Vilaweb.cat

S’ha mort a seixanta-un anys l’oncòleg Josep Baselga, un dels referents en la lluita contra el càncer

El doctor Josep Baselga, un dels principals experts en oncologia del món, s’ha mort avui a seixanta-un anys, segons que han avançat els diaris Expansión i La Vanguardia. Baselga va encapçalar la recerca en les teràpies personalitzades contra el càncer i va participar en el desenvolupament de tractaments moleculars contra la malaltia, menys agressius per als pacients que la quimioteràpia i la radioteràpia. Treballava des del 2019 a l’empresa AstraZeneca com a cap d’R+D del seu departament d’oncologia. També era catedràtic de medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona i havia estat cap de medicina de l’hospital Memorial Sloan-Kettering de Nova York, considerat el millor centre del món en recerca oncològica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A banda el seu càrrec a Sloan-Kettering, el cim de la seva carrera, Baselga va ocupar nombrosos càrrecs internacionals i de prestigi en el món de la recerca contra el càncer. Va ser president del Comitè Científic del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia; director de la Divisió d’Oncologia de l’Hospital General de Massachusetts (MGH), dependent de la Universitat Harvard; i president de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica i de l’Associació Americana d’Investigació del Càncer, entre més. També va fundar l’Institut Oncològic Baselga, adscrit a la clínica Quirón de Barcelona.

El 2016 va rebre el Premi Internacional Catalunya juntament amb els doctors Manel Esteller i Joan Massagué. En el discurs d’acceptació del premi, Baselga va comparar el càncer amb una partida d’escacs d’alt nivell que la ciència guanyarà, i va al·ludir als avenços relacionats amb la immunologia: “La solució contra el càncer la tenim dins nostre […]. Ara que s’ha demostrat el poder de la immunologia, les comportes de la ciència i de la imaginació s’han obert per sempre”, i va vaticinar que en els anys vinents continuaran revolucionant les teràpies contra el càncer.

La trajectòria llarga i prestigiosa va quedar parcialment tacada el 2018, quan va dimitir del seu càrrec a l’hospital Memorial Sloan-Kettering per haver amagat els seus vincles milionaris amb les farmacèutiques. Baselga va demanar disculpes, però també va defensar la validesa de les seves investigacions i estudis.

 

The post S’ha mort a seixanta-un anys l’oncòleg Josep Baselga, un dels referents en la lluita contra el càncer appeared first on VilaWeb.

Trenta dotacions de bombers treballen per controlar un incendi forestal a Senan, a la Conca de Barberà

Ja són trenta les dotacions dels Bombers de la Generalitat que treballen des de migdia en un incendi forestal a la Conca de Barberà. L’avís del foc s’ha rebut a les 12.19 hores a la serra de Senan, entre el Cap de la Serra (702 metres) i el Puig Coniller (611 metres). Unes quantes dotacions terrestres dels Bombers i mitjans aeris –helicòpters bombarders i avions AVA– s’han desplaçat a la zona, que està molt poc habitada. L’incendi, que puja per la carena, està situat a una zona al contravent de la serra.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

📹 Imatges aèries des de l'helicòpter bombarder #maer de #IFSenan

🚒 Desplaçades 16 dotacions terrestres i 3 #maer #bomberscat pic.twitter.com/oGH4Ik4rc8

— Bombers (@bomberscat) March 21, 2021

Activades 5 dotacions #bomberscat per un incendi de vegetació forestal a la serra de Senan #ConcadeBarberà (avís 12.19h).
El foc, que puja per la carena, està situat a una zona al contravent de la serra pic.twitter.com/pJiWgGYh7Y

— Bombers (@bomberscat) March 21, 2021

#IFSenan#ConcadeBarberà pic.twitter.com/dlLLH38XGG

— Jaume (@Jaume_Galu) March 21, 2021

The post Trenta dotacions de bombers treballen per controlar un incendi forestal a Senan, a la Conca de Barberà appeared first on VilaWeb.

Güerri alerta que “la situació es complicarà en els pròxims dies” i demana reprendre ja la vaccinació amb AstraZeneca

Robert Güerri, coordinador de la unitat de pacients amb covid-19 de l’Hospital del Mar, ha alertat en una entrevista al 3/24 que “estem en un moment de pujada, la situació és complicada i es complicarà en els pròxims dies”. Així doncs, tot i que “tornar enrere abans de Setmana Santa és una decisió política”, “com abans es prenguin mesures per intentar controlar la situació, millor”, ha explicat Güerri. “Sempre que anem darrere el virus, la situació es descontrola”, ha afirmat. En aquest sentit, ha recordat els errors que a parer seu es van cometre en la gestió de la tercera onada, que va començar després del pont de la Puríssima. “La tercera onada ens la vam crear nosaltres. Vam obrir de manera descontrolada i la situació ens ha portat a una onada que hem tardat tres mesos a controlar. Si repetim els mateixos errors, tindrem el mateix resultat”, ha dit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El doctor Güerri dóna per fet que hi haurà una quarta onada, perquè “mentre la gent no estigui vacunada hi haurà quarta onada, cinquena i la situació continuarà essent tan desagradable com ara”. Per això situa la vaccinació com una peça clau per a sortir de l’espiral, i ha assenyalat la mala gestió de la Unió Europea i les administracions en el procés, una mala gestió que “no és acceptable”. Un dels principals errors, segons Güerri, és l’aturada de la vaccinació amb AstraZeneca. “No és acceptable que l’estat no torni a vaccinar fins dimecres amb AstraZeneca. No pot ser que dijous passat l’EMA doni llum verda a vacunar amb AstraZeneca i que ens prenguem una setmana per acabar de decidir què fem.”

Sobre aquesta qüestió, també descarta que el vaccí d’AstraZeneca no sigui fiable o segur, i creu que el topall d’edat s’hauria de poder retirar. “L’evidència acumulada en altres països ja hi pot donar pas. Tot el que ens faci posar traves al procés de vacunació és una cosa greu i té conseqüències quantificables en víctimes”. Mentre tot plegat no es resolgui, ha dit el doctor, “és impossible que amb el ritme actual arribem al juny amb el 30% de població vacunada”.

The post Güerri alerta que “la situació es complicarà en els pròxims dies” i demana reprendre ja la vaccinació amb AstraZeneca appeared first on VilaWeb.

La fiscalia demana d’enviar Salvini a judici per haver blocat el desembarcament de l’Open Arms

La Fiscalia de Palerm ha sol·licitat la imputació de l’ex-ministre de l’Interior italià i líder de l’extremista Lliga, Matteo Salvini, acusat de segrest per haver negat el desembarcament de 147 migrants rescatats davant les costes de l’illa de Lampedusa pel vaixell Open Arms, l’agost del 2019. El magistrat que porta el cas, Lorenzo Janelli, es pronunciarà sobre la petició el 17 d’abril després de sentir les parts. L’ex-ministre argumenta que va actuar d’acord amb la llei.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El fiscal de Palerm, Francesco El Voi, es va mostrar categòric en les seves conclusions sobre el cas. “No veiem que un cas com aquest pugui acabar sense una acusació. No hi ha res a les provisions dels actes del govern, com diu Salvini, que parli del blocatge indiscriminat de desembarcaments”, recull el Corriere della Sera. Entre les proves, el fiscal té diverses cartes de l’ex-primer ministre Giuseppe Conte en què va demanar en dues ocasions a Salvini que permetés el desembarcament, pel cap baix als menors, perquè la situació a bord era insostenible.

Segons el fiscal, aquestes cartes neguen rotundament la línia defensiva de l’acusat, que sempre ha parlat d’una decisió consensuada a l’executiu sobre el rebuig de l’Open Arms. Salvini ha declarat que se sent orgullós d’haver treballat per protegir el seu país respectant la llei, despertant Europa i salvant vides. “Si això em causarà problemes i sofriment, ho accepto amb alegria.” El tribunal ha acceptat l’Ajuntament de Barcelona com a acusació penal en el judici.

The post La fiscalia demana d’enviar Salvini a judici per haver blocat el desembarcament de l’Open Arms appeared first on VilaWeb.

Les portades del diumenge 21 de març de 2021

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del diumenge 21 de març de 2021 appeared first on VilaWeb.

La festa

Si es comproven les dades mundials de covid-19, es veu que continuem vivint en un dels estats del món amb més morts de covid per habitant. Dels 221 de la llista dels horrors, l’estat espanyol ocupa el lloc setzè. Ja no és el terrorífic tercer lloc que va ocupar durant llargs mesos, ara fa un any, però el país de Pedro Sánchez continua essent un dels pitjors del món (i nosaltres, a dins). Si mirem les dades de Catalunya, ahir, dissabte, la xifra oficial era de vint-i-cinc persones mortes de covid. Més d’un mort l’hora.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hem vist dues maneres efectives de combatre la pandèmia: els confinaments totals, per a deixar els casos a zero, i la vaccinació en massa de la població. A l’estat espanyol s’han fet malament els confinaments, sempre tard, mai del tot i sense ajudes econòmiques suficients per als afectats. I ara es fan malament les vaccinacions. Les xifres parlen totes soles: el 39% dels britànics (i més de la la meitat dels adults) han rebut una primera dosi del vaccí; als Estats Units, el 23%; a Europa, el 10%; a Catalunya, el 8,54%. Però no arriben al 5% els qui han rebut la segona dosi. A Israel, l’han rebuda el 48%.

Per a entendre la lentitud d’aquest procés de vaccinació europeu recomano aquest article del New York Times (que diu coses semblants a les de l’article de Paul Krugman) i que es pot resumir en aquesta idea: amb el vaccins, Europa va adoptar l’actitud del consumidor: esperar a comprar barat quan arribés el producte al mercat. Els Estats Units i Anglaterra, en canvi, van adoptar l’actitud del productor: posar-hi diners per crear i distribuir el vaccí, fins i tot sense estar segurs que el vaccí acabaria sortint bé. Els uns van estar molt més disposats a gastar que no els altres (i tots dos, van adoptar l’actitud dels egoistes, de deixar sense vaccins el tercer món).

Aquesta diferència d’actitud, i de despesa, explica per què els uns tenen més vaccins que no pas els altres. Això i que els americans fossin molt més oberts a acceptar que la responsabilitat, i els diners a pagar, si el vaccí tenia efectes secundaris no desitjats, no recaigués en les companyies privades. Per això aquest és un debat pendent, crec: quin retorn, preu, poder o responsabilitat hauria d’haver-hi quan els estats, i no solament les empreses privades, inverteixen per a tirar endavant el vaccí? Si la inversió és de tots dos, el benefici, la responsabilitat, la decisió, s’han de compartir. S’ha fet?

Suma-hi la por irresponsablement provocada contra el vaccí d’AstraZeneca, i tens una setmana europea que més val no recordar, i un descontrol descomunal que ve de lluny, i que ara s’ha accelerat. La qüestió, en tot cas, és que a Catalunya segueix la lentitud europea, perquè els vaccins ens arriben d’allà, i per això en una setmana s’han vaccinat 70.000 persones. Per tant, o s’augmenta la velocitat o, a la velocitat actual, no arribarem a l’objectiu del 70% de la població vaccinada (cosa que ens donaria immunitat de grup) fins al juliol… del 2022. No pas aquest estiu, sinó el següent..I ben igual a tot el continent. Per això, aquests dies, com que Europa s’empantanega amb els vaccins, tornen els confinaments. A Alemanya, França, Itàlia i més països. No hi ha vaccins? Confinaments. Mentrestant, aquí agafem aire,

Agafem aire i obrim com mai. Alguns sense entendre-ho gens (morirà més gent!). Uns altres, comprensius del tot (obrim per ajudar, vist que no ho fa l’estat!). I tots plenament conscients que les actuals mesures de reobertura i de relaxació no tenen res a veure amb la sanitat, sinó amb l’economia. Llegint el científic Roger Guimerà veus una possible quarta onada a l’horitzó que s’acosta: una variant del virus,.la B117 (cal dir-ne britànica?), molt més contagiosa que no les anteriors, un confinament trencat, una RT per sobre del fatídic 1, i un tant per cent de vaccinats de segones dosis que tot just arriba al 5% i gràcies.

Si n’hi ha que agafen aire, és per tornar a capbussar-se a l’aigua. La resta, ni tan sols han tret el cap.

The post La festa appeared first on VilaWeb.

VilaWeb Paper: un article especial sobre la polèmica aturada del vaccí d’AstraZeneca

El procés de vaccinació ha tingut un nou retard, inexplicable. Els dubtes sobre AstraZeneca han causat una aturada que ha anat acompanyada d’un negoci paral·lel per a Pfizer i de la incomprensió, i el rebuig, de la majoria de científics i professionals de la sanitat, veient la ineficàcia que mostra la classe política. Com explica un dels articles que publiquem en exclusiva a VilaWeb Paper, el principi de prudència s’ha fet servir d’una manera molt discutible, tenint en compte que l’única cosa que s’ha aconseguit és desplaçar el problema cap a una altra direcció.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ací mateix també podeu descarregar l’edició de VilaWeb Paper dedicada als articles d’opinió.

Si no voleu descarregar les edicions en pdf, tan sols cal que, en qualsevol aparell, cliqueu ací per visualitzar “La setmana” i ací per a l’opinió, o sobre les portades que teniu ací sota.

The post VilaWeb Paper: un article especial sobre la polèmica aturada del vaccí d’AstraZeneca appeared first on VilaWeb.

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya celebra el Dia Mundial de la Poesia amb l’any Felícia Fuster

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya celebrarà el Dia Mundial de la Poesia amb la poetessa, traductora, artista plàstica i feminista compromesa Felícia Fuster com a protagonista. Coincidirà amb el tret de sortida de l’Any Felícia Fuster i amb la inauguració de l’exposició “Felícia Fuster. Plurivisions”, al centre Arts Santa Mònica. La celebració la impulsen la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El poema de Fuster “No em despulleu”, traduït a vint-i-una llengües, també interpretat en llengua de signes catalana, protagonitzarà l’acte central a les 17.00. Mitjançant la recitació del poema en nombroses llengües, la ILC vol mostrar la riquesa mundial de la comunicació poètica, més enllà de fronteres i diversitats culturals. També es podrà gaudir d’espectacles audiovisuals, musicals, de dansa i lumínics, tots ells inspirats en la vida i l’obra de Fuster, de qui enguany es commemora el centenari del naixement, i creats per a l’ocasió.

L’acte, que se celebrarà presencialment amb cabuda limitada, serà emès en directe al canal de YouTube de la ILC i el clourà telemàticament la consellera de Cultura, Àngels Ponsa. Hi intervindran també el director de la ILC, Oriol Ponsatí-Murlà; el president de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, Onno Seroo; i la directora general de Creació, Acció Territorial i Biblioteques, Rosa Tubau.

L’exposició “Felícia Fuster. Plurivisions”, és comissariada per Pilar Parcerisas i Lluïsa Julià. La mostra està organitzada pel Departament de Cultura amb la col·laboració de la Fundació Felícia Fuster, i s’hi podrà veure una selecció d’obres de les sèries “Abstracció lírica”, “Plurivisions” i “Haikús visuals” que, amb un seguit d’activitats relacionades, recorrerà el Principat i que, més tard, també es podrà visitar a París i a Madrid.

El Consorci per a la Normalització Lingüística amb la poesia

La celebració del Dia Mundial de la Poesia al Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) referma el reconeixement de Josep Carner com a autor literari de l’any 2020, amb un joc virtual de preguntes i explicacions de curiositats sobre l’obra del “príncep dels poetes”, que es difondrà a les xarxes socials. La difusió del joc virtual als comptes del consorci és l’homenatge que l’organització ret a l’escriptor, com a cloenda de l’any literari en el 50è aniversari de la seva mort. Una commemoració que s’ha allargat fins ben entrat el 2021.

Com cada any, el CPNL també col·labora amb diferents iniciatives en la commemoració del Dia Mundial de la Poesia i fa difusió de l’acte central que organitza la ILC, amb les etiquetes #DMP_CPNL #DMP21.

Així, es podrà escoltar un fragment de “Portes endins”, interpretat per l’autora i artista Noemí Morral, del Centre de Normalització Lingüística (CNL) d’Osona, i el poema “M’aclame a tu”, de Vicent Andrés Estellés, recitat per Irene Prades, bibliotecària de Tortosa, del CNL de les Terres de l’Ebre, entre molts més exemples que es publicaran a les xarxes socials.

The post El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya celebra el Dia Mundial de la Poesia amb l’any Felícia Fuster appeared first on VilaWeb.

“Potenciar la vinya és potenciar un seguit d’avantatges ecològics i humans, sobretot en temps de canvi climàtic”

Robert Savé és biòleg, tot i que ell prefereix dir-se ecòleg. Fa classes d’ecologia a la UAB. És coordinador de vitivinicultura de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), especialista en sobirania alimentària i especialista en vinya i canvi climàtic. És membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) que depèn del Departament de Presidència de la Generalitat, en concret a l’àrea de l’aigua. 

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fa poques setmanes l’IRTA celebrar una jornada per avaluar els primers resultats del projecte CLIMAVIT21, sobre els efectes del canvi climàtic a les vinyes de la DO Empordà. També al llarg del 2020 s’ha desenvolupat, tot i la pandèmia, l’Observatori de la Sequera de l’Alt Penedès a Sant Sadurní d’Anoia. De vinya i canvi climàtic i d’aquests projectes vinculats a la relació de la vinya amb el paisatge hem parlat amb Robert Savé, que ens explica que cal un canvi de prioritats i de visió en l’esfera legislativa i política, per a poder adaptar la vinya i la gestió del paisatge a la nova realitat que dibuixa el canvi climàtic.

En què consisteix el projecte CLIMAVIT21?
—Aquest projecte sobretot relaciona la vinya i el vi amb el paisatge. De fet, és un projecte que tracta de valorar quin serà el paisatge de futur i de lligar-lo també amb el cos de bombers, per crear un paisatge resilient, que vol dir més resistent i més fàcilment recuperable de les grans pertorbacions que ja hi ha i que hi haurà, així també dels focs forestals. Aquest projecte es va fer en dues Denominacions d’Origen diferents, la DO Pla de Bages i la DO Empordà, perquè es troben dins de dues comarques sotmeses a un alt risc d’incendis. I parlant amb els bombers, es va valorar que fóra important començar a pensar el paisatge d’una manera conjunta. No només fer un paisatge funcional per l’home, en el qual es dissenyen molt bé les carreteres i els polígons industrials, per on creixeran les ciutats i com es canalitzaran els rius o no, etc., sinó començar també a pensar amb aquesta massa forestal que és el 90% de la superfície d’aquestes comarques, entre bosc i conreus, i que es gestiona a la babalà, des dels interessos de la iniciativa privada. Aleshores, quan la gestió de la fusta és interessant, els boscos es gestionaran, i quan no ho és, es deixaran de gestionar. I amb l’agricultura tres quarts del mateix.

És important adonar-se de la importància de la vinya en la gestió d’un paisatge segur i saludable. La vinya és un tallafoc natural, entre més.
—Al paisatge de vinya sempre li hem donat un valor romàntic i, de fet, el vi el tenim associat a un territori. La relació vinya i paisatge és claríssima. Però més enllà d’això, el primer punt important que hem de tenir present és que la vinya és un cultiu de secà. Només pot créixer a partir de l’aigua de pluja. Per tant, és un dels pocs conreus, juntament amb l’olivera, que té un elevat valor afegit. En aquest sentit, és molt important mantenir la producció de raïm perquè econòmicament és interessant i fixa població. Però hi ha altres raons també importants: quan el tercer informe del canvi climàtic de l’any 2016 es van fer els balanços reals de carboni que hi havia guardat a la vegetació, es va veure que la quantitat de carboni que guarden els ceps, les vinyes, és de la mateixa magnitud que els pins blancs. Amb un avantatge: la vinya no es crema i el bosc de pi blanc sí. La vinya té un valor afegit i, en canvi, la fusta de pi blanc no té prou qualitat. I, malauradament, el cicle de foc del pi blanc està entre els 25 i 30 anys i el cicle de la vinya, dura aquest temps i més i tot. I un fet que ens ha de fer reflexionar amb vistes al canvi climàtic (i no parlo d’arrencar res, sinó de valorar les coses): el canvi climàtic ens portarà a mitjans d’aquest segle (vol dir el 2050, gairebé demà passat), a un augment entre 2,2 i 2,4 graus per sobre de les temperatures preindustrials. I això comportarà un increment d’un 20% en evaporació d’aigua. De manera que tindrem molta menys aigua disponible. Per tant, l’aigua disponible que ens quedi fóra bo que l’aprofitéssim per a un àmbit tan important com és el sector agroalimentari, en el qual hi ha la vinya. També ho dic perquè la població creixerà. I quan parlem d’un bosc de pi blanc, perquè pugui créixer i viure necessitarà una aigua que no aprofitarem, mentre que la que es destina a la vinya sí que l’aprofitem i en traiem un valor afegit. De manera, que potenciant la vinya també potenciem una sèrie d’avantatges ecològics i humans, com per seguir plantejant que la vinya és un conreu interessant.

I tenint en compte els incendis forestals que ja es veuen venir…
—I tant. És real l’increment d’incendis forestals que tindrem i que tantes vegades ens han comentat els bombers de Catalunya, sobretot en Marc Castellnou, que és cap dels GRAF (Grup d’Actuació Forestal). Amb més motiu plantejar-nos trencar aquest paisatge. I com el podem trencar? Aprofitant el que ja sabem que ens funciona, que són els conreus de vinya, d’olivera, d’ametller… vaja, els conreus de secà, que trenquen la continuïtat del bosc i, en conseqüència, apaivaguen el perill d’incendi.

Però actualment, amb la legislació vigent, és molt difícil d’arrencar un arbre.
—És impossible arrencar bosc i és impossible plantar vinya.

Ens trobem a la rereguarda d’allò que caldria fer?
—Aquest és el primer escull i ens n’hem d’adonar. Quan de vegades diem: ‘no ens en sortirem…’, és clar que no ens en sortirem amb les eines d’abans. Ens en sortirem amb una mentalitat nova. Sovint es parla de la tecnologia i és cert que la tecnologia contribuirà a sortir-nos-en, però si no canviem determinades actituds, serà impossible. En aquests moments, amb la idea conservacionista, no podem tallar un arbre. I hi ha informacions claríssimes, provinents d’un projecte europeu, LIFE MEDACC, capitanejat per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, en el qual han participat el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) i l’IRTA, on es veu clarament que l’increment de massa forestal no controlada, no gestionada, de les capçaleres de les conques interiors de Catalunya, fa que un 20% d’aigua no arribi als rius a causa del creixement desmesurat dels boscos. Hi ha una llei que no permet tallar. Però simplement tornant a gestionar els boscos com es gestionaven als anys setanta del segle XX, podríem tornar a recuperar aquest 20% de quantitat d’aigua a les nostres conques interiors. Sense despoblar els boscos, només tornant-los a l’estructura que tenien abans, quan es gestionaven.

La vinya és un tallafoc natural.

D’entrada, per a poder canviar les coses, cal un canvi de legislació. Les lleis haurien de permetre una gestió del paisatge sostenible i adaptada a la realitat del canvi climàtic. Creieu que el Departament de Territori i el Departament d’Agricultura treballen en aquesta direcció?
—No ho sé. M’atreviria a dir que hi ha un canvi de mentalitat positiu en aquesta línia, perquè ja t’he dit que el projecte LIFE MEDACC (per a la demostració i validació de metodologia innovadora per a l’adaptació de regions de la Mediterrània al canvi climàtic) és impulsat per l’Oficina del Canvi Climàtic, des del departament de Territori, i és pensat per gestionar el paisatge respecte a les conques hidrogràfiques; i el projecte CLIMAVIT21 és subvencionat pel Departament d’Agricultura. Per tant, sí que hi ha accions encaminades a pensar en un món que sigui a partir d’unitats de paisatge, no pas d’unitats funcionals, d’un conreu, un bosc, una ciutat, un polígon… Aquesta és la tendència. Ara, per a mi encara hi ha un poder massa ponderat d’unes estructures respecte a d’altres: té més valor estratègic posar una pista nova a l’aeroport del Prat, en ple delta del Llobregat, que mantenir terreny agrícola com a reserva de Km0 enmig de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquest és el tema. I sí que penso que ens hauríem de plantejar si els polítics actuen en la línia que tocaria. A les darreres eleccions, no recordo gaires comentaris respecte al canvi climàtic i la seva gestió social. Quin serà el model que es vol implementar en aquest país davant del canvi climàtic? S’ha de fer més, així de clar.

El desembre del 2019 a l’IRTA vau posar en marxa l’Observatori de la Sequera de l’Alt Penedès a Sant Sadurní d’Anoia. M’imagino que la covid deu haver retardat el projecte, però en què consisteix aquest Observatori i en quin punt es troba?
—La covid no ens ha retardat. Vam entendre des del principi que havíem de continuar mirant els camps. I vam poder veure i constatar la gran malura de míldiu que va afectar les vinyes l’any passat. Aquest Observatori es genera a partir d’un altre projecte LIFE, que es diu LIFE CLINOMICS, que encapçalava la Diputació de Barcelona. Tenia tres àmbits de treball: el Montseny, el Delta de l’Ebre i l’Alt Penedès. Al Penedès que hi ha unes 25.000 hectàrees de vinya, la majoria de secà. Es va plantejar què passaria amb el canvi climàtic. A partir d’aquest LIFE i d’una ajuda de la Generalitat, es van començar a fer projeccions climàtiques d’ara fins a finals de segle, amb col·laboració amb el Servei Meteorològic de Catalunya. I també es van fer per primera vegada projeccions de boira (d’humitat relativa elevada) i de pedregades. Com sempre, es parla de percentatges i de tendències, mai de valors absoluts. I en cap moment podré dir que l’any 2026 hi haurà més pedregades que el 2024, però la tendència és que hi siguin. I també és clar que no caurà pedra on no en cau mai, però caurà més pedra allà on ja en cau, per les condicions orogràfiques que té. Doncs amb aquestes observacions ens vam adonar que la sequera aniria incrementant-se i la pèrdua de productivitat era evident. Això ja ho veia el sector vitivinícola, però ara hi havia dades que ens permeten ajudar-los.

Ajudar els viticultors, de quina manera?
—Recomanem de plantar les vinyes en els llocs més idonis, per exemple. Però amb això no n’hi ha prou, perquè després hi ha la gestió del dia a dia. Amb els cultius de secà tenim dades de la quantitat d’aigua que ha plogut, la quantitat d’aigua que ha quedat a terra i les previsions cada vegada més acurades del Servei Meteorològic de Catalunya, a una setmana vista; i les projeccions de Copernicus, que és l’agència europea del clima, a tres mesos vista. Fent aquesta combinació, l’Observatori de la Sequera cada setmana, els divendres, envia un informe als pagesos que estan inscrits, on se’ls informa de quina és la reserva d’aigua del sòl, si plourà i no plourà. I en aquesta època, que en alguns indrets la vinya ja comença a borronar, els fem una sèrie de recomanacions. Per exemple, ara els diem: no patiu, tenim aigua suficient, però comenceu a controlar les cobertes vegetals. Si les previsions en les setmanes a venir són que no plogui, doncs recomanarem de començar a restringir el creixement de les cobertes verdes, perquè treuen una aigua que la vinya necessitarà. Són recomanacions, el pagès farà el que vulgui, és clar.

Sempre es diu que la vinya s’haurà d’adaptar al canvi climàtic. El fet que sigui un conreu de secà, no li aporta alguna mena d’avantatge quant a l’adaptació a aquesta nova situació marcada per la sequera? Perquè la planta sobrevisqui, requerirà que el cep passi a ser una planta de regadiu?
—La vinya és un conreu de secà i en això no hi ha solució. No es pot passar de secà a regadiu, perquè no hi ha aigua. I tindrem un 20% menys d’aigua de mitjana, per sequera i evaporació. I l’aigua de les capes freàtiques no es pot fer servir així com així. Però hi ha altres opcions: potser hauríem de començar a pensar a conrear determinats clons de varietats de raïm concretes, més ben adaptats a les sequeres. No canviar la varietat de raïm, però sí canviar el clon. De fet, hi ha un projecte important, GLOBALVITI, on s’han estudiat clons de garnatxa blanca i negra del celler Torres i de l’INCAVI, que han estat testats per l’IRTA, per veure la seva resistència a la sequera i als cops de calor. I hi ha diferències brutals entre clons. Tenim una potencial solució, la de canviar de clon de la varietat que es conrea. Això és important per la viticultura. Perquè no podem canviar alegrament les varietats, però amb els clons mantenim la varietat i així mantenim la tipologia de vins.

Però no seria molt millor mirar que les vinyes actuals es vagin adaptant al canvi de temperatura?
—Sí, les vinyes es van adaptant, fan la fulla més petita, produeixen menys… aquestes són mesures d’adaptació. El Priorat ha fet una bona adaptació, però no és extrapolable. Perquè la proporció entre aigua i raïm és una relació molt complexa.

Un dels temes que preocupa és que es preservi la qualitat del raïm i, en conseqüència, del vi, davant l’adaptació al canvi climàtic.
—Hi ha maneres de fer-ho. Et posaré un exemple: tornar al conreu de la vinya en vas. Et diran: així no es pot industrialitzar el conreu, no es pot fer passar les màquines. Però si volem preservar la qualitat per davant de la quantitat, si volem seguir fent vins bons, haurem de renunciar a determinades coses i recuperar-ne d’altres que ara es menystenen.

Recuperar el conreu en vas sembla lògic, ja que emparrar la vinya és un procediment que ve de països més freds.
—Mira, posa la teva mà amb el palmell cap amunt i els dits com si volguessis tancar-los. Fa forma d’embut. Això és un cep en vas. Si plou, la vinya en vas aprofita tota l’aigua de pluja, que va a parar a les arrels. En canvi, l’aigua de pluja en una vinya emparrada no va a parar a les arrels sinó que va a parar als cantons. Hem de pensar que el Mediterrani té unes condicions molt diferents de les que té la Borgonya o Bordeus. I, pel que fa a les malures, un cep en vas té un nivell de ventilació molt adequat, de manera que els fongs no creixen amb tanta facilitat.

Ara que parleu de malures, fins a quin punt l’atac brutal de míldiu del 2020 és degut al canvi climàtic?
—Hi ha una relació temporal, però no ha de ser causal. El míldiu havia d’aparèixer com cada any, però hi ha una sèrie de factors que ens fan pensar que el canvi climàtic afavoreix determinades coses. Per exemple, els hiverns no són freds. En conseqüència, determinades espores o malalties estan en una fase de latència i, fins i tot, de pervivència, fet que no es donava dècades enrere, perquè les temperatures eren més fredes, en moltes zones baixaven per sota dels zero graus. Ara no hi ha temperatures de glaçada per parar la malaltia i les temperatures molt elevades afavoreixen el creixement dels fongs. Això és degut al canvi climàtic.

The post “Potenciar la vinya és potenciar un seguit d’avantatges ecològics i humans, sobretot en temps de canvi climàtic” appeared first on VilaWeb.

Cops baixos al TC en plena deliberació sobre el Primer d’Octubre

Ara que ha de culminar al Tribunal Constitucional espanyol la gran conspiració de togues contra l’independentisme, s’ha destapat la capsa dels trons. I allò que havia de ser un procediment aparentment impol·lut per a presentar-se amb la cara ben neta davant la justícia internacional, a Estrasburg o a Luxemburg, per a demostrar que no hi ha hagut persecució política ni vulneracions de drets contra els independentistes, s’ha acabat empastifant. Els magistrats del ple del TC havien mirat d’encarar la resolució dels recursos d’empara dels presos polítics contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol amb unanimitat, i es van afanyar a arraconar el jutge Antonio Narváez i el seu anti-independentisme desfermat tot presentant-lo com una poma podrida. Qui va pressionar més per a apartar-lo fou Cándido Conde-Pumpido, del sector anomenat “progressista”. Però ara és ell qui es troba sota sospita, recusat per Gonzalo Boye en representació del president Puigdemont i pels presos polítics de manera imminent. Perquè va fer el mateix que Narváez, és a dir, desqualificar públicament els dirigents independentistes just quan començava el procés judicial contra ells. Però la diferència és que Conde-Pumpido és el coordinador dels recursos sobre l’1-O, i ja ha estat ponent de dues sentències, la de Meritxell Borràs i la de Carles Mundó. I ho ha fet amb les mans brutes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Conde-Pumpido, ex-fiscal general de l’estat i en l’òrbita socialista, fou qui més va pressionar perquè Narváez s’apartés de les deliberacions sobre els recursos dels presos i els exiliats, i va ser recusat per haver dit, la tardor del 2017, que el Primer d’Octubre fou un cop d’estat encobert, “molt més greu, per les conseqüències, que no pas el 23-F”. Tenir un magistrat que diu això, i moltes més coses, al plenari que desestima els recursos sobre aquesta causa, quan és ben clar que aniran a parar a Estrasburg, és una pèssima carta de presentació a les instàncies judicials europees.

Però el sector anomenat “conservador”, o si més no uns quants d’aquells que en formen part, no va pair-ho bé. I des del tribunal es van filtrar el 3 de març al portal Libertad Digital unes declaracions que Conde-Pumpido va fer el novembre del 2017 en què criticava els presos i els exiliats per haver impulsat el referèndum, per haver volgut fer valer la legitimitat democràtica en contraposició amb la legislació espanyola i, tot alineant-se amb el fiscal José Manuel Maza i la querella que acabava de presentar, assenyalava els delictes de rebel·lió, sedició i malversació. El fet rellevant no és tan sols la filtració d’aquestes declaracions, sinó que algú dins el TC les hagués desat durant més de tres anys tot esperant el moment oportú per a esbombar-les.

Maniobres filtrades

Una filtració acompanyada de missatges enverinats. “Hi ha una gran preocupació per la possible recusació de Conde-Pumpido”, deixaven anar unes “fonts de l’entorn del TC” el dia 3 de març, quan allò que propiciaven precisament era que hi hagués una recusació, com ha acabat passant. Unes fonts que li recorden el “zel i rigor” que va aplicar quan va fer apartar Narváez.

Però no sembla que passin comptes per aquest cas i prou amb Conde-Pumpido. Perquè aquests darrers tres anys hi ha hagut una alta tensió dins el TC mentre durava tota la fase d’instrucció del judici contra el procés i se n’havia de fer pública la sentència. La tardor del 2019, poc abans de la publicació de la sentència, hi va haver una altra filtració explosiva del tribunal; fou una maniobra per a mirar de deixar via lliure a Manuel Marchena perquè pogués dictar sentència (i condemna) tranquil·lament. Perquè van esbombar l’esborrany de la sentència del TC que havia enllestit Conde-Pumpido sobre un precedent important per al judici contra l’1-O, que era el cas Aturem el parlament. Conde-Pumpido estava a punt de donar l’empara als condemnats per la manifestació i els incidents davant el parlament el 2011, que van recórrer al TC contra una sentència dictada precisament per Marchena, que aplicava la doctrina de la “violència ambiental”. La filtració a la premsa espanyola d’aquell esborrany va fer efecte, perquè la sentència es va aturar i encara ara no s’ha publicat.

I encara més: la batalla interna al TC va propiciar una altra filtració bomba, la de l’estratègia concertada, i promoguda, segons sembla, per Conde-Pumpido, per a acceptar a tràmit tots els recursos d’empara que anessin presentant els presos polítics per violacions de drets fonamentals durant la fase d’instrucció, abans del judici. Una maniobra que tenia el propòsit d’encallar-los i d’impedir que arribessin al Tribunal d’Estrasburg massa aviat.

Una bomba de rellotgeria contra Conde-Pumpido

El cas és que les declaracions publicades ara de Conde-Pumpido contra els dirigents independentistes foren públiques, en un acte al congrés espanyol sobre el 40è aniversari de l’entrada de l’estat espanyol al Consell d’Europa (vegeu-ne el vídeo íntegre). Però van passar pràcticament inadvertides. Era el 23 de novembre, quan encara no feia ni un mes que havien empresonat mig govern. Ell, magistrat del TC, ja sabia, ho havia de saber, que aquella causa judicial acabaria algun dia a les seves mans. Però tanmateix es va deixar endur i va declarar coses que són greus perquè trenquen la imparcialitat que s’ha d’exigir a un magistrat sobre el cas en què s’ha de pronunciar. Deia dels presoners i els exiliats que “se situen al marge del dret” perquè “agiten la bandera pretesament democràtica per a subvertir la constitució”. I encara concretava que no eren pas “grups marginals, sinó [responsables] còmodament instal·lats al capdavant de les institucions democràtiques”.

Deia que “s’havien alçat contra la sobirania nacional que rau en el poble espanyol convocant una fracció del poble català”, i la referència a aquest verb és significativa, perquè en el codi penal espanyol delimita els delictes de rebel·lió i de sedició. Però és que, a més, Conde-Pumpido va avançar-se quan va considerar que els fets constituïen un delicte de malversació: “[Els dirigents independentistes] disposen de la preeminència dels mitjans i els instruments que els proporciona el marc constitucional mateix per a garantir l’autogovern de la seva comunitat, inclosa la disposició de quantitats rellevants de diner públic.”

Tot s’hi valia

Conde-Pumpido fent totes aquestes declaracions, Narváez dient allò del 23-F… Magistrats del Tribunal Constitucional espanyol deixats anar. Perquè aquella tardor la set de venjança era tan gran que anaven desbocats, i van anar tan lluny com van poder, amb la presó preventiva, l’acusació per rebel·lió per a liquidar-los políticament, i la querella del fiscal Maza (Más dura será la caída, no van tenir cura ni del nom de l’arxiu) anava tan passada de voltes que va generar la principal vulneració de drets contra els presos i els exiliats, la del jutge natural, perquè Maza allà ja deia explícitament que convenia que l’Audiència espanyola o el Suprem es fessin càrrec de la causa, i no pas el TSJC ni cap jutge de Catalunya perquè no se’n refiava, perquè podien estar contaminats de l’ambient polític que s’hi respirava. I així es va fer. Tot un atemptat contra el dret fonamental del jutge natural que ha acabat significant el rebuig de l’extradició de Lluís Puig per part de Bèlgica i que està a punt d’entrar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Però Boye ha indicat uns quants motius més de recusació de Conde-Pumpido, com el fet que, com a fiscal general de l’estat, fos el responsable de designar la majoria dels fiscals que s’han fet càrrec de les acusacions en la causa contra el procés. I que tingui un lligam d’amistat declarat amb el fiscal Javier Zaragoza. I, fins i tot, que fos ell qui, segons informacions publicades a la premsa espanyola, pressionés Pedro Sánchez perquè el govern espanyol es fes càrrec de la despesa de la defensa del jutge Pablo Llarena quan els exiliats el van denunciar a un jutjat de Bèlgica per haver vulnerat la seva presumpció d’innocència.

Conde-Pumpido es troba ara entre dos focs: el dels seus enemics dins el Tribunal Constitucional espanyol i (de moment) el de la defensa dels exiliats i dels presos polítics. Què farà? S’apartarà de la causa com es va veure forçat a fer Narváez? Sigui quina sigui la decisió que prengui, ja no s’escapa del desprestigi ni de l’escàndol, ni ell ni el TC. Perquè ja hi ha dues sentències dictades, les de Borràs i Mundó, desestimant l’empara que demanaven; redactades per ell mateix, tot sabent que un dia de fa més de tres anys va dir allò que va dir, i que té uns lligams amb els fiscals de la causa contra l’1-O i especialment amb Javier Zaragoza que l’inhabilitaven.

A l’aguait

De moment, el moviment que ha fet Gonzalo Boye presentant la recusació aquesta setmana ha tingut un efecte immediat. Perquè el TC, que tenia plenari, va fer les acostumades filtracions de les decisions que prendria a diaris i agències de notícies espanyols. Entre aquestes decisions havien de fer pública la sentència contra el recurs d’empara de Puigdemont i de Comín contra la decisió del jutge del Suprem, Pablo Llarena, el gener del 2020, de mantenir l’ordre de detenció estatal contra ells tot i haver estat reconeguts plenament com a eurodiputats. La sentència filtrada, és clar, era contrària al recurs de Puigdemont. I el ponent era ni més ni menys que Conde-Pumpido. I fou així que a començament de setmana la premsa espanyola (i la catalana) n’anava ben plena. Boye esperava, restava a l’aguait. Perquè havia vist la bomba filtrada a Libertad Digital feia un parell de setmanes. I perquè sabia que el TC havia d’admetre de manera imminent un altre recurs de Puigdemont, semblant, però aquesta vegada contra el manteniment de l’euroordre contra ell, tot i tenir la immunitat d’eurodiputat.

Dimecres li van notificar l’admissió a tràmit d’aquest recurs i la designació, una altra vegada, de Conde-Pumpido com a ponent. L’advocat va moure fitxa a l’instant i va afanyar-se a recusar el magistrat per aquelles declaracions i per tots els lligams que té amb els fiscals i amb Llarena, tot demanant que s’apartés no tan sols de la deliberació d’aquest recurs sinó de tots aquells que tinguessin a veure amb la sentència del Suprem contra el procés o se’n derivessin. I s’ha acabat la setmana sense haver sabut res d’aquella sentència filtrada contra l’altre recurs de Puigdemont. Qui gosarà dins del TC publicar-la ara, per més que l’haguessin filtrat, si l’ha redactada Conde-Pumpido? Qui gosarà, ara que saben que, arran de la recusació, el president Puigdemont tindria encara més munició per a anar al Tribunal de Drets Humans o al TJUE? I més encara: si la setmana entrant, tal com ha avançat VilaWeb, els presos polítics recusen en bloc Conde-Pumpido, les deliberacions sobre els recursos del Primer d’Octubre s’han d’aturar fins que no resolguin la situació del magistrat. I prenguin la decisió que prenguin, el procediment ja no semblarà tan impol·lut com pretenien. El plenari del TC serà aquests dies una olla de pressió.

The post Cops baixos al TC en plena deliberació sobre el Primer d’Octubre appeared first on VilaWeb.

‘No s’apaguen les estreles’, el nou espectacle de Xavi Sarrià

“Fa mesos que treballem en un dels projectes més apassionants als quals m’he embarcat. Un projecte molt bèstia que uneix un documental i un concert que naix de la cançó ‘No s’apaguen les estreles’.” Xavi Sarrià va penjar aquest text a Instagram el 9 de març acompanyant una fotografia en blanc i negre en què apareixia ell en companyia de David Segarra i Betlem Agulló.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A partir d’ací, milers de seguidors del cantant restaven pendents de les novetats que revelava de mica en mica a les xarxes. Sarrià explica el projecte, d’on ve, per què ho fa, on vol arribar i qui són els seus companys de viatge. “Inclou una gira i un documental que naix a partir de la cançó ‘No s’apaguen les estreles’ amb la voluntat de donar veu als protagonistes de les històries que explica la cançó”, diu Sarrià a VilaWeb. Així, aquest tema, que forma part de la banda sonora del film La mort de Guillem i que ja té més de 700.000 reproduccions a les xarxes socials, continua escampant-se i pol·linitzant el llegat de lluita inesgotable. “És necessari recuperar tota eixa cadena de resistència i de saviesa, donar veu a aquestes persones i amplificar-la perquè s’escolte en els moments actuals”, diu.

Deu històries 

I per donar veu a aquests protagonistes de la cançó, Xavi Sarrià s’ha ajuntat amb el seu amic, el documentalista David Segarra, per a la cocreació d’un documentari. Segarra va ser qui va ajudar a recuperar la dita popular “Per molt que bufe el vent, no s’apaguen les estreles”, i és autor de diversos treballs audiovisuals sobre l’Horta, la memòria i el llegat del passat que cal conservar.

El documentari i el concert són elements complementaris que s’estrenaran de manera paral·lela. Durant els concerts, es projectaran fragments de les històries potents explicades en primera persona.

“Els protagonistes que anomenem en la cançó expliquen les seues històries. Històries de saviesa, de valentia, ‘històries prohibides que no ens explicaren’, com diem a la cançó. També ens expliquen com s’han enfrontat als moments difícils, com els han superat. Per exemple, Betlem Agulló conta com la gent, des de la base, ha dignificat la memòria del seu germà Guillem. És la gent que els va fer costat contra els intents d’invisibilització que la família va patir per part de les institucions.”

En aquesta conversa preliminar, Xavi Sarrià no vol descobrir encara qui són totes aquestes veus. Ho fa a les xarxes socials, que és on naix aquest projecte transmèdia que va del cinema als escenaris i de la música al documentari. Sí que sabem que, a banda de Betlem Agulló, narren el seu testimoni Elena Solanas, que és la neboda de la Pastora i ha treballat per dignificar la memòria d’aquesta guerrillera, i Maria Navarro, presidenta de l’associació de familiars de la fossa 126 de Paterna. Hi haurà també músics, defensors de l’ensenyament en català, llauradores… Deu històries que són un mapa del país.

El repertori més emotiu de Xavi Sarrià

“Als concerts cantarem temes meus, des d’Obrint Pas fins ara. El fil conductor, el discurs narratiu, vol explicar aquesta història de perseverança de la nostra gent. Vol construir un relat. D’on venim, les gestes que hem protagonitzat, les lluites que hem compartit i com hem après a superar-ho”, explica Sarrià, que diu també que “No s’apaguen les estreles” serà l’eix de l’espectacle. També la primera volta que la interpretarà a l’escenari. Però hi haurà també “Al país de l’olivera”, “Amb l’esperança entre les dents” i “La flama”, entre més, per a construir aquest mapa de comunió emocional en temps d’incerteses.

“Hem plantejat aquest concert perquè pensem molt què volem dir, no volem eixir per eixir. La idea és donar un missatge, oferir unes finestres obertes a mirar la nostra realitat, saber d’on venim. Intentar generar esperança i autoestima amb aquestes històries de resiliència.”

Els concerts

La presentació de l’espectacle serà el 30 d’abril al Teatre Principal de València. Les entrades es van exhaurir pocs minuts després d’haver-les posat a la venda i s’estudia la possibilitat de fer-hi un segon concert. Les altres dates confirmades són el 9 de maig a la Mirona de Salt, el 28 al Teatre l’Aliança del Poble Nou de Barcelona i l’11 de juny a Palma, al teatre Xesc Forteza.

Durant l’estiu, segons com evolucione la pandèmia, Sarrià continuarà la ronda de l’espectacle, que té la direcció artística de Martí Torras. Dalt l’escenari, Clàudia Key Day, Diego Barberà, Luis Súller, Xiomara Abelló Héctor Peropadre i Daniel Tomàs.

 

The post ‘No s’apaguen les estreles’, el nou espectacle de Xavi Sarrià appeared first on VilaWeb.

Avançament editorial: ‘Als estatges de la mort’, de la premi Nobel Nelly Sachs

Nelly Sachs (Berlín, 1891 ‒ Estocolm, 1970), una de les poetesses europees més importants del segle XX, és alhora una desconeguda per al lector en català, perquè fins ara no s’havia traduït la seva poesia. Per primera vegada, Adesiara tradueix al català la poesia corprenedora de Sachs recollida al llibre Als estatges de la mort, de la mà de Feliu Formosa, en una versió bilingüe alemany/català. De família jueva, Sachs va fugir del règim nazi just abans de ser enviada a un camp de treball. I fou a l’exili suec on va escriure la major part de la seva obra lírica i dramàtica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Llegiu tres poemes del llibre Als estatges de la mort, de Nelly Sachs (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ens parla de l’autora i de l’obra:

Nelly Sachs, la força poètica del destí de tot un poble

Aquesta setmana arribaran a les llibreries catalanes dos dels reculls poètics més exquisits que van donar les lletres europees al segle XX, si més no segons el meu parer: Ossos de sípia, de l’italià Eugenio Montale, i Als estatges de la mort, de l’alemanya Nelly Sachs. Aquests llibres, tots dos en edició bilingüe, han estat traduïts de manera impecable, respectivament, per Joan Navarro i Octavi Monsonís, el primer, i per Feliu Formosa, el segon.

Si bé tots dos escriptors van rebre el premi Nobel de literatura (Montale el 1975 i Sachs, el 1966), tinc la sensació que l’italià és més conegut a casa nostra que no pas la poetessa alemanya, ni que sigui pel fet que ha estat més traduït (malauradament, tampoc no gaire). En realitat, no costava gens ser més traduït que Nelly Sachs, perquè Als estatges de la mort és, si no vaig errat, el primer llibre de poesia de l’escriptora que podem llegir en català –fins avui hi havia una traducció i prou del drama èpic Eli. Ein Mysterienspiel vom Leiden Israels, que Domènec Guansé va signar un llunyà 1967 amb el títol La passió d’Israel.

Sigui com sigui, Als estatges de la mort és el llibre que va donar a conèixer Sachs com a poetessa a escala internacional, l’any 1947, quan ella tenia més de cinquanta anys i vivia a Suècia, exiliada. Com afirma Heike van Lawick, que ens regala un aclaridor epíleg que clou el volum, “tota l’obra de pes d’aquesta autora es deu als horrors que hagué de viure, com ella mateixa remarcà en diverses ocasions. La seva obra creativa començà amb la Xoà. De fet, la mateixa Sachs no va voler reeditar mai el que va escriure –i havia començat de ben jove– abans d’haver de fugir de l’Alemanya nazi”. Sachs, de fet, va fugir d’Alemanya just quan rebia l’ordre de presentar-se a un “camp de treball”, i ho va fer amb l’ajut, entre més personalitats, d’una escriptora famosa, la sueca Selma Lagerlöf.

Aquest llibre és dur, molt dur, és colpidor, és pertorbador: el primer poema del recull s’inicia precisament amb una invocació a “les xemeneies”, que ja us podeu imaginar que no són les de les fàbriques, ni les de les cases, sinó les dels camps d’extermini. Sachs hi obre una via poètica, en quatre cicles de títols ben entenedors (“El teu cos dins el fum per l’aire”, “Pregàries pel nuvi mort”, “Epitafis escrits en l’aire” i “Cors després de mitjanit”), per dotar de veu els morts a fi que ens recordin, sense subterfugis, els horrors dels camps, els éssers estimats que ja no hi són, els destins de tanta gent anònima truncats de soca-rel i els col·lectius desfets pel desastre. I curiosament aconsegueix, gràcies a la bellesa dels seus versos, que puguem preservar la memòria d’uns fets monstruosos. Veient com el feixisme campa avui tan a prop nostre, sembla més escaient que mai provar de vèncer-lo amb la paraula d’aquesta gran dama de la poesia universal.
Jordi Raventós

The post Avançament editorial: ‘Als estatges de la mort’, de la premi Nobel Nelly Sachs appeared first on VilaWeb.

Alexis Marí: “Rivera anava als mítings com una estrella de rock i els era igual tot, era penós”

Alexis Marí (València, 1972) és un dels primers càrrecs de Ciutadans que va deixar el partit, l’any 2017. Ex-diputat i ex-síndic a les Corts Valencianes, Marí va estripar el carnet quan va veure la deriva cap a la dreta de la formació que dirigia Albert Rivera. Abans havia estat coordinador d’UPyD al País Valencià –havent derrotat Toni Cantó–, i el 2014 va fer el salt a Ciutadans. Fou director de campanya i elegit diputat l’any 2015, però el juny del 2017 va abandonar el grup parlamentari. També havia treballat com a agent de la Guàrdia Civil i en el sector de la seguretat privada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Marí, que va criticar la violència policíaca del Primer d’Octubre, ha visitat els presos polítics a Lledoners i el president Carles Puigdemont a Waterloo. Té un discurs molt crític amb Ciutadans, que defineix com un partit de transfuguisme ideològic. En aquesta entrevista explica que la crisi actual ve de lluny, que no va sentir-se escoltat i que la formació al País Valencià es governava des de la imposició de l’executiva de Madrid.

Vau ser, potser, dels primers dirigents de pes a marxar de Ciutadans. Com veieu ara la crisi del partit i la sortida de dirigents i càrrecs?
—No és res de nou. Sorprèn que sorprengui. Quan me’n vaig anar, ja ho havien fet 400 càrrecs institucionals. Això no ha passat a cap partit en un període tan curt d’ençà que som, suposadament, en democràcia. I quan va plegar Albert Rivera, n’eren prop de 700. És una barbaritat. Ha estat una sagnia. Al País Valencià, Carolina Punset, jo mateix, un diputat al congrés, els portaveus a les diputacions de València i Alacant, i en ajuntaments significatius… No criticaré ningú, però ací, al País Valencià, tots els nous membres del partit semblaven contractacions més que no pas incorporacions. Eren les deixalles del PP, tots havien tingut algun assumpte estrany o confús. Es va veure claríssimament que el partit virava a la dreta o a l’extrema dreta. Molts ex-companys de Ciutadans han acabat a Vox.

En quin moment considereu que va començar la crisi de Ciutadans?
—Aquesta última onada va començar quan se’n va anar Albert Rivera. Era una figura d’una envergadura política que podies posar un pal de fregar de cap de llista, amb tot el respecte pels meus ex-companys, que si Rivera treia un resultat excel·lent, es replicava a les comunitats autònomes o als municipis. Quan ell decau i passen a deu diputats, la por de perdre el càrrec fa que molts comencin a cercar unes altres possibilitats si volen continuar en la política. Han anat desembocant càrrecs en el PP i crec que continuarà passant.

L’objectiu de Ciutadans era superar el PP, però al final el PP és qui pren l’espai a Ciutadans.
—Recordo una discussió amistosa amb Carolina Punset quan havia abandonat el comitè executiu. Em va explicar que Villegas i companyia deien que volien absorbir el PP, i gairebé ho van aconseguir quan van treure 57 diputats. Vaig dir-li que estaven grillats. Amb l’estructura del PP, les bases es despertarien, tot i que estaven avergonyides per la corrupció… Ara és el PP qui vol reflotar amb les deixalles de Ciutadans. És una situació penosa. El PP continua essent el referent de la dreta conservadora, mirant de reüll l’extrema dreta, i d’allò que queda de Ciutadans, el 80% tornarà al PP i el 20% anirà a Vox.

Quins errors estratègics creieu que han comès?
—El partit va virar a la dreta i se li va veure molt el llautó. Quan Ciutadans va néixer fora de Catalunya, per exemple al País Valencià, volia ser un partit transversal, que pactés polítiques amb partits d’esquerra o, fins i tot, nacionalistes. Recordo que em trucaven de Madrid, com si això fos una sucursal de Bankia, demanant-me per què havia pactat amb Compromís. Doncs perquè era bo per als ciutadans valencians, a qui jo representava. Això sempre ho han entomat molt malament, a Ciutadans. Aquest sucursalisme i la manca de sensibilitat i empatia. Per exemple, al País Valencià, el fet de no voler el Consell Jurídic Consultiu o un dret privat propi. El pecat mortal de Ciutadans va ser que la gent entenia que podia ser un partit transversal, agafar les coses bones de la política d’acord amb el PSOE, Podem, Compromís o el PP, i deixar l’extrema dreta fora, com tots els partits decents d’Europa, i això va deixar-se simplement per estudis demoscòpics i sociològics. Aquest transfuguisme ideològic i identitari constant, aquesta falta de criteri, aquest vaixell sense rumb, va desil·lusionar la gent. Va virar a la dreta i, al final, l’únic objectiu era superar el PP. I últimament, els pactes vergonyosos amb l’extrema dreta que nega drets fonamentals que eren també fonamentals per a Ciutadans, com ara el feminisme i els drets LGTBI. Us posaré un exemple d’actualitat.

Endavant.
—Abans de les eleccions del 2015, teníem claríssim que la central nuclear de Cofrents s’havia de tancar tant sí com no. No hi havia cap dubte. Vam arribar a les Corts i ens van dir que ens havíem d’abstenir, com a mínim, perquè l’alcaldia era de Ciutadans i hi havia gent que hi treballava. Home, haver cercat alternatives! Quan Rivera parlava de manera honesta, deia que el programa electoral era un contracte amb els ciutadans que s’havia de complir. D’això, se’n van oblidar. Dels nostres diputats, un grup va votar a favor de la proposta de Compromís de tancar la central i uns altres van votar a favor de mantenir-la. Una vergonya.

Per què els dirigents de Ciutadans no han vist venir aquesta desfeta?
—Nego la major. Crec que estaven convençuts, fins a la clatellada de Rivera, que podien derrotar el PP. Abans, van quedar-se sols defensant Rajoy en la moció de censura. Una altra vergonya. Recordo que des de Madrid em deien que estigués tranquil, que no farien ni un cafè amb Rajoy. I em vaig assabentar per un periodista que Ciutadans havia arribat a un acord de governabilitat amb el PP de Rajoy, el partit més corrupte d’Europa. Aquesta mena de decisions, de quatre ideòlegs de bar, ha portat Ciutadans a l’ostracisme més absolut.

Us van destituir com a síndic a les Corts el 2017 per les desavinences amb Rivera. Quan us en vau començar a allunyar?
—Sento dir-ho, però vaig notar-ho des del principi. L’arribada va ser molt bona i Rivera em va donar molt d’oxigen, però quan va començar la campanya electoral deia a la gent del meu entorn que no m’agradaven certs moviments, sobretot amb gent que venia rebotada del PP, que deien coses i ningú no els desautoritzava. Tenia dues opcions, quedar-me i empassar-m’ho o anar-me’n, que és el que va acabar passant. També hi havia acords que es volien canviar. Un altre exemple, la constitució de la nova Ràdio Televisió Valenciana. Hi havia un acord per a votar-hi a favor, amb unes premisses mínimes que el Botànic ens va garantir. Vaig traslladar-ho a Madrid i recordo que José María Espejo-Saavedra i, després, José Manuel Villegas, ens van dir que sí, però amb el fre de mà. Com? Jo havia donat la meva paraula! Igual que amb l’aprovació del pressupost de l’estat, va ser una altra vergonya. Per això vam acabar anant-nos-en a Agermanats. Com es podia entomar allò, si ens menyspreaven als ciutadans valencians? Aquesta mena de coses eren el dia a dia de Ciutadans al País Valencià, i qui digui la contrària menteix. Aquesta mena de decisions i de canvis constants eren diaris. I virar a la dreta. Si jo hagués volgut anar a la dreta, hauria fitxat per al PP, i no ho vaig fer perquè sabia què era. També menyspreaven Carolina Punset per haver arribat a acords amb els grups de l’esquerra. Per què, si eren, per exemple, polítiques ambientals que ens beneficiaven a tots?

Com definiríeu allò que ha representat Albert Rivera per a la política?
—Com Rosa Díez al principi, em va semblar una revolució. Rivera va repescar el que quedava d’UPyD i va contribuir a sembrar les bases d’un sistema polític no bipartidista. Va jugar molt bé les seues cartes, matxucant el PP per la corrupció i guanyant-se el vot de la dreta, i per una altra banda, es veia un home força modern, que no deia gaire cosa sobre l’avortament, que semblava que defensava el feminisme… Fins que li va caure la màscara. També agradava molt a l’empresariat, era un encantador de serps. Ací, al País Valencià, molts empresaris estaven farts de passar per caixa i riure les gràcies al PP. Rivera ha comès errors greus, sobretot jugant-s’ho tot a la companyia de dues persones o tres d’absoluta confiança. Quan tot va bé, és fàcil que t’aplaudeixin, però has de tenir una mirada àmplia per a escoltar les crítiques. Van ratificar la gent més rància i amb aires dictatorials i autoritaris que feien afirmacions que farien vomitar una cabra.

A qui us referiu?
—Gent que hi havia al grup parlamentari de les Corts. Diputats que reien en un debat sobre el bombardament d’Alacant: “Que haguessin guanyat la guerra”, vaig sentir. O en una moció de Podem sobre els refugiats, que havíem de votar a favor, vaig sentir darrere meu: “Què volen, que els rebem amb les jaquetes vermelles del Corte Inglés?” Expressions així. Odiadors nats, gent sense principis a qui tant li fa tot. Gent que era allà perquè havia aprofitat l’oportunitat i que no sentia res per la democràcia. Sento ser així de dur, però jo me n’anava malalt a casa. Jo informava d’aquestes coses a Madrid, però en comptes de desautoritzar-los, els ratificaven i els donaven pes polític.

Aquesta crispació de Ciutadans s’ha viscut molt a Catalunya arran del procés.
—No puc entendre que ningú s’alegri que la gent vagi a la presó. He estat gairebé onze anys a la Guàrdia Civil i no he desitjat mai que ningú anés a la presó, ni de manera preventiva. Qui desitja que algú vagi a la presó és que no sap com és una presó. La presó no serveix absolutament per a res. No reeduca ningú, qui ho digui menteix. Gent bona com Rull i Junqueras… Tancar-los a la presó no és una solució política ni social. I comentaris i expressions de companys a les xarxes em feien posar malalt, a part d’enrojolar-me. Puc ser als antípodes d’un comentari de Puigdemont o de Romeva, però el respecte és màxim. Podem discrepar, però desitjar que la gent entri a la presó és un símptoma clar de quina pasta ets fet. Recordo que Turull estava dolgut pel tracte que els donaven. Una cosa és la vehemència en la política, i una altra desitjar que siguin a la presó.

Ara qui ha plegat com a síndic és Toni Cantó. Vau coincidir-hi a UPyD, a més de Ciutadans. Què en destacaríeu?
—Diré les coses bones que penso de Toni Cantó. Les dolentes, com que el llistat és inacabable… És molt treballador, constant, perseverant i astut. Però és totalment deslleial a qualsevol projecte. Sempre he dit que ni aporta vots ni en resta. Quan va treure el resultat més bo va ser per l’excel·lent resultat de Rivera [a les eleccions espanyoles del 28-A]. Suposo que intentarà recaure en algun lloc per ser-hi tres anys o quatre més, abans de la jubilació. Li és igual. Tot s’hi val.

Us heu sentit enganyat per Ciutadans, després de tot?
—L’adjectiu que ho descriu més bé seria decebut. Enganyat ho puc estar un temps, però quan vas veient els esdeveniments i t’adones que hi ha gent a l’executiva que no vol canviar res, et sents decebut. Rivera anava als mítings com una estrella de rock i els era igual tot, era penós i això et corcava.

Sembla que la substitució de Rivera per Arrimadas no ha fet canviar les coses, tot i el gir que ha provat de fer. La coneixíeu?
—No vaig coincidir-hi gaire. Em semblava una dona educada i formada, però quan Rivera va llançar-se a la dreta, ella va saltar-hi en planxa. Crec que ha reprès els inicis de Ciutadans, però ja se li ha passat l’arròs. Quan vaig plegar, em van demanar l’acta. Són ells qui me l’havien de donar, jo no feia el transfuguisme ideològic. Em vaig presentar en un partit que es feia dir socialdemòcrata i Jordi Cañas anava dient que era un partit d’esquerres. No podia dir-ho dues vegades sense riure…

Com veieu el conflicte entre Catalunya i Espanya després del 14-F?
—Veig amb preocupació que el PSOE hagi posat el fre de mà a la taula de negociació. Has de complir allò que pactes. Amb la força que tenen ara mateix els partits sobiranistes, regionalistes i independentistes, això no és una bona idea. Estic convençut que ERC i Junts no ho passaran per alt. Crec que ara mateix és l’única manera acordada per a fer un mínim i intentar d’arreglar les coses. Primer cal treure els presos de la presó i després fer un full de ruta per demanar als catalans què pensen. No dic si ha de ser vinculant o no, però hem de saber què volen els catalans. A partir d’ací, asseure’s a negociar i a fer política de debò, i no criminalitzar qui pensa diferent i qui es diu que ha comès un delicte de sedició. El PSOE s’equivocarà si mira cap a un altre costat. L’onada independentista cada vegada creix més. Ara ja és inqüestionable que l’independentisme guanya a Catalunya, i això es deu a la política d’estruç de Rajoy, de deixar que els problemes es resolguin sols.

A què us dediqueu ara, després del pas per la Guàrdia Civil i per la política?
—He estat a empreses com ara l’ONCE i el Corte Inglés, imparteixo classes sobre seguretat pública, escric un parell de llibres, vaig a tertúlies i escric articles quan m’ho demanen…

Per què vau deixar la Guàrdia Civil?
—Vaig tenir una malaltia crònica, el Crohn. Per les limitacions que tenia, el tribunal mèdic va aprovar la meva sortida del cos i vaig dedicar-me al sector privat de la seguretat. És un món que m’agrada, però està fet pols. Cal fer una volta al model policíac espanyol i al model de seguretat privada. Els Mossos ho tenen força bé, però també poden millorar. Al País Valencià també podríem tenir una policia autonòmica.

A Catalunya hi ha hagut força debat sobre el model de seguretat arran de les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasel i unes quantes actuacions dels Mossos. Com ho veieu? Hi ha dèficits democràtics?
—Cal humanitzar la policia. Totes les institucions han de tenir ànima. Les policies han d’actuar amb congruència, oportunitat i proporcionalitat, però has d’introduir-hi ànima. Als meus alumnes els dic que hem d’actuar com persones, amb empatia. Saber que qui tenim davant està enfadat, i no fer servir la força que ens dóna la llei per dir: “Ací estic jo i la meva porra va davant.” Certes actuacions es farien més bé. També em preocupa cada vegada més la polarització o la utilització de l’extrema dreta de les forces i cossos de seguretat. Moltes vegades l’ha feta també el PP. Ara el PP es passa el dia fent petons a la Guàrdia Civil i a la policia espanyola. Quan tenien un sou de misèria per als torns de nit, sense gasolina ni cotxes propis per a patrullar, sabeu on era el PP? Governant. Ara vénen aquests pocavergonyes a dir el que diuen. Per prendre les empremtes dactilars dels detinguts, havíem de comprar tinta, cotó i alcohol a les farmàcies. O fer fotocòpies de les fotografies que els fèiem. I governava el PP! Aquesta febre per la policia, bah! No diré res més perquè acabaria a Alcalá-Meco. No han dedicat res a millorar la formació, les pràctiques, canviar el model… Tot és màrqueting, no s’ho creuen ni ells. Sobre els comandaments, hi ha bons professionals i alguns que fan por, ja es veu en els xats… I la policia, la Guàrdia Civil i l’exèrcit haurien de donar seguretat i confiança, no pas fer por. Igual que un mosso quan se li escapa la porra. Cal més sensibilitat i empatia, i cal formar els agents.

The post Alexis Marí: “Rivera anava als mítings com una estrella de rock i els era igual tot, era penós” appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CCLXVII): Ningú no es coneix

El psiquiatre Robert Jay Lifton va crear un terme, “psychic numbing”, “anestèsia psíquica”, per explicar el fenomen psicològic de la indiferència cap al sofriment de les masses causat per l’acció humana.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I aquest sofriment i aquesta mort que ens envolta, produït per l’acció d’un virus combinada amb l’acció humana, també ens produeix “anestèsia psíquica”?

Té molts de plecs i replecs aquesta pregunta i l’amoll com un inici perquè entremesclant els diferents fils de pensament en el teler del cervell puguin aparèixer imatges de revelació que ens permetin desxifrar algun sentit.

Fa vent.

Fa un venteguer.

M’aferr a l’escorça dels grans pins per no caure. L’escorça conté l’infinit. Llibre, liber, vol dir escorça sense tronc, que no embolica res. Un llibre és allò que allibera la superfície interna, intacta, buida.

Crid fort: no vull més llibres que els pins!

Em sembla que vaig cap a la derrota carregat de raó i estic segur que la derrota pot ser una drecera per trobar l’angoixa i l’esplendor d’una creació.

Em desfaig del conegut per entrar en el novell.

Cal donar l’esquena als qui ens rebutgen, als qui ens mormolen, als qui ens traeixen, als hipòcrites i als falsaris!

Als maltractadors!

Cal fer servir elements abiogràfics, insignificants, pertorbadors, imprevisibles, demoníacs, agressius, aleatoris, salvatges, feridors, podrits, rabiosos com a pedres d’escàndol per a ficar les mans dins aquestes aigües plenes de fems i de perfums, d’un magma i d’un caos de renaixença, i treure amb esforç i constància allò que anomenam una obra.

Fa vent.

Fa un venteguer.

Em fa la sensació de tastar certs moments de la meva vida amb més pler en el record que en l’acció.

Fotografia: Jean Marie del Moral.

Remuc molt de temps.

Toc el buit com el músic toca les cordes al buit. El músic escolta el so i sap si desentona. Fa que les cordes concordin amb el seu buit i amb els buits del lloc i de la cavitat cefàlica on ressonen aquestes cordes.

Vag i divag. Vaig d’un cantó a l’altre. Vaig a la ventura.

El vent em fa indecís, confús, boirós, indeterminat, lliure. Buit, sense cap propietat, amb aspecte imprecís i inefable.

Em sent dins una propiocepció singular que els humans medievals deien sentit vague.

Més enllà dels cinc sentits coneguts aquest sentit vague definia la impressió corporal vital que unifica al seu entorn l’existència sensorial més dispersa, més especialitzada, més informe, més inasignable, sense haver-hi cap forat, òrgan o aparell entre el cos i el medi.

Juan de la Cruz sabia que vivim la vida vertadera per la via passiva. Per mor d’això deia: “Tanca els ulls! Sent tot quant passa en el teu cos! No accedeix ningú a la nit a través de la claror. El profund necessita el profund. La nit no necessita llum. No es passa de la meditació al rapte si l’ànima no recusa el llenguatge i si la carn i els seus sis sentits no es despullen completament en el silenci.” Quin consell tan bo! Quina finor escriure “sis sentits”!

Fa vent.

Fa un venteguer.

Min el terreny per poder, sense por, moure’m lliurement. M’he forjat una reputació d’expert en il·lusions, robatoris, trompe-l’oeil, falses citacions i d’altres efectes que em donen un camp verge per utilitzar el pensament més menut, el record personal més mínim sense altra preocupació que el to de la frase.

Em faig lloc on encara no hi ha res. Visc en el no-res i crei un espai en el buit. Habit la sensació pura de mi mateix en un sentit incomparable a tots els altres sentirs.

L’amic i mestre Pascal Quignard em diu a les clares que aquesta ressaca sensorial interna que sofreix, es mor de fam, gaudeix i pensa és el que en l’edat mitjana batejaren amb el nom de sentit vague.

Aquesta pell nua que s’esgarrifa com aigua tremolant és l’única casa.

Sentir és l’únic tresor.

Fa vent.

Fa un venteguer.

Vol i dol.

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2021/03/CorCloscadelletramc-CCLXVII.mp3

The post Closcadelletra (CCLXVII): Ningú no es coneix appeared first on VilaWeb.

“Cada dia és una guerra”: una dècada de lent patiment i destrucció a Síria

Abduljalil em va enviar una foto de casa en ruïnes a Homs, Síria. “És el tercer pis”, em va dir per WhatsApp. L’edifici segueix en peu, però sembla un esquelet buit. La major part de la seva façana ha estat destruïda, mentre que munts de runa l’envolten. Els residents no han pogut tornar, ja que temen que pugui esfondrar-se en qualsevol moment.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Des de fa una dècada, el conflicte, la violència i la destrucció han reconfigurat la vida de milions de sirians des de l’inici de la revolució siriana el març de 2011. Abduljalil és només un dels més de 12 milions de persones que han hagut de fugir de casa seva. Mentre que 5,6 milions de persones han fugit de Síria per trobar refugi en països com el Líban, Turquia i Jordània, 6,6 milions de persones han estat desplaçades internament.

Durant els últims cinc anys, he investigat la relació entre la violència urbana i l’impacte que té en les ciutats. La meva recerca s’ha centrat principalment a la meva ciutat natal, Homs, on vaig realitzar una sèrie d’entrevistes amb la població local i vaig examinar la manera en què Homs s’ha transformat en l’última dècada. El conflicte ha creat una experiència desorientadora per a molts ciutadans. La gent ha perdut alguns dels seus llocs més preuats, així com a molts dels seus éssers estimats.

Vull que la meva investigació ajudi la gent a entendre el que se sent quan ets  desarrelat per la força. Què significa veure com es destrueix el teu propi país, veure la teva llar –el lloc que et va fer una sensació de seguretat, pertinença i identitat– en ruïnes?

Aquestes preguntes són personals per a mi. Jo també em vaig veure obligat a abandonar casa meva a Homs quan van esclatar els combats i els tancs van entrar-hi. No he pogut tornar des de 2011. Des de la distància, he vist com el meu país s’ensorrava. He vist a la gent que estimo lluitar diàriament, perdre les seves llars, els seus somnis, els seus amics i el seu futur. He perdut a gent, gent de la qual ni tan sols podia acomiadar-me.

Com a persona desplaçada, la meva vida es mou en paral·lel. Caminant per Londres, on ara visc, les imatges de cases destruïdes i vides destrossades estan sempre en primera línia de la meva ment. Vaig deixar Síria, però Síria no em va deixar a mi. La meva vida, com la de milions de persones, ha quedat terriblement danyada, igual que les nostres ciutats. L’última dècada ha estat una història de pèrdua i patiment, un paisatge de pena i dolor.

Homs tal com era

Abans que comencés el conflicte, Homs era coneguda com una ciutat de diversitat en la qual convivien comunitats de diferents orígens religiosos i sectaris. Tenia una població de 800.000 persones, però tot i això hi havia un fort sentit de comunitat: semblava que tothom es coneixia.

Molts barris estaven dividits per línies sectàries. Alguns estaven habitats majoritàriament per alauites o sunnites, mentre que en altres es barrejaven alauites, sunnites i cristians.

Homs era una ciutat de pau, tranquil·litat i senzillesa. La seva gent era famosa pel seu sentit de l’humor i la seva generositat. El record d’aquesta ciutat pròspera i cosmopolita, fa que la realitat actual sigui encara més difícil de digerir.

Abduljalil em va dir que els records dels vells temps persegueixen la seva antiga llar com un fantasma. Va dir: “Recordo les estrelles que vaig posar al sostre de la meva habitació… Però fins i tot les estrelles van caure.” Abduljalil i la seva família no van tenir cap més remei que fugir de casa seva el 2013, tement per les seves vides. El seu barri, Jouret al-Shayah, al cor d’Homs, va ser objecte de forts atacs.

Altres ciutats com Mossul, Beirut, Alep i Raqqa també han patit. Les ciutats s’han convertit en camps de batalla. Les guerres ja no es lliuren fora de les zones densament poblades, sinó als barris. La urbanització dels militars ha convertit la vida quotidiana en un objectiu.

Fins i tot els llocs importants del patrimoni cultural han estat objecte d’atacs. El bombardeig de llocs com la mesquita de Khaled Ibn al Walid a Homs, la destrucció de monuments, artefactes culturals i temples a Palmira i a la ciutat antiga d’Alep van commoure el món. Però aquest interès pels monuments antics ha eclipsat la pèrdua que ha patit la gent en la seva manera de vida, que s’ha ensorrat en l’última dècada: el lent patiment. També s’han destruït cases, fleques, escoles i hospitals. Però aquests espais “ordinaris” poques vegades s’han inclòs en la conversa.

La vida quotidiana és, per tant, una batalla per la supervivència, encara que els combats a Homs hagin acabat. Per a moltes famílies, els aliments -inclòs el sucre i el pa- són cada vegada més difícils d’aconseguir. Algunes de les persones amb qui vaig parlar em van informar de llargues hores d’espera per aconseguir arròs, mentre que moltes lluiten per permetre aliments a causa del col·lapse econòmic del país. L’ONU ha informat que al voltant del 60% dels sirians (12,4 milions de persones) no tenen accés regular a aliments segurs i nutritius.

Una dona amb qui vaig parlar, i que va demanar no ser identificada, viu en Mashta Al Hilu, una ciutat entre Homs i Tartus. Després d’acabar la seva carrera d’arquitectura a Homs, va tenir dificultats per trobar una feina. Em va explicar com se sentia en caminar pels carrers en ruïnes. En Baba Amr va dir que sentia com si un “monstre” l’hagués destruït.

El seu somni és millorar les seves habilitats amb el violí, però aquests somnis estan en suspens. Va dir que se sentia aïllada, ja que molts dels seus amics havien abandonat Síria o havien estat assassinats. Em va preguntar: “És la vida després de la guerra més difícil que la vida en el moment de la guerra? Cada dia és una guerra.”

Hi havia esperances de canvi en 2011. La gent imaginava que el futur seria diferent. Ningú no esperava que Homs fos destruïda, que barris sencers fossin arrasats, que un altre dia pogués significar una altra pèrdua.

Abduljalil i la seva família no van poder reconstruir la seva casa. Cap organització benèfica els va ajudar. Finalment van decidir vendre les ruïnes i llogar un nou espai fora del cor de la ciutat. Abduljalil, però, segueix visitant la seva vida passada, la seva llar perduda. Em diu: “Em sento com una flor arrencada de les seves arrels i plantada en un altre lloc.”

 

 és investigador associat de la Universitat d’Oxford. Aquest article s’ha publicat de manera original a The Conversation.

The post “Cada dia és una guerra”: una dècada de lent patiment i destrucció a Síria appeared first on VilaWeb.

Carme Elias: “És molt difícil que desapareguin les sales de cinema”

Carme Elias (Barcelona, 1951) rebrà aquesta tarda el Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter 2021. El premi reconeix la dilatada trajectòria d’una actriu molt versàtil, que ha treballat en teatre, cinema i televisió durant cinc dècades, i que ha fet també uns quants papers al món del doblatge. Diu que aquest guardó l’ha obligada a mirar enrere i a repassar els moments més destacats de tots aquests anys, així com tothom i tots els personatges que l’han acompanyada. Quant al present i al futur, fa un temps que ha volgut afluixar el ritme trepidant de feina que havia tingut abans per prendre’s la vida amb més calma. Repassem amb ella alguns moments de la seva trajectòria, que recorda i explica amb passió, especialment quant als detalls relacionats amb les tècniques interpretatives. Parlem també de com veu el present i el futur al món del teatre i del cinema, sacsejats amb duresa per la pandèmia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com heu rebut la notícia de ser la guardonada amb el Gaudí d’Honor?
—Ha estat una gran sorpresa, no hi pensava gens… Primer em vaig quedar paralitzada i després vaig tenir una enorme alegria.

Mai no us havíeu imaginat que us el podrien donar?
—És que no hi penso, en aquestes coses! [Riu] Vaig més al dia… Ni tan sols ho projectava, ha estat una autèntica sorpresa.

Us ha obligat a mirar enrere.
—Sí, em va venir al cap una processó d’imatges, persones, personatges, films, actors i actrius, teatres, mestres… És impressionant. Comences a mirar enrere i te’n vas a quan tenies set anys i recitaves els versos de Nadal enfilada a la cadira! Passant pel teatre del barri, l’Institut del Teatre…

Fotografia: Acadèmia del Cinema Català. Martí Pujol – White Horse.

Així va començar tot?
—A l’escola m’agradava molt llegir en veu alta i també m’encantava recitar les poesies de Nadal, però no pensava a ser actriu perquè no hi havia res al meu entorn familiar que m’hi portés. També m’interessava molt la literatura, llegia molt. Fins que vaig voler formar part del teatre d’aficionats del barri, que dirigia el senyor Balcells, a qui mai no oblidaré. El meu entorn familiar n’era reticent, però va facilitar que formés part d’aquest grup. Jo pujava a l’escenari i sentia que allò em feia feliç, és totalment vocacional… Vaig tenir la sort de perseverar, de persistir. El meu amic José María Rodero sempre em deia: “Carme, per a ser actriu és important persistir.” És una professió molt arriscada i pots passar moments dolents, però si hi ha un sentiment claríssim que és allò que vols fer, ets capaç de superar els inconvenients.

“El Gaudí d'Honor ha estat una autèntica sorpresa”

El vostre primer film d’èxit va ser L’Orgia, de Francesc Bellmunt. Com recordeu aquests inicis?
L’Orgia sorgia d’un grup de l’Institut del Teatre, Bellmunt ens va agafar a uns quants. Jo tenia una aparició al final que em feia una mica de vergonya: arribava l’última i feia un nu d’aquells espectaculars sense haver compartit amb els companys de rodatge tot el procés! [Riu] Va ser una mica dur, però sabia que el film s’ho mereixia i que era allò que em tocava fer.

Era l’època del cinema de pit i cuixa (destape). 
—El cas d’aquest film no era tant pel pit i cuixa, sinó que tenia un discurs progressista de la joventut del moment, un discurs amb força fondària. No era un dels films del pit i cuixa de l’època, d’aquests me’n van oferir molts que no volia fer… Aquest era un film molt progressista i el nu tenia un sentit total.

S’ha parlat força de com es representa el cos de la dona en el cinema, de la quantitat de nus femenins que hi ha… Us ho han demanat molt durant la vostra carrera?
—En això he estat força estricta, però és veritat que vam viure una època, que ja hem deixat enrere, en què aquestes escenes generaven una espècie de “Oh, oh, oh!” Entre aquests films que es feien perquè la gent veiés cossos despullats a la pantalla hi havia productes abominables. Altres films eren interessants pel missatge que aportaven, com ara L’Orgia.

Continua molt present la mirada masculina al cinema?
—Evidentment hi va haver una època (i continua) en què tot estava enfocat des de la mirada de l’home perquè ells dirigien els films. Les dones que dirigien els anys vuitanta eren comptades… Això ha anat evolucionant i el punt de vista femení s’ha infiltrat. He treballat amb moltes directores, com ara Isabel Coixet i Claudia Pinto, que tenen un discurs sòlid i contundent. El discurs de l’home i la dona són diferents, però no tenen per què ser incompatibles, depèn de la intel·ligència del director, del producte i del públic.

Què en penseu de la qüestió de la joventut, de la qual també es parla a vegades? És un món que la demana especialment? 
—Això de la joventut no m’ho qüestiono. Potser he estat molt afortunada i he anat fent progressió amb l’edat. Em van donar un Goya quan ja tenia una edat… Potser és perquè no m’he dedicat al cinema i prou, sinó que he fet molt de teatre, moltíssim. I l’adoro tant o més que el cinema. Com deia Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell.” M’exalta el cinema i m’enamora el teatre.

Té una certa màgia que no té el cinema des del punt de vista interpretatiu?
—No, però si t’has educat en el teatre, és molt potent perquè ets tu, amb la teva carn, mirada, sentiment i pensament i un públic que també és viu, assegut a una cadira. I es produeix de l’escenari a la platea i de la platea a l’escenari, un fluid d’anada i tornada que és fet d’emocions, de sentiments, de punts de vista… En el cinema, en canvi, no sents l’espectador, però la càmera és molt potent, com l’ull de Déu, un ull que saps que et segueix. L’experiència del cinema és diferent de la del teatre, ni més bona ni més dolenta.

“Hi va haver una època en què tot el cinema estava enfocat des de la mirada de l’home. Ara el punt de vista femení s’ha infiltrat”

Quins moments de teatre us vénen al cap? Els crítics recorden encara la vostra actuació el 1984 a La gata sobre la teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams.
—Tinc molts records i sap greu recordar-ne uns i no uns altres, però hi va haver coses molt fonamentals, com quan em van cridar per fer Terra Baixa amb Enric Majó, quan Josep Maria Flotats em va cridar per fer un seguit de produccions i quan Juan Carlos Corazza em va dirigir a Acreedores, d’Strindberg. He tingut l’oportunitat de treballar amb els millors directors de teatre, tot i que encara me’n falten!

Fotografia: Acadèmia del Cinema Català. Martí Pujol – White Horse.

També heu treballat amb grans directors de cinema: Isabel Coixet, Pere Portabella, Pedro Almodóvar… Què us ha marcat, d’aquestes experiències?
—De tot allò que he fet al cinema sempre em ve Camino, el film que em va donar el Goya i que tinc molt present i al cor. Va ser molt i molt intens, i conèixer Javier Fesser va ser una meravella. El personatge s’havia de fer molt de veritat, perquè era tan radical en les seves idees que es corria el perill que quedés tòpic. Lluitàvem contra el tòpic…

Camino parla de la mort d’una nena en una família de l’Opus Dei. Us va portar crítiques o problemes, el fet de tocar aquest tema?
—Jo no me’n vaig assabentar… Em va interessar d’aprendre a interpretar aquella mare que, per la seva ideologia i creences, es comportava com es comportava en el procés de la malaltia de la seva filla. Vaig informar-me i vaig visitar algunes persones perquè havia de creure-hi, en això. No en això, sinó en les meves creences barrejades amb aquestes del personatge. Com jo havia estat nena de col·legi de monges tenia uns grans records de com era l’ensenyament allà. Això em va ajudar molt, i sobretot el leitmotiv principal: m’estimo la meva filla i no vull que es mori, però si es mor, sé que estarà en bones mans. Tot havia de venir d’un fons, que no fos superficial.

Hem parlat de teatre i cinema, però no de televisió. Un dels vostres personatges més mítics a TV3 va ser a Mirall Trencat
—Va ser meravellós, allò! Un personatge magnífic, que evolucionava de jove a gran… I una novel·la magnífica, que estimava. No tinc paraules per a dir com em va agradar de fer-lo… Tens la Rodoreda i què més vols? Ella hi era present tota l’estona.

És un dels papers amb què us quedeu?
—No penso escollir! Potser hi ha alguns amb els quals no estic satisfeta perquè sento que no vaig arribar on havia d’arribar, perquè sóc molt exigent amb mi mateixa, però els estimes tots. Encara que siguin els dolents més dolents del món, acabes comprenent la seva maldat. Els actors tenim recursos per a creure’ns els personatges per més vomitius que puguin ser. Saps com treballar per arribar a una emoció (la maldat, per exemple), de manera convincent.

“Els actors tenim recursos per a creure'ns els personatges per més vomitius que puguin ser”

Com encareu el present i el futur?
—Afluixo el ritme, tot i que tinc un projecte per a fer i un film per a estrenar. Però el ritme trepidant ja no em convé…

Quan al present, com viviu l’estat del sector arran de la crisi de la covid-19?
—Suposo que les pèrdues han estat enormes i ja veurem com es recupera… Però crec que els humans tenim la capacitat de reinventar-nos i, volent ser molt positiva, crec que al meu sector s’ha fet, es fa i es farà. La societat continuarà endavant, potser d’una manera diferent, amb més consciència sobre el canvi climàtic i les coses que ens passen. Sorgiran noves maneres de fer, però la cosa presencial continuarà. De fet, ja reobren teatres que encara no ho havien fet.

Però les sales de cinema es troben en un moment molt crític… 
—La sensació és que la gent ha descobert el cinema a casa i que això ha arribat per a quedar-se, però crec que és molt difícil que desapareguin les sales de cinema. A mi m’agrada tant anar a una sala… Vull que continuïn existint perquè el misteri d’una sala en què s’apaguen les llums i comença el film amb aquella pantalla gran no és comparable amb veure-la a casa com si veiessis la televisió. És el mateix producte, però la intensitat i manera de veure’l canvia, és una experiència diferent: quedes amb gent, parles del film o hi vas sola perquè aquell dia ho necessites. Té un plus que no es pot perdre i que per part meva no es perdrà. Hem de continuar anant al cinema.

Fotografia: Acadèmia del Cinema Català. Martí Pujol – White Horse.

Per acabar, una altra qüestió recent: com heu viscut la publicació de les denúncies d’assetjament sexual i abús de poder a l’Institut del Teatre que parlen de Joan Ollé, entre més professors?
—Amb estupefacció. No hi donava crèdit perquè no en sabia absolutament res… No estic en contacte amb el món de l’Institut del Teatre, però sí que he estat en contacte amb aquest professor i sempre ha estat un contacte formal i tranquil, parlant de teatre i res més. Compadeixo molt els alumnes que hagin pogut ser víctimes d’això perquè precisament en el món del teatre s’ha de cercar la puresa en moltes coses. Els actors ens submergim en el món de la veritat del personatge, busquem l’arrel. Viure una situació d’aquestes és la cosa que menys s’acosta a l’ideal d’actor, que ha de ser lliure. He tingut un gran disgust perquè no m’ho hauria imaginat mai. Està molt bé que hagi saltat si és així, perquè no hi haurà ningú més que pugui viure una situació d’aquestes i perquè implicarà una vigilància activa. Són situacions que sembla que no puguin ser, però que passen, i hi ha persones que les sofreixen perquè potser no tenen més recursos que passar-ho. Ho lamento profundament i no tinc paraules per a expressar el rebuig que sento.

Durant la vostra trajectòria recordeu haver vist alguna situació similar?
—Mai. Si alguna vegada havia notat alguna cosa estranya en alguna producció, era molt intuïtiva per a esfumar-me. No ho he viscut mai i per això em sembla terrorífic que algú hagi de passar per tot això, sobretot quan ets un alumne, que estàs aprenent i entregat. Els actors treballem amb el cos, els sentiments i la intel·ligència, som nosaltres mateixos que ens posem al servei del personatge, amb les sensibilitats a flor de pell… De vegades et trobes directors que són més dèspotes, uns altres de més agradables, alguns que et maltracten una mica, alguns que t’empenyen… De directors impositius n’hi ha, però una cosa és tenir un caràcter de director amb un cert perfil i una altra cosa és l’assetjament, que no és acceptable de cap de les maneres, una línia que no s’ha de creuar mai.

The post Carme Elias: “És molt difícil que desapareguin les sales de cinema” appeared first on VilaWeb.

Almenys set identificats en una protesta a favor de Pablo Hasel a Tarragona

Els Mossos d’Esquadra han identificat almenys set persones en la protesta per demanar l’alliberament de Pablo Hasel, que s’ha fet aquest vespre a Tarragona. Al final de la concentració, els manifestants han recriminat als agents que estiguessin identificant a dos joves pel seu origen a pocs metres de l’acció. Després de cridar proclames antifeixistes i de propinar algun insult, s’han viscut moments de tensió quan els agents han colpejat alguns dels manifestants. Tot seguit, han identificat a més manifestants. A un d’ells, l’Aleix Fresquet, l’han citat a declarar demà a la comissaria de Campclar acusat de resistència a l’autoritat i de no facilitar el seu document d’identitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La protesta ha aplegat una cinquantena de persones davant de l’Estàtua dels despullats, on els participants han reclamat la llibertat de Pablo Hasel així com la llibertat d’expressió. Durant l’acció, han llegit un manifest reivindicatiu i hi ha hagut una actuació musical del cantant Baino di lion.

The post Almenys set identificats en una protesta a favor de Pablo Hasel a Tarragona appeared first on VilaWeb.

El TC blocat: els presos polítics recusaran Conde-Pumpido

S’acumulen les recusacions contra el jutge Cándido Conde–Pumpido, que és l’encarregat de coordinar la resposta del TC als recursos d’empara dels presos polítics i els exiliats contra la sentència del Suprem i les ordres de detenció. VilaWeb ha pogut confirmar que Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Carme Forcadell presentaran, en els pròxims dies, els escrits de recusació contra el magistrat, tal com ja han fet Carles Puigdemont i Toni Comín, per manca d’imparcialitat per unes declaracions antiindependentistes. D’altra banda, la defensa de Dolors Bassa està estudiant si fer el mateix.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’acumulació de recusacions amenaça de blocar el Tribunal Constitucional, que després de mesos resistint-s’hi, havia començat a resoldre els recursos d’empara dels presos polítics. De fet, Conde-Pumpido ha estat el ponent de les sentències que han tombat els recursos d’empara de Meritxell Borràs i Carles Mundó —condemnats pel Suprem a un any i vuit mesos d’inhabilitació i a una multa de 60.000 euros per l’1-O— i sobre les quals ara sobrevola el fantasma de la violació del dret al jutge imparcial.

De moment, però, el Constitucional ha fet veure que l’escàndol no existeix perquè  aquesta mateixa setmana, després de la recusació de Puigdemont i Comín, ha designat Conde-Pumpido com a ponent del recurs dels dos exiliats contra les ordres de detenció dictades pel jutge Pablo Llarena.

Una conspiració de togues contra l’independentisme al TC que ara culmina 

El motiu de la recusació

El punt de conflicte són unes declaracions en un acte el 2017 al congrés espanyol en el qual desqualificava l’independentisme, i concretament els dirigents que van encapçalar els fets de l’octubre d’aquell any. En aquest sentit, el magistrat va assegurar que “se situen al marge del dret” perquè “agiten la bandera pretesament democràtica per a subvertir la constitució”. I encara concretava que no eren pas “grups marginals, sinó [responsables] còmodament instal·lats al capdavant de les institucions democràtiques”.

Les declaracions de Conde–Pumpido en aquell acte al congrés prenen ara encara més gravetat, perquè fou precisament ell qui va empènyer el magistrat Antonio Narváez a apartar-se de les deliberacions sobre els recursos dels presos i els exiliats, justament arran d’una altra recusació que havia fet la defensa de Puigdemont, i que van fer també tots els presoners polítics afectats. Narváez havia assegurat en un acte públic que el referèndum del Primer d’Octubre era pitjor que no el cop d’estat del 23-F.

The post El TC blocat: els presos polítics recusaran Conde-Pumpido appeared first on VilaWeb.

La meitat dels adults britànics ja han rebut la primera dosi del vaccí

El primer ministre britànic, Boris Johnson, ha anunciat que més de la meitat dels adults del Regne Unit han rebut la primera dosi del vaccí contra la covid-19. Fins ara, el sistema de sanitat públic (NHS, les sigles en anglès) ha administrat una dosi a un total de 26.853.497 persones. Així mateix, 2.132.551 de britànics ja han acabat la pauta de vaccinació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

#COVID19 VACCINE UPDATE: Daily figures on the number of people who have received a COVID-19 vaccine in the UK.

As of 20 March, 26,853,407 people have received their first dose of a COVID-19 vaccination.

Visit the @PHE_uk dashboard for more info:
▶️️ https://t.co/cQkuLQglz1 pic.twitter.com/7WOQeMKtEn

— Department of Health and Social Care (@DHSCgovuk) March 20, 2021

Johnson, que ahir va rebre la primera injecció, ha volgut agrair l’esforç dels sanitaris en un piulet, en el qual ha qualificat la xifra de vaccinats com “un assoliment fantàstic”. El primer ministre, que durant les primeres setmanes de la pandèmia fou un destacat negacionista, va estar ingressat a l’UCI després d’infectar-se a finals del març passat.

More than half the adult population of the UK have now received their first jab.

Many thanks to everyone involved in this fantastic achievement. Let’s keep going! pic.twitter.com/cf9kWThmuM

— Boris Johnson (@BorisJohnson) March 20, 2021

Vaccinació sense esquerdes

Cal recordar que el Regne Unit fou el primer estat que va aprovar els vaccins de Pfizer i AstraZeneca. A més, a diferència de la Unió Europea, Londres no ha tingut mai problemes de subministrament i tampoc no ha arribat a aturar les immunitzacions pels casos de trombes.

Catalunya ha administrat més d’un milió de dosis del vaccí contra la covid 

Les dades del Regne Unit

Ahir el Regne Unit va detectar 5.587 casos de la covid-19, de manera que fins ara s’han registrat 4.291.271 infeccions. La incidència del virus continua baixant després d’assolir el seu pic a mitjan gener. D’ençà de l’inici de la pandèmia, 126.122 persones han mort arran de la covid.

The post La meitat dels adults britànics ja han rebut la primera dosi del vaccí appeared first on VilaWeb.

S’ha mort el mim Anton Font, fundador d’Els Joglars

El pedagog, mim i membre fundador de la companyia teatral Els Joglars, Anton Font, s’ha mort a 89 anys, segons que ha comunicat la seva família.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Nascut a Capellades, Font es va començar en el món de les arts escèniques amb 16 anys, quan es va traslladar a Barcelona i va rebre les primeres classes de dansa.

Tanmateix, no va ser fins després de fer el servei militar, que va aprofundir en la seva faceta de mim. Va viatjar a París i es va formar a l’escola de Marcel Marceu.

El 1969, Font va fundar la primera escola d’estudis escènics de Catalunya, El Timbal – Centre de Formació i Creació Escènica, per on han passat actors reputats com Sergi López o la companyia El Tricicle.

 

The post S’ha mort el mim Anton Font, fundador d’Els Joglars appeared first on VilaWeb.

Pàgines