El titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, ha citat a declarar com a investigats els ex-presidents del FC Barcelona Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu en el cas Negreira, la causa que investiga els presumptes pagaments del club a l’ex-vice-president del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA) José María Enriquez Negreiraa canvi de beneficis esportius. La data de les declaracions encara no s’ha definit.

A més, també ha citat els ex-directius Albert Soler i Òscar Grau i el fill de l’ex-vice-president dels àrbitres, Javier Enríquez Negreira.

És un dels primers passos que fa el jutge Aguirre després de la decisió de l’Audiència de Barcelona d’exculpar l’actual president del club, Joan Laporta, perquè els pagaments que va fer en la seva primera etapa al capdavant del club -entre el 2008 i el 2010-, han prescrit i de revocar la imputació al Barça del delicte de suborn.

Fins ara, l’únic dels investigats que ha comparegut en la causa ha estat Negreira, que el 19 de març passat es va limitar a comunicar al jutge que s’acollia al seu dret a no declarar.

El procés de refundació de la CUP engegat després de tancar tot un cicle electoral amb mals resultats durà canvis importants respecte de l’organització política que hem conegut fins ara. Tradicionalment, la CUP ha defugit els lideratges i ha donat tot el pes als militants de base, una decisió que, de fet, s’allunya d’alguns altres moviments d’esquerres del món caracteritzats per l’hiperlideratge. Ara, durant els debats que s’han fet aquests darrers mesos entre militants i simpatitzats s’ha detectat que l’absència de cares visibles identificables com a líders de la formació és un llast per a poder ser referents per a les classes populars. És per això que en les noves ponències estratègica i organitzativa –a les quals ha tingut accés VilaWeb– es defineix la necessitat de “bastir i consolidar lideratges a mitjà i llarg termini, per a permetre la consolidació d’aquelles militants que esdevinguin portaveus o càrrecs electes d’espais d’institucions amb molta visualització”. Això no vol dir, però, que es vulgui allargar els càrrecs institucionals, que continuaran limitats a dos mandats de, pel cap baix, dos anys cadascun.

Així mateix, es volen crear lideratges interns no vinculats estrictament amb la representació a les institucions, però que també puguin exercir de portaveus i dirigents de l’espai. Una altra novetat, lligada a la voluntat de tenir lideratges estables, és que hi haurà la figura de secretari general i coordinador de la CUP. Formalment, la CUP ja té un president i un secretari general, però fins ara han estat càrrecs sense poder intern, amb l’únic objectiu de complir els requeriments formals del registre de partits polítics. Ara el coordinador i el secretari general actuaran com a últims responsables del bon funcionament de l’organització. Seran elegits entre els membres del secretariat nacional i podran ser, o no, les mateixes dues persones que actuïn de portaveus nacionals, que seran les encarregades de posar veu al conjunt de l’organització política.

Les noves ponències es votaran a l’assemblea nacional que es farà el 21 de setembre, a temps de poder encarar amb una guia definida una eventual repetició electoral. Abans, durant tot el mes de juliol, es podran presentar esmenes a la redacció. Fa de mal dir si les noves ponències estratègica i organitzativa suscitaran gaires discrepàncies i un debat intens en l’organització, amb la presentació d’esmenes. D’una banda, es proposen canvis importants en el funcionament de la CUP que poden activar aquells que hi són contraris per mirar d’aturar-los, però també és cert que són canvis sorgits de mesos de debat en el Procés de Garbí –que és com la CUP ha anomenat el seu procés de redefinició interna– i que, per tant, tenen un fonament sòlid.

Carles Riera: “La CUP no continuarà contribuint a aquest despropòsit”

Les ponències defensen que l’única manera d’avançar cap a l’objectiu final d’una república socialista, feminista, ecologista i antiracista als Països Catalans és a partir d’una ruptura democràtica i un procés constituent posterior, i que l’única manera d’arribar-hi és a partir del conflicte amb l’estat, “molt més gran i perllongat en el temps que aquell a què es va arribar el 2017”. Una novetat que apareix després del Procés de Garbí és la idea que per generar el moment de ruptura, i poder-lo sostenir i guanyar, cal que la CUP ocupi el màxim nombre d’espais de poder polític, tant de les institucions existents com de noves. “En un moment de ruptura caldrà haver ocupat el màxim espai institucional sota les coordenades de lideratge popular perquè puguin ser útils als nostres interessos de classe, i puguin disputar-lo i sostenir-lo perquè ens apropi als nostres objectius polítics”, diu la ponència estratègica.

Aquesta declaració d’intencions és tota una novetat en la CUP, que, si bé ha entrat en governs d’àmbit municipal, fins ara mai no ha arribat a participar en governs de la Generalitat. Es constata que les institucions “són espais no neutrals al servei d’una classe enemiga”, però també: “La CUP i l’Esquerra Independentista no renuncien a participar-hi i incidir-hi a partir dels objectius polítics.” No és, en cap cas, una disposició a acceptar qualsevol pacte de govern a qualsevol preu, però sí que ho admet si les propostes polítiques hi encaixen.

En conseqüència, una altra de les novetats de la ponència i que significa un abans i un després en la història de la CUP és la proclamació que cal considerar superada la dicotomia entre la lluita al carrer i la lluita a les institucions, que tant ha definit la CUP des que l’any 2000 el moviment de l’Esquerra Independentista va decidir de participar de manera estable en les institucions. “Paradigmes que ens havien servit per entendre la diversitat de formes d’intervenció política que despleguem, com ara la dicotomia entre carrer i institució, han deixat de ser-nos útils per entomar el repte majúscul de la revolució”, diu el document, i proposa d’abordar fronts diversos de manera coordinada. “Per tal de dotar d’un sentit únic l’acció de la CUP, necessitem entendre la lluita com una qüestió global, que desenvolupem a partir de la intervenció en diferents àmbits però que són una mateixa cosa. No tenim una proposta política diferent per a la lluita institucional i la lluita de masses, simplement desenvolupem la nostra proposta adaptada a l’espai on ens despleguem”, afegeix.

Enric Auquer, Ana Polo, Julià de Jòdar i Marc Sarrats signen un manifest a favor de la CUP

Els tres vèrtexs de la CUP: construir hegemonia, generar organització i conflicte i aconseguir victòries polítiques

En compte de la dicotomia institucions-carrer, la ponència estratègica introdueix un nou concepte que ha d’unificar tota l’acció política de la CUP i servir de guia a l’hora de prendre decisions. És un triangle d’acció política amb tres objectius estratègics, que sempre han d’aparèixer, encara que n’hi hagi alguns que siguin predominants: construir hegemonia, generar organització i conflicte i conquerir victòries materials i polítiques.

El primer dels vèrtexs del triangle, la construcció d’hegemonia, vol respondre a la necessitat d’incidir en la societat per fer-la bascular ideològicament cap a les seves posicions, que s’identifica com a pas indispensable per a assolir qualsevol victòria política. Per assolir-ho, també li cal créixer en militància i expandir el projecte polític arreu dels Països Catalans, especialment en territoris on fins ara ha estat més feble: Pirineus, Ponent, les Terres de l’Ebre, Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià. Una expansió que es defineix com una “prioritat extrema”. S’exposa la necessitat de “polititzar els malestars”, és a dir, veure les expressions populars de disconformitat envers problemes tan concrets com la falta d’accés a l’habitatge, la precarietat laboral o les diferències salarials, explicar per què hi té a veure el capitalisme i oferir alternatives possibles. “Sense una transformació en l’àmbit moral, dels valors i, en definitiva, ideològica, de la societat, serà del tot impossible assolir els nostres objectius”, diu el document.

El segon vèrtex és la necessitat que la CUP potenciï l’organització i la mobilització nacional i de classe per combatre el nihilisme, les sortides individuals i la frustració arran de problemes col·lectius. La ponència diu que cal treballar tant per enfortir els moviments socials com per resoldre la fragmentació per fronts de lluita diferents i afavorir que les mobilitzacions conflueixin.

I, en tercer lloc, hi ha la idea d’aconseguir victòries polítiques que millorin la vida de les classes populars. “És important, en primer lloc, per pal·liar els impactes més ferotges que el sistema ens propina i dotar-nos d’unes condicions de vida que ens permetin lluitar en millors condicions”, diu, i afegeix que també és important per a demostrar que l’acció col·lectiva té fruits i per a assenyalar els límits del sistema i la necessitat de superar-lo.

“A partir d’aquests tres vèrtexs, la CUP haurà de desenvolupar el seu programa polític i dur a terme una acció política molt més coherent, homogènia i, sobretot, alineada amb uns objectius concrets en un moment concís“, diu el document, que explica que és “una brúixola hegemònica arreu del país” que serveix tant per a unificar l’acció política en tots els municipis com per a superar la dicotomia entre lluita institucional i lluita al carrer: “Des dels governs, des de l’oposició, des de fora de les institucions; l’esquema de lluita ha de ser el mateix.”

Engrandir la CUP

Durant aquests darrers anys la CUP no solament s’ha afeblit per una caiguda electoral, sinó que també ha perdut múscul militant. És per això que la ponència exposa que cal capgirar-ho i aspirar a “una eina organitzativa gran, forta, en lluita i referencial”: “Aspirem a construir una CUP que sigui l’espai d’organització i adscripció de tota persona que comparteixi el nostre projecte polític.” Defensa que la CUP ha de voler ser una organització de masses amb el màxim nombre de militants sostinguts en el temps.

“Ens cal poder plantejar una organització tan gran com sigui possible; amb una estructura que la sostingui, se sostingui, l’enforteixi i la faci àgil; i que doni cabuda al màxim nombre de militants, assumint la diversitat en les formes de participació necessàries en funció dels interessos, necessitats i capacitats de les diverses militants.”

Són crides a tenir una organització gran i forta que, d’entrada, es podria donar per descomptat a qualsevol partit, però que tradicionalment certs sectors de la CUP han menystingut, perquè han preferit una organització més reduïda i molt polititzada. “Totes les persones que se sentin interpel·lades per la CUP hi han de tenir cabuda”, diu ara la ponència.

Per tal de ser una organització referent, la CUP “ha de ser vista com un actor sòlid i amb reconeixement, esdevenir l’element central i hegemònic entre forces i espais de l’anticapitalisme i l’independentisme”. Per a aquest objectiu veuen necessari de crear lideratges estables i amb una estratègia comunicativa sòlida que doni resposta als debats socials i disputi els relats establerts.

Nous models organitzatius

La ponència organitzativa reforma les estructures internes existents fins ara. D’una banda, els grups de treball temàtics passen a ser espais sectorials, on els militants podran treballar de manera estable. Seran alliberament nacional; ecologisme; habitatge; lluita feminista i LGBTI; economia i treball; llengua, cultura i construcció nacional; serveis públics; antiracisme; i internacionalisme.

Les sectorials participaran en la mesa nacional, el nou màxim òrgan de direcció política de la CUP entre assemblees nacionals, que substitueix el consell polític. Hi participaran els membres del secretariat nacional, els diputats, un coordinador de cada sectorial, un representant de la coordinadora d’electes –un altre òrgan nou per a aplegar el conjunt de càrrecs de la CUP a les institucions– i representants de les assemblees territorials, que també es redefineixen amb un nou dibuix territorial. Així mateix, podran participar en la mesa electoral les organitzacions polítiques que conformen la candidatura al parlament, amb veu i només vot quan es tractin temes relacionats amb la candidatura.

A més, hi haurà “assemblees nacionals tàctiques”, que es faran cada dos anys, entre eleccions municipals. La idea és que defineixin fulls de ruta tàctics a curt termini, tenint en compte la ponència estratègica, que s’aprova cada quatre anys a les assemblees nacionals estratègiques i organitzatives.

Per als dos anys vinents, s’encarrega a la mesa d’afinar el programa polític, amb una atenció especial a l’ascens de l’extrema dreta i a la reconstrucció del moviment independentista popular, que diu que ha d’interpel·lar a gran escala el poble treballador català i fomentar la mobilització i l’autoorganització. La ponència proposa de reivindicar l’independentisme com un projecte de futur que interpel·li una majoria dels treballadors catalans “independentment del seu origen i fins i tot altres adscripcions nacionals”.

D’ençà del cas de la violació grupal a Pamplona, la cobertura judicial i mediàtica de la violència sexual, i també el clima d’opinió, han canviat. I han canviat per millorar: ha augmentat el suport i credibilitat cap a les víctimes i alguns suplicis revictimitzadors comencen a desaparèixer. En el cas de l’agressió a una menor a Igualada, per exemple, s’ha evitat de fer-li repetir la declaració. S’ha pres consciència del problema i s’ha assumit que no són casos aïllats. Però, així i tot, el relat mediàtic i social sobre el tema aconsegueix de posar-hi bé el focus? La violència sexual ocupa titulars, però assenyalen el dit o assenyalen la lluna?

Un relat expiatori perfecte?

El cas d’Igualada és especialment revelador perquè pot servir socialment com a relat expiatori, com a excusa per al terror sexual, com una fotografia desenfocada de què és la norma de la violència masclista. Té tots els elements necessaris per a fer passar la violència sexual com una excepció aïllada, arbitrària, sorgida del no-res, i no pas per a entendre-la com un problema estructural, com l’expressió més extrema –en aquest cas– d’un contínuum de violències que convé no entendre separadament.

Quins serien aquests elements? Els va desgranar amb excel·lència la politòloga Nerea Barjola a Microfísica sexista del poder, un assaig que detalla de quina manera l’assassinat de les nenes d’Alcàsser va servir per a difondre un relat del perill sexual que acabava disciplinant les dones, limitant l’autonomia de tota una generació de noies que temien ser les següents. Com Alcàsser, Igualada té la suma dels ingredients: agressió estereotípica –per part d’un desconegut encaputxat en un carreró fosc–, agressor que, a més de tenir origen estranger, és retratat com a monstruós i patologitzat, violència extrema, context d’oci nocturn i protagonisme de la joventut.

Ni monstres, ni animals

Entrar a comparar agressions sexuals és pervers, però és evident que la d’Igualada és especialment brutal i cruel. Això ha dut certs mitjans –20 Minutos, Cuatro, Ok diario, Antena 3 o El Mundo– a batejar l’agressor com “el monstre d’Igualada”. Temptador periodísticament, per literari i pescaclics, però un desastre en termes de gènere. Ja fa molts anys, especialment a partir de la popularització del concepte manada (en espanyol) per referir-se a totes les agressions grupals, que les expertes repeteixen que cal evitar d’animalitzar o mitificar els agressors, evitar de convertir-los en monstres, en “boigs”, en malalts.

Seguint la tesi de Barjola: relegar els agressors a l’alteritat, al terreny dels homes fora de la norma i la comunitat, és una manera de desresponsabilitzar la societat, d’expiar la culpa –”no som nosaltres, no és cap problema amb vessant col·lectiu, són aquests éssers estranys, aquests estrangers, aquests malalts”– i d’esborrar l’element del gènere. Totes les perspectives serioses que aborden la violència masclista assenyalen que no hi ha cap perfil de víctima ni d’agressor i que l’únic que tenen en comú tots els agressors és que són homes.

Ni boigs, ni monstres, ni desconeguts: tot allò que amaga l’estereotip sobre els agressors sexuals

Aquestes perspectives no criminalitzen els homes pel fet de ser homes ni diuen que tots són violadors en potència, serien reduccionismes essencialistes. Assumeixen que la jerarquia sexual –construïda socialment–, l’assumpció de les dones com a violentables, com a cossos que hi són per al gaudi masculí, i l’acceptació social implícita d’aquesta visió sobre elles, és un element central en la violència sexual. Una violència que, en diferents intensitats, és tan freqüent que no poden exercir tan sols els monstres, per força l’exerceixen també alguns homes normals i corrents, homes del nostre entorn beneficiats pel mite que els agressors sempre són els altres.

La maldat i més explicacions abstractes

Els agressors sempre són els altres i les causes, per tant, sempre són alienes. Els mil i un perfils de l’agressor que han proliferat tenen conceptes en comú –maldat, sadisme, psicopatia, alcoholisme…– i coincideixen a explicar el passat de l’agressor, amb les agressions sexuals i maltractaments que va viure per part del seu pare i els seus antecedents per violència masclista i agressions sexuals a la seva germana.

No és que tots aquests elements no puguin tenir-hi un paper i s’hagin de negligir –en aquesta investigació els professionals els han ressaltat–, però els debats psicologistes i filosòfics sobre la maldat, l’alcoholisme o la psicopatia sovint confonen causa amb potenciador o disparador i gairebé mai no entenen aquests casos com la punta de l’iceberg d’un seguit de violències que pateixen les dones. De fet, a vegades es passen per alt la resta de tipologies. Es tracta l’excepció –o la realitat minoritària– de la violència sexual com la norma, precisament per invisibilitzar la norma? Les xifres són clares: dades d’aquests darrers anys assenyalen que l’agressor era un desconegut només en el 34% dels casos, així com són minoria els agressors que tenen alguna malaltia mental, un altre tòpic freqüent. En canvi, la cobertura mediàtica i el focus social sobre aquests casos són molt més intensos. Són casos terribles i hi ha un consens que s’han d’explicar, però aquesta dada serveix per a contextualitzar-los, cosa que sovint s’oblida.

Del cos de la víctima al de totes: un relat disciplinador?

Aquest relat desvirtuat sobre què és un agressor sexual i què és una agressió afecta, de retruc, les víctimes. Si es repeteixen els errors d’Alcàsser, si els mitjans difonen la idea simplista que l’oci nocturn, que la nit, que els carrers solitaris són intrínsecament perillosos per a les dones, poden fer caure l’opinió pública en una conclusió precipitada: si pateixes violència sexual en aquest context és que no has fet una bona gestió del risc.

Això avui dia ja no es fa de manera explícita. El feminisme ha aconseguit que criticar les víctimes per la seva conducta abans d’una agressió es penalitzi socialment. Ara, què s’explica i què no pot reforçar aquest relat. Algunes agències i mitjans de comunicació han detallat què va fer la jove abans de l’agressió, amb qui es va relacionar i de quina manera. Una informació que pot tenir importància judicial, però que pràcticament no té importància informativa. Res d’allò que faci una víctima abans d’una agressió l’explica i la diversitat de violències és tan gran que no es poden donar receptes infal·libles per evitar-les.

Tanmateix, el debat periodístic sobre el cas s’ha focalitzat en la conveniència de publicar els detalls escabrosos sobre com va quedar el cos de la víctima. Aquests detalls sovint no s’han limitat al text de la notícia, sinó que han aparegut en titulars, de manera ultrasensacionalista i fins i tot guardant-se un cert misteri per assegurar el clic. Lluny de conscienciar sobre la gravetat de la violència masclista, han servit per a fer-ne un espectacle, banalitzar-la, tractar-la novament com un film de por fora de context. Barjola explica que l’anàlisi pública del cos torturat de les nenes d’Alcàsser va servir com a missatge alliçonador i disciplinador per a totes: no ocupis l’espai públic o ja saps què et passarà.

Un relat favorable per a l’extrema dreta

I de fons, plana la inquietud eterna i universal sobre l’estil de vida del jovent. Com a Alcàsser, veiem que alguns casos han dut, últimament, a una mena de “Què els passa als joves? Això empitjora”. Experts i col·lectius antifeixistes ja han defensat que aquests punts de vista poden incórrer en un alarmisme i pànic moral que faciliti derives reaccionàries. Les dades que assenyalen la violència sexual o la misogínia entre els joves són preocupants, però assumir automàticament que més denúncies equival a més agressions o que els carrers són perillosos sense dades que ho avalin, pot implicar el risc de fer el joc a l’extrema dreta? No és pas casual que Vox formi part de les acusacions en el cas d’Igualada. El perill? Confondre protecció o seguretat amb tutela, tornar, de manera més o menys explícita al “dones, quedeu-vos a casa”.

M’atanso al taulell i explico al senyor d’ulleres i camisa florejada que cerco pis, que si pot prendre’n nota. Ell fa un silenci, sospira i em mira amb compassió. Ai! Sospira. M’ho anoto, però ja no hi ha pisos de lloguer. L’escena no és gaire diferent de la que he viscut minuts abans a l’altra immobiliària on he entrat. Allà m’ha atès una dona. Quan he dit la paraula lloguer, no m’ha donat el condol, però gairebé. Desmenjadament, també s’ha anotat la meva demanda. Jo he forçat un somriure de cordialitat, més per fer un torniquet a les llàgrimes de cansament i tristesa que no pas per caure-li simpàtica, i li he deixat clar que era conscient que allò que demanava era una agulla en un paller. Tots dos agents immobiliaris m’han dit el mateix que deien fa uns quants dies al Cercle d’Economia: que d’ençà de l’aplicació dels topalls de l’habitatge de lloguer, l’oferta de pisos ha caigut en picat. Els de la immobiliària m’acomiaden desitjant-me sort. Els del Cercle d’Economia van més enllà i conclouen que cal revertir la llei i aplicar-ne una altra de renovada perquè, com ja es pot comprovar, els inversors privats i els particulars amb pisos de propietat ja no ofereixen les seves propietats per a ser llogades. Heus aquí la perversitat de tot plegat. Mal que ens pesi, hem de donar la raó als tenidors que amb la seva força ja amenaçaven que arribaríem a aquesta situació: si no poden treure el màxim rendiment dels seus pisos, prefereixen no llogar-los. I, tristament, els llogaters queden encara més desemparats que abans.

Fa mesos que miro compulsivament les webs i aplicacions de lloguer d’habitatge i costa de no enfadar-se, no desfer-se, no sentir-se esclafat pel sistema. Per a una població de gairebé 28.000 habitants, una oferta d’un o dos pisos. Diminuts, vells, desastrats. Per cap no en demanen menys de 1.000 euros. Pels reformats maldestrament amb quatre duros, en poden arribar a demanar fins a 1.400. Cerco pis per a mi i les meves dues criatures i ja m’he ficat al cap que possiblement me n’hauré d’anar del meu poble. Pel que puc pagar sense risc de ser desnonada en un futur, l’oferta és encara més escassa i cruel: quan trobo un habitatge a un preu mínimament raonable, una petita esperança m’escalfa l’ànima. Topo amb un pis molt petit, només d’una habitació, però prou gran per a fer-hi cabre tres llits. No passa res, penso. Durant un temps, podem dormir junts en una mateixa cambra, les meves criatures i jo. I aleshores llegeixo la descripció i la guillotina baixa i em separa el cap del cos. Pam! “No s’accepten famílies. Només persones soles”, diuen la majoria d’anuncis. O alguns altres disparen contra tu, llogater miserable, recordant-te que aquell pis una mica digne i harmoniós a preu acceptable que acabes de trobar es lloga només temporalment. Ens sap greu si t’has fet esperances; no hi volem gent que vingui aquí per fer-hi la seva llar els cinc anys vinents, preferim gent de pas que engreixi el desarrelament territorial.

A punt de l’esfondrada emocional total, per calmar-me, per ser justa, em recordo que malgrat tot aquest calvari sóc una afortunada i és aleshores que em pregunto com carai s’ho fan els qui no són tan afortunats, ni tan privilegiats. Si jo em sento tan exhausta, tan acorralada per les urpes del mercantilisme, d’on poden treure forces per llevar-se cada dia aquells a qui els hem robat el dret d’un habitatge digne. I és aleshores que entenc els alts índexs de suïcidis i la gran decepció amb el sistema. Jo que sempre he defensat que cal anar a votar, que cal anar alerta amb allò de criticar la política posant tots els dirigents i partits al mateix sac, començo a perdre les ganes d’anar a votar i comprenc profundament l’abstencionisme fruit de tanta frustració i de tant d’abandó de les bases de la societat.

La trista lletania continua amb més embats: prepara’t econòmicament perquè el dia que, per fi!, trobis un lloc que puguis pagar i on puguis fer niu, hauràs de vendre’t un ronyó per amollar els tres mesos de fiança mínima que solen demanar. I les proves d’enteresa i força emocional encara no hauran estat superades, encara et faltarà demostrar que ets solvent econòmicament: millor els funcionaris o la gent amb nòmina fixa, que no pas els autònoms que s’autoexploten per sobreviure. I encara un epíleg de regal: ves amb quin propietari i quina immobiliària ensopegues, que no hi topis per raons de gènere, perquè sí, sé d’uns casos en què mares solteres o divorciades han volgut llogar un pis i, malgrat tenir sous prou dignes, han hagut d’empassar-se la desconfiança d’aquells qui consideren que una dona sense el sou d’un home al costat és menys de fiar.

Així ens trobem, cercant una agulla en un paller, i mentrestant anar fent torniquets emocionals per no deixar anar la tristesa massa enllà, que ningú no s’adoni que tenim l’ànima esberlada, que a l’entorn laboral no puguin dir-te que no compleixes com a professional, no fos cas que perdessis la feina. I com diu la cançó dels Manel, anar provant “d’encaixar en escenes boniques, en ports de diumenge farcits de gavines, en grans sobretaules” perquè “es tracta de ser els simpàtics del barri, els qui ballen i ballen lluint les millors gales”.  I agafar-se a l’esperança de la cançó, agafar-se a les vegades que, malgrat tot, malgrat la violència estructural, salvats pels amics, pels qui ens estimen, ens en sortim.

L’any passat es van allotjar tant a Catalunya com a les Illes divuit milions de turistes, respectivament. Enguany també se’n preveu una gran afluència, apuntalada per grans esdeveniments, com ara, la Copa Amèrica a Barcelona. Això té efectes, és clar: l’enuig dels veïns contra la massificació es va estenent, i ja han tornat les manifestacions. Fa un mes, una gran protesta a Palma contra la massificació hi ha obligat a reaccionar l’ajuntament, que vol prohibir la creació de nous habitatges de lloguer turístic i limitar els creuers i el lloguer de cotxes. L’Ajuntament de València també ha iniciat els tràmits per a posar sostre al lloguer turístic. El professor Oriol Nel·lo i Colom (Barcelona, 1957), doctor en geografia, secretari de Planificació Territorial durant els dos tripartits, n’assenyala bé els problemes –per al medi, per al comerç, per a l’habitatge, per a la vida en comunitat, fins i tot per a la política–, però no està d’acord amb la demonització a l’engròs de l’activitat turística i proposa maneres de començar-la a repensar. En aquesta entrevista parlem de la saturació, de l’organització social dels viatges, de la sobremobilitat, de la contradicció entre queixar-se dels turistes i voler-ho ser, també, nosaltres, i de la possibilitat de trobar maneres menys consumistes de viatjar.

—Compartiu la visió que hem arribat al límit de saturació turística?
—Primer de tot, cal dir que l’accés de grans masses de la població a la possibilitat de viatjar és una conquesta social. El viatge, la possibilitat de desplaçament per raons culturals o d’oci, havia estat restringit a unes elits. Els Stendhal, etc. Gaudir del viatge va associat a les vacances pagades, que és una gran conquesta. Ara que a França en tornen a parlar, potser és bo de recordar que fou el Front Popular francès qui aprovà les vacances pagades i donava bitllets perquè els treballadors se’n poguessin anar a la costa. No comparteixo, doncs, la visió negativa d’entrada de l’activitat turística. Les vacances són una conquesta i la voluntat de viatjar i de conèixer és humana i és positiva. La crítica a allò que se’n diu el turisme de masses i la crida a allò que se’n diu turisme de qualitat té un component classista. Tots som turistes o tots aspirem a ser-ho, i quan les condicions de salut o econòmiques ens impedeixen de moure’ns, ho vivim com una mancança.

—Potser cal assumir que, per al medi, les classes populars també hauran de fer renúncies en conquestes que havien assolit. El cotxe també va ser un gran factor d’autonomia per a les famílies, i no és viable que n’hi hagi tants al cor de les ciutats.
—Segurament. Depèn de què entenem per renúncies. La mobilitat ha de ser un dret, però no una obligació, ni funcional ni cultural. Hauríem de fer per manera que, per a distingir-te positivament, no t’haguessis de moure. L’ús de l’automòbil és magnífic perquè et dóna una gran capacitat de desplaçament, però el seu ús massiu, en efecte, té conseqüències negatives. L’accés a molts productes de consum també és magnífic, però el consumisme, la compra de béns innecessària i sumptuària, acaba tenint efectes molt negatius. Una cosa és la possibilitat de fer quelcom, i una altra és la necessitat social creada de fer-ho.

—En tot cas, us preocupa que tornem a l’elitització dels viatges.
—De fet, quan van arribar les primeres vacances pagades hi va haver una reacció molt negativa de les elits, que van veure profanats els seus augustos paisatges. “Què hi fan, aquests, aquí? Què hi fan, aquests, a la muntanya i a les platges on només teníem accés nosaltres?” Aquí hi ha un component de classe, i de segregació. Hi ha uns grups que tenen més capacitat de triar lloc de residència i també de moure’s que no pas uns altres. En la nostra societat, més capacitat de mobilitat sol associar-se a més estatus i a més benestar. Aquests sectors socials ara estan molestos per la irrupció d’aquests grups que fins fa poc no s’havien pogut moure. Dit això, la forma com es concreta l’activitat turística avui a les ciutats és molt sovint clarament insostenible.

Oriol Nel·lo (fotografia: Enric Galli).

—Per què, insostenible?
—Per tres raons. És insostenible en el sentit primigeni de la paraula: no es pot sostenir en el temps, ni en termes ambientals ni socials. En termes ambientals, el desplaçament de grans masses de la població a destinacions cada vegada més llunyanes té uns costos extraordinaris, tant en matèria d’energia com de dotacions d’infrastructures. Al Yucatán han construït la línia Tren Maya per posar a l’abast dels turistes les belleses de la península tot destruint, en bona part, les bases ambientals de les belleses que volen mostrar. I no cal anar-nos-en al Yucatán, ho veiem a les nostres costes. El territori es veu tan profundament alterat que, de vegades, se n’han erosionat les mateixes bases que el feien atractiu.

—La segona raó quina és?
—El turisme és una indústria pesant, que transforma profundament tot allò que toca. El lloguer turístic afecta negativament els preus, perquè en provoca increments molt notables. El comerç de proximitat es desplaça, i és més difícil d’accedir als serveis bàsics. A més, crea un problema d’espai públic, tant pel que fa a l’ocupació física com a l’horària i al descans dels veïns. El reclam de les destinacions dient que són autèntiques o verges és una paradoxa enorme, si ho penses. En el moment en què precisament passen a ser una destinació, les seves característiques intrínseques –se’n pot dir autenticitat o identitat, termes que a mi no m’agraden gaire– començaran a canviar. Vingueu a les platges verges de no sé quin lloc… i deixaran de ser-ho. “Come to Barcelona to live as a local!”, diuen. Bé, en el moment que ells vénen a Barcelona a viure com un veí, els veïns se’n van, perquè sovint introdueixes un element que desplaça les persones de l’entorn.

Divuit llocs dels Països Catalans que Instagram ha canviat per sempre

—I la tercera?
—Els costos i els beneficis del turisme, com tot en la nostra societat, estan repartits de manera molt desigual. L’activitat turística prospera sobre la base de comercialitzar uns béns que són de tots. El paisatge, l’espai urbà, l’entorn. Són béns comuns, però els beneficis d’aquesta activitat van a raure sobretot a mans d’uns pocs. En urbanisme, parlem de beneficis i càrregues: pots construir tants metres de sostre i, a canvi, has d’assumir els costos d’urbanització. En el turisme hi ha una distribució molt desigual de beneficis i càrregues. Les càrregues són de la col·lectivitat i els beneficis solen ser d’una part xica de la societat. Els mecanismes de recuperació dels beneficis del turisme per a la comunitat són molt escassos. La taxa turística és molt minsa. Cal reprensar la distribució dels guanys.

—La pèrdua del caràcter original de les ciutats és una cosa qualitativa o quantitativa? Aquest mateix discurs sobre el turisme hi ha qui el fa amb la immigració.
—Com deia, no em sento gens còmode amb les nocions d’identitat o autenticitat. La ciutat, per definició, és barreja, transformació, canvi, intercanvi. No crec que la ciutat pugui tenir un estat primigeni que s’hagi de mantenir en el temps. Dic que és una paradoxa que el turisme vengui un producte que té unes característiques peculiars i que, pel fet que el turisme les explota, aquestes característiques es transformin fins que deixin d’existir, de manera que les ciutats es veuen homogeneïtzades pels mateixos tipus d’activitats econòmiques.

—És a dir: el problema no és la diversitat que aporten els qui vénen de fora, siguin turistes o immigrants, sinó convertir la ciutat en un parc temàtic.
—El problema no és l’influx de les persones, sinó l’influx del capital. El problema no és la diversitat de les persones, sinó la voluntat homogènia del capital d’obtenir el guany més alt possible. És això que fa del turisme una mercaderia i, de l’activitat turística, una activitat que desproveeix les ciutats de trets diferencials. El turisme estereotipa el producte.

—No hi ha un problema de convivència, a més a més? Una persona que sojorna tres nits al Raval no en tindrà la mateixa cura ni en farà el mateix ús que qui hi viu tot l’any.
—Certament. Des d’una lògica transformadora o progressista hauríem de fer una reflexió que no s’ha fet gaire, o gens. Partim de la idea que les vacances pagades són un benefici, que conèixer món –si es pot– és una bona cosa. I doncs: el turisme hauria de ser, sobretot, una activitat individual, destinada a uns determinats consums, o hauria de ser més aviat una activitat col·lectiva, destinada a conèixer determinades coses? Aquesta reflexió a Catalunya va tenir una empenta molt important als anys trenta, quan el GATCPAC deia que calia organitzar l’oci de les masses i proposava la ciutat obrera de repòs i vacances. Ara tot allò són models desfasats, però ells ja reflexionaven sobre com vehicular socialment una conquesta social. Fixeu-vos que les formes menys consumistes i més socials de turisme són sovint sotmeses a irrisió: els pixapins o l’IMSERSO. En canvi, pensant-ho bé, aquí hi ha camp per córrer.

Oriol Nel·lo (fotografia: Enric Galli).

—Els governs de Barcelona, per organitzar el turisme, han parlat de vegades de descentralitzar-lo. L’expert Ernest Cañada explica que, per desplaçar els turistes de les zones massificades, es van promoure els búnquers del Carmel, que també es van acabar massificant, mentre l’afluència al centre de la ciutat es mantenia. La redistribució del turisme per l’espai, simplement, pot traslladar els problemes.
—La descentralització té el seu parangó temporal amb la desestacionalització. Quan als companys de Mallorca els parles de desestacionalització et diuen: “No, per favor! Que almenys visc nou mesos l’any amb una certa tranquil·litat!” És veritat que es poden cercar maneres de no concentrar tant l’activitat en uns llocs. Però el problema passa per una altra perspectiva, una altra manera de fer servir l’espai, una altra manera de conèixer les ciutats, una altra manera de relacionar-se amb els veïns. Hi insisteixo: una experiència més associada a formes de coneixement que no de consum. Allò que s’ha de distribuir millor, si de cas, són els beneficis. El turisme de qualitat no és el que discrimina les persones en funció de què poden pagar, sinó el que remunera bé els seus treballadors, que permet de fer bé la feina, el que retorna a la col·lectivitat una part substancial del benefici que n’extreu.

—Perquè tot això sigui possible, tard o d’hora, s’haurà de posar algun topall.
—No és gens fàcil, això. El turisme és part d’un fenomen més gran: la sobremobilitat. La tendència de les poblacions a moure’s més sovint, més lluny i en més direccions. Ho veiem a tots els nivells. En la nostra vida quotidiana, molts residim en un municipi, treballem en un segon, portem la canalla en un tercer i comprem en un quart. Al llarg de la nostra vida laboral, passem unes setmanes en un lloc, unes setmanes en un altre, tenim una casa familiar en un tercer, passem les vacances en un quart. En el curs de la vida, cada vegada més sovint, una persona neix en un lloc, creix en un segon, treballa en un tercer i es jubila en un quart. És una tendència de fons en la nostra societat que trenca la relació permanent i estable de la població amb el territori.

—Això també té conseqüències polítiques?
—Té a veure amb la constitució dels demos. Com crees un demos col·lectiu en un lloc on la població tendeix a girar molt sovint, on una gran part de la població hi ha arribat en els últims cinc anys? Richard Sennett, a La corrosió del caràcter, s’ho demanava en relació amb la feina. Com m’ho faig per establir relacions personals, laborals i de classe estables en un món laboral que és fragmentari, en què treballaré un temps en un lloc, un temps en un altre, un temps en un altre, i potser faré cinc oficis diferents? Això que passa al mercat laboral passa també en l’espai. És complex i de gestió difícil en termes normatius.

—El risc que hi ha és que el demos col·lectiu s’organitzi i agafi solidesa en contra, precisament, d’aquests col·lectius: ja passa amb els immigrants, com veiem amb l’auge de l’extrema dreta. No és igual, però en el cas del turisme, la ràbia, per inèrcia, es pot dirigir més contra el visitant que no contra qui en fa negoci.
—És clar. El demos hauria de ser integrat per totes les persones que formen part d’una mateixa circumscripció. El problema no és que siguin variades entre elles, sinó molt inestables en el temps. Si són molt variades en el temps, això es fa més complex. Ho veiem amb aquests grups socials que no són nous però que ara agafen més potència perquè les condicions permeten que n’hi hagi més, que són això que en diem expats per no dir-ne immigrants. Les capes de professionals que poden viure en una ciutat gairebé sense relacionar-se amb l’entorn de la ciutat. No parlen la llengua, gairebé no es relacionen amb ningú del barri, tenen clients per tot el món i corren per Barcelona, com dir-ho, d’una manera supracutània. No la toquen, del punt de vista de la seva integració en un demos col·lectiu.

—Una part del problema també té a veure amb la mena de ciutat que les institucions promouen. En mig any, per exemple, Barcelona ha tingut la Copa Amèrica, la desfilada de Louis Vuitton, la Fórmula 1 al passeig de Gràcia i macrofestivals com el Primavera Sound.
—L’impuls d’aquests grans esdeveniments, a Barcelona i a tot el món, normalment, és privat. Darrere hi ha la voluntat de guany privat. La feina dels poders públics és veure com, si es considera que aquests esdeveniments poden venir a la ciutat, se’ls pot posar al servei d’un model de ciutat. Aquest és el repte: no fer de la ciutat un camp d’aterratge per a aquests esdeveniments que, aprofitant el bé comú, agafen el benefici i se’n van, sinó de quina manera puc fer servir un esdeveniment per transformar la ciutat en benefici de la col·lectivitat. Els Jocs Olímpics del 92 tenen aspectes molt polèmics i moltes mancances, però hi havia una visió sobre com podien ajudar a fer prosperar una sèrie de projectes que la ciutat tenia en aquell moment.

—Ja que hem parlat concretament de Barcelona, creieu que els governs de la ciutat se n’han sortit?
—Sobretot als anys vuitanta, el balanç és més positiu que negatiu. El període dels governs dels comuns es caracteritza també per haver estat capaç d’aturar un conjunt de coses que no haurien tingut un efecte positiu. Pel que fa al govern actual, encara és massa d’hora per a fer-ne balanç.

Oriol Nel·lo (fotografia: Enric Galli).

Diu la batllessa de València, María José Català, que s’escriu whatsapps habitualment amb el seu col·lega Jaume Collboni. “He de dir que la nostra relació és molt sana i molt bonica. En fi, ens escrivim whatsapps, però quan toque barallar-se, ens barallarem”, va dir. Català es referia a la recança que li fa veure que Barcelona és enguany l’escenari de la Copa Amèrica de vela, i la baralla que preconitza és la que s’obrirà quan s’haja de decidir on es farà novament la competició. Encara falten mesos, perquè és el guanyador del desafiament qui decideix el següent camp de regates, però Català està disposada a tot per a aconseguir-ho. El seu predecessor, Joan Ribó, en va fugir com de la pesta. Va declinar l’oferiment i va ser quan Barcelona va entrar en joc.

Jaume Collboni, encantat amb la Copa Amèrica

La Copa Amèrica és la competició que tants dies de glòria privada va donar a la cúpula valenciana del PP encapçalada en els dies de vi i roses per Francisco Camps i Rita Barberà. Anys després, la glòria va esdevenir drama, les roses es van esmorteir i el vi es va fer agre. Amb tot, Català insisteix que lluitarà perquè la copa de les cent guinees torne a València. El motiu, literalment, és la relació que València té amb la mar… El PP valencià ja es va encendre en flames el 2022 quan va veure que Barcelona enguany seria la seu d’una competició que considera pròpia per dret de conquesta. I per això altre que diu Català: que València té mar.

Collboni ha heretat el projecte de la Copa Amèrica d’Ada Colau, que en va negociar el cànon de setanta milions i els altres detalls, però l’ha abraçat amb fervor i s’hi sent molt còmode. Li agraden els grans esdeveniments i no ho amaga. Dilluns mateix va anunciar que el Tour del 2026 començaria a la ciutat. “Barcelona ha tornat”, va dir. Sense especificar d’on, tot i que tothom va entendre que era a la política de les grans competicions esportives, amb la memòria dels jocs olímpics maragallians del 1992.

Les contradiccions dels Comuns amb la Copa Amèrica els comencen a esclatar als dits

Pòquer de grans esdeveniments a Barcelona

Exhibició de fórmula 1 al centre de la ciutat, Copa Amèrica de vela i eixida del Tour l’any 2026, un trio d’esdeveniments esportius mundials per a situar Barcelona al mapa, que ha de ser, a parer de Collboni, el motor del desenvolupament econòmic, que atraurà encara més visitants per a oferir-los coses noves i cada volta més exclusives. Collboni va anar més enllà i va cantar pòquer: “Barcelona esdevindrà l’única ciutat del món que ha acollit uns jocs olímpics, un mundial de futbol, la Copa Amèrica i el Tour”, va dir tot parlant de la capitalitat internacional de l’esport.

La Copa Amèrica també és coneguda per la fórmula 1 de la mar, perquè els vaixells que hi competeixen són dotats de tecnologia punta i darrere cada equip hi ha un exèrcit d’enginyers i tècnics de tota mena per a fer que els velers volen sobre les onades. Ara s’escau que a Barcelona s’hi ha fet el road show de la fórmula 1 mentre el port bull amb els preparatius de les regates. Per això, Barcelona té un fan forum i un fan village i un paddok, tot de noms en anglès d’allò més cools per a projectar al món el miratge de la ciutat feliç i despreocupada que no mira pèl a l’hora de servir, constantment, imatges dites espectaculars.

Tot això ha de servir per a tenir contents Liberty Media, els amos de la fórmula 1, perquè el contracte per a fer el Gran Premi de Catalunya a Montmeló s’acaba l’any 2026 i Madrid vol endur-se’l siga com siga. I per això Collboni vol conservar-lo siga com siga, i per això posa la ciutat als seus peus. Per a tenir-los de cara en les negociacions de pròrroga que ja han començat.

Els bòlids pel passeig de Gràcia

No sabem si Català i Collboni bescanvien whatsapps sobre com va anar l’exhibició de cotxes de fórmula 1 per la ciutat. Hi ha molts col·lectius en contra de fer rodar els monoplaces per l’eix més vistós de Barcelona. València també en sap molt, d’això, de convertir els espais urbans en pistes de curses. La diferència és que al Principat, d’ençà del 1991, hi ha el circuit de Montmeló que és on habitualment es fan les curses, tant de cotxes com de motos, i allà és on es farà diumenge la competició oficial, i València no en tenia. Els amos de la fórmula 1 van considerar que el Ricardo Tormo de Xest no complia les condicions per a fer-hi córrer els bòlids. A més, no era això que volien Camps i Barberà, perquè Xest no és tan fotogènic com València. Ells van voler fer de València el Montecarlo del segle XXI i van posar els cotxes damunt l’asfalt de la ciutat. No es van atrevir a fer-los circular pels carrers de Xàtiva o de Colom, o per la plaça de l’Ajuntament, que seria l’equivalent a l’eix passeig de Gràcia – Plaça Catalunya, perquè consideraven que amb la Ciutat de les Arts, el port i la platja ja tenien un escenari que quedaria fabulós en els plans de televisió. A més, fer-ho així implicava executar l’anomenat PAI del Grau a la façana marítima, amb tots els guanys que representava per a moltes butxaques. El naufragi va ser estrepitós i ja és als llibres d’història.

Ciurcuit de Fórmula 1 de València: un cadàver d’asfalt i fems

La ciutat com a escenari per a mandataris sense projecte

Resten per al record les imatges de Rita Barberà i Francisco Camps passejant-se en un Ferrari blau conduït per Fernando Alonso en el circuit de Xest, o una altra amb tots dos abraçats a la copa de la competició de vela. Ahir a Barcelona, el fons per a l’exhibició van ser la Casa Batlló i més edificis singulars. A València, a principi de segle, va ser la Ciutat de les Arts, la mar i un pont llevadís construït a posta. I això tenen en comú totes dues ciutats, que les han convertides en aparadors, decorats pensats perquè les elits esportives amplien i multipliquen el negoci.

Joan Olmos, professor d’urbanisme de la Universitat de València, explicava fa un parell d’anys en una entrevista a VilaWeb que aquesta passió dels ajuntaments pels grans esdeveniments és una mena de marca del provincianisme i també una mostra de la falta de projecte propi per a oferir polítiques que els interessen als ciutadans i els milloren la vida. Primer, Barcelona i després València han caigut en el parany de la turistificació extrema de la trama urbana, amb la proliferació d’apartaments turístics pràcticament a tots els barris, cosa que en canvia la fesomia –amb la pèrdua dels comerços tradicionals, per exemple–, hi dificulta les relacions humanes i de veïnatge i pràcticament hi impedeix l’accés a un habitatge digne a un preu assequible, per exemple.

El president del parlament balear, Gabriel Le Senne (Vox) ha organitzat un enorme escàndol polític amb la seua reacció violenta contra les diputades socialistes Mercedes Garrido i Pilar Costa, membres de la mesa del parlament, quan exposaven una fotografia d’Aurora Picornell, en protesta contra l’intent de derogació de la llei de memòria democràtica.

Aurora Picornell va ser una política comunista i sindicalista assassinada a vint-i-quatre anys per un escamot de falangistes i convertida en símbol popular de la resistència antifranquista a Mallorca. El 2017, quan es van complir vuitanta anys de l’assassinat, fou nomenada per unanimitat de tots els partits filla predilecta de Mallorca. I des que se’n van trobar les restes en una fossa comuna del cementiri de Son Coletes, el 2022, el seu nom i la seua imatge han esdevingut enormement populars i respectades.

Le Senne, ple d’ira, va esgarrar un dels retrats de Picornell que les diputades havien posat a la taula presidencial del parlament i va tancar violentament l’ordinador de la diputada Garrido. La ràbia descontrolada del president del parlament balear ha desencadenat, és clar, una demanda generalitzada de dimissió entre la classe política, demanda que avui i demà segurament es transformarà en una important protesta ciutadana, amb dos actes consecutius convocats per a exigir la dimissió de Le Senne. Però sobre aquesta dimissió o destitució, el PP –imprescindible per a aconseguir-la– calla.

El gest de Le Senne no hauria de sorprendre ningú. Quan col·loques un energumen feixista al capdavant d’un parlament la cosa simplement no pot anar bé. Pot tardar més o menys a esclatar, però acabarà esclatant. Le Senne, a més, no era gens desconegut. Ben al contrari, era un personatge públic i polèmic –ara fa un any, quan el van nomenar, ja vam publicar-ne aquest perfil, que el retratava de sobres– i per tant era públic i notori que una cosa com aquesta que ha passat acabaria passant.

El PP, malgrat tot i malgrat els advertiments de tothom, va decidir, d’acord amb els seus pactes de govern, que Vox assumís la presidència de parlament i que el Molt Honorable President fos aquest personatge que no té res d’honorable i que no ha deixat de demostrar des que el varen nomenar que no ha entès què vol dir guardar el decòrum institucional, respectar l’etiqueta parlamentària i ni tan sols tenir el mínim d’urbanitat, si em permeteu de fer ús d’aquesta paraula antiquada i que, evidentment, ha perdut el significat que tenia.

I ara és el PP que té el maldecap sobre la taula. Le Senne ha de dimitir o ha de ser destituït, perquè comportaments com el seu no són tolerables en cap parlament democràtic. Però com que el líder de Vox no voldrà plegar, el PP hauria de sumar els seus vots als de l’oposició per obligar-l’hi, cosa que, al seu torn, podria fer perillar el fràgil govern que presideix Margalida Prohens, que no té precisament unes magnífiques relacions amb Le Senne. En un intent de rebaixar la tensió, Le Senne va demanar ahir unes disculpes que van sonar a poca cosa, per més que cal valorar que ni això hauria fet si no fos perquè la polèmica ha arribat als extrems que ha arribat.

Però la qüestió no és tan sols el gest. El rerefons polític és especialment important i, passe què passe amb Le Senne, no es pot deixar de banda. Tot aquest escàndol s’ha desencadenat per la proposta de la formació ultradretana de derogar la llei de memòria democràtica balear. I sobre això la violència expressada per Le Senne tan sols es pot entendre com un reflex –pàl·lid, per sort, encara, i no comparable, però amb la mateixa intenció– de la violència criminal que els seus van desencadenar a Mallorca després de la victòria de la insurrecció franquista.

 

PS. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.

“L’economia catalana funciona, presenta una molt bona dinàmica i evolució i disposa d’uns fonaments sòlids i estables per a afrontar els reptes de futur amb ambició i capacitat de resiliència”, ha dit el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, aquest matí, en la presentació de l’Informe Anual de l’Economia Catalana 2023. Per la seva banda, la consellera d’Economia i Hisenda en funcions, Natàlia Mas, ha subratllat que “l’any 2023 l’economia catalana resisteix i avança en un entorn compleix i incert”: “Si bé el 2022 ja es va recuperar el nivell de PIB previ a la pandèmia, el 2023 ens situem prop d’un 3% per sobre. No podem oblidar que el creixement de l’economia catalana quintuplica el de la zona euro.”

A més, ha destacat que “la fortalesa del mercat laboral ha contribuït a reduir les desigualtats socials, i tant la taxa de pobresa com l’índex de Gini se situen en mínims de tota la sèrie històrica”.

Amb paraules positives, les autoritats catalanes han conclòs que l’any passat va ser un exercici positiu per a l’economia. Concretament, s’han referit sobretot a dos aspectes que, del meu punt de vista, han estat, efectivament, els punts més capdavanters de l’any. Les exportacions i el bon comportament del mercat laboral, amb sengles rècords històrics, han fet del 2023 un any positiu, que té el mèrit afegit d’esdevenir-se en un entorn molt complicat. I tots dos són assenyalats com a punts més destacats en l’informe.

Comencem pel comerç exterior. Segons que explica el document, la demanda externa ha estat un dels grans motors de creixement pel dinamisme de les exportacions de béns i serveis no turístics i també perquè ha continuat el procés de recuperació del turisme estranger. Així, les exportacions de béns de Catalunya van créixer d’un 6,1% en termes corrents i van sobrepassar per primer cop els 100.000 milions d’euros, un augment que contrasta amb l’atonia del comerç mundial i la caiguda de les exportacions en economies properes, com Alemanya (-2,0%) o el Regne Unit (-3,5%).

I, evidentment, les exportacions són obra de l’esforç fet per les empreses de Catalunya. Podem llegir que les empreses exportadores regulars i amb vendes a l’exterior superiors a 50.000 euros anuals van augmentar d’un 2,2%, i el 2023 assoliren un màxim de 7.882. En aquesta expansió sobresurt la tendència de les grans empreses exportadores regulars, és a dir, les empreses amb exportacions superiors als 5 milions d’euros, amb un augment del 20,2% entre els anys 2019 i 2023, fins a les 1.940 empreses. Catalunya concentra bona part de les grans companyies exportadores regulars de l’estat espanyol en la majoria de sectors de les indústries manufactureres.

L’altre punt més destacable és el bon comportament del mercat laboral.
Efectivament, l’any 2023 l’ocupació va continuar amb un augment significatiu, i l’afiliació a la Seguretat Social va créixer d’un 2,9% i va assolir un nou màxim, mentre la població ocupada, segons l’EPA, va créixer d’un 3,9% i també va arribar a un rècord històric de 3.734.500 ocupats. La diferència entre les dues dades, que provenen de fonts molt diferents –l’una, dels registres laborals, i l’altra, d’una enquesta– és relativament petita (3,69 milions davant 3,73, és a dir, un 1%) la qual cosa, que històricament és poc habitual, apunta a una aproximació bastant realista de les xifres.

L’informe també destaca que la creació d’ocupació més qualificada (el 40% del total), que inclou els professionals científics o els tècnics de suport, ha estat important. I que el mercat de treball ha pogut absorbir el fort increment de la població activa (3,2%), cosa que ha permès de reduir la taxa d’atur d’un 10,0% el 2022 a un 9,3% el 2023, la taxa anual més baixa d’ençà del 2008. L’any 2023, l’augment de l’ocupació ha anat acompanyat d’un nou mínim històric en la taxa de temporalitat (14,1%), que, després de dècades en valors molt superiors als europeus, ara és molt similar a la de la zona euro (14,5%). Aquest és un punt dubtós, com ja hem comentat moltes vegades, perquè d’ençà de la reforma del mercat molts treballadors temporals han passat a constituir-se com a fixos discontinus i no compten per a la taxa de temporalitat (ni la de desocupació, mentre no treballen), encara que, en la realitat, ho continuen essent. Vet aquí què pot fer la semàntica!

Vist amb la perspectiva que donen aquests sis mesos de diferiment, hi ha dos aspectes, que també comenta l’informe, que em semblen molt importants. El primer és que hi ha hagut un creixement sectorial més diversificat que en el cas de l’economia espanyola i de la zona euro. Per sectors econòmics, el 2023 destaca el creixement important dels serveis i la millora a la indústria, mentre que la construcció es va moderar i el valor afegit del sector agrari va sofrir l’impacte de la sequera. La recuperació de la indústria (3,5%) s’explica, en bona part, per les menors tensions en els costs de producció i en els factors productius bàsics, com les primeres matèries, just al contrari del que havia passat l’any 2022. Els serveis, per la seva banda, van créixer d’un 3,1%, amb un creixement molt generalitzat per activitats.

I subratlla que aquest creixement sectorial a Catalunya va ser més diversificat que el de l’estat espanyol i els països de l’entorn. Així, les contribucions del sector industrial, del comerç, transport i hostaleria i dels serveis professionals van ser molt superiors a Catalunya que no pas a la zona euro, mentre que en el cas d’Espanya la meitat de l’avanç del 2023 es va derivar només de la branca de comerç, transport i hostaleria.

I el segon aspecte ressenyable és que l’any passat va presentar un patró de creixement més equilibrat, amb aportacions positives, tant de la demanda interna com de l’externa. Segons l’informe, el creixement del PIB català s’ha basat en una aportació positiva tant de la demanda externa (1,4 punts) com de la demanda interna, que ha contribuït amb 1,2 punts, sobretot per l’augment del consum de les llars, impulsat pel bon comportament del mercat de treball, l’increment dels salaris i la moderació en la inflació. En canvi, la formació bruta de capital, és a dir, la inversió, ha mostrat un comportament més feble pel descens en els béns d’equipament. Aquest és, sense dubte, el punt més negatiu de l’any i és fruit de la incertesa en què han viscut els empresaris, arran de l’entorn econòmic i geopolític, en els moments en què han hagut de prendre les seves decisions de futur.

Dit això, no es pot passar per alt que hi ha hagut dos elements que van enterbolir el paisatge econòmic durant tot l’any, més enllà de la geopolítica. El primer, molt important, ha estat la política monetària seguida pel BCE que ha portat els tipus d’interès a nivells molt alts, que feia anys que no vèiem, la qual cosa ha frenat no tan sols les inversions empresarials, sinó també el sector immobiliari, amb el fort encariment de les hipoteques. I el segon ha estat la manca d’aigua. Durant els anys 2021, 2022 i 2023 Catalunya ha viscut la sequera més important d’ençà que en tenim registres, el 1950, que ha culminat amb les restriccions i que ha ocasionat moltes pèrdues no tan sols en l’agricultura, sinó també en els sectors industrials que tenen una forta despesa d’aigua en els respectius processos productius.

I, potser, un aspecte molt positiu, afegeixo jo, és que el quart trimestre, malgrat tot, va presentar una millora considerable en l’evolució del ritme d’activitat i va fer de trampolí perquè el 2024 comencés molt millor que no s’havia previst. Un fet del qual som conscients pel creixement important del primer trimestre d’enguany, i que, molt probablement, també ho serà en el segon, amb les dades de què disposem. Això també ha portat les institucions que fan previsions a millorar sensiblement les fetes inicialment per a l’exercici d’enguany.

 

La ministra d’Afers Exteriors d’Andorra, Imma Tor, i el conseller d’Interior del govern de la Generalitat de Catalunya, Joan Ignasi Elena, han signat un conveni de cooperació transfronterera entre els serveis de prevenció, extinció d’incendis i salvament. El conveni durarà quatre anys i és prorrogable per un període de quatre anys addicionals.

Dues-centes hectàrees en pugna: continua la disputa pels límits entre Andorra i l’estat espanyol

Segons que ha informat el ministre portaveu andorrà, Guillem Casal, l’acord va més enllà del suport puntual en intervencions a zones frontereres i que formalitza la cooperació que ja es duu a terme actualment.

El conveni estableix l’ajuda directa i mútua en la cobertura territorial necessària en casos de grans sinistres, a més de preveure un protocol d’actuació conjunt a les zones frontereres i un d’específic per a la vall d’Os de Civís i un altre per a l’aeroport d’Andorra-la Seu d’Urgell. En aquest sentit, s’estableix que la col·laboració en la intervenció de sinistres implica l’assistència recíproca, sobretot en els àmbits d’influència de la Regió d’Emergències de Lleida i de la Regió d’Emergències Centre amb el Principat.

Les dues parts s’han compromès en el suport operatiu en cas de sinistres als límits territorials, en incendis forestals, en sinistres de característiques especials per la seva magnitud, en l’elaboració de protocols i en la realització de simulacres relacionats amb els rescats de muntanya.

A més, es preveu que una comissió de seguiment avaluï les necessitats concretes i vetlli per assolir la màxima eficàcia i eficiència en els serveis de prevenció, d’extinció d’incendis i de salvaments.

Si Salvador Illa i Carles Puigdemont no aconsegueixen de ser investits, el 13 d’octubre hi haurà unes altres eleccions. Els dos mesos vinents es poden convertir, a la pràctica, en una llarga pre-campanya electoral en què el tacticisme polític sigui la norma. El Parlament de Catalunya continua blocat per les dificultats d’arribar a un acord de govern i el risc de la repetició electoral no s’esvaeix. El president de la cambra, Josep Rull, ha constatat avui que cap candidat no havia mostrat la voluntat de sotmetre’s al ple la setmana vinent després de la ronda de contactes amb els partits. Ni el PSC ni Junts no volen que Illa o Puigdemont es desgastin amb una primera investidura fallida que posaria en marxa el rellotge de dos mesos fins a la convocatòria electoral, de manera que el comptador l’engegarà l’anomenat acte equivalent. Dimecres, hi haurà un ple en què Rull llegirà una resolució gairebé idèntica a la que va fer el 21 d’octubre de 2020 el president del parlament aleshores, Roger Torrent, després de la inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra. Igual que llavors, els grups podran intervenir durant cinc minuts, de més petit a més gran. La resolució es publicarà al butlletí oficial (BOPC) i el compte enrere haurà començat. El dilluns 26 d’agost serà l’últim dia per a votar una investidura.

Fins ara no havia passat mai una situació com aquesta. L’acte equivalent va ser una fórmula per a tancar una legislatura sentenciada per la inhabilitació del president, però els inicis de legislatura s’havien caracteritzat per debats d’investidura reeixits o fallits dins el termini legal de deu dies posteriors a la constitució del parlament. L’endimoniada aritmètica ha portat el PSC i Junts a provar d’arribar en les millors condicions a l’agost, primer, i a l’octubre, després, si cal. Els dos partits han comunicat a Rull que volen intentar de ser investits però necessiten més temps per aconseguir el suport que els cal. No són els únics que en necessiten. El temps serà vital perquè ERC, abocada al procés intern del seu congrés del novembre, acabi decantant-se per una de les dues opcions o per cap de les dues. I es convertirà, igualment, en una eina de pressió en les negociacions dels partits, perquè no tots hi guanyarien ni hi perdrien igual davant l’abisme electoral.

No hi ha cap data per a una investidura propera i el compromís de Puigdemont de tornar ha quedat en l’aire. Junts ha insistit que el president a l’exili tornarà quan hi hagi un ple i el pròxim pas l’haurà de fer el jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena. Si Llarena fa cas de la fiscalia i de la defensa, i aixeca l’ordre de detenció contra Puigdemont, el retorn del dirigent de Junts no tindrà impediments, amb permís del que passi amb la causa del Tsunami, que la fiscalia també vol que s’arxivi. Si fos així, i el Suprem li donés via lliure, Junts podria programar el retorn al Principat a conveniència, sabent que la restitució és ara mateix gairebé impossible, perquè el PSC refusa de ple d’abstenir-se, però tenint també en compte les dificultats que tindrà Illa per a tancar un acord amb ERC i els Comuns.

Illa ni tan sols vol considerar la possibilitat que no arribi a tenir el suport d’Esquerra i els Comuns. La incògnita és què farà si no se’n surt: si igualment voldrà projectar-se com a presidenciable en una investidura sense possibilitats de prosperar. La seva intenció declarada és comunicar a Rull que vol sotmetre’s a la votació quan tingui un pacte “madur”, però demana marge. I, mentrestant, discreció en les negociacions. És el mateix silenci públic que reclama Junts. El calendari s’ha convertit, com es preveia, en un factor clau: per a provar de pressionar ERC –i els seus militants– perquè cedeixi si no vol aventurar-se en unes noves eleccions que afegirien més maldecaps al procés intern, i per ressituar-se discursivament arran del perill que el 13 d’octubre sigui una realitat. Qui tindrà la culpa d’una repetició electoral? D’això també tractarà el que vindrà a partir d’ara. Fa dies que Esquerra remarca la responsabilitat que tenen el PSC i Junts perquè la legislatura prosperi i insisteix que no li fan por les urnes. La gestió de les negociacions de la investidura impactarà de manera decisiva en la batalla congressual d’ERC, en la definició del projecte polític i dels lideratges. Això, i el fet que els militants tindrà l’última paraula, fa més imprevisible què passarà.

Illa s’agafa al marge legal de dos mesos i demana més temps per a la investidura

“Estic convençut que la capacitat de construir consensos, ponts i diàleg farà possible el debat d’investidura”, ha dit Rull en la declaració al despatx d’audiències. El president del parlament es reserva la potestat de proposar un altre candidat quan el PSC o Junts es moguin. I si tots dos pretenen de ser el darrer d’intentar-ho i esgotar el termini del 26 d’agost? El president del parlament tindria la potestat de decidir qui va primer, tenint en compte els suports de cada candidat. Entre la primera votació i la segona d’un mateix ple d’investidura hi ha d’haver 48 hores de marge, però es podrien convocar plens successius precedits, fins i tot, d’una ràpida ronda de consultes per telèfon. Ara bé, els dies de l’1 al 15 d’agost són inhàbils: la mesa del parlament hauria de reunir-se i acordar que aquests dies la cambra continués funcionant. A més, Rull ha convocat el ple dimecres vinent, i no pas dimarts, perquè el 25 es pugui reunir la mesa i la junta de portaveus, un cop s’hagin acabat de constituir els grups parlamentaris. Rull es reunirà demà amb el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, i viatjarà després a Bèlgica, Suïssa i Catalunya Nord per trobar-se amb Puigdemont, Ruben Wagensberg i Lluís Puig, els diputats a l’exili. Els dies passaran pendents que algú decideixi d’assumir el primer risc.

ERC reclama que el rellotge de la repetició electoral es posi en marxa en el ple

Centenars de veïns de Barcelona han tallat el carrer d’Aragó per a expressar el rebuig contra l’exhibició de la fórmula 1 al centre de la ciutat. La concentració ha començat a les 17.30. La Guàrdia Urbana ja havia evitat prèviament que cap cotxe accedís a l’indret de tal manera que no n’hi ha hagut cap que quedés atrapat per la protesta.

La fórmula 1 aterra a Barcelona amb polèmica: més de 150 entitats s’hi concentraran en contra

El portaveu de l’entitat Eixample Respira, Jordi Elgström, ha afirmat que la manifestació pretén dir prou a un model de ciutat insostenible. A parer seu, l’exhibició de la fórmula 1 és un disbarat desproporcionat, per la contaminació i el soroll que genera. “No pot ser que apostem per un model de ciutat basat en macroesdeveniments que privatitzen l’espai públic i ens expulsen de la ciutat. Volem una ciutat que pensi en el veïnat i que no sigui un parc temàtic”, ha afegit.

La fórmula 1 arriba a Barcelona: com afectarà el trànsit?

Les entitats convocants van signar un manifest en què expressen el rebuig a la circulació de vehicles de fórmula 1 per la ciutat i demanen tant a l’ajuntament com al govern de la Generalitat que prioritzin polítiques que garanteixin la salut i el benestar del veïnat, per sobre dels macroesdeveniments que pretenen captar més visitants.

L’objectiu del manifest i la concentració és aixecar la veu contra l’espectacle de la fórmula 1 i exhibir la força i la unitat de les entitats socials de la ciutat. Alhora, les entitats promotores deixen clar que la reivindicació va més enllà d’aquesta tarda i també va adreçada contra el model de ciutat que, a parer seu, promou actualment el consistori.

El ‘Road Show’ pren el centre de la ciutat

Unes 38.000 persones, segons l’ajuntament, s’han congregat als voltants de la plaça de Catalunya i del passeig de Gràcia per assistir a l’exhibició de bòlids de la fórmula 1. L’acte serveix per a escalfar motors pel cap de setmana, quan es disputarà el gran premi al circuit de Catalunya a Montmeló (Vallès Oriental).

L’acte forma part del Fórmula 1 Barcelona Fan Festival. La fira, impulsada conjuntament per l’ajuntament de la ciutat i el Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat, s’ha instal·lat a la plaça de Catalunya fins diumenge, amb activitats lúdiques com ara exposicions de vehicles de competició o simuladors de pilotatge.

És la primera vegada que Barcelona acull una exhibició d’aquest tipus. L’any passat se’n va fer una similar a Madrid, enmig de les negociacions de les autoritats madrilenyes per aconseguir que la competició hi organitzi un gran premi.

El president del Parlament, Josep Rull, viatjarà a Bèlgica i Suïssa per a reunir-se amb els diputats a l’exili. Concretament, es reunirà amb el president Carles Puigdemont i Lluís Puig, de Junts, i amb el diputat d’ERC, Ruben Wagensberg.

Rull engegarà el compte enrere per a la investidura, que acabarà el 26 d’agost

Així, demà visitarà la delegació del govern a Bèlgica i es reunirà amb Puigdemont; divendres farà el mateix a Ginebra amb Wagensberg i diumenge es desplaçarà fins a Prats de Molló i la Presta per a visitar Puig.

Abans, ha anunciat que engegarà el compte enrere de dos mesos de termini perquè hi hagi la possibilitat d’investir un president de la Generalitat de Catalunya. Ha comparegut després de la ronda de consultes que ha fet amb tots els grups parlamentaris en què ha constatat que cap no ha proposat cap candidat per a la investidura prevista per al 25 i 26 de juny.

Ahir, el Tribunal Constitucional espanyol (TC) va admetre a tràmit el recurs del PP contra la decisió de la mesa d’edat del Parlament de Catalunya, que va admetre el vot delegat dels diputats exiliats Carles Puigdemont i Lluís Puig durant la sessió de constitució.

Junts refusa una primera investidura fallida de Puigdemont i en deixa en suspens el retorn

El Partit Popular Europeu ha decidit avui que l’alemany Manfred Weber torni a ser el president del grup en aquesta nova legislatura del Parlament Europeu. Una de les deu vice-presidències serà per a Dolors Montserrat, cap de la delegació del PP espanyol.

És el quart mandat de Weber com a president del grup parlamentari, que es renova cada mig mandat, i Montserrat també revalida el càrrec que ocupa d’ençà de l’any passat.

El Partit Popular Europeu va guanyar les eleccions europees amb 190 escons dels 720 en joc a tota la Unió Europea; seguit del grup Socialistes i Demòcrates (S&D, amb 136) i de Lliberats (Renew, amb 80).

En la reunió per a elegir la direcció del grup –d’una durada de dos anys i mig–, els eurodiputats del PP també han nomenat la desena de vice-presidents, també per al mateix període.

Juntament amb Montserrat, els altres vice-presidents seran el francès François-Xavier Bellamy (Els Republicans), el polonès Andrzej Halicki (Plataforma Cívica), l’holandès Jeroen Lenaers (Anomenada Demòcrata Cristiana), el romanès Siegfried Muresan (Partit Nacional Liberal) la portuguesa Lidia Pereira (Partit Social Demòcrata), l’italià Massimiliano Salini (Força Itàlia), el suec Tomas Tobé (Partit Moderat), l’eslovena Romana Tomc (Partit Demòcrata Eslovè) i la croata Željana Zovko (Unió Democràtica Croata).

El president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, ha anunciat que engegarà el compte enrere de dos mesos de termini perquè hi hagi la possibilitat d’investir un president de la Generalitat de Catalunya. Rull ha comparegut després de la ronda de consultes que ha fet amb tots els grups parlamentaris en què ha constatat que cap d’ells no havia proposat cap candidat per a la investidura prevista els dies 25 i 26 de juny. “Cap grup no ha proposat cap candidat per a aquesta investidura, però sí que hi ha dos grups, el del PSC i el de Junts, que han expressat la voluntat de proposar un candidat en el decurs dels dos mesos vinents.”

Junts refusa una primera investidura fallida de Puigdemont i en deixa en suspens el retorn

Per això, Rull ha convocat un ple el dia 26 de juny, en què donarà compte d’aquesta decisió, després d’haver signat la resolució corresponent que activarà el compte enrere de dos mesos perquè, si no hi ha cap president investit, es convoquin automàticament unes eleccions. “A la mesa i a la presidència del parlament li correspon de fer la tasca d’acompanyament. L’exerciré amb el màxim nivell d’intensitat que sigui capaç de fer”, ha recalcat.

Rull s’ha mostrat confiat que algun dels dos grups aconseguirà el suport necessari per a presentar un candidat a la investidura. “Estic convençut que la capacitat de construir consensos, ponts i diàleg farà possible el debat d’investidura”, ha assegurat.

 

Declaració del president, Josep Rull, per informar del resultat de la ronda de consultes amb les formacions parlamentàries per proposar un candidat a la presidència de la Generalitat https://t.co/RhSpHqqnC3

— Parlament de Catalunya (@parlamentcat) June 19, 2024

Aquest matí, el dirigent del PSC, Salvador Illa, ha comunicat a Rull que volia optar a la investidura però que necessitava més temps per a aconseguir un acord amb ERC i els Comuns. “No vull fer perdre el temps a ningú, però tampoc no vull posar pressa a ningú”, ha dit en la reunió.

Illa s’agafa al marge legal de dos mesos i demana més temps per a la investidura

En la mateixa línia s’han expressat el president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, i la portaveu, Mònica Sales, en la reunió que han fet amb el president del parlament. “Junts per Catalunya i el president Puigdemont tenim intenció d’anar a la investidura, però no ara”, han assegurat.

Finalment, ERC ha traslladat a Rull que consideraven “irresponsable” i un “menyspreu” a les institucions i als ciutadans que ni Salvador Illa ni Carles Puigdemont estiguessin disposats a entomar una primera investidura fallida.

Si s’esgoten els dos mesos de termini sense que hi hagi un ple d’investidura, es convocaran eleccions al parlament automàticament per al diumenge 13 d’octubre.

El president del parlament de les Illes, Gabriel Le Senne, s’ha disculpat vagament després de l’espectacle que va muntar ahir a la cambra, quan va estripar un cartell en què apareixien els retrats de dones assassinades pel franquisme –incloent-hi la sindicalista Aurora Picornell– durant la sessió en què es debatia la proposta de la formació ultradretana per a derogar la llei de memòria democràtica.

VÍDEO | Escàndol al parlament de les Illes: Le Senne estripa una fotografia d’Aurora Picornell i expulsa membres de la mesa

 

#ÚLTIMAHORA #URGENT Le Senne surt per demanar disculpes: “Vull posar pau. En concret, el gest de tancar-li l’ordinador. En aquest cas em vaig equivocar. Jo no vaig esqueixar res a propòsit, la meva intenció va ser retirar aquell cartell”.

https://t.co/1yvpFRMVX3 pic.twitter.com/hC2zoaEMkA

— IB3 Notícies (@IB3noticies) June 19, 2024

“Vull posar pau. Demà farà un any que sóc president del parlament i la gent ja sap que no sóc partidari d’aquest tipus d’espectacles. Per tant, vull demanar disculpes a tots els diputats i als ciutadans”, ha dit.

Ara bé, Le Senne s’ha enrocat i ha negat haver comès cap delicte d’odi. També ha assegurat que no sabia que es tractava d’una imatge de dones assassinades pel franquisme a les Illes, de manera que ha evitat d’entrar en el debat de la memòria històrica: “En aquest cas concret, em vaig equivocar, ho hauria d’haver demanat als serveis de la cambra. No sabia què estripava. Jo no vaig estripar res a propòsit, la meva intenció era retirar aquell cartell.”

El govern espanyol estudia accions legals contra Le Senne per haver estripat una foto d’Aurora Picornell

Unes hores abans, el polític ultra de Vox s’ha negat a dimitir en un comunicat en què també ha acusat la vice-presidenta segona de la mesa, Mercedes Garrido, i la secretària segona, Pilar Costa, de tenir una actitud provocadora.

A més, ha dit que era víctima d’una campanya d’assetjament, insults i amenaces a les xarxes socials. “Tot intent de menyscabar la neutralitat de les nostres institucions és un atac contra la democràcia i l’estat de dret”, conclou.

Els estudiants de les Illes que han fet les proves d’accés a la universitat (PAU) ja poden consultar-ne les notes. Us expliquem com podeu saber les notes de la selectivitat 2024.

Ja es poden consultar les notes de la selectivitat 2024 a Catalunya

Les notes es poden consultar al portal d’accés a la universitat de la UIB. Cal introduir-hi el nom d’usuari i la contrasenya personals, accedir a l’apartat de formació i, tot seguit, al de proves d’accés. També es poden veure les notes amb l’aplicació per a la Gestió Educativa de les Illes Balears (GestIB).

Les notes del País Valencià es van publicar divendres de la setmana passada, i es poden consultar ací.

En quin període es pot demanar la revisió d’un examen?

A Catalunya i les Illes es podran demanar revisions de demà fins divendres (els dies 19, 20 i 21). A Catalunya, els nous resultats es podran consultar el 2 de juliol, i els qui hagin demanat la revisió la podran veure del dimarts 2 al divendres 5 de juliol. A les Illes, els nous resultats es publicaran el primer de juliol per a la primera revisió, i el 4 de juliol per als qui en sol·licitin una altra.

‘Cuit’ o ‘cogut’? Aprovaríeu la part de gramàtica de l’examen de català de la selectivitat?

Quan és la convocatòria extraordinària?

Els alumnes que no hagin superat la selectivitat 2024 tindran una segona oportunitat. La convocatòria extraordinària a les Illes serà els dies 9, 10 i 11 de juliol. I, a Catalunya, el 3, 4 i 5 de setembre.

Termini de pre-inscripció i nota de tall

El termini de pre-inscripció universitària a Catalunya s’acaba el 28 de juny. La primera assignació de places es farà el primer de juliol. A les Illes, el termini de pre-inscripció s’acabarà el 3 de juliol. La primera llista d’admesos es publicarà el 12 de juliol.

Les notes de tall no se sabran fins a mitjan juliol, perquè depenen de l’oferta de places i de la demanda dels estudiants. Cal esperar a la correcció definitiva de totes les proves. Així i tot, de manera orientativa, es poden consultar les notes de tall de l’any passat a Catalunya i a les Illes.

Com es calcula la nota de tall?

Així que es comuniquin les notes, cada estudiant podrà calcular la nota d’admissió. Cal tenir en compte la nota mitjana de batxillerat, que computa un 60% de la nota final –sobre 10 punts–, i la nota obtinguda a la fase general, que en representa el 40%. A més, els qui s’hagin examinat de la fase específica, podran afegir-hi fins a quatre punts més i arribar a un màxim de catorze. Les assignatures de la fase específica ponderen per 0,1 o 0,2, segons la relació que tinguin amb els estudis que es vulguin cursar; és a dir, poden arribar a sumar 2 punts més per assignatura. La nota de tall es pot calcular en aquest simulador.

La magistrada instructora de la causa contra el Tsunami Democràtic al Tribunal Suprem espanyol, Susana Polo, ha acceptat la personació de Carles Puigdemont en la causa. En la mateixa providència, ha demanat al seu representant legal que es posicioni sobre la llei d’amnistia en un termini de deu dies. L’11 de juny, la magistrada va donar el mateix termini a les parts que ja estaven personades a la causa.

Aquest migdia, la fiscalia ha demanat que s’apliqui l’amnistia a Puigdemont en les causes contra el Tsunami i l’1-O. En la primera, Ángeles Sánchez-Conde assenyala que les protestes no es poden perseguir pel delicte de terrorisme, tot recordant que no es van registrar morts, ni tampoc tortures, ni tractes degradants.

Puigdemont diu a Llarena que ha d’aixecar “inevitablement” l’ordre de detenció per l’amnistia 

Així mateix, en el cas de l’1-O, el ministeri públic espanyol ha demanat al jutge Pablo Llarena que ho arxivi perquè l’acusació de malversació no se sosté, tenint en compte que no hi va haver enriquiment personal i ni danys als interessos financers de la Unió Europea. A més, ha reclamat la retirada de l’ordre de detenció contra Puigdemont i la resta d’exiliats.

ERC considera que és “irresponsable” un “menyspreu” a les institucions i a la ciutadania que ni Salvador Illa ni Carles Puigdemont estiguin disposats a entomar una primera investidura fallida. Així ho han traslladat al president del parlament, Josep Rull, el president del grup parlamentari d’ERC, Josep Maria Jové, i la portaveu, Marta Vilalta, en la darrera reunió de la ronda de consultes per a designar un candidat a la investidura.

La negativa dels candidats d’anar a la investidura la setmana vinent aboca Rull a recórrer a l’acte equivalent i constatar, en una resolució, que no li ha estat possible de proposar un candidat a ser elegit president de la Generalitat. ERC demana que aquest acte equivalent se solemnitzi en un ple del parlament. Així es va fer el 2020, quan el president del parlament d’aleshores, Roger Torrent, va posar en marxa el rellotge per a la convocatòria electoral després de la inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra. També era en els plans inicials de Rull que dimarts hi hagués un ple, segons fonts parlamentàries, però el president de la cambra ho anunciarà a les quatre de la tarda.

Vilalta ha advertit que guanyar temps per a negociar no ha de voler dir “amagar-se” i ha qualificat d’“inaudit” que cap dels que pretenen arribar a la presidència de la Generalitat vulguin exposar d’entrada el seu projecte al ple del parlament. ERC recorda que Pere Aragonès va rebre un revés parlamentari el març del 2021, quan no tenia encara el suport de Junts, però va posar en marxa el comptador de dos mesos abans de la repetició electoral detallant el seu programa. Ara, en canvi, es farà amb un acte equivalent, i amb la possibilitat que no hi hagi un debat d’investidura fins al mes d’agost, tenint en compte que el dia 25 s’exhaurirà el termini.

La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol ha demanat d’aplicar la llei d’amnistia a tots els represaliats per l’1-O i el Tsunami Democràtic. D’aquesta manera, el ministeri públic, per ordre del fiscal general de l’estat, enterra de manera definitiva la guerra interna instigada pels fiscals del procés, Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Javier Moreno. En la causa de l’1-O, la fiscalia reclama al jutge Pablo Llarena que aixequi les ordres de detenció contra Carles Puigdemont, Lluís Puig, Toni Comín i Marta Rovira.

En el seu informe, Ángeles Sánchez Conde i Joaquín Sánchez-Covisa defensen que el delicte de malversació és amnistiable perquè no hi ha cap “afectació directa o indirecta als interessos financers de la Unió Europea”, que és una de les exclusions que preveu la llei, concretament l’article 2e. Així mateix, detallen que no hi ha hagut enriquiment personal dels represaliats.

Per als fiscals “és lògic concloure” que s’ha d’amnistiar la malversació “sempre que el responsable del delicte s’hagués limitat a desviar fons públics amb l’única finalitat de finançar, sufragar o facilitar la convocatòria i celebració de les consultes del 9 de novembre de 2014 i de l’1 d’octubre de 2017”.

En aquesta causa, encara hi ha acusats de malversació Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín, mentre que Clara Ponsatí i Marta Rovira ho són per desobediència. D’altra banda, la sala penal del Suprem està pendent de revisar les inhabilitacions d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, tots ells condemnats per malversació.

Desmunta l’acusació per terrorisme

En la causa contra el Tsunami Democràtic, la fiscalia també ha demanat que s’amnistiï Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg, que són perseguits per terrorisme. En aquest sentit, Ángeles Sánchez-Conde assegura que “no hi ha cap dubte” que els fets entren dins l’abast de la llei.

En l’escrit, recorda que el Suprem mateix ha dit que la finalitat del moviment era “la subversió de l’ordre constitucional i la desestabilització greu de les institucions democràtiques impedint als poders públics el compliment dels seus fins”, cosa que no encaixa amb la directiva europea 2017/541 sobre el terrorisme.

A més, assenyala que en els fets investigats no es van cometre violacions greus dels drets humans, regulats en els articles 2 i 3 en la Convenció Europea de Drets Humans (CEDH), és a dir, durant les accions del Tsunami Democràtic, com ara l’ocupació de l’aeroport, no hi va haver morts, ni tortures, ni esclavitud.

El president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín han presentat al Tribunal Suprem espanyol, per mitjà del seu advocat, Gonzalo Boye, les al·legacions amb què demanen a Pablo Llarena que apliqui la llei d’amnistia, arxivi la causa contra ells per malversació i desobediència i que aixequi immediatament les ordres de detenció estatals, que el jutge encara manté vigents. Avui acabava el termini de cinc dies hàbils que va donar a les parts perquè presentessin al·legacions sobre l’aplicació de l’amnistia a aquesta causa, amb una atenció especial al delicte de malversació. Els quatre fiscals rebels del Suprem, els que fins ahir tenien la causa contra l’1-O entre mans, van defensar aferrissadament que no es podia amnistiar perquè havia implicat un enriquiment personal, que és l’excepció que la llei introdueix a aquest delicte.

Finalment, els quatre fiscals han estat apartats de la causa perquè es va imposar el criteri de la fiscalia general de l’estat, que acabarà presentant un informe en què demanarà que s’amnistiï tant la malversació com la desobediència en la causa contra l’1-O i que s’aixequin les ordres de detenció contra els exiliats.

En l’escrit, Boye diu: “Per més que no existís l’article 4.b de la llei d’amnistia [el que diu que han de quedar sense efecte les ordres de detenció], resultaria inevitable l’aixecament de les mesures privatives de drets que es trobin en vigor en el moment de la promulgació de la llei.” Perquè “en la ponderació de drets és evident que ha de prevaler el dret de la llibertat personal.”

Sobre el delicte de malversació, Boye recorda al Suprem que fou el mateix tribunal que va dir que en relació amb el Primer d’Octubre no hi havia hagut pas un enriquiment personal dels condemnats ni dels encausats, que és l’excepció que la llei estableix perquè no s’hi apliqui l’amnistia. A principi del 20203 el Suprem va argumentar que hi havia hagut ànim de lucre en el suposat desviament de fons públics per a finançar el referèndum del Primer d’Octubre, perquè, d’aquesta manera, podia sostenir que el tipus de malversació aplicable després de la darrera reforma del codi penal era l’agreujat.

I per fer-ho, deia que l’ànim de lucre no implicava necessàriament un enriquiment personal, que era evident que cap dels dirigents perseguits o condemnats no havia obtingut. I per això precisament la llei exclou de l’amnistia el supòsit de la malversació amb enriquiment personal i, en canvi, diu explícitament que s’ha d’amnistiar si ha servit –segons l’acusació o les condemnes– per al finançament de l’1-O.