La presidenta del consell departamental dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, va presentar ara fa un any un calendari per al canvi de nom del departament. Després d’un procés previ, que incloïa una campanya informativa, el mes de setembre del 2024 s’havia de fer una consulta ciutadana i al desembre proposar ja a l’estat francès el nom triats pels ciutadans. Tanmateix, un any més tard, no ha passat res d’això.

La consulta sobre el canvi de nom era un dels punts del programa de la campanya electoral de l’equip de govern del 2021, perquè la denominació actual de Pirineus Orientals és totalment deslligada de la història i la identitat del territori. El gener del 2023, en la trobada amb els periodistes, la presidenta va anunciar la consulta aquell mateix any, i va ser el gener del 2024 que es va tornar a anunciar la consulta i es va presentar el calendari.

La presidenta Malherbe, en una reunió amb periodistes aquesta setmana, ha assegurat que el projecte no s’ha abandonat. “La dissolució de l’Assemblea Nacional va tallar aquesta obra, la va interrompre durant un temps. La inestabilitat governamental que va seguir no ens va permetre de fer-ho immediatament”, ha dit. I ha insistit en la consulta:  “Vull reiterar ben alt i clar que no ho abandonarem.”

I n’ha donat més detalls. Ha assegurat que es farà enguany: “La qüestió del nom s’integrarà en el diàleg ciutadà que engegarem sobre el futur dels Pirineus Orientals.” La qüestió del nom del departament, doncs, es barrejarà amb més temes, com ara com fer front al canvi climàtic. Per tant, sembla clar que es descarta una gran votació sobre la denominació del departament.

Un nou nom amb polèmica

L’any passat sí que es van fer les primeres passes per a la consulta. Poques setmanes després de la presentació del calendari es van començar a fer reunions amb experts en dret, investigadors i referents de la cultura i la llengua catalanes, amb l’objectiu de quantificar –entre el maig i el juny– el cost del canvi de denominació i determinar els noms que es podrien sotmetre a votació.

Tanmateix, hi va haver dificultats. Entitats nord-catalanes van començar una campanya perquè el consell departamental inclogués les denominacions “Catalunya del Nord” i “País Català” en la futura consulta.

Les entitats favorables a la llengua i la cultura asseguraven que l’administració els havia dit que refusaven aquests noms perquè el consell d’estat francès no els admetria i, en canvi, haurien proposat com a alternativa el de “Pirineu Català”, que consideraven que podria ser avalada per les autoritats franceses més fàcilment. Sobre això, fonts del Consell Departamental explicaven que no s’havia descartat oficialment cap denominació que inclogués la catalanitat del departament, però sí que algunes altres, com “Pirineus Mediterranis”. A final d’abril hi havia una reunió del departament amb entitats i associacions culturals per abordar la situació, i d’aleshores ençà no hi ha hagut avenços. En aquesta línia, el president de Catalunya Nord per la Independència, Hervé Pi, explicava que si els impulsors de la consulta no canviaven d’opinió i no incloïen “Catalunya del Nord” i “País Català” farien una crida al boicot.

El gener de l’any passat, coincidit amb la presentació del calendari, France Bleu Rosselló va revelar el resultat d’una votació en què havien participat disset mil persones sobre el canvi de nom i que mostrava que l’opció preferida era “País Català”, amb un 56% dels vots, seguit de mantenir el nom actual, és a dir, “Pirineus Orientals” (18%) i “Pirineus Catalans” (17%).

Com continuaria el procés?

Una vegada hi hagi una proposta, s’ha de proposar el canvi de nom a l’estat francès. El codi general de les entitats locals estableix que el canvi de nom a petició d’un departament és una decisió del Consell d’Estat, l’òrgan consultiu suprem del govern francès i la darrera instància de la jurisdicció administrativa. A més, ha de ser convalidat pel primer ministre francès amb un decret.

En més de dos-cents anys, tan sols s’han reanomenat set departaments, el darrer el 1990. El canvi no pot ser per una qüestió estètica o d’identitat, sinó que ha de servir per a corregir una injustícia o desigualtat. L’argument més habitual és que els adjectius “inferior” i “baix” poden tenir una connotació negativa.

Canvis acceptats:

1791: Mayenne i Loira per Maine i Loira
1941: Xaranta Inferior per Xaranta Marítima
1955: Sena Inferior per Sena Marítim
1957: Loira Inferior per Loira Atlàntic
1969: Pirineus Baixos per Pirineus Atlàntics
1970: Alps Baixos per Alps de l’Alta Provença
1990: Costa del Nord per Costa d’Armor

En el cas de Catalunya Nord, l’argument més viable sembla que és que “Pirineus Orientals” és una imprecisió geogràfica que pot perjudicar la imatge del territori, perquè és poc concret i, si de cas, es troba al sud de l’estat francès. L’argument és el mateix que va utilitzar Costa del Nord, que és a la Bretanya, i que va esdevenir Costa d’Armor.

Per una altra banda, és un obstacle el fet que el Consell d’Estat hagi estat històricament renuent a acceptar noms amb una forta identitat o amb termes com “país” o “comtat”. Això explica que el Consell Departamental provés d’evitar “Catalunya del Nord” i “País Català”.

La presidenta del consell departamental dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, va presentar ara fa un any un calendari per al canvi de nom del departament. Després d’un procés previ, que incloïa una campanya informativa, el mes de setembre del 2024 s’havia de fer una consulta ciutadana i al desembre proposar ja a l’estat francès el nom triats pels ciutadans. Tanmateix, un any més tard, no ha passat res d’això.

La consulta sobre el canvi de nom era un dels punts del programa de la campanya electoral de l’equip de govern del 2021, perquè la denominació actual de Pirineus Orientals és totalment deslligada de la història i la identitat del territori. El gener del 2023, en la trobada amb els periodistes, la presidenta va anunciar la consulta aquell mateix any, i va ser el gener del 2024 que es va tornar a anunciar la consulta i es va presentar el calendari.

La presidenta Malherbe, en una reunió amb periodistes aquesta setmana, ha assegurat que el projecte no s’ha abandonat. “La dissolució de l’Assemblea Nacional va tallar aquesta obra, la va interrompre durant un temps. La inestabilitat governamental que va seguir no ens va permetre de fer-ho immediatament”, ha dit. I ha insistit en la consulta:  “Vull reiterar ben alt i clar que no ho abandonarem.”

I n’ha donat més detalls. Ha assegurat que es farà enguany: “La qüestió del nom s’integrarà en el diàleg ciutadà que engegarem sobre el futur dels Pirineus Orientals.” La qüestió del nom del departament, doncs, es barrejarà amb més temes, com ara com fer front al canvi climàtic. Per tant, sembla clar que es descarta una gran votació sobre la denominació del departament.

Un nou nom amb polèmica

L’any passat sí que es van fer les primeres passes per a la consulta. Poques setmanes després de la presentació del calendari es van començar a fer reunions amb experts en dret, investigadors i referents de la cultura i la llengua catalanes, amb l’objectiu de quantificar –entre el maig i el juny– el cost del canvi de denominació i determinar els noms que es podrien sotmetre a votació.

Tanmateix, hi va haver dificultats. Entitats nord-catalanes van començar una campanya perquè el consell departamental inclogués les denominacions “Catalunya del Nord” i “País Català” en la futura consulta.

Les entitats favorables a la llengua i la cultura asseguraven que l’administració els havia dit que refusaven aquests noms perquè el consell d’estat francès no els admetria i, en canvi, haurien proposat com a alternativa el de “Pirineu Català”, que consideraven que podria ser avalada per les autoritats franceses més fàcilment. Sobre això, fonts del Consell Departamental explicaven que no s’havia descartat oficialment cap denominació que inclogués la catalanitat del departament, però sí que algunes altres, com “Pirineus Mediterranis”. A final d’abril hi havia una reunió del departament amb entitats i associacions culturals per abordar la situació, i d’aleshores ençà no hi ha hagut avenços. En aquesta línia, el president de Catalunya Nord per la Independència, Hervé Pi, explicava que si els impulsors de la consulta no canviaven d’opinió i no incloïen “Catalunya del Nord” i “País Català” farien una crida al boicot.

El gener de l’any passat, coincidit amb la presentació del calendari, France Bleu Rosselló va revelar el resultat d’una votació en què havien participat disset mil persones sobre el canvi de nom i que mostrava que l’opció preferida era “País Català”, amb un 56% dels vots, seguit de mantenir el nom actual, és a dir, “Pirineus Orientals” (18%) i “Pirineus Catalans” (17%).

Com continuaria el procés?

Una vegada hi hagi una proposta, s’ha de proposar el canvi de nom a l’estat francès. El codi general de les entitats locals estableix que el canvi de nom a petició d’un departament és una decisió del Consell d’Estat, l’òrgan consultiu suprem del govern francès i la darrera instància de la jurisdicció administrativa. A més, ha de ser convalidat pel primer ministre francès amb un decret.

En més de dos-cents anys, tan sols s’han reanomenat set departaments, el darrer el 1990. El canvi no pot ser per una qüestió estètica o d’identitat, sinó que ha de servir per a corregir una injustícia o desigualtat. L’argument més habitual és que els adjectius “inferior” i “baix” poden tenir una connotació negativa.

Canvis acceptats:

1791: Mayenne i Loira per Maine i Loira
1941: Xaranta Inferior per Xaranta Marítima
1955: Sena Inferior per Sena Marítim
1957: Loira Inferior per Loira Atlàntic
1969: Pirineus Baixos per Pirineus Atlàntics
1970: Alps Baixos per Alps de l’Alta Provença
1990: Costa del Nord per Costa d’Armor

En el cas de Catalunya Nord, l’argument més viable sembla que és que “Pirineus Orientals” és una imprecisió geogràfica que pot perjudicar la imatge del territori, perquè és poc concret i, si de cas, es troba al sud de l’estat francès. L’argument és el mateix que va utilitzar Costa del Nord, que és a la Bretanya, i que va esdevenir Costa d’Armor.

Per una altra banda, és un obstacle el fet que el Consell d’Estat hagi estat històricament renuent a acceptar noms amb una forta identitat o amb termes com “país” o “comtat”. Això explica que el Consell Departamental provés d’evitar “Catalunya del Nord” i “País Català”.

Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya, més de 85.000 catalans declaren tenir un trastorn de conducta alimentària (TCA). Si pensem en el perfil de persona que té un TCA, segurament ens vindrà al cap que és una dona. Les dades demostren que, efectivament, la majoria de pacients són dones: el 2022, per exemple, es van atendre 5.050 persones als centres de salut mental de Catalunya (CSM) amb un diagnòstic principal de TCA; d’aquestes, 4.702 eren dones i només 348 eren homes. És a dir, les dones eren més del 90% dels diagnosticats, dada que coincideix amb les del Departament de Salut, que indiquen que nou casos de TCA de cada deu són dones.

Si s’aprofundeix una mica més en el perfil, segur que molts se l’imaginaran jove. L’edat és un altre dels mites que envolten els TCA: els TCA es diagnostiquen a totes les edats, tot i que sí que és habitual que la malaltia comenci a l’adolescència i que acompanyi el malalt fins que es posi en tractament. Una dada per il·lustrar-ho: aquests darrers anys, i especialment després del confinament, els casos de TCA en adults ha augmentat considerablement. Actualment, a les unitats d’adults de TCA n’hi ha un 15% que tenen més de quaranta anys. Tot i que alguns van començar a tenir la malaltia quan eren infants o joves, n’hi ha un 12% d’inici tardà, és a dir, a partir de vint-i-cinc anys o més.

Així doncs, si els adults també tenen TCA, per què és una realitat invisibilitzada? Per què hi ha el mite que els TCA són només cosa de noies joves? Com es gestiona un diagnòstic a l’edat adulta, sense tenir referents?

Diagnòstic a quaranta-sis anys

“Quan van diagnosticar-m’ho, vaig al·lucinar. No m’esperava que em diguessin que tenia anorèxia.” Elena Martinell té quaranta-sis anys, i en fa quatre que li van diagnosticar anorèxia nerviosa. És, doncs, un d’aquests casos que s’anomenen “d’inici tardà”. Quan va començar el confinament, el 2020, va deixar de menjar de cop, gairebé de manera inconscient. “Jo no me n’adonava, va ser la gent del meu voltant que em va començar a alertar que havia perdut molt de pes.” Tot i que reconeix que no s’ha sentit mai a gust amb el seu cos, mai abans havia tingut una conducta tòxica amb el menjar, perquè és actriu i cantant, i sempre ha estat la seva font principal d’energia. Per això, quan van diagnosticar-li la malaltia, es va enfonsar.

Martinell, com tants altres, sempre havia associat els TCA a dones joves i adolescents: hi havia dones grans que tenien TCA? “Els TCA són una malaltia que segur que tenen moltes dones adultes en silenci o en la inconsciència. A mi em va passar, que no me n’adonava. Aquesta malaltia ha de començar a deixar de ser tabú. És com si tingués diabetis, o com si m’hagués trencat la cama.” Martinell ha trigat més de tres anys a poder-ne parlar obertament amb el seu entorn. “Ho portava en silenci i amb molta culpa”, lamenta.

L’actriu Elena Martinell.

Parlar de TCA és especialment complex perquè cada cas és diferent i perquè hi ha molts mites que envolten les malalties que engloba, com ara que una de les principals causes sigui per a voler-se aprimar o que tothom qui té un TCA ha d’estar molt prim. El cas de Martinell desmunta precisament algun d’aquests tòpics, perquè no va deixar de menjar per aprimar-se. “Vaig deixar de menjar gairebé de manera inconscient: com que no havia de treballar, no necessitava energia”, diu. Però de seguida confessa que, vist amb perspectiva, aturar la ingesta d’aliments podia tenir relació amb l’estrès post-traumàtic que va tenir després d’uns anys molt durs en el terreny personal. “Hi va haver anys en què vaig haver de passar uns quants dols, tant de familiars com d’amics. Vaig acumular molt d’estrès, però anava fent, anava tirant. Amb el confinament va ser quan ho vaig aturar.”

El doctor Fernando Fernández-Aranda, especialista en psicologia clínica i director de la Unitat de Trastorns de l’Alimentació de Bellvitge de fa més de vint-i-cinc anys, explica que, precisament en pacients adults, el desencadenant de la malaltia no és l’entorn –com podria ser la pressió estètica i social–, sinó factors com la pèrdua de feina, pèrdua de persones estimades, entrebancs econòmics o situacions inesperades, com un confinament. “De factors n’hi pot haver molts i molt diversos. Com que no se sap com gestionar-ho, apareix el TCA.” De fet, segons que explica, els casos de TCA van augmentar entre un 30% i un 40% arran del confinament internacionalment. “Factors com la incertesa o la pèrdua de familiars van influir-hi moltíssim.”

Alerten que el confinament ha fet augmentar els trastorns alimentaris

Passar el confinament tota sola no va pas ajudar-la, però, un cop acabat, Martinell no va dubtar a visitar un psicòleg. Va ser precisament una psicòloga privada, no especialista en trastorns alimentaris, qui va diagnosticar-li anorèxia nerviosa. Tot i que va continuar fent-hi teràpia durant un temps més, va arribar un moment que va haver de canviar de professional. “Havia de fer teràpia amb un psiquiatre que m’ajudés amb medicació i necessitava una psicòloga especialitzada”, explica. Volia l’ajuda a la sanitat pública, perquè no podia permetre’s un tractament per la via privada. Va ser llavors quan la seva metgessa de capçalera va derivar-la al Centre de Salut Mental (CSM) de Girona. Després d’un any i mig del diagnòstic, va poder començar el procés de rehabilitació.

“Trobar ajuda costa”

Ja fa tres anys que fa tractament –un procés amb molts alts i baixos– i Martinell té la sensació que la salut pública no comprèn plenament el procés de rehabilitació dels adults amb TCA i que, en general, costa molt de trobar-hi ajuda. “Hi ha bastants recursos per a noies adolescents i fins a vint-i-cinc anys, però partir de llavors ja no”, diu.

Al començament de la teràpia es trobava sola i incompresa. Per això ben aviat va proposar a la psicòloga del CSM de crear un grup de suport de dones adultes. Fa dos anys que es troben cada quinze dies. “Veia que era molt important poder compartir-ho amb gent que també s’hi troba, perquè si no és molt difícil d’entendre. Hi ha qui et diu: ‘Va, deixa’t estar de ximpleries i menja’, però és que els TCA són molt més que això”, diu. Al suport de grup i de la psicòloga, Martinell també hi afegeix el d’una infermera que li fa els controls de pes diàriament. L’objectiu és fer tres àpats el dia. Això, en certs moments de l’any, com Nadal o l’estiu, es fa més difícil d’aconseguir. “Això d’haver d’estar moltes hores a taula i tenir un contacte constant amb el menjar m’angoixa molt. També em passa a l’estiu, a la platja, quan vas amb roba més lleugera.” Per això, tal com diu Martinell, els TCA es consideren una malaltia solitària: perquè, a poc a poc, el pacient s’aïlla dels grups socials per a no haver de compartir àpats. “El menjar és una cosa molt social. Si t’hi fixes, sempre que quedem, quedem per prendre alguna cosa, sempre acaba havent-hi menjar pel mig –diu–. Per evitar-ho, deixes de quedar amb els teus amics, deixes de fer coses.”

Afrontar l’anorèxia a l’estiu: “Evito d’anar a la platja, no m’agrada mostrar el cos”

Del 2020 fins ara, Martinell ha fet un treball personal amb què ha aconseguit un equilibri en certes èpoques de l’any. Ho explica així: “Hi ha moments de més debilitat, però, en general, ho vaig trampejant com puc. Evidentment, hi ha coses que encara no puc fer, però tinc moltes ganes de millorar la qualitat de vida.” Per ella, la feina ha estat essencial no tan sols per a tirar endavant, sinó també per a expressar-se i explicar-se. Com que és que actriu i cantant, va crear una obra de teatre anomenada Pes mort per poder explicar la seva realitat amb un punt de ficció. La seva i la de tantes altres. “La feina m’ha ajudat molt, ha estat el puntal de la meva vida. Tinc èpoques molt dures, fins i tot amb pensaments suïcides, però intento tirar endavant.”

Un moment de l’obra de Pes mort.

Trobar el suport i l’acompanyament adequat és imprescindible, atès que l’anorèxia nerviosa té una mortalitat del 5%, fet que la converteix en el trastorn mental amb més mortalitat. Fernando Fernández-Aranda explica que aquest percentatge augmenta en la franja d’edat de catorze anys a vint i que la mortalitat es deu al suïcidi més que no pas a les conseqüències físiques derivades de la malaltia.

Una unitat de recuperació pionera

Precisament per a proporcionar l’acompanyament adequat als casos més extrems, fa un any que es va inaugurar la primera unitat integral de recuperació de població adulta amb TCA d’alta complexitat i durada del país –i una de les primeres a Europa–, situada a l‘Hospital Sagrat Cor de Martorell (Baix Llobregat). Una planta que ha estat especialment clau per als casos de TCA més greus, i que serveix com “una nova esperança de recuperació de persones que pràcticament ja l’havien perduda del tot”, segons el doctor Fernández-Aranda. S’hi tracten casos de pacients que fa més de quinze anys o vint que arrosseguen la malaltia i que ja han exhaurit tots els altres recursos de la sanitat pública disponibles i no els ha funcionat.

Segons les dades, un 25% dels pacients presenta una durada del trastorn de més de deu anys. El doctor Fernández-Aranda destaca que quatre persones de cada deu amb anorèxia nerviosa no es recuperen o tan sols parcialment, per la qual cosa, en aquests casos, hi ha una tendència a la cronificació de la malaltia. “La cronificació del trastorn de la conducta alimentària té unes implicacions molt complexes per al pacient i els familiars, perquè molts no treballen: o han perdut la feina o tenen la baixa de fa temps. Els lligams socials són escassos. A més, també tenen una baixa autoestima, perquè els fa la impressió que no els podrà ajudar ningú”, diu Fernández-Aranda.

La unitat té un equip multidisciplinari integrat per professionals de treball social, teràpia ocupacional, fisioteràpia, infermeria, psicologia i psiquiatria. També té el suport de metge internista i nutricionista, a més de l’assessorament de les unitats altament especialitzades d’endocrinologia i medicina interna de l’Hospital de Bellvitge.

La unitat és a la primera planta del nou edifici assistencial de l’Hospital Sagrat Cor a Martorell i consta, actualment, de deu habitacions dobles i deu d’individuals, per bé que no tenen totes les places ocupades. Aquest darrer any, han tractat trenta-nou casos i han donat vint-i-nou altes.

La Unitat Integral de Recuperació de població adulta amb TCA a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell. La Unitat Integral de Recuperació de població adulta amb TCA a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell. La Unitat Integral de Recuperació de població adulta amb TCA a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell. Trencar el tabú

Amb tot plegat, Martinell diu que parlar de la malaltia li ha anat bé per a encarar-la, però que encara hi ha molt camí per a recórrer i “trencar el tabú”. “A les dones adultes els costa d’assumir-ho i reconèixer-ho, però estic segura que n’hi ha moltes, igual que d’homes. Per això és important de parlar-ne. Se n’ha de parlar, perquè hi ha molta gent que ho amaga i no sap ni que és un problema.” Martinell és, doncs, un exemple que trenca l’estereotip i el tabú: els TCA no són tan sols un problema de noies joves.

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va aclarir ahir en una detallada conferència de premsa tot allò que havia passat aquestes darreres setmanes arran de la pressió dels estaments futbolístics espanyols per a impedir que dos jugadors del primer equip tinguessen fitxa.

Tots sabem que al món del futbol tot depèn que la pilota entre en la porteria contrària o no. De manera que Laporta arribava a la conferència de premsa tranquil i relaxat després de la victòria il·lusionadora del Barça a la Supercopa. I també reivindicat amb aquella imatge icònica de la botifarra, quan va saber que havia guanyat el torcebraç per la inscripció dels dos jugadors, una expressió popular que ens va fer somriure a molta gent.

Però permeteu-me que destaque la part política de tot plegat.

Hi ha autors que parlen de l’existència de “sistemes nacionals” per a descriure com s’organitzen i interactuen les nacions o les comunitats nacionals. Friedrich List va introduir el concepte en l’economia a final del segle XIX, i després tot d’autors l’han eixamplat a les ciències polítiques, la història o la sociologia –Ricard Chulià, per exemple, el fa servir en les seues anàlisis sobre la situació colonial del País Valencià.

És fàcil d’entendre-ho. Hi ha un sistema nacional català i també hi ha un sistema nacional espanyol que l’interfereix constantment i s’hi superposa. I cada ciutadà –i cada dirigent i cada partit i cada organització i cada diari i cada empresa i cada associació i cada tot…– tria constantment si es mou, si juga, dins un sistema o dins un altre. Amb els fets, no pas amb les paraules.

Els uns se’n van a l’exili i fan litigi estratègic i es mantenen dins el sistema nacional català. Els altres accepten que els jutgen i cerquen solucions pactades i es mouen, per tant, dins el sistema nacional espanyol. Uns diaris expliquem què passa als Països Catalans i mirem el món des d’ací –sistema català. Uns altres es passen el dia mirant què passa a Madrid i fent un relat sempre subordinat i provincial –sistema espanyol. Una empresa treballa amb el mercat mundial i s’internacionalitza sense esperar favors de l’estat –sistema català. Una altra es refugia en el BOE i els favors polítics –sistema espanyol. En faig una caricatura, és clar, però crec que s’entén què vull dir.

El Barça juga immergit en el sistema nacional català. Sòlidament. La Masia, el tiquitaca, el “més que un club”, el paper del soci, per dir algunes coses, entren de ple dins el sistema nacional català. I per això no ho entenen a Madrid, on les referències són la fúria, el joc dur, la llotja del Bernabéu i el control i la manipulació de les institucions, començant pels àrbitres.

En relació amb això, Laporta té d’interessant que no perd mai de vista que ell es troba dins el sistema català, que és català. I en conseqüència no espera un comportament just d’Espanya cap a ell. Ni tan sols el reclama. Simplement s’hi enfronta i quan guanya, perquè es pot guanyar, fa una botifarra i continua treballant. Oferint-nos, a més, moments comunicativament espectaculars. Aquell vídeo conegut en què s’encara amb un jutge exigint-li de poder parlar en català i, quan el jutge acaba cedint i el cita per a dos dies després, ell li diu que de cap manera, que no hi anirà, que té un viatge. Aquella famosa pancarta al centre de Madrid dient als pobres seguidors del Reial Madrid que té ganes de veure’ls. O aquesta botifarra executada de manera magnífica a l’Aràbia Saudita.

Hi ha això i hi ha la feina, és clar –perquè de comunicació i prou no es viu. Però sense exclamar-se de les persecucions i les travetes. Sense perdre temps a respondre als atacs interessats. Sense que, aparentment, l’esgote la batalla contínua contra amos de diaris i contra diaris amb amo. Laporta simplement va fent i no mira de caure simpàtic a la metròpoli ni es deixa temptar per les abraçades interessades. No espera que de ponent puga arribar res de bo.

I aquesta és, al capdavall, la raó profunda per la qual Joan Laporta molesta tant. Als espanyols i a alguns catalans que no suporten que els pose davant l’espill –des del sistema nacional català i sense moure-se’n. I que encara suporten menys que, a sobre, siga un guanyador.

 

PS1. Gemma Pasqual també ha pensat a fer el seu article d’avui sobre aquest tema: “El Barça, Laporta i una botifarra que fa història”.

PS2. Les escoles Bressola de Catalunya Nord necessiten urgentment el nostre ajut. Ho expliquem en aquest article i us demanem que, si podeu, feu una donació a la seua web.

PS3. La cuinera del Semproniana, Ada Parellada, parla i diu coses molt interessants sobre la ciutat, l’alta cuina, la pèrdua de la tradició, les cadenes i el turisme en el pòdcast Santa Eulàlia: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”.

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va aclarir ahir en una detallada conferència de premsa tot allò que havia passat aquestes darreres setmanes arran de la pressió dels estaments futbolístics espanyols per a impedir que dos jugadors del primer equip tinguessen fitxa.

Tots sabem que al món del futbol tot depèn que la pilota entre en la porteria contrària o no. De manera que Laporta arribava a la conferència de premsa tranquil i relaxat després de la victòria il·lusionadora del Barça a la Supercopa. I també reivindicat amb aquella imatge icònica de la botifarra, quan va saber que havia guanyat el torcebraç per la inscripció dels dos jugadors, una expressió popular que ens va fer somriure a molta gent.

Però permeteu-me que destaque la part política de tot plegat.

Hi ha autors que parlen de l’existència de “sistemes nacionals” per a descriure com s’organitzen i interactuen les nacions o les comunitats nacionals. Friedrich List va introduir el concepte en l’economia a final del segle XIX, i després tot d’autors l’han eixamplat a les ciències polítiques, la història o la sociologia –Ricard Chulià, per exemple, el fa servir en les seues anàlisis sobre la situació colonial del País Valencià.

És fàcil d’entendre-ho. Hi ha un sistema nacional català i també hi ha un sistema nacional espanyol que l’interfereix constantment i s’hi superposa. I cada ciutadà –i cada dirigent i cada partit i cada organització i cada diari i cada empresa i cada associació i cada tot…– tria constantment si es mou, si juga, dins un sistema o dins un altre. Amb els fets, no pas amb les paraules.

Els uns se’n van a l’exili i fan litigi estratègic i es mantenen dins el sistema nacional català. Els altres accepten que els jutgen i cerquen solucions pactades i es mouen, per tant, dins el sistema nacional espanyol. Uns diaris expliquem què passa als Països Catalans i mirem el món des d’ací –sistema català. Uns altres es passen el dia mirant què passa a Madrid i fent un relat sempre subordinat i provincial –sistema espanyol. Una empresa treballa amb el mercat mundial i s’internacionalitza sense esperar favors de l’estat –sistema català. Una altra es refugia en el BOE i els favors polítics –sistema espanyol. En faig una caricatura, és clar, però crec que s’entén què vull dir.

El Barça juga immergit en el sistema nacional català. Sòlidament. La Masia, el tiquitaca, el “més que un club”, el paper del soci, per dir algunes coses, entren de ple dins el sistema nacional català. I per això no ho entenen a Madrid, on les referències són la fúria, el joc dur, la llotja del Bernabéu i el control i la manipulació de les institucions, començant pels àrbitres.

En relació amb això, Laporta té d’interessant que no perd mai de vista que ell es troba dins el sistema català, que és català. I en conseqüència no espera un comportament just d’Espanya cap a ell. Ni tan sols el reclama. Simplement s’hi enfronta i quan guanya, perquè es pot guanyar, fa una botifarra i continua treballant. Oferint-nos, a més, moments comunicativament espectaculars. Aquell vídeo conegut en què s’encara amb un jutge exigint-li de poder parlar en català i, quan el jutge acaba cedint i el cita per a dos dies després, ell li diu que de cap manera, que no hi anirà, que té un viatge. Aquella famosa pancarta al centre de Madrid dient als pobres seguidors del Reial Madrid que té ganes de veure’ls. O aquesta botifarra executada de manera magnífica a l’Aràbia Saudita.

Hi ha això i hi ha la feina, és clar –perquè de comunicació i prou no es viu. Però sense exclamar-se de les persecucions i les travetes. Sense perdre temps a respondre als atacs interessats. Sense que, aparentment, l’esgote la batalla contínua contra amos de diaris i contra diaris amb amo. Laporta simplement va fent i no mira de caure simpàtic a la metròpoli ni es deixa temptar per les abraçades interessades. No espera que de ponent puga arribar res de bo.

I aquesta és, al capdavall, la raó profunda per la qual Joan Laporta molesta tant. Als espanyols i a alguns catalans que no suporten que els pose davant l’espill –des del sistema nacional català i sense moure-se’n. I que encara suporten menys que, a sobre, siga un guanyador.

 

PS1. Gemma Pasqual també ha pensat a fer el seu article d’avui sobre aquest tema: “El Barça, Laporta i una botifarra que fa història”.

PS2. Les escoles Bressola de Catalunya Nord necessiten urgentment el nostre ajut. Ho expliquem en aquest article i us demanem que, si podeu, feu una donació a la seua web.

PS3. La cuinera del Semproniana, Ada Parellada, parla i diu coses molt interessants sobre la ciutat, l’alta cuina, la pèrdua de la tradició, les cadenes i el turisme en el pòdcast Santa Eulàlia: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”.

El coala és un dels símbols principals d’Austràlia. Són uns animals singulars, que subsisteixen menjant fulles d’eucaliptus –mortals per a la majoria dels altres animals–, fan vida sobretot als arbres, dormen vint hores el dia i són l’únic representant viu dels fascolàrctids.

Però ara s’enfronten a una lluita existencial, amb una tendència que pot fer que aviat deixin d’haver-hi coales en llibertat. El 2012, el govern australià va declarar l’espècie “vulnerable” a la majoria del país i deu anys més tard, el 2022, va ser catalogat d’espècie “en perill” d’extinció en tres estats dels cinc que habita, concretament a Queensland, Nova Gal·les del Sud i el territori de la capital australiana.

La fundació Australian Koala estima que l’any 2018 en quedaven entre 47.745 i 82.170 i, tres anys més tard, rebaixaven les xifres fins a 32.065-57.920. Una caiguda del 30% en tres anys, tot i que en moltes zones la caiguda ha estat del 80% i amb la temença que desapareguin de molts estats en una generació. Abans de l’arribada dels europeus, al segle XVII, n’hi havia milions, i tan sols entre el 1888 i el 1927 es van exportar vuit milions de pells d’aquests animals als Estats Units, el Regne Unit i el Canadà.

Una davallada multifactorial

Els motius d’aquesta reculada en el nombre de coales són diversos. La pèrdua d’hàbitat –a causa dels grans incendis, la desforestació i la urbanització– n’és un. Per exemple, és molt complicat per a un coala de travessar una carretera. I encara més una tanca. Sovint aquests marsupials acaben famolencs i sense llar. La pèrdua d’hàbitat també fa cada vegada més habituals les col·lisions amb vehicles i els atacs de gossos. I, sobretot, cal destacar el problema de les malalties.

Els coales sofreixen una àmplia gamma de patògens infecciosos: la bordetel·la, el retrovirus de coales, els criptococs i, sobretot, la clamídia. Aquesta darrera és la més preocupant, perquè és molt estesa i sovint és mortal. La clamídia no és estranya en alguns altres animals –sembla que els ha arribat pel bestiar–, però la propagació i la intensitat de la malaltia entre aquests marsupials és incomparable. Els causa afeccions cròniques i doloroses, com ara conjuntivitat que deriva en ceguesa i que fa que molts exemplars es morin de fam. També els origina infeccions genitals i del sistema urinari, que deriva en dolors, molèsties i mort prematura.

Un problema afegit és que, encara que no tinguin la malaltia gaire desenvolupada, els antibiòtics contra la clamídia els destrueixen els bacteris intestinals que els serveixen per a digerir les fulles d’eucaliptus, que és la seva principal font d’aliment. De manera que, indirectament, també pot ser fatal. La malaltia ha augmentat exponencialment i ja s’estima que la meitat dels coales de Queensland i Nova Gal·les del Sud en són portadors; i en aquests dos estats hi ha un terç de tots els que hi ha en llibertat.

Les estatístiques d’un estudi fet a Queensland el 2017 revelava que solament el 17% dels coales que ingressaven en clíniques tornaven després a la natura, i la majoria es morien o eren eutanasiats. I, en la mateixa línia, un estudi fet a partir de les dades de clíniques veterinàries al sud-est de Queensland revela que l’eutanàsia era el destí més comú dels coales que hi arribaven.

En aquest cas, solament un quart dels coales rescatats van poder ser alliberats més tard, segons que detallava la doctoranda Renae Charalambous. De cinquanta mil que hi van arribar entre el 1997 i el 2019, el motiu més comú d’ingrés eren els efectes de la clamídia, el 30%. El següent motiu era haver estat envestits per vehicles, un de cada cinc. Al mateix temps, un 7% dels animals havien estat atacats per gossos. L’estudi revela pronòstics diferents segons la gravetat i les característiques dels animals, però els que hi arriben amb clamídia són els que en conjunt tenen més probabilitats de ser sacrificats.

Vaccins en desenvolupament i més solucions

Una de les grans esperances per a salvar-los és el desenvolupament d’un vaccí que aturi l’expansió de la clamídia, que es passa tant per secrecions com de mares a fills. La Universitat Tecnològica de Queensland desenvolupa un vaccí que té per objectiu prevenir i tractar la clamídia en els coales i fa gairebé dues dècades que es troba en preparació.

Però un dels grans obstacles és que tractar i vaccinar cada coala té un cost d’uns 4.400 euros, que es duplica si s’hi afegeix la captura i el seguiment. A més, en cal una segona dosi al cap d’un mes, i això encara ho complica més. S’estudia la possibilitat de posar dues dosis, una de les quals d’efectes retardats.

Per una altra banda, la Universitat de la Sunshine Coast també desenvolupa un vaccí. Els científics han vist que els coales vaccinats, en aquests deu anys d’estudis, desenvolupen la malaltia més tard i tenen dos terços menys de possibilitats de morir.

Tot i que les dades són positives, amb els vaccins, encara que fossin un èxit immediat i totalment efectius, no n’hi hauria prou. Encara que es poguessin revertir els efectes de la clamídia, la tendència encara seria negativa a causa de totes les amenaces mortals que planen sobre aquests animals. De manera que és necessari un enfocament diferent també en els altres àmbits. La pèrdua d’hàbitat és un dels principals motors d’aquesta disminució i els científics i activistes remarquen que calen lleis immediates de conservació més estrictes per a protegir-los de la tala, la mineria, la neteja de terres i el desenvolupament urbà.

El Fons Mundial per la Natura (WWF) ha impulsat idees més innovadores, com ara una campanya per a salvar o plantar amb drons dos mil milions d’arbres abans de l’any 2030, tenint en compte que cada any es perd mig milió d’hectàrees de bosc a Austràlia. Un avió no tripulat pot escampar unes quaranta mil llavors en vuit hores.

Però la realitat és que, segons una investigació parlamentària de Nova Gal·les del Sud, si no canvia la tendència es podrien extingir de l’estat abans del 2050. El doctor Stuart Blanch, del Fons Mundial per la Natura (WWF), encara va més enllà i afirma que, si tot continua així, el 2050 ja no hi haurà coales a la costa est d’Austràlia.

El govern australià ha impulsat el fons Salvem Coales, de més de setanta-sis milions de dòlars, per a donar suport, durant quatre anys, a projectes de recuperació i conservació de l’hàbitat, i també al desenvolupament dels vaccins. La ministra de Medi d’Austràlia, Tanya Plibersek, ha dit: “Amb el nostre fons de Salvem Coales, invertim en projectes que els ajudaran no solament a sobreviure, sinó a prosperar.” Són expectatives altes en un projecte que podria ser la darrera oportunitat abans d’una desaparició irreversible.

La Plataforma Ciències en Perill, que agrupa docents de matèries científiques, considera que la proposta del Departament d’Educació pel que fa al batxillerat científic, d’augmentar de tres hores setmanals a quatre les matèries obligatòries de modalitat a batxillerat, compromet greument la qualitat i l’equitat.

El col·lectiu ha fet una anàlisi de la modificació curricular prevista per a primer de batxillerat i es queixa que la pèrdua d’especialització, unida a l’augment de ràtios i la dependència de matèries optatives per cobrir els continguts bàsics, suposa un retrocés en la preparació científica de l’alumnat i genera desigualtats entre centres educatius. Ciències en Perill insta al Departament a mantenir la separació actual de les disciplines científiques al batxillerat per garantir una educació de qualitat.

En l’anàlisi, el col·lectiu detalla deu motius que considera claus per a continuar reclamant una educació científica de qualitat. Segons ells, entre més temes: la fusió de matèries implica la pèrdua d’una hora setmanal per matèria, afegint-se a les retallades prèvies de 2022; no és possible garantir els ensenyaments mínims que estableix el desplegament curricular de la LOMLOE amb una dotació horària inferior a l’actual per a cadascuna de les matèries específiques de l’àmbit científic; la normativa no permet desplaçar els ensenyaments mínims de les matèries de modalitat cap a matèries optatives.

També diuen que un enfocament globalitzador perjudica l’aprenentatge per a l’alumnat amb escàs bagatge científic; que cal que el sistema educatiu valori l’educació científica i es doti de consistència i estabilitat normativa; i que homologar directament l’organització curricular autonòmica a la normativa estatal vigent perjudica l’aprenentatge i amenaça la qualitat educativa per a l’alumnat.

En què consisteix la proposta d’Educació?

El Departament d’Educació proposà dijous passat d’augmentar a primer de batxillerat les hores de les matèries de modalitat, que passaran de tres hores setmanals a quatre, inclosa la matèria obligatòria de modalitat. Alhora s’elimina una franja de matèries optatives trimestrals; i la franja d’optatives anuals passa de tres hores a quatre, cosa que permet que l’alumne cursi una quarta matèria de modalitat en aquesta franja.

“Alhora, es preveu crear dues matèries optatives complementàries anuals per compensar la pèrdua d’hores lectives i de sabers en les matèries de modalitat que no s’han pogut cobrir arran de la fusió: Contextos de Biologia, Geologia i Ciències Ambientals i Contextos de Física i química, ambdues amb 4 hores”, diu Educació.

En declaracions a Catalunya Ràdio, Niubó ha dit: “D’aquesta manera, no només reforcem aquests coneixements especialitzats en ciències, sinó que també reforcem el conjunt d’itineraris en el batxillerat. Això vol dir més hores de matemàtiques i més hores de matèries científiques.”

Aleshores, Ciències en Perill ja s’oposà a la proposta de de mantenir fusionades les matèries de biologia i geologia i ciències ambientals, per una banda, i física i química, per una altra, i que es continuïn perdent hores d’aquestes matèries específiques.

Podeu llegir l’anàlisi completa de Ciències en Perill a continuació:

La Plataforma Ciències en Perill, que agrupa docents de matèries científiques, considera que la proposta del Departament d’Educació pel que fa al batxillerat científic, d’augmentar de tres hores setmanals a quatre les matèries obligatòries de modalitat a batxillerat, compromet greument la qualitat i l’equitat.

El col·lectiu ha fet una anàlisi de la modificació curricular prevista per a primer de batxillerat i es queixa que la pèrdua d’especialització, unida a l’augment de ràtios i la dependència de matèries optatives per cobrir els continguts bàsics, suposa un retrocés en la preparació científica de l’alumnat i genera desigualtats entre centres educatius. Ciències en Perill insta al Departament a mantenir la separació actual de les disciplines científiques al batxillerat per garantir una educació de qualitat.

En l’anàlisi, el col·lectiu detalla deu motius que considera claus per a continuar reclamant una educació científica de qualitat. Segons ells, entre més temes: la fusió de matèries implica la pèrdua d’una hora setmanal per matèria, afegint-se a les retallades prèvies de 2022; no és possible garantir els ensenyaments mínims que estableix el desplegament curricular de la LOMLOE amb una dotació horària inferior a l’actual per a cadascuna de les matèries específiques de l’àmbit científic; la normativa no permet desplaçar els ensenyaments mínims de les matèries de modalitat cap a matèries optatives.

També diuen que un enfocament globalitzador perjudica l’aprenentatge per a l’alumnat amb escàs bagatge científic; que cal que el sistema educatiu valori l’educació científica i es doti de consistència i estabilitat normativa; i que homologar directament l’organització curricular autonòmica a la normativa estatal vigent perjudica l’aprenentatge i amenaça la qualitat educativa per a l’alumnat.

En què consisteix la proposta d’Educació?

El Departament d’Educació proposà dijous passat d’augmentar a primer de batxillerat les hores de les matèries de modalitat, que passaran de tres hores setmanals a quatre, inclosa la matèria obligatòria de modalitat. Alhora s’elimina una franja de matèries optatives trimestrals; i la franja d’optatives anuals passa de tres hores a quatre, cosa que permet que l’alumne cursi una quarta matèria de modalitat en aquesta franja.

“Alhora, es preveu crear dues matèries optatives complementàries anuals per compensar la pèrdua d’hores lectives i de sabers en les matèries de modalitat que no s’han pogut cobrir arran de la fusió: Contextos de Biologia, Geologia i Ciències Ambientals i Contextos de Física i química, ambdues amb 4 hores”, diu Educació.

En declaracions a Catalunya Ràdio, Niubó ha dit: “D’aquesta manera, no només reforcem aquests coneixements especialitzats en ciències, sinó que també reforcem el conjunt d’itineraris en el batxillerat. Això vol dir més hores de matemàtiques i més hores de matèries científiques.”

Aleshores, Ciències en Perill ja s’oposà a la proposta de de mantenir fusionades les matèries de biologia i geologia i ciències ambientals, per una banda, i física i química, per una altra, i que es continuïn perdent hores d’aquestes matèries específiques.

Podeu llegir l’anàlisi completa de Ciències en Perill a continuació:

Un centenar de persones han homenatjat les víctimes de l’explosió d’IQOXE en el cinquè aniversari de l’accident. Veïns, representants sindicals i integrants de partits polítics s’han aplegat a les portes de la planta petroquímica de l’empresa per recordar els dos treballadors i el veí de Torreforta morts en l’accident.

L’accident mortal d’IQOXE fa cinc anys, enmig de crides a millorar la seguretat i un judici que no arriba

El vice-president de la Federació d’Associacions Veïnals de Tarragona (FAVT), Miguel Cruz, ha demanat més seguretat, malgrat que ha admès que s’han fet passes en matèria de seguretat, sosté, que s’ha avançat molt a poc a poc. “Volem estar a casa tranquils, falta informació”, ha dit. A més, ha subratllat que no van en contra de la indústria química, però ha insistit que els empleats han de treballar amb seguretat: “Les químiques són fonamentals al Camp de Tarragona, hi ha molta gent que hi treballa, però demanem que la gent vingui a treballar de forma segura”. A més, ha demanat que es facin més simulacres a les empreses.

Els concentrats han fet un minut de silenci mentre sonava el Cant dels Ocells al voltant de l’hora – les 18.38 hores- en què es va produir la deflagració. En l’acció, els manifestants han reclamat més seguretat, transparència i que es facin més simulacres per conscienciar a la ciutadania.

També han exigit que es fixi la data per la celebració del judici perquè encara no s’han depurat responsabilitats després de cinc anys. “Portem cinc anys i aquí no hi ha responsabilitat de ningú. Demanem que l’administració, sigui Generalitat, sigui qui sigui, que agilitzi el judici i surti perquè hi ha famílies que estan esperant-lo”, ha afirmat Cruz.

Estem a les portes de IQOXE pero retre homenatge a les víctimes. Han passat 5 anys desde l'explosió. NO OBLIDEM #NoOblidem #IQOXE5Anys pic.twitter.com/JcUvPQrzkK

— CCOO industria Tarragona #AmbTuTenimLaForça (@TarragonaCcoo) January 14, 2025

En la mateixa línia, el secretari general de CCOO Indústria a Tarragona, Pedro Carmona, ha dit que confia que hi hagi judici aviat, així com una sentència. A més, ha recordat que IQOXE abans de l’explosió “tenia rècord en denúncies i sancions d’Inspecció de Treball”.

La Bressola ha demanat ajut urgent al Departament dels Pirineus Orientals i a la Regió d’Occitània per a encarar la “ruptura de liquiditat” que preveu tenir a partir del mes de maig i que implicarà que no podrà pagar els salaris. L’entitat ha alertat que, si no els donaven suport abans de cinquanta dies, no tindrien més remei que demanar a les famílies que augmentessin les seves aportacions i, possiblement, tancar algun centres.

Arran d’això, Òmnium Cultural ha començat una campanya per a recollir donatius per a la Bressola a la seva web. “Tothom que ho vulgui pot fer el seu donatiu, que anirà directe a la campanya de captació de la xarxa d’escoles catalanes de Catalunya Nord”, expliquen. “Ara, més que mai, no ens podem permetre deixar caure una entitat com la Bressola, que fa una tasca imprescindible per mantenir viu el català a Catalunya Nord en un context de minorització lingüística”, afirma Òmnium.

Nazca, accionista majoritari de Filmin, ha posat la plataforma audiovisual a la venda, segons ha avançat el diari econòmic Expansión i ha confirmat l’ACN. Fonts de la plataforma han explicat que Nazca ha contractat els serveis del banc de negocis Arcano per assessorar en l’avaluació de diferents opcions estratègiques. Segons la plataforma, “aquestes opcions inclouen una potencial desinversió dels fons, així com opcions de creixement inorgànic”. En qualsevol cas, la venda de les accions de Nazca no significa la sortida de l’actual equip directiu de Filmin.

Juan Carlos Tous: ‘Per què pel·lícules en català s’haurien de veure doblades en castellà?’

Filmin va ser fundat el 2007 per professionals de la indústria del cinema sota la filosofia de “l’amor pel cinema” i el “respecte als creadors i els espectadors”. La plataforma ofereix cinema i sèries de televisió en règim de lloguer i sota subscripció. Amb més de quinze mil títols, s’hi poden trobar diversitat de sèries europees premiades, clàssics de la història del cinema i films de grans directors de l’actualitat i documentaris.

Els socis fundadors de Filmin són el conseller executiu director general de FilminCAT, Juan Carlos Tous; el director editorial i d’adquisicions, Jaume Ripoll, i el cap d’operacions, José Antonio de Luna. Entre els socis de la plataforma també hi ha Avalon, El Deseo, Golem Distribución, Nazca Capital, Seaya Ventures, Tornasol Films i Wanda Visión.

El govern de Joe Biden lliurarà al president electe dels Estats Units, Donald Trump, un pla de pau per al Llevant que preveu la unió de Gaza i Cisjordània sota el govern d’una Autoritat Palestina reformada i la creació d’una força internacional formada per tropes estrangeres i “personal palestí” per mantenir la seguretat a Gaza. Mentre continuen les negociacions a Doha per tancar un acord d’alto-el-foc a Gaza entre Israel i Hamàs, el secretari d’estat dels EUA, Antony Blinken, ha revelat que fa mesos que treballen en un pla detallat per a quan s’aturi la guerra. Així, Blinken es mostra convençut que hi haurà una treva, tot i que no ha concretat quan.

De fet, ha instat les parts a adoptar “decisions difícils o l’acord de pau s’allunyarà de l’horitzó” “No poden desaprofitar aquesta oportunitat”, ha advertit en una conferència de l’Atlantic Council a Washington. Després de setmanes de converses per provar de donar un nou impuls a les negociacions, Blinken ha assegurat que ara estan a un pas de tancar un acord d’alto-el-foc i d’alliberament d’ostatges a Gaza. “La pilota es troba a la teulada de Hamàs”, ha afirmat.

Encara que l’acord es tanqui després de la investidura del republicà Donald Trump com a president dels EUA el 20 de gener, Blinken ha remarcat que els seus termes estaran en línia amb la proposta que va fer el president demòcrata Joe Biden al maig. Blinken ha recordat que aquesta proposta implica un alto-el-foc inicial de sis setmanes, l’aturada de les hostilitats per part de Hamàs, la retirada d’algunes tropes d’Israel, l’alliberament d’alguns ostatges i de presos palestins i l’augment de l’ajuda humanitària a Gaza. Segons el secretari d’estat, un acord en aquesta línia donarà “espai” per a negociar un alto-el-foc permanent i el retorn de la resta d’ostatges.

Entre 900 persones i 950 de Tortosa van morir durant la guerra del 1936-1939 i la repressió franquista. Són les dades revisades i actualitzades del cost humà del conflicte bèl·lic a la capital ebrenca que recull l’estudi del periodista i expert en memòria democràtica, Andreu Caralt.

La recerca s’ha basat en les bases de dades de l’Ajuntament de Tortosa i la Generalitat. Caralt ha revisat les persones que pertanyien a l’actual terme municipal i ha cercat en noves fonts d’arxiu per incorporar col·lectius “minoritzats i silenciats”, com els refugiats i els civils exiliats en l’evacuació de la ciutat l’abril de 1938. Tortosa és una de les ciutats catalanes amb “un cost humà més elevat”, com també va passar amb les destrosses materials.

Una inspectora en cap de la UDEF, de la policia espanyola, que va participar en l’escorcoll al despatx i al domicili de Gonzalo Boye ha reconegut que van intervenir el contingut íntegre del telèfon mòbil de l’advocat l’octubre del 2019. Ho ha dit en la declaració com a testimoni que ha fet avui en el macrojudici que es fa a l’Audiència espanyola per l’anomenada operació Mito, sobre un presumpte cas de narcotràfic i emblanquiment de capital. Preguntada per l’advocat de Boye, la inspectora ha confirmat que es van endur tot el contingut del mòbil (on hi havia informació confidencial sobre les comunicacions amb tots els seus clients, col·legues i periodistes) i que també van buidar tot el seu correu electrònic professional, que, segons que va detallar l’advocat en aquesta entrevista, incloïa totes les seves converses amb els seus clients entre el 2008 i el 2019. 

Wolfgang Kaleck: “Aquest judici a Boye seria impensable a Alemanya”

Més encara, la testimoni ha confirmat que durant l’escorcoll li van decomissar un document de mig centenar de pàgines que formava part de la seva estratègia de defensa en cas que, tal com sospitava, acabés investigat en aquesta causa d’emblanquiment de diners del narcotràfic. I, això, Boye ho sospitava la tardor del 2019 perquè el mes d’agost d’aquell any un altre dels investigats en aquesta macrocausa, Manuel Puentes Saavedra, havia demanat de declarar voluntàriament davant la jutgessa d’instrucció, Maria Tardón, per incriminar Boye. En canvi d’aquella declaració, pocs dies després i amb el vist-i-plau de la fiscalia, Puentes Saavedra va sortir en llibertat. 

Doncs bé, Boye, en coordinació amb l’equip de la seva defensa legal, que va encarregar al despatx García Peña & Andújar, va elaborar un document organitzat en dues columnes: a la de l’esquerra, les declaracions de Puentes Saavedra davant la jutgessa que l’incriminaven; a la de la dreta, els arguments per a rebatre-les. Quan la policia va irrompre al despatx de Boye, va localitzar aquest document fent cerques per paraules clau en el servidor del despatx i se’l va endur. La inspectora que ha declarat avui ha reconegut que sabia que es tractava d’un document que tenia el propòsit de desmuntar jurídicament les declaracions incriminatòries contra Boye. 

Aquella declaració va originar la causa contra Boye, i la intervenció d’aquesta documentació fou una de les qüestions prèvies del judici que va plantejar el seu advocat, García Peña: va demanar la nul·litat de les actes d’entrada i escorcoll al seu despatx i a casa seva l’octubre del 2019, a més de tres dels documents intervinguts, perquè es tracta d’informació sobre l’estratègia de defensa de Boye, no pas instruments de cap delicte, i, de fet, van restar en poder de la fiscalia i de la policia i de totes les parts tan bon punt es va aixecar el secret de la causa. “Això causa indefensió”, va denunciar l’advocat.

La jornada d’avui ha començat amb el tram final de l’interrogatori a aquesta inspectora, que ahir va declarar pràcticament durant tota la sessió amb un ànim acusatori evident, de tal manera que va trenar un relat incriminatori contra Boye en connivència amb el fiscal, tot afirmant que l’advocat havia falsificat uns documents per a justificar l’origen il·lícit de gairebé nou-cents mil euros que van intervenir a l’aeroport de Madrid a uns clients seus quan els volien traslladar a Colòmbia. Si bé la inspectora va sembrar dubtes sobre la validesa dels contractes de compra-venda de lletres hipotecàries amb què es va justificar l’origen d’aquells diners, no va reeixir a demostrar una afirmació recurrent en la seva declaració, que els diners eren del suposat capitost de la trama, José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco, i que provenien de la venda de la droga. 

Avui la testimoni s’ha mostrat força insegura en moltes respostes i, novament, desmemoriada sobre el contingut de la documentació que es van endur tant del despatx com del domicili de Boye. Fins que ha rebut un cop de mà del president del tribunal, el magistrat Félix Guevara, que ha interromput l’interrogatori que feia l’advocat García Peña, advertint-lo que les preguntes que feia a l’agent eren impertinents, fins que ha esclatat i li ha retret que li fes perdre el temps, que tot allò que plantejava era insubstancial a efectes de la responsabilitat penal de Boye. 

Tanmateix, l’interrogatori ha estat revelador d’un abús contra el dret de la defensa de Boye, que just abans de l’inici del judici feia aquest plantejament: “La fiscalia acaba d’al·legar sobre el fiscal general de l’estat que no es pot accedir a tots els seus correus ni el telèfon [en la causa per revelació de secrets en el Suprem] perquè és desproporcionat. Però si en el meu cas ells van autoritzar això mateix! Hi ha una fiscalia per al fiscal general i una altra fiscalia per a Gonzalo Boye?” 

El primer ministre francès, François Bayrou, s’ha mostrat disposat a modificar la reforma de les pensions que preveu l’augment gradual de l’edat de jubilació dels seixanta-dos anys als seixanta-quatre el 2030. En la seva primera compareixença davant l’assemblea francesa, Bayrou ha proposat de tornar a la taula de negociació amb els agents socials per provar de trobar aviat un acord que faci la reforma més “equilibrada i socialment justa”. De fet, espera que puguin arribar a un pacte “d’equilibri” abans de la següent discussió al parlament sobre el pressupost, la qüestió que va fer caure l’anterior primer ministre. Si no s’arriba a un acord abans del 3 de febrer, Bayrou mantindrà en vigor la reforma actual, ha avisat.

Bayrou s’ha obert a negociar “sense límits”, és a dir, fins i tot, la qüestió de l’edat de jubilació. Ara bé, ha insistit unes quantes vegades que no es podia obviar el desequilibri del sistema de finançament de les pensions. “La reforma de les pensions és vital per al nostre país i el model social”, ha defensat, i ha advertit que s’enfrontaven a un problema “moral” perquè les pensions es finançaven amb deute.

El primer ministre ha advertit que el deute francès es trobava en màxims històrics i que el seu govern havia de cercar “maneres per a contenir-lo i reduir-lo”. “És un error que els nostres fills hagin de pagar per les nostres pensions”, ha afegit. L’envit principal del nou primer ministre és l’aprovació del pressupost d’enguany, i la proposta de revisar la reforma de les pensions es considera un gest a l’esquerra, sobretot als socialistes, per a obtenir el suport al pressupost.

“Tornarem a trobar l’estabilitat”, ha dit Bayrou, que ha instat el parlament, fortament dividit, a treballar plegats per “curar ferides”.

El parlament francès es troba dividit en tres grups, i cap d’ells no té majoria absoluta. Per una banda, hi ha l’aliança d’esquerres, que va obtenir el nombre més gran de vots a les eleccions del juny passat, però que no van ser suficients per a aconseguir la majoria absoluta. D’altra banda, hi ha l’agrupació centrista de Macron, i a l’extrema dreta, de Marine Le Pen, que malgrat l’augment d’escons, no va poder avançar el partit del president de la República.

El jutjat central penal de l’Audiència espanyola ha absolt l’antiga cúpula del Banc de València, acusada d’un delicte societari de falsedat per haver manipulat presumptament els comptes de l’entitat els anys 2009 i 2010 per ocultar un dèficit de provisió superior als vint milions d’euros.

La fiscalia anticorrupció havia sol·licitat penes de dos anys de presó per a l’ex-president de l’entitat i de la Generalitat, José Luis Olivas Martínez, i per a l’auditor Miguel Monferrer; dos anys i mig per a l’ex-conseller delegat, Domingo Parra; i havia retirat l’acusació para a la resta d’acusats en l’informe de conclusions definitives.

Les defenses havien al·legat indefensió en el judici perquè, a parer seu, es va vulnerar el principi acusatori en el procediment. La sentència assenyala que durant tot el procés no es van fer constar les falsedats concretes que s’imputaven als acusats.

El Banc de València va ser intervingut pel Banc d’Espanya a final de novembre del 2011, quan es va detectar un forat de capital de 600 milions. Això va passar abans que l’adquirís CaixaBank en una subhasta.

La fiscalia sostenia que, arran dels mals resultats de l’exercici del 2009, s’havia optat per dur a terme una pràctica comptable dirigida a mantenir una imatge de solvència i rendibilitat de l’entitat que no es corresponia amb la realitat del seu estat. Tanmateix, el jutjat ha considerat que en cap moment no es mencionen els estats intermedis dels exercicis dels anys 2009 i 2010 de l’entitat en què es basen les acusacions. La sentència indica que ni tan sols en l’escrit de conclusions és possible saber quins són exactament els apartats que es denuncien com a falsos. “Amb una acusació tan vaga, s’imposa al jutjador i a les defenses com a primera qüestió la de buscar i rebuscar en la causa per intentar descobrir quins són aquests concrets apunts comptables que es pretenen falsos per les acusacions per fonamentar el delicte de falsedat dels comptes”, diu el jutge, José Manuel Fernández Prieto.

Per sostenir l’acusació no n’hi havia prou de remetre’s als informes del servei d’Inspecció del Banc d’Espanya dels anys 2009 i 2010, perquè, a parer del jutge, és una obvietat que aquests informes no constitueixen l’escrit d’acusació, sinó que són únicament mitjans probatoris, i, a més, no aclareix si l’acusació es dirigeix a tots els apunts continguts en els informes o només a uns quants, i en aquest cas, a quins.

El govern espanyol tombarà la proposta de Junts que demana que Pedro Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança al congrés, segons que expliquen fonts governamentals a Europa Press. La decisió recau en la mesa de la cambra baixa, que es pronunciarà dijous. En aquest sentit, l’executiu és contrari al fet que la mesa, amb majoria del PSOE i Sumar, admeti a tràmit la proposta. Considera que el debat no té sentit i insisteix que la prerrogativa de presentar una qüestió de confiança és exclusivament del president.

Les fonts governamentals consultades per Europa Press diuen que són conscients que la negativa de complir aquesta exigència de Junts pot significar que no donin suport al pressupost del 2025. En aquest sentit, insisteixen que volen aprovar els comptes, però recorden que es pot governar amb el pressupost prorrogat.

La portaveu del govern espanyol i ministra d’Educació, Pilar Alegría, ha dit que la qüestió de confiança no era justificada i ha qüestionat els motius de Junts per a demanar-la. “La pregunta que jo els traslladaria és: per què? Jo els puc dir que el govern compleix  els compromisos que ha establert amb la resta de forces parlamentàries. Allò que és a les nostres mans, ho complim”, ha defensat.

També ha recordat que els grups parlamentaris tenen més instruments i més eines, però que la prerrogativa d’una qüestió de confiança pertany al president del govern.

Hores abans d’aquestes paraules d’Alegría, el secretari general de Junts, Jordi Turull, havia avisat el PSOE que prendrien decisions que no agradarien si s’oposava a tramitar la iniciativa. “Si no la tramiten, significa que no es veuen capaços de restablir la confiança. Si no compleixen i no es veuen capaços de restablir aquesta confiança, cal prendre decisions que li puc assegurar que no agradaran al PSOE”, ha dit.

Feijóo, novament disposat a “conversar” amb Junts sobre una moció de censura a Sánchez

El govern del president Salvador Illa ha aprovat de demanar al Ministeri de Transports espanyol que comenci els tràmits per al traspàs de la línia R1 de Rodalia. La consellera i portaveu Sílvia Paneque ho ha celebrat avui com un pas important, per bé que encara resti molta cosa per a concretar: “No ho veig un acord petit. Veig el primer pas d’un camí que serà molt llarg”. El procés, en efecte, serà llarg. De moment tot es basa a excloure la R1 del Catàleg de la Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol. Més enllà d’això, el govern no ha fet públic un pla d’inversions detallat que acompanyi el traspàs, decisiu perquè el traspàs tingui consistència. Tampoc no especifica quan estarà operativa la nova empresa mixta Rodalies de Catalunya, que hauria de gestionar la línia, tot i que Paneque ha promès que ho estarà abans no s’acabi l’any.  

Hi ha un altre detall cridaner. La línia, d’entrada, no es traspassarà sencera. La petició comença preveient el trasllat del tram entre la futura estació de Bifurcació Sagrera i la de Maçanet-Massanes. Així doncs, durant un temps indeterminat –qui sap si de manera indefinida–, una part de la primera línia traspassada a la Generalitat continuarà en mans d’Adif. Això inclou les estacions que hi ha abans de travessar el districte de Sant Andreu de Barcelona: Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sants, Plaça de Catalunya i Arc de Triomf. 

Paneque no ha especificat els detalls de la separació, però el document que ha publicat el govern diu: “La bifurcació de Sagrera, en canvi, romandrà inclosa a la xarxa ferroviària d’interès general perquè dona servei a altres infraestructures de competència estatal”. És a dir, en tot cas, la nova estació de la Sagrera serà una infrastructura d’interès estatal. La consellera ha justificat la progressió tan fragmentada del traspàs amb l’argument que l’usuari no noti cap canvi brusc en el servei. “A poc a poc, una cosa darrere l’altra, perquè no hi hagi cap disfunció en el servei, que és una cosa que no ens podríem permetre”, ha dit.  

L’anunci té molt a veure amb la necessitat del govern de satisfer Esquerra per aprovar el pressupost. El novembre de 2023, per a investir Pedro Sánchez president del govern espanyol, els republicans van pactar amb el PSOE el traspàs de Rodalia. El pacte era farcit d’interrogants i no preveia ni el calendari, ni el volum de les inversions, ni què passaria amb els treballadors, ni com seria el nou contracte programa, ni tampoc se sabia del cert quines línies serien traspassades, més enllà de l’R1 i l’R2. Ara, amb el PSC a la Generalitat, Esquerra demana proves de la voluntat de complir l’acord, i Illa mira d’escenificar-les. Els socialistes, discrets fa un any i mig, comencen a subscriure el relat d’Esquerra sobre un traspàs integral que, de moment, sembla molt llunyà. 

El govern té coll avall que el pressupost del 2025 trigarà més que no es preveia

Paneque, tanmateix, ha tingut un gest per al govern anterior, tot reconeixent que aquests primers passos es fan gràcies al treball previ del govern del president Pere Aragonès. També se’n fa seu una part del relat: avui, la consellera ha reconegut que la situació a Rodalia “és producte d’anys de desinversió” i que Catalunya no té el sistema ferroviari que necessita ni que es mereix. Durant les pròximes setmanes, hi haurà reunions bilaterals amb el govern espanyol per a tractar amb més precisió les condicions del trasllat.

Augmenten les crítiques una vegada més contra el conseller d’educació, Antoni Vera, i el govern de Prohens per assegurar que el pla de segregació lingüística als centres es mantindrà el curs vinent, tot i la ruptura que hi ha hagut amb Vox. Ahir el conseller es va reafirmar en aquesta qüestió i entitats, sindicats i partits ho consideren un despropòsit.

D’aquesta manera es pronuncia el president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, qui recorda que el pla de segregació no figurava en el programa electoral del PP a les Illes i que es va tractar d’una “concessió gratuïta” a l’extrema dreta. “Ara el fan seu, el mantenen i l’amplien, en frau clamorós als votants i a la majoria social”, ha assegurat. L’OCB subratlla que el pla va en contra de la comunitat educativa i en contradicció amb el model lingüístic d’ensenyament consensuat i consolidat al llarg de les dècades a les Illes.

Més per Mallorca ha assegurat que “mantenir i ampliar el pla vol dir que el govern de Prohens i el PP creuen en les polítiques antimallorquines, antimenorquines, antieivissenques i antiformenteres”. Per aquest motiu, retreuen que continuï amb els atacs a la llengua i al sistema educatiu. “El Govern Prohens ha de deixar d’atacar el nostre model d’escola i lingüístic, retirar el pla, reforçar la llengua al sistema educatiu i impulsar polítiques d’impuls social de la llengua catalana davant l’emergència lingüística”, han demanat. 

UOB Ensenyament també ha demanat d’abolir el pla. Han dit que queda clar que “la passió del conseller per perseguir i danyar el català no era una obsessió que Vox havia imposat”, sinó que el PP n’és “l’orgullós impulsor”. En aquesta línia, diuen que va utilitzar d’excusa el pacte amb l’extrema dreta per eximir-se de la responsabilitat i la vergonya de perseguir la llengua pròpia de les illes.

El director general del Gran Teatre del Liceu, Valentí Oviedo, ha anunciat avui que a partir del Nadal que ve la institució impulsarà directament el concert de Cap d’Any amb l’orquestra i el cor del Liceu. Després de la polèmica per la mala qualitat d’alguns dels concerts oferts per la Hollywood Symphony Orchestra, Oviedo ha explicat que el concert tindrà continuïtat en el temps i que serà propi pel teatre d’acord amb la tradició europea, l’ànima de Barcelona i l’esperit del Liceu. A la seva programació estable, la institució prioritzarà les produccions pròpies i revisarà quines produccions es poden externalitzar sempre preservant “l’alta exigència cultural”.

Oviedo s’ha mostrat preocupat perquè hi ha hagut espectadors dels concerts de la Hollywood Symphony Orchestra que hagin marxat del Liceu amb mala sensació i amb unes expectatives per sota del que esperaven.

En concret, aquests concerts van vendre 8.662 entrades a 3.087 clients. Fins ara, el Liceu i l’empresa externa han registrat 151 reclamacions, un 4,8% dels espectadors.

Si bé és cert que el retorn de l’import de les entrades l’ha de realitzar l’empresa promotora, el Liceu ha enviat un comunicat als clients que han reclamat per disculpar-se perquè l’experiència cultural no hagi estat la desitjada.

A més a més, el Gran Teatre els ha ofert una invitació perquè puguin assistir a l’assaig general de “Rèquiem” de Mozart del director d’escena Romeo Castellucci del febrer vinent. “Volem que almenys l’impacte de la institució torni a ser el més positiu possible”, ha subratllat Oviedo.

Internament, el Liceu revisarà els protocols interns per separar més en el seu web la programació pròpia de la de les empreses que lloguen la sala. A més a més, totes les obres que formin part de la programació estable “probablement no es podrà externalitzar”.