Junts, ERC i la CUP són en hores baixes. El 12 de maig van perdre la majoria parlamentària després d’una dècada (han baixat de 74 escons a 59 en tres anys) i la desmobilització del seu electorat és la més acusada. En les darreres eleccions al parlament, el 48,7% d’abstenció els va afectar especialment. Són situacions diferents: els republicans s’esmicolen; la CUP ha perdut tota capacitat d’influència; Junts aguanta una mica més el tipus, i fins i tot va millorar lleument resultats respecte del 2021 –malgrat que a les europees de tot just un mes després tots dos partits van perdre prop de mig milió de vots cadascun. Sigui com sigui, com a conjunt, l’independentisme institucional s’ha desguitarrat, i la recuperació no serà fàcil. Aquesta tardor, tots tres miraran de posar fil a l’agulla: el 21 de setembre, la CUP farà l’assemblea nacional que ha de culminar el Procés de Garbí; Junts farà un congrés del 25 al 27 d’octubre; i Esquerra ho farà el 30 de novembre.

La decisió de Puigdemont

El plat fort del congrés de Junts, que es farà a Calella (Maresme), serà probablement el lideratge del president Carles Puigdemont. Va deixar la presidència del partit el juny del 2022, poc després que Jordi Sànchez en deixés la secretaria general, i tots dos van ser substituïts, per la presidenta Laura Borràs i per Jordi Turull, respectivament. D’aleshores ençà, han canviat moltes coses. Els partidaris d’abandonar el govern amb ERC –entre els quals, Puigdemont– se’n van sortir aquell mateix octubre. El juliol de l’any següent, Puigdemont va agafar el timó de la negociació amb el PSOE per a investir Pedro Sánchez, i ara pilota les converses a Suïssa. El Consell de la República, en què s’havia de centrar, és en un punt mort, amb l’assemblea dissolta. El paper de Turull sembla consolidat, però Borràs, destituïda de la presidència del parlament, ha perdut presència després de la condemna del TSJC –encara no ferma i amb petició d’indult.

Puigdemont continua essent l’element que cohesiona Junts, però la sorprenent incursió del 8 d’agost n’ha fet més incert el futur. Pendent del desenllaç de l’amnistia, el president ha tornat a Waterloo, tot i que havia proclamat acabada l’etapa de l’exili. Fins ara no ha donat cap més explicació, i és probable que ho faci el congrés, on a més a més podria aspirar a recuperar el control orgànic del partit, sigui amb la fórmula que sigui, d’una manera pactada amb Borràs. A banda de l’organització, Junts haurà de debatre uns quants eixos d’actuació importants. El més urgent, la mena d’oposició que farà contra el govern de Salvador Illa. Serà frontal i agressiva o bé pot haver-hi acords puntuals? Junts acusa el nou president d’espanyolista, però aquests últims mesos hi ha fet pinça en qüestions de fons, com ara l’ampliació de l’aeroport o el Hard Rock. El PSC s’ha compromès amb els Comuns a no fer el macrocasino, però la legislatura serà llarga.

El partit també haurà de decidir quins passos fa per a convertir-se en el paraigua aglutinador de l’independentisme, aprofitant que Esquerra ha investit un president socialista i que és en plena guerra interna. Amb republicans i cupaires debilitats, i l’alternativa de Clara Ponsatí i Jordi Graupera en fallida, Turull ha dit que Junts vol incorporar gent que fins ara no era a l’òrbita del partit. El congrés dirà com: a poc a poc, hauran de decantar-se entre les aigües possibilistes de reminiscències convergents que ha navegat el veler de Xavier Trias, i del mateix Puigdemont reconciliant-se amb Foment del Treball durant la campanya de les eleccions, o bé la maregassa desafiant que el president va surfejar amb el seu retorn fugaç. Junts vol explotar la imatge que els republicans funcionen com a titelles dels socialistes, i per tant té l’envit de decidir quin sostre posa a la seva pròpia col·laboració amb Sánchez a Madrid i a Ginebra.

El futur de Junqueras i l’abast de la regeneració

Set anys després del referèndum, Esquerra té pendent una tasca semblant a la de Junts: decidir el destí del dirigent que ja hi havia llavors. Després d’una dècada llarga de pau, el congrés dels republicans enfrontarà dues famílies. La que defensa la continuïtat d’Oriol Junqueras al capdavant del partit, Militància Decidim, sosté que, per culpa de la presó, primer, i de la inhabilitació, després, l’ex-vice-president no ha tingut marge per a remenar les cireres com voldria. La que vol un canvi, Nova Esquerra Nacional, considera que, després de tretze anys de mandat de Junqueras i Marta Rovira, “aquest cicle polític ha acabat i calen nous lideratges i noves maneres de fer”. Unes quantes veus d’aquesta segona candidatura neguen que el cor del seu programa sigui neutralitzar Junqueras, però, tot esperant que es sàpiguen més detalls ideològics de cada proposta, la seva continuïtat protagonitza de moment la conversa.

El curs del congrés serà decisiu per a saber fins a quin punt el joc és net o, com era tradició a Esquerra fins fa ben poc, la disputa desemboca en una trencadissa. Els programes de cada candidatura mostraran si la discrepància és purament sobre la governança interna o si hi ha una política de pactes i de discursos ben diferenciada. Com Junts, Esquerra haurà de triar quin tipus d’oposició fa a Illa, a quin preu en compra el pressupost i amb quin to s’hi adreça; i el compliment o no de l’acord també pot afectar la seva relació amb Sánchez a Madrid. Junqueras, que va evitar de mullar-se clarament sobre la investidura, ja ha enviat els primers senyals que no es fia d’Illa. La divisió a les bases sobre aquest punt –el 45% dels militants hi va votar en contra– no és anecdòtica. Els republicans hauran de decidir què passa si el PSC incompleix l’acord i, per una altra banda, si acaben entrant al govern de Jaume Collboni o no. 

El desenllaç del congrés també determinarà qui controlarà durant aquesta legislatura el grup parlamentari de vint diputats, on hi ha membres afins a cada família. Si guanya la Nova Esquerra Nacional, on de moment han destacat les diputades a Madrid Teresa Jordà i Alba Camps, l’ex-portaveu del partit Raquel Sans i el batlle de Manresa, Marc Aloy, entre més, caldrà veure quin paper donen a Junqueras. Jordà ha dit rotundament que la candidatura no va en contra d’ell, que tan sols creuen que no hauria d’encapçalar el partit, però que podria continuar formant part dels àmbits de decisió. El dia de la presentació, l’ex-consellera també va dir que li agradaria que el president Pere Aragonès i la secretaria general del partit, Marta Rovira, continuessin tenint un paper a Esquerra, malgrat d’haver dit tots dos que abandonaran la primera línia. Si guanya Junqueras, el dubte serà si dóna espai als qui s’hi han enfrontat i si prepara cap mena de relleu.

El renaixement interromput de la CUP

La refundació de la CUP va fer-se peremptòria després de quedar fora del congrés espanyol en les eleccions de l’any passat, que ja se sumava a una pèrdua de múscul territorial. L’avançament de les eleccions al parlament, el 12 de maig passat, va ajornar l’assemblea nacional que s’havia de fer al juny per a debatre les conclusions del Procés de Garbí. El migrat grup de quatre diputats que n’ha restat s’hi juga molt, ara. Com va explicar Arnau Lleonart fa uns mesos, en les noves ponències estratègica i organitzativa es constata la necessitat de “bastir i consolidar lideratges a mitjà i llarg termini”, incloent-hi dirigents orgànics que, encara que no tinguin càrrec institucional, puguin ser cares visibles del partit. Per exemple, una possibilitat és reforçar la figura d’un secretari general i un coordinador de la CUP, d’una manera una mica més semblant a un partit clàssic. Però el debat haurà de concretar fins a quin punt la verticalitat és representativa o pràctica.

Una altra de les novetats, tal com va informar VilaWeb, serà la d’un pas endavant per a aspirar a conquerir el màxim de poder institucional. La incògnita és si, més enllà d’un replantejament orgànic i procedimental, el Procés de Garbí produirà tombs ideològics més ambiciosos. Una part de l’organització identifica que l’alineament sistemàtic amb Junts i Esquerra com a socis preferents d’aquests darrers anys és un esquema caduc. Després de les eleccions del 2021, ja hi va haver veus que proposaven una coordinació més gran amb Esquerra i els Comuns, i després del 12 de maig hi ha tornat a haver contactes. Una altra part dels cupaires, tanmateix, considera irrenunciable la duresa dels postulats independentistes. “La davallada de votants de la CUP, majoritàriament en clau independentista, evidencia que cal reforçar un discurs nacional-popular completament desacomplexat”, deia un comunicat de Poble Lliure l’endemà dels comicis.

The Washington Post · Anthony Faiola

Bautzen, Alemanya. Un miler de persones engalanades amb banderes de l’arc de Sant Martí i brillants desfilaven pels carrers i es movien al ritme de l’animada música que emetia un remolc decorat amb làmines daurades lluents.

A l’altra banda del carrer, uns set-cents manifestants d’extrema dreta vestits de negre els insultaven rere una pancarta que declarava la supremacia de l’home “blanc, normal i heterosexual”. A l’uníson, els extremistes corejaren que el carrer en què tots dos grups s’havien trobat era part d’un “barri nazi”.

La policia, amb l’ajuda d’agents federals i unitats canines, va aconseguir de mantenir separats tots dos grups al festival de l’Orgull LGBT fet el 10 d’agost en aquesta petita ciutat de l’estat oriental de Saxònia. Però la gran xifra de contramanifestants nacionalistes blancs –deu vegades més que no pas l’any passat– palesà la força i l’atreviment, com més va més gran, de l’extrema dreta a Alemanya, un país amb un llegat extremista particularment fosc.

Els sondatges suggereixen que quan l’estat de Saxònia i l’estat veí de Turíngia votin en les eleccions regionals d’avui, la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD, per les sigles en alemany) pot esdevenir per primera vegada el partit més votat en un parlament estatal alemany. El trencament d’aquesta barrera psicològica seria un cop especialment dur per al cordó sanitari que Alemanya ha mantingut contra l’extrema dreta d’ençà de la Segona Guerra Mundial i dificultaria encara més els esforços per a contenir i condemnar a l’ostracisme l’extremisme polític.

Aquestes eleccions, juntament amb les del 22 de setembre a l’estat de Brandenburg, també són significatives per les pistes que podrien donar sobre les eleccions federals previstes per al setembre del 2025, si és que la coalició de govern del canceller Olaf Scholz aconsegueix de resistir tant de temps.

Un punt de preocupació en particular és la vinculació entre la millora dels resultats de l’AfD i l’augment al país de la violència política i els delictes d’odi, que van de casos d’assetjament, com ara el de Bautzen, a agressions físiques que han acabat amb l’hospitalització de polítics alemanys.

L’any passat, els delictes polítics i els delictes l’odi van superar els 60.000 incidents, segons l’Oficina Federal de Policia Criminal d’Alemanya. És la xifra més alta dels darrers vint-i-dos anys. La policia alemanya també va registrar 2.378 atacs per motius polítics contra refugiats a tot el país, la xifra més alta d’ençà del 2016.

En un país que sovint ha estat considerat un bastió del civisme polític aquestes darreres dècades, l’augment de la tensió política ha fet saltar les alarmes entre els alemanys, i la influent revista Der Spiegel ha advertit de la “flaire de Weimar” que es respira al país, en referència a l’augment progressiu de la violència nazi al país durant els anys vint i començament dels anys trenta.

“L’extrema dreta confia com més va més en si mateixa”, diu Jonas Loeshau, membre de l’assemblea del districte de Bautzen i un dels organitzadors del festival de l’Orgull LGBT a la ciutat. “Creen una atmosfera d’odi i assetjament. […] Hem arribat a un punt d’inflexió. Si l’AfD arriba al poder [a l’estat], me n’aniré”, afegeix.

Aquests darrers anys, el partit ha adoptat una actitud trumpista cap a la violència política: s’ha distanciat dels actes violents i els ha condemnat sempre de seguida, però alhora n’ha defensat els agressors i culpat les víctimes. El partit, paral·lelament, també s’ha fet ressò de suposats casos de violència vinculats a l’extrema d’esquerra, l’extremisme islàmic o els immigrants. L’apunyalament múltiple del 23 d’agost prop de Düsseldorf, que reivindicà l’Estat Islàmic i deixà tres morts i vuit ferits, fou esbombat de seguida per l’AfD en plena campanya electoral.

“Alemanys, turingis, de veritat voleu acostumar-vos a això? Allibereu-vos, poseu fi d’una vegada al camí equivocat del multiculturalisme forçat”, va publicar a les xarxes socials el dirigent de l’AfD a Turíngia, Björn Höcke, fins i tot abans que la policia hagués confirmat la identitat i el mòbil de l’agressor.

No obstant això, les estatístiques mostren que els agressors més nombrosos –responsables gairebé la meitat de tots els delictes per motius polítics a Alemanya– provenen de l’extrema dreta.

Els crítics acusen l’AfD d’alimentar l’agressió i la violència amb una retòrica extremista. Encara que alguns polítics de l’AfD han estat víctimes de la violència política, la retòrica dels seus membres ha topat ocasionalment amb les estrictes lleis alemanyes sobre la incitació a l’odi.

Les divisions regionals del partit en tres estats, entre els quals hi ha Saxònia i Turíngia, han estat classificades per les agències regionals d’intel·ligència alemanya com a grups extremistes provats. En l’àmbit alemany, les autoritats han classificat l’ala juvenil de l’AfD com a extremista provada, i l’AfD nacional com a grup presumptament extremista. Aquestes designacions han permès que el partit fos vigilat pels serveis d’intel·ligència i han esperonat les crides perquè el prohibissin.

Els dirigents de l’AfD, per la seva banda, s’oposen a la qualificació del partit com a extremista. Un extremista, en paraules del codirigent del partit en l’àmbit alemany, Tino Chrupalla, és algú “que intenta de qüestionar o combatre l’ordre bàsic democràtic lliure amb violència o fantasies violentes”. Chrupalla al·lega que aquesta estratègia no és pas la del seu partit.

L’AfD es va fundar el 2013, originalment com a partit euroscèptic i centrat a rebaixar els imposts. Tanmateix, d’aleshores ençà, la formació ha tractat de mantenir-se significativa a còpia d’adoptar postures controvertides en temes polèmics. D’ençà de la crisi dels refugiats sirians del 2015, el partit s’ha associat com més va més amb postures de línia dura contra la immigració. Durant la pandèmia, els polítics de l’AfD van participar regularment en concentracions contra els vaccins i el confinament, tot valent-se de la desconfiança creixent en el govern. El partit també ha aprofitat les simpaties pro-russes a l’est d’Alemanya per oposar-se a les sancions contra Moscou i qüestionar el suport a Ucraïna.

Pel camí, l’AfD ha aconseguit de normalitzar la retòrica d’extrema dreta i erosionar la resistència social a les polítiques d’extrema dreta.

Tot i els esforços de desradicalització a Alemanya després de la dissolució del règim nazi, l’extrema dreta havia mantingut punts de suport tant a l’Alemanya federal com a l’Alemanya de l’est. Abans i després de la caiguda del mur de Berlín, la cultura skinhead va prosperar particularment als estats de l’est, més deprimits econòmicament.

“Sempre hem sabut, pels sondatges, que el pensament d’extrema dreta no ha desaparegut mai a Alemanya”, diu Miro Dittrich, codirector del Centre de Seguiment, Anàlisi i Estratègia alemany. “Però fins fa poc, aquesta gent realment no tenia cap partit a què votar. No tenien una plataforma política. Això ha canviat amb l’AfD”, afegeix.

L’Alternativa per Alemanya ara és el cinquè partit més gran al parlament alemany. Va ser segona en les eleccions europees del juny, i ha obtingut representacions en governs municipals i regionals de tot Alemanya.

Els comicis d’avui podrien representar una nova fita per al partit a Saxònia o Turíngia. No s’espera que l’AfD aconsegueixi la majoria necessària per a governar en cap dels dos estats, però sí que podria arribar al llindar de vots necessaris per a blocar decisions com ara el nomenament de jutges i la proposta d’esmenes a la constitució alemanya.

Una victòria de l’AfD també seria un maldecap per a la coalició “semàfor” de Scholz, formada pels social-demòcrates, els Verds i els Demòcrates Lliures neoliberals, i anomenada així pels colors tradicionals –vermell, verd i groc– de tots tres partits. Segons els darrers sondatges, tots tres partits corren el risc de no aconseguir el llindar del 5% necessari per a obtenir representació en cap dels dos parlaments estatals.

Les grans empreses alemanyes estan tan alarmades per l’auge d’Alternativa per Alemanya que n’hi va haver quaranta, incloent-hi Miele i Oetker, que es van unir abans de les eleccions i van llançar una campanya mediàtica en què demanaven a treballadors i clients que “abracessin la diversitat”.

La tensió creixent, mentrestant, ha collat la regió. La nit del 3 de maig, Matthias Ecke, un polític de quaranta-un anys del Partit Social-demòcrata (SPD), enganxava cartells de campanya a Dresden –capital de Saxònia– quan va ser atacat per quatre adolescents, un dels quals va resultar tenir vincles amb l’extrema dreta local. Les lesions d’Ecke, incloent-hi una fractura de l’òrbita de l’ull i del pòmul, van requerir intervenció quirúrgica. La policia va confirmar que el mateix grup també fou responsable d’un atac contra un polític dels Verds aquella mateixa nit.

“Jo diria, sense cap mena de dubte, que [l’Alternativa per Alemanya] és la principal força política responsable d’aquesta radicalització”, explica Ecke a The Washington Post. “El que fa és crear una atmosfera en què la gent intenta de fer justícia pel seu compte”, continua.

Després de l’atac a Ecke, el cap de l’AfD a Saxònia, Jörg Urban, va piular que les agressions a polítics sempre eren atacs a la democràcia. “No obstant això –va afegir–, l’SPD ha de demanar-se fins a quin punt la seva constant agitació contra els dissidents polítics contribueix a aquestes escalades.”

Les autoritats alemanyes continuen investigant els vincles entre grups d’extrema dreta, incloent-hi grups juvenils, i l’Alternativa per Alemanya. Els uns i els altres es troben als actes respectius. Una tarda de fa poc, per exemple, dos membres del Bloc Juvenil de Bautzen –un grup radical d’extrema dreta que ha començat a “patrullar” la ciutat el dilluns a la nit– esperaven els seus amics prop d’un local de campanya de l’AfD.

“Soc alemany pur”, diu un dels adolescents, que es nega a donar el seu nom i al·lega desconfiança en els mitjans de comunicació. Vestit amb una samarreta negra que diu “Joventut sense orígens immigrants”, el jove, de dinou anys, diu que votarà l’AfD.

“No tinc problemes amb els estrangers que vénen i treballen. Però sí que en tinc amb els que vénen i es queden diners de l’estat mentre cometen abusos sexuals. Els altres partits no fan més que dur més refugiats a Alemanya. Això no és pas una Alemanya pura”, diu.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Entrevistem Jordi Goula, periodista, economista i col·laborador habitual de VilaWeb, amb la secció la Píndola, perquè repassi els canvis en l’àmbit econòmic del 2017 ençà. Són set anys d’un gran trasbals econòmic, amb fets tan significatius en l’àmbit mundial com ara la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i la pujada del tipus d’interès, però també amb situacions inesperades, com ara les conseqüències de la pressió de l’estat espanyol als bancs el 2017 i l’arribada de 500.000 estrangers. Durant la conversa n’analitzem les dades i Goula destaca que un dels canvis més importants durant aquests anys és l’augment del preu de l’habitatge i la resistència d’una economia castigada per l’estat espanyol, que sembla trobar en les exportacions un dels actius principals.

—Què ha canviat del 2017 ençà en l’àmbit econòmic?
—Destacaria cinc coses importants que han passat i que no són habituals. La primera és que després de Primer d’Octubre tenim tot l’embolic que hi va haver en l’àmbit estatal, amb allò que ells en deien fuga d’empreses. També el boicot de productes catalans, la gent d’aquí que tenia por de perdre els diners i que els va treure dels bancs que eren a Catalunya per posar-los al mateix banc, però en una altra comunitat. En fi, un seguit de bestieses que van ser absolutament anormals i que no calia que passessin, però que marquen una història que és molt diferencial. Això no havia passat mai.

—També hi va haver la pandèmia.
—Sí, entre les coses que et volia dir hi ha la pandèmia, el 2020, que té un efecte humà trist i un aspecte econòmic molt fort. A Catalunya, on vam prendre unes mesures més estrictes, òbviament vam patir més d’aquests efectes. I per això les queixes aquí eren més fortes, sobretot per part del comerç, la restauració, els bars… Aquesta situació va originar un seguit de problemes prou importants, que en part es van arreglar d’alguna manera amb la posada en marxa dels ERTO, que preveien una aturada temporal del personal, que, si no, hauria estat acomiadat. Això va salvar moltes coses i el poder adquisitiu de molta gent. Quan sortíem de la pandèmia i semblava que s’havia de disparar tot, llavors va començar la invasió russa d’Ucraïna.

—Que va repercutir greument en l’economia.
—Això va generar un problema automàtic de preus, amb l’energia, el blat i tot un seguit de productes que van fer que la inflació es disparés i arribés al voltant del 10%, unes xifres que no s’havien vist mai. Això també va ser un fet absolutament anormal.

—Hi ha moltes anomalies seguides…
—Una altra anomalia és que a conseqüència d’aquesta pujada tan forta de la inflació, el Banc Central Europeu, que feia molts anys que tenia els tipus d’interès pràcticament tocant el zero, els posa de cop i volta, amb molt pocs mesos de diferència, al 4,5%, que era el màxim que hi havia hagut en molts anys. Aquest augment també afecta directíssimament l’economia, perquè encareix els crèdits de les empreses i, sobretot, encareix les hipoteques. És una situació nova que perjudica molta gent, que queda absolutament enganxada amb crèdits i hipoteques de tipus variable i es troba amb menys poder adquisitiu perquè ha de destinar els diners a pagar aquest augment. Per tant, són tot un seguit de fenòmens peculiars i cadascun ens afecta a la societat i a l’economia.

—I la cinquena?
—Aquesta no és peculiar i no la posaria al mateix nivell que les altres, però s’ha de tenir en compte, que és l’entrada important de població estrangera. Érem set milions i mig aproximadament i ara hem travessat els vuit milions, i això és una entrada important. Això té una repercussió directa en l’àmbit laboral i en més àmbits. Per exemple, fa que es necessiti encara més habitatge i que hi hagi uns problemes col·laterals derivats d’aquest fet.

—Una cosa que afecta l’economia és la relació amb l’estat espanyol, què ha passat aquests darrers set anys respecte de les inversions en infrastructures?
—Això continua igual. Amb les inversions, l’estat continua fent el que vol. L’any 2023 van executar un 45%, o sigui menys de la meitat del que estava pressupostat. I això és molt bèstia. La mitjana que hem tingut aquests últims anys és del 60%, i a Madrid, del 130%. Però et deia que era molt bèstia el que va passar l’any passat perquè el primer semestre del 2023 només s’havia executat un 16% del que era previst, al final es va animar una mica i es va arribar al 45%. Fixa’t en la diferència: el 2023 a Catalunya es va executar el 45% de les inversions pressupostades i a Madrid, el 212%. Això no ha canviat en aquests anys i ens crea un problema difícilment quantificable, que ens afecta en el dia a dia: en la mobilitat de les persones, en el transport de mercaderies. És un drama. La gent no para de perdre hores a rodalia. És amb tot. És allò que explicàveu en un article, que tot és tan absurd que fins i tot per anar de València a Barcelona has de passar per Madrid.

—I el dèficit?
—Des del 2017 no ha canviat gens, hi continua havent el mateix sistema de finançament. El que si passa és que cada any augmenta el deute que tenim amb l’estat i aquests anys ha passat de 77.000 milions a 87.000. Aquest deute creix perquè els quartos que ens envien no ens arriben per a les despeses obligades i com que gastem més del que rebem ens hem d’endeutar amb l’estat.

—Déu n’hi do, tot plegat. Entrem a les dades concretes, com s’ha vist afectada l’economia general durant aquests set anys?
—Del 2017 al 2023, perquè encara no tenim dades del 2024, hem continuat creixent, però sí que és veritat que la pandèmia ens ha afectat. L’any 2023 i 2024 els posaria a part, perquè el creixement va més de pressa. Ara, si mirem en conjunt entre el 2017 i el 2023, veiem que hem crescut menys que a la zona euro i una mica menys que a la resta de tot l’estat. Probablement, enguany ho podrem recuperar, però ens costarà una mica més d’anivellar-nos a la zona euro. Podem concloure que no estem malament, ni de bon tros, que reviscolem bé. Jo destacaria la sortida que hem trobat amb les exportacions, que és important. L’any 2023 hi ha un creixement de rècord de les exportacions, envers el 2017 és del 45%, que una barbaritat. Perquè vegis les dades més concretes: l’exportació en alimentació creix d’un 55%; en química, d’un 65%, i en cotxes, d’un 50%. Una hipòtesi que faig, i no tinc dades per demostrar-ho, és que cada vegada vendrem menys a Espanya i, en canvi, vendrem més a uns altres països i a Catalunya. Són dades que encara no tenim, però, pel que intueixo, pot anar cap aquí.

—La indústria també ha crescut?
—Si mirem els creixements que hi ha hagut dins el PIB, el creixement de la indústria no és espectacular. Els ocupats representen pràcticament el mateix que l’any 2017. O sigui que dius, bé, hi ha hagut un creixement, és el sector on es paguen els salaris més alts, evidentment, però no es dispara fort. Enguany, però, la situació millora.

—El turisme és un sector important?
—Enguany probablement tornarem a arribar a xifres rècord. Però fins l’any passat teníem menys turistes que abans de la pandèmia, en canvi, la despesa ja es va igualar. L’any passat en van venir 18,2 milions i el 2017 n’havíem tingut 19,1, gairebé un milió més. En aquest sector la recuperació ha estat molt forta, i aquest any ho serà més, passarem de llarg les xifres del 2017.

—I en el món laboral, quins canvis hi ha hagut?
—El més important és l’entrada de gent forastera al mercat. Per exemple, entre el 2017 i el 2024, es creen 537.000 llocs de feina a Catalunya, 195.000 dels quals són per a gent nacional i 342.000 per a forans. És una xifra important, en què veiem la rellevància que ha tingut la vinguda de gent estrangera.

—I la desocupació baixa?
—L’atur aquests anys ha baixat de 100.000 persones, una mica menys que a l’estat espanyol, en termes relatius. Hem baixat del 13,2% al 9,41%, per tant, és una baixada de 4 punts, que són significatius. En conseqüència, laboralment estem millor, perquè tenim més gent treballant i menys gent a l’atur. I un altre fet que ressaltaria és que ara la gent gran treballa fins més tard. La taxa d’activitat de gent de més de 55 anys passa del 27% al 33%. La taxa d’ocupació de la gent d’aquesta edat era d’un 23% l’any 2017 i ara és d’un 30%. Això deu ser perquè s’ha allargat l’edat de jubilació i perquè s’han frenat les jubilacions anticipades.

—I els joves?
—Ha millorat la situació dels joves en l’aspecte estrictament laboral. La taxa d’atur ha baixat del 30% al 20% i l’ocupació ha pujat del 29% al 36%. Parlo de joves fins a 25 anys.

—Els llocs de feina nous són de baixa qualitat?
—Els llocs de feina que creem Catalunya no són d’una qualitat fantàstica. En el sector turístic, hi treballa molta gent, un 14%. En aquests anys, del 2017 al 2024, la gent que treballa en turisme creix de 40.000 treballadors i en la indústria, de 58.000. Al turisme s’associen feines de segona fila, ocupades per estrangers: hotels, bars, restaurants.

—La taxa de desocupació dels joves ha disminuït molt, però continua essent molt alta?
—La taxa d’atur ha millorat molt en general, però la dels joves continua essent molt alta. És d’un 20%. A Europa és molt per sota. Hi ha un indicador que ha millorat, que és el de la desigualtat en la societat catalana. O sigui, del 20% més ric sobre el 20% més pobre, que era del 6% i ara és del 5%. També, ha millorat una mica el risc de pobresa, que ha passat del 20% al 18%. A Espanya la desigualtat és més alta. En canvi, als països escandinaus la diferència és molt més baixa. Com més alta és la desigualtat, menys classe mitjana hi ha.

—Un fet que afecta la productivitat és que com més va més costa de trobar personal qualificat. N’heu parlat en els vostres articles. Aquest fenomen creix?
—És un fenomen que creix, molta gent plega i no hi ha recanvi. Les empreses en sectors més clàssics no troben professionals. En els sectors més tecnològics creix molt més la demanda que no pas l’oferta. En l’àmbit de les humanitats passa al revés. Creix més l’oferta que la demanda. No hi ha enginyers, ni informàtics… I la demanda no para de créixer en aquests sectors. Aquí tenim un problema seriós que passa a tot Europa. Alemanya, per exemple, importa gent qualificada de fora.

—Aquest 20% de desocupació juvenil no hauria d’existir.
—No, com tampoc haurien d’existir els ni-ni.

—Hi ha un problema de formació?
—Els ni-ni són els que ni estudien ni treballen. La mitjana d’atur juvenil a la zona euro és del 14% i aquí, com et deia abans, és del 20%. També t’he de dir que la mitjana estatal d’atur juvenil és del 27%. I a Extremadura i a Andalusia, és del 40%. Són diferències molt grans. Malgrat aquestes dades, els ni-ni a Catalunya van de baixada, cada vegada n’hi ha menys.

—Repassant els canvis, si ho demanéssim a la gent gairebé segur que diria a ulls clucs que un dels canvis principals és el preu de l’habitatge.
—L’augment del preu de l’habitatge és un dels fets més importants que ha passat durant aquests anys. Segons les dades oficials, entre el 2017 i el 2023 el preu de compra d’un habitatge ha pujat d’un 40%. Concretament, un 62% els pisos d’obra nova i un 36% els de segona mà.

—És molt!
—Ha crescut moltíssim i l’esforç per a pagar la hipoteca també. L’any 2017 la mitjana d’aquest pagament era del 30% sobre la renda disponible i ara és el 38%. Sobre el lloguer, no hi ha dades en l’àmbit oficial, però sí que hi ha immobiliàries que ho analitzen. Aquestes dades diuen que l’esforç per a pagar el lloguer és del 51% del sou de mitjana l’any 2017.

—Això vol dir que fan molt més esforç els que viuen de lloguer que els que tenen una hipoteca?
—Segons aquestes dades, sí, però per ser rigorosos hem de tenir en compte que són fonts diferents i, per tant, no són comparables. Hi ha un fet evident i és que els pisos de lloguer van desapareixent i, en conseqüència, pugen més de pressa els preus de lloguer que de compra. Això és obvi. I, en conseqüència, també creixen molt de pressa els preus de les habitacions. Els sous són de 1.400 euros o 1.600 euros i els lloguers ja són de mil i escaig. Ja m’ho diràs! En aquest sentit, l’any 2024 es viu més just que el 2017. Ara és més difícil de trobar pis que fa 7 anys. Hi ha molta més demanda de gent que es vol aparellar que no pas oferta de nous pisos. No es fa obra nova perquè la gent s’ho pensa molt i això del 30% de pisos socials ho ha acabat de frenar. S’han de canviar moltes coses.

—Això que els pisos de lloguer van desapareixent és constatable?
—Absolutament, qualsevol immobiliària t’ho dirà.

—Per què?
—Per què molts s’han transformat en pisos turístics i en pisos de lloguer temporal, per a estudiants i gent que ve de fora. Aquesta mena de pis no té topall, es pot pactar el preu cada any. Els pisos de lloguer temporal no estan tan vigilats com els turístics. També aquestes 500.000 persones que han arribat han de viure en algun lloc. La demanda creix i les altres menes de pisos a Catalunya cada vegada tenen més topalls. Catalunya és l’única comunitat que ha aplicat la llei espanyola. Aquí es considera un gran propietari qui té més de cinc pisos i això és una barbaritat i ha emprenyat molta gent.

—Sobre això dels pisos per habitacions no hi ha cap control?
—Parlant amb les agències immobiliàries et diuen que si hi hagués més inspeccions s’arreglarien moltes coses.

—En l’àmbit d’economia familiar, com va el consum?
—A partir d’uns números que he fet jo, em surt que el consum de les cases creix pràcticament al mateix ritme que l’IPC. En aquests set anys que analitzem, l’IPC creix d’un 16% i en consum per càpita creix d’un 11%. Per tant, el consum real seria més baix. Segons l’INE el consum de les cases creix d’un 18%, que seria una mica per sobre de l’IPC. L’explicació que hi trobo, entre més qüestions, és en la relació amb les 500.000 persones que han arribat en aquests anys, perquè crec que no deu ser gent que tingui un gran consum. Més aviat el contrari. Això fa baixar la mitjana.

—Una altra dada indicativa seria el volum dels dipòsits bancaris.
—A veure, aquí hi va haver una caiguda molt forta a final del 2017 i principi del 2018, de 30.000 milions, que són molts diners; era un 20% del total de dipòsits. Van sortir de Catalunya en qüestió de pocs mesos perquè els bancs mateixos deien a la gent que els mantingués, però amb un compte obert a una sucursal de fora de Catalunya. També hi va ajudar que la Caixa i el Banc Sabadell se n’anessin.

—S’han recuperat?
—Sí. Va costar, però ara s’han recuperat absolutament. Ara tenim 204.000 milions de dipòsits, molts més que no el 2017. Això s’ha normalitzat.

L’Assemblea Nacional Catalana ha decidit d’organitzar enguany una diada descentralitzada, tal com ja va fer el 2016. Per tant, durant la Diada 2024 es faran actes a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa per a denunciar les conseqüències nefastes de la dependència de l’estat espanyol. A cada ciutat es denunciaran greuges que sofreix la nació catalana pel fet de pertànyer a l’estat espanyol i que van estretament vinculats a l’espoliació fiscal de Catalunya. A més, es reivindicarà la independència com a única manera de resoldre’ls. El lema d’enguany serà “Tornem als carrers. Independència”.

Per primera vegada, l’organització de la manifestació de la Diada 2024 no recau exclusivament en l’Assemblea Nacional Catalana, sinó que anirà a càrrec de sis entitats diferents: l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. 

L’Assemblea ha habilitat una pàgina web per a centralitzar tota la informació sobre la Diada, com ara les motivacions polítiques de la manifestació. A continuació, us expliquem tota la informació sobre la manifestació relativa a Tortosa.

Com serà la manifestació a Tortosa?

La manifestació de Tortosa denunciarà que l’espoliació de l’estat espanyol encara s’agreuja més en zones com les Terres de l’Ebre. Per això es demanarà l’aturada de l’espoliació de l’aigua i del desequilibri territorial. “Deixarem clar que l’aigua és vida, i la seva gestió, imprescindible. Independència també ha d’implicar un tracte just per a tot el país”, avisen els organitzadors.

La manifestació començarà a la plaça del Bimil·lenari, es dirigirà cap a l’avinguda de la Generalitat, i acabarà al parc de Teodor Gonzàlez.

A quina hora serà la manifestació a Tortosa?

La manifestació sortirà a les 16.00 de la plaça del Bimil·lenari per arribar a les 17.00 al parc de Teodor Gonzàlez. Un cop allà, a les 17.14, se seguirà en directe, per unes pantalles gegants, la lectura del manifest unitari que es farà a l’Arc de Triomf de Barcelona. Després, cada ciutat –Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa–  denunciarà el greuge que implica l’espoliació fiscal en la reivindicació pertinent.

Quins seran els concerts de la Diada 2024 a Barcelona?

Com arribar a la manifestació?

S’hi pot accedir amb el tren de la línia R16.

Com és la samarreta de l’Onze de Setembre de l’ANC?

La samarreta de la Diada 2024 ja és a la venda. Enguany la samarreta és de color verd, amb els vius de les mànigues i del coll de color negre. El verd triat és el “verd voluntari”, que vol imitar les armilles que històricament han dut els voluntaris de l’Assemblea a les manifestacions. La samarreta porta el lema “Fem més curt el camí: independència” i té un teixit tècnic 100% polièster.

Ja podeu comprar la samarreta de la Diada 2024 a la Botiga de VilaWeb

Un any més, la samarreta s’ha fabricat i produït a Catalunya, concretament, a Mataró. L’ANC recorda que la samarreta és una de les vies principals de finançament de l’entitat. L’Assemblea no rep cap subvenció i se sosté econòmicament tan sols gràcies a les aportacions dels socis, el marxandatge i les donacions.

On es pot comprar la samarreta de la Diada 2024?

Com cada any, la samarreta es pot comprar a la Botiga de VilaWeb. També la trobareu a la botiga de l’ANC i a les parades de les assemblees territorials, per tot Catalunya.

Enguany, hi ha un model unisex, de tirants i infantil. Amb la compra del lot, també s’hi inclou una bossa de roba amb el mateix lema que la samarreta. Tot el lot costa quinze euros i la samarreta infantil, deu.

Els sectors tecnològics i de renovables no han fet vacances durant aquest agost. Comencem aquest resum mensual amb una bona notícia per als catalans. L’Aliança per la Presència Digital del Català ha anunciat que BYD, el segon fabricant mundial de cotxes 100% elèctrics, ha copiat el primer (Tesla) i també ofereix els menús dels seus cotxes en català. Són els dos únics fabricants de vehicles, elèctrics o de combustió, que ofereixen aquesta possibilitat. Ni tan sols Seat, amb seu a Catalunya, no ho ofereix, i, de fet, s’hi ha negat repetidament malgrat les peticions per a incorporar-lo. El sistema operatiu dels vehicles BYD és basat en Android, que és traduït al català. Tanmateix, els propietaris catalans dels vehicles xinesos han indicat que la traducció era millorable. L’assistent de veu no és en català, opció que els Tesla tampoc no incorporen. Els assistents de veu, també als mòbils i ordinadors, són una de les assignatures pendents per a la nostra llengua. Solament el ChatGPT d’OpenAI la inclou.

Baixada de preus dels vehicles elèctrics i els maldecaps de Tesla a Europa

La notícia de BYD és important perquè el preu dels vehicles elèctrics ha baixat notablement aquests darrers mesos i ja se situen clarament per sota dels de combustió. Diverses marques tenen ofertes fins a final de setembre, abans no entrin en vigor els nous aranzels de la UE per als vehicles fabricats a la Xina. Els analistes apunten que les marques prefereixen de col·locar els estocs que tenen ara abans que a l’octubre els actuals aranzels passin d’un 10% a un 25-50%, valor que depèn del fabricant segons les ajudes que hagi rebut del govern xinès, segons les estimacions de la UE. Així, BYD ofereix els seus supervendes Dolphin i Atto 3 a partir de 27.950 euros i 33.500 euros respectivament, abans d’unes ajudes que, si es concedeixen en els imports màxims, poden deixar-los per 19.990 euros i 25.290 euros. Això representa una baixada de 8.000 euros en relació amb els preus de final de l’any passat, quan va desembarcar al nostre país. El seu competidor directe, MG-4, continua tenint un preu inferior: després d’ajudes i amb finançament de la marca té un preu a partir de 18.480 euros.

Tesla mateix –el propietari de la qual, Elon Musk, sempre s’havia mostrat contrari a les campanyes de rebaixa de preus– ara com ara ofereix descomptes de 3.290 euros, que amb les ajudes públiques fan que el Model 3 es comercialitzi a partir de 26.990 euros i el Model Y per 29.990 euros. Els analistes apunten que Tesla passa per una crisi de vendes a Europa. La competència creixent, tant europea com xinesa, ha fet que les seves vendes s’hagin estancat. Així, BMW va superar Tesla en vendes elèctriques per primera vegada al juliol (14.869 contra 14.561, segons dades de la consultora Jato). El Model Y de Tesla continua essent el model més venut, però el nou Volvo EX30, tot un èxit comercial, ja s’ha situat segon al rànquing europeu, i Volvo és la marca elèctrica en quarta posició, per darrere de Volkswagen.

Un altre dels fets que pot explicar l’estancament de Tesla al nostre continent és el posicionament d’Elon Musk a favor de l’ex-president nord-americà Donald Trump. L’alemanya Rossman, una de les cadenes farmacèutiques més grans d’Europa, a principi d’agost va anunciar que no compraria més vehicles a Tesla per aquest motiu. El suport d’Elon Musk a Trump, un negacionista climàtic, és incompatible amb la missió de contribuir a la protecció ambiental de Tesla, segons els alemanys. En tot cas, l’ofensiva xinesa contra Tesla i les marques europees creixerà. El fabricant Dongfeng Motor acaba d’aterrar a Europa i ven el seu model Nammi Box EV, ara com ara tan sols a Suïssa, per 23.500 euros. Se situa en el segment per a competir amb el Citroën C3 elèctric, que es ven a partir de 22.590 euros, abans d’ajudes.

Dins aquesta ofensiva xinesa, BYD ja fa atracar a les costes europees els seus nous vaixells de transport de vehicles, com ara al port de Santander (Cantàbria). També ha tancat un acord amb Uber per a incorporar 100.000 vehicles elèctrics a la plataforma. Començaran a desplegar-se per Europa i l’Amèrica Llatina, per posteriorment continuar al Llevant, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. En paral·lel, un altre dels grans fabricants xinesos de vehicles elèctrics, XPeng, ha començat a cercar llocs a Europa per a establir-hi una nova fàbrica i així evitar els aranzels de la UE.

Les escoles, un dels centres d’atenció de l’electrificació

Però en l’electrificació del transport no tot són els turismes. Amazon ha anunciat aquest agost que ja ha incorporat 15.000 furgonetes elèctriques a la seva flota mundial de repartiment. Espera d’arribar a les 100.000 unitats el 2030. A Dinamarca, la companyia logística DSV, que opera a 80 països i té una de les flotes més grans d’Europa, ha anunciat que ha comprat 200 camions elèctrics Volvo, que es lliuraran entre el 2025 i el 2026. Al final de dècada tindrà 2.000 camions elèctrics. A Austràlia, la companyia EPCA, dedicada a la conversió elèctrica de vehicles, ha anunciat que electrificarà entre 50 i 70 camions miners de gran tonatge. Cada unitat incorporarà una bateria de 1.740 kWh (1,7 MWh), una de les més grans que no s’hagin inclòs mai en un vehicle. Els camions miners de gran tonatge són els vehicles de rodes més grossos que hi ha i consumeixen una gran quantitat de dièsel. Es calcula que n’hi ha 5.500 operant a Austràlia, i més de 55.000 a tot el món. A banda de reduir la contaminació local, contribuiran a reduir les emissions de CO2 associades a les matèries primeres de molts sectors, també el de la fabricació de bateries i vehicles.

A Austràlia, han començat a fer reconversions elèctriques de camions miners de gran tonatge (fotografia: EPCA).

I dels EUA ens arriba la notícia que a Califòrnia ja hi ha un districte escolar en què el 100% de la flota d’autobusos escolars (74) ja són elèctrics. A més, incorporen càrrega bidireccional a la xarxa elèctrica (V2G), cosa que vol dir que quan els nens són a classe i estan aparcats, poden carregar-se amb els excedents renovables i cedir aquesta energia a la xarxa quan calgui. De fet, les escoles esdevenen un dels centres de l’electrificació per les sinergies entre les diverses tecnologies renovables. I no cal anar a l’altra banda del món per trobar polítiques que les involucrin. A les Illes Canàries, la Conselleria d’Educació ha adjudicat la instal·lació d’energia fotovoltaica en 14 centres, amb un cost d’1 milió d’euros, finançat per la UE. Aquesta acció forma part d’un pla que ja ha instal·lat plaques solars a més de 165 centres escolars, amb l’objectiu d’abaixar el rebut elèctric. Un exemple per al nostre país, que també va endarrerit en això.

TMB admet que els busos elèctrics són més econòmics

Al Principat, la companyia de transport públic Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha reconegut que els autobusos 100% elèctrics acaben resultant més econòmics que no pas els de dièsel, fins i tot si s’hi afegeixen les inversions milionàries necessàries per a la infrastructura de càrrega. Són més cars de comprar i cal invertir en carregadors cars, però si es tenen en compte els estalvis en combustible i manteniment, el cost total de propietat (CTO), el resultat és clarament favorable per als busos elèctrics. De fet, feia anys que especialistes internacionals deien que en moltes parts del món el CTO dels busos elèctrics era més econòmic, tot i que calia mirar-ho cas per cas.

Els resultats a Barcelona són una molt bona notícia que podria impulsar l’electrificació dels busos urbans de la ciutat, un dels grans responsables de la contaminació atmosfèrica i sonora de la capital catalana. Fins ara, TMB ha adquirit busos elèctrics per complir amb la normativa europea, amb l’objectiu d’arribar solament al 50% de flota de zero emissions el 2030, en comparació amb unes altres ciutats europees que volen arribar al 100% en aquella data. El fet que acabin estalviant pot canviar aquest objectiu a l’alça. De moment, aquest agost TMB ha anunciat la licitació de la darrera fase d’electrificació de la cotxera del Triangle, al districte de Sant Andreu. Una vegada acabada, el 2026, serà la primera cotxera 100% elèctrica, amb 176 carregadors per a autobusos i una inversió total de 25 milions d’euros (12 ja executats).

A Barcelona, TMB ha fet proves de nous busos elèctrics articulats amb càrrega nocturna i els resultats han estat satisfactoris (fotografia: TMB).

La solució aplicada en aquesta cotxera és molt intel·ligent, atès que, situada a prop del túnel del metro, empra la seva xarxa elèctrica (també de TMB) per carregar els busos de nit, quan el metro no circula, de manera que s’optimitza la infrastructura elèctrica ja existent. Això representa un canvi d’estratègia en l’electrificació de la companyia. Fins fa molt poc, TMB es basava en la càrrega parcial al començament i final de cada línia, i això permetia de tenir autobusos amb bateries més petites i econòmiques. Darrerament, la companyia ha adquirit desenes de busos elèctrics de la marca BYD amb una bateria prou gran per a poder funcionar durant tot el dia i carregar solament durant la nit. A final de juliol també va anunciar la intenció d’adquirir divuit busos turístics (de doble pis) i cinc minibusos de barri elèctrics. A més, durant uns dies d’agost, i en plena onada de calor, quan es consumeix més aire condicionat, ha fet proves amb busos articulats, els més difícils d’electrificar, de la marca BYD, que poden circular tot el dia sense carregar. Els resultats han estat satisfactoris, segons la companyia.

Som a prop de tenir bateries “eternes”

Al front de les bateries, continua havent-hi innovacions molt destacables. Els nord-americans de Natron Energy acaben de presentar les seves bateries de sodi, que, segons que diuen, tenen una vida útil de 50.000 cicles, xifra que supera àmpliament els 1.500-10.000 cicles de la majoria de bateries de liti disponibles al mercat. Així, un cotxe amb una autonomia de 500 quilòmetres podria recórrer 25 milions de quilòmetres sense haver de canviar la bateria. Fins i tot per als conductors professionals, que fan 100.000 quilòmetres l’any, això són 250 anys de conducció. En el cas de les bateries estacionàries, les que emmagatzemen electricitat a les cases, empreses i centrals elèctriques, que habitualment fan 200 cicles anuals, també són 250 anys de vida útil. Tanmateix, els cicles de càrrega i descàrrega solament són un paràmetre de la durabilitat d’una bateria. Cal tenir en compte la degradació pel contacte amb l’oxigen i la humitat de l’atmosfera, cosa de què es tindrà experiència a mesura que passin els anys. En tot cas, com més va és més evident que quan comprem una bateria per a casa o un cotxe elèctric, si fos per la durabilitat de les piles de la bateria, ens duraria la resta de la vida.

Ja s’han començat a comercialitzar bateries de sodi amb una vida útil de 50.000 cicles de càrrega i descàrrega (imatge: Natron Energy).

Natron Energy no són els únics a comercialitzar bateries amb una vida útil més llarga. Els alemanys d’EKD han presentat la seva nova bateria residencial de liti-ferro-fosfat (LFP) per al mercat germànic, amb una vida útil de 12.000 cicles, uns 60 anys d’ús normal. A més, la companyia diu que la bateria no perdrà capacitat (degradació zero) durant els primers 10 anys. A partir de 6.000 euros i 6,6 kWh de capacitat, es pot ampliar mitjançant mòduls fins a 231 kWh. Amb aquestes innovacions, es pot dir que som al llindar de solucionar el desafiament de la durabilitat de les bateries definitivament. Però n’hi ha un segon: la velocitat de càrrega. En aquest front es pot dir que també som al llindar de la solució definitiva.

I és que el fabricant automobilístic xinès Zeekr ha presentat el model 007 amb una bateria de desenvolupament propi de 75 kWh i 800 V que carrega del 10% al 80% en tan sols 10,5 minuts. L’equivalent a 482 quilòmetres d’autonomia. En 5 minuts carreguen 265 quilòmetres, sempre segons el cicle xinès, que és més optimista que no pas el WLTP europeu. El fet destacable no és solament aquesta velocitat, sinó que siguin bateries de química LFP, que tot i ser més barates i no contenir cobalt, tradicionalment el seu punt feble ha estat una velocitat de càrrega significativament més lenta que no pas les de química NMC/NCA. L’altre punt feble de les LFP, una densitat energètica més baixa, Zeekr l’ha millorat redissenyant la manera com s’empaqueten les piles i amb materials nous, i així han aconseguit d’aprofitar més bé l’espai de tot el paquet de bateries.

Comencem a perdre el control de la IA?

I acabem aquest resum amb l’alarma creada pels progressos de la intel·ligència artificial (IA) i de com les empreses la comencen a implementar. El mitjà tecnològic The Verge advertia fa pocs dies que l’eina Magic Editor de Google, inclosa al nou mòbil Pixel 9, permet de crear imatges falses gràcies a la IA que són indistingibles d’una fotografia real. Ara tothom pot mostrar molt fàcilment una estació de metro inundada d’aigua, o amb una bomba, o bé fer aparèixer forats als carrers o begudes alcohòliques al nostre despatx sense que una persona normal sàpiga identificar si és veritat o fet amb IA.

La IA de Google permet d’afegir elements a les fotografies, com ara una nevera portàtil a la imatge d’una excursió, sense que ningú pugui diferenciar-los de la realitat (fotografia: Google).

Però Google no és l’únic. Grok, la intel·ligència artificial de la xarxa social X, tot just acaba de presentar una versió nova que permet de crear vídeos “sense censura”. Elon Musk fins fa no gaire demanava la regulació de la IA pels perills que representava a la humanitat. Ara, immers en una lluita ideològica i cultural contra allò que anomena “virus woke”, ha volgut que la seva IA es diferenciés de la resta de competidors, que disposen de límits a l’hora de generar imatges i vídeos, i ha eliminat tota mesura de control, també amb l’esperança de guanyar més subscriptors. Les alarmes han sorgit quan la productora The Dor Brothers ha creat un vídeo en què apareix el president Joe Biden, Donald Trump, Kamala Harris, Hillary Clinton i fins i tot el Papa de Roma, amb armes de foc i amenaçant gent. El potencial de desinformació d’aquestes eines és enorme. Sense adonar-nos-en, i molt ràpidament, hem traspassat la línia en què ja no ens podem refiar ni de les imatges ni dels vídeos. I això tan sols acaba de començar.

Sóc defensor de la setmana de quatre dies. Crec que la gent va a la feina molt més feliç, descansada i, per tant, treballa millor. Passa que jo sóc treballador, no empresari. I perquè aquesta bella mesura s’acabi d’implantar hi han d’estar a favor no només els treballadors, sinó també els empresaris. Mentre a l’estat espanyol esperem la prova pilot (41 empreses s’hi han apuntat) tenim els resultats a Portugal. I a Portugal, de les 41 empreses que van fer la prova pilot, 36 (i els seus amos i directius) han decidit de continuar amb la setmana de quatre dies. Són els empresaris a favor de la setmana de quatre dies.

En aquesta detallada peça de Paula Solanas al diari Ara, publicada dilluns passat, s’explica que la mitjana d’hores treballades va ser d’un 13,7% menys, les empreses no van reduir els salaris, i el 80% dels gerents expliquen que el resultat ha estat neutre: l’empresa ha guanyat els mateixos diners treballant 5 dies que 4 (si mai us atabalen amb la frase “com vols que funcioni treballar menys i cobrar el mateix?”, els expliqueu el cas portuguès). De les 41 empreses, només una escola bressol va haver d’augmentar plantilla. I el 40% de les empreses va reduir costos (d’energia i d’oficina). Les empreses que van triomfar més són les que no només van aplicar canvis per als treballadors, sinó també per a la direcció: es van reduir pèrdues de temps (reunions massa llargues, etc.), es van automatitzar, o directament eliminar, processos i es van crear torns per cobrir tota la setmana. Les empreses es van organitzar millor i van perdre menys temps.

Pel que fa als treballadors, anaven més descansats, menys estressats, amb menys ansietat i, per tant, treballaven millor. Eren més rendibles, per dir-ho a l’ESADE. El dia lliure com es gasta? El 17%, activitats culturals. El 15%, formació. I si el 46% dels treballadors deia que amb cinc dies no podia cuidar prou la família, ara només ho deia el 17%. Les dones, les persones amb fills i els treballadors amb salaris baixos (menys de 1.100) són els més favorables al canvi.

Aquesta setmana vinent el Regne Unit presentarà el seu pla per a reduir la setmana laboral dels britànics de 5 dies a 4. Passa (sempre passa alguna cosa) que es vol fer sense reducció d’horaris. Les 40 hores, fer-les igualment, però en 4 dies. Treballar 10 hores el dia de mitjana, doncs. Veig que no volen seguir les conclusions d’un pla pilot semblant al portuguès, en què la setmana era de 32 hores, i amb resultats tan bons o més que en el cas portuguès. Treballadors menys estressats, i la gran majoria d’empreses guanyant tant o més amb una setmana de 32 hores que amb una de 40.

Sóc partidari de la reducció d’hores totals, sí. I no perquè no m’agradi treballar. M’agrada. I sovint penso en la idea que em va instil·lar el gran David Graeber: a les presons només el bon comportament permet als reclusos de treballar. La feina, diguem-ne, pot ser alliberadora i l’intern ho agraeix. Treballar no ha de ser vist com un càstig. L’excés d’hores, sí.

Fa molts segles que els treballadors lluiten per la reducció de la jornada laboral. L’any 1919 els treballadors catalans de la Canadenca, amb la seva famosa vaga, van aconseguir la jornada laboral de 8 hores i, poca broma, la liquidació del treball infantil. Set anys després de la Canadenca, el 1926, Henry Ford va anunciar la setmana de 5 dies (i no de 6), com demanaven els sindicats, a la seva fàbrica. Molts altres empresaris van copiar-li la idea veient-ne l’èxit. Un èxit també capitalista, si voleu dir-ne així, perquè molts dels treballadors, què feien amb el dia lliure guanyat? Gastar-se els diners comprant, anant de cap de setmana, o a sopar. És a dir, contribuint al creixement econòmic que tant sembla preocupar segons qui i que la reducció laboral no va fer trontollar, sinó el contrari.

Els Bombers de la Generalitat han estabilitzat l’incendi que aquesta tarda ha cremat unes 2,5 hectàrees de massa forestal al massís del Montgrí, al terme municipal de Torroella de Montgrí (Baix Empordà).

L'incendi de Torroella, on #Bomberscat hi seguim treballant amb 18 dotacions, ha afectat fonamentalment el terme municipal d'Ullà https://t.co/6msOMpXg8P

— Bombers (@bomberscat) August 31, 2024

El cos ha destinat vint-i-cinc dotacions, cinc de les quals aèries, a lluitar contra el foc, que crema a prop de la Creu de Santa Caterina. Els agents n’han rebut l’avís a les 17.23, i en arribar a l’indret del foc han trobat alguns focus secundaris. Ara com ara, divuit dotacions continuen treballant sobre el terreny.

El Primavera Sound ha cancel·lat els festivals prevists per a aquesta tardor a Buenos Aires (Argentina), São Paulo (Brasil), Montevideo (Uruguai) i Asunción (Paraguai). La cancel·lació arriba tan sols un any després del fracàs del festival a Madrid, que es va fer solament el 2023 i va cancel·lar-se de manera abrupta perquè la inundació del terreny en què s’havia de fer, als afores de la ciutat, va impossibilitar la primera jornada del festival.

Agradecemos pelo seu apoio desde o primeiro dia. Continuamos trabalhando para nos vermos novamente o mais rápido possível. #PrimaveraSoundSãoPaulo pic.twitter.com/Cx4ZtRTVmr

— Primavera Sound São Paulo (@PsSaopaulo) August 30, 2024

“Les circumstàncies actuals ens porten a comunicar que Primavera Sound no es farà a Sud-amèrica el 2024, atès que dificultats externes ens impedeixen l’organització dels esdeveniments a l’altura del que mereix el públic que tant de suport ens ha donat”, ha escrit el festival en un comunicat, en què ha promès de mirar cap al futur i tornar als escenaris del continent tan aviat com fos possible.

La cancel·lació deixa l’edició original de Barcelona i la de Porto com les dues úniques permanents del festival. El Primavera Sound va començar l’any 2001 al Poble Espanyol de Barcelona, i es traslladà a l’emplaçament actual del Parc del Fòrum l’any 2005 arran del creixement d’espectadors. L’any 2012 obrí una edició a Porto, a Portugal, que es fa una setmana després de la de Barcelona. D’ençà que es va fundar, a començament de segle, el festival ha esdevingut un dels més cèlebres del món i ha aplegat més de 400.000 visitants aquests darrers anys.

El secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha aprovat la convocatòria d’una assemblea general extraordinària de l’entitat per renovar el full de ruta.

En un comunicat, l’ANC ha explicat que havia creat una comissió organitzadora per a aquesta pròxima assemblea general, que s’ha de fer aquests mesos vinents amb un sol punt de l’ordre del dia: actualitzar l’estratègia de l’entitat. A l’assemblea general ordinària del mes de març, el secretariat nacional anterior va decidir de prorrogar el full de ruta de l’any 2023.

En el comunicat, el secretariat nacional ha explicat que l’escenari de la lluita per la independència s’havia capgirat d’ençà de l’aprovació del darrer full de ruta, el maig del 2023. “El canvi més destacat d’aquest gir és la pèrdua de la majoria electoral dels partits independentistes a les eleccions municipals, espanyoles, catalanes i europees. L’Assemblea considera que aquest fet té una gran importància perquè la voluntat popular hegemònica expressada a les urnes ha de proporcionar legitimitat a la declaració unilateral d’independència”, diu el text, que també cita l’acord d’investidura de Salvador Illa entre ERC i el PSC com a “alteració dràstica” en el curs de la lluita independentista.

Les autoritats del Brasil han començat a executar el tancament de la xarxa social X, antigament coneguda com a Twitter, després d’haver-ho ordenat un jutge del Tribunal Suprem arran de la negativa de la companyia d’Elon Musk a censurar perfils investigats per difondre notícies falses favorables a l’ex-president ultradretà Jair Bolsonaro, segons que han informat mitjans locals com ara O Globo i Folha de S.Paulo.

El Tribunal Suprem del Brasil va decretar ahir la suspensió definitiva del servei de la plataforma al país, després d’haver donat un ultimàtum a Musk que el magnat es negà a complir. L’empresa va tancar la seva oficina al país la setmana passada per por de detencions de la justícia brasilera per incomplir ordres judicials. “X és la font de notícies més usada al Brasil. És el que vol la gent. Ara, el tirà de Voldemort esclafa el dret de la gent de la llibertat d’expressió”, ha piulat Musk avui en resposta a l’ordre de tancament.

El bilionari nord-americà ha amenaçat el jutge del Tribunal Suprem del Brasil que porta el cas, Alexandre de Moraes, de publicar “una llarga llista dels seus crims” i l’ha acusat de saltar-se les lleis del seu país. “És un dictador i un frau”, ha dit Musk, que dóna suport a l’ex-president i candidat republicà a la presidència dels EUA Donald Trump, vell aliat de Bolsonaro.

L’incendiari desembarcament trumpista d’Elon Musk

La sots-secretària general del PSOE, vice-presidenta primera del govern espanyol i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha defensat que la reforma del finançament autonòmic català, pactada entre els socialistes i ERC per a la investidura de Salvador Illa –que els republicans han defensat que preveia la sortida de Catalunya del règim comú de finançament– “compatibilitza que Catalunya tingui un finançament singular, igual que en poden tenir uns altres territoris que en tinguin vocació”.

En declaracions de Sevilla estant, on el PSOE ha fet avui la reunió de la interparlamentària andalusa, la ministra ha alertat, en al·lusió a les crítiques del PP, que circulaven “interpretacions interessades” del pacte: “Per part dels de sempre que l’única cosa que volen és confrontar per derrocar el govern.”

Montero ha animat els ciutadans a llegir-se l’acord, que ha defensat que parlava merament “de la vocació d’autogovern“. Segons que ha assegurat, es tracta d’una vocació que també inclouen els estatuts d’autonomia de la major part de regions de l’estat espanyol.

Si bé ha reconegut que l’acord parlava explícitament d’un finançament singular per a Catalunya, ha retret als més crítics amb el text que no s’escandalitzessin perquè també havien aprovat un finançament singular per a les Illes i les Illes Canàries. I ha afegit: “Cal compatibilitzar els trets comuns amb els trets particulars de cada territori. Això ha existit sempre, però avui novament s’esgrimeix que es trenca Espanya.”

D’una altra banda, ha insistit en la voluntat del PSOE d’aprofundir, en termes generals, “en dosis més grans d’autogovern” per a les autonomies. Sobre això, Montero també ha retret al president d’Andalusia, del PP, que “demonitzés” elements com ara l’establiment de comissions bilaterals entre el govern català i l’espanyol, una prerrogativa que ha destacat que també és recollida a l’Estatut d’Autonomia andalús.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha ampliat la querella per prevaricació contra el jutge Juan Carlos Peinado en la causa que instrueix contra la seva dona, Begoña Gómez, pels presumptes delictes de tràfic d’influències i corrupció en els negocis. L’advocacia general de l’estat espanyol va presentar abans-d’ahir un nou escrit davant la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) en què demanava d’ampliar la querella per prevaricació judicial contra Peinado perquè considerava que el magistrat contravenia la doctrina existent, practicava una injustícia intrínseca i feia interpretacions forçades o artificioses en la causa contra Begoña Gómez.

Sánchez i el govern espanyol reaccionen així a la providència en què el titular del jutjat d’instrucció número 41 de Madrid deia que es podien extreure “conclusions” del “silenci” de Pedro Sánchez, que el 30 de juliol a la Moncloa es va acollir al dret de no declarar com a testimoni en la causa. L’advocacia de l’estat espanyol acusa Peinado d’una infracció del deure que correspon al jutge en l’aplicació de les seves facultats. “El que busca amb aquestes actuacions respecte de la presidència del govern és donar-hi una publicitat que precisament és incompatible amb el règim de presa de declaració en aquests casos i en l’eficàcia processal, partint d’inferències on no n’hi ha o fent interpretacions forçades o artificioses de preceptes legals i principis processals”, remarca en l’escrit.

“Peinado converteix un dret processal de certs testimonis en una font infundada d’inferències amb efectes processals, amb menció indirecta d’una doctrina gens aplicable al cas i que contravé la de la institució de la dispensa de declaració”, afegeix l’advocacia de l’estat espanyol, que el dimarts 30 de juliol mateix ja va presentar una primera querella contra Peinado per prevaricació i en defensa de la dignitat de la institució de la presidència. Segons el govern espanyol, Sánchez és víctima d’un muntatge i d’una causa política sense recorregut.

L’atleta Yassine Ouhdadi ha guanyat primera medalla d’or catalana dels Jocs Paralímpics de París després de proclamar-se campió dels 5.000 metres de la classe T13 per a esportistes amb discapacitat visual. Ouhdadi, que va néixer amb cataractes no operables, és completament cec de l’ull esquerre i té ceguera parcial a l’ull dret.

L’atleta ha guanyat l’or després d’una gran cursa en què ha anat gairebé sempre al capdavant i en què s’ha imposat després d’un canvi de ritme imponent en la darrera volta que els seus rivals no han pogut seguir. La victòria ha permès Ouhdadi de revalidar l’or que ja va aconseguir fa tres anys als Jocs Paralímpics de Tòquio 2021.

La d’Ouhdadi és la cinquena medalla dels esportistes catalans en aquests jocs. Abans-d’ahir, Ricardo Ten va guanyar el bronze en la prova de ciclisme de persecució en pista de la categoria C1 i Miguel Luque fou tercer en la classe SM3 dels 50 metres braça. Ahir, finalment, Joan Munar guanyà el bronze de la classe T11 de persones amb ceguesa total de la modalitat de salt de longitud, i Kike Alhambra guanyà la medalla de plata en la classe S13 dels 100 metres papallona per als esportistes amb discapacitat visual lleu.

El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol ha confirmat que l’operació de recerca de la turista catalana desapareguda al circuit de l’Annapurna, una popular ruta de senderisme al Nepal, continuava vigent. Aquest matí, l’agència Efe havia informat que les autoritats nepaleses havien suspès l’operació després de quatre dies sense novetats, però posteriorment el ministeri ha aclarit que tan sols s’havien suspès les operacions d’un dels tres grups de rescat que treballaven en l’operació, i que els dos restants continuaven actius.

Dimarts, els operaris van trobar un cos que es creu que correspon al company de viatge de la desapareguda, però el seu continua sense aparèixer. La policia no n’ha confirmat la mort, però el portaveu de la municipalitat rural d’Annapurna, Bharat Man Gurung, ha considerat improbable de trobar-la viva.

L’equip de cerca i rescat ha donat per acabada la missió avui, segons que ha indicat Gurung a l’agència Efe. Tanmateix, ha promès que hi hauria un seguiment constant per part de la municipalitat rural, els vilatans i els empresaris turístics locals a les zones on potencialment la podrien trobar.

Tots dos catalans van desaparèixer quan feien senderisme al circuit de l’Annapurna. És una de les principals rutes de senderisme al Nepal, que travessa congosts profunds, passos de muntanya alts, pobles i totes les muntanyes principals del massís de l’Annapurna.

El superintendent i portaveu de la policia del Nepal, Rabindra Regmi, ha indicat a Efe aquesta setmana que, a petició de la família, van enviar les empremtes dactilars per confirmar la identitat de la víctima.

El circuit de l’Annapurna, conegut pels seus impressionants paisatges, esdevé especialment perillós durant la temporada de monsons a causa de les fortes tempestes i les condicions meteorològiques adverses. Els dos turistes catalans van registrar els seus noms al lloc de control del Projecte de Conservació de l’Àrea de l’Annapurna a les 10.51, hora local, de diumenge, i les seves motxilles van ser trobades a unes tres hores a peu del lloc de control dimarts.

El president de l’Associació d’Agències de Senderisme del Nepal (TAAN) a la regió on van desaparèixer, Dharmaraj Panthi, explica a Efe que els catalans feien senderisme a la regió il·legalment. “Les normes del Nepal prohibeixen als estrangers de fer senderisme tots sols o en grups sense el suport de guies nepalesos a l’Annapurna i més destinacions de senderisme”, ha indicat.

La hipòtesi dels investigadors és que els turistes podrien haver tingut un accident mentre es feien una fotografia al costat d’una cascada, segons que han informat a Efe les autoritats, atès que els equips de rescat han trobat els seus efectes personals a prop del salt. La Junta de Turisme del Nepal, l’organisme de promoció turística del país, va fer obligatori l’abril del 2023 que els excursionistes contractessin un guia mentre caminaven pels vessants de l’Himàlaia del Nepal. Tot i això, les normes no s’apliquen a la regió de l’Everest.

Avui, 31 d’agost de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• De l’ofensiva judicial a l’extrema dreta: un any clau per al català a l’escola
• Manuel Delgado: “La festa és, per definició, un espai de conflicte”
• La Catalunya pura, la Catalunya lliure i l’estupidesa independentista | Opinió contundent de Gerard Furest
• Els veïns de Sineu, frustrats per la macrogranja de 750.000 gallines: “És una aberració”
• Visa Pour l’Image 2024: cinc exposicions que no us podeu deixar perdre
• Mig buit: la Copa Amèrica a Barcelona desperta poc interès
• Quant de temps endarrereix el son la llum blava del mòbil?
• Cinc caves, corpinnats i altres escumosos catalans per a tastar aquest estiu
• La política torna a ser un negoci familiar al sud-est asiàtic

Tot seguit, us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Un jutge del Tribunal Suprem del Brasil va ordenar ahir la suspensió de X, la plataforma abans coneguda com a Twitter, al país més gran de l’Amèrica Llatina, una escalada dramàtica en una disputa de mesos entre el propietari de la plataforma, Elon Musk, i els juristes brasilers sobre els límits de la llibertat d’expressió en una època marcada per la polarització i la desinformació.

La decisió, que no implica el tancament immediat de la xarxa, pot afectar més de vint milions d’usuaris de X al Brasil i privar la plataforma d’un dels seus mercats més grans i actius.

La sentència ha arribat pocs dies després d’haver-se negat Musk a complir una sol·licitud del jutge Alexandre de Moraes –un dels fiscals més agressius del món en la lluita contra la desinformació– per a reestablir una presència física al Brasil. Moraes diu que X necessita un representant en aquest país de 215 milions d’habitants per respondre així de seguida a les sol·licituds del govern brasiler de suspendre comptes que es considera que difonen notícies falses.

Musk s’hi ha negat amb l’argument que qualsevol usuari que X anomenés estaria exposat a la possibilitat de ser arrestat. Moraes va reaccionar-hi congelant els comptes bancaris de Starlink, una altra empresa de Musk activa al Brasil, i li va donar vint-i-quatre hores per designar un representant oficial al Brasil.

Les vint-i-quatre hores van expirar abans-d’ahir al vespre, mentre Musk criticava repetidament el jutge a X. “Alexandre de Moraes és un dictador malvat disfressat de jutge”, va escriure. “Dictador de Voldemort intenta de destruir la democràcia al Brasil.”

La disputa ha convertit el Brasil en un escenari clau en el debat mundial entre la llibertat d’expressió i la desinformació.

Moraes, que és vist pels seus partidaris com un defensor de la democràcia brasilera, ha exigit la retirada de comptes que ell ha acusat d’erosionar les institucions del Brasil. Musk ha qualificat el jutge de defensor de la censura.

El debat no solament divideix els observadors internacionals, sinó també molta gent al Brasil, on milions de persones fan servir les xarxes socials per discutir sobre esports, política i notícies.

L’atleta nascut a Palma Joan Munar ha guanyat una medalla de bronze als Jocs Paralímpics de París, la classe T11 de persones amb ceguera total de la modalitat de salt de longitud. Ha saltat 6,32 metres, una nova marca personal.

L’or i l’argent han estat per a dos saltadors xinesos, Dongdong Di i Shichang Chen, respectivament. Munar ha aconseguit la medalla en el darrer salt, en què ha superat per només tres centímetres el xinès Tao Ye.

La victòria de Munar té un significat especial perquè, malgrat que era un reconegut especialista en les proves de velocitat de 100 i 400 metres, va haver d’adaptar-se a aquesta especialitat a causa d’un empitjorament de la seva malaltia degenerativa visual.

Dilluns comença el curs a Catalunya Nord, que és el primer territori del país que obrirà les aules. El 9 de setembre començarà al Principat, el País Valencià, Andorra i la Franja, i el dia 11 a les Illes. Pràcticament, a tot el país serà un curs clau en relació amb la situació del català a les aules. L’ofensiva judicial i la persecució de la dreta i l’extrema dreta fan que enguany pugui ser decisiu quant al retrocés del català en aquest entorn, sobretot al Principat, el País Valencià i les Illes.

Catalunya, pendent dels tribunals

El front més important al Principat quant a la immersió lingüística és el front judicial, especialment d’ençà de la sentència del 2020 amb què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obligava a fer un mínim del 25% de castellà a totes les escoles. L’execució d’aquella sentència resta aturada, pendent de la decisió del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre la nova llei catalana arran de recursos del PP i Ciutadans. Una decisió que prendrà, previsiblement, els mesos vinents.

ERC, Junts, el PSC i els Comuns van pactar un nou marc legal que prohibia expressament que es fixessin percentatges i proporcions sobre l’ús de les llengües a l’escola. Deia que el català era la llengua vehicular, però alhora definia el castellà com a llengua d’ús curricular i educatiu, amb un pes que s’havia de definir en els projectes lingüístics de centre. El TSJC s’ha agafat, precisament, a la nova normativa per justificar que es pugui imposar més castellà individualment, escola per escola, com ja ha passat en alguns casos. Ha vist una escletxa en la referència al castellà com a llengua d’ús curricular i diu que aquesta legislació no el desplaça completament. És per això que defensa d’imposar aquest percentatge en una classe en concret, al marge de què digui el projecte lingüístic de l’escola.

“La immersió en català ha desaparegut”: les famílies s’organitzen per blindar la llengua a l’escola

A Política Lingüística van assenyalar que consideraven improbable que el TC tombés completament la llei i que establís una imposició general del 25% de castellà. Ara bé, com reaccionaria el govern i els partits independentistes en cas que això sí que passés és una incògnita. Política Lingüística no ha volgut donar detalls en aquest sentit, i els partits tampoc no s’hi han pronunciat. Aplicar un mínim del 25% de castellà en general significa vulnerar un dels punts de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que reconeix el dret de fer immersió als parlants que ho vulguin.

Tot això, en un context en què el català a l’escola és com més va més minoritzat. Les darreres proves de competències bàsiques a Catalunya assenyalen que el nivell del català a l’ESO ha tocat fons. Els resultats han estat els pitjors d’ençà del 2013. El 13,2% dels alumnes de quart va assolir un nivell baix de competències, mentre que un 33,3% es va situar en el nivell mitjà-baix. D’altra banda, un 40% va assolir un nivell mitjà-alt, i un 13,4% el nivell alt.

La dreta i l’extrema dreta, contra el català a l’escola valenciana

Al País Valencià, l’estat del català a les aules es troba completament condicionat pel paper que han tingut la dreta i l’extrema al govern i a les Corts. Al juny, les Corts Valencianes van aprovar, amb els vots del PP i Vox, l’anomenada llei Rovira, per José Antonio Rovira, el conseller d’Educació del PP que l’ha defensada. La proposta estableix una regulació basada en el fet que les famílies puguin triar la llengua base –la llengua que tindrà més pes com a vehicular per a tot el grup d’alumnes. Amb els resultats de les preferències de les famílies s’efectua la planificació educativa corresponent, a partir d’un sistema basat en majories.

La Plataforma per la Llengua denuncia que la llei crea dos sistemes, un per a la zona catalanoparlant i un altre per a la zona castellanoparlant; i, en conseqüència, “no garanteix que tot l’alumnat puga conèixer les dues llengües oficials”, cosa que va en contra de totes les normatives, tant autonòmiques com europees: l’estatut, la constitució espanyola i la Carta europea de llengües regionals o minoritàries.

[VÍDEO] “M’has enxampat”: el conseller Rovira és incapaç d’explicar per què arracona el català

Segons que informa la Intersindical Valenciana, aquest curs ja es veuran els primers efectes de la llei, però seran més evidents el curs que ve. Enguany no es demanarà el requisit lingüístic als professors de conservatori, d’escoles oficials d’idiomes ni de formació professional. També s’ha eliminat l’opció que tenien alguns centres de fer programes experimentals que augmentaven l’ensenyament en català. Aquests centres poden substituir el català per l’anglès, però no pas fer més català del 60% establert. De moment, la situació continuarà com fins ara, però les famílies començaran a votar a la primavera quin percentatge de català volen per al procés d’admissió del curs vinent. Per evitar-ho, entitats en defensa de la llengua han demanat al govern espanyol que presenti un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei.

Rebuig social a l’ofensiva contra el català a les Illes

A les Illes, el punt calent són els acords de segregació lingüística als centres que el PP va signar amb l’extrema dreta i que Marga Prohens ha decidit de mantenir, tot i la decisió de Vox de trencar relacions amb el govern. En una línia similar a la del País Valencià, és un pla d’elecció de llengua que comportaria la segregació lingüística dels alumnes. Però aquests acords han topat amb un rebuig social molt gran.

Per una banda, aquests canvis impliquen que la primera llengua d’ensenyament en l’educació infantil la poden triar les famílies. Segons que ha exposat el conseller d’Educació i Universitat, Antoni Vera, el “dret de la primera llengua” en aquesta etapa s’aplicarà a aquelles hores en què els infants desenvolupen les capacitats que els permetin de comunicar-se i expressar-se “com a mitjà per a construir la seva identitat, representar la realitat i relacionar-se”. Per una altra banda, hi ha el pla pilot de segregació lingüística: al segon i tercer cicle de primària, els centres que ho decideixin podran oferir en castellà les assignatures de matemàtiques i coneixement del medi i socials. A secundària, podran oferir en castellà matemàtiques, geografia i història i biologia i geologia, o física i química, o tecnologia.

El rebuig a la primera proposta s’ha evidenciat amb l’elecció de les famílies: aquest juliol, després d’haver de triar la primera llengua d’ensenyament per als seus fills per a aquest curs, la resposta ha estat contundent i tan sols un 16% ha optat pel castellà. Quant al pla de segregació, centenars de centres es van adherir a la campanya “La llengua no es toca”. La gran majoria, a més, va refusar-lo: solament s’hi van adherir 11 centres de 339, tots concertats. A tot això cal afegir les mobilitzacions contra aquests acords.

Prohens, un any en mans de l’extrema dreta i amb la dèria contra el català

Amb tot, els onze centres que han aprovat el pla de segregació i el 16% de les famílies que han demanat que la primera llengua d’ensenyament sigui el castellà en l’educació infantil podran fer els canvis aquest curs. En el cas de la segregació, enguany només s’implementarà a partir de primària, i el curs que ve començarà a secundària. Els centres adherits hauran de garantir sempre, com a mínim, el 50% de les hores lectives en català. L’oposició parlamentària i unes quantes entitats civils han denunciat que el pla vulnera el decret de mínims, atès que tant coneixement del medi com geografia i història i les ciències de la naturalesa s’han d’impartir en català, d’acord amb els articles 17 i 18. D’ací a tres cursos s’avaluarà si el pla es manté.

Sense grans canvis a la resta del país

Enguany no sembla que hi hagi d’haver grans canvis respecte del català a les aules a la resta del país. A la Franja, malgrat que el PP, Vox i el PAR hagin posat el català en el punt de mira aquest darrer any, de moment no han posat entrebancs a les classes optatives de català, molt arrelades. A Andorra i Catalunya Nord tot continua igual en l’àmbit legislatiu, però les escoles immersives de la Bressola tenen un problema que fa anys que arrosseguen: el blocatge del Col·legi-Liceu al Monestir del Vernet arran dels obstacles judicials i els recursos que posa l’Ajuntament de Perpinyà, en mans de l’extrema dreta de Louis Aliot.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

Som uns quants els qui durant molts anys, les nits d’eleccions, vam practicar la matemàtica mental a mesura que s’oficialitzaven els resultats del recompte. Ho fèiem sense cap biaix sectari per calcular el percentatge global de vot independentista als municipis i al país.

Era la dècada prodigiosa en què, més albirable o menys, hi havia un objectiu suposadament comú; els anys teatrals en què els polítics implicats en el Procés semblava que pertanyessin a un mateix partit anomenat Catalunya, i en què es fonien en abraçades mentre es donaven copets a l’esquena amb efusivitat. No ha estat fins més tard que hem descobert que era per saber per on se l’havien de trencar.

El panorama s’ha capgirat. Avui dia, el desencís i el guerracivilisme entre els partits independentistes són tan crus que caldria pensar a instituir el ball de bastons com a esport nacional. La repercussió més greu del desgavell ha estat que els partits d’obediència catalana han perdut la majoria absoluta al Parlament de Catalunya quaranta anys després. Molts electors, irritats per l’esgotadora guerra per l’hegemonia entre la facció verda i la groga, s’han abstingut o (els menys convençuts) han transvasat el seu vot a opcions unionistes per passar pantalla de la pugna caïnita. (Obvio el tercer actor, els anticapitalistes, perquè els seus discursos extemporanis –llegiu-hi marcianívols– han demostrat fins a quin punt se senten com peix a l’aigua en el testimonialisme).

Per esclafar l’altre s’han fet servir i es fan servir totes les armes perquè ja se sap que, en temps de guerra, un formiguer és trinxera. Es recorre, per exemple, a la munició comunicativa: els verds i els grocs compten amb els respectius canons mediàtics que els serveixen d’altaveu reproductor. Parlem de mitjans que, si es caracteritzen per alguna cosa, és per una manca de viabilitat econòmica que en compromet la independència i la credibilitat –és a dir, la qualitat periodística.

El pitjor període de la legislatura per a aquestes capçaleres que es presten a fer de corretja de transmissió és aquell en què s’ha d’acordar sobre qui recau la gestió de la Direcció General de Mitjans de Comunicació, que és l’organisme que reparteix part de les subvencions no encobertes. La histèria que s’apodera de les redaccions durant l’impàs (una part de la plantilla en depèn) té un punt de còmic i tot. Menys divertit és el podrimener que es deriva d’una dependència que tendeix a marginar les opinions que no estan militarment alineades.

En aquestes condicions, és obvi que aconseguir consensos de país i avenços nacionals al marge de la roda del hàmster partidista no és senzill. Fet i fet, és plausible imaginar una independència política sense uns mitjans exigentment fiscalitzadors, que estiguin emancipats de l’administració i, per consegüent, de la casta paparresca del sottogoverno? Les darreres setmanes ja hem pogut observar com alguna premsa que va néixer independentista començava l’operació Raspall en relació amb la imatge del president Illa. No fos cas.

Les milícies de la batalla intestina utilitzen l’altra gran arma de combat, la ideològico-discursiva, per traspassar tots els límits ètics. Per als verds, que també han desembocat en postulats pragmàtics, els grocs són uns traïdors possibilistes. De fet, ja ho eren abans de pactar la investidura tripartita, perquè no se’ls perdona ser els primers a destrempar l’aixecasuspensionisme i a reconnectar amb una realitat cada cop més distant del planeta piruleta. Al seu torn, i en una inversió espaterrant de les acusacions tradicionals, els grocs consideren que els verds són uns irredemptistes i uns guillats que tenen com a única missió destruir-los, ara que treien el cap per primer cop des de la Segona República espanyola.

Aquest últim pensament, repetit en bucle, ha alimentat un odi a l’home tan malaltís que ens ha dut a presenciar una distopia que mai hauríem gosat imaginar: els hereus polítics de Lluís Companys sospirant en públic per veure tot un president de la Generalitat arrossegat com un gos cap a uns tribunals espanyols que han fet de la prevaricació el seu estil de vida per uns esdeveniments que cap –absolutament cap– magistratura transpirinenca considera constitutius de delicte.

Es pot discutir –i és sa fer-ho– si el president Puigdemont ha actuat amb oportunisme per complir a mitges i a contracor una promesa que en campanya electoral es plantejava com un vaitot, o si hauria de fer honor a la seva intenció de retirar-se de la primera línia política en cas de no ser investit president de la Generalitat. Dit això: a quin punt de fregidura neuronal s’ha d’haver arribat per insinuar que la màxima autoritat del país hauria de deixar-se detenir com un xaiet per una policia judicial que obeeix els capricis de l’enemic, i que fer-ho equivaldria a actuar amb institucionalitat? Quins límits de deformació discursiva està disposat a assumir un determinat independentisme per confrontar la resta i diferenciar-se’n? Hi ha excessos que són injustificables no només des de posicions separatistes, sinó també d’un autonomisme mínimament conseqüent.

Si viatgem en el temps cap al postpujolisme, trobarem una figura cabdal del sobiranisme modern: Josep Lluís Carod-Rovira, notable ideòleg i inventor d’alguns dels hits que més han influït l’independentisme d’esquerres els últims vint anys. D’una manera o altra, li són atribuïbles l’“independentisme no nacionalista” –ara processat en “postnacionalisme”–, la “pluja fina” –que remet al cèlebre “eixamplar la base”– o l’“independentisme de butxaca” –en contraposició a un independentisme que seria identitari i implícitament denigrable. També és seva la sentència “la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure”.

Tots i cadascun d’aquests conceptes podien tenir un sentit a la Catalunya del 2003, amb un independentisme emergent que, per crear un relat específic que justifiqués el primer tripartit, s’havia de diferenciar com fos del catalanisme liberal dels convergents, més nacionalista de retòrica que d’obra (de com el personalisme de Pujol va impedir la creació d’una organització sòlida fonamentada en quadres ben formats en matèria nacional, a l’estil del PNB, ja n’han parlat diversos assagistes i historiadors). Ara bé, Carod-Rovira hauria d’haver previst que, amb el temps, les idees força que havia posat en circulació podien degenerar, en mans de siete locos fàcilment suggestionables per qualsevol esquer argumental de l’espanyolisme, en autèntiques bombes suïcides per al moviment. Quan s’acaba criminalitzant els companys de trinxera amb una terminologia pròpia de l’enemic com “excloent”, “essencialista” o “nacionalista”, la legitimitat social de l’independentisme s’ensorra. És més que probable que el Carod contemporani, quan observa la carnisseria amb binocles, se’n lamenti més que ningú.

Això no treu que, efectivament, existeixi un independentisme sense cintura ni brúixola que es caracteritza per una ciclotímia de Dragon Khan que el transporta de l’eufòria a la ràbia o la depressió en un tancar i obrir d’ulls. Més que un projecte nacional, és un estat d’ànim que tendeix al messianisme i a un menyspreu acrític per unes institucions d’autogovern que van néixer el 1359 i que són de les més antigues d’Europa. Obsedit per la Declaració Unilateral d’Independència, obvia l’anàlisi de les correlacions de forces i odia més l’adverbi ‘mentrestant’ que els vampirs l’all.

Com que no entén que, deixant de pedalar, la bicicleta pot aturar-se i el ciclista estampar-se, aquest independentisme no exigeix cap programa de govern que aprofiti el DOGC per posar negre sobre blanc a la construcció nacional. En paraules d’Arnau Rius: “Veure les oportunitats de fer nacionalisme banal no s’ensenya. Es porta a dins. O s’aprèn al moment de polititzar-se, o sempre més es veurà com una cosa forçada i en la qual, per descomptat, no es pensarà. A cada microdecisió d’una direcció general es pot intuir una escletxa per a  enfortir la nació, si es du a dins.”

Els annals històrics, però, no perdonen, i aquest corrent que en el context actual es ven tan pur és el responsable del model Lloret (o Vila-seca i Salou, o Roses, etc.), del tancament unilateral del canal 3XL o de la venda a preu de saldo de patrimoni de la Generalitat. També és un dels promotors del discurs del sí a tot (Hard Rock, Jocs Olímpics del Pirineu, Copa Amèrica, B-40, especulació habitacional, POUM desaforats) que, a banda d’emblanquir la precarització i la descatalanització del país, recorda més la prostitució de carretera que els models nòrdics de desenvolupament econòmic.

A primer cop d’ull, no sembla que un putaramonetisme que aprofiti el trànsit entre el dia i la nit per transvestir-se i convertir en orgia els instints –els interessos– més primaris –particulars– pugui atresorar prou autoritat per a liderar el procés d’alliberament nacional. I és que l’esperit de Bolívar i el de Duran i Lleida no poden conviure a la mateixa organització sense engendrar un Quasimodo polític; menys de cinc contradiccions és dogma, però més de cinquanta és aberració.

L’altre bàndol independentista, que ara mateix suma el caïnisme intern al caïnisme amb els verds, mereix una anàlisi encara més pausada. De tan crític amb la puresa com vol aparentar ser, no fa res més que enfangar-se en la sobreactuació constant i en una barreja d’ingredients que componen un còctel que ni el Hemingway més en forma seria capaç de digerir.

Guiat per l’ambició d’acostar-se a l’espai que ocupa la centralitat identitària del país, el de les identificacions duals, s’ha especialitzat a posar sota sospita una excessiva catalanitat. Així doncs, no és infreqüent veure’l esputar adjectius com “barretinaire”, “carlí” o “folklòric” en contraposició a un àmbit que ningú amb dos dits de front pot negar que és clau: el metropolità. En la seva aspiració de seduir-lo, s’ha autoconvençut que ha d’apostar per la via mimètica, un enfocament que recorda el d’una TV3 que potencia el bilingüisme per atreure nous públics, encara que fer-ho impliqui trair els principis fundacionals i incomodar el pinyol de l’audiència. És com si l’aprenentatge de la llengua i la lliure adhesió a la nació no fossin un paradigma d’adscripció prou obert pel qual valgués la pena lluitar amb un relat autocentrat.

A imatge i semblança dels socialistes i els Comuns, amb els quals competeix per l’esquerra, aquesta opció reivindica insistentment el mestissatge (utilitzat tantes vegades com a pretext per a invisibilitzar la llengua i la cultura catalanes) i la diversitat. Una diversitat que, a la nostra societat, és innegable i irreversible, però que no s’hauria d’entendre com el dret d’una part de la població a romandre totalment aliena –pura– o fins i tot hostil al principal tret característic del país: la llengua. No és cap secret que la finalitat indissimulada de molts defensors de la “diversitat” és que aquesta concepció colonial s’estableixi en doctrina i es consolidi pels segles dels segles fins que la societat esdevingui monolingüe en castellà, i amén.

D’empassar-se un marc mental tan lesiu a pregonar un “no cal que us integreu, perquè vosaltres sou Catalunya”, o a reduir la catalanitat a un simple veïnatge administratiu pensat per estalviar-nos una conflictivitat que es conjura amb l’espantall de la ulsterització, només hi ha un mil·límetre. Un cop es traspassa aquest Rubicó, quin sentit té mantenir la lluita, si d’habitants a Catalunya –i, per tant, de catalans– n’hi haurà fins al dia del Judici Final (o del nou Big Bang)? És llei de desconstrucció que la runa es prepari per sortir en escena allà on es qüestionen els fonaments.

Després de despullar-se els últims vint anys de tot el que percebia com a nacionalment espinós mitjançant un striptease ideològic sense parangó, aquest independentisme s’ha afeccionat a gastar substantius com “sobiranies” i adjectius com “republicà”. Aquest últim, buidat de significat, ja és un mot comodí que fins i tot serveix per a descriure una llista de reproducció trilingüe –no fos cas– a Spotify. Per contra, defuig com l’oli bullent la definició de “nacionalista” i, en lloc de fer pedagogia sobre la diversitat (ehem!) de significats que inclou el terme, renuncia a reconnotar-lo i l’acompanya quasi sempre dels siamesos “essencialista” i “excloent”.

Imbuït d’uns postulats postnacionalistes d’allò més xupiguais, no s’adona que les comunitats fràgils no es poden permetre els experimentalismes hippies ni amb gasosa; encara menys en una conjuntura internacional que s’endureix i que retorna a marxes forçades cap al turbonacionalisme d’estat. El descafeïnament ha anat tan enllà que, en certa manera, grinyola menys sentir Salvador Illa defensar que el català és “la columna vertebral de la nació catalana” que imaginar algú d’aquest sector enunciant la mateixa oració. Gangues de la síndrome d’Estocolm i la insondabilitat dels complexos.

El diàleg amb qui poc o molt rema a la contra és sens dubte indefugible (què és la política, sinó la sublimació parlamentària de la guerra?), però quan el diàleg amb l’adversari va acompanyat d’una empatia desbridada i d’una transmigració final de l’ànima, arriba un dia que hom es col·loca davant del mirall i la prosopagnòsia, la pèrdua d’autoreconeixement, és inapel·lable. Així és com sol acabar la imitació d’aquells qui, tot i autodefinir-se com a catalanistes, poden ser –si escau– tot el contrari. Recordeu si no els aquelarres de nacionalisme espanyol que, amb motiu de la final de l’Eurocopa, van recórrer el país gràcies a la instal·lació de pantalles municipals.

A mesura que avança el procés de despersonalització, el partit esdevé prescindible i tard o d’hora es produeix la desfeta electoral. Una part dels votants prefereixen l’original al succedani, i una altra part es veu abocada a l’abstenció o a candidatures que es perceben com a menys desnacionalitzades. Resten els més fidels, però la conversió en una ameba institucional, en un apparàtxik sense iniciativa nacional-popular, és a punt de completar-se.

La inconsistència d’aquesta actitud és pertorbadora des del moment que ja s’ha demostrat que és més útil confrontar discursivament l’adversari i crear un clima que el porti, de grat o per força, a l’assumpció dels posicionaments propis. Només així s’aconsegueix que el PSC defensi el dret a decidir, o que el mateix Miquel Iceta (provinent del Partido Socialista Popular de Tierno Galván i no precisament alineat amb la tradició catalanista de Pallach o Reventós) proclami als quatre vents que els referèndums són la millor via per a solucionar els conflictes al món civilitzat.

En canvi, des del moment en què el perfil nacional se subsumeix en un magma d’altres prioritats, totes ben legítimes, les acusacions de treballar per les deu plagues d’Egipte quan es pretén sortir de la nova “normalitat” cauen com una maledicció. Resulta esperpèntic que qui s’ha enteranyinat fins aquest punt gosi presentar-se com la Catalunya “lliure”, llevat que es tingui un idea molt peculiar i parasitària de la llibertat.

Som on som: a les portes d’un nou Onze de Setembre, embarrancats en l’anècdota de l’hegemonia facciosa i a anys llum de la categoria de l’alliberament col·lectiu. És probable que no es pugui esperar gaire més dels qui han contribuït a adobar el terreny a l’extrema dreta (aquesta sí, excloent, com es va comprovar amb les reaccions a aquest article que va publicar Octuvre) perquè campés com el cavall d’Àtila, que per allà on passava no tornava a créixer l’herba. L’escriptor Pere Antoni Pons, amb la seva lucidesa descarnada, ja ho va advertir un dia: “Si desapareixem no serà perquè els altres siguin gaire millors, sinó perquè els nostres són covards i, a sobre, estúpids.”

 

L’antropòleg Manuel Delgado (1956) és l’home ideal per a parlar de l’acarnissament que hi ha hagut contra la colla dels Blaus de Granollers (Vallès Oriental), després d’haver fet un taller durant la festa major en què es practicava el llançament de còctels Molotov ficticis, de broma, contra ninots que simulaven ser policies. Delgado ha teoritzat de fa anys sobre la festa i explica que el ritual d’atacar metafòricament l’autoritat no se l’han inventat pas els Blaus. De fet, agredir de broma l’autoritat, de manera no lesiva, és precisament una característica de la festa, explica Delgado en aquesta entrevista. Parlem d’un dels temes de què ha teoritzat més: la relació entre festa i revolta, el paper de la violència ritual i el dret que tenim tots al carnaval.

Fotografia: Albert Salamé.

—Dieu que amb el taller de còctels Molotov ficticis els Blaus han demostrat que entenen el sentit profund de la cultura popular i tradicional i que no hi ha res més idiosincràtic que el conflicte.
—L’àmbit de la festa és l’àmbit de la llibertat de manifestació i d’expressió. La festa és una mena de territori en què es poden dir i fer coses que no són les habituals i que no necessàriament impliquen una dimensió literal d’allò que representen. I, evidentment, pot fer-ho, com sovint passa, contra instàncies que són més poderoses que la gent. En aquest sentit, seria difícilment acceptable que l’objecte d’agressió ritual en una festa major fossin les persones cegues, per exemple, perquè el mateix sentit comú ho faria desqualificable. Ara, que adrecis la violència simbòlica, ritual, no lesiva, contra instàncies que són més poderoses que tu és acceptable. Encara més, és freqüent i, a més, no pot ser delicte. Hi ha hagut casos en què s’ha intentat de portar als tribunals (amb el cas del ninot del president Puigdemont, i també quan van cremar ninot d’Urdangarin el 2014) i la cosa no va prosperar. Una festa major és un àmbit en què és permès i en què sol ser freqüent d’agredir simbòlicament objectes que encarnen els poders, fins i tot, evidentment, la policia.

—Dieu que han entès perfectament el sentit profund de la festa.
—El nostre grup de recerca fa vint anys, l’any 2004, va publicar un llibre que es deia Carrer, festa i revolta. Amb el suport de l’inventari del patrimoni etnològic de la Generalitat de Catalunya, justament explicàvem aquest continu que hi ha entre festa i revolta. La diferència entre festa i revolta sovint és solament d’intensitat. Hi ha una matèria primera que és bàsicament la mateixa en la festa i en la revolta. Això és el que defensàvem en aquest llibre. Volíem fer una recerca a propòsit d’un dels elements més nostrats, més característics, més singulars de la cultura popular i tradicional catalana: les barricades. I la lògica era bàsicament el següent. Si únicament acceptes que cultura popular i tradicional és el que la gent fa vestida en trànsit regional, la visió és ben curta. La cultura popular bàsicament són coses que la gent fa al marge i sovint contra el poder.

—Hem vist que els Blaus feien còctels Molotov falsos contra la policia. Quins altres exemples  de festa lligada a revolta hi ha a la història?
—La gent la nit de Sant Joan feia barricades. La tècnica d’interrompre un carrer aixecant una muralla de foc era justament el que feia la canalla la nit de Sant Joan. La tècnica de dir, els carrers són meus, els carrers són nostres, és la mateixa.

—I sempre és el poder? Sempre s’ataca la policia, el rei, Urdangarin?
—Evidentment que pots atacar qui vulguis, però en un context festiu els objectius preferents són aquells de qui la gent es considera víctima d’una manera o una altra. I, per tant, és el poder qui rep. I no ho dic jo, ho diu la llei, no te n’oblidis. Hi ha hagut judicis que s’han resolt en aquest sentit. S’entén que agredir simbòlicament, des d’un punt de vista no lesiu, una instància de poder no és un delicte. Ni en contextos festius. No oblidis, per exemple, que ha quedat clar que cremar la fotografia del rei no era un delicte. Entenem que cremar una fotografia del rei no és cremar el rei. I que, efectivament, tirar-li un còctel Molotov de broma a un policia de broma no és cremar ningú. No implica una lesió, no implica dany. Agredeixes simbòlicament una instància que, d’una manera o una altra, trobes que en condicions ordinàries t’ofèn.

—També és un punt d’impotència, no? No pots fer-ho de debò i ho fas durant la festa metafòricament.
—Evidentment. No hi ha pràcticament cap festa en què no es mati res. Les festes impliquen sempre un grau de violència continguda i d’ordre ritual. Al meu barri, per exemple, a la foguera de Sant Joan van cremar una efígie d’Aznar i ningú ens va denunciar per haver-ho fet. S’expressin sentiments, malestars, neguits que tenen una funció en certa manera alliberadora. Tal com intueixes, la festa és una oportunitat en què les contradiccions, els malestars socials, afloren. Afloren en un àmbit contingut, limitat i efímer.

Fotografia: Albert Salamé.

—I no s’apunta mai cap al feble, no s’apunta mai cap al cec, que dèieu abans?
—És clar que sí. Per exemple, la festa de matar jueus. I aleshores hem d’acceptar que matar jueus és contingut ofensiu cap a un grup vulnerable. No sé com va la tradició de matar jueus a Catalunya ara com ara, però dubto molt que hagi subsistit. La festa implica bàsicament llibertat. Però això no vol dir que s’hi valgui tot. A les festes, per exemple, hi ha punts lila. Qui organitza la festa es dota d’elements d’autocontrol. Però són exemples d’autogestió. No ho sé, que hi hagi maltractament d’animals: no tot es pot fer en una festa i hi ha una dimensió moral que la festa no eximeix. L’altra cosa és que la prohibició vingui de fora, que és una altra qüestió. El raonament és el següent: persones que s’han vist víctimes aprofiten l’oportunitat que la festa els dóna, entre cometes, per venjar-se en el pla simbòlic. Una mena de revenja que només pot ser adreçada legítimament contra instàncies de què pots sentir-te víctima.

—Per mi també és bastant paradoxal que, a sobre, el poder organitza la festa. Això sempre ha estat així? O abans les festes les feia la gent pel seu compte sense la institució?
—Totes les festes, fins i tot les alternatives, impliquen alguna mena de paper de la institució, de l’ajuntament, encara que sigui per a tallar el carrer i per a posar-hi lavabos. També, tota festa, inclosa la més institucionalitzada, implica sempre expressions d’espontaneïtat que la institució ni preveu ni controla. Pots promocionar un correfoc, però al final no tens mai la garantia que tot sortirà com preveus, d’una manera ordenada, previsible i monitorada. Vés a saber què pot passar. No hi ha cap festa institucional de què les institucions puguin refiar-se.

—Us llegiré una frase que acaba de piular el sociòleg Salvador Cardús, perquè vegeu que hi ha gent que no ho veu així: “Munten un taller per a menors per a aprendre a tirar còctels Molotov amb ossos i fer barricades amb mobiliari urbà i diuen que s’ha malinterpretat? A més d’irresponsables, són uns covards.”
—El problema és que hi ha qui creu que actuar d’una manera simbòlicament violenta, no lesiva, contra alguna cosa equival, bàsicament, a aplicar la violència real contra les persones. I no és així. De fet, del punt de vista, diguem-ne, moral, és molt més discutible que la policia, la Guàrdia Civil o els Mossos d’Esquadra facin tallers perquè els nens aprenguin a fer servir armes, fins i tot antiavalots, que no tot el contrari. Una cosa es fa de broma, l’altra cosa és de debò. Mira, si de sobte jo arribés a la facultat, com a professor, com a institució (que també reparteixo, no cops de porra, però sí suspensos) i de sobte descobrís que al mig del pati de la facultat cremen una imatge meva, què hauria de fer? Aguantar-me. No se m’acudiria denunciar-ho. Acceptaria que és el preu que he de pagar pel poder que exerceixo. Això, digues-ho, que si no sembla que tinc mania als Mossos. I jo, com a bon roig, no estic en contra de la policia en abstracte.

—Els Blaus a X no s’han excusat pas, però han lamentat la mala interpretació.
—És una festa, tu, què passa? Una festa, diguem-ne, és com una mena d’entrenament de guerrilla urbana seriós. Hi ha certs excessos que s’espera que estiguin autoregulats des de dins, però que no es poden evitar. Ni es poden evitar, ni s’han d’evitar.

—És molt curiós que el poder sempre acusa de violents els altres quan el violent és el poder.
—Ui, no, no. La policia no fa servir mai la violència. Fa servir la força. (Això era una ironia.) Tu no sentiràs mai que la policia fa servir la violència. Fa servir la força. Sovint per evitar la violència. Llenguatge oficial. Però, escolta’m, si a la gent no li dónes el dret de riure-se’n, què li deixes?

—A les societats més autoritàries hi ha més comportaments d’aquests i a les societats més tolerants la gent no té necessitat de fotre’s de l’autoritat. És així?
—No home, no: què és el carnestoltes? El carnestoltes no implicava la possibilitat de fotre’s del poder i de subvertir-lo i de criticar-lo i d’actuar-hi violentament en contra en el pla simbòlic, sinó que era obligatori. La festa és un espai de subversió i el paradigma és el carnaval.

Fotografia: Albert Salamé.

—Creieu que tot això acabarà amb no res, que la justícia dirà que això era una festa i, per tant…
—Evidentment. Ara, no t’oblidis que no sé què han dit dels infants vulnerables. A part d’aquesta mena de forat que la fiscalia pot trobar, és claríssim que el que ha passat correspon a la lògica carnavalesca, que bàsicament implica el permís, inclús l’obligació, de subvertir, criticar, fotre-se’n, fins i tot actuar d’una manera violenta, però no lesiva. Ja està. És el dret al carnaval.

—Com llegiu la prohibició a les festes de Gràcia dels correfocs?
—La festa és, per definició, un espai de conflicte. On el conflicte apareix. O sigui, diguem-ne, a la vida tot funciona de manera més o menys tranquil·la, entre cometes. Però això és mentida. Hi ha permanentment ajornats una mena de conflictes, d’antagonismes i d’incompatibilitats. La festa és justament quan acaben sortint. Per això hi és. En aquest cas de Gràcia, què ha passat? Aquí el que apareix darrere de tot, bàsicament, és el problema de la massificació, de la turistificació i, especialment, la mena de conflicte, la mena de contenció, crònica, que hi ha entre institucions i colles de cultura popular. Tot això ha implicat que el conflicte surés, que és pel que serveix la festa.

—Que suri i, per tant, continuem essent pacífics quan s’acabi la festa. Tot en ordre.
—És clar que sí. La relació entre festa i revolta. A les festes, els grups humans, les comunitats, no només proclamen la seva identitat. Les festes impliquen tècniques d’apropiació de l’espai urbà, en què la gent pren el carrer i el fa seu. Aquesta mena de caos dura una nit, una setmana, però després la gent torna a casa. Torna a la normalitat. Però de vegades, no. De vegades, no. La moral de la festa és dir a qui correspongui, mira què som capaços de fer: això que fem aquesta nit de festa, podríem fer-ho altres nits. I s’hi assemblarà bastant. La plaça d’Urquinaona era una festa. Aquesta és la teoria de carrer, festa i revolta. És l’apoteosi que els carrers són nostres, sempre que ho volem. I les autoritats què han de fer? Doncs les autoritats s’han d’aguantar. Les autoritats, que s’aguantin. Recorda les festes de la Mercè de fa dos anys. L’alcaldessa Ada Colau diu, enguany no hi haurà festes del carrer per la Mercè. Doncs 40.000 joves borratxos a Maria Cristina. Les institucions, inclús les que paguen la festa, no tenen mai garantida la tranquil·litat. Vés a saber què passarà. I punt.

—Res a afegir?
—Posa-hi el que vulguis, però l’únic que et demano que posis és allò del professor a la universitat. Bàsicament perquè s’entengui que puc donar-me per al·ludit, com a autoritat que sóc.