The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Roma, Itàlia. Comparteix amb ella la passió per El senyor dels anells, i n’ha dit que és “encara més bonica per dins” que no per fora. Ella s’hi ha referit com un “geni” injustament tractat de “monstre”. Ara la seva relació es troba a l’ull de l’huracà de la política italiana.

Durant setmanes, el debat al voltant de la influència d’Elon Musk sobre la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ha dominat el debat polític a Itàlia.

Un dels punts que ha creat més polèmica ha estat la notícia que el govern italià negociava amb SpaceX, propietat de Musk, perquè la companyia es convertís en el proveïdor de telecomunicacions de l’exèrcit, les ambaixades i els serveis de seguretat d’Itàlia. Meloni ha negat que les negociacions tinguin res a veure amb la seva relació amb Musk o amb la seva visita a la residència del president electe dels Estats Units, Donald Trump, a Mar-a-Lago la setmana passada. Però res d’això no ha fet apaivagar la polèmica.

“1.500 milions és un preu massa alt a pagar per l’amistat [entre Meloni i Musk]”, va dir el dirigent opositor Elly Schlein, cap del Partit Demòcrata, en al·lusió al cost estimat de contractar els serveis d’SpaceX. I va afegir: “Itàlia no és en venda”.

Musk ha causat controvèrsies semblants a Alemanya i el Regne Unit, on els crítics l’han acusat d’immiscir-se en la política nacional per promoure figures i formacions d’extrema dreta. Però el cas d’Itàlia és lleugerament diferent: Meloni no és una figura marginal amb qui Musk tot just acabi d’establir relacions, sinó tota una primera ministra amb qui fa temps que manté un vincle personal molt estret.

L’exemple d’Itàlia mostra que lucratives que podrien ser les ingerències de Musk en la política europea, del punt de vista estrictament comercial.

D’ençà que va esdevenir la primera dona que arriba a primera ministra d’Itàlia, Meloni ha provat de definir el seu propi estil polític, i s’ha distanciat de les arrels neofeixistes del seu partit, els Fratelli d’Italia.

Als Estats Units, la seva agenda ultraconservadora en qüestions socials han convertit Meloni en tot una referent del moviment trumpista. Paral·lelament, la primera ministra italiana ha seguit una línia en matèria de política exterior que l’ha fet guanyar l’aprovació dels seus homòlegs europeus, i també de Joe Biden, avui encara president dels Estats Units.

Musk i Meloni es van conèixer el juliol del 2023 en una trobada organitzada per Andrea Stroppa, un aliat de Musk a Itàlia, i Nicola Porro, un periodista de ràdio i televisió italià que fa temps que és amic personal de Meloni.

En declaracions posteriors, ambdós van explicar que els havien volgut reunir perquè consideraven que podrien tenir moltes coses en comú.

“Crec que la Giorgia [Meloni] s’hi va entendre amb molta facilitat. A ell no li agrada la cultura woke, i a ella no li agrada la correcció política. Era d’esperar que trobessin punts en comú”, va dir Porro.

Stroppa explica que, durant la trobada, Musk i Meloni van tractar sobre unes quantes qüestions en comú, incloent-hi la intel·ligència artificial i la seva admiració compartida per El senyor dels anells –un llibre que Meloni i el seu partit han citat sovint com a metàfora de la lluita de la dreta contra les forces progressistes. Segons que afegeix Stroppa, a Musk el fascina Itàlia, i el multimilionari està profundament preocupat per l’impacte de la immigració al país.

“Veu la immigració il·legal com un risc per a un país que creu que és la columna vertebral de la civilització occidental. Crec que la majoria dels italians hi coincideix”, diu Stroppa.

La relació entre Musk i Meloni va començar a acaparar portades la tardor passada, quan Musk va presentar la primera ministra italiana de manera inusualment efusiva durant una cerimònia de lliurament de premis de l’Atlantic Council de Nova York. Va ser aleshores quan el multimilionari va esplaiar-se sobre la bellesa exterior i interior de Meloni, i ella el va lloar per la seva genialitat, “especialment preuada en l’època en què vivim”.

Poc després, ambdós van haver de sortir al pas de les especulacions per desmentir que compartissin res més que una simple amistat. “No hi ha cap mena de relació romàntica amb la primera ministra Meloni”, va escriure Musk a X en al·lusió a una fotografia que els mostrava intercanviant-se mirades durant el sopar.

Immediatament després de les eleccions presidencials dels Estats Units, Meloni va publicar a les xarxes socials que havia parlat amb Musk, i que “el seu compromís i visió” podien “representar un actiu important per als Estats Units i Itàlia”.

Caldrà veure a quina mena d’actiu es referia la primera ministra.

Meloni, en declaracions als periodistes dijous proppassat, va negar que hagués parlat mai amb Musk d’un possible contracte amb SpaceX, i va afegir que les negociacions seguien “la línia de l’interès nacional”, en compte de respondre a “amistats o afinitats polítiques”. La primera ministra italiana, en aquest sentit, va admetre que tancar un acord en matèria de seguretat amb una empresa privada no era òptim, però va matisar que la tecnologia de SpaceX permetia “comunicacions segures, tant en l’àmbit nacional com, especialment, en l’àmbit planetari”.

Ni Musk ni SpaceX no han respost a les preguntes de The Washington Post sobre el cas.

Una persona informada sobre les negociacions entre el govern italià i la companyia de Musk, que accedeix a parlar-ne amb la condició de mantenir l’anonimat, explica que encara hi ha posicions oposades al si del govern italià sobre l’acord. A alguns funcionaris, explica, els preocupa que l’acord inicial obri la porta a la possibilitat que els satèl·lits de SpaceX s’emprin també per a oferir serveis de connexió als consumidors italians, cosa que podria fer perdre terreny als gegants de les telecomunicacions del país i, de retruc, convertir el sector en un monopoli comandat per Musk.

“Si Europa i els rivals de mercat [de Musk] no s’afanyen, acabarem veient una gran concentració de poder al sector”, explica Vittorio Colao, ex-ministre italià d’Innovació Tecnològica i ex-director executiu de Vodafone Group, un dels principals operadors de telecomunicacions d’Itàlia i la resta d’Europa. I, en referència a SpaceX, afegeix: “Aquest operador nou tindrà 10.000 o 12.000 satèl·lits de telecomunicacions, mentre que la resta tan sols en tindran uns pocs centenars.”

Per contra, el vice-primer ministre de Meloni, Matteo Salvini, ha defensat d’ampliar l’acord. “Elon Musk és una figura capdavantera en innovació global: un possible acord amb ell i SpaceX per a garantir la connectivitat i la modernització de la xarxa d’Itàlia no seria cap amenaça, sinó una oportunitat”, va escriure fa poc a X. “Confio que el govern avançarà en aquesta direcció, perquè té el deure d’oferir el millor servei possible als ciutadans.”

Alguns crítics de l’acord han expressat preocupació pel risc que un multimilionari amb una agenda política tan marcada com la de Musk pugui tenir accés a dades confidencials de milions d’italians.

Alguns altres han mostrat dubtes pel preu elevat –1.500 milions d’euros– d’allò que, en essència, és un contracte de serveis. “La cosa que més em desconcerta és la dimensió econòmica d’aquest contracte”, explica el senador Antonio Nicita, del Partit Democràtic. “Si parléssim de 200 milions o 300, no ho veuria com res fora de la normalitat. Però parlar de 1.500 milions per llogar satèl·lits?”, continua.

Meloni ha negat vehementment que un acord entre Itàlia i SpaceX arribi a menystenir el programa europeu –encara en fase inicial– per a construir un gegant continental en el sector dels satèl·lits de comunicacions. En aquest sentit, la primera ministra italiana ha suggerit que Europa no havia fet els deures en aquest àmbit i que, a curt termini, tan sols SpaceX podria satisfer les necessitats de connectivitat d’Itàlia.

Però alguns analistes consideren que Meloni posa en risc els vincles entre el govern italià i molts dels seus socis –tant a casa com a l’estranger– per prioritzar la relació amb Musk. Sigui com sigui, la primera ministra no s’ha fet pas enrere, i ha defensat públicament el multimilionari.

“Quan la gent em parla de l’amenaça a la democràcia, els responc que [Musk] no és la primera persona famosa i rica que expressa la seva opinió”, va dir la setmana passada, en resposta a les preguntes de periodistes sobre l’afinitat entre el multimilionari i l’extrema dreta a Alemanya i el Regne Unit. “On hi ha el problema, amb això?”

“Em sembla natural poder-hi parlar […] i és curiós que aquells que, fins fa poc, elogiaven Musk com un geni prefereixin ara presentar-lo com un monstre, tan sols perquè s’ha decantat pel bàndol ‘erroni'”, va afegir, en al·lusió als seus rivals progressistes.

Però les intervencions recurrents de Musk en la política italiana han fet arrufar les celles de molts dels alts càrrecs del país, incloent-hi el president i cap de l’estat, Sergio Mattarella. Al novembre, Musk va denunciar públicament els jutges que s’havien pronunciat en contra del pla de Meloni per a enviar els immigrants rescatats a la mar directament a Albània per ser detinguts, en compte de desembarcar-los a Itàlia.

“Aquests jutges se n’han d’anar”, va escriure Musk a X.

En resposta, Mattarella va emetre una declaració inusual, en què apuntava directament contra Musk. “Qualsevol persona –especialment si, com s’ha anunciat, és a punt d’assumir un càrrec d’influència en el govern d’un país amic i aliat– ha de respectar la sobirania [d’Itàlia], i no pot posar-se a impartir lliçons lliurement.”

Cat Zakrzewski, de Washington estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El temple era auster però acurat. Hi havia més aviat poca decoració, però un element comú en totes les sales i altars: la fotografia d’un home jove vestit amb una túnica negra. Com ell, però de carn i ossos, hi havia un grup de quatre homes avituallats amb hàbits de colors blaus. De seguida que em van veure em van fer seure amb ells i em van portar un cafè amb llet condensada, una de les ofrenes més típiques del Vietnam.

Em trobava al delta del Mekong. Concretament, al districte de Phu Tan, allà on fa poc més d’un segle va néixer el fundador d’una religió relativament nova  anomenada Hoa Hao. En menys de noranta anys, les doctrines d’aquell home havien convençut entre dos milions i vuit de persones que el consideraven un buda.

Ara era el torn del te amb gel.

“Aquesta religió és un camí que porta les persones de la ignorància a la il·luminació i l’alliberament, tot evitant la reencarnació”, em va començar a explicar un d’aquells divertits homes. Ja m’havia acabat aquell cafè glaçat i ara la taula l’omplien tot de gerres de te amb canya de sucre i, novament, molt de gel. Eren voluntaris que venien a ajudar a aquell temple, un dels més importants de la zona, i entre tasca i tasca xerraven amb alegria. Allò que m’explicava el més extravertit de tots em sonava molt. I no és estrany, perquè el Hoa Hao és una escissió del budisme.

El culpable que hi hagués uns nous preceptes més interessants que no pas els que defensava el budisme tradicional era Huynh Phu So, un noi que amb només dinou anys havia creat el Hoa Hao. Després de deixar els estudis per culpa d’una malaltia crònica, va retirar-se quatre anys a estudiar amb un ermità budista, i allà diu que va aconseguir la il·luminació. L’any 1939, va fundar la religió i de seguida va guanyar seguidors gràcies a les seves suposades habilitats curatives i a les seves prediccions encertades, com ara, la caiguda de França durant la Segona Guerra Mundial i la invasió japonesa d’Indoxina. En només un any havia aplegat més de 100.000 seguidors.

Huynh Phu So és conegut entre els seus seguidors com el Buda guaridor.

Huynh Phu So defensava la simplicitat del culte, sense necessitat de tenir temples elaborats, rituals complexes o grans decoracions als altars. En compte d’això, advocava per orar en la tranquil·litat de la casa. Era una pràctica espiritual que no significava cap gran esforç i no feia anar un llenguatge arcaic ni excessivament culte. Això interpel·lava directament els pagesos de la zona, que majoritàriament cultivaven arròs. De fet, el lema de Huynh Phu So era: “Practica el budisme mentre treballes la terra”. A més a més, el Hoa Hao posava especial èmfasi en la caritat i l’ajuda als més pobres, i també en la inexistència d’una institució central, cosa que l’allunyava de les principals religions que lluïen joies, temples caríssims i grans fortunes.

“La religió Hoa Hao té moltes ensenyances, com ara, la pràctica de l’humanitarisme”, em van continuar explicant els meus nous amics. “Els éssers humans ajuden els éssers sensibles.”

Els voluntaris porten moniato al vapor.

Aquesta sensibilitat s’estén més enllà de la nostra espècie, i per això una gran part dels seguidors de Huynh Phu So són vegetarians, cosa que es podia veure fàcilment per la gran quantitat de restaurants vegetarians que hi havia a la zona. De fet, aquell mateix dia, havia pogut gaudir d’un espectacular bufet lliure amb plats únicament vegetarians que m’havia costat sols 65 cèntims d’euro, beguda inclosa.

Al temple on havia conegut aquells voluntaris també servien menjar, però ho feien de manera plenament altruista per als més necessitats. “Cada matí servim a qualsevol família que vulgui menjar”, em van assegurar mentre m’ensenyaven l’ampli menjador que tenien i les cuines.

L’evolució del Hoa Hao

La vida de Huynh Phu So després d’allò va ser molt atrafegada. La seva popularitat creixent i els seus discursos nacionalistes van preocupar els colonialistes francesos, i això va fer que s’exiliés unes quantes vegades fins el 1942, quan els agents japonesos el van segrestar a Saigon. El 1945, quan van derrotar el Japó imperial, Huynh Phu So es va involucrar en política i va fundar el Partit Democràtic Socialista de Vietnam. Tot i això, va desaparèixer al cap de poc temps, quan només tenia vint-i-set anys. Es creu que va ser assassinat per forces del Viet Minh, la facció comunista revolucionària de Vietnam, encapçalada per Ho Chi Minh.

El jardí cuidat d’un temple Hoa Hao.

Després d’allò, els seus pares es van fer càrrec del lideratge de la religió, i van incorporar alguns canvis. Si bé el seu fill havia defensat que el Hoa Hao no havia de tenir jerarquia entre els monjos, actualment hi ha un comitè executiu central. De fet, era exactament on em trobava.

Havia estat allò, la institucionalització del moviment, que havia permès que després de molts esforços el Hoa Hao fos una religió reconeguda pel govern vietnamita. Però al mateix temps havia ocasionat divisions internes i la creació de grups independents que no creien que aquell fos el camí que volia el seu creador i que encara avui dia són perseguits i pressionats per les forces estatals.

Una família resa en un temple Hoa Hao.

Molts seguidors, per exemple, denuncien que han sofert detencions durant les quals els han obligat a signar una declaració prometent que no assistirien a esdeveniments religiosos. De la mateixa manera, la policia a voltes ha impedit l’accés a determinats temples no reconeguts i prohibeix que es llegeixin les paraules de Huynh Phu So en lectures públiques d’aquests grups independents.

La figura omnipresent

Mentre explorava la província d’An Giang, on es trobaven la majoria dels creients d’aquesta religió, em vaig topar amb uns quants temples Hoa Hao, fàcilment identificables perquè mostraven les sigles PGHH (“Phat Giao Hoa Hao”) a les teulades. Accedir-hi era fàcil, però no pas fer-ne fotografies.

Estàtues budistes, flors i més decoracions en un altar Hoa Hao.

Els interiors no estaven tan decorats com els budistes, però sí que hi havia estàtues i més decoracions, la qual cosa fugia dels ideals del seu fundador. Segurament també ho feia l’excessiva presència d’imatges d’ell mateix per tot arreu. N’hi havia de petites, de mitjanes i de grans. A color, i en blanc i negre. En totes, s’hi distingia Huyn Phu So, eternament jove, amb rostre seriós i, a vegades, enfadat.

Aquell era el mínim comú denominador de tots els temples, i el seu tret més identificable. Ben mirat, potser era la cosa més normal per a una de les poques religions que podia tenir fotografies del seu profeta. Era indubtable que el Hoa Hao i el culte a la personalitat anaven ben agafats de la mà, cosa que em sorprenia, tenint en compte la naturalesa austera i simplista del moviment.

La sala d’un temple amb imatges de Huynh Phu So.

En un d’aquests temples, vaig conèixer un monjo d’uns trenta anys que vestia amb un hàbit blau marí. “Som una religió molt jove que promou valors com la caritat i la pau”, va comentar-me a tall de benvinguda. “Com pots veure, aquest és el nostre fundador.” Assenyalava un quadre de dos metres d’alt de Huyn Phu So.

Allà, a més de centenars de fotografies seves, també hi havia un cotxe que devia tenir vora seixanta anys. Era tancat dins una vitrina enorme que ben bé podia ser un garatge de vidre. “Aquest és el cotxe que havia tingut el seu pare”, em va explicar.

Una fotografia de Huyn Phu So presideix un menjador d’un temple.

Em preguntava si aquell jove tan intens, Huyn Phu So, aprovava tot allò que passava, amb aquelles veritats que ell havia aconseguit, suposadament, després d’haver arribat a la il·luminació. Era gaire diferent de com ell havia visionat que seria aquella religió? A mi em feia la sensació que, de mica en mica, s’havia anat perdent l’essència del seu missatge. Si en menys d’un segle ja havia passat tot allò, no em volia ni imaginar què podien passar a les seves paraules, com les de qualsevol, passats dos mil anys. Era el joc del telèfon amb interessos polítics, econòmics i socials darrere. Una recepta perillosa.

Avui fa cinc anys, la indústria petroquímica va canviar per sempre a Tarragona. A les 18.38, un tanc d’òxid d’etilè de l’empresa Indústries Químiques de l’Òxid d’Etilè (IQOXE), al municipi de la Canonja (Tarragonès), va esclatar. A causa de l’accident hi hagué tres morts i més d’una desena de ferits. Dues de les víctimes, el director de la planta i un treballador, van morir a conseqüència de l’explosió. La tercera va morir a casa seva, mentre mirava el televisor, per l’impacte de la tapa del reactor. Aquesta planxa metàl·lica d’una tona de pes va volar més de dos quilòmetres fins a encastar-se en un edifici de cinc plantes de Torreforta i el va esfondrar parcialment.

Aquest vespre, a les 18.00, els sindicats CCOO i UGT, la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona (FAVT), la Federació de Veïns de Llevant han convocat una concentració a les portes de la planta, en record de les víctimes i per continuar reivindicant una indústria segura. L’acte, que té per lema “No oblidem”, compta amb el suport dels ajuntaments de Tarragona i Constantí (Tarragonès). A més, la FAVT té previst d’enviar una carta al president de la Generalitat, Salvador Illa, demanant que no es dilati més el procediment judicial contra els responsables de la companyia.

“Encara som molt lluny de tenir una indústria prou segura. S’han fet passos en la direcció correcta aquests darrers anys, però no n’hi ha prou”, explica a VilaWeb José Martín Carrasco, secretari de la FAVT. L’entitat lamenta que l’administració no faci prou esforços per conscienciar la població dels riscs que implica la indústria petroquímica i assegura que, si hi hagués un altre accident com aquell, la població no sabria actuar correctament. En la mateixa línia, el secretari general d’UGT a Tarragona, Joan Llort, demana que es facin més simulacres i que serveixin per a millorar els protocols.

El secretari general d’UGT a Tarragona, Joan Llort; el secretari de la FAVT, José Martín Carrasco; i el secretari general de CCOO Indústria a Tarragona, Pedro Carmona.

També exigeix la millora de la seguretat interna a la planta, sobretot per als treballadors subcontractats que, a parer seu, molt sovint no reben prou formació en aquest camp. Reclama que les aportacions a les mútues d’accidents de treball es facin servir per a fer formació en seguretat. “Durant aquests cinc anys, hi ha hagut molts incidents, i amb tants incidents al final hi ha accidents”, pronostica.

Tot esperant un judici que no arriba

Malgrat que ja fa cinc anys dels fets i que la investigació va acabar el juny del 2023, encara no hi ha data perquè comenci el judici oral. Els tres dirigents d’IQOXE en aquell moment, José Luis Morlanes –director general–, Juan Manuel Rodríguez Prats –director de la planta– i Gerardo Adrio –cap de seguretat–, seuran al banc dels acusats per possibles delictes d’imprudència greu amb resultat de mort i lesions, contra el dret dels treballadors i per estralls. La fiscalia els demana onze anys de presó. A més, en el procés hi participen una dotzena d’acusacions particulars i dues de populars.

La FAVT ha expressat preocupació per “l’extrema dilatació” del cas. De fet, avui enviaran una carta al president Illa per demanar-li que el judici comenci com més aviat millor. “Tenim la sensació que l’empresa vol allargar al màxim el procés per tirar-hi sorra a sobre i aquí no ha passat res”, diu Carrasco. A més, deplora l’allargament del procés perquè, diu, causa un dolor innecessari a les famílies de les víctimes.

Segons la jutgessa del cas, la política empresarial d’augment de producció i reducció de costs va fer que el manteniment de les instal·lacions fos deficient i que l’activitat s’exercís sense les condicions de seguretat exigibles i amb una plantilla insuficient. Ara, s’haurà d’esclarir en el judici si s’hauria pogut evitar l’explosió. També haurà de resoldre si es va cometre una imprudència perquè no es va aturar la producció, malgrat que s’havien registrat avaries en la maquinària el mateix dia de l’accident o si la modificació de la fórmula d’elaboració del producte que es va fer abans de l’explosió l’hauria poguda causar.

D’una altra banda, hi ha una altra peça separada del cas, que investiga si la companyia química feia servir un reactor clandestinament i sense autorització. Aquesta resta pendent d’un recurs d’apel·lació a l’Audiència de Tarragona, que haurà de decidir si finalment es fa el judici.

Millora en les relacions amb l’empresa

L’accident va passar enmig d’un conflicte laboral entre els propietaris de l’empresa petroquímica i els treballadors. A més, la reacció de la companyia a l’accident no va ser la que esperaven els professionals. “Hi va haver força mala maror. Com si volguessin tapar totes les retallades que s’havien fet, malgrat que nosaltres feia temps que les denunciàvem”, diu Llort.

Ara, de fa dos anys, arran dels canvis en la direcció de la planta, les relacions han millorat. “És important, perquè si es detecten problemes cal que se’n pugui parlar internament amb franquesa i normalitat, tant pel bé dels treballadors com pel de la societat en general”, diu.

Planta d'IQOXE a la Canonja Planta d'IQOXE a la Canonja Planta d'IQOXE a la Canonja Planta d'IQOXE a la Canonja

Som en un temple de la glosa, a Manacor. Dissabte, el bar Mallorquí, dins les festes de Sant Antoni, organitzà la dissetena ximbombada. El dia abans, ja s’hi respirava l’ambient. Per aquestes dates, glosar és tradició, encara que tot l’any sigui un bon moment, com recorden els entrevistats. És difícil d’imaginar un Sant Antoni sense ximbombes ni gloses. A Manacor, centenars de persones omplien el bar glosant en comunió. A les altres viles on Sant Antoni es viu intensament tampoc no hi faltaran els combats, les rimes enginyoses, la crítica social i l’alegria de compartir espai un altre any amb els més atrevits.

Mateu Matas, Xurí, glosador gairebé innat, i Maribel Servera, també figura referent en aquest món, ens reben a la seva vila, un lloc indicat en uns dies indicats: pels carrers ja fa olor de Sant Antoni. I ells dos, que no poden viure sense glosar, ens expliquen quina relació tenen amb aquesta festa, per què va ser a punt de desaparèixer una tradició que no té origen conegut en la història, quin paper hi té la llengua i, sobretot, per què s’ha de reivindicar el glosat.

—Com us vau iniciar en el món de les gloses?
—Mateu Xurí [M. X.]: Vaig tenir la sort que mon pare era molt cantador, la meva padrina feia alguna glosa… La glosa era un element més dins de l’entorn familiar. Això era una cosa estranya dins la meva generació, perquè els anys vuitanta i noranta és quan es nota més la decadència de la glosa, tant vivencial i familiar com pública i social. En vaig aprendre i, sense témer-me’n, vaig tenir tot un bagatge que em va permetre, a vint anys, de començar improvisar sense gaire dificultat.

—Maribel Servera [M. S.]: Jo la vaig descobrir de més gran, en devia tenir vint-i-cinc. El meu primer contacte amb la glosa va ser per Sant Antoni. Com molta de gent, pensava que només es glosava per Sant Antoni i hi tenia contacte d’any a any. Jo sempre feia la glosa més simple i els veia a ells que glosaven una hora o dues. L’Associació de Glosadors em va obrir les portes, em van dir que se’n podia aprendre.

—Què significa glosar per a vosaltres?
—M. X.: És una manera d’entendre i d’explicar el món. Glosar és un fet vital; necessit plorar en glosa, estimar en glosa, escriure en glosa. És el meu canal d’expressió, és allà on es vehicula tota la persona d’en Mateu Xurí. Jo m’explic glosant. No entendria la meva vida si la glosa no en fos part. No hi ha dia de l’any que la glosa no passi dins nostre d’una manera o altra, sigui glosant, ensenyant a fer-ho o compartint temps amb glosadors o improvisadors d’unes altres bandes. És un fet essencial que acompanya la nostra vida.

—M. S.:  Ha arribat un punt que la glosa és una part de la meva vida a la qual no puc renunciar cap dels 365 dies de l’any. Jo sóc mare de dues nines petites i m’ho absorbeixen tot, he hagut de renunciar a una barbaritat de coses, però a la glosa, no hi puc renunciar. És una passió molt gran que duim a dins. Hi ha a qui li agrada la música o el futbol i no entén la vida sense això; doncs a mi em passa amb la glosa. Satisfà les meves necessitats creatives, de relació, de qüestionar i entendre el món.

—Es troba en un moment dolç, la glosa? 
—M. X.: Com en tot, podem veure el tassó mig buit o mig ple. Si comparam el moment actual amb fa vint-i-cinc o trenta anys, que no hi havia joves que glosassin, i quedaven els grans glosadors –Joan Planisi, l’amo en Toni Socies i don Jaume Joan d’Algaida–, sumat a la feina que s’ha fet i en la qual s’ha abocat molta gent, el tassó és mig ple. Ara som en un moment brutal on hi ha més de trenta glosadors de totes les franges d’edat, es fan un centenar d’actes anuals, tallers, som en escoles i instituts…

—I dèieu que es podia veure també el tassó mig buit.
—M. X.: Quan entres en una escola, la majoria d’alumnat no sap què és una glosa. O, per exemple, sempre s’ha dit que els glosadors som els portaveus del poble: però ara ja no som portaveus de tot el poble. Hi ha mil pobles dins Mallorca mateix i molta gent no sap què és una glosa, ni els és un element proper ni propi. Hi ha molta feina a fer, no tan sols per un fet tradicional i cultural, sinó per la potència i el poder que té la glosa per ella mateixa. Per tant, diria que ara som al replà de l’escala. Que hi ha hagut uns anys, a partir del 2012 sobretot, en què hi va haver una pujada significativa de la dimensió. Ara no dic que anem avall, però tampoc hi ha una pujada: hem de continuar treballant i dignificant la glosa.

—Si feim una mica de recorregut històric, és mal de dir quan va néixer. 
—M. X.: La glosa és la forma genuïna amb què improvisam versos a Mallorca, Menorca i per extensió als Països Catalans. Tot i que en el País Valencià sigui el cant d’estil o les albaes, i al Principat siguin les jotes de l’Ebre o les nyacres de l’Empordà, sí que hem adoptat la paraula “glosa” com a genèric als Països Catalans. Formen part de la poesia oral i improvisada que existeix arreu del món. I sí, l’origen és mal de definir, però ja diuen que l’Odissea d’Homer és el primer poema oral. A partir d’aquí, hi ha hagut canvis i podem dir que som hereus dels joglars i dels trobadors medievals, però no sabem en quin moment s’agafa la paraula “glosa” com a definidora. Sabem que “glosa” significa ‘llengua’ en grec; les paraules són la matèria primera que té el glosador. El fet d’improvisar en vers i la necessitat d’expressar-se d’una manera bella i artística és inherent a la parla humana. Del moment que l’home comença a parlar, té la necessitat de crear bellesa amb el llenguatge. I, per tant, té la necessitat de cantar i de dir.

—M. S.: I hem de creure, molt intuïtivament, que la improvisació és abans que la cançó. Ens surt instintivament, com els infants quan canten inventant-se una lletra.

—A Mallorca, la glosa la trobam molt arrelada al camp.
—M. X.: L’hàbitat natural de la glosa, fins a la segona meitat del segle XX, és a dir, fins fa dos dies, era la pagesia. Un dels fets que explica la decadència de la glosa són factors socials, històrics i polítics. Moltes vegades culpam Franco de la desaparició de la glosa. I sí, va haver-hi un odi cap a tot allò que sonàs a catalanitat, però també hi ha un canvi molt gran de la manera de viure a Mallorca els anys seixanta, amb el boom turístic que ho capgira tot. Mallorca deixa de ser pagesa i amb això canvien les relacions socials i la cultura que es produeix. I el folclore que aglutina aquell poble i aquella manera de fer. A partir d’aquí la glosa cau en decadència com tantes altres expressions. I jo crec que es torna a trobar a partir de les funcions que desenvolupa.

—El turisme torna a sortir com una cosa que ho ha condicionat tot a la vida, fins i tot glosar.
—M. S.: Sí, el turisme i la globalització, tot va lligat. Hi va haver un revulsiu, passant de la pagesia a la urbanitat, i ara n’hi ha un altre, que és la tecnologia. En l’àmbit lingüístic ens penetra el castellà pertot. Pel que fa a referents, quins tenen els joves? Youtubers que la majoria són castellanoparlants. Hi ha una pèrdua d’aspectes inherents i dels que formaven la nostra societat que s’esfilegassen i es perden pertot. Tenim una fragilitat enorme encara.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Ara esmentau la llengua. La glosa n’és una protectora? 
—M. S.: Hi ha un glosador argentí que diu que la primera funció de la improvisació és la defensa de l’idioma. Si ho diu en una cultura i una llengua amb tants de parlants, què hem de fer nosaltres? Anam a les escoles de tot Mallorca i tot d’una ho veus: ja no són tan sols barbarismes, són canvis en la gramàtica. Els al·lots ja no xerren com xerràvem.

—M. X.: Tenim un flux demogràfic bestial, som unes illes que han duplicat la població en qüestió de poques dècades i això socialment i culturalment ho posa tot en tensió. Entram dins escoles i instituts i ens trobam alumnes que no saben ni dir bon dia. Si els que ataquen la llengua catalana cada dia entren a les aules –Déu vulgui que no–, ens hauran de donar la raó a nosaltres, perquè veuran que l’adoctrinament és a la inversa del que diuen. Que la llengua que predomina i amb la qual es comuniquen és la castellana. Perquè la informació que reben en castellà és molt extensa. La glosa és un element que ajuda la llengua catalana, que la defensa. Però som els que som. I la glosa no és un element de masses. És un petit gra d’arena que suma amb tota la modèstia del món.

—Què més ha afectat les gloses aquests darrers anys?
—M. X.: La pandèmia va trencar moltes dinàmiques que funcionaven totes soles. No ho hem analitzat prou. No parl només de gloses, sinó a escala de col·lectivitat. La societat s’ha individualitzat encara més, i això és perillós. Com podem fer perviure i transformar la cultura popular dins d’aquest món neoliberal? Es potencia l’individualisme ferotge, entès com a llibertat de l’individu, però que se sustenta en l’enveja i la cobdícia. La cultura popular és a la inversa, és establir xarxes amb qui més ho necessita. És cohesionar i integrar. Com ho feim perquè la glosa condueixi cap aquí dins un món que ens obliga a competir intentant destrossar qui tens a devora?

—De fet, les gloses són molt inclusives.
—M. S.: El potencial que té Sant Antoni, per exemple, és aquesta inclusivitat. Nosaltres no aturam de dir que glosam tot l’any, però a vegades glosam dins un teatre en què sortim els dos glosadors que som i tothom mira; en canvi, a Sant Antoni glosa tothom. És una porta oberta perquè tothom hi pugui participar. I ens enduim sorpreses impressionants: una persona que no havíem vist mai es posa a contestar una glosa rere una altra i no saps d’on ha sortit. I això és el potencial que dóna Sant Antoni, hi ha joves que s’atreveixen a glosar.

—M. X.: A mi allò que m’agrada més és l’ambient de confiança en què es crea un context que permet la creativitat. I a partir d’aquí, ja serà igual si es fa un glosat més banal, més transcendental, més crític o reivindicatiu. La confiança que tendré com a creador o glosador és la que farà que gaudesqui de les gloses que compartesqui amb la gent que tenc a davant. Aquí serà igual la temàtica. És més definitori el context que no el text. Si parlam de glosa escrita és una altra cosa, perquè potser és quan el glosador s’acosta més al poeta procedimentalment, depens del text. Però quan improvises, hi intervenen tants factors contextuals que acaben definint la situació comunicativa. Sí aquí hi ha aquesta confiança i aquest ambient creat, les emocions compartides, és quan la glosa transcendeix. I solen ser els pitjors textos, perquè l’emoció hi passava per damunt.

—Ara hi ha les festes de Sant Antoni. Què ha significat per a les gloses? Com viu Sant Antoni un glosador? 
—M. S.: Aquest esclat de les gloses els darrers anys també s’ha vist amb la festa de Sant Antoni, per exemple, a Manacor. Fa vint anys els dimonis es passejaven i no hi anava ningú. Ara no caben enlloc. Al capdavall, és un retrobament del poble amb la festa o del poble amb les gloses. Han fet camins paral·lels i hi ha una necessitat de la gent de connectar amb les seves arrels. Mira, com a glosadora, a jo m’ha passat una cosa molt curiosa: sempre he estat santantoniera, sempre feia la volta sencera amb els dimonis i em plantava a cada bar que podia a primera fila, que avui això també és impossible, i anàvem amb el camió cap a Son Macià. I des que glos ho he deixat de fer, tot això. Perquè aquí glosen i jo m’estim més ser aquí glosant. I no vull dir que l’una cosa sigui millor que l’altra. De la mateixa manera que així com creixem ens enganxam més a una part de la festa de Sant Antoni que més ens agrada. La festa, sobretot de Sant Antoni, dóna lloc i espai a tothom.

Mateu Xurí glosant al Tradicionàrius de Barcelona, per les festes de Sant Antoni de la Pobla a Gràcia, el 2023 (fotografia: Martí Gelabert).

—M. X.: Si avui associam tant la glosa a Sant Antoni és perquè només va quedar aquest pal de paller. La glosa només era per Sant Antoni. Tot allò que quedava era pobríssim. I, per tant, només li havien permès que quedàs com una forma d’entreteniment, però sense qüestionar gaires coses. I aquí sí que hi ha tota la qüestió política de reduir les expressions o el folclore a la mínima essència. És a dir, d’anar desvestint totes les funcions que tenia la glosa. I jo crec que avui dia, i si alguna cosa s’ha aconseguit als Països Catalans, és tornar-la a dotar de funció de crítica social, política i reivindicativa al glosat.

—El món de la glosa, tradicionalment, ha estat molt masculí. Com ho heu viscut personalment, Maribel Servera? 
—M. S.: Això torna a anar paral·lel amb la societat. Quan vaig començar a glosar no em vaig fixar que hi hagués més homes que dones. I això que n’hi havia molt poquetes en aquell moment. Sí que hi havia Antònia Pipiu, que va ser una de les capdavanteres. I d’aquí a avui hem canviat molt i som més. De fet, de les millors improvisadores del món, no et diré que la majoria són dones, però sí que moltes ho són. Sí que hi ha una part d’herència del pes tradicional: fa cinquanta anys les dones no anaven als bars i la glosa era una cosa que es feia al bar al vespre. Per tant, era una cosa social i circumstancial del moment. Sí que és ver que hi ha feina en aquest sentit, però també és ver que de com més va som més dones i la glosa s’equipararà més. Jo en parlaria amb normalitat i com un procés natural.

—M. X.:  A vegades les coses no passen perquè sí. Si tots hi posam una mà i ho propiciam hi haurà tantes dones com homes. Però jo crec que un canvi important és que no glosam de la mateixa manera avui que fa vint anys. Jo mateix no faig les mateixes gloses avui que fa vint anys sobre el mateix tema. Hem feminitzat molt la manera de glosar: crec que hem feminitzat molt més el discurs, el llenguatge i les formes molt més enllà del nombre de glosadores que hi hagi en actiu. Tenim tota una tradició, tota una cançonística masclista, misògina, però això són les gloses que fan els glosadors avui a Mallorca? No. No vull dir que no n’hi hagi algun que ho faci, ni que no quedi molta feina a fer, tots tenim micromasclismes a desdir i hem de continuar fent molta feina, però nosaltres no som seguidors d’aquest cançoner.

—M. S.: I tenim el referent de les basques. Allà el bertsolarisme, la improvisació, és la manifestació cultural més important. Hi ha molts glosadors joves i les dones, que són moltes, ho han estudiat molt. Quan ho mires amb detall, veus tota la feina que encara s’ha de fer. Els temes que s’han cobert fins ara eren els que improvisaven els homes. I dèiem que això eren els temes universals. En canvi, els temes de dones només eren temes de dones. No, escolta, són tan universals com els d’homes. I a veure si la gent escolta igual un home que una dona quan es fa un glosat seriós, per exemple polític. Jo em sent igual, però potser no s’escolta igual allò que jo dic. Però com més siguem, més passes farem. I com més compartim, més creixerem conjuntament. El feminisme farà créixer la glosa, com qualsevol altra cosa, però sense fer cap drama de dir que els glosadors són masclistes.

Després del suport públic rebut pel líder del seu partit, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha donat el dol per acabat, li ha tornat el somriure a la cara i ha passat a l’atac. En una compareixença davant la premsa a Alacant, el cap del Consell ha respost preguntes relacionades amb la seua gestió de la gota freda i no ha assumit cap responsabilitat, ans al contrari, les ha repartides totes entre uns quants membres i organismes del govern espanyol.

Però, abans, ha assumit l’adjectiu de “noquejat” que li ha atribuït Feijóo en una entrevista avui al matí, i ha dit que sí, que és clar, que no li sap greu que se sàpia, i que és més humà estar commocionat després d’una tragèdia com aquesta que pagar una campanya de publicat contra ell com van fer “alguns”, per a desprestigiar-lo. Així, el president reprèn el fil de la victimització que va començar en una compareixença, sense preguntes, amb Alberto Núñez Feijóo a València.

Responsabilitza la Confederació Hidrogràfica del Xúquer

El president no ha explicat en cap moment per què va arribar tan tard a la reunió del CECOPI ni per què, essent ja Utiel negada i el Magre a punt de desbordar-se a Algemesí, no va suspendre l’agenda. Sí que ha parlat insistentment de la falta d’informació als tècnics per part del govern espanyol. “Vull recordar que l’avís de les vuit i onze del vespre es produeix quan fa onze minuts que el secretari d’estat ha comunicat el risc imminent de la presa de Forata. No hi havia hagut informació rellevant ni confirmada per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. És impossible que sense informació veraç del govern d’Espanya, els responsables tècnics d’emergències tingueren prou elements per a prendre decisions”, ha dit.

Siga com siga, a les 17.35, quan el president encara dinava al Ventorro, el 112 va publicar en el seu compte de X un comunicat de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que alertava els municipis de les riberes del Xúquer i Magre que havien començat a desembassar aigua.

Quinze, disset, o més telefonades

Avui Mazón ha parlat de les quinze o disset telefonades que va fer, diu entre les cinc i les vuit de la vesprada del 29 d’octubre. “I a partir de les vuit en vaig fer unes quantes més. No hi ha cap inconvenient a dir-ho, hi haurà una comissió d’investigació. Ja he contat les que vaig fer a la consellera Salomé Pradas, unes tres o quatre més amb el president de la Diputació.” També ha recordat la telefonada que va tenir amb el batlle de Cullera i ha dit que la versió que va donar no és la correcta, que la conversa va ser diferent, però que no vol polemitzar. Segons Mazón, aquella vesprada va parlar amb el director general d’Infrastructures i amb personal de presidència, amb total tranquil·litat, “fins que va deixar de ser el que prevèiem i fins que ens vam adonar que les previsions del govern o el silenci informatiu de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer generaven apagades informatives amb les quals els tècnics del CECOPI no podien reaccionar”.

A continuació ha relatat les telefonades que hauria volgut rebre. “Fins a les onze del vespre no vam rebre la del president del govern. Fins passades les vuit de la vesprada no vaig rebre la de la ministra de Transició Ecològica. La delegada del govern no em va telefonar en cap moment durant tot el dia i quan vaig arribar al CECOPI era en una pantalla, i no va arribar fins a les sis del matí, essent membre del CECOPI, cosa que jo no sóc.”

Cal recordar que durant els primers dies de la crisi el Consell va justificar la incomunicació del president pel fet que durant unes hores, dotze, segons una font de la Generalitat, la telefonia mòbil de Movistar va caure al Centre d’Emergències de l’Eliana. Sí que funcionaven els telèfons fixos i les telefonades de veu per WhatsApp. A això es va aferrar el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, per a justificar que no guardava cap registre de telefonades.

En la intervenció, Mazón ha dit unes quantes voltes que ell no és membre del CECOPI i que, per tant, no tenia obligació de ser-hi.

Diu que sempre ha respost i ha comparegut

Després de més de dos mesos d’absència i de pràcticament no respondre cap qüestió dels periodistes, avui, a Alacant, el president ha dit que ell no s’ha amagat mai darrere de cap plasma ni ha refusat cap pregunta dels mitjans d’informació. “Tampoc no he deixat d’anar als pobles afectats”, ha afegit.

Malgrat això que diu, cal remarcar que aquests mesos el president de la Generalitat ha fet visites molt esparses als pobles de la gota freda. La primera va ser a Paiporta, acompanyant els reis espanyols; i després a Utiel, també amb ells. Quan hi ha anat a soles, sempre ha estat en municipis on governa el PP, i ha visitat zones on no hi havia habitants com ara camins rurals, polígons industrials o ponts en reconstrucció.

La factura d’El Ventorro

El president de la Generalitat ha dit que no tindrà cap inconvenient a presentar la factura del dinar amb la comunicadora Maribel Vilaplana en el restaurant el Ventorro. Segons la darrera versió donada per Presidència, el tiquet del dinar el va pagar el Partit Popular, i per això serà lliurada, com tot, al Tribunal de Comptes amb transparència. I ací Mazón ha tornat a traure el ventilador per a citar tot de persones que també haurien de mostrar les factures dels seus sopars i dinars aquell dia: “Espere que tothom faça el mateix exercici de transparència. Espere que qui era a l’Índia [en referència a Pedro Sánchez] ens conte què va menjar, per què no era al comitè de crisi del govern, què va menjar per a sopar i que ens presente la factura. Que ho faça també la delegada del govern, que ho faça també un senyor a qui fa molt de temps que no sentim, que és el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer [Miguel Polo], que no sabem què va fer o que va deixar de fer. Que siguen transparents. Tots formaven part del CECOPI, jo no.”

També ha esmentat qui era ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, que era a Brussel·les, en campanya personal, ha dit, i tot de responsables de departaments del govern espanyol.

Aquest matí hem tingut la sorpresa d’una entrevista al president del BBVA, Carlos Torres, a la web de l’entitat. Com és previsible en una declaració d’aquesta mena, només se’n poden esperar bones notícies per al banc basc. “Confiem plenament en l’èxit de l’operació per l’atractiu que té per als accionistes de Banc Sabadell”, ha dit. I ha insistit que l’oferta es fa “perquè és bona per a tots: per als clients, per als accionistes, per als treballadors de totes dues entitats i per a la societat en general”. D’entrada, les seves paraules no van en la mateixa direcció que les de les patronals catalanes que han insistit a comparèixer davant la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC), per demostrar el temor que la possible fusió deixi en situació compromesa moltes pimes. Ni tampoc en la direcció de les paraules dels sindicats, que ja han estimat aproximadament els llocs de treball que es perdrien pel camí.

Però el senyor Torres no ho veu així. De fet, en l’entrevista es presenta convençut que els accionistes del Sabadell valoraran “l’extraordinari projecte d’unió de totes dues entitats”. I ha afegit: “És un compromís amb el creixement del nostre país i és una aposta clara per a territoris clau com Catalunya o el País Valencià. És bona per a les pimes, per a les famílies.” L’entitat basca calcula que la unió amb el Sabadell originarà una capacitat addicional de finançament de crèdit de 5.000 milions d’euros l’any, en un moment marcat per la incertesa global i pels dubtes sobre el creixement econòmic a Europa.

Però no diu què els passarà als clients que tenen crèdits en totes dues entitats, ni quin serà el seu volum de crèdit final, probablement menor que el que tenen ara. Recordem que la por entre les pimes és, precisament, que es redueixi, per qüestions de risc de la nova entitat. Per tant, poc hi té a veure que sigui cert el volum global que esmenta el BBVA en l’augment de la seva capacitat de donar crèdit a les empreses. Per aquesta via em sembla que no acabarà de convèncer els clients, que són els subjectes passius de l’operació i els que hi tenen més a perdre, si bé ells no decideixen res, és clar.

Però pels lligams que pugui haver-hi entre clients i accionistes –que n’hi ha–, als accionistes del Sabadell els ha recordat: “D’ençà de començament de l’any 2019 els nostres accionistes pràcticament han triplicat el valor de la seva inversió amb un retorn total molt superior al de competidors europeus i espanyols.” I per a rematar les seves paraules, ha volgut dir als accionistes que les empreses no se’n ressentiran. “Del punt de vista estratègic, continuarem centrats en el client, amb una posició més radical de posar-nos en el seu lloc per a tenir impacte positiu i profund en la seva vida, actuant com el trampolí que pot impulsar la realització dels seus somnis, acompanyant la seva voluntat d’arribar més lluny, tant per a empreses com per a particulars.” No sé si amb aquesta estratègia els convencerà, però ja ho ha dit, per si de cas.

En realitat, aquesta entrevista és la continuació de la decisió que va prendre el BBVA dijous passat de modificar les condicions de l’OPA. El canvi consisteix a variar la condició d’acceptació mínima, que inicialment era l’acceptació de l’oferta per part, almenys, d’accions representatives del 50,01% del capital social del Sabadell. Ara és minorada: consisteix en el fet que l’oferta sigui acceptada per un nombre d’accions que permetin al BBVA d’adquirir, almenys, més de la meitat dels drets de vot efectius del Banc Sabadell al final del termini d’acceptació de l’OPA (excloent, per tant, l’autocartera que, si és el cas, mantingui la societat afectada en aquell moment). Així ho ha comunicat a la CNMV.

La idea és molt clara, i ignoro per què no es va proposar així al primer moment. És evident que si durant el procés el Sabadell augmentava la seva autocartera, les possibilitats d’arribar el 50,01% eren menors. Per tant, ara intenta d’evitar que el Sabadell se serveixi d’aquest mecanisme per defensar-se, traient de la circulació i fent seva una quantitat d’accions determinada. Recordem que aquesta estratègia de defensa és permesa per la llei d’OPA, si els accionistes ho aproven en la junta anual. Una junta que el Banc Sabadell tradicionalment fa a l’abril, però que es podria avançar.

Veient les dues manifestacions en dies pràcticament consecutius, a mi em fa l’efecte que el BBVA adopta una posició més activa per tal d’assegurar-se una operació que no acaba de veure clara, sobretot pel cas que pugui fer la CNMC de les declaracions de patronals i sindicats catalans.

I això passa, precisament, la setmana en què l’agència internacional de qualificació Fitch ha elevat el ràting a llarg termini del Banc Sabadell: de BBB ha passat a BBB+, alhora que manté la perspectiva estable. La qualificadora explica que la millora ha estat impulsada per “l’enfortiment de la qualitat dels actius, la rendibilitat i la capitalització de Banc Sabadell”, i també per la millora en l’avaluació de l’entorn operatiu dels bancs espanyols. A més, indica: “Les qualificacions del Sabadell se sustenten en una consolidada franquícia nacional, especialment en el segment de pimes, una rendibilitat enfortida i un finançament i capitalització adequats.”

Curiosament, el mateix dia, la competidora de Fitch, l’agència qualificadora S&P Global Ratings, considerava que la possible fusió del BBVA i el Banc Sabadell seria “gestionable” en termes de capital i que la suma de la quota d’ambdues entitats no perjudicaria les condicions del mercat en vista d’allò que s’observa en uns altres països amb experiències similars. I afegia que no estava preocupada pel model de negoci del Sabadell, atès que “sembla que pot ser viable” tot sol i que enguany tindrà una rendibilitat financera superior a l’11%. No obstant això, sí que considerava possible una “correcció” de la cotització a la borsa “si descarrilés l’operació”. Ve a dir que si es fa l’OPA estarà bé i que si no es fa, també.

Però falta la veu del mercat. Durant tot aquest temps, les cotitzacions dels dos bancs han anat calibrant les possibilitats que l’operació tingui èxit finalment o no, perquè, com que és un bescanvi d’accions –sense aportació dinerària addicional–, la prima que el BBVA posa sobre la taula va oscil·lant segons els preus de les accions. Els analistes calculen que, d’ençà del primer de maig, la prima mitjana de l’oferta ha estat del 4,7%. Doncs bé, això ha canviat aquests últims dies. Ara aquesta prima es troba en terreny negatiu. Què vol dir això? Doncs que no hi ha cap benefici per a l’accionista del Sabadell acceptant la proposta del BBVA en els termes actuals en què s’ha definit l’oferta. De fet, aniria fins i tot en contra del valor de la seva cartera. Encara que no és la primera vegada en aquests vuit mesos que la prima és negativa, sí que s’ha aconseguit el punt mínim en aquestes últimes sessions, a la vora del 2% de les pèrdues.

En definitiva, el temps corre i s’espera la decisió de la CNMC, però el vot del mercat no sembla anar a favor del BBVA, fins ara, la qual cosa pot explicar el seu canvi d’actitud, molt més activa, en els dos casos que he comentat. Insisteixo en això que he anat dient d’ençà del començament de l’OPA: perquè arribi al final amb l’èxit que vol el BBVA, haurà de fer alguna cosa més i gratar-se la butxaca, perquè fins ara a l’accionista del Sabadell no li sortirien els comptes i, si decideix de fer el pas, hauria de ser amb un acte de fe. I l’experiència diu que els actes de fe no són corrents en el món financer.

El president Carles Puigdemont, que va haver de fer front als atemptats del 17 d’agost de 2017, ha criticat amb duresa el paper dels serveis secrets espanyols arran dels documents que s’han desclassificat sobre l’ex-imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti. En una publicació a X, es queixa que hi ha hagut incompetència i que cal depurar responsabilitat. “Per culpa de la feina mal feta hi ha hagut 16 morts i nombrosos ferits”, diu.

El president Puigdemont es pregunta, arran dels informes desclassificats, per a quina raó no se segueix i es monitora Es-Satti. “Si no es fa, és una gravíssima incompetència que no puc entendre. I si es fa, és evident que falta molta informació per desclassificar”, afegeix. També es queixa del fet que el CNI digui que no es va obtenir “ni el més mínim indici que pogués suposar un risc o una amenaça per a la seguretat”, Puigdemont apunta. “S’han gastat més recursos públics a investigar el deliri de la suposada trama russa que no pas a seguir un individu radical clarament vinculat al jihadisme”, assenyala Puigdemont.

He llegit la documentació sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils l'agost del 2017 que ha desclassificat el govern espanyol, i m'han sorgit encara més preguntes i molta més preocupació.

1. Vista la informació i els contactes que el cervell dels atemptats té amb entorns de…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) January 13, 2025

Pel que fa a un document escrit a mà pel mateix Es-Satti, sobre el qual el CNI elabora una anàlisi grafològica, Puigdemont apunta: “M’estranya que la facin tractant-se, com va dir el director del CNI, d’algú que no representa cap amenaça. I per cert, sorprèn que un imam marroquí escrigui, des de la presó, un informe on fa constar el DNI de tres o quatre persones. Una memòria prodigiosa, certament”. I també es queixa de la denegació del jutge de l’ordre d’expulsió d’Es-Satti.

“Si aquest grau d’informació, coneixement i contactes que va donar Es Satty el proporciona un independentista català, l’operatiu policial i judicial que es muntaria per tenir-lo controlat seria impressionant. A nosaltres ens espien amb Pegasus; a un islamista radical connectat amb entorns terroristes, que acaba preparant un dels atemptats més greus que hem tingut a Catalunya, no”, conclou el president.

Gonzalo Boye ha vist avui com el fiscal engegava l’atac més directe, dur i seriós contra ell en el judici a l’Audiència espanyola en què l’acusen de falsedat documental i d’emblanquiment de diners del narcotràfic en el marc de l’anomenada operació Mito. El fiscal Ángel Bodoque ha anat agafat de la mà d’una inspectora de la policia espanyola, de la UDEF, que ha afirmat directament que Boye havia participat com a advocat en la falsificació d’unes lletres de canvi per justificar l’origen de prop de nou-cents mil euros que van intervenir a començament del 2017 a cinc persones a l’aeroport de Madrid quan els volien traslladar a Colòmbia. L’atac contra la defensa de Boye ha estat frontal, ha detallat per què els documents que l’advocat va aportar no eren vàlids, però ha estat incapaç de justificar que provinguessin de venda de la droga. I ha estat en aquest punt que l’advocat de Boye ha pogut desconcertar el testimoni. La inspectora ha estat evasiva i insegura a l’hora de respondre qüestions determinants per a exculpar l’advocat del president Puigdemont d’una acusació per la qual la fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó.

Boye, contra una llarga condemna a presó: les armes que li resten en el judici que ara es reprèn

L’agent 127.263 ha estat l’autora dels informes policíacs sobre la suposada estratègia d’emblanquiment dels diners que ha nodrit els anys d’instrucció de la causa que va tenir a les mans la jutgessa María Tardón. I el fiscal Bodoque ha anat entrant, un per un i amb tota mena de detall, en aquests informes, perquè la inspectora anés trenant el relat acusatori contra Boye: segons que ha dit, van comprovar que les lletres de canvi que va presentar Boye per a justificar l’origen dels diners de l’empresari Manuel González Rubio (a qui es van intervenir els diners juntament amb quatre persones més, familiars i vinculades amb la seva empresa) havien estat totes cancel·lades, “i no tenien cap validesa legal, i això desmunta completament l’estratègia d’emblanquiment de capitals”, ha reblat.

Ha dit: “Els contractes van ser elaborats per a justificar exclusivament l’origen il·lícit dels diners, però es van fer només amb la informació de les escriptures amb què les lletres van ser originades, és a dir que Boye no sabia què havia passat amb aquelles lletres, quina vida havien tingut, i només van fer quadrar les dates perquè el relat tingués cronològicament una veracitat.” I ha afegit: “Però vam comprovar amb aquestes escriptures de cancel·lació que aquestes lletres mai no van estar al seu poder perquè van ser carregades a unes altres persones, la majoria el mateix creditor de les lletres.”

El fiscal i la inspectora han mirat de desmuntar una de les línies argumentals més importants de la defensa de Boye, segons la qual l’acusació es fonamenta en la declaració voluntària d’un altre dels acusats quan era a la presó i que, en canvi d’incriminar l’advocat, va sortir en llibertat. El fiscal ha portat l’agent a dir que la declaració d’aquest acusat, Manuel Puentes Saavedra, no era pas gaire important: “Això és una anàlisi objectiva de la documentació, aquí no hi ha cap element subjectiu que s’hi pugui introduir.” Ha dit, en tot cas, que la declaració de Puentes Saavedra, que va afirmar que els diners intervinguts no eren de González Rubio sinó de José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco, el capitost del suposat entramat, i que Boye els va ajudar a camuflar-ne l’origen.

Però si bé la inspectora ha aconseguit d’exposar els dubtes sobres l’autenticitat i validesa de les lletres, no ha estat capaç de demostrar de cap manera que els diners provinguessin de la venda de la droga i que, per tant, hi hagués un cas evident d’emblanquiment d’aquells diners intervinguts a l’aeroport.

L’advocat de Gonzalo Boye ha portat el testimoni a una situació d’incomoditat i tensió que li ha fet oblidar pràcticament tot allò per què li demanava: no recordava ni sabia si González Rubio havia cobrat un deute a favor seu d’una empresa amb què havia tingut vinculació perquè hi havia fet una aportació important per a una ampliació de capital uns quants anys abans dels fets de l’aeroport de Madrid; ni que el deute a favor seu coincidia de manera gairebé exacta amb els més de vuit-cents mil euros intervinguts (“recordo que ho vam mirar, però vam considerar que no estava relacionat amb la confiscació de diners”); ni que el contracte de compra d’una oficina a Colòmbia tancat quatre mesos abans coincidia –pel valor– amb els diners que duien a l’aeroport; ni que González Rubio i Gonzalo Boye tenien una relació de client-advocat des de força anys abans; ni que les comunicacions intervingudes entre Boye i la filla de Sito Miñanco, Isabel Prado, potser es devien al fet que ella treballava com a advocada al mateix despatx…

L’amnèsia sobrevinguda ha deixat buides de resposta les preguntes, però el silenci ha estat força revelador. Si més no, per a sembrar de dubtes moltes de les afirmacions i les acusacions amb què havia començat, de manera força inquietant, l’interrogatori al testimoni més perillós fins ara per a Gonzalo Boye.

Un home de cinquanta-dos anys ha mort aquest mentre treballava en una fàbrica de peixos de ciment i va formigar Vallfogona de Balaguer (la Noguera), segons han informat els Mossos d’Esquadra en un comunicat.

Per motius que encara s’investiguin, l’operari ha quedat atrapat mentre netejava una tremuja i una vagoneta; els serveis d’emergències no li han pogut salvar la vida.

Els Mossos han posat els fets en coneixement del jutjat d’instrucció en funcions de guàrdia de Lleida i de la Conselleria d’Empresa i Treball, d’acord amb els procediments habituals en accidents laborals amb víctimes mortals.

L’Editorial Afers, el programa d’IB3 Téntol i el projecte sense ànim de lucre Ce Trencada són els finalistes de la dotzena edició dels premis Martí Gasull i Roig.

Després de la deliberació del jurat entre 335 propostes, a partir d’avui serà el públic qui decidirà el guanyador. Així, es podrà votar fins al 14 de febrer en aquest enllaç. El premiat s’anunciarà el 25 de febrer al Teatre Poliorama. Aquest dia, també es lliurarà el Premi a la Innovació i el Premi Especial del Jurat.

Els guardons els organitza cada any Plataforma per la Llengua, i persegueixen de reconèixer persones o entitats que hagin destacat en la defensa o la promoció de la llengua catalana.

Els tres finalistes

L’Editorial Afers va ser fundada a Catarroja el 1983, dirigida per l’historiador Vicent Olmos. Fa més de quarata anys que demostra el seu compromís amb la llengua i la cultura del país, des d’una visió progressista i democràtica. El 2024, va estat afectada per la devastadora gota freda que va partir el País Valencià.

Téntol és un programa de ràdio i televisió de la cadena pública IB3, de les Illes, dirigit i presentat per la periodista cultural Margalida Mateu. El programa destaca per la seva cura del patrimoni lingüístic de les Illes, ja que posa especial atenció en la genuïnitat i en l’origen etimològic de les paraules i les seves expressions.

Ce Trencada és l’últim dels finalistes elegits. Es tracta d’un projecte sense ànims de lucre que va néixer el març de 2021 i té l’objectiu de preservar i expandir el català al món dels videojocs. Així, s’encarreguen de traduir i corregir al català qualsevol aventura multimèdia. Des de Ce Trencada apel·len a tots els creadors de continguts digitals per tal que incorporin la llengua catalana als seus futurs productes i, així, assolir el seu propòsit definitiu: desaparèixer com a comunitat.

En edicions anteriors, els premis Martí Gasull i Roig van reconèixer la revista infantil valenciana Camacuc, VilaWeb, Ràdio Arrels, la revista Sàpiens, la Llibreria Catalana de Perpinyà, la cooperativa Som Energia, Catalunya Ràdio, la comunitat sikh de Catalunya, el grup Bon Preu, Escola Valenciana i l’Assemblea de Docents de les Illes Balears.

La revista Camacuc guanya el premi Martí Gasull i Roig: “No ens podran vèncer”

Camprodon ha acollit un càsting de figurants per un film que reproduirà la tragèdia del Balandrau del 30 de desembre del 2000, quan van morir deu excursionistes. Dirigida per Fernando Trullols, és una coproducció de Lastor Media, Goroka i TV3 i es rodarà aviat en localitzacions del Ripollès i altres punts de muntanya.

Una cinquantena de persones ja s’havien acostat aquest matí a l’oficina de Turisme de Camprodon per inscriure’s en el càsting, que s’allargarà tot el dia. Entre ells hi havia Manel Espinosa, bomber de la Generalitat jubilat, que fa 25 anys va participar en el dispositiu. “Va ser un rescat molt dur”, recorda a l’ACN i explica que s’hi ha apuntat perquè té curiositat de veure com serà la pel·lícula.

“Va molt bé”, ha explicat a l’ACN Juli Costa, responsable del càsting per l’empresa Agency Since 1996. La convocatòria era a les 10.00 a l’oficina de coworking de Camprodon –un espai des d’on es pot veure el Balandrau i la resta de pics ripollesos– i al migdia ja hi havien passat més d’una cinquantena de persones.

Cerquen infants i adults per fer de figurants en les escenes que inclouran des de les famílies de les víctimes que van acudir al lloc fins al dispositiu de recerca. Per això, remarca Costa, també cerquen excursionistes i esquiadors perquè hi haurà escenes que s’hauran de fer en un entorn de neu. En aquest sentit, també faran falta figurants per fer de psicòlegs i bombers, entre més personatges.

Entre els aspirants hi havia perfils molt diferents, però amb un mateix element en comú, la curiositat per veure com es roda un film des de dins. Ester Costa, veïna de Llanars, explica que va saber del càsting a través d’un grup de Whatsapp i que no va dubtar a apuntar-s’hi. “Pot ser xulo, no? Per un costat és una pena perquè parla d’una tragèdia, però també perquè també està bé donar a conèixer els riscos de la muntanya”, explica.

L’infern del Balandrau: vint anys de la tragèdia més gran al Pirineu

Qui també té s’ha apuntat i té el perfil d’excursionista és Dolors Bosch, actual presidenta del grup de Muntanya a la Vall de Camprodon. “Penso que tothom va intentar fer tot el que va poder per ajudar en aquella situació”, explica. Bosch també creu que la pel·lícula pot ajudar a conscienciar sobre els riscos de la muntanya i de la importància de conèixer les previsions meteorològiques abans de fer cims.

El film, els detalls de la qual no han transcendit, arriba després del fil documental Balandrau, infern glaçat (2021) on, a través de testimonis i un dels supervivents dels fets, es reconstruïa la història dels excursionistes morts. Era dirigida per Guille Cascante i coproduïda pels mateixos que ara impulsen el nou film, TV3, Lastor Media i Goroka.

El Balandrau a la memòria: “Aquells dies la vall de Camprodon semblava ‘Apocalypse Now’”

“Va ser un rescat dur”

Entre els inscrits també hi havia persones que ho van viure en primera persona, com en Manel Espinosa, ara bomber jubilat, que va participar en el rescat de les víctimes. “Em feia gràcia i curiositat”, explica, per veure com reproduiran aquells fets. Com a testimoni directe també els ha facilitat la roba de bomber que duia en aquell moment per ajudar-los a fer una reproducció fidel. Quan se li pregunta per la tragèdia afirma que va ser “un rescat dur pel volum de neu acumulada”. I recorda el canvi de temps sobtat que va acabar essent una trampa mortal pels deu excursionistes que hi van perdre la vida. “Vaig parlar amb gent que havien sortit aquell matí i que es van tirar enrere perquè van veure que la cosa s’estava ficant negre; la muntanya és perillosa”, diu.

En Jordi, de Sant Pau de Segúries, s’ha apuntat amb els seus fills, Arlet i Biel d’11 i 8 anys. La nena estava entusiasmada en participar-hi i es van decidir els tres. En Jordi, a més, quan hi va haver la tragèdia treballava al bar de l’estació de Vallter. “Ens van evacuar perquè s’havia girat mal temps i ja ens van dir que hi havia desapareguts, però no ens esperàvem una tragèdia tan gran”, recorda. Creu que, per a la gent de la comarca, aquells fets els “van marcar bastant” i va contribuir a seguir tenint “molt de respecte” al torb, el vent fort de muntanya que va sorprendre les víctimes del Balandrau de fa vint-i-cinc anys.

El càsting s’allargarà tot el dia i és previst que en facin un altre la setmana vinent a una localitat pendent de confirmar.

Els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol (CNI) van entrevistar-se unes quantes vegades amb l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, per obtenir informació sobre entorns gihadistes entre el 2012 i el 2014, mentre era a la presó de Castelló i abans no anés a viure a la capital ripollesa.

El CNI es va arribar a reunir amb ell per saber què en sabia de l’operació Xacal, de Vilanova i la Geltrú i més casos. Va donar informació i li van donar un número de telèfon per si volia posar-se en contacte amb els serveis secrets.

Però el maig del 2014 es va fer una anàlisi en què es va incidir en la seva tendència a enganyar i a no complir les directrius, afegida a les conclusions extretes de les entrevistes, que va fer que consideressin que es-Satti s’invalidava “per a qualsevol activitat informativa en benefici de les missions assignades al CNI”.

A més, no van detectar que fos un risc i el 2014 i 2015, davant l’augment de l’activitat gihadista a Europa, el CNI va centrar els esforços en uns altres individus. Ho revelen documents desclassificats pel govern espanyol i ho va dir l’ex-director del CNI Félix Sanz Roldán a la comissió de secrets oficials del congrés espanyol el 2018.

Nico Krisch: “És una obligació ineludible d’Espanya d’aclarir si Es-Satti és viu”

Més contactes de la policia espanyola

La informació que s’ha desclassificat només fa referència fins al 2015. Tot i això, hi ha proves que confirmen que la policia espanyola va visitar tres vegades la mesquita cercant Es-Satti. L’última va ser tan sols un mes abans, de la qual cosa la policia catalana no sabia res. En aquell moment, ningú no sabia encara que Abdelbaki es-Satty, l’imam d’Annour fins feia poques setmanes, era el cap del grup que havia preparat els atemptats.

Això mateix ho va confirmar públicament Hamid Barbach, secretari de la comunitat islàmica Annour de Ripoll, a la comissió d’investigació del parlament sobre aquells atemptats. Segons Barbach, en la tercera visita de la policia, van trucar des d’un número ocult i van avisar que farien un escorcoll a l’entitat. L’última visita va ser tan sols un mes abans del 17-A.

Segons la informació de què disposa VilaWeb, el juliol del 2017, funcionaris de la policia espanyola van fer aquesta tercera visita i van demanar si hi havia hagut cap canvi en l’organigrama de l’oratori. Els van respondre que Es-Satti havia estat acomiadat i que havia dit que se n’anava al Marroc. Els policies espanyols no van fer cap comentari. Sabien que havia fugit.

Descartaren que tingués objectius terroristes

Segons que consta en els documents, les entrevistes amb es-Satti eren pensades per parlar sobre gent amb qui havia mantingut contactes i que podrien anar relacionades amb entorns del terrorisme gihadista. Segons el CNI, entre el març i l’abril del 2014 no es va apreciar mai cap indici que pogués estar radicalitzat o en procés de radicalització. L’entrevista del 24 d’abril de 2014 va ser quan el CNI li va proporcionar un telèfon de contacte per si volia aportar informació.

Una vegada va sortir de la presó, el 29 de maig de 2014 el CNI va tornar a controlar-li les activitats. “El resultat d’aquest seguiment tampoc no va aportar informació sobre relacions d’interès per a l’activitat del CNI en l’àmbit de la lluita contra el terrorisme”, diuen.

El CNI va seguir es-Satti durant set mesos i detalla que no van observar converses, activitats o contactes que permetessin de deduir l’existència d’un pla per a executar atacs terroristes a l’estat espanyol ni en qualsevol lloc més, ni que formés part de cap organització terrorista o islamista radical, o l’existència d’un procés de radicalització per part d’es-Satti cap a postulats pròxims a l’autoanomenat Estat Islàmic o a cap grup terrorista més.

D’aleshores ençà, es-Satti va mantenir algun contacte telefònic amb personal del CNI. “Aquests contactes eren cercats per part d’es-Satti. Era evident que tractava de mantenir aquest canal obert i constatar que a l’altra banda del telèfon hi havia algú. En cap cas va proporcionar informació d’un mínim interès sobre les seves activitats o contactes ni se li va detectar cap element o indici que permetés d’establir que avançava en un possible procés de radicalització o que radicalitzava persones del seu entorn”, insisteix el CNI.

El CNI recorda que es-Satti es va instal·lar a Ripoll el febrer del 2015, dos mesos després d’haver deixat de constituir un objectiu d’interès, i que cap servei d’intel·ligència d’Europa o el Marroc no havia sol·licitat informació sobre es-Satti perquè hagués cridat l’atenció sobre cap circumstància.

Reacció del president Puigdemont

El president Carles Puigdemont, que va haver de fer front als atemptats del 17 d’agost de 2017, ha criticat amb duresa el paper dels serveis secrets espanyols arran dels documents que s’han desclassificat sobre l’ex-imam de Ripoll. En una publicació a X, es queixa que hi ha hagut incompetència i que cal depurar responsabilitat. “Per culpa de la feina mal feta hi ha hagut 16 morts i nombrosos ferits”, diu.

El president Puigdemont s’ha preguntat per a quina raó no s’ha seguit ni monitorat Es-Satti, es queixa del fet que el CNI no obtingués “ni el més mínim indici que pogués suposar un risc o una amenaça per a la seguretat”, del document escrit a mà d’Es-Satti i de la denegació del jutge de l’ordre d’expulsió.

“Si aquest grau d’informació, coneixement i contactes que va donar Es Satty el proporciona un independentista català, l’operatiu policial i judicial que es muntaria per tenir-lo controlat seria impressionant. A nosaltres ens espien amb Pegasus; a un islamista radical connectat amb entorns terroristes, que acaba preparant un dels atemptats més greus que hem tingut a Catalunya, no”, diu el president Puigdemont.

Indignació del president Puigdemont amb els documents del CNI sobre Es-Satti

El ple de l’Ajuntament de Paiporta (Horta Sud) ha aprovat la moció presentada pel PP per reprovar la batllessa socialista, Maribel Albalat, i el seu equip per la ineficàcia i manca de gestió de la gota freda. Compromís, que és soci de govern dels socialistes, ha donat suport a la moció, juntament amb Vox. El PSPV, que governa en minoria amb nou regidors, ha titllat la proposta de cortina fum. El ple ha estat interromput unes quantes vegades pels nombrosos veïns que hi han assistit per protestar per l’acció municipal.

La portaveu del PP, Chelo Lisarde, ha justificat la moció perquè considera que l’equip de govern no pot vantar-se de cap de les gestions que ha fet d’ençà de la gota freda. “Arriba tard i malament a tot”, ha recalcat. De fet, ha lamentat que aquest equip de govern havia reconegut la seva pròpia incapacitat demanant-li a òrgans supramunicipals que els tutelessin. També ha retret la manca de transparència i missatge. “Demostren que o no en saben, o viuen en una realitat que no és la que vivim a Paiporta”, ha assenyalat.

La portaveu de Compromís, Maria Àngels Val Canós, ha atribuït la gran responsabilitat de la tragèdia al govern del PP i, en especial, a Carlos Mazón, a qui ha dit que continuarien demanant responsabilitats. A més, ha justificat el suport a la moció perquè es tardava molt a donar resposta i la situació continuava desbordant clarament les capacitats de la batllia i de l’equip de govern. “Continua sense haver-hi un pla d’acció que ordene i jerarquitze els problemes i les solucions, l’ajuntament va ben perdut”, ha lamentat.

Amnistia Internacional de Catalunya ha reclamat que les autoritats impulsessin investigacions exhaustives sobre els casos de policies infiltrats en moviments socials, i oferissin, textualment, una reparació als qui havien tingut els drets vulnerats. Ho ha expressat en uns quants missatges arran del reportatge emès anit a 3Cat sobre els casos d’infiltracions de policies en moviments socials de Catalunya, basat en investigacions prèvies del diari digital la Directa.

“Identificar com a objectius d’infiltració policial persones exclusivament pel seu activisme i exercici del dret de protesta és difícilment compatible amb el conveni internacional dels drets humans”, ha dit Amnistia Internacional. L’organització ha recordat que, per la relatora de l’ONU sobre llibertat d’associació i reunió pacífica, Gina Romero, recórrer a agents secrets era una pràctica summament invasiva i amb un risc elevat de vulneració de drets. Per això, Amnistia Internacional ha remarcat que la pràctica d’infiltrar agents solament s’hauria de permetre si hi havia raons fonamentades de comissió d’un delicte greu.

#Infiltrats3Cat Arran del reportatge d'ahir @30minuts @La_Directa, volem recordar que identificar com a objectius d'infiltració policial persones exclusivament pel seu activisme i exercici del dret a la protesta és difícilment compatible amb dret internacional dels #dretshumans.

— Amnistia Internacional Catalunya (@AmnistiaCAT) January 13, 2025

Reclamem que les autoritats duguin a terme investigacions exhaustives sobre aquests fets, especialment encaminades a oferir reparació a les persones que han pogut veure vulnerats els seus #dretshumans a conseqüència d'aquestes operacions policials.

— Amnistia Internacional Catalunya (@AmnistiaCAT) January 13, 2025

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat una exempció del 100% de l’impost de la renda sobre les persones físiques (IRPF) als propietaris d’habitatge que els posin de lloguer segons l’índex de referència. A més, ha avançat un nou PERTE amb fons europeus dedicat a la construcció de cases i més mesures, com ara un augment d’imposts als compradors extracomunitaris.

En un acte al Museu del Ferrocarril, on han acudit bona part dels ministres socialistes, Sánchez ha revelat un paquet format per una dotzena de mesures per fer assequible l’accés a l’habitatge, especialment entre els joves.

Sánchez ha explicat que proposaria al congrés espanyol una exempció fiscal de la totalitat de l’IRPF per als propietaris que lloguessin l’habitatge segons l’índex de referència, sense necessitat que fos en una zona tensa.

També s’ha mostrat partidari de limitar la compra d’habitatge per part d’estrangers extracomunitaris no residents a l’estat espanyol augmentant la càrrega fiscal a pagar en cas de compra fins al 100% del valor de l’immoble.

També ha anunciat més mesures com la cessió de tres mil habitatges públics i dos milions de metres quadrats de sòl residencial a l’empresa pública d’habitatge espanyola. Això, segons Sánchez, permetria de crear milers d’habitatges nous.

El Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació ha emès un comunicat per a expressar el desacord amb les declaracions del president de la Diputació, Vicent Mompó, en què criticava el capteniment dels mitjans i els acusava d’haver participat en el linxament públic contra Carlos Mazón.

En la nota, el Consell Rector expressa el suport al Consell d’Informatius, que ahir de vesprada va respondre públicament a les afirmacions de Mompó. “La plantilla d’À Punt ha fet un treball impecable durant la cobertura de la DANA i les seues catastròfiques conseqüències. Tots els treballadors i treballadores dels mitjans públics s’han bolcat per oferir una cobertura informativa total amb absoluta professionalitat”, diu la nota.

El Consell Rector recorda també que À Punt ha complit amb la missió de servei públic que té encomanada, que és informar amb independència, veracitat i objectivitat als ciutadans valencians.

Pendents del relleu

Miquel Francés, president del Consell Rector, és ara la màxima autoritat en els mitjans públics després de la dimissió del director general, Alfred Costa. Costa va deixar el càrrec en saber que, justament el dia 29 d’octubre, Carlos Mazón oferia la direcció de la televisió a la comunicadora Maribel Vilaplana. Aquestes setmanes vinents, els membres del Consell Rector deixaran les seues funcions quan prenga possessió el nou Consell d’Administració sorgit després del canvi de llei aprovada a les Corts pel PP i Vox.

Les línies R1 i RG1 han recuperat la circulació a l’altura de Badalona, que havia estat tallada per un atropellament, segons que ha informat Renfe. Els trens han de recuperar de manera progressiva les freqüències i horaris de pas habituals.

Consulteu l’estat del servei de Rodalia, ací.

La incidència ha estat abans de les vuit del matí i ha obligat a tallar la circulació en tots dos sentits. Cap a les 8.20 s’ha pogut restablir la circulació per una via i, finalment, s’ha restablert completament poc abans de les deu del matí.

El jutge Ángel Luis Hurtado, que instrueix la causa contra el fiscal general de l’estat espanyol per un suposat delicte de revelació de secrets, ha decidit de fer un pas més en les diligències i ha citat com a investigats el fiscal general, Álvaro García Ortiz (29 de gener), i la fiscal provincial de Madrid, Pilar Rodríguez (30 de gener).

Ángel Hurtado, el guardaespatlles de Rajoy que ara vol el cap del fiscal general 

Hurtado ha pres aquesta decisió perquè considera “apuntalada la presumpta participació de tots dos en els fets delictius“, és a dir, la filtració dels correus electrònics sobre el pacte amb la fiscalia de la parella d’Isabel Díaz Ayuso, l’empresari Alberto González Amador, per a evitar la presó per un seguit de delictes fiscals.

Així mateix, el magistrat també considera com a investigat el tinent fiscal de la secretaria tècnica de la fiscalia general de l’estat espanyol, Diego Villafañe. Segons Hurtado, es podria haver conxorxat amb García i Rodríguez] “per revelar secrets o informacions reservades relatives a un altre ciutadà, que hauria sabut arran del seu ofici o càrrec i no haurien d’haver estat divulgats”.

“Sense entrar en consideracions al respecte –afegeix l’instructor–, allò que les diligències practicades fins ara apunten, amb un grau elevat de versemblança, és que, ara per ara, hi ha una base indiciària per a pressuposar la participació significativa d’aquest investigat [García Ortiz] en aquesta filtració, en tant que fou la persona que dirigí els passos que hi conduïren, aprofitant la situació de superioritat que ostentava envers uns altres fiscals, que es prestaren a posar-se a la seva disposició. Això només es pot entendre des de la seva posició de preeminència, atès que és superior jeràrquic de tots ells”, diu la interlocutòria.

L’ús d’antidepressius ha augmentat de forma significativa en els darrers anys. Més d’1,2 milions de persones assegurades van tenir almenys una dispensació l’any 2023, un 169% més que el 2020, segons dades facilitades pel Departament de Salut de la Generalitat. Destaca l’increment entre els menors de quinze anys (+253%). Pel que fa a l’atenció primària, el 2023 es van registrar 44.447 nous casos de trastorns depressius.

D’altra banda, d’acord amb les dades de la Central de Resultats, el 2023 als Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA), un 23,8% de la població atesa va ser diagnosticada amb trastorns depressius. La mitjana de visites per pacient va ser de 7,2, amb 3.904 casos atesos, un 15% més que el 2020, dels quals el 71% eren dones.

Els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) van atendre un 9,5% de la població per trastorns depressius, amb una clara predominança en noies (12,3% enfront del 5% en nois). La mitjana de visites l’any per pacient va ser de 12,2, i es van atendre un total de 2.203 casos, un 10% més que el 2020, dels quals el 74% eren noies.

Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), un 9,2% de la població major de quinze anys respon de manera assimilable a formes moderades o greus de depressió, un increment del 28% respecte al 2019. Aquesta condició afecta un 12% de les dones i un 6% dels homes, amb una incidència especialment alta entre les persones majors de setanta-quatre anys (13%) i les classes socials més desfavorides (11%).

En un comunicat fet públic coincidint amb el Dia Mundial de Lluita Contra la Depressió, el Departament de Salut assenyala l’augment rellevant de la prevalença de trastorns depressius a Catalunya, especialment en dones, persones grans i grups socioeconòmics desafavorits. “Això posa en relleu la necessitat de continuar invertint en prevenció, detecció precoç, millora dels recursos d’atenció i sensibilització social”, apunta el comunicat.

Un dels objectius del Pla de Salut 2021-2025 és reduir el nombre de persones que prenen antidepressius durant més de sis mesos. Tot i això, l’any 2023 un 10,5% dels assegurats van continuar rebent aquests tractaments (+0,8% respecte de 2021).

D’altra banda, Salut recomana hàbits per reduir el risc de patir depressió, com seguir una alimentació saludable, fer activitat física, no fumar ni beure alcohol i cuidar la qualitat del son.

Carles Puigdemont ha convocat aquest divendres la direcció permanent de Junts per Catalunya a Brussel·les. Segons que han confirmat fonts del partit, el dirigent vol abordar-hi la situació política atès que dijous previsiblement la mesa del congrés espanyol prendrà una decisió sobre la proposició no de llei (PNL) que exigeix una qüestió de confiança de Pedro Sánchez. Després de la reunió de la cúpula de la formació a la capital belga, és previst que el president de Junts comparegui davant els mitjans de comunicació per donar explicacions. La setmana passada, el secretari primer de la mesa del congrés espanyol, Gerardo Pisarello, va dir que es negociaven coses i va demanar al PSOE una “amnistia política” a Puigdemont.

El desembre proppassat, en una entrevista a TV3, Carles Puigdemont va avisar el PSOE que no tramitar la iniciativa per a una qüestió de confiança de Pedro Sánchez tindria “conseqüències irreversibles”. Ho va dir després de l’ajornament de la tramitació de la PNL per part de la mesa del congrés espanyol. Sobre això, també va alertar que, si no canviaven moltes coses, no podrien continuar donant suport al govern espanyol, ni negociar el pressupost.