Vilaweb.cat

Les protestes contra la sentència del procés disparen el balanç anual de denúncies per violència institucional

Les protestes contra la sentència del procés, anunciada el 14 d’octubre de l’any passat, han convertit el 2019 en l’any amb més casos de violència institucional. Ho indica el Servei d’Atenció i Denúncia davant de Situacions de Violència Institucional (SAIDAVI) d’Irídia, que ofereix assistència jurídica i psicosocial gratuïta a tothom qui es trobi en una situació de violència institucional dins el sistema penal català. Al report anual de l’entitat, hi comptabilitzen agressions de les forces de policia als espais públics, als CIE i a les presons. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En total, durant el 2019, van atendre 248 casos de persones que podien haver estat víctimes de violència institucional, més del doble que el 2018 (115) i cinc vegades més que no el 2017 (52). Entre els 248 casos atesos, 216 van ser en contexts de protesta política, 14 a l’espai públic, 14 en contexts de privació de llibertat (10 de presó i 4 de CIE) i 4 d’àmbits diversos, principalment en contexts de desallotjament i de comissaria.

En un capítol de l’informe, es parla a bastament de les protestes contra la sentència del procés, durant les quals es van atendre 216 persones que van relatar situacions d’un ‘ús desproporcionat i abusiu de la força per part de les forces i els cossos de seguretat’. S’hi destaquen l’ús de projectils de cautxú o escuma contra manifestants; situacions especialment vexatòries, sigui per la violència utilitzada o per l’ànim de castigar o d’intimidar; l’ús dels bastons de policia de manera antireglamentària; i més males pràctiques, com ara l’anomenat ‘carrusel‘, o bé l’absència del número d’operatiu policíac en un lloc visible. A banda la vulneració del dret de manifestació i de reunió, també assenyalen que durant aquells dies es va impedir el dret de llibertat d’informació, amb setanta-un periodistes agredits durant les protestes.

‘Et rebento’

Entre els episodis de violència policíaca i, per extensió, institucional, l’informe inclou el cas d’un jove que fou suposadament amenaçat i agredit per un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona. El judici, encara pendent de sentència, es va fer l’any passat, però els fets es remunten al 2016. Un home de trenta-sis anys tornava a casa amb bicicleta per la Rambla de Barcelona quan el conductor d’un automòbil es va enutjar amb ell i van tenir una discussió forta. L’home amb qui va discutir va resultar que era un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona fora de servei. Amb l’ajut d’agents uniformats, el van dur a la comissaria i el van deixar a la sala d’espera. Més tard, l’agent amb qui havia discutit va anar a la sala d’espera, va escridassar-lo i va pegar-li, repetidament.

La víctima va enregistrar l’àudio de l’escena, al qual ha tingut accés VilaWeb, i aquest document va ser presentat al judici com a prova. S’hi pot sentir l’agent amenaçant repetidament el detingut, tot cridant ‘Això ho pagaràs’ i ‘Et rebento’. Les imatges de les càmeres de la comissaria no es van poder aportar com a prova perquè per llei es poden eliminar al cap de trenta dies, un termini que SAIDAVI demana que s’ampliï a sis mesos, pel cap baix.

Els CIE és un altre dels punts que originen més denúncies de violència institucional. A banda de denunciar ‘l’opacitat’ d’aquests centres, SAIDAVI assegura haver tingut coneixement de set persones afectades per violència dins el CIE. S’han interposat tres denúncies i el servei ha assumit la representació de totes. Així mateix, asseguren que es troben molts entrebancs per a investigar judicialment aquestes agressions, especialment perquè la víctima i els testimonis són expulsats per l’administració. ‘Els jutjats són contraris a adoptar mesures cautelars com ara la suspensió de l’expulsió, i la investigació dels fets, si s’obre, s’acaba fent sense un element essencial: la declaració de la víctima i dels testimonis. Com que normalment és l’única prova de càrrec contra els agents, és habitual que el procediment sigui arxivat, de manera que aquesta mena de conductes resten impunes’, diu l’informe.

El darrer espai de denúncia són les presons i la ‘forta opacitat que les envolten’. Asseguren haver rebut denúncies de tres situacions de tortura o tractes cruels, tots al Centre Penitenciari Brians 2. S’investiguen judicialment, però en totes el patró sembla haver estat el mateix i l’agressió va ser feta en zones on no hi ha càmeres de videovigilància. ‘Els interns pateixen una doble victimització: pels maltractaments i les vexacions viscudes en un primer terme, i la posterior sanció penitenciària, que en tots els casos ha suposat una sanció d’aïllament.’

Precisament la situació d’aïllament és una altra de les denúncies de l’informe perquè asseguren que hi ha proves que si és prolongat en el temps, pot tenir un efecte ‘profundament dessocializador’ i fa créixer el risc de suïcidi. Per això demanen al govern espanyol que elabori una reforma del reglament penitenciari, que se suspengui l’aïllament penitenciari com a règim de vida en el primer grau penitenciari i que prohibeixin les sancions d’aïllament superiors a quinze dies. Així mateix, es demana la prohibició de les bales de goma, que es revisi el funcionament intern del cos de la policia espanyola perquè es millori la independència de les investigacions internes sobre tortures i que es deroguin les repatriacions i trasllats de detinguts mitjançant la sedació forçosa. ‘Aquestes normes són contràries a l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans‘, diuen.

Al govern de la Generalitat, SAIDAVI també li fa un seguit de peticions que són competència seva. Li demana que elabori un mecanisme de denúncia especial per a les situacions de violència institucional i que es diferenciï de la resta de denúncies. També, que es revisi el protocol de sanció per a aquests casos i que s’aturin les identificacions policíaques per perfil ètnico-racial. Sobre l’enregistrament d’imatges en dependències policíaques, també demanen que hi hagi l’obligació de conservar-les durant un mínim de sis mesos i que es posin càmeres als vehicles policíacs, ‘especialment les furgonetes de les unitats antiavalots ARRO i BRIMO’, atès que ‘a vegades s’utilitzen també per a aquest tipus de trasllats’.

The post Les protestes contra la sentència del procés disparen el balanç anual de denúncies per violència institucional appeared first on VilaWeb.

Andrés Boix: ‘Tret del confinament total, tot allò que s’ha fet amb estat d’alarma es podia fer sense’

Andrés Boix i Palop (València, 1976) té un currículum molt extens. És professor titular de dret administratiu de la Universitat de València de fa tretze anys. També és doctor en dret i ha fet diversos estudis i recerques en universitats com ara la Sorbona de París, la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt i la Bucerius Law School d’Hamburg. El 20 d’abril proppassat ja va advertir en un vídeo per què creu ‘que tampoc no passaria res si no es prorroga l’estat d’alarma’. Demà, el congrés espanyol n’ha d’aprovar un nou allargament, però el govern Sánchez té la majoria penjant d’un fil. Els qui s’hi oposen diuen que no és el mecanisme adequat. Boix ho subscriu, i hi hem enraonat perquè ens ho argumentés. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El PSOE i Podem asseguren que sense estat d’alarma se sembrarà el caos econòmic i tornarà el sanitari.
—El dret normalment té diversos instruments per a resoldre els problemes. L’estat d’alarma potser és una manera d’aplicar un seguit de mesures, però és evident que no és l’única. Totes les mesures referides a l’activitat econòmica o la protecció dels treballadors formen part de les competències normals de qualsevol govern i es poden cobrir sense cap problema. Respecte de la qüestió sanitària, sempre que no es tracte d’establir un confinament absolut de la població, sinó de fer-lo localitzat i segons els criteris d’impacte de la pandèmia, hi ha molts instruments a la legislació ordinària, en matèria d’emergències sanitàries, que hi són justament per a això. S’hi diu que es podran establir restriccions de les llibertats individuals. Ho diuen fins i tot més clarament que l’estat d’alarma.

De fet, el confinament total de la conca d’Òdena es va fer un dia abans que es declarés l’estat d’alarma i l’única cosa que va requerir va ser una autorització judicial.
—Sí, i no només eixe. Es va confinar part de la població de Càceres i unes ciutats dormitori del voltant, i es van confinar vora quatre-cents mil habitants a Múrcia, entre altres casos. I es va fer amb la legislació ordinària en matèria d’emergències sanitàries, amb decisions de les comunitats autònomes. I aprovades per jutges de la jurisdicció contenciosa administrativa, perquè una de les coses bones que té eixa legislació és que el control de la proporcionalitat i la necessitat d’eixes decisions depenen de l’ordenament judicial.

La legislació vigent permet un desconfinament sanitari amb garanties sense haver de decretar l’estat d’alarma?
—A partir d’ara, jo crec que sense cap problema. Tenim l’exemple d’Alemanya, on no han gastat una declaració equivalent al nostre estat d’alarma, sinó que governen amb el nostre equivalent a la llei d’emergències sanitàries, i amb respecte al repartiment habitual de competències. És a dir: l’estat coordina i impulsa un marc general de les mesures, però les decisions són de cada land, amb una resposta territorialitzada. Això es pot fer perfectament. A la llei general de salut pública del 2011 hi ha uns instruments de control d’aquestes situacions per part de l’estat central molt potents i que es poden activar sense deixar de garantir la coordinació i l’acord a partir d’un marc general. Només cal canviar el xip de l’ordeno y mando i apostar per un model més descentralitzat. Fer que totes les administracions públiques treballen, cadascuna dins les seues competències constitucionals.

Les autoritats autonòmiques poden suspendre drets a redós de la llei de salut pública, sense necessitat d’intervenció del govern estatal?
—I tant. La llei sobre la declaració de l’estat d’alarma no diu enlloc que es puga suspendre cap dret, només que poden establir-s’hi limitacions. A més, el Tribunal Constitucional va estipular a la sentència 83/2016 que eixes limitacions havien de ser molt puntuals, i, en general, afectar col·lectius molt concrets. A diferència d’això, la llei orgànica de mesures d’emergència de salut pública, de l’any 86, té un article tercer molt ampli que diu explícitament ‘qualsevol mesura que siga necessària’. I per si hi ha cap dubte sobre si això pot suposar la privació de drets individuals, l’article 8.6 de la llei administrativa de jurisdicció de contenciosos diu que si eixes mesures impliquen la privació o una restricció d’un dret fonamental han de tenir aval judicial. Ho poden fer les comunitats autònomes si el jutge considera que la decisió és pertinent i proporcional.

I això, com dieu, ho abona la sentència del Tribunal Constitucional. Quins límits posa, exactament?
—La sentència deia que les mesures de restricció a la llibertat de circulació dels ciutadans que s’havien adoptat en aquell context són constitucionals perquè són puntuals, afecten col·lectius concrets i no suposen una privació total del dret sinó una limitació de fer algunes coses que permet el dret, però no totes. El que és molt dubtós és que en un estat d’alarma es puga fer un confinament general.

És a dir: no tan sols és dubtós que el confinament general només es pogués fer amb l’estat d’alarma, també és dubtós que l’estat d’alarma permeti de fer-lo.
—És que, més o menys, el que es pot fer en estat d’alarma es pot fer amb la legislació ordinària. Tret d’un confinament general i absolut, perquè això vol dir suspendre un dret per a tots, i això, encara que literalment no és escrit enlloc que no es puga fer, crec que s’ha d’entendre que s’ha anat una mica massa lluny. Això no es podria fer amb la legislació d’emergències sanitàries. I encara menys amb un estat d’alarma, perquè l’estat d’alarma no en diu res. Encara més: la llei orgànica de l’estat d’alarma, en l’apartat sobre la lluita contra pandèmies, diu que es podrà fer el que diu la legislació en matèria de prevenció de pandèmies ja existent. Hi ha una reemissió en bloc.

Aleshores, per a gestionar la pandèmia, què aporta l’estat d’alarma que no aporti la legislació en salut pública?
—Dues coses. La primera, totes les possibilitats d’activació d’un comandament únic en matèria d’ordre públic. I totes les restriccions addicionals en aquest sentit: sancionar, posar la policia a controlar-ho tot, i sempre segons el que diga el ministre d’Interior. De fet, la llei orgànica de la declaració dels estats d’alarma diu això. La segona cosa que aporta és alterar i bandejar el repartiment de competències constitucional. La legislació d’emergències sanitàries és pensada perquè el que calga fer, ho facen les administracions competents, que són les comunitats autònomes, i l’estat d’alarma ho passa tot a mans del govern de l’estat.

El Consell Interterritorial té més marge de maniobra que el que li concedeixen?
—Mentre hi haja estat d’alarma, el marge de maniobra és el que decideix el ministre de Sanitat, perquè la declaració diu que l’autoritat competent passa a ser el govern de l’estat, i el del govern ha delegat en quatre ministres, un dels quals Illa, que pot fer i desfer en qüestions sanitàries. Podria donar-los més paper o menys, però ara per ara té el dret de fer el que vulga. No convocar-los, convocar-los i no fer-los cas… el que considere.

I sense estat d’alarma?
—Hi hauria el model ordinari: la gestió i les decisions són autonòmiques, respectant les lleis vigents, que són la llei general de salut pública del 2011 i la llei del consell general del 2006, i que el govern estatal coordina el sistema, especialment quan hi ha algun problema. Eixe sistema permet recaptar tota la informació, establir línies d’actuació o de foment prioritàries, reunir tots els consellers per a acordar línies d’acció comuna… Que per altra banda són les competències normals d’un estat federal de les estructures centrals. Són idèntiques, per exemple, a les que té el Ministeri de Sanitat alemany. I que li basten per a organitzar-ho tot durant la pandèmia.

El desconfinament per províncies contravé el criteri de molts experts i de diversos governs autonòmics, entre els quals el català, el valencià i el balear. Sense estat d’alarma, el govern espanyol ho no hauria tingut tant de cara per a forçar aquest patró de desconfinament?
—És que sense l’estat d’alarma la qüestió dependria de les comunitats autònomes o del govern central a partir d’eixa coordinació, de manera que, evidentment, si les comunitats autònomes tenien un altre criteri i era un criteri més o menys comú entre elles, com ha estat el cas, evidentment s’hauria imposat eixe criteri.

A part la recentralització i l’ordre públic, quines mesures extrasanitàries s’han pogut prendre gràcies a l’estat d’alarma que no s’haurien pogut prendre amb un mecanisme no tan radical, com ara la llei de salut pública?
—Tret del confinament general, tota la resta es podia fer igualment. La compra centralitzada de material, per exemple. Quina diferència hi ha? Que amb l’estat d’alarma, tot això ho centralitzes obligatòriament, i tens capacitat de dirigir-ho tot. És com es va fer al principi. Tot i que després va ser un desastre i van rectificar, primer van dir que prohibien a les comunitats autònomes de comprar res pel seu compte i que tot havia de ser comprat per l’estat. I si algú té res li ho requisaré. Això ho permet l’estat d’alarma. Té a veure amb la recentralització, i no pas amb el fet que d’una altra manera no es puga fer.

Però a més d’això, l’estat d’alarma ha emparat que l’exèrcit faci tasques que no li corresponen, almenys habitualment.
—I tant. Tot allò que fa referència a ordre públic i militarització és arran de l’estat d’alarma. Cal dir que es pot desplegar l’exèrcit sense necessitat de recórrer a l’estat d’alarma, gastant uns títols competencials que hi ha a la llei de protecció civil i seguretat nacional del 2015, que donen al govern la potestat de desplegar l’exèrcit sempre que una altra administració el demane. Fins i tot en un cas d’emergència amb risc per a la seguretat nacional, el govern de l’estat passa a tenir competències per a fer-ho ell mateix, imposant-ho a les comunitats autònomes.

També hem vist abusos de la policia. L’estat d’alarma ha permès que passessin amb menys fiscalització?
—Sí, però això ja és un assumpte polític i sociològic, més que cap altra cosa. Evidentment, si desplegues la policia en massa perquè dónes una resposta essencialment d’ordre públic a una crisi sanitària, apoderes les forces i cossos de seguretat de l’estat i les forces armades. I això pot fer que hi haja més excessos. Però això depèn de més coses, com la voluntat que tingues de controlar-los, que ja s’ha vist que n’hi havia poca, i de la manera com tens socialitzats i educats els teus policies. S’ha vist que tenim un problema de formació dels cossos policials greu.

Una altra cosa que el govern de PSOE i Podem fan servir d’espantall són els ERTO, perquè al decret de mesures complementàries de l’àmbit laboral del 28 de març es limitava la durada màxima dels ERTO a ‘l’estat d’alarma decretat’. Si no hi ha estat d’alarma, no es podran allargar? La gent haurà de tornar a fer tots els tràmits?
—No, jo crec que no hi haurà cap problema. Els ERTO no s’han fet per l’estat d’alarma. S’han fet a partir de la competència que té l’estat per a regular qüestions de seguretat social i d’ocupació. Ho regula normativament el congrés, reglamentàriament el govern de l’estat, i ho poden fer perfectament. Si necessiten una llei, el govern pot fer un decret llei tal com fa habitualment. De fet, en fa dos o tres cada setmana. Passa que es va fer un decret llei per a posar en marxa els ERTO dient que tenien la mateixa durada de l’estat d’alarma. Va ser una decisió del govern. Si l’estat d’alarma cau, han de decidir si es prorroguen i fins quan. És una qüestió política, no hi ha cap problema jurídic.

Les mesures que s’han pres durant l’estat d’alarma s’han fet públiques de manera prou transparent?
—Més o menys s’han anat publicant al BOE, amb cert caos. El problema és que hi ha moltes coses que no eren a les mesures, que han deixat buits interpretatius i els ha anat completant l’autoritat. I com que, en aquest model d’estat d’alarma, l’autoritat han estat les forces i cossos de seguretat de l’estat, han estat els qui han omplert eixes normes i han decidit què es podia fer i què no. Això, fins a cert punt, és inevitable, però en aquest cas s’ha de criticar que hi haja hagut tanta indefinició. Els ministres responsables havien d’haver definit amb més claredat què es podia fer i què no.

Les sancions pels incompliments de les restriccions són ajustades a dret? N’hi ha de trenta mil euros. Això és proporcionat?
—Hi ha moltes dificultats amb aquestes sancions. Se n’han posades moltíssimes, vora un milió. En altres països n’han posades una cinquena part, si ho calculem per població. I, a més, aquí són molt més fortes. Al Regne Unit són 55 lliures; a França, 135 euros. Ací la franja és de 600 euros a 30.000. A més, hi ha circulars internes de la policia que diuen que la preferible és de 600, però si el ciutadà es queixa han de ser 1.500. Això té un problema evident de proporcionalitat. Sobretot si tenim en compte que les sancions són tan fortes perquè es multa per desobediència. Hi ha un gran acord entre juristes, i així ho han dit també els tribunals Constitucional i Suprem, que la desobediència no és incomplir una norma. És incomplir una norma que l’autoritat t’ha avisat personalment que incomplies, t’ha explicat què passaria si continuaves incomplint, i que aleshores tu ho faces. Eixa contumàcia és la que dóna lloc a la desobediència i provoca una sanció forta. El que no té sentit és posar-la immediatament per qualsevol incompliment. Això farà que moltes sancions siguen anul·lades, perquè fins i tot l’advocacia general de l’estat, en una circular interna, ha advertit que eixe criteri que feia servir la policia era contrari a la llei.

La responsabilitat d’haver executat l’estat d’alarma de manera tan ambigua és tan sols del govern? O també és un problema de la llei?
—Les lleis d’estat d’alarma i d’emergències sanitàries estan prou bé, i s’ha demostrat que permeten moltes coses. Les lleis que han de servir per a afrontar una emergència han de ser molt generals i flexibles, perquè no saps exactament quines necessitats hauràs de cobrir. El que passa és que les opcions que permetien les lleis, el govern ha decidit d’executar-les d’una manera determinada. La responsabilitat és del govern, i d’una majoria parlamentària molt àmplia que li ha anat prorrogant la declaració sense exigir-li res a canvi. En el cas dels partits catalans, valencians o bascos, per exemple, ni tan sols un marge més ampli de competències. O sense exigir que marcara molt millor què es podia fer i què no. O que canviara la dinàmica sancionadora. Per tant, és responsabilitat del govern i de tots els qui li han donat suport en algun moment, que pràcticament és tot l’arc parlamentari. I també és responsabilitat de la ciutadania. I de la premsa. Fins ara s’ha acceptat molt acríticament que el govern podia fer-ho tot i militaritzar-ho tot i no passava res.

Com pot ser que aquest debat no hagi emergit fins ara?
—És una prova més de com és la sociologia política espanyola, i de la facilitat que tenen els governs a Espanya per a controlar el debat públic, vehicular-lo. Estan acostumats a una societat tendencialment submisa i passiva. L’exemple d’Alemanya és molt clar. Amb unes mesures no tan fortes com les nostres i amb molts menys morts per la pandèmia, des de la primera setmana que hi ha un gran debat jurídic sobre aquests assumptes, hi ha demandes presentades davant el Tribunal Constitucional per a escatir si certes coses es poden fer o no, perquè allà ho poden fer grups de ciutadans si tenen prou signatures. Ací no ho ha plantejat ni l’oposició política. I sentències reclamant el dret de manifestació que han permès als ciutadans de protestar sense cap mena de problema. Ací, tot això, ha acabat passant amb un retard de mes i mig respecte d’Alemanya. Això dóna pistes sobre la riquesa cultural i cívica d’una societat. Nosaltres estem educats en molts anys de franquisme, i eixe valor cívic reivindicatiu de fer valdre els drets no existeix en la mateixa mesura que en altres democràcies occidentals.

Això estableix un precedent perquè d’ara endavant es puguin declarar emergències sense gaire control parlamentari ni social, i conculcar drets sense rebombori al carrer?
—El control parlamentari i social hi és. La qüestió és si es dirigeix bé o malament. Jo crec que passarà al contrari. Si ara ens ha costat dos mesos reaccionar, una altra vegada determinats excessos es controlaran millor des del principi. Un precedent dels resultats que ha donat fer les coses sense cap mena de control pot fer que ja tinguem un vaccí perquè la vegada següent ja tinguem els anticossos preparats i reaccionem més de pressa i millor.

The post Andrés Boix: ‘Tret del confinament total, tot allò que s’ha fet amb estat d’alarma es podia fer sense’ appeared first on VilaWeb.

Diari ociós d’un confinat III

Dijous 30. Em persegueix la soledat de la gent gran que s’ha anat morint a les UCI dels hospitals amb el consol proper de les infermeres i el comiat dels seus parents a través del mòbil. Recordo aquella escena del cant XIX de l’Odissea, glosada per Erich Auerbach a Mimesis, quan la dida Euriclea reconeix Ulisses en el foraster a qui renten els peus quan ensopega amb la cicatriu de la ferida que li va causar de jove a la cama l’ullal d’un senglar: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Oh! Ulisses, ets tu! Fill meu, i jo no t’havia
conegut! Fins que l’he palpat tot ell, el meu amo!

–diu la traducció de Carles Riba.
Rememoro aquell dia que vaig relliscar damunt el terra sembrat de granets d’arròs a la galeria de la meva àvia paterna i em vaig precipitar sobre l’agulla d’una balança de platets que se’m va clavar al bell mig de la cuixa deixant-hi una cicatriu oblonga –encara visible, si t’hi fixes bé. L’altra àvia, la materna, tenia cura dels néts quan quèiem malalts: ens posava lavatives, cremava farigola a l’habitació, ens canviava de pijama, ens feia xocolata desfeta. Ella em podria reconèixer per la ferida a la cuixa, però ja no hi és (l’he somiada molts cops i se m’ha presentat al peu del llit per calmar nits turmentoses): sense ella, no queda ningú que em pogués reconèixer per la vella ferida a la cuixa. I penso altra vegada en els morts de les UCI i en la gran sort de morir-se amb algú al costat que guardi memòria d’una cicatriu al voltant de la qual s’hagi pogut aixecar la memòria d’una vida sencera.

Divendres 1. Fa uns quants dies que es va morir la meva primera xicota, una persona alegre, honesta i valenta. Res de Covid, en aquest cas: un càncer operat un any abans hi havia fet recidiva, i ella no va acceptar més acarnissament terapèutic. Amb la tendresa acumulada els anys joves, manteníem una relació esporàdica a distància. Era una bona lectora, una mica eclèctica: li vaig recomanar autors que no coneixia –els dos Roth, entre altres. Arran d’una conversa telefònica, es va adonar que no havia llegit un llibre meu i li vaig dir que l’hi faria arribar. Van passar els dies i, com que no deia res, li vaig trucar per saber si havia rebut el llibre –no cal dir com ha anat Correus aquests dies de confinament. S’hi va posar la seva filla, sola amb ella a casa per a assistir-la els últims dies: en aquells moments, li començaven a administrar el còctel final. Com que encara es mantenia lúcida, ens vam poder acomiadar i em va preguntar què li havia posat al llibre. ‘De com ens havíem estimat quan érem joves’, li vaig dir –cosa, d’altra banda, absolutament certa. Com que ella vivia sola, i hauran tancat la casa, el meu llibre deu vagar pels espais siderals de l’oblit. Auden deia, a propòsit de Poe, que allò que qualsevol autor espera de la posteritat és justícia, i la maledicció que tem és esdevenir un nom lligat a dos o tres llibres coneguts, mentre la resta de la seva obra no és llegida, o esdevenir l’ídol d’un petit cercle que llegeix cada mot escrit amb la mateixa reverència acrítica. La tercera maledicció, no prevista per Auden, haurà caigut, humilment, sobre el meu llibre.

Dissabte 2. Avui tocaven a desconfinament i m’havia fet a la idea de provar de sortir a veure el món. Però ja era migdia quan m’he adonat que havia passat el matí netejant el bany, netejant la cuina, bullint dues olles de verdura, rentant els caputxons de les teteres –l’anglès Art&Crafts per al te de l’esmorzar de les onze i el blanc amb brodats vegetals per al te de les cinc–, etcètera. I mira que m’havia fet la reflexió que, en tant que escriptor i dietarista, tenia l’obligació de ser testimoni –d’aixecar acta– de l’estat del personal un cop alliberat de la cleda autonòmica pels missatgers de la ‘nova normalitat’. He arribat a la conclusió que no era per hipocondria, agorafòbia, misantropia, o qualsevol altre trastorn de presoner –n’hi ha que en diuen ‘síndrome de la cabana’: la Bel Zaballa n’ha parlat, abans d’ahir, en aquest paper. Però una amiga lleonesa que viu a Madrid m’ha dit que era, senzillament, por. No m’ho vull creure: senzillament, no vull ingressar en la ‘nova normalitat’. No tinc ganes de trobar-me, indefens, davant una generació –la meva– sotmesa, primer, al rigor franquista; arraconada, seguidament, pel miserabilisme autonomista; decebuda, abans d’ahir, per la tebior independentista; i ara, confinada pel despotisme provincial.

Diumenge 3. Quan vaig amunt i avall del pis per moure les cames, i arribo als finestrals del balcó de muntanya, els ulls em van a parar al balcó de la casa de davant, on la gent jove acostuma a prendre el sol de migdia. Sé apreciar la bellesa, i no em tinc pas per un voyeur, però hi he trobat a faltar l’habitual noia esvelta del biquini gris i negre. Potser ha sortit a trobar la ‘nova normalitat’, he pensat. El cas és que tampoc no m’he decidit a sortir al carrer amb els de la meva generació: caminar sol, entre gent de la teva edat, només accentua la teva soledat. Millor a casa. A la tarda, cap a les vuit, comença la serenata diària del veïnat del pati interior de l’illa, un decorat que recorda, inevitablement, La finestra indiscreta. De primer, arriba una remor remota, com de sirena de vaixell al moll que imposa un silenci expectant; seguidament, hi compareixen rostres i cossos per finestres i balcons, que comencen a aplaudir en homenatge als esforçats sanitaris que salven vides als hospitals; hi intervé un quartet format per trombó, corneta, flauta i guitarra (o llaüt, o cítara), amb un fons ocasional d’harmònica, que desentonen amb el ‘Bella, ciao!’, la ‘Pantera Rosa’, l’Himne de l’Alegria, ‘Carros de foc’, la Internacional, ‘l’Estaca’ i ‘la Cucaracha’, sovint acompanyada de la lletra:

La Cucaracha, la Cucaracha,
ya no puede caminar,
porque no tiene,
porque le falta,
marihuana que fumar.

Per acabar, el trombó fa el ‘ta-ta-ta-tata-ta-ta’ de retreta, la gent es retira i el silenci torna a ensenyorir-se de l’illa de cases. La plaga s’ha detingut un quart i ja pot tornar a la càrrega fins al concert de l’endemà. Sense solució de continuïtat, en un quart, el veïnat ha transitat entre la normalitat esportiva i provincial del matí, quan omplia el balcó marítim de l’antic Somorrostro, i el confinament autonòmic i quotidià del capvespre. Diguem-ne la ‘nova normalitat’.

Dilluns 4. Les declaracions de Javier Cercas a El Periódico sobre la irrupció de la història, que, segons ell, el va fer patir més la tardor del 2017 que l’actual crisi pandèmica, obliden que aquella irrupció va ser l’acte conscient de molts milers de persones que pretenien expressar democràticament –i, a més, pagant-ne la despesa– la voluntat d’alliberar-se del jou espanyol sense atacar físicament ningú; en canvi, la crisi pandèmica és l’acció cega d’una naturalesa rebel al domini inconscient de la nostra espècie i una mostra dels límits del poder humà per a manegar al seu aire la vida al planeta. La mateixa indiferència de Cercas respecte al càstig cruel, indiscriminat i massiu que van patir milers de persones a mans de les forces repressores de l’estat –’a por ellos’– ens permet d’inferir que el nombre de morts de la pandèmia tampoc no li dirà gran cosa, a l’escriptor extremeny d’adopció gironina: és el problema de posar majúscules a la Història i la Crisi, o de narrar les aventures d’Homenots, mentre s’ignora el patir concret de les persones reals –que no és pas el mateix que el de les reials persones. Amb el pretext d’allò que va patir la tardor del 2017, Cercas mostra la ferida oberta dels intel·lectuals espanyols amb comptades excepcions: no poden acceptar de cap manera l’alteritat. I tan ferits n’estan que, implícitament, i d’una manera toscament inhumana, posen sobre la taula tants de morts presents com de futurs, si molt calgués, abans que acceptar la voluntat libèrrima dels que malden per fer història a la menuda i en minúscula. Arribats al límit, aquests intel·lectuals espanyols, des de posicions pretesament d’esquerres, són portaveus del més cru dels feixismes, perquè neguen l’altre bo i exhibint, impúdicament, uns sentiments primaris, abocats pel broc gros, sense mediació. Creuen tenir raó per damunt de tot i de tothom, i no dubten a donar suport al poder que calgui per a imposar-la. La política, doncs, els és tot punt innecessària, si no és per aixecar tantes barreres i trinxeres com calguin contra allò que destorbi el seu domini omnipotent: ¿i no és, precisament, aquesta concepció del món, es disfressi com es disfressi, la base i la justificació de qualsevol autoritarisme, de tots els feixismes? Perquè la política, com la cultura, és intermediació entre allò que és primari i allò que és civilitzat, o sigui, la creació i la recreació d’espais simbòlics d’intercanvi per a dirimir el conflicte del ser humà amb la naturalesa i amb la societat. Com deia Mazzarino, la política és l’art de simular i de dissimular: simular que vols una cosa, quan en pretens una altra, i dissimular els teus objectius mitjançant simulacres i miratges. Pot semblar un cinisme de maquiavel·lisme tòpic, aquesta cosa del simular i del dissimular, però, de fet, és una declaració de principis contra emocions primitives, primitivament exposades, com ha fet Cercas: es tracta de l’art d’apaivagar la infèrtil prevalença de l’ego en contrast amb la fecunda modèstia de la col·lectivitat –com succeeix amb els jocs, la música, o la literatura, que exigeixen perseverança i humilitat a qui s’hi acosti si vol conèixer el secret que amaguen. Com la política, per cert.

Dimarts 5. La meva amiga lleonesa de Madrid té raó: no he sortit al carrer perquè em fa por. Però cada matí canta la puput i les tórtores parrupegen a les velles alzines del pati interior d’illa on roman un cobert de l’antic mas.

The post Diari ociós d’un confinat III appeared first on VilaWeb.

La nova normalitat ha de començar amb una vaga general

Cada dissabte em disposo a escoltar l’homilia de Pedro Sánchez amb atenció, però sense entusiasme. Ja sé que és un temps perdut i que en trauré poca cosa, més enllà d’un mal de panxa i unes discussions absurdes amb el televisor, però què voleu que us digui? M’agrada desinformar-me en primera persona. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara el seu mantra és: nova normalitat. Abans ens hauria d’explicar la vella normalitat, i abans d’això definir normalitat, i de primer que ens digués què és per a ell normal.

A mi no em sembla normal la bretxa educativa, ni la tecnològica, i encara menys la de gènere, però no ara que la pandèmia ha aixecat la catifa i ens ha deixat amb les vergonyes a l’aire, ja no m’ho semblava abans. Tampoc no em sembla normal que hi hagi xiquets que passen gana, ni pobres treballant, però això ja passava. Trobeu normal el que ha passat amb la gent gran a les residències? O potser el que passa amb el personal sanitari, que després de deixar-hi la pell i la vida molts d’ells acabaran a l’atur? És normal rescatar els bancs i no les persones? O potser és més normal fer una amnistia fiscal per als rics i continuar fiscalitzant els autònoms?

És normal que les nostres vides depenguin dels més maltractats, dels que menys cobren i dels més poc reconeguts socialment? Parlo de persones repartidores, de la neteja, transportistes, cuidadores, dependentes i un llarg etcètera de gent de futur laboral ben incert, una vegada acabi l’estat d’alarma. Sense oblidar els becaris, investigadors, científics que deixen els ulls a la recerca d’una vacuna.

És normal que per compte d’abolir la llei mordassa, tal com van anunciar a bombo i platerets a les eleccions, hagin recorregut més de sis-centes mil vegades a la llei de seguretat ciutadana des que es va decretar l’estat d’alarma? I què passa amb la reforma laboral? I amb la renda mínima?

Trobeu normal que el president del govern espanyol dediqui temps de la seva intervenció a explicar-nos com hem d’encomanar la paella al bar de davant de casa i no dediqui una sola paraula a dir-nos quan ens retornaran els nostres drets civils? En quina fase de la desescalada ens podrem manifestar? I convocar una assemblea? És més perillós manifestar-se guardant la distància de seguretat i amb totes les precaucions que recórrer en bandada els passejos marítims?

Els presos polítics i els exiliats són de la nova normalitat o de la vella? I aquest rei? I l’altre?

Crec que ja fa massa temps que és considera normal l’anormalitat. És hora de posar les coses al seu lloc: la millor manera d’encetar una nova normalitat és amb una vaga general.

The post La nova normalitat ha de començar amb una vaga general appeared first on VilaWeb.

Felwine Sarr: ‘A qui encara no havia après a estar amb si mateix, aquesta crisi l’hi ha obligat’

El filòsof, economista, músic i escriptor senegalès Felwine Sarr creu que la pandèmia ha posat, novament, el temps al nostre abast. Però, tanmateix, ens sentim incapaços de viure’l d’una manera diferent de la ‘sobreactivitat’ rutinària. Conegut per la seva obra Afrotopia (2016), en què denuncia els estereotips sobre el continent africà i les solucions que elaboren des de l’estranger, Sarr critica que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) demanés fa setmanes a l’Àfrica que despertés davant la crisi del coronavirus, en comptes de demanar-ho a Europa, que ‘estava adormida’. Cèlebre també pel seu assaig Habitar el món, que analitza el planeta com a zona de trànsit, considera que ara, amb aquesta pandèmia, ‘és un gran moment per a actuar perquè el món canviï’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Creieu que la pandèmia del coronavirus ha despullat l’ésser humà, la seva manera de viure i de relacionar-se amb el món?
—Ens ha revelat la vulnerabilitat de l’organització social i les desigualtats que hi ha en les nostres societats, entre els qui tenen els mitjans per a viure el confinament sense treballar un temps i els qui estan obligats a treballar per viure cada dia. Ha revelat les desigualtats en l’accés a les cures i en la nostra relació amb la mort, amb els dols i enterraments que no s’han pogut fer. Però, potser, la cosa més significativa és que ha mostrat la nostra dificultat de fer anar el món com un tot. Hi va haver un sentiment de les nacions d’aïllar-se, tot i que la pandèmia era global, amb la idea que cadascuna trobaria solucions a escala local. Fins i tot, hi ha hagut una guerra per les màscares entre els països occidentals, cosa que demostra un comportament d’insolidaritat i d’egoisme en les relacions internacionals. Ha revelat també la nostra mala relació amb altres éssers vius. Un dels orígens de la pandèmia és la reducció de la biodiversitat: hem desforestat el planeta i hem creat les condicions de contacte amb animals que eren portadors de virus per als quals no estem preparats.

Es parla molt del temps, que abans no en teníem i que ara ens en sobra. Com és la nostra relació amb el temps?
—Ens trobàvem amb el temps orientat a l’economia capitalista, un temps que ens obligava a fer una quantitat de coses, sempre més, en una unitat de temps i, sobtadament, la meitat del planeta es troba confinada, el treball s’ha aturat, llevat dels qui teletreballen, i ens trobem davant de nosaltres mateixos havent d’utilitzar aquest temps que s’ha posat, novament, a la nostra disposició. Érem a l’era de l’acceleració i la velocitat i amb molt poc temps mort, amb la saturació del temps i una cultura d’ocupar-lo sempre. I ara ens trobem incapaços de viure el temps de manera diferent de la sobreactivitat i la feina, o del temps d’allò establert, un temps orientat cap a la producció d’un objectiu o d’una mercaderia. Això ens obliga a reduir la velocitat i a aprendre, novament, a viure un temps que és disponible i en el qual sorgeixen certes qüestions existencials. Aquesta crisi ens fa tornar a nosaltres mateixos i fa aquest temps angoixant, però també potencialment feliç i fecund. A qui encara no havia après a estar amb si mateix, aquesta crisi l’hi ha obligat, i també a meditar i reflexionar.

El present ha canviat, doncs?
—I el futur! La segona cosa que em sembla interessant és que havíem organitzat el futur, les nostres agendes eren plenes per als pròxims sis mesos, les d’alguns per als pròxims anys. Som una civilització de la planificació, que és una manera de dir que controlem el temps present. Però també som una civilització que vol controlar el futur i ens trobem que no sabem com evolucionaran les coses, quan podrem reprendre una vida qualificada de normal, i això fa que la incertesa torni a nosaltres.

L’OMS va demanar a l’Àfrica que despertés. Estava adormida? O era el món, que estava adormit i el virus l’ha despertat?
—Crec que el món dormia pel que fa a la seva relació amb els éssers vius. La nostra civilització tecnològica i industrial havia oblidat que la vida se’ns ha ofert i que no som els amos i posseïdors de la natura. Se’ns va oblidar que pertanyem al conjunt dels éssers vius i que hi ha unes regles que ja no respectem. L’Europa occidental estava adormida perquè quan el virus va aparèixer a la Xina i hi havia risc de pandèmia, països com França, Anglaterra i Itàlia s’ho van prendre a la lleugera. Fins i tot, Trump va parlar del ‘virus xinès’ com si la cosa es limités a la Xina. I és molt interessant, què ensenya això: una dificultat per a aprendre dels altres, amb aquesta idea que el saber, el poder, el control i la ciència són occidentals. L’OMS ha demanat a l’Àfrica que desperti, però l’Àfrica no estava pas adormida. Alguns països, abans fins i tot d’haver-hi una desena o vintena de casos, ja van prendre mesures, van tancar fronteres, van prohibir agrupaments. Al Senegal i als Estats Units el virus va aparèixer més o menys en el mateix període. I si es miren les mesures que es van prendre i en quin moment, veiem bé la diferència de reacció que hi ha, a favor del Senegal. I mentre a l’Amèrica Llatina hi havia països que encara negaven el virus i Mèxic encara no havia fet res, l’OMS es va dirigir cap a l’Àfrica perquè és la cosa natural, la normal. Si hi ha una crisi, és evident que els africans es veuran afectats, que tenen menys capacitats, oi? Això revela un consens mundial sobre el qual no ens interroguem. Els prejudicis sobre el continent estan tan profundament arrelats, que no es mira la realitat.

La Covid-19 exposa la necessitat de millorar les infrastructures sanitàries i la seguretat alimentària o de diversificar les economies africanes. Penseu que s’aprofitarà aquesta oportunitat o és esperar massa d’aquesta pandèmia?
—Molts països ja han posat en marxa respostes al coronavirus i la qüestió essencial de les seves respostes és l’establiment de xarxes de seguretat social, distribució d’aliments, de béns de primera necessitat i mesures per als més vulnerables. Espero que aquestes mesures siguin l’embrió d’una reconstrucció dels sistemes de salut, d’educació i de cures i que aprofitem l’oportunitat de la crisi per a la finalitat de tenir estats que mirin cap al benestar de tantes persones com sigui possible. Avui, en plena crisi, tothom s’adona de la necessitat d’una nova arquitectura social i sanitària als països, però em temo que, si després de la crisi les forces socials no es mobilitzen, s’oblidarà tot a poc a poc.

Aquest virus ha portat alguna cosa bona: menys contaminació, animals que travessen els carrers, aigües i aire nets… No és una pena tornar al món d’abans després d’haver vist aquesta part tan bonica del nostre planeta?
—Crec que cal posar això en relació amb el fet que el 80% de la contaminació industrial s’ha aturat i, al meu entendre, la cosa vertiginosa és adonar-se que caldrà un alt percentatge de reducció de l’activitat per a arribar a això. Ara la dificultat és com ens ho farem després amb aquesta consciència que hem adquirit. El desafiament per a la humanitat és una revolució cultural i de civilització. I cal que la posem en obra i la programem. Aquesta és la qüestió.

Creieu que és una casualitat, aquesta epidèmia en aquest moment de la història?
—Hi ha gent que pensa que això és la natura, que ens envia un senyal, que els humans han abusat massa i ella reprèn els seus drets i ens obliga a ser més humils. Llevat que fem una mena d’antropomorfisme, projectem una consciència, uns atributs que són els nostres. La natura té una certa intel·ligència, ho sabem, els arbres són intel·ligents, els éssers vius són intel·ligents, és la intencionalitat allò difícil de determinar. Sigui com sigui, és interessant anotar que no són únicament els homes els qui fan història. Els mosquits, el pangolí, els éssers vius també fan història, s’ha vist ben clar, oi?

Oblidarem aquesta crisi quan hagi passat?
—És un risc i penso que no cal subestimar-lo, perquè si mirem les últimes epidèmies i pandèmies, el 1968 hi va haver la grip d’Hong Kong, que va fer un milió de morts al món, i ha desaparegut totalment de la memòria. Hi va haver la grip espanyola a la fi de la Primera Guerra Mundial, que va deixar uns cinquanta milions de morts a Europa, i ha desaparegut també dels nostres imaginaris. Em direu que queda una mica lluny, però estem molt ancorats en un art de l’oblit, i cada vegada que hi ha una tragèdia o una crisi important en la història, parlem del deure de la memòria, que no tornarà a passar, però n’aprenem poc, de la història. En aquest sentit, temo que el fet que aquesta pandèmia aparegui com una catàstrofe biològica natural lligada a un virus, tot i que és la nostra acció que ha induït aquesta crisi sanitària, comporta el risc que, si en sortim, l’oblidem ràpidament. Per mi, el temps que vindrà just després d’aquesta crisi és molt important per veure si reprendrem els nostres bons hàbits o els mals hàbits.

Sou dels qui penseu que el món continuarà com sempre?
—Sóc dels qui pensa que les coses han de canviar. Si continuarem com abans o no, no ho sé. Però puc dir què desitjo i en quin sentit treballaré. Jo posaré la meva petita energia en els meus espais perquè el món canviï. La gent que vol que el món canviï no ha de parar-se només a voler que canviï, ha de reflexionar sobre quines accions cal prendre perquè canviï. Tenim tots els elements per a fer una acció, i la gran lliçó a extreure és que aquest és un gran moment per a actuar perquè el món canviï.

The post Felwine Sarr: ‘A qui encara no havia après a estar amb si mateix, aquesta crisi l’hi ha obligat’ appeared first on VilaWeb.

Per què diem ‘la Covid-19’ i no ‘el Covid-19’?

Covid-19 és un acrònim, és a dir, una sigla pronunciable com un mot ordinari. És format amb els caràcters subratllats de ‘Coronavirus disease 2019, que vol dir ‘malaltia del coronavirus 2019’. Cal no confondre la Covid-19 amb el virus que causa la malaltia, anomenat amb un altre acrònim: SARS-CoV-2. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘Coronavirus’ o ‘Covid-19’? Com n’hem de dir?

El gènere de les sigles

En aquest terreny, fa molts anys que s’ha establert el criteri següent: el gènere de les sigles, tinguin l’origen que tinguin, és el gènere del primer mot o el mot principal de la denominació sencera en català. Aquest criteri, que apliquen pràcticament tots els mitjans de comunicació, fou recollit a la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans i, abans, a la Gramàtica Normativa Valenciana. Vegem com ho expliquen acadèmies i mitjans:

Gramàtica de la llengua catalana (p. 146) i GEIEC: ‘Les sigles prenen la categoria, el gènere i el nombre del nucli del sintagma nominal que abreugen.’

Gramàtica Normativa Valenciana (6.3.3): ‘[En les sigles] El gènere i el nombre coincidix amb el gènere i el nombre de la primera paraula de l’expressió representada.’

Viquipèdia: ‘Quan una sigla ha d’anar precedida d’un article, aquest ha de concordar en gènere i nombre amb la primera paraula del nom català sense abreujar.’

Llibre d’estil de la UOC: ‘Les sigles prenen el gènere i el nombre del primer mot significatiu de l’enunciat.’

Llibre d’estil de la UB: ‘El gènere i el nombre de les sigles d’origen estranger es correspon, generalment, amb el gènere i el nombre del primer mot del nom català sense abreujar.’

Llibre d’estil de la UPF: ‘El gènere de les sigles coincideix generalment amb el de la denominació completa.’

Llibre d’estil de la CCMA: ‘El gènere d’una sigla coincideix amb el gènere de la paraula que constitueix el nucli semàntic de la seva denominació completa.’

En coherència amb aquest criteri tan clar i tan consolidat, avui pràcticament tots els mitjans de comunicació dels Països Catalans diuen ‘la Covid’. Ho podeu veure a TV3, À Punt, IB3, Catalunya Ràdio, VilaWeb, El Temps, Diari de Balears, El Nacional, Nació Digital, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Girona… Afegim-hi encara el Ministeri de Salut d’Andorra i les conselleries de Salut dels tres governs restants.

Arguments i contraarguments

Alguns filòlegs han volgut defensar que el gènere de ‘Covid’ havia d’ésser masculí, principalment amb tres arguments. Vegem-los:

1) Com que ‘disease’, en anglès, no és ni masculí ni femení, l’hem de considerar neutre i, per tant, ‘traduir-lo’ com un nom masculí.

Aquest argument contradiu el criteri general que hem exposat abans i, doncs, una pràctica consolidada durant molts anys. Si això fos cert, les sigles provinents de l’anglès serien totes masculines, cosa que no passa. Heus ací uns quants exemples de sigles no traduïdes que en català tenen gènere femení, seguint el criteri general:

—La UNESCO (United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization: Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura).

—La FAO (Food and Agriculture Organization: Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació).

—La UEFA (Union of European Football Associations: Unió d’Associacions Europees de Futbol).

—La CIA (Central Intelligence Agency: Agència Central d’Intel·ligència).

—La NBA (National Basketball Association: Associació Nacional de Basquetbol).

—Una PCR (polymerase chain reaction: reacció en cadena de la polimerasa).

—La RAM (random access memory: memòria d’accés aleatori).

—La LAN (local area network, xarxa d’àrea local).

És cert que, aplicant aquest criteri, hauríem de dir ‘la radar’ (Radio Detection And Ranging: detecció per ràdio i mesura de la distància) i ‘la làser’ (Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation: amplificació de llum per emissió estimulada de radiació). I és probable que n’hi hagi alguna més, d’incoherència com aquestes. Què va passar en el moment que es van introduir aquests mots en català, ara fa de mal esbrinar. Però això no justifica que, ara que hi som a temps, no ho fem ben fet.

2) Diem ‘el Covid’ perquè els parlants ‘assimilen inconscientment’ la terminació ‘-id’ (i ‘-it’) a mots masculins, com ara ‘cabrit’, ‘mosquit’ i ‘polit’.

Els qui defensen que ‘Covid’ ha d’ésser masculí insisteixen molt en una pretesa ‘intuïció’ dels parlants, que els fa masculinitzar un nom desconegut per la terminació que té. Com que -id (o -it) sona masculí, el nom nou el veurem masculí.

Per a rebatre aquest argument no cal sinó mirar sigles, traduïdes i no traduïdes, en què el parlant no manté aquest capteniment ‘intuïtiu’:

—UNESCO —femení— hauria de ‘sonar masculí’. No hi ha cap mot català acabat en -co que no sigui de gènere masculí (vegeu, per exemple, romesco, fiasco, coco, conco, eco, macaco, maco, micaco, mico…).

—IRA sona femení. De fet, el substantiu ira ho és. Però la sigla no, simplement perquè vol dir ‘exèrcit republicà irlandès’.

—ESO (Educació Secundària Obligatòria) sembla masculí, com qualsevol nom acabat en -so: griso, ganso, pinso, sonso, verso, quisso, mosso… No n’hi ha cap de femení.

—ISO també té aparença masculina. Però el fem femení, perquè vol dir ‘Organització Internacional per a l’Estandardització’.

I, encara, si prenem per guia l’acabament, ens trobaríem que GIEC (gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans) hauria d’ésser considerat masculí, com marrec, espetec, xiribec… (i com DIEC).

I potser no podríem dir ‘els EUA’, perquè aquesta sigla no té cap tret que pugui convèncer la nostra intuïció que és un plural. Caldria dir-ne, doncs, ‘l’EUA’.

I OMS? No sembla per ventura un plural masculí? (Ho és, de fet, l’homòfon oms, plural d’om.)

A propòsit d’aquesta ‘intuïció’ dels parlants, fins i tot s’ha arribat a adduir que el mot grip (provinent del francès) ‘popularment’ és dit en masculí, perquè sona com tip i esgarip, per bé que la normativa dóna preferència a l’ús del femení. Cal corregir aquesta apreciació. Grip és femení —també popularment— a la major part del domini lingüístic. Certament, és masculí a les Illes i en unes quantes comarques del català central (Bages, Berguedà, Solsonès, Osona, Anoia, Ripollès…). Però els parlants diuen ‘la grip’ a la resta, que inclou tot el català nord-occidental, tot el País Valencià i la part més poblada del català central (amb ciutats com ara Girona, Barcelona i Tarragona).

3) Google ens demostra que majoritàriament els catalans diuen ‘el Covid’.

És molt sorprenent que a l’hora de defensar el gènere masculí de ‘Covid’ es faci servir d’argument la recerca a Google. Per exemple, amb frases com ara: ‘Buscant en Google “el covid”, i acotant la consulta a l’idioma “català”, […] m’han eixit 390.000 resultats, mentre que buscant “la covid” el resultat és de 97.’ Permeteu-me de dubtar que aquests 390.000 resultats siguin tots de pàgines en català. Si feu una cerca a Google marcant l’idioma català i, tot seguit, en repasseu el resultat, ensopegareu immediatament amb pàgines escrites en espanyol. Però, ultra això, de debò que podem prendre decisions sobre morfosintaxi catalana ‘a cop de Google’? És xocant d’observar que es faci servir d’argument aquesta pràctica tan acientífica. Francament, no crec ni que calgui contraargumentar-ho (us imagineu que les autoritats acadèmiques decidissin si s’ha de considerar correcte ‘Tinc que fer’ a cop de Google?).

Potser la qüestió és una altra

Personalment, diria que, a l’hora de decidir si cal dir ‘el Covid’ o ‘la Covid’, el pes principal dels dubtes de molts parlants (i, ara com ara, d’un nombre molt minoritari de lingüistes) està en la influència del castellà. Això també explica que la pronúncia majoritària, popularment, no sigui aguda —/kovít/ o /koβít/ (en català central, /kuβít/)—, sinó plana —/kòβit/—, que és com s’ha popularitzat en espanyol.

Un dels defensors de l’ús de ‘el Covid’ expressa el rerefons del seu argument amb una frase molt aclaridora, a propòsit del pretès ‘argument Google’: ‘Estos resultats —tots ho sabem— estan condicionats per la influència que exercixen els mitjans de comunicació castellans en el nostre àmbit cultural. Però eixa és la nostra realitat, que no podem defugir.’

Eixa és la nostra realitat, que no podem defugir, o eixa és una realitat que podem canviar? Potser és aquesta la qüestió.

The post Per què diem ‘la Covid-19’ i no ‘el Covid-19’? appeared first on VilaWeb.

Una mica més a prop del fons

Els qui s’han apuntat a les llistes de desocupació a Catalunya passen de 50.000 el mes d’abril, un 12% més que el març. Per sectors econòmics, l’augment ha estat especialment intens en la construcció (+19,9%), els serveis (+12,7%) i la indústria (+10,8%). En termes interanuals (+22,6%), és a dir, respecte dels mateixos mesos de l’any passat, i conjuntament amb el març, són els dos primers creixements mensuals de la desocupació d’ençà del juny del 2013, gairebé al final de la crisi anterior, i és l’augment interanual més alt des del febrer del 2010 (+24,6%). El punt menys negatiu és que aquestes últimes setmanes d’abril ha minvat el ritme de creixement, i això vol dir que el gruix dels acomiadaments potser ja s’ha dut a terme. De totes maneres, cal tenir en compte que no s’hi inclouen els desocupats temporals, els que tenen un ERTO, que són uns 700.000, i poden engreixar aquesta xifra quan aquestes empreses decideixin definitivament què en fan, dels seus treballadors. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mentrestant, aquest matí, la Cambra de Comerç ha presentat les previsions per a l’any sobre l’economia catalana. Allò que ens toca més a la vora és el creixement estimat per al segon trimestre, del -10,8%, després de quantificar amb una caiguda del -4,1% la davallada del primer, molt semblant a la de l’estat espanyol. Som, doncs, al bell mig del forat del pou, en el moment més complicat, i esperem que ja a la vora del fons. Segons la Cambra, si les polítiques públiques que s’apliquen no resulten suficients o no són prou efectives, el potencial productiu de l’economia es trobarà minvat, tancaran empreses i es destruiran llocs de treball que costaran més temps de recuperar. En aquest cas han previst un segon panorama més negatiu. L’estimació que fan per a tot l’any 2020 oscil·la entre el -7,3% i el -10,1%, segons l’aplicació de polítiques publiques més o menys efectives. A aquestes xifres anuals, hi arriben amb la premissa que el comportament del segon semestre serà positiu i no hi haurà rebrots de la Covid-19.

També fan una previsió sobre quins seran els sectors més afectats, d’acord amb l’opció bona, diguem-ne. Per a la Cambra, els serveis són els que patiran més, amb una baixada del 8,1%; a la indústria serà del 5,1%; i a la construcció, del 6,4%. Dins la indústria, el sector més afectat serà el de fabricació de béns d’equipament (sobretot automoció i components), i enguany solament la indústria alimentària i la farmacèutica tindran una evolució positiva. Alguns altres sectors, com ara el químic o la indústria extractiva i energètica, mantindran un ritme d’activitat estable. Dins els serveis, pronostiquen que la situació és força heterogènia. Els dos grans subsectors afectats més directament pel tancament registraran caigudes històriques. La branca del comerç, transport i hostaleria –que té un pes en l’economia del 23%– pot baixar durant l’any 2020 fins a un 20%; i la branca d’activitats artístiques, recreatives i altres serveis –que representa el 4% del PIB català– pot davallar d’un 18% el 2020.

Cal tenir en compte que aquests dos subsectors que s’han ressentit més directament de la crisi sanitària representen directament un 27% del PIB de Catalunya, al qual caldria afegir l’efecte d’arrossegament sobre uns altres sectors (transport, serveis de neteja i manteniment, construcció d’instal·lacions, seguretat, etc.), fet que explica que el descens del PIB sigui tan important enguany.

Malgrat tot, l’estudi diu que, dins l’estat espanyol, l’economia catalana pot ser una de les menys afectades per la crisi de la Covid-19, per diversos motius: l’índex de teletreball potencial tan elevat (prop d’un 50% de l’ocupació); el nombre més gran de grans empreses, que tenen més capacitat financera per a resistir una aturada temporal de l’activitat; i el pes més gran de la indústria, especialment dels sectors que en sortiran afavorits, com l’alimentari i el farmacèutic. Per contra, la dependència més gran del turisme estranger pot fer que la caiguda d’aquest sector sigui més pronunciada.

Sobre què caldria fer amb vista a la sortida de la crisi, a la Cambra tenen les idees molt clares. Diuen que la punta de llança d’una política pública enfocada a impulsar la recuperació hauria de ser un programa d’inversions enfocat preferentment a reforçar el sistema sanitari; planificar, construir i mantenir infraestructures prioritàries per a la mobilitat, la sostenibilitat i la digitalització; potenciar la investigació científica i tecnològica vinculada al teixit empresarial innovador i impulsar actuacions de suport a la reactivació i la transformació dels sectors més castigats per la crisi. Fa èmfasi en el fet que les mesures aplicades també haurien d’afavorir especialment els segments socials més vulnerables al xoc, com els autònoms i les petites i mitjanes empreses, i els ciutadans amb menys poder adquisitiu, que són també els que més propensos al consum.

I demana, sobretot, urgència. La Cambra creu que la hisenda pública està en més bona disposició que ningú per a actuar amb agilitat i coneixement dels estats comptables de cada establiment empresarial, mitjançant transferències directes amb el mínim de dilació. Les mesures s’haurien d’anunciar com més aviat millor i fer-se efectives el segon semestre, amb l’avantatge de la informació més gran disponible sobre la magnitud de l’impacte i del grau d’estímul necessari per a impulsar la recuperació.

L’estudi és molt ben fet i la validesa de les previsions depèn de factors externs com ara la durada de la pandèmia i els ajuts finals d’Europa. Parlant d’ajuts, a la conferència de premsa posterior a la presentació de l’informe, el president de la Cambra, Joan Canadell, ha estat molt crític amb Madrid i ha considerat absolutament insuficient el ‘fons Covid’ no reemborsable de 16.000 milions d’euros que l’estat espanyol destinarà a les comunitats per pal·liar els efectes de la crisi, tot i que encara no se sap quina part tocarà a Catalunya. Canadell considera que aquest fons hauria de ser superior a 50.000 milions. La diferència no és pas poca cosa…

The post Una mica més a prop del fons appeared first on VilaWeb.

Juanjo García: ‘Els infants poden ser la clau dels possibles tractaments per a la Covid-19’

‘Els infants poden tenir la clau de possibles tractaments per a la Covid-19.’ Així de clar ho té Juanjo García, cap de pediatria de l’Hospital Sant Joan de Déu, que ha esdevingut punt de referència per a infants i embarassades amb la Covid-19. Després d’uns mesos d’experiència, García ha tret unes quantes conclusions, com ara que aquest coronavirus afecta menys els nens: no agafen tant la malaltia i si els l’encomanen no la tenen tan greu. Per aquest motiu, han impulsat el projecte Kids Corona, per a investigar per què la Covid-19 es comporta de manera diferent amb els infants. Estan convençuts que entendre’n el perquè pot ajudar a trobar la cura de la Covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els nens s’encomanen molt menys la Covid-19?
—Sí, claríssimament, la malaltia afecta menys els nens i és menys greu que no pas amb els pacients adults. En tenim dades, i la quantitat de nens ingressats respecte de la població general són molt pocs. A més, els diagnosticats també en són molt pocs. Per exemple, a l’Hospital de Sant Joan de Déu han vingut a urgències uns quatre-cents nens amb una simptomatologia compatible amb la Covid-19. D’aquests, només una vintena la tenien. Per tant, podem dir que fins i tot nens que tenen una simptomatologia compatible amb la Covid-19 no la tenen, sinó que han agafat alguna altra malaltia.

Però precisament la setmana passada molts mitjans van publicar titulars molt alarmants sobre els infants
—Se n’ha fet un gra massa. Això ha passat perquè hem observat més nens amb la malaltia de Kawasaki que no és habitual. És una malaltia de causa desconeguda, encara que normalment s’atribueix a infeccions víriques i a alguns factors ambientals. S’ha de dir que, normalment, a la primavera n’hi ha més casos i, per tant, fins a cert punt és normal. Els pediatres estem acostumats a veure cada any aquesta malaltia i diagnosticar-la. Enguany, en veiem més casos. Si normalment en veiem quatre o cinc en tres mesos, ara en veiem uns set o vuit. Per tant, és veritat que hi ha més casos, però no són unes xifres alarmants.

Però té cap relació amb la Covid-19?
—És possible que algun cas tingui relació amb el coronavirus, no ho descartem. Però seria igual que amb els altres virus que s’han associat a aquesta malaltia. No tots els pacients que vénen per la malaltia de Kawasaki tenen la Covid-19.

I per què hi ha hagut tanta alarma?
—Això ve de la Gran Bretanya, on el sistema de salut va alertar els metges perquè estiguessin molt atents si veien quadres similars en nens. Els deia que si veien un nen amb febre alta, erupcions a la pell, irritabilitat i dolor abdominal, el derivessin a un hospital. Però cal saber que al Regne Unit l’assistència en pediatria no recau en els pediatres, sinó en els metges generals. I és clar, ells no estan acostumats a veure aquesta malaltia. Nosaltres sabem diagnosticar aquest cas clínic amb molta facilitat. Per tant, no ens cal l’alerta. Evidentment, si ens arriba un nen amb aquests símptomes, una de les nostres sospites serà la malaltia de Kawasaki. I sempre el remetrem a un hospital. Allà, li donaran el tractament convencional d’aquesta malaltia. A més, cal dir que la resposta sol ser bona en la gran majoria de casos.

Llavors els pares no han d’estar atents a res especial?
—No, no.

Els nens tenen els mateixos símptomes de la Covid-19 que els adults?
—En general, sí. L’única cosa que els diferencia és que els nens tenen un quadre asimptomàtic o molt poc simptomàtic. Tenen febre, mal de cap, miàlgies… Pràcticament, no tenen problemes greus. A Sant Joan de Déu només n’hem tingut un cas a cures intensives, i tenia patologies de base. Però cal dir que aquesta malaltia no sembla que es comporti de manera greu ni tan sols amb els nens que tenen moltes patologies de base. Nosaltres treballem amb molts infants amb patologies cròniques i cada any, amb la grip, es posen malalts i requereixen multituds d’ingressos. Fins i tot, algun nen mor. En canvi, amb la Covid-19 no tenim aquesta situació. No hi ha una gran afectació de nens amb algunes malalties cròniques. Sí que n’hi ha alguns i, per descomptat, amb aquests nens s’ha d’anar una mica més amb compte, perquè són més vulnerables que la resta de pacients. Però, en general, els quadres que tenen infants i adults són pràcticament iguals.

Què han de fer els pares?
—Només cal estar atents un cop hagi passat el quadre febril, i assegurar-se que l’evolució sigui la correcta i que no presenti cap altra simptomatologia que els cridi l’atenció. Si veuen alguna cosa que no els fa bona espina i el nen torna a tenir febre o es queixa de mal de panxa, llavors és important que consultin el metge de referència. Perquè a part de la Covid-19, poden ser unes altres coses. Per exemple, si es queixa de mal de panxa, podria ser una apendicitis. És important que consultin el seu pediatre i, per descomptat, si el veuen molt malament, que el portin a urgències. Allà l’explorarem i veurem quin tractament li hem de fer.

Últimament ve menys gent a l’hospital? Els pares eviten de venir-hi?
—S’ha notat moltíssim la baixada. Les urgències pràcticament s’han reduït a un terç. La gent té por de venir als hospitals, tenen por d’agafar el coronavirus. S’ha notat moltíssim. Aquests últims dies sembla que torna a pujar una mica, però fins ara, s’ha notat moltíssim.

Teniu por que això faci que després hi hagi un gran volum de feina amb afectats que no han vingut abans?
—Això podria passar més amb els adults, però amb la població pediàtrica crec que no. La majoria de nens són sans i, per tant, no hauria de passar. A més, els nens amb patologies cròniques han estat en contacte amb el seu pediatre per consultar-li tots els dubtes. Fins i tot, quan ha calgut, els han visitat, encara que hagi estat en consultes externes.

Malgrat que doneu un missatge de tranquil·litat a les famílies, suposo que és important d’explicar que no es pot abaixar la guàrdia…
—Sí, evidentment. A més, no se sap encara quin és el paper dels nens en la transmissió del virus. Els nens tenen un paper clau en la transmissió de la majoria de virus respiratoris. Normalment, són els nens els qui es contagien i transmeten la malaltia a la resta de la família. Amb el coronavirus sembla que no és així. Tot apunta que els nens s’infecten igual que la resta de la població. Per tant, no són uns agents transmissors de la malaltia tan importants. Però com que encara no se sap prou sobre la malaltia, val més ser prudents. Esperem que l’estudi Kids Corona que fem a Sant Joan de Déu ens en pugui donar més informació.

L’estudi vol ajudar a entendre per què el coronavirus afecta menys els nens. Teniu cap hipòtesi?
—Si, tenim diverses hipòtesis sobre què passa. Aquest estudi pot ser clau, precisament, per a saber si els nens poden tenir una protecció natural. A això, hi poden contribuir diversos factors. Per una banda, podria ser la colonització que tenen a la nasofaringe, que s’anomena microbiota: tota aquella flora que de manera natural és a la nasofaringe de totes les persones. Els nounats no la tenen, però de mica en mica aquesta flora va augmentant en diversitat i quantitat. No para d’augmentar fins que el nen té cinc anys o sis, que és quan comença a perdre aquesta diversitat a causa d’una sèrie de factors, com la nutrició i la contaminació. La pèrdua d’aquesta riquesa fa que ens predisposem a tenir una sèrie de malalties, com ara les infeccions. Això ho han demostrat molts grups de recerca. I podria ser una explicació. Però no és l’única.

Tot plegat ens podria donar claus per a entendre millor com funciona la malaltia?
—Efectivament. Nosaltres pensem que els infants poden ser la clau de possibles tractaments per a la Covid-19. Si arribem a saber una mica més com funciona aquesta malaltia amb els nens, potser podrem trobar medicaments i tractaments preventius per als adults. I aquest és el gran interès de la recerca que fem.

Entenc que malgrat que fa un temps que heu començat aquest estudi, encara no n’heu obtingut resultats…
—Efectivament. De moment, no en podem avançar res. Hem començat l’estudi amb tres grans nuclis de població. Ara som en el procés de recollida, i pot ser que d’ací a un mes o un mes i mig en tinguem els primers resultats.

Quins són aquests tres grans nuclis de població que han entrat en l’estudi?
—Un són diversos nuclis familiars on un dels progenitors ha estat diagnosticat de Covid-19. En aquests casos, prenem mostres de totes les persones del nucli familiar. L’altra població que investiguem són els nens que han tingut la malaltia: se’n recullen mostres per fer-ne les investigacions oportunes. Però també hem inclòs a l’estudi les embarassades, perquè pensem que és un col·lectiu que no s’ha seguit de manera gaire àmplia.

Ja teniu la gent que necessiteu per a l’estudi?
—Sí, hem tingut més de 2.000 sol·licituds de nuclis familiars. Al final n’hem escollit 500. I amb els altres, som en procés de dir-los que en aquest cas no comptem amb ells, però que, si els sembla bé, mantindrem les dades per a possibles nous estudis. Vull aprofitar l’ocasió per donar les gràcies a totes les famílies que s’han apuntat a l’estudi. Cal agrair-los l’entusiasme amb què ho han fet.

I si a la família hi ha una persona malalta? Com hem de tractar aquest infant?
—La persona contagiada haurà d’estar aïllada en una habitació i no tindrà contacte amb els nens. S’haurà de procurar que surti el mínim de l’habitació i que, quan ho faci, porti sempre una màscara. També és molt important que tingui una higiene de mans molt constant. A més, seria bo que es delimitessin zones netes a la casa, per tal que els nens s’hi poguessin moure lliurement. El problema és quan els dos progenitors s’han infectat. És més complicat, i en molts casos és pràcticament impossible. En aquestes situacions, s’han d’extremar al màxim les precaucions i fer que els nens tinguin poc contacte amb els pares. Per exemple, es pot fer que els nens tinguin a l’abast els objectes que més utilitzin. D’aquesta manera dependran menys dels pares. Però potser és una de les situacions més complicades de manegar, sobretot quan tota la família ha estat infectada.

I si la mare alleta la criatura? Pot continuar donant el pit?
—Si, però cal que estigui ben protegida. La mare ha de posar-se màscara i fer molta higiene de mans. Cal que es renti les mans abans i després de donar el pit.

Sant Joan de Déu també és punt de referència per a les embarassades amb Covid-19. Què en sabem, d’aquest col·lectiu?
—Tampoc no se sap al 100%, però la sensació és que els afecta de la mateixa manera que a les altres dones de la seva edat. En altres malalties víriques, com la grip, les embarassades són un grup més propens a agafar-les i que poden tenir complicacions. Amb la Covid-19, sembla que no tenen pas més risc que les altres dones de la seva edat.

I posen en risc la criatura?
—No. Per molt que la mare tingui la Covid-19, el fetus no està contagiat quan neix. Si el nounat agafa el coronavirus, serà després. Per tant, podem donar un missatge tranquil·litzador a les embarassades. A Sant Joan de Déu hem tingut algun nounat que s’ha encomanat. Tenien menys d’un mes i s’han encomanat del pare o de la mare després d’haver nascut. Per sort, tots han evolucionat molt bé, sense cap problema.

Remarqueu que tenien menys d’un mes… Són un col·lectiu amb més risc?
—Els primers mesos són molt perillosos. Nosaltres diem que els pacients amb més risc són els que tenen malalties cròniques, els que reben un tractament que els baixen les defenses o els infants de menys d’un mes o dos. Aquests nadons els posem en aquest llistat perquè són molt immadurs, però la realitat ens ha fet veure que no tenen tant de risc.

The post Juanjo García: ‘Els infants poden ser la clau dels possibles tractaments per a la Covid-19’ appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Catalunya s’aboca a un desconfinament desigual

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, no ha dubtat a acostar-se a la dreta per a mantenir l’estat d’alarma, i ha pactat amb Inés Arrimadas, dirigent de Ciutadans. Una derrota de la pròrroga hauria deixat l’executiu espanyol molt debilitat.

A Catalunya és molt probable que no es desconfini tot el territori de la mateixa manera. Ho ha dit la consellera de Salut, Alba Vergés, que ha deixat entreveure que l’àrea de Barcelona i la regió sanitària de la Catalunya Central no entrarien en la fase 1 dilluns vinent, 11 de maig. Vergés ha dit que ahir van començar a elaborar la proposta de desconfinament basada en regions sanitàries que presentaran demà al Ministeri de Sanitat espanyol, però no ha concretat en què consistiria ni tampoc si tractaria la ciutat de Barcelona de manera separada o com un tot amb les regions metropolitanes nord i sud, que engloba les comarques del Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, l’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Garraf.

Vergés també va dir ahir que el retard en el programa Orfeu –que preveu de fer més de 300.000 proves PCR al Principat– es devia al fet que no havien arribat els escovillons, uns elements indispensables per a poder prendre mostres al nas dels pacients. Doncs avui l’epidemiòleg Oriol Mitjà ha assenyalat que ‘algú s’havia entestat en no usar unes altres marques d’escovillons’. Segons que ha explicat Mitjà a VilaWeb, el Departament de Salut acostuma a comprar els escovillons de la marca Deltalab i aquesta vegada havia volgut continuar comprant al mateix distribuïdor: ‘Si hi ha crisi sanitària pots comprar el següent més bo i no passa res, però en aquest cas s’han encallat amb aquest model quan no calia que ho fos’, ha dit Mitjà.

La presidenta de les Illes, Francina Armengol, ha avançat que defensaria davant l’estat espanyol ‘més mecanismes de suport’ i ha demanat que el repartiment de 16.000 milions a les comunitats autònomes no financi només la crisi sanitària, sinó tots els efectes del coronavirus.

Avui el Regne Unit s’ha convertit  en el segon país del món amb més víctimes mortals per Covid-19, només darrere els Estats Units. Supera, doncs, Itàlia, el país europeu amb més víctimes fins ara.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 3.701.022 casos confirmats i 256.366 morts. Del total de casos, 1.227.221 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.225.088 casos i 71.229 morts.
—L’estat espanyol, amb 250.561 casos i 25.613 morts.
—Itàlia, amb 213.013 casos i 29.315 morts.
—Regne Unit, amb 194.990 casos i 29.427 morts.
—L’estat francès, amb 170.551 casos i 25.531 morts.

Als Països Catalans hi ha 73.755 casos, 41.706 altes i 12.249 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 57.900 casos, 31.964 altes i 10.682 morts (encara no hi ha dades noves)
—Al País Valencià, 12.883 casos, 7.655 altes i 1.289 morts (49 casos, 149 altes i 10 morts més que no ahir)
—A les Illes, 1.910 casos, 1.307 altes i 198 morts (2 casos, 13 altes i 1 mort més que no ahir)
—A Catalunya Nord, 311 casos, 266 altes i 34 morts (1 cas, 4 altes i 1 mort més que no ahir)
—A Andorra, 751 casos, 514 altes i 46 morts (1 cas, 15 altes i 1 mort més que no ahir)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal

Tot un rècord d’incompetència política

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Què se n’ha fet, del programa Orfeu i de les proves PCR que s’havien previst?
– Sky News: 173 anys després, els irlandesos tornen el favor a les nacions natives americanes afectades per la Covid-19 (en anglès)
– Infobae: Un vaccí contra el coronavirus que podria estar a punt abans de final d’any ja és provat en humans (en castellà)
– BBC: Coronavirus: l’atractiu dels diners de la màfia durant la crisi (en anglès)
– Público: Hi ha més de 2.700 notícies falses sobre la Covid-19 cada dia (en portuguès)
– CNN: L’avió que s’ha convertit en un heroi contra la Covid-19 (en anglès)
– Le Monde: Continua el desconfinament amb cautela arreu del món (en francès)
– The Guardian: Per què l’Europa de l’est ha patit menys el coronavirus que l’Europa occidental? (en anglès)

La píndola de Jordi Goula: Una mica més a prop del fons

Els qui s’han apuntat a les llistes de desocupació a Catalunya passen de 50.000 el mes d’abril, un 12% més que el març. Per sectors econòmics, l’augment ha estat especialment intens en la construcció (+19,9%), els serveis (+12,7%) i la indústria (+10,8%). En termes interanuals (+22,6%), és a dir, respecte dels mateixos mesos de l’any passat, i conjuntament amb el març, són els dos primers creixements mensuals de la desocupació d’ençà del juny del 2013, gairebé al final de la crisi anterior, i és l’augment interanual més alt des del febrer del 2010 (+24,6%). El punt menys negatiu és que aquestes últimes setmanes d’abril ha minvat el ritme de creixement, i això vol dir que el gruix dels acomiadaments potser ja s’ha dut a terme. De totes maneres, cal tenir en compte que no s’hi inclouen els desocupats temporals, els que tenen un ERTO, que són uns 700.000, i poden engreixar aquesta xifra quan aquestes empreses decideixin definitivament què en fan, dels seus treballadors.

Mentrestant, aquest matí, la Cambra de Comerç ha presentat les previsions per a l’any sobre l’economia catalana. Allò que ens toca més a la vora és el creixement estimat per al segon trimestre, del -10,8%, després de quantificar amb una caiguda del -4,1% la davallada del primer, molt semblant a la de l’estat espanyol. Som, doncs, al bell mig del forat del pou, en el moment més complicat, i esperem que ja a la vora del fons. Segons la Cambra, si les polítiques públiques que s’apliquen no resulten suficients o no són prou efectives, el potencial productiu de l’economia es trobarà minvat, tancaran empreses i es destruiran llocs de treball que costaran més temps de recuperar. En aquest cas han previst un segon panorama més negatiu. L’estimació que fan per a tot l’any 2020 oscil·la entre el -7,3% i el -10,1%, segons l’aplicació de polítiques publiques més o menys efectives. A aquestes xifres anuals, hi arriben amb la premissa que el comportament del segon semestre serà positiu i no hi haurà rebrots de la Covid-19.

També fan una previsió sobre quins seran els sectors més afectats, d’acord amb l’opció bona, diguem-ne. Per a la Cambra, els serveis són els que patiran més, amb una baixada del 8,1%; a la indústria serà del 5,1%; i a la construcció, del 6,4%. Dins la indústria, el sector més afectat serà el de fabricació de béns d’equipament (sobretot automoció i components), i enguany solament la indústria alimentària i la farmacèutica tindran una evolució positiva. Alguns altres sectors, com ara el químic o la indústria extractiva i energètica, mantindran un ritme d’activitat estable. Dins els serveis, pronostiquen que la situació és força heterogènia. Els dos grans subsectors afectats més directament pel tancament registraran caigudes històriques. La branca del comerç, transport i hostaleria –que té un pes en l’economia del 23%– pot baixar durant l’any 2020 fins a un 20%; i la branca d’activitats artístiques, recreatives i altres serveis –que representa el 4% del PIB català– pot davallar d’un 18% el 2020.

Cal tenir en compte que aquests dos subsectors que s’han ressentit més directament de la crisi sanitària representen directament un 27% del PIB de Catalunya, al qual caldria afegir l’efecte d’arrossegament sobre uns altres sectors (transport, serveis de neteja i manteniment, construcció d’instal·lacions, seguretat, etc.), fet que explica que el descens del PIB sigui tan important enguany.

Malgrat tot, l’estudi diu que, dins l’estat espanyol, l’economia catalana pot ser una de les menys afectades per la crisi de la Covid-19, per diversos motius: l’índex de teletreball potencial tan elevat (prop d’un 50% de l’ocupació); el nombre més gran de grans empreses, que tenen més capacitat financera per a resistir una aturada temporal de l’activitat; i el pes més gran de la indústria, especialment dels sectors que en sortiran afavorits, com l’alimentari i el farmacèutic. Per contra, la dependència més gran del turisme estranger pot fer que la caiguda d’aquest sector sigui més pronunciada.

Sobre què caldria fer amb vista a la sortida de la crisi, a la Cambra tenen les idees molt clares. Diuen que la punta de llança d’una política pública enfocada a impulsar la recuperació hauria de ser un programa d’inversions enfocat preferentment a reforçar el sistema sanitari; planificar, construir i mantenir infraestructures prioritàries per a la mobilitat, la sostenibilitat i la digitalització; potenciar la investigació científica i tecnològica vinculada al teixit empresarial innovador i impulsar actuacions de suport a la reactivació i la transformació dels sectors més castigats per la crisi. Fa èmfasi en el fet que les mesures aplicades també haurien d’afavorir especialment els segments socials més vulnerables al xoc, com els autònoms i les petites i mitjanes empreses, i els ciutadans amb menys poder adquisitiu, que són també els que més propensos al consum.

I demana, sobretot, urgència. La Cambra creu que la hisenda pública està en més bona disposició que ningú per a actuar amb agilitat i coneixement dels estats comptables de cada establiment empresarial, mitjançant transferències directes amb el mínim de dilació. Les mesures s’haurien d’anunciar com més aviat millor i fer-se efectives el segon semestre, amb l’avantatge de la informació més gran disponible sobre la magnitud de l’impacte i del grau d’estímul necessari per a impulsar la recuperació.

L’estudi és molt ben fet i la validesa de les previsions depèn de factors externs com ara la durada de la pandèmia i els ajuts finals d’Europa. Parlant d’ajuts, a la conferència de premsa posterior a la presentació de l’informe, el president de la Cambra, Joan Canadell, ha estat molt crític amb Madrid i ha considerat absolutament insuficient el ‘fons Covid’ no reemborsable de 16.000 milions d’euros que l’estat espanyol destinarà a les comunitats per pal·liar els efectes de la crisi, tot i que encara no se sap quina part tocarà a Catalunya. Canadell considera que aquest fons hauria de ser superior a 50.000 milions. La diferència no és pas poca cosa…

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Gemma Moncunill: ‘Poca gent s’ha infectat del coronavirus, no hi ha immunitat de grup’
Armengol demanarà ‘més mecanismes de suport’ i que el fons de 16.000 milions vagi més enllà de la crisi sanitària
Barcelona pot quedar dilluns fora de la fase 1 de desconfinament
Oriol Mitjà avisa amb sis punts per què anem cap al rebrot de la Covid-19
Maria del Mar Albajar: ‘Tenim una tria a fer com a societat i si la deixem a les mans dels polítics, sé quina resposta n’obtindrem’
Només el 2,6% dels contagiats al País Valencià ingressen a l’UCI
Confinats? Aquests són els consells de supervivència per a lletraferits que donen els escriptors

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Catalunya s’aboca a un desconfinament desigual appeared first on VilaWeb.

Jocs d’estar per casa (19): els jocs d’agudesa visual

Avui parlem dels jocs d’agudesa visual, els jocs en què cal trobar alguna relació entre els elements que hi ha damunt la taula. Moltes vegades, també són jocs que es juguen simultàniament. Alguns dels millors jocs d’aquesta mena ara mateix són Jungle Speed (Tom Vuarchex & Pierrick Yakovenko, 1997), Fantasma Blitz (Jacques Zeimet, 2010), i l’ 1, 2, 3 (Perepau Llistosella, 2013). Els millors, perquè hi afegeixen una gran dosi de combinatòria, són Set (Marsha J. Falco, 1988), Ricochet Robots (Alex Randolph, 1999) i el seu germà petit Micro Robots (Andreas Kuhnekath, 2016). Acabem amb una pila d’enigmes relacionats amb el joc Set. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sèrie Jocs d’estar per casa

The post Jocs d’estar per casa (19): els jocs d’agudesa visual appeared first on VilaWeb.

Sánchez pacta ‘in extremis’ amb Arrimadas per a mantenir-se en el poder

Falten poques hores perquè el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, comparegui davant del congrés perquè l’oposició li aprovi una nova pròrroga de l’estat d’alarma. La seva majoria s’ha anat esquerdant les darreres hores, fins al punt que cada cop té menys assegurat sortir-se’n. Davant l’anunci fet ahir pel cap de l’oposició, el president del PP Pablo Casado, que retiraven el seu suport a l’estat d’alarma, i atès que no té garantit el suport del PNB, Sánchez no ha dubtat a acostar-se a la dreta per a mantenir l’estat d’alarma, i ha pactat amb Inés Arrimadas, al capdavant de Ciutadans. Una derrota de la pròrroga hagués deixat l’executiu espanyol molt debilitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El pacte consisteix a perllongar l’estat d’alarma a canvi que Sánchez mantingui contactes setmanals amb Ciutadans per a informar sobre la crisi sanitària, així com dialogar i, en el seu cas, consensuar mesures per a la implementació del pla per a la transició cap a una nova normalitat, també conegut com a pla de desescalada. L’acord que ha fet públic la Moncloa diu que PSOE, Podem i Ciutadans estan d’acord que cal allargar l’estat d’alarma ‘només pel temps estrictament necessari’. Així mateix, asseguren que emprendran mesures per a continuar protegint als espanyols en l’àmbit sanitari, econòmic i social quan conclogui la seva aplicació. Concretament, segosn la Moncloa, el govern espanyol i Ciutadans ‘es comprometen a mantenir el diàleg per a l’adaptació dels ERTE i les ajudes a PIMES i autònoms perquè puguin adaptar-se les mesures de protecció social a les necessitats que es produeixin més enllà de l’estat d’alarma’.

The post Sánchez pacta ‘in extremis’ amb Arrimadas per a mantenir-se en el poder appeared first on VilaWeb.

Oriol Mitjà revela l’enigma dels escovillons de les PCR que han encallat els diagnòstics massius

L’epidemiòleg i assessor del govern català en la crisi de coronavirus Oriol Mitjà ha fet avui un crit d’alerta avisant de la possibilitat d’un rebrot del coronavirus. Entre els motius, ha precisat que no s’estan fent prous esforços per a controlar la malaltia a través de les PCR i de retruc, ha llançat aquesta denúncia: ‘Algú s’entesta en no usar altres marques d’escovillons’. Els escovillons són uns elements indispensables per a poder prendre mostres al nas dels pacients i saber si tenen o no el coronavirus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Doncs bé, segons que ha sabut VilaWeb, Mitjà es referia al fet que el departament de Salut acostuma a comprar els escovillons de la marca Deltalab. En aquesta ocasió, per abastir les milers de proves de PCR que s’han de fer al país amb la màxima celeritat possible, el departament ha volgut continuar comprant al mateix distribuïdor: ‘Si hi ha crisi sanitària pots comprar el següent més bo i no passa res, però en aquest cas s’han encallat amb aquest model quan no calia que ho fos’, ha dit Mitjà en declaracions.

➤La R0 és de 0,95 i no baixa des de fa 3 setmanes
➤El sistema sanitari té encara un 50% d'ocupació de llits crítics
➤Els estudis de seroprevalença mostren immunitat a BCN i Metro nord <10%

⚠️Si fem desconfinament sense control de la infecció, anem cap al rebrot de #COVIDー19

— Oriol Mitja (@oriolmitja) May 5, 2020

Aquesta fet coincideix amb el retard del programa Orfeu, que havia d’aprofitar la capacitat que tenen els centres de recerca catalans per a fer un cribratge en massa i multiplicar el nombre de proves per a nous casos sospitosos de Covid-19. L’objectiu era de fer-ne 170.000 en sis setmanes, però fins ahir mateix no va arrencar. La mateixa consellera de Salut, Alba Vergés, va explicar que el motiu del retard es devia, precisament, al que fet que no es tenien els escovillons.

Què se n’ha fet, del programa Orfeu i de les proves PCR que s’havien previst?

Mitjà diu que tampoc no es fa ús de la tecnologia per a rastrejar els contactes dels infectats i que no s’ha explicat bé a les persones de més de setanta anys que no haurien de sortir ni abans de les deu del matí ni passades les vuit del vespre. Amb aquesta situació, diu, la taxa d’infecció és de 0,95 i no baixa des de fa tres setmanes, i el sistema sanitari continua amb un 50% d’ocupació de llits crítics. ‘Si fem el desconfinament sense control de la infecció, anem cap al rebrot de la Covid-19.’

No és el primer científic que alerta sobre la possibilitat d’un rebrot. Segons el físic Àlex Arenas, al juny n’hi podria haver un de més greu que no pas el pic de la primera onada de contagis que tot just acabem de superar. Creu que acabarà passant si el 18 de maig vinent es recupera l’activitat laboral normal, si es fa un desconfinament precipitat i sense un pla eficaç de detecció i aïllament de contagis. Ho explicava en aquesta entrevista a VilaWeb.

Per la seva banda, el doctor Bonaventura Clotet, que es dedica a la investigació de fàrmacs, anticossos i un vaccí contra el nou coronavirus, també avisava en aquesta entrevista que hi havia ‘un risc claríssim de rebrot’. ‘L’impacte real el veurem d’aquí a tres setmanes, però ja anem veient que en països on s’han començat a aixecar les restriccions, com ara Alemanya, hi ha hagut un repunt d’infeccions. Anticipo un rebrot, però tant de bo m’equivoqui’, deia.

 

The post Oriol Mitjà revela l’enigma dels escovillons de les PCR que han encallat els diagnòstics massius appeared first on VilaWeb.

El PNB proposa a Sánchez un pacte bilateral

El Partit Nacionalista Basc intenta treure suc del mal tràngol que passa el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a qui la majoria per al manteniment de l’estat d’alarma penja d’un fil. El partit del president basc, Iñigo Urkullu, encapçalat per Aitor Esteban a Madrid, ha fet públic un comunicat on estipulen les condicions per a continuar donant suport als socialistes i Podem. El govern espanyol encara no ah dit si votaria a favor o en contra de les esmenes que s’hi proposen, però havent perdut el suport del principal partit de l’oposició, el PP, i dels tres partits independentistes catalans, JxCat, ERC i la CUP, el disseny del pacte que proposa el PNB, pensat exclusivament per al País Basc, podria fer que hi donessin suport. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Eminentment, la proposta dels nacionalistes bascos és un acord amb el govern espanyol que permeti al president Urkullu gestionar autònomament les fases del desconfinament. ‘La gestió de l’estat d’alarma no pot suposar una requisa competencial’, diu el document. ‘Les mesures de tota mena que cal posar en pràctica per a fer front a la crisi exigeixen una visió pròxima a la realitat, social, econòmica i geogràfica, que resulta diferent en cada Comunitat Autònoma. La cooperació és, per tant, fonamental en el desenvolupament correcte d’estratègies.’ Argumenten que els governs autonòmics han de ser ‘els qui desenvolupin una estratègia més pròxima i adaptada’.

L’altre punt principal és la possibilitat de celebrar les eleccions que havien de fer-se el 5 d’abril i van quedar ajornades a causa de les restriccions per a frenar el brot. El PNB defensa que la planificació de la retirada progressiva de restriccions fa que ‘en el termini de poques setmanes cada vegada es vagi permetent un major nombre d’activitats laborals i d’oci ciutadà que, objectivament, podrien suposar un risc major que la celebració d’uns comicis en els quals es comptés amb les condicions de seguretat pertinents.’ Finalment, també demanen d’adaptar el seu esquema de províncies en els casos d’aquells territoris que són enclavaments i estan partits en dues o tres d’aquestes unitats.

The post El PNB proposa a Sánchez un pacte bilateral appeared first on VilaWeb.

Un 12% dels sanitaris andorrans té la Covid-19

Andorra ha començat les proves multitudinàries d’anticossos a tota la població per a detectar qui ha passat la Covid-19. De moment, prop de catorze mil ciutadans s’han sotmès fins al moment als tests, dels quals un 12,21% del personal sanitari té coronavirus, així com un 8,36% de la ciutadania general. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, ha indicat que ja esperaven una taxa d’incidència al voltant del 10% i que, encara que els hagués agradat situar-se per sobre d’aquest percentatge, preveien que era difícil arribar a nivells que impedissin la circulació del virus.

‘L’objectiu de les proves és poder passar d’un confinament de la població global a un confinament de la població malalta’, ha dit el ministre, segons informa l’Agència de Notícies Andorrana (ANA). Pel que fa a l’operatiu de cribratge poblacional posat en marxa ahir, Benazet ha dit que ‘volem mostrar que som un país petit que està fent les coses bé i això donarà confiança a totes les persones que vulguin venir en un futur’.

Fins avui s’han mort per coronavirus 2019 a Andorra un total de 46 persones i 514 han superat la malaltia, mentre que s’han registrat un total de 751 casos de pandèmia. El ministre ha demanat prudència a la població per evitar un rebrot de la pandèmia coincidint amb la possibilitat que les persones puguin sortir en diverses franges horàries d’ençà de fa ja setmanes.

The post Un 12% dels sanitaris andorrans té la Covid-19 appeared first on VilaWeb.

El virus que infecta la justícia espanyola no té vaccí

TEMA DEL DIA
Impunitat.
La pandèmia del coronavirus no ha aturat la repressió contra l’independentisme però sí que ha aconseguit que passi més desapercebuda per a l’opinió pública, per culpa de l’allau d’informacions sobre la crisi sanitària i econòmica que travessem. L’anonimat mediàtic ha fet fins i tot que en alguns casos es desacomplexin les argumentacions o les actuacions per a justificar la impunitat amb què va actuar la justícia espanyola. Fa pocs dies l’ex-fiscal general de l’estat espanyol, Consuelo Madrigal, no tenia gens de vergonya a apuntar-se a les tesis de la dreta espanyola i acusava el govern de Pedro Sánchez de promoure un estat d’excepció encobert. La cara de Madrigal és molt familiar entre els presos independentistes perquè és la fiscal del judici que es va fer al Tribunal Suprem i la que va sostenir la tesi de rebel·lió fins al darrer dia, en línia amb el govern del PP. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’arribada del PSOE al govern espanyol va servir per a canviar de fiscal general, però no per a canviar la línia dura del ministeri fiscal contra l’independentisme. Primer, el juny del 2018, Pedro Sánchez va nomenar María José Segarra com a fiscal general de l’estat, però no va aconseguir de canviar l’orientació de la fiscalia. Després de les eleccions del novembre del 2019, va optar per col·locar en aquest càrrec directament l’ex-ministra Dolores Delgado, que va ser nomenada el febrer del 2020 amb una gran polèmica per suposada manca d’independència. La polèmica devia ser útil, perquè fins avui no s’ha notat cap canvi d’orientació de la fiscalia, que continua actuant com si encara governés el PP.

L’exemple més clar d’aquest fet és que el ministeri fiscal ha interposat un recurs d’apel·lació davant l’Audiència de Barcelona a la decisió d’aplicar el 100.2 i el règim de sortides de Jordi Sànchez, condemnat per sedició. Tot i que un jutge de vigilància penitenciària ja havia avalat les sortides de l’ex-president de l’ANC per a fer voluntariat, ara interrompudes per la pandèmia, el fiscal fa un pas més i eleva el recurs a l’audiència amb un argumentari que es basa en la necessitat de ‘reeducar’ el pres i que diu que la seva condemna ha de servir per a ‘intimidar’ la societat catalana.

Això de la reeducació ja ho havien utilitzat, però és la primera vegada que la justícia espanyola reconeix que les penes als dirigents independentistes han de servir per a escarmentar la societat catalana, per a evitar que torni a intentar de fer un referèndum. En un estat democràtic, la presó serveix per a reinserir el reclús, però a Espanya, en el cas dels independentistes, ha de servir per a fer-los canviar d’idees i utilitzar-los d’escarment. L’independentisme ja fa molt temps que ho denuncia, que la voluntat de la justícia espanyola amb els presos independentistes no és fer justícia, sinó venjança. Però s’ha quedat molt sol en aquesta denúncia, malgrat que les principals organitzacions internacionals de drets humans l’han avalat.

La política espanyola ha digerit l’existència de presos polítics sense fer escarafalls i bona part de la classe política catalana també, sobretot la vinculada als partits espanyolistes, de dretes o d’esquerres. Miquel Iceta no ha anat encara a visitar cap pres polític, per posar un exemple, ni tan sols quan el seu partit necessita els vots d’ERC per a governar Espanya i aprovar decisions com la pròrroga de l’estat d’alarma. Pedro Sánchez es va vantar durant la campanya electoral de controlar la fiscalia. O no la controla o ja li sembla bé. Totes dues coses són greus. Amb el govern del PSOE la situació dels presos no ha millorat respecte de l’època del PP; el canvi de fiscal general no ha originat cap variació de l’argumentari d’aquest ministeri, que continua infectat pel virus del totalitarisme i ara com ara no es pot pas desconfinar, perquè continua infectat.

MÉS QÜESTIONS
Puig fracassa en l’intent que els fons autonòmics es distribueixin segons la població. Ha fracassat l’intent del president de la Generalitat, Ximo Puig, que el fons de 16.000 milions que el govern espanyol té previst de donar a les comunitats autònomes es reparteixi d’acord amb el nombre d’habitants. El govern valencià calculava que podria rebre’n un 10% però la ministra espanyola d’Hisenda, Maria Jesús Montero, ha explicat que es distribuiran segons l’impacte sanitari de la pandèmia, cosa que ara per ara beneficia Catalunya i Madrid. La decisió torna a posar en evidència l’infrafinançament valencià i ha creat malestar a Compromís, un dels socis del govern del Botànic. Dels primers 10.000 milions, el ministeri d’Hisenda espanyol en transferirà 6.000 a curt termini i els 4.000 milions restants arribaran a les comunitats autònomes el segon semestre de l’any. Aquests diners seran no reembossables per a cobrir les despeses sanitàries i no tindran interessos ni augmentaran el deute de les autonomies. En el primer abonament de 6.000 milions, es tindran en compte els ingressos a l’UCI que ha registrat cada autonomia (35%), els hospitalitzats (25%); els casos de Covid-19 confirmats per PCR significaran un 20%, i el 20% restant es ponderarà segons el pes demogràfic. Un criteri molt allunyat del que pretenia el govern valencià. L’únic consol és que a la segona remesa, de 4.000 milions, el pes de la població serà del 40%, els ingressos a l’UCI d’un 30%, les hospitalitzacions d’un 20% i els positius confirmats per PCR, del 10% restant.

Les Corts reobriran dilluns en dies alterns pel coronavirus. La normalitat política i institucional es ressentirà durant molts mesos de la crisi del coronavirus i les institucions hauran d’adaptar-se a les prevencions sanitàries obligades pel confinament. La junta de síndics ha acordat de reprendre el període de sessions de les Corts la setmana que ve, coincidint amb la fase 1 del desconfinament. Es farà en dies alterns, dilluns, dimecres i divendres, per qüestions de seguretat sanitària. La cambra era tancada d’ençà del 19 de març i només s’havia convocat la diputació permanent. La setmana passada, els tres grups del Botànic (el PSPV, Compromís i Unides Podem) ja van proposar que se suspengués la diputació permanent per reprendre el període ordinari de sessions i la celebració de plens. A més, els síndics també han arribat a un acord perquè divendres de la setmana vinent es constitueixi la comissió parlamentària que ha d’aconseguir un gran acord valencià per a la reconstrucció. Els grups parlamentaris negociaran demà els continguts i el pla de treball de la comissió.

L’estat d’alarma fa ajornar les proves de català a les Illes. El govern balear ha anunciat que la convocatòria de proves de llengua catalana prevista el mes vinent ha estat ajornada per la situació d’estat d’alarma. Si l’emergència sanitària ho permet, es faran més endavant. La decisió dependrà de l’evolució de la situació i de les possibilitats d’organitzar les proves amb les garanties necessàries. El govern ha afegit que l’estat d’alarma ha deixat en suspens la publicació dels resultats provisionals de les proves orals de la convocatòria de les proves del gener, i tots els procediments i tràmits relacionats (termini per a sol·licitar revisió, revisió dels tribunals, aprovació dels resultats definitius, tràmit de vista, publicació dels resultats definitius i expedició de certificats oficials). La suspensió no afecta les proves que ja s’han fet i que són completament vàlides. En tot cas, fins que no es publiquin els resultats definitius d’aptes i no aptes no es podran expedir certificats. La Direcció General de Política Lingüística vol que la convocatòria es reprengui tan aviat com sigui possible, però ara mateix encara no veuen possible de fer pública cap data concreta.

Els polítics andorrans s’abaixaran el sou entre un 10% i un 20%. Els polítics andorrans, conscients de la situació d’emergència han decidit d’abaixar-se el sou. El govern de Xavier Espot elabora una proposta que ha de marcar la reducció dels salaris dels càrrecs públics. De moment, encara no ha lliurat cap esborrany als grups parlamentaris però els partits que li donen suport al Consell General ja s’han començat a reunir per parlar-ne. La rebaixa dels salaris de tots els polítics seria igual per a tots i el percentatge sembla que oscil·larà entre un 10% i un 20%, malgrat que de primer s’havia parlat d’una reducció menor. La mesura afectaria tots els polítics, incloent-hi els comunals, i també els alts directius de les empreses públiques i parapúbliques. En aquest cas, la rebaixa es marcaria amb un topall en la nòmina que encara s’ha de definir, amb la voluntat d’evitar sous desorbitats. D’aquesta manera, els directius no podrien cobrar més d’un salari determinat.

LA XIFRA
82 milions d’euros calcula que necessitarà el conseller d’Educació, Vicent Marzà, per a encarar les conseqüències del coronavirus només a les empreses que treballen per a ensenyament, com el transport escolar i els menjadors.

TAL DIA COM AVUI
El 5 de maig de 1945 les tropes nord-americanes alliberaven el camp de concentració i extermini de Mauthausen-Gusen. Uns 300.000 deportats hi van ser traslladats des del 1938 i uns 100.000 hi van perdre la vida.

The post El virus que infecta la justícia espanyola no té vaccí appeared first on VilaWeb.

Grífols desenvolupa un test molecular per detectar el coronavirus

Grífols ha desenvolupat un test molecular específic ‘de molt alta sensibilitat’ per detectar el coronavirus en plasma, sang i mostres respiratòries. Cada instrument té capacitat per analitzar més de mil mostres diàries i permet també d’implementar estratègies de testat grupal d’individus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’empresa catalana va començar a desenvolupar el test per detectar la Covid-19 la primera setmana de febrer amb els equips de San Diego, Bilbao i Barcelona. El disseny i la fabricació del test s’ha fet a les instal·lacions de la companyia a San Diego, que concentren la producció global d’aquest tipus de test. Posteriorment, els instruments s’han validat en els laboratoris de Bilbao.

Recentment, el producte ha rebut l’autorització de l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris per al seu ús. A la planta de San Diego, l’empresa disposa d’una capacitat productiva d’un milió de tests a la setmana.

The post Grífols desenvolupa un test molecular per detectar el coronavirus appeared first on VilaWeb.

Oriol Mitjà avisa amb sis punts per què anem cap al rebrot de Covid-19

L’epidemiòleg i assessor del govern català Oriol Mitjà ha fet un crit d’alerta per les mesures que es prenen en el relaxament del confinament, i avisa que si no es controla la infecció, ‘anem cap al rebrot’. En uns missatges publicats a Twitter, diu que no s’han activat les proves PCR per a persones amb símptomes lleus perquè ‘algú s’entesta a no usar altres marques d’escovillons’. Ahir, la consellera de Salut, Alba Vergés, va explicar que no s’havien començat a fer aquestes proves perquè esperaven l’arribada d’aquest material, indispensable per a fer les PCR. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

➤La R0 és de 0,95 i no baixa des de fa 3 setmanes
➤El sistema sanitari té encara un 50% d'ocupació de llits crítics
➤Els estudis de seroprevalença mostren immunitat a BCN i Metro nord <10%

⚠️Si fem desconfinament sense control de la infecció, anem cap al rebrot de #COVIDー19

— Oriol Mitja (@oriolmitja) May 5, 2020

Mitjà diu que tampoc no es fa ús de la tecnologia per a rastrejar els contactes dels infectats i que no s’ha explicat bé a les persones de més de setanta anys que no haurien de sortir ni abans de les deu del matí ni passades les vuit del vespre. Amb aquesta situació, diu, la taxa d’infecció és de 0,95 i no baixa des de fa tres setmanes, i el sistema sanitari continua amb un 50% d’ocupació de llits crítics. ‘Si fem el desconfinament sense control de la infecció, anem cap al rebrot de la Covid-19.’

The post Oriol Mitjà avisa amb sis punts per què anem cap al rebrot de Covid-19 appeared first on VilaWeb.

ERC refusa l’oferta del PSC de compartir la batllia de Badalona

ERC manté el seu suport a Dolors Sabater (Guanyem) perquè torni a ser batllessa de Badalona i refusa l’oferta del PSC perquè el seu president local, Álex Montornés, i el tinent batlle socialista Rubén Guijarro es reparteixin la batllia. Segons que ha explicat a TV3 la portaveu nacional d’ERC, Marta Vilalta, l’objectiu del partit és que Sabater encapçali un govern progressista ampli i ha dit que treballen per a aprovar-ho en el ple d’investidura, que es farà el 12 de maig. Vilalta ha dit que el projecte del PSC a Badalona s’ha demostrat fallit i que no pot usar el ‘xantatge’ del retorn de Xavier García Albiol (PP) a la batllia per a pressionar els altres partits. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El PSC va fer la proposta ahir al vespre en una reunió al local d’ERC en la qual van participar representants del PSC, Guanyem, ERC, comuns i JxCat amb l’objectiu de bastir una alternativa a Albiol. Fonts socialistes diuen que la seva és una ‘proposta de consens amb la qual podríem formar un govern d’esquerres i progressista que posi solució als problemes de la ciutadania durant aquest període de crisi social i econòmica que ens tocarà enfrontar’.

El temps que ha trigat ERC a refusar l’oferta del PSC ha generat malestar entre les files dels republicans, on ja hi ha divergències estratègiques d’ençà del trencament del grup municipals que compartien amb Guanyem Badalona. Aquest malestar s’explica pel fet que Guanyem ja ha dit de bon començament, d’ençà de la dimissió de Pastor, que no acceptaria cap fórmula per a compartir la batllia amb el PSC, que després d’aquests mesos de gestió erràtica dels socialistes a Badalona calia fer un canvi que passés per un ajuntament encapçalat per Dolors Sabater en una coalició de partits que permetés de deixar fora Xavier Garcia Albiol. Així ho va exposar en aquesta entrevista a VilaWeb Dolors Sabater, i així ho han reiterat avui fonts de Guanyem Badalona.

La pilota era a la teulada del PSC, que tenia a les mans de decidir si acceptava un govern municipal encapçalat per Dolors Sabater o bé permetia que Albiol tornés a governar. En cas d’haver acceptat la proposta del PSC, ERC hauria traslladat la pressió dels socialistes a Guanyem, que haurien de decidir si accepten una fórmula que els exclou o permeten el retorn d’Albiol. D’aquí ve el malestar entre una part d’ERC Badalona, pel fet d’haver donat aire al PSC amb una maniobra negociadora que pot ser estèril si efectivament Guanyem es manté ferma en la seva aposta perquè el govern passi per Dolors Sabater com a batllessa. Qui ja ha expressat aquest malestar és el regidor Oriol Lladó, en aquest piulet:

Tres en ratlla inacceptable. 1) El PSC s'espolsa la responsabilitat amb la crisi política a #Badalona, 2) assumeix (de fet) l'escenari 'torna Albiol' i 3) divideix amb proposta impossible el bloc republicà q el va superar a les eleccions. La meva candidata es diu @mariadolorsa.

— Oriol Lladó (@oriolllado) May 5, 2020

The post ERC refusa l’oferta del PSC de compartir la batllia de Badalona appeared first on VilaWeb.

Armengol demanarà ‘més mecanismes de suport’ i que el fons de 16.000 milions vagi més enllà de la crisi sanitària

La presidenta de les Illes, Francina Armengol, ha avançat que defensarà davant l’estat espanyol ‘més mecanismes de suport’ i ha demanat que el repartiment de 16.000 milions a les comunitats autònomes no financïi només la crisi sanitària, sinó tots els efectes del coronavirus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així ho ha indicat durant una compareixença parlamentària, celebrada a petició del PP, en el ple d’avui. Armengol ha avançat que durant aquests dies el govern intensificarà les reunions de treball que ha mantingut durant les últimes setmanes per a elaborar un pla de reactivació. ‘No es tracta de reactivar per reactivar, es tracta d’impulsar tot el que generi ocupació, ingressos i activitat’, ha raonat la presidenta, que ha reiterat l’anomenada a la unitat als grups polítics.

Igualment, Armengol ha indicat que, amb l’objectiu de la reactivació, treballaran bilateralment amb països ‘essencials’ per al turisme de les Illes, com Alemanya, per a recuperar ‘com més aviat millor’ l’activitat i les rutes de connexió.

En aquest context, Armengol ha demanat a l’estat espanyol i a la Unió Europea que estableixin ‘un marc homogeni en tot el continent per a garantir la recuperació segura de l’activitat aèria’.

Així mateix, Armengol ha destacat que la xifra de contagis a les Illes ‘està en mínims des de fa dies’, la qual cosa les col·loca en posició de complir els criteris del Ministeri de Sanitat espanyol per a passar a la fase 1 de la desescalada. Per això espera que totes les Illes entrin en aquesta fase dilluns.

The post Armengol demanarà ‘més mecanismes de suport’ i que el fons de 16.000 milions vagi més enllà de la crisi sanitària appeared first on VilaWeb.

La fiscalia vol impedir que Jordi Sànchez surti amb el 100.2 per a ‘reeducar-lo’ i per a ‘intimidar’ la societat

La fiscalia ha recorregut a l’Audiència de Barcelona l’aplicació de l’article 100.2 a Jordi Sànchez després que el jutjat de vigilància penitenciària l’avalés. En l’exposició dels arguments per a tractar d’impedir que surti de la presó amb l’article 100.2, la fiscalia parla de ‘reeducar-lo’ i d”intimidar’ la societat amb finalitats dissuasòries. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La fiscalia diu que l’aplicació d’aquest article és ‘un tercer grau encobert’ quan Sànchez està classificat en el segon. A més, defensa que el 100.2 ha de tenir una interpretació ‘restrictiva’, i ha de tenir com a requisit ‘imprescindible’ que el programa de tractament no es pugui executar d’una altra forma, i que estigui relacionat amb el delicte. Segons la fiscalia, fer voluntariat fora de la presó no compleix aquestes instruccions. ‘És molt lloable destinar temps del nostre oci a fer activitats de voluntariat, però quan el voluntariat és l’alternativa a la presó, l’elecció sembla clara i no té cap mèrit’, conclou.

En el seu recurs, la fiscalia subratlla que en el cas de Sànchez, el programa de tractament hauria de tenir a veure amb el compliment de la llei. Fer voluntariat, continua, ‘no influirà de forma positiva en les carències de l’intern’, i l’àmbit no té res a veure amb el delicte comès i remarca que dels informes no es deriva que Sànchez hagi fet cap programa específic.

A més, diu que la pena de Sànchez és de 9 anys per un delicte ‘greu’. ‘Si l’intern no reconeix el delicte (sí els fets i les seves conseqüències) sense una mínima consciència d’haver fet quelcom indegut, és molt difícil portar a terme un procés de tractament’, continua.

La fiscalia també aprofita per negar que pretengui canviar la ideologia de Sànchez, com defensa el jutjat de vigilància penitenciària en les seves resolucions de resposta als recursos de fiscalia. No obstant això, el text parla de les finalitats de ‘reeducació i reinserció social’ de la pena, així com de l’objectiu d”intimidació al conjunt de la societat al mateix delinqüent per a dissuadir de la comissió de nous delictes’. Segons la fiscalia, la pena ‘ha d’identificar-se per la societat i per l’afectat com una sanció efectiva’, quelcom que considera que no s’aconseguiria deixant sortir Sànchez amb el 100.2 en aquests moments.

El text de la fiscalia també reconeix que no cal aconseguir la reinserció social de Sànchez: ‘És una persona plenament inserida a la societat, essent primordial cobrir l’altra finalitat de la pena, la reeducació a través d’un adequat programa de tractament l’objectiu del qual sigui la necessitat d’interiorització del respecte a la llei’.

The post La fiscalia vol impedir que Jordi Sànchez surti amb el 100.2 per a ‘reeducar-lo’ i per a ‘intimidar’ la societat appeared first on VilaWeb.

Pàgines