“L’État, c’est moi” és una cèlebre fórmula apòcrifa –hi ha discussions enormes entre els historiadors sobre si la va pronunciar o no–, atribuïda generalment a Lluís XIV, rei de França i Navarra, que si de cas l’hauria dita el 1655 per desafiar el parlament. Tant si la digué com si no, el fet cert és que ha restat per a la història com un emblema de l’absolutisme i el poder personal.

Però l’estat és una maquinària complexa. Avui dia cap estat, ni tan sols Corea del Nord, per a dir un cas extrem, és una sola persona ni respon a una sola persona. I és molt lluny, resta tan sols escrita en els llibres, aquella època en què el monarca representava la sobirania. Era la raó de la sobirania, de fet.

I, tanmateix, la vella pretensió de confondre la persona i l’estat es manté ben viva al món. Clarament en tot l’espectre de dictadures que corren pel món, però també en les democràcies, especialment en aquelles que tenen al capdavant polítics sense escrúpols, gent que no té gens de respecte per les normes.

Pedro Sánchez, així, ha tornat a organitzar un gran circ mediàtic per unes paraules certament maldestres i maleducades que Javier Milei, president de l’Argentina i ídol de l’extrema dreta, va pronunciar diumenge en un acte a Madrid.

Milei va dir que la dona de Pedro Sánchez era corrupta i això ha originat de moment la retirada de l’ambaixadora espanyola a Buenos Aires i fins i tot amenaces de trencament diplomàtic entre els dos estats. Segons Sánchez i tots els seus entusiastes propagandistes, dient això Milei es fica en la política espanyola, viola la neutralitat diplomàtica i insulta Espanya. No Pedro Sánchez o la seua dona, no: Espanya. Sencera.

Ja us podeu imaginar que l’espectacle a mi em resulta llunyà i esperpèntic, exòtic i tot. Excepte per una cosa, que és la preocupació de constatar una vegada més la facilitat amb què Pedro Sánchez reconverteix els discursos sempre a favor seu i la sorprenent absència de crítiques que hi ha sempre quan fa una cosa d’aquestes, de la dòcil esquerra espanyola –si és que n’hi ha–, catalana, basca o gallega.

Perquè si parlem en termes de diplomàcia, l’episodi és, a tot estirar, una mostra de mala educació del mandatari argentí. Però també és una enorme exageració, una sobreactuació desproporcionada, i molt interessada, del mandatari espanyol. L’una cosa i l’altra.

En primer lloc, perquè Javier Milei era a Madrid no pas en visita oficial sinó privada. Cosa que en les relacions diplomàtiques compta, i compta molt. O, si més no, comptava abans. Milei va acudir a un aquelarre de feixistes i allà dins va bramar com un més. I què vols esperar d’una reunió d’aquests espècimens?

I, en segon lloc, i sobretot, perquè criticar un polític local no implica necessàriament immiscir-se il·legalment en els afers interns d’un altre estat. Ni de bon tros. Ja n’hi ha prou, de manipular-ho tot. Opinar és opinar i ja està. O és que Sánchez pot parlar de Milei, de Netanyahu, de Viktor Orbán, de Vladímir Putin o de Joe Biden, però els altres no poden parlar d’ell i els seus problemes, particularment del fet que la seua dona haja estat investigada per un jutjat?

Comparem: si no recorde malament, Pedro Sánchez va demanar el vot per al contrincant de Milei en la campanya electoral argentina. Però aleshores ningú no va dir que allò fos una intromissió en la política local, perquè no ho era. Com tampoc no ho és ara la frase del peculiar –per dir-ho de manera suau– polític argentí.

Resta, finalment, la cosa aquesta de l’insult. Que, simplement, fa riure.

Isop ja va avisar fa una pila de segles que l’insult que fas i el que reps no es mesuren en la mateixa balança i que, per tant, és recomanable de ser ben prudent. Però és que, a més, l’insult és considerat, i sempre ha estat considerat, una forma de diplomàcia. Llegiu l’Enric V de Shakespeare i la polèmica entre el rei i el delfí de França, caram. O torneu a mirar els vídeos de la sabata de Khrusxov a les Nacions Unides i aquella cridòria contra el delegat dels Estats Units. Quan era president Bolsonaro es va burlar a les xarxes de la dona de Macron, i França no va trencar relacions amb el Brasil. I Biden va dir de tot a Putin, que ha dit de tot a Zelenski. Hi ha ministres del govern israelià que reneguen més que les llegendàries pescateres del mercat. I Erdogan les ha dites grosses, una vegada i una altra. I Hugo Chávez? Que no ho recordem, ja, com parlava i quina manera d’insultar més elaborada que tenia?

L’afer, en tot cas, es pot considerar un episodi de mala educació per la part argentina, però també és –i això em preocupa molt més– un episodi de megalomania presidencial, de confusió de les institucions amb la persona, que és una confusió sempre perillosa i inquietant. Especialment, si passa a Espanya, aquest país volàtil i explosiu que tenim al costat.

 

PS1. Sublim Marta Rojals. De nou: Ara sí, Catalunya ja és plural

PS2. Andreu Barnils ha entrevistat avui Albert Botran, que demana autocrítica a la seua formació: “La CUP s’ha de refundar”.

PS3. Pot semblar molt sorprenent, però ha passat: “Per què ens pot sortir positiva una prova d’alcoholèmia sense haver begut alcohol?”

PS4. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única en aquesta pàgina.

Des que es van saber els resultats de les votacions, el balanç de l’esquerra espanyolista és unànime i ve a dir que ara sí, que aquesta és la bona, que Catalunya ha parlat i ha dit que és “diversa” i és “plural”. Perquè aquests últims anys no parlava, no, i quan la participació va arribar al 80% no era plural, no, i quan guanyava l’anticatalanisme de Ciutadans i l’independentisme treia majoria absoluta no era diversa, no pas. Passa que, en el moment àlgid d’orgull nacional i d’iniciativa emancipadora, Catalunya resultava per al seu gust “massa catalana”, aquest error del sistema que fa tres-cents anys que s’intenta corregir amb més o menys èxit per la via civil o militar.

En tot cas, aquest èxit semàntic sí que se’l poden atribuir: la connotació de l’atribut de “català” com a antònim de plural, obert, inclusiu. Perquè naltros no ens podem autodefinir per la llengua, la cultura, les tradicions com qualsevol altre poble del món, posa-hi l’andalús, el gallec o l’escocès per dir-ne tres, si no volem ser titllats de tancats, d’excloents i de “tribu” que vol “construir projectes de tribu i per a la tribu”, com deia l’altre dia l’històric de l’esquerra Joan Tardà per a animar la tropa a no impedir la investidura d’un president espanyolista a la Generalitat de dalt, que a més ha fet campanya en perfecte castellà de la Roca del Vallès. Això va així: un cop assumit que el castellà és una llengua catalana i el català una ideologia, no ens ha de costar tant d’entendre que l’espanyolisme és catalanisme plural, i la catalanitat un nacionalisme excloent que per definició cal evitar.

Cap sorpresa, doncs, a les posteleccions: si aïllem la incògnita, ens dóna que la Catalunya plural és la que és espanyola. La que aquest cap de setmana reivindicava el molt presidenciable en una Romería del Rocío a Terrassa, o la que piulava la candidata dels Comuns fent campanya en una Feria de Abril a Barcelona: “Visca la Catalunya que ve, que és diversa, que és plural i que desborda cultura, tradicions i art per totes bandes!” Tot això podria semblar sincer si no fos que la cultura, les tradicions i l’art sempre els desborden de la mateixa banda. Com comentava l’atenta catalanosfera, no els veuràs mai piulant sobre la Patum, l’orgull casteller o la baixada de la flama del Canigó. Si un selenita fos enviat a extreure conclusions del seu historial a les xarxes, determinaria que la Catalunya diversa i plural és la que resulta de restar-li la catalanitat i, idealment, que s’expressi en espanyol.

Ara bé, també és curiós que per a fer emergir aquesta Catalunya multicolor hagi calgut un esforç tan intens i previ de “correcció” de l’altra, la Catalunya excloent i tancada. Que hagi calgut “corregir” des de Madrid l’autonomia de les seues institucions, corregir-li els representants escollits unes eleccions rere unes altres, corregir-li les investidures sota amenaça a meses i presidents del parlament, corregir els drets polítics, la llibertat d’acció i de moviment dels seus dirigents dins i fora de les fronteres del país, suspenent, inhabilitant, tancant l’equip sencer de titulars per obligar-lo a jugar totes les finals amb una banqueta de suplents.

Hom dirà i efectivament diu que això és victimisme, i jo diria més aviat que això són víctimes, però no tinc cap inconvenient a deixar-ho en un empat. Personalment, em costa d’analitzar cap escenari galdós de l’independentisme institucional post-2017 separat del factor de la por i del terror judicial, ja ho dèiem la setmana passada. Això, mentre de vida només en tinguem una i pugui passar tan fàcilment a l’arbitrària disposició del sistema repressiu espanyol. Altrament, és difícil d’explicar que aquest poble nostre que té dos Bravehearts a cada taula i mig en cada columna d’opinió no hagi generat cap relleu immediat a la classe política inepta i arronsada, i això que estem preparats, que els tenim avisats que quan s’hi vagi seriosament “ja ens trucareu”. No passa res, som humans, aquí volia anar a parar.

Humans, sí, però “massa catalans”, que és la màcula que ens diferencia dels altres pobles de la Terra. Per això, l’esquerra defensora de totes les causes justes del món menys la catalana pot parlar del 12-M com un triomf de la reconciliació amb Espanya però no de la repressió d’Espanya, i creure-s’ho fins i tot. De tota manera, no els podem culpar: també dins l’independentisme s’ha acabat assumint la repressió com un detall al costat de la magnitud de la “traïció” i la mentida dels dirigents del procés, i així ens afegim a aquest consens de la Catalunya plural que en certa manera s’ho mereixien, com un karma instantani que agermana un poble enganyat. Els drets polítics dels polítics indepes no compten, perquè, total, tampoc no representen el país divers, que només es representen a ells.

La Catalunya plural, doncs, també resulta ser aquesta: un país indolent, tant li fum si políticament, ferroviària, lingüística o fiscal. Eren faves comptades: retirats i autoretirats del tauler de joc un gruix prou gros de catalans que feien nosa, Catalunya per fi ha dit que vol ser allò que Espanya vol que sigui. Sense ni mica de coacció, havíem quedat: ella soleta. En aquest context, els favorables al blocatge de la governabilitat espanyola a Madrid, amb més raó esperem que els partits independentistes bloquin la governabilitat espanyola a Catalunya. És el mínim que se’ls pot demanar si es tenen com a tals, ara que ens canten les exèquies: autoestima i iniciativa, dos dels ingredients que van portar més lluny el moviment i que ara ningú no se’n vol recordar, però que essent català elevat a la màxima potència el van fer divers, plural i transversal.

El dia que es tanca l’últim cafè d’un poble hauria de ser una data històrica. N’acumularíem unes quantes, arreu. Podríem dir allò que es diu per quantificar morts a la carretera. Cada hora que passa, tres bars de poble tanquen definitivament. D’aquest obituari sociològic, només en tenen constància els veïns propers. Una defunció, moltes vegades anunciada, que no deixa rastre. O sí. Sovint algun rètol desmanegat, o les persianes caigudes, de dia i de nit, en un edifici cèntric de la vila. Els nostres néts remenaran, qui sap, per documentar-ne l’extinció, i trobaran, per exemple, com a prova gràfica, algun ban: “Es fa saber que el Centre Obrer Recreatiu convocava l’any 2023 tots els socis a una assemblea extraordinària amb el punt de l’ordre del dia: el Cafè i el seu futur, que tindrà lloc el dia 21 d’octubre a les set de la tarda.” Aquest és un missatge real, i ens trobem al Molar (Priorat), concretament al carrer de Sant Isidre, on aquesta entitat, de més de cent anys d’història, va tancar portes fa uns mesos. El Centre Obrer Recreatiu, fundat l’any 1911 amb el nom de Centre Obrer Tradicionalista, va ser primer una societat política, i després un local amb un cafè propi, motor cultural i festiu del poble. Ara s’obre esporàdicament per fer alguna presentació de llibre o revista amb la voluntat, més o menys heroica, d’evitar que l’últim bastió cultural desaparegui per sempre. Quan m’ho explicaven vaig pensar que aquest fenomen, massa habitual, assola silenciosament els nostres pobles, i hi desapareixen casinos, cafès i unions recreatives. Això mateix passa amb el cafè del meu, que va passar de dir-se “el Cafè”, com era habitual, al mot anglosaxó i modern “bar” quan van començar a proliferar aquests establiments d’oci als carrers. L’anomenat bar Arasa, que havia estat el Cafè de Frasquet, fa uns anys que és tancat, tot i que manté els rètols nous i un full en blanc a la porta diu que si algú es vol quedar a dormir a l’hostal que truqui a un número de telèfon. Així, el negoci es gestiona parcialment i a distància, fórmules intermèdies per a no assumir el pes de la desfeta definitiva. Com el bar Arasa, el bar Faió, al poble del Campell, a la Llitera, em diuen les meues amigues originàries del lloc i establertes ara a Barcelona que també ha tancat. I quan m’ho diuen hi torno a pensar. Quina pena, si just hi vaig anar l’estiu passat, anant cap al Pirineu, i en entrar-hi vaig fer un viatge en el temps, a aquelles fondes familiars d’abans. Quan a la senyora Amparín li va arribar el temps de jubilar-se, van fer córrer la veu, van posar un cartell de traspàs, però no el va voler agafar ningú i, com la majoria de llocs de la zona, aquell indret de tertúlies, guinyots, i trifàsics, que escoltava i mantenia viva la llengua local, va abaixar la reixa definitivament.

La pèrdua d’aquests espais culturals aboca els pobles a la mort social. Tancat el principal eix articulador, generador d’una parla única, de la història oral i el veïnatge, els convilatans, si encara no han fugit del poble per uns altres motius, es troben arraconats a la soledat de la vida domèstica, entre quatre parets, al refugi de la socialització digital, a còpia de textos i notes de veu. L’homogeneïtzació cultural es reforça cada vegada que tanca l’últim cafè d’un poble. Espais, la majoria, que comptaven al segle passat amb l’acompanyament d’una vida social activa, impensable avui, feta de cinemes, teatres, bandes de música i agrupacions teatrals que mantenien una programació regular tot l’any amb una afluència de públic que ara seria fins i tot impensable en una ciutat mitjana.

A Catalunya hi ha prop de 300 nuclis de població abandonats, 350 tenen menys de 10 habitants i al voltant de 1.000 en tenen menys de 30. Això ho sabem gràcies a una iniciativa, Pobles Abandonats, que analitza amb detall aquests nuclis per documentar-ne les transformacions demogràfiques. És un projecte impulsat pel professor de la Universitat Autònoma Oscar Jané, que va proposar als seus alumnes de l’assignatura d’arqueologia moderna que resseguissin la història d’un poble abandonat a través de la memòria oral i la investigació en arxius. El projecte va sumar la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner, per aprofundir la investigació, fer treball de camp i documentar el fenomen del despoblament. La idea és comparar la situació actual dels territoris de parla catalana amb llocs d’Europa i alhora fer propostes per evitar que nuclis que ara són en risc acabin totalment despoblats. Amb fitxes dedicades a cada poble, basteixen un inventari que recull els nuclis abandonats del Principat. Segons les primeres dades, la zona on més se n’han localitzat és al Pirineu. Només a Tremp hi ha 35 nuclis abandonats; a la Catalunya Central, la majoria d’aquests nuclis són colònies i a l’àrea de Girona són masos o esglésies.

El tancament del darrer bar del poble és molt sovint el preludi d’una escalada de fuites, que, amb els anys, conflueix en l’abandonament total. Aquesta dada –com afecta el tancament de l’últim bar la supervivència d’un nucli poblacional– s’hauria d’estudiar, si no és que ja es fa. Tenim el funest privilegi de ser la generació que veurem desaparèixer els nostres cafès de la granota, els llocs que han mantingut viva la història particular dels avantpassats, la riquesa de la seva llengua, plena de matisos, que no tindrà cadira o tauleta compartida des d’on continuar-se emprant.

*La fotografia que il·lustra aquest article, plena d’homes, és de l’exposició “Mequinensa. Fotografies de Jesús Moncada” que va reunir una selecció de fotografies fetes per Jesús Moncada del seu poble, abans que desaparegués engolit per les aigües del pantà de Riba-roja.

Les exportacions catalanes van tenir una davallada important durant el mes de març; concretament, del 20,4%, segons les dades que aquesta tarda ha fet públiques el Ministeri d’Economia espanyol. Es manté, agreujada, la tendència dels darrers mesos, en què les xifres ja eren inferiors a les dels mateixos mesos de l’any anterior. La baixada va anar paral·lela a la registrada al conjunt de l’estat espanyol (-19%), per la qual cosa encara s’ha mantingut la participació en el total de les vendes a l’exterior, concretament, en el 26,3%.

De fet, atesa l’evolució trontollant dels nostres principals clients, no ha d’estranyar, aquesta davallada. La prova rau en el fet que tots els sectors principals de l’activitat exportadora presenten baixades contundents. Els productes químics (farmacèutics, sobretot) baixen d’un 26%; els cotxes, que han salvat les xifres de l’any passat, també cauen d’un 19%, i els aliments, d’un 9%. Examinant tot el primer trimestre, es manté la caiguda, però molt més esmorteïda (-9%), atès que les baixades respectives han estat del 10%, del 6% i de l’1%.

Per comunitats, els descensos interanuals més grans es van registrar al març a Madrid (-41,6%), el País Basc (-23,7%) i Catalunya (-20,4%).

Ara bé, una vegada esmentades les xifres, cal dir de seguida que la situació no és tan preocupant com semblen indicar. Hi ha un parell de fets –no intrínsecs– que ajuden a explicar la forta davallada. En primer lloc, cal recordar que en aquestes xifres no es té en compte l’efecte calendari, que aquest març va jugar negativament amb motiu de la festivitat de la Setmana Santa a final de mes.

I, en segon lloc, i de manera definitiva, s’ha de recordar que el març de l’any passat va ser el mes en què les exportacions van assenyalar un rècord mensual mai aconseguit a les vendes exteriors catalanes, amb més de 10.000 milions d’euros. Per tant, la davallada que comentem podria considerar-se “normal”, atès l’extraordinari mes de referència. Si les comparem amb les del mes de febrer passat, per exemple, la baixada ha estat mínima, del 0,8%.

En conseqüència, no es pot arribar a una conclusió gaire negativa, en aquesta davallada del març, perquè alguns factors hi han jugat en contra: com dèiem, l’extraordinari mes de referència, l’efecte calendari i, a més, com a fet preocupant, la tendència de les exportacions dels darrers mesos arran de la feble conjuntura dels nostres principals clients. De fet, en termes interanuals, el març és el cinquè mes consecutiu que registra una baixada de la taxa interanual i, en termes mensuals, només el primer, i molt a la vora de l’anterior.

Dit això, sembla necessari alçar la vista i mirar més enllà. I avui tenim l’instrument necessari per a fer-ho. Segons les dades que apuntava l’Enquesta de Conjuntura de l’Exportació del primer trimestre del 2024, que va presentar el Ministeri d’Economia espanyol fa unes setmanes, la situació negativa dels darrers mesos indicava que la tendència havia de fer un tomb. La base era clara, atès que la cartera de comandes de l’exportació que declaraven els enquestats havia millorat sensiblement respecte de trimestres anteriors i feia un salt endavant important. La pregunta que calia fer-se era quan es materialitzaria aquesta millora en els enviaments efectius dels productes. No ha estat pas al març, però és normal, perquè entre que es fa la comanda i es materialitza i s’envia, passa un temps.

Hem de matisar que l’enquesta a què ens referim era per a tot l’estat espanyol, sense detalls per comunitats. Però, quan a Catalunya tenim una participació del 26%, ens podem sentir representats. Per sectors d’activitat, destacava l’evolució positiva de les comandes en el sector de productes químics i en el de manufactures de consum. Sobre les perspectives, els exportadors també esperaven una evolució favorable de la cartera de comandes per als pròxims tres mesos i dotze, i les seves expectatives, a més de ser positives, milloraven respecte de les del trimestre previ.

Entre els factors que influeixen en l’activitat exportadora, destacaven, per la seva incidència neta positiva, la competència en qualitat. Per la seva banda, la competència en els preus, l’alta cotització del petroli i més matèries primeres, i la situació de les cadenes de subministrament i logística internacional apareixien com els factors que tenien una incidència neta més negativa. En canvi, la influència de la demanda externa, encara que continuava presentant un balanç lleugerament negatiu, millorava substancialment respecte del trimestre anterior. Aquest és, probablement, el punt més important de tota l’enquesta, perquè fins ara era el principal fre.

Un altre punt també molt destacable és que l’indicador sobre contractació de personal en tasques d’exportació el primer trimestre del 2024 millora respecte del trimestre anterior i se situa en valor positiu per primera vegada d’ençà del primer trimestre del 2022. Les previsions de contractació a tres mesos milloren lleugerament, mentre que les previsions a dotze mesos es moderen respecte del trimestre anterior, però continuen essent positives. A més, com a aspecte positiu de l’organització interna, augmenta, en general, el grau de dedicació de la plantilla a l’activitat exportadora.

Quant a les regions de destinació, l’indicador millorava les expectatives a tres mesos en totes les àrees. Els països considerats com a principals destinacions d’exportació en un horitzó més llarg –de dotze mesos– són: França (assenyalada pel 50,9% dels exportadors) i Alemanya (46,1%), seguides de Portugal (32,5%), Itàlia (30,0%), el Regne Unit (26,4%) i els EUA (26,1%). Aquí no podem dir que hi hagi gaire sorpresa. Si de cas, la recuperació d’Alemanya, que és una dada esperançadora.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

En definitiva, ha estat un mes de març negatiu, però no tant com semblen explicar les xifres, pels motius esmentats. Cal esperar que la millora en la cartera de comandes tingui efectes d’ací als mesos vinents i retornem a una evolució positiva de la tendència exportadora de les empreses catalanes.

 

Fernando Martínez Castellano, batlle de València després de les eleccions del 3 d’abril de 1979, s’ha mort avui a vuitanta-dos anys. Martínez Castellano va ser el cap de llista del PSOE, però va romandre molt poc de temps en el càrrec, perquè el mes de setembre d’aquell mateix any va ser expulsat del partit i va ser substituït per Ricard Pérez Casado.

En aquelles primeres eleccions després de la mort del dictador Francisco Franco, els socialistes i la UCD van quedar empatats a tretze vots. Els sis regidors del Partit Comunista van donar la batllia a Martínez Castellano. Amb tot, les desavinences amb la direcció del partit van ser constants fins que el forçaren a dimitir.

Després d’aquesta curta etapa com a batlle de la ciutat, va abandonar la política activa. L’Ajuntament de València ha decretat tres dies de dol oficial.

Els propietaris del bar Tot per l’Aire de Xirivella (Horta Sud), Rober i Germi, van sofrir una agressió homòfoba aquest dissabte. Segons que informa el diari Levante-EVM, els fets van tenir lloc durant el torn del sopar, quan un grup d’una desena d’individus es va negar a pagar el compte. En aquell moment, van començar a increpar la parella, dient “no us pagarem, marietes de merda”. Al mateix temps, els van llançar plats i gots, alguns dels quals gairebé impacten contra ells, i els van amenaçar d’agredir-los físicament.

La parella recorda que va ser una situació desagradable. Expliquen que el grup de persones en qüestió no havia anat mai al local, i que van sospitar des del principi que podien causar problemes. Amb l’ajuda d’alguns clients, van fer fora els agressors. No obstant això, van continuar colpejant persianes i cristalleres, fins que va arribar la policia local i va identificar-ne uns quants.

Els propietaris han reconegut que no volien fer gaire soroll, però s’han sentit commocionats per les mostres de suport que han rebut de veïns del poble. A més a més, un dels individus que formava part del grup d’agressors va anar ahir a pagar el compte, d’uns cinquanta euros, i a demanar disculpes. Agraeixen el gest, diuen, però els sembla que no n’hi ha prou. Paqui Bartual, la batllessa de Xirivella, també ha condemnat l’agressió.

El Tribunal Superior de Justícia d’Anglaterra i Gal·les ha refusat les garanties presentades pels Estats Units i dóna el dret a Julian Assange d’apel·lar contra l’extradició. Avui, la justícia britànica havia organitzat una vista per a decidir si en permetia l’extradició, després d’haver rebut més garanties diplomàtiques dels Estats Units. El Tribunal Superior de Londres va donar la raó a Assange en el recurs que va presentar contra l’extradició del Regne Unit als EUA, i demanava més garanties que no li vulneressin els drets humans.

BREAKING: Julian Assange granted partial leave to appeal extradition to the US #FreeAssangeNOWhttps://t.co/Y7C2lO80r7https://t.co/m1bX8STSr8 pic.twitter.com/dk9SGlQ7bd

— WikiLeaks (@wikileaks) May 20, 2024

El tribunal va considerar adequat d’aturar temporalment el lliurament d’Assange perquè veia “possibilitats reals” que li vulneressin els drets humans. Amb tot, WikiLeaks va advertir que encara que s’hagués aturat l’extradició, es podria executar més endavant si el govern nord-americà donava prou proves.

“Ara que el tribunal torna a reunir-se per determinar la sort de Julian Assange, repetim les enormes repercussions que hi ha en joc si és extradit als Estats Units: el risc que sigui sotmès a violacions de drets humans i el perjudici durador que es causarà a la llibertat de premsa mundial”, va dir Simon Crowther, assessor jurídic d’Amnistia Internacional.

Washington reclama l’extradició d’Assange per haver publicat documents secrets en massa, cosa que el podria fer afrontar 175 anys de presó. El procés judicial es remunta una dècada enrere. La justícia nord-americana, que no ha obert mai cap investigació contra els involucrats en els crims fets públics per Assange, l’acusa de divuit delictes, d’acord amb una llei que va ser aprovada fa més d’un segle, en temps de guerra, i que originàriament no tenia l’objectiu de perseguir periodistes.

Quins són els crims revelats per Assange que li poden costar 175 anys de presó?

La consellera de Medi Ambient, Salomé Pradas, ha emprat la conferència de premsa posterior a la reunió del Consell per a inaugurar la campanya electoral de les eleccions europees. En concret, ha volgut apujar la tensió amb el govern espanyol pel que considera un incompliment quant a l’aportació d’aigua al llac.

Pradas ha llegit un memoràndum que duia preparat tot acusant la ministra espanyola de Medi Ambient, Teresa Ribera, d’incomplir la llei i no fer les aportacions d’aigua al llac que preveu la llei. Ribera és la cap de llista del PSOE a les eleccions al Parlament Europeu del 9 de juny.

El “bilingüisme cordial”

Salomé Pradas, que havia fet la seua primera intervenció en castellà, ha passat al català quan ha parlat del llac. La seua companya de gabinet, Ruth Merino, li ha fet una observació i Pradas li ha respost: “Jo sóc així. Tant estic parlant en castellà com passe al valencià. El bilingüisme cordial, no?, de què sempre parle.” I a continuació ha continuat llegint el document sobre l’Albufera. “Vull recordar que no tan sols és una joia de la naturalesa, sinó que també és un símbol, és una senya d’identitat regional, i això vull que quede molt clar. És mediambiental, però també és una senya d’identitat regional que defensarem des de la Generalitat Valenciana.”

En la seua intervenció, la consellera ha explicat que tant el Ministeri de Medi Ambient espanyol com la confederació hidrogràfica del Xúquer han incomplert la llei perquè no aporta vint hectòmetres cúbics d’aigua per al cabal ecològic que necessita l’Albufera. Després de relatar totes les gestions fetes, Salome Pradas ha dit que la ministra no els ha fet cas. “Potser té altres preocupacions”, ha dit, en referència a la candidatura de Ribera a les eleccions europees.

La consellera ha qualificat de maniobra trilera el que ha fet Ribera quan ha dit que sí que s’està enviant aigua al llac i ha anunciat que el Consell enviarà al ministeri un requeriment previ al contenciós, demanant que arribe el cabal ecològic. El pas següent és la interposició d’un recurs contenciós administratiu judicial.

Mazón i Català completen la tenalla

A banda d’aquesta declaració de Salome Pradas, en paral·lel, Carlos Mazón feia pràcticament el mateix discurs i el mateix relat en una altra compareixença. I la batllessa de València, Maria José Català, també ha reclamat a Ribera l’aportació d’aigua. “De manera espontània s’ha creat un front comú entre la Generalitat i l’ajuntament a favor de l’Albufera. El ministeri s’ha quedat sol. Alguna cosa passa”, ha afegit.

El fiscal del Tribunal Penal Internacional, Karim Khan, ha demanat al tribunal l’emissió d’una ordre de detenció contra el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, per crims de guerra i de lesa humanitat a Gaza, arran de l’escalada derivada de l’atac del 7 d’octubre. L’ordre també és contra el ministre de Defensa, Yoav Gallant, i tres dirigents d’Hamàs, entre els quals el cap del grup palestí, Yahya Sinwar. Khan ho ha dit en una entrevista exclusiva a la CNN.

En l’entrevista, el fiscal apunta que els càrrecs contra Netanyahu i el seu ministre de Defensa inclouen “l’exterminació de població i la fam com a mètodes de guerra, incloent-hi el blocatge de subministraments humanitaris i l’atac deliberat a civils en conflicte”.

Quant als dirigents d’Hamàs, el magistrat els acusa “d’exterminació de població, assassinat, presa d’ostatges, violació i agressió sexual”.

En cas que s’acabés tramitant l’ordre de detenció, el TPI posaria tant Netanyahu com Sinwar, i la resta de dirigents, en la mateixa situació que el president rus, Vladímir Putin, sobre el qual pesa una ordre de detenció per deportació il·legal de nens d’àrees ocupades d’Ucraïna cap a Rússia.

Ni Israel ni els Estats Units no reconeixen l’autoritat del Tribunal Penal Internacional perquè no en són membres. Ara, el tribunal considera que sí que té jurisdicció sobre Gaza i Cisjordània, perquè les autoritats palestines van acceptar-ne formalment el compliment dels principis fundacionals l’any 2015.

El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón ha refusat de suspendre les declaracions dels investigats del Tsunami Democràtic aquest dimecres, com havien demanat els advocats Gonzalo Boye i Benet Salellas. Hi ha tres excepcions: la de Josep Lluís Alay, per prescripció mèdica, i les de Marta Rovira i Oriol Soler, perquè els seus advocats tenen un altre assenyalament judicial anterior que coincideix amb la data.

Els advocats havien demanat que se suspenguessin les declaracions perquè havien de ser en unes altres causes i no hi podrien assistir. Consideraven que això afectaria el seu dret de defensa. Amb tot, el jutge no considera que els afecti, i ha dit que els informaria puntualment d’allò de què es parli.

García-Castellón també ha denegat la petició de videoconferència de Xavier Vendrell de Colòmbia estant, i de Josep Campmajó i Oleguer Serra de Suïssa estant, tot i que el seu advocat, Salellas, no l’havia pas demanat. En realitat, va demanar que es fes la citació mitjançant la justícia suïssa perquè ja no tenen el domicili a Catalunya.

El jutge, doncs, manté la citació per a declarar en un jutjat de Barcelona de Marta Molina, Xavier Vendrell, Jesús Rodríguez, Josep Campmajó, Oleguer Serra i Jaume Cabaní. De moment, no hi ha nova data per a les declaracions d’Alay i Soler.

Més per Mallorca ha presentat al Parlament de les Illes Balears una proposició de llei per a exigir al govern espanyol que redueixi el nombre de vols que arriben als aeroports de les Illes. “Ja està bé que Aena exploti l’aeroport pensant únicament en els dividends, i que el 20% dels beneficis de l’empresa surtin dels aeroports de les Illes. Ja n’hi ha prou”, ha dit en una conferència de premsa el diputat Ferran Rosa.

El col·lapse turístic, quan les Illes vessen de gent i de cotxes

Rosa ha dit que els ciutadans de les Illes també tenen el dret de viure una vida digna: “Cal que es redueixi el nombre de vols perquè no es poden tenir uns aeroports que, any rere any, baten rècords.” Ferran Rosa ha recordat que el mes d’abril ja supera de prop de mig milió la xifra de passatgers de l’any passat. “No és possible d’imaginar què passarà els mesos de juliol i agost”, ha dit.

Antoni Riera: “A les Balears, la congestió i la saturació turística són un símptoma, no la malaltia”

La presentació d’aquesta proposició no de llei coincideix amb el debat creixent sobre la saturació turística de les Illes, i les protestes públiques que s’han fet aquestes darreres setmanes.

Avui, 20 de maig de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Il·lusió per l’Assemblea | Editorial de Vicent Partal

• Ara digueu… | Mail obert de Joan Ramon Resina

• Ebrahim Raisi, l’home dur del règim que era cridat a succeir a Ali Khamenei

• El corredor de Netzarim: Israel talla Gaza per la meitat amb una gran instal·lació militar

• Alexandra Usó: “Al govern valencià no li interessa de tenir una ciutadania formada”

• Eleccions europees: batalla electoral al cor de la col·laboració independentista contra la repressió

• Liliana Torres: “La maternitat no és un instint”

• “Posa-hi tu l’accent”: els parlars catalans es reivindiquen

• Dien Bien Phu: apoteosi patriòtica vietnamita en directe | Joc de miralls de Xavier Montanyà

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: