La computació quàntica torna a ser actualitat. Fa pocs dies es va fer públic que un ordinador quàntic havia pogut simular un forat de cuc per primera vegada, amb repercussions importants per a la física teòrica. Per una altra banda, fa poques setmanes IBM va anunciar el seu nou processador quàntic, que arriba als 433 bits quàntics o qbits, la unitat de processament d’aquesta mena de computadors. Google, Amazon i Microsoft són unes altres grans companyies que competeixen en aquesta àrea, juntament amb moltes empreses emergents, algunes de les quals nascudes a l’aixopluc dels instituts de tecnologia més avantguardistes del món. S’hi inverteixen grans quantitats de diners, tant de governs com de la iniciativa privada.

La tecnologia quàntica permet de fer coses impensables en els ordinadors tradicionals i promet avenços formidables en àrees com ara desenvolupament de nous medicaments, previsió meteorològica, logística, materials i qüestions financeres. No és pas una evolució més dels ordinadors actuals, sinó un nou paradigma, anomenat “supremacia quàntica”. Tanmateix, hi ha veus, especialment dins el món científic, que dubten que aquesta tecnologia pugui tenir una aplicació pràctica més enllà de casos molt concrets. Tot seguit analitzem aquesta tecnologia fascinant, els desafiaments que afronta i com es podria acabar fent servir.

Què és, un ordinador quàntic?

Entendre exactament com funciona una computadora quàntica és a l’abast de molt poca gent, atès que implica tenir coneixements avançats de física, aquells relacionats amb la mecànica quàntica. Per a la resta, bàsicament ens interessa entendre en què es diferencien dels ordinadors normals i quins són els seus avantatges i inconvenients. En primer lloc, cal dir que els ordinadors tradicionals són basats en la física quàntica: fan ús de semiconductors, transistors i microxips. Tot i això, no operen quànticament. Un ordinador com el que tenim a casa funciona amb bits. És la unitat bàsica d’informació, que pren la forma de 0 o 1, les combinacions de la qual defineixen la informació, el text que llegim i les imatges i vídeos que mirem.

D’una manera semblant, un ordinador quàntic empra bits quàntics, que també prenen la forma de 0 i 1. Tanmateix, i a diferència dels ordinadors convencionals, els bits quàntics també prenen combinacions d’aquests dos valors simultàniament. A més, quan s’ajunten uns quants bits quàntics es produeix un fenomen conegut com a entrellaçament quàntic, de manera que es relacionen entre si i podem predir un bit quàntic a partir d’un altre, encara que estiguin separats físicament, a l’altra banda del planeta. Tot plegat, i en termes pràctics, fa que els bits quàntics puguin contenir més informació que no pas els bits tradicionals i s’hi pugui operar més de pressa. El resultat és que un ordinador quàntic pot fer certs càlculs matemàtics ràpidament, mentre que una computadora tradicional arribaria a trigar milers d’anys a completar-los.

IBM ha presentat fa poc la seva nova generació de processadors quàntics (imatge: IBM).

Aquest aspecte és clau, perquè un dels inconvenients de la informàtica tradicional és l’escalabilitat: per tractar problemes realment complexos cal usar com més va més bits, i arribem fàcilment a límits infranquejables. De fet, un bit quàntic el podem definir amb bits, però en necessitem molts de seguida. Si amb un ordinador de sobretaula podem simular entre 2 bits quàntics i 4, per simular 500 bits quàntics necessitaríem més bits que àtoms en tot l’univers. Aquest és el punt fort principal de la informàtica quàntica: tractar un volum d’informació inviable amb la computació tradicional. De fet, la idea dels ordinadors quàntics neix els anys vuitanta del segle passat, quan els físics, mentre s’enfrontaven amb problemes de física quàntica, van arribar a la conclusió que amb un ordinador tradicional no es podrien resoldre mai i que calia dissenyar una computadora que es comportés d’acord amb les lleis quàntiques. Tal com veurem, això té conseqüències en els usos que acabi tenint aquesta tecnologia. En qualsevol cas, els ordinadors quàntics no són pas nous. S’hi treballa de fa molt temps.

El 2019 s’arriba a una fita dins el camp: Google diu haver assolit la “supremacia quàntica”, el terme definit per dir que un ordinador quàntic és més ràpid que no un de tradicional. Tot seguit, va ser qüestionat per IBM, que deia que un ordinador convencional podria operar encara més de pressa. IBM és un competidor directe per a desenvolupar el processador quàntic amb més bits quàntics. Mentre Google en té un amb 53 bits quàntics, IBM n’acaba de presentar un amb 433, cosa que triplica de cop el nombre de la seva generació anterior, de 127. El nou desenvolupament estarà disponible en línia el 2023, al seu servei web, i esperen d’arribar als 1.000 bits quàntics. La companyia pensa superar els 4.000 a partir del 2025. Ara, no són els únics que ens permeten d’experimentar amb un ordinador quàntic al núvol: Amazon, Google i Microsoft tenen serveis semblants.

Hi ha molt d’interès en aquesta tecnologia, tant en l’àmbit privat com als estats. Per una banda, podria permetre de fer nous fàrmacs, millorar les previsions meteorològiques, optimitzar les rutes de repartiment logístic i fer models més bons d’inversió borsària. Per als estats, pot representar un element de seguretat fonamental: podria desxifrar fàcilment missatges encriptats. Cosa que també és una amenaça greu per la privacitat de la gent, sigui dit de passada.

L’avantatge dels ordinadors quàntics enfront dels tradicionals en aquesta mena d’anàlisi és que en aquestes àrees es fan servir models i fórmules matemàtiques amb uns quants components que s’hi van afegint a mesura que els volem perfeccionar o que tinguin més detall. Un component interacciona amb els altres, de manera que com més components hi ha, les interaccions creixen exponencialment. Mentre que en bits també n’hem d’augmentar exponencialment el nombre, amb els bits quàntics tan sols en calen uns quants més.

Els inconvenients dels ordinadors quàntics

Operar un ordinador quàntic no és gens senzill. De fet, cal pensar-hi com si fos un superordinador tradicional, un gran computador que ocupa una habitació sencera. Gairebé es pot dir amb tota certesa que un ordinador quàntic no substituirà mai un ordinador de sobretaula, si més no durant les dècades vinents. En primer lloc, un ordinador quàntic necessita computadores tradicionals per a funcionar. Cal executar algorismes que siguin capaços de llegir la informació dels bits quàntics. Per les seves característiques quàntiques, un bit quàntic té valors simultanis, i cal que un algoritme interpreti quin és el valor més probable. També hi ha errors i s’han de corregir. I això també vol dir més bits quàntics, que al seu torn també tenen errors. Tot plegat fa que alguns experts considerin que per obtenir resultats pràctics comercialment, més enllà de fer uns càlculs molt concrets i limitats, calen ordinadors quàntics entre deu mil bits quàntics i deu milions. I ací comencem a trobar barreres que poden acabar essent infranquejables.

La primera, i més important, té a veure amb com es generen els bits quàntics. Generar-los és relativament fàcil. Són partícules subatòmiques contingudes en xips que, per evitar que interaccionin amb l’energia i més partícules que els facin perdre les seves propietats quàntiques, s’han de tenir a mil·lèsimes de grau per sobre del zero absolut (-273 °C). És a dir, cal generar una temperatura més freda que no la que hi ha a l’espai exterior, cosa que requereix un consum energètic molt alt, amb la despesa econòmica associada, l’ús de maquinària complexa i un espai gros. Els experts en fan befa: un ordinador quàntic és principalment una supernevera. Amb uns pocs centenars de bits quàntics és factible, però tenir milers o milions de xips quàntics refrigerats a aquestes temperatures, amb l’espai que ocupen, no és escalable.

Per això, companyies com IBM ressalten la fita tecnològica de créixer en nombre de bits quàntics. Però no perquè els xips quàntics siguin millors, sinó per haver aconseguit d’ampliar les capacitats de refrigeració en un mateix lloc. En aquest sentit, els experts apunten que en els ordinadors quàntics no es pot aplicar la llei de Moore dels xips tradicionals, que diu que, aproximadament, la capacitat de càlcul es dobla cada dos anys, gràcies a la miniaturització. Amb un ordinador quàntic ja tractem amb partícules subatòmiques. Si volem augmentar la capacitat de càlcul, hem d’augmentar l’espai que ocupa la computadora, fonamentalment el sistema de refrigeració.

I malgrat treballar amb temperatures molt pròximes al zero absolut, les propietats quàntiques, la coherència, es mantenen durant desenes de microsegons, temps durant el qual podrem llegir el bit quàntic –per cert, llegir-lo també farà perdre la coherència. Hi ha una alternativa: fer servir “trampes de ions”. Amb aquesta tècnica, la coherència quàntica dels bits quàntics es pot mantenir uns quants minuts. En contrapartida, els càlculs són molt més lents i no és clar quina de les dues tècniques és més bona en termes de resultats.

Per solucionar la qüestió de la refrigeració, es recerca per emprar mètodes que funcionin a temperatura ambient, com ara emprar la llum de làsers (fotons) i els defectes en la xarxa cristal·lina dels diamants. Ara per ara no existeix cap ordinador quàntic d’aquestes característiques i no és demostrat que sigui possible en un futur.

Per primera vegada un ordinador quàntic ha pogut simular un forat de cuc (imatge: Caltech).

Hi ha dues dificultats més. L’una són les interferències entre bits quàntics. Quan n’hi ha de junts, comencen a afectar-se entre si, cosa que posa en dubte l’escalabilitat del nombre de bits quàntics –que es puguin crear computadors quàntics amb desenes de milers o milions de bits quàntics. L’altra són els algorismes. Ara per ara, el desenvolupament dels ordinadors quàntics és centrat en la part tecnològica: com generar els bits quàntics, com refrigerar-los, com evitar interferències i errors… Però sense els algorismes que sàpiguen llegir-los, un computador quàntic no serveix de res. Ara com ara, n’hi ha molt pocs, la major part d’utilitat comercial nul·la. Cal fer molta més recerca en aquest àmbit.

Quins seran els usos principals de la computació quàntica?

Val a dir que les crítiques o els inconvenients exposats anteriorment provenen de l’àmbit científic i, en canvi, el desenvolupament de la computació quàntica és en mans dels enginyers. No seria la primera vegada que els segons són capaços de tirar per terra els arguments dels primers i assolir fites pensades impossibles fins aleshores. Un dels exemples més recents són els camions elèctrics, en què uns quants acadèmics de tot el món argumentaven que les bateries, per la seva poca densitat energètica, ocuparien massa espai dins els vehicles i no serien pràctics. Tanmateix, els enginyers han demostrat que les reticències científiques han estat errònies. En el cas dels ordinadors quàntics podria passar una cosa semblant. O no.

L’exemple que posen els crítics és el de la fusió nuclear. Una tecnologia que en teoria és possible, però que a la pràctica es demostra inviable, amb la famosa dita sorneguera que van passant els anys i la fusió nuclear és sempre quaranta anys endavant. És més, fins i tot si mai arriba a ser una realitat, és possible que no tingui sentit econòmic ni pràctic enfront de les renovables. Amb les computadores quàntiques podria passar igual. De fet, per a solucionar càlculs comuns, un computador tradicional continuarà essent millor i més econòmic que no un ordinador quàntic, que solament és apte per als problemes que un ordinador tradicional no pot afrontar.

Tot plegat ens porta a una altra equivalència: els acceleradors de partícules. Els ordinadors quàntics podrien esdevenir una eina molt potent (i cara) per als acadèmics. Per a resoldre les grans qüestions científiques, però amb aplicacions pràctiques escasses en l’àmbit comercial, més enllà de poder fer uns càlculs matemàtics molt concrets.

Unes quantes companyies ja ofereixen serveis de computació quàntica (fotografia: IBM).

Els detractors apunten un altre aspecte a tenir en compte: l’econòmic. Segons aquestes veus, aquests darrers anys hauríem viscut en una bombolla de promoció de la computació quàntica per obtenir el finançament necessari per tirar endavant el desenvolupament tecnològic d’aquesta mena d’ordinadors que hauria creat expectatives molt allunyades de la realitat –desxifrar missatges com si res, guanyar diners en borsa, crear medicaments que eliminarien les malalties, predir la meteorologia i els efectes del canvi climàtic…

En qualsevol cas, es pot dir que els ordinadors quàntics són una eina útil per a la recerca científica. Tal com hem vist al començament, han estat capaços de simular per primera vegada un forat de cuc, cosa que relaciona la teoria de la relativitat general d’Einstein amb la mecànica quàntica. És el que es coneix com a ciència bàsica, necessària perquè augmenta el nostre coneixement, però sense una aplicació pràctica directa. La gran incògnita és si podrà passar d’ací a ser ciència aplicada i a tenir usos comercialment útils per a empreses i persones. En tot cas, una cosa és clara: sembla que haurem de renunciar a tenir un ordinador quàntic al despatx de casa.

Els avalots contra l’incendi, dissabte passat, d’un bloc de pisos a la regió del Xinjiang s’han convertit en un moviment de protesta sense precedents que en qüestió de dies ha recorregut la Xina de cap a cap, d’Ürümqui a Xangai. El detonant immediat de les manifestacions ha estat la política de covid zero de Pequín, que, més de dos anys després de l’esclat de la pandèmia, continua mantenint el país en unes restriccions draconianes. Però rere l’esclat d’ira d’aquests darrers dies hi ha un malestar més profund amb les polítiques de Xi Jinping i el Partit Comunista Xinès que evidencia les tensions incipients d’un règim aparentment invulnerable. En parlem amb Manel Ollé, professor titular d’història i cultura de la Xina contemporània a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Acaba de publicar Islas de plata, imperios de seda (Acantilado).

—Per contextualitzar: aquestes són les protestes més importants des de Tiananmen, fa més de trenta anys? 
—De protestes a la Xina n’hi ha hagut moltes, aquests anys, fins i tot de molt més virulentes. N’hi ha hagut en què s’han cremat seus del partit, per exemple. Però normalment tenen una agenda més social –qüestions laborals, per exemple– i un àmbit més local, adreçades sovint contra la seu del partit de la província de torn o bé contra la policia local. Ara, però, és la primera vegada en dècades en què es veuen missatges directament contra el partit, com també contra Xi, d’una manera tan explícita. El focus de les protestes, a més, ha estat més difús, i moltes han passat als grans centres de població del país: s’han vist protestes a Xangai i les grans universitats, per exemple. És un moviment molt més estès i de caràcter molt més explícitament polític que no els que s’han vist fins ara.

—La política de covid zero fa gairebé tres anys que manté la Xina en un estat d’excepció permanent. En un moment en què la majoria de restriccions han desaparegut a la resta de països, per què el règim s’hi continua aferrant?
—Hi ha uns quants factors que expliquen per què la Xina manté la covid zero. Un dels més importants té a veure amb les vacunacions. Tenir un índex de vacunació molt alt ha permès a molts països de conviure amb el virus, però a la Xina les vacunes que s’han posat –de fabricació local– no tenen l’efectivitat que tenen les occidentals, i per qüestions propagandístiques el règim no n’ha volgut comprar: van posar molt d’esforç a fer-ne de pròpies, i després no s’han volgut fer enrere. Una qüestió relacionada és que no s’ha prioritzat inocular la població gran, que encara avui té unes taxes de vacunació molt baixes; s’ha vacunat sobretot la gent en edat laboral per poder mantenir l’economia en funcionament. A més, com que la immunitat de la població és molt baixa –precisament perquè no s’ha vacunat prou i hi ha hagut molt pocs casos–, afluixar les mesures de restricció ara tindria un impacte molt gran sobre el sistema sanitari, que no podria assumir l’augment de casos.

—Hi ha cap més factor?
—Hi ha també una qüestió de caràcter més polític. Al llarg de la pandèmia, la Xina ha desplegat una campanya comparativa molt forta: s’ha fet molt d’èmfasi en el fet que la xifra de morts ha estat molt inferior a la dels altres països. Això ha despertat un triomfalisme molt gran, i si el govern es fes enrere ara es veuria com una gran derrota. Pensem també que aquest octubre hi ha hagut el vintè congrés del Partit Comunista Xinès. Ha estat un moment molt delicat en què interessava evitar possibles turbulències polítiques. Això també explica per què s’ha mantingut la política de covid zero: és una estratègia que necessita i legitima un control social molt fort.

—Sembla, per tant, que el règim no té gaires opcions en relació amb la covid zero…
—Sí, té mala peça al teler. És un panorama molt complicat. A tot estirar, pot relaxar les mesures anticovid parcialment, o almenys aplicar-les de manera menys expeditiva. Les seves mesures no són equiparables a les nostres: perquè ens en fem una idea, precinten els edificis confinats tot soldant-ne les tanques exteriors. També tenen camps de confinament, als quals s’emporten els positius –vulguin o no– per aïllar-los. Això es va arribar a proposar aquí, però ben aviat es va veure que seria completament il·legal. Els impediments sobre la mobilitat són absoluts, i això crea molt malestar. Crec que el que govern provarà de donar-ne la culpa als governs locals, que Pequín sempre ha fet servir com a cap de turc: com que cada província decideix exactament com s’aplica la normativa, sempre que hi ha queixes el govern central pot dir, per a aturar el descontentament ciutadà, que això ha estat una mala aplicació de la normativa a escala local.

—L’eficàcia en la gestió de la pandèmia havia estat, fins ara, un dels grans triomfs polítics de Xi Jinping. Per a un dirigent que recolza una part del seu poder en un culte de personalitat fervent, què implica el fracàs de la política de covid zero?
—Si aquestes protestes són diferents de les anteriors és perquè Xi Jinping va centralitzar la gestió de la pandèmia des del principi, i això ha fet que el focus d’atenció sigui ell, no pas sobre les autoritats locals. Fins ara, el govern ha aconseguit de projectar una imatge triomfalista amb referència al coronavirus, però aquesta imatge originalment es va construir per a respondre a la indignació inicial per la manca de transparència sobre el primer brot a Wuhan. No va ser fins que la resta del món va començar a actuar, de manera descoordinada i matussera, que es va voler mostrar al poble que a la Xina la gestió de la covid sí que es feia bé. Passa que aquest èxit es basava en l’aplicació de mesures socialment duríssimes. Originalment, la gent va acceptar-les com a mal menor, però el sentiment ha canviat a mesura que s’han anat allargant i la resta del món ha començat a aixecar les restriccions. A la llarga, la covid zero s’ha convertit en una trampa que la Xina s’ha parat a si mateixa: justament per aquest triomfalisme no s’han volgut importar vacunes estrangeres, i s’ha optat per dependre més del control físic que no pas de les inoculacions. Però amb les noves variants, com ara l’òmicron, ja pots tancar la gent, que el virus circula igualment.

—Molts manifestants també han denunciat la manca de llibertat d’expressió.
—La covid zero ha creat una olla de pressió, perquè ens entenguem, i això ha fet que el malestar per estar tant temps subjugat agafi una dimensió més política. Les protestes segurament no tindran un gran recorregut; la diferència amb Tiananmen és que aquesta vegada no hi ha cap sector del partit que doni suport a la visió dels manifestants. L’eficàcia del control digital hi ajuda: el govern s’ha moderat a l’hora de reprimir per no despertar més protestes, però sí que ha col·leccionat tota mena d’informació dels manifestants. Una altra tàctica ha estat avançar les vacances universitàries, perquè als campus ha estat on s’han centrat les protestes. Això sí que pot preocupar el govern: que les elits urbanes, com ara els estudiants universitaris, es revoltin, perquè la seva complicitat aguanta l’ordre polític.

—Més enllà de reprimir, el règim pot fer servir la tecnologia per evitar que els moviments de protesta proliferin?
—Hi ha un sector de joves que tecnològicament són més espavilats, i que com a tals poden esquivar la censura, si bé breument. L’objectiu del govern és evitar el contagi d’aquest sector reduït a la societat en general. He parlat amb estudiants xinesos que estan aquí i m’han dit que han parlat amb els seus pares sobre les protestes i que ells no en tenien ni idea. Per què? Perquè és gent normal que mira la televisió oficialista, i que quan entra en unes xarxes socials tan controlades és difícil que vegi res sobre les protestes. Naturalment, també hi ha una capacitat dissuasiva o repressiva posterior: el govern no solament té capacitat de censura, sinó que també ha desenvolupat amb molta força la capacitat de vigilància a través de càmeres i sistemes d’intel·ligència artificial per a identificar persones. Això li permet de fer córrer el missatge que s’identifiquen persones encara que duguin màscara, tan sols a partir de paràmetres molt concrets com ara la manera de caminar. El govern no vol crear màrtirs, però sí que vol espantar la població per evitar protestes com les que hi va haver a Hong Kong.

—Aquesta situació també ha tingut un gran impacte en l’economia d’un país acostumat al creixement constant. La desocupació juvenil, per exemple, va arribar a una taxa rècord d’un 19,9% aquest estiu.
—Aquesta és l’altra dimensió. Crec que en les protestes hi ha una part de cansament psicològic, però també hi ha un fort component econòmic. Qui ha anat acumulant els excedents de la riquesa creada durant els darrers anys és l’estat, més que no pas la població en general. Això ha permès al govern d’aguantar un cop fort com ara mantenir les fronteres tancades durant tant de temps, però la gent comuna, en canvi, ha patit més. Els més perjudicats han estat els negocis petits, que són els que més s’han ressentit de les restriccions –com aquí, però durant molt més temps. Molts han hagut de tancar, o bé es troben en una situació molt precària.

—Aquestes darreres dècades, la legitimitat del règim s’ha sustentat en els seus resultats econòmics: les restriccions de llibertats són més fàcils de tolerar si la riquesa del país augmenta any rere any. Ara es posa en dubte aquest equilibri?
—Fins fa una dècada, la societat civil havia estat relativament tolerada a la Xina: mentre no es qüestionés la centralitat del partit, es podia fer bàsicament el que es volgués. Això ha canviat considerablement aquests darrers deu anys: el retrocés de les llibertats informatives, comunicatives i culturals ha estat molt fort, i el poder s’ha centralitzat entorn del lideratge de Xi Jinping. El control a les xarxes, per exemple, és molt més dur que no abans, i els joves això ho han notat molt. Aquest tomb s’explica a partir de la crisi del 2008. La crisi va fer veure a la Xina que no podia continuar essent la fàbrica del món, perquè cada vegada que el món entri en crisi és inevitable que li deixi de comprar productes, i, per tant, l’economia xinesa se’n ressentirà. Això va obligar el partit a tendir cap a un model econòmic centralitzat i centrat en el consum intern, més que no pas en les exportacions, amb un paper molt més actiu de l’estat. S’ha deixat de perseguir el creixement il·limitat per a centrar-se en objectius de caràcter estratègic, orientats a deslligar l’economia xinesa dels Estats Units. Això ha dut desequilibris interns de caràcter estructural. Mentre l’economia creixia, una part important de la societat podia tolerar l’hegemonia del partit en canvi de dividends econòmics. Era una situació similar a la del franquisme tardà, en què les classes mitjanes toleraven el règim, tot i no ser-ne simpatitzants, perquè podien tenir el seu sis-cents, els seus béns de consum. Però ara això s’ha acabat, perquè el país es troba abocat a una transformació econòmica que implica desocupació, protestes i, per tant, turbulència social.

Una eurodiputada del Partit Socialista de Bulgària, Elena Iontxeva, pot tenir la clau perquè el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) reconegui que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí van ser víctimes de persecució política –fumus persecutionis– durant la tramitació i aprovació del suplicatori al Parlament Europeu. De fet, el cas de Iontxeva era un dels arguments de Gonzalo Boye contra l’actuació de l’eurocambra, però en la vista de la setmana passada a Luxemburg fou la presidenta del tribunal, Anna Marcoulli, qui el va posar damunt la taula.

Durant la sessió, el representant europeu, Norbert Lorenz, es va enrocar rere el relat del jutge Pablo Llarena, segons el qual la immunitat no protegeix els eurodiputats perquè són perseguits per uns fets –el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 27-O– que van passar abans no comencés la legislatura. Aleshores, Marcoulli li va recordar que el febrer passat l’eurocambra va tombar el suplicatori contra Iontxeva, tot i que la fiscalia búlgara la investigava per un suposat delicte comès entre el 2010 i el 2018.

L’advocat del Parlament Europeu es perd en el laberint de les immunitats de Puigdemont

Després del revés de la presidenta del tribunal, Lorenz van intentar de fugir d’estudi i va dir que el cas de Iontxeva era incomparable amb els de Puigdemont, Comín i Ponsatí: “La fiscalia de Bulgària no va saber explicar per què havia tardat tants anys a investigar-ho. El seu era un cas de diners en un compte a l’estranger.” La resposta no va satisfer Marcoulli, que va insistir en la incoherència entre el precedent de l’eurodiputada búlgara i l’argumentari de Llarena emparat pel Parlament Europeu. En aquest moment, Lorenz va fer-se enrere.

—Aleshores matiseu la vostra resposta? En alguns casos concrets, els fets que han passat abans del mandat poden justificar de tombar un suplicatori, no?
—Sí, senyoria. Però parlem de casos extrems. No dubto que els demandants defensen una acció i una activitat política, però els casos no són comparables.

La carta Iontxeva era una de les armes de la defensa de Gonzalo Boye, però és especialment significatiu que la presidenta del tribunal forcés públicament la contradicció de Lorenz, que de retruc era la de les representants de l’estat espanyol –Andrea Gavela Llopis i María José Ruiz Sánchez–, que amb prou feines van intervenir en la sessió. De fet, demostra que Marcoulli és conscient de la complexitat de la situació de Puigdemont, Comín i Ponsatí. “En el context de possible fumus persecutionis, les dates de les euroordres no van fer saltar les alarmes del parlament?”, va arribar a demanar al lletrat europeu.

La defensa pretén invalidar el suplicatori per manca d’imparcialitat –pel biaix del president de la Comissió d’Afers Jurídics, Adrián Vázquez (Ciutadans), i el ponent de l’informe, el neonazi búlgar Ànguel Djambazki–, però sobretot per persecució política, perquè pot fer que la justícia europea reconegui que disposen de totes les immunitats –la que els protegeix a l’estat on són elegits (no reconeguda pel Suprem espanyol); la que els protegeix a la resta de la UE (reconeguda cautelarment pel TJUE); i la que permet d’anar i tornar dels plens i reunions de l’eurocambra–, fet que els facilitaria el retorn al Principat.

La persecució d’Elena Iontxeva

Elena Iontxeva és una periodista d’investigació que va ser elegida eurodiputada en les eleccions del 26 de maig de 2019. Havia estat diputada del Partit Socialista de Bulgària al parlament búlgar. Al seu país és coneguda per la seva trajectòria periodística, especialment per haver denunciat la corrupció en les altes esferes polítiques. Això li va causar l’animadversió de l’ex-primer ministre Boiko Boríssov, que va governar –entre una allau d’escàndols– entre el 2009 i el 2021.

El gener del 2019, la fiscalia general la va acusar d’haver emblanquit capitals per mitjà d’una empresa deslocalitzada. Concretament, els fons haurien sortit del Corporate Commercial Bank, una de les entitats bancàries principals de Bulgària, que el 2014 va fer fallida. Iontxeva sempre ha negat les acusacions i ha denunciat que és víctima d’una persecució política pels seus postulats anticorrupció. De fet, una de les seves al·legacions és que la primera denúncia la van presentar dos membres del partit de Boríssov.

L’octubre del 2019 –igual que Llarena–, la fiscalia va fer la petició del suplicatori, que es va endarrerir arran de la pandèmia. La tramitació va ser marcada per tres elements: la incapacitat de la fiscalia d’argumentar per què no s’havia obert abans una investigació; el fet que el TEDH va acceptar la demanda de l’eurodiputada contra el govern búlgar, i la filtració d’un àudio a les xarxes socials, en què se sent la veu de Boríssov instant a “cremar Elena Iontxeva”.

Amb tot plegat, el ponent de l’informe del suplicatori, Gilles Lebreton (Rassemblement National), va defensar que calia tombar-lo perquè hi havia “elements concrets” de fumus persecutionis. “La veracitat i la gravetat excepcional d’aquests elements susciten sospites serioses sobre la possible intenció de perjudicar l’activitat política d’Elena Iontxeva i, en particular, la seva activitat com a diputada del Parlament Europeu, sense que el fet que l’actuació [de la fiscalia] comencés abans de les eleccions sigui prou en aquest cas per a dissipar-les”, diu el document.

La Comissió d’Afers Jurídics va aprovar l’informe amb 14 vots a favor i 11 en contra. Una decisió que més tard va ratificar el ple de l’eurocambra. El 15 de febrer d’enguany, l’eurocambra va denegar el suplicatori per 418 vots a favor i 264 en contra. “Els arguments dels eurodiputats són clars i les autoritats búlgares els han de tenir en compte. Els procediments penals no s’han de fer servir com a garrots polítics, no ha d’haver-n’hi cap dubte. Calen reformes i garanties d’imparcialitat i neutralitat política”, va piular Iontxeva.

Аргументите на евродепутати са ясни и те трябва да се отчетат от българските власти. Наказателните производства не трябва да се използват като политически бухалки – не трябва да има минимум съмнение в това. Нужни са реформи и гаранции за безпристрастност и политически неутралитет

— Elena Yoncheva (@ElenaYoncheva) February 15, 2022

Els Mossos d’Esquadra han trobat la Nayara, la noia de catorze anys que va desaparèixer el 26 de novembre al barri de Pedralbes de Barcelona. Han confirmat que es troba bé, però no n’han donat més informació. No se sap on ha estat trobada ni on ha passat els set dies que ha estat desapareguda.

Localitzada sana i estàlvia la Nayara. Gràcies per la vostra col·laboració

Localizada sana y salva Nayara. Gracias por vuestra colaboración https://t.co/gy5CyR6Mbc

— Mossos (@mossos) December 3, 2022

La policia espanyola assenyala que l’origen de les cartes incendiàries és la ciutat de Valladolid, segons que ha avançat El Mundo. Ara, la investigació difícilment podrà identificar la persona que les va enviar –tan sols amb la traçabilitat dels sobres–, perquè les va deixar en bústies de correu ordinari.

Les cartes, que produeixen una petita deflagració quan s’obren, han estat detectades a l’ambaixada d’Ucraïna i dels Estats Units, a la Moncloa –amb Pedro Sánchez com a destinatari–, al Ministeri de Defensa espanyol, a la base militar de Torrejón de Ardoz i en una empresa armamentística de Saragossa.

La investigació de les missives la instrueix l’Audiència espanyola, concretament el jutge José Luis Calama, i segons fonts consultades per la premsa espanyola es descarta que hi hagi més d’una persona rere els enviaments. De fet, la policia espanyola diu que l’autor no disposa d’una logística gaire sofisticada.

Cal recordar que a banda de les cartes incendiàries, ahir el Ministeri d’Afers Estrangers d’Ucraïna va informar que unes quantes ambaixades i consolats del seu país havien rebut paquets ensangonats que contenien ulls d’animal. El portaveu d’aquest ministeri, Oleg Nikolenko, va explicar que les ambaixades d’Hongria, els Països Baixos, Polònia, Croàcia, Itàlia, Madrid i Àustria i els cònsols de Nàpols, Cracòvia i Brno n’havien rebut.

Les autoritats ucraïneses han informat de la detenció d’una persona per haver intentat de robar un mural de l’artista Banksy a Hostomel, a la regió de Kíiv. “Un grup de persones han intentat de robar el grafiti. Han retallat la imatge del mur d’un habitatge que havia estat destruït pels russos”, ha explicat el responsable de l’administració militar de la regió, Oleksii Kuleba.

El mateix Kuleba ha dit que grafiti no ha sofert danys i ha destacat que hi ha agents investigant els fets. Així mateix, les autoritats estan estudiant què fer amb el mural, que ha quedat separat del mur.

“Vull destacar que les obres de Banksy a la regió de Kíiv estan protegides per la policia. Després de tot, aquestes imatges són un símbol de la nostra lluita contra l’enemic. Són testimoni del suport i de la solidaritat amb Ucraïna de tot el món civilitzat”, ha afegit.

 

L’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-Asaja) i l’Associació de Productors d’Alvocats (ASOPROA) han assegurat que els alvocats valencians es podran consumir “durant tot l’any” perquè les varietats cultivades al País Valencià —Hass, Fuerte, Lamb Hass, Reed, Bacon i Maluma— engloben tot el calendari.

Els productors han fet aquest anunci en un acte promocional dels alvocats valencians, que s’emmarca en la campanya de Molt de Gust, impulsada per la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica.

Aquesta campanya pretén impulsar el posicionament comercial i el consum de productes de qualitat diferenciada i ecològics del País Valencià i referents de proximitat, però també protegir el patrimoni dels productors i empènyer una cuina de producte i de relat.

 El País Valencià té 2.800 hectàrees de plantacions d’alvocats. A més, aquest producte ha guanyat protagonisme en els mercats europeus pel valor afegit que ofereix des del punt de vista de proximitat, seguretat alimentària i respecte al medi ambient, segons AVA-Asaja.

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha dit que és partidari d’introduir “alguna mena de reforma” en la llei de garantia integral de la llibertat sexual, també coneguda com la llei del “només sí és sí”. En aquest sentit, el cap del consell ha afirmat que les modificacions legals s’han d’entomar amb normalitat si la llei no compleix el seu objectiu en moments determinats.

En declaracions als mitjans durant una visita al Brindis del Cava de Requena, Puig ha afegit que la llei s’ha impulsat per a “beneficiar a la societat i, en aquest cas, a les dones, el que no pot ser és que es produeixin conseqüències que no són positives”. A més, ha comentat que el més important és que les dones estiguin protegides.

Tot i defensar una possible modificació de la llei, Puig ha recordat que encara s’han de pronunciar de manera definitiva el Tribunal Suprem espanyol i la fiscalia sobre els seus afectes.

“Sóc fort i continuo amb molta esperança.” L’ex-futbolista Edson Arantes do Nascimento, més conegut com a Pelé, es troba estable i el seu estat de salut no ha empitjorat aquestes darreres vint-i-quatre hores. Ell mateix ha volgut tranquil·litzar els afeccionats d’arreu del món escrivint un missatge a les xarxes socials, en què ha explicat que respon bé al tractament per una infecció respiratòria.

L’astre brasiler va ingressar dimarts a l’Hospital Israelita Albert Einstein de Sao Paulo per una mala resposta al tractament amb quimioteràpia. El setembre passat li van extirpar un tumor del còlon. Les alarmes es van encendre quan ahir el diari brasiler Folha de Sao Paulo va informar que Pelé rebia tractaments pal·liatius per alleujar el dolor i la manca d’aire causats pel càncer, amb metàstasi a l’intestí, pulmó i fetge.

Tot i això, l’últim comunicat de l’hospital apunta que Pelé, de vuitanta-dos anys, encara rep tractament i el seu estat de salut es manté estable. L’ex-jugador s’ha dirigit als afeccionats per a transmetre calma. “Vull que estigueu calmats i positius. Sóc fort i tinc amb molta esperança. Continuo el meu tractament com sempre”, va escriure Pelé ahir.

Pelé va desenvolupar gairebé tota la seva carrera al Brasil, concretament al Santos –618 gols en 636 partits oficials–, amb el qual va guanyar sis títols de lliga, deu títols Paulista, dues Copes Libertadores, dues Intercontinentals i una supercopa intercontinental. Tot i això, la fama planetària la va aconseguir gràcies als èxits amb la selecció brasilera, que va comandar en tres Mundials (1958, 1962 i 1970).

L’Ajuntament de Badalona ha obert un expedient a un agent de la Guàrdia Urbana que no comunicar que havia perdut la seva arma reglamentària en un cinema. El consistori ha incoat un expedient a l’agent —que tot i que habitualment complia funcions d’escorta, en aquell moment estava fora de servei— tant per perdre l’arma com per ocultar-ho, una falta molt greu i una de greu, respectivament. Segons el cos l’agent hauria comès una falta molt greu per “negligència inexcusable”.

Fonts de l’ajuntament asseguren que els fets van passar el 16 d’octubre del 2021 a una sala del cinema del Centre Comercial Màgic, mentre l’agent estava fora de servei amb la seva parella. L’endemà, a primera hora del matí, el servei de neteja va trobar l’arma a una butaca del cinema i ho van comunicar a la seguretat privada del centre, que al seu torn va avisar els Mossos.

La policia catalana va contactar amb la Guàrdia Civil per confirmar de qui era la pistola i va constatar que era de l’Ajuntament de Badalona. Paral·lelament, l’agent va anar al cinema tan bon punt es va adonar que no tenia l’arma per tal de recuperar-la, i després que el servei de seguretat li relatés què havien fet amb la pistola, es va dirigir a la comissaria dels Mossos, on li van retornar.

La Guàrdia Urbana va concloure la investigació el 26 d’octubre del 2021 en constatar tant la falta molt greu per perdre l’arma com la greu per no comunicar-ho, però finalment ara el departament de recursos humans del consistori ha decidit d’obrir l’expedient. Tot i això, i encara que l’agent estava citat el 28 de novembre per parlar sobre el cas, no va comparèixer.

Unes quantes organitzacions i entitats antirepressives han convocat una nova marxa de torxes abans de Nadal en record dels represaliats. La mobilització serà el 17 de desembre a la plaça de la Universitat de Barcelona a les 19.00 del vespre. “Amnistia total, unitat, organització i lluita” és el lema.

#AmnistiaTotal #LlibertatPresosPolítics pic.twitter.com/IiXKpIBHiv

— Plataforma Antirepressiva de Barcelona (@antirepreBCN) December 3, 2022

“Aquest clam va per totes les preses i presos polítics, als milers de persones represaliades que heu patit la repressió per lluitar contra aquest Règim antidemocràtic i per lluitar per uns drets i llibertats que aquest estat ens nega amb violència dia rere dia”, diu el manifest de la marxa.

El president del club d’atletisme de Cambrils (Baix Camp) de seixanta anys va ser detingut dimarts pels Mossos d’Esquadra arran d’unes quantes denúncies d’abusos a menors d’entre tretze i setze anys. Segons fonts policíaques, l’home hauria realitzat tocaments a més de mitja dotzena de nenes del club d’atletisme. Després de passar a disposició judicial dimecres, l’entrenador va quedar en llibertat amb càrrecs.

La Guàrdia Urbana de Barcelona és el centre de la polèmica arran d’un “m’agrada” a un piulet en contra del govern d’Ada Colau. Concretament, el perfil de la policia ha donat suport a un missatge del polèmic portaveu sindical dels Mossos, Toni Castejon, en què lamenta que el consistori hagi lliurat la medalla d’honor de la ciutat a Sos Racisme.

Indignació per un regal de la BRIMO a Ana Rosa Quintana 

Medalla de honor a esta asociación. Y en discurso acusa a @GUBBarcelona de hacer batidas racistas. Aquí vale todo, paga el honor de los agentes, no pasa nada. Nadie le ha contestado o recriminado nada. Que vergüenza dais @bcn_ajuntament , pero mucha. Nivel leyenda. Así va todo… https://t.co/aqwdPIvgl1

— Toni-castejon (@CastejonToni) December 1, 2022

El 30 de novembre, el govern municipal va lliurar les medalles d’honor i va reconèixer la feina de SOS Racisme aquests darrers vint-i-cinc anys contra el racisme. En l’acte, un representant de l’entitat va dir al govern de Colau que encara hi havia molta feina a fer i va lamentar que la Guàrdia Urbana fes batudes racistes que perseguien persones “per la seva aparença en nom d’una suposada seguretat”.

La policia identifica els estrangers més del triple de vegades que no pas els autòctons 

En el seu piulet, Castejon escriu: “Medalla d’honor a aquesta associació. I en el discurs acusa la Guàrdia Urbana de fer batudes racistes. Aquí s’hi val tot, paga l’honor dels agents, no passa res. Ningú no li ha contestat o recriminat res. Quina vergonya que feu, Ajuntament de Barcelona, però molta. Nivell llegenda. Així va tot…”

El portaveu ha escrit el missatge en un repiulet del sindicat SIP-FEPOL, que incorpora el tall del representant de SOS Racisme. En el seu escrit, el sindicat acusa l’entitat d’encobrir activitats il·legals i acusa l’Ajuntament de Barcelona de menystenir el prestigi dels agents de la Guàrdia Urbana.

“Qui mana a la Guàrdia Urbana?”

La CUP ha criticat que la polèmica demostra que els sindicats de la Guàrdia Urbana estan farcits de membres de l’extrema dreta. En aquest sentit, el candidat Jordi Estivill ha lamentat que l’Ajuntament de Barcelona hagi deixat que aquests elements hagi aconseguit el control de la policia.

Així mateix, ha fet costat a Sos Racisme davant dels atacs dels representants sindicals de la Guàrdia Urbana. “Sí, la Guàrdia Urbana participa en batudes racistes on s’aturen veïnes per perfil racial”, ha piulat.

Si els molesten les veritats, fem que tothom ho vegi.

Sí, la Guàrdia Urbana participa en batudes racistes on s'aturen veïnes per perfil racial. Tot el suport a @SOSRacis
davant els atacs que està patint. pic.twitter.com/hNEKuoNJYd

— Jordi Estivill (@kikoP9) December 3, 2022

Els Mossos d’Esquadra investiguen la mort d’un home a Figueres (Alt Empordà) després d’haver sofert una agressió de matinada. Cap a quarts de quatre, la Guàrdia Urbana ha alertat els Mossos que un jove havia estat agredit a la Rambla. Unes quantes dotacions policíaques s’han desplaçat al lloc dels fets. El noi ha estat traslladat en estat greu a l’Hospital Doctor Josep Trueta de Girona, on hores més tard s’ha confirmat que ha mort.

Investiguem la mort violenta d'un home d'avui a la matinada a Figuereshttps://t.co/yLZZMeKWvt pic.twitter.com/PxDx9sq2oG

— Mossos (@mossos) December 3, 2022

En una piulada, el vice-batlle i responsable de Seguretat de Figueres, Pere Casellas, ha dit que l’agressió havia estat durant una baralla amb arma blanca entre dues persones aparentment drogades al carrer de Monturiol i ha afegit que tots dos implicats semblava que estaven indocumentats i no eren de Figueres.

Els cossos policials estan investigant una baralla amb arma blanca entre dues persones aparentment drogades al carrer Monturiol aquesta nit, amb el resultat d’un mort, a manca de més informació sembla que estan indocumentades i no són de Figueres. Confio en una ràpida resolució.

— Pere Casellas (@perecasellas) December 3, 2022

. Les autoritats espanyoles treballen per aconseguir un tractat que permeti aquest trasllat, però la mare denuncia que el govern espanyol no fa res. “No actuen”, ha dit. Reyes denuncia que en un primer moment va ser enganyada, ja que l’advocat amb qui va contactar, i de qui li va facilitar el contacte l’ambaixada, no és lletrat i tan sols pretenia treure-li diners.

Fonts properes al cas reconeixen que obtenir l’acord per traslladar-la és difícil i per això s’estan cercant dreceres. La dificultat rau en el fet que un acord de trasllat pot tardar entre deu i quinze anys en tancar-se, sempre que els dos estats tinguin voluntat d’arribar a un pacte. De fet, el professor de Dret Penal de la Universitat de Cadis Diego Boza ha posat en dubte al mateix mitjà que Oman pugui tenir incentius per acceptar un conveni pel missatge que podria enviar, en deixar que una presa marxi del país. En tot cas, apunta que l’habitual en els convenis de trasllat és que el tractat inclogui un compromís de compliment de la condemna, i posa com a exemple un que existeix amb Aràbia Saudita.

Les fonts properes al cas indiquen que Oman ja té un esborrany sobre la taula per part de l’estat espanyol, però no hi han donat resposta.

L’altra via seria l’indult, però per aconseguir-lo, cal esperar a un mínim de tres quarts de la condemna, que en aquest cas serien entre divuit i dinou anys. Tot i això, fonts del Ministeri de Justícia d’Oman han confirmat que el temps màxim d’estada a la presó és de vint-i-cinc anys per a persones condemnades a cadena perpètua.

D’altra banda, fonts parlamentàries espanyoles defensen que el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol està portant el tema amb discreció perquè fer públiques segons quines coses podria ser contraproduent. Defensen també que el consolat espanyol a Oman pot visitar la jove i li va fent un seguiment.

En aquest sentit, fonts properes han explicat que l’ambaixada al país àrab ha visitat la noia 32 vegades des que està empresonada. A més, defensen que des d’Exteriors, la Unió Europea i Cooperació es continua impulsant la negociació d’un acord de trasllat de persones condemnades amb les autoritats d’Oman.

La jove reclama ajuda

La mare ha alertat en declaracions a Catalan News que la filla està cada cop més malament psicològicament. De fet, en una carta recent a la seva mare la jove assegura ser algú “diferent i trencada per dins”. “Traieu-me d’aquí si us plau”, suplica.

Avui, 3 de desembre de 2022, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Un advocat general del TJUE contradiu les conclusions de De la Tour sobre les euroordres de Llarena
• Antoni Simon: “La coerció contra Catalunya és de llarga durada”   
• La vida a Kherson, destruïda i assetjada 
• Encerts, dubtes i mancances en les modificacions del diccionari del IEC 
• Què podem fer perquè les festes de Nadal no ens passin factura (calòrica)? 
• Report sobre el coronavirus: L’onada de casos es trasllada amb força als hospitals 
• 155 dies per a ser operat: les llistes d’espera s’eternitzen a tot el país 
• El Com a Casa: L’estrella vilafranquina que va brillar a París i Mèxic 
• Quants desocupats de debò hi ha a Catalunya? I La Píndola de Jordi Goula 
• Les seleccions gallegues, vetades I Article de María Obelleiro 
• Una insígnia plena de contradiccions I Article de Martxelo Otamendi 
• Guerracivilisme a Madrid I Article de Vicent Partal

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte: