La presidenta del grup parlamentari dels Comuns, Jéssica Albiach, veu difícil que la formació acabi entrant en el govern del PSC. En una entrevista a TV3, ha dit que tenien “molta paciència, tranquil·litat i prudència”, que no els apressava res i que ara com ara feien el pensament d’estar quatre anys més a l’oposició.

Segons Albiach, cal veure si el govern compleix els acords i si s’hi pot pactar un pressupost que acabi aplicant. Precisament sobre els comptes, els Comuns ja havien advertit que els acords del pacte d’investidura sobre habitatge serien una prioritat, i ara Albiach ha dit que si no es regulen els lloguers de temporada abans del 2025, no donaran suport al pressupost.

Aquesta és una de les mesures que es van acordar per a la investidura de Salvador Illa. Segons el pacte, cal reformar la llei d’arrendaments urbans per poder regular els lloguers de temporada abans no s’acabi el 2024, i ara Albiach confia que Illa complirà la paraula i ho farà realitat. Una de les qüestions que també exigeixen és l’aplicació d’un règim sancionador per fer complir la regulació del preu del lloguer.

Albiach s’ha referit a l’ampliació de l’aeroport, ara que el govern ha activat la comissió per a estudiar-la. No ha dit pas que això fos cap línia vermella per a negociar el pressupost. Creu que seria massa precipitat, perquè el debat encara és en una fase molt inicial.

Armand de Fluvià i Escorsa, referent de la lluita per l’alliberament gai, s’ha mort aquesta matinada a noranta-dos anys, segons que ha pogut confirmar VilaWeb. Fill de la burgesia catalana, a part de la lluita gai, també va cultivar una carrera brillant en el camp de la genealogia i l’heràldica, que l’ha destacat com un dels grans referents en aquest àmbit.

No menys important va ser el seu compromís polític, com a monàrquic en un moment que projectava un regnat de Juan de Borbó que hauria estat una ruptura amb el règim franquista; com a independentista d’esquerres quan veié que Franco ho deixava tot atado y bien atado amb Juan Carlos I; i en l’activisme per l’alliberament gai, en un context que tot allò que no fos heterosexualitat era estigmatitzat i perseguit. El 1976 ingressà a Convergència Socialista de Catalunya (CSC), que abandonà el 1979 per ser un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra (Nd’E) i el 1985 de la seva escissió Moviment d’Esquerra Nacionalista (MEN). Del 1981 al 1993 fou membre i activista de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.

En la clandestinitat, va fundar amb amics la primera organització d’activisme LGBT del país i de l’estat espanyol: el Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH), una primera pedra del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). També va fundar l’Institut Lambda, gènesi de l’actual Casal Lambda.

Armand de Fluvià, en una imatge d’arxiu (fotografia: Júlia Partal).

Armand de Fluvià: “Fundava convents gais per on anava, sóc com una santa Teresa”

En una entrevista a VilaWeb, De Fluvià reflexionava sobre el moviment gai durant els anys quaranta i la relació amb la família. “Al final, em vaig dir a mi mateix: ‘No t’enganyis, tu ets això i ho has d’acceptar.’ I això vaig fer: entendre que sóc com sóc i no faig mal a ningú. Però, evidentment, m’havia d’amagar. Després, els últims anys que vivia amb la meva mare deixava revistes gais per casa, però ella no era una mare tafanera”, comentava.

Sobre la clandestinitat, explica que arran de la revolta de Stonewall a Nova York, l’any 1969, que marca el primer Orgull, amb un grup d’amics es van organitzar per fer alguna cosa semblant. “Aquell any es va presentar l’avantprojecte de llei sobre perillositat i rehabilitació social a les corts franquistes, que perseguia els homosexuals pel fet de ser-ho, i vam voler fer alguna cosa perquè allò era una barbaritat. Ingenus, no se’ns va ocórrer res més que fer una carta a tots els bisbes, que eren procuradors a les corts, dient-los què en pensàvem”, explicava. També van donar la llista d’adreces a André Baudry, director de la revista francesa Arcadie, perquè també els enviessin informació i documentació sobre l’homosexualitat.

A partir d’aquí, fa fundar la revista Aghois [Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual]. “Per repartir cada número agafàvem el cotxe i anàvem a Perpinyà a enviar-los a André Baudry, que els reenviava als subscriptors. Jo en dic herois, perquè calia ser-ho per atrevir-se a subscriure-s’hi. Hi anàvem amb la por de si ens escorcollava la Guàrdia Civil, però sortosament les divuit vegades que hi vam anar no va passar res”, deia.

Expert en heràldica

De Fluvià també era especialista en genealogies catalanes i en les dinasties dels comtes dels Països Catalans. Fou fundador i president (1983-2007) de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària. També va ser membre de l’Institut d’Estudis Gironins (1967) i soci numerari de l’Institut d’Estudis Empordanesos (1967-93), assessor de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (1983) i de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1983). El 24 d’octubre de 2007 fundà la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica (ICGenHer) i actualment n’era el president.

Mostres de condol

La mort de Fluvià ha causat tota mena de reaccions. El Casal Lambda, centre associatiu sense ànim de lucre del col·lectiu LGTBI, n’ha expressat el condol en un comunicat. “Ens deixa la persona més destacada del moviment LGBTI a Catalunya i a l’estat espanyol”, diuen. El FAGC també n’ha fet un piulet. L’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia també en destaca que va ser un referent per a la conquesta dels drets i llibertats LGBTI.

Ens deixa l’Armand de Fluvià
Amic, company i activista referent per la conquesta dels drets i llibertats LGTBI.
Un dia trist, tot el nostre escalf i carinyo a la seva familia, amistats i companyes.
Descansa en Pau Armand. El teu record la nostra flama. https://t.co/EzH6mnFS5Y

— Observatori Contra l’LGTBI-fòbia (@Observatori_cat) September 6, 2024

El president de Catalunya, Salvador Illa, expressa: “Si avui Catalunya i Espanya som referents en la defensa dels drets i les llibertats del col·lectiu LGTBI, també és gràcies a persones com l’Armand de Fluvià, activista i fundador del primer col·lectiu homosexual del país, Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH)”.

Si avui Catalunya i Espanya som referents en la defensa dels drets i les llibertats del col·lectiu LGTBI, també és gràcies a persones com l’Armand de Fluvià, activista i fundador del primer col·lectiu homosexual del país, Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH).

El…

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) September 6, 2024

Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, ha dit: “Fou el millor i més prestigiós heraldista del país i fundador del Front d’Alliberament Gai de Catalunya i dels drets del col·lectiu homosexual. Home de gran sensibilitat, cultura i exquisit tracte.” Elisenda Alamany, regidora d’ERC a Barcelona, ha piulat: “La història de llibertats al nostre país s’escriu amb noms com el seu. Et trobarem a faltar.” Sònia Guerra, secretària d’Igualtat i Feminisme de Generalitat de Catalunya, diu que “la seva valentia va obrir les portes de molts armaris”.

Ha mort Armand de Fluvià. Fou el millor i més prestigiós heraldista del país i fundador del @fagc_catalunya i dels drets del col.lectiu homosexual. Home de gran sensibilitat, cultura i exquisit tracte. DEP. pic.twitter.com/fNaQiLINo5

— Jaume Padrós (@jaumepadros) September 6, 2024

Acabo de saber que aquesta matinada ha mort Armand de Fluvià, defensor de la democràcia i els drets humans. Fundador del Front d’Alliberament Gai de #Catalunya. La història de llibertats al nostre país s’escriu amb noms com el seu.
Et trobarem a faltar. pic.twitter.com/bVYXZD6VO2

— Elisenda Alamany (@Elisendalamany) September 6, 2024

Ens ha deixat Armand de Fluvià referent i pioner del moviment LGTBI fundador del MELH, el FAGC i del Casal Lambda, la seva valentia va obrir les portes de molts armaris. La terra li sigui lleu.

— Sònia Guerra López/ (@SonyaGuerraLpz) September 6, 2024

[VÍDEO] Armand de Fluvià: ‘El rei és un tarambana’

L’agost va ser el mes més càlid –juntament amb l’agost del 2023– d’ençà que se’n tenen les dades. Així ho certifica la informació publicada avui pel programa europeu Copernicus, que situa la temperatura mitjana mundial durant l’agost d’enguany a 16,8 graus centígrads. Això implica que la temperatura de la Terra va tornar a situar-se més d’1,5 graus per sobre dels nivells pre-industrials, cosa que incompleix els límits de l’Acord de París, que tenen d’objectiu limitar l’escalfament global per sota dels dos graus respecte dels nivells pre-industrials, preferiblement per sota dels 1,5 graus. De fet, segons Copernicus, en tretze mesos dels darrers catorze la temperatura mitjana del planeta ha estat més d’1,5 graus més alta que la del període 1850-1900.

Sobre això, la temperatura mundial mitjana d’aquests dotze mesos ha estat la més alta en comparació amb cap altre període de dotze mesos consecutius. En concret, la temperatura registrada entre el setembre del 2023 i l’agost del 2024 ha estat 0,76 graus més alta en comparació amb el període 1991-2020 i 1,64 graus més elevada respecte dels anys pre-industrials.

En la mateixa línia, la temperatura mundial registrada enguany és de 0,23 graus més que no la dels primers vuit mesos de l’any passat. Les dades, segons Copernicus, conviden a pensar que enguany serà l’any més càlid d’ençà que se’n tenen registres.

“Els episodis de temperatura extrema que hem presenciat aquest estiu cada vegada seran més intensos, amb conseqüències més devastadores per a la població i el planeta; hem de prendre accions urgents per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle”, reivindica la directora del servei climàtic del programa, Samantha Burgess.

L’estiu més càlid a Europa

Una de les regions amb més impacte dels efectes de l’escalfament global aquest estiu ha estat Europa. Segons Copernicus, la temperatura mitjana al continent entre els mesos de juny i agost s’ha situat 0,69 graus per sobre de la mitjana del període 1991-2020 i ha superat el rècord de l’any passat (+0,66 graus).

Per una altra banda, l’observatori concreta que la major part de la regió mediterrània i l’est d’Europa van experimentar unes condicions més seques que no és habitual, i destaca episodis de sequera en alguns punts, com ara Catalunya.

Avui, 8 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• David Minoves: “El camí de l’alliberament nacional és llarg i tortuós; de vegades no n’assaborim els assoliments”
• Un efecte bumerang de tres anys pot desarmar el PP en la guerra al TC contra l’amnistia | Anàlisi de Josep Casulleras
• El Col·lectiu Primer d’Octubre decidirà dissabte si presenta candidatura al congrés d’ERC
• Michel Barnier, el nou primer ministre francès que haurà de plantar cara al caos parlamentari
• Alba Gómez: “Barcelona és una ciutat que ens expulsa”
• Contraban gastronòmic d’Andorra | “Mirador de Cultura” de Joan Safont
• Portes obertes a la redacció de VilaWeb per la Diada 2024
• Portes obertes a museus i edificis històrics durant la Diada 2024
• Com a Andorra, un estat és l’única cosa que necessites | Editorial de Vicent Partal
• Un primer pas cap a la reconstrucció independentista | Mail Obert de Josep Sala i Cullell
• Acumulació de bellesa a Vilafamés | Mail Obert de Tina Vallès

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Eduard Fernández es posa en la pell de Manolo Vital, un conductor d’autobús de Torre Baró, al film El 47, dirigida per Marcel Barrena i que s’estrena avui als cinemes. En declaracions a l’ACN, Fernández destaca que persones com Manolo Vital, que van arribar a Catalunya vingudes d’Andalusia i Extremadura, van ajudar a construir Barcelona: “Els emigrants formen part d’aquesta ciutat perquè l’han construït amb les seves mans.” Barrena explica que aquesta història, que narra com Vital va segrestar un autobús perquè arribés a Torre Baró, tracta sobre la lluita veïnal i la dignitat de la classe obrera.

Fart que l’Ajuntament de Barcelona sostingués que el transport públic no podia arribar al barri de Torre Baró perquè els carrers eren massa estrets i insegurs, Manolo Vital (Eduard Fernández), veí del barri i conductor d’autobús de TMB, es va proposar de demostrar que les autoritats s’equivocaven. Amb el títol d’El 47, el film de Barrena es remunta al 1978 i explica la història de Vital, que va dirigir el segrest d’un comboi amb l’objectiu de reivindicar la circulació del transport públic en aquest barri. Barrena expressa que, dels films que ha fet, és el que sent més pròxim, perquè parla de la seva ciutat i de les seves llengües. “És la lluita de la gent que és la meva, la classe obrera i treballadora.”

Barrena va decidir de fer el film quan va descobrir la història d’un home que havia segrestat un autobús per demostrar que el seu barri mereixia que hi arribés. “Sempre ho vaig veure com una excusa per a explicar moltes més coses.” Diu que hi ha un tema que el preocupa i l’irrita: el maltractament que ha tingut el català “històricament, i sobretot aquests últims anys, perquè algú es va inventar que a Catalunya es maltractava el castellà”. Explica que s’ha criat en una família d’emigrants i que una part va venir d’Andalusia: “Mai a la vida no van tenir cap problema d’integració.” També explica que volia explicar que a Barcelona i a Catalunya hi conviuen dues llengües que no han estat mai enemigues. “Em molesta quan es diu que això és així.”

Així mateix, volia fer un homenatge a les coses que admira, com ara la dissidència pacífica. I molt més: “La dignitat de la classe treballadora, de l’abandó de la política real, la lluita per un habitatge i la falta de respecte universal cap a l’immigrant i el pobre.” Creu que són temes molt actuals: “Abans l’extremeny i l’andalús eren l’altre i ara és el sirià o el peruà i és un film molt actual basant-se en el 78.”

Eduard Fernández

L’actor Eduard Fernández destaca que Manolo Vital defensava la dignitat dels emigrants i la dignitat personal i d’un barri. “És una persona que protestava per aconseguir una cosa molt concreta i m’agrada molt aquesta gent.” Admet que a vegades li ha tocat interpretar personatges que li agraden i alguns altres que personalment no li agraden gens, tot i ser molt atractius de fer. Tot amb tot, a Manolo Vital li té una estima especial: “És un bon home, de poques paraules, que tothom l’escoltava. I és un revolucionari involuntari, un líder sense desitjar-ho.” De fet, destaca que persones com Manolo Vital són les que han construït Barcelona. “Els emigrants formen part d’aquesta ciutat perquè l’han construïda amb les seves mans.”

L’actriu Zoe Bonafonte, que es posa en la pell de la filla de Manolo Vital, explica que és un film de dignitat i d’amor. Clara Segura afegeix que el film també parla de l’amor a la diferència. I Carlos Cuevas diu que El 47 parla d’una Barcelona dels marges. “Era un repte interpretar un personatge tan estimat com Pasqual Maragall”, reconeix.

Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, aquest Onze de Setembre VilaWeb us convida a visitar la redacció del diari a Barcelona (carrer de Ferlandina, 43). S’hi farà una jornada de portes obertes, com ja és habitual. Seran dues sessions de visita perquè hi pugui participar el màxim de gent possible. Podreu veure de primera mà com funciona el diari i conversar amb el director, Vicent Partal.

La primera visita serà a les 11.00 i la segona, a les 12.30. Cal que us hi apunteu en aquest formulari, perquè hi ha places limitades. Els admesos rebreu un missatge de confirmació.

Horari especial a la Botiga

La Botiga de VilaWeb també farà un horari especial per la Diada. Obrirà dissabte, dia 7, de 10.00 a 14.00; i l’11 de setembre, de 10.00 a 14.30, perquè pugueu comprar la samarreta de la Diada o bé descobrir les novetats d’aquest mes.

Nous actes a l’Espai VilaWeb

Per una altra banda, l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43) ja té nous actes programats per a aquest mes. El dijous 12 de setembre a les 19.00 s’hi presentarà el llibre de Simona Levi Digitalització democràtica: Sobirania digital per a les persones (Raig Verd) i el dijous 19 de setembre, també a les 19.00, Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana), de Damià del Clot.

Bloomberg · Samy Adghirni i Ania Nussbaum

Michel Barnier, ex-ministre d’Afers Estrangers francès i ex-alt comissari europeu, s’ha mantingut allunyat de la política francesa d’ençà que fou derrotat a les primàries del seu partit per a les eleccions presidencials del 2022.

Però en un parlament profundament dividit i amb escasses perspectives de grans avenços polítics, aquesta manca de reclam polític és un dels trets que han convertit aquest polític conservador, de setanta-tres anys, en un candidat més que viable per a esdevenir el nou primer ministre francès.

El president Emmanuel Macron s’ha trobat sotmès a una pressió creixent per a trobar un primer ministre que no sigui enderrocat immediatament per la constel·lació de faccions polítiques aliades en contra seu, d’ençà de les eleccions parlamentàries d’aquest estiu. Ahir, finalment, Macron va optar per Barnier.

Mentre rivals com l’ultra Marine Le Pen proven de situar-se per a les presidencials del 2027, el fet que Barnier no s’hagi pogut obrir pas en la política francesa significa, precisament, que no serà considerat com una amenaça seriosa. Això li hauria de permetre de reunir prou suport per a posar fi a la crisi institucional que s’ha apoderat de França d’ençà de les eleccions anticipades del juliol.

“Michel Barnier no fa somiar ningú”, explicà ahir Sébastien Chenu, vice-president del Rassemblement National de Le Pen, a la cadena BFM TV. “Però –afegí– com que sabem que el pròxim primer ministre no coincidirà amb els nostres punts de vista polítics, ens tocarà fer balanç.”

El nomenament de Barnier evidencia també la desintegració creixent del projecte polític de Macron.

El president va assumir el càrrec el 2017 com a referent d’una nova generació, tot presentant-se com algú capaç de dur França més enllà dels dogmes dels partits tradicionals i com a baluard contra l’ascens de l’extremisme al país. Set anys després, la ultradreta de Rassemblement National té més legisladors que qualsevol altre partit a la cambra baixa del parlament, i Macron es troba obligat a recórrer a l’ajuda d’un antic rival polític per a garantir un bri d’estabilitat a la política francesa.

Barnier va entrar en política als anys setanta; fou, llavors, el legislador més jove de França.

Tot i que, fins fa poc, ell mateix demanava a la seva pàgina web la fi del macronisme, la seva reputació com a polític de centre-dreta moderat i experimentat li dóna possibilitats de formar un govern amb prou suport entre els partits de dretes per poder sobreviure a una moció de censura a l’Assemblea francesa, on cap bloc no té majoria absoluta.

Le Pen ha indicat que acceptaria el nomenament de Barnier, si més no a curt termini –”Com ja vam dir al president, exigim que el nou primer ministre respecti els onze milions de francesos que van votar Rassemblement National”, va escriure a X. I afegí: “Estarem molt atents a les seves polítiques, i vigilarem que les aspiracions dels nostres votants, que representen un terç dels francesos, siguin escoltades i respectades.”

Soixante jours après le second tour des élections législatives, Michel Barnier est nommé Premier ministre. Comme nous l’avions annoncé au président de la République, nous exigerons que le nouveau chef du Gouvernement respecte les 11 millions de Français qui ont voté pour le…

— Marine Le Pen (@MLP_officiel) September 5, 2024

El partit d’extrema dreta, en canvi, sí que va dir amb claredat que donaria suport a una moció de censura contra altres aspirants proposats per Macron, com ara l’ex-primer ministre d’esquerres, Bernard Cazeneuve, i el cap conservador de la regió dels Alts de França, Xavier Bertrand.

Tot i haver-se convertit en una figura clau per als inversors com a negociador en cap de la Unió Europea per al Brexit, Barnier continua essent molt desconegut a França, si més no fora dels cercles d’elit. Triant-lo, Macron demostra que l’estabilitat és la seva prioritat principal, encara que també hagi trobat un primer ministre que manté algunes de les mateixes prioritats econòmiques.

Macron, sota l’espasa de Dàmocles

Qualsevol nou primer ministre no en tindrà prou amb el suport del partit de Macron. Per a sobreviure, al govern li caldrà el suport –o, si més no, la tolerància– d’una proporció significativa de l’esquerra o la dreta.

La coalició de partits progressistes ha insistit reiteradament que tan sols farà costat al seu candidat a primer ministre, cosa que ha convertit Rassemblement National en clau per a la votació de qualsevol candidat.

Però el suport de l’extrema dreta podria convertir-se en una espasa de Dàmocles sobre Barnier.

El 2018, Le Pen va criticar-ne la gestió de les negociacions del Brexit com un intent “de castigar el poble britànic per la seva temeritat”, i va titllar Barnier de sinistre.

Ahir Jean-Philippe Tanguy, diputat de Rassemblement National, va qualificar-lo de “fòssil”. “Això és com Parc Juràssic“, va dir en declaracions a la ràdio France Inter, en al·lusió al film de ciència-ficció dels anys noranta.

En el llibre La gran il·lusió, Barnier parla amb detall dels alts i baixos de les negociacions del Brexit, que van acabar amb un acord però que no van resoldre qüestions com ara els drets de pesca dels pescadors europeus en aigües britàniques.

Aquests darrers anys, el nou primer ministre ha anat endurint la seva posició sobre la immigració i els vincles amb la UE, tot reclamant més sobirania per a França.

En una entrevista al diari britànic The Telegraph al juny, Barnier va arremetre contra la decisió de Macron de convocar eleccions anticipades. “Sempre és arriscat prendre una decisió que no entén ningú”, digué. Ara serà el nou primer ministre.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El 1968, l’historiador i crític d’art valencià Vicente Aguilera Cerni (1920-2005) visita un oncle seu al poble de Vilafamés (Plana Alta) i de seguida veu que pot ser un bon lloc per a obrir-hi un museu d’art. La primera exposició, d’art contemporani, es fa un any després, el 1969, i acull quinze obres d’artistes…, però de quina mena d’artistes? Aguilera demana com a única condició que siguin artistes locals o amb casa al poble. Pot semblar una bestiesa, però als anys setanta el nucli antic de Vilafamés s’estava buidant, la gent del poble preferia anar-se’n a viure als afores, on els edificis eren més nous i els carrers menys costeruts. Arran d’aquesta primera exposició, organitzada per un expert en art d’alt prestigi, hi haurà tot un seguit d’artistes que acabaran comprant-se una casa al nucli antic de la vila i la fesomia del centre històric de Vilafamés millorarà en pocs anys, amb tot de cases reformades que juntament amb el museu atrauen visitants de fora.

El Museu d’Art Contemporani, doncs, s’acabarà instal·lant al Palau del Batlle, un edifici del segle XV, del gòtic civil valencià, que també serà restaurat. I el nucli antic de Vilafamés, gràcies a la iniciativa d’Aguilera, serà declarat bé d’interès cultural l’any 2005. Però tornem als inicis: l’any 1972 el museu ja compta amb 150 obres, és una de les primeres institucions museístiques dedicades a l’art contemporani i acabarà comptant amb més de 700 obres d’artistes nacionals i internacionals, en part perquè Vicente Aguilera Cerni era el nom més internacional pel que fa a art de la cultura espanyola entre els anys 1955 i 1975, i en part també pel seu particular model de gestió, pioner en el seu moment: el museu no compra obres, els artistes les donen o les cedeixen i això fa que la col·lecció esdevingui dinàmica. A més, en un primer moment el nom del museu va ser Museu Popular d’Art Contemporani: “parlar d’art contemporani als setanta i unit a l’adjectiu popular és una mostra del caràcter innovador d’aquest intel·lectual valencià i la seva visió de l’art i de la crítica de l’art com a mitjà d’expressió que només té sentit en i per a la societat”.

Ara el museu de Vilafamés es diu Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (MACVAC), però continua sent un museu proper i popular, amb una entrada de només tres euros que permet visitar les seves 29 sales originalment distribuïdes respectant tant l’estructura del palau com el caràcter de les obres exposades. I cal dir que a partir del 1972, a partir de l’obertura del museu a la seva seu definitiva, a Vilafamés neix un ambient artístic i cultural que teixeix una unió cada cop més forta entre el museu i el poble i atrau molts visitants i molta més cultura, de retruc. A més, el museu acull un centre de documentació artística, el CIDA, consultable per a tothom.

Passejar per Vilafamés, enfilar-se fins al museu i després fins al castell, és una de les coses més boniques que he pogut fer aquest estiu, amb tot de cases restaurades, pintades i arreglades amb gust, plenes de flors i plantes, amb detalls entranyables però vius, no enfocats a ser un poble de postal. El camí cap al museu és costerut i l’exposició sembla que comenci ja a fora, a través de la desfilada de portes, portalades, porticons, teulades, finestres, balcons i torretes que ens preparen la mirada per quan ens endinsem en el Palau del Batlle disposats a perdre’ns-hi fins que per megafonia ens avisin que falta un quart perquè tanquin.

El visitant s’hi perd i s’hi troba, pel MACVAC, topa amb una obra de Basquiat i s’atura corprès, poc després ensopega amb Barceló, amb Tàpies, amb Warhol i tants altres artistes d’incontestable renom internacional, i hi ha obres també als espais exteriors, tots els racons plens de quadres, escultures, instal·lacions, gravacions, amb molts autors locals (amb casa al poble!) i també moltes autores, convé destacar-ho.

Em van entusiasmar particularment les obres d’Isabel Villar (1934) –una de les artistes que hi és des de l’inici de la història del museu i que amb el seu Mujer embarazada en un campo verde em va seduir només d’entrar al museu–, Blanca Orozco (1976-2019) –seria fantàstic que algun museu de la ciutat s’animés a exposar la seva última, i malauradament pòstuma, exposició, Pedes in terra ad sidera visus– i Alejandra de la Torre (1983) –l’artista castellonenca ocupa tota una sala, la 21, amb el seu La belleza de la acumulación. I vaig passar els últims minuts, abans que tanquessin, del tot atrapada dins de la gravació Because of you, because I love you (2018), de l’artista també castellonenc Gabriel Andreu (1973).

Quan per megafonia ens van avisar que ja tancaven, tota una colla de visitants ens vam anar trobant per les sales, cercant la sortida i acabant de badar i aturar-nos un momentet-de-no-res davant de les peces que se’ns anaven apareixent i que a voltes vèiem per primer cop i altres revisitàvem, però totes col·locades amb molt bon gust i astúcia artística. En sortir del Palau del Batlle, a les dues en punt, però, vam topar amb una altra realitat “cultural”, ens avisaven que bona part del nucli antic acolliria, de dues a tres, els bous embolats de la festa major de Vilafamés, així que mentre sentíem els crits cada cop més llunyans, ens vam enfilar cap al castell, que ofereix unes vistes precioses del poble i els seus voltants, com si fos una sala més del museu que m’ha robat el cor aquest estiu. 

“Es menja bé a Andorra? Generalment parlant –i ateses les meves tendències–, potser s’hi pot menjar millor que en qualsevol lloc turístic (fora d’algunes rares excepcions), de les àrees turístiques del nostre país. I potser s’hi pot menjar millor, més per la influència francesa immediata que pel que en les guies s’anomena la gastronomia andorrana, que em sembla estrictament familiar –i, per tant, inassequible. S’hi pot menjar una bona sopa de verdures, cosa que al meu entendre és important, i que en el nostre país és desconegut perquè en el nostre rodal s’hi fa sobretot una cuina per a cavalls –i que em perdonin els cavalls.” Pregunta pertinent amb final en forma de boutade de Josep Pla al llibre Les valls d’Andorra, dins el volum de l’obra completa “Un petit món del Pirineu”, fet a partir de la sèrie de cartes d’aquest país que va anar publicant a Destino l’estiu del 1972, aprofitant un viatge a les Valls. Entretant, va sofrir un infart de miocardi –que va ser matèria literària, és clar– i el volum resultant, on també s’apleguen Cadaqués i Mieres i la Garrotxa, es va acabar publicant el 1974. Ara fa cinquanta anys clavats. Seria tan oportú com falsari dir que l’article d’avui ve a tomb d’aital efemèride. Ja saben els lectors d’aquest meu Mirador que les referències a Pla sovintegen fins a arribar a l’exageració, per exasperar els seus detractors i altres llepafils. Sí que puc dir que, aprofitant l’estada estival a la Seu d’Urgell, he passat a Andorra fent-me la pregunta que obre l’article. I puc dir que, si la resposta comença donant la raó inicial a l’escriptor, a Andorra s’hi pot menjar millor que en unes altres destinacions turístiques, la seva excel·lència ja no ve de la proximitat amb França.

Durant anys, el més aproximat a la gastronomia que s’enduia el comú dels visitants ocasionals del Principat –tret dels connaisseurs, evidentment–, era el sucre, la mantega Breda de llauna i el formatge de bola Sombrero de copa o Kiri en porcions. El contraban, entre cometes, habitual abans que fossin els andorrans els qui passessin la duana de la Farga de Moles per anar a comprar als supermercats de la Seu. Uns altres, més entesos, hi anaven a buscar els formatges en un moment en què per aquí baix no arribava de res i Andorra semblava el corn de l’abundància de les delicatessen franceses. El món d’ahir, abans de l’entrada al mercat comú i la lliure circulació de mercaderies. Pla havia estat a Andorra el 1942, quan hi va anar a recuperar-se d’una pleuritis. Quan hi va tornar trenta anys després, va poder-hi observar el “gran boom comercial” de la seva cambra estant, al desaparegut hotel Sasplugues d’Escaldes, un espectacle que el va encuriosir. En aquell moment, ja hi havia més de cent cinquanta hotels al Principat. “El nombre de snack-bars, de pensions de cases que lloguen habitacions, és literalment interminable”, escriu un Pla sobre una nació que fins llavors havia seguit les màximes del Manual Digest de les Valls neutres d’Andorra, d’Antoni Fiter i Rossell –un autèntic tractat de govern del segle XVIII– al peu de la lletra, sobretot aquella que aconsellava “no demostrar mai riqueses ni propalar poder i farses, sinó predicar misèries i flaqueses de les Valls, pues és així”. Tampoc en l’aspecte gastronòmic van voler destacar mai. El Manual també deia, santament, que calia “conservar les antigalles, tant se puga, perquè, encara que algunes pareixen a primera vista ridícules, és perquè no es penetra prou en sa finesa”.

Història de la cuina andorrana

I així, durant segles, l’oferta culinària més destacada, segons assenyalava Pla, era la truita a l’andorrana. És a dir, el peix de riu per excel·lència, fregit i acompanyat amb un tall de pernil. Una truita com la que vam menjar al restaurant can Manel, establiment històric obert l’any 1979 per Manuel Flinch Carrera i que avui regenta el seu fill Carles Flinch Font. Tota una institució de la cuina andorrana, que l’any 2021 es va traslladar a la més neuràlgica de les places de l’Andorra la Vella històrica: la plaça del Príncep Benlloch, on ocupa els baixos de cal Cintet, un casalot vuitcentista. Flinch pare provenia de Sant Romà de Tavèrnoles, avui un despoblat de Llavorsí, al Pallars Sobirà i, com els va tocar a tants joves del seu temps, havia fet la mili a la Seu. Llicenciat, es va establir Andorra i va treballar amb el cuiner Antoni Sasplugues, d’aquesta família llegendària en l’hostaleria andorrana i amb experiència al Ritz de Barcelona, a l’Isard i el Celler d’en Toni –qui sap si el deliciós gigot d’agneau que va menjar-hi Josep Pla el 1972 l’havia cuinat Flich. Va ser al Celler on va conèixer la seva dona, Pepita Font, que en el seu cas provenia de Bellver, a l’Urgell. Amb ella, després de cinc anys al Camping Pobladó de Santa Coloma, va obrir el primigeni can Manel l’any 1979, a la part alta d’Andorra la Vella.

El xef Carles Flinch, cuiner i propietari de Can Manel.

Com en tantes famílies hostaleres, en Carles, el fill de la parella, va començar de ben jovenet a donar un cop de mà als pares i, d’aquí, va saltar als estudis de cuina al Liceu Comte de Foix, a estades a cuines franceses, catalanes i basques… fins que l’any 1993 es va instal·lar a can Manel. “El meu pare feia una cuina tradicional i clàssica i jo hi vaig aportar aires més moderns, d’avantguarda, algunes tècniques”, m’explica Flich un matí d’agost en què l’he anat a veure, després de tastar la seva cuina. Amb ell parlem del receptari clàssic andorrà, contundent, de muntanya, d’escudelles i guisats. El seu pare va començar a fer els famosos caragols de can Manel, que encara avui formen part d’una carta on destaquen la caça –becada, llebre, isard, senglar, cabirol…– i els bolets –vam poder tastar les múrgoles–, dos productes de temporada que tenen els seus incondicionals. Flinch, gran amant de l’esport i bon amic del ciclista Purito Rodríguez, instal·lat al Principat –a la carta hi ha un risotto que l’homenatja i del qual podem donar fe– també és amant dels reptes i els triomfs: en aquest cas, ens explica que va guanyar la subhasta d’una vaca bruna a la Fira de Bestiar d’Ordino.

Cap a la Vall d’Incles

Justament, Bruna és el nom del restaurant de l’hotel Serras, un establiment de luxe a l’altra punta, a Soldeu, a la parròquia de Canillo, anant cap al pas fronterer amb l’estat francès del Pas de la Casa i emmarcat en la vall d’Incles, al fons de la qual es diu que s’hi pot trobar l’argolla del Gran Carlemany que dels alarbs deslliurà Andorra. Avui dia, no es pot obviar en el parlar d’Andorra, i Pla ja s’hi va fixar, que al costat del comerç –i el contraban, un modus vivendi totalment normalitzat socialment– l’Andorra del boom estava enfocada cap al turisme. Especialment, el turisme de neu que va començar als anys seixanta de la mà d’esquiadors catalans. Avui dia, l’oferta hotelera andorrana té magnífics establiments, que d’un temps ençà han optat per reforçar la seva oferta amb l’assessorament de cuiners estelats, com Nandu Jubany o Hideki Matsuhisa. És el cas del Serras, que com al seu establiment del passeig de Colom confia la seva carta al xef Marc Gascons, del restaurant els Tinars, de Llagostera (Gironès), amb una estrella Michelin.

Menjador del restaurant Bruna, a l’hotel Serras. 

Al Bruna hom hi va a menjar carn, per fer honor al seu nom, i perquè tot i que la seva acuradíssima i moderna estètica defuig qualsevol concessió a la carrincloneria de refugi alpí, som en un hotel de muntanya, on a les nits refresca. Optem, després d’una amanida de tomàquet amb gelat de mascarpone, per dues presentacions de la mateixa vedella: l’una en forma de steak-tartar i l’altra, en forma de filet, i ho reguem amb una de les descobertes de la nostra incursió andorrana: un pinot noir del 2018 del celler Casus Belli d’Ordino. Sí, perquè a Andorra també s’hi fa vi. Vi d’alçada, com el que es fa al Pallars, a l’Alt Urgell o –una altra descoberta d’enguany– al Solsonès. Escurem la copa amb un plat de formatges del país, entenent el terme d’una manera no estrictament radicada en la sobirania dels coprínceps i que pot incloure l’Urgellet i l’Arieja, acompanyats d’una altra delícia d’alta muntanya, la mel d’Autèntic, de l’apicultor Mathieu Garaud, nantès andorranitzat de fa dues dècades, i que té els ruscs a tocar de l’hotel, als 1.800 metres sobre el nivell del mar en què ens trobem. A l’estiu, a més, amb les pistes privades de l’antic Parador Canaro, un establiment pioner edificat sobre l’antiga borda familiar, verdes i sense neu, hom pot gaudir d’un silenci només trencat per les esquelles de les ovelles dels ramats que hi pasturen i la piuladissa de les orenetes que fan niu als teulats de l’hotel. Llavors, potser sí que, malgrat el boom del segle XX, es pot penetrar en la finesa de les antigalles de la vella Andorra i respondre a la pregunta inicial i dir que a Andorra s’hi menja no molt bé, sinó d’una manera excel·lent.

Amb motiu de la Diada 2024, hi ha museus, edificis i espais històrics i emblemàtics de tot Catalunya que fan portes obertes i conviden qui ho vulgui a visitar-ne les instal·lacions de franc per commemorar l’Onze de Setembre. Us n’oferim la llista per municipis:

Altafulla
Vil·la Romana dels Munts

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: passeig del Fortí, s/n, Altafulla (Tarragonès).

Andorra
Aeroport Andorra – la Seu

Horari: de 10.00 a 18.00.
Adreça: carretera de l’aeroport, Montferrer (Alt Urgell).

Barcelona CCCB i mirador del CCCB

Horari: d’11.00 a 20.00.
Adreça: carrer de Montalegre, 5, Barcelona.

Centre Excursionista de Catalunya

Horari: de 10.30 a 13.00.
Adreça: carrer del Paradís, 10, Barcelona.
Cal inscripció prèvia a la web.

El Born Centre de Cultura i Memòria

Horari: de 10.00 a 20.00.
Adreça: plaça Comercial, 12, Barcelona.

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Horari: de 10.00 a 18.00.
Adreça: parc de Montjuïc, s/n, Barcelona.
Cal inscripció prèvia.

La Virreina Centre de la Imatge

Horari: d’11.00 a 20.00.
Adreça: la Rambla, 99, Barcelona.

Museu d’Arqueologia de Catalunya – MAC

Horari: de 10.00 a 14.30.
Adreça: passeig de Santa Madrona, 39, Barcelona.

Museu d’Història de Catalunya

Horari: de 10.00 a 14.30.
Adreça: plaça de Pau Vila, 3, Barcelona.

Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)

Horari: de 10.00 a 15.00.
Adreça: Palau Nacional de Montjuïc, Barcelona.

Palau de la Generalitat

Horari: d’11.00 a 17.00. A les 12.00, actuació de sardanes.
emblemàtiques de Pau Casals, Enric Morera, Vicenç Bou, Pep Ventura i Ricard Viladesau.
Adreça: plaça de Sant Jaume, Barcelona.
Cal inscripció prèvia.

Palau Güell

Horari: de 10.00 a 20.00.
Adreça: carrer Nou de la Rambla, 3-5, Barcelona.
Cal inscripció prèvia al web.

Palau Robert

Horari: de 9.00 a 14.30.
Adreça: passeig de Gràcia, 107, Barcelona.
Cal inscripció prèvia al web.

Parlament de Catalunya

Horari: d’11.00 a 18.00.
Adreça: parc de la Ciutadella, s/n, Barcelona.

Bellpuig
Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig

Horari: de 10.00 a 15.00.
Adreça: carrer de l’Homenatge a la Vellesa, 6, Bellpuig (L’Urgell).

Cardona
Castell de Cardona

Horari: de 10.00 a 19.30.
Adreça: parador Nacional Turisme, 506, Cardona (Bages).

Castellterçol
Casa Museu Prat de la Riba

Horari: de 10.00 a 15.00.
Adreça: plaça de Prat de la Riba, 7, Castellterçol (Vallès Oriental).

Cervera
Museu del Blat

Horari: de 12.00 a 14.00.
Adreça: passatge del Sindicat Agrícola, Cervera (La Segarra).

Claramunt
Castell de la Pobla de Claramunt

Horari: de 10.00 a 14.00 i de 16.00 a 19.00.
Adreça: castell de Claramunt, s/n,  la Pobla de Claramunt (L’Anoia).

El Cogul
Conjunt rupestre de la Roca dels Moros del Cogul

Horari: de 10.00 a 15.00.
Adreça: camí del Cogul a Albagés, km 1, el Cogul (Les Garrigues).

El Tarròs
Espai Lluís Companys

Horaris: de 10.00 a 14.00.
Adreça: plaça de la Vila, 1, Tornabous, Urgell (L’Urgell).

Els Prats de Rei
Torre de la Manresana

Horari: de 10.00 a 15.00.
Adreça: paratge de la Manresana. Polígon 14, els Prats de Rei (L’Anoia).

Escaladei
Cartoixa d’Escala Dei. La Morera de Montsant

Horari: d’11.00 a 20.00.
Adreça: camí de la Cartoixa, s/n, Escaladei, la Morera de Montsant (El Priorat).

Girona Museu d’Arqueologia de Catalunya – MAC

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: carrer de Santa Llúcia, 8, Girona.

Museu d’Art

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: pujada de la Catedral, 12, Girona.

Seu de la delegació del govern de la Generalitat de Catalunya

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: plaça de Pompeu Fabra, 1, Girona.

Lleida Castell de Gardeny

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: turó de Gardeny, s/n, Lleida.

Museu d’Art Jaume Morera

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: edifici Casino Principal c/ Major, 31, Lleida.

Castell del Rei

Horari: de 10.00 a 15.00.
Adreça: seu Vella, Lleida.

Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: carrer del Sant Crist, 1, Lleida.

Institut d’Estudis Ilerdencs

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: plaça de la Catedral, s/n, Lleida.

Les Borges Blanques
Espai Macià

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: plaça Ramon Arqués, 5, les Borges Blanques (Les Garrigues).

Miravet
Castell de Miravet

Horari: de 10.00 a 20.00.
Adreça: camí del Castell, s/n, Miravet (Ribera d’Ebre).

Moià
Casa Museu Rafael Casanova

Horari: de 10.30 a 15.00.
Adreça: carrer Rafael Casanova, 8, Moià (Moianès).

Mollerussa
Museu Vestits de Paper

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: carrer de Ferrer i Busquets, 90, Mollerussa (Pla d’Urgell).

Port de la Selva
Conjunt Monumental de Sant Pere de Rodes

Horari: de 10.00 a 20.00.
Adreça: camí del Monestir, s/n, el Port de la Selva (Alt Empordà).

Ripoll
Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya – la Farga Palau

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: plaça de l’Abat Oliba, s/n, Ripoll (Ripollès).

Riudecanyes
Castell Monestir d’Escornalbou

Horari: de 10.00 a 20.00.
Adreça: castell del Castell Monestir d’Escornalbou, Riudecanyes (Baix Camp).

Santes Creus
Reial Monestir de Santes Creus

Horari: de 10.00 a 19.00.
Adreça: plaça de Jaume el Just, s/n, Santes Creus (Alt Camp).

Sant Miquel d’Olèrdola
Museu Arqueològic de Catalunya

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: castell d’Olèrdola, s/n, Sant Miquel d’Olèrdola (Alt Penedès).

Tarragona
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT)

Horari: de 10.00 a 14.00.
Adreça: Tinglado 4, Moll de la Costa, Tarragona.

Tàrrega
Museu Comarcal de l’Urgell

Horari: d’11.00 a 14.00.
Adreça: carrer Major, 11, Tàrrega (L’Urgell).
Consulteu la web per a la inscripció.

Terrassa
Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya

Horari: d’11.00 a 15.00.
Adreça: rambla d’Ègara, 270, Terrassa (Vallès Occidental).

Tornabous
Ciutat Ibèrica del Molí de l’Espígol

Horari: d’11.00 a 15.00.
Adreça: Camí de Santa Maria, km. 25331, Tornabous (L’Urgell).
Cal reserva prèvia per la web.

Ullastret
Museu d’Arqueologia de Catalunya

Horari: de 10.00 a 20.00.
Adreça: carrer Afores, s/n, puig de Sant Andreu, Ullastret (Baix Empordà).

Vilabertran
Canònica de Santa Maria de Vilabertran

Horari: de 10.00 a 15.00.
Adreça: carrer Abadia, 4, Vilabertran (Alt Empordà).

Alba Gómez (Sant Pere de Ribes, 1983) és una de les cares noves d’aquesta rentrée literària. Publica Jo soc l’última Plaça, que tot i ser la seva primera novel·la ha guanyat el premi Sant Joan. L’obra és una reflexió sobre la ciutat i com es va transformant en un espai cada vegada més difícil per a viure-hi, a partir de la història d’una plaça i d’una finca en què viuen un seguit de veïns que patiran petites pèrdues, alhora que seran també com més va més vulnerables en relació amb la ciutat i la seva transformació.

Quan li van atorgar el premi, Alba Gómez, que és periodista, va manifestar que la seva intenció a l’hora d’escriure el llibre era “fer-nos pensar en la possibilitat o la impossibilitat de trobar un lloc a la ciutat”. D’entrada, aquesta és una qüestió molt contemporània, perquè fa uns quants anys segurament no s’hauria plantejat en els mateixos termes. Explica:

—Vaig dir “trobar un lloc”, però ara hi afegiria “trobar un lloc on poder arrelar”. Jo fa temps que visc a la ciutat, a Barcelona, però no hi vaig néixer i això fa que la meva mirada encara se sorprengui de coses que hi passen. En aquest sentit, quan escrivia la novel·la em preguntava si cada vegada no resulta més difícil arrelar i trobar un lloc en la societat, en la ciutat. També trobar un lloc com a espai físic. Com diu el filòsof Josep Maria Esquirol, un espai des d’on resistir, des d’on crear vincles. Llavors, el que em plantejava quan vaig fer el llibre era parlar no només de la gent que ja es troba clarament expulsada del sistema i que viu en la precarietat absoluta, o que sobreviu, sinó, de persones que es troben aparentment aixoplugades, però que també poden perdre la capacitat de trobar un lloc, d’arrelar en un espai, un fet que cada vegada passa més. És una ciutat que ens expulsa en aquest sentit. Volia posar la mirada en això, però evidentment sempre des de la voluntat de crear un relat literari.

—Parleu d’un espai on resistir, on crear vincles.
—Resistir entès com a resistència íntima. De sentir-se bé, a gust en un espai. I crear vincles ho entenc com a suport mutu. Per això poden ser l’antídot contra aquest procés depredador que pateix la ciutat. La voluntat que tots plegats ens humanitzem una mica més. Perquè hi ha persones que la societat comença a esborrar. Alguns clarament els esborra de la nostra mirada, perquè tot i que hi són, no els veiem. I d’uns altres, cada vegada n’hi haurà més, que també aniran essent esborrats. Precisament, he triat narrar una comunitat de veïns on regna força l’individualisme, la fredor, per fer aflorar aquestes dificultats d’empatitzar amb els altres.

Podeu comprar Jo soc l’última Plaça d’Alba Gómez a la botiga de VilaWeb

—Situeu la història a la plaça del Sol, al barri de Gràcia de Barcelona, que sembla que és un espai que encara té gust de barri, que no està gentrificat.
—Vaig triar aquesta plaça perquè la conec, perquè hi he viscut, tot i que no he intentat narrar-la fidelment sinó que hi ha molts elements inventats. Ara, sí que penso que l’ecosistema d’una plaça i, dins la plaça, l’ecosistema d’una finca ens dóna pistes de com canvien els comerços, de com apugen els preus, perquè els apugen, quin tipus d’habitants hi ha, perquè n’hi ha de molts tipus… I una plaça també em permetia d’ensenyar no només l’interior de les finques sinó també l’exterior. Hi ha gent que viu a la plaça, que tenim esborrada, però que sent un vincle cap a l’espai.

—Hi ha un mosaic de personatges molt diversos, però la mirada plana sobre els desfavorits.
—Aquests personatges de fora són el motor, ens fan avançar l’acció. I després també entrem dins la finca i coneixem la història dels veïns. Hi poso un narrador en primera persona d’un personatge que viu a fora, que viu als marges, però que també té desitjos, necessitats, pors, igual que els veïns de dins la finca. Però, alhora, aquests veïns que estan aixoplugats, resulta que també són vulnerables i fràgils i els pot canviar la vida. A tots ens pot canviar la vida. Volia parlar d’això, ensenyar aquesta cadena de vulnerabilitats que hi ha sense fer un retrat del sensellarisme, construint-lo com a retrat literari i no posant el focus en un retrat social o periodístic.

—Aquesta veu literària té un aire oníric, d’irrealitat, que m’ha fet pensar en alguns dels escriptors que considereu referents, com ara Manuel Baixauli i Irene Solà.
—Entre els meus referents m’interessen els autors que experimenten formalment i estilísticament. I aquest aire màgic o oníric m’interessava, perquè la novel·la acaba essent com una faula, perquè és impossible fer un retrat d’un espai real. Com diu John Berger, el desfigures, el simplifiques. I per això vaig considerar la plaça com un personatge més, que fa uns monòlegs i que es mostra com un corifeu grec, que ens anuncia les petites catàstrofes que van passant. Em semblava molt complex parlar d’una ciutat en col·lapse, per això vaig situar la història en un ecosistema petit de veïns, que estan en un moment fràgil sense saber-ho. I parlo de què és el col·lapse per a aquesta comunitat de veïns. Ara, la plaça volia que tingués veu, perquè trobo que és una idea que està bé, que té gràcia. En realitat, fa com de narradora.

—Hi ha aquest joc de mirades, de dins i de fora, i en aquest joc també hi ha un objecte que té un paper, els prismàtics.
—És bonic perquè, normalment, són els de dins que mirem cap a enfora o que no mirem cap a enfora. I aquí és al revés, és un personatge que ha estat esborrat de la mirada dels altres el que continua mirant un espai que sent que li pertany. I també m’agradava la idea aquesta que tots som veïns si sentim que pertanyem a un lloc, encara que el sistema et digui que no formes part d’aquell espai. Si te’l sents teu, te’l sents teu. Llavors, aquest personatge, quan és expulsat, quan és a punt de desaparèixer, es queda allà i continua mirant, perquè continua sentint-se’l seu, l’espai.

—Aquest personatge que mira de fora, que ha estat expulsat, lliga força amb el fenomen de la gentrificació, un terme ben nou, que fa quatre dies ningú sabia què volia dir i ara és a l’ordre del dia. Tot un símptoma.
—Vaig començar la novel·la fent un joc de mirades, la d’aquell que ha estat esborrat i la veu de la gent que parla des de dins dels habitatges. Però després vaig pensar que hi havia una mirada molt més transcendental, encara que fos molt distant, molt silenciosa, que és la de qui mira els espais amb un afany lucratiu. I aquesta mirada la vaig fer aparèixer al final, perquè és una mirada més fonda, la que destrueix la ciutat. I per mi això també és l’explicació de la gentrificació.

—Hi ha el pes de les mirades múltiples, però també hi ha el pes dels espais, dels llocs, que també marquen l’estructura de la novel·la.
—Quan escrivia la novel·la me la imaginava com un mapa de llocs diferents que vas mirant. I els tenia anotats. I després vaig decidir mantenir anotats els espais, perquè podia ajudar el lector a l’hora d’anar-se movent pels espais i perquè faig bastants canvis de narrador, de personatges, i marcar els espais ajudava a no perdre’ns, a anar-nos movent. I perquè un lloc no és només aquell on vivim íntimament, sinó també els espais limítrofs i els no-llocs, que n’hi ha bastants, també.

—Què són, per vós, els no-llocs?
—En la novel·la hi ha un personatge que clarament viu en un no-lloc…

—El pes del lloc també té a veure amb el fet que la plaça sigui un personatge més. És com si ens col·loquéssim dalt d’un escenari i s’obrís i es tanqués el teló.
—Això és el que deia el jurat, que la novel·la té cos teatral. És clar, això ho he pensat després, però potser és aquest el sentit de la plaça; la plaça és algú que ens explica un conte.

—El fet que sigui la vostra primera novel·la ha fet que volguéssiu córrer riscs i que els prenguéssiu amb molta llibertat?
—Fa uns uns quants anys que vaig començar a escriure la novel·la. I al llarg d’aquest temps, és clar, n’he modificat algunes coses més formals. I dins les meves possibilitats he fet alguns experiments, sí.

—Dieu que escriure la novel·la ha estat un procés llarg. Això em fa pensar en com ha anat canviant la ciutat en aquests anys i com la novel·la s’hi deu haver adaptat. Els canvis que hi ha a Barcelona deuen haver condicionat la vostra història.
—Molt. Al principi era una història de personatges, en què sobretot pesaven les seves trames diverses. Però la meva mirada cap a la ciutat ha anat canviant i s’ha anat tornant més atònita. I pensava: si la ciutat se’n va en orris, si es va degradant tant, els personatges també n’han de quedar tocats. I la vaig anar repensant i sobretot vaig construir un final diferent. La novel·la conté més preguntes, preguntes sobre què ens passa.

—Als agraïments citeu la vostra família i dieu: “I gràcies pel vostre temps i per ensenyar-me que les places són per a jugar.” És un bon colofó.
—Jugar com una metàfora del viure.

—I als agraïments també citeu alguns dels vostres referents, de lectures. Si us sembla bé, repassem-ne els coneguts: Agnès Varda, Ali Smith, John Berger, Marguerite Duras.
—Són autors que alguna de les seves idees m’ha inspirat per a la creació de l’ecosistema d’aquesta plaça. L’Agnès Varda, perquè retrata problemàtiques socials d’una manera que trobo molt interessant; i el Berger perquè té algunes idees que clarament m’han inspirat. Per exemple, diu que les persones, fins i tot les que viuen més en la desgràcia o precarietat, també tenen instants d’alegria, que estan vinculats amb la tendresa o amb l’amor, quan s’abracen i quan veuen que els altres els miren per qui són. En aquest sentit, als personatges que ho passen més malament, també els he volgut donar aquests moments d’alegria.

—I Ali Smith? I Duras?
—L’Ali Smith perquè quan la llegeixo em remou el cap. I la Duras perquè m’interessa molt com explica el tema de l’alcoholisme.

—Deixem pel final Marina Garcés, que també és als agraïments-referents.
—Ella parla molt de la ciutat, de com construir comunitats, d’aquest món comú… I sense haver-me impregnat de totes les seves idees, sí que a vegades n’he llegit articles i coses que he pensat que estava molt bé tota aquesta mirada més complexa del món que vivim i de la gent que es troba als marges, tot i que la novel·la no vulgui reflectir totalment això, però dins meu sí que hi era, la idea.

—De com es viu a la ciutat princesa… Voleu afegir res més?
—Potser introduir la idea de la pèrdua: cada veí de la finca és a punt d’afrontar una petita pèrdua, que s’afegeix a la pèrdua de la ciutat, de la finca, una pèrdua que els desintegra, però que ells encara no perceben. També hi ha pèrdues humanes. I hi ha aquesta idea de la pèrdua del viure bé, de la bona vida, que més enllà de l’element econòmic et fa perdre la confiança amb els altres, a vegades, i et fa tornar més individualista. El desenllaç de la història el provoca un personatge amb qui el lector pot empatitzar i pren una decisió que el lector pot entendre, però és una decisió que causarà una estela de dolor. La idea és que hi ha un sistema depredador evident, però també hi ha molts matisos de grisos a l’hora de prendre decisions individuals, decisions que es prenen sense pensar en els efectes que poden tenir.

Un argentí a Andorra la Vella és tan argentí com un argentí a Alacant. Un canadenc a les Escaldes és tan canadenc com un canadenc a Sant Cugat. Un senegalès al Pas de la Casa és tan senegalès com un senegalès a Elna. Un paquistanès a Engordany és tan paquistanès com un paquistanès a Palma. I, tanmateix, dimarts, l’argentí d’Andorra la Vella, el canadenc de les Escaldes, el senegalès del Pas de la Casa i el paquistanès d’Engordany van actuar de manera ben diferent. Tots es van connectar al seu ordinador per aconseguir una plaça als cursos oficials de català que oferia el govern d’Andorra. Al cap de deu minuts, ja no quedaven gaires places, i al cap de mitja hora, cap ni una. Com si fossen entrades per a un concert de Taylor Swift.

La llengua, el català, és la mateixa a Andorra la Vella que a Alacant, a Sant Cugat, a Elna i a Palma. Allò que no és igual és el poder polític.

Andorra és un estat independent i legisla sobre la llengua amb el poder que li dóna el fet de ser un estat. Ja ho havia fet en el passat –tres vegades d’ençà de l’ordenació del Consell General, el juny del 1938–, però ara ho ha fet amb més contundència que mai, aprovant una llei que no tan sols obliga a entendre el català sinó a parlar-lo en l’esfera pública. Si vols ser cambrer, dependent d’una botiga o monitor d’esquí, per dir alguna cosa, hauràs de demostrar que saps el català mínim i imprescindible per a fer la teua feina. Perquè tan sols així, quan algú se t’adrece en català, estarà segur que no serà discriminat. La llei andorrana, no cal dir-ho, és un far per al país sencer, un camí a seguir no tan sols per a evitar una minorització encara més gran de la nostra llengua, sinó, sobretot, per a recuperar el model demogràfic català, que de sempre ha estat basat, més que no en una gran natalitat, en la capacitat demostrada de catalanitzar els qui hi arriben.

Però per a fer això cal la independència. I un estat propi. I voluntat política, després. I clarividència: que a Andorra ningú no s’empassa aquesta estupidesa segons la qual el castellà –i curiosament el castellà i prou– també és una “llengua catalana”.

Per això, qualsevol altra solució que no siga un estat és un pegat inservible. Un parany. Un entreteniment per a anar passant i fer la viu-viu. Les autonomies i els seus estatutets no ens valen, això és més que demostrat. I aquesta és, doncs, una raó més per a reprendre el camí allà on érem el 2017. O tot o res. O independència o mort. Acomodar-se al terror espanyol i pensar que hi ha camins possibles que no passen per la secessió és un error monumental, però sobretot és una pèrdua de temps miserable.

I, per si calia, ara ens ho recorden els estrangers que viuen a Andorra, tot exhaurint en deu minuts totes les ofertes per a fer classes de català.

 

Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

El missatge que s’ha llançat al món és clar: la regió díscola ha estat vençuda i pacificada. La bandera espanyola presideix el consell executiu de la Generalitat i ara mana el govern de Madrid. Després de tants enganys i derrotes la moral col·lectiva dels independentistes és per terra. Tota l’administració, començant per la policia i seguint pels que reparteixen les subvencions, vetllaran per arrencar de seguida els brots sobiranistes. No hi haurà pietat, i la llista de col·laboracionistes que s’oferiran a canvi d’unes engrunes és llarguíssima.

I, malgrat tot, hem d’estar preparats per al dia que pugui sorgir una espurna, perquè al món actual la història avança a una velocitat inaudita i les etapes de seguida es cremen (recordeu quan el president Trump va ser víctima d’un intent d’assassinat i tothom veia inevitable la seva victòria? El sentiment va durar quinze dies). El govern del president Illa té un poder immens, i alhora una majoria minúscula. Costarà que pugui resistir tota una legislatura.

Per desgràcia nostra, els cinc motors principals que va tenir el procés –Junts, Esquerra, la CUP, l’ANC i Òmnium– van perduts, s’han rendit a l’enemic o viuen una situació interna d’una fragilitat extrema. De tots aquests agents el que costarà més de recuperar és ERC, perquè fracassat el projecte d’hegemonia sergisolista, i rabiosos per la pèrdua dels càrrecs, l’únic que els queda és un odi roent contra Junts (si el ressentiment de Marta Rovira o d’Oriol Junqueras es pogués convertir en energia ens estalviaríem uns quants parcs eòlics). Bona part de la CUP encara no ha decidit si vol ser extraparlamentària o participar en la vida institucional, i malgrat que l’assemblea de les comarques gironines ha estat tot l’estiu fent uns vídeos esplèndids de denúncia (contra el dèficit fiscal o el preu de l’habitatge), el projecte de molts militants de Gràcia sembla ser la invasió veneçolana de la Guyana. I els dirigents d’Òmnium fa anys que van abraçar la covardia en lloc de promoure la confrontació cultural, i per això gairebé tothom en va marxar.

Molts independentistes encara veneren la figura del president Puigdemont, però políticament el veig més dèbil que mai. La tornada a Barcelona va ser una decisió equivocada que hauria pogut tenir conseqüències funestes en cas de ser capturat, i no em convencen cap de les explicacions que s’han donat per justificar-la. Si es buscava un ressò internacional, el fiasco va ser absolut: la imatge que va transcendir no va ser la de l’exiliat sinó la d’un polític escàpol, perquè quan fas coses de fugitiu, és normal que et retratin com un fugitiu. Ensumo que en realitat hi havia un càlcul de supervivència. Com que té intenció de trencar una de les promeses fetes en campanya, que es retiraria de la primera línia política si no aconseguia recuperar la presidència, no li quedava més remei que complir l’altra, tornar el dia de la investidura.

I pel que fa a l’ANC, n’hi ha prou de recordar la piulada del 28 d’agost en què anunciaven un nou producte a la botiga: “Heus ací barrets de palla d’amenaça molt alta, aptes per protegir-te de la calor o amagar presidents. Es netegen molt fàcilment: només calen unes gotes de Fairy.” No dic que sigui tota la feina que fan, però fa massa anys que l’Assemblea transmet la imatge d’un casal de gent gran que munta activitats processistes en lloc de cursos de macramé. No sé qui s’encarrega de l’estratègia política i de comunicació, però caldria recordar-los que els joves han fugit en massa del moviment, i que seguir amb l’esperit de la brometa i la gimcana provoca un gran rebuig a la majoria de la població. Tot el respecte i admiració cap a Lluís Llach, però el que més li convé a l’ANC és un líder de trenta anys.

Així doncs, què ens queda? Per començar, la resistència individual. La més bàsica, no canviar mai de llengua. Votar cada dia amb la cartera, no gastar ni un euro allà on ens discriminen i ens exclouen, i si en un restaurant o una botiga ens tracten malament per ser catalans, esbombar-ho. Encara que sigui cansat, protestar, protestar i protestar. Denunciar els abusos a les xarxes socials i amb totes les eines que tenim, com ara la Plataforma per la Llengua, oiescriure al servei d’atenció a l’audiència de la CCMA si sentim alguna barbaritat als mitjans públics.

El segon camí és el que prenen totes les nacions que es troben en un moment de crisi: la cultura. Crear-ne i consumir-ne. Com que és un dels pocs mons que avui se salven de la desfeta, suposo que ens ve una campanya genocidista brutal –ja ho hem vist aquests dies amb els atacs contra els castellers. També és important no deixar-se endur per la frustració i el sentiment de derrota. En aquestes situacions de debilitat col·lectiva és fàcil caure per forats terrorífics, i més ara que hi ha tota mena d’excrements morals a l’abast d’un clic. Cal ser ferms i ser crítics, i no deixar-se endur pels cants de sirena de gurus que volen vendre remeis fàcils. I, finalment, valorar si les estructures que tenim encara serveixen i es poden recuperar amb una renovació de lideratges, o bé si cal crear-ne de noves.

Sempre que penso en la Catalunya actual recordo els meus avis, que van viure la derrota de 1939 en plena joventut. Allò sí que va ser l’apocalipsi, i no el que tenim ara. Així, doncs, espolsem-nos les manies, comencem a fer neteja i pensem com podem construir la Catalunya que volem. Si m’ho permeteu, acabaré aquest primer article del curs tal com vaig acabar l’últim del curs passat. Del discurs del president Puigdemont a l’Arc de Triomf en quedarà una frase: “Encara som aquí.” I té tota la raó. Per tant, a treballar.

El debat intern es manté viu a ERC. El Col·lectiu Primer d’Octubre decidirà dissabte si presenta una candidatura al congrés del 30 de novembre. Tot esperant que Oriol Junqueras acabi de presentar la seva candidatura el dia 21, i que el sector afí a Marta Rovira s’hagi constituït com a Nova Esquerra Nacional, aquest sector de militants ha convocat una assemblea a Manresa per decidir si entra en la batalla per dirigir el partit, segons fonts consultades per VilaWeb. En l’ordre del dia de la reunió hi ha la definició de la candidatura, les idees bàsiques del projecte i l’elecció dels candidats, de manera que tot apunta que acordaran formalment d’entrar en la cursa congressual. Serà, tanmateix, una reunió a porta tancada i no s’han convocat els mitjans de comunicació. Segons el reglament del congrés, necessitaran l’aval d’un 5% dels militants per entrar en la disputa pel lideratge del partit. Això vol dir que hauran d’obtenir el suport d’uns quatre-cents afiliats, que podran avalar una sola candidatura. Debatran, també, l’organització d’actes al territori i la cerca de suport.

El Col·lectiu Primer d’Octubre ha estat aquests darrers anys el sector articulat més crític amb la direcció de Junqueras i Rovira, malgrat les dificultats que implicava vertebrar una oposició interna durant l’etapa d’èxits electorals del partit. Més enllà de la batalla dels noms per al futur lideratge d’Esquerra, aquest sector s’ha diferenciat tant de Junqueras com del sector de Rovira en termes estratègics. Van defensar el vot contrari a la investidura del president de la Generalitat, Salvador Illa, que consideraven un candidat espanyolista i partidari d’una suspensió permanent de l’autonomia, i amb l’argument que no es podia confiar en el compliment dels acords per part de l’estat espanyol. No obstant això, la diferència de fons amb la cúpula es remet a la gestió posterior del referèndum de l’1-O i a la decisió d’arribar a pactes amb el PSOE. De fet, també es van manifestar contraris a investir Pedro Sánchez. El col·lectiu defensa que, en el procés per a intentar eixamplar la base d’ERC, antics militants independentistes s’han anat donant de baixa, se n’hi ha incorporat de no provinents de l’esquerra independentista i la reivindicació de la independència ha passat a un segon pla. Aquest sector considera ara que els resultats electorals han avalat els seus advertiments i propugnen un allunyament dels socialistes que situï l’assoliment de la independència com a prioritat política.

En un comunicat que van fer públic la vigília de la investidura d’Illa, el col·lectiu es mostrava esperançat amb el 45% de vots contraris de la militància d’ERC a fer-lo president, i feia una crida a formar una candidatura alternativa a la direcció d’ERC, que s’allunyi del continuisme que creuen que representen Junqueras i Nova Esquerra Nacional i que impliqui una renovació total. Aquest sector també fou molt crític amb la gestió de l’afer dels cartells dels germans Maragall i de l’existència d’una estructura comunicativa paral·lela. “Una forma de fer política que és als antípodes dels valors d’Esquerra Republicana de Catalunya”, van dir.

La guerra contra l’amnistia s’acaba de traslladar al Tribunal Constitucional espanyol, amb una pluja de recursos que comença ara i que encapçalen el PP i la sala del Suprem que presideix Manuel Marchena, que ja té presentada una qüestió d’inconstitucionalitat que es començarà a tramitar dimarts vinent. Abans d’un any s’hauria de saber què resol el TC sobre la constitucionalitat de la llei, arran d’aquests recursos, i com resol els recursos d’empara que li arribin dels beneficiaris de la llei a qui, com el president Carles Puigdemont, com Oriol Junqueras i la resta de perseguits i condemnats per malversació per l’1-O, se’ls nega l’aplicació. Una resolució favorable del TC forçaria els jutges a aplicar la llei. La majoria de magistrats del plenari del tribunal ara és afí al PSOE, i se suposa que avala la constitucionalitat de l’amnistia. Però el PP maniobrarà per provar d’alterar aquesta majoria amb recusacions de magistrats a qui considera contaminats, tal com va fer de manera reeixida en la deliberació sobre l’estatut. Però ara se’n sortiria?

Ara per ara aquesta majoria penja d’un fil. Dels set magistrats del sector anomenat progressista, pels cinc que té el conservador, en resten sis, després de l’abstenció en la deliberació sobre la llei d’amnistia que ha anunciat aquesta setmana l’ex-ministre socialista Juan Carlos Campo. Campo se’n vol apartar perquè, com a ministre, no tan sols va participar en la concessió dels indults als ex-presos polítics sinó que va fer valoracions contràries a la concessió d’una amnistia.

Al PP li cal apartar dos magistrats més, i els té assenyalats: la primera, la catalana Laura Díez, ex-alt càrrec del govern espanyol com a assessora jurídica del ministre de la Presidència amb Carmen Calvo i amb Félix Bolaños, que ha estat precisament un dels artífexs de l’acord polític sobre l’amnistia; i el segon, el president, Cándido Conde-Pumpido, a qui consideren una corretja de transmissió de la Moncloa. Si les dues recusacions reeixissin, es capgiraria la majoria en el plenari, que passaria a ser contrària a la constitucionalitat de l’amnistia.

Però l’estratègia del PP té un problema: una maniobra impulsada pels seus magistrats ara fa tres anys se’ls pot girar en contra. El desembre del 2021, el ple del TC va dictar una resolució desesperada quan es va veure acorralat per les defenses dels ex-presos polítics i els exiliats, que van anar deixant en evidència la manca d’imparcialitat d’uns quants magistrats a l’hora de dictar cap resolució que els afectés.

Aleshores el Tribunal Constitucional era al límit del col·lapse, quan havia d’anar resolent els recursos dels dirigents independentistes afectats per la repressió judicial pel Primer d’Octubre, com a pas previ per anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Perquè una gran part dels seus magistrats tenien una manca evident d’imparcialitat a l’hora de resoldre cap recurs sobre els dirigents independentistes. Dos d’ells van apartar-se de la deliberació arran de les recusacions que els havien presentat: Antonio Narváez (que ara ja no és magistrat), que havia qualificat l’1-O de cop d’estat encobert i de ser pitjor que el 23-F, i Conde-Pumpido mateix, que en un acte va dir que els presoners i els exiliats se situaven “al marge del dret” perquè agitaven “la bandera pretesament democràtica per a subvertir la constitució”.

N’hi havia dos més, dos nous magistrats que van entrar aleshores al plenari, que eren en el punt de mira dels advocats dels represaliats: Enrique Arnaldo i Concepción Espejel, per manifestacions públiques semblants. Però el ple va fer pinya i els va salvar, tot refusant les recusacions. Van canviar de cop i volta la doctrina per evitar el col·lapse i la vergonya, i en una resolució van afirmar, rotundament, que les opinions expressades pels magistrats abans que fossin membres del TC no n’afectaven la imparcialitat.

I això que, entre més qüestions, Arnaldo té un llibre que lloa la figura de Manuel Marchena i el seu paper com a president del tribunal en el judici contra el procés; que insulta els qui van criticar la querella del fiscal José Manuel Maza per rebel·lió contra els membres del govern i la mesa del parlament; que va signar un manifest espanyolista que es titulava “Aturar el cop d’estat”… I Espejel, quan era presidenta de la sala penal de l’Audiència espanyola, va tenir contacte directe amb una causa que afecta presos i exiliats: el judici contra Josep Lluís Trapero. Es va oposar a l’absolució del major i va emetre un vot particular contra la sentència, tot demostrant una bel·ligerància evident envers Puigdemont i els membres del seu govern.

El TC va evitar que cap d’ells també s’hagués d’abstenir, per por del col·lapse; perquè s’haurien quedat sense quòrum. Tots dos continuen essent magistrats del TC, que deliberaran sobre la llei d’amnistia en el procés independentista. Però aquella maniobra per salvar-los pot ser esgrimida ara per impedir que ni Laura Díez ni Conde-Pumpido s’hagin d’apartar de la deliberació sobre la constitucionalitat de l’amnistia i sobre els recursos d’empara per la inaplicació que en fan alguns jutges.

L’argument que es van empescar aleshores és irrefutable ara: “No es pot pretendre de recusar un jutge per l’únic motiu de tenir un criteri jurídic anticipat sobre allò que ha de resoldre. No només el Tribunal Constitucional, sinó també la resta de tribunals jurisdiccionals han de ser integrats per jutges que no tinguin la ment buida sobre els afers jurídics sotmesos a consideració.”

 

L’any 1974, a l’exili, Aureli Argemí (1936-2024), un ex-monjo de Montserrat, deixeble de l’abat Aureli Maria Escarré, va fundar el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN). Ha estat un petit centre d’operacions de la lluita per l’alliberament nacional, un cau de dirigents, que durant les hores més minoritàries de l’independentisme, aquestes darreres dècades, ha mantingut encesa una espelma. Argemí, que es va morir l’abril proppassat, va ser un dels impulsors de la Crida a la Solidaritat, l’any 1981, i de la Plataforma pel Dret de Decidir, l’any 2005. L’entitat fa enguany el cinquantè aniversari, i el celebra en un acte al CCCB amb projecció d’imatges, música i testimonis. A més, s’ha afegit per primera vegada als organitzadors de la gran manifestació de la Diada. De tot plegat, en parlem amb el president actual, David Minoves (Barcelona, 1969), que exerceix el càrrec d’ençà del 2015.

—El CIEMEN va ser pioner en molts sentits. Quan es va fundar, ben pocs s’imaginaven com anirien després les coses. Com la va canviar l’entitat, el procés?
—El CIEMEN va sembrar llavors que després van tenir impacte. Coses que hem vist després, durant allò que els periodistes han anomenat procés, s’havien assajat al CIEMEN, en alguns moviments. El més carismàtic va ser la Crida a la Solidaritat, però també la Plataforma pel Dret de Decidir. Moviments transversals que, inicialment, integraven gent de consciències molt diferents, però que formarien part del nucli d’allò que enteníem com a independentisme civil. Ara parlem de la manifestació contra la sentència de l’estatut del 2010 com la primera mobilització, però l’any 2006 la Plataforma pel Dret de Decidir és capaç de treure al carrer centenars de milers de persones de manera sobtada. No és fruit de l’atzar. És fruit del sobiranisme civil que havia treballat al marge dels partits polítics.

—Sense l’entrenament d’aquestes entitats, l’independentisme no s’hauria pogut organitzar tan de pressa després.
—Exacte. Quan s’esdevenen les primeres consultes per la independència, això agafa per sorpresa els partits. Però no les entitats petites. El CIEMEN ha estat una entitat molt petita que, a diferència d’altres, no ha tingut vocació de masses, sinó vocació de sembrar llavors. Ho explica molt bé l’Aureli Argemí al seu llibre de memòries, La llavor sembrada. I, pel que fa al procés, l’Aureli segur que no s’imaginava què passaria, perquè el CIEMEN és una entitat creada a l’exili, durant l’exili de l’abat Escarré. Allí l’Aureli pren consciència de la diferència entre la realitat de la Catalunya interior i la Catalunya de l’exili, i de la necessitat d’explicar Catalunya al món i el món a Catalunya des d’aquesta perspectiva.

—Com la descriuríeu, aquesta perspectiva?
—Era una aproximació humanista als drets col·lectius. Ell, que era un home profundament cristià, que va ser monjo, s’aproxima als drets a partir del principi de la minorització. S’adona que no som una minoria nacional, sinó un poble minoritzat. I que la nostra llengua ha estat perseguida i minoritzada. I així comença a descobrir la resta de minoritzacions. En aquell moment, creu que cal explicar aquesta realitat i que a llarg termini hauria de ser reconeguda, però no s’imagina, encara a les acaballes del franquisme, que aquest plantejament podria ser hegemònic dins del catalanisme. Avui el corrent majoritari del catalanisme és, ja, netament independentista. Quan l’Aureli comença a fer aquests plantejaments, tot això forma part d’una realitat prohibida. El pare abat Escarré i ell havien patit repressió directa per catalanistes.

Aureli Argemí: “Tenim por de crear el futur. Si creus que el futur és l’alliberament, lluites”

—Quina és la primera intenció del CIEMEN?
—Quan crea el CIEMEN, ell creu que fa una acció més acadèmica. La intenció és conèixer la realitat nacionalitària dels pobles, de les nacions d’arreu del món, i també de Catalunya. I després, la divulgació i el treball cooperatiu. Assenta un principi de solidaritat internacionalista d’arrel catalana, que després té molta vinculació amb la cooperació per al desenvolupament o a la solidaritat internacional. El CIEMEN fa les primeres passes a l’exili, amb la revista Minorança o les jornades internacionals de Cuixà, a Catalunya Nord. Quan torna, l’Aureli no es pot ni imaginar què passarà.

—I què passa?
—És un moment de reacció contra l’ofensiva anticatalanista del manifest dels 2.300. I se li acut de parlar amb altres entitats i convocar un acte al Paranimf de la Universitat de Barcelona per crear la Crida a la Solidaritat. Al marge dels partits: llavors, els partits maldaven per situar-se en la incipient democràcia. L’Aureli és dels qui creuen que els drets col·lectius i nacionals han d’estar per damunt dels interessos partidistes. Quan dic que es va picar pedra durant molts anys, ho dic perquè idees que avui donem per descomptades, eren profundament minoritàries quan es va fundar el CIEMEN.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

—Després del 2017 teniu la sensació que aquests mateixos principis han tornat a sucumbir davant dels interessos partidistes?
—Hi ha factors molt diferents d’aquella època. Llavors hi havia un entusiasme, unes ganes de construir un futur que era possible. Avui les dinàmiques són diferents. Hi ha, per exemple, una segmentació social molt important, un trencament dels referents comunicatius, el creixement de l’individualisme, de les bombolles, dels espais estancs. És difícil de compartir una conversa pública sobre referents comuns i compartits. Ha canviat molt com ens informem, de quina manera participem políticament. El moviment associatiu pateix un envelliment. Es veu en tots els sectors. En general, hi ha envelliment. I en segon lloc, una gran decepció, que en part és provocada per l’acció política, però en part induïda, també, per una extrema dreta que ha treballat sobre l’esquema de les guerres culturals per alimentar l’antipolítica. Hi ha una desconfiança absoluta, no tan sols cap als partits o als sindicats, sinó també a les institucions, perquè han fallat en les aspiracions.

—D’acord, el moment històric és diferent. Però per què després del 2017 ha costat tant d’establir una estratègia compartida de resistència no violenta, que és una de les coses que sempre ha defensat el CIEMEN?
—Les accions que feia la Crida o les iniciatives del CIEMEN no plantejaven assoliments a curt termini, com sí que passava el 2015 o el 2017. La velocitat que va agafar el moviment sobiranista i sobretot la perspectiva tant a curt termini d’assolir els seus objectius van generar una gran frustració. Hi havia molta projecció de desitjos. Amb això no vull dir que no s’hagués acumulat una força extraordinària ni una capacitat de mobilització sorprenent, però segurament no era ni hegemònica ni suficient perquè, a través dels fets consumats, els objectius es fessin realitat. És una anomalia, això d’intentar fer efectiu un moviment d’emancipació nacional de manera no violenta però no acordada. La majoria de processos de llibertat nacional que no han estat acordats han estat violents. No vam ser capaços de superar aquesta dicotomia, i això ha originat un gran desànim. Hi ha un trencament emocional amb l’independentista del costat, amb l’organització del costat, amb el partit que ens va dir que ho teníem a tocar. Ha estat un error plantejar-ho tot tan a curt termini. Al CIEMEN fa cinquanta anys que som corredors de fons i ara no ens vindrà d’una altra pedra al camí.

—Què pot aportar el CIEMEN en aquest moment de desànim i de trencament emocional?
—Coses que vam aprendre d’Aureli Argemí: la seva personalitat ha influït molt en l’entitat. Defugia el protagonisme, però sabia combinar la persistència amb la generositat. El CIEMEN pot aportar predisposició a escoltar i a arribar a acords. L’Aureli era capaç d’arribar a acords amb gent molt diferent si hi havia un objectiu compartit. És una cosa que avui trobem molt a faltar. El CIEMEN pot ajudar a reconstruir. De raons per a estar enfadat amb l’independentisme del costat n’hi ha moltes; de vegades, induïdes pels algorismes de les xarxes socials, però també per actituds partidistes. El dia a dia s’ha estancat en la dinàmica de posar-nos el dit a l’ull. No és tan sols una qüestió de renovar lideratges: també de predisposició.

—El CIEMEN mateix, però, ha estat una escola de lideratges. Per què costa tant que n’apareguin de nous?
—És complicat. Els lideratges, molt sovint, es forgen en moments inesperats, en situacions improvisades, i fruit del caràcter de persones que, davant una situació complexa o d’una emergència, emergeixen i són capaços de comunicar què cal fer o d’entendre què vol la majoria i liderar-ho. En tot cas, allò a què pot contribuir el CIEMEN ara com ara és a reconstruir ponts. Cal recuperar un cert consens. Una de les coses que critiquem és la manca d’un diagnòstic compartit sobre què ha passat. Sense posar-nos d’acord en què ha fallat, és molt difícil de dibuixar els horitzons de futur.

—Què més cal, segons el CIEMEN?
—Cal recuperar la connexió amb les noves generacions. Cap gran canvi en la història no s’ha aconseguit sense mobilització. Vam tenir una explosió de mobilització que va ser, diguem-ne, improductiva. Per això, ara, molta gent pot creure erròniament que no serveix de res sortir al carrer. Nosaltres ja fa temps que creiem que necessitem un Onze de Setembre més transversal i per això aquest any ens hem sumat als organitzadors. L’ANC és molt important, i hi ha de ser, però també ha entrat en la dinàmica de bombolles. Cal recuperar la transversalitat en les convocatòries nacionals i en els objectius compartits. És difícil de creure que es pot tornar als carrers massivament, però ho hem de tornar a fer, perquè, si no, hi ha el perill d’atomitzar el sobiranisme civil.

—Ara l’independentisme s’ha d’acostar a unes altres nacions sense estat com Escòcia o Irlanda, o ha de centrar-se a fer relacions de tu a tu amb estats que ja són independents?
—No s’han de perdre els principis. Hi va haver un moment, entre el 2015 i el 2017, que ens vam creure que ens havíem de relacionar amb els estats constituïts perquè, com que ho teníem a tocar, no calia que mantinguéssim la vinculació amb altres moviments d’alliberament nacional. El CIEMEN sempre ha defensat la importància de mantenir la col·laboració amb Còrsega, amb Bretanya, amb Galícia o amb el País Basc. Ho hem fet amb la Xarxa Mundial pels Drets Col·lectius dels Pobles, per exemple. El CIEMEN va estar sempre al costat del moviment abertzale, fins i tot en els moments més durs, quan la majoria amagaven el cap sota l’ala perquè hi havia violència. Hi ha moments de desorientació en què tenim la temptació de distanciar-nos dels altres moviments d’alliberament nacional. Ens vam creure que érem en una altra lliga, i crec que va ser un error. Un principi de la lluita solidària internacional és que, si no ets capaç de teixir complicitats, quan t’ataquin no tindràs ningú que et doni un cop de mà.

—També ha passat una altra cosa: molts s’han emmirallat en Catalunya.
—Sí. Durant anys vam ser el focus que miraven la resta de moviments d’alliberament nacional. I molts segueixen l’actualitat catalana encara ara. Coses que nosaltres hem viscut com a assoliments incomplets, que s’han quedat a mig camí, els altres les han valorades. La negociació política, l’amnistia, el reconeixement del català, del basc i del gallec al parlament espanyol… que certament és peccata minuta respecte dels objectius que es marca el CIEMEN, que és la igualtat de drets lingüístics. Però de vegades no som capaços d’assaborir i de valorar els assoliments que anem fent. El camí de l’alliberament nacional és llarg i tortuós. No és cosa d’un dia per l’altre.

—Treballar per les minories ètniques, és clar, no tan sols es fa amb solidaritat internacional. També dins de casa.
—Sí. Hi hem treballat molt. Si el català s’ha preservat és gràcies a la capacitat d’aprenentatge dels qui han arribat, però també per la capacitat d’atracció que té. Passa com amb la construcció nacional catalana, que es fa a través de l’empelt. Catalunya és un país d’immigració, però amb les diferents onades d’immigració dels últims anys, combinades amb aquesta reacció autoritària de l’extrema dreta a Europa, hi ha la temptació d’un discurs de replegament nacional, de deixar de banda tots els qui avui treballen a Catalunya i necessitem que s’empeltin. El CIEMEN ha estat desacomplexadament a favor de plantejar l’ampliació del dret de vot. No pot ser que hi hagi veïns i veïnes que fa quinze o vint anys que viuen en un municipi i no en puguin votar l’alcalde. Hem rebut atacs d’aquest independentisme d’extrema dreta que ens diu que trenquem els drets dels catalans, però justament fem el contrari, frenar la desnacionalització. La construcció de la unitat col·lectiva a través de la protecció d’aquestes persones és l’única possibilitat de supervivència nacional.

—Per acabar: quin balanç feu del vostre mandat al capdavant de l’entitat? 
—Em vaig iniciar en l’activisme polític a través del moviment per l’objecció de consciència, l’antimilitarisme, i molt ràpidament em vaig vincular al CIEMEN, que era una escola d’activisme no violent, per mitjà de la Crida a la Solidaritat. Les primeres accions en què vaig poder participar com a jove independentista eren accions de la Crida, que a mi em semblaven molt innovadores. Va ser una escola d’activisme polític per a tota una generació. Vaig veure una entitat que es dedicava a descobrir un món nou per a mi: la realitat nacionalitària, els pobles, les llengües minoritzades com el català. M’hi vaig mantenir vinculat i, al cap de molts anys, em van proposar d’agafar l’entitat en un moment francament complicat, en què la majoria d’entitats es trobaven afectades per la crisi immobiliària. I era un moment en què moltes entitats agafaven el pilotatge d’avantguarda de molts temes que havia liderat el CIEMEN, com la lluita per la llengua catalana i la tasca d’aglutinar el sobiranisme civil. Per a mi ha estat com tornar als orígens.

Fotografia: Albert Salamé

L’Associació Francesa de Catalanistes (AFC) ha guanyat per unanimitat el 33è premi internacional Ramon Llull en la modalitat de catalnística i a la diversitat cultural. El jurat ha fet èmfasi que l’entitat contribueix a promocionar la llengua, la literatura i la cultura catalanes a l’estat francès en àmbits diferents i en col·laboració amb les universitats franceses, més associacions científiques i organismes com l’Institut Ramon Llull i l’Institut d’Estudis Catalans.

La tasca de l’AFC, creada l’any 1991, és essencial per a mantenir i prestigiar la llengua catalana a l’estat francès. En aquest sentit, promou i defensa els estudis catalans al món universitari. També publica la Revue d’études catalanes (REC) en versió digital i dóna suport a l’activitat editorial en llengua catalana en territori de l’estat francès. Així mateix, concedeix anualment una beca de recerca a joves investigadors d’universitats franceses que treballen sobre temes catalans, organitza periòdicament jornades d’estudi, taules rodones i congressos que se celebren a les universitats franceses i que atrauen investigadors d’arreu del món.

El premi, que es convoca anualment i conjuntament amb la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana, està dotat de sis mil euros. És un reconeixement que pretén valorar el conjunt de l’obra individual d’una persona de fora del domini lingüístic, escrita en qualsevol llengua, i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana, o bé l’aportació teòrica o pràctica d’una persona de qualsevol país que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d’una o més cultures i nacions sense estat, o de la diversitat cultural com a valor universal. L’han guanyat també els lingüistes Mary Ann Newman, Joseph Lo Bianco, Ko Tazawa o Jon Landaburu. 

Enguany, el jurat ha estat format per Agustí Alcoberro, Carles Duarte, Teresa Fèrriz i Jaume Subirana, per part de la Fundació Congrés de Cultura Catalana; i Teresa Colom, Jordi Ginebra, Maria Josep Cuenca, i Joan Sans per part de la Fundació Ramon Llull.

El Banc Central Europeu (BCE) ha comunicat aquesta tarda al BBVA que no s’oposava a l’OPA hostil amb què l’entitat que dirigeix Carlos Torres vol prendre el control del Banc Sabadell, una operació a la qual el govern espanyol s’ha oposat frontalment.

El BBVA celebra l’anunci

“És una nova fita molt rellevant que subratlla, a més, la solidesa i solvència d’aquest projecte. La unió de Banc Sabadell i BBVA crea una entitat més forta i rendible, que tindrà una capacitat addicional de concessió de crèdit a famílies i empreses de 5.000 milions d’euros a l’any. Esperem rebre la resta d’autoritzacions segons el calendari previst i avançar en el projecte més atractiu de la banca europea”, ha explicat Torres aquesta tarda en un vídeo divulgat pel banc.

El Sabadell demana prudència

En un missatge paral·lel, el Sabadell ha remarcat que l’anunci del BCE “és fruit principalment d’una avaluació prudencial i era esperat”. Alhora, ha afegit que la decisió del BCE “no canvia la necessitat d’anàlisi” de l’operació per part de les entitats supervisores espanyoles. L’entitat també ha opinat que l’anàlisi del BCE “no entra en aspectes clau” com ara l’impacte de l’operació en la competència al sector bancari espanyol o bé el valor de la proposta per als accionistes del Sabadell.

Fonts del Banc Sabadell afegeixen a l’ACN, a més, que el procés “segueix essent llarg i complex”, i que els accionistes “no han de prendre cap decisió en aquest moment”.

La pilota passa a la teulada de la CNMV

La no-oposició de Frankfurt era un dels requisits que el BBVA havia d’aconseguir per a poder executar l’operació. Aquesta mateixa setmana, l’entitat també ha rebut el vist-i-plau dels reguladors britànics per a poder prendre el control indirecte de TSB Bank, filial de Sabadell al Regne Unit.

El pronunciament –que es donava per descomptat al sector, atès que el BCE tan sols avalua la solvència de l’entitat resultant i tant el BBVA com el Sabadell són entitats solvents– deixa l’operació en mans de la Comissió del Mercat de Valors (CNMV) espanyola, un organisme independent, i és un cop per al govern espanyol, que s’ha oposat públicament a l’oferta.

La decisió del BCE accelera els terminis de l’operació, que el BBVA –que presentà l’oferta al maig– confia que es tanqui cap a final d’any. Una volta certificat el vist-i-plau del BCE, la CNMV tindrà ara un termini de vint dies per a autoritzar l’operació a partir que l’admeti a tràmit, tot i que l’organisme té discreció per a prorrogar aquest termini d’admissió com consideri adient. Una volta la CNMV autoritzi l’operació, els accionistes del Sabadell tindran un termini entre 15 dies i 70  per a decidir si venen les seves accions al BBVA o no.

La CNMC i el govern espanyol, les altres incògnites

L’OPA no acabarà sense el pronunciament del tercer organisme involucrat en l’operació, la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC) espanyola, el pronunciament de la qual podria dilatar-ne encara més els terminis.

I és que la CNMC haurà de decidir si autoritza l’operació en primera fase o bé eleva l’anàlisi a la segona fase. Això no tan sols podria implicar un nou endarreriment per a l’operació, sinó que també podria obligar els accionistes del Sabadell a avaluar la proposta de compra del BBVA sense saber les condicions fixades per la CNMC.

L’altra gran incògnita en l’equació són els passos que seguirà el govern espanyol quan l’operació completi totes les autoritzacions corresponents. El govern que presideix Pedro Sánchez no ha amagat mai la seva oposició a la integració del Sabadell al BBVA, que considera que crearia un “nivell excessiu de concentració” al sector bancari que “introduiria un risc potencial addicional a l’estabilitat financera”. L’executiu espanyol, que també considera l’operació un impacte negatiu en l’ocupació i en la prestació de serveis financers a l’estat espanyol, ha advertit que el consell de ministres espanyol “tindrà l’última paraula” sobre l’operació.

Només una assignatura de cada deu dels màsters a Catalunya i València s’imparteix en català. Aquesta és la dada que més crida l’atenció de l’informe que ha elaborat la Plataforma per la Llengua després d’haver analitzat la llengua en què es fan les assignatures d’una mostra representativa de sis universitats del domini lingüístic. Segons que explica l’entitat, l’estudi ha servit per a constatar que la situació encara és pitjor que no la que s’havia fet pública fins ara.

Així, tan sols un 11,45% de les assignatures dels màsters es fan en català, mentre que el 57,24% es fan en castellà, i un 31,31% en anglès. En la majoria d’universitats, el procés d’internacionalització mira cap a un públic castellanoparlant, i el principal damnificat d’això és el català. A universitats com la Universitat Pompeu Fabra (UPF) o la Universitat de València (UV), l’oferta de català en els màsters és anecdòtica: un 6% i un 3%, respectivament. A la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) se situa al 15% en els dos casos. Finalment, la Universitat Ramon Llull (URL) és la universitat que fa més màsters en català, tot i que és només el 18% del total.

L’entitat ha comprovat que en l’esforç de les universitats per internacionalitzar-se, no és pas l’anglès, que guanya més pes, sinó el castellà. En aquest sentit, lamenta que en molts casos –més d’un 15% dels grups– no s’anunciï de manera clara la llengua vehicular, cosa que incompleix la llei orgànica del sistema universitari (LOSU), que diu que l’estudiant té dret de conèixer els plans docents de les assignatures en què preveu de matricular-se i de ser informat de la llengua d’impartició.

En el cas dels graus, un 44,98% dels grups són en català, un 25,95% en castellà i un 13,49% en anglès. Tot i la preeminència del català, hi ha un 14,17% de grups en què la llengua vehicular s’anuncia de manera imprecisa i gairebé un 1% en què no s’anuncia.

En termes generals, la UB i la UAB són les que tenen més percentatge de grups en català. A banda, la UV destaca per una elevadíssima presència del castellà, mentre que la UPF per la gran presència de l’anglès i la UPC pel gran nombre de grups que s’anuncien amb la fórmula “català/castellà”. En el cas de la URL, en gairebé una quarta part dels grups no s’estableix en quin idioma s’impartirà la classe.

Per a elaborar l’informe, la plataforma ha analitzat els plans docents de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat Pompeu Fabra (UPF), la Universitat de València (UV) i la Universitat Ramon Llull (URL).

The Washington Post · Annabelle Timsit

Durant una dècada, el seu marit la drogava i reclutava homes per internet perquè la violessin mentre estava inconscient, cosa que li causava llacunes en la memòria i més cicatrius físiques i psicològiques. Avui, en un tribunal d’Avinyó, la presumpta víctima ha explicat la seva història.

Davant el seu ex-marit, Dominique Pélicot, i uns quants de les desenes d’acusats d’haver-la violada entre el 2011 i el 2020, ha relatat als jutges com el seu món –i la seva identitat– es van esfondrar quan la policia li va explicar què li havia passat. “Per dins, sóc un camp de runes”, ha dit durant el quart dia del judici contra el seu ex-marit, que és previst que duri fins el 20 de desembre.

Les acusacions extraordinàries i esgarrifoses d’aquest judici han sacsejat la societat francesa, igual que dilluns la va sacsejar la petició de la dona que el judici fos públic, amb la presència de mitjans de comunicació. Un dels seus advocats, Stéphane Babonneau, havia explicat al Washington Post que ella volia que el món sabés què li havia passat. D’aleshores ençà, s’ha divorciat de Pélicot i s’ha canviat el cognom. Tot i que normalment el Post no identifica les víctimes de crims sexuals, en aquest cas la dona va demanar de ser identificada pel seu nom de casada, Gisèle Pélicot. Té setanta-dos anys.

Dominique Pélicot no nega cap dels fets. La seva advocada, Béatrice Zavarro, va dir als periodistes que la vista d’avui seria la primera vegada que s’enfrontaria a la “ràbia” de la seva ex-dona. “Crec que és un moment que tem”, va dir a la televisió francesa BFM.

Gisèle Pélicot ha declarat a les nou del matí. Ha dit que, per ella, tot va començar el 19 de setembre de 2020, quan el seu marit aleshores li va dir que l’havien enxampat enregistrant tres dones per sota de la faldilla en un lloc públic. La va deixar commocionada: “En 50 anys de vida junts, no havia fet mai cap gest obscè”, va dir. Però va decidir de deixar-ho estar. “Aquesta vegada, et perdono, però no et perdonaré si torna a passar. Hauràs de demanar disculpes a aquestes dones”, va dir en aquell moment. No podia imaginar l’abast de tot el que descobriria després.

Després de l’arrest de Pélicot, la policia li va confiscar l’ordinador portàtil, telèfons i més dispositius, en què van trobar centenars de fotografies i vídeos que presumptament mostraven la seva dona essent agredida sexualment per uns quants homes. La policia també va trobar fotografies de la filla de la parella i de dues nores que aparentment havien estat drogades sense consentiment mentre eren al bany o dormint.

Menys de dos mesos després, la parella va ser citada a una comissaria prop de casa seva, uns vint quilòmetres al nord-est d’Avinyó. Allà, els agents li van mostrar fotografies d’ella mateixa, vestida amb roba que no reconeixia, amb homes que tampoc reconeixia. “El meu món es va esfondrar”, ha dit al tribunal mentre relatava aquell dia. “Tot el que vaig construir amb el senyor Pélicot es va enfonsar. Tres fills, set néts, una parella unida”, ha dit. En aquell moment, tan sols volia “desaparèixer”, ha afegit.

Ha explicat que va veure totes les filmacions que el seu ex-marit presumptament havia fet d’ella essent violada mentre era inconscient. Ha criticat qualsevol intent de classificar les imatges com a escenes de sexe, i ha dit amb contundència: “Són escenes de violació.”

La policia creu que almenys setanta-dos homes la van violar un total de noranta-dues vegades, i alguns homes que van repetir fins a sis vegades. Diuen que Dominique Pélicot va establir normes estrictes, com ara que els homes no podien fer olor de fum ni de cap perfum que pogués despertar la seva dona, i que no havien de fer servir preservatius.

Segons els mitjans francesos, més de la meitat dels cinquanta-un homes acusats han reconegut els càrrecs, però diuen que no sabien que la dona estava drogada i que no havia consentit. Alguns han dit que pensaven que la parella eren swingers que escenificaven una fantasia sexual. Segons Le Monde, Dominique Pélicot ha dit que tots els homes sabien que la seva dona estava drogada i inconscient.

Emmanuelle Piet, presidenta del Col·lectiu Feminista contra la Violació, diu que aquest cas és únic perquè les presumptes violacions van ser meticulosament enregistrades i catalogades. Moltes víctimes de violacions comeses amb drogues no recorden què els ha passat i això fa que, quan ho denuncien a les autoritats, sovint no se les prenguin seriosament. “Hi ha una cultura de negació de la violència contra les dones, i encara més una cultura de negació de la violació”, explica Piet.

La consciència sobre la submissió química a l’estat francès ha crescut d’ençà de l’any passat, quan una diputada, Sandrine Josso, va acusar un col·lega al parlament, Joel Guerriau, d’haver-la drogada al seu apartament. Després d’adonar-se que havia estat drogada, va dir que va anar a un hospital i posteriorment va presentar una denúncia a la policia. Guerriau va ser detingut com a sospitós d’haver drogat Josso per agredir-la sexualment. El seu advocat, Rémi-Pierre Drai, va dir en un comunicat en aquell moment que el seu client no era un depredador i va dir, sense donar-ne més detalls, que “un error de manipulació” va fer que Josso es trobés malament.

Josso, que d’aleshores ençà ha lluitat al parlament per obtenir un reconeixement més gran de la submissió química a l’estat francès, va dir en una publicació a X ahir que viatjava a Avinyó per assistir al judici de Dominique Pélicot i per donar suport a la dona i la seva família. “La vergonya i la por han de canviar de bàndol”, va escriure.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb