Vilaweb.cat

Variacions genètiques del receptor de la testosterona predisposen a patir covid-19 greu en homes

Les variacions genètiques al receptor d’andrògens o de la testosterona predisposen els homes a patir una covid-19 greu. Així ho revelen els resultats d’un estudi liderat per la Universitat de Siena a Itàlia i que ha estat validat a l’estat espanyol amb la coordinació de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge i la participació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i el VHIR. Segons els investigadors, el fet de tenir al receptor menys de 23 repeticions d’un aminoàcid –concretament, glutamina– s’associa a un millor pronòstic, mentre que si el receptor de la testosterona té 23 repeticions o més els pacients tenen més risc de ser hospitalitzats a l’UCI. El receptor d’andrògens pot tenir entre 9 i 36 repeticions d’aquest aminoàcid.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els receptors amb repeticions curtes (entre 9 i 22 glutamines seguides) tenen una activitat més gran, mentre que en els que tenen repeticions llargues (entre 23 i 36 glutamines) aquesta activitat es redueix. L’estudi apunta que tenir un major nombre de repeticions i, per tant, una menor activitat del receptor, es relaciona amb un pitjor pronòstic de la covid-19 independentment de l’edat. Aquest fet concorda amb estudis anteriors que mostraven que els homes amb hipogonadisme, en què els nivells de testosterona són molt baixos, tenen pitjor pronòstic per a la covid-19.

“En els casos amb repeticions llargues, el receptor de la testosterona està menys actiu. Aquest receptor s’encarrega d’atenuar la inflamació, per tant, els homes que el tinguin menys actiu tindran una resposta inflamatòria més forta que es relaciona amb els símptomes més greus de la covid-19”, explica el Dr. Roger Colobran, investigador del Grup de Recerca en Immunologia Diagnòstica del VHIR i un dels autors de l’estudi. Així, aquells homes que tinguin un receptor més actiu estarien més protegits davant la malaltia per la seva millor capacitat de regular la resposta inflamatòria que es produeix.

Per fer l’estudi, els investigadors italians van fer servir intel·ligència artificial per trobar els gens relacionats amb el pronòstic de la covid-19. Van estudiar mostres de sang de 638 persones, homes i dones. La segona fase de l’estudi es va centrar sobretot a analitzar la gravetat de la covid-19 en homes, ja que la testosterona és la principal hormona sexual masculina. Es va validar els resultats obtinguts en mostres de sang de 158 homes de l’estat espanyol, 117 dels quals amb covid-19 greu i 41 amb covid-19 asimptomàtica o que no van requerir hospitalització.

“L’efecte d’aquestes variants genètiques és especialment important en homes perquè la testosterona és la principal hormona sexual masculina. A més, el seu receptor està codificat al cromosoma X, del qual els homes només tenen una còpia. En dones, aquest efecte associat amb una covid-19 més greu seria força menor, ja que, en elles, la testosterona juga un paper menys rellevant i tenen dues còpies del cromosoma X”, explica el Dr. Colobran.

El fet de tenir dos cromosomes X fa que les dones tinguin dues còpies del receptor de la testosterona, cadascuna amb el seu nombre de repeticions. Per tant, l’activitat global del receptor i l’efecte sobre la gravetat de la covid-19 dependria del nombre de repeticions que tinguessin les dues còpies, no només d’una d’elles com en el cas dels homes. Els investigadors que lideren l’estudi conclouen que aquesta troballa planteja la possibilitat que l’administració de testosterona en els homes amb un receptor actiu pugui ajudar a millorar el pronòstic de la malaltia.

The post Variacions genètiques del receptor de la testosterona predisposen a patir covid-19 greu en homes appeared first on VilaWeb.

El Consell d’Europa renya Espanya per la violació de la llibertat d’expressió i li exigeix reformes legals

La comissària de Drets Humans del Consell d’Europa, Dunja Mijatovic, ha traslladat la seva preocupació a Espanya per les creixents condemnes a la presó d’artistes i activistes aquests últims anys. “Diverses disposicions del codi penal espanyol tenen un impacte negatiu, que inclou un efecte dissuasiu, en l’exercici de la llibertat d’expressió, un dret d’importància crucial per a un debat públic lliure i plural”, diu la comissària per carta al govern espanyol. Alhora li reclama una reforma dels delictes d’injúries a la corona, enaltiment del terrorisme, ofenses religioses, discurs d’odi i difamació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo, ha replicat al Consell d’Europa que pretenen de revisar-ho, però que encara n’estudien la proposta de reforma. “Tenim el nostre propòsit de limitar més clarament quina és la conducta sancionada en aquests delictes i ajustar les penes a la gravetat de la conducta”, diu Campo en la resposta. El govern espanyol va anunciar la intenció de fer aquests canvis arran de la polèmica pel cas del raper Pablo Hasel.

La carta de Mijatovic al govern de Pedro Sánchez és de l’11 de març. Hi assegura que el delicte d’enaltiment del terrorisme a Espanya és problemàtic perquè té una definició “ambigua i imprecisa”, la qual cosa ha motivat interpretacions divergents als tribunals espanyols, algunes de contràries als “requisits internacionals de llibertat d’expressió”. I lamenta: “Algunes decisions judicials a Espanya no han determinat correctament que l’enaltiment del terrorisme impliqui realment un risc real, concret i imminent de perill.”

També critica que els magistrats espanyols interpretin de manera “abstracta” la intenció dels acusats, sense tenir en compte el context i en contra de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans: “La legislació antiterrorista només es pot aplicar al contingut o a les activitats que impliquen directament l’ús o l’amenaça de violència amb la intenció de propagar la por i provocar terror.” I avisa que “un mal ús” de les legislacions en matèria de terrorisme poden dur a restriccions “desproporcionades” de la llibertat d’expressió, especialment quan castiguen comentaris que “no fan apologia del terrorisme, sinó que inciten altres formes de violència” o són “políticament incorrectes”.

Injúries a la corona

La comissària de Drets Humans també veu amb preocupació el delicte d’injúries a la corona i demana al govern espanyol que el reformi en la línia dels patrons europeus de drets humans. En particular, Mijatovic reclama a Sánchez que tingui en compte la sentència del TEDH sobre la cremada de fotografies del rei d’Espanya a Girona (Stern Taulats i Roura Capellera contra Espanya) que establia un marge ampli de crítica per als representants públics.

“El TEDH va considerar que les crítiques polítiques a autoritats i personalitats públiques, mal que siguin provocadores i radicals, no es poden considerar discurs d’odi ni incitació a la violència”, recorda Mijatovic.

Més delictes problemàtics

A banda de posar èmfasi en la reforma dels delictes d’enaltiment del terrorisme i les injúries a la corona, al centre del debat públic a Espanya, el Consell d’Europa també veu problemàtics els delictes de discurs d’odi, ofenses religioses i la difamació. Mijatovic considera excessiva la interpretació que fan els jutges espanyols de la noció de discurs d’odi i tem que afecti la llibertat d’expressió a l’estat espanyol. Per això, considera crucial restringir aquest delicte només a “la xenofòbia, l’antisemitisme i més formes d’odi basades en la intolerància que inciten a la discriminació l’hostilitat i la violència”.

D’una altra banda, la comissària de Drets Humans insta el govern de Sánchez a “despenalitzar les ofenses religioses”, perquè poden limitar la llibertat d’expressió i dificultar un debat plural. De la mateixa manera, exigeix de despenalitzar la difamació perquè, tal com estableix l’alt tribunal d’Estrasburg, el sol fet que s’hi puguin aplicar sancions pot perjudicar la llibertat d’expressió.

Mijatovic veu necessàries totes aquestes reformes per reforçar la llibertat d’expressió a l’estat espanyol i facilitar que els tribunals espanyols preguin decisions en línia amb la jurisprudència d’Estrasburg. “També demostraria el compromís del govern [espanyol] per a protegir la llibertat d’expressió”, acaba dient.

Amnistia Internacional demana a Bèlgica que no lliuri Valtònyc a Espanya

The post El Consell d’Europa renya Espanya per la violació de la llibertat d’expressió i li exigeix reformes legals appeared first on VilaWeb.

VÍDEO: Una visió extraordinària de l’erupció del volcà islandès Fagradalsfjall des d’un dron

D’entre l’allau d’imatges que s’han publicat de la recent erupció del volcà islandès Fagradalsfjall, a prop de Reykjavík, després d’haver estat vuit-cents anys adormit, en destaquen unes que ens permeten veure el cràter escopint foc i els rius de lava a vista d’ocell. I això mercès a Bjorn Steinbekk, de l’empresa islandesa Off to Iceland, especialitzat en l’enregistrament d’imatges de la naturalesa amb aquests aparells.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fa un parell de dies també va enregistrar aquestes imatges:

The post VÍDEO: Una visió extraordinària de l’erupció del volcà islandès Fagradalsfjall des d’un dron appeared first on VilaWeb.

Josep Maria Argimon publica un llibre sobre la pandèmia amb Jaume Padrós

El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, i el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, són els protagonistes del llibre 2 metges i 1 pandèmia. La vida i el que l’envolta, publicat per Símbol Editors, que es vendrà a les llibreries a partir de demà. En el llibre, editat en forma de conversa amb la periodista Gemma Bruna, els dos metges reflexionen sobre com la irrupció de la pandèmia ha fet replantejar tot el que envolta la salut de les persones en tots els àmbits, sense defugir qüestions del present que tots dos han viscut a primera línia, però en posicions, a vegades,  diferents pel rol institucional de cadascú. Els drets d’autor generats pel llibre seran destinats a Arrels Fundació.

Coberta de ‘2 metges i 1 pandèmia. La vida i el que l’envolta’ (Símbol Editors La vida té un preu googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Argimon reconeix que la gestió de la pandèmia ha estat molt complicada i parla de la soledat en la presa de decisions difícils:  “S’han hagut d’anar reobrint determinades activitats econòmiques, malgrat que les xifres de contagis continuen sent elevades. I això calia explicar-ho apel·lant a la responsabilitat i la solidaritat. I ens ha fet veure que, malauradament, la vida té un preu”. Segons explica en el llibre una de les decisions que més li  va costar prendre va ser tancar l’activitat econòmica en la segona onada davant de les dades d’incidència que li arribaven: “no es tractava de deu dies, sinó de diverses setmanes i afectava moltes persones. L’economia és salut, ens agradi o no. És a dir, la pitjor malaltia que té una societat és la pobresa”.

Padrós elogia el lideratge d’Argimon al capdavant de la crisi del coronavirus i destaca el buit que es va crear quan el secretari de Salut Pública es va posar malalt. Els dos metges donen importància a la comunicació de la pandèmia i coincideixen en la necessitat de tractar la ciutadania de forma adulta. A més, Argimon advoca per un debat científic permanent en els canals tradicionals especialitzats i no a través de les xarxes socials i lamenta que en la crisi sanitària hi ha hagut molt missatge simplista: “Quan algú aporta solucions màgiques, ràpides i simples amb missatges breus i senzills, immediatament, li ho compren. Si la gestió de la pandèmia fos tan simple de resoldre, per què no s’apliquen aquestes solucions màgiques?”.

Professionals mal pagats i mal considerats

El secretari de Salut Pública alerta del risc que el sistema públic acabi sent únicament per a la gent amb menys recursos i diu que, això, a mitjà termini, pot passar per la franja de serveis intermedis, amb referència al fet que moltes persones recorren a la xarxa privada per, per exemple, operacions de varius o maluc.

Argimon adverteix que el dia que el sistema públic de salut deixi d’atendre la classe mitjana, el sistema sanitari estarà mort, afirmació amb què coincideix Padrós, que creus que si això passa es perdria el factor de cohesió social. Els dos doctors també identifiquen com un problema important del sistema sanitari la precarietat dels professionals, que han estat molt mal pagats i considerats.

L’espanyolització de la política catalana

En la conversa amb la periodista, els dos metges critiquen alguns aspectes de la política, com el fet que alguns que l’exerceixen només hagin estat polítics: “A la política espanyola i catalana, comencem a tenir polítics que no han treballat mai fora de la política”, afirma Argimon. “No pot ser que una gran proporció dels governants i polítics del nostre país no hagi treballat mai fora de les estructures d’un partit polític o de l’administració pública”, recalca Padrós. El president del CoMB, que va ser diputat al Parlament per Convergència i Unió del 1989 al 1995, defensa la recerca de consensos en política i destaca els acords de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), aprovada el 1990. “En aquest aspecte, la política catalana fa molts anys que ‘espanyoleja'”, sentencia Argimon, sobre la pèrdua de capacitat d’entesa i de dialogar sense matisos.

Ens hem tornat massa dòcils?

Tots dos són crítics amb el govern espanyol per centrifugar les decisions difícils de la pandèmia. Padrós, que ha demanat en diverses ocasions que l’executiu espanyol oferís més ajudes, afirma sentir-se desconcertat pel fet que el Govern es presti a un desgast tan gran davant de la població. “El govern espanyol, en això, jo crec que sempre, en general, és molt més llest que tots nosaltres”, opina Argimon. Preguntats per com serà el món després del coronavirus, Argimon s’imagina un món més desigual i afirma que la societat haurà de recuperar drets i llibertats i esperit crític: “Hi ha el risc que ens haguem tornat massa dòcils”. “Caldrà que el món sigui més democràtic del que era abans, cosa que dubto que acabi passant”, afegeix.

The post Josep Maria Argimon publica un llibre sobre la pandèmia amb Jaume Padrós appeared first on VilaWeb.

Laura Borràs proposarà candidat dijous i anuncia ple d’investidura divendres

La presidenta del parlament, Laura Borràs, ha assegurat que dijous proposarà el candidat “més viable” a la presidència de la Generalitat i que divendres hi haurà ple d’investidura. En una entrevista a ‘Els Matins de TV3’, Borràs ha descartat de fer un “acte equivalent” a una investidura fallida i ha donat per segur que hi haurà ple d’investidura perquè, segons que ha dit, hi ha “candidats amb possibilitats”, en referència a Pere Aragonès (ERC) i Salvador Illa (PSC). Borràs ha avançat que demà començarà la ronda de contactes amb els grups parlamentaris, de menor a major, per veure qui és el candidat amb més possibilitats, ja que, com ha dit, no en pot proposar dos.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Borràs ha volgut esvair els dubtes que s’han generat en les darreres hores al voltant del ple d’investidura. Segons la legislació, el primer debat d’investidura s’ha de fer com a màxim deu dies després de la constitució de la cambra. I Borràs ha confirmat que es farà divendres, el dia que s’exhaureix el termini. Així doncs, divendres, el candidat que se sotmeti a la sessió d’investidura haurà d’aconseguir un mínim de 68 vots, el llindar de la majoria absoluta. En cas de no aconseguir-ho, hi hauria una segona votació diumenge i llavors el candidat en tindria prou amb més vots a favor que en contra per ser escollit.

Segons ha apuntat Borràs, “no n’hi ha prou en voler ser candidat” i s’ha de tenir una “possibilitat plausible” de ser-ho. Després que s’hagi constituït l’últim grup parlamentari, ERC, Borràs ha explicat que demà començarà la ronda de consultes amb els diferents partits amb representació parlamentària per saber quin candidat té “més suports”.

Borràs ha evitat entrar a valorar el pre-acord que ERC i la CUP estan ultimant per investir Aragonès al·legant el seu paper institucional. S’ha limitat a dir que els espais polítics han de treballar en un acord que reflecteixi els resultats del 14-F i que l’acord haurà de ser entre tots els partits de l’espai independentista. “S’haurà d’avançar de manera conjunta i coordinada. Ha de permetre l’estabilitat del govern”, ha afegit.

Relleu de Muro com a secretari general del parlament

Borràs ha donat a entendre que rellevarà Xavier Muro, que ha estat secretari general del parlament des del 2016. Ha argumentat que es comença una “nova etapa” i que és moment d’obrir un “nou temps” i de mirar de fer “altres propostes per tirar endavant”. En aquest sentit, ha afegit que es durà a terme un “canvi” per iniciar aquesta legislatura i ha defensat que la presidència del parlament té la possibilitat de fer “equips de confiança”.

La presidenta del parlament ha negat que ella hagi fet una proposta per modificar el reglament del parlament i ha recordat que són els grups els qui ho han d’impulsar. Respecte a l’article del reglament que estableix la suspensió dels diputats en cas que s’obri un judici oral per corrupció, Borràs ha reiterat que no se sent interpel·lada per aquest article, ja que no ha comès cap delicte.

I en referència a la tria entre la vice-presidència del govern i la presidència del parlament, Borràs ha explicat que es va decidir per la segona opció perquè creu que és des d’on pot fer un millor servei a la ciutadania. “Ni m’aparten ni m’aparto”, ha conclòs.

The post Laura Borràs proposarà candidat dijous i anuncia ple d’investidura divendres appeared first on VilaWeb.

La Generalitat ha demanat col·laboració a la Guàrdia Civil per fer controls a les carreteres

La Guàrdia Civil ha fet controls de trànsit a les carreteres catalanes aquest cap de setmana, malgrat que la competència d’aquesta funció sigui dels Mossos d’Esquadra. Així ho ha confirmat el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, en una entrevista a SER Catalunya, que ho ha justificat per la magnitud del dispositiu necessari per fer controls a tot Catalunya: “Tenim 17.000 mossos d’esquadra per set milions i mig de persones.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sàmper ha dit que no és el primer cop que es fa, i n’ha posat d’exemple el dia de les eleccions al parlament: “Allà on alguna vegada tenim una llacuna a resoldre amb algun dispositiu, com el que vam tenir a les eleccions del 14-F amb 14.000 persones dedicades al dispositiu, has de preveure que tots els serveis de la policia s’han de donar exactament igual.” Segons el conseller, la col·laboració amb la Guàrdia Civil és un “complement” que “sempre s’ha de tenir present”, tot i les discrepàncies polítiques per l’actuació del cos de la Guàrdia Civil a Catalunya en altres ocasions. “La seguretat és una qüestió que ha d’estar molt més enllà de les picabaralles”, ha dit.

🚔Aquest cap de setmana hi ha hagut controls de la @guardiacivil a les carreteres catalanes.

💬@miquel_samper, conseller d'@interiorcat: "La seguretat és una qüestió que ha d'estar molt més enllà de les picabaralles"

📻 Segueix l'entrevista: https://t.co/tQUsFzVXGh pic.twitter.com/nEMed47jfO

— Aquí, amb Josep Cuní (@AquiCuni) March 22, 2021

Segons que ha explicat Sàmper, aquest cap de setmana els Mossos d’Esquadra han interposat unes 2.000 sancions per desplaçaments en els quals no es respectava la bombolla de convivència. El trànsit va créixer aproximadament un 50% dissabte en comparació amb el de la setmana anterior i el de diumenge ho va fer un 70%. El conseller ha dit que, amb tot, la pujada s’ha situat en línies generals un 20% per sota del mateix cap de setmana d’abans de la pandèmia. Segons que ha dit, el que s’ha donat aquest cap de setmana ha estat una “expansió controlada” i ha valorat que s’ha complert l’objectiu de donar “una mica d’aire” a la ciutadania.

Ha explicat que les sancions s’han interposat en els diferents controls dinàmics que els Mossos han de portar a terme durant el cap de setmana. En aquest sentit, ha valorat que potser algunes d de les sancions es poden recórrer en haver-hi algun error, però s’ha mostrat convençut que no serà així en “la gran majoria” de casos.

D’altra banda, el conseller ha afirmat que “a hores d’ara” les actuals mesures no “perillen” de cara a la Setmana Santa, però ha afegit que caldrà esperar a l’evolució de les dades epidemiològiques i al comitè del PROCICAT de dimecres. “En principi no crec que ens hàgim d’alertar”, ha dit. Amb tot, ha afirmat que siguin quines siguin les mesures s’hauran de complir amb “serietat i rigorositat”.

Per últim, ha confiat que els protocols d’actuació policial d’ordre públic es publiquin durant aquesta setmana. El conseller ha considerat que la moratòria dels projectils de foam “està supeditada” a la no publicació d’aquests protocols.

The post La Generalitat ha demanat col·laboració a la Guàrdia Civil per fer controls a les carreteres appeared first on VilaWeb.

Les portades: “Pre-acord ERC-CUP” i “El nombre de contagis i hospitalitzats per covid-19 continua a l’alça”

Avui, 22 de març de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: “Pre-acord ERC-CUP” i “El nombre de contagis i hospitalitzats per covid-19 continua a l’alça” appeared first on VilaWeb.

L’Enxaneta s’ha enlairat

Aquest matí el nanosatèl·lit Enxaneta s’ha enlairat finalment des del cosmòdrom de Baikonur, al Casaquistan. És la primera missió espacial del programa NewSpace de la Generalitat de Catalunya i servirà per a millorar la connectivitat 5G. L’Enxaneta, un satèl·lit de la mida d’una capsa de sabates, ha estat llançat a les 7.07, després de l’ajornament del cap de setmana. El coet Soiuz que l’ha enlairat portava en total trenta-vuit nanosatèl·lits de diversos països.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Durant l’acte de seguiment del llançament, el conseller de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró, ha assegurat que el llançament és “la culminació de dos anys de feina”. “És un gran dia per Catalunya”, ha afirmat. El conseller ha dit que “la connectivitat és un dret” i ha remarcat la importància del 5G i l’Internet de les coses per “posar les bases perquè qualsevol ciutadà tingui en els anys vinents les mateixes oportunitats per desenvolupar-se”. “El poble més petit podrà tenir l’empresa digital més gran del país”, ha explicat.

Per a què serveix aquest nanosatèl·lit?

L’Enxaneta és un cubestat de tres unitats que desplegarà serveis de connectivitat global de l’internet de les coses i permetrà la comunicació i l’obtenció de dades de sensors situats per tot Catalunya, fins i tot en zones de difícil accés o que no tenen cobertura. Això servirà, per exemple, per a monitorar el cabal de rius i reserves d’aigua, fer un seguiment de la fauna salvatge i protegir-la, rebre dades meteorològiques d’estacions en llocs remots i monitorar ramats i conreus per detectar malalties i definir estratègies més eficients.

El llançament és el tret de sortida de les missions de l’Estratègia NewSpace, un projecte que es basa en l’ús de dispositius com l’Enxaneta, satèl·lits de petites dimensions que orbiten la Terra a baixa altitud i que han de servir per a millorar els serveis de la Generalitat i de diversos sectors productius. Actualment, l’ecosistema New Space a Catalunya és format per trenta empreses emergents, algunes de les quals capdavanteres a escala mundial, tretze centres de recerca i innovació i una incubadora de negocis de l’Agència Espacial Europea (ESA BIC Barcelona).

Aquest no és el pas el primer nanosatèl·lit català que s’enlaira. L’any passat dos dispositius de la UPC dedicats a l’observació meteorològica van enlairar-se des de la base espacial de Kourou, a la Guaiana Francesa.

The post L’Enxaneta s’ha enlairat appeared first on VilaWeb.

Dues joies de la corona en pugna en la setmana més decisiva

ERC i la CUP han tancat un pre-acord per a la investidura de Pere Aragonès. La CUP s’ha entès més fàcilment amb els republicans i necessitava una proposta tancada per a debatre amb les bases la seva posició en la votació. L’entesa també afegeix pressió a Junts quan la data límit perquè Laura Borràs proposi un candidat a la presidència és a tocar. Arriba el moment en què els dos socis de l’actual govern no han tancat les bases de la legislatura perquè discrepen sobre quin paper hi ha de tenir el Consell per la República, tal com va avançar dijous VilaWeb. Les divergències estratègiques han encallat les converses i, per aquesta raó, Esquerra i Junts no han entrat a definir formalment ni l’estructura de l’executiu ni el repartiment de carteres. Malgrat això, les negociacions s’acceleraran aquesta setmana i en l’estira-i-arronsa ja sobrevola la voluntat de tots dos partits de gestionar el fons Next Generation i la secretaria de Difusió, dues de les competències més anhelades del futur govern.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Si la CUP no entrés a l’executiu i totes dues forces es limitessin a bescanviar les posicions de la legislatura anterior, els republicans perdrien competències clau. Per trencar la lògica d’una simple inversió de carteres i marcar accent d’esquerres, Pere Aragonès ja va prometre en campanya una reestructuració del govern que inclouria la creació de dues conselleries noves (la d’Igualtat i Feminismes i la d’Acció Climàtica), i un comissionat del fons europeu que dependria directament de la Presidència i que dirigiria l’economista Miquel Puig. Una proposta, aquesta última, que ha estat interpretada per Junts com una expressió evident que ERC vol liderar les inversions estratègiques encara que perdi Economia i Hisenda, i que els de Laura Borràs pretenen gestionar dins el departament. Amb Borràs com a presidenta del parlament, es va esvair el principal interrogant sobre l’associació de la cartera d’Economia a la Vice-presidència, perquè a les files de Junts situen per al càrrec Elsa Artadi, amb experiència al departament i un ampli currículum com a economista. Però és que a Economia també hi ha, a hores d’ara, una altra joia de la corona: la secretaria de Difusió i Atenció Ciutadana, que gestiona la publicitat institucional i coordina els serveis d’informació i de comunicació corporativa de la Generalitat. És una de les vies més discrecionals per a repartir recursos als mitjans de comunicació.

El 2018, tots dos partits es van repartir les competències en comunicació. Junts controla la secretaria de Comunicació del govern i de mitjans, adscrita a la Presidència, de la qual depenen l’estratègia comunicativa del govern i les subvencions estructurals als mitjans en català i aranès, que s’atorguen d’acord amb l’audiència i l’abast; i ERC dirigeix la secretaria de Difusió, que el juny d’aquell any es va traslladar de la Presidència a la Vice-presidència i que té la potestat d’atorgar la publicitat institucional amb criteris més arbitraris. L’última memòria de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional, corresponent al 2018, es va publicar fa dos anys. Recollia que el Grup Godó havia rebut un 20% de la despesa total. Quant a premsa escrita, La Vanguardia va rebre 2.657.244 euros, el Punt Avui en va rebre 1.356.814, El Periódico 1.001.185 i el diari Ara 600.980. El Nacional i Nació Digital van ser els més afavorits pel repartiment quant a mitjans digitals, amb més de mig milió d’euros per a cada capçalera i les seves marques associades. L’any passat no es va fer públic l’informe del 2019.

Junts i ERC també van acordar fa tres anys un canvi de posicions en la presidència del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i les direccions dels mitjans públics. Però l’intent de pacte amb Ciutadans i el PSC al parlament per a executar els relleus al consell de govern va fracassar perquè Ciutadans se’n va desdir. Finalment, es va mantenir el repartiment de càrrecs heretat de la legislatura anterior, però amb una interinitat complicada i no alliberada de tensions. Aquesta vegada no es podrà repetir el vell patró. Amb l’entrada en vigor de la nova llei de la CCMA la tardor del 2019, els partits podran tancar els canvis de cadira al consell de govern, i després caldrà un nou acord parlamentari de dos terços per a escollir-los. Però en restaran fora les direccions de TV3 i Catalunya Ràdio, que s’hauran d’elegir a partir d’un concurs públic que n’hauria de prioritzar la professionalitat.

Les negociacions sobre l’estructura i el repartiment del govern poden anar acompanyades d’una paradoxa. I és que no sempre qui exerceix la presidència és qui té més poder de gestió. La legislatura anterior va ser ERC que va dirigir les polítiques de més impacte en la quotidianitat de la població, pel fet que tenen a veure amb els serveis públics bàsics. L’estira-i-arronsa negociador va fer que ERC dirigís el Departament d’Economia, lligat a la Vice-presidència, i totes les conselleries de més pes social: Salut, Educació i Treball, Afers Socials i Famílies. Uns departaments decisius i especialment sensibles per a afrontar la pandèmia que ara tornen a estar en disputa. Mentrestant, la conselleria d’Interior, que va originar conegudes incomoditats a Junts i que ara totes dues forces compten que assumirà ERC, continua essent la més complicada de dirigir per les incoherències que origina en les forces independentistes. Els republicans ja han obert camí amb la CUP començant a abordar mesures que consideraven urgents, com ara una moratòria dels projectils de foam, que forma part del pre-acord que han tancat, o l’entesa per a constituir una comissió parlamentària d’estudi sobre el model d’ordre públic.

Però perquè es formi un govern abans hi ha d’haver una investidura, i aquesta setmana serà decisiva. Si la CUP avala el pre-acord amb ERC, Aragonès podrà dir que té més suport que Salvador Illa per a ser investit, encara que no en tingui prou. De manera que Borràs haurà d’aclarir si proposa Aragonès o, en el cas que es mantinguin les divergències estratègiques que encallen les converses entre ERC i Junts, opta per engegar el rellotge de dos mesos per a la convocatòria d’unes noves eleccions. Ho podria fer constatant que cap candidat no té prou suport, amb un acte equivalent a una investidura fallida. No seria la primera vegada que es fa des de la presidència del parlament. Ja ho va fer Roger Torrent després de la inhabilitació de Torra, però aquell moment era molt diferent d’aquest. Aquesta vegada la manca d’acord pot obrir definitivament la capsa de Pandora.

The post Dues joies de la corona en pugna en la setmana més decisiva appeared first on VilaWeb.

‘La vampira de Barcelona’ triomfa en uns Gaudí més austers i revoltats per la situació d’ofec del cinema català

El film La vampira de Barcelona ha estat el triomfador de la tretzena edició dels Premis Gaudí, que atorga l’Acadèmia del Cinema Català. En una cerimònia sense precedents arran de les restriccions imposades per la pandèmia de covid-19, el film dirigit per Lluís Danés s’ha endut cinc premis: millor film, millors efectes visuals, millor vestuari, millor maquillatge i perruqueria i millor direcció artística. L’ha seguida el film Las niñas, que ha estat premiada amb quatre Gaudís: millor film de llengua no catalana, amb la millor direcció, per a Pilar Palomera, el millor so i la millor fotografia. I My mexican bretzel, de Nuria Giménez Lorang, ha guanyat el premi a millor film documentari, millor guió i millor muntatge.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, que enguany completa el seu mandat de vuit anys al capdavant de la institució, ha lamentat en un discurs més breu que la situació del cinema català és molt crítica. Ha dit que “tenim unes pel·lícules amb molt de talent i molta creativitat però que no són competitives a nivell pressupostari“, i que “enguany és la vegada que tenim menys pel·lícules en català en aquesta gala“. En aquest sentit, ha remarcat que cal fer pel·lícules en català “perquè la llengua fa país”, i, com una possible solució, ha assenyalat que calen més inversions de les televisions, i especialment de TV3. “TV3 s’ha fet vella, necessita canvis”.

L’actriu Carme Elias ha estat guardonada amb el Premi Gaudí d’Honor, amb què l’Acadèmia li ha reconegut una trajectòria professional de cinc dècades en teatre, cinema, televisió i doblatge. Elias ha reivindicat els personatges com un regal que l’acompanya sempre i que li completen la visió del món, i ha fet un agraïment als seus companys de professió i, molt especialment, al públic. “Sense vosaltres no seríem res. Sobretot, durant aquest últim any, on cada butaca que s’ha omplert en cada sala de cinema ha estat un gest de fidelitat i amor incondicional a la cultura”, ha dit.

Carme Elias: “Comences a mirar enrere i te’n vas a quan recitaves els versos de Nadal enfilada a la cadira!”

La resta de premiats

Quant a interpretacions, la millor protagonista ha estat Candela Peña per La boda de Rosa, i el millor protagonista masculí ha estat Mario Casas per No mataràs. Verónica Echegui ha guanyat el premi a millor actriu secundària per L’ofrena i Alberto San Juan l’ha guanyat a millor actor secundari per Sentimental. La millor direcció de producció ha estat per a Adú, i la millor música original per al Niño de Elche, per Niños somos todos.

El premi especial del públic al millor film ha estat per a Les dues nits d’ahir, dirigit per Pau Cruanyes i Gerard Vidal. El millor film per a televisió ha estat La mort de Guillem, dirigit per Carlos Marques-Marcet, i el millor curmetratge ha estat Ni oblit ni perdó, dirigit per Jordi Boquet Claramunt, també sobre l’assassinat de Guillem Agulló. Finalment, el millor film europeu ha estat Sorry we missed you, dirigit per Ken Loach.

Una cerimònia més austera que la resta d’anys

Produïda per El Terrat (The Mediapro Studios) i dirigida per Enric Cambray, la cerimònia ha comptat amb la participació d’Andreu Buenafuente, que ha ofert un monòleg dedicat a Pepe Rubianes i ha homenatjat el tancament de sales com el Club Capitol. També hi ha hagut intervencions de Sílvia Abril, Enric Auquer, Bruna Cusí, Elisabet Casanovas, David Verdaguer, Maria Rodríguez, Elisenda Carod, Elisenda Pineda, Charlie Pee (també guionista, juntament amb Dani Amor i Oriol Pérez) i els músics Rigoberta Bandini, Maria Arnal i Marcel Bagès (que han posat música a l’espai ‘In Memoriam’).

Per mitjà d’una de les lliuradores dels premis, l’actriu Elena Tarrats, l’Acadèmia també s’ha solidaritzat amb “totes les víctimes” d’abusos i assetjament a l’Institut del Teatre i a “qualsevol institució”. L’actriu Leticia Dolera també ha denunciat els desnonaments en pandèmia, i encara més “de la gent gran”, després de relatar un cas particular d’una dona gran desnonada darrerament per error a Barcelona.

The post ‘La vampira de Barcelona’ triomfa en uns Gaudí més austers i revoltats per la situació d’ofec del cinema català appeared first on VilaWeb.

L’engany del procés. La catxa del Consell per la República

Sempre m’ha intrigat una tesi que proposa el jurista i filòsof alemany Carl Schmitt en el seu llibre, el més científic de tots, Teoria de la constitució. Schmitt és un d’aquells personatges tremendament perillosos que tanmateix cal escoltar atentament si vols entendre la realitat. En tot allò que pensava i predicava, pràcticament no puc combregar-hi en res; i, de fet, la seua obra va acabar alimentant el pitjor totalitarisme. Però, tècnicament, és sòlida i en alguns aspectes fins i tot brillant. Tant que avui una part de l’esquerra europea reivindica sense embuts temes schmittians, com ara la irrepresentabilitat del poble –allò tan gastat de “no ens representen”– o l’ocupació, el poder, de la plaça com a contrast amb la buidor parlamentària.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però per al cas que ens ocupa em centraré en una de les conseqüències que va originar la seua repassada exhaustiva de les eleccions alemanyes de la primera part del segle XX, Perquè Schmitt arriba a la conclusió que amb els vots, els electors en realitat no fan sinó confirmar allò que consideren que ja és una realitat. Tant si ho és com si no. Ve a dir que les circumstàncies de la vida política o de la campanya fan que els electors visquen com si fos real allò que podria ser impostat i prou. I que ho sancionen amb el seu vot. De manera que s’origina la paradoxa, sobretot en el cas de les impostacions, que els polítics arriben a trobar-se tan vinculats i obligats pel vot rebut que pot passar que una cosa que era sols gesticulació acabe fent-se realitat.

Assumim per un moment, doncs, que això és així, que independentment de què pensen realment els polítics i què estiguen disposats a fer, hi ha projectes que els dirigents proposen en un moment determinat i que prenen vida perquè els votants els fan seus com si fossen una realitat que acaben forçant a existir. Assumim-ho fins i tot sabent que és una tesi molt agressiva i injusta cap als polítics. I imaginem, per exemple, que tot el procés ha estat un engany, una enorme catxa –com Clara Ponsatí va denunciar, ja de seguida, que havia estat el Primer d’Octubre.

Suposem, per tant, que la reacció a la sentència del Constitucional espanyol sobre l’estatut els sorprengué. I que s’hi afegiren per capturar aquella onada de vots però sense intencions reals de fer la independència. Convergència i Unió perquè veia que perdrien la posició dominant en la política catalana i Esquerra Republicana perquè eixia del govern tripartit, d’aquella horrorosa presidència de Montilla, que calia fer oblidar. Imaginem que Artur Mas solament volia la llista unitària per a esquivar la derrota electoral. Imaginem que el referèndum del Primer d’Octubre, que no era al full de ruta, apareix únicament perquè Carles Puigdemont ha d’aprovar un pressupost que la CUP no vol aprovar. I imaginem que s’acaba fent tan sols per a pressionar el govern espanyol. Imaginem, en fi, que la independència no es proclama per a fer-la, sinó tan sols per a continuar intentant de mantenir el poder, enmig de la batalla per l’hegemonia partidista. I que tot allò que ve després té més a veure amb la guerra pel poder dins l’independentisme que no pas amb la voluntat real de fer la independència. Imaginem que Junts és tan sols la continuació disfressada de Convergència i no vol fer la independència però que ha trobat en el rupturisme una manera d’evitar la descomposició o de justificar per què el seu líder és a l’exili i no a la presó. I imaginem que Esquerra Republicana, després d’haver negociat amb Soraya Sáenz i amb Pedro Sánchez, en realitat ja sap que no hi ha res a fer amb Espanya i que els enganyaran sempre, però ha trobat en el reformisme la manera de collar finalment els convergents i superar-los. Ja està. Ja ho hem dit tot i l’engany és monumental. Però…

Però imaginem també que l’observació de Carl Schmitt és certa. I que en cada moment els votants, vosaltres mateixos, han introduït la butlleta de vot en l’urna vivint com una realitat allò que per als polítics podia ser, no ho sabem, un engany. Imaginem que vau votar Junts pel Sí, els qui ho vau fer, convençuts que era el vot de la vostra vida. Que us vau jugar fins i tot la vida anant a votar el Primer d’Octubre perquè volíeu aconseguir la república catalana. I que d’aleshores ençà heu mantingut i augmentat i tot el suport a l’independentisme perquè hi ha una realitat que veieu fins i tot si els polítics no se la creuen: que la independència és factible i l’única eixida possible al malestar que vivim.

Suposant tot això, que és molt suposar, la pregunta seria si es pot continuar aguantant eternament una dinàmica com aquesta, diguem-ne l’engany permanent, o si hi ha un moment que aquesta realitat creada per les decisions dels votants obliga de tal manera la classe política que acaba generant realitats que potser no volien els polítics però que ja no poden esquivar.

La resposta de Schmitt a una qüestió com aquesta, i és una resposta tremendament intel·ligent, és una altra pregunta: i quina importància té això, en realitat?

Entre la catxa i el vot

Jo no sóc tan conspiratiu per a creure que aquesta dinàmica entre la catxa dels polítics i el vot popular és la clau de tot allò que ha passat aquests anys. Això no és veritat. I crec haver vist prou de prop el procés i els seus actors per a defensar en públic que és cert que hi ha de tot, en tots els partits, però també que hi ha molta noblesa, molta generositat i lliurament personal i fins i tot fe, si em permeteu de fer servir una paraula tan esquiva. I és partint d’aquesta percepció personal que us demane que em deixeu remarcar dues coses que considere molt importants per a entendre el moment que vivim.

La primera és que, evidentment, les conseqüències són infinitament més importants que no les intencions. Les conseqüències de la catxa i tot, si voleu creure que ho és. Perquè no són ni poques ni intranscendents. Tot això fa com més va més inviable la permanència de Catalunya dins Espanya, sí o no? Tot això ha desemmascarat el règim polític espanyol empenyent-lo contra les cordes, si o no? Tota aquesta descomposició galopant i visible d’Espanya té res a veure amb les decisions adoptades pels ciutadans i els polítics catalans, sí o no? I encara: ha dinamitat la lògica interna dels partits catalans i ha posat fi a la placidesa de la gestió autonòmica, sí o no? És a dir: han passat realment coses transcendentals, ni que fos a partir d’un possible engany inicial, sí o no? És a aquesta mena de raonament que es referia Schmitt quan es demanava si tenia gens d’importància la intenció dels polítics.

Especialment perquè resulta que les coses que han passat alhora han creat una consciència nova, o una consciència més aprofundida, han refinat l’anàlisi i han forçat a fer nous passos que al seu torn aclareixen encara més les coses. Com veiem ara, per exemple, que passa amb la negociació del nou govern i el paper que hi ha de tenir el Consell per la República.

La trajectòria del Consell ha estat erràtica, o interessada, o partidista si voleu. Però ha tingut l’enorme virtut de marcar un camí que estic segur que la majoria dels votants de Junts i una part dels votants de la CUP consideren realista, en els termes proposats per Schmitt. En la bifurcació de l’independentisme, el Consell, la institucionalització unilateral a partir del mandat del Primer d’Octubre, és la conseqüència lògica de defensar que amb Madrid no hi ha res a parlar; ens n’hem d’anar i punt. El Consell és, o hauria de ser, la concreció d’un pla que implicaria fer real la independència a partir de la destrucció del monstre de la transició espanyola per la via del sistema de justícia europeu –una destrucció ben avançada, com supose que, això sí, poca gent deu discutir. I el Consell seria en aquest marc, o hauria de ser, l’Autoritat Nacional Catalana, nascuda ja al marge de la legalitat espanyola i responsable de fer-se càrrec provisionalment del país, quan toque, encapçalant la confrontació i emergint com a interlocutor. Ha estat això, és això, ara o fins ara, el Consell per la República? Més aviat no. Però, tornem-hi, què importa més: què és o quines conseqüències té allò que la gent assumeix que és?

La negociació per a formar govern, segons que avançava en exclusiva Odei Etxearte dijous a VilaWeb, resta aturada precisament en el paper del Consell. De manera coherent, Esquerra vol que no en tinga gairebé gens, tot remarcant que la legitimitat no és a Waterloo ni deriva del Primer d’Octubre, sinó que és a Barcelona, en el govern autonòmic, i deriva de les eleccions organitzades, sí, pel govern espanyol. Junts, en canvi, vol que el Consell tinga un paper central, si no el paper central, remarcant que la legitimitat està en el referèndum del Primer d’Octubre i no en les eleccions espanyoles, autonòmiques, posteriors. Si s’ho creuen, els uns o tots, tant hi fa. El fet que compta és si aquesta és la realitat que han votat els electors respectius i si tindrà prou força per a posar a prova els partits, obligant-los a anar més enllà d’on voldrien anar i tot.

Encarir la negociació?

Concretament, i parlant ara de Junts. La pregunta és si aquesta pressió actual en favor del Consell serà solament una manera d’encarir la negociació, perquè en realitat sols els interessen les cadires i les prebendes, o si de debò han assumit que ara és prioritari encaminar-se a la confrontació amb Espanya. Fins al punt que estan disposats a no entrar en el govern si no hi ha garanties que es camina cap a aquest enfrontament. Serà molt interessant de veure què acaba passant…

Ho serà fins i tot en el supòsit que s’imposen finalment els matisos. Perquè pot passar que Esquerra i Junts troben una fórmula a mig camí, que jo no sé imaginar, per a encaixar els dos projectes. I és evident que també hi ha fórmules fàcils: per exemple, que governe Esquerra tota sola, però amb un pacte de legislatura tancat amb Junts, que faça possible de conciliar la defensa de les posicions tan divergents de cadascú amb el suport al conjunt del moviment –en definitiva, si Junts no entra en el govern però tanca un acord de legislatura per escrit que garantesca la governabilitat d’Esquerra, ens trobaríem amb l’equivalent al pacte signat per Artur Mas i Oriol Junqueras el desembre del 2012.

Ara, venint d’aquella interpretació segons la qual tot allò que els partits han fet del 2010 ençà en realitat solament tenia per objectiu conservar el poder, una decisió com aquesta a què sembla que s’encara Junts, si realment acaba deixant-los fora del govern, m’imagine que tothom la catalogarà de canvi constatable. Si més no, perquè deixaria clar que hi ha coses que una part de l’independentisme ja no pot fer tres anys després, vulga o no, siga sincer o no. I perquè en la pràctica implicaria que per a una força política major la gestió de l’autonomia ja no té gens d’interès ni credibilitat i alhora situaria dues de les tres forces independentistes, Junts i la CUP, en una situació en què governar dins el marc legal espanyol ja hauria deixat de tenir importància. I vejam qui és capaç de dir que això no complica, i molt!, la vida a l’estat espanyol i les seues intencions. A banda, i aquest és el segon element important que volia remarcar, que arribar a aquest punt faria evident que, contra allò que alguns volen fer veure, la pressió, la persistència i la resiliència de la ciutadania sí que dóna fruits concrets, reals i constatables. Apoderant un poble que va viure per primera vegada la democràcia més real quan l’exercí, de manera unilateral, i emocionant, el Primer d’Octubre.

Atents, doncs, al desenvolupament, aquesta setmana, d’un debat tan apassionant i transcendental com aquest.

 

PS. Després d’enviar aquest editorial als subscriptors en el correu de cada nit s’ha fet públic que hi ha un acord entre ERC i la CUP per a la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Així, doncs, ara el debat se centra completament ja sobre la negociació entre ERC i Junts,. Serà una setmana molt interessant.

The post L’engany del procés. La catxa del Consell per la República appeared first on VilaWeb.

Gerard Quintana: ‘M’he vestit d’espeleòleg i he entrat a les cavernes de la meva vida’

Gerard Quintana (Girona, 1964) és conegut sobretot perquè és el líder de Sopa de Cabra, per a molts la millor banda, i la més mítica, d’allò que fou conegut amb l’etiqueta de “rock català” i que, en la primera generació, va omplir els seus concerts, com també els Lax’n’Busto, Sangtraït, Sau, els Pets, Umpah-Pah, Ja t’ho Diré… Després va venir la segona generació i noves incorporacions de tot el país, de 1985 al 2000, aproximadament. Quintana també té una llarga trajectòria tot sol i ara acaba de publicar la seva segona novel·la, L’home que va viure dues vegades, amb què ha guanyat el premi Ramon Llull, el més ben dotat de les lletres catalanes: 60.000 euros i publicació a càrrec de Columna. Abans de sortir al carrer –vaja, tot just de saber-se el veredicte del jurat– ja tenia detractors, i això que no l’havia llegit ningú.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Parlem de literatura, memòria i llibres amb l’autor en una torre preciosa del Putxet, on comparteix pis amb més gent, tot fent de masovers de la finca i enllestint nous projectes, tant musicals com literaris. El Putxet és un barri on encara ressonen les passes de Carles Riba i Clementina Arderiu, que hi van viure ja fa molts anys.

Heu dit algunes vegades que una llibreria és un paradís i que per a vós, concretament, ho va ser la llibreria Geli, de Girona, del vostre oncle, Pere Rodeja. Encara ho són, un paradís?
―M’agrada molt que em feu aquesta pregunta, perquè just avui (17 de març) aquesta llibreria fa cent quaranta-dos anys. Abans-d’ahir vaig recórrer llibreries de Barcelona per deixar llibres signats, perquè enguany això de Sant Jordi serà diferent. Hi vaig anar a una hora en què no eren gaire transitades i sentir-me al mig d’aquelles infinites lleixes plenes de llibres era com sentir-me a casa. Hi ha un moment a la teva vida que vas construint el teu lloc en aquesta realitat, després de l’ensurt de veure on has caigut i per a mi aquella llibreria va ser fonamental. Jo vivia just al damunt i com que no era gaire comunicatiu ni expansiu allò era el meu refugi.

Caram, qualsevol ho diria, recordant-vos engaltar un “Bona nit, malparits” davant milenars de persones…
―Penseu que alguns mestres de l’EGB i de BUP em deien: “M’ho hauria pensat de tothom menys de tu, ets l’últim que m’hauria pensat que es posaria aquí davant de milers de persones.” Era una època en què fins i tot m’entrebancava parlant. La llibreria era plena de possibilitats de viure allò que d’alguna manera em costava de viure. Vaig començar primer per la secció de llibres il·lustrats, amb els clàssics, i després vaig anar avançant…

Avançant per l’interior d’una llibreria gairebé infinita, amb més de 200.000 títols, sembla…
―És una bestiesa. El meu oncle anava llogant espais al barri Vell de Girona per poder encabir tots els llibres que anaven arribant i realment més que un llibreter era un compilador del saber.

Feu-nos cinc cèntims de qui era en Pere Rodeja, un dels grans homes desconeguts de la cultura del nostre país i alhora una peça fonamental…
―Exactament, és un model de llibreter que costa de trobar, ja. Era el petit de casa seva i la meva mare, que a vuit o nou anys va haver de deixar els estudis per anar a treballar a la fàbrica, feia hores a la llibreria Geli per Nadal. La llibreria llavors era religiosa i tenia els missals i tota la imatgeria per als rituals catòlics. També hi havia les hòsties per consagrar, que s’havien de retallar, i ens menjàvem tot el pa d’àngel i era una festa… La qüestió és que el van afillar, li van pagar els estudis al seminari i a l’hora de fer-se capellà va conèixer la meva tia, la meva padrina, i va quedar-se a treballar a la llibreria que després va passar a ser seva. Ell la va convertir en una llibreria del coneixement. De vegades em deia que si algú es quedava tancat a la llibreria ho podria arribar a entendre tot. D’alguna manera compartia el coneixement amb la cua de gent que sempre tenia esperant la seva recomanació i la conversa.

Tenia fama de treballador infatigable…
―Si el dia tenia vint-i-quatre hores en passava vint a la llibreria, començava a les nou i s’hi estava fins a les tres. A les quatre baixava i s’hi estava fins a les onze. Sopava i hi tornava a baixar. Sabia on era qualsevol llibre i quin llibre tenia al costat; tenia tot aquell mapa al cap i era capaç de compartir i d’inspirar qualsevol lector. Jo no sé si els llegia tots, però tots els que em va recomanar sí que els havia llegits i eren molts. Feia guies de lectura, era un home a qui no li agradava el protagonisme, li agradava la proximitat amb els clients.

Aquest amor pels llibres i per la literatura hi és, a la vostra novel·la, especialment pels poetes maleïts i pels filòsofs –no pas dels més canònics. És un gust personal, una proposta de cànon o una construcció del personatge?
―He jugat amb totes tres coses, sumant tots aquests factors, i també amb un sentit generacional, penso. M’explico. Les lleixes i la part de la llibreria dedicades a la poesia eren al final, gairebé a la zona que dóna al carrer de l’Argenteria. I l’altre costat, a només tres metres, hi havia l’única botiga de discos de Girona aleshores, i amb concomitàncies en el fet que la música fos tan a prop de la poesia. Jo sóc del 1964 i era molt petit quan va haver-hi el moment estel·lar de la música moderna, l’edat d’or compresa entre el 1967 i el 1975, però tot allò ho vaig viure i tot el que vaig fer després va ser enyorant aquell moment creatiu que anava rebent de ben petit i que m’anava transformant i canviant la vida.

És a dir, que hi havia una connexió directa entre poesia i música…
―I tant. Hi ha tota una generació que d’alguna manera ens connectava amb aquests poetes maleïts, amb aquests marges de la literatura, i que també tenia el seu mirall en la música a l’altre costat de carrer. Anava des de Patty Smith o Bob Dylan, a tot de personatges que eren molt a prop de la literatura o alguns que directament en provenien, com ara Leonard Cohen. I aquest punt de trobada amb tantes víctimes que volien emular aquesta actitud temerària davant la vida. He jugat a això i, com a part d’aquesta generació, he jugat a ser algú que va a buscar la veritat per aquestes vies.

Si no m’erro, l’únic poeta català que apareix al llibre és Pere Quart. Per què?
―És un altre poeta maltractat per la vida en certa manera i podríem dir que hi havia un vincle personal. El seu esperit revolucionari sempre hi era present, fins i tot en algunes de les trobades que fèiem amb alguns dels companys amb qui després vam donar forma a Sopa de Cabra. Era el moment de descobrir i crear els nostres mites en certa manera i Pere Quart era un referent quan érem adolescents i teníem quinze anys i no l’he volgut oblidar.

Guanyeu el premi Ramon Llull i quan només havia llegit la novel·la el jurat ja hi havia qui la criticava…
―Vivim en un moment en què tothom està molt tens i a l’hora de descarregar ira i adrenalina l’emprenen amb el primer que es posa sota els focus. Això per una banda. I després si fos un enginyer, un cirurgià o un metge o un investigador o un epidemiòleg (que ara tenen molt prestigi i també escriuen llibres) ningú no posaria en dubte el llibre, però un músic és més sota sospita, i si és algú que la gent entén que ha tingut èxit en un altre camp que no és el literari encara més. Hem de pensar que durant molt temps les sales de concerts no han estat regides per la conselleria de Cultura sinó per la d’Interior, amb un règim semblant al dels puticlubs. Les crítiques avant la lettre s’ha de ser molt agosarat per fer-les perquè si no se’t poden girar en contra. De totes maneres, respecto els impulsos de tothom, però sí que hi ha un cert autoretrat quan algú fa una crítica d’aquestes sense haver llegit el llibre. Convivim amb això.

La novel·la no segueix gaire la tendència dels darrers guanyadors…
―No pensava canviar res d’allò que feia ni d’allò que tenia al cap per ajustar-me a un model determinat. Sabia que era un premi que, pel que havia vist els darrers anys, se centrava molt en la novel·la històrica o de recuperació d’algun personatge i veia que m’allunyava de la tendència completament i per això la sorpresa va ser doble. Va ser una sorpresa per al jurat, que van dir que esperaven algú molt gran i jo sóc gran però no tant i pel crit quan varen obrir la plica i varen veure qui hi havia al darrere.

El punt d’arrencada del llibre amb una mare i dues criatures ofegant-se a la platja és terrible i, en canvi, el situeu en un indret paradisíac, a Eivissa, i enfrontant els pares a una de les seves grans pors. Comencem forts…
―Va ser una aposta aquest començament. Jo recordo un dia terrible quan vaig anar a l’escola i el meu fill no era enlloc i tenia sis anys i em vaig posar a cridar per tots els passadissos perquè no el trobàvem. Al final era en una aula, no havia sortit com havíem pensat inicialment. Doncs l’inici de la novel·la, en un altre espai, em va estar a punt de passar fa onze anys. La meva dona i els meus dos fills van estar a punt d’ofegar-se a la platja i aquest record queda allà impregnat i més d’un cop fas allò de pensar: t’imagines si aquella persona que els va ajudar no hi hagués estat? Aquest “i si” és l’inici de moltes històries i és quelcom que tenia present i de sobte crea un gran daltabaix al protagonista.

El protagonista, el Salvador Martí, és una de les grans troballes del llibre, però no apareix en els dos primers capítols del llibre. D’on sorgeix?
―Aquest personatge és com una amalgama de mi i d’una colla de persones de tot un moment generacional, de tota una colla. Tinc la sensació d’haver-me vestit d’espeleòleg i haver entrat a les cavernes de la meva vida i allà he recuperat molts moments d’aquell que podria haver estat jo. Hi ha la primera sensació de ser un altre, de mirar enrere i no reconèixer-te, de mirar enrere i trobar aquell nen introvertit i de trobar-te en poc temps en una situació que tampoc no has decidit. Jo volia escriure i em vaig posar a estudiar periodisme i vaig anar a l’Institut del Teatre i m’escrivia els meus guions i de sobte, en un joc de cap de setmana en què jugàvem a ser deus, vaig passar a trobar-me davant de milers de persones i ara volia mirar enrere i preguntar-me qui sóc i a la vegada mirar enrere i tenir aquesta sensació quasi d’alteritat. Crec que allà començo a crear aquest personatge amb les sensacions i amb les experiències d’altres moments de tots aquests processos. El personatge també es construeix amb molts de llibres que esmento i és un poc el jo que hauria pogut ser i que no va ser. Si no hagués arribat la música jo hauria intentat ser un Salvador Martí poeta.

La primera part del llibre és molt gironina. Fins a quin punt és recordada o recreada? Perquè a més coincideix amb el moment d’apogeu dels Sopa de Cabra, aquell final dels vuitanta i principi dels noranta…
―Quan escric una novel·la, que és un camí de llarg recorregut a diferència d’una cançó, on sempre ets a dues estrofes o una tonada del final i tens l’horitzó a la vista, necessito el joc. Construeixo l’estructura tot i que després pugui escriure lliure, però ja he construït el que escric dins el cap molt temps abans de començar. Quan vaig abordar precisament aquests anys i Girona en mi hi havia un joc també, un joc cap al Gerard Quintana que era llavors i cap al Gerard que estava escrivint aquest llibre. Tenia present constantment que els Sopa eren allà sense esmentar-los.

Però qualsevol gironí coneixedor de l’època ho pot reconèixer bé…
―I tant! Aquella casa ocupada on viu el Salvador és la casa on ens vàrem conèixer els Sopa de Cabra i les bandes dels altres membres del grup que anaven passant per allà a fer concerts. Quan la casa es va tancar les bandes es van desfer i els que vam quedar vam ser els Sopa de Cabra. Jo feia lletres per a ells perquè llavors feia un fanzine en aquella casa ocupada i em van demanar lletres per a les seves cançons i vaig acabar cantant. En la novel·la hi ha un punt de record molt important i de reconstrucció del record. Jo hauria pogut ser un dels centenars dels que érem en aquella casa, ser un dels altres, mantenir el seu rol i estar-me mirant el que passava al voltant sense ser el Gerard, però vaig ser el Gerard.

I davant la possibilitat de la destrucció absoluta, l’amor, Formentera, Eivissa, el paradís i la posidònia, tot i que els paradisos poden ser molt durs…
―També va ser el meu recorregut i sí, en un lloc com Formentera a l’hivern has de tenir molta vida interior i ben ordenada, si és possible, però també és una salvació. El Salvador Martí s’hauria pogut afegir als poetes que admira i que l’acompanyen i ser un més i enfilar el camí de l’autodestrucció.

Un poeta que ha de traficar amb drogues perquè de la poesia no es menja…
―Efectivament, de la poesia no es menja , per això m’agrada molt una frase que li diu la seva àvia: “Sembles un poeta retirat.” Com et retires d’un ofici que no existeix perquè no et dóna per a menjar? La poesia només et dóna l’eternitat anant molt bé, com passa amb els millors clàssics. I de sobte arriba la Maria, i en el fons tot està carregat de simbologia personal, de simbologia dins els arquetips comuns. Però que ella estudiï la posidònia no és casual. A mi em va fascinar saber que entre Eivissa i Formentera hi havia un dels éssers vius més grans i fascinants del planeta, que té més de vuit quilòmetres d’extensió, cent mil anys de vida, i que es un organisme que va creant tot allò i que té el poder d’oxigenar el món. És fascinant.

Sí, la posidònia és fascinant i a més a més una de les grans lluites ambientals dels darrers temps, ara se’n parla molt. Salvant molt les distàncies és com l’àloe vera. Ara no ens podem imaginar com era la vida sense que tot tingués àloe vera…
―És cert, però la posidònia és molt més important que l’àloe vera i per a les Illes és cabdal. També em sembla al·lucinant que el prat més gran sigui en aquell espai entre les dues illes que és el més transitat de tota la Mediterrània a l’estiu. Fins i tot ens fa nosa la posidònia a la platja i, hòstia!, resulta que és la protecció de la sorra! Tot això ens diu molt de com som i de com construïm la realitat més enllà de la pròpia realitat.

―Salvador Martí rep un cop brutal amb la desaparició de la seva família al mar. Torna a Barcelona i aquí comenceu a fer aparèixer un munt de personatges secundaris molt interessants però molt desarrelats, molts que parlen en castellà potser per una qüestió diglòssica i de classe social…
―Aquí em deixo anar i porto al límit fins i tot el sentit de la versemblança, però em va ser fàcil construir aquests personatges perquè aquesta és la Barcelona que jo em vaig trobar a mitjan anys noranta, quan em vaig separar i vaig venir aquí. Hi havia un lloc de trobada a la plaça de Sant Josep Oriol que es deia Makoki, que era una llibreria. Allà hi havia una gran diversitat i una fauna molt variada que ens reuníem i molts dels personatges els he extrets d’aquest paisatge. De manera que he hagut d’inventar relativament poc i fins i tot algun, picant-li l’ullet, l’he deixat amb el nom original. Alguns personatges no els hauria pogut inventar millor, de manera que em dedico a jugar amb ells com amb el fang i així poder extremar-los.

A la cançó “Barcelona en colors” ja hi havien aparegut, d’alguna manera…
―Sí, i tant i fins i tot a la coberta hi apareixia un dels personatges i l’Ernesto Carratalà, pintor, que va fer el grafisme, i col·laborador de la revista El Víbora temps enrere i a qui tots dèiem el Carra; a la novel·la ara és el Rata, he jugat a crear tots aquests personatges.

Dues grans polèmiques de la vostra vida han tingut a veure amb la llengua: quan vàreu fer un disc en castellà amb Sopa de Cabra i quan apareguéreu parlant castellà amb els vostres fills a El convidat….
―Al programa vaig cantar una cançó d’aquestes que canten al pati de l’escola amb els nens i era en castellà i caram com em van posar…

A mi el disc en castellà em va doldre, i a més a més no era el millor…
―Segurament era el disc de transició, per a la companyia havia de ser el disc de llançament en un nou públic.

Però en el cas d’Umpah-Pah, per exemple, els dos discs en castellà són millors que els catalans…
―Hi estic d’acord.

―I amb ells no hi va haver polèmica, però el vostre… Potser perquè éreu el grup més conegut?
―Va ser un daltabaix. Vam passar de vendre més de cent mil discs del Ben Endins a vendre’n 7.000 a Catalunya en castellà. Es van vendre fora i ens vàrem passar quatre anys al desert, també amb un cert tancament per part dels mitjans públics catalans. Sempre quèiem de la llista dels programes. Vàrem rebre el nostre càstig. Nosaltres vàrem ser un grup que vàrem començar amb un disc mixt, la nostra maqueta tenia el batibull aquell propi de la nostra realitat de cada un de nosaltres.

I alguns d’aquests temes en castellà varen ser corejats per milenars de persones als concerts durant molt temps…
―Sí, i d’alguna manera també hi ha hagut un joc al llarg dels anys respecte de l’idioma. A començament dels vuitanta hi va haver tot el trasllat de les discogràfiques a Madrid i va esclatar la Movida madrilenya i els grups d’aquí, com Rebeldes, Loquillo, El Último de la Fila, tots varen veure com tot es redirigia des de Madrid i hi havia molta gent que es pensava que eren d’allà. Aquí quedàvem la generació que d’alguna manera havia rebut l’impacte del rock des del carrer i no tant com un fet cultural i fins i tot literari com havia estat en el cas del Grup de Folk o el Pau Riba o Sisa o altres grups de moltíssima qualitat, que, amb aquesta pàtina cultural, no varen aconseguir mai ser un fenomen comercial. A partir d’aquell moment veus tota la reacció. Quan cantàvem en català hi havia molta gent que ens demanava què fèiem i que ens deia que el rock no es podia cantar en català. Nosaltres ho fèiem perquè ho sentíem així, era la llengua col·loquial i materna que fèiem servir, no hi havia premeditació. Després del rock català els grups a Catalunya cantaven en anglès, com per exemple Mishima al principi o Love of Lesbian, per desmarcar-se tant del fenomen de Madrid com del d’aquí.

―Heu escrit un llibre que no renuncia a la complexitat. L’heu fet per poder posar-lo sense problemes a la lleixa de la llibreria?
―L’he fet pensant que és un llibre que m’agradaria llegir o enyorant alguns moments plaents de lectura. Em considero un aprenent malgrat que m’hagin donat aquest premi o el que sigui. Jo no sóc el gran literat de res, jo n’aprenc constantment i el dia que em cansi d’aprendre’n plegaré. L’aprenentatge en un altre camp t’ajuda a mirar amb  una mirada nova i renascuda allò que has fet des de sempre.

Podeu comprar L’home que va viure dues vegades a la Botiga de VilaWeb

The post Gerard Quintana: ‘M’he vestit d’espeleòleg i he entrat a les cavernes de la meva vida’ appeared first on VilaWeb.

On els carrers no tenen nom

L’editorial gallega Edicións Positivas ha publicat Onde as rúas no teñen nome, de Xurxo Ayán (Lugo, 1976), doctor en arqueologia per la Universitat de Santiago i investigador principal de l’Institut d’Història Contemporània de la Universitat Nova de Lisbona. Ha participat en projectes internacionals a Croàcia, Xile, Etiòpia i Guinea Equatorial.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest llibre és un treball interessant i valuós que ens acosta a l’Àfrica i a nosaltres mateixos i incita que ens replantegem la manera d’entendre el passat, el present, la memòria i la modernitat.

El grup irlandès U2 va compondre el tema “Where the streets have no name” en resposta a la idea que a Belfast era possible d’identificar la ideologia i la religió de qualsevol individu sabent el carrer on vivia. Aquells que diuen que un altre món és possible no cal que s’esforcin més, aquest altre món possible ja existeix: és l’Àfrica. Un món on, efectivament, els carrers no tenen nom i on les relacions entre passat i present, memòria i identitat són tan evidents i brutals que un viatge al continent negre et canvia la vida i la concepció del món per sempre més. Des de l’Àfrica veus més clar què passa aquí i què se suposa que som. O no som.

Fotografia: Xurxo Ayán. Una missió arqueològica i antropològica

L’autor va participar l’any 2006 en una missió arqueològica i antropològica del Consell Superior d’Investigacions Científiques en terres del poble gumuz, en una àrea fronterera entre Etiòpia i el Sudan. El xoc amb aquella realitat, el descobriment dels indicis del passat i la relació amb la gent dels poblats i la seva cultura van canviar profundament els esquemes pre-concebuts del científic fins al punt que, en tornar, va haver d’aturar la redacció de la tesi doctoral sobre l’arquitectura domèstica dels castres gallecs. Sentia la urgència d’escriure aquest llibre per replantejar-se radicalment la percepció de la història i del seu treball científic. Després va refer de cap a peus la tesi doctoral.

La societat rural gumuz que descobreix l’autor es troba en transició entre la tradició i la modernitat, com ho havia estat la Galícia rural del temps del “desarrollismo” franquista. Fan servir eines prehistòriques, però escolten rap i segueixen amb precisió la Lliga espanyola de futbol. A més, pateixen directament, a la vida i als conreus, l’impacte abusiu de les multinacionals neocolonials que arrasen el bosc per fer-ne biocombustible i acaparen terres per destinar-les a conreus especulatius que trenquen l’equilibri i la possibilitat de supervivència de les comunitats que hi resideixen des de temps immemorial.

Mapa i grups ètnics de l’àrea estudiada per l’expedició de Xurxo Ayán.

A partir de la crònica i les seves experiències i pensaments, en un estil molt amè i espontani, Xurxo Ayán ens convida a seguir el fil del seu viatge i de les seves impressions que, inevitablement, suggereixen en el lector els propis records i experiències sobre el coneixement dels africans, la nostra visió encara colonial de les seves cultures i, de retruc, ens incita a reflexionar sobre nosaltres i la concepció que tenim de la cultura i la història.

Perquè no som tan lluny els uns dels altres, ens diu Ayán. Els pobles etíops estan molt marcats per la violència i la guerra, com els nostres. Sense anar més lluny, els feixistes italians de Mussolini els van bombardar als anys trenta, com a nosaltres. I pertot arreu hi ha senyals inequívocs dels traumes d’aquella guerra i de les dictadures de l’emperador Haile Selassie (1930-1974) i del règim comunista de Mengistu Haile Mariam (1987-1991), així com dels enfrontaments eterns entre els diferents pobles que conformen la confederació d’Etiòpia. La zona on centra els seus treballs científics és, a més, fronterera amb el Sudan, factor que afegeix més inestabilitat a la història i la vida d’aquells pobles.

Val a dir que, recentment, aquella zona ha estat un dels escenaris de les massacres inter-ètniques que han assolat el país.

“No sóc un metge sense fronteres, ni sóc un missioner”, afirma Ayán, que tampoc no pretén ser l’epígon de Ryszard Kapuscinski ni de Xuan Bello, tot i que en el seu bagatge intel·lectual hi són presents, com també hi és el genial Nigel Barley, autor de L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, que va desmitificar amb grans dosis d’humor anglès el treball de camp i les investigacions antropològiques entre els dowayo del Camerun.

Fotografia: Xurxo Ayán.

Les seves intencions queden ben aclarides en dos paràgrafs del magnífic pròleg que encapçala el llibre:

“Parlaré d’homes i de dones, del present i del passat. Com deia el conegut David Lowenthal, el passat és un país estrany, habitat per gent que ja no hi és, però que un pot recordar o fins i tot inventar. La idea que la història és la mestra de la vida és una estupidesa; clàssica, això sí. No crec en el seu poder de proveir lliçons morals, ni que sigui una simple narrativa de lleure, una retòrica buida. No.

Parlaré en la meva llengua materna d’oralitat, de memòria, d’identitat, de trauma, d’emigració, de guerra. Potser continuarem sense saber com ens diem. Però almenys començarem a conèixer l’Altre i, de pas, conèixer-nos nosaltres mateixos. Conèixer-nos a Nos-altres.”

O rapaz que anda coas pedras e as cousas de antes

Xurxo Ayán va néixer en una Galícia que, segons diu tot citant l’historiador Lourenzo Fernández Prieto, com a tots els països de passat incòmode, la gent sap més coses dels seus castres que dels seus avis. “Som com els salvatges de les cròniques americanes o marcianes. Som ingenus, perquè no tenim consciència del passat, no recordem. Som al llindar definitiu de l’Alzheimer: la pèrdua de la identitat”, escriu Ayán.

Tanmateix, ell, com deien les velles del seu poble, des de ben petit tenia una mania. Era “o rapaz que anda coas pedras e as cousas de antes” (el vailet que remena pedres i coses d’abans). En la seva memòria personal i familiar hi ha el salt de la Galícia rural a la moderna, amb les reminiscències a les cases, els costums, la cultura i la manera de viure de la gent que allò va implicar. Una societat que, com ell afirma, està marcada per un triple trauma: la guerra i la repressió, l’entrada de la modernitat, sense escales de cap mena, i l’emigració.

Fotografia: Xurxo Ayán.

Aquest rerefons és sempre present a les reflexions de l’autor, un saber que adquireix uns altres significats i valors en el contrast amb què observa i aprèn a l’expedició africana. Hi ha la introspecció dels primers signes que ell va tenir de l’existència del món i de l’Altre (o dels Altres). Els atles del seu avi, el primer negre que va arribar al seu poble i la reacció estupefacta de la gent, els records de l’equip del Camerun al Mundial de futbol del 82, una guineana que tenia una botiga i parlava espanyol, etc. Al mateix temps, i no per atzar, tot es barreja a la seva memòria amb les històries familiars de la guerra del 1936-1939 (“Esto es España, no es Abisinia, aquí los rojos tiran bombas como piñas“), l’absurd d’aquella violència i la importància del rol de la dona a les societats camperoles tradicionals, com a Galícia i el que descobrirà a l’Àfrica.

Xurxo Ayán descobreix a Etiòpia coses que s’havien perdut ja a Galícia i que ell havia conegut de nen, com ara l’hospitalitat, el concepte d’identitat comunitària i més idees fonamentals que per comparació entre tots dos mons l’enriqueixen, li obren noves perspectives i l’ajuden a desqualificar molts dels a priori que els blancs tenen com a reacció immediata i de superioritat colonial davant l’impacte de la realitat africana. En el seu cas, és un xoc de múltiples efectes, des de la reflexió humanista i antropològica fins a l’anècdota humorística i extraordinària.

La presència de la guerra del 1936 a la memòria familiar, popular i en el paisatge té una gran importància per a l’autor, que també ha treballat a Belchite, un indret clau a la història i la memòria de la guerra. Sap què ens diuen les runes sobre tota aquella violència i dolor. A Etiòpia retrobarà, també, en hores lliures, restes de fortificacions dels feixistes italians, carros de combat rovellats, runes i ferralla abandonada d’uns altres conflictes violents.

Fotografia: Xurxo Ayán. “We are the world, we are the children”

L’any 1985, quan l’autor va fer la primera comunió, Etiòpia començava a penetrar a les nostres cases mitjançant les terribles imatges de la gran fam que van patir aquell any. És l’origen del crit de Os Resentidos, “Etiopia ten fame, Galicia canibal!”, “Por Biafra”, de Los Toreros Muertos i, per descomptat, del concert Live Aid i la cançó “Radio Ethiopia”, de Patti Smith. Totes aquestes referències fan un bon retrat de l’època i del coneixement que Ayán i molts altres teníem llavors de l’Àfrica. Gens. O allò que vèiem al ral·li París-Dakar.

Per això, l’any 1985 Xurxo Ayán va decidir d’anar de voluntari a ajudar en un orfenat del nord d’Addis Abeba. Allà va aprendre algunes coses fonamentals. Era habitual trobar nens i adults morts a les portes de l’orfenat, que era com un camp de concentració a l’inrevés: per impedir que la gent de fora hi entrés. I un fet important: “Els dos-cents milions de dòlars recaptats gràcies a Live Aid eren poca cosa en el context africà. Àfrica pagava cada cinc dies dos-cents milions als països rics en concepte de devolució de vells préstecs.”

Un llibre de viatge que és un viatge per al lector

Etiòpia són molts mons en un. Des de la reina de Saba, fins als jueus negres, els falaixa, passant per la immensa riquesa ètnica i cultural ancestral de l’única nació africana que va derrotar el colonialisme europeu. Dels primers contactes amb la realitat d’Addis Abeba i els seus museus i relíquies històriques l’autor dedueix, entre més coses, que a Etiòpia i a tota l’Àfrica el passat legitima les necessitats d’un present que depèn de l’ajuda internacional. La figura de Haile Selassie li recorda molt la de Francisco Franco, “un home acomplexat, lleig, amb veu de ‘pito’ i d’aparença escassament autoritària”. Interessant comparació.

Una bona descripció de què passa, què es veu i què es viu en aquella ciutat, i ho dic perquè jo he viscut la mateixa experiència, ens obliga a repensar moltes veritats absolutes del Primer Món. Amb habilitat de cronista i la meticulositat i dots d’observació d’un científic, Xurxo Ayán visita mercats i museus, observa monuments i conviu amb la gent, i sempre hi troba estimulants comparacions, a la vegada que ens endinsa en la realitat històrica i político-social del país.

Dels falaixa a la pugna entre les diferents ètnies que conformen el país, o les elits creades per Selassie i Mengistu, la mirada de l’arqueòleg innocent ens descobreix les ànsies culturals i comercials d’imitar la nostra idea de modernitat i, al mateix temps, les resistències populars ancestrals que s’hi oposen. Diferents, sí, però no tan llunyanes de les nostres.

A partir d’anècdotes viscudes, en què no falten ingredients irònics i humorístics, troba motius de sorpresa i reflexió per a ell i per al lector. Sempre en constant diàleg amb la memòria personal, que és la nostra. Després s’endinsa físicament i mentalment en el territori i els pobles gumuz per fer la seva feina d’arqueòleg alhora que, sense fer-ho explícit, posa damunt la taula el debat sobre la nostra concepció primermundista de què significa la història, l’antropologia i l’arqueologia.

Sense estalviar-nos el contrast entre aquella realitat i els projectes d’ajuda internacional (la nostra) i els negocis transnacionals de xinesos, europeus i americans, ara postcolonials, que no són res més que el colonialisme avançat dels nostres temps. O l’ajuda militar i infraestructural cedida pels països comunistes com ara Cuba, que va tenir una notable influència militar, ideològica, pedagògica i tècnica en temps de Mengistu. “Religió, política i identitat van agafades de la mà: primer l’espasa i després la creu, la mitja lluna o el que sigui.”

Fotografia: Xurxo Ayán.

I amb les seves reflexions i contradiccions quotidianes ens regala perles com aquesta: “Nosaltres també som missioners, participem d’una missió arqueològica, tot un concepte del segle XIX carregat de sentit, de reminiscències colonials i civilitzadores. Amb tot, nosaltres no hi anem a intentar convèncer ni transformar l’Altre. Pensant-ho bé, ambdues activitats són igual de fútils i inútils. No som metges sense fronteres; uns guareixen les ànimes i nosaltres investiguem la ment, la cultura.”

Cada personatge que coneix, des de la frontera amb el Sudan fins als pobles del Nil Blau, cada vila que visita i les dificultats d’un blanc en aquelles terres il·luminen el relat amb nous motius d’ironia, coneixement i contrast entre aquella realitat i el seu passat i el nostre. Llegir-lo és pensar la història i la memòria, tant la dels pobles etíops com la de Galícia i, evidentment, la de tots nosaltres. I els altres.

Cada home és una raça Portada del llibre.

A la portada del llibre hi ha la foto d’una dona d’esquena, marcada per escarificacions tribals. A mi em suggereix de pensar que portem la història escrita a l’esquena, encara que no la veiem. O al cervell. O a la sang. No hi ha una identitat, n’hi ha milions. Com diu l’escriptor de Moçambic Mia Couto: cada home és una raça.

Karl Marx, escriu Xurxo Ayán, va donar un consell molt bo als científics socials: “No n’hi ha prou sabent què diu la gent que fa. Sinó què fa realment i per què.” Els noms dels carrers parlen molt de la societat i el seu temps. Del relat del poder del moment. Però allà, no tan sols els carrers no tenen nom.

The post On els carrers no tenen nom appeared first on VilaWeb.

El cas Illa, encara

Aquests dies l’insalubre ministre Salvador Illa no desaprofita cap oportunitat per reclamar el seu dret a protagonitzar una investidura fallida. El té, i tant. Com el tenen tots els diputats electes, sense excepció. Només cal que convencin la persona que presideix el parlament que hi estan disposats i que presentaran un programa de govern al qual esperen sumar l’adhesió d’una majoria dels companys d’escó, absoluta en primera volta i simple en segona. 

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es podria dir que, en un procés parlamentari conceptualment pur, la investidura es fa justament amb aquest objectiu: perquè un candidat miri d’obtenir la confiança dels altres diputats. I que, precisament perquè aquest és el propòsit, enlloc no hi pot haver escrit que calgui demostrar per endavant que es comptarà amb una majoria suficient per reeixir-hi. Per a això, si de cas, per a conèixer la predisposició dels altres representants de la ciutadania davant la temptativa que es prepari, hi ha prevista la ronda de consultes amb els diversos grups presents a la cambra legislativa. Ja veurem, doncs, si la presidenta Laura Borràs troba, un cop fetes les consultes, que l’aspirant té prou mèrits per a fer la provatura o, per contra, que val més ni donar-n’hi l’oportunitat. 

I quins podrien ser aquests mèrits? En trobarem cap en l’home o en el seu programa?

Per mirar d’obtenir el favor dels ciutadans catalans a les eleccions del mes de febrer, el socialisme espanyol va posar l’accent en els conceptes de retrobament i diàleg. És un gran punt de partida. Perquè no sé si es pot imaginar una intersecció millor entre tots nosaltres, sense excepció, que la que dibuixa la majoria social favorable a resoldre amb un referèndum d’autodeterminació el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. I així, per començar, els socialistes farien bo el seu propi lema retrobant-se amb ells mateixos, si és que encara són aquell PSC que al programa electoral del 2012 defensava la celebració d’un referèndum.

Encara més, vist que, llegits els resultats a l’engròs, la decisió dels electors –per dir-ho amb la fórmula retòrica que utilitzem per descriure la simple suma de tots els vots emesos– ha estat el triple empat entre PSC, ERC i Junts, seria veritablement revelador de la perspicàcia política del ministre i de la voluntat de concòrdia del seu partit que demanés la confiança per governar ell mateix durant setze mesos i oferís, en contrapartida, el govern els setze mesos següents a Esquerra i els darrers setze mesos de la legislatura a Junts, o a la inversa. Amb el benentès, és clar, que la culminaria la celebració del referèndum legal i acordat i vinculant. Potser d’aquesta manera sí que faria bons els seus discursos de campanya i aconseguiria tot d’una la confiança de la majoria de la cambra.

Mireu si no ho té fàcil, el ministre Illa, per fer època i història i tot! Si no, per què ens hauria de fer perdre el temps amb tot el cerimonial que implica la investidura d’un president de la Generalitat? No fer una cosa semblant, per contra, evidenciarà, una vegada més, que el valor que els qui es fan dir socialistes donen a les paraules és el que és. I és que en trobarem ben pocs de tan capaços com ells d’enganyar, manipular i mentir posant-hi cara de bons minyons mentre culpen els altres de tots els mals.

The post El cas Illa, encara appeared first on VilaWeb.

Xavier Dengra: “Si el català no està normalitzat al carrer, la Viquipèdia no té futur”

Dimarts passat, la Viquipèdia va fer vint anys. L’edició catalana va ser la tercera a aparèixer i la segona del món a publicar articles, després de l’anglesa, i actualment és la vintena del món que en té més, amb 674.213. D’aquests articles, uns quants els ha escrit el jove biotecnòleg Xavier Dengra, un més de l’àmplia família de viquipedistes catalans que compta amb 1.631 participants actius. Dengra és de Cornellà, però actualment viu a un poblet de Flandes, on treballa en l’àmbit de la recerca nuclear. A vint-i-sis anys i després de passar per Viena i Copenhaguen, és estudiant de doctorat a la Universitat de Lovaina, enyora fer castells i li agrada anar en bicicleta per desconnectar del món digital. Aprofitem que és uns dies a Catalunya per entrevistar-lo i parlar de la Viquipèdia, però també de voluntariat, de llengua, de sobirania digital, de desafiaments de futur i de perills actuals. I d’un puré de patates que, curiosament, és a l’inici de l’aventura.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Avui parlava amb un jove que em deia que l’entrada a la Viquipèdia del Moviment Ibèric d’Aliberament, el MIL de Salvador Puig Antich, no li feia el pes i que miraria de completar-la. Som davant d’un futur viquipedista?
—I tant! Per a contribuir a la Viquipèdia calen tres elements i prou: ganes, un mínim de domini lingüístic i capacitat per a aportar referències als temes. Jo vaig començar així. Tenia catorze anys, feia tercer d’ESO i era a casa fent un puré de patates amb ma mare. Vaig voler mirar a internet com es feia, en català, i vaig veure que a la Viquipèdia no hi era. Tan sols hi havia l’entrada en anglès i en castellà. En aquella època encara hi havia moltes mancances a la versió catalana. Jo no en sabia gens, però vaig escriure un text i vaig penjar una foto del puré que fèiem. Doncs encara hi és, òbviament modificat i ampliat.

Quants articles heu escrit de cap a cap d’aquests anys?
—Jo no sóc dels qui n’ha escrit més: entre cent cinquanta i dos-cents creats per mi. També he ajudat a editar-ne molts més. Durant un temps vaig treballar en projectes paral·lels, com ara Viquillibres i Viquidites.

N’hi ha cap pel qual tingueu una estima especial?
—Potser tres. Un sobre la Monyos, que vaig fer durant una viquimarató sobre dones. Vaig veure que no existia, vaig començar, vaig tornar un parell de cops a la biblioteca per completar-lo i ara és un article que no existeix en cap altra llengua i que és la font d’informació més completa que existeix sobre el personatge. Després, el meu treball de fi de grau de la universitat, sobre bioremediació de residus radioactius: vaig ser dels primers a penjar-ne un i em vaig haver de barallar força amb els meus supervisors. A més, en el món universitari hi ha un cert estigma envers la Viquipèdia, és com la pornografia de la universitat: tothom la fa servir, però ningú no ho admet. I el tercer és sobre un atemptat d’ETA a Tarragona, que vaig fer durant una viquitrobada a Tarragona. És un article de qualitat i li tinc molta estima, perquè després de treballar-hi durant molts mesos, t’adones que enlloc no trobaràs més informació ni més bona que aquí.

També us ocupeu de gestionar el perfil de la Viquipèdia a Twitter. Em consta que teniu uns quants admiradors.
—El portem entre dos, un company i jo, que vam agafar el relleu de l’Àlex Hinojo i el David Parreño. La nostra idea sempre és cercar analogies: què passa en l’actualitat i com ho podem relacionar amb els articles que tenim a la Viquipèdia, i explicar què fem i qui som. Crec que això ens diferencia d’unes altres wikipèdies en unes altres llengües. Volem que la comunitat catalanoparlant se senti propera a la seva Viquipèdia. I de tant en tant aconseguim incorporar algú, que ens diu per Twitter que vol ser viquipedista!

Pot ser que de vegades hagi detectat certs missatges polítics subliminars a Twitter?
—Jo crec que no. Aportem context i articles de qualitat a coses que passen en l’actualitat, moltes de les quals són polítiques. I sovint girem la truita i oferim un complement de l’àmbit de la cultura, la societat, la història o la música que hi tenen relació.

A la Viquipèdia hi ha “batalles” de modificacions en alguns articles concrets, no? He mirat l’entrada de Carles Puigdemont a la Wikipedia en castellà, per exemple, i he vist que a banda de definir-lo com a “polític espanyol”, té més de cinc-centes revisions.
—Cada llengua té la seva manera de veure el món, amb el biaix que això pot implicar. A més, cada Wikipedia té la seva manera d’escriure i les seves regles, i un ús determinat dels gentilicis. A la Wikipedia no hi has d’anar a cercar la veritat, perquè la veritat és subjectiva. El valor te’l donen les referències externes, que et permeten de contrastar i trobar varietat. Més que no pas veracitat, ofereix verificabilitat. El gruix que hi ha al final dels articles és molt important: com més referències i bibliografia, més qualitat. Volem que la gent tingui esperit crític: no et creguis allò que diu la Viquipèdia perquè sí, mira quines referències i bibliografia té!

Quan jo era petit, els nens ens dividíem entre aquells qui tenien l’enciclopèdia Larousse a casa i els qui teníem la Gran Enciclopèdia Catalana. El mèrit de la Viquipèdia és introduir una enciclopèdia en llengua catalana a totes les llars del món?
—Sí, evidentment. Però totes dues són importants encara ara, la de paper i la digital! Sense enciclopèdies com ara l’Espasa, la Larousse o la Gran Enciclopèdia Catalana, molts viquipedistes no tindríem la base des de la qual crear els articles. Quan has de crear un article des de zero, moltes vegades vas a mirar què diu una enciclopèdia de les clàssiques i a partir d’aquí vas construint. La Viquipèdia allibera coneixement en català a internet, però aprofita el coneixement ja existent. Em fa molta llàstima quan de vegades la gent fa piulets dient que han trobat una enciclopèdia abandonada al costat d’un contenidor!

Sense esperit de voluntariat no hi hauria Viquipèdia?
—Un projecte com la Viquipèdia no s’entén sense el voluntariat. I crec que ara mateix és un dels problemes que tenim. No sé si valorem prou tota la feina de voluntariat que hi ha al darrere, en la creació, la gestió i el manteniment. La Fundació Wikimedia és als Estats Units i els valors de la Viquipèdia no són exactament els mateixos. Allà es preocupen molt pels diners que s’obtenen amb les donacions i pels treballadors que poden contractar, i aquests no són els valors i els objectius de les comunitats editores. Crec que el moviment viquipedista, no tan sols a Catalunya sinó a escala internacional, no reivindica prou el valor del voluntariat, que és la clau de l’èxit. Ara mateix som en un atzucac i a Europa hem de recuperar la via de la internet lliure i el progrés digital, però ens trobem que l’entorn ens porta a menys privadesa, ús de galetes, predomini dels diners… És un moment delicat per al moviment.

Creieu que pot arribar a afectar a la viabilitat del coneixement lliure?
—Et poso un exemple: la nova directiva europea de drets d’autor impedeix, per exemple, de fer un mem amb imatges de segons quin film, o no pots reutilitzar molts dels continguts que són a la xarxa. O la llibertat de panorama, que et permet de fer i difondre fotografies d’edificis i monuments contemporanis. Doncs resulta que ni Andorra ni França la recullen. Tot això et limita. I les galetes, que si no les acceptes, no pots accedir a la informació. Cedim molt de terreny i això acabarà explotant si abans no creem les polítiques apropiades. Ara mateix la Viquipèdia és un reducte, l’Astèrix i l’Obèlix de la internet antiga, que veu com el progrés digital impulsat pels diners que tot ho poden ens sobrepassa.

En general a la gent li costa de reivindicar els drets digitals…
—Per això és important el voluntariat, que et permet de canalitzar projectes i demandes, i ser lliure per a reivindicar. Si estàs pendent de subvencions i donacions, aquesta llibertat la perds. Als Països Catalans perdem voluntariat en molts entorns i això, en un àmbit com és la llengua, per exemple, ens afebleix molt. Més enllà dels entorns digitals, la pèrdua del voluntariat, agreujada per la crisi econòmica primer i ara per la covid, ens fa perdre drets. En l’àmbit digital, sense organització popular també perdem drets.

Tornem a la llengua. Sou dels qui veieu el got mig ple o mig buit?
—Jo el veig molt buit. Visc fora de Catalunya i m’agrada que mitjançant internet puc ajudar a revitalitzar la llengua des de qualsevol punt del món. Però quan vinc a Catalunya veig els problemes. Jo sóc de Cornellà, que té un 14% de parlants segons les estadístiques. Veig pocs esforços institucionals. A la Viquipèdia ens costa de captar gent jove. També ho veus a les lectures, que cada cop són més baixes. I a les aules. I al carrer, és clar. Crec que és moment de prendre decisions importants, perquè el català va pel camí del pedregar…

I a internet, concretament?
—Quins mecanismes tenim perquè les plataformes que fan servir els joves, TikTok o Instagram, estiguin en català? Si les plataformes no són en català i els mòbils no vénen configurats en català, no podem pretendre que els joves que no són militants de la llengua facin canvis de dispositiu, navegador o cercador per anar a parar a la Viquipèdia en català. Si continuem així, la Viquipèdia en català quedarà per als activistes.

Com se soluciona això?
—Hem de fer efectiva la llengua pròpia. Cal que el català, amb l’aranès i la llengua de signes catalana, siguin realment les llengües d’ús preferent. Fa temps que cedim molt de discurs i terreny en aquest sentit. Sembla que els mitjans i les institucions han acceptat que el català no sigui l’única llengua preferent. I si el català no està normalitzat al carrer, la Viquipèdia no té futur. De tota manera, la Viquipèdia del futur segurament estarà automatitzada i la faran robots. Ara ja es treballa en la wikipedia abstracta, que no dependrà de les llengües.

Passem a un altre assumpte complicat: la privadesa. Dur un mòbil a sobre i fer servir les xarxes socials implica renunciar-hi?
—Depèn de quina consciència tinguis. A mi, per exemple, tant me fa que una fotografia meva estigui penjada a Twitter. Hi ha unes altres coses que no em són igual. Òbviament cal conscienciar tothom dels seus drets digitals, de la importància del coneixement lliure, l’accés obert… Quan un jove és a Tinder i l’aplicació li diu que actualitzarà les polítiques de privadesa i li agafarà dades, ha de saber què implica això. Sabem què implica accedir als llocs mitjançant el perfil de Facebook? Cal ensenyament digital. Jo encara he viscut la transició de fer murals a l’aula a fer presentacions de PowerPoint, però el jovent d’avui dia ja entra amb un iPad sota el braç. Crec que ni ells, ni les famílies, ni els professors no han reflexionat gaire sobre què implica que tothom tingui un iPad a classe. Hi ha molt de terreny d’educació digital per a recórrer, però tot va massa ràpid, no hi ha temps per a reflexionar o educar.

Ens hem de preocupar d’on van a parar les nostres dades?
—El problema és que la immediatesa de la informació ens perd. Quan entrem a un web i ens pregunta allò de les galetes, l’únic que volem és que allò desaparegui de la pantalla i diem que sí, sense saber a canvi de què desapareix. No sabem quines dades acabem de cedir. Potser tens activada la localització, o el micròfon, o la càmera. No saps quines dades et poden agafar. Jo crec en l’internet lliure, però potser és millor pagar cinc euros al mes per fer servir internet i no vendre’ns d’aquesta manera a canvi de tenir informació lliure i immediata? De fet, el copagament és un debat que en l’àmbit del periodisme també existeix.

Catalunya ha d’aspirar a tenir sobirania digital?
—De moment, la sobirania lingüística la tenim. Catalunya sempre ha estat un referent a l’hora de defensar el rol de les llengües petites. En un món globalitzat, que una llengua que decreix tingui el vigor i l’estructura digital que té el català és excepcional. Tenim la Viquipèdia, però també Softcatalà, la comunitat de gaming i Creadors.tv, els joves del Canal Malaia, gent que fa mems, molt actius no tan sols al Principat, sinó també a Catalunya Nord, el País Valencià, l’Alguer… Quant a la resta, tenim marge, però és complicat. Hem de treballar en l’àmbit de la privadesa, de l’accessibilitat, del desenvolupament tecnològic. De vegades som pioners, però ens agrada molt dir que som la Dinamarca del sud i jo encara hi veig moltes diferències.

Hi ha algun perill que ens hàgim deixat?
—Sí, l’addicció digital. Som addictes a la tecnologia i no sabem quines conseqüències tindrà a llarg termini, perquè és un fet massa recent, encara no fa ni una generació i mitja que ha començat. No vull crear alarmisme, però em sembla evident que és un perill important.

The post Xavier Dengra: “Si el català no està normalitzat al carrer, la Viquipèdia no té futur” appeared first on VilaWeb.

La futilitat del càstig

D’ençà del restabliment de la Generalitat, tots els presidents catalans han estat objecte de càstig. Amb una sola excepció que confirma abundantment la regla –em refereixo, evidentment, a l’únic espanyolista, l’únic president colonial que hagi accedit mai a la dignitat del càrrec. Tanmateix, caldrà recordar sempre que José Montilla no va accedir-hi per voluntat popular, sinó pel ressentiment de Josep-Lluís Carod-Rovira. Les desavinences entre els partits catalans no són d’ara, però beneficien inexorablement el colonitzador. És inevitable: la divisió interna, l’esquinçament d’una part negant-ne una altra, equival a negar-se a si mateix. La dèria de generar contraris dins la unitat d’origen (encara que sigui una unitat imperfecta, mai realitzada en la seva idealitat) fa impossible la independència. No n’hi ha prou amb la unitat conceptual; cal també unitat sentimental, ço és germandat i/o sororitat catalanes. La llibertat rau en la fusió de subjectivitat i realitat institucional, però la fusió és utòpica quan la consciència s’aliena i esdevé exterior a ella mateixa. Així és com la voluntat d’independència, conceptualment transparent, esdevé opaca a ella mateixa i l’una part expulsa l’altra, convertint-la en un objecte inassimilable. Esmenant Kant, Hegel veié que la polaritat subjecte-objecte sols es podia resoldre en la relació dominador-dominat. Una relació instrumental, en què el dominat esdevé una cosa inerta en mans del dominador. Aquesta és la relació en què emergeix la lluita per l’hegemonia a l’independentisme.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tots els presidents, amb l’excepció esmentada, han estat perseguits. La majoria han estat jutjats i condemnats, un bon grapat exiliats, alguns torturats i fins i tot un executat. Avui ja no és possible de posar el cap d’un patriota a assecar dins una gàbia al Portal de Mar per a afront i exemple de la multitud, però sí que és possible de servir públicament el cap d’un molt honorable president a fi que els ciutadans en prenguin nota i a l’instant de l’execució alguns adverteixin els més joves, donant-los una paternal clatellada: “Això és perquè te’n recordis.” Puigdemont és el general Moragues que va aconseguir d’anar-se’n. Si mai els botxins del Suprem l’arriben a enxampar, el seu cap penjarà d’una pica ben alta. Però, havent fracassat en la temptativa de raptar-lo a Estrasburg i dur-lo a Madrid com si fos un altre Eichmann i no pas un home que ha cercat la justícia allà on s’imparteix, l’espanyolisme va rescabalar-se rabejant-se en el seu substitut des del moment mateix de la investidura.

Quim Torra entrà en política com hi entren els vertaders demòcrates, sense fixar-hi residència, ans al contrari, fent virtut de la interinitat. Això calia castigar-ho, i no sols pels qui ja l’havien condemnat des de sempre en tant que màxim representant del poble català, sinó pels polítics de carrera i els seus dòcils escrivents, aquells que, amb el coratge que dóna la impunitat, han descendit a profunditats inèdites de la ignomínia per acarnissar-se amb el president més desvalgut de poder de la història contemporània de la Generalitat. Desvalgut no sols a causa del 155 i el desapoderament de la institució sinó, sobretot pel seu apartidisme. És a dir, per la noble però arriscada pretensió de recuperar la unitat de consciència de l’independentisme, situant el conflicte allà on correspon: en la lluita amb l’estat espanyol. Per aquesta pretensió van titllar-lo d’activista, com si la fidelitat al Primer d’Octubre fos un demèrit, com si no correspongués al president de defensar el país amb les minses eines a la seva disposició. Per aquesta pretensió, més que per la impotència en què van enfonsar-lo els mateixos que li criticaven la inoperància, alguns encara procuren enverinar-li la reputació, reduir-lo a un error del sistema, acusant-lo amb més mala fe que no cap al món de no haver aconseguit res. On res vol dir: oposar-se a la censura de l’estat, denunciar amb una pancarta de rang institucional l’anormalitat que mig govern anterior sigui a la presó, o intentar vincular una Generalitat buida de coratge amb l’esperit del seu bagatge històric. Per no dir també: afrontar resolutivament l’embat de la pandèmia amb mesures que haurien salvat moltes vides, que l’estat, que té noms i cognoms coneguts, duu a la consciència per no haver deixat que Torra comandés la resposta a la seva demarcació estatutària. Calia igualar la mortaldat entre Madrid i Barcelona, car el virus no entén en territoris.

Simbolisme inútil, se n’ha dit de la seva integritat. Un cromo, l’anomenen els més cínics entre els cínics. Manca de neutralitat política, en diuen els qui encara persegueixen el president deposat per fer-lo callar definitivament. No han après que, maldant per destruir la vida catalana sols aconsegueixen de crear un enemic que se’ls girarà en contra. Fent l’impossible i més per sintetitzar la seva unitat ideal mitjançant l’extorsió i la violència, Espanya sols aconsegueix d’aprofundir la divisió, com es comprova una vegada i una altra en la seva deplorable història.

Espanya no té cap altre sentit de la política que la imposició. I la imposició implica necessàriament punició. Si “justícia” és un terme que indica precisió i equilibri, equiparació del deure i l’haver, la desmesura espanyola és una immensa exhibició d’injustícia i la causa de la fatalitat històrica que pesa sobre el país. Car la injustícia posa en moviment una força que cerca el reequilibri i que té conseqüències impredictibles en l’abast i en el temps. Els qui avui abusen de la llei no pas per a castigar una transgressió que caldria mesurar amb gran mirament, sinó per a imposar la seva visió del món, augmenten contínuament el radi de la repressió i, entre altres irregularitats, revoquen el dret dels presos polítics al tercer grau amb l’argument que no s’han penedit i encara s’han de reeducar. L’argument no és sols d’una supèrbia colossal; també és radicalment fals. Perquè la presó i les multes no tenen l’objecte de generar una actitud més favorable a l’entesa entre Catalunya i l’estat espanyol, sinó de proclamar qui mana i qui és subjecte d’obediència. Aquesta és la lliçó que els presos han d’aprendre i demostrar-ne el coneixement vinclant-se de genolls i abraçant els dels seus jutges.

Però el càstig no aporta cap lliçó constructiva; sols infligeix patiment. I por. Una por que desperta el refús de qui la sent a tenir res en comú amb qui la genera. La por paralitza, sí, però també referma l’íntima oposició a l’enemic, al qual hom s’avergonyeix de supeditar-se, mal que sigui per la força, car això vol dir perdre’s un mateix i esdevenir propietat d’una voluntat aliena. La submissió ens fa baixar uns quants graons de l’escala vital, d’acord amb la fórmula “com més llibertat més vitalitat”. Jordi Cuixart possiblement és avui la persona més viva del país. Té una vitalitat incontenible, explosiva, perquè gaudeix d’una llibertat insubornable, fins i tot a la presó. Per això esbotza les costures del catalanisme prudent amb una força inflamatòria que és alhora personal i col·lectiva, car ve de cancel·lar en un mateix la divisió tan catalana entre la convicció absoluta del dret i l’objectivitat dels fets reals.

The post La futilitat del càstig appeared first on VilaWeb.

La por dels coàguls de sang: l’aplicació errònia del principi de precaució soscava la confiança en el vaccí

L’arribada de vaccins eficaços contra la covid-19 ha estat una de les poques bones notícies de la pandèmia. Tanmateix, de sempre, amb els vaccins hi ha hagut una certa dificultat a l’hora de transmetre seguretat entre la població. La majoria de països mostren una certa vacil·lació en aquest terreny, com s’ha vist en el cas del vaccí contra la covid-19.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

De la mateixa manera que les autoritats reguladores –com l’Agència Europea de Medicaments (EMA) i l’Agència Reguladora de Medicaments i Productes Sanitaris (MHRA) del Regne Unit– tenien sistemes per a avaluar si els vaccins funcionaven, també es van crear plans de seguretat pensats acuradament per a atendre qualsevol risc de seguretat que sorgís durant el desplegament de la vaccinació.

No obstant això, aquests darrers dies el pla de la UE per a la seguretat dels vaccins s’ha trobat en una situació confusa. Dotze estats de la UE han suspès l’ús del vaccí d’AstraZeneca, arran de la preocupació per una possible relació entre el vaccí i la formació de coàguls de sang. La intranquil·litat prové de reports espontanis, en què un pacient o un professional sanitari sospita que hi ha una relació entre un esdeveniment advers que ha presenciat i el vaccí. No és pas obligatori que els informants n’estiguin segurs, d’aquesta vinculació. Per tant, aquests informes no demostren pas que hi hagi una associació entre la vaccinació i l’esdeveniment.

El nombre de coàguls sanguinis notificats entre els qui han rebut el vaccí, incloent-hi fins i tot un alt grau de subnotificació, no sembla pas que sigui superior al que es podria esperar en la població general. A més, cal tenir en compte que després de la vaccinació passen moltes coses que també haurien passat sense el vaccí.

Sigui com sigui, en alguns països, com ara Noruega i Alemanya, s’ha notificat una forma extremadament rara de coàgul de sang al cervell, anomenada “trombosi de si venós cerebral” (TSVC). La incidència del TSVC en la població és difícil de mesurar. La Johns Hopkins Medicine ha dit que cada any pot afectar una persona de cada 200.000. A Alemanya, la incidència de TSVC després de la vaccinació ha superat aquesta taxa, i per això l’EMA examina acuradament el cas, amb el propòsit de cercar-ne possibles factors.

Fins ara, l’Organització Mundial de la Salut, l’EMA, la MHRA i AstraZeneca han dit que no hi havia proves de cap relació causal entre el vaccí i els coàguls, i l’EMA ha dit que està fermament convençuda que els beneficis de la vaccinació superen amb escreix els riscs. Però, aleshores, com és que els comitès consultius d’alguns estats de la UE han suspès el vaccí d’AstraZeneca?

Una bona eina mal utilitzada

Sembla que una de les principals raons és la mala aplicació del “principi de precaució“. Aquest principi consisteix a prendre mesures anticipades per evitar un dany potencial, fins i tot quan les proves sobre aquest mal són incertes. I pot ser una eina útil quan cal prendre decisions en una situació que inclou risc i incertesa.

El principi de precaució va sorgir de les crítiques a les avaluacions de risc fonamentades en mètodes científics. S’argumentava que aquestes avaluacions eren massa conservadores, que requerien massa proves per a demostrar el risc i que, per tant, podien estar esbiaixades cap a l’absència de danys.

Hom creu que les primeres pràctiques d’aquest principi s’han de situar a la dècada de 1970 a l’Alemanya Occidental, concretament en la política ambiental, per limitar les accions que se sospitava que causaven danys ecològics, sense haver-se demostrat que en causessin. Els estudis de casos de danys notificats sobre els quals hi havia hagut advertiments primerencs, però només proves reals posteriors –com ara l’ús de l’amiant– mostren la mena de conseqüències que el principi de precaució pot ajudar a evitar. En el moment en què es va fer la reclamació les proves eren dubtoses, però més tard es van demostrar.

En relació amb la pausa del vaccí d’AstraZeneca, aquest principi ha estat esmentat explícitament per alguns estats de la UE i alguns altres l’han invocat implícitament en entrevistes, dient que “pecarien de previnguts“. No obstant això, hi ha algunes concessions, i aquesta és la principal raó per la qual podem dir que el principi s’ha aplicat malament.

Els vaccins de la covid-19 s’administren per evitar morts. I les decisions de suspendre’n l’ús alentiran les campanyes de vaccinació perquè en reduiran la disponibilitat. Les suspensions també poden afectar l’acceptació del vaccí, és a dir, poden fer créixer la preocupació per la seguretat entre el públic. La confiança en el vaccí  d’AstraZeneca ja és relativament baixa a Europa, perquè les discussions sobre l’eficàcia que té n’han minvat l’acceptació.

De manera que en aquest cas, en compte d’evitar el risc, l’aplicació del principi de precaució no ha fet sinó desplaçar els països d’un risc (coàguls de sang) a un altre (menys cobertura del vaccí). I l’impacte d’aquest últim risc podria ser molt més gran.

Àdhuc si no fos així, es pot dir que el principi s’ha aplicat malament. Fins ara, els plans de control de la seguretat del vaccí de la covid-19 s’han recolzat en una avaluació científica rigorosa dels senyals de seguretat, en una comunicació acurada per a garantir que no augmentessin els dubtes sobre el vaccí i en el fet d’assegurar que els senyals fossin investigats per examinar si hi ha cap risc que requereixi una acció reguladora.

Atès que de senyals de seguretat n’hi ha sovint, en vaccins i en fàrmacs, i molts són senyals falsos, el principi de precaució no hi encaixa, en aquests plans. És massa sensible i, en el cas dels vaccins de la covid, a més, no implica començar cap avaluació de seguretat que no s’hagi activat ja.

Per això l’aplicació incorrecta del principi de precaució condueix a decisions erràtiques que no aconsegueixen el propòsit general: reduir el risc. Les decisions preses poden tenir efectes sanitaris perjudicials a llarg termini, tant a la UE com a la resta de món, i, en conseqüència, es pot dir que hem de ser més cautelosos quant a l’aplicació del principi de precaució.

 

Anthony R Cox és lector de farmàcia clínica i seguretat dels medicaments a la Universitat de Birmingham. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

The post La por dels coàguls de sang: l’aplicació errònia del principi de precaució soscava la confiança en el vaccí appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO EN DIRECTE] Seguiu la tretzena edició dels Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català

La tretzena cerimònia dels Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, en condicions extraordinàries per la crisi sanitària, es fa enguany abans de l’horari habitual i amb mesures de seguretat. La producció és a càrrec d’El Terrat, que ja s’havia encarregat d’aquesta tasca el 2013 i el 2018, i tindrà diversos presentadors i actuacions.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La vampira de Barcelona, de Lluís Danés, amb 14 nominacions; Las Niñas, de Pilar Palomero, amb 13, i Sentimental, de Cesc Gay, amb 8, són els films amb més nominacions el 13è any dels premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, que es farà a l’Auditori del Fòrum CCIB.

Trenta-dues produccions es disputen els guardons amb les nominacions més paritàries de la història dels premis, amb el 54% de dones finalistes en categories nominatives.

The post [VÍDEO EN DIRECTE] Seguiu la tretzena edició dels Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català appeared first on VilaWeb.

ERC i la CUP arriben a un preacord per a la investidura d’Aragonès

Esquerra Republicana i la CUP han comunicat aquest vespre que han arribat a un preacord perquè els anticapitalistes donin suport a la investidura de Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat. El preacord té quatre eixos principals: la preparació de les condicions per a fer un nou referèndum, reformes en matèria d’habitatge, el reforç de l’atenció primària i una revisió del sistema d’ordre públic català. El preacord se sotmetrà a votació a les assemblees de la CUP i als òrgans interns d’Esquerra en els pròxims dies. En aquest sentit, la CUP ha informat que farà públic si valida l’acord el dijous vinent.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La suma perquè la candidatura d’Aragonès a la investidura vagi endavant, en tot cas, necessita encara els vots a favor de Junts per Catalunya, amb qui els republicans continuen encara les negociacions.

El contingut de l’acord

Un dels punts essencials de l’acord és el compromís “d’impulsar una agenda legislativa catalana en matèria d’habitatge i actualitzar els protocols per evitar desnonaments a persones en risc de vulnerabilitat“. Un altre és “reforçar l’atenció primària per situar-la al centre del sistema sanitari públic” amb el 25% del pressupost de Salut. També han acordat d’introduir “canvis en les actuacions policials en l’ordre públic de manera que, mentre no es publiquin els protocols, se suspengui l’ús dels projectils de foam per part dels cossos policials a Catalunya”, i la creació “d’una comissió parlamentària d’estudi sobre el model d’ordre públic a Catalunya”.

En clau nacional, ERC i la CUP s’han compromès a “preparar les condicions necessàries al llarg de la legislatura per a realitzar un nou embat democràtic, preferentment en forma de referèndum“, mentre que els republicans han especificat que “es manté l’aposta d’ERC per un procés de negociació, per resoldre democràticament el conflicte de Catalunya amb l’estat espanyol espanyol”.

 

 

The post ERC i la CUP arriben a un preacord per a la investidura d’Aragonès appeared first on VilaWeb.

S’ha mort l’escriptora i activista Nawal al-Sa’dawi, referent del feminisme islàmic

Nawal al-Sa’dawi, escriptora, metgessa i activista feminista egípcia, s’ha mort avui a vuitanta-nou anys. Al-Sa’dawi, popularment anomenada “la Simone de Beauvoire del món àrab“, va escriure llibres analitzant la situació de les dones musulmanes i novel·les autobiogràfiques que s’han traduït a més de trenta llengües. Va centrar bona part de la seva carrera a trencar tabús: un dels principals va ser la mutilació genital femenina, de què ella mateixa va ser víctima de petita, però també va tractar l’avortament, la sexualitat, els abusos sexuals a menors i més formes d’opressió a les dones.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com a doctora va arribar a treballar al govern egipci durant la dècada dels setanta del segle passat adaptant la salut pública a la realitat de les dones, però les seves posicions feministes, expressades als seus llibres, en van comportar el cessament. Al-Sa’dawi va ser una activista pionera. El 1981 va fundar Confrontació, una de les primeres revistes feministes al món àrab, cosa que la va dur a la presó per les seves crítiques contra el règim d’Anwar Sadat. Des de la presó va fundar l’Associació de Solidaritat de les Dones Àrabs, el primer grup feminista independent i legal a Egipte. “El perill ha estat sempre part de la meva vida d’ençà que vaig agafar un bolígraf i em vaig posar a escriure. No hi ha res més perillós que la veritat en un món de mentides”, va dir en sortir de la presó.

A partir del 1988 va ser amenaçada per grups fonamentalistes islamistes i es va veure forçada a exiliar-se als Estats Units, on va ensenyar en diverses universitats de renom, com ara Harvard, Yale, Columbia, Berkeley i Georgetown, i també va acabar fent classes a la Sorbona de París. El 1996 va tornar a Egipte, on va continuar fent classe i activisme, i el 2011 es va sumar a la revolta de la plaça Tahrir, una de les protestes inscrites en l’anomenada Primavera Àrab, i anys més tard va criticar que els poders “colonials, imperialistes, capitalistes i racistes”, instigats pels Estats Units i l’aleshores secretària d’estat, Hillary Clinton, van estroncar la revolució egípcia col·laborant amb el govern.

Ha rebut molts premis internacionals de prestigi, entre els quals el Premi Internacional Catalunya, l’any 2003.

The post S’ha mort l’escriptora i activista Nawal al-Sa’dawi, referent del feminisme islàmic appeared first on VilaWeb.

Pàgines