops al dia. Pijama fins a les dotze, pantalons curts i samarreta si fa sol, fins a les dues, amb vermut inclòs. Després, em vesteixo com si hagués de sortir.

*En aquest moment, la literatura ha de servir com a exorcisme. No sóc l’únic que empra aquest recurs creatiu per pal·liar la por que produeix aquesta situació. Escric una nova novel·la sense tenir ni idea si tindrà futur. Potser d’aquesta pandèmia en surti una generació que serà, forçosament, negra.

*Com que no sé quan podré sortir, quan podré viatjar de nou, dedico unes hores del dia a viatjar amb les meves fotografies al passat i a altres escenaris. D’aquesta manera, me’n vaig al llit amb l’esperança de somniar que sóc lliure. Mai està de més repassar la vida que hem viscut i plantejar-nos la futura, si és que n’hi ha.

En conclusió, sóc moderadament optimista. Aquesta crisi comportarà molts canvis i els qui ens movem en el món de la cultura hem d’estar en guàrdia. Possiblement, a partir d’ara, la societat tingui més temps i el passi a casa seva i sigui un bon moment per a promoure el llibre, digital o en paper.

Lluís Llort (1966) és escriptor i periodista cultural i ha decidit d’aprofitar la redacció dels seus cinc consells per fer una mica de sarcasme amb tota la situació que vivim:

*Encara que es tingui més temps per a llegir aquella pila de llibres pendents, millor reservar els folis verges per quan arribi el moment d’haver de menjar paper. Sempre és menys nociu si tenen pocs àcars acumulats.

*Aprofitar per muntar un canal a Instagram o YouTube on recomanar uns quants llibres i, sempre, un de propi. Cal confiar que algun dia això acabi i que la gent tingui memòria per anar a comprar aquells llibres que de manera gens subliminar els hem engaltat al cervell. (Opcionalment es poden encendre ciris o fer altres rituals supersticiosos.)

*Com que el pas anterior està saturat de tota mena de fauna que busca, legítimament, un rendiment econòmic, per guanyar audiència proposo dues opcions. A cada nou seguidor (o cada 100 o cada 1.000, depenent de la capacitat de cadascú) ens desprenem d’una peça de roba i, un cop nuets (si hi arribem), passem a fer postures o pràctiques sexuals (això ho converteix en comerç sexual, d’acord, però amb un fons intel·lectual).

*La segona opció, partint o no de l’striptease anterior, és que amb cada augment X de seguidors, ens tallem alguna part del cos ‘en directe’, com a El mercader de Venècia. No cal començar amb una mà, millor un pessic d’orella (pessic, no fem un Van Gogh, d’entrada, que la màscara per a evitar contagis ens quedarà penjant), una punteta de dit, una llesca de papada, el prepuci (en cas de ser mascle i encara conservar-lo), etcètera.

*I sobretot, sobretot, un no-consell: no aprofiteu el tancament per escriure un dietari sobre el confinament, ni una obra d’autoajuda (encoberta o no) de la mena ‘En sortirem reforçats’, ni tan sols poemets i novel·letes, o sí, però per mantenir el to muscular de la creació. Penseu que en tornar a la normalitat, el món (l’editorial, n’hi ha cap més?) estarà saturat i endarrerit de publicacions i ‘pasarán más de mil años, muchos más’ abans que es publiqui res… Aprofiteu per estudiar mecànica bàsica, per exemple, que amb tant de temps el parc mòbil aturat, caldrà gent amunt i avall per posar en marxa cotxes i motos i seran ingressos directes i en negre.

Isabel del Río (1983) fa de tot per sobreviure amb la literatura o de la literatura. A banda de les seves obres, ha fet o fa de documentalista, lectora de manuscrits, redactora, gestora cultural… I aquests són els seus cinc consells:

*El primer consell seria la coherència. Si volem dedicar-nos a l’escriptura, hem de deixar de veure aquesta activitat com un hobby, hem d’escriure cada dia, crear una mínima rutina que ens permeti de millorar i no deixar la nostra escriptura, passi el que passi en la nostra vida diària.

*El segon seria ser crític. Ser crític amb un mateix i amb la pròpia feina. Ser capaç d’acceptar les opinions constructives dels altres, d’esborrar, eliminar i fins i tot destruir els nostres escrits. Això ens permetrà de polir el nostre estil i créixer com a escriptors.

*El tercer seria diversificar. No sols em refereixo a escriure gèneres diferents, que és molt interessant i divertit, sinó ser conscients que, en el nostre context espacial i històric, l’art no és gaire ben valorat econòmicament, per la qual cosa enfocar totes les nostres fonts d’ingressos en els nostres escrits potser no és la millor opció.

*El quart consell seria la proactivitat. Si espereu que us descobreixin o, si teniu la gran sort de publicar, que el llibre es vengui sol, la vostra obra morirà abans d’haver nascut. Avui dia, l’escriptor és el seu propi relacions públiques i ha de fer com sigui perquè el llibre arribi als lectors, a les llibreries i als mitjans. Busqueu l’editorial que encaixi amb el vostre manuscrit, no l’envieu de qualsevol manera i prepareu un projecte en relació amb l’obra que també podreu comentar amb l’editor.

*El cinquè és la resiliència, una habilitat que molt descuiden. Hem de ser capaços de sobreviure i continuar endavant amb determinació, malgrat les coses que ens trobem pel camí.

Xavier Aliaga

Xavier Aliaga (1970) és escriptor i periodista, actualment s’encarrega de la secció de Cultura del setmanari el Temps i ens deixa aquests consells:

*Persistiu en els vostres projectes anteriors, si penseu que són bons i hi creieu. Ara mateix, sembla no tenir sentit escriure sobre un món que serà diferent en moltes coses. Però la literatura pot ser la fotografia fixa d’un moment. La literatura és contar bones històries i fer-ho bé. Escriviu en aquesta clau. Ja tindrem temps, amb perspectiva, d’escriure sobre el que ens va passant. Perquè caldrà fer-ho. Però no us deixeu portar per la immediatesa o l’ànsia.

*Escriviu amb temps, deixant respirar els projectes, deixant que les trames i els personatges ens parlen. Torneu una i mil vegades a la pàgina escrita cercant l’adjectiu més escaient, la frase més definitòria. Cal fer i desfer, però també tenir clar que el procés ha d’acabar en algun moment. Deixeu-vos portar per l’instint.

*Doneu a llegir la primera versió més o menys acabada a més d’una persona. No ho sabem tot, és fàcil perdre la perspectiva. Tal vegada us donaran consells contradictoris: valoreu-los, agafeu les indicacions útils i bandegeu les que no ho semblen. Llegiu entre línies: un ‘aquest personatge es podria definir millor’ significa que el personatge, en realitat, està mal definit. Sempre us donaran la visió més amable. Desconfieu dels veredictes entusiastes.

*Confieu en els bons editors. Sigueu humils i receptius, penseu que és la seua feina. Desconfieu dels editors conformistes, que donen per bona la versió que els arriba. Sempre es poden millorar coses en el procés. I feu concessions, doneu per perdudes petites batalles per poder guanyar les grans. Amb els correctors, també.

*I el més important: tingueu sempre present que es publiquen moltes coses i que no ens podem conformar a ser un més. Sobreviureu, reeixireu si manteniu l’autoexigència, si llegiu els millors, si esteu al cas del pols literari del temps i, al mateix temps, trobeu la vostra veu. Si treballeu l’escriptura, la documentació, el to o l’estructura com si us hi anara la vida.

Jordi Juan (1966) és guionista, contista i novel·lista. Viu a València i aquests són els seus consells:

*Primer, el més obvi: si ets al mig d’algun projecte, aprofita al màxim per avançar o fins i tot acabar la faena. Si et trobes en un període d’incubació, utilitza aquestes circumstàncies especials que vivim per buscar l’estímul que et porte a l’escriptura.

*Concentra’t en el present. Beu d’aquesta actualitat distòpica fins a dir-ne prou, analitza el que sabem o el que encara no sabem però sí que intuïm des del pensament crític. Se suposa que les editorials i els lectors esperen la gran novel·la de la pandèmia. Sort.

*Recorda. Els àlbums de fotografies familiars que groguegen als calaixos, els vells vídeos o, fins i tot, les pel·lícules de súper-8. La memòria personal o col·lectiva pot ser el tret que busques per a l’escriptura, aquest fil de la madeixa del qual estirar fins a trobar la teua història.

*Reprendre els llibres, els films o sèries o la música de la teua vida és un altre fulminant de ficcions. O potser algun vell projecte abandonat o, fins i tot, oblidat. Fes un pas enrere per agafar impuls. És justament el que prohibeixen els il·luminats i els totalitaris. Si es pensa bé, és una estratègia molt aconsellable.

*Ara que tot sembla haver-se aturat en un bucle d’espai i temps, fixa la teua atenció en aquests dos vectors. Temps. Aquesta substància que ens conforma i descompon. Si descartes de retratar el present, viatja al passat o al futur. Espai. Sideral o geogràfic o domèstic. Recorre els llocs coneguts o ignots i fins i tot els no-llocs. Trota, busseja o escala per la teua fantasia fins a deixar-te l’alè. Ànim i bon pols, col·lega.

David Martí (1970) és un dels narradors més sòlids de la literatura catalana contemporània, però el confinament l’ha atrapat impulsant el seu nou projecte, l’Escola d’Escriptura de Catalunya, que finalment acaba de veure la llum només en el seu vessant virtual. Aquests són els seus consells:

*Vés per la vida amb els ulls ben oberts. Trobaràs la inspiració on menys t’ho esperis.

*Documenta’t, documenta’t molt. Però, quan escriguis, que no es noti.

*Enamora’t del protagonista de la teva història. Riu i plora amb ell, o ella. Els lectors ho agrairan.

*Repassa el que has escrit llegint en veu alta i comprova si hi ha música i flueix.

*Quan acabis la primera versió de la teva novel·la, guarda-la en un calaix durant un parell de setmanes. Després, quan la tornis a agafar, fes tots els canvis que calguin i no tinguis por d’esborrar tot allò que no t’agradi. Tal com deia Hemingway, el millor amic de l’escriptor és la paperera.

Jordi Ledesma (1979) és un dels escriptors revelació dels darrers temps. No tenia novetat just ara, però el coronavirus ha tallat el recorregut extraordinari que feia una de les seves traduccions al francès i, sobretot, la seva anada a la fira de León, a Mèxic. Ledesma, que es dedica totalment a la literatura, també ens dóna els seus consells sense deixar de recordar-nos que per a molts artistes sobreviure és, literalment, arribar a viure demà.

*Cal emprar l’ego per combatre contra un mateix, no per enfrontar-se als altres. L’escriptura és per si mateixa un exercici egòlatra, pensar que el que s’escriu pot interessar algú més que a un mateix és molt pretensiós. Per això s’ha de gestionar amb percepció crítica les emocions que l’aspiració desperta. El procés d’escriptura d’un text és una presa de decisions constant i haurem d’assumir que moltes han estat errònies o, si més no, corregibles, i és des d’aquí que s’ha d’afrontar el pròxim text, disposats a fallar novament.

*La lectura ens ha d’ocupar més temps que l’escriptura, sempre. Les pàgines llegides han de multiplicar les escrites per un valor molt alt, perquè només així podrem crear un univers que aspiri a ser propi i també una veu. També hem de prendre decisions sobre què llegim i què ens aporta cada lectura.

*Amb un bon bagatge lector, un ego mesurat i sospesat i la predisposició a emular amb propietat allò que ens agradaria ser literàriament parlant, podem intentar escriure quelcom que creguem que pugui interessar algú i, així, satisfer l’ego esmentat. Després d’aquest pas tot es fa més difícil, sobretot, conviure amb un mateix.

*Si arribem a concloure un text i tenim la màgia que fa que sigui interessant per a algú i que aquest algú sigui un editor que decideixi publicar la nostra obra, hem de ser conscients del triomf que significa la fita. Després d’això, la supervivència és molt complicada si el pla vital aspira al rèdit econòmic.

*Guanyar-se la vida com a escriptor és tan difícil com guanyar-se el pa cantant i amb la guitarra, com diu la cançó. A mi m’agradaria viure en exclusiva de les novel·les que escric, però he d’assumir que és impossible de moment i en l’actualitat organitzo tallers literaris, escric articles i he fet algun text com a negre literari. Recentment, i gràcies a la confiança d’un director de cinema, m’he introduït al sector cinematogràfic amb l’escriptura i reescriptura de guions. Tot això m’ha permès de sobreviure econòmicament i dedicar el meu temps laboral al procés d’escriptura, renunciant a la comoditat i sabent que sobreviure tan sols és arribar a l’endemà.

Ilya Pérdigo

Ilya Pérdigo és un dels editors d’Alrevés. L’editorial barcelonina havia d’encarar Sant Jordi celebrant els deu anys d’existència i amb la compra de l’editorial infantil Biro-Biro. Aquests són els seus consells per als escriptors:

* Si ets escriptor o pretens ser-ho, llegir es converteix en una obligació. I a l’hora de llegir sempre s’han de buscar noves veus, vives, que portin foc a cada paraula. En aquest sentit, recomano molt, ara i sempre, llegir autors llatinoamericans, autors com Fernanda Melchor, Yuri Herrera o Claudina Domingo, amb més o menys recorregut. Són autors amb una literatura crua, colpidora i fresca.

*És un bon moment per a reprendre idees, treballar-les, refer-les, reconstruir-les, iniciar-ne de noves. És el moment d’agafar aquell text que vols presentar a l’editor i tornar-lo a revisar.

*Aquestes setmanes, que probablement seran mesos, ens duran a un nou context, un nou paradigma que canviarà moltes coses. És un bon moment perquè els autors pensin com volen relacionar-se amb els seus lectors, com volen donar a conèixer els seus textos i com volen fer volar les seves obres.

*Són dies per a reinventar les estratègies de comunicació, recomano que cadascú dels escriptors confinats busqui la manera de donar suport a alguna de les moltes campanyes que es fan aquests dies, es tracta de donar suport a tota la cadena del llibre, inicialment i principalment, a les llibreries. Podem comprar llibres a partir de les diferents campanyes, la de Libelista, la de Llibreries Obertes o bé algunes que segueixen editorials de manera individual.

*Evitem donar continguts gratuïtament, tots els autors han de tenir molt clar que la seva feina val temps i diners i que, per tant, qui la vulgui consumir l’ha de valorar. Ens hem trobat amb gestos de generositat, i evidentment, hi ha excepcions que ho justifiquen, però, tinguem cura, la nostra cultura i la nostra feina s’han de fer valer.

Joana Soto és editora de Pagès Editors. També ella ofereix els seus consells per als escriptors:

*Assegura’t que envies un text madur: les presses, sovint, no són bones conselleres i la voluntat de veure el llibre publicat al més aviat possible pot fer que, a vegades, ens precipitem i enviem originals que encara no estan prou madurs. És important que revisis molt bé el text, que comprovis que no té cap error i que tant la història com la redacció són sòlides. Evidentment, l’editorial després farà la seva feina i potser et demana que intervinguis d’alguna manera al text, però és clau que, al primer contacte, facis arribar la millor versió del teu llibre.

*Vetlla el moment i la manera d’enviar l’original: les dinàmiques del sector del llibre són particulars i no sempre és un bon moment per a fer arribar un llibre a l’editorial. Intenta no sol·licitar lectures durant els primers mesos de l’any, per exemple, perquè l’equip segurament estarà enfeinat preparant la campanya de Sant Jordi i no podrà atendre el teu llibre com et mereixes. De maig a setembre, la feina de les editorials és una mica més relaxada i segur que poden llegir amb més calma.

* Afina la mirada: fes una cerca prèvia i mira de no enviar indiscriminadament el teu original a totes les editorials. Informa’t bé de quin catàleg tenen i si l’editorial amb qui vols contactar acostuma a publicar llibres com el teu.

* Cuida la presentació: Pagès Editors acostuma a rebre, de mitjana, entre cinc i deu propostes de publicació cada dia. Com ja et deus imaginar, és complicat donar una resposta ràpida a aquest volum tan gran d’originals. És important que ho tinguis en compte i que, per tant, intentis presentar el teu de la millor manera possible. El correu de presentació és molt important i, si pots i l’editorial ho considera oportú, sempre pots visitar-la i presentar el teu llibre personalment. La primera impressió és important.

*Carrega’t de paciència: el procés de publicació d’un llibre és una feina artesanal i, per tant, necessita el seu temps de cocció. Sovint, les editorials tenen molts originals per llegir i la resposta, a vegades, no sempre és ràpida. Els llibres no els pot llegir una màquina i, per tant, són processos humans que requereixen el seu temps. Si tens la sort de rebre una resposta afirmativa, pren paciència, perquè llavors caldrà decidir quin és el millor moment de l’any per a publicar el teu llibre. I pensa que també hi ha vida després de Sant Jordi!

The post Confinats? Aquests són els consells de supervivència per a lletraferits que donen els escriptors appeared first on VilaWeb.

Jocs d’estar per casa (18): els jocs de bluf

En els jocs de bluf es tracta d’enredar els altres, de fer-los creure que jugaràs una cosa i no una altra. Un bon exemple és el pòquer, encara que des de ‘Jocs d’estar per casa’ no recomanen de cap manera que hi jugueu, i menys amb diners i encara menys en línia. Bons jocs de bluf actuals són el Heimlich & Co (Wolfgang Kramer, 1984, amb el qual va guanyar el primer dels seus cinc Spiel des Jahres, l’Òscar dels jocs de taula), Ciudadelas i Mascarade (Bruno Faidutti, 2000 i 2013), Els Homes-llop de Vallnegra (Philippe des Pallières i Hervé Marly, 2001), Divinare (Brett Gilbert, 2012, amb el qual va guanyar el concurs de creació de jocs de Granollers), Camel Up (Steffen Bogen, 2014, guanyador de l’Spiel des Jahres), Ghosts i Raj (Alex Randolph, 1980 i 1988, dos que com tantes de les seves creacions van començar una nova manera de pensar i jugar els jocs). Juguem al Ghosts i al Sator (Oriol Comas, 2005, un petit homenatge a aquest darrer). Acabem amb una recreació de Continuar les successions. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sèrie Jocs d’estar per casa

The post Jocs d’estar per casa (18): els jocs de bluf appeared first on VilaWeb.

El desconfinament es pot fer sense l’estat d’alarma

TEMA DEL DIA
Pressió.
El PSOE va perdent suport vertiginosament per la mala gestió de la crisi del coronavirus, fins al punt que no té garantida la pròrroga de l’estat d’alarma que es votarà dimecres al congrés espanyol. La dreta espanyola ja es decanta clarament cap al no, amb un Pablo Casado que veu l’ocasió de marcar perfil com a alternativa. I els partits que fins ara sustentaven la majoria, el PNB i ERC, estan com més va més indignats per la gestió centralista i excloent de l’executiu de Pedro Sánchez. ERC ja ha decidit avui de passar de l’abstenció al no, com van fer Junts per Catalunya i la CUP, i el PNB podria seguir-ne els passos. Arran d’aquesta creixent solitud parlamentària, el PSOE ha optat per fer un discurs apocalíptic: diu que no hi ha pla alternatiu a l’estat d’alarma. El ministre José Luís Ábalos ha arribat a assegurar que l’alternativa és el ‘caos’ sanitari i econòmic. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El discurs de la por que promou Sánchez és fals, perquè la legislació vigent permet un desconfinament sanitari amb garanties sense haver de decretar l’estat d’alarma. De fet, la Generalitat va tancar la conca d’Òdena, les escoles i els teatres abans que el govern espanyol decretés l’estat d’alarma el 14 de març. El confinament total d’Igualada i diversos municipis de l’Anoia es va fer un dia abans, el 13 de març, i l’única cosa que va requerir va ser una autorització judicial. Pel que fa al desconfinament sanitari, es pot fer amb la llei de salut pública catalana del 22 d’octubre del 2009 i la llei general de sanitat espanyola del 1986. Concretament, la llei catalana, a l’article 55, ja preveu que l’autoritat sanitària pot intervenir en les activitats públiques i privades per a protegir la salut de la població i prevenir la malaltia. Aquest article desenvolupa nou mesures que pot desplegar la Generalitat: per exemple, regular la protecció de la salut en l’àmbit laboral, clausurar indústries o establiments que incompleixin la normativa d’emergència, o bé controlar per raons sanitàries persones o grups de població, sense vulnerar-ne els drets.

En el cas de la llei espanyola, l’article 26 estableix que en cas que hi hagi un risc imminent i extraordinari per a la salut o se sospiti raonablement que pot ser-hi, les autoritats sanitàries adoptaran les mesures preventives pertinents, com ara la confiscació o immobilització de productes, la suspensió de l’exercici d’activitats, el tancament d’empreses o d’instal·lacions, la intervenció de mitjans materials i personals i tot allò que considerin sanitàriament justificat. És a dir, tant com calgui per a lluitar contra una pandèmia o, si més no, tant com es necessiti per a fer un desconfinament sanitari amb garanties, sense necessitat de cap estat d’alarma. L’única diferència a l’hora de fer el desconfinament amb estat d’alarma o sense és que amb el primer l’autoritat única és el govern espanyol –i concretament els ministres de Sanitat i Interior– i sense estat d’alarma ho són els governs autonòmics.

Per prorrogar-lo, el govern de Pedro Sánchez també argumenta el manteniment dels ERTO i les subvencions o ajudes a autònoms i petites empreses. En primer lloc, aquestes mesures es van adoptar en un decret addicional que es pot mantenir o renovar, però va ser un error –potser intencionat– de vincular-ho a l’estat d’alarma. De fet, potser s’haurà de renovar més enllà de l’estat d’alarma, tal com demanen patronals i sindicats espanyols, perquè els problemes a les empreses ultrapassaran la lluita sanitària contra el virus. A més, el govern català té un decret fet d’enguany en què es preveu la suspensió de contractes dels treballadors d’empreses afectades per emergències, com ara el transport escolar, les empreses de càtering i les obres públiques. La Generalitat també pot fer compres sense concurs previ, com ha fet en cas de catàstrofes naturals i pot donar, com ja ha anunciat, ajudes a autònoms i petites empreses.

El problema no és de competències, sinó de finançament. Per donar aquestes ajudes fan falta més diners, que l’estat va subministrant amb comptagotes. L’única cosa que fa l’estat d’alarma és centralitzar tot el poder en el govern espanyol, però ni millora el desconfinament sanitari ni fa més efectives les mesures per a lluitar contra la crisi. L’exemple més clar és la decisió esperpèntica de fixar la província com a unitat de desconfinament, tot i que les comunitats treballen en regions sanitàries. Defensar la pròrroga de l’estat d’alarma és fer política, fer política nacionalista, que és la que ha fet Pedro Sánchez d’ençà que començà la crisi, utilitzar-la per reforçar la unitat d’Espanya. Però ni legalment ni tècnicament no és necessari.

MÉS QÜESTIONS
El Consell prepara un pla propi d’accés a les platges. El govern valencià intenta d’evitar que la pandèmia del coronavirus ensorri la temporada turística i adoptarà les mesures que calgui per a salvar-la. El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha començat a dissenyar un pla d’ús de les platges del País Valencià que combini qualitat i seguretat ciutadana. L’objectiu del president és que en aquesta situació de dificultat extrema hi hagi la màxima seguretat. A parer seu, les platges són un recurs clau per als valencians, no únicament del punt de vista turístic, sinó també com a ‘model de vida’. Aquest anunci l’ha fet després de reunir-se amb la consellera de Justícia, Gabriela Bravo; la de Salut, Ana Barceló; el de Política Territorial, Arcadi Espanya; el president de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), Rubén Alfaro; i el responsable de Turisme de la FVMP, Vicent Grimalt, per a abordar les primeres línies del futur protocol valencià d’utilització de les platges. El País Valencià té 277 quilòmetres de platges i això, segons el president, requereix d’ordenar-ne adequadament l’ús i reduir l’acció diària de càrrega dels enclavaments costaners. Aquestes propostes seran recollides en el document que aprovarà la setmana que ve el govern valencià i després es presentarà al govern espanyol. El protocol de la Generalitat abordarà i analitzarà també qüestions com les possibles mesures per a delimitar l’accés a les platges, la definició dels sistemes de neteja i el control de la capacitat d’afluència d’aquests indrets.

El govern balear demana de millorar la connectivitat entre illes. El conseller de Mobilitat i Habitatge, Marc Pons, ha demanat al ministre de Transports i Mobilitat espanyol, José Luis Ábalos, que es millori la connectivitat entre illes a partir de dilluns. Pons ha comparegut en una conferència de premsa telemàtica després de la reunió amb els directors d’aeroports de les Balears, la delegació del govern espanyol, l’Autoritat Portuària i la Capitania Marítima per analitzar la situació del transport aeri i marítim en el procés de desconfinament. El conseller ha explicat que la sol·licitud del govern aniria encaminada a obrir el trànsit de passatgers entre illes, tant en l’àmbit marítim com en l’aeri. Cal recordar que, durant l’estat d’alarma, les connexions per mar són per a transport de mercaderies i els vols entre les illes s’havien reduït a una connexió diària.

Les proves revelen que tan sols un 8,3% dels andorrans estan immunitzats. El govern andorrà ha començat les proves en massa a la població. Unes 11.000 persones ja han passat la prova d’anticossos i els resultats revelen que només un 8,36% de la població s’ha immunitzat perquè ha tingut algun contacte amb el virus. Ho ha explicat el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet. Entre els 1.210 professionals del SAAS que s’han fet el test s’ha detectat un 12,21% d’infectats que tenen anticossos i han passat la malaltia o la passen ara. Segons ell, és un resultat esperat –es preveia entorn del 10%–, tot i que ha admès que li agradaria que hagués estat més amunt. Martínez Benazet ha remarcat que les proves que es fan servir tenen molta sensibilitat, però no ha descartat que hi pugui haver un marge d’error, com qualsevol prova mèdica. Ha insistit que hi ha un nivell d’incertesa a l’hora d’esbrinar la quantitat de població protegida contra la Covid-19. També ha dit que s’anaven trobant persones amb un nivell alt d’immunoglobulines IgM, cosa que revela que estan malaltes. Tanmateix, ha dit que segons la xifra resultant i seguint criteris clínics es determina qui ha de passar una PCR per verificar si és un cas positiu actiu.

LA XIFRA
14 persones continuen hospitalitzades a Catalunya Nord, de les quals 8 són a reanimació. Fa tres dies que no hi ha cap defunció i el nombre de morts s’ha estabilitzat a 33.

TAL DIA COM AVUI
El 4 de maig de 1940, fa vuitanta anys, es fundava a París el Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització independentista que va combatre la dictadura franquista i va col·laborar amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial. Després de la dictadura, va mantenir la lluita per la independència, primer donant suport al Moviment de Defensa de la Terra i després a Catalunya Lliure, per integrar-se finalment a ERC.

The post El desconfinament es pot fer sense l’estat d’alarma appeared first on VilaWeb.

Pàgines